TEXTOS TEMÀTICS: MITJANS DE COMUNICACIÓ

ARTICLE D’OPINIÓ

The New York Times marca la fi de la televisió generalista

21/09/2020
El diari The New York Times ha deixat de publicar la cartellera de
televisió. Amb això, marca el final d’una època en què la TV
generalista aplegava masses de ciutadans sobre els quals exercia un
poder homogeneïtzador
El diari The New York Times ha deixat de publicar la cartellera de
televisió. Fa uns quants dies que ja no ofereix aquest servei, considerat
fins fa poc imprescindible en un diari. A Espanya ha passat el contrari:
les seccions de televisió dels diaris van ser incrementades, a l’inici de la
pandèmia, amb l’oferta de les plataformes digitals, per a fer més ajut al
lector que desitjava orientar el seu lleure durant el confinament forçós.
El gran periòdic de referència mundial, en canvi, mostra un signe que
marca una època en la història de la televisió: s’ha acabat el temps en
què la TV generalista aplegava masses de ciutadans sobre els quals
exercia un poder homogeneïtzador.
Els qui hem treballat en la programació de cadenes de televisió
generalista coneixem les dificultats de reunir públics nombrosos, en
contra de la superstició popular, que atribueix poders d’atracció
irresistibles a les emissores. La famosa “audiència” no creix als arbres,
cada punt de quota de pantalla obtingut cal guanyar-lo amb suor i no
existeix una clau màgica que automàticament activi l’afluència de
públic a l’emissió. Els membres d’aquesta massa de teleespectadors,
que se suposa amorfa, prenen les seves pròpies decisions, tal com pot
constatar una mirada atenta si estudia, dia a dia, les relacions dels
resultats d’audiència en conjunt i comparativament.

Hi ha força intel·lectuals que han insistit en aquest suposat poder

homogeneïtzador de la televisió –que mai no ha estat demostrat amb els
mètodes de les ciències socials a la mà—perquè ha estat
temptadorament fàcil transposar certs conceptes elitistes, propis de la
cultura conservadora, a una crítica de vocació progressista que ha cregut
que construïa una visió alternativa al capitalisme. Ans al contrari, però,
ha acabat per donar forma a certs discursos ideològics incapaços, no ja
de produir un canvi, sinó de comprendre la realitat d’una societat cada
cop més complexa. Només alguns observadors en possessió d’una sòlida
cultura clàssica i alhora d’una mirada aguda vers la cultura popular,
como Umberto Eco, han estat capaços de plantejar la pregunta que el
gran semiòleg va fer una vegada: “L’important no és què fa la televisió a
la gent, sinó què fa la gent a la televisió i què fa amb ella”.

La nova era multipantalla i transmèdia

1
Proposar a les “masses” continguts de gran èxit i a més fer-ho amb
productes que convoquin a les persones en torn a qüestions que creïn un
interès comú es una tasca àrdua. I està per veure l’“alienació” que hom
suposa que l’entreteniment popular produeix. Un servidor, com molts
d’altres investigadors de la comunicació, sosté que les telenovel·les
serveixen, a més de proporcionar un entreteniment lleuger, per a que la
gent comenti les seves peripècies en els espais de trobada comú i
quotidiana, cara a cara, en mig de la seva sociabilitat habitual.
Seria la mateixa funció que la que s’atribueix al futbol -fins i tot abans
de la seva difusió massiva per televisió, en època de la ràdio
d’entreteniment- que constitueix un extens i important camp de cultura
popular d’abast global. El futbol serveix per a que algú es presenti en un
llogarret perdut d’Àfrica o Àsia i, només pronunciar la paraula màgica
“Messi” o, abans “Maradona”, i afloren els somriures a les cares de la
gent i s’obren les portes com si fos un “obre’t, Sèsam” propi de la
cultura popular globalitzada per la comunicació.

La clausura de la informació de serveis en televisió per part del gran

diari novaiorquès i la incorporació de les plataformes digitals a la
informació dels diaris són dues cares d’un mateix indicador: s’acaba la
prevalència d’un concepte de televisió, pel que fa a continguts i
audiències homogènies, i comença una altra era en la qual la
segmentació dels uns i les altres es dona en un context multipantalla.
Adeu a les telenovel·les de baix cost, hola a la producció de ficció que
supera les factories de Hollywood en complexitat de producció,
pressupostos i interès i qualitat de continguts. Proximitat i fins i tot
vinculació entre ficció seriada, videojocs, autocomunicació en xarxes
socials i usos d’internet, si més no pel que fa a estètiques, orientació de
continguts, hàbits de consum i tendències d’interès entre les diverses
formes de socialització audiovisual.
La televisió generalista que es suposava que havia de dominar la
comunicació popular entre finals del segle XX i inicis del XXI ha donat
pas a un nou tipus d’audiovisual transmèdia que apareix com a
segmentat però que en realitat configura un nou espai cultural en el
qual diverses plataformes, narratives i usos convergeixen en una lògica
de multipantalla. Poc a poc anem abandonant el costum de reunir-nos
en torn a una pantalla única, el televisor domèstic omnipresent a la llar,
sinó que la nostra atenció es dispersa entre els diversos recursos
comunicatius: veiem els programes d’audiència massiva amb la tauleta o
el mòbil a la mà, interactuant amb els nostres amics comentant el seu
desenvolupament o complementant el seguiment amb productes
adjacents proposats a les xarxes. Els pares que es planyien que les
criatures es passaven el dia enganxats a la tele del saló voldrien ara que,
d’adolescents, hi tornessin per compartir-la amb la resta de la família,
en lloc d’aïllar-se amb ofertes segmentades repartides en pantalles
diverses i isolades.
El risc de la desaparició d’espais comuns de referència

2
Dominique Wolton, un dels autors més brillants pel que fa a propostes
de polítiques públiques de televisió a Europa, va advertir, ja als anys 90,
dels riscos de la desaparició d’espais comuns de referència dels
ciutadans en el camp de la comunicació. Wolton, membre del CNRS,
institut nacional d’investigació científica de França, va indicar, amb tot
l’encert, que sense l’oportunitat de compartir un diàleg sobre qüestions
d’interès col·lectiu, els ciutadans quedarien privats d’un element
fonamental de l’àgora democràtica. Tot i que es tracti d’un diàleg a
l’entorn de temes intranscendents i, fins i tot, trivials, com la televisió
d’entreteniment, amputar aquest diàleg representa privar la societat
d’una base de comunicació social necessària per a construir més tard
consens al voltant de qüestions de més gran abast sociopolític. Parlem
de futbol, de telenovel·les, de sèries de ficció fantàstica, de reality
shows, mentre mantenim els canals oberts per a parlar de moltes altres
coses i acabar comprenent que la democràcia, igual que la comunicació,
és una conversació.

Per això els autoritaris i totalitaris, quan volen trencar i fer a trossos les
societats, les nacions, els grups socials i les famílies, el primer que fan
és envair les xarxes socials i omplir-les d’insults per, a continuació,
negar al disconforme la condició de conciutadà –ja no diguem patriota—
en igualtat de condicions de diàleg. Us sona?
La televisió canviarà i ho farà molt ràpid en molt poc temps. La
programació impresa de l’oferta de canals serà ben aviat una relíquia,
com el radioteatre, els contes infantils radiats i fins i tot el hit
parade musical. I segurament veurem aparèixer una televisió generalista
en funcions encara amb el seu consum segmentat en multipantalla i
transmèdia. Però hauríem de saber apreciar i defensar el benefici d’una
televisió generalista entretinguda, interessant per a tothom i no només
adreçada a les elits o al públic de la teleescombraria, que romangui com
a espai potencialment conversacional.
Les esquerres, amb una concepció merament instrumental de la
comunicació que, a més, és culturalment elitista i políticament innane,
no són capaces d’adonar-se d’això. Les dretes neocapitalistes, en canvi,
en són plenament conscients. Per això retallen les bases de la
comunicació democràtica popular tot segmentant els públics i
fragmentant els espais comuns en els quals aquest dret es fa possible.
Perquè una societat que no disposa d’un espai de trobada comú de les
diferents classes socials i generacions és una societat desintegrada.

Font: https://catalunyaplural.cat/ca/the-new-york-times-marca-la-fi-
de-la-televisio-generalista/

3
ARTICLE D’OPINIÓ

‘Influencers’ vs. experts

4 OCTUBRE 2019

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa
referència a la data de publicació.

El número de juliol de la prestigiosa revista Wired està dedicat a Greta

Thunberg, una adolescent sueca de 16 anys, que ara fa just un any va començar
una vaga escolar per conscienciar tothom del canvi climàtic.

A les pàgines de Wired, hom podria esperar trobar-hi reflexions com les del físic
i climatòleg nord-americà James Hansen, una de les primeres veus a assenyalar
que l’escalfament causat pels éssers humans havia afectat el clima, o del Premi
Nobel William Nordhaus, considerat el pare de l’economia del canvi climàtic.
O, encara millor, una precisa selecció de persones, mesures i tecnologies
innovadores amb diferents aproximacions a l’escalfament global. Però no.

Ja fa unes quantes dècades que els experts, els científics o qualsevol persona
que tracti un assumpte amb la complexitat, els matisos i la investigació
necessàries han desaparegut dels mitjans de comunicació. En el paradigma
comunicatiu del segle XXI, els missatges han de ser clars, directes, concisos.
Blanc o negre. No tenim temps per consumir informació. I, no ens enganyem,
els mitjans tampoc no tenen recursos per fer-la.

Els influencers han desplaçat els experts en l’era de les xarxes socials. Abans,
amb l’aparició de la televisió, van entrar en joc els tertulians. En un entorn en
què l’abundància i l’accessibilitat a la informació són la norma, cridar l’atenció
dels ciutadans és cada cop més complicat. I en això, els influencers tenen
avantatge respecte els experts. Ofereixen la feina (pràcticament) feta als
mitjans. Es tracta d’un contingut contundent, fàcilment viral, que inclou
missatges breus i directes, i imatges i vídeos. Què més es pot demanar? Els clics
a les pàgines web de notícies estan garantits i, amb aquests, els ingressos per
publicitat digital.

Celebro que Thunberg ens sacsegi la consciència i comparteixo totalment les

seves preocupacions i la necessitat de demanar als nostres representants
polítics que actuïn com més aviat millor per combatre el canvi climàtic. Però
em preocupa que, a mesura que decreix la informació de qualitat, és a dir,
aquella en què hi ha certa investigació periodística (ja sigui en àtoms o en bits),
augmenta la visibilitat dels influencers, que només és el triomf de bons
departaments de màrqueting. Avui és la Greta, però demà ja ho veurem.

Font: https://www.media.cat/2019/10/04/influencers-vs-experts/

4
ARTICLE D’OPINIÓ

La divulgació del valencià als mitjans de comunicació

Perquè la llengua on s’ensenya és a les escoles. I als valencians ens han impedit
ensenyar-hi la llengua fins als inicis de la dècada dels huitanta.

Des de finals del segle XIX el paper de la premsa ha estat clau en la recuperació,
consolidació i divulgació de la llengua catalana.

Això queda demostrat, en el cas de Catalunya, amb l’aprofitament que en fa

Pompeu Fabra en diversos moments, com ara amb la «campanya lingüística
de L’Avenç» iniciada el 1889, on propugna la renovació i modernització del
català; o amb posterioritat, entre 1918 i 1928, quan publica a La
Publicitat les Converses filològiques, més de huit-cents articles destinats a
difondre i consolidar la reforma lingüística plasmada en les Normes de 1913,
el Diccionari ortogràfic de 1917 o la Gramàtica catalana de 1918. O amb la
publicació del Bolletí del Diccionari de la llengua catalana, la primera revista
filològica de la península Ibèrica, impulsada per Antoni M. Alcover, i amb moltes
altres publicacions que al llarg del primer terç del segle XX contribuïren a la
divulgació del català.

Al País Valencià també cal destacar la importància que la premsa va tenir per
als sectors valencianistes des de principis del segle XX, que van esmerçar
nombrosos esforços per mantenir una constant presència pública del valencià,
que s’aconseguí a través de publicacions com València Nova (1906-
1907), Pàtria Nova (1915), El Crit de la Muntanya (1922-1923) o Acció
Valenciana (1930), entre altres. Incapaços d’articular un moviment polític
potent, durant el primer terç del segle XX els valencianistes aconseguiren a
través de la premsa divulgar els seus ideals nacionals i, fins i tot, de vegades,
marcar les línies de les accions polítiques i culturals valencianes, com ara amb
els debats sobre l’estatut d’autonomia, l’ensenyament del valencià o amb
l’aprovació de les Normes de Castelló.

És per això que podem afirmar que la premsa ha tingut un paper central en el
procés de recuperació, normativització lingüística i divulgació del valencià,
com podem comprovar en aquests tres exemples:

L’aprovació de la normativa ortogràfica el 1932, les Normes de Castelló, partí

d’una iniciativa de la revista Taula de Lletres Valencianes, seguida poc després
del suport d’altres publicacions com Acció Valenciana, Avant i, especialment,
del setmanari El Camí.

La difusió de la normativa ortogràfica i gramatical es produí des de diverses

revistes: a El Camí, on Carles Salvador publicà unes «Notes gramaticals», un
Curs d’Ortografia Valenciana per correspondència, i posteriorment un de
Morfologia; a Timó, a Acció o a El Poble Valencià, on Carles Salvador i Josep
Giner tractaven aspectes ortogràfics, lèxics i gramaticals, o a El tio
Cuc d’Alacant, on Enric Valor replicava el curs d’ortografia d’El Camí.

5
Durant el franquisme, paradoxalment, la premsa del Movimiento es convertí
pràcticament en l’única via possible de difusió i aprenentatge del valencià.
Enric Valor aprofità les escletxes del règim per a publicar més de 500 notes
lingüístiques en els periòdics Levante i Jornada, des de 1960 fins a 1965.

Ara bé, en l’àmbit valencià, la utilització dels mitjans de comunicació per a

divulgar i ensenyar la normativa de la llengua, per a alfabetitzar la població,
posa de manifest la situació d’anormalitat en la qual hem estat instal·lats els
valencians al llarg de la major part del segle XX.

Perquè la llengua on s’ensenya és a les escoles. Tanmateix, davant de la

impossibilitat d’actuar amb normalitat, fou la societat civil, la iniciativa d’un
grapat de persones i d’entitats privades, com l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Valenciana, la que s’hagué d’encarregar d’una funció tan bàsica
com era instruir els valencians en la llengua parlada majoritàriament en la
nostra societat, i és per això que naix la necessitat d’emprar els mitjans que
tenien al seu abast, tant la premsa escrita com la ràdio.

Perquè la llengua on s’ensenya és a les escoles. I als valencians ens han impedit
ensenyar la llengua a les escoles fins als inicis de la dècada dels huitanta del
segle passat. Fins i tot durant la II República. Tanmateix, davant de la
impossibilitat d’actuar amb normalitat, fou la societat civil, la iniciativa d’un
grapat de persones i d’entitats privades, com l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Valenciana, la que s’hagué d’encarregar d’una funció tan bàsica
com era instruir els valencians en la llengua parlada majoritàriament en la
nostra societat. És en aquest context d’anormalitat que naix la necessitat
d’emprar els mitjans que tenien al seu abast, tant la premsa escrita com la
ràdio.

Certament, podem considerar la utilització dels mitjans de comunicació per a

divulgar la llengua i consolidar la normativa lingüística com una resposta
intel·ligent, que posa de manifest que els valencians hem sabut superar, de
manera ben enginyosa, els entrebancs que des del poder s’han posat al llarg de
molts anys a un dret bàsic i fonamental dels nostres ciutadans, l’ús de la llengua
pròpia i la necessitat de transmetre-la a les noves generacions com un element
essencial de la nostra supervivència com a poble.

A hores d’ara, la recuperació d’una ràdio i televisió valencianes públiques i en

valencià, la nova À punt, és una magnífica notícia per al futur del valencià, per
a la seua divulgació i consolidació. Això sí, sempre que no s’oblide el que
manifesta la llei de creació del nou Servei Públic de Radiodifusió i Televisió,
que ha de ser un instrument essencial per a «dinamitzar i normalitzar la nostra
llengua, la nostra identitat i la nostra diversitat cultural en el marc d’una nova
societat del coneixement».

Font: https://www.nuvol.com/llengua/la-divulgacio-del-valencia-als-mitjans-
de-comunicacio-49826

6
TEXT DIVULGATIU

Fake news: com les podem detectar?

Ens llevem al matí i una de les primeres coses que fem és mirar el mòbil o la
tauleta. Poques hores de desconnexió i ja tenim un munt d'avisos de Twitter,
Facebook, de qualsevol apli de notícies, així com també missatges d'amistats,
de família, de la feina, al WhatsApp, Telegram, Signal ...

Les xarxes socials estan guanyant terreny als mitjans de comunicació

tradicionals

De fet, a Catalunya, gairebé la meitat dels catalans escollim aquests canals

per informar-nos; i entre la gent més jove, aquest percentatge creix fins al
75%. Els mitjans de comunicació, fins ara de capçalera, han estat substituïts
per les xarxes socials, que ens faciliten un flux continu i inesgotable
d'informació en aparença neutre. Però, ho és realment?

En realitat, tots som conscients que cada cop és més difícil destriar la
informació de l'opinió o, senzillament, de la mentida. Nous conceptes
com fets alternatius, post veritat, fake news, click
baiting, hoaxes, spamming, bombolles de filtres, algoritmes ... semblen
creats expressament per dificultar el nostre accés a informació veraç.

Estar ben informat costa, però ara sembla més difícil que mai

Com podem saber que allò que ens entra a la pantalla, segurament de la mà
d'una persona que coneixem i en qui confiem, és una informació fidedigna o ens
trobem davant d'una notícia falsa?

En aquesta secció del web d'eduCAC hi trobareu idees, consells, i alguns dels
recursos disponibles a la xarxa per fer front a les fake news. També trobareu un
petit glossari amb alguns dels termes relacionats i algunes iniciatives
periodístiques que considerem rellevants.

• Com les detectem?

En primer lloc, necessitem temps i distància. Vivim en un context comunicatiu

d'immediatesa que no ens permet digerir totes les informacions que rebem,
multiplicades i amplificades per les xarxes socials. Qüestionar la credibilitat de
la informació que ens arriba requereix, si més no, una lectura que vagi més
enllà del titular, l'entradeta i la fotografia.

Els mitjans de comunicació recognoscibles, les fonts d'informació d'autoritats

en la matèria, tots els organismes que faciliten informació de servei compten
amb perfils a les xarxes socials. Seguir-los i prioritzar la informació que

7
rebem a través seu sempre és bona idea (Mossos, Direcció General de
Trànsit, 112, etc.)

No menystinguem el nostre instint, que ens ajuda a estar alerta: moltes vegades
a primer cop d'ull intuïm que darrere d'un titular cridaner hi ha interessos
comercials o polítics, o que, simplement, es tracta d'una broma.

Si dubtem, hi ha altres recursos que podem aplicar.

D'entrada, contrastar amb altres fonts d'informació és una forma ràpida de

verificació. Tenim un sistema comunicatiu plural i seria molt estrany que una
notícia la donés un únic mitjà i ningú més se'n fes ressò.

També ens podem fixar en l'adreça d'on prové la informació: si no la

reconeixem i/o porta un domini que tampoc no ens resulta familiar (comptant
que cada país té els seus i que a Catalunya els més usuals poden ser .cat, .es,
.com, .org, .eu, etc.) potser és millor no clicar-hi.

Hem de tenir present que no és el mateix una empresa periodística que respon
a una responsabilitat editorial (vegeu els criteris deontològics dels periodistes)
que un blocaire o un youtuber, que no estan sotmesos al mateix codi ètic. És
necessari saber distingir entre informació, màrqueting, propaganda, etc. (a la
unitat didàctica d'eduCAC A qui em crec trobareu més informació).

Els titulars absurds o escandalosos acostumen a ser reclam per sumar clics
(tècnica coneguda com click-bait), és a dir, perquè l'emissor obtingui beneficis
econòmics. Cal tenir-ho present abans de clicar-hi.

Igualment, hi ha webs satíriques que tenen aparença de mitjà d'informació i,

si només llegim el titular a través de la pàgina web ens pot portar a engany. Si
no coneixem la pàgina i ens genera dubtes, podem consultar l'avís legal que es
troba a la part final de tots els webs.

Les notícies que prometen cures miraculoses, alerten de desgràcies planetàries

o de teories de la conspiració acostumen a ser dreceres a webs que inciten al
consum de productes fraudulents i la informació sol estar falsejada. Abans de
creure'ns la informació o de comprar el producte és millor consultar
amb experts.

8
Cal que anem amb compte amb les notícies que es difonen i que contribuïm
a escampar per xarxes de missatgeria com WhatsApp o Telegram i que no
provenen de mitjans o capçaleres conegudes, ja que acostumen a ser falses. Una
pista: solen estar mal escrites i farcides de faltes d'ortografia. Abans de reenviar-
les, pensem-hi.

De vegades les notícies falses són divertides i ens fa gràcia reenviar-les, però
és millor no ser còmplices en la seva distribució. Pensem en la dita de calumnia
que alguna cosa queda. Hi ha informacions que poden perjudicar
irreparablement el prestigi de persones o institucions.

Recordem el que hem dit abans, estar ben informat costa. Una dieta mediàtica
sana hauria d'incloure l'obtenció de la informació a través de diversos
mitjans (ràdio, televisió, premsa, internet) i la capacitat de contrastar les
notícies. Amb la formació i la pràctica anirem incorporant eines que
ens ajudaran a interpretar de forma crítica les informacions que rebem. Parlar-
ne en família també pot ser un bon antídot per evitar empassar-nos mentides o
mitges veritats.

Font: https://www.educac.cat/families/fake-news-com-les-podem-
detectar#tab-0

CRÒNICA

El futur dels mitjans de comunicació públics

El proppassat 29 de gener es van iniciar els diàlegs de l’any 2019 que l’Escola
d’Administració Pública organitza -conjuntament amb la Universitat de
Barcelona- per a directius de l’administració pública. Es tracta d’analitzar
temes d’actualitat, generar reflexió i aportar elements que millorin la
governança de l’administració pública. En aquesta ocasió la temàtica triada fou
el futur dels mitjans de comunicació públics i per abordar-la vàrem comptar
amb dos experts ben reconeguts, tant des del punt de vista teòric com pràctic.
Es tractava del Dr. Vicent Sanchis, professor de la Facultat de Ciències de la
Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i actual director
de TV3; i del Dr. Albert Sáez, professor titular de Sociologia de la Comunicació
a la Facultat de Comunicació Blanquerna, secretari de Mitjans de Comunicació
de la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació entre 2006 i 2008, i
president del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans
Audiovisuals (CCMA) entre 2008 i 2010. Així doncs, vàrem comptar amb dues
persones que han estat i tenen l’experiència de la gestió de mitjans de

9
comunicació públics i privats al mateix temps que un molt bon coneixement de
la realitat que els envolta i del món acadèmic vinculat al tema que ens va
ocupar. Tots aquests factors van contribuir a generar -amb la col·laboració dels
assistents- un diàleg ric i ple d’idees de futur. Parlem-ne a partir d’algunes
qüestions concretes.

Per començar, cal parlar de quin ha de ser el model. I el diàleg ho va fer amb
una premissa prèvia feta per Vicent Sanchis: “Per parlar del futur i del model
dels mitjans de comunicació cal ser honest”. I és que segons el director de TV3
no es pot negar que quan més importants són els mitjans, més grans són els
interessos que hi ha al darrera. Per això és important que quan parlem del
model dels mitjans de comunicació públics -i privats- ho fem amb un criteri
d’honestedat. I a més d’aquesta actitud, i segons Sáez, també cal tenir en
compte el canvi d’hàbits en el consum, tant en l’entreteniment com en la
informació. No en va, la gran transformació que estem vivint fa que els nous
models de mitjans de comunicació s’hagin d’adaptar al nou món, el qual, ara
mateix, és el de les plataformes.

Segons els dos ponents és obvi que l’entorn comunicatiu ha canviat molt i és
inajornable repensar el model. El consum prové d’altres entorns i mitjans, i la
competència ha esdevingut molt més gran que en el passat. Això fa que TV3
hagi de competir amb les televisions privades amb unes eines molt més
modestes. Es tracta, per tant, d’informar i d’entretenir i, al mateix temps,
aconseguir que el model sigui sostenible i l’audiència (de la qual parlarem
més endavant) sigui raonable. Per posar un exemple concret: el Club Super3 no
ha fet mai diners, però és una oferta important pel país perquè educa.
Tanmateix, la realitat és que a l’actualitat TV3 no pot competir en aquest camp
perquè no pot contractar series de dibuixos.

I des de quan ha canviat? Doncs podem afirmar que fins als inicis de la crisi a
Europa hi havia un corrent molt fort que deia que el sector públic no havia
d’entrar al sector digital. Per què? Doncs perquè els estats consideren que la
gestió de l’espai públic ha de ser pública o bé una concessió administrativa. Per
posar un exemple, a França, a Alemanya i a Itàlia, va ser públic fins als anys
noranta del segle passat. A partir d’aleshores, la UE va canviar de parer i va
afirmar que una cosa és que sigui públic i l’altra és que no es pugui
“concessionar” l’espectre radioelèctric. És aleshores quan es van començar els
processos de la comunicació privada.

Ara bé, i malgrat partim de la premissa que la presència del sector públic
serveix per garantir la democràcia i els drets dels ciutadans, parlar d’un canvi
de model implica parlar de la sostenibilitat d’aquests mitjans, la qual és molt
complicada. Això és així perquè un dels puntals que sostenia aquests mitjans -
la publicitat- ha patit mutacions molt importants. D’una banda, perquè -tal com
recorda Sáez- Zapatero va decidir que el sector públic havia de perdre la
publicitat. Durant el seu mandat es van aprovar dues lleis que alguns ja van
preveure que tindrien uns efectes devastadors. La primera va deixar a TVE
sense publicitat i en mans del govern, i la segona va generar un duopoli entre
A3Media i Mediaset. Com a conseqüència d’aquesta legislació, el mercat
publicitari s’ha empetitit. Però per altra banda, a més d’empetitir-se, “el

10
mercat s’ha repartit molt”, afirma Sanchis. Per posar un exemple concret, i en
relació a com es cobreix el pressupost total de TV3 -que és de tres-cents
milions d’euros-, el govern català n’aporta dos-cents cinquanta i els altres
cinquanta es cobreixen per la via publicitària. Ara bé, si hi ha menys publicitat,
implica que el govern haurà de fer una aportació més gran, malgrat la dificultat
que això implica per a les arques públiques i per a la contradicció que s’imposa:
suplir l’aportació de la publicitat davant de la necessitat de satisfer els serveis
socials.

Aquesta contradicció es resol per la via de la valoració de l’audiència. I és que

una major audiència sempre facilita el manteniment del model i a més, dona
prestigi i fa marca. Tanmateix, en aquesta valoració, cal tenir en compte
que TV3 no és només una televisió pública. És una televisió nacional que
explica l’estructura del món des d’un punt de vista català, és a dir, des de la
manera que els catalans tenen de veure el món i en català. Ho fa amb una
intencionalitat concreta que no té perquè ser compartida per altres mitjans.
Ans al contrari.

Però si parlem de sostenibilitat i d’audiència, és possible mantenir aquest

model? Segons Sanchis, no. L’actual és un model que cada any dedica més
diners a personal, a capítol I. I és que a TV3 hi treballen 2000 persones que
tenen un cost del 56% del pressupost total. Si observéssim els models de les
empeses privades, veuríem que aquesta partida de capítol I arriba, com a
màxim, al 30%. Segon el director de TV3, si no es canvia el model, en el futur
ens podem trobar amb una televisió amb una audiència molt baixa i amb encara
més despeses dedicades a personal.

I també en relació al model, Sáez va afirmar que si volem un servei públic

audiovisual l’haurem de pensar pel segle XXI. I això ha de passar no només pel
fet de ser digital i adaptat al nou context, sinó perquè haurà de tenir una
estructura de costos diferents. En conseqüència, caldrà canviar-la com també
caldrà modificar l’estructura de es persones que hi treballen. I finalment,
també caldrà observar i tenir en compte que els alts costos de la producció
interna fan que la producció externa pugui ser molt competitiva.

En aquesta línia, Sáez va afirmar que “aquí no tindrem mai la BBC perquè no
som la Gran Bretanya!. Aquí passen coses que en països anglosaxons és
impossible que passin”. A Catalunya no hi ha un sistema perfecte i és vital
pensar que si no s’avança més és perquè el Parlament no es creu les seves
paraules i els seus fets. I va reblar: “Falta cultura política i en aquestes matèries
ens posem en carrerons sense sortida que no tenen cap sentit”.

Al mateix temps, també cal tenir en compte que el model català de mitjans de
comunicació ha tingut un paper important com a motor industrial. Al seu
voltant s’han generat negocis i operacions que han generat activitat econòmica.
Això, segons Sáez, “no hauria existit sinó existís una corporació pública”. I és
que aquest èxit també està en la base del fet que els mitjans de comunicació
públics s’han convertit en l’objecte del desig polític i no polític. Tothom vol
influir en el que passa a la Corporació, tant en l’àmbit de la influència política
com en el d’altres qüestions.

11
Ara bé, una cosa està clara: “aquest model que influeix s’ha de governar. I
aquest és el nus important de la qüestió”. Per això, cal abordar el tema de la
seva governança. En aquesta matèria, Sáez fou optimista per bé que la major
responsabilitat rau en el Parlament de Catalunya i els acords no sempre són
senzills. Els mitjans públics han de ser garants del servei públic i per això han
d’estar fiscalitzats al màxim per les lleis i per les comissions del
mateix Parlament de Catalunya, el CAC i els òrgans de control interns com ara
els consells professionals. I qui l’ha de dirigir? Doncs segons Sanchis, “si és una
televisió l’ha de dirigir un periodista però està clar que ha de ser un professional
que sàpiga de gestió”, sobretot tenint en compte que és una empresa pública
fiscalitzada per llei que competeix amb l’empresa privada.

Posteriorment, durant el debat varen sorgir algunes qüestions complementàries

però també claus per al debat que teníem endegat:

Primera, i com a reflexió general. El debat del model no és un debat exclusiu

per als mitjans de comunicació públics sinó que ha de ser per a totes les
institucions públiques.

Segona. Què necessiten els mitjans públics per al seu bon funcionament?
Bàsicament tres qüestions: una expressió clara per part del Parlament de
Catalunya sobre què es vol i un canvi de llei; un lideratge fort acompanyat de
bones marques, bons continguts i un bon posicionament en diverses
plataformes i, un canvi d’estructura que ha de tendir a ser més horitzontal que
vertical, cosa que permetrà superar el concepte de graella, cada dia més
obsolet.

Tercera. TV3 ha de tenir algun rol per explicar Catalunya a l’exterior? Segons
Albert Sáez, “al món hi ha dues o tres operacions de projecció exterior d’èxit:
Austràlia (Neighbours) i Brasil. A Catalunya, tal com ja s’ha esmentat en
aquesta relatoria no tindrem una BBC però “no és menor que la gent vegi Merlí”.
Així, no és cap disbarat que a través de sèries es pugui explicar Catalunya al
món (Les tres bessones, per exemple) perquè sempre serà més senzill que fer-
ho a través de la informació. Ara bé, segons Vicent Sanchis també cal tenir clar
que “Merlí no és Borgen“. Ara per ara, no s’ha aconseguit fer una sèrie que
s’identifiqui que es fa des de Catalunya i que, a més, interessi a l’exterior. I en
aquest sentit, també coincideix amb Sáez a l’afirmar que “amb els informatius
és molt difícil perquè s’haurien de fer en anglès”.

Quarta. Explica Albert Sáez que als EUA s’ha viscut un moment molt intens de
tancament de mitjans locals que cal observar. Hi ha moltes ciutats nord-
americanes en que quan el mitjà local ha estat a punt de tancar ha aparegut
un patronat públic que ha decidit finançar-ho. Això implica que hi ha hagut
algunes “forces vives” que han pensat que calia recuperar-ho. I la realitat és
que com a rebuf d’aquest fenomen, la PBS ha tingut una revifalla com a
productora de contingut. I és que aquesta productora ha creat un format que
ha buscat continguts en les plataformes locals i ara es dediquen a intercanviar
materials, amb una plataforma de podcast molt consolidada, entre d’altres.
Així, la televisió pública dels EUA té un vigor que no tenia fa uns quants anys.

12
Segons Sáez, és un model que cal estudiar. Cal veure si des del sector públic
s’ha de continuar amb els canals de distribució o bé si s’han d’estudiar
plataformes d’intercanvi. En aquest sentit, segons Vicent Sanchis, “les
plataformes no són competència. Són aliats”. I afegeix: “potser ho seran en el
futur però ara mateix no ho són, ara són còmplices de tots”. I com afecta aquest
fet a TV3? “Doncs li permet fer tres sèries enlloc de dues”.

Cinquena i última. Sobre el futur… Segons Vicent Sanchis, “ara tenim un model
de post èxit i s’ha de recuperar el d’èxit”. Els mitjans de comunicació públics
haurien de ser molt més àgils i ràpids. I segons Sáez, “el Parlament de Catalunya
hauria de fer un debat tranquil i reflexionar sobre com haurà de ser aquest
servei públic d’aquí a 10 anys, bo i pensant què li pot costar un servei públic
audiovisual, quin ha de ser el model i qui ha d’estar al capdavant per liderar-
ho a partir del mandat del mateix Parlament.

Font: https://eapc.blog.gencat.cat/2019/02/26/el-futur-dels-mitjans-de-
comunicacio-publics-monica-sabata/

13