L’activitat periodística de Jaume Vicens Vives

En 1980 Joaquim Molas recordava la gran influència que va exercir Jaume Vicens en tota una
generació d’estudiosos i destacava la “passió [amb què] devoràvem la Notícia de Catalunya o
la sèrie d’articles de Destino i, més endavant, de Serra d’Or”.1 La frase podia quedar com un
comentari aleatori, potser exagerat, però no era aquesta l’opinió de Josep Pla, que 10 any
abans, al 1970, parlava com la “vasta penetració social [de Vicens] el portà a escriure els
millors articles que s’escriviren en el país entre 1955 i 1960”. Uns articles que eren “magnífics,
que només es poden comparar amb els millors del senyor Maragall”.2 No per casualitat, Jordi
Rubió qualificava alguns d’ells com “trepidants”,3 i Albert Manent destacava que eren “de
vegades molt críptics per a el·ludir la censura” però que els “experts interpretaven i hi fruïen”.4

Jaume Vicens Vives: historiador, polític, editor, mestre de mestres..., és també periodista?
Certament la paraula pot resultar agosarada e inexacta. Potser fora millor parlar de Vicens
Vives “articulista” o “creador d’opinió”. El cas és que Vicens publicà gairebé dos centenars
d’articles a revistes i diaris dirigits al gran públic i tenien un efecte clar en la societat. Era això
simplement atzar? El mateix Pla, admirava de Vicens la facilitat “per establir diàleg amb molta
diversitat de posicions”5, i la premsa, sense dubte, podia ser un bon mitjà d’establir aquest
diàleg ampli i variat.6 Al llarg d’aquest centenari que enguany celebrem hi ha hagut nombroses
aproximacions al pensament i al llegat del reconegut historiador des de diferents perspectives.
A tot això cal afegir els nombrosos estudis i monografies que al llarg dels darrers anys s’han
dedicat a analitzar la figura i el missatge de Vicens.7 En tots ells, els diferents estudiosos han
recorregut sovint a alguns dels articles en premsa de Vicens per tal de completar, enfortir o
fonamentar el temes que han analitzat. En aquest sentit, resulta difícil poder dir alguna cosa
realment nova sobre la figura de l’insigne gironí.

Tot i així, són pocs els casos en què s’hagi parat l’atenció a les publicacions de Vicens en diaris i
revistes enteses com a unitat de sentit. Fer-ho segurament ens permetrà copsar millor la
importància que donà el reconegut historiador a la premsa com a mitjà de difondre al gran
públic uns coneixements i uns missatges que sovint podien estar vedats només als
intel·lectuals vinculats al món universitari i polític. Una lectura atenta d’aquests articles ens pot
aproximar a la figura de Vicens des d’una altra perspectiva, del que manifestava ell de sí
mateix, amb un llenguatge més proper i amical, defugint de l’estil retòric i neutre dels llibres
acadèmics. Molt significativament, pocs mesos després de la seva mort, Alexandre Cirici,
afirmava amb tot seguretat que “quan un voldrà veure la direcció profunda de la seva
personalitat haurà de llegir abans que res, amb cura els últims articles que publicà a Serra d’Or

1
Molas, Joaquim, “L’ofici com a objecti de reflexió, L’Avenç, n.29, juliol-agost de 1980.
2
Pla, Josep, Homenots. Segona sèrie, Edicions Destino, Barcelona, 1970, pp. 116 i 124.
3
Rubió, Jordi, “El mestre enemic del sucedani” Serra d’Or, novembre de 1960, p.4
4
Manent, Albert, El Molí de l’ombra: dietari polític i retrats 1946-1975, Edicions 62, Barcelona, 1986, p.
199.
5
Pla, Josep, Homenots…, p. 124.
6
Una ullada a les persones amb que tingué correspondència al llarg de la seva vida mostra aquesta
amplitud de mires: des de l’Abat Escarré fins a Josep Tarradellas, des de sectors del Règim com
Florentino Pérez Embid i el grup d’Arbor fins la dissidència catalanista interna com Albert Manent, Josep
Benet o el mateix Jordi Pujol.
7
Entre les aportacions més conegudes vegeu: Josep Maria Muñoz, Jaume Vicens i Vives, una biografia
inteletual, Edicions 62, Barcelona, 1997; Batllori M, i Giralt, E. (ed.), Obra Dispersa, 2 vols. Vicens Vives
ed., Barcelona, 1967 (d’ara en endavant OD); el dossier recollit a les revistes Avenç, (n.29, Barcelona,
1980), Serra d’Or (novembre de 1960 i maig de 2010) i Destino (1960, n.1195); Clarà, J., Cornella, P.,
Marina, F. i Simon, A., Epistolari de Jaume Vicens, 2 vols, Cercle d’Estudis Històrics i socials de Girona,
Girona, 1994 (d’ara en endavant Epistolari...); Muñoz, Josep M. (ed.) 1910-1960. Àlbum Jaume Vicens
Vives, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2010.

1
de cara a la nova generació”.8 En quina mesura la lectura dels articles ens poden il·lustrar el
pensament i l’obra de Vicens? És possible descobrir en aquests articles, analitzats en el seu
conjunt, alguns trets de la seva personalitat, de la seva vida i de les seves preocupacions? Quin
origen tenen alguns del temes que plantejà als seus articles? Hi ha una relació entre vida, obra,
epistolari i articles? Eren les seves col·laboracions en la premsa part d’un projecte més ampli?

En 1949 Enric Bagué parlava de la “magnífica tribuna” que suposaven els articles de Vicens a
Destino per “cridar l’atenció sobre les coses d’interés”.9 Per les mateixes dates, Rubió Balaguer
agraïa una ressenya de Vicens a un llibre seu ja que “ens uneix un mateix ideal de treball i jo
tinc posada molta fe en l’eficàcia del seu ensenyament”.10 En 1952 Joaquim Carreras Artau
confessava a Vicens que li havia “impressionat” un article sobre la relació entre Catalunya i
Espanya, i un dia després, Albert Manent el felicitava per ser un article “excel·lent,
habilíssim”.11 L’efecte social de molts dels textos publicats a la premsa sembla indubtable. Al
llarg de la seva vida, Vicens escrigué gairebé en una desena de diaris i revistes diferents, des
dels coneguts articles de Destino fins a Serra d’Or passant per La Vanguardia, Diari de
Barcelona, La humanitat, etc. Era casualitat? A què responia aquesta varietat? Certament fer
un estudi detallat de totes les seves publicacions en premsa és una tasca que depassa els límits
d’aquest article, però sí que ens podem plantejar unes primeres idees per a que siguin altres
persones les que agafin el testimoni. A aquesta fi es dediquen les següents línies.

Les publicacions en premsa

A l’hora d’aproximar-nos a les publicacions en premsa, potser un primer punt seria fixar el
nombre d’articles de què estem parlant. Per fer el nostre estudi ens hem basat en aquells
textos que es van publicar en diaris o revistes dirigides a un públic generalista, la qual cosa
exclou tots els articles i estudis publicats a revistes especialitzades. Hem partit dels recollits als
dos volums d’Obra Dispersa, però afegint-hi alguns articles que s’havien omès en aquesta
obra. En concret: un article que publicà Vicens el 1936 (“Formació, valor i concepte del mot
Espanya en la Catalunya decadent”, Víctors, III.1936.), un altre el 1939 (“Teoría del Espacio
Vital)”, Destino, 15.VII.1939) i finalment un de 1951 (“Análisis de los revolucionarios”, Destino,
28.I.1951). Tots ells van ser signats per Vicens Vives i pensem que responen fidelment al seu
pensament.12 Estem conformes amb el plantejament de Miquel Batllori i Emili Giralt de no
considerar com a pròpiament vicencians els articles que va signar anònimament o amb el
pseudònim Lorenzo Guillen a Destino entre 1939 i 1943 ja que les circumstàncies polítiques del
moment forçaren una orientació concreta dels articles que fa que “nos dan sólo una visión
muy mutilada de su propio pensamiento.”13 Tampoc hem quantificat en aquest estudi aquells
articles que restaren inèdits.
Dit això, potser ja és el moment de començar a parlar de xifres. En total Vicens publicà 191
articles en premsa, entenent aquest terme com una simplificació que vol encabir tant diaris
com revistes no especialitzades, i que en principi es dirigien al gran públic. Aquesta xifra caldria
8
Ciric-pellicer, Alexandre, “El meu Jaume Vicens”, Serra d’Or, novembre de 1960, p. 11.
9
Citat per Josep Maria Muñoz, Jaume Vicens i Vives..., p. 180.
10
Idem.
11
Les dues cites han estat recollides per Muñoz, Josep M. (ed.) 1910-1960..., pp. 157-158.
12
Tot i el caràcter nacionalista del primer article, la qual cosa podria fer pensar que no és fidel al
pensament vicencià, cal valorar que va ser escrit al març de 1936, quan encara la Guerra Civil no havia
començat, i és un text anterior a “L’esdevenidor de la Història de Catalunya” (maig de 1936). Pel que fa
al segon, seria lícit pensar que Vicens el va escriure per tal de guanyar-se el favor del règim, ja que
indirectament pot ser una defensa de la política alemanya de Hitler i perquè va ser publicat a Destino,
revista que en aquells moments tenia un marcat to franquista. Però cal tenir present que el tema
plantejat en ell és la geopolítica i que la data de la publicació és anterior a l’inici de l’expedient de
depuració (25 d’agost). El darrer article és un oblit dels editors de l’Obra Dispersa.
13
OD, vol. I, p. 586.

2
augmentar-la a 220 si comptem els 29 articles de Destino amb pseudònim Lorenzo Guillen o
anònims. El següent gràfic recull la seva distribució temporal.

Articles per any

60
50
40
30
20
10
0

1952
1935
1936
1937
1938
1939
1940
1941
1942
1943
1944
1945
1946
1947
1948
1949
1950
1951

1953
1954
1955
1956
1957
1958
1959
1960
La primera cosa que es manifesta amb contundència és que la major part del seus articles van
ser publicats entre 1948 i 1950 (130 articles), el que suposa el 68% del total. Com és conegut
una part important dels articles d’aquests anys van ser publicats a Destino i eren especialment
de caràcter bibliogràfic. Ara bé, deixem aquest tema per més endavant i fixem la nostra
atenció en un altre aspecte: la relació entre vida i publicacions en premsa. Partint d’aquest
plantejament potser podem distingir com 4 etapes diferents: 1935-1946, que englobarien els
anys justament anteriors i posteriors a la guerra civil; 1947-1951, que es caracteritzarien per
les preocupacions fonamentals de Vicens en tornar a la càtedra universitària, el període 1952-
1955 en què Vicens s’implicà en els debats sobre l’identitat espanyola i el problema de la
burgesia catalana i, finalment, el període 1955-1960 que seria la seva maduresa com a
escriptor.

1935-1946. Abans i després de la Guerra Civil.

Les primeres publicacions en premsa de Vicens es produïren l’any 1935 arran del conegut
conflicte que tingué amb Rovira i Virgili pel futur de la Història de Catalunya.14 L’enfrontament
i l’aparició en públic no era casualitat. Vicens acabava ser nomenat catedràtic numerari
d’institut, després de ser ajudant de la secció d’Història de la Facultat de Filosofia i Lletres de
Barcelona. A l’agost de 1935 es publicava un article seu a EUC (el detonant de l’enfrontament
amb Rovira) i l’any següent defensava la seva tesi doctoral alhora que era nomenat professor
adscrits al Seminari d’Historia de Catalunya de UAB. És un Vicens que acaba de sortir a
l’escenari acadèmic, que parla des de qui sap que té una certa seguretat professional i
econòmica, i per això no te por de posar ja en marxa els seus ideals sobre què ha de ser i cap a
on a d’anar la història. Publica en premsa per fer ressò de les seves idees i els seus objectius.
Els articles d’aquests anys, tots referits al segle XV però amb una clara incidència per
l’actualitat, ho palesen. El darrer d’ells, “L'esdevenidor de la història de Catalunya” (La
Publicitat, maig de 1936) és ben il·lustratiu del seu agosarament i de les seves intencions. Allà
ja plantejava alguns dels seus ideals. Com ell mateix va manifestar anys més tard, alguns dels

14
Sobre el conflicte vegeu l’explicació que dona Ramon d’Abadal a d’OD, vol. I, pp. IV-VIII. També
Muñoz, J.M., Jaume Vicens i Vives..., p. 54-64.

3
seus escrits d’aquells anys eren una manifestació de la “reacción apasionada de una nueva
generación universitaria ante el impacto espiritual y técnico de la que le había precedido”.15
Ens trobem amb un jove historiador, ple d’ideals i desitjós d’influir en el seu món.
Després vingué la Guerra Civil i la purga política. El 1939 era cessat com a professor de la
Universitat Autònoma i començava la seva depuració; al 1943 enviat a Baeza, i exclòs de les
oposicions de professor universitari a Granada i Sevilla. La història de les dificultats que passà
ens és ben coneguda i no cal entrar-hi en detall.16 No és estrany que en aquestes
circumstàncies d’inseguretat personal, renunciï als seus grans projectes i procuri guanyar-se el
favor del Règim. Són els anys en que va fundar l’editorial Teide (1942), dels llibres de difusió
històrica (Rumbos oceànicos, 1946) dels estudis sobre geopolítica (España. Geopolítica del
Estado y del Imperio, 1940) i d’aprofundir en algunes línies de recerca poc conflictives amb els
idearis del Règim (Història de los remensas, 1945). Les publicacions en premsa d’aquest
període estan en plena sintonia amb aquestes preocupacions. La sèrie de Destino de 1940,
amb el pseudònim de Lorenzo Guillén, cal entendre’ls més com una manera de guanyar-se el
favor del règim que no pas la defensa d’unes idees o la realització d’uns projectes. Només en
comptats casos signarà amb el seu nom, i això serà per fer estudis més de caire històric que
ajudin a entendre alguns del conflictes militars del moment, com ara l’invasió d’Anglaterra, les
batalles als Paísos Baixos, o les vinculacions entre Església i Imperi.17 D’altra banda, les
col·laboracions que va fer l’any 1943 amb el Diario de Barcelona per commemorar el
descobriment d’Amèrica, cal veure’ls en sintonia amb la publicació, uns anys després, de
Rumbos oceánicos. Una mirada de conjunt, ens mostra que els articles d’aquests anys tenen
una clara vessant de difusió del coneixement, dirigits al gran públic, amb una voluntat d’ajudar
a entendre el present, però sense cap pretensió de produir un canvi. La seva relació amb el
règim no permetia assumir riscos ni endegar cap projecte reformador.

1947-1951. Des de la càtedra universitària

La situació canvià el 1947, quan es nomenat catedràtic d’Història a la Universitat de Saragossa i

col·laborador de l’Instituto Jerónimo Zurita. Al març de l’any següent, aconseguia la plaça a la
Universitat de Barcelona. Finalment tenia l’estabilitat professional i econòmica desitjada, i era
des d’aquest lloc que podia començar a dur a terme alguns del seus projectes. En aquest sentit
no és casualitat que en poc menys d’un mes des de la seva arribada a Barcelona, comenci la
coneguda i fructífera col·laboració amb Destino, la qual es perllongà fins a principis de 1951.
Sobre la relació entre Vicens Vives i Destino, se n’ha parlat molt i difícilment podrem dir aquí
alguna cosa nova.18 Entre abril de 1948 i març de 1951 va publicar 136 articles a la secció
“Cultura i Erudición”, només interromputs per les seves estades a Itàlia (abril de 1949) i París
(agost de 1950). La gran majoria d’ells eren ressenyes de llibres, amb una gran varietat
temàtica, tant cronològica (des de prehistòria fins a història contemporània) com temàtica
(des d’estudis sobre la història d’Olot fins a anàlisis sobre la crisi de l’Estat Xinès, passant pels
problemes d’identitat europea). Però tota aquesta col·laboració tenia un objectiu ben definit.
En 1952, Vicens parlava de “mi puesto de vigía en la sección “Cultura y Erudición”, per referir-
se a les seves col·laboracions Destino.19 Perquè realment era així. Vicens considerava com a
missió seva fer-se ressò del progrés que s’estava fent en el camp de la història. Per això, com
deia ell mateix respecte a una monografia sobre la història de la Garriga, “nosotros, que hemos
acudido precisamente a estas columnas para hacernos eco, con primerísimo lugar, de tales

15
“Alrededor de la Historia de España de F. Soldevila”, OD, vol. II, p. 210.
16
Muñoz, Josep M, Jaume Vicens i Vives..., pp.128-132.
17
OD, vol. II, pp.409 i ss.
18
Luján, Néstor, “La passió per comprendre. Jaume Vicens al setmanari Destino”, dins Avenç, n.129, pp.
34-35; Muñoz J. M., Jaume Vicens i Vives..., pp. 178-183.
19
“Expectativa Castellana ante Cataluña”, OD, vol I, p. 454.

4
progresos, saludamos alborozados este movimiento”.20 La idea no era nova, i de fet ja l’havia
plantejat uns mesos abans, al juny de 1949, quan en ressenyar un llibre d’un autor canadenc,
Vicens s’autodefinia com d’aquells que “que perseveramos aquí en el propósito de de
encauzar a las jóvenes promociones universitarias hacia las metas [históricas] que ejemplariza
Mr. Setton”.21 La seva actitud es dirigia a difondre el coneixement, no per aprofitar-se de la
situació en benefici propi. Bé ho palesa el fet que en 1950 es disculpi per parlar per primera
vegada d’una iniciativa seva: “séanos permitido después de cerca de dos años de reseñar
iniciativas ajenas y de criticar libros eruditos, (…) referirnos a una nueva institución en cuyo
desarrollo hemos puesto nuestras mejores esperanzas”.22 Vicens va arribar a fruir realment
d’aquest textos, i en algunes ocasions no podrà evitar fer broma de si mateix. En 1949 parlava
de que “No siempre hemos de referirnos desde estas columnas a obras escritas por sesudos
varones”,23 o acabava un article dient als lectors que “Si les hemos sometido a tamaña tortura
sea en gracias a los méritos de esta miscelánea, en su lectura, hallarán grata compensación”.24

Es pot criticar a Vicens que gairebé totes les obres que va ressenyar tinguessin un to laudatori,
la qual cosa potser podria treure valor al seu contingut. Seria un judici injust. El mateix Vicens,
aprofitant la commemoració el primer any de la seva col·laboració, explicava la seva manera
de procedir: “he rehuido referirme a aquellas obras que habría sido preciso fustigar por su
escasa consistencia técnica, su tremenda vulgaridad o su desconcierto ideológico. Creo que la
misión del crítico se reduce a ponderar lo bueno que se produce, en particular aquello que por
su calidad intrínseca, a veces oculta, podría pasar inadvertido del gran público”.25 En el fons, el
significat profund de molts d’aquests textos de Destino cal veure’l sota una altra clau: la
renovació de la historiografia catalana, i per extensió espanyola. En aquest sentit els seus
articles de Destino no eren si no una manifestació més d’un projecte ampli, que ja estava
plantejat en 1936 quan parlava de “l’Esdevenidor de la història de Catalunya”. Allà criticava
amb duresa les obres de síntesi i de divulgació perquè faltaven molts estudis concrets per
poder bastir el nou edifici. Per això reclamava “treballs metòdics i de resultats generals i
suggestius. Davant la tasca immensa a acomplir, una solució: l’estudi intens d’un període en
tots els seus aspectes: político-militar, constitucional, económico-social, religiós”.26 Una ullada
general al tipus de llibres ressenyats a Destino, confirma aquestes impressions i ens mostra
com recollí monografies sobre la Garriga, Menorca, Olot, Igualada, Màlaga, Fernando Poo,
Vilabertran, Martorell o Salomó, sense deixar de banda els importants estudis història
d’Espanya, Europa, Rússia, Amèrica o fins i tot Xina.27

Però no tots els articles que va publicar aquests anys fan referència a ressenyes
bibliogràfiques. En la preocupació per modernitzar la història anava implícita la necessitat de
plantejar una nova concepció més comprensiva i honesta del que era España. La seva ploma
no podia se aliena als grans debats de finals dels anys quaranta sobre la identitat espanyola.
Sense ànim de fer un anàlisi detallat de tots d’ells pot servir de mostra el cas de l’article “La
generación del 98” publicat a Destino al novembre de 1949. Vicens intentava explicar què
havia volgut dir amb una expressió que ell mateix havia escrit de manera intuïtiva en un article
anterior i que havia tingut una “insospechada difusión” i “buena acogida”.28 El referit article
havia estat publicat al maig de 1949, duia per títol “La España del siglo XVII”, i en ell ressenyava

20
“Historia de la Garriga”, OD, vol. I ., p. 420.
21
“Mr. Setton y los catalanes en Atenas”, OD, vol. I, p. 393.
22
“El Centro de Estudios Históricos Internacionales”, OD. Vol. II, p. 452.
23
“Cartas amorosas de Enrique VIII”, OD, vol. II, p. 445.
24
“Varia histórica igualadina”, OD. Vol. I, p. 442.
25
“La cultura catalana del cuatrocientos”, OD, vol. I., p. 390.
26
“L’esdevenidor de la Història de Catalunya”, ibid, p. 351.
27
Totes elles es poden trobar a OD, vols. I i II.
28
“La generación del cuarenta y ocho”, OD, vol. II, p. 179.

5
un llibre de Vicente Palacio Atard “Derrota, agotamiento, decadencia en la España del siglo
XVII”. Vicens lloava el llibre per l’esforç que feia per analitzar el passat sense por a reconèixer
errades, de manera que “ilustrados con las enseñanzas del pasado registremos en nuestras
cartas de navegar los escollos en que naufragaron nuestros antepasados; sólo de esta manera
podremos evitarlos nosotros”. Per Vicens Vicente Palacio pertanyia a “La generación del 1948,
la del centenario de la paz de Westfalia y de la revolución democrática de 1848”, era una
persona “joven, de una juventud que ha dejado de ser prometedora para convertirse en
fecunda realidad”.29 Sense voler-ho, Vicens entroncava directament amb el debat que Calvo
Serer havia obert el 1947 en una article publicat a Arbor amb el títol de “Una nueva generación
espanyola”.30 El tema és molt interessant i ha estat ben estudiat per Sara Prades.31 A grans
trets, podem resumir-ho dient que la voluntat d’aquest grup d’historiadors, alguns dels quals
eren membres de l’Opus Dei, era crear una nova història d’Espanya, allunyada de les
tendències pro germanòfiles, integradora, que busqués la seva identitat en el cristianisme i en
la necessitat d’actuar en Europa. L’oportuna frase de Vicens i la lloança que feia de l’obra
Vicente Palacio, va provocar que aquest grup veiés en l’historiador català un possible aliat a la
seva causa. És en aquest sentit que Florentino Pérez Embid va publicar al juny del mateix any
un article a titulat molt significativament: “1648, 1848, 1898, 1948”,32 i en el que
desenvolupava les tesis de Vicens a la “La España del siglo XVII”.

El coneixement d’aquest grup entusiasmà Vicens, que a l’abril de 1949, havia cridat l’atenció
sobre la seva gran sensibilitat per la qüestió catalana en el conegut article “Lo catalán en la
revistar Arbor”.33 Un més després ressenyava el llibre de Vicente Palacio, i al novembre
escrivia el referit “La generación del cuarenta y ocho”, que tenia l’objectiu d’aclarir les seves
idees al respecte. Vicens lloava les objectius d’aquesta “generació”, ja que estava fent un
“profundo y desinteresado análisis que ha hecho jamás España para comprenderse así misma”,
i per aquesta raó “La generación del 48 no puede desaprovechar la gran oportunidad histórica
que ofrecerá a su patria”.34 Les relacions entre ells es feren progressivament més intenses,
com ho demostra l’intercanvi espistolar,35 i abraçaren altres temes, com ara la el suport a
iniciatives (El CEHI) o la qüestió europea. En aquest sentit, cal entendre, per exemple, l’article
“Europa, el tercer camino”, publicat a l’abril de 1950, en què Vicens, seguint alguns
plantejament de Röpke, defensava la validesa de les idees cristianes com la tercera via davant
la disjuntiva entre capitalisme i comunisme,36 precisament els mateixos plantejaments del grup
d’Arbor. Molt significativament, aquest article era un dels retalls de premsa conservats a l’arxiu
Calvo Serer de AGUN, prova ben evident del ressò que tenia Vicens en alguns sectors de
Madrid.37

1952-1955. Els problemes d’Espanya i de la burgesia

29
“La España del siglo XVII”, OD, vol. II, p. 174.
30
Calvo Serer, Rafael, “Una nueva generación Española”, Arbor, 24, Madrid, 1947, pp. 333-348.
31
Prades Plaza, Sara, “España sin problema. El discurso nacionalista de la generación de 1948” en IX
Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Ayeres en discusión Temas claves de Historia
Contemporánea hoy, Murcia, septiembre de 2008.
32
Pérez Embid, Florentino “1648, 1848, 1898, 1948”, Arriba, 10 de juny de 1949.
33
“Lo catalán en la revistar Arbor”, OD, vol.I, p. 389.
34
“La generación del cuarenta y ocho”, OD, vol. II, p. 180.
35
No és casualitat que la primera correspondencia entre Rafael Calvo Serer i Vicens recollida a
Espistolari, vol II, tingui data de 27 de novembre de 1949, poc després de l’article “La generación del
cuarenta y ocho” Espistolari, vol. II, p. 129. Aquesta correspondència també es va mantenir amb
Florentino Pérez Embid. Cfr. també Sara Prades, “España…”,p. 13.
36
“Europa, el tercer caminio”, OD, vol. II., p. 462-464.
37
Cfr. Sara Prades,…, p. 13.

6
A banda d’aquests temes de política espanyola, Vicens també va interrompre les seves
ressenyes bibliogràfiques per tractar altres qüestions ben vinculades al present que
l’envoltava, com ara la necessitat d’actualitzar i revitalitzar alguns arxius (el de protocols, el
diocesà, de Nàpols, etc.), l’oblit per les runes de la ciutat d’Àger, o comentar una exposició de
numismàtica.38 Tot plegat ens mostra un Vicens ben vinculat al seu temps que utilitzava la
premsa per millorar-lo. Com deia Enric Bagué a Vicens, els seus articles s’havien convertit en
una “magnífica tribuna per cridar l’atenció sobre les coses d’interès”.39 Però la veritat és que
això no sempre va ser així. A partir de març de 1951 Vicens abandona les col·laboracions
habituals a la revista. Tot sembla apuntar que va decidir dur les seves forces cap a altres
objectius. D’aquesta manera, els seus articles a Destino tindran un to diferent, la qual cosa
canviarà el tipus d’incidència. En 1954 Vicens mateix ho manifestava a Ferrater Mora: Destino
“no és la meva tribuna, però tanmateix una tribuna”.40 En 1949 havia fundat el Centre
d’Estudis Històrics Internacionals, en 1950 era nomenat cap de la secció barcelonina de
l’Institut Jerónimo Zurita, alhora que publicava Tratado General de Geopolítica; en 1951
iniciava la revista Estudios de Historia Moderna i viatjava a França i Itàlia; en 1952 publicava
Aproximación a la Historia de España i Fernando el Católico. En fi, en 1953 apareixia el primer
número de l’Índice Histórico Español. Aquesta revista, era la continuadora de la tasca que havia
dut a terme Vicens a Destino entre els anys 1948-1951: la ressenya de llibres d’actualitat i
d’interés. És precisament per aquesta raó que Vicens considera que es pot dedicar a altres
objectius. Aprofitant “la tribuna” que tenia a Destino, centrarà la seva atenció en nous
problemes: la historografia, i molt especialment la qüestió de la relació entre Catalunya-
Espanya, aprofitant les relacions creixents amb els amics que al llarg de 1949 havia fet a
Madrid. Així, el 26 d’octubre de 1951, escrivia a Florentino Pérez Embid: “Estimo que ha
llegado el momento psicológico para actuar a fondo. No te negaré la responsabilidad que
todos estamos contrayendo en esta hora y muy gustoso aceptaré la parte que me corresponde
para soslayar para siempre un problema que no debía haber existido”.41

La història de la relació que tingué Vicens amb el grup de la revista Arbor i els membres del
ministeri d’Informació és ben coneguda i ha estat prou estudiada.42 Vicens va veure en ells una
porta oberta per canviar la situació de l’estat espanyol i crear una nova situació que enfortís
els vincles i respectés les diferències. Paral·lelament, també a Madrid, sorgí un altre grup
entorn a la revista “Escorial” i els congressos de poesia de Segovia i Salamanca de 1952,43 que
competia amb els d’Arbor per erigir-se en els portaveus d’aquest canvi i líders del diàleg amb
Catalunya. El projecte de Vicens no funcionà, i com recorda Albert Manent, va ser precisament
amb els de l’Escorial “i no amb els d’Arbor, que els intel·lectuals catalans, amb Riba com a

38
Sobre els arxius vegeu: “La historia a través de los protocoles notariales” (febrer de 1949), “El archivo
diocesano de Barcelona” (agost de 1949) “Historia de la Corona de Aragón en la colección Salazar”
(desembre de 1949) o “Destrucción y construcción del archivo de Nápoles” (març de 1950). Respecte als
altres temes, poden ser orientatius “Ager y sus ruinas” (setembre 1950) “El gabinete numismático de
Cataluña” (maig 1949). Tots ells es troben recollits a OD, vol. I i II.
39
Citat per Muñoz, Josep M. Jaume Vicens i Vives..., p 181
40
Epistolari, vol. I., p. 75
41
Epistolari…, vol. II, p. 315
42
Manent, Albert, El molí..., p. 198-199; Riquer, Borja de “Avanpròleg” dins Vicens Vives, Jaume, Notícia
de Catalunya, Editorial Vicens Vives, Barcelona, 2010, pp. 6-9; Muñoz, J. M., Jaume Vicens i Vives..., pp.
273-277. Sobre la revistar Arbor, vegeu Pérez Embid, Florentino “Breve Historia de la revista Arbor”, dins
Arbor, n.75, Madrid, 1952, pp. 305-316.
43
Sobre aquests congressos vegeu Amat, Jordi, Las voces del diàlogo. Poesía y política en el medio siglo,
Península, Barcelona, 2007. Pel que fa al congrès de Salamanca vegeu Rafael Santos Torreolla. En los
márgenes de la política y el arte. Comisiarios Elvira Maluquer i Jaume Vidal, Fundación Salamanca
Ciudad de Cultura, 2004. Una explicació senzilla es pot trobar també a Manent, Albert, La represa,
memòria personal, crònica d’una generació, 1946-1956, edicions 62, Barcelona, 2008, pp. 168-175.

7
definidor, van establir un pont de diàleg i van obrir una expectativa de represa”.44 Tot i així
sembla bastant clar, que Vicens va decidir utilitzar la seva “tribuna” a Destino, com el mitjà
adient per tal de fixar aquest pont de trobada amb Espanya. En aquest sentit és significatiu que
dels setze articles publicats per Vicens entre 1952 i 1953 vuit facin referència a la relació entre
Catalunya i España. Si a l’octubre de 1951 escrivia les paraules que hem recollit a Pérez Embid,
al juliol de 1952 publicava un elogiós article sobre l’obra de Rafael Calvo Serer Teoría de la
Restauración. L’article, molt significativament, començava amb una declaració d’intencions:
“No podemos sentirnos ajenos, nosotros los hombres medioseculares, a lo que sucede en
nuestro,”45 en clara al·lusió al paper que podia fer Catalunya en la direcció de l’Estat Espanyol.
Poques setmanes després Vicens publicava “Expectativa castellana ante Cataluña” i “Sobre
Barcelona y su cultura”. Aquest darrer, com escrivia a Pérez Embid “causará un gran bien,
aunque tiemblen algunas barrigas”.46 Al llarg dels mesos següents, i fins a l’octubre de 1953
anaren sorgint els diferents articles que composen aquesta coneguda polèmica.47 La publicació
de tots aquests articles cal emmarcar-la en el context de l’enfrontament dels dos mencionats
sector que volien monopolitzar el diàleg Catalunya-Espanya, un enfrontament que també es va
canalitzar en l’enfrontament entre Destino i Revista i en el que Vicens hi tingué un paper
destacat.48 Vicens, de fet, no va ser aliè a aquest enfrontament.49
En aquest sentit no era cap casualitat que Aproximación a la Història d’Espanya aparegués a la
tardor de 1952, poc abans de l’article “Píos deseos y garantías morales” (27 de desembre de
1952), el qual causà un rebombori no petit i que Albert Manent recorda com va ser “molt
comentat”.50 Aproximación, escrivia Felipe Ruiz Martín a Vicens a l’octubre, era una peça clau
en aquest projecte personal de Vicens per tal d’aproximar Catalunya i Espanya: “Es muy hábil
la exposición y resuelta y decidida. Quien sepa leer entre líneas entenderá el problema cuya
solución (?) nos ha correspondido a la generación actual, a la cual debemos aportar nuestra
importante contribución.”51 Per això no era tampoc casualitat, que al gener de 1954 publiqués
a Destino, una ressenya sobre Historia de España, de Ferran Soldevila. Vicens lloa l’obra
perquè posava els fonaments per a que “algún día nos acercaremos unos y otros al comú
44
Manent, Albert, El Molí... p. 199. La correspondència de Vicens amb Pèrez Embid, posa de manifest la
competivitat que va sorgir entre els dos grups. Vegeu Clara, J, Epistolari…, vol. II, pp. 319, 320 i 323.
45
“De la revolución a la restauración” OD, vol. II, p. 197 i 200. En una carta a Pérez Embid, comentava
que l’article en qüestió demanava “una actuación mancomunada desde ahí y desde aquí”, i es queixava
de que “para superar los valladares de la censura haya tenido que recurrir a continuos eufemismos”.
Epistolari…, vol. II, p. 318
46
Epistolari…, vol. II, p. 320
47
En concret: “Una generación heroica”, “Píos deseos y garantías morales”, “Andalucía y Cataluña”,
“Comprensivos y excluyentes”, “Prudente optimismo” y “Vínculos fraternos”
48
Sobre aquest debat és molt aclaridor l’estudi de José Carlos Mainer Baqué, “Los primeros años de
"Revista" (1952-1955): diálogo desde Barcelona”, dins Jean-Michel Desvois (coord.). Prensa, impresos,
lectura en el mundo hispánico contemporáneo : homenaje a Jean-François Botrel, PILAR-Presses
Universitaires de Bordeaux, Bordeaux, 2005, pp. 405-422.
49
Sense entrar en detall en la polèmica, cal valorar com a l’abril de 1952 Dionisio Riudrejo plantejava els
intents de relació Catalunya-Espanya en un conegut article titulat “Excluyentes y compresivos” (Revista,
17 d’abril de 1952), on plantejava que el grup d’Arbor, incloent Vicens, serien els “Excluyentes”, mentre
que el de Pedro Laín Entralgo i ell mateix serien “comprensivos” (Manent, Albert, El Molí..., p. 199). Un
any després, el 28 de març, Vicens qüestionava la tesis de Riudrejo en un article publicat a Destino, que
molt significativament titulava “comprensivos y excluyentes”. Era un clar atac al grup que s’havia reunit
en els congressos de poesia i que tenia veu a Revista. Vicens intentava superar aquestes falses
“etiquetes” per acabar reclamant un gest des de Madrid: “para remachar nuestra comprensivista
actitud, celebraríamos que de vez en cuando se nos alargar la mano con un presente positivo y
satisfactorio; sobre todo eficiente (...) sólo para convencer a la generación que espera ansiosa algún
gesto comprensivo (...) de que no existen abismos insoldables”( OD, vol. II, p. 207).
50
Manent, Albert, El Molí..., p. 199.
51
Muñoz, J. M., 1910-1960…, p. 111.

8
disfrute de la verdad”.52 El paper que la premsa tingué en aquest projecte de Vicens és evident
i potser no val la pena d’aprofundir més.
Però Vicens no només va parlar d’això. Aquests anys van ser els anys del V Congrés d’Aragó,
del Centenari del Ferran el Catòlic, del Congrés d’Història del Risorgimento a Mantua, del
Premi Ferran el Catòlic de la Diputació de Saragossa. Per això és lògic que aquest Vicens de
somnis grans, se li fes petita la plataforma de Destino només per ressenyar llibres. Es percep
que aquests anys estava ben decidit a l’utilitzar-la per parlar del que el preocupava, per criticar
i lloar les millores de la historiografia catalana i espanyola o plantejar les necessitats de la nova
Europa. En aquest sentit, els seus articles són un ressò fidel de les seves noves preocupacions i
per això els utilitza com altaveu de l’estat actual de la història. Mostrava la seva esperança i a
l’hora la decepció pel desenvolupament del Centenari de Ferran II (“Estudio sobre los reyes
católicos” i “Centenarios frustrados”), exposava les seves impressions sobre el V congrés de la
Corona d’Aragó o sobre el d’història del Renaixement i Europa (“En torno a Trieste”), alhora
que en altres s’atrevia a reflexionar sobre la situació de la historiografia europea (“Nuevos
rumbos para la Historia”).
Tot plegat, en els anys 1951-1953 es mostra ben a les clares el canvi de plantejament que ha
fet Vicens a l’hora d’enfocar la seva activitat en la premsa. Ja no es tracta de fonamentar la
historiografia catalana i espanyola, ja no vol ser un “vigia” que assenyali un camí, sinó que es
tracta d’intervenir activament a la societat, influir en ella, denunciar allò que no va bé i allò
que es digne de lloança. Així, des de 1954 i fins a la seva mort el 1960 tindrà dues o tres
preocupacions principals: el paper de la burgesia catalana, la responsabilitat de l’historiador i
de la historiografia davant la societat. Aquests temes, que en el fons serien els extrems d’una
mateixa cadena, el portaren d’una banda aproximar-se a l’estudi de la Catalunya del segle XIX i
la psicologia col·lectiva dels catalans, i de l’altra a comprometre’s de manera cada vegada més
activa en la vida política del país. Són d’aquests anys alguns dels seus millors articles, aquells
que Josep Pla comparava amb els “millors de Maragall”. Definitivament, Vicens havia fet de la
premsa un instrument clau en la difusió dels seus projectes, cada vegada més agosarats. Aquí
potser és dels llocs on es veu amb més claredat com vida i obra anaven agafades de la ma.
És ben conegut que la qüestió de la burgesia catalana sorgí arran de l’article “Hacia una nueva
burguesía”, publicat a Destino el 30 d’octubre de 1954,53 i que finalitzava amb un conegut crit
d’esperança: “Hay una generación burguesa que apenas se asoma hoy a las puertas de la vida,
pero de la cual es el futuro. De sus ambiciones y de su desinterés, de su comprensión de los
demás elementos de la sociedad, de su nueva fe en el país, pueden y deben esperase muchas
cosas”.54 Aquest article era conseqüència final d’unes reflexions que Vicens portava madurant i
publicant en el seus articles des de 1952. Al setembre d’aquell any, paral·lelament al diàleg
Catalunya-Espanya que hem mencionat, Vicens ja es mostrava convençut en article que tots
els problemes de Catalunya “son fenómenos accidentales; quedarán desbordados por esa
minoría inteligente que, poco a poco, auténticamente, irá a la conquista de los puestos de
mando de la cultura barcelonesa”.55 L’afirmació no era banal. Per aquelles dates, ja s’estava
preparant la redacció de Notícia de Cartalunya que, com recorda Borja de Riquer, “s’adreçava,
bàsicament, a una minoria culta, a l’elit benestant”.56 La qüestió agafà cos al llarg dels mesos
següents. Pel novembre de 1952 en un altre article (“el proteccionismo catalán”), Vicens
criticava les opinions d’un altre historiador (Juan Velarde) sobre la política econòmica catalana

52
“Alrededor de la Historia de España de F. Soldevila” OD, vol. II, pp. 211-212.
53
El tema de la burgesia en Vicens ha estat molt estudiat. Només de manera aproximada vegeu els
articles de Riquer, Borja de “Revisar Vicens: una necessitat i un repte”, i Mascarell, Ferran “Cap a una
nova burgesia. Conversa amb Josep Benet i Carles Ferrer Salat” dins Avenç, 129, pp. 64-71 i 30-33
respectivament.
54
“Hacia una nueva burguesía”, OD, vol. II., pp, 503 i 505.
55
“Sobre Barcelona y su cultura”, OD, vol. I, p. 454
56
De Riquer, Borja, “Avantpròleg...” p. 15.

9
i, sense mossegar-se la llengua, concloïa que la solució del país estava en mans de la burgesia:
“Personas con directos intereses en el ámbito industrial y en la práctica económica tienen
ahora la palabra o la acción”.57
Aquest discurs no era casual, i de fet era la manifestació de la seva actuació per canviar la
situació del país. Com recordava Carles Ferrar Salat, ja des de 1949 es van iniciar reunions a
casa seva i a casa de Vicens entre alguns joves estudiants procedents de la burgesia catalana
amb diferents personalitats del moment com “Josep Benet, el Doctor Treuta, Maurici
Serrahima, en Pabón, Calvo Serer (...). Eren reunions entusiastes, plenes de plans”.58 L’any
següent, 1951, Ferrer Salat i Joan Mas Cantí, fundaven el Club Comodín (antecedent del Cercle
d’Economia), que ben aviat es relacionà amb Jaume Vicens Vives amb les reunions que ja
havien tingut abans amb Ferrer-Salat. Vicens s’implicà activament amb aquest grup i
s’il·lusionà profundament amb ells. Com recorda Joan Más, el paper de Vicens va ser decisiu
per al seu futur, ja que “Jaume Vicens va saber canalitzar en un projecte concret tot el
potencial que havia vist en el nostre grup (…) En poques paraules, es pot dir que amb Jaume
Vicens vam veure com podíem fer allò que ens proposàvem”.59 Les trobades i l’amistat de
Vicens amb aquests grup de joves universitaris inquiets pertanyents a la burgesia catalana
foren intensificant-se progressivament, de manera que a començaments de 1954 Vicens creia
albirar moments de canvi.60 La preocupació per revifar la burgesia catalana havia esdevingut
una de les seves grans preocupacions aquell any 1954. A l’abril de 1954 confessava a Ferrater
Mora: “Aquesta és una de les tasques més importants en què ara em trobo dedicat:
reconvertir a la burgesia cap a les seves posicions tradicionals del XIX”.61 Aquesta preocupació
es va manifestar en el seguit d’articles que publicà a Destino aquell any, dels darrers dels quals
era el referit “Hacia una nueva burguesía”.62
Els estudis de Vicens sobre la burgesia catalana ja han estat prou ben analitzats i no cal entrar
ara en detall.63 La seva preocupació seguí al llarg dels anys següents però el resultat no fou el
desitjat,64 com ho mostren alguns dels seus darrers articles publicats a Serra d’Or i a Destino.
Així, al gener de 1960, criticava en un article publicat a Serra d’Or “la migradesa d’horitzons i
l’actitud de comoditat indefinida de certs industrials panxacontents”,65 i uns mesos més tard, a
Destino, lloava a Maragall, per ser un autèntic “representante del pietismo pequeño burgués

57
“El proteccionismo catalán” OD, vol. I, p. 460.
58
Citat per Ferran Mascarell dins “Cap a una nova burgesia”, Avenç..., p. 33
59
Joan Màs Cantí, “El Club comodín” dins, DD.AA., El llarg camí cap a Europa ,50 anys del Cercle
d’Economia, Cercle d’Economia, Barcelona, 2008, pp. 96-97.
60
Ben il·lustratiu d’això era una breu missiva que escrivia a Josep Pla al març d’aquell any: “Amic Pla:
¿Què us vindria bé que pugéssim amb els (11 o 12) burgesos el 28 de març? (...) No sentiu el soroll de
sabres? Això es belluga, amic Pla, per un costat o altre haurà d’esclatar. Ja en parlarem”Epistolari, vol.
II, pp.331-332.
61
Epistolari, vol. I, p. 74.
62
“Sobre el problema de la decadencia económica de Cataluña en el siglo XV” (juliol), “Teoría de una
generación”(agost) i “Hacia una nueva burguesía” (noviembre).
63
Sobre aquest tema, vegeu de Riquer, Borja “Revisar Vicens: una necessitat i un repte”, Avenç, n.29,
pp. 64-71; Muñoz, Josep Jaume Vicens Vives…, p. 292-310.
64
En 1955 publicava un estudi sobre l’economia catalana al segle XV, en 1957 s’iniciava la seva Història
econòmica i social de Espanya i al 1958 sortia a la llum Industrials i polítics del segle XIX. No era pas
casualitat, que també fos aquest any 1958, el 16 d’octubre, quan pronunciés el conegut discurs “El
capitan de industria español en los últimos cien años”, que es considerat el tret de sortida del Cercle
d’Economia (López Burniol, Juan José, “Un llegat de Vicens Vives”, Avui, 27/03/10.). Com recorda Jordi
Pujol, ja a la primavera Vicens els havia confessat la seva convicció que “En l’actual situació de
Catalunya, vostès, pel que són i pel que representen, han d’assumir determinades responsabilitats, han
de produir reflexió que faci avançar el país” (Pujol, Jordi, “La Conferència de Vicens el 1958” dins,
DD.AA., El llarg camí cap a Europa,…pp. 120-122. La referència és a la p. 120.).
65
“La nova historia”, OD. Vol. I, p. 509.

10
de la Barcelona finisecular?”, com a contrapunt a la burgesia anteriorment esmentada.66 Una
vegada més, ens adonem com preocupacions vitals i publicacions en premsa anaven de la mà.

Enllaçant amb la preocupació per la burgesia catalana, cal situar la publicació al novembre de
1954 de Notícia de Catalunya. El llibre obria un nou front de reflexió en el pensament de
Vicens: la psicologia dels catalans i la coneguda disjuntiva entre el Seny i la Rauxa. Aquesta
preocupació no podia esta aliena a les seves publicacions en premsa, en les quals va modificar,
matissar o simplificar alguns dels seus plantejaments. L’obra ja estava escrita el 1953, i va
caldre gairebé tot l’any 1954 per a que superés el procés d’aprovació legal. És en aquest
context d’espera que Vicens que llegeix l’obra de Josep Ferrater i Mora Les formes de vida, en
el qual planteja tesis similars a les seves sobre la psicologia dels catalans. Conseqüència d’això,
s’inicia al març una correspondència entre ells dos,67 que es manifesta, entre altres coses en
l’article que Vicens publicà al maig de 1954 a Destino sota el títol “Del Sensualismo”. En ell
Vicens, desenvolupava alguns aspectes que considerava que havien quedat incomplets al llibre
Notícia de Catalunya, encara no publicat. Al llarg de tot l’article es recullen els ecos de les
seves converses amb Ferrater Mora, amb Josep Pla i les impressions que li havien causat el
recent llibre d’Alexandre Galí sobre el baró de Maldà.68
Els efectes de Notícia de Catalunya es perceben en altres articles. Sota aquesta perspectiva cal
considerar, per exemple, “Teoria de una generación”.69 Com és ben conegut, al 1960 Vicens
feu una segona edició de Notícia de Catalunya, en la qual aprofundia i ampliava en alguns
aspectes del llibre. Era el resultat de les reflexions que havia dut a terme en els cinc anys que
havien passat entremig. Algunes d’elles però les va posar de manifest a diferents articles
escrits a finals de la dècada dels 50. Un d’ells és el que titulà “Sobre la rauxa i el sentit de la
realitat” publicat a Àncora el 1958, un altre és “Pairalisme i universalisme”, que publicarà a
Serra d’Or al juny de 1960. En ambdós textos s’aproximava i desenvolupava qüestions
tractades al llibre, alhora que les enllaçava amb la situació actual. En aquest sentit, no cal
oblidar que a la segona edició de Notícia de Catalunya, hi havia un capítol titulat “Del seny i la
rauxa”, i també una altre dedicat a l’estudi del “Pairalisme. Hereus i fradisterns”. No era
casualitat

1955-1960 La maduresa intel·lectual

El prestigi creixent de Vicens i les nombroses iniciatives que durà a terme, farà que, cap a l’any
1955 la seva col·laboració amb la premsa sigui més escadussera. Aquell any participava al
Congrès d’Història de la Corona d’Aragó a Mallorca i al Congrés Internacional de Ciències
Històriques a Roma; el 1956 Apuntes del curso de Historia Económica de España¸ Els
Trastàmeres i reeditava el Tratado general de Geopolítica. A la vegada mantenia una activa
vida social i políticia que el portà a finals d’any a redactar el conegut manifest polític Aliança
pel Redreç de Catalunya. L’any següent, 1957, tingué una paper important en “els fets dels
paraninf” i en la vaga d’usuaris de tramvia, començava la publicació de la Història econòmica i
social de España i participa al VI Congrés d’Història d’Aragó. En fi, les seves publicacions,
conferències i congressos es multipliquen fins a la seva mort: Colònia, Òxford, Washington,
etc. Son els anys del seu discurs fundacional del Cercle d’Economia, de la publicació de
Industrial i polítics del s.XIX, de la reedició de Aproximación i de Notícia, etc.
Lògicament, els articles que publicà aquells anys van estar marcats per la seva activitat
frenètica, i per això en molts casos tingueren com a finalitat difondre els projectes que està

66
“Maragall, entre la incertidumbre i la esperanza”, OD, vol. I, p. 480
67
Epistolari, vol. I, p. 72
68
“Del Sensualismo”, OD, vol I, p. 460.
69
“Teoría de una generación”, OD, vol. I, p. 467. En el fons l’article el que fa és estirar del fil dels ressorts
psicològics catalans per afrontar l’anàlisi dels trets de la generació de 1901.

11
duent a terme. Aquest és el cas dels articles publicats entre 1956 i 1958 “La cámara de la
industria de Barcelona y la investigación histórica”, “La historia cambia de signo” i “La
monarquía universal en la Barcelona del emperador Carlos V”.70 D’altra banda, trobem aquests
anys també les dues col·laboracions que Vicens va fer a la revista Àncora. Del primer d’ells ja
n’hem parlat en les línies precedents. A l’altre, “Sobre les estructures”, Vicens recupera un
tema que havia tractat a principis de la dècada dels 50 en un debat que tingué amb Bosch
Gimperà amb motiu de l’obra de Menèndez Pidal. L’objectiu és reflexionar sobre el
funcionament de la història i l’existència o no de classes o estructures socials.71
La sèrie d’articles que Vicens publicà a Serra d’Or a partir de 1960 mereixerien un capítol apart.
Com hem mencionat abans, Alexandre Cirici, considerava que aquests articles eren
fonamentals per entendre “la direcció profunda de la seva personalitat [de Vicens]”.72
Analitzar-los amb deteniment exigiria una tasca que depassa els límits d’aquest article i que
deixem per a gent més preparada que nosaltres. No resulta gens fàcil resumir en poques línies
la situació de Vicens aquell any 1960, l’inici de la greu malaltia, la reedició dels seus dos llibres
més coneguts, l’editorial Teide, la seva implicació en afers polítics. D’entrada cal posar de
manifest que amb el seu compromís amb la revista Serra d’Or, Vicens donava un pas més en el
seu projecte de país i es posicionava amb claredat. La revista havia nascut l’any anterior i
estava escrita en català, fet ben significatiu. Amb aquesta decisió Vicens tornava a
comprometre’s amb una revista, la qual cosa posava era una manifestació dels nous projectes
que tenia en marxa. La secció que va escriure es titulava, a iniciativa seva “L’espill dels nostres
dies”, i tenia com a objectiu reflexionar sobre diferents esdeveniments de la realitat actual.
Vicens ja renuncia totalment a ser un “vigia” com a Destino, o a utilitzar la premsa com a mitjà
per endegar ponts de diàleg amb Castella, revifar la consciència de la burgesia catalana o
difondre iniciatives personals. Ara es tracta d’anar una mica més enllà: donar testimoni, oferir
reflexions per tal d’ajudar a entendre una mica millor el món en el què vivim. És l’actitud de
l’home madur, que vol deixar pas a la nova generació. Ben a les clares ho mostra la varietat
dels temes tractats en ells: el futur de la història (“La nova història”), la crisi de la universitat i
la necessitat de la unió de totes les forces vives del país per canviar-la (“la cua del nobel”); el
paper cabdal que tenen els mitjans de comunicació i la responsabilitat que tots devem assumir
(“Comunicació i informació”), la manca d’estudis sobre la Història de València i el passat comú
amb els catalans (“Presència Valenciana”), els ressorts psicològics dels catalans (“Pairalisme i
universalisme”) i, finalment el desig de deixar rastre així com l’esperança en el futur (“El nostre
treball de cada dia).
En sí mateix molts d’aquests temes no resulten una gran novetat, sinó que representen el punt
i seguit de les grans preocupacions de Vicens: la història de Catalunya, el paper de la història
en el món actual, la responsabilitat de la tota la societat (historiadors, burgesos, polítics) en el
futur del país; la psicologia i particularisme dels catalans, etc. Alguns d’aquests temes han estat
dibuixats ja a les línies precedents, i potser no cal tornar a ells; d’altres els analitzarem a la
darrera part d’aquest article. En tots es traspua el gran amor de Vicens Vives pel seu país. La
seva ploma esdevé més fluida, més propera, i per això són articles amb gust especial que ens
permeten conèixer millor la interioritat de Vicens. El 28 de juny de 1960 Vicens Vives moria a
Lió. Es trobava en plena maduresa intel·lectual i tenia un futur prometedor per endavant. No
sabem que hauria fet, però si que va fer. Potser és casualitat, però Vicens Vives va començar a
ser conegut gràcies al seu sonat enfrontament amb Rovira i Virgili a les planes de La Veu de
Catalunya i La humanitat, és a dir, a través dels seus articles en premsa. Paradoxalment, les
últimes coses que va publicar en vida, van ser precisament, articles en premsa. Casualitat?
Potser sí, com també el fet que tant els primers com els darrers estiguessin escrits en català.
Casualitat.

70
Cfr. OD, vol I. p. 474, vol. II, p. 507 i vol. I, p. 494 respetivament.
71
OD, vol. I, p. 494.
72
Cirici-Pellicer, Alexandre, “El meu Jaume Vicens”, Serra d’Or, novembre de 1960, p. 11.

12
Diaris i revistes en què va publicar Jaume Vicens Vives

Una vegada hem fet aquesta aproximació a l’activitat periodística de Vicens es possible
analitzar la seva figura des d’altres perspectives. Una d’elles és a través de l’estudi de dels
diaris i revistes on va publicar articles. El següent quadre recull aquesta informació.

Premsa on publicà Jaume Vicens Vives Distribució temporal dels articles

Revistes i Diaris Nº Articles Anys Any Articles Any Articles

La Veu de Catalunya 1 1935 1935 4 1948 38
La Publicitat 4 1935-1936 1936 2 1949 44
Víctors 1 1936 1937 0 1950 48
Destino 166 1939-1960 1938 0 1951 8
Diario de Barcelona 4 1943 1939 2 1952 11
La Vanguardia 4 1947-1952 1940 4 1953 5
Revista 2 1952 1941 0 1954 6
Ateneo 1 1953 1942 0 1955 1
Ancora 2 1958-1959 1943 4 1956 1
Serra d'Or 6 1960 1944 0 1957 0
1945 0 1958 3
1946 0 1959 1
1947 2 1960 7

Diversos elements es posen de manifest a primer cop d’ull. En primer lloc que Vicens va
publicar en 10 revistes i diaris diferents al llarg de la seva vida. Com hem dit abans, considerem
aquí només revistes o diaris dirigits a un públic no especialitzat. El fet que la xifra siguin àmplia
ens mostra també les diferents sensibilitats de Vicens, que pot arribar a públics tan variats com
podien ser els lectors d’Àncora i els d’Ateneo. Un altre element a considerar és l’arc temporal
d’aquests escrits, tot i que això es pot visualitzar millor al gràfic 1 que vèiem al començament
d’aquest article. Entre el 26 anys que hi ha entre 1935 i 1960 només en 8 casos Vicens no va
escriure cap article en premsa. D’aquests, dos van ser anys de la guerra Civil (1937 i 1938), i
cinc més van tenir lloc durant els anys de la purga política (1941, 1942, 1944, 1945 i 1946), que
van ser també els anys de la creació de l’editorial Teide (1942) i de l’exclusió de les oposicions
(1940 i 1943). Ara bé, és significatiu que quan es reintegra a la Universitat (1947) comença les
seves col·laboracions en premsa de manera interrompuda fins la seva mort amb l’excepció de
1957. Tot plegat ens mostra que la participació a revistes i diaris va ser una constant en la vida
de Jaume Vicens Vives, un element clau dins del seu projecte i que, com hores d’ara ja ha
quedat palès, va utilitzar amb moltes i variades finalitats.
Si fem una ullada a la tipologia de revistes on publicà i la seva distribució temporal, destaquen
diversos elements ben significatius. Un d’ells és el que apuntàvem en finalitzar l’apartat
anterior. De les 10 revistes, 6 són en català, i aquestes precisament són les tres primeres i les
tres darreres cronològicament (amb l’excepció d’un article a Destino datat el juny de 1960). Els
anys de la República, Vicens decideix donar la seva veu a través de diaris de caire catalanistes i
moderats, dirigits per un públic intel·lectual i burgés. És el cas de La Veu de Catalunya i de La
Publicitat. El primer era l’òrgan de La Lliga Catalana, el segon era impulsat per Acció Catalana.
Víctors, va ser una revista gironina, també catalanista, però que tingué una vida molt efímera,
només sortiren 5 números, de gener a maig de 1936.73 Els anys posteriors a la Guerra Civil, i

73
Sobre la revista Víctors vegeu, Clarà Resplans, Josep, “Índex de la revista Víctors”, Annals de l’Institut
d’Estudis Gironins, n.22, Girona, 1974, pp. 373-376

13
donada la lògica situació política, Vicens haver d’escriure en castellà. A l’hora de fixar la seva
atenció, podem veure que la col·laboració amb Destino data ja de 1939 i que al llarg dels anys
posteriors també va fer alguns articles amb Diario de Barcelona, La Vanguardia, Ateneo i
Revista, tots ells dirigits a un públic burgés i conservador. Els darrers anys, coincidint amb la
progressiva obertura del règim, retorna a les revistes en català, com eren Àncora i Serra d’Or.
Certament es pot plantejar el caràcter camaleònic de Vicens,74 en la mesura que les seves
col·laboracions a Destino, sobre tot les dels anys 40 i les fetes a Diario de Barcelona, eren un
signe clar de la seva voluntat d’aconseguir el favor del règim. A l’hora però, no és menys cert
que, en els moments que hi hagué una major llibertat política (anys finals de la República,
finals dels cinquantes), les opcions de Vicens es decantaren sempre cap a revistes en català, la
qual cosa és ben significativa de les seves opcions personals. Alhora, també s’observa que
totes elles es dirigien a un públic de caire conservador i intel·lectual, que reflectia, en el fons, a
aquella burgesia que com hem pogut veure, tant preocupava a en Vicens. Aquest, el grup
social, seria de fet el punt d’unió de totes elles, amb l’excepció, potser, d’Àncora.
Cal valorar que totes elles tenien un tarannà netament intel·lectual. A les planes de La
Publicitat hi van escriure personatges com Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, J. V. Foix,
Carles Riba, Martí de Riquer, Carles Sentís, o Josep M. Sagarra, i el mateix Josep Pla, els quals
no estaven molt allunyats dels Santiago Sobrequés, J. Planes I Mundet, Eduard Valentí o
Guillem Díaz Plaja de la revista Víctors. Com és ben conegut aquest també era el perfil de
Destino, de Revista, Ateneo i de Serra d’Or. Resulta ben significatiu que els principals ideòlegs
de les tres primeres fossin Josep Pla, Dionisio Riudrejo i Florentino Pérez Embid el primer i el
darrer eren persones molt ben relacionades amb Vicens i el segon representava el mateix
perfil tot i que en el bàndol contraposat. D’altra banda, la vinculació de Vicens amb Serra d’Or
s’ha de relacionar amb l’amistat creixent que des de 1958 tingué amb l’abat Escarré, i que es
manifestà entre altres coses en la participació de Vicens en un recés espiritual a Montserrat a
l’octubre de 1959. Els casos de Diario de Barcelona, La Vanguardia i, potser, Àncora, serien
l’excepció a aquest plantejament, el qual s’explica per raons que veurem més endavant.
Arribats aquí, potser resulti interessant fer una breu comentari de la tipologia i les motivacions
que portaren a Vicens a escriure articles en aquestes revistes.

La primera aparició pública de Vicens en premsa va ser arran del conegut conflicte amb Rovira
i Virgili sobre el paper de Ferran II. Sense entrar en l’estudi de la polèmica, que va generar un
viu debat en els que a banda Rovira i Virgili, també intervingueren Enric Bagué i Serra i Ràfols,
cal tenir present que el fet de la publicació del primer article de Vicens Vives a La veu de
Catalunya fou un fet més aviat accidental. La seva intenció inicial era publicar-lo a La Publicitat
però, com deia Vicens al dia següent “per raons que jo sé i que suposo que ell també coneixerà
*Rovira i Virgili+, no em fou possible que aparegués en aquestes columnes *de la Humanitat+”.75
El perfil dels dos diaris era netament diferent. La Veu de Catalunya tenia un caràcter
marcadament polític, tot i que cap a 1935 ja no tenia el relleu de les primeres dècades del
segle XX, quan s’havia convertit en el portaveu de la Lliga regionalista i de l’opinió de la
burgesia catalana. La Publicitat, adquirit el 1922 per Acció Catalana i dirigit per inicialment per
Nicolau Olwer, pertanyia a una ideologia catalana més progressista i adquirí ben aviat un perfil
cada vegada més intel·lectual. En aquest sentit no era casualitat que la polèmica amb Rovira i
Virgili es traslladés ben aviat a aquest diari. Així, si l’espurna inicial de tot el conflicte, l’havia
iniciat la crítica de Rovira des de les planes La Humanitat el 7 d’agost de 1935, Enric Bagué
defensava Vicens el 22 d’agost amb un article a la Publicitat. Va ser en aquest diari on
trobarem els següents actes del drama: el dia 25, després de l’article a La Veu de Catalunya,
Vicens es tornava a defensar i passava a l’atac amb “Ferran II, alliberador dels pagesos
catalans”. Rovira responia la nova envestida dia 28 i el dia 31 Serra i Ràfols intervenia en

74
Vegeu Serra, Eva “La historia moderna: grandesa i misèria d’una renovació”, Avenç, n.129 pp. 56-61.
75
OD, vol. I, p. 344.

14
defensa del seu deixeble. Finalment l’estocada final la feia Vicens el 3 de setembre amb “Uns
aclariments sobre el factor nacional...”.
Com ha recordat Josep M. Muñoz, aquesta polèmica tingué un gran ressò. El poeta Bartomeu
Rosselló-Porcel, reconeixia que havia seguit “la polèmica amb gran interès. L’article de la
“publi” formidable. Has crescut molts pams i sobretot tens raó. Fantàstic!”.76 Raó no li faltava,
pocs mesos després, el 3 de desembre, Vicens tornava a escriure un article a La Publicitat, però
aquesta vegada no per generar cap polèmica, si no per difondre coneixement com a jove i
reconegut historiador que truca a la porta de la intel·lectualitat catalana. En aquest article
Vicens analitzava un greu conflicte dins el govern Barceloní produït el 1496 i que gràcies a la
capacitat de diàleg dels líders polítics del moment es va solucionar satisfactòriament. No era
un article banal, ja que en ell Vicens, amb una clara lectura presentista, pretenia mostrar com
“en totes les èpoques les mateixes ambicions i les mateixes cobdícies han produït iguals
fenòmens en el regim de la cosa pública de la ciutat de Barcelona”.77 Clarament la voluntat de
l’ús de la història com eina per millorar el país ja es dibuixava en els primers textos de La
Publicitat, i per això no és estrany que al maig de 1936 publiqués en les mateixes planes el
conegut article sobre “l’esdevenidor de Catalunya”.
Abans d’aquest article però, cal fer referència a una esporàdica intervenció de Vicens a la
revista Víctors. La seva participació és ben significativa de les preocupacions vitals que el
movien i dels sectors socials amb qui es relacionava. Víctors va ser una revista gironina de
curta vida, ja que només s’arribaren a publicar cinc números entre gener i maig de 1936, però
de gran vitalitat. Es presentava com una revista mensual amb un caràcter netament
intel·lectual i obert. Com ens recorda Josep Clarà, era “de caire literari, històric, científic,
artístíc” i “tenia l’objectiu ‘d’empletar vida als esperits infecunds i adormits en el tedi; moure
les vides encallades en l’egoisme; cridar els esperits cap als estadis de llum”.78 Era un perfil que
encaixava plenament amb les preocupacions d’aquell jove Vicens que es delia per canviar el
seu país. Ben a les clares ho mostrava la “Nota de redacció”, del tercer número “El nostre
primer crit d’escomesa combat, doncs, al traficant de la intel·ligència; la priemra menció lla els
sacrificats a l’honradesa de l’home amb si mateix. Cal desvetllar aquesta consciència d’èsser
social en l’home, perque sense responsabilitat moral, no hi ha obra que hi perdura”.79 L’article
de Vicens en aquest número no era pas aliè: una reflexió sobre el mot “Espanya” en la
Catalunya del segle XVI i XVII, que concloïa constatant “la minva del valor de Catalunya-nació
entre els catalans a les darreries del segle XVII”.80 La col·laboració amb Víctors però cal
vincular-la a dues raons més. D’una banda el fet de ser una jove revista de Girona, ciutat amb
la que sempre Vicens hi tingué uns vincles ben especials.81 De l’altra el fet que hi col·laboressin
joves promocions de professors gironins amb qui els unia una bona amistat com ara Santiago
Sobrequés, Guillem Diaz Plaja o Eduard Valentí.82 A més, també cal considerar la presència de
Carles Rahola, amb que ja els unia una relació familiar fruit del prometatge de Vicens amb una
familiar seva, Roser Rahola. Aquesta relació s’hi afegí la una bona amistat, com ho mostra la
correspondència epistolar entre Vicens i Carles Rahola, mort el 1939.83 No era cap casualitat.

76
Muñoz, J.M., Jaume Vicens i Vives…, p. 62.
77
OD, vol. I, p. 349.
78
Josep Clarà, “Índex de la revista “Víctors” , p. 373.
79
Víctors, març de 1936, p.1.
80
Vicens Vives, Jaume, “Formació, valor i concepte del mot Espanya en la Catalunya decadent”, dins V
Víctors, març de 1936, sense plana.
81
Sobre Vicens Vives i Girona vegeu Nadal, Joaquim “Jaume Vicens Vives i Girona”, dins Revista de
Girona, núm. 26, Girona, juliol-agost 2010, pp. 94-100
82
Es ben significatiu que tots ells fossin membres de l’equip docent del primer creuer-escola per la
Mediterrània de 1933.
83
Cfr. Epistolari, vol. I, pp.209-212.

15
Un tema diferent és parlar de la relació de Vicens amb el setmanari Destino. Com és ben
conegut, la revista Destino fou una publicació ben influent i de gran prestigi dins el panorama
periodístic del franquisme.84 Es dirigia a un públic ben definit: “gente culta, catalanista, de
clase media o aposentada que no disponía de los habituales alimentos espirituales de antes d
ela guerra”.85 En les seves planes van col·laborar escriptors de conegut prestigi i d’orientació
ideològica tan diferent com Álvaro Ruibal, Azorín, Néstor Luján, Josep Maria de Sagarra, Camilo
José Cela, Carles Soldevila, Miguel Delibes, Joan Perucho o Baltasar Porcel. Durant la seva
llarga existència (1937-1980) evolucionà des de posicionaments estrictament franquistes i amb
el suport de les JONS, fins a esdevenir un instrument antifranquista defensor, com assenyala
Sergio Vilar “ideologías liberales, progresistas, e incluso deliberadamente de izquierdas”.86 La
història d’aquest canvi tant de contingut como ideològic, és molt llarga i te diferents fases en
les que no ens podem aturar. El conegut treball de Carles Geli i Josep M. Huertas diferenciava
tres fases en l’evolució de Destino: els anys del Destino de Burgos i l’arribada a Barcelona (des
de 1937 fins al 1945 aproximadament, el Destino dels anys 40 i 50 i, finalment, els anys
posteriors a 1960. La primera d’elles seria la més propera als idearis del règim, mentre les
altres dues serien processos d’obertura progressius, cap a un liberalisme moderat i catalanista
primer, fins a posicions obertament crítiques amb el franquisme. Ben indicatius el primer canvi
de fase, seria la supressió l’any 1945 del subtítol “política de unidad”.87 Aquesta fase va anar
acompanyada també d’una ampliació del seu contingut, especialment a partir dels anys
cinquanta, esdevenint una revista cada vegada més intel·lectual, amb col·laboradors de gran
prestigi i amb nombrosos articles d’opinió sobre l’actualitat mundial. Com recull Carles Geli, no
era casualitat que Vicente Aleixandre considerés Destino com “algo importante en la vida
española” i que Oriol Bohigas l’identifiqui com “uno de los vehículos de cultura más eficaces”.88
Certament, amb la seva arribada a Barcelona, Destino havia canviat de cara i era, segon el seu
director, Néstor Luján, “de fisinomía liberal, aliadófila i moderadamente catalanista”.89 A la
vegada, no podem oblidar que Destino va estar la major part de la seva existència sotmès a la
censura, la qual cosa, com recorda Baltasar Porcell, féu que el seu públic “se acostumbró a
leerlo entre líneas”.90 El segon moment de canvi es produeix a la dècada dels anys seixanta,
coincidint amb l’obertura política del règim i amb la supressió de la censura (1966). Els seus
posicionament cada vegada més antifranquistes i catalanistes, forçaren que en no poques
ocasions el règim l’imposés multes, sancions i fins i tot el tancament de l’edició (1967).91
Finalment, l’any 1974, la revista fou adquirida per un grup d’empresaris catalans, liderats per
Jordi Pujol, amb la idea de “hacer catalanismo en castellano”, projecte que no prosperà i que
va significar el tancament de la revista el 1980.92

84
La bibliografía sobre Destino és ben llarga. L’obra de referencia és Geli, Carles i Huertas Clavería, Las
tres vidas de Destino, Barcelona, Anagrama, 1991. Molt interessant resulta també el llibre d’Isabel de
Cabo La resistencia cultural bajo el franquismo: en torno a la revista Destino (1957-1961), Altera,
Barcelona, 2001. Més recentent, vegeu l’edició de Porcell, Barltasar (ed), La crónica de Destino, Destino,
Barcelona, 2003. Un altre article interessant és Didier Conderzot, “La revista Destino (1937-1939) y la
cuestión de la catalanidad”, p. 207, dins Ludec, Nahtalie (coord.) Centros y periferias : prensa, impresos y
territorios en el mundo hispánico contemporáneo: homenaje a Jacqueline Covo-Maurice, Pilar ed, 2004,
pp. 207-218.
85
Geli, Carles, Huertas, J.M. Las tres vidas…, p. 67
86 Sergio Vilar, Historia del antifranquismo, Plaza y Janés, 1984, p. 420. Citat per Didier Conderzot, “La
revista Destino (1937-1939)…, p. 207.
87
Geli, Carles, Huertas, J.M. Las tres vidas…, p. 52.
88
Geli, Carles, Huertas, J.M. Las tres vidas…, pp. 67 i 112.
89
Geli, Carles, Huertas, J.M. Las tres vidas…, p. 52
90
Porcel, Baltasar, Crónica…, p. 20
91
Sobre els expedients i les multes que fou sotmés Destino a partir de 1967 vegei Geli, C., i Huertas J.M.,
Las tres vidas.., pp. 124-130.

16
La participació de Vicens a Destino es vincula a les dues primers fases, si bé és a la segona,
quan els seus escrits obeeixen realment a unes conviccions i a un pla d’actuació. Així, els 6
articles de 1939 i 1940, als que cal afegir els que signà com a Lorenzo Guillén, s’han d’entendre
dins el context de la inestabilitat professional i necessitat de guanyar-se el perdó del règim per
ser català, època que coincideix amb els posicionaments més “conservadors” de Destino. Quan
a partir de 1947 Vicens torni a col·laborar amb la revista ho farà ja des d’una secció fixa,
“Cultura y Erudición” i amb uns objectius ben determinats que ja hem explicat abans. Com
recorda Joan Tafalla, en aquells anys, “La cultura catalana escrita en castellà té un òrgan
d’expressió a Destino, així com, tímidament, obres escrites en català.”93 D’aquesta manera, la
participació de Vicens en el setmanari, adquireix un contingut molt més ampli que no pas la
recuperació de la historiografia catalana. Era també una forma de fer política, de defensar la
cultura catalana. Com recorda Isabel de Cabo, cap als anys cinquanta, quan ja s’havia
consagrat el canvi ideològic de Destino, Vergés, Pla i Vicens “pretendían militar en cierto
liberalismo e incorporar a las nuevas generaciones de intelectuales al semanario, además de
introducir progresivamente noticias sobre “lo catalán”.94 Significatiu d’això, és que dels 46
articles que dedicats a ressenyar llibres d’Història de Catalunya que publicà a Destino entre
1947 i 1956, 17 eren llibres escrits en català, el que suposa el 37% i que més de la meitat
d’aquests foren escrits a partir de 1950, és a dir, a mesura el règim es feia cada vegada més
permissiu. A tot això caldria destacar l’atenció que va donar Vicens entre 1948 i 1950 a les
edicions de clàssics catalans que féu l’Editorial Barcino dins la col·lecció “Els nostres clàssics”,95
i el fet en els articles en castellà despuntin sovint expressions i termes en català, la qual cosa
no deixa de ser un element simptomàtic de la seva voluntat d’atorgar normalitat al fet de la
llengua catalana, tot i escriure en castellà.

Precisament serà aquesta preocupació pel factor “català” el que ajuda a entendre les tres
col·laboracions que entre 1952 i 1953 féu a “Revista” i “Ateneo”. “Revista” havia nascut a
l’abril de 1952, de la mà de l’empresari Albert Puig i sota la directa inspiració de Dionisio
Riudrejo. Com destaca Carlos Mainer, la revista es caracteritzà pel seu classisme, hispanisme,
catolicisme i especialment “el pugnaz barcelonismo”, la qual cosa en aquells moments, era una
altra manera de fer catalanisme.96 A l’hora de la veritat, però, Revista, esdevingué una
competidora directa de Destino, ja que tenien el mateix tarannà intel·lectual i es dirigien al
mateix públic benestant. Aquest enfrontament també es produí en el context ideològic, la qual
cosa es manifestà en el suport i ressò que es féu a Revista dels congrés de poesia de Segòvia
durant l’any 1952.97 A l’hora de la veritat el setmanari pretenia, en paraules de Llorens Gomis,
“favorecer el contacto entre los intelectuales de Barcelona y los de Madrid e, incluso, (...), el
diálogo entre la cultura castellana y la catalana.98 És en aquest context de diàleg que cal
entendre els dos articles de Vicens. El primer, publicat a les poques setmanes d’iniciar-se el
setmanari, feia referència al fracàs dels actes commemoratius del centenari de Ferran II, la
qual cosa, calia entendre-la en clau de fracàs polític, per no ser capaços de superar “las
afeccions partidistas y los pretendidos paradigmas políticos” que des de feia 150 atenallaven a

92
Citat per Didier Conderzot, “La revista Destino..”, p. 218
93
Tafalla Monferrer, Joan, “La mano de Israel. Reconducció del discurs franquista antisemita en la
segona meitat dels anys quaranta. El cas de “Destino””, Revista HMiC, nº 19, Departament d’història
Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2005, pp. 169-188.
94
Cabo, Isabel de, La Resistencia intellectual…, p. 32.
95
Cfr. OD, vol I, pp. 378, 388, 396, 439.
96
Mainer, José Carlos, “Los primeros años de Revista (1952-1955): diálogo desde Barcelona”, dins Jean-
Michel Desvois (coord.), Prensa, impresos, lectura en el mundo hispánico contemporáneo: homenaje a
Jean-François Botrel, Madrid, 2005, pp. 405-421. La cita está en la p. 409.
97
Cfr. Manent, Albert, La repressa…, p. 173.
98
Gomis, Llorenç, “Poetas en Segovia”, Insula, n.684, Madrid, 2003, pp. 2-3.

17
la classe política espanyola.99 El contrapunt a aquest fracàs Vicens el va recollir l’article que
publicà a l’octubre d’aquell any a Revista. En ell, el nostre historiador es felicitava per l’èxit del
V Congrès d’Història de la Corona d’Aragó, al qual cosa era molt important pel que podia
“significar en el futuro del país”100. No per casualitat, per aquelles dates es publicava la seva
Aproximación a la historia de Españaa, llibre sobre el qual Santiago Albertí li féu una entrevista
publicada també a Revista.
L’article que publicà a Ateneo, a l’octubre de 1953, cal entendre’l en una línia semblant. Com
ens recorda, Sara Prades, el Ateneo de Madrid, “constituía una caja de resonancia de las
actuaciones de la generación del 48” i la seva revista quinzenal “suponía una segunda tribuna
desde donde exponer sus ideas y darlas a conocer a círculos más amplios que el de los lectores
de Arbor”.101 No per casualitat el president de l’Ateneo era des de 1951 Florentino Pèrez
Embid. La participació de Vicens en aquesta revista, volia agafar el testimoni d’un article
anterior de Jorge Vignón sobre la llengua catalana. Enllaçant amb l’estela catalanista que ja es
destil·lava indirectament a algunes de les ressenyes de Destino, i davant els lectors madrilenys,
Vicens feia una defensa ferma de l’ús de la llengua catalana, el qual podia esdevenir “vínculo
fraternal de la nueva comunidad hispànica”.102 De fet, era una nova aproximació a la qüestió
de la llengua, però de la banda cultural, com feia el grup de Carles Riba, sinó des del seu
significat d’història comuna.

D’un tarannà diferent foren les col·laboracions de Vicens a Diario de Barcelona i la Vanguardia.
La història de Diario de Barcelona és ben llarga, i es remunta a finals dels segle XIX, quan es
configura com un diari conservador, catòlic, monàrquic i burgés. Després d’un passat convuls,
durant la Guerra Civil es catalanitzà amb el títol de Diari de Barcelona: Portaveu d'Estat Català,
el 1940 tornava a mans dels seus propietaris i assolia un gran èxit esdevenint un diari
netament barceloní i amb un fort tarannà monàrquic, la qual cosa, per al context dels anys 40
era potser de les opcions més progressistes que serien vàlides. Això li va permetre atraure
algunes signatures de relleu que pretenien reintegrar-se al règim, com ara Josep Pla, amb qui
com sabem Vicens compartirà una gran a Destino. Les col·laboracions de Vicens en aquest diari
es limiten a quatre articles publicats a l’abril de 1943 sobre el retorn de Cristóbal Colón a
Espanya i el seu pas per Barcelona. Aquests articles, que tenen un caràcter netament
divulgatiu, es produeixen en mig dels anys de la purga a que va estar sotmès, ja que no cal
oblidar que uns mesos abans, al gener de 1943 s’havia consumat el seu destí a l’Institut de
Baeza.
Sobre la natura del diari La Vanguardia potser no cal dir moltes coses que el lector no sàpiga.
Només destacar que en traslladar-se Destino a Barcelona, l’any 1939, el setmanari s’imprimí
als tallers de la Vanguardia, i que el comte de Godó, va ser soci capitalista de Destino ja des del
7 d’abril de 1942.103 Això va enfortir els llaços entre el diari i la revista, que començaren a
compartir alguns dels seus periodistes i corresponsals com ara Joan Ramon Masoliver, Azorín,
José Maria Pemán, Miquel Dolç, Augusto Assia, etc.104 No era cap casualitat. Aquestes dades
posen de manifest la similitud ideològica i social del púbic de La Vanguardia i Destino, i per això
no ens ha d’estranyar que Vicens hi escrivís en algunes ocasions en aquest diari. Les quatre
col·laboracions a La Vanguardia (anys 1947, 1950, 1951, 1952) van tenir un caràcter purament
conjuntural i posen de manifest que Vicens va utilitzar el diari per donar una difusió àmplia a
esdeveniments que ell considerava importants o a preocupacions cabdals. Així al 1947 escrivia

99
Vicens Vives Jaume, “Centenarios Frustrados”, dins, OD, vol. II, p. 197.
100
Vicens Vives, Jaume, “Estampas del V congreso de Historia de la Corona de Aragón”, OD, vol. I, p.
484.
101
Prades Plaza, Sara, “España sin problema...”, sense plana.
102
“Vínculos Fraternos”, OD, vol. I, p. 491.
103
Cabo, Isabel de La resistencia cultural…, p. 29.
104
Tafalla, Joan, “La mano de Israel…,” , n. 58.

18
sobre la II Assamblea d’Americanistes i les esperances que obria per al futur; al 1950 sobre la
visita de Constantín Marinescu a Barcelona, i la conferència que impartí al CEHI. El 1951
parlava del mateix tema, però referit a la conferència d’Arnold Toynbee a la Univesitat de
Barcelona. Només l’article de 1952, sobre la traducció d’un llibre de Charles Morazé, trenca
aquest plantejament.105
Però Vicens no només es va dirigir al gran públic per donar difusió a projectes conjunturals en
els quals ell tenia interessos directes. Cap a la darreria dels anys cinquanta trobem dues
publicacions a Àncora, que són ben il·lustratius d’altres actituds i preocupacions de Vicens.
Àncora és un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, que es va començar a publicar el 1947, amb
en nom de Xut, perquè només tractava de temes esportius, i que en 1949 passà a anomenar-se
Àncora quan amplià el seu contingut a temes culturals, històrics i d’informació local.106 Es
dirigia a un públic molt generalista. Vicens hi publicà dos articles als estius de 1958 i 1959, en
un moment en què la seva trajectòria i prestigi professional a la universitat ja estava consagrat
i quan els nous projectes l’havien portat a reduir notablement les seves col·laboracions a la
premsa. En aquest sentit és molt significatiu que l’any 1957 no escrivís cap article, l’any 1958
només tres i que l’any 1959 la xifra es reduís a un, precisament el d’Àncora. El fet que Vicens
decidís aquells anys trencar la seva costum, tot acceptant participar a Àncora, cal vincular-lo a
dos elements. D’una banda, els forts lligams sentimentals que l’unien a Sant Feliu de Guíxols,
lloc de naixement dels seus pares i d’estiueig a l’infància. Com ell mateix recordava en una
entrevista que li feren al 1956, “he crescut i m’he format a Sant Feliu de Guíxols, he llegit
Teòcrit a la cala dels Capellans i Dostoievski a la cala Menuda”.107 Tot i no haver residit mai de
manera estable a Sant Feliu, Vicens conservava encara l’orgull guixolenc. De l’altra banda, cal
valorar que la família Vicens passava els estius a Roses, on el nostre historiador es va
afeccionar tant a la navegació. És en aquest context distès i d’estiueig on cal situar els dos
articles d’Àncora. Ell mateix ho posa de manifest en començar l’article de 1959: “Amics
d’Àncora: us suposo una mica alleugerits de turistes i, per tant, ben disposats a concentrar-vos
uns moments entorn del problema que presenta la teoria de les estructures econòmiques” 108.
Els dos articles esdevenen una mena de passatemps per Vicens, que parlarà en un to proper e
íntim per a un públic generalista de les preocupacions que té al cap aquells anys. Bé ho diu a la
primera de les dues col·laboracions: “Més que l’article que m’heu demanat, prefereixo
escriure-us una carta o un seguit de cartes. (...) l’estil epistolar es presta al to menor i a la
intimitat.”109 Així, Vicens els parlarà d’una manera i propera de temes que no son gens fàcils de
tractar: la qüestió de la rauxa i el sentit comú en l’imaginari català i el tema de les estructures a
la història. Els articles d’Àncora, tot i ser pocs, resulten interessants en la mesura que mostren
el caràcter flexible de Vicens i l’amplitud de públics a que podia arribar: des de el grans debats
intel·lectuals universitaris o amb el líders del règim a Madrid, fins a la persona corrent del
carrer, el guixolenc de tota la vida.
Finalment cal parlar de la implicació de Vicens a la revista Serra d’Or, la qual suposava l’inici
d’un nou projecte que la seva inesperada mort va trencar. Si bé, Serra d’Or existia des de 1955,
va ser al 1959, en fusionar-se amb Germinabit, quan adquirí el format actual de revista d’alta
cultura i divulgació en català i d’ampli temari. Entre els seus col·laboradors habituals hi
destacaren figures Josep Benet, Oriol Bohigas, Alexandre Cirici. Albert Manent, Baltasar Porcel,
Montserrat Roig o Maurici. Serrahima. No és casualitat que Sergio Vilar la consideri al mateix
nivell que Destino, en el sentit que van difondre pensaments liberals, progressistes i

105
El llibre de Charles Morazé tenia interès per Vicens ja que feia una crítica a la visió economicista de la
historia marxista.
106
Àncora, n.3000, San Feliu de Guíxols, maig de 2007
107
Epistolari, vol. II, p. 58. Sobre l’infantesa de Vicens, vegeu el que diu Pla, Josep, Homenots…, vol. 16,
p. 89-91.
108
OD, vol. I, p. 493.
109
OD. vol. I, p. 491

19
catalanistes.110 Quan en gener de 1960 Vicens publica el seu primer article a Serra d’Or feia
gairebé 10 anys que havia abandonat el compromís ferm de publicar en un revista o diari amb
una periodicitat fixa.111 Si a Destino havia publicat a la secció “Cultura i Erudición”, a Serra d’Or
va voler fer-ho en una secció que ell mateix titulà “L’espill dels nostres dies”. El canvi
d’enfocament és ben palès: a Destino pretenia estimular el coneixement i renovar els estudis
històrics per una un públic intel·lectual; a Serra d’Or, revista dirigida a un públic més ampli,
l’objectiu era analitzar el present, generar esperit crític i tenir llibertat de moviments per parlar
d’allò que ho volgués. Els temes que tractà als 6 articles que va publicà bé ho palesen: sobre la
nova història, la renovació de la universitat, el poder dels mitjans de comunicació, la necessitat
de revifar els estudis valencians, la psicologia catalana i la responsabilitat de tot home de
treballar per futur.112
El perquè d’aquest canvi d’orientació era el resultat natural de les inquietuds que havien
mogut Vicens a partir de 1955 i la seva progressiva implicació en afers polítics, tal i com hem
pogut veure anteriorment. En aquest sentit, un element important també va ser la seva
creixent amistat amb l’abat Aureli Escarré, amb qui des de 1958 compartia una bona amistat,
com ho mostra el seu intercanvi epistolar.113 En una d’aquestes cartes, del 23 de novembre de
1958, Vicens considerava que el futur de Catalunya, passava pel lideratge de la universitat i del
Monestir de Montserrat.114 Vist així, quan al 1960 Vicens decideix col·laborar amb Serra d’Or,
no feia sinó reafirmar la seva convicció i compromís amb el país, no només des de la
universitat, sinó també des de Montserrat mateix. Però no era només ell. A Serra d’Or també
hi col·laboraven alguns amics vinculats a les seves aventures polítiques com ara Josep Benet,
Alexandre Cirici o Mariuci Serrahima. Tot plegat, estem parlant d’un mateix moviment de
renovació i liberalisme, en el qual Vicens va decidir participar activament. D’altra banda, no cal
oblidar que la seva vinculació amb Montserrat també es visualitza amb el fet que a l’octubre
de 1959 va fer un curs de recés organitzat per al Lliga Espiritual de la Verge de Montserrat. A
tot això caldria valorar adequadament un element ben eloqüent de la importància que
atorgava als articles de Serra d’Or: el fet que tot i la malaltia fatal que se li declarà el 14 de
gener de 1960, Vicens només va fallar en una ocasió (al mes de maig) al compromís mensual
que havia adquirit amb la revista. No exageraven pas els editors del número de novembre de
1960 quan afirmaven que la col·laboració de Vicens s’havia fet amb “il·lusió i constància”.115

Finalment, no volem obviar un petit detall de les darreres publicacions de Vicens: l’ús de
català. Certament, amb la seva participació a Serra d’Or, Vicens tornava a fer us del català a
l’hora de difondre les seves idees. Però realment aquesta actitud no era pas una novetat. La
revista Àncora era una revista bilingüe, però tot i així, a l’hora de publicar els seus articles de
1958 i 1959 Vicens no va dubtar a utilitzar el català. No era pas casualitat. En aquest sentit és
possible traçar una línia clara de catalanitat de Vicens, manifesta en la llengua a través d’un
anàlisi de totes les seves publicacions: cronològicament parlant, les tres primeres eren català,
la cinquena (Destino), era en català, però parlava sovint de llibres en català. A més, resulta ben
significatiu que l’únic article que va publicar a Ateneo, ho va fer precisament per sortir en
defensa de l’ús del català, que podia esdevenir un “vínculo fraterno”. Només en el casos de La
110
Vilar, Sergio, Historia del antifranquismo…, p. 420.
111
Al març de 1951 havia escrit el ser darrer article setmanal a Destino. A partir d’aquella data
continuarà escrivint a Destino, però sense una regularitat determinada.
112
“La nova historia”; “La cua del Nóbel”; “Comunicació i información”; “Presència valenciana”;
“Pairalisme i universalisme” i “El nostre treball de cada dia”.
113
Epistolari, vol. I, pp. 63-69.
114
Ibidem, p. 65. Vicens confessava a l’abat Escarré que “no podem ni devem arronsar-nos. Qui portaría
a Catalunya sense els quatre gats de la Universitat i els quatre frares de Montserrat? La cara ens cauria
sempres més de vergonya si no procuressim que, de totes passades, els catalans siguin tots monjos i
estudiants del Redreç.”
115
Serra d’Or, novembre de 1960, p. 3.

20
Vanguardia, Revista i Diario de Barcelona, el tema de la llengua és absent (ja sigui per la
llengua o per la qüestió tractada), però aquestes actuacions suposen una minoria en el còmput
global de tots els articles.

De què va publicar Vicens

Una vegada analitzat breument els articles i els diaris en què va publicar Vicens és possible fer
una aproximació global des de la perspectiva temàtica. Això sens dubte es podrà una visió de
conjunt que pot ajudar a valorar amb més encert el significat de l’obra vicenciana en premsa.
Qualsevol classificació de la realitat sota uns paràmetres trancats i definits sempre esdevé
problemàtica, en la mesura que a l’hora de la veritat, les fronteres tendeixen a difuminar-se en
alguns casos. Tot i així, ens hem arriscat a fer una síntesis de totes les publicacions de Vicens
en cinc temes principals: Historiografia, Europa i el món, Espanya, Catalunya i Amèrica. Seguim
aquí parcialment el criteri dels editors de l’Obra Dispersa, però en no pocs ens allunyem de la
seva perspectiva d’anàlisi, especialment perquè considerem que els articles dedicats per
Vicens a la historiografia tenen un relleu prou importants en sí mateixos. En aquest sentit
considerem con articles historiogràfics aquells en què Vicens escriu sobre el mètode històric, el
futur de la història, responsabilitat de l’historiador davant la societat, institucions o arxius que
fomenten els estudis històrics o analitza l’actualitat des d’una perspectiva històrica. Així,
considerem dins aquest apartat tant aquells articles referits pròpiament de metodologia (molts
de Destino, els d’Àncora) com els que parlar de la generación del 48, el CEHI, la necessitat de
recuperar arxius, sobre els congressos i també la major part dels articles de Serra d’Or.
Certament això pot generar conflictes, ja que en algunes ocasions l’historiador ressenya llibres
sobre Espanya, Catalunya o Europa, però que els valora no tant per les dades que aporten,
com pel mètode utilitzat en la recerca. En quina mesura són historiogràfics? En aquest punt
hem procurat ser molt prudents i atenir-nos al criteri que ens ha semblat més just.
Respecte a “Europa i el món”, hem inclòs aquells articles que ressenyen llibres sobre història
europea i mundial, quan el tema és el coneixement d’aquell país. D’altra banda, dins
“Espanya”, hem situat la major part dels articles relacionats amb el diàleg “Catalunya-Espanya”
dels anys 1950-1952, que ja hem comentat en el seu moment. Creiem que en molts d’aquests
casos es tracta d’un tema espanyol i de la consideració de Catalunya dins seu, és a dir que el
tema “català” interessa no per sí mateix, sino per la seva relació amb Espanya. En canvi a
“Catalunya” incloem tots aquells articles específicament d’història de Catalunya,
independentment del fet que en alguns casos generessin un debat posterior sobre altres
temes, com és el cas de “Sobre Barcelona y su cultura”. Finalment amb “Amèrica”, en situat
als que tracten sobre tota amèrica, excloent aquells que es refereixen a “l’escola de Sevilla”,
per considerar que l’interès de Vicens per ells es fonamenta més en el mètode i la forma de
treballar que no pas pel coneixement americà. Partint d’aquesta base es possible quantificar
tots el articles en el següent quadre i gràfic.

Temas que tractà en premsa Jaume Vicens Vives

Tema Articles Temes que tractà en premsa Jaume Vicens Vives

Historiografía 51 60
Europa i el món 39 50
Espanya 35 40
Articles

30
Catalunya 51 20
Amèrica 15 10
0
Total 191
Historiografía Europa i el Espanya Catalunya Amèrica
món
Temes

21
Com podem observar les preocupacions per Catalunya i per la Historografia són els temes als
quals Vicens va dedicar més atenció al llarg de la seva vida. Seguidament trobem la qüestió
espanyola i mundial se situen amb xifres similars (entre 35 i 40), mentre que els temes
americans suposen una clara minoria. Això de per sí ens mostra diferents aspectes interessants
a destacar. D’una banda el caràcter d’historiador total de Vicens. Tot i ser un especialista en la
Catalunya del segle XV, els seus coneixements van ser ben amplis, incloent d’una manera
rellevant temes aparentment tan allunyats de les seves preocupacions vitals com podia ser un
llibre sobre les cartes amoroses d’Enric VIII, una història de Xina, la influència del Rio de la
Plata o una biografia de Robespierre, per citar només alguns dels nombrosos exemples que
podríem recollir. A banda d’això cal reconèixer que els temes predominants en les seves
publicacions ens premsa (Catalunya i la Historiografia) és corresponen també a les seves
preocupacions vitals fonamentals, que es manifestaren en els llibres que escriví. Així, la qüestió
catalana és el tema de la seva tesis de tots els llibres que publicà al llarg dels anys 40 i 50
(Ferran II i la Ciutat de Barcelona, Història de los Remensas, Els Trastàmares, Notícia de
Catalunya, Industrials i polítics, etc), i el tema de la historiografia és ben present des dels
començaments amb els llibres sobre geopolítica (Tratado General de Geopolitica, editat dues
vegades) i sobre història econòmica (Apuntes del curso de Història Econòmica de España i
Manual de Historia Económica de España). A més el tema espanyol també va estar present a la
seva obra, com ara en la coneguda Aproximación a la Historia de Espanya o la col·lecció
Historia social i econòmica de Espanya i Amèrica, que té la virtut d’unir en una única col·lecció
4 dels cinc temes que hem diferenciat en aquest estudi de la premsa. Certament des d’aquesta
perspectiva es visualitza millor com vida, obra i premsa eren una unitat indissoluble en Vicens,
en les tres factor s’influïen mútuament.
Tot i així, encara és possible donar encara un altres pas en la nostra anàlisi relacionant la
varietat temàtica amb el marc temporal. El següent gràfic recull aquesta perspectiva.

Artícles per any i tema

18
16
14
12 Historiografia
10
Catalunya
8
Espanya
6
4 Europa i el món
2 Amèrica
0

Artículos per any y tema

Historiografia Catalunya Espanya Europa i el món Amèrica

1935 1 3
1936 1 1
1939 1 0 1
1940 1 1 2

22
 1943 0 4
1947 1 1
1948 8 9 8 10 3
1949 8 13 8 12 3
1950 10 16 9 9 4
1951 3 2 3
1952 5 2 3 1
1953 4 1
1954 3 2 1
1955 1
1956 1
1958 2 1
1959 1
1960 6 1

El gràfic mostra diferents elements a considerar. El primer lloc que els anys centrals Destino
(1948-1950) Vicens va escriure de tots cinc temes, la qual cosa reforça la imatge de l’amplitud
dels seus coneixements. Ara bé, una ullada més minuciosa, posa de manifest també quina va
ser la seva evolució. Així, per exemple observem que la qüestió americana només està present
entre 1943 i 1950, és a dir els anys de la seva purga política i el retorn a Barcelona. En canvi els
temes historiogràfics i d’història de Catalunya són presents en tots els anys que publica (13 i 12
anys del total de 18 anys en què publicà articles). Els temes d’Espanya i Europa ocupen també
la part central del marc temporal, entre 1940 i 1954, destacant l’important nombre d’articles
sobre Europa dels anys 1948 i 1949 quan la geopolítica internacional s’està configurant
després de la guerra. A l’hora és significatius que en els darrers anys (1955-1960), precisament
els d’aquells articles més influents, el tema que tractà va ser especialment la qüestió de la
historiografia i Catalunya, precisament els mateixos temes els primers anys (1935-1939). Això
ens parlaria de la llibertat de Vicens i dels seus projectes vitals. No oblidem que l’enfrontament
amb Rovira i Virgili de 1935 va ser per una qüestió d’història de Catalunya, però més que això,
el que hi havia al darrere era un tema de mètode històric i de responsabilitat política,
precisament els mateixos dels darrers anys, que a més van ser escrits sovint en català. No era
pas una casualitat. A més, ambdós moments corresponent a conjuntures de llibertat política,
molt clara a la República, tímida obertura de finals dels cinquanta, però en tot cas, moments
en que Vicens té més llibertat de decisió per poder escriure del que vol.

Vicens escriptor

23