Història d'Espanya. 2º Batxillerat.

IES El Saler 47

TEMA 4. EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

La Revolució de 1868 va suposar la fi del regnat d'Isabel II. S'inicia
l'anomenat “Sexenni Democràtic”, una època de gran inestabilitat política.
Començarà amb un Govern Provisional i la Regència de Serrano,
s'aprovarà una nova Constitució, la de 1868, assistirem a l'ascens al tron
d'Amadeu I de Savoia, a la seua abdicació i finalment a la proclamació de
la I República Espanyola.

La xicoteta burgesia i el proletariat tindran un protagonisme creixent i

tractaran d'ampliar el liberalisme i instaurar una democràcia. No obstant
això, es fracassarà en l'intent de modernitzar políticament el país i
després d'un parèntesi de sis anys es produirà la Restauració Borbònica.
Alfons XII, fill d'Isabel II, va ser proclamat nou rei d'Espanya.

1. PRINCIPALS FORCES POLÍTIQUES DEL SEXENNI REVOLUCIONARI:

Durant aquests anys les diferents etapes polítiques (govern provisional,
monarquia d'Amadeu de Savoia, Primera República) se succeeixen molt
ràpidament i a això contribueixen els molt importants problemes propis del
moment: la crisi econòmica, la fugida de capitals a l'estranger, dues guerres
civils simultànies (la primera guerra de Cuba i la tercera guerra carlista), el
creixent conservadorisme de l'exèrcit, l'adversa situació internacional, etc. Això
explica que les diferents forces polítiques del sexenni actuen de la següent
forma (apareixen descrites des de la posició d'extrema dreta a extrema
esquerra):
- Els carlistes: donat el seu caràcter retrògrad i tradicionalista, rebutgen tots
les reformes liberalitzadores i democràtiques que es pretenen implantar, i
acaben protagonitzant un nou alçament armat, la tercera guerra carlina (1.872-
6), amb la finalitat d'instaurar com a rei d'Espanya al seu pretendent (ara és
Carles VII). No ho van aconseguir, però amb la seua lluita van contribuir
e ficaçment al fracàs dels diferents règims polítics del moment. La seua principal
àrea d'in fluència era Catalunya, País Basc i Llevant.
- Els alfonsinos: Isabel II, després de ser destronada, va abdicar tots els seus
drets en el seu jove fill Alfonso. D'aquest van prendre el nom els sectors polítics
de l'oligarquia més conservadora (els mateixos que anteriorment formaven el
partit moderat), ara dirigits per Cánovas del Castillo. El seu objectiu és restablir
la monarquia borbònica, però encarnada ara en Alfonso ja que aquest està
lliure del desprestigi polític de la seua mare.
- Els unionistes, progressistes i demòcrates: són les forces polítiques que
van protagonitzar la revolució de 1.868, i tindran el poder fins a 1.873. Són
partidaris de consolidar una monarquia parlamentària (el nou rei seria Amadeu
de Savoia) i de reformes polítiques (sufragi universal masculí, llibertat de
cultes,..), la qual cosa quedarà plasmat en la Constitució de 1.869. No obstant
això hi ha entre ells forts enfrontaments a causa del personalisme dels seus
líders (Prim, Sagasta, Serrano).
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 48

- Els republicans: tenen un important suport entre sectors de la xicoteta

burgesia i de la classe obrera. També van ser protagonistes importants de la
revolució de 1.868 mitjançant la seua participació en les Juntes
Revolucionàries. Són partidaris de reformes econòmiques i socials avançades i,
sobretot, de la república com a forma de govern. En 1.873 arriben al poder,
però la Primera República duraria poc temps. Dins del republicanisme aniran
apareixent dues tendències: els federals, partidaris d'un model d'estat no
centralista (Pi i Margall), i els unitaris, partidaris d'un model d'estat centralista
(Salmerón, Castelar).
- Els anarquistes: a les poques setmanes del triomf de la revolució de 1.868
es va arribar a Espanya Fanelli, enviat per Bakunin. Aquests representaven la
tendència anarquista de l'Associació Internacional de Treballadors o Primera
Internacional. La AIT era una organització revolucionària i anticapitalista,
fundada a Londres en 1.865 i implantada als països més industrialitzats
d'Europa, però fins llavors desconeguda a Espanya; en el seu si estaven
enfrontades diverses postures revolucionàries: el marxisme i l'anarquisme.
D'aquesta manera s'introdueix l'anarquisme a Espanya, (el marxisme
s'introduiria molt més tard) i molt promptament va aconseguir arrelar en amplis
sectors del proletariat industrial i de la pagesia més pobra. Atés que
l'anarquisme té un ideari anticapitalista, llibertari i que rebutja tota forma de
govern i de poder establit, els sectors anarquistes del sexenni es van posicionar
tant en contra de la monarquia parlamentària d'Amadeu de Savoia com de la
Primera República.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 49

2. LA REVOLUCIÓ DE 1868
A) LES CAUSES DE LA REVOLUCIÓ DE 1868
CAUSES POLÍTIQUES:
En el pla polític, hem d'assenyalar que l'oposició dels grups progressistes i
demòcrates va ser cada vegada més radical. Els actes de protesta a causa de
la situació política se succeïen. Va destacar per la seua novetat la manifestació
dels estudiants, reprimida violentament en el que es va conéixer com la nit de
San Daniel, a l'abril de 1835. Va ser el primer moviment estudiantil de la història
d'Espanya i va acabar amb una depuració del professorat.
Tampoc va tindre èxit el pronunciament del general Prim al gener de 1866, ni la
revolta dels sergents de la caserna de Sant Gil. L'afusellament dels sergents va
causar un gran impacte emocional en les classes populars, que els va convertir
en màrtirs de la Revolució.
CAUSES ECONÒMIQUES:
Des de 1866 es va fer més present a Espanya la crisi econòmica que afectava
a tota Europa. Es tractava de la primera gran crisi del capitalisme mundial. La
retirada de capital estranger va paralitzar la construcció del ferrocarril, va frenar
l'eixample de les ciutats i va afonar el sector de la construcció.
A Catalunya també es va produir una crisi industrial en la indústria tèxtil a
causa de l'augment del preu del cotó. A tot això hem de sumar les males
collites de 1867, que van provocar la pujada del preu dels aliments i una crisi
de subsistència.
La combinació de les crisi agrícola i industrial i l'augment de l'atur va provocar
un clima de gran violència social i protestes.
ALTRES CAUSES:
Hem de tindre en compte que en les principals ciutats existia una important
presència d'intel·lectuals, entre els quals destacava Emilio Castelar, que
utilitzaran la premsa i la universitat per a difondre les idees democràtiques,
lliurecanvistes, anticlericals i federalistes.
Resumint, la inestabilitat política, la crisi econòmica i la difusió i popularitat de
les idees democràtiques i lliurecanvistes, unit a la voluntat dels militars, crearan
el caldo de cultiu per a dur a terme la revolució de 1868.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 50

B) LA REVOLUCIÓ DE 1868
A l'agost de 1866 es van reunir en Ostende (Bèlgica) més de 50 representants
de tots els sectors de l'oposició, i es van posar d'acord a enderrocar a Isabel II.
Se signa l'anomenat Pacte d'Ostende, clarament antiisabelí i antiborbònic.
La mort d'O’Donnell en 1867 va afavorir que els generals de la Unió Liberal
s'incorporaren a la conspiració. La mort de Narváez en 1868 privarà a la reina
del seu principal suport. Al setembre de 1868 començarà la Revolució,
anomenada La Gloriosa, quan l'almirall Topete va encapçalar un
pronunciament militar a Cadis. Els generals Prim, exiliat a Londres, i Serrano,
bandejat a les Canàries, també es van unir al moviment revolucionari que es va
estendre per tota Espanya.
Topete, Serrano i Prim van donar suport al Manifest de l'Espanya amb honra,
on s'exposen els motius i els fins del moviment revolucionari: la recuperació de
la sobirania nacional, la creació d'un govern provisional, i el sufragi universal.
Isabel II a penes va trobar suports. El govern va tractar de defensar el tron i va
enviar un exèrcit a lluitar contra els insurrectes. L'enfrontament de finitiu serà la
Batalla de Alcolea (Còrdova). La derrota de les tropes d'Isabel II la va forçar a
exiliar-se a França. En moltes ciutats espanyoles es van formar Juntes
revolucionàries per a organitzar la insurrecció amb plantejaments polítics molt
avançats (republicanisme, abolició de taxes i consums, rebuig de les
cinquenes, creació d'una força armada permanent.
C) EL GOVERN PROVISIONAL
Es va nomenar un govern provisional que integrava a progressistes i unionistes
i demòcrates, marginant a la resta de formacions polítiques. El general Serrano
va ser proclamat regent i el general Prim president de govern. Les primeres
decisions van ser dissoldre les Juntes Revolucionàries (partidàries d'un sistema
republicà) i desarmar a la Milícia Nacional. Espanya iniciava la primera
experiència democràtica de la seua història.
El govern provisional pretén, sobretot, realitzar reformes de tipus polític:
immediatament va decretar la democratització dels ajuntaments i la supressió
de la censura, va reconéixer el dret de reunió i associació i va convocar a Corts
Constituents. A més, s'establiran noves relacions amb l'església. Es va decretar
la llibertat de culte, la dissolució d'ordes religiosos com la Companyia de Jesús i
la con fiscació dels seus béns i la disminució dels convents.
En el pla econòmic es defensarà el lliurecanvisme i l'obertura del mercat
espanyol a l'entrada de capital estranger. Es va promulgar la Llei de Bases
sobre Mines, que va permetre l'explotació de la riquesa minera espanyola pels
capitals estrangers. La fi de les mesures proteccionistes va provocar les
protestes dels industrials tèxtils catalans i els productors de cereals de l'interior.
A més, es crea la peseta com a unitat monetària, donant gran estabilitat.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 51

D) LA CONSTITUCIÓ DE 1869
Les eleccions van ser al desembre de 1.868 i, per primera vegada en la història
espanyola, es van realitzar mitjançant el sistema de sufragi universal masculí.
El resultat va ser el triomf dels partits governants perquè sobre un total de 351
diputats van obtindre 248, però d'altra banda els republicans van aconseguir 71
i els carlistes 18. A partir d'aquest moment les Corts es van posar a elaborar
una nova constitució la qual quedarà aprovada de finitivament un any més tard:
És la Constitució de 1.869:
Aquesta Constitució, basada en el principi de la monarquia democràtica,
suposa una forta oposició als principis reaccionaris i centralistes del període
isabelí.
- Es recull la major i més completa declaració de drets i llibertats i a més es
redacta amb àmplies garanties que no puguen ser retallats per regulacions
posteriors; a més dels drets tradicionals recollits en constitucions anteriors
apareixen importants innovacions com: Sufragi universal masculí, el dret
d'associació i reunió (van tindre importants repercussions en el futur del
moviment obrer), llibertat de cultes (serveix d'excusa per a l'alçament carlista)
s'establia la llibertat religiosa, però també l'obligació de l'Estat de mantindre al
clergat, llibertat d'ensenyament, abolició de la pena de mort i inviolabilitat de la
correspondència.
- Es reconeix el principi de Sobirania Nacional.
- Les Corts són bicamerals: El Congrés de Diputats (triat per sufragi universal
masculí i directe) i el Senat (sufragi universal masculí i indirecte). El Senat té
una naturalesa més conservadora perquè per a ser triat fa falta una sèrie de
requisits (titulació superior o un mínim de rendes) al contrari el que succeeix
amb el Congrés de Diputats.
- Les Corts tenen amplis poders: no poden ser vetades les lleis pel rei o el
govern. Tenen mecanismes molt precisos per a exercir el seu protagonisme:
per exemple si les Corts no aproven el pressupost, ni el govern ni cap
funcionari poden cobrar impost algun sota pena de ser processats. A més
exerceixen un fort control sobre l'executiu mitjançant interpel·lacions i mocions
de censura.
- El rei nomena els ministres, i aquests són responsables davant les Corts.
Aquesta és una Constitució monàrquica malgrat l'oposició dels republicans,
però la figura del rei queda delimitada molt clarament com una monarquia
constitucional.
- La independència judicial, que havia sigut proclamada en constitucions
anteriors, és ara quan és regulada amb mitjans su ficients per a poder
desenvolupar-la: Es determina que els jutges s'independitzen del govern
mitjançant la creació d'un cos judicial en el qual s'entra per oposició. Es
restableix també la institució del jurat, que ja figurava en les constitucions
progressistes anteriors.
- Es regula amb criteris democràtics la formació de Diputacions Provincials,
Ajuntaments, etc. i es preveu una reforma del règim colonial (la qual cosa és
molt important ja que des de 1.868 existeix a Cuba una guerra contra els
independentistes). Per tot això es fa un pas cap a la descentralització de l'Estat.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 52

E) LA REGÈNCIA DE SERRANO
Una vegada aprovada la Constitució de 1868 Francisco Serrano va ser triat
regent del regne, i Juan Prim, militar de prestigi, es va convertir en cap de
Govern i home fort del país. Va ser l'encarregat de buscar un candidat al tron
espanyol. Va impulsar la democratització de la vida municipal i la modernització
de la justícia.
En l'aspecte polític es va haver de fer front a l'actitud dels republicans. Aquests
rebutjaven la Constitució de 1.869 pel seu caràcter monàrquic i van
protagonitzar alçaments armats en 1.869 en algunes ciutats, que van ser
durament reprimits per Sagasta, ministre de governació. Molts sectors de la
classe obrera van començar a desplaçar el seu suport cap a posicions més
extremes com l'anarquisme.
D'altra banda els carlistes també es van posicionar en contra del govern:
rebutjaven la Constitució de 1.869 pel seu contingut excessivament liberal
,sobretot repudiaven la llibertat de cultes, i la monarquia encarnada en Amadeu
de Savoia ja que tenien el seu propi pretendent al tron en la figura de Carles
VII. Per tot això començaran a preparar un nou alçament armat que
desembocarà en 1.872 en el començament de la tercera guerra Carlina.
A més de tot això, es va haver de fer front a un nou problema: la primera
guerra de Cuba. Aquesta era la principal colònia d'Espanya i la seua economia
estava en mans d'una escassa minoria de grans terratinents procedents
d'Espanya, que a més eren propietaris dels 300.000 esclaus negres. A més l'illa
havia de consumir forçosament els productes industrials espanyols que eren
més cars que els d'altres països (USA, Gran Bretanya..). Quan triomfa la
revolució de 1.868 a Espanya els sectors criolls cubans pretenen també que es
realitzen reformes polítiques que proporcions a l'illa un major nivell
d'autogovern, però s'oposa a això l'oligarquia espanyola i inciten a l'exèrcit a
realitzar una forta repressió. Això conduirà a un alçament armat, ja de caràcter
independentista, contra el govern espanyol protagonitzat tant pels criolls
cubans com pels esclaus negres, que desitjaven aconseguir la llibertat. Des
d'Espanya el Govern Provisional va respondre en defensa de l'oligarquia
enviant tropes contra els independentistes, alhora que aprovava lleugeres
reformes com la concessió de la llibertat als fills dels esclaus. Aquesta situació
de guerra es prolongarà fins a 1.878.
En l'aspecte econòmic es fan reformes de gran abast històric, l'objectiu del qual
és vincular més que abans l'economia espanyola amb l'europea: es fa una
reforma monetària creant-se la pesseta, com a moneda nacional. S'aprova una
política de tipus lliurecanvista, l'aranzel Figuerola, amb la qual s'obri el mercat
espanyol a les importacions de productes estrangers. També s'aprova la Llei de
Mines que concedeix grans facilitats al capital estranger perquè invertisca en la
compra de les millors mines del país, la qual cosa suposa la privatització del
subsol. Es pretenia que l'Estat poguera reduir el seu enorme deute públic).
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 53

2. EL REGNAT D'AMADEU I DE SAVOIA (1871-1873)

A) UNA NOVA DINASTIA
El problema successori espanyol va alterar la política europea del moment. El
general Prim va ser l'encarregat de buscar al candidat idoni. Després del rebuig
de la dinastia portuguesa i l'oposició de França al candidat alemany, va acabar
imposant-se la candidatura d'Amadeu de Savoia, un home de fortes
conviccions democràtiques. Per a Prim, Amadeo era el rei idoni per a Espanya
perquè procedeix d'una família reial liberal i anticlerical: era fill del rei Víctor
Manuel que recentment s'havia enfrontat al poder del Papa a Itàlia llevant-li els
Estats ponti ficis.
L'arribada d'Amadeo a Espanya es va produir en un ambient de tensió pel fet
que el general Prim, el principal suport del nou rei, havia sigut assassinat tres
dies abans. La nova dinastia tenia escassos suports entre l'aristocràcia, el
clergat i els moderats (partidaris de la volta d'Isabel II). Bona part de l'exèrcit i
les classes populars tampoc tenien simpatia pel nou monarca. A més a més, el
republicanisme va protagonitzar diferents insurreccions durant el seu regnat.
B) EL REGNAT D'AMADEU I
El regnat d'Amadeu I de Savoia va gaudir d'escàs suport i va estar plagat de
di ficultats. Establit el sufragi universal i àmplies llibertats públiques, el rei va
voler consolidar un règim parlamentari democràtic. No obstant això, els
problemes econòmics continuaven sent greus, existia una gran rivalitat entre
els diferents grups polítics (D'una banda es va revivar el carlisme i per un altre
el republicanisme guanyava adeptes) i Espanya està immersa en un nou
con flicte, la Guerra de Cuba.
Els carlistes també s'havien organitzat com a força política en creure que la
conjuntura era una oportunitat favorable a les seues pretensions al tron. En
1872 protagonitzaran una nova insurrecció que va adquirir prompte caràcters
de guerra al País Basc, Navarra i Catalunya (Tercera guerra carlina). El
pretendent carlista, Carles VII, va arribar a entrar a Espanya, encara que va
haver de tornar temporalment a França, després de signar-se el Conveni
d'Amorebieta.
Totes dues guerres suposen un elevat cost econòmic per a una Estat atabalat
pel Deute Públic i un inevitable un protagonisme de l'alta o ficialitat de l'exèrcit,
que ara anirà decantant-se cap a postures cada vegada més conservadores.
Amadeu I de Savoia va tindre durant el seu regnat nombrosos detractors i
enemics:
Els moderats, conscients de l'escassa popularitat d'Isabel II, conspiraven per a
restaurar la dinastia Borbó amb la figura d'Alfons, fill d'Isabel. El seu principal
líder, Cánovas del Castillo, va anar guanyant adeptes per a la causa entre
unionistes i progressistes. L'església, la noblesa i la burgesia també se
sumaran a la proposta. Per a l'església espanyola Amadeo és inacceptable per
pertànyer a la dinastia que li va arrabassar els Estats ponti ficis al Papa.
Finalment, hem de sumar la constant bel·ligerància del republicanisme,
l'activitat del qual va incrementar la con flictivitat social. Secundat per sectors
populars que pretenien millores de tipus econòmic continuen manifestant la
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 54

seua oposició mitjançant alçaments i protesta, en les quals participen també els
elements anarquistes.
Així doncs els sectors polítics i socials que donen suport a Amadeo són reduïts:
els progressistes unionistes i demòcrates, i a més sovint estan dividits per
enfrontaments interns, la qual cosa provoca una permanent situació
d'inestabilitat. En aquests dos anys se celebren tres eleccions i hi ha sis
governs diferents.

C) LA FI DE L REGNAT
La crisi final del regnat es va produir per la desintegració de la coalició
governamental (unionistes, progressistes i demòcrates).
Des de finals de 1872, Espanya vivia un moment de gran confusió política i
governs inestables. El rei, que va patir un atemptat, havia perdut tots els
suports polítics. Amb el pretext de la rebel·lió dels caps i o ficials d'artillería, va
abdicar el dia 11 de febrer de 1873, abandonant el país. La renúncia va ser
acceptada, i Pi i Margall va optar per la solució republicana.
Les Corts van proclamar la República encara que estaven compostes
majoritàriament per diputats monàrquics. Això es produeix no perquè els
republicans siguen una opció política poderosa sinó perquè va fracassar el
règim de monarquia democràtica davant els nombrosos problemes existents.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 55

3. LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA (1873-1874)

A) EL REPUBLICANISME
El Partit Republicà Federal va sorgir d'una escissió del Partit Democràtic en
1868. Els seus líders eren Estanislao Figueras i Francisco Pi i Margall. No era
un bloc homogeni, perquè hi havia diversos corrents. En primer lloc dins dels
federalistes podem distingir entre benèvols i intransigents. Els benèvols eren
partidaris del respecte de la legalitat i creien en els canvis des del govern. Els
intransigents defensaven la insurrecció armada i la força com a mitjà per a
imposar una República federal. En segon lloc, estaven els unitaris, un sector
republicà encapçalat per Castelar era partidari d'un model republicà unitari i
centralista, és a dir, s'oposaven al model federal.
Els principals suports del republicanisme es trobaven entre la xicoteta burgesia,
les classes populars urbanes i el proletariat. Les regions d'Espanya amb major
implantació del Republicanisme van ser les de la costa mediterrània
(Catalunya, Llevant, Múrcia, Andalusia), Galícia i ciutats com Madrid,
Saragossa i Palma.
B) LA PROCLAMACIÓ DE LA PRIMERA REPÚBLICA
Estanislao Figueras, republicà federal, serà proclamat primer president de la
Primera República Espanyola. A nivell internacional, únicament els Estats Units
i Suïssa reconeixeran a la República. La resta de països el veuran com un
règim revolucionari generador d'inestabilitat.
La major part de les classes populars i proletariat donaven suport a la
República, perquè tenien esperances que millorara la seua precària situació
econòmica i s'aprovaren algunes de les seues reivindicacions (reducció de la
jornada laboral, augment de salaris, regulació del treball infantil, etc.).
Estanislao Figueras, primer president de la República va iniciar les primeres
reformes, suprimint impostos i reclutaments forçosos (Quintes). No obstant
això, la falta de recursos de l'Estat i la desorganització de l'exèrcit van provocar
la seua dimissió, prenent el relleu Francisco Pi i Margall (líder dels republicans
federals).
Després de la celebració d'eleccions generals a Corts Constituyents, els
republicans federals van obtindre la majoria absoluta dels escons. Això es va
deure a la no participació dels altres partits, que pretenien negar la legitimitat
del règim. A més, l'abstenció de l'electorat va ser de més del 60%.
El principal projecte de reforma va ser la Constitució Federal de 1873,
redactada per Emilio Castelar mai va arribar a aplicar-se per la complicada
situació política del país. Pretenia la transformació d'Espanya en un Estat
Federal. Declarava la llibertat de culte i la separació entre església i Estat. Una
de les principals novetats serà l'inici d'una legislació proteccionista amb els
treballadors. Els dirigents republicans, malgrat tot, van intentar desenvolupar
algunes reformes: es decreta l'abolició total de l'esclavitud en les colònies,
s'intenta crear un nou tipus d'exèrcit compost per voluntaris pagats (1 pesseta
al dia), s'intenta una reforma fiscal disminuint el pes dels impostos indirectes…
Però a l'hora de la veritat els dirigents republicans no poden satisfer gran part
de les reivindicacions dels seus seguidors i això provocarà la frustració de gran
part dels seus partidaris i el desplaçament del seu suport cap a l'anarquisme.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 56

C) PRINCIPALS PROBLEMES DE LA PRIMERA REPÚBLICA

La Primera República Espanyola va haver de fer front a greus problemes com
una nova insurrecció carlina, la continuació de la Guerra de Cuba, l'oposició
dels partits monàrquics, les divisions dins dels republicans i, com a punta, la
insurrecció cantonal, protagonitzada per republicans intransigents.
Nombroses ciutats i comarques es van declarar repúbliques o cantons
independents durant la presidència de Pi i Margall, i es van rebel·lar contra
l'Estat. Es tractava d'aplicar de manera radical el model d'estructura federal.
Pretenien aplicar un tipus de federalisme basat en el sistema de xicotets
cantons (el cantó és territori compost per una ciutat i les zones pròximes) quasi
independents.
D'especial violència van ser els alçaments d'Alcoi i d'algunes zones andaluses,
que van tindre el caràcter d'una revolució social. No obstant això, l'èxit es va
deure més al col·lapse de les forces d'ordre públic que al vigor de la revolució.
En el cas d'Andalusia, els treballadors es van impacientar perquè, malgrat totes
les promeses, els federals no havien resolt el tradicional problema de la
precarietat laboral.
Alguns líders federals locals es van alçar per les seues ambicions de poder
frustrades. Amb la seua actuació, van aconseguir desacreditar el
republicanisme durant una generació i que la revolta cantonalista fora utilitzada
per a demostrar que el republicanisme conduïa a l'anarquia.
La insurrecció cantonal va posar a Pi i Margall entre l'espasa i la paret, es va
veure entre la necessitat d'enfrontar-se a la rebel·lió amb mà dura, la qual cosa
li ocasionaria la crítica de l'esquerra, o actuar amb persuasió i de diàleg, la qual
cosa li implicaria la crítica de la dreta, que l'acusaria de complicitat. Davant
aquesta situació Pi i Margall va dimitir i li va succeir Nicolás Salmerón.
Salmerón va recórrer a l'Exèrcit i així va poder acabar ràpidament amb la
resistència cantonalista, excepte a Màlaga i Cartagena, que comptaven amb el
suport de forces militars. En tractar als cantonalistes com a criminals, es va
plantejar el restabliment de la pena de mort, la qual cosa va produir la dimissió
de Salmerón, oposat a ella, i l'arribada al poder de l'últim president de la
Primera República, Emilio Castelar, republicà unitari de caràcter molt més
conservador. Castelar era per als militars el dirigent republicà més acceptable,
com no tenia majoria en les Corts, va governar autoritàriament concedint
àmplies atribucions a l'exèrcit per a mantindre l'ordre públic.
Durant els últims mesos de la Primera República, Castelar va intentar resoldre
el caos polític i social mitjançant un sistema autoritari, suspenent les garanties
constitucionals i governant al marge de les Corts. Després de la insurrecció
cantonalista es va donar un gir conservador i es va abandonar el projecte
federalista.
 Història d'Espanya. 2º Batxillerat. IES El Saler 57

D) LA FI DE LA PRIMERA REPÚBLICA. EL PRESIDENCIALISME DE

SERRANO:
Els republicans intransigents van provocar la caiguda de Castelar a través
d'una moció de censura, intentant girar a l'esquerra i tornar als orígens de la
República. No obstant això, el general Pavía va entrar amb les seues tropes en
les Corts republicanes i les va dissoldre el 3 de gener de 1874.
Després dels successos del 3 de gener, Castelar es va negar a seguir com a
president d'una república on l'exèrcit havia donat un colp d'estat. Es va formar
llavors un nou govern provisional presidit per una coalició d'unionistes i
progressistes presidit pel general Serrano, la missió inicial del qual era la de
salvaguardar la República.
Espanya a partir d'aquest moment no tindria un règim polític de finit (no hi havia
monarquia, ni república, ni Constitució) Llavors el poder va passar a les mans
del general Serrano que, a més de ser el militar més prestigiós del moment,
representa als sectors menys extremistes que van protagonitzar “la gloriosa”,
que no desitgen aventurar-se en noves experiències polítiques i, per contra,
volen ordre i estabilitat.
Serrano governarà de manera presidencialista (mitjançant decrets) i en aquest
any, que és el més difícil pel que fa a la guerra carlista, s'acaba de finitivament
amb el cantonalisme (després d'un llarg setge s'aconsegueix la rendició de
Cartagena, l'únic cantó que sobrevivia des de l'any anterior) i es prenen dures
mesures repressives contra el moviment obrer.
Progressivament va començar a imposar-se una opinió favorable a la volta dels
Borbons, encoratjada pel moderat Antonio Cánovas del Castillo.
L'1 de desembre de 1874 el futur rei Alfons XII, fill d'Isabel II, signava el
Manifest de Sandhurst (acadèmia militar anglesa on estudiava Alfonso) en el
qual s'exposava el programa de la futura monarquia com un règim conservador,
d'ordre i catòlic.
El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos donava un colp
d'estat a Sagunt proclamat al nou monarca, mètode que no va agradar a
Cánovas. El govern que, en aqueixos moments estava en mans de Sagasta, no
es va oposar al pronunciament, acceptant al nou rei. Al gener de 1875 Alfons
XII va ser rebut apoteòsicament a Barcelona i a Madrid. Els Borbó tornaven a
regnar a Espanya.