Reflexió Homo Videns – Sartori Carla Pradas Rodriguez

Giovanni Sartori, politicòleg, sociòleg i un dels intel·lectuals més importants de

la segona meitat del segle XX és l’escriptor d’aquesta obra tan emblemàtica
titulada “Homo Videns: la Sociedad teledirigida” on planteja com a visió general
la influència que provoquen els mitjans de comunicació, més concretament la
televisió, sobre les masses. Publicada l’any 1997 va generar una gran polèmica
i va despertar un conjunt de reflexions i critiques al respecte.

A mitjans del segle XX, apareix un innovador mitjà de comunicació que

revolucionà la forma d’obtenir informació i coneixement sobre la realitat. I que a
més segons Sartori crearia un nou tipus de ésser humà, aquest instrument és
la televisió. Abans de l’aparició d’aquesta, els esdeveniments del món
s’explicaven a través de la paraula, però ara aquests s’expliquen a partir
d’imatges, vídeos o fotografies, la qual cosa segons l’autor del llibre, anul·la el
pensament i fa incapaç a l’homo sapiens d’articular idees. Així doncs podríem
dir que la televisió sembla haver envaït la intimitat de molts dels individus de la
societat i que aquest mitjà s’ha apoderat d’una part molt important del temps de
les persones.

La tesi o punt central del llibre en la qual l’autor profunditza és que la televisió
modifica radicalment l’ésser humà i està creant una metamorfosi que converteix
la naturalesa de l’homo sapiens, la qual cosa dona lloc a la creació d’un nou
tipus d’ésser. Segons l’autor dins dels individus de la societat, tots aquests
estan influenciats d’alguna manera o altre per la televisió, parla dels nens com
“vídeo-niño”, concepte amb el qual l’autor fa referència als nens que han
crescut davant d’un televisor i que aquest és la primera escola de tot nen que
abans d’aprendre a llegir i escriure, ja consumeixen contingut en aquest mitjà.
També parla d’un altre col·lectiu de la societat, els adults i pares d’aquests
“vídeo-niños” els quals no saben identificar la influència que exerceix la
televisió en aquests nens perquè anteriorment aquests també ho havien sigut i
ho continuen sent, ja que son persones sotmeses a la tecnologia i dominades
segons Sartori per les seves pròpies màquines. Així doncs segons l’autor la
metamorfosi de l’ésser humà provocada per la televisió ha sigut la de passar de
ser un homo sapiens, un producte de la cultura escrita, a un homo videns, un
producte de la imatge.
Reflexió Homo Videns – Sartori Carla Pradas Rodriguez

Sartori també parla de la televisió com un mitjà de comunicació que comparteix

espai amb altres mitjans, especialment recents amb la constant evolució de les
noves tecnologies. Al llarg de la història, les formes de comunicació i interacció
social han anat canviant, com ja hem dit abans de la televisió hi havia la
paraula, després aquest mitjà i ara tenim internet i en general el ciberespai.
Actualment, ens trobem en l’època del progrés tecnològic i la televisió ja no és
el mitjà de comunicació predeterminat en la societat, ara és l’ordinador, que
permet la digitalització dels mitjans. Un punt interesant de l’autor es que
distingeix aquests dos tipus de mitjans visibles plantejant l’ordinador com el
mitjà que mostra imatges imaginàries i la televisió com un instrument que
mostra imatges reals de la vida. L’autor afirma que la televisió s’ha declarat
obsoleta en front internet , tot i això, de la mateixa manera que la ràdio no va
ser anul·lada per la televisió, aquesta no serà anul·lada per internet, ja que tots
aquests ofereixen productes diferents. Tot i això, aquest instrument ha
provocat que l’homo sapiens hagi entrat, a finals del segle XX, en una crisi de
pèrdua del coneixement i la capacitat del saber. Es necessari que no només
l’ésser humà evolucioni sinó que també canviï la televisió, ja que si no explica o
transmet els conceptes i continguts de millor manera, s’atrofiarà la capacitat
d’entendre dels individus.

En la segona part del llibre l’autor reflexiona sobre la influència que té la

televisió en altres àmbits com per exemple la política. Aquí s’introdueix un
concepte conegut com “vídeo-política”, per fer referència a com el poder del
vídeo influeix en com “ser polítics” i de com “gestionar la política”. Aquest àmbit
també es veu perjudicat per exemple en les eleccions, les quals es veuen
perjudicades per elector tele-guiats. I es que la televisió “personalitza” les
eleccions. També altres aspectes com la opinió pública que segons l’autor son
com les idees de Plató, innates i les defineix com el conjunt d’opinions que es
troben en el públic o els públics (normalment son opinions generalitzades).
Segons Sartori, la televisió no crea opinió pública sinó que reprodueix
mecanismes autoreferencials. A més considera una fal·làcia el fet que aquest
mitjà de comunicació doni força a la democràcia, ja que les decisions estan
basades en el gust i la emotivitat davant la imatge i no en canvi en la
racionalitat de la política o dels partits.
Reflexió Homo Videns – Sartori Carla Pradas Rodriguez

Finalment, com ja hem dit al començament, aquesta obra va tenir grans

repercussions per part d’altres autors, un conjunt de seguidors d’aquesta
cultura audiovisual centrada en la imatge que tenien una altre visió sobre els
media. Alguns d’aquests autors son Gianni Vattimo que deia que la difusió del
missatge televisiu permet la socialització del coneixement d’una manera més
democràtica i deia que els mitjans de comunicació de masses permeten que les
societats siguin transparents. Un altre defensor dels mitjans seria Negroponte
que deia que qualsevol que rebés informació podia “resetejar-la”, entre d’altres.

Concloent doncs amb la reflexió d’un dels llibres més transcendentals en

l’àmbit de la persuasió dels mitjans de comunicació, podríem dir que Giovanni
Sartori manté al llarg de l’obra i de la seva vida una postulació negativa davant
la televisió. Aquest punt de vista es basat en que els mitjans de comunicació,
més concretament la televisió han creat ciutadans que no tenen coneixement
sobre allò que realment importa i no s’interessen pels esdeveniments
importants. A més diu que aquests “instruments” contribueixen a la
desinformació (informar de mala manera). L’arribada de la televisió i la
tecnologia multimèdia és inevitable, però segons l’autor no per això hem
d’acceptar la realitat imposada per aquests de manera cega.