12-11-21 Èric vecino Vidal

L’accident d’avió

De petit tenia la certesa que moriria en un accident d’avió o com a víctima d'una organització secreta
que intentaria acabar amb la meva lluita pels desfavorits. Però com que en ma vida mai no he lluitat
pels desfavorits, estic segur que moriré en un accident d'avió de proporcions mediàtiques.

Amb això en ment vaig agafar un avió per anar des de Barcelona a Londres, sabent que corria el
perill de tenir una quan el capità de l'avió va anunciar que el vol s'endarreriria per un “petit
inconvenient” amb el sistema de frens.

Al petit inconvenient vaig tenir oportunitat de veure'l per la finestreta: unes paletes de l'ala dreta no
es movien. Aleshores vaig pensar, sabent que la meva mort era imminent, que havia de reflexionar
sobre el sentit de la vida, que havia de recordar tots els bons moments viscuts. Vaig dedicar-hi un
parell de minuts i em vaig posar a dormir una mica.

Després de dues hores el capità va anunciar que ja estava resolt el “petit inconvenient” i que en
aquell moment arrencaria el vol. Comença el compte enrere, vaig pensar.

Vaig començar a pensar com hauria de ser la meva actitud quan anunciessin que l'avió s'estavellaria
contra el mar. Crec que és qüestió de tenir una actitud digna, una resignació serena i alguna
llagrimeta per demostrar que som humans i que ens dol dir adeu a la Terra.

Com en qualsevol accident -seguia pensant-, segur que apareix més d'alguna persona histèrica que
es posi a xisclar. A causa de la meva preparació psicològica per al moment, el meu deure seria donar-
li un parell de copets amistosos a l’espatlla i dir-li que hauria d'estar agraïda amb la vida perquè ja ha
viscut força, que mirés aquell nen de la dreta tan serè i ella, amb la seva edat, tant histèrica .

Amb aquest gest molt probablement cridaria l'atenció de la rossa simpàtica de dos files endavant,
que em somriuria pensant “aquest bon home sí que té una actitud digna”, i jo m'aproparia i li diria
en anglès que si ens en sortíem d'aquesta la convidaria a un cafè i ella diria que sí en espanyol,
perquè estaria segura que ens moriríem.

Després vaig meditar sobre la pregunta existencial clàssica: per què estem en aquest món? i després
d'alguns minuts de seriosa reflexió sense trobar resposta, em vaig adormir una altra vegada. De tota
manera, quan s’estavellés l’avió, la caiguda lliure d’aquest i els crits dels passatgers em despertarien.

I quan finalment em vaig despertar, encara no s’havia estavellat. Si un espera molt la mort, la cosa
acaba fent-se avorrida, vaig pensar.