Tema 2.

Música i poiesis: aproximacions al fenomen de la

inspiració

Les confessions de Brahms

Les confessions que Johannes Brahms (1833-1897) va efectuar durant la

tardor de 1896, mig any abans del seu traspàs, davant la insistència
d’Arthur M. Abell, sobre el tema de la inspiració, semblen fregar el límit
d’aquesta experiència tan íntima. Ell mateix li manifestà que «tenia
sempre una gran aversió a parlar sobre aquest tema» i cal tenir present
que li prohibí la publicació d’aquestes declaracions fins que no es
complissin cinquanta anys del seu traspàs, per això la primera edició
d’aquesta obra no veié la llum fins el 1947.

*Abell p. 49 (dossier antic 66)

Beethoven l’ideal de Brahms parla de Beethoven: tradició oral a
Viena post traspàs de Beethoven (1827). L’anècdota del violinista
Schuppanzigh…
*Abell, p. 51 (dossier antic 67)

Jean Sibelius s'expressava amb uns termes semblants:

«Quan la forma final de la nostra obra depèn de forces més

poderoses que nosaltres […] si la considerem com un tot, un no és
res més que l'instrument. La força que ens guia és la meravellosa
lògica que governa les obres d'art i a la qual podem anomenar
Déu.»1

El mateix Brahms parlava, en la mesura en què li és possible,

d’aquesta experiència extraordinària:
*Abell, p. 54 (dossier antic 69-70)

«poder reconèixer, com Beethoven, que nosaltres som u amb el

Creador, és una vivència meravellosa i venerable. Hi ha molt pocs
homes que arribin a reconèixer-ho; és per això que es troben tan
pocs compositors i esperits creadors en tots els camps de l’esforç
humà […]

1Etienne GILSON, Choir of Muses. London: Sheed & Ward, 1953, p. 180.
© Josep Maria Gregori i Cifré 2023
 Immediatament sento unes vibracions que m’envaeixen. És
l’Esperit que il·lumina les forces internes de l’ànima, i en aquest
estat d’èxtasi veig clar el que en els meus d’estats d’ànim habituals
és fosc. Aleshores em sento capaç com Beethoven, de deixar-me
inspirar des de dalt […]
Aquestes vibracions prenen la forma d’unes imatges psíquiques
determinades, després d’haver expressat el meu desig i la meva
decisió referent al que vull, és a dir, de ser inspirat per compondre
alguna cosa que estimuli i animi la humanitat, quelcom de valor
perdurable.»2

A la segona part de la cita, Brahms al·ludeix a un aspecte que es

revela prioritari: el desig de rebre la inspiració. ¿Es podria dir que la
inspiració visita l’artista en la mesura del seu desig?
Això ens sembla primordial, ja que sense el vigor [de ‘vir’]
d’aquest desig que neix de l’actitud d'ofrena, d’ofertori interior, de
l’artista, l’art difícilment podrà assolir la finalitat màgica del seu origen.
Pensem en l’energia que mobilitzava els rituals d’encantament dels temps
prehistòrics…
Aquest desig actua en l’esperit de l’artista com una mena d’imant
que, al seu torn, atreu i convida a baixar aquest estat de gràcia que
acompanya l’artista en el seu entusiasme creatiu, d’acord amb la seva
inescrutable llibertat.
Recordem el que vam comentar a propòsit de l’entusiasme, una
paraula que ens remet als termes grecs enthous, «inspirat pels déus», i
enthousia, «inspiració divina».3 Probablement, les analogies verbals que ens
ajudarien més a suggerir quelcom d’aquesta experiència entusiasmadora,
serien les que empren els amants quan miren de descriure el seu estat
d’enamorament, atès que l’entusiasme esdevé un estat vital, fruit de la
seva temperatura afectiva.
Dvorák afirmava que només podia començar a compondre quan
es trobava entusiasmat, mentre Richard Strauss considerava la inspiració
un regal de l'Altíssim: «és el do més gran de la divinitat i no pot
comparar-se amb res més».4
La inspiració és percebuda, doncs, com un generós do, com un
obsequi del Creador al seu artista amant, a fi que aquest, des de la seva
petitesa, jugui a imitar-lo procreant aquest pensament poiètic en la seva

2 Arthur M. ABELL, Música i inspiració. Converses amb Brahms, Strauss, Puccini, Humperdinck, Bruch
i Grieg, p. 54-55.
3 Cf. Joan COROMINES, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona:

Curial, 1982, III, 405.

4 Citat per Jonathan HARVEY a Música e inspiración. Barcelona: Global rhytm, 2008, p. 38 i 58,

respectivament.

2
obra. Sembla com si en aquest desig de commensurabilitat hi hagués el
principi que permet a ambdós unir-se en una mútua simpatia.
Em plauria d’il·lustrar aquest pensament amb la cita d’un breu text
del rabí polonès Maharal de Praga (1520-1609), quan parla de la relació
entre la saviesa i el desig de rebre-la; l’analogia entre la relació d’ambdós
desigs i la seva respectiva recepció, ens sembla evident:

«Així, quan la saviesa es troba en l’home sota la forma d’aquest

desig, el subjecte que és l’home que rep i la saviesa que ell rep
formen junts una substància, de tal manera que se substantifica la
matèria que rep amb la forma que ella rep.»5

Probablement amb un propòsit semblant, Louis Cattiaux escriví:

«El desig dóna la substància. La imaginació dóna la forma. El verb

dóna el pes.»6

Brahms feia extensiva la presència d'aquesta inspiració tan elevada

en la música de Bach, Mozart i Beethoven, mentre Strauss parla de la
Força, de Mozart i Chopin, i considerava aquest «com el compositor
amb més inspiració», després de Mozart:
*Abell, p. 178.
Retornem de nou a Brahms.
El seu testimoni sobre la recepció de la inspiració, que va recollir
Abell, esdevé impressionant:
*Abell, p. 55:

«A l’instant flueixen les idees directament de Déu. No veig

solament uns temes determinats en el meu Ull Espiritual, sinó
també la forma exacta de com estan abillats, l’harmonització i
l’orquestració. Compàs a compàs, se’m va revelant tota l’obra
quan em trobo en aquest estat extraordinari i inspirat […]
M’haig de trobar en un estat de semi-trànsit per aconseguir aquests
resultats, un estat durant el qual el pensament conscient està
temporalment sense govern i és el subconscient el que mana,
perquè, per mitjà d’aquest, com a part integrant del Totpoderós,
s’esdevé la inspiració. De tota manera haig d’anar en compte de no
perdre el coneixement, perquè, si no, desapareixen les idees […] –i
tot seguit afegí–, d’aquesta manera componia Mozart. Una vegada
li van preguntar quins eren els passos que seguia durant la
composició i va respondre: ‘Per mi és com un somni bell i

5 Commentaires du Traité des Pères Pirqé Avot. Lagrasse: Verdier, 1990, cap. IV, p. 165.
6 Cf. Louis CATTIAUX, El misstage retrobat. Barcelona: Claret, 2007, llib. XX, v. 45’.

3
 profund.’ Seguidament ens explica com li van venint les idees en la
versió musical definitiva, exactament com em passa a mi.»7

Precisament sobre Mozart, Bernhard PAUMGARTNER (a Franz

Schubert. Madrid: Alianza, 1992, p. 35), cita que «escribía partiendo de un
todo formado enseguida en su mente […]», la qual cosa sembla
assenyalar que havia percebut sonorament l’obra com un tot, en una
dimensió sincrònica, prèvia al seu desenvolupament en el temps de
l’esdevenir.

Quan Abell va conversar amb R. Strauss, aquest li confessà:

«Quan em trobo en un estat inspirat, tinc unes visions

determinades a causa de la influència d'una Força superior. En
aquests moments sento que se m'obre la Font de la força eterna i
infinita, en la qual tant vós com jo i totes les coses tenen el seu
origen. La religió li dóna el nom de Déu.»8

Richard Strauss considerava la inspiració «el do més gran de la

divinitat i no pot comparar-se amb res més.»9 La música que dimana
d’aquesta «Font de la força eterna i infinita», tal com l’anomenava
Strauss, és com l’emanació de l’energia d’un pol superior que, sense la
necessitat de passar per cap filtre, nodreix i posa en vibració el pol
inferior ocult dins la consciència profunda de l’ésser humà, amb un modus
operandi semblant al de l’amor.10

7 Arthur M. ABELL, Música i inspiració…, p. 55.

8 Id., p. 153.
9 Citat per Jonathan HARVEY a Música e inspiración, p. 58.
10 «L’amor, que és l’aliment de l’ànima, no té necessitat de ser digerit com la gràcia i com el

menjar, que són els aliments de l’esperit i del cos, perquè ja és com el foc diví: acomplert i
perfecte.» Louis CATTIAUX. El missatge retrobat, llib. XIV, v. 34’.