La dimensió racional de l'ésser huma en Kant

Al cap de molts segles, la filosofia de Kant tornava a insistir en la

importancia de la raó com a tret essencial dels éssers humans.

Com ja saps, Kant distingia dos usos de la raó. La raó teòrica ens
permet conèixer, mentre que la raó pràctica ens ajuda a decidir
aquesta doble dimensió de la racionalitat fa dels éssers humans
unes criatures molt especials.

Tan sols els éssers racionals són lliures d'escollir com es volen
comportar, de manera que la racionalitat fa possible la vida
moral, La raó, així mateix, és el fonament de la dignitat humana.
Els éssers humans tenim dignitat perquè la nostra condició
d’ésser racionals, conscients i capaços de dedicidir ens fa únics.
Per aquest motiu, cadascun de nosaltres té un valor singular
perquè la nostra condició d'éssers racionals, consCients
irrepetible que anomenem dignitat.

Per a Kant, la raó és la característica primordial dels éssers

humans, atès que és el fonament de la capacitat moral i de la
dignitat de les persones.

3. Cos i ànima
3.1. Què és l'ànima?
En moltes culltures es considera que totes les coses tenen una
anima o principi Vital. D'acord amb aquesta visió de la realitat,
anomenada animisme, els animals, els arbres, les pedres, I'aigua
o el foc tenen anima.

Pero, molts pobles han destacat el caràcter singular dels éssers

humans, i han atribuit la diferència a un element espiritual únic
en l'ànima humana.
Al llarg de la història de la filosofia s'hi han proposat
interpretacions molt diferents sobre l'ànima humana i sobre la
manera com aquesta es relaciona amb el nostre cos.

3.2. El dualisme antropològic

La visió platònica sobre l'ésser humà
Els autors que defensen l'existència en l'ésser humà del cos i
l'ànima com a dos elements clarament destriables s'anomenen
dualistes. Per a aquests filòsofs, l'ésser humà està format per
dues realitats diferents: I'una és material i l'altra, espiritual. En
general, aquests pensadors consideren que la dimensió espiritual
de l'ésser humà és la seu de la racionalitat, per la qual cosa
constitueix la part més valuosa de les persones.

El dualisme antropològic afirma l'existència del cos i l'ànima com

a dues realitats diferents.

La visió de Plató sobre l'ésser humà, que està inspirada en la seva

teoria de les idees, estableix una completa separació entre
l'ànima i el cos. Segons Plató, el cos és material i pertany, en
conseqüència, al món sensible. Com totes les coses materials, el
cos és imperfecte i canviant. A més, és finit* perquè és mortal.
L'ànima, en canvi, és la part immortal i espiritual de l'és-
ser humà.
Plató valorava l'ànima molt per damunt del cos. Per explicar la
diferència entre el que és material i el que és espiritual, afirmava
que l'ànima era presonera del cos com si es trobés dins d'una
presó.

Plató creia en la reencarnació, I pensava que la nostra ànima

racional havia estat en contacte amb el món intel·ligible abans
del naixement. Per això les coneixem, encara que en néixer les
hàgim oblidat. Això és el que fa possible el procés de
reminiscència, malgrat que només estigui a l'abast dels qui
s’esforcen per aprendre filosofí
Plato
L'ànima humana en el cristianisme
1'antropologia cristiana s'inspira en el dualisme platònic, però
rebutja la rencarnació. Segons el cristianisme, la nostra ànima
immortal no existeix amb anterioritat al cos, sinó que és creada
per Déu per a cada persona.

Per als cristians, I'ànima està associada a la dimensió

transcendent que hi ha en les persones, perquè aspira a la
salvació que ens espera després d'aquesta vida. El destí de
l'ànima dependrà del nostre comportament, per
tal com I'home és lliure de seguir els manaments de Déu o de
desobeir-los i caure en el pecat.

L'ésser humà en la filosofia de Descartes

L'antropologia de Descartes també és dualisme. Descartes creia
que el cos i l'ànima corresponen a dues realitats completament
diferents.

El cos, que anomena substància extensa, és material. Com

totes les coses materials, el cos ocupa un lloc en l'espai i està
subjecte al determinisme. Tot el que s'esdevé en el cos es pot
explicar per mitjà de les lleis de la física. Per a Descartes, el cos
humà es comporta igual que una màquina i, pertant, el seu
funcionament es pot predir científicament.

L'ànima, en canvi, és espiritual. No ocupa cap lloc espacial,

perquè el que la caracteritza és el pensament. L'ànima és una
substància pensant. Com que no es tracta de res material,
l'ànima no està subjecta al determinisme.
Els nostres pensaments, desigs i decisions no estan sotmesos a
les lleis de la ciència. Per això, l'ànima humana és lliure i
immortal.
Per a Descartes, el cos és una substància material subjecta al
determinisme. l'ànima, en canvi, és una substància pensant
espiritual, lliure i immortal.

Descartes pensava que l'ànima actua com a guia del cos. D'acord
amb la seva teoria, es podria comparar el cos amb un vaixell i
l'ànima, amb el capità que el dirigeix. Això no obstant, aquesta
divisió radical entre cos i ànima tambe planteja alguns problemes
difícils de resoldre: si el cos i l'ànima són
tan diferents, com poden comunicar-se entre si? Com pot l'ànima,
que és espiritual, manejar el cos, que és material? De quina
manera estan relacionades aquestes dues dimensions humanes?

3.3 El monisme materialisa

La influència del dualisme en la filosofia ha estat extraordinària.
Aquesta fou la teoria antropologica dominant durant molts
segles, primer en la seva versió platònica i més tard segons la
interpretació cristiana. El predomini d'aquesta manera de pensar
fou tan gran que només va començar a ser qüestionada a partir
del segle XVIII.

En aquest moment, que correspon a l'època de la ll·lustració,

alguns pensadors van reaccionar contra el dualisme proposant
una teoria alternativa basada en el materialisme. Inspirat per la
mentalitat científica que començava estendre’s per Europa, el
monisme antropològic afirmava que l'esser humà està format
únicament pel seu cos material.

El monisme antropològic considera que l'ésser humà està

constituit per una única realitat, que és el cos.

Seegons els monistes, nosaltres som el nostre cos. Allò que

anomenem ànima és tan sols un efecte produit pel funcionament
dels nostres organs.
Atès que és material, el cos obeeix les lleis naturals, de manera
que el seu comportament es pot predir mitjançant la fisica, la
química i la biologia.
L’unica diferència que hi ha entre les persones i les màquines és
el grau de complexitat.

A més, com que rebutgen l'existència d'una part espiritual en

l'ésser huma, els monistes creuen que no existeix res després de
la mort. Quan morim, el nostre cos deixa de funcionar i nosaltres,
simplement, deixem d'existir.

Julien Offroy de La Mettrie (1709-1751) fou un dels monistes

antropològics més cèlebres. Per a La Mettrie, l'ésser humà és una
espècie de robot molt sofisticat, la complexitat del qual és tan
gran que a vegades ens fa pensar en l'existència d'una part
immaterial anomenada ànima. L'ànima, però, no existeix, ja que
tan sols som matèria.

En l'època contemporània, molts autors han donat suport a

alguna versió del monisme antropològic. Aquests pensadors
consideren que es tracta de la teoria més conseqüent amb la
moderna visió científica del món, segons la qual tot el que
existeix està constituit per matèria. D'acord amb aquesta
interpretació, l'ésser humà també està format per àtoms, igual
que les plantes o els animals. El que som es pot explicar
científicament: estem fets de cèl·lules, que al seu torn estan fetes
de molècules.

Amb tot, el monisme antropològic també deixa molts

interrogants sense resoldre. Si l'ésser humà només està fet de
matèria, com podem explicar l'aparició del pensament i de la
consciència? D'on provenen els sentiments? És possible oferir una
explicació materialista del que s'esdevé quan ens enamorem quan
ens emocionem en llegir un poema?

3.4. Una unió inseparable

Ben bé des del segle XVl, l'antropologia filosòfica s'ha dividit entre
els partidaris del dualisme i els defensors del monisme
materialista. L'encès debat entre aquestes dues teories encara
continua, tot i que també s'han proposat visions alternatives que
miren d'harmonitzar ambdues posicions.

L'emergentisme, per exemple, es basa en la interpretació

materialista de l'ésser humà, però també té molt en compte la
nostra dimensió psicològica i espiritual, Mario Bunge o Karl
Popper es troben entre els defensors de l'emergentisme
antropològic.

4.2. La llibertat com a il-lusió

Alguns filòsofs sostenen que la llibertat humana en realitat no és
mesque una illusió.

El determinisme afirma que tot el que fem està prefixat i s'esdevé

de manera inevitable. La sensació de llibertat prové de la
ignorància.

La majoria de la gent no és conscient dels factors que ens

empenyen a pensar, a parlar ia actuar de la manera com ho fem.
Per això ens creiem lliures, però, de fet, no en som.

La filosofía de Spinoza es pot prendre com a exemple d'aquesta

visió determinista. Spinoza pensava que tot el que s'esdevé està
predeterminat. Les nostres accions no depenen de la voluntat,
sinó que obeeixen a causes que es poden investigar i descobrir.
Però, com que les persones ignoren aquestes causes, tenen la
impressió que actuen Iliurement.

Quan llancem una pedra al buit, la pedra cau obeint la llei

inexorable de la gravetat. Què passaria si la pedra pogués parlar i
ens digués que cau perquè vol? Sense dubte, pensaríem que està
equivocada, perquè desconeix que hi ha una causa natural que
n'explica el moviment. Segons Spinoza, el que ocorre amb els
éssers humans no és diferent del que ocorre amb les pedres.
Les persones també estem dirigides per causes superiors a
nosaltres, però el nostre desconeixement fa que visquem la
il·lusió de la llibertat.

El conductisme de Skinner constitueix un altre exemple de teoria

determinista.
D'acord amb ell, la conducta es pot modelar completament per
mitjà de l'aprenentatge. Emprant un adequat sistema de premis i
càstigs, les persones poden aprendre a comportar-se de la
manera com vulguem. Un entrenament adient garanteix que
puguem predir la conducta amb tota seguretat. En aquestes
circumstàncies, el comportament es converteix en quelcom
predeterminat, sense cap marge per a la llibertat.

Skinner creia que l'aplicació sistemàtica i rigorosa d'un

entrenament conductista podria canviar completament la societat.
D'aquesta manera, per exemple, seria possible eliminar del tot el
crim o la delinqüència, com també educar totes les persones
perqué fossin amables, respectuoses i honestes.

4.3 La llibertat com a essència d'allò humà

En contraposició amb l'opinió dels filòsofs deterministes, també

hi ha hagut pensadors que han defensat l'existència real de la
llibertat humana.

L’existencialisme considera que la llibertat constitueix la

característica més important de les persones. Segons aquest punt
de vista, la llibertat és una realitat fonamental ja que es tracta
d'un tret únic dels éssers humans.

El francès Jean-Paul Sartre explicava aquesta singularitat humana

recorrent a la distinció entre essència i existencia. Segons Sartre,
totes les coses que veiem al voltant nostre tenen una essència
prefixada que determina el que són. L'essència d'una pedra, d'un
arbre o d'un cavall defineix el que són aquests éssers.

Les persones, en canvi, no tenn una essència fixa i definida. Amb

les tries que fem al llarg de la nostra existència, les persones ens
convertim en allò que acabem sent. La nostra llibertat ens permet
configurar el tipus de persones que volem ser.

Aquesta capacitat d'elegir Iliurement és una característica única

dels éssers humans. De fet, Sartre distingia entre dues formes
molt diferents d'ésser, que anomenava ésser-en-si i ésser-per-a-si.

Les coses són éssers-en-si, perquè tenen una essència fixa que
especifica el que són. Els éssers-en-si no són capaços d'elegir, i
allò en què consisteixen és quelcom permanent i determinat.

Les persones, en canvi, són éssers-per-a-si, per tal com són

lliures i conscients. Els éssers humans no tenim una essència
prefixada. En les persones, l'existència precedeix l'essència.
Es a dir, la nostra llibertat ens per-met anar construint allò que
arribem a ser.

Basant-se en aquesta distinció, Sartre afirmava que, en rigor, els

únics éssers que realment existeixen són les persones. Existir
consisteix a construir la propia essència humana per mitjà
d’eleccions lliures. Per això podem dir que les coses són, encara
que no existeixen, perquè no poden escollir. L'existencialisme
rep el nom de la importància que Sartre (i altres autors com ara
Heidegger Camus) donaven a l'existencia com a tret distintiu
del que és humà.

I. La filosofia de la sospita
6.El treball
61. Els factors ocults del comportament humà
Les interpretacions filosòfiques de l'ésser humà que hem vist fins
ara en comú: totes confien en el poder de la raó per escatir les
claus del nostre comportament. Aquestes teories suposen que la
realitat humana és transparent, perquè es pot comprendre
immediatament si l'estudiem de manera adequada.

Però no tots els autors han compartit aquesta perspectiva. Al

segle XIX també van sorgir interpretacions antropològiques
interessades a estudiar els factors Ocults que influeixen en les
persones. D'acord amb aquesta visió per explicar què és l'ésser
humà cal cercar-la en elements poc evidents i és dificil
d’identificar-la a primera vista. Marx, Nietzsche i Freud són tres
importants pensadors que van adoptar aquest enfocament en
elaborar les seves teories sobre l'ésser humà.

EI filòsof francès Paul Ricoeur va anomenar "mestres de la

sospita" aquests tres autors. Segons Ricoeur, aquests pensadors
van ser els primers a "'sospitar" que les interpretacions
tradicionals sobre l'ésser humà eren insuficients. Per a ells, més
enllà dels factors manifestos que es poden conèixer amb claredat,
també existeixen elements ocults que influeixen decisivament en
el nostre comportament.

6.2. El treball en l'antropologia de Marx

la teoria antropològica de Karl Marx otorga una importància
cabdal al treball humà. Segons Marx, el que ens diferencia dels
altres animals és fonamentalment la capacitat humana de
transformar la natura de manera creativa.

Evidentment, també hi ha animals socials que modifiquen el seu

entorn, com ara les abelles, les formigues o els castors. Però Marx
creia que la manera com els éssers humans intervenim en el món
que ens envolta és única.
Només les persones som capaces de planificar amb antelació la
manera com nsformarem la realitat, en comptes de seguir
cegament els nostres instints.
El procés de treball, els éssers humans fem servir la imaginació, la
raó i la creativtat. D’aquesta manera podem modificar el nostre
entorn per cobrir.

les nostres necessitats i per satisfer els nostres desigs materials.

Per això, el treball és una activitat alliberadora i creativa, en la
qual es manifesta la nostra veritable condició humana.

Segons Marx, aquestes característiques fan del treball una

activitat unica i exclusivament humana. L'ésser és I'animal que
treballa. A més, es tracta d'una activitat social, en la qual
intervenen elements fonamentals com ara el llenguatge, la
intel-ligència i la capacitat de cooperar amb els altres.

Per a Marx, l'essència d'allò humà s'expressa en la realització d'un

treball creatiu que ens permet transformar la realitat que ens
envolta col·laborant amb els altres.

6.3. Treball i alienació

Marx era molt conscient que la seva teoria sobre el treball no
responia a realitat que vivien els obrers a les fàbriques. Un
treballador en una cadena de muntatge no experimenta el seu
treball com una activitat alliberadora ni creativa. L'obrer industrial
se sent més aviat sotmès al ritme de les maquines que l'obliguen
a fer una feina mecànica i repetitiva. Com es pot explicar aquesta
situació?

Segons Marx, el problema rau en la forma específica que han

adoptat les relacions de treball en el món contemporani.

A les societats tradicionals, els treballadors són propietaris dels

productes que elaboren. Quan un artesà fabrica un objecte, aboca
tota la seva energia i creativitat. que queden plasmades en el
producte del seu treball. L'objecte que ha fabricat conté el fruit
del seu estorç, que l'artesà pot contemplar satisfet perquè li
pertany.

Però, la situació dels treballadors és molt diferent en la societat

industrial. Els obrers que treballen en una fàbrica no són
propietaris dels objectes que elaboren. Malgrat que aboquen la
seva energia en el procés de producció, el resultat del seu esforç
pertany a un capitalista que és el propietari de la fàbrica.

D'aquesta manera, l'obrer pateix un curiós malestar. En comptes

de sentir-se lliure, l'obrer que treballa en una societat capitalista
se sent esclavitzat i tractat com si fos una màquina, i experimenta
l'alienació*.

6.4. La ideologia

Com és possible que els obrers acceptin en silenci la seva

situació? Per què se sotmeten a una forma de treball alienant i
deshumanitzadora? Què és el que impedeix que es rebel·lin per
canviar les coses?

Marx creia que l'explotació dels obrers es podia mantenir

mitjançant el domini de la ideologia, que ofereix una interpretació
deformada de la realitat i manipula les consciències dels
individus.

La ideologia és una visió distorsionada del món que serveix per

justificar el domini dels poderosos.

Encara que beneficia els qui tenen el poder, la ideologia s'estén

per tota la societat i influeix en la vida de totes les persones. En
interioritzar la ideologia dominant, les persones acaben acceptant
l'ordre social i la forma de vida establerta com si fossin naturals i
impossibles de canvia., En això consisteix l'alienació ideològica.
A la societat capitalista, la ideologia dominant insisteix en la
importància de la llibertat. Ja no hi ha esclavitud ni servitud.
Ningú no està obligat a fer el desitja. El capitalista és lliure per
contractar els seus treballadors, igual que els obrers són lliures
de treballar a l'empresa que triïn. Tothom que vulgui
pot emprendre un negoci, perquè hi ha llibertat d'empresa.

Quin problema hi pot haver en un plantejament com aquest?

Encara que aquest discurs sembla just i raonable, Marx insisteix
que es tracta d'una visió ideològica. Parlar de la libertat resulta
molt convincent, però són els obrers veritablement lliures? Un
obrer podria emprendre un negoci lliurement? Podria triar no
treballar?

En el fons, malgrat tot el que es diu sobre la llibertat, els obrers

no tenen més remei que acceptar les condicions de treball que els
imposen a la fàbrica si volen sobreviure. La llibertat només està a
l'abast dels poderosos, que veritablement poden triar. Els obrers
només es poden sotmetre a aquest estat de conses, encara que
ho facin creient que viuen en llibertat.

El poder de la ideologia rau en la manera callada i secreta amb la

qual domina les consciences de la gent. La ideología no és
transparent. No és fàcil adonar-se de la manera com ens manipula
i ens condiciona. Per això Marx és un mestre de la sospita, ja que
va insistir a desvelar la càrrega idelògica que amaga la nostra
forma habitual de pensar

7. La vida
7.1. El vitalisme de Nietzsche
Tot el pensament de Friedrich Nietzsche és una afirmació del
valor irepetible de la vida individual. Segons Nietzsche, el punt de
partença per comprendre l'ésser humà ha de ser la vida,
experimentada en tota la seva plenitud. Les persones no som,
com habitualment s'ha afirmat, éssers essencialment racionals.
També hi ha en nosaltres elements instintius i irracionals que
tenen una importància decisiva, i que cal reconèixer i acceptar.

El vitalisme de Nietzsche afirma la importància de la vida, entesa

com una experiència individual plena d'intensitat i plenitud.

7.2. Contra la filosofia occidental

Nietzsche va criticar durament la filosofia occidental per haver-se

negat durant segles a reconèixer la importància de la vida
humana. Segons ell, els filosofs sempre han insistit en el valor
d'allò ultramundà, dels elements espirituals de l'ésser humà, tot
menyspreant allò material que hi ha en nosaltres.
Aquests pensadors consideren que l'ànima era la part noble i
valuosa de les persones, mentre que el cos el tracten amb
menyspreu i rebuig.

La por dels filòsofs a tot allò instintiu, irracional i corporal els va

portar a negar la importància dels nostres impulsos més primaris.
Pero, Nietzsche creia que aquests impulsos eren fonamentals per
a nosaltres, perquè constituien elements centrals i innegables de
la nostra vida.

Segons Nietzsche, Plató és el responsable principal d'aquest

nefast menyspreu de la vida. A les seves obres, Plató sempre va
insistir en la prioritat de l'esperit sobre la matèria, condemnant
tot allò corporal com a inferior i Pernicios. Segons Plató, I'origen
dels defectes, les imperfeccions i les limitacions dels éssers
humans és el nostre cos material. Per això insistia en la
importancia de preocupar-se per l'ànima, menyspreant el cos.

Aquest ascetisme platònic explica, segons Nietzsche, per què la

tradició filosòfica en general ha condemnat el cos com a impur i
ha valorat únicament la nostra dimensio espiritual.
El rebuig de la vida va adquirir un nou signiticat amb el
cristianianisme quan es va introduir el concepte de pecat. Els
cristians insistiren a negar el valor del cos i dels instints perquè,
segons el cristianisme, el més important és salvar l'ànima
immortal. Això només es pot aconseguir vencent la temptació i
sobreposant-se als desigs i els impulsos corporals. Les virtuts
exaltades pel cristianisme son, precisament, les que ajuden a
vèncer les temptacions del cos. Entre aquestes virtuts hi ha la
castedat, la humilitat, la resignació o la mansuetud.

Nietzsche va reaccionar iradament contra aquesta actitud

menyspreadora de la vida. Enfront del platonisme i el
cristianisme, la filosofia nietzscheana resalta allò mundà, el valor
de la vida i la importància de tot allò corporal que hi ha en
nosaltres.Una vida intensa es caracteritza per trets oposats als
que valoraven els cristians. Allà gue és autènticament valuós és la
força, la salut, l'orgull, la passió i tot el gue serveixi per
desenvolupar la plenitud vital.

La interpretació que fa Nietzsche de la racionalitat humana és

especlalment significativa. Durant tota la història de la filosofia, la
raó ha estat considerada una de les facultats essencials de l'ésser
humà. Nietzsche, pero, creu que la raó no ens ajuda a
comprendre la vida.

La rao, per a Nietzsche, no és un instrument per assolir la veritat,

sinó que més aviat ens serveix per elaborar mentides profitoses.
Abans que animals racionals, els éssers humans som vida i
instint. Més enllà de la raó, existeixen en nosaltres impulsos
irracionals que expliquen el que som. Nietzsche és un mestre de
la sospita per la seva desconfiança en el poder de la raó,
juntament amb la seva insistència en el pes d'allò irracional en
l'ésser humà.

8. L'inconscient
8.1. Els orígens de la psicoanàlisi

Sigmund Freud, el tercer "'mestre de la sospita", no era filòsof

sinó metge. Però, la importància de la seva obra i la repercussió
de les seves teories l'han convertit en un personatge fonamental
per al pensament contemporani. La filosofia del segle XX està
influida per les idees de Freud, i les seves aportacions
fonamentals continuen marcant l'orientació de diversos corrents
psicològics i filosòfics.

L’interès de Freud per la psicologia el va portar a desenvolupar la

psicoanàlisi com un nou mètode terapèutic. La idea central de
la psicoanàlisi va sorgir de les converses que Freud mantenia amb
els pacients a la seva consulta, on els convidava a parlar amb
llibertat sobre el primer que els passés pel cap i aexplicar-li
detalladament els seus somnis.

Malgrat que el discurs dels pacients semblés absurd o irrellevant,

amb el temps Freud va descobrir que sovint aquestes escenes
amagaven un significat secret el va conduir a elaborar una nova i
revolucionària teoria sobre el funcionament de la ment humana.

8.2. L'estructura dels processos mentals

La teoria psicoanalítica planteja l'existència d'elements ocults en
els nostres processos psíquics. Freud va anomenar inconscient
l'àmbit dels nostres desigs amagats, de les pulsions que reprimim
i de les experiències oblidades que van marcar la nostra
infantesa.

Les persones no tenim accés a l'inconscient, perquè es tracta d'un

espai ocult al qual la nostra consciència no pot entrar.
Precisament per la seva invisibilitat, I'inconscient és el lloc on la
nostra ment arracona tot allò que ens avergonyeix i que ens
neguem a acceptar racionalment. Però, tots aquests elements
continuen presents al nostre interior, intentant escapar del seu
ocult tancament, i influint en silenci en el que pensem, diem i
fem.
De vegades, alguns elements emmagatzemats en l'inconscient
tenen ocasió de passar al preconscient. Aquí es processa tot el
que prové de l'inconscient. dissimulant els trets que semblarien
inacceptables per a la nostra raó.
D'aquesta manera, el preconscient actua com un lloc intermedi
entre l'inconscient i el conscient, seleccionant el que es pot
mostrar i el que ha de quedar amagat.

El conscient és l'espai mental que podem conèixer directament.

Tots els processos mentals als quals podem accedir pertanyen a
l'àmbit conscient. En el conscient hi ha els pensaments, els
sentiments i els desigs dels quals ens adonem i dels quals parlem
habitualment.

Freud va assenyalar la importància que tenen en els nostres

processos mentals els desigs i els traumes inconscients, dels
quals no ens adonem.

Tot i el seu caràcter ocult, Freud pensava que l'inconscient

acomplia un paper fonamental en la nostra vida psíquica. Segons
creia, bona part dels nostres desigs inconscients són de tipus
sexual. Si es mostressin tal com són, resultarien totalment
inacceptables. Malgrat això, els elements inconscients mantenen
una lluita contínua per sortir del seu confinament i passar al
preconscient.

En ocasions, els desigs reprimits o els sentiments inconscients

aconsegueixen manifestar-se d'alguna manera, per exemple
apareixent en els nostres somnis. Però mai no es mostren de
manera clara i directa, perquè això resultaria inacceptable per a la
nostra part conscient. Sempre que apareixen es presenten alterats
i transformats, sorgint de manera confusa i difícil de reconèixer.
Per això, els somnis a vegades semblen foscos i enigmàtics.

Es possible, però, descobrir quins són els elements que s'oculten

darrere les imatges i les escenes que somniem. En això és en el
que consisteix la psicoanàlisi, que també es pot aplicar com a
procediment terapèutic per identificar els traumes oblidats
causants d'alguns trastorns mentals.

III ALTRES DIMENSIONS D’ALLÒ HUMÀ

1. Una recerca inacabda
9.1 Els multiples trets d’allò humà

Tot i les múltiples teories que s'han proposat per explicar el que
són els éssers humans, la pregunta fonamental de l'antropologia
filosòfica continua estant oberta.
La filosofia encara continua cercant allò que ens fa essencialment
humans.

Al llarg d'aquesta recerca, com hem vist, els pensadors han

prestat una atenció especial a alguns trets concrets de les
persones. Com hem vist, entre aquests trets hi ha el domini de la
paraula, la racionalitat, la moralitat, la sociabilitat, la libertat, la
consciència, el treball, la vida i els processos mentals
inconscients.

La incistència dels filosòfs en aquests elements ha tingut una

enorme influencia en la història del pensament. Però, també hi ha
teories alternatives que han proposat altres processos l’origen de
la singularitat humana.

Alguns filòsofs han considerat que el que ens fa humans és la

nostra capcitat de crear i gaudir de l'art. Tot i que hi ha
animals capaços d'elaborar estructures o de modificar el seu
entorn, existeix una diferència important entre nosaltres i ells. Els
ocells, per exemple, sempre fan els seus nius de la mateixa
manera. Els nius són útils i pràctics, de manera que la forma de
ferlos segueix unes pautes fixes i repetitives. Les persones, en
canvi, som capaces d'apreciar una dimensió de la realitat que va
més enllà d'allo útil o d’allo profitós.
Els éssers humans som únics perquè valorem la bellesa,
l'harmonia de les formes i l'originalitat creativa. Aquest tret, a
més, està present en nosaltres des dels origens de la humanitat.
Les primeres manifestacions artístitiques conegudes són les
pintures rupestres amb les quals els nostres avantpassats van
decorar algunes cavernes. Els éssers humans som els únics
capaços d'emocionar-nos estèticament, i aquest tret sembla que
ha estat present des de l'aparició de I'Homo sapiens. De manera
que no és escabellat considerar que la capacitat artística és un
tret essencial d'allò huma.

A I’hora d'identificar què és el gue ens fa humans, també hi ha

pensadors que s’han fixat en el riure. Altres han assenyalat la
importància del joc, una activitat que es realitza per plaer i que
aparentment no té cap utilitat pràctica. Així mateix, hi ha autors
que han subratllat el fet que els éssers humans som els únics
animals capaços de crear música i de gaudir-ne.

Alguns pensadors han insistit en la capacitat única dels humans

per reconėixer-se en el rostre d'altres persones, identificant-hi les
mateixes emocions que nosaltres sentim. D'acord amb aquesta
interpretació, el que ens diferencia els éssers humans és
I'empatia, la capacitat de posar-nos en el lloc de l'altre i sentir
com a propi el sofriment o el dolor dels altres. Fins i tot hi hà qui
ha assenyalat que el nostre tret definitori és el dol, que és la
capacitat exclusivament humana de sentir tristesa i sofriment per
la perdua dels nostres éssers estimats.

9.2. La dissolució del subjecte

Com hem vist, els pensadors han mostrat al llarg de la història un
gran interés per aclarir en què consisteix I'essència d'allò humà.
Això ens pot fer pensar que el tema de l'ésser humà constitueix
un motiu de reflexió universal i etern. Això no obstant, el filòsof
francès Michel Foucault no està d'acord amb aquesta
interpretació.
Per a Foucault, l'interès per l'ésser humà està lligat a una època i
a una cultura molt concretes. Certament, la filosofia s'ha ocupat
també dels éssers humans en èpoques anteriors. El que diu
Foucault és que les obres dels autors antics s'interessen per les
persones, però no tracten sobre "l'ésser humà". Aquest gran
concepte de l"ésser humà" és una generalització abstracta que
només pren forma en la modernitat i que abans del segle XVI no
es coneixia.

El concepte d'ésser humà és una generalització que apareix quan

els estats europeus moderns es comencen a desenvolupar. En
aquest moment sorgeixen tècniques per gestionar i controlar la
societat, amb les quals emergeixen els conceptes de subjecte o
ésser humà.

El subjecte és l'individu que es pot comptabilitzar en les

estadístigues, o que es pot educara les escoles, o que es pot
tancar a les presons o als hospitals. Només quan apareix aquest
concepte és possible desenvolupar les "ciències humanes" o
elaborar una filosofia específica sobre I'ésser humà.
Per això, aquest tema respon a una situacio Cultural molt
concreta. que tal vegada es pugui modificar en el futur.