En aquest seminari ens hem dedicat a fer una lectura profunda de El Plató y sus Bastidores, la

primera de les dos reconegudes conferències de Pierre Bourdieu que recull el llibre Sobre la
Televisión.

El tema tractat a aquest text és la impossibilitat d’emprar un mitjà tan potent com és la
televisió per a comunicar missatges importants. La tesi que l’autor defensa és que deguem fer
un ús adequat d’aquest mitjà, i per a açò haurem de desafiar les condicions que imposa la
pròpia indústria televisiva (que són les culpables de perpetuar que s’emeta una informació
incompleta i esbiaixada).
Bourdieu explica que, en efecte, la televisió ens mostra molt de contingut, però potser no ens
hem parat a pensar que al mostrar-nos aquest està ocultant un altre. El cas és que el temps és
finit, no pot retransmetre’s tot, així que el que se’ns acaba compartint són unes realitats
concretes, que han segut seleccionades. Açò implica que hi ha moltes altres realitats que
queden silenciades perquè no es dedica temps a parlar sobre elles; i si es fa és de forma
insuficient, superficial i sensacionalista (ressaltant la imatge i no el transfons): aquesta
informació no proporciona a l’espectador un anàlisi coherent i complet del succés. D’aquesta
manera la televisió mostrant-nos unes realitats està ocultant altres, que tal vegada urgeixen
ser contades.
Un aspecte que Bourdieu no descuida en cap moment del seu discurs és que el problema de la
televisió no està en que els periodistes en qüestió estiguin fent mal la seua feina, sinó que es
tracta d’un problema estructural (és el mecanisme en que es mou la indústria televisiva el que
la limita). El sociòleg considera que els periodistes estan cada vegada més formats degut a la
lògica del mercat laboral, però aquests es veuen en la necessitat de sotmetre’s a les condicions
que els marca la indústria si volen trobar feina; no obstant, no ser els culpables no els desprèn
de tota responsabilitat (són els propietaris dels seu producte). Sí destaca un defecte en la seua
forma de treball: la tendència a la interlectura (a informar-se d’altres periodistes, practicant
una circulació circular de la informació). Aquest mecanisme és perillós ja que es pot donar que
les fonts primàries fallen i aleshores hauríem compartit un muntó d’informació incorrecta.
Tornant a la responsabilitat de la cadena, aquesta aplica una censura sobre el material que
pot transmetre, limitant el temps que pot ser empleat, el contingut que poden tractar i la
forma en que pot tractar-se.
La primera limitació, la temporal, afirma Bourdieu que desvirtua notablement el discurs, ja que
on hi ha urgència no es pot fer un ús realment bó del pensament, els “fast thinkers” només són
capaços de pensar a través de tòpics. La cadena censura el contingut del missatge pels seus
interessos polítics i econòmics, però els propis periodistes s’autocensuren, adaptant-se a les
lògiques televisives amb el fi de fer-se un lloc en el mercat. Quant a la forma, es busca un
contingut sensacionalista, monumental, que atraga als espectadors (Bourdieu sobre aquesta
mena de contingut dirà que s’assembla a la informació però no ho és). A més, al realitzar-se
debats en els que la feina del presentador té un pes sobre el desenvolupament dels discursos
(podent modificar el seu transcórrer natural) i on només se li dona veu a unes persones
específiques, el contingut a tractar no es pot abordar de forma totalment lliure ni
independent. Així doncs, la televisió, amb les seues mecàniques, manté un ordre simbòlic.