Gina Parramon Calbó

Miniconferència sobre el simulacre de classe d’ESO:

El feudalisme a través del Tapís de Bayeux

Per tal d’estructurar el simulacre de la classe sobre el Feudalisme, empraria la font arqueològica del
Tapís de Bayeux, una font que malgrat tractar un fet històric molt concret del segle XII -l’obtenició
del títol de rei d’Anglaterra per part de Guillem de Normandia-, en els seus gairebé 70 metres de
longitut exposa el funcionament econòmic social i polític del sistema feudal.

Com més enrere tirem en el temps, les fonts arqueològiques esdevenen més essencials a l’hora
d’estudiar i entendre les diverses etapes de la història; son restes d’objectes quotidians, d’art,
arquitectura o orfebreria que ens permeten conèixer com eren les maneres de viure quan no tenim
fonts escrites. En el cas que em pertoca, les fonts escrites en són abundants, i la rellevància de la
font arqueològica no recau en la seva singularitat, sinó amb la capacitat d’ensenyar visualment i
sintètica unes batalles i un modus vivendi. Així doncs, el Tapís de Bayeux esdevé el que podriem
anomenar “visual thinking” de l’època feudal, una font que ens explica visualment com
s’estructurava la societat feudal, i ens ensenya un context bèl·lic fonamental per entendre les bases
de la divisió dels territoris en feus, així com per conèixer l’ambient batallívol que es respirava
aleshores.

El simulacre s’enfoca cap a una comprensió general de l’estructura de la societat feudal, un model
de relacions que es manté historiogràficament fins al segle XII, però que planta les seves arrels
estructurals fins ben bé l’arribada del capitalisme. Així doncs, comprendre el feudalisme com una
estructura social econòmica i política suposa conèixer el model, o un dels models, predecessors del
sistema capitalista actual, on en comptes d’una societat dividida per estaments, es troba dividida per
classes, on no hi ha cessió de terres o pactes feudals, sinó vendes i contractes, on ja no existeix
l’esclavisme de iure, però si l’explotació laboral.

Així doncs, un bon enteniment del feudalisme com a sistema permet per una banda comprendre els
fets històrics de la plena i la baixa Edat Mitjana, així com començar a conèixer sistemes
predecessors al capitalisme que és viscut per l’alumne de manera cohetània.

 Gina Parramon Calbó

D’altra banda, permet comprendre l’envergadura de les dues potències a nivell històric: l’església i
les guerres. El feudalisme és un sistema que deriva i penja de les guerres; els vincles de
dependència i cessió del sistema feudal varen ser enfortits com a conseqüència del clima
d’inseguretat que dominava Europa al llarg dels segles IX i X. Les guerres internes eren freqüents, a
causa del les lluites entre senyors feudals per augmentar de terres i poder; així com per l’amenaça
exterior a tot el continent de les invasions d’hongaresos, vikings i sarraïns. Així mateix, el clergat
forma part de l’estament dels privilegiats sense haver de col·laborar directament en aquest
enrebessat sistema de feus.

L’entrega d’un feu comportava un pacte de fidelitat entre el monarca, el qual oferia el terreny -el
feu- i protecció; i el noble, que es convertia en un vassall i es comprometia a obeir, respectar i donar
ajuda militar al rei. Alhora, el noble podia cedir part de les seves possessions com a feus a altres
nobles menors, esdevenint així senyor i vassall.

Aixi mateix, cal recalcar el paper de la monarquia, que segueix gaudint d’una posició de
preeminència, puix que els senyors feudals li reconeixien la posició de primus inter pares -el primer
entre iguals-. No obstant això, de facto del rei el rei era un altre senyor feudal, que tan sols podia
exercia el seu poder plenament en els seus feus. Com és copsable al tapís, per tal de reforçar la seva
autoritat, es feia gran ressó del caràcter sagrat de la seva dinastia a través de símbols i rituals com
cerimònia de coronació.

En aquesta classe, també tractaria algun fet històric concret més enllà de la lluita per la corona
d’Anglaterra i la batalla de Hastings. El context bèl·lic i la seva prominència queden clares amb
aquest únic exemple, mentre la rellevància social de l’església queda més enterrada. En aquesta
direcció hagués estat ric parlar del moviment de Pau i Treva de Déu com un fet exemplificador
d’aquests dos potenciadors de la història; i d’aquesta manera començar a forjar el camí cap a una
comprensió general de la història.

Finalment, cal remarcar que pot ser enriquidor trobar un exemple on s’hi pugui observar tot allò del
que es parla en una o més classes, puix que fortifica la història i el temari en concret com un
coneixement cohesionat i no com una successió aleatoria i desconcordant. Eliminia la idea de fets
històrics com a bolets per explicar un context i ens mostra la mateixa atmòsfera amb petites imatges
que es poden anar reconeixent poc a poc. Considero òptim per la comprensió de l’alumnat el fet
d’explicar quelcom amb una sola font i no bombardejar amb fets històrics i fonts diverses, doncs al

 Gina Parramon Calbó

meu parer facilita un coneixement de manera més endreçada. Tanmateix, en aquesta classe
s’haurien de mostrar altres fonts per generar una mirada més global en relació al feudalisme i
arrodonir el discurs.

D’altra banda, i tenint en compte que l’alumnat ja té coneixements previs al temari del feudalisme,
seria òptim contextualitzar mitjançant un fris cronològic el nou tema en relació als períodes
històrics que han estudiat el curs i les classes anteriors; deixant molt clar que no és un sistema que
apareix d’un dia per l’altre sinó que les relacions feudals van quallant poc a poc fins establir-se el
que anomenem com a sistema feudal.