Ulisses i el cavall de Troia

Els grecs feia molt de temps enfront de les portes de la ciutat de Troia, a la qual
havien declarat la guerra deu anys abans. Havien intentat entrar a la ciutat una i mil
vegades, però mai ho aconseguien. La ciutat semblava inexpugnable i a poc a poc el
cansament i el desànim començaven a fer estralls entre els soldats. Deu anys era massa
temps per a estar allunyats de les seves cases i les seves famílies i a sobre, sense obtenir
cap resultat.

Però malgrat els anys i el cansament encara hi havia un capità, que tenia fama
d’astut i mentider, tot cal dir-ho, però que mantenia l'esperança. Es deia Ulisses i era el rei
de la petita illa d'Ítaca. Ulisses mai es donava per vençut així que va decidir pensar alguna
cosa, una estratègia que retornés l'alegria als seus soldats i poguessin per fi conquistar
Troia.

Per fi un dia, després de donar-li moltes voltes, se li va ocórrer una bona idea.
Encara que en realitat, segons sembla, qui la hi va inspirar va ser la deessa Atena, que
convertida en brisa es va acostar a Ulisses i li va murmurar un pla a cau d’orella. Quan
Ulisses ho va tenir clar va anar on estaven les seves tropes i els va dir:

“Sé com conquistar Troia.”

De seguida, Agamèmnon, el cap suprem de les tropes gregues, li va preguntar què

havien de fer. I Ulisses, sense dubtar-ho ni un moment, va respondre:

“Aixequeu el campament. Ens n’anem!”

Us podeu figurar que Agamèmnon no donava crèdit a la resposta. Ulisses s'havia

tornat boig! A qui se li havia ocorregut pensar d’abandonar el campament i tornar a casa
com a perdedors, sense lluitar fins al final???

Ulisses que es va adonar del que passava pel cap d'Agamèmnon, i el va

tranquil·litzar:

“No et preocupis, no estic boig. No abandonarem. Aixecar el

campament és solament la primera part del meu pla.”
 Ulisses li va explicar el pla complet a Agamèmnon i una vegada conegut li va
semblar una idea fantàstica i es van posar de cap a la feina. En tres dies, quan els troians
van treure el cap per observar la gran plana que s'estenia després de les muralles de la
ciutat, no podien creure el que veien. La ciutat estava deserta, no hi havia ni un soldat! Els
grecs havien aixecat el campament i se'ls veia a l’horitzó i dalt dels seus vaixells navegant
en direcció a la seva terra.

“Havien abandonat! Els grecs s'havien rendit!”

La notícia va córrer com la pólvora. No es parlava d'una altra cosa als carrers de
Troia. Ningú entenia què havia passat, per què els grecs havien abandonat tan
precipitadament la ciutat? Però era igual. Per fi ho havien aconseguit, la guerra havia
acabat! Ja no hi hauria sang, ni dolor, ni ferits, ni plor...

Però de sobte des de l'alt de la muralla dos sentinelles, assenyalant l’horitzó, van dir:

“Els grecs han deixat alguna cosa en el seu campament.”

En efecte, entre les tendes abandonades, es veia una escultura de gran grandària
que el mateix rei Príam va voler examinar de prop. Així que, acompanyat d'un seguici de
nobles, va abandonar la ciutat i es va traslladar fins on estava l'enorme escultura.

Quan van arribar allí es van trobar amb un cavall preciós, fet en fusta, als peus de la
qual hi havia la nota següent:

“Aquest regal dels grecs és una ofrena dedicada a Atena, perquè

aquesta ens permeti tornar sans.”

Els troians eren un poble molt religiós que sentia un gran respecte pels déus, així
que mai s’haurien atrevit a causar qualsevol greuge als déus que tant veneraven...

“Si és una ofrena als déus, no podem destruir-la… va dir un dels

nobles.

Per descomptat que no– va contestar un altre.

Ens emportarem el cavall a l'interior de la ciutat i el col·locarem

enfront del temple d'Atena.”

Dit i fet! Tots els allí presents van estar d'acord. Ara que la guerra s’havia acabat no
enutjarien la deessa, així que, ajudats per cordes, van arrossegar el cavall a l'interior de la
ciutat.

Després de col·locar al cavall enfront del temple de la deessa va començar la festa

per als troians els quals es van dedicar a menjar, beure i ballar durant tot el dia. Calia
festejar la victòria! Així que quan va arribar la nit estaven esgotats i se’n van anar a dormir.
No se sentia res a la ciutat, cap soroll, ni una mosca... però just en aquell moment, de
l'interior del cavall, es va sentir una veu que deia:

“És el moment d'atacar”

Sabeu de qui era la veu? Sí, sí d'Ulisses. El cavall no era una ofrena per a Atena
sinó un parany amb el qual poder entrar a la ciutat. L’havien construït ells mateixos, amb
fusta i havien deixat el seu interior buit perquè allí es poguessin amagar Ulisses i altres vint
guerrers.

Durant tot el dia havien de romandre quiets i en silenci. Certament, havia estat dur
perquè la calor que feia a l'interior del cavall era insuportable, però havia valgut la pena.

Ulisses i els seus guerrers van abandonar l'escultura i van córrer a la muralla per a
obrir les portes de bat a bat de manera que la resta dels soldats, que estaven esperant a
fora de la muralla, van poder entrar a la ciutat.

La guerra havia acabat, però no com els troians pensaven…

A vegades una bona idea té més força que deu anys amb armes.