222 PB

Estudis maragallians
Butlletí de l’Arxiu Joan Maragall
ISSN 2014-3818
núm. 9, 2020
Direcció
Francesco Ardolino, Universitat de Barcelona
Esther Vilar Roca, Biblioteca de Catalunya
Consell de redacció
Joana Escobedo, Biblioteca de Catalunya

Marta Font, Institut Infanta Isabel d'Aragó
Francesc Fontbona, Institut d'Estudis Catalans
Maria Planellas, Universitat Autònoma de Barcelona
Lluís Quintana, Universitat Autònoma de Barcelona
Eugènia Serra, Biblioteca de Catalunya
Secretaria
Gemma Bartolí, Universitat de Barcelona

Leia Jiménez, Centre de Ciencias Humanas y Sociales, CSIC
Comitè científic
Cèsar Calmell, Universitat Autònoma de Barcelona
Glòria Casals, Universitat de Barcelona
Carme Gregori, Universitat de València
Giuseppe Grilli, Università degli Studi Roma Tre
Maria Llombart, Université d'Avignon et du Pays de Vaucluse
Jordi Malé, Universitat de Lleida
Joan-Lluís Marfany, University of Liverpool
Ignasi Moreta, Universitat Pompeu Fabra
Josep-Maria Terricabras, Universitat de Girona
Eliseu Trenc, Université de Reims Champagne-Ardenne
Fotografies: Biblioteca de Cataluya. Unitat de Digitalització, excepte quan

se n'indica l'autor
Amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona
Periodicitat anual
A la portada: reproducció de la matriu del segell de lacre de Joan Maragall
© dels textos: els autors sota llicència Creative Commons de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada

2.5 Espanya
© de l’edició: Biblioteca de Catalunya
Hospital, 56 08001 Barcelona
Edita:
Biblioteca de Catalunya
DL B. 31540-2011
Sumari
Cal, doncs, que li diga quant li estimo la comunicació, l’amistat que em concedeix? Francesco
Ardolino, p. 5
So, do I need to tell you how much I love the communication, the friendship you give me? Francesco
Ardolino, p. 7
Dossier
«Tractem-nos de tu» (II)
Presentació. Gemma Bartolí Masons i Maria Planellas Saumell, p. 11

«La imatge de ton ésser pot sublimar la vida». Representacions femenines en la poesia
d'Alexandre de Riquer i Joan Maragall. Maria Planellas Saumell, p. 13
Carme Karr, l'ideal d'una vida (1904-1911). Lluïsa Julià, p. 31
Dolors Monserdà – Joan Maragall: la novel·lista i el poeta. M. Carme Mas, p. 51
Lluís Via i Joan Maragall, de l'apologia a la creació. Imma Farré i Vilalta, p. 85
Testimonis
L'edició de La vaca cega d'Elies Plana, traduïda a l'anglès per Ronald Puppo. Roser Pintó
Fàbregas, p. 115
Cercant el meu don Joan Maragall. Raquel Santanera, p. 125
Vària
El pintor i el poeta. Maragall-Picasso, una conjunció. Susanna Rafart, p. 131

A la llum de la intertextualitat: Maragall passeur de la literatura francesa. Mònica Güell, p. 151
Sobre la relació individu/societat en Màrius Torres: cap a una influència maragalliana. Laia Suades
Juncadella, p. 169
Casa Museu
Fundació Palau: el somni d'un poeta insubornable. Anna Maluquer, p. 189
El llibre ideal
Els llibres de Joan Maragall editats per L'Avenç (...i II). Aitor Quiney, p. 207
Apèndix
Correspondència entre Joan Maragall i Carme Karr. Ed. de Lluïsa Julià, p. 223
Normes de presentació d'originals. Segona versió, p. 259
Summary, p. 265
3
Haidé, núm. 9, 2020, p. 5-6
Cal, doncs, que li diga quant li estimo la

comunicació, l'amistat que em concedeix?
A la carta que Maragall envia a Salvador Albert, la pregunta pot semblar un intent de fugir d’estudi o, si
més no, de desviar el discurs, que se centrava en el valor del llibre de l’amic, cap a un elogi, una mica
genèric, de la crítica. I potser és així. Tanmateix, l’any de la publicació d’Enllà, el poeta ja ocupa el rol pel
qual es consideraria «com un dels grans enteniments de mon lloc i temps» –com pot indicar amb un cert
to mofeta a les «Notes autobiogràfiques» dels cinquanta anys. La reputació el col·loca al centre ideal
d’una xarxa de relació que ell mateix reprodueix, manté i fomenta amb una constància encomiable.
Tot això ens ha permès el desdoblament del dossier del qual ara publiquem la segona part –i qui sap
quantes més en podríem afegir amb una operació positiva d’excavació filològica i treball de camp.
Perquè si bé és cert que sovint hi ha una correspondència a la base –com demostra el cas excepcional
de Carme Karr, al qual afegirem el de Lluís Via–, l’escassedat d’intercanvi epistolar (Alexandre de
Riquer) o la seva absència (Dolors Monserdà) no implica, de retruc, la prova d’un desinterès: només cal
cercar altres vies –intertextuals, històriques, etc.– que deixin emergir aquesta comunicació.
D’intertextualitat, se’n parla també a la «Vària», en el buidatge i la col·lació de les citacions maragallianes
procedents de la cultura francesa, però, per definir les reescriptures que, de la producció del nostre
autor, fa Màrius Torres, o dels ecos i les ressonàncies que en podem trobar en l’obra, pictòrica i literària,
de Pablo Picasso, ja hauríem de parlar, més pròpiament, d’hipertextualitat.
A banda de les aproximacions acadèmiques, assenyalem que, en aquest número, la poeta Raquel
Santanera tria el seu Joan Maragall; que continuem les indagacions paratextuals sobre els volums del
poeta publicats per L’Avenç; i ens acostem a les edicions més recents amb el llibret artístic d’Elias Plana
amb l’estampació de «La vaca cega» girada a l’anglès per Ronald Puppo. Ens hi acostem, dèiem; però
aquest any, concretament, han sortit un grapat de publicacions maragallianes que no podem deixar
d’anomenar. Primer, va ser la nova edició de la Ifigènia a Tàurida; després, vingué l’estudi de Jaume
Comellas, Obra i ideari poètic de Joan Maragall; i, gairebé alhora, l’antologia en angles One day of life
is life, a cura de Puppo i el primer tom de l’edició crítica de les Obres completes, que també implica
una fita en el tractament dels textos: per aquesta raó, al final d’aquest número hem inserit una versió
ampliada i actualitzada de les nostres normes redaccionals.
I encara manca un article en aquest llistat. Parlo de la presentació, detallada i amena, sobre la Fundació
Palau i Fabre que ens ha fet arribar la seva directora, Anna Maluquer. La secció «Casa museu» –amb
alguna excepció– solia anar a càrrec de Dolça Tormo que, fa uns mesos, ens va demanar de lliurar-la de
les seves responsabilitats editorials. Amb la Dolça, i ara oscil·lo entre la primera persona singular i una
5
Francesco Ardolino. Cal, doncs, que li diga quant li estimo la comunicació, l’amistat que em concedeix?
forma de dual, vam pensar, organitzar, fundar i posar en marxa la revista i vam compartir la conducció
d’Haidé fins al número 2, és a dir, fins que ella, en jubilar-se, va deixar la direcció de l’Arxiu Joan
Maragall. De tots els records que en tinc, el que ara voldria compartir és un oblit. Quan vam presentar el
número 0 de la revista, algú ens va preguntar a qui se li havia ocorregut la idea inicial –i ni l’una ni l’altre
no vam saber respondre. La resposta correcta hauria estat que l’havíem imaginada durant els diàlegs
compartits a l’Arxiu, mentre ella remenava documents i jo transcrivia textos. El que sí que puc afirmar
amb tota seguretat és que, sense la seva presència, Haidé no hauria nascut: i en canvi, com qui no vol
la cosa, hem arribat al novè aniversari. Fet i fet, a aquest número li hauríem de dir 9 + 1, però la festa pel
decennal la podem reenviar a l’any que ve, per motius evidents. I encara que sembli paradoxal, mentre
traiem el nom de la Dolça del Comitè de redacció, tal com ella ens va demanar, podem dedicar-li, amb
satisfacció i agraïment, el número que ara estrenem.
Francesco Ardolino
6
Haidé, núm. 9, 2020, p. 7-8
So, do I need to tell you how much I love the

communication, the friendship you give me?
In the letter Maragall sends to Salvador Albert, this question may seem like an attempt to escape the
subject or, at least, to divert the conversation, which focused on the value of the friend’s book, towards
an a bit more generic praise of the critique. And maybe it is. However, in the year of the publication of
Enllà, the poet already occupies the role for which he is considered ‘one of the great minds of my place
and time’ – as he indicates with quite a mocking tone in the ‘Autobiographical Notes’ from the 50s. The
reputation places him at the ideal centre of a network of relationships he himself disseminates, main-
tains and stimulates with commendable perseverance. All of this has allowed us to split the dossier
of which we are now publishing the second part – and who knows how many more we could add by
optimistically looking into more philological excavation and fieldwork. Since it is true that often there is
correspondence at the base – as shown by the exceptional case of Carme Karr, to which we add that
of Lluís Via –, the scarcity of correspondence (Alexandre de Riquer) or its absence (Dolors Monserdà)
does, in return, not imply proof of disinterest; merely other ways – intertextual, historical, etc. – need to
be found that allow this communication to emerge.
Intertextuality is also discussed in ‘Vària’, in the discard and the collation of Maragallian quotations from
the French culture. Still, to define the rewritings of our author’s production, done by Màrius Torres, or
the echoes and resonances found in the pictorial and literary work of Pablo Picasso, more specifically,
we have to talk of hypertextuality.
Apart from the academic approaches, we would like to point out that, in this issue, poet Raquel Santa-
nera chooses her own Joan Maragall; that we continue the paratextual inquiries into the poet’s volumes
published by L’Avenç; and that we approach the most recent editions with Elias Plana’s artistic libretto,
the print of ‘The Blind Cow’, translated into English by Ronald Puppo. We will approach them, we said.
But this year specifically, a handful of Maragallian publications were released which we cannot forget to
mention. First, the new edition of Iphigenia in Taurida, followed by Jaume Comellas’ study Obra i ide-
ari poetic de Joan Maragall and, almost at the same time, the English anthology One day of life is life,
edited by Puppo as well as the first volume of the critical edition of the Complete works, also implying a
milestone in the treatment of the texts. At the end of this issue, we have therefore inserted an expanded
and updated version of our editorial guidelines.
And there is still one article missing in this list. I am talking about the detailed and enjoyable presentation
about the Palau i Fabre Foundation sent to us by its director, Anna Maluquer. Dolça Tormo used to be
Dossier 7
Francesco Ardolino. So, do I need to tell you how much I love the communication, the friendship you give me?
in charge of the section ‘Casa museu’ – with some exceptions; she asked us a few months ago to rele-
ase her from her editorial responsibilities. With Dolça, and now I will oscillate between the first person
singular and a dual form, we thought, organised, founded and launched the journal, and we shared the
direction of Haidé up to issue 2, that is until she retired and left the management of the Joan Maragall
Archive. Of all the memories I have, what I would like to share now is an oversight: when we presented
the issue 0 of the journal, someone asked us who had come up with the initial idea—and neither of us
knew the answer. The correct answer is that we had imagined it during the shared conversations in the
Archive, while she was pondering on documents and I was transcribing texts. What I can sure confirm
with certainty is that, without her presence, Haidé would not have been born. Instead, I should mention,
we have reached the ninth birthday. In fact, we should call this issue 9 + 1, but we will postpone the ten-
year celebration to next year – for obvious reasons. Although it may seem paradoxical, while taking off
Dolça’s name of the editorial committee – as she requested – we can still, with satisfaction and gratitude,
dedicate this issue, which we are now releasing, to her.
Francesco Ardolino
8
DOSSIER
Mànec de bastó, propietat

de Joan Maragall
Haidé, núm. 9, 2020, p. 11-12
presentació
Recordem l’anècdota que presentàvem a la primera part d’aquest dossier, publicada al darrer número
de la revista: Apeles Mestres, en un dels seus llibres de records, descriu el moment en què un grup
d’artistes i intel·lectuals transcendeixen les formalitats socials i esdevenen quelcom més. És el moment,
al cap i a la fi, en què convenen que poden començar a tractar-se de tu –d’aquí en manllevem el títol– i
amb el qual es pretenia posar en valor el pes d’aquesta colla en el seu context.
Si bé el nom de Joan Maragall no apareix en l’escena narrada, la seva persona conviu amb aquest
entorn i hi estableix una relació, directament o indirecta. De la mateixa manera, doncs, aquest cop
resseguim els lligams o nexes d’unió entre la seva figura i la d’altres autors del període, alguns dels
quals han quedat massa sovint relegats a una segona línia. Així, si a la primera part l’espai l’ocupaven
Prudenci Bertrana, Pompeu Gener, Apeles Mestres, Francesc Pujols i Jeroni Zanné, aquests escriptors
ara deixen el relleu a Carme Karr, Lluís Via, Dolors Monserdà i Alexandre de Riquer.
Respecte al primer d’aquests nous noms, Lluïsa Julià analitza la figura de l’escriptora, periodista i pu-
blicista i la seva amistat amb Maragall, basant-se en un epistolari inèdit que també publica, en annex. A
través d’aquestes cartes es revela una personalitat singular dins el moment en què tot just neix la prime-
ra generació d’escriptores de l'època. L’ambició de l’autora es palesa tant en la seva tasca periodística,
especialment en la vertebració del primer feminisme català, com en les seves altres múltiples facetes,
des de l’activitat literària fins a la música.
Un dels noms amb els quals es relaciona Karr –i amb qui estableix una gran amistat– és Lluís Via, que
Imma Farré estudia en el seu article. A les pàgines de Joventut, Via es converteix en un dels principals
defensors –més encara, apologista– de la producció de Maragall, a més d’editar-ne Les disperses i
assumir-lo com a model per a la creació poètica. Així mateix, Farré ressegueix la trajectòria poètica de
l’autor vilafranquí, deixant constància de la seva relació amb algunes de les personalitats més destaca-
des del període i de la seva progressiva retirada de la vida pública.
Just abans, Carme Mas se centra en l’anàlisi de Dolors Monserdà, que destaca en l’horitzó artístico-
cultural entre siècles. En aquest cas no disposem de correspondència amb l’autor de «L’oda infinita»,
però això no significa que no hi hagi un vincle a examinar entre els dos escriptors. Si bé ella pertany a
Dossier 11
Gemma Bartolí Masons i Maria Planellas Saumell. Presentació
una generació anterior, tant l’una com l’altre tenen coneixences i amistats comunes i comparteixen la
ciutat –de fet, també els estius a la Cerdanya– i especialment els espais de la vida social de la burgesia
barcelonina com ara el Liceu, a més de la participació en els Jocs Florals. En definitiva, freqüenten els
mateixos espais, tal com queda reflectit en les respectives obres, i les seves vivències es poden resse-
guir paral·lelament.
I acabem aquest itinerari à rebours, perquè el dossier s’obre amb Alexandre de Riquer, de la mà de
Maria Planellas. En el seu vessant de crític literari, Maragall publica ressenyes del polifacètic artista de
Calaf, i es poden traçar similituds en la temàtica i la simbologia dels poemes. En aquest sentit, Planellas
confronta els recursos que ambdós poetes fan servir a l’hora de descriure Clara Noble i Haidé, d’una
banda, i Dolors Palau, de l’altra, a la recerca d’un ideal de bellesa femenina –tant física com espiritual–
pròpia del Modernisme.
Amb aquesta segona part del dossier «Tractem-nos de tu» hem procurat reparar la zona de foscor que
no havíem pogut resoldre anteriorment, que era l’absència d'interlocutores, i hem presentat un mono-
gràfic més equilibrat, en el qual, a més –i casualment–, tots els articles han estat elaborats per dones.
Tot i així, com més interès dediquem a aquestes relacions, més constatem l’abundància de noms, fe-
menins i masculins, per estudiar en aquesta perspectiva: el període és inesgotable i els personatges –i
les seves circumstàncies– a reivindicar i a examinar es podrien anar allargant in aeternum.
Gemma Bartolí Masons

Universitat Autònoma de Barcelona
Gemma.Bartoli@uab.cat
Maria Planellas Saumell

maplanellas@gmail.com
12
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
DOI: 10.48284/Haide2020.9.1
MARIA PLANELLAS SAUMELL

mplanellas@gmail.com
ORCID: 0000-0002-8732-0052
«La imatge de ton ésser pot sublimar la vida».

Representacions femenines en la poesia d'Alexandre
de Riquer i Joan Maragall
Resum:
A la poesia modernista es troben representacions diverses de la figura femenina. En aquest article ens centrarem en aquelles
que, a partir d’un imaginari compartit, s’aproximen a la dona a partir d’uns llocs comuns com són el festeig, les núpcies o la
maternitat. Els dos noms que confrontarem són el de Joan Maragall, que emergeix al tombant del XIX voltat d’una aura de mo-
dernitat i renovació, i el d’Alexandre de Riquer, que s’inicia més tard al món de la poesia i té referències més vuitcentistes que
combina amb noms del prerafaelitisme anglès i els clàssics italians per articular una poètica fúnebre amorosa al voltant de la seva
esposa difunta, Dolors Palau. Encara que aquests textos no tinguin un equivalent en la producció maragalliana, es poden portar
a col·lació amb el cicle «Claror» on, de la mateixa manera que als poemes in vita de Riquer, s’explica la relació amb l’estimada
al compàs d’unes etapes molt similars. Allunyada d’aquest esquema, però de característiques molt properes a Dolors Palau, es
perfila la presència d’Haidé, l’amant. Al voltant d’aquests tres noms femenins perfilarem un símbol compartit amb altres autors del
Modernisme: el de la dona –sigui o no esposa– ideal.
Paraules clau: Joan Maragall — Alexandre de Riquer — poesia i iconografia amorosa — Modernisme — Representacions de la dona
Abstract:
Different portrayals of the female figure can be found in modernist poetry. In this article, we will focus on those who, based on a
shared imaginary, approach women from common topics such as courtship, wedding, or motherhood. The two names we will ad-
dress are Joan Maragall, who emerges at the turn of the 19th century surrounded by an aura of modernity and renewal, and Alexandre
de Riquer, who enters the world of poetry a bit later and has more nineteenth-century references he combines with names of the
English pre-Raphaelism and Italian classics to express a mournful love poetry around his late wife, Dolors Palau. Although these
texts do not have an equivalent in Maragall's work, the 'Claror' (Splendour)-Cycle can be brought up, where, as in Riquer's in vita
poems, the relationship with the beloved wife is explained from very similar phases. Far from this scheme, but with characteristics
very close to Dolors Palau, the figure of Haidé, the lover, is described in other poems. Around these three female names we will
then outline the one shared symbol with other modernist authors: that of the ideal woman — whether wife or not.
Key words: Joan Maragall — Alexandre de Riquer — Catalan modernism — love poetry and iconography — women’s representation
1. Cicles i cançoners
El 20 de novembre de 1902 Joan Maragall publica, amb el títol «Un libro piadoso», una ressenya sobre
Anyoranses, el primer recull de poemes d’Alexandre de Riquer. Hi destaca instants d’assoliment de
poesia pura i conclou que no hi troba «nada tan intenso y tan puro como este martilleo de la realidad
presente: –Mi compañera se ha ido; mis hijos no tienen madre...» (OC II, 200). L’observació és força
Dossier 13
Maria Planellas Saumell. «La imatge de ton ésser pot sublimar la vida». Representacions femenines en la poesia d'Alexandre
encertada: quan revisem el recull, la paraula mare apareix set vegades als poemes, i el mot fills/fillets
hi surt catorze cops. A més a més, Riquer dedica el llibre «A la mare dels meus fills»; ara, si bé la figura
de Dolors Palau continua planant damunt l’obra poètica de l’artista, el seu paper com a mare sembla
que amb el temps es difumina, i, encara que als altres llibres escrits in memoriam es continuï parlant
de la seva funció dins la família, a les dedicatòries l’autor deixa de posar-hi èmfasi. A Un poema d’amor
fa «Sempre a tu qui és sempre teu» (104), i a les proves d’impremta de Petons que són al MNAC, «A
madona D. P. de R.». Si donem un cop d’ull als manuscrits inèdits que conserva el col·leccionista Joan
Graells, encara hi trobem més exemples: el de Petons («Sempre a tu | sempre per tu» o «A madona
Dolors Palau de Riquer», segons el manuscrit).1 I, encara més sorprenent és el cas del manuscrit del
Poema del bosch perquè, mentre que a la versió definitiva el dedica al seu germà Josep –mort poc
temps abans de la publicació–, en testimonis anteriors també hi homenatjava l’esposa difunta, que ha
passat a ser la companya espiritual de l’artista: «A la meva Dolors │†│tan sols a tu que | comprengue-
res mon | gran amor al bosc. I vas estimar-lo com jo mateix, perquè jo l’estmabe [sic], perquè compre-
nies sa bellesa, | tan sols a tu, puc | dedicar aquest | poema. Que m’havies ajudat a somiar» (Poema
del bosch [Manuscrit]).
Sense intenció d’atorgar a aquests detalls més importància de la que tenen, és fàcil veure que el valor
simbòlic de Dolors Palau a la poesia de Riquer transcendeix la maternitat. Consti que parlo només de la
poesia, i que intentaré evitar tant com sigui possible cercar equivalències biogràfiques, que conduirien
inevitablement a la investigació de les relacions –no sols poètiques, ça va sens dire– amb Dante Gabriel
Rossetti, una recerca que, d’altra banda, ja ha fet Maria Àngela Cerdà amb força exhaustivitat («Alexan-
dre» 98-115 i Els prerafaelites 305-323). Cal assenyalar que hi ha unes diferències de base inconcilia-
bles entre tots dos autors. Eliseu Trenc i Alan Yates apunten que: «Riquer’s catholicism is strongly felt
in Anyoranses, conditioning an imatge of Dolors in which maternity strongly overrides sexuality, placing
her in a position quite removed from the sensous personality of Rossetti’s chosen one» (Alexandre, 75).
Jordi Castellanos va en la mateixa direcció quan diu que «Riquer s’identifica en la plenitud de l’amor
del passat, en la vida conjugal i en la plenitud de l’entorn familiar», mentre que en la poesia de Rossetti
s’evidencien la «insatisfacció de les relacions reals» i la morbositat, que el poeta català ha superat, en
part, gràcies a «l’herència de l’espiritualisme verdaguerià» («La poesia» 279). A l’hora d’aproximar-nos
a la poesia amorosa de Riquer es tindrà en compte que, encara que als llibres es marqui una divisió
entre poemes d’amor i poemes de mort, tots són escrits després del traspàs de la seva esposa (Dolors
Palau mor el 1899 i els primers manuscrits que conserva Joan Graells són de 1900), amb la idealització
que això comporta.
Continuem, doncs: a través de la poesia amorosa de Riquer podem reconstruir una biografia de l’es-
timada, dispersa a Anyoranses (1902) –que va dels records en vida a l’enyorament, la desesperació
i conversió en símbol post mortem–, però més estructurada a Petons i finalment consolidada a Un
poema d’amor (1903). És clar que tractar tots tres títols com a llibres és fer trampa, perquè el segon
no s’arriba a publicar en vida del poeta, i l’últim forma part d’un volum en què l’acompanyen Aplech de
1 Els manuscrits en propietat de Joan Graells, malgrat estar ordenats, no disposen d’inventari, i a l’edició de Petons
es van identificar segons les característiques del suport. Respectant les nomenclatures emprades, les dues citacions pertanyen
respectivament a Aplec 2 i Dolce pietosa.
14
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
sonets i Les cullites (1906). Petons, una obra pòstuma que es fa pública el 1977, ha gaudit de l’aten-
ció dels estudiosos de l’artista polifacètic,2 però no és l’únic recull de poesia lírica abandonat abans
de convertir-se en llibre. Al començament d’un «Sonet», que publica a Catalunya Artística l’any 1904,
Riquer indica, entre parèntesis, que aquest forma part «del Poema amorós, que està en premsa» (44).
A diferència del cas de Petons, es desconeix si se n’han conservat les proves d’impremta. Afortunada-
ment, Joan Graells en posseeix un testimoni manuscrit, gràcies al qual podem comprovar que dinou
composicions del Poema amorós passen a Un poema d’amor. No tinc prou dades per afirmar si es
tracta d’una evolució del mateix conjunt i Riquer només hi canvia el títol (el fet que a la portadella d’Un
poema d’amor hi manqui l’article tal vegada reforça aquesta teoria), o si crea un llibre nou a partir de
la fusió de Petons (deu composicions) i Poema amorós, i per això cap dels dos llibres no es publica
de manera independent.
Aquí em centraré en la darrera versió publicada, Un poema d’amor. Encara que Riquer no sempre tre-
gui el màxim profit de la forma del sonet i que hi inclogui poemes d'amor genèric (on de tant en tant cau
en recursos tòpics), el recorregut vital que es ressegueix en aquest cas és més complet i estructurat
que el de Petons, i queden molt clares les etapes de la relació, exposades en una estructura ternària:
«Ver sacrum» (enamorament, festeig i núpcies), «Sol de migdia» (vida matrimonial, maternitat) i «Sol
post» (pèrdua de l’esposa). Deixarem la darrera part de banda ja que no té un equivalent maragallià.
Amb Maragall, la tria d’un corpus es fa més difícil. Si Riquer té llibres de poemes unitaris dedicats a
l’estimada à la manière d’un Canzoniere, la poesia amorosa del profeta de la paraula viva és més
dispersa, i no podem copsar-la només en un volum. A més a més, no tota encaixa dins la temàtica
que ens interessa. El cicle d’«Haidé», per exemple, que hauríem de descartar d’entrada atès que es
centra en una relació extramatrimonial (indiferentment de si és o no el ressò d’una experiència real del
poeta),3 apareixerà puntualment, ja que hi ha tota una simbologia molt afí a la que empra Riquer per
descriure l’estimada. En canvi, entra naturalment dins del corpus el cicle «Claror», que complementaré
amb «Matinal» –per a Casals era una part d’«Ella parla — ell parla» que va adquirir autonomia (Mara-
gall, Poesia 105)–, «L’esposa parla» i l’«Escòlium». Aquest darrer pot semblar més difícil d’encastar ja
que forma part del cicle del Comte Arnau, però s’hi creuen dues històries: d’una banda, la maternitat
frustrada d’Adalaisa; de l’altra, l’experiència de l’«amor triomfal» del poeta (Ardolino 72). Aquí, posa-
rem atenció a la segona. I resseguint aquests dos corpus traçarem uns paral·lelismes entre tots dos
autors, posant èmfasi en unes ressonàncies poètiques comunes –i compartides, d’altra banda, per
molts altres modernistes.4
2 En parlen Maria Àngela Cerdà («Alexandre» 112 i 113 i Els prerafaelites, 312-314), Jordi Castellanos («La poesia»,
298), Eliseu Trenc abans en companyia d'Alan Yates (Alexandre, 76-81), i després tot sol (Alexandre, 130-136).
3 Glòria Casals defensa que el personatge Haidé podria haver estat creat a partir de la persona (real) Marguerite La-
borde, també coneguda amb els pseudònims d’Andrée Béarn o Hein («Dones» 52-69); Moreta ho posa en dubte, i parla d’una
carta desapareguda de Maragall a Clara Noble, on el poeta revela la identitat d’Haidé, però les seves recerques i les consultes
amb descendents que en podrien saber alguna cosa van resultar infructuoses (No et facis 356-363). Eliseu Trenc («Andrée»
62-65), tot centrant-se en l’estudi de Marguerite Laborde, considera que és molt improbable que l’escriptora francesa tingués
l’oportunitat de conèixer Maragall abans de 1911, quan els va presentar Riquer.
4 Deixaré en un segon pla la seva relació històrica, amb testimonis documentats prou coneguts com l’ex-libris que
l’artista dissenya per a Maragall (Trenc, Alexandre 113), el capítol d’Aplech de sonets que li dedica (19); o bé, en l’altra direcció,
la carta de felicitació que escriu el cantor del Comte Arnau arran de la publicació del Poema del bosc i que Riquer o algun dels
seus descendents van desar dins un exemplar del llibre que ara es conserva a la col·lecció de Joan Graells.
Dossier 15
Posem a la taula alguns factors remarcables abans d’entrar dins el nucli de l’argumentació. El primer és de
caire formal, i afecta tant l’estructura del recull com les composicions per se. De Riquer hem seleccionat una
obra escrita després de la mort de la seva dona, i funciona com a llibre unitari; de Maragall, en canvi, en
tenim un cicle, «Claror», però també algunes composicions esparses. I, si ens centrem en els poemes,
davant del vers més lliure de Maragall, que, segons Casals, fins i tot juga amb el ritme general de la
composició per mimetitzar-lo als diferents estats d’ànim (Maragall, Poesia 100-101) ens trobem amb el
volum formalment més encotillat de la poesia de Riquer. Tampoc no podem perdre de vista el context
que proporciona l’epistolari de Maragall a la seva poesia, i que Glòria Casals ha estudiat fins a relacionar
el cicle «Claror» amb les cartes de festeig («Dones» 42-44) i que no pot tenir un paral·lelisme en Riquer
per manca de material.
La figura femenina, en tots dos autors, té una forta càrrega espiritual, encara que les circumstàncies
siguin diferents. En el cas de Riquer és lògic, ja que parteix de la muller morta i hi ha una forta presència
de l’imaginari dantesc i petrarquista que, tanmateix, perd la centralitat que tenia a Anyoranses on,
en una fusió entre poesia i arts gràfiques, «Dolors esdevé “Beatriu”, la “damisel·la beneïda” [...]. Al
cartell associat al llibre, la figura femenina central és idealitzada, estilitzada i extratemporal, amb el
cap envoltat d’estels com l’aurèola de la Damozel» (Cerdà, Els prerafaelites 305). Maragall, amb una
poètica amorosa més autònoma i no sempre lligada a la lògica matrimonial, invoca dones diferents
que, tanmateix, acaben amb una dinàmica espiritual-religiosa molt semblant: «la contraposició de rols
masculí/femení en relació amb la religió tindrà una doble reaparició, literària i biogràfica: Arnau/Adalaisa
i Maragall/Clara. L’esquema és sempre el mateix: la dona [...] professa una religió catòlica convencional;
l’home [...] professa una religió lliure» (Moreta 83).
Sigui com sigui, aquesta espiritualitat de la dona és funcional a les voluptuositats del poeta, i la història
d’ella sempre es narra des del punt de vista d’ell. Per explicar aquesta perspectiva masculina, i sense
considerar-ho cap precedent, podem recórrer a l’exemple dels Frauenliebe und -leben, d’Adelbert von
Chamisso, musicats per diversos compositors i immortalitzats per Robert Schumann.5 La veu, en aquest
cas, és femenina, però estructura el seu relat segons les perspectives de l’home, primer, enamorat i,
després, marit, i segons unes etapes vitals consolidades. Riquer i Maragall, encara que es distanciïn
en alguns punts –i això fa que les poètiques no sempre es puguin posar en paral·lel (Riquer no només
perd l’esposa, sinó també tres fills petits)–, sí que comparteixen la tríada festeig-núpcies-maternitat.
2. Festeig
Alexandre de Riquer dedica la primera part d’Un poema d’amor, «Ver sacrum», a l’enamorament, amb vuit
sonets on destaca l’ús de la «tòpica associació entre primavera, vida i amor, centrada en la sensualitat
5 Aquest cicle devia ser prou conegut a la Catalunya de principis del XX: Jeroni Zanné (258) s’hi inspira per fer-ne el
sonet «Du bist die Ruh’», que publica a Imatges i melodies el 1906.
16
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
de l’adolescent estimada» (Trenc, Alexandre 154), que en alguns punts pot arribar a ser «sterile in its
emotional effect as the most facile of Art Nouveau female forms» (Trenc i Yates, Alexandre 81). Efectiva-
ment, molts dels poemes no saben defugir l’estereotip i acaben fent una aproximació despersonalitzada
a l’amor, però no és així en el segon sonet. El poeta veu per primera vegada l’enamorada, i si bé a la
descripció que en fa juga també amb la comparació dona/flors, ja s’hi insinua una sexualitat latent –ella
va «vestida amb l’esclavina posada per distreure | el jove brotonar de florida primala»– que ell, «desver-
gonyidament», acaba d’accentuar: «mirant-te poc a poc, que bé vaig entreveure | l’hermós poncellejar
que un sant perfum exhala!». Fins aquí el protagonisme el té el pintor, ja que les observacions les ha
fetes «amb habitud d’artista», com qui judica una obra d’art. El paradigma es capgira als dos tercets:
Llavors, al deturar la mirada atrevida,
topava ton esguard d’aucelleta afligida;
la sang transparentava en ta pell ruborosa
i ta boca contreta amb actitud plorosa;
captaven los teus ulls clemència de bon cor,
i aixís, en lloc de forma, trobava mon amor.
(Aplech 108)
És inevitable aquí pensar en els següents versos d’«Haidé»:
Mes llavors en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades
i en l’onada del pit a l'alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit sempre s’hi reposa
com en una absoluta beatitud.
En tots dos casos es reprodueix una seqüència de fets semblants: la contemplació de l’home topa
amb la mirada de la dona, que en transforma l’actitud. Maragall observa hipnotitzat la dansa, que li fa
descobrir el ritme, i, de retruc, li retorna la pau interior; Riquer cerca l’art, la forma, i troba l’amor. Els ele-
ments que descriuen l’estat de la dona també tenen molt en comú entre ells («pell ruborosa» vs. «galtes
Dossier 17
formament rosades» o, encara que més distant, «esguard d’aucelleta» vs. «llum del seu mirar»),6 però
estaríem parlant més d’una ressonància d’època que de la influència de l’un a l’altre atès que, encara
que la data d’escriptura d’«Haidé» és el 1891, la publicació a Les disperses és de 1904. Del sonet II d’Un
poema d’amor, en sabem la data d’escriptura exacta: 14 de febrer de 1903 (Poema amorós [manuscrit]).
A més a més, malgrat les similituds conceptuals, els dos poemes divergeixen en el detonant de la mirada
masculina: a «Haidé» és ella que, amb la dansa, captiva la mirada del poeta; al sonet II de Riquer no hi
ha cap invitació de la noia, que, al contrari, aviat fa notar la seva incomoditat.
El final del sonet és molt a prop d’«Enviant flors». Aquest, d’entrada, ens pot fer pensar en altres compo-
sicions de flors mortes,7 però, ens indica Casals, el poema de Maragall (Poesia 106) aviat es desvia cap
al joc eròtic quan ella es posa la rosa al pit i –recuperant l’imaginari decadentista– fa un «moviment de
cígnia bellesa» que captiva la mirada del poeta: «I encara em mig riuràs; mes quan me veges | de tu a la
flor, mentres jugueu aixís, | moure l’esguard guspirejant d’enveges, | fugirà en sec ton confiat somrís». A
Arthur Terry el final li sembla injustificat –pensa que «arriba a tenir un sentit amenaçador no justificat pel
context» (44) –, però de seguida adquireix lògica si el posem al costat del de Riquer: en tots dos és la
mirada de l’home el que provoca la incomoditat de la noia. Al poema de Maragall, encara que d’entrada
sembla que ella participi del joc, és la mirada cap a la flor (que, recordem-ho, s’ha posat al pit) el que la
trasbalsa.
«Enviant flors» és el tercer poema del cicle «Claror», i tracta d’un festeig ja consolidat. «Les minves de
gener», que encapçala el recull, és un cant eufòric que constata la pèrdua de poder de l’hivern davant
de l’estimada, que té «dintre els ulls la primavera eterna». Encara que parteixi del mateix tòpic de Riquer
–«Fora l’hivern!, ma vista enlluernada | pressent la forma viva de l’aimada» (Aplech 107)–, el personalit-
za amb el desig expressat:
Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobessa
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n’és dia.
(«Les minves del gener»)
A «Ella parla — ell parla» els enamorats verbalitzen el desig. Per a Casals, «El somni és substituït pel
flirteig [...]. Els estira i arronsa, els dubtes i les evidències, els ara sí ara no [...] venen expressats per un
joc d’oposicions que s’inicia ben clarament en la dualitat del títol i que recorre el poema de cap a cap»
(Maragall, Poesia 99). Sigui com sigui, el contingut eròtic és nul. Justament, l’estimada li ho retreu: «Tu
6 Tampoc no és difícil trobar poemes de Riquer que parlin de la llum de la mirada de l’estimada; per exemple, el sonet V:
«fins sent de nit, quan ton esguard se tanca, | la vaig fruint aquella llum que em manca | de ton mirar, profond com un cel blau!»
(Aplech 111).
7 Per posar un exemple, el XIII d’«Esbarjos», d’Apeles Mestres, on el poeta cull un ram «d’espigues i roselles» per a
l’estimada: «sos delicats perfums, ses formes belles | te parlaran del camp» (Cants 113).
18
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
no feies com fan els que enamoren: | tu no em donaves flors, tu no em mig reies». I es distancia d’al-
tres exemples (una mica posteriors) de poemes amorosos dialogats, com «Idil·li» de Francesc Pujols
(Poesies 34-44), «La primavera aymanta», de Xavier Viura (Preludi, 106-110) o l’escena quarta d’«El
novici» d’Apeles Mestres (Poemas d’amor 55-65). Totes aquestes composicions s’envolten d’una natu-
ra ufanosa que fa de decorat i, en el cas de Pujols i Mestres, incita a l’erotisme.8
El de Maragall, ben al contrari, se situa en un entorn urbà: ell passa «dessota ma finestra», camina pels
«passeigs arreu fangosos» i l’oreneta va al balcó de l’estimada (Poesia 102-104). El mateix moviment
el trobem a «Matinal», quan l’enamorat passa per sota el balcó: «ja t’he vist... passo i me’n porto | be-
nestar per tot el jorn». Però no és només el decorat de fons el que distancia els versos de Maragall dels
altres exemples proposats. Afegim un nou autor al joc de comparacions, Arnau Martínez i Serinyà, que
ambienta «Pagesívola» en un paisatge rural, cosa que l’aproparia als poemes de Mestres i Pujols. De
fet, el festeig és més semblant als patrons tradicionals de Maragall, amb visites cada dia a la reixa del
mas i una declaració d’amor al ball d’una festa (106). Ara bé, l’autor de «Claror» tracta la relació amb
un realisme que els altres poetes han deixat de banda. Dins les vicissituds amoroses hi ha alts, baixos
i malentesos: «Que coses que et vaig dir, que no volia! | Que coses vaig callar, volent-les dir!» («Ella
parla — ell parla»).
I continuem amb Maragall, perquè torna a haver-hi un xoc entre els enamorats a «Festeig vora la mar
Cantàbrica», quan ell li fa un petó i:
El reberes silenciosa.
Mos llavis, dolços encar,
te van preguntar una cosa,
i tu no vas contestar.
Ardolino compara l’escena amb la de Paolo i Francesca i apunta que Maragall «intentarà configurar
una temàtica del petó alternativa a les funcions de la figura de la donna angelicata» (62-63); també veu
en aquest acte «una certa fatalitat» que el poeta recupera a «La balada del bes» (64). La poètica de
Riquer es distancia d’aquesta tensió al sonet VI, i accepta desacomplexadament l’erotisme del primer
petó –«ditxós lo primer bes que aculls extasiada»–, que el transporta espiritualment: «que ja no sé quin
regne de vagues il·lusions | m’obria enlluernant-me l’alè de tos petons». (Aplech, 112)
8 Glossem a grans trets alguns dels exemples proposats, per veure la diferència que hi ha respecte al model maragallià.
Al de Pujols, l’estimat s’ajeu al peu d’un arbre mentre la noia cull branques per fer-li una corona, i ell diu: «Guaito enlaire, | i, abans
de veure la verdor del sostre, | te veig els pits, que et broten ufanosos. | Que ets esvelta, aixecant-te endins de l’arbre | per collir
la corona!» (36-37). El seu amor, que van recordant de manera dialògica, s’inicia «per un camí florit» (39) i arribarà plàcidament
«a prop del mar, en la serena platja» (43), on hi haurà la casa dels novells esposos. «El novici» de Mestres sent les veus dels
enamorats del convent estant, i, des de l’interior del mur, fa caure una pluja de roses al damunt de la noia. Ella, que ho veu com
un miracle, se’n meravella i diu al promès: «Adora’m! | però aparta les mans... No vull que em toquis, | podries esfullar-me...»
(62). Ara, si bé aquests imaginaris s’allunyen del «Ella parla — ell parla», són més propers al del cant V del Poema del bosc, de
Riquer, encara que ell indica explícitament que es tracta d’una «Imitació de Teòcrit»: els personatges són un pastor i una pastora
i el flirteig acaba amb la consumació (41-48).
Dossier 19
L’únic poema del cicle «Claror» en què, segons Terry, «la dona no és sinó un cos» és «Donant les joies».
L’estudiós hi veu «una sensualitat gairebé malaltissa», i hi afegeix: «fa l’efecte de pertànyer en un món
de delícies exòtiques molt fi de segle» (44). Aquí, l’enamorat parla en primera persona, i vol cobrir la ca-
bellera, el coll, el pit, braços i mans de joies, que equipara amb la pluja de petons. Fa referència a una
futura nit de noces, on consumarà la seva possessió: «pro després el gran jorn, després el dia: | l’esposa
sens joiells, tota a l’espòs». La imatge és més artificiosa que les que empra Riquer a la seva poesia –la
podríem comparar amb exemples pictòrics contemporanis, com el quadre «En presència del Senyor»
(1891), de Francesc Masriera–, perquè Maragall, en resseguir el cos amb pedres precioses, li lleva la
personalitat. Riquer, quan ho fa, empra com a recurs els elements naturals, com seria el cas del poema
III de Petons que ja no forma part del festeig, sinó de la vida matrimonial. Com Maragall, hi descriu
l’estimada de dalt a baix (cabells – front – rostre – pit – peus). Però, en aquest elogi de la bellesa física
fusionada amb l’entorn (l’aigua i les flors), la identitat de la dona no en surt anorreada, sinó que sembla
reforçar-se en esdevenir ella una criatura fantàstica i inabastable:
Del teu cap tot esbullat
cada bucle és una font
que sortint del pàl·lid front
deix ton rostre com velat.
En ton pit blavenc tremolen
gotetes tornassolades
que amb greu del bell cos s’escolen
allanguides, perfumades.
Vincladissa, nirviosa
com lo lliri, com la rosa,
fins als peus humitejada,
riallera, enjogassada,
sembles nimfa al fons del bosc
mentre va tornant-se fosc.
(Petons 57 58)
3. Núpcies i maternitat
«Nuvial» funciona com una narració que va de la cerimònia al viatge de noces. El futur espòs passa
«dels braços dels amics als de l’aimada», amb qui s’uneix «sota l’arcada | del temple, ressonanta i tene-
brosa», que es transfigura al moment decisiu: «davant del nostre sí l’altar floria». Al sonet VIII de Riquer,
que clou la primera part d’Un poema d’amor i descriu també les núpcies, el contrast es produeix entre
l’exterior –el «porxo ombriu»– i l’interior del recinte sagrat, i no ve determinat pel «sí»:
20
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
Entrem al temple august encatifat de roses,
pugem les graus brunyides de marbre blau-venat,
passem les portes santes que s’obren mig descloses,
i avança’t rossegant ton vel purificat.
Del taronger que forma diademes en ton front
n’han de sentir enveja los tarongers del món!
(Aplech 114)
Per a Maragall, el matrimoni amb Clara Noble –de bracet amb la seva entrada al Brusi– suposa la in-
serció a la societat (Moreta 93-98); i tal vegada per això intenta enfocar el relat des d’una perspectiva
psicològica. L’«espòs pensatiu» i l’«esposa honesta», conscients del canvi, senten una «gran tristor»
durant la cerimònia; fins i tot hi ha una certa violència de l’home a la dona, que recorda vagament un
rapte: «Jo me la vaig endur, en la nit confosa, | de l’enclòs maternal, com presonera, | i ella girava el
cap tota plorosa». Es tracta d’un moment d’impàs («Fou agonia | d’una vida, i d’una altra fou naixença»)
que s’ha esvaït l’endemà de la nit de noces, quan «ens vam mirar per la primera volta... | i no hi hagué
vergonya en nostres galtes».
A la nit de noces que evoca Riquer al poema IX de la segona part, hi ha una reciprocitat entre els nous
casats. No s’hi descriu només l’home que pren, sinó que també la dona és activa: «jo de la verge flor,
que ruborosa | vas oferir-me alegra, compungida» (Aplech 117). A més a més, així com l’efecte de la
consumació de l’acte, per a Maragall, és la pèrdua de vergonya, per a Riquer és una mena de transfigu-
ració de l’esposa: «és per nosaltres que apuntava el dia, | sent tu l’estrella hermosa del matí» (Aplech
117). D’altra banda, al final de «Nuvial» es reafirma la nova familiaritat, i s’insinua el començament
d’una nova etapa, la maternitat: «tu descansa, refiada, | sobre els genolls del teu marit, que espia | en
el tomb de ta cara esbarrellada | la inquietud de l’infant que s’anuncia».
Aquesta maternitat promesa es confirma a «Conjugal», on l’estat de gestació és més avançat. Els
canvis físics de l’esposa ja són evidents («tota tu t’has estès i reposat»), i s’empra la comparació tòpica
fill/fruit («com el cep que duu la dolça carga») que Maragall també recupera a l’«Escòlium»: «ha estat
fruitosa: | perquè Déu beneïa ses entranyes | moltes voltes». La dona, convertida en l’esposa, encara
que conservi uns encants que s’han transfigurat –la mirada «s’extasia», la «mitja rialla és majestuosa»
i la boca «floreix plena de gràcia»– ja no és l’objectiu del desig, sinó el mitjà per assolir-lo. D’aquí l’exi-
gència final: «Oh dona, do’m el fill que estimo tant!».
Alexandre de Riquer és deutor de metàfores similars –«si esclata la poncella | l’altíssim beneeix lo fruit i
la llavor» (Aplech 128) –, però a la seva poesia, a diferència de la de Maragall, es manté tant l’erotisme
dels poemes de festeig com l’argot familiar tendre. Quan ella li dona la notícia amb timidesa, no hi ha
una exigència per la vinguda del fill, sinó alegria per la futura mare: «Alça el front ple de llum, somriu
ditxosa, | oh de mon fill mareta vergonyosa!» (Aplech 123). Fet i fet, ella anuncia l’embaràs al sonet
Dossier 21
XVII, ja sense vergonya, i si bé manté recursos clàssics, com ara «sento dins de mi la vida panteixant | que
com immensa flor a obrir-se se prepara», també reforça l’erotisme de la relació: «Besa’m avui més fort,
avui més fort que abans | mon llavi vull sentir davall ta boca humida». Al final, triomfant, s’introdueix la
paternitat, però sense l’exigència de «presencialisme» de Maragall, perquè, un cop més, és la dona qui
l’afirma: «avui, pots dir-te pare!» (Aplech 125).
Al dolor del part hi fan referència tots dos: Riquer, que havia esquivat la temàtica a Anyoranses i a Petons,
s’hi enfronta a Un poema d’amor, on descriu l’esgotament de la dona –«i el bell mirar de vista lluminosa
| d’un cercle blau l’esforç ha contornat»– amb una visió molt cristiana del dolor, ja que la «que fou pel fill
ta llàgrima primera», la recull Déu i la guarda al paradís (Aplech 129).9 Maragall, per la seva banda, en
parla a «Escòlium», però al costat del patiment físic de la dona hi posa el del marit, que «més fred que el
marbre, | tremola encara com la fulla d’arbre», fins i tot després del part, quan la dona, més instintiva, ja
s’ha oblidat de tot: «i ajagudes vosaltres, sens memòria, | ubriagades per la gran victòria, | el rebregueu
al pit, –volent més fort combat...». I sí, a «Escòlium» la visió de la paternitat és molt més elegíaca, però
es presenta en comparació a l’estat d’Adalaisa: «Com són acostumats al bes mos llavis | i els ulls a mirar
avall cap als petits, | i a doblegar-se el cos per a estimar-los | més de prop, i aixecar-los en mos braços |
cap al cel, pro tenint-los ben fermats!».
Si fins aquí les poètiques encara són, en certs punts, equiparables, s’acaben de distanciar del tot a
«Paternal», amb el fill que «riu bàrbarament» després de mamar. La lactància, per a Riquer, s’inclou
dins el núvol d’erotisme que envolta Dolors Palau en qualsevol etapa de la seva vida, i ho confirma la
composició «Ton pit de lliri rosat», que forma part de Petons (103). A Un poema d’amor intercala, a les
poesies maternals, sonets que conviden a continuar vivint la sexualitat –«a la cambra teva l’Amor que
ha trucat, | ansia que esclatin concerts de petons» (Aplech 133)–; fins i tot quan empra un lèxic més
proper al maragallià i vinculat a un horitzó tradicional (al sonet XXII veu la mare «noble i hermosa» al
costat del bressol, com una «Imatge secular»), fa servir epítets afectuosos com ara «tendra mareta»
(Aplech 130). I això sense tenir en compte les composicions en què el fill completa la imatge divinitzada
de l’esposa, com la del poema XXIV, recuperat de Petons:
Dormies, bona amiga, la testa coronada
per ton bell braç d’ivori amb la mà desplegada:
l’infant, sentint l’angoixa de la calor d’estiu,
la camisola enlaire, mostrava el cos joliu,
i aquella llum serena, deixava contornada
ta delicada forma de deua endormiscada.
(Aplech 132)
9 A Un poema d’amor, a banda del dolor del part, hi ha espai per al dol de la mare pels fills menuts que perden: «Se’ns
ha mort un fillet, i tu, desfigurada, | sense llençar un plor, portes dues ferides: | penes de mon penar, ho veig en ta mirada» (Aplech
134). L’esdeveniment trasbalsa la llar –«los xiscles s’han suspès de la mainada»– i el pas de «la sombra de la Mort tota negrosa»
(135), sembla que preludiï el traspàs imminent de l’esposa.
22
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
4. De Clara a Haidé
A la petita introducció amb què presenta «L’esposa parla», Casals recupera l’article de Maragall «Sobre
educación» (OC II 503-506), i conclou que «l’esposa serà la dona fèrtil, i la fertilitat serà el component
essencial que farà efectiu el respecte i que enfortirà el paper de la dona com a guia i port salvador»
(Maragall, Poesia 337). A «Escòlium», si llegim les declaracions de l’autor en clau biogràfica, caldria
desdoblar les virtuts de Clara Noble; el fet d’haver estat «fruitosa» i la cura que té dels nens: «Ella me’ls
agombola tot el dia | i me’ls vetlla de nit, fins adormida». Podem afegir a això la funció de companya de
l’home, encara que no es tracti d’una relació entre iguals, tal com la descriu a «L’Esposa parla»:
Navego al teu costat com encantada,
empesa per l’amor que se m’endú.
La via no conec ni l’encontrada:
sols sé que soc l’esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.
Casals, que ressegueix l’epistolari entre el poeta i Clara Noble, considera que, a partir del tombant
de segle, a les cartes que escriu Maragall «hi ha un afecte immens, amb tota seguretat, amor. Hi ha
reconeixement i gratitud; l’enyorament pren, per la seva enunciació convencional i reiterada, més l’aire
d’una fórmula que no pas l’expressió d’un sentiment. No hi ha passió; no hi ha malícia. No hi ha la pi-
cada d’ullet que anticipa l’alegria del retrobament» («Dones» 48). A la poesia, ja ho hem vist, aquesta
realitat també s’hi reflecteix.
En la confrontació de les figures de Clara i Haidé, Casals també hi veu una sèrie de diferències. Si les
revisem, ens adonem que la recreació poètica de Dolors Palau és, en molts punts, molt a prop de la
segona. Si «Haidé va sempre lligada a la dansa o a la cançó» (Maragall, Poesia 443), Dolors Palau
s’associa en més d’una ocasió a la música; i encara que a Un poema d’amor no tingui tant de pes com
a Petons,10 també hi trobem exemples, com quan se’n descriu la riallada com a «més alegre que la
veu de les merles» (Aplech 122), quan anuncia el seu embaràs amb un «endintre sento cants» (Aplech
125), o quan «Guaitant lo sol de posta» ella canta «la bella melodia | d’un càntic endreçat al dia que
es moria» (Aplech 136). Maragall ressalta la bellesa física d’Haidé (Poesia 443), com també fa Riquer
amb Dolors, encara que aquesta bellesa estigui en comunió amb l’espiritual, mentre que, en l’altre cas,
aquest seria el terreny de Clara Noble: «Haidé va sempre acompanyada de metàfores florals» (444), i
Dolors Palau es fusiona amb la natura. Si passem a la conclusió de Casals –«Haidé és l’amant; Clara
10 En gairebé la meitat dels poemes de Petons hi ha alguna referència explícita a la música. A la primera part, els poemes
VI –«enlaire es gronxa el càntic melodiós» (61)–; XII –«és alegre ta veu, com les notetes d’or | que entona tremolosa calàndria en
temps d’amor» (68)–; XIII –«la lira harmoniosa | fes-la vibrar per temps davall la volta hermosa» (69)–; XVI –«La font amb sa veu
dolça | murmura cants festius» (74)–; XVIII –«l’oreig tot perfumat, eixampla cap endalt | l’enyorança infinida d’un cant oriental»
(77)–; XXII –«dels gajos s’enlairava lo càntic estrident» (81)–; i XXIV –«a cau d’orella sento com un cantar suavíssim» (83). A la
segona part, el III –«arriben pel ventijol gronxades | les notes de les arpes que Eolo en la boscúria | enlaira» (90)–; el IV –«Me
recorda tes cançons» (91)–; el VII –«sa dolça veu cantaire» (94)–; i el que clou el recull, on es plany que de tot l’amor només n’han
quedat «amargues melodies | com d’una lira que gemega i plora» (95). A banda resten el IX, el XIX o el XXIII, que reapareixen,
amb més o menys canvis, a Un poema d’amor.
Dossier 23
és la confident, l’esposa i, molt important, la mare» (444)– ens trobem amb una dicotomia no aplicable
a Riquer: Dolors Palau és amant, confident, esposa i mare ensems, sense que cap d’aquests trets llevi
importància als altres; la sexualitat és plenament acceptada i neta de culpa, sense conflictes morals ni
religiosos. No li cal, com a Lluís Via, cercar excuses que justifiquin i intentin encaixar la relació dins d’un
imaginari catòlic que es fa estret:
Si mai en nostre amor veus impudícia
i tems haver mancat, no em culpis, no:
que ha estat un bau d’encens cada carícia
i ha sigut cada bes una oració.
(Via, Del cor 47)
Maragall, al contrari, quan detecta que hi ha fricció entre erotisme, tradició i espiritualitat, proposa una
solució més dràstica, com a «Dimecres de cendra», quan el poeta convida la «verge de la sang tendra»
a no escoltar la paraula del sacerdot i defugir el ritual de penitència.
5. «I begli occhi»
Tornem enrere per recuperar la llum de la mirada d’Haidé i de Dolors Palau, o fins i tot de Clara, que
té «a dintre els ulls la primavera eterna» («Les minves de gener»): en aquesta obsessió per l’esguard
de la dona aflora un dels ideals de bellesa femenina més en vigència del Modernisme, el de la donna
angelicata. Perquè, més enllà de les constants al·lusions que fa Petrarca als ulls de l’estimada –que no
només transmeten «un dolce lume» (184), sinó que també poden desencoratjar l’enamorat: «da’ begli
occhi mosse il freddo giaccio» (160)–, al sonet XVIII la visió del rostre resplendent de Laura condueix el
poeta a reflexionar sobre els efectes que li ha provocat, jugant amb els diferents sentits que vehicula el
significant luce a les rimes dels quartets:
Quand’io son tutto volto in quella parte
ove ’l bel viso di madonna luce,
et m’è rimasa nel pensier la luce
che m’arde et strugge dentro a parte a parte,
i’ che temo del cor che mi si parte,
et veggio presso il fin de la mia luce,
vommene in guisa d’orbo, senza luce,
che non sa ove si vada et pur si parte.
(84)
24
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
Podríem pensar que, per a Riquer, la influència d’aquesta mirada lluminosa femenina passa pels models
anglesos. Dante Gabriel Rossetti, a The Blessed Damozel, també parla de l’esguard: «Her eyes were
deeper than the depth | of waters still'd at even». Que en la traducció de Zanné esdevé «Sos ulls blau-
verds eren pregons | com clara fontanella». El resultat és força fidel a l’original, encara que canviï el joc
de paraules («deeper than the depth») pel color indefinit dels ulls «pregons». Però la versió catalana, uns
versos més avall, fa: «El goig de veure’s en el cel | Dins sos ulls resplendia» (Cerdà, Els prerafaelites
389). Aquí potser s'hi introdueix un ressò petrarquista. Perquè si tornem a l’original anglès, veurem que
no hi ha cap referència als ulls resplendents («The wonder was not yet quite gone | from that still look of
hers»): Zanné els ha manllevat d’aquest altre imaginari, molt present al tombant de segle català, i encara
no contradictori amb la línia dantesca.
Hi ha múltiples exemples de poemes modernistes on es posa èmfasi en els ulls de l’estimada. Zanné,
naturalment: «De quina llum omplena sa mirada | la verge bruna que amorosa em mira?» (231). Per a
Miquel de Palol, el tòpic pot esdevenir obsessiu:
Per la llum d’una mirada
d’una verge de quinze anys
tinc l’ànima embolcallada
–de la llum d’una mirada
d’una verge de quinze anys.
(Obra 37)
Encara que l’esguard i la lluminositat semblin el requisit de l’enamorada, no sempre han d’anar vincu-
lats l’un amb l’altra. A «Una verge» (tornem a Zanné), els ulls de la noia «tenen blavors suaus del món
angèlic», i tota ella «té la dolça blancor, la llum immaculada» (270). La «Madona miraculosa» de Xavier
Viura –que l’encapçala amb una citació de La Vita Nova que també recupera Riquer a Anyoranses, inte-
grant-la al sonet introductori (11)– té la «mirada crestallina», i la llum emana de tota ella: «És vostre cos
meravellosa toia | que l’amor de vostra ànim il·lumina» (116). I Mestres, sense fer metàfores lumíniques,
però posant també èmfasi en la mirada, remet a un imaginari petrarquista a Nadales, quan, sortint de
missa un Dijous Sant, l’estimada se li apareix «graciosa | com una flor, serena com un àngel», i el poeta
rep «la carícia | dels teus ulls, de ta veu, i ta encaixada» (7).
Haidé, a qui «Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn», s’ajusta, com Dolors Palau, molt més a
l’univers del dolce stil novo que no pas Clara. És un model d’amant que serà molt present també a la
poesia de Via, el qual evoca l’estimada perduda per beure «de tos ulls la claror» i s’omple de «la llum de
l’esperit teu» (Del cor 72), i caldria no confondre-la amb altres casos més mundans, com el d’«Himne»
de Zanné, que veu en l’esguard de l’amistançada només una invitació carnal.11
11 El poeta la convida a gaudir de l’amor carnal mentre duri, i diu: «obre bé els ulls, alça la testa, | guaita’m, oh, dona, fit
a fit, | i al punt d’eròtica tempesta | cantarà una oda a dins mon pit!» (Zanné, 304).
Dossier 25
I encara hi ha una altra similitud entre Haidé i Dolors Palau que es pot recuperar en la línia de la mira-
da. Tot i que només l’enamorada d’Alexandre de Riquer mori, també Maragall experimenta la pèrdua.
Immers en l’enyorament, Riquer troba en una «jove blanca desconeguda» el reflex de l’esposa morta:
Tu no saps que em recordes l’encís d’una mirada;
una forma que adoro i per sempre he perduda;
una estrella llunyana de fa temps apagada,
per qui ploro enyorant sa llum desvanescuda.
(Aplech 153)
Maragall ja no parla dels ulls, sinó del rostre, però també és condemnat a cercar-lo multas per gentes:
Mes mon sentit està en contínua vetlla
d’aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gràcies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d’altres!
(«Represa d’Haidé»)
6. «Jo visc cara a la llum com fan los gira-sols»
La tria de la poesia amorosa, central en Riquer i més puntual en Maragall, esdevé un punt de trobada
no tan sols entre tots dos autors, sinó també entre molts altres poetes contemporanis, que hem intentat
resseguir amb exemples puntuals extrets de textos de Mestres, Viura, Pujols, Via o Zanné. I la recerca
temàtica no s’acabaria aquí. La natura, a la qual Riquer dedica la seva obra magna, és un altre punt
que caldria estudiar amb calma i portar a col·lació amb la visió de Maragall i dels altres poetes al voltant
del Modernisme.
Ara ja no hi ha espai per obrir altres fronts i aportar arguments per la reconstrucció comparativa d’aquest
imaginari comú, però, abans d’acabar, vull introduir una proposta que espero desenvolupar més enda-
vant. Es tracta de la visió de la natura com a representació del món terrenal en relació a l’espiritualitat.
En Maragall, la trobem al «Cant espiritual», quan el poeta s’acosta a Déu a través de la seva percepció
al món sensible (Moreta 294). Per la seva banda, Riquer, al «Credo» que escriu a les acaballes de la
vida i que ens seria del tot desconegut si Eliseu Trenc no l’hagués recuperat fa més de quaranta anys,
glossa un univers que va molt més enllà del «cel blau damunt de les muntanyes, | i el mar immens, i el
sol que per tot brilla» del «Cant espiritual» per convertir-se en un paradís sensorial on sembla que fins
i tot Déu queda en segon terme davant la comunió entre Vida, Bellesa i Art:
26
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
Jo crec en los colors, en los colors que canten
amb l’esplendor dels càdmiums brillants d’un bell migdia:
me subjuguen les formes sorpreses i m’encanten
les transparències tènues com vaga melodia
o el sol de juny que esclata harmònic i vibrant:
en ell, admiro a Déu, admiro la Natura
i un ametller florit, una atmosfera pura
me’l fan sentir més bo, me’l fan trobar més gran.
[...]
Crec en la Veritat de plàstica harmonia,
en respirable espai, distàncies i llum,
en lo sublim encant de pau que té un bell dia
i en Vida que és Bellesa, en l’Art que és son perfum.
(Trenc, «Alexandre» 86)
Tanmateix, en aquest poema, la figura femenina, omnipresent a tota la poesia de Riquer, ja s’ha difu-
minat, i només queda una natura triomfant que ha esdevingut Art amb majúscules. Per això, serà millor
aturar-nos aquí, més ençà de l’envestida «pànica» que obriria un altre possible comparació entre Riquer
i la concepció –potser una mica ambigua, potser una mica complexa– de l’anima mundi maragalliana.
Bibliografia
Ardolino, Francesco. Una literatura entre el dogma i l’heretgia. Les influències de Dante en l’obra de
Joan Maragall. Cruïlla, 2006.
Casals, Glòria. «Dones de Maragall. A propòsit de Clara i Haidé». Joan Maragall, paraula i pensament,
ed. de Josep-Maria Terricabras. Documenta Universitaria, Girona, 2011, p. 37-69.
Castellanos, Jordi. «La poesia modernista». Història de la literatura catalana, vol. VIII, a cura de Martí
de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas. Ariel, 1984, p. 247-323.
Cerdà Surroca, Maria Àngela. «Alexandre de Riquer, poeta pre-rafaelita». Alexandre de Riquer. L’Home,
L’Artista, El Poeta (Modernisme simbolista). Comissió organitzadora de l’homenatge a Alexandre de
Riquer, 1977, p. 91-126.
— Els prerafaelites a Catalunya. L’art total: modernisme simbolista. Ònix editor, 2017.
Dossier 27
Maragall, Joan. Carta a Alexandre de Riquer. Col·lecció Joan Graells, 1910.
— Obres Completes [OC]. Selecta, vol. I-II, 1981.
— Poesia. Edició crítica, a cura de Glòria Casals. La Magrana, 1998.
Martínez i Serinyà, Arnau. Poesia i periodisme, a cura de Martí Duran. Trípode, 2019.
Mestres, Apeles. Cants íntims. L’Avens, 1889.
— Poemas d’amor. Salvat y Cª, 1904.
— Nadales. Fidel Giró, 19--.
Moreta, Ignasi. No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fragmenta, 2010.
Palol, Miquel de. Obra poètica, ed. de Pere Rovira. Columna, 1985.
Petrarca, Francesco. Cançoner, ed. i trad. de Miquel Desclot. Proa, 2016.
Pujols, Francesc. Poesies. Quaderns Crema, 2004.
Riquer, Alexandre de. Anyoranses. A. Verdaguer, 1902.
— Aplech de sonets. Les cullites. Un poema d’amor. Verdaguer, 1906.
— Poema del bosch. Àlvar Verdaguer, 1910.
— Petons, a cura de Maria Planellas. Trípode, 2020.
— Petons [Proves d’impremta]. Fons Alexandre de Riquer, Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
— Petons [Manuscrits], Col·lecció Joan Graells.
— Poema amorós, [Manuscrit]. Col·lecció Joan Graells.
— «Sonet». Catalunya Artística, núm. 3, 28 jul. 1904, p. 44.
Rossetti, Dante Gabriel. The Blessed Damozel, rpo.library.utoronto.ca/poems/blessed-damoze.

Consulta: 10 ago. 2020.
Terry, Arthur. La poesia de Joan Maragall. Barcino, 1963.
Trenc, Eliseu i Alan Yates. Alexandre de Riquer (1856-1920) The British Connection in Catalan
Modernisme. The Anglo-Catalan Society, 1988.
Trenc, Eliseu. «Alexandre de Riquer: l’artista». Alexandre de Riquer. L’Home, L’Artista, El Poeta
(Modernisme simbolista. Comissió organitzadora de l’homenatge a Alexandre de Riquer, 1977, p. 77-
87.
— Alexandre de Riquer. Caixaterrassa, Lunwerg, 2000.
28
Haidé, núm. 9, 2020, p. 13-29
— «Andrée Béarn i Barcelona». Anuari Verdaguer, núm. 27, 2019, p. 49-65.
Via, Lluís. Del cor als llavis. Joventut, 1910.
Viura, Xavier. Preludi. Poesies. Vilà y Comp.ª, 1904.
Zanné, Jeroni. Poesia original completa, a cura de Martí Duran. Trípode, 2019.
Rebut el 7 d'octubre de 2020

Acceptat el 8 de novembre de 2020
Dossier 29
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
DOI: 10.48284/Haide2020.9.2
LLUÏSA JULIÀ
Universitat Oberta de Catalunya
ljuliac@uoc.edu
ORCID: 0000-0002-0423-2832
Carme Karr, l'ideal d'una vida (1904-1911)1
Resum:
L’article analitza la figura de l’escriptora, periodista i publicista feminista Carme Karr (1865-1943). Explica i descriu l’etapa de
formació a Joventut (1902-1906) i com des d’aquesta revista, al grup de la qual se sent lligada (Apeles Mestres i Lluís Via),
desplega la seva obra narrativa més coneguda –Bolves [Volves] i Clixés– i s’introdueix a la premsa per esdevenir una periodista
professional i amb veu pròpia. Analitza la seva participació a Or i Grana (1906-1907), el Diario de Barcelona (1909) i Feminal
(1907-1917), la revista que va crear i dirigir. L’estudi d’aquestes publicacions permet seguir la polèmica que va mantenir amb
Eugeni d’Ors i l’amistat amb Joan Maragall. Tots aquests components literaris es veuen reflectits en l’epistolari que Carme Karr
va mantenir amb Joan Maragall (1904-1911) i que serveix de canemàs per desentranyar la personalitat de l’escriptora i la seva
singularitat dins de la primera generació d’escriptores feministes a la qual pertany.
Paraules clau: Carme Karr — Joan Maragall — Eugeni d’Ors — Joventut — Or i Grana — Feminal — La Llar
Abstract:
This article analyzes the role of the feminist writer, journalist, and publisher Carme Karr (1865-1943). It delves into her early
years at Joventut (1902-1906), and describes how from her experience at this magazine, and her participation in the group she
felt a part of (Apeles Mestres and Lluís Via), she develops her most popular narrative work –Bolves [Volves] i Clixés– while, at
the same time, she initiates her career in Journalism where she will become a professional with a unique voice. It also analyzes
her participation at Or i Grana (1906-1907), Diario de Barcelona (1909), and Feminal (1907-1917), the magazine she founded
and directed. The analysis of these publications allows us to follow the polemic she maintained with Eugeni d’Ors, as well as her
friendship with Joan Maragall. These literary elements are reflected in the collection of letters that Carmen Karr and Joan Maragall
exchanged (1904-1911), which provide a canvas for her true personality to be revealed, exhibiting her singularity among this first
generation of feminist writers.
Key words: Carme Karr — Joan Maragall — Eugeni d’Ors — Joventut — Or i Grana — Feminal — La Llar
Tot queda com abans... Vostè fent sa tasca de civilitat...

i jo la meva, més modesta i més dolorosa i més difícil, perquè
soc dona i porto en les venes sang d’altres races més entusiastes,
més idealistes sens dubte.
Carta de Carme Karr a Joan Maragall
1 Aquest estudi ha comptat amb l’ajut a la investigació literària de l’any 2020 de la Institució de les Lletres Catalanes.
Dossier 31
Lluïsa Julià. Carme Karr, l'deal d'una vida (1904-1911)
1. La correspondència Karr – Maragall i la personalitat que s’hi revela
La correspondència entre Carme Karr i Joan Maragall, a banda de ser interessant per se, obre molts
fils per conèixer l’ambició literària i els interessos culturals de qui a principis del segle XX es converteix
en la primera periodista i publicista professional de renom en llengua catalana. Aquest article es basa
en la correspondència conservada a l’Arxiu Joan Maragall de la Biblioteca Nacional de Catalunya, que
mostra els inicis de les seves relacions, l’any 1904, i s’estén fins al novembre de 1911, és a dir, fins a la
mort de Maragall. Format per un total de quaranta-quatre documents –catorze de Maragall i trenta de
Carme Karr, entre cartes i algunes postals o targes– aquest corpus s'obre en els anys de formació de
l'escriptora, quan s’integra a la cultura catalana de la mà d’Apeles Mestres i Lluís Via, els seus principals
mestres i mentors, i comença a publicar a la revista Joventut (entre 1902-1906), fins a esdevenir una
publicista de referència en el món cultural barceloní amb capacitat per vertebrar el primer feminisme
català entorn de Feminal (1907-1917) i per liderar iniciatives pròpies o col·lectives que la revista difonia.
L’objectiu: visualitzar i promoure les dones catalanes en la cultura i la societat del moment, i desplegar
un programa de culturalització amb clars referents europeus. Les cartes serveixen de canemàs per
tractar l’obra literària de Karr i per formar-nos una idea clara de la seva trajectòria periodística plena de
dificultats i traves. S’hi descobreix una treballadora incansable, com Maragall no s’està de remarcar-
l'hi; irreductible, malgrat els contratemps familiars i les dificultats per obrir-se pas en la premsa, en un
moment que el concepte modern del periodisme es va articulant per esdevenir una tribuna de poder.
Carme Karr va ser una gran publicista, però, a més a més, volia viure de les seves col·laboracions a la
premsa generalista, volia veure el seu nom entre els articulistes del moment: Maragall, Ors, Carner...
No escrivia des d’una posició filantròpica, sinó com a professional del periodisme.
En els primers anys de la relació epistolar (Karr també acudia al carrer Alfons XII, la «Casa del poeta»,
com l’anomena), a ella, el tema que l’ocupa és conèixer la valoració del mestre sobre la seva obra. Karr
musica poemes d’Apeles Mestres a Cançons (1903) i recull dos volums de relats –Bolves (L’Avenç) i
Clixés (Joventut)–, al llarg de l’any 1906. Més endavant, el diàleg escrit es debat entorn de l’acció cívica
i social que Karr porta a terme per incidir en l’opinió pública a favor de les dones i del projecte personal
de crear la primera residència d’estudiants femenina, La Llar, per a la qual demana la implicació pública
del poeta i amic i que defineix com «l’ideal de tota la vida» (Carta a Maragall, 12 d’octubre de 1911).
A Feminal, va ser capaç d’aglutinar tant les manifestacions professionals –pintores, músiques, escrip-
tores, metgesses, però també aviadores o esportistes– com de defensar la culturalització de les dones.
Feminal es va convertir en un magazine, similar a d’altres que s’estaven publicant a Europa, «des del
qual informar, conformar i legitimar» les dones modernes, com va observar Isabel Segura (30). I aquest
«informar» incloïa les notícies relatives als moviments d’emancipació que es produïen a Europa i Amèri-
ca, així com la vida de les dones en d’altres indrets del món (Japó o Àfrica), tot i que el grup de Feminal
s’apartava del moviment sufragista i explorava l’ideari de domesticitat. Val a dir, abans de continuar,
que, en els estudis de gènere posteriors –la segona onada del feminisme dels anys 60-70, sobretot– la
primera generació de feministes de principis de segle XX va ser prou bescantada per conservadora i
burgesa en el seu conjunt. No ha estat fins més tard que s’ha estat capaç de valorar-ne els avenços
respecte al segle XIX.
32
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
Feminal era el suplement mensual de la Il·lustració Catalana, empresa de Francesc Matheu. Està
per dilucidar exactament quina relació es va establir entre Matheu i Karr, però pel que sembla Karr va
esdevenir una assalariada que per un sou mensual de 100 pessetes (que, mutatis mutandis, ara cor-
respondrien a uns 380 €), o més ben dit, 100 pessetes per número publicat, cobria tots els fronts d’una
publicació complexa («Rebuts»).
Karr treballava a casa, o en la mateixa oficina, ja que a partir de l’any 1910 hi viu molt a prop.2 Sota la
«supervisió» de Francesc Matheu (Pi i Sunyer 231), Karr va ser la directora i l’ànima de tot; encarrega-
va els articles i les fotografies, establia les corresponsalies, escrivia articles, feia reportatges, descrivia
actes que signava amb diferents noms i inicials, de Carme Karr a L. Escardot o CK; utilitzava el nom de
Joana Romeu per als articles sobre folklore, Brunilda per als referits a la Gran Guerra... Però també feia
servir fórmules com ara «La redacció», «Feminal», i altres textos, majorment les editorials, els deixava
sense signar. També traduïa i s’ocupava de la relació amb la Impremta Thomas, que en feia l’estampa-
ció. Karr posa de manifest aquest embalum de feina en diferents ocasions: «treballo bojament», escriu
a Dolors Monserdà (10 de juliol de 1907), i poc després, el 28 d’agost, li explica que el número V de
Feminal, que té data de tres dies abans, «és tot meu, car a més a més de les coses originals, totes les
traduccions són meves, i cregui que és pitjor això que fer originals» (Esteban i Cerdà 27-28). També diu
a Maragall que treballa «nit i dia amb aquestes calors espantables» (12 d’agost de 1907) o li comunica
que no l’ha anat a veure perquè «la feina de Feminal [...] em té fermada aquests dies al peu de les
caixes de la casa Thomas» (22 d’abril de 1910). Altres vegades és el mateix Maragall que, de Caldetes
estant, s’exclama de la calor estiuenca i s’admira de la capacitat física de Karr: «I vostè com pot resis-
tir-la tan forta aquest estiu, a Barcelona, i treballant? Déu li donga les forces que li calen i que tant se
mereix, almenys» (17 d’agost de 1911).
Pel que fa al disseny, Feminal comptava amb els mitjans tècnics d’impressió més avançats. La fotogra-
fia hi tenia un especial relleu –i en estreta relació amb el concepte modern dels magazines que Karr
coneixia com es veu des del primer article, «Clixé de maig», que publica a Joventut (5 de juny de 1902).
La fotografia permetia donar visibilitat a les dones i a les seves activitats, i a vegades establia un joc de
miralls o de contrapunt amb el text. Davant els fets de la setmana tràgica de 1909, Karr il·lustra l’inici
dels seus articles sobre l’educació de les dones amb la destrucció de convents.
Amb poc temps, Feminal es va convertir en un espai de «transgressió», en un «instrument d’alliberació de les
dones» que s’enfrontaven als codis de gènere vigents i que reclamaven un espai d’expressió propi enmig d’un
ambient d’hostilitat generalitzada (Nash, «La revista» 83). Més endavant, Carme Karr es va referir a aquesta
aversió a què s’havia hagut d’enfrontar des dels inicis. El 28 de juliol de 1914 escriu a Enric Prat de la Riba:
2 A principis de 1909 es trasllada a viure al carrer Mallorca, 299, pral., 2a. La Il·lustració Catalana tenia la seu al costat,
al carrer Mallorca, 287. Karr venia de viure al carrer Major de Gràcia, 227, 2n. Posteriorment es té constància del canvi de do-
micili de l’any 1910 a Pau Claris, 70, 3r. (entre Aragó i València); i del 1917, a València, 225, 2n. Entremig devia fer estada en la
mateixa residència La Llar del carrer Guillem Tell, 8-10 de Sant Gervasi. Finalment, es mudarà al carrer Duquessa d’Orleans, 17,
de Sarrià, a principis dels anys vint, coincidint amb la mort del seu marit.
Dossier 33
Quan vaig fundar Feminal en 1906, tothom se’n recà: «Vuit planes d’il·lustracions i text per a les dones, en
català, i sense posar-hi modes, és una bogeria! Aquí, on les dones no fan res, ni serveixen per a res (!), s’haurà
d’ocupar de les dones estrangeres».
I bé, senyor Prat, no sé si vostè haurà vist la nostra revista; mes puc dir-li que viu encara, i no té ganes de morir:
i s’ha publicat sempre sense figurins, tot i ocupant-se quan ha calgut de les modes femenines; i no ha sortit un
sol núm. durant tants anys, que no hi siguin enaltides almenys tres o quatre dones catalanes, per llurs obres
socials, culturals o benèfiques, per llur talent artístic, per llurs virtuts.
Tinc a gran orgull dir que de Feminal han sortit les més importants iniciatives femenines que avui a tanta altura
social posen la dona catalana; la llavor era en ella, mancava-li l’empenta primera per a rompre a esclatar a ple
sol, i és aquesta la que Feminal va donar-li.
Carme Karr defensa amb passió i virulència la implicació dels principals dirigents en «l’obra de cultura
femenina empresa». Busca insistentment que Maragall col·labori en la revista, cosa que la dotaria de
major prestigi o li demana que dediqui un article a La Veu de Catalunya sobre les conferències que ella
havia donat a l’Ateneu Barcelonès la primavera del 1910, publicades abans de final d’any amb el títol
Cultura femenina (Estudis i orientacions) per l’editorial de L’Avenç. Maragall hi havia assistit i sembla
que havia adquirit un cert compromís:
Perdoni’m Maragall, perdoni’m!

Vostè coneix una veritat, i en gràcia a ella me perdonarà que ara, en aquesta ocasió (que vostè no pot creure
interessada) li demani quelcom per a mi, de valia incomparable, i que certament ha d’ésser causa d’un gran bé.
És clar que vostè trobarà que jo soc importuna, però... facis càrrec que els qui sentim un apostolat, devenim...
egoistes.
Aquest contrasentit és el que em porta a demanar-li la seva cooperació a la meva obra de cultura, en un article
per a La Veu. (Carta a J. Maragall, 22 d’abril de 1910)
La força en l’expressió de Karr és ben palpable al llarg dels epistolaris que he pogut consultar, sigui
l’adreçat a Maragall, siguin altres de posteriors, tant per defensar el seu projecte de La Llar que veu pe-
rillar (cartes a Enric Prat de la Riba entre 1914 i 1915), com davant els atacs que rep el Comitè pacifista
de Catalunya que Karr presideix durant la Gran Guerra: en parla a les cartes del 1915 a Ignasi Ribera
i Rovira, director d’El Poble Català, i a Romain Rolland que abandera el pacifisme europeu en aquells
anys (Marchese 2010).
En l’epistolari amb Joan Maragall es desgranen altres temes. S’hi descriu una situació familiar difícil per
la mort de la filla gran, Montserrat, el 1905, i la malaltia del seu marit, Josep M. Lasarte i de Janer, que
l’obliga a passar llargues temporades al sanatori Pere Mates de Reus o a la casa de salut de Les Corts
de Barcelona: «Començo a perdre tota esperança de refer algun dia la meva pobra llar... cementiris,
manicomis....» (12 d’agost de 1917). Karr es veu empesa a tirar endavant la família i, al mateix temps,
a buscar en el periodisme els recursos econòmics necessaris, més enllà dels que li proporcionava
Feminal.
34
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
Tanmateix, no es volia limitar a les revistes femenines, o magazines, en les quals la seva participació
era reclamada, sinó que volia ser una periodista freelance de prestigi. Va publicar en moltes revistes
de Catalunya i també de València, Madrid i Sud-Amèrica, però se li tanquen les portes de les principals
capçaleres de Barcelona: el Diario de Barcelona i La Veu de Catalunya. Una carta a Prat de la Riba,
en què detalla les distintes tarifes que cobrava, és ben explícita de la precarietat i inestabilitat de la
professió i de la voluntat de tenir un contracte estable a La Veu:
Si vostè hagués seguit els meus escrits veuria que el meu feminisme és, per l’home i la societat, no sols
inofensiu sinó benfactor, i fondament cristià.
Jo no tinc altres pretensions que les que vostè cregui que pot esperar la meva tasca social i literària, davant la
meva firma, de temps sol·licitada per publicacions catalanes, no totes del meu gust.
Mentres vaig escriure en el Brusi durant un any i mig (cada dissabte), cobrava 25 pts. per article. En Las
Noticias, 20 pts.; com en Las Provincias de València on col·laboro periòdicament, i en La Actualidad, que
he deixada fa uns mesos. En El Mundo de Madrid, on col·laboro per indicació d’en Cambó, an en Santiago
mateix, me paguen 25 pts. per article, i fins a 100 pts. els que escric per a revistes americanes.
Ara vostè, recte amo de jutjar com li sembli el meu oferiment, que, li repeteixo, desitjo accepti molt més en
interès de la dona catalana que en interès propi. (21 de juliol de 1914)
A tenor d’aquestes dificultats, fins a quin punt Karr no havia de moderar i censurar les seves afirma-
cions? Com mostra l’epistolari amb Joan Maragall, la seva va ser sempre una posició negociadora,
possibilista per ser admesa a la societat literària i a la premsa catalana, amb la intenció d’introduir-hi
el debat sobre les dones en la societat. Se’n desprèn que devia fer concessions perquè la publicació
de Feminal (la nineta dels seus ulls) no s’aturés, i per no aixecar les ires o les enveges i ocupar un lloc
definit i de referència entre la premsa de les dues primeres dècades del segle XX.
2. L. Escardot: Bolves i Clixés
L. Escardot és algú que es fa sentir i a qui

cal dir “benvingut” com a un gran que arriba.
Joan Maragall
L’epistolari amb Maragall arrenca amb el recull Cançons (1903), lletra d’Apeles Mestres i música de
Karr, que l’escriptora li envia. Però l’interès de Karr se centra a conèixer l’opinió de «l’exquisit i pulcre
literat, el més sincer» sobre els dos volums de relats que ella publica a la primavera i la tardor de 1906,
Bolves (L’Avenç) i Clixés (Joventut), amb els quals es dona a conèixer com a escriptora de ficció. Publi-
cats en part a les pàgines de Joventut des del maig de 1902 amb el pseudònim de L. Escardot, els dos
volum marquen la intenció d’una obra que desenvolupa àmpliament en el periodisme. Karr hi analitza
el matrimoni burgès i hi desplega un ampli ventall de situacions conflictives i de comportaments que
mostren la posició d’inferioritat i de submissió de la dona, la voluntat de reconeixement i la necessitat
de trobar el seu espai propi. També la ciutat palpita en la descripció dels seus carrers en un estil àgil
i efectiu, centrat en els aspectes neuràlgics del tema que l’ocupa. La narrativa de Carme Karr, encara
Dossier 35
per estudiar, ofereix una visió moderna que avança els relats ciutadans que Víctor Català ofereix a Ju-
bileu, com «Diàleg prismàtic» o «Cendres».
Karr lliga la seva consciència lingüística a Apeles Mestres: «el gran cantor de les grans petiteses en
quals obres jo, catalana, vaig començar a prendre conscienciosament la llengua que era de mon terrer
sens ésser la de mos pares...» («Carta-pròleg» 16). I el mateix exposa en l’article de comiat, «A Joven-
tut», el número de tancament de la revista:
L'any 1901 jo no sabia escriure un mot en llengua catalana. Familiaritzada des de la meva infància amb la
literatura francesa, i més tard amb la castellana i la italiana, parlava correctament ma llengua nadiua, el català,
però me n’era quelcom dificultosa sa lectura. No per això̀ deixava de llegir i admirar fondament nostres poetes.
(«A Joventut» 839)
Cal dir que ella es va educar a París sota la influència del seu oncle Alphonse Karr (1808-1890) ja que
la seva mare, d’ascendència italiana, va morir un any després del seu naixement. Escriptor i publicista,
pròxim a Flaubert, Louise Colet i el seu cercle, Alphonse Karr era molt popular a París pels escrits mor-
daços i pamfletaris de la revista Les Guêpes que va crear i dirigir entre 1839 i 1849. Després va retirar-
se de la vida pública al poblet costaner de Saint-Raphaël (prop de Cannes), on es va dedicar a les flors
i a la pesca. La filla el descriu com un perfumista i pescador a «Aromas» i també en fa una semblança
en un article de 1908, «Alphonse Karr, entre llibres i flors», inèdit fins a la publicació biogràfica de Josep
M. Ainaud de Lasarte de 2010.
Després Karr va assistir a diferents col·legis a Barcelona, Perpinyà i Figueres, i al llarg de la seva tra-
jectòria periodística la cultura francesa, i europea, en general hi és ben present. També va mantenir
amistat amb algunes dones cultes d’origen francès que vivien a Barcelona i que li van fer costat com
Laura Radenez, Germaine Rebours, escriptora esperantista, i Germaine Aranda, violinista, mullers,
respectivament, d’Apeles Mestres, Frederic Pujolà i Joaquim Pena. Germaine Rebours també es va
implicar en pro del pacifisme durant la Gran Guerra. Un article seu va generar una polèmica a la prem-
sa, i Karr («Missió») respon amb un fragment d’una carta de Maragall que, «en els temps de sa vida»,
perseguia –com ella apunta– «la reforma individual».
Karr participa d’aquest grup catalanista i progressista, amb el seu marit Josep M. Lasarte (Barcelona 1857-
1921) amb qui s’havia casat el 1890 i havia tingut tres filles i un fill. En l’epistolari que publiquem aquí,
Lasarte sols hi és al·ludit per la seva malaltia, però en la seva joventut, als anys vuitanta, havia desplegat
una àmplia activitat literària i publicista. Havia coincidit amb Maragall que, en una carta a Josep M. Lloret
del 14 de setembre de 1885, en destaca la personalitat enginyosa –«una mina pródiga e inagotable de
36
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
equívocos, chistes, anécdotas, chascarrillos»– així com la capacitat de manifestar obertament el seu
punt de vista sobre els aspectes socials i polítics (Juanmartí 90-91).3
En l’article «A Joventut», Carme Karr explica el procés d’escriptura del seu primer relat, «Clixés de
maig», fruit d’una impressió concreta viscuda. S’hi descriu «atrevida» i «arrauxada». Torna a ser l’amic
Apeles Mestres qui la dirigeix a Joventut perquè l'hi publiquin. El terme fotogràfic, la instantània capaç
de captar un moment precís de la realitat ja és present en aquest primer relat que té Emili Vilanova
de referent. D’altra banda, Karr justifica que el pseudònim triat d’Escardot prové dels dibuixos que en
aquell moment havia fet el seu fill petit. Tot i que ja es troba en el poema «Les dugues» («De les vores
dels camins | l’escardot en fa jardins», del Llibre d'horas 1899), que li dedica Apeles Mestres, que, al
seu torn és també l’autor del dibuix de la mateixa planta punxeguda que Karr reprodueix en les portades
dels seus primers llibres.
A més de contenir el seu cognom (Karr/card), la flor de l’escardot manté relació amb els temes pictòrics
que es consideraven propis de les dones. El mes de gener de 1899 s’havia celebrat la primera expo-
sició col·lectiva de dones a la sala Parés. Entre els quadres presentats va destacar el titulat Escardots
de Pepita Teixidor, pintora del cercle més estret de Feminal, i de qui Karr va promoure una escultura
commemorativa a la seva mort. D’altra banda, Karr va ser amiga personal de Lluïsa Vidal, pintora mo-
dernista i artífex de la part plàstica de la revista.
L’obra de Karr es va lligar estretament a Joventut, que durant mesos li va publicar els relats sense co-
nèixer-ne la identitat fins que es decideix a revelar-la a Lluís Via. Apeles Mestres torna a fer de contacte
entre tots dos. Així es desprèn de la nota que Via fa arribar a Mestres, amb data de 24 de febrer de
1903:
Molt distingit i volgut amic:
Ahir, distret amb les boniqueses de sa nova casa, vaig descuidar-me d’encarregar-li que de ma part dongués
moltes gràcies a la senyora Karr per lo benèvola que ha estat amb mi revelant-me son verdader nom, que serà
respectat en un tot, no apareixent en el periòdic més que el pseudònim Escardot.
Ofereixi-li mos respectes, com també a la seva senyora, i mani a son amic i servidor.
(Farré 2411)
Ben aviat, una gran amistat uneix Carme Karr i Lluís Via. Ella el defineix com a guiador de «mos primers
passos en la literatura catalana» (Carta a Maragall, 12 d’agost 1907). Via li prologa Bolves amb un text
titulat «L. Escardot» que posa de manifest la posició del grup de Joventut a favor d’un feminisme social i
3 Pròxim a les idees de Valentí Almirall, Josep M. Lasarte mantenia estreta relació amb Rossend Arús. Els germans
Lasarte Janer –Josep Maria, Erasme i una germana– compartien veïnatge amb els Maragall a les finques que les dues famílies
tenien a Cornellà de Llobregat, l’actual carretera d’Esplugues de Barcelona. Maragall va establir una certa amistat amb Erasme,
pintor relacionat amb la família del pintor Fortuny, tal com mostra l’epistolari conservat a l’Arxiu Joan Maragall. Pel que fa als
aspectes familiars, Karr es refereix a Erasme en l’epistolari amb Maragall.
Dossier 37
de l’educació de la dona, un text que en recorda d’altres escrits per la pròpia Karr en els mateixos anys.
En la segona part, Lluís Via destaca la nova psicologia de les composicions, que relaciona amb els
«moderns francesos» i diu «que sembla desenfadada i que és tan subtil que a voltes, que ens penetra
endins sense donar-nos compte, com bisturí de quirúrgic hàbil» (Via 9).
Tot i l’estreta relació entre Carme Karr i Lluís Via que mostra l’epistolari Karr – Maragall –fins al punt que
ella es considera «deixebla» de Via i relaciona Feminal amb la revista Joventut de la qual diu que n’és
la continuadora–, Karr creu que la signatura de Víctor Català pot donar-li «força i ales per llançar-se
a la volada, pel món de les lletres catalanes», li escriu el 28 d’agost de 1905 (Muñoz 87). La iniciativa
sembla fruit d’una conversa entre Karr i el mateix Maragall, segons comenta en la mateixa carta, tot i
que Albert li proposa que sigui Maragall o Mestres o Via qui li prologuin el llibre. Karr manifesta les raons
de no haver-los triat. Sobre Maragall escriu, el 2 de setembre, que amb la seva «benevolença nadiua,
i els anys d’afectuosa coneixença que ens portem, no fora prou... imparcial» (Muñoz 89). El tema es
clarifica aviat: el 5 de setembre Caterina Albert es reafirma en les raons de la seva negativa, i li comenta
«Parella blanca», un relat sobre la manca de relacions entre una parella, com el títol indica. Albert el
qualifica de «naturalisme senyorívol», un gènere que «feia temps que mancava en nostra literatura»
(Muñoz 91).4 També és una de les narracions que destaca Maragall, tot i que les seves preferides són
«Posta serena» i «Andròmaca», que Karr va decidir no incloure en cap dels dos reculls. Per la seva
banda, en la correspondència amb Maragall, Karr insisteix que li sigui «franc» i li assenyali si val la pena
que continuï (carta del 27 de març de 1906).
Després de llegir Bolves, Maragall li dona la benvinguda a les lletres catalanes:
L. Escardot hi té do en això de donar el cop: en totes les seves històries hi ha un moment que un se sent
empoigné; i això vol dir do artístic. L’estil me plau en general per la sobrietat intensa: el diàleg és viu quan no és
purament imaginat, inventat, però mai se pot dir que en el fons sia fals.
En resum, L. Escardot és algú que es fa sentir i a qui cal dir «benvingut» com a un gran que arriba.
(Carta del 31 de març de 1906)
Carme Karr va publicar trenta-tres «articles» o «estudis», com se solien anomenar aquests relats –alguns
amb una estructura clara de novel·la per desenvolupar–, a Joventut entre el maig de 1902 i el desembre
de 1906. Sols en va publicar una selecció a Bolves (quatre d’un total de set) i a Clixés (set de vint-i-dos).
La resta eren nous. Estava absolutament llançada a l’escriptura quan Joventut tanca i es perd una de les
capçaleres més importants per publicar. De fet, a Clixés s’anuncien dues novel·les de Karr, Sang blava i La
tieta, que segurament no va dur a terme, encara que de forma intermitent va escriure teatre i un parell de
relats més llargs.5
4 «Parella blanca» va aparèixer a Joventut del 14 de setembre de 1905 i després es va publicar a Clixés.
5 Pel que fa a la narrativa, Karr publica De la vida d’en Joan Franc (Premi als Jocs Florals de Barcelona, 1912) i La fi del
lliure (L’Avenç, 1924). També escriu alguns relats de ficció a Feminal que havien de constituir el llibre titulat Filosofies lleugeres i,
entre els anys 1907 i 1914, participa en els Jocs Florals de Badalona –i els presideix el 1912– que organitza Gent Nova.
38
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
3. Karr a la premsa. Cartes, articles i controvèrsies
3.1. Amic Xènius – Amiga Xènia
Al mateix temps que publica els seus relats, Carme Karr es proposa convertir-se en periodista i generar
debat a la premsa entorn de la posició de la dona en la societat en un moment que l’article era la peça
més cotitzada dels diaris, com era el cas de Maragall al Diario de Barcelona o Eugeni d’Ors, que iniciava
el «Glosari» a La Veu de Catalunya aquell 1906.
Partint d’una glosa anterior, envia una carta personal a l’«amic Xènius» a principis de setembre de
1906: sota l’aparent sol·licitud de consell per aconseguir «fermesa de voluntat» i energia necessària
en l’acció, malda per fer el seu ingrés en la tribuna pública de la premsa, encara que, com ocorre en
posteriors debats, Ors eludeix el debat directe sobre el paper de la dona a la societat.
Les formes són deliberadament educades. Ors considera la carta anònima (Karr signa amb el nom de
«Glosòfil») «una meravella [...] entre gents com les nostres, per lo comú tan poc avançades encara
en inquietuds espirituals...» («Una carta»). I després d’analitzar-la i reproduir-la en part, la converteix
en l’envit per publicar la sèrie «Entorn de l’educació de la voluntat»: set gloses, prou conegudes per la
doctrina noucentista que contenen i per l’aposta per l’art de la simulació que ha de transformar conduc-
tes i realitats. Es van publicar entre els dies 7 i 15 de setembre d’aquell any. Ors hi va mantenir el joc
de l’anonimat fins a la darrera reflexió: «No podreu dir que m’he quedat curt en la resposta. Ara, amic
Glosòfil, prou: massa temps ha durat aquesta nostra conversa, massa filosòfica. No tothom l’ama, la
metafísica» (Glosari 255).
L’actitud d’Ors no respon a la reacció immediata per part de Karr a la publicació d’«Una carta». L’ende-
mà mateix, el dia 7, Carme Karr –ara amb el pseudònim de Xènia– havia escrit una «Carta oberta en-
dreçada a n’el Glosador de La Veu de Catalunya» que Joventut publica la setmana següent. Amb estil
directe, hi demana el posicionament d’Ors: «Com, a vostre clarivident entendre, ha de fer-se la dona
catalana d’avui, per l’Utilitarisme de demà, l’Utilitarisme patri, bien entendu!...? Li concediu l’Arbitraris-
me an Ella? Creieu en la dona catalana fora de la llar?». Karr utilitza la proposta recent que Ors havia
llançat de fer una Galeria de Catalanes Hermoses (inici, segons els estudiosos, de la Ben Plantada)
per negociar obertament un nou pacte de gènere que permetés a les dones ocupar espais públics i
garantir-ne el reconeixement. N’assenyala les dificultats generals, les pors de la majoria de les dones
a manifestar allò que pensen i, ben simptomàticament, concreta la situació que viuen amb els límits
dels temes tractats en la pintura (Lluïsa Vidal) i l’ús dels pseudònims masculins en la literatura (Víctor
Català), amb uns termes calcats als que fa servir Caterina Albert en la correspondència amb Maragall:
(Una petita pseudo-digressió aclaridora. Pardon: res trobo més repulsiu, tant contra Natura com la dona mascle:
L’hommesse).
Aquí a on les poques dones artistes tenen més por que jo –encara– de tot. Aquí a on les dones que pinten
no s'atrevirien a donar-nos un nu, franc i lluminós, i en canvi ens atapaeixen de peònies i natures mortes les
exposicions d'Art.
Dossier 39
(I no vull esmentar aquí més que na Lluïsa Vidal, la simpàtica artista catalana qual intel·ligència ha tingut d'anar
a esclatar –com tantes d'altres– en llunyanes terres més hospitalàries i més generoses pels artistes que nostra
Catalunya, ben rica i plena, per més que cantin lo contrari nostres patriotes).
Aquí a on les dones qui escriuen –alguna d'elles certament millor i amb altres ardides volades que més de
quatre mestres en Gay Saber i que algun gran novel·lista– català de testa grisa amb traduccions i tot... Aquí,
doncs, a on dites dones per a poder escriure les veritats de la vida vera, tenen d'amagar llur valenta i admirable
personalitat sota una vergonyanta firma masculina...
Aquí... què pot, què deu fer la dona?
(«Carta» 585)
El text també mostra la capacitat d’aglutinar, de sumar forces per atrevir-se a prendre la paraula quan
Karr ja s’havia implicat en la publicació d’Or i Grana (el primer número apareix el 6 d’octubre). També
hi és evident l’amistat amb Lluïsa Vidal que havia prosseguit els seus estudis pictòrics a París i havia
freqüentat els ambients feministes al voltant de l’actriu i periodista Marguerite Durand i el diari La Fronte
(1897-1903). En un dels seus dibuixos, titulat Les guerreres (1908-1909), posa de manifest les con-
tradiccions i la transgressió que vivien en representar Dolors Monserdà, «digna dama de la burgesia
catalana entre dos nus femenins» de «dones guerreres o fins i tot amazones» (Nash, «Feminisme» 76).
I ja hem vist que Vidal és la principal il·lustradora de Feminal.
Finalment, Ors respon amb tres articles força plens de subterfugis. El primer, «Ab motiu d’Or i Grana»;
el segon «Sobre la dona catalana», que deixa sense resposta l’article de Xènia del dia 13 de setembre
(«Dona catalana = misteri») i que tampoc concreta el projecte de la Galeria de Catalanes Hermoses.
El tercer i últim, «Encara a Xènia de Joventut»,6 no satisfà Carme Karr, que en l’article «A Xènius... i a
molts» torna a reclamar un posicionament clar del glosador i esgrimeix arguments a favor de la intel·
ligència de la dona, com, també, de la necessària implicació dels homes.
Tota aquesta primera polèmica entre Karr i Ors s’emmarca en l’ambient realment hostil que hi havia
contra qualsevol postura feminista, fins i tot a les planes de Joventut.7 Un exemple prou eloqüent és
Or i Grana. Setmanari autonomista per les dones, on també Karr aviva el debat amb Ors.8 La quantitat
de comentaris incisius i d’acudits que persegueixen obrir escletxes a favor d’aquesta primera revista
catalana escrita exclusivament per dones ho fa molt evident. Val a dir que hi juguen un paper central
les il·lustracions dels principals dibuixants del moment –Opisso, Apa, Junceda, Bagaria...– i que és en
aquesta revista que té lloc la iniciativa, de forta càrrega irònica, de publicar una galeria de caricatures
de dones i escriptores –m’aventuraria a dir com a resposta a la Galeria de Dones Hermoses– a càrrec
de Lluís Bagaria. La caricatura de Carme Karr, L. Escardot, és un dels dibuixos més brillants. Hi apareix
6 Els títols dels articles varien segons l’edició del Glosari. M’hi refereixo respectant l’edició del diari La Veu de Catalunya
on es van publicar per primera vegada.
7 L’11 d’octubre, amb el nom de R. Vallès i Roderic, pseudònim de la Redacció de Joventut, s’hi publica «Som-hi!»,
crítica implacable al primer número d’Or i Grana que es considera vulgar, cursi i mancat d’idees i d’intel·lectualitat (Farré 1623).
8 A Or i Grana també s’esperona la rèplica: «En una bella Glosa, l’amic de les bones i sanes causes, en Xènius, dona a
Or i Grana l’encaixada de benvinguda. Li agraïm coralment i com a dones que som... tossudes i perfidioses no en tenim prou amb
això: volem més encara. Com a sants i minyons, volem complertes les prometences, car no podem creure que amb la Glosa del 9
d'octubre, en Xènius se cregui saldat. Parli doncs categòricament a Or i Grana, en Xènius, sobre sa Galeria de Catalanas Hermosas.
Parli doncs a Xènia categòricament també, ja que tampoc se dona per saldada –ho sabem bé– amb la Glosa del dia 11 que és la
darrera que hem vist, i parlant categòricament a ella i a nosaltres, totes les dones li seran agraïdes» («Or i grana» 28).
40
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
entre d’altres dedicats a Narcisa Freixas o Joaquima Rosal de Rosals. Tot el número està dedicat al
«tretze»: «El punt de les Dones». Karr-Xènia hi escriu l’article «A propòsit de “Les nostres dones” d’en
Lluís Bagaria» en defensa de les caricatures, perquè ja augura les crítiques que rebrà l’artista en fer uns
retrats transgressors del model de dona imposat. Karr devia parlar-ne de viva veu amb Joan Maragall,
com denota la carta breu del 10 de novembre de 1906:
Amic don Joan (segons la perdiueta).

Aquí li remeto el primer número d’Or i Grana, amb el «Som-hi!» d’en R. Vallès i Roderic i les banderilles de
Xènia. M’he permès afegir al paquet uns quants articles de L. Escardot, vells i novells, i les hermoses poesies
de la meva parenta Violette Bauyer-Karr.
Desitjo que tot aquest embalum no el maregi tant com ma visita d’ahir. Vulgui donar afectuoses memòries a
sa esposa i besos a la gentilíssima collita. Per vostè la profunda admiració i simpatia de la més humil de ses
confraresses
Carme Karr
3.2. El desplegament des de Feminal... El Diario de Barcelona
Umile e ardida,
sa piegarsi e resistere; [...]
assai comprende, assai perdona.
Gabriele D’Annunzio
Karr s’aboca a Feminal, que esdevé el centre neuràlgic de la seva «tasca de civilitat» a partir del 28
d’abril de 1907, quan apareix el primer número del magazine, dedicat a Josefa Massanès. En comenta
els entrebancs inicials a Maragall: «malgrat tots els meus esforços Feminal no podrà sortir fins en el
corrent d’abril, mercès (!) an el cartellista Sr. Casas que ens obligarà a donar un primer número... es-
tantís. Oh, quins començaments més entrebancats!» (carta del 31 de març de 1907). Al mateix temps,
intenta implicar-lo en la revista perquè hi escrigui algun article, com s’evidencia a les cartes del 10 de
maig i del 10 de juny. Maragall, però, no hi participa encara que accedeix a escriure una semblança
de Lluís Via, que Karr li havia demanat, per a la revista Gent Nova de Badalona. La relació amb Via
continua ben estreta mentre que en la correspondència no es fa esment de Francesc Matheu. Al pri-
mer número de Feminal ja hi apareixen les més estretes col·laboradores: Lluïsa Vidal (no pas Ramon
Casas) i la seva cosina, l’escriptora Violette Bouyer-Karr, que informa sobre les activitats culturals de
França. D’altra banda, es dona veu al moviment sufragista anglès i es presenten els diferents apartats
que es mantindran i ampliaran al llarg dels anys: les notes sobre barcelonines i les cases dels burge-
sos, les activitats artístiques i esportives, les arts decoratives... Des del punt de vista cultural, hi fan cap
els principals referents de la revista: Narcisa Freixas (compositora), Pepita Teixidor (pintora) i Dolors
Monserdà (escriptora).
Com a bona publicista, Karr busca la seva difusió immediata. El 14 de juny Feminal organitza un home-
natge a l’escriptora Blanca de los Rios, a l’Ateneu Barcelonès, que es considera l’inici del feminisme ca-
talà. Després de les presentacions, dels parlaments i de la música, Karr tanca l’acte explicant els propò-
sits de Feminal que «ve a omplir un buit inexplicable en un període de progrés nacional» («Feminal»).
Dossier 41
Karr, però, no se cenyeix només a Feminal. Desplega el periodisme en d’altres capçaleres generalistes,
com El Poble Català i el Diario de Barcelona, a banda d’escriure per a moltes altres revistes com El
Mundo Gráfico, Revista de Educación, Cultura femenina, Nostra Parla, La Actualitat, El Mundo (París)
i revistes comarcals. En aquest sentit, cal relacionar la seva figura amb escriptores, periodistes i fe-
ministes com la italiana, Maria Majocchi Plattis (1864-1917), coneguda literària amb el pseudònim de
Jolanda, de qui Karr parla elogiosament i que tradueix a Feminal («La dona»). Comparteix amb Plattis
el reclam de l’emancipació social i el reconeixement de les capacitats i demandes socials i culturals de
les dones dins del catolicisme. Fa seva la frase: «Fra l'amazzona [sic] e la vestale che non si debba
proprio trovare un mezzo termine? Fra la virago e la femmina che proprio non ci sia posto per la don-
na?» («Consideracions» [a]). Un altre referent és la gallega Sofia Casanova Lutoslawka (1861-1958),
corresponsal a Madrid de Feminal des del primer moment. Casanova va desplegar una gran activitat
periodística i social a Polònia on es va traslladar a viure en casar-se. Feminal li dedica un article i una
fotografia de portada («Sofia»).
Karr va col·laborar setmanalment en el Diario de Barcelona entre el 13 de març i el 18 de desembre de

1909, gairebé ininterrompudament, en l’edició dels dissabtes a la nit. Hi té previst escriure una crònica
setmanal en què parlarà, escriu en l’article de presentació –«A guisa de pórtico»–, sobre el que pot ser
«de interés, utilidad o agrado» per a les dones en general i per a les barcelonines en particular. «Una
suerte de cosecha», seguint el seu criteri de cronista:
En esa cosecha habrá seguramente coses gratas y otras que lo serán menos, notes tristes, y motivos alegres
[...] Habrá también luces y sombras; notas dulces y tiernas, frívoles y intenses, ligerezas de ala y analismos de
escalpelo... pues a fuerza de cronista leal, me serà forzoso pulsar alguna vez una cuerda dolorosa o dura. («A
guisa»).
En el mateix article inicial es torna a situar en la línia «de la cèlebre novel·lista italiana Yolanda» (scil.,
Maria de Plattis) per concloure amb uns versos de D’Annunzio («O Giovinezza!») que encapçalen el
llibre Nel paese delle chimere (1897) de l’escriptora de Cento. Al llarg de gairebé un any, les cròniques
més literàries se centren en descripcions de paisatges de Catalunya visitats en algun viatge o parlen
de poesia catalana, amb referències a poemes de Maragall, el Poeta per antonomàsia. D’altres articles
es refereixen a novetats editorials (Felip de Malla o les memòries de l’actriu i ballarina nord-americana
Loïe Füller), parlen de vestits i modes (dels prejudicis físics i simbòlics de la cotilla) o recorden la de-
dicació perfumista del seu oncle Alphonse Karr. En alguna ocasió, els articles també prenen forma de
carta-resposta. Una d’elles, «Carta abierta a mossén Ricardo Aragó (Yvon L’Esclop)», publicada el 14
d’agost de 1909, esdevé una crítica contundent a les reaccions dels distints grups socials de les dones,
burgeses o proletàries, davant la Setmana Tràgica. El motiu concret és la lletra que li havia adreçat Ri-
card Aragó per demanar-li la seva implicació en la campanya per l’ús «del bon mot, la cultura del parlar
i l’enaltiment de la bellesa en la nostra parla». La resposta de Karr és duríssima: «¿Qué cree V. que
puede darnos el mañana de un pueblo que ha dejado quemar en nombre de la libertad, por turbes co-
bardes, aquelles Iglesias, aquellos colegios, aquellos asilos donde recibía desinteresadamente la vida
del espíritu, del alma y del cuerpo?». Karr descriu algunes situacions d’increpació a l’odi per part de «las
mujeres del pueblo» o menciona una escena domèstica de la classe mitjana en què tot continua igual, o
compon un diàleg possible entre dues burgeses que es lamenten de no haver pogut veure l’espectacle
42
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
macabre d’una monja desenterrada: «¡Qué llàstima!... me hubiera gusta... digo... no... es por aquello
de poder decir que una ha visto algo... ya que no nos hemos quedado en Barcelona aquellos días».
Aquest text va ocasionar la «Contesta a la carta oberta de donya Carme Karr», una lletra anònima, a
La Veu de Catalunya, signada «Una barcelonina», encara per identificar (era algú en concret?, alguna
junta de dames?), que judicava erroni posar totes les dones en el mateix sac i en descrivia els múltiples
sacrificis i feines que duien a terme i que Karr oblidava. Concloïa: «I totes aquestes senyores tampoc
mereixen res, per a l’exímia escriptora?». En la seva resposta Karr es va referir a un article que mante-
nia la seva mateixa posició i que La Veu havia publicat al costat de la «barcelonina» anònima. També
al·legava totes «les proves de desinteressada energia» que sempre havia donat («Una carta»).
Tanmateix, la resposta més contundent de Karr no va trigar a produir-se en la sèrie de set articles que
sota el títol «Consideracions» publica a Feminal entre el 29 d’agost de 1909 i el 29 de maig de 1910.
El reportatge fotogràfic sobre la destrucció i crema d’un convent de les monges franciscanes del Poble
Nou il·lustra amb eloqüència el primer text, com ja he apuntat més amunt. La forta impressió dels sag-
nants successos de la Setmana Tràgica esperonen Karr, que inicia així l’anàlisi teòrica sobre la situació
de la dona i el seu compromís per tirar endavant «una obra de civilitat i cultura» que es concreta en
l’elaboració del projecte de «La Llar. La primera residència per a estudiantes i Ateneu Femení a Barce-
lona» que obrirà les portes el 1913.
Un cop té el projecte definit, i escrit, el publicita en les tres conferències que llegeix a l’Ateneu Barcelo-
nès els dies 6, 13 i 20 d’abril d’aquell any davant un públic eminentment masculí, entre els quals hi ha
Joan Maragall. Pràcticament no hi ha correccions entre els articles publicats a Feminal sota el títol ge-
nèric de «Consideracions» i el text de les conferències del volum Cultura femenina. En la darrera de les
«Consideracions» ([b]), que veu la llum després de l’última conferència, Karr hi adjunta la circular que
adreça a la societat barcelonina perquè l’ajudi el projecte de La Llar amb 500 ptes. a títol de protectora
del Centre de Cultura Femenina. El projecte entrarà en pugna econòmica i de protagonismes amb la
Biblioteca Popular de la Dona de Francesca Bonnemaison que s'havia inaugurat el 1909.
Des de les últimes dècades del segle XIX havien aparegut a Europa diversos centres anomenats «Éco-
les de ménagères». En un article al Brusi, Karr descriu amb detalls els objectius d’aquest tipus d’escola,
l’estructura i l’organització dels estudis a partir de la primera «École» iniciada el 1889 a Fribourg. No
s’està de mencionar que, de fet, aquests instituts que havien aparegut a Bèlgica i França, i també a la
resta d’Europa i Amèrica, sorgien de la preocupació de veure com la proliferació de dones sàvies –pro-
fessores, advocades, caixeres o metgesses– envaïen «las profesiones masculinas (como justa y lógica
consecuencia a la precedente inmiscuición de los hombres en cometidos femeninos)» («Cuestiones
femenines»). També hi destaca la transformació d’un projecte iniciat per dues dones, un projecte parti-
cular, en una escola pública gràcies a l’ajuntament de Fribourg. Una transformació que voldrà aplicar a
La Llar un cop establerta la Mancomunitat.
Dossier 43
Karr dedica els últims articles del Brusi a la qüestió de les dones. Quatre articles sota el títol «Cuestión
transcendental» que es veuen interromputs per un últim text –que titula «Crónica?»– important perquè
podria tractar-se del primer testimoni d’una periodista que explica les dificultats de l’ofici, el trobar-se
sense matèria, sense idees, davant el paper en blanc. Hi descriu la ploma, el paper:
Y sin embargo con tan buenos agentes, lectoras mías... no sale: no: no sale el argumento transcendental que yo
espero... ¡Oh lectores amables!... ¡Nunca sabreis lo que sufre un articulista... sin artículo, una crónica... sin crónica!
Para salirme del paso ¿qué podríamos hacer? ¿Dejar de escribir? Imposible. Il dovere anzi tutto! Y si...¡Ah...
vamos! ¿Y si me pusiera a relatar las impresiones del día que termina? Tal vez, tal vez... Probemos...
Amb aquesta contribució del 18 de desembre de 1909 la col·laboració setmana de Karr al Brusi queda
interrompuda sense explicació.
4. «Rèplica» i «Carta a una senyora»
El qui es refusa, en va diu moltes coses,

l'altre sols sent el no...
(Ifigènia a Taurida, trad. de J. Maragall)
La correspondència entre Carme Karr i Joan Maragall dels dos últims anys pren un to anguniós, d’ur-
gència, per part de l’escriptora que prova una i una altra vegada que Maragall s’impliqui en el seu pro-
jecte de La Llar i intervingui a favor seu, l’any 1911, quan ell torna a publicar al Brusi, perquè també ella
hi pugui tornar a escriure.
La Llar, la residència per a noies estudiants d’entre tretze i divuit anys, s’inaugura a principis de 1913,
al carrer Guillem Tell 8-10 de Sant Gervasi. Karr demana a Maragall un article a La Veu de Catalunya
per fer-la conèixer:
Jo no he demanat mai coses semblants per a mi, i menys, a vostè, l’amoïnaria amb pretensions d’aquestes...
Emperò no és per a mi, és per a totes les dones, és per a la felicitat dels nostres fills que li agrairia en l’ànima
que l’incomparable comandita del seu nom a l’obra de cultura femenina empresa (no em fa pas res que deixi
d’anomenar-me) li dongui valor davant l’opinió general. (Carta del 22 d’abril de 1910)
Encara hi insistirà debades en diverses ocasions fins al punt d’al·ludir a la guerra sorda que li fan, com
assenyalen algunes cartes que no s’està d’enviar-li. Al darrere, hi ha la pugna entre jesuïtes i caputxins
(amb aquests últims hi tenia una gran relació, com Montserdà o Salvà) i, sobretot, les dificultats de tirar
endavant un projecte personal i molt ambiciós que sols comptava amb les aportacions de particulars a
banda de la protecció de la Infanta Donya Pau (no sabem en què es concretava) i l’ajut de l’Ajuntament
de Barcelona, gràcies al seu alcalde, Joaquim Sostres i Rey, tot i l’oposició del consistori. L’altra pugna
44
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
que es fa evident és la competència amb l’Escola de la Dona de Francesca de Bonnemaison. Es crea

una enorme rivalitat en què Karr té les de perdre davant la influència que pot exercir Narcís Verdaguer
i Callís, figura capdavantera de la Lliga. Les lletres conservades que envia a Prat de la Riba el 1914 i
1915 mostren la lluita de Karr pel seu projecte, mentre la Mancomunitat es decantava per fer-se pròpia
la proposta de Bonnemaison per a la creació de l’Escola de la Dona.9 No és estrany, doncs, que Karr no
col·labori ni amb l’Institut de Cultura ni amb la Biblioteca Popular de la Dona.
Tornant al 1911, en una llarga missiva del 12 d’octubre, manifesta a Maragall les enormes dificultats per
aconseguir finançament: «Fa dos anys i mig que treballo sens repòs per lo mateix, i ho creurà?, i no he
trobat més que cent duros!...». Molts li havien promès ajut, com el Comte Güell, que no es concreta-
ren mai, tampoc van prosperar les gestions de Cambó. En aquest context de desànim i desesperació
–«m’aconsellen que marxi de Catalunya i vagi a Madrid a veure... No tinc el cor de fer-ho»– Karr rep
com un insult una carta de Francesca Bonnemaison que adjunta a Maragall:
[...] anunciant-me que la seva obra havia rebut un donatiu anònim de 40.000 pessetes «Ja sé que li faré
denteta [diu pietosament], emperò vull que sia vostè la primera en saber-ho, perquè sé que de totes maneres
se n’alegrarà perquè això és una prova de que en nostra terra encara hi ha qui s’entusiasma per feminisme».
Sense comentaris.10
Davant la sinceritat de Karr que veu perillar «l’ideal de tota la vida», Maragall acaba per expressar les
raons de la seva negativa en una carta eloqüent, de les últimes que li escriu, en què, més enllà del des-
ànim personal, fruit també de la Setmana Tràgica, mostra una actitud refractària a les obres col·lectives:
Aquest estat del meu esperit se reflectava ja en el primer article de la meva nova col·laboració en el Diario –«La
vuelta al caos» del 6 de juliol– i explica la girada que en ell iniciava, i he seguit, cap a la reforma individual, que
entre nosaltres me sembla qüestió prèvia a tal intent social. Això li explicarà també que en els meus articles
no hagi tractat de l’obra de vostè ni de cap altra semblant –almenys exteriorment– de tantes per les quals se
m’ha demanat igualment l’ajuda de la meva ploma. És que he perdut la fe en l’eficàcia de tot lo que jo pogués
dir, per semblants coses, i sense aquesta fe amb quin ànimo m’havia de posar i escriure ni amb quin resultat?
(Carta a Karr, octubre de 1911)
I a continuació, insisteix:
9 Davant les subvencions que pot perdre, Karr escriu: «Jo li suplico doncs, bondadós senyor que, ja que Déu i les lleis
li permeten salvar aquesta obra tota ella sacrificis i abnegació, que ho faci. // Jo no soc gran amiga de publicitats, per això l’obra
de La Llar ha donat i va donant sos fruits modesta, però seriosament. Li suplico que vulgui enterar-se per vostè mateix de lo que
vaig oferir a la Diputació, a l’hora de presentar una sol·licitud en abril de 1914, i després de rebut l’ofici que vaig posar ahir d’algú
en qui té vostè posada tota confiança era deixat morir la sol·licitud meva com tantes altres! // Però jo crec que Déu, qui mai m’ha
abandonada, ha permès que La Llar passés per la terrible prova d’ara a fi de que vostè s’enterés de la seva obra i del seu calvari»
(Carta a Enric Prat de la Riba, 3 de març de 1915).
10 La identitat del donatiu, com assenyala Isabel Segura (34-35), encara no s'ha aclarit.
Dossier 45
Considero, doncs, inútil tocar aquesta corda, i si sols pel meu gran desig de complaure a vostè, d’ajudar-la en la
mida de les meves forces –Déu sap si ho voldria per l’admiració que li tinc i la gratitud que li servo per lo bona
que vostè sempre ha sigut amb mi i amb tots els meus!–, si sobreposant-me –dic– al meu descoratjament tractés
d’alçar la veu en favor de la seva obra, estic segur de que sobre el fracàs del meu intent se n’aixecarien entorn
un veritable vesper de pretensions semblantes que ja m’han sigut formulades de temps amb gran insistència
–encara que incomparablement amb menys de fonament– i que, tant si les atenia com no, esterilitzarien la mica
de crèdit que encara puga tenir la meva paraula per l’única obra en la que servo alguna fe, la de remoure els
esperits envers la reforma individual: una fe molt relativa –li confesso amb tristesa– tractant-se d’un poble tant
eixut com aquest, però al capdavall alguna fe.
Maragall expressava en la mateixa carta que s’havia sentit «commogut» i entristit per «aquesta lluita
desesperada que vostè sosté des de fa tan temps per la nostra reforma social». I al capdavall, la seva
resposta va ser indirecta: formulada en alguns dels articles del Brusi d’aquell 1911, els darrers que
escriuria i que han estat interpretats a títol testamentari. La correspondència entre Maragall i Karr que
comentem obre una nova lectura, més arran de terra, sobre els interessos i rivalitats dels grups.
En la carta del 18 d’octubre, Maragall anuncia a la «bona amiga i senyora» que l’article «Rèplica», ja
enllestit i lliurat per a ser publicat al Brusi, responia en part a la seva lletra, tot i que –especifica– distan-
ciada de les «agrors que encara que s’assemblin algunes a les que em podrien venir de la seva carta,
són de molt diferent procedència». A «Rèplica» fa un al·legat contundent contra l’ús mercantilista de la
premsa, convertida en única plaça pública de tot debat i que qualifica de «feria de todas las vanidades».
També al·ludeix a la qüestió feminista que fa recaure en l’educació moral i familiar i, com la resta, situa
en l’interior de cada individu. Així li deia, també, per escrit a l’amiga:
Obres com les que vostè es proposa s’han de començar –almenys entre nosaltres– molt humilment quasi
ocultament, entorn d’una petita llar, acoblant-se una família, dues, tres, i eixamplant-se poc a poc, però
fermament per quins afectes personals, sense dir-ne ni una paraula al públic fins que l’obra ja no necessiti del
públic, i el públic la conega prou poderosa per sentir que és ell qui necessita d’ella. O això, o el donatiu únic,
enorme, escandalós, d’un milionari: això també subjuga de vegades a la nostra gent.
(Carta a Carme Karr, octubre de 1911)
Davant la negativa a escriure «explícitament» sobre La Llar –reblada amb els versos citats de memòria
de la Ifigènia «El qui refusa, en va diu moltes coses, l’altre només sent el no...» que el Poeta inclou en
la seva resposta–, Carme Karr retrocedeix per recuperar l’amic. El mateix dia 18 d’octubre li escriu:
«No, Maragall, no!... No em tingui rancúnia per haver sigut causa de pena per a vostè! Procuri oblidar
aqueix incident de nostra amistat». Dies més tard insisteix que ella creu «encara en la força de les col·
lectivitats, crec en la meva obra col·lectiva i sobretot crec, per a ella, més en mi que en els individus»
(Carta a J. Maragall, 11 de novembre de 1911).
També en l’article «Carta a una señora» ressona la situació conflictiva que viu Karr en aquells moments
i l’«estat d’esperit» que provoca en Maragall. Carme Karr pot ser ben bé l’anònima interlocutora a qui
46
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
Maragall s’adreça. En qualsevol cas, és l’excusa des d’on arrenca la meditació entre la vida d’acció
que identifica la personalitat incombustible de la periodista i la vida de contemplació que hi contraposa
Maragall: «Usted va siempre por extremos, señora; pues así me reprende por místico y despreciador de
esta vida a poco que jo...» Un article-carta clau «per entendre el missatge de l’últim Maragall» (Moreta
401).
El final va quedar obert. Karr no es refereix a aquest article en les seves últimes cartes. És ben possible
que llegís l'article més tard, quan ja no hi havia possibilitat de respondre'l. En aquell final d’any l’ocu-
paven altres assumptes: textos que publica en altres revistes, una fotografia que demana a Maragall,
una invitació a una vetllada musical... Finalment, la mort sobtada del seu interlocutor. Karr li dedica
l’article «Sagrada herència» en què torna a destacar la Casa del Poeta (de fet, reprodueix en gran part
un article anterior: «D’una col·lecció d’alabastre»), un espai que mitifica, un nom que utilitza en diverses
ocasions al llarg de l’epistolari. El mes de gener de 1912, publica «De les creences d’en Joan Maragall»
sobre el seu pensament cristià, i l’acompanya amb la «darrera foto del poeta» a la Torre Vilana.
Maragall va continuar essent un referent en la lluita de Karr per tirar endavant els seus projectes. S'hi
refereix davant Enric Prat de la Riba per defensar La Llar: «Ja passaré, Sr. Prat, avui o demà a recollir
aquesta lletra que li confio. Altres en tinc molt preuades d’en Maragall, q. a. c. s. profetitzant-me el cal-
vari de l’obra en la que ell creia» (3 de març de 1915). I tanmateix, no va aconseguir convertir La Llar en
l’Escola de la Dona de la Mancomunitat com pretenia, tot i rebre algunes subvencions; això sí, abans de
tancar, durant la Gran Guerra (que el 1917 també es va endur Feminal) va acollir moltes joves refugiades
que arribaven d’Europa. Així ho explica a l’escriptor Romain Rolland:
Aussitôt après la déclaration de la guerre, Barcelone a été envahié [sic] par les Allemandes placées dans le Midi
de la France comme institutrices, gouvernantes, professeurs etc. Quelle triste odyssée que celle de ces pauvres
jeunes filles, la plupart protestants, qui arrivaient ici affolées, sans argent, sans appui, ignorant notre langue,
et tout de notre pays. Parcequ’elle s disaient du bien des familles – ou quelques unes de ces femmes avaient
élevées deux générations de français, – la colonie allemande d’ici, – très puissante –, les regardait d’un mauvais
œil ; et parce qu’elles étaient allemandes ou autrichiennes, les français et les anglais leur tournaient le dos. […]
J’ai accueilli beaucoup de ces pauvres filles dans l’œuvre du Foyer («El Hogar») que j’ai fondée ici et que
je soutiens avec le produit de mon travail et celui de mes filles ; et j’ai eu le bonheur de finir pour les placer
toutes. Si vous saviez, Monsieur, combien j’ai été critiquée et calomniée pour cela! J’ai du souffrir de la part des
catholiques, qui pourtant son mes frères ! (25 de maig de 1915)
Bibliografia
«Rebuts per quantitats adeutades d'Ilustració Catalana i Feminal. Barcelona. Maig 1907-desembre
1916». Biblioteca de Catalunya, Ms 3027: 1-90.
Ainaud de Lasarte, Josep M. Carme Karr. Infiesta editor, 2010.
Bagaria, Lluís. «Les nostres dones». Or i Grana, núm. 13, 28 des. 1906.
Dossier 47
Català, Víctor. Epistolari de Víctor Català, II, ed. d’Irene Muñoz i Pairet. CCG Edicions, 2009.
Escardot, L. (Carme Karr). «Clixé de maig». Joventut, núm. 121, 5 juny 1902, p. 363-366.
— «A Joventut». Joventut, núm. 359, 31 des. 1906, p. 839-841.
— Bolves. Barcelona, L’Avenç, 1906.
Esteban i Cerdà, Sofia. «Josepa Massanés dins l’epistolari de Dolors Monserdà». Treballs de la secció
de Filologia i Història Literària, núm. VII, 1994, p. 111-130.
— Dolors Monserdà, els caputxins de Sarrià, Carme Karr i Feminal. Biblioteca La Torratxa, 2019.
Karr, Carme. «Feminal a l’Ateneu barcelonès». Feminal, núm. 3, 30 juny 1907.
— «D’una col·lecció d’alabastres». Feminal, núm. 21, 27 des. 1908.
— «Carta-pròleg». Primer llibre de dones, d’Eduard Girbal Jaume. Tipografia R. Cardona, 1909, p. 13-
19.
— (Carmen Karr) «A guisa de pórtico». Diario de Barcelona, edició de la nit, 13 març 1909, ahcbdigital.
bcn.cat/ca/hemeroteca/detall/ahcb-d025450. Consulta: 25 jul. 2020.
— «Carta abierta a mossén Ricardo Aragó (Yvon L’Esclop)», Diario de Barcelona, edició de nit, 14 ago.
1909.
— «Una carta». La Veu de Catalunya, 26 ago. 1909.
— «Aromas». Diario de Barcelona, edició de nit, 28 ago. 1909
— «Cuestión transcendental». Diario de Barcelona, edició de nit, 6, 20, 27 nov. i 4 i 11 des. 1909.
— «Crònica?». Diario de Barcelona, edició de nit, 18 des. 1909.
— Cultura femenina (Estudis i orientacions). Barcelona, L’Avenç, 1910.
— «Consideracions» [a]. Feminal, núm. 37, 24 abr. 1910.
— «Consideracions» [b]. Feminal, núm.38, 29 maig 1910.
— [Carme Karr] «Sofia Casanova Lutoslawska». Feminal, núm. 43, 30 oct. 1910.
—«El congrés antituberculosos i la dona». Feminal, núm. 43, 30 oct. 1910.
— «Sagrada herència». Feminal, núm. 57, 31 des.1911.
— «De les creences d’en Joan Maragall». Feminal, núm. 58, 28 oct. 1912.
— Cartes a Enric Prat de la Riba. Fons ANC1-137 Enric Prat de la Riba. ANC1-137-T-933.
Farré i Vilalta, Imma. Joventut (1900-19606) i el darrer modernisme, tesi doctoral, 2019, www.tdx.cat/
handle/10803/392733#page=1. Consulta: 25 jul. 2020.
48
Haidé, núm. 9, 2020, p. 31-50
Juanmartí, Eduard, et al. (coord.). Joan Maragall i la Universitat de Barcelona. Estudis de dret, els
amics, la literatura. Tria de textos. Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2011.
L. (Carme Karr). Clixés. Estudis en prosa. Barcelona, Joventut,1906.
Maragall, Joan. Obres completes [OC I-II]. Selecta, 1981.
— Aplec de correspondència a Carme Karr. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911.
Biblioteca de Catalunya, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/1083. Consulta: 25 jul. 2020.
— Aplec de correspondència rebuda de Carme Karr. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca.
1880-1911. Biblioteca de Catalunya, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/4587. Consulta: 25 jul.
2020.
Marchese, Maria. «Visca França, Visca Catalunya». La Catalogna durante la Prima Guerra Mondiale:
una prospettiva di genere. Università degli Studi Federico II, Napoli, 2010, p. 346-355.
Moreta, Ignasi. El pensament religiós de Joan Maragall. Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra, 2008.
Nash, Mary. «La revista Feminal i el seu entorn, 1907-1917». Lluïsa Vidal, pintora. Una dona entre els
mestres modernistes. Fundació «La Caixa», 2002, p. 69-92.
— «Feminisme català i presa de consciència de les dones». Literatures, 5, 2007, p. 69-88.
Ors, Eugeni. Glosari 1906-1907, ed. de Xavier Pla. Quaderns Crema, 1996.
— «Una carta». La Veu de Catalunya, 6 set. 1906.
— «Entorn de l’educació de la voluntat»: 7, 8, 10, 11, 12, 14 i 15 set. 1906.
— «Cas». La Veu de Catalunya, 13 set. 1906.
— «Amb motiu d’Or i Grana». La Veu de Catalunya, 8 oct. 1906.
— «Sobre la dona catalana». La Veu de Catalunya, 10 oct. 1906.
— «Encara a Xènia de Joventut». La Veu de Catalunya, 11 oct. 1906.
Pi i Sunyer, Carles. Biografia: Maria Pi i Sunyer i el seu temps. Pòrtic, 1968.
Plattis, Marquesa M. de (Iolanda). «La dona d’en Barba-blava», trad. de Carme Karr. Feminal, núm. 25,
25 abr. 1909.
Segura Soriano, Isabel. Memòria d’un espai. Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona 1909-
2003. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.
Una barcelonina. «Contesta a la carta oberta de donya Carme Karr». La Veu de Catalunya, 23 ago.
1909.
Xènia (Carme Karr). «Carta oberta endreçada a n’el Glosador de La Veu de Catalunya». Joventut, núm.
344, 13 set. 1906, p. 584-585.
Dossier 49
— «A Xènius... i a molts». Joventut, núm. 349, 18 oct. 1906, p. 663-665.
— «Or i Grana al "Glosador"». Or i Grana. Setmanari autonomista per les dones, núm. 2, 13 oct. 1906,
p. 28.
Via, Lluís. «L. Escardot», pròleg a Bolves. L’Avenç, 1906, p. 5-10.
Rebut el 31 de juliol de 2020

Acceptat el 20 de setembre de 2020
50
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
DOI: 10.48284/Haide2020.9.3
M. CARME MAS
Escriptora
mas.carme@gmail.com
Dolors Monserdà – Joan Maragall: la novel·lista i

el poeta
Resum:
Aquest article es proposa posar en contrast dues vides coetànies, les de Dolors Monserdà i Joan Maragall i les seves trajectòries
vitals i literàries. En absència de documentació epistolar coneguda fins el moment, el treball fa incís en espais i esdeveniments
compartits per la novel·lista i el poeta: la vida urbana a Barcelona, els estiueigs a la Cerdanya, la participació als Jocs Florals, la
vida social al Liceu la nit de la bomba de 1893, les idees confrontades sobre el feminisme, l’impacte de la Setmana Tràgica, la
implicació en la «Lliga del Bon Mot» o l’organització de l’homenatge a Jaume Massó i Torrents.
Paraules clau: Joan Maragall — Dolors Monserdà — Jocs Florals — Liceu — feminisme — Setmana Tràgica — Barcelona
Abstract:
In this article the authoress centres two literary lives, those of Dolors Monserdà and Joan Maragall and their personal and literary
paths. Since there is not a known corpus of letters up to now, her research pointed to places and social events shared by the
novelist and the poet. Urban life in Barcelona and holidays in La Cerdanya, in the Pyrenees; involvement of both in the poetical
contest Jocs Florals; social status and presence at the Liceu Opera House in the terrible night of the 1893 terrorist bomb; clash
on The Cause, feminism; impact on the 1909 Tragic Week, concordance of both on the “League of the Fair Word” or the Jaume
Massó i Torrents homage.
Key words: Joan Maragall — Dolors Monserdà — Jocs Florals — Liceu — feminism — Tragic Week — Barcelona
Preàmbul
La commemoració dels cent setanta-cinc anys del naixement de l’autora de La fabricanta1 –com ho ha
estat el centenari de la seva mort– ens permet recuperar la memòria d’aquesta «escriptora total», en
expressió de Marta Pessarrodona, comissària de l’Any Dolors Monserdà. Quinze anys més gran que
Joan Maragall, va viure i escriure a la Barcelona de la segona meitat del XIX i de les primeres dècades
del XX. Malauradament, per ara, no disposem de cap document autògraf de la relació entre ambdós
escriptors i, tanmateix, coetanis com van ser, van compartir espais, esdeveniments, amistats i, tal vega-
da, respecte i admiració mútua, si més no de part de la novel·lista, que havia conservat un interessant
article de Joan Maragall, «Verso y prosa», publicat al Diario de Barcelona el 21 de novembre de 1901
i que ara es troba a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC1-1301-T-665). Per aquella època, Monserdà
1 Pel que fa a la transcripció dels textos, es respecten els criteris exposats a l’article d’Ardolino et alii.
Dossier 51
M. Carme Mas. Dolors Monserdà – Joan Maragall: la novel·lista i el poeta
havia concentrat la seva producció poètica en el recull Poesies catalanes (1888) i havia apostat decidi-
dament per la novel·la –La Montserrat (1893) i La família Asparó (1900)–, mentre que Maragall, prolífic
articulista i poeta convençut, havia publicat Poesias. Originals y traduccions (1891), Poesies (1895) i
Visions & Cants (1900). En l’article esmentat, Maragall defensa que prosa i poesia no és només una
qüestió de forma, que no es pot comunicar el mateix en prosa o en poesia, perquè aquesta última és
«un estado privilegiado del alma» que demana al lector «una cierta disposición interior a vibrar en acor-
de con la misteriosa armonía de las cosas». Aquestes reflexions van interessar Monserdà, sens dubte,
i podem intuir que en va prendre bona nota:
Una novela, un discurso, que dicen llanamente las usadas exterioridades de la vida, pueden escribirse o
pronunciarse y leerse u oírse indefinidamente sin más limitación del que el cansancio material de los sentidos,
porque no reclaman sino un ejercicio normal de nuestra atención; pero en una poesía de verdad el alma se
afana más allá de nuestra vida, más allá de nuestra sangre y de nuestros nervios, más allá de nuestra expresión
y de nuestro lenguaje. (OC II 163)
1. Barcelona: la ciutat i els espais
Oh terra de mos avis, estrella resplendent.
Dolors Monserdà (1883)
Corre enllà, Barcelona...

On te’n vas, Barcelona?
Joan Maragall (1909)
Dolors Monserdà i Joan Maragall foren barcelonins de soca-rel. Hi van néixer, van ser batejats a la
Catedral, hi van celebrar els seus casaments –ella a la Basílica de la Mercè, ell a la parròquia de Santa
Anna–, hi van néixer els seus fills i filles, els seus nets i netes: com diu Marta Pessarrodona, «seguir
els seus habitatges és com seguir la història de la burgesia barcelonina i la seva inserció en la topo-
grafia de la ciutat» («Dolors» 15-16). En el mateix sentit s’expressava Maria Aurèlia Capmany en una
conversa (transcrita per Xavier Febrés) que el 1983 va mantenir amb Pasqual Maragall, aleshores
alcalde de Barcelona –i futur President de la Generalitat– quan ella era la regidora de l’àrea de Cultura
i Ensenyament, ja que comentava que «la família Maragall ha estat tan unida a Barcelona que gairebé
ens podries traçar la geografia de la ciutat a través dels esdeveniments familiars» (10). Aquesta fou la
resposta del net del poeta:
Sabem on va néixer exactament el meu avi Joan Maragall, al carrer Jaume Giralt on «Quan era petit | vivia
arraulit | en un carrer negre. | El mur hi era humit, | però el sol hi era alegre». La Barcelona de l’època era
aquella zona de Ribera i poca cosa més, atès que les muralles que l’encotillaven s’enderroquen tot just en
aquell moment. (10)
52
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
Certament, el poeta havia nascut el 1860, l’any en què Barcelona vivia una de les seves grans trans-
formacions, l’Eixample, segons disseny del pla Cerdà (1859), que es feia possible per l’enderrocament
de les muralles que havia començat el 1854. No massa diferent d’aquell «carrer negre» era el carrer
de la Palla, a tocar de la Catedral, on Josep Monserdà, un dels millors relligadors de llibres de la ciutat,
tenia el taller i la vivenda familiar, l’indret on quinze anys abans, el 1845, havia nascut Dolors Monserdà.
Una i altre van anar a estudi de ben jovenets. Ella al col·legi de les germanes Andrions, a un principal
de la Portaferrissa; ell al carrer Calderers, al col·legi del senyor Nicolau. Allí es van construir les bases
dels futurs escriptors. Monserdà explica que escrivia d’amagat dels mestres que, a més, la renyaven
per mala cal·ligrafia:
[...] un xic inclinada sa figura alta i prima per a corregir en lo meu cartipàs de número cinc lo mal caient de la
lletra, me deia, tot fent punta a la meva ploma d'oca: –Esta Monserdá siempre estará a la cola... Esto, no es
carácter inglés, ni español; esto, son garabatos: con esa mala inclinación V. nunca sabrá escribir.
Pobre senyor! No sé fins a quin punt s'han complert les seves profecies: però de lo que sí estic segura, és de
que ell, tan cuidadós de la perfecció de la forma, s'esgarrifaria si pogués veure les centes quartilles que ha
omplert la seva deixebla, amb aquell caient de lletra que tan enutjat lo posava. («Lo llibre» 306)
La infantesa de Monserdà va transcórrer sense entrebancs, estimulada la seva imaginació per les con-
verses de polítics, literats i activistes a la rebotiga del seu pare i per les lectures a què sens dubte con-
tribuïa la seva mare, Beatriu Vidal. Era la gran de tres germans, Enric –que amb el temps seria pintor i
el decorador del Saló de Cent– i Lluïsa, gran afeccionada al teatre. Josep Anselm Clavé, Manuel Milà i
Fontanals i M. Josepa Massanés, entre d’altres, van guiar la jove escriptora.
El 1862 Monserdà va rebre un fort sotrac, la mort sobtada del seu pare, un fet luctuós que va deixar la
dona i els fills en una difícil situació. Beatriu Vidal va liquidar el negoci i es va canviar de domicili al carrer
de l’ Arc de l’Isern, «la calle que cruza des de la de Basea a la plazuela del mismo nombre», explica
Víctor Balaguer (521). Segons nota de Roser Matheu («L’obra» 26), estava on avui hi ha els números
9-10 de la Via Laietana. Per fer front a les necessitats familiars va fer feines de cosidora a casa, amb
ajut sovint de la seva filla Dolors. D’aquí l’especial sensibilitat per la tasca de les cosidores a domicili,
un dels sectors més precaritzats del seu moment.
Monserdà ja havia fet les seves primeres publicacions quan, el 1865, es va casar amb el jove que havia
conegut en una revetlla de Sant Joan, l’argenter Eusebi Macià Pujol, que amb el seu germà Josep se-
guia l'ofici del pare al taller del carrer de l'Argenteria i, més endavant al número 25 del carrer Ferran, bo-
tiga decorada pel qui seria el seu gendre, Josep Puig i Cadafalch, obra que, amb un altre ús comercial,
encara podem contemplar en l’actualitat. La parella es va instal·lar a un pis del carrer de l’Isern, edifici
on també vivia Beatriu Vidal amb els seus dos fills solters. Allí van néixer els seus fills. Eusebi, el 1866,
morí als nou mesos. La mare va bolcar el seu dolor en el poema «A la temprana muerte de mi querido
hijo». Dos anys després va néixer M. dels Àngels –familiarment Angelina (que el 1894 es casaria amb el
Dossier 53
jurista Antoni M. Borrell i Soler). Era l’any 1868, el de la Gloriosa. Monserdà seguia escrivint i no només
poesia. Sensibilitzada com a mare, es va pronunciar contra la llei de quintes en un article que va tenir
un cert ressò, «La contribución de sangre»,2 publicat a La Alianza de los pueblos. La seva segona filla,
Dolors –familiarment Lola (que el 1892 es casaria amb Josep Puig i Cadafalch)–, va néixer el 1870,
el mateix any que la família va pujar a Montserrat i l’autora, quan li van presentar l'àlbum del Monestir
perquè hi posés un comentari, s'adonà que no podia escriure-hi en altra llengua que la catalana, un fet
que ella presentava com una mena de «conversió lingüística».
Més endavant, amb els fills encara petits, els Macià Monserdà es van traslladar a viure «a una casa del
Passeig de Sant Joan, cantonada al carrer del Rec Comtal», mentre que la vídua Monserdà, que vivia
amb Lluïsa i Enric, va fer un trasllat, com explica Roser Matheu, «al darrer pis d’una casa del carrer del
Pi, tocant al de la Portaferrisa» («L’obra» 32).
Per aquella època, Monserdà va fer incursions al món teatral, i també en això va ser pionera. Va estre-
nar al Teatre Romea Sembrad y cogeréis (1874) i, en català, Teresa o un jorn de prova (1876); i recent-
ment totes dues peces han estat publicades per Mercè Ibarz (Pioneres modernes). És prou significatiu
que Josep Yxart, en el seu assaig sobre Teatre català, datat el març de 1879, no relacioni cap autora
teatral en el catàleg de les principals obres catalanes representades entre 1856 i 1879. La comèdia de
1876 va ser totalment silenciada pel notable crític tarragoní.
Mentre Monserdà estrenava al Romea, Maragall era un estudiant que començava a fer els seus primers
versos. Així ho relatava, anys més tard, en les seves «Notes autobiogràfiques»:
Era ditxós los quinze primers anys de ma vida, perquè vivia constantment d’il·lusions, que creia se realisarien a
son temps, o bé perquè les il·lusions me satisfeien per si soles. (Com si entrés 178)
Era l’època en què estudiava el batxillerat al col·legi de Sant Isidor, al carrer dels Arcs, a tocar de la Ca-
tedral. Mentrestant, el seu pare, l’industrial Josep Maragall, «havia fet prosperar la petita indústria tèxtil
instal·lada als baixos de la casa de Jaume Giralt fins al punt de poder comprar una casa de quatre pisos
al número 15 del carrer Trafalgar» (Casals, Carnet 24), una trajectòria similar a la d’Antonieta Corominas i
Pere Joan Grau a La fabricanta. Només cal recordar el capítol XIII, «De velers a fabricants», perquè l’ofici
de Josep Maragall, segons el registre de naixement del seu fill Joan, era, també, de «tejedor de velas».
2 De fet, deuria tenir el seu impacte que una dona interpel·lés el govern a suprimir una llei que considerava injusta amb
els més desafavorits. No endebades, el sistema es coneixia, també, amb el nom de «contribució de sang», per l'elevat nombre de
defuncions dins l'exèrcit. El reclutament es feia amb un sorteig entre els joves dels quals s’incorporava a l’exèrcit una cinquena
part, deixant oberta la possibilitat de la substitució o la redempció, que només es podien permetre les famílies benestants.
54
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
2. Estius fora ciutat

Un cel blau, lo sol caminant a l'Occident,
un fondo d'escarpades muntanyes,
una font rajant contínuament dalt
d'una petita costa de pedres.
M’agrada el balcó gran de la muralla

quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
La vida se li aniria complicant al jove Maragall que, fets els seus estudis universitaris, havia començat
a treballar al despatx de l’advocat Danés. L’estiu de 1886 havia conegut a Puigcerdà Teresa Ferran, a
qui no demanaria per iniciar el festeig fins a l’estiu següent, en el mateix entorn de vacances on feien
estada moltes famílies barcelonines. Allà també es van conèixer Narcís Verdaguer i Callís –que apa-
rentment rondava una de les filles de Monserdà i adreçava un poema (sense signar) a la mare a La Voz
del Pirineo– i Francesca Bonnemaison, qui recordaria, anys més tard, aquells estius, en carta a Dolors
Monserdà datada el 8 d’agost de 1913 (ANC1-1301-T-359), que signava, familiarment, Paquita:
A Cerdanya, a les Escaldes!... ja se'n recorda V. Dª Dolors de la primera vegada que hi vaig anar a les Escaldes...
Quina il·lusió em fa!... Encara, encara soc com allavors, intrèpida i decidida, però bon xic més vella i per tant més
responsable i conscient... Cal ser reposada.
Dolors Monserdà i la seva família, també hi van ser, aquell estiu de 1887. La Renaixensa ho publicava
en una nota del 8 d'agost. Van coincidir en algun espai? Tal vegada, però no hi ha constància documen-
tal, tot i que no seria gens estrany que Maragall hagués tingut coneixença, per proximitat generacional,
amb les filles de Monserdà o amb Bonnemaison.
Qui també estiuejava aquell any a la Cerdanya era Narcís Oller i la seva família. Ho testimonia una tarja
de l’11 d’agost de 1887 en què Oller convida Monserdà i les seves filles a fer una visita a l’esglesieta
de Sant Martí d’Envalls:
Si vostè amb les seves filles (q.p.b.) volen acompanyar-nos-hi, estiguin preparades demà, divendres, a dos
quarts de quatre de la tarda, que pujarem a recollir-les la meva Esperança i jo. Anirem en lo nostre carruatge
fins on podrem i lo restant ho farem a peu. (Esteban, «Escriptors» 13)
No sabem si van fer o no l’excursió. El que sabem és que Dolors Monserdà i família van emprendre un
recorregut per la Cerdanya i el Conflent que donà peu a una sèrie de tres articles –possiblement, un
de sol fragmentat en tres– que La Renaixensa va publicar entre el 19 d'agost i el 10 de setembre: els
Dossier 55
dos primers amb el títol «Impressions de la Cerdanya francesa» i el tercer «Impressions de viatge».
L’autora devia estar satisfeta dels articles perquè es van tornar a publicar a La Ilustració Catalana, el
gener de 1892; i en francès, amb el títol «Impressions d'un touriste», entre març i juny de 1900, a Le
Journal Commercial Maritime Artistique Littéraire Illustré des Pyrénées-Orientales de Perpinyà. A més,
van ser seleccionats per l’autora per formar part del recull inèdit D’Antany i d’Enguany, uns textos que
mostren una altra faceta de Dolors Monserdà, la de publicista. Així descriu la festa major de Dorres a
La Renaixensa:
Lo passat dilluns, festa de l'Assumpció de la Verge, en què gran part dels pobles de nostra estimada Catalunya
celebren sa festa major, nos va cabre el plaer d'assistir a la de Dorres, que també en lo mateix dia celebra
la seva. Quin quadro per a un artista de debò! Quin capítol per a la potència descriptiva, gràfica, inspirada,
del nostre justament celebrat novel·lista en Narcís Oller! Un cel blau, lo sol caminant a l'Occident, un fondo
d'escarpades muntanyes, una font rajant contínuament dalt d'una petita costa de pedres; en la mateixa línia,
pero un xic més alta, la petita iglesia del poble amb son fossar ple de creus de ferro, amb ses corresponents
inscripcions, voltades de flors i herba; enclavat en la mateixa paret del fossar, part de fora, un banc amb cinc
músics; un pla brollant de gent del poble; en un extrem, un bon número de cotxes descoberts que havien portat
a presenciar la festa a moltes de les famílies forasteres que estiuegen en la Cerdanya; elegants senyoretes amb
lo cap mig cobert per sombrilles de totes teles i colors, assentades damunt les pedres, i enmig del pla, davall
mateix del fossar, los joves i noies del poble ballant amb una gràcia i serietat indescriptibles lo ballet, conjunt
de jota aragonesa i contrapàs de l’Empordà, als acords de la música, tocada en la mateixa paret que guarda
les cendres de sos passats!
Se diu que els poetes tenim quelcom de boig: crec que sí, puix vàrem sentir enveja d'aquells morts, als que sos
fills i parents no deixen ni en ses oracions, ni en ses alegries. («Impressions» [1] 4930-4931)
Per aquelles dates, el 19 d'agost, el seu amic Justí Pepratx –amic també de Verdaguer i traductor al
francès de Jesús infant–3 li escrivia des de Perpinyà per comunicar-li que se li havia atorgat la Palma
d'or i plata per la seva composició «La creació de les flors» (dedicada a M. Josepa Massanés, que
havia mort el juliol d'aquell mateix any) en el certamen de Banyuls de la Marenda (Banyuls-sur-Mer) i
aprofitava per demanar-li l’assistència a l’acte, cosa que, pel que sembla, Monserdà no va fer, malgrat
la seva insistència.
Per aquelles dates, a Puigcerdà, el jove Maragall, demanava a la mare de Teresa Ferran permís per
festejar, tal com explica el poeta en les «Notes autobiogràfiques» dels cinquanta anys, ara sortosament
estudiades i publicades en la seva integritat (Com si entrés 191-197) atès que la publicació en les Obres
Completes de 1912 era incompleta, filtrada i censurada per Miquel d’Esplugues. Gràcies a Clara Noble,
es va conservar el manuscrit que els seus fills van considerar que calia donar a conèixer, com explica
Gabriel Maragall (15). No insistiré en el tema, a bastament tractat (Moreta, No et facis 79-83) però em
sembla rellevant citar la nota 301 de la tesi doctoral d’Ignasi Moreta, sintètica i aclaridora:
3 A l’Arxiu Nacional de Catalunya hi ha dipositada l’obra Jésus enfant, publicada a Perpinyà el 1896, amb endreça de
Pepratx a Dolors Monserdà. L’autor també va traduir i publicar Canigó, Lo Somni de Sant Joan i Flors del Calvari –a banda de la
versió francesa de Roser de tot l’any que va restar inèdita.
56
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
A [la carta «a todos mis hijos» de maig de 1937], Clara Noble expressava la seva sorpresa per aquest amor
de joventut: «he visto puesto por escrito el episodio de su enamoramiento a los 25 y 26 años, lo cual sabía
vagamente por él mismo, pero ignoraba que lo hubiese escrito y que hubiese sucedido en Puigcerdá». La
sorpresa de Clara davant el fet que Maragall i Teresa s’haguessin conegut a Puigcerdà l’estiu de 1886 i
haguessin iniciat les seves relacions també a Puigcerdà l’estiu de 1887 s’explica perquè Maragall i Clara també
es van conèixer a Puigcerdà només un any més tard, l’estiu de 1888. (El pensament 75)
L’any que Barcelona viuria un esdeveniment important, com va ser la celebració de l’Exposició Univer-
sal –per a la qual Dolors Monserdà va escriure «La veritat sobre l’exposició universal de Barcelona»,
publicat el 22 de juliol a La Renaixensa–, Joan Maragall va conèixer la joveníssima Clara Noble –tenia
setze anys– durant l’estada respectiva a Puigcerdà. La correspondència amorosa es va iniciar dos anys
després, tot i que no va demanar formalment a la família permís per festejar fins a l’any següent. Era el
març de 1891 i a finals d’any, Clara Noble i Joan Maragall es van casar a l’església de Santa Anna, de
Barcelona. En el poema «Nuvial» hi són presents la cerimònia, el viatge de noces a Itàlia i el seu retorn
a la ciutat comptal:
Allí la casa nuvial espera
a l’espòs que captiva hi duu l’esposa.
Captiva sols d’amor... reina que impera,
al posar-hi les mans, en cada cosa;
i reina del sentit de l’home encara.
(Poesia 37)
La parella es va instal·lar a un pis de lloguer, al núm. 2 del carrer Roger de Llúria, xamfrà amb Ausiàs
March, on el jove advocat també va instal·lar «mon futur despatx que el balcó domina tota la plaça
d’Urquinaona», com comentava a Anton Roura l’octubre de 1891; és la casa on va néixer (a les 10 del
vespre) la seva primera filla, Helena, el 18 de maig de 1893.
Més endavant, a les acaballes de 1894 o inicis de 1895 es van traslladar al Passeig de Gràcia, al núm.
20, xamfrà Gran Via. L’estada va durar poc perquè aviat es veurien obligats a canviar de casa –eren
llogaters i la casa va ser comprada per «en Llibre (el confiter)», segons explica a Anton Roura el 26
d’agost de 1896. El nou propietari hi volia fer reformes i els Maragall van fer un nou trasllat «al carrer
del Consell de Cent, nº 344, pis tercer (84 esglaons), segona porta», com el poeta explicava a Roura
en la mateixa carta (actualment, però, és el núm. 314). Amb una família que creixia any rere any, el
1899 farien el salt de l’Eixample a Sant Gervasi, al núm. 70 del carrer Alfons XII, el seu domicili definitiu.
Explica Josep Pla que el pare del poeta:
[...] tingué temps de donar al seu fill Joan dues coses magnífiques: els interessos comanditaris de referència i
una casa al carrer a Alfons XII, a Sant Gervasi, que comprà per a ell. En possessió d’aquesta casa, es trobà que
Dossier 57
ja no hagué de pagar arrendament mai més –cosa que per a un poeta és sempre eficaç– i es trobà, així mateix,
en possessió d’una renda apreciable, pagada per la florent indústria de la qual, com a comanditari, tenia una
part restringida, però certa i de rendiment. Una casa i una renda! Què es pot demanar més? (33)
En tot cas, tornem a 1893, a la casa de Roger de Llúria, des d’on devien sortir cap al Liceu la tarda del
7 de novembre.
3. Vida social: el Liceu

I cal anar a les festes,
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
L’òpera havia sigut un èxit i el teatre un devessall

de gent, d’elegància i de riquesa.
En la Barcelona de finals del XIX, i també ben entrat el XX, el Liceu era l’espai per excel·lència de la
vida social de la burgesia barcelonina. És present en diverses narracions de Monserdà, com és el cas
del fragment transcrit de «Sense timó!» (Del món). No ens ha de sorprendre, doncs, que Monserdà i
Maragall coincidissin en una fatídica representació, la del 7 de novembre de 1893.
Precisament aquell any, Dolors Monserdà havia publicat la seva primera novel·la, La Montserrat. Do-
nava un pas endavant en un gènere en què les dones a Catalunya encara no s’hi havien aventurat.
No tenia models en la tradició pròpia, tret de la tímida experiència de Maria del Pilar Maspons i Labrós
(scil., Maria de Bell-lloc) amb Vigatans i botiflers.4. Ens consta que va dubtar molt, que la redacció de
la novel·la li va durar uns quatre anys i que Narcís Oller va ser qui, de viva veu, va escoltar i comentar
algun dels capítols, tal com testimonia la correspondència entre els autors publicada per Sofia Esteban.
(«Dues cartes» 27-37)
La inauguració de la temporada 1893-1894 va congregar al Teatre del Liceu molts afeccionats desit-
josos d’assistir, el 7 de novembre, a la representació de Guglielmo Tell –versió italiana de l’òpera en
quatre actes, original en francès, de Gioachino Rossini, sobre un llibret basat en l’obra de Schiller– que
dirigia Leopoldo Mugnone.5 Les famílies Maragall i Macià eren entre els assistents. Sortosament, les
bombes que l’anarquista Santiago Salvador, a l‘inici del segon acte, va llançar des del quart pis tot im-
4 El mateix 1893, La Renaixensa va tornar a publicar-la com a fulletó. Havia aparegut inicialment, també com a fulletó,
dins el cos de la revista, a Lo Gay Saber del 1r de gener de 1878 al 15 de gener de 1879.
5 Els cantants d’aquella representació eren: Maria Roelants, Luigia Leoni, Paul Lhérie, Giacomo Rauwner, Francesco
Daddi, Constantino Thos i Virginia Damerini, la germana de la qual, Benedetta, va ser una de les víctimes mortals.
58
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
pactant sobre les files 13 i 14 de la platea –només en va explotar una, causant vint-i-dos morts i trenta-
cinc ferits– no van impactar en els escriptors ni en els seus familiars.
«En la terrible nit del 7 de novembre de 1893 trobant-me amb part de la meva família en lo teatre del
Liceu», escrivia Monserdà, el 25 de febrer de 1900, a La Creu del Montseny, el director literari de la qual
era Jacint Verdaguer. Només hi devien ser ella, Eusebi Macià i la seva filla, M. dels Àngels. No consta
l’assistència de la filla Dolors i del gendre, Puig i Cadafalch, que s’havien casat l’any anterior. Segons
havia explicat a Roser Matheu la neta de l’autora, Pilar Puig, Eusebi Macià era fidel abonat a Liceu, amb
la família, però tenia el costum de sortir abans d’acabar per trobar el cotxe sense empentes. Tanmateix,
no devia ser el cas d’aquella vetllada, que havia començat a dos quarts de nou per la llarga durada de
l’obra, perquè tot just es començava a representar el segon acte. Roser Matheu escriu que:
Un xic dur d’orella [Eusebi Macià], està abonat a un dels primers rengles. Això els salva en esclatar la bomba
terrorista al centre de la platea. Així que es dona compte de què ha sigut, ordena a la muller i a la filla: «No us
mogueu ni mireu enrere», i, cercant la porta dels músics de l’orquestra, les fa sortir per l’escenari al carrer Sant
Pau. («L’obra» 56)
Sortosament, tampoc no van prendre mal Francesca Bonnemaison, que amb el temps havia de ser
l’ànima de l’Institut i Biblioteca Popular de la Dona, ni el seu marit, Narcís Verdaguer i Callís –cosí del
poeta llorejat–, amics de Dolors Monserdà des dels estiueigs a Les Escaldes de Cerdanya. I sembla
que ja estaven abandonant el teatre, per motius familiars, quan va esclatar la bomba:
[...] per no haver deixat la mare massa bé, decidiren anar-se’n tan bon punt s’abaixessin els llums de la sala,
abans d’alçar-se el teló del segon acte. És a dir, just quan esclatà la bomba. La metralla no els va tocar, però el
vestit de nit de Francesca resultà esquitxat de sang. (Llates 27-28)
Joan Maragall, acompanyat de la seva muller, Clara Noble, els seus pares i germanes, ocupava la Llotja
núm. 7 de la platea, segons la cronologia de Joan B. Solervicens (OC I 17), tot i que D. Sam Abrams
diu que hi era també l'Helena (53). En tot cas, hi fos o no, l’Helena, la primera dels seus tretze fills, és
en el substrat de la seva vivència com a pare en el conegudíssim poema «Paternal»:
Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les coll-torçades testes,
i cal anar a les festes,
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, — la por que s'enretira,
se van partint el món...
Dossier 59
Mirant al fill que mama, — a la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l'infant innocent
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, — se mira en ella,
i riu bàrbarament.
(Poesia 38-39)
La significació d’aquest poema ha estat a bastament tractada per diversos autors, entre d’altres, per
Maria Planellas (221-224), amb una interessant interpretació. Està inclòs en la secció «Claror» tot
formant trilogia amb «Nuvial» i «Conjugal», poemes que el precedeixen. Tanmateix, podria ser que hi
hagués hagut un poema anterior a aquest –previ al naixement de la seva filla– esmentat pel mateix
Maragall en carta al seu amic Josep Soler i Miquel el 17 de maig de 1893: «Vos agraeixo molt la còpia
de la "Paternal" (però el noi no ve). Vós sempre encarinyat amb les meves coses. Déu vos ho pagui,
que m'omple més això que l'èxit de milers de lectors» (OC I 1151).
Malauradament, a l’Arxiu Joan Maragall no es conserva la carta de Soler i Miquel al poeta per compro-
var a quin text al·ludia. Podria ser un poema més en la línia dels altres dos que conformen la trilogia?
Carles Riba –que de jove s’havia entrevistat amb Maragall en tres ocasions, una de les quals, molt
il·lustrativa, «sentados los dos bajo un grave retrato, en dilatada fotografía, de su esposa con el atavío
de reina de los Juegos Florales» (402)– en el pròleg a l’Antologia poètica de Maragall, editada el 1954,
assenyala que: «en la prodigiosa “Paternal” que romp, brusca, una sèrie potser massa feliç de poesies
amoroses, és l’Infant qui resol la tragèdia col·lectiva afirmant bàrbarament el seu dret a la vida i a la
rialla» (222).
En tot cas, el cert és que l’impacte emocional de la bomba del Liceu va ser fort per a les «bones famí-
lies» de Barcelona. Moltes van quedar fortament delmades i, com que era nit d’estrena, el Liceu era a
vessar. Gabriel Ferrater situa aquest fet com el moment inicial a partir del qual es pot concloure que:
La burgesia catalana es troba en un estat diguem-ne de reacció, o sigui de por, de manca d’audàcia i de reculada.
Aleshores es produeixen una sèrie d’incidents tragicòmics: el conflicte de Verdaguer amb els marquesos de
Comillas; el conflicte de Maragall amb Prat de la Riba a propòsit de la Setmana Tràgica. (370)
Geoffrey Ribbans també relaciona el 1893 amb el 1909, en aquest cas per refermar la ideologia ex-
pressada en l’article de Joan Maragall «The Spanish Woman» (al qual em referiré més endavant), en
el sentit que:
The conventional family structure so extolled in “The Spanish Woman” is clearly present in the references to “el
pare [que] arruga el front”, as he contemplates “el fill que mama” and “la mare que sospira” Maragall’s immediate
reaction is, rather exceptionally, to see both sides: “la crueltat” and “la por” which divide the world, before he passes
to the baby at his mother’s breast, and concludes the poem with that highly significant word, “bàrbarament”. (101)
60
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
Encara un darrer apunt sobre els assistents d’aquella nit. Entre les persones ferides, hi havia Lluïsa De-
nís i Reverter, pintora, compositora i dramaturga,6 amb el seu cunyat, l’empresari i polític Albert Rusiñol.
Sembla que el seu marit, que dos mesos abans havia celebrat la segona festa modernista a Sitges, en
aquelles dates era a París. Tanmateix, ja feia temps que la parella havien formalitzat notarialment la
seva separació. Margarida Casacuberta ho precisa: «El 10 de novembre, Santiago Rusiñol atorgava
plens poders a Lluïsa Denís per administrar els seus béns» (Santiago 14-15).
Que Lluïsa Denís va ser ferida, no hi ha cap dubte. La Vanguardia, en un monogràfic del 6 de novem-
bre de 1990, pouant en les pròpies fonts, transcriu els noms dels ferits greus segons escrit del fiscal
i, encara que amb errada en el nom «Elisa» en comptes de «Lluïsa», ens permet constatar el fet. En
aquesta llista no apareix Albert Rusiñol, però Jaime Planes, en carta a Santiago Rusiñol, des de Palma
de Mallorca el 10 de novembre de 1893, s’interessa per la salut del seu germà, ferit en l’atemptat, del
qual s’ha assabentat per un telegrama:
En el cual figuraba como herido por la explosión del Liceo, su hermano de V. D. Alberto Rusiñol. ¡Quiera Dios!
sea falsa esta noticia, de lo contrario me asocio al dolor que habrá experimentado V. por dicha desgracia,
pidiendo a Dios su próximo restablecimiento. (Panyella 49)
Tot i que el pintor Rusiñol no hi era, l’atemptat anarquista el va afectar i en va deixar testimoni plàstic,
un conjunt de vint-i-vuit dibuixos de cares, «Caps d’anarquistes» o «Caps dels anarquistes», conser-
vats al Museu Cau Ferrat (MCFS 30.777- 30.780) sense registre dels noms del retratats, identificats
impersonalment amb un número (a excepció d’un); ni tampoc hi ha constància que Rusiñol assistís als
judicis i fes els dibuixos in situ. Isabel Coll (222), que analitza la significació dels esmentats dibuixos des
d’una interpretació frenològica, considera que la figura 10 és la de Santiago Salvador, executat el 21 de
novembre de 1894. En tot cas, Bradley Epps conclou:
Fos quin fos l’estat exacte de les relacions de Rusiñol amb els seus familiars (feia temps que vivia separat de
la dona) no resulta gaire arriscat aventurar que els dibuixos, per molt afins al positivisme criminal que puguin
semblar, es deuen en part a un interès personal, i no sols de classe, difícil si no impossible de calcular... (111)
Evidentment, la temporada va quedar suspesa i hem de lamentar que aquesta decisió ens privés de co-
nèixer la primera òpera d’una compositora catalana que s’hauria representat al Liceu. Parlem de Lluïsa
Casagemas i de l’òpera Schiava e regina (que va recuperar el 2017 M. Teresa Garrigosa), premiada
el mateix any amb un diploma a l’Exposició Universal de Chicago. Se’n va publicar algun fragment i el
1894, al Palacio Real de Madrid, es va poder escoltar un fragment de l’obra davant la reina Maria Cristi-
na d’Habsburg i la seva família i, dos anys més tard, en versió concert, es va interpretar al Conservatori
del Liceu de Barcelona.
6 Va escriure Els caçadors furtius (1931) i Una venjança com n'hi ha poques (1931), dues obres sortosament recupera-
des en el volum d’Ibarz, Pioneres modernes, en què comparteix cartell amb Dolors Monserdà, Caterina Albert i Carme Karr, entre
d’altres.
Dossier 61
En una carta a Anton Roura, del 24 de novembre de 1893, Maragall es lamenta: «No sé si el Liceu tor-
narà a ser mai més lo que era. Per de prompte s’ha resolt que quedés tancat. La gent no va als teatres,
i va a missa amb por» (OC I 1112). Sortosament, el Liceu va reprendre la seva activitat al cap d’un any,
amb L’amico Fritz, de Pietro Mascagni (8 desembre) i, poc després, La traviata de Giuseppe Verdi i
la Manon de Jules Massenet (29 desembre), ambdues amb el debut al Liceu de la soprano romanesa
Haricleč Darclée, òpera i intèrpret presents a la narració «Sense timó!», de Dolors Monserdà (Del món
183-204).
Malauradament, la conflictivitat social no es va estroncar, malgrat la forta repressió judicial. Tres anys
més tard, el 1896, un atemptat amb bomba mentre passava la processó de Corpus de Santa Maria del
Mar, al carrer dels Canvis Nous, va sacsejar novament la ciutat. Entre els encausats, Pere Corominas,
advocat i col·laborador de L’Avenç, condemnat a vuit anys de presó en l’anomenat procés de Montjuïc
i indultat pel govern Sagasta el 1901.
4. Jocs Florals: mestre i presidenta

No vull oir sons de guerra;
vull inspirades esparses;
vull l’arbre dels Jocs Florals
floreixent en mon reialme;
vull lluites de trobadors;
no de sanguinoses armes.
Oïu-me: jo us invoco, reines, poetes, poble, presents, ausents,

esperits, multituds, ombres..., pel vostre amor a Catalunya, oïu-me.
El mateix any de la represa del Liceu, Joan Maragall va obtenir l’Englantina d’or amb el poema «La
sardana» –i més endavant, el 1896, la Viola d’or i argent pel poema «El mal caçador»– als Jocs Florals
de Barcelona. En va ser mantenedor el 1897, i també el 1903. A finals d’aquest any, va pronunciar el
discurs en la sessió inaugural de la Federació Escolar Catalana, la secció universitària de la Lliga re-
gionalista, publicat a La Veu de Catalunya el 12 de desembre, un discurs que va interessar Monserdà
–que el va conservar amb l’anotació manuscrita «Discurs Maragall» (ANC1-1301-T-655)–, un text que
transmet optimisme i esperança en el futur. Maragall confessa que, personalment, està en plena evo-
lució, satisfet perquè «els fruits del meu arbre van madurant sempre i no arriben mai a madurs», cosa
que el fa estar, als seus quaranta-tres anys, «com a l’ombra d’una eterna primavera». La seva consigna
és engrescadora: «No sou joves? Doncs demaneu la lluna». (No ens evoca la del maig del 68, «Soyez
réalistes, demandez l'impossible»?).
62
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
L’any següent, el 1904, Maragall guanyà la Flor Natural amb el poema «Glosa», mentre que el primer
accèssit se li va atorgar a Josep Carner pel poema «La filla del carmesí», dedicat, precisament, «A Don
Joan Maragall». Segons recull en l’«Acta» Manuel de Montoliu, com a mantenidor-secretari:
Abans de passar a la repartició dels premis extraordinaris i després de fer constar l’infrascrit, que amb la poesia
«Glosa» ha obtingut en Joan Maragall el premi que li calia per a posseir els tres ordinaris que s’exigeixen per
a donar el títol de Mestre en Gai Saber, el president li confereix, amb la solemnitat de consuetud, tan honrosa
distinció. (50)
El protocol establia que el guanyador de la Flor Natural podia escollir la Reina de la festa. Maragall
va designar la seva muller, Clara Noble. Formava part del ritual que es repetia cada any a primers de
maig, generalment a Llotja. Des de la seva restauració, el 1859, els Jocs Florals van representar un
veritable esdeveniment cultural i social. El crític tarragoní Josep Yxart descriu detalladament l’ambient
de la celebració:
Lo vast saló de Llotja, amb sa llum difusa i plujosa de Catedral, no és pas lo més a propòsit per a fer relluir los
colors alegres dels trajos; lo sol de maig a fora enlluerna, esplèndid; a fora, els cotxes brunyits de les autoritats,
seguits de la guàrdia a cavall amb sos plomalls, que voleien; a fora, els gallardets, la música, les flors; però,
a dins, certa obscuritat en la massa atapeïda entre l’esvelta columnata gòtica o ribetejant de negre la galeria;
certa buidor en l’altíssim enteixinat. La gentada impacient veu enllà al fons un tablado a on se ouen los actors:
puja la comitiva oficial, i la curiositat s’entreté un moment amb aquelles figures amb creus i galons; se proclama
la reina, i el públic, en peu, esclata en aplausos, la mira passar cap al dosser comentant sa bellesa i son aire;
mes després d’això... ara s’adelanta l’un, ara crida l’altre amb veu que ressona en lo vast local, buida i fonda,
seguida d’unes quantes palmades i dels acords d’una orquestra llunyana i intermitent. Sols quan per sort llegeix
algú de forts pulmons lo públic pot dar sortida a son entusiasme, ja frisós de fer soroll. (Entorn 203-204)
La majoria de poetes del moment van participar, més o menys assíduament, als Jocs, i no només als de
Barcelona. Els versos de l’epígraf en donen fe. Són d’un poema de Dolors Monserdà, «Lo decret dels
Jocs Florals», primera menció honorífica als Jocs Florals de Lo Rat Penat de València de 1886. Mon-
serdà va ser present en la majoria de certàmens organitzats arreu dels Països Catalans, especialment
d’ençà el 1877, en què la mort de la seva filla petita Encarnació, als cinc anys, la va colpir fortament.
Dolor i creativitat van anar de la mà, i l’autora, amb indiscutible tenacitat no exempta d’entrebancs, va
anar guanyant el seu espai en el complex –i patriarcal– univers literari del seu temps.
El mateix any del dol de Monserdà, el jove Joan Maragall va tenir el primer contacte amb els Jocs Flo-
rals de Barcelona, segons explica ell mateix, el 1909, en el «Discurs a l’homenatge» a Àngel Guimerà:
Jo tenia setze anys, sentia parlar dels Jocs Florals: els Jocs Florals eren per mi una cosa llunyana, una cosa a
part de la vida, una gran festa, jo no sabia on, segurament en una regió ideal de bonica, en un paradís de poetes
i de flors, de roses [....] Doncs heu’s aquí que aquell any, que jo en tenia setze, vaig sentir dir que un poeta
Dossier 63
s’havia alçat sobtadament d’entre la multitud, i tal havia dit sa poesia, que d’una sola vegada fou fet Mestre; i
tenia aquest gran nom: Àngel Guimerà. (OC I 865)
Efectivament, la festa del 6 de maig de 1877 va ser notable, per a dos autors nascuts el mateix any
que Monserdà. Àngel Guimerà va guanyar els tres premis ordinaris: la Flor natural amb «L’any mil»,
l’Englantina d’or amb «Lo darrer plant d’en Clarís» i la Viola d’or i argent amb «Romiatge», amb la qual
cosa, va ser proclamat Mestre en Gai Saber. D’altra banda, Jacint Verdaguer va ser guardonat amb el
premi de la Diputació Provincial de Barcelona per «L’Atlàntida», estímul, sens dubte, per al Maragall es-
tudiant de batxillerat que confessaria a Cosme Vidal haver «fet versos des d’abans de l’adolescència»
(OC I 1160) i que publicaria la seva primera composició, «Òptica», el 1878, a Lo Nunci.
Tornant a l’homenatge a Guimerà, espectacular segons el reportatge fotogràfic que ofereix Feminal en
el seu núm. 26, amb la plaça de Catalunya plena de gom a gom, tingué lloc un acte complementari,
impulsat per Monserdà, homenatge de les dones al poeta en la figura de Margarita Jorge. Evidentment,
Guimerà va assistir a l’acte religiós en memòria de la seva mare a l’església de Betlem, el 24 de maig,
en el qual Narcisa Freixas va oferir l’acompanyament musical dirigint un cor de noies.
Casualitat, potser, però també el 1909, en el «Discurs presidencial» als Jocs Florals de Barcelona, Dolors
Monserdà evocava, públicament, el seu primer contacte amb la festa de la mà de la seva mare, que tan
decisiva havia estat en la seva formació i la seva vocació, amb un record que, per referents, pot situar-se
un any o dos anteriors a 1864 –quan M. Josepa Massanés va guanyar el premi extraordinari (una escriva-
nia de plata) ofert pel bisbe de Barcelona amb el poema «Creure és viure». Escriu Monserdà:
Se m’ha aparescut al lluny, entre les clarors dels primers anys de la vida, la visió d’un bell diumenge de maig en
lo que, passant enfront de la nostra Casa Comunal, me sobtà un gran corrua de senyores gentilment abillades
i amb flairosos rams de roses a les mans. Sobtada vaig preguntar quin significat tenia aquella gernació tan
vestida de festa, i la meva mare, prompta sempre a satisfer mes infantils curiositats, me contà la llegenda de
l'espiritual Clemència Isaura [...], llegenda que, al sentir-la de bell nou en la meva infantesa, se fixà amb tanta
força en lo meu pensament, que aquella nit, en lloc dels somnis de nines, i de les randes i llibres de l’escola,
me’n vingueren d’altres en los que, enmig de frondosos jardins mai vistos per mi i en amples escales de marbre
tampoc jamai trepitjades, vestida de blanc, coronada de flors i en ses espatlles grans i lluminoses ales de color
de rosa, davallava, sens que sos peus toquessin en terra, aquella gentilíssima damisel·la de les veïnes terres
de Tolosa. («Discurs» 26)
El 1877 i el 1892, dates respectivament de la composició «Ma corona» (per a la filla morta) i de «Lo
sentiment de la pàtria» (premiada als Jocs Florals de Barcelona), comprenen el període eminentment
jocfloralesc de Dolors Monserdà tot incloent la publicació del seu primer recull poètic, Poesies catala-
nes, el 1888 –el mateix any que Maragall publicava «La oda infinita» a La Ilustració Catalana. Si bé
Monserdà va guanyar molts premis als Jocs Florals de Barcelona, només en va tenir dos d’ordinaris:
l’Englantina d’or el 1882, amb «Otger», i la Viola d’or i argent el 1891, amb «La benedicció de l’auba».
Tot i els accèssits recollits, se li va resistir la Flor natural i no la van proclamar Mestra en Gai Saber, mal-
grat ser la primera dona a presidir-los, un any tan significatiu com el 1909: un gest de reparació, potser?
64
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
A començaments d’aquell any, La Ilustració catalana, en el número del 17 de gener, dedicava un espai
a promocionar l’homenatge a Marià Aguiló. El projecte ja estava en marxa: un bust de l’autor, que ja
estava modelant l’escultor Eusebi Arnau Mascort, i que s’havia d’inaugurar amb motiu de la festa dels
Jocs Florals. El precedent era l’homenatge que l’any anterior –festes de cinquantenari– s’havia retut a
Manuel Milà i Fontanals i a Juli Vilanova. La Comissió organitzadora feia pública la llista dels qui encap-
çalaven la subscripció oberta per finançar-lo, «que han començat els Mestres en Gai Saber i continuen
les primeres personalitats de les lletres catalanes», entre les quals, Dolors Monserdà, que hi contribuí
amb 15 pessetes i Joan Maragall, amb 10.
El bust, de marbre blanc, que s’alça sobre una columna de pedra de Montjuïc, es va inaugurar el 9 de
maig de 1909, al parc de la Ciutadella. El ressò de l’acte a La Veu de Catalunya i a La Ilustració Cata-
lana no permet documentar l’assistència de Monserdà i de Maragall a aquest acte –que, tanmateix, va
ser multitudinari– en el qual Jaume Collell, Teodor Llorente i Ramon Picó i Campanar van llegir sengles
discursos.
5. Feminisme: dos punts de vista

Cregudes les filles de que no existien altres horitzons que el matrimoni o el
convent, s’han comeses vexacions i desacerts que han constituït la desgràcia
de centenars de dones.
In Spain, woman finds nothing beyond the family but religion.
L’any 1909 Dolors Monserdà va publicar Estudi feminista, que havia tingut el seu precedent en El feminis-
me a Catalunya, opuscle editat dos anys abans. El llibre de Monserdà ja era en premsa (la seva promoció
es devia fer el mes de juny, en què trobem publicades la majoria de ressenyes) quan Joan Maragall va
enviar el seu article «The Spanish Woman» a una revista de suffragettes anglesa, The Englishwoman,
dirigida en aquell moment per Elisina Grant Richard.7 Hi va accedir per mitjà del seu amic Royall Tyler,
hispanòfil i traductor de l’article, amic també d’Unamuno –que hi publicaria «The spirit of Spain» en els
números de novembre i desembre del mateix any– tal com explica Geoffrey Ribbans (86). «The Spanish
Woman», publicat el maig de 1909, ha estat reproduït per la Catalan Review en una «Editorial note».
7 Segons Elizabeth Crawford (495) aquesta revista mensual, publicada entre 1909-1921, va comptar en el seu comitè
editorial amb sufragistes tan significatives com Lady Frances Balfour, (née Campbell), aristòcrata implicada en la lluita sufragista,
membre del comitè executiu de la National Society for Women's Suffrage; Lady Strachey, escriptora (mare de Lytton Strachey,
un dels líders del Grup de Bloomsbury) a qui Virginia Woolf va dedicar un extens obituari, «Lady Strachey»; Cicely Hamilton (née
Hammill), actriu i escriptora, autora de la lletra del famós himne «The March of the Women» que Ethel Smith va compondre per a
la Women’s Social and Political Union; i Mary Lowndes, artista, especialista en vitralls, activista en la Chair of the Artists’ Suffrage
League.
Dossier 65
La premissa de Maragall queda ben explícita en aquesta sentència: «In Spain the hub of woman’s social
life is the family; this is the main point» (353). Tot i que reconeix lluites de pioneres com Concepción
Arenal o Emilia Pardo Bazán, assegura amb contundència que «as a collective phenomenon affecting
the social atmosphere, Feminism is unknown in Spain» (353). Afegeix, com a advocat, un espai a la
situació jurídica de la dona i posa en valor el dret civil català:
For in Catalonia the husband gives wife a hand in the administration of his property, and avails himself of his
greater freedom in disposing of it by will, by frequently leaving her as senyora y majora (absolute mistress) of
the whole patrimony, giving her the right to dispose of it among the children according to her choice, in favour of
the one who acts most kindly towards her while she lives in widowhood. (355)
Dolors Monserdà, en el seu Estudi feminista, també es posiciona a favor del dret civil català, amenaçat
per la codificació del codi espanyol, com diu Albert Balcells, i emfasitzava en el fet que «el dret català
estableix la separació de béns parafernals sense permís del marit, un dret que el codi civil del 1889
negava a les dones de la resta d'Espanya». (Vuit 87)
L’estatus legal de la dona que descrivia Maragall va interessar l’editora, Elisina Grant Richards–8 que
devia passar per alt els comentaris inicials de Maragall sobre el feminisme–, més encara si tenim en
compte que l’activista Millicent Garrett Fawcett acabava de publicar «The International Aspects of Wo-
men’s Suffrage» en el número d’abril de la revista. Així, en la carta del dia 22 d’abril de 1909, en rebre
la traducció de l’article, escriu a Maragall tot elogiant:
Solo fra i paesi Europei la Spagna dà l'esempio di savia ed umana legislazione per le madri operaie.
Se i nostri legislatori si inspirassero a così sani principi non saremmo forse costrette all'acerba guerra per
torcere il semplice diritto alla vita che in fatto se non in teoria viene negato alle misere operaie inglesi.
La conclusió del poeta és ben lluny de les tesis de la sufragista honorada el 2018 amb una estàtua a
Parliament Square. L’opinió maragalliana és demolidora i no deixa marge a la interpretació: «Spanish
women, socially, have nothing before them but the family or the convent» (355). I encara rebla el clau
en la conclusió lapidària de l’article: «Suffice it to say it is certain that, in Spain, woman finds nothing
beyond the family but religion» (356).
Contràriament, Dolors Monserdà, en el seu Estudi feminista, denuncia aquesta situació i aquesta men-
talitat: «cregudes les filles de que no existien altres horitzons que el matrimoni o el convent, s’han
comeses vexacions i desencerts que han constituït la desgràcia de centenars de dones» (38-39). L’as-
8 Elisina Palamidessi di Castelvecchio (1878-1959) de noble nissaga descendent del germà de Napoleó, Louis Bona-
parte (Lodewijk I d’Holanda), estava casada amb l’editor i escriptor Grant Richards de qui es va divorciar. El 1914 es va casar
amb Royall Tyler (1884-1955), historiador, diplomàtic i economista, precisament l’amic de Maragall que havia intermediat en la
publicació de l’article a The Englishwoman.
66
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
saig ha estat valorat per Mary Nash com «un dels textos fundacionals del feminisme a Catalunya», i
reconeix que va ser «una de les primeres obres en anomenar i plantejar directament la problemàtica
del feminisme a Catalunya», en la qual Monserdà va reivindicar públicament la paraula feminisme. I que
Monserdà en sabia prou, «tant del moviment com del pensament feminista internacional», de manera
que «discuteix, defineix i inventa, això sí, la seva versió del feminisme» (104).
L’estat de la qüestió plantejada per Monserdà comença amb la constatació de les dificultats de la dona
escriptora, especialment quan ella va fer els primers passos en una Barcelona «on la dona literata hi
era vista amb marcada prevenció». Hi denuncia la ridiculització de la dona que sortia del seu paper
tradicional «en articles, novel·les i comèdies, escriptors adotzenats, i en especial los de Castella, llavors
en tot lo seu prestigi a la nostra ciutat». Deu anys més tard, nord enllà, Virginia Woolf constatava les
dificultats de la dona escriptora per a qui reivindicaria que «a woman must have money and a room of
her own if she is to write fiction» en A Room of One’s Own, excel·lentment traduïda per Helena Valentí:
«la dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia» (10).
Monserdà, des de la seva cambra pròpia, aconseguida, malgré tout, per la seva tenacitat i voluntat d’es-
criure, defensava en Estudi feminista la necessitat de les seves propostes per diverses raons: reformes
legals que emparin els drets de les dones maltractades «víctimes del despotisme i brutalitat d’un espòs
que s’ha erigit en amo tirà, viciós i malgastador»; la independència econòmica que permeti a les dones
solteres «lo digníssim ideal de bastar-se a si mateixes»; i la protecció legal i social de la dona obrera
per a qui reclama «justícia, reparació i ajuda, en lleis, associacions, sindicats i gremis que acabin amb
aquesta explotació civilitzada (?) de l’esclavitud blanca del segle XX». I tot el que reclama com a millora
en la vida de les dones no serà possible sense una millor instrucció, sense un pla d’estudis més ambi-
ciós, «una instrucció més sòlida, més extensiva, més sèria, més reflexiva», l’accés a estudis superiors,
perquè, altrament, «dintre de pocs anys, les que es resisteixen a cursar-les, corren perill d’ocupar a la
societat lo lloc que avui hi tenen les analfabetes» (25).
Dolors Monserdà, en el seu assaig, fa la diagnosi de la situació, hi aporta propostes i, el que és més
important, encoratja a tirar endavant, amb els seus desigs i recomanacions en un dels paràgrafs finals
de l’obra:
Desitjosa de que els fruits verament transcendentals que es poden obtindre de les noves idees, los frueixin a la
meva pàtria les seves dones, vos dic: Llegiu amb detenció aquestes planes que vos ofereixo; no erudites, no
perfectes, no complertes, però sinceres dins de l’experiència que les necessitats actuals i l’esperit modern m’ha
posat davant dels ulls: mediteu-les... deixeu parlar al cor... i obreu! (106)
Dossier 67
6. Setmana tràgica
No hem pas d’aclaparar-nos avui, que les cendres i les runes calentes encara,
ens enardeixen per a la reparació.
Llavors serenament ve la pregunta que porta al darrere el bon propòsit: –Què

ha sigut això? I com ha estat? I per què? I què cal fer-hi?
La Setmana Tràgica va colpejar fortament la societat benestant barcelonina, com anys abans ho havia fet
la bomba del Liceu i els altres atemptats anarquistes. No entraré en detalls de causes i conseqüències, a
bastament tractades per autors com Josep Benet en el seu emblemàtic estudi Maragall i la Setmana Trà-
gica. Per situar els fets, succintament, cal recordar que el detonant fou la mobilització de més de 40.000
homes, reclutats en gran part entre els reservistes catalans, per anar a defensar els interessos espanyols
al nord d'Àfrica. L'embarcament començà, a Barcelona, l'11 de juliol, i el dia 26, dilluns, esclatà una vaga
general –inicialment, de vint-i-quatre hores– que es convertí en un incontenible avalot. L'endemà, dia 27, a
mitjan matí, esclatà la crema de convents i d'esglésies i l'exhumació de cadàvers de religiosos exhibits ar-
reu de la ciutat. La revolta fou sufocada el 2 d'agost per les tropes militars. Les conseqüències immediates
foren un centenar de morts i un altre de ferits, milers de detinguts i de processats, nombroses condemnes,
entre les quals, cinquanta-nou de cadena perpètua i cinc de mort, com la de Francesc Ferrer i Guàrdia.
L’impacte va fer reaccionar notables col·laboradors de La Veu de Catalunya, com Eugeni d’Ors («Xè-
nius»), Josep Carner i Joan Maragall, cadascú des de perspectives molt personals. El que es coneix
força menys és la reacció de Dolors Monserdà davant aquells fets, en un article publicat, per cert, abans
del primer de Maragall. Les reflexions de Margarita Casacuberta obren perspectiva per a l’anàlisi dels
articles dels autors esmentats, però no hi ha cap referència a Monserdà. En tot cas, l’estudiosa constata
que:
En ple auge del Noucentisme, el moviment que es proposa construir, a través de la cultura, la imatge de la
«Catalunya Ciutat», l’anomenada Setmana Tràgica constitueix un ineludible toc d’alerta pel que fa a l’estratègia
regeneracionista impulsada per Prat de la Riba i la Lliga Regionalista. (12)
Aquells dies de juliol, ni Monserdà ni Maragall eren a Barcelona. El poeta, que pocs mesos abans havia
estat pare del seu dotzè fill, en aquell moment era amb la família a Caldetes. Monserdà, com molts al-
tres estius, era a Argentona. El seu germà Enric li va fer conèixer els fets per carta. Sofia Esteban aporta
dades interessants de les seves preocupacions d'aquell moment:
A l’Arxiu Borrell trobem una missiva datada el 13 d’agost de 1909, en la qual l’autor, el P. Miquel d’Esplugues,
en resposta a una carta en què l’escriptora s’ha interessat per les possibles desfetes de la Setmana Tràgica, li
68
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
respon «agraint els sentiments de satisfacció que V. ens demostra pel perill passat, dels quals, per la protecció
de la Divina Providència, n’hem sigut lliurats». (Dolors 20)
En el dietari personal, en data 30 de juliol, l’autora exclama: «poc hauria pensat mai que tingués d'es-
tampar en aquestes planes los planys que avui me toca proferir. Qui hauria pensat que es reproduïssin
en la nostra ciutat los actes de barbàrie de l’any trenta-cinc?». Amb una clara al·lusió a la crema de
convents, viscuda en època dels seus pares, pels avalots populars anticarlins que ells consideraven
com a nius d'absolutisme. El 22 de juliol de 1835, la mort de trenta-tres presoners liberals al Camp de
Tarragona. a mans d'una partida de carlins, provocà la crema d'un convent de franciscans a Reus. Epi-
sodis similars van succeir, posteriorment, a Poblet, Santes Creus, Ripoll i Barcelona, ciutat on també
s'incendià la fàbrica Bonaplata.
Llegir a La Veu de Catalunya del 7 d’agost «Els fets vandàlics», amb la llista dels quaranta-nou con-
vents i esglésies cremades, havia de ser esfereïdor, més encara per als qui no havien presenciat els
esdeveniments. Les reaccions van començar ben aviat. El dia 12, Ivon l’Escop en l’article «La força
de la vida», que tindria una segona part el dia 17, feia una crida a la concòrdia: «És ara, en temps de
guerra, que cal parlar de pau; són aqueixos jorns de revolta els més propicis per a parlar de resistència,
i és arran mateix de la mort que s’aprèn i s'entona l'himne de la vida».
Josep Carner, en el mateix diari (edició del matí del dia 12) publicava «El badoch», una curiosa visió
del que havia passat des de la perspectiva d’un tafaner que es passeja contemplant la revolta i acaba
mort per l’impacte d’una «bala que el fa rodar per terra», en un to irònic que contrasta amb la seriositat
del defensor de la Lliga del Bon Mot. Dos dies més tard, apareixerà «La Pau», una mena de faula de
l’amo que atén la demanda de tancar l’obrador dels seus treballadors que «no volen la guerra», que li
«parlen de la sang i de la persecució dels humils», cofoi de ser un «manifestant de la pau» fins que se
sent alleugerit quan de sobte escolta «al lluny la primera canonada». El dia 17, sense perdre el tarannà
irònic, publica «La febre del primer moment», en què relata la conversa que tenen tres burgesos, en
Pere, en Pau i en Berenguera –noms del refranyer popular–, que dinen plegats perquè les famílies són
fora de Barcelona. De la indignació, els improperis contra el govern i les propostes de trobar-se «els
de la nostra classe» a la recerca de solucions perquè els negocis respectius se’n ressentien, acaben
dinant tranquil·lament: «se veu que només cremen que convents!».
Xènius, per la seva banda, va abordar els fets al seu habitual «Glosari» a La Veu de Catalunya. La pri-
mera glosa que escriu, el 16 d’agost, de Ginebra estant, «Les pacientes», interpel·la la ciutadania per
la seva passivitat: «Gents catalanes! Silencioses gents catalanes! Mudes gents catalanes! Eternalment
pacientes gents catalanes! A on sou? Què penseu?». En la glosa següent, «La comparança», del dia
18, recorda la primera impressió de les notícies rebudes mentre era a París camí de l’estació del tren,
un efecte desolador per al país i el seu projecte:
Dossier 69
Enfonsament! Impressió primera, aquesta: tot allò edificat tan laboriosa, tan penosament allí baix, s'enfonsava.
El gran esforç era perdut. Deixeu tota esperança vosaltres qui... Els riells eren alçats. Els trens passaven entre
trets... Una reculada espantosa!
Seguiren «Defensa» i «Defensa, encara», publicades el dia 19 en les edicions de matí i vespre, respec-
tivament, unes gloses que amb mirada de segle XXI costen de llegir, perquè carrega les tintes sobre la
immigració amb paràgrafs com aquests:
Insisteixo en que cal que Barcelona pugui exercir una selecció sobre la seva població immigrant.
Cal que Barcelona assoleixi el dret a exigir en les gents que entren i solen restar en ella, certes condicions
fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d’instrucció, potser i tot certes condicions
econòmiques: un mínimum de salut física, moral i social.
El propòsit pot semblar antidemocràtic. M’és indiferent. («Defensa»)
Dolors Monserdà –que de ben segur havia anat llegint les opinions dels autors precedents–, en l’article
datat a Argentona el 19 d’agost i publicat el dia 21, també a La Veu de Catalunya, «Com deu ésser la
nostra protesta», fa anar el seu argumentari per altres camins. Tot just acabat de publicar Estudi femi-
nista, el que més la va colpir va ser la participació de les dones durant la Setmana Tràgica:
Tantost refeta de la dolorosa impressió que m'atuí davant de la criminal desfeta que ha omplert de dol la nostra
ciutat, me crec en el dever de protestar pels fets verament salvatges que han tingut lloc en terra catalana; i als
que amb dolor i vergonya, jamai sentits, hi ha estat comprovada la cooperació de dones i criatures.
L’autora se’n dolia profundament i en la seva línia feia propostes proactives adreçades a les dones,
instant-les a no quedar-se només en el lament i en la indignació, i passar a la reconstrucció social:
La part que algunes dones han pres en la inqualificable revolta, constitueix un tan gran padró d'ignomínia que
fa necessària la protesta de totes les dones catalanes; i no d'una protesta més o menys enèrgica publicada
en les planes dels diaris, sinó de noves orientacions de vida social, i d'un seguit d'actes que, sortint-se de la
indiferència i frivolitat en què vivim, ens encoratgin per a dotar d'un llevat nou a una part del proletariat barceloní;
i dic una part, perquè ni puc, ni vull tirar l'estigma de les infàmies comeses a la massa del poble català, que
tantes proves de civisme i honradesa té donades a la faç del món.
Protestem, doncs, dels crims comesos; però, com he dit abans, que la protesta no sia sols amb paraules, sinó
amb obres, amb sacrificis, amb esforços personals que sien de tan alta i sanitosa transcendència que fossin
irrealitzables, per a sempre més, les malvestats comeses. Anegar en rius de l’Amor les fogueres de l’odi.
Civilitzar. Espiritualitzar. Veus aquí l'Obra!
70
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
Joan Maragall encara tardaria uns dies a pronunciar-se. Tot i que el primer article es va publicar el 1r
d’octubre, l’autor no havia estat inactiu. En parlava amb els seus amics. Amb els fets encara recents
escrivia a Josep Pijoan, el 4 d’agost, tot fent una anàlisi de la situació «d’un poble que el seu equilibri
consisteix, no en un joc de forces –com en els països ben civilitzats–, sinó en un joc de debilitats» (OC
I 1050). Esperava que la revolta s’acabés per esgotament i que els danys no fossin majors: «no puc
creure que això acabi amb cap afusellament», escrivia convençut, disposat a no perdre l’esperança en
el país perquè «aquesta Barcelona, sia com vulla, és carn i sang nostra».
El 15 d’agost va escriure a Enric de Fuentes en un to diferent, potser fins i tot aparentment més distès:
«com a distracció d’estiu cela fut un peu excessif» (OC I 989). Més endavant, però, entonava un cert
mea culpa:
Ja crec que nosaltres, les classes directores, no estem a l’altura, i si nosaltres no hi estem, què té d’estrany que
no hi estiga el poble més baix? Aquí no tenim més que la tropa (al cap de tants anys de catalanisme) i la turba
(amb tot i la civilitat) i entre la turba i la tropa es va fent la nostra vida. (OC I 990)
El 16 de setembre va escriure a Carles Rahola (OC I 1079-1080). Entre d’altres coses, li comentava la
temptació de fugir, davant la situació, perquè el que havia succeït «fou més que res degoûtant. Davant
una cosa aixís, el primer impuls, sens dubte, és de fastidi i anar-se’n». La idea de l’exili –més teòrica
que real, certament– també l’havia comentat en la carta a Pijoan. Tanmateix, unes línies més endavant,
reconeixia que «hem de treballar baldament fos sense esperança».
Paral·lelament, els bisbes s’anaven pronunciant arreu del territori. La carta pastoral «al clero i als fi-
dels» del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, «La Glòria del martiri (Després de la persecució de juliol
de 1909)», del 18 d’agost, va ser publicada en extracte a La Veu de Catalunya el dia 31. També en va
fer una, entre molts d’altres, l’arquebisbe de Tarragona, Tomàs Costa i Fornaguera, com a representant
dels bisbes de la Tarraconense, el 21 d’agost. La pastoral (29-51) desenvolupava el tema de la lluita en-
tre el bé i el mal, la llum i les tenebres. Considerava els fets succeïts com «una forma de lluita fratricida
de Caín contra Abel», tot precisant que el propòsit havia estat «esborrar el nom de Déu de la societat
humana» perquè en cap cas «no ha sigut aquella explosió d’odi una manifestació d’antagonisme del
treball contra el capital, ni d’un sistema polític contra un altre». Com es pot deduir pel títol, el bisbe
considerava que tots els religiosos que «en l’última persecució han sigut trets de ses cases, perseguits,
insultats, calumniats, robats, amb ses esglésies i convents cremats i enrunats», ho han estat pel fet de
ser cristians, per la qual cosa «aquesta és la seva glòria i serà la seva corona eterna», una forma de
participar dels llorers martirials.
El poeta va felicitar el bisbe de Vic per la seva pastoral, en carta datada a Caldetes l’11 de setembre
(OC I 1156-1157), en què no semblava gaire disposat a opinar: «Aixís els qui ens callàrem per massa
obscuritat, ara hem de callar perquè ja hi ha prou llum. Caritat i avant». La resposta no es va fer espe-
rar, i el 13 de setembre Torras i Bages instava Maragall a pronunciar-se («em sembla que sí que convé
insistir en lo per mi tractat en la darrera Pastoral») per la influència que un article del poeta podia tenir
Dossier 71
sobre el gran públic. El bisbe va ser insistent: «Li escric aquesta llarga carta, car amic, perquè me sem-
bla que V. no ha de callar puix té el do d’escriure, i estem en un temps en què fins les pedres haurien
de parlar». Maragall li va respondre immediatament, el dia 14, agraït per la confiança que li demostrava
«una suau aprovació envers quelcom de lo que dic públicament» (OC I 1157).
Joan Maragall publicà finalment el seu article «Ah! Barcelona» el 1r d’octubre, a La Veu de Catalunya.
D’alguna manera, hi apareixen algunes de les reflexions fetes privadament als seus amics, reflexions
polítiques, religioses (amb referència a la pastoral), socials... tot aportant la seva proposta personal
(que l’apropa a la de Monserdà, per cert) i exclamant:
Que no ho veieu que lo que ens manca és l'amor? Mancança horrible, però és això! Això, que en el descontent
de la vida és odi, i en el content, egoisme: tot plegat lo mateix, falta d'amor; i l'amor és el primer perquè social,
i el regenerador d'organismes, i la potència: l'única. Sense això tot serà en va. Mes, com cobrar-lo? Jo us ho
diré: en el dolor que vinga.
Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d'acceptar les bombes, i el dol, i el robar, i
l'incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglotar
salti la guspira que t'abrandi el cor en un amor qualsevulla –jo no sé ara en quin, però en essent amor tots són
iguals. Tot amor és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell es pasten els pobles; i sols en el dolor
podràs trobar-lo. (OC I 776-777)
Després d’això, la seva lluita es va centrar a aturar la violència institucional i les penes de mort. Va
enviar sengles cartes, el 9 de setembre, al qui havia estat governador civil, Àngel Ossorio y Gallardo
(destituït, precisament el 26 d’agost), i a Francesc Cambó. Amb data 10 d’octubre va signar un nou
article, «La ciutat del perdó», dissortadament censurat. El mateix Maragall ho va explicar al seu amic
Carles Rahola, el 3 de juliol de 1911, tot confessant-li que «mai n’he dit res a ningú». És el relat de la
seva frustració per no haver pogut aturar els afusellaments:
Tres o quatre dies abans de l’afusellament d’en Ferrer vaig enviar a La Veu un article titulat «La ciutat del
perdó» en què el meu pobre esforç, isolat enmig de la fúria repressiva, intentava una girada en l’opinió del
públic i, consegüentment, en la conducta del govern. D’aquest article –que li mostraré l’original quan ens
vegem– se m’enviaren proves a revisar... i després no es publicà per raons que se’m donaren per escrit quan,
malauradament, ja havia passat l’ocasió. Fou potser culpa meva no haver-lo enviat de primera intenció a un
altre periòdic, però em sembla que sols en La Veu podia destacar-se amb eficàcia. (OC I 1083)
Encara un tercer article, «La iglésia cremada», seria publicat a La Veu de Catalunya el 18 de desembre.
S’escau, el comentari que sobre el pensament de Maragall exposa Maria Planellas:
Maragall, doncs, diu i sobretot pensa molt més del que sembla. Evoluciona en alguns àmbits, però sempre amb
la intenció d’influir en la realitat. És burgès i se’n riu de la burgesia, però tampoc se sent identificat amb les
72
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
classes més baixes de la societat. El seu pensament és com una anguila que s’escola entre la gent de la seva
època: evita de ser classificat o catalogat en cap grup; i malda per imposar la seva veu en les ocasions en què
creu que cal, com ara arran de la Setmana Tràgica. (224)
Un apunt, encara. L’impacte de la Setmana Tràgica també es va reflectir en la poesia de Maragall –fet
que també ha estat molt estudiat. La diferència entre la primera part i la segona de l’«Oda Nova a
Barcelona» és evident. Així ho expressava Carles Riba:
Unas simples efemérides de lo que sucedió en Barcelona entre 1890 y 1910, da escalofríos; por lo menos
ayuda a comprender lo desgarrado de la Oda nova a Barcelona de Maragall, esa réplica dinámica y realista a la
visión fantástica y monumental de la Oda de Verdaguer. La Barcelona maragalliana, con todas sus vanidades y
cobardías y groserías, es «nuestra Barcelona», «la gran hechicera». («Juan Maragall» 273)
7. Compromís cívic: La Lliga del Bon Mot

Si la paraula no salva a la paraula, què la salvarà?
Posi a aquesta hermosa Catalunya nostra, que tant honrem i

estimem, al nivell dels pobles més bons i més cultes de la terra.
No era estrany que els escriptors, com a personalitats públiques de reconegut prestigi, s’adherissin a causes
ciutadanes, de manera espontània o a instància de part. Una de les causes en què Monserdà i Maragall es
van comprometre va ser la Lliga del Bon Mot, una campanya a favor de la dignificació lingüística iniciada
per Ivon l'Escop, pseudònim del prevere gironí Ricard Aragó i Turón, impulsada a les planes del Diario de
Gerona, el 26 de gener de 1908.
La seva crida va ser atesa, entre d'altres personalitats del món de la cultura i de les lletres catalanes, per
Joan Maragall, en un decisiu article a favor de l'obra titulat «Alerta!», publicat a La Veu de Catalunya, el 19
de setembre de 1908, un article que havia de concloure amb mots com aquests:
Ja no sé què més dir-vos i és gran ma tribulació; perquè si la paraula no salva a la paraula, què la salvarà? Si el
cor de l'home no mou el cor de l'home, què el mourà? [...] I hem de salvar-la, ho enteneu bé? Hem de salvar-la. I
cada vegada que obrim la boca és la vida o la mort per ella. És la nostra dignitat humana en perill. Alerta! (OC I 784)
El mateix Maragall va ser el redactor de la circular que la Lliga del Bon Mot va enviar a «totes les associacions
polítiques, socials, científiques, religioses, recreatives, etc., etc., de Catalunya» per promocionar l’adhesió a
Dossier 73
la causa, tal com explica acuradament Reis Fontanals. Tot i que la signatura de Maragall no apareix en la
circular, en l’opuscle editat a la seva mort, En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot, trobem la reproducció d’un
fragment autògraf de Maragall de l’esmentada circular:
A vosaltres que en tots graus, caràcters i estaments representeu la socialitat catalana, se us demana adhesió i ajuda
en la major obra social, en la més transcendent que un poble puga emprendre’s: la purificació del seu parlar, que
equival a la purificació del seu esperit, i, amb ell, la de tot lo que n’isca. Se tracta, doncs, de la sort del poble català
en aquest món i en l’altre: i l’altre món d’un poble, ja ho sabeu, és la història. Això és lo que ara es posa en vostres
mans. (OC I 784)
Per altra banda, ben aviat hi donaren suport les escriptores. Carme Karr, en el núm. 20 de Feminal, hi dedicà
un elogiós article, «Sobre una gran obra de cultura catalana», en què glosava la iniciativa, celebrava espe-
cialment la implicació de Maragall i, òbviament, feia una crida a la implicació de les dones en tots els seus
àmbits d’actuació, tot posant Feminal a disposició de la causa. L’article s’encapçalava amb un epígraf del
repte adreçat per Ivon l'Escop amb mots com aquests: «Causa per la dona defensada, és causa guanyada.
Si la dona catalana defensa la puresa del llenguatge, el nostre llenguatge esdevindrà pur».
Maria Domènech era una de les col·laborades de Karr a Feminal i va ser una de les sis dones vocals d’aques-
ta Lliga, com ella mateixa comunicava a Caterina Albert en la carta del 4 de juny de 1910, en la qual, a més,
li demanava la participació en un míting a Manresa o, si més no, la seva adhesió a la causa. Segurament,
l’autora de l’Escala no va anar a Manresa, però quan el 1917 va presidir els Jocs Florals de Barcelona va
tenir uns mots dedicats a «l'obra clara i depuradora d'aqueix apòstol de la civilitat que es diu “Ivon l'Escop”».
El Consistori dels Jocs Florals de 1909, presidit per Dolors Monserdà, també es va fer ressò de l’esmentada
Lliga, en veu del secretari Eveli Dòria que, en la seva «Memòria», feia un al·legat a combatre la blasfèmia:
«Eixa bava purulenta de l’esperit té en el nostre poble tres orígens ben determinats: la deficiència d'expressió
en uns, el menyspreu de les formes socials en altres, i la supèrbia en tots». Així mateix, Dolors Monserdà, en
els darrers mots del seu discurs presidencial va parlar a favor de la Lliga del Bon Mot –un gest comentat pel
mateix Aragó i Turón a La Veu de Catalunya– tot dient:
En la mitja centúria que ha finit, s'ha donat forma i plasticitat al llenguatge; l'hem rescatat, l'hem vitalitzat; ja
el tenim! Però, per més que ens dolgui confessar-ho, encara d'entre l'abundosa collita del blat, manca que es
garbelli l’agram d'emmetzinades escòries, que baixament l’envileixen i denigren. Aneu dretament a la seva
triomfal purificació, sembrant la cabdal noblesa del Bon Mot, per a que la influència de les nostres lletres,
selectament cisellades pel treball dels erudits i per l'amor i l’esforç de tots, penetrant fins a l'ànima de les
multituds, logri, no sols arrencar l'asquerós verm que rosega la nostra llengua, sinó que, enjoiant-la amb la
bellesa del dever, enlairi a tan gran perfecció els esperits que posi a aquesta hermosa Catalunya nostra, que
tant honrem i estimem, al nivell dels pobles més bons i més cultes de la terra. («Discurs» 32-33)
Monserdà hi va tenir una participació força activa. La trobem al costat d’Ivon l’Escop l’11 de desembre de
1910, presidint un acte a favor de la dignificació de la paraula al Patronat d'Obreres de Sarrià. A més, el
74
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
seu poema, «Vot d'Infants», escrit amb la intenció de difondre el bon ús lingüístic entre la canalla, va ser
musicat i popularitzat per Narcisa Freixas.
És possible que coincidissin en alguna altra causa. Si més no, Monserdà havia conservat un retall (ANC1-
1301-T-671), amb un text de Maragall, de la revista que gestionava des de 1867 l’Associació de Devots
del Temple de la Sagrada Família, El Propagador de la Devoción a San José (datada possiblement
entre agost i setembre de 1906), inspirada, per cert, en la francesa Le propagateur de la dévotion à
Saint Joseph, publicada a Dijon per Joseph Huguet. En efecte, el 7 de novembre de 1905, al Diario
de Barcelona, Maragall, en el seu article «Una gràcia de caritat!» (OC II 705-707) feia una crida a la
solidaritat per recaptar fons per a la construcció de la Sagrada Família, perquè Antoni Gaudí, fill de
Riudoms, «me ha dicho que están acabándose los recursos para continuar aquella obra» que a parer
de Maragall era «el monumento de la idealidad catalana en Barcelona». L’autor pretenia desvetllar les
consciències dels barcelonins, especialment de grans fortunes, amb arguments directes i contundents.
La proclama de Maragall, que sens dubte va interessar Monserdà, acabava interpel·lant el lector tot
sentenciant: «Quiero provocarte finalmente diciendo lo que Gaudí gritaría en voz alta a mediodía: Una
gràcia de Caritat, per l’amor de Déu!».
8. Homenatge a Jaume Massó i Torrents
Estimar a la Pàtria és propi de bons fills. Treballar pel seu enaltiment,

generosament, desinteressadament, és tasca de les ànimes escollides.
I aquest sentit de llibertat en la pròpia educació li doneu vosaltres,

posant-li a l’alçada de la mà les ensenyances dels grans esperits.
Una altra ocasió de contacte entre Maragall i Monserdà va ser la celebració de la publicació del núm.
100 de la Biblioteca Popular de L'Avenç, amb un homenatge-dinar a l’alma mater de la iniciativa, Jaume
Massó i Torrents, i a Joaquim Casas-Carbó. La Comissió organitzadora era presidida per Narcís Oller
amb Dolors Monserdà, Joan Maragall, Ignasi Iglésias, Miquel dels Sants Oliver, Josep Pous i Pagès,
Ignasi de Loiola Ribera i Rovira com a vocals, i Ramon Miquel i Planas –un dels principals engrescadors
de l’acte– com a secretari.
El Poble Català –que dirigia Pere Corominas, un dels col·laboradors de la revista L’Avenç– es va fer
ressò de l’acte entre els dies 2 i 7 de febrer de 1910, amb la crida i les indicacions de la comissió als
assistents, que es van aplegar al Cafè-Restaurant Maison Dorée el vespre del dia 5 de febrer. La foto
de La Vanguardia del dia 8 de febrer és ben eloqüent. Com explica Albert Balcells:
Dossier 75
L’assistència de quaranta-cinc figures de les lletres catalanes i l’adhesió per escrit d’altres quaranta-quatre
personatges i institucions culturals dona idea de l’amplitud de l’homenatge. Tres dones es feren presents per
mitjà de cartes llegides per Narcís Oller: Carme Karr, Dolors Monserdà i Caterina Albert (Víctor Català). (Jaume
70)
El discurs de brindis que Maragall va pronunciar el va transcriure Massó i Torrents el 1926. El mateix
any, a la contracoberta del núm. 147 de la Biblioteca Popular, al segon dels cinc volums de Selecta de
contistes catalans (on es publicava, entre d’altres, «Vella!» de Dolors Monserdà), s’hi destacaven frag-
ments d’opinions pronunciades, sens dubte, en l’acte del 5 de febrer de 1910. Maragall, que va parlar
en nom de la Comissió organitzadora, denunciava la manca de suport governamental a la cultura:
En un estat com el nostre, en què les institucions de cultura més necessàries es fan esperar molt dels governs
que major deure tenen de crear-les, el poble, que en això no pot viure d’esperances, sinó que més aviat en pot
morir, necessita quelcom que de moment –i aquest de moment aquí temps ha que dura– abasti del pa espiritual,
o al menys li entretingui la gana.
També Caterina Albert / Víctor Català s’expressava, de manera força crítica, tot lloant l’esforç dels im-
pulsors de la publicació, «digne fins l’admiració en aquesta terra on tot sembla destinat a morir-hi tot just
nascut, on la impaciència o la negligència fan neulir tants i tants bons propòsits».
Dolors Monserdà va enviar un text en una tarja que va ser reproduïda en facsímil per Roser Matheu.
Malgrat que no en precisa la font o l’arxiu de procedència, no hi ha cap dubte, i és datada 5 de febrer
de 1910. Monserdà no adopta el to crític dels seus «confrares» –com sovint s’anomenaven entre ells– i
destaca la tasca positiva de les publicacions de L’Avenç:
Estimar a la Pàtria és propi de bons fills. Treballar pel seu enaltiment, generosament, desinteressadament, és
tasca de les ànimes escollides. Catalunya deu comptar entre aquestes els il·lustrats editors de L’Avenç. La
mostra de que el seu treball i sacrifici ha sigut comprès és la festa que es celebra en aquest moment i a la que
en esperit s’hi adhereix sa admiradora Dolors Monserdà de Macià. («Qui» 54)
De les col·laboracions de Maragall a la Biblioteca Popular en tracta a bastament el doble article d’Aitor
Quiney; aquí, per situar-nos, només remarcar que entre les cent primeres publicacions –la col·lecció
encara en va oferir cinquanta-una més–, i a més de les dues traduccions de Maragall, el 1904, s’hi havia
publicat Ombrívoles (núm. 17) de Víctor Català; el 1906, Bolves (núm. 52) de L. Escardot (scil., Carme
Karr); i el 1908, en dos volums, Del món (núm. 88-89), de Dolors Monserdà, exemplars, per cert, que
Maragall tenia a la seva biblioteca.
No hi ha dubte que la contribució cultural de l’Avenç, amb Massó i Torrents al capdavant, va ser extraordinària,
perquè, com va escriure Carles Riba, «fué L’Avenç una editorial benemérita por la belleza y amplitud de sus
publicaciones, que se lanzaban sin otro interés que el espiritual» (272).
76
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
9. In memoriam
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Joan Maragall (1909-1910)
Avui vers el fossar porta ma pensa,

i en ell lo fons del vas on tu reposes,
on ert i fred ton cos al meu hi espera.
Dolors Monserdà i Joan Maragall van tenir coneixences i amistats comunes, algunes de les quals els van
sobreviure. Ens en donen fe els epistolaris respectius amb corresponsals com Jacint Verdaguer, Caterina
Albert, Carme Karr, Narcís Oller, Ignasi Casanoves, J. M. López Picó o Apeles Mestres (Robles 51-67).
Seria d’interès treballar aquests epistolaris i veure quin nivell de confiança hi havia amb un o altra, quins
temes tractaven, si eren cartes merament formals o amb forta càrrega personal. És una tasca que queda,
si més no, parcialment pendent.
El dia que va morir Maragall, el 20 de desembre de 1911, assistit pel Pare Miquel d’Esplugues (prologuista
de l’Estudi feminista), Monserdà estava immersa en la tasca del Patronat per a les Obreres de l’Agulla. La
seva fundació i la gestió posterior va concentrar la major part de la seva dedicació fins al final de la seva
vida. Va ser una època en què va adquirir més força el seu discurs social, que, tot fent retrospectiva, va
voler concentrar en el recull Tasques socials (1916), una mena de testament en aquest àmbit, quan ja el
pensament de la mort començava a ser ben punyent.
El Patronat per a les Obreres de l’Agulla, fundat el 1910, va materialitzar el seu compromís social amb un
dels sectors de dones més desafavorits, el de les cosidores. A grans trets, pretenia afrontar la problemàtica
del treball a domicili, la producció que es feia a casa, en què s'ocupava mà d'obra femenina, sense horaris
i a preu fet, depenent dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Al Patronat s’intentava
omplir les temporades fluixes, en un taller propi, assegurar les vendes i els encàrrecs a les associades, i
oferir un seguit de serveis com borses de treball, assistència mèdica gratuïta o fils i cotó a preu de fàbrica.

Tanmateix, Monserdà encara trobava temps per escriure poesia En els Jocs Florals de Barcelona de
1915, que van celebrar la festa al Palau de la Música, Dolors Monserdà va guanyar l’únic accèssit a l’En-
glantina –que havia guanyat Apeles Mestres– amb el poema «N’Elisenda de Moncada». Així mateix, una
altra dona, Maria Domènech, va obtenir el primer accèssit a la Flor Natural pel poema «Mireia». El guardó
va ser per a Frederic Rahola que, seguint el costum, va tenir el privilegi de nomenar la Reina de la Festa,
en aquest cas, Lluïsa Rahola i Rahola. El reportatge que d’aquella celebració va fer La Ilustració catalana
del 9 de maig ha deixat testimoni gràfic, per part del fotògraf Frederic Ballell, de l’ofrena floral de Dolors
Monserdà i Lluïsa Rahola al monument a Joan Maragall, obra d'Eusebi Arnau i Mascort i Lluís Domènech
Dossier 77
i Montaner, al parc de la Ciutadella, mentre Maria Domènech feia la seva ofrena davant el monument de
Lleó Fontova, una de les primeres obres de Pau Gargallo. També es van dipositar flors «per memòria i
recordança» al peu dels monuments de Bonaventura Carles Aribau, Manuel Milà i Fontanals, Víctor Bala-
guer, Teodor Llorente, Juli Vilanova i Marià Aguiló. Encara avui, cap escriptora no acompanya els il·lustres
homenatjats: només la pintora Pepita Teixidor –gràcies a la iniciativa d’altres dones com Monserdà i Karr–
és present al parc de la Ciutadella.
Dos anys després, Monserdà veuria publicada una nova novel·la, Maria Glòria (1917), expressió literària
de la realitat que dia a dia vivia al Patronat, i el 1918 en deixaria enllestida una altra, Buscant una ànima,
publicada pòstumament el 1921. Al calaix encara hi va romandre una obreta de teatre, Amor Mana, escrita
el 1913 i publicada el 1930, i una quartilla amb l’índex del recull inèdit D’Antany i d’Enguany.
La Junta de Dames de Barcelona, el 1919, va organitzar el seu cicle anual de conferències, a la Sala Mo-
zart, amb la participació de Joaquim Ruyra –primer conferenciant amb el discurs «Modèstia i elegància»– i
Agustí Calvet («Gaziel»), que intervindria amb el tema «Les dones de la guerra 1914-1918». L’11 de fe-
brer va ser el torn de Monserdà amb el títol «La influència de l'home en el camp de las obres femenines».
La Vanguardia del 13 de febrer ressenya la conferència i explica que l’autora no hi va poder assistir «por
sufrir una indisposición», motiu pel qual va ser Dolors Pujol qui en va llegir la dissertació, publicada poste-
riorment en opuscle, una contribució que, segons D’Ací d’Allà, era una «maravella de claretat i de seny»; i
subratllaven que les «tres conferències de la Junta han estat dades en català» (113). Va ser el darrer text
d’encàrrec que escriuria Monserdà i, de fet, va confegir-lo com un breu compendi del seu pensament, tal
com ella mateixa escrivia:
De lo que està ple el cor, parla la boca; i el meu fa tants anys que batega per assolir quelcom de millora a les
penalitats d’una part del meu sexe, que baldament reconegui l’aspresa de la meva conferència i la necessitat
de que, en molts punts, tingui d’ésser una repetició de lo que sobre feminisme porto dit, no dubto en prosseguir
el meu tema. (La influència 6)
Maragall va fer-se present en aquest darrer escrit programàtic de Monserdà que, avançant la conferèn-
cia, al·ludeix a l’«Elogi de la paraula»:
Hi haveu pensat alguna volta en el valor, en l’eficàcia, en els prodigis que ha obrat i obra la paraula humana?...
Després de les selectes planes que el nostre Maragall va escriure en la seva lloança, fora ben poca cosa tot lo
que jo vos pogués dir ara; però lo que sí consignaré és la força, la virtualitat, el poder que, en boca del marit,
exerceix sobre la esposa. (La influència 12)
Malauradament, la indisposició d’aquell dia presagiava el desenllaç final. Dolors Monserdà va morir el
31 de març, a Sarrià, a casa de la seva filla M. dels Àngels i del seu gendre Antoni M. Borrell, mentre
Barcelona estava vivint un locaut arran de la vaga de la Canadenca.
78
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
No es pot apreciar ni estimar allò que es desconeix. Tenir a l’abast les obres completes de Dolors
Monserdà, al segle XXI –tal com disposem de les dels seus contemporanis homes– és fonamental per
estimular la seva lectura i el seu estudi. Curiosament, La Veu de Catalunya, en el número extraordinari
de gener de 1929, amb motiu dels trenta anys de la seva publicació, iniciada l’1 de gener de 1899, feia
aquestes precisions:
Durant el mateix mes de gener, publica un fulletó, la novel·la Un de tants, de Dolors Monserdà de Macià.
En el mateix mes es comenten extensament l'estrena a Barcelona de La Walkyria l'estrena de L'Alegria que
passa, d'en Rossinyol, la publicació de La Bogeria, de Narcís Oller i l'estrena al Teatre íntim de la Ifigènia a
Tàurida, traducció de Joan Maragall.
Coincidència: al cap de trenta anys surten de bell nou reedicions de les novel·les de la Dolors Monserdà de
Macià, per la Poliglota, les Obres Completes de Narcís Oller, edició de Gustau Gili i les Obres Completes de
Joan Maragall, edició dels seus fills.
D’això fa més de noranta anys i la producció de Monserdà encara és força desconeguda. Apropar-nos
a la seva obra i reivindicar-la és imprescindible per entendre la història literària del nostre país, perquè,
com diu Marta Pessarrodona, no ens oblidem que elles «hi eren i ens han fet a tots (genèric més que
intencionat) el que som. Honorar-les o, si més no, conèixer-les, és de justícia» («També» 25).
Bibliografia
Abrams, D. Sam. Llegir Maragall, ara. Proa, 2010.
Alier, Roger. El gran llibre del Liceu. Eds. 62, 2004.
Ardolino, Francesco, Glòria Casals, Ignasi Moreta, Lluís Quintana. «Criteris de transcripció per a les obres
maragallianes». Haidé. Estudis maragallians, núm. 6, 2017, p. 129-140.
Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona. Establecimiento Tipográfico Editorial de Salvador Manero, vol.
I, 1865.
Balcells, Albert. Jaume Massó i Torrents i la modernitat, 1863-1943. De L’Avenç a l’Institut d’Estudis
Catalans. Institut d’Estudis Catalans, 2013.
— Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976. Rafael Dalmau, 2015.
— Testimonis de la Catalunya contemporània (1875-1886). Institut d’Estudis Catalans – Obrador

Edèndum, 2017.
«Banquete de l’Avenç». La Vanguardia, 8 febr. 1910, p. 6.
Benet, Josep. Maragall i la Setmana Tràgica. Eds. 62, 1992.
Capmany, Maria Aurèlia, Maragall, Pasqual. Caminant junts per la ciutat, transcr. de Xavier Febrés.
Laie, 1984.
Dossier 79
Carner, Josep. «El badoch». La Veu de Catalunya, 12 ago. 1909 (ed. matí), p. 1.
— «La pau». La Veu de Catalunya, 14 ago. 1909 (ed. vespre), p. 1.
— «La febre del primer moment». La Veu de Catalunya, 17 ago. 1909 (ed. vespre), p. 1.
Casacuberta, Margarida. «L’ombra de la setmana tràgica en la literatura catalana coetània». Plecs

d’història local, núm. 134, 2009, p. 12-13.
— Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Curial – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
Casals, Glòria. Joan Maragall. Carnets de viatge. Diputació de Barcelona, 2010.
Català, Víctor (Caterina Albert). «De civisme i civilitat». Obres Completes, Selecta, 1972, p. 1689-1705.
Coll, Isabel. Santiago Rusiñol. Ausa, 1992.
Crawford, Elizabeth. The Women’s Suffrage Movement: A Reference Guide 1866-1928. UCL Press, 1999.
Dòria, Eveli. «Memòria», Jochs Florals de Barcelona. Any LI de llur restauració. Estampa La Renaixensa,
1909, p. 35-43.
Elias, Feliu. Enric Monserdà, la seva vida i la seva obra. Casa Provincial de Caritat, 1927.
Epps, Bradley. «Entre l’art i la frenologia: Santiago Rusiñol i els anarquistes». La projecció social de
l’escriptor en la literatura catalana contemporània, ed. de Ramon Panyella. Punctum, 2007, p. 109-126.
Esteban, Sofia. Dolors Monserdà, els Caputxins de Sarrià, Carme Karr i Feminal. La Torratxa, 2019.
— «Dues cartes de Narcís Oller a Dolors Monserdà». Quaderns de Vilaniu, núm. 15, maig 1989, p.
27-37.
— «Escriptors de les comarques tarragonines dins l'epistolari literari de Dolors Monserdà». Treballs de
la Secció de Filologia i Història Literària V. Institut d'Estudis Tarraconenses «Ramon Berenguer IV»,
1990, p. 5-21.
Ferrater, Gabriel. Curs de literatura catalana contemporània, a cura de Jordi Cornudella. Empúries, 2019.
«Els fets vandàlichs». La Veu de Catalunya, 7 ago. 1909 (ed. matí), p. 2.
Fontanals, Reis. «Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot». Haidé. Estudis maragallians, núm. 8, 2019, p.
119-126.
Garrigosa, M. Teresa. Les compositores catalanes del segle XIX: un impuls creador. Tesi doctoral,
Universitat Autònoma de Barcelona, 2020.
Grant Richards, Elisina. Carta a Joan Maragall, 22 abr 1909. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 2-45-
3, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/4398. Consulta: 5 maig 2020.
Ibarz, Mercè. Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938. Arola Edicions, 2020.
80
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
Karr, Carme. «Sobre una gran obra de cultura catalana». Feminal, núm. 20, 29 nov. 1908, p. [773-774].
«L’homenatge a “L’Avenç”». El Poble Català, núm. 1803, 7 feb. 1910, p. 1-2.
L'Escop, Ivon (Ricard Aragó i Turón). «Lliga del bon mot. Aspiració-Lley». La Veu de Catalunya, 24 abr.
1909, p. 1.
— «Força de la vida I». La Veu de Catalunya, 12 ago. 1909 (ed. matí), p. 1.
— «Força de la vida II»». La Veu de Catalunya, 17 ago. 1909 (ed. matí), p. 1.
— La paraula en la llengua. Políglota, 1921.
Llates, Rossend. Francesca Bonnemaison de Verdaguer i la seva obra. Fundació Salvador Vives
Casajuana, 1972.
Lliga del Bon Mot 1908-1918. Report. A. Artis Impressor, 1918.
Maragall, Gabriel. Joan Maragall: esbós biogràfic. Eds. 62, 1988.
Maragall, Joan, «The Spanish Woman».1909. Catalan Review, vol. XX, 2006, p. 351-356.
— Obres completes [OC]. Selecta, vol I-II, 1960-1961.
— Com si entrés en una pàtria, ed. de Glòria Casals. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.
— Beneita sies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova! Institució de les Lletres
Catalanes, 2010.
— Poesia completa, ed. de Glòria Casals i Lluís Quintana. Eds. 62, 2010.
Maragall, Pere. Literatura i pensament en el tombant de segle XIX-XX. Joan Maragall, poeta i pensador:
un estudi per a l'educació en valors en l'ensenyament secundari. Manuscrit. 2001, Biblioteca de
Catalunya, mrgll-Arx I/6/3, 25.
Mas, M. Carme. «Aportacions a l'estudi de Maria Domènech a través de la correspondència amb

Caterina Albert». Paraula de Dona, Actes del Col·loqui Dones, Literatura i Mitjans de Comunicació, ed.
de Margarida Aritzeta i Montserrat Palau. Diputació de Tarragona, 1997, p. 254-272.
— «D'Antany i d'Enguany. Anotacions sobre un recull inèdit de Dolors Monserdà». El Segle Romàntic.
Actes del Col·loqui Yxart i el seu temps, ed. de Josep M. Domingo i Francesc Roig Queralt. Diputació
de Tarragona, 2000, p. 493-525.
— Dolors Monserdà. La voluntat d’escriure. Arola, 2006.
Massanés, Josepa. «A ma estimada amiga la distingida poetissa D.a Dolores Monserdá». Eco de
Euterpe, núm. 216, 24 set. 1863, p. 147-148.
Matheu, Roser. «Qui va ésser la senyora Monserdà». Miscellania Barcinonensia, núm. 23, 1969, p.
45-74.
— «L'obra literària i social de la senyora Monserdà (1845-1919)». Quatre dones catalanes. Fundació
Salvador Vives Casajuana, 1972, p. 9-110.
Dossier 81
Monserdà, Dolors, «A mi querida y digna amiga la eminente poetisa Da María Josefa Massanés de
González». Eco de Euterpe, núm. 235, 16 maig 1864, p. 48.
— «La contribución de sangre». La Alianza de los Pueblos, núm. 15, 7 des .1868, p. 1.
— «Impressions de la Cerdanya francesa» [1]. La Renaixensa, núm. 4025, 19 ago. 1887, p. 4929-4931.
— «Impressions de la Cerdanya francesa» [2]. La Renaixensa, 2 set. 1887, p. 5211-5213.
— «Impressions de viatge». La Renaixensa, 10 set. 1887, p. 5407.
— «La veritat sobre la exposició universal de Barcelona». La Renaixensa, 22 jul. 1888, p. 4414-4416.
— «Els miracles de Sant Antoni». La creu del Montseny, núm. 49, 25 feb. 1900, p. 80-81.
— «Lo llibre de don Salvador Genís y 'ls meus mestres». Ilustració Catalana, núm. 49, 8 maig 1904, p.
304-306.
— El feminisme a Catalunya, Llibreria de Francesch Puig, 1907.
— Estudi feminista. Orientacions per a la dóna catalana, Lluís Gili Llibrer-Editor, 1909.
— «Discurs de la Presidenta» Jochs Florals de Barcelona. Any LI de llur restauració. Estampa La

Renaixensa, 1909, p. 21-33.
— «Com deu ésser la nostra protesta». La Veu de Catalunya, 21 ago. 1909 (ed. vespre), p. 1.
— La influència de l’home en el camp de les obres femenines. Bloud i Gay editors, [1919].
— «Vot d'infants». Obres de Narcisa Freixas. Edició d'homenatge. Casa Arts Gráfiques, S.A., Successors
d'Henrich i Compa, 1928, p. 41-42.
— A la lliga del bon mot. Vot d'infants (Cançó escolar), [1912].
— Del món, intr. de Francesco Ardolino, epíl. de Marta Pessarrodona i Carme Mas. Filigrana, 2020.
Montoliu, Manuel de. «Acta». Jochs Florals de Barcelona. Any 46 de sa restauració. Estampa «La
Renaixensa», 1904, p. 47-51.
Moreta, Ignasi. «El pensament religiós de Joan Maragall». Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra,
Barcelona, 2008, www.tdx.cat/TDX-0209109-141633. Consulta: 23 maig 2020.
— No et facis posar cendra. Fragmenta, 2010.
Nash, Mary, «Dolors Monserdà i el feminisme de la seva època». Memorials ICD: 1993-1996. Generalitat
de Catalunya - Institut Català de la Dona, 1997.
Ors, Eugeni d’ (Xènius). «Les pacientes». La Veu de Catalunya, 16 ago. 1909 (ed. vespre), p. 1.
— «La comparança». La Veu de Catalunya, 17 ago. 1909 (ed. vespre), p. 1.
— «Defensa». La Veu de Catalunya, 19 ago. 1909 (ed. matí), p. 1.
82
Haidé, núm. 9, 2020, p. 51-83
— «Defensa, encara». La Veu de Catalunya, 19 ago. 1909 (ed. vespre), p. 1.
Panyella, Vinyet. Epistolari del Cau Ferrat 1889-1930. Grup d’Estudis Sitgetans, 1981.
Pessarrodona, Marta. «Dolors Monserdà, entre la novel·la i el lliurecanvi (1845-1919)». Donasses.

Protagonistes de la Catalunya moderna, Destino, 2006, p. 13-21.
— «També hi eren. Caterina Albert i Dolors Monserdà, referents literaris de la renaixença». Política &
prosa, núm. 13, nov 2019, p. 24-25.
Pla, Josep. «Joan Maragall. Un assaig». Obra completa. Destino, 1981, vol. 10, p. 7-177.
Planellas, Maria. «”I remous amb grans crits tes espesses gentades”. L'intel·lectual entre l'anarquisme
i la Setmana Tràgica». Haidé. Estudis maragallians, núm. 2, 2013, p. 179-224.
Pujol, Judit. «Joan Maragall i Prudenci Bertrana, la contemplació i la ploma». Haidé. Estudis maragallians,
núm. 8, 2019, p. 17-31.
Quiney, Aitor. «Els llibres de Joan Maragall editats per L’Avenç (I)». Haidé. Estudis maragallians, núm.
8, 2019, p. 173-184.
— «Els llibres de Joan Maragall editats per L’Avenç (...i II)». Haidé. Estudis maragallians, núm. 9,
2020, p. 207.
Riba, Carles. «Juan Maragall». Obres Completes. Eds. 62, 1988, vol. 4, p. 264-285.
Ribbans, Geoffray. «Joan Maragall, at the Edge of Modernity». Catalan Review, XVIII/1-2, 1998, p. 97-105
Robles, Marta. «Apeles Mestres i Joan Maragall, una amistat entre versos i flors». Haidé, núm. 8, 2019,
p. 51-67.
Saint-Paul, M.X. de. Alphabet français, fables, compliments et Contes moraux pour les enfants suivi
d'un petit traité de prononciation française à l'usage des espagnols. J. Verdaguer, 1856.
Torras i Bages, Josep. Obres completes. Editorial Ibèrica, vol. III, 1913.
— Carta a Joan Maragall, 13 set. 1909. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911.
Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 4-116-14, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/7144.
Consulta: 29 maig 2020.
Woolf, Virginia. «Lady Strachey», Nation & Athenaeum, 22 des. 1928.
— Una cambra pròpia, trad. d’ Helena Valentí. La Temerària, 2014.
Yxart, Josep. Entorn de la literatura catalana de la Restauració, ed. de Jordi Castellanos. Eds. 62, 1980,
p. 203-205.
— «Teatre català». Obres catalanes. Tip. L’Avenç, 1895, p. 214-340.
Rebut el 12 de juny de 2020

Acceptat el 15 d'agost de 2020
Dossier 83
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
DOI: 10.48284/Haide2020.9.4
IMMA FARRÉ I VILALTA

Càtedra Màrius Torres
ifarrevilalta@gmail.com
ORCID: 0000-0002-7057-6537
Lluís Via i Joan Maragall, de l'apologia a la creació
Resum:
Durant la primera dècada del segle XX, Lluís Via, director literari del setmanari catalanista Joventut i responsable de la branca
editorial d’aquesta publicació, va convertir-se en un dels principals defensors de la poesia de Joan Maragall, fent-ne apologia a
les pàgines de la revista i amb l’edició de Les disperses (1904) a la Biblioteca Joventut, però també, seguint el seu mestratge, es
decidí a conrear el gènere poètic en català. Aquest article examina els primers passos literaris de Via, la publicació i la recepció
de la poesia de Maragall a la revista i la gènesi i els comentaris crítics i epistolars dels primers reculls de Via: Esteles (1907) i Del
cor als llavis (1910).
Paraules clau: Lluís Via — Joan Maragall — Joventut — relacions literàries — poesia modernista
Abstract:
During the first decade of the 20th century, Lluís Via, literary director of the catalanist weekly Joventut and responsible for the
editorial section of this publication, became one of the main defenders of the Joan Maragall's poetry, speaking in its defence from
the pages of the magazine and with the edition of Les Disperses (1904) in the Biblioteca Joventut, but also, following his mastery,
he decided to cultivate the poetical genre in Catalan. This paper examines Via's first literary steps, the publication and reception of
Maragall's poetry in the magazine and the genesis and the critical and epistolary comments of the first Via's compilations: Esteles
(1907) and Del cor als llavis (1910).
Key words: Lluís Via — Joan Maragall — Joventut — literary realtionships — modernist poetry
Introducció
La relació que Joan Maragall establí amb Lluís Via està íntimament connectada, d’una banda, a la tasca
d’aquest darrer com a director literari del setmanari catalanista Joventut (1900-1906) en el qual a partir
de la mort de Jacint Verdaguer el poeta de Sant Gervasi ocupà el primer rengle de les preferències
del grup; i, d’una altra, a la seva directa intervenció com a responsable literari de la Biblioteca Joventut
(1901-1914), que s’inaugurà amb la traducció conjunta de Joan Maragall i Antoni Ribera del volum Ton
i Guida (Hänsel und Gretel) de Wette i Humperdinck (1901), i s’encarregà de l’edició del tercer recull
poètic de Maragall, Les disperses (1904).
Una bona mostra de l’afecte del poeta per l’antic director de Joventut és el reconeixement públic estam-
pat al número extraordinari del 15 d’agost de 1907 de Gent Nova de Badalona, amb motiu de la Festa
Dossier 85
Imma Farré i Vilalta. Lluís Via i Joan Maragall, de l'apologia a la creació
del Jocs Florals d’aquella ciutat, la presidència dels quals havia recaigut en Via. Aquell setmanari tenia
la intenció de publicar-hi el seu retrat; per això Carme Karr, en nom d’aquella revista i sabedora de la
fonda admiració que l’homenatjat sentia per Maragall, li adreçava una carta a Caldetes el 1r d’agost en
què li sol·licitava la seva col·laboració:
[...] voldria vostè que tant coneix l’amic, el prosista, el poeta, l’home de cor, enjoiar dit número extraordinari amb
unes línies parlant d’ell, per anar sota el seu retrat? Quina mercè i quin honor ens faria! Quina alegria fonda
donaria al pobre Via tan sol, tan malalt, tan trist sempre! Quin motiu més d’afecció envers vostè de part d’ell qui
ja tant el considera! (Carta a Maragall, 1r d’agost 1907)
La resposta de Maragall va ser immediata; no solament li responia l’endemà acceptant l’encàrrec, sinó
que també li adjuntava el text:
Amiga i senyora: Jo no haig de negar-li mai res que vostè em demani i jo puga fer; però si em demana per en
Via gairebé diré que encara que no ho pogués fer ho faria. O almenys ho provaria com he fet ara escrivint les
adjuntes fulletes entre el traüt dels preparatius per a anar-me’n demà a Olot (casa Domènech) on me tindrà,
com per tot, a la seva disposició fins a fi de mes probablement.
No sé doncs si lo que li adjunto és digne del nostre amic: vostè ho judicarà mellor i li prego que obri amb
absoluta llibertat i sense el més petit compromís d’inserció. (Carta a Karr, 2 d’agost de 1907)
Joan Maragall centrà la seva semblança en la valuosa tasca que de manera anònima i efec-
tiva va dur a terme Via al capdavant de la revista Joventut, la qual només feia set mesos que
havia deixat de publicar-se. El defineix com a persona somniadora, treballadora, amorosa,
humil i pròdiga, en tant que identifica la transcendència del setmanari a la del mateix Via, i,
consegüentment, considera que ell ha deixat de manera soterrada la seva empremta en la
societat catalana i, en particular, en aquells que, com Maragall, hi col·laboraren:
Parlo principalment per vosaltres que formàreu la vostra joventut en la lectura d’aquelles planes encapsades
amb aquest nom tant poderós. Allí molts hi posàrem de nosaltres, però en Via hi era tant que jo crec que fins lo
nostre era d’ell d’alguna manera; perquè al pensar un que escrivia per Joventut semblava que l’ànima d’en Via
se li aboqués damunt la taula i el dictés. Oh! Quan entendrem la grandesa de l'obra sense nom? («Lluís Via»)1
1 «Lo que li devem tots an en Lluís Via no ho sabem; perquè ell –més gran que els reis – ha donat molt or propi sense
el seu encuny. Mes també benaurat ell que coneixerà més la glòria que la fama, perquè el seu esperit viu ja en l’esperit de molts
que no ho saben, i l’estimen sense coneixe’l, i tenen d’ell encara molt més de lo que es pensen» («Lluís Via»). El mateix Via s’hi
referirà l’any 1923, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres: «Mancat de preparació, norma i disciplina, no
faig més que dir o cantar impressions, i fins crec que les més intenses han estat en mi les més mudes. Els meus apostolats han
sigut íntims. Si res n’ha transcendit, no ha estat d’una manera directa, sinó a través d’altres esperits, que en comunicació amb
el meu, ja per analogia, ja per contrast, pogueren millorar lo que jo sentia i llançar-ho al públic durant els temps ja llunyans en
què visqué una revista catalana on s’aplegava totes les efusions fortament patriòtiques, fortament sentimentals, i, a voltes, ben
estridents, de la joventut nostra» («De l’emoció» 9-10).
86
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
Per això, aplaudeix la iniciativa de posar el modest Lluís Via al capdavant del jurat dels jocs badalonins,
atès que constitueix un bell inici de reconeixement dels seus mèrits.
En una carta del dia 12 d’agost, Carme Karr li va agrair amb entusiasme la tramesa de la semblança de
Lluís Via, en nom propi i dels badalonins, i, per a correspondre la bona acció, li adjuntà un retrat seu,
una fotografia en una carta postal de l’estudi fotogràfic Napoleón, amb la dedicatòria següent: «A Joan
Maragall, el Mestre i l’home de cor: una deixebla d’en Lluís Via: grans mercès». I és que, en mots de
Karr, a la força Via es degué emocionar en llegir l’escrit de Maragall, atesa la seva situació personal:
En Via l’estima a vostè amb el cor d’un amic i l’esperit d’un artista; jo que ho sé com ningú, puc apreciar la
intensa alegria que tindrà.
El nostre amic –que vostè demostra conèixer també, tan a fons– viu molt sol i tan privat de les joies santes
com tenim els qui veiem al voltant nostre sers estimats que són carn i vida nostra, que ha d’ésser doblement
sensible, a uns actes de simpatia com el de vostè envers ell.
I que justes, i que sinceres són les seves frases!
La gent de Badalona està joiosíssima de l’atenció que vostè els fa, i el seu article ha promogut un ver entusiasme.
I jo que tinc per al bon Via una vera afecció d’amiga, de germana, de deixeble, jo que tant li dec com a guiador
de mos primers passos en la literatura catalana, jo que l’he vist patir sol, triste, pobre i malalt, sense una mare,
una germana o una muller per aconhortar-lo, jo que sé la vida de penalitats i sacrificis que ha portat sempre
aquest pobre amic –qui tal volta té la vida més curta que nosaltres–, jo no trobo paraules amb què remerciar la
bondat i delicadesa de vostè. (Carta a Maragall, 12 d’agost de 1907)2
Inicis literaris de Lluís Via
Lluís Via era fill de Vilafranca del Penedès, on va néixer el 1r de novembre de 1870, però de ben petit va
ser portat a Barcelona, on es quedarà durant tota la vida. La seva delicada salut va fer que només po-
gués estudiar el Batxillerat, però aquest fet no el privà, tanmateix, d’aconseguir una cultura extensa i sò-
lida. Les seves aficions literàries el van dur a la literatura castellana, amb el conreu de poesia i d’obres
dramàtiques. Pel que ens consta, els primers poemes els publicà a La Ilustración Hispano-Americana,
l’any 1891, i entre 1892 i 1897 a La Ilustración Ibérica, on s’estrenà també com a traductor d’Àngel
Guimerà amb «L’any mil», «Reu de mort», i «Jael».3 Valgui el poema següent, publicat al desembre de
1891, com a mostra d’aquesta poesia primerenca de filiació romàntica:4
2 Carme Karr s’estrenà com a escriptora a Joventut l’any 1902 i fins al 1906 hi va publicar un conjunt de trenta-tres nar-
racions. L’any 1906, a instàncies de Víctor Català (Epistolari I 81-82), Via va prologar el seu primer llibre, Bolves, que aparegué
a la Biblioteca Popular de L’Avenç, i s’encarregà de l’edició de Clixés a la Biblioteca Joventut.
3 En l’edició de la poesia original completa de Lluís Via, que estem elaborant, incorporem aquestes composicions prime-
renques en llengua castellana.
4 Es publicà per primer cop el desembre de 1891, sense títol, a La Ilustración Hispano-Americana, però l’any 1902 la
retrobem reproduïda amb el títol de «Risas y lágrimas» a El Cantábrico, de Santander i a l’Heraldo de Zamora.
Dossier 87
Llantos y risas brotan
del pecho enamorado
cual brotan las espumas
del férvido oceano.
La risa es levadura
de gozos insensatos
y del dolor sombrío
es levadura el llanto.
Tormentos formidables
resiste el pecho humano,
y cesan sus furores
y cesa el dolor, cuando
se libra el desposorio
de dos enamorados.
Entonces risa y lágrimas,
rocío inmaculado,
se funden en la aurora
de un sol de amor que es santo,
y pueblan los querubes
con himnos el espacio,
mientras su curso siguen
con majestad los astros.
Els seus primers passos en el camp dramàtic es relacionen també amb Guimerà: l’any 1895 tradueix
Jesús de Natzaret, obra estrenada al Teatro Novedades el 21 de febrer de l’any anterior, per encàrrec
d’un grup d’admiradors del dramaturg català, de la qual es fa una petita edició litogràfica de caràcter
privat, i, arran de l’estrena el 24 d’abril de Les monges de Sant Aimant, en tradueix uns fragments per
al setmanari Nuevo Mundo de Madrid.5 Després d’aquesta incursió en el teatre en vers guimeranià,
publica, en col·laboració amb Oriol Martí, Emili Tintorer i Salvador Vilaregut, Marta y María o la muerte
5 Via s’encarrega del comentari del text i, tot seguit, es reprodueixen fragments dels actes primer, tercer i quart; a conti-
nuació, la Redacció publica la valoració que Isaac Albéniz fa de la música d’Enric Morera.
88
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
de Maceo (1897),6 l’adaptació castellana Antonio y Cleopatra (1898) de Shakespeare i la traducció de

Cyrano de Bergerac (1899) de Rostand.7
No solament en la seva inclinació primera pel teatre hi influeix l’admiració que sentia per Guimerà, amb
el qual va establir una ferma amistat,8 sinó que també es deu a la lectura dels seus versos que orienti
els seus passos cap al moviment cultural català (Via, «Informacions» 187). El salt a la literatura catalana
el fa amb la publicació d’Impresions y recorts (1899), aplec de quadres de costums i de paisatges que
encapçala amb una dedicatòria a Guimerà.9 Amb aquests antecedents arriba a Joventut i esdevé el
responsable de la direcció literària del setmanari i de l’editorial.
Via, editor i apologista de la poesia maragalliana
La vinculació del grup de Joventut, i especialment de Lluís Via, amb Joan Maragall s’intensifica a partir
de la mort de Jacint Verdaguer, la figura del qual és defensada i promocionada per la revista des de
l’inici del seu funcionament, l’any 1900. Verdaguer acapara l’atenció del setmanari perquè en aquells
primers anys del canvi de segle, quan encara ressonen els ecos de la polèmica amb el marquès de
Comillas, ocupa de manera indiscutible el podi més alt de la poesia catalana i gaudeix d’una excel·lent
acollida entre les classes populars (Farré, «Verdaguer»).
El nom de Maragall, en el moment de l’arrencada del setmanari, apareix en la llista de col·laboradors

des del primer número i en la primera de les advertències als lectors, i això respon a la voluntat de re-
clam de la Redacció, però hi intervindrà només al març amb la traducció del poema de Schiller «Cant
de joya», la qual constitueix la seva única aportació literària d’aquell any (Farré, La revista 110-113).
Per bé que d’ençà de la publicació de Poesies havien transcorregut cinc anys, el Maragall que inicia les
seves col·laboracions a Joventut és el que a partir de 1896 havia intensificat les seves activitats com
a traductor, periodista i poeta, fet que l’havia anat convertint en un escriptor de fama i un personatge
públic, compromès amb la societat barcelonina i amb el catalanisme.
Malgrat ser Via el director literari de la publicació, en aparèixer Visions & Cants a l’octubre, serà Oriol
Martí qui s’encarregarà de fer-ne la ressenya encomiàstica («Bibliografia»). Ara bé, aquesta va prece-
dida pel poema «Lo perdurable», de Lluís Via, cosa que ens crida l’atenció per diferents motius: d’una
banda, és la primera composició poètica en llengua catalana que publica i serà també l’escollida per a
6 Aquesta obra es publicà sota el pseudònim de Tres Ingenios Ignorados, darrere el qual s’amagaven Lluís Via, Oriol
Martí i Emili Tintorer. Via no farà constar mai com a seva aquesta peça en la relació d’obres publicades que clou bona part dels
seus llibres.
7 L’adaptació en vers de l’obra de Shakespeare la va fer en col·laboració d’Oriol Martí i Salvador Vilaregut, mentre que
Oriol Martí, Emili Tintorer i Lluís Via tingueren cura de la traducció del Cyrano de Bergerac. Tots quatre formaran part del nucli
inicial del setmanari Joventut (Farré, «Joventut» 63-74).
8 Josep Pin i Soler (117-118, 234) comenta que Via, en la seva primeríssima joventut, va ser un dels Sant Joan de Gui-
merà, un dels seus acompanyants i deixebles predilectes.
9 L’any 1898 li fou concedit el segon accèssit dels Jocs Florals amb la narració «Festa major», que es publicà a La Re-
naixensa. Impresions y recorts li publica l’editorial d’aquesta revista i està en total sintonia amb la prosa costumista que d’ençà
de la seva creació La Renaixensa publicava de manera abundant (Cassany 151-152).
Dossier 89
la secció d’obertura d’Esteles (1907), volum amb què inicià la seva trajectòria com a poeta; d’una altra
banda, malgrat aquest exordi a cara descoberta, Via no aprofita gaire la plataforma que dirigeix per a
publicar-hi poemes (només ho farà en sis ocasions al llarg dels set anys de vida del setmanari, i a ve-
gades, com veurem, amagat rere el pseudònim de Pau Llivi i Gasés); i, finalment, el poema triat evoca
el paper de la poesia com a perpetuadora dels fets històrics i llegendaris del passat medieval, gràcies
a la qual els lectors contemporanis poden transportar-se a un món de grans ideals i de gestes especta-
culars que no fan sinó representar una vida irreal en què només el joglar (incomprès i menystingut pels
poderosos en temps passats) aconsegueix transcendir i ser vist com a veritable Artista –i en l’edició
d’Esteles, substituirà «Artista» per «Poeta».
Tenint en compte que Via ja coneixia bona part de les composicions de Visions & Cants, perquè Ma-
ragall les havia anat publicant en diverses revistes, la potència i la vitalitat d’aquest joglar-artista-poeta
que remou consciències, genera emocions i presenta episodis del passat llegendari és fàcilment iden-
tificable amb la figura del Maragall de les Visions que, en la recerca del que anomena «las madres del
alma catalana y de su evolución» –tal com expressava en la carta a Felip Pedrell del 9 de gener de 1900
(OC II 922-923)–, hi fixa poèticament algunes de les característiques dels nostres ancestres i presenta
tot plegat amb un embolcall fet dels postulats vitalistes en voga en el període del pas al segle XX.
En la ressenya, Martí exposa les seves impressions sobre «El comte Arnau», «La fi d’en Serrallonga»
i «La sardana», poemes que considera superiors als de la resta del volum, i proclama la singularitat de
Maragall en un panorama bibliogràfic català ple d’una «pluja desfeta de llibres de versos, que amb títols
similars d’Esclats, Íntimas, Impresions, Notas, Divagacions, etc., enclouen els esbarjos poètics de molts
que no saben més que versificar, i això si en saben», i amb uns Jocs Florals amb composicions que no
estan a l’altura del títol de mestres, «perquè una flor no fa estiu, ni una flor natural fa un poeta, i garbe-
llant garbellant, resulta que són molt pocs els poetes verament dignes d’ésser anomenats mestres en
gaia ciència» («Bibliografia» 604).10
En aquesta mateixa línia es manifesta Via arran de la publicació a mitjan desembre del volum dels
Jocs Florals d’aquell any («Parlem»). En aquest article, per primer cop el director de Joventut expressa
les seves reserves sobre el funcionament de la institució i la justícia dels premis que s’hi concedeixen
–recordem que el grup de Joventut es mantingué sempre força crític amb el funcionament dels Jocs
Florals i prengué part activa en la seva renovació (Farré, La revista 57-78)–, però també posa al des-
cobert quina és la seva orientació estètica: es declara no partidari de determinades formes poètiques
que encotillen els fruits de la inspiració dels autors, com és el cas dels sonets premiats de Guillem Tell
i Lafont,11 i del barroquisme formal d’algunes composicions premiades. Es plany que el consistori no
10 Martí surt en defensa del poeta davant d'aquells que l’acusen d’extravagància i de voluntat de singularitzar-se amb la
descurança en la forma. Tot i considerar-ho el seu únic defecte, ho justifica pel seu afany de mantenir l’espontaneïtat dels seus
versos: «Lo que hi ha és que, amb nirviositat d’artista, vol fixar de pressa la imatge concebuda amb por de que s’esvaneixi, i tem
marcir sa frescor retocant aquelles línies incorrectes però vigoroses, tirades en un moment d’inspiració. Sos pensaments més
delicats, sos sentiments més íntims, les imatges objectives que percebeix, vol reflectar-los embellits a través de son temperament
artístic sense disfressar-los; amb el temor de que perdin sa puresa al donar-los-hi més relleu, prefereix deixar-los bo i confosos i
incorrectes, ans que desnaturalisar-los» («Bibliografia» 606).
11 «Als antics els hi anava bé aqueixa forma que alguns han volgut consagrar com a clàssica: avui, entre nosaltres, sem-
bla que sols puguin cultivar-la amb devoció aquells refinats que s’avenen, millor que amb l’art, amb l’artifici» (Via, «Parlem» 690).
90
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
atorgui premis a composicions sinceres, com les Cançons d’Apeles Mestres12 que es van quedar sense
la Flor Natural, i que els bons poetes no hi concorrin:
En l’espontània delicadesa dels pensaments, en la tendresa de la expressió i en la seguritat dels versos, s’hi
troba de seguida el veritable poeta. [...]
Migrada resulta, doncs, la collita que ens donen els Jocs Florals de 1900, i és sensible que tan cabdal festa no
hagi atret, a les darreries del segle, els grans artistes del llenguatge català. Podia haver sigut una manifestació
brillant; però lluny d’això, com a coronament d’una tasca tan meritòriament iniciada el 1859, ens trobem a fi
de sigle amb uns Jocs Florals esquifits, on se premien las pretensions d’alguns infatuats, tant o més que les
realitats florides dels sincers, lo que pot donar lloc a que las nul·litats s’ensuperbeixin i, creient-se amos de la
festa, l’estrafassin convertint-la en un de tants certàmens cursis com se fan per tots indrets, als que hi concorren
no els amants del art, sinó els infeliços captaires de premis. (690-691)
Per a Via, l’art «és en si una religió, de la que els mantenedors ne són sacerdots» i la poesia, «la veu de
l'esperit, i per tant és lliure, condició indispensable per a que sia sincera i honrada» (691).
A partir de 1901, Joan Maragall serà un dels convidats a col·laborar en el número extraordinari de
Cap d’Any, i l’únic poeta que hi correspondrà amb poemes propis i traduccions fins a 1905. El primer,
publicat el 3 de gener, té un caràcter doblement extraordinari, ja que en ell no solament es dona la
benvinguda a l’any nou, sinó també al segle XX, i s’hi publica a mitja pàgina i amb un dibuix d’Antoni
Solé l’«Oració a Santa Llúcia», poema amb data del 13 de desembre anterior i que incorporarà al volum
de Les disperses. En els quatre números de Cap d’Any següents hi col·laborarà amb «Els ametllers»,
«Pirenenca» (ambdós poemes il·lustrats per Joan Brull), «Els tres arcàngels» de Goethe (amb una
capçalera d’Apeles Mestres) i, sense il·lustració, «La sirena. Fragment».
La tasca editorial de la Biblioteca Joventut s’inicia amb el repartiment en paral·lel dels fulletons d’Aires
del Montseny, de Verdaguer, i de Quan ens despertarem d’entre els morts, d’Ibsen, des del 10 de gener
al 1r d’agost; tanmateix, el primer volum serà la traducció, no pas literària, sinó adaptada a la música,
de Ton i Guida (Hänsel und Gretel), a cura de Joan Maragall i Antoni Ribera, amb la coberta il·lustrada
per Adrià Gual (Farré, «Joan Maragall» 85-97). La imminent estrena d’aquesta obra d’Adelaide Wette
i Engelbert Humperdinck al Liceu va precipitar-ne la publicació,13 la qual oferia al públic la comprensió
d’aquest text original alemany i alhora constituïa un bon model a seguir si es volia crear un teatre líric en
català i de qualitat: no s’ha de perdre de vista que en paral·lel acabaven d’arrencar al Tívoli, les prime-
res representacions del Teatre Líric Català, amb els promotors del qual el setmanari mantindrà una dura
12 És ben coneguda l’estreta amistat que va unir Lluís Via amb Apeles Mestres fins a la mort d’aquest, l’any 1936; tanma-
teix, atesa la formalitat amb què Via el tracta en la correspondència dipositada a l’Arxiu Històric de Barcelona, podem afirmar que
l’any 1900 la seva relació se cenyia a qüestions literàries i artístiques directament relacionades amb les seves col·laboracions a
la revista.
13 No s’inserí a Joventut cap anunci d’aquesta edició en els números precedents. A més, Ribera així ho comenta a Mara-
gall: «L'edició del Hänsel també m’ha agradat i sols sento que l’hagin fet tan precipitadament puix la meva intenció era publicar-la
junt amb el[s] motius que tinc en planta, pro què fer-hi, ara ja no té remei» (carta a Maragall, 20 de febrer de 1901).
Dossier 91
polèmica (Farré, «La crítica teatral» 63-65). En ajuntar els noms de Maragall, Ribera i Gual, exponents
de la modernitat poètica, musical, dramàtica i artística catalanes, el grup de Joventut seguia fil per ran-
da els propòsits de modernitat formulats en el «Prospecte pera 1901»14 i alhora promocionava l’òpera
alemanya vinculada a Wagner, seguint la línia defensada per Joaquim Pena en la secció musical. Com
que Ribera era a Alemanya, a la força devia recaure en Maragall i en Via la preparació per a la impremta
del volum, de la qual, malauradament, no ens han pervingut testimonis epistolars.
Per contra, sí que ens consta com planeja la seva ombra en els primers passos de qui esdevindrà la
gran aposta narrativa de Joventut, Víctor Català. Tal com recorda Via en el pròleg a la cinquena edició
de Solitud (1946), a primers d’any, després de la publicació del número extraordinari «Cap de Sigle»,
se’ls havia acumulat un grapat d'originals i d’entre els llibres que esperaven una crítica hi havia Lo cant
dels mesos d’un desconegut Víctor Català, però ningú s’atrevia a fer-ne el comentari. Es va escaure
que Maragall, en una de les seves visites a la redacció, va comentar a Via que dubtava d’ocupar-se’n a
les pàgines del Diario de Barcelona, fet que probablement va fer decidir el director a liquidar la qüestió
personalment així: «Aplec de dotze poesies, corresponents a cada un dels mesos de l’any, recomana-
bles si no es notés massa en l’autor la influència d’algun altre poeta reputat i moderníssim. // Forma
un elegant tomet imprès a L’Avenç» («Llibres rebuts [a]»). Poc es devia pensar, passades un parell de
setmanes, que Maragall es decidís finalment a parlar-ne el 31 de gener de 1901 («Poesia catalana») i
que, a més, el comentari fos tan elogiós, malgrat indicar que en conjunt produïa «una impresión de ar-
mónica sensibilidad pagana un poco artificiosa». En positiu, esmentava, d’una banda, l’emoció davant
la naturalesa que hi aflorava en bona part dels poemes, i, d’una altra banda, la suposició que rere el
nom del desconegut autor hi havia una persona amb prou experiència en el conreu de les lletres:
Y, sin embargo, no se trata seguramente de un principiante, sinó de algún reputado autor que ha querido
ocultarse ahora, bajo tal pseudónimo, o bien de un poeta que ha aguardado sabiamente la madurez de su
inspiración para mostrarse.
En este último caso aplaudimos sinceramente su conciencia artística que debiera ser imitada por tantos, que
en vez de tomar el arte en serio, se apresuran a reunir impresas, por pueril vanidad, obras prematuras y
absolutamente impersonales, de cuya publicación han de arrepentirse un día, tanto más cuanto mayor sea la
gloria que alcancen con obras de verdadero significado. (OC II 144)
El fet que aquell «altre poeta reputat i moderníssim» hagués publicat aquesta valenta crítica al volum
de Víctor Català va ocasionar que en rebre al març el poema «L’oca blanca», amb la dedicatòria «Al
gran poeta català J. Maragall», es produís un cisma en el cos de la redacció de Joventut, ja que el codi
«bèl·lic-literari» de la revista, en mots de Via, impedia publicar cap treball que no vingués signat o avalat
per una persona coneguda. Ara bé, els versos de Català li plaïen i veia en l’actitud de Maragall suara
esmentada una lliçó i, en certa manera, un aval de qualitat de l’enigmàtic autor. També serveix per en-
tendre que Joventut publiqui més endavant quatre poemes de l’escriptora que duen el subtítol de «Cant
dels mesos», un per a cada estació de l’any, i que intenti purgar el «pecat» comès encarregant-se de
14 S'hi promovia la publicació «d’obres escollides entre las millors dels primers autors de nostra terra, i de traduccions
fetes expressament per a Joventut de les més modernes produccions estrangeres, triant entre aquestes les que per son valor
artístic, sa profunditat filosòfica i sa transcendència social marquen un estat de cultura i un grau de progrés dignes d’ésser estu-
diats i gaudits pel nostre poble» (Redacció, «Prospecte pera 1901» 3).
92
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
la ressenya del següent volum de l’autora, 4 Monòlechs («Llibres rebuts [c]»). En aquesta se n’excusa
manifestant que abans d'emetre un judici sobre l’autor esperava conèixer-ne altres treballs, i s’hi refe-
reix amb els termes següents:
En Lo cant dels mesos, cristallisa en belles i suggestives estrofes ses abstraccions més pures, sos sentiments més
delicats. En «L’oca blanca», que vegé la llum en aquestes planes, fa més subtil encara sa poesia, mostrant-se
somiador clarivident dels bells misteris per ell adorables, amb un encís que recorda Maeterlinck, com també als
moderns miniaturistes francesos, als que no iguala en traça, però guanya en espontaneïtat, a més de que en Víctor
Català no se’ns ha aparegut per ara enervant, o malaltís, i sembla ésser dels que avorreixen, en art, la paraula
refinament; això sens perjudici de sa cultura artística, que ens sembla bastant sòlida. («Llibres rebuts [c]» 342)
Amb aquests antecedents, observats en part sota el filtre de l’opinió del Mestre, i amb la impressió que
li causen uns monòlegs en vers en què percep l’empremta artística de Guimerà, en té prou Via per a
atorgar al desconegut Víctor Català la màxima solvència literària:
Al costat d’aquests versos remarcables per l’espontaneïtat i robustesa de sa factura, se’n troben altres més
descuidats, i fins algun que podria fer suposar pobresa de medis, mal gust o carrincloneria en un altre autor que
no tingués provat, com el senyor Català, son nervi poètic i son domini de la forma. («Llibres rebuts» [c] 342)
Per acabar de rematar la qüestió, Via estampa a les pàgines del setmanari un joc de dedicatòries entre
Maragall i Català: el primer corresponent a l’autora de «L’oca blanca» amb «Vistes al mar» i la segona
tornant-s’hi amb un poema homònim, que duia el subtítol de «Glosa». En definitiva, la intervenció de
Maragall a favor de la poesia de Català ve a ser el tret de sortida d’una col·lecció d’una trentena de col·
laboracions a Joventut, que arriba al punt de major glòria amb la publicació de Solitud (1905), i d’una
fecunda i interessant relació epistolar triangular.15
Les divergències de Maragall i Via es palesen el 31 de gener de 1901 ja que, en el mateix article en què
el primer s’havia pronunciat sobre Víctor Català, ara aplaudeix la ingenuïtat i la naturalitat que traspuen
els versos del volum Coses meves, de Ramon Suriñach i Senties, un jove poeta a qui recomana no
abandonar aquestes qualitats en pro d’una poesia més artificiosa i, consegüentment, més allunyada
de la veritat i de la vida.16 A Maragall li plauen versos en què el poeta s’expressa amb l’espontaneïtat
15 Glòria Casals ha comentat aquest intercanvi de dedicatòries i la transcendència del fet (Maragall, Poesia 609-615).
Pel que fa a la correspondència entre Via i l’escriptora, s’han conservat cent quaranta-una cartes, entre el 16 de novembre de
1901 i el 8 de febrer de 1938 (Català, Epistolari I 25-123 i Epistolari II 521-550; Farré, «Joventut» 2453-2455); i entre aquesta i
Maragall, quaranta-vuit, des del 16 de novembre de 1902 al febrer de 1911 (Català, Obres completes 1784-1809; OC I 938-954;
Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca.1880-1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. d’1-5-1 a 1-5-25).
16 «[...] descartando lo que él mismo tiene de común con otros poetas incipientes (falta de individualidad propia; imitación
difusa de autores favoritos, etc.), encontramos esparcidas acá y allá en su librito algunas notas de ingenuidad de adolescente y
casi de niño, que es precisamente (aunque a primera vista parezca extraño) lo que más se encuentra a faltar en las obras de los
principiantes, propensos siempre a afectar la firmeza de tono de sus modelos más admirados; para lo cual necesitan (claro está)
ahuecar la voz... Y el sentimiento, que es lo peor» (OC II 145).
Dossier 93
d’un adolescent: «"Explica’m el teu somni | perquè he vist que dormies somrient. | A mi m’has somniat?
Ho dius de veres? | Déu meu, que estic content!" // Es esta una exclamación de niño enamorado que
hace sonreir con agrado, porque es lo que debe ser». Per contra, Via es mostra més exigent a l’hora
d’expressar la sensació que li ha causat aquest llibre: li recrimina que la forma no s’adeqüi al fons, que
faci passar per ingenu uns versos que titlla d’«efeminats» i que amb el poc escaient ús del diminutiu
alguns poemes facin l’efecte d’una falsa modèstia. Creu que Suriñach té aptituds per a la poesia íntima;
tanmateix, el seu estil no li fa pas la mateixa gràcia que a Maragall:
El mal és que moltes de ses poesies les comenci com un home i les acabi com un nen. El sentiment en elles,
més que créixer en intensitat s’afemina; i això, que a l’edat del autor és disculpable, i fins contribueix a fer-lo
simpàtic a alguns, no l’hi podem alabar nosaltres, doncs fora atiar-lo a que degenerés en lo carrincló, que tan
en doina fa anar els que tenen propensió a compondre versos. (Via, «Llibres rebuts [b] 100)
Les claus d’aquestes discrepàncies ens les dona el mateix Via, amb la distància dels anys, en la sem-
blança del poeta de Sant Gervasi que encapçala el quadern de Lectura Popular dedicat a l’obra en
prosa:
Un veritable revolucionari no ho era, En Maragall. Era estrictament un sincer, que s’atenia a l’emoció pura dels
fets i de les paraules, condemnant tot allò que no procedia directament d’aquesta emoció i, per tant, constituïa
a sos ulls un artifici groller. Emperò era respectuós, potser massa, davant de tot lo que conceptuava fill d’un
talent privilegiat o d’una intenció noble. I d’això últim ne tenim la experiència en l’abundor de pròlegs que posà
a llibres d’autors novells, molts dels quals no respongueren posteriorment a la fe que en ells havia posat el
generós prologuista.
Després de la col·laboració de Maragall en el número de Cap d’Any de 1902, haurem d’esperar al següent
any per veure estampades en les pàgines de Joventut una altra de les seves col·laboracions poètiques.
Mentrestant, la Redacció de Joventut focalitza la seva atenció en Verdaguer fins al moment del seu
traspàs. Al juliol, Via publicarà dos textos que ens il·lustren, d’una banda, sobre la seva concepció de
l’art i de l’artista i, de l’altra, el seu balanç de l’evolució de la poesia catalana durant la Regència, en la
qual Maragall ocupa el primer lloc en la renovació contemporània. Així, a «Artistas y sectaris. La tessis
en l’obra d’art», defensa l’art per l’art per sobre de l’art-tesi: considera que l’artista és un vident, és
aquell que amb veritat i senzillesa sap traduir en la seva obra l’esperit de la seva època, i l’emoció i el
sentiment tenen un paper fonamental en la poesia íntima dominant:
L’art és sentiment i és visió. Així, doncs, quan nostre esperit, cansat de las convencions socials, sent la set
de la veritat i aparta els ulls de teories sociològiques, de declamacions, de petites lluites per ideals diversos o
quimeres, [....] quan nostre esperit, diem, sent recança de tot això, què fora de nosaltres si la Natura, sempre
immutable, sempre nova, sempre gran, no ens fes trobar bella la vida? Què fora de nosaltres sense el sentiment
d’ella, o sense la influència d’un verdader artista que fins reflexant, si es vol, aital medi ple de convencions, no
ens elevés per damunt d’aquestes (que tal és el secret del art), i alhora no ens fes sentir ben pur, ben intens el
goig de viure? [...]
94
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
Sols és gran la Naturalesa; i l'espontaneïtat i intensitat del sentiment creador, lo humà d’aquest sentiment, és
lo que, sobretot, fa transcendentals las idees de l’artista. I si l’art, com diu Zola, no és altra cosa que la realitat
a través d’un temperament, certs estem que lo demés no és essencial a l’obra artística. («Artistas» 427-429)
El director de Joventut s’inscriu de ple en l’orientació de la poesia de la natura o de l’harmonia còsmica,

omnipresent en el setmanari, la qual, com indica Castellanos (Antologia 35-36), parteix del naturalisme
i s’explica, d’una banda, per la influència del vitalisme i de les teories prerafaelites de Ruskin i, de l’altra,
per l’emmirallament en el referent poeticomusical de Clavé i, de manera més pròxima, en les obres i el
mestratge de Mestres i de Maragall (Farré, La revista 141-164). A més, no ens pot passar per alt que
aquestes paraules de Via s’estampen mentre el fulletó reparteix setmanalment la traducció de Natura
de Ruskin, a cura de Cebrià de Montoliu, de la qual Maragall es farà ressò favorablement en les pàgines
del Diario de Barcelona en posar-se a la venda el volum, a finals de març de 1903.17
Pel que fa al segon text de Via d’aquell juliol, el publica la revista mensual madrilenya Nuestro tiempo, en
forma de llarga nota a peu de pàgina de l’estudi de Rafael Altamira sobre la poesia en llengua castellana en
els darrers setze anys i escaig de Regència («Poesía» 29-30). La Redacció justifica aquesta inserció per
la importància literària de la poesia catalana en aquest període i per la seva transcendència política, i pre-
senta Via com a «distinguidísimo literato catalán [...], director del semanario Joventut y uno de los hombres
jóvenes de mayores méritos en el movimiento intelectual de Cataluña». Per començar, Via es remunta al
període del 59 al 90 del segle XIX, una època esplendorosa durant la qual, sota l’impuls dels Jocs Florals,
sorgiren Verdaguer, Guimerà i Mestres; tanmateix, exposa com aquesta plataforma literària es troba en
declivi i afirma que no són un reflex de la moderna poesia de qualitat. Només en salva, dels noranta ençà,
Maragall, que hi acudí amb «La sardana», una composició que donà aire fresc al certamen, aportant-hi
una nota moderna i esperançadora, la qual «por su originalidad y por el atrevimiento de su estructura reve-
laba a un artista personalísimo», que sorgia, trencant motllos, «como apóstol de una poesía original, sana
y redentora». Maragall li serveix d’exemple per a palesar que els Jocs Florals ja no donen la mesura de
la qualitat de la poesia catalana, ja que els pocs artistes veritables prefereixen donar a conèixer les seves
poesies en llibres editats pel seu compte. Seguint la seva inclinació estètica per la poesia de la natura,
Via destaca del corpus maragallià editat les «Pirenenques», els «Goigs a la Verge de Núria» i «La Vaca
cega»,18 i proclama que, a parer seu, Maragall es presenta d’entre els joves com un autèntic poeta sincer:
No será un gran poeta, pero sí un poeta sincero. Otros antes que él habían querido elevarse a alturas que para
Maragall parecen inaccesibles; otros habían demostrado más grande inspiración, mayor fecundidad y hasta
más riqueza y perfección de estilo. No se encuentran en Maragall atildamientos académicos, ni, por otra parte,
hay en sus versos tanto vuelo com en las rozagantes estrofas de Guimerà, a quien no obstante se parece en
ocasiones, siempre dentro de su modo de ser, por la concisión y energía de las frases. Maragall es sugestivo
17 El 19 de febrer es va acabar el repartiment del fulletó i es posava a la venda, en volum a part, amb el subtítol «Aplech
d’estudis y descripcions de sas bellesas». Maragall publicà, al Brusi, els dies 26 de març i 2 d’abril, l’article «Ruskin en catalán»
(OC II 213-216).
18 Amb «Pirenenques», Via es vol referir al primer dels poemes de la secció homònima de Poesies (1895), la qual és
integrada per «A dalt del Pirineu...», «La vaca cega» i «Goigs a la Verge de Núria».
Dossier 95
porque es sincero. Por eso es reducida su obra poética, que en sustancia limitaríamos a cinco o seis
composiciones admirables.19
Amb aquest reconeixement públic, Via no va esperar gaire per a emparaular amb Maragall la publicació
d’un nou llibre de versos per a la Biblioteca Joventut, rere un volum de proses de Joaquim Ruyra –a les
cartes del 25 d’octubre i del novembre de 1902 i a la del 14 de juliol de 1903 així li ho fa saber a Víctor
Català, tot tirant l’ham, amb èxit, perquè aquesta es decideixi a publicar-hi després (Català, Epistolari I
27-31). El primer anunci de les novetats per al 1903, amb els noms de Ruyra, Maragall i Víctor Català
en l’apartat d’obres originals catalanes, es va publicar l’11 de desembre, i el fulletó de Joaquim Ruyra
arrencà el 15 de gener. La previsió de Via era d’iniciar el repartiment de Les disperses cap al juliol i
d’acabar-lo entre octubre i novembre. Tanmateix, la publicació de Marines i boscatges de Ruyra es va
allargar més del compte per la inclusió, tancant el volum, de la novel·la breu «Jacobé» i fins al 17 de
desembre no en va aparèixer el primer plec.
Mentre Les disperses esperen el moment de repartir-se, Maragall publica a Joventut els poemes «Pire-
nenca» en el número extraordinari de Cap d’Any, que incorporarà al nou volum, i «La nostra bandera»,
en el suplement La bandera, amb què es commemorava l’acte solemne de lliurament de la bandera de
la Unió Catalanista que havia de tenir lloc a Poblet, el 1r de juny.20 Al seu torn, Joventut es va fer ressò
del gran esdeveniment d’aquella tardor: el discurs presidencial de Maragall, l’«Elogi de la paraula», a
l’Ateneu Barcelonès, en la sessió inaugural del curs 1903-1904. Via no el va poder sentir, tanmateix
això no va ser impediment perquè s’ocupés de comentar-lo, ja que el va poder llegir, amb tota probabi-
litat, a La Renaixença. El dia 20 felicita Maragall breument per carta dient-li que l’ha llegit «amb fondo
entusiasme, com si hi veiés consagrada tota l’obra poètica de vostè»,21 i al cap de dos dies, per bé que
no signa la nota, retrobem en l’estil el devot Via, el qual eleva la seva poètica als altars de la puresa i
de la modernitat:
En Maragall se mostrà en son discurs lo que sempre hem cregut que era: un gran sincer; i, si no teméssim
incórrer en fraseologies artificioses, diríem també un gran modern; doncs ses teories són les dels nous
artistes que han comprès la necessitat de simplificar per a fer art veritable; són també les dels esperits purs,
profundament sensitius, que venen a iniciar la revolució anorreadora de la carcassa d’artificial progrés de
què ve revestida una societat que, per a disfressar-ho tot, fins ha disfressat el verb, que enclou el sentiment
de veritat suprema. El retorn a la naturalesa per medi de la paraula viva, pura, despullada de tot artifici: heus
aquí lo que en sa oració proposa en Maragall; heus aquí també tota la seva obra poètica; heus aquí l’anhel
19 A part de Maragall, esmenta altres poetes, entre els quals es troba Víctor Català, a qui dedica força espai atès que la
considera una de les promeses de la poesia catalana, i desitja que, sense renunciar al mestratge de Verdaguer i de Guimerà, els
poetes joves aconsegueixin fer retornar la poesia catalana a la qualitat de les principals composicions poètiques d’aquests pilars
de la Renaixença.
20 El suplement es va publicar amb el núm. 172, del 28 de maig 1903. Quant al poema, tal com va ocórrer l’any 1896 amb
«El cant de la senyera», Lluís Millet el va musicar expressament per a l’ocasió; l’Orfeó Català l’estrenà a l’acte de Poblet i fins i
tot la partitura va aparèixer el dia 2 de juny a la premsa (Farré, «Joventut» 143-148).
21 La correspondència conservada entre Lluís Via i Joan Maragall, un conjunt de catorze cartes, s’inicia el 28 de juliol
de 1903 i acaba amb una postal del 12 d’agost de 1911: dotze escrites per Via i dues per Maragall, i bona part tracta assumptes
referents a l’edició de Les disperses. Les dotze cartes de Lluís Via es conserven a l’AJM i estan digitalitzades, mentre que les
dues que Maragall li adreça, del 10 de juny de 1907 i del 25 de novembre de 1910, són dipositades a la Biblioteca de Catalunya
(Ms. 2218, núm. 242 i 245).
96
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
dels esperits elevats, enemics d’enfarfecs aparatosos i de convencions mesquines, enamorats sincers de lo
purament bell i gran; heus aquí l’home en ses dugues manifestacions més hermoses: com a creient i com a
poeta. Aixís un s’imagina l’home pur, l’home primer, i aixís també un s’imagina els artistes verament grans de
la humanitat. (Redacció, «Novas»)
El següent reconeixement públic de Via el trobem en l’extens pròleg de Les disperses,22 que els lectors
de Joventut van poder llegir fragmentàriament entre el 31 de març i el 21 d’abril en els quatre plecs
en què es repartí en el fulletó, i la resta d’interessats, tot de cop a partir del 22 de maig, data en què
el llibre quedava a la venda.23 Via l’estructura en tres parts diferenciades. En primer lloc, situa la seva
obra dins el panorama literari català i, per a això, pren com a base la nota publicada al juliol de 1902
a Nuestro Tiempo, en què presentava Maragall, amb «La sardana», en el si dels Jocs Florals, com el
renovador de la poesia, ben allunyat de les versificacions ampul·loses pròpies dels poetes floralescos.
Via es manifesta amb més contundència ara, a l’hora de considerar el certamen una relíquia del passat
que no atreu els bons poetes:
És que els Jocs Florals ja no són, per més que aixís se’ls consideri, una institució viva. Els estimem, com
s’estimen les nobles antigalles; els venerem per sa alta significació i pel bé que han fet; els celebrem, però sols
un cop a l'any; perquè si n’abuséssim, devindríem poc sincers i els faríem indignes d’hostatjar la Bellesa, que
és la sinceritat mateixa. Aquesta la sentim tal com és, il·limitada, i trobem absurd, si bé ho mirem, que hi pugui
haver tractats de poètica i que un poeta hagi d’aprendre de fer versos tallant-los amb patró. («Pròleg» XII)
En segon lloc, i amb la voluntat de donar «una impressió ingènua més que no pas una crítica erudita», re-
passa cronològicament la bibliografia poètica maragalliana i reprodueix fragments de les poesies que més
l’han colpit, com ara les de la secció «Pirenenques» de Poesies (1895): «La vaca cega» i «Goigs a la Verge
de Núria»; i les de Visions & Cants (1900): «El comte Arnau», «La fi d’en Serrallonga» i «La sardana».24
Quant a Les disperses, fa un esment especial a «Les roses franques», «L’ametller», «Soleiada», «Diades
d’amor» i «Oració a Santa Llúcia». I, en tercer lloc, sintetitza les principals qualitats de la poesia maraga-
22 Glòria Casals, a partir de la correspondència i l’endreça «Als amics de Joventut» que precedeix les poesies, recons-
trueix la gènesi del volum i l’índex primer que, per negligència de la impremta, no es va poder seguir (Maragall, Poesia 405-416).
23 A les vigílies de publicar-ne el primer plec, el trameté al poeta juntament amb una carta en què es justificava de la
manera següent: «Fent de crític, que és feina ingrata sobretot per a qui no en sap, però fent també d’apologista de vostè, que
això ja és més agradós per a un sincer admirador dels seus escrits com soc jo, he escrit aquest pròleg. I ara dispensi’m si aixís he
pretengut honrar la seva obra poètica, perquè, des del moment que el llibre és de vostè, jo em considero més que honrat havent-li
pogut posar quatre ratlles meves» (carta a Maragall, 29 de març de 1904).
24 Considera que el títol del volum és ben escaient a la seva naturalesa poètica: «En efecte: en Maragall no té lo que en
diem grans concepcions; més que crear, somnia, evoca, canta. És una poesia ingènua, sense cap llei d’artifici. No compon, no fa
més que veure intensament, despert o en somnis, i cantar lo que ha vist i l’ha impressionat» (Via, «Pròleg» XIX).
Dossier 97
lliana que es desprenen de l’anterior itinerari;25 no amaga el que reconeix que tal vegada és el seu únic
defecte: no ser prou curós en les traduccions de Goethe, en aquelles composicions de to més pompós
i acadèmic; i reprodueix fragments de l’«Elogi de la paraula», per tal d’arrodonir la seva presentació
de l’escriptor i el poeta. La sinceritat i la senzillesa en majúscules, màximes virtuts de Maragall que
emanen també de la paraula viva, esdevenen el postulat poètic que el prologuista reclama en les pro-
duccions dels joves moderns:
En Maragall és un revolucionari dintre l’actual renaixement català. Als escollits els hi ha fet un gran bé; no aixís
als inútils, petulants i inconscients que han pretengut imitar-lo; però tant se val, perquè ni aquests eren dels
cridats, ni de cap manera haurien fet cap revolució, ni res de profit en l’idioma ni en la poesia.
Gran sort per als joves, gran sort per als moderns si comprenem que per a fer art veritable cal simplificar, lliurar-
nos d’influències i ressabis, mostrar-nos nosaltres mateixos en la plenitud del nostre sentir senzill. Fem-ho aixís,
retornem a la naturalesa, i arribarem a entendre’ns amb aquell llenguatge viu i sobri que avui, tarats com estem,
ens sembla incoherent: el llenguatge verament humà i també el ver llenguatge dels poetes. («Pròleg» XXXV)
Amb la concessió a Maragall de la Flor Natural als Jocs Florals d’aquell any i el seu consegüent nome-
nament com a Mestre en Gai Saber arriba l’apoteosi en l’exaltació d’aquesta poètica a les pàgines de
Joventut, la qual s'esdevé durant aquest mateix mes de maig. El primer número del mes s'obre amb un
article de Via adreçat al cos d’adjunts dels Jocs Florals, en què proposa que, a partir d’aquesta darrera
i justa proclamació, no s’atorguin més títols de mestre en gai saber, ja que aquesta decisió implicaria no
solament la modernització del certamen sinó també el rebuig a la poesia més artificiosa tan combatuda
en els seus articles i, així, una aposta per la poesia de la natura i l’espontaneisme maragallià («Quel-
com»). En el mateix número, es reserven tres pàgines per a la publicació dels tres premis principals:
«Glosa» de Joan Maragall (Flor natural), «Coronas» de Josep Carner (Viola d’or i argent) i «Cisma»
de Miquel Ferrà (Englantina d’or). A finals de mes, es publica el Suplement Cinquantenari del Felibrige,
encapçalat per Maragall amb el poema «Als felibres provençals»,26 una elecció d’allò més escaient per
la proximitat del premi als Jocs Florals i perquè la trama amorosa que constitueix l’eix vertebrador del
poema, en paraules del mateix poeta, «és una visió d’un reialme pirinenc».27
No s’ha de perdre de vista que, mentre Via s’escarrassa en la defensa de la poesia maragalliana,
en paral·lel, el setmanari, de la mà de Jeroni Zanné, Arnau Martínez i Serinyà i Ramon Miquel i Pla-
25 «[...] l’hem seguit en sos arrobaments de visionari sublim i en sos cants populars plens de salut i joia; hem vist que
sempre és humà, que mai és depriment; hem apreciat com sent la poesia familiar, i com ses amoroses són de lo més sencer i
sanitós que s’ha escrit en català; hem observat que al cantar l’amor subjectivament no el porta mai una passió migrada, sinó que
viu l’idil·li hermós de la naturalesa feconda, i menyspreua per xorcs o per falsos aquells drames rancuniosos que sols fereixen
els que no senten prou alt o els degenerats; hem vist que tot això ho canta en Maragall amb versos ben seus, no amb versos
emmanllevats a qualsevol tractat de poètica: perquè ell sap prou que el vers veritable, aqueixa prodigiosa cristallisació de la be-
llesa, no el fixen lo que en diem consonants, ni l’allarga o escurça cap regla convencional i artificiosa. És massa gran per a que
pugui ajustar-se sempre a unes mateixes mides, és massa senzill per a que les pompes retòriques no el profanin» (Via, «Pròleg»
XXVII-XXVIII).
26 Per la correspondència amb Lluís Via sabem que en un primer moment Maragall havia rebut un encàrrec potser més
ambiciós del qual es va desdir. La insistència de Via reclamant-li la firma es fonamentava en el fet d’haver estat premiat als Jocs
Florals (carta a J. Maragall [maig de 1904]).
27 Citem de Glòria Casals, la qual contextualitza el poema i tracta de les vinculacions literàries entre els escriptors cata-
lans i el felibritge en el davantal que el precedeix (Maragall, Poesia 640-647).
98
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
nas, està promocionant l’estètica arbitrària.28 L’any 1904 les posicions estan ben polaritzades i a partir
d’aquest moment la batalla es desplaça també a les pàgines de creació literària, on Martínez i Serinyà
pren les regnes de la secció de «Sonets», que havia deixat l’any anterior Riera i Riquer, i hi publica
dotze composicions en dues tandes, el 28 d’agost i el 22 de setembre. A l’endemig, el 8 de setembre,
i sorprenentment, Via en publica sis («Sonets»).29 Es tracta del segon cop que hi aporta poemes i, en
aquesta ocasió, els dedica a Rafael Vallès i Roderich, un col·laborador fictici i jocós, rere el nom del qual
s’amagaven indistintament els redactors de Joventut. Coneixent la filiació poètica de Via i la seva ani-
madversió pel sonet, l’endreça a aquest col·laborador no pot ser més encertada; a més, temàticament,
els poemes tracten sobre la natura i el paisatge, els poetes artificiosos i el sonet. La darrera composició,
«Llibertat», ve a ser un contundent al·legat en contra de l’estètica arbitrària des del cor de la secció que
l’aixopluga i potencia:
Els freds preceptes mètrics, la rima, la mesura,
l’artificiós llenguatge de trobadors banals...
Vulgau, amor, lliurar-me’n, d’eixa immoral tortura
de cloure en migrats motllos belleses eternals.
Oïu-la, l’harmonia sublim de la natura:
tota ella és convergència de ritmes desiguals.
Podré amb compàs i escaire tallar la pedra dura:
jamai l’urna que tanqui l’amor i els ideals.
Me plauen les estrofes d’inculta melodia
fent desiguals volades pel cel de la poesia
com aus que a l’atzar solquen els horissons llunyans:
com lliures esbufeguen de l’huracà les ratxes,
com lliures se desgranen las ones de la platjes,
que per això són belles i per això són grans.
A partir d’aquest moment, Via s’inhibirà en els seus comentaris a favor de l’estètica maragalliana i, al-
hora, les col·laboracions de Maragall seran escadusseres: es redueixen a la publicació de dos poemes
28 Hem analitzat aquesta pugna entre partidaris de l’arbitrarisme i els espontaneistes a Farré («Costa i Llobera») i amb
exhaustivitat en l’apartat «Batalla del sonet: qüestionament intern de models poètics» («Joventut» 558-601; La revista 195-239).
Més recentment, Martí Duran s’hi ha referit en contrastar les teories poètiques de Zanné i Maragall («Jeroni Zanné»).
29 Es tracta de «Discreteig», «El cenobi», «Idili dels arbres», «Crepuscle», «Vilafranca» i «Llibertat».
Dossier 99
(«La sirena. Fragment» en el número de Cap d’Any de 1905 i «Revêrie» en el darrer número extraordi-
nari amb què s’acomiada la revista) i, enmig de la campanya de promoció d’una innovadora fórmula de
jocs florals, patrocinada per un dels mecenes de Joventut, Joan Vergés i Barris, el setmanari publica el
seu discurs presidencial de «La Festa de la Bellesa» a Palafrugell (Farré, La revista 73-75).
La confrontació estètica interna i les tensions en l’àmbit catalanista que es debatien en la revista de-
gueren influir en la decisió de Maragall de no publicar Enllà a la Biblioteca Joventut.30 El volum editat
per L’Avenç sortí a la venda el 17 de maig de 1906 i va ser Oriol Martí, i no pas el crític literari de Jo-
ventut, Ramon Miquel i Planas, qui sortí a donar-ne la benvinguda i a destacar-ne la modernitat («Notes
bibliogràfiques»).31 Martí aportarà un argument nou a favor de Maragall (la vinculació del paisatge amb
la pàtria), que Via reprendrà en la seva darrera defensa arran de l’aparició del volum Poesies catalanes
de Melcior de Palau:
Emperò els qui en l’actual renaixement del verb català cerquem trobar-nos-hi nosaltres mateixos, amb esperit
propi i pròpies emocions, i amb llenguatge ben nostre, ben viu i per tant ben català; els qui per a cantar a Grècia
i a Roma com els antics les cantaven, en lloc d’imitar an aquests voldríem abans saber com les veiem, com
les vivim i com les sentim nosaltres; els que assistim plens de fervor al bell miracle de la renaixença de nostra
nacionalitat, que és alhora confirmació i transformació de l’ànima de tot un poble... nosaltres, en fi, deixaríem de
banda les formes estètiques consagrades, i tot agraint als Costa i Llobera sos bons serveis d’erudició i cultura,
trobaríem més poètica, més ferma i viva la forma de Maragall. («Notes bibliogràfiques» 456)
Un cop Joventut arriba a la fi, i, amb la recent edició d’Enllà, sense perspectives que Maragall torni a
confiar l’edició de cap altra obra a la Biblioteca,32 Lluís Via seguirà el seu mestratge des de l’àmbit de la
creació literària amb l’inici seriós de la seva trajectòria poètica en català.
30 En una carta del 17 d’octubre de 1905, Via, amb la intenció d’aconseguir de Víctor Català un nou llibre per a la Biblioteca,
repetia estratègia amb la narradora i li feia saber que, al costat d’obres ja confirmades d’Enric de Fuentes i d’Adrià Gual, era probable
que també n’oferissin una de Maragall (Epistolari I 75-76). Més endavant Joventut va anunciar la seva futura participació, però sense
concretar cap títol (Redacció, «Joventut en 1906» 3).
31 Privadament, Via i Martí li havien regraciat per carta l’obsequi d’Enllà. Via aprofitarà per atacar els partidaris de l’artifici
formal: «A poc de rebut son llibre, va quedar tot llegit. Diu tantes coses bones, amb tanta i tan excelsa poesia! Després de llegir-lo,
jo no puc veure altres versos que els seus, perquè en els seus versos la poesia m’hi apareix verge. I compadeixo els qui, de tant
rebregar la poesia que és suprema veritat, acaben per fer-nos semblar mentida les més fondes afeccions i per llevar-nos tota fe».
Després, destaca per sobre de tot les «Muntanyes» i la secció «L’ànima» i li transmet el seu entusiasme pel nou llibre: «Jo només
sé dir-li que la meva admiració pel seu llibre és gran, per lo molt que em fa sentir y aprendre. Sentint és com aprenen millor els
febles com jo: emperò febles que es volen fer forts en ses febleses» (carta a J. Maragall, 23 de maig de 1906).
32 Maragall es va vincular amb el grup de Joventut com a mediador en les publicacions d’altres autors: per exemple, és
el cas del poema «Pregària» de Josep Brossa Roger, publicat el 15 d’octubre de 1903 (carta de Via a J. Maragall, 9 d’octubre de
1903); tres dies més tard, Brossa es queixava a Maragall de les errades que hi havia detectat: «En Joventut hi he vist dues erra-
des ben grosses: “trencat” en lloc de trenat i “enganyada” per enganyosa, de modo que amb la darrera equivocació fins [e]s perd
l’assonància» (postal a Maragall, 18 d’octubre de 1903). De manera molt més destacada, sabem que va intervenir directament o
indirecta en l’edició a la Biblioteca Joventut de Romàntics d’ara (1906) d’Enric de Fuentes i de Contes d’un filòsof (1908) de Diego
Ruiz, el qual va encapçalar amb un pròleg (Farré, «Maragall, corresponsal»).
100
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
El salt a la poesia en llengua catalana de la mà de Maragall
Com Josep Pijoan, Joan Maragall i Lluís Millet, entre altres, Lluís Via també va ser un dels estadants
de la Figuera, la masia del Pla de la Calma on, en dues ocasions, a l’octubre de 1902 i al maig de
1903, Maragall feu estada i hi va acabar de formular la seva teoria de la paraula viva de l’«Elogi de la
paraula».33 La feble salut de Via l’obligava a deixar Barcelona durant els mesos forts de calor i cercar
llocs més sanitosos (Cateura 149-152).34 L’estiu de 1906, després de passar uns dies a Montserrat i al
santuari de la Mare de Déu de la Salut, a la Garrotxa, s’instal·là del 21 d’agost al 27 de setembre aproxi-
madament a la Figuera, que gaudia d’un clima sec i menys fred que el de l’anterior indret. Així responia
Via a Víctor Català, la qual, segons deduïm, li havia recomanat cuidar-se i reposar de tanta feina com
portava a les espatlles amb la direcció de Joventut:
Vostè llegeix com en un llibre en mon esperit neguitós; vostè i en Maragall (que també hi veu clar de tan
somiador que és o ha sigut a voltes) me donen bons consells i coincideixen a l’apreciar ma malaltia. «Si l’esperit
va amunt, el cos ja el seguirà –me diu mon bon amic–, perquè esperit i cos venen a ésser lo mateix, i això no
són més que noms». Jo he volgut fer-lo reposar, el meu pobre esperit reclòs en un cos també fadigat, i a l’efecte
m’he privat gairebé en absolut de llibres i periòdics. Ni la Joventut m’ha sigut enviada, aqueixa Joventut que
verdaderament, per pròpies o agenes culpes, no ha pogut ésser mai lo que jo desitjava que fos. Mes no tothom
li ha volgut tant de bé com jo, en ma vehemència, li volia. (Epistolari I 87-88)
Via va aprofitar la seva estada per a escriure versos, com confessa a Maragall en una carta del 10 d’oc-
tubre, en la qual li n’adjunta una altra de la nena del mas, Lola Grau, escrita amb uns versos ingenus i
sincers que Via no s’està de celebrar.35 La sinceritat i la senzillesa, les dues virtuts que destacava en el
seu pròleg de Les disperses, són les que també reverencia en aquesta ocasió, tot associant-les al fet
d’escriure en català:
Jo, que tinc afició a escriure (a escriure per mi, perquè lo del periòdic no és lo meu, sinó l'obligació meva),
sempre he tingut por de fer versos en català. Els versos catalans me sembla que haurien d’ésser una cosa
sagrada. En castellà, catorze o quinze anys enrere, n’havia fets a milers de milers. Els feia amb una gran traça
i una gran falsetat. Ahir, quan vostè em preguntava què havia escrit, me venien tentacions de llegir-li lo que mai
llegeixo a ningú: els pocs versos catalans que he fet. Després vaig repassar els de la Lola i en vaig desistir. Però
qui sap! Potser un dia, a vostè que és tan amable, li demani mitja hora d’atenció.
Aquest pudor a mostrar-se públicament, en allò més íntim, s’havia fet palès a Joventut, al maig i al juny
d’aquell any, en publicar amb el pseudònim Pau Llivi i Gasés la traducció «Música», de Violette Bouyer
33 No era la primera vegada que Via feia estades al Montseny, ja que l’estiu de 1901 els redactors de Joventut van dur-hi
mossèn Cinto Verdaguer d’excursió per tal de celebrar l’aparició d’Aires del Montseny.
34 Així ho comentava a Víctor Català en les cartes dels dies 14 de juliol i 4, 19 i 28 d’agost (Epistolari I 82-83, 85-88).
35 «Aquí té la carta que ahir vaig rebre de la Lola per vostè. Els he llegit aquests versos que no són bons ni dolents, però
són millors, perquè estan plens d’una serenitat i una tendresa que no tenen molts escriptors. Què me’n diu del “rodó com una
pinya i petit com un pinyó”? Que ben trobat, que ben vist i que natural!» (carta de Via a J. Maragall, 10 d’octubre 1902). Lola es
referia així a Raimon, el desè fill de Maragall, nascut el 24 de setembre (Cateura 179-208).
Dossier 101
Karr, i «Conhort». Ara bé, a l’endemà d’aquesta confessió sobre la seva secreta inclinació a escriure
versos, surt publicat amb el seu nom «Visió d’estiu», poema amb data de setembre d’aquell mateix any
dedicat al seu company de redacció Anton Busquets i Punset, i al desembre, hi torna amb «La meva
amor s’ha despullat...»: en incorporar els dos poemes al volum Esteles, va titular-los, respectivament,
«L’era» i «Plenitud». No és, doncs, gaire agosarat pensar que, rere la publicació d’aquests poemes així
com del fet de donar un pas endavant i decidir-se a publicar Esteles (1907), hi hagi Maragall, ja que, a
banda de la coincidència primera, ens consta per l’epistolari d’ambdós poetes que Via acostumava a
donar-li a conèixer alguns poemes abans de publicar-los.
El llibre va aparèixer a la Biblioteca Joventut i es posà la venda al juny.36 Adrià Gual va il·lustrar la co-
berta amb un dibuix d’un paisatge muntanyenc, nocturn i amb el cel guarnit d’estels. El títol és pres en
dos sentits: per la il·lustració, esteles és sinònim del mot estrelles i ens recorda el paisatge pirinenc de
l’evocació de Maragall en l’«Elogi de la paraula»:
Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, en «aquelles mountines que tan hautes soun», que sortí de la fosca
una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que em digués quelcom en la seva llengua pròpia, i
ella, tota admirada, signà el cel estrellat, i feu només així: «Lis esteles...» i em semblà que també això era parlar.
[...] «Aquella canal»... «Lis esteles»... «Mira»... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen
en la palpitació rítmica de l’Univers. Sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redir-les amb innocència
reveladora, perquè el poeta és l’home més innocent i més savi de la terra». (OC I 665)
I, en sentit figurat, remet a les empremtes que la vida va deixant en passar i que la poesia immortalit-
za.37 Els diferents tipus d’empremtes donen nom a les tres primeres seccions amb què Via organitza el
volum, «Llegendàries», «Populars» i «Íntimes», amb tres, sis i deu poemes respectivament. El conjunt
es clou amb una secció titulada «Sonets», amb catorze poemes, nombre que coincideix amb el total de
versos d’aquest tipus de composició. És curiós com, amb aquesta estructuració, Via construeix la seva
autobiografia poètica pel que fa a la temàtica i als recursos: del tractament de la història i la recreació
d’esdeveniments populars, que tant han abundat en la poètica vuitcentista, passa a l’intimisme, on més
es palesa la influència de la poesia maragalliana, i, aproximant-se a les modernes tendències, assaja
el sonet, la inclusió del qual, no obstant això, s’afanya a justificar en les «Observacions» dient que,
malgrat no ser-ne partidari, aquests «m’han sigut, gairebé tots, suggerits per un sentiment que m’ha
semblat poètic, i és clar que, més que sonets, he pretès fer poesia» (Esteles 83).
Una part important de les composicions del recull, com hem vist, havien aparegut a Joventut i les que
ofereix són el resultat d’una tria entre els poemes antics i els nous més fidels a l’espontaneïtat, per
36 El 15 de juny la revista Futurisme publicava «El vostre bes» i feia constar que pertanyia al recent publicat llibre Esteles.
37 El poema que obre el volum així ho indica: «Cada vritat, cada mentida, | és una nau que en nostra vida, | com en el
mar, hi deixa estela: | fonda, si avança a tota vela, | soma, si es mou emperesida. | Ditxes viscudes o somniades, | gestes reals
o imaginades, | com naus que emigren han passat. | Cerquen un terme: l’Alegria; | obren un solc: la Melangia; | deixen l’estela
per comiat, | i tota estela és Poesia» (Esteles 5).
102
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
bé que els retoca «procurant no destruir [...] l’harmonia primordial, la interna, la que deu animar tota
manifestació d’art i que no es produeix en cada consonant, sinó en cada paraula, quan qui parla és un
escollit i al dir lo que sent, a l’interpretar o copiar la naturalesa, no se’n separa, sinó que se’n fa part
integrant» (83).38 A banda d’aquestes apreciacions de maragallisme estètic manifest, Via reconeix que
«Vagant pels cims» és fruit de la impressió que li produí un vers dels «Goigs a la Verge de Núria».
El millor aval com a escriptor va ser, sens dubte, el del mateix Maragall en la semblança escrita a
l’agost a Gent Nova: «Sí, els seus llibres de prosa, el seu llibre de poesia, amb tota la seva gran riquesa
sentimental e ideal, amb tota la seva força d’expressió, van segellats amb una entrada d’encongiment
adorable en un home que és més fort que tants» («Lluís Via»). Tanmateix, pel que fa concretament a
la recepció coetània d’Esteles, Ramon Miquel i Planas, ex company de Joventut, en dona notícia a la
secció «Llibres nous» d’El Poble Català del dia 28 de juliol. El situa dins l’escola de Maragall, però avisa
que no n’és un imitador, perquè el domini del vers i els retocs a què sotmet la seva poesia l’aparten de
les exageracions, malgrat no deixar de ser espontània:
Si no és ell potser tan alt poeta com en Maragall, és, en canvi, més correcte, conciliant en un just mig els
dos extrems dels veristes i dels parnassians, que foren ja arribats, en llurs polèmiques, a formar escoles
irreconciliables si esperits ben equilibrats com en Lluís Via no vinguessin a demostrar pràcticament que tots
tenen raó. («Llibres nous» 1)39
Al setembre, Manuel de Montoliu manifesta la seva inicial estranyesa davant el volum d’Esteles, perquè
no coneixia la faceta poètica de Via i que ha decidit publicar les poesies en edat madura, als trenta-sis
anys («Un nou poeta»). Montoliu coincideix en tot amb Miquel i Planas, però concreta, amb exemples,
que la petjada maragalliana es fa visible en la «crua i violenta expressió sentimental de les aspres
realitats», de la tercera estrofa d’«El vostre bes», i en «la visió directa i sobtada del sentiment íntim de
les coses» que, com en «L’ametller» de Maragall, es manifesta en l’«Idil·li dels arbres». Finalment, Pau
Modolell i Sans a les pàgines de Gent Nova serà l’únic que farà un mínim esment a la secció «Llegen-
dàries», no pas per la vinculació bíblica, medieval o exòtica de les tres composicions que la integren,
sinó pel drama humà que s’hi exposa amb un estil «fresc i vibrant com el d’En Guimerà en sos millors
temps».40
38 Alexandre Plana glossarà aquestes observacions de Via en la presentació del poeta en l’Antologia de poetes catalans
moderns (35).
39 Via s’havia declarat, en ressenyar les poesies de Melcior de Palau, poc partidari de trobar aquest punt intermedi: «I
deploraríem l’anacronisme que s’observa en molts esperits qui pensant i sentint de conformetat amb els nostres temps, i propa-
gant literàriament i sociològicament doctrines modernes de fonda renovació espiritual, senten massa sovint l’atavisme del motllo
i vanament entonen himnes de vida a formes mortes. Un crític formal trobaria en el prudent ús d’ambdós genres i la prudent
harmonisació d’ambdues tendències, el desitjat equilibri. Indubtablement aital crític estaria en lo just... al revés dels qui, en art,
ens encisem molt menys amb la relativa justícia del qui judica que amb la suprema emoció del qui crea. Trobar feta la bellesa en
el convencionalisme dels motllos consagrats no ens sembla pas tan grat com descobrir-la verge i sense màcula, bevent-la de la
natura i de la vida» («Notes bibliogràfiques» 456).
40 En un enfocament global de la poesia vianiana, Castellanos, tot i situar el maragallisme en la poesia del paisatge i en la
més íntima, considera que, pel que fa a «a la composició del vers, a la utilització de l’anècdota i, fins i tot, al tractament de temes i
motius i tècniques de la poesia popular, és més a prop de Mestres. A més, gairebé contradient la seva poètica, tracta temes històrics,
llegendaris o bíblics, com les glosses de "Salambó", de Flaubert, a Esteles i Cullita, o els poemes "Maria Pecadora", "Plany d’una
moderna Hetaira", "Penèlope", "Cant de Deslliurança" (sobre Andròmeda), "Balkís", etc.» («La poesia modernista» 290).
Dossier 103
A Esteles seguí Del cor als llavis (1910): s’acabà d’estampar el 5 de novembre i es posà a la venda tot
seguit. Tenim notícies de la seva elaboració per diverses cartes que Via adreça a Caterina Albert l’any
1908 (Epistolari I 113-116): en una, del 12 de gener, li comenta que té embastat un nou llibre de versos
titulat Aquells cims..., que no sap quan publicarà; en una altra carta del 18 del mateix mes li’n dona més
informació:
El llibre de versos no el tinc pas gaire avançat. Moltes poesies són antigues, com ho eren la majoria de les
Esteles. Sols que n’he escrit alguna altra aquest darrer temps. En conjunt, ara com ara, sols ne trobo tretze
o catorze que em plaguin i responguin al meu fi, i... me’n manquen altres tantes almenys. En fi, jo desitjo
perseverar, però això s’ha de fer espontàniament, sense forçar la màquina. Si no és sentit, si no és curt i
ingènuo, me semblaria que no és meu. Si persevero, ja n’hi llegiré quelcom més endavant. (115)
Certament, no la forçà, la màquina, ja que el volum no aparegué fins dos anys i mig després d’aquestes
paraules. En la relació d’obres de Lluís Via que apareix a Esteles constava El Testament d’Amèlia en
preparació. Aquesta glossa de la cançó popular va ser musicada per Carme Karr i Joan B. Espadaler
i es representà per primer cop la nit del 24 de març de 1908, al Teatre Principal de Barcelona. En una
carta a Caterina Albert del 7 d’abril d’aquell any, es queixava de la representació dels actors i comenta-
va com havia concebut aquesta peça:
No era pas allò lo que havien de presentar; no eren pas aquelles entonacions les que els actors havien de donar
als meus versos. Mes, si comencen per no sentir l'obreta, què s’hi pot fer? Jo, tota la tragèdia de la cançó,
volia fer-la veure tristament i poèticament a la manera que en Gual sentia i presentava aqueixes coses en els
bons temps del Teatre Íntim. Mes ara en Gual no és al Principal, i no poden demanar-se peres als roures. Algú
s’ha cregut que també jo cercava èxits, i és un error. Jo sols cercava una impressió teatral, que no és pas un
efectisme, segons la manera com jo entenc el teatre en aquest punt. (Epistolari I 115-116)
Del cor als llavis, títol ben significatiu de la filiació poètica de Via, s’estructura en tres parts («Aquells
cims...», «Volades curtes» i «El testament d’Amèlia») i continua la línia poètica encetada amb Esteles.
El primer apartat consta de vint poemes; és el que ens remet més a la poesia de la natura i on millor
podem trobar la influència de Maragall: de fet, el poema que obre el recull ja fa referència als cims de
Núria, dels quals tan fortament restà impressionat amb la lectura dels «Goigs a la Verge de Núria». A
«Volades curtes», amb divuit poemes, inclou recreacions de temes llegendaris («Penèlope», «Plany
d’una moderna hetaira», «Cant de deslliurança»), les quals l’aproximen als gustos poètics de la nova
generació noucentista. I finalment, a «El Testament d’Amèlia», reprèn la temàtica popular. Per la ma-
teixa naturalesa d’aquesta última, ja representada, i pel fet de saber que Via considerava les llegendes
com a quelcom extern a ell, creiem que fou a última hora que la integrà al volum.41
41 Així ho expressa a Caterina Albert en una carta del 12 de gener de 1912: «Un nou llibre meu? Sí: tinc quasi preparat un
volum de llegendes en vers. Cosa exterior, de més pretensions literàries que els versos publicats... i també cosa menys sentida.
No sé pas quan ho publicaré. Potser mai» (Epistolari II 524).
104
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
Algunes dades de recepció de què disposem provenen de fonts epistolars. Maragall, que segueix la
producció poètica de Via de ben a prop, l’encoratja amb entusiasme:
Grans mercès pel bell present que m’ha fet de les seves poesies Del cor als llavis. Jo prou volia anar-les llegint
a poc a poc com demana sempre tota poesia vera; però el cor se me n’ha anat de cap a cap del llibre i me n’he
embriagat pròpiament. Cert que hi he trobat moments que vostè ja m’havia anticipat, i per veure lo que era i lo
que no m’era nou, m’he trobat al capdavall del llibre sense adonar-me’n. Que ben acabat amb aquella ratxada
tràgica d’«El Testament d’Amèlia», darrere del bell aire del «Cant de deslliurança», noble, brillant i fort com
l’acer carduccià; i aquella inquietud de la «Penèlope» que ja coneixia, tan plena de passió amargada; i aquell
«Vixit» que la solemnitat ne reté el sanglot d’enterniment; i la gràcia que m’era desconeguda de l’«Aniversari».
En tot aquest llibre la personalitat poètica d’Esteles revé augmentada: hi ha més passió i més claretat ensems,
més vida i art d’una peça. Un exemplar d’això són les «Hores negres», que m’ha semblat que ja coneixia, però
que m’han reprès de tal manera que m’ha semblat la cosa més forta de tot el llibre. Però... i el «Costa amunt»?
Ja veu, la meva impressió és ara un xic confosa pel modo com he fet la lectura. Hauré de repassar-lo amb més
calma perquè em resti a dins més clar. Però ara no he sabut estar-me d’aquesta efusió immediata. Ara recordo
aquell ardent i cast «Setembre» que també em sembla lo mellor.
En fi, per tot el llibre l'enhorabona... i avant, ja que em sembla veure’l a vostè en estat de gràcia.
(Carta a Via, 25 setembre [novembre] 1910).42
I Lluís Via, el 3 de desembre, en resposta a una carta de Caterina Albert, li avança l’opinió que imagina
que en tindrà la crítica i li confessa estar especialment satisfet dels poemes d’«Aquells cims...»:
La crítica, com de costum en els petits llibres meus, no tindrà pas les bondats de vostè. Considerarà, amb raó,
que el llibre és ben poc transcendental, i recordarà, sense dir-ho, però amb raó també, que jo soc i he sigut
molt independent. Però veliaquí que particularment comencen a arribar-me opinions no demanades, però molt
volgudes, que m’alaben l’obra més de lo que jo crec que ella mereix, i que em diuen que sa lectura ha sigut
motiu de nobles enterniments. Jo no em pensava pas tant, ni puc desitjar més. Entre aquestes opinions, la de
vostè em mereix especial consideració, i em fa content, per més que tregui d’ella la part de benevolença que
sa bona amistat li suggereix.
Crec com vostè que la primera part, la d’«Aquells cims...» , és lo més fresc i millor, i ara em sap greu d’haver-la
abreviada traient-ne set o vuit composicions per a evitar el perill de la monotonia. En fi, ja està fet, i, si l’efecte
ha sigut bo, res hem perdut. (Epistolari II 522-523)
Certament, la premsa no serà tan benèvola. D’una banda, i des d’El Poble Català, Josep Massó i
Ventós afirma que tant a «Aquells cims...» com a «Volades curtes» l’amor constitueix l’eix vertebral del
recull, un amor uniforme i sensual que no difereix en res del que ja havia exposat a Esteles; tant és així
42 El mes que s’hi consigna és erroni ja que el llibre no s’havia editat. Maragall hi ha resseguit les composicions que l’han
impressionat més seguint l’ordre invers de lectura, és a dir, des del final al principi del volum. A més, recordant el poema «Setem-
bre», que s’acaba amb l’anunci d’un embaràs de l’estimada, ironitza sobre l’estat de gràcia literària en què es troba Via en donar
vida a aquest nou recull.
Dossier 105
que el primer llibre i Del cor als llavis li semblen dues parts d’una única obra i no hi observa cap evolució
positiva. A més, considera que la incorporació d’«El Testament d’Amèlia», en què solament s’esbossa
la llegenda, perjudica el conjunt. I, d’una altra banda, Josep M. López Picó a les pàgines de La Cata-
luña deixa ben clar que es tracta d’un llibre d’una sensibilitat i estètica passada de moda, per bé que
«variando la cronología, el libro es excelente. Hay en él fulguraciones a la manera intuitiva, matices de
ingenuidad deliciosísima y una muy alta estima de la dignidad del escritor que le hacen digno aprecio».
El Noucentisme, amb tota l’empenta de jove moviment cultural bel·ligerant, havia anat imposant els
seus postulats poètics segons els quals la poesia de Via no tenia interès.43 No podia ser d’altra manera
en un escriptor que, com indica Apeles Mestres en l’ingrés del seu bon amic a l’Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona l’any 1923, tant en prosa com en poesia, seguia el precepte de «pensar alt, sentir
fondo i parlar clar» (22), que pintava «sols lo que veu, lo que el fa sentir, lo que li va al cor, i tal com el cor
li dicta així ho escriu» (25) i que, malgrat la fascinació que sentia per la natura, col·locava temàticament
la dona al centre del seu univers poètic.44 Al seu torn, Via no s’estarà de manifestar-se obertament en
contra de l’estètica i del llenguatge dels nous poetes noucentistes, dels anomenats «cerebrals», en els
seus parlaments presidencials dels Jocs Florals de Badalona de 1907 i de la Festa de la Poesia i de la
Música de Gràcia de 1917,45 aplegats a Llevor dispersa (1918), i en el discurs d’entrada a l’Acadèmia
de Bones Lletres de Barcelona, «De l’emoció literària» (1923).46
Per concloure
Els noms de Via i Maragall, doncs, s’entrellacen en aquesta primera dècada de segle XX en els àmbits
de la creació poètica i de la promoció de la moderna poesia espontània i de naturalesa, en un context
en progressiva tensió amb els parnassians i la nova generació noucentista.
43 Alexandre Plana l’inclou de manera poc entusiasta en la seva Antologia de poetes catalans moderns i fa raure les
imperfeccions de la seva poesia als seus principis estètics: «Les poesies d’En Lluís Via no són d’una tècnica acabada; tenen a
voltes un aire de deixadesa, sigui per la imperfecció de la rima o per l’ús de termes que no escauen del tot al tema poètic. Les
seves idees en estètica podran justificar-ho. En Lluís Via, que cerca en la paraula l’expressió de si mateix, no pot trobar en l’ob-
jectivitat la seva norma» (35).
44 M. Àngela Cerdà ha estudiat la mitologia femenina en la poesia vianiana i n’ha classificat les imatges en tres apartats:
estampes remotes i exòtiques, estampes galants i íntimes, estampes místiques.
45 En aquest cas, en el discurs antinoucentista reivindicarà el mestratge de Maragall: «Goethe afirmà que no hi ha res
tan funest com una ignorància activa. Podríem afegir que no hi ha res que fatigui tant, ni que envelleixi més de pressa, que una
mediocritat sapient. Mes tornaran els vers poetes i tornarà l’emoció, triomfant de conceptismes i culteranismes més prosaics
que la mateixa prosa; triomfant d’unes subtileses que devenen deformitats quan no tenen res que veure amb les subtileses de
l’esperit. És l’emoció la que ha de menar el poeta. La calor d’una sola emoció real i viva, fecundant una estrofa, un vers, un mot,
el més senzill, val més que tot això. Ja ho digué En Maragall, el jove en plenitud, el que no malmetia el pensament amb disquisi-
cions banals ni adulterava el llenguatge amb flexions aturmentades; el que, sense pretensions depuradores, el sabia consagrar»
(Llevor 29-30).
46 De la seva crítica al panorama literari dominant no quedaran exempts els avantguardistes, tal com es desprèn d’una
carta a Caterina Albert del 26 de juny de 1920: «Llegint-la a vostè, que a la claretat hi ajunta l’exquisitat dels vers artistes i els
acerts definitius dels elegits, un hom se reposa de tantes extravagàncies d’esperits ineptes, de tantes fantasies de cervells impo-
tents, de tantes teories d’ondes hertzianes i de natura morta...; un hom sent la vera vida arreu, i la descobreix en el fons de les
ànimes, en lo més amarg de ses desolacions i en lo més pur de sos èxtasis; i és aquest, per a mi, el millor bé, la millor fruïció, la
finalitat tota de l’art» (Epistolari II 530).
106
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
A Joventut, a banda de la presència de composicions poètiques de Maragall i dels comentaris lauda-

toris a la seva estètica, i amb la secció de crítica literària en mans de Jeroni Zanné i de Ramon Miquel
i Planas, fervents defensors del rigor formal i del sonet, la direcció literària del setmanari permet a Via
apostar a favor de la poesia de filiació maragalliana mitjançant la publicació, de manera preferent entre
1901 i 1904, de multitud de composicions de l’anomenada «poesia de la natura», la qual retrata sobre-
tot l’harmonia còsmica reflectida en els cicles vitals, en el contrast entre la vida del camp i la de la ciutat
i en la presentació de la temàtica amorosa de forma plàcida i idíl·lica, en què es convida l’enamorada
a aprofitar el marc natural per a gaudir del moment. Partint d’un enfocament vitalista i pagà, Xavier
Viura, Joan M. Guasch, Josep Lleonart, Víctor Català, Rafel Nogueras i Oller, Pere Martí i Peiró, Arnau
Martínez i Serinyà, Ignasi Soler i Escofet, Jaume Terrí, Trinitat Catasús i Pere Prat Gaballí, entre altres,
hi ofereixen mostres d’una poesia en comunió amb la natura, senzilla en les formes i genuïna quant a
l’expressió dels sentiments i de les emocions, que segueixen l’estela maragalliana (Farré, La revista
141-162). A més, Via posa en valor la sinceritat, l’espontaneïtat, la ingenuïtat, la senzillesa, la força,
la bellesa i les passions no depriments en les seves comptades ressenyes de volums poètics d’autors
com Víctor Català, Ramon Suriñach i Senties i Melcior de Palau.
Seguint el mestratge de Maragall i animat per ell, un cop acabada la tasca al capdavant de Joventut,
Via emprendrà de manera decidida el camí del conreu poètic en la llengua pròpia amb la publicació
d’Esteles (1907) i Del cor als llavis (1910), uns volums en què ofereix una visió harmònica d’una natura
que esdevé un mirall de les seves emocions i en la qual la dona pren el màxim protagonisme.47 Els
pilars d’aquesta poètica es mantindran ben ferms malgrat que Via s’acosti més endavant a formes més
cultes, com els sonets.
Després de la mort de Maragall, tot i que publicarà dos reculls poètics més, Cullita (1916) i A mitja veu
(1920), i traduirà al català el volum Poesies (1925) de Lorenzo Stecchetti, Via s’anirà apartant a poc a
poc de la vida pública i, ben lluny d’aquell esperit de modernitat i eclecticisme amb què va guiar sota la
seva direcció el setmanari Joventut, s’arrecerarà al costat dels seus dos grans amics, Àngel Guimerà i
Apeles Mestres, per als quals revisarà i traduirà textos, i publicarà en plataformes editorials dels sectors
renaixentistes contraris a la normativa fabriana,48 com ara la revista Catalana, fundada per Francesc
Matheu, o l’antologia Lectura Popular, per a la qual, a partir de 1915, redactarà les semblances dels
autors escollits.
Bibliografia
Brossa i Roger, Josep. «Pregària». Joventut, núm. 192, 15 oct. 1903, p. 682.
47 Alexandre Plana (35) ho exemplifica de la manera següent: «Tots, gairebé tots els seus versos ajunten el reflecte i la
cosa reflectada, el paisatge i la torbació personal. Si canta la claror del vespre, sent com l’oració que fan el cloquer, el pagès, la
reïna dels boscos i la primera estrella apareguda li penetra al cos i li fa desitjar en veure en els ulls de la dona amada un goig
radiant “sota el mantell de l’estelada” (“Vesprada”)».
48 En l’antologia Poesies (1924), amb pròleg d’Apeles Mestres, s’hi fa constar que «A precs de l’antologiat es respecta la
seva ortografia».
Dossier 107
— Postal a Joan Maragall, 18 oct. 1903. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Bibliote-
ca de Catalunya, mrgll-Mss. 1-14-3, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/3439. Consulta: 4 jul. 2020.
Bouyer Karr, Violette. «Música», trad. de Pau Llivi i Gasés (Lluís Via). Joventut, núm. 327, 17 maig
1906, p. 309.
Cassany, Enric. El costumisme en la prosa catalana del segle XIX. Curial, 1992.
Castellanos, Jordi. «La poesia modernista». Història de la literatura catalana, vol. VIII, dir. per Joaquim
Molas. Ariel, 1986, p. 247-323.
— Antologia de la poesia modernista. Eds. 62, 1990.
Català, Víctor. Obres completes. Selecta, 1972.
— Epistolari de Víctor Català, ed. d’Irene Muñoz i Pairet. CCG Edicions, vol. I, 2005.
— Epistolari de Víctor Català, ed. d’Irene Muñoz i Pairet. CCG Edicions, vol. II, 2009.
Cateura i Valls, Xavier, ed. Una història poc coneguda del Montseny. Farell, 2013.
Cerdà i Surroca, Maria Àngela. «Estampes poètiques de Lluís Via». Miscel·lània Joan Fuster. Estudis
de llengua i literatura, vol. I, ed. d’Antoni Ferrando i d’Albert G. Hauf. Publicacions de l’Abadia de Mont-
serrat, 1989, p. 317-334.
Farré i Vilalta, Imma. «Verdaguer i Joventut: història d’una instrumentalització». Llengua & Literatura,
núm. 14, 2003, p. 45-96.
— «Costa i Llobera: l’entronització de l’Horaci català a Joventut». Miquel Costa i Llobera i els llenguat-
ges estètics del seu temps, ed. de Margalida Prats i Maria Isabel Ripoll. Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2007, p. 353-368.
— «Joan Maragall a Joventut: música i traducció». Maragall: textos i contextos, ed. de Glòria Casals i
Meritxell Talavera. Universitat Autònoma de Barcelona, 2012, p. 85-97.
— «Maragall, corresponsal d’Enric de Fuentes i Diego Ruiz: dues cares del mestratge literari». Haidé.
Estudis Maragallians, núm. 4, 2015, p. 19-40.
— «Joventut (1900-1906) i el darrer modernisme». Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2016, www.
tdx.cat/handle/10803/392733. Consulta: 12 ago. 2020.
— «La crítica teatral al setmanari Joventut (1900-1906)». Els Marges, núm. 110, tardor 2016, p. 58-83.
— La revista «Joventut»: literatura, modernitat i eclecticisme. Universitat Rovira i Virgili, 2019.
Goethe, Johann Wolfgang. «Els tres arcàngels», trad. de Joan Maragall. Joventut, núm. 204, 7 gen.
1904, p. 10.
Karr, Carme. Carta a Joan Maragall, 1 ago. 1907. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-
1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss.2/48/10/2, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/4530.
108
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
Consulta: 4 jul. 2020.
— Carta a Joan Maragall, 12 ago. 1907. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911.
Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 2-48-11/3, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/4534. Con-
sulta: jul. 2020.
— Postal a Joan Maragall, [12] ago.1907. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911.
Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 2/48/9, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/4527. Consulta:
4 jul. 2020.
Llivi i Gasés, Pau (Lluís Via). «Conhort». Joventut, núm. 333, 28 juny 1906, p. 411.
«Lluís Via». Lectura Popular (Biblioteca d’autors catalans), núm. 16, [17 ago.] 1913.
López-Picó, Josep M. «Notas al margen». La Cataluña, núm. 169, 31 des. 1910, p. 829.
Maragall, Joan. «Oració a Santa Llúcia». Joventut, núm. 47, 3 gen. 1901, p. 25.
— «Els ametllers». Joventut, núm. 99, 2 gen. 1902, p. 21.
— «Pirenenca». Joventut, núm. 151, 1 gen. 1903, p. 25.
— «La nostra bandera». Joventut, núm. 172 (supl.), 28 maig 1903, p. 5.
— Les disperses. Joventut, 1904.
— «Glosa». Joventut, núm. 221, 5 maig 1904, p. 288.
— «Als felibres provençals». Joventut, núm. 224 (supl.), 26 maig 1904, p. 1.
— «La sirena (fragment)». Joventut, núm. 256, 5 gen. 1905, p. 10.
— «Festa de la Bellesa. Discurs presidencial». Joventut, núm. 285, 27 jul. 1905, p. 477-479.
— «Rêverie». Joventut, núm. 359, 31 des. 1906, p. 833.
— Carta a Carme Karr, 2 ago. 1907. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Biblioteca
de Catalunya, mrgll-Mss. 5-20-6, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/1067. Consulta: 4 jul. 2020.
— «Lluís Via y Pagés». Gent Nova, núm. 299, 15 ago. 1907, p. 3.
— Carta a Lluís Via, 25 set. [nov.] 1910. Biblioteca de Catalunya, Ms. 2218, núm. 242.
— Obres completes [OC]. Selecta, vol. I-II, 1981.
Martí, Oriol. «Bibliografia». Joventut, núm. 38, 1 nov. 1900, p. 604-606.
— Carta a Joan Maragall, 31 maig 1906. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Bi-
blioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 2-57-3, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/4905. Consulta: 4
jul. 2020.
Dossier 109
— «Notes bibliogràfiques», Joventut, núm. 330, 7 juny 1906, p. 362-363.
Massó i Ventós, Josep. «Bibliofília». El Poble Català, núm. 2112, 16 des. 1910, p. 3.
Mestres, Apeles. «Resposta». Discursos llegits en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en
la solemne recepció pública de D. Lluis Via y Pagès, el dia 9 de desembre de 1923. Imp. Atlas Geográfi-
co, 1923, p. 19-28.
Miquel i Planas, Ramon. «Llibres nous». El Poble Català, núm. 528, 28 jul. 1907, p. 1.
Modolell i Sans, Pau. «Esteles, de Lluis Via». Gent Nova, núm. 307, 5 oct. 1907, 1907, p. 3.
Montoliu, Manuel de. «Un nou poeta». El Poble Català, núm. 592, 30 set. 1907, p. 3.
Pin i Soler, Josep. Comentaris sobre llibres i autors. Arola Editors, 2005.
Plana, Alexandre. Antologia de poetes catalans moderns. Societat Catalana d’Edicions, 1914.
Redacció. «Prospecte pera 1901». Joventut, núm. 46 (supl.), 27 des. 1900.
— «Novas». Joventut, núm. 193, 22 oct. 1903, p. 702-703.
— «JOVENTUT en 1906. Any VII», Joventut, núm. 305 (supl.), 14 des 1905.
Ribera, Antoni. Carta a Joan Maragall, 20 feb. 1901. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-
1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 3-95-12, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/6325.
Consulta: 4 jul. 2020.
Rostand, Edmond. Cyrano de Bergerac, trad. de Lluís Via, Oriol Martí i Emili Tintorer. La Renaixensa 1899.
Schiller, Friedrich. «Cant de joya», trad. de Joan Maragall. Joventut, núm. 7, 29 març 1900, p. 104.
Shakespeare, William. Antonio y Cleopatra, adaptació de Lluís Via, Oriol Martí i Salvador Vilaregut. La
Renaixensa, 1899.
Stecchetti, Lorenzo (Olindo Guerrini). Poesies, trad. de Lluís Via. Il·lustració Catalana, 1925.
Tres ingenios ignorados (Lluís Via, Oriol Martí i Emili Tintorer). Marta y María o la muerte de Maceo.
Francisco J. Altés, 1898.
Via, Lluís. «Llantos y risas brotan...». La Ilustración Hispano-Americana, núm. 580, 13 des. 1891, p. 763.
— «Festa major», La Renaixensa, núm. 27-39, 1898, p. 577-585.
— «Risas y lágrimas», El Cantábrico, núm. 2764, 11 des. 1902, p. 1.
— «Risas y lágrimas», Heraldo de Zamora, núm. 1738, 12 des. 1902, p. 1.
— «Las monjas de Sant Ayman». Nuevo Mundo, núm. 70, 9 maig 1895, p. 6-8.
— Impresions y recorts. La Renaixensa, 1899.
110
Haidé, núm. 9, 2020, p. 85-112
— «Lo perdurable». Joventut, núm. 38, 1 nov. 1900, p. 605.
— «Parlem dels Jochs Florals», Joventut, núm. 44, 13 des. 1900, p. 689-691.
— «Llibres rebuts» [a]. Joventut, núm. 49, 17 gen. 1901, p. 69.
— «Llibres rebuts» [b]. Joventut, núm. 51, 31 gen. 1901, p. 100-101.
— «Llibres rebuts» [c]. Joventut, núm. 66, 16 maig 1901, p. 341-342.
— «Artistas y sectaris. La tessis en l’obra d’art». Joventut, núm. 125, 3 jul. 1902, p. 427-428.
— «Poesía». Nuestro Tiempo, núm. 19, jul. 1902, p. 29-30.
— Carta a Joan Maragall, 9 oct. 1903. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911, mrgll-Mss.
4-124-2, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/7352. Consulta: 4 jul. 2020.
— Carta a Joan Maragall, 20 oct. 1903. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911,
mrgll-Mss. 4-124-3, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/7354. Consulta: 4 jul. 2020.
— «Pròleg». Joan Maragall. Les disperses. Joventut, 1904, p. IX-XXXV.
— «Quelcom sobrels Jochs Florals». Joventut, núm. 221, 5 maig 1904, p. 281-283.
— Carta a Joan Maragall, 29 març 1904. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911,
mrgll-Mss. 4-124-6, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/7360. Consulta: 4 jul. 2020.
— Carta a Joan Maragall, [maig 1904]. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911, mrgll-Mss.
— «Sonets». Joventut, núm. 239, 8 set. 1904, p. 597.
— Carta a Joan Maragall, [maig 1904]. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911, mrgll-Mss.
— Carta a Joan Maragall, 10 oct. 1906. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911.
Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 4-124-8, mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/7363. Con-
sulta: 4 jul. 2020.
— «Notes bibliogràfiques». Joventut, núm. 336, 19 jul. 1906, p. 456-457.
— «Visió d’estiu». Joventut, núm. 348, 11 oct. 1906, p. 649.
— «La meva amor s’ha despullat...». Joventut, núm. 356, 6 des. 1906, p. 776.
— Esteles. Joventut, 1907.
— Del cor als llavis. Joventut, 1910.
— «Joan Maragall. Proses». Lectura Popular, núm. 245, [4 gen. 1918].
— Llevor dispersa (IV parlaments). Fidel Giró, 1918.
Dossier 111
— «De l’emoció literària». Discursos llegits en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona en la
solemne recepció pública de D. Lluis Via y Pagès, el dia 9 de desembre de 1923. Imp. Atlas Geográfico,
1923, p. 7-17.
— Poesies. Edicions Associació d’Autors de la Ploma, 1924.
— «Informacions de La Revista. Qüestionari. Respostes degudes». La Revista, XIX, gen.-juny 1933,

p. 187.
— «Pròleg a la cinquena edició de Solitud». Víctor Català. Solitud. Llibreria Verdaguer-A. Domènech,
1946, p. 13-39.
Wette, Adelaide i Engelbert Humperdinck. Ton i Guida (Hänsel und Gretel), rodalla lírica alemanya, trad.
Joan Maragall i Antoni Ribera. Joventut, 1901.
Rebut el 14 de setembre de 2020

Acceptat el 14 de novembre de 2020
112
TESTIMONIS
Rellotge d'or del poeta

Haidé, núm. 9, 2020, p. 115-124
DOI: 10.48284/Haide2020.9.5
ROSER PINTÓ FÀBREGAS

rpintofabregas@gmail.com
L'edició de La vaca cega d'Elies Plana, traduïda per

Ronald Puppo
Tota obra artística és efímera; alguna, però, supera el pas del temps i esdevé clàssica. Joan Maragall
és autor de diversos poemes que l’han sobreviscut; en aquest sentit, Joan Margarit els quantifica: «La
prova que ha de passar tot poeta mort, que és la de continuar sent actual, deixa, al meu entendre, una
vintena de poemes de Joan Maragall» (80).
Un dels poemes salvats per Margarit és «La vaca cega»; hi estic d’acord, però, a banda de gustos
personals, una prova objectiva és el fet que se segueix reeditant i traduint; I’edició bilingüe de 2018
d’Elies Plana, impresa tipogràficament per ell mateix i il·lustrada amb linòleums també del propi artista,
amb traducció a l’anglès de Ronald Puppo, n’és un exemple significatiu. Aquesta nova edició, amb
il·lustracions actualitzades i una versió modernitzada del text original, aporta un nou punt de vista al
lector que, a partir del propi context, percebrà sensacions diverses.
Ens trobem davant d’un poema a bastament divulgat i estudiat, aparentment senzill i descriptiu d’un fet
casual i colpidor realment viscut per l’autor, que va convertir l’anècdota, particular i banal, en un tema
universal i transcendent.
L’estructura formal del poema és de vint-i-tres versos decasíl·labs (d’art major, per tant), de rima blanca
i acomodats en una sola estrofa; la presentació, però, és més pròpia d’una narració que no pas d’una
composició poètica (amb títol, preàmbul, cas, nus i desenllaç).
L’argument del poema és indicat inequívocament en el títol, «La vaca cega», en el qual l’autor vol re-
marcar quin és el subjecte i què el caracteritza. La traducció de Puppo, «The cow gone blind», no és
literal, tot i que el subjecte continua essent el mateix i el que el caracteritza, també; ens anticipa que la
vaca no va ser sempre cega, aclariment que en l’original català no se’ns revela fins als versos 4-6. De
la composició més traduïda del poeta, se n’han fet una quarantena de versions, segons el control que
Testimonis 115
Roser Pintó Fàbregas. L'edició de La vaca cega d'Elies Plana, traduïda a l'anglès per Ronald Puppo
porten a l’Arxiu Joan Maragall1; el títol sempre ha estat traslladat de manera literal, excepte en suec,
que ha esdevingut Ur lifvet («De la vida») i en l’actual traducció de Puppo; en aquest cas, el mateix
autor n’explica els motius:
Al títol català, primer apareix l’animal i després la ceguesa de l’animal, en paral·lel amb la seqüència
d’esdeveniments del poema: la vaca no sempre ha estat cega. La sensació de neguit que és tant intrínseca
al poema s’entrellaça subtilment dins la lògica expositiva del poema. Podríem aconseguir preservar i tornar a
redactar aquesta lògica en la traducció del títol si reproduïm el patró tema-rema amb un títol en anglès com ara
«The cow gone blind« (Puppo 254-255).
Respecte a les il·lustracions del títol a la portadella, Elies Plana representa dos tipus de vaca
diferents. La que acompanya el text català és inspirada en una vaca bruna pirinenca; en canvi, en
l’anglès ha representat un boví nord-americà, semblant al Longhorn de Texas, «però dibuixat sense
tanta cornamenta, per no desestabilitzar el disseny de la doble pàgina», aclareix l’artista; amb això
aconsegueix, des del punt de vista gràfic, donar la mateixa importància al text original que a la traducció.
Comença el poema amb una introducció que ens situa on («pel camí de l’aigua») i com («topant de
cap») es troba el subjecte poètic; lloc que, d’altra banda, és perfectament localitzat:
El conegut poema de Joan Maragall, escrit a Sant Joan de les Abadesses l’estiu del 1893, té una circumstància
i uns protagonistes que es coneixen i estan prou identificats. En la conversa que va mantenir Clara Noble amb
Joan Alavedra i que aquest va reproduir en la revista Mirador núm. 342 del 5 de setembre de 1935 es diu:
«Passàvem una temporada a casa d’un cosí i, a les tardes, amb els pares del meu marit, que ja eren vells,
amb les meves germanes, amb criatures, amb mainaderes, en fi, tota una colla, anàvem a la font del Covilar,
als afores de la vila, cap al camí de Camprodon. Era una font que rajava en una pica, en una placeta guarnida
d’arbres i bancs. I, un dia, ens va esverar una vaca que venia a nosaltres amb un pas insegur, vacil·lant, estrany.
Em sembla que la veig! Tothom va alçar-se i va fugir. El meu marit va quedar-se. Era la vaca cega! Va beure
aigua i Maragall va parlar amb el vailet que "d’un cop de roc llançat amb massa traça va desfer-li un ull". Arribant
a casa, va entrar de dret al despatx, va tancar-s’hi i en sortir-ne duia la poesia a la mà«. (Maragall-Vilar 1).
Elies Plana, nascut a Olot, coneix la contrada i el lloc exacte –així queda especificat a la Justificació
de l’edició– on s’inspirà el poeta2 a l’hora de dibuixar els paisatges i les vaques que il·lustren l’obra; els
boscos i rodalies de la Garrotxa en són protagonistes ja que formen part del seu imaginari.
1 Traduccions de «La vaca cega»: alemany, 1; anglès, 6; espanyol, 17; esperanto, 2; gallec, 3; hongarès, 2; italià, 2;
occità, 1; suec, 1; xinès, 1; francès, 2; romanès, 1; polonès, 1; croat, 1. Les més destacables són la de Miguel de Unamuno, Ángel
Crespo, Rudolf Gossmann i la de J.A. Bertrand. Informació facilitada per la directora de l’AJM, Esther Vilar. Consultable al catàleg
en línia de la BC (Recull).
2 Sortint de Sant Joan de les Abadesses en direcció a Camprodon per la C-26, a un parell de quilòmetres, trobarem la
masia i la font del Covilar, l'escenari del poema «La vaca cega». (Casals 276).
116
Haidé, núm. 9, 2020, p. 115-124
Els v. 3-9 exposen el cas de la narració i centren el tema del poema, que és introduït amb isotopies que
giren a l’entorn de la solitud i la foscor, representades per la ceguesa de la vaca («la vaca tota sola. És
cega») abans d’explicar-nos les causes d’aquesta foscor, que d’una banda són accidentals («el vailet
va buidar-li un ull») i, de l’altra, naturals, per l’edat («en l’altre ull se li va posar un tel»); la traducció
literal a l’anglès d’aquest vers seria «film that set in the other eye», que Puppo ha recreat així: «a gluey
film has claimed her sight in the other». Perquè, segons explica, va trobar la inspiració en un text de
Truman Capote:
Vaig establir una connexió, una correspondència intertextual –la descripció d’un gat borní, que em va saltar
d’una pàgina (la descripció, no el gat) mentre rellegia Breakfast at Tiffany’s de Truman Capote. Heus aquí part
de la descripció de Capote del gat de la Holly Golightly: «it was a grim cat with a pirate’s cutthroat face; one
eye was gluey-blind, the other sparkled with dark deeds». De manera que, tot perfilant els meus versos amb
l’afegitó de «gluey» («a gluey film | has claimed her sight in the other»), vaig quedar satisfet amb el resultat
semàntic i rítmic.
(Puppo 255)
El nus del poema es desenvolupa en els v. 10-16, en què Maragall compara l’abans i l’ara, centrat en
la contraposició del que fan les seves companyes i el que fa ella; de manera que el poeta i el lector
s’identifiquen amb el subjecte poètic, que ve d’un passat més lliure i alegre en companyia i que es
troba en un present fosc i solitari, fora del ramat i maldestre («topa de morro a l’esmolada pica | i recula
afrontada… Però torna [...]»). En definitiva, juga amb el contrast entre la joventut i la vellesa i entre la
bellesa i la lletjor, atès que, com diu Sam Abrams:
La bellesa sense la lletjor era i és una falsedat reductora i opressiva. I la lletjor sense la bellesa era i és un
arcaisme inassolible i insostenible.
Quan llegim «La vaca cega» de Joan Maragall a la llum del desplegament i l’evolució de la teoria de la lletjor
que acabo d’explicar resumidament, ens adonem, de nou, de l’extraordinària gosadia i modernitat del poema.
Però més enllà de la confirmació del que ja sabíem –la gosadia i la modernitat–, ens adonem d’una altra cosa,
encara més insòlita. Segons les informacions de la prestigiosa especialista Dra. Glòria Casals, sabem que el
poema va ser escrit en algun moment de l’agost del 1893, a Sant Joan de les Abadesses, quan el poeta estava
de vacances amb la seva extensa família. I això significa que Maragall anticipa la tercera etapa de la teoria de
la lletgesa, pel baix en més de dues dècades. (104)
El desenllaç del poema es desenvolupa en els v. 18-23; la protagonista comença buscant resposta en
el cel («Després aixeca | al cel, enorme, l’embanyada testa») i, en no trobar-la-hi, es resigna, perquè,
encara que no hi veu, sap que el sol hi és («orfe de llum sota del sol que crema») i no oblida el seu
passat: «vacil·lant pels camins inoblidables», sobreviu malenconiosament, «brandant llànguidament
la llarga cua». De fet, és un poema circular, perquè acaba com comença, amb la vaca sola abeurant.
Testimonis 117
Magnífic poema, traduït molt acuradament i acompanyat de bellíssimes il·lustracions realitzades en

linòleums a la planxa perduda, tècnica que consisteix a anar perdent la planxa a mesura que s’aplica
cada color; és a dir, sobre una matriu de linòleum es grava una mica i s’aplica el primer color i, un cop
tirat, s’hi grava un tros més i es torna a posar a la premsa, emprant el mateix registre per a un segon
color: es va repetint l’acció fins a acabar-ne l’edició. En el procés d’estampació, doncs, la matriu queda
inutilitzada i, consegüentment, és impossible de fer-ne cap nou tiratge. Es tracta, per tant, d’una edició
limitada de setanta-set exemplars (setanta en edició estàndard i set de luxe). El text està compost amb
tipografia de plom Impressum sobre paper Super Alfa, de la casa Guarro, fet amb premsa plano-cilín-
drica manual. Tot el procés de l’edició és obra d’Elies Plana, llevat l’enquadernació i l’estoig, realitzats
per Georgina Aspa.
Ens trobem davant d’una edició excepcional ja que, a banda de la qualitat literària, la professionalitat de
la traducció i l’estampació, aquesta obra és insuflada d’il·lusió. Plana confessa que la iniciativa parteix
d’ell mateix, que fa anys que s’estima «un poema que vaig estudiar a l’escola primària i que per alguna
cosa o altra sempre m’ha anat acompanyant. Ja feia un bon reguitzell d’anys que volia fer quelcom
amb aquest poema. La idea de poder-ne fer una edició va començar a agafar força a l’estiu de l’any
2018, quan vaig poder esbossar-ne algunes parts del poema». Per la seva banda, Puppo, especialista
en Maragall, aporta una traducció del poema que va molt més enllà de la versió formal: el repensa, hi
reflexiona i l’actualitza.
Un cop acabat d’editar el llibre, es va celebrar la fira Codex a Califòrnia, on va ser presentat per pri-
mer cop al públic, atès que Plana és membre de la Fine Press Book Association, que agrupa diversos
impressors d’arreu del món, els quals participen en fires principalment als Estats Units i Anglaterra.
Sobretot a l’Amèrica del Nord, on tenen un públic acadèmic receptor especialitzat en filologia hispànica
i interessat per a la nostra cultura.
Bibliografia
Abrams, Sam. «”La vaca cega” i la teoria de la lletjor». Maragall textos i contextos, coord. per Glòria
Casals i Meritxell Talavera. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2013, p.
101-104.
Casals, Glòria. Joan Maragall: Carnets de viatge. Diputació de Barcelona, Direcció de Comunicació. 2010.
Maragall, Pere i Esther Vilar. «“La vaca cega” de Joan Maragall», www.bnc.cat/El-Blog-de-la-BC/La-
Vaca-cega-de-Joan-Maragall. Consulta: 23 d'abril 2020.
Margarit, Joan. «El meu Joan Maragall». Haidé. Estudis maragallians, núm. 7, 2018, p. 77-82.
Puppo, Ronald. «Reescriure la “paraula viva” de Maragall». En el batec del temps: vint invitacions a
la lectura de Joan Maragall. Institució de les Lletres Catalanes - Associació Família de Joan Maragall i
Clara Noble, 2012, p. 243-265.
Recull de traduccions de poemes i textos de Joan Maragall i Gorina a diverses llengües, cataleg.bnc.
cat/record=b2528554~S13*cat. Consulta: 5 de maig 2020.
118
Haidé, núm. 9, 2020, p. 115-124
Exemples d'estampació
Testimonis 119
Procés d'estampació a la planxa perduda
120
Haidé, núm. 9, 2020, p. 115-124
Testimonis 121
Procés d’edició
122
Haidé, núm. 9, 2020, p. 115-124
Enquadernació i estoig
Testimonis 123
Pàgines interiors
124
Haidé, núm. 9, 2020, p. 125-128
DOI: 10.48284/Haide2020.9.6
RAQUEL SANTANERA
Poeta
rkraquel_cat@hotmail.com
Cercant el meu don Joan Maragall
No vinc d’una família especialment religiosa: a l’avi li feien ràbia els capellans i la iaia sempre em deia
«senya’t per si de cas», com si la religió la poguéssim administrar com un placebo. Parlo dels avis ma-
terns, amb qui vaig viure la major part de la meva infància perquè tant jo com els meus pares i la meva
germana estàvem amb ells. Dels paterns tampoc no en percebia una gran desfici per l’Altíssim. Tanma-
teix, vaig anar a una escola de monges i després, a la secundaria, a una de monjos. Encara hi havia
la creença, o això devien pensar els meus pares, que una educació tintada per la religió em faria pujar
amb més valors. El mateix argument, suposo, va fer que em bategessin i que, més endavant, m’impo-
sessin la comunió. A l’època de catequesi era importantíssim assistir al Dimecres de Cendra. Anys més
tard el primer poema que vaig llegir de Joan Maragall va ser aquest: «No et facis posar cendra, ―no et
facis posar cendra, | patró de joventut». Però Maragall no va tenir en compte que a una persona que ja
de ben petita rep una educació religiosa li és impossible oblidar-se de la mort i gaudir de la vida amb el
goig que produeix la joventut.
Per a mi va ser necessari un xoc més contundent que m’impulsés a desfer-me, si més no una mica,
dels fantasmes del deute etern amb Crist. Amb vuit anys ja intuïa que no volia una redempció, però vaig
haver de tenir-ne vint més per escriure un poema i dir-hi que faria el que jo volgués i que ni Maragall ni
l’església havien d'interposar-se en la meva decisió. D’aquí, suposo, en va sortir el primer esbós del que
acabaria essent la meva versió personal del «Dimecres de Cendra». La meva revelació va ser Josep
Palau i Fabre amb «Les Metamorfosis de Crorimitekba», dels Poemes de l’Alquimista. Al final del relat
diu: «Crorimitekba, per estrany que et sembli, no és altre que el Déu actual, el que tu mateix adores, el
Déu II, que va destronar l’antic, el Déu I. Hi ha qui fa remuntar la dinastia a tres o més generacions, però
la nostra ciència s’estrella en aquests límits». Amb la figura de Crorimitekba, Palau i Fabre destituïa per
complet el monoteisme dins el meu imaginari, i jo m’aferrava a mil possibilitats. No és que abans això ja
no ho sabés i em calgués llegir l'Alquimista perquè em caigués el vel, però sí que inaugurà en la meva
ment la possibilitat d’escriure sobre això:
Tot déu neix d’un impuls inventiu culturalment humà. Tal ficció evoluciona fins on el creador vol que arribi. I el
déu és beneït com un fenomen que supera la natura. Babà neix i mor en el jo que l’inventa. Babà té l’esquelet
forjat de llenguatge. Babà és múltiple i infinit dins el gènere, el sexe i el desig. Babà té tots els rostres del món
cada cop que l’espècie humana pensa i escriu poesia
Testimonis 125
Raquel Santanera. Cercant el meu don Joan Maragall
Així és com comença el meu primer recull de poesia, Teologia poètica d’un sol ús. El Crorimitekba de Pa-
lau em va ajudar a concebre una divinitat, Babà, que encarnarà els bens i els mals del llenguatge poètic
i, a la vegada, retrà homenatge al mite bíblic de la Torre de Babel i a Dadà. Dos relats que, si volem,
podem concebre, en un primer cas, com un precristianisme, perquè Babel se situa abans de Crist; i en
el segon, el de Dadà, el moment en què Déu s’ha relegat a la creença de les noves màquines i la velo-
citat. Enmig d’això, les lectures del «Cant Espiritual» de Joan Maragall i de Palau i Fabre m’ajudaven a
concebre un nou recull de poemes. A De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, la desaparició
de Déu (i de qualsevol divinitat) és total. Ha pres el relleu una figura vanitosa: l’alquimista. L’alquimista
serà el personatge que, per mitjà de la invenció d’un món de màquines i robots, voldrà conquerir el cel,
la perfecció i la immortalitat: tot i això, l'última qualitat la projectarà en aquests éssers de cossos progra-
mats que només seran capaços de generar un sentiment de culpa cap al seu creador. Hi ha inversió de
la culpa: ja no és l’ésser humà qui està condemnat a sentir el deute respecte a un altre humà superior,
sinó que és aquest intent d’humà superior (l’alquimista) que forjarà en la matèria, esculpint-la amb làser,
la maledicció de veure com han creat uns fills i filles no humans que els superaran. I aquesta idea em va
portar a escriure el meu «Cant Espiritual», on faig manifest el manlleu dels darrers versos maragallians.
Dimecres de cendra
Fes que em posin cendra a sota de la llengua,

que la creu em parteixi la boca i quedi muda
la trista paraula davant de déu. Jo soc l'empolsinada,
la que s'aixeca amb el vent, el patró de joventut que no
ha volgut burlar l'albada. Si endrapo la pols serà per a tots
un àpat caníbal. La mort té a veure amb mi,
el desert té a veure amb mi. I quan et gires de la taula
n'agafo una mica més.
Fes que em posin més cendra a sota de la llengua

per tapar el color rosat de les galtes i dels llavis
que ja no vull donar. Jo que me'ls tenyeixo
amb la saba dels marcats de dolor i la penitència de qui no
es deixa penetrar. Si soc verge de la sang tendre
oferiré quan vulgui el meu ventre.
Només parint més pols faré de la mort
una
percussió
lenta.
(Inèdit)
126
Haidé, núm. 9, 2020, p. 125-128
Cant espiritual
Allò ideal seria dur amb nosaltres només els records,
deixar enrere només unes empremtes. Allò que més
desitgem, de veritat, es desfer el nus del subjecte,
abandonant-nos preferiblement a l’agonia del èxtasi,
escollint, a més a més, la nostra manera de
desaparèixer i de morir, de separar-nos
de nosaltres mateixos.
Rosi Braidotti
I aleshores tots els altres se’l mirarien fixament amb
expressió d’arrogància acusadora. Les seves mirades
dirien: Sou vós i no nosaltres el qui heu destruït
aquesta bellesa.

Isaac Asimov
Si el món és tot de plom, Alquimista, si es mira

amb els ulls maleïts i tronats que ara tenim,
què hauríem d’esperar a veure què fora bo i no fes por?
Com evitar no tancar-los?
Si en l’hora borda gemeguem sota

una culpa que de vostra ja no en queda res,
i que ens l’heu atribuïda, a nosaltres
que som magror del poc que queda,
a nosaltres que ningú ens va dir: «Salveu-vos!».
I ara li retrèiem al vostre do d’eternitat
que s’ha oblidat dels bastards,
que només plou or quan no mirem el cel, que la pluja ja no cau
per a nosaltres, Alquimista! I és que només voldríem
que una micona de braç, de torç o de cama es banyés en aquest riu daurat.
I lents i enfilalls de cables prenguessin el lloc d’aquestes venes
caduques i xuclades,
Testimonis 127
Raquel Santanera. Cercant el meu don Joan Maragall
picades, rovellades per un clima que és tort

que ens porta clatellades i un:
«calleu macos que no en sabeu res de tot això».
A la mort li heu canviat la cara i ho sabem. Mes llavors

què n’espereu de nosaltres? Que continuem cedint-vos pas?
Perquè sabem el que s’ha fet. Però tant se val!
Per què no podríem nosaltres posar-nos també la bata?
Què ens separa?
Si jo veig com la teva carn magra
s’assembla tant o més a la meva, a la nostra,
i sé que això et preocupa i sé que això et fa entrar dins les sales,
passejar vora les fàbriques, aguantar l’aire dins el dipòsit
que put a humanitat i a falta de ganes. Què ens separa?
Si a la vegada tu tampoc pots escapar a saber-te el final,
la resposta de sempre: «que tu també et moriràs, Alquimista».
Què ens separa?
Deixa’m creure, doncs, Alquimista, que som iguals,

que la perversitat ens corre amb el mateix ritme i velocitat
i que volem fer explotar el darrer groc per ser nosaltres
que il·luminem el món, que l’engreixem i el mirem des d’aquests ulls
maleïts i torts.
No ens trobarem al cel, no hi pujarem a temps,

abans ens arrencarem les ales per tot el que hem fet.
Còmplices d’aquest món nostre,
de plom i d’or: la conjunció diabòlica.
Som les bates, som la carn magra, som la maquinària:
mare, fill i esperit sant.
Sia doncs amb la tècnica una major naixença
i que se’ns perdoni per tot el que farem.
(De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, Pollença, El Gall Editor, 2018)
128
VÀRIA
Segell de lacre de
Joan Maragall, amb
la inscripció «J.M.»
130
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
DOI: 10.48284/Haide2020.9.7
SUSANNA RAFART
Escriptora
susannarafart@gmail.com
El pintor i el poeta. Maragall-Picasso, una conjunció
Resum:
L’article se centra en les interrelacions artisticopoètiques entre Joan Maragall i Pablo Picasso. A banda de les referències es-
campades que el pintor deixa anotades en algunes cartes i llibretes i que la crítica ha anat recollint a partir de 1960, hi ha un
seguit de material picassià que encara no ha estat llegit des d’una perspectiva maragalliana. És un recorregut difícil d’emprendre
perquè el pas de la coincidència fortuïta a la citació implícita comporta acceptar ressonàncies i latències que són encara menys
demostrables. Amb tot, un estudi aprofundit de les teories literàries i artístiques respectives i l’aproximació als conceptes de la
mediterraneïtat, de la feminitat i del que és la Modernitat poden ajudar a aquest supòsit. Potser el camí més correcte, més enllà
dels pocs indicis positius, consisteix a mantenir el paral·lelisme entre tots dos autors, ressaltar els punts en comú que els carac-
teritzen i tan sols deixar oberta la hipòtesi de la influència que el poeta català –i especialment les seves «Vistes al mar»– pugui
haver tingut en la pintura de Les Demoiselles d’Avignon, i també en l’escriptura, de Pablo Picasso.
Paraules clau: Joan Maragall — Pablo Picasso — poesia i pintura — influències i confluències — paisatges — Cubisme i
Mediterranisme
Abstract:
The article focuses in the poetic-artistic interrelations between Joan Maragall and Pablo Picasso. Besides from the scattered refe-
rences that the painter left in notebooks and letters which scholars started collecting in 1960, there is some of Picasso’s material
that still has not been read from a Maragallian perspective. It is not easy to start walking this path, as moving from mere coinci-
dence to implicit citation requires accepting resonances and latencies that are difficult to prove. However, an in-depth study of the
literary and artistic theories, as well as the consideration of the concepts of the Mediterraneanism ideology, can help us taking on
this task of developing these assumptions. Perhaps, the best way to start is tracing parallels between both authors, highlighting
the things they had in common and which characterize them, and suggest the hypothesis that the Catalan poet –especially with
his work “Vistes al mar”– influenced the writing of Pablo Picasso, as well as his painting Les Demoiselles d’Avignon.
Paraules clau: Joan Maragall — Pablo Picasso — poetry and painting — influences and confluences — landscapes — Cubism
and Mediterraneanism
Hi ha un tema que s’ha convertit en un leitmotiv de la cultura catalana: el carnet català de Picasso. Di-
versos autors han estudiat la connexió entre el pintor i Maragall amb intencions i vessants ben distints. El
primer que va parlar de la traducció d’un fragment de «Vistes al mar» fou J. B. Cendrós el 1960. Per des-
comptat, Josep Palau i Fabre en fa referència a la biografia Picasso a vol d’ocell de 1963. Posteriorment,
s’hi han dedicat Benigne Rafart i Maria Planellas. En el treball de Cendrós, es descriu l’edició facsímil
del carnet català a cura de Douglas Cooper, trobada a l’atzar en un bouquiniste, en un matí boirós, a
París. L’excitació de l’expert és gran quan s’adona que el pintor havia copiat uns versos de Maragall
i els havia traduït al francès. El famós carnet català l’havia adquirit Picasso l’any 1906 abans d’anar a
Gósol. No es tracta d’un quadern més: els carnets són importants per a l’artista, perquè, a la manera
Vària 131
Susanna Rafart. El pintor i el poeta. Maragall-Picasso, una conjunció
flaubertiana, constitueixen el nucli irradiador del treball artístic. El quadern català conté no només uns
versos de Joan Maragall, sinó també la seva traducció al francès. No ens sembla rar que Picasso, en el
seu pas per Barcelona, descobrís els poemes d’Enllà, que es va editar aquell mateix any, tot i que les
«Vistes al mar» ja havien aparegut en la revista Joventut.
El punt de vista de Cendrós és el de qui confirma que Barcelona fou indissociable del creixement artístic
del pintor. Imagina una possible trobada a Puigcerdà entre el poeta traductor de Novalis camí de Caute-
rets i el jove Picasso, camí de Gósol.1 Veritat o mentida, i més enllà de la bonhomia de la faula amb vo-
luntat patriòtica, l’imaginari posa al servei d’una història un mapa mític, muntanyes que contenen mars:
Si Barcelona va donar a Picasso la facultat d’una expressió trista i punyent de l’època blava, Catalunya sencera
li donava, després de l’experiència de Gósol, la potència d’astorament de tota l’època pre-cubista, de la qual
el famós quadre Les demoiselles d’Avignon (Museu d’Art Modern de Nova York) és l’esplèndida culminació.
(Cendrós 24)
Un cop accedim al facsímil, es veu com la lletra manuscrita del pintor vivifica encara més la força del
poema, que s’engrandeix pel traç plàstic i per una cal·ligrafia que ocupa tot el full. Aquest testimoni
aïllat d’un interès de Picasso per Maragall a les portes d’un canvi artístic tan important, com és el pas
al Cubisme, ens porta moltes preguntes. Què podia interessar tan vivament Picasso com per fer una
traducció del poema? Per què fou justament a Gósol que ho va intentar? Quina influència té aquest
fragment en l’obra pictòrica de l’artista? Contra l’estatisme de les verges romàniques, la ploma de Ma-
ragall, seduït pel món vitalista de Goethe, convocava la lleugeresa gràcil d’unes verges blanques en
forma de mirífiques barques maresmenques.
Benigne Rafart recorda l’existència de dos quaderns escrits a Gósol entre el maig i l’agost de 1906,
però se centra en l’estudi del més conegut i de les vicissituds del Museu Picasso de Barcelona per
adquirir-lo; en la importància d’aquests textos (la tipologia dels quals ha descrit a bastament Brigitte
Léal) en el procés creatiu de Picasso; en els criteris d’edició de Cooper; i, finalment, en la recurrència
del tema del mar en l’obra del poeta català. S’hi ha perdut la nostàlgia patriòtica que trobàvem a l’article
de Cendrós i la necessitat de fer de la ciutat comtal el centre de la formació del pintor, si bé Benigne
Rafart repassa el vessant de Picasso com a lector i com a traductor de mots descoberts sobre el terreny
i transcrits a les pàgines del quadern. El fet és que la còpia dels versos de Maragall es produeix a la p.
4 del carnet i la seva traducció la trobem a les p. 72-73. L’obsessió per aquests versos es va mantenir,
per tant, al llarg d’aquells mesos. Rafart no en valora, però, la traducció ni entra a elucubrar sobre el
perquè d’aquest interès.
1 La contextualització de l’estada de Picasso a Gósol la duu a terme Jèssica Jaques, que recull el paper de gresol que
va comportar aquest sojorn a partir dels descobriments artístics del pintor: la troballa de l’ocre, el blau de Gósol i la concepció
plàstica d’un tipus de dona més robusta, inspirat en l’Hermínia. Ara bé, caldria, resseguint els poemes de Maragall, comprovar
la fascinació del poeta per un tipus de dona que s’excedeix també en la seva fisicitat. Recordem el poema «La dona hermosa»:
«L’oblit de la Dona hermosa | és mort, resurrecció i deslliurament». El procés que Picasso aplica a les dones del carrer Avinyó
busca una transformació de la mirada de l’espectador en una davallada als inferns que representa això mateix: mort, resurrecció
i deslliurament.
132
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
Per avançar en la relació Picasso/Maragall, Maria Planellas estudia un document trobat en el fons
Reventós-Gil de Biedma que fa referència al poeta. Es tracta d’una carta amb dibuixos de Picasso i un
comentari sobre un article de Maragall. La missiva va ser enviada a Ramon Reventós el 19 de novem-
bre de 1900. I tot i que els dos amics la comparteixen, la part escrita en català, la que fa referència al
poeta, sembla ser finalment de Casagemas. El document, potser menor, serveix, segons l’estudiosa,
per reforçar la funció fonamental de xarnera del pintor català envers les altres dues personalitats. Pla-
nellas també fa esment de la traducció referida per Cendrós i Rafart, però no concedeix, en canvi, un
paper innovador al poema «Vistes al mar»: «En tot cas, no podem perdre de vista el fet que aquells
versos no representaven el Maragall més innovador, i tindria poc sentit elaborar un discurs partint de la
idea que Picasso li devia tal o tal altra cosa» (113). Tanmateix d’aquest tema, sobre el qual discrepem,
en parlarem més endavant. Ara, el que es reforça és el comentari laudatori del Maragall articulista, com
una prova més dels vasos comunicants de la cultura d’aquells anys, discreta, això sí, de l’eix Maragall-
Casagemas-Picasso:
[...] val la pena deixar constància d’un paperet que vaig trobar classificat a la lletra P dins una de les cinc capses
que formaven el recull «Cartes de condol i correspondència posterior rebuda a la mort de Joan Maragall».
Aquella nota atribuïa a Picasso el comentari que reprodueixo amb transcripció diplomàtica: «Acabo de llegir
l’article d’en Maragall que és collonut com casi tot lo seu. Tan de bo quedes ell com Director del Brusi quand
reventi en Mañe y Flaquer». (113)
Fins aquí els elements que tenim de l’estudi de la relació entre Picasso i Maragall a partir del carnet ca-
talà. En aquestes línies, intentarem anar una mica més lluny, provant d’establir sinergies entre ambdues
personalitats, distintes en edat i moviments artístics, si bé connectades, entre 1905 i 1907, per una visió
del món i del llenguatge que té trames paral·leles.
Joan Maragall, poeta de la modernitat
Joan Maragall ha estat considerat poeta de la modernitat,2 o, per ser més concrets, «il Prometeo della
modernità nel territorio della lettteratura catalana moderna», com va escriure Francesco Ardolino, «sta-
bile nel canone, riconosciuto nella sua grandezza persino dagli avversari –tra i quali si ricordi almeno
Eugeni d’Ors [...]– l’autore del "Canto Spirituale" ha dato luogo a una serie di interpretazioni divergenti,
e spesso contraddittorie, protrattesi fino ai giorni nostri» (5). I de fet, aquesta modernitat i, per què no,
aquesta centralitat, no han estat sempre reconegudes. Com explica Josep Pla, el Noucentisme, que
s’havia fet fort l’any que moria Maragall, era declaradament contrari a la seva poètica. Ara bé, el món
del poeta no es reduïa a la seva relació amb els escriptors.
2 «En una certa manera, crec que el seu procés poètic equival al d’un Cavalcanti en les lletres europees del passat:
una veu que pot ser escoltada en tots els temps perquè en ella hi ha encriptada una clara unió entre el sentiment, la seducció i la
llengua. També hi ha consciència d’això. Consciència de comunicabilitat i pluralitat de sentits de forta funció sígnica. Un cas molt
clar d’això em sembla el poema que inicia la secció «Claror», «Les minves del gener»: comença com un llarg poema bíblic sobre
la comunió entre un home i una dona, esdevé aviat el contracant del Càntic dels Càntics a favor de la toponímia cultural i acaba
amb una afirmació nietzscheana: què podem pensar del sentiment del paisatge maragallià? Potser que forma part d’un procés
d’activació de pensament i d’acció pel que fa a la veu col·lectiva, i de contemplació i inacció pel que fa a la veu individual» (Rafart,
«L’àlgid furor» 151-152).
Vària 133
El que cal preguntar-se és com aquesta modernitat de final de segle de Maragall pot tenir connexió amb
el jove Picasso en el seu descobriment de les avantguardes. Si més no, una de les baules podria ser-ne,
tal com assenyala Dolors Roig, el pintor i bohemi Carles Casagemas. L’estudiosa ha treballat per recu-
perar la veritable imatge d’aquest personatge de la Barcelona d’aquells anys. Un dels nuclis de contacte
que té a bé fer notar és el territori comú d’on bevien tots aquests artistes, les publicacions periòdiques:
[...] la revista Catalònia, la qual posà en contacte Catalunya amb la resta d’Europa, en especial amb l’epicentre
del moment, París. La temàtica de Catalònia era molt polifacètica. S’hi incloïen obres transcendentals de
l'època traduïdes al català, articles d’opinió, poesies d’escriptors i pensadors catalans de l'actualitat, cròniques
d’exposicions i successos a París, reproduccions de dibuixos d’artistes, etc. Esdevingué una plataforma de
coneixement recíproc, entre els que la creaven (i li donaven forma) i els lectors que s’endinsaven en la lectura
del seu contingut. D’altra banda, el Diario de Barcelona, que malgrat ser un periòdic conservador, va servir
de trampolí per a molts escriptors i literats del moment, els quals a partir d’articles i escrits, crearen una gran
influència i incisió en la societat catalana, i concretament en la burgesia.
Totes dues publicacions van tenir en comú la inclusió de textos literaris europeus ‒traduïts al català en el cas de
Catalònia, i al castellà al Diario de Barcelona‒ molts d’ells exemplificadors de les línies de pensament de l’època.
Obres de J. W. Von Goethe, Maurice Maeterlink, Novalis, van ser posades a l’abast d’un gran públic lector, i un
dels principals traductors d'aquests autors va ser Joan Maragall, qui va publicar, tant en Catalònia com en el
Diario de Barcelona, nombrosos articles i textos, alguns d’ells molt recreadors del moment en el qual visqué el
propi autor i també l’artista Carles Casagemas. (Roig 142)
Roig apunta que el punt final de trobada entre aquests dos artistes és el Decadentisme: Decadentisme
vital en Casagemas i Decadentisme literari en Maragall. Van compartir, per tant, uns mateixos corrents i
les obres dialoguen de lluny dins del marc del Modernisme. Osip Mandelstam, en un article titulat «So-
bre el interlocutor», exposa una interessant perspectiva del poeta simbolista segons la qual aquest no
vol ser únicament un músic, sinó Stradivarius mateix ocupat en el càlcul de la caixa de ressonància de
l’instrument; és a dir, de la mentalitat del receptor que condiciona per força la gràcia del colp d’arc o la
pobresa de la seva execució (Mandelstam 190).
Josep Pla diu, del poeta, que és «un home de moltes cordes». I continua:
No és pas un melòdic; és un home simfònic. No és pas un versificador: és un poeta. En la seva obra hi ha molta
reflexió i una gran quantitat de pensament. Tot el que escriví en vers i en prosa, fou pensat, deliberat, meditat
i fonamentat. Per això pogué elaborar el manifest de la paraula viva, o sigui adoptar una posició antitòpica i
antiacadèmica sistemàtica. (8)
Amb la llibertat que l’antiacademicisme comporta en el moviment d’encluses i fluències d’una cultura
viva, Maragall pogué arrelar en un conjunt d’artistes que en aquell moment formaven part del cenacle,
no del gran públic, pel seu caràcter d’outsider. Fet i fet, aquí Pla refereix opinions de Pijoan: «hi hagué
sempre en el camp immediat de Maragall un o altre inadaptat –sovint algun boig. Recalcitrant i positiu»
(18). O bé: «En tots els ambients en què es movia –música, excursionisme, amistats–, la gent que el
rodejava, de tan normal, era gairebé mediocre. Però el fet és que sempre hi havia, pels seus voltants, un
o altre dement o estrabul·lat » (57). I recorda que fins i tot Ruyra ja li havia reconegut la seva indiferència
134
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
per l’anàlisi i el seu poder d’intuïció. Maragall podia haver estat, per tant, aquell Stradivarius poètic de
la Mediterrània real, tal vegada involuntàriament, per a l’obra dels joves pintors. Mandelstam encunya
el terme «lector providencial» per al lector de poesia. Maragall va tenir aquests lectors de la dissidèn-
cia, la seva poesia era un llenguatge xifrat comprensible, viu, per a aquells joves: l’instrument poètic
sonava i sonava bé per al seu temps, a jutjar pel fervor popular de poemes i cants. La diferència amb
Casagemas, per donar només un nom del grup dels inadaptats, és que aquest darrer és ell mateix una
construcció artística, com assenyalava Roig, mentre que Maragall desplaça tot l’interès en l’obra i no
es mou d’una imatge conservadora i burgesa de senyor de Barcelona, tot i tenir, al seu voltant, perso-
nalitats com les de Josep Pijoan, que no aconsegueix que Maragall l’acompanyi en els seus viatges; o
Diego Ruíz, amb el qual trencaran tota mena de relació; o Francesc Pujols, que s’ha considerat sempre
deixeble seu, malgrat les diferències polítiques. I recordem quan Maragall, en una carta a Antoni Roura
del 2 de març de 1894, li respon que no val la pena parlar d’ell mateix, però sí que ho voldria fer de
l’amic per crear una biografia a la francesa que n'evoqués la vida trepidant i cosmopolita i que li enveja,
també en la distancia. «Tu sí que ets una mina» (OC I 1112), li diu: la historia està àmpliament explicada
per Vinyet Panyella (Joaquim Sunyer 43) que qualifica l’article de Maragall, «Impresión de la Exposición
Sunyer», d’«autèntic detonant» i li atorga «la dimensió simbòlica de l’ànima catalana».
Quant a Picasso, el contacte amb la poesia de Maragall i amb el món de Gósol havia de comportar una
funció guaridora enmig de les ombres de la bohèmia revoltada de París: «Sí, això és als antípodes dels
paradisos artificials, i és, no ho pot ser més, mediterrani, car el mediterranisme és la consigna que trobà
Picasso a Barcelona, capitanejada per Eugeni d’Ors i Torres Garcia» (Palau i Fabre 60).
Maragall i la pintura
Quins interessos té per la pintura del seu temps? Francesc Fontbona o Carla Planas han referenciat el
corpus artístic de la col·lecció maragalliana per donar-ne les claus interpretatives. El poeta contemplatiu
escull un paisatgisme també urbà, el que mira el camp des de lluny, o la mar en la distància. Fent un
cop d’ull a la col·lecció, pocs fils podem estirar per al nostre propòsit, però, més enllà del que podia
comportar un conjunt d’obres adquirides per una família benestant i més enllà dels quadres o peces
rebudes per raó d’amistat, Maragall té un sentit per l’art que incideix en les obres que l’acompanyaran.
Sembla que els gustos personals del poeta eren força clàssics. En una carta a Francesc Pujols del 2 de
gener de 1907, lloa les opinions que li ha fet arribar sobre els pintors del Museo del Prado. I manifesta,
a propòsit de la Visitació de la Verge a santa Isabel de Rafael, que dels clàssics, tant en pintura com en
poesia, el que més li agrada és el fons primitiu que destil·len, «perquè justament lo popular que queda
és una suma de moments de geni d’una pila d’homes» (OC II 1065). En el mateix text, critica l’afectació
dels modernistes castellans influïts per Rubén Darío. Segons explicava Pijoan en una conversa amb
Pla (62), els seus pintors eren «els retratistes anglesos més acadèmics». Carla Planas s’ha ocupat de
la valoració d’un llegat que s’inicia amb vint-i-cinc anys i que conté obres variades, amb un gran prota-
gonisme pel paisatge:
La col·lecció està formada especialment per pintures, dibuixos, gravats i una única escultura. Tot això Maragall
ho va adquirir de diferents maneres, segons la relació que va mantenir amb cada un dels seus autors,
Vària 135
representants del món artístic català de finals del segle XIX i principis del segle XX: hi ha obres de l’escola
realista vuitcentista com les de Ramon Martí i Alsina, del Modernisme; com les de Ramon Casas i Santiago
Rusiñol; i finalment del Noucentisme, representat per Josep Clarà i Pere Torné i Esquius, entre d’altres. La
col·lecció demostra un interès i un gust molt concret, i troba suport en la biblioteca personal del poeta, aspecte
de vital importància que cal tenir present en tot moment. Per una banda es troba completament allunyada de
l’obsessiva acumulació d’objectes i, per l'altra banda, fuig de l’objectiu d’obtenir un prestigi social, característic
de la burgesia catalana del moment. (57)
Tanmateix, el món artístic de Maragall no acaba aquí. Miquel Utrillo il·lustrarà la seva traducció d’Ifigè-
nia a Tàurida i li demanarà per carta que presenti l’obra de Joaquim Sunyer a la revista Museum. Ens
referim a l’assaig que sobre Pastoral de Joaquim Sunyer va escriure el poeta l’any 1911. Jaume Genís
veu en la defensa maragalliana de la fatalitat del quadre la importància de la irracionalitat en la creació
artística per sobre de l’arbitrarietat. I recalca la consciència del sentit del tacte en aquest procés de
coneixement del món, cosa que apropa Maragall a Picasso en els seus principis estètics: la força de
l’art sorgeix d’aquesta llibertat. Mentre Eugeni d’Ors defensava el Noucentisme de Sunyer i feia notar la
presència d’un jove i influent Picasso, Maragall descobria allò que el Noucentisme no havia aconseguit
de fer desaparèixer totalment: l’essència de l’irracional. A propòsit del quadre, Genís escriu:
Sunyer, que s’havia format en el primer Modernisme a Barcelona amb la «Colla del Safrà», havia marxat a
París i havia entrat en contacte amb totes les tendències que s’hi desenvolupaven a finals de segle. Es mogué
entre el postimpressionisme i el postmodernisme, i vorejà el fauvisme. De mica en mica, a mesura que creixia a
Paris el prestigi i el mestratge de Cézanne, s’anava acostant més a aquest pintor. La pinzellada curta i el color
ric i canviant anaren cedint pas a una aplicació més plana i més austera del color. Conegué Picasso al Bateau
Lavoir i fins tot el precedí com a amant de Fernande Olivier. [...] La temàtica de Pastoral, de Mediterrània, de la
segona Pastoral pintada uns anys més tard és la de l’Arcàdia feliç, la joie de vivre, un tòpic recurrent al París
de l’època a partir del model creat per Ingres al Bany Turc. Cézanne n’havia fet una versió prou coneguda, Les
Grandes Baigneuses, i Matisse i Derain també en feren versions; fins i tot hom afirma que Picasso n’hauria fet
una versió «incorrecta» a Les Demoiselles d’Avignon. (12)
Sigui com sigui, la connexió Cézanne-Picasso-Sunyer-Maragall ens parla d’un entorn comú de temes
i motius, tot i la distància artística evident que hi ha entre tots ells. Aquest marc de la «joia de viure»
a tocar del mar, que la mateixa aprensió del poeta del «Festeig vora la mar Cantàbrica» fa que visqui
de manera distant i contemplativa, acaba comportant un joc de mirades electives que ens situen sobre
rutes paral·leles: les de l’heterodòxia com a mètode.
El món de Maragall depassa el de la poesia, és un motor de la cultura del seu temps. S’interessa per
la dansa com a art en moviment. En l’apartat quart de l’Elogi de la poesia, concedeix una importància
primordial al «ritme revelat de la forma natural» que l’expressió humana transforma en art. Aquesta ac-
titud, tanmateix, s’ha d’adquirir de manera espontània, sense forçar, per no pertorbar l’emoció estètica.
El poeta troba en el mar el balbuceig de les formes artístiques que l’esperit restaura per al llenguatge
poètic.
136
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
El poema de «Vistes al mar»
Dos són els textos fonamentals de la poètica maragalliana ben coneguts: «Elogi de la paraula» i Elogi
de la poesia. Tots dos foren escrits posteriorment al nostre poema, però, sobretot del segon, «Vistes al
mar» n’és el pou més fecund. A la tercera part de l’Elogi de la poesia ens trobem amb una estampa del
tot marinera que em permeto de reproduir: «Aquí m’estic tot sol a vora el mar. Soc la Natura sentint-se
a si mateixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L’interminable moviment de llur
immensitat brillant m’ullprèn, i el ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentre la mari-
nada m’acaricia el front i em duu les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no
penso res, és un èxtasi». En aquest primer fragment, descobrim l’actitud del poeta davant de la Natura i
el seu comportament davant de les claus que permeten l’accés a la creació: solitud del jo, contemplació
abstreta i distant de la mar, reconeixement de l’absolut i percepció del ritme natural de les onades. Fi-
nalment, conseqüència benèfica per a l’esperit d’aquesta actitud. En pintura, ens recordarà Picasso, tot
és signe i, tal vegada, l’admiració total per la dansa que sentia Maragall i que expressa en el moviment
de les barques sigui l’anunci de l’atzar que la superposició de volums del cubisme aconsegueix també
en una superfície plana (Rafart, «Vistes» 46-47).
Va ser Josep Pla el primer a mostrar la importància del paisatge en la poesia de Joan Maragall. En
l’arrel de tot plegat, hi podria haver un interès compartit pel Josep Pla cinèfil que classifica escenes
maragallianes i interpreta el paisatge vist com a escenografia fílmica:
Unes i altres són la successió d’instantànies poètiques que expressen, descomposta en moments diferents de
llum, de color, de so o de moviment, el corrent sensitiu entre la subjectivitat i la realitat externa –la naturalesa,
representada metonímicament pel mar. (Gustà 85)
Pla articulà una personal antologia del poeta sobre el paisatge real de Catalunya des de la muntanya
fins al mar. I reconeix que la gran aportació de Maragall és haver posat sobre els ulls dels lectors no la
pintura convencional de llocs i indrets amb un caràcter declamatori, sinó la vinculació de l’espai amb
els sentiments:
El paisatge fou el seu interlocutor permanent. El lloc on anaven a parar les seves reaccions anímiques, que són
el substrat de la seva literatura més autèntica. En aquest poeta el paisatge no és mai el complement separat i
isolat dels sentiments. Paisatge i sentiment són dos elements que apareixen lligats i fosos en la seva poesia. [...]
El mar, el veié com l’essència del moviment, del desordre, d’una forma o altra de caos alternat amb moments
d’una placidesa encantada. (Pla 115-116)
Tot i que el mar per a Maragall era un caos en la llunyania, també era un element atractiu. No podem
deixar de citar la carta a Josep Pijoan des de Barcelona, del 6 de setembre de 1903, quan li explica el
viatge en un vapor petit cap a La Coruña: «Breus moments vaig fruir de l’alta mar a l’entrar la nit: de
seguida l’angúnia inexplicable del mareig m’ajagué a la llitera sens poder ni alçar el cap. Vaig sentir fins
a quin punt el mar no em volia, i renyírem per sempre més: me’n restarà l’amor platònic, és a dir, des de
Vària 137
les platges adoraré el mar en idea» (OC I 1021). Cal afegir que el paisatgisme és un tema que interessa
tant Picasso com Maragall.
Sigui com sigui, Josep Pla desengrana alguns dels motius marítims del poeta en una primera classifi-
cació exemplificadora: el mar aquietat, el mar embravit, el paisatge contemplat, la lluna sobre el mar,
la impressió de desordre, el contrast entre mar i muntanya, els vents de mar, la calma canicular. Josep
Pla s’adonà d’aquesta importància i del relleu que havia de tenir en els lectors descobrir, per primer
cop, el llenguatge exacte incardinat en el lloc concret sense visions romàntiques, panoràmiques ni ge-
neralitzadores. I aquesta concreció era un dels pilars de la modernitat. Cada època té el seu port, com
diria Baudelaire, la seva mirada i el seu gest. Maragall no abandonarà el tema i, en el llibre següent,
Seqüències, obre una altra sèrie de «vistes», això sí, menys inspirades –tret dels versos que aquí ci-
tem–, perquè la narració o l’explícita referència al pas del temps s’imposaran sobre el lirisme essencial
de la primera versió:
Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d’olors,
i la mar rebolcant-se al clar de lluna.
(«Seguit de les vistes al mar», epígraf)
El poema ja no és un «estat», com ho era en la secció cinquena de les primeres «vistes», encara que
continua situant dialògicament l’emoció en la cosa contemplada:
D’on pot venir la inquietud de l’ona?
Misteri de la mar! L’hora és ben dolça.
Flameja, al sol ponent, l’estol de veles.
(«Seguit de les vistes al mar», III)
I encara en un fragment de poema sense títol datat de 25 de juny de 1907: «Ara sembleu flors del mar, |
veles que sortiu enfora | a l’hora que el sol se pon | i el mar té un color de rosa» (Maragall, Poesia 311).
Maragall va escriure sempre sota una percepció sinestèsica del mar. Aquesta multiplicitat perceptiva
incrementa l’erotisme implícit en l’actitud contemplativa. Una actitud que Picasso força en l’espectador
del bordell.
Enllà va ser publicat l’any 1906, però «Vistes al mar» es coneixia des de la seva aparició, l’any 1901, al nú-
mero del 13 de maig de la revista Joventut . Cendrós creu que és aquest exemplar el que posseïa Picasso.
Què va seduir-lo del poema català? Tornant a Mandelstam direm amb ell que el mot es multiplica no per les
vocals sinó per les consonants perquè són aquestes la llavor que garanteix la continuïtat d’una llengua.
138
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
El poema «Vistes al mar» i, concretament, el fragment traduït per Picasso revela una concentració mu-
sical de consonants que s’acorden amb el sentit del text. No debades, Joan Maragall a l’«Oda infinita»
n’expressa la importància:
De seguida, amb veu més forta,
m’han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s’emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
En el manuscrit, les consonants destaquen en el traç i s’acceleren en una mena de vibrato que connec-
ta amb l’expansiva necessitat creativa de Picasso en un moment de gran canvi de llenguatge. L’escrip-
tura del primer vers d’aquesta secció cinquena presenta una grafia més amplificada, gairebé musical,
i s’imposa tant en el paper que obliga el pintor a acabar-lo en la línia següent: «una a una, com verges
| a la dansa». I semblantment, en el vers «Oh cel blau! Oh mar blau, platja | deserta». Una exaltada
celebració del mot, que trobem en poetes posteriors que han pres el mar i la seva llum com a estilet que
obre l’ull de la creació artística:
Envolez-vous, pages tout éblouies!
Rompez, vagues! Rompez d'eaux réjouies
Ce toit tranquille où picoraient des focs!
No ens detindrem en les relacions entre el Cementeri marí de Paul Valéry i les «Vistes al mar», perquè és
un tema ja tractat (Rafart, «Vistes» 56-57). Ara bé, en la primer part del fragment traduït, els versos es torcen
cap avall per no seccionar-los: Picasso no deixa marges, clarament dibuixa tot el text i només en una ocasió
ha de rectificar, cosa que fa pensar que ho escriu de memòria. A «groga de sol! De prop el mar te canta»,
marca amb una ratlla obliqua, que porta a la part inferior del full, la rectificació del verb final. No hi ha decora-
tivisme, el traç és fugaç però contundent, apressat però segur, com un esbós inspirat. I segurament el primer
vers és el que més meravella Picasso que, de ben segur, en copsa la sensualitat i l’impacte escenogràfic:
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar.
Si Cendrós (25) duia a col·lació els mots de Roland Penrose per justificar la importància del romànic ca-
talà com a responsable, en part, d’una atmosfera «encantada y arcádica» a Les Demoiselles d’Avignon,
m’aventuraria a assenyalar que els cinc cossos de les noies queden singularitzats en el quadre, un a
un, entre teles blanques, tot formant una dansa harmònica que evoca subtilment les barques seducto-
res dels versos de Maragall. Recordem que la dona és igualment un motiu essencial en l’obra d’ambdós
creadors. Picasso treballa en el concepte del paisatge des de la seva estada a Gósol:
Vària 139
A Gósol Picasso ja no pinta escenes sinó escenaris, és a dir, entramats de ficció que s’enorgulleixen de les
seves tramoies i les mostren amb ostentació. Són àmbits purament pictòrics que acullen primerament a figurants
que no representen res sinó que actuen, que construeixen i posen en joc el sentit de la pintura autònoma.
Aquests figurants aniran adoptant modes de maniquins, de titelles, d’efígies, per acabar estereotipant-se
com icones del nou primitivisme. Són figurants que resolen la construcció de l’espai escènic des de l’autisme
més radical, ubicant-se en una austera presència a manera de posat, i en una coreografia de gestos molt
allunyats de l’espontaneïtat, que es precipitaran en l’anonimat de la màscara, i que alliberaran l’art d’anècdotes
i manierismes tot retornant-li la facultat de retrobar-se amb allò que és essencial. (Jaques 14)
Molt de coreografia tenen les veles maragallianes. Optar per aquesta lectura pot semblar arriscat;
tanmateix, els colors d’una i altra obra comparteixen games i registres: groc, blau, ocre, blanc. I també
sentits: oloroses les veles que retornen del mar, olorosos els cossos, acompanyats per una plàtera de
fruites saboroses, en un primer pla, que interpel·len l’espectador. La carn sorgeix d’uns llençols dau-
rats de ponent, com les barques idealitzades en la tarda marinera. Un i altre autor artitzen una natura
mediterrània d’una forma nova i totalment moderna: lluny de la retòrica o la sofisticació, les barques
o les noies reflecteixen l’arrancada del moment creatiu («el mar te canta») copsada pels sentits. Però
el moviment és present en la disposició fugissera d’unes figures que s’apropen en la tela o en el text.
El més sorprenent és que llenguatges artístics tan diferenciats com són ara el Modernisme i el pre-cu-
bisme continguin uns mateixos elements sígnics i comparteixin un similar tauler d’escacs. El missatge
encriptat es fa efectiu en aquestes correspondències. El poema o el quadre dialoguen amb el seu inter-
locutor i, finalment, allò que en treuen és l’experiència: és el viatge el que transforma les barques, com
és el fruit tastat el que transforma l’espectador de la tela, que queda sadollat pels sentits. Les veles no
són paisatge, sinó figures actuant enmig del caos de la mar, humanes formes de l’emoció activada, com
les dones mudament desinhibides. Només així adquirim l’experiència, la paraula viva. En una entrevista
de 1926, Picasso explica el significat d’unes línies dins els quadres:
Quelques adeptes de l’école surréaliste ont surpris dans mon album des croquis et des dessins à la plume,
où il n’y avait que des points et des lignes. Le fait est que j’admire beaucoup les cartes d’astronomie. Elles
me semblent belles en dehors de leur signification idéologique. Donc, un beau jour, je me suis mis à dessiner
un tas de points, réunis par des lignes et des taches qui semblaient suspendues dans le ciel. J’avais l’idée de
m’en servir plus tard, en les introduisant, comme un element purament graphique, dans mes compositions.
(Picasso, Propos 21)
Picasso acumula línies i mots, traç i semàntica. Ho afirma Geneviève Laporte: «Si on pouvait écrire
mal! Maintenaient les écrivains simplement ont déplacé quelque peu les mots en respectant la syntaxe.
Il faudrait avoir une parfaite connaissance de la sémantique et écrire mal» (Picasso, Propos 131). Ma-
ragall diu a l'«Elogi de la paraula»: «quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en
paraules vives? Llavors sereu escoltats en l’encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses
crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos» (Quintana 443). En el text «El llenguatge
140
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
poètic», de 1905, semblantment a Picasso, articula la idea que la poesia és una força de la naturalesa,
no domable pel sentit del bon gust: «qui serà que puga alçar la testa reflexiva per a dir: "Teniu compte,
paraules, arrenglereu-vos amb seny i mida, aparelleu-vos d’aquesta o d’aquesta altra manera, i feu
harmonia que jo vos tinc destinada? Atura’t rierada que jo t’he fet un llit perquè baixis al mar ben lligat,
i amb una remor sempre igual, regant al pas els hortets que jo m’he guarnit a les vores"» (OC II 698).
En aquest sentit, Picasso manifestarà que l’obra d’art és producte de càlculs anteriors a la intel·ligència,
com els que fa el colom per retrobar el seu niu.
A ambdós els importa la contundència del mot, el ritme. Hem de creure que no hi ha evolució ni intenció,
sinó factura i troballa, perquè s’entén l’obra com un acte d’experiència, sense recorreguts progressius,
des de la més absoluta intuïció. A Picasso no l’interessa l’academicisme. El que valora de Cézanne
són les seves inquietuds; de Van Gogh, els seus turments; només en el drama humà hi troba veritat.
Per tant, nega qualsevol formalització teòrica dels supòsits artístics. Maragall és també el poeta de la
intuïció, no és un acadèmic i se sap moure en aquestes fronteres d’allò que és veritablement la pulsió
del món, la paraula viva. En el quadre de Les senyoretes del carrer Avinyó, no hi ha referents de les
màscares de l’art negre, sinó els d’unes figures ibèriques, com ha explicat alguna vegada el pintor. In-
tuïció, significança del mot, art com a realització, procés del coneixement per la mirada representen la
bastida d’un edifici comú del concepte artístic.
Compten els signes que provenen de la poesia: resemantitzem els versos en el mirall del quadre. «Una
a una com verges a la dansa», les cinc dones de rostre hieràtic mouen els braços, cadascuna amb ges-
tos propis i gairebé formant un cercle, el «ritme revelat de forma natural». L’art dinàmic executat per un
procés d’intervenció en la natura. I s’ha de llegir «verges» com a figures vistes amb una mirada nova,
en una forma «modernament innovadora» si parlem del quadre. Picasso pot imaginar aquí una síntesi
escenogràfica de la mediterraneïtat: el paisatge i la dona. El primer vers ha de ser tota una revelació,
per tant.
«S’obre una vela com una ala al sol»: els colzes creen naturals triangles fàcilment assimilables a veles
que sorgeixen d’una mar terrena o arenosa, la mar en moviment que provoquen els cossos en plegar-
se els uns sobre els altres, contra el contrast d’aquell cel blau de Gósol, si hem de creure a Penrose, un
blau que en el quadre ve a ser un horitzó encriptat entre abraçades. Una a una despleguen les muses el
gest d’una dansa silenciosa, quietista, la musicalitat de la qual la dona el traç en moviment de diversos
plans convocats.
«I per camins que només elles veuen | s’allunyen mar endintre»: una foscor no revelada a l’espectador,
però que podem copsar en els ulls inexpressius i enormes, que oculten mars interiors, ens interpel·la.
Només els camins que creen amb les seves mirades delaten qui les contempla, és això el que els reté
davant del quadre, el mirall de l’obscenitat; és la visió del que no ens pertanys, com les barques igual-
ment desitjades, el que ens lliga a un instant. Potencialment, aquest motor depèn d’allò que sotraga la
vida. «Només elles veuen», només elles ens veuen.
Vària 141
«Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta, | groga de sol!»: aquests versos són la frontissa d’aquesta
estrofa, un apunt contemplatiu, que equival a la paleta del pintor, és a dir, que estimula el marc recreatiu
en què aquests elements suggeridors dansen; blau, groc, colors presents a Les Demoiselles d’Avignon.
Explica Picasso a Khanweiler que inicialment el quadre s’intitulava Le Bordel d’Avignon per ser un car-
rer molt conegut per ell, un lloc on anava a comprar paper i colors, l'espai on col·loca Fernande i Marie
Laurencin. És un lloc conegut, que forma part de la biografia més íntima del pintor (Picasso, Propos 60).
Però la poesia i l’art no són res sense interlocutors, com hem vist. És justament aquesta realitat ma-
tèrica contemplada el que esdevé un signe comprensiu per al receptor, el que crea un llenguatge, el
que infanta un sentit: «el mar te canta». La platja és anomenada pel mar, és cantada en la cruïlla de
significat i significant. I l’acte ha creat realitat.
«Mentre tu esperes el retorn magnífic, | a sol ponent, de la primera barca»: d’entre el grup, hi ha una
singularitat, la primera; i un sentiment del jo líric, l’espera emocionada. En el quadre, hi ha una figu-
ra central: quina de les noves cariàtides exigeix el pintor que retorni? Potser Fernande. Ho haurà de
descobrir qui esguardi la tela, també amb emoció. Perquè ara aquests cossos de bordell s'adrecen a
la solitud de l’espectador i aquesta mirada revolucionària que planteja el quadre representa també un
punt d’arribada. Maragall ens fa creure que la barca s’aproxima i aquest acostament, sentit també pels
lectors, respon a tot poema clàssic. Amb Picasso, ja no podem negar el bordell: com a espectadors, hi
hem quedat atrapats per una sintaxi sorprenent per a unes ribes que no havíem previst.
El cos de ball interroga quietament qui l’esguarda en el descendiment de blancs que guien la mirada
cap als raïms olorosos del fruiter central. El bany sobre l’herba de Cézanne ha passat a la toilette exper-
ta de les cases de tolerància, d’acord, perquè convé que l’astorament de qui ho presencia ho faci sense
protecció, però ara és l’àpat frugal que remet a l’instant a partir del qual s’haurà produït coneixement:
«que sortirà del mar tota olorosa». L’espectador, dirà Picasso, ha de ser arrencat de la seva turpitud,
ha de sentir emoció: la marea puja o baixa, però el mar és sempre allí. I ens parla. Maragall ha activat
la consciència d’una distància, però també d’una presència constant, ha fet reaccionar el jo líric davant
d’un paisatge que capta amb emoció, i l’emoció d’una veritat la transmet al lector. De fet, per al poeta,
el mar funcionaria com a transgressió ja que el jo líric no toca mai aquest món que percep tan suggesti-
vament, el fa solcar per uns elements demiúrgics encarregats de restablir significats. En aquest mateix
procés Picasso entén la realitat: llunyana o propera, però sempre allí. I la realitat és indissociable de les
percepcions sensorials. Picasso no s’interessà per la resta del poema, més descriptiva. Va traduir exac-
tament l’estrofa en què es produeix l’accelerador de partícules de la reacció d’una consciència davant
del mar: tancava amb el seu quadre una forma de percepció que ja no tornaria a ser igual.
Convergeixen, finalment, les dues obres? El modest carnet català és tota una declaració d’intencions.
Cooper assenyala que no hi ha cap croquis de Gósol, però sí «un poème populaire en catalan par Ma-
ragall et [il] le traduit en français», així com mots catalans, costums i habitants, tècniques i processos de
composició. La primera frase de Picasso que trobem a la part interior de la coberta, juntament amb la
topografia del viatge, hi diu: «petite scène galante au goût du XVIIIè siècle». A la pàgina cinc, cara per
cara del fragment maragallià, un dibuix a llapis negre de tres dones nues sobre una tarima. Aquest es-
142
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
bós per a un projecte d’una escultura no realitzada conté la imatge de tres dones amb els braços entre-
llaçats, fet que reforçaria extraordinàriament la interconnexió entre les verges de la dansa de Maragall i
el futur quadre de Les Demoiselles d’Avignon. Si seguim llegint el quadern en aquests termes, no es pot
menystenir l’evidència que el concepte de «dansa» es va repetint com un eco en les pàgines següents.
La sintaxi-semàntica de tots aquest elements crea una combinatòria que té com a eix els mateixos mo-
tius –verges, dansa, veles, dones–, impagables salvavides en l’adust món de Gósol. El llenguatge, els
dibuixos sobre tradicions del vestuari català i la traducció final del poema que coneixem a la penúltima
pàgina ens indiquen tal vegada que Picasso hauria volgut definir d’una manera singularment catalana
una etapa vital important que quedarà tancada en ella mateixa.
Caldria entendre, per tant, les relacions entre el poema de Maragall i la pintura de Picasso com un «veri-
table contacte secret» o «diàleg entre genis» (tal com ho diria Josep Palau i Fabre), contacte que s’ocul-
ta a ulls dels contemporanis? Lluny de la visió idealitzada de Cendrós, la reflexió realista de l’Alquimista
pot ajudar-nos a il·luminar un diàleg veritable entre dues veus en transformació. Ambdues obres són,
en definitiva, un mar d’expectatives que arriben als seus contemporanis fragmentades, seccionades i
sense un codi interpretatiu plausible.
Picasso poeta
Fou la personalitat de Fernande Olivier la que propicià la traducció del fragment de «Vistes al mar»?
Una personalitat com la d’aquesta dona, que ha quedat immortalitzada en les fotografies que es feren
d’aquella estada la vida de la qual ha estat novel·lada a L’amant de Picasso (2005) per Isabel Clara-
Simó, hi ha de tenir un paper important. O fou la necessitat d’incorporar una nova mediterraneïtat cinèti-
ca en la cruïlla d’un canvi estètic? El cert és que tenim un traductor d’excepció per a l’obra de Maragall.
Per què s’interessa Picasso per aquest poema? Trencament de límits, canvi de llenguatge, enyorament
del mar de Fernande Olivier en podrien ser alguns dels motius, però no pas els únics. Alguns treballs
del pintor recorden des dels inicis la importància del mar: ja a la marina La platja de l’Orzan tenim una
vela a l’horitzó i un primer terme amb onades i roques. L’aigua pica sobre la negror mineral i al lluny,
la vela fosca delimita l’horitzó. Però aquest és encara el mar de La Corunya, el mar de zinc. Una ma-
rina de 1895, el Viatge Màlaga-Barcelona, un oli sobre fusta, torna a segellar l’interès per establir la
línia aigua-cel, en el moment que la família s’instal·la a Barcelona. En aquest període, sovintegen les
marines barcelonines: L’ona, un oli sobre tela, Marina amb veler, Marina, Marina amb cases a primer
terme, La Barceloneta...; o el llapis sobre paper Pintor assegut a la platja (1899). En definitiva, treballs
d’aprenentatge que seguien als estudis a la ploma de caràcters humans. De tornada d’Horta de Sant
Joan, l’ambient dels Quatre Gats el posarà en contacte amb els corrents que els modernistes difonen
a través de revistes com Joventut o Pèl & Ploma. El 1900 hi fa una exposició de retrats: el Modernis-
me, les idees de Nietzsche, l’anti-naturalisme i un procés cap a l’abstracció seran presents en aquests
esbossos a les portes del seu viatge a París amb Casagemas, el 1902. L’època blava s’allarga fins
al 1904, fruit del sotrac que representa la mort de l’amic. L’octubre de 1906, mor també Cézanne. El
mateix any que comença a pintar el retrat de Gertrude Stein viatja a Gósol i s’hi estarà de maig a agost
fins que l’epidèmia de tifus els fa tornar a París, a ell i a Fernande Olivier. I en alguna ocasió, com ens
Vària 143
indica Albert Junyent, havia expressat la inutilitat del viatge: li referia el cas de Matisse que viatjà a l’altra
punta de món seguint els paisatges de Gauguin per descobrir que els paratges poden ser tan semblants
allí com a les ribes del Marne o a l’Empordà. La llum que trobes en una altra part del planeta pot ser la
mateixa de la mar Mediterrània.
En les cartes enviades a Gertrude Stein i el seu germà en aquest període lleidatà, Picasso es queixa de
la llunyania del mar: «Querido amigo Stein / aquí me tiene a no / se cuantos millones / de metros sobre
el / nivel del mar y / trabajando como dios / me da a entender y / como yo lo entiendo» (Stein-Picasso
34). I una precisió semblant fa en la seva correspondència amb Apollinaire quan especifica que és a
5000 metres d’altitud tal com anota Madeline (Picasso-Apollinaire 36). En realitat, Gósol és a 1500 me-
tres d’altura sobre el mar. Aïllats, per tant, en una terra alta i sense possibilitats d’accedir als luxes d’una
capital com París, no sembla rar que l’enyorament del mar, com una seducció llunyana, quedés imprès
en els versos coneguts de Maragall. Una alenada guaridora, si es vol, a jutjar pels excessos parisencs
dels darrers temps que tan malament tractaren amics com Casagemas o Wieghels.
La traducció de Picasso pot ser el missatge en una ampolla per a una nova modernitat. El missatge
enviat pel poeta de ciutat que és Maragall reverteix així sobre l’artista que des de Gósol repensa la
presència del mar com la consciència d’aquell abisme de 5000 metres que plantejava a Apollinaire.
Un abisme que havia de fer de pont des d’una època blava tancada fins a la reinvenció de les formes
pictòriques cap a la revolució del Cubisme, just en la cruïlla amb una mediterraneïtat autèntica i real en
la llengua dels afectes i les emocions. I, a un mateix temps, el pintor hi descobreix un mar que és ex-
periència, un mar que va de la natura a la pintura, si es vol, cosa que ell cercava en la pintura mateixa:
«Pour moi, un tableau n’est jamais un fin, ni un aboutissement, mais plutôt un hereux hasard et une
expérience» (Picasso, Propos 22).
Fernande escriurà a Gertrude Stein que el francès de Picasso és «fantasiós». Aquest nou stylus phan-
tasticus dota, tanmateix, l’obra picassiana d’uns cantells poc comuns: la traducció és feta a rajaploma i,
per tant, amb un sentit de la literalitat lligat a l’emergència. Com podem determinar, però, el seu funci-
onament? Picasso no és encara el pintor en crisi que s’aboca a la poesia quan ja té més de cinquanta
anys i que reflexiona sobre el valor múltiple de cada mot, sobre la seva relació plàstica amb els altres
mots i sobre la idea que cada traducció és una reescriptura del text de la llengua d’origen:
28 octobre 1935
si je pense dans une langue et j’écris «le chien court derrière le lièvre dans le bois» et je veux le traduire dans
une autre je dois dire «la table en bois blanc enfonce ses pattes dans le sable et meurt presque de peur de se
savoir si [sotte]». (Picasso, Poèmes 15)
Picasso va néixer a la poesia més tard. Els anys de París són anys de lectures en el petit cenacle dels
amics, al costat de Max Jacob o Sabartés, el qual explica les vetllades de lectura en veu alta que feia
Jacob dels poemes de Verlaine. Data les primeres publicacions literàries de Picasso el febrer de 1936
144
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
als Cahiers d’art i refereix converses substancials amb Braque sobre la inutilitat de la puntuació i de
la separació de mots, «mais Picasso voit tout en peintre et imagine des tableaux compacts de lignes
imprimies avec les marges réduites, comme des cadres adaptés au format de la page» (Sabartés 152).
Per tant, no és rar que llegís els poemes dels altres veient-ne la plasticitat. La síntesi mediterrània de
«Vistes al mar» havia de ser per força un esbós del que sorgiria més endavant. No deixa marges en la
còpia de l’estrofa i les línies reflecteixen el moviment que conté el poema. Tanmateix, «ses amis, il les
choisit bien plus parmi les écrivains que parmi les peintres (Stein, Picasso 12). El seu debut poètic no
serà fins als cinquanta-cinc anys, cansat, potser, de no tenir un reconeixement prou oficial i de coincidir
amb nombrosos problemes familiars i separacions, tal com ha insinuat Androula (Picasso poète). I,
d’altra banda, «és en el context dels anys trenta quan Picasso va fer eclosió amb una escriptura poètica
pròpia amb la publicació de textos com per exemple "Neva al sol", en què la poesia esdevé acció artís-
tica per ella mateixa i en la qual encara ressona el concepte de la paraula viva maragalliana» (Panyella,
«Picasso» 50). Ara bé, la seva poesia és un collage, una reinterpretació de la literalitat del text, una
recerca més en la monocromia del dibuix o en la força material dels mots, o en la corporeïtat dels mots,
mitjançant la referència als objectes comuns i a la seva ars combinatoria:
La très fertile trouvaille de la « phrase pli », l'écriture noire et le « jeu combinatoire » des mots ouvrent à Picasso
un espace poétique neuf : une écriture qu'il juge nécessaire est en marche, une écriture qui ne naît plus du
souffle des mots mais qui va donner, il insiste énormément, à « voir et à entendre le lisible ». Dans son cours au
Collège de France, Roland Barthes ne dit pas mieux sur les écrits du maître : « une écriture, dit-il, n'a pas besoin
d'être lisible pour être une écriture » : les pas de danse de l'impossible poésie peuvent dès lors commencer. Une
danse à la James Joyce sans fin ni début où la répétition sert de chant. Une danse d’Arlequin quand, dans une
sorte de retour à « l’abc des choses », l'écriture-collage associe au laisser faire des mots des notes de musique
et des nombres. (Gisserot 5)
Són nombroses les seves declaracions respecte de l’escriptura: contra l’ortografia, a favor de la semàn-
tica i del joc, l’escriptura xinesa... Els versos que avui comentem estan traduïts amb una voluntat literal,
servint el text d’origen, amb un gran respecte per la veu de l’altre, i sense conferir a la versió francesa
un ordre nou interpretatiu. Tal vegada, aquests versos són la millor troballa de la poesia catalana en
l’exaltació lírica d’un moment present. És la percepció de l’instant, certament, el que de debò importava
al pintor:
Picasso fait du present le temps triomphant de son écriture. L’instant present, étendu pour contenir toutes les
dimensions du temps, abolit le temps calendaire et devient éternel. Les « heures éclatent au choc de leur chute
au sol » (8 mai 1936), fondent « goutte à goutte », « tombent dans les puits et restent endormies à jamais » (9
août 1935). (Androula 14)
A banda, necessitava expressar alguna cosa més en els seus poemes. A Les Demoiselles d’Avignon,
tot i el paner de fruits, el quadre no desprèn olor, com en el poema de Maragall. Picasso escriurà molts
poemes en els quals el camp semàntic del sentit olfactiu és constant: olor, aroma, perfum... I la viva
imatge de les barques es farà senyora de la seva abrupta escriptura:
Vària 145
13 avril 1936
minuscule barque faite avec des clous de girofle saupoudrée des roses et des verts des pastels fixe brille et
resplendit aromatisée et colore enchante et verse pavillon ailé dans sa coupe son écharpé la petite feuille de la
fleur du cerisier tombée par terre sous l’arbre tous ses linges retroussés fessée par les souris aux gouttes de la
pluie (Picasso, Poèmes 26)
En altres poemes: «la félicité que me donne l’odeur du poireau et le peu de choufleur qui traîne parmi
les plis de sa robe» (17); «et l’odeur-qui vient à cheval de la cuisine» (19); «rient que l’odeur | l’oiseau
trait sa faucille» (35). En el carnet català anota: «farigola = timó» (13). Al poema de Sant Joan-els-Pins
datat de 4 d’abril de 1936, el mot sorgeix barrejat amb els elements del poema de Maragall: «voile so-
litaire au milieu de la mer détachée de sa barque le civet de lapin court sa chance parmi le thym de la
musique accrochée à l’orgue des odeurs de la Fontaine de jouvence» (51). I al poema del 8 d’abril de
1936 parla de «danse drapeau du thym» (52).
Tornant a «Vistes al mar» –i la seva barca «pleine d’aromes» ja picassiana–, la celebració del present,
en el poema de Joan Maragall, aporta una raó més per aquesta traducció. Tots dos fixen obsessivament
les dates dels poemes. Maragall copsa la bellesa al vol, es sadolla de l’emoció que comporta un viatge
iniciàtic de desig entredit i fa que el paisatge tingui la modernitat del tot posseït, perquè conté l’alè vital
del moment únic. Serveixi un fragment de «Cant de novembre»:
Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se’n van;
gosem el dia sens mirar endarrere,
sense pensar amb els dies que vindran.
Gosa el moment;
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat;
un dia de vida és vida:
gosa el moment que t’ha sigut donat.
No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser...
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d’haver-los cansat en el plaer.
I és aquesta també la visió de poetes posteriors com Blai Bonet (43), que acara la poesia maragalliana
amb la d’Antonio Machado. Si, tal com suggereix Androula («Dans le laboratoire» 18), a partir del con-
146
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
cepte de rizoma de Gilles Deleuze, els manuscrits de cada poema de Picasso avancen en successives
correccions, segons l’expansió per la variació, podem pensar que els versos de Maragall seguien mo-
vent centrífugament una idea de fugacitat i de rotunditat alhora. És possible que Pablo Picasso hagués
entès el text de Maragall a través de la pròpia escriptura, com a text múltiple, i el traduís no només al
francès sinó també al traç, un traç que és un dibuix en ell mateix i que resoldrà més tard, en un encontre
de plans entre pintura i poesia en el quadre paradigmàtic de l’inici del Cubisme.
Més endavant, Josep Palau i Fabre transformarà el «Cant espiritual» del poeta de Sant Gervasi en el
cant agnòstic del segle XX. I llegeix Picasso com si llegís Maragall, amb la mateixa contundència, al
poema «Picasso pur»: «Fer néixer les coses dient-les: heus ací el miracle». Si Joan Margarit troba que
«salvant distàncies i circumstàncies, [...] Maragall és el nostre Hardy, l’home que amb metres del XIX, a
vegades amb la música de vells romanços, fa entrar la poesia catalana en el segle XX»; tampoc no fora
estrany que el geni de la pintura del segle XX desconstruís el fragment de «Vistes al mar» per refer-lo
des d’un vitalisme agnòstic i regenerador de la pròpia evolució, perquè, més enllà de les distàncies
entre les propostes artístiques d’aquestes dues «natures vives» que exorcitzen els elements que con-
grien, el pintor ens en dona la resposta: «Je ne cherche pas, je trouve» (Picasso, Propos 25).
Bibliografia
Androula, Michaël. «Dans le laboratoire de l'écriture de Picasso : présentation d'un dossier génétique».
Genesis (ManuscritsRecherche-Invention), núm. 15, 2000, p. 11-28.
— Picasso poète. Une expérimentation permanente. Études, núm. 415/9, 2011, p. 219-230.
Apollinaire, Guillaum i Pablo Picasso. Correspondance, ed. de Pierre Caizergues i Hélène Seckel.
Gallimard, Réunion des Musées nationaux, 1992.
Ardolino, Francesco. «Introduzione». Elogio della parola e della poesia de Joan Maragall, ed. de Nancy
De Benedetto. Nàpols, Tullio Pironti, 2011, p. 5-17.
Bonet, Blai. «Maragall y las nuevas generaciones», Destino, núm. 1179, 12 març 1960, p. 43-45.
Cendrós i Carbonell, Joan B. Picasso traductor de Maragall. Seix Barral, 1960.
Creus, Ricard i Ester Boix. Picasso o l’alegria de viure. Casals, 1983.
Fontbona, Francesc. «La col·lecció artística de l’Arxiu Joan Maragall». Casa-Museu Joan Maragall.
Biblioteca de Catalunya, 2004, p. 85-101.
Genís, Jaume. «Maragall i l’exposició Sunyer». Haidé. Estudis maragallians, núm. 0, 2011, p. 11-18.
Gisserot, Daniel. «Sur les traces de Picasso poète». Conférence nationale des Académies des Sciences,
Lettres et Arts, 13 gen. 2016, docplayer.fr/47564982-Sur-les-traces-de-picasso-poete.html. Consulta: 3
abr. 2020.
Vària 147
Gustà, Marina. Els orígens ideològics i literaris de Josep Pla. Curial, 1995.
Jaques Pi, Jèssica. «En Pau de Gòsol. Picasso a l’estiu de 1906», L’Erol, núm. 108, 2011, p. 8-16.
Junyent, Albert. «Una visita a Picasso, senyor feudal». Mirador, núm. 6, 16 ago. 1934, p. 7.
Léal, Brigitte, Musée Picasso. Carnets. Catalogue des déssins, Réunion des Musées Nationaux, vol.
II, 1996.
Mandelstam, Osip. Gozo y misterio de la poesía, trad. Víctor Andresco. Barcelona, El Cobre, 2003.
Maragall, Joan. Obres Completes [OC], Selecta, vol. I-II, 1981.
Margarit, Joan. «El meu Maragall». Haidé. Estudis maragallians, núm. 7, 2018, p. 77-82.
Ors, Eugeni, d’. Cincuenta años de pintura catalana. Quaderns Crema, 2002.
Palau i Fabre, Josep. Picasso a vol d’ocell. Alcides, 1963.
Panyella, Vinyet. Joaquim Sunyer. Columna, 1997.
— «Picasso subjecte i objecte poètic». Serra d’Or, núm. 724, abr. 2020, p. 48-52.
Picasso, Pablo. Carnet catalan, a cura de Douglas Cooper. Berggruen & Cie, 1958.
— Propos sur l’art, ed. de Marie-Laure Bernadac i Androula Michaël. Gallimard, 1998.
— Poèmes, ed. d’Androula Michaël. Le cherche midi, 2005.
Pla, Josep. Joan Maragall. Destino, 1984.
Planas, Carla. «Una col·lecció per a un poeta». Haidé. Estudis maragallians, núm. 2, 2013 p. 53-73.
Planellas, Maria. «Una nota sobre Maragall i Picasso». Haidé. Estudis maragallians, núm. 3, 2014, p.
113-116.
Quintana, Lluís. La veu misteriosa. La teoría literaria de Joan Maragall. Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1996
Rafart, Benigne. «Picasso, lector de Maragall. El carnet català». L’Erol, núm. 108, 2011, p. 38-41.
Rafart, Susanna. «“Vistes al mar”». Lluís Quintana, Jordi Castellanos, Susanna Rafart i Pere Ballart.
Maragall, alguns poemes: lectura i comentaris d’autor. Biblioteca de Catalunya, 2008, p. 37-57.
— «L'àlgid furor: Joan Maragall a través la poesia de Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Joan
Margarit». Haidé, núm. 1, p. 151-155.
Roig, Dolors R. «Carles Casagemas. L’acte creatiu com a recurs expressiu». Haidé. Estudis maragallians
núm. 4, 2015, p. 141-153.
148
Haidé, núm. 9, 2020, p. 131-149
Sabartés, Jaime. Picasso : portraits et souvenirs. L’École des loisirs, 1996.
Stein, Gertrude - Picasso, Pablo. Correspondance, ed. de Laurence Madeline. Gallimard, 2005.
— Picasso. Christian Bourgois éditeur, 2006.
Rebut el 4 d'abril de 2020

Acceptat el 15 de juliol de 2020
Vària 149
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
DOI: 10.48284/Haide2020.9.8
MÒNICA GÜELL
Sorbonne Université - CRIMIC EA 2561
monique.guell@sorbonne-universite.fr
ORCID: 0000-0001-7565-252X
A la llum de la intertextualitat: Maragall passeur

de la literatura francesa1
Resum:
Aquest article estudia la presència d’escriptors, escriptores i crítics literaris francesos en l’obra periodística de Joan Maragall i
en els epistolaris. Són citats, comentats, simplement al·ludits, plagiats o traduïts, segons diferents pràctiques d’escriptura i rees-
criptura. A partir de l’escrutini de les Obres completes, interroguem la presència de la literatura i crítica franceses a la llum de la
intertextualitat; igualment ens centrem en un cas de traducció autògrafa. Maragall apareix com un autèntic connaisseur i passeur
del món literari francès a Catalunya.
Paraules clau: Joan Maragall — literatura francesa — periodisme — crítica literària — traducció — Lamartine
Abstract:
This article is based on the presence of French writers and literary critics in the journalism work of Joan Maragall and in the
epistolary. They are cited, commented on simply alluded to, plagiarized or translated, according to different writing and rewriting
practices. From the scrutiny of the Complete Works, we interrogate the presence of French literature and criticism in the light
of intertextuality; we also focus on a case of autograph translation. Maragall appears as a true connaisseur and passeur of the
French literary world in Catalonia.
Key words: Joan Maragall — French literature — journalism — literary criticism — translation — Lamartine
Avant tout et en tout il faut être de son temps

Émile Deschamps,
Préface des Études françaises et étrangères,1828.
La vérité ne peut être que par la liberté
Lettre de M. Émile Zola,1897.
1 ��
Vull
��
fer constar que aquest treball s’ha beneficiat de l’ajuda del projecte d’investigació del Ministerio de Ciencia e In-
novación FFI2017-86542-P titulat La literatura de segundo grado: las relaciones hipertextuales en la literatura catalana desde el
«Modernisme» hasta 1939. Els estudiosos interessats tenen més informació sobre l’activitat del grup investigador, així com una
base de dades sobre estudis d’ironia, que inclou estudis sobre relacions hipertextuals iròniques, en la literatura catalana des de
l’inici del segle XX fins a l’actualitat en http://www.uv.es/ironialitcat/.
Vària 151
Mònica Güell. A la llum de la intertextualitat: Maragall passeur de la literatura francesa
Partim en aquest treball de la constatació següent: en els articles i els epistolaris de Maragall abunden
noms d’escriptors i crítics literaris francesos. Sense pretendre oferir-ne una llista exhaustiva, hi trobem
autors canònics, com Corneille, Racine, Montaigne, Molière, Rabelais, Montesquieu, La Bruyère o
Chateaubriand. Poetes romàntics com Hugo, Lamartine, Musset, Sully Prudhomme; contemporanis
com Anatole France; Alphonse Daudet; Zola, Flaubert, Maurice Barrès, Paul Bourget. Una presència
molt discreta d’escriptores citades, com Germaine de Staël, Anna de Noailles, Marceline Desbordes-
Valmore; i de crítics literaris i articulistes com Théodore de Wyzewa, André Hallays o Max Nordau.
Són citats, comentats, simplement al·ludits, plagiats o traduïts, segons diferents pràctiques d’escriptura:
la citació, l’al·lusió, el plagi, el comentari, o formes mixtes de reescriptura. Aquesta llista no exhaustiva
i la intertextualitat particularment forta en els articles periodístics i en els epistolaris testimonien el viu
interès de Maragall per la cultura francesa contemporània. Un interès d’un lletraferit de finals del segle
XIX i del segle XX que combinava l’escriptura periodística amb la poètica, i que anava a prendre les ai-
gües a Cauterets, en els Pirineus francesos. Si Maragall és recordat per haver introduït Goethe i el món
literari alemany a Catalunya –i ràpidament només assenyalem el volum de Quintana (La Veu 48-50) i la
bibliografia posada al dia per Garrigasait (56 nota 1)–, aquí pretenem estudiar una altra faceta, la d’un
autèntic connaisseur i passeur del món literari francès a Catalunya. A partir de l’escrutini de les Obres
completes, interrogarem la presència de la literatura i crítica franceses a la llum de la intertextualitat. I
especifiquem que si Julia Kristeva la defineix per primer cop, a Séméiôtikè, Genette la considera «une
relation de co-présence entre deux ou plusieurs textes» (Palimpsestes 8). Evidentment, la copresència
de textos implica un camp de relacions molt ampli, on caben elements tan diversos com la citació, el
plagi o l’al·lusió. I finalment, ens centrarem en un cas de traducció autògrafa.2
I. Intertextualitat: presència de la literatura francesa
1. Citacions d’Alfred de Musset
Mencionem en primer lloc el pròleg de Les disperses (1904), titulat «Als amics de Joventud», on Mara-
gall cita Musset. La funció d’aquesta citació, en el llindar del llibre, és de captatio benevolentiae: l’autor
presenta disculpes al lector pels errors que s’hi podrien trobar, «i amb més necessitat que Musset po-
dria al·legar la disculpa: Mes premiers vers sont d’un enfant...» (OC I 832). Es tracta d’una citació literal
del text francès que diu: « Mes premiers vers sont d'un enfant, | Mes seconds d'un adolescent, | mes
derniers à peine d'un homme » (Premières poésies). És una citació clàssica, anunciada com a tal, amb
cometes en l’edició de Selecta o transcrita en cursiva en la Poesia completa: l’ortotipografia assenyala
al lector que l’enunciat és una re-enunciació (Compagnon 49). També hi ha re-enunciació a l’article
«Alrededor de un drama», publicat al Diario de Barcelona el 22 d’abril de 1893, on Maragall comenta la
recepció d’Un enemic del poble d’Ibsen, arran de la seva representació (Moreta 109). Il·lustra el fil de la
seva argumentació –que no podem desenvolupar aquí– amb uns versos de Musset, citat directament
en francès i en cursiva, en el context següent:
2 Deixem de banda la traducció de Les physionomies des saints d’Hello feta per encàrrec, i ja estudiada per Ignasi Mo-
reta («Ernest Hello»): no hi tornarem en aquesta ocasió.
152
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
Cada una de estas ideas, a pesar de ser tan opuestas, al menos aparentemente, atrae y enamora… en la
vaguedad de sus nombres: el instinto popular, la aristocracia de la inteligencia, el hombre fuerte, el hombre;
todo esto muy hermoso.
¡El instinto popular! Le cœur humain de qui? Le cœur humain de quoi? dijo Musset. ¿Quién es el pueblo y cómo
se manifiesta su instinto? (OC II 356)
El comentari «todo esto muy hermoso», amb valor antifràstic, i l’exclamació «¡El instinto popular!» pale-
sen la distancia irònica de Maragall. La citació prové dels versos següents de «Namouna», on Musset
també manejava la ironia:
Toujours le cœur humain pour modèle et pour loi.
Le cœur humain de qui ? le cœur humain de quoi ?
Celui de mon voisin a sa manière d'être ;
Mais, morbleu ! comme lui, j'ai mon cœur humain, moi.
(Premières poésies 218)
Tanmateix, aquesta modalitat de citació directa i amb menció de la font no sembla ser la més freqüent,
pel que fa als autors d’aquest corpus, la manca d’exhaustivitat del qual no permet deduir cap llei gene-
ral, sinó treure a la llum certes tendències.
2. Al·lusions a Musset
El mateix 1904, Maragall al·ludeix a Musset en la carta-pròleg «A Vora els estanys d’I. Soler i Escoffet»,
en resposta a un llibre de poemes que aquest autor novell li havia enviat. Tot escrivint-li que l’obra falta
de maduresa, Maragall hi comenta la pròpia trajectòria poètica. Hi llegim:
Quan jo tenia un deliri per Musset per exemple, tot ho sentia amb una finor malaltissa, i tot ho deia amb
una amarguesa aristocràtica (almenys a mi m’ho semblava) i amb versos capritxosos. En canvi quan vaig
familiaritzar-me amb els clàssics grecs i llatins (traduïts, és clar), tot se’m tornaven hendecasíl·labs forts de
ritme i sense rima, i tot el del món em semblava d’una serenitat èpica. (OC I 840)
S’oposen la «finor malaltissa» dels romàntics a la «serenitat èpica» dels clàssics grecs i llatins, que
corresponen a dues pràctiques poètiques maragallianes diferents, a dues etapes de la seva trajectòria.
Així, l’al·lusió està en aquest cas al servei d’un comentari metapoètic, i el poeta es desdobla en crític
de l’obra pròpia. La ironia apareix aquí en ambdós parèntesis, el primer dels quals mostra la distància
crítica; el segon, amb l’afirmació «és clar», posa el dit sobre el poc coneixement del llatí i del grec i la
necessitat del mitjà de les traduccions en la formació de Maragall.
Vària 153
Una altra menció de Musset figura en una carta a l’amic Antoni Roura de juny de 1892:
Avui fa set anys (set anys!) que vàrem anar a passar la nit de Sant Joan per eixes altures veïnes pensant amb
Goethe, amb Musset, amb Ossian, i després amb Rossini: somniant aventures fantàstiques o novel·lesques:
no ens va passar res, però nostres fantasies se delitaren amb il·lusions. (OC I 1106)
D’aquest fragment sobre les lectures romàntiques de Maragall, cal retenir les paraules clau fantasies i
il·lusions, associades a la joventut, les quals no són pas renegades en el present de l’escriptura, com
palesa la resta de la carta. En alguns articles de crítica literària publicats al Diario de Barcelona, Mara-
gall també al·ludeix a Musset, com a «Libros nuevos», de 9 d’octubre de 1902, on comenta així l’estil
particular Del poble gris de Rusiñol:
[…] cuya expresión fluctúa entre la frase cargada de dolor, entre la especie de menestral gongorismo de un
Serafí Pitarra, y el lirismo delicado de un Alfred de Musset, dejando lugar en medio para humorismos realistas
a la inglesa y humorismo filosófico a la alemana. (OC II 196)
En un article de caràcter intimista –ja explícit en el títol: «Sensaciones de Otoño»–, de 31 d’octubre de

1905, Maragall es retrata com a lector de Musset, com s’ha vist en la carta a Roura abans esmentada
(Quintana, «Memòria» 237-240).
3. Al·lusions a l’estil de Lamartine i Víctor Hugo
A «Víctor Balaguer» (OC II 142), del 24 de gener de 1901, Maragall lliura uns comentaris sobre els
cants patriòtics i religiosos del poeta mort, subratllant l’èmfasi i l’oratòria de Lamartine, aspecte també
visible a «Énfasis literario», del 14 de novembre de 1901: «Nuestra moderna generación literaria es
enfática [...] En Francia, sobre todo, se nota esto en los grandes discursos en verso de Víctor Hugo y
Lamartine» (OC II 160). Més lluny, critica l’estil planer d’un altre tipus de poètica de moda a França:
En Francia también floreció la escuela poética de la llaneza:

Et le train stoppa : Station de Sèvres.
J’étais dans mon wagon, la cigarette aux lèvres…
Está bien; pero ¿por qué emplear el lenguaje sagrado de la poesía, el verso, para las pequeñas realidades?
(OC II 161)
La citació directa, lleugerament alterada, prové dels primers versos del poema « Dans un train de ban-
lieue » (1892) del parnassià François Coppée, sense menció de l’autor. Heus aquí l’original:
154
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
Le train stoppa ; c’était la station de Sèvres.
Assis dans mon wagon, la cigarette aux lèvres,
En jetant un regard dehors, je remarquai,
Près de la porte en bois ouverte sur le quai,
Un groupe de trois sœurs vraiment presque pareilles :
(Coppée 188)
Aquestes trivialitats no són dignes de ser poesia, i Maragall no dubta a contraposar els exemples de
«los poetas mayores del mundo [que] son también los de expresión más directa y sobria: Homero,
Dante» (OC II 161).
Hugo i Lamartine figuren en un article elogiós sobre Goethe, escrit el 16 d’agost de 1899 amb motiu del
cent-cinquantè aniversari del seu naixement. En la seva valoració crítica, oposa el «perpetuo educa-
dor» (Goethe) a l’«inflamador de muchedumbres» (Hugo, Lamartine): «Por esto, por poseer un sentido
optimista transcendental de la vida, Goethe es, como quizá ningún otro grande artista, un perpetuo
educador. No un inflamador de muchedumbres que canta la libertad dentro de un partido político como
Víctor Hugo o Lamartine» (OC II 109).
4. Al·lusió a Mme de Staël
A De l'Allemagne, obra amb què s’introdueix el Romanticisme a França, Mme de Staël critica Les afinitats
electives de Goethe, tot retraient el poc caràcter, l’interès fluix i les llacunes de la novel·la. Maragall de-
mostra conèixer aquesta valoració, com s’aprecia en la carta a Freixas del 4 d’agost de 1884, en la qual
descriu el seu entusiasme per Goethe: «es muy particular que todo lo de aquel genio me entusiasme,
hasta en las novelas, en las que, según Mme de Staël, y otros literatos de renombre, no brilló en todo
su esplendor el sol de Weimar. Pero a mí, ¿qué me importan los críticos?» (OC I 977). Heus aquí el text
de la lletraferida:
La traduction des Affinités de choix n’a point eu de succès en France, parce que l’ensemble de cette fiction n’a
rien de caractérisé, et qu’on ne sait pas dans quel but elle a été conçue ; ce n’est point un tort en Allemagne
que cette incertitude : comme les événements de ce monde ne présentent souvent que des résultats indécis,
l’on consent à trouver dans les romans qui les peignent les mêmes contradictions et les mêmes doutes. Il y a
dans l’ouvrage de Goethe une foule de pensées et d’observations fines ; mais il est vrai que l’intérêt y languit
souvent, et qu’on trouve presque autant de lacunes dans ce roman que dans la vie humaine telle qu’elle se
passe ordinairement. (Staël 304)
5. Citació de Gustave Flaubert
Maragall cita Flaubert, sense precisar-ne la font, a «Crispi el dictador» del 3 de febrer de 1894: «Así
como Flaubert dijo que dentro de cada notario había las ruinas de un poeta, también puede sostenerse
Vària 155
que dentro de cada dictador duermen las ruinas de un revolucionario» (OC II, p. 417), traducció de la
frase de Madame Bovary: « Le plus médiocre libertin a rêvé des sultanes ; chaque notaire porte en soi
les débris d'un poète » (428). El lloc de la citació –a l’inici de l’article– i el seu capgirament produeixen
un efecte retòric, el de donar força dialèctica al discurs, amb una pinzellada irònica que reforça la dia-
lèctica.
6. Citació d’Alphonse Daudet
«La vie n’est pas un roman, repite a menudo con pedantería un antipático personaje de cierta novela
de Daudet. Y en efecto, un recóndito sentimiento nos dice que, a pesar de todos los silogismos, la
vida no es esto» (OC II 408). El personatge en qüestió és l’Amaury d’Argenton de la novel·la Jack, i
la citació pertany al títol del capítol XI. Maragall la fa servir per sostenir una part de l’argumentació de
l’article «Progreso y miseria», del 25 de febrer de 1894, de temàtica política i social. La citació, a mode
de sentència, introdueix el punt de vista de qui escriu, que és alhora idealista i conservador, com es pot
veure a continuació:
[…] que la vida es algo fuerte, áspero, hermoso, cuyo enorme sentido y belleza total están muy por encima y
rompen todos esos moldes de justicias sociales y de felicidades arcádicas y de todas las economías políticas
habidas y por haber. (OC II 408)
7. Comentaris i al·lusions sobre Daudet i Zola
Maragall fa referència a Daudet i Zola en una carta a Roura del 20 de juny de 1896, en la qual indica
les seves lectures. Són un testimoni més del gustos i preferències literàries del poeta català, sempre al
corrent de l’actualitat literària francesa i europea del seu temps:
He rebut ta carta de mig maig. Rose et Ninette no ho he llegit: crec que Daudet a fait son temps, com també
Zola, malgrat de que Rome ha fet ara molt soroll; però ja no va amb el temps i tampoc és tan gros (en ses
últimes obres) per ser de tot temps. Doncs, ja no cal llegir-lo. Ara el gros i transcendental és Ibsen, Pierre et
Jean és una obra forta; recordo haver-la llegida fa anys i em va satisfer. (OC I 1121)3
A les acaballes del segle, Daudet i Zola han passat de moda, i tanmateix, Maragall tradueix un poema
religiós del primer, «La verge bressant». Però un escriptor de la talla de Zola mereix un comentari a part.
I així, a «Assaig de crítica», de 8 de maig de 1904, en comentar un drama musical francès, Maragall
assenyala que «tot aquell quadro sembla una suggestió de Zola… que va més enllà de Zola» (OC I
844). En la necrològica a Joan Sardà, s’oposen la tendència del naturalisme francès a Catalunya i la
preferència a contracorrent de l’homenatjat pel Romanticisme: «L’any 1880, quan el jove literat creu an
3 Pierre et Jean (1887) és la tercera novel·la de Maupassant. No insistim en la presència de Maupassant i Max Nordau
perquè ha estat estudiada recentment per Lluís Quintana («Joan Maragall»).
156
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
en Taine i en Zola, surt en Sardà amb aquell article sobre l’Hartzenbusch» (OC I 875). La bête humaine
(1890) de Zola, amb el títol citat en francès, sembla que Maragall no l’ha llegida, però es fa ressò de
l’opinió de Cortada i anota: «sembla que no està a l’altura de les anteriors» (OC I 1095). Interessant i
ben coneguda és la carta a Roura del 15 de setembre de 1893, on posa el seu amic al corrent de les
novetats del moment, com és freqüent en aquest epistolari. Li envia la traducció en català de La Intru-
sa de Maeterlinck, «no fos cas que al tornar te creguessis que Zola és l’amo de tot. No, fill, no: Ibsen,
Maeterlinck, Nietzsche. I conclou amb la citació del famós alexandrí de Voltaire: « Et c’est toujours du
Nord – [qui] nous vient la lumière » (OC I 1110).
Finalment, ja avançat el segle XX, en una carta a Rahola de 1906, Maragall reconeix el carisma del
mestre del Naturalisme, i deixa ben dessota seu Anatole France: «Quin altre home en Zola que en
France! No en soc pas jo un fanàtic d’en Zola; però tal com ell fou, alguna fortalesa deixà en els que el
seguien. Mes vostè imagini com fora un poble amb joventuts formades per en France: i sobretot en un
poble que comença, com el nostre» (OC I 1075). Suposem que aquesta opinió es basa en les convic-
cions polítiques conservadores de qui escriu: Anatole France, que amb Zola i altres intel·lectuals havia
demanat la revisió del procés de Dreyfus (gener de 1898), seguia el corrent socialista de Jean Jaurès,
i no seria estrany que Maragall s’esgarrifés davant la possibilitat d’unes joventuts formades segons
aquests ideals.
8. Montaigne i Taine
En una carta a Fuentes del 13 de juny 1905, escrita des de Cauterets, Maragall, amb la fina ironia
que el caracteritza, descriu com s’avorreix a l’hotel; les lectures el salven del tedi i s’aferra als «Essais
de Montaigne per a entretenir-m’hi, ademés he comprat aquí el Viatge als Pirineus, de Taine, que ja
he llegit tot» (OC I 984). El dia anterior, escrivia a Pijoan: «He llegit quelcom de Montaigne i el trobo
genuïnament francès: allò és la filosofia de la mediocritat enginyosa. Un troba que té raó, però és una
raó petita. […] He llegit el Viatge als Pirineus de Taine, que encara no és Taine, però comença» (OC I
1041). Pot sorprendre aquest comentari poc elogiós sobre Montaigne, escriptor canònic de les lletres
franceses del segle XVI, de lectura obligada a França.
9. Maurice Barrès
La novel·la de Maurice Barrès Les Déracinés (1897), primer volum del Roman de l’Énergie nationale,
és l’objecte de l’article «La energía nacional», publicat el 18 de desembre de 1897. Maragall n’ofereix
un resum factual amenitzat amb alguns comentaris. Són precisament aquests últims els que ens inte-
ressen, però abans cal contextualitzar molt breument el volum. Es tracta d’una obra política, en la qual
Barrès evoca elements recents de la història nacional –com la crisi provocada pel general Boulanger i
l’escàndol de Panamà– i reflexiona sobre l’estat del país, amb la qüestió central de la capital i la capita-
litat. Les Déracinés mostra les conseqüències desastroses de la pujada d’uns joves provincians a París,
i critica l’excessiu predomini que la ciutat té sobre les províncies (Bompaire-Evesque). Així, Maragall
introdueix el tema del llibre: «Esta crisis es la novela, que tiene mucho de epopeya y mucho de trage-
Vària 157
dia social, y que hace sentir y pensar muchas cosas. Queremos contarla abreviadamente a nuestros
lectores» (OC II 532). Relata com, a París, els joves van a buscar inspiració a la tomba de Napoleó i
decideixen fundar un diari, la qual cosa suscita el següent comentari àcid de Maragall sobre el valor de
la premsa: «he aquí el gran medio de acción que a finales del siglo diecinueve se ofrece a los jóvenes
desarraigados». Després de revelar el fracàs de la trasplantació d’aquests joves de la Lorena a París,
la història conclou de manera irònica, amb les paraules de Bouteiller, el professor de filosofia que va
incitar-los a pujar a París i que ara es presenta per diputat de Nancy. S’adreça a un d’ells:
–Hace poco, amigo mío, cuando hablasteis en favor mío, yo admiraba vuestro talento, que ya predije en 1880;
pero lo que admiraba sobre todo era como os habéis emancipado de toda entonación, de todo acento, y en
general, de toda particularidad lorenesa.
Con este horrible sarcasmo concluye la novela. ¿No es verdad que cómo decíamos al empezar, su lectura ha
de hacer sentir y pensar muchas cosas? (OC II 535)
Un tema certament crucial en aquell moment, que obre una reflexió no exempta d’ambigüitats, i sempre
actual sobre el poder i les relacions entre les capitals o la capital i les perifèries (o províncies).
10. El debat sobre el teatre romàntic
En el pròleg de La Margarideta (1904), Maragall lliura unes reflexions sobre el teatre clàssic i el contem-
porani que corresponen a la seva concepció de la paraula viva.4 Pel que fa als autors francesos, hi són
mencionats els classicistes Corneille, Racine i Molière, i el romàntic Víctor Hugo. Aquest últim havia es-
trenat Hernani el 1830 a la Comédie-Française, i la representació va suscitar una polèmica, « la bataille
d’Hernani », enfrontant els partidaris del Classicisme i els del Romanticisme. El comentari de Maragall
es fa ressò d’aquesta polèmica. Segons ell, el teatre neoromàntic no s’aguanta:
Però preneu el teatre espanyol del segle XVII i el teatre neoclàssic francès (exceptuant el geni universal de
Molière) i us trobareu que, fent d’avui els seus personatges, resultaria moltes vegades incomprensible i no
poques ridícul lo que diuen; però lo que senten, les passions que els mouen, dites d’altra manera, encara farien
un drama d’avui, de sempre. Si fem la mateixa prova amb el teatre neoromàntic francès i espanyol, amb tot i
haver sigut produïts tan a la vora nostra, veureu com la major part se’n va a miques: no s’aguanta per fora ni
per dins. Vestiu amb vestits d’avui l’Hernani de Víctor Hugo o el Manrique del Trobador i no podran obrir la boca
que la gent no riga, fins la nostra gent acostumada al teatre de l’Echegaray. (OC I 275-276)
Per a ell, el drama ha de ser despullat de color local i d’època:
4 Els conceptes de l’«Elogi de la paraula», i algunes de les idees presentades a l’«Advertència» del traductor, són afins.
Recordem que Maragall pronunciava el 15 d’octubre de 1903 el discurs inaugural de l’Ateneu barcelonès, «Elogi de la paraula» i
que el 16 de novembre de 1903 s’estrenava al Teatre de les Arts La Margarideta, dirigida per Adrià Gual. La traducció d’aquests
fragments del Faust de Goethe dataria de 1903 o 1902. (Moreta 62-63)
158
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
A veure la vida feta art, intensificada, punyenta; doncs a remoure’ns les entranyes, a plorar per dins per fora, a
purificar la vida amb el sentiment artístic d’ella mateixa. A donar el drama pur, és a dir, nu.
I així em sembla que s’hauria de fer amb totes les grans obres d’art que contenint un fort sentit universal, han
sigut realitzades dintre d’una realitat particular: realitzar-les altra vegada dintre de cada particularitat de temps i
de lloc, perquè així la seva universalitat resulti sempre i pertot viva i penetrant, i manifesti la profunda unitat de
l’art i la vida. (OC I 275)
11. Els poetes maleïts
Aquest mostrari que, recordem-ho, no pot ser exhaustiu, no pot obviar unes referències, molt breus, a
uns altres escriptors heterodoxes, els poetes maleïts, i més concretament, a Gérard de Nerval i a Char-
les Baudelaire. Llegim en una carta a Roura del 2 de març de 1894, tota ella ben irònica, que Baudelaire
i Verlaine eren els poetes en voga: «A París raffoleront de tu, tindràs una voga furiosa, com Baudelaire o
Verlaine, i el teus fanàtics es coneixeran en que aniran pels Boulevards extérieurs fent lo mateix (eee)»
(OC I 1112). Amb l’exploració del mal sota múltiples facetes, l’autor de Les Flors del Mal i Dels paradisos
artificials no podia ser del gust de Maragall el 1894. Quant al poeta Nerval, que acabà penjat, l’al·lusió
és també minsa, i el comentari poc engrescador en l’article «La obra y el título», del 12 de desembre
de 1905: «He oído contar no sé si de Villiers de L’Isle o de Gerardo de Nerval o de algún otro de esos
grandes espíritus enfermizos que se criaron en la atmósfera romántica parisiense, que se recreaba en
imaginar títulos muy sugestivos de obras que no pensaba escribir» (OC II 231). D’altra banda, a part
dels comentaris que en fa Moreta (346, 349-350), caldria interpretar aquesta lectura segons el context
més general de la poesía simbolista europea, com va fer Ribbans.
Tanquem aquesta tria d’al·lusions, comentaris i citacions per passar a una altra pràctica intertextual,
utilitzada amb escreix en els articles periodístics, i que mereix una menció a part. Ens referim al collage
citacional, forma permeable que flirteja sovint amb el plagi.5
II. Els collages citacionals
1. Théodore de Wyzewa
El 3 d’abril de 1901 Maragall va publicar un article titulat «Novalis», amb motiu del centenari de la mort
del poeta alemany. Hi versiona el text del crític francès Théodore de Wyzewa, publicat a la Revue des
Deux Mondes el 1900. Heus aquí el text de Maragall:
«La gloria de Novalis», escribía hace poco un literato francés, «vive como nunca. Todos los escritores alemanes
de este siglo le han rendido homenaje, y su influencia se ha dejado sentir en todos los dominios del pensamiento
5 El pròleg de la traducció de la novel·la de Novalis Enric d’Ofterdingen (1907) es llegeix com un immens collage citacio-
nal, entre altres de Bruno Wille. També segueix aquesta tècnica l’article «Neurastenia» (OC II 261-263), tal com vam demostrar
posant de manifest les «Pràctiques transtextuals en Joan Maragall».
Vària 159
alemán, pues ha creado una nueva forma de la Antigua sensibilidad nacional, lo que podría llamarse un estado
romántico fundamental y constante que no conoció la Alemania del siglo XVIII, y que, desde Novalis, ha
sobrevivido a todas las variaciones de escuelas y de géneros». (OC II 151)
El literat no és altre que Théodore de Wyzewa, el nom del qual se’ns revela més avall: «Pero lo cierto es
que la poderosa influencia de Novalis no se ha limitado a Alemania, como da a entender M. de Wyzewa,
sino que ha impreso carácter a toda la actual evolución idealista europea» (OC I 151).
I aquí cal introduir la noció de reescriptura que presenta Compagnon: « La réécriture est une réalisation,
non pas seulement au sens musical d’une traduction. Le travail de la citation, malgré son ambivalence
ou à cause d’elle, est une production de texte, working paper. […] La citation travaille le texte, le texte
travaille la citation » (44). L’acarament amb «Le poète Novalis» ens mostra molt bé aquest treball de la
citació:
[…] car celle-ci [la renommée] reste aujourd’hui plus vivante, plus fraîche que jamais. D’un bout à l’autre du
siècle qui s’achève, depuis Schleiermacher jusqu’à Théodore Fontane, tous les écrivains allemands se sont
accordés à lui rendre hommage. L’influence de Novalis s’est fait sentir dans les domaines les plus divers de
la pensée allemande. Elle a créé, pour ainsi dire, une forme nouvelle de l’ancienne sensibilité nationale, un
état romantique foncier et constant, dont on chercherait vainement la trace au XVIIIe siècle, et qui, désormais,
survit à toutes les variations des écoles et des genres. […] Et lorsque, après un effort obstiné de près d’un
demi-siècle, l’Allemagne a enfin reconnu l’impossibilité, pour elle, d’échapper à ce romantisme qui est sa nature
même, vers aucun de ses poètes d’autrefois elle ne s’est retournée aussi volontiers que vers l’auteur d’Henri
d’Ofterdingen et de l’Hymne à la Nuit. C’est au nom de Novalis que, depuis deux ou trois ans, la jeune critique
allemande proclame la faillite définitive du naturalisme, et présage l’avènement d’un esprit nouveau. (Wyzewa
402)
2. «Los males de la prensa»
En aquest article del 5 de desembre de 1898, Maragall es fa ressò d’una enquesta sobre «Les respon-
sabilitats de la Premsa», publicada a la Revue Bleue de París en els números de desembre de 1897
(4, 11, 18 i 25, respectivament). Maragall fa un aplec de les opinions qui hi figuren, amb citacions de
personalitats de la premsa i de la política que hi participaren, com Henry Bérenger, director de la Revue
Bleue i iniciador de l’enquesta, Édouard Drumont, Max Nordau, Leroy-Beaulieu, Jules Case, Lucien
Marc, Girardin, Alfred Fouillée… Cal subratllar la celebritat i el prestigi de certs noms, com Jean Jaurès,
fundador del Partit Socialista Francès i també del diari L’Humanité, Barrès o Zola (Comellas 306-307).
El text és un nou exemple de la tècnica maragalliana de l’enfilall o collage de citacions, ja provada a
«Neurastenia», per retre compte de les diferents opinions sobre la premsa contemporània a França,
acusada de tots els mals –amb el teló de fons dels dos afers que subratlla Jean Jaurès (713): « On l’a
bien vu dans les deux grandes affaires auquel votre questionnaire fait allusion : les affaires d’Arménie et
l’affaire Dreyfus »– a través d’una mostra de les cartes rebudes a La Revue Bleue. El tema és complex i
Marc Martin ja el va resumir: els textos debaten entre ells i hi predomina la condensació de les citacions.
Heus aquí l’obertura de l’article de Maragall:
160
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
La Revue Bleue de París abrió una información sobre la Prensa. «Puesto que la palabra hablada o escrita»,
dijo M. Berenger, iniciador de esta información, «es el gobierno de las democracias; puesto que la escuela, la
Prensa y el Parlamento son los nuevos poderes directores; puesto que se ha declarado la bancarrota de la
ciencia oficial y del parlamentarismo, y que se empieza a hablar ya de la bancarrota de la Prensa, miremos
frente a frente a sus males y reflexionemos sobre las condiciones del periodismo contemporáneo y los medios
de mejorarlo». (OC II 540)
La citació, de forma clàssica, apareix assenyalada com a tal, i amb el nom de l’autor. Per l’interès històric
i sociològic, paga la pena de reproduir un fragment de la carta de Jean Jaurès, abans d’acarar-lo amb la
versió de Maragall. Per a Jaurès, la premsa és un reflex de la societat i no és possible «moralitzar-la»:
Il ne me paraît pas possible de régler et de « moraliser » la presse. Elle est un reflet de l’état de la société : et
c’est celui-ci qu’il faudrait transformer. Toute la société d’aujourd’hui est fondée sur la puissance de l’argent.
L’argent est à la fois le seul moyen et le seul but […] La plupart des journaux succomberaient (je parle des plus
puissants) s’ils n’avaient d’autres ressources que la vente au numéro, ou les abonnés. Qu’on leur retranche les
annonces, les subventions, les ressources occultes et ils sont en péril. Ils ne sont donc plus, dans l’ensemble,
que des outils aux mains du capital et il me paraît tout à fait vain, je l’avoue, de chercher par quelle combinaison
subtile on fera entrer le capitalisme dans la catégorie de « la moralité ». Il est d’un autre ordre. (Jaurès 712)
I la versió abreujada de Maragall:
«La sociedad actual –dice– está fundada sobre el poder del dinero; la industria del periodismo ha entrado
a formar parte de la grande industria; necesita grandes capitales; como estos no los puede obtener de la
masa anónima de los lectores, ha de apoyarse en el capitalismo; y es vana pretensión querer hacer entrar el
capitalismo en la categoría de la Moralidad». (OC II 541)
La vigencia d’aquest discurs, escrit fa més d’un segle, és encara d’actualitat. De totes maneres, l’opinió
de Zola, partidari de la llibertat de la premsa, és condensada així: «Zola contesta en dos frases: “Soy
partidario ilimitado de la libertad de la prensa; la quiero para mí, y procuro tenerla para los demás. El
torrente, hasta con sus impurezas, lo fecundará todo; sin libertad no hay verdad”» (OC II 541).6 Per
concloure el llarg debat, Maragall segueix la Union pour l’action morale, perquè segons ell, «posa el dit
a la llaga»:
«Se acusa a la Prensa de corruptora; más valiera acusarnos virilmente a nosotros mismos, y procurar
convertirnos en hombres que saben lo que se hacen. Pero la moda de los exámenes de conciencia ha pasado,
y nos parece mucho más cómodo echar la culpa de nuestras faltas a las tentaciones que nos rodean. Sin
6 ��
Zola escriu: « Je suis pour la liberté illimitée, je la réclame pour moi et je tâche de la tolérer chez les autres. C’est pour-
quoi je ne veux pas qu’on touche à la liberté d’écrire. Si l’on touche au journal, on touchera au livre […]. Le torrent, même impur,
fécondera tout. La vérité ne peut être que par la liberté » (772).
Vària 161
embargo, el remedio verdadero sólo puede salir del exceso del mal; a veces la Naturaleza produce por sí misma
las náuseas que libran al organismo de los venenos que contiene». (OC II 542)7
Tanmateix, amb aquest allau de citacions i aquest collage, emmascara la pròpia opinió, delegant-la a
una altra veu, la de l’Union pour l’Action morale, que per cert, també avançava emmascarada: anava
firmada amb dues inicials « L. L., Au nom de la Union pour l’action morale ».
Després d’aquest mostrari del treball de la citació en les proses maragallianes, forçosament incomplet,
examinem ara una altra modalitat de reescriptura, la traducció, centrada en un poema de Lamartine.
III. Sota l’advocació de Sant Jeroni: l’esfera de la traducció
1. Les traduccions al·lògrafes franceses, un pont per a Maragall
L’estiu del 1910 Maragall llegí els grecs a través de les traduccions de Leconte de Lisle, com es pot
veure en dues cartes, la carta a Pijoan del 4 de setembre de 1910 –«També m’han recreat molt unes
traduccions del grec de Leconte de Lisle: Himnes Òrfics, Hesiode, Teòcrit, etc.» (OC I 1052)– i la que
escriu a Rahola, d’octubre del mateix any: «Fa una setmana que hem tornat de Caldetes, on m’ha re-
creat tot l’estiu la lectura de les traduccions del grec de Leconte de Lisle» (OC I 1081). Sabem també
que ha llegit l’Odissea a través de l’italià Pindemonte i de Leconte de Lisle, en la versió de 1893 (Esplu-
ga 54, nota 53). Tanmateix, aquestes traduccions no eren exemptes d’errors, com ho recorda un dels
detractors de Leconte de Lisle, el professor Maxime Gaucher, que el qualificà « le plus cruel trahisseur
qu’on ait jamais vu » (Humbert-Mougin 243).
2. La traducció autògrafa, o una recreació poètica
«L’oració del matí» (OC I 538-539), datada del 15 d’abril de 1897, es presenta com una traducció de
l’« Hymne de l’enfant à son réveil » (hi hem modernitzat l’ortografia del mot enfans) de Lamartine (42-
45). Aquest poema d’inspiració religiosa comprèn setanta-dos versos estructurats en divuit quartets
octosíl·labs amb rimes abraçades. Maragall n’ofereix una versió escurçada, de trenta-dos versos, agru-
pats en quatre estrofes de vuit versos octosíl·labs, amb la mateixa estructura, dos quartets de rimes
abraçades. Oferim els dos poemes, cara a cara, ometent les estrofes no traduïdes, a fi de mostrar el
treball de la traducció:
7 Heus aquí el final de la carta de La Union pour l’Action morale: « Nous ne pouvons donc qu’avouer notre scepticisme
en ce qui concerne les remèdes extérieurs. La source du mal est plus loin que là où l’état peut atteindre ; elle est dans les
consciences. Espérons que celles-ci se reprendront et que le remède sortira de l’excès même du mal. La nature a de ces nausées
qui soulagent l’organisme des poisons qu’il a emmagasinés » (806-808).
162
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
Ô père qu'adore mon père ! Oh Pare, a qui adora el meu pare
Toi qu'on ne nomme qu'à genoux ! agenollat damunt la pols!
Toi, dont le nom terrible et doux Tu, que el teu nom terrible i dolç
Fait courber le front de ma mère ! fa abaixar el cap a la mare!
On dit que ce brillant soleil M'han dit que el sol, que és tan ardent,
N'est qu'un jouet de ta puissance ; no és res davant ta omnipotència:
Que sous tes pieds il se balance i branda a tos peus amb reverència
Comme une lampe de vermeil. com una llàntia resplendent.
II.
On dit que c'est toi qui fais naître M'han dit que ets Tu el qui fas néixer
Les petits oiseaux dans les champs, tots els ocells que van pels vents,
Et qui donne aux petits enfants i has dat ànima a tots els nens
Une âme aussi pour te connaître ! tan sols perquè et puguem conèixer;
On dit que c'est toi qui produis m'han dit que les flors del jardí
Les fleurs dont le jardin se pare, tan sols per Tu, pel maig florien,
Et que, sans toi, toujours avare, que si no hi fossis no hi serien,
Le verger n'aurait point de fruits. no hi hauria ni pa ni vi.

[…] III
Mon Dieu, donne l'onde aux fontaines, Senyor! Dona l'aigua a les fontanes,
Donne la plume aux passereaux, dona les plomes als aucellets
Et la laine aux petits agneaux, i la llana an els anyellets,
Et l'ombre et la rosée aux plaines. dona ombra i rosada a les planes,
Donne au malade la santé, dona salut a l'enfebrat,
Au mendiant le pain qu'il pleure, dona-li pa, al pobret que passa,
Vària 163
A l'orphelin une demeure, a l'orfenet, dona-li casa
Au prisonnier la liberté. i al presoner la llibertat.
[...] IV
Mets dans mon âme la justice, Que la justícia en mon seny duri
Sur mes lèvres la vérité, i en mos llavis la veritat;
Qu'avec crainte et docilité que amb temor i amb docilitat
Ta parole en mon cœur mûrisse ! ta paraula en mon cor maduri;
Et que ma voix s'élève à toi que de ma veu s'aixequi el so
Comme cette douce fumée com fumera alçant-se tranquil·la
Que balance l'urne embaumée de l'encenser que suau oscil·la
Dans la main d'enfants comme moi ! en les mans dels nens com jo.
Les estrofes traduïdes són les I, II, III, IV, XIII, XIV, XVII, XVIII, les quals corresponen a l’esquelet con-
ceptual i formal del poema de Lamartine: l’inici, una part del desenvolupament i el final. No es tracta
d’una bella infidel, i la versió de Maragall implica operar certs canvis deguts al manteniment de la rima:
la rima és la que guia aquí el treball de la traducció. Vegem-ne les transformacions.
Sintàctiques. À genoux esdevé agenollat, participi de passat, amb adjunció de la paraula pols, que rima
amb dolç: genoux-doux / pols-dolç. Pols, en tota coherència, asseu l’estrofa en la simbologia del cristi-
anisme. La parella santé-liberté esdevé enfebrat-llibertat; justice-mûrisse, duri-maduri.
Morfològiques. Adjunció del pronom personal me: «M’han dit que el sol», «M’han dit que ets Tu».
Aquesta adaptació va en correlació amb el canvi de subjecte, amb el qual la veu poètica s’inclou en un
nosaltres: « Et qui donne aux petits enfants | une âme aussi pour te connaître ! »: «has dat ànima a tots
els nens | tan sols perquè et puguem conèixer».
Lèxiques. La parella champs-enfants esdevé vents-nens; produït-fruits, jardí-vi. El vers «no hi hauria
ni pa ni vi», amb els elements simbòlics cristians de la comunió, és d’una senzillesa enunciativa ben
maragalliana.
Al final d’aquesta pregària al Senyor, els mots llavis, paraula, veu, so (lèvres, parole, voix a Lamartine) són
metatextuals: remeten al cant i al treball poètic, i adquireixen una especial rellevància amb la poètica de
la paraula viva. Així, el final de l’himne de Lamartine respon perfectament a les raons del poeta Maragall.
164
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
El principi de la composició s’obria amb una imatge solar, tan freqüent en la poètica maragalliana: un
sol en moviment, que es balanceja, amb la comparació següent: «Branda a tos peus amb reverència |
com una llàntia resplendent». El verb brandar figura en idèntica posició mètrica que en el magnífic últim
vers de «La vaca cega»: «brandant lànguidament la llarga cua». I també en «El cant del retorn»: «que
branda amb el brand de la nau que la duu». Amb simetria, el poema es clou amb la imatge de l’encen-
ser, també en moviment, ara oscil·lant.
Ens podem preguntar per què havia d’escurçar l’«Hymne de l’enfant à son réveil». La primera resposta
és que es tractava d'una versió funcional per als concerts de l'Orfeó Català. Però potser també les idees
de Maragall sobre la traducció desenvolupades, entre altres, a l’article «Traducciones», ens n'ofereixen
algunes claus. La traducció viva no serà una còpia servil de l’original, sinó una recreació personal:
Porque si aquel equilibrio no existe, si el traductor ama más la obra original que la lengua en la que traduce,
o a ésta más que a aquélla (no hablamos de las traducciones industriales hechas sin amor alguno, porque no
tratamos ahora de calamidades literarias) no puede haber la compenetración que produce la traducción viva.
(OC II 166)
Coda. La llum del Nord
Aquest recorregut intertextual que ha passat per autors canònics i molt diversos ha volgut il·lustrar la
presència, en l’obra de Maragall, de la literatura i la cultura franceses i dels debats intel·lectuals del seu
temps –la qüestió de la llibertat de la premsa a França n’és un exemple. L’obra periodística en prosa,
els discursos, dialoguen constantment amb la contemporaneïtat francesa i europea, des dels primers
articles del present corpus. Aquest diàleg implica preferències, adhesions i rebutjos que corresponen a
l’ètica –cristiana i políticament conservadora– i a l’estètica modernista del poeta, traductor i articulista
Maragall, que sempre rebutjà l’èmfasi i la grandiloqüència buida. Igualment els epistolaris, i més parti-
cularment aquí les cartes a Antoni Roura, a Carles Rahola, a Enric de Fuentes o a Josep Pijoan, són
alliçonadors: Maragall s’hi fa passeur de l’actualitat francesa i de l’Europa del Nord. A més a més, si avui
sembla superflu recordar que les seves preferències literàries van cap als poetes, dramaturgs i filòsofs
del Nord (Ibsen, Materlinck, Nietsche, Novalis, Goethe, Ruskin...), totes aquestes veus arriben a través
de París, aleshores vector del germanisme:
Les modernistes ont vécu le regard tourné vers Paris, mais ils n’ont pas rapporté de Paris l’esprit typiquement
français. Ce qui dans l’esprit français relève de l’académisme, de l’équilibre, de l’intégrité, de la complétude
les intéresse à peine. Ce qu’ils trouvèrent à Paris, c’était l’esprit allemand et c’est lui qui va l’emporter – peut-
être même de manière inconsciente. En vérité, ce fut le moment culminant de la germanisation du monde
entier et notamment de la France. C’était le moment de la plus grande expansion matérielle et spirituelle du
germanisme. (Vauthier 103)
Encara enlluernat per la llum del Nord, Maragall escriu a Pijoan aquesta valoració, sense concessions,
de la literatura i l’art francesos: «No li sembla que la mediocritat d’esperit és una cosa essencialment
Vària 165
francesa, almenys en art i literatura?» (OC I 1046). No és estrany, doncs, que trobi Anatole France
«massa francès», que Montaigne sigui «genuïnament francès» i que la seva sigui una «filosofia de la
mediocritat ingeniosa». No hi havia lloc per la mediocritat en l’esperit inquiet del poeta de l’«Excèlsior»,
ni pel lector eclèctic i apassionat que fou.
Bibliografia
Bompaire-Evesque, Claire. « Paris, centre de la vie politique dans Le Roman de l'Energie nationale de
Maurice Barrès ». Cahiers de l'Association internationale des études françaises, 1990, núm. 42, p. 63-
75, www.persee.fr/doc/caief_0571-5865_1990_num_42_1_1728. Consulta: 1 set. 2020.
Comellas Colldeforns, Jaume. Joan Maragall pensador de l’ofici, la praxi i el sacerdoci del periodisme i
del seu compromís front la societat. Tesi doctoral, Universitat Abat Oliba CEU, 2014.
Compagnon, Antoine. La seconde main ou le travail de la citation. París, Éditions du Seuil, 1979.
Coppée, François. Les récits et les Élégies. París, Alphonse Lemerre, 1891.
Daudet, Alphonse. Jack. París, Alphonse Lemerre, 1885.
Espluga, Xavier, «“De més a vora nostre”: Lectures dels clàssics llatins en l’obra de Maragall». Haidé.
Estudis maragallians, núm. 7, 2018.
Flaubert, Gustave, Madame Bovary, (1857). París, Le livre de poche, 1999.
Garrigasait, Raül, «Joan Maragall al sud de Goethe. Apunts sobre forma i geografies imaginades».
Haidé. Estudis maragallians, núm. 7, 2018.
Genette, Gérard, Palimpsestes. París, Éditions du Seuil, 1982.
Güell, Mònica, «Pràctiques transtextuals en Joan Maragall». Reescriptures literàries, ed. de Carme
Gregori, Gonçal López-Pampló i Jordi Malé. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020, p. 295-313.
Humbert-Mougin, Sylvie, « Textes anciens, questions nouvelles. La traduction des tragiques grecs en
France autour de 1886 ». L’appel de l’étranger, ed. de Lucile Arnoux-Farnoux, Yves Chevrel, Sylvie
Humbert-Mougin. Tours, Presses universitaires François-Rabelais, 2015, p. 229-246.
Lamartine, Alphonse de. Œuvres complètes de M. de Lamartine. Harmonies poétiques et religieuses,

tome deuxième. París, Charles Gosselin, Furne et Cie éditeurs, 1830.
Maragall, Joan. [OC I-II]. Obres completes, Selecta, 1981.
— Poesia completa, ed. de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona, Eds. 62, 2010.
Martin, Marc. « Retour sur “l'abominable vénalité de la presse française” ». Le Temps des médias,
2006, núm. 6, p. 22-33, www.cairn.info/revue-le-temps-des-medias-2006-1-page-22.html. Consulta: 2
set. 2020.
166
Haidé, núm. 9, 2020, p. 151-167
Moreta Tusquets, Ignasi. No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall. Fragmenta,
2010.
Musset, Alfred de, Premières poésies (1829-1835) [1858]. París, Bibliothèque Larousse, 1920.
Quintana Trias, Lluís. La Veu misteriosa. La teoria literària de Joan Maragall. Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 1996.
— «Memòria involuntària i ‘rêverie’: dos elements del procés creatiu en la literatura catalana de finals
del segle XIX». Bulletin of Hispanic Studies, núm. LXXVIII, 2001, p. 237-240.
— «Joan Maragall, entre la traducció i la reflexió crítica». Comparatistes sense comparatisme. La lite-
ratura comparada a Catalunya, ed. d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás. Publicacions de la
Universitat de Barcelona, 2018, p. 17-27.
Staël-Holstein, Germaine de. Œuvres de Madame la baronne de Staël-Holstein. 1813, tome III, París,
Lefèvre, 1838.
Vauthier, Bénédicte. « Le premier théâtre de Maeterlinck en Espagne. Retour sur une réception bicé-
pahle ». Textyles, 2012, núm. 41, p. 99-114.
Wyzewa, Théodore de. «Le poète Novalis». Revue des Deux Mondes, tome 162, 1900 p. 400-423, ga-
llica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k431773h/f2.image.r=Th%C3%A9odore%20de%20Wizewa%201900. Con- ��
sulta: 2 set. 2020.
Rebut el 18 de setembre de 2020

Acceptat el 20 d'octubre de 2020
Vària 167
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
DOI: 10.48284/Haide2020.9.9
LAIA SUADES JUNCADELLA

Institut Escola Gavà Mar
suades.laia@gmail.com
ORCID: 0000-0002-0803-0031
Sobre la relació individu/societat en Màrius Torres:

cap a una influència maragalliana
Resum:
L’objectiu d’aquest article és examinar la relació individu/societat en Màrius Torres (1910-1942) i veure com evolucionen els seus
valors col·lectius i individuals després de la Guerra Civil espanyola. De manera específica, s’analitza la possible influència que
va exercir el pensament de Joan Maragall en el poeta de Lleida. Gràcies a la conservació d’una llibreta en la qual Torres anotava
citacions de llibres que li captaven l’atenció, es corroboren les seves inquietuds socials i es fa palès el seu interès per Maragall.
En un temps en què Torres se sentia decebut respecte de la seva societat i provava d’entendre el seu context històric, textos
com l’«Elogi del poble» havien de ser il·luminadors per a ell. D’altra banda, s’observa que la progressiva desesperança vers els
projectes col·lectius transcorre paral·lela a una major voluntat de recloure’s en la seva vida interior, i en aquest camí cap endins
la veu maragalliana segueix ressonant.
Paraules clau: Màrius Torres — Joan Maragall — pensament polític — democràcia — individualitat — interioritat
Abstract:
The aim of this article is to study the relationship between the individual and the society in the work of Màrius Torres (1910-1942)
and see the evolution of his collective and individual principles after the Spanish Civil War. More specifically, the paper will analyze
the influence that the thought of Joan Maragall may have had on the Lleida-born poet. The conservation of a notebook where
Torres noted down the quotes that caught his attention corroborates his concern for social matters as well as his interest towards
Maragall. At a time when Torres felt deceived by his own society and sought to understand its historical context, writings such as
«Elogi del poble» must have enlightened his thinking. On the other hand, Torres’ progressive desperation over collective projects
was paralleled by a bigger will to enclose himself in his interior life, and in this path to inwardness, the voice of Maragall continue
to resonate.
Key words: Màrius Torres — Joan Maragall — political thinking — democracy — individuality — inwardness
1. Introducció
Des d’una perspectiva política, el nom de Màrius Torres el vinculem als ideals republicans, democràtics i
catalanistes del primer terç del segle XX. Encara que no es va dedicar a la política activa, el seu interès
i compromís social va quedar manifest en la seva producció escrita: en els articles que va publicar a La
Jornada i L’Ideal, en el «Dietari per al Víctor», en els poemes de caràcter cívic i en nombroses cartes
del seu epistolari. Aquesta dimensió també s’ha vist enaltida per la història de recepció de la seva obra.
Poemes com «Molt lluny d’aquí», «La galerna i el llamp, el torb, i la tempesta...» o «La Ciutat Llunyana»,
de fort component polític, han estat algunes de les composicions més antologades i recitades de l’autor.
Vària 169
Laia Suades Juncadella. Sobre la relació individu/societat en Màrius Torres: cap a una influència maragalliana
Aquest vessant del poeta lleidatà ja ha merescut l’atenció de Margarida Prats, Jordi Julià i Pere Ballart,
i Francesc Foguet, i ha fet córrer tinta, però encara en podria haver fet córrer molta més, sobretot si
s’hagués tingut en compte el seu «Quadern de notes particulars i cites [sic] de diversos autors» (ca.
1930-1940), anteriorment intitulat «Llibreta de tapes negres». Es tracta d’un quadern de cent seixanta-
una pàgines en la qual Màrius Torres anava prenent nota de citacions o fragments de llibres que anava
llegint i que, per un motiu o un altre, considerava dignes de ser copiats. La conservació d’aquesta font
primària constitueix una nova i valuosa porta d’entrada al pensament del poeta. Malgrat la seva relle-
vància, el manuscrit havia passat desapercebut per part dels estudiosos, i no ha estat fins fa poc –no
més de dos anys– que s’ha digitalitzat i publicat a la Biblioteca Virtual Màrius Torres.
D’entre la molta informació rellevant que ens proporciona, cal destacar les distintes citacions que hi ha
de Joan Maragall, extretes de l’«Elogi de la poesia», l’«Elogi del poble» i del seu epistolari, amb cartes
adreçades a Antoni Roura, Carles Rahola i Pere Coromines (Quadern 25-26). A la vegada, sobresurten
tot un seguit de citacions i aforismes de Goethe –l’autor preferit de Maragall dins el panorama alemany
(Garí 13)– que provenen de traduccions realitzades pel mateix Maragall, i que Màrius Torres extreu del
sisè volum de les Obres completes, en l’Edició dels Fills (Quadern 9-13).
Aquestes referències maragallianes no són pas les primeres que s’han localitzat en l’obra de Torres. En
la seva correspondència, hi figuren citacions del «Cant de joia», de Beethoven (carta a Mercè Figue-
ras, 9 de febrer de 1937)1 i de l’òpera Hansel i Gretel (1893),2 d’Engelbert Humperdinck (carta del 15
d’agost), en les respectives traduccions que en va fer Joan Maragall. En les lletres adreçades a Mercè
Figueras, apareix, el 8 de juliol, una al·lusió al poema «La vaga cega» –que no sembla que Torres tingui
en gaire bona consideració–, i el 18 de març de 1940 deixa constància que ha enviat unes còpies de
Maragall a uns companys del sanatori. Així mateix, en la «Crònica d’un metge novell» (1936), comenta,
en tres ocasions diferents, que ha llegit les seves poesies i ha gaudit de la seva lectura.3 També cita els
v. 28-29 del «Cant Espiritual» de Maragall en el seu assaig «Variacions sobre el mateix tema», i arrel
d’aquests versos es qüestiona si «hi ha una única mesura per tots els homes» (La prosa, 451), ja que
això suposa equiparar persones de talles morals i intel·lectuals ben dispars. Amb el «Cant Espiritual»
també hi dialoga en el poema «O tu, que encens la llum sobre cada semença...», tal com han assenya-
lat Boixareu (187), Sargatal (20) i Villangómez (21). Alhora, s’han detectat relacions intertextuals amb
Maragall en els poemes «En el silenci obscur d’unes parpelles closes...» i «Couperin, a l’hivern» (Prats,
Llegir 7-8). Per últim, en el «Dietari del tombant d’any» (1936-1937), Torres introdueix alguns breus
comentaris a l’«Elogi de la poesia» (La prosa 308), a l’«Elogi del poble» i «del teatre» (311), i al que se
sol nomenar com l’«Elogio del vivir» (La prosa 312).
1 Tal com van informar Jordi Julià i Pere Ballart, Màrius Torres cita el poema «An die Freude», de Schiller en la traducció
catalana que en va fer Maragall, amb el títol «Cant de joia», als volts de l’any 1886 (Torres, Les coses 195).
2 Màrius Torres cita versos extrets de Ton i Guida, el títol de la traducció que va fer Maragall l’any 1901 de la rondalla
lírica Hansel i Gretel (Les coses 298).
3 En fa referència a les entrades de les següents dates: 16 de desembre de 1934 (La prosa 211), 25 de desembre de
1934 (212), i 1r de gener de 1935.
170
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
De totes aquestes al·lusions maragallianes en l’obra de Màrius Torres, aquest article dona protagonis-
me a les que apareixen en el «Quadern de notes particulars i cites de diversos autors». Les citacions
que trobem en aquest manuscrit ens permeten observar la influència de Maragall en el pensament polí-
tic de Torres i, al seu torn, són un estímul per a repensar la relació individu/societat en el poeta lleidatà.
Així, doncs, aquí examinarem, a través del filtre de Maragall, les idees sociopolítiques de Màrius Torres
i identificarem els valors que constitueixen un contínuum en l’evolució del seu pensament, i els que es
transformen i prenen un altre relleu.
El primer que cal remarcar dins l’itinerari del pensament de Torrers és l’existència de dues etapes dis-
tintes, separades per l’abans i el després del desenllaç de la Guerra Civil espanyola (Prats 117 i Foguet
79-82). Aquesta escissió s’explica per l’enaltiment que fa el poeta dels valors individuals en front dels
col·lectius, els quals es veuen fortament afeblits amb la derrota republicana. En aquest segon període,
Torres connectarà amb Maragall per la via de l’elogi a la individualitat.
2. Abans de la fi de la Guerra Civil espanyola
El despertar i la consolidació dels sentiments polítics de Torres es troben marcats per l’esperança en el
futur i la confiança en la potencialitat de la societat per assolir grans fites col·lectives. El text que millor
reflecteix aquest optimisme és l’article «Després del triomf», en què Torres celebra la victòria electoral
del Front Popular. És una publicació que traspua il·lusió i entusiasme de dalt a baix, i és escrita des
d’un nosaltres replet d’orgull i satisfacció. El jo de l’articulista es dissol en la primera persona del plural
per representar la consciència de formar part d’una col·lectivitat i verbalitzar la lliçó que els ha donat
aquesta victòria: «Ara aprenem que, aplegat en un sol Front, no podem perdre. Recordem-ho sempre
que calgui lluitar» (La prosa 65).
En efecte, a la correspondència i els dietaris del poeta, també irrompen episodis de neguit, desil·lusió
i pessimisme. Amb tot, l’esperança col·lectiva, més tard o més d’hora, s’acaba sobreposant, com es
desprèn del cèlebre poema «La galerna i el llamp, el torb, i la tempesta», escrit al maig de 1938. En
aquesta mateixa línia, un any abans, en el «Dietari per al Víctor», en data del 13 del setembre de 1936,
escriu: «A vegades penso què passaria si perdéssim. Aleshores tot, fins els teus perills, es tornen pàl·
lids. Guanyarem, guanyarem! No pot ésser que tot allò que hi ha de vivent, de prometedor, d’idealista
en aquesta Espanya es vegi arrasat fins a la rel» (La prosa 288).
Aquesta primera etapa del pensament se singularitza per exhortar una filosofia de l‘acció. Ho podem
veure en articles com «L’esvàstica contra la creu», del 3 d’abril de 1936, o «Un senyal», del 10 de juliol.
En el primer, reprova l’actitud passiva i conformista dels catòlics alemanys, que en el context d’ascens
del nazisme al seu país han decidit no intervenir en política:
Quin concepte deuen merèixer al bisbe Irurita aquestes acomodatícies ovelles que sols demanen viure en
pau en el seu raconet i estan ben satisfetes si els neopagans germànics no els trenquen les oracions, ni els
obliguen a substituir la creu per l’esvàstica? Que ni tan sols somnien en fer campanyes electorals? Uns catòlics
Vària 171
que veuen la taula de salvació en el laïcisme? No estic pas segur que l’opinió del senyor Irurita sobre tals fidels
pogués sortir en lletres de motllo sense escandalitzar més d’un parell d’ulls de devota. (La prosa 71)
En el text «Un senyal», observem com censura l’apoliticisme dels obrers, inspirat en principis anarco-
sindicalistes, ja que ha dut com a conseqüència la desorganització del proletariat català. Davant d’això,
Màrius Torres defensa la importància de la participació directa dels treballadors en la creació d’una
formació política pròpia. Argumenta que «la nostra democràcia no serà completa fins que hi hagi un
partit obrer que faci goig veure» (La prosa 83). El 20 de desembre torna a insistir en aquesta idea en el
«Dietari del tombant de l’any» (324). A la vegada, cal tenir en compte que concep les seves publicacions
a L’Ideal com una actuació que té per objectiu «ajudar els meus en la lluita» (306).
Així doncs, al llarg d’aquests anys previs a la victòria franquista, les esperances de Torres envers la
seva societat tenen com a correlat la vindicació d’un pensament pràctic que aboca a l’acció i a la im-
plicació activa. Ara bé, per sobre de tot, destaca, en el conjunt dels seus escrits, una mirada crítica i
independent que sovint es desplega fent ús d’una ironia subtil però mordaç. Aquesta posició crítica beu
de la tradició racionalista francesa de Montaigne, Descartes i Montesquieu, que fa valer el caràcter
autònom i autoreflexiu de la consciència humana.
Què és, però, el que critica Màrius Torres? En l’article «Les incompatibilitats i la democràcia» (27 de
novembre de 1934), a propòsit d’una publicació de Gaziel a La Vanguardia, posa el dit a la llaga de la
falsa democràcia que emana dels partits polítics espanyols i, concretament, de la CEDA, el gran partit
de masses de la dreta espanyola, perquè no respecten les regles del joc democràtic ni quan perden ni
quan guanyen.
En una altra breu peça periodística del mateix dia, «Mussolini i l’etiqueta», para atenció en un fet apa-
rentment irrellevant com és la difusió d’una fotografia del duce en vestit de bany, i interpreta la imatge
com a perillosa pel règim dictatorial. Perquè, de manera indirecta, revela que il fabbro di Predappio no
és cap sobirà suprem i diví, sinó que és «un home com els altres», i això ja significa democràcia (La
prosa 62). D’una forma ben senzilla, Torres realitza una operació molt interessant: en remarcar l’estampa
del líder polític en banyador, el dessacralitza, el deslegitima del seu caràcter transcendent i providencial,
i, així, el situa en l’àmbit mundà, que és també l’àmbit de l’argumentació i d’allò que és qüestionable.
L’aportació torresiana pren especial rellevància si tenim present que les dictadures contemporànies
s’han legitimitat com a instàncies transcendents (Duch 347-364).
El poeta lleidatà també s’ocupa dels totalitarismes en «El gran teatre del món» (15 de maig de 1936).
Aquest cop ho fa per denunciar la hipocresia i el cinisme dels estats democràtics, perquè ja es pot
preveure que, enfront del triomf de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, països com França o Anglaterra
es desentendran de tota exigència ideològica i es dedicaran a establir aliances tàctiques per tal de
mantenir el propi poder polític.
172
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
Val la pena recordar, també, la «Divagació sobre els uniformes», del 12 de maig. En aquest cas, la mi-
rada crítica s’adreça a la ciutadania que acata ordres sense qüestionar-se’n prèviament el sentit; això
és, «un ramat que obeeix sense xistar –i pensar». Torres blasma aquest comportament, que s’explica
pel fet que «és més fàcil portar un uniforme que pensar. Molt més fàcil obeir per disciplina el manament
d’un cabdill, que trobar lliurement en la pròpia consciència una ordre o un criteri». El text posa en relleu
el gran valor que Màrius Torres atorga a la llibertat ideològica i, encara més, a la construcció d’un pen-
sament propi. Per tot això, conclou, «d’uniformes, només els indispensables» (La prosa 79).
Aquesta posició crítica i inquisitiva serà present en el decurs de tot el seu periple vital, però les espe-
rances envers la societat i la conseqüent apel·lació a l’acció faran un viratge pronunciat amb la desfeta
republicana de 1939. Aquest fet ens mena a parlar d’una segona etapa pel que fa a la relació del poeta
amb la societat.
3. Després de la desfeta republicana de 1939
Amb la fi de la Guerra Civil, s’inicia un període de desmoralització i desafecció política que s’estendrà
fins als últims dies de la seva vida. El context que l’envolta no podia ser més advers. Es consolida l’exili
de la seva família i arriben els anys de la repressió ferotge de la dictadura franquista, que al seu torn fa
patent la debilitat de les democràcies europees. I encara més: el setembre del 1939 esclata la Segona
Guerra Mundial.
D’una banda, Torres expressa la seva incomprensió respecte a la situació en què es troba sumida Eu-
ropa. El 4 d’agost de 1940, en una carta que envia a Joan Sales, li pregunta la seva opinió amb aquests
mots:
Je me demande parfois ce que vous, habitants des Antilles, pensez de cette vieille Europe, ce fruit si mûr qu’il
semble commencer à pourrir. Je pense, vaguement, que nous vivons des jours bien curiex. Notre époque sera
pour longtemps une inconnue. Nous avons assisté à ses premiers gestes, nous avons saisi sa grandeur, mais
nous ignorons tout de ses secrètes pensées. La force est la plus péremptoire, mais aussi la plus corruptible des
puissances des hommes. Et tout va si vite.4
Tot i que diagnostica Europa com «un fruit madur que sembla podrir-se», es detecta una bona dosi de
perplexitat en el seu punt de vista, la qual es mescla amb la convicció que s’ignoren profundament els
motius de fons del perquè d’aquesta època de crisi.
4 La majoria dels fragments epistolars de Màrius Torres que s’introdueixen en aquesta publicació han estat editats
–sempre en català, tot i que hi hagi correspondència en francès– per Jordi Julià i Pere Ballart (Les coses). Ara bé, per a aquest
article, les citacions s’han extret de la Biblioteca Virtual Marius Torres i, en alguns casos, s’han consultat directament al Fons Mà-
rius Torres de la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida. Per aquest motiu, totes les citacions de cartes de Màrius Torres
se citen en la llengua amb què van ser escrites i són referenciades a la bibliografia amb la finalitat que es puguin consultar en el
dipòsit digital. A l’hora de citar aquests textos, s’han corregit les errades que s’han trobat en els manuscrits originals.
Vària 173
Progressivament, s’anirà fent més palès el seu desengany. Al llarg dels anys 1941 i 1942, abunden
els escrits en què manifesta la seva desesperança envers els projectes i els valors col·lectius. D’entre
aquests textos, el més paradigmàtic és l’assaig «Pourquoi je ne suis pas démocrate». És escrit en fran-
cès –per raons de la censura postal franquista– i consta de dues parts: una primera, que Torres envia a
la seva família el primer de maig de 1941; i una segona, tramesa de nou als seus el 31 del mateix mes.5
Un mes abans d’escriure'l, el 2 d’abril del 1941, ja avança a la seva família la naturalesa de les cavil·
lacions que van madurant dins seu: «Ces dernières années ont été si rudes que bien des illusions ont
tombées. Je pourrais intituler la prose que je medite “Confessions d’une âme desillusionée”» (carta a la
família, 2 d’abril de 1941).
Durant aquest temps de meditació sobre la societat, el bagatge de lectures de Torres de temàtica
sociopolítica devia passar a ocupar un primer pla en el seu pensament. A «Pourquoi je ne suis pas
démocrate», sembla apreciar-se la influència de diferents obres que havia llegit en els temps pròxims
a l’elaboració d’aquest escrit, i de les quals en va deixar constància en diversos manuscrits. La visió
pessimista de l’època es podia haver reforçat amb la lectura de llibres com Souvenirs d’enfance et de
jeunesse (1883), d’Ernest Renan, o El tema de nuestro tiempo (1923), d’Ortega y Gasset –obres a les
quals al·ludeix. Segons Renan, «��
Le temps présent est sombre, et je n’augure pas bien de l’avenir pro-
chain. Notre pauvre pays est toujours sous la menace de la rupture d’un anévrisme, et l’Europe entière
est travaillée de quelque mal profond» (Souvenirs 11). Per al filòsof madrileny, en canvi, les grans metes
i valors, que a les acaballes del segle XIX guiaven als individus, en els inicis del XX han perdut brillantor
i poder atractiu. Per aquest motiu:
El hombre de Occidente padece una radical desorientación, porque no sabe hacia qué estrellas vivir. [...] En
los confines del siglo XIX con el nuestro, el político que en una asamblea evocase la «justicia social», las
«libertades públicas», la «soberanía popular», hallaba en la íntima sensibilidad del auditorio sinceras, eficaces
resonancias. Hoy no acontece esto. (El tema 89)
Les aportacions nuclears de l’assaig de Torres rauen, però, en les crítiques al sistema democràtic i les
inèrcies de la col·lectivitat, que queden condensades a l’inici del segon paràgraf del text:
C’est difficile de croire aux vertus du suffrage universel quand, et c’est mon cas, on ne se fait plus d’illusions
là. Quand on est arrivé à la conclusion que – quoiqu’il en soit des hommes – la foule n’est qu’une bête plus ou
moin féroce selon le régime auquel on la sommet, mais toujours frivole. Que le peuple n’est pas plus intelligent
qu’un troupeau de buffles, et qu’il n’agit jamais par sa raison mai par ses appétits. (Carta a la família, 1r de maig
de 1941)
5 Aquest assaig ha estat objecte d’anàlisi per part de Jordi Julià i Pere Ballart (Filosofia 441-448) i Francesc Foguet (80-
82). El text es va editar de manera parcial i en traducció al català a les Memòries polítiques i familiars de Víctor Torres (133-137)
i, més recentment, s’ha publicat íntegre en català (La prosa 453-458).
174
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
Francesc Foguet (80-81), a partir d'això, va identificar diferents lectures que havien d’exercir el seu in-
flux en el pensament de Torres i que escau recordar: La República de Plató (citada en una carta a Sales
de l’11 de desembre de 1940) per la seva crítica als pilars teòrics de la democràcia; les mencionades
memòries d’Ernest Renan, per la seva posició escèptica respecte del règim democràtic; Afirmaciones
(1936), d’Havellock Ellis,6 on s’argumenta que, segons Nietzsche, la democràcia a Europa ha caigut
en la vulgaritat per la influència de l’utilitarisme anglès, i també se subratlla –afegim ara– que el pensa-
dor alemany conclou que el món sols existeix per a la producció d’uns quants grans homes (Ellis 77);
L’homme, cet inconnu (1935), d’Alexis Carrel (s’hi refereix en la primera part de «Pourquoi je ne suis
pas démocrate»), atès que reivindica la supremacia i la imposició d’unes elits intel·ligents per sobre
de la voluntat majoritària en temps d’afebliment de la democràcia; i La rebelión de las masas (1930),
d’Ortega y Gasset,7 per defensar l’existència d’unes minories superiors que operen sobre les masses
vulgars, així com per qüestionar l’anomenat dogma democràtic.
En efecte, aquests plantejaments es troben molt a prop de les idees que defensa l’últim Torres, pel qual
«un homme ou une élite, est bien plus capable d’agir par son intelligence qu’une multitude» (carta a
la família Torres, 1r de maig de 1941). «Cette intelligence», afegeix, «peut se tromper, bien sur. Mais
même quand elle finit pour mener vers le desert le troupeau de buffles, il n’est pas moins vrai qu’elle
seule pouvait se tirer de l’impasse où y s’était engagé». A la vegada, davant de reptes socials com
assolir un mínim de benestar material per a tothom, diu: «Ce problème ne semble pas soluble, en tout
cas, que par une intelligence très froide et bien libérée du suffrage universel».
L’elenc de possibles influències que hem assenyalat no només podria merèixer un estudi més aprofun-
dit, sinó també ser objecte d’ampliació. En aquest repertori s’hi podria sumar, per exemple, el Gòrgies,
en el qual es desenvolupen dures acusacions a la persuasió fraudulenta que exerceixen alguns ora-
dors sobre la ciutadania en el marc d’un sistema democràtic (Plató 33-130). Els oradors atenencs del
diàleg semblen comparables, en el text de Torres, als professors de psicologia contractats per agents
de publicitat a fi d’inculcar una determinada ideologia a la societat, tot fomentant la «industrialització
de consciències». Per al nostre autor, les causes que motiven aquest fenomen es troben en la mateixa
població, en el fet que prefereixi la comoditat a la llibertat:
C’est incontestable que la plupart des hommes – et des femmes jusqu’à sans exception – n’a aucun besoin de
liberté d’esprit pour être heureux. Ils protesteront peut-être contre une tyrannie trop absurde si elle les nourrit
mal. Mai ils se trouveront parfaitement à l’aise là où un certain confort sera assuré et un idéal collectif leur sera
imposé par une impécable et moderne technique de la persuasion. (Carta a la família, 31 de maig de 1941)
6 Torres fa referència a l’assaig de Nietzsche inclòs dins el llibre Afirmaciones (1936), d’Havellock Ellis, en una carta a la
família del 17 d’octubre de 1940. Assenyala que, llegint-lo, s’ha adonat que moltes de les idees nietzscheanes ja es troben en el
Gòrgies de Plató. Cal destacar el valor d’aquesta apreciació ara que sabem del cert la gran influència que va tenir el pensament
platònic en l’obra del filòsof alemany (Barrios 20-32). A més a més, subratlla la profunda poesia que emana d’Així va parlar Zara-
tustra; una lectura que considera repulsiva i seductora a parts iguals. D’altra banda, a «Una profecia a Baroja» del 3 de juny de
1936, Torres defensa Nietzsche de l’acusació de protonazisme que se li havia atribuït (La prosa 82).
7 Màrius Torres remarca, en una carta a Josep Pereña (10 de desembre de 1940), que Ortega y Gasset és un pensador
que, juntament amb Unamuno, fan quedar bé Castella. En una altra epístola a Josep Pereña, en la qual lamenta que no li inte-
ressin els filòsofs, li diu que, com a mínim, ha de llegir Ortega y Gasset (3 de maig de 1941).
Vària 175
Si parem esment al «Quadern de notes», descobrim més lectures de Torres vinculades a la reflexió
sociopolítica que podrien ser analitzades des de l’òptica dels deutes del seu pensament. Hi trobem
citacions provinents del llibre Dialogues sur le commandement (1924), d’André Maurois (76-77); de la
biografia Napoléon (1926), d’Emil Ludwig (59-61), o de l’obra Destin de l’homme dans le monde actuel
(1936), de Nicolas Berdaieff, de la qual anota: «L’idéé de l’État totalitaire est un mensange, parce que
la totalité, l’integrité, ne se trouvent dans l’homme, et doncs dans l’État. [...] Elle n’est concevable que
dans le Royaume de Dieu» (36).
De manera específica, crida l’atenció que algunes de les frases i paràgrafs que Màrius Torres reprodu-
eix en aquest quadern se situen en la línia de reivindicar l’esperit individual en detriment del col·lectiu.
Així, per exemple, de Ludwig (Conversaciones 168), apunta, en traducció al català: «Tan poc estat i
tanta iniciativa personal com sigui possible» (Quadern 104). Pel que fa al llibre Europa. Análisis es-
pectral de un continente (1929), de Hermann Keyserling, del qual remarca l’interès en una carta a la
família (17 de desembre de 1940), transcriu al català, entre molts d’altres fragments (Quadern 61-76),
les següents afirmacions:
Tots els pobles són naturalment odiosos. L’home, en ell mateix, ja és bastant discutible; només excepcionalment
sorgeix un exemplar que omple les exigències que tothom posa en els altres. I quan l’home es presenta en
col·lectivitat, allò desagradable predominarà sobre allò agradable en proporció directa al nombre (Quadern 61).
La nació no té valor més que com matèria originària com principi formal i camí de les individualitats. Per això,
instintivament, mesurem un poble per les individualitats importants que ha produït. [...] Per això un individu és
més que un poble. (Quadern 62)8
Aquestes anotacions, sumades als possibles manlleus indicats més amunt, il·lustren certa predilecció
de Torres per veus de signe intel·lectual semblant, en el sentit que exalten la individualitat per sobre de
la col·lectivitat.
4. Maragall com a referent intel·lectual
En aquest punt, mereixen atenció les dues citacions que anota Màrius Torres de la versió castellana
de l’«Elogi del poble»: «La pasión colectiva se manifiesta y actúa más como odio que como amor»
(Quadern 25); i «La muchedumbre apassionada por una abstracción es esencialmente destructora; la
construcción es acción esencialmente individual» (Quadern 25). En primer lloc, cal recordar que Torres
també atribueix a la massa una actitud violenta. El fet que la descrigui com una «bèstia ferotge», com
«un ramat de búfals» que actua empès només pels seus apetits (Carta a la família, 1r de maig de 1941),
posa en relleu aquesta concepció. Val a dir que es tracta d’una idea subratllada en altres textos llegits
pel poeta. Sense anar més lluny, a La rebelión de las masas, Ortega y Gasset (164) assevera: «Cuando
8 Les dues citacions corresponen a Keyserling (9, 10-11).
176
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
la masa actúa por sí misma, lo hace sólo de una manera, porque no tiene otra: lincha. Ni mucho menos
podrá extrañar que ahora, cuando las masas triunfan, triunfe la violencia y se haga de ella la única ratio,
la única doctrina». La filiació maragalliana va, però, més enllà d’aquest motiu.
Màrius Torres es deuria sentir atret per Maragall per la seva defensa de la individualitat, que és ben
explícita a l’«Elogi del poble», en la mesura que es rebutgen els col·lectius humans que es troben mar-
cats per un «un segell uniforme com un ramat, sense gairebé individualitat humana» (OC I 686), i es
remarca que
[...] el progrés consisteix en la indefinida exaltació de l’individu, i que, sien quines sien les seves alternatives, la
seva orientació definitiva és procedir de lo col·lectiu a lo individual, de la massa humana, a la persona humana,
produint tipus d’home més superiors a mesura de més individualitzats; que la tendència de la carn humana és
anar deslliurant-se de la seva confusió en el ramat per arribar a ésser la carn gloriosa, espiritual, de l’Únic...
(OC I 689)
Tot i que aquest «Únic» amb què clou la reflexió no sigui d’interpretació unívoca i pugui correspondre a la
idea stirneriana segons la qual «l’estat primitiu de l’home no és l’aïllament o la solitud, sinó la societat»,
aquest fragment no deixa de ser un «gran himne a l’individu» (Ardolino 154-155). Pel que fa a la crítica
a la multitud, cal puntualitzar que Torres no distingeix entre diferents tipus de masses, com sí que ho fa
Maragall, pel qual, per un costat, hi ha la «turba revolucionària», que actua per un anhel molt viu d’odi;
i, per l’altre, la «turba conservadora», representada per la burgesia, i que es mou per una falsa pietat
o una fe morta (Moreta 26-32). Ara bé, el fet que Torres no estableixi una distinció, no vol dir que quan
al·ludeix a la massa estigui referint-se a les classes baixes o mitjanes. Per les crítiques que planteja
en els seus articles periodístics, es fa difícil pensar que associés intel·ligència o pensament propi amb
classes adinerades. A més, si ho hagués fet, no hauria pres nota d’una altra citació de Maragall que és
emblemàtica de l’actitud que va adoptar el poeta barceloní contra la resposta de la burgesia davant dels
fets de la Setmana Tràgica. I això malgrat que ell n’era representant. La citació en qüestió pertany a la
carta que Maragall va enviar a Antoni Roura el 16 de maig de 1890: «Ah! Barcelona, Barcelona, ciutat
burgesa, humida, aplanadora, ah burgesia, ah muretons i flassades, gènere tou i de poca consistència,
ah mitjana en riquesa, en posició, en tot, ah! Símbol de tota mitjania, tu, Barcelona, m'has ben fotut!»
(Quadern 25).
Màrius Torres es devia sentir afí a aquesta independència intel·lectual que exercia Maragall. En l’article
«El Paraguay» del 22 i 29 d’octubre de 1892, defineix el poble com «el perpetu nen, el perpetu salvatge,
el perpetu incapacitat» i afegeix que sols pot aspirar, com a matèria primera que és, a ser ben governat
(Punsoda 191). Però és igualment cert que, en la seva obra, hi ha moltes altres definicions i formes
de caracteritzar-lo, i que fan que sigui un concepte especialment imprecís, vague i ambigu (Mora). Així
mateix, s’observa que, en els últims anys de la seva vida, «el poble baix» li mereixia molt més respecte
(Fontana 27).
Vària 177
Si parem atenció a les consideracions que fa Maragall entorn de les idees abstractes, descobrim un
altre filó que ens condueix a Màrius Torres. Per a Maragall, el poble no pot comprendre les abstraccions
(Punsoda 198), amb la qual cosa no pot estimar un ideal col·lectiu en abstracte sense que això el
condueixi a la guerra. Així ho formula a l’«Elogi del poble»:
És molt difícil estimar de lluny o, així, en massa: i que els que diuen que estimen a una massa, el que estimen
és una idea monstruosa que posen al damunt d’ella; és a dir, que, en rigor, estimen una obra pròpia, s’estimen
sols a si mateixos. Així de l’abstracció i la multitud no en pot néixer veritable sinó la guerra; i la pietat que en
neixi, si per cas, és falsa. (OC I, 686)
Aquesta citació lliga amb una de les «Notes per al meu autoretrat» (31 de desembre de 1936), en què
Torres expressa amb to irònic: «Què val més? Estimar Catalunya i no estimar gairebé cap català, o a la
inversa? Hi ha gent que estima la Humanitat i no té cap amic» (Les coses 116). Potser Maragall també
va exercir un cert influx en el fet que Torres fos força circumspecte respecte de les grans ideologies. Re-
cordem que, en el «Dietari per a Víctor» (21 de setembre de 1936), feia aquesta reflexió: «Ja sé que ara
la revolució és una cosa accidental. Que volen la revolució perquè no volen el feixisme. Dues frases,
inexactes com totes les frases, em venien alternativament: feixisme-socialisme de dreta, socialisme-
feixisme d’esquerra» (La prosa 298). Un altre document d’interès en aquest sentit és la carta que escriu
a Mercè Figueras el 3 de novembre de 1937: «No crec que calgui llegir Sant Tomàs per saber a què
atenir-se respecte l’Escolàstica, tal com no cal llegir El capital per saber què és el marxisme. I bé, és el
que diuen els pares de l’Església, tot el dogma, el que no em sé prendre seriosament».
Molt més evident és l’afinitat que hi ha entre Torres i Maragall quant a la preocupació per la societat que
ha de donar vida a la democràcia i els seriosos dubtes sobre la viabilitat d’aquest sistema de govern
curull de limitacions i perills. Encara que Torres no idea ni defensa cap govern en concret, segurament
estaria d’acord amb Maragall pel que fa a la limitació del sufragi universal perquè la democràcia no
es converteixi en la tirania de la majoria. I, per aquesta raó, també hauria pogut veure amb bons ulls
la reforma electoral aprovada a Bèlgica el 1893, i que és objecte de l’article «La reforma electoral en
Bélgica» (OC II 364). Però Torres no mostra haver trobat cap sistema polític perfecte que aconsegueixi
conciliar els esperits que tenen set de llibertat amb els que sols cerquen panem et circenses. Per tot
plegat, es confessa, políticament, molt més un decebut que un il·lusionat (carta a la família, 31 de maig
de 1941).
En la decepció vers la societat a la darreria de la vida, cristal·litza una nova coincidència entre els dos
autors. També Maragall, en l’últim temps del seu periple biogràfic, se sentia dolgut respecte de la socie-
tat que l’envoltava (Fontana 31) i, alhora, desvinculat de la «cosa pública», tal com ho manifesta en una
carta a Ramon Rucabado del 16 de novembre de 1910: «des de fa algun temps em trobo en un estat
d’espiritual desinterès envers tot allò de què se’n sol dir cosa pública. Em sembla que tots els anome-
nats problemes socials no són més que fantasmes que s’esvairien amb sols que cadascú s’esforcés en
aixecar la pròpia individualitat en el sentit de la pròpia naturalesa» (OC II 1143).
178
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
5. Pensament fugisser o convicció profunda?
Víctor Torres, en les seves Memòries, semblava que volgués excusar o, si més no, justificar el seu ger-
mà per haver arribat a sostenir unes idees tan crítiques amb la societat i la democràcia:
Aquells anys quaranta, quaranta-u i quaranta-dos, semblaven anunciar la fi dels règims democràtics europeus,
víctimes de les seves pròpies febleses, de la seva manca d’efectivitat i de resposta a les agressions totalitàries.
Si afegim que en Màrius es trobava immers en un ambient dominat pel franquisme victoriós, que estava
sotmès contínuament a la perniciosa influència d’uns mitjans de comunicació totalment mediatitzats pels
nostres adversaris, es pot comprendre que en algun moment arribés a dubtar de l’excel·lència dels postulats
democràtics preconitzats de sempre per la nostra família. (Memòries 132)
Ara bé, no és només en aquests textos del maig de 1941 on el poeta abraça aquestes idees. En la
seva correspondència trobem molts altres fragments en els quals adopta aquesta posició. A principis
de desembre de 1940, en una carta a Núria Folch i Joan Sales, ja té ben present La República de Plató
pels següents motius:
C’est émouvant de constater ce bésoin d’idéer une cité parfaite pour s’y réfugier intellectuellement, quand on est
déçu de toutes les Républiques de la terre... Et le monde était encore bien simple et bien jeune au Vème siècle
avant J.C. ! Que pensarait Platon de tout ce qui s’est passé après ? Saint Agustin crut un instant que Platon
avait été l’élève de Jéremie, puis reconnut que la chronologie s’y opposait ; mais continua à penser que, par
quelque intermédiaire, la doctrine des prophètes lui avait été révélée. Ce qui est certain, c’est qu’il abhorrait la
démocratie et la tyrannie. Pauvre cher philosophe ! S’il vivait aujourd’hui, peut-être il n’aurait envie d’imaginer
même une cité parfaite. (Carta a Joan Sales, 11 de desembre de 1940)
Torres se sent molt a prop del filòsof atenenc que avorreix tant la democràcia com la tirania, i que en-
carna la necessitat d’imaginar una ciutat ideal per refugiar-s’hi intel·lectualment, perquè se sent decebut
de tots els sistemes polítics. Dos mesos més tard respecte a la data d’escriptura del polèmic assaig,
continua subratllant els mateixos plantejaments:
Em fa l’efecte que la diferència entre les nostres maneres de concloure sobre la democràcia prové, literalment,
del fet que veiem les coses d’una manera distinta. Tu veus que el gust de la llibertat és essencial a l’home –i als
ocells i a les plantes i a tot el que viu. Això potser sigui una filosofia o una lírica, però els meus ulls em diuen que
la immensa majoria dels homes prefereix el benestar material a la llibertat d’impremta. El Siglo de las Luces va
enlluernar els millors esperits i els va omplir de belles il·lusions. Però els darrers anys s’han cuidat de recordar
que els homes són una cosa molt meixanteta i que aquest món és el més descoratjador dels puzzles. [...] Per
als millors dels demòcrates la política no era més que una transposició de l’amor al pròxim. Però ja se sap que
l’infern està empedrat de bones intencions. Inútil de repetir, tanmateix, que crec que no importa quin règim pot
ser tan dolent com una democràcia. L’un val l’altre. En tots es pot fer bé i es pot fer mal. Algun temps sembla
indicar-ne un, altres el fan impracticable. (Carta a la família, 4 de juliol de 1941)
Vària 179
En aquesta mateixa línia s’expressa uns dies després:
La nostra evolució és una cosa tan imposada per tot el que ha passat a Europa d’uns anys ençà que un jove
que vulgui veure-hi clar, i contempli un panorama deslligat de tot pòsit sentimental i sense voler enganyar-se ell
mateix, ha d’arribar a conclusions no molt dissemblants. La democràcia fou una il·lusió, bella sens dubte. Tot el
segle va fer-se grans il·lusions. Llibertat, progrés, igualtat, fraternalisme, cultura per a tots, pau eterna, atuïment
de les supersticions... Vers el 1940 el més humil dels homes seria una mena de Marc Aureli. El nostre segle és
el de les desil·lusions. (Carta a Víctor Torres, 16 de juliol de 1940)
A finals de gener de 1942, mostra –si bé de forma menys explícita– que no ha canviat de parer: «El nos-
tre temps marca un descens tan vertiginós en la civilització, que moltes vegades els europeus sentim un
buit a l’estómac, com baixant en un ascensor massa ràpid» (carta a Joan Sales, 30 de gener de 1942).
I en una altra missiva al seu germà Víctor, torna a fer referència a la «liquidació del segle XIX», amb tot
els ideals polítics que aquell segle va representar (carta a Víctor Torres, 3 de juny de 1942).
Aquests fragments de l’epistolari evidencien que els postulats defensats a l’assaig «Porquoi je ne suis
démocrate» no es poden atribuir a «algun moment» en què triomfa la desmoralització. Possiblement
seria massa agosarat concloure que el poeta abdicà de les seves conviccions demòcrates, però no es
pot minimitzar el calat i la fondària de les seves reflexions, ni tampoc l’estat de lucidesa i serenitat des
del qual les expressa. A tot això cal afegir que Torres valorava especialment el fet d’observar el món des
d’una mirada freda i reposada, que tingués en compte tant els aspectes positius com els negatius, i així
ho manifestava: «El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici
de veure les coses tal com són» (carta a la família, 4 de juliol de 1941).
Aquesta visió podria explicar que Torres hagués copiat un fragment de la carta que Maragall va enviar a
Pere Coromines el 22 de gener de 1902. A fi que es comprengui bé el sentit de les paraules de Maragall,
citarem un fragment més extens del que reprodueix Torres en la seva llibreta i indicarem amb cursiva
la part que pertany a Maragall:
Les inquietuds internes les pateixo tant com un altre, però no em sento en dret a parlar sinó en els moments
d’equilibri i serenitat, perquè crec que s’ha d’educar els homes en la bellesa i que la bellesa és harmonia. Crec
que el dolor pot ésser moral per subjecte, però trobo immoral l’exterioritzar-lo fins i tant que s’ha resolt en un bell
equilibri nou quina expressió resulti enfortidora per tothom. Mentres no arriba en això, el dolor és lleig i immoral
perquè resulta una transició debilitadora, mentres que la serenitat recobrada és quelcom definitiu de la vida, i
per tant, bell, enfortidor, moral. (OC II 957)
Tot i que podríem qüestionar que el missatge de Torres tingui un component «enfortidor», no podem
negar que sigui escrit des d’aquesta «serenitat recobrada» que reivindica el poeta barceloní.
180
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
La mort de Torres el desembre de 1942 ens impedeix saber si, amb el pas dels anys, hauria continuat
defensant les mateixes idees o el seu pensament hauria evolucionat en una altra direcció. Això ens ho
fa pensar una altra citació que hi ha en la llibreta manuscrita. És un extracte d’una carta de Maragall a
Carles Rahola, del 17 d’abril de 1905 (OC II 1070), en què s’afirma: «Jo voldria poder tornar-ho a dir
sempre tot, que res se’m quedés fixat d’aquella manera que em sembla irremeiable, en el llibre que
va al públic, sobretot» (Quadern 26). En prendre nota d’aquesta frase, és com si Torres s’estigués ex-
pressant a través de Maragall, i volgués deixar constància que ell també subscriu aquesta declaració i,
doncs, que és conscient de la provisionalitat de les idees.
6. La «vocació secreta»
La progressiva desesperança i desil·lusió de Torres envers la societat es produeix de manera paral·lela

a un altre procés no menys rellevant: l’accentuació del desig de recloure’s en la seva vida interior. Per
bé que la tendència a la introspecció –i el cultiu dels camps que hi ajuden– és un tret característic de
la personalitat del poeta, en el decurs dels tres últims anys de la seva vida aquesta dimensió passa a
ocupar un lloc molt més hegemònic. L’epistolari evidencia clarament aquesta inclinació vital.
A finals d’agost de 1940, en una carta a la seva família, escriu: « il n’y a pas de meilleur tonique, de
meilleur consolation que la philosophie pour les souffrances des esprits forts. Et j’entends ici, par philo-
sophie, tout ce qui nous aide à comprendre nous mêmes, et le sens misterieux de "l’amarga meravella
de viure i de sofrir" » (carta a la família, 30 d’agost de 1940).
Dos mesos més tard, confessa: « ce que je voulais dire, c’est que, plus jamais, je bénissais Dieu qui
m’avait accordé le privilège d’un travail à faire dans le silence et l’intimité, bien détaché de ce qui sera un
jour de l’histoire. Un travail qui était à la fois le seul et le meilleur que je pouvais faire por mon pays – et
pour moi-même » (carta a Joan Sales, 7 d’octubre de 1940).
A principis de març de 1941, en una altra carta a la seva família, continua expressant aquesta voluntat
amb uns termes encara més personals: « comme me dit tieta Consuelo dans une lettre, je suis un pri-
vilégié, je vis dans des conditions matérielles de premier choiz, je mène une vie de contemplative – ce
qui a été toujours ma secrète vocation » (carta a la família, 6 de març de 1941).
En una de les familiares, datada quatre mesos més tard, torna a apuntar en aquesta direcció. Després
d’exposar unes reflexions entorn de la situació en què es troba la humanitat, assevera: «tot plegat és
molt trist, però sempre queda el recurs a una ànima noble de "conrear el seu jardinet" i de donar-se a
una de les moltes coses que Déu ens ha donat perquè no desesperéssim. L’art, la filosofia, la ciència,
l’amistat, l’amor, la caritat...» (carta a la família, 4 de juliol de 1941). Al cap d’uns dies, diu al seu germà:
«El nostre segle és el de les desil·lusions. [....] Tot plegat és molt amarg i convida a recloure’s callada-
ment en la pròpia vida interior i a esforçar-se a comprendre el màxim possible de coses a fi de no perdre
la carta de navegar» (carta a Víctor Torres, 16 de juliol de 1941).
Vària 181
Certament, el context personal i polític en què es trobava Màrius Torres –ingressat en un sanatori en
el marc del primer franquisme i amb la família exiliada– afavoria el seu decantament per l’itinerari in-
trospectiu i intel·lectual. Però aquesta inclinació no es pot entendre únicament des de l’òptica segons
la qual era l’únic camí al seu abast, perquè era més que això. I així ho va testimoniar en la coneguda
epístola que va escriure a Carles Riba el 14 de juliol, cinc mesos abans de morir: «Si volgués resumir
què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva
vocació, la consciència que jo soc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric» (Poesies 322).
L’evolució que fa Màrius Torres i el valor que atorga a la seva vocació connecta amb el missatge que es
desprèn de l’«Elogi del viure» de Maragall. Torres n’havia parlat en el seu «Dietari del tombant d’any»:
«He acabat els Elogios. M’ha agradat el "Del vivir". Viure és, per a Maragall, voler ésser, o, si ja s’exis-
teix, voler ésser més cada dia. Més bo, més cast, més savi, més just. Ajudeu-me a viure, Déu meu!»
(La prosa 312). Aquesta visió de superació personal des d’una perspectiva individual alinea l’interès de
Torres per Nietzsche i Maragall, i il·lumina la trajectòria del poeta lleidatà, que transita dels valors col·
lectius als valors individuals.
7. A tall de conclusió
En la memòria col·lectiva, la figura de Màrius Tores ha quedat vinculada a les aspiracions democràti-
ques i republicanes del primer terç del segle XX, però el seu pensament polític és més complex. L’evo-
lució del context històric que l’envolta mena l'autor a qüestionar els principis sobre els quals es basen
els estats democràtics, així com a ser molt crític amb les dinàmiques de la col·lectivitat. En els anys de
desesperança envers la societat –període en què les creences polítiques amb què havia estat educat
es veuen afeblides–, alguns textos de Joan Maragall podien actuar com a referent per a ell, sobretot
pel que fa al menyspreu cap a les masses socials i l’enaltiment dels valors individuals. La reivindicació
de la individualitat és un contínuum en el pensament de Màrius Torres, però encara pren més volada
en els últims anys de la seva vida, quan cristal·litza plenament la seva «vocació secreta», de la qual
traspua vitalisme maragallià.
Bibliografia
Ardolino, Francesco. «L’egoisme de Joan Maragall». Joan Maragall, paraula i pensament, ed. de Josep-
Maria Terricabras. Documenta Universitària, 2011, p. 139-164.
Barrios, Manuel. «Prefacio». Introducción al estudio de los Diálogos de Platón, de Friedrich Nietzsche.
Tecnos, 2019, p. 9-34.
Berdiaeff, Nicolas. Destin de l'homme dans le monde actual. Pour comprendre notre temps. R. Bussiere,
1936.
Boixareu, Mercè. Vida i obra de Màrius Torres. Selecta, 1986.
Duch, Lluís. Religión y política. Fragmenta, 2014.
182
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
Ellis, Havellock. Afirmaciones. Comentarios éticos sobre los valores humanos de grandes hombres,
trad. de R. Crespo y Crespo. Joaquín Gil, 1936.
Foguet, Francesc. « El pensament polític de Màrius Torres (1934–1942)». La ciutat d’ideals que volíem
bastir. Màrius Torres i la literatura del seu temps, ed. de Josep Camps, Imma Farré i Joan R. Veny-
Mesquida. Aula Màrius Torres – Pagès Editors, 2018, p. 75-87.
Fons Màrius Torres. Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida.
Fontana, Josep. «Joan Maragall en la Catalunya del seu temps». Maragall: textos i contextos, coord.
per Glòria Casals i Meritxell Talavera. Universitat Autònoma de Barcelona, 2012, p. 19-32.
Garí, Joan. «Pròleg». Els pensaments de Goethe, trad. de Joan Maragall. Tres i Quatre, p. 9-18.
— «Filosofia, literatura, història: la inquietud humanística». La prosa de Màrius Torres, ed. de Jordi Julià
i Pere Ballart. Universitat de Barcelona, 2017, p. 437-448.
Keyserling, Hermann. Europa. Análisis espectral de un continente, trad. de José Pérez Bances. Espasa-
Calpe, 1929.
Ludwig, Emil. Conversaciones con Masaryk. Pensador y hombre de estado, trad. de Teodoro de
Villegas. Juventud, 1937.
Maragall, Joan. Obres Completes [OC]. Selecta, vol. I-II, 1981.
Maurois, André. Dialogues sur le commandement. Bernard Grasset, 1924.
Mir, Jordi. «Joan Maragall: un aristocràtic platònic preocupat per la democràcia». Haidé. Estudis
maragallians, núm. 6, 2017, p. 35-45.
Mora, Antoni. «Un cert concepte de poble». Joan Maragall, paraula i pensament, ed. de Josep-Maria
Terricabras. Documenta Universitària, 2011, p. 164-186.
Moreta, Ignasi. «Introducció». La Setmana Tràgica. Tres articles de Joan Maragall. Fragmenta, p. 7-37.
Ortega y Gasset, José. El tema de nuestro tiempo. Espasa-Calpe, 1938.
— La rebelión de las masas. 1929. Austral, 2009.
Plató. Gorgias, a cura de Miguel García-Baró. Sígueme, 2010.
Prats, Margarida. Màrius Torres, l’home i el poeta. Edicions del Mall, 1986.
— «Llegir Màrius Torres avui». El gust per la lectura, Departament d’Educació de la Generalitat de
Catalunya, 2010-2011.
Punsoda, Anna. «La república i la monarquia en la filosofia política de Joan Maragall». Joan Maragall,
paraula i pensament, ed. de Josep-Maria Terricabras. Documenta Universitària, 2011, p. 187-201.
Renan, Ernest. Souvenirs d’enfance et de jeunesse. 1883. Calmann-Lévy, 1967.
Torres, Màrius. «Quadern de notes particulars i cites de diversos autors». Biblioteca de Lletres de la
Universitat de Lleida, fonsespecials.udl.cat/handle/10459.2/1620. Consulta: jul. 2020.
— Carta a Joan Sales, 7 oct. 1940. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/120.
Consulta: jul. 2020.
Vària 183
— —, 4 ago. 1940. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/118. Consulta: jul.

2020.
— —, 30 gen. 1942. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/131. Consulta:

jul. 2020.
— Carta a la família Pereña, 10 des. 1940. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/
handle/10459.2/139. Consulta: jul. 2020.
— —, 3 maig 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/143. Consulta:

jul. 2020.
— Carta a la família Torres, 30 ago. 1940. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/
handle/10459.2/230. Consulta: juliol de 2020.
— — 6 març 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/239. Consulta: jul.

2020.
— — 2 abr. 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/240. Consulta: jul.

2020.
— — 1 maig 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/242. Consulta: jul.

2020.
— — 31 maig 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/244. Consulta:

juliol de 2020.
— — 4 jul. 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/247. Consulta: jul.

2020.
— Carta a Mercè Figueras , 9 feb. 1937. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/
— — 18 jul. 1937. Biblioteca Virtual Màrius Torres: repositori.udl.cat/handle/10459.2/155. Consulta: jul.

2020.
— — 3 nov. 1937. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/352. Consulta: jul.

2020.
— — 18 març 1940. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/334. Consulta:

ul. 2020.
— Carta a Víctor Torres, 16 jul. 1941. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/
— — 3 juny 1942. Biblioteca Virtual Màrius Torres, repositori.udl.cat/handle/10459.2/266. Consulta: jul.

2020.
— Poesies de Màrius Torres, ed. de Margarida Prats. Lleida, Pagès editors, 2010.
— Les coses tal com són. Apunts per a un retrat intel·lectual, ed. de Jordi Julià i Pere Ballart. Acontravent,
2011.
— La prosa de Màrius Torres, ed. de Jordi Julià i Pere Ballart. Universitat de Barcelona, 2017.
184
Haidé, núm. 9, 2020, p. 169-185
Torres, Víctor. Memòries polítiques i familiars. Pagès Editors, 1994.
Sargatal, Alfred. «El tema de la mort en la poesia de Màrius Torres». Quaderns de Ponent, núm. 3-4,
p. 7-85.
Villangómez, Marià. «L’obra poètica de Màrius Torres». Serra d’Or, núm. 3-4, març-abr. 1960,
p. 19-21.
Rebut el 28 d'agost de 2020

Acceptat 12 d'octubre de 2020
Vària 185
CASA MUSEU
Englantina d'Or.
Premi a la poesia «La sardana»,
guanyat als Jocs Florals de 1894
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
DOI: 10.48284/Haide2020.9.10
ANNA MALUQUER
Directora de la Fundació Palau
maluquerfa@fundaciopalau.cat
Fundació Palau: el somni d'un poeta insubornable
Josep Palau i Fabre en una de les Sales de la seva Fundació acabada d’inaugurar, el 2003.
Fotografia: Josep Ma. Algersuari
1. El somni
Josep Palau i Fabre va poder materialitzar la seva somniada Fundació el 4 de maig del 2003. El periple
va ser llarg i ple de desenganys. La meta l’assolia amb vuitanta-sis anys, tota una vida de lluita al dar-
rere i escassos horitzons al davant, tot i que encara estava en forma i amb una bona injecció d’il·lusió
després de plasmar aquella idea. Caldetes, com es coneix popularment la població de Caldes d’Estrac,
la vila diminuta en extensió però que conté tanta grandesa, amb les seves aigües termals, amb les
seves vistes al mar, amb tres turons que la guarden del nord, per fi l’acollia i li permetia realitzar el seu
objectiu en un tres i no res. Unes «vistes al mar» que ens hi apareixen: és el títol d’un dels conjunts de
poemes de Joan Maragall d’inspiració caldenca, escrits gràcies a les seves estades estiuenques a la
població a la primera dècada del segle XX. I no és l’única obra que escriví a les envistes d’aquest mar.
El mar, Maragall... dues de les atraccions d’arrel més fonda en Josep Palau i Fabre. Ja vindran més
Casa Museu 189

Anna Maluquer. Fundació Palau: el somni d'un poeta insubornable
interessos i més visions a mesura que el seu recorregut vital avança, però Maragall era l’anhel literari,
el que li obre els ulls a la paraula, a la poesia:
La força i l’originalitat de Maragall rau en el fet de no haver-se deixat enlluernar per la seva pròpia força ni
per les seves humanes ambicions, i en el fet de no haver-se volgut realitzar exteriorment –bastardament o
demagògicament–, ans en el d’haver comprès que tota la seva activitat l’havia de projectar des de dins, des del
seu centre insubornable de poeta.[...] Maragall descobreix que, contra el que podria semblar a primera vista, el
teatre, l’assaig i la filosofia, sense l’ajut de la poesia o totalment despresos d’ella, esdevenen productes híbrids.
En lloc de vocacions, esdevenen professions. Però el veritable filòsof, el veritable dramaturg, el veritable
assagista, mai no són professionals, precisament perquè també són poetes, i el poeta no és mai professional.
(Palau, «Pensar Maragall» 77)
I aquí hi ha el centre insubornable de la poesia de Palau. I potser també és el que determina que, en un
moment donat, la seva obra poètica formal es clogui i que després només aflori com a fil conductor del
seu teatre, del seu assaig, de la seva narrativa. Sigui com sigui, Maragall és una influència potent i amb
ell, ara, a Caldes d’Estrac, en comparteix les vistes i el mar. I aquestes vistes i aquest mar ens menen
cap a una altra coincidència: Picasso. L’artista tan admirat per Palau i Fabre tradueix una de les «Vistes
al mar», la V, per a Fernande Olivier, la seva companya en el viatge a Gósol. Maragall-Picasso-Palau i
Fabre i Caldes: tres homes i un destí.
A l’hora de documentar-me, m’ha sobtat tota la informació que guardem referent a la creació de la
Fundació. Ja l’havia fullejada, però no esperava trobar-hi tant de suc. I he pensat que aquest article
era una bona ocasió per explicar la travessia de Palau i Fabre, aquest navegar en cercle pels volts de
la seva idea de Fundació fins a assolir el port on, per fi, aterrar. La seva idea és contundent: «Tota la
meva vida i la del meu pare s’ajunten en aquesta Fundació, que va més enllà del que havia somiat [...]
Crec que el centre servirà de petita ajuda al país, perquè, encara que ara sembli un pecat dir-ho, volem
que Catalunya continuï sent catalana» (Márquez). I té claríssim que ha de ser una «institució “honesta”,
que intenta fugir, en la mesura de les seves possibilitats, da la faramalla que envolta les fundacions que
giren al voltant del món de l’art» (Ferrer i Costa).
El nom
La Fundació Privada Palau es coneix popularment com a Fundació Palau. Però el nom també té el seu
recorregut en aquesta odissea genealògica del seu creador. Primer volia que s’anomenés «Fundació
Palau Picasso» i, a les banderoles i fulletons que havien de servir per promocionar-la, hi afegia «Torres
Garcia, Gargallo etc.». Probablement, amb la unió de tots aquests noms volia remarcar que l’espai con-
tindria la seva obra literària, la col·lecció d’obra de Picasso que ell recollí esforçadament, però també
la col·lecció iniciada pel seu pare Josep Palau Oller amb la pintura catalana de primers del segle XX.
L’«etc.» seria la línia oberta que Palau deixa per la pintura de la segona meitat del segle XX, amb les
avantguardes encapçalades per Joan Ponç, Antoni Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada o els més
contemporanis Perejaume, Barceló i Yagües, «tres personalidades fuertes en la tempestad que deja
Picasso en el arte moderno» (EFE).
190
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
D’aquest grafisme en conservem diferents esbossos en la documentació sobre la creació de la Funda-

ció. Finalment, però, es decanta per Fundació Palau, a seques. Palau, si ho pensem bé, engloba Josep
Palau i Fabre, Josep Palau Oller i també, Picasso. Perquè Palau és Picasso. Li consagra molts anys de
la seva vida des que el coneix el 1947 a París. Ja abans, però, li dedica el llibre Vides de Picasso (1946)
i, dins Poemes de l’Alquimista, «La teoria dels colors» que és un homenatge a l’artista que dels colors
en fa un estat d’ànim, una entitat viva. Palau sap que «Picasso és la persona que més bé ha expressat
artísticament els trasbalsos de l’home en el canvi brutal que ha suposat el pas del segle XIX fins a les
portes del segle XXI» (Ferrer i Costa). Cal que tothom ho sàpiga.
El nom Fundació Palau encabeix el seu llegat literari i el seu llegat artístic. Un llegat que inicia el
seu progenitor, Josep Palau Oller, com a pintor i il·lustrador relacionat amb artistes de la talla de No-
nell, Mompou, Rebull, Labarta... Pare i fill van viure alguns moments de trasbals, com trasbalsat que-
dà el país amb la Guerra Civil i l’arribada del franquisme. Palau no entén com el seu pare, home
d’idees liberals, artista, no es revolta obertament davant d’aquell règim infame que «havia assassi-
nat Lorca, empresonat Hernandez i obligat a exiliar-se a tants i tants poetes» (Poesia, solapa). Un
règim que el faria reconsiderar les seves aspiracions literàries en les tres llengües que considera-
va essencials: català, castellà i francès. La seva qualitat d’insubornable l’aboca a decantar-se per la
llengua catalana com a únic camí veritable per a, ell sí, rebel·lar-se contra un règim que la prohibia
i que l’encadenava al no res. Li ho devia a Llull, a Ausiàs March, a Verdaguer, a Maragall i també a
Riba, a Carner, a Foix, a Sagarra... L’actitud del pare, doncs, tensa la relació i l’obliga a prendre de-
terminacions dràstiques com fou l’exili voluntari a París que, això si, inicia amb el coixí d’una beca.
Ara bé, Palau acaba reconciliant-s’hi i és arran de la mort del pare que torna definitivament a Ca-
talunya. Per acompanyar-lo en els darrers moments. Perquè sap que li deu el seu bagatge cultural.
Sempre he pensat que el recull de poemes Alba dels ulls té una clara referència a aquest néixer envoltat
d’art i artistes. Els seus ulls d’infant s’obren al món de l’art de la mà d’aquell home pràctic que decideix
Casa Museu 191

guardar silenci després de la guerra i dedicar-se a la seva activitat de disseny de mobles i d’articles de
decoració. Palau hauria volgut que el pare es lliurés a la seva vocació com a pintor més que no pas a
comandar una botiga, per molt que aquesta fos d’objectes de disseny, però alhora li agraeix l’ambient
propici per desvetllar-li la curiositat infinita per l’art i que tants bons moments li donà, com ara la possibi-
litat de caminar unes passes al costat de Picasso. És un bagatge que l’ajuda a iniciar el camí de la vida
i, el que és més important, a avançar. I així es va batejar aquesta petita i alhora gran fundació –com el
poble que l’acull–que és la Fundació Palau.
L’assoliment
El 29 d’abril del 2003, l’escriptora i traductora Monika Zgustová, escriu una crònica on explica que Palau
la rep amb una expressió radiant al seu pis del carrer Bruc i tot seguit li ensenya els plànols del que serà,
per fi, la seva Fundació. Li diu que, un dia que visità el poble on
estiuejaven Verdaguer i Maragall, es banyà a la platja i va tenir una
inspiració. Gràcies a l’actor i director teatral Josep Montanyès, en
coneix l’alcalde Joan Rangel i també l’aleshores president de la
Diputació de Barcelona, Manuel Royes. L’entesa és immediata i
uns dies després es signava, a la Diputació de Barcelona, l’acord
de cessió dels dos edificis que ocupen avui la Fundació: el de Can
Muntanyà i la Casa de les monges. I continuant encara amb aque-
lla expressió radiant, li comunica que ja en té el director: «Es Edu-
ard Vallès, sobrino de Manuel Pallarès, un pintor de Horta de Sant
Joan y gran amigo de Picasso». A Caldes d’Estrac, doncs, i de la
mà del seu alcalde Joan Rangel i del president de la Diputació de
Barcelona, Manuel Royes, Palau podrà, per fi, veure el seu somni
acomplert. Allò que havia estat tan feixuc en altres indrets, a Cal-
des es feia realitat en un tres i no res.
Josep Palau i Fabre i Eduard Vallès a Horta de
Sant Joan el 3 de març de 2002.
Fotografia: Fundació Palau
Realment, l’aleshores alcalde Joan Rangel va veure-ho claríssim des d’un bon començament. Can
Muntanyà i la casa de les Monges, els edificis que ocupa la Fundació, havien de ser un centre termal.
S’havien posat a licitació, però no s’hi havia presentat ningú. Així, la Fundació esdevé, segons Rangel,
«un reforçament perquè ser vila termal implica tant l’aspecte dels balnearis com el de la cultura. I canviar
un balneari, quan es pot ampliar el balneari actual i hi ha ubicacions d’altres possibles balnearis, per
una instal·lació cultural de primer nivell és una immillorable oportunitat que no es podia deixar perdre»
(Vinyals 26). La notícia qualla entre la població i la classe política: «des que se sap he rebut moltes
felicitacions d’alcaldes i polítics de tots els colors» (Martínez). I, declara Rangel a la premsa, «la gente
está entusiasmada, esto será un impulso muy importante para el pueblo. Con esta fundación, Caldes se
sitúa en las rutas del arte y se consolida el proceso de transformación del pueblo» (Vives 36).
192
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
Palau i Fabre amb Joan Rangel i Manuel Royes el dia de la inauguració de la Fundació, amb tot un poble al darrere.
Fotografia: Jaume Soler
El poble de Caldes d’Estrac es va abocar de ple per rebre la Fundació Palau i el poeta que s’hi instal·
lava. Comitiva de gegants i capgrossos, entitats que hi participaven amb la «teoria dels colors» com a
fil conductor, amb lectures del text, banderoles dels colors narrats penjant i una gran expectació. Fins i
tot els Diables van tenir la pensada de llançar coets des del sostre de la Fundació, amb la mala fortuna
que queien damunt el públic que es va haver de protegir com va poder: la bona voluntat dels Diables va
tenir un resultat no gaire agradable per la concurrència, però hi va posar el toc d’imprevist que en tota
acció pot esdevenir-se.
La visió reveladora que viu Palau és d’inicis de la tardor del 2000. El 4 de maig de 2003 s’inaugurava
la primera part de la Fundació, la de l’antiga casa de l’indià Francesc Muntanyà. Hi haurà la recepció,
els serveis, un pati, un bar que intentarà licitar amb els restauradors del poble sense sortir-se’n, i dues
sales d’exposicions amb la reserva i magatzem. També hi haurà el pis que hostatjarà Palau i Alícia
Vacarizo, la seva companya. La resta de la Fundació, biblioteca, arxiu, despatxos i sales temporals,
s’inaugurarà uns mesos després, el 25 de novembre. Amb aquesta nova ala, la Fundació aconsegueix
disposar d’una superfície de 1500 m2. Palau fins i tot s’havia plantejat la possibilitat de fer la Fundació
a L’Alba, la seva caseta de Grifeu!
Des que el 4 de juliol del 2002 es signa el conveni amb la Diputació i amb l’Ajuntament, la notícia co-
mença a córrer i aixeca alguna resposta irada d’antics pretendents, tot i que la majoria s’alegren que
aquell home, tossut i d’idees fixes, hagi pogut trobar, per fi, una població que li doni el que amb tant
d’afany cercava.
Casa Museu 193

Primeres passes
Són uns quants els articles que guardem en el recull de premsa de qui pensava crear una fundació. Hi
ha retalls que van de l’any 1989 al 1997 i que parlen de la Llei de Patrimoni Històric, la Llei de Funda-
cions i la Llei de Mecenatge, del trasllat del Museu Clarà a Olot o la invenció d’un xip per prevenir els
robatoris d’art.
Cap a 1987, Palau redacta un esborrany de text fundacional que inicia:
Atès que arribo a l’edat de setanta anys sense parents consanguinis i sense cap obligació moral vinculant, atesa
la trajectòria ferotgement independent de la meva vida, desitjo que tots els meus béns, amb les excepcions que
seran degudament esmentades, passin a formar un sol bloc per tal de constituir una Fundació Palau. Aquesta
Fundació Palau ha de quedar centrada i materialitzada en un immoble que rebrà el nom de PALAU PICASSO.
(Arxiu Fundació Palau D. 38802).
Aquesta declaració d’intencions ens revela un Palau decidit a culminar el projecte per conservar i
compartir tota la seva vida de treball i passió cap a la literatura i el món de l’art. Això sí, que sigui seva:
aquesta és la condició sine qua non. Per alguna cosa ell cedirà a la població que l’aculli un important
fons d’art, que ens ajuda a fer un recorregut vital per l’obra d’un poeta insubornable a qui ha tocat viure
en un segle ple de canvis convulsos, ple de trencaments, ple de destrucció, però, alhora, de nous mo-
dels de vida i noves maneres d’interactuar.
Posar nominalment Palau al costat de Picasso era «no sols per tal d’unir el meu nom (i, amb ell, el del
meu pare) al d’aquell que considero el més gran artista de tots els temps i sobre el qual porto publicats
fins a la data dotze llibres, dos d’ells traduïts a set llengües i sobre el qual preparo tres llibres més; ans
també per distingir-lo dels diversos museus Picasso existents i dels que puguin anar sorgint en l’esde-
venidor» (Arxiu Fundació Palau D. 38802).
Òbviament, Picasso és un gran reclam que garanteix visibilitat. Un artista del qual encara, avui en dia,
podem llegir constants referències a la premsa i a qui se li dediquen continuades exposicions arreu del
món. La diferència amb altres museus que n’exposen unes obres permanentment és que les que hi ha
a la Fundació són les «que pacientment he anat acumulant i preservant durant quaranta anys» (Arxiu
Fundació Palau D. 38802). Potser no són les peces més famoses de l’artista, però n’hi ha de ben sin-
gulars, com Idil·li en el cel o Pomes. I també hi ha totes les dedicatòries amb què l’artista correspongué
a aquell devot admirador que no parava de portar-li llibres i de fer-li preguntes. És ben cert que Picasso
confià que Palau li proferia una franca admiració. Com explica Maya Picasso (9), «mi padre lo quería
mucho por su sabiduría, reserva y discreción. A pesar de no tener mucho dinero, Palau i Fabre nunca le
pidió una sola perra gorda (o chica) para sus viajes, estancias y comidas. Se lo pagaba él mismo. Y así
fue toda su vida». Un Picasso acostumat que la seva obra fos motiu d’especulació va valorar l’autèntic
interès artístic que l’Alquimista li demostrava. I també, el profund coneixement que tenia d’ell mateix:
«Quan hi ha alguna cosa de la meva vida que ignoro, l’hi pregunto al senyor Palau» (Batet).
194
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
Què és
La Fundació no podia ser qualsevol cosa. A totes les poblacions on va intentar dur el seu projecte, Pa-
lau hi marcava les condicions que considerava irrenunciables i, en els plànols hipotètics que ell mateix
dibuixa, s’imagina una nau rectangular per on es vagi entrant de sala en sala. Comptava que devien
caldre entre dotze i quinze milions de pessetes anuals per gestionar-la correctament (uns 2.000.000 €).
Poca broma, doncs.
En els primers documents escrits per dur a terme el projecte, fa una llista del que la Fundació requereix.
La transcric literalment:
1. Una sala d’exposicions temporals (per bo que sigui el contingut permanent, cal que l’espectador sàpiga que
cada any [hi] trobarà coses noves), per això fins i tot els grans museus, com el Louvre o el Prado organitzen
exposicions temporals.
2. Una sala per al meu pare, Josep Palau Oller, amb una síntesi de les seves activitats: pintura, dibuix, dibuixos
de teixits, i joguines (aquestes foren celebrades per Salvat-Papasseit en un article a Vell i Nou el 1917).
3. Una sala de pintura catalana de la primera meitat del segle (Ignasi Mallol, Torné Esquius, Grau-Sala, Bosch-
Roger, Josep Mompou, Torres-Garcia, Gargallo, etc.).
4. Una sala de pintura actual, preferentment catalana (Perejaume, Clavé, Tàpies, Yagües, etc.). El meu desig
és que hi sigui representat, el millor possible, Miquel Barceló. Unes 20 peces.
5. Una sala amb els 66 aiguaforts de Picasso sobre La Celestina.
6. Una sala amb litografies, gravats, linòleums i ceràmiques numerats –i gairebé sempre signats– de Picasso.
Unes 25 peces.
7. Una sala amb unes vint peces úniques de Picasso (dibuixos, aquarel·les, olis i una ceràmica que va fer
expressament per a mi).
8. Una sala biblioteca literària.
9. Una sala biblioteca picassiana.
10. Una sala de conferències. (Si [hi] faltés espai, la biblioteca literària i la biblioteca picassiana, si les
prestatgeries són tancades, poden ser una sola i servir també de sala de conferències)
11. Una sala o espai per a la reserva (La meva intenció és anar enriquint encara el fons primitiu).
12. Un petit obrador.
13. Espais per a la Secretaria i la Direcció.
14. Seria convenient que la Fundació disposés d’una petita cafeteria, sobretot si està situada en un indret una
mica apartat.
Casa Museu 195

15. Desitjaria tenir a la Fundació un petit apartament, perquè és evident que la Fundació és el resultat de l’esforç
de tota la meva vida (i, en part, de la del meu pare) i jo aniré a viure allí on hi hagi la meva Fundació.
16. L’espai necessari és d’uns 700 metres quadrats.
17. S’haurà d’establir un doble contracte simultani. L’Ajuntament de tal indret cedeix en propietat a J. P. F. la
finca tal, i J. P. F. es compromet a establir-hi la seva Fundació amb caràcter permanent i inamovible.
(Arxiu Fundació Palau. D.38804)1
Tot aquest projecte no és fàcil de realitzar, òbviament, ni és fàcil trobar un espai que pugui acollir tot el
que es proposa. Finalment, però, a Caldes d’Estrac se li va donar tot i amb escreix. El pressupost de
funcionament ja és una altra cosa. Avui gestionem la Fundació amb molts menys recursos, però el valor
que li donà Palau i Fabre de bon començament és el que ell creia que mereix tota la seva col·lecció,
tota la seva obra, tota la seva vida.
D’aquell llistat, podem dir que tenim sala d’exposicions temporals i unes sales conformades amb la col·
lecció permanent que uneixen l’obra del pare, la pintura catalana de la primera meitat del segle XX i la
pintura actual. Si bé és cert que, a mesura que han anat passant els anys aquests espais (i també l’obra
que s’hi exposa) ha anat variant respecte al que Palau i Fabre va fixar. Pepe Yagües, per exemple, pràc-
ticament ha desaparegut, i tanmateix Palau havia posat la seva escultura, El taló d’Aquil·les presidint
l’accés a les sales que ara acullen les exposicions temporals. O bé hi ha el cas de l’obra picassiana
que ara és tota en una mateixa sala. Dels gravats de La Celestina, però, només n’hi ha un exposat
permanentment; això sí: es va fer una exposició temporal on es van exhibir tots de manera completa.
Un altre document (Arxiu Fundació Palau. D.38775) menciona que la Fundació podrà tenir exposicions
de recanvi i proposa un seguit d’exemples: cartells d’exposicions de Picasso; dibuixos i aquarel·les d’ar-
tistes diversos; aiguaforts; litografies; autògrafs i llibres dedicats o de bibliòfil; fotos de Picasso i segells
picassians; dibuixos de teixits de Palau Oller i també dels seus projectes de decoració; Mompou insòlit;
Perejaume... Tot està molt ben pensat i Palau sap el valor que té cada cosa.
La biblioteca picassiana i la literària ocupen el mateix espai i són consultables prèvia petició. L’arxiu
disposa d’una reserva amb els documents personals, des dels esborranys de les obres a la correspon-
dència familiar o professional, des de la col·lecció de segells i postals de Picasso als premis obtinguts
en vida,2 o des d’una ampolleta amb sorra de la platja de la Garoupe a un esborrany del manuscrit del
«Nocturn per acordió» de Joan Salvat Papasseit. Tot i que ell preveia que la biblioteca havia de servir
1 La ceràmica del punt 7 és la guardiola que després ha esdevingut símbol de la Fundació. El pis imaginat del punt 15
havia de tenir «llit, taula de treball, tauleta màquina d’escriure, taula de menjar (amb rodes?), arxivadors per les cartes de la fa-
mília, cartes literàries, cartes amics, cartes negocis, cultura; silló, dos sillonets, armari de roba, armari menjar (reserva), botiquí,
transistor» (Arxiu Fundació Palau. D.38797).
2 Josep Palau i Fabre és Creu de Sant Jordi (1989), Premi Nacional de Literatura (1996), Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes (1999), Officier des Arts et des Lettres (2000), Doctor Honoris Causa per la UIB (2005), premi de la Crítica-Serra d’Or
d’obres completes (2006) i va ser nomenat Fill Adoptiu de Caldes d’Estrac (2007).
196
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
també de sala de conferències, finalment no ha estat així: ara la Fundació disposa d’una sala d’actes
amb una capacitat per a unes cinquanta persones.
Pel que fa a l’apartament que sol·licita, a Caldetes se li va fer un pis a dalt de tot, amb vistes al mar, que
venia a conformar el que ell s’havia imaginat.
Vistes des de la terrassa del pis que hostatjà Palau i Fabre.

Fotografia: Fundació Palau
Un cop aclarit què havia de ser la Fundació, només li restava trobar el poble que el volgués acollir. Té
tractes amb ajuntaments i institucions diverses però també cerca cases per comprar en cas que cap
població no s’avingués a aportar un edifici per a la seva titànica empresa. I Caldes d’Estrac li donà el
que buscava, tot i que en el primer catàleg realitzat i quan el seu somni ja s’ha fet realitat, ens diu que
«sempre queda alguna recança en aquesta mena d’aventura, i dubto que la satisfacció pugui ser mai
completa» (Fundació Palau 14).
Els llocs
1986: Andorra la Vella

No disposem de gaire documentació sobre aquest intent d’instal·lar la Fundació en un indret tan remot
pel que fa als interessos de Palau i Fabre, com pot ser Andorra. La qüestió és que va iniciar contactes
amb l’advocat Antoni Morell que en una carta li diu que «has de perdonar els meus silencis, tan llargs
com les neus andorranes» (Arxiu Fundació Palau D. 18795). Palau tenia pressa i això el devia deses-
perar i l’abocava a cercar altres llocs.
1991 El Vendrell
Aquí se li proposava d’instal·lar una Fundació com la que s’havia fet amb el notari Antoni Deu. El model
Casa Museu 197

que podia satisfer-lo. La qüestió era trobar l’espai perquè Palau no volia pas compartir el seu projecte
amb altres interessos, per molt dignes que aquests fossin.
1994 Torredembarra
Les negociacions van ser més aprofundides. Se li proposava la Casa Bofill, tot i que era petita i calia fer
un prefabricat per encabir-hi la botiga i les exposicions temporals. L’altell era massa reduït per fer-s’hi
el pis i calia tancar hermèticament una de les façanes que donava a mar i això sol suposava una gran
suma de diners. Hi havia pressupost detallat en 16.625.000 ptes. per a l’adequació de l’edifici, als quals
calia afegir-hi el prefabricat i el tancament hermètic. Es preveia un manteniment anual de 17.000.000
ptes. per al personal, serveis...
1995 Vila-Seca; Salou

Disposem d’una revista municipal on figura un escrit de l’aleshores alcalde Joan Maria Pujals, que més
tard esdevindria Conseller –d’Educació primer i de Cultura després– de la Generalitat de Catalunya. En
el moment d’enfilar la negociació, però, ja no n’era l’alcalde. Ho va ser fins a 1993, o sigui que podem
deduir que Palau havia visitat la població amb anterioritat. De fet, de Vila-Seca guardem tota una sèrie
de fulletons amb informació municipal, des de plànols, festes, entitats... També en conservem els plà-
nols de l’edifici escollit que es trobava al parc municipal.
A Salou, l’edifici proposat mancava d’aparcaments i això resultava problemàtic. Palau i Fabre no con-
duïa, però sabia que la gent es desplaça, majoritàriament, amb cotxe i calia preveure-ho també a l’hora
de decidir on ubicar la Fundació.
Cal assenyalar que en les negociacions amb aquests dos municipis, la Fundació ja havia adoptat el
nom de Fundació Palau i prou, sense Picasso.
1997 Eivissa
Eivissa també va ser un dels llocs que Palau va temptejar. L’illa havia estat ja un destí frustrat quan, el
1936, Palau s’hi desplaça amb l’anhel de viure una vida bohèmia que li permeti dedicar el seu temps a
escriure i disposat a pagar el preu que això significava quant a la pèrdua de les comoditats que li oferia
la vida a la casa familiar. L’esclat de la Guerra Civil li capa no només la seva aventura literària, sinó que
tira per terra la vida nova que quedaria només en la seva imaginació i que, en certa manera, reprèn en
construir-se la casa a Grifeu el 1962.
Mentre considera la creació de la Fundació a l’illa, estableix contacte amb una tal Neus Riera. Al final de
la correspondència que s’intercanvien, Riera respon a una carta de Palau on, pel que sembla, aquest li
deia que abandonava el projecte perquè no la hi ha vist prou engrescada. Riera diu que és un malen-
tès: «si bé som acollidors també som desconfiats i no saltam d’alegria ni entusiasme davant qualsevol
projecte o persona, esperam conèixer-lo més i potser callam per vergonya. Respectam molt a l’altra
gent i no ens ficam en la seva manera de viure ni pensar, i demanam el mateix per a nosaltres. [...] Les
198
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
coses s’han de parlar a poc a poc, nosaltres no som tan ràpids» (Arxiu Fundació Palau. D.37120). I li
ofereix un castell al costat de la Catedral que en aquell moment estan restaurant. El 19 d’abril Palau li
respon: «Potser sí que, malauradament, tot és qüestió de ritme vital i que jo, com a català, soc potser
una mica massa dinàmic. Però pensi que tinc vuitanta anys i que no em puc permetre gaires dilacions»
(Arxiu Fundació Palau. D.37121). Deixa ben clar que té pressa: som a l’any 97 i, per tant, n’han passat
deu des que es posà com a fita la creació de la Fundació.
De la mateixa època és una llista de terrenys a la venda a Mallorca: Algaida, Manacor, Binissalem,
Llucmajor, Felanitx, Montuiri... Atesa la lentitud d’assolir acords amb institucions locals, Palau cerca
la manera de poder concretar l’espai, encara que això suposi haver de fer-se càrrec ell mateix de la
construcció.
1997-1998 Sant Pere de Ribes

La intenció de l’Ajuntament era d’ubicar la Fundació al centre cívic de la població, però Palau i Fabre
no volia compartir edifici pel temor que la Fundació no quedés relegada a un segon pla, i demana un
terreny per edificar de cap i de nou les instal·lacions que l’acullin. El novembre del 2003 rep una carta
de l’aleshores Tinent d’Alcalde de Sant Pere de Ribes felicitant-lo per haver aconseguit fer la Fundació
a Caldetes i lamentant que no haguessin pogut arribar a un acord.
1998 Vilanova i la Geltrú

Aquesta població marinera tenia la masia de Can Cabanyes, poeta vilanoví, que podria haver estat la
seu ideal però tampoc no acabà de funcionar. Ho explicava Teresa Costa-Gramunt en un article: «Vila-
nova havia estat candidata a acollir-la. Hi va haver converses oficials, un sopar a baix a mar, etc., però
l’intent no va quallar».
1999 Vilajuïga; Pineda de mar; Pòrtol (Menorca); Altea (Alacant)

Vilajuïga, a l’Alt Empordà, tenia a disposició una antiga fàbrica d’alcohol amb una superfície de 1400
m² al costat de l’estació, obra de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell, tot i que el projecte no es va
dur a terme en la seva totalitat i algunes de les intervencions posteriors en van desvirtuar la construcció.
Potser també hi van influir les cinc plantes de l’edifici que no es van considerar adequades per fer els
espais assequibles. Ara aquest edifici és en desús.
A Pineda hi havia l’edifici de Can Comas que el municipi volia destinar a equipament cultural. En con-
servem un esborrany de conveni, una memòria valorada, els plànols... La idea, però, tampoc va arribar
a port. Actualment, és un centre cultural.
A l’illa de Menorca li proposen terrenys en una urbanització ran de mar a Pòrtol. Però la normativa
urbanística en complica molt l’edificació. Conservem documentació oficial del Govern Balear per a la
creació de fundacions.
Casa Museu 199

Pel que fa a Altea, ho gestiona amb Joan Borja Sanz, en aquell moment Subdirector de l’Escola Univer-
sitària de Formació de Professorat. Borja havia anat a veure Palau a Grifeu amb Enric Balaguer, un dia
que tornaven de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. Bella coincidència, atès que Palau i Fabre va
ser l’impulsor de la primera trobada d’Estudiants Catalans universitaris a Prada, el 1947, amb la presèn-
cia de Pompeu Fabra, Rovira i Virgili i Pau Casals, entre d’altres personalitats destacades de l’època.
Ara bé, aquesta opció no va tirar endavant malgrat que Borja li comenta en una carta (Arxiu Fundació
Palau D. 18872) que «la idea es va acollir –no podia ser d’altra manera– formidablement. Crec –oh, mi-
racle– que ens trobem davant d’un fet insòlit, i és que, per primera vegada en cinc anys, hi ha consens
polític absolut sobre una qüestió».
2001 Pals; Sant Feliu de Guíxols; Palamós

L’empresari farmacèutic Antoni Vila-Casas li ofereix una casa a Pals. En conservem els plànols. No
tenim, però, més dades, ni sabem perquè no hi va accedir. Segurament l’espai no era suficient.
Sant Feliu de Guíxols li proposa un antic monestir benedictí que s’estava restaurant. Tot i així, li comu-
niquen que han arribat a un acord amb la Generalitat de Catalunya per acollir-hi part de la col·lecció
Thyssen, si bé li confirmen l’interès per acollir la Fundació Palau.
En saber del pelegrinatge de Palau a la cerca de població, alguns coneguts li adrecen possibles espais,
com és el cas de Josep Miquel Servià, que li envia un anunci d’una casa pairal en venda a Palamós.
1990-2001 Tossa de mar
Amb aquesta població de La Selva es mantenen llargs i continuats intents de realitzar la Fundació i
sembla que s’està a punt d’arribar a un acord. És, però, un poble amb força rivalitat política i això fa que
Palau es pregunti «si d’aquí a tres anys l’oposició guanya, què podria passar?» (Arxiu Fundació Palau
D.18662). De fet, hi ha canvis de govern. Ell inicià relacions amb l’alcalde Telm Zaragoza, de CiU, el
qual, però, perd l’alcaldia el 1991 en favor de Pilar Mundet, del PSC. Zaragoza torna a ser batlle de
1993 a 1999, any en què Mundet ocupa de nou el càrrec, tot i que el 2000 obté l’alcaldia una Agrupació
d’Electors liderada per Teresa Moré que duia, al seu programa electoral, la creació del Centre d’Estudis
Picassians Palau i Fabre. Son per tant, èpoques políticament convulses. Palau negocia amb tots ells.
Li ofereixen la possibilitat de fer la Fundació a l’antic Hospital de Sant Miquel que havia estat un centre
cívic. Aquesta opció, però, genera una recollida de signatures de protesta perquè l’indret és considerat
un espai cultural dels tossencs. D’altra banda, els empresaris de Tossa fan una petició per tal que la
Fundació es dugui a terme. La població no acabava de posar-se d’acord i això, ben segur, incomodà
Palau. Tampoc no tenia clar on ubicaria el seu pis i va mirar el preu d’una casa que hi havia just davant
de l’Hospital de Sant Miquel, però també es va plantejar d’anar a viure a un hotel. Tot i la durada de les
negociacions, doncs, aquí tampoc no hi va haver cap resultat.
200
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
Panoràmica de l’antic Hospital de Sant Miquel a Tossa de Mar, possible seu de la Fundació Palau.
Fotografia: Josep Palau i Fabre
2002 Cervera; Madremanya; Sant Feliu de Codines; Vespella de Gaià; Horta de Sant Joan; Cap Roig
En veure que trobar una població que l’acollís era complicat, busca un edifici per emmagatzemar-hi la
col·lecció en cas que li passés res abans d’aconseguir fer la Fundació, i trobà una nau a Cervera. Tam-
bé visità cases en venda a Madremanya i a Sant Feliu de Codines i a Vespella de Gaià.
Sabem també que intenta trobar un lloc a Horta de Sant Joan, indret picassià, ja que tenim un informe
del registre de la propietat de Gandesa sobre una finca (embargada pels bancs) de planta baixa i quatre
pisos a la plaça de Sant Salvador.
Cap Roig hauria estat també un molt bon emplaçament i va treballar per una solució amb la Caixa de
Girona que n’era la propietària. Conservem retalls de premsa que Palau havia guardat sobre l’indret des
de 1984: era una idea que l’engrescava, però no van arribar a un acord, i davant de les negociacions
ja iniciades amb Caldes d’Estrac la idea passà avall, no sense el disgust de l’aleshores director de la
Caixa, Arcadi Calzada, que s’assabentà de la col·locació de la seu al Maresme per la premsa.
La Fundació, avui
Ja fa disset anys que la Fundació Palau està en funcionament. Podem marcar una divisió entre el període
en què Palau i Fabre encara hi era i el següent. La figura del poeta que viu a la seva Fundació generava
visites constants de diferents personalitats del món de la cultura que anaven a veure l’home que els
havia parlat de Picasso, però també d’Artaud, de Rimbaud, de Llull, i que havia trencat motlles amb la
seva obra poètica i teatral. Tot just haver inaugurat la Fundació ja posava en marxa un petit festival de
Casa Museu 201

poesia que batejava com a «Nit de poetes»; una conferència sobre Perejaume escriptor; o l’exposició
temporal sobre els gravats de la Fundació. Palau va poder abocar, per fi, tot el seu llegat i tot el seu
coneixement en els primers passos d’aquesta Fundació gràcies a l’acord amb la Diputació de Barce-
lona i amb l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. Aquestes dues institucions sempre són representades al
Patronat de la Fundació, tot i que en canvien els representants després de les eleccions municipals. De
totes maneres, l’alcalde Joan Rangel va ser nomenat Patró d’Honor des del 2006, juntament amb Maya
Picasso que, el 2004, va donar a la Fundació el bust que li havia fet Joan Rebull quan ella tenia nou
anys. Va ser una donació «para corregir una anomalía, ya que la exposición que el Museo Nacional de
Arte Reina Sofía hizo en Madrid sobre Joan Rebull, no pudo ser vista en Barcelona. [...] Una vez termi-
nada la exposición el mes pasado, decidí donar la escultura a la Fundació Palau, porqué mi voluntad
siempre ha sido que esta obra se quedara en la tierra de su autor, en la tierra que mi padre tanto amó
y que hizo que yo amara» («Maya Picasso»). Amb aquest gest, Maya Picasso reforçava el pes del seu
pare en l’obra de Palau i Fabre i el valor dels seus assaigs. L’aleshores president de la Generalitat de
Catalunya, Pasqual Maragall, fou present a l’acte de donació de l’escultura de Rebull i manifestà que
«La Fundació Palau és una joia de la cultura catalana i Josep Palau i Fabre, un dels intel·lectuals més
importants del nostre país» (Márquez).
Maya Picasso, amb Josep Palau i Fabre i Pasqual Maragall, el dia en que ella donà el
bust de Joan Rebull a la Fundació. Fotografia: Joan Cunill
202
Haidé, núm. 9, 2020, p. 189-204
Actualment, el Patronat de la Fundació Palau està format per Joan Noves, gran amic de Palau i Fabre,
com a President; Rosa Pou, com a alcaldessa de Caldes d’Estrac; Ferran Mascarell, com a represen-
tant de la Diputació; Julià Guillamon, amic i biògraf de Palau; Joan Tarrida, director general de Galàxia
Gutenberg; Tomàs Nofre; Joan Vall Costa, fill de Teresa Costa (galerista i antiga companya de Palau i
Fabre); i Alícia Vacarizo, que ha organitzat tot l’arxiu (35000 documents) i la biblioteca (15000 volums) de
la Fundació. Com a Patrons d’Honor hi ha Maya Picasso; Joan Rangel; i el 2019 també es va nomenar
Hermann Bonnín, que va fer una feina extraordinària per rescatar el teatre de Palau i que ens va deixar
el 25 de setembre d’aquest any. Han estat patrons de la Fundació, Manuel Royes, D. Sam Abrams, Pere-
jaume, Lluís Boiria, Esteve Gau, José Montilla, Josep Mª. Freixas, Antoni Fogué, Jordi Coca, Juan-José
López urniol, Joaquim Arnó, Salvador Esteve, Joan Carles García Cañizares, Josep Serra Villalba, Juanjo
Puigcorbé, i Martí Pujol. M’han precedit en la direcció de la Fundació Eduard Vallès (2003-2005), Josep
Sampera (2006-2011), Pere Almeda (2012-2016) i Maria Choya (2017-2020).
En tots aquests anys s’han realitzat més de setanta exposicions temporals amb obra de Perejaume, Jean-
Jacques Laigre, Ismael Smith, Joan Palet, Maria del Mar Bonet, Alfons Borrell, Joan Ponç, Miquel Barceló,
Palau Oller, Manolo Hugué; i també mostres de literatura italiana traduïdes al català, o sobre aspectes di-
versos de Palau i Fabre, Picasso, etc. S’han remodelat diverses vegades les sales d’exposició permanent
i s’han realitzat conferències, seminaris i presentacions de llibres.
Formem part, des dels inicis, de la Xarxa de Patrimoni Literari Espais Escrits de la qual Josep Palau i
Fabre va ser President d’Honor; de la Xarxa de Museus Locals; i, el desembre de 2019, vam entrar a la
Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. Ara treballem amb el Museu Picasso i els altres centres picassians
de Catalunya per a la creació d’una xarxa que ens ajudi a potenciar els respectius fons. Som a les bece-
roles, però confiem que tot arribi a bon port.
La Fundació, pel fet de ser centre d’art i, alhora, seu d’un llegat d’escriptor, és una entitat atípica. Però
aquests dos vessants fan que puguem diversificar enormement la nostra oferta a través d’exposicions
d’art o de publicacions –que no es limiten a l’edició de catàlegs, perquè també fem reedicions de l’obra de
Palau i, en el passat, vam publicar les obres guanyadores del Premi Josep Palau i Fabre d’Assaig. També
hem consolidat aquelles primeres «Nits de poetes» que han passat a ser el «Festival Poesia i +» –que
ens arrela a la comarca perquè hi hem implicat algunes poblacions veïnes–, amb una oferta d’espectacles
al voltant de la poesia (performances, música, teatre) i que conserva encara una «Nit de poetes» amb la
voluntat d’homenatjar el nostre fundador.
Així, doncs, la Fundació Palau vetlla per donar a conèixer la figura i obra de Josep Palau i Fabre i el
seu fons artístic, que es compon d’un miler de peces entre gravats, pintures, dibuixos, llibres d’artista,
escultures, ceràmiques, collages, cartells o fotografies. I tot això ho fa amb un equip de quatre perso-
nes: una a la direcció, una a secretaria, una com a tècnica d’art i un responsable de manteniment. Pels
serveis pedagògics, hem subcontractat l’empresa Àgora. Col·laborem també amb altres activitats que
es realitzen a Caldes d’Estrac i cedim els nostres espais per realitzar-hi esdeveniments que promouen
diferents àmbits culturals i educatius de la població que ens acull. Ens ajuden a tirar endavant el nostre
dia a dia la Diputació de Barcelona, amb una aportació ordinària anual i d’altres més concretes per ex-
Casa Museu 203

posicions o festivals, i la Generalitat de Catalunya, a través de la Institució de les Lletres Catalanes –i

també altres departaments a través de l’OSIC. També l’Ajuntament de Caldes d’Estrac col·labora en
el nostre funcionament i ens ajuda en les activitats i ens aporta serveis i personal com el de l’Oficina
de Turisme que acollim a la Fundació i que ens proporciona un tècnic de turisme durant els mesos
d’estiu. Finalment, també tenim alguns patrocinadors puntuals per a exposicions o per al Festival.
En aquest article, m’hauria pogut centrar més en l’actualitat de la Fundació, però això ho trobareu fàcil-
ment a través de les xarxes i de la nostra web. Per acabar, tornem al principi: tot el volum de documents
que hi he trobat m’han fet pensar que fora més interessant explicar el periple que Josep Palau i Fabre
va haver de dur a terme per assolir el seu somni i que fins ara no s’havia explicat mai d’una manera
detallada. Només em resta convidar-vos a visitar la Fundació d’un poeta insubornable.
Bibliografia
Arxiu Fundació Palau.
Batet, Estel. «Palau i Fabre obre avui la seva fundació Picassiana a Caldetes», Avui, 3 maig 2003.
Costa-Gramunt, Teresa. «Fundació Palau Fabre de Caldes d´Estrac: Cent anys de col.leccionisme».
Bonart, s.n., febr. 2004.
EFE. «Teatrillo cartón Picasso es obra estrella fundación Palau Caldes». 25 de nov. 2003.
Ferrrer i Costa, Josep. «Trobada amb l’Alquimista». Presència (El Punt), núm. 1711, 16 des. 2004.
Fundació Palau. Catàleg general. Fundació Palau, 2003.
Palau i Fabre, Josep. «Pensar Maragall». Obra literària completa II. Assaigs, articles i memòries. Galà-
xia Gutenberg-Cercle de Lectors, p. 270-735, 2005.
Márquez, Teresa. «Maya Picasso “beneeix” la Fundació Palau de Caldes d´Estrac donant-hi una escul-
tura de Joan Rebull». El Punt, 15 feb. 2004.
Martínez, Montse. «L’Ajuntament de Caldes dóna llum verd perquè Can Muntanyà sigui seu de la Fun-
dació Palau». El Punt, 28 jul. 2002.
«Maya Picasso cede una escultura de Joan Rebull a Cataluña». La Razón, 15 feb. 2004.
Picasso, Maya. La col·lecció d’un poeta. Els dibuixos de la Fundació Palau. Fundació Palau, 2009.
— Poesia 1944-1945. Ed. facsímil. Aymà, 1976.
Viñals, Eva. «Caldes serà seu de la Fundació Palau». El Punt, 6 jul. 2002.
Vives, Judith. «Caldes d’Estrac crearà un museu con el legado picassiano de Palau i Fabre». La Van-
guardia, 9 jul. 2002.
Zgustová, Monica. «Palau y su fundación». El País. Cataluña. 29 abr. 2003.
204
EL LLIBRE IDEAL
Estampació de la matriu de
boix del Pi d'Estrac d'Helena
Maragall
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
DOI: 10.48284/Haide2020.9.11
AITOR QUINEY
aquiney@bnc.cat
ORCID: 0000-0002-9555-5986
Els llibres de Joan Maragall editats per l'Avenç (...i II)
Sempre la suggestió de la impremta,

de la que cap escriptor resta lliure.
(Carta a Josep Pijoan, 1903)
Ramon Casas, Estudi per al cartell de L'Avenç.

Carbonet, llapis conté i pastel sobre paper, 1901. MNAC, 026922-D
El llibre ideal
xxxxxxxxxxx 207
Aitor Quiney. Els llibres de Joan Maragall editats per L'Avenç (...i II)
Les publicacions de Joan Maragall editades per L’Avenç no només són obres de poesia sinó que
formen part de gèneres diversos com, per exemple, necrològiques i traduccions. Aquest últim cas el
situem, respecte a l’estètica del llibre, en el mateix pla que qualsevol altre llibre de Maragall. Això és així
perquè era molt important, per a una editorial que promovia la llengua catalana i la regeneració política i
cultural del país, l’edició de traduccions dels autors més importants de la literatura mundial, i, en primer
lloc, de l’europea. D’altra banda, moltes veus afirmaren, posteriorment, que els articles i traduccions
de Maragall havien tingut en el seu moment una recepció i una influència immediata més vasta que la
seva poesia.
Poesies, 1895
En carta al seu amic Anton Roura del febrer de 1895, Joan Maragall escriu: «he entregat a L’Avenç el
manuscrit perquè m’imprimeixin un tomo de Poesies i ara tractem del paper, forma, etc.». Poesies fou el
seu primer volum publicat amb el segell editorial de L’Avenç. A l’abril, el llibre ja estava enllestit i, segon
el mateix Maragall, rebia una crítica favorable que l’afalagava pel fet de considerar-lo «com a innovador
(a Catalunya, a Espanya) i com tenint personalitat pròpia» (Carta a Anton Roure, febrer de 1985). Com
sabem, la relació professional de Maragall amb l’editorial i la revista L’Avenç començà el 1893 quan
li publiquen un article sobre Nietzsche. Per la primera lletra citada, intuïm que s’implicà en qüestions
materials del llibre: no sabem fins a on arribà el seu grau de col·laboració, tot i que resulta obvi que
acceptà el resultat final com a bo. El poeta estructurà Poesies en tres parts: «Claror», «Pirenenques» i
«Tríptic de l’any», amb la reconeguda «Oda infinita» com a pròleg i «Excelsior» com a epíleg. Aquesta
estructura permeté una divisió important entre blancs i negres dins les pàgines del text. Però anem a la
coberta i contracoberta, primer. No deixa de sorprendre’ns la solució carrinclona adoptada pels editors
(i el poeta) d’aquest cartró de 20 x 14 cm., amb una decoració isabelina a base de sanefes decoratives
que emmarquen la tipografia en cursiva –que imita una cal·ligrafia amanerada de corbes. I ens merave-
lla encara més si tenim en compte que, un any abans, L’Avenç havia editat el llibre de Santiago Rusiñol
i Ramon Casas, Desde el Molino, i l’any següent, un altre de Rusiñol, Anant pel món, amb unes pro-
postes absolutament modernes amb les quals l’editorial es distingia per la seva excel·lència i aportació
d’avantguarda. Fou Maragall qui decidí de fer servir aquesta solució estèticament amanerada? No ho
sabem. El cas, però, és que la decoració la van extreure del seu fons d’impremta.
Dins, el llibre ja és una altra cosa. Amb una tipografia elzeviriana, els espais entre la caixa negra i els
marges blancs del paper són molt generosos. L’estructura que hem detallat abans serveix per a dividir
el volum en tres parts deixant, sempre a la dreta, una plana per al títol de cadascuna d’elles. També
els poemes comencen en pàgina senar, a la meitat del full, la qual cosa facilita molt la lectura. Aquesta
pàgina no és numerada, a diferència de les següents (que ho són a la part superior), i així els íncipits
dels poemes queden totalment nets. El fet que tota la tipografia del llibre estigui en cursiva trenca, si bé
parcialment, aquesta proporció excel·lent.
208
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
Coberta del llibre Poesias, 1895
Exemple de tipografia emprada en el llibre Poesias
El llibre ideal 209

Ifigènia a Tàurida, 1898
Dins la col·lecció Biblioteca Dramàtica de L’Avenç, la presentació tipogràfica de l’editorial seguia les
mateixes línies compositives que el llibre Oracions, i les cobertes tenien un tractament més auster. Ara
bé, algunes, com la de la traducció catalana de Joan Maragall de l’obra de Goethe Ifigènia a Tàurida,
amb un paper de color blau turquesa (el mateix que es va fer servir per a la coberta d’Anant pel món
de Rusiñol) lluïen per mèrit propi i sortien de la normalitat. El primer acte d’aquesta traducció de Mara-
gall havia aparegut en el núm. 2 de Catalònia (15 de febrer de 1898), revista que publicava l’editorial
L’Avenç. Un cop que l’obra havia sortit sencera, per parts, en els números següents –s’acabà de publi-
car en el número del 1r de juny de 1898–, van editar-la en volum. El blau, el color del simbolisme, i el
morat es van fer servir per a uns quants llibres de l’època: recordem, per exemple Nocturn, d’Adrià Gual
(1895) o Sentiments d’Antoni Isern Arnau (1900). També a Portugal, concretament a Coïmbra, trobem
les poesies d’Eugénio de Castro a Interlunio, editat per Francisco França el 1894, amb una disposició
tipogràfica semblant a Ifigènia a Tàurida i amb el mateix color a la coberta.
Coberta d’Ifigenia à Tauride, 1898
210
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
Coberta d’Anant pel món, de Santiago Rusiñol, 1896
La coberta d’Ifigènia a Taurida, és molt sòbria –i amb diferents cossos de lletra que destaquen el nom
«IFIGENIA»–, no només per la disposició sinó pel color negre que ressalta sobre el blau turquesa. A
sota, una sanefa decorativa d’estil grec, en al·lusió al contingut del llibre, i la franja tipogràfica on figura
el nom del traductor, amb majúscules i versaletes, acaben de donar potencia al conjunt. I a diferència de
la majoria dels volums editats per L’Avenç –en els quals la disposició tipogràfica exterior és la mateixa
que la del frontispici–, en aquest cas es tracta d’una composició més clàssica que forma un triangle i,
per al títol, es fa servir un cos allargat i prim. El conjunt és d’una gran elegància.
El llibre ideal 211

La representació de l’obra en el Laberint d’Horta
Per a anunciar la representació d’Ifigènia a Tàurida, Miquel Utrillo va dibuixar un cartell de format horit-
zontal on el mar Mediterrani agafa un color semblant al de la coberta del llibre. S’hi anunciava la data
de l’estrena: el 10 d’octubre de 1898.
Adrià Gual, cartell per a la representació d’Ifigènia à Tauride, 1898
L’espectacle es faria a l’aire lliure seguint l’exemple de Goethe, que havia posat a l’escena la seva obra
als jardins de Weimar. Adrià Gual, com a director, i Miquel Utrillo, en el paper d’escenògraf, optaren per
als Jardins del Laberint del comte d’Alfarràs a Horta (Laberint d’Horta). El blau, el morat i el blanc serien
els colors del vestuari seguint el simbolisme de la coberta del volum: Pilades, representat per Adrià Gual
com Goethe ho havia fet a Weimar, vestia una túnica de color blau verdós, la d’Orestes era violeta i la
de la sacerdotessa Diana, blanca.
212
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
Escena d’Ifigènia à Taurida on surten els personatges de Pílades i

Orestes, publicada a Luz, 15 oct.1898
Retrat d’Adrià Gual publicat a Luz, 15 des.1897
Joan Sardà. Estudi Necrològic, 1900
Aquesta publicació és la transcripció del text que Joan Maragall va llegir a l’Ateneu Barcelonès la
vetllada del 15 de desembre de 1899 amb motiu del primer aniversari de la mort del traductor i crític
literari Joan Sardà i Lloret que es va esdevenir el 4 de desembre de 1898, als quaranta-set anys. Ens
trobem, per tant, davant d’un panegíric en el qual Maragall elogia l’obra de Sardà, però també la de la
generació que havia convertit Barcelona en una ciutat moderna, protagonista de l’exposició de 1888. I,
de passada, recordem que fou a instàncies de Sardà que els amics de Maragall van regalar-li el llibre
Poesias el 1891. Amb una única tipografia elzeviriana, si bé de diferents cossos, que ressalten el nom
«Joan Sardà» en negreta, L’Avenç fa una composició clàssica de la coberta sobre paper de color marró,
en forma de gerro de Médici molt adient per a aquest gènere literari.
Visions & Cants, 1900
La coberta de Visions & Cants de 1900 és una de les més curioses que es van enllestir en aquesta
època i és comparable a la d’una partitura musical. Sense cap altra decoració que les lletres del títol,
com si fossin escrites amb una ploma i tinta xinesa i la seva disposició en diagonal sobre una cartolina
El llibre ideal 213

gruixuda de color cru de 22 x 15 cm., representa ja una singularitat i, a més a més, no hi ha el nom de
l’autor. Una esperluettte uneix els mots «Visions» i «Cants», subratllant aquesta novetat. A la ressenya
d’Oriol Martí a Joventut, ja s’assenyalava que, si bé la majoria de les poesies eren conegudes, plau
trobar-les «tan bellament aplegades en la vistosa edició que n’ha fet L’Avenç» (Martí 604). Eudald
Canibell, bibliotecari que treballava a la Biblioteca Pública Arús i que havia estat un dels impressors
de L’Avenç i n’havia esdevingut un col·laborador habitual, escrigué una carta a Joan Maragall el 14 de
febrer de 1901 en la qual, ultra agrair-li l’exemplar que el poeta li havia enviat, li diu que «ademés, el
llibre m’agrada en si mateix tant com la seva literatura: un gust mascle, un mateix art, ha vestit a l’un i
a l’altre. Tot és sentit a la catalana». I les seves consideracions s’han de tenir presents atès que era un
dels homes amb més coneixença de l’estètica dels llibres del període.
Coberta de Visions & Cants, 1900
214
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
Pel que fa a l’interior, l’edició és semblant a Poesies de 1895: tipografia elzeviriana per als títols («Visi-
ons», «Intermezzo» i «Cants») que divideixen el llibre en tres parts, i que són posats sempre en plana
senar. Els espais entre la caixa negra i els marges blancs del paper són molt generosos. Tots els poe-
mes comencen a pàgina senar no numerada: el número apareix a la part superior de la plana següent.
Aquestes proporcions grinyolen al capítol «Intermezzo», els textos del qual són escrits tots en cursiva,
i per això trenquen la sobrietat del conjunt.
En aquest punt, caldria preguntar-se el perquè d’unes edicions poc cuidades i tan sòbries si parem es-
ment en altres impressions artístiques de L’Avenç que en l’actualitat són considerades com exemples
del canvi i de l’aportació moderna de l’editorial i del saber fer de Massó i Torrents. La resposta podria ser
formulada amb una altra pregunta: era Maragall qui decidia, finalment, com havien de ser les edicions
dels seus llibres?
Josep Triadó, marca de l’editorial L’Avenç, 1905, amb el lema: «El llibre deslliura»
Enllà, 1906
Quasi sis anys havien de passar per tornar a veure un volum de poesia publicat per L’Avenç de Joan
Maragall als prestatges de les llibreries. Entremig, havia sortit Les disperses publicat per la Biblioteca
Joventut i imprès per Fidel Giró. Enllà presenta una coberta prou interessant que supera magistralment
les anteriors dissenyades per L’Avenç. Sobre una cartolina gruixuda de 20 x 14,3 cm., el nom de l’autor
encapçala a la part esquerra una disposició tipogràfica en diagonal amb diferents cossos de lletres i co-
lors amb el títol, el mot «Poesies» i el lloc i any d’edició. Tot en majúscula amb una tipografia ben recta
en negre excepte l’escrita «ENLLÀ» en color vermell i en un cos més gran que la resta.
El llibre ideal 215

Coberta d’Enllà, 1906
En obrir el volum, hi ha una portadella amb la mateixa disposició i tota la tipografia en negre i una por-
tada diferent, tot en el centre en forma de gerro de Mèdici. A l’interior, la disposició dels textos és similar
als anteriors: els títols dels poemes en majúscula en pàgina sense numerar (la resta, numerada); en
aquest cas, però, van deixar menys espai en blanc al voltant dels textos, cosa que no molesta la lectura,
ans tot al contrari.
Al final del llibre, hi ha una pàgina dedicada a referenciar la bibliografia de l’autor fins a aquesta edició.
És interessant la diferenciació tipològica que fa L’Avenç entre les obres de Joan Maragall: «Obres del
mateix autor», «Traduccions» i «Fascicles i treballs solts». En aquest darrer apartat, hi caben els discur-
sos i les necrològiques. Tot imprès amb un paper verjurat amb filigrana de la Casa Guarro.
216
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
Seqüencies, 1911
Un dels exemplars de Seqüencies que es conserva a l’Arxiu Joan Maragall és el que el poeta envià a
Josep Pijoan el 27 de febrer de 1911 mentre aquest s’estava a Roma escrivint la seva Historia del Arte.
Maragall li adjunta una carta on li diu: «Jo li envio el llibre que he titulat Seqüències perquè gairebé tot lo
que hi ha ve de lluny. Vostè no hi trobarà res de nou: em sembla que ja coneix la major i principal part;
però, tanmateix, em dona gust poder-l'hi oferir tot junt en aquesta petita edició de L’Avenç, que n’estic
content. Prengui’n la bona voluntat».
Coberta de Seqüències, 1911
Seqüencies fou el darrer llibre publicat per Joan Maragall i el va editar, un cop més, L’Avenç. L’autor hi
aplegà diversos poemes repartits sota quatre apartat: «Seguit de les vistes del mar», «Represa d’Hay-
dé i altres», «Oda nova a Barcelona» i «La fi del comte l’Arnau i Cant espiritual». La coberta d’aquest
recull és força sòbria: sobre un cartró gruixut de 19,7 x 13,5 cm., el títol és centrat a la part superior; una
mica més avall, però encara per sobre del centre horitzontal, un requadre fet amb un filet vermell és
l’única decoració que conté el subtítol: «POESIES DEN / JOAN MARAGALL / 1906 : 1910». Al costat
dels anys, dos quadrats petits, també en vermell, a banda i banda. Més petits encara, quatre quadrats
El llibre ideal 217

justifiquen peu d’impremta, lloc i any d’edició. Tot en cursiva. Una simetria perfecta, impecable i espiri-
tual. A la portada han desaparegut el requadre i els quadrats, substituïts pel títol en vermell i la resta en
negre, amb un petit element decoratiu al centre, també en vermell. L’eix central fa de punt de simetria.
Pel que fa a l’interior, els capítols comencen sempre en pàgines senars i amb una tipografia en cursiva.
La novetat, en aquest cas, és l’encapçalament de cada plana, que en la part superior assenyala, en
pagines parells, el nom del poeta i, en les senars, el títol del llibre, dins d’un rectangle fet amb filet negre
i que porta, així mateix, el número de pàgina.
El 7 d’abril de 1911, Maragall respon als compliments de Pijoan: «m'alegro de que el llibre li agradés
per fora i per dintre. Aquí la crítica li ha sigut favorable, com sempre, perquè tothom me té per un bon
noi de Sant Gervasi».
Pel que fa a les traduccions de Maragall editades per L’Avenç, cal remarcar que el 1904 apareix La
Margarideta, fragments extrets del Faust, el 1907 Enric d’Ofterdingen de Novalis i el 1910, Pensa-
ments, també de Goethe. Aquests títols es publicaren dins la col·lecció Biblioteca Popular de L’Avenç,
molt coneguda també per la marca dibuixada per Alexandre de Riquer i pel petit format dels volums.
Alexandre de Riquer, marca de L'Avenç, 1903. Dibuix original.

Col·lecció de Joan Graells, Calaf
218
Haidé, núm. 9, 2020, p. 207-219
Bibliografia
Canibell, Eudald. Carta a Joan Maragall, 14 feb. 1901. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca.
1880-1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 1-20-1, mrgll-mss. 1-20-1, https://mdc.csuc.cat/digital/
collection/epistolari/id/3548. Consulta: 14 jul. 2020.
Llopis, Arturo. «Goethe, Maragall y Adrián Gual, en Horta». Destino, 9 oct. 1948, p. 3-4.
Maragall, Joan. Carta a Anton Roure, feb. 1895. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-
1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-mss. 6-57-4, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/
id/2730. Consulta: 14 jul. 2020.
— Carta a Anton Roura, 9 abr. 1895. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911.Biblioteca
de Catalunya, mrgll-mss. 6-57-7, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/2736/rec/11. Consulta:
14 jul. 2020.
— Carta a Josep Pijoan, 20 maig 1903. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Biblio-
teca de Catalunya, mrgll-mss. 6-34-6, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/1975. Consulta:
14 jul. 2020.
— Carta a Josep Pijoan, 27 feb. 1911. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Bibliote-
ca de Catalunya, mrgll-mss. 6-40-1, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/2098. Consulta:
14 jul. 2020.
— Carta a Josep Pijoan, 7 abr. 1911. Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Bibliote-
ca de Catalunya, mrgll-mss. 6-40-3, https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari/id/2102. Consulta:
14 jul. 2020.
Martí, Oriol, «Visions & Cants, de Joan Maragall-L’Avenç-1900», Joventut, núm. 38, 1 nov. 1900, p.
604-606.
El llibre ideal 219

Haidé, núm. 9, 2020, p. xx-xx
APÈNDIX
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
DOI: 10.48284/Haide2020.9.12
Correspondència entre Joan Maragall i Carme

Karr1
Lluïsa Julià
Universitat Oberta de Catalunya
ORCID: 0000-0002-0423-2832
Aquest epistolari es conserva al Fons personal de Joan Maragall (Arxiu Joan Maragall de la Biblioteca
de Catalunya) i és consultable en línia. Consta d’un total de quaranta-quatre documents manuscrits au-
tògrafs, entre cartes i postals: catorze textos escrits entre 1904 i 1911 per Joan Maragall a Carme Karr
i trenta per Carme Karr a Joan Maragall entre 1906 i 1911. Pel que fa a la transcripció, es respecten els
criteris d’edició de la revista Haidé. Abans del text, assenyalo, amb caràcters menors i entre claudàtors,
la informació estrictament ecdòtica del document; i, al final, si escau, insereixo uns comentaris seguits,
eventualment, de les indicacions bibliogràfiques, sense diferenciar entre les que tinguin relacions amb
el contingut de l’epístola de les que fan referència a les meves notes.
12 març 1904
Dª Carme Karr de Lasarte
Senyora: tenia el propòsit d’anar a visitar-la avui (que em va dir que era el seu dia de visites) per a
donar-li les grosses mercès del present que ens feu de les seva belles cançons; però, començant per la
Clara, som quatre malalts a casa: febre, dolor, tos... la grippe; per ara res amenaçador, però cal estar-
hi. Això, complicant-me altres atencions, me priva de moment del gust que li he dit; i com de tots modos
no vull tardar més dies sense dir-li lo que tots li estimem l’obsequi, m’he atrevit a escriure-li sols per fer-li
present i per a dir-li que ja gairebé cantem tots de memòria les atraientes melodies, tan catalanes, tan
populars i tan exquisides al mateix temps.
Afectuosos records de la Clara i els meus, i disposi de son agraït servidor
J. Maragall
1 L’edició d’aquesta correspondència forma part de l’estudi sobre la figura de Carme Karr que ha comptat amb l’ajut a
la investigació literària de l’any 2020 de la Institució de les Lletres Catalanes.
Apèndix 223
Correspondència entre Joan Maragall i Carme Karr
Maragall fa referència al volum de Karr que conté «Preludi de Primavera» i «Cançó trista».
____________________________
Karr, Carme. Cançons per a cant i piano, lletra d’Apeles Mestres i música de L. Escardot, 1903.
2
Olot, 17 setembre 1905
A Dª Carme Karr de Lasarte
Bona amiga, senyora: Li dono les grans mercès d’haver volgut fer-me present el seu agrado per aquell
meu escrit. Quan un veu que ha lograt fer ressonar el propi sentiment en esperits de tal vàlua, troba que
no hi ha pas mellor ofici ni més ben pagat que el d’escriptor públic.
Grans mercès també del seu interès envers tota la família. La meva muller s’ha refet ràpidament, està
molt bona, agraeix moltíssim la seva salutació i li retorna amb tot afecte. Els petits, bons i contents, han
aprofitat molt bé l’estada: salut també als de vostè, i bon a reveure’ns tots plegats. Mentrestant, com
sempre, disposi d’un servidor
Joan Maragall
[Paper amb orla negra]
27 març 1906
Barcelona- Gràcia
R/c Major 227 – 2n
Amic senyor Maragall:
Permeti’m que li exposi una grossa pretensió, al fer-li la migrada ofrena del meu primer llibre, si llibre
pot dir-se d’aquest grapadet de volves d’escardot collides amb quanta més bona voluntat que traça!
Vinc a demanar-li a vostè, l’exquisit i pulcre literat, el més sincer, vital i dolç de nostres poetes, la seva
atenció, la seva opinió.
Mes sento ardents desitjos de fer bé, i vostès, els arribats, són qui m’han de dir amb franquesa, si puc
anar avant o dec restar a la vora del camí, com los humils escardots que mai ningú remarca.
Aquest és el prec sincer que li adreço, senyor Maragall. No vegi en mi la dama, ni l’amiga, si pot esser;
així em serà més franc. Senya-li’m fermament tots los meus defectes de literatura incipient, i sols tingui
en compte l’atenuant de que, quatre anys escassos enrere, jo no havia escrit encara mai un sol mot
224
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
de català, essent francesa tota la meva modesta instrucció. I doncs a tant m’he atrevit, és just que jo
pregui ara quelcom més que indulgència. Digui’m com ho tinc de fer per a portar una petiteta llavor a
l’Art de nostra terra; ensenyi-me’l, el camí, si em creuen amb forces per emprendre’l. No li dolguin renys
ni cops ni menys forta esporgada pel rústic i maltraçut escardot que tant voldria treure bella i sana i
olorosa florida.
Sigui’m ben sincer, això li demano, mestre i senyor, i com més franc me sigui i com més públicament
me digui les veritats, més bé em farà.
I ara, vulgui perdonar-me i rebre mil mercès a bestreta, amb l’afectuós saludo de S.S. i amiga
Carme Karr de Lasarte
Li prego faci presents a sa esposa les mellors memòries meves, que li adreço amb forces besos pels
seus xamosos fillets.
El 1904 va morir la filla gran de Karme Karr, Montserrat, de 13 o 14 anys d’edat.

____________________________
Escardot, L. Bolves, pròleg de Lluís Via. Barcelona, L’Avenç, 1906.
[Carta publicada a OC I, p. 1100-1101]
31 de març 1906
Senyora i amiga: Acabo de llegir les Bolves de L. Escardot i he trobat en elles lo primer que cerco en
tota obra artística: emoció. A voltes m’ha semblat l’emoció del fet substituir-se o almenys ofuscar la
vera, la serena emoció artística (principal exemple: els «Reis d’en Marianet») i això m’ha semblat un
defecte, ben perdonable a l’artista que té a dintre un cor de dona, de mare. Però altres voltes he trobat
ambdues emocions perfectament equilibrades com en «La mort de la lloca» que per a mi és la millor
del llibre. Més fort fora encara «L’hereu» si no hi hagués una certa despreocupació en el desplegat de
les escenes; perquè aixís com la primera pren una qualitat de capítol de novel·la, les altres són només
esbossades, són moments, per més que n’hi haja un de tant feliç com el de posar-se la germana a
alletar al petit, moment novel·lesc, dramàtic i poemàtic alhora que honraria a qualsevulla firma per gran
que fos. L. Escardot hi té do, en això de donar el cop: en totes les seves històries hi ha un moment que
un se sent empoigné; i això vol dir do artístic. L’estil me plau en general per la sobrietat intensa: el diàleg
és viu quan no és purament imaginat, inventat, però mai se pot dir que en el fons sia fals.
Dossier 225
En resum, L. Escardot és algú que es fa sentir i a qui cal dir «benvingut» com a un gran que arriba. Si
jo no estés apartat de fer crítica literària pel públic explicaria tot això a la gent. Per ara sols puc dir-li a
vostè com a sincera impressió d’un amic i no cal pas que vostè em faci més cas que això. Lo que no
sé com dir-li és mon agraïment i el de la meva esposa per ses amables paraules; però estiga certa de
que corresponem a tant bon afecte.
Besi als seus infants en nom nostre i dels nostres, i rebi l’enhorabona pel present i pel gloriós pervenir
que es complau en augurar-li son amic i servidor
Joan Maragall
____________________________
Karr, Carme. «La mort de la Lloca». Joventut, núm. 314, 15 febr. 1906. Reproduït dins Bolves («La fi de La Lloca»).
— «L’hereu». Joventut, núm. 173, 4 de juny de 1903.
Avui, 9 d’octubre 1906
Senyor D. Joan Maragall
Mon distingit i admirat amic: En Via acaba de dir-me que vostè s’estranyava de no haver rebut noves
meves, després d’haver-me remès l’exemplar del seu admirable Enllà qui ocupa un dels llocs millors
en ma petita biblioteca.
I no pot pensar-se quant m’ha contrariat la idea que vostè em pogués tenir per indiferent o poc agraïda
envers la seva amabilitat. Per sort, nostre amic Via, segons m’ha dit, li ha assegurat que en mi no hi
havia res d’això, sinó tot lo contrari, car vaig respondre de seguida –si no recordo mal–, parlant-li sols
de la meva admiració profunda i sincera per la seva nova obra. Lo que sí recordo és que vaig enviar
la carta per correu en lloc d’enviar-la a mà com ho he fet en altres vegades. I an això deu atribuir-se
la seva pèrdua. Tantes altres vegades he tingut disgustos per aquest motiu! Mes cap com en aquesta
ocasió: ho pot ben creure, senyor Maragall, i penso que així se’n farà càrrec, retornant-me la seva bona
opinió.
Al mes d’agost –me crec que serà a primeries–, vaig anar un dia a casa de vostès, i em digueren que
es trobaven a Blanes. No duia targeta, i és probable que també vostès ignoressin aquest detall.
Voldria remerciar-lo encara de paraula de ses bones lletres amb motiu de mes petites Bolves tan
benèvolament jutjades per vostè, el mestre, i ensems que parlar d’Enllà, saludar a sa esposa, i reveure
tota aquella gentilíssima niuada.
Espero no tardar masses dies en poder-me donar aquest goig, després del dolentíssim estiu que hem
passat, mercès a una gravíssima malaltia del meu marit que em fa anar contínuament d’aquí a Reus, a
on ara comença a estar convalescent des de mitjans d’agost.
226
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
Aixís vostè em donarà la seva opinió respecte a Or i grana. No és veritat que fem ben mala feina les dones?
Vulgui saludar a la seva esposa ben afectuosament i besar els seus petits per mi i pels meus que ja
comencen a no ser-ho... petits.
I per vostè tota la meva admiració sempre, sempre més gran i profunda; totes mes excuses per... la
deplorable administració de correus; i afectuosa i respectuosament se despedeix agraïda a. i. s.
R/c Major 227 – 2ª- Gràcia
Carme Karr
Carme Karr es va casar amb Josep M. Lasarte i Janer (1857-1921), escriptor i periodista, el 1890. Va estar internat
llargues temporades a Reus i a Barcelona a causa de la seva malaltia mental.
Or i Grana. Setmanari autonomista per les dones. Primera publicació feminista catalana escrita exclusivament per
dones. Karr hi col·laborà estretament i fou l’embrió de Feminal. Es publicà entre l’octubre de 1906 i el finals de
febrer de 1907, amb un total de vint-i-un números. Va tenir un caràcter provocador, la broma i la caricatura hi van ser
constants per defensar-se dels atacs que va rebre per part de periodistes i crítics. Són significatives les il·lustracions
de Bagaria, Junceda, Opisso o Apa, també col·laboradors de Cucut!
10 novembre [1906]
Amic don Joan (segons la perdiueta). Aquí li remeto el primer número d’Or i grana, amb el «Som-hi!»
d’en R. Vallès i Roderic i les banderilles de Xènia. M’he permès afegir al paquet uns quants articles de
L. Escardot, vells i novells, i les hermoses poesies de la meva parenta Violette Bauyer-Karr.
Desitjo que tot aquest embalum no el maregi tant com ma visita d’ahir. Vulgui donar afectuoses memòries
a sa esposa i besos a la gentilíssima collita. Per vostè la profunda admiració i simpatia de la més humil
de ses confraresses
Carme Karr
L’escriptora Violette Bouyer-Karr (París, 1875 – Var, La Provença, 1961?) portava la corresponsalia de Feminal a
França. Era cosina de Carme Karr. Un poema seu, «Musiques», es va traduir a Joventut. Va ser la seva primera
col·laboració a la revista. En fou l’ocasió la inauguració del monument erigit, a Saint-Raphaël (Var), al seu avi,
l’escriptor i periodista Alphonse Karr, que va tenir una ascendència important sobre Carme Karr, a més de ser-ne el
padrí.
____________________________
Vallès i Roderich, R. (Redacció). «Som-hi!», Joventut, núm. 348, 11 oct. 1906, p. 641-644.
Xènia (Carme Karr). «Carta oberta endreçada a n’el Glosador de La Veu de Catalunya». Joventut, núm. 344, 13 set.
1906, p. 584-58.
— «A Xènius... i a molts». Joventut, núm. 349, 18 oct. 1906, p. 663-665.
Apèndix 227
12 novembre 1906
Grans mercès de tot, senyora; he passat dues vetlles ben agradables amb aquesta bella selecció que
li torno adjunta. Ben confirmat he vist lo que em digué d’Or i Grana. Malaguanyat l’article tan fi i burleta;
ben donada l’envestida de Joventut. Llàstima també dels bells dibuixos de l’Apa. Grans mercès d’haver-
me fet conèixer la «Musique» de la senyoreta Bouyer-Karr que trobo d’una gran distinció i que pot bé
firmar amb son gran nom.
I de vostè primer vaig llegir els Clixés; el segon ja l’havia llegit no sé on, i és el més fort, sinistre.
El primer, una delícia d’observació i de gràcia en el dir, i terrible en el fons. La «Parella blanca» és
per espantar a molts. Aquests Clixés per la mostra resultarà una obra molt més feta que les Bolves.
L’enhorabona per endavant.
Dels demés treballs alguns ne coneixia ja, com aquella «Andromaca» que ja tant m’impressionà a la
primera lectura i que diria lo més fort, en sa sobrietat, de lo que li conec, si ara no hagués vingut a
conèixer la «Posta serena» que em sembla ja una cosa en son gènero insuperable. És tota una gran
novel·la comprimida sens esser deformada: és tota emocionada, i té un final sublim. Senyora, d’aquí ja
no es passa.
I jo li torno a donar tantes mercès que ni sé com dir-li. Disposi sempre de son admirador i amic,
Joan Maragall
____________________________
Bouyer-Karr, Violette. «Musiques/Música», trad. de Pau Llivi i Gasés (Lluís Via). Joventut, núm. 327, 17 maig 1906.
Karr, Carme. «Parella blanca». Joventut, núm. 292, 14 nov. 1905. Reproduït dins Clixés. Joventut, 1906.
— «Andròmaca». Joventut, núm. 308, 4 gen. 1906, p. 10-11.
— «Posta serena». Joventut, núm. 320, 29 març 1906, p. 197-200.
[Targeta de visita amb orla negra]
16 novembre 1906
Aquí té el meu llibre, bon amic senyor Maragall.
Tant de bo mereixi de vostè l’opinió amb què tan generosament ha pagat els primers petits esclats de
la meva obra.
Envio a sa esposa mes millors records i besos als gentilíssims fills
____________________________
Escardot, L. (Carme Karr). Clixés. Estudis en prosa. Joventut, 1906.
228
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
[Carta publicada a OC I, p. 1101, amb data, errònia, de 31 de novembre de 1906]
21 novembre 1906
Sra. D. Carme Karr de Lasarte:
En aquest moment acabo de llegir el seu llibre i encara em sento de la forta empremta d’aquella carta
de «consciència». Ja li asseguro que és de debò allò... (menys l’amenaçar-lo d’haver trobat un home
que somnia sol –que no em resulta prou veritable) és tant real que esborrona. Per a trobar quelcom
equivalent en el mateix llibre he hagut de tornar a lo primer que m’hi fou nou, «L’esclat». Jo en aquest
llibre hi trobo un bon avenç sobre Bolves. Les coses fortes hi són expressades més sòbriament i amb
serenitat artística. No vull dir que no es puga anar encara més enllà per aquest camí, però el cas és que
vostè ja hi marxa. Ah!, tampoc puc ometre el «¡...!» Quina novel·la tenim dret a esperar-ne de vostè... si
no va massa de pressa apremiada per a fer el llibre! Perquè en aquest hi ha algunes coses que –vostè
mateixa ho diu amb noble lleialtat a l’epíleg– són inventades, i això no pot esser, no és art ben seriós
com vostè té... obligació (perdoni) de fer.
Encara em descuidava «Ella rai» que també és de la família dels forts, i aquelles finíssimes «Maternitats».
Però si em deixo dur potser en cap deixaré de trobar-hi quelcom d’alabar: i no ho vull fer, perquè a vostè
li convé ... rigor. Perdoni la franquesa, que és a fi de bé, i grans mercès per tantes atencions com li deu
son amic que, junt amb l’esposa i fills, la saluda afectuosament
Joan Maragall
«Consciència» és l’últim relat de Clixés; s'hi exposa el sentiment d’abandó d’una dona a través d’una extensa carta que
envia al seu marit i el desig d’estimar.
A «L’esclat» es posa en evidència l’actitud despòtica d’un home vers la seva dona a qui exigeix «acatament i obediència»
perquè n’és «l’amo», mentre ell fa la seva vida i manté altres relacions.
Amb el títol «¡...!», Karr planteja la prostitució per diners d’una dona burgesa.
A «Ella rai» es presenta la doble moral d’un grup de dones burgeses que envien a una sort incerta una institutriu francesa.
«Maternitats» correspon al relat «Clixé d’agost», amb una dedicatòria a Joan Maragall.
____________________________
Karr, Carme. «Clixé d’agost». Joventut, núm. 290, 31 jul. 1905.
10
[Tarja amb l’anagrama de L. Escardot]
31 de març 1907
Distingit senyor i amic:
Malgrat tots els meus esforços, Feminal no podrà sortir fins en el corrent d’abril, mercès (!) an el
cartellista Sr. Casas que ens obligarà a donar un primer número... estantís. Oh, quins començaments
Apèndix 229
més entrebancats! Voldria tornar a veure’ls a vostès, i no n’he pogut trobar l’instant, i demà, que és
dilluns de Pasqua, penso anar a reposar-me unes quantes hores a Blanes –que no conec– i del qual la
Lluïsa Vidal, qui s’hi troba acabant uns quadros, me’n parla amb entusiasme.
Avui vinc a amoïnar-lo amb aquests mots per dos motius: el primer demanar-li si es recorda de la
promesa per Feminal (núm. de maig); després quina impressió ha rebut de la lectura de Nàufrags. Li
confio les adjuntes cartes, una de les quals, la primera, vaig ensenyar an el Sr. Pin i Soler qui em digué
que estava llegint l’obra i li plavia molt! Posteriorment rebí l’altra. Faci Déu que el nostre pobre i bon
amic tingui sort! L’ho necessita molt, ho pot ben creure. En fi! Veurem.
Vulgui perdonar-me la insistència meva i recordar-me a la seva esposa i a sos gentils fillets als qui els
meus besen afectuosament! Per vostè respecte i simpatia de la s. i a.
Karr
El 28 d’abril de 1907 es publica el primer número de Feminal. S’obre amb una gran fotografia de D. Maria Josepa
Massanès, referent de la poesia en llengua catalana escrita per dones. La segueix l’article «La nostra finalitat» que
signa Carme Karr, que, com a directora, s’ocupa de multitud de feines. Hi destaquen les signatures d’algunes de les
protagonistes més rellevants del moment i col·laboradores assídues: les pintores Lluïsa Vidal, principal il·lustradora
de la revista i amiga personal de Karr, i Josefina (Pepita) Teixidor (no em consta que hi col·laborés Ramon Casas),
la compositora Narcisa Freixas i l’escriptora Dolors Monserdà. També s’hi presenta Violette Bouyer-Karr amb el títol
«Lo que es diu a França». La corresponsalia d’Anglaterra s’enceta amb un article i fotografies sobre les sufragistes,
signat ET. En el núm 2 s’incorpora Rachel Challice, del Lyceum Club de Londres.
Nàufrags, de Prudenci Bertrana, va ser guardonada amb el primer Premi de la Biblioteca d’El Poble Català l’any 1907
dotat en 900 ptes.
Carme Karr insisteix en la importància d’aquest premi a Xavier Monsalvatge Iglésias (carta del 5 d’abril de 1907). Karr
mantenia amistat amb Prudenci Bertrana i la seva filla Aurora Bertrana. N’ha quedat constància en el Fons Bertrana
(Universitat de Girona).
11
[Tarja amb l’anagrama de L. Escardot]
16 d’abril 1907
Amic Sr. Maragall:
El nostre bon amic Via està passant una terrible pena: el seu pare, l’únic ser que al món li restava, va
morir ahir sobtadament en un dels automòbils de la Catalana a les 8 del matí.
Fins al vespre no s’ha trobat el cadàver a l’Hospital Clínic. Jo sé quant en Via estima a vostè, i per això
li dic. Jo no puc estar prop d’ell com voldria en aquesta ocasió, mes que poques estones, car ahir vaig
tornar de Reus amb el meu pobre Pepe qui es troba en un estat de salut deplorable.
I permeti’m que encara en ocasió com aquesta el remerciï per lo seu interès respecte de Nàufrags.
Amb els meus records a sa esposa i besos als seus fills, me repeteixo sa devota a. i s.
Carme Karr
230
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
En Via viu a Gràcia, Major 27-219 3r. 2a.
«El meu pobre Pepe» és Josep M. Lasarte i Janer (Barcelona, 1857-1921), escriptor i periodista. De jove havia estat
pròxim a Valentí Almirall i era amic de Pin i Soler i de Rossend Arús, amb qui havien publicat obres d teatre. Pertanyia
a la lògia Verdad, signava amb el nom d’Ausiàs March. El 1890 es casa amb Carme Karr. Van tenir tres filles i un fill.
12
[Paper de la Il·lustració Catalana. Mallorca, 287, Barcelona. Tampó de color vermell de Feminal]
10 maig 1907
Senyor D. Joan Maragall:
Distingit amic: Vaig escriure-li el dijous passat, una carta un poc urgenta i ahir, al parlar amb en Lluís
Via, de la meva estranyesa al no rebre resposta, vaig sapiguer que es trobava vostè a Caldetes.
Això m’obliga a molestar-lo fins a aquell lloc de repòs, per demanar-li si s’ha enterat de la meva carta, i
si podem comptar per al vinent número de Feminal amb la seva honrosa col·laboració.
Si vostè no pensa permanèixer seguidament a Caldetes, i ve algun dia d’aquests a Barcelona, li agrairia
vivament que m’ho fes saber, doncs, m’urgeix parlar-li.
Vulgui donar bones memòries a la seva esposa i besos als seus fillets, reservant per a vostè l’afectuós
record de la seva devota admiradora i amiga
13
juny 1907
Senyor En Joan Maragall
Esperant trobar una hora lliure per anar a veure’ls, han anat passant per mi molts dies i fins moltes
setmanes entre mil cabòries de tota mena, sense que em fos possible realitzar el meu propòsit.
I ara em porten a vostè dues coses de transcendència que desitjo sotmetre-li. La primera és pregar-li
em dongui dia i hora per presentar-li una dama espanyola, escriptora notable qual nom no deu esser-li
desconegut: Blanca de los Ríos de Lampérez. Aquesta senyora porta per vostè un encàrrec de la presidenta
de la secció de literatura de Madrid Dª Emilia Pardo Bazán, i m’ha pregat acompanyar-la a fer-li una visita.
Apèndix 231
D’aquesta dama desitjo també parlar-li, aixins com de la vetllada que, el dia 14 de juny, Feminal li donarà
en l’Ateneu amb la cooperació de la secció de Literatura, i per la que esperem la presència de vostè.
L’altre prec que vull fer-li, senyor i mestre, és encara més interessant que els primers, doncs, tracta
d’obtenir de la seva atenció amable unes poques quartilles per la primera plana de Feminal de juny,
quelcom que ens sigui nord per nosaltres en la nostra obra cultural femenina, quelcom que ens digui
l’opinió i els consells del gran i del bo Maragall, el mestre estimat i venerat, si creu vostè la meva revista
digna de la seva valiosa firma.
Esperaré a rebre la indicació de vostè referent al dia i hora de nostra visita, doncs estic tan atrafegada i
tan voltada d’amoïnos que trobo a penes el temps de menjar i dormir, i em doldria pujar a Sant Gervasi
sense trobar-lo.
Per guanyar temps i estalviar-me fatiga, fa vuit dies que he canviat de casa venint-me ara a viure al
costat de la Il·lustració Catalana, on Feminal té la seva redacció.
Per consegüent, tenen vostès una nova casa al carrer de Mallorca 289 4rt. 2ª on seran els benvinguts.
Vulgui fer-me a la memòria de la seva esposa i besar, per mi i els meus, els seus fills, entretant pugui
fer-ho jo personalment; i rebi per vostè tot l’afectuós i admiratiu respecte de la seva amiga
Blanca de los Ríos (Sevilla, 1859 – Madrid, 1956). Escriptora i crítica literària. Amiga d’Emilia Pardo Bazán.
Karr detalla la vetllada dedicada el 14 de juny de 1907 a Blanca de los Ríos a l’Ateneu i la relació amb les poetes
catalanes i els poetes que les presenten. Obrí l’acte Carles de Fortuny, president de la secció de Literatura de
l’Ateneu. Carme de Castellví d’Armet, comtessa del Castellà, va fer la semblança literària de l’escriptora andalusa i
Dolors Monserdà llegí poemes propis. S’interpretaren cançons de Narcisa Freixas i Carme Karr. Hi assistiren entre
d’altres Josep Carner, Xavier Viura i Jaume Bofill que llegiren poemes de Maria Antònia Salvà, Maria Gràcia Bassa i
Víctor Català. Carme Karr va cloure l’acte referint-se a la tasca de Feminal per al progrés de la dona catalana.
____________________________
Karr, Carme. «Feminal a l’Ateneu Barcelonès». Feminal, núm. 3, 30 juny 1907.
14
[Paper de la Il·lustració Catalana. Mallorca, 287, Barcelona]
1 d’agost 1907
R/c Mallorca 289, 4r
Sr. D. Joan Maragall
Distingit amic i mestre admirat: Altre cop vinc amb pretensions pidolaires a torbar son estiueig; mes
amb tanta amabilitat i condescendència vostè m’ha tractat sempre, que no li ha d’estranyar tan lògica
importunitat de part meva.
232
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
El prec d’avui és el següent:
En Lluís Via, el nostre bo i benvolgut amic, és enguany president dels Jocs Florals de Badalona
organitzats per Gent Nova. Aquest entitat publica son retrat en el nº extraordinari que fa amb motiu de
la festa que és el 15 del present agost.
Ara bé, voldria vostè que tant coneix l’amic, el prosista, el poeta, l’home de cor, enjoiar dit número
extraordinari amb unes línies parlant d’ell, per anar sota el seu retrat? Quina mercè i quin honor ens
faria! Quina alegria fonda donaria al pobre Via tan sol, tan malalt, tan trist sempre! Quin motiu més
d’afecció envers vostè de part d’ell qui ja tant el considera!
En fi, senyor Maragall: vostè mateix. Mon prec és fet i espero sa benvolença: amb una o dues quartilles
i la seva firma pot vostè fer molts cors contents i envanits.
Mes caldria tenir-ho pel dia 6 lo més tard... És molta exigència, celeritat? Perdoni.
També li estimaria que em contestés a volta de correu si no li és possible complaure’m a fi de que jo

cerqués un altre amic i coneixedor d’en Via qui volgués fer-li la petita pseudo-biografia, anc que no fos
la corona d’una firma com la de vostè.
Espero que l’estiu, a vora mar els proba a tots, grans i petits. Jo, per no perdre la costum de patir, tinc
el noi malalt al llit d’una febre gàstrica, i... les penes de consuetud.
Vulgui saludar molt afectuosament la seva esposa i besar els seus petits en nom propi i dels meus, i
rebre per vostè, amb totes mes excuses, l’expressió del més afectuós respecte de sa a. i s.
Va semblar-li bé Feminal?
15
Caldetes, 2 agost 1907
Amiga i senyora: Jo no haig de negar-li mai res que vostè em demani i jo puga fer; però si ens demana
per en Via gairebé li diré que, encara que no ho pogués fer, ho faria. O almenys ho provaria com he
fet ara escrivint les adjuntes fulletes entre el traüt dels preparatius per a anar-me’n demà a Olot (casa
Domènech) on me tindrà, com per tot, a la seva disposició fins a fi de mes probablement.
No sé doncs si lo que li adjunto és digne del vostre amic; vostè ho judicarà millor i li prego que obri amb
absoluta llibertat i sense el més petit compromís d’inserció.
A tots ens ha condolgut lo que diu de que té el noi malalt. Que Déu li torni la salut i a vostè el repòs, i
ben aviat. Ho desitgem amb molta ardència.
Apèndix 233
A nosaltres ens prova bé Caldetes. Jo me’n vaig a Olot amb les tres grans només, per ara. Feminal no
el veig, però estant en les seves mans ja sé que ha de marxar bé. Suposo devia rebre uns versos que
vaig enviar-li, uns fulls d’àlbum.
Rebi l’expressió del nostre bon afecte i especialment de son amic i servidor
Joan Maragall
____________________________
Maragall, Joan. «Lluís Via i Pagès». Gent Nova, núm. 299, 15 ago. 1907, p. 3.
16
12 agost 1907
Senyor D. Joan Maragall.
Estimat i respectable amic:
Estic profundament agraïda per lo que vostè acaba de fer per aqueix excel·lent i honrat Via; i voldria
que en el cor de vostè hi repercutís l’alegria i l’emoció que sentirà el nostre amic al llegir les admirables
i sentides planes que vostè m’ha enviat.
En Via l’estima a vostè amb el cor d’un amic i l’esperit d’un artista; jo, que ho sé com ningú, puc apreciar
la intensa alegria que tindrà.
El nostre amic –que vostè demostra conèixer també, tant a fons– viu molt sol i tan privat de les joies
santes com tenim els qui veiem al voltant nostre sers estimats que són carn i vida nostre, que ha d’esser
doblement sensible a uns actes de simpatia com el de vostè envers ell.
I que justes, i que sinceres són les seves frases!
La gent de Badalona està joiosíssima de l’atenció que vostè els fa, i el seu article ha promogut un ver
entusiasme.
I jo que tinc pel bon Via una vera afecció d’amiga, de germana, de deixeble, jo que tant li dec com a
guiador de mos primers passos en la literatura catalana, jo que l’he vist patir sol, triste, pobre i malalt,
sense una mare, una germana o una muller per aconhortar-lo, jo que sé la vida de penalitats i sacrificis
que ha portat sempre, aquest pobre amic, qui tal volta té la vida més curta que nosaltres, jo no trobo
paraules amb què remerciar la bondat i delicadesa de vostè!
Voldria tant que el sentís sempre, el meu agraïment, que per això m’atreveixo a oferir-li la més patent
memòria meva: el meu retrat qui li parlarà sempre de la seva bona acció d’ara... Quanta gent li està
obligada senyor Maragall!
234
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
En el número extraordinari de Gent nova, vostè hi veurà un modest treball meu que he cregut poguer
encapça[la]r amb son valuós nom. Ben poca cosa, ai!, per lo que vostè és i es mereix; mes jo no tinc
millor penyora per a vostè, després del sentiment d’admiració que li professo.
A l’enviar a Gent Nova aquest treballet que porta el titre de «Platja» i que no és altre que la impressió
que em causà l’aplec del tornaboda de la festa del Vendrell en l’hermosa platja de Coma-ruga –on
estiueja la meva filla petita amb la família d’en Via–, vaig dedicar-lo al poeta d’Esteles.
Mes... jo havia tirat als Jocs Florals de Badalona un treball en prosa –un tros de vida d’un pobre
mort– que duia per titre «El finir del lliure». I l’havia tirat no escrit amb la meva lletra per a que fos ben
desconegut l’autor. Aquest petit treball –pàgines viscudes–, ha sigut, per unanimitat, guanyador de
l’unça d’or: el primer premi de prosa.
Quan s’ha publicat el veredicte i que han sabut tots que era meu el premi, el pobre Via n’ha tingut pena
i alegria, car havent-hi en el jurat quatre companys de Joventut, ell, en Zanné, en Miquel i Planas, en
Busquets i Punset, qui no havia de tindre un petit dubte sobre la parcialitat del jurat?
Això ja no pot evitar-se, mes vaig a corre-cuita fer treure la dedicatòria del meu article a Gent Nova;
haguera semblat tant un homenatge d’agraïment envers el President qui em premiava!
I no vaig voler posar altre nom que el de vostè, en lloc del d’en Via, ja que l’homenatge d’agraïment, el
real, el veritable, és vostè qui n’és, de ma part, mereixedor.
Vol perdonar-me aquest canvi que crec de mon dever fer-ne-li sabedor?
El dijous rebrà alguns exemplars del número en qüestió.
Avui he rebut la seva grata postal que m’ha donat bona alegria amb l’opinió que li mereix la meva
obra. Ja hi deu trobar vostè moltes futilitats –que no són, en mon programa, inconseqüències. Mes
són indispensables per a que la dona llegeixi. Entre dues mundanitats, inquibeixo quelcom d’altrament
pràctic que els punts de malla i els ous a la maréchale o la pomada per fer créixer les pestanyes. La
dona d’aquí es comença a moure... però, quant lentament!
Vaig rebre les hermoses poesies de vostè. Espero una ocasió digna de publicar-les. El dia en què vostè
tingui una horeta lliure i em vulgui enviar unes quantes quartilles d’orientació femenina... o el que sia
–que tot ha d’esser ho–, l'hi estimaré en l’ànima.
Va veure l’article d’en Pin i Soler?... Ara sortirà un hermosíssim treball que ahir va enviar-me en Ruyra
des de Blanes.
Tothom m’ajuda; grans mercès a tots vostès!
Jo treballo nit i dia amb aquestes calors espantables. He tingut malalt el meu Joan més ara, g. a Déu
ja va bé! El meu pobre Pepe segueix igual en la casa de salut de Les Corts. Començo a perdre tota
esperança de refer algun dia la meva pobra llar... cementiris, manicomis... Ah Sr. Maragall, si mai vostès
se sentissin desgraciats –que no és possible–, pensi en nosaltres; en mi, i veurà com no sentiran tan
fondes les seves penes.
Apèndix 235
Comprenc ara aquells qui beuen per a oblidar. Jo no paro un moment de treballar, és la meva borratxera:
pensant en tantes coses diferentes, quan a l’anar pel món vaig capficada, no veig els marits i mullers
que van de bracet; quan m’estic en la redacció corregint probes, traduint, organitzant, fent en petit
una feina com la d’en Via a Joventut, no penso en que hi ha dones que es passegen i estiuegen i es
diverteixen; quan torno a casa on m’esperen munts de papers, no veig tant el buit de la filla i de l’espòs
i dels pares...
No penso mai, perquè no vull pensar... no vull ni puc deixar-me vèncer pels records i les recances.
Viure pels que em resten... treballar per ells; perquè no em dono pena davant de vostès de dir que
avui necessito treballar perquè als meus fillets no els manqui res. Les malalties crudels, les morts, se
n’enduen els cabals.
I ara m’adono de que aquesta carta s’ha anat fent interminable. Perdoni’m en atenció a què tan poques
vegades m’és dat escriure per gust com ara! I com n’abuso!
Desitjo que tots estiguin bé, ara i sempre, i que vagin creixent, creixent aqueixos exquisits plançons de
la més exquisida de les mares, del més amorós i més gran dels pares.
A les tres filletes que l’acompanyen, nostres millors records; i quan escrigui a Caldetes, lo mateix li
recomano per la seva esposa i els petitets. I al meu amic Joan-Antoni?
Jo els preparo pel vinent hivern una tarda de rondalles i cançons, i caramelos, als seus menuts tan
xamosos.
I per vostè, sols sé enviar-li l’expressió del més sincer dels afectes, de la més gran admiració i de
l’agraïment més coral
Carme Karr
Avui li he fet remetre a Olot un núm. de la Crònica i de La ressenya: el primer conté un bonic quadret
d’en Via. En els meus treballs hi trobarà encara més impressions de Coma-ruga.
El poeta d’Esteles és Lluís Via.
Karr també és guardonada, en aquests Jocs Florals de Gent Nova de Badalona, els anys 1908, 1910 i 1911. El 1912 en
presideix el jurat. El mateix any obté la Copa artística dels Jocs Florals de Barcelona per l’obra De la vida d’en Joan Franch.
(Fragments).
La ressenya de l’Hospitalet, que sortia els diumenges, va ser dirigida per per Anton Busquets i Punset, catalanista lligat a
Solidaritat Catalana.
____________________________
Karr, Carme. «Platja. A en Joan Maragall». Gent Nova, núm. 299, 15 ago. 1907, p.7.
— La fi del lliure: novel·la inèdita i original, L’Avenç, 1924.
236
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
17
[Fotografia de Carme Karr reproduïda en la Carta postal Napoleon A. y E. F. Estudio fotográfico Rambla Santa Mónica
15 y 17, Barcelona]
Agost de 1907
A Joan Maragall, el Mestre i l’home de cor: Una deixebla d’en Lluís Via: grans mercès
Karr
18
[Postal. Reproducció de Frauenbildnis. Portrait of a Lady. École Française – Pastel de Chardin. Musée du Louvre,
Paris]
14 desembre 1907
Sr. D. Joan Maragall. Alfonso XII Torre, prop estació. St. Gervasi de Cassoles. Interior.
Vulgui perdonar-me, amic distingidíssim, si fins a avui no he respost a ses immerescudes lletres amb
motiu del meu article a El Poble Català! Volia anar a veure’l d’aprop, aquell beneït interior qui m’és un
consol i una alegria. Però tinc –a més d’ocupacions de dia en dia més feixugues–, el meu marit amb
nosaltres encara un poc malalt, i això em lliga per moltes hores a casa. Cregui que tan aviat pugui
veure’m lliure per un parell d’hores, per a donar-me egoistament el goig d’anar a veure-la «la casa del
Poeta plàcida i amable entre les verdors».
Ben afectuosament de vostès amiga sincera
Carme Karr
A l’article, Karr fa una crida per recollir diners per pal·liar la pobresa deguda a unes inundacions. Hi relata la mofa
que n’hi han fet molts homes; però la crida des de Feminal sols ha tingut tres respostes. Poc després, a Feminal,
s’organitza l’ajuda. Dolors Monserdà en presideix la junta i també publica un article per recaptar fons.
____________________________
Karr, Carme. «Un capítol trist», El Poble Català, 12 nov. 1907, p. 1.

Monserdà, Dolors. «A les senyores». El Poble Català, 6 des. 1907, p. 1.
19
Barcelona, 11 març 1908
Una inacabable sèrie de contratemps entre els que les malalties porten la davantera, i un agombolament
de feina, m’han privat des de molts mesos d’anar a reposar uns instants en eixa casa benvolguda, i
Apèndix 237
beneïda novament, segons m’ha sigut innovat. I cregui que no són pas les ganes que m’han mancat
per a fer-ho, sinó el temps i l’ocasió.
Aquesta se’m presenta novament, amb motiu de fer-li un prec.
Tinc per amiga una dama de la bona societat barcelonina a la qui vaig conèixer per mediació de l’esposa
d’en Francesc Matheu.
Aquesta dama, qual nom és Josefa Casagemas de Llopis és dona de gran cor i de cultivadíssima
intel·ligència. Naturalment és, doncs, gran admiradora de vostè de qui coneix un per un tots els passos
dintre les lletres; però admiradora profunda, entusiasta com poques, i com poques dones ben penetrada
de l’esperit de la seva obra poètica.
Fa molts anys que la meva amiga covava l’esperança de conèixer personalíssimament el més admirat
dels seus poetes, i d’ençà que va arribar a ses mans mon petit article, «D’una col·lecció de figures
d’alabastre», aquella esperança s’és tornada desig, i desig fervent.
Vol doncs vostè, senyor Maragall, permetre que el dia en [que] jo torni a «la casa del poeta plàcida i
alegre entre les verdors» m’acompanyi la meva amiga?
Ella és avui ja àvia de dos petitets deliciosos com els de vostès, però una àvia encantadora qui ansia
conèixer d’aprop tots aquells caparrons del quarto de la sardana.
Esperant la seva resposta, els envio a vostè i a la seva esposa, amb l’expressió de la més sincera
amistat, una felicitació per el nou fill amb un bes a cada un dels 11 (?).
La seva a. i. s.
Carme Karr
Josefa Casagemas Coll (Barcelona 1859-1943). Casada amb Antoni Llopis Puig, es va involucrar en el moviment
feminista i va escriure regularment a Feminal. La seva figura ha estat estudiada per Dolors Rodríguez Roig.
En l’article no signat («D’una col·lecció»), Karr descriu la casa de Maragall, els espais, l’harmonia completa de la
família, l’estimació dels esposos, etc. No hi cita mai el nom del poeta.
____________________________
[Karr, Carme]. «D’una col·lecció d’alabastre», Feminal, núm. 21, 27 des. 1908.
Rodríguez Roig, Dolors. Carles Casagemas i Coll: vida i obra d’un burgès bohemi. Tesi doctoral. UAB, 2014, p. 26.
20
Avui, 7 maig 1908
Distingit amic:
En la inseguretat de trobar-lo aquests dies a casa seva m’he determinat a escriure-li per adreçar-li un prec
que espero, veurem, mes companyes i jo, atès per vostè amb la bondat i atenció que el caracteritzen.
Se tracta de demanar-li que tingui a bé assistir diumenge vinent, a Vilafranca del Penedès, a demés de
238
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
l’acte de la col·locació de la primera pedra al monument d’en Milà i Fontanals, a l’entrega de la corona
costejada per les dones catalanes, i que serà col·locada en la tomba de l’il·lustre fill de Vilafranca, fins
a tant que no sigui terminat el monument.
Mes companyes i jo n’hi restarem profundament reconegudes, ja que elles m’han fet llur intèrprete a
prop de vostè!
Esperant la consecució dels nostres desitjos, i enviant-li records per tots los seus, el saluda amb afecció
i respecte,
S. afm a i s.
Karr de Lasarte
21
[Postal. Església de Sta. Maria. Blanes]
13 juliol 1908
Sr. D. Joan Maragall. Carrer de la Pau. Caldetes (Barcelona).
Des de Blanes els saluda afm. sa bona amiga i admiradora que els estima
Carme Karr
22
[Postal. Reproducció a color d’un quadre impressionista. Paisatge tardoral d’una barqueta en un llac]
9 gener 1909
Sr. Don Joan Maragall, senyora i fills. Alfons XII, 74. S. G. Interior.
Soc jo l’agraïda, senyor i amic.
Va veure el núm. anterior de Feminal, el de novembre? Si no el té, digui-m’ho i li enviaré.
Que l’any que comença sia per a vostès continuació de les ventures gosades fins ara; tots ho desitgem
coralment, en aquesta llar sempre trista, car el qui sofreixen –diuen– que en saben molt de ben estimar
Carme Karr
23
Apèndix 239
17 febrer 1909
Mallorca, 299, pral. 2a
Senyor i amic benvolgut:
L’atzar, que en aquesta ocasió pot ben anomenar-se providència, ha fet que es trobés esser amic de
casa un jove catedràtic d’aquesta Universitat, gran admirador i casi, casi... polemista de vostè.
Segurament el nom de D. Eusebio Díaz, i els seus escrits recents en La Cataluña, no són per a vostè
desconeguts, i això m’autoritza a pregar-li que em permeti presentar-li el nostre amic qual més gran
desig és, avui, oferir-li els seus respectes.
I jo, que mai trobo temps per a complir envers mi, coses grates, me veuré obligada a passar uns
moments de repòs i alegria reveient l’amable aplec de més... dotze?, figures d’alabastre.
Alhora podré personalment oferir-los la nova casa on sempre viu per a vostès un afectuós respecte i
una sincera i invariable amistat.
Vol fer-me la mercè de dir-me quins són els dies i les hores més oportunes per a la vostra visita?
Amb nostres saluts a la seva esposa i besos als petits, és sempre sa devota admiradora i a. afm.
24
[Postal. Lloret de Mar. Festes de Santa Cristina. Organització de la processó]
Avui, divendres, 25 febrer [1909]
Senyor D. Joan Maragall. Alfonso XII, 73. S. Gervasio. Interior.
Amic Sr. Maragall:
Si a Déu plau, demà pensem anar a saludar-lo, però no per això deixi vostè els seus afers, si els té.
Serà vers les 5 de la tarda. Amb afectes i salutacio
25
10 març [1909]
Estimat senyor i amic:
Un atzar que no sé si dir-ne providencial, ha portat de nou a Barcelona la dida que ja una vegada els
240
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
vaig oferir. Ara és viuda i cria una magnífica nena de cinc mesos. Ha portat també sa filla gran per a
niñera, però no espera tenir la sort de tenir-la al seu costat en la casa on presti els seus serveis.
Com jo sé –per experiència– el mal de cap que dona el necessitar i l’encertar sobre tot, aquests...
complements maternals, he pensat de seguida en vostès, per reunir la meva recomanada condicions
de salut, d’honradesa i bondat de caràcter immillorables.
La dida se troba ara aquí, sense grans presses, fins a trobar una bona col·locació; però a l’arribar a
Barcelona s’ha apressat a venir-me a trobar.
Sense cap llei de compromís, creuen vostès que la meva oferta pot esser-lis útil?
No han de fer més que enviar-me dos mots de recado, i prou.
Lo que els agrairé és que m’ho facin saber com més aviat millor.
Amb carinyosos besos als petits i els més afectuosos saluts per a vostè i la seva esposa, és sempre la
molt adicta a. i s. afm.
Carme Karr
Mallorca 299, pral, 2a.
26
11 març 1909
Sra. Dª Carme Karr de Lasarte
He rebut, mi senyora, la seva amable carta, i amb la Clara li estimem molt la indicació d’una conveniència
que realment no podria venir més al punt, perquè l’adveniment del nou infant és qüestió de dies i potser
només d’hores. Però és el cas que la Clara no pot renunciar a la il·lusió, tantes vegades frustrada, de
criar-se el petit encara que només sia pels primers mesos (que segurament seran ben pocs, si és que
arriba a un, que jo en dubto molt); afegint-hi aquesta vegada la consideració de tenir encara a casa la
dida que cria a l’última nena que no es troba encara en oportunitat d’esser desmamada per un parell de
mesos almenys. I tenir a casa dues dides és forta cosa per raons molt vàries.
És per això que de moment no ens determinem d’aprofitar aquesta excel·lent ocasió que vostè amb
el seu acostumat bon afecte ens ofereix: i reconeixem ben bé la possibilitat de que no tardem gaire a
penedir-nos-en; però ara com ara ni la Clara se resigna a rompre ja del tot amb la seva il·lusió, ni jo tinc
cor de forçar-li. Mes no sabríem com dar-li nostre agraïment per l’amical interès que ens demostra, i qui
sap si encara hi haurem de recórrer.
Mentrestant, resti en llibertat la seva recomanada i sia lo que Déu vulla. Mes vostè estiga sempre
segura del nostre agraïment i disposi de l’amistat de son servidor afectíssim
Joan Maragall
Apèndix 241
27
22 abril 1910
Sr. D. Joan Maragall.
Mon distingit i admirat amic:
La feina de Feminal, que em té fermada aquests dies al peu de les caixes de la casa Thomas, m’ha
privat d’anar personalment a veure’ls, per a adreçar a vostè una súplica de quals resultats d’atenció per
part de vostè espero en gran manera.
Haguera deixat passar la febre d’aquests dies per a anar a veure’l la setmana entrant, sinó que la nova
que ahir me donaren els diaris, de la justa aplicació que s’ha donat enguany al premi Fastenrath, me
posa la ploma als dits a corre-cuita per a parlar-li de la meva alegria.
Vostè no dubtarà de sa sinceritat, si no dubta –com crec–, de la devoció que tinc pel Maragall Poeta,
pel Maragall Prosista, i pel Maragall Amic dels qui jo tant estimo i pels qui jo tant estimo i pels qui tant
hauré sofert, a l’entrar a junyir ma vida a la seva, pel Maragall espòs d’aquella dolcíssima Clarita i pare
del més bell aplec d’infants que mai s’hagi pogut veure, i que tant, tant m’aconsolen i em fan creure que
hi ha ditxa sobre la terra, encar...
Perdoni’m Maragall, perdoni’m!
Vostè coneix una veritat, i en gràcia a ella me perdonarà que ara, en aquesta ocasió (que vostè no
pot creure interessada) li demani quelcom per a mi, de valia incomparable, i que certament ha d’esser
causa d’un gran bé.
És clar que vostè trobarà que jo soc importuna, però... facis càrrec que els qui sentim un apostolat,
devenim... egoistes.
Aquest contrasentit és el que em porta a demanar-li la seva cooperació a la meva obra de cultura, en
un article per a La Veu.
Jo no he demanat mai coses semblants per a mi, i menys, a vostè, l’amoïnaria amb pretensions
d’aquestes... Emperò no és per a mi, és per a totes les dones, és per a la felicitat dels nostres fills que
li agrairia en l’ànima que l’incomparable comandita del seu nom a l’obra de cultura femenina empresa
(no em fa pas res que deixi d’anomenar-me) li dongui valor davant de l’opinió general.
Vostè sap prou lo que se l’estima i se’l venera a Catalunya i fora d’ella... o millor dit, qui sap si vostè
mateix n’està ben convençut d’aquesta força que el seu nom dona a totes les coses...!
Jo sí. Per això li adreço aquest prec, i, a l’avançada, li dono a vostè mil i mil mercès amb tota l’ànima.
Envio als d’aqueixa casa beneïda els meus records, i els meus petons per als petitets, aixís com a vostè
mon afectuós respecte
Carme Karr
____________________________
Joan Maragall va ser distingit amb el premi Fastenrath el 1909, any de la primera convocatòria.
242
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
28
23 abril 1910
Senyora: Li estimo molt la seva carta. No puc dir-li com m’ha commòs la seva enhorabona que és per
mi un mellor premi. Sols voldria esser digne d’ella, que ja fora prou; però procuraré, m’esforçaré en
merèixer-la d’aquí endavant tot lo que jo puga.
No cal que li diga amb quin gust correspondré al seu desig de que jo parli públicament de la seva noble
empresa d’educació femenina. Si no tardessen molt en sortir impreses les seves conferències, me faria
més confiat de parlar-ne dignament el tenir-les a la vista, podent aixís inspirar-me més concretament
en elles. Tant més quant crec que fora mellor (si vostè no hi veu alguna urgència) deixar passar la
febre electoral, perquè dins ella en els periòdics tot resta confós i qualsevulla cosa que es diga passa
superficial i passatgera; a més de que dubto molt de que en la Veu insertessen el meu treball fins passat
aquest període: en tinc experiència. Excuso dir-li que de tots modos jo faré lo que vostè em mani.
Clara i els nens han estimat molt, com sempre, el seu record. Ells i jo ens encomanem al seu afecte.
Vostè estiga especialment segura del de son servidor
Joan Maragall
____________________________
Karr, Carme. Cultura femenina (Estudis y orientacions). Conferencies donades en l'Ateneu Barcelonès els dies 6, 13 y 20
d'abril de 1910, L’Avenç, 1910.
29
30 novembre 1910
Senyor i amic:
Un seguit de feina aclaparadora me té privat fa mesos d’anar a visitar-los. Per això no m´és possible
portar-li jo mateixa el llibret de mes conferències que li ofereixo adjunt, demanant-li per a ell uns
moments d’atenció.
Aprofito l’ocasió per a oferir a vostès nostre nou domicili Claris, 70 - 3r. (entre Aragó i València). En
aquesta casa humil hi tenen vostès uns bons amics... uns vells i lleials amics.
Si puc, vers mig desembre donaré una altra conferència a la que espero veure’m honorada amb la
seva presència. Entretant, com li estimaria que vostè em complís sa promesa, de parlar en La Veu
de la meva obra!, sobre la qual en Cambó des de Noruega, m’escrivia l’estiu darrer... lo que vostè pot
llegir en la carta adjunta, que li prego em guardi esperant una ocasió de retornar-se-la sense por a que
s’extraviés... car per a mi és la carta de l’amic tan sincer, un tresor que estimo molt.
Apèndix 243
Mes millors salutacions a la seva esposa, i els nostres records al cor dels 12 (?) àngels.
Molt afectuosament de vostè a. i s.
La carta adjunta no s’ha localitzat.
30
[Tarjeta de visita]
6 desembre 1910
Gràcies per la seva atenció, senyora: pel llibre i per la carta d’en Cambó (que li torno adjunta) i és
un document d’honra i justícia alhora. Rellegides les conferències me confirmen la impressió d’esser
ans que tot un admirable estudi del nostre estat social. Jo ja crec que sembla que hagi perdut l’esma
d’escriure pels diaris; però no puc oblidar tampoc el desig de vostè. És un turment
S. afm. Joan Maragall
31
7 març 1911
R/c Claris 70 - 3r.
Senyor En Joan Maragall
Mon distingit i admirat amic. He tardat tant a remerciar-lo del seu valiós present de Seqüències perquè
em creia trobar, entre mes hores de treball, uns moments per a arribar-me a la Casa del Poeta. Els
dies han anat passant, i hem assaborit els seus hermosos versos, més d’una volta, en família entre els
meus fills i el germà Erasme i... no m’ha arribat l’hora grata d’anar-li a dir el nostre agraïment pels dolços
sentiments que aquella lectura ens ha portat.
Perdoni’m; i entant restem a l’aguait de l’aclarida que ens permeti anar a saludar-los i reveure (augmentat,
crec?) el cor d’àngels que omplena la casa de vostès, rebi amb els meus remerciaments l’assegurança
del nostre invariable i afectuós record per a tots vostès
Carme Karr
P.D. Setmanes enrere vaig escriure-li en nom de la Creu Roja espanyola demanant-li (sobre el tema
que volgués) unes lletres per a que el gloriós nom de vostè no manqui a la bona obra de la pietosa
associació. Me permeto renovar-li aquest prec: algunes ratlles, prosa, vers, castellà, català, com li
244
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
sembli..., és una gràcia de caritat que penso no ens voldrà negar, encara que sia quelcom més preuat
que l’or lo que li demanem. Mercès.
Erasme de Lasarte (Barcelona, 1865-1938), cunyat de Carme Karr. Va ser pintor de cert renom a finals de segle XIX
i principis del XX. Com assenyala Moreta, es va relacionar amb Maragall de jove, als anys vuitanta, quan les dues
famílies es trobaven a les respectives finques de la carretera d’Esplugues (llavors Cornellà de Llobregat). A l’AJM
es conserven divuit cartes, escrites entre 1889 (?) i 1901 que mostren un tarannà desenfadat de joventut. Maragall
li escriu a Roma.
____________________________
Moreta, Ignasi. El pensament religiós de Joan Maragall. Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra, 2008, p. 144.
32
Dimecres, 21 de juny [1911?]
Pau Claris, 70, 3r.
Molt distingit i benvolgut amic:
Tot ahir que vaig dur a les mans el llibre de Sofia que li envio, pensant trobar un moment lliure per a
anar a portar-li. I quan ja creia haver aconseguit una hora de llibertat (doncs tinc Feminal en premsa)
rebí un recado del p. Miquel d’Esplugues que em feu anar corrents a veure’l. Lo bondadós caputxí, qui
m’honora amb un afecte i una ajuda a mes iniciatives que mai sabré agrair prou, va donar-me una nova
gratíssima que sabia com podia interessar-me.
D’aquesta nova, i del consell d’en Frederic Rahola, m’és necessari parlar amb vostè, mon bon amic,
lo més aviat possible. Estic molt lligada aquests dos o tres dies encara, fins que tinga llest el número.
Emperò si vostè tingués la bondat de fixar-me una hora per a veure’l avui, li agrairia en l’ànima.
Mil perdons i altres tants afectes a grans i petits, en el casal de la ditxa.
De vostè atm.
Carme Karr
Sofia Casanova Lutoslawska (Almeiras, A Coruña, 1861 – Pozlan, Polònia, 1958), fou escriptora, periodista i
corresponsal de guerra. Feminal li dedica la coberta amb una fotografia i un article. Hi ha una altra fotografia de Karr
amb Casanovas que deu ser del mateix dia: Casanova s’havia traslladat a Barcelona per assistir al Congrés Hispano-
Americà de Tuberculosi. Presidia el Comitè de dames per a la lluita contra la tuberculosi de Madrid. Karr la contactà
a través de Francesc Cambó que li escriu: «A l’acabar la campanya electoral vaig escriure a Sofia Casanova per a
què em precisés la data de la seva vinguda. No he rebuda encara la contesta. Quan la rebi, li posaré de seguida en
coneixement.»
____________________________
«Sofia Casanova Lutoslawska», Feminal, 30 oct. 1910.

Cambó, Francesc. Carta a Carme Karr, 15 maig 1019. Institut Cambó.
Apèndix 245
33
[Postal. Reproducció d’un quadre de Baldomer Gili i Roig: un llac a l’hora del capvespre]
[Juny] 1911
Moltes felicitats de part de tota la família Lasarte i Karr en la diada de Sant Joan.
34
[Juliol 1911]
Molt benvolgut senyor i amic:
He estat aquests dies una setmana a Madrid per l’assumpte tristíssim de que vaig parlar-li, dels fills
del meu germà. Me n’he portat dos d’ells, aprofitant l’ausencia de l’Erasme, doncs ni ell ni el meu marit
comprenen certes obligacions morals entre germans. El fill gran me donarà molts maldecaps, mes
demà anirà tancat al col·legi dels salesianos. El petit, que és tot el retrat del meu germà, és una criatura
encantadora. El meu pobre germà abatut, mes avui més tranquil sobre la sort dels seus dos fills, va a
veure de salvar la noia, que sa mare té a Portugal i ja espera refer-se a prop meu un poc de llar amb
caliu de família, i treballar ferm.
Mes, és clar!, a mi em cal treballar més, ara per aquest augment de família, i malgrat les promeses d’en
Cambó, els Srs del Brusi no em diuen res! No goso tornar a insistir prop d’en Cambó. Si vostè pogués
donar-m’hi un cop de mà prop del Sr. Arquer de qui em digué en Cambó que m’escriuria respecte de
la meva col·laboració «que ja podia donar per segura» faria una bona obra, i jo n’hi restaria, molt,
moltíssim reconeguda.
Li prego que si té algun dia ocasió de parlar amb l’Erasme no li digui res de lo que faig pels meus pobres
nebodets. Aquestes coses, la família Lasarte no les perdona. Comprèn ma pena i mon neguit?
I a mi em sembla que així honoro la memòria dels meus pares morts, avis d’aquests pobrets sense
mare com dels meus; ai!... Com sense pare!
Vostè que és tot amor pels seus, i tot pietat pels altres, me comprendrà: veritat, amic Maragall?
Jo crec que si vostè pot dir dos mots d’interès al Sr. Arquer, jo tornaré a guanyar aquells 20 durets
mensuals del Brusi que ara m’ajudaran més que mai a complir els meus devers maternals.
Mil salutacions i afectes a tots, amb les mercès per a vostè de la seva afm. a i s.
Carme Karr
Emilia Alfonsetti, mare de Carme Karr, va morir el 1866, poc després de néixer ella. El seu pare, Eugène Karr, es
246
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
va tornar a casar anys més tard. Karr es refereix al seu germanastre, Eugène Karr. La informació que en dona en
aquesta carta era desconeguda: segons Josep M. Ainaud, va marxar al Brasil on va morir-hi. D’altra banda, el pare
de l’escriptora havia arribat a Barcelona a principis dels anys 80. Tenia dues foneries que van treballar en diferents
projectes de cara a l’Exposició Internacional de 1888, però va morir el 1884. També va ser vice-cònsul de França a
Espanya.
Arcadi d’Arquer i Vives de Balaguer (Barcelona, 1967-1931). Vinculat a l’entorn d’Alfons XIII, va contribuir a
l’acostament de Francesc Cambó al rei. Va dirigir el Diario de Barcelona entre 1917 i 1922 i va tenir diversos càrrecs
polítics i empresarials.
____________________________
Ainaud, Josep Maria. Carme Karr. Infiesta, 2010.
35
[Paper amb l’anagrama del Grand Hotel de France. Cauterets]
31 juliol 1911
Amiga i senyora: Acabo de rebre la seva carta que m’ha segut tramesa aquí, on m’estic prenent aigües.
Quan vagi a Caldetes, que penso serà dintre una setmana, suposo que hi veuré el Sr. Arquer que hi
acostuma a passar els estius, i amb molt gust faré tot lo que puga en ell per lo que vostè em demana;
m’estranya molt que això no sia ja cosa feta de bon principi. Me sembla mellor això que no pas escriure
a l’Arquer, havent-lo de veure dintre tant poc temps; i la paraula directa me sembla que sempre és més
eficaç. Aixís que li haja parlat, li escriuré a vostè.
I que Déu li donga fortalesa per tanta batalla i de tantes menes, i totes amb tan nobles i generosos fins.
Tindré ben presentes les seves recomanacions de reserva; i desitjo que tot li reïsca tan bé com vostè i
els seus propòsits mereixen.
Jo resto aquí dos o tres dies encara i després amb un parell o tres de jornades més penso arribar a
Caldetes a on, com pertot arreu, resto sempre a la seva disposició son amic i servidor
Joan Maragall
No recordant bé si el seu domicili és Bruc 70, li envio aquesta carta a Feminal.
36
Caldetes, 17 agost 1911
Senyora: Vaig rebre la seva atenta postal del dia 11. Jo el dia 8 (havent tornat de Caldetes el 6, i
veient que el senyor Arquer no era a Caldetes) havia anat a Barcelona i en l’administració del diari me
digueren que el senyor Arquer passava l’istiu a St. Feliu de Llobregat, però venia tots els dies a Barna.
No essent-me possible esperar-lo per l’hora que em digueren, li vaig escriure l’endemà des de Caldetes
Apèndix 247
i fins avui no he tingut contesta perquè, segons me diu, ha estat uns dies d’excursió.
Ara transcric lo que diu sobre l’assumpte:
«Contestando ahora a lo que me dice de la señora Karr, he de decirle que no he olvidado su

recomendación, y si nada se ha hecho hasta el momento es porque estamos atravesando la cuesta
del verano que es muy fatigosa para el Diario que está, como V. sabe, en período de reconstitución. Le
ruego que transmita a esa distingida señora mi immejorable deseo de complacerla y mi ruego de que a
fin de setembre se me dirija ya directamente ya por mediación de V. y procuraré complacerla en cuanto
las fuerzas del Diario lo permitan».
Ja ho veu, no són grans esperances, però són esperances. Li convindrà a vostè l’esperar? Jo bé ho
desitjaria.
No conec a Caldetes ningú que puga fer les fotografies que li convenen per Feminal. Ni veig ningú que
vagi per aquí amb la màquina. La veritat és que visc bastant isolat amb els meus. Demà me’n vaig a
passar uns quinze dies a Castelltersol perquè la calor de Caldetes me té atuït.
I vostè, com pot resistir-la tan forta aquest estiu, a Barcelona, i treballant? Déu li donga les forces que
li calen i que tant se mereix, almenys.
A casa tothom la recorda amb afecte. Jo resto sempre son servidor i amic
J. Maragall
Carme Karr havia col·laborat setmanalment a El Diario de Barcelona entre el març i el desembre de 1909. Tot i la
insistència, el 1911 no hi torna a publicar.
37
12 octubre 1911
R/c Claris 70 - 3r
Molt estimat senyor i amic:
Vaig veure el Sr. Arquer i va dir-me lo molt que vostè s’interessava per al meu plet. Mercès, de tot
cor! No hi ha res resolt encara; mes va semblar-me, dit senyor, sincerament disposat a acollir ma
col·laboració, de seguida que s’hagin vençut unes dificultats que estaven a punt de resoldre’s quan lo
vaig veure l’últim dia de setembre. Déu faci que tot vagi pel camí que ansio!
Oh!... Quins articles tan bells escriu vostè en el Brusi!
Si jo m’atrevís a recordar-li sa promesa d’ocupar-se un poc de mes iniciatives!...
248
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
No sap vostè el calvari que estan aquestes passant.
Tinc uns grans enemics d’elles! Un d’ells és L’acció de les dames catòliques sostinguda pels jesuïtes.
Saben que els bons franciscans estan al meu costat, i vostè no té idea de la guerra sorda que em fan!
Ara, elles, prenent els meus programes, volen fer lo que jo volia fer, mes... ja sap vostè com ho agafaran!
El comte de Güell, aprés d’haver-me tingut 6 mesos entretinguda amb ses promeses (el pare Miquel
d’Esplugues s’havia interessat per a mi, prop d’ell), dient-me sempre «a la tornada de fora jo m’ocuparé
dels detalls amb el P. Miquel», fa pocs dies, va fer dir an aquest que no podia ajudar-me en res, «perquè
tenia masses compromisos».
.....
Per això calia fer-me esperar 6 mesos? El P. Miquel està convençut, com jo, de que per sotamà hi ha
un enemic qui treballa contra tot lo que està lligat amb l’obra franciscana.
Jo estic desolada!... I són molts els qui em diuen que si un home com vostè tan estimat i venerat per
tothom en nostra terra, parla amb simpatia i la demana per la meva obra, aquesta trobarà qui la senti.
Maragall... jo l'hi demano fervorosament.
Llegeixi aqueix fascicle blau del que m’he inspirat molt, i aqueixa fulla meva. Vostè recordi, aprés, les
meves conferències, i la carta d’en Cambó!
Fa dos anys i mig que treballo sens repòs per lo mateix, i ho creurà?, i no he trobat més que cent
duros!... I gent que m’escriu coses com aqueixes que li envio i li prego que guardi, doncs són documents
preciosos!
M’aconsellen que marxi de Catalunya i vagi a Madrid a veure... No tinc el cor de fer-ho, jo que no tinc
una gota de sang catalana en les venes, mes que tinc en elles l’amor per aquesta terra ingrata!
I malgrat tot... haig de morir sense veure realitzat el meu ideal de tota la vida?...
Passat l’amable entusiasme (?) que semblaren aixecar mes conferències, qui s’ha posat al meu costat? La
carta és ruda per a mes forces agotades, per cinc anys d’estèrils esforços, en Feminal. Estèril per a mi; no
per a les altres qui han collit els fruits de la llavor per mi plantada. Vostè sap que de Feminal han sortit totes
les obres que per a la dona existeixen avui; aqueixes obres, jo he ajudat a fer-les créixer, i els hi he procurat
proteccions i diners, a més de tota propaganda que sempre els hi dedico. Doncs... enteri’s de com ajuden
a lo meu aqueixes dones... tan catòliques com la senyora Verdaguer i Callís i la Sra. Monserdà; i... no diem
res de les que no tenen res que agrair-me, i de les qui m’han sol·licitat per a que m’ocupi de llurs Interiors,
bones obres, etc. etc... I que ni una sola m’ha retornat firmada la fulla que els he enviada!
És més: guardo religiosament una cariñosa carta de la Sra. Verdaguer anunciant-me que la seva obra
havia rebut un donatiu anònim de 40.000 pessetes. «Ja sé que li faré denteta –diu pietosament–,
emperò vull que sia vostè la primera en saber-ho, perquè sé que de totes maneres se n’alegrarà
perquè això és una prova de que en nostra terra encara hi ha qui s’entusiasma pel feminisme». Sense
comentaris.
Apèndix 249
Li escric tot això... quan podria dir-li tantes i tantes altres coses, amargues proves de lo que sofreixo en
lo millor de mes esperances. I no vaig a veure’ls a vostè i als seus, Maragall, perquè estic massa trista,
i em semblaria una profanació entrar en sa casa beneïda amb tantes negrors i desencants en l’ànima.
I si vostè sabés el desig que tinc d’anar me retremper en la Casa del poeta; i veure la seva ditxa i besar
els seus fillets....
Me cal molt de coratge, Maragall, molt per a viure lluitant aixís, entre tanta injustícia i tantes misèries!...
Vinc a vostè, demanant-li per darrera volta que m’ajudi. Jo tinc una última fe, posada en la paraula
sempre tan serena, tan lleal, tan vibrant d’honradesa i d’altruisme.
Se’n recorda, ai?, que vostè havia promès ocupar-se en la premsa dels meus ideals?
Faci aquesta obra tan bona, Maragall, i vostè en trobarà la recompensa en ses filles i en les meves.
A tots, els millors records i... mercès!
Carme Karr
En parlar del calvari, Karr es refereix a l’escola-residència d’educació per a noies d’entre 13 i 18 anys que feia temps
que havia projectat. Finalment, el 1913 es va constituir amb el nom «La Llar. Residència per a estudiantes i Ateneu
femení». Estava situada al carrer Guillem Tell, 8-10 de Sant Gervasi, i comptava amb subvencions de l’Ajuntament
de Barcelona, de particulars i del Protectorat de Senyores presidit per Donya Pau de Borbón, princesa de Baviera.
L’expressió «llurs Interiors» fa l’ullet a «Interiors barcelonins», una secció, no fixa, de Feminal que oferia un reportatge
fotogràfic de les cases dels burgesos i nobles de la ciutat.
La Sra. Verdaguer és Francesca Bonnemaison i Farriols, casada amb Narcís Verdaguer i Callís del partit de la Lliga
i fundador de La Veu de Catalunya. Bonnemaison hi signava articles amb el nom de Franar. El 1909 funda l’Institut
de Cultura de la Dona. Aquesta carta mostra la rivalitat que s’interposa entre elles pels seus respectius projectes.
38
[Carta publicada a OC I, 1102-1103]
[13 o 14 octubre 1911]
Sra. Dª Carme Karr de Lasarte
Bona amiga i senyora: La seva bella carta, m’ha commogut i m’ha entristit; no perquè em vingués de
nou res de lo que m’hi diu ni res de lo que diuen les que m’inclou en ella i que li torno adjuntes, sinó
perquè se m’ha fet vivament present una altra volta aquesta lluita desesperada que vostè sosté des de
fa tant temps per la nostra reforma social; i perquè –li confesso– jo mateix he anat perdent la fe en la
nostra gent per tot lo que sia obra col·lectiva i desinteressada.
Aquest estat del meu esperit se reflectava ja en el primer article de la meva nova col·laboració en el
Diario –la «Vuelta al caos» del 6 de juliol– i explica la girada que en ell iniciava, i després he seguit,
cap a la reforma individual, que entre nosaltres me sembla qüestió prèvia a tal intent social. Això li
250
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
explicarà que en els meus articles no hagi tractat de l’obra de vostè ni de cap altra semblant –almenys
exteriorment– de tantes per les quals se m’ha demanat igualment l’ajuda de la meva ploma. És que
he perdut la fe en l’eficàcia de tot lo que jo pogués dir, per semblants coses, i sense aquesta fe, amb
quin ànimo m’havia de posar i escriure ni amb quin resultat? Considero, doncs, inútil tocar aquesta
corda, i si sols pel meu gran desig de complaure a vostè, d’ajudar-la en la mida de les meves forces –i
Déu sap si ho voldria per l’admiració que li tinc i la gratitud que li servo per lo bona que vostè sempre
ha sigut amb mi i amb tots els meus– si sobreposant-me –dic– al meu descoratjament tractés d’alçar
la veu en favor de la seva obra, estic segur de que sobre el fracàs del meu intent se m’aixecarien
entorn un veritable vesper de pretensions semblantes que ja m’han sigut formulades de temps amb
gran insistència –encara que incomparablement amb menys fonament moltes d’elles– i que, tant si les
atenia com no, esterilitzarien la mica de crèdit que encara puga tenir la meva paraula per l’única obra
en la que servo alguna fe, la de remoure els esperits envers la reforma individual: una fe molt relativa –li
confesso amb tristesa– tractant-se d’un poble tan eixut com aquest, però al capdavall alguna fe. El dia
en què jo concretés les meves excitacions generals a l’amor i al revivament de tot l’esperit, a una obra
tan concreta i personal com la de vostè, n’hi hauria prou amb això perquè ja ningú m’atengués ni en
quant a ella ni en quant al fonament general de totes les bones obres. La demostració anticipada de lo
que dic està en la futilitat que vostè tan bé descriu de part de tants elements, tan poderosos; està en les
cartes mateixes que em comunica; està en tants fets de cada dia en els que l’enveja catalana se mostra
arrogant i destruint tota iniciativa i tot prestigi individual aplicat a una obra concreta social.
L’obra del publicista aquí sols pot esser, doncs, al meu entendre, aixafar el cap d’aquesta incivilitat
nostra, i això sols pot fer-se ometent curosament tota particularització: d’altre modo el drac, ferit, encara
massa en viu, ben lluny d’esser vençut, devoraria e[l] Sant Jordi que fos que si li encarés.
Obres com les que vostè es proposa s’han de començar –almenys entre nosaltres– molt humilment,
quasi ocultament, entorn d’una petita llar, acoblant-se una família, dues, tres, i eixamplant-se a poc a
poc, però fermament, per purs afectes personals, sense dir-ne ni una paraula al públic fins que l’obra ja
no necessiti del públic, i el públic la conega prou poderosa per sentir que és ell qui necessita d’ella. O
això, o el donatiu únic, enorme, escandalós, d’un millonari; això també subjuga de vegades a la nostra
gent.
Li he parlat amb el cor a la mà, bona amiga. Vostè el té prou gran per admetre’n la raó, o per reconèixer
almenys la sinceritat en l’errada i excusar-la, sense dubtar un punt de l’amistat de son servidor
JM.
El substantiu «obra» és ratllat a l’original.
39
[Capçalera: Ilustració Catalana. Mallorca, 287. Barcelona. Feminal en vermell]
Avui 15 octubre 1911
Apèndix 251
C/ Claris 70-3r
Amic Maragall:
He rebut sa resposta, que agraeixo i acato.
Si vaig permetre’m invocar la seva ajuda fou perquè el dia de ma darrera conferència, quan en l’Ateneu,
vostè, en Miquel S. Oliver i en López Sagreda estaven prop meu, prometeren ocupar-se en la premsa
de mes iniciatives i d’això fa un any i mig; una vegada, fa ja alguns mesos, vaig permetre’m recordar-
li la promesa, responent-me vostè que estava absolutament retret i no escrivia enlloc. I si de nou no
l’hagués vist reprendre la ploma, no haguera insistit.
Comprenc lo que em diu i les excuses que em dona, me semblen totes justificades.
D’un altre que no fos vostè jo les ajuntaria... p. ex. a les cartes que li he enviades en què, qui d’una
manera, qui d’una altra me diuen: «no pensem com vostè, i els boigs se’ls aïlla».
De vostè, no em resta cap dubte de que no és per manca de simpatia per la meva obra ni per mi, que
vostè es retreu i encara que sia el resultat el mateix per a mi i la meva obra, quin altre remei me resta
més que dir-li: «Maragall... vostè creu obrar bé aixís, sia lo que Déu i vostè volen, seguiré sola mon
calvari, sense trobar l’ajuda d’un Cirineu»!
Comprenc que molts, com jo, li han demanat l’apoi de la seva ploma, i que de fer-ho per a mi, hauria de
fer-ho per a tots, i que vostè no pot convertir-se en Lohengrin de totes les obres socials.
Jo, particularment, no aspiro a altra cosa que a conservar la seva amistat de tants anys ha nascuda!...
I si moro, a la tarea, que pugui vostè parlar del calvari que hauré passat per ella, i que pocs saben com
vostè.
Mes ja que vostè apostola per la pura reforma de l’individu (ideal que tota la meva obra comparteix); ja
que vostè treballa per aixecar la nostra civilització... deixant de banda obres concretes i individus... és
demanar-li massa que algun dia s’ocupi de la dona...? O és que vostè creu que hi ha en el món gaires
Claras?...
El meu somni és que n’hi hagin força de dones que s’assemblin o s’apropin a la seva per a que sien
mares com ho és la dels seus fills, i per a que a Catalunya la llar d’en Maragall no sia l’única llar
model..., ai!, sense gaires imitadores!
Res més.
Ja no l’amoïnaré mai més, Maragall. N’hi dono la paraula. Mes ans de cloure tan trist incident, llegeixi
encara aqueixa caritativa tant com melosa carta que vaig creure encloure amb les altres i restà aquí
sobre una taula.
An aqueixa carta vaig respondre una cosa aixís:
«No m’ha fet denteta, aqueix donatiu. Si jo hagués estat rica, tal vegada mon nom haguera estat el qui
s’amaga. I me n’alegro tant més, que estic convençuda d’haver contribuït amb la gran propaganda que
252
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
ma ploma i ma paraula han fet a la seva obra, a què una bona ànima l’ajudés a fer-la créixer».
Maragall: llegeixi lo que es diu d’això en el núm. de Feminal del maig darrer.
I després, torni’m-la, aqueixa piadosa carta s.l.p. amb el programa del Foyer que segurament no li serà
de cap utilitat.
Perdoni’m, ara, de tot; quan pugui, ja anirem a veure’ls. Entretant, si no vol entristir-se, oblidi’m com a
feminista, i recordi’m i amb lo bon afecte de sempre, com a amiga devotíssima i s.
Carme Karr
Ah! A propòsit, sap quines varen esser les úniques dones amigues (?) qui no assistiren a l’estrena de la
meva obreta al Romea, excusant-se’m i tornant-me les localitats?
Dª Dolors Monserdà de Macià i sa família.

Dª Palmira Ventós (Felip Palma).
Dª Narcisa Freixas, ademés de la Sra. Verdaguer i les intel·lectuals, mes companyes.
Al número de Feminal de maig, Karr fa esment del donatiu rebut, felicita el donant anònim i comenta que ningú
s’ocupa de la dona burgesa, mentre l’obrera i la menestrala reben ajuts.
Foyer. Revista setmanal il·lustrada i de teatres. Es publica a Barcelona l’any 1910 i sols se’n coneixen cinc números.
Es componia de dotze pàgines i un fulletó. Va ser una de les primeres revistes que també dedicava articles al cinema.
Els ídols es va estrenar el mes de maig de 1911 al Teatre Romea de Barcelona, amb Emília Baró i Montserrat Faura.
En un ambient burgès, mare i filla manifesten les infidelitats dels seus respectius marits, però la indignació no porta
a la separació, sinó a abocar-se al rol de mare. Francesc Cambó li alaba l’obra: «I ara, després, d’aquest preàmbul,
permeti’m que la feliciti sens reserva pel seu ensaig dramàtic Els ídols. Jo tinc que confessar-li que el modern teatre
català em mereix un pobríssim concepte: raríssimes vegades porta a l’escena un tros de la nostra vida actual.
L’ensaig de V. n’és una brillantíssima excepció. Allò és vida i vida nostra de la Barcelona d’avui; de la gent de carn i
ossos que tractem cada dia. I serà V. la que haurà d’ensenyar als nostres autors dramàtics la riquíssima mina casi
verge d’assumptes teatrals que ofereix la vida barcelonina d’avui!
____________________________
Beltrán Catalán, Clara; Sánchez Sauleda, Sebastià. «Foyer: una desconocida revista de espectáculos en torno a
1910». Emblecat. Revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i Societat, núm. 5, 2016, p. 163-
188.
Cambó, Francesc. Carta a Carme Karr (s. d.), Institut Cambó.
Karr, Carme. «Per l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona», Feminal, núm. 50, maig 1911.
— Els ídols, L’Avenç, 1911.
— Els ídols. Reproduït dins Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938, a cura de Mercè
Ibarz. Tarragona, Arola, 2020, p. 287-301.
40
[Tarjeta de visita]
[1911]
Amic Maragall:
Apèndix 253
Perdoni’m si li envio a recollir el programa de Foyer que vaig enviar-li amb una primera carta. És que el
necessito per a completar l’article començat i que haig d’enviar demà, a La Actualidad.
Mil bons records i excuses de sa molestosa amiga
Carme Karr
La Actualidad era un magazine dedicat a les arts gràfiques, la pintura, la fotografia, música… Carme Karr n’era
col·laboradora. El 1913 va escriure sobre la pintora Pepita Teixidor.
41
[Tarjeta de visita]
17 octubre 1911
Li volia enviar els Foyers i la Revue hebdomadaire que m’havia deixat abans i ara li adjunto, contestant
al mateix temps la seva carta amable i dolorosa. Mes ja en parlarem si tinc el gust de veure-la. Estiga,
entant, segura de la bona amistat de son afm.
La Revue hebdomadaire (París, 1892-1939) fou una revista literària que, el 1908, va absorbir Le Monde moderne et
la femme d’aujourd’hui.
42
[Carta publicada a OC I, 1001-1002]
18 octubre 1911
Dª Carme Karr
Bona amiga i senyora: Ara m’adono que al tornar-li els fascicles que em demanava m’he descuidat
d’adjuntar-hi la carta inclosa en la de vostè i que li torno amb aquesta.
Lo que volia dir-li al tornar-li tot plegat era que la seva carta m’havia adolorit, encara que no sorprès
perquè és allò que diu Thoas a la Ifigènia de Goethe:
El qui refusa, en va diu moltes coses,

l’altre només sent el no...
Ja ho sabia jo, això; però no me n’ha dolgut menys el disgust de vostè; i de l’estat d’esperit promogut
en mi per aquesta causa i per altres que han coincidit amb ella de procedència molt diversa, però de
fons semblant, n’ha sortit el meu article «Rèplica» pel Diario del vinent dijous. Vostè no se n’ha de
254
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
prendre més que la part en que vull justificar-me, perquè en la motivació, com li he dit, hi entren agrors
que, encara que s’assemblin algunes a les que em podrien venir de la seva carta, són de molt diferent
procedència. De vostè, me’n pot venir dol, mai agror: com a vostè de mi li poden venir excuses, mai
recriminacions. Vegi doncs en mon article sols aquelles.
Jo li dono moltes mercès de que, després de tot, vulla seguir afavorint-me amb la seva amistat: i estic
segur de que vostè no ha dubtat ni un moment de la del seu servidor
J. Maragall
El segon vers del dístic de la Ifigènia, que s’ha tornat a publicar recentment, en realitat diu: «el rebutjat sols sent el
“no”».
____________________________
Goethe, J. W., Ifigenia a Taurida, trad. de Joan Maragall, L’Avenç, 1898.

— Ifigènia a Tàurida, trad. de Joan Maragall, a cura de Francesco Ardolino. Comanegra-Institut del Teatre, 2020.
Maragall, Joan. «Rèplica», Diario de Barcelona, 19 oct. 1911.
— «Carta a una señora». Diario de Barcelona, 9 nov. 1911.
43
18 octubre 1911
No, Maragall, no!... No em tingui rancúnia per haver sigut causa de pena per a vostè!
Procuri oblidar aqueix incident de nostra amistat, i tornem a col·locar-la com era, abans de que jo li
demanés lo que, en realitat, veig que no devia haver demanat.
«Una obra per un home. Un home per una obra!».
És cert.
No té d’agrair-me que, després d’això, segueixi estimant-los igual a vostès tots.
Com, per un instant, podia dubtar de que per un refús havíem de canviar els uns pels altres?
Tot queda com abans... vostè fent sa tasca de civilitat... i jo la meva, més modesta i més dolorosa i més
difícil, perquè soc dona i porto en les venes sang d’altres races més entusiastes, més idealistes sens
dubte...
Li prego que llegeixi també l’article que he publicat aquesta setmana en La actualidad, i el que sortirà
la vinenta.
No recordo els conceptes de la meva carta. Fa una temporada estic tan amargada per tantes coses!...
Perdoni lo que pot haver-lo apenat, d’ella.
Entre altres coses, mon digne cunyat Erasme ha renyit amb mi perquè he recollit els meus nebodets, i
vull fer-ne uns sers honrats...
Apèndix 255
Me diuen que no puc fer aquestes coses, perquè a casa no tenim diners per això, i que el meu treball
el dec als meus fills.
Potser tenen raó... però jo no he sabut tenir-la aqueixa raó davant del meu pobre germà i d’aquests fills
sense mare.
Això també és una espina aprés d’haver viscut un any sofrint les impertinències, exigències i errors
d’educació d’un solterón a qui el meu marit, malalt sempre!, volgué confiar la direcció (!) moral i
econòmica d’aquesta casa.
Avui, el meu pobre Pepe ha comprès l’error, perquè ell és un malalt del cap no del cor. Mes és tard.
És sempre tard per a mi, en tota cosa!! Excusi’m novament, i solament li demano que si l’ocasió es
presenta faci memòria de mi als del Diario. Gràcies, i records afm.
Carme
Karr va enviar a Enric Prat de la Riba una carta per reforçar la seva argumentació perquè des de la Mancomunitat
Prat de la Riba «salvés» La Llar que considera la veritable «escola de la dona»: «Vulgui, Sr. Prat, fer la mercè de no
oblidar la seva promesa! Salvi La Llar, ja que en té el poder i Déu li tornarà el gran bé que amb això faci!».
La actualidad. Revista mundial de información mundial. Oferia informació en tots els àmbits d’actualitat; també sobre
la dona. Va ser un dels primers magazins amb destacades fotografies, inici del fotoperiodisme. Va néixer el 1906 i, el
1909, n’esdevé director Josep Roca i Roca.
____________________________
Karr, Carme. Carta a Enric Prat de la Riba, 6 març 1915. Fons ANC1-137 Enric Prat de la Riba.
44
Avui, 11 novembre 1911
Benvolgut senyor i amic:
Per haver-me atardat ahir vespre a la Vilana no em fou possible anar-los a veure com em proposava.
Vegi si pot complaure’m en lo que de vostè em demana l’adjunta carta que motivava ma visita.
Soc corresponsal de les publicacions de la casa Merelo, i Mundial, que vostè coneix (i si no, aquí n’hi
deixo un exemplar), és dirigit per Rubén Darío.
Si no té a mà la prova fotogràfica que li demano, serveixi’s indicar-me a quin fotògraf haig d’adreçar-me
per a obtenir-la.
Mil perdons i mercès. Els nostres amics Moner m’encarregaren dir-li que probablement1 demà diumenge
a les 5 de la tarda, Mercè tocarà la gran sonata per a el Rd. Fra Miquel d’Esplugues, i que els seria a
n’ells i al Provincial dels franciscans un gran goig la seva assistència.
256
Haidé, núm. 9, 2020, p. 223-257
Tinc moltes altres coses que dir-li i espero un moment lliure per a poder-me’l donar de festa a l’anar a
veure’ls.
Mil bones salutacions per a vostè i la seva esposa, amb afectes i besos als fills de nostra part a tots.
Sempre de vostè a. i s. afm.
Carme Karr
1
Si algun canvi hi hagués, ho sabria demà matí.
He llegit sa «Rèplica». Jo crec encara en la força de les col·lectivitats, crec en la meva obra col·lectiva
i sobretot crec, per a ella, més en mi que en els individus.
No crec en l’eficàcia del sant egoisme que vostè predica tan bellament a Mercè Moner, mes crec en la
gran veritat que tanquen les seves paraules †cobertes†, perdoni’m!... de noble misantropia. Això que
he dit, tal com el sento, no és un contrasentit.
Molt aft. de vostè a.
CK
Si tinc la fortuna de que vostè me pugui complaure en lo de la fotografia, voldria posar-m’hi dos mots de
record, i aixís, essent meva, la casa Merelo me la tornaria?
La Vilana era el nom de la finca de Barcelona on vivia la pianista figuerenca Mercè Moner Raguer.
Leo Merelo & Guido Fils eren els editors de Mundial. Magazine de Arte, ciències, historia, teatres, actualidades,
modas. Publicat a París i dirigida per Rubén Darío. El primer número és del 1r de maig de 1911. Tenia corresponsalies
a Sud-amèrica i Espanya. Se’n van publicar quaranta números, fins a l’agost de 1914, coincidint amb la Primera
Guerra Mundial. Per promocionar la revista, Darío va fer una gira per Espanya i Amèrica; i a Barcelona va conèixer
Carme Karr.
____________________________
Hernández de López, Ana María, El Mundial. Magazine de Rubén Darío, Mississippi State University, 1989.
Apèndix 257
Haidé, núm. 9, 2020, p. 259-263
Normes de presentació d'originals. Segona versió

A cura de Francesco Ardolino i Esther Vilar
directors d'Haidé. Estudis maragallians
Requisits generals
- La revista Haidé. Estudis maragallians publica textos escrits en català, però s’hi acceptaran
articles escrits en qualsevol llengua romànica o en anglès, sense excloure a priori altres
possibilitats.
- Cal enviar les contribucions a l’adreça electrònica haide@bnc.cat en format doc o rtf. Els articles
s’acompanyaran d’un resum/abstract en la llengua original de l’article i en anglès (entre 700 i
1000 caràcters sense espais, com a model); i, també, de les paraules clau / key words (entre 4
i 6) en els idiomes respectius.
- Tots els textos destinats al «Dossier» i a la secció de «Vària» passen per un primer procés
d’avaluació per part del Consell de redacció. Els articles acceptats se sotmetran a un segon
procés d’avaluació totalment anònim (double-blind evaluation). Gestionaran aquesta fase
exclusivament la Direcció i la Secretaria. Els avaluadors podran donar el vistiplau per a la
publicació del text, demanar que s’hi aportin modificacions o, si cal, rebutjar-lo. Si les opinions
dels avaluadors fossin divergents, la decisió final dependria del Consell de redacció.
Articles, entrevistes, notes i altres escrits
- Extensió: els textos de la «Vària» i del «Dossier» tindran una extensió mínima de 10.000
caràcters i una màxima de 45.000 (sense espais). Excepcionalment, s’acceptaran altres formats
més breus o més llargs. Les altres seccions no tenen límits prefixats.
- Format text: la mida de la la lletra serà Arial 10, a diferència de les notes a peu de pàgina, les
citacions en sagnat de text, etc., que aniran a cos 8. Les remissions a nota a peu de pàgina es
posaran després dels signes de puntuació i fora dels parèntesis.
- Interlineat: 1,5.
- Citacions: les citacions dins el text que siguin més curtes de tres línies s'obriran i tancaran
obertes i tancades amb cometes angulars («....»). En cas que hi hagi una citació interna a
una altra, es faran servir les cometes altes (“...”). Les paraules estrangeres aniran en lletra
cursiva. Tanmateix, la revista s’adaptarà, quan calgui, a la tradició ortotipogràfica de la llengua
de redacció de l’article.
Altres advertències
La publicació dels «Criteris de transcripció per a les obres maragallianes» va representar un punt
d’inflexió metodològic en el tractament dels textos modernistes, i l'aparició del primer volum de l’edició
259
crítica de les Obres completes de Joan Maragall en proposen, ara, una versió ampliada i actualitzada.
El valor funcional d’aquesta contribució no passa per una imposició dogmàtica dels seus principis, sinó
per acollir-ne la lògica, estendre’ls a les edicions d’altres autors prefabrians i fer-ne, en cada cas, les
modificacions que escaiguin. Pel que fa a Haidé, es manté l’eliminació sistemàtica, en la reproducció
de qualsevol text en català, dels signes d’interrogació i d’admiració d’obertura. Ara bé, hi ha altres ca-
racterístiques ortotipogràfiques –la majoria de les quals depenen del format i de l’aspecte estilístic de
les planes de la revista– que cal respectar:
– Les versaletes s’empren només en els títols dels articles. Les sigles, els números romans per indicar
els segles, etc. han d’anar en majúscula;
– El guió per marcar els incisos no serà el llarg (—) sinó el mitjà (–), corresponent al codi U+2013 en el
sistema Unicode. El guió de tancament desapareix sempre davant del punt.
– La separació de versos es marca amb una línia vertical (|) corresponent al codi U+007C. La línia
obliqua s’insereix quan, a les notes a peu de pàgina o en una citació breu, es volen marcar els finals de
ratlla per a una transcripció diplomàtica; si el que es vol assenyalar és un nou paràgraf, se’n posaran
dues (//).
És natural que, en una revista especialitzada com la nostra, que dona per coneguda molta informació
específica sobre Maragall i el seu període, es creï a poc a poc una mena de sociolecte format per tecni-
cismes i mots lligats a l’autor o al debat que ha provocat: fórmules com la «paraula viva» o el «talcom-
ragisme» no necessiten, en principi, cap indicador gràfic que les evidenciï –excepte en el cas que, com
aquí, siguin tractats com a termes metalingüístics. Tanmateix, en algunes circumstàncies, és oportuna
una distinció operativa per separar conceptes. Així, doncs:
– Elogi de la poesia va en cursiva perquè es tracta d’un volum, mentre que «Elogi de la paraula» l’es-
criurem en cometes. Per parlar, en canvi, del gènere literari en què Maragall desplega la seva poètica,
adoptarem les formes Elogi/Elogis, en rodona i amb lletra inicial majúscula.
– El Comte Arnau és, alhora, un personatge i una fórmula antonomàstica per referir-se al macropoema
que el té com a protagonista. Evitarem d’escriure’l en cursiva i parlarem, més aviat, de la sèrie, el con-
junt etc. del Comte Arnau (o de l’Arnau).
Normes de referència per a les citacions
A partir del número 8, la revista Haidé. Estudis maragallians incorpora el model adaptat del New MLA
Style tal com es presenta en la vuitena edició de l’MLA Handbook (n’hi ha una mostra reduïda a style.
mla.org). Se n’il·lustren a continuació, amb un seguit d’exemples, les línies essencials.
Exemples de citacions dins el text
Quan l’autor apareix en la frase:
Així, doncs, Škrabec ha afirmat que «l’obertura interpretativa que autoritza les lectures més
personals i intransferibles no és, però, innocent» (426).
260
Haidé, núm. 9, 2020, p. 259-263
Si en el text s’esmenta una sola obra de l’autor:
Així, doncs, caldrà acceptar que «l’obertura interpretativa que autoritza les lectures més personals
i intransferibles no és, però, innocent» (Škrabec 426).
Si en el text s’esmenta més d’una obra del mateix autor:
Així, doncs, caldrà acceptar que «l’obertura interpretativa que autoritza les lectures més personals
i intransferibles no és, però, innocent» (Škrabec, «L’escut» 426).
Quan se cita un text escrit per dos autors:
«L’estudi de fonts, antigues i modernes, per a la Nausica de Maragall, és una tasca que podem
considerar completa» (Grau – Homar 11).
Quan hi ha tres o més autors:
Segons Carbó i al. (5), «el fil irònic recorre i identifica la contemporaneïtat».
BIBLIOGRAFIA FINAL
Llibres:
Abrams, Sam D. Llegir Maragall, ara. Proa, 2010.
Maragall, Joan. Obres Completes [OC]. Selecta, vol. I-II, 1981.
— Poesia i teatre [PT], ed. crítica d'Ignasi Moreta i Lluís Quintana. Obres completes, vol. I. Eds. 62,
2020.
Si hi ha dos autors:
Simbor, Vicent i Ferran Carbó. Literatura actual al País Valencià. Institut Universitari de Filologia
Valenciana – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993.
A partir de tres autors:
Quintana, Lluís, Jordi Castellanos, Susanna Rafart i Pere Ballart. Maragall, alguns poemes: lectura i
comentaris d’autor. Biblioteca de Catalunya, 2008.
Carbó, Ferran, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. «Pròleg». La ironia en les literatures occidentals
des de l'inici de segle fins a 1939. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2016, p. 5-8.
261
Tal com assenyala el manual de l’MLA es fa cada cop menys important posar el lloc de publicació;
tanmateix, en cas que es vulgui indicar, l’integrarem de la manera següent:
Allegra, Giovanni. Il regno interiore. Premesse e sembianti del modernismo in Spagna. Milà, Jaca
Book, 1982.
Si hom vol especificar la data de l’edició original (i, si escau, l’editorial i la ciutat):
Marfany, Joan Lluís. Aspectes del Modernisme. 1975. Curial, 1984, p. 53.
Terry, Arthur. La poesia de Joan Maragall. Barcino, 1963. 2a ed., Quaderns Crema, 2000.
Llibres traduïts:
Maragall, Joan. Elògiu de sa paraula. Elògiu de sa poesia. Trad. de Giagu Leda. Logosardigna, 2014-
2015.
Si hom vol ressaltar el nom del traductor:
Coman, Nicolae, trad. Excelsior [Visions & Cants], de Joan Maragall. Bucarest, Meronia, 2011.
Capítols o parts de llibres:
Jaumà, Josep M. «Lectures del "Cant espiritual" de Joan Maragall». Les idees religioses de Joan
Maragall, coord. per Pere Lluís Font. Fundació Joan Maragall – Cruïlla, 2012, p. 145-161.
Garcés, Tomàs. «El silenci d’Haydé». Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits. Barcelona, Selecta,
1972. Nova edició, Prosa completa II, a cura d’Àlex Susanna. Columna, 1991, p. 234-254.
Introduccions, prefacis, etc.:
Casals, Glòria. «Introducció». Cartes del desig, de Joan Maragall i Clara Noble. Edicions de la Ela
Geminada, 2011, p. 9-53.
Julià, Lluïsa. «Caterina Albert / Víctor Català». De foc i de sang, de Víctor Català. Club Editor, 2017,
p. 211-224.
S’evitaran sempre les sigles AA.VV. o DD.AA.:
Škrabec, Simona. «L’escut brillant de l’èpica. Faust de Goethe i El comte Arnau de Maragall». En el
batec del temps, d'Oriol Izquierdo et al., Institució de les Lletres Catalanes, 2012, p. 401-433.
262
Haidé, núm. 9, 2020, p. 259-263
Articles de revistes:
Anglada, Maria Àngels. «La princesa Nausica: d’Homer a Maragall». Auriga, núm. 5, abr.-set. 1992,
p. 2-3.
Moreta, Ignasi. «Enllà, de Maragall: invitació a una (re)lectura». Revista de Catalunya, núm. 215,
març 2006, p. 3-6.
Documentació d’arxiu:
Fons personal de Joan Maragall i Gorina, ca. 1880-1911. Biblioteca de Catalunya.
Carta autògrafa de D. Perés a Joan Maragall, 10 des. 1909. Fons personal de Joan Maragall i
Gorina, ca. 1880-1911. Biblioteca de Catalunya, mrgll-Mss. 3-73-12, mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/
epistolari/id/5448. Consulta: 10 feb. 2018.

Documentació digital:
Viñolas Esteva, Josep Maria. Devoció a la Mare de Déu de Núria. 2013, algunsgoigs.blogspot.
com/2013/08/devocio-la-mare-de-deu-de-nuria.html. Consulta: 25 març 2019.
Puppo, Ronald. «Joan Maragall: moments d’il·luminació en les vivències clau individual i col·lectiva».
Anuari Verdaguer, núm. 26, abr.-set. 2018, p. 139-146, www.raco.cat/index.php/AnuariVerdaguer/
article/view/348611/439848. Consulta: 13 ago. 2020.
263
Haidé, núm. 9, 2020, p. 265
Summary
Cal, doncs, que li diga quant li estimo la comunicació, l’amistat que em concedeix? Francesco
Ardolino, p. 5
So, do I need to tell you how much I love the communication, the friendship you give me? Francesco
Ardolino, p. 7
Dossier
Presentation. Gemma Bartolí Masons i Maria Planellas Saumell, p. 11

“The Image of your being can sublimate life”. Feminine representations in the poetry of Alexandre
de Riquer and Joan Maragall. Maria Planellas Saumell, p. 13
Carme Karr, the ideal of a life (1904-1911). Lluïsa Julià, p. 31
Dolors Monserdà – Joan Maragall: the novelist and the poet. M. Carme Mas, p. 51
Lluís Via and Joan Maragall, from apology to creation. Imma Farré i Vilalta, p. 85
Testimonis
Elies Plana’s edition of La vaca cega (The Blind Cow), translated into English by Ronald Puppo.
Roser Pintó Fàbregas, p. 115
Searching for my Joan Maragall. Raquel Santanera, p. 125
Vària
Painter and poet. Maragall – Picasso: an alliance. Susanna Rafart, p. 131

In the light of intertextuality: Maragall, passeur of French literature. Mònica Güell, p. 151
On the relationship individual/society in Màrius Torres: towards a Maragallian influence. Laia Suades
Juncadella, p. 169
Casa Museu
Palau Foundation: the dream of an incorruptible poet . Anna Maluquer, p. 189
El llibre ideal
Joan Maragall’s books edited by L’Avenç (II). Aitor Quiney, p. 207
Apèndix
Correspondence between Joan Maragall and Carme Karr. Ed. de Lluïsa Julià, p. 223
Rules for originals. 2nd version, p. 259
Summary, p. 265 265

El número 9 de la revista "Haidé. Estudis maragallians"
s'ha publicat el dia 28 de desembre de 2020.

222 PB

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

222 PB

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Estudis maragallians

Butlletí de l’Arxiu Joan Maragall

Joana Escobedo, Biblioteca de Catalunya

Gemma Bartolí, Universitat de Barcelona

Fotografies: Biblioteca de Cataluya. Unitat de Digitalització, excepte quan

Amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona

A la portada: reproducció de la matriu del segell de lacre de Joan Maragall

© dels textos: els autors sota llicència Creative Commons de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada

Presentació. Gemma Bartolí Masons i Maria Planellas Saumell, p. 11

El pintor i el poeta. Maragall-Picasso, una conjunció. Susanna Rafart, p. 131

Fundació Palau: el somni d'un poeta insubornable. Anna Maluquer, p. 189

Normes de presentació d'originals. Segona versió, p. 259

Cal, doncs, que li diga quant li estimo la

So, do I need to tell you how much I love the

Mànec de bastó, propietat

Gemma Bartolí Masons

Maria Planellas Saumell

MARIA PLANELLAS SAUMELL

«La imatge de ton ésser pot sublimar la vida».

Llavors, al deturar la mirada atrevida,

topava ton esguard d’aucelleta afligida;

la sang transparentava en ta pell ruborosa

i ta boca contreta amb actitud plorosa;

captaven los teus ulls clemència de bon cor,

i aixís, en lloc de forma, trobava mon amor.

És inevitable aquí pensar en els següents versos d’«Haidé»:

Mes llavors en la llum del seu mirar

i de ses galtes fortament rosades

i en l’onada del pit a l'alenar

i el repòs de ses formes tan amades,

retrob el ritme que creguí perdut

i mon esprit sempre s’hi reposa

com en una absoluta beatitud.

Llença’t, doncs, al carrer: si t’hi trobessa

te donaria un bes al mig dels llavis,

al davant de tothom, sense vergonya

de besar i ser besat, que avui n’és dia.

(«Les minves del gener»)

Mos llavis, dolços encar,

te van preguntar una cosa,

Del teu cap tot esbullat

cada bucle és una font

que sortint del pàl·lid front

deix ton rostre com velat.

En ton pit blavenc tremolen

que amb greu del bell cos s’escolen

com lo lliri, com la rosa,

fins als peus humitejada,

sembles nimfa al fons del bosc

mentre va tornant-se fosc.

Entrem al temple august encatifat de roses,

pugem les graus brunyides de marbre blau-venat,

passem les portes santes que s’obren mig descloses,

i avança’t rossegant ton vel purificat.

Del taronger que forma diademes en ton front

n’han de sentir enveja los tarongers del món!

Dormies, bona amiga, la testa coronada

per ton bell braç d’ivori amb la mà desplegada:

l’infant, sentint l’angoixa de la calor d’estiu,

la camisola enlaire, mostrava el cos joliu,

i aquella llum serena, deixava contornada

ta delicada forma de deua endormiscada.

Navego al teu costat com encantada,