Mètode universitari de comentari de text

Baptiste Mélès
Université Blaise Pascal - Clermont-
Ferrand

L'objectiu del comentari de text és descriure l'estructura argumentativa i

clarificar els conceptes que permeten a un autor sostenir una tesi determinada. Aquest
exercici està compost d'una introducció, un desenvolupament i una conclusió.

1 Introducció

La introducció ha de presentar el text anant d'allò més general a allò més

particular: presentació del text, tesi i estructura.

1.1 Presentació de el text

La presentació del text reuneix el conjunt del “paratext”: autor, obra i situació
del text en l'obra.
No cal demorar-se en aquestes informacions, sinó limitar-se a les informacions
més significatives. Per exemple, només cal dir que tal text va ser escrit per Kant, sense
recórrer tota la biografia de l'autor, ni tan sols precisar les dates del seu naixement i
mort: la majoria dels professors de filosofia ja ha sentit parlar de Kant.
Excepcionalment, certes informacions històriques o bibliogràfiques poden presentar
un interès per a la comprensió de el text, especialment quan un text respon a un altre,
s'inscriu en una polèmica, etc., però resulta superflu narrar en detall totes les
circumstàncies.
De la mateixa manera, no cal tornar a comptar en detall la Crítica de la raó pura
per comentar un breu passatge d'ella. Però pot ser molt instructiu precisar que la
refutació de l'argument ontològic se situa en la “Dialèctica transcendental” i explicar en
una frase en què consisteix aquesta última. Concretament, la situació del text hauria de
tenir una o tres frases. Per exemple:

“Aquest text està extret de la Dialèctica transcendental de la Crítica de la raó

pura en què Kant intenta aclarir les il·lusions naturals de la raó i determinar-ne les
2
causes.”

1.2 Tesi de el text

Una vegada que s'ha solucionat l'aspecte més exterior del text, cal referir-se
a la seva tesi central. Aquesta dóna unitat i coherència al vostre comentari i
determina la seva problemàtica.

Per extreure la tesi, cal preguntar-se a quina pregunta pretén donar resposta el
text i quina és la solució avançada. Remetem-nos al famós text de Descartes “cogito
ergo sum”; la pregunta plantejada podria ser: “existeix en el conjunt de les nostres
creences una sola certesa que es absolutament indubtable?”. La resposta donada per
Descartes a aquesta qüestió és que la certesa de la meva pròpia existència en cap cas pot
ser posada en dubte.

Hi ha un mitjà bastant simple de determinar la tesi d'un text: es tracta d'intentar

donar-li un títol. És un mètode molt eficaç per extreure la tesi central, obligar-se a
expressar-ho amb el menor nombre de paraules. Per a Descartes es podria pensar un
títol així: “L'única certesa indiscutible és la de la meva existència”.

1.3 Estructura

Després d'haver formulat la tesi, cal descriure la seva estructura, és a dir:

1. Indicar de quantes parts està compost i enunciar molt ràpidament,

en una frase, la tesi central de cadascuna de les parts;
2. i sobretot, mostrar quina és la progressió del text a través
del conjunt de les seves parts.

Alguns professors se senten incòmodes amb el lèxic de carnisser de què se

serveixen els seus alumnes: “anem a partir el text en tres parts, etc.”. Tenen raó per a
això: si l'objectiu del comentari és mostrar el que constitueix la unitat d'un text, parlar
de “partir” pot convidar a suposar que les parts han estat agregades, enganxades
arbitràriament entre elles sense veritablement dependre les unes de les altres.

3
 Per a això, hi ha dues solucions: primerament, evitar les paraules incòmodes i
preferir paràfrasi com ara “podem observar en aquest text tres moviments successius”;
a continuació i sobretot, concloure la divisió (la “partició”) de el text mitjançant una
frase que mostri de quina manera els diferents moviments successius del text
constitueixen una unitat, es dirigeixen cap a un mateix objectiu, que com haureu
endevinat, no és altre que sostenir la tesi que heu enunciat anteriorment en la vostra
introducció. Així doncs, la vostra introducció deu, en certa mesura, ser circular,
constituir una totalitat: anuncieu la tesi del text i amb posterioritat mostreu com permet
defensar-la a l'estructura del text.

Per resumir, aquesta podria ser una introducció típica:

Aquest text està extret de la quarta part del Discurs del mètode, en el qual
Descartes intenta extreure les regles que permeten orientar-se amb certesa en la recerca
de la veritat. A la qüestió de saber si entre les nostres creences hi ha algunes que
puguin resistir absolutament a tota forma de dubte, Descartes respon decididament que
la consciència de la nostra pròpia existència és d'aquest tipus; en altres termes,
puc dubtar de tot llevat de la meva pròpia existència.

[Citeu el text]

En aquest text, cal distingir tres etapes successives. Primerament, des del
principi del text fins a “que fos totalment indubtable”, Descartes mostra quina és
l'especificitat metodològica de la recerca de la veritat per relació a la recerca de la
certesa moral. A continuació, d’“Així, a causa del nostre sentits” fins a “les il·lusions
dels meus somnis”, l'examen de les diferents fonts de coneixement condueix a les seves
eliminacions respectives com a garanties de certesa: ni la sensibilitat, ni el raonament,
ni els pensaments en general són absolutament fiables. Finalment, de “però
immediatament després vaig advertir” fins al final de el text, la posada en valor de
l'enunciat “cogito ergo sum” permet a Descartes mostrar que al menys hi ha una certesa
resistent a tota forma de dubte.
Descartes, així doncs, es proposa mostrar en aquest text que la recerca de la
veritat disposa, gràcies a la consciència de la nostra existència, d'un punt de partida
estable i segur.

4
 2 Desenvolupament

El desenvolupament constitueix l'essencial del vostre comentari.

La seva estructura és la del text tal i com ja heu avançat a manera d'introducció; convé,
doncs, prendre una per una cada part del text i mostrar com està construït.

Segons l'extensió de el text, podeu dividir cada part en sub-parts o bé tractar-lo

com una totalitat.

Les dues exigències fonamentals de l'exercici són:

1. Saber localitzar les tesis fonamentals i reconstruir la seva

demostració
2. Identificar els conceptes fonamentals.

Conceptes. Identificar els conceptes fonamentals equival a detectar

per mitjà de quins termes l'autor sosté la seva tesi. Cal, doncs, ser capaç
de definir-los, bé mitjançant una definició positiva (que dóna
directament l'essència de la cosa: per exemple “la llibertat és el fet
d'actuar segons la seva pròpia naturalesa”), per una definició negativa
(que defineix la cosa pel que no és, per exemple “la llibertat és l'absència
de coacció”), o fins i tot mitjançant una distinció conceptual (“la llibertat
natural es defineix per la sola capacitat física dels individus, mentre
que la llibertat civil està determinada per les lleis de l'Estat”). Al definir
els conceptes fonamentals, eviteu que el vostre discurs sigui ambigu: el
comentari guanya en precisió el que perd en polisèmia.

Argumentació. Reconstruir l'argumentació consisteix a detectar el

camí que l'autor segueix per sostenir la tesi defensada: reducció a
l'absurd, sil·logisme, exemple, etc. Per a cada un d'aquests elements,
pregunteu quin paper juga en l'argumentació, el que aporta i el que
podria faltar al text si estigués absent. Davant d'un exemple, pregunteu
pel domini del qual està extret, sobre la pertinència de l'elecció, sobre la
universalitat de la seva validesa (és un exemple típic ?, un cas límit ?, un
contraexemple?), etc.

5
 Cites Feu l’esforç per situar-vos el més a prop del text.
Reforceu mitjançant una cita tot el que dieu d'ell. Quan, per exemple,
dieu que segons Descartes els sentits no són una garantia fiable en la
recerca de la veritat, empreu el text i, si arribat el cas, el text no conté
exemples, doneu un de la vostra collita. Per la resta, si el vostre
coneixement de l'autor us autoritza a esmentar un exemple utilitzat en un
altre text, el vostre examinador sens dubte l’apreciarà.

Conclusions provisionals Cadascuna de les etapes del vostre

comentari ha d'acabar amb una frase que contingui la paraula “doncs”.
Acabeu de comentar la primera part del text? “Hem vist, doncs, que
l'autor es basava en una reducció a l'absurd per demostrar la tesi segons
la qual, etc.”. Heu descrit l'ús que l'autor feia de tal exemple? “Veiem,
doncs, que l'exemple triat per l'autor no és de cap manera arbitrari, sinó
que representa un cas límit: fins i tot en aquest cas que a primera vista
sembla contradir la tesi de l'autor, troba confirmació”; etc.

Transicions Darrera indicació: cuideu les transicions. Mai digueu:

“Com hem vist, Descartes mostra a la segona part del text que els
nostres pensaments en general són tan sospitosos com els
raonaments i la sensibilitat. I en la tercera part, l'autor sosté que la
consciència de la nostra existència està fora de dubte.”
Una transició deu, d'una manera natural, concloure una part o sub-part i
introduir la següent. Per exemple, podeu dir:

“Com hem vist, Descartes mostra a la segona part del text que els
nostres pensaments en general són tan sospitosos com els
raonaments i la sensibilitat. Tot contingut de pensament es troba, doncs,
expulsat de l'esfera de la certesa absoluta”.

Però totes les nostres certeses són reductibles a “un contingut de

pensament”? No, ja que hi ha almenys una creença que no resideix
tant en un contingut determinat del pensament quant en l'existència
mateixa d'aquest pensament; aquesta, la consciència de si, s'escapa

6
 al conjunt dels pensaments dubtosos examinats per Descartes fins
aquí.

És per això que en la tercera part, l'autor, examinant aquesta

última font de coneixement, sosté que la “consciència de la nostra
existència està fora de dubte.”

Entre les dues versions d'aquesta transició, la diferència no salta

necessàriament als ulls, però és essencial: no només cal descriure el pas
de la part que acabem d'estudiar a la següent, sinó sobretot explicar per
què l'autor passa d'una part a un altra, quin és el motor de la seva
argumentació.

3. Conclusió

A tall de la conclusió convé enunciar la tesi del text tal com s'ha extret a
l'anàlisi. De manera més concreta, quina és la diferència entre la formulació de la
tesi en la introducció i en la conclusió? En el fons, ja que la diferència no és gran, podeu
desenvolupar la tesi amb una mica més de precisió a la conclusió, mitjançant diverses
frases, anticipant-vos a interpretacions errònies, etc.

La conclusió no ha de ser un índex que repeteix el que ja heu dit en les

respectives parts. Ha de resumir el trajecte argumentatiu del text en tant que
forma una unitat i no un simple agregat de parts.

I, sobretot, podeu acabar esbossant una sèrie d’observacions més personals.

Així, podeu indicar que Descartes utilitza el mateix mètode que els escèptics per refutar
l'escepticisme; o bé plantejar dubtes sobre la validesa de l'argument cartesià esclarint
algun pressupost implícit que us sembla discutible, etc.

L'absència d'obertura és però preferible a una obertura massa ambiciosa, massa

vaga o en excés el·líptica. Eviteu concloure amb una pregunta del tipus: “Doncs
després de tot, què és la veritat?” o amb una afirmació tan categòrica com
“L'estructuralisme ha mostrat, contra Descartes, que la consciència de si no era una
veritat indubtable”. De la mateixa manera, ja que una temptativa quixotesca de
refutació d'un text en dues frases rarament és convincent, plantegeu els vostres dubtes
amb prudència. Una obertura més humil i més precisa és sovint bastant més eficaç.