Què has d’intentar fer en l’examen?

No sols el contingut, també la forma és important .

Pensa que no sols has de saber-te els continguts, sinó transmetre’ls de forma comprensible i
agradable. Quan més clar i fàcil de llegir siga el teu missatge, més probabilitats tens que siga entés i
que cause un efecte favorable en qui llig, de forma tal que la forma reforça el contingut. Al respecte,
a vegades, li doneu molta importància als borrons i al corrector («tipex»), però hi ha d’altres detalls
que poden ser més importants com per exemple aquests:

1. No faces la lletra ni massa xicoteta ni massa gran. Si la fas molt xicoteta la persona correctora
no l’entendrà i això dificulta la transimisió del teu missatge. I si la fas molt gran és com si cridares o
vulgueres acabar prompte i tampoc crea un efecte favorable en el lector.
2. Deixa espai entre línia i línia. S’entendrà millor i si la persona correctora t’ha de posar una nota
aclaratòria serà més fàcil.
3. Deixa màrgens als costats i dalt i baix. Pels mateixos motius que en 2. A més, els màrgens
ajuden a vore millor el nombre de paràgrafs que has escrit. I el nombre de paràgrafs i la seua
distribució ajuden a comprendre l’estructura del text. Un text atapeït de lletres fins als costats i fins
a dalt i baix, abruma al lector i no li facilita captar visualment l’ordre del teu discurs.
4. Utilitza bé la puntuació. Una bona puntuació dona pistes sobre el sentit de les frases i facilita la
lectura. Fins i tot, una mala puntuació pot fer que digues el contrari del que volies dir.
5. Evita les faltes d’ortografia. Aquesta està relacionada amb l’anterior. Si hi ha moltes faltes la
persona correctora haurà d’aturar-se constantment i perdrà el sentit de les frases. Per eixe motiu, es
vorà obligada a fer una primera lectura i, quan ja ha corregit tot el text, tornar-s’ho a llegir per
entendre-ho; llavors la comunicació ja s’ha danyat i el missatge ha perdut espontaneïtat.

A propòsit de la pregunta 1

1. Introducció. Com que és la primera pregunta, has de fer una primera presentació de l’autor (és
una qüestió d’educació, com quan entres i saludes). No cal que siga molt llarga. Poden ser unes 5
línies (o 10 si vols fer-la més llarga, però no molt més). Això sí, has d’incloure els ítemsinformatius
típics: qui, que, quan i on, encara que no estiguen necessàriament en eixe ordre. Per exemple:
«L’autor d’aquest text és Plató (qui), un filòsof grec d’Atenes (on), que va viure entre el 427 i el 347
aC (quan). Concretament es tracta d’un passatge extret del llibre VII de La República, una obra del
període de maduresa escrita després del primer viatge a Siracusa, on Plató, a partir de la seua teoria
de les idees, exposa la seua teoria política (què).»

2. Tema. Encara que no ho demanen explícitament els criteris de la selectivitat, el tema és la clau
del comentari: si tens clar el tema, és a dir, si saps de què s’està parlant, aleshores serà més fàcil
trobar quina és l’afirmació principal sobre el tema (tesi) i quines són les secundàries hi ha. Al
respecte pensa que el tema ha de ser formulat de forma breu com fem quan parlem d’una pel·lícula.
A ser possible amb un substantiu (amb un article). Per exemple, si em preguntes quin és el tema de
Salveu al soldat Ryan, puc dir-te que bèlic o puc dir-te (la) guerra. També podria dir-te que la 2a
Guerra Mundial, això ja seria un sintagma nominal, però fixa’t que ni en un cas ni altre no estic
afirmant ni negant res. En canvi, si dic uns soldats rebren ordres de salvar a l’últim germà d’una
família aquí ja no estic enunciant el tema, sinó que estic fent una afirmació sobre el contingut de la
pel·lícula. És més, estic contant el que passa i avantçant-nos al següent punt. Doncs en el comentari
de filosofia, igual, direm, per exemple, que el tema és: les idees, o la moral, o la raó, etc, però no
direm encara que s’hi diu al respecte.

3. Tesi o idea principal. En general hem d’entendre per tesi allò principal que es diu sobre el tema i
que se sol presentar com una afirmació o negació. Per exemple: les idees són la causa del
coneixement, la moral nega la vida, la raó és fruït del ressentiment, etc. Si la trobem formulada de
 forma explícita, llavors la podem citar entre cometes i indicant les línies. Però quan no estiga de
forma explícita, sinó implicita, llavors l’enunciarem nosaltres sense citar, però sí indicant les línies a
partir de les quals l’hem deduida.

4. L’estructura argumentativa. Sovint la tesi sol ser la conclusió d’un raonament i la trobem al
final dins d’una estructura argumentativa clàssica amb premisses primer (idees secundàries) i la
conclusió després (idea principal o tesi). Així, per exemple, en aquest text de Plató, el tema és la
visió intel·lectiva (o facultat de conèixer) i la tesi s’hi troba al final («el que proporciona la veritat
als objecte del coneixement i la facultat de conèixer a qui coneix és la idea del bé») i se’n deriva de
les idees prèvies que són les secundàries que porten cap a la conclusió:
1 EXEMPLE 1: «— Doncs bé, considera de la mateixa manera el següent respecte a l'ànima.
2 Quan aquesta fixa la seua atenció sobre un objecte il·luminat per la veritat i el ser, llavors el
3 comprén i coneix i demostra tindre intel·ligència (nous); però, quan la fixa en quelcom que està
4 envoltat de penombra, perquè naix o pereix, llavors, com no veu bé, l'ànima no fa més que concebre
5 opinions sempre canviants i pareix trobar-se privada de tota intel·ligència.
6 — Això pareix, en efecte.
7 — Pots, per tant, dir que el que proporciona la veritat als objectes del coneixement i la facultat de
8 conèixer a qui coneix és la idea del bé, la qual has de concebre com a objecte del coneixement, però
9 també com a causa de la ciència (epistéme) i de la veritat.»
Ara bé, no sempre és així. En els que podríem anomenar raonaments justificatius o
expositius, l’ordre s’inverteix. Així, per exemple, en aquest altre text de Nietzsche el tema és
Sòcrates i la tesi que defensa es troba al principi i seria que Sòcrates era un decadent. Tot el que
segueix és una justificació de la tesi i les raons que aporta (l’anarquia instintiva, la sobrevaloració
lògica, les veus que sentia, l’equació raó=felicitat, etc) són les idees secundàries que porten cap a
ella. És a dir, el raonament està invertit, amb la conclusió davant i les premisses exposades després.
1 EXEMPLE 2: «Que Sòcrates va ser un décadent ens ho indica no només el reconegut
2 desenfrenament i l’anarquia dels seus instints, sinó també la sobrevaloració d’allò lògic i aquella
3 malícia de raquític que el caracteritza. No passem per alt tampoc aquelles al·lucinacions auditives
4 que com a «daimon de Sòcrates» han estat interpretades en un sentit religiós. Tot en ell és
5 exageració, buffo, caricatura; tot en ell és al mateix temps ocult, amb segones intencions, subterrani.
6 —Tracte de comprendre la idiosincràsia de què deriva aquella equació socràtica: raó = virtut =
7 felicitat: és l’equació més extravagant que puga donar-s’hi i que en particular està renyida amb tots
8 els instints dels antics hel·lens.» Aforisme 2, de El problema de Sòcrates, El crepúscles dels ídols o
9 com es filosofa amb el martell.
5. Idees secundàries. Per a que l’esctrutura argumentativa quede clara, no sols has d’indicar la tesi,
sinó també les idees secundàries. Per a localitzar les idees secundàries, hem seleccionar del text les
frases que són imprescindibles per a que funcione el raonament. Així, en l’exemple 2, no és massa
rellevant per al raonament que Nietzsche afirme que «Tracte de comprendre la idiosincràsia de què
deriva aquella equació socràtica» (línia 6) i, per tant, podem prescindir d’aquesta informació. En
canvi, sí ho és que diga que l’equació socràtica raó=felicitat és «extravagant» i que «està renyida
amb tots els instints dels antics hel·lens» perquè el caràcter estrany de l’equació és una prova per a
Nietzsche del caràcter decadent de Sòcrates. Per tant, hem d’indicar que és una idea secundària que
serveix per donar suport a la tesi.
I al igual que en el cas de la tesi, hem d’apuntar les idees secundàries de la forma més clara
que es puga. Si són poques, clares i curtes, les podem citar i indicar les línies. Però si són moltes o
estan expressades de forma massa extensa, o, simplement, no estan expressades de forma clara i
explícita, aleshores les enuciarem nosaltres de forma més clara i sintètica que en el text i indicarem
les línies per a que quede clar d’on les havem tret.
 A propòsit de la pregunta 2
La pregunta 2 és més senzilla que la 1 si la fem bé. I ací només cal seguir al peu de la lletra
el que demana la universitat. Exactament es demanen tres coses.
1. Definició (0,66 punts) Hem de fer una definició el més clara possible del terme (o termes) i
explícita. Açò últim vol dir que ha de tindre la forma de x és y o alguna semblant. On x és el terme
pel qual ens pregunten i y l’explicació el més clara possible que díem. Un exemple amb la forma x
és y seria: «La decadència (x) és ....(y, explicació)»; altres formes semblants d’expressar-ho serien:
«Nietzsche entén per decadència...», «L’autor defineix la decadència com...», etc.
Ara bé, la definició no la podem desenvolupar a partir del que sabem de l’autor/a. No val a
portar-la de casa estudiada de memòria, perquè el que ens demanen és que fem la definició a partir
del que diu el text.
2. Relació amb el text (0,66 punts) Com que la nostra definició ha de partir del que diu el text, per
això hem llegir-lo amb antelació i subratllar les ocasions en que apareix la paraula. També hem de
ser capaços d’identificar si el terme és al·ludit amb sinònims o amb expressions més llargues.
Així, imaginem que ens preguntarem pel terme «filòsofs» en el text 3.
1 EXEMPLE 3: «Tot el que els filòsofs han manipulat des de fa mil·lennis ha estat mòmies
2 conceptuals; cap realitat no ha sortit viva de les seues mans. Aquests idòlatres dels conceptes maten
3 i dissequen tot el que adoren, —quan adoren, constitueixen un perill mortal per a tot. La mort, el
4 canvi i la vellesa, no menys que la reproducció i el creixement, són per a ells objeccions, fins i tot
5 refutacions. El que és no esdevé; el que esdevé no és... Ara bé, tots ells creuen, fins i tot
desesperadament, en el que és. « Friedrich Nietzsche, Crespúscle dels ídols o com es filosofa amb el
martell, La raó en la filosofia, 1
El terme només apareix a la línia 1, però és fàcil adonar-se’n que «idòlatres dels conceptes»
(línia 3) fa referència també als filòsofs perquè apareix tot seguit. L’expressió, a més, ens aporta
informació sobre ells indicant-nos que adoren els conceptes, però també que la seua forma d’adorar
és llevar la vida, matar. Ja tenim ací més informació per complementar la nostra definició.
A més a més, per a la definició, al igual que en la pregunta 1, podem citar, si resulta prou
clar el text, i indicar les línies. Per exemple, en l’exemple 1, de Plató, si ens preguntarem per la idea
del bé, podríem citar al propi text i dir que la idea del bé és l’«objecte del coneixement» i la «causa
de la ciència (epistéme) i de la veritat.» (línies 8-9).
Si no resulta prou clar el text, de nou haurem de ser nosaltres els que elaborem la frase
definitoria i indiquem les línies on la trobem. Per exemple, si ens preguntarem per «opinió» en
l’exemple 1 podríem dir que l’opinió consisteix en que l’ànima es fixe en allò canviant (línies 3-5).
Ara bé, no és suficient fer-ho. Els criteris de la universitat també demanen que
complementem la definició amb el que sabem de l’autor.
3. Complementar amb el coneixement general de la filosofia de l’autor (0,66 punts)
Això no significa que ja, per fi, podem aprofitar per abocar tot el que hem aprés de memòria
sobre l’autor/a oblidant-nos del text. De nou ací seria recomanable no abandonar completament les
referències al text i mantindre un diàleg amb ell que demostre que l’entenem. Així, si ens pregunten
pel terme idea en l’exemple 1, podem vore que, en aparença només apareix a la línia 8 i relacionat
amb bé. Podríem, per tant, aprofitar per parlar sols de la Idea del Bé i semblaria que ja estaria tot.
Però, si ens fixem, l’expressió «un objecte il·luminat per la veritat i el ser» (línia 2) equival a
«idea». Al respecte cal recordar que les idees no tenen llum pròpia, sinó que aquesta els ve de la
Idea del Bé. I el mateix passa amb «objectes de coneixement» en la línia 7, que també equivaldria a
«idees», les quals són l’objecte del coneixement. Així que a poc que reflexionem sobre les
expressions del text descobrim que podem explicar més coses. Hem de complementar, per tant, el
terme «idea» amb el que sabem de la idea del bé, però podem parlar també de les altres idees i
relacionar-ho amb les altres expressions que hem descobert que hi són presents al text.
4. En conclusió, hi ha tres apartats que valen 0,66 punts. Els hem de contestar tots per tindre la
màxima puntuació, però, a més, hem de pensar que estan relacionats entre ells.
A propòsit de la pregunta 3

A propòsit de la pregunta 4