Francesc Cambó (1876-1947) va ser un polític destacat, un home de

negocis d’èxit, un mecenes prominent i, a més, va tenir una vida

sentimental força agitada.
Un polític amb una carrera fulgurant que representa millor que ningú
el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir
l’autonomia. La seva involució conservadora coincideix amb quan es
fa ric, multimilionari, i es converteix en el més destacat mecenes de
la cultura catalana del segle XX. Fou el primer polític que contractà
intel·lectuals —Pla, Soldevila, Bosch Gimpera, Gaziel, Riba, Fabra,
Sagarra, etc.— per les seves empreses culturals. Es passava les
nits llegint Plutarc o Titus Livi, que havia fet traduir al català, i
contemplant els Botticelli que havia comprat. És un exemple clar de
les complexes vinculacions entre els interessos econòmics i la
política (advocat, assessor de bancs, president de la Compañía
Hispano Americana de Electricidad fins a la seva mort, la més
important companyia elèctrica de Llatinoamèrica, que el va fer
immensament ric).
Borja de Riquer ha reconstruït amb nova documentació la vida
complexa, contradictòria i insòlita de Francesc Cambó i ens la
presenta com una lectura apassionant.
 Borja de Riquer

Francesc Cambó
L’últim retrat
El polític, el mecenes, l’home de negocis, les altres passions

ePUB v1.0
Puck 31.12.22
Títol original: Francesc Cambó. L’últim retrat. El polític, el mecenes, l’home de
negocis, les altres passions
Borja de Riquer, 2022
Imatge de la portada: Francesc Cambó durant la convalescència a Canet de Mar.
Biblioteca P. Gual i Pujadas (Canet de Mar)

Edició digital: Puck (v1.0)

ePUBCat base r1.3

«En la vida s’ha de triar entre la simpatia i la força. Els homes forts, donen
moltes trepitjades i causen moltes ferides: és natural que el seu pas durant
molts anys, o durant tota la vida, siga voltat de grinyols i de penjaments. De
mi puc dir-li, que el dia que jo no em sentís fortament atacat,
apassionadament odiat, sentiria la tristesa del que s’adona de la seva
decadència».

Carta de Francesc Cambó a Joan Estelrich,

1 d’agost de 1932

«Infinites vegades, des de fa molts anys, hem comentat la situació difícil que
ens crea el fet de ser alhora catalanistes i conservadors, quan els
conservadors d’Espanya són anti-catalanistes… Nosaltres estarem
desplaçats dins la política espanyola mentre les dretes siguin anti-
autonomistes i, especialment, anti-catalanistes».

Carta de Francesc Cambó a Joan Ventosa,

18 de juliol de 1936

«Jo havia nascut per governar i no per fer negocis, ni entretenir-me en fer
filosofies… Jo era l’home més ben dotat, tant a Barcelona com a Madrid, per
fer política: en l’oposició fins imposar-me, i en el poder per a realitzar una
obra constructiva. Jo no vaig creure, per excés de sentimentalisme
catalanista, l’assenyat consell d’en Prat: “Vós, Cambó, haveu d’anar a viure a
Madrid, que sols des de Madrid es governa Espanya. No deveu fer cas dels
que us criticaran d’antuvi: seran els primers en seguir-vos quan us vegin
triomfar a Madrid; vivint a Catalunya, els catalans us devoraran”».

Carta de Francesc Cambó a Josep Pijoan,

 9 d’abril de 1945

«El guanyar diners, massa diners… fou per a mi una llosa de plom (la meva
generositat donà la sensació de que tenia molts més dels que havia reunit);
els pobres m’odiaven per ric i els rics m’envejaven per creure que tenia més
diners que ells… i els intel·lectuals no em perdonaren els favors».

Carta de Francesc Cambó a Josep Pijoan,

9 d’abril de 1945
 INTRODUCCIÓ
PER QUÈ UNA BIOGRAFIA DE CAMBÓ?

Després de gairebé tres dècades cercant documentació respecte a

Francesc Cambó i de publicar llibres i nombrosos articles sobre
aquest polític, finalment he arribat a dues conclusions. La primera és
que es tracta d’un personatge excepcional, fascinant, polièdric,
polèmic i contradictori com pocs; a més, no crec que hi hagi cap
polític català, ni tampoc espanyol, de l’època que reuneixi en la seva
persona tantes i tan destacades facetes: polític, assagista, mecenes,
home de negocis internacional, milionari, bon vivant… La segona
conclusió, derivada de la primera, és que malgrat que se n’ha parlat
i escrit molt, encara predomina la imatge que ell mateix va voler
donar a les seves Memòries i la que apareix a les biografies,
diguem-ne oficials, que alguns historiadors han escrit. Hi ha molts
aspectes de la seva vida que encara no s’han tractat, i fins i tot la
visió global del seu itinerari polític està per rectificar, sobrepassant
els tòpics i les simplificacions i omplint els silencis.
En els seus records hi ha oblits sorprenents, informacions
incompletes i fins i tot falsedats que no es poden assumir, com
massa sovint s’ha fet, sense una crítica rigorosa. Les seves
Memòries, que són certament importants, pequen
d’autojustificadores, com la majoria dels escrits autobiogràfics. Estan
massa acomodades a la conveniència política del moment en què
les va escriure, els anys 19441947, i molt influïdes per l’impacte de
la Guerra Civil. S’atribueix actituds i fins i tot pensaments que no
coincideixen amb el que realment deia i escrivia en el moment dels
fets. Hem localitzat textos inèdits seus que contradiuen el que
després va escriure a les memòries. Alguns episodis de la seva
actuació política, i molts de la més personal, ens han estat amagats
tant per ell com pels seus biògrafs. A tall d’exemple, a les Memòries
no surt esmentat ni una sola vegada Josep Pla, a qui Cambó va
encarregar l’any 1928 que li escrivís una biografia en tres volums, i
que després, durant gairebé deu anys, va treballar políticament per
a ell i per la Lliga com a corresponsal de La Veu de Catalunya a
Madrid i més endavant a l’exili. Tampoc cita mai la seva dona, Mercè
Mallol, ni la seva filla Helena, tot i que comenta aspectes de la seva
vida privada amb freqüència.
Pel que fa a les biografies de Cambó, la més documentada i
àmplia, la de Jesús Pabón, es va publicar ja fa més de seixanta
anys i s’acaba el 1936 sense tractar ni la Guerra Civil ni la
postguerra.[1] A més de no incloure les moltes novetats
historiogràfiques aparegudes des de llavors, aquest llibre pateix de
dos condicionants notables: ser un encàrrec de la família i, per tant,
haver-se d’acomodar a aquesta servitud, i no ser una autèntica
biografia, com el mateix Pabón va reconèixer en la seva
correspondència privada.[2] La majoria de les biografies aparegudes
posteriorment gairebé no aporten res de nou i es limiten a comentar
el que diu Cambó als seus records o a afusellar el que va escriure
Pabón. L’autoimatge construïda per Cambó als anys de la
postguerra, seguida per la majoria dels biògrafs, és incompleta i
tramposa. Oculta episodis, en deforma d’altres i enganya perquè,
com que coneix el final dels processos polítics, intenta donar
coherència i justificació a la seva actuació, com si ell mai no hagués
tingut dubtes ni vacil·lacions, ni mai hagués comès errors.
El llibre que el lector té a les mans aspira a ser una biografia
completa i seriosa. Vol incloure totes les facetes de la complexa vida
de Cambó, sense ocultar aspectes, qüestions o episodis, per
delicats que siguin. Evidentment, intenta ser rigorosa, aportant
informacions noves o poc conegudes, totes ben documentades,
encara que siguin contradictòries amb el que s’ha dit fins ara.
Aquesta obra és també una reacció, o un contrapunt, davant
l’autorepresentació, la pròpia imatge que Cambó va deixar a les
seves memòries i meditacions i, sobretot, davant les limitacions i la
manca d’esperit crític de moltes de les biografies. És un contrapunt
construït a partir de la documentació localitzada a diferents arxius
públics i privats d’Europa i d’Amèrica. També hem cercat les
opinions dels seus contemporanis i trobat escrits poc coneguts del
mateix Cambó. Alguns d’aquests textos, gràcies al caràcter íntim de
la correspondència privada amb els seus amics i companys, tenen
una vivesa, una sinceritat i una credibilitat molt superior a les
versions reconstruïdes a posteriori.
Estic convençut que la biografia, per la seva alta capacitat
comunicativa, és un camí útil per aproximar-se als personatges
històrics destacats i per conèixer més bé el seu temps. Interessa
descobrir la personalitat real dels grans protagonistes de la història i,
a més, a partir de l’individu es pot reconstruir i comprendre millor el
seu món. La biografia és un bon camí per veure com funcionen les
relacions polítiques i per entendre les societats. Si un individu és
representatiu i portador dels valors i dels interessos d’un grup social,
i d’un col·lectiu nacional, la seva actuació ens il·lustra sobre la
situació i els problemes d’aquest grup i col·lectiu.
En el cas de Cambó, el punt de partida és ben clar: la política fou
la seva dedicació principal, fins al punt d’esdevenir una autèntica
passió. I a l’acció política ho subordinà tot: els escrits, les activitats
de mecenatge, els negocis i fins i tot la seva vida privada.
Repassem, per tant, la seva actuació, els seus projectes i ambicions
polítiques, i prestem una atenció especial a assenyalar les seves
contradiccions i el significat del seu conegut tacticisme polític, les
seves freqüents ziga-zagues. Valorem la rellevància dels seus
escrits polítics i econòmics, que van tenir una gran influència i
impacte en el seu temps. Ell fou, sens dubte, el polític espanyol més
modern i més ben informat de la seva època, ja que es va envoltar
d’un bon equip d’assessors i col·laboradors en el Servei d’Estudis
Polítics i Econòmics.
Tractem també de les múltiples facetes d’aquest personatge tan
singular: fou el mecenes més destacat de l’alta cultura catalana, el
que va tirar endavant els projectes més ambiciosos i el que, en poc
més de deu anys, va construir una excepcional col·lecció de
quadres que generosament donà als museus de Barcelona i Madrid.
Es coneix poc l’origen de la seva fortuna, que provenia de presidir
una de les empreses més grans, però també més corruptes, de
l’Amèrica Llatina. Presidir la CHADE, una de les companyies
elèctriques més importants del món, la més gran inversió espanyola
a l’estranger de la primera meitat del segle XX, va permetre a Cambó
no sols enriquir-se, sinó també vincular-se a destacats polítics i
homes de negocis d’Europa i Amèrica. Cap altre polític espanyol de
la seva època tingué una projecció internacional tan destacada dins
del món financer i empresarial.
D’altra banda, el fet de ser milionari li va permetre viure molt bé,
disposar de residències molt confortables i esplèndidament
decorades i satisfer una de les seves altres grans passions: viatjar
per tal de conèixer tota mena de països i cultures. Els seus creuers
excepcionals per la Mediterrània en el iot Catalònia esdevingueren
mítics. Realment, Francesc Cambó va saber gaudir de la vida com
molt pocs homes del seu temps. I evidentment tractem també de la
seva vida privada, que en alguns aspectes infringia les normes
socials que regien la moral burgesa i catòlica en què es movia el
polític català. Un estudi biogràfic rigorós no ha de separar el que és
públic del que és privat, com si una cosa no estigués intrínsecament
lligada a l’altra.
Aquest llibre està estructurat de manera que els primers set
capítols estan dedicats a seguir cronològicament l’actuació política
de Cambó. En canvi, els tres darrers aborden la seva figura més
enllà de la política: l’home de negocis amb projectes i relacions
internacionals, l’intel·lectual enamorat dels autors i de la cultura
clàssica, el col·leccionista de pintura, el mecenes que vol prestigiar
la cultura del seu país, el bon vivant que es rodeja de gent influent i
de dones belles. En resum, les «altres» passions de Francesc
Cambó. Sense aquests aspectes, la seva biografia quedaria coixa i
no s’entendria la seva personalitat polièdrica, complexa i
contradictòria. El tractament temàtic d’aquestes qüestions permet
aprofundir molt més en el tarannà del personatge i oferir-ne una
visió més unitària i global.
Estic en deute amb molts amics i companys que al llarg
d’aquestes tres dècades m’han ajudat facilitant-me documentació,
donant-me pistes, consells i suggeriments. Són realment molts i
alguns d’ells, malauradament, ja han traspassat. Seguint una mena
d’ordre cronològic, vull recordar i agrair l’ajut de Manuel Jorba,
Arnau Gonzàlez Vilalta, Manuel Llanas, Jordi Maluquer de Motes,
Carles Sudrià, Francesc Vilanova, Josep Massot, Hilari Raguer,
Laura Rossi de Basté, Rafael Alcalde, Alicia Alted, Joan B. Culla,
Enric Ucelay Da Cal, Josep Fontana, Maria Josepa Gallofré, Josep
M. Huertas, Paul Preston, Antoni Castells, Joan Lloch, Jacint Ros
Hombravella, Alfons Almendros, Josep Varela, Dolors Genovès, Inés
Vandellós, Immaculada Socias, Lluís Permanyer, Glòria Soler, Jordi
Amat, Pere Bosch, Jordi Vidal i Jordi Nadal. No puc deixar
d’esmentar també els amics i col·legues argentins Luis Osvaldo
Cortese, Claudio Bellini, Gabriela Dalla Corte, Hilda Sábato, Luis
Alberto Romero, Luciano de Privitellio, Raanan Rein, Josep M. i
Antoni Casabó Suqué i Francesc Bausili.
Finalment vull fer constar el meu regraciament especial a Carlota
Torrents i a Pilar Beltran pel seu inestimable ajut en la lectura de
l’original d’aquest llibre i per fer-me suggeriments sempre assenyats.
El seu ajut ha estat d’aquells que no tenen preu.
I, com és obligat de dir, faig constar que la responsabilitat del que
apareix en aquesta obra és exclusivament meva, i no pas dels qui
gentilment m’han facilitat documentació o han fet amables
comentaris a l’original.

BORJA DE RIQUER PERMANYER

Barcelona, setembre de 2022
EL POLÍTIC
 1

LA FORJA D’UN POLÍTIC NOU

El catalanisme del temps de Cambó

Francesc Cambó es va iniciar en la vida política en la darrera

dècada del segle XIX, en el moment en què coincidien la gran crisi
espanyola motivada pel desastre colonial del 1898 i la maduració i
expansió del catalanisme polític. Foren uns anys d’erosió i
desprestigi del règim polític de la Restauració creat el 1875, i d’inici
de la crisi dels dos grans partits monàrquics espanyols, que es van
veure privats dels seus líders principals, Cánovas i Sagasta. Aquell
sistema polític era cada cop més criticat a Catalunya, fins i tot pels
sectors benestants i empresarials, a causa de la seva ineficàcia
administrativa, de l’amiguisme i la corrupció que imperava i de
l’acusada centralització administrativa.
Perquè es produís un canvi polític fou decisiva l’aparició d’una
nova generació de joves catalanistes, força preparats
intel·lectualment atès que la majoria eren universitaris —advocats,
metges, arquitectes, enginyers, etc.—. Es tractava, certament, d’una
selecta minoria, donat que llavors només anava a la universitat el
0,5 % de cada anyada de joves. Tanmateix, aquesta minoria va
saber aprofitar l’oportunitat política de la crisi espanyola per convertir
la causa catalanista, d’aspiració idealista i minoritària, en un
moviment rellevant, estès socialment i amb capacitat d’aconseguir
èxits electorals i polítics.
 L’historiador Jaume Vicens Vives sostenia que el catalanisme de
llavors era sobretot «la culminació d’un estat d’esperit»,[3] el resultat
d’una insatisfacció i de la reacció contra un estat de les coses que
es considerava inacceptable políticament. Però també era el fruit de
la convicció, força optimista certament, que tenien alguns que si els
catalans poguessin governar-se ho farien millor que els polítics i
funcionaris espanyols. Els joves catalanistes de la generació de
Francesc Cambó consideraven que, en el seu conjunt, l’estat
espanyol estava estructurat de forma arcaica, era poc modern,
precari i es gestionava de forma ineficaç i amb un predomini
descarat de la corrupció.
Dins del moviment catalanista s’observaven diferències notables
respecte a la tàctica política a seguir i als objectius finals. Hi havia,
però, un consens molt ampli a considerar que ells encara eren una
minoria dins de Catalunya i que la prioritat era ampliar la seva
influència social i cultural. Calia començar per convèncer els
catalans del que eren i que tenien el dret a governar-se, és a dir,
primer calia «nacionalitzar» el país. Per fer-ho era fonamental la
propaganda escrita i oral, i l’activisme cultural i polític. Es tractava,
en primer lloc, de guanyar adeptes. Les principals divergències entre
els catalanistes es referien a quan i com fer el salt a l’acció política
directa; quan i com s’havia de passar de fer només propaganda i de
denunciar les polítiques anticatalanes dels governs de Madrid, és a
dir, de la simple denúncia defensiva, a l’acció política més ofensiva
divulgant el projecte alternatiu i concretant les principals
reivindicacions.
Així, al principi de la dècada del 1890 alguns sectors del
catalanisme s’adonaren que no n’hi havia prou amb criticar i
denunciar els mals del centralisme i de l’espanyolització forçosa i fer
només victimisme. Per canviar realment les coses calia fer política i
actuar amb objectius clars. I com que ells no eren uns
revolucionaris, perquè no estaven disposats a emprar procediments
violents, l’única tàctica possible era guanyar influència social, tenir
més pes dins el país i controlar alguns espais de poder, encara que
fossin petits, des de les entitats culturals i econòmiques fins als
ajuntaments. L’objectiu fonamental era evident: el catalanisme havia
de ser un moviment fort i influent perquè només així seria escoltat a
Madrid. Només si eren políticament forts i representaven una bona
part dels catalans, podrien negociar amb el govern espanyol i
aconseguir la desitjada autonomia.
És en aquesta conjuntura on hem de situar el primer Francesc
Cambó. Ell era un estudiant universitari inquiet que a mitjans de la
dècada del 1890 havia començat a actuar dins del Centre Escolar
Catalanista de Barcelona. Un jove que amb menys de vint anys ja
escrivia articles a la premsa catalanista i feia els primers mítings.
Aquest aprenentatge d’activista serà decisiu per anar adquirint
seguretat i, després de la crisi del 1898, començar a tenir un cert
protagonisme polític. Primer, l’any 1901, en ser el regidor més jove
de l’Ajuntament de Barcelona, i tres anys després en provocar la
crisi política interna que va convertir definitivament el seu partit, la
Lliga Regionalista, en una opció «conservadora i d’ordre», com ell
mateix desitjava i proclamava. Ara bé, la gran rellevància de Cambó
s’esdevé a partir de l’any 1907, quan irromp en la vida política
espanyola com a diputat i un dels màxims dirigents de la Solidaritat
Catalana.

De Verges i Besalú a Barcelona

Francesc Cambó i Batlle formava part de la generació catalana

finisecular, després anomenada també la de l’any 1901, que estava
constituïda bàsicament pels nascuts entre el 1866 i el 1880. És una
fornada integrada per polítics i intel·lectuals catalanistes tan
destacats com Ildefons Sunyol —nascut l’any 1866—; Manuel
Folguera i Duran, Josep Puig i Cadafalch i Jaume Carner —nascuts
el 1867—; Pompeu Fabra —que era del 1868—; Enric Prat de la
Riba, Pere Muntañola i Lluís Duran i Ventosa —nascuts el 1870—;
Jaume Maspons i Camarasa i Rafael Patxot —del 1872—; Francesc
Cambó —del 1876—; Jaume Serra Húnter —del 1878—, i Joan
Ventosa i Calvell, Josep Pijoan i August Pi i Sunyer —del 1879.
Uns quants —Puig, Carner, Prat, Maspons, Patxot o Cambó, els
més joves, i també Josep Pella i Forgas o Narcís Verdaguer, més
grans— no eren de Barcelona sinó que havien nascut en petites
poblacions allunyades de la capital catalana. Eren fills de propietaris
rurals o de comerciants que havien anat a estudiar a la universitat
barcelonina i que finalment decidiren quedar-se a viure a la ciutat
comtal. Per això, en la ideologia del primer Cambó són presents
molts elements del conservadorisme tradicional i catòlic propi de la
zona de Besalú i la Garrotxa, i també hi ha mostres de l’ideari més
obert i liberal d’una vila empordanesa com Verges.
Cambó serà un jove activista nascut a la Catalunya rural, però es
polititzarà en el món urbà. A Barcelona, entrarà en contacte amb
una societat força diferent de la de la Garrotxa i l’Empordà. Hi
coneixerà el món i els problemes de la gran i mitjana indústria, del
comerç i dels professionals liberals i també dels obrers, i s’adonarà
de la rellevància política dels interessos econòmics per a la causa
catalanista. Serà conscient que si bé Catalunya era el motor
econòmic d’Espanya, estava notablement desprotegida perquè no
tenia influència en la política espanyola. I s’adonarà també de la
importància del fet diferencial de caràcter econòmic, sobretot de
l’industrial, i del que significava la defensa de la legislació pròpia, de
la llengua i de la cultura catalanes.
Els joves catalanistes de la generació de Cambó aviat foren
conscients que formaven part d’una generació cridada a obrir nous
espais en la vida catalana, cosa que havia de provocar un important
canvi polític. Són ells els qui entre els anys 1895 i 1897 organitzen
l’assalt al control de les principals corporacions culturals i
professionals de Barcelona. Aquest activisme ciutadà, força hàbil i
exitós, esdevé el pròleg de l’actuació política intervencionista
posterior al desastre espanyol del 1898. Ells són els principals
promotors de la gran mobilització ciutadana barcelonina de l’any
1899 (el Tancament de Caixes) i els més ardits defensors de l’opció
d’intervenir directament en la vida política. I, sobretot, són els
principals organitzadors de la gran victòria electoral de la
candidatura dels «quatre presidents» a la ciutat de Barcelona en les
eleccions generals de l’abril del 1901. D’aquest triomf se’n derivà la
creació d’una formació política que va revolucionar el món del
catalanisme: la Lliga Regionalista.
Inicialment, Francesc d’Assís Cambó i Batlle no estava destinat a
seguir aquest camí. Ell no havia de ser un d’aquells joves de la
Catalunya rural que després d’estudiar a la universitat es quedés a
Barcelona per a l’exercici professional i per fer política. No, els seus
pares volien que es dediqués a gestionar el patrimoni familiar de
Besalú i de Verges i que, com a molt, també fos farmacèutic a
Girona o notari a Besalú. Havia nascut el 2 de setembre de 1876 a
la vila empordanesa de Verges, el poble de la seva mare, Josepa
Batlle i Seguer (1845-1926), tot i que els Cambó eren uns propietaris
benestants de Besalú, a la Garrotxa. El seu besavi patern, Francesc
Cambó i Puig, era un conegut hisendat que havia militat en el
carlisme i un dels seus fills, Miquel Cambó de Gayolà, fins i tot fou
oficial a les ordres del general Savalls dins d’una partida que actuà
per la Garrotxa en la Tercera Guerra (1872-1875). La ideologia
tradicionalista estava tan arrelada en aquella família que el seu avi,
Ramon Cambó de Gayolà (1816-1878), que era el primogènit, fou
desheretat per tenir idees més aviat liberals i per casar-se amb
Modesta de Traver i de Ros, considerada de condició social inferior.
Tot i això, el seu pare, Miquel Cambó i de Traver (18431903), va
poder prosperar i esdevenir un home relativament ric, donat que, a
més de posseir terres i cases a Besalú, també exercia de
comerciant i va aconseguir l’arrendament del monopoli de la sal del
districte judicial d’Olot. Miquel Cambó era un home d’idees
conservadores, però no afí al carlisme, i a Besalú era considerat el
representant del «canovisme» —del partit conservador de Cánovas
del Castillo—, atès que era un bon amic del polític i empresari Pere
Bosch i Labrús. Per altra banda, la família de la mare, els Batlle, si
bé residien a Verges procedien del Mas Batlle del Puig, a prop de
Sant Feliu de Boada i de Palau-sator, a l’Empordà.
Francesc Cambó, tot i ser el tercer fill del matrimoni, aviat es va
convertir en l’hereu a causa de la mort dels seus dos germans
grans, Ramon i Josep, quan eren infants. La mortalitat infantil de la
família Cambó fou realment ben alta: de vuit germans, només ell,
Francesc, va arribar als vint-i-cinc anys. Dos germans més petits,
Modest i Narcís, van morir molt joves, mentre que cap de les seves
tres germanes, Pilar, Dolors i Cristina, en va fer vint-i-cinc. Durant la
infantesa, Francesc va passar molt més temps a Besalú, a can
Cambó, acompanyant l’àvia Modesta de Traver, que no pas a
Verges, on vivien els seus pares i germans. Finalment, l’any 1884
tota la família es va traslladar a la gran casa de Besalú. En aquells
temps encara no havien arribat l’electricitat ni el gas ni a Besalú ni a
Verges. Les primeres lectures infantils, des de Jules Verne fins a les
Memòries d’ultratomba de Chateaubriand, les va haver de fer primer
amb la llum de llànties d’oli i després amb quinqués de petroli. La
nova energia, l’electricitat, que revolucionaria tant el món i que tant
el beneficiaria econòmicament, no la va conèixer fins a l’estiu del
1888, quan amb onze anys va visitar per primer cop Barcelona amb
motiu de l’Exposició Universal.
Francesc va fer una part del batxillerat a l’institut de Figueres, on
ja mostrà una gran afecció per les assignatures d’història, llatí i
retòrica, i literatura, i on inicià l’amistat amb un company de curs,
Pere Rahola i Molinas, d’una coneguda família de Roses, que també
militaria a la Lliga Regionalista i seria regidor, diputat, senador i
ministre de Marina (1935). Els dos darrers cursos del batxillerat els
va estudiar a l’institut de Girona, on s’instal·là en un petit pis amb el
seu germà Modest, que anava per seminarista, però va morir l’any
1899. A Girona, per familiaritzar-se amb la professió que el seu pare
li reservava, Francesc Cambó va compaginar els estudis de
batxillerat amb la feina d’aprenent a la Droguería Pérez Xifra, una
farmàcia propietat de Josep Maria Pérez Xifra, al carrer Abeuradors
número 2, on ara hi ha una placa que ho indica. En aquell moment,
Pérez Xifra era una personalitat destacada dins la vida local gironina
i un gran animador de tertúlies.[4] Se’l considerava un polític
independent proper al partit liberal de Sagasta. Fou llavors, a
Girona, on Cambó va rebre les primeres informacions sobre
l’existència del catalanisme polític. Allà sentí parlar per primer cop
de la Unió Catalanista i de les Bases de Manresa, que s’havien
elaborat l’any 1892, i a Girona llegí amb entusiasme el discurs
pronunciat per Àngel Guimerà com a president dels Jocs Florals de
Barcelona el 1889. Començà, aleshores, a catalanitzar-se i a signar
Francesc, i no Francisco, i fins i tot es va fer imprimir unes targetes
amb el seu nom en català.
 El setembre de l’any 1892, gràcies a la influència de la mare,
Francesc Cambó va aconseguir que el pare acceptés que fes uns
estudis universitaris diferents dels de farmàcia: ell volia estudiar dret
i filosofia i lletres. La mare va pressionar el pare amb l’argument que
si estudiava dret podria arribar a ser notari a Besalú. Així, amb setze
anys acabats de fer, va marxar a Barcelona, on va viure un primer
curs a casa d’un oncle patern, Francesc Cambó de Traver, i després
en una dispesa modesta al carrer Riera Alta. Com que la
mensualitat que li passava el pare era reduïda i volia tenir més
possibles, va aconseguir guanyar quinze duros mensuals treballant
d’acompanyant de minyons i de professor substitut al Colegio
Peninsular, al carrer Basea, prop de Santa Maria del Mar. Agustí
Calvet, Gaziel, que el va conèixer llavors, el descriu com «un xicot
adust, mig esperitat, d’una magror extrema i un geni de mil dimonis
[…] parlava amb l’“ut”, igual que la gent de l’Alt Empordà».[5] Molts
anys després, en un discurs al Congrés dels Diputats, Cambó
recordaria que en un primer moment havia de donar compte al pare
de totes les despeses però que aviat aconseguí mig emancipar-se:
«gasté menos y empecé a ganarme la vida, hasta que no tuve que
acudir más a él».[6]
A la Universitat de Barcelona Cambó es va matricular a Dret i a
Filosofia i Lletres. El juny del 1896 va acabar la segona, i un any
després, el juny del 1897, es va llicenciar en Dret. Els seus
expedients acadèmics no són gaire brillants. Ell mateix reconeixia
que, com que llavors ja es dedicava de forma molt apassionada a
l’activisme polític, això anava en detriment dels estudis. La seva
millor nota a Filosofia i Lletres fou un sobresaliente, en Literatura
Grega i Llatina; a Dret, en canvi, va obtenir sobresaliente en tres
matèries: Dret Polític i Administratiu, Elements d’Hisenda Pública i
Economia Política i Estadística. Dels anys d’estudiant universitari va
guardar un bon record de pocs professors: de Josep Balari i Jubany,
de Grec, a la facultat de Filosofia i Lletres; i a la de Dret, del vell
Manuel Duran i Bas, de Joan Josep Permanyer i de Joan de Déu
Trias i Giró, que donaven classe de Dret Mercantil, de Civil i
d’Internacional, respectivament. Sembla que no va fer gaires
amistats entre els seus companys de curs. En els seus escrits
memorialistes només es recorda de Manuel de Montoliu i de Gabriel
Alomar, a Filosofia i Lletres, i de Cebrià de Montoliu, el germà de
Manuel, a Dret. En aquesta facultat es llicencià el juny del 1897 amb
un exercici sobre la successió intestada dels ascendents segons els
diferents sistemes jurídics territorials espanyols, però només va
aconseguir treure un aprovat. Era una temàtica força actual llavors,
donat que s’estava en plena polèmica sobre la reforma del codi civil i
sobre el manteniment de les legislacions civils en els territoris
històrics, com era el cas del català.

El Centre Escolar, bressol del catalanisme

intervencionista

Mentre estudiava a Barcelona, per consell del seu pare, Francesc

Cambó es va inscriure en el Círculo Conservador Liberal, que
encara presidia el vell jurista Manuel Duran i Bas, i tenia la seu a
rambla de Santa Mònica. En aquesta decisió hi devia influir també el
fet que el seu pare fos bon amic de Pere Bosch i Labrús, destacat
polític proteccionista i membre d’aquesta entitat, que també era fill
de Besalú.
De les possibles influències polítiques que el jove Cambó va
rebre aquells anys s’ha indicat sempre que la de Narcís Verdaguer i
Callís fou la més decisiva, però no s’ha parlat gaire de la que podria
procedir de Pere Bosch i Labrús. Aquest últim, que, com hem dit,
tenia bones relacions personals i comercials amb Miquel Cambó de
Traver, era llavors un destacat i actiu dirigent empresarial català,
havia presidit el Foment de la Producció Nacional i havia estat
diputat en diverses ocasions.[7] En aquell moment, era el líder
proteccionista català més conegut i un diputat veterà que tenia molta
experiència política i força coneixements de com funcionaven les
relacions polítiques i econòmiques entre els governs de Madrid i els
empresaris catalans. Sens dubte el Pere Bosch i Labrús que
Francesc Cambó va conèixer els diumenges que era convidat a
dinar a casa seva a Barcelona el devia influir. Tot i la gran diferència
d’edat, el jove estudiant catalanista devia aprendre molt en les
llargues sobretaules.
 La relació de Francesc Cambó amb la família Bosch-Labrús
continuaria i es faria encara més estreta amb Leticia Bosch-Labrús i
Blat (1890-1981), la filla de Pere, a qui havia conegut de ben petita a
Barcelona. Leticia es casaria l’any 1912 amb Fernando Sebastián de
Borbón y Madán, duc de Dúrcal, un noble emparentat amb el rei
Alfons XIII, i esdevindria dama de la reina Victòria Eugènia,
circumstància que facilitaria molt els contactes personals i discrets
entre el monarca espanyol i Cambó, com després veurem. L’amistat
amb Leticia Bosch-Labrús i el seu germà Pere, que militaria dins la
Lliga Regionalista, fou llarga i es va prolongar durant la postguerra.
Francesc Cambó confessa en els seus records que va passar
moltes hores llegint a la biblioteca del Círculo Conservador Liberal,
ben dotada de premsa i de llibres, tot i que la vida interna en aquell
local tenia escàs interès perquè allò estava políticament mort.
Efectivament, aquell era el moment de revifada del moviment
catalanista a Barcelona i de clara decadència del dinastisme
conservador. És significatiu que en les seves Memòries, escrites al
final de la vida, Cambó assenyali que malgrat ser tan jove
s’identificava amb el pensament conservador. Escriu que llavors ja
coincidia amb «la ideologia conservadora de Cánovas, amb el seu
sentit d’autoritat i jerarquia», que «em semblava la forma única del
bon govern».[8] De tota manera, també confessa que se sentia un
fervent catalanista, motiu pel qual havia de compaginar el fet de ser
un amant de l’ordre i un romàntic, de ser alhora «governamental» i
«revolucionari». Ara bé, presentar aquesta dualitat ideològica com ja
assentada en un jove d’uns divuit anys és una visió retrospectiva
una mica excessiva.
El primer contacte de Francesc Cambó amb el catalanisme
polític es va produir per la via més habitual: la coneixença de
companys que militaven en aquest moviment. Ell mateix explica que
el maig del 1893, quan encara no tenia disset anys, va assistir a una
conferència del polític galleguista Alfredo Brañas, catedràtic de la
Universitat de Santiago, que l’impressionà força. Allà va conèixer un
noi de Granollers, Jaume Maspons i Camarasa, quatre anys més
gran que ell i també estudiant de Dret, que el convidà a visitar
l’endemà el Centre Escolar Catalanista. D’aquesta entitat, que havia
estat creada l’any 1886 per Narcís Verdaguer i Callís com a branca
juvenil de la Lliga de Catalunya, en sortirien els propagandistes més
actius del catalanisme de finals del segle XIX.
El moviment catalanista llavors vivia un gran debat sobre la
tàctica política a seguir que provocava polèmiques apassionades
entre el sector més tradicional, cultural i apolític, representat pels
dirigents de la Lliga de Catalunya i pel diari La Renaixensa, i els
partidaris de potenciar la intervenció en la política i de prendre
compromisos davant els problemes concrets, que eren principalment
els joves del Centre Escolar Catalanista i també la posició de la
revista La Veu de Catalunya, creada l’any 1891 per Narcís
Verdaguer i Callís.
Així, cap al maig del 1893 Francesc Cambó s’afilià al Centre
Escolar Catalanista —que tenia la seu al mateix local que la Lliga de
Catalunya, un pis espaiós del carrer Portaferrissa— de la mà de
Jaume Maspons i Camarasa, que mesos després seria elegit
president. El Centre Escolar estava organitzat en quatre seccions: la
de Dret i Filosofia i Lletres, la de Medicina, la de Ciències i la de
Farmàcia; Cambó, lògicament, es va inscriure a la secció de Dret i
Filosofia, que llavors presidia Maspons. Fou allà on Cambó va
conèixer molts dels qui serien els seus principals companys polítics,
i fins i tot grans amics: Narcís Verdaguer i Callís, Josep Puig i
Cadafalch, Enric Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Pere
Muntañola o Josep Pijoan.
Francesc Cambó, com hem dit, s’afilià al Centre Escolar cap al
maig del 1893 i ben aviat va sobresortir com un dels socis més
actius i inquiets. De seguida va començar a destacar per les
intervencions en els debats i esdevingué lector entusiasta de la
premsa catalanista, especialment de l’únic diari existent llavors en
català, La Renaixensa, i del setmanari La Veu de Catalunya.
L’octubre del 1894 va ser elegit secretari de la secció de Dret i
Filosofia, cosa que també el convertia en membre del Consell
General del Centre. Aquella era una secció important, donat que
llavors estava integrada per uns seixanta membres. Un any després,
l’octubre del 1895, amb dinou anys, Cambó ja tingué l’atreviment de
presentar-se com a candidat a la presidència de la comissió
executiva del Centre Escolar i, com que fou l’únic candidat, va
resultar elegit.
 El discurs de Francesc Cambó com a president del Centre
Escolar, l’octubre del 1895, el primer que pronuncià en la seva vida,
no es conserva sencer, però sembla que va produir un gran efecte,
ja que va rebre els elogis de Verdaguer i Callís en un article publicat
a La Veu de Catalunya. Fou un parlament clarament
regeneracionista: hi assenyalava «els mals» de la situació política —
l’existència d’un règim polític centralista, ineficaç i corrupte que
havia conduït a un llarg distanciament entre el poble català i
Espanya— i després proposava «els remeis» que caldria emprar:
potenciar l’acció ciutadana perquè els catalans prenguessin
consciència que el seu país, el més dinàmic de l’Estat, havia de
recuperar el lideratge que li pertocava. Calia, així, revitalitzar la vida
social i cultural perquè els catalans es mobilitzessin contra aquell
estat de coses. Tenia, però, dubtes sobre els mitjans polítics que
convenia utilitzar, ja que el sufragi universal estava «prostituït».
Respecte de les tasques pendents no concretava gaire la seva
proposta, cosa relativament lògica atès que tenia dinou anys i la
seva formació política era precària. Va parlar de la necessitat
d’estructurar millor el moviment catalanista com a vehicle principal
dels canvis que calia imposar, però no reflexionava gaire sobre el
tipus d’autonomia que necessitaria el país. És significatiu que
gairebé no parlés de les Bases de Manresa, tot i que tampoc
concretava el paper de Catalunya dins de la necessària regeneració
espanyola. Ara bé, al final del parlament va exposar una idea molt
clara: si els catalanistes continuaven, com fins llavors, inhibint-se de
l’acció política això no conduïa enlloc. Calia, per tant, actuar de
forma més determinant en les diferents instàncies de la societat. El
jove Cambó, tot i les imprecisions del seu discurs, començava a
tenir les idees clares sobre el paper polític que els catalanistes
havien de jugar en aquells moments.
Durant el seu mandat com a president del Centre Escolar,
Francesc Cambó va organitzar un cicle de conferències sobre la
situació política —havia començat la darrera guerra de Cuba— i
convidà a participar-hi els anteriors presidents del Centre, és a dir:
Verdaguer i Callís, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba i Maspons.
Convèncer Prat d’anar a parlar al Centre li costà molt —estava
dolgut per les crítiques que havia rebut per la seva poc afortunada
gestió econòmica quan era president—,[9] però ho va aconseguir,
així com que tornés a tenir una gran influència sobre els membres
del Centre. El Prat de la Riba que Cambó va conèixer era un home
reservat, de tracte no gens fàcil —«un home de passions», ens diu
Cambó mateix—, un polític que aleshores mantenia algunes
discrepàncies amb Verdaguer, amb qui Cambó se sentia molt unit.
De fet, Francesc Cambó mai va arribar a tenir amb Enric Prat de la
Riba la identificació, la confiança i l’amistat sincera que tingué amb
Narcís Verdaguer.
El seu activisme polític quasi febril, no sempre comprès pels
companys, i un cert autoritarisme en les formes de dirigir el Centre
Escolar van provocar un ambient reticent envers Cambó. Va haver
d’afrontar una mena de conspiració, en forma de vot de censura
contra la Junta General que ell presidia, encapçalada per un actiu
estudiant d’arquitectura, Josep Pijoan, que venia a representar els
interessos dels socis «barcelonins» davant dels «forasters»,
representats per Cambó. Cambó va guanyar i, malgrat que la
campanya contra ell havia estat tensa, va acabar establint una
amistat llarga i sincera amb Josep Pijoan. Tanmateix, els seus
procediments un xic expeditius i autoritaris començaven a despertar
reticències. Sense tenir encara vint anys, Cambó era bàsicament un
activista, un home d’iniciatives que donava una especial importància
a fer proselitisme. Durant aquells anys prioritzava assistir i donar
conferències i xerrades molt més que l’assistència a les classes
universitàries. Realitzava desplaçaments constants en tren o en
tartana a pobles de diferents comarques, sobretot al Penedès,
Vallès i Maresme, a més, lògicament, de la Garrotxa i l’Empordà, i a
gairebé totes les barriades de Barcelona. Es començava a notar
l’audàcia política que l’acompanyà durant més de dues dècades, i
cada cop se sentia més segur d’ell mateix, una característica que
mantindria fins a la mort. De tota manera, també era conscient dels
seus notables dèficits de cultura política, que intentà cobrir amb
lectures de tota mena i amb l’assistència, a les nits després de
sopar, a la tertúlia de la «penya dels savis» de la Lliga de Catalunya,
inicialment com a simple oient.
El curs 1896-1897, quan finalitzava els estudis de Dret, Cambó
va passar a ser el vicepresident primer del Centre Escolar i, com
veurem, també participà en l’assemblea de la Unió Catalanista de
Girona, dins de la delegació gironina. Molts dels joves del Centre
Escolar col·laboraven en el setmanari La Veu de Catalunya, dirigit
per Narcís Verdaguer, i a la revista Les Quatre Barres de Vilafranca
del Penedès, la primera publicació que utilitzà el subtítol de
«nacionalista». En bona part dels seus articles, aquests joves feien
propostes d’acció clarament polítiques, criticaven la passivitat de la
Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista i demanaven la creació
d’una càtedra de dret català a la Universitat de Barcelona.
A partir de l’any 1895, des del Centre Escolar, sent-ne Cambó el
president, es va proposar a diferents personalitats i organitzacions
catalanistes que intentessin ocupar legalment la junta directiva de
les principals entitats de Barcelona, començant per l’Ateneu
Barcelonès, sens dubte l’associació cultural més rellevant i amb més
socis de la ciutat. Segons Prat de la Riba, calia aplegar tots els qui
lluitaven per «la nacionalització cultural de Catalunya». Van
aconseguir guanyar les eleccions presentant una candidatura amb el
dramaturg Àngel Guimerà com a president i el poeta Joan Maragall
com a secretari. El discurs de presa de possessió de Guimerà,
pronunciat en català el 30 de novembre de 1895, va causar enrenou
i va esdevenir una fita emblemàtica de l’activisme catalanista. A
partir d’aleshores, aquesta àmplia aliança de catalanistes va passar
a controlar la Junta de l’Ateneu i va convertir l’entitat en la principal
plataforma legal de la seva propaganda a Barcelona. Les
successives candidatures a la Junta de l’Ateneu organitzades pels
catalanistes estarien sempre encapçalades per personalitats molt
representatives del moviment.[10]
Fou aleshores quan es van fer els passos més decisius cap a la
catalanització i politització de l’Ateneu Barcelonès, gràcies a una
reforma dels estatuts i a l’organització d’un cicle de conferències,
iniciat el curs 1896-1897, que va comportar la desfilada de les
personalitats més rellevants del catalanisme polític i cultural.[11]
Aquestes conferències van tenir un gran èxit de públic i van propiciar
l’entrada a l’Ateneu de 122 nous socis, la majoria joves. Els
activistes del Centre Escolar sempre van reclamar el seu
protagonisme en aquest procés de politització de la lluita cultural i
corporativa barcelonina: «en Maragall va venir després de nosaltres
i va cantar en els seus articles el nostre catalanisme», va escriure
Prat de la Riba l’any 1904.[12]

De la guerra de Cuba al «desastre» del 98

El nou conflicte colonial, iniciat a Cuba el febrer del 1895, i el seu

desenllaç desastrós per al règim polític espanyol tres anys després,
fou una circumstància essencial per al catalanisme, que va passar
de ser un moviment relativament marginal i minoritari a convertir-se
en el principal beneficiari del descontentament de la ciutadania
catalana que esclatà els anys 1899-1901.
La premsa catalanista criticava la política colonial espanyola i el
règim de la Restauració. Considerava que la seva administració,
corrupta i espoliadora, era la responsable principal del sorgiment del
moviment independentista cubà. De tota manera, els catalanistes
eren prudents respecte a la causa cubana i no van defensar mai
explícitament el dret a la independència de l’illa. Quan esclatà la
tercera rebel·lió cubana, el diari La Renaixensa manifestà una
actitud crítica, i fins i tot sarcàstica, amb el govern espanyol, però es
tractava d’una actitud més aviat antimilitarista que no pas
anticolonialista. Censuraven, sobretot, l’enviament massiu de tropes
a Cuba i la mala organització militar i política de la colònia. El
setmanari La Veu de Catalunya, dirigit pel més pragmàtic Narcís
Verdaguer i Callís, si bé també mantenia una posició crítica respecte
a la guerra, era més moderat en les censures polítiques. Tots els
catalanistes sabien que les principals organitzacions empresarials
barcelonines, començant pel Foment del Treball Nacional,
defensaven aferrissadament l’espanyolitat de Cuba i consideraven
aquella colònia un territori espanyol irrenunciable. Per això, la
premsa catalanista va adoptar una actitud expectant, de seguir el
curs dels esdeveniments, sense fer gaires declaracions polítiques.
Això explica que no hi hagués cap comunicat oficial de la Unió
Catalanista sobre la guerra colonial durant els dos primers anys del
conflicte. Només el novembre del 1897 la Junta Directiva de la Unió
Catalanista va enviar un telegrama de felicitació a la reina regent per
la concessió d’autonomia a l’illa de Cuba, encara que consideraven
que arribava massa tard.
Francesc Cambó sosté en les seves Memòries que, a finals del
1897, en una reunió de la Unió Catalanista a la qual assistia com a
delegat del Centre Escolar, ell va plantejar la possibilitat de fer una
declaració política a favor de l’autonomia cubana i que, fins i tot, es
defensés la possibilitat de la independència de l’illa, sempre que
anés acompanyada d’un tractat comercial amb Espanya.[13] Diu que
no va trobar cap suport, que li digueren que aquella proposta, a més
d’impopular, era temerària perquè provocaria una reacció repressiva
per part del govern de Madrid. Penso que, com a molt, allò devia ser
un comentari informal i mai una proposta política seriosa, atès que
ell llavors tan sols era un estudiant de vint anys, sense cap
influència dins la Unió Catalanista. Per altra banda, no hi ha cap
article escrit per Cambó amb aquestes propostes a La Veu de
Catalunya, publicació on col·laborava habitualment des de feia un
any. A més, ell sabia perfectament que Verdaguer i Callís, que
estava vinculat professionalment al Foment del Treball Nacional, no
toleraria dins la seva revista cap article en favor de la independència
cubana ni veuria amb bons ulls una declaració de la Unió
Catalanista en aquest sentit.
Qui sí que escrivia, i força, sobre aquesta qüestió era Lluís Duran
i Ventosa, tant a La Renaixensa com a La Veu. Duran, tanmateix,
defensava bàsicament la tesi que la guerra havia estat provocada
per la intransigència espanyola envers els cubans i que l’illa tenia el
dret a l’autonomia política, però de cap manera a la independència.
Quan el novembre del 1897 el govern espanyol anuncià finalment
que concediria l’autonomia a Cuba, el Centre Escolar Catalanista hi
manifestà l’acord, però va afegir que potser ja era massa tard. És
també significatiu el silenci inicial de la premsa catalanista davant la
guerra amb els Estats Units, ja entrat l’any 1898. Fins després de la
desfeta naval de Cavite, a les Filipines, no va aparèixer cap
comunicat oficial de la Unió Catalanista sobre el conflicte.
La primera manifestació política en la qual va participar el jove
Francesc Cambó va tenir lloc el 6 de març de 1896, quan es lliurà al
cònsol de Grècia a Barcelona el Missatge a S. M. Jordi I, rei dels
hel·lens, redactat per Antoni Rubió i Lluch. Era una iniciativa de la
Unió Catalanista que comptava amb el suport de quaranta-cinc
entitats polítiques, culturals i publicacions catalanistes més, entre
elles el Centre Escolar. Es tractava d’expressar públicament la
solidaritat amb els grecs de l’illa de Creta reprimits amb violència per
les tropes turques. Davant l’escàs ressò d’un primer manifest de
denúncia de la repressió turca a Creta, que només va publicar la
premsa catalanista, la Unió Catalanista va decidir fer un acte més
espectacular: convocar una manifestació ciutadana davant el
consolat grec de Barcelona i procedir allà a la lectura pública de la
declaració.[14]
A banda d’un acte inequívocament polític, ja que la lluita dels
grecs per la unificació territorial era un referent per al catalanisme,
[15] allò també era un desafiament polític al govern espanyol, ja que
denunciava el colonialisme, encara que fos el turc, i defensava els
drets dels grecs de Creta a incorporar-se a una Grècia unificada en
un moment en què Espanya s’enfrontava a les rebel·lions de Cuba i
les Filipines. De fet, aquella acció reflectia la voluntat dels
catalanistes de vincular-se i comparar-se amb altres causes
polítiques i de buscar «models exteriors». I també significava una
victòria del sector que considerava insuficient i molt limitada la
política de posar èmfasi només en els lligams solidaris de caràcter
cultural i lingüístic amb altres moviments nacionalistes i prescindir
dels aspectes més polítics.[16] La Veu de Catalunya de Verdaguer
donava cada cop més informació sobre les qüestions internacionals
que podrien significar «models» o casos similars als del
catalanisme. Des dels anys 1880 el moviment independentista
irlandès era el referent fonamental per als catalanistes, i després
també ho foren el moviment nacionalista txec i l’hongarès.
Com calia esperar, la presentació de la lluita dels grecs de Creta
com una «causa justa» i similar a la catalana va provocar una
reacció vehement de la premsa de Madrid, que acusà de
«separatistes» els promotors del missatge i exigí represàlies. El
govern civil de Barcelona, fent ús de les atribucions que li donava la
suspensió de les garanties constitucionals existent, va procedir a
limitar notablement les llibertats d’expressió, manifestació i premsa
tant dels catalanistes com dels republicans i de l’obrerisme. En
concret, el governador ordenà el tancament del diari La Renaixensa
i de la revista Lo Regionalisme i va prohibir nombrosos actes dels
catalanistes, amb l’excusa del conflicte colonial. En resposta a
aquesta actitud, el març del 1897 la Unió Catalanista llançà el
manifest «Al Poble Català», del qual es tiraren més de cent mil
exemplars. Cambó, en les seves Memòries, s’atribueix el mèrit de
ser un dels promotors, dies després de la seva suspensió, que La
Renaixensa aparegués editada a Reus, és a dir, fora de la jurisdicció
del governador de Barcelona, com a publicació complementària del
setmanari reusenc Lo Sometent.[17]
Immediatament, la Unió Catalanista va convocar una assemblea
extraordinària a Girona, el 25 d’abril de 1897. Francesc Cambó, que
fou un dels 312 delegats que hi participaren, dins de la delegació de
Girona, va destacar com un dels principals organitzadors. Mobilitzà
amics, coneguts i parents, i fins i tot portà el seu pare al Teatre
Principal de Girona. Amb la presència de pràcticament tots els
dirigents del catalanisme, Narcís Verdaguer i Callís va llegir un
discurs elaborat conjuntament amb els quatre presidents anteriors
de la Unió (Domènech, Permanyer, Guimerà i Riera) i al final
pronuncià unes paraules en un to notablement vehement.
Segurament, la coincidència de Cambó amb Verdaguer i Callís
durant aquesta campanya política de la primavera del 1897 va
enfortir la bona relació entre tots dos, i fou llavors quan aquest últim
li proposà d’entrar a treballar com a passant al seu despatx
d’advocat de Barcelona. Així, el juny del 1897, just quan acabava la
carrera de Dret, Francesc Cambó es va convertir en passant, tot i
que no es va inscriure al Col·legi d’Advocats de Barcelona fins al 15
de març de 1898. De la seva estada al despatx, situat al carrer
Montsió número 3, a sobre del cafè Els Quatre Gats, Cambó en
recordarà no els casos professionals en què va participar, que
devien ser ben pocs, sinó les llargues estones dedicades a llegir els
clàssics del pensament conservador europeu, aprofitant-se de la
bona biblioteca que tenia Verdaguer. Allà va familiaritzar-se amb les
obres de Fustel de Coulanges, Hippolyte Taine, Frédéric Le Play o
Auguste Comte. Realitzà sobretot lectures referents a la història
europea contemporània i es va interessar especialment pels canvis
polítics que s’havien produït a la societat liberal i capitalista del segle
XIX.[18] El jove Cambó ja se sentia llavors més proper i identificat
amb el model d’evolucionisme progressiu del liberalisme anglès que
no pas amb el revolucionarisme més radical francès.
Narcís Verdaguer, que havia estat seminarista a Vic i era cosí de
mossèn Cinto, estava força vinculat al conservadorisme tradicional
de la muntanya catalana, al « vigatanisme», era amic del futur
canonge Jaume Collell i, com hem dit, havia estat un dels fundadors,
l’any 1891, de la revista La Veu de Catalunya, juntament amb Collell
i Joaquim Cabot. A més, professionalment estava ben relacionat
amb destacats empresaris, com ara el segon marquès de Comillas,
Claudi López Bru, i durant molts anys fou també un dels assessors
jurídics del Foment del Treball Nacional.
Les relacions de Cambó amb Narcís Verdaguer i sobretot amb la
seva dona, Francesca Bonnemaison —«la senyora Paquita»—, es
feren cada cop més estretes, fins al punt que ella l’arribà a tractar
com un fill. Amb el temps, seria una de les seves conselleres en
afers sentimentals. Com que Cambó vivia sol en una dispesa, i ja
havia mort Pere Bosch i Labrús, ara tots els diumenges dinava a can
Verdaguer i, més endavant, als estius el convidaven a passar unes
quantes setmanes a la casa que tenien a Canet de Mar. Fou també
en aquest període quan Cambó va substituir la tertúlia nocturna dels
«savis» de la Lliga de Catalunya per la tertúlia que es feia a can
Verdaguer i després, ja a les dotze de la nit, se n’anava a la que
alguns joves catalanistes havien muntat al cafè El Continental. De
tota manera, el Francesc Cambó de llavors no deixava de ser un
jove força solitari, que vivia lluny de la família des dels setze anys,
cosa que convertia l’activisme polític dins el Centre Escolar i les
tertúlies nocturnes gairebé en la seva principal ocupació. Molts anys
després reconeixeria en una carta que «els amics em fan de
família».[19]
Els primers escrits públics de Francesc Cambó són uns articles
apareguts al setmanari La Veu de Catalunya ja l’any 1897.[20] Hi va
començar a col·laborar encarregant-se, a proposta de Verdaguer, de
la secció estrangera, especialitzada a donar notícies i fer comentaris
sobre els moviments nacionalistes que podrien servir de referent al
catalanisme. Li interessava particularment el nacionalisme irlandès,
tot i que també va escriure articles sobre el txec, el croat, l’hongarès,
el finlandès, el noruec i l’eslovè. Mostrava admiració pels discursos
de l’irlandès O’Connell i elogiava la tàctica parlamentària dels
irlandesos com el camí més interessant a seguir pel catalanisme.
Ara bé, com que llavors Espanya vivia una situació d’estat de guerra
a conseqüència del conflicte colonial, i les llibertats d’expressió
estaven notablement limitades, en els articles no podia fer gaires
al·lusions ni comparacions amb la situació espanyola.
De tota manera, el jove Cambó va escriure articles de caràcter
ben diferent: si bé en uns mostrava simpatia i afinitat amb
moviments nacionalistes, en d’altres defensava els nacionalismes
d’estat i el prestigi de les grans potències. És ben significativa la
posició que adoptà davant del famós afer Dreyfus, que tant
commocionà la política francesa i europea aquells anys. Sorprèn,
sobretot, el seu caire, notablement conservador i d’ordre, criticant
durament els defensors del capità jueu amb un discurs construït en
clau nacionalista francesa. El jove Cambó sostenia que la tempesta
política provocada per aquell assumpte trencava la cohesió nacional
francesa i posava en perill el prestigi internacional d’una potència
tan important com França i del seu imperi colonial. Considerava que
tot allò era negatiu. Els dreyfusards, segons Cambó, feien el joc als
antipatriotes, als revolucionaris i als dissolvents que afeblien la
imatge externa de França.[21]

El desembre del 1897 s’havia elegit una nova junta directiva de la

Unió Catalanista, que passà a ser dominada per primer cop pels
joves partidaris d’actuar en política i d’anar a eleccions.[22] Quan el
nou govern presidit pel vell Sagasta, constituït el 4 d’octubre de
1897, convocà eleccions a Corts pel març del 1898, la Junta de la
Unió considerà que els catalanistes havien de participar-hi. Tot i que
ja s’havia produït l’incident del cuirassat nordamericà Maine al port
de l’Havana, que portaria al conflicte amb els Estats Units un parell
de mesos després, encara no semblava que la guerra fos possible.
Un important grup de propietaris de la comarca del Penedès,
encapçalats per Manuel Raventós, van demanar a la Unió
Catalanista si podria presentar un candidat que fes front al candidat
oficial que volia imposar el govern Sagasta. Com que el missatge al
rei Jordi de Grècia havia tingut el suport dels republicans federals
d’aquesta comarca, això podia facilitar un acord polític entre
catalanistes i federals. La Unió proposà com a candidat pel districte
de Vilafranca del Penedès el jurista Joan Josep Permanyer, que
havia estat el principal redactor de les Bases de Manresa.
Francesc Cambó participà activament en aquesta campanya
electoral; era el primer cop que ho feia. Va intervenir en reunions en
molts pobles del districte i l’alta concurrència el va fer creure en un
possible èxit. També va fer el seu primer míting electoral, que tingué
lloc a Sant Sadurní d’Anoia el dia abans de les eleccions, el dissabte
26 de març de 1898. Malgrat disposar d’un centenar d’interventors
per controlar l’escrutini, el frau fou molt gran i els catalanistes van
perdre.[23] Havien pecat d’ingenuïtat i no van saber controlar amb
eficàcia la redacció final de les actes. Cambó mateix explica en les
seves Memòries que va estar mig «segrestat» a casa d’un cacic
dinàstic per evitar que anés a fiscalitzar els resultats.[24]
Aquest fracàs electoral va contribuir a dividir encara més els
catalanistes sobre la conveniència de participar a eleccions. Els
«purs» de La Renaixensa es ratificaren en les seves tesis
abstencionistes i que valia més ser «pocs i ben avinguts». En canvi,
Narcís Verdaguer, des de La Veu de Catalunya, continuà defensant
amb diferents arguments que, malgrat tot, l’experiència havia estat
útil i que calia aprendre dels errors: havien portat un candidat de fora
del districte i comptaven amb poques complicitats allà. De cara a
noves experiències electorals, era convenient començar per les
eleccions municipals i presentar candidats coneguts i del mateix
municipi. El grup de La Veu de Catalunya fou el que més es va
comprometre i més defensà les eleccions, presentant l’acció
electoral com a imprescindible, però sostenint que calien més
garanties. Era necessària una organització electoral centralitzada i
més professional i crear una xarxa d’interventors.

La rebel·lió de les classes mitjanes: el Tancament de

Caixes
La nova conjuntura política provocada per la desfeta espanyola en la
guerra contra els Estats Units i la pèrdua del que quedava de
l’imperi colonial crearà un ambient propici perquè els catalanistes
possibilistes intervinguin amb eficàcia en la vida política catalana.
Primer donaran suport a les demandes regeneracionistes de les
principals corporacions econòmiques catalanes, i després
s’implicaran en la mobilització antifiscal més important de la història
de Catalunya: el Tancament de Caixes. Aquest activisme
intervencionista, però, provocarà tensions i divisions dins del
moviment catalanista que duraran gairebé set anys, des de mitjans
del 1898 fins a finals del 1905, quan es constitueixi la Solidaritat
Catalana. Aquests seran uns temps de decisions polítiques
decisives que implicaran canvis tàctics i estratègics que no tothom
compartirà.
A Francesc Cambó el trobem al bell mig de tot aquest procés:
primer com un activista ardit, tot i que hi tenia un paper relativament
secundari. Certament, era un militant novell quan es produí
l’enfrontament dins la Unió Catalanista, l’any 1899, que donà lloc a
la creació del Centre Nacional Català. Ara bé, per a Cambó, un jove
advocat de poc més de vint anys, aquesta nova situació política
esdevé una gran oportunitat per destacar i mostrar les seves
habilitats com a agitador i organitzador. Si bé la seva actuació no és
significativa en la decisió de crear el nou partit, la Lliga Regionalista,
l’abril del 1901, malgrat figurar en la seva primera direcció,
immediatament després, en ser elegit regidor de l’Ajuntament de
Barcelona, el seu paper polític serà cada cop més notori. Ell serà
uns dels protagonistes principals de la crisi i l’escissió que pateix la
Lliga Regionalista l’abril del 1904. Així, el jove Cambó es formarà
políticament en uns temps en què el catalanisme va viure grans
tensions i divergències ideològiques, amb escissions i picabaralles,
quan les desautoritzacions i fins i tot els atacs personals estaven a
l’ordre del dia. L’acusació que l’adversari era un «traïdor a la causa»
s’emprà llavors en demesia.
La història d’aquesta etapa és prou coneguda i cal resumir-la una
mica. El dia 1 de maig de 1898 la Junta Permanent de la Unió
Catalanista va fer públic un manifest, «Als catalans», redactat per
Prat de la Riba i publicat per La Renaixensa, en què s’instava a
signar la pau immediatament, atès que la guerra amb els Estats
Units ja semblava perduda per a Espanya. Es criticava durament els
polítics i els partits espanyols per la seva miopia total davant la
qüestió cubana.[25] Les desfetes navals de Santiago i Cavite, la
capitulació espanyola i la Pau de París, el 10 de desembre de 1898,
amb els Estats Units, que comportà la pèrdua de Cuba, Puerto Rico
i les Filipines, tingueren un impacte ciutadà impressionant. La
sensació de «desastre» era total, així com el desig d’un canvi polític
profund, d’una autèntica regeneració.
En aquest context, l’1 de setembre de 1898 es va fer públic un
manifest del general Camilo García de Polavieja en què es
denunciava el divorci entre el món oficial de la política i el país real, i
es plantejava que la regeneració espanyola passava per prendre,
entre d’altres, algunes mesures descentralitzadores. Aquest
manifest fou ben acollit a Barcelona i el 14 novembre els presidents
de cinc de les entitats més importants de la ciutat van publicar un
escrit que coincidia amb el del general.[26] De seguida, un sector
rellevant d’empresaris barcelonins creaven la Junta d’Adhesions al
programa del general Polavieja.
Davant la nova situació postdesastre, dins del moviment
catalanista es van consolidar les dues grans tendències que existien
des de feia temps. El sector possibilista o evolucionista, que
dominava la Junta Permanent de la Unió Catalanista, defensà que
calia aprofitar la situació de crisi política espanyola per plantejar
demandes concretes davant el govern de Madrid: una nova fiscalitat
—concert econòmic— i una descentralització administrativa —
diputació única catalana—. Consideraven que, per moderades que
fossin aquestes demandes, servien per fer avançar el moviment.
Aquesta actitud «realista» va rebre el suport de La Veu de
Catalunya. A més, un veterà catalanista, l’arquitecte Lluís
Domènech i Montaner, llavors president de l’Ateneu, entrà en relació
directa amb el general Polavieja i anuncià que havia trobat en
aquest militar una actitud comprensiva i positiva. Aquesta
aproximació a Polavieja fou immediatament censurada per La
Renaixensa, diari que sostenia que calia desvincular-se de
qualsevol proposta espanyola que no oferís la integritat del
programa de les Bases de Manresa. Eren els intransigents, els
essencialistes, que aviat denunciaren Domènech i els dirigents de la
Junta Permanent de la Unió perquè «volen vendre el catalanisme».
Aquestes divergències portaren els catalanistes més pragmàtics
a veure la necessitat de disposar d’un portaveu propi per fer front als
atacs de La Renaixensa, i aviat s’adonaren que la via més fàcil era
la transformació del setmanari La Veu de Catalunya en un diari.
Segurament la intervenció de Francesc Cambó per convèncer
Narcís Verdaguer de la conveniència de l’operació fou decisiva. Així,
el 15 de desembre de 1898 es constituïa la societat Editors Catalans
SA, que convertia la revista de Verdaguer en un diari barceloní.
Enric Prat de la Riba hi apareixia com a president del consell
d’administració i com a director; Verdaguer, que llavors ja estava
delicat de salut, s’estimà més ser-ne només un vocal. Com va
explicar trenta anys després Puig i Cadafalch, «a l’hora de fer un
diari, pensàvem tots en un professional. Nosaltres podíem fer
articles i notes polítiques; però ningú no podia ésser al peu del canó
cada dia i nit, i en la “colla” de L’Avens hi trobàrem en Casellas,
redactor de La Vanguardia de llavors».[27]
D’aquesta manera, si bé Prat de la Riba apareixia com el
responsable principal i qui marcava la línia política del diari, el
modernista Raimon Casellas, com a cap de la redacció, seria qui
s’encarregaria de tota l’organització interna. La seva incorporació
donà una imatge de professionalitat i de renovació al nou diari dels
catalanistes evolutius. Francesc Cambó va estar força implicat en
les converses per organitzar el nou periòdic i participà en les
reunions que es feren al despatx de Verdaguer, juntament amb Prat i
Casellas. De seguida proposà fer-se càrrec de la informació
internacional, amb una petita remuneració, deu duros al mes. En
una carta a Casellas li demanà de veure’s per «determinar ben bé lo
pito que tinc de tocar al diari. Tinc ja fet lo meu pla en lo referent a la
secció estrangera».[28] D’aquesta forma Cambó es vinculà des del
primer moment al nou diari com el responsable de la secció
internacional i signà nombrosos articles d’opinió emprant sobretot el
pseudònim de «Pagès».
El diari La Veu de Catalunya va aparèixer amb gran celeritat:
quinze dies després de la constitució de la nova societat, l’1 de
gener de 1899, ja era al carrer. Lògicament fou acollit amb gran
hostilitat per La Renaixensa, que no volia cap mena de competència
i de seguida denuncià que estava finançat per alguns empresaris
polaviejistes. Això no ha estat demostrat, i més aviat sembla que el
capital social, que tampoc no era gaire elevat, va sortir de petites
subscripcions d’un centenar llarg de persones. En pocs mesos, el
nou diari catalanista es va consolidar i ja arribava a tirar uns tres mil
exemplars.[29]
Amb notable atreviment i dinamisme, La Veu es llançà a la
campanya política d’aprofitar l’ambient creat pel polaviejisme per
plantejar la necessitat de reformes administratives, especialment el
concert econòmic. Aquesta oportunitat esdevingué més clara a partir
del 4 de febrer de 1899, quan el polític conservador Francisco
Silvela va formar un nou govern dins del qual el general Polavieja
ocupava el Ministeri de la Guerra i el prestigiós jurista català Manuel
Duran i Bas, la cartera de Gràcia i Justícia. A més, els primers
nomenaments realitzats pel nou govern semblaven relativament
innovadors. Així, el 14 de març de 1899 era nomenat alcalde de
Barcelona el catedràtic de Medicina Bartomeu Robert, un dels
signants dels manifestos regeneracionistes de les corporacions de
l’any anterior. El consistori barceloní, dominat pels dinàstics, va
rebre malament el nomenament del doctor Robert, com ho recollí en
una crònica Francesc Cambó a La Veu, en un dels seus primers
articles publicats al diari en què tractava qüestions catalanes.
El jove Francesc Cambó començava a destacar llavors com un
dels més ardits defensors de les posicions realistes enfront del
sector intransigent que tornava a dominar la Unió Catalanista i que,
des de La Renaixensa, censurava els possibilistes acusant-los de
«falsos profetes».[30] Davant dels intransigents, Cambó no parava
d’intervenir en mítings i de pronunciar conferències en centres
catalanistes de Vilassar de Mar, de Terrassa o de diferents barris de
Barcelona, defensant la necessitat d’aprofitar la situació creada pel
govern regeneracionista i distanciant-se de l’actitud d’inhibició
política que predicaven els «purs». A les eleccions generals
organitzades pel nou govern, el 16 d’abril de 1899, els catalanistes
no s’hi van presentar, però van ser elegits com a diputats
«governamentals» alguns independents simpatitzants del
catalanisme que havien signat els manifestos regeneracionistes.[31]
 L’aparició de La Veu de Catalunya, com a portaveu explícit dels
evolucionistes, fou mal vista pels sectors més purs de la Unió
Catalanista, que volien depurar l’organització. A la reunió del Consell
General de la Unió celebrada el 20 d’agost les crítiques als
evolucionistes foren tan clares i els anuncis de futures expulsions
tan explícits que la gent de La Veu de Catalunya considerà que era
impossible continuar dins d’aquella organització cada cop més
tancada i intransigent. A iniciativa de Prat de la Riba, que era qui
sostenia la posició de trencament més radical, es creà un nou grup
polític dels evolucionistes que prengué el nom de Centre Nacional
Català. En la notícia de la seva creació es concretava que la nova
formació volia «treballar dintre de la Unió Catalanista per aconseguir
la completa autonomia de Catalunya i les reformes parcials que
tendeixin a ella».[32] La part final d’aquesta frase, les reformes
parcials, ja indicava la gran diferència entre els evolucionistes i els
defensors del «o tot o res». De tota manera, és significatiu que,
malgrat la creació oficial del Centre Nacional Català, que Cambó
situa el 24 d’agost, el seu portaveu, La Veu de Catalunya,
pràcticament no el torna a esmentar fins al gener del 1900, un cop
passat el Tancament de Caixes.
Ara bé, les esperances dipositades pels catalanistes possibilistes
en el govern Silvela-Polavieja començaren a esvair-se quan el
ministre d’Hisenda Fernández Villaverde presentà uns pressupostos
que significaven un increment important de la fiscalitat, donat que
pretenia eixugar el dèficit provocat per la guerra colonial. El concert
econòmic promès per Polavieja no hi figurava enlloc. Al contrari, es
proposava la creació de nous impostos que gravaven les activitats
industrials i comercials. Aquesta reforma tributària fou mal rebuda
pels gremis de comerciants i per les organitzacions empresarials de
bona part de les grans ciutats espanyoles. A Barcelona, la
mobilització per l’eliminació del recàrrec de guerra i en favor de
concerts econòmics provincials va tenir un ressò amplíssim i fins i tot
aconseguí el suport del nou alcalde, el doctor Robert.
Davant la negativa del govern Silvela a negociar la nova
fiscalitat, els gremis de Barcelona, units dins la Liga de Defensa
Industrial y Comercial, recomanaren als seus afiliats no pagar les
noves contribucions. Aquesta vaga de contribuents, anomenada
llavors el Tancament de Caixes, va rebre el suport entusiasta de La
Veu de Catalunya i dels catalanistes possibilistes. El govern Silvela-
Polavieja començava a estar tocat. El setembre del 1899, Polavieja
dimitia com a ministre de la Guerra i s’iniciava la persecució
governamental dels més dels set mil comerciants barcelonins
considerats «morosos». Al cap d’un mes, començaven els
embargaments i l’alcalde Robert, que s’oposava a aquestes
mesures repressives, es veia forçat per la llei a signar les primeres
notificacions d’embargament. Ho va fer, però tot seguit va dimitir: era
el 13 d’octubre. Deu dies després, es produïa la dimissió de Duran i
Bas com a ministre de Justícia.
El projecte regeneracionista del govern Silvela havia fracassat i
la indignació de la ciutadania barcelonina no feia més que créixer. El
govern va prohibir les manifestacions i els mítings de protesta, i el
27 d’octubre declarà l’estat de guerra a tot Catalunya. Arribaren al
port de Barcelona dos cuirassats de l’Armada i es donà l’ordre de
dissolució de la Liga de Defensa Industrial y Comercial. A més, una
trentena de dirigents dels gremis van ser detinguts i empresonats al
castell de Montjuïc; els van alliberar el 6 de desembre, després de
pagar les contribucions.
Davant de tots aquests incidents, La Veu de Catalunya es
posicionà clarament a favor dels gremis, donà suport incondicional a
la protesta contra el pressupost de Villaverde i al Tancament de
Caixes i condemnà l’actitud repressiva del govern. Alguns dels
catalanistes possibilistes, com Francesc Cambó, Lluís Duran i
Ventosa i Ferran Agulló, col·laboraren estretament amb Marià
Pirretas, el secretari dels gremis de comerciants, que era el principal
organitzador de la vaga de contribuents.[33] I posteriorment Cambó
mateix, amb només vint-i-dos anys, va participar com a orador en un
míting en favor del concert econòmic que va tenir lloc a Reus i en
què també van intervenir el doctor Robert i el fabricant Albert
Rusiñol. Era evident que els catalanistes possibilistes pretenien
capitalitzar políticament el descontentament ciutadà que, havent-se
iniciat a Barcelona, es començava a estendre per tot Catalunya.
En canvi, la Unió Catalanista, dominada pels intransigents, i el
seu portaveu La Renaixensa es dedicaren de forma preferent a
denunciar els possibilistes, acusant-los de «falsos profetes» i
mantenint-se totalment al marge de la campanya pro concert
econòmic, de les protestes dels gremis i de la mobilització contra el
pressupost de Villaverde. I encara més, en un nou manifest adreçat
«Al poble català», fet públic l’11 de desembre de 1899, la Unió
desautoritzà, per inútil, la mobilització dels gremis i el Tancament de
Caixes, es permetia ironitzar sobre els manifestos de protesta, que
havien redactat els presidents de les entitats ciutadanes, i
menystenia la campanya pro concert econòmic. Ells persistien en la
defensa integral del seu programa: les Bases de Manresa o res.
Aquest manifest provocà que Prat de la Riba i un grup important de
militants del Centre Nacional Català publiquessin una nota a La Veu
anunciant que es donaven de baixa de la Unió Catalanista. Ara bé,
ni Francesc Cambó ni tampoc Narcís Verdaguer figuraven entre els
integrants d’aquesta baixa col·lectiva. Tots dos creien que calia
seguir encara en la veterana organització catalanista i mirar de
canviar-la des de dins. Com veurem, Cambó ho intentarà un parell
de vegades, sense èxit.
En aquest context polític d’enfrontaments i retrets, el gener del
1900 els catalanistes de La Veu van decidir fer més explícita
l’existència del seu grup polític, el Centre Nacional Català, que
havien constituït l’agost anterior. La utilització de la paraula
«nacional» era una proposta hàbil de Prat per neutralitzar les
crítiques del sector més essencialista, que no s’havia atrevit mai a
emprar aquest qualificatiu, tot i que molts es definien personalment
com a «nacionalistes». Dins del Centre Nacional, que estava
integrat per un centenar de militants, hi havia gent de procedències
diferents que havien coincidit en les mobilitzacions dels darrers
mesos. El grup més nombrós i el més actiu procedia evidentment
del Centre Escolar Catalanista i de La Veu de Catalunya. Dins
d’aquest grup, a més de Narcís Verdaguer i Callís, destacaven Enric
Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Pere
Muntañola, Antoni Gallissà i Francesc Cambó. El segon sector, més
reduït, estava compost per gent més veterana que havia tingut un
paper important dins de la Unió Catalanista. Entre ells hi havia
l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’historiador Josep Pella i
Forgas, l’advocat Raimon d’Abadal i Calderó —elegit diputat per Vic
el 1899— i l’escriptor modernista Joaquim CasasCarbó. El tercer
nucli era l’anomenada «penya republicana de l’Ateneu», que estava
formada bàsicament per advocats, entre els quals destacaven
Jaume Carner, Ildefons Sunyol, Santiago Gubern i Joaquim Lluhí i
Rissech.
Narcís Verdaguer era el president de la nova formació política, i
dins la seva Junta Directiva hi havia veterans com Domènech i
Montaner, Casas-Carbó, i gent més jove, com Prat de la Riba i
Carner. Francesc Cambó, que hi figurava també com a vocal, era el
més jove de tots: encara no havia fet els vint-i-quatre anys. Amb tot,
el Centre Nacional fou, de fet, un episodi polític breu, atès que tan
sols va funcionar com a partit un any i mig i va tenir una actuació
externa molt limitada. Va servir, això sí, per cohesionar políticament
el grup dels catalanistes possibilistes, atès que les diverses
procedències i les diferències d’edat podien ser un obstacle. El fet
que tots, o gairebé tots, col·laboressin habitualment amb articles a
La Veu també ajudà a la cohesió del grup.
Verdaguer i Callís i Cambó consideraven que encara es podia
militar dins la Unió Catalanista i que el nou grup polític seria
acceptat sense discriminacions. Prat, en canvi, creia que això ja era
impossible i que tots acabarien per trencar les vinculacions amb la
Unió. Que aquests darrers tenien raó es va veure clarament amb el
que va succeir al míting organitzat per l’Associació Catalanista de
Lleida el 19 de febrer de 1900. Hi havien d’intervenir Narcís
Verdaguer, en representació del nou Centre Nacional Català, i
Francesc Cambó, en nom de La Veu, però el president de la Unió
Catalanista, Manuel Folguera i Duran, els vetà la participació i
amenaçà amb la seva retirada si hi intervenien. Les tensions van ser
tan notables que Verdaguer i Cambó van renunciar a intervenir en el
míting, però es produí un gran enrenou i les crítiques i les protestes
per aquesta actitud intransigent aparegueren en diverses
publicacions catalanistes. La divisió era un fet, tot i que la majoria de
les associacions comarcals van seguir adherides a la Unió
Catalanista, per més que algunes simpatitzaven amb les tesis dels
evolucionistes. En canvi, dins de les publicacions les coses estaven
més equilibrades.[34]
En aquells moments confusos, el jove Francesc Cambó era dels
pocs dirigents del Centre Nacional Català que encara mantenien
una certa relació amb la Unió Catalanista i participava en les seves
reunions, sempre com a representant de l’Agrupació Catalanista de
Besalú.[35] El 29 de setembre de 1899, amb motiu de la benedicció
de la senyera d’aquesta entitat, Cambó pronuncià un discurs
vehement defensant les posicions dels possibilistes que fou
reproduït sencer a La Veu. Cambó també aconseguí que
l’associació de Besalú prengués partit en favor dels evolutius i, fins i
tot, que publiqués el 24 de febrer de 1900 un manifest rebutjant els
incidents del míting de Lleida i mostrant-se a favor dels escindits.
Malgrat això, l’Agrupació de Besalú no se separà de la Unió i així
Cambó va poder participar, com a portaveu dels evolutius, en el
Consell General de la Unió Catalanista celebrat el 25 de març de
1900. La seva intervenció en aquesta reunió fou hàbil: va sostenir
que la concòrdia entre els catalanistes no podria sortir d’una votació
ni d’una fórmula política concreta, sinó que vindria amb el temps si
es creava un clima no agressiu que propiciés l’entesa. Proposà que
les publicacions catalanistes deixessin d’estar adherides a la Unió,
perquè així totes tindrien més llibertat i la Unió menys compromisos.
Tot i que la seva proposta fou ben acollida pel president de la Unió,
Manuel Folguera i Duran, finalment va ser rebutjada pels elements
intransigents, que fins i tot van arribar a presentar una moció de
suport incondicional a la Junta Permanent per la seva actuació
durant el Tancament de Caixes. Cambó s’hi oposà amb fermesa,
cosa que provocà un llarg debat fins que al final s’acordà un text de
compromís.
Tot i que cada cop semblava més clar que la concòrdia dins la
Unió era impossible, Francesc Cambó i Narcís Verdaguer
mantingueren durant un temps una posició conciliadora que deixava
oberta la porta a una possible col·laboració entre els diferents
sectors catalanistes en el futur. Prat, en canvi, ho descartava
totalment. El jove Cambó, amb tan sols vint-i-quatre anys, havia
après a nedar entre dues aigües i mostrava un caràcter negociador
que mantindria tota la vida.

Cap a la formació de la Lliga Regionalista

Els catalanistes evolucionistes havien mostrat tenir intel·ligència
política per copsar la indignació de l’opinió ciutadana i per mobilitzar-
la. Malgrat el resultat negatiu del Tancament de Caixes, s’adonaren
que el fracàs del govern Silvela-Polavieja-Duran i Bas estava
apropant sectors empresarials importants cap a les seves posicions
crítiques. A més, la desaforada repressió governamental els donava
arguments per planificar més accions de protesta, algunes de
realment innovadores. Així, Francesc Cambó proposà que es
boicotegés el viatge del ministre de Governació Eduardo Dato a
Catalunya. Des de La Veu es denuncià el viatge com una
provocació del govern, ja que era el ministre que havia dirigit la
repressió contra els gremis. El matí del 4 de maig de 1900, Eduardo
Dato va ser rebut amb una gran xiulada a l’estació de França de
Barcelona i, al vespre, fou escridassat al Liceu. L’endemà, les
protestes contra la presència de Dato es repetiren a Sabadell i a
Terrassa i, durant el viatge de tornada a Madrid, també a l’estació de
Reus. La resposta del govern Silvela fou, de nou, la repressió:
aprofitant la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona
des de feia més d’un any, es va prohibir per primer cop la publicació
de La Veu de Catalunya, acusada d’haver promogut les xiulades al
ministre. El diari catalanista, però, va reaparèixer pocs dies després
amb un altre nom, La Creu de Catalunya, que també fou suspès i
que va ser substituït per encara una altra publicació, el Diari de
Catalunya.
El març del 1901, esgotat i desprestigiat, al govern de Francisco
Silvela no li quedà cap més sortida que dimitir. El 6 de març, el vell
dirigent liberal Práxedes Mateo Sagasta era cridat per setena i
darrera vegada a presidir el govern espanyol. La preceptiva
convocatòria electoral es fixà per al mes de maig. Hi havia poc
temps per decidir què s’havia de fer. El Centre Nacional Català
dubtava sobre si calia aprofitar la indignació ciutadana per organitzar
una candidatura que reflectís aquest estat d’opinió dels barcelonins.
S’adreçaren primer als polaviejistes desenganyats, que havien creat
un petit grup anomenat Unió Regionalista, i també als dirigents més
coneguts de les entitats ciutadanes. Els antics polaviejistes, si bé
encara eren fidels al règim de la Restauració i a la monarquia,
començaven a creure que era necessari pressionar els governs de
Madrid d’una forma diferent de la dels partits dinàstics i que el
catalanisme possibilista oferia una via moderada que podia ser
efectiva.
Finalment, el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista
arribaren a l’acord de donar suport a Barcelona a una candidatura
integrada per personalitats ciutadanes. El 25 d’abril es constituí la
junta organitzadora de la candidatura i de les eleccions, i tot i que
llavors ja s’adoptà la denominació de Lliga Regionalista, no es va fer
pública fins després de les eleccions. El president de la junta era
l’exalcalde Bartomeu Robert, i el vicepresident, un altre catedràtic de
Medicina, el doctor Miquel Àngel Fargas. També n’hi formaven part,
com a vocals, alguns catalanistes del Centre Nacional, com Lluís
Domènech i Montaner, Josep Pella i Forgas, Jaume Carner, Antoni
Gallissà, Lluís Duran i Ventosa i Francesc Cambó. Per part dels
polaviejistes de la Unió Regionalista hi havia coneguts empresaris,
com Manuel Raventós, Albert Rusiñol, Sebastià Torres, Ernest
Vilaregut, Narcís Pla i Daniel, Damià Mateu i Josep Bertran i Musitu.
Enric Prat de la Riba, pel fet de ser el director de La Veu de
Catalunya, inicialment no hi apareixia.
Es va acordar que la candidatura a la ciutat de Barcelona estaria
integrada pels presidents de les entitats ciutadanes que més havien
destacat en les mobilitzacions dels últims dos anys: el primer
candidat, i el més indiscutible, era Bartomeu Robert, l’alcalde que
havia dimitit davant el Tancament de Caixes i antic president de la
Societat Barcelonina d’Amics del País. El nom de Lluís Domènech i
Montaner, un catalanista notori, arquitecte prestigiós i antic president
de l’Ateneu Barcelonès, també va tenir un consens ampli. El tercer
candidat era el fabricant tèxtil Albert Rusiñol, antic president del
Foment del Treball Nacional, i el quart, Sebastià Torres, màxim
dirigent de la dissolta Liga de Defensa Industrial y Comercial, que
agrupava els gremis que havien protagonitzat el Tancament de
Caixes. El cinquè havia de ser Carles de Camps, marquès de
Camps, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, però al
darrer moment s’estimà més presentar-se per un districte que
considerava molt més segur, el d’Olot, i ja no hi va haver temps de
substituir-lo. Així doncs, encara que a la ciutat de Barcelona es
podien votar cinc candidats, per als set diputats que s’elegien, la
candidatura catalanista i ciutadana de les eleccions del 1901 va
estar integrada per només «quatre presidents».
La campanya electoral començà malament: el primer míting, que
s’havia de celebrar el 2 de maig, fou suspès tot just iniciat pel
delegat governatiu amb l’excusa que hi havia provocadors que el
volien boicotejar. Finalment, es va celebrar el dia 7 sense incidents i
amb una gran assistència de públic. El programa, exposat
bàsicament pel doctor Robert, era senzill però ambiciós: es
demanava la descentralització administrativa, donar més atribucions
als ajuntaments, autonomia regional i concert econòmic provincial o
regional.
Les eleccions es van organitzar a consciència per evitar
fracassos com el precedent de Vilafranca de l’any 1898. Ara els
catalanistes comptaren amb centenars d’interventors i amb un grup
de notaris disposats a aixecar acta de qualsevol intent d’irregularitat.
Tenien, a més, un factor a favor: el cens electoral de Barcelona
havia estat revisat a fons i depurat durant l’etapa de Robert a
l’alcaldia i ja no era tan fàcil fer votar els morts i excloure els vius.
Jaume Carner, Francesc Cambó i Ferran Agulló es van convertir en
els principals experts en eleccions. Havien estudiat a fons el cens
electoral i havien detectat els possibles simpatitzants de la seva
candidatura que poguessin fer d’interventors i d’apoderats, amb qui
després elaboraren un diccionari electoral amb la fitxa de tots els
electors afins. També confeccionaren mapes dels diferents districtes
de la ciutat per determinar on tenien més o menys influència i
organitzar visites propagandístiques. El 19 de maig de 1901 van
tenir lloc les eleccions i, malgrat les pressions del governador civil,
Ramon Larroca, la victòria dels quatre presidents fou clara. Tots
quatre van ser elegits en primer lloc, seguits de només un dinàstic,
Pere Guerau Maristany, i de dos republicans, Alejandro Lerroux i
Francesc Pi i Margall.
Josep Pla, en la biografia que va escriure de Francesc Cambó,
explica algunes anècdotes, que semblen poc creïbles, sobre el
paper que va tenir en aquestes eleccions. Afirma que Cambó va
amenaçar, fins i tot físicament, el polític i financer liberal Joaquim
Sostres que si presentava el centenar d’actes que tenia falsificades
hi hauria un gran escàndol, i no s’atreví a fer-ho.[36] No sembla
versemblant que el jove Cambó tingués llavors la capacitat
d’amenaçar un polític tan experimentat com Sostres, un home que
poc després seria el president de la Diputació de Barcelona
(19051907) i més tard alcalde de la ciutat comtal (1911-1913). De
fet, l’escrutini final de les eleccions, que es produí el 23 de maig, fou
fiscalitzat i controlat pel més experimentat dels catalanistes, Jaume
Carner, ajudat per Cambó i Agulló. D’aquesta manera, van ser
elegits diputats per la ciutat de Barcelona, per ordre de vots: Robert,
Rusiñol, Domènech, Torres, Maristany, Lerroux i Pi i Margall.[37]
Una setmana després de les eleccions, el 26 i 27 de maig, va
tenir lloc l’Assemblea de la Unió Catalanista de Terrassa, a la qual
va assistir Francesc Cambó per última vegada. Anava, com sempre,
dins la delegació de Besalú, però era evident que apareixia com el
representant més rellevant dels que havien aconseguit la gran
victòria electoral a Barcelona. L’actitud de la direcció de la Unió fou
d’una hipòcrita indiferència, ja que es van negar a tractar el tema de
la participació dels catalanistes en les eleccions, tot i que diferents
agrupacions ho havien demanat. Cambó, que era l’únic dirigent de la
Lliga que hi assistia —no hi anaren ni Verdaguer, ni Duran, ni Puig
ni, per descomptat, Prat—, arribà a la conclusió que ells ja no tenien
res a fer dins d’aquella organització i dies després es donà de baixa.
L’èxit de la candidatura de la Lliga Regionalista responia al fet
que omplia un buit polític important a Catalunya: la defensa dels
interessos més generals dels sectors empresarials, especialment
dels industrials i comerciants, i també de les classes mitjanes,
després de tot el que havia significat la greu crisi d’estat iniciada el
1898. S’havia evidenciat que a Catalunya els partits dinàstics, a
causa de la seva dependència dels governs de Madrid, no podien
assumir ni les demandes econòmiques de l’empresariat català, ni
encara menys les reivindicacions polítiques i culturals dels
catalanistes. La sensació que calia un partit polític català venia
reforçada per l’evidència del fracàs del regeneracionisme espanyol
identificat amb el govern Silvela-Polavieja.
Es tractava d’un èxit polític important vist que, per primer cop des
de l’any 1875, la candidatura governamental perdia a la ciutat més
poblada del país. A més, la derrota l’havia provocat una candidatura
situada fora del sistema polític, una candidatura ciutadana i
catalanista. Ara bé, dels diputats elegits, només Domènech era un
catalanista notori. El doctor Robert era, de fet, un convers, però
representava la nova ciutadania sensibilitzada, les «classes
neutres», com es deia llavors; era sens dubte la figura més
destacada i popular per a la gent mobilitzada després del desastre.
El fabricant Albert Rusiñol, en canvi, només era conegut entre
l’empresariat, i representava clarament la gent del Foment. Per
últim, Torres, que havia dirigit els combatius gremis de comerciants,
també era un dels líders més coneguts del Tancament de Caixes.
Sembla que fou Cambó qui va convèncer el doctor Robert
d’encapçalar la candidatura. Tant a les Memòries de Cambó com en
la biografia que en va fer Pla s’expliquen les llargues converses que
van mantenir. De tota manera, sembla que aquestes «llargues
converses» tingueren lloc a l’estiu del 1901, quan Robert ja era
diputat, i tots dos estaven de vacances a Camprodon i a Olot,
respectivament. Va ser llavors quan van parlar extensament de
política, no pas abans. Cambó organitzà aquell mateix estiu una
conferència de Robert a Olot, però ell ja era diputat.
El resultat de les eleccions dels quatre presidents fou rebut per
les diferents forces polítiques catalanes de forma molt desigual. Per
als carlistes i per als catalanistes de la Unió i de La Renaixensa allò
no tenia cap importància i, fins i tot, amb un cert to burleta, s’intentà
ridiculitzar els nous diputats, considerant que cap d’ells podria
defensar seriosament la causa del catalanisme. Però quan el doctor
Robert s’estrenà com a orador al Congrés dels Diputats, el 19 de
juliol, intervenint en el discurs de resposta al tradicional missatge de
la Corona redactat per Sagasta, s’adonaren del seu error. Robert,
amb un to decidit i ferm, acusà el règim centralista de ser el
responsable de la decadència política i econòmica d’Espanya, parlà
de la necessitat de procedir a una àmplia descentralització regional i
manifestà clarament que el catalanisme no era separatista, sinó que
volia l’autonomia de totes les regions. El ressò d’aquest discurs a la
premsa de Catalunya fou notable. Per primer cop en la història del
parlamentarisme espanyol, un catalanista s’adreçava als polítics
espanyols proposant mesures reformadores per a tots els territoris
de l’Estat, i no només per a Catalunya.
Cambó, regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1902-
1905)

Animats per l’èxit de les eleccions a Corts del mes de maig, els
dirigents de la Lliga Regionalista decidiren participar en les eleccions
municipals del 10 de novembre de 1901. En la decisió de presentar-
se a la ciutat de Barcelona hi influïa la voluntat d’aprofitar l’èxit
electoral anterior i el fort impacte de les intervencions del doctor
Robert al Congrés. Però també hi pesà la necessitat de concretar un
programa d’intervenció i de reformes a escala local, prenent la ciutat
comtal com a principal plataforma. A més, la neteja del cens
electoral feta per Robert oferia més possibilitats d’èxit que en altres
ciutats.
La confecció de la candidatura dels regidors no va ser fàcil. Era
ben clar qui hi podia anar: d’entre els militants procedents de l’antic
Centre Nacional Català destacaven notablement l’arquitecte Josep
Puig i Cadafalch i els experimentats advocats Jaume Carner i
Ildefons Sunyol; els sectors catòlics que s’havien incorporat a la
Lliga proposaven Ramon Albó i Alexandre M. Pons; la gent dels
gremis de comerciants defensaven la presència d’alguns dirigents
rellevants del Tancament de Caixes, com ara Evarist López. Sembla
que Prat de la Riba va haver de batallar força per incloure Francesc
Cambó a la candidatura, donat que la seva figura provocava certa
reticència. D’entrada perquè era molt jove, només feia dos mesos
que havia fet els vint-i-cinc anys reglamentaris per ser candidat. A
més, Cambó no era gaire conegut fora del sector estrictament
catalanista; dins dels ambients econòmics, culturals i socials
barcelonins el jove advocat empordanès encara era un desconegut.
La intervenció final de Verdaguer i Callís, donant suport a incloure el
seu passant a la candidatura, va ser decisiva. Cambó, junt amb Puig
i Cadafalch, es presentà pel districte VI, que englobava la part
central de l’Eixample, des del carrer Urgell fins a rambla Catalunya, i
pel sud des del carrer del Carme fins a la Diagonal. Era el districte
on Cambó vivia, en una dispesa al carrer Consell de Cent número
230, prop de Muntaner.
La campanya electoral fou dura atès que es produí un
enfrontament triple entre unes candidatures que es presentaven
totes com a «unitàries»: hi havia la de tots els republicans (federals,
lerrouxistes i salmeronians), la de tots els dinàstics (conservadors i
liberals junts) i la de la Lliga Regionalista, que es presentava per
primer cop amb aquest nom i que també sostenia que aplegava tota
mena de catalanistes, des dels més moderats regionalistes fins als
més nacionalistes. El míting principal, que es realitzà al districte VI,
el presidí el doctor Robert i hi intervingueren Carner, Puig i Cambó.
El resultat de les eleccions municipals fou favorable als candidats de
la Lliga, que aconseguiren més de 12.000 vots i onze regidors,[38]
mentre que els republicans treien uns 11.000 sufragis i deu regidors.
Els governamentals monàrquics només arribaren a uns 7.000 vots i
tan sols obtingueren quatre regidors. Al districte VI, Puig i Cadafalch
quedà el primer, amb 1.582 vots, seguit de Cambó, amb 1.559, i per
a les minories fou elegit el veterà republicà Narcís Buxó, amb 1.087
vots.
Un altre cop, les forces de l’oposició havien derrotat els
candidats del govern i, el que encara era més transcendent, els
regidors no dinàstics —els catalanistes i els republicans— tenien la
majoria al consistori barceloní, encara que l’alcalde continuava sent
de Reial Ordre, és a dir, nomenat pel govern. Amb tot, el 24 de
novembre un regidor liberal i un de republicà impugnaren l’elecció
de Francesc Cambó amb l’argument de la seva insuficiència d’edat
—havia fet els vint-i-cinc anys el 2 de setembre—, però la
impugnació fou desestimada el 21 de desembre. Així, «Francisco de
Asís Cambó y Batlle, abogado y propietario» va prendre possessió
del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Barcelona el dia 1 de gener
de 1902.
Després de les eleccions generals del mes de maig i de les
municipals del novembre, la reunificació dels catalanistes semblava
encara més difícil. La direcció de la Unió Catalanista havia fet una
defensa aferrissada del retraïment electoral en les dues
convocatòries i els editorials de La Renaixensa, redactats per Pere
Aldavert, continuaven censurant la gent de la Lliga Regionalista, a
qui negava fins i tot la condició de catalanistes. Els intransigents no
sols analitzaven amb indiferència les victòries electorals de la Lliga,
sinó que s’enorgullien de «no tenir res a veure» ni amb l’elecció dels
quatre presidents, ni amb les intervencions del doctor Robert al
Congrés dels Diputats, ni amb la presència de catalanistes a
l’Ajuntament de Barcelona.[39]
Els quatre anys que Francesc Cambó va ser regidor de
Barcelona, des de l’1 de gener de 1902 fins al 31 de desembre de
1905, constitueixen un temps d’aprenentatge polític fonamental. Fou
llavors quan va decidir deixar-se barba, perquè el feia semblar més
gran; bona part dels polítics de l’època en portaven com a signe de
maduresa i seriositat.[40] Sempre s’ha dit que per entendre el que
realment és la vida política cal començar per l’administració local.
Cambó, a més, va tenir la sort que quan s’incorporà a l’Ajuntament
barceloní no va ser per actuar des de l’oposició, com acostumava a
passar amb les formacions polítiques noves, sinó que els
catalanistes de la Lliga podien cogovernar la ciutat si sabien arribar
a punts d’entesa amb els republicans. Cambó confessaria anys més
tard, en redactar les memòries, que en aquells moments estava
entusiasmat amb el càrrec de regidor perquè veia que es podien fer
grans coses i que, finalment, podria demostrar les seves habilitats
polítiques. S’entenia molt bé amb Puig i Cadafalch, gaudia de la total
confiança de Prat, però notava les reticències d’alguns companys,
especialment de Jaume Carner i d’Ildefons Sunyol, que el
consideraven poc preparat i massa impulsiu. Cambó confessa que
«a cap altre càrrec no he consagrat tant d’entusiasme com al de
regidor de Barcelona…, cap no m’ha estat tan útil en la meva
formació de parlamentari i de governant». Reconeixia que aquells
anys d’aprenentatge serviren per «convèncer-me de la meva
vocació per la vida pública, i no de protesta i d’agitació, sinó de
govern».[41]
Aquell consistori era el primer des del 1874 en què els partits
dinàstics no tenien la majoria, ja que la suma de regidors
republicans i catalanistes era superior.[42] D’aquesta manera, a partir
del 1902, l’Ajuntament de Barcelona esdevingué el primer fòrum
polític català on es produïren debats oberts entre diferents forces
polítiques i on es presentaren projectes importants per a la millor
gestió i modernització de la ciutat. La Barcelona de llavors era una
ciutat gran, la més poblada d’Espanya, amb mig milió d’habitants
des de la recent annexió, l’any 1897, de la majoria dels municipis del
pla. Els dirigents de la Lliga tenien idees força clares sobre el que
calia fer a l’Ajuntament barceloní, i probablement el fet de trobar-se
que podien concretar uns projectes teòrics en mesures pràctiques
de manera ràpida els devia sorprendre. Ja a la tardor del 1901,
durant la campanya electoral, s’havien publicat a La Veu de
Catalunya una sèrie d’articles, majoritàriament signats per Prat, Puig
i Duran, sobre els principals problemes de la ciutat, que incloïen la
relació de les seves propostes. En primer lloc, la moralització
administrativa, centrada en la lluita contra la corrupció i la
reorganització interna dels serveis, per tal de fer-los més eficaços.
Tanmateix, els grans eixos programàtics eren l’elaboració del pla
d’enllaços entre la ciutat vella i els antics municipis del pla,
l’acceleració de la reforma interior —Via Laietana—, la reconversió
del deute municipal, la reorganització de l’administració interna, la
millora dels serveis públics —gas, electricitat, aigua, transports, etc.
— i endegar un ambiciós pla de política cultural: creació de museus,
biblioteques, escoles municipals, etc.
Encara que els regidors no dinàstics eren majoria, el seu
predomini era fràgil i sovint les votacions podien anar de només un o
dos vots, per la qual cosa calia un pacte estable entre els
republicans i els catalanistes, i també imposar una disciplina de vot
fèrria dins de cada grup. Era ben conegut que els regidors dinàstics
eren gent experimentada i coneixedora de com funcionava per dins
aquella casa i que comptaven amb la complicitat d’alguns alts
funcionaris municipals. A la premsa satírica aquests regidors eren
anomenats «la colla de l’ungla» o «els merdissers», i així se’ls
coneixia popularment. Els regidors dinàstics estaven convençuts
que amb una mica d’habilitat no perdrien el control de les decisions
més importants davant els inexperts regidors catalanistes i
republicans. A més, alguns dels regidors republicans eren còmplices
d’aquesta política corrupta. Cambó explica que, pocs dies després
de les eleccions, un regidor republicà que com ell havia estat elegit
al districte VI, Narcís Buxó, que havia estat alcalde de Barcelona
durant els primers mesos de la Primera República, l’any 1873,
s’adreçà a ell dient-li que com que era nou al consistori calia que es
deixés guiar per un home de la seva experiència.[43]
Però des del començament del nou consistori, ja el 7 de gener
de 1902, l’entesa entre els catalanistes i els republicans va funcionar
relativament i aconseguiren neutralitzar els dinàstics controlant les
comissions més importants. Amb gran habilitat, van crear la nova
Comissió Central, que tenia atribucions molt genèriques, on ficaren
bona part dels dinàstics, mentre ells passaren a dominar les tres
comissions amb més competències, les d’Hisenda, Governació i
Foment.
Els regidors de la Lliga havien elaborat un discurs
regeneracionista i reformista en què plantejaven que la via municipal
era un camí lícit i factible de dinamització de la vida política
catalana. La reivindicació de l’autonomia municipal i del sanejament
econòmic dels ajuntaments, doncs, formava part del seu programa
fonamental. En aquells moments, el 1902, el seu programa a mitjà i
llarg termini defensava un model de creixement urbà modern, i calia
estimular-lo i orientar-lo des de l’Ajuntament. Era necessari controlar
el creixement de l’Eixample i reformar el nucli de la ciutat vella. Però
el finançament dels projectes només seria factible a base de la
reconversió del deute municipal i de fer noves emissions. Ara bé,
per poder tirar endavant tot això calia una profunda reforma de la
maquinària administrativa municipal i disposar d’un servei
d’estadística efectiu.
El gener del 1902 Francesc Cambó fou designat el regidor
número 24 de la relació dels cinquanta que integraven el consistori
barceloní, que havia estat elaborada en funció dels vots obtinguts en
les eleccions del novembre anterior. Inicialment, fou nomenat
membre de la Comissió Permanent d’Hisenda, que presidia el veterà
republicà Eusebi Corominas, director de La Publicidad, i ben aviat
també formà part de dues comissions especials, la de l’Eixample i la
d’Estadística, Padró i Eleccions. Així mateix, formà part de la
ponència que havia d’abordar la polèmica qüestió dels serveis
municipals.
Al principi Cambó tingué un paper força discret dins el consistori.
Com a membre de la Comissió d’Estadística, Padró i Eleccions, amb
Ramon Albó i Jaume Carner, van continuar la tasca de depurar el
cens electoral encetada a l’època del doctor Robert. Més
transcendent seria la feina que realitzaria dins la ponència, integrada
pel republicà Joan Molas i el també lliguer Bonaventura Plaja, que
havia de plantejar la reorganització dels serveis municipals,
començant per un tema força polèmic: el reglament dels empleats i
funcionaris municipals. Aquest projecte, que es concretà en una
memòria intitulada «Renovació dels Serveis Municipals», havia de
posar fi a la situació d’interinitat i d’abusos constants. Havia de
concretar les característiques dels empleats i funcionaris, el sistema
d’accés i de promoció, el règim disciplinari, la remuneració i els drets
passius per tal d’acabar amb l’existència de situacions anòmales i
no pocs abusos. Per indicació de Cambó, es requerirà la condició de
lletrat per ser responsable de les seccions i que tots els concursos
siguin públics. El debat més llarg i tens dins la Comissió fou la
proposta de Cambó d’exigir el coneixement del català als lletrats,
qüestió que va motivar que tres regidors republicans trenquessin la
disciplina votant-hi en contra, tot i que finalment s’aprovà per només
un vot de diferència. Fruit d’aquesta ponència serà també la creació
immediata del Negociat d’Estadística, Padró i Eleccions, que seria
dirigit per Manuel Escudé i Bartolí i que ja l’any 1903 començaria a
publicar l’Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, obra que
Prat de la Riba considerarà «un document d’inapreciable valor on
batega ja tot un programa de reformes».
Que els catalanistes tenien idees ben clares del que volien ho va
reflectir, per exemple, el fet que ja el 16 de gener de 1902 mateix,
quan tot just començava el seu mandat, aconseguiren que
s’aprovés, a proposta de Puig i Cadafalch, la creació de la Junta de
Museus, que centralitzava els diferents centres artístics municipals i
que tindria un paper tan decisiu en el futur en la vida cultural de la
ciutat.[44]
Un any després, el 9 de juliol de 1903, l’Ajuntament va aprovar
les bases per a un «Concurs Internacional d’avantprojectes d’enllaç
de la zona de l’Eixample de Barcelona i els pobles agregats, entre si
i amb la resta del terme municipal de Sarrià i Horta». El jurat
d’aquest concurs, integrat per Cambó, Puig i el contractista d’obres
republicà Juli Marial, atorgà el primer premi a l’arquitecte occità Léon
Jaussely.[45] El projecte incloïa les infraestructures viàries, els
enllaços ferroviaris, les zones verdes, els serveis públics, els centres
culturals i cívics. El Pla Jaussely, que culminava el Pla Cerdà, va
rebre els elogis de la majoria dels urbanistes, que valoraven molt
positivament la pretensió de fer de Barcelona una capital europea,
tot i que també despertà les crítiques d’alguns propietaris als quals
afectava.
Una altra peça clau de la reorganització interior de l’Ajuntament
es basava a enfortir l’economia municipal davant la seva tradicional
migradesa de recursos, atès que la Llei de règim municipal no
permetia als ajuntaments tenir crèdits a curt termini. Per això, a
proposta dels regidors de la Lliga, es va recórrer a fer un contracte
de tresoreria amb el Banc Hispano-Colonial, presidit pel marquès de
Comillas, que fou aprovat per l’Ajuntament de Barcelona el 2 de
novembre de 1905 i autoritzat pel govern de Madrid l’any següent.
Mentrestant, els plans de reforma interna endegats per Ildefons
Sunyol portaren a descobrir que la font principal d’ingressos de
l’Ajuntament, el famós impost indirecte sobre «els consums»,[46] era
el centre predilecte de les corrupteles practicades per molts regidors
dinàstics i per alguns de republicans. El projecte de nou pressupost
per a l’any 1903, preparat per Sunyol i presentat a la Comissió
d’Hisenda, pretenia liquidar el dèficit municipal a partir d’introduir
nous arbitris sobre comerç i indústria i d’arrendar l’impost de
consums. Aquesta racionalització fiscal, però, va comportar molts
problemes, com les protestes dels gremis de comerciants, i,
sobretot, es trobà amb una dura resistència dels regidors dinàstics.
Francesc Cambó, en dos articles publicats a La Veu, exposà
sintèticament la proposta dels regidors de la Lliga.[47] Calia fer
funcionar millor els serveis municipals i acabar amb la corrupció, i
per això els catalanistes plantejaven una proposta ambiciosa, a llarg
termini. Segons ell, la modernització municipal exigia prendre
inicialment algunes mesures dures i, fins i tot, poc populars, però
que permetrien assolir bons resultats a mitjà termini. Ara bé,
l’estratègia principal dels catalanistes era l’exigència de més
atribucions econòmiques i polítiques als ajuntaments: la
descentralització dels grans serveis i més participació en el
repartiment dels impostos estatals.

Tensions i crisis a la ciutat i a la Lliga Regionalista

Mentre això passava a l’Ajuntament, la ciutat vivia una situació
extremament crítica que significà una mena de prova de foc política
per a la Lliga Regionalista, que mostrà una notable inseguretat i
immaduresa davant tres qüestions fonamentals: els conflictes
socials, l’actitud davant la monarquia i la repressió governamental
del catalanisme. Quina actitud havien de prendre els catalanistes
enfront de la conflictivitat laboral?; com havien d’actuar davant el
nou monarca Alfons XIII i, en general, davant la monarquia
espanyola?; i com calia respondre a la repressió duta a terme pel
govern Sagasta? Afrontar aquestes preguntes implicava aclarir
qüestions importants d’ordre doctrinal i, sobretot, definir més
clarament l’estratègia i la tàctica polítiques, tant a Barcelona com a
Madrid. Aquesta complexa situació coincidia amb la presència de
Francesc Cambó a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor i també
com a membre de la direcció de la Lliga Regionalista.

Durant els primers mesos de 1902 va esclatar una vaga general

obrera que afectà notablement la vida de la ciutat i que fou seguida
per una onada de repressió política endegada pel govern Sagasta,
que es va centrar en les societats i en les publicacions obreres,
republicanes i, sobretot, les catalanistes. L’enfrontament entre les
organitzacions patronals i els sindicats obrers desencadenà una
gran vaga general a la ciutat de Barcelona, iniciada el 17 de febrer,
que fou seguida per uns vuitanta mil treballadors industrials, durà
una setmana i provocà incidents violents als carrers, amb deu morts
i trenta ferits. La radicalitat del conflicte obligà la Lliga a definir-se
explícitament com una formació que defensava els interessos dels
empresaris. Des de La Veu es va acusar els grups anarquistes i el
govern de Madrid d’haver provocat el conflicte; els primers per ser
uns revolucionaris intransigents i el segon per mostrar-se incapaç de
mantenir l’ordre públic i la pau social.
La tesi política principal dels lliguers, defensada per Prat i pels
editorials de La Veu, era que la vaga general era obra d’uns
provocadors enviats pel govern de Madrid, els lerrouxistes, que
havien enganyat els treballadors barcelonins. Fou l’inici d’una gran
campanya contra els lerrouxistes, que seran qualificats «d’agitadors
d’ofici a sou del govern que tracten de desviar l’opinió». Amb tota
mena d’arguments s’intentà evitar reconèixer que dins la societat
catalana hi havia una confrontació d’interessos, entre la patronal i
els treballadors. Calia amagar l’existència de la lluita de classes. El
govern Sagasta i els provocadors lerrouxistes passaven a ser «els
veritables culpables».
De tota manera, dos fets, gairebé simultanis, tindrien una
repercussió important en la direcció de la Lliga Regionalista i
accentuarien les vacil·lacions i els conflictes interns fruit de la manca
de definició: la detenció, i malaltia posterior, d’Enric Prat de la Riba,
que l’apartà de la direcció del partit entre l’estiu del 1902 i el juny del
1903, i la mort sobtada, l’abril de 1902, del doctor Bartomeu Robert,
el principal parlamentari de la Lliga Regionalista.
El 2 d’abril de 1902 un jutge militar decretava la detenció d’Enric
Prat de la Riba, en condició de director de La Veu de Catalunya, per
haver reproduït en aquest diari els dies 16 i 17 de març el breu
article «Separatisme al Rosselló», de L’Indépendant de Perpinyà.
Després de declarar davant del jutge militar i de ser interrogat pel
fiscal militar, Prat fou empresonat i no va ser alliberat fins al cap de
cinc dies, quan passà a la condició de presó domiciliària.
Francesc Cambó també es va veure implicat en aquest
assumpte, tot i que no s’ha explicat gaire, ni tan sols ell mateix ho va
explicar. En efecte, el 6 d’abril Cambó fou citat pel jutge militar de
Barcelona per ser interrogat com a redactor de La Veu de
Catalunya. El dia 7, es presentà davant l’autoritat militar i va
declarar, en primer lloc, que tenia vint-i-cinc anys, era solter, exercia
d’advocat i vivia al carrer Consell de Cent, 230, 1r, de Barcelona. No
va dir, però, que era regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Afirmà
que era redactor del diari catalanista des de la seva fundació, però
que només anava a la redacció quan portava un article per publicar.
Va dir, també, que la decisió de publicació depenia de Prat, el
director, i del redactor en cap, Raimon Casellas; que ignorava si Prat
havia ordenat o no la publicació d’aquell article i que creia que no hi
havia cap relació política entre el diari catalanista i el de Perpinyà.
Respecte del contingut de l’article, Cambó va intentar exonerar Prat
sostenint davant el jutge militar que ell considerava que aquell text
pretenia «demostrar a los catalanes de España que sueñan con la
anexión a Francia, como remedio a nuestros males, que van
completamente equivocados, como lo demuestran las quejas y
protestas contra el Estado francés que consignan algunos catalanes
de Francia en el remitido que publica L’Indépendant». Cambó acabà
la seva declaració afirmant que «si en España no estamos tan bien
como quisiéramos, en Francia estaríamos mucho peor».[48]
Prat de la Riba fou alliberat el 7 d’abril i passà a la condició de
presó domiciliària, però la causa s’allargà. El 3 de maig, el fiscal
militar va demanar el seu reingrés a la presó, que fou refusat pel
jutge. El 22 de maig, Prat passà a la condició de llibertat provisional;
el 5 de juny, va ser indultat, i l’1 de juliol, la causa fou definitivament
desestimada. Ara bé, en aquells moments ja s’havia detectat que
Prat patia la malaltia de Basedow, cosa que l’obligà a deixar bona
part de la seva activitat política i periodística i després, ja el mes de
setembre del 1902, a retirar-se al sanatori francès de Durtal, al Puèi
de Domat, on va estar internat durant deu mesos.
Tres dies després de l’alliberament de Prat, el 10 d’abril, moria
d’un infart el doctor Robert, el polític de la Lliga Regionalista més
popular, més prestigiós i el parlamentari més actiu i destacat. Era
una pèrdua insubstituïble. L’absència dels dos polítics que tenien
més autoritat dins la Lliga —Prat i Robert— va provocar un
desconcert notable. La presidència provisional del partit li pertocava
al diputat i fabricant Albert Rusiñol, però la seva escassa experiència
política unida a una tèbia catalanitat va comportar enfrontaments
amb Domènech i Montaner i altres membres de la direcció.
Aquell mateix mes d’abril, mancats d’una direcció amb autoritat i
criteri, els regidors de la Lliga van haver d’afrontar un problema
polític d’especial gravetat a l’Ajuntament de Barcelona: sumar-se o
no a les festes organitzades per celebrar la majoria d’edat del rei
Alfons XIII. El dia 17 de maig de 1902 el monarca feia setze anys i
assumia les funcions de cap de l’Estat; així es posava fi a la
regència de la seva mare, Maria Cristina d’Habsburg. El govern
Sagasta havia demanat a tots els ajuntaments d’Espanya que
commemoressin l’esdeveniment organitzant actes i festes populars, i
això exigia que els consistoris votessin uns crèdits extraordinaris.
La posició dels regidors de la Lliga no era fàcil. Per una banda, hi
havia la voluntat dels catalanistes de trencar amb el conformisme
tradicional del consistori barceloní respecte de tot el que venia del
govern de Madrid i, per tant, el desig d’acabar amb la subordinació
dels partits dinàstics. Ara bé, posar-se al costat dels republicans i
boicotejar les festes reials també tenia costos polítics, ja que això
molestaria els sectors més moderats de la Lliga, que eren
promonàrquics, o com a mínim antirepublicans. Trobar un equilibri,
una mena d’equidistància, entre el monarquisme i el republicanisme
sense provocar el descontentament d’algun sector del partit no era
senzill. A més, a la direcció de la Lliga hi arribaven nombroses
pressions, des del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, fins als
presidents de les entitats patronals, perquè no s’ofengués la família
reial. Entre els regidors de la Lliga predominà llavors una reacció
espontània de refús a tot el que venia del govern i del sistema
centralista. Es tractava de manifestar la indignació davant la
detenció de Prat i l’actuació del govern Sagasta, una actitud
probablement més producte de la irritació que no pas d’un
antimonarquisme coherent. Així, la proposta de crèdit extraordinari
de setanta-cinc mil pessetes feta per l’alcalde de la ciutat, el liberal
Joan Amat, per commemorar l’entronització d’Alfons XIII, fou
rebutjada pels regidors catalanistes i republicans, que sumaren 27
vots enfront dels 14 favorables a la proposta de l’alcalde.
Sembla que fou, ara sí, Francesc Cambó mateix qui proposà,
com a alternativa a la proposta de l’alcalde, que la ciutat votés un
crèdit extraordinari que permetés recuperar les festes de la Mercè —
s’havien establert per primer cop el 1871 però feia cinc anys que no
se celebraven—. La transcendència política de la posició adoptada
pel consistori barceloní era notable. Tot i que els regidors
catalanistes insistiren que la votació no anava contra la persona del
nou monarca, ni tampoc contra la monarquia mateixa, sinó contra el
govern Sagasta, la notícia que va emplenar tots els diaris catalans i
espanyols era que la ciutat de Barcelona, amb el vot dels
catalanistes i dels republicans, es negava a participar en les festes
en honor del rei i organitzava, en canvi, les festes de la Mercè. En
tot cas, aquesta actitud de protesta dels regidors de la Lliga aviat es
veié reforçada a causa de la persistent repressió governamental
contra tota mena de manifestacions de catalanisme. El 4 de juny,
per exemple, l’autoritat militar va prohibir la celebració dels Jocs
Florals a Barcelona, que s’hagué de posposar fins a l’11 de
setembre de 1902 i traslladar a Sant Martí del Canigó, a la
Catalunya francesa.
A mitjans de maig, però, la notícia d’un possible viatge del jove
rei a Barcelona per les festes de la Mercè provocà un gran
nerviosisme. Francesc Cambó mateix es manifestava llavors força
preocupat pel compromís que suposaria per als regidors
catalanistes una visita reial en aquelles circumstàncies. Per això
demanà per carta a Prat, a principi del mes de juny del 1902,
convocar una reunió urgent de la direcció de la Lliga per tractar
l’assumpte.[49] Finalment, la visita reial s’ajornà, però és força
significatiu que dirigents de la Lliga com Cambó consideressin un
error polític boicotejar l’estada del monarca a la ciutat. No era un
problema de simple tàctica. Les diferències, de fet, eren de
concepció de la política general del partit i de la possibilitat
d’aconseguir guanys parcials. Una actitud intransigent amb la
institució monàrquica, com la dels republicans, condemnava la Lliga
Regionalista a una certa marginalitat i dificultava que prosperés
qualsevol demanda intermèdia pels camins de la legalitat. La Lliga
arrossegarà aquesta contradicció dos anys més. Amb tot, era un
contrasentit mantenir una posició de refús públic a la monarquia i
després anar als ministeris de Madrid a demanar concessions
econòmiques, com el concert econòmic, o més atribucions per als
ajuntaments controlats per ells.

El regidor Cambó enfront de la corrupció: el cas del gas

Strache

Francesc Cambó va tenir una intervenció molt rellevant en un

escàndol que va adquirir una gran notorietat en la vida de Barcelona
i que fou seguit per la premsa amb passió: l’anomenat cas del gas
Strache. Fou el primer assumpte que li donà popularitat durant
l’estada a l’Ajuntament com a regidor i, políticament, va aprendre
molt, ja que llavors va adonar-se de com funcionava el món de la
baixa política, les estranyes relacions entre els interessos
econòmics i la política municipal, i de les dificultats d’enfrontar-se
amb els que feien un ús constant de la demagògia i la mentida.
Segons Prat de la Riba mateix, allò fou «una guerra llarga i
empenyada [sic], amb tota mena d’emboscades i paranys».[50]
La qüestió del subministrament del gas a la ciutat era complexa,
ja que hi havia dues companyies, la Catalana de Gas i Electricitat i
la Companyia de Gas Lebón, que l’any 1900 havien decidit
augmentar cinc cèntims el preu del metre cúbic, fet que havia
provocat una gran protesta ciutadana. L’Ajuntament, que era el
principal client amb l’enllumenat públic, decidí convocar un concurs
públic pel subministrament, però només s’hi va presentar una
empresa, la Companyia Internacional del Gas d’Aigua, que era
propietat del doctor Strache de Viena. Ara bé, aquest sistema de
gas d’aigua obligava a unes obres importants en les instal·lacions de
gas utilitzades fins llavors. Els regidors catalanistes, que en un
primer moment eren partidaris de la municipalització del servei, van
començar a sospitar que al darrere de la proposta de Strache hi
havia interessos foscos, atesa la insistència de certa premsa
republicana, especialment dels diaris La Publicidad i El Diluvio, a
elogiar les excel·lències del sistema Strache.
Des de finals de l’any 1902 hi hagué debats agitats al consistori,
especialment a les comissions de l’Eixample i d’Hisenda, de les
quals Francesc Cambó formava part. La majoria dels regidors
proposaven negociar amb la casa Strache però, donat l’alt cost de la
concessió, calia fer una emissió extraordinària de deute municipal.
El juny del 1903 Cambó presentà a la Comissió d’Hisenda un
dictamen en contra de la concessió perquè les condicions
econòmiques eren molt desfavorables per a l’Ajuntament, ja que no
es tractava de crear una empresa municipal, sinó de comprar la
patent a Strache per una quantitat molt elevada, 14 milions de
pessetes —el pressupost ordinari municipal anual era d’uns 39
milions—, i, a més, l’Ajuntament havia de construir unes fàbriques
de gas noves que serien utilitzades per aquesta empresa. Hi havia,
però, un dictamen dels tècnics municipals que recomanava el nou
sistema de fabricar gas a partir de l’aigua ofert per la casa Strache.
A més, aquesta empresa, que semblava molt interessada a
aconseguir com fos el monopoli del subministrament del gas a la
ciutat, no dubtà a relacionar-se directament amb la majoria dels
regidors dinàstics i uns quants de republicans per obtenir, així, la
concessió, malgrat l’oposició dels catalanistes.
Aviat començaren les pressions sobre els regidors catalanistes i
s’evidencià que alguns republicans (Narcís Buxó, Josep M.
Serraclara, Francesc de P. Nebot i Cantí) estaven vinculats als
interessos de l’empresa Strache i que, a més, una part de la premsa
de Barcelona cobrava de la companyia austríaca. Als regidors de la
Lliga els arribà la informació que la companyia austríaca estava
disposada a repartir un milió de pessetes en suborns entre els
regidors i els funcionaris municipals.
Tot i que semblava que la majoria dels regidors, els dinàstics i
una bona part dels republicans, votarien a favor d’una concessió
ràpida a l’empresa Strache i que es volien neutralitzar fos com fos
les crítiques, la minoria catalanista, encapçalada per Cambó,
considerava que s’havia de fer un nou concurs públic d’abast
internacional i mirar de crear una companyia municipal de gas.
D’aquesta manera, el juliol del 1903 es presentaren al plenari del
consistori de l’Ajuntament dos dictàmens oposats: el favorable a la
casa Strache i el contrari redactat per Cambó, i calia votar. Hi hagué
una campanya a la premsa en favor de la casa Strache i contra les
pretensions dels regidors catalanistes, en la qual destacaren els
articles del diari republicà El Diluvio. En una primera votació, els
partidaris de Strache, dinàstics i republicans, van guanyar per vint-i-
dos vots contra tretze, tot i que hi hagué una significativa abstenció
o absència de quinze regidors. De tota manera, els lletrats
assessors jurídics de l’Ajuntament aturaren l’acord assenyalant la
presència de nombroses irregularitats en l’adjudicació.
Va ser llavors quan Francesc Cambó va patir primer un intent de
suborn, després diverses amenaces i finalment una querella judicial:
un periodista d’El Diluvio, que era excapellà, li va portar un sobre
amb diners perquè no anés a la sessió decisiva on havia de
defensar el seu dictamen. En negar-s’hi, Cambó fou amenaçat i a
l’últim denunciat davant el jutjat «per injúries» per Josep Samsó, un
antic regidor i exvocal de la Comissió de l’Eixample. El 18 d’agost de
1903 el jutge interí del districte del Parc de Barcelona dictava la
suspensió cautelar de Cambó per a l’exercici del càrrec de regidor
mentre s’examinava la querella. Aprofitant les circumstàncies, aquell
mateix dia els regidors republicans Serraclara i Nebot presentaren la
proposta d’adjudicar el concurs a l’empresa Strache amb caràcter
d’urgència en un ple extraordinari de l’Ajuntament. Amb una
presència mínima de regidors —era mitjans d’agost—, la proposta
fou acceptada per vuit vots contra cinc. La maniobra de
desprestigiar Cambó, denunciant-lo i deixant-lo fora de joc,
semblava que s’havia consumat.
Francesc Cambó, però, va reaccionar amb rapidesa. El dissabte
22 d’agost visitava el governador civil Carlos González Rothwos per
denunciar aquella maniobra i la possible complicitat de la judicatura.
La gestió va tenir èxit, perquè cinc dies després, el 27 d’agost, un
nou decret judicial deixava sense efecte la seva suspensió.
Segurament hi devia contribuir que Cambó s’havia defensat amb
rotunditat publicant cinc articles a La Veu de Catalunya, entre els
dies 8 i 31 d’agost, en els quals explicava amb detall tot l’afer,
declarava la persecució a què estava sent sotmès i esmentava amb
noms i cognoms els regidors corruptes. Per la seva banda, Jaume
Carner i Josep Puig i Cadafalch assumien la direcció de la lluita dins
l’Ajuntament i denunciaren públicament els regidors corruptes i les
amenaces que havia rebut Cambó.
L’escàndol fou tan sonat que el governador civil es va veure
forçat a intervenir-hi i la majoria dels regidors republicans
reaccionaren i censuraren l’actitud dels seus companys corruptes.
Finalment, l’octubre del 1903 el dictamen en favor del gas Strache
fou refusat per la majoria municipal en una sessió llarguíssima.
Aquella fou una gran victòria del tàndem Cambó-Carner. Al final, la
concessió del gas es va fer de nou a favor de la casa Lebón —
societat francesa que alguns barcelonins qualificaven de la
mauvaise (la dolenta)—, i en unes condicions molt favorables per a
l’entitat, ja que l’ajuntament barceloní no tenia capacitat financera
per municipalitzar el servei d’enllumenat de la ciutat.
Aquesta actitud ferma de Cambó davant els negocis bruts que hi
havia a l’Ajuntament de Barcelona li donà molt prestigi polític.
Començava a ser un home conegut i bona part de la premsa, i no
sols la catalanista, el presentava com el combatiu regidor que havia
denunciat amb èxit un cas de corrupció municipal escandalós. Ara
bé, pocs mesos després, la companyia beneficiada per aquest
assumpte, la del Gas Lebón, no tenia cap inconvenient a finançar
indirectament la Lliga Regionalista: va adquirir quatre accions del
diari La Veu de Catalunya per un valor de deu mil pessetes. Tot i
que sabien que aquella no era una inversió gaire rendible
econòmicament, sí que ho era políticament.[51]
Pel que fa a la relació de Francesc Cambó amb companyies de
transports públics, l’any 1905, quan era regidor de la Comissió de
Nous Serveis Públics, va intervenir en la decisió de concedir
l’explotació de gran part del servei de transport públic, els tramvies,
a la societat Les Tramways de Barcelone, Societé Anonyme,
constituïda a Brussel·les el 10 d’agost de 1905 amb un capital
d’onze milions de francs belgues. Durant la negociació de la
concessió va conèixer personalment Dannie Nusbaum Heineman,
que un any abans havia estat nomenat director delegat de Société
Financière de Transports et d’Entreprises Industrielles, la SOFINA, i
era l’home de confiança de la família Rathenau, propietària de
l’AEG, pel que feia a la projecció exterior de la gran empresa
alemanya.[52]
De les actuacions de Francesc Cambó com a regidor de
Barcelona també cal esmentar la seva intervenció en els incidents
que es produïren al voltant de la mort de Jacint Verdaguer, el 10 de
juny de 1902. En saber-se que mossèn Cinto s’estava morint a Vila
Joana, a Vallvidrera, Narcís Verdaguer, que era cosí del poeta,
pregà a Cambó que intentés impedir que els sectors republicans que
havien publicat els seus escrits «En defensa pròpia» en
capitalitzessin la mort i que mirés de foragitar d’aquella casa la gent
que voltava el poeta. En les seves Memòries, Cambó explica que ell
mateix va convèncer l’alcalde de Barcelona, Joan Amat, perquè
l’Ajuntament es fes càrrec de tot i organitzés l’enterrament oficial.[53]
Diu que fou ell qui va portar el cadàver de mossèn Cinto a la ciutat
perquè s’exposés al Saló de Cent i que va participar en
l’organització de l’enterrament, que, com és ben conegut, fou el més
multitudinari que havia tingut lloc fins llavors a Barcelona. De fet,
però, el protagonisme de Cambó en tot aquest assumpte cal
relativitzar-lo, perquè, en primer lloc, la comissió municipal que
s’havia d’encarregar de l’enterrament de mossèn Cinto estava
integrada per sis regidors: Roig i Torres, Lluch, Selvas, Mans, Fabra
Ledesma i Cambó. Per tant, foren aquests sis, i no només Cambó,
els qui anaren a Vila Joana acompanyats de guàrdies municipals,
n’expulsaren la gent que voltava el cadàver i conduïren les restes de
mossèn Cinto fins al Saló de Cent. I, a més, l’encarregat oficial
d’organitzar tot el cerimonial de l’enterrament no va ser Cambó sinó
l’arquitecte municipal Falqués.
En aquest sentit, de l’etapa de regidor a les Memòries també
s’atribueix el mèrit del gran èxit que tingueren les restablertes festes
de la Mercè del setembre del 1902.[54] És cert que ell fou el
dissenyador del caràcter de les festes, i es va quedar tot aquell estiu
a Barcelona organitzant-les. Sabia que el que havia tingut més èxit
de les festes de la Mercè de l’any 1871, quan es crearen, havia estat
portar a la ciutat manifestacions de les més variades festes majors,
tradicions i dels personatges populars d’arreu de Catalunya.
D’aquesta manera, Cambó invità a les festes barcelonines grups de
tota mena, des de gegants i nans fins a patums i castellers, i
organitzà concerts de l’Orfeó Català i dels Cors de Clavé i ballades
de sardanes als barris. Aquelles festes de la Mercè, les cobles
empordaneses van fer una mostra espectacular de sardanes, una
dansa llavors quasi desconeguda a la ciutat, i com que ell era dels
pocs barcelonins que sabia «comptar i repartir» no parà d’ensenyar-
ne a ballar.
Una de les darreres intervencions de Cambó com a regidor,
abans d’esgotar el mandat, va tenir lloc el 27 d’octubre del 1905,
quan en un plenari municipal demanà explicacions a l’alcalde
dinàstic Gabriel Lluch perquè en un viatge oficial a Saragossa, i
sense haver-ho consultat prèviament amb el consistori, havia ofert la
vara de l’alcalde Rius i Taulet a la Mare de Déu del Pilar.
Durant els anys de l’etapa de regidor, Cambó deixà de viure a
dispesa —l’última fou la del carrer Consell de Cent, 230— i va llogar
un pis a la plaça de Sant Miquel número 3, al costat de l’Ajuntament,
on també instal·là el seu primer despatx d’advocat. Havia decidit
aprofitar les relacions i el prestigi que li donava ser regidor per mirar
de crear-se un futur professional com a advocat. La seva germana
petita, Cristina, es va traslladar a viure amb ell per fer-se càrrec de
l’administració de la casa. El pare, Miquel Cambó de Traver, que
seguia amb interès la seva carrera política i li havia brindat més d’un
ajut econòmic, va morir a Besalú a principi del desembre del 1903.
Francesc Cambó, com a hereu principal, va passar a gestionar el
patrimoni familiar i havia de mantenir, a més de la seva germana
Cristina, també la mare i la germana gran, Dolors, que vivien a
Besalú.

Els enfrontaments i tensions dins la Lliga

El setembre del 1902, si bé no va tenir lloc el viatge reial,

l’agreujament de la salut de Prat l’obligà a marxar al sanatori de
Durtal, mentre Albert Rusiñol assumia la presidència en funcions de
la Lliga. En aquells moments, era evident que dins de la direcció del
partit catalanista convivien tendències diferents i enfrontades: el
grup format a l’entorn de Prat de la Riba i La Veu; els republicans de
l’Ateneu; el sector més representatiu dels interessos de les
corporacions econòmiques i patronals; el sector dels catòlics
vinculats al bisbat, i, finalment, un grup més heterogeni de
professionals liberals. Si bé externament les divergències polítiques
no apareixien i la Lliga mantenia la imatge d’una formació
cohesionada i representativa, internament les discrepàncies
s’intensificaren durant l’any 1903 i portarien a la crisi del 1904.
A tot això cal afegir-hi l’ambient enrarit creat dins la política
espanyola per la presència del catalanisme a les Corts i la seva
força a l’Ajuntament de Barcelona. A partir de l’any 1901, s’obriren
grans controvèrsies en els mitjans polítics, periodístics i intellectuals
de Madrid sobre el que era la gran novetat: la irrupció del
catalanisme polític. Es publicaren nombrosos articles i llibrets, es
pronunciaren conferències i tingueren lloc debats en què prevalien
posicionaments hostils, o com a mínim molt reticents, respecte de
les intencions dels catalanistes. Aquesta actitud predominava
malgrat que alguns catalanistes manifestaven signes de moderació,
intentant aproximar-se als moviments regeneracionistes espanyols,
especialment al de les cambres de comerç i a la Unió Nacional
inspirada per Joaquín Costa i dirigida per l’empresari aragonès
Basilio Paraíso. Volien coincidir amb aquests sectors en les
demandes de reformes administratives de caràcter descentralitzador
i en el concert econòmic provincial.
Però des de la mort del doctor Robert era tal la imatge
d’inoperància dels parlamentaris de la Lliga que, el desembre del
1902, el sector més vinculat als interessos econòmics va prendre
una iniciativa política important al marge de la direcció de la Lliga:
l’anada a Madrid dels quatre presidents de les entitats catalanes
més representatives —Felip Bertran d’Amat, de la Societat d’Amics
del País; Ignasi Girona, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre;
Lluís Ferrer-Vidal, del Foment, i Raimon d’Abadal, de l’Ateneu—. Hi
mantingueren entrevistes amb qui era el nou cap de govern des del
6 de desembre, el conservador Francisco Silvela, i amb la reina
mare, Maria Cristina, en un significatiu acte de desgreuge vers la
institució monàrquica. Les corporacions catalanes semblaven tornar
a actuar pel seu compte, al marge de la Lliga Regionalista.
L’any 1903, si bé fou exitós personalment per a Francesc Cambó
com a regidor de Barcelona, en el terreny més general per a la Lliga
Regionalista fou força negatiu, ja que va patir tres desfetes
electorals consecutives, cosa que agreujaria la seva crisi interna. Els
fracassos electorals evidenciaren la confusió política dins el partit
com a resultat de dos factors externs i un d’intern. Els primers eren
els efectes polítics de la irrupció triomfal a Barcelona del
lerrouxisme, és a dir, d’una tendència molt radical i demagògica del
republicanisme, i també de la por social generada dins els sectors
més conservadors de la ciutat per la vaga general del febrer del
1902. Aquests fets, com hem vist, van accentuar les actituds
conservadores i antirepublicanes dins la Lliga i l’aliança municipal
finalment es va trencar. El factor intern era la constatació que
l’absència de Prat de la Riba, encara internat al sanatori de Durtal,
havia deixat el partit sense una direcció efectiva. Prat era un clar
referent d’autoritat, atès que tots els dirigents de la Lliga s’hi
adreçaven per informar-lo amb detall dels problemes del partit i per
demanar-li l’opinió.
Les tensions internes dins la Lliga s’incrementaren encara més a
l’hora de confegir la candidatura per presentar a les eleccions a
diputats del 30 d’abril de 1903 convocades pel nou govern
conservador, ara presidit per Antoni Maura. La crisi palesava la
manca d’autoritat del president del partit, Albert Rusiñol. Lluís
Domènech i Jaume Carner denunciaren per escrit a Prat de la Riba
la deriva vers la dreta catòlica i antiliberal que experimentava el
partit i l’actitud «rebel» d’alguns dels polítics més joves, en clara
referència a Francesc Cambó i Lluís Duran, que feien i desfeien dins
la Lliga sense tenir cap autoritat per fer-ho.[55] Finalment, el tercet
format per Lluís Domènech, Jaume Carner i Lluís Duran van prendre
la direcció efectiva de la Lliga Regionalista. Ells decidiren que la
candidatura per Barcelona estaria integrada per dos dels antics
diputats —Rusiñol i Domènech—, per dos representants del sector
més liberal i contrari a tota aliança amb els catòlics, carlins i
dinàstics —Jaume Carner i Ildefons Sunyol— i per un representant
del món empresarial —Lluís Ferrer-Vidal, llavors president del
Foment—. A Barcelona la desfeta davant els republicans, que amb
més de trenta-cinc mil vots aconseguiren que fossin elegits els seus
cinc candidats (Salmerón, Lerroux, Vallès i Ribot, Junoy i Anglès),
fou espectacular, i els catalanistes de la Lliga, amb uns onze mil
vots, solament obtingueren els escons dels dos antics diputats,
Albert Rusiñol i Lluís Domènech.[56]
Aquesta desfeta agreujà la difícil situació del partit catalanista. Es
veien fortament atacats per un republicanisme molt radicalitzat, que
ja no volia pactar amb ells a l’Ajuntament per imposició de Lerroux.
A més, el dinastisme oficial, ara dinamitzat pel nou projecte
conservador d’Antoni Maura, li disputava la influència entre els
sectors catòlics i els empresaris. En aquesta situació, la Lliga
Regionalista difícilment podia continuar mantenint una actitud
reticent, i fins i tot hostil, envers la monarquia i els grups dinàstics si,
a més, havia d’enfrontar-se amb el «perill» lerrouxista.
La confusió es manifestava també en el fet que cada dirigent
expressava la seva opinió lliurement sense cercar el consens. Així,
per exemple, Francesc Cambó i Lluís Duran i Ventosa, que
representaven el sector defensor de les aliances amb l’extrema
dreta, no sols no eren autocrítics amb les seves posicions sinó que
les sostenien amb gran seguretat i fins i tot amb un excés
d’optimisme. En una carta a Prat de la Riba, Francesc Cambó
expressava que «la torbonada republicana passarà de pressa», i
creia que la Lliga es recuperaria aviat —«tindrem tanta o més força
que abans»—. El jove regidor empordanès estava convençut que
«la unió dels elements conservadors i d’ordre ens assegurarà la
victòria».[57] És a dir, per a Cambó l’opció era clara: la Lliga havia de
ser la força política que representés els sectors benestants i
conservadors de la ciutat per fer front al republicanisme lerrouxista.
Però aquell mateix dia Domènech i Montaner escrivia a Prat
explicant-li la situació de Barcelona en uns termes totalment
diferents.[58] Ell era pessimista, considerava que la Lliga era «un
orgue de gats» a causa dels enfrontaments. La situació era tan greu
que, segons ell, Carner i Sunyol amenaçaven d’anar-se’n de la Lliga
per crear una «esquerra regionalista», i les propostes de Rusiñol
havien provocat una «protesta general» i una total confusió: «tothom
dimitia: en Duran, en Cambó —potser l’esca del pecat—».
Començava a estendre’s entre el sector més liberal de la Lliga la
idea que Francesc Cambó era un intrigant i un maniobrer.
Era evident que els aspectes més catalanistes del programa de
la Lliga Regionalista havien deixat de ser els prioritaris per donar
pas a la defensa dels interessos socials més conservadors. Prat de
la Riba, però, matisava una mica l’opinió de Cambó. En una carta
enviada a Domènech poc després, considerava que la Lliga
primerament havia de ser l’únic pol d’atracció de tota la dreta
catalana, dels catòlics i dels no catòlics, per tal de lluitar «sota la
mateixa bandera autonomista».[59] Més endavant, un cop
aconseguida l’autonomia, seria convenient i, fins i tot, necessària
l’existència d’un partit catòlic i un d’esquerres, tots dos catalanistes.
És a dir, mentre la lluita política se centrés contra l’esquerra radical
de Lerroux i contra el centralisme de Madrid calia constituir un sol
bloc conservador i catalanista, després ja ho veurien.
La darrera desfeta electoral fou en les eleccions municipals del
novembre del 1903. De nou, les rivalitats internes sobre qui aniria a
la candidatura per Barcelona van provocar tensions i al final
s’imposaren els defensors d’una candidatura integrada
preferentment per representants dels gremis de comerciants i dels
fabricants, en detriment dels polítics catalanistes.[60] Un cop més la
derrota fou notable: els republicans aconseguiren 19 regidors i més
de 28.000 vots, mentre que la candidatura de la Lliga, que arribava
just als 12.000 vots, sols aconseguia 7 regidors. I encara pitjor: els
republicans passaven a disposar de la majoria absoluta al consistori
barceloní.
Aquests resultats negatius van fer créixer les tensions dins la
Lliga. Els recels es manifestaren clarament en la Junta General de
Barcelona que se celebrà el 29 de novembre per tal d’elegir una
nova direcció. La candidatura «oficial», en la qual predominaven els
partidaris de l’entesa conservadora i d’ordre, no fou elegida
íntegrament a causa de l’oposició del sector més liberal. Algun dels
més afectats, com ara l’historiador Josep Pella i Forgas, denuncià
que en aquella reunió, a la qual assistiren cent vint socis, havia
predominat «un ambient de casino».[61] A començament del gener
del 1904 una nova reunió de la junta directiva decidia una
reorganització del partit que venia a demostrar que Francesc Cambó
encara tenia un paper polític força secundari dins la Lliga. Així,
mentre Lluís Duran es feia càrrec de presidir la comissió que
s’ocupava d’estudiar el programa polític i Jaume Carner de presidir
la comissió d’organització electoral, Francesc Cambó només
formava part de la secundària comissió de serveis administratius,
juntament amb el seu amic Josep Bertran i Musitu.
Era evident que la Lliga Regionalista estava perdent bona part de
la influència política que havia tingut a Barcelona dos anys abans.
Les victòries republicanes havien enfortit notablement Lerroux, que
començava a organitzar demostracions de força a la ciutat amb
multitudinàries «meriendas fraternales» i mítings massius.[62] La
pràctica totalitat de les tendències republicanes barcelonines, fins i
tot els federals, semblaven haver acceptat el lideratge de Lerroux.
Fins i tot el vell Valentí Almirall, que morí un any després, donà
suport explícit a la candidatura de la Unió Republicana que,
encapçalada per Lerroux, s’enfrontà a la Lliga en les eleccions
generals d’aquell any.
Els dirigents de la Lliga, preocupats per la formació d’un gran
front republicà, censuraren durament els federals per aliar-se amb
uns anticatalanistes tan notoris com Lerroux. La gent de la Lliga
s’afanyà a escampar la tesi que Lerroux era un provocador de
disturbis enviat pel govern de Madrid. Cambó mateix va escriure un
article en què reproduïa unes suposades cartes d’aquest líder
republicà a un anarquista de Palamós en què s’incitava a promoure
vagues a les fàbriques de suro de Palafrugell i Palamós.[63]
Malgrat aquestes denúncies, el domini republicà sobre Barcelona
es consolidava. Quan l’1 de gener de 1904 es formà el nou
consistori municipal, en el qual Cambó encara era regidor, els
republicans tenien majoria absoluta, passaven a controlar les
comissions més importants i els catalanistes, que esdevenien
l’oposició, veien perillar els seus projectes de transformació de la
ciutat i de reforma de l’Ajuntament.[64] Amb tot, tant Cambó com
Puig es van saber moure amb habilitat dins el consistori fins a
aconseguir que alguns dels seus projectes més fonamentals —
concessions de nous serveis públics, Pla Jaussely, contracte amb el
Banc HispanoColonial per fer la Via Laietana— fossin acceptats pels
regidors republicans. Anys després, quan Cambó ja es movia amb
destresa per la política espanyola, recordarà que ell havia
aconseguit beneficis importants per a l’Ajuntament de Barcelona i es
mostrarà notablement generós amb la ciutat que l’havia elegit
regidor quan només tenia vint-i-cinc anys.[65]
A finals del 1903 es produí un canvi polític que donà algunes
esperances al sector més moderat de la Lliga, el que defensava una
certa entesa amb els conservadors de tota mena. El 4 de desembre
s’havia format a Madrid un nou govern, presidit pel conservador
Antoni Maura, que ja havia anunciat que presentaria al Congrés un
projecte de llei de reforma de l’administració local que afectaria la
composició i les atribucions dels ajuntaments i les diputacions
provincials. Tot i que semblava que el projecte de Maura no recolliria
els principals punts polítics del programa de la Lliga Regionalista —
com ara el concert econòmic—, alguns dirigents del partit, i en
especial Prat de la Riba, que ja havia tornat a Barcelona, no
dubtaren a considerar que tard o d’hora caldria entendre’s i negociar
amb el nou líder dels conservadors espanyols. El govern Maura
obria unes possibilitats polítiques que els membres del sector més
pragmàtic de la Lliga, entre ells Francesc Cambó, no volien
menystenir.
L’entrevista de Cambó amb el rei i l’escissió de la Lliga

Les raons del govern Maura per organitzar un viatge del jove rei a
Catalunya eren evidents. Es volia acostar el monarca al poble,
prestigiar la monarquia i contrarestar l’efecte del boicot al projectat
viatge de l’any 1902. Ara bé, no deixava de ser un atreviment portar-
lo a Barcelona, una ciutat on predominaven uns republicans força
radicals i uns catalanistes poc o gens monàrquics. Era una jugada
política arriscada que pretenia forçar la Lliga Regionalista a definir-
se, a decidir si volia fer política dins les regles del sistema de la
Restauració, amb la possibilitat d’obtenir algunes compensacions, o
s’estimava més quedar marginada dins del bloc de l’oposició
antidinàstica juntament amb els republicans. El viatge reial, que
duraria tretze dies i inclouria la visita a una dotzena de ciutats
catalanes, fou preparat amb deteniment. Fins i tot el governador civil
de Barcelona, Carlos González Rothwos, decidí no celebrar una
«corrida de toros en honor del Rey… para no ofender a los
auténticos catalanes».[66]
Per realitzar aquest desafiament a la Lliga i als republicans,
Maura comptava amb el suport dels sectors catòlics de la ciutat,
sobretot del grup comandat pel poderós marquès de Comillas,
Claudi López Bru, i també de molts dirigents de les corporacions
econòmiques de Catalunya. A més, el viatge tenia lloc en un
moment de confusió política a la Lliga i de picabaralles internes. Un
dels polítics que poc després deixaria la Lliga, Joaquim Casas-
Carbó, destacà el paper clau que començava a tenir Francesc
Cambó en tot el que conduiria a la crisi política de l’abril del 1904:
«Els liberals-demòcrates que actuaven dins la Lliga Regionalista i en
La Veu de Catalunya foren impotents per impedir el predomini en
elles de l’element conservador, i més que conservador reaccionari.
Els leaders efectius no foren ja el doctor Robert…, en Domènech, en
Carner, en Sunyol… els leaders efectius foren en Cambó i en Prat».
[67]

La tesi que defensava Prat, i també Cambó, era ben diferent.

Consideraven que les tensions dins la Lliga havien estat provocades
per un petit grup molt polititzat, massa purità i essencialista, el de la
gent d’esquerres, que volien convertir-la en un partit típic de la
Restauració. Els de la «penya de l’Ateneu» eren titllats de massa
republicans, de voler imposar un programa radical, gairebé del tot o
res. I, a sobre, defensaven candidatures integrades només per
polítics, menyspreant la presència d’industrials i comerciants. De fet,
les discrepàncies reflectien també la manca de definició política del
partit, que estava experimentant un notable creixement d’influència i
militants, sobretot a la ciutat de Barcelona, i que maldava per
integrar gent de procedències molt diverses.
Fos com fos, la confusió política i les ambigüitats sobre com
actuar concernien la majoria dels dirigents de la Lliga, fins i tot
Francesc Cambó. A començament de l’any 1904 ell mateix havia
publicat un confús article a La Veu on es posicionava contra un
possible viatge del rei Alfons XIII a Barcelona. Ho denunciava com
una maniobra del govern Maura per comprometre els catalanistes,
donat que l’activisme radical dels lerrouxistes havia portat les
classes benestants cap a posicions molt conservadores i
promonàrquiques. Sense definir-se clarament, però amb mala
intenció, Cambó anunciava que davant la visita del rei els
catalanistes només tenien dues opcions: o bé l’havien de xiular o bé
d’acceptar, però que no tenia cap sentit una actitud de simple
inhibició.[68]
Quan al començament del març del 1904 es confirmà la notícia
del viatge reial a Catalunya, immediatament esclataren grans
discussions en el si de la Lliga. De seguida apareixerien dues
posicions: els més liberals, comandats per Domènech, Carner,
Sunyol i Casas-Carbó, eren partidaris d’abstenir-se de tota
intervenció en les recepcions i els actes reials. Consideraven que el
programa polític catalanista ja havia estat presentat per Robert i
Domènech al Congrés dels Diputats i que encara no hi havia cap
resposta oficial favorable a l’autonomia, ni per part de l’anterior
govern liberal ni pel nou del conservador Maura. I sostenien que la
Lliga no podia associar-se a cap acte que pretengués honorar un rei
i un govern que no havien donat cap resposta a les aspiracions
catalanes. Per a ells, el viatge reial era un acte pervers de Maura
per fer ostentació de la monarquia i per dividir el poble català.
Creien, a més, que el govern pretenia ridiculitzar el catalanisme,
presentant-lo com una causa reduïda, com una minoria
pertorbadora, contestatària i gens representativa de la societat.
Per contra, els elements conservadors de la Lliga, que incloïa
també alguns individus monàrquics, consideraven que la monarquia
era un instrument fonamental per a la defensa de l’ordre social i que,
per això, els catalanistes no podien posar-se al costat dels
republicans de Lerroux. Aquest sector, a més, opinava que si el
viatge del rei, malgrat el boicot o la inhibició, esdevenia un èxit
polític deterioraria el prestigi de la Lliga i de la causa catalana. El
jove advocat Josep Bertran i Musitu, que començava a ser amic
personal de Cambó, fou el dirigent que més pressió va fer en favor
que s’acollís amb cordialitat el monarca. Malgrat la seva joventut, ja
era un empresari important, havia estat directiu de la Liga de
Defensa Industrial y Comercial i de la Unió Regionalista polaviejista i
estava molt ben relacionat amb el món dels grans negocis.[69] Josep
Bertran —Pep o Pepito, com l’anomenava Cambó— seria durant
molts anys el més clar representant del sector promonàrquic dins la
Lliga Regionalista, dels més vinculats al món dels grans negocis i,
també, el de menys sensibilitat catalanista.
En una reunió de la Junta Directiva de la Lliga, a la qual van
assistir mig centenar de persones en funció dels seus càrrecs —
diputats, senadors, regidors i directors de publicacions—, només
una minoria va defensar que calia acollir bé el monarca i el govern
Maura. Va predominar clarament el sector partidari de
l’abstencionisme, que comprenia des d’alguns vells catalanistes —
com Domènech i Abadal— fins als republicans de la penya de
l’Ateneu —Carner, Sunyol, Giralt, Lluhí— i també gent de posicions
intermèdies, com Joan Ventosa o Joan Pijoan. S’elegí una comissió,
integrada per Sunyol, Carner, Abadal i Prat, perquè, recollint el criteri
majoritari en sentit abstencionista, redactés el manifest oficial de la
Lliga davant el viatge del rei. Alguns regidors van discrepar
ostensiblement d’aquesta posició i aviat s’hi manifestaren
públicament en contra. El president del Foment del Treball Nacional,
Lluís Ferrer-Vidal, que era membre de la Lliga, va fer una crida
pública a acollir el rei amb el màxim de cortesia i «hacerle presente
las aspiraciones económicas de Cataluña».[70]
 Dies abans de l’arribada del rei, Domènech ja denunciava a Prat
que alguns diputats, senadors i regidors de la Lliga pretenien trencar
l’acord i, referint-se a la influència dels empresaris dins el partit,
sentenciava: «Tenim caps, gent i diners, però els diners fan de cap i
els caps de cues».[71] Domènech, que apareixia com el defensor
més vehement de la posició de boicot al viatge reial, considerava
que si el govern Maura, aprofitant l’ocasió del viatge, satisfeia
algunes demandes, com el port franc a Barcelona, o acceptava la
diputació única catalana, aconseguiria un gran suport del poble
català. Però el govern Maura ja havia anunciat que només faria
petites concessions de caràcter administratiu. De fet, l’única un xic
rellevant que va fer, donada la insistència amb què havia estat
demanada, fou la creació de l’Escola Industrial de Barcelona.
Francesc Cambó, per la seva banda, publicà a La Veu un article
en què sostenia que al monarca li arribaria «la impressió del
descontentament general, de la protesta quasi unànime per la
política de l’Estat espanyol».[72] Aquest text, que era ambigu però no
inhibicionista, fou interpretat posteriorment com una certa insinuació
que calia presentar directament al rei les reivindicacions catalanes.
El manifest oficial de la Lliga, publicat a La Veu el 6 d’abril, el
mateix dia de l’arribada del monarca, es titulava «Al poble català» i
estava signat per Albert Rusiñol, com a president, i per Joan
Ventosa i Calvell, que havia estat elegit secretari de la Junta
Directiva el novembre del 1903, en substitució de Lluís Duran i
Ventosa. Després de recordar les reivindicacions fonamentals del
catalanisme i la nul·la resposta dels governs espanyols, declarava
que «la Lliga Regionalista no pot, en semblants circumstàncies,
associar-se a manifestacions d’alegria impròpies de les
preocupacions del present i de les amenaces de l’esdevenidor».[73]
El text reafirmava l’heterogeneïtat circumstancial del partit, atès que
«hi caben monàrquics i republicans, hi caben totes les opinions i
creences, que la causa de Catalunya és una causa nacional».
El 6 d’abril, però, la passejada del jove rei pels carrers de
Barcelona, plens de gent i sense cap símptoma d’hostilitat,
representà un triomf polític del govern Maura i per al monarca
mateix. De seguida, dos regidors catalanistes, Alexandre M. Pons i
Josep Pella i Forgas, defensors que calia presentar les demandes
catalanes al rei durant la visita que faria l’endemà a l’Ajuntament,
van contactar amb l’alcalde, el monàrquic Guillem Boladeres Romà,
i un funcionari «de Palacio» per informar-los. Els regidors
catalanistes, sense la presència de Sunyol, es van reunir per
debatre la qüestió amb caràcter d’urgència i acordaren per majoria
realitzar un acte reivindicatiu davant el rei, malgrat que això suposés
trencar l’acord pres per la Junta Directiva. S’hi van manifestar en
contra sis regidors: Carner, Giralt, Abadal, Pijoan, Albó i Pla i Deniel;
i a favor: Pons, Mas i Cuadras, Serra, Pella, Cambó, Bogunyà,
Peris, Nubiola i Rogent, que decidiren encarregar a Francesc
Cambó, com a regidor més jove, de fer un discurs reivindicatiu
davant del rei. S’informà de tot Prat, que donà el seu vistiplau.
Així, el 7 d’abril, a les quatre de la tarda, al despatx de l’alcalde
de Barcelona, Francesc Cambó, anunciant que parlava en nom dels
regidors catalanistes, va llegir davant d’Alfons XIII un text breu en
castellà[74] en el qual, després de reconèixer que la ciutat de
Barcelona havia rebut el monarca amb gran cortesia, afirmà que
volia parlar-li «con catalana franqueza y con toda lealtad» perquè
«esta ciudad, Señor, no se siente feliz». Cambó plantejà al monarca
la necessitat que tenia la ciutat de Barcelona de disposar de
«libertad para dar expansión a sus fuerzas y energías» i
argumentava que aquesta es veia dificultada per l’existència d’una
legislació que «oprime y ahoga». Es lamentava que «el
Ayuntamiento no tiene libertad de acción ni medios económicos. De
lo que paga el pueblo para el fomento de la Ciudad, solo en una
parte mínima en la Ciudad se queda». Sostenia que per progressar
econòmicament calia disposar de molts més mitjans «y por ello los
regionalistas pedimos todas las autonomías de los organismos
naturales: de la región, del municipio, de la familia». Per últim,
assegurava que si s’establís un règim general d’autonomies a
Espanya això no sols faria molt més gran el seu poble, sinó també
«a su Rey». Era el discurs d’un reformista respectuós amb el
sistema polític vigent.
En el text de Cambó no hi havia cap al·lusió al fet que el
catalanisme era accidentalista en la qüestió de règim polític. Des de
la presentació del Memorial de Greuges a Alfons XII, el 10 de març
de 1885, l’apel·lació directa al monarca havia esdevingut un
instrument polític dels catalanistes; consideraven que adreçar-se
sense intermediaris al cap de l’Estat era útil per denunciar
públicament els governs i les seves polítiques. Aquell discurs de
Francesc Cambó sens dubte també havia estat inspirat per
l’exemple de l’alcalde txec de Praga, que tres anys abans havia llegit
un llarg memorial reivindicatiu davant l’emperador Francesc Josep
d’Àustria. Cambó mateix havia escrit llavors un article a La Veu
elogiant l’actitud de l’alcalde txec i assenyalant la gran importància
política d’aquell fet.[75]
La resposta del monarca al discurs de Cambó fou molt breu i
consistí a recordar que donar satisfacció a les demandes polítiques
dels catalanistes era tasca del govern i de les Corts, no del cap de
l’Estat. Hi hagué també respostes evasives del ministre de la
Guerra, general Linares, present a l’acte, i l’endemà d’Antoni Maura.
L’elusió de la qüestió per part del rei i l’absència de Maura van fer
que aquell acte no tingués la importància que els regidors
catalanistes li volien donar, atès que esperaven, com a mínim, una
resposta concreta per part del rei o del president del govern.
Amb tot, malgrat la limitada transcendència política, aquella
actuació provocà moltes protestes i també adhesions que dividiren
la Lliga fins al punt de provocar una escissió. L’endemà apareixia
una dura nota de quatre regidors contraris a l’acte —Carner, Sunyol,
Giralt i Pijoan— que van reproduir tots els diaris de la ciutat,
excepte, per ordre de Prat i Casellas, La Veu de Catalunya. Aquest
diari, però, publicà l’endemà una nota de Prat intentant treure ferro a
l’assumpte i un article de Lluís Duran, «El rei i els regidors», en què
es defensava l’actitud de Cambó i es ratificava l’accidentalisme del
partit catalanista. En les seves Memòries Cambó dona una versió
molt particular d’aquest incident. No parla de la nota dels quatre
regidors contra el seu acte, ni diu que no la publicà La Veu, i sosté
que la gran majoria dels centres i dels militants de la Lliga aprovaren
«amb entusiasme el meu cop d’audàcia», cosa que no era certa.[76]
Tampoc no esmenta que gran part de la premsa, fins i tot la no
catalanista, informava que l’acte de Cambó provocaria tard o d’hora
una crisi dins la Lliga Regionalista.
En general, la premsa conservadora i monàrquica de la ciutat,
com La Vanguardia i Diario de Barcelona, elogiaren Cambó, mentre
que la premsa de Madrid, amb titulars com «Los catalanistas
presentan cuentas», destacava la poca educació del regidor perquè,
ignorant el protocol, havia realitzat una intervenció impertinent que
havia agafat totalment desprevinguts el monarca i el govern. Lluís
Domènech estava indignat. Considerava que l’acte de Cambó
dividia els catalanistes de la Lliga en monàrquics i republicans.
Mentre la premsa republicana de Barcelona publicava missatges i
cartes de suport als regidors contraris a l’acte, La Veu recollia cada
dia només els noms dels qui li enviaven felicitacions, la majoria
coneguts empresaris, tot i que també hi havia intellectuals tan
destacats com Joan Maragall o Narcís Oller. Prat de la Riba, des de
La Veu, va defensar obertament l’actuació dels regidors que havien
trencat l’acord de la Junta Directiva i va publicar articles que
justificaven l’acte i que fins i tot l’enaltien, i es negava a recollir els
textos crítics i les censures.
L’atac més dur contra Cambó, l’article « Fivallers de
guardarropia», va aparèixer el 14 d’abril al setmanari catalanista
Joventut, publicació relativament afí a la Unió Catalanista. L’article,
signat per la redacció però que molts cregueren que era de Lluís
Domènech i Montaner,[77] qualificava Cambó de «regidor ex-casi-
regionalista» i sobretot assenyalava que aquella actuació significava
la divisió inevitable de la Lliga, i denunciava els interessos polítics
que hi havia al darrere: «A darrere d’aquests Fivallers hi ha
maquiavels baratos, més o menys admiradors d’en Tizza i d’en
Maura, que ells i nosaltres coneixem de sobres. Fora molt
convenient desemmascarar-los».
Un fet vingué a reforçar la posició del sector conservador de la
Lliga Regionalista: l’atemptat contra Antoni Maura perpetrat el 12
d’abril als carrers de Barcelona on resultà ferit lleument. Aquest acte
terrorista provocà una gran reacció de condemna i d’adhesió al cap
del govern per part de nombroses personalitats i entitats de la ciutat,
que fins i tot convocaren un tancament de les botigues com a senyal
de protesta. Aviat, però, aquesta mobilització de censura de
l’atemptat es va convertir en una defensa clara dels valors més
conservadors, catòlics, antirepublicans i fins i tot antiliberals. La
reacció ciutadana, animada per la premsa monàrquica —des del
Diario de Barcelona a La Vanguardia—, fou aprofitada també per La
Veu de Catalunya per sumar-se a les crítiques contra els elements
que volien «republicanitzar el catalanisme».[78]
Els dos darrers dies de l’estada del rei i Maura a Catalunya els
catalanistes conservadors van aprofitar per posar èmfasi en les
perspectives polítiques que oferien les promeses reformadores que
anunciava el president del govern. Perquè Maura en persona, amb
força habilitat, havia manifestat que les reivindicacions que li havien
presentat les corporacions econòmiques catalanes eren justes i els
demanà la col·laboració en la tasca de regenerar Espanya. Un cop
finalitzat el viatge reial, la premsa catalana de tota mena de
tendències va coincidir a considerar que havia servit per relacionar
el monarca i el govern Maura amb els elements més representatius
del món econòmic català i que això significava també un cert triomf
del sector del catalanisme més partidari d’arribar a acords amb el
govern central.
Francesc Cambó, en les seves Memòries, sosté que aquella
acció davant el rei també pretenia impedir que Maura aprofités l’èxit
de la visita reial per reorganitzar i enfortir el partit conservador a
Catalunya amb la intenció d’afeblir la Lliga Regionalista i fer
«retrocedir el procés de recatalanització de la burgesia catalana».[79]
Segons ell, gràcies a la seva iniciativa, la Lliga va guanyar cohesió
política i es consolidà com el partit de «tota la gent conservadora i
d’ordre».
De fet, però, la Lliga Regionalista vivia moments d’una gran
tensió interna. En una reunió tumultuosa de la Junta Directiva els
enfrontaments verbals van ser evidents. El president, Albert Rusiñol,
va dimitir i es nomenà una comissió mediadora, integrada per
Rusiñol mateix, Prat, Abadal i Carner, encarregada de la
reorganització del partit i de definir-ne l’estratègia. Van proposar la
creació d’un organisme de direcció reduït i amb poders executius, tot
i que dependria d’una Junta Directiva més àmplia. Així va néixer la
famosa Comissió d’Acció Política de la Lliga Regionalista, que
duraria fins a la Guerra Civil.
Era evident, de fet, que el sector conservador portava la
iniciativa: Carner i Domènech estaven cada cop més aïllats i Prat de
la Riba tenia el suport d’Albert Rusiñol i de Raimon d’Abadal i de
bona part dels dirigents. Prat defensava públicament l’èxit polític de
l’acte de Cambó i el presentava com l’exemple tàctic del que hauria
de ser la política de la Lliga. L’accidentalisme del partit catalanista
implicava, segons ell, la necessitat d’establir relacions amb el poder
polític de Madrid, fos quin fos el color: «El catalanisme no és
monàrquic ni republicà. Tingui cadascú el seu criteri sobre els
problemes de l’organització pública, però no cerqui fora de
Catalunya la fórmula i la direcció per a realitzar-la».[80]
El 18 de juny de 1904 va tenir lloc una Junta extraordinària de la
Lliga en la qual es va aprovar sense problemes la proposta de Prat
de crear una Comissió d’Acció Política amb poders executius plens i
formada per cinc persones. Però en conèixer-se els noms que
integrarien aquella comissió, proposats per Prat i Rusiñol i
presentats per Pere Rahola, amic íntim de Cambó des dels anys
d’estudi a Girona, esclatà la polèmica. Els cinc membres eren
Rusiñol, Prat, Abadal, Cambó i Carner. La presència de Cambó,
«l’enemic principal» dels liberals, i l’absència de Domènech, va
provocar moltes protestes. No hi havia ponderació entre les
tendències, deien uns. Els liberals van exigir la presència de
Domènech, com a element de garantia del catalanisme històric, en
el lloc de Cambó, proposta que fou refusada pels conservadors, tot i
que Raimon d’Abadal s’oferí perquè el traguessin, si era necessari,
per arribar a un acord. Aquella reunió de la Junta va acabar amb
gran escàndol, cridòria i enfrontaments personals. Immediatament
es produí la dimissió de Carner, que es negà a formar part de la
Comissió. Per la seva banda, Domènech, en una dura carta a Prat,
anuncià la seva baixa de la Lliga: «entrega massa el moviment a la
venalitat insubstancial d’uns i al cinisme aventurer i sense reflexió
d’altres».[81]
Així, el juliol del 1904 els qui quedaven a la Lliga van constituir la
nova Comissió d’Acció Política, però de manera sorprenent només
la integrarien tres persones. Els noms de Rusiñol, Abadal i Carner
havien desaparegut de la proposta, i ara només hi figuraven Prat i
Cambó, amb la incorporació de Lluís Duran i Ventosa, un home
força vinculat personalment a Prat i a Cambó. Albert Rusiñol
mantenia el càrrec, ara més aviat honorífic, de president de la Junta
Directiva, i Pere Rahola ocupava el de secretari de la Junta. El
triumvirat Prat-Cambó-Duran assolí poders gairebé absoluts des del
moment en què el seu càrrec es considerà vitalici. Ben aviat hi va
haver una certa divisió de funcions en la direcció: Prat
s’encarregaria de la política catalana, Cambó de l’espanyola i Duran
de la barcelonina. Molts anys després, Lluís Duran va reconèixer
que la Comissió d’Acció Política, amb aquests tres homes, va
funcionar sempre sense «la més petita esquerda en la unanimitat
final de les decisions».[82]
Per més que el 10 de juliol es va fer un banquet de «germanor»,
on parlaren Rusiñol, Prat, Cambó i Abadal, no es podia tapar que un
bon nombre de militants i dirigents havien deixat la Lliga: dels antics
membres de la Junta Directiva ja no hi eren Domènech, Carner,
Sunyol, Giralt, ni tampoc Joan Ventosa. Aquest, que havia estat el
secretari de la darrera Junta Directiva, fou durant un temps director
del setmanari El Poble Català, portaveu dels dissidents, però al
principi de l’any 1905 va decidir tornar a la Lliga.[83] Sense ser
dirigents destacats també es van donar de baixa Lluhí i Rissech,
Casas-Carbó, Gomis, Rodon i molts altres.
Lluís Domènech i Montaner era, de molt, el més indignat per tot
aquell afer. En una entrevista al diari Las Noticias, va atribuir a
Rusiñol i Abadal la representació del sector «dinàstico-maurista», a
Prat del «reaccionari-clerical» i a Cambó « la representació
passional».[84] La seva tírria vers Cambó era notable. Segons
Raimon Casellas, «en Domènech està excitadíssim i furiós contra la
Lliga. D’en Cambó diu que acabarà per anar a presidi».[85] Els
retrets entre tots dos durarien molts anys.
Els escindits de la Lliga Regionalista fundaren el setmanari El
Poble Català, que un any després es convertí en diari i esdevingué
l’alternativa progressista a la cada cop més conservadora posició de
La Veu de Catalunya. Des d’aquest diari, Domènech es mostrava
convençut que la Lliga només tindria influència entre la «genteta del
comercio i saltataulells» i que, en canvi, als escindits esquerrans els
seguirien els intel·lectuals i les classes mitjanes.[86] El diagnòstic de
Prat, en canvi, era ben diferent. En unes notes manuscrites, del
1907, però mai no publicades, va escriure: «no era pas un secret per
a nosaltres el sentiment republicà de la major part d’aquests antics
companys nostres, de seguida vàrem adonar-nos que no era el seu
sentiment catalanista, sinó la seva mentalitat republicana lo que els
sublevava [sic] davant el criteri de llibertat proclamat per la Lliga
amb motiu de la vinguda del Rei a Barcelona».[87]
Després de l’escissió, la Lliga Regionalista es consolidarà com el
partit de les classes benestants i mitjanes barcelonines, i més tard
de les catalanes, i això l’obligarà a situar-se dins del sistema polític
de la Restauració. De forma progressiva es convertirà en el substitut
del partit conservador. Ara bé, entre els seus dirigents hi havia certa
preocupació pel que podien fer els catalanistes d’esquerres. Per
això els van negar tota representativitat i credibilitat. Com abans
havia fet amb ells La Renaixensa, ara serà Prat qui des de La Veu
acusi els catalanistes demòcrates i liberals de ser un sector
minoritari i poc representatiu i, el que era pitjor, de ser uns simples
«dissidents». Perquè per a Prat i Cambó era important establir una
ortodòxia ben clara: els catalanistes autèntics només eren ells, els
de la Lliga i de La Veu. Fou llavors, a començament del 1905, quan
la Lliga Regionalista es va presentar per primer cop a les eleccions
provincials sense ningú del sector esquerrà a les llistes. Si bé la
victòria dels republicans fou clara, van aconseguir entrar a la
Diputació de Barcelona amb cinc diputats catalanistes, entre ells
Enric Prat de la Riba, que fou elegit pel districte Barcelona-
Badalona.
Durant la primavera del 1905 dues desgràcies familiars van
afectar notablement Francesc Cambó: la mort, pràcticament
seguida, al mes de març i abril, de les seves dues germanes, Dolors
i Cristina, que tenien poc més de vint anys i amb les quals se sentia
molt unit. Totes dues van morir de tifus, la primera a la casa de
Besalú i la segona al seu pis de Barcelona. De la nombrosa família
Cambó, ara només quedaven vius ell, que administrava el patrimoni
familiar, i la seva mare Josepa, que tenia seixanta anys i que encara
viuria vint anys entre Besalú i Verges i després més a prop seu, a
Vilassar de Mar i Barcelona. Abatut i deprimit per aquest doble
traspàs, durant aquella Setmana Santa anà al monestir de Poblet
acompanyat del seu amic Josep Pijoan i de dos coneguts
intel·lectuals catalanistes i referents culturals més grans que ell: el
professor Antoni Rubió i Lluch, que tenia quaranta-nou anys, i el
poeta Joan Maragall, quaranta-cinc. Cambó i Pijoan, en canvi,
encara no arribaven als trenta.[88]
Durant uns quants mesos Francesc Cambó abandonà l’activitat
política: primer marxà a Itàlia, acompanyat de Josep Puig i
Cadafalch, que li va fer de guia, i pel maig i juny realitzà un llarg
viatge per Europa, en què va visitar París i Londres. En les seves
Memòries confessa que durant aquest viatge va estar a punt de
casar-se, sense esmentar, però, qui podria haver estat la seva
esposa;[89] més endavant en parlarem. Fou llavors també quan, de
nou, va canviar de pis a Barcelona: deixà el petit de la plaça Sant
Miquel i es traslladà, amb el seu despatx, a un de més gran llogat al
carrer Trafalgar.
Bona part de l’estiu del 1905 el passà a Barcelona, participant en
les activitats de l’Ajuntament i en les reunions de la direcció de la
Lliga que havien d’abordar la nova situació política provocada per la
caiguda del govern Maura a causa de la primera de les moltes
intromissions del rei Alfons XIII, que comportà la dimissió del polític
mallorquí. Cambó mateix assenyala en les seves Memòries que
Maura va dimitir «per mantenir la dignitat del poder civil davant una
intolerable intromissió règia».[90] La dimissió del govern conservador
propicià que el juny del 1905 es formés un nou govern presidit pel
vell polític liberal gallec Eugenio Montero Ríos, que procedí a
l’obligada convocatòria d’eleccions a Corts, fixades per al 10 de
setembre.
El 30 d’agost s’anuncià que la candidatura de la Lliga
Regionalista per la ciutat de Barcelona estaria integrada per Ignasi
Girona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; Josep
Pella i Forgas, president de la Societat Barcelonina d’Amics del
País; Francesc Cambó, «regidor, advocat i propietari»; Josep Puig i
Cadafalch, «regidor, arquitecte i propietari», i Frederic Rahola,
economista i vicepresident del Foment del Treball Nacional. Era el
primer cop que Cambó es presentava com a candidat a diputat a
Corts. No fou elegit; seria la seva primera derrota.
La Lliga Regionalista anava a les eleccions generals del 10 de
setembre de 1905 sense la presència del sector esquerrà en les
seves candidatures i aquesta seria una prova de la seva influència
social. Malgrat que els editorials de La Veu cridaven a «assolir el
renaixement integral de la nostra terra», de fet, durant tota la
campanya electoral es va veure ben clar que els lliguers anaven a la
recerca del vot conservador, el de les classes benestants i dels
sectors empresarials, sense deixar, però, de presentar-se com
l’única proposta de país. I això es reflectí també en la composició
mateixa de les candidatures. En el cas de la ciutat de Barcelona, per
exemple, hi havia dos representants dels sectors econòmics i, tot i
que es va intentar que l’escriptor Joan Maragall s’hi afegís com a
candidat, no va reeixir. Segons Prat de la Riba, la candidatura de la
Lliga estava mancada d’un representant dels intel·lectuals que havia
d’anar «al costat del fabricant, de l’agricultor, de l’artista i del polític»
—es referia a Rahola, Girona, Puig i Cambó—. El «poeta», però, s’hi
negà i l’historiador Josep Pella ocupà el seu lloc. Durant la
campanya, Cambó va intervenir en diversos mítings i fou presentat
per Prat de la Riba com el representant de «la voluntat conscient de
Catalunya en l’acció, en la lluita per assolir el terme desitjat de la
plena reconquesta dels seus drets de poble» i com el futur home
d’acció de la Lliga a Madrid.[91]
Les eleccions significaren a Barcelona una nova victòria dels
republicans, que obtingueren més de 25.000 vots i van aconseguir
que fossin elegits els seus cinc candidats: Rafael Rodríguez
Méndez, Nicolás Salmerón, Pere Pi i Sunyer, Alejandro Lerroux i
Emili Junoy. Els catalanistes de la Lliga només aconseguiren dos
diputats, Girona i Rahola, els més vinculats als sectors empresarials,
amb uns 14.000 vots. Francesc Cambó, que va obtenir 13.736 vots,
quedà el vuitè quan se n’elegien set. Fou la seva primera derrota.
En l’àmbit més general, la Lliga havia experimentat un cert
increment de vots, uns 2.500 més, respecte de feia un parell d’anys.
Al relatiu fracàs electoral s’hi afegí l’escàndol provocat per un dels
seus candidats, l’historiador Josep Pella i Forgas, que va falsificar
de forma grollera unes actes per intentar sortir elegit. Aquest fet fou
denunciat davant la Junta Electoral i la direcció de la Lliga no tingué
més remei que expulsar-lo del partit. De tota manera, els
catalanistes de la Lliga s’havien reforçat un xic, atès que havien
passat de tenir cinc diputats a tenir-ne set.[92] Ara bé, la panoràmica
dels seus diputats apareixia clarament orientada cap als
representants dels sectors empresarials i s’apreciava una escassa
presència de la nova elit política del partit: l’únic elegit realment
vinculat al nucli dirigent de la Lliga era Josep Bertran i Musitu. En
canvi, havien estat derrotats la major part dels seus dirigents més
coneguts: Cambó i Puig i Cadafalch a Barcelona, i Joan Ventosa a
Torroella de Montgrí. Només la meitat dels candidats que s’havien
presentat havien estat elegits. A més, la influència del partit en el
conjunt de Catalunya era molt irregular. Només tenien presència a
les diputacions de Barcelona i Girona. A les comarques tarragonines
i lleidatanes, on gairebé ni presentava candidats a les eleccions
municipals ni provincials, tenia una implantació escassa; a les
comarques gironines estava una mica més present, i la influència
més significativa s’apreciava a les comarques centrals barcelonines:
sis dels seus set diputats havien estat elegits en districtes de la
província de Barcelona.

Cap a la construcció de la Solidaritat Catalana

La Solidaritat Catalana fou la primera i més gran mobilització política

de signe catalanista de la història contemporània. Va ser una reacció
ciutadana, àmplia i espontània inicialment, contra unes actituds i
unes polítiques governamentals considerades anticatalanes. A més,
aquesta mobilització, que no es pot desvincular del procés de lluita
per aconseguir una representació política realment democràtica
enfront de les manipulacions electorals dels partits espanyols i dels
cacics catalans, va servir per estendre la causa catalanista pel
conjunt de Catalunya. Ara bé, fou una confluència de forces
polítiques tan distants ideològicament que, per força, havia de ser
passatgera.
Per a Francesc Cambó suposà la segona oportunitat política i la
va saber aprofitar. Va acabar per convertir-se en el principal
portaveu del catalanisme a les Corts i davant l’opinió pública
espanyola. Cambó s’adonà que aquell era el primer gran moviment
de masses de la Catalunya contemporània i també copsà que era el
primer moviment d’opinió important que es produïa a Espanya
després de la crisi del 1898.[93] A partir de l’any 1907 ja res no serà
igual en la vida política catalana, ni en la de Francesc Cambó. L’èxit
electoral solidari consagrà la majoria d’edat del moviment i convertí
el polític empordanès en un líder reconegut.

Les eleccions municipals del 12 de novembre de 1905 havien estat,

a Barcelona, més favorables a la Lliga Regionalista que les anteriors
generals. S’havia confegit una candidatura de coalició amb
l’ultraconservador Comitè de Defensa Social, i si bé els republicans
havien guanyat, amb uns 17.000 vots, enfront dels 12.000 de la
Lliga, la diferència en regidors elegits era molt menor: catorze de
republicans davant dotze de catalanistes. Francesc Cambó no havia
volgut repetir llavors el mandat com a regidor barceloní i no figurava
en la candidatura.[94]
Sis dies després, el 18 de novembre, va tenir lloc el sopar per
celebrar l’èxit electoral, «el banquet de la victòria», que tant enrenou
provocaria dies després a conseqüència d’un acudit del dibuixant
Joan Junceda publicat al setmanari satíric catalanista Cu-cut! el 23
de novembre. En el dibuix es veia un militar i un paisà davant del
local on se celebrava el banquet i el diàleg següent: «¿Qué se
celebra aquí que hay tanta gente? / El Banquet de la Victòria. / ¿De
la victoria? Ah vaya, ¡serán paisanos!». La resposta d’un grup
d’oficials de la guarnició de Barcelona a aquesta broma es produí la
nit del 25 de novembre i consistí en l’assalt a la redacció del Cu-cut!,
situada a la Riera del Pi, que quedà totalment destrossada; a la
impremta Galve, on s’imprimia el setmanari satíric, al carrer Avinyó, i
finalment a la redacció de La Veu de Catalunya, a la rambla de les
Flors, on llançaren els mobles al mig del carrer i els cremaren.[95]
La indignació ciutadana esclatà davant l’absoluta passivitat
governamental. Aquella acció delictiva dels militars de Barcelona no
sols restà sense cap sanció sinó que fins i tot fou elogiada per
moltes autoritats civils i militars, per la premsa de Madrid i pels
partits espanyols. Aquella impunitat era una mostra palesa del
ressorgiment del militarisme en la vida política espanyola, davant del
qual es produí una actuació vergonyosa dels governs liberals,
presidits primer pel vell Eugenio Montero Ríos i després per
Segismundo Moret. La claudicació del poder civil es materialitzà
amb l’elaboració de la llei anomenada de jurisdiccions, per la qual
els delictes d’opinió referents a la pàtria espanyola i els seus
símbols passaven a dependre de la justícia militar. Aquesta llei,
aprovada finalment el 23 de març de 1906 amb el nom de «Ley de
represión de los delitos contra la Patria y contra el Ejército»,
implicava que els militars s’erigien en els principals jutges del que
era patriòtic i antipatriòtic a Espanya. Es tractava d’una llei
d’interpretació molt ambigua que permetria que tot allò que fos
considerat una ofensa a Espanya i als seus símbols passés
immediatament a dependre de la justícia militar.[96] A més, consagrà
la preeminència d’un patrioterisme espanyol notablement hostil al
catalanisme. La premsa de Madrid informà llavors que havia estat
Alfons XIII en persona qui havia forçat el govern Montero Ríos a
elaborar una llei com aquella i que el monarca havia adreçat als
militars de Barcelona una salutació afectuosa identificant-se amb
«las legítimas aspiraciones del Ejército».
En aquell moment es publicaren articles amb un notori caràcter
anticatalanista, també a la premsa militar. La Correspondencia
Militar del 29 de novembre de 1905, per exemple, amenaçava els
parlamentaris catalanistes: «Los diputados y senadores catalanistas
deben ser inmediatamente eliminados del Parlamento. Esta es la
aspiración del Ejército, aspiración unánime a cuya realización están
decididas las Instituciones armadas», i poc després la revista
Ejército y Armada de Madrid sostenia que «Hay que castellanizar
Cataluña. Se debe pensar solo en español, hablar en español,
conducirse como español, y esto de grado o por la fuerza». El
ressorgiment del militarisme espanyol fins i tot preocupà
notablement molts governs europeus. L’ambaixador francès a
Madrid, Jules Cambon, expressà al seu govern l’alarma perquè
«l’Espanya d’avui s’assembla a la dels temps dels
“pronunciamientos” i dels cops militars».[97]
Francesc Cambó fou un dels primers polítics que va reaccionar
davant els fets del Cu-cut!. La mateixa nit del 23 de novembre va
intentar parlar amb el governador civil de Barcelona i el capità
general, sense èxit. L’endemà dels incidents, després de reunir-se
amb altres dirigents de la Lliga marxà en l’exprés de Madrid amb el
marquès de Camps, que era senador, per protestar davant les
autoritats governamentals i coordinar les intervencions dels
parlamentaris catalanistes. És força significatiu que Cambó, sense
ser diputat, ja fos l’home de la direcció de la Lliga encarregat de
dirigir la política espanyola del partit i de fer gestions polítiques a
Madrid amb el govern Montero Ríos, amb el líder liberal Moret, amb
el cap de l’oposició conservadora, Antoni Maura, i que també
estigués present en els debats que tindrien lloc al Congrés i Senat.
Davant la gravetat de la situació, i gràcies al fet que el marquès
de Camps coneixia el cap de l’oposició, el conservador Antoni
Maura, tots dos s’entrevistaren amb ell. Fou la primera trobada de
Cambó amb «Don Antonio». Cambó i Camps el van intentar
convèncer perquè presentés esmenes al projecte de suspensió de
garanties a Barcelona que preparava el govern Montero Ríos.
Cambó, a més, li feu una oferta política important: fer un front comú
dels catalanistes amb els conservadors davant el nou militarisme.[98]
Maura, tot i condemnar l’acció dels militars de Barcelona, recomanà
prudència i silenci, i rebutjà la seva proposta. Cambó també
s’entrevistà amb el polític liberal Segismundo Moret, que no formava
part del govern perquè feia temps que discrepava de la seva
política. Li demanà que intervingués en el Congrés per aturar
l’onada militarista i que tingués un paper arbitral o de mediador entre
els catalanistes i el govern. Moret, però, si bé censurà en privat
l’acció dels militars de Barcelona, es negà a intervenir en l’assumpte
i a fer cap declaració pública que mostrés discrepàncies amb el
govern Montero Ríos.
L’hostilitat de la premsa madrilenya envers els catalanistes era
notable i no paraven d’expressar el seu suport total als militars de
Barcelona. Quan el 27 de novembre el marquès de Camps va
intervenir al Senat per denunciar els fets del Cu-Cut! mostrant una
destral reglamentària del cos d’enginyers que havia estat
abandonada a la redacció del setmanari catalanista i va exigir al
govern que intervingués per sancionar els delictes, fou esbroncat
per la majoria dels senadors dinàstics, que no pararen de cridar
visques a l’exèrcit i a Espanya. Aquell mateix dia el ministre de
Governació, Manuel García Prieto, anuncià al Congrés que el
govern presentaria immediatament un projecte de llei per a la
suspensió de garanties constitucionals a tot Espanya. Els diputats
de la Lliga presents al Congrés —Rahola, Girona, Bertran, Albó i
Soler— no gosaven intervenir i estaven atemorits.
El decret de suspensió de les garanties fou aprovat pel Senat el
dia 28 de novembre i pel Congrés dos dies després. Només sis
senadors i vint i cinc diputats hi votaren en contra. En el transcurs
dels debats sobre la suspensió de garanties a Barcelona, el vell
dirigent republicà Nicolás Salmerón, expresident de la Primera
República, va fer un discurs al Congrés el dia 29 de novembre que
el convertiria en un dels principals forjadors de la Solidaritat
Catalana. Salmerón, que llavors era diputat per Barcelona, defensà
les actituds cíviques de molts catalans i denuncià amb duresa els
governs espanyols com a provocadors del conflicte existent entre
Catalunya i Espanya. El líder republicà finalitzà el seu discurs amb
una sorprenent proposta d’entesa entre els republicans i els
catalanistes: «Catalanistas: ¿os ponéis de acuerdo conmigo para
llevar la paz a Cataluña? ¿Queréis que vayamos del brazo
catalanistas y republicanos a Barcelona para decir: nuestras ideas
difieren, nuestras opiniones pueden ir en sentido divergente; pero
vamos a exponerlas y sustentarlas en el santo regazo de la madre
común España». Davant aquella sorprenent proposta, els diputats
catalanistes Francesc Albó i Josep Bertran i Musitu no sabien què
fer i ho consultaren a Francesc Cambó, que també era present al
debat. «S’ha d’acceptar immediatament», fou la seva resposta.[99]
Albó pujà a la tribuna d’oradors i va respondre: «Nuestra respuesta
es afirmativa… El Regionalismo olvida los agravios ante el bien
común y pacta una tregua para la paz social de Cataluña».
El debat prosseguí amb la intervenció del ministre de la
Governació, el qual enfrontant-se directament amb Salmerón, amb
no poca vehemència li va retreure: «¿Qué significa este abrazo de
paz entre republicanos y catalanistas para garantizar el orden?». La
rèplica de Salmerón fou breu i contundent: «No niego que haya
monárquicos en Cataluña, pero creo que para la paz la mejor unión
es la de republicanos y catalanistas». Començava a construir-se la
Solidaritat Catalana. El conservador Antoni Maura, també present al
debat al Congrés, lamentà llavors no haver acceptat l’oferiment que
Francesc Cambó li havia fet dies abans.
 Com que no cessaven les pressions polítiques, militars i del rei
mateix envers el govern perquè fos una llei militar la que
s’encarregués de jutjar els delictes contra la pàtria i l’exèrcit,
Montero Ríos dimití l’1 de desembre de 1905. Alfons XIII nomenà
nou president del govern el liberal Segismundo Moret, que de
seguida mostrà que estava disposat a donar satisfacció a les
demandes militars tot nomenant ministre de la Guerra el general
Luque, que s’havia adherit a les felicitacions als militars de
Barcelona.
El 15 de gener de 1906, Moret presentà el polèmic projecte de
Llei de jurisdiccions, que provocaria apassionats debats al Congrés i
al Senat fins a ser aprovada el 23 de març. L’oposició parlamentària
a la llei, exercida a les Corts pels diputats catalanistes, carlins,
integristes i bona part dels republicans, encapçalats per Salmerón,
no es va centrar, però, en la denúncia política i a boicotejar-la, sinó
que s’intentà de reformar-ne els articles, fent-los menys severs. Això
ja indicava que els contraris a la llei, l’embrió de la futura Solidaritat,
es movien dintre d’una línia política de no trencar completament les
relacions amb els òrgans estatals, actuant molt més com a grup de
pressió parlamentari, en espera d’un compromís o pacte, que no pas
com a enemics totals del règim centralista i monàrquic. El mateix
gest final dels parlamentaris contraris a la llei de retirar-se del
Congrés, després d’haver collaborat en la redacció dels articles, no
era més que un acte de cara a guanyar prestigi davant l’opinió
catalana, ja força sensibilitzada durant els debats. Salmerón, en una
de les darreres intervencions, reiterà clarament que la proposta
d’entesa entre els republicans, els catalanistes i fins i tot els carlins
no era conjuntural sinó que significava la constitució del moviment
regenerador de Catalunya i de tot Espanya.
Mentrestant, a Catalunya la reacció davant els atemptats del Cu-
cut! i tot el que passava a Madrid estava provocant força cohesió i
unanimitat entre la societat civil. L’alcalde de Barcelona, el navilier
liberal Ròmul Bosch i Alsina, havia dimitit en protesta pels fets del
Cu-cut! i fou substituït pel ric propietari Salvador Samà i Torrents,
marquès de Marianao, també liberal però clarament anticatalanista.
El dia 28 de novembre es donà a conèixer un manifest de les
corporacions econòmiques de Barcelona que condemnava l’actuació
dels militars i la inactivitat del govern liberal. I els republicans
federals i la Unió Catalanista es pronunciaren en el mateix sentit,
publicant diferents articles i manifestos, així com editorials molt durs
de La Veu de Catalunya, El Poble Català i La Publicidad. La
discrepància més important fou l’article d’Alejandro Lerroux «El alma
en los labios», publicat a La Publicidad el 9 de desembre de 1905.
Lerroux donava un suport apassionat a l’acció dels militars
assaltants i afirmava que si ell hagués estat militar també «hubiera
ido a quemar La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga y el Palacio del obispo, por
lo menos». Aquest era un atac duríssim al catalanisme, ple d’insults,
que inaugurava l’etapa més anticatalanista i anticlerical del
lerrouxisme barceloní.
Per altra banda, el govern Moret des de la seva constitució havia
endegat una acció repressiva contra tota mena de manifestacions
de caràcter catalanista. Aprofitant la suspensió de garanties
constitucionals a la província de Barcelona, una seixantena de
publicacions catalanistes foren segrestades o multades, una
dotzena de periodistes detinguts i la majoria d’ells processats. La
Veu de Catalunya, per exemple, va estar suspesa per ordre
governativa dues setmanes, de l’1 al 16 de desembre, i el seu
director oficial, Ignasi Coma, va ser detingut i va estar empresonat
uns quants dies.
El mateix dia de la formació del govern Moret, l’1 de desembre,
Francesc Cambó, que encara era a Madrid, es va sentir amenaçat i
marxà ràpidament en tren cap a França sense passar ni per
Barcelona. Anys després, el polític liberal José Canalejas li confirmà
que la policia de Madrid l’anava a detenir per «perillós» separatista i
que les ordres havien estat donades pel nou govern Moret.[100]
Cambó s’instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on coincidí amb Puig i
Cadafalch, que també havia fugit de Barcelona tement un atemptat
contra ell. Durant les dues setmanes que es quedaren a Tolosa,
Joan Ventosa els va fer d’enllaç amb la direcció de la Lliga a
Barcelona. En les Memòries, Cambó sosté que en aquells moments
ja tenia clar que el moviment fruit del pacte entre catalanistes i
republicans, la futura Solidaritat Catalana, conduiria a una gran
victòria electoral que transformaria la vida política catalana i
espanyola.[101] És, sens dubte, un plantejament un xic construït de
forma retrospectiva i interessada. Llavors, el desembre del 1905, ni
existia encara la Solidaritat, ni es coneixia l’abast que tindria el
moviment, ni era previsible a curt termini la convocatòria d’unes
eleccions.
El gener del 1906, ja de nou a Barcelona, Cambó va participar en
les primeres passes organitzatives del moviment, que aleshores es
presentava com a clarament defensiu i amb l’única pretensió
d’aturar l’onada repressiva contra el catalanisme i oposar-se al
projecte de Llei de jurisdiccions i al militarisme creixent. Es constituí
llavors el Comitè Executiu de la Solidaritat Catalana, integrat per
Josep M. Roca i Roca, conegut periodista republicà director dels
populars setmanaris L’Esquella de la Torratxa i La Campana de
Gràcia; pel polític tradicionalista Miquel Junyent; pel metge
Domènec Martí i Julià, llavors president de la Unió Catalanista; per
l’advocat Amadeu Hurtado, antic republicà federal i ara proper als
catalanistes d’esquerres, i per Francesc Cambó mateix, en
representació de la Lliga Regionalista.
El fet que, des de bon començament, es triés la paraula
solidaritat té un cert interès. No es va voler donar a aquella
mobilització ciutadana el qualificatiu d’aliança ni de coalició, perquè
això la restringia als partits polítics. Tampoc es volgué emprar
paraules com unió o fraternitat, per les possibles connotacions
republicanes. El concepte solidaritat l’utilitzava llavors bàsicament el
sociologisme francès com a sinònim de cohesió social; es parlava
sobretot de la solidaritat entre les classes, atorgant a aquest
concepte una connotació més social, i fins i tot moral, que no pas
política. Així, el nou moviment volia representar l’acció comuna, la
solidaritat de tots els catalans, per sobre de les diferències
polítiques, socials i religioses. Es volia destacar que aquell
moviment era una reacció de tota la ciutadania, que considerava la
Llei de jurisdiccions i la política del govern Moret una agressió contra
tot el país. La Solidaritat va néixer, així doncs, com una crida
ciutadana, per sobre dels partits, per participar en una causa civil i
democràtica. La nova llei suposava una amenaça a les llibertats
d’expressió i de manifestació i deixava amb poques garanties la
defensa de drets individuals fonamentals que ara passaven a estar
interpretats per consells de guerra.
 Aviat s’integraren a la Solidaritat la majoria de les forces
polítiques catalanes, des dels carlins fins a bona part dels
republicans, a més de la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista
Republicà i la vella Unió Catalanista. En quedaren al marge, i en
bona mesura en contra, els dos partits monàrquics espanyols —el
conservador i el liberal— i els republicans dirigits per Alejandro
Lerroux. També una bona part de l’obrerisme català s’hi oposà i poc
després començà a construir, com a alternativa, una confluència
sindicalista que també era notablement antilerrouxista, que el maig
del 1907 adoptà el nom de Solidaritat Obrera.
En poc temps, arreu de Catalunya es constituïren comitès i
comissions «pro Solidaritat Catalana», fet que permeté que el
moviment s’estengués des de les grans ciutats fins als pobles més
petits. En uns quants mesos la Solidaritat havia arribat a tot el país.
A poc a poc, un nou ambient polític va anar arrelant a Catalunya, de
manera que moltes de les antigues rivalitats polítiques
desaparegueren. Cambó mateix explica el cas de les dues penyes
del cafè El Continental: la de la gent de la Lliga, de la qual ell
formava part, i la dels republicans de La Publicidad, dirigida pel
diputat Emili Junoy. En pocs mesos passaren de l’antipatia i el
menyspreu a una amistat i col·laboració notables. Un any després,
Junoy i Cambó formarien part de la mateixa candidatura solidària
per Barcelona.
El primer acte públic solidari no es podia fer a la província de
Barcelona, afectada per la suspensió de garanties, i per això
s’organitzà un míting a la plaça de braus de Girona, l’11 de febrer de
1906. Una forta tempesta, però, obligà a interrompre’l just començat
i es va haver de continuar al teatre Principal, malgrat l’oposició de
l’alcalde de la ciutat, el dinàstic Frederic Bassols. El primer manifest
de la Solidaritat, publicat el 23 de març, expressava clarament el
caràcter del moviment: «Som abans que res catalans disposats a
sacrificar-nos per la pàtria, la llibertat i el progrés. Unim-nos tots per
a lluitar ardidament contra el centralisme i contra el caciquisme».
El 20 de maig de 1906 va tenir lloc a Barcelona la primera gran
manifestació unitària dels solidaris: la Festa de l’Homenatge als
trenta-un parlamentaris espanyols que s’havien oposat a la Llei de
jurisdiccions. Una multitud concentrada a la Diagonal, entre els
carrers de Muntaner i passeig de Gràcia, marxà fins al parc de la
Ciutadella. La desfilada durà vuit hores, i es calcula que hi
participaren més de 150.000 persones en una ciutat que tenia
llavors 550.000 habitants. L’acte, a més, comptà amb l’adhesió de
1.300 entitats, des d’orfeons fins a ateneus, centres excursionistes i
societats de tota mena, que desfilaren amb les seves banderes i
estendards, tot i que hi predominaren les republicanes i les
senyeres. El cònsol francès a Barcelona, Bellisen-Bénac, va quedar
admirat per aquell «espectacle inesperat d’una manifestació
grandiosa que va transcórrer en l’ordre més complet i en calma, i pel
silenci de la gran massa vinguda per contribuir a les Festes de
l’Homenatge de la Solidaritat Catalana».[102] Per la seva banda,
Antoni Rovira i Virgili, llavors un jove periodista que presencià la
manifestació, afirmà que aquell era «l’acte cívic més gran que mai
s’hagi vist a Catalunya!».[103]
La transversalitat d’aquella revolta cívica era tot un signe que les
coses estaven canviant a Catalunya. Dos dies després d’aquella
magna manifestació, l’Ajuntament de Barcelona celebrava un acte
solemne per incorporar a la Galeria de Catalans Il·lustres cinc
quadres que reflectien que, dins d’aquella corporació, també hi havia
arrelat l’esperit solidari. Eren els quadres dels dos expresidents
republicans, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall, del
catalanista doctor Bartomeu Robert, de l’escriptor Jacint Verdaguer i
de l’industrial Josep Ferrer-Vidal. El consistori havia decidit,
pràcticament per unanimitat, fer la cerimònia i fins i tot havia
convidat els polítics solidaris més destacats a presidir l’acte.[104]
El líder conservador Antoni Maura, aleshores a l’oposició, fou un
dels pocs polítics espanyols que s’adonà de la rellevància del que
estava passant a Catalunya. En un informe confidencial adreçat al
rei Alfons XIII el juny del 1906, advertia el monarca del perill que
suposaria un possible èxit electoral del moviment solidari català.
Segons Maura, no era convenient convocar eleccions de manera
immediata atès que això agreujaria la situació a Catalunya i podria
consolidar la Solidaritat, un moviment que qualificava de «mezcla de
los más contrapuestos partidos».[105] Per a Maura, el pitjor no serien
els resultats electorals, que serien favorables als solidaris, sinó «el
obstáculo enorme que la dislocación de las derechas y las
izquierdas suscita allí para implantar reformas adecuadas y
remediar el disturbio en sus orígenes». Segons el líder conservador,
la Solidaritat Catalana podia convertir-se en «un obstáculo político
grave» per a qualsevol govern espanyol.
El mes de juliol del 1906 va tenir lloc una visita important de
polítics de la Lliga Regionalista a Guipúscoa convidats per la Liga
Foral Autonomista d’aquesta província basca com a resposta a la
invitació prèvia a les Festes de l’Homenatge del mes de maig a
Barcelona. Una comissió integrada per Francesc Cambó, Raimon
d’Abadal, Carles de Camps, Josep Bertran i Carles de Fortuny va
ser rebuda amb entusiasme a Tolosa, Hondarribia i Gernika, però
amb més fredor, i fins i tot amb hostilitat, a Sant Sebastià.[106] Dos
anys enrere, Cambó havia fet un viatge a Guipúscoa, que no explica
a les memòries, atret per la creació l’any 1904 d’aquesta Liga Foral,
constituïda en defensa del concert econòmic provincial i de
l’autonomia fiscal davant les pretensions revisionistes del govern de
Maura. S’entrevistà amb alguns dels seus dirigents i l’any següent
seguí amb atenció els èxits electorals de la Liga tant en les
eleccions provincials del març del 1905, en què va aconseguir una
victòria total que li va permetre controlar la Diputació de Guipúscoa,
com en les eleccions generals, on tots els diputats que foren elegits
a la província tenien el suport de la Liga. Sens dubte, Francesc
Cambó va prendre nota d’aquest moviment unitari forjat a
Guipúscoa al voltant del concert econòmic i del seu gran èxit
electoral per treure’n lliçons de cara a la situació catalana.
Aquell agost de l’any 1906, Francesc Cambó viatjà a Suïssa i
Londres, on es trobaria amb un antic company de consistori, el
republicà Joan Salas Anton, amb el llavors periodista basc Ramiro
de Maeztu i amb el diplomàtic català Eduard Toda. Dos anys
després, Maeztu, que ja era un brillant periodista molt espanyolista,
publicarà a la premsa de Madrid alguns articles sobre Cambó i la
Solidaritat Catalana que semblen el resultat de les converses que
havien tingut a Londres.
Però, a més, al llarg del 1906 es van produir tot un seguit de fets
de caire cultural que van servir per reforçar i legitimar el moviment
solidari. Per una banda, es va fer palès el compromís de molts
intel·lectuals i professionals catalans; bona part de la gent del món
de la cultura, de la ciència i de l’opinió es va posar obertament al
servei de la causa solidària. Una de les manifestacions més patents
fou, ja a la tardor, el Primer Congrés Internacional de la Llengua
Catalana, que tingué lloc a Barcelona. Aquesta trobada, que
evidencia la relació cada vegada més estreta entre intellectuals,
acadèmics i polítics, va permetre crear el clima i les institucions per
dur a terme poc després la reforma lingüística dirigida per Pompeu
Fabra.
Es pot dir perfectament que fou llavors, en el context solidari de
l’any 1906, quan va començar el maridatge entre els intellectuals i
els polítics catalanistes que durà tot el segle. És aquest ambient
nou, quan els especialistes en literatura situen l’inici del moviment
cultural i cívic que serà conegut com el noucentisme i que tanta
influència tindrà durant les dues dècades següents. En efecte, l’1 de
gener de 1906 Eugeni d’Ors va començar a publicar a La Veu de
Catalunya el seu Glosari, un esdeveniment que marcarà tot un nou
estil en el periodisme d’opinió català. Les glosses orsianes, reflex de
«les palpitacions del nou temps», esdevingueren un dels
instruments més importants per a la definició i difusió d’aquest
moviment que aspirava a fer de Catalunya un país modern, civilitzat
i europeu. D’aquesta manera La Veu de Catalunya, de la mà de Prat
i Casellas, es va anar convertint en el portaveu dels qui proposaven
un catalanisme obert, cosmopolita i dinàmic, cada cop més
interessat pel futur. Fou precisament Ors un dels primers a destacar
les especials qualitats d’activista polític de Francesc Cambó
qualificant-lo de «noucentista armat». En una glossa publicada
l’octubre del 1906 sostenia que «el jove del qui havíem oblidat la
joventut, ens recorda i ja podem dir de Francesc Cambó, un
noucentista però un noucentista actiu —ideal i braç— un noucentista
armat, diguem-ne».[107]
També és significatiu que Joan Maragall, un intel·lectual molt
més gran que aquesta generació i format en el modernisme, fos dels
primers a comprendre la nova situació política i a integrar-se
plenament en aquest nou tipus de periodisme d’opinió que
acompanyarà el moviment solidari. Aquest és, sens dubte, un dels
factors que explica el trànsit de Maragall, en passar de practicar el
periodisme en castellà al Diario de Barcelona o La Vanguardia a
sumar-se al nou periodisme i en català de La Veu. Sembla que fou,
en bona mesura, l’exemple d’Ors el que ajudà Maragall a fer aquell
pas transcendental; va comprendre que, en la nova conjuntura
política marcada per la Solidaritat, La Veu de Catalunya es podia
convertir en un influent instrument de nacionalització, a més del
principal portaveu del catalanisme polític.
I també cal remarcar que el juny del 1906 veu la llum La
nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba, un petit llibre de
caràcter polític i oportunista. Prat va accelerar-ne la publicació
perquè creia que calia aprofitar aquell moment excepcional per
difondre la doctrina àmpliament. Considerava que era una obra
necessària, perquè podria ser una excel·lent forma d’explicar i
justificar el sorgiment de la Solidaritat. El moviment catalanista
estava fent un gran salt endavant i era indispensable disposar
d’arguments que el presentessin com un moviment madur, modern i
dinàmic. Calia, per tant, un text doctrinari que servís alhora per
reafirmar-lo, per consolidar-lo i també per explicar als de fora cap on
es volia anar. Aquest era l’objectiu de la breu síntesi escrita per Prat,
una obra que Eugeni d’Ors aviat qualificaria de «llibre de capçalera
dels catalans».
Tots aquests fets conduïen cap a un mateix objectiu: donar la
imatge que el catalanisme era un moviment jove, ambiciós, eufòric,
obert, modern, arrelat i cívic, és a dir, sorgit d’una societat sensible a
la seva història, cultura i llengua. I això, per què? Doncs perquè es
volia contrarestar la imatge que es difonia, sobretot des del món
oficial de Madrid, presentant el catalanisme com un moviment
tradicionalista, ultracatòlic i gairebé carlí. La premsa de Madrid
sostenia que, de fet, els catalanistes eren uns carlins que s’havien
tret la boina i s’havien posat la barretina, però que eren la mateixa
gent; que el moviment solidari era reaccionari, integrista i
intransigent i que només representava la gent de la muntanya
catalana i no tenia cap arrelament a les grans ciutats. Per
contrarestar tot això els solidaris s’esforçaran a presentar el seu
moviment com una força social essencialment urbana, moderna,
europea i «noucentista» i que, sobretot, pensa més en el futur que
no pas en el passat.
Des de mitjans de l’any 1906, el moviment solidari no parà de fer
actes, reunions i mítings arreu de Catalunya. Ja a la tardor, el 22
d’octubre, va tenir lloc el multitudinari Aplec de la Protesta, celebrat
a la plaça de les Arenes de Barcelona, per demanar la derogació de
la Llei de jurisdiccions. Francesc Cambó parlà en nom de la Lliga
Regionalista. L’aplec va patir un intent de sabotatge dels
lerrouxistes, amb petards i trets, però finalment es va poder celebrar.
L’ambient d’eufòria era tal que Miguel de Unamuno mateix, convidat
a l’acte, va exclamar emocionat: «Levantinos, os ahoga la estética».
El 26 de novembre, en el curs d’una reunió extraordinària de la
Junta General de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó va
aparèixer com el dirigent del partit que més gran protagonisme tenia
dins del moviment solidari. Donat que Raimon d’Abadal, el president
del partit, i Prat, membre de la Comissió d’Acció Política, estaven
malament de salut, ell i Lluís Duran i Ventosa foren ratificats com a
principals directors de la campanya solidària i els definidors de la
línia política del partit.
El gran canvi polític es confirmà amb els èxits electorals de la
Solidaritat Catalana l’any 1907. El 25 de gener d’aquell any, Alfons
XIII havia encarregat formar un nou govern al líder conservador
Antoni Maura, que procedí a la immediata dissolució de les Corts i
convocà eleccions generals per al 21 d’abril. El Comitè Executiu
solidari acordà que presentarien candidatures unitàries a tots els
districtes electorals de Catalunya. Aquesta proposta fou ratificada
per Nicolás Salmerón i Gumersindo de Azcárate, en nom dels
republicans espanyols, i per José Vázquez de Mella, pels
tradicionalistes. Es volia fer un front comú de tot Catalunya, sorgit de
la ciutadania, que mobilitzés tots els qui s’oposaven a la política
«anticatalana» dels governs de Madrid.
Primerament tingueren lloc les eleccions a les diputacions
provincials, el març del 1907, a les quals es van presentar per
primer cop candidatures unitàries solidàries a les diputacions de
Barcelona i Girona enfront de les dels partits dinàstics, i a Barcelona
també contra els lerrouxistes. Els solidaris aconseguiren 26 dels 39
llocs que s’elegien en aquestes dues províncies, cosa que els va
permetre tenir la majoria absoluta a totes dues diputacions.[108] A la
de Barcelona, l’èxit solidari possibilità l’elecció d’Enric Prat de la
Riba com a president de la Diputació pocs dies després de les
eleccions generals. Era el primer dirigent de la Lliga Regionalista
que ocupava un càrrec polític de rellevància dins les institucions del
país. En el discurs de presa de possessió, el 27 d’abril, Prat plantejà
la necessitat d’anar cap a una «solidaritat de la província amb les
altres germanes catalanes posant a llur servei totes les forces».[109]
Animat per l’èxit de les eleccions provincials, el Comitè Executiu
solidari acordà presentar candidatures a les generals a tots els
districtes de Catalunya, tasca que no deixava de ser d’elaboració
força complicada. Calia tenir en compte les tradicions polítiques dels
districtes i també garantir la presència equilibrada dels diferents
grups i tendències. Confegir la relació dels candidats solidaris per
cadascun dels trenta-quatre districtes unipersonals, i per a les dues
circumscripcions que triaven més diputats —la ciutat de Barcelona,
set; i la de Tarragona-Reus-Falset, tres— no era fàcil. Calia que els
candidats fossin acceptats per tothom i que els votessin. No hi havia
cap experiència anterior i, a més, encara pesaven força les
tradicions ideològiques. No fou gens senzill aconseguir que carlins
de tota la vida acceptessin i votessin un candidat republicà, i a
l’inrevés, que els republicans fessin el mateix amb un notori
ultracatòlic o amb un carlí. Si bé els solidaris pretenien optar per
totes les actes de diputats, al final van haver de renunciar a
presentar candidats en dos districtes, el de Sort-Viella i el de
Roquetes, ambdós de forta tradició i control caciquista.
En aquesta campanya realment va destacar el paper de
Francesc Cambó com a principal organitzador. Hi va esmerçar tota
mena d’esforços i, fins i tot trobant-se malalt, des del llit ordenava i
dirigia les activitats. I aviat començà a ser força optimista sobre els
resultats. En les seves Memòries explica que «vaig veure que la
victòria no era impossible: caldria tacte; caldria disciplina; caldria,
sobretot, provocar una formidable corrent d’opinió que ofegués i fes
callar tots els interessos de partit i les vanitats i cobdícies
personals».[110]
El programa polític dels solidaris, conegut com el programa del
Tívoli, era més defensiu que no pas ofensiu, pecava d’imprecís i de
genèric, i hi era notable el predomini d’un cert esperit
«regeneracionista». Començava per exigir la derogació de la « Ley
de represión de los delitos contra la Patria y contra el Ejército».
Reclamava la dignificació del sufragi, enfront de la corrupció
electoral propiciada pels cacics i pels governadors civils. I al final
incloïa una demanda genèrica d’autonomia municipal i regional que
posava un èmfasi especial en la necessitat de gestionar des de
Catalunya els serveis públics dedicats a l’ensenyament, la
beneficència i les obres públiques. A més, proposava la creació d’un
organisme de coordinació del moviment i que després els candidats
electes constituïssin un grup parlamentari propi, una «Diputació
catalana», com es deia llavors, tant al Congrés com al Senat.
L’ampli ventall ideològic del moviment comportava la moderació del
programa, i la concreció reduïda. Cambó mateix assenyalaria tres
anys després que «el més transcendental del Programa del Tívoli
era, precisament, la seva modèstia i el seu sentit pràctic».[111]
Francesc Cambó, com tot polític hàbil, també mantenia una
discreta relació amb el govern conservador d’Antoni Maura. Ho feia
bàsicament mitjançant contactes personals, que gairebé ningú sabia
i ni tan sols ell explica en les seves Memòries, amb el nou
governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, un jove i
intel·ligent conservador que tot i no conèixer la realitat catalana aviat
s’esforçà per entendre-la. La relació d’Ossorio amb Cambó arribà a
ser estreta, es veieren sovint i intercanviaren cartes de contingut
polític. En una de Cambó a Ossorio, de dies abans de les eleccions
generals, el polític catalanista el va intentar convèncer que el
moviment solidari era una força política moderada i que en concret
els militants de la Lliga Regionalista «son más conservadores y
gubernamentales de lo que Ud. se figura».[112] La relació estreta
Cambó-Ossorio va permetre al cap del govern Antoni Maura
disposar d’informació privilegiada de les pretensions autèntiques
dels solidaris i, sobretot, de quina mena de polític era Francesc
Cambó. En la seva correspondència amb Maura, Ossorio el
presentava com un líder que podia ser desbordat pel mateix
moviment que dirigia: «Cambó sería el regulador del catalanismo, si
no fuera porque acaso la masa haya marchado demasiado lejos y le
arrolle cuando quiera detenerla». La descripció d’Ossorio de les
qualitats personals i les pretensions polítiques de Cambó és força
significativa: «es el espíritu reflexivo, sereno, malicioso,
picardeando; la voluntad enérgica e indomable; la mano
organizadora. Por su gusto llegaría al separatismo más criminal y
sería capaz de hacer la obra napoleónica, al revés… siempre que le
reservaran a él el papel de Napoleón».[113]

La gran victòria solidària: Cambó ferit però diputat

L’èxit de les eleccions provincials portà els solidaris a plantejar-se

anar de nou a la copada a Barcelona en les generals del 21 d’abril.
S’escollien a la ciutat set diputats però només se’n podia votar cinc.
Calia, per tant, fer una distribució en diferents llistes dels set
candidats per districtes de la ciutat per tal que tots tinguessin una
votació similar, però superior a la dels candidats d’altres opcions que
només en presentaven cinc. A més, s’enfrontaven a una forta
candidatura antisolidària organitzada al voltant d’Alejandro Lerroux,
que incloïa també el vell revolucionari federal Nicolás Estevánez i
tres coneguts republicans barcelonins: Joan Sol i Ortega, Josep M.
Serraclara i Josep A. Mir i Miró.
No fou fàcil, doncs, confegir la candidatura solidària barcelonina.
Era evident que havia d’incloure el republicà Nicolás Salmerón; un
dirigent de la Lliga —ja clarament Francesc Cambó—; el líder dels
republicans federals, Josep M. Vallès i Ribot, i un catalanista
d’esquerres, Ildefons Sunyol. Quedaven tres llocs més. Els
republicans vetaren la presència d’un carlí i exigiren que hi fos un
altre dels seus, el diputat Emili Junoy. Cambó ho acceptà a canvi
que també entrés a la candidatura un altre lliguer, Josep Puig i
Cadafalch, i un catalanista independent força popular llavors,
l’extinent coronel Francesc Macià, que havia deixat l’exèrcit a causa
dels fets del Cu-cut!. La proposta de Cambó fou acceptada.
Els carlins, però, indignats per no tenir cap candidat per
Barcelona, van estar a punt de sortir de la Solidaritat, cosa que
Cambó va poder evitar en rebatre’ls mostrant-los que ells eren els
més beneficiats en el repartiment de candidats per tots els districtes
de Catalunya.[114] Cambó va propiciar sempre la participació del
carlisme en la Solidaritat, interessat a cobrir el flanc més de dretes
del moviment i a projectar la Lliga Regionalista com el seu centre i
eix. Per altra banda, la campanya solidària permetria a la gent de la
Lliga tenir presència en localitats i comarques on mai s’havien
presentat a les eleccions, ni hi tenien cap arrelament, com eren
bona part dels districtes electorals tarragonins i lleidatans.
Tanmateix, hi hagué problemes i protestes en alguns districtes. Així,
com que s’havia dit que Cambó aniria de candidat pel districte
Granollers i al final hi anà per Barcelona, el polític de la Lliga va
haver de visitar aquesta ciutat per defensar la designació de
l’empresari Ignasi Girona com a candidat solidari i pal·liar, amb
paraules convincents, l’enuig de molts electors granollerins empipats
per no tenir-lo a ell de candidat. La tria del candidat solidari per
Vilademuls, el carlí Manuel de Bofarull, li costà a Francesc Cambó
un gran disgust amb el seu amic Pere Rahola, que aspirava a ser ell
el candidat d’aquell estrany districte gironí que arribava fins a Roses
i Cadaqués.
La Solidaritat a poc a poc s’anà consolidant, gràcies, en part, a la
manca d’habilitat dels seus oponents. Mentre alguns sectors
monàrquics, com l’edició barcelonina d’El Imparcial, basaven tota la
seva campanya a atacar el catalanisme en general, sense fer gaires
distincions, els lerrouxistes intentaven denunciar la Solidaritat com
un engany tramat per separatistes i reaccionaris per tal d’acabar
amb el potent republicanisme català. Lerroux havia aconseguit que
alguns líders republicans espanyols de prestigi, com Joaquín Costa,
Vicente Blasco Ibáñez, José Nakens i els federals Benot i
Estevánez, condemnessin l’adhesió de Salmerón a Solidaritat. A
més, a la ciutat de Barcelona, la majoria dels centres, ateneus i
cercles republicans, fins a un total de quaranta-dos, es van oposar al
moviment solidari i van fer costat a Lerroux. Ara bé, la demagògia
lerrouxista, que en aquesta campanya va arribar a límits
extremament provocadors, va acabar sent contraproduent per als
antisolidaris. Cal recordar que el famós article de Lerroux
«Rebeldes», adreçat als «jóvenes bárbaros», en què cridava a
incendiar convents i registres de la propietat i a violar monges,
s’havia publicat al número 1 de la revista La Rebeldía de Barcelona,
l’1 de setembre de 1906. Així, el verbalisme revolucionari dels
lerrouxistes, exagerat per marcar les diferències respecte als
moderats republicans solidaris, va desencadenar que aviat els
seguidors de Lerroux fossin acusats d’incendiaris, anarquitzants i
destructors de l’ordre establert. L’onada de bombes que esclatà a
Barcelona a principi del 1907 fou atribuïda per la premsa solidària a
«les kàbiles lerrouxistes» i als «jóvenes bárbaros», encara que dos
anys després es va saber que havia estat la banda del confident de
la policia Joan Rull qui les havia posat. Tot això projectava la
Solidaritat com un moviment ciutadà que imposaria l’ordre enfront de
l’anarquia lerrouxista i la incapacitat del govern de Madrid. I els
solidaris no deixaren de jugar aquesta carta.
L’ambient de menyspreu i d’hostilitat vers la Solidaritat Catalana
propiciat pel govern Maura afavorí que se superessin reticències i
problemes dins dels solidaris. El governador de Barcelona, Ossorio
y Gallardo, en una carta a Maura reconeixia que no havia pogut
trobar gent rellevant per construir a la ciutat de Barcelona una
candidatura de coalició monàrquica entre conservadors i liberals:
«de cada 100 personas, coronables, noventa y cinco están más o
menos metidas en la Solidaridad y obsequiarles individualmente
sería un desprecio para nosotros. Los otros cinco o son
correligionarios nuestros, o carecen de autoridad bastante, para que
Barcelona se estime honrada con ello».[115] D’aquesta manera, a la
ciutat de Barcelona el govern conservador de Maura no va poder
presentar una candidatura monàrquica. Enfront dels solidaris només
n’hi hagué una, l’encapçalada per Alejandro Lerroux.
En les seves memòries el ministre de la Governació de llavors,
Juan de la Cierva, dissimula malament la seva impotència davant la
força del moviment solidari considerant que al govern no li calien els
diputats de Catalunya: «En mis cálculos prescindí de aquella
región».[116] Aquesta afirmació és totalment falsa, donat que els
informes que li enviaren els governadors civils de Catalunya ens
mostren la impotència del govern davant el moviment solidari i el
notable desconeixement que tenien del que passava a Catalunya.
Així, el governador de Lleida, José Centeno, després d’afirmar que
la Solidaritat era una «fuerza arrolladora, un torrente desbordado»,
sostenia que no es comprenia com s’havia provocat aquell
«entusiasmo inexplicable dada la heterogeneidad de sus elementos:
carlistas, integristas, clero, republicanos, todos al unísono haciendo
causa común». Per la seva banda, el governador civil de Girona,
Manuel Moreno Churruca, es queixava al ministre que abans els
cacics locals de la província eren prou forts per controlar les
votacions als pobles i que gairebé ningú votava, però «ahora acude
el censo entero: los candidatos solidarios tienen notarios dispuestos
y la elección se hace con tal formalidad y solemnidad en todos los
pueblos, que solo un insensato intentaría el más pequeño amaño».
[117] Davant la Solidaritat els governadors civils i els cacics se
sentien impotents i ja no podien fer les trampes de sempre.
El manifest inaugural de la campanya electoral solidària es
publicà el 12 de març de 1907 i el signaren, per aquest ordre, Roca i
Roca, Cambó, Junyent, Vallès i Ribot, Solferino, Carner, Martí i Julià
i Hurtado. Tot i que només hi havia un signant de la Lliga, enfront de
quatre republicans i dos tradicionalistes, això no reflectia la realitat,
ja que el protagonisme de la gent de la Lliga, i especialment de
Cambó, durant la campanya fou ben notori. La campanya electoral,
que durà gairebé un mes, resultà realment innovadora, perquè hi
havia un especial interès per arribar a tots els electors, visquessin
on visquessin. Per primer cop en la història electoral espanyola, es
formaren caravanes d’automòbils que es desplaçaven fins als
pobles més aïllats de Catalunya. A molts indrets l’arribada de «la
caravana solidària» es convertí en una festa popular i els mítings
anaven sovint acompanyats del ball de sardanes i de concerts
corals.
A mesura que la campanya electoral avançava es va veure el
paper director que estava assolint la Lliga Regionalista, i el
protagonisme que tenia Francesc Cambó. Perquè, de fet, la
Solidaritat Catalana farà de la Lliga el principal partit de Catalunya, i
de Cambó el seu líder més rellevant. La seva eficàcia organitzadora
era una demostració pràctica que la Lliga comptava amb gent
preparada i eficaç. De seguida es va veure que Cambó era el
candidat principal de la Lliga i per això el reclamaven arreu per fer
mítings, i no sols a Barcelona. Així, el 25 de març, Cambó inicià la
campanya electoral amb un gran míting als Camps Elisis de Lleida.
Després participà amb Solferino i Salmerón en l’acte de presentació
del candidat solidari per les Borges Blanques, l’extinent coronel
d’enginyers Francesc Macià, que també es presentava per
Barcelona. Traslladant-se en automòbil d’una ciutat a l’altra, Cambó
intervenia en un parell de mítings cada dia. Esdevingué la gran
revelació política del moment. No sols era a tot arreu i es mostrava
com un gran organitzador, també era un mitinguer capaç i, malgrat
el seu caràcter esquerp, podia despertar passions.
A la ciutat de Barcelona, la campanya electoral fou especialment
apassionada. Els solidaris i la premsa afí llançaven consignes fàcils,
com ara « Votar la Solidaritat és votar Catalunya» o «Abstenir-se és
votar Lerroux». Salmerón, malgrat la seva avançada edat —tenia
seixanta-nou anys—, participà en la campanya amb gran
entusiasme, com recorda elogiosament Cambó.[118] Es produïren
fets que fins llavors semblaven insòlits, com que el duc de Solferino,
un vell carlí, després de participar en un míting amb Salmerón
acabés abraçant-lo. Per la seva banda, el poeta Joan Maragall, en el
conegut article «L’alçament», publicat a La Veu de Catalunya el 13
d’abril de 1907, refutà el menyspreu del president del govern Antoni
Maura, que havia dit que els solidaris eren «un montón», sostenint
que allò, en realitat, era «l’aixecament de tota l’opinió d’un poble»,
una autèntica «rierada patriòtica».
Els candidats de la Lliga en els seus parlaments insistiren en la
idea que la Solidaritat fàcilment podria convertir-se «en fecunda, en
redemptora, Solidaritat Espanyola». Parlaven clarament de la
possibilitat d’arribar a «l’hegemonia catalana dintre de l’Estat
Espanyol» i del «dret de Catalunya a governar Espanya», atès que
era la regió més madura políticament, econòmicament i
culturalment. Francesc Cambó mateix, en un acte de propaganda a
Barcelona el 4 d’abril, explicà que amb la Solidaritat s’estava forjant
«la veritable unitat nacional a l’entorn de la personalitat catalana»,
però que el moviment tenia la voluntat de contribuir decisivament a
regenerar Espanya,[119] i en un altre míting, el 5 d’abril, afirmà que
Catalunya passaria «d’ésser una regió oprimida a una regió
hegemònica», cosa que significava «un ideal molt més noble, molt
més gran, que aquell ideal del separatisme i de la independència
que alguns consideraven el súmmum, l’etapa final de les aspiracions
catalanistes». Era evident que La nacionalitat catalana de Prat
subministrava arguments per presentar el moviment solidari com
l’inici de l’estratègia cap a una futura hegemonia catalana dins de
l’estat espanyol.
Un fet violent, però, marcaria notablement el final d’aquella
campanya electoral. El dia 18 abril, tres dies abans de les eleccions,
quan els candidats solidaris per Barcelona es dirigien a l’Orfeó de
Sants a dos quarts de deu de la nit per participar en un míting, el
cotxe de cavalls en què anaven va ser tirotejat al carrer Creu
Coberta, cantonada Consell de Cent, a la barriada d’Hostafrancs.
Tot i que anaven dins el vehicle Nicolás Salmerón, el seu fill, els
republicans Odón de Buen, Eusebi Corominas, Josep Roca i Roca i
Francesc Cambó, només aquest darrer va resultar ferit greument
d’un tret. Fou assistit d’urgència en una farmàcia del barri i després
fou traslladat a la clínica del doctor Fargas, expresident de la Lliga,
on s’adonaren de la importància de la ferida. En un primer moment
els metges consultats —Fargas, Reventós, Cardenal i Esquerro—
creien que la bala l’havia afectat al ventre, lloc molt difícil de ser
operat, i que podia dessagnar-se fàcilment. Finalment, es va
localitzar la bala incrustada al pulmó dret i no l’hi van treure fins anys
després. Les vies respiratòries de Cambó quedaren afectades per a
tota la vida i mai va poder fer exercicis que li produïssin un cert
cansament, ni practicar intensament cap esport.
A la clínica Fargas hi passà uns quants dies en estat molt greu,
entre l’angoixa, proves d’afecte i de suport dels solidaris i de bona
part de l’opinió ciutadana. Des de la clínica, Cambó reclamà calma i
serenitat als solidaris i no fer actes de revenja. L’atemptat
d’Hostafrancs va servir per polaritzar encara més les eleccions, com
si només s’enfrontessin els solidaris i els lerrouxistes, i es deixés de
banda els dinàstics. L’editorial d’El Poble Català era contundent: es
tractava d’un «combat entre una política honrada, tolerant i civil
contra una altra que ha fet de l’assassinat un procediment de lluita».
Per la seva banda, Prat des de La Veu de Catalunya cridava a
emprar les «armes solidàries contra els assassins» i reclamava
«l’ordre i la tranquil·litat contra el desordre i l’anarquia». Francesc
Cambó s’assabentà de la victòria solidària a la clínica Fargas, on el
cuidava el matrimoni Verdaguer. Només es va permetre la visita de
Salmerón, el qual anà a felicitar-lo com a nou diputat, se li acostà
emocionat i el besà.[120] La situació de Cambó després de l’atemptat
d’Hostafrancs fou evocada amb emoció per Eugeni d’Ors en una
glossa publicada a La Veu de Catalunya; començava amb aquestes
paraules: «Catalunya triomfant. En Francesc Cambó ferit…», i
acabava dient «per fer més pura la causa nostra prendrem a la
vegada aquest triomf i aquesta sang».[121]
Les eleccions del 21 d’abril de 1907 foren un autèntic plebiscit a
favor de la Solidaritat Catalana. Hi hagué una participació altíssima:
votaren 309.764 electors, el 62,3 % d’un cens integrat només per
homes de més vint-i-cinc anys.[122] Van ser les eleccions que
mobilitzaren més electors de la història de Catalunya i no serien
superades fins a les de l’any 1931. La Solidaritat va recollir en total
211.791 sufragis, cosa que significava el 67 % dels votants. Els vots
dels antisolidaris, sumats als dels monàrquics governamentals i dels
lerrouxistes, eren 97.973, un 33 % dels vots vàlids. A la ciutat de
Barcelona els solidaris obtingueren 51.977 vots, el 71 %, mentre que
els republicans de Lerroux només arribaven a 21.897 vots, gairebé
el 29 %. Als districtes de Barcelona i de Tarragona-Reus-Falset els
solidaris aconseguiren la copada, les majories i les minories, i van
deixar sense acta de diputat el mateix Alejandro Lerroux. A
Barcelona, el diputat més votat fou Salmerón, amb 39.935 vots,
seguit de Cambó, amb 39.458, i després, per ordre, Puig, Junoy,
Macià, Vallès i Sunyol.
De les 44 actes de diputat, els antisolidaris només en van
guanyar 4 —les de Sort-Viella i Roquetes, no disputades, i les de
Tortosa i Torroella de Montgrí, perdudes davant els dinàstics—. Dels
40 diputats solidaris 17 eren republicans —7 de la Unió
Republicana, 6 dels federals i 4 del Centre Nacionalista Republicà
—, 14 de la Lliga Regionalista, 6 carlins i 2 independents —Hurtado i
Macià, que havia aconseguit dues actes, la de Barcelona i la de les
Borges Blanques.[123] Igualment, la Solidaritat Catalana triomfà
clarament al Senat aconseguint 12 dels 14 senadors. I la Lliga
Regionalista havia sortit notablement reforçada doblant el nombre
de diputats, de 7 a 14.[124]
Per primer cop en la història contemporània catalana hi havia un
lligam clar entre una gran mobilització popular i uns resultats polítics
i electorals exitosos. D’aquesta manera l’anomenada qüestió
catalana passava a ocupar un lloc destacat dins de la política
espanyola. De fet, la Solidaritat significava una irrupció inesperada
del catalanisme en la vida parlamentària espanyola. S’iniciava una
etapa que l’historiador Javier Tusell va batejar de «la catalanització»
dels debats polítics sobre la reforma de l’estat espanyol, donat que
els projectes i les discussions sobre la reforma de l’Estat que des de
llavors es produïren a les Corts s’iniciaren o bé a iniciativa dels
parlamentaris catalanistes o bé es referien a les demandes
autonòmiques catalanes.
Ara bé, el més transcendent fou que res ja no va ser igual en la
política catalana després de la Solidaritat Catalana. Havia estat una
experiència tan excepcional que deixà una forta empremta. Era la
primera gran mobilització política centrada en la defensa de la
personalitat catalana i, a més, havia afectat tot el país, i no sols les
grans ciutats. La victòria electoral de la Solidaritat resultà molt
efectiva per a la democratització de la vida política catalana, atès
que des de llavors les eleccions començaren a ser realment netes,
competitives i representatives a la gran majoria dels districtes
electorals catalans. Aquest moviment ciutadà aconseguí liquidar
bona part del tradicional poder dels cacics, els grans aliats dels
governs de Madrid, en molts pobles i ciutats de Catalunya.
Aquella extraordinària mobilització també havia propiciat que el
catalanisme esdevingués l’eix de la vida política. Des de llavors,
totes les forces polítiques i socials es van veure forçades a prendre
posicions davant les reivindicacions catalanistes. Així, la demanda
d’autonomia passà de ser una causa minoritària a convertir-se en la
qüestió central del debat polític del país. Totes les opcions
ideològiques van haver de manifestar i argumentar si estaven a
favor o en contra de l’autonomia, i quina mena d’autonomia volien.
Igualment, amb l’èxit de la Solidaritat es produí una transformació
notable del sistema de partits a Catalunya. Les formacions de
disciplina espanyola entraren en decadència mentre s’anà
consolidant el predomini del catalanisme, tant del de dretes com del
d’esquerres, sobretot a la Catalunya vella, i particularment a la ciutat
de Barcelona. A partir del 1907 a la capital de Catalunya ja no sortirà
elegit cap diputat dels partits de disciplina espanyola durant tot el
règim de la Restauració. Catalunya serà l’única àrea de l’estat
espanyol on els partits dinàstics espanyols començaran a ser
minoritaris; les forces governamentals cada cop tindran menys
influència política i menys representació parlamentària.
La victòria solidària tingué un important ressò internacional atès
que convertia el catalanisme en una causa similar, per la seva força
electoral, al nacionalisme irlandès, txec o polonès, en disposar de 41
escons de diputats dels 404 que componien el Congrés espanyol.
Cal recordar que, l’any 1907, els nacionalistes irlandesos
disposaven de 80 diputats a la Cambra dels Comuns; els
nacionalistes polonesos tenien 27 dels 34 representants del seu
país a la Duma de Moscou, i els nacionalistes txecs aconseguien 25
dels 82 representats al Reichsrat de Viena. El prestigiós sociòleg
francès Angel Marvaud, en analitzar les eleccions, va observar: «El
sentiment de desafecció existeix i caldrà força temps i una política
prudent i encertada —que malauradament no preveiem— per part
del poder central per atenuar-lo i fer-lo desaparèixer a poc a poc…
perquè Catalunya ja s’ha divorciat moralment de la monarquia
espanyola».[125]
L’èxit solidari també possibilità l’emergència pública de tres grans
personalitats polítiques: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i
Francesc Macià. Com hem dit, Prat va ser elegit president de la
Diputació de Barcelona l’abril del 1907 i, des d’aquest càrrec,
endegà una important obra de govern que culminà al capdavant de
la Mancomunitat. També havien estat elegits per primer cop dos
diputats que tindrien un paper destacadíssim en la història catalana
del segle XX: Francesc Cambó, que aviat seria el portaveu de la
Lliga Regionalista i, de fet, de la Solidaritat, al Congrés dels
Diputats, i Francesc Macià, l’home que, indignat per la Llei de
jurisdiccions, havia abandonat la carrera militar per convertir-se en
un dels prohoms de la Solidaritat Catalana; vint-i-quatre anys
després, esdevindria el primer president del govern autonòmic
català, la Generalitat republicana.
La Lliga Regionalista fou, en bona mesura, la formació política
més beneficiada per l’èxit solidari. No sols aconseguia penetrar
políticament en comarques de Catalunya on no havia tingut mai
presència, i així avançava electoralment; també i en bona part
mercès al paper que havia tingut Francesc Cambó, esdevingué la
principal interlocutora dels interessos polítics de Catalunya respecte
als governs de Madrid. La «qüestió catalana» passava a ocupar un
lloc destacat en l’agenda política espanyola i Francesc Cambó,
gràcies als seus contactes discrets amb el governador Ossorio,
podia sintonitzar força amb els plans reformadors d’Antoni Maura.
 2

EL CATALANISTA «REVOLUCIONARI»

Amb la gran victòria solidària, Francesc Cambó irrompé amb força

en la política espanyola i ben aviat seria reconegut, fins i tot per la
premsa de Madrid, no sols com el parlamentari català més destacat
sinó també com la revelació política del moment. I al mateix temps el
seu partit, la Lliga Regionalista, esdevingué l’eix de la vida política
catalana, donat que actuava com el nucli central i dirigent del
moviment solidari. Finalment, el catalanisme s’havia convertit en un
dels eixos de la vida política espanyola, amb tanta rellevància com
la qüestió social, la clerical o l’educativa. Seria, però, una causa que
generaria grans tensions ideològiques i polítiques dins dels partits
polítics espanyols, si bé venia sustentada per la força de tot un nou
moviment de masses.
Durant deu anys, Francesc Cambó fou un dels polítics més
actius del Parlament espanyol, però aviat s’adonà que per
aconseguir les demandes catalanistes, bàsicament l’autonomia,
calia transformar a fons el sistema polític de la Restauració. Així,
durant aquests anys ell mateix va evolucionar i passà de ser el
portaveu del catalanisme emergent a esdevenir el «revolucionari»
que, sense deixar de ser catalanista, volia canviar radicalment la
manera de funcionar de la vida política a Espanya. Proposarà el
regionalisme com a base per a la reforma de l’Estat i com a palanca
per a la regeneració i modernització de la societat espanyola. L’any
1917 Cambó, un reformista conservador i catalanista, va liderar una
revolució política que va aconseguir canviar les regles del joc del
sistema polític espanyol. La seva audàcia, però, no anava
acompanyada de les dosis de realisme necessàries per adonar-se
que no era tan fàcil transformar aquell sistema polític des de dins,
fins i tot estant en el govern.

Un parlamentari brillant i un polític hàbil

Després de l’atemptat d’Hostafrancs, Francesc Cambó va estar

apartat de tota participació política uns mesos mentre es recuperava
de la greu ferida. Primerament, entre maig i juny del 1907, va
descansar a la finca que els Verdaguer tenien a Canet de Mar,
acompanyat del seu gran amic Rafael Llussà. El mes de juliol el
passà a la casa del doctor Fargas a Castellterçol. Allà va rebre el
permís per fumar, cosa que acollí amb entusiasme atès que era un
fumador empedreït. A Castellterçol li portaren el projecte de Llei
d’administració local que el govern Maura volia presentar al
Congrés, i això li va permetre redactar les esmenes que calia
presentar des de l’oposició. A principi d’agost ja es trobava prou bé
per tornar a Barcelona, reprendre les reunions amb els companys de
la Lliga i preparar-se per intervenir al Congrés tan bon punt
comencessin les sessions parlamentàries. En sis mesos, entre l’abril
i l’octubre del 1907, la premsa catalana passà de considerar Cambó
quasi com un heroi, a conseqüència de l’atemptat d’Hostafrancs, a
consagrar-lo com la figura més destacada dels diputats solidaris.
Les primeres intervencions dels diputats solidaris al Congrés,
presidit llavors pel conservador Eduardo Dato, havien tingut lloc
abans de l’estiu, el 13 de maig de 1907, i foren rebudes amb
expectació i una certa hostilitat per la majoria dinàstica. Hi
intervingueren Amadeu Hurtado, Josep Puig i Cadafalch i Ildefons
Sunyol, el primer dia, i després Joan Ventosa, Miquel Junyent,
Josep M. Vallès i Ribot, Francesc Macià i Nicolás Salmerón, per
exposar a grans trets les demandes incloses en el programa dels
solidaris. El president del govern, Antoni Maura, anuncià que seria
una prioritat del seu govern presentar una nova llei d’Administració
Local que recolliria, segons ell, moltes de les demandes dels
solidaris. Quan el 7 de juny el ministre de la Governació, Juan de la
Cierva, llegí al Congrés el llarg projecte elaborat pel govern —tenia
més de quatre-cents articles—, els diputats catalans van patir una
decepció notable: no era el que esperaven.
Com hem dit, Francesc Cambó va ser informat del projecte de
llei a Castellterçol, i al setembre el discutí amb Ildefons Sunyol a la
seva casa de la Garriga. A principi d’octubre marxà a Madrid i el dia
10 finalment prengué possessió de l’escó de diputat. Des de les
seves primeres intervencions al Congrés, els dies 25 i 26 d’octubre,
Francesc Cambó va causar una profunda sensació. Mercès als seus
hàbils parlaments, ell, però també la Lliga Regionalista i alguns dels
altres diputats solidaris, van ser acceptats pels líders dels partits
dinàstics com una gent amb qui es podia negociar lleis i suports
polítics. El comte de Romanones mateix, present al Congrés, es va
adonar de seguida de la rellevància d’aquell jove diputat català i de
la forta impressió que les seves intervencions havien produït en el
president del govern, Antoni Maura: «En aquellos debates se
destacó con gran relieve la figura política y parlamentaria de
Francisco Cambó: desde el primer momento fue notoria la impresión
que sus discursos producían en el ánimo de Maura, no ciertamente
muy asequible a los efectos oratorios».[126] L’historiador Antoni
Rovira i Virgili, també present aquells dies al Congrés dels Diputats,
destacaria que gràcies a l’èmfasi que Cambó posava en els seus
parlaments, la qüestió catalana fou vista per tothom com «una cosa
nova, una sensació de vida, la revelació d’una identitat».[127]
Així, de forma progressiva, Cambó i el catalanisme van anar
integrant-se i implicant-se en el sistema polític de la Restauració. El
govern Maura mateix, notablement preocupat per la qüestió catalana
i per la força parlamentària dels solidaris, desitjava tenir-los com a
aliats en els seus projectes legislatius reformadors. Ara bé, si d’una
banda la Solidaritat Catalana havia estat un instrument clau per
forçar el govern Maura a acceptar els catalanistes i a negociar-hi, de
l’altra també era evident que el polític mallorquí havia acollit aquella
aproximació política amb la pretensió de dividir el moviment solidari
entre les esquerres i les dretes, cosa que en bona part aconseguí.
Francesc Cambó i la dreta solidària van acceptar d’entrar en
aquest joc polític perquè així, per primer cop, els parlamentaris
catalanistes aconseguirien superar el problema polític més greu que
sempre havien tingut: la manca de relació directa amb els governs
de Madrid. Aviat s’establiren unes bones relacions polítiques, i fins i
tot personals, entre Francesc Cambó i Antoni Maura.[128] Cambó era
conscient que les ofertes de Maura eren impensables tres anys
abans, en plena crisi del Cu-cut! i de la formació de la Solidaritat.
S’imposava, així, el realisme i el pragmatisme de Prat de la Riba i de
Cambó, i s’encetava l’estratègia d’aconseguir successives reformes
polítiques, administratives i econòmiques en la perspectiva final de
l’hegemonia catalana dins l’estat espanyol, prevista per Prat en La
nacionalitat catalana. Es pretenia també que en la vida política
espanyola se superés l’espanyolisme tancat que hi predominava i
s’acceptés que la regeneració proposada pels catalanistes conduiria
a una Espanya regionalitzada més autèntica i més pròspera.
Durant la tardor del 1907 l’optimisme de Cambó i de bona part
dels dirigents de la Solidaritat respecte a les seves possibilitats
polítiques a Madrid fou realment notable. Antoni Rovira i Virgili
presencià una manifestació significativa d’aquest entusiasme en un
cafè de Madrid, on hi havia Cambó, Ventosa, Macià, Hurtado i altres
diputats. Parlant de la necessitat d’anar a fer mítings per tot
Espanya per explicar el component regenerador del moviment
solidari, Rovira atribueix a Francesc Cambó aquestes paraules: «Tot
això de la política madrilenya […] és una cosa sense cap força, un
cadafalc de fira amb post i bancs. Amb una empenta la tirarem a
terra. Nosaltres valem més que el personal dels partits del torn, que
només s’aguanten perquè no hi ha res fort que els disputi el domini.
Tota la força que tenen està en la xarxa del caciquisme provincial i
municipal que han teixit. Hem d’anar a les províncies, i els
esquinçarem aquesta xarxa, farem seguir la gent darrere nostre,
crearem una opinió, ens posarem en contacte amb l’Espanya de
debò. I així podrem resoldre alhora el nostre problema i el problema
general d’Espanya».[129] No deixa de ser sorprenent aquest
optimisme exultant i l’anàlisi un xic superficial de la realitat política
espanyola.
Respecte al debat del projecte de Llei d’administració local
presentat pel govern Maura, la primera intervenció dels solidaris, la
d’Ildefons Sunyol, força documentada i brillant, fou molt crítica i
n’esmenava quasi tot el contingut; significava un refús total. En
canvi, la primera intervenció de Cambó, que tingué lloc els dies 25 i
26 d’octubre, fou sensiblement diferent. La premsa madrilenya
assenyalà que, malgrat el seu excessiu accent català, tenia una
oratòria directa i eficaç, allunyada de les formes retòriques
parlamentàries tradicionals. Cambó exhibí una habilitat notable, ja
que fou dur amb el contingut del projecte de llei però suau i
conciliador amb les formes. Acabà mostrant voluntat de pacte i de
reforma del projecte, obrint-se a la negociació amb el govern, cosa
que no semblava oferir la contundent intervenció de Sunyol.
Començaven les diferències entre l’esquerra i la dreta solidàries. El
dia 26 Cambó afirmà: «Nos ha mandado Cataluña para que
defendiéramos ideales y le lleváramos la libertad y la autonomía que
le hace falta. Por esto mi gran deseo sería que coincidiéramos todos
[…] desearía coincidir con todos vosotros, con el señor Maura, con
el señor Moret, con el señor Canalejas, con todos los que sois, o
habéis sido o podéis ser poder; porque vosotros podéis, ya lo he
dicho, no resolver nuestro problema, pero sí hacer que se resuelva
normalmente, amigablemente, amorosamente».[130]
Immediatament es creà al Congrés una comissió d’estudi de les
esmenes presentades i per a la redacció definitiva de la llei,
comissió que presidia el conservador José Sánchez Guerra i de la
qual formaven part sis diputats solidaris: Salmerón, Carner, Hurtado,
Vallès, Alier i Cambó. Els solidaris, que presentaren esmenes a 260
articles dels 400 que tenia la llei, criticaven principalment les
limitades competències que s’atorgaven als ajuntaments i les
diputacions, tot i que consideraven un avenç que els alcaldes de les
localitats de més de cinc mil habitants fossin elegits pels regidors i
no pel govern, i sobretot la possibilitat de constituir mancomunitats
entre diputacions provincials que fossin contigües per a la gestió
conjunta d’alguns serveis. Si bé les competències d’aquestes
mancomunitats també eren força limitades, significaven una primera
possibilitat que obria pas a la regionalització progressiva de
l’administració pública.
Ara bé, la temàtica més polèmica, que dividí els solidaris des
d’un primer moment, fou la forma d’elegir els regidors i els diputats
provincials. La llei proposava que dos terços dels regidors dels
ajuntaments fossin elegits per sufragi directe dels homes més grans
de vint-i-cinc anys, com es feia llavors, i que l’altre terç fos de
designació reservada a representants d’entitats i corporacions
econòmiques i culturals del municipi, és a dir, s’introduïa el vot
corporatiu. A les diputacions provincials se substituïa el sufragi
directe per una elecció de segon grau, atès que serien els regidors
de tots els municipis els que triarien els diputats provincials. De
seguida, els diputats de l’esquerra solidària mostraren un refús total
a la introducció del sufragi corporatiu i a l’elecció indirecta i hi
anunciaren el vot en contra. En els seus principals diaris, El Poble
Català i La Publicidad, es publicaren articles signats pels
republicans solidaris més coneguts, com Jaume Carner i Emili
Junoy, en què atacaven durament el projecte maurista. I fins i tot van
fer un míting al teatre Tívoli de Barcelona, el 26 de gener de 1908,
contra el projecte de llei maurista que fou qualificat d’antidemocràtic
i d’inacceptable per Ildefons Sunyol, Pere Corominas, Jaume Carner
i Josep M Vallès i Ribot. Cap membre de la Lliga ni de la dreta
solidària fou convidat al míting.
L’actitud de la Lliga, de Cambó i la dreta solidària era molt més
prudent i moderada. Diferents articles publicats a La Veu de
Catalunya presentaven el projecte de llei de Maura com un mal
menor que podia esmenar-se, i es posava tot l’èmfasi en l’avenç que
suposava la possibilitat de crear una mancomunitat de diputacions
que permetria la reconstrucció administrativa de Catalunya. Sense
fer-ho gaire explícit, també semblava clar que la introducció del
sufragi corporatiu i la votació indirecta afavorien la dreta solidària,
força present en bona part de les corporacions econòmiques i
culturals. Ara bé, Cambó estava indignat amb el comportament de
Jaume Carner i d’Ildefons Sunyol perquè no feia ni quatre anys, el
1903, sent tots tres regidors de l’Ajuntament de Barcelona, havien
redactat conjuntament un informe que proposava l’establiment de la
representació corporativa als municipis. I ara resultava que Carner i
Sunyol no solament s’oposaven a aquest tipus de sufragi, sinó que a
més l’acusaven de ser un «enemic de la democràcia», per defensar
allò que ells mateixos havien proposat.[131]
Francesc Cambó explicà la seva posició en una conferència
pronunciada a la seu de la Lliga Regionalista el 13 de gener de
1908. Segons ell, el caciquisme havia deteriorat i corromput tant el
sufragi universal a Espanya que ja no era representatiu en la majoria
dels municipis. I, d’altra banda, recordà que en la tradició política del
catalanisme —des de les propostes de Valentí Almirall fins a les
Bases de Manresa— sempre s’havia contemplat el sufragi
corporatiu com a més net i autèntic que no pas el vot individual
directe. Defensà, doncs, el vot corporatiu perquè possibilitaria la
participació política de les «forces vives», és a dir, de les
associacions i les entitats que no s’expressaven mitjançant el sufragi
individual, tan criticat per tothom per poc representatiu i corrupte.
El que no explica Cambó en les seves Memòries, ni tampoc cap
dels seus biògrafs, és que des del mes de novembre del 1907
estava en contacte secret per carta amb Antoni Maura per mantenir-
lo informat de la redacció de les esmenes que feia a la llei la minoria
solidària.[132] El polític catalanista fins i tot suggeria al president del
govern de veure’s «antes de presentarme a la Comisión» per pactar
prèviament les esmenes.[133] Respecte a la polèmica qüestió del
sufragi corporatiu, Cambó li plantejà clarament que els diputats de la
Lliga i els del partit conservador haurien d’actuar junts «para poner
las cosas en claro y proclamar muy alto nuestro criterio».[134]
Realment, Maura estava aconseguint dividir els solidaris amb la
seva proposta. Havia entès que era molt més fàcil enfrontar-los
oferint iniciatives de reformes que accentuessin les seves
divergències internes que no pas amb la política de refús directa a
l’autonomia catalana. La intransigència del govern de Madrid
enfortia els solidaris, en canvi, una proposta de reformes, per
moderada que fos, podia crear la discòrdia entre ells. Era evident
que Maura preveia la possibilitat que la Lliga acabés sent el gran
partit conservador de Catalunya, el seu aliat natural, i per això calia
privilegiar les seves relacions amb la Lliga i especialment amb
Cambó. Per això endegà una hàbil política de seducció amb el líder
dels catalanistes moderats.
Antoni Maura arribà a admirar el catalanisme conservador que
representava Francesc Cambó perquè havia aconseguit canalitzar
unes grans energies socials i guanyar les eleccions amb netedat, i
fins i tot el considerava una mena de model cívic per a la resta
d’Espanya. Volia incorporar-lo com a força positiva dins del sistema
polític de la Restauració i per això de seguida va veure en Cambó
un polític decisiu. Tots dos, malgrat la diferència d’edat —Maura
havia nascut el 1853—, eren advocats amb despatx propi, fills de
propietaris agraris mitjans de tradició conservadora i catòlica, que
s’havien instal·lat en una gran ciutat —Madrid i Barcelona— on se’ls
havia despertat la vocació política. No és estrany, doncs, que en
aquesta primera fase de relacions entre Cambó i Maura, entre el
1907 i el 1910, l’empatia mútua també es manifesti en forma de
concessions del govern a algunes de les demandes que Cambó li
plantejava. Maura sabia prou bé que calia donar satisfaccions,
encara que fossin petites, als seus aliats.[135]
També Francesc Cambó consideraria aviat que el conservador
Maura era amb qui millor es podria entendre per aconseguir
avenços descentralitzadors per a Catalunya. Així, en la seva
intervenció al Congrés del 24 de gener de 1908, va sostenir que,
malgrat les discrepàncies provocades pel projecte de llei, la unitat
dels solidaris no s’havia trencat i que els catalanistes seguirien
negociant amb el govern les esmenes presentades. Llavors exposà
amb deteniment el que seria una constant en el discurs cambonià,
els valors modernitzadors i regeneradors del catalanisme. Emprava
un recurs oratori original, combinava la fredor expositiva amb
elements més personals, fent algunes referències al sistema polític
britànic o alemany.[136] Com que feia poc que havia visitat aquests
dos països, explicà alguns aspectes dels seus sistemes polítics que
podrien ser d’interès de cara a la llei espanyola.
Però les crítiques a Cambó per part de l’esquerra solidària no
paraven: l’acusaven de prepotent, de voler ser ell i la Lliga qui
capitalitzessin en exclusiva els èxits de la Solidaritat. Censuraven
concretament Cambó per portar una direcció parlamentària massa
personalista i conservadora. També els liberals, llavors a l’oposició,
van intervenir en els debats, sobretot per boca de Segismundo
Moret i José Canalejas, amb la voluntat de fragmentar la Solidaritat.
Canalejas, que el març del 1907 havia creat la facció «demòcrata»
dins del partit liberal, distanciada i enfrontada amb el líder Moret, es
mostrà molt bel·ligerant tot llançant l’acusació al catalanisme de ser
un «anacronisme històric». Així, tant les esquerres solidàries com
l’oposició liberal criticaven constantment les reunions discretes entre
Maura, Cambó i el president de la comissió, Sánchez Guerra, per
posar-se d’acord en el projecte de llei a esquena de la resta de
diputats. A l’Arxiu Maura de Madrid es conserven nombroses cartes i
notes diverses enviades per Cambó al president del govern durant
aquesta etapa en les quals suggeria canvis i modificacions al
redactat de la llei.[137] Per això l’oposició es queixava, amb certa raó,
dient que la llei s’estava cuinant als passadissos i no al plenari del
Congrés amb llum i taquígrafs.
Ara bé, vist que la divisió entre els parlamentaris solidaris
començava a ser perillosa, hi hagué una intervenció conciliadora
dels republicans Nicolás Salmerón i Emili Junoy mercès a la qual
s’acordà que cada diputat solidari podia defensar lliurement la seva
posició respecte a la qüestió del sufragi, és a dir, que no hi hauria
disciplina de vot en aquesta temàtica. Al final, tots acabaren cedint:
en el moment de votar els articles de la llei, els diputats de
l’esquerra solidària admeteren a contracor el vot corporatiu als
ajuntaments, mentre que els de la dreta solidària acceptaven
mantenir el sufragi directe en les eleccions provincials. Anys
després, Francesc Cambó va reconèixer que implantar llavors el
sufragi corporatiu hauria estat caòtic: «al recoger la estadística de la
vida corporativa catalana quedé aterrado y vi que era una cosa tan
dispar, tan anárquica, tan incompleta, que era imposible edificar
sobre aquello una representación corporativa que naciera con el
prestigio necesario».[138] De tota manera, molts diputats liberals, que
consideraven la llei com una mena de concessió de Maura als
catalanistes, es dedicaren a practicar l’obstrucció parlamentària i a
allargar els debats. Això acabà per impedir la votació definitiva i,
així, la primera proposta legislativa descentralitzadora del segle XX
quedà ajornada.
El que sí que creixia era el mal ambient entre els solidaris, ja
que, a més dels debats de la llei de Maura, hi havia altres qüestions
que en posaven a prova la unitat, com fou el Pressupost
Extraordinari de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest
projecte, elaborat el febrer del 1908 per una comissió municipal
integrada per quatre regidors —els republicans solidaris Francesc
Layret i Albert Bastardas, i els lliguers Francesc Puig i Alfonso i Pere
Rahola— i un destacat funcionari municipal —Pere Corominas—,
preveia la construcció de diversos grups escolars municipals, tot
fixant també els criteris per a la contractació del professorat i el
caràcter de l’ensenyament. El més avançat i controvertit era que es
proposava anar cap a un ensenyament bilingüe, amb la introducció
del català en algunes matèries. I, a més, es propugnava un model
d’escola mixta, sense separació de nens i nenes, i una escola no
confessional, és a dir, laica o amb clara neutralitat de creences. Era
una aposta molt avançada políticament que va provocar una llarga i
agitada polèmica política a la ciutat de Barcelona i a tot Catalunya.
Hi hagué una reacció immediata en contra del projecte municipal per
part dels sectors catòlics més intransigents, com ara el Comitè de
Defensa Social, sovint aliat electoral de la Lliga Regionalista, i
sobretot del bisbe de Barcelona, el cardenal Salvador Casañas, que
va publicar un parell de textos contraris a l’ensenyament laic i mixt.
Per la seva banda, els republicans lerrouxistes també s’hi oposaven,
atès que consideraven que el bilingüisme anunciat possibilitaria
l’ensenyament en català en perjudici del castellà oficial.
El projecte de pressupost de Cultura barceloní provocà grans
debats a la premsa i al consistori, però finalment el 28 d’abril de
1908 fou aprovat per 26 vots contra 7. Els regidors de la Lliga, que
tenien llibertat de vot, es dividiren clarament: uns hi votaren a favor,
com Pere Rahola, d’altres en contra, com Narcís Pla i Deniel, i molts
s’abstingueren. Ara bé, pocs dies després, el 5 de maig, l’alcalde de
la ciutat, el conegut financer i polític dinàstic Domingo Sanllehy
Alrich, en va suspendre l’aplicació en considerar que l’acord
municipal havia provocat un ambient tens a la ciutat i perquè tot el
que afectava les relacions entre l’Església catòlica i l’Estat no era
competència municipal sinó del govern central. Aquesta intromissió
de l’alcalde, nomenat pel govern Maura el 6 de setembre de 1906,
fou qualificada d’inacceptable pels republicans solidaris. La Lliga,
tant amb els articles de La Veu, escrits per Prat, com al Congrés per
boca de Cambó, també va protestar, però sense les estridències
dels republicans. Sobretot es va posar èmfasi que allò era una
«alcaldada» que vulnerava les competències autònomes del
consistori barceloní i significava una intromissió intolerable del
govern Maura.
 La qüestió del pressupost de Cultura barceloní també arribà al
Congrés, on provocà un debat relativament tens en les sessions del
12 i 22 de maig de 1908, entre José Canalejas i Francesc Cambó. El
líder liberal, des d’una posició laica i progressista, a més de
condemnar l’alcaldada de Sanllehy, atacà els conservadors catalans
perquè defensaven el poder i els privilegis dels ordes religiosos en
l’ensenyament. En la seva resposta, Cambó cridà l’atenció contra la
intolerància de certs sectors catòlics, que podia comparar-se,
segons ell, amb la demagògia dels republicans i d’alguns liberals.
Amb notable habilitat, va saber distanciar-se de les posicions de
l’extrema dreta catòlica i defensà els principis d’un sistema
d’ensenyament basat en la descentralització i els criteris pedagògics
més moderns. Els catòlics, digué, no podien pretendre que les seves
conviccions religioses fossin assumides per tothom, i remarcà que
els interessos legítims de l’Església no havien de competir amb el
poder públic. Per a Cambó era fonamental garantir «la indiferència
religiosa» dels serveis públics i l’autonomia i llibertat de les
administracions públiques.[139] La seva habilitat per sortir-se’n de les
temàtiques delicades començava a ser notable.
Una altra qüestió polèmica vingué a incrementar les tensions a
l’interior de la Solidaritat Catalana. A l’abril d’aquell any 1908, alguns
diputats de l’esquerra solidària, encapçalats pel federal Vallès i
Ribot, presentaren al Congrés una demanda que exigia la derogació
immediata de la Llei de jurisdiccions, com constava clarament en el
programa electoral solidari. Francesc Cambó considerà que aquella
era una tàctica errònia, que no es podia pressionar el govern Maura
amb aquelles formes, i que era millor fer una negociació discreta del
tema, sense el soroll que provocaria un debat obert al Congrés.
Cambó, però, no aconseguí convèncer els solidaris d’esquerres,
que, per boca del federal Joaquim Salvatella, ratificaren la proposta
plantejant «la immediata» derogació de la llei. Tot i que Cambó
estava convençut que amb aquestes exigències Maura mai no
s’avindria a negociar res, hagué d’intervenir al Congrés, el 13 de
juny, per defensar la proposta solidària. Amb certa habilitat recordà
que aquella llei havia estat considerada com «una transgresión del
orden jurídico» per destacats especialistes i que, en el seu moment,
havia estat molt criticada per Canalejas, Azcárate i per Maura
mateix, que l’havien precedit en l’ús de la paraula. Després
intervingué Maura per dir que el govern estava disposat a estudiar la
proposta dels solidaris però que no podia acceptar la imposició que
la llei es derogués de manera immediata. Com que la majoria dels
diputats solidaris es negà a treure aquesta exigència, la votació els
fou del tot desfavorable: només li donaren suport quaranta-sis
diputats, la gran majoria solidaris, mentre que hi votaren en contra
cent trenta conservadors i liberals.
El malestar i les tensions entre els parlamentaris solidaris anaven
creixent. Indignats per la votació anterior, els solidaris d’esquerra
proposaren retirar-se del Congrés i del Senat en senyal de protesta i
consultar el cos electoral català sobre quina actitud havien
d’adoptar, cosa que fou acceptada a contracor per Cambó i els
solidaris de dretes. Malgrat que foren rebuts a Barcelona amb una
gran manifestació de suport, Cambó dubtava de l’operativitat
d’aquella retirada, que paralitzava tota l’acció a les cambres
legislatives. Per això, amb Prat de la Riba, proposaren que l’actuació
dels parlamentaris solidaris a Madrid fos aprovada d’una manera
més representativa, i així el 29 de juny de 1908 es convocà a la sala
gran de l’Orfeó Català de Barcelona una assemblea de tots els
diputats provincials i regidors de Catalunya, a la qual assistiren
1.449 persones. Els reunits havien de ratificar o no la retirada dels
parlamentaris solidaris i marcar les línies d’actuació vers el futur. Al
final s’imposà la proposta moderada elaborada per la gent de la
Lliga: els parlamentaris continuarien lluitant a les Corts per la
derogació de la Llei de jurisdiccions i per aconseguir el
reconeixement polític i administratiu de la personalitat de Catalunya.
La lluita parlamentària apareixia així com l’única via política possible.
Mentrestant, Maura prosseguia en la seva hàbil política de
conciliació cap al catalanisme moderat. Així, és significatiu que
durant l’època de la Solidaritat Catalana, el govern conservador
organitzés dues visites reials consecutives a Barcelona. Era palès
que les relacions entre el sobirà i els catalans s’havien refredat
notablement com a conseqüència de l’onada d’anticatalanisme que
havia acompanyat els fets del Cu-cut! i l’elaboració de la Llei de
jurisdiccions. Cal recordar, a més, que el maig del 1906 l’Ajuntament
de Barcelona, dominat pels solidaris, s’havia negat a fer un regal de
noces a Alfons XIII i mesos després, ja el gener del 1907, el mateix
consistori tampoc no va voler organitzar cap acte amb motiu de
l’onomàstica del sobirà.
El 3 de febrer de 1908, Maura va enviar al rei Alfons XIII una
nota sobre la necessitat de fer un viatge oficial a Catalunya per
«fomentar la directa afección de la Cataluña, que no es Barcelona, a
la persona de V. M.». En una primera vista, que va tenir lloc el març
del 1908, fins i tot Antoni Maura va llançar davant del rei el crit
eloqüent de «Visca Catalunya» en català. La segona visita va tenir
lloc l’octubre del mateix any però en un moment polític força diferent,
d’enfrontaments oberts entre els solidaris. Semblava clar que Maura
volia utilitzar el viatge reial per ampliar aquesta divisió i pactar
només amb el sector més conservador dels solidaris, la Lliga i els
carlins, i marginar els republicans. A més, també pretenia
normalitzar les relacions de la monarquia i del govern de Madrid
amb els partits catalans que més desitjaven actuar dins del sistema.
Per tal de congraciar-se amb els catalanistes, el govern Maura va
concedir la Gran Cruz de Isabel la Católica a Enric Prat de la Riba,
president de la Diputació de Barcelona, principal ideòleg catalanista i
dirigent màxim de la Lliga Regionalista. De tota manera no passà
desapercebut que, mentre que l’alcalde interí de Barcelona, el
republicà solidari Albert Bastardas, va fer en català la seva salutació
al rei, Enric Prat de la Riba s’adreçà en castellà al sobirà en la
recepció oferta a la Diputació.
Amb motiu d’aquesta visita, el 22 d’octubre de 1908 Francesc
Cambó va escriure a La Veu de Catalunya l’article «El que jo diria al
Rei». Hi sostenia que calia explicar al monarca espanyol com era
realment el país, perquè no tenia cap dubte que, si el rei la coneixia
bé, acabaria sent «un alt defensor de Catalunya». Segons Cambó,
el monarca havia de tenir un paper essencial de moderador de les
tensions identitàries hispàniques: «el Rei ha de cercar pau i
harmonia entre els pobles». Ara bé, també recordava que feia
quatre anys, el 1904, Alfons XIII havia promès parlar en català i que
encara no ho havia fet: «El dia que parli català desapareixeran els
recels».[140] També coincidint amb aquest viatge, Francesc Cambó,
que encara no havia mantingut cap entrevista personal amb el
monarca, va fer unes declaracions a la premsa de Madrid sobre la
posició dels catalanistes davant la monarquia en les quals afirmava
que sentien pel rei «Respeto, que no queremos signifique adhesión
ferviente y entusiasta, de momento; y no depende de nosotros, sino
de los hombres de la actual monarquía el que eso suceda y la
rapidez y la fuerza con que se produzca».[141]

La crisi de la Solidaritat i la Setmana Tràgica

L’estiu del 1908 Cambó viatjà a Alemanya i aprofità l’estada per

familiaritzar-se amb les característiques i el funcionament del règim
municipal i regional d’aquest país. Ara bé, el mal ambient i les
tensions entre els solidaris no feien més que incrementar-se, com es
va veure amb motiu de la seva sorprenent desfeta electoral a les
eleccions parcials de Barcelona el 18 de setembre de 1908.
La mort de Nicolás Salmerón, el fet que Francesc Macià optés
per l’acta del districte de les Borges Blanques, les renúncies com a
diputats d’Ildefons Sunyol i d’Emili Junoy, que passava al Senat,
deixaven quatre vacants de diputats a la ciutat de Barcelona que els
solidaris volien recuperar immediatament. A més, per tal que
Alejandro Lerroux no fos elegit diputat, perquè encara era considerat
l’enemic més gran de la Solidaritat, planejaren anar de nou al
«copo», és a dir, guanyar els quatre escons encara que només es
pogués votar tres diputats. Els solidaris d’esquerres semblaven els
més interessats i els més convençuts de l’èxit de l’operació, mentre
que la gent de la Lliga s’ho mirava amb un cert distanciament.
Cambó mateix era reticent a concórrer a aquestes eleccions, atès
que no veia tan segura la victòria, i fins i tot demanà al ministre de la
Governació, Juan de la Cierva, que no les convoqués, però ell no va
accedir a la petició.[142]
Contra tot pronòstic, la candidatura solidària, integrada per tres
republicans —Francesc Layret, Jaume Cruells i Francesc Sunyer i
Capdevila— i un lliguer —Ramon Albó—, fou derrotada per la
republicana antisolidària per una petita diferència de vots —només
uns dos mil—, i així Alejandro Lerroux, Hermenegildo Giner de los
Ríos i Joan Sol i Ortega van ser elegits diputats per Barcelona,
mentre que dels solidaris només ho fou el catòlic Ramon Albó.[143]
La derrota solidària fou molt celebrada per bona part dels dirigents
liberals, especialment per Segismundo Moret, i per la premsa de
Madrid, que ja anunciava la propera dissolució del front catalanista.
Cambó, en una intervenció al Congrés el 17 de desembre de 1908,
replicà de manera contundent a les previsions dels dinàstics: «si
creéis vosotros que lo que ha fracasado es el espíritu de Cataluña,
es el amor a la personalidad de Cataluña, es el amor a la autonomía
regional y local, os equivocáis por completo».[144] Francesc Cambó
semblava ser el dirigent solidari més optimista, el que confiava més
en la continuïtat del moviment, malgrat que les tensions internes no
feien més que incrementar-se. A més, aviat desapareixeria la unitat
solidària en les eleccions municipals.
En efecte, a les eleccions municipals del 2 maig de 1909 els
solidaris es van presentar per separat en diverses candidatures a la
ciutat de Barcelona i altres localitats catalanes. L’esquerra solidària
volia anar sola i argumentava que la Solidaritat s’havia constituït
només per a l’acció exterior, de cara a la política espanyola i el
govern de Madrid, i no per als governs municipals o provincials. Els
esquerrans solidaris consideraven, a més, que tenien forces
suficients per superar la Lliga i els lerrouxistes a Barcelona. També
la dreta solidària apareixia dividida. El grup ultraconservador
Defensa Social, integrat per dirigents d’organitzacions catòliques i
d’entitats patronals, insistia en la necessitat d’una política més
intransigent per aturar els avenços democratitzadors i «socialistes».
I tampoc volien estar subordinats a la Lliga i els seus pactes polítics
amb les esquerres. Defensa Social era un grup amb reduïda
sensibilitat catalanista, temorós de les reformes, que volia negociar
amb la Lliga des d’una posició de força, no subordinada a
l’estratègia dels catalanistes.
D’aquesta manera, a Barcelona s’hi presentaren diferents
candidatures: la de la Lliga Regionalista, la dels republicans
solidaris, la dels ultraconservadors del Comitè de Defensa Social,
que anaven aliats amb els conservadors dinàstics, i la del Partit
Radical lerrouxista. Guanyaren aquests darrers, que aconseguiren
uns 34.000 vots i 16 regidors, mentre que els republicans solidaris
van quedar els segons —24.000 vots i 8 regidors—. La candidatura
de la Lliga quedà la tercera —22.000 vots i 4 regidors, entre ells
Narcís Verdaguer i Callís—. Aquest fou un fort cop per a la Lliga
Regionalista i també per a la Solidaritat Catalana. La divisió havia
beneficiat els lerrouxistes, i al mateix temps mostrava que la Lliga
Regionalista, sense el suport de l’extrema dreta —Defensa Social
havia tingut quatre mil vots—, era superada també pels republicans
solidaris. Aquests resultats preocuparen notablement els dirigents
de la Lliga, i especialment Cambó, però animaren els republicans
solidaris a consolidar-se com una alternativa al catalanisme
conservador. D’altra banda, la derrota electoral afectava també la
imatge que es volia donar de la Solidaritat a la resta d’Espanya. Per
això Cambó considerava que, en aquelles condicions, no era gaire
convenient convidar a venir a Catalunya simpatitzants polítics
espanyols: «crec que l’expedició dels castellans és prematura, que
les coses no estan prou madures, ni a Catalunya, ni a Castella».[145]
La Solidaritat Catalana ja estava fortament erosionada quan
l’última setmana de juliol del 1909 es produí un fet que acabà per
liquidar-la de manera definitiva: l’esclat de violència popular a
Barcelona i altres ciutats catalanes, que ha passat a la història com
la Setmana Tràgica o la «setmana sagnant». Davant aquests fets, la
dreta i l’esquerra solidària van prendre posicions oposades. Mentre
que la Lliga Regionalista donà un suport incondicional a la política
d’ordre i repressió del govern Maura, els republicans solidaris, tot i
estar desbordats i desconcertats pels esdeveniments, intentaven
proposar mesures conciliadores i analitzar les causes profundes
d’aquella sorprenent revolta popular.
Quan s’inicià la Setmana Tràgica, el 26 de juliol de 1909,
Francesc Cambó es trobava a París en la primera etapa d’un
projectat viatge a Noruega, atès que volia analitzar més de prop el
recent procés d’independència d’aquest país. Des de la capital
francesa, i després des de Londres, intentà obtenir el màxim
d’informació, i finalment, ja a començament del mes d’agost, anul·là
el viatge a Noruega i tornà a Barcelona. El caràcter anticlerical de la
rebel·lió popular —més de seixanta edificis religiosos incendiats—
havia desconcertat tothom i fou l’aspecte que els sectors més
conservadors de la societat catalana més van utilitzar per exigir una
dura política de repressió. Que la causa principal de la protesta
popular havia estat la guerra al Marroc i la mobilització dels soldats
reservistes va desaparèixer ràpidament dels discursos dels sectors
benpensants. La repressió endegada pel govern Maura i exercida
directament pels militars, però, fou del tot desproporcionada:
declaració de l’estat de guerra, censura total de premsa, suspensió
de publicacions i tancament d’entitats considerades subversives —
entre les quals també algunes de catalanistes— i uns dos mil
detinguts.[146]
Francesc Cambó tornà a Barcelona a principi d’agost i va fer una
gestió, que resultà fallida, amb el nou governador civil, Evaristo
Crespo Azorín, i després amb el ministre de la Governació, Juan de
la Cierva, perquè s’aixequés la suspensió que afectava un bon
nombre de publicacions i entitats catalanistes. De la Cierva, fent ús
del seu caràcter autoritari i altiu, respongué al diputat per Barcelona
que en aquells moments el deure dels bons ciutadans no era fer
observacions al govern sinó donar-li tot el suport. El govern havia
clausurat el Centre Excursionista de Catalunya, molts ateneus
catalanistes i també publicacions com El Poble Català, portaveu dels
solidaris d’esquerres, que va estar prohibit fins al 8 de novembre de
1909, mentre que La Veu de Catalunya es publicava, tot i que havia
de suportar la censura militar. Quan es restabliren les garanties
constitucionals, el novembre del 1909, aquests dos diaris
catalanistes es llançaren a una batalla entre ells, plena d’acusacions
greus sobre les actituds adoptades durant i després de la Setmana
Tràgica i, especialment, sobre la política repressiva del govern
Maura.
La justícia militar havia estat realment implacable, com feia
moltes dècades que no es recordava. Ben aviat destacarien les
repercussions polítiques provocades per la condemna a mort i
execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog que tot i no
haver participat directament en els fets de juliol —era fora de
Barcelona— fou considerat l’inspirador de la rebel·lió i executat al
castell de Montjuïc el 13 d’octubre de 1909.[147] El ministre de
Governació, Juan de la Cierva, pressionà molt el tribunal militar
perquè fos dur amb Ferrer. Com De la Cierva mateix explica en les
seves memòries, calia imposar-li un càstig exemplar.[148]
 La Lliga Regionalista, i els seus principals dirigents, Prat de la
Riba i Cambó, donaren suport a la política de força del govern i a
l’actuació dels tribunals militars. Com és conegut, Prat de la Riba es
negà a publicar a La Veu de Catalunya l’article de Joan Maragall
«La ciutat del perdó», on demanava l’indult per a Ferrer i Guàrdia,
perquè aquest gest podia molestar el govern Maura. Ara bé,
l’execució de Ferrer provocà grans protestes a l’estranger, fet que
acabà convertint el pedagog català en una mena de màrtir de les
causes progressistes, dels lliurepensadors i dels defensors de
l’emancipació social. A moltes ciutats europees hi hagué
manifestacions massives contra l’anomenada «nova Inquisició
espanyola», i els militars espanyols, el govern conservador i el rei
Alfons XIII mateix foren objecte de tota mena d’atacs i injúries. A
més, l’execució de Ferrer va comportar que des de posicions
republicanes i obreristes la imatge d’Antoni Maura, i també la de De
la Cierva, s’identifiqués amb «l’Espanya negra», el clericalisme
intransigent i fins i tot l’assassinat d’estat.
En aquest ambient agitat, quan les discrepàncies polítiques entre
els solidaris sobre els fets de juliol i la política repressiva del govern
Maura eren notables, un altre fet vingué a demostrar que la
Solidaritat ja estava morta. Després de les eleccions provincials del
24 d’octubre de 1909, la composició política de la Diputació de
Barcelona reflectia una notable fragmentació: onze diputats de la
Lliga, deu republicans solidaris, cinc tradicionalistes, cinc
conservadors, tres liberals, un de la Unió Catalanista i un radical. Va
sorprendre que Prat de la Riba imposés un canvi d’aliances
inesperat: proposà l’acord dels lliguers amb els dinàstics, en
detriment de l’esquerra solidària, i així el republicà Santiago Gubern
no fou elegit vicepresident de la Diputació, com semblava lògic, sinó
el dinàstic conservador Joaquim Sostres. Era evident que Prat
prioritzava el pacte amb els dinàstics per tenir una bona relació amb
el govern de Maura; la seva estratègia era incorporar sobretot els
mauristes vers una «nova solidaritat» en què les esquerres no
tinguessin tanta força. Tot i que aquest objectiu no quallà, a causa
de la immediata caiguda del govern Maura, provocà una gran
irritació entre els diputats de l’esquerra solidària que havien votat
Prat com a president de la Diputació dos anys enrere, el 1907.
 Dies abans, el 6 d’octubre, una nota de la Comissió d’Acció
Política de la Lliga Regionalista parlava com si la Solidaritat
Catalana encara existís i establia com a triple objectiu defensar la
continuïtat política de la unitat catalana, restablir la necessitat d’una
«solidaritat social», després dels fets violents de juliol, i pressionar el
govern Maura per poder aprovar definitivament la Llei
d’administració local, en la qual s’establien les mancomunitats.
Però ben aviat la caiguda del govern Maura capgirà les
previsions polítiques dels dirigents de la Lliga. A les Corts, que no
s’obriren fins al 18 d’octubre, dies després de l’execució de Ferrer,
els liberals, per boca del seu líder Segismundo Moret, llançaren un
atac duríssim contra el govern Maura per haver endegat una
repressió política indiscriminada i excessiva amb motiu dels fets de
Catalunya. Enmig de debats encesos —fou el moment de la
campanya «Maura, no»—, el govern conservador, defensat pel
vehement De la Cierva, que actuà com a únic portaveu, es trobà
gairebé sol. Significativament, ni Cambó ni ningú de la Lliga va
intervenir en aquell apassionat debat parlamentari per defensar el
govern Maura.
Moret anuncià públicament que el partit liberal trencava tota
relació parlamentària amb el govern conservador i que no
participaria en cap de les tasques de la vida del Congrés ni del
Senat. Era una mena de declaració de guerra dels liberals contra el
govern Maura. I davant la crítica situació de tensió existent entre els
dos grans partits dinàstics, el conservador i el liberal, Francesc
Cambó va ser cridat a consultes pel rei Alfons XIII. Era la primera
vegada que, com a cap d’un grup parlamentari, era cridat al Palau
d’Orient per parlar sobre la situació política espanyola.
Ara bé, tres dies abans d’aquest encontre amb el rei, Francesc
Cambó havia tingut una llarga conversa amb el president del govern
dimitit, Antoni Maura, que ell mateix va explicar amb detall en una
llarga carta a Prat de la Riba el 21 d’octubre. En aquesta missiva,
Cambó censurava durament l’actitud tancada del polític mallorquí,
que havia posat en perill la monarquia mateix.[149] Però, tal vegada,
el més rellevant de la conversa era que Maura havia proposat a
Cambó de constituir, a partir de la Lliga Regionalista, un partit
reformista i autonomista espanyol que substituís el liberal, per tal
que aquest, amb el partit conservador, establís el nou sistema de
torn en el govern.[150] «M’ha dit que l’eliminació del partit liberal
depenia de mi, doncs si jo aixecava la bandera d’un partit espanyol
reformista, gran part dels seus vindrien amb nosaltres i ell tindria
una satisfacció immensa amb que forméssim així els dos partits
tornant. Això ho deu haver dit a algú de la majoria, perquè tots els
joves d’aquesta m’han ofert entrar en el partit que formaríem dintre
de la monarquia amb bandera francament autonomista. Crec que
aquesta és una solució a pensar. De moment, ens convé pensar si
els liberals s’entenen amb la nostra esquerra a base de fer
concessions a Catalunya, o si, seguint una política anti-catalanista,
imposant la reconstitució del bloc solidari… Crec no perdríem res a
donar algun entretec [sic] respecte a la conveniència de la creació
d’un partit regionalista espanyol a la base nostra».[151]
¿L’empatia política entre Cambó i Maura arribava fins al punt de
fer-li aquestes propostes tan sorprenents? El polític catalanista
començava a rebre proposicions per incorporar-se plenament al joc
polític dels partits del torn dinàstic com a líder d’un gran partit. Ara
bé, la proposta d’Antoni Maura perquè Cambó encapçalés una nova
dreta espanyola, reformista i regionalista era realment insòlita.
Evidentment, la temptació d’esdevenir el dirigent d’una nova
formació espanyola era gran, però tant Cambó com Prat van acollir
la proposta de Maura amb molts dubtes. Malgrat que eren partidaris
d’una integració plena de la Lliga dins del sistema polític espanyol,
no van creure prudent donar cap suport a una operació tan arriscada
i de resultat incert, que exigiria que Cambó es convertís
exclusivament en un dirigent espanyol. A les dificultats que sens
dubte trobaria Cambó per «aclimatar-se» a la vida política de
Madrid, caldria afegir-hi les repercussions que aquesta decisió
tindria a Catalunya. Era allò tan conegut que aquí no m’ho
perdonarien mai i allà tampoc m’ho agrairien.
Al costat d’aquesta sorprenent proposta de Maura, un altre detall
significatiu de la carta de Cambó a Prat era la confirmació que els
catalanistes conservadors de la Lliga s’havien convertit en un partit
d’ordre plenament acceptat per Alfons XIII i fins i tot pels militars:
«En aquesta forta crisis per a la nostra política, nos havem salvat la
desbandada del primer moment, veig assegurat el pervindre més
que mai. L’exèrcit i el Rei confien molt amb nosaltres. Suposo
haureu vist l’article de fondo de la Correspondencia Militar d’avui
aconsellant als militars de Barcelona que ens votin a nosaltres».[152]
No hi ha cap dubte que la defensa que els polítics de la Lliga havien
fet de la política d’ordre del govern Maura i, especialment, el seu
suport a l’execució de Ferrer i Guàrdia, començava a donar
resultats.
Tres dies després de la conversa amb Maura i d’aquesta carta, el
24 d’octubre, va tenir lloc la primera entrevista política entre Alfons
XIII i Cambó. Va ser a la nit i fou una llarga trobada de més de tres
hores, que no ha estat recollida per Jesús Pabón a la seva biografia
del líder catalanista. En les seves Memòries, Cambó, referint-se a la
reunió amb el rei, confessa que encara «no coneixia la tècnica i els
trucs que aquest meravellosament sabia jugar». El sobirà, després
de fer grans elogis d’ell i dels catalans, va manifestar un notable
respecte envers Antoni Maura, i feu una clara manifestació de
menyspreu i d’indignació amb l’actitud del líder liberal Segismundo
Moret. El monarca va fer a Cambó confidències importants,
assegurant que no entenia la posició política de Maura i que en
canvi sentia «simpatia i admiració» pel líder catalanista. Cambó se
sentí afalagat, tot i no ser gaire monàrquic. Veia Alfons XIII com un
jove rei, massa solitari, ple d’il·lusions i de propòsits enlairats i
nobles.[153]
Arran d’aquesta primera entrevista amb el rei, Cambó va poder
conèixer millor de quin peu calçava aquell sobirà espanyol. Perquè,
pocs dies després, el polític catalanista va tenir la versió d’Antoni
Maura sobre les circumstàncies autèntiques de la seva dimissió. El
polític mallorquí li confessà que, després de tot el que havia fet per
defensar la institució monàrquica, s’havia sentit abandonat per
Alfons XIII davant les pressions dels liberals i dels republicans. I fou
a partir d’aquesta versió que, finalment, Cambó va criticar l’actitud
d’aquell monarca que havia despatxat Maura d’una manera ingrata i
precipitada l’octubre del 1909.[154] Fou una de les primeres «crisis
orientals» —per la intervenció directa del sobirà, del senyor del
Palau d’Orient— que es produirien al llarg del regnat d’Alfons XIII.
Aquesta crisi va deteriorar notablement el pacte implícit entre els
dos partits dinàstics espanyols d’alternar-se en el govern sota la
tutela protectora de la Constitució del 1876, i va provocar que tots
dos partits dinàstics es dividissin en faccions enfrontades sota
lideratges febles i incompatibles.

La dissolució de la Solidaritat i la desfeta electoral de

Cambó

El Francesc Cambó de després de la Setmana Tràgica, de la crisi

final del govern Maura i de la desaparició de la Solidaritat Catalana,
ja era un polític diferent. Havia aconseguit una notable empatia no
sols amb els sectors més conservadors de la política espanyola,
sinó també amb Alfons XIII i els militars, com es desprèn de la carta
a Prat abans esmentada. En aquell moment polític, era plenament
acceptat com a líder d’un dels grups parlamentaris. Però
l’enfrontament amb els liberals i les esquerres espanyoles per
defensar el govern Maura havia estat tan vehement que l’hostilitat
envers la persona de Cambó era també molt notable. Això ho
podem comprovar en un escrit confidencial del principal líder del
partit liberal, Segismundo Moret, que aviat seria nomenat president
del govern: «cuando se leen los artículos de Cambó en La Veu se
pregunta uno si esos hombres discurren con cerebros análogos al
nuestro o hay que creer, como dijo el Dr. Robert, que el cráneo de
los catalanes es distinto al de los demás españoles. Porque, amigo
mío, ¿cómo se puede hacer un llamamiento a los elementos
conservadores por aquellos que desdeñan la patria, que ofenden al
ejército y han vilipendiado al Rey? ¿De qué elementos entiende
Cambó que se compone la conservaduría?».[155] És important tenir
en compte que l’actitud de recel del líder liberal envers Cambó i tot
el catalanisme estava basada en la identificació dels valors
conservadors quasi exclusivament amb la monarquia espanyola i
l’exèrcit. Segismundo Moret tal vegada estava poc informat de les
relacions que Cambó començava a tenir amb Alfons XIII.
Podem considerar que Francesc Cambó, des de finals de l’any
1909, ja estava clarament integrat dins el joc polític del sistema.
Opinava sobre la crisi i la fragmentació dels partits dinàstics, hi
intervenia i comentava la manca de lideratge dels liberals i dels
conservadors. Eren uns moments de creixement de la seva
influència en el món parlamentari espanyol i, fins i tot, del prestigi i
l’atracció entre els polítics conservadors espanyols més joves: «La
meva impressió és que si en Maura no hagués tornat a la política,
els més sans elements del partit conservador haurien vingut amb
nosaltres. Ara no saben què fer: una pila d’ells han vingut a veure’m,
però esperen saber el que demà farà en Maura… ells, com
nosaltres, no vegem camí decorós per sortir del carreró on s’han
ficat».[156]
La caiguda del govern Maura va suposar la paralització total del
debat sobre el projecte de Llei d’administració local, en el qual
Cambó i la Lliga havien dipositat tantes esperances. La tornada dels
liberals al poder, que havien combatut durament el projecte
maurista, sentencià la desaparició de la Solidaritat, com s’evidencià
en les dues eleccions següents, les provincials del 24 d’octubre i les
municipals del 12 de desembre de 1909, celebrades en un ambient
crispat entre els catalanistes d’esquerra i dreta. Els resultats
mostraren no sols que la Solidaritat ja no existia, sinó que la
tendència majoritària de l’electorat barceloní s’inclinava cap a les
esquerres i augmentava l’abstenció. Sens dubte, havia influït força
en el vot l’impacte de la repressió dels fets de juliol exercida pel
govern Maura, de la qual es responsabilitzava també la Lliga. Això
explicava que els republicans catalanistes tornessin a treure més
vots i més diputats provincials i regidors que els lliguers. I el que
encara era una notícia pitjor per a Cambó, que a l’Ajuntament de
Barcelona hi hagués majoria absoluta dels radicals lerrouxistes.
Malgrat totes aquestes desfetes i la panoràmica preocupant,
Francesc Cambó continuava defensant la continuïtat de la política
solidària. En les conferències que pronuncià a Barcelona els dies 4 i
8 de novembre de 1909, explicà a la militància de la Lliga
Regionalista que el suport donat al govern Maura no suposava una
adhesió incondicional a la seva política, sinó que estava justificat per
no desestabilitzar més la situació política espanyola, com havien fet
els liberals i els republicans. Ell considerava que, malgrat que el
moviment solidari s’estava desfent, calia mantenir una política
unitària a Madrid, per més que no hi ajudava la campanya que des
de l’Ajuntament de Barcelona havien endegat els radicals
lerrouxistes i els republicans catalanistes a favor de la llibertat dels
presos dels fets de juliol.
A Madrid, però, la situació política era força complexa. El govern
presidit per Segismundo Moret semblava aspirar a ampliar la
influència del partit liberal cap a les esquerres, constituint una mena
de bloc o aliança amb els republicans que li havien donat suport en
els seus atacs contra Maura. Ara bé, una nova intervenció del rei va
modificar les coses. Alfons XIII es negà a signar el decret de
dissolució de les Corts que li demanava Moret; considerava que el
líder liberal era massa vell, massa radicalitzat cap a les esquerres i
excessivament hostil a Maura. Així, el 9 de febrer de 1910 el
monarca encarregà la formació d’un nou govern a José Canalejas,
el líder de la facció democràtica del partit liberal, un polític no tan
cremat com el vell Moret que de seguida anuncià que convocava
eleccions generals per al mes de maig. D’entre els liberals,
Canalejas destacava per haver exigit del partit un compromís més
gran a favor de reformes socials i la democratització del sistema
polític.
Malgrat que Francesc Cambó continués afirmant que el divorci
entre els antics solidaris no era total, els fets mostraven el contrari.
El 24 d’abril de 1910, dies abans de les eleccions generals, es
constituïa oficialment a Barcelona la Unió Federal Nacionalista
Republicana (UFNR), l’aliança dels republicans federals, del Centre
Nacionalista Republicà i de bona part dels salmeronians, que
expressava la voluntat manifesta de prendre-li la direcció del
catalanisme a la Lliga Regionalista. Lideraven la nova formació
coneguts exdiputats solidaris, com Jaume Carner, Ildefons Sunyol i
Josep M. Vallès i Ribot, a més de l’escriptor Pere Corominas, que
era el director d’El Poble Català.
Davant d’aquestes eleccions generals, Francesc Cambó, i de fet
la Lliga Regionalista mateix, restabliren els contactes discrets amb el
partit conservador. Ja el gener del 1910, Cambó havia tingut una
entrevista a Madrid amb Maura on van convenir que a les províncies
de Girona, Tarragona i Lleida els conservadors i els catalanistes de
la Lliga podien arribar a acords de suports electorals mutus. Així,
Cambó s’entrevistà amb el marquès de Robert, polític conservador
gironí; amb Joan Maluquer, que representava els conservadors
lleidatans, i amb Salvador Canals, en nom dels tarragonins. Les
negociacions no van ser fàcils, encara hi havia notables recels i
malfiances, i sovint alguns preacords sobre possibles retirades de
candidats a canvi de suports electorals en altres districtes no
s’acabaren de concretar. Fou per això que el 22 de març de 1910
Cambó va escriure a Maura demanant-li que «tenga la bondad de
decirme cuáles de aquellos compromisos quedan subsistentes, a fin
de que podamos nosotros presentar candidatos propios, frente a los
republicanos, en aquellos distritos que entendíamos correspondían
a un candidato conservador que ustedes abandonaban».[157] Ja era
evident l’empatia entre els conservadors catalans i els espanyols
enfront d’uns adversaris considerats comuns, els republicans i els
liberals. Aquells compromisos i pactes electorals, però, seguien les
normes de la «vella política» caciquista, de la qual la Lliga
Regionalista ara també volia beneficiar-se. Una mostra clara de
l’eclecticisme polític de la Lliga: si els «cacics» eren dels seus, calia
defensar-los.
Les eleccions del 8 de maig de 1910 van ser importants per a la
Lliga Regionalista i també per a Francesc Cambó, que anaren als
comicis massa confiats de les seves forces i patiren una desfeta
exemplar, especialment dolorosa per a Cambó. No havien donat
prou importància a la polarització política creada per la campanya de
republicans i liberals contra el govern Maura i els seus aliats. Es
podria dir que la versió de la campanya «Maura no» a Catalunya es
concretà en una ofensiva generalitzada contra la Lliga, i sobretot
contra Cambó, orquestrada tant pels liberals governamentals com
pels republicans. A Barcelona, les eleccions van confirmar els
resultats de les municipals de desembre: la divisió entre diverses
candidatures afavoria els radicals de Lerroux, que aconseguiren cinc
diputats a la ciutat, i a la nova formació dels republicans
catalanistes, la UFNR, que en va obtenir dos. I el més greu era que
la derrota de la Lliga era inapel·lable: Cambó havia obtingut només
uns 16.000 vots, molt per sota dels 30.000 de Lerroux i dels 23.000
de Pere Corominas. I a fora de Barcelona l’enfonsament de la Lliga,
si bé no era tan acusat, també havia tingut un alt cost polític: Cambó
tampoc havia estat elegit diputat pel districte de la Bisbal, on el
candidat de la UFNR Salvador Albert l’havia derrotat.[158]
D’aquesta manera, Francesc Cambó, el més destacat líder de la
Lliga Regionalista i de la Solidaritat, es quedava sense acta de
diputat al Congrés. Per al polític empordanès fou irritant ser derrotat
al seu districte natal, el de la Bisbal. En les seves Memòries explica
que «els trànsfugues de la Lliga, els esquerrans, m’atacaren amb
una virulència desacostumada, pitjor de la que havien vist en els
primers temps del lerrouxisme. Tots els seus líders es congregaren
al districte de la Bisbal per tal de combatre la meva candidatura,
usant les formes més innobles. Fou una d’elles repartir pel districte
una estampa on figurava l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, en la
qual era jo qui donava l’ordre de fer foc».[159] Certament, durant la
campanya electoral els atacs llançats contra Cambó per part de tota
l’esquerra solidària havien estat molt persistents i durs, sobretot els
dels republicans federals. I és evident que a Cambó li costava molt
d’encaixar la desfeta. En un article publicat a La Veu, si bé mostrava
un cert to conciliador en no voler desautoritzar totalment les
esquerres solidàries, manifestava un menyspreu palès per Salvador
Albert, el diputat republicà guanyador, en presentar la seva victòria
com una mena d’injustícia política perquè ocupava «un lloc ben
secundari en aquesta lluita».[160]
El 14 de maig, Francesc Cambó enviava a Antoni Maura una
reflexió interessant sobre les causes de la seva desfeta i sobre
l’ambient polític pessimista que imperava a Catalunya: «No me ha
sorprendido mi derrota. Aunque no tuve yo ninguna culpa en ello, el
hecho evidente es que mi política gubernamental fracasó en las
pasadas Cortes, y los fracasos se pagan con un momento de
impopularidad. Espero que el transcurso del tiempo convencerá a
todos los espíritus serenos de que el camino que yo seguí es el
único que puede dar a Cataluña satisfacción a lo que tengan de
legítimas sus aspiraciones. Hoy, en Cataluña, como en el resto de
España, aunque aquí con mayor intensidad, el pesimismo se ha
apoderado de los espíritus, y el pesimismo es ambiente adecuado
para todos los estallidos revolucionarios. Yo he de procurar, en la
medida de mis fuerzas, y en el campo de acción en que puedo
ejercer alguna influencia, que renazca la fe y la esperanza,
confiando en que llegará un día en que el éxito premiará aquella fe y
justificará esta esperanza».[161] Cambó començava a ser conscient
de les limitacions i les dificultats de l’acció governamental dels
catalanistes a les Corts espanyoles. Però, malgrat tot, es mostrava
optimista i confiava poder superar aquella situació de divisió, i
estava absolutament convençut que l’única política possible era la
seva.
Pocs dies després de la doble desfeta electoral, el 26 de maig,
Cambó pronuncià una conferència a Barcelona, que amb el títol de
«Catalunya i la Solidaritat» pretenia ser un balanç dels tres darrers
anys. L’aspecte més positiu que assenyalà d’aquesta etapa era
haver construït un moviment popular excepcional: Catalunya s’havia
posat dempeus. El més negatiu, però, havia estat la divisió
ideològica, el trencament intern del moviment. En aquest tema,
Cambó es va manifestar molt sever amb els polítics de la UFNR,
que qualificava de «dissidents» i d’estar moguts només per l’odi:
eren uns sembradors de discòrdia que volien destruir la Lliga
Regionalista. A més, remarcà que l’actitud negativa que
predominava en aquells moments a Catalunya contrastava amb
l’ambient existent dos anys abans a Madrid, quan els solidaris
republicans havien treballat colze a colze amb els diputats de la
Lliga, redactant conjuntament esmenes a la Llei d’administració
local. A banda de fer un emotiu elogi del desaparegut Nicolás
Salmerón, que sempre havia exercit d’àrbitre entre els solidaris, va
insistir en la defensa del sufragi corporatiu per a les eleccions
municipals, tant per «tradició catalanista» com per convicció política,
per ser més representatiu i net que el sufragi universal. Anuncià,
però, que la Lliga estava disposada a acceptar el sufragi directe a
les diputacions, tal com proposaven els d’UFNR. Al final del
parlament afegí que era impossible la reconstrucció de la Solidaritat
Catalana sense que abans s’imposés un esperit de concòrdia entre
els catalans, situació que ara ja no existia i que només havia tingut
lloc en els moments inicials de la Solidaritat.[162]
Així, a partir del maig del 1910, Joan Ventosa i Calvell va
substituir Cambó com a portaveu de la Lliga Regionalista al Congrés
dels Diputats, mentre que Jaume Carner ho feia dels diputats
d’UFNR, tot i que no va deixar d’estar present i força actiu a la
Comissió d’Acció Política de la direcció de la Lliga i no parà de
pronunciar conferències per Catalunya i per Espanya. El fet de
deixar de ser diputat li va permetre prestar més atenció al seu
despatx d’advocat, on va haver de resoldre casos com el Laribal, i
fer-se càrrec d’operacions financeres complexes, com les que
portarien a la creació de la Banca Arnús, com explicarem més
endavant.
L’allunyament provisional de Cambó de l’activitat parlamentària
coincidí, també, amb un debat dins l’entorn cultural de la Lliga
Regionalista entre els defensors i els crítics de l’estratègia
intervencionista que havia predominat des del 1907. Calia reorientar
la política de partit davant el trencament de la Solidaritat i els
resultats negatius de les eleccions. A quina direcció política havien
de donar prioritat?; s’havien de centrar en la reforma política
d’Espanya com a via necessària per a l’autonomia catalana?; o era
millor replegar-se en l’afirmació nacional?
La revista La Cataluña, editada a Barcelona i escrita en castellà
per obtenir una projecció hispànica, va ser el centre d’importants
debats en els quals participaren, sobretot, joves militants de la Lliga,
la majoria professionals i intel·lectuals que amb el temps destacarien
de forma notable. Es dubtava de si l’estratègia de persistir en la
intervenció espanyola donaria resultats, o si valia més dedicar-se
preferentment a Catalunya i posar tot l’èmfasi en la nacionalització
dels catalans. Com que semblava que l’opció intervencionista
començava a tenir detractors, a La Cataluña aparegueren articles en
defensa clara del «catalanismo estatalista» de Francesc Cambó,
que es presentava com una opció progressista, avançada i fins i tot
«socialista».[163] Implícitament, es censurava el replegament
nacionalista que llavors propiciava la gent més propera a Prat de la
Riba, presentant-lo com l’opció més conservadora i més tradicional.
Un jove economista, Miquel Vidal i Guardiola, després de considerar
que el polític empordanès era «la figura principal del movimiento
catalanista», mostrava la seva adhesió total al seu catalanisme
constructiu amb aquestes paraules: «el programa de Cambó nos
lleva en derechura al socialismo y en el sentido elevado de esta
expresión todos somos un tanto socialistas», amb el benentès, però,
que «política socialista significa para muchos de nosotros ante todo
y sobre todo reivindicación de la soberanía de la sociedad», és a dir,
anar a la creació d’un Estat que fos «un fenómeno de conciencia». I
era per això que Vidal acabava afirmant amb vehemència: «estamos
con Cambó».[164]
La rèplica als cambonians vindrà de la ploma d’alguns joves
pratians, com ara Jaume Bofill i Mates, Josep Carner, Josep M.
López-Picó i també del més veterà Josep Puig i Cadafalch, que no
dubtaren a desqualificar com a excessivament moderns, massa
europeus, «socialistes» i poc nacionalistes els cambonians. Fins i tot
s’organitzà un acte «de desgreuge» a Prat de la Riba, el 23 de
novembre de 1910, dirigit pels joves pratians, sense la participació
dels «cambonians». Allà, en un vehement discurs patriòtic, Jaume
Bofill i Mates va definir Prat com «el propulsor eminentíssim de la
cultura catalana» i el màxim teoritzador del nostre «nacionalisme
integral». La discussió sobre les prioritats estratègiques encara
s’allargarà uns quants anys i ja sempre més serà manifesta la
reticència, i fins i tot l’animadversió, existent entre alguns joves
nacionalistes pratians —els «tremendos», com els anomenava
Cambó— i els cambonians. I això es comprovarà anys després, el
1922, quan els «tremendos» organitzin la Conferència Nacional
Catalana i acabin creant Acció Catalana.
Ara bé, la política intervencionista de Francesc Cambó aviat es
veuria justificada en comprovar-se que amb el nou govern liberal de
Canalejas s’obrien unes possibilitats d’aconseguir reformes
descentralitzadores impensables feia tan sols un any. En efecte, una
de les sorpreses polítiques que tingueren l’any 1910 els polítics
catalanistes, tant de dretes com d’esquerres, fou comprovar que
José Canalejas, a diferència de Segismundo Moret, resultava ser un
polític liberal molt més fiable i més predisposat a negociar amb ells
la reforma de les administracions locals. Francesc Cambó mateix ho
comprovà quan, tot i no ser diputat, fou cridat a Madrid per
Canalejas per encarregar-li una missió confidencial. Cambó i
Canalejas tenien una bona relació personal des que havien coincidit
a la comissió del Congrés que elaborava la llei de reforma de
l’administració local. Malgrat les diferències ideològiques, es
respectaven. Cambó s’adonà de seguida que Canalejas tenia una
cultura política molt superior a la resta dels polítics liberals i que
acabaria liderant el partit quan els vells Moret i Montero Ríos es
retiressin.
A principi de l’any 1910, el govern Canalejas havia presentat al
Congrés una llei, l’anomenada «ley del candado», que restringia
notablement la inscripció de nous ordes religiosos a Espanya. Això
irrità notablement el clergat espanyol i les dretes catòliques, i aquell
estiu el Vaticà retirà el seu nunci a Madrid en senyal de protesta.
Llavors Canalejas encomanà a Cambó que fes una gestió discreta al
Vaticà, ja que sabia que tenia una bona relació personal amb el
cardenal caputxí Josep Vives i Tutó, prefecte de les Congregacions
Religioses, un home de gran influència i autoritat a la Santa Seu.
Cambó viatjà a Roma amb una carta de presentació d’Antoni Maura
—que estava informat de la missió— i, al Vaticà, va mantenir
diferents entrevistes amb el cardenal Vives, amb el totpoderós
cardenal Rampolla —famós per haver estat vetat com a possible
papa per l’emperador d’Àustria—, amb el cardenal Merry del Val,
secretari d’estat de la Santa Seu, i fins i tot una audiència privada
amb el papa Pius X. Al final s’arribà a un compromís propiciat per
Cambó: atès que, segons la Santa Seu, la llei de Canalejas era
totalment contrària a la Constitució del 1876 i al concordat, el govern
Canalejas n’ajornaria l’aplicació dos anys i redactaria una nova llei
d’associacions religioses menys restrictiva. No deixa de ser
sorprenent que l’únic polític de confiança de Canalejas per anar a
negociar amb el Vaticà fos Cambó. Tal vegada això reflectia el
prestigi que ja havia adquirit a Madrid, malgrat que no feia ni tres
anys de la seva elecció com a diputat.
A partir de mitjans del 1910, Francesc Cambó, ja consolidat com
l’home de la «política espanyola» de la Lliga, tot i no ser diputat
passava quasi més temps a Madrid que a Barcelona. El febrer del
1911 negocià personalment amb els principals dirigents dinàstics
espanyols —des del cap del govern José Canalejas i els dirigents
liberals Segismundo Moret i el comte de Romanones fins als
conservadors Eduardo Dato i Antoni Maura—, el projecte de Llei de
mancomunitats i n’aconseguí significatives promeses de donar
suport a la reivindicació dels catalanistes. Segons Cambó, Antoni
Maura li digué llavors «llegaré en las concesiones regionales hasta
donde mis medios parlamentarios me lo permitan». Per la seva
banda, José Canalejas, si bé donava suport a la possibilitat que una
futura Mancomunitat catalana tingués les competències d’obres
públiques, d’ensenyament tècnic i universitari i de beneficència,
s’oposava a concedir les de primer ensenyament, amb un argument
ideològic: «Diu que en faríem escoles catalanistes a on ensenyarien
a odiar a Espanya. Miraré de veure’l de nou. És un ximple. Demà
aniré a veure a en Moret».[165] Com veurem aviat, Cambó canvià el
seu judici sobre Canalejas, i aquell «ximple» esdevindrà el polític
espanyol que millor va acceptar i defensar les demandes dels
catalanistes.
Gràcies a aquestes gestions de Cambó, l’ambient polític de
Madrid semblava propici per plantejar directament una llei per a la
constitució de mancomunitats provincials. La Diputació de
Barcelona, presidida des del 1907 per Enric Prat de la Riba, aprovà
en aquell moment una declaració que demanava la creació d’un
organisme comú de les quatre diputacions catalanes, una
mancomunitat. Era el 30 de maig de 1911. Aquesta proposta fou
acceptada immediatament per les altres tres diputacions catalanes.
Prat mateix fou l’encarregat de redactar un avantprojecte de Bases
per a una Mancomunitat que seria refermat pels diputats de la Lliga
Regionalista, pels nacionalistes d’Unió Federal Nacionalista
Republicana, per alguns conservadors i pels carlins. Les Bases
finalment foren aprovades per les quatre diputacions el 17 d’octubre
de 1911, amb l’oposició només dels diputats radicals lerrouxistes.
Els diputats dinàstics, tant liberals com conservadors, ara hi estaven
d’acord.
D’aquesta manera, el 8 de desembre de 1911, una comissió de
les quatre diputacions, acompanyada d’alguns diputats a Corts i de
senadors catalans, lliurà el projecte a José Canalejas, que l’acollí
amb simpatia. El president del govern afegí que no dubtava de la
unanimitat de sentiments que hi havia a Catalunya respecte al
projecte i que es comprometia a fer tot el possible, com a president
del govern i com a cap del partit liberal, perquè les mancomunitats
tinguessin reconeixement legal ben aviat. La comissió catalana
també visità els líders dels diferents partits espanyols —
conservadors, republicans i reformistes— i, finalment, anà al Palau
Reial a informar oficialment Alfons XIII de la proposta.
 Francesc Cambó no parava de predicar en favor de les
mancomunitats tant a Catalunya com a fora. En una conferència
intitulada «El regionalismo, factor de restauración de España» i
pronunciada al Círculo Mercantil de Saragossa el 20 de desembre
de 1911, presentà la qüestió regional com una causa que
interessava a tots els territoris d’Espanya i no sols a Catalunya: «el
problema regionalista es, de todos los planteados en el campo de la
política española, el más español, porque todo él arranca de las
entrañas del país». Per això, formulava una invitació als aragonesos
a sumar-se a la causa de demanar una mancomunitat per millorar
els seus serveis: «cuando de obras públicas y de enseñanza técnica
superior se trata, no podemos menos que censurar al Estado, no
podemos menos que maldecir al Estado por el modo como se
cumplen aquellos Servicios que él se ha reservado». Segons ell, les
mancomunitats no posaven en perill la unitat de la monarquia
espanyola, al contrari, la reforçarien, i per això els incitava a imitar el
cas dels catalans. Conferències com aquesta de Cambó
començaven a tenir un fort impacte i eren recollides per la premsa
no sols d’Aragó i de Catalunya sinó també de Madrid i de bona part
d’Espanya.
Aquesta política intervencionista obligava, lògicament, a reiterar
les afirmacions que el catalanisme tenia la voluntat de collaborar
amb les altres forces polítiques espanyoles. En una carta a Antoni
Maura del 3 de febrer de 1912, Francesc Cambó donava garanties
clares de la moderació del catalanisme: « Deseo, desde el
Parlamento y fuera de él, quitar a la afirmación regionalista todo
resabio de protesta y toda sombra de agravio o desafecto para las
demás regiones españolas, por entender que esta obra,
indispensable para que un Gobierno pueda incorporar a su acción
nuestras aspiraciones, a nosotros corresponde casi
exclusivamente». Cambó afegia un elogi que denotava l’evident
empatia amb el líder conservador: «Nunca olvidaré las resistencias
que tuvo Vd. que vencer en su etapa pasada de Gobierno, para
acoger con simpatía las aspiraciones justas de Cataluña, y creo que
hemos de ser los catalanes quienes contribuyamos a que tales
resistencias no se reproduzcan, haciendo que aquellas sirvan para
normalizar la política española y no para perturbarla más de lo que
hoy está».[166]

La batalla per la Mancomunitat: cal que Cambó sigui

diputat

Davant l’immeditat debat parlamentari sobre la Llei de Bases que

podria possibilitar l’existència d’una Mancomunitat catalana, era
necessari que Francesc Cambó fos present al Congrés i actués de
portaveu de la Lliga Regionalista. L’operació que ho va permetre fou
senzilla i ràpida. El 8 de febrer de 1912, el lliguer Lluís Ferrer-Vidal
renuncià al seu escó de diputat per Castellterçol. De seguida
s’aconseguí del govern Canalejas la convocatòria de l’elecció
complementària per a aquest districte, que, com a terra natal de Prat
de la Riba, era força fidel a la Lliga. La victòria de Cambó fou fàcil i
rotunda: l’1 de març de 1912 aconseguia 4.331 vots enfront dels
només 250 del candidat radical Domingo Gaspar Mata. Als quinze
dies ja havia pres possessió del càrrec. Havia estat absent del
Congrés dels Diputats menys de dos anys.[167]
El 25 de maig de 1912, el ministre de la Governació en el govern
de Canalejas, Antonio Barroso, presentà a les Corts el projecte de
Llei de mancomunitats, però només recollia una part de la petició
catalana. Les províncies podrien mancomunar-se per a finalitats
exclusivament relacionades amb les competències que ja tenien, és
a dir, no incloïa cap delegació de nous serveis de l’administració
central a les futures mancomunitats. Malgrat això, els diputats de la
Lliga, principalment Francesc Cambó, que era membre de la
comissió parlamentària encarregada de dictaminar sobre aquest
projecte de llei, acceptaren la proposta governamental, considerant-
la com un primer pas. Els nacionalistes republicans de la UFNR
creien, però, que aquell projecte era «massa mínim i massa minso»,
com exposà Joaquim Lluhí.
En unes declaracions a l’Asociación de la Prensa de Madrid, el
31 de maig, Cambó manifestà que les discrepàncies dels
catalanistes de la Lliga amb el projecte del govern no eren
substancials però sí importants, i que caldria discutir les esmenes
que es presentessin amb molta cura. I va fer una apel·lació a crear
entre tots un esperit de pacte i de concòrdia, demanant que es
deixés de parlar d’«antipatriotes» i de «traïdors».
La comissió del Congrés dels Diputats, amb la presència de
Cambó, de Pere Corominas, de la UFNR, i del liberal català Alfons
Sala, treballà a fons la llei, i aviat es va manifestar una gran
col·laboració entre els dos primers i algunes reticències de Sala. El
dia 28 de juny s’inicià la discussió al plenari del Congrés del projecte
redactat per la comissió. Cambó comprovaria de seguida que el
suport de Canalejas era sincer i, malgrat els atacs de molts diputats
dinàstics, estava entusiasmat.
Tanmateix, els debats sobre les mancomunitats començaren
amb intervencions en contra de molts dels articles del projecte de llei
formulades pels sectors més espanyolistes del Congrés —
conservadors, republicans unionistes i radicals— i per alguns
diputats liberals de les faccions hostils a Canalejas, com Niceto
Alcalá Zamora, Rafael Grasset i el mateix Segismundo Moret, que
semblava més interessat a deixar en evidència que Canalejas no
controlava el partit que a qüestionar el projecte. Aquests atacs van
obligar els diputats catalans a defensar el projecte de Canalejas tal
com estava. En una llarga intervenció el 3 de juliol, Francesc Cambó
va sostenir que aquell projecte era fruit d’un pacte entre el govern, el
partit liberal i la majoria dels diputats catalans i que no tenia sentit
que altres diputats liberals l’ataquessin. Cambó va fer una crida
contra els vells prejudicis i les prevencions que encara hi havia dins
la política espanyola enfront de totes les propostes regionalistes i
autonomistes, i formulà una enèsima reflexió sobre la realitat de la
qüestió catalana: «el problema de Cataluña existirá con autonomía
municipal y sin autonomía municipal, existieran o no los municipios,
porque hay una personalidad viva que tiene caracteres propios, que
tiene una personalidad más determinada que la de ningún municipio
que impondría virilmente ese problema».[168]
En la mateixa sessió va parlar Canalejas, que presentà
l’aprovació del projecte com una qüestió de confiança a la seva
política i al seu govern. Un primer redactat de la llei fou aprovat
aquell dia, el 3 de juliol de 1912, pel Congrés dels Diputats amb el
vot en contra de Segismundo Moret i els seus i l’abstenció dels
conservadors i dels republicans radicals. Van ser moments d’eufòria
i d’optimisme per a Francesc Cambó, que estava entusiasmat pel
suport explícit del cap del govern a la creació de la Mancomunitat de
Catalunya. En una carta a Lluís Duran ho explicava en aquests
termes: «La sessió d’ahir va ser la jornada més triomfal que hagi
tingut Catalunya al Parlament. En Canalejas va parlar de Catalunya i
de les nostres aspiracions, amb un carinyo [sic] i un entusiasme que
mai hauria igualat en Salmerón. I, al costat d’aquest triomf de
Catalunya i de les solucions regionalistes —proclamades per tots—,
el nostre triomf com a grup fou absolut: el va proclamar tothom. En
aquests moments —en què no ens podem barallar amb els del
Poble Català—, la millor manera de contestar a totes les seves
insídies de dies enrere, és publicar, en número extraordinari de La
Veu, tot el debat d’ahir, des del meu discurs fins a la votació».[169]
Els elogis al comportament de Canalejas eren notoris: «En
Canalejas està incondicionalment amb nosaltres. La nostra lleialtat
el té sorprès perquè és, per a ell, cosa desacostumada. Els
telegrames que rep de Catalunya, li causen la mateixa impressió
que causaren a en Salmerón els que rebé quan a la iniciació de la
Solidaritat. Convé se n’hi enviïn forces. Els diputats canalejistes —
els nostres majors enemics d’ahir— són ara uns catalanistes
furiosos».[170] L’eufòria que manifestava Cambó era, i semblava,
molt similar a la del primer any de la Solidaritat, amb la gran
diferència que qui ara havia fet possible que s’aprovés la llei era el
liberal Canalejas i no pas el líder conservador: «En Maura estava
ahir preocupadíssim, no sabia què fer, ni què dir. Me sembla que ara
comprendrà que no pot prescindir de nosaltres i que no pot governar
contra nosaltres».[171] Francesc Cambó ja es veia imprescindible per
a qualsevol política conservadora espanyola.
Després d’aquell estiu, la llei tornà a ser votada de forma
definitiva pel Congrés el dia 16 octubre de 1912, i fou aprovada per
171 vots contra 42. Al final, els republicans radicals s’havien
abstingut, i els vots en contra procedien d’alguns conservadors i dels
liberals més addictes a Moret. Però, quan només faltava que la
votés el Senat, un fet inesperat va torpedinar el procés normal
d’aprovació definitiva de la llei: el 12 de novembre, el president del
govern, José Canalejas, era assassinat a trets per un anarquista a la
plaça del Sol de Madrid. La desaparició del polític espanyol que més
s’havia compromès amb els catalanistes —molt més que el sempre
prudent Antoni Maura— va fer que la tramitació del projecte de Llei
de mancomunitats es paralitzés i es convertís en una qüestió
extremament polèmica, que generaria grans tensions dins el partit
liberal. El 14 novembre, Alfons XIII nomenà nou president del govern
el liberal Álvaro de Figueroa, comte de Romanones, que no tenia ni
l’autoritat moral ni la capacitat de convenciment del seu
predecessor, i, per això, el partit liberal entrà en una fase de
fragmentació creixent que culminaria en tendències organitzades i
enfrontades.
Prat de la Riba era força pessimista respecte al futur de la Llei de
mancomunitats. Considerava que segurament «haurem de
començar de nou». Però la Comissió d’Acció Política, i en especial
Francesc Cambó, sostenien que no podien defallir i que calia
prosseguir la pressió política. Així, el 19 de gener, Prat i els altres
tres presidents de les diputacions catalanes demanaren oficialment
al president del govern comte de Romanones l’obertura de les Corts
i que continués, al més aviat possible, el debat de la Llei de
mancomunitats al Senat. Les eleccions provincials del 9 de març de
1913, que es feren sota el signe de la lluita per la Mancomunitat,
significaren una victòria clara dels seus partidaris més ferms, la
Lliga, la UFNR i els tradicionalistes.[172]
Animats per aquesta victòria, els dirigents de la Lliga
Regionalista convocaren un gran míting al teatre Tívoli de
Barcelona, el 6 d’abril de 1913, i una magna assemblea de diputats i
senadors catalans que, presidida per Prat de la Riba, el 17 d’abril
acordà llançar una nova ofensiva per aconseguir l’obertura de les
Corts espanyoles. El ritual polític continuava igual: anada a Madrid
de la majoria dels diputats i senadors catalans, entrevistes amb el
president del govern, amb el ministre Manuel García Prieto —força
reticent amb la llei— i amb el líder de l’oposició, Antoni Maura. Els
resultats d’aquestes entrevistes feien ser relativament optimistes els
catalanistes, malgrat que a Cambó el preocupava que Maura es
mostrés tan hostil envers la persona de Romanones.
 El govern Romanones dubtà força i retardà set mesos la
discussió de la Llei de mancomunitats al Senat, ja que no tenia la
seguretat que fos aprovada. Fins al 3 de juny del 1913 no començà
el debat. Malgrat que de seguida s’aprovà l’article primer, per 111
vots contra 97, els enfrontaments entre les faccions liberals
bloquejaven la discussió. Aquell mateix dia, Cambó va intervenir al
Congrés per criticar l’actitud de Maura, que semblava només
obsessionat per acabar amb el govern Romanones, i exigir que
funcionés de nou «el turno pacífico», és a dir, que el rei cridés els
conservadors al govern. Cambó es va veure forçat a reconèixer que
ell, que abans havia estat un gran admirador de Maura, ara no
comprenia l’actitud tancada i intransigent del líder conservador.
Finalment, l’11 de juny, un grup de trenta-cinc senadors liberals
anunciaren que no donaven el seu vot de confiança a Romanones,
que es va veure forçat a tancar les Corts fins a la tardor. El debat
sobre el projecte de Llei de mancomunitats es tornava a paralitzar.
La irritació dels catalanistes era considerable i van haver de
respondre amb noves manifestacions de força al carrer, com ara la
campanya «Diades regionalistes», que va consistir en un gran
nombre de mítings per tot Catalunya durant l’estiu. Era evident que
la Lliga Regionalista portava la iniciativa de la campanya i que era el
partit amb un programa autonomista més concret i més factible, però
la llei estava paralitzada.
La tardor del 1913 els partits catalanistes que defensaven la
Mancomunitat passaren a l’ofensiva i endegaren una campanya de
protesta i mobilització nacional a Catalunya que culminaria el 24
d’octubre en una magna assemblea amb la majoria dels diputats i
senadors i una gran manifestació popular al carrer. L’assemblea
acordà demanar al govern Romanones que, ja que les cambres
legislatives no acabaven d’aprovar la llei, dictés un decret per
facultar les diputacions a mancomunar-se, si volien. Però l’endemà
les coses ja havien canviat molt. En efecte, el 25 d’octubre el comte
de Romanones plantejà com a qüestió de confiança al seu govern
l’aprovació pel Senat de la resta dels articles de la Llei de
mancomunitats, però com que va perdre la votació per 107 vots
contra 102, presentà immediatament la dimissió al rei. De nou,
l’aprovació de la llei patia un ajornament.
 La sorpresa política vingué quan Alfons XIII encarregà la
formació d’un nou govern al conservador Eduardo Dato, decisió que
desairava Antoni Maura, líder indiscutible del partit. El monarca
havia «borbonejat» Maura, que era el president del partit
conservador, cosa que va provocar un gran escàndol i la divisió del
partit. Maura, ofès per l’actitud del monarca, que l’havia vetat,
anuncià que es retirava de la política, amenaça que de tota manera
no va complir.[173] Eduardo Dato formà un govern de conservadors
«idóneos», és a dir, fidels a ell, però va haver de mantenir les Corts
tancades i anuncià que durant un temps actuaria a còpia de signar
decrets llei. En aquest moment polític tan delicat Francesc Cambó
va creure que per aprovar definitivament la Llei de mancomunitats
calia cercar el suport del rei Alfons XIII. El líder catalanista, doncs,
va tenir una discreta entrevista amb el rei, trobada que curiosament
Cambó no explica en les seves Memòries, ni tampoc ressenya
Jesús Pabón ni cap dels seus biògrafs.[174] Davant la possibilitat que
el govern Dato promulgués un decret llei per autoritzar la constitució
de mancomunitats provincials, com finalment va succeir, Cambó va
creure necessari informar directament el rei del significat polític
d’aquella proposta per tal de fer-li desaparèixer els molts dubtes que
semblava tenir.
La discreta trobada la va preparar Damià Mateu i Bisa, important
industrial català que militava a la Lliga, i es va celebrar a finals
d’octubre del 1913 a la Casa de Campo de Madrid, gairebé sense
testimonis. Cambó va intentar fer entendre al monarca que els
catalanistes només aspiraven a exercir un dret ja establert per la llei,
i que si es demanava ara constituir la Mancomunitat de Catalunya
era perquè la província de Barcelona podia ajudar notablement les
altres tres províncies catalanes, amb territoris menys desenvolupats,
distribuint part dels recursos de què disposava. Segons Cambó, la
unitat econòmica de Catalunya seria reconeguda
administrativament. Alfons XIII, després d’escoltar els arguments de
Cambó, li va plantejar una qüestió que el va deixar perplex: «Lo
comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los
recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la
mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo
lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de
Huesca. Así ya tendrían fuera el argumento del peligro de la unidad
de España. ¿Qué le parece a usted?». Segons Joan Garriga i
Massó, que també havia intervingut en l’organització de la trobada,
la resposta de Cambó a la sorprenent proposta del rei va ser tan
espontània com impertinent; li va dir que allò era «una tonteria».
Aquesta resposta tan poc diplomàtica comportà la interrupció
immediata de l’entrevista. L’incident, a més de mostrar l’absoluta
incomprensió d’Alfons XIII respecte a la qüestió de què parlaven,
sens dubte va deteriorar la relació personal entre tots dos. El
ressentiment no trigaria a fer-se evident.
Malgrat l’actitud del rei, Francesc Cambó pensava que l’opció
millor era pressionar Dato perquè signés el decret llei, atès que la
Llei de mancomunitats havia superat gairebé tots els tràmits
parlamentaris. D’altra banda, Prat de la Riba, i el mateix Cambó, van
considerar que aquell era el moment adient per ampliar la seva
projecció vers la política espanyola, tot i que això exigia, segons
Prat, que «en Cambó almenys obri casa a Madrid», que els
catalanistes disposessin d’un diari a la capital d’Espanya i que a les
futures Corts mostressin tenir un autèntic programa de govern per a
tot Espanya.[175] Anys després, Cambó, tant en les seves Memòries
com en la seva correspondència, reconeixia que potser Prat tenia
raó.
Finalment, les gestions dels diputats de la Lliga amb el president
Dato van tenir èxit. El diputat Joan Ventosa, que hi tenia més bona
relació personal que no pas Cambó, li va fer la proposta que el
govern fes un decret llei que possibilités a les diputacions de
mancomunar-se, i Dato l’acceptà. Així ho va comunicar Francesc
Cambó a Enric Prat de la Riba, a final d’octubre d’aquell any 1913:
«En Ventosa ha vist a en Dato i li ha proposat aquesta solució com a
únic medi d’evitar una forta agitació a Catalunya. En Dato l’hi ha
acceptat en principi, demanant-li, que li donéssim per escrit el nostre
projecte per a poder-lo ell consultar amb Sánchez Guerra i altres
ministres».[176] De tota manera, encara hagueren d’esperar un mes i
mig, fins al 18 de desembre de 1913, perquè es dictés el decret llei
que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per als
fins exclusivament administratius que ja tenien. Les mancomunitats,
però, podien demanar al govern més delegacions de serveis que
serien concedides per una nova llei aprovada a les Corts. Feia poc
més de dos anys que els comissionats catalans havien presentat al
govern de Madrid la primera petició de poder constituir una
Mancomunitat catalana. Era evident que Eduardo Dato, que se
sentia políticament feble i era qüestionat per bona part del partit
conservador, volia desactivar el «problema català», congraciar-se
amb la Lliga i, de passada, deixar en evidència Maura, atès que
seria ell qui satisfaria la demanda principal dels catalanistes.
D’altra banda, sembla que Francesc Cambó no havia oblidat
aquella entrevista discreta amb Alfons XIII en què el monarca havia
mostrat el seu desconeixement absolut de la realitat catalana. El
líder catalanista ben aviat va manifestar públicament clares
censures a l’actuació del rei i el va acusar d’interferir en la vida dels
partits dinàstics en atorgar el poder a Dato en perjudici de Maura. En
el discurs pronunciat el 4 de novembre de 1913 a la Sala Imperio de
Barcelona, denuncià el sobirà espanyol per no respectar la seva
missió com a moderador de la vida política espanyola: «s’ha alterat
el concepte de Reialesa […] la funció que a la Reialesa atribueix la
Constitució ha desaparegut […] l’alt i irresponsable poder que la
Constitució atribueix al Rei, i la persona i els actes del Rei, han estat
llançats de forma imprudent, temeràriament, a les discussions dels
homes i dels partits polítics».[177] I poc després, va tornar a insistir
públicament sobre quines eren les funcions del rei en un règim
constitucional. Ara, però, ho feia en un text publicat en un llibre
col·lectiu d’exaltació del monarca espanyol, Así es nuestro Rey. El
libro de la Monarquía,[178] que recollia l’opinió de setanta-dues
personalitats espanyoles sobre Alfons XIII. En la part redactada per
Cambó destaca el to més aviat distant, tot i que respectuós. Després
d’assenyalar que l’ofici de rei no és gens fàcil, considera que «la
función constitucional ha de manifestarse en dos aspectos
distintos… nombrar y separar ministros, convocar y disolver
parlamentos… y en un plano superior… no puede ni debe sentir
personales preferencias, sino limitarse a presidir los cambios de la
opinión pública […] debe dar prueba constante de ecuanimidad, de
impersonalidad, casi de indiferencia; juez de campo, imparcial y
sereno». Però també hi ha «otra función augusta», i aquesta és que
el sobirà espanyol «ha de ser el primer ciudadano del Estado, el
más ardiente patriota de la Nación». El text de Cambó finalitza amb
dues significatives exclamacions: «¡Así debe ser un buen Rey
Constitucional! ¡Así es nuestro Rey Don Alfonso XIII!». No deixa de
sorprendre la vehemència d’aquest elogi final, que gairebé s’apropa
a l’adulació personal. Tal vegada es tractava d’un intent de rectificar,
o de fer-se perdonar, els retrets que li havia fet només uns mesos
abans. No ho sabem. Potser, pretenia reiterar quins eren els seus
desitjos sobre l’actitud política que hauria de tenir un monarca
realment constitucional davant d’una realitat que semblava un xic
diferent.
La Lliga Regionalista i Francesc Cambó aviat van treure profit de
l’èxit aconseguit amb el decret del govern d’Eduardo Dato. Les
eleccions generals del 8 març de 1914 van significar un triomf polític
clar d’aquest partit catalanista, que semblava ser l’única força que
treia rèdit de l’èxit de la Mancomunitat, mentre la UFNR començava
a perdre influència política. Els catalanistes d’esquerres fracassaren
malgrat haver signat un acord polèmic, l’anomenat Pacte de Sant
Gervasi, amb els radicals lerrouxistes de Barcelona. Estaven
convençuts que els republicans units obtindrien una victòria electoral
segura a la ciutat comtal. L’argumentació dels dirigents de la UFNR
era molt simplista: si la Lliga Regionalista pactava amb Defensa
Social, els jaumins i els dinàstics, ells, la UFNR, també tenien dret a
pactar amb els republicans radicals, sense que això signifiqués que
havien abdicat del seu catalanisme. Els electors no ho veieren així, i
la candidatura de la Lliga va aconseguir per primer cop des de l’any
1901 la majoria a Barcelona, amb cinc diputats, mentre que la
coalició dels republicans n’obtenia només dos.[179] Francesc Cambó
tornà a ser elegit diputat pel districte de Castellterçol, però com que
no va tenir cap adversari les eleccions no s’hagueren de fer i s’aplicà
l’article 29 de la nova llei electoral aprovada durant el govern Maura.
Pocs dies després de les eleccions, el 24 de març de 1914, el
govern Dato aprovà l’estatut de funcionament de la Mancomunitat
de Catalunya, que havia estat redactat per Prat i acceptat
conjuntament per les quatre diputacions catalanes. Finalment, el 6
d’abril de 1914, es constituí solemnement la Mancomunitat de
Catalunya al Palau de la Generalitat. Enric Prat de la Riba en fou
elegit president amb vuitanta vots a favor, cap en contra i sis en
blanc. S’iniciava així una nova etapa, important, de la vida política
catalana en la qual homes d’ideologies diverses treballaran junts en
un organisme administratiu d’abast català per tal de fer una tasca útil
per a la col·lectivitat.
Coincidint amb aquest esdeveniment, l’abril del 1914 s’inicià un
debat apassionat al Congrés sobre l’actuació del govern Maura
durant els fets de juliol del 1909 a Barcelona. El debat havia estat
promogut pels liberals i pels republicans amb la intenció d’exigir
responsabilitats polítiques al govern conservador de llavors i per
acabar de dividir encara més aquest partit. Durant els més de dos
mesos que va durar aquell debat se succeïren les intervencions,
majoritàriament molt crítiques, sobre l’actuació de Maura i del
ministre De la Cierva durant la Setmana Tràgica. Francesc Cambó,
ara sí, es va veure obligat a dir el que pensava d’aquells fets. En el
curs d’una primera intervenció, el 2 de juny, sostingué que, el juliol
del 1909, «en Barcelona había estallado una revolución, una
verdadera revolución, a mi entender, sin preparación alguna».[180]
Dies després, el 16 de juny, tornà a sortir a l’hemicicle, però ara en
defensa de l’actuació de Maura. Segons ell, aquell govern s’havia
vist obligat a intervenir amb contundència a Barcelona per tal
d’imposar el «principio de autoridad» donat que era missió dels
poders públics «restablecer el orden […] castigar para restablecer la
normalidad jurídica perturbada […] y ejercer una acción gubernativa
represiva o profiláctica para curar el cuerpo social». Malgrat això, es
produí un enfrontament entre Cambó i l’antic ministre de Governació
Juan de la Cierva quan el polític catalanista en criticà l’actitud durant
els fets de juliol del 1909 dient que l’excepcionalitat i la «torpeza» no
podien ser la principal norma d’actuació política d’un ministre.
En la següent intervenció, el 16 de juny, Francesc Cambó tractà
la qüestió de les execucions realitzades i dels possibles indults als
condemnats. La seva reflexió fou ara més complexa i no va dir tota
la veritat. Sostingué amb contundència que a Barcelona ningú
s’havia mogut en favor de Ferrer i Guàrdia i que fins i tot «no
pidieron el indulto de Ferrer los elementos del partido radical».
Afirmà, a continuació, que en tot cas hi hauria una certa
responsabilitat col·lectiva, de tota la societat barcelonina. Amb la
voluntat d’exonerar Maura i el seu govern, digué emfàticament: «Si
culpa hay por el fusilamiento de Ferrer, la culpa es de todo el cuerpo
social, principalmente de Barcelona; todos los ciudadanos de
Barcelona hemos fusilado a Ferrer no pidiendo su indulto».[181]
Segons Cambó, doncs, la responsabilitat de la repressió requeia en
el conjunt de la societat barcelonina, una imatge similar a la que
apareixia en el famós article de Joan Maragall «L’església
cremada», en què es considerava culpable de la crema d’esglésies
el conjunt dels ciutadans. Cambó, però, no ignorava que La Veu de
Catalunya, el diari del seu partit, no havia volgut publicar l’article «La
ciutat del perdó», de Joan Maragall, en què es demanava l’indult per
a Ferrer i Guàrdia. És a dir, alguns barcelonins, ben pocs certament,
sí que havien volgut demanar l’indult de Ferrer, per considerar
aquella sentència de mort desproporcionada, però no els ho havien
deixat fer públicament. Així doncs, en el fons, tot aquest debat
mostra que Cambó buscava alliberar Antoni Maura de tota
responsabilitat política pels fets del juliol del 1909 a Barcelona
perquè volia que tornés a la vida política activa.
Realment, la figura política d’Antoni Maura, que tant atreia
Francesc Cambó, era complexa. El seu peculiar lideratge
despertava en les dretes espanyoles adhesions incondicionals, el
veien fins i tot com un polític providencial, mentre que les esquerres
el consideraven un perillós autoritari i els provocava una
animadversió vehement. Una de les raons de l’empatia entre Maura
i Cambó era que el polític catalanista no s’avenia en absolut amb
l’altre líder dels conservadors, Eduardo Dato. Els rancors entre tots
dos, que es remuntaven a les xiulades a Dato organitzades per
Cambó l’any 1900, s’havien anat incrementant i s’havien visualitzat
amb la crisi del partit conservador de l’any 1909. Des de llavors,
mentre la vinculació entre Maura i Cambó s’intensificà, com ho
mostra l’abundant correspondència existent entre ells, la relació de
Cambó amb Dato fou sempre força distant. Com veurem, sovint
recorreren a relacions indirectes, mitjançant terceres persones.

Cambó i la Lliga davant la Gran Guerra

Al cap de quatre mesos de la constitució de la Mancomunitat va
esclatar la Gran Guerra europea, que tindria grans repercussions
polítiques, econòmiques i socials a Catalunya i Espanya. La
neutralitat espanyola, si bé va beneficiar notablement les
exportacions als països bel·ligerants, especialment des de
Catalunya i el País Basc, provocà un procés inflacionista, amb una
pujada considerable dels preus, sobretot dels productes de primera
necessitat. Aquest encariment del cost de la vida, poc compensat
amb els increments salarials, derivà en una greu carestia entre les
classes populars i en un augment considerable de les lluites socials,
amb la radicalització de les actituds tant per part del sindicalisme
obrer com de les organitzacions patronals.
Fou precisament aquesta nova conjuntura internacional la que va
estimular els dirigents de la Lliga Regionalista a fer un pas endavant
i explicitar més el seu projecte de canvis polítics i reformes de
l’administració pública espanyola. La Lliga volia aprofitar les
oportunitats que oferia la neutralitat per al «reconqueriment interior»
d’Espanya i per extreure totes les possibilitats econòmiques del
país. De fet, la guerra estava actuant com una mena de barrera
aranzelària: protegia la producció pròpia i impulsava a substituir els
productes que abans s’importaven. Però, sobretot, la demanda
creixent dels països en guerra feia multiplicar el valor de les
exportacions espanyoles alhora que s’obriren nous mercats, com els
de Llatinoamèrica. La balança comercial podia assolir uns resultats
excepcionalment positius i el diner abundaria, però la inflació també
era considerable.
El 20 agost de 1914, Francesc Cambó inicià la publicació d’una
sèrie d’articles a La Veu de Catalunya amb el títol genèric
d’«Espanya davant la Guerra Europea» on defensava la neutralitat
per raons polítiques, econòmiques i geogràfiques. A l’article del dia
24 d’agost demanava als polítics espanyols no imitar actituds tan
inútils com la de Bèlgica, que s’havia sacrificat estèrilment a causa
de la seva amistat amb França. Segons Cambó, el rei i el govern
dels belgues haurien d’haver facilitat el pas a les tropes alemanyes i
estalviar-se així els horrors d’una invasió i ocupació.[182] Aquesta
consideració de Cambó sobre l’actitud de Bèlgica, publicada el dia
abans de conèixer-se la destrucció de la riquíssima biblioteca de la
Universitat de Lovaina pels alemanys, provocà un cert escàndol.
L’article fou qualificat «d’indigne» pels sectors catalanistes i
republicans més francòfils, que digueren que reflectia la clara
germanofília de Cambó i de la direcció de la Lliga.
La relliscada amb l’article sobre Bèlgica va obligar Cambó a ser
més prudent en les seves consideracions sobre el conflicte europeu.
Dins la Lliga mateix hi havia un sector important progermànic, del
qual formava part Prat de la Riba, però aviat es va convenir que les
simpaties o antipaties no podien aparèixer de cap manera en les
declaracions oficials del partit ni en les intervencions dels seus
parlamentaris. En públic s’havia de defensar la posició de neutralitat.
Amb el temps, tant Cambó com Prat van saber dissimular la seva
inicial germanofília, sobretot quan comprovaren els notables
beneficis econòmics que la neutralitat comportava per a l’economia
catalana. I encara, enllà del conflicte, els dirigents catalanistes
també s’adonaren de la importància política que tenia que el
conflicte europeu obrís tota una certa expectativa política sobre el
dret a la llibertat que tenien totes les nacionalitats europees
oprimides pels règims centralistes.
Com a conseqüència de les repercussions de tota mena que el
conflicte estava provocant en la societat catalana i espanyola, el 6
d’agost la Mancomunitat, amb el suport explícit de la Lliga
Regionalista, va constituir a Barcelona una Junta Econòmica,
integrada per les principals corporacions de la ciutat, perquè
analitzés els efectes que el conflicte provocava en el
subministrament de matèries primeres i en el comerç en general. El
20 d’agost de 1914, Francesc Cambó i els seus col·laboradors
econòmics presentaven al cap del govern Eduardo Dato i al rei
Alfons XIII, que eren a Sant Sebastià, les primeres demandes sobre
la necessitat de prendre mesures econòmiques immediatament. Des
d’un primer moment, la Lliga donà un suport total a les
reivindicacions de les principals organitzacions econòmiques
catalanes de crear zones neutrals i ports francs, especialment a
Barcelona. Alhora, també sorgia la iniciativa, proposada per Cambó
entre d’altres, de donar més impuls al procés de substitució de
l’energia del carbó —que s’importava majoritàriament de la Gran
Bretanya— per la hidroelèctrica produïda als nous pantans del
Pirineu.
En els debats parlamentaris que la tardor del 1914 tractaren la
posició espanyola davant el conflicte europeu, els diputats de la
Lliga, i especialment Cambó, pressionaren el govern Dato perquè
prengués tot un seguit de mesures de caràcter econòmic —
principalment el port franc de Barcelona— que afavorissin els
sectors més productors i més exportadors. En la seva intervenció
del 27 d’octubre al Congrés, Cambó va insistir, davant la pressió
creixent dels republicans per intervenir en la guerra al costat de
França, que Espanya havia de mantenir-se dins d’una necessària i
convenient neutralitat. La tesi de Cambó era clara: la neutralitat ja
era un fet irreversible i calia donar-li contingut econòmic i, sobretot,
preparar Espanya per a la nova situació europea que es derivaria de
la guerra; i va exposar una síntesi dels primers estudis fets per
l’esmentada Junta Econòmica. Joan Ventosa, l’economista Frederic
Rahola i el senador Lluís Sedó també van intervenir-hi. Tots ells
consideraven fonamental crear zones neutrals als principals ports
d’Espanya per afavorir les exportacions i les importacions. La
proposta d’una llei de zones franques, però, trobà l’oposició radical
dels sectors que defensaven els interessos cerealístics i ramaders,
bàsicament castellans.
Finalment, el dia 14 s’acordà que els diputats catalans votarien a
favor del pressupost i el govern Dato es comprometia a obrir el
debat sobre les zones neutrals el gener del 1915. Ara bé, un cop
aprovats els pressupostos amb el suport de la Lliga i d’altres
parlamentaris catalans, els polítics liberals Santiago Alba i César
Silió lideraren una gran campanya de protesta contra les zones
neutrals organitzada per la majoria de les diputacions i les cambres
de comerç castellanes. El govern Dato, fortament pressionat per
aquests sectors agraristes, tancà les Corts el 17 de febrer de 1915,
actuació que impedia el debat sobre les mesures econòmiques —les
zones neutrals— que havia promès. I dos dies després Dato mateix,
en el curs d’una visita ràpida a Barcelona, anuncià als dirigents del
Foment del Treball Nacional que el seu govern no pensava dictar
cap reial ordre sobre les zones neutrals. Molestos per aquesta
actuació, el 25 de febrer es feia públic el manifest Els senadors i
diputats regionalistes al País, una dura protesta dels parlamentaris
catalans pel tancament de les Corts i una acusació directa al govern
Dato per haver faltat als seus compromisos. Anunciaren també que
iniciaven una campanya política de propaganda per exigir l’obertura
de les Corts per tal de poder debatre lliurement la situació
econòmica en què es trobava el país i per adoptar les mesures
necessàries.
Tanmateix, passaven els mesos i tot seguia igual: les Corts
tancades i cap debat públic. Cinc mesos després, el 14 de juliol de
1915, els parlamentaris de la Lliga, indignats per l’actitud de Dato,
es reuniren al Tibidabo i aprovaren una declaració pública en què
manifestaven el seu trencament de relacions amb el govern de
Madrid. Al cap de pocs dies es publicava el voluminós llibre La Lliga
Regionalista davant el conflicte europeu, que recollia les
conferències dictades per diversos polítics catalanistes els mesos
anteriors, entre el 20 de març i l’11 de maig, sobre com es podria
aprofitar la neutralitat espanyola durant el conflicte.[183] En la sessió
de clausura d’aquestes conferències, a les quals van assistir els
sectors més representatius de l’empresariat català, Francesc Cambó
va assenyalar amb contundència que el problema principal
d’Espanya radicava en el fet que l’Estat era ineficaç, s’havia quedat
anquilosat i no estava a l’altura de les necessitats del país. I que el
més greu era que els governs estaven plens de polítics ineptes i que
els partits dinàstics eren incapaços d’abordar les reformes polítiques
i administratives més urgents. En conjunt, les diferents conferències
dels parlamentaris catalans conformaven un programa documentat i
ambiciós sobre la política econòmica que hauria de desenvolupar un
govern espanyol. El llibre, redactat pels especialistes de la Lliga,
mostrava clarament la voluntat del partit de presentar-se com el
portaveu dels interessos econòmics catalans i, molt especialment en
aquesta conjuntura, de la indústria. Per això a nivell espanyol la
Lliga es visualitzà sobretot com «el partit industrial».
Aquell mateix estiu del 1915 es produí un debat públic significatiu
entre Gabriel Maura, el fill gran de Don Antonio, i Francesc Cambó.
En l’article «El error del catalanismo», publicat el 7 d’agost, Gabriel
Maura criticava els polítics de la Lliga per inhibir-se del govern
d’Espanya i limitar-se a «redimir la patria chica». Incitava els
catalanistes conservadors a implicar-se en les tasques del govern
espanyol, atès que «si Cataluña no se aplica a salvar España,
deseche toda esperanza porque perecerá con ella». En el fons,
Gabriel Maura no perdonava a Cambó i a la gent de la Lliga no
haver defensat amb més força el seu pare enfront de Dato i després
haver pactat amb el liberal Canalejas per obtenir la Mancomunitat.
El maurisme apareixia així com a facció autònoma dins del
conservadorisme espanyol demanant el suport a la Lliga per a una
acció política conjunta de caràcter reformador.
L’oferiment fou refusat per Cambó, que publicà l’opuscle A
propòsit d’un article de don Gabriel Maura i Gamazo, en què
argumentava que «Catalunya s’havia de preocupar d’enfortir la seva
personalitat i d’orientar-se cap la reconstitució de les seves llibertats
polítiques en lloc d’anar a ajudar els partits de Govern d’Espanya».
Per a Cambó, els parlamentaris catalans havien d’actuar en la vida
política espanyola com ho feia la minoria irlandesa en el Parlament
britànic; per tant, només havien de lluitar per l’autonomia política.
Aquest era el seu objectiu prioritari, i no participar amb els partits
dinàstics en les tasques de govern a Espanya. La renovació
d’Espanya, deia, només seria possible «per l’acció més normal i
possible de minories intel·ligents i patriotes que en cada una de les
regions d’Espanya vulguin realitzar l’obra d’apostolat que nosaltres
hem exercit a Catalunya». És a dir, que el canvi polític a Espanya
només el podrien possibilitar els regionalistes de les diferents
regions espanyoles que organitzessin moviments similars al
catalanisme, i no els partits dinàstics. La tesi de Cambó evidenciava
que la Lliga se sentia forta a Catalunya i no veia gens clars uns
possibles aliats espanyols com els mauristes, que, a més d’estar
hipotecats pel veto reial a Don Antonio, encara eren pocs i, a més,
com tots els altres grups dinàstics, subsistien gràcies al control
caciquil i a la corrupció electoral, i, per tant, estarien poc interessats
en una autèntica «regeneració» de la vida política espanyola. Ara
bé, és significatiu que quinze anys després, a finals del 1930, sigui
Cambó mateix qui elabori una proposta política ben similar, el
Centro Constitucional, i l’ofereixi als líders dinàstics, entre ells
Gabriel Maura.
 Per a Francesc Cambó, i per a la Lliga Regionalista, la prioritat
política passava per enfortir la unitat de la societat catalana, com es
manifestà en la gran concentració del 10 d’octubre de 1915 a
Barcelona en favor de les reivindicacions econòmiques. Una
iniciativa de la Lliga a la qual fins i tot les esquerres catalanistes, els
lerrouxistes, els reformistes i els liberals dinàstics donaren suport.
Per primer cop assistiren junts a una mateixa concentració Francesc
Cambó i Alejandro Lerroux, tot i que van estar força separats.
Amb tot, la situació política general continuava sent notablement
inestable a causa de la feblesa dels governs. El 8 de desembre de
1915 es produí la dimissió del govern Dato perquè no havia trobat
suports polítics al seu projecte de reforma militar, que reduïa
considerablement el nombre d’oficials de l’exèrcit.[184] Es constituí
llavors un govern liberal, presidit novament per l’incombustible
comte de Romanones, i amb la presència destacada al gabinet com
a nou ministre de Governació del polític castellà Santiago Alba, que
feia un mes havia encapçalat les protestes de les diputacions de
Castella contra les demandes econòmiques catalanes. Francesc
Cambó, que amb el temps arribaria a tenir una bona relació personal
amb ell, li tenia força respecte i durant uns quants anys seria un dels
seus grans adversaris. Segons Cambó, Alba «era un home
positivament intel·ligent i, sense arribar a la cultura política de
Canalejas, la tenia molt superior a tots els altres prohoms liberals».
[185] Alba, un clar hereu del regeneracionisme predicat per Joaquín
Costa, havia estat un dels dirigents del moviment de les cambres
agràries de l’any 1899. Advocat de prestigi i propietari de l’influent
diari de Valladolid El Norte de Castilla, principal portaveu dels
interessos dels bladers castellans, aspirava a liderar el partit liberal
després de la mort de Canalejas amb un discurs intervencionista
basat en l’impuls agrari i importants reformes econòmiques i
educatives.
El govern Romanones-Alba mostrà aviat que una de les seves
prioritats era anul·lar políticament els catalanistes, i especialment la
Lliga Regionalista, com a força influent dins el parlamentarisme
espanyol. Per això, des del Ministeri de Governació, Alba donà
instruccions severes als governadors civils perquè entorpissin al
màxim l’elecció de diputats i senadors catalanistes a les eleccions,
fixades per al 9 d’abril de 1916, i també propicià aliances de tots els
antagonistes de la Lliga, fossin d’esquerres o de dretes. Fruit
d’aquestes pressions governamentals va néixer el Pacte de la
Castellana —anomenat així per haver-se acordat a casa de
Romanones—: un pacte polític que implicava el suport
governamental als enemics electorals de la Lliga, fossin quins
fossin. Aquesta operació anti-Lliga ja s’havia manifestat clarament el
29 febrer de 1916 quan Santiago Alba nomenà alcalde de Barcelona
Manuel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola, fill de Rius i Taulet, un
polític i advocat liberal força enfrontat a la gent de la Lliga
Regionalista. El govern de Madrid continuava aprofitant-se de la
seva potestat per nomenar els alcaldes per neutralitzar l’actuació
dels consistoris dominats per regidors considerats hostils, com era el
cas del de Barcelona.
La reacció dels dirigents catalanistes davant aquesta ofensiva es
materialitzà en el manifest Per Catalunya i l’Espanya gran, un text
redactat per Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba en què es
presentava els candidats de la Lliga a les eleccions generals de
l’abril. Per primer cop els catalanistes conservadors elaboraven un
manifest electoral adreçat a tots els espanyols, cridant-los a
participar en la tasca de reformar i modernitzar l’administració
pública. Posant la Mancomunitat de Catalunya com a punt de
partida i d’exemple per a tot Espanya, els polítics de la Lliga
defensaven la necessitat de constituir diferents entitats
autonòmiques regionals com a principal instrument de regeneració
política d’Espanya. Tanmateix, per aconseguir aquest objectiu, calia
que les «noves forces regionalistes», per més que encara no
estaven gaire consolidades políticament, s’incorporessin a la política
activa i a la gestió governamental. Es tractava de mobilitzar els
sectors burgesos perifèrics que fins llavors havien estat marginats
del poder pels dinàstics. De fet, es propugnava la reforma de l’Estat
com a estratègia per aconseguir l’hegemonia catalana dins
d’Espanya. Per a Cambó i per a Prat, «alliberar Catalunya i
transformar Espanya» eren una mateixa causa.
Una operació política tan ambiciosa com aquesta exigia un nivell
d’organització i uns mitjans econòmics molt superiors a qualsevol de
les campanyes electorals dutes a terme fins aleshores per la Lliga
Regionalista. El repte obligava el partit a funcionar com una
organització moderna i eficaç. No sols havia de tenir un òrgan de
direcció amb prestigi i autoritat, també necessitava una maquinària
electoral eficient que connectés amb l’electorat fidel i el mobilitzés.
Calia trobar el suport dels líders de l’opinió pública més destacats —
escriptors, professionals, etc.— i comptar amb el suport de les
institucions que gestionaven —ajuntaments, diputacions,
Mancomunitat—. Sota el lideratge cada dia més efectiu de Cambó,
la Lliga es transformà per dins i l’any 1916 ja s’assemblava ben poc
als partits dinàstics, i fins i tot als republicans, que encara seguien
les inèrcies i formes organitzatives dels vells partits de notables.
Una prova d’aquesta «modernitat» de la Lliga fou el fet que la
seva Comissió d’Acció Política decidís demanar quotes estables a
les principals empreses i personalitats simpatitzants de Catalunya.
La circular que la Comissió va enviar a nombrosos empresaris deia:
«És precís que la propaganda regionalista s’estengui no sols per tot
Catalunya, sinó per tot Espanya, amb actes, llibres, opuscles,
premsa […], és hora de crear una organització forta […], de construir
una caixa especial, independent de la Lliga Regionalista, afecta
només a l’actuació d’organització i propaganda […] constituir
aquesta caixa, nodrint-la amb quotes anyals que s’han establert de
1.000, de 500 i de 300 pessetes. […]. La Comissió d’Acció Política
ha nomenat Tresorer especial de la Caixa Dn. Damià Mateu, amb
rebut del qual podrà Vostè satisfer la quota amb què s’inscrigui».[186]
Era evident que a mesura que s’integrava més en la vida
parlamentària espanyola, l’optimisme de Francesc Cambó sobre la
seva capacitat d’incidència política creixia. L’èxit que aconseguiren a
les eleccions del 9 d’abril de 1916 semblava demostrar-ho. Perquè
malgrat les intrigues i pressions del ministre Santiago Alba, aquelles
eleccions van suposar un gran èxit electoral per a la Lliga, que es va
veure afavorida per la divisió del republicanisme català. En efecte,
un sector dels republicans es negà a acceptar la coalició de la
UFNR amb els radicals de Lerroux i com a alternativa constituí el
Bloc Republicà Autonomista, dirigit per Marcel·lí Domingo i Francesc
Layret. Encara que només eren influents a Barcelona, els vots que
aconseguiren, en detriment de la coalició republicana, van
possibilitar la victòria dels candidats de la Lliga a la ciutat. En el
conjunt de Catalunya, la Lliga va obtenir tretze diputats, tants com
els liberals governamentals, que havien guanyat als districtes
controlats tradicionalment pels cacics i els governadors civils. En
canvi, els republicans només van aconseguir vuit diputats, i els
conservadors de Dato, cinc. Cambó va ser escollit novament diputat
pel districte de Castellterçol amb 3.873 vots, infligint una derrota
notable al candidat governamental Lluís Damians, que només en va
obtenir 1.107. La maniobra anti-Lliga d’Alba i Romanones havia
fracassat. Francesc Cambó estava eufòric: «Avui tenim una enorme
força parlamentària i el govern veu que, contra nosaltres, no pot
treure res. És el moment d’obtenir el màximum de concessions. Jo
faig com en Cierva, intervindré en tot».[187]
Per celebrar la victòria i manifestar la seva força, la Lliga
Regionalista va convocar una gran concentració al parc Güell de
Barcelona, l’anomenada «Festa de la Unitat», el 21 de maig de
1916. Calia fer un gran esforç de convocatòria, i com va escriure
Cambó en una carta impresa que es distribuí àmpliament: «convé
que no falti cap càrrec». La concentració fou un gran èxit; es calculà
que hi havien assistit unes trenta mil persones. El discurs principal el
pronuncià, lògicament, Cambó, que després de fer unes emotives
afirmacions de catalanisme, criticà amb ironia el govern liberal, que
semblava més interessat a dividir els catalans que a resoldre els
problemes d’Espanya. Segons Cambó, el règim polític espanyol no
tenia cap força ni prestigi dins d’Europa i la seva situació de
marginalitat el conduiria, en el cas d’unes negociacions de pau
després de la guerra europea, a ratificar la seva inferioritat
internacional. Amb un to força vehement exclamà: «Cal que això
s’acabi. En interès d’Espanya, cal que els espanyols s’hi trobin bé i
que els delegats que representin Espanya en les negociacions que
modificaran, potser, el mapa polític d’Europa, puguin dir que parlen
en nom d’Espanya i que no es produeixi el cas de sentir una veu
potent que digui altament i terminantment que no parlen en nom de
Catalunya».[188]
Quinze dies després d’aquest míting, el 7 juny de 1916, en
resposta al missatge de la Corona elaborat pel govern Romanones,
Francesc Cambó va fer un dels seus primers discursos al Congrés
explicatius de la nova política d’intervenció en els afers espanyols.
Amb una claredat poc freqüent en ell, digué als diputats espanyols:
«Hay en España un problema nacionalista en Cataluña, como lo hay
en Vasconia y lo habría en Galicia y en Portugal, si Portugal formase
parte de España; y lo habría en Castilla si por andanzas de la
historia la capital de España, en vez de ser Madrid, hubiese sido
Lisboa, y los portugueses hubiesen aprovechado el hecho de la
capitalidad para sentirse asimilistas y querer imponerse al pueblo
castellano».[189] I davant de la realitat de l’existència d’una diversitat
d’identitats, Cambó va afirmar que la vida política espanyola es
debatia entre acceptar o intentar destruir les nacionalitats. Segons
ell, «la nacionalidad es creación de Dios, que se sustenta en la
naturaleza, que confirma la historia, y la mano y la fuerza del
hombre son absolutamente impotentes para destruirla… España
lleva siglos de unidad y no ha desaparecido. ¡Qué habría de
desaparecer!, el sentimiento nacionalista de Cataluña. Hoy es una
realidad, una realidad viva». Reconeixia, però, que era difícil que la
personalitat de Catalunya fos reconeguda mentre bona part dels
espanyols estiguessin influïts per l’assimilisme oficial: «Nos
encontramos con el hecho de la conciencia que tiene Cataluña de
una personalidad colectiva y que, como todo ser vivo, pide el
reconocimiento del derecho de regir y regular su propia vida… y
ante ese hecho nos encontramos con otro hecho, el hecho de que
una grandísima parte del pueblo español, la que más ha influido en
el Gobierno, tiene un sentimiento asimilista».[190]
Cambó negava que el nacionalisme català fos separatista, atès
que no parava de fer manifestacions d’amor a Espanya, i concloïa
que per avançar cap a l’autonomia calia que els catalans
participessin en les tasques de govern seguint un ambiciós
programa de reforma de l’Estat. Tal vegada, el moment més líric de
la seva intervenció fou quan, parlant de les relacions entre
Catalunya i Espanya, pronuncià aquestes conegudes frases de
comprensió de la realitat espanyola i dels seus problemes: «Yo, que
soy nacionalista catalán, no creo que España sea una cosa artificial,
sea un ente jurídico ni deba ser únicamente un ente político; yo creo
que España es una cosa viva, y que ha sido siempre una cosa viva,
y porque algunas de sus partes no han participado en la dirección
de este todo vivo, España, políticamente, hace dos siglos que es un
ser incompleto, un ser mutilado».[191]
Davant d’aquests discursos, els polítics dinàstics mostraren una
certa perplexitat. Cambó era un polític que despertava tanta
admiració personal com dubtes els seus projectes. No acabaven
d’entendre com un home tan preparat com aquell defensava una
causa com la catalana, que no deixava de ser, deien, una causa
menor, simplement «regional». Aquest menyspreu cap als
catalanistes fou recollit per Cambó mateix en el discurs al Congrés
d’aquell 7 de juny de 1916: «Nosotros somos un grupo de Hombres
de Gobierno que hemos nacido para gobernar, que nos hemos
preparado para gobernar, que en la esfera de acción donde hemos
gobernado hemos demostrado aptitudes para gobernar, y no
obstante, señores diputados, estamos condenados a ser hombres
constantemente de oposición».[192] Cambó se sincerava i
esmentava el taló d’Aquil·les del catalanisme: dins d’aquell sistema
polític semblava estar condemnat a ser oposició.
Tot i que Cambó negava que els catalanistes cerquessin cap
trencament d’Espanya, sinó que volien que es reconegués el seu
dret a l’autonomia, les reticències dels dinàstics persistien. El
president del govern, el comte de Romanones, va respondre a la
intervenció de Cambó amb unes paraules que han passat a la
història com una mostra, més aviat còmica, de les intransigències
manifestades dins del parlamentarisme espanyol: «Pero de
autonomía política, de eso no consentiré que se hable jamás, jamás,
jamás. Naturalmente que, al decir jamás, me refiero al momento
presente».[193] Si bé la frase de Romanones provocà notables
riallades entre els diputats, l’èmfasi que posava en la negativa
representava prou bé el que pensava la majoria de la cambra de
diputats.
Les intervencions de Francesc Cambó al Congrés van tenir gran
ressò a la premsa espanyola. El 8 de juny la prestigiosa revista
España publicava una llarga entrevista en què el polític catalanista
sintetitzava amb precisió els seus projectes a llarg termini: «En
resumen, lo que nosotros deseamos es que se pueda formar una
confederación en la que entren todos los que quieran, en la que
halle Cataluña reconocida su nacionalidad, consiguiendo que al
cabo de un cierto tiempo, cuando hayan desaparecido ciertos
recelos, pueda entrar Portugal. De este modo podrá soñarse con
transformar esta vida mezquina, igual, homogénea, que satisface a
los políticos del centro de España, en otra más fecunda, más
diferenciada, más compleja, que haga concebir un imperialismo
español».[194]
Era tanta la notorietat de Cambó i de les seves ambicioses
propostes que fins i tot despertà un gran interès en el món dels
socialistes espanyols. Així, el 3 de juliol pronunciava una
conferència a La Casa del Pueblo de Madrid, dins d’un cicle de
xerrades organitzades pel socialista Núñez de Arenas amb el títol de
«Escuela Nueva». Cambó parlà, com era lògic, d’«El problema
catalán», i, pensant en el tipus d’auditori que tenia, s’atreví a
presentar el catalanisme i el socialisme com els únics ideals vius
que, enmig de la crisi generalitzada de valors, hi havia llavors en la
vida política espanyola.
Aquell estiu del 1916, Francesc Cambó passà unes setmanes
descansant al Palace Hotel de Saint Moritz (Suïssa). En una carta a
Joan Ventosa, del 7 d’agost, li explicava que hi havia coincidit amb
el duc d’Alba, «amb qui al Congrés, tot just ens saludàvem, i aquí
hem intimat molt. Com tu saps és íntim del Rei. Procuro que s’ocupi
de fer, prop del Rei, la gestió de què vàrem parlar pocs dies abans
d’anar-me’n. Si la peresa que m’ha envaït s’atenua una mica,
escriuré unes cartes al Rei per a publicar-les a La Veu o al Debate,
explicant tot lo que podria i deuria fer el Rei en aquests moments».
[195] Les relacions de Cambó amb el duc d’Alba, Jimmy per als
amics, serien cada cop més intenses fins a esdevenir una amistat
autèntica. Igualment aprofità l’estada a Suïssa per reflexionar sobre
la complexa situació internacional en què es trobaria Espanya al
final de la Gran Guerra. Considerava que el llarg conflicte
repercutiria notablement en les economies europees i que la situació
econòmica espanyola, si seguia aquella nefasta política del govern,
segurament s’agreujaria molt. A la mateixa carta anunciava a
Ventosa que aniria després a París i a visitar el front: «Visitaré en
Jofre i faré un seguiment pel front francès». En efecte, aquell agost,
Francesc Cambó, amb un grup de polítics i periodistes estrangers,
visità el front francès on havien tingut lloc les batalles de l’Argonne i
de Verdun.
El periodista català Claudi Ametlla, que també participà en
aquesta visita al front francès, ens ha deixat en les seves Memòries
polítiques un retrat força crític de l’actitud de Cambó. Li va semblar
desinteressat per la tragèdia humana que estaven veient, tant
respecte a les formes de vida dels civils que vivien prop del front
com a les dels soldats a les trinxeres. Segons Ametlla, només li
preocupaven les qüestions relacionades amb els problemes de la
intendència, dels transports militars, de l’organització dels exèrcits i
qüestions tècniques, com ara l’ús de l’electricitat als fronts o com es
feien els moviments de terres.[196] Llegint les quatre pàgines que
Cambó dedica a aquesta visita al front francès en les seves
Memòries les crítiques d’Ametlla em semblen exagerades. En el seu
text Cambó sí que comenta la difícil vida dels soldats a les trinxeres,
també aspectes sobre la utilització de les noves armes, com les
metralladores, les granades i les mines, i explica moltes anècdotes
curioses, com ara quan ell i Ametlla van córrer el perill de ser
confosos amb espies alemanys per parlar en català.[197]

Els debats que van consagrar Cambó com un líder

espanyol

Poc abans de l’estiu, el 30 d’abril, s’havia produït un canvi

significatiu en el govern Romanones: Santiago Alba havia deixat el
Ministeri de la Governació i passava a ocupar-se del d’Hisenda.
Setmanes després, Alba anunciava que el seu ministeri estava
preparant importants mesures econòmiques i fiscals, com ara la
creació d’un pressupost extraordinari, anomenat «de reconstitució
nacional», que es traduiria en grans inversions en escoles, pantans i
regadius. La mesura fiscal més cridanera proposada per Alba era la
creació d’un nou impost «Sobre los beneficios extraordinarios
obtenidos por las sociedades y los particulares con ocasión de la
guerra» que gravava els beneficis obtinguts mercès a la guerra
europea per les empreses nacionals o estrangeres que actuessin a
Espanya. Aquest nou impost, que tindria un efecte retroactiu des del
1915, establia un tipus de gravamen que oscil·lava entre el 25 i el 40
%. Aquesta tributació ja s’estava aplicant en molts dels països en
guerra, i també en alguns de neutrals llavors, com Itàlia. Alba, que
fixava el dèficit de l’Estat en uns 1.000 milions de pessetes, no
esmentava, però, que eren les grans despeses militars al Marroc, on
hi havia un exèrcit permanent de vuitanta mil soldats, el que
provocava en gran part aquell dèficit.
De seguida hi hagué un gran moviment de protesta contra
aquelles propostes fiscals organitzat per les principals corporacions
econòmiques i empresarials, sobretot basques, catalanes i
asturianes, que culminà en una assemblea celebrada a l’hotel
Palace de Madrid a finals de juny del 1916. Al capdavant del
moviment sobresortia el navilier i industrial nacionalista basc Ramón
de la Sota. Però el debat polític entre la proposta d’Alba i els sectors
més afectats per la nova fiscalitat no es resoldria als carrers ni als
hotels, sinó a les Corts, i aquí fou on va destacar el lideratge de
Francesc Cambó com a portaveu dels opositors. En efecte, l’intens
debat parlamentari de l’any 1916 sobre els pressupostos presentats
per Santiago Alba va permetre a Cambó connectar, tant al Congrés
com a fora, amb diferents sectors econòmics reformistes espanyols
que fins llavors havien estat passius o marginats de la vida política.
La seva oposició vehement als nous impostos el va convertir en un
ídol dels industrials i dels comerciants del País Basc, Astúries,
Cantàbria, Galícia, el País Valencià i, fins i tot, d’Andalusia.
Les intervencions de Cambó en les sessions dels dies 26 de juny
i 11 i 12 de juliol al Congrés foren extremadament brillants. Va ser
llavors quan va esdevenir l’autèntic cap de l’oposició parlamentària
amb les seves intel·ligents al·locucions crítiques als projectes fiscals
del ministre d’Hisenda Santiago Alba. Cambó adoptà la tàctica de
parlar llargament fins a esgotar el torn. En la primera, la del 26 de
juny, comentà amb detall tot el projecte i denuncià la precipitació
amb què havia estat redactat. A banda d’analitzar-ne el contingut, va
fer una reflexió de caire més general per assenyalar que l’estat
espanyol continuava sent centralista i anacrònic perquè davant els
grans problemes econòmics només sabia reaccionar amb pràctiques
de caràcter tributari. A més, aquella era una pressió fiscal
discriminatòria que responia a concepcions ideològiques antigues,
més «hidalgas», va dir, que no pas modernes. Segons Cambó,
l’impost sobre els beneficis industrials i comercials era sectari i
fragmentava els país: «divide España en castas: agricultores y
ganaderos por un lado, y comerciantes e industriales de otro».[198]
En la seva segona intervenció, la de l’11 de juliol, esgotà el temps
que tenia com a cap de la minoria parlamentària de la Lliga, i,
finalment, la del dia 12 fou una dura rèplica a les intervencions de
Santiago Alba contra les seves paraules.
La rica correspondència privada que mantenien llavors Francesc
Cambó i Joan Ventosa, i lògicament les intervencions mateixes, ens
permet fer un seguiment excepcional de les reflexions, els canvis
tàctics i les habilitats parlamentàries del polític empordanès.[199] Així,
en una carta a Ventosa del 2 de juny, quan començaren els debats
sobre els projectes d’Alba, Cambó li deia: «Aquí no es parla més
que de lo nostre. Estan esveradíssims». I en una altra de l’endemà,
3 de juny, escriu: «Ahir l’Abadal va fer el millor discurs de la seva
vida. Aquí estan esveradíssims i comencen a batre’s en retirada. Tot
és qüestió de tirar-nos a fons i no deixar-los refer. És precís que, fins
que es tanquin les Corts, tinguin problema català cada dia».[200]
Amb aquests discursos sobre la renovació de la política
econòmica espanyola, que començaren a tenir un gran ressò entre
diversos grups regionalistes i reformistes de la perifèria, Cambó
pretenia que les seves propostes no fossin vistes com a
exclusivament catalanes sinó com a representatives de la perifèria
espanyola, de la zona econòmicament més moderna de l’Estat. I ho
estava aconseguint: els dirigents de la Comunió Nacionalista Basca,
els reformistes de Melquíades Álvarez, els del Centro Andaluz de
Blas Infante, els aragonesistes de Manuel Marraco, el moviment de
les Irmandades da Fala gallegues i els federalistes, com veurem,
s’aproparen a ell.
Francesc Cambó va passar una part d’aquell estiu estudiant el
pressupost i la nova fiscalitat de l’impost dels beneficis
extraordinaris. Llegint la documentació que acompanyava el
pressupost arribà a la conclusió que «lo que s’adjudica a Catalunya
en aquest fuit de milions és poc. Me sembla que en va una part
enorme a Madrid». Per això va mantenir una posició dura i distant,
sense acceptar cap conciliació amb el ministre liberal: «L’Alba acaba
d’enviar-me un recado [sic] oferint-me lloc en totes les Comissions
que dictaminaran les meves preguntes. Li he dit que no».[201]
Passat l’estiu, el 2 d’octubre, Santiago Alba va presentar un nou
redactat del projecte de pressupost extraordinari i de les reformes
fiscals que calia introduir per acabar amb el dèficit. Cambó, que
havia estudiat el projecte a fons, va fer unes intervencions
parlamentàries documentadíssimes que provocaren l’admiració de
bona part de la cambra, tingueren el suport dels conservadors
datistes i causaren una gran irritació a Santiago Alba.
Cambó es mostrava com un parlamentari tan astut com eficaç,
cosa que deixà impressionats bona part dels observadors i, fins i tot,
els seus rivals polítics. El seu èxit va produir un impacte notable,
rebia elogis dels líders dels altres grups parlamentaris i creava
confusió entre els liberals catalans, alguns dels quals, com el lleidatà
Emili Riu Periquet, decebut amb Alba, se li apropaven avergonyits i
fins i tot se li oferien políticament.[202] Un altre liberal català, Josep
M. de Caralt, comte de Caralt, també feia «actes de penediment
dient que l’Alba l’havia enganyat. […] A nosaltres no ens fa cap mal
la conversió d’en Caralt, encara que no hauríem d’oblidar les coses
que havia fet».[203] Fins i tot el destacat diputat i industrial terrassenc
Alfons Sala, que havia estat nomenat director general de Comerç
pel govern Romanones-Alba, i que havia intentat aconseguir la
concessió del port franc per a Barcelona, havia dimitit i ara se sentia,
com altres liberals catalans, molt desenganyat.
També Cambó estava informat de les maniobres fosques i
corrupteles que organitzava Santiago Alba amb diversos polítics
liberals catalans, amb propostes d’oferir-los un tracte de favor
descarat. A Felip Rodés, Emili Riu i Joaquim Salvatella, per
exemple, Alba els va proposar crear «un partit liberal català que
rebenti la Lliga» i a canvi d’això «ell es cuidarà de fer-los rics
individualment. Els hi ha proposat la constitució d’una societat
d’obres públiques a la que es donarien totes les que es fessin a
Catalunya en virtut del pressupost extraordinari. Això, o és una
ignomínia seva, o una rifada que fa als altres, però que aquests s’ho
empassen i estan fets uns albistes furiosos».[204]
 Francesc Cambó estava entre sorprès i entusiasmat pels èxits
que assolia. En una carta del 6 octubre de 1916, a part de constatar
que «tothom ens fa l’amor: en Dato, en Maura, en Cierva, en
Villanueva i l’Alba», plantejava a Joan Ventosa les quatre possibles
opcions tàctiques que tenien llavors els diputats de la Lliga
Regionalista davant els projectes de Santiago Alba i del govern
Romanones: «1º Entendre’ns amb l’Alba. 2ª. Combatre l’Alba a sang
i a foc. 3º. No acceptar tractes amb l’Alba, però en el Parlament
treballar per a obtenir avantatges, millorant els projectes. 4º. Ser
maquiavèllics, i, un cop s’hagués aprovat el que ens convé, anar a la
batalla i fer impossible la vida del govern».[205] Quatre dies després
constatava amb notable optimisme: «El moviment contra els
pressupostos de l’Alba és general. Al donar nosaltres l’atac
comptarem amb la simpatia general».[206] La seva correspondència
privada mostra clarament que era ben conscient de la importància
política d’aquells debats i de l’absoluta necessitat de triomfar sobre
Santiago Alba si volien encapçalar un gran moviment de renovació
política. El 30 d’octubre confessava a Joan Ventosa: «Crec, com tu,
que ens és indispensable tombar a l’Alba: és de vida o mort…
política, per nosaltres. Compto que, amb el meu discurs sobre el
pressupost extraordinari, li donaré una estocada mortal. […] Si no
retira l’extraordinari jo estic disposat a fer una dotzena de discursos
en la seva discussió. Estic molt documentat i em documento més
cada dia».[207]
En dues intervencions més al Congrés, els dies 31 d’octubre i 3
de novembre, el polític catalanista criticà que Santiago Alba
pretengués introduir, amb presses i sense dir-ho explícitament,
mesures fiscals noves que haurien exigit l’elaboració d’un
pressupost extraordinari. Cambó ho denuncià com un greu atemptat
al règim constitucional. No podia ser, digué, que «al pueblo se le
impongan tributos sin haberlos examinado, estudiado y votado los
representantes del pueblo, y solo en una sesión permanente el
examen es pura ficción».[208] Així, a base d’interminables i
documentats discursos i de presentar nombroses esmenes, els
diputats catalanistes, secundats pels biscaïns, nacionalistes i no
nacionalistes, i alguns de conservadors, van acabar amb el famós
impost sobre els beneficis extraordinaris de guerra.
 El discurs cambonià, a més, tenia un marcat caràcter
regeneracionista i de defensa d’una «nova política» que acabés amb
el podrit sistema polític establert pels conservadors i liberals. Per
això amb les seves argumentacions estimulava la mobilització dels
grups regionalistes espanyols, notablement afectats pels
procediments autoritaris i corruptes dels partits dinàstics. Cercava
implicar-los en la lluita contra el monopoli de les representacions
polítiques i del control de les institucions locals i provincials que
havien exercit fins llavors els dinàstics, tant els liberals com els
conservadors.
El 2 de novembre, Cambó es mostrava satisfet de la seva
actuació.[209] Durant gairebé tres mesos, ell i Ventosa havien
aconseguit coordinar força bé les seves intervencions al plenari del
Congrés: «Seguim les pautes que vaig enviar, per a que jo pugui
intervenir en la discussió des del primer moment».[210] Cambó, si bé
elogiava el paper destacat de Ventosa —«La nostra gent està molt
satisfeta de la teva actuació parlamentària. Mantens admirablement
el nostre pavelló»—, creia que no tots els diputats de la Lliga
estaven realitzant les tasques que els pertocaven. Calia «restablir la
disciplina… després del gran esforç teu i meu, acabaríem en punta».
[211]
La confrontació Alba-Cambó es convertí en la temàtica estel·lar
de tots els comentaris polítics espanyols i, tot i que les opinions
estaven dividides, les aptituds del polític catalanista, i el seu prestigi,
era el que més destacava tothom, ja que era vist com un líder
opositor modern i preparat i també com un autèntic home d’estat,
com una alternativa de poder. Els elogis a Cambó es prodigaven a la
premsa. Uns el comparaven per la seva alçada de mires amb
Joaquín Costa, d’altres consideraven que era el més genuí
representant del «país real» o el qualificaven de ser «el único
diputado ibérico».
Les intervencions de Cambó també van tenir efecte en el govern,
que semblava cada cop més dividit. Tant Romanones com Santiago
Alba, conscients del paper rellevant del polític catalanista, no
paraven d’adular-lo. En una carta del 24 de novembre, Cambó
explicava a Ventosa que «es barallaven per qui em contestava i qui
em donava més la raó. […] Per a que vegis fins al punt en que en
Romanones i l’Alba es disputen la nostra simpatia», i esmentava
diverses anècdotes significatives.[212] En aquesta correspondència
Cambó també fa petits retrats, de fet, pinzellades, de l’actitud dels
polítics espanyols més importants en aquells debats: «En Dato, molt
carinyós amb mi. […] En Maura està fet un turista i fada
contínuament. […] En Cierva aguanta fort… però dona cada dia més
la mostra de la seva incultura i de la seva falta de preparació. […]
Els reformistes, cada dia més en ridícul, sobretot quan parla el seu
quefe [sic]… Hi ha que notar que el Govern —en això fan igual en
Romanones i l’Alba— a mida que extremen les seves atencions amb
nosaltres, tracten més despectivament a ciervistes i reformistes,
potser amb l’intent de donar-li celos [sic] i deslligar-los de nosaltres».
[213]
Malgrat l’èxit parlamentari, Francesc Cambó es va veure obligat
a constatar que, si bé podia aturar les propostes fiscals d’Alba, no
seria fàcil obtenir d’aquell govern alguna de les demandes que havia
plantejat per millorar la situació de les institucions polítiques
catalanes: «Veig difícil aconseguir les delegacions, encara que
podríem aconseguir-ne alguna, i un tracte millor per a la Diputació,
la Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona».[214]
Amb una clarividència notable, Cambó plantejava a Ventosa que
l’estratègia dels parlamentaris catalanistes i els seus aliats es
concretés finalment a no deixar governar aquell govern, però ferho
sense que es notés: «Tot el problema està en un joc d’habilitat per a
que sembli que empenyem per a que es facin coses… i anem
impedint que es puguin fer, acusant-ne el govern de que no es
fessin!».[215] Ja el desembre del 1916 es mostrava eufòric pels èxits
i pel prestigi aconseguit. «La sessió d’ahir va ser triomfal per
nosaltres. Excepte els datistes, totes les minories ens vàrem
manifestar d’acord amb la solució que jo vaig proposar».[216]
La correspondència privada de Francesc Cambó, a diferència del
que ens explica ell en les seves Memòries, reflecteix perfectament
que era un polític que dubtava, que analitzava les diferents
possibilitats, que avaluava els riscos de les diverses opcions, els
pros i els contres, i que no parava d’especular sobre solucions ben
variades a la crisi política espanyola. I si bé sovint se’ns mostra
optimista i triomfador, més d’un cop ens apareix el polític més aviat
pessimista. Així, davant el bloqueig polític existent al Congrés,
Cambó fins i tot va arribar a defensar la possibilitat de donar suport
a opcions de caràcter autoritari —una «curta dictadura»—, si això
permetia tirar endavant les reformes que considerava necessàries.
El 24 de novembre de 1916, havia escrit a Ventosa plantejant-li
aquest dilema polític: «En aquesta situació, se’ns presenten dos
camins a seguir: o aprofitar l’ocasió per exercir una dictadura d’unes
setmanes, aconseguint que en elles s’aprovin els projectes que
interessin a Catalunya i a Espanya en general… o fer tota rotació
impossible i provocar un capgirell».[217] No era la primera vegada
que Cambó especulava sobre hipotètiques solucions autoritàries
davant del bloqueig de la vida parlamentària. I aquesta no serà, ni
de molt, la darrera vegada que s’ho plantegi.
Fou llavors, a finals d’aquell any, davant l’èxit i el ressò de les
seves propostes per a Espanya, que els líders de la Lliga
Regionalista començaren a ser conscients que per tirar endavant la
seva ambiciosa aventura política havien d’afrontar i superar un
dilema fonamental. Decidir definitivament què era prioritari en la
seva estratègia, si impulsar la reforma de l’estat espanyol o cercar
prèviament la resolució del plet català. Francesc Cambó mateix ho
va plantejar obertament a Enric Prat de la Riba en una carta escrita
a Madrid el 5 de novembre de 1916: «Tenim dos posicions a
adoptar: Primer. Actuar merament de partit nacionalista plantejant
amb caràcter greu el plet de les delegacions i fent qüestió fins al
punt d’obtenir el Projecte autonomista si no se’ns dona
satisfaccions. Segon: Actuar d’homes de Govern presentant
esmenes que millorin i casi alterin per complet el Projecte del
govern. Lo més fàcil és lo primer. Difícil però prestigiós lo segon».
[218] És a dir, o actuaven bàsicament com a nacionalistes catalans o
mostraven tenir ambició «d’homes de govern», a Madrid. El
pragmatisme de Francesc Cambó es manifestà clarament llavors
inclinant-se per la segona opció. Potser Cambó, massa cofoi dels
seus èxits d’aquell moment, exagerava les possibilitats de canvi
polític que se li oferien. Tal vegada les seves reflexions reflectien
també el seu desconeixement sobre el funcionament real de la
política espanyola i subestimava la força real del caciquisme i
l’animadversió que despertava el catalanisme polític.
Així, Cambó, amb el beneplàcit de Prat de la Riba, va divulgar un
discurs polític que presentava com a complementàries totes dues
tasques: en primer lloc, havien de convèncer els catalans que
només des del govern d’Espanya es podia aconseguir i consolidar
l’autonomia de Catalunya. És a dir, calia deixar d’exercir d’oposició
nacionalista a les Corts per actuar com a homes de govern a
Madrid. La segona tasca implicava convèncer els espanyols, i
especialment els polítics dinàstics, que sense Catalunya a Espanya
no es podia governar. Que els dinàstics necessitaven els
catalanistes, ja que la zona més dinàmica i més europea del país no
podia continuar estant marginada del poder. Havien de convèncer
els polítics espanyols que Catalunya estava cridada a exercir de
«Piemont espanyol».
Fou llavors quan Cambó, amb un optimisme extrem, manifestà la
seva confiança que la política que estava conduint podia servir
perquè el canvi vingués per una via del tot constitucional, per una
transformació de la política espanyola des de les Corts mateix, i tot
això liderat pels catalanistes: «en el ple del Parlament vindrà la
transformació de la política espanyola i s’anirà a rodar el torn dels
partits. Estem esplèndidament situats, totes les minories (menys la
datista) accepten la nostra direcció i som els àrbitres del
Parlament».[219] Com es pot veure, l’optimisme polític de Cambó era
llavors ben notable.
Francesc Cambó estava intentant ocupar un lloc destacat dins la
política espanyola, i per això era fonamental també tenir accés fàcil
al rei Alfons XIII. Les particularitats del sistema de la Restauració
feien del rei una peça clau a l’hora d’endegar qualsevol iniciativa
renovadora i de canvi polític. Establir una bona relació personal amb
el monarca era necessari per a un polític, com Cambó, que
predicava la necessitat de canviar radicalment la política espanyola.
Ara bé, no era fàcil de trobar el punt precís en les relacions amb un
cap de l’estat tan peculiar com Alfons XIII. Cambó discrepava
notablement del tracte que alguns polítics dinàstics hi mantenien.
Considerava que el líder liberal, José Canalejas, havia cercat massa
la intimitat personal amb el monarca, mentre que, per contra, el vell
dirigent conservador Antoni Maura havia caigut a l’altre extrem: era
«massa altiu, massa enverinador [sic]».[220]
En les noves circumstàncies polítiques del moment, les relacions
entre el rei i Francesc Cambó es van fer realment necessàries, cosa
que va fer proliferar les entrevistes de caràcter oficial i públiques, i
també algunes trobades més discretes. Per facilitar aquests
contactes, una sèrie de persones van ser importants com a
mitjanceres o intermediàries. Sabem del paper rellevant de la gent
que tenia entrada fàcil al palau reial. És el cas de Leticia Bosch-
Labrús, duquessa de Dúrcal,[221] casada amb un parent del rei i
dama de la reina Victòria Eugènia, a qui Cambó coneixia des de
petita. També Joan Anton Güell i López, comte de Güell,[222] cunyat
de Josep Bertran i Musitu i home molt proper a la Lliga, que era
«Caballero de Cámara» d’Alfons XIII. El simpatitzant i tresorer de la
Lliga, l’empresari Damià Mateu i Bisa,[223] que tenia una bona relació
personal amb el monarca, també va fer d’intermediari. Igualment
Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas,[224] un dels homes
més rics d’Espanya, era ben rebut al Palau d’Orient i tenia bones
relacions professionals amb Cambó. El jove maurista, i després
secretari personal de Cambó, Joaquim Maria de Nadal,[225] era
«gentilhombre de cámara» del rei. El duc d’Alba, Jacobo (Jimmy)
Fitz-James Stuart y Falcó,[226] que tenia una relació estreta amb
Alfons XIII des de petits, acabà sent amic personal de Cambó des
de l’estiu del 1916. Tots ells facilitaren les trobades entre el rei i el
polític catalanista, i també l’intercanvi de cartes i notes confidencials,
moltes de les quals es troben a l’Archivo de Palacio, i van propiciar
una millor entesa entre tots dos.
Però també hi havia una altra forma d’adreçar-se al rei: publicar
articles o escrits informant-lo de certs assumptes que no coneixia
prou bé i fins i tot indicant-li com hauria d’actuar un sobirà davant
certs problemes. Així, l’estiu del 1916 Cambó tenia planejat
d’escriure a la premsa una sèrie de cartes adreçades al rei Alfons
XIII per tal d’aconsellar-li què podria i hauria de fer en aquelles
circumstàncies polítiques.[227] El preocupava que polítics com
Santiago Alba es guanyessin el suport reial a base de fer
concessions econòmiques als militars.[228] No acabà, però, de
redactar aquestes cartes públiques.

A la recerca d’aliats: els viatges de Cambó al País Basc i

Galícia

La nova estratègia intervencionista de la Lliga Regionalista exigia

que l’actuació dels seus parlamentaris a les Corts anés
acompanyada de contactes directes amb els hipotètics o reals aliats
polítics. I això implicava planificar una sèrie de viatges dels
principals dirigents de la Lliga per aquells territoris que semblaven
més receptius al seu missatge regenerador. Així, pràcticament
durant un any i mig, des de la tardor del 1916 fins a inicis de l’any
1918, alguns diputats i senadors catalanistes —Cambó, Ventosa,
Abadal, Bertran, etc.— anaren a pronunciar conferències i a establir
contactes polítics per Espanya, especialment pel País Basc, Galícia
i Astúries, però també es desplaçaren al País Valencià i Andalusia.
Les més rellevants i significatives foren les visites de Cambó al País
Basc i a Galícia, que acabaren amb resultats polítics totalment
diferents. Si al País Basc les relacions amb els industrials i amb els
nacionalistes bascos van donar èxits electorals i polítics importants
per a Cambó i els seus projectes, a Galícia l’operació política
finalitzà amb un fracàs total.

El 19 de gener de 1917, la Cambra de Comerç de Bilbao, en

reconeixement al seu destacat paper com a defensor dels interessos
industrials, convidà Francesc Cambó a pronunciar una conferència.
La proposta del president de la Cambra, Horacio Echevarrieta,
comptà amb el suport immediat del navilier nacionalista Ramón de la
Sota. Cambó va dictar dues conferències, una de més econòmica, a
la Cambra de Comerç, i una altra de més política, organitzada per la
Comunió Nacionalista Basca, nom adoptat pel Partit Nacionalista
Basc des del 1916, quan passà a estar controlat pel sector moderat i
possibilista dirigit per De la Sota, que prenia la Lliga Regionalista
com a model a seguir. Totes dues conferències van tenir molt èxit,
es reberen nombroses peticions per assistir-hi des de Sant Sebastià,
Santander i Oviedo i els locals s’emplenaren.
Francesc Cambó arribà a Bilbao el 26 de gener acompanyat
d’una àmplia delegació catalana integrada per polítics i empresaris.
[229] Aquella mateixa tarda, al Coliseum Albia, el polític catalanista
pronuncià una conferència que posteriorment fou editada per la
cambra bilbaïna. Cambó fou presentat per Horacio Echevarrieta,
president del comitè de les organitzacions mercantils de Biscaia i de
la Cambra, que va fer grans elogis de la seva tasca parlamentària.
L’acte va tenir una rellevància molt notable, fins al punt que hi van
ser presents els polítics i empresaris bascos més destacats.[230]
En la seva llarga intervenció, Francesc Cambó digué que a
Espanya no s’estava aprofitant prou la situació excepcional de la
guerra europea, i que la fiscalitat proposada per Santiago Alba era
molt perjudicial perquè la iniciativa privada necessitava estímuls de
l’Estat i no més impostos. Va apel·lar als dos grans nuclis industrials
d’Espanya, Catalunya i el País Basc, perquè defensessin els seus
interessos però pensant que l’objectiu comú era «velar por los
intereses de todos los pueblos de España». Denuncià el «divorcio
constante entre el Estado y el país» i parlà de la necessitat de
reaccionar en el camp de la política. Segons ell, els principals
problemes que calia resoldre eren: preparar les indústries
espanyoles, que ara es trobaven en situació de sobreproducció a
causa de l’exportació, per quan acabés la guerra; intensificar i
estimular aquelles indústries que encara no satisfeien completament
les necessitats del mercat interior, i ajudar a la creació de noves
indústries per ser més independents. Per aconseguir-ho calia una
notable millora del sistema de transport marítim i de la xarxa
ferroviària. La tesi de Cambó era clara: s’havia d’incrementar la
producció industrial com a principal fórmula per millorar l’economia
espanyola i també la situació dels obrers i els agricultors. Amb
ironia, referint-se als atacs rebuts, digué: «a esos injuriados
mercachifles fabricantes y negociantes de Cataluña y de los países
vascos les corresponde la altísima misión de llevar adelante la
campaña, […] de estar siempre en contacto con los intereses vivos
del país, y esa otra misión de estimular e intensificar la
industrialización de España». Davant del més representatiu de
l’empresariat de Biscaia, Cambó va sostenir que el seu projecte
polític pretenia «ir a una mayor fraternidad entre todos los pueblos
de España y hacia una misma grandeza de una España Imperial».
[231]
La conferència que va pronunciar dos dies després, el 28 de
gener, al Teatro de Los Campos Elíseos de Bilbao fou molt més
política. Havia estat organitzada per diverses associacions
nacionalistes i fou presentat en eusquera per Evaristo Bustinza. En
la seva intervenció, Cambó explicà el procés de recuperació cultural,
econòmic i polític de Catalunya i repassà la història del catalanisme
fins a la creació de la Lliga Regionalista i la constitució de la
Solidaritat Catalana. Després d’assenyalar les diferències i similituds
entre Catalunya i el País Basc, afirmà que cada moviment
nacionalista hispànic havia d’establir la seva pròpia estratègia
d’actuació, «no hay ninguna personalidad nacional que deba
esperar su salvación del esfuerzo ajeno». Per això recomanava als
nacionalistes bascos que pensessin que la llibertat i el progrés del
seu país depenia sobretot del seu esforç: «¿De qué os sirve
alcanzar con vuestro esfuerzo la libertad si la pobreza os priva
serviros de ella? […] Debéis pensar y preocuparos en grado sumo
de velar por la prosperidad material de vuestra tierra». Segons
Cambó, la regeneració d’Espanya hauria de venir de les noves
energies socials existents a la perifèria de la Península. «Tenemos
fe en la vida regional de toda España y pedimos organismos
regionalistas para toda España; tenemos fe en la vida municipal y
pedimos la autonomía del municipio y tenemos la aspiración de
hacer compatibles nuestras aspiraciones con la voluntad de todos
los españoles». La seva aspiració a una fraternitat més gran dels
pobles hispànics es manifestava en la defensa d’una Espanya gran
«que no sea una cárcel para los hombres sino un imperio de
grandes pueblos». Al final de l’acte es cantà Els segadors i l’himne
d’Euskadi i es cridaren diferents visques i goras.[232]
El viatge de Cambó fou recollit àmpliament per la premsa de
Bilbao. El Pueblo Vasco, malgrat mantenir un posicionament distant
i un xic crític, ressenyà les seves intervencions; el diari nacionalista
Euskadi reproduí sencers els discursos i en publicà grans elogis; La
Gaceta del Norte tingué una posició més neutral però dedicà
diverses pàgines a les conferències. La premsa de Madrid també es
va fer ressò de la visita de Cambó a Bilbao. Alguns diaris
reproduïren els comentaris crítics de Santiago Alba a les tesis de
Cambó, qualificades de «provocadoras». Segons Alba, el líder
catalanista es manifestava com un «político arrogante». Els
nombrosos articles anaven acompanyats de dibuixos i d’una gran
quantitat de fotografies —com la del banquet al Club Marítim Abra
de Bilbao amb els més destacats empresaris bascos—, així com de
caricatures del polític catalanista, la qual cosa testimonia que hi
havia molt d’interès i que causà gran impacte.[233]
Un mes i mig després d’aquest viatge, el març del 1917, la
Comunió Nacionalista Basca obtenia la majoria a la Diputació de
Biscaia a les eleccions provincials i Ramón de la Sota y Aburto, fill
de Ramón de la Sota y Llano, era elegit president d’aquesta
institució. Sota i Prat de la Riba eren els únics presidents de
diputació no dinàstics de tot Espanya. En aquest nou ambient polític
es va produir el segon viatge de Cambó al País Basc, però aquest
cop anà a Sant Sebastià, convidat per diversos centres nacionalistes
de la ciutat i de Guipúscoa. Dies abans, el 12 d’abril, davant l’anunci
de la conferència de Cambó, el diari La Voz de Guipúzcoa publicà
una carta oberta del polític tradicionalista i notable espanyolista
Víctor Pradera, que es presentava com a «vascongado y español»,
convidant el líder catalanista a un debat públic, a una «conferencia
contradictoria», per discutir sobre «los errores nacionalistas».
Evidentment Cambó no li va respondre.
Francesc Cambó arribà a Sant Sebastià el 14 d’abril,
acompanyat d’una àmplia delegació catalana —els senadors
Garriga i Massó i Vallès i Pujals, el diputat Magí Morera, l’empresari
Damià Mateu i el secretari de la Lliga Ferran Agulló—. L’endemà
pronuncià una conferència al Teatro de las Bellas Artes, a la qual
assistiren, segons la premsa, unes dues mil persones. Després de
ser presentat de nou en eusquera, parlà del reconeixement segur de
les nacionalitats que estaven ressorgint arreu d’Europa com a
resultat de la guerra. Assenyalà que tant al País Basc com a
Catalunya s’havia de posar un èmfasi especial en la lluita per
conservar la llengua i la cultura, que les nacionalitats tenien el dret
d’administrar-se, perquè estaven mal governades des dels governs
de Madrid, i que havia arribat l’hora de les autonomies en la
perspectiva d’una Unió Ibèrica.
Cambó presentà les diferents nacionalitats hispàniques com un
fenomen natural i posà com a exemple les del centre d’Europa
davant de la tirania dels imperis turc i austríac. El destí de totes les
nacionalitats, digué, era ser lliures, però «ni vuestra nacionalidad, ni
la nacionalidad catalana, han cumplido todavía ese destino que Dios
les ha dado». Per això els incità a actuar, a no esperar: «esta hora
ha sonado para todas las nacionalidades de Europa; y nosotros no
somos una excepción… la solución de los problemas nacionalistas
que nos interesan, interesan tanto como a nosotros al Estado
español, le interesa resolverlos y resolverlos sin demora». Les
ovacions del nombrós públic foren notables i al final de la
conferència hi hagué una manifestació d’exaltació nacionalista i es
cantaren diversos himnes.
A tot arreu els discursos de Francesc Cambó ocupaven les
primeres pàgines dels diaris. S’estava convertint en l’ídol de
l’Espanya perifèrica que pretenia assaltar Madrid i canviar la política
espanyola. De tota manera, alguns mitjans de Madrid, especialment
el liberal El Heraldo, denunciaren el doble llenguatge emprat per
Cambó, espanyolista o catalanista segons l’auditori del moment. En
un editorial es deia «se conduce como un nuevo Prat de la Riva
[sic], rabioso, grosero e impecable». S’arribà a escriure que Cambó
era un polític que «blasfema contra España» i que els seus
discursos provocaven «la indignación». El diari madrileny es
lamentava que «en las actuales y graves circunstancias —Cambó—
se lanza a predicar las ideas de disociación y de odio secular que
anida en el catalanismo contra España».[234]
En correspondència a les visites de Cambó i altres delegats
catalans, entre el 26 i el 30 de maig de 1917 visità Catalunya una
àmplia delegació basca encapçalada pel nou president de la
Diputació de Biscaia, el nacionalista Ramón de la Sota y Aburto. Es
va organitzar una conferència conjunta als locals del CADCI[235] de
Barcelona, en què Cambó va intervenir per dir que «les nacions
ibèriques» havien de fer sentir la seva veu a les Corts espanyoles, i
al final es cantà Els segadors i el Gora Euskadi. També va tenir lloc
el lliurament d’un «Àlbum d’Honor» amb més de cent cinquanta mil
signatures de suport als parlamentaris catalans per agrair-los la
campanya del 1916. La delegació basca va participar en una
concentració al monestir de Poblet, on parlaren Cambó i el basc
Eizaguirre, i després, ja a Barcelona, el 29 de maig, el nacionalista
Ramón de la Sota y Aburto pronuncià una conferència sobre la
situació política al País Basc.
En els seus records, Francesc Cambó no esmenta cap d’aquests
polítics i empresaris bascos amb qui tant va coincidir en aquells
moments. Ni Ramón de la Sota ni Horacio Echevarrieta són citats en
les seves Memòries. El més curiós és que Jesús Pabón en la seva
extensa biografia del polític catalanista tampoc parli de cap d’ells.
Costen de creure aquests oblits, sobretot tenint en compte que
Ramón de la Sota va sortir elegit diputat per Valmaseda, a les
eleccions del febrer del 1918, dins de la coalició política liderada per
Cambó i fou el «seu home» al País Basc durant molts anys. A més,
llavors Sota no era només un dels empresaris més rics i poderosos
d’Espanya, també era el principal navilier espanyol que havia posat
la seva flota al servei dels britànics, cosa que li va suposar que
durant la Gran Guerra els submarins alemanys li enfonsessin vint
vaixells, amb una pèrdua total de cinquanta mil tones. Per altra
banda, ni Cambó ni Pabón ignoraven, quan van escriure els seus
respectius textos, que després de la Guerra Civil Franco va ordenar
la confiscació de tota la flota de la família Sota com a represàlia
política per ser nacionalistes bascos. Són omissions, doncs, que
realment sorprenen i mostren el biaix ideològic de certs escrits.
Francesc Cambó havia aconseguit establir uns bons lligams
entre la classe empresarial basca i la catalana, que es van mantenir
força temps. A més, havia conegut homes de negocis destacats,
com els germans Urquijo o Enrique Ocharan, als quals va implicar
tres anys després en l’operació financera de crear la CHADE.
Políticament, havia actuat com a gran catalitzador del nacionalisme
basc i amb les seves propostes ajudà a conduir-lo vers una política
més possibilista, com la del catalanisme representat per la Lliga. Va
saber difondre amb èxit la tesi que eren dos moviments
reivindicatius nacionalistes que anaven en paral·lel, amb notables
diferències ideològiques, però en el fons sorgits de la mateixa
qüestió: el nacionalisme espanyol imperant negava l’existència
d’altres nacionalitats hispàniques. De tota manera, a partir de l’any
1918, mentre els nacionalistes bascos posaren el seu èmfasi en la
demanda de la reintegració foral, els catalanistes reivindicaren
l’autonomia integral.
Francesc Cambó també visità Galícia el setembre del 1917, dos
mesos abans de la formació del govern de concentració de García
Prieto. Malgrat que no li atorgava la importància política del País
Basc, considerava que la seva presència allà era necessària per tal
d’establir contactes de cara a les futures aliances. Va ser a la
Corunya, on es va reunir amb els dirigents més rellevants del nou
moviment galleguista Irmandades da Fala, Anton Villar Ponte,
Rodrigo Sanz i Luís Porteiro. Dos mesos després, aquests tres
polítics galleguistes van viatjar a Barcelona per participar en la
«Semana Galega» i altres actes organitzats per diverses entitats
catalanistes, com el CADCI, i hi van pronunciar conferències sobre
la situació política a Galícia, la llengua gallega, la qüestió agrària i el
dret civil i foral gallec. El resultat dels acords presos a Barcelona fou
un segon viatge, a mitjan desembre del 1917, de Cambó a Galícia,
acompanyat d’una àmplia delegació de polítics, empresaris i
intel·lectuals propers a la Lliga Regionalista.[236]
Durant aquest segon viatge, Cambó va poder apreciar les
tensions entre els diversos grups gallecs que volia integrar en el seu
front reformista i autonomista. En efecte, les relacions entre els
dirigents de les Irmandades da Fala amb els agraristes, els
mauristes i els tradicionalistes no eren gaire cordials, ja que hi havia
notables diferències ideològiques i polítiques: uns eren ultracatòlics i
els altres notablement laics; uns clarament monàrquics i els altres
republicans o indiferents; uns defensaven un regionalisme inconcret
i els altres eren partidaris fervents de l’autonomia política de Galícia.
També l’any 1917 Francesc Cambó anà a Andalusia, país que
coneixia una mica perquè l’havia visitat en diverses ocasions. El
maig del 1913 havia anat a Sevilla per ser el mantenidor dels Jocs
Florals que diferents organitzacions regionalistes andaluses
muntaven en aquesta ciutat. Va ser llavors quan va conèixer el
notari Blas Infante, que seria un dels seus principals contactes
polítics a la regió.
 Els dirigents de la Lliga Regionalista tampoc van descuidar les
seves relacions amb grups regionalistes del País Valencià. La
defensa del pancatalanisme, teoritzat i impulsat per Prat, havia
implicat unes relacions privilegiades amb els valencianistes des de
feia temps. El maig del 1916 una delegació cultural i política
catalana anà convidada a l’Aplec del Puig, a València, ja que Joan
Ventosa hi havia estat nomenat mantenidor dels Jocs Florals. Mesos
després, el gener del 1917, hi tornaren Joan Ventosa i el diputat
Magí Morera i Galícia. El primer pronuncià una conferència sobre
«Orientacions econòmiques davant la Guerra» que tingué gran
repercussió a la premsa valenciana i fou seguida per un nombrós
públic integrat per personalitats del valencianisme cultural i de
l’empresariat de la ciutat. En correspondència a les visites que feien
els parlamentaris catalanistes, el 17 de maig de 1917 arribà a
Barcelona una delegació valenciana encapçalada per Joan Pérez
Lucia, president de l’entitat Lo Rat Penat; Josep García Conejos,
president de la Joventut Valencianista, i altres coneguts
valencianistes com Ernest Martínez Ferrando i l’empresari Ignasi
Villalonga. S’entrevistaren amb Cambó i Ventosa i altres dirigents de
la Lliga Regionalista, i aquests contactes entre ratpenatistes,
valencianistes i catalanistes facilitaren la creació de la Unió
Valencianista Regional a finals del 1917. El maig de 1917, fou
convidat a Barcelona per diferents entitats culturals properes a la
Lliga Regionalista el líder aragonesista Manuel Marraco. La seva
conferència al Centro Aragonés de Barcelona va tenir un gran èxit
de públic malgrat que elements ultraespanyolistes la van intentar
boicotejar.
Semblava que l’intent de mobilitzar les burgesies reformistes i els
sectors regionalistes de la perifèria contra les pretensions d’Alba i
del govern Romanones podria tenir èxit. En tots aquests actes, tant
Francesc Cambó com altres dirigents de la Lliga posaven un èmfasi
especial a remarcar la necessitat política de cercar un recanvi a la
classe dirigent espanyola. S’havia d’acabar amb el poder de les
oligarquies i els partits dinàstics més tradicionals, i potenciar el
protagonisme dels sectors més dinàmics de la perifèria.
El líder de l’Assemblea de Parlamentaris del juliol del
1917

A finals de l’any 1916, la situació política espanyola esdevingué

encara més complexa a causa de l’emergència de nous
protagonistes: el sindicalisme obrer i les Juntes de Defensa Militars.
L’obrerisme ressorgia com a conseqüència del notable increment del
cost de la vida que patien les classes treballadores des de l’inici de
la Gran Guerra. Això va conduir a la signatura, el 16 de desembre
de 1916, d’un pacte històric entre les dues centrals sindicals més
poderoses: la UGT, socialista, i la CNT, anarcosindicalista, que
anunciaren que impulsarien mobilitzacions contra la vida cara i que
potser convocarien una vaga general a causa de la crisi de
subsistències. Per altra banda, el novembre del 1916 s’havien
constituït les anomenades Juntes de Defensa Militars, que
significaven el naixement d’un moviment corporatiu militar sorgit del
malestar professional i econòmic, sobretot, entre els oficials de
l’exèrcit de terra, davant els plans de reformes anunciats, i
especialment contra el sistema d’ascens per mèrits de guerra, que
beneficiava els oficials dits africanistes. Les Juntes van sorgir a les
casernes de Barcelona i es van estendre ràpidament per tot
Espanya; a inicis del 1917, pràcticament tots els regiments en tenien
una, sovint encapçalada pel coronel mateix. El coronel Benito
Márquez, del regiment Vergara de Barcelona, aviat aparegué com el
cap més visible de les Juntes. Aquest moviment corporatiu no
amagava, però, un rerefons ideològic militarista i de clara malfiança
respecte als partits i el funcionament del sistema polític.
Era evident que tots aquests nous problemes no podien ser
abordats amb rigor per cap govern dinàstic si persistia la
fragmentació dels partits en petits grups sense disciplina i que
només obeïen el seu líder: albistes, romanonistes i prietistes, entre
els liberals; i mauristes, datistes i ciervistes, entre els conservadors.
Això estava convertint la vida política espanyola en una successió
continuada de crisis governamentals. Es formaven governs amb
pocs suports parlamentaris i difícilment aconseguien ni aprovar els
pressuposts de l’Estat. Aquesta panoràmica de governs febles i de
partits fragmentats va permetre que Francesc Cambó i els diputats
de la Lliga tinguessin cada cop més incidència política, ja que eren
sol·licitats per uns i altres per establir pactes i acords parlamentaris.
Així, el projecte espanyol de Cambó, i també de Prat, es va anar
construint arran de les respostes positives a les seves propostes i,
sobretot, a causa del prestigi aconseguit pel primer en la batalla
parlamentària contra les mesures fiscals proposades pel ministre
Santiago Alba. Cambó també pretenia aprofitar-se de la divisió
interna dels partits dinàstics, que no aconseguien tenir cap líder
reconegut, per accentuar les fractures internes, apropant-se a uns i
menyspreant els altres. El seu objectiu era construir un front
reformista que imposés una nova manera de fer política, acabant
d’una vegada amb el torn exclusiu dels dinàstics al govern i obrint el
camí cap a una nova hegemonia política i econòmica.
L’operació requeria un tacticisme intricat, donat que també
aspirava incorporar al bloc reformista alguns grups de caràcter
antidinàstic, com bona part dels republicans i fins i tot l’emergent
partit socialista. Precisament, un dels problemes més complexos era
evitar la radicalització dels republicans i dels socialistes, que a finals
de l’any 1916 havien organitzat una gran campanya de propaganda
a favor de l’Entente i de l’entrada d’Espanya a la guerra, i això
també tenia un cert caràcter antimonàrquic. Per al projecte
d’aliances àmplies de Cambó, era fonamental neutralitzar aquesta
campanya pro guerra i evitar que el pacte UGT-CNT posés en
primer pla les reivindicacions i les protestes dels treballadors. El
febrer del 1917, la caiguda del règim tsarista i l’inici del procés
revolucionari a Rússia feien preveure uns temps complicats, ja que
aquests exemples exteriors podien entorpir notablement el projecte
cambonià.
El 15 març de l’any 1917 Francesc Cambó va publicar un llibre
que comprenia algunes de les seves reflexions més importants
sobre la vida política espanyola i la qüestió catalana. El llibre tenia
un títol provocador: El pesimismo español.[237] En aquest assaig, el
polític catalanista, després de resumir el que veia com els principals
problemes polítics d’Espanya i el caràcter del problema català,
intentava fer una mena de diagnosi quasi psicològica sobre les
actituds dels espanyols. Per a Cambó, el gran defecte del poble
espanyol era que no tenia fe ni en Espanya ni en ell mateix, donat
que encara no havia superat el trauma del desastre del 1898. Els
espanyols, en general, i els seus polítics, en particular, tenien poca
fe en les seves pròpies forces, en les seves possibilitats, i per això
se situaven en la inactivitat total i en l’escepticisme. I precisament
aquesta passivitat política, aquest pessimisme, era el que feia que
reaccionessin amb malfiança i suspicàcia davant qualsevol proposta
nova i transformadora. El més típicament espanyol era, segons
Cambó, la crítica, la inacció i el retraïment, és a dir, «la falta de fe en
la eficacia del propio esfuerzo». Per a ell, mentre persistís aquesta
actitud pessimista poca cosa es podria fer.
Cambó considerava que el temps de les lamentacions típiques
del període posterior al 98 ja havia passat i que ara calia donar un
enfocament positiu a l’acció política, tot i que havia de continuar sent
molt crítica amb el règim institucional. La proposta política dels
catalanistes pretenia, segons ell, despertar les consciències
espanyoles per mirar de coincidir en projectes comuns de renovació
del país per construir una «solidaridad nacional… que dignifique la
vida pública española, para una España grande y poderosa». Cal
tenir present, també, que l’assaig de Cambó era una mena de
rèplica a un llibre publicat uns quants mesos abans per Santiago
Alba a la mateixa editorial on el polític castellà encara se situava
clarament en les pautes del vell assagisme «noventayochista».[238]
L’any 1917 seria decisiu per a la vida política de Francesc
Cambó ja que esdevingué el principal protagonista d’un moviment
polític força ampli, i gairebé «revolucionari» —com es diria llavors—,
que intentà transformar el funcionament del règim de la Restauració.
La gran majoria dels dirigents dinàstics començaven a estar
espantats i contemplaven com una possibilitat l’esclat d’una
revolució social, atès que, mentre que la crisi econòmica
s’agreujava, el sistema polític semblava no tenir mecanismes per
renovar substancialment el seu funcionament. Fins i tot Alfons XIII
considerava que el sistema del torn en el poder dels partits dinàstics
ja no era operatiu.
Cambó, que estava en contacte estret amb els principals
dirigents polítics espanyols, expressava les seves preocupacions a
Joan Ventosa a principis d’abril del 1917: «L’Alba està convençut de
que, si no s’actua molt internament, ve la revolució al venir la gana.
En Maura i en Cierva (amb quins vaig tenir ahir una junta
professional) tenen el mateix criteri. Segons m’ha dit l’Alba, el Rei
pensa el mateix i veu que cap dels dos partits de torn té la suma
d’homes necessaris per a afrontar la situació».[239]
Els dos polítics que més veien necessari llavors un canvi eren el
castellà Santiago Alba i el català Francesc Cambó. Tots dos eren
conscients que amb els seus vehements enfrontaments
parlamentaris s’estaven anul·lant mútuament. Per això, a la
primavera del 1917 iniciaren unes converses discretes durant les
quals, ja a l’abril, el polític castellà proposà una solució extrema al
català: constituir un govern de concentració per acabar així amb els
governs d’un sol partit, el liberal o el conservador. Però aquest nou
govern, integrat pels «més capaços», entre ells Cambó, hauria
d’actuar de forma «dictatorial». Aquesta solució extrema comptava,
segons Alba, amb el suport d’Alfons XIII. Cambó va avaluar amb
preocupació els pros i els contres d’afegir-se a una opció tan
arriscada com aquella.[240]
Els dubtes de Cambó eren lògics. La proposta d’Alba era una
operació política molt aventurada: acabar amb el sistema de torn
dinàstic amb una mena de cop d’estat propiciat pel rei, amb la
formació d’un govern que actuaria sense control parlamentari, era
realment temerari. Per altra banda els esdeveniments internacionals
no afavorien dur a terme operacions polítiques tan arriscades i això
preocupava Cambó. La recent revolució a Rússia podia representar,
també, un cert perill per a la inestable monarquia espanyola. A més,
l’entrada a la guerra dels Estats Units, al mes d’abril, al costat dels
països de l’Entente podria ser utilitzada pels sectors més partidaris
d’aquesta aliança, especialment pels republicans i també per algun
liberal, per llançar una nova campanya en favor de l’entrada
d’Espanya a la guerra. Calia avançar-s’hi amb iniciatives polítiques
pròpies. Però, de nou, uns fets inesperats ho van accelerar tot.
Quan a inicis del 1917 les Juntes Militars començaren a publicar
escrits de marcat caràcter polític, molt crítics amb els governs, i
exigint mesures «regeneracionistes», el govern presidit llavors pel
liberal Manuel García Prieto, que s’havia constituït el 20 d’abril,
s’inquietà, intentà controlar el moviment i va intentar imposar la
disciplina. Com que no ho va aconseguir, el 26 de maig el govern
ordenà la dissolució de totes les Juntes Militars. Però es negaren a
acceptar l’ordre, i es produïren, sobretot a Barcelona, algunes
detencions dels seus dirigents, entre ells el coronel Benito Márquez,
que fou tancat al castell de Montjuïc. En resposta als
empresonaments, l’1 de juny les Juntes Militars van llançar un
veritable ultimàtum al govern: amenaçaven d’ocupar les capitanies
generals de tot Espanya i impedir el trasllat de les tropes per tren.
L’escrit de les Juntes exigia el seu reconeixement oficial,
l’alliberament del coronel Márquez i dels altres militars detinguts i
que no hi hagués represàlies. Si el govern ho complia, ells
acceptarien tornar a la disciplina. Paral·lelament, els dirigents de les
Juntes encetaren una sèrie de contactes discrets amb el rei,
mitjançant el vell general Weyler, i també amb els principals polítics
per tal d’informar-los de les seves pretensions.
En ser conegut públicament, i comentat per la premsa, l’insòlit
ultimàtum de les Juntes Militars, i en no tenir el govern el suport del
rei Alfons XIII per reprimir-les, García Prieto es va veure forçat a
dimitir el dia 9 de juny. Aquella sorprenent rebel·lió dels militars era
tot un símptoma de la crisi profunda en què es trobava el sistema
polític espanyol, però també era perillosa per a la monarquia. Alguns
mitjans cortesans de Madrid estaven alarmats i veien el moviment
juntista amb molta preocupació. Tenien ben present que aquell mes
de febrer a Petrograd l’exèrcit rus havia «sacrificat el tsar». Això i la
revolució republicana portuguesa de l’any 1910, en la qual els
militars havien estat protagonistes destacats, eren uns precedents
que amoïnaven notablement el monarca.
De nou, Alfons XIII entrà en escena i frustrà les expectatives de
Francesc Cambó i Santiago Alba d’un canvi de debò. En efecte, el
rei, fortament afectat pel que significava la pressió de les Juntes
Militars, l’11 de juny nomenà president del govern un home de la
seva confiança personal, el conservador Eduardo Dato, que va
tancar les Corts, perquè no hi tenia majoria, va suspendre les
garanties constitucionals a tot Espanya, anuncià que governaria a
base de decrets llei i ordenà l’alliberament immediat dels militars
juntistes detinguts. A més, el nou govern ordenà que tota informació
relativa als temes militars fos censurada; volia neutralitzar les Juntes
i evitar que l’agitació a les casernes es conegués i s’estengués
encara més. Dato no volia obrir les Corts perquè només disposava
de vuitanta-vuit diputats fidels, i era segur que els liberals, que eren
majoria, amb els mauristes, els catalanistes i els republicans, que
estaven força indignats, li exigirien explicacions i responsabilitats.
Alfons XIII havia optat per recórrer al procediment tradicional:
nomenar cap del govern un home de la seva confiança perquè, amb
mesures autoritàries, mirés de superar la tempesta. El sistema de
torn dels dinàstics seguia funcionant, però ara amb més
procediments autoritaris que constitucionals. Aquella mostra evident
de la feblesa del poder civil davant els militars fou interpretada per
catalanistes, republicans, reformistes, i fins i tot pels socialistes, com
l’ocasió més favorable per forçar un canvi polític de debò.
Les Juntes, que havien sortit molt reforçades de l’enfrontament
amb el govern García Prieto, aparentaven ser un moviment
regenerador i de canvi de la forma de governar, i per això van rebre
immediatament el suport de bona part dels polítics, sobretot dels no
dinàstics. Els juntistes establiren llavors contactes amb els
mauristes, els republicans i fins i tot amb els catalanistes i Cambó
mateix. Atès que es tractava d’un moviment que qüestionava el
funcionament del sistema polític, Francesc Cambó de seguida va
veure en aquests militars uns possibles aliats. A La Veu de
Catalunya aparegueren aviat articles en què es prodigaren els elogis
a aquell «pronunciament pacífic», tot i que també s’indicava que la
indisciplina militar era un perill que podia convertir un moviment tan
«sa» en quelcom «incontrolable».
El 25 de juny les Juntes van publicar un manifest de caràcter
regeneracionista declarant que estaven a favor del «sanejament de
la vida pública» espanyola i que el país necessitava un canvi polític
substancial. Així, aquella revolta militar ja no es limitava a anar
contra el favoritisme, les injustícies internes o la desorganització de
l’exèrcit, també es manifestava clarament per una transformació de
la vida política. Això els atorgà una gran popularitat i també als
militars. Durant la processó de Corpus d’aquell any a Barcelona les
tropes que cobrien els carrers foren reiteradament ovacionades pel
públic, cosa que no s’havia vist mai a la ciutat.
Des dels fets de l’1 de juny, i amb tota lògica, tant Francesc
Cambó com els dirigents de les Juntes Militars estaven interessats a
mantenir contactes polítics, encara que fossin discrets. Com
veurem, es portaren a terme entre les dues reunions de l’Assemblea
de Parlamentaris del mes de juliol. Cambó considerava necessari
que el moviment que ell encapçalava tingués la comprensió i la
complicitat, tot i que no necessàriament el suport explícit, dels
dirigents juntistes, ateses les simpaties i la força que havien
aconseguit entre l’opinió espanyola.
La resposta de la Lliga Regionalista a la formació del govern
Dato no es va fer esperar. Els seus parlamentaris enviaren al nou
president del govern un telegrama, que no va rebre resposta,
demanant la immediata obertura de les Corts. El dia 14 de juny es
feia públic el manifest Els parlamentaris regionalistes al País, el
darrer text polític d’Enric Prat de la Riba, que moriria dos mesos
després. L’escrit, que també incloïa mostres clares de simpatia vers
les Juntes Militars, denunciava durament els governs dinàstics per
considerar-los incapaços d’assumir els reptes polítics. Criticava
l’absència de democràcia a Espanya, assenyalant que les eleccions
eren descaradament fraudulentes en la majoria de districtes.
Demanava anar a unes Corts que representessin els autèntics
sentiments populars i encetessin un canvi constitucional que portés
a la configuració d’un estat amb formes federalistes. I cridava les
«nacionalitats ibèriques» a mobilitzar-se per fer participar en el
govern els grups més representatius dels canvis que el país
demanava.
Molts anys després, Francesc Cambó va explicar que va ser ell
qui va plantejar l’estratègia a Prat de la Riba, que era a Sitges, on
«passava els darrers mesos de la vida». Li va dir que calia aprofitar
la situació de crisi política per «fer un moviment regenerador que,
salvant Espanya, ens tragués a nosaltres, homes de la Lliga, del
punt mort en què estem i ens convertís en els agents directors d’un
moviment salvador de tota Espanya». Segons Cambó, «En Prat
comprengué i s’entusiasmà amb la meva proposta» i redactà aquell
manifest polític, «que és una meravella».[241] Cambó era conscient
de la gran dificultat d’aquella acció conjunta amb polítics tan
diversos, des de la dreta extrema i els carlins fins als republicans i
els socialistes. Tanmateix, estava convençut que la podria controlar:
«tenia l’experiència del que havia passat amb la Solidaritat i no volia
que es repetís».[242]
A finals de juny, Francesc Cambó va establir contacte amb
diferents polítics espanyols. Anà a Gijón a parlar amb Melquíades
Álvarez, a Madrid s’entrevistà amb Maura, García Prieto, Alba i
Romanones, i fins i tot mirà de sondejar els socialistes per veure si
encara pretenien impulsar la vaga general. Estava convençut que ell
podia liderar la rebel·lió contra aquell govern que no comptava amb
suport parlamentari i pretenia actuar de forma autoritària. Per això
denuncià a la premsa el biaix conservador i immobilista que s’estava
imposant en la política espanyola i llançà la proposta de reunir en
una assemblea tots els parlamentaris catalans per si altres grups
volien sumar-se «o bé a la renovació normal i pacífica, o bé a la
revolució violenta». Era una proposta políticament hàbil, atès que
podia ser assumida fins i tot per molts dinàstics, des de l’esquerra
liberal fins als tradicionalistes i els mauristes, clarament enfrontats
amb Dato. Aquest ampli ventall impedia que el govern pogués
qualificar els assembleistes d’estar al servei dels interessos de
l’Entente. Semblava que aquell era el moment més oportú. Era un
«ara o mai», com llavors es deia en els sectors catalanistes.
La convocatòria de Cambó va tenir un gran èxit, ja que, malgrat
la prohibició del govern, el 5 de juliol es van reunir al Saló de Cent
de l’Ajuntament de Barcelona 59 diputats i senadors elegits a
Catalunya —només hi faltaven els datistes—. L’Assemblea aprovà
per gran majoria, 46 vots contra 13, un manifest que declarava que
la voluntat de Catalunya era l’obtenció d’un règim d’autonomia
ampli, del qual també podrien gaudir les altres regions espanyoles, i
sol·licitava la immediata reunió de les Corts perquè, amb funcions
constituents, deliberessin sobre tot un seguit de qüestions —el
problema militar, la situació econòmica i social—, però molt
especialment sobre la reorganització de l’Estat i l’autonomia de les
regions i dels municipis. La pretensió fonamental dels catalanistes,
de fet, era aconseguir un règim d’àmplia autonomia per a Catalunya
dins d’un nou marc estatal força descentralitzat. Signaven aquella
declaració política Francesc Cambó i Lluís Sedó, per la Lliga
Regionalista; els republicans Alejandro Lerroux i Julià Nougués; el
liberal Josep Roig i Bergadà; el reformista Luis de Zulueta; el jaumí
Pere Llosas, i l’exUFNR Felip Rodés. Es tractava del primer acord
públic signat conjuntament per Cambó i Lerroux. El líder catalanista
ho explicà amb aquestes paraules a la premsa: «la història ens
podrà perdonar que ens equivoquem, però no ens podria perdonar
que no féssim res».
La declaració dels assemblearis catalans afegia que si el govern
Dato no acceptava les seves demandes, els diputats i senadors de
Catalunya invitarien els seus companys de la resta d’Espanya a
reunir-se en una assemblea extraordinària que actuaria com a única
i legítima font de poder. Una comissió, integrada pel radical
Hermenegildo Giner de los Ríos, el liberal Salvador Samà, marquès
de Marianao, i el catalanista Raimon d’Abadal, portà l’endemà el
missatge a Eduardo Dato a Madrid. De tota manera, l’amenaça dels
parlamentaris catalans no fou coneguda per l’opinió pública
espanyola perquè la censura va impedir que se n’informés, com
també dels acords de l’Assemblea de Barcelona i les seves
pretensions.
El president del govern, Dato, es mostrà inflexible: no acceptà
cap de les demandes dels assemblearis catalans, afirmà que
impediria la celebració de l’anunciada assemblea dels espanyols i
reclamà el suport de tots els polítics dinàstics. La premsa afí a Dato
publicà articles en què s’afirmava que l’Assemblea era «una
maniobra separatista» que, a més, tenia el suport dels governs de
l’Entente perquè es volia fer intervenir Espanya en la guerra contra
Alemanya. A més, el govern va suspendre molts diaris i publicacions
republicans i catalanistes, inclosa La Veu de Catalunya, tot i que es
continuà publicant uns quants dies més amb el títol del Baluard de
Sitges o La Costa de Ponent de Vilanova. La crisi política era greu,
atès que a banda del desafiament dels assembleistes hi havia
anuncis d’una forta pressió, amb mobilitzacions als carrers, per part
dels republicans, els socialistes i els sindicats obrers, i fins i tot de la
CNT. El diari Solidaridad Obrera, portaveu d’aquesta organització
anarcosindicalista, dies abans de ser suspès, sostenia que s’havia
d’aprofitar l’oportunitat històrica, ja que a Espanya s’estava «como
en Rusia».
Entre els militars juntistes i la vaga revolucionària

Francesc Cambó en les seves Memòries afirma amb rotunditat: «jo

no vaig veure mai el comandant Benito Márquez».[243] A banda que
el màxim dirigent de les Juntes de Defensa Militars era coronel i no
comandant, aquesta afirmació de Cambó és falsa. Márquez mateix
va explicar amb tot detall una entrevista que va tenir amb Cambó en
un llibre i la versió que en dona sembla autèntica.[244] Al principi,
certament, hi va haver contactes indirectes entre juntistes i
catalanistes, propiciats per intermediaris ben diversos, com ara el
sacerdot J. Planas, capellà castrense del Batalló de Caçadors d’Alba
de Tormes, de guarnició a Madrid, i Joan Anton Güell i López, comte
de Güell,[245] que hi tingueren un paper destacat. Més tard, però, es
van convertir en relacions ben personals i directes.
Dies després de l’assemblea de Barcelona del 5 de juliol, el pare
Planas, en nom dels militars juntistes, demanà una entrevista amb
Cambó. Planas venia de Madrid, explica el coronel Márquez, amb
instruccions «de la más elevada esfera de la nación» per parlar
discretament amb Francesc Cambó, i volia que els dirigents juntistes
estiguessin presents en la conversa.[246] Els militars ho discutiren i
finalment tres, el coronel Márquez i els capitans Herrero i Villar, i el
pare Planas, es van reunir amb Cambó. Tot i que no s’indica la data
exacta de la trobada, era molt poc abans de la segona assemblea,
la dels parlamentaris espanyols, o sigui que segurament devia ser el
18 de juliol. La reunió, propiciada pel pare Rupert de Manresa,
superior dels caputxins i bon amic de Cambó, va tenir lloc al convent
de Pompeia de Barcelona. Planas i els militars juntistes van
demanar a Cambó que «desista de celebrar la asamblea de
parlamentarios en nombre de un inquilino de la Plaza de Oriente».
[247] És a dir, Alfons XIII mateix, utilitzant els militars juntistes,
pregava a Cambó que aturés el moviment dels parlamentaris.
Cambó va replicar que això era impossible, que la convocatòria ja
estava feta i que ell s’hi jugava el crèdit polític. Del text escrit pel
coronel Márquez, l’únic testimoni que tenim d’aquesta reunió, se’n
desprèn que llavors el pare Rupert de Manresa va intercedir dient
que la cosa no era tan greu i que es podria trobar una solució
acceptable per a tots: els assembleistes podien reunir-se en un lloc
discret sense ser vistos ni fer cap manifestació pública, i, com que hi
havia censura a la premsa, l’opinió pública no coneixeria si la reunió
dels parlamentaris havia tingut lloc ni sabria res dels acords.
Aquests arguments, sembla, els van convèncer a tots.
Amb relació a les Juntes Militars, Francesc Cambó tampoc no
diu enlloc de les seves Memòries que, a requeriment de Benito
Márquez, va escriure una llarga carta al màxim dirigent de les Juntes
Militars. L’escrit, datat el 10 de juliol de 1917, entre les dues
assemblees i uns quants dies abans de la trobada al convent de
Pompeia, el coneixem perquè Márquez el publicà sencer anys
després.[248] En aquesta carta, Cambó manifestava obertament la
seva simpatia pel moviment juntista i proposava que els militars
també pressionessin el rei per aconseguir que es formés el govern
que Espanya desitjava i necessitava. De tota manera, Cambó,
conscient de la força que podien tenir les Juntes Militars si es
decidien a intervenir directament en política, recomanava a Márquez
que es mantinguessin dins de la més estricta disciplina militar i no
provoquessin una revolució que podia portar el país a l’anarquia. A
l’hora d’explicar els propòsits polítics dels assembleistes, Cambó
deia que el moviment no era separatista sinó que volia alliberar
Espanya de les faccions polítiques que governaven només
preocupades pels seus interessos particulars. La carta de Cambó
convidava els militars, atès que ells també s’havien aixecat en
protesta contra aquell sistema polític, a confluir amb el moviment
dels assembleistes. Insistia finalment en la necessitat de no cedir, de
no claudicar, ja que per al moviment dels parlamentaris catalans
«abandonar […] sería una traición para Cataluña, un renunciamiento
a la misión que le incumbe de poner toda su fuerza al servicio de la
obra santa de procurar la salvación y la grandeza de España».[249]
No acabem d’entendre com és que Jesús Pabón, que dona tota
credibilitat a aquesta la carta i la comenta extensament, no parli en
la seva biografia de l’entrevista entre Francesc Cambó i el coronel
Benito Márquez als caputxins de Pompeia de Barcelona.[250]
Els contactes directes de Cambó amb els dirigents de les Juntes
eren ben coneguts pels polítics del moment. El conservador Juan de
la Cierva parla en les seves memòries de la carta de Cambó al
coronel Márquez i diu que «era evidente que el movimiento militar y
la actitud de Cambó guardaban relación estrecha».[251] Però
exagera quan insinua que el polític catalanista va arribar fins i tot a
influir en el comportament de les Juntes: «los finísimos trabajos que
hizo —Cambó— cuando guió y condujo al Poder a las Juntas
Militares de 1917, valiéndose para sus gestiones cerca de los
Reyes, incluso de capellanes castrenses, que le secundaron a
maravilla».[252]
Per aconseguir que la segona assemblea, la dels parlamentaris
espanyols, que estava convocada per al 19 de juliol, tingués èxit,
Francesc Cambó va convidar prèviament per escrit i visità
personalment molts polítics dinàstics. Era important que, descartats
els datistes governamentals, hi participessin les altres faccions
dinàstiques. Cambó no volia que els sectors moderats hi faltessin i
hi predominés l’oposició d’esquerra i els catalanistes. En una carta a
Santiago Alba li pregà que hi anés per evitar que «en el caso de que
se abstuvieran de concurrir los que con su asistencia pueden
quitarle todo carácter de exclusivismos y de sedición».[253] També
envià una carta a Gabriel Maura, el fill gran de Don Antonio,
acompanyada d’una còpia impresa dels acords adoptats per
l’Assemblea de Parlamentaris catalans. Si bé Cambó havia canviat
d’interlocutor amb els conservadors, l’objectiu polític era el mateix:
aconseguir que estiguessin presents en la nova reunió de
parlamentaris espanyols per tal d’evitar que predominés la imatge
d’acte d’«exclusivismo y sedición».[254] Igualment, convidà Antoni
Maura, el comte de Romanones i Manuel García Prieto, però cap
d’ells hi va voler participar. Maura refusà radicalment adherir-s’hi i li
va dir que aquella assemblea era «un acto de insolencia que
deprime todavía más la personificación de poder y de la autoridad»,
i que ell no estava disposat a anar enlloc amb els republicans i els
socialistes.[255]
Malgrat les amenaces del govern Dato, que declarà que la reunió
seria considerada un «acto de sedición» i envià tropes i vaixells a
Barcelona, el 19 de juliol es van reunir al Palau del Governador del
parc de la Ciutadella de Barcelona 66 parlamentaris espanyols de
tota mena de tendències, llevat dels datistes i dels mauristes, i 10
més s’hi van adherir. Ara bé, només 22 dels presents, un 10 %, eren
parlamentaris elegits fora de Catalunya; hi predominaven els
catalans. Tot i que hi van assistir alguns dels dirigents de l’oposició
més destacats, com el republicà Alejandro Lerroux, el socialista
Pablo Iglesias i el reformista Melquíades Álvarez, l’absència dels
principals líders dinàstics es feia notar. Cambó i la Lliga, amb el basc
Horacio Echevarrieta i alguns tradicionalistes, eren gairebé els únics
moderats en una reunió en què predominaven els antimonàrquics.
L’assemblea aprovà per unanimitat un manifest adreçat al país
on s’insistia en la necessitat de reformar radicalment el règim polític
espanyol, d’acabar amb el sistema del torn en govern dels partits
dinàstics i de convocar unes eleccions a Corts Constituents, amb
una llei electoral nova. Igualment, es decidí constituir les diferents
comissions de treball sobre les temàtiques acordades en
l’assemblea del 5 de juliol. El manifest polític dels assembleistes va
ser signat pels membres del comitè permanent: els lliguers Francesc
Cambó i Raimon d’Abadal, el republicà Alejandro Lerroux, el liberal
Josep Roig i Bergadà i el reformista Luis de Zulueta. Poc després,
l’Assemblea fou dissolta pacíficament pel governador civil de
Barcelona Leopoldo Matos amb la Guàrdia Civil.
Com era lògic, els assembleistes van topar amb notables
dificultats per informar l’opinió publica espanyola dels acords, ja que
els diaris estaven sotmesos a una dura censura del govern. Dato,
preocupat per una possible aliança dels assemblearis amb les
Juntes Militars, va fer córrer el rumor, publicat als mitjans
governamentals, que hi havia un pacte polític entre Lerroux i Cambó
per tal de propiciar una república de caràcter federal dins la qual hi
hauria un estat català.
Malgrat això, tot plegat és ben significatiu del tacticisme hàbil de
Francesc Cambó. D’una banda apareixia davant de tothom com el
líder màxim del moviment subversiu i quasi revolucionari de
l’Assemblea, i de l’altra estava en relació discreta i confidencial amb
Alfons XIII. En efecte, en aquests moments crítics d’enfrontament
entre el govern conservador de Dato i el moviment dels
assembleistes, Cambó utilitzava els oficis del comte de Güell per
mantenir una comunicació directa amb el monarca.[256] També
Joaquim Maria de Nadal actuà llavors d’intermediari. Segons va
explicar en les seves memòries, el 12 de juliol ell mateix li va portar
un missatge del rei a Cambó en què li oferia, si la segona sessió de
l’Assemblea de Parlamentaris no se celebrava, la constitució d’«un
Gobierno de concentración en el que la Lliga pudiese contar con dos
o tres carteras».[257] Era evident que el monarca volia impedir com
fos que aquell front polític tan ampli s’acabés consolidant. El 14 de
juliol, nou dies després de la primera assemblea, Alfons XIII havia
fet unes declaracions al diari anglès Daily Express en què, després
de manifestar que el seu govern estava disposat a estudiar totes les
demandes que es fessin per procediments legals, lamentava que
«els reformistes, que fa un any eren monàrquics, s’hagin posat ara
al costat dels republicans, dient que jo pertanyo a una dècada ja
passada». La referència a Francesc Cambó semblava clara.
De tota manera, la situació política era tan confusa i oberta que
permetia que fins i tot hi hagués qui, com Francesc Macià, Marcel·lí
Domingo i el cenetista Ángel Pestaña, especulés sobre la possibilitat
que de l’Assemblea en sorgís una insurrecció popular catalana,
similar a l’aixecament irlandès de Pasqua de l’any anterior. Aquesta
«via irlandesa», si bé era una fantasia elaborada per sectors molt
reduïts del nacionalisme català, pressuposava que hi havia
converses entre dirigents cenetistes, com Ángel Pestaña o Salvador
Seguí, el Noi del Sucre, amb republicans com Domingo i Layret, que
eren assembleistes. Eren uns plans realment tan illusoris que fins i
tot hi havia qui pensava en un possible suport de les Juntes Militars.
Tot plegat no se sostenia per enlloc, ja que ni la CNT estava
disposada a intervenir en un moviment polític com l’assembleista,
dirigit per polítics «burgesos» com Cambó, ni encara menys les
Juntes Militars acceptarien implicar-se en una rebel·lió social amb
anarcosindicalistes i separatistes. Amb tot, les declaracions poc
prudents d’alguns nacionalistes catalans van servir perquè des del
govern Dato es defensés la tesi del caràcter «separatista e irlandés»
del moviment assembleari.
Per altra banda, era evident el procés de moderació política de
les Juntes Militars. El 16 de juliol van publicar un comunicat
anunciant que obeirien l’autoritat, sense esmentar si era o no el
govern Dato. En diverses revistes militars es publicaren articles
sostenint que una cosa eren els problemes interns de l’exèrcit i una
altra de ben diferent la situació política espanyola. Es deia clarament
que ni els republicans, ni els socialistes, ni els catalanistes
esperessin poder comptar amb el suport dels militars per als seus
plans revolucionaris. A més, i de forma discreta, Alfons XIII, que
volia assegurar la fidelitat de les Juntes a la Corona i al sistema
polític, ja utilitzava els bons oficis del vell general Weyler per atreure
les Juntes Militars, afirmant que comptaven amb la seva simpatia.
De forma progressiva, doncs, van anant ratificant la seva fidelitat al
rei, sostenint que només es fiaven d’ell, i suggerien al monarca la
formació d’un govern d’àmplia concentració nacional. Es divulgà
llavors que les Juntes havien proposat la formació d’un govern amb
la presència d’assemblearis, com Francesc Cambó i Melquíades
Álvarez, de liberals com Santiago Alba i Romanones, de
conservadors com Antoni Maura, i de científics prestigiosos com el
premi Nobel Santiago Ramón y Cajal i l’enginyer Leonardo Torres
Quevedo.[258]
Francesc Cambó no volia un canvi radical de règim, com el que
semblava que proposaven els assembleistes més esquerrans, sinó
tan sols modificar profundament el funcionament del sistema polític
de la Restauració i acabar amb la forma del govern exclusiu dels
partits dinàstics. Per aconseguir-ho, era fonamental convèncer
Alfons XIII de la necessitat de canviar els criteris per nomenar els
caps de govern. A més, la reduïda presència de polítics dinàstics
espanyols a la segona assemblea, la del 19 de juliol, evidenciava la
seva reticència davant la possibilitat que el moviment liderat per
Cambó no acabés finalment per beneficiar les forces
antimonàrquiques. La negativa de Maura a participar-hi era el que
més perjudicava Cambó i la Lliga, donat que necessitaven un
contrapunt fort a la presència d’Alejandro Lerroux, Marcel·lí
Domingo o Pablo Iglesias. També els molestava el nacionalista
radical Francesc Macià, cada cop més llançat a fer declaracions de
caràcter «irlandès».
Malgrat que Cambó apareixia com el màxim dirigent del
moviment assembleista, començava a dubtar de les seves
possibilitats per controlar el moviment que ell mateix havia ideat. I
això fou molt més evident amb la convocatòria d’una vaga general
obrera per a aquell mes d’agost. El pacte signat per la UGT i la CNT
contra la vida cara i en favor dels drets sindicals, i la radicalització
política dels republicans i els socialistes, portaren molts dirigents de
les esquerres al convenciment que aquell era el moment més adient
per fer caure el desprestigiat govern de Dato i forçar un canvi polític
de debò. A principis de juny el reformista Melquíades Álvarez, el
republicà Alejandro Lerroux i els socialistes Francisco Largo
Caballero i Pablo Iglesias havien arribat a un pacte en aquest sentit.
A més, els contactes amb Ángel Pestaña i Salvador Seguí,
propiciats per Domingo, Layret i Lerroux, implicaven també la CNT,
que, si bé no constaria formalment com a firmant d’aquest pacte
polític, se sumaria a la vaga general quan esclatés.
A finals de juliol, quan ja tothom parlava de la propera vaga
general, la Lliga Regionalista publicà un manifest en castellà intitulat
A la opinión española, signat per Abadal, Cambó i Ventosa, en què
després de sostenir que «nada hay tan perturbador y anárquico
como la actitud de Gobierno», es distanciaven de les pretensions
dels vaguistes dient que el gran dilema estava en el com s’arribaria
al canvi polític desitjat, «por normal y pacífica transformación o por
revolución violenta». Era clar que els catalanistes de la Lliga no
volien implicar-se en el moviment revolucionari que preparaven els
republicans i els socialistes. I menys encara en veure com el
portaveu de la CNT, Solidaridad Obrera, proclamava que la vaga
general anava contra «los judíos de la Lliga». Ara bé, el moviment
vaguístic podia ser políticament important i per això tampoc no
gosaven condemnar-lo explícitament. Estaven a l’expectativa,
esperaven a veure què passava. Pocs dies després, l’1 d’agost,
moria a Castellterçol Enric Prat de la Riba, cosa que deixava la Lliga
Regionalista sense el seu ideòleg més solvent. Un polític que si bé
mai havia discrepat del Cambó polític, tenia un caràcter ben diferent
d’ell.
A mitjans de juliol, l’esclat d’una onada de vagues modificaria
notablement el ritme dels esdeveniments i precipitaria la decisió dels
organitzadors de la vaga general. El 18 de juliol, s’havia iniciat una
vaga ferroviària a València que a poc a poc es va estendre per tot
Espanya. Aquest conflicte dificultà la preparació de la vaga general
més política preconitzada per socialistes i republicans. El 21 de
juliol, el govern Dato declarà l’estat de guerra a València i els
sindicats dels ferroviaris de la Companyia del Nord, que exigien la
readmissió de tots els acomiadats, anunciaren que anirien a una
vaga general ferroviària a tot Espanya partir del 10 d’agost. Això ho
precipità tot. El comitè de la vaga general política, integrat només
per socialistes, es va veure forçat a accelerar els plans i va anunciar
que el dilluns 13 d’agost s’iniciaria a tot l’estat una vaga general no
violenta que no acabaria fins a aconseguir «un Gobierno provisional
que convoque elecciones a Cortes Constituyentes». El referent de
Petrograd del mes de febrer passat semblava ben present. De forma
hàbil, el govern Dato no actuà de seguida. Era evident que li
interessava que la vaga general política comencés el més aviat
possible, sense temps per preparar-la detingudament.
El dilluns 13 d’agost es va iniciar de manera precipitada la vaga
general, que es va estendre per tot Espanya de forma desigual i
sense direcció ni control. El govern declarà l’estat de guerra,
aconseguí la fidelitat de les Juntes Militars, i l’exèrcit va reprimir
violentament les manifestacions i avalots en uns quants dies, llevat
d’Astúries, on la rebel·lió obrera durà diverses setmanes. En total hi
va haver seixanta-sis morts per tot Espanya, la meitat a la província
de Barcelona. A Sabadell, una de les localitats on hi hagué més
violència —deu morts—, la repressió fou portada a terme pel
regiment de Vergara, que comandava el coronel Benito Márquez, el
líder de les Juntes Militars. A Catalunya, els militars detingueren el
diputat Marcel·lí Domingo i el regidor Lluís Companys, acusats de
fomentar la sedició dins l’exèrcit. Tanmateix, altres dirigents
assembleistes, com ara Alejandro Lerroux i Francesc Macià mateix,
van poder fugir d’Espanya. A Madrid tot el comitè de vaga, integrat
només per socialistes, va ser detingut.
El moviment assembleista s’havia escindit entre els
revolucionaris, que havien potenciat la vaga general, i els moderats,
partidaris de procediments pacífics. A més, les principals
organitzacions patronals catalanes censuraren immediatament, i
amb molta duresa, els assemblearis, i especialment Francesc
Cambó, per les seves pretensions imprudents i per haver
desestabilitzat el país. El president del Foment del Treball Nacional,
l’empresari i polític liberal Josep de Caralt, comte de Caralt,
amenaçà de constituir a Catalunya un bloc electoral conservador
oposat a la Lliga Regionalista. A Madrid, el govern Dato també
acusava els assembleistes de ser còmplices dels vaguistes i d’haver
propiciat una revolució violenta.
La Lliga Regionalista es va veure forçada a distanciar-se
públicament del moviment revolucionari. El 15 d’agost, els
parlamentaris catalanistes signaven un manifest al país afirmant que
ells no havien participat en absolut en aquella vaga, i que el
moviment assembleista es mantenia com el principal, i gairebé
l’únic, instrument de canvi polític a Espanya. Cambó comprengué
llavors que era fonamental mantenir actiu l’esperit de l’assemblea,
com a principal forma de pressionar el govern Dato, i que calia
propiciar el retorn dels republicans i dels socialistes al moviment.
Així, ja a finals del mateix mes d’agost, es va reactivar el procés
assembleari amb la convocatòria de les comissions de treball
creades el 19 de juliol per redactar els diferents documents,
començant pels referents a la qüestió militar i a la social. En un
intent de no ser acusats de separatistes, com insistien els mitjans
adeptes al govern Dato, es decidí que les reunions de les
comissions es farien a Madrid.
Durant el mes de setembre, Francesc Cambó visità de nou el
País Basc i Astúries per reactivar els contactes amb els
nacionalistes bascos i els reformistes de Melquíades Álvarez, i a
Madrid es va entrevistar amb Romanones, Alba i Maura amb la
pretensió de dinamitzar l’aliança de tots els que s’oposaven al
govern Dato. El 6 de setembre, la revista de Madrid La Acción,
portaveu del maurisme, publicava una entrevista amb Cambó on ell,
per retratar la situació espanyola d’aquell moment, recordava la
frase famosa de Maura: «para evitar la revolución desde abajo hay
que hacerla desde arriba». El líder catalanista qualificava la vaga
revolucionària de l’agost d’una «aventura sin orientación» i insistia
que calia continuar amb els treballs acordats per l’Assemblea de
Parlamentaris del 19 de juliol com a principal forma per oferir una
alternativa al govern Dato.
Francesc Cambó continuava estant plenament convençut que el
desprestigi dels partits dinàstics, i en general de la vella política, era
tan gran que l’opinió ciutadana no permetria que tot continués igual.
Calia impedir que el govern Dato es consolidés i que convoqués
eleccions com si res hagués passat. En una carta a Antoni Maura
del 19 de setembre, assenyalava que en aquelles circumstàncies
excepcionals el paper del rei Alfons XIII era decisiu: d’ell depenia, en
gran mesura, continuar amb la política de ficció o no. «Creo que
jamás fue tan grave, pero creo a la vez, que nunca estuvo tan cerca
el remedio. En la conciencia de las gentes está enormemente
extendida la convicción de que se impone un cambio radical en las
costumbres y en las organizaciones políticas: el desprestigio de los
gremios políticos es tal que la opinión no consentirá mucho tiempo
que ellos rijan la vida pública y si el poder moderador se empeña en
imponerlas al país, vendrá, a no tardar, una convulsión
revolucionaria (de) verdad, muy distinta de la grotesca aventura del
mes pasado… A mi entender, lo más grave que hoy podría ocurrir
sería que la Corona entregase al actual gobierno el decreto de
disolución de Cortes, que implicaría el encargo de continuar la
política de ficción que el país entero repudia».[259]
Les esquerres, els republicans i els socialistes, havien intentat
aprofitar la crisi política per anar molt més enllà dels projectes
reformistes pacífics de la majoria dels assembleistes i de Cambó, i
davant el fracàs de la vaga general dubtaven si abandonar o no
aquest moviment. Sabien que amb la seva absència, si tampoc hi
havia gent més representativa de les esquerres, s’atorgava poca
representativitat al moviment assembleari, tot i que es refermava el
paper dirigent de Francesc Cambó i els seus projectes moderats. De
fet, a banda de la Lliga, només els reformistes de Melquíades
Álvarez, alguns liberals i uns quants republicans independents
semblava que continuaven donant un suport sincer al projecte liderat
per Cambó. Que era convenient moderar el moviment es va veure
de seguida en la primera declaració pública dels assembleistes
realitzada després de la vaga general de l’agost, en què se sostenia
que calia evitar que a Espanya s’anés «a una revolució des d’abaix
que (podia) conduir a situacions com la de Rússia».[260] El 15
d’octubre es van fer públics els primers documents de la comissió
dels assemblearis que tractava de la reforma constitucional.
S’anunciava que el redactat final proposaria un model d’estat
federalista que reconeixeria les diferents nacionalitats existents dins
d’Espanya.
 El dia 20 d’octubre de 1917, l’empresari Damià Mateu anuncià a
Francesc Cambó la possibilitat que Alfons XIII acceptés la demanda
del president del govern, Eduardo Dato, de dissoldre les Corts i
convocar noves eleccions. Mateu, que sabia que Cambó era
totalment contrari a aquesta opció, s’oferia a propiciar-li una reunió
amb el monarca per fer-lo canviar d’opinió. «Solo tú puedes lograr
que —el rey— no siga este camino, si te ves con fuerzas suficientes
para convencerle de que está equivocado; de que
constitucionalmente debe obrar de otro modo, y de que el bien de la
Patria impone la formación de un Gobierno de concentración. Si
quieres tener una audiencia con el Rey, de modo público, antes o
después de la Asamblea que tenéis preparada o convocada para
últimos de este mes, solicítala; y si quieres, lo haré yo en tu nombre,
y el Rey te la otorgará y te recibirá con los brazos abiertos. Puedo
asegurarte que no tiene animosidad contra tu persona; y que cree
que tienes fuste, no solo para ser Ministro, sino para ser jefe de
Gobierno».[261]
Aquest comentari elogiós atribuït al monarca reflecteix clarament
el protagonisme que Francesc Cambó havia assolit llavors,
considerat ja un home d’estat rellevant. Tal vegada fou per això,
perquè es pensava que aviat formaria part del govern, que, en una
conferència pronunciada a la seu del CADCI a Barcelona, el 23
d’octubre, Cambó volgué exculpar els militars juntistes de tota
responsabilitat de la crisi política. Malgrat la seva indisciplina, digué,
l’actitud de les Juntes Militars era compresa per tot el país, que no
dubtava a donar suport a la seva protesta per considerar-la justa.
Tres dies després, el 26 d’octubre, les Juntes Militars donaven a
conèixer a la premsa el missatge que havien adreçat al monarca
demanant la fi del govern presidit per Eduardo Dato. Els juntistes
proposaven, a més, que es formés un govern de concentració i
s’iniciés el procés per anar cap a unes Corts Constituents. La
coincidència d’aquestes demandes amb les pretensions polítiques
dels assembleistes i de Francesc Cambó semblava total.
La gran majoria de la premsa espanyola, en publicar el missatge
dels juntistes, ja donava per mort el govern Dato. Fins i tot els
diputats i senadors conservadors catalans van publicar un escrit
demanant al president del govern Dato que cedís a les demandes
dels assemblearis i pactés amb ells.[262] Cambó, per la seva banda,
no parava de fer declaracions a tota mena de diaris espanyols
amenaçant que si el rei accedia a la petició de Dato de dissoldre les
Corts i convocar unes eleccions controlades per ell, els catalanistes
podrien «abandonar la causa de la monarquia».[263] A finals del mes
d’octubre, els dirigents de la Lliga Regionalista estaven convençuts
que Dato cauria i que, amb tota probabilitat, Francesc Cambó i Joan
Ventosa entrarien en un govern de concentració del qual tothom ja
parlava i que, segurament, seria presidit per Antoni Maura, per
Joaquín Sánchez de Toca o per Manuel García Prieto.[264]
El 30 d’octubre de 1917, mentre Francesc Cambó presidia la
segona sessió plenària de l’Assemblea de Parlamentaris a l’Ateneo
de Madrid —hi assistien vuitanta parlamentaris, entre ells el
republicà Lerroux i el reformista Álvarez, però cap dirigent dinàstic
d’importància—, fou cridat per entrevistar-se urgentment amb Alfons
XIII. L’entrevista havia estat gestionada per la duquessa de Dúrcal,
que fins i tot va portar el polític al Palau Reial en el seu cotxe. En
aquesta reunió transcendental, Cambó explicà al rei les principals
conclusions de l’Assemblea de Parlamentaris, manifestà que s’havia
d’acabar amb l’alternança en el govern dels dos partits dinàstics i
proposà la formació d’un govern d’amplíssima i sincera concentració
de partits. De tota manera, també afegí que per assegurar la netedat
de les futures eleccions, el Ministeri de Governació havia de ser
ocupat per una persona independent, per algú que no milités en cap
partit.[265] A la sortida de l’audiència reial, Cambó va fer unes
declaracions al periodista català Rafael de Marquina i explicà que
havia fet un advertiment clar al monarca: «Li he dit tot el que m’ha
vingut a la boca. Fins li he arribat a dir que calia anar en compte
amb Catalunya, perquè a Espanya, tots els moviments anti-
dinàstics, han nascut a Catalunya».[266]
Francesc Cambó va tornar immediatament a l’Ateneo de Madrid i
explicà als assembleistes que el rei acceptava l’esperit reformador
dels qui allà estaven reunits, que estava disposat a constituir un
govern de concentració amb tots els elements que simpatitzaven
amb el reformisme constitucional i a convocar unes noves Corts. I
que, en prova d’això, nomenaria ministres les dues persones que
proposessin els assembleistes. De seguida, la majoria dels
assembleistes van elegir dos catalans, Joan Ventosa i Calvell, de la
Lliga Regionalista, i Felip Rodés, un antic militant de la UFNR —
però que llavors era molt proper als liberals i fins i tot als radicals—,
com a representants respectius de les forces de dretes i d’esquerres
allà presents. Tant Alejandro Lerroux com Melquíades Álvarez es
mostraren en desacord amb la proposta d’entrar al govern si abans
no es comprometia a donar suport a la totalitat de les reivindicacions
de l’Assemblea de Parlamentaris.
Alfons XIII cridà a Palau, en primer lloc, Antoni Maura per tal
d’encarregar-li la constitució d’aquest govern d’àmplia coalició, però
fracassà. Cambó mateix, durant una llarga conversa amb Maura, es
negà a acceptar la condició de «ministre sense cartera» d’un
hipotètic govern de concentració que presidiria aquest polític
conservador.[267] Creia que Maura ja no era el polític que el país
necessitava i no volia que ara aparegués com el líder d’un canvi
polític que havien propiciat bàsicament els assembleistes, quan ell
no havia volgut tenir cap relació amb el moviment. Malgrat les bones
relacions polítiques i personals, Cambó no podia permetre que
Maura es fes seu el programa de canvi i de reforma elaborat per ell i
aprovat per les diferents assemblees. S’estimava més que aquest
primer assaig de govern de concentració, o de gran coalició, fos
presidit per un polític de menys nivell i personalitat que Maura, com
ara Manuel García Prieto.
Francesc Cambó, confiant que Alfons XIII compliria «el que va
convenir amb mi», pensava que el rei encomanaria immediatament
a García Prieto la formació del govern de concentració. Era força
optimista: «Per ara el Rei compleix perfectament lo que va convenir
amb mi. Si ho segueix complint, ara cridarà a en Prieto per a que
formi un govern d’acord amb les conclusions de la Assemblea».[268]
Efectivament, l’1 de novembre de 1917, s’anunciava la constitució
del nou govern presidit per Manuel García Prieto, gendre del vell
dirigent liberal Eugenio Montero Ríos. Era el primer govern de
concentració o de coalició en tota la història de la Restauració, i al
costat de conservadors i liberals hi havia els dos ministres
assemblearis que, a més, eren catalans: Joan Ventosa, que
ocupava el Ministeri d’Hisenda, i Felip Rodés, el d’Instrucció Pública.
Era el primer cop des de la majoria d’edat del rei, l’any 1902, que
entraven al govern espanyol ministres catalans. A més, al govern
García Prieto no hi havia cap destacat líder dinàstic —ni per part
dels liberals (Romanones o Alba) ni pels conservadors (Maura o
Dato)—, sinó dirigents més aviat secundaris, com el liberal Niceto
Alcalá Zamora, al Ministeri de Foment, i el vell conservador Juan de
la Cierva, que s’ocupava de Guerra. Per regir el molt important
Ministeri de la Governació es nomenà un polític independent però
força inexpert, un vell magistrat del Tribunal Suprem, Juan
Bahamonde. A banda de Joan Ventosa, dos militants destacats més
de la Lliga Regionalista, Carles de Camps, marquès de Camps, i
l’empresari Lluís Ferrer-Vidal, foren nomenats directors generals
d’Agricultura i de Duanes, respectivament.
Francesc Cambó no va voler ser ministre i s’estimà més
reservar-se per al futur. Considerava que la formació d’aquell govern
era una gran victòria política de la Lliga Regionalista i del moviment
«revolucionari» dels assemblearis, atès que s’havia acabat amb el
sistema del torn de la Restauració, cosa que afeblia notablement els
partits dinàstics. Creia que en haver estat nomenat president García
Prieto, potser el més feble i desconegut dels dirigents dinàstics,
aquell govern tan heterogeni no privilegiaria cap de les faccions que
el componien. Tot eufòric, declarava al diari maurista Acción: «en la
crisis de hoy no ha caído el Señor Dato, ni el partido conservador,
sino el nefasto sistema de partidos turnantes».[269] I no entenia com
l’opinió pública catalana no destacava prou la gran transcendència
d’aquell canvi polític, mentre que la de Madrid sí que n’era ben
conscient.[270]
En les seves Memòries i en la seva correspondència, Cambó
s’atribueix la direcció i el triomf del moviment assembleari quasi en
exclusiva: «Jo vaig conduir l’Assemblea de Parlamentaris fins al seu
triomf, al provocar la caiguda d’En Dato i la constitució d’un Govern
d’àmplia concentració. Els republicans creien que, iniciat el
moviment, ells l’aprofitarien per a convertir-lo en un moviment
republicà, com els socialistes esperaven que l’aprofitarien per a
convertir-lo en una revolta proletària. Jo vaig ser més hàbil i més fort
que ells i els seus projectes ocults, que representaven una
deslleialtat i una traïció al pacte que públicament havíem contret, els
exasperà».[271]
Així, la tardor del 1917 Francesc Cambó contemplava la nova
situació política espanyola amb una gran dosi d’optimisme. El «seu»
moviment havia triomfat i oferia una oportunitat històrica impensable
feia tan sols uns quants anys. Ara, fins i tot, podia pensar en l’accés
a la presidència del govern espanyol. Estava convençut que els
diputats renovadors tindrien una força notable i que serien majoria a
les futures Corts. En una carta a Lluís Duran del novembre del 1917,
expressava el convenciment que aviat seria el president del govern
d’Espanya perquè a les noves Corts els diputats partidaris de les
grans reformes polítiques serien majoria: «Si jo hagués volgut,
m’haurien ofert la Presidència del Consell a mi, però jo hauria
fracassat ara. En canvi, en les Corts vinents jo seré President del
Consell amb unes Corts addictes. Aquí, en els càlculs que fan els
professionals ens donen 150 diputats. Jo crec que en tindrem molts
més, i que, si no la majoria absoluta, serem el grup predominant.
Comencen a venir-me oferiments i adhesions de tot arreu. Jo, per
ara, no accepto més que els de la gent millor. Espero que podrem
triar i fer una magnífica elecció».[272] El líder de la «revolució» del
1917 estava exultant i ja es veia dirigint la política espanyola. Estava
massa segur d’ell mateix i es mostrava poc coneixedor del
funcionament real de la política espanyola. Poc temps, però, duraria
aquest optimisme.
 3

L’HOME DE GOVERN

Durant gairebé sis anys, entre el novembre del 1917 i el setembre

del 1923, Francesc Cambó va poder actuar com a home de govern
dins de la política espanyola. De les dues opcions que ell mateix
havia plantejat a Prat de la Riba en la seva carta del 5 de novembre
de 1916, fer de polític nacionalista o d’home de govern, s’havia
inclinat per la segona, tot i saber que seria «difícil però prestigiosa».
Molt aviat, però, va comprovar que les dificultats eren molt superiors
a les esperades i que de la seva presència en els governs espanyols
no n’obtindria els rendiments desitjats.
En aquesta etapa, Cambó i tres militants més de la Lliga
Regionalista —Joan Ventosa, Felip Rodés i Josep Bertran i Musitu—
van ser ministres en quatre governs diferents, tots de concentració o
de coalició, fins i tot batejada de «nacional». Però la seva gestió va
ser força limitada i, sovint, també interferida pels companys de
govern. L’avenç autonòmic es veié força aturat no sols per les
incomprensions manifestades per la gran majoria dels polítics
dinàstics sinó també per l’esclat d’una onada de violència social que,
iniciada a Catalunya el 1919, duraria pràcticament quatre anys. El
replegament conservador de la Lliga i de Cambó va comportar
ajornar el plet autonòmic, deixant la Mancomunitat de Catalunya en
una situació feble i havent d’assumir una greu crisi interna a la Lliga.
La revolta dels joves, que conduiria a la creació d’Acció Catalana,
anava directament contra Cambó i la seva política espanyola, de
manera que provocava més divisió dins del catalanisme, al mateix
temps que «la via irlandesa» prenia cos davant el tancament
hispànic.
Tot i això, Cambó va tenir aquests anys un paper destacat com a
home de govern al capdavant dels ministeris de Foment i d’Hisenda,
malgrat la curta durada. El seu prestigi i influència eren tan notables
que el novembre del 1922 el rei Alfons XIII li oferí la presidència del
consell de ministres. Però el cost a pagar era excessiu —renunciar a
exercir de líder catalanista—, i les possibilitats de fer reformes de
debò, molt precàries. Al cap d’un any, abandonà la política
temporalment. Se sentia qüestionat a Catalunya i semblava que la
via parlamentària per reformar l’Estat i aconseguir l’autonomia
catalana estava esgotada.
Per poder seguir amb rigor l’actuació política de Francesc
Cambó aquests anys tan decisius, a més de les seves memòries i
de les biografies publicades, cal, sobretot, consultar les
intervencions parlamentàries i la correspondència privada. Els
parlaments de Cambó tant al Congrés dels Diputats com al Senat
són molt nombrosos i és impossible en aquesta biografia donar
compte de tots.[273] Pel que fa a la correspondència privada, a part
de la que intercanvià amb polítics espanyols, com ara Antoni Maura,
és especialment important la que va mantenir amb Joan Ventosa i
Calvell i Lluís Duran i Ventosa. Aquestes cartes, molt poc conegudes
pels historiadors, ens permeten saber força coses sobre el
funcionament dels governs en què participaven els catalanistes i els
molts problemes que hi havia. Hi trobem informacions destacades
sobre tota mena de qüestions i sobretot sobre les dificultats per tirar
endavant projectes de llei de rellevància o sobre com es preparaven
les eleccions.

Els catalanistes al govern, l’optimisme exagerat de

Cambó

A principi de novembre del 1917 finalment dos assemblearis, tots

dos catalans, Joan Ventosa i Felip Rodés, foren nomenats ministres
dins d’un govern d’àmplia concentració presidit pel liberal Manuel
García Prieto. Cambó i els assemblearis havien aconseguit acabar
amb el sistema del torn en el govern, limitat exclusivament a liberals
i conservadors. S’obria un temps de grans expectatives i les
esperances de fer un canvi polític de rellevància se centraven en les
pròximes eleccions legislatives, que havien estat fixades per al
febrer del 1918. Segons Cambó, en sorgiria una majoria
parlamentària diferent que permetria realitzar les reformes polítiques
que quasi tothom semblava desitjar, entre les quals la regionalització
d’Espanya.
Però de moment els qui criticaven més durament el nou govern
de concentració eren els partits d’esquerra que havien estat a
l’Assemblea, que acusaven Francesc Cambó i la Lliga d’haver traït
el moviment en acceptar formar part d’un govern integrat
majoritàriament per dinàstics i sense posar com a condició prèvia
l’acceptació de les principals reivindicacions de l’Assemblea. La
indignació dels republicans era notable. Alejandro Lerroux, en un
discurs pronunciat el 24 de desembre al Palau de Belles Arts de
Barcelona, censurà amb duresa el comportament dels catalanistes
de la Lliga, i especialment de Joan Ventosa, per entrar en el govern
de concentració sense pressionar fortament perquè s’assumís la
demanda que les futures Corts havien de ser constituents i que
s’havia d’avançar cap a l’autonomia de les regions. Lerroux pretenia
reconstruir la unió de les esquerres, l’aliança dels republicans i els
socialistes, davant les eleccions generals del mes de febrer. Amb la
seva vehemència habitual, el líder radical proclamà que «la hora de
la revolución ha sonado» i que «República y España son
incompatibles con la Monarquía y con los partidos gobernantes».
També Francesc Layret, dirigent del Partit Republicà Català,
acusava la Lliga Regionalista d’haver matat l’Assemblea, donat que
aquesta representava «una revolució o no era res». Layret
considerava que els catalanistes de la Lliga havien salvat el rei amb
la seva entrada al govern sense incloure en el programa cap de les
reivindicacions dels assembleistes i, per això, creia que les Corts
que sortirien de les eleccions del febrer ni votarien l’autonomia
catalana, ni tan sols incrementarien les delegacions de la
Mancomunitat. A més, apuntava que la qüestió catalana s’hauria
d’haver internacionalitzat des dels inicis de la Gran Guerra perquè
les potències que defensaven els drets de les nacionalitats haurien
conegut el cas català i així l’Entente «ens ajudaria».[274]
Davant d’aquestes actituds crítiques de les esquerres, els
dinàstics que havien estat més actius dins del moviment
assembleista estaven exultants. És prou interessant l’anàlisi que feia
el senador liberal català Josep Roig i Bergadà sobre com s’havia
resolt la crisi política d’aquell agitat any 1917. Segon ell, la formació
del govern de concentració de García Prieto havia estat un gran èxit
per cinc raons: primer, perquè comportava la liquidació del sistema
del torn en el poder dels partits dinàstics; segon, perquè restablia a
Espanya un règim basat en el poder del parlament; tercer, perquè
significava «l’espanyolització del catalanisme, estenent aquesta
doctrina per altres regions d’Espanya, impossibilitzant així que sigui
separatista»; quart, perquè també suposava «la democratització de
la Lliga Regionalista», donat que aquesta organització conservadora
ara estava a favor del reconeixement que la sobirania nacional
residia únicament en el poble, i cinquè, perquè la incorporació de la
Lliga al govern d’Espanya feia que aquest partit deixés de ser un
opositor i crític davant de totes les situacions polítiques.[275]
Les eleccions municipals celebrades dies després, l’11 de
novembre de 1917, van estar totalment marcades pel debat sobre el
nou govern de concentració i la presència dels catalanistes. A
Barcelona comportaren una gran victòria de la Lliga Regionalista,
que superà en vots i en regidors la coalició republicana integrada
pels assembleistes d’esquerres, els radicals de Lerroux i el Partit
Republicà Català de Domingo i Layret. Semblava que la ciutadania
catalana donava un suport clar al canvi proposat per Cambó i la
Lliga Regionalista.
A finals de novembre del 1917, Cambó començava a preocupar-
se pel fet que a l’hora de nomenar nous governadors civils el govern
de García Prieto «s’inclina cada moment més a que siguin militars».
Pensava que, si bé els militars, «amb el seu odi als partits del torn i
la seva prevenció contra les esquerres, foren, fatalment, auxiliars
nostres», havien d’estar molt vigilants respecte del que podrien fer:
«En el moment que ens manifestin el propòsit de retornar a la vella
política, nos haurem de cuadrar [sic] en absolut; així, en sortirà amb
una dura batalla».[276] També estava inquiet perquè veia que les
principals autoritats de Barcelona no estaven a l’altura de la situació.
L’11 de desembre comentava a Ventosa que «el governador de
Barcelona resulta un infeliç. El Capità General és un imbècil. Amb
aquestes dues autoritats a Barcelona si ve un conflicte d’ordre públic
pot repetir-se la situació de 1909. Cal canviar el Capità General i
portar-hi el millor que es trobi entre els tinents generals. […] Cal
recordar què li passà a Maura per tenir una autoritat inepta a
Barcelona en 1909». Les gestions de Cambó van ser positives donat
que al cap de poc van ser canviats tant el governador civil de
Barcelona com el capità general de Catalunya.[277]
Però també hi havia problemes a l’Ajuntament de Barcelona per
la possibilitat que, amb la complicitat del ministre assembleista Felip
Rodés i en benefici dels interessos del gran trust elèctric de La
Canadenca —Fuerzas y Riegos del Ebro—, un lerrouxista fos elegit
alcalde. S’havia derogat la llei que atribuïa al govern el nomenament
dels alcaldes per reial ordre i ara eren els regidors qui els votaven.
Al consistori barceloní la suma dels regidors lerrouxistes, liberals i
independents era superior als de Lliga i els seus aliats
conservadors. Circulaven rumors que La Canadenca, a través de la
seva companyia filial, la Barcelonesa, que era la principal
subministradora d’electricitat a l’enllumenat públic de la ciutat, i el
líder lerrouxista Joan Pich i Pon havien subornat dos regidors
liberals afins a Felip Rodés per aconseguir-ho: «Ara resulta que és
la Canadiense, per medi d’en Pich, qui ha donat els diners per a
comprar els vots d’en Mauri i d’en Llopis».[278]
Cambó considerava aquest fet molt perillós, fins i tot
electoralment. No volia de cap manera que mentre ells fossin al
govern hi hagués a Barcelona un alcalde lerrouxista: «Si l’alcalde és
un lerrouxista, la gent conservadora se girarà en contra nostra i
perdrem les eleccions a diputats a Corts i és possible que jo em
quedés sense acta». Per això pregava a Ventosa perquè, com a
ministre, pressionés Rodés per impedir com fos aquella elecció:
«Cal que en Rodés s’imposi als seus. […] la manera segura de
lograr-ho és que el Rei o en (García) Prieto expressin a en Rodés el
seu descontent davant l’actitud dels seus correligionaris davant el
vot a un lerrouxista i fent que Barcelona, quan el Rei pensa anar-hi,
tingui un alcalde republicà, cosa que serà explotada contra el
govern».[279] Hi havia, segons Cambó, una altra opció per evitar
aquella operació dels lerrouxistes, atacar directament el trust de la
Canadenca acusant-lo de frau fiscal, i creia que això ho podria fer
Ventosa des del govern: «L’altre camí és que tu reclamis els
expedients que hi ha al teu ministeri contra la Canadiense, per
defraudació. […] Si els de la Canadiense veuen que, lo que poden
guanyar amb tenir un alcalde seu, ho poden perdre amb excés en la
resolució dels expedients, segur que canviaran la direcció».[280]
Dies després, però poc abans de l’elecció del nou alcalde,
Francesc Cambó explicava a Joan Ventosa que el britànic Fraser
Lawton, gerent de La Canadenca, era el responsable de tota aquella
maniobra i que, en una reunió del consell de la Companyia
Barcelonesa, «contra l’opinió de tots els consellers catalans, va dir
que ell sabia que a Espanya tot es comprava i que el procediment
que seguia era l’únic que anava bé».[281] Cambó, de tota manera,
creia que «si la Canadiense té un fracàs vindran ordres de Londres
per a canviar de procediments». I aconsellava Ventosa d’actuar amb
prudència: «convé que es resolgui l’assumpte abans del 1º d’any i
que ho facis d’acord amb l’informe del Consell d’Estat. Si després de
primer d’any, resolvés en aquesta forma, se’t podria acusar de que
has pres una venjança política; si ho fem d’altra manera, significaria
una victòria i la consagració dels procediments que preconitza en
Lawton».[282]
Malgrat les gestions i les pressions sobre el ministre Rodés, el 26
de desembre de 1917 el regidor republicà radical Juan José Rocha
García va ser elegit alcalde de Barcelona. Cambó estava indignant:
«A Barcelona l’alcalde lerrouxista i castellà pels vots dels amics d’en
Rodés. Crec que aquest s’ha portat amb perfecta deslleialtat. Convé
tenir-ho present».[283] Tanmateix, aquesta elecció no tingué les
repercussions polítiques i electorals que Cambó es temia.
Cambó també aprofità la presència de Ventosa al govern per
intercedir en favor de dos monjos catalans que eren perseguits
políticament per les seves idees. Es tractava dels caputxins Rupert
de Manresa, rector del convent de Pompeia, a Barcelona, i del
mateix provincial dels caputxins catalans, Miquel d’Esplugues, que
havien estat denunciats per l’anterior govern Dato davant la Santa
Seu per les seves idees «separatistes».[284]
En l’àmbit polític més general, els dirigents de la Lliga
Regionalista estaven exultants amb l’actuació del monarca atès que,
gràcies a ell, no sols s’havia superat una situació política molt difícil
sinó que també s’havia iniciat una etapa esperançadora: «El Rei
s’ha portat molt bé, i tant si ho feu per iniciativa pròpia, com perquè li
haguessis indicat, ha guanyat molt en prestigi, i potser s’ha salvat.
Perquè si no arriba a fer-se aquest govern, espanta lo que hauria
pogut succeir. La impressió aquí, també no pot ser millor. Tothom
està molt content».[285] L’estratègia política que Francesc Cambó
defensava llavors, com es va veure a la seva conferència al Palau
de la Música de Barcelona, el 16 de gener de 1918, es podria
resumir amb l’eslògan «Por la España Grande». La força política del
catalanisme i l’expansió dels moviments regionalistes de la perifèria
imposarien una realitat política nova que els conduiria a tenir una
presència directa en el govern del país. Aquest canvi s’havia produït
perquè Alfons XIII havia entès perfectament el que pretenien els
assembleistes del mes de juliol. Segons Cambó, «el Rei havia obert
camí normal i constitucional als homes de l’Assemblea de
Parlamentaris»,[286] i per això calia defensar el protagonisme polític
del monarca.
Però les coses no eren tan fàcils com els catalanistes desitjaven.
En tan sols dos mesos, bona part de les seves esperances es van
veure frustrades tant pel comportament dels antics dirigents
dinàstics, que no estaven disposats a deixar el terreny lliure a
Cambó i els seus, com pel canvi d’actitud d’Alfons XIII mateix. Un
repàs a la correspondència de Francesc Cambó és prou revelador
dels canvis constants en les seves apreciacions sobre la situació
política i la facilitat amb què passava de l’eufòria exultant al
pessimisme.
Ben aviat van arribar els símptomes de decepció de Cambó,
cada cop més conscient de l’error polític que significava refiar-se de
Manuel García Prieto: el president del govern i alguns líders
dinàstics s’estaven posant d’acord, a l’esquena dels homes de la
Lliga —«ens estan prenent el pèl»—, per manipular les eleccions
generals en favor seu i fer fracassar aquella operació de gran canvi
polític. Cambó denunciava indignat que aquell govern feia servir els
mateixos procediments antidemocràtics que els anteriors, i advertia
que s’havia organitzat «l’encassillat [sic] complert a les províncies
andaluses i castellanes fet d’acord entre en Prieto, en Dato i en
Romanones, comunicat als governadors i funcionant com abans de
la darrera crisi».[287] Per a Cambó això suposava un engany al país i
podia provocar la «deshonra» dels catalanistes:[288] «El país
s’adonaria per enganyat i la convicció de que, dintre de la
Monarquia, no pot anar-se a un canvi, s’estendrà per tot arreu.
Nosaltres, encara que augmentats en número, estaríem sense cap
autoritat moral al Parlament. Fórem rebutjats per dretes i esquerres,
i la nostra campanya d’oposició, apareixeria com a un despit de la
nostra derrota, com aquestes Corts s’havien format sota la nostra
inspecció i sota la nostra protecció, apareixeríem, o com a rebutjats
pel sufragi, o com a víctimes d’una enganyifa. Una cosa i l’altra
tiraria damunt nostre el pes d’un ridícul que ens comportarà a la
impotència».[289] En aquesta carta Cambó mostrà tenir uns dots
gairebé profètics, atès que encerta força el que realment passaria un
parell de mesos després. A la mateixa carta Cambó plantejava a
Ventosa la possibilitat de forçar ja una crisi de govern: «Has de fer lo
possible per romper [sic] i plantejar la crisi. Naturalment que fora bé
que t’acompanyés en Rodés, però si no t’acompanya, no hi fa res.
Encara fora més interessant». Estava realment amoïnat pel «carreró
que ens ha ficat la nostra bona fe i la deslleialtat dels altres».
En un text escrit per Francesc Cambó segurament a principi del
1918 i publicat en l’Anuari de Catalunya. 1917 ja es mostrava
públicament crític amb el govern de concentració: «no crec que el
Ministeri (García) Prieto sigui un ideal, però crec que era el millor
que podia formar-se per solucionar la crisi de la caiguda del Govern
Dato».[290] Considerava que la presència de catalans en aquell
govern era «el que dona la virtualitat que pot tenir aquest govern per
senyalar un canvi en tota l’orientació de la política espanyola». Creia
que la societat espanyola no volia ni la vella política, ni tampoc un
esclat revolucionari, i es reafirmava que «sols en el desvetllament de
les energies regionals pot trobar remei la crisi espanyola». Per això,
creia que calia impulsar la compenetració dels diferents moviments
nacionalistes i regionalistes de Galícia, València i «Bascònia» amb
el de Catalunya, donat que aquest «és el camí de la victòria». De
tota manera, es mostrava pessimista respecte a les noves Corts, tot
i que confiava que «els partits d’opinió», que eren segons ell «els
regionalistes, mauristes, republicans, carlins i socialistes», tindrien la
majoria al Congrés. «Jo crec que d’aquestes Corts en sortirà, per
Catalunya, l’autonomia […] i la creació d’un Govern fort per actuar
sobre la vida econòmica i social del país». Esperava, a més, que
quan acabés la Gran Guerra Catalunya tindria un paper important en
l’acció exterior cap a la Mediterrània i el nord d’Àfrica.
Però Francesc Cambó també estava indignat per les maniobres
perilloses que estava duent a terme el govern García Prieto a còpia
d’atorgar alguns càrrecs d’importància a dinàstics catalans per tal de
deteriorar la influència de la Lliga Regionalista i del ministre Ventosa.
«Ja deus saber que la Direcció General de Duanes s’ha fet a en
Sala i la d’Agricultura a en Girona; hauries de saber qui és
l’inspirador d’aquesta acció contra nosaltres per a tenir-lo present en
les nostres oracions».[291] Amb tota seguretat havia estat el ministre
de Foment, Niceto Alcalá Zamora, que sense informar Ventosa
havia cessat dels càrrecs dos lliguers, Carles de Camps i Lluís
Ferrer-Vidal, i premiat un liberal anticatalanista, el cacic terrassenc
Alfons Sala, i un antic diputat de la Lliga, Ignasi Girona i Vilanova. La
lluita política aferrissada, com es veu, també tenia lloc dins del
govern.

Davant les eleccions generals del 24 de febrer de 1918, Francesc

Cambó propicià una sèrie de pactes electorals força complexos amb
els assembleistes moderats de tot Espanya, que incloïen exliberals,
exmauristes, carlistes, reformistes, nacionalistes bascos,
galleguistes i fins i tot alguns republicans. Malgrat el seu caràcter
brusc i sovint expeditiu, Cambó mostrava tenir gran capacitat de
seducció per poder ser acceptat com a líder per polítics tan diversos.
A Barcelona, la candidatura de la Lliga Regionalista, ara
encapçalada per Cambó mateix, s’encarà amb la del Front
d’Esquerres, integrada per republicans com Lerroux i Domingo i
socialistes com Largo Caballero. És a dir, la dreta i l’esquerra de
l’Assemblea de Parlamentaris de juliol del 1917 apareixien en
opcions rivals set mesos després. A la resta de Catalunya hi havia
confrontacions ben diverses, però generalment entre les
candidatures de la Lliga i els seus aliats dretans davant de
candidatures dinàstiques governamentals o republicanes.
Pel que fa al conjunt d’Espanya, Cambó va anar teixint diferents
pactes electorals amb assemblearis moderats i alguns grups
regionals, adaptant-se a les peculiaritats de cada territori. Eren uns
acords dispars i fins i tot difícils de concretar; com que la majoria
dels districtes electorals eren unipersonals, només es podia
designar un candidat que normalment s’enfrontaria al dels cacics
dinàstics, que a més podria gaudir del suport del govern. Els aliats al
País Basc eren bàsicament els candidats de la Comunió
Nacionalista Basca, liderada per Ramón de la Sota, i alguns
empresaris independents o vinculats al maurisme; a Galícia, a més
dels galleguistes de les Irmandades da Fala, els acords incloïen
agraristes, mauristes i alguns republicans; a Astúries, els tractes es
feren amb la Junta Regionalista Asturiana i els reformistes de
Melquíades Álvarez; a València, amb la gent de la Unió
Valencianista, dirigida pels ratpenatistes i per l’empresari Ignasi
Villalonga; a les Balears, amb els regionalistes del Centre
Mallorquinista; a Andalusia, amb el Centro Andaluz que dirigia el
notari Blas Infante.
L’organització d’aquestes eleccions tan excepcionals va exigir de
la Lliga Regionalista un esforç extraordinari. La seva seu a Madrid,
al carrer Lealtad, es va transformar en una gran oficina electoral i en
el centre de propaganda neuràlgic des d’on s’organitzaven les gires
dels líders principals per tot Espanya. Lògicament, tot això era molt
car i s’havia de finançar. Els recursos més importants van sorgir,
com era d’esperar, dels sectors econòmics que s’havien vist més
afavorits per la no-aplicació de la llei de beneficis extraordinaris de
guerra. Els naviliers Sota i Aznar van recaptar grans quantitats de
diners al País Basc. A Catalunya, Cambó va crear un comitè de
recaptació, integrat per ell mateix, Joan Anton Güell i López, comte
de Güell, i l’industrial Damià Mateu. Un «Informe reservado»,
segurament redactat per un polític liberal albista, afirmava que a
base de pressions Cambó estava aconseguint que destacats
empresaris catalans paguessin una contribució extraordinària d’unes
5.000 pessetes cadascun per finançar la campanya electoral, i
sostenia que probablement la Lliga i els seus aliats electorals ja
havien recaptat uns 10 milions de pessetes.[292] No sabem si
aquestes xifres són certes, però és evident que la campanya
electoral va ser molt costosa, donat que fins i tot es van comprar
alguns diaris per disposar de portaveus a diferents indrets
d’Espanya. A Galícia, per exemple, Cambó arranjà la compra del
diari El Nordeste, que costà unes 160.000 pessetes, i que durant la
campanya electoral va ser dirigit pel periodista catalanista Pere
Muntañola.
Durant la llarga campanya electoral, que durà dos mesos, des
del desembre del 1917 fins al febrer del 1918, Francesc Cambó
visità una dotzena de províncies, on feu nombrosos mítings de
propaganda. Anà al País Basc —de nou a Bilbao i Sant Sebastià— i
a Galícia, on visità la Corunya, Santiago, Vigo, Lugo, Orense i
Monforte. Cambó havia estat acceptat pels grups gallecs favorables
a les reformes com el seu líder espanyol. Amb tot, ben aviat sorgiren
problemes polítics, primerament derivats del control del procés de
pactes i d’aliances electorals exercit des de Barcelona, als quals es
van sumar les tensions provocades per la designació dels candidats
als diferents districtes electorals. Mercès a la pressió exercida per
Cambó, es van imposar els candidats proposats pels agraristes i
pels mauristes, en perjudici dels galleguistes, que aviat manifestaren
el seu descontentament en actes públics i escrits. Al final, de la
trentena de candidats de la coalició liderada per Cambó, només
quatre eren galleguistes; predominaven els agraristes, els mauristes
i fins i tot alguns republicans independents. La fragilitat d’aquesta
aliança es feia visible en les controvèrsies persistents sobre si el
front reformista i renovador encapçalat per Cambó era o no
excessivament «industrialista» i, per tant, si podria defensar amb
eficàcia els interessos de l’agrarisme gallec.
Aquell desembre del 1917, Francesc Cambó també va fer una
llarga visita propagandística per Andalusia acompanyat d’una àmplia
delegació de polítics i empresaris catalans —Bertrand i Serra,
Bastos Ansart, Pere Bosch-Labrús i Blat i Rafael Vehils—. Fou
acollit per la premsa andalusa com «el paladín del regionalismo
español» i rebut amb gran entusiasme pels principals directius dels
centres andalusistes de Sevilla, Còrdova, Jaén i Jerez, entre els
quals Blas Infante mateix. El 8 de desembre, en la conferència que
pronuncià a Còrdova, fou presentat com el «árbitro de los destinos
de España» i fins i tot es va dir que era «el hombre que se ha
atrevido a decir al Rey que estaba desnudo». En el parlament,
Cambó insistí en l’argument principal de la campanya electoral: que
els catalanistes no eren separatistes i que «no aspiramos a
gobernar a los demás pueblos de España […] aspiramos a derrocar
el régimen actual, para que los pueblos tengan conciencia de su
libertad y se gobiernen por sí mismos, llegando a tener voluntad y
representación propia». Cambó encara va tornar un altre cop a
Andalusia, a mitjans del febrer del 1918, cap al final de la campanya
electoral, i va fer mítings a El Puerto de Santa María, Granada,
Jaén, Sevilla i Còrdova.
Durant la campanya electoral a la ciutat de València es produïren
incidents greus. El 18 de gener Francesc Cambó havia de
pronunciar una conferència al Teatre Principal, però fou boicotejada
pels republicans blasquistes —seguidors de Blasco Ibáñez—, que
eren uns bons aliats dels lerrouxistes barcelonins. Quan Cambó va
intentar parlar en català, els blasquistes que estaven entre el públic
van exigir a crits que ho fes en castellà, cosa a la qual el líder
catalanista es negà; l’acte es va suspendre. Aquell mateix dia, a la
tarda, l’altra conferència que havia de pronunciar, a la seu de la
Unión Gremial Valenciana, també va ser interrompuda per un grup
de blasquistes cridant «Viva España y Viva Valencia». La premsa
republicana valenciana, tant El Pueblo com El Mercantil Valenciano,
havia atacat durament la Lliga Regionalista per haver-se incorporat
al govern García Prieto i denunciaven Francesc Cambó per haver
«vendido el divino fervor de la Asamblea de Parlamentarios por dos
platos de lentejas», en al·lusió als ministeris que ocupaven Ventosa i
Rodés.[293]
Tres mesos després de la formació del govern de concentració
de García Prieto, Cambó ja donava per fracassada aquella operació
política i estava preocupat i indignat pel «carreró en què ens ha ficat
la nostra bona fe i la deslleialtat dels altres».[294] Aviat s’escolà el
pessimisme i la consideració que, davant la imminent caiguda del
govern García Prieto, valia més «no parlar amb el Rei… ja que la
crisi pot portar la caiguda del règim».[295] El 6 de febrer, divuit dies
abans de les eleccions, davant la certesa del fracàs electoral,
Cambó no dubtà a especular sobre una proposta autoritària nova i
insòlita: participar en un cop d’estat protagonitzat pel rei, els militars i
els polítics «nous». «El fet és que, fracassat l’intent, perfectament
constitucional, encarnat amb la solució donada a la crisi del 30
d’octubre en la seva finalitat principal, de crear un poder
parlamentari fort i prestigiós […] ja no veig més solució a la crisi de
la política espanyola, que un cop d’Estat: que un govern, apoiat [sic]
en el Rei i en les baionetes, faci lo que no podrà fer el Parlament en
què —com molt bé digueres al Rei— els antics tinglados [sic] no
tindran prou força per a governar, però en tindran prou per a
subsistir i no deixar governar als altres, amb la esperança de que
vingui el restabliment del torn en son favor».[296]
De nou, Cambó pensava que no hi havia cap altra possibilitat
que recórrer a una opció excepcional, a un govern autoritari que
tingués, evidentment, el suport d’Alfons XIII i de «les baionetes», és
a dir, de l’exèrcit. Com hem vist, no era el primer cop que en la
correspondència privada de Francesc Cambó es feia referència a
una solució autoritària civil avalada per Alfons XIII i pels militars. I,
evidentment, tampoc no era el primer polític de la Restauració que
s’ho plantejava. Tanmateix, sorprèn que, cinc anys abans del cop de
Primo de Rivera, entre els líders polítics de llavors es parlés amb
tanta naturalitat de la possibilitat d’adoptar una solució autoritària i
anticonstitucional amb el vistiplau del Rei i el suport dels militars. Tal
vegada era una mostra més del descrèdit del sistema de la
Restauració i també de les fràgils conviccions democràtiques de
bona part dels seus dirigents polítics. Per altra banda, la necessitat
de recórrer al monarca i a l’exèrcit per tirar endavant aquesta opció
autoritària reflectia la feblesa del poder civil, atès que s’atorgava un
paper decisiu en tota l’operació a Alfons XIII i els militars. Ara bé,
Cambó considerava que per tirar endavant aquesta opció tan
arriscada calia que els catalanistes arribessin a convèncer l’opinió
pública espanyola de la necessitat d’una dictadura i, una cosa
encara més problemàtica i difícil, que s’acceptés que els dictadors
havien de ser els reformistes i, entre ells, els catalanistes. I, a més,
era necessari guanyar-se també el suport dels militars, perquè feia
falta «el concurs de les baionetes».[297] Aquestes reflexions de
Cambó no deixen de ser sorprenents i reflecteixen que era força
ingenu en creure que els militars donarien suport a un govern
autonòmic presidit per un catalanista.
Com es preveia, les eleccions generals del 24 de febrer de 1918
resultaren un fracàs total per a les aspiracions polítiques de
Francesc Cambó. Si bé la Lliga Regionalista i els seus aliats, que
havien resumit el programa en un manifest intitulat «Por la España
grande», havien triomfat clarament a Catalunya aconseguint 21
diputats, que amb els dos aliats tradicionalistes significaven 23, és a
dir, més de la meitat dels elegits,[298] a la resta d’Espanya havien
tingut uns resultats molt negatius, ja que tan sols podien comptar
amb 11 diputats més. En total eren 34, ben lluny dels 150 amb què
s’havia especulat tres mesos abans. Només al País Basc havien
tingut un èxit indiscutible, amb l’elecció de 7 diputats nacionalistes. A
la resta, els resultats eren molt pobres: dos diputats a Astúries, un a
Galícia i un altre a Castella.
El fracàs electoral a Galícia va tenir repercussions polítiques
greus, ja que suposà el trencament entre la Lliga Regionalista i el
galleguisme representat per les Irmandades da Fala.[299] A més, es
produí un debat públic sobre si la via reformista i pacífica
propugnada per Cambó era la més adient per aconseguir
l’autonomia, o si s’havia d’anar directament a qüestionar la
Constitució espanyola i la monarquia mateix. Les malfiances i les
crítiques galleguistes envers Cambó augmentarien després de la
seva incorporació al govern nacional de Maura el març del 1918.[300]
El nou Congrés dels Diputats sortit de les eleccions del febrer del
1918 mostrava una gran fragmentació, si bé hi predominaven els
liberals, que tenien 164 diputats, i els conservadors, uns 155. És a
dir, els dinàstics continuaven tenint la majoria absoluta. Les Corts
estaven dominades pels contraris al procés constituent, o a la
reforma de la Constitució del 1876, que eren també els qui
s’oposaven a la regionalització d’Espanya i a un règim
d’autonomies. Tan sols 64 diputats, de dretes i d’esquerres, podien
propiciar canvis polítics importants: 21 eren de la Lliga, 15
republicans, 7 nacionalistes bascos, 6 socialistes, 5 tradicionalistes i
10 regionalistes diversos i independents. Eren molt pocs i, a més,
força heterogenis. Davant d’aquella situació complexa i indesitjada,
Francesc Cambó considerà que era fonamental deixar clar a Alfons
XIII, i a tot Espanya, que els catalanistes eren necessaris per
governar el país, perquè eren els més capaços: «Hem de fer
comprendre al Rei i a Espanya, que ens necessiten en el govern,
però que no hi entrarem, sinó a canvi de la prèvia concessió de
l’autonomia».[301] Dubtava, però, si seguir al govern o anar a
l’oposició.
Cambó havia sobrevalorat les possibilitats de fer unes eleccions
netes amb aquell sistema polític i veia que no seria gens fàcil
transformar-lo des de dins amb procediments legals. Primer havia
intentat desestabilitzar-lo des de fora per provocar el canvi, utilitzant
la força política de les primeres Assemblees de Parlamentaris del
juliol del 1917, però es va equivocar perquè els partits dinàstics van
resistir el desafiament; després, va haver de desmarcar-se i
desautoritzar la vaga revolucionària organitzada per les forces més
esquerranes de l’Assemblea, i ja al novembre, quan la Lliga i els
assembleistes moderats participaven finalment en un govern de
coalició, trencant amb el famós «torn dinàstic», aquests van ser molt
més hàbils i «els van prendre el pèl». Les eleccions del febrer del
1918, en les quals Cambó havia dipositat tantes esperances i tants
esforços, les van guanyar els dinàstics perquè van emprar sense
cap vergonya els procediments tramposos de sempre. Tant el
Ministeri de la Governació com els governs civils i els alcaldes
dinàstics van mostrar que no estaven disposats a tolerar la
democratització del vot, donat que la font principal del seu poder
residia precisament en el control polític de la majoria dels districtes
rurals i de nombroses ciutats mitjanes. Cambó mateix recorda a les
seves Memòries que tenia constància que molts governadors civils
havien rebut instruccions de contrarestar la campanya de
propaganda dels seus seguidors per tal que les coses continuessin
igual que sempre.

Cambó, ministre de Foment dins del govern «nacional»

de Maura
El 27 de febrer de 1918, nou dies després de les eleccions, Joan
Ventosa i Felip Rodés van presentar la dimissió com a ministres en
desacord per l’actuació del govern en els comicis. Sense els dos
representants dels assembleistes, el govern de García Prieto
quedava notablement afeblit. De nou, el rei Alfons XIII tenia la clau
per resoldre la crisi. En aquells moments, Francesc Cambó encara
creia que tenia força influència i prestigi per al sobirà: «En 1918 i els
primers mesos de 1919 vaig tenir el màxim de prestigi prop de Don
Alfons, que sentia per mi, en aquells moments, una vivíssima
simpatia… que es transformà en aversió en el mateix 1919».[302] És
en aquesta conjuntura quan tenen lloc diverses entrevistes de gran
rellevància entre el rei i Cambó.
La primera trobada es va produir davant la dimissió de tot el
govern García Prieto el 9 de març de 1918. En aquella entrevista, el
polític catalanista proposà al monarca la formació d’un nou govern,
però aquest cop presidit per Antoni Maura. El rei, però, no li va
donar cap resposta clara. A la sortida de l’entrevista Cambó va
declarar a la premsa: «Su Majestad no me ha contestado una
palabra».[303] Dies més tard, el 19 de març, el rei demanava al
comte de Romanones que «me saque del atolladero en que nos
encontramos». Romanones respongué al monarca que era l’hora
d’un govern «verdaderamente nacional».[304] El dia 20 de març, els
polítics moderats més destacats del moment —Maura, Dato, García
Prieto, Alba, Cambó i Romanones— van ser convocats al Palau
Reial. El monarca, sembla que convençut dels arguments de
Cambó, va amenaçar d’anar-se’n d’Espanya si no es formava
immediatament un govern de concentració presidit per Maura en el
qual Cambó tindria un ministeri. Inicialment se li va proposar que
ocupés la cartera d’Instrucció Pública, però el liberal Santiago Alba
manifestà la seva inquietud davant el fet que, al capdavant d’aquest
ministeri, Cambó no pretengués imposar «la aspiración de que la
lengua regional alcance plena oficialidad», qüestió que, segons el
polític castellà, crearia «dificultades y obstáculos en la vida del
Gobierno, en las Cortes y también afectaría a la posición política del
señor Cambó». Davant aquestes prevencions, es va acordar
permutar la cartera de Foment i d’Instrucció Pública entre Alba i
Cambó.[305]
 Finalment el màxim líder del catalanisme entrava en un govern
espanyol. Tenia quaranta-un anys i estava ple d’energia i de
projectes. Cambó era conscient de l’arriscada jugada política que
significava la seva presència en un govern com aquell, on estava en
franca minoria, però creia que l’opció era clara: es tractava d’«ara o
mai». Si el govern es consolidava, ell podia ser «el motor» dels
canvis polítics espanyols; si fracassava, podia caure la monarquia
mateix, cosa que obligaria els catalanistes a mirar solament de
«salvar Catalunya».[306]
El nou govern, batejat pomposament com a «gobierno nacional»,
es va constituir l’endemà de la segona entrevista amb el rei, el 21 de
març de 1918. Hi eren com a ministres els principals dirigents dels
partits dinàstics: els conservadors Maura, Dato i González Besada;
els liberals Romanones, Alba i García Prieto; Cambó, com el més
destacat dirigent de la Lliga Regionalista, i dos militars, el general
Marina i l’almirall Pidal. Joan Ventosa fou nomenat comissari general
de Proveïments dies després, el 29 de març, i com que el 31 d’agost
aquest organisme es va convertir en ministeri, Ventosa esdevingué
ministre. Una de les primeres actuacions de Cambó com a ministre
fou nomenar el seu fidel collaborador Rafael Vehils, director de la
Casa de América, el seu cap de gabinet.[307] Cambó estava satisfet
pel fet que Juan de la Cierva, a qui no podia veure, no formés part
del govern. La defenestració de De la Cierva era, però, obra de
Maura, que ara també detestava qui havia estat el seu ministre de la
Governació l’any 1909, durant la Setmana Tràgica.
Ara bé, l’Antoni Maura de l’any 1918 estava força allunyat del
regeneracionista de principi de segle, del defensor de «la revolución
desde arriba» de l’any 1904 i fins i tot del reformista moderat del
1907. Ara Maura semblava només interessat en la creació d’un fort
bloc contrarevolucionari sense cap altre objectiu que la conservació
de l’ordre establert. Si s’havia negat a participar en el moviment dels
assemblearis era perquè desconfiava d’un front polític on fossin
presents els republicans i els socialistes. L’adjectiu «nacional» era
molt excessiu per a aquell govern que, malgrat que tenia el suport
teòric d’uns 350 diputats, es restringia a les formacions que no
qüestionaven la monarquia, i, això, Francesc Cambó ho sabia prou
bé.
 La presència de Cambó en el govern no va caure gaire bé en
una part de l’ambient polític de Barcelona, que estava força crispat i
radicalitzat. Els republicans catalanistes, per boca d’August Pi i
Sunyer des del Congrés, acusaren Cambó el 15 d’abril de 1918 de
voler neutralitzar el moviment catalanista amb la seva presència al
govern i que, un cop a dins, ja no pressionava a favor de la principal
reivindicació dels catalans, l’autonomia; i afirmaren que el missatge
de la Corona era només el programa polític de Maura. També des
de l’extrema dreta es criticava l’entrada de Cambó en el govern.
Així, el tradicionalista Víctor Pradera, des de posicions
espanyolistes, en una intervenció al Congrés el 17 d’abril, emplaçà
el govern Maura a dir de quina pàtria eren els membres del banc
blau, on seien els ministres. Francesc Cambó, sentint-se al·ludit, va
respondre reconeixent que «al entrar yo en este Gobierno hipotequé
mi libertad de acción, y la hipotequé a conciencia. Pero no hipotequé
[…] ninguna de mis convicciones, y, por lo tanto, el derecho libérrimo
de expresarlas y de defenderlas».[308] Cambó considerava que no
tenia sentit debatre amb Pradera sobre els diferents sentiments
nacionalistes, atès que «no es materia de controversia en la que la
gente pueda convencerse». Ara bé, declarà amb rotunditat que
«desde que estoy en el Gobierno, en ningún instante, en ningún
momento, la fidelidad de mis convicciones y el cumplimiento de mi
deber han estado en pugna». Va insistir que «nunca mis
sentimientos nacionalistas catalanes han puesto freno a mi
entusiasmo; todo lo contrario». I finalitzà la intervenció amb una
manifestació clara de servei al seu programa i al del govern de
Maura: «yo deseo, y a ello me consagro, iniciar el camino de una
España grande, porque sé que con una España que marche por
caminos de grandeza, los problemas de nacionalismo, de
regionalismo y de autonomía tendrán todo el ambiente necesario
para su pleno y total desarrollo, para su plena y total satisfacción».
[309]
El comte de Romanones, ministre de Gràcia i Justícia, en les
seves memòries va assenyalar que de seguida es va veure que
Francesc Cambó era el ministre més actiu i el més inquiet d’aquell
govern: «Cambó no solamente se ocupaba de los menesteres de su
cartera, sino que intentaba convertirse en el espíritu diligente de
todo el Gobierno, sin perder un solo momento de vista las
aspiraciones regionalistas de una gran parte de Cataluña».[310]
Durant la primera reunió del consell de ministres, Francesc
Cambó va demanar la derogació de tots els decrets militars
elaborats per De la Cierva durant el govern anterior perquè
suposaven una hipoteca inacceptable. Segons Cambó, la delicada
temàtica militar havia de ser tractada obertament i en primer lloc a
les Corts. Com a ministre de Foment, estava preocupat pels efectes
directes de la guerra europea en l’economia espanyola. Durant la
primera setmana de juliol del 1918 els submarins alemanys havien
enfonsat quatre vaixells espanyols, amb un total de vint mil tones
perdudes i més d’un centenar de morts. El govern, en represàlia,
decretà la confiscació de sis vaixells alemanys que estaven en ports
espanyols, malgrat les protestes de l’ambaixada.
Francesc Cambó va explicar amb deteniment la seva gestió al
capdavant del Ministeri de Foment en un llibre que publicà l’any
1919.[311] Hi comentava el caràcter i les causes dels canvis que calia
introduir en l’economia espanyola per tal d’incrementar la producció,
la productivitat i la competitivitat. En els seus discursos com a
ministre, fos al Senat, al Congrés o en conferències, insistia en la
idea que la fi de la Gran Guerra deixaria en evidència la situació
crítica i dependent de l’exterior de l’economia espanyola. Calia, per
tant, tecnificar i incrementar la intervenció de l’Estat amb un
ambiciós programa que abordés sis sectors econòmics fonamentals:
l’agricultura, la mineria, les aigües, les obres públiques, els
ferrocarrils i el foment de les indústries privades. En concret,
considerava prioritari elaborar un important pla d’obres públiques
que millorés les comunicacions internes per fer més actiu i flexible el
mercat interior i afavorís l’obertura de l’economia espanyola a
l’estranger.
El ferrocarril espanyol, que en aquells temps estava en mans
privades, vivia una crisi greu a causa de l’encariment del carbó, com
a conseqüència de la Gran Guerra, i del poc rendiment econòmic de
la majoria de les línies. Cambó defensava que havia de ser
considerat un servei públic essencial. A finals de l’any 1918, va fer
redactar a un ampli comitè d’experts un documentat estudi,
Elementos para el estudio del problema ferroviario en España, en
què es proposava la necessitat de la nacionalització de tota la xarxa
ferroviària espanyola. Era una diagnosi molt lúcida de la situació de
les empreses ferroviàries i pretenia la racionalització i millor
integració de la xarxa, la unificació dels paràmetres amb els
europeus, el foment de l’electrificació de les línies i el rescat de les
concessions —nacionalització— i dels serveis d’electrificació.
L’electrificació de la «rampa de Pasajes», que millorava la
comunicació d’Astúries amb la Meseta i Madrid, fou una de les
seves obres més destacades. La proposta camboniana de la
nacionalització dels ferrocarrils era, però, molt cara. A més de la
indemnització a les companyies, calia una inversió en material d’uns
tres mil milions de pessetes. Quan es discutí el pla en el consell de
ministres, la majoria dels membres digueren que s’havia d’estudiar
amb calma a causa dels alts costos. Qui s’hi oposà amb més
vehemència fou Santiago Alba, que considerava que la política de
rescat de concessions era antieconòmica per a les possibilitats
d’Espanya.
Les pugnes de Cambó amb els altres ministres eren constants,
especialment amb Santiago Alba, i això va dificultar notablement
que pogués tirar endavant bona part dels seus projectes. Tot eren
traves. Un ambiciós pla d’obres públiques, que incloïa la possibilitat
de delegar la construcció i gestió d’algunes carreteres a les
diputacions i les mancomunitats, va ser vetat per Alba en el consell
de ministres del 10 d’agost. L’element clau de la discrepància era la
reticència del ministre castellà a atribuir certes obres públiques i la
seva gestió a la Mancomunitat catalana.
Com a ministre de Foment, Francesc Cambó va comprovar ben
aviat els límits de la seva acció transformadora i començà a sentir-
se presoner dels ministres dinàstics, que dificultaven constantment
les seves propostes. Era evident que intentaven que no anessin més
enllà del que podien tolerar. El caràcter de la majoria dels ministres,
líders veterans de les diferents faccions dinàstiques, no permetia
abordar una discussió seriosa i en profunditat sobre el significat de
les grans transformacions que calia fer. Amb la composició d’aquell
govern era impossible debatre les reformes econòmiques o
administratives, parlar de debò sobre la democratització dels
processos electorals, tractar de veure com atendre les necessitats
socials, i encara menys plantejar amb rigor la manera d’avançar cap
a una nova constitució i la regionalització d’Espanya.
Per reforçar els seus projectes dins del govern, Francesc Cambó
pronuncià a Barcelona una llarga i documentada conferència el 29
de setembre de 1918 intitulada «Autonomia».[312] Era un discurs
pensat per a un públic català expectant, però també crític, en què
ell, com a ministre de Foment, intentava justificar la seva presència, i
la de Ventosa, en el govern nacional de Maura. Bona part de la
dissertació es centrava en la qüestió d’atorgar més delegacions a la
Mancomunitat de Catalunya, un element clau per a Cambó, tant en
aquesta etapa de ministre de Foment com posteriorment, quan, com
a ministre d’Hisenda, la incorporà al seu projecte sobre la fiscalitat
de les administracions locals. Proposava delegar més
competències, començant per les d’obres públiques, a la
Mancomunitat per tal de consolidar-la i prestigiar-la, mentre no
s’arribés a l’autonomia política. I protestava perquè el govern del
qual formava part hi fos tan reticent: «Jo soc l’autor de la fórmula de
les delegacions, jo les vaig incorporar al projecte d’Administració
Local d’en Maura com una manera d’injectar-li el nostre pensament,
després de consultar en Prat de la Riba, i com a una fórmula
transitòria, com una mena d’aprenentatge de govern per als nostres
organismes oficials».[313] Es mostrava, però, força pessimista si les
delegacions eren vistes només com un privilegi català: «No ens fem
il·lusions. La Mancomunitat de Catalunya és un fet isolat, i les
delegacions apareixeran com un exclusivisme, i tot exclusivisme
sempre trobarà resistència en la consciència dels pobles
d’Espanya».
Malgrat tot, justificava la seva presència i la de Joan Ventosa al
govern, tot i que considerava que «hi som més temps del que
podíem esperar, i, sobretot, més temps del que desitjàvem… vàrem
contreure un compromís d’honor i hi estem obligats a romandre
mentre no es completi la missió que ens hi va portar o no s’atempti
als nostres ideals».[314] Sostenia que la seva estada al govern
Maura havia «enfortit la meva fe catalanista» i que podia defensar-
se perfectament que era «consubstancial l’autonomia de Catalunya i
la grandesa d’Espanya». Cambó finalitzà la seva conferència amb
un crit d’optimisme: «els nostres ideals van fent en els nuclis vius
dels pobles d’Espanya un camí imponderable que ens permet
esperar el triomf en data no molt llunyana».[315]
Les discussions al consell de ministres del 2 octubre, amb el rei
Alfons XIII absent de Madrid —estava amb grip a Sant Sebastià—,
van ser el desencadenant de la crisi de govern que esclataria al cap
d’un mes. Santiago Alba va presentar un pla de reforma de la
instrucció pública molt ambiciós i que suposava la creació de
l’«Instituto-Escuela», la dotació de moltes places de mestres, la
reorganització d’escoles normals, la construcció de milers de
col·legis i, sobretot, l’increment del salari mínim dels mestres fins a
1.500 pessetes. Cambó hi va intervenir dient que la llei de
funcionaris públics no permetia aquell augment perquè era excessiu:
els mestres passarien de cobrar 1.000 pessetes a 1.500 anuals, és
a dir, tindrien un increment de sou d’un 50 %, i això depassava els
topalls autoritzats per la llei. A més, aquella pujada costava uns 25
milions de pessetes i el ministre d’Hisenda, Augusto González
Besada, només estava disposat a concedir-ne uns 11. Alba, indignat
per aquesta retallada, desvià la qüestió cap a la proposta de Cambó
que es concedissin les delegacions d’obres públiques a la
Mancomunitat. Digué que allò era inacceptable i que en faria una
qüestió fonamental: si el govern aprovava les delegacions a la
Mancomunitat ell dimitiria. Maura intentà fer canviar d’actitud Alba,
però ell, intransigent, no va cedir i finalment va dimitir. Era evident
que volia destacar-se com a líder de l’esquerra dinàstica i arraconar
Cambó.
Hi ha un fet que avui sorprèn notablement qualsevol lector.
Durant els mesos que Francesc Cambó fou ministre de Foment,
entre el març i el novembre del 1918, tot Espanya es va veure
greument afectada per la pandèmia de la grip espanyola. Aquesta
malaltia, que va durar gairebé tres anys, entre la primavera del 1918
i la tardor del 1920, va tocar de prop uns 8 milions d’espanyols i
provocà la mort de més de 300.000 persones. Doncs bé, malgrat la
catàstrofe, la pandèmia no és esmentada ni una vegada ni en els
records de Cambó ni en cap de les seves biografies. Això, tal
vegada, ens mostra diverses coses. La primera, que els governs i
els polítics veien aquella pandèmia com una mena «de fet natural»,
que no calia que fos ressenyat com a especialment rellevant. Cal
recordar que l’any 1918 és el que més defuncions va registrar de tot
el segle XX Espanya, fins i tot més que els de la Guerra Civil. Avui
ens sorprèn que aquella mortalitat tan acusada fos considerada un
esdeveniment «irreversible» davant del qual el govern no podia fer
res. Però encara és pitjor arribar a la conclusió que els governants
de llavors no consideraven que la defensa de la salut, i de la vida,
dels seus conciutadans fos una prioritat política, cosa que queda
força palesa en constatar que la despesa pública espanyola en
sanitat no superava els vint milions de pessetes, és a dir, no
significava ni la desena part del pressupost del Ministeri de Guerra i
era menys de la meitat del que l’Estat, mitjançant la partida de
«Culto y Clero», donava a l’Església catòlica. Certament, doncs, la
política no considerava la salut com un dret dels ciutadans.
Desconcerta aquesta actitud de Francesc Cambó, i de fet de tots
els governants espanyols, de conformisme amb la pandèmia i
d’ignorar l’abast d’aquella catàstrofe demogràfica. Cambó, que en
els seus records fa constar el dolor per la mort de les seves dues
germanes a causa del tifus l’any 1905, no esmenta en canvi que, per
exemple, com a conseqüència de la grip espanyola, el 26 d’octubre
de 1918 van morir a Sitges els germans Francesc i Felip Bertran i
Musitu. Tots dos ja eren grans, eren enginyers i germans del seu
estimat amic Pep Bertran i Musitu. Que malgrat afectar fins i tot el rei
Alfons XIII, que no va poder assistir a diverses reunions del consell
de ministres, aquella «grip espanyola» del 1918 no sigui ni
comentada ni analitzada per cap dels polítics que llavors
governaven Espanya, des de Maura fins a Romanones, passant per
Cambó o Alba, ens hauria de servir per ser molt més severs amb les
limitacions que tenen els seus escrits memorialistes. L’única al·lusió
a aquella pandèmia l’hem trobat en una carta de Joan Ventosa a
Lluís Duran d’octubre del 1918.[316]
Com a ministre de Foment, Francesc Cambó va tenir,
lògicament, una relació molt més freqüent i estreta amb Alfons XIII.
Fins i tot durant el mes de setembre d’aquell any 1918, a petició del
monarca, va fer de ministre de jornada, acompanyant-lo durant la
visita a Astúries. Fou llavors, el 8 de setembre, quan Cambó va
pronunciar el seu conegut discurs a Covadonga, on se celebrava el
dotzè centenari de la famosa batalla que havia iniciat la
«Reconquista». En aquella ocasió, Cambó intentà mostrar-se, més
que mai, com un home d’estat en proclamar que «la Reconquista
iniciada en Covadonga no terminó en Granada. Queda aún mucho
por reconquistar y es menester emprender una nueva Cruzada».[317]
Després d’afirmar que la tasca principal del govern era transformar
Espanya a fons, va assegurar que ell estava disposat a participar
activament en aquest objectiu: «Lucharé para que España tenga un
Estado fuerte y para que sea este el que la salve». I, aprofitant la
presència d’Alfons XIII, digué que esperava que aquesta
transformació es realitzés sota el seu regnat. Cambó va acabar el
seu discurs amb un vibrant «¡Viva el rey!». El president del govern,
Antoni Maura, manifestà la seva enorme satisfacció pel fet que
Cambó parlés de transformar Espanya a Covadonga i davant del
monarca. Aquest mateix govern, del qual Cambó era ministre, va
decretar poc després que el 12 d’octubre esdevenia «la fiesta de la
raza» i que a partir de llavors seria un dia de festa nacional.
Malgrat les paraules patriòtiques de Cambó, encara eren molts
els polítics espanyols que mantenien actituds de recel i prevenció
davant el que significava el líder catalanista i els seus projectes
reformadors. Així, el liberal albista Natalio Rivas, que un any
després seria ministre, va deixar escrit en les seves notes privades
que es va sentir ofès pel discurs de Cambó a Covadonga. Segons
Rivas, aquell parlament representava «el hecho insólito que un
separatista represente al Poder Público en el acto solemne de
conmemorar el comienzo de la epopeya de la Unidad Nacional».[318]
Continuaven sent molts els polítics espanyols que consideraven que
els catalanistes eren uns separatistes disfressats. Francesc Cambó,
però, actuava com si no sentís els retrets i des del Ministeri de
Foment prosseguia la tasca de millorar les seves relacions amb el
rei. Quan poc després de l’acte de Covadonga va lliurar a Alfons XIII
els dos volums dels projectes de ferrocarrils realitzats pel seu
ministeri, va escriure una dedicatòria entre protocol·lària i aduladora:
«Puedo asegurar a Vuestra Majestad que su constante estímulo
tiene parte principal en la obra que tengo la honra de ofrecerle».[319]
Però finalment la paralització dels projectes pactats i
l’incompliment de les expectatives van provocar una crisi greu en el
govern «nacional» de Maura. D’altra banda, les fòbies del monarca
envers alguns ministres no feien més que afeblir el govern.[320] Al
començament de l’octubre del 1918, l’agudització de les tensions
socials i l’ofensiva política dels republicans i socialistes van atemorir
Cambó. El govern estava, de fet, bloquejat, i el dia 4 d’octubre
Santiago Alba havia presentat la dimissió com a ministre d’Instrucció
Pública.
En els debats que tingueren lloc al Congrés dels Diputats els
dies 24 i 25 octubre, les recriminacions entre Alba i Cambó es van
reproduir, amb la diferència que ocupaven un lloc diferent respecte a
les discussions de l’any 1916: ara el ministre era el polític
catalanista, i l’opositor, el liberal castellà. El polític català tornà a
lluir-se. Segons Joan Ventosa: «en Cambó, al contestar a l’Alba, ha
fet el millor discurs que li he sentit. En ell va definir clarament la
nostra situació i la nostra actitud, davant de la crisi que s’acosta».
[321] El duel dialèctic Alba-Cambó prosseguia, però cap dels dos
aconseguia imposar-se.
La crisi final del govern «nacional» de Maura es va produir el 9
de novembre de 1918. La solució que imposà el rei Alfons XIII fou la
d’un govern integrat només per liberals, presidit per García Prieto,
amb Romanones i Alba com a ministres. Això significava el fracàs
del primer govern de gran coalició de la història del parlamentarisme
espanyol, el fracàs polític d’Antoni Maura i també la derrota de
Francesc Cambó. El líder catalanista apareixia com un dels
principals vençuts, mentre que els liberals que més s’havien oposat
als seus projectes semblaven ser els triomfadors. Per acabar-ho
d’adobar, el nou govern de García Prieto, tot i que només duraria
quatre setmanes, del 9 de novembre al 5 de desembre, integrava
com a ministres dos liberals catalans albistes, Josep Roig i Bergadà,
que ocupava Gràcia i Justícia, i Josep M. de Caralt, recentment
ennoblit com a comte, que ocupava el Ministeri d’Hisenda. Això
també equivalia a una ofensa a la Lliga, i sobretot a Cambó, donat
que Caralt era un notori anticatalanista.

Alfons XIII anima Cambó a resoldre el plet català: «Era

l’hora de Catalunya»
Les darreres setmanes de presència de Cambó al govern Maura
gairebé van coincidir amb el final de la Gran Guerra.[322] Amb la
victòria de l’Entente, la caiguda de nombrosos règims monàrquics i
les propostes del president nord-americà W. Wilson el futur marc
polític europeu ja començava a influir en la vida política espanyola.
A les cancelleries estrangeres de Madrid no es parlava d’altra cosa.
La convicció que el plet català es podria començar a resoldre
arribava fins a les ambaixades britànica i francesa.
A mitjans d’octubre del 1918, l’encara ministre Francesc Cambó
era conscient del perill que suposava per als seus projectes
reformistes, i especialment per a l’autonomia catalana, l’esclat d’un
enfrontament fort entre esquerres i dretes, perquè deixaria en un
segon pla el plet català.[323] Per impedir-ho, va optar per incrementar
la propaganda nacionalista en suport d’una reforma constitucional
que tingués present l’autonomia de Catalunya. Seria la campanya
«Pro Autonomia Integral», que pretenia recolzar-se en la gran
sensibilització nacionalista despertada a Catalunya per les
propostes del president Wilson sobre els drets de les nacionalitats a
disposar lliurement dels seus destins. Per a Cambó, aquell moment
era decisiu, i per això repetia constantment que no podien deixar
passar l’oportunitat: «Si el nostre plet està plantejat amb la major
vivesa, al venir la crisis, el nostre pensament s’imposarà i, o des de
el govern o des de la oposició, imposaríem les solucions
autonomistes. Convé que la nostra gent se convenci de que ara és
l’hora i que, si perdem la ocasió, estem ben llestos».[324]
Cambó creia que calia preparar una gran ofensiva cívica i
política, encapçalada per la Mancomunitat, en favor de l’autonomia
catalana.[325] Fins i tot especulava sobre la possibilitat que, davant
una crisi total de la política espanyola, es pogués oferir com a
alternativa al govern central de Madrid una sèrie de juntes o governs
regionals aliats dels catalanistes.[326] I es lamentava que, en aquell
moment tan transcendental per a la causa de la Catalunya
autonòmica, es trobés limitat pel fet de ser ministre: «Però, lo que
convé per damunt de tot, és que a Catalunya se senti bé la
transcendència del moment i la gent comprengui que devem
aprofitar-lo. ¡Lo empipador que resulta que jo, en aquests moments,
tingui de fer de Ministre del Estat Espanyol!».[327] També Joan
Ventosa, que era ministre de Proveïments, donava notables mostres
d’optimisme a finals d’octubre del 1918. En una llarga carta a Lluís
Duran, feia una anàlisi acurada de la crisi dels partits dinàstics i de
com s’havia aconseguit l’hegemonia dels catalanistes de la Lliga
dins la política espanyola. Joan Ventosa, com Cambó, estava
plenament convençut que «l’any 19 serà el de l’autonomia de
Catalunya».[328]
El 15 de novembre de 1918 la minoria republicana al Congrés,
sense previ avís, va presentar una proposta per debatre un projecte
de règim autonòmic per a Catalunya. Això deixava una mica
descol·locats Cambó i Ventosa i la Lliga Regionalista, que acabaven
de sortir escarmentats del govern Maura i cercaven la manera de
situar-se dins la vida política catalana i espanyola i, a més, havien
d’analitzar amb calma les possibilitats que oferia el nou marc
internacional marcat per la fi de la guerra mundial.
Simptomàticament, aquell mateix dia Cambó fou cridat a consultes
al Palau d’Orient pel rei, i de nou la duquessa de Dúrcal va fer de
mitjancera.[329]
La trobada entre Alfons XIII i el polític catalanista que va tenir lloc
el 15 de novembre de 1918 és prou coneguda i ha estat força
explicada i comentada pels historiadors, tot i que només disposem
de la versió que en va donar el mateix Cambó. El rei estava molt
preocupat per la greu situació política espanyola (crisi dels governs i
dels partits dinàstics, greus tensions socials, activisme de les juntes
militars, qüestió catalana, etc.) i atemorit per la caiguda recent
d’algunes monarquies europees —el rei de Portugal havia estat
destronat feia vuit anys i ara havien deposat el tsar de Rússia i els
emperadors d’Alemanya i d’Àustria—. Alfons XIII era conscient que
ell podia ser el següent, atès que la seva situació política en el tron
d’Espanya no era gaire sòlida. En aquestes circumstàncies, el
monarca demanà a Cambó un esforç per neutralitzar la creixent
radicalització desestabilitzadora del moviment catalanista i l’incità a
trobar una solució al problema català per tal d’alleugerir la crisi
espanyola. En concret, el monarca li va oferir el seu suport per tal
que se satisfessin les demandes catalanes: «no veig més manera
de salvar la situació tan difícil que satisfer d’un cop les aspiracions
de Catalunya, perquè els catalans deixin de sentir-se en aquests
moments revolucionaris i relliguin la seva adhesió a la Monarquia.
[…] Vostè, amb la seva actuació des del Govern, ha desfet totes les
prevencions i ha guanyat la confiança i la simpatia de tothom,
començant per la meva tant a la persona com a les seves idees. Cal
que vostè vagi a Barcelona de seguida per provocar un moviment
que distregui les masses de tot propòsit revolucionari.
¿Entendidos?, em va dir el Rei, allargant-me la mà i estrenyent-me-
la fortament. ¡Entendidos!, vaig respondre jo. Lo que precisa, digué
el Rei, és que “sobre lo que acabamos de convenir guardemos los
dos el mayor secreto en tanto sea posible”. Conforme, li vaig
respondre». «Era arribada l’hora de Catalunya», va exclamar eufòric
Francesc Cambó.[330]
La proposta del monarca permetia reorientar la demanda
formulada pels republicans al Congrés aquell mateix dia i fer-se-la
seva. Immediatament, Cambó, tornant a demostrar la seva capacitat
de lideratge i aglutinadora, donà instruccions als dirigents de la Lliga
de Barcelona perquè la Mancomunitat elaborés un projecte d’estatut
que comptés amb el màxim suport polític i popular a Catalunya per
presentar-lo, al més aviat possible, a les Corts espanyoles. La unitat
política al voltant d’aquest projecte, materialitzada en l’ampli suport
obtingut pel text final, redactat en molt pocs dies per la
Mancomunitat, que fou aprovat pel 95 % dels municipis de
Catalunya en un plebiscit, és sorprenent i remarcable. El 28 de
novembre, Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de
Catalunya, i una nombrosa comissió de diputats provincials catalans
lliuraven el text al president del govern Manuel García Prieto. El
projecte, intitulat «Bases per a l’Autonomia», atorgava importants
competències a un govern català que només era responsable
davant un Parlament de Catalunya, i preveia la creació d’un tribunal
mixt que decidís sobre els possibles conflictes entre els governs de
Madrid i de Barcelona. L’endemà, Francesc Cambó pronunciava a
l’Acadèmia de Jurisprudència de Madrid una conferència, «La
solución autonomista del problema catalán», en la qual intentava
explicar a l’elit jurídica i intel·lectual madrilenya l’abast del projecte
presentat a les Corts.
 L’abast real del projecte ha estat motiu de discussió entre els
historiadors. Segons Jesús Pabón, Alfons XIII havia dit a Cambó
que «la autonomía catalana ya no atemoriza a nadie. Usted la ha
hecho posible con su gestión en Fomento».[331] Aquesta afirmació
semblava significar que l’autonomia catalana no seria obstaculitzada
pels partits dinàstics quan es discutís a les Corts espanyoles. Per a
Javier Tusell, amb el suport a la proposta autonomista catalana
donat a Cambó, de forma confidencial, el monarca només pretenia
rebaixar la tensió política. És a dir, aquella iniciativa reial responia
més a un tacticisme polític que no pas a una convicció ferma.[332]
Una gestió posterior hauria hagut de servir d’advertiment a Cambó
que el sobirà era poc de fiar. En efecte, Emilio María Torres,
secretari particular del rei, el 21 de novembre visità la duquessa de
Dúrcal amb l’encàrrec de traslladar al polític catalanista el missatge
que el sobirà li reiterava la confiança, però que l’advertia de la
preocupació per «la forma de petición de la autonomía catalana».
¿Es tractava d’un hàbil procediment del rei per distanciar-se del que
havia dit a Cambó sis dies abans? ¿Alfons XIII rebaixava els ànims
que li havia donat perquè solucionés ràpidament la qüestió
catalana?
Entretant, en plena eufòria autonomista catalana, el dia 5 de
desembre havia caigut el govern García Prieto i se n’havia constituït
un de nou presidit per l’aliadòfil comte de Romanones. Ara bé, de
seguida les forces catalanistes es van veure sorpreses per l’actitud
extremament hostil de totes les faccions del partit liberal i dels líders
conservadors, Maura i Dato, al projecte català presentat a les Corts.
I per acabar de complicar les coses, aviat es va desencadenar un
important moviment d’oposició al projecte autonòmic català dirigit
inicialment per les diputacions provincials castellanes, que es va
estendre i va tenir un gran ressò a la ciutat de Madrid. A principis de
desembre del 1918, es van produir importants «manifestacions
patriòtiques» de rebuig al projecte català a la capital d’Espanya. El 6
de desembre, els presidents de totes les diputacions provincials de
les dues Castelles, i el de la Unión Mercantil de Madrid, lliuraven al
president del govern un manifest contrari a la concessió de
l’autonomia a Catalunya, i després es van dirigir al Palau d’Orient
per donar-li’n un de similar al rei. El sobirà, que un mes abans havia
incitat Cambó a tirar endavant les propostes autonomistes, ara no
dubtava a manifestar la seva solidaritat amb «los gestos patrióticos
de las provincias castellanas» i encoratjà els presidents de les
diputacions a continuar defensant els seus interessos legítims. El 9
de desembre, el dia abans de l’inici del debat del projecte català al
Congrés, una manifestació organitzada per l’Asamblea de las
Diputaciones de Castilla, amb el suport de la Unión Mercantil, de la
Cambra d’Indústria de Madrid i de nombroses entitats econòmiques i
culturals de Madrid, convocava al centre de la capital unes trenta mil
persones en defensa de «la unidad de España» i contra l’estatut
català. Aquestes entitats fins i tot anunciaren que començaven una
campanya de boicot «a los pedidos de las casas industriales
catalanas».
El nacionalisme espanyol més intransigent ressorgia amb un
descarat caràcter anticatalanista. Bona part de la premsa espanyola,
sobretot la més vinculada als liberals, denunciava els catalanistes
com un grup de pressió que només pensava en els seus interessos.
Els més exaltats utilitzaven imatges similars a les emprades llavors
pels antisemites alemanys, que culpaven els jueus de la derrota. Els
catalans, es deia, venien a ser els jueus hispànics, una gent que
només volia acumular riqueses i estava disposada a trair la seva
pàtria en qualsevol moment. Francesc Cambó mateix sovint era
representat amb un perfil de jueu, accentuant-li el nas i la barba, en
dibuixos i acudits. També abundaven els insults com ara «roñoso
judío» i «plutócrata catalán».
Fos conegut o no pels polítics dinàstics el vistiplau reial als plans
autonòmics de Cambó, la realitat era que el debat parlamentari no
va respondre en absolut al que havia previst el líder catalanista, que
de nou havia mostrat tenir una seguretat excessiva en ell mateix.
Creia en l’èxit de l’operació, sens dubte fiant-se de la paraula del rei
i de la bona relació que mantenia amb un polític tan cortesà com
Romanones, i confiava que amb la pressió del rei i de Romanones
se superarien les dificultats polítiques al Congrés, tot i que ja veia
que el text català seria reformat a la cambra.
Les «Bases per a l’Autonomia» presentades al Congrés era el
text més complex, ambiciós i audaç elaborat fins llavors pels
catalanistes. Era una proposta d’autogovern molt «pratiana»,
clarament nacionalista, però no independentista. Delimitava els
àmbits de la sobirania espanyola i la catalana de manera que les
competències del poder català no podien ser fiscalitzades ni per les
Corts ni per cap tribunal espanyol. Una comissió mixta de tots dos
governs era l’únic organisme que intervenia en els conflictes. A més,
preveia la possibilitat que territoris veïns s’integressin: era la
«Catalunya Gran» somniada per Prat. La filosofia central del text
significava la coexistència de dues nacions, la catalana i l’espanyola,
que es reconeixien i es respectaven dins el mateix marc estatal, que
de fet es considerava federalista.
El dia 10 de desembre, després d’una primera i documentada
defensa del projecte a càrrec de Francesc Cambó, la discussió
parlamentària al Congrés es va concentrar en la qüestió de la
sobirania, que segons com s’interpretés el text podria passar a ser
exercida exclusivament per les institucions catalanes en perjudici de
les espanyoles. Un dels primers diputats a intervenir en contra fou
Niceto Alcalá Zamora, llavors portaveu dels liberals i del govern, que
va pronunciar la coneguda cita al·lusiva al fet que el problema de
Cambó era que volia ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck
d’Espanya. Cambó mateix va reconèixer en les Memòries que
aquella frase «fou una estocada personal de gran efecte… que en el
fons expressava una gran veritat».[333] Però, tal vegada, era més
encertada una altra afirmació, també d’Alcalá Zamora, que deia que
«autonomía y hegemonía son dos cosas absolutamente
incompatibles». És a dir, Cambó i la Lliga Regionalista havien
d’optar entre o bé governar l’autonomia catalana o bé dirigir la
política espanyola; aspirar a tots dos objectius alhora era
inadmissible. De fet, Alcalá Zamora no atacava tant el projecte
d’estatut en si com l’estratègia de la Lliga i els propòsits de Cambó
de voler transformar i governar Espanya i, al mateix temps,
aconseguir l’autonomia de Catalunya.
Durant els debats parlamentaris sobre el projecte d’estatut
català, els dies 10 i 11 de desembre, predominaren clarament els
discursos en contra. Semblava que el suport reial a la iniciativa
autonomista catalana no hagués anat més enllà de la conversa
privada amb Cambó. El punt culminant fou el discurs d’Antoni
Maura, el dia 11, que amb un acusat patriotisme es va oposar amb
vehemència a l’autonomia catalana. Segons el comte de
Romanones, el polític conservador fou el millor aliat del govern, ja
que va diferenciar clarament entre descentralització administrativa i
autonomia política: «¿Descentralización? Toda la que queráis.
¿Autonomía administrativa? Cuanta pertenezca a la región y seáis
capaces de disfrutar. ¿Cercenamiento de la soberanía política? Eso,
nunca, ninguno, ni el más pequeño».[334] I en un acte d’exaltat
entusiasme sentimental, adreçant-se als diputats catalans, i en
especial a Cambó, exclamà: «Nadie puede elegir madre, ni
hermanos, ni casa paterna, ni pueblo natal, ni patria». Maura acabà
la seva intervenció recordant als diputats catalans que, els agradés
o no, eren espanyols. La contundent intervenció del polític
conservador, que era considerat per Cambó el polític dinàstic més
afí al seu projecte, va ser rebuda amb ovacions i felicitacions per
part de la gran majoria dels diputats, incloent-hi el president mateix
del govern, Romanones.
L’hostilitat a l’estatut català manifestada pels diputats
conservadors i els liberals havia estat molt superior a l’esperada i
havia provocat la sorpresa i la indignació de Cambó. En aquelles
condicions, sense suports parlamentaris, el projecte d’autonomia
català difícilment podia prosperar. Despitat i enutjat, Francesc
Cambó va escriure una carta contundent al rei en la qual
s’acomiadava d’ell i de la política institucional monàrquica. Aquest
escrit justificava que, en senyal de protesta, tots els parlamentaris
catalanistes —incloent-hi molts republicans— s’haguessin retirat del
Congrés i del Senat. La carta, que es troba a l’Archivo de Palacio,
havia estat escrita el 12 de desembre de 1918 a casa del duc
d’Alba.[335] Atesa la gran importància de la missiva la reproduïm
sencera:

12-XII-18
Señor,
El resultado de la sesión de ayer significa el fracaso de toda nuestra actuación en la
política española y el abandono de toda esperanza de que el problema catalán pueda tener
la solución en que había cifrado todas mis ilusiones. Un deber de lealtad política me obliga
a proclamarlo así en el Parlamento antes de salir para Cataluña.
Crea V.M. que al escribirle estas líneas paso por el trance más amargo de mi vida. Hoy,
al despedirme de V.M., no quiero dejar de expresarle mi profundo reconocimiento por todas
las atenciones que me ha prodigado, como quiero decirle que, cualesquiera que sean las
eventualidades que el porvenir nos reserve, conservaré siempre el mayor respeto y la
mayor estima para la persona de V.M.
Enterado el Sr. Ventosa de esta carta me ruega quiera asociarle, ante V.M., a los
propios sentimientos que le expreso.
Francisco de A. Cambó[336]

Malgrat el to respectuós, la carta mostra clarament la indignació del

líder catalanista, que passava pel «trance más amargo de mi vida».
La seva estratègia intervencionista en la política espanyola havia
sofert una desfeta important. Per això no amagava un advertiment
respecte al futur: a partir d’aquell moment, difícilment els governs
espanyols podrien comptar amb ell i amb els catalanistes de la Lliga.
L’endemà d’escriure la carta, Francesc Cambó explicava a Lluís
Duran com havia anat la sessió al Congrés i les reaccions que havia
provocat la retirada dels parlamentaris catalans, i assenyalava la
necessitat d’oferir a l’opinió pública catalana una explicació del que
havia passat.[337] La retirada de les Corts havia estat una decisió
arriscada, atès que suposava un trencament amb la política
parlamentària exercida fins llavors per la Lliga i Cambó i aparentava
que els catalanistes s’inclinaven cap a una opció més radical.
Sembla clar que aquella acció pretenia donar una certa satisfacció a
l’opinió més nacionalista, que s’havia mobilitzat esperançada amb la
perspectiva d’aconseguir ràpidament l’estatut d’autonomia. Però,
lògicament, aquella retirada va ser mal vista per l’opinió pública
espanyola i especialment pels partits dinàstics.
Amb tot, és significatiu que uns quants dies abans d’aquella
actuació tan radical Cambó mateix ja reflexionava sobre els pros i
els contres. En una carta a Joan Ventosa argumentava: «com més
hi penso, més m’inclino a creure que farem un disbarat si ens
retirem del Parlament: allí som més forts que a Catalunya i tenim
més probabilitats de guanyar la batalla que aquí. Si ens retirem,
provocant un estat revolucionari o semirevolucionari, el Parlament
aprovarà el Pressupost i les lleis que el govern vulgui, en quatre
dies. La nostra acció a Catalunya, li donaria forma parlamentària i
ambient d’opinió per a aconseguir-ho. Aquí, ens és una rèmora la
forma i ens divideixen les estregallades [sic] dels republicans. La
gent socialment conservadora s’allunyarà de nosaltres i sortirem
desfets de la aventura. Jo noto que, a mida que es veu menys segur
el triomf normal de l’autonomia, els entusiasmes autonomistes de la
nostra gent s’afebleixen. Quan lo de la Assemblea, vàrem sortir
enfortits de la aventura perquè entràrem en el poder. Ara en
sortiríem si vingués la república. Però, com no vindrà, temo que en
sortim molt mal parats. Per aquestes ratlles veuràs com estic
d’indecís i temorós».[338]
Aquest és el veritable Cambó. El polític que se sent «indecís i
temorós» i que, clarivident, s’adona que «els entusiasmes
autonomistes de la nostra gent s’afebleixen» quan les dificultats
amenacen el procés autonòmic. En les seves Memòries aquests
estats d’ànim tan comprensibles i tan reals no apareixen gairebé
mai. Segons Pabón, Cambó sempre va considerar que el rei Alfons
XIII l’havia enganyat en la famosa entrevista del 15 de novembre de
1918.[339] Amb el temps, el polític catalanista manifestarà una certa
indulgència envers l’actitud del monarca: «M’havia impulsat a llançar
la campanya pro autonomia integral! […] No li’n vaig conservar cap
rancor, car sabia que els Reis tenen el dret i fins el deure de mancar
a tot compromís personal sempre que l’interès públic ho demani».
[340]

Monarquia o República? Catalunya!: el «farol» de

Francesc Cambó

El desembre del 1918 Francesc Cambó era ben conscient que en la

causa per l’autonomia política no podia comptar amb els partits
dinàstics espanyols i que només tindria el suport de les esquerres
antidinàstiques, els republicans, els reformistes i fins i tot els
socialistes. Això explica per què ara tocava, com a reacció,
relativitzar el monarquisme de la Lliga Regionalista i mostrar-se
menys hostil davant l’alternativa republicana. Un altre canvi tàctic
s’imposava.
La indignació de Cambó i dels catalanistes pel que havia passat
al Congrés dels Diputats i per l’actitud del rei va tenir un ressò
immediat a Barcelona. El 16 de desembre, durant un míting al Teatre
del Bosc, Cambó reflexionà sobre el que havia passat. D’entrada
negà que el rei i ell haguessin pactat res: «es digué a cau d’orella
que jo havia parlat d’Autonomia amb el Rei i que el Rei havia
promès l’Autonomia. No és veritat. Mai he tractat amb el Rei res que
no fos constitucional: mai he tractat res que no fos constitucional, pel
concepte que tinc de la meva dignitat, i perquè no sé si ell ho hauria
tolerat. En realitat, el Rei actua per medi dels governs i dels partits
monàrquics. Coneixem les paraules dels partits que són els
sustentacles de la monarquia. Són desfavorables, aquestes
paraules».[341] Però ell mateix desmentirà aquesta afirmació en les
seves Memòries, en què assenyala clarament que el monarca
l’incità a tirar endavant la proposta autonomista. Ara bé, també és
cert que Alfons XIII li digué llavors que aquella conversa era
confidencial i no podia explicar-la en públic.
En aquesta conferència, Cambó criticà durament els partits
dinàstics perquè amb la seva actitud afeblien la monarquia. Segons
ell, eren «els desencerts dels monàrquics» els que enfonsaven les
monarquies, sempre les han «enderrocat els errors dels partits
monàrquics». A continuació va pronunciar una frase provocadora
que ha passat a la història però que no sempre s’ha reproduït amb
exactitud ni s’ha interpretat correctament. Cambó va dir: «En
aquesta situació, jo dic: ¿República o monarquia? Catalunya! No
hipotequem l’Autonomia a la república, ni esperem la república per
implantar l’Autonomia; però no deturarem el nostre pas perquè pugui
caure la monarquia».[342]
No hi ha cap dubte que les frases podien ser interpretades com
una ruptura amb Alfons XIII. Era una proclamació pública que els
catalanistes donaven prioritat absoluta a la causa autonomista i que
se sentien indiferents o accidentalistes respecte al tipus de règim
que hi hagués a Espanya. Tanmateix, era evident que, en aquell
context, era escandalós que un polític com Cambó, que no feia ni un
mes que havia estat ministre del govern de la Corona espanyola, ara
manifestés públicament la seva indiferència davant el tipus de règim
polític espanyol. ¿Era un refús directe a la persona del rei? No ho
sembla. Més aviat es tractava d’explicitar l’enuig davant les
conxorxes de la política dinàstica que obstaculitzaven l’autonomia
catalana i que aquesta tasca d’obstrucció hagués comptat amb la
complicitat, o l’assentiment passiu, del monarca mateix.
A l’Archivo de Palacio es conserva una carta de Joan Anton
Güell i López al rei datada el 17 de desembre de 1918, l’endemà del
discurs de Cambó a Barcelona, en què l’aristòcrata català mostrava
la seva confiança que Cambó i la Lliga no donarien mai suport a una
república federal. Güell considerava que encara era possible
solucionar el problema català dintre de la monarquia, i advertia el rei
de la conveniència que els monàrquics catalans fossin
autonomistes, atès que aquest era l’estat d’opinió de la societat
catalana. Joan Anton Güell exposava la necessitat de trobar una
solució parlamentària al plet català, i pronosticava que, si
s’aconseguia, quan el rei viatgés de nou a Catalunya tindria una
rebuda entusiasta.[343]
Certament era l’actitud hostil dels dirigents dinàstics la que feia
impossible la solució del plet català a les Corts. Cambó hauria
preferit continuar dins del possibilisme parlamentari i governamental,
però es va veure forçat a adoptar una actitud intransigent, retirar-se
del Parlament i fer aquella manifestació pública d’accidentalisme. De
tota manera, el 13 de desembre, Romanones va fer arribar a Cambó
una nota en què li demanava que mantingués la política de
col·laboració al Congrés i li anuncià la creació d’una Comissió
Extraparlamentària dedicada a l’estudi urgent del tema català.
Abans de constituir-se, però, Cambó ja es mostrava força escèptic
sobre el resultat d’aquest darrer intent, fins al punt de valorar la
conveniència d’assistir-hi o no segons quina en fos la composició.
[344] Finalment, Cambó hi va veure alguna possibilitat d’entesa i es
va reunir amb els republicans Jaume Carner i Pere Corominas per
intentar convèncer-los d’abandonar la posició radical del tot o res i
participar en la Comissió, però la seva proposta fou rebutjada.
Cambó, doncs, va haver de renunciar a ser-hi present. La Comissió,
constituïda el 31 de desembre sota la presidència d’Alcalá Zamora,
redactà un projecte, en bona part inspirat per Antoni Maura, que es
va fer públic el 20 de gener.
Mentrestant, la Mancomunitat de Catalunya convocava el 21 de
desembre els parlamentaris catalans i els representants dels
ajuntaments per veure què calia fer. En aquesta reunió magna,
Cambó va afirmar que tots els catalanistes volien trobar una solució
jurídica a aquell plet, però que «no depèn de nosaltres, sinó depèn
dels altres, i un poble que considera com essència de la seva vida i
de la seva dignitat l’obtenció de l’Autonomia no pot dipositar en
mans d’altri la consecució d’aquest ideal». És a dir, atès que era tan
difícil que es pogués pactar amb els partits espanyols una solució
política i jurídica per la via parlamentària i legal, calia trobar una via
pròpia sense «dependre de la voluntat dels altres». Creia que
Catalunya es trobava «en un moment únic de la seva història» i que
era el moment de lluitar per «assolir la seva autonomia completa».
[345]
L’Assemblea Catalana va decidir gairebé per unanimitat la
redacció d’un nou projecte d’estatut. En pocs dies, el 17 de gener de
1919, ja estava elaborat i va ser aprovat el 26 de gener en una altra
magna Assemblea, també celebrada al Palau de la Música, i
assumit per aclamació per 1.046 alcaldes catalans de totes les
tendències polítiques —només trenta no hi anaren—. El nou
projecte d’estatut era més possibilista que les Bases lliurades al
novembre, donat que implicava la renúncia a la sobirania catalana i
acceptava la supeditació a les Corts i als tribunals espanyols.
Atribuïa al govern català importants competències, des de les
d’educació fins a les d’ordre públic, però es renunciava a la política
social, per pressió dels socialistes i de la patronal catalana, que
s’estimaven més que això depengués de Madrid. La unitat
excepcional entorn al nou text autonòmic es va reflectir en els
discursos favorables pronunciats durant l’acte per polítics tan
diferents com Francesc Cambó, Francesc Macià, Alejandro Lerroux,
Marcel·lí Domingo, Miquel Junyent i Francisco Largo Caballero.
En canvi, la proposta redactada per la Comissió
Extraparlamentària del Congrés, per mauristes i liberals, no anava
gaire més enllà del que ja tenia la Mancomunitat, ja que el govern de
la nova Diputació de Catalunya, batejada de «Generalitat», estava
molt mediatitzat per l’existència d’un governador general que faria
quasi de virrei de Catalunya. El text de la Comissió, a més, fins i tot
retallava algunes competències que ja exercia la Mancomunitat de
Catalunya.
 Per acabar de complicar les coses, el cap del govern,
Romanones, desplaçat a París per parlar amb els mandataris aliats
que hi estaven reunits, i molt especialment amb el president Wilson,
hi va coincidir amb una delegació catalanista que pretenia explicar al
mandatari nord-americà el caràcter nacional de les seves
reivindicacions. El president espanyol va aconseguir que cap
dirigent europeu rebés la delegació catalanista, però ja intuïa el perill
de la possible internacionalització del conflicte català. L’exemple del
cas irlandès, notablement internacionalitzat, preocupava.
Així, a finals de gener del 1919 hi havia al Congrés dels Diputats
dos textos sobre l’autonomia catalana que tenien un origen i un
caràcter ben diferent: el projecte de la Mancomunitat i el de la
Comissió Extraparlamentària. En un darrer intent, els diputats
catalans havien tornat al Congrés per discutir i aprovar el seu
projecte, encara que fos notablement modificat. Els debats que van
tenir lloc al Congrés aquells dies són d’aquells que han fet història i
algunes de les intervencions realment no tenen preu. Hi
aparegueren des d’apassionades mostres d’espanyolisme fins a
sensates reflexions polítiques sobre les llibertats dels pobles,
passant per tota mena de mostres de tacticisme més o menys
oportunista. El liberal Niceto Alcalá Zamora, per exemple, declarà
amb vehemència l’existència d’«un solo Estado nacional, con
soberanía exclusiva», atès que aquesta «no se negocia», mentre
que el reformista Melquíades Álvarez defensava amb passió «la
unidad de España, la nación verdadera». Menys transcendent fou el
republicà Marcel·lí Domingo, que afirmà que «solo la república
federal hará una constitución que dará libertad a Cataluña». El
socialista Julián Besteiro precisava que el fet català «no es un
problema de soberanía, sino de libertad».
Francesc Cambó estava obligat a defensar el text de la
Mancomunitat, tot i que creia que serviria de poc, donades les grans
diferències amb la proposta de la Comissió Extraparlamentària, on
havien estat Romanones i Maura, que era totalment inacceptable
per als catalanistes. Ateses les grans dificultats polítiques i l’ambient
hostil creat per la demanda catalana, Cambó va recórrer al seu
conegut tacticisme. Després de sostenir que els diputats espanyols
s’espantaven massa davant d’una demanda com la catalana, que si
bé «la música es revolucionaria, la letra, sin embargo, es
conservadora», va proposar al president del govern que fes el
mateix que havia fet Eduardo Dato l’any 1913 amb la Mancomunitat:
dictar un decret llei que permetés iniciar provisionalment el procés
d’autonomia a Catalunya, i després, durant els tres mesos següents,
es podria acabar d’acordar el contingut de l’estatut. El 7 de febrer de
1919, Francesc Cambó va pronunciar, segons ell, «el millor discurs
de la meva vida». Va plantejar al Congrés la situació amb tota
cruesa i afirmà amb contundència que «si Cataluña se separase de
España, en España no pasaría nada y todo continuaría igual, pero
es que con la autonomía de Cataluña se transforma España y por
eso la autonomía suscita aquí más reticencias que la separación.
[…] Esa es la historia de la ineficacia constante del régimen
parlamentario en España; que nunca, jamás, ha tenido voluntad ni
resolución para afrontar y resolver el problema catalán». A més,
Cambó no se’n va estar de fer al·lusions al marc europeu que
s’estava construint llavors: «un pueblo en pie, unánime, que formula
una aspiración, que se refiere al régimen de su vida interior, ¿creéis
que en 1919, cuando se está forjando la Sociedad de Naciones, no
tiene derecho a lo que solicita?».[346] Indignat, però serè, pocs dies
després, el 12 febrer, Cambó posà el dit a la nafra quan, en to
pessimista, va confessar que havia arribat «a la triste conclusión de
que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como
nunca lo ha tenido, por desgracia, en España. Teníamos fe nosotros
en que este triste sino de la Historia de España no debía ser eterno
y buscábamos el ejemplo de lo que pasa en el mundo».[347]
Però els polítics dinàstics aconseguiren retardar el debat
parlamentari. El 19 de febrer, davant les acusacions d’alguns
diputats espanyolistes catalans, com ara Alfons Sala, líder de la
Unió Monàrquica Nacional, que s’acabava de crear, i Enrique de
Olano, que la Mancomunitat havia coaccionat els ajuntaments
perquè votessin a favor del seu text d’estatut, set diputats —els
regionalistes Cambó i Ventosa, l’independent Rodés, els republicans
Pi Sunyer, Nougués i Moles i el tradicionalista Trias— van presentar
al Congrés una proposta que demanava la convocatòria immediata
d’un referèndum a fi que els catalans opinessin sobre l’estatut
elaborat per la Mancomunitat. En la seva intervenció del dia 21,
Cambó afirmà amb rotunditat que amb la celebració d’aquell
referèndum es veuria que la majoria dels catalans volien
l’autonomia: «pedimos nosotros que se apruebe la proposición
incidental, que se vaya al referéndum, porque nosotros no queremos
que sobre la voluntad de Cataluña subsista la sombra de una duda.
[…] no es admisible una resistencia en el supuesto de una duda
respecto a cuál sea la voluntad de Cataluña en cuanto a la
extensión que quiere dar al régimen de su vida propia, teniendo
libre, fácil y expedito el camino para comprobarlo».[348] Si el Congrés
acceptava aquella proposta es tractaria d’un gran èxit polític ja que,
com que la consulta seria clarament favorable a l’autonomia,
obligaria el govern i el Congrés a facilitar l’elaboració i aprovació
d’algun text, per retallat que fos. Si, per contra, la refusava, els
parlamentaris catalans renunciarien a les seves actes i es retirarien
del Congrés i del Senat, donant per tancats tots els camins legals.
Això posaria Alfons XIII en un compromís seriós, perquè hauria
d’assumir el fet que el problema català s’agreujava encara més.
La negativa de Romanones al referèndum va molestar Cambó,
que començava a veure que l’únic camí que li quedava a la política
catalanista era una actuació de resistència civil gairebé a la
irlandesa que portés les coses a l’extrem d’emplaçar el govern a
decidir-se. Com veurem, això s’intentà, però l’esclat, el 21 de febrer,
de la gran vaga general de Barcelona —l’anomenada vaga de la
Canadenca—, va comportar que el govern Romanones aprofités per
tancar les Corts el 27 de febrer, actuació que avortava la prevista
mobilització cívica pro autonomia. Amb les Corts tancades durant
uns quants mesos, s’ajornava el debat sobre l’estatut. Quan es
tornaren a obrir, la situació catalana havia canviat tant que
s’imposaven altres prioritats.
Sens dubte, el projecte elaborat per la Mancomunitat era massa
ambiciós per ser acceptat fàcilment per uns parlamentaris com
aquells. I encara més si es té en compte la pressió exercida per la
premsa de Madrid. El debat havia derivat cap a plantejaments
essencialistes sobre la nació, la pàtria i la sobirania, i aquest era un
terreny ben favorable perquè apareguessin nombroses exaltacions
nacionalistes i es plantegessin qüestions que eren «inacceptables» i
«innegociables». A partir d’aquesta experiència, Francesc Cambó
fou ben conscient que els projectes autonòmics i reformistes
catalans que es presentessin davant l’opinió pública espanyola
haurien de conviure sempre amb un ambient d’exaltat patriotisme
espanyol que no diferenciava gens entre autonomisme i
separatisme. La via estrictament parlamentària semblava
impracticable per solucionar la qüestió catalana. A més, les
propostes autonomistes catalanes només havien tingut el suport de
les forces espanyoles contràries al règim monàrquic, els
republicans, els reformistes i els socialistes. Era, però, un suport
interessat, no semblava que estiguessin gaire convençuts de la
natura autèntica de la qüestió.
Així, a finals de febrer del 1919, Francesc Cambó es trobava en
una situació nova i difícil que implicava diferents focs creuats. D’una
banda, s’intensificaven les tensions socials a Barcelona,
manifestades en la gran ofensiva de la Confederació Nacional del
Treball (CNT); durant uns mesos la vaga de la Canadenca farà
perillar el manteniment de l’ordre social. De l’altra, Alfons XIII havia
maniobrat descaradament impulsant la creació de la Unió
Monàrquica Nacional (UMN), un partit ultraconservador i
espanyolista integrat bàsicament per aristòcrates i veterans polítics
dinàstics, que aspirava a dividir les classes altes catalanes. I encara
hi havia una altra divisió greu: la fractura entre les esquerres i les
dretes catalanistes provocada per la crisi social. Com havia passat
després de la Setmana Tràgica, també ara amb la vaga de la
Canadenca, la Lliga i els tradicionalistes van fer un replegament per
defensar el model social i polític del moment, i donaren suport a la
política d’ordre sense llibertats imposada per les autoritats militars
de Barcelona i pels governs de Madrid. En canvi, les esquerres
polítiques catalanes hi foren contràries, tot i que van tornar a ser
incapaces d’oferir una alternativa pròpia. Enmig d’aquesta situació
encara va sorgir un altre element nou: la causa del nacionalisme
radical que semblava representar Francesc Macià abandonà la
marginalitat i a poc a poc es va veure afavorida pel descrèdit
creixent de la Lliga Regionalista. El descontentament entre alguns
dirigents i militants de la Lliga, sobretot entre els antics
col·laboradors de Prat de la Riba, a causa de l’excessiva prioritat
donada per Cambó a la política espanyola i els estèrils resultats de
la presència dels catalanistes en els governs de Madrid, anava
creixent. El lideratge de Francesc Cambó era qüestionat per totes
bandes.
Cambó mateix, un xic espantat per l’ambient polític enrarit que es
respirava a Barcelona i a Madrid, demanava més prudència als
militants catalanistes i fins i tot criticava alguns articles massa
radicals que publicava La Veu de Catalunya. «Ens fan molt mal»,
advertia, ja que l’accentuació de les lluites socials podria derivar en
un desbordament del plet autonomista: «Sense l’entusiasme
catalanista el perill espartaquista fora molt major a Catalunya».[349]
Les tensions personals i polítiques entre Cambó i el rei es van
incrementar notablement al llarg de l’any 1919 com a conseqüència
del suport reial a la creació de la Unió Monàrquica Nacional (UMN)
fruit del descontentament d’un ampli sector de les classes altes
catalanes davant l’Assemblea de Parlamentaris de l’estiu del 1917 i
les iniciatives de Cambó i de la Lliga Regionalista. A partir del
desembre del 1918, aquest sector encara s’havia aglutinat més i es
va oposar radicalment al projecte d’estatut català. A principi de
gener del 1919 la premsa de tot Espanya publicava un manifest
signat per vint aristòcrates catalans que sostenia que Catalunya
només podia progressar si es mantenia dins de la monarquia
espanyola. Era una rèplica contundent al crit de Cambó, «Monarquia
o República? Catalunya!», fet un mes abans. El 23 de gener, amb
motiu de l’onomàstica del rei, aquest grup va encapçalar una
felicitació col·lectiva de la majoria dels títols nobiliaris de Catalunya
al monarca i va celebrar un «día de afirmación monárquica» a
Barcelona. Finalment, el 15 de febrer, es confirmava la creació de la
Unió Monàrquica Nacional (UMN), organització que tenia com a
president i màxim impulsor el diputat liberal Alfons Sala Argemí,
important fabricant i cacic de Terrassa, i com a presidents honoraris
Claudi López Bru, segon marquès de Comillas —possiblement la
primera fortuna de Catalunya i una de les més grans d’Espanya—,
els recentment ennoblits comtes de Caralt i de Fígols i el diputat
liberal Josep Roig i Bergadà.[350] La UMN era un important grup de
pressió econòmic i polític clarament oposat a l’estratègia
autonomista proposada per Cambó i pretenia unificar els febles i
fraccionats partits dinàstics de Catalunya per tal d’enfrontar-se, fins i
tot electoralment, a la Lliga Regionalista.
Francesc Cambó afirma que en una entrevista amb Alfons XIII el
dia 6 de febrer de 1919 va poder aclarir la seva actitud en la creació
de la UMN. La seva impressió ferma va ser que «el Rei no era aliè a
la constitució d’aquell grup i que, mentre em dispensava a mi les
majors deferències externes, a ells, en la intimitat de converses mig
clandestines, els estimulava a crear un partit que fos decididament
del Rei, disposat, quan es presentés l’ocasió, a donar la punyalada a
la Lliga».[351] A l’Archivo de Palacio s’hi troben gran quantitat de
cartes adreçades al rei per coneguts títols nobiliaris i polítics
monàrquics catalans en les quals es critica durament Cambó,
Ventosa i la gent de la Lliga, acusant-los de no ser sincerament
monàrquics i qualificant-los de «separatistas».[352]
Alfons XIII, per la seva banda, es trobava entre dues pressions
ben oposades: la dels aduladors monàrquics anticatalanistes, que
tot i ser una minoria social comptaven amb el suport del capità
general de Catalunya, l’autoritari Joaquim Milans del Bosch, i la
constatació que la gran força electoral de la Lliga i el lideratge i
prestigi de Francesc Cambó encara es mantenien forts. La UMN
insistirà en la defensa de la monarquia, en l’oposició a
l’autonomisme i posarà l’èmfasi en una política de defensa social; i
acusarà Cambó i la Lliga d’irresponsables, ja que amb la seva
obsessió catalanista afeblien i dividien les classes conservadores de
Catalunya i de tot Espanya. A poc a poc, i sobretot després de la
vaga de la Canadenca, la UMN va anar capitalitzant el
descontentament empresarial davant la falta de fermesa dels
governs de Madrid i les ambigüitats generades pel tacticisme de
Cambó, que, segons ells, dificultava a les classes conservadores
catalanes tancar files davant l’ofensiva de l’obrerisme revolucionari.
A les eleccions generals del juny del 1919, les candidatures de la
UMN es van presentar a Catalunya amb un eslògan força
significatiu: «Orden Social, Unidad de la Patria, Monarquía,
Moralidad Política». A Barcelona ciutat fracassaren ja que només
van aconseguir uns 11.000 vots; van ser superats per la coalició de
la Lliga i els tradicionalistes, que n’obtingué uns 32.000, i per la
candidatura republicana, que en va treure uns 24.000. Al conjunt de
Catalunya els de la UMN van tenir més èxit, amb 11 diputats,
menys, però, que els 16 obtinguts per la Lliga i els seus aliats.
En resposta al sorgiment de la UMN la Lliga va intentar dividir
encara més els monàrquics catalans. Per fer-ho va potenciar la
formació d’un grup proautonomista, la Federació Monàrquica
Autonomista (FMA), que l’abril del 1919 mateix publicava el seu
manifest fundacional, en què es proclamava la compatibilitat entre la
monarquia i l’autonomia catalana. La majoria dels dirigents de la
FMA procedien del maurisme i fins i tot del tradicionalisme. Hi
destacaven alguns polítics experimentats, com el jurista Joan
Maluquer i Viladot, i alguns aristòcrates, com el comte i el baró de
Güell i el dirigent de les joventuts mauristes Joaquim Maria de
Nadal. Bona part dels dirigents de la FMA eren amics personals de
Cambó, que, de fet, havia estat un dels principals inspiradors de la
creació d’aquest nou grup polític.
La vigència de la consigna camboniana de «Monarquia o
República? Catalunya!», doncs, fou ben efímera. Cambó havia
intentat presentar com a accidental, com a secundari, tot el que no
fos aconseguir l’estatut català. Però al cap d’unes quantes
setmanes, davant la crisi social, ja arraconava aquella consigna. A
més, havia d’apel·lar a les dretes espanyoles, al govern i als militars,
per tal que garantissin l’ordre públic i «salvessin» la societat en
perill. A Catalunya, només alguns grups radicals de joves
nacionalistes i, evidentment els republicans i els socialistes, es
proclamaven hostils a la institució monàrquica. El fracàs de la
campanya de l’estatut, però, estava radicalitzant les posicions, tot i
que molts catalanistes encara creien en la possibilitat d’aconseguir
l’autonomia dins del règim liberal monàrquic.

Francesc Cambó va aprofitar l’etapa en què ni ell ni cap polític de la

Lliga Regionalista tenia responsabilitats al govern espanyol per
compatibilitzar el seu paper com a líder de l’oposició parlamentària
amb la participació en la creació de la Companyia Hispano
Americana d’Electricitat (CHADE), de la qual parlarem extensament
més endavant. Durant tres anys i mig, des de finals del 1918 fins a
l’estiu del 1921, hi va haver sis governs a Espanya, tots integrats
exclusivament per membres dels partits dinàstics, sense que cap
aconseguís un mínim d’estabilitat ni un suport clar de les Corts. Com
a líder de l’oposició, Cambó, a més d’atiar les crítiques per la feblesa
d’aquells governs i per la seva esterilitat política, es va poder dedicar
a organitzar l’operació financera que li permetria assegurar-se de
per vida una situació econòmica privilegiada: la creació de la
CHADE. A més, el fet de ser el principal promotor de la que ben
aviat seria la tercera empresa espanyola pel seu volum econòmic, li
va permetre establir estretes relacions personals amb els banquers
espanyols més destacats i incrementar el seu prestigi, ara també
com a gran emprenedor financer, i guanyar-se l’admiració de bona
part dels polítics dinàstics i d’Alfons XIII mateix.
El Francesc Cambó de mitjans del 1921, doncs, era força més
coses que el líder revolucionari de l’estiu del 1917 i el ministre de
Foment del 1918. Si bé la seva imatge pública encara no havia
canviat gaire, sí que ho havia fet la consideració que en tenien els
sectors més rellevants de l’alta burgesia espanyola. Començava a
parlar-se del Francesc Cambó «gran home de negocis», i això
també tindria influència en la seva actitud política.

L’ordre públic, una prioritat. La involució conservadora

del 1919

Els tres mesos d’agitació catalanista, que van anar del novembre del
1918 al febrer del 1919, havien provocat un canvi notable en la vida
política catalana i espanyola, però el resultat encara era incert. A
principis de febrer del 1919 Francesc Cambó va proposar a la
direcció de la Lliga Regionalista organitzar «un moviment
subversiu», una mena de protesta ciutadana, cenyida a l’àmbit
català, que donés suport a la lluita per l’estatut d’autonomia. Seria
una nova forma de pressionar des del carrer el govern Romanones i
d’influir en els debats parlamentaris, i consistiria en una sèrie d’actes
de «desobediència civil passiva», protagonitzats preferentment pels
ajuntaments catalans. A més, amb això es recuperaria la unitat
política dels partits catalans i l’esperit dels assemblearis del 1917.
Un reduït «comitè executiu», integrat només per Cambó, Lerroux i el
tradicionalista Junyent, donaria les instruccions i marcaria el ritme i
l’abast de la protesta ciutadana. Però quan ja estava tot a punt
esclatà la gran vaga de la Canadenca, davant la qual es van veure
obligats a ajornar la campanya.
Francesc Cambó, la Lliga i els dirigents del moviment
proautonomia havien calculat malament la situació política de
llavors, força diferent a la de dos anys abans. Consideraven que el
radicalisme obrer estava representat i dirigit, com a l’agost del 1917,
bàsicament pels republicans i pels socialistes, i creien que aquests
grups s’integraven, poc o molt, dins el moviment autonomista.
Ignoraven i menystenien la força que el sindicalisme revolucionari
representat per la CNT havia agafat els darrers anys a Catalunya,
no s’havien adonat que s’havia produït un increment considerable de
la sindicació dels treballadors i que la gran beneficiada n’era
l’organització anarcosindicalista. Per això els va sorprendre
l’extensió, la durada i la violència de la vaga de la Canadenca, que
els va desbordar. No ho tenien previst, tot i que els conflictes socials
que ja esclataven en aquells moments en bona part dels països
europeus —Alemanya, Itàlia, Hongria— els podien haver servit
d’advertiment. Tres mesos de tensions socials canviaren radicalment
la situació política de Catalunya, i d’Espanya, i obligaren Cambó i la
Lliga a rectificar moltes de les seves propostes.
El 5 de febrer de 1919 s’inicià a Barcelona la vaga dels
treballadors de la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro, una filial de
la gran empresa elèctrica Barcelona Traction, més coneguda com la
Canadenca. La intransigència de la direcció de la companyia va
desencadenar un enduriment de la vaga i els sindicats únics
cenetistes decidiren sumar-s’hi solidàriament i convocar una vaga
general. El 20 de febrer tota la ciutat de Barcelona es quedava a les
fosques i el 70 % de les indústries catalanes havien de parar perquè
no tenien electricitat. El conflicte, amb molts alts i baixos, amb fases
de negociació i d’enfrontament, va durar un mes i mig i s’estengué
per bona part de la Catalunya industrial. El govern procedí a la
declaració de l’estat de guerra a la província de Barcelona i a la
militarització del servei d’electricitat, però la persistència de la
pressió obrera i la radicalització de la patronal allargà el conflicte. La
negociació fou difícil, i els acords inicials sobre la readmissió dels
acomiadats, les pujades salarials i la jornada de vuit hores foren de
difícil compliment a causa de la persistència de posicions
intransigents en totes dues bandes i d’una capitania general
intervencionista en excés. A Barcelona, els militars —Joaquim
Milans del Bosch a la capitania general i Severiano Martínez Anido
al govern militar—, en clara complicitat amb elements parapolicials i
els sectors més durs de la patronal, havien optat per la política
repressiva i l’enfrontament amb els sindicats obrers.
A principi d’abril es produí una mena de petit «cop d’estat» de
Milans del Bosch i de la Federació Patronal, quan el general
decretà, sense coneixement del govern Romanones, la supressió de
tots els sindicats obrers de Barcelona i el processament de les
seves juntes directives. Era una contestació al decret del govern
publicat el 2 d’abril que instaurava la jornada laboral de vuit hores, i
que havia provocat la protesta aïrada de la Cambra d’Indústria de
Barcelona i del Foment del Treball Nacional. A més, Milans va tenir
l’atreviment d’expulsar de Barcelona el governador civil, Carlos
Montañés, fet que acabaria provocant la caiguda del govern
Romanones. El govern de Madrid, el poder civil, claudicava davant
Milans, davant els militars autoritaris de Barcelona. A partir
d’aleshores, la Capitania General de Catalunya actuà cada cop més
com una mena de poder autònom respecte al govern de Madrid, fins
al punt que els historiadors han parlat de l’existència d’un autèntic
«partit militar». Amb l’excusa que calia combatre el sindicalisme i el
pistolerisme anarquista directament des de Barcelona, els militars
ultres aprofitaven per oposar-se amb fermesa també a les
pretensions del catalanisme. Convé recordar que la revista El
Ejército Español, durant els temps de la Solidaritat Catalana, ja
havia publicat que «hay en Barcelona dos focos principales de
donde irradian todos los males […] el anarquismo y el separatismo.
Ambos tienen fuerzas, adeptos, dinero, fe, decisión y energía,
ambos constituyen el cáncer español».[353]
Els dirigents d’aquest «partit militar», bàsicament Milans i
Martínez Anido, es consideraven una mena de salvadors de la
societat i de la pàtria, i amb plantejaments gairebé messiànics
exigien el total predomini dels procediments autoritaris per mantenir
l’ordre social i la unitat d’Espanya davant de la revolució social i el
perill separatista. Milans, en la seva declaració de suspensió de les
garanties constitucionals i d’adopció de mesures extraordinàries a
Barcelona, afirmava que calia fer front «al peligro nacionalista y
sindicalista y restablecer la paz pública». I en un telegrama que va
enviar al ministre de la Guerra va posar l’èmfasi en la necessitat de
lluitar contra el catalanisme: «el estado de ánimo de la oficialidad
está muy excitado por los choques frecuentes en las calles
expresados por ofensas a la Patria».
Davant el desafiament de l’obrerisme, la patronal barcelonina i
les autoritats militars van organitzar i mobilitzar el Sometent, creat el
22 de gener de 1919 a Barcelona, en considerar que els efectius de
la policia, de la Guàrdia Civil i els militars eren insuficients per
garantir l’ordre públic i el funcionament dels serveis públics. Es
tractava d’un organisme paramilitar, integrat per patrulles burgeses
armades, que estava sota el comandament directe de Milans del
Bosch i que va arribar a tenir uns quinze mil membres a Barcelona.
Dirigents rellevants de la Lliga Regionalista estaven molt implicats
en l’organització del Sometent, i en foren promotors destacats; gent
com Carles de Camps, marquès de Camps, diputat i senador lliguer,
i els també diputats Josep Bertran i Musitu, Eusebi Bertrand i Serra i
Enric Ràfols i Martí. Ara bé, és excessiu afirmar que la Lliga
Regionalista en fou la principal organitzadora. En el Sometent també
hi havia importants dirigents de la Federació Monàrquica
Autonomista, com Joaquim M. de Nadal i Santiago Güell i López,
baró de Güell; i, sobretot, destacava la nombrosa presència en la
seva direcció de polítics i empresaris de la Unió Monàrquica
Nacional, com Josep M. Milà i Camps; Alfons Sala; Ramon Godó,
comte de Godó; Claudi López Bru, marquès de Comillas; Salvador
Samà, marquès de Marianao, o Lluís de Dalmases i Olivar.
No hi ha cap testimoni directe que Francesc Cambó patrullés
pels carrers de la ciutat amb el fusell a l’esquena com a membre del
Sometent, ni ell tampoc ho diu. Ara bé, podria ser que ho hagués fet,
ja que diverses vegades en justificà i defensà en públic l’existència.
En una intervenció al Congrés, el 3 de febrer de 1920, es manifestà
orgullós que ell i la Lliga haguessin participat en la formació
d’aquesta milícia d’ordre: «contribuimos a la formación del Somatén,
y lo mantenemos hoy y muy honrados de ello».[354] Durant els
moments més tensos de la vaga de la Canadenca, Cambó va fer
declaracions en què emparava l’actuació dura dels militars i les
forces d’ordre públic, fins al punt d’insinuar que per mantenir l’ordre
social es podia infringir la legalitat.[355] De tota manera, continuava
responsabilitzant el govern de Madrid de la conflictivitat perquè,
segons ell, «ara dona estímuls a les reivindicacions obreres, ara en
dona a la patronal» i tot plegat, en el fons, servia per «obstaculitzar
la causa catalana».[356]
L’abril del 1919 en els ambients polítics, a la premsa i als carrers
de Barcelona ja no es parlava de l’autonomia catalana. Ara s’hi
jugaven el model de societat, la pròpia «vida», com escriuria
Cambó: «Comprenguérem que per Catalunya el plet de llibertat
havia de postergar-se per un temps, davant del problema de vida».
[357] Era un final inesperat i frustrant de la campanya autonomista.
Cambó era conscient que aquella reacció conservadora tallava en
sec la campanya autonomista, i també s’adonava que l’opció
adoptada per ell i el seu partit palesava un signe clarament
«governamental i conservador»; sabia que allò era la fi de tota
col·laboració de la Lliga amb les forces polítiques situades a
l’esquerra. Cambó i la direcció de la Lliga donaren suport a la
política d’ordre de Milans i de Martínez Anido, cosa que els donà un
caràcter tan conservador que seria un dels arguments emprats pels
promotors de la Conferència Nacional del 1922 per escindir-se’n.
El pistolerisme esdevingué un fet quotidià i dramàtic per als
catalans, i molt especialment per als barcelonins. Segons les dades
recollides per l’historiador Eduardo González Calleja, entre el 1919 i
el 1923 hi va haver un mínim de 868 víctimes —entre morts i ferits, i
més del 70 % van tenir lloc durant el bienni 1920-1921—. Dels 1.756
delictes socials comesos a tot Espanya entre el 1917 i el 1922, 809
foren a la província de Barcelona, és a dir, gairebé la meitat.
Així, la irrupció de les reivindicacions obreres i de la violència
social va impossibilitar la realització de la campanya de «resistència
passiva» plantejada pels autonomistes. Quan a mitjans del mes
d’abril del 1919 acabà finalment la vaga de la Canadenca, les coses
havien canviat radicalment. El moviment en favor de l’autonomia
gairebé havia desaparegut i la crisi social havia forçat Cambó i la
Lliga a prioritzar la defensa dels interessos socials conservadors. La
seva opció en favor de l’ordre els va situar clarament al costat de la
repressió conduïda per Milans del Bosch i Martínez Anido, militars
«eficaços» però també notoris anticatalanistes.
La moral del líder de la Lliga Regionalista estava quasi desfeta.
¿Francesc Cambó, ara, podia anar a Madrid i pretendre parlar en
nom de tot Catalunya quan no controlava el que passava a
Barcelona? ¿La campanya autonomista, havia estat cínica, o poc
sincera, com va escriure Amadeu Hurtado en els seus records? O
simplement era oportunista? El que era evident era que Cambó
havia calculat malament i que, com a l’agost del 1917, uns fets
inesperats els havien desbordat i ho havien canviat tot.
A més, la Lliga Regionalista començava a veure seriosament
qüestionat el seu monopoli sobre la catalanitat i tenia moltes
dificultats per trobar un lloc propi dins la política espanyola a causa
d’aquesta «relliscada». I, a sobre, el plet autonomista català no
havia fet més que incrementar la fragmentació i feblesa del sistema
parlamentari espanyol. Així, fracassada un altre cop l’estratègia
intervencionista, la Lliga Regionalista no tenia gaires propostes
catalanes locals i regionals davant la greu crisi social. De fet, hi
haurà un clar seguidisme, sovint reticent, de la línia dura imposada
per la Federació Patronal i del «partit militar», sense enfrontar-s’hi
explícitament en cap moment.
Lògicament, Cambó va intervenir diverses vegades al Congrés
dels Diputats per parlar sobre la greu crisi social que afectava
Catalunya. L’agost del 1919, en un debat sobre les causes i els
efectes de la vaga de la Canadenca a Barcelona i sobre l’actuació
del govern, va discutir tensament amb el diputat republicà Francesc
Layret, conegut advocat laboralista defensor de cenetistes. Tots dos
discrepaven sobre com calia resoldre els problemes socials, sobre
els resultats obtinguts per l’ús de la violència i sobre qui la utilitzava
més, si la patronal i la policia o els sindicats revolucionaris. Cambó
també va exposar la posició de la Lliga davant aquesta complexa
situació en una conferència pronunciada al Palau de la Música, el 31
d’octubre, intitulada «La crisi social a Catalunya». Si bé censurà per
igual les actituds extremistes de la patronal i dels sindicats, centrà la
seva crítica en els governs de Madrid, als qui acusà de manca
d’autoritat i de no tenir cap proposta de política social.
Aquell mateix octubre, Cambó participà en diverses reunions
convocades pel governador civil de Barcelona, Julio Amado, en què
diferents polítics i representants de les corporacions econòmiques
intentaren trobar solucions a la creixent conflictivitat social. La
proposta, defensada per Cambó, de constituir una comissió mixta
entre els sindicats i la patronal per negociar les condicions laborals i
salarials finalment fou refusada. La patronal barcelonina, que estava
molt radicalitzada i feia costat a la política dura de Milans i Martínez
Anido, va decidir passar a l’ofensiva i en el Segon Congrés de la
Patronal Espanyola, celebrat a Barcelona el 20 d’octubre, es va
anunciar un locaut. Francesc Junoy, president de la Confederació
Patronal, s’hi atreví a dir ben clarament: «Estamos hartos de sufrir
gobiernos que no gobiernan […] debemos imponer el Gobierno que
conviene a España».[358]
El locaut convocat per la Federació Patronal barcelonina,
fundada el 9 d’abril d’aquell mateix any, tingué dues etapes
diferents. La primera, que durà del 3 al 30 de novembre, fou un
tancament parcial i no aconseguí aturar el treball de forma efectiva,
llevat de les grans empreses de Barcelona. La Federació Patronal el
va utilitzar com a prova de la seva força contra els sindicats obrers i
també per censurar el govern del conservador José Sánchez de
Toca i, sobretot, el governador civil de Barcelona, Julio Amado,
considerat massa feble i pactista. La segona fase del locaut, iniciada
a començament de desembre, durà gairebé dos mesos, fins al 26 de
gener de 1920. Fou, doncs, més prolongada, molt més general i en
certs moments arribà a afectar uns cent cinquanta mil treballadors.
En aquesta segona fase, la Federació Patronal perseguia clarament
la caiguda del govern Sánchez de Toca, cosa que aconseguí el 12
de desembre. El nou govern, presidit pel també conservador
Allendesalazar, destituí de seguida Julio Amado i nomenà un
governador civil més dur, Francisco Maestre Laborde-Bois, comte de
Salvatierra, que entrà en negociacions amb la Federació Patronal,
accedí a bona part de les seves demandes i hi pactà la fi del locaut.
El locaut fou, de fet, l’arma política més dura que utilitzà la
patronal catalana per influir políticament i mostrar la seva indignació
amb l’actuació dels governs i dels partits polítics, als quals
considerava massa tolerants amb l’obrerisme. Fou en aquests
moments, el desembre del 1919, quan la Federació Patronal i el
capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, estimularen
la creació dels Sindicats Lliures, una organització defensiva anti-
CNT integrada majoritàriament per tradicionalistes procedents del
requetè i per gent d’extrema dreta. Des de llavors, l’increment dels
atemptats i la violència a Barcelona i la seva àrea industrial fou
constant a causa de la formació de grups de pistolers, fossin dels
sindicats únics cenetistes, dels sindicats lliures, de bandes armades
—com la del famós baró de König, un alemany estafador i aventurer
— o de grups parapolicials —com el dirigit per Manuel Bravo
Montero, un excomissari de policia que seria assassinat.
La nova situació política creada a Barcelona pel locaut deixà
Cambó i la Lliga en una situació ben difícil, atès que havien
comprovat que, a la pràctica, tenien poc ascendent i influència sobre
la patronal barcelonina. Si ara resultava que la pressió obrera no era
canalitzada ni pels republicans ni pels socialistes, sinó per la CNT, i
l’ofensiva patronal no era liderada per la Lliga, quin paper polític li
quedava a Cambó com a teòric representant dels catalans?
En plena segona fase del locaut, el 7 gener de 1920, Francesc
Cambó intervenia al Congrés per demanar al govern de Manuel
Allendesalazar que exercís la seva autoritat davant els
enfrontaments entre sindicats obrers i organitzacions patronals i que
impedís tant les vagues revolucionàries com el locaut patronal
mateix. Denuncià el radicalisme extrem que existia a Barcelona
perquè impedia qualsevol política de col·laboració, com la seva
proposta de constituir jurats mixtos. Segons ell, la prioritat política
passava per posar fi a l’amenaça terrorista que representava la CNT,
tot i que reconeixia que la violència social s’estava imposant en
bona part de l’Europa de postguerra i que això alimentava els qui
demanaven una «dictadura dels poders públics» com a única
solució per salvar la societat. De nou, reflexionava sobre la
possibilitat d’un règim autoritari, però ara es tractava d’un
autoritarisme que venia a «salvar» la societat en perill. En el seu
discurs al Congrés, Cambó també es queixava que la crisi social i
política agreujava l’estancament econòmic català, que ja afectava
moltes indústries i sobretot el sector bancari.[359]
En una altra intervenció, al mes de febrer, després d’advertir que
la greu situació social a Barcelona podia derivar en una revolució tan
radical com la russa, Cambó proposà, com a fórmula política a
adoptar pel govern, «robustecer el poder público, exigir a las clases
más acomodadas sacrificios para que haya una mayor justicia social
y una mejor convivencia».[360] Persistia, doncs, en la seva exigència
que els sindicats havien d’actuar seguint les lleis i les normes
acordades. Quan el 10 de febrer es van conèixer uns documents
que comprometien l’actuació del capità general de Catalunya i va
haver de dimitir, Cambó denuncià que fosques maniobres polítiques
estaven afeblint les autoritats a Catalunya i no dubtà a elogiar la
tasca realitzada per Milans del Bosch, que significativament passà a
ser el cap de la Casa Militar d’Alfons XIII.[361] Malgrat les paraules
de Cambó, era evident que els governs de Madrid havien optat per
la línia dura, que era la que més agradava als militars i als patrons,
però aquesta, per reacció, alimentava encara més l’extremisme
revolucionari.
Tres mesos després, Francesc Cambó pronuncià una
conferència important a Madrid; una mostra clara de la involució
conservadora del seu pensament. Sota el títol «La actualidad social
y política», exposà davant l’opinió espanyola la seva anàlisi sobre la
difícil situació que es vivia a Catalunya.[362] La defensa emfàtica de
l’ordre social que va fer, enfront del perill revolucionari, el portà a fer
una apel·lació apassionada a la recuperació dels valors religiosos i
patriòtics. Començaven a desaparèixer del seu discurs polític les
al·lusions a la defensa d’altres valors, com ara la lluita per les
llibertats nacionals catalanes.
Cambó inicià el seu parlament tractant dels efectes polítics i
socials de la Gran Guerra, del nou ordre polític europeu i pronosticà
el fracàs de la Societat de Nacions. Considerava molt greu la crisi
econòmica, i criticà durament mesures com la jornada de vuit hores
que, segons ell, era un error important del govern Romanones: «la
implantació de la jornada de vuit hores en els moments que tingué
lloc, fou una de les més grans bogeries que la Humanitat ha comès
en el curs de la història. […] No tot el sofriment li ve a l’obrer de la
duració del treball; no tot el benestar ha de venir a l’obrer de les
hores de descans; que en el moment en què un major descans
significa una major intensitat en sofriment per un major cost de la
vida, no compensat amb augment del salari. La disminució de la
jornada és en perjudici i en sofriment de l’obrer».[363]
Pel que fa a la situació política espanyola, Cambó considerava
que continuava el perniciós sistema del torn en el poder dels partits
dinàstics i censurà amb duresa el procediment de donar a un polític
el decret de dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions,
perquè es fabriqués la majoria parlamentària. Segons ell, tots els
polítics i els partits espanyols havien demostrat que eren incapaços
d’oferir solucions a la crisi política, econòmica i social. Opinava que
aquell «decret ha de ser un premi, la consagració d’una obra de
Govern ja realitzada», paraules que reberen l’aprovació d’Antoni
Maura, que assistia a la conferència, i fou ovacionat diverses
vegades. Cambó insistia que en aquells moments la missió
fonamental dels polítics era «reconciliar el País amb el Poder públic,
els ciutadans amb el Govern».[364]
Tal vegada, el més nou del discurs de Cambó fou la reflexió final:
posà un èmfasi especial a assenyalar que la humanitat vivia una
«profunda crisi moral» i que «una onada de materialisme» estava
envaint el món. La gent només pensava en el benestar material, que
havia esdevingut l’únic ideal, la seva única obsessió. Ho exemplificà
al·ludint als qui s’havien enriquit molt amb la guerra i després no
creaven res profitós per a la societat. Davant d’això, Cambó cridava
a la defensa dels valors espirituals tradicionals: «els únics en què
pot asseure’s la civilització són: un ideal religiós, per la vida futura, i
un ideal patriòtic, per la vida actual».[365]

Ja que no tenim autonomia, cal enfortir la Mancomunitat

Davant la percepció que, en aquelles circumstàncies, era quasi

impossible tirar endavant la reforma de l’Estat, i encara menys
assolir l’autonomia, la prioritat política de la Lliga, el seu objectiu
principal, passà a ser enfortir al màxim la Mancomunitat de
Catalunya a còpia d’aconseguir més finançament i competències,
calia consolidar i ampliar el seu camp d’actuació.
Les eleccions provincials del juliol del 1919 donaren a la Lliga
Regionalista el control de les quatre diputacions catalanes i Josep
Puig i Cadafalch fou reelegit president de la Mancomunitat. Aquell
any la Lliga també aconseguí controlar l’Ajuntament de Barcelona,
desplaçant els radicals de l’alcaldia. Al capdavant de la
Mancomunitat, Puig volia incentivar el traspàs de competències per
part de l’Estat i alhora impulsar la centralització barcelonina. Això
coincidia amb la tasca de Cambó a Madrid, que lluitava per obtenir
més recursos per a les hisendes locals i provincials.
Un nou viatge d’Alfons XIII a Barcelona, propiciat pel govern
conservador d’Eduardo Dato, el juny del 1920, després de dotze
anys d’absència de visites reials, va servir bàsicament perquè la
gent de la UMN afalagués el monarca i malparlés dels catalanistes
en presència seva. Alfons XIII continuava insensible davant la
qüestió catalana i només va parlar en castellà.[366] Durant l’estada
del rei, entre el 27 i el 29 juny de 1920, si bé la Lliga Regionalista
recomanà als barcelonins que li donessin una bona acollida també
els va proposar que, com a mostra de catalanitat i de la persistència
de la lluita per l’autonomia, pengessin senyeres als balcons de les
cases.
Coincidint amb l’estada d’Alfons XIII a Barcelona, el Ministeri de
Governació va retornar els pressupostos a les quatre diputacions
provincials catalanes que integraven la Mancomunitat per considerar
que no s’ajustaven a la llei. Davant aquest incident, la Comissió
d’Acció Política de la Lliga, presidida per Cambó, publicà una nota
de protesta contra l’acció del govern Dato en què, de nou,
s’apel·lava al monarca perquè ajudés a «la normal resolució del plet
català». Cambó i la Lliga eren ben conscients que havien de
mantenir la millor relació possible amb Alfons XIII, malgrat la seva
actuació, i havien de descarregar totes les culpes i les crítiques en
els governs i els partits dinàstics.
Aquells dies el rei visità les obres de la futura Exposició
Internacional a Montjuïc, concebuda inicialment pels seus
comissaris, el lerrouxista Joan Pich i Pon i el catalanista Francesc
Cambó, com una gran exposició d’indústries elèctriques. També
presidí la inauguració de l’hotel Ritz a la Gran Via, del qual Cambó
havia estat un dels promotors. Barcelona necessitava una
instal·lació hotelera de luxe com les grans ciutats europees —a
Madrid el Ritz i el Palace s’havien inaugurat l’any 1910 i 1912
respectivament.[367]
La tardor del 1920 fou realment calenta a Barcelona. El
governador civil Federico Carlos Bas, nomenat al mes de juliol pel
govern Dato, intentà acabar amb la política de tancaments,
prohibicions i de mà dura contra el sindicalisme amb la voluntat
d’establir un ambient social que permetés una certa concòrdia legal.
La seva actuació, però, arribava massa tard i aviat es produiren
nous atemptats i esclataren més bombes. El 5 de novembre l’alcalde
de Barcelona, el lliguer Antoni Martínez Domingo, i un important
grup d’entitats econòmiques, culturals i polítiques feien públic un
manifest de protesta per la feblesa del poder davant el sindicalisme
revolucionari. Tres dies després, el 8 novembre, el general
Severiano Martínez Anido era nomenat nou governador civil de
Barcelona pel govern Dato. Francesc Cambó va estar força implicat
en aquest nomenament, malgrat que ell ho negaria en públic, com
després explicarem.
Martínez Anido, amb l’ajut del cap superior de policia, el també
militar Miguel Arlegui, va imposar de seguida una política antisindical
de gran duresa: censura de premsa, prohibició dels sindicats més
reivindicatius, tancament de locals, detencions massives,
desterraments i, fins i tot, va aplicar el que s’anomenava la «llei de
fugues»: l’assassinat de detinguts amb el pretext que volien fugir. La
protecció oficial als Sindicats Lliures fou llavors descarada. Un dels
episodis més escandalosos d’aquesta nova situació marcada pels
procediments repressius imposats per Martínez Anido fou
l’assassinat del diputat Francesc Layret, el 30 de novembre, quan
anava al Govern Civil a interessar-se per la detenció del polític i
regidor Lluís Companys i del dirigent cenetista Salvador Seguí, el
Noi del Sucre. L’assassinat de Layret provocà una gran commoció
ciutadana i durant l’enterrament, el 2 de desembre, hi hagué
incidents violents entre la policia i els assistents. Francesc Cambó,
que el coneixia, no en va dir res. El dia abans de l’assassinat, La
Veu de Catalunya havia publicat un article en el qual es qualificava
Layret d’«ex-republicà català, exlerrouxista i actualment bolxevic» i
es deia que «per la seva evolució sindicalista i comunista és
l’element més perillós per al districte de Sabadell».[368] Aquest atac
a Layret era la resposta a un discurs seu al Congrés dels Diputats
on havia ironitzat amb el fet que els diputats de la Lliga Regionalista
ara protestessin per la destitució de Milans del Bosch quan no feia ni
un any es queixaven perquè el general perseguia els catalanistes.
Així doncs, les eleccions generals del 19 de desembre de 1920,
convocades pel govern Dato, van estar marcades per aquest esclat
de violència social. La imatge de la Lliga Regionalista estava cada
cop més vinculada a la defensa de la línia dura propiciada per la
patronal i la política d’ordre sense contemplacions de Martínez
Anido que no pas a la causa autonomista, que gairebé no s’esmentà
durant la campanya electoral. L’abstenció va créixer notablement —
a Barcelona votà menys del 45 % del cens electoral—, i si bé la
Lliga va tornar a guanyar —al conjunt de Catalunya va obtenir 14
diputats—, la UMN, que gaudí del suport del govern Dato, va resistir
amb 11 diputats, i continuava rendibilitzant al seu favor l’accentuació
dretana dels sectors empresarials. Els republicans, els més afectats
pel creixent abstencionisme popular, també van patir una forta
davallada, tot i que Lluís Companys fou elegit diputat per Sabadell
en substitució de l’assassinat Layret. Era ben palès, doncs, el divorci
entre la vida política oficial reflectida en les eleccions i la vida real
barcelonina, plena de tensions, atemptats, violències i vagues. A
més, tot plegat coincidia amb una crisi financera important, que
culminaria amb les fallides del Banc de Terrassa i del Banc de
Barcelona, malgrat els esforços de Cambó, com explicarem més
endavant.
El febrer del 1921, en el curs de nous debats al Congrés sobre la
violència social a Barcelona, l’actuació de Martínez Anido fou
denunciada amb duresa pel socialista Julián Besteiro, pel radical
Rafael Guerra del Río i pel republicà Lluís Companys, el qual, en la
seva intervenció del 8 de febrer, afirmà que la Lliga Regionalista
s’aprofitava de les lluites socials en benefici propi. La rèplica de
Cambó, l’11 de febrer, significà una defensa ferma de la burgesia
catalana, que, segons ell, era atacada i censurada injustament. Per
a Cambó, aquesta classe tenia els mateixos vicis i virtuts que les
altres burgesies europees i que el poble català mateix. A més, el
líder catalanista va justificar obertament la política dura de Martínez
Anido: «he de decir que la designación del señor Martínez Anido fue
reputada, casi unánimemente en Barcelona, como un gran acierto;
que la gestión del señor Martínez Anido es aplaudida por la
inmensísima mayoría de la población de Barcelona y que estoy
absolutamente convencido de que hoy ningún Gobierno, del color
que fuere, podría en Barcelona desarrollar otra política que la que
en estos momentos viene desarrollando el señor Martínez Anido».
[369] L’elogi al militar era ben clar i li atribuïa el mèrit d’haver posat fi
definitivament a «un período de impunidad y de licencia, de
represión y del contra terror». Cambó, que considerava que els
possibles abusos comesos a Barcelona havien estat col·lectius,
denuncià amb vehemència «la coacción matonesca» exercida pels
sindicats anarcosindicalistes i defensà la solució proposada per
Martínez Anido d’autoritzar i protegir els sindicats lliures, unes
associacions en les quals, segons ell, «predominan la mayoría de
los obreros y no los matones ni los amigos o favoritos de los
patronos». Cambó es va voler quedar al marge de qualsevol
responsabilitat sobre el nomenament de Martínez Anido i davant del
cap del govern, Eduardo Dato, que era present al Congrés, afirmà:
«Jamás en este caso, ni en caso alguno, he sugerido yo nombre
alguno para el Gobierno de Barcelona».[370]
Aquesta frase, tan contundent, de Francesc Cambó ha estat
qüestionada pel professor Carlos Seco Serrano, que considera que
«tal afirmación rayaba en el cinismo». Segons l’historiador, Eduardo
Dato no va desmentir llavors Cambó perquè no podia explicar en
públic que es tractava d’una consulta indirecta i confidencial, i que
havia estat Cambó mateix qui li havia indicat que l’home més adient
per al govern civil de Barcelona era Martínez Anido. Seco explica
que Piedad Iturbe, duquessa de Parcent,[371] bona amiga de Dato i
gran admiradora de Cambó, va deixar escrit a les seves memòries
que, el novembre del 1920, el president del govern li va comentar
que, atès el mal ambient que hi havia a Barcelona contra el
governador civil Federico Carlos Bas, demanés confidencialment a
Cambó qui podria ser el més indicat per dominar la situació i que ell
el nomenaria governador civil. Feta la consulta, la resposta
telefònica de Cambó a Piedad Iturbe fou ben clara: Martínez Anido.
[372] Pocs dies després, aquest general, que era governador militar
de Barcelona des del febrer del 1919, passava a ser governador civil
de la província. Quan prengué possessió del nou càrrec, el 9 de
novembre, anuncià: «Yo tendría que estar en África, pero el
Gobierno me envía a Barcelona y obraré como si estuviera en
campaña».
Amb aquella afirmació falsa pronunciada al Congrés, Cambó
volia protegir la seva imatge en un punt tan delicat i tan impopular
com la intervenció en el nomenament d’un home tan polèmic com
Severiano Martínez Anido. Fos com fos, garantir l’ordre públic a
Catalunya havia passat a ser la prioritat política de Francesc Cambó
i de la Lliga. Més tard, altres polítics van criticar obertament els
procediments emprats per Martínez Anido. Romanones mateix va
reconèixer que «el nombramiento del general Martínez Anido para
ocupar el Gobierno Civil de Barcelona no fue un acierto. De mano
muy dura, exacerbó las pasiones, y con Bravo Portillo, famoso
funcionario de policía, formó el Sindicato Libre frente al Sindicato
Único».[373]
Un mes després del debat parlamentari sobre la violència a
Barcelona, el 8 de març de 1921, era assassinat a Madrid el
president del govern, Eduardo Dato, per tres cenetistes catalans, un
nou magnicidi que commocionà el món polític espanyol. La lluita
social desbordava la vida política i ja eren tres els presidents del
govern assassinats en només vint-i-cinc anys —Cánovas, Canalejas
i Dato—. La violència social començava a condicionar de manera
preocupant qualsevol actuació política.
Després de l’assassinat de Dato es formà un nou govern, també
conservador, presidit per Manuel Allendesalazar. En el curs d’una
intervenció al Congrés, el 31 de març, Cambó el va censurar perquè
no representava cap solució per als greus problemes del país. De
tota manera, proclamà que la Lliga Regionalista sempre donaria
suport al govern que aconseguís pacificar Catalunya i que, en
aquells moments extraordinaris, només reclamava al govern
Allendesalazar que acabés amb l’estat de violència social i es
restablís l’exercici de les llibertats a Barcelona. Reconeixia que
mentre hi hagués aquell ambient de violència —a Barcelona
s’enfrontaven «dos castas divididas por odios africanos,
asesinándose por las calles»—[374] els catalanistes no tindrien més
remei que posposar la demanda de l’autonomia, que només es
podia aconseguir si a Catalunya hi havia un clima de pau i llibertat.
Aquest suport matisat de Francesc Cambó a la política de força, que
semblava que estava parant els peus al sindicalisme cenetista,
anava acompanyat de la demanda que l’acció governamental no
vacil·lés tant i que al més aviat possible s’aixequessin les
prohibicions i es desterrés definitivament la impunitat dels crims i les
arbitrarietats del poder.
En contrast amb aquesta via intermèdia, la carta política que
jugaven les principals organitzacions patronals era ben diferent. Els
patrons catalans tenien una opinió molt negativa dels governants i
fins i tot dels partits polítics perquè, segons ells, no sols no sabien
mantenir l’ordre sinó que a més cedien fàcilment a la coacció dels
sindicats i imposaven mesures que només beneficiaven els
treballadors i que significaven uns costos elevats per als empresaris.
Una prova fefaent d’aquesta orientació autoritària de la patronal
catalana fou l’homenatge a Martínez Anido organitzat el dia 11 de
maig de 1921, a iniciativa del Foment del Treball Nacional, al qual es
van adherir 83 ajuntaments catalans —en molts dels quals la Lliga
Regionalista tenia la majoria—, 235 corporacions i entitats
barcelonines de tota mena i un total de 102.092 persones.
La política d’ordre imposada per Martínez Anido fins i tot
incomodava Cambó, que havia de conviure amb una escorta
policial. El juny del 1921 es queixava que vivia voltat de policies,
però que no sabia si pretenien protegir-lo o tot era una maniobra del
ministre de la Governació Juan de la Cierva. Els excessos policials
arribaven fins al punt que per motius de seguretat «El Jefe de Policia
m’ha prohibit que pugés a l’Exprés de Madrid».[375]

En aquelles circumstàncies polítiques tan complexes Francesc

Cambó no acabava de veure quina mena de política es podia dur a
terme. Mort Eduardo Dato, Antoni Maura semblava l’únic líder
conservador amb qui podia sintonitzar. Durant la primavera del 1921
van mantenir una llarga conversa en què tots dos tornaren a
especular sobre les possibilitats d’impulsar un govern que actués
dictatorialment. En canvi, les discrepàncies amb l’altre dirigent
conservador, Juan de la Cierva, eren ben paleses. Com confessava
el 6 abril de 1921 a Joan Ventosa: «En Cierva vol congraciar-se amb
nosaltres. Convé ho aprofitem però sense fiar-nos-en massa, doncs
ja saps lo indelicat i poc escrupolós que és aquest senyor».[376]
Amb tot, alguns esdeveniments internacionals, com els acords
que portaven a la constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda, semblava
que podien oferir noves perspectives a la política catalana. El juliol
del 1921 Cambó comentava esperançat al seu company i amic Joan
Ventosa: «S’arregla Irlanda, no hi ha atemptats a Barcelona, això em
fa creure que estem a les vigílies d’un gran reviscolament del nostre
problema».[377]

Ministre d’Hisenda dins d’un govern en crisi permanent

Entre mitjans del 1921 i començament del 1922, Francesc Cambó i

la Lliga Regionalista van tornar a tenir un paper rellevant dins la
política espanyola, que es trobava de nou en uns moments força
crítics. Com és prou conegut, arran de l’impacte del desastre militar
d’Annual, al Marroc espanyol, del 24 de juliol de 1921, on l’exèrcit
espanyol va patir unes deu mil víctimes entre morts i presoners, el
govern Allendesalazar va haver de dimitir. L’escàndol polític era
considerable i el règim feia aigües per tot arreu. Alfons XIII, atemorit
per la situació, es va veure forçat a cridar Antoni Maura, el qual va
constituir un nou govern d’àmplia concentració el 13 d’agost de
1921. Però optar per Antoni Maura després del fracàs del seu
govern «nacional» de l’any 1918 era un altre error polític d’Alfons
XIII. Tenia més passat que present. Ho va descriure molt bé
l’historiador Melchor Fernández Almagro: «Maura el año 1907 era
un gobernante; en 1918 una figura decorativa; en 1921 un
recuerdo».[378]
Francesc Cambó, que llavors estava de viatge pels països
nòrdics en el seu tot just estrenat iot Catalònia, va tenir coneixement
del desastre des de Finlàndia i s’ho va prendre amb un cert
distanciament. El 4 d’agost comentava: «Porto una vida tan
tranquil·la. Es prepara un període d’activitat frenètica amb Irlanda,
Melilla i la situació d’Espanya».[379] Ara bé, tot canvià quan a
Bergen, Noruega, va rebre un telegrama de Joan Ventosa en què
l’informava que Maura li oferia la cartera d’Hisenda en el nou
govern. Dies abans, preveient que li podien demanar d’incorporar-
s’hi, estava clarament decidit a no acceptar-ho, com es desprèn de
la carta escrita des d’Estocolm a Joan Ventosa el 6 d’agost: «no em
sento disposat a fer el sacrifici que vàrem fer l’any 17 i l’any 18 i que
ens varen pagar amb les infàmies de que vàrem ser víctimes l’any
19».[380] Les pressions d’Antoni Maura sobre Cambó, però, devien
ser prou fortes perquè, després d’una parada breu a París, on
coincidí amb Joan Ventosa, Felip Rodés i Josep Puig i Cadafalch,
finalment el 19 d’agost enviés un telegrama per acceptar el ministeri.
La seva presència en aquest nou govern de concentració fou també
relativament curta, no va durar ni set mesos; va dimitir el 8 de març
de 1922.
Cambó s’havia vist forçat a acceptar l’entrada al govern atesa la
greu crisi política i militar. Temia que fos la repetició del fracàs de
tres anys abans. Es tractava d’un govern complex i contradictori, on
trobaria més antics adversaris que no pas amics. Maura havia triat el
dur Juan de la Cierva, amb qui Cambó havia tingut no poques
picabaralles, per ocupar el difícil Ministeri de Guerra. Tampoc tenia
gaire bona relació personal amb l’albista César Silió, ministre
d’Instrucció Pública, ni amb el ciervista José Mestre, que ocupava
Foment. A més, Maura havia proposat al nou govern una mena de
pacte sobre el Marroc. Calia recuperar la confiança política i militar,
mirar de repatriar els milers de soldats presoners i veure com es
conduïa el gran problema de les responsabilitats polítiques i militars
del desastre d’Annual, una qüestió extremament delicada ja que
implicava Alfons XIII mateix.
En una carta escrita per respondre a les moltes crítiques rebudes
per part dels republicans catalanistes, com ara Amadeu Hurtado, per
formar part d’aquell govern, Cambó es justificava dient: «jo no vos
vull dir que la meva entrada en el Govern signifiqui cap garantia de
la realització dels nostres ideals [d’autonomia integral]. És ben
possible que no sigui així. I, malgrat aquesta consideració, vaig tenir
de convèncer-me del meu deure d’acceptar el càrrec perquè, si ve
una desunió, el fracàs m’afectarà a mi exclusivament, i jo,
exclusivament jo, en sofriré el dany, mentre que hi ha alguna
esperança que el meu pas pel Govern sigui un bé per Catalunya i un
impuls per a la normal realització dels nostres ideals».[381]
Les prioritats polítiques marcades per Maura obligaven a un
consens ampli dins del govern, cosa que dificultaria notablement
que Cambó pogués tirar endavant els molts dels seus projectes. Els
seus principals col·laboradors, ara al Ministeri d’Hisenda, serien el
seu amic Pep Bertran i Musitu, a qui nomenà sotssecretari, i Lluís
Sedó, nou governador del Banc d’Espanya. En un primer moment,
havia ofert el càrrec a Pere Rahola, però com que ell «no vol, faré al
Pepito subsecretari», va informar el 25 d’agost a Ventosa.
En la primera reunió del govern nacional complet, Maura i
Cambó demanaren al ministre de la Guerra, Juan de la Cierva, que
dissolgués immediatament les Juntes Militars de Defensa. Cambó
mateix donà exemple d’autoritat i el 28 de setembre va dissoldre,
sense contemplacions, les juntes del personal d’Hisenda, creades a
imitació de les militars, que s’havien convertit en una mena de grup
de pressió sindical dins del ministeri.
Al cap d’un mes d’estar al govern, en la correspondència privada
de Francesc Cambó ja apareixen mostres de sentir-se desencisat i
de preveure un desastre final que forçaria la seva retirada de la
política: «això d’ara és molt pitjor que lo de l’any 18 i no tinc la
il·lusió que llavors tenia», manifestava a Joan Ventosa el 4 de
setembre de 1921.[382] Ja s’havia adonat que el govern, malgrat
proclamar-se «nacional», era feble i que els seus projectes només
trobarien dificultats: «El Govern no compta amb l’adhesió sincera ni
de 50 diputats […] espero que abans d’obrir-se les Corts hauré
encarrilat la reforma aranzelària i alguns assumptes que més
interessen a la Mancomunitat i a l’ajuntament de Barcelona. […] Per
completar el panorama puc afegir-te que es prepara una vaga
d’empleats d’Hisenda i sembla que els de correus i telègrafs fan
causa comú amb ells. Un encant!!».[383] I a l’octubre, ja especulava
sobre la seva dimissió: «Si aquesta no surt bé, ens hem de retirar,
millor dit, me tinc que retirar. Ja he redactat el document anunciant
la meva retirada».[384]
 En el curs dels primers debats parlamentaris sobre les
responsabilitats del desastre d’Annual, que van tenir lloc els mesos
d’octubre i novembre del 1921, Cambó fou atacat durament des dels
dos extrems ideològics del Congrés. El diputat espanyolista basc
Gregorio Balparda l’acusà de ser «el responsable de la
desnacionalización» de la política del govern Maura, mentre que
Francesc Macià, diputat catalanista per les Borges Blanques, el
qualificava de simple «intervencionista». El 21 de novembre, Macià
recordà al Congrés que Cambó, que tres anys abans havia dit que
no tornaria a formar part d’un govern que no atorgués l’autonomia a
Catalunya, ara hi estava en un de nou, també presidit per Maura,
que no duia en el seu programa aquesta reivindicació. Macià titllà
aquella actuació política com una «traición a sentimientos nobles,
puros y santos» i negà que el líder de la Lliga Regionalista pogués
ser qualificat de nacionalista català. Dos dies després, el 23 de
novembre, Cambó va intervenir al Congrés, però en comptes de
replicar a Macià, s’estimà més ignorar els retrets i es limità a parlar
dels efectes de la crisi financera en els bancs espanyols. Era evident
que no estava gens interessat a tractar en aquells moments de la
qüestió de l’autonomia, ajornada des del 1919.
Sovint, Francesc Cambó tenia la sensació que es trobava sol al
Ministeri i al Congrés i que tenia un escàs suport dels diputats de la
Lliga. «La conducta de Pere Rahola és intolerable, s’ha anat de
Madrid sense donar explicacions. […] Aquesta setmana no tinc ni un
sol diputat útil. ¡Pensar que si tots els nostres seguessin fórem els
amos de la situació!».[385] I de tant en tant, reconeixia els mèrits
d’alguns dels seus col·laboradors principals: «amb Rahola i en
Bertran tenim uns admirables segons!».[386] Ni en les seves
Memòries, ni tampoc en la majoria de les seves biografies, s’informa
que a finals de l’any 1921 Francesc Cambó ja estava molt cansat i
totalment decebut amb aquell govern: «Jo estic que no puc més, me
sento fotut, esgotat, amb immenses ganes de jeure i reposar… i la
perspectiva de tenir que tornar a Madrid, acaba d’aterrar-me […]
[vull] apartar aquest calze d’amargures».[387]
Francesc Cambó creia que, malgrat la seva tasca en el govern,
la situació d’inseguretat política persistia i que els seus projectes
reformistes estaven bloquejats; no parava de reflexionar sobre la
complexa situació en què es trobava i sobre els efectes de la seva
actuació. En una carta a Joan Ventosa, confessava que no podia
refiar-se de ningú del govern i que tenia «uns desitjos, casi frenètics,
de dimitir», però que no podia fer-ho davant el perill de divulgar la
causa real d’aquesta decisió.[388] Se sentia presoner d’un govern
que incomplia els acords d’anar cap a una descentralització
administrativa, d’atorgar més atribucions a la Mancomunitat i de fer
una reforma financera seriosa. Temia que, si explicava els motius
reals de la renúncia com a ministre, el sentiment anticatalà es
reactivaria a tot Espanya.[389] I reflexionava sobre les diferents
opcions que, com a ministre, tenia plantejades: «Primera: En cas de
marxar, no puc donar la sortida en la causa real doncs, l’esmentar-la
tan sols, ens portaria un revifament del sentiment anticatalà i la
conformitat de la gent d’aquí, des del Rei a en Romanones, de que
s’ha d’apoiar [sic] a la UMN per a desfer-nos a nosaltres i desfer la
Mancomunitat. Segona: La preocupació que jo tinc de que, sense
una reforma financera, la Mancomunitat corre el perill de caure amb
estrèpit, ensorrant el nostre prestigi i portant una immensa
desil·lusió a Catalunya. Tercera: La convicció de que el nostre poble
no està disposat a una actuació heroica, sinó que, pel contrari,
desitja estar bé amb els que manen. Quarta: La convicció de que no
podem fer més giraments sense veure’ns en un complet desprestigi
a Madrid… i a Catalunya. Això em porta a la conclusió de que jo no
puc deixar el govern sinó amb la bandera d’un problema general que
privi que la meva dimissió sigui motiu per a una croada contra
nosaltres i contra Catalunya».[390]
En efecte, entre el gener i el febrer del 1922 es van produir fortes
divergències al govern Maura sobre la política que calia dur a terme
al Marroc. Hi havia un sector partidari d’intensificar l’acció militar al
protectorat immediatament, mentre que altres ministres, entre ells
Cambó, defensaven actuar amb més tranquil·litat, i avaluar els
costos econòmics, polítics i militars d’una ofensiva per recuperar el
territori. En una carta adreçada a Maura el 3 de febrer, Cambó
reiterà l’oposició a unes noves operacions militars al Marroc, un
desembarcament a la badia d’Alhucemas, que considerava de
resultat molt incert i que, si fracassava, tindria repercussions
polítiques greus.[391] Al Marroc hi havia llavors uns cent seixanta mil
soldats espanyols i per qüestions financeres i militars Cambó exigia
que se’n repatriessin un mínim de trenta mil. Si no s’acceptaven els
seus raonaments, va escriure a Maura, estava disposat a presentar
la dimissió. De tota manera, preveient que les diferències
provoquessin una crisi del govern definitiva, deixava a criteri del
president l’acceptació o no de la seva dimissió. Maura no l’acceptà,
però la crisi del govern no feia més que accelerar-se.
El març del 1922 Cambó creia que ja era impossible seguir dins
aquell govern: «No podem continuar en un govern en què hi som
vistos amb recel… i en un govern que caurà enmig d’un desastre
estrepitós». Es tractava d’un govern inoperant i que estava totalment
dividit: «Però lo més greu, és que dintre del govern estem totalment
barallats. En Cierva, en Maestre, d’un cantó; i l’Hontoria i jo de
l’altre, tenim una topada violenta a cada consell i amb motiu de lo
del Banc de Barcelona, en Cierva i jo vàrem arribar a la màxima
violència, arribant jo a dir-li que ja era hora que es tragués la careta i
digués clarament que volia que jo sortís del govern». Però Cambó
havia d’aguantar, no podia aparèixer com el principal responsable
del fracàs del govern Maura: «he arribat a la conclusió de que no
dec cometre cap lleugeresa i que convé que, si s’ha d’enfonsar el
temple, no convé que jo aparegui com el responsable: no m’ho
perdonarien ni a Madrid… ni a Barcelona».[392]
Un mes abans, el 12 de febrer, davant la notícia que el
governador civil de Barcelona, general Martínez Anido, amenaçava
amb la dimissió si no se’l deixava actuar amb els seus procediments
il·legals, Cambó comentava a Joan Ventosa que «la dimissió d’en
Martínez Anido, està tan injustificada, i crec no ens ha de preocupar.
[…] Si dimiteix l’Anido, tot el problema està en que el seu substitut
sigui un home que ofereixi garanties de portar bé el problema social;
convé que, per aquesta eventualitat, penseu vosaltres en noms i que
me’ls comuniqueu…». És a dir, creia que tenia prou pes dins del
govern per influir en el nomenament del possible successor d’Anido.
I afegia que ja es preocuparia que la política de repressió vers el
sindicalisme revolucionari continués pràcticament igual: «Si dimiteix,
jo em cuidaré de que no puguin deixar anar els presos
governatius… i de que l’enviïn al Marroc de seguida… Quedant-me
jo en el govern, la sortida de l’Anido no tindrà ara els inconvenients
que si fóssim en la oposició tindria per a nosaltres».[393]
Malgrat les picabaralles i tensions en el consell de ministres del
govern Maura, la gestió de Francesc Cambó com a titular d’Hisenda,
tot i que breu, fou notable, molt més intensa i efectiva que la
realitzada tres anys abans al Ministeri de Foment. D’entrada, Cambó
va abordar el problema del dèficit pressupostari endèmic que patia
l’Estat amb l’emissió d’uns emprèstits de títols a curt termini, «sin
fijación de máximo», que pel novembre del 1921 ja havien tingut un
èxit extraordinari, tant en el mercat interior com en l’exterior. Així, el
12 de febrer del 1922 va poder anunciar que els venciments dels
emprèstits ja estaven assegurats, cosa que suposava un bon punt
de partida per elaborar el nou pressupost. De tota manera, les
despeses al Marroc continuaven sent un pou sense fons que des del
1902 desequilibrava els pressupostos ordinaris de l’Estat. Només les
despeses de personal implicaven més del 50 % del pressupost del
Ministeri de Guerra, però com que la qüestió militar era un tema
sensible, una «prioritat nacional», Cambó no podia tocar el
pressupost de Guerra i ni tan sols atrevir-se a formular que calia
reformar profundament les forces armades.
Com a ministre d’Hisenda, Cambó va haver d’emprendre
importants reformes de caire financer i econòmic. En primer lloc,
impulsà l’elaboració de la Llei d’ordenació bancària, coneguda com
«la llei Cambó», que fou promulgada el 28 desembre de 1921. Com
que el 31 de desembre d’aquell any expirava el privilegi d’emissió
que tenia atorgat el Banc d’Espanya, Cambó no va voler cercar una
pròrroga, que no faria més que retardar la solució, sinó que va
abordar directament la qüestió. Amb l’assessorament de Lluís Sedó,
Rafael Vehils i Francesc Bernis elaborà una llei, presentada al
Congrés el 26 d’octubre, que regulava el paper d’aquesta entitat
com a banc central, fixava l’actuació de la banca privada i establia a
grans trets la configuració del sistema financer espanyol. Aquesta
llei general bancària estava motivada i condicionada per la recent
crisi del Banc de Barcelona, que havia demostrat la feblesa del
sistema financer català, ja denunciada per Cambó l’any 1915.
Llavors ja havia anunciat que les crisis financeres i els pànics
col·lectius només es podrien resoldre a Espanya amb una
intervenció activa de l’Estat regulant profundament tant el paper del
banc emissor com el funcionament de la banca privada. En el curs
de l’elaboració de la nova llei, a Cambó li va semblar extremament
improcedent que Antoni Maura, sense dir-li res, enviés el seu
projecte de llei a Manuel Flores de Lemus perquè el reputat
economista l’informés del contingut. Era una prova clara de la
desconfiança del president del govern vers el seu ministre, amb
l’afegit que Flores de Lemus era un alt funcionari del Ministeri
d’Hisenda.
La discussió parlamentària de la llei fou llarga i intensa. Alguns
parlamentaris, sobretot els liberals, deixaren anar més d’una sospita
sobre si, en el fons, el que pretenia era afavorir els interessos dels
banquers catalans i no el conjunt del sistema financer espanyol. Els
dies 10 i 18 de novembre de 1921 Cambó va haver d’explicar al
plenari del Congrés la seva relació amb els bancs catalans i en
particular la seva intervenció en la crisi del Banc de Barcelona. El 10
de novembre va desmentir que aquest banc fos «casi una sucursal
política de un partido determinado, como si entre el Banco de
Barcelona y la Lliga Regionalista, hablemos claro, hubiese
determinados empalmes». Amb força contundència va afirmar: «La
inmensa mayoría de los consejeros del Banco de Barcelona no
están afiliados a la Lliga Regionalista, sino que tienen significación
política distinta y aún contraria a la Lliga».[394]
Tanmateix, la qüestió de la fallida del Banc de Barcelona no
parava de provocar tota mena d’intrigues polítiques, especialment
incitades pels dirigents de la UMN, com Manuel Rius, marquès
d’Olèrdola, que volien utilitzar aquell tema per desprestigiar Cambó.
Ell, des de Madrid, no parava d’informar i donar consells a Ventosa
sobre com actuar: calia contraatacar Olèrdola amenaçant-lo de fer
pública la seva gestió corrupta al capdavant de l’Ajuntament de
Barcelona.[395] Fos com fos, calia resoldre de forma definitiva la
qüestió del Banc de Barcelona encara que això comportés un
sacrifici per a alguns banquers catalans: «Serà, per a nosaltres, una
mostra d’amor propi, convé que els del Banc de Barcelona ho
tinguin d’agrair com un immens sacrifici però crec que és
indispensable el sacrifici que hem de fer». Aquest afer, com també la
fallida del Banc de Terrassa, s’havia convertit en «un assumpte
fondament desagradable per a nosaltres».[396]
Una altra qüestió molt rellevant a la qual Francesc Cambó es
dedicà intensament des del Ministeri d’Hisenda fou l’elaboració d’un
projecte de llei sobre el finançament de les hisendes locals.
L’assumpte l’amoïnava força ja que calia evitar la impopularitat i el
desprestigi de la Mancomunitat, que no acabava de consolidar-se a
causa dels escassos mitjans econòmics de què disposava: «mentre
no tingui altra força que la del seu prestigi entre els catalans ho crec
transcendental». Era una qüestió delicada, no fàcil de ser acceptada
a Madrid, i el dèficit del pressupost general de l’Estat, amb les
notables despeses provocades per la guerra al Marroc, també la
dificultava, però Cambó considerava que ni la situació financera de
la Mancomunitat, ni la de l’Ajuntament de Barcelona, podien esperar
més temps.
El gener del 1922 Cambó començava a ser optimista: «Lo de les
hisendes locals fora una bona bandera i això està decidit ja. Així
crec que vaig a fer qüestió en el Consell de Ministres, en faré
qüestió a les Corts».[397] Un mes després informava Ventosa que
«El Projecte d’Hisendes locals donaria a l’Ajuntament de Barcelona
4 o 5 milions, i a la Mancomunitat 6 o 7 milions amb una elasticitat
considerable. Convé li enviïn còpia de la primera fulla de la nostra
carta a en Maura». I poc després, tot content, li comunicava: «Jo tinc
casi llesta del tot la reforma tributària. N’estic content. És dura, però
no tant com la gent se figura ara amb els ànims fantàstics que han
circulat».[398]
Ara bé, a Francesc Cambó el preocupava l’actitud crítica de
Josep Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat, respecte a
la seva actuació com a ministre d’Hisenda. En una llarga carta a
Ventosa, del 28 gener de 1922, explicava tot indignat: «M’entero, per
diversos conductes, que en Puig està fent una campanya de
safareig, en sentit de que jo no em cuido per a res dels interessos
de la Mancomunitat. Començo a estar tip de les impertinències i les
inconveniències d’en Puig. No sé si per en Nougués t’hauràs enterat
de que fa uns dies, va cridar-lo per exigir-li, violentament, que
l’Ajuntament de Barcelona aportés el contingut en un milió i mig…
perquè no es podia refiar de que jo fes res».[399] Estava molest per
les coses que deia Puig, a qui no considerava un home capaç de
gestionar prou bé la institució que presidia: «Mira, això de que jo
m’escanyo aquí, amb l’única esperança d’evitar el desastre financer
a què en Puig porta la Mancomunitat, i després m’armi aquesta
campanya, comença a tenir-me carregat i estic acabant la
paciència».[400]
Cambó era molt crític amb la gestió de Puig al capdavant de la
Mancomunitat: «T’adverteixo que lo que jo proposo, dona a la
Mancomunitat, no els 3 o 4 milions que necessita avui, sinó 8 o 10
milions… sense comptar amb lo que pugui treure dels arbitris que li
atorgui. Doncs bé, en Puig s’empenya en que jo dongui la batalla
amb motiu d’un Decret d’Arbitris, tots impopulars, que donaria quatre
pessetes. I, aquesta ximpleria, no la faig jo». I considerava que, tal
vegada, Joan Ventosa hauria de substituir Puig i Cadafalch: «Prenc
tota la paciència necessària per a evitar una ruptura. Però et dic,
que si guanyo la batalla i la Mancomunitat obté els recursos
necessaris per al seu expandiment, serà precís que tu vaguis a la
Presidència de la Mancomunitat, doncs en Puig la comprometria de
nou en pocs anys».[401] Es lamentava que al capdavant de la
institució no hi hagués un polític més eficaç i més competent que
Puig o Vallès i Pujals: «És una llàstima que no tinguem a la
Mancomunitat persona de major competència que en Vallès, que no
ens presta cap concurs i veig que ni siquiera sap enterar-se de lo
que se li diu».[402]
Cambó estava convençut que el seu projecte d’hisendes
provincials resoldria molts problemes i que ho faria sense recàrrecs,
que els ajuntaments acabarien per no pagar els arbitris, i que
s’alçaria a tothom contra la Mancomunitat, si no aconseguien crear
una fiscalitat diferent per mitjà de transferències de l’administració
central. Finalment, l’11 de febrer de 1922 Cambó podia informar
Ventosa que «en el Consell d’ahir després d’una baralla molt forta
amb en Cierva, va ser aprovat el meu projecte d’hisendes
provincials i municipals, exactament en la forma que jo l’havia
presentat (amb totes les reformes tributàries)». Ara bé, també li feia
una observació important: «Convé adverteixis a en Puig i als de La
Veu que no facin gran aldarull entorn d’això: és preferible que la
campanya en favor del projecte sigui feta per el Consell Central de
les Diputacions i els Ajuntaments i que es parli, per ara, lo menys
possible de la Mancomunitat». Cambó tenia prou experiència del
que podia significar una llei que aparegués en públic com una
concessió o un privilegi per a Catalunya, calia evitar aquest perill:
«que no es mostri a Catalunya, sobretot per part de la
Mancomunitat, massa alegries: val més callar i tenir paciència
perquè tota manifestació massa viva de satisfacció, comprometria la
seva sort».[403] Cambó, de fet, estava satisfet d’aquella llei i pensava
donar la batalla política per aconseguir aprovar-la. «Jo he pres una
posició fermíssima per a donar la batalla. El primer article de la llei
de reforma tributària, regularà i dotarà les hisendes provincials i
municipals i, d’aquesta part, en faig jo qüestió en el Consell de
Ministres i en el Parlament». Cambó estava confiat de guanyar la
partida: «si perdo en el Consell, dimiteixo amb una bandera
simpàtica i, si perdo en el Parlament, cau el govern».[404]
Una altra qüestió fonamental de la gestió de Francesc Cambó
com a ministre d’Hisenda fou la reforma aranzelària. La normativa
vigent expirava l’1 d’abril de 1922, així que el 15 d’octubre de 1921
el projecte elaborat per Cambó, que seguia un criteri intervencionista
i notablement proteccionista, fou presentat al ple de la Junta de
Aranceles y Valoraciones per a la seva consulta i discussió. La nova
normativa aranzelària fou molt discutida a les Corts i a la premsa,
però finalment s’aprovà i es promulgà en forma de llei el 12 de febrer
de 1922. Va ser conegut com «l’aranzel Cambó» i va tenir una llarga
vida, atès que el nou sistema aranzelari fou vigent fins a l’any 1959.
Cambó també influí de forma clara en l’elaboració de la Llei de
suspensió de pagaments del 26 de juliol de 1922, i que ha estat
vigent fins al 2004. Si bé quan es promulgà Cambó ja no era
ministre d’Hisenda, era un projecte seu que va culminar Josep
Bertran i Musitu, com a ministre de Gràcia i Justícia del govern
Sánchez Guerra. Bertran, sotssecretari d’Hisenda amb Cambó,
disposava d’un primer redactat de la llei que cercava solucionar els
greus problemes derivats d’algunes fallides tan espectaculars com la
del Banc de Barcelona o el de Terrassa.
Encara que el seu càrrec era com a ministre d’Hisenda, Francesc
Cambó era consultat sobre tota mena de qüestions relacionades
amb les competències del govern, com ara el nomenament de
bisbes. En aquest, com en altres afers delicats, Cambó es mostrava
partidari d’actuar amb prudència. Així, davant una demanda de
Ventosa, que havia tingut una llarga conversa amb el doctor
Carreras, sobre els bisbats vacants a Catalunya, Cambó
sentenciava: «no vull ficar-me en cosa de bisbes».[405] Tenia molts
dubtes sobre els noms dels possibles candidats; fins i tot dubtava
que el seu amic, el caputxí Miquel d’Esplugues, prestigiós biblista,
pogués ser un bon bisbe, com proposaven Ventosa i Carreras. A
més, Cambó no volia enfrontar-se amb el cardenal Francesc Vidal i
Barraquer, perquè «s’ha portat molt bé i a ell devem que es tornin a
fer bisbes catalans».

L’enfrontament amb Joan March, «l’últim pirata del

Mediterrani»

La seva actuació com a ministre també significà per a Francesc

Cambó guanyar-se no sols antagonistes polítics i econòmics, sinó
autèntics enemics personals, com fou el cas del milionari Joan
March. La seva enemistat amb ell, que seria llarga, s’inicià
precisament l’any 1921 quan Cambó era ministre d’Hisenda, i ha
estat explicada amb deteniment per Mercedes Cabrera en la seva
excellent biografia del famós financer mallorquí.[406]
Des d’un primer moment al Ministeri d’Hisenda, Cambó era
conscient que calia reforçar els ingressos de l’Estat donat que hi
havia molts sectors en què no es recaptaven tots els diners que
pertocaven. Tenia constància dels escassos ingressos procedents
dels impostos sobre el tabac a causa de l’escandalós contraban que
existia en totes les costes mediterrànies. Segons va avaluar llavors
el seu sotssecretari, Josep Bertran i Musitu, el contraban de tabac
provocava unes pèrdues anuals d’uns cinquanta milions de pessetes
a la hisenda pública espanyola. Bona part d’aquest tabac de
contraban es produïa en fàbriques d’Alger i d’Orà, i es transportava
a les costes espanyoles amb petites embarcacions, força més
ràpides que les precàries naus de la Marina, amb la complicitat de
molts pescadors. Joan March apareixia com el principal implicat en
tota aquesta espectacular xarxa de contraban.
Josep Bertran i Musitu reuní els principals generals i coronels del
cos de carabiners i amenaçà de dissoldre el cos si no s’actuava amb
determinació contra el contraban. Com a mostra que anava
seriosament, al cap de pocs dies anuncià l’expulsió del cos d’alguns
oficials i carabiners implicats en pràctiques fraudulentes i de
contraban. L’eficàcia de les mesures fou considerable: en pocs
mesos es feren importants captures de tabac de contraban, es
procedí a la destrucció de les naus confiscades i es va reformar la
llei per endurir-ne les sancions i les penes. La reorganització de la
Companyia Arrendatària del Monopoli de Tabacs des que en fou
nomenat director l’enginyer Francisco Bastos Ansart, un home de
tota la confiança de Cambó, també contribuí de manera destacada a
la disminució del contraban. En poc temps va dinamitzar la
companyia, que augmentà notablement la producció, al mateix
temps que participava activament en la persecució de les xarxes de
contraban. El conjunt d’aquestes mesures, a més d’incrementar els
ingressos públics, cercava arruïnar el gran negoci de Joan March.
El milionari mallorquí reaccionà mobilitzant les seves influències
polítiques, que eren moltes, per tal de dificultar al màxim la tasca de
Cambó. Com que era un home que tenia les portes obertes a molts
ministeris, pressionà nombrosos polítics i amenaçà de convertir la
qüestió en un conflicte internacional. March era el concessionari
d’una companyia francesa, la Societat Internacional, que actuava a
Algèria i el Marroc produint i venent tabac. Vist que les mesures
repressives espanyoles afectaven les seves vendes, sobretot al
Marroc, denuncià el cas davant el govern francès amb l’argument
que s’estava vulnerant el tractat francoespanyol del 1912 sobre el
Marroc. Com que la situació en aquell territori era extremament
delicada després del desastre d’Annual i era conegut que March
havia subornat importants militars i algunes autoritats autòctones del
protectorat espanyol, la qüestió assolí una transcendència política
notable. Hi hagué fortes pressions de l’ambaixada francesa contra
l’actuació de Bastos al capdavant de la Companyia Arrendatària
perquè afectava interessos francesos. Destacats polítics dinàstics,
com el liberal Natalio Rivas i el conservador Salvador Canals, feien
gestions als ministeris seguint les instruccions de March per tal
d’aturar la política endegada per Cambó. A principi del 1923, havent
abandonat ja Cambó el ministeri, l’èxit de les actuacions iniciades
per ell, Bertran i Bastos era ben clar: la renda de tabac s’havia
incrementat notablement, la producció de la Companyia Arrendatària
s’havia multiplicat per dos i el contraban gairebé havia desaparegut,
fins al punt que moltes fàbriques de March a Algèria havien tancat.
Ara bé, Joan March no es donà per vençut, ni de bon tros. Amb
gran habilitat, i moltes complicitats i suborns, aconseguí ferse elegir
diputat per Mallorca, cosa que li atorgava una certa impunitat. En les
eleccions del 29 d’abril de 1923 March formà part de la candidatura
del partit liberal, nominació aconseguida després d’haver subornat
bona part dels dirigents mallorquins d’aquest partit i de comptar amb
el suport explícit de Santiago Alba. Fou el diputat que aconseguí
més vots a Mallorca, però la seva acta fou impugnada ja que tenia
un historial delictiu considerable i per incompatibilitats. Uns anys
abans, el 1916, al Senat, el ministre Manuel Allendesalazar ja havia
qualificat March de perillós contrabandista i l’havia assenyalat per
tenir diverses causes obertes per falsificació de documentació i
haver paralitzat un procés per un homicidi a València. Ara s’hi afegia
que hi havia una clara incompatibilitat entre ser diputat i el fet que
March, com a propietari i directiu de la Companyia
Transmediterrània, gestionava una empresa que era concessionària
de l’Estat. Però la influència política de March era important, com es
va veure quan es posà a votació la impugnació de la seva acta de
diputat al Congrés. Significativament, en aquell moment
abandonaren l’hemicicle la majoria dels diputats per no veure’s
implicats en la votació. De més de 400 diputats, tan sols en van
quedar presents 85. March va obtenir el vot favorable de 77, la
majoria liberals però també alguns conservadors i fins i tot
republicans. Només votaren en contra 8 diputats, entre ells Francesc
Cambó, Joan Ventosa i Francisco Bastos. Res semblava poder
aturar el poder d’aquell mallorquí al qual Francesc Cambó, en unes
declaracions a la premsa, havia qualificat un dia de «l’últim pirata del
Mediterrani».
Nou anys després, el març del 1932, quan les Corts republicanes
van obrir una causa per responsabilitats polítiques contra Joan
March, Francesc Cambó va enviar un escrit des de París, com a
testimoni, en què es ratificava en l’actuació com a ministre
d’Hisenda contra el contraban de tabac organitzat per Joan March i
qualificava de «burla» la tesi exculpatòria utilitzada per ell d’haver
estat perseguit pel govern Maura i per «un grup de financers i de
polítics catalans» l’any 1921. Des de llavors, el poderós home de
negocis mallorquí manifestà una hostilitat considerable envers la
persona de Francesc Cambó, enemistat que després es concretaria
també contra el grup econòmic representat per ell, la CHADE, la
SOFINA i contra la Barcelona Traction, com explicarem més
endavant.

La crisi de la política intervencionista: el sorgiment

d’Acció Catalana

Francesc Cambó, fart dels enfrontaments dins del govern Maura,

sobretot amb el ministre de Governació, Juan de la Cierva, es va
atrevir a fer un acte de menyspreu al rei. Com que el monarca
donava un suport total a les tendències militaristes i anticatalanistes
de De la Cierva, Cambó va refusar la invitació reial de fer una
passejada privada junts. Aquest acte de descortesia de Cambó va
ser justificat, mesos després, per Maura mateix davant del rei el dia
que el conservador va presentar la dimissió, el 8 de març de 1922.
El fracàs del «govern nacional» de Maura reflectia, de nou, que el
funcionament del sistema polític espanyol, i dels partits governants,
impedia una gestió governamental mínimament efectiva. Llavors, el
rei nomenà com a nou president del govern el conservador José
Sánchez Guerra.
Malgrat aquest nomenament i la constitució del govern Sánchez
Guerra, dies després, el 17 de març de 1922, Alfons XIII, en una
enèsima maniobra política, va proposar a Maura que formés un
govern en el qual ell i Cambó serien els «dos homes forts» i els
assegurava que podrien governar durant un temps amb plens
poders, a base de decrets llei i amb les Corts tancades. Però ni
Maura ni Cambó s’atreviren a acceptar l’agosarada proposta del
monarca; ja estaven prou escarmentats.[407]
Francesc Cambó reconeix en les Memòries que fou un error
polític haver proposat el nom de Josep Bertran i Musitu per al
govern Sánchez Guerra que s’havia format el 8 de març de 1922 en
dimitir el govern nacional de Maura. Pepito Bertran, bon amic i
col·laborador seu al ministeri com a sotssecretari, era l’home de la
Lliga que més s’havia implicat en l’organització del Sometent i que
defensava amb més fermesa Martínez Anido i la seva política
repressiva. Dins la Lliga, Bertran representava la tendència menys
catalanista i més autoritària. Estava casat amb una Güell i la seva
proximitat als grups aristocràtics i la gent de la UMN era ben
coneguda. Cambó confessa que, en aquelles circumstàncies, tal
vegada hauria estat més adequat proposar com a ministre Lluís
Duran i Ventosa. Ell mateix reconeixia que la presència de Bertran al
govern Sánchez Guerra va contribuir molt a l’escissió d’Acció
Catalana que es produiria l’estiu del 1922. El 16 de març, en una
sessió al Congrés dels Diputats, Cambó va admetre en públic que
«la entrada del señor Bertrán y Musitu en el Gobierno ha
desagradado mucho más a muchos de mis correligionarios que a los
diputados de la Unión Monárquica».[408]
Ara bé, la presència de Bertran i Musitu al govern fou ben
efímera. Sense plantejar-ho abans al Consell de Ministres, el
president Sánchez Guerra decidí restablir les garanties
constitucionals a la província de Barcelona, que estaven suspeses
des de feia gairebé tres anys. Bertran, que s’assabentà d’aquesta
notícia quan es publicà la reial ordre a la Gaceta de Madrid, el 30 de
març, va dimitir immediatament per considerar-ho una mostra de
desconfiança de Sánchez Guerra. Havia estat ministre només tres
setmanes. La dimissió de Bertran i Musitu, si bé alliberava Cambó
de defensar en públic aquell govern i li permetia d’actuar bàsicament
com un dels líders de l’oposició, també era una nova mostra de les
dificultats que trobava la política intervencionista dels catalanistes.
El 22 de març de 1922, quan només feia quinze dies de la
formació del govern Sánchez Guerra i Bertran encara ocupava la
cartera de Gràcia i Justícia, Cambó ja tenia el convenciment que
aquell govern duraria molt poc. «El govern no és prou fort per resistir
una campanya que se li faria i en Bertran no és prou fort per a
defensar-se pel seu compte. […] no podem continuar en un govern
en què hi som vistos amb recel… en un govern que caurà enmig
d’un desastre estrepitós. […] Ara davant dels atacs de la UM no els
podem donar la satisfacció de que ens treuen del govern.
Informarem al temps de tancar-se les Corts, quan no puguin
apuntar-se aquest tanto [sic]».[409]
Era evident que des de finals de l’any 1921 hi havia mal ambient
dins la Lliga Regionalista a causa de les limitacions i l’escàs avenç
de l’estratègia proposada per Cambó. El líder catalanista n’era ben
conscient i, per això, en la mateixa intervenció del 16 de març de
1922 sostenia que el seu ideari autonomista era compatible amb el
desig de col·laborar en la grandesa d’Espanya, i per aquest motiu
havia estat dos cops ministre sense renunciar als seus ideals.
Assumia, com una cosa lògica, que la seva actuació motivés elogis i
atacs, però reconeixia que era una realitat innegable que «hay en
Cataluña, entre gran número de mis amigos y correligionarios, un
profundo disgusto por nuestra acción interventora en la política
general. En los últimos meses de mi permanencia en el Gobierno,
yo notaba constantemente síntomas de disgusto, de este
desagrado».[410] Malgrat que els atacs que havia rebut la presència
de Bertran i Musitu al govern Sánchez Guerra li semblaven
excessius, aquest continuava essent l’únic camí. Ara bé, «si los
hechos siguen demostrando que es vano mi intento, que la conducta
intervencionista que he impuesto al regionalismo ha fracasado,
habré fracasado yo, y no tendré derecho a mantener una dirección
que en mis manos se habrá demostrado inexperta. […] el
regionalismo catalán podrá seguir otros derroteros, pero una política
que no sea encaminada a la solución del problema catalán dentro
de la paz y de la concordia la podrán dirigir otros, yo no».[411]
Francesc Cambó era ben conscient que si la Lliga Regionalista
fracassava, perquè els governs espanyols es mostraven insensibles
a les seves demandes, ell no tindria cap altra opció que renunciar a
la direcció del moviment catalanista.
Un mes després d’aquesta intervenció al Congrés, l’abril de 1922
es feia públic a Barcelona un manifest signat per un important grup
de militants de la Joventut Nacionalista de la Lliga que convocava
una Conferència Nacional Catalana per debatre la situació política
del catalanisme. Els principals promotors, Manuel Carrasco i
Formiguera, Jaume Bofill i Mates i Ramon d’Abadal i Vinyals, eren
antics col·laboradors de Prat de la Riba a la Mancomunitat, tot i que
aviat aquesta iniciativa també va obtenir el suport de gent de
procedència republicana, com Antoni Rovira i Virgili, Manuel
Reventós o Claudi Ametlla.
Malgrat l’advertiment de la Comissió d’Acció Política de la Lliga
Regionalista que els qui hi participessin serien exclosos del partit, la
Conferència se celebrà del 4 al 6 de juny a l’Orfeó Gracienc de
Barcelona amb gran assistència de públic i va donar lloc a la creació
del grup Acció Catalana. Inicialment era una plataforma parapolítica
dels catalanistes que discrepaven de l’estratègia imposada per la
direcció de la Lliga i especialment per Cambó els darrers anys. Era
evident que les diferències polítiques es personalitzaven en
Francesc Cambó, que era considerat el principal responsable de la
crisi que patia el catalanisme. Amb tot, els dirigents d’Acció
Catalana, confiats que podrien obtenir un suport ampli, aviat van
abandonar la idea de centrar-se només en la reflexió nacionalista i
van apostar per enfrontar-se a la Lliga Regionalista en tota mena
d’eleccions, és a dir, també actuarien com a partit polític. La premsa
satírica no dubtà a batejar el nou grup com «la lligueta», mentre que
Cambó, en la seva correspondència privada, els anomenà «els
tremendos». El vell diari republicà La Publicidad fou adquirit i
catalanitzat per la gent d’Acció Catalana i es convertí en La
Publicitat i va esdevenir el gran rival de La Veu de Catalunya. De
tota manera, Acció Catalana discrepava notablement dels
plantejaments nacionalistes radicals dels qui proposaven seguir el
camí irlandès i crear un estat català, com era la Federació
Democràtica Catalanista que dirigia Francesc Macià.
La Comissió d’Acció Política de la Lliga reaccionà a la creació
d’Acció Catalana reorganitzant a fons les seves joventuts, sota la
direcció de Lluís Puig de la Bellacasa, un jove advocat que havia
treballat de passant al despatx de Cambó. També destacaven com a
nous dirigents gent de l’absoluta confiança de Cambó, com ara
l’historiador Ferran Valls i Taberner, el jurista Josep M. Trias de Bes i
el seu màxim col·laborador en qüestions culturals, Joan Estelrich.
Per tal de reforçar la imatge del partit davant l’escissió, Cambó
proposà «fer un gran acte a Barcelona, una exhibició de forces de la
Lliga i un apinyament de tots els elements que ens resten fidels…
servirà per que tots els vacil·lants continuïn amb nosaltres i fins, per
a que tornin alguns que, amb més lleugeresa que altra cosa, s’han
sumat a la Conferència».[412] El 9 de juliol de 1922 la Lliga duia a
terme a Barcelona un gran «Acte d’Afirmació Catalanista», en forma
d’àpat, en què va intervenir el nou cap de les joventuts, Lluís Puig de
la Bellacasa, i els membres més importants de la direcció: Lluís
Duran, Josep Puig, Joan Ventosa i Francesc Cambó. Per tal
d’assegurar l’èxit de la convocatòria es va fer un gran esforç de
propaganda, però l’àpat provocà un dèficit notable. El 12 de juliol
Cambó reconeixia que havia «enviat una pila de cartes demanant
diners. […] A la Lliga tenim diners, per si falten, jo tinc encara unes
10.000 pessetes». Ell mateix estava disposat a pagar fins a cinc-
cents tiquets.[413]
Aquell mes de juliol, Sánchez Guerra, conscient de la feblesa del
seu govern, demanà a Cambó que algun altre militant de la Lliga
Regionalista, preferiblement Joan Ventosa, s’incorporés al seu
gabinet com a ministre, però Cambó s’hi negà. Els catalanistes
estaven escarmentats i només donarien suport al govern de Madrid
en les qüestions que beneficiessin clarament Catalunya. Cambó
aprofità l’entrevista per exposar amb cruesa a Sánchez Guerra que
el fracàs polític de la Lliga estava potenciant els sectors més
extrems del catalanisme: «He procurat esverar-lo amb l’espectre del
radicalisme catalanista que vindrà darrere el nostre fracàs».[414] De
tota manera, la influència política de Francesc Cambó sobre el
govern de Sánchez Guerra devia ser prou forta per aconseguir
introduir en els pressupostos d’aquell 1922 una normativa sobre
obres públiques que beneficiaria durant molts anys Catalunya i la
junta d’obres del Port de Barcelona.[415]
A Barcelona, malgrat les continuades manifestacions de
violència social, amb un pistolerisme desfermat, que havia provocat
entre les seves víctimes la del dirigent cenetista Salvador Seguí, el
govern es negava a acceptar la dimissió dels qüestionats Martínez
Anido i Arlegui. Finalment, el 24 d’octubre Sánchez Guerra es va
veure obligat a destituir el polèmic cap de la policia, Miguel Arlegui,
en fer-se evident que la policia de Barcelona no estava disposada a
garantir la vida del dirigent cenetista Ángel Pestaña, que es
recuperava en un hospital de Manresa d’un atemptat comès per
pistolers del Lliure. En fer-se públic aquest fosc assumpte, Martínez
Anido va dimitir en solidaritat amb Arlegui i aquest cop el govern ho
acceptà.
Francesc Cambó també tenia molta sort. El 26 de novembre de
1922 havia sortit indemne d’un atemptat contra ell a Sanlúcar de
Barrameda, a Cadis, quan tornava en cotxe d’un viatge a Portugal.
Ell mateix explicà així a Joan Ventosa aquell incident: «lo de
Sanlúcar va ser una cosa sèria. Com a tècnica d’atemptat una
meravella. Uns trets amb perdigons i balins, dirigits al chauffeur,
pocs metres abans d’una corba on hi havia un barranc. Un cop que
hagués tocat al chauffeur perdria la direcció i ens estimbaríem. ¡Tots
els balins i perdigons anaren a la porta del seient del chauffeur! En
fi, es veu que jo no puc morir d’un atemptat i que tindré que morir
d’una vulgar malaltia o ofegat en el Catalònia».[416]

Alfons XIII ofereix el poder a Cambó si deixa de ser

catalanista

La situació política espanyola a finals de l’any 1922 era crítica. Des

de la tardor del 1917, totes les experiències de govern, tant les de
concentració com les d’un sol partit, havien fracassat. Era evident la
incapacitat per governar dels partits dinàstics, que es trobaven en
plena descomposició interna, mancats de projectes i de líders de
prestigi. El sistema polític de la Restauració feia aigües per tots
costats. A aquest trist panorama s’hi afegia l’augment de les
tensions socials a les ciutats i al camp. I, si bé la qüestió militar
semblava reconduïda, les responsabilitats polítiques que s’exigien
pel desastre d’Annual obrien un nou front que podia afectar el rei
mateix.
Al Congrés dels Diputats, les investigacions sobre les diferents
responsabilitats en el desastre militar al Marroc avançaven força.
L’expedient elaborat pel general Juan Picasso, que fou tramès al
Consejo Superior de Guerra y Marina, trobava greus responsabilitats
en l’actuació del general Dámaso Berenguer i trenta-vuit caps
militars més. El 22 de juliol de 1922 es va constituir la comissió
parlamentària que s’havia de pronunciar sobre l’expedient. Pel
novembre, els membres conservadors d’aquesta comissió es
mostraven contraris a demanar responsabilitats polítiques a ningú,
però els liberals proposaven encausar Manuel Allendesalazar i els
ministres del seu govern més responsables del desastre. Per la seva
banda, el republicà Lerroux i, de forma sorprenent, Francesc Cambó
mateix s’abstenien, sense dir res, i el socialista Indalecio Prieto volia
incloure el rei en la causa.
Cambó era un dels pocs polítics que encara mantenia el prestigi.
S’havia consolidat com l’home fort d’una nova dreta, atès que era
l’únic que tenia el suport d’un moviment social realment modern, el
catalanisme. La seva força no procedia, com la de majoria dels
líders dinàstics, del clientelisme caciquista, ni del control
institucional, ni de la bona relació personal amb el rei, sinó del fet
que liderava un moviment autèntic i molt representatiu de les
inquietuds ciutadanes de Catalunya. I, a més, havia donat mostres
evidents de la seva capacitat com a home de govern.
En aquestes circumstàncies, el 30 de novembre de 1922 va tenir
lloc una entrevista transcendental entre Francesc Cambó i Alfons
XIII durant la qual el monarca li va fer una proposta inesperada. En
aquesta trobada, de la qual només disposem de la versió de Cambó,
el rei, després d’adular el polític català —«em va dir que era l’únic
home que podia salvar Espanya»—, li va fer un oferiment
sorprenent: nomenar-lo president del consell de ministres i concedir-
li un poder total, amb les Corts obertes o tancades, com preferís.
Però hi havia un problema que calia resoldre. Cambó mateix ens ho
explica: «Ell estava disposat a jugar la seva sort amb la meva, però
amb una sola condició: que jo havia de deixar d’ésser el líder de les
aspiracions catalanes, que jo havia de domiciliar-me a Madrid i no
sentir-me més que espanyol, car tota solidaritat meva amb
Catalunya em creava una hostilitat a la resta d’Espanya que feia
impossible que jo pogués imposar-me malgrat el suport
incondicional del rei. I, llavors, agafant-me les mans vingué a dir-me:
Per què s’ha de sacrificar vostè i ens ha de sacrificar a tots per
Catalunya, si de Catalunya, vostè no rep més que greuges i no se li
té la consideració que vostè mereix?».[417]
Alfons XIII oferia el poder a Cambó, fins i tot amb procediments
autoritaris, a canvi d’actuar estrictament com a polític espanyol, i no
com a catalanista. Si volia ser president del govern Cambó havia de
sacrificar la seva catalanitat i el lideratge del catalanisme polític. Tal
vegada, el monarca considerava que Cambó estava massa
obsessionat en resoldre el plet català i massa tancat en les coses de
Catalunya i que calia «convertir-lo» en un polític únicament espanyol
oferint-li el poder. El polític catalanista quedà sorprès i enfurismat
davant aquella proposta, que no sols li semblava una humiliació
personal sinó que suposava una clara incomprensió de tota la seva
trajectòria política.[418] «La proposta em va ofendre… suposant-me
capaç, per ambició personal, de trair les meves conviccions de
sempre». Cambó va sortir de Palau «indignat contra el Rei que, per
tercera vegada, intentava seduir-me. Les seves paraules, tal volta
dites sincerament, em feriren com bufetades. Vaig recordar l’engany
de 1918».[419] Lògicament, la proposta reial va afectar greument les
seves relacions durant força anys.[420]
L’opinió dels historiadors sobre aquesta qüestió està dividida.
Jesús Pabón i Javier Tusell consideren aquella petició com un greu
error polític del monarca, que mostrava una incomprensió total del
que significava el catalanisme de Cambó, que no tenia res de
separatista ni d’excloent, sinó que era integrador.[421] Segons ells, el
monarca no entenia que Cambó tingués una visió d’Espanya
diferent de la seva i que aspirés a governar el país sense deixar de
ser català i catalanista. Alfons XIII no comprenia, ni acceptava, el
projecte cambonià de «catalanitzar Espanya» o d’una «Catalunya
lliure dins d’una Espanya Gran». De fet, el rei no acceptava la via
catalana per a la regeneració d’Espanya. La seva proposta era el
definitiu refús oficial de la tesi camboniana de l’hegemonia catalana
a Espanya. Aquest plantejament, ja apuntat primer per Joan
Maragall i després teoritzat per Prat de la Riba a La nacionalitat
catalana, havia arrelat des de l’època de la Solidaritat Catalana
mitjançant la metàfora que comparava Catalunya i el Piemont.
Ràpidament, entre els catalanistes havia anat quallant la
consideració que Catalunya podia tenir a Espanya un paper similar a
l’exercit pel Piemont a Itàlia. Catalunya, que ja era el motor
econòmic d’Espanya, podia i havia de ser també el motor polític si
es pretenia conduir el conjunt hispànic vers una veritable
modernització i europeïtzació.
De tota manera, el refús de «la via catalana» no s’ha d’atribuir
únicament al monarca. Cal reconèixer que, amb tota probabilitat,
l’opinió d’Alfons XIII respecte als projectes de Francesc Cambó i del
catalanisme no diferia gaire de la que tenien llavors la majoria dels
dirigents dinàstics espanyols, que molt sovint havien mostrat les
seves grans prevencions respecte a tot el que significava el
catalanisme, per moderat i «assenyat» que fos. Per a la gran
majoria dels polítics dinàstics era evident que un catalanista no
podia ser president del govern d’Espanya, i la premsa madrilenya
tampoc no amagava la seva hostilitat vers el conjunt del moviment
catalanista. Així, l’ABC d’aquells dies no sols proposava la formació
d’un front «contra Cataluña», sinó que exigia als catalans que
triessin entre ser «hermanos de España» o ser estrangers. El diari
monàrquic madrileny semblava desitjar que els catalans s’inclinessin
definitivament per la independència. La majoria dels diaris espanyols
no sabien diferenciar entre autonomistes i separatistes i
consideraven que tot catalanista, tard o d’hora, acabaria sent
partidari de la separació d’Espanya.
Davant les tesis de Jesús Pabón i Javier Tusell, Carlos Seco
Serrano responsabilitza Francesc Cambó del fracàs d’aquella
possibilitat de gran canvi polític. Considera que fou una bona
oportunitat històrica desaprofitada, tant per Cambó com pel conjunt
de la política espanyola, que hauria trobat en l’home d’estat català,
tal vegada, la persona més adient per assegurar la governabilitat
d’Espanya. Segons ell, aquella fou una decisiva «oportunidad
española», que segurament hauria desviat el país del camí que va
portar a la dictadura de Primo de Rivera. Segons Seco, la negativa
de Cambó[422] va frustrar aquella possibilitat.
Pensem que, en l’aspecte polític, Francesc Cambó era ben
conscient dels riscos que comportava acceptar una operació
d’aquella envergadura. Sabia perfectament que la majoria dels líders
dinàstics li farien la vida impossible i atacarien sense treva el seu
govern. D’altra banda, era conscient que, si la seva presidència del
govern no implicava la consecució de l’autonomia de Catalunya, ell i
la Lliga Regionalista perdrien tot el prestigi com a catalanistes i els
grups nacionalistes més radicals en serien els grans beneficiats. No
feia ni cinc mesos que s’havia produït l’escissió que havia donat lloc
a la formació d’Acció Catalana, i per això, amb la Lliga afeblida i
qüestionada a Catalunya, acceptar la proposta del monarca era
massa arriscat. A banda, si la seva experiència com a president del
govern fracassava, allò comportaria un problema polític greu per a la
Lliga Regionalista i minaria decisivament el seu prestigi personal. En
aquelles circumstàncies, la proposta del rei només hauria trobat el
suport de la UMN i de la FMA, és a dir, dels sectors benestants més
tebis davant el fet català, els més fidels a la monarquia i els més
conservadors socialment. Sens dubte, el Cambó «nacionalista i
reformador» hauria desaparegut per donar pas a un Cambó
«espanyolista i conservador». La proposta del rei o era perversa i
enganyosa o reflectia un desconeixement absolut del que significava
el catalanisme de Cambó.
Ara bé, també cal fer-se una altra reflexió: ¿com és que això que
Francesc Cambó refusa indignat el novembre del 1922, vuit anys
després, a principi de l’any 1931, ell mateix ho intenta tirar endavant
quan organitza el partit Centro Constitucional? És a dir, ¿quan
després de la dictadura de Primo de Rivera creà un partit espanyol
dirigit per ell mateix que aspirava a guanyar les eleccions, a
governar Espanya i a salvar la monarquia d’Alfons XIII? És evident
que les circumstàncies polítiques de llavors eren molt diferents,
però, sigui com sigui, els escarafalls i el sentiment d’ofensa
manifestats per Cambó el novembre del 1922 sembla que vuit anys
després s’havien convertit en pur pragmatisme polític. Per què
Cambó, a finals del 1930, considerava que tot valia per salvar la
monarquia d’Alfons XIII? En parlarem més endavant.
La mateixa tarda d’aquella entrevista amb el rei, el 30 de
novembre de 1922, Francesc Cambó va intervenir al Congrés dels
Diputats en el polèmic debat sobre les possibles responsabilitats
polítiques d’Alfons XIII en el desastre d’Annual. Sens dubte, encara
devia estar dolgut i indignat amb el rei, perquè en una intervenció
freda i distant no va defensar en cap moment l’actitud del monarca i
es va limitar a dir que corresponia a la cambra legislativa investigar i
decidir qui tenia responsabilitats en aquells fets. Cal tenir present
que el rei, que tenia por de veure’s implicat directament en el
desastre militar, era totalment contrari a aquell debat i havia
pressionat amb força perquè el Congrés no l’investigués. Sense
esmentar el rei, Cambó va acusar el govern presidit pel conservador
Allendesalazar de ser el responsable del desastre i, per tant, li exigia
retre comptes de la seva actuació.[423]
L’endemà, l’1 desembre, Francesc Cambó i sis diputats més de
la Lliga Regionalista van presentar al Congrés una proposició
perquè la cambra formulés una acusació contra Manuel
Allendesalazar i els ministres de Guerra i d’Estat del govern, tot i
que consideraven que era el conjunt del gabinet el que tenia
responsabilitats. En la seva intervenció a l’hemicicle, Cambó es va
ratificar en l’afirmació d’exigir responsabilitats amb gran
contundència: «cuando una gran catástrofe, que es a la vez una
gran vergüenza, cae sobre un país, hay que partir del supuesto de
que el Gobierno es culpable, mientras no se demuestre lo
contrario».[424] Segons Jesús Pabón, la freda intervenció de Cambó
expressava no sols el distanciament dels polítics dinàstics, sinó
també la decepció vers la persona del rei.[425]
Juan de la Cierva, aleshores ministre de Foment, reaccionà a la
proposta presentada pels diputats catalanistes amb un discurs
agressiu i atacà molt especialment Cambó, dient que com a ministre
d’Hisenda havia afavorit descaradament el Banc de Barcelona.
Cambó va respondre indignat i va posar com a testimoni que allò era
totalment fals el cap del govern de llavors, Antoni Maura. Maura,
però, no va intervenir al Congrés per desmentir De la Cierva, tot i
que l’endemà envià a Cambó una carta en què contradeia aquelles
afirmacions i l’autoritzava a fer públic l’escrit si ho creia convenient.
Cap a finals de l’any 1922, la situació dels parlamentaris de la
Lliga a les Corts espanyoles es feia cada dia més difícil. No sols no
tenien aliats fiables, sinó que fins i tot van arribar a protagonitzar
enfrontaments personals violents amb alguns diputats dinàstics,
especialment amb els «ciervistes» i els de la UMN. Així, la tarda del
5 de desembre, després d’una nova intervenció de Juan de la Cierva
contra gairebé tots els líders dinàstics, però especialment violenta
contra Francesc Cambó, els diputats catalanistes i els ciervistes es
van barallar a cops de puny i de bastó al Congrés i no van parar fins
que es van apagar els llums de l’hemicicle.
Malgrat que el 7 de desembre es constituïa un nou govern
presidit pel liberal Manuel García Prieto, la situació política
continuava sent inestable. El 7 de gener de 1923 Francesc Cambó
va pronunciar una conferència al Casal Nacionalista de la
Barceloneta en què, a més de defensar la política intervencionista
com l’única possible, criticà amb duresa els escindits d’Acció
Catalana per voler afeblir la Lliga en uns moments tan decisius com
aquells. En el mateix discurs, Cambó ja va avançar algunes de les
reflexions que anys després inclouria en El silenci de Catalunya i
Per la concòrdia.
Significativament, amb motiu d’aquesta conferència, Cambó va
rebre una felicitació efusiva del nou capità general de Catalunya,
Miguel Primo de Rivera, que havia substituït l’autoritari Milans del
Bosch. Era evident l’existència d’una divisió clara dins l’alta burgesia
catalana, atès que mentre uns, els de la UMN, demanaven al rei que
concedís un títol nobiliari al destituït Milans del Bosch, els altres, els
sectors més propers a la Lliga, consideraven que Primo de Rivera
era un militar més tractable i més «simpàtic» que Milans o Martínez
Anido. En aquest ambient tan estrany, no és anecdòtic que el 20
abril de 1923 fossin detinguts a la porta de la seu social de la
CHADE de Barcelona uns individus armats que pel que semblava
tenien la intenció d’atemptar contra la vida de Francesc Cambó. De
nou, la sort de Cambó es manifestava.

En totes les eleccions importants, però molt més en unes de tan

decisives com les generals del 29 d’abril de 1923 convocades pel
govern García Prieto, Francesc Cambó tenia una intervenció
destacada en la selecció dels candidats de la Lliga a tots els
districtes electorals de Catalunya. La seva correspondència ens
informa també de forma constant i precisa sobre els pactes que es
podien establir amb altres grups polítics, així com de les instruccions
que donava per tal de mantenir fidelitats i acords. Durant aquests
anys finals del règim de la Restauració, els adversaris polítics més
temuts per Cambó eren els de la UMN, molt més que no pas els
republicans. Així, es preocupava per trobar els candidats que anirien
millor «contra Olèrdola i la gent de la Unión Monárquica»; o
manifestava el seu acord que les candidatures de Figueres i
Vilademuls podrien estar «admirablement cobertes per en Pi i
Sunyer i en Jordà»; el preocupava l’efecte que podria provocar la
creació d’Acció Catalana: «convé examineu amb en Riera
l’influència que en els districtes de Girona pot influir l’escissió dels
de la Conferència»; especulava sobre què podia fer el republicà
Marcel·lí Domingo, atès que l’havien informat que ell «i el seu grup
han fet aliança amb els del sindicat únic per a les vinents eleccions.
Sembla que per Barcelona desitgen de presentar candidatura.
Hauries de parlar amb en Domingo per a que en desisteixin.
Podríem, en canvi, oferir-li apoi a Tortosa».[426]
A les eleccions generals del 30 d’abril de 1923 la Lliga
Regionalista s’enfrontà per primer cop amb els escindits. Acció
Catalana, però, només presentà un candidat a diputat per la ciutat
de Barcelona, el periodista i historiador Antoni Rovira i Virgili, tot
esperant atreure molts vots dels republicans catalanistes i dels
federals i fins i tot d’antics lliguers. Els resultats a Barcelona foren
molt ajustats entre la Lliga, els republicans radicals i la candidatura
de Rovira. Hi va haver moltes protestes, acusacions de frau i va
caldre revisar a fons moltes actes. Finalment, resultaren elegits
diputats els cinc candidats de la Lliga, que anava en coalició amb els
tradicionalistes, i dos republicans radicals. Rovira i Virgili no fou
elegit només per uns tres-cents vots. L’escàndol que esclatà fou
considerable. Es va verificar que un regidor de la Lliga, Josep Tomàs
i Boix, estava al darrere de l’intent de tupinada, i el partit se’n va
distanciar expulsant-lo.
A nivell general català, si bé es mantenia l’hegemonia de la Lliga,
que havia obtingut divuit diputats, i havia desaparegut el risc de la
UMN, la presència d’Acció Catalana podia fer perillar el seu
predomini. Això s’evidencià poc després, a les eleccions provincials
del 10 juny de 1923, quan es produí l’enfrontament de candidatures
senceres d’Acció Catalana, la Lliga Regionalista i els radicals a bona
part de Catalunya. Durant la campanya electoral, Acció Catalana no
parà de denunciar amb vehemència el «partit dels ex-ministres» i de
demanar que no es votés «el partit que, governant a Catalunya i a
Espanya, no ha sabut aconseguir ni les delegacions per la
Mancomunitat».[427]
Aquesta mena de campanya va fer efecte. A la ciutat de
Barcelona es produí una derrota sorprenent i humiliant de la Lliga
Regionalista, que aconseguí només uns 9.500 vots i 2 diputats,
mentre que Acció Catalana, amb gairebé 10.000 vots, n’obtenia 3 i
els radicals, amb uns 9.100 també 3. En el conjunt de la Diputació
de Barcelona, Acció Catalana havia aconseguit 5 diputats, la Lliga 4,
els catalanistes republicans 4, els radicals 3 i els reformistes 1. Era
la primera derrota de la Lliga després de més de dotze anys de
victòries consecutives a les eleccions provincials a Barcelona.
A la Mancomunitat de Catalunya, tot i que la Lliga continuava
sent la formació majoritària, amb 27 diputats, la presència de 15
diputats catalanistes republicans, 11 d’Acció Catalana i de 4
nacionalistes independents, en qüestionava l’hegemonia dins del
cada cop més fragmentat espai polític del catalanisme. A més,
aquell estiu del 1923 l’opció d’Acció Catalana es prestigiava i
reforçava en pactar amb els nacionalistes bascos i els galleguistes
una Triple Aliança que deixava la Lliga sense els únics aliats que
havia aconseguit fora de Catalunya. Políticament, l’emergència
impressionant d’Acció Catalana i la força que estava adquirint el
separatisme de Francesc Macià no podia amagar un altre fet
preocupant: que la participació electoral era cada cop més baixa i
que el grau d’abstenció a Barcelona i a bona part de Catalunya no
s’havia vist des de feia vint anys.

La retirada política de Cambó i el procés cap a la

dictadura

Davant la inesperada desfeta electoral de la Lliga Regionalista a les

eleccions provincials del 10 de juny de 1923, Francesc Cambó
adreçà una carta al seu president, Raimon d’Abadal, en què
manifestava la voluntat d’abandonar l’activitat política a causa de les
divisions que la seva gestió pública provocava. Deixava l’escó de
diputat i anunciava la intenció d’anar-se’n un temps a l’estranger.
Estava realment cansat de les intrigues de la política espanyola, de
l’esterilitat de la seva aposta intervencionista i dolgut pels primers
èxits electorals de l’escissió promoguda per Acció Catalana.
La situació de la Lliga Regionalista, després de la retirada del
seu màxim líder, era ben crítica, tant o més que la panoràmica
general catalana i espanyola. De tota manera, La Veu de Catalunya
va pretendre minimitzar la rellevància de la retirada de Cambó, que
havia anat acompanyada de la dimissió de Lluís Duran com a
director d’aquest diari, argumentant que el partit que havia perdut el
doctor Robert l’any 1902 i Prat de la Riba el 1917 no s’enfonsaria
per la retirada del seu líder, perquè la Lliga Regionalista no podia ser
substituïda fàcilment per cap força política; el lloc que ella deixés «o
restaria buit o l’ocuparien els enemics de Catalunya».[428] Un dels
adversaris principals de Cambó llavors, Jaume Bofill, el líder d’Acció
Catalana, en les seves reflexions íntimes no acabava de refiar-se
d’aquella retirada: «En Cambó, fins retirat, és una ombra… i fins una
amenaça pels que vulguin substituir-lo o imitar-lo».[429]
La notícia de la retirada de Cambó va provocar un gran impacte
no sols a Catalunya sinó també en l’opinió pública espanyola. Fins i
tot el prestigiós diari madrileny El Sol, fundat i dirigit per José Ortega
y Gasset, va publicar un article sobre les possibles repercussions
polítiques d’aquest fet, en què s’expressava el temor que a partir
d’aquell moment el moviment catalanista es radicalitzés
notablement: «Nos tememos que a los que aspiraban que Cataluña
fuese el Piamonte de España van a suceder ahora los que prefieren
que sea una Irlanda».[430] Per la seva banda, Gaziel, en un article a
La Vanguardia titulat «Devoradora de hombres», reflexionava sobre
com era que Catalunya, un país tan civilitzat i que donava
personalitats de tan gran valor, com Josep Carner, Eugeni d’Ors,
Josep Pijoan o Francesc Cambó, després les desaprofitava. Al final,
segons Gaziel, tots aquests personatges havien acabat
menystinguts i desaprofitats pels catalans i havien hagut d’anarse’n
o renunciar a les seves activitats.[431]
Però també Alfons XIII era un dels responsables de la decepció i
fugida política de Francesc Cambó. Diversos ministres de tots els
governs formats des de finals del 1917 expressaren comentaris
severs sobre el rei per les seves intervencions polítiques imprudents
i desconsiderades. El primer fou Maura, després el seguiren Dato,
Burgos y Mazo, Sánchez Guerra, García Prieto, Alba i fins i tot
Cambó mateix. En la seva correspondència privada d’aquests anys,
molt més que no pas en les posteriors Memòries, sovint Cambó
manifesta el sentiment que aquell monarca no era de fiar.
L’estiu del 1923 fou notablement agitat. A més de la persistència
de la violència social a Catalunya, amb assassinats de polítics,
sindicalistes, empresaris i policies, cada cop apareixien més indicis
que implicaven directament Alfons XIII en les responsabilitats
polítiques pel desastre militar al Marroc. Era manifest que el
monarca volia evitar com fos que les conclusions de la comissió
parlamentària l’impliquessin en aquell desastre. I també hi havia un
important sector de l’exèrcit preocupat per aquesta qüestió.
A Catalunya quedava com a únic cap del «partit militar» el capità
general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, l’actuació del qual
estava en plena sintonia amb la de Milans del Bosch i Martínez
Anido, que eren amics i companys seus des de la campanya
colonial de 1895-1898 i compartien el mateix sentiment
antiseparatista. De tota manera, Primo de Rivera, amb més habilitat
i simpatia que Milans del Bosch, cercà des del primer moment
aproximar-se a les «forces vives» polítiques i empresarials
barcelonines. Així, quan el maig del 1923 es constituí un potent grup
de pressió econòmic, alternatiu a la Federació Patronal, com a nova
plataforma per defensar interessos polítics, socials i econòmics
catalans, Primo de Rivera els donà suport total. Era una iniciativa de
les Cambres de Comerç i d’Indústria, del Foment, de la Lliga
Industrial i Comercial, de la Societat Econòmica d’Amics del País i
de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre que tenia la voluntat de
constituir un front unit i coherent per pressionar els governs i
aconseguir debatre a les Corts el cas de Barcelona. Aquesta
proposta va rebre també el suport de nombrosos polítics, des del
jaumí Narcís Batlle, els liberals Garriga i Massó i el comte de Caralt,
el republicà Josep Estalella i els lliguers Pere Rahola, Agustí Riera,
Lluís Duran i Francesc Cambó. Primo de Rivera s’apropà a aquest
nou grup empresarial català amb habilitat i aviat mostrà tenir una
gran capacitat per obtenir lleialtats burgeses i caure «simpàtic» fins i
tot als catalanistes. Amb no poca astúcia, va aconseguir elogis de
Puig i Cadafalch i va atreure fins i tot Cambó.[432]
Aviat, el capità general de Catalunya començà a aparèixer com
el líder dels generals més partidaris d’un intervencionisme militar. En
aquells moments, bona part de la premsa de Madrid, sobretot la més
dretana, estava creant un clima favorable a un cop d’autoritat, a
seguir l’exemple italià, el de Mussolini. A principi del mes de juny,
Miguel Primo de Rivera va mantenir una llarga entrevista amb el rei
a Madrid i, ja passat l’estiu, el 7 de setembre, tornà a la capital de
l’Estat, on entrà en contacte amb importants caps militars.
L’existència d’una conspiració militar semblava evident.
Finalment, el 13 de setembre Miguel Primo de Rivera va fer
públic a Barcelona un manifest en què defensava la necessitat de
constituir un directori militar per pacificar Espanya i s’oferia al rei per
formar un govern d’homes «rectos, laboriosos y probos». L’endemà,
Alfons XIII, que estiuejava a Sant Sebastià, es negà a signar l’ordre
de destitució de Primo sol·licitada pel president del govern, García
Prieto, cosa que en va propiciar la dimissió. El monarca cridà el
general a Madrid i el 15 de setembre li confiava el poder. Un directori
militar, integrat només per militars i presidit per Primo de Rivera,
procedia a declarar l’estat de guerra a tot Espanya, suspenia les
garanties constitucionals i imposava una rígida censura de premsa.
El cop d’estat de Primo de Rivera va tenir suports importants a
Catalunya. Es produí una simptomàtica i àmplia coincidència, que
anava des de Puig i Cadafalch, la Mancomunitat i la Lliga
Regionalista, fins a la dreta ultraespanyolista de la Unió Monàrquica,
passant per totes les organitzacions patronals i la premsa, de La
Vanguardia a La Veu de Catalunya. Ara bé, és força significatiu que
el 13 de setembre, quan Primo encara esperava el resultat del seu
manifest, només estigués envoltat de destacats dirigents de la UMN,
com Josep M. Milà i Camps, Alfons Sala, el marquès de Comillas i
Jaume Cussó. Segons el comte de Romanones, que parlà anys
després amb el rei, Alfons XIII li justificà haver donat el poder a
Primo de Rivera amb aquestes paraules: «los ministros dijeron que
yo violaba mi juramento a la Constitución, pero el mundo exterior
acogió el triunfo del general Primo de Rivera cotizando en alza la
peseta y todos los valores bursátiles españoles».[433] Era evident el
suport de les forces d’ordre a aquell cop d’estat autoritari.
Francesc Cambó, com gairebé sempre que passava alguna cosa
important a Espanya —recordeu la Setmana Tràgica del 1909 i el
desastre d’Annual del 1921—, el setembre del 1923 també era fora
del país. Es trobava en el seu Catalònia en aigües de Grècia. I si bé
no havia tingut cap relació amb la conspiració militar, de seguida
s’adonà que aquell cop s’havia covat a Barcelona, on els militars
autoritaris havien trobat des de feia anys un bon caliu. En el seu
llibre Les dictadures, uns quants anys després reconeixeria
clarament que «la Dictadura espanyola nasqué a Barcelona, la creà
l’ambient de Barcelona, on la demagògia sindicalista tenia una
intensitat i una cronicitat intolerables. I, davant la demagògia
sindicalista, fallaren tots els recursos normals del poder, totes les
defenses normals de la societat».[434] En efecte, el que havia passat
a Barcelona des del novembre del 1918 —fracàs de la campanya
autonomista, vaga de la Canadenca, violència social i protagonisme
autoritari del «partit militar»— havia creat les bases perquè tingués
lloc el pronunciament de Primo de Rivera i hi hagués un consens
força ampli entre les «forces vives» catalanes.
A partir de llavors, el problema més important que Francesc
Cambó, com a líder del catalanisme intervencionista, havia
d’encarar era esperar que aquella situació, que jutjava provisional,
s’esgotés. Mentrestant reflexionaria sobre què calia rectificar de la
seva política intervencionista. Era evident que la reforma del règim
de la Restauració des de dins i a través d’eleccions i de governs
representatius, que ell havia defensat sempre, havia fracassat.
També reconeixia que la seva presència en dos governs, i la d’altres
militants de la Lliga en dos executius més, no havia servit de gaire.
No sols no havien aconseguit l’autonomia catalana, tampoc
incrementar les migrades competències de la Mancomunitat de
Catalunya. S’iniciava una etapa nova en què els enfrontaments
polítics oberts i els debats parlamentaris lliures desapareixien, i
s’imposava una opció que pretenia regenerar la cosa pública i
acabar amb el desordre social per una via autoritària, repressiva,
anticonstitucional i, a més, anticatalanista. Francesc Cambó
quedava al marge de tot aquest procés polític, tant per voluntat
pròpia com perquè els nous redemptors d’Espanya no pensaven
comptar en absolut amb ell.
 4

PREPARANT-SE PER MANAR

Malgrat que la dictadura del general Miguel Primo de Rivera va

durar gairebé sis anys i mig, Francesc Cambó no va estar inactiu
aquest temps, al contrari; gràcies a la publicació de diferents llibres i
articles va estar molt present en la vida política fins a convertir-se en
un dels homes clau de cara al futur retorn a un règim constitucional.
Com que considerava que aquella dictadura era un règim feble i
provisional, va reflexionar en públic, amb llibres de gran èxit i
impacte, de quina manera s’havia arribat a aquella situació i va
divulgar àmpliament la seva proposta de concòrdia i canvi polític.
També era una crida a una nova forma de fer política en què
l’apel·lació als intel·lectuals espanyols a incorporar-se als seus
projectes era fonamental. Foren, doncs, uns anys dedicats a
preparar-se per al retorn a la política activa, confiat que aquella seria
a la fi la seva gran oportunitat.
Tanmateix, en el moment decisiu va tenir dubtes i vacil·lacions
polítiques que, acompanyades d’una malaltia greu, el van privar
d’adquirir el protagonisme esperat. Al final va resultar que les coses
no eren com les havia previst i una altra anàlisi errònia de la
situació, durant els decisius anys 1930-1931, acabà per portar-lo a
una gran desfeta política i a haver de fugir del país en proclamar-se
la República.
L’actitud de Cambó davant la dictadura de Primo de
Rivera

Quan el 13 de setembre de 1923 el general Primo de Rivera es

pronuncià a Barcelona, Francesc Cambó no sols era lluny de
Catalunya —es trobava a Grècia en viatge de plaer a bord del seu
iot Catalònia— sinó que estava apartat de la política activa, perquè
com hem vist havia dimitit dels seus càrrecs tres mesos abans. A
Atenes va rebre cartes i telegrames de Barcelona que l’informaven
de la situació i li demanaven opinió sobre què calia fer. El cop de
Primo, confessa Cambó en les seves Memòries, no va ser cap
sorpresa, atès que coneixia les pretensions autoritàries del capità
general de Catalunya des de feia temps: «ni un sol moment
dissimulà el seu propòsit».[435]
De seguida va recomanar a la gent de la Lliga Regionalista que
s’adoptés una actitud distant del nou règim. El telegrama que envià
des d’Atenes, redactat en francès, proposava mantenir una actitud
expectant: «Crois devons garder réserve et abstention».[436] No
havien de col·laborar de manera clara, però tampoc oposar-s’hi
fermament. Tant ell, en les seves Memòries, com la «història oficial»
de la Lliga, publicada el 1933, intenten minimitzar l’entusiasme i el
col·laboracionisme inicial amb el cop de Primo de Rivera de molts
dels dirigents del partit, especialment de Josep Puig i Cadafalch, tot
insistint que l’actitud fou sempre de «retraïment».[437] Però Puig,
com a president de la Mancomunitat, i el marquès d’Alella, com a
alcalde de Barcelona, havien mostrat en públic el seu suport al cop
perquè consideraven que el general mantindria la política de mà
dura amb l’obrerisme. Puig, en unes declaracions als diaris de
Barcelona, arribà a dir que «entre un hecho extra legal y la
corrupción del sistema político», la Lliga Regionalista optava pel
primer.[438] A més, el govern caigut de García Prieto era molt
impopular a Catalunya, donat que en formava part Santiago Alba, un
polític que era vist com un enemic notori del catalanisme.
En els moments inicials de la dictadura, Francesc Cambó encara
contemplava el cop de Primo de Rivera amb satisfacció i fins i tot
elogiava el nou dictador. En una carta privada del 29 de novembre
de 1923, sembla que adreçada a Santiago Alba, confessava que
aquell cop militar era «la única dulzura que, en un año amargo, nos
ha sido dado gustar».[439] En la mateixa carta justificava l’acció
militar del setembre del 1923 dient que «los generales alzados
habían procedido patrióticamente, decidiéndose a realizar la obra
que acaso en julio de 1917 no debieron retrasar ni un minuto» i
elogiava Primo de Rivera per «ser un caudillo afortunado de una
revolución sin sangre».[440]
Ben aviat, però, les mesures anticatalanistes adoptades pel
directori militar van fer que els polítics de la Lliga s’adonessin de la
seva ingenuïtat i s’anessin distanciant del nou règim.
En un primer moment, només manaven els militars, fins al punt
que els governadors militars de totes les províncies van passar a ser
al mateix temps governadors civils. A Catalunya, la política
imposada pel nou capità general, Emilio Barrera, un protegit de
Martínez Anido que havia estat nomenat pel dictador ministre de la
Governació, fou contundent. S’intervingueren totes les institucions
públiques —Mancomunitat, diputacions i ajuntaments—, se’n
nomenaren nous responsables i es depuraren també les nombroses
institucions culturals creades pels catalanistes acomiadant-ne bona
part dels càrrecs directius i col·laboradors.
Quan al desembre de 1923 Josep Puig i Cadafalch es va veure
forçat a dimitir i marxà a França, el governador civil de Barcelona, el
general Carlos Losada, exercí interinament tant la presidència de la
diputació com la de la Mancomunitat. Després, i durant uns quants
mesos, el càrrec va ser ocupat per Alfons Sala, màxim dirigent de la
Unión Monárquica Nacional. Els membres més destacats d’aquesta
organització anticatalanista s’havien convertit en ardits
col·laboradors de la dictadura i havien passat a ocupar els principals
càrrecs polítics del nou règim a Catalunya. De tota manera, Alfons
Sala va defensar la continuïtat de la Mancomunitat, encara que
perdés bona part de les seves competències. Finalment, el juliol del
1925 el directori militar, en compliment de la nova legislació sobre
administració local i provincial, decidí suprimir-la i es va tornar a
l’existència exclusiva de les diputacions provincials. Sala, disgustat,
va dimitir fins i tot de la presidència de la UMN, que passà a ser
dirigida pel marquès de Sentmenat, tot i que davant el protagonisme
atorgat a la Unión Patriótica, el partit oficial creat per Primo de
Rivera, l’organització monàrquica catalana va tenir poca activitat.
El setembre del 1924 el general Joaquim Milans del Bosch, que
ja havia passat a la reserva, va ser requerit per Primo de Rivera per
fer-se càrrec del govern civil de Barcelona, on es va estar durant tot
el règim dictatorial i incrementà la repressió de les activitats
catalanistes ja iniciada per Emilio Barrera. Davant aquesta política
repressiva, que destruïa la unitat administrativa de Catalunya, tan
difícilment aconseguida el 1914, Cambó es va veure forçat a dir als
seus seguidors que col·laborar amb el règim de Primo de Rivera
«era un desprestigi». Així, realment foren ben pocs els dirigents de
la Lliga Regionalista que acceptaren càrrecs polítics dins del nou
règim. Sens dubte, el més conegut, com també ho ressenya Cambó
en els seus records, fou l’exdiputat lleidatà Eduard Aunós, apartat
del partit ja feia uns anys, que va ser ministre de Treball del dictador.
Els gairebé sis anys i mig de dictadura de Primo de Rivera van
comportar per a Francesc Cambó i per a la Lliga Regionalista haver
de renunciar a exercir una activitat política lliure. El partit en bona
part quedà desorganitzat en no tenir càrrecs polítics, no poder fer
actes públics ni haver-hi eleccions. Només des de La Veu de
Catalunya es podien fer públiques algunes indicacions i donar
opinions en forma d’articles, però com que el diari estava sotmès a
censura prèvia no sempre era possible trametre les directrius
clarament. Molts locals socials de la Lliga van haver de tancar i fins i
tot la Comissió d’Acció Política celebrà poques reunions. Cambó i
els principals dirigents del partit van haver de recórrer als contactes
personals i a la correspondència privada per intercanviar opinions i
directrius. Fins anys més tard —ja el 1930, amb el govern Berenguer
—, ni Francesc Cambó ni la Lliga Regionalista van poder actuar en
públic lliurement.
Com a reacció a les prohibicions i la censura de la dictadura
envers la llengua catalana, emergí un moviment de resistència
cultural molt notable que es manifestà en l’activisme realitzat des de
nombroses entitats i organitzacions privades i també en el sorgiment
de noves revistes i publicacions. Com expliquem més endavant,
Cambó fou un dels que, durant aquests anys de la dictadura de
Primo de Rivera, finançà i organitzà més iniciatives culturals de
caràcter catalanista.
Ara bé, malgrat l’activisme cultural de molta gent de la Lliga
Regionalista, la dictadura va provocar una radicalització dels
simpatitzants o militants d’aquest partit, que evolucionaren
políticament cap a posicions més catalanistes, democràtiques i
compromeses, com ara Acció Catalana, els grups republicans i
d’esquerres i, fins i tot, l’independentisme que representava
Francesc Macià. A més, el distanciament de la direcció de la Lliga
de totes les conspiracions polítiques contra el règim era evident i,
encara més, si hi participaven sectors de l’obrerisme o si implicaven
la lluita armada. Així, la inhibició política de la gent de la Lliga
Regionalista en la lluita contra la dictadura a l’interior de Catalunya
va possibilitar que bona part dels catalanistes més polititzats
evolucionessin cap a posicions obertament republicanes.
Francesc Cambó va prohibir als dirigents i militants de la Lliga
participar en la resistència política i tenir contactes amb els
moviments opositors a la dictadura a l’interior. Les seves censures a
l’activisme antidictatorial, i en especial a les conspiracions de
Francesc Macià, eren diàfanes, públiques i sovint més dures que no
pas les crítiques a les arbitrarietats dels militars en el poder. En les
seves Memòries ho diu ben clar: «La Lliga —i jo tinc i n’accepto,
amb gust, la màxima responsabilitat— rebutjà tota relació amb
Macià, repetidament sol·licitada».[441]
Així, fou explícit el seu refús de la via proposada per Francesc
Macià des de l’exili, a França, no sols perquè no creia que l’objectiu
polític a defensar fos la independència de Catalunya, sinó també
perquè rebutjava els procediments, la via armada, dels seus
possibles aliats, sindicalistes i revolucionaris. El secretari de Macià,
Josep Carner Ribalta, explica que Cambó va fer tot el possible per
dificultar l’èxit de l’emprèstit Pau Claris, organitzat a iniciativa de
Macià per finançar l’operació d’entrada a Catalunya des de Prats de
Molló, del novembre del 1926. Segons Carner, Cambó publicà
articles a Le Temps de París i The Times de Londres en els quals
desprestigiava els propòsits de Macià dient, entre altres coses, que
aquest polític s’havia entrevistat a París amb anarquistes i
comunistes catalans sol·licitant-los el suport.[442]
 Igualment, Cambó tampoc no acceptà participar en el fracassat
complot civicomilitar que va dirigir el polític conservador José
Sánchez Guerra a València, a començament del 1929. Sánchez
Guerra s’havia entrevistat amb Cambó a París mesos abans per
informar-lo de les seves pretensions i que comptava amb una àmplia
xarxa de complicitats polítiques que arribaven fins al comte de
Romanones en persona. El polític catalanista, però, no va voler
implicar-se en absolut en aquesta operació, tot i que la
protagonitzava gent més aviat de dretes. També de París estant,
Cambó va refusar formar part de les conspiracions organitzades per
l’escriptor republicà Vicente Blasco Ibáñez, amb qui, de tota manera,
es reuní diverses vegades.
Francesc Cambó sostenia que els catalanistes de la Lliga
Regionalista havien d’esperar i deixar que el règim de Primo de
Rivera es desgastés i s’enfonsés. Considerava que aquella
dictadura era provisional i que no es podria consolidar a mitjà
termini. Ara bé, personalment, li convenia estar present d’alguna
manera en la vida pública, opinant sobre la situació i censurant,
sempre que li semblés oportú, algunes decisions del govern de
Primo de Rivera. Calia «posar de manifest tots els errors que anés
cometent».[443]
D’aquesta manera, en diferents ocasions i per mitjans diversos
(entrevistes, llibres, articles de premsa, cartes públiques, etc.),
Cambó criticà la política del règim dictatorial i intentà cultivar la
imatge d’un autèntic «home d’estat», superior en tots els aspectes
als desprestigiats polítics dels partits dinàstics. En el fons, pretenia
difondre la imatge que era el polític més preparat i apte i presentar-
se com l’única alternativa constitucional al dictador. Fins i tot, sovint
insinuà que ell era gairebé l’únic polític que podia salvar la institució
monàrquica i iniciar la profunda reforma de l’Estat que quasi tothom
considerava necessària.
Durant els anys de la dictadura, Cambó no va tenir cap relació
personal directa ni amb el rei Alfons XIII, ni amb el dictador, ni amb
cap dels ministres, ni amb les noves autoritats posades pel nou
règim a Catalunya. Temps després, va haver de negar i defensar-se
de les acusacions que li feren alguns polítics d’Esquerra
Republicana, com Lluhí i Vallescà, d’haver pactat amb Primo de
Rivera el cop del setembre del 1923 a canvi de donar l’autonomia a
Catalunya.[444]
Quan s’inaugurà l’Exposició Internacional de Barcelona, l’any
1929, Cambó decidí anar-se’n a l’estranger per tal de no coincidir
amb el rei ni amb el dictador. De fet, també era un gest de protesta
per haver estat marginat de l’organització i disseny final d’aquell
certamen i de les obres realitzades a la muntanya de Montjuïc, quan
tot allò havia estat una iniciativa seva. I també perquè estava molest
per la maniobra del règim de Primo de Rivera d’organitzar aquella
«absurditat de la doble exposició de Sevilla i Barcelona» amb la
pretensió de rebaixar la rellevància de la barcelonina.[445]
Certament, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera
les relacions entre el rei Alfons XIII i Cambó van ser gairebé
inexistents. No hi va haver cap entrevista ni cap contacte discret. A
l’Archivo del Palacio Real es conserven algunes cartes de l’antic
polític republicà català Emili Junoy, després senador monàrquic, al
rei comunicant que li trametia alguns llibres de Francesc Cambó i
recomanant-ne al sobirà la lectura. Es tractava de l’edició
clandestina d’El silenci de Catalunya, que després es publicaria
legalment amb el títol Per la concòrdia.[446] No sabem si el monarca
el va llegir o no.
Al finalitzar la dictadura, Cambó va mostrar la seva indignació
per algunes actuacions d’Alfons XIII respecte a la qüestió catalana.
Es queixà que, el maig del 1924, en el curs d’una visita a Catalunya,
el rei pronuncià un discurs davant tots els nous alcaldes nomenats
pel directori militar en què, entre altres coses, va justificar la política
repressiva del seu avantpassat Felip V. Cambó estava força
preocupat pel creixent desprestigi del monarca a Catalunya i a tot
Espanya i pel fet que s’havia convertit en un costum molt estès
«malparlar del Rei».[447] Ara bé, sembla que Cambó també
participava d’aquest costum. L’empresari Damià Mateu, en una carta
al periodista monàrquic madrileny Antonio Fabié, del 25 de
novembre de 1924, comentava alarmat que «Cambó habla del Rey
en términos de gran desafecto».[448]
Cambó també estava molest perquè l’Ajuntament de Barcelona,
presidit llavors pel primoriverista Darius Romeu, baró de Viver,
recuperés l’any 1924 l’antic projecte seu de construir un palau reial a
Barcelona perquè el monarca disposés d’una residència digna a la
ciutat. En efecte, l’any 1916 Cambó havia projectat amb l’arquitecte
Josep Goday un gran palau que s’havia de construir a la part alta de
Pedralbes, a Finestrelles, i que tindria uns jardins de més de
cinquanta hectàrees que arribarien fins a la futura prolongació de la
Diagonal. Fins i tot estava previst un pressupost inicial de dotze
milions de pessetes, que Cambó mateix arribà a presentar i a
demanar al Congrés dels Diputats. La caiguda del govern
RomanonesAlba, l’abril del 1917, va paralitzar el projecte. Dos anys
després, el 1919, es va intentar recuperar la idea de Cambó de
construir el palau, ara en uns terrenys propietat del comte de Güell,
però la finca era molt menor que la del projecte inicial, donat que
només comprenia la zona que anava de la futura Diagonal a la torre
d’estiueig de la família Girona. El comte de Güell va vendre els
terrenys a l’Ajuntament de Barcelona per 25.000 pessetes, un preu
deu vegades inferior al seu valor real. Tanmateix, fins als anys de la
dictadura no s’iniciaren les obres del palau de Pedralbes. Era
evident que les noves autoritats barcelonines pretenien que les
estades del rei i la seva família a la ciutat fossin més freqüents. El
palau finalment fou inaugurat durant l’Exposició Internacional del
1929, tot i que tant l’edifici com els jardins eren molt més modests i
petits que els que havia projectat Cambó l’any 1916.
Amb tot, si bé Francesc Cambó estava distanciat del règim
dictatorial, tampoc no apareixia en públic com un ferotge opositor.
Era suau en el mètode de les seves crítiques i respectuós amb els
nous governants. Va aprofitar la tolerància especial de què va gaudir
per divulgar sense problemes ni censures la seva opinió. Les seves
cartes obertes al dictador i alguns articles en la premsa cercaven la
controvèrsia amb la clara voluntat d’estar present en la vida política
espanyola i en tots els mitjans de comunicació.
El 17 d’agost de 1925, Cambó va publicar en diversos diaris
espanyols una carta en què censurava la política militar del dictador
al Marroc.[449] El polític catalanista no veia en el protectorat una
colònia amb futur, atès que es tractava d’una terra poc útil i
significava una càrrega molt pesada i innecessària per als limitats
recursos financers espanyols. Creia que el Marroc seria «una
constante preocupación» política i causaria la debilitat de l’Estat.
Proposava abandonar el protectorat perquè això serviria per
equilibrar el pressupost, «un alivio fiscal», i produiria la revaloració
internacional de la pesseta. El text fou reproduït àmpliament per la
premsa, fet insòlit perquè era el primer cop en gairebé dos anys de
dictadura que els diaris publicaven un text crític amb el règim. El 16
d’octubre, Cambó va insistir en el tema amb una altra carta que
també van publicar diversos diaris. La resposta del dictador a aquell
segon text també es publicà en tots els mitjans cinc dies després, el
21 d’octubre. Llavors ja s’havia produït el desembarcament exitós de
les tropes espanyoles a Alhucemas, al Marroc, i Primo de Rivera,
que se sentia fort i eufòric, va retreure a Cambó que «ningún
español ya puede negar la importancia política y económica del
Protectorado».[450]
Dos anys després, a mitjans del 1927, Francesc Cambó tornà a
ser notícia per la publicació de diversos articles en què criticava la
política econòmica del ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo, que,
després de dur a terme una important reforma fiscal, es proposava
establir la paritat de la pesseta amb l’or per tal de prestigiar
internacionalment la dictadura de Primo de Rivera i donar l’aparença
d’una fortalesa econòmica que ni la moneda ni el país tenien.
Cambó, actuant, de fet, com a portaveu dels sectors financers i
industrials que més discrepaven de la política econòmica del
ministre, considerava que allò era un error greu perquè significava
especular amb la pesseta en uns moments en què Espanya, com tot
el món occidental, vivia una etapa de gran inflació i de falsa
prosperitat que poc després va conduir al crac de 1929.[451]
Per tal de criticar la proposta de Calvo Sotelo, Cambó, amb l’ajut
dels assessors que tenia en el Servei d’Estudis Polítics, Econòmics i
Socials, es preparà per fer una documentada conferència a la seu
del Foment del Treball Nacional de Barcelona, a inicis del 1928.
L’anunci de l’acte generà una gran expectació, donat que feia
gairebé cinc anys que Cambó no apareixia en públic. Però moments
abans d’iniciar-se la conferència arribà un escrit del governador civil,
el general Joaquim Milans del Bosch, ordenant que parlés només en
castellà. Malgrat la nombrosa concurrència, Cambó no ho acceptà i
es va suspendre l’acte.
 Poc després, publicà a la premsa més articles i dues noves
cartes obertes, una a Primo de Rivera i una altra a Calvo Sotelo,
sobre la cotització de la pesseta. Les respostes foren de caire ben
diferent; mentre que el dictador, a qui Cambó només esmentava
com «el marquès d’Estella», emprava un llenguatge educat i calmat,
la resposta de Calvo Sotelo era insolent i fins i tot despectiva.
Cambó mateix la va qualificar de «virulenta».[452] Uns mesos més
tard, a finals del 1928, Cambó publicava, primer en castellà i
després en català, el seu llibre La valorització de la pesseta, on
recollia i ampliava el que pensava sobre aquesta qüestió.[453] El
polític catalanista considerava que només hi havia una solució per a
aquest assumpte i era política. Només el retorn a un règim
constitucional liberal que posés fi a la situació d’incertesa política i
eliminés les alternatives més extremistes, de dreta i d’esquerra,
podria estabilitzar la pesseta i restaurar la confiança en el món dels
negocis espanyol i internacional. Cambó proposava tornar a una
política econòmica deflacionària, menys intervencionista i més
favorable a la iniciativa privada.
Aquest intercanvi de cartes demostrava no sols que Francesc
Cambó gaudia d’una especial tolerància sinó també que gairebé era
l’únic dels «vells polítics» a qui Primo de Rivera mostrava respecte.
Respecte, però també reticència. En unes declaracions a The
Times, del 21 novembre de 1927, el dictador qualificava Cambó de
polític «cuyo patriotismo ha demostrado ser de dudosa calidad».[454]
No ha d’estranyar, així, que Primo de Rivera donés ordres per limitar
les activitats públiques de Cambó i que fos sotmès a una certa
vigilància.[455]
Durant aquests anys de la dictadura, Francesc Cambó publicà un
seguit de llibres en què explicava amb deteniment les seves idees
sobre la situació política europea, espanyola i catalana, en els quals
acostumava a incloure nombroses referències als seus projectes
polítics de cara al futur. L’any 1924 publicà tres obres que mostraven
la seva curiositat intel·lectual i revelaven que era, sens dubte, el
polític més ben informat del país, atès que tractaven de temàtiques
de gran actualitat i transcendència política: Visions d’Orient, Entorn
del feixisme italià i La crise économique anglaise.[456]
 Visions d’Orient contenia una sèrie de reflexions sobre la Grècia i
la Turquia contemporànies, països que havia visitat més d’un cop.
Censurava la política de les grans potències europees respecte a
l’Àsia Menor i considerava una «vergonya» el Tractat de Lausana
del 1923, que posava fi al conflicte grecoturc. Analitzava el significat
de la caiguda d’Elefhérios Venizelos, el gran dirigent grec que havia
conegut l’any 1919 a París, quan formava part dels líders vencedors
de la Gran Guerra, i les conseqüències de la desfeta militar grega a
l’Àsia Menor, amb la tràgica expulsió dels grecs d’aquests territoris.
Igualment, subratllava la importància històrica de la caiguda i
dissolució de l’imperi otomà perquè modificava de forma radical el
mapa de la Mediterrània oriental. Posava molt èmfasi a analitzar el
significat i la transcendència del nou règim polític turc que estava
construint Mustafà Kemal (Atatürk) i els problemes que implicava la
modernització política i econòmica en un país endarrerit i amb una
població majoritàriament musulmana. Destacava les grans
possibilitats polítiques del nou nacionalisme perquè comptava amb
«l’adhesió decidida, heroica, de la gran massa del poble turc, i la
direcció, unànimement acceptada, d’un cabdill de condicions
excepcionals». Davant d’això, es lamentava de la crisi política i
moral de Grècia després de la seva derrota. Creia que l’expulsió
dels grecs de l’Àsia Menor i de la Tràcia seria una desgràcia
irreparable. «El poble grec s’ha apagat», sentenciava. El llibre fou
escrit per Cambó entre el gener i l’abril del 1924 i reflectia clarament
l’interès per uns països que coneixia i s’estimava. A les seves
Memòries diu que aquell «fou el millor dels meus llibres d’aquella
època».[457]
A finals del 1924, a Entorn del feixisme italià. Meditacions i
comentaris sobre problemes de política contemporània,[458] Cambó
oferia la seva particular visió, elaborada des d’unes pautes
analítiques clarament espanyoles, de les causes de la crisi del
sistema liberal a Itàlia i del perquè del sorgiment i del triomf del
feixisme. El llibre, de fet, era una recopilació dels dinou articles que
havia publicat a La Veu de Catalunya a partir del 16 d’abril d’aquell
mateix any després de fer un llarg viatge a Itàlia. El cas italià li servia
per reflexionar sobre la crisi de la majoria dels règims parlamentaris
liberals europeus i sobre els motius pels quals s’havien generalitzat
les dictadures, sobretot als països socialment més endarrerits.
Cambó assenyalava la importància de la frustració política que
aclaparà Itàlia després de la Gran Guerra, quan no va veure
recompensat el seu important esforç econòmic i el notable sacrifici
humà. Més tard vingué una situació de gran confusió, provocada per
la fragmentació política i el radicalisme social que mostraven la
manca de cultura cívica per consolidar la democràcia. Presentava el
cas italià com un exemple clar de «com l’abús de democràcia»
provocava la descomposició política i la revolució autoritària.
D’aquesta manera, segons ell, el feixisme era una «reacció
patriòtica, nacionalista i anti-revolucionària» que acabà imposant-se
mercès a la capacitat d’atracció de Benito Mussolini. Tot i que
destacava l’excepcionalitat de la violència que acompanyà el triomf
de Mussolini i comentava el culte que en feia el feixisme,
considerava que el règim feixista no tenia una estratègia evident de
cara al futur, que era una solució d’emergència i que només podria
subsistir fent ús de la força. Després de reflexionar sobre els
«avantatges» i els «mals» dels règims autoritaris, sostenia que el
problema fonamental de les dictadures com la feixista no era tant el
seu contingut ideològic com la seva provisionalitat i la seva difícil
sortida. Cambó quasi pronosticava la caiguda del règim feixista italià
tot sostenint que aquella interessant experiència política no podria
durar gaires anys. Amb tot, al final del llibre, comentava que el
feixisme italià podria actuar com una mena de referència per a
aquells dictadors que volguessin impulsar un procés de
modernització basat en reformes administratives de caràcter
moralitzant i les obres públiques per potenciar el desenvolupament
econòmic.
El llibre portava un advertiment inicial als lectors perquè no hi
cerquessin referències al cas espanyol, a la dictadura de Primo de
Rivera. Cambó sostenia, no sabem si amb segones intencions, que
les possibles coincidències només eren de caràcter cronològic. De
tota manera, el text de Cambó fou notablement censurat per les
autoritats de la dictadura. A la part final, en les conclusions, es van
suprimir gairebé quatre fulls sencers. Anys després, el 1930, el
comunista Joaquim Maurín va exagerar força quan va escriure que
amb aquest llibre Cambó pretenia «servir de guía al dictador
español para consolidar su régimen».[459] No creiem que la intenció
de Cambó fos aquesta, sinó més aviat al contrari, assenyalar
sobretot la provisionalitat dels règims autoritaris febles, com el de
Primo de Rivera, perquè no tenien al darrere una mobilització
nacionalista amb un fort contingut social, com explicaria anys
després en el llibre Les dictadures.
De tota manera, sí que s’hi podien trobar al·lusions indirectes a
la situació política espanyola, com per exemple al diferent
comportament d’Alfons XIII respecte del monarca italià Víctor
Manuel III. Cambó va voler deixar en evidència l’actitud del monarca
espanyol comparant-la, sense esmentar cap nom, amb la del rei
d’Itàlia. Per a Cambó, a Itàlia «no es produïa per culpa del rei, cap
dels casos que poden explicar i justificar que un poble […] interposi
[…] la qüestió prèvia d’un canvi de règim. Ben al contrari». Segons
ell, la monarquia a Itàlia era una institució que gaudia d’un gran
prestigi i la dinastia dels Savoia era reconeguda com una autèntica
dinastia nacional. I si hi posava èmfasi era per insinuar que aquesta
situació era ben diferent del que passava a Espanya amb Alfons XIII
i amb la dinastia dels Borbó.[460]
Per tal d’assegurar-se que el llibre tingués un gran impacte,
Cambó va preveure que les versions en català i en castellà sortissin
publicades alhora. Com que volia que l’edició en castellà tingués
rellevància, el 2 d’octubre de 1924, encara des d’Itàlia, demanà per
carta a Ángel Ossorio y Gallardo: «¿quiere usted encabezar la
versión castellana con unas cuartillas de prólogo?».[461] Aquest
polític, antic maurista i ara situat en posicions democratacristianes,
acceptà immediatament i ho va considerar un honor. Un mes
després, Ossorio ja havia redactat un pròleg força interessant en
què feia constar, d’entrada, que «pocas figuras hay, en la España
contemporánea, tan interesantes como la de Francisco Cambó».[462]
L’any següent el llibre de Cambó es va editar també en francès,
publicat per l’editorial Plon de París, i en italià, a càrrec d’Alpes de
Milà.
Entorn del feixisme italià era, realment, un llibre important atès
que era una de les primeres aproximacions que es publicaven a
Europa al significat del feixisme italià només dos anys després del
seu accés al poder. L’obra era, en bona part, fruit del seu
coneixement d’Itàlia, país que visitava sovint i on tenia relació amb
destacats polítics, com el comte Giuseppe Volpi di Misurata, dirigent
màxim de la patronal italiana, la Confindustria, que seria ministre
d’Hisenda de Mussolini.[463] A més, el març del 1924, Cambó s’havia
entrevistat breument a Roma amb Benito Mussolini en persona, fet
que donava rellevància al llibre i mostrava el prestigi de què gaudia
el polític català.[464]
El tercer llibre que Francesc Cambó va publicar l’any 1924, La
crise économique anglaise, era diferent ja que tractava de les
repercussions polítiques i electorals de la greu crisi econòmica per la
qual passava llavors la Gran Bretanya.[465] La difícil situació
econòmica britànica posterior a la Gran Guerra —alta taxa d’atur,
minva de les exportacions, crisi de la lliura esterlina— servia a
Cambó per reflexionar sobre les dues orientacions principals que
havien predominat en la política econòmica europea: el
lliurecanvisme i el proteccionisme. En el text, Cambó comentava les
diferents propostes de política econòmica que feien els
conservadors de Stanley Baldwin, els liberals de Lloyd George i els
laboristes de MacDonald, analitzava els pros i contres d’augmentar
la fiscalitat directa, de persistir en el lliure canvi o d’optar per una
protecció moderada, i les repercussions que tindrien aquestes
mesures en la cotització de la moneda, la reactivació del comerç
exterior i la liquidació del dèficit públic. Com és conegut, les
eleccions del desembre del 1923 possibilitaren que el laborista
MacDonald accedís al poder per primer cop i es formés un govern
de coalició de laboristes i liberals. Cambó no entrava a fons en la
valoració del significat d’aquest important canvi polític, però sí que
destacava que, a partir de llavors, en la majoria dels països
europeus les eleccions estarien fortament condicionades per la
situació econòmica de postguerra.

Finançant la projecció internacional de la qüestió

catalana
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera Francesc Cambó
prioritzà l’acció política catalanista cap a l’exterior més que no pas
cap a l’interior del país. A banda que era menys arriscat, creia que
aquells moments eren propicis per internacionalitzar la causa
catalana presentant-la com la d’una nacionalitat oprimida per un
règim autoritari que tantes mostres d’anticatalanisme estava oferint.
En aquesta tasca, hi tingué un paper destacat el mallorquí Joan
Estelrich, que, juntament amb la direcció de les empreses culturals
cambonianes, va ser també el protagonista més destacat
d’iniciatives tan rellevants com la de portar el cas català davant la
Societat de Nacions de Ginebra, sorgida després de la Gran Guerra.
Joan Estelrich també va ser l’organitzador del que anomenem
«l’operació Cambó», és a dir, la campanya política per presentar el
líder catalanista com l’home clau de la transició després de la
dictadura.
L’excel·lent investigació de l’historiador Xosé Manoel Núñez
Seixas ens informa amb detall de l’activisme realitzat per Joan
Estelrich, seguint les indicacions de Francesc Cambó, a la Societat
de Nacions de Ginebra i també dins del món diplomàtic i cultural
europeu durant la dictadura.[466] Anys abans, el 1919, Cambó havia
tingut la iniciativa de crear Expansió Catalana, una oficina de
propaganda i d’activitats culturals i polítiques catalanistes que, sota
la direcció d’Estelrich mateix, pretenia donar una projecció
internacional a la cultura catalana. Estelrich i Alfons Maseras foren
els principals impulsors de tota una sèrie de publicacions i activitats
que tingueren França com a principal plataforma de difusió.[467]
Maseras, que ja l’any 1915 havia creat a París el Comitè Germanor
per impulsar l’entesa francocatalana durant la Gran Guerra i el 1916
havia participat en la III Conferència de les Nacionalitats, fou l’home
clau de l’oficina muntada a la capital francesa, mentre que Estelrich,
que vivia a Barcelona, viatjava constantment per tot Europa. Amb la
dictadura de Primo de Rivera, Cambó ordenà a Estelrich rellançar
les activitats polítiques propagandístiques a l’exterior. Ara bé,
aquestes actuacions, tot i ser en bona part controlades per Estelrich
i finançades per Cambó, també comptaran amb l’acord i el suport de
representants d’altres formacions polítiques catalanes oposades a la
dictadura, preferentment d’Acció Catalana, de la Unió Socialista,
d’Estat Català i dels republicans catalanistes.
Expansió Catalana promovia bàsicament iniciatives culturals,
però totes amb un clar rerefons i una finalitat política: es volia fer
patent la importància de la cultura catalana i denunciar la política
agressiva de la dictadura contra ella.[468] El maig del 1924, Estelrich
i Maseras van aconseguir endegar una nova revista, Le Courrier
Catalan, adreçada fonamentalment a polítics, diplomàtics,
periodistes i escriptors, que va editar setanta-set números fins al
setembre del 1927, i pretenia informar amb detall de l’abast de la
política anticatalana de la dictadura.[469] Aquesta publicació
quinzenal es complementava amb el Bulletin d’Information, també
sota la direcció d’Estelrich i Maseras, que va aparèixer entre el 1924
i el 1925.[470]
Una altra prioritat política marcada per Francesc Cambó era
establir relacions amb els moviments regionalistes i nacionalistes
europeus, cosa que va portar Joan Estelrich i Alfons Maseras a
participar com a delegats de Catalunya en la Journée fédéraliste,
organitzada el 15 de desembre de 1924 per la revista francesa Le
Fédéraliste, on van establir uns primers contactes amb els
representants polítics de les minories nacionals alemanyes i
hongareses. En aquest sentit, entre el 1925 i el 1930, seguint les
instruccions polítiques de Cambó, Estelrich també participà en el
Consell i en els Congressos de les Nacionalitats Europees, un
organisme internacional reconegut oficialment, tot i ser autònom, per
la Societat de Nacions de Ginebra, malgrat que no va ser fàcil, ja
que el primer partit català que havia pres la iniciativa
d’internacionalitzar la qüestió catalana durant la dictadura va ser
Acció Catalana, el gran rival de la Lliga Regionalista, que el 1924 ja
havia intentat, sense èxit, que el cas català fos discutit al plenari de
la Societat de Nacions a Ginebra.[471] Aquell mateix any es va
constituir a Barcelona l’Associació Catalana Pro-Societat de Nacions
(ACPS-N), vinculada a la Union Internationale des Associations pour
la Société des Nations (UIA), amb la pretensió d’esdevenir una
plataforma oficial i unitària catalana que pogués actuar amb eficàcia
en els diferents organismes europeus.
 Francesc Cambó va copsar de seguida la importància política de
l’ACPS-N i aconsellà Joan Estelrich i altres militants de la Lliga
d’implicar-s’hi plenament. Així, participaren activament en la seva
constitució, junt amb Joan Estelrich i Alfons Maseras, també
l’historiador lliguer Ferran Valls i Taberner i alguns polítics destacats
d’Acció Catalana, d’Estat Català, de la Unió Socialista així com
catalanistes republicans. A mitjans del 1925 l’ACPS-N donà tot el
suport a la convocatòria dels anomenats congressos de
nacionalitats, una iniciativa que havia estat formulada pels grups que
representaven les minories nacionals alemanyes.[472] Ben aviat,
Joan Estelrich esdevingué l’home clau de les relacions entre
l’associació catalana i els projectats congressos de les nacionalitats i
aconseguí el suport de tots els grups catalanistes per enviar una
delegació conjunta al II Congrés de Nacionalitats, que es reuní a
Ginebra l’agost del 1926.[473] Ara bé, de seguida sorgiren problemes
polítics donat que la intervenció oficial feta pels catalans, si bé havia
denunciat la dictadura de Primo de Rivera com a règim que «oprimia
la nació catalana», també va intentar desmarcar-se del
«separatisme irlandès del coronel Macià».[474]
El febrer del 1927 Joan Estelrich fou convidat a integrar-se com a
nou membre permanent en el Comitè Organitzador dels Congressos
de Nacionalitats.[475] Aquesta situació privilegiada el convertí en cap
visible de les relacions entre tots els grups catalanistes i
l’organització dels congressos. Era qui portava tots els contactes,
qui demanava que hi participessin altres grups, qui s’encarregava
del finançament dels desplaçaments i de buscar qui podia pagar les
quotes. Francesc Cambó, evidentment, n’era el principal contribuent.
[476] Malgrat l’èxit polític que suposava que els catalans fossin
acceptats en aquest organisme internacional, no van aconseguir
ser-hi presents els representants del nacionalisme basc, ni del
galleguisme, ni tampoc dels regionalismes mallorquí i valencià. El
Partit Nacionalista Basc, que a mitjans de l’any 1927 fou convidat
oficialment per Joan Estelrich a assistir al III Congrés de les Minories
Nacionals, refusà la invitació. Aquestes activitats d’Estelrich anaven
acompanyades de viatges constants arreu d’Europa, des de
Bulgària, Iugoslàvia i Turquia fins a Txecoslovàquia, Bèlgica,
Holanda i Alemanya.[477]
Lògicament, aquesta activitat diplomàtica dels catalanistes
despertava la indignació del govern de la dictadura, que va fer tota
mena d’esforços per neutralitzar la presència de la «qüestió
catalana» en les instàncies internacionals, de manera especial en la
Societat de Nacions i els seus organismes. Així, per exemple, l’any
1928 Joan Estelrich i altres delegats catalans fracassaren en la seva
campanya de boicot al nomenament d’un diplomàtic espanyol,
l’ambaixador Manuel Aguirre de Cárcel, un notori espanyolista, cap
de la Secció de les Minories Nacionals de la Societat de Nacions.
De fet, la causa política de les minories nacionals era obstaculitzada
amb duresa per l’actitud reticent dels governs britànic i francès a tota
modificació de fronteres i a qualsevol procés d’autodeterminació. En
una carta del 19 d’octubre de 1928, Estelrich resumia a Cambó les
dificultats que trobava la causa catalana davant les cancelleries
europees reproduint una frase contundent que havia llançat als
catalanistes el ministre d’Afers Estrangers francès Aristide Briand:
«abans que la justícia, hi ha els interessos de la pau».[478] Malgrat
això, Estelrich es mostrava optimista: «Sia com sia aquelles tasques
esdevenen cada dia més útils i més influents en l’opinió europea, i la
nostra cooperació, en primer rengle, hi és fortament remarcada».[479]
Segons Joan Estelrich, en aquells moments la causa catalana
tan sols comptava amb el suport explícit del govern alemany,
sobretot durant l’etapa en què fou canceller Gustav Stresemann,[480]
que aconseguí que l’any 1929 fos declarat «l’any de les minories
nacionals», amb la qual cosa seria qüestió prioritària en els debats
de la Societat de Nacions. L’ofensiva diplomàtica alemanya cercava
solucions a les tensions polítiques existents en els territoris de
població germànica que havien quedat fora de les noves fronteres i
per això necessitava el suport de tota mena de moviments
nacionalistes. El canceller Stresemann en persona visità Bilbao i
Barcelona el juny del 1929 per tal d’establir-hi contactes. A
Barcelona, les forces catalanistes li organitzaren una rebuda
entusiasta, en bona part per contrarestar les grans manifestacions
espanyolistes que havien acompanyat la inauguració oficial de
l’Exposició Internacional, i el 26 de juny Estelrich li va lliurar una
llarga declaració sobre la situació catalana en nom de les forces
polítiques catalanistes.[481]
A finals de l’any 1929 semblava que gràcies a l’actuació de Joan
Estelrich, que es movia prou bé pels complexos passadissos de la
diplomàcia europea, la causa catalana començava a ser coneguda i
considerada un tema rellevant. Estelrich era, sens dubte, un dels
grans experts en la qüestió de les minories nacionals i la seva opinió
era respectada. Aquell mateix any, havia publicat les seves dues
obres principals sobre les minories nacionals i la qüestió catalana.
[482] La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera el 28 de gener

de 1930, però, va obligar Francesc Cambó a fer canvis i prioritzar

l’actuació dins de la política espanyola i catalana, i per això la
presència d’Estelrich en els fòrums internacionals va minvar
notablement.

«L’operació Cambó»

Però ja força abans del final de la dictadura, cap a l’any 1926,

començà a organitzar-se el que anomenarem «l’operació Cambó»,
és a dir, una àmplia campanya política destinada a la recuperació
del seu prestigi polític davant l’opinió pública catalana i sobretot
l’espanyola. La campanya implicava la publicació d’alguns llibres
escrits per ell mateix o per d’altres. Els tres més destacats que
Cambó va escriure entre el 1927 i el 1930 foren El silenci de
Catalunya, Les dictadures i La valorització de la pesseta. Tanmateix,
aquesta ambiciosa operació política incloïa, sobretot, l’apropament
de Cambó als intel·lectuals espanyols més rellevants i prestigiosos,
la majoria clarament enfrontats a la dictadura; estava convençut que
necessitava la seva col·laboració i suport per tirar endavant els seus
projectes.
L’octubre del 1927, Francesc Cambó va fer distribuir una edició
ciclostilada i clandestina d’un llibre seu que va intitular El silenci de
Catalunya —tres anys més tard va poder-lo publicar legalment, i
notablement ampliat, amb el títol Per la concòrdia—.[483] L’havia
escrit durant l’estiu d’aquell any quan s’estava al sanatori del doctor
Martin a Friburg de Brisgòvia, Alemanya, on seguia un tractament
per les crisis nervioses que l’afectaven al gran simpàtic. Prengué
com a base la seva conferència al Casal Nacionalista de la
Barceloneta, del gener del 1923, i envià un primer redactat als
companys de la Comissió d’Acció Política de la Lliga a Barcelona
per discutir-lo. Cambó creia que per reaccionar davant «la nostra
resignada mansuetud» envers la dictadura[484] calia publicar un
llibre.
En el text, Cambó partia del reconeixement de la frustració del
moviment catalanista intervencionista que ell havia dirigit a causa de
la gran hostilitat que havia trobat en l’actitud assimilista castellana,
que es negava a acceptar la realitat catalana. La seva proposta
política passava per cercar un pacte, una «concòrdia identitària»,
basada en un refús doble i radical: al separatisme català i a
l’uniformisme espanyol. A partir d’aquesta premissa, es podia buscar
una solució al plet hispànic si es prenia una visió pluricultural
d’Espanya. Tot això, però, només seria possible si s’aconseguia
pactar una nova constitució espanyola, respectant, evidentment, la
monarquia i el rei Alfons XIII. Les reticències de Cambó davant una
hipotètica república espanyola es basaven, entre altres motius, en el
fet que aquest nou règim seria, segons ell, molt castellanista i
centralista, i davant d’aquesta realitat valia més continuar intentant
convèncer els polítics monàrquics i pactar amb Alfons XIII.
Per aconseguir-ho, segons Cambó, calia construir una nova
cultura política, ciutadana, moderna i europeista, basada en els
principis del liberalisme i del reformisme. I en aquesta tasca tindrien
un paper clau els intel·lectuals més actius i moderns, atès que ells
havien de ser els forjadors i divulgadors dels ideals d’aquesta nova
Espanya civilitzada i europea. El capítol VI del llibre es centrava en
la «Possibilitat d’una concòrdia: Acció dels intel·lectuals castellans i
catalans per fer-la possible i fàcil». Així, la solució política requeria,
en primer lloc, la concòrdia cultural entre Catalunya i Castella.
Tanmateix, per arribar-hi calia que una nova elit, no viciada per la
«vella política», encapçalés la regeneració moral del país. Aquesta
elit intel·lectual seria la que aportaria les reflexions i les propostes
que superarien les dificultats del passat i finalment possibilitaria una
doble concòrdia: la identitària i la política. En definitiva, els
intel·lectuals i els polítics nous serien els grans protagonistes dels
canvis polítics. L’escrit de Cambó concloïa amb una apel·lació als
intel·lectuals castellans i als catalans perquè assumissin el paper de
constructors de la nova ciutadania. Les referències elogioses a les
tesis exposades a La España invertebrada per José Ortega y
Gasset, que era definit per Cambó com «un dels esperits més cultes
i penetrants de l’Espanya contemporània», eren constants.
Cal assenyalar que la proposta de Cambó de cercar una
«concòrdia» identitària era significativament diferent de la proposta
que poc després divulgaria José Ortega y Gasset mateix, basada en
la «conllevancia». El terme emprat per Cambó, «concòrdia», era, en
termes polítics, més adient al seu projecte polític, ja que
pressuposava, en primer lloc, un pacte basat en el reconeixement
de l’altre, i, després, hi havia una acció conjunta per tal de superar
les diferències. En canvi, la «conllevancia» orteguiana era més aviat
un sinònim d’acceptació de com estaven les coses, i fins i tot de
suportar com era l’altre, mantenint les discrepàncies. I, a més,
«conllevancia» no implicava un projecte col·lectiu, era una actitud
molt més passiva.
El novembre del 1927 Francesc Cambó envià exemplars d’El
silenci de Catalunya a destacats intel·lectuals castellans per tal que
opinessin sobre el seu contingut. Ángel Ossorio y Gallardo li va
respondre redactant uns llargs comentaris, capítol per capítol —
tretze fulls—, plens de consideracions, d’elogis i de crítiques.[485] El
felicità efusivament: «reciba un aplauso sincerísimo, cordialísimo,
por la amplia y honrada visión y por la elevación espiritual que el
libro revela», i li recomanà que intentés publicar-lo legalment perquè
«el momento es oportuno».[486] Cambó va respondre agraït,
acceptant algunes de les crítiques, dient que faria correccions, però
que no creia que el dictador li deixés publicar el llibre.[487]
Aquesta obra clandestina de Cambó marcà l’inici de «l’operació
Cambó», que passava per propiciar els contactes personals i les
aproximacions polítiques entre els intel·lectuals catalans i els
castellans per vincular-los progressivament a la preparació d’una
sortida no traumàtica a la dictadura i es fonamentava a presentarse
ell com el màxim dirigent del procés de transició que calia dur a
terme.
 L’aproximació entre els intel·lectuals castellans i catalans s’havia
vist facilitada també per l’obsessió anticatalana de la dictadura. Així,
el març del 1924 s’havia fet públic un manifest, redactat per Pedro
Sainz Rodríguez i signat per un nombrós grup d’intellectuals
castellans, en favor de l’ús de la llengua catalana i en protesta per la
política repressiva de la dictadura.[488] L’aproximació política de
Cambó a la intel·lectualitat castellana s’accentuà com a
conseqüència del suport econòmic i polític que va donar a La
Estafeta Literaria, la revista avantguardista que dirigia Ernesto
Giménez Caballero, que s’havia convertit en una de les publicacions
de més prestigi del moment i que incloïa una pàgina sencera en
català. Fou en el marc d’aquestes relacions que Francesc Cambó,
amb l’ajut d’Estelrich, va tenir la iniciativa d’organitzar l’«Exposición
del libro catalán» a la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquesta mostra
de més de sis mil llibres catalans va anar acompanyada d’un cicle
de conferències sobre la cultura catalana a Madrid a càrrec de
coneguts intel·lectuals catalans. Aquestes activitats, finançades per
Cambó, permeteren que Joan Estelrich establís, en nom seu,
contactes amb diferents intel·lectuals de Madrid. Des de gent de la
dreta encara monàrquica, com Pedro Sainz Rodríguez i Ángel
Ossorio y Gallardo, fins a gent vinculada a l’Instituto de Estudios
Históricos, com Ramón Menéndez Pidal, i ateneistes, com Manuel
Azaña i Ramón Pérez de Ayala. Alguns, com Ortega y Gasset i
Marañón, junt amb el duc d’Alba i Gabriel Maura, havien format part
del patronat que havia muntat l’exposició del llibre a Madrid. A tots
ells Cambó els enviava regularment les seves publicacions. I així,
l’edició clandestina d’El silenci de Catalunya va rebre grans elogis
d’Ortega, de Marañón i de Sainz Rodríguez. Ossorio, com dèiem, va
enviar a Cambó tota una sèrie de comentaris sobre el llibre.
Durant els anys finals de la dictadura, Cambó es mourà amb un
tacticisme prudent i calculat, fins al punt que entre el 1927 i el 1928
va dubtar si havia de donar suport o no a «l’Asamblea Nacional
Consultiva» creada pel dictador. La seva extrema prudència política
reflectia, tal vegada, la por de veure’s políticament desbordat per les
forces de l’oposició d’esquerres, com li havia passat l’any 1917 amb
els republicans i els socialistes. Amb tot, l’any 1929 ja estava
convençut que era urgent forçar la dimissió del dictador per
possibilitar un trànsit pacífic i ràpid al vell règim constitucional.
Aconseguit això, podria encetar-se un procés de progressiva
evolució cap a un nou marc constitucional.
Cambó necessitava trobar suports als seus projectes polítics i
per això va establir múltiples contactes i cercà complicitats ben
àmplies. Pensava que eren pocs els polítics monàrquics realment
vàlids per al nou govern fort que calia constituir a la caiguda de la
dictadura. A banda d’ell mateix, només el liberal Santiago Alba,
exiliat a París, era idoni. Potser també es podia comptar amb el
conservador Gabriel Maura, el fill més gran de Don Antonio, i amb el
prestigiós advocat i polític democratacristià Ángel Ossorio y
Gallardo. Ara bé, era vital la participació en el projecte d’intellectuals
de gran prestigi, com Gregorio Marañón, Pedro Sainz Rodríguez i
sobretot José Ortega y Gasset.
José Ortega y Gasset era llavors, junt amb Miguel de Unamuno,
l’intel·lectual més respectat d’Espanya. La seva original crítica al
sistema polític de la Restauració (Vieja y nueva política), la seva
anàlisi sobre les peculiars característiques de la societat espanyola
(España invertebrada), el prestigi de la seva Revista de Occidente i
l’impacte dels seus articles, publicats preferentment a la revista
España i al diari madrileny El Sol, l’havien convertit en un referent
destacat del pensament polític espanyol més renovador. A partir del
1927, Ortega havia començat a publicar a El Sol els articles que
constituirien el seu llibre més rellevant, La rebelión de las masas,
que es publicaria l’any 1930 i tindria un èxit impressionant —120.000
exemplars venuts en dos anys, i immediatament traduït a l’alemany i
a l’anglès—. També el 1930 Ortega y Gasset publicà el conegut
assaig La redención de las provincias. A més, l’any 1929 s’havia
posicionat obertament contra el règim de Primo de Rivera en dimitir
de la seva càtedra de la Universitat de Madrid en solidaritat amb el
moviment dels estudiants. Tot això havia convertit Ortega y Gasset
en una figura cabdal i de referència obligada per a qualsevol
projecte de regeneració política com el que proposava Cambó.
Els actes i contactes polítics amb intel·lectuals castellans anaven
acompanyats d’un ambiciós programa de publicacions, ideat per
Cambó i Estelrich, que havia de justificar i concretar el seu projecte
polític de substitució de la dictadura. Entre les publicacions,
destacaven tant els llibres escrits per Cambó com els que feien
referència la seva persona. La intenció bàsica de l’operació era fer
front a la mala premsa que tenia el dirigent catalanista en certs
ambients catalans i espanyols, oferint-ne una imatge renovada.
Havia d’aparèixer com un polític amb idees i projectes nous, i amb
prou força i experiència per encapçalar la transició de la dictadura a
la legalitat constitucional. Per això, a partir del 1926, cada any es
publicaran un o dos llibres sobre Cambó o escrits per ell mateix; en
total, una desena d’obres en cinc anys, totes finançades o
«ajudades» pel polític catalanista.
El 1926, per exemple, l’excèntric i pintoresc pensador Francesc
Pujols publicà l’obra Història de l’hegemonia catalana en la política
espanyola,[489] en què defensava amb apassionament el projecte
intervencionista teoritzat per Prat de la Riba i encapçalat per Cambó,
sortint així al pas de les nombroses crítiques que rebia provinents
del catalanisme d’esquerres. L’any següent, el 1927, es distribuirà
arreu d’Espanya, com ja hem dit, l’edició clandestina d’El silenci de
Catalunya, escrit per Cambó. El 1927, Lluís Duran i Ventosa, amic
íntim i col·laborador de Cambó, publicà Els polítics, una crítica
severa a la «vella política» del sistema de la Restauració i una clara
aposta per la renovació que defensava Cambó.[490] L’estiu del 1928
veurà la llum el primer volum de la biografia de Cambó escrita per
Josep Pla, de la qual parlarem extensament més endavant,[491] que
provocà una polèmica considerable, atès que era una apologia
descarada de l’actuació de Cambó i, de passada, una crítica molt
dura al catalanisme d’esquerres i les activitats conspiradores de
Francesc Macià. Pla, que utilitzava la biografia de Cambó per passar
comptes amb alguns dels seus crítics, defensava la tesi que el
catalanisme era patrimoni exclusiu de la gent de la Lliga
Regionalista i que Cambó era el polític hispànic més genial del segle
XX. La polèmica provocada pel llibre de Pla serví per constatar dos
fenòmens polítics importants. En primer lloc, que bona part dels
intel·lectuals catalanistes, fins i tot molts dels que havien estat sota
la influència de la Lliga, començaven a refusar que la caiguda de la
dictadura hagués de comportar necessàriament la continuïtat de la
monarquia; és a dir, s’estaven republicanitzant. I, en segon lloc, que
durant la dictadura l’hostilitat envers la Lliga i, sobretot, envers
Cambó, lluny de minvar s’havia incrementat. Bona part dels
catalanistes més hostils a la dictadura acusaven la Lliga i Cambó de
voler monopolitzar el catalanisme i de subordinar l’autonomia
catalana als seus plans espanyols.
L’any 1929 va veure la llum el segon volum de la biografia de
Pla, i Cambó publicà el llibre Les dictadures, escrit en el curs del
viatge en vaixell a l’Argentina, que tingué un gran ressò i ràpidament
fou contestat tant des de posicions d’extrema dreta com d’extrema
esquerra.[492] Fins i tot es digué que Primo de Rivera l’havia llegit
amb força atenció.
Cambó hi argüia que les dictadures eren el fruit lògic de la
ineficiència de les administracions públiques, del desprestigi dels
règims parlamentaris, de la corrupció dels polítics i de l’egoisme
materialista que envaïa la societat. Per a ell, la causa principal que
les explicava era l’absència de cultura cívica, la manca d’una
ciutadania democràtica autèntica en bona part dels països del centre
i del sud d’Europa. Hi analitzava bàsicament els nous règims
dictatorials europeus sorgits de les «tres autèntiques revolucions» —
la Rússia de Lenin i Stalin, la Itàlia de Mussolini i la Turquia de
Kemal Atatürk— i hi reflexionava sobre els nous nacionalismes
autoritaris apareguts, segons ell, com a conseqüència del retard
econòmic i de la descomposició política. Hi parlava de les causes
«profundes» i de les «immediates» que explicaven el sorgiment de
les dictadures; deia que podien ser «legals» o uns règims autoritaris
«anormals i crònics», i que n’hi havia de «bones» i d’altres de
«febles». Persistia en les seves reflexions anteriors, de quan parlava
del feixisme, sobre els «avantatges» i els «mals» de les dictadures. I
insistia, pensant clarament en el cas de Primo de Rivera, que el
problema fonamental dels dictadors era la seva incapacitat per
assegurar la seva normal substitució. Per acabar, a banda de
concretar encara més la seva proposta per a Espanya, considerava
que calia iniciar un procés «constituent integral», més de substitució
que no pas de successió de la dictadura, i dirigit per un govern fort.
En aquest procés de transició s’havien de superar diverses
dificultats, fonamentalment evitar el revengisme i mantenir l’ordre
públic. El nou govern havia de tenir la capacitat de tornar al
parlamentarisme el prestigi i l’eficàcia i havia d’elaborar un projecte
ambiciós de modernització del país.[493] Era evident que Cambó
proposava un règim presidencialista, amb un executiu fort que evités
els perills d’un parlamentarisme fragmentat i ineficaç, que era el que
portava a la descomposició política i a solucions autoritàries.
L’any 1930, ja en plena etapa de la «dictatova» del general
Berenguer, amb un Cambó força condicionat pel seu delicat estat de
salut, sortirien el tercer volum de la polèmica biografia de Pla i Per la
concòrdia, de Cambó. Donada la nova situació política, amb llibertat
de premsa i de publicacions, i amb constants i apassionats debats
polítics, aquest llibre de Cambó fou ràpidament contestat des de tota
mena de posicions. En va destacar la rèplica escrita des de les files
d’Acció Catalana per Jaume Bofill i Mates, que atacava el projecte
de Cambó perquè, segons ell, subordinava l’autonomia catalana als
seus plans polítics espanyols i a la salvació de la monarquia.[494] El
1930 també es va publicar Catalunya endins de Joan Estelrich, que
venia a ser una proposta de reactivació del projecte de Prat de la
Riba, sobre la política de nacionalització de Catalunya. En les
conclusions, Estelrich insistia en el principal problema polític del
líder de la Lliga Regionalista: «Cambó només podrà ésser eficaç per
Catalunya si aconsegueix inspirar a Espanya el màxim de confiança,
i no tindrà mai aquesta confiança plena actuant només com a
capdavanter d’un moviment de reivindicacions particularistes».[495]
Finalment, l’any 1931, poc abans de la proclamació de la República,
Francesc Pujols publicava La solució Cambó, una obra que amb els
esdeveniments del 14 d’abril quedà totalment obsoleta.[496]

A inici de l’any 1930 es precipità la crisi del règim dictatorial

espanyol. El dia 20 de gener es produí la dimissió del ministre
d’Hisenda, el polèmic Calvo Sotelo. Llavors, una part de la premsa
de Madrid va difondre el rumor que, com que Francesc Cambó havia
estat el màxim discrepant de la seva política econòmica, ell podria
ser el nou ministre d’Hisenda de Primo de Rivera.[497] Res més lluny
de la realitat. Ni al dictador li hauria passat pel cap cridar Cambó, de
qui no es refiava, ni el polític catalanista hauria acceptat mai entrar
en un govern desprestigiat i en crisi com aquell. De fet, fou Primo de
Rivera mateix qui accelerà la seva fi quan va cometre la imprudència
de fer una consulta a tots els capitans generals per saber si encara
estaven al seu costat. En divulgar-se la notícia, que mostrava la
feblesa política del règim i la manca d’autoritat del dictador, el 28 de
gener Primo de Rivera es va veure forçat a presentar la dimissió al
rei.
En aquells moments, Francesc Cambó gràcies a les seves
publicacions i contactes era, sens dubte, el polític amb més prestigi
a tot Espanya. Cap altre opositor al dictador havia escrit uns llibres
de la importància i de l’èxit dels seus; cap altre polític havia estat tan
present a la premsa com ell. Tot el que deia, feia o publicava era
comentat, en forma crítica o d’assentiment. A cap comentarista se li
escapava que s’havia convertit en l’alternativa més clara a Primo de
Rivera, amb l’avantatge que tenia experiència en el govern i que no
se’l considerava un mal gestor. Les cancelleries estrangeres més
importants presents a Madrid, com la britànica, la francesa i la
italiana, coincidien llavors, el gener del 1930, que Cambó era el
polític amb més futur d’Espanya.[498] Ell mateix n’era conscient: «en
venir la caiguda de Primo de Rivera, el meu nom es pronunciava
amb més insistència que cap altre home polític per a ésser-ne el
successor».[499]

La crisi de la monarquia: dues versions contradictòries

de Cambó

Totes les biografies de Francesc Cambó, així com les seves

Memòries, coincideixen en la mateixa versió del que li va passar al
líder catalanista quan, dimitit Primo de Rivera, semblava que havia
arribat la seva gran oportunitat política. «Tothom veia en mi la
solució», escriurà ell mateix.[500] Totes ofereixen una mena de versió
«oficial»: el 28 de gener de 1930, quan la premsa de Madrid i de
Barcelona donava per fet que el rei encarregaria a Francesc Cambó
la formació d’un nou govern, el polític catalanista es va veure obligat
a renunciar a causa del descobriment sobtat d’una malaltia greu:
tenia un càncer a la gola que exigia una intervenció quirúrgica
immediata. I, així, aquest fet inesperat ho frustrà tot i forçà Cambó a
retirar-se del primer pla de l’activitat política fins a finals d’any. Fou
operat amb èxit a Anglaterra i, malgrat que va perdre una corda
vocal, va salvar la vida. Tanmateix, a causa de l’operació i la
recuperació posterior, Cambó no va poder intervenir en la vida
política espanyola pràcticament durant tot l’any 1930, en l’etapa del
govern presidit pel general Berenguer. Quan finalment es va poder
incorporar a l’acció política, doncs, ja era massa tard.
Aquesta versió «oficial» explica que, de tota manera, aquell estiu
Cambó s’havia entrevistat amb diferents polítics, entre ells Santiago
Alba, exiliat a París, per tal de trobar una solució al cada cop més
inoperant i desprestigiat govern Berenguer. Ara bé, aquests
contactes només havien servit per reconciliar Cambó amb Alba i
perquè tots dos coincidissin en el diagnòstic de la greu situació de la
política espanyola. Cambó, amb l’excusa d’una salut fràgil i amb la
veu quasi perduda, s’havia descartat com a possible relleu de
Berenguer i considerava que només Alba reunia les condicions per
liderar la política espanyola. Tanmateix, cap dels dos prengué la
iniciativa i van seguir com a espectadors distants davant l’erosió del
govern. Després de la fracassada rebel·lió militar republicana de
Jaca, del 12 de desembre de 1930, Cambó i la Lliga Regionalista
jugaren la seva darrera carta política donant suport al govern que
formaria, ja entrat l’any 1931, l’almirall Juan Bautista Aznar, i
constituint el partit Centro Constitucional, però la situació política ja
era difícil de redreçar.
Es continua dient que el govern presidit per l’almirall Aznar fou
acceptat amb resignació per Cambó, però ja es reflectia que els
polítics monàrquics no comprenien la gravetat de la situació. No sols
acceptaven que un almirall inexpert assumís la presidència del
govern en una situació tan complexa com aquella, sinó que la
composició mateixa del govern era tot el contrari del que havia
aconsellat Cambó els darrers anys. En efecte, el govern Aznar
representava el més ranci i tradicional de la «vella política»
espanyola: hi havia cinc títols nobiliaris —el duc de Maura, els
marquesos d’Hoyos i d’Alhucemas (García Prieto) i els comtes de
Romanones i de Bugallal—, dos almiralls —Aznar i Ribera—, un
general —Berenguer mateix—, un cacic ultraconservador —Juan de
la Cierva— i el catalanista Joan Ventosa. És a dir, eren els polítics
de sempre, no hi havia cap novetat ni ningú que representés la
«nova política». Amb aquesta composició era difícil que aquell
govern pogués convèncer l’opinió pública que pretenia renovar la
vida política.
El que va passar després és prou conegut. Mentre Cambó
intentava constituir una formació política nova d’abast espanyol, el
Centro Constitucional, el govern Aznar convocava eleccions
municipals pensant que, atès el seu caràcter bàsicament
administratiu, l’oposició antimonàrquica no se les prendria
seriosament. Es tractava de guanyar temps i preparar-se per a les
futures eleccions legislatives. Aquest seria el gran moment del
Centro Constitucional de Cambó, que guanyaria les eleccions
generals, constituiria un govern fort i iniciaria un procés de reforma
parlamentària de la Constitució del 1876, modificant les atribucions
de la Corona i introduint-hi l’autonomia catalana. D’aquesta manera,
es garantiria el manteniment de l’ordre i se salvaria la monarquia
d’Alfons XIII.
Creiem que aquesta versió defensada pels biògrafs de Cambó,
que també apareix a les seves Memòries, escrites com sabem ja
després de la Guerra Civil, a l’Argentina entre el 1944 i el 1946, i a la
història oficial de la Lliga, publicada l’any 1933, no és del tot exacta.
És una narració interessada que oculta molta informació i posa un
èmfasi excessiu en la tesi que «la frustració camboniana» del 1930
s’havia produït quan no va poder assumir la responsabilitat de
presidir el govern a causa de la seva salut. Tant les Memòries com
les biografies oficials, sempre han volgut donar a entendre que a
Espanya les coses haurien anat d’una manera ben diferent si el líder
catalanista hagués ocupat la presidència del govern el gener del
1930. Jesús Pabón esmenta, amb certa sorpresa, que Cambó va
arribar a afirmar que «sin mi enfermedad, España no hubiera
conocido la Segunda República».[501]
Aquesta tesi, però, no concorda amb la que apareix en un text
inèdit escrit per Francesc Cambó que vam localitzar a l’arxiu de
Joan Estelrich fa uns quants anys.[502] Es tracta d’una redacció breu,
desconeguda fins ara i escrita en castellà l’any 1932, als inicis de
l’etapa republicana, on Cambó fa una descripció detallada de la
seva actuació política durant el transcendental bienni 1930-1931.
Aquest text, reforçat amb altres documents que hem localitzat, es
contradiu amb la tesi oficial. La nova explicació escrita per Cambó
inclou fragments idèntics als que apareixen a les seves Memòries,
prova evident que tots dos textos són ben seus. Però també inclou
apreciacions, opinions i informacions força diferents i, fins i tot, que
sorprenen per dispars, i parla de qüestions que no són tractades ni a
les seves Memòries ni a les biografies sobre ell.
La tardor del 1932, Francesc Cambó va començar a escriure «un
llibre explicant les interioritats i el veritable procés polític des d’en
Primo de Ribera [sic] a la República», com explicava en una carta
que va enviar a Joan Estelrich des de París el 22 d’octubre d’aquell
any.[503] Finalment, estava a punt de tornar a Barcelona i era evident
que preparava el text que hauria d’acompanyar el seu retorn a la
política activa, dins del nou marc republicà i amb una Generalitat
governada per les esquerres. La redacció, per tant, havia
d’acomodar-se a la nova situació política i per això s’hi expliquen
coses i es fan judicis que després no voldrà que es coneguin, motiu
pel qual apareixen discrepàncies notables respecte a les versions,
més o menys oficials, presentades pels historiadors i basades en les
seves memòries. En primer lloc, destaca la duresa amb què Cambó
analitza les responsabilitats polítiques que el rei Alfons XIII havia
contret en propiciar i tolerar la dictadura de Primo de Rivera. Segons
ell, la Constitució espanyola havia estat «violada y escarnecida, no
solo por el Gobierno Dictatorial sino también por el mismo Rey… El
pacto entre el pueblo y la monarquía había sido roto… era notorio
que, ya desde mucho antes de la Dictadura, el Rey se había
excedido en su ejercicio».[504] Aquest judici tan sever del monarca
no el trobem en els seus records de postguerra.
En segon lloc, és força interessant l’explicació que ens dona de
l’existència de fortes pressions militars sobre el rei perquè, un cop
caigut Primo de Rivera, ell no formés part del nou govern, ni com a
president ni com a ministre. Cambó fins i tot parla d’amenaces al
monarca per part d’alguns destacats generals primoriveristes (els
generals Martínez Anido i Barrera) i de polítics catalans vinculats a
la UMN i a la Unión Patriótica (baró de Viver, comte de Montseny i
marquès de Foronda), i de propiciar un nou cop militar si el líder de
la Lliga formava part del nou govern. Segons aquesta versió, el 28
de gener de 1930, en una conversa telefònica amb el general
Berenguer, Cambó s’havia negat a acceptar el càrrec de ministre
d’Hisenda adduint que la seva presència al govern seria poc
oportuna políticament ja que podia provocar una reacció contrària
molt forta dels sectors més fidels al dictador caigut. «Desde el
primer momento le di mi negativa. Traté de hacerle comprender que
mi entrada en el Gobierno exaltaría hasta al paroxismo a los
elementos más fuertes de la Dictadura (Martínez Anido, Barrera y
muchos otros)».[505] Així, no seria una malaltia inesperada, el càncer
de gola descobert llavors, el que va impedir a Francesc Cambó tenir
un paper polític de primer ordre després de la caiguda de Primo de
Rivera, formant part del govern Berenguer, sinó més aviat el
xantatge dels militars ultres al rei: «Antes de salir de Madrid tuve
noticias de la furiosa exaltación que había entre los elementos más
decididamente dictatoriales, durante las horas en que creyeron que
yo entraría en el Gobierno, Barrera, Milá, Viver y Foronda notificaron
al Rey que mi participación en el Gobierno sería como una
declaración de guerra».[506]
Cambó mateix reconeix en aquest text que, davant aquell
ambient hostil a la seva persona, va considerar que el millor era
esperar un cert temps. I que fou després d’aquesta decisió, i no pas
abans, quan li van descobrir el càncer que alteraria radicalment els
seus projectes. Certament, la malaltia va impedir que al llarg del
1930 pogués ser el protagonista principal de la transició cap al règim
constitucional. Ara bé, el que inicialment havia frustrat els seus plans
era el «veto» dels militars i polítics primoriveristes a la seva persona
i no pas el càncer.
L’hostilitat dels primoriveristes envers Cambó era llavors molt
notable. El cònsol d’Itàlia a Barcelona, un conegut dirigent feixista,
Giorgio Romanelli, en un llarg informe sobre la situació política de
Catalunya datat el 8 de febrer de 1930, explicava que el general
Emilio Barrera, capità general de Catalunya, encara conservava un
gran poder a Catalunya i que estava impedint que les autoritats de
l’època de Primo de Rivera fossin cessades.[507] Romanelli el
presentava com un rival evident de Cambó, com un seguidor de
Primo de Rivera, clarament disposat a impulsar un altre cop militar:
«Les ambicions de Cambó troben sobretot un particular adversari en
el general Barrera, el qual es mostra cada dia més en dissidència
amb la política del nou Govern». Romanelli considerava, a més, que
un cop protagonitzat per Barrera seria positiu per als interessos
polítics del règim feixista italià atès que amb «un deixeble de Primo
de Rivera, com és el general Barrera, sempre podrem actuar més
favorablement que amb solucions orientades cap a l’esquerra».
És realment sorprenent que catorze anys després, entre 1944 i
1946, quan Cambó redactà les seves memòries no es recordés
d’aquesta pressió dels militars i polítics ultres. Sorprèn que no faci
cap al·lusió a l’hostilitat que despertava la seva persona i que
tampoc esmenti les conspiracions fallides de Barrera, Viver, Milà i
companyia. Ell, que sempre recordava amb precisió aquells que
l’havien agreujat, ara semblava haver-se’n oblidat del tot.
A més, en les seves Memòries també omet un debat important i
clarificador que havia tingut lloc a la Comissió d’Acció Política de la
Lliga Regionalista —integrada llavors, a més de Cambó, per Raimon
d’Abadal i Calderó, Joan Ventosa i Calvell, Lluís Duran i Ventosa i
Josep Bertran i Musitu—, a Barcelona, la tarda del 29 de gener de
1930, el dia abans de l’anada de Cambó a Madrid per parlar amb el
general Berenguer. Al descobert text del 1932 s’explica que a la
reunió «Todos están conformes en que mi sacrificio sería inútil, pues
si pretendiese aprovecharlo para resolver el problema catalán, daría
a los elementos dictatoriales, todavía fuertes, una bandera que
levantaría una corriente de opiniones contra el Gobierno, que podría
traer una nueva Dictadura con Martínez Anido o Barrera […] La
conclusión en que todos coincidimos fue que convenía que actuase,
durante unos meses, un Gobierno que no excitara grandes
apasionamientos y que deshiciera las organizaciones dictatoriales.
Pocos meses después yo podría entrar en el Gobierno y hasta
tomar la sucesión del general Berenguer a base de un programa de
gran envergadura que afrontase todos los problemas que el viejo
régimen venía defiriendo. Entre estos programas tenía un primer
lugar la restauración de la Autonomía de Cataluña a base del
Estatuto de 1919».[508]
 L’estratègia semblava clara: deixar actuar primer el govern
Berenguer, per no provocar els elements més radicals, i crear les
condicions perquè a mitjà termini Cambó pogués assumir la direcció
de la política espanyola, fins i tot com a president del govern. I cal
destacar que en aquest debat entre lliguers no es va fer cap esment
de la famosa malaltia de Cambó, perquè encara no es coneixia. El
cònsol Romanelli mateix, en l’informe abans esmentat, comentava:
«El Sr. Cambó deixant Madrid es va acomiadar amb la frase que ell
no era l’home de l’avui, sinó del demà, expressant amb això la
temporalitat del Govern Berenguer i la seva creença de tornar a
l’escena política en el futur pròxim i no com a gregari, sinó com a
cap o president del Govern».[509] De tota manera, el diplomàtic italià
assenyalava que en aquells moments el polític catalanista tenia més
bona premsa i influència a Madrid que no pas a Catalunya, on el seu
prestigi havia decaigut notablement: «Cambó, però, a Catalunya no
té gaires simpaties polítiques atès que, com a reacció a la Dictadura
[…] Catalunya està prioritàriament orientada cap a solucions
extremes: separatisme i socialisme».[510]
El mateix Cambó diu en el text del 1932 que durant la seva
estada a Madrid, el dia 30 de gener, encara no sabia que tenia
càncer: «Durante mi viaje de regreso a Barcelona, tuve mis
momentos de duda sobre el partido que había tomado. Al día
siguiente, por desgracia, desapareció toda duda. El Dr. Reventós
examinando mi garganta observó un punto sospechoso. La
localización del mal hacía posible la salvación de mi vida, pero
quedaría comprometida la suerte de mi voz. A pesar de esta
realidad inexorable, continué actuando durante unos meses, como si
no tuviese nada».[511]
Per què, doncs, en els seus records Cambó utilitza la malaltia
com a excusa principal per justificar la seva renúncia a formar part
del govern Berenguer, quan les causes reals eren polítiques? Per
què busca motivacions personals i amaga les pressions dels
elements més durs de la dictadura? I, a més, per què Cambó no
explica en les seves Memòries els acords de la Comissió d’Acció
Política de la Lliga, segons els quals no era convenient que ell fos
present al govern, atès que el seu «sacrifici seria inútil» i que era
millor esperar a veure com actuava Berenguer?
 Hi ha, d’altra banda, un altre fet força significatiu: aquest nou
relat ens presenta un Cambó que durant l’any 1930 està molt més
implicat en la política espanyola que no pas com apareixerà després
a les Memòries. Així, el text del 1932 constata que, malgrat la
malaltia i les dues operacions a què fou sotmès, Cambó manté
contactes constants i entrevistes amb tota mena de polítics i fa
nombroses propostes sobre com dirigir la política espanyola. En
efecte, entre el febrer i el maig del 1930, l’activisme polític de
Cambó fou notable: realitzà diverses estades a Madrid, com la del 5
al 8 de febrer; es va entrevistar amb intel·lectuals com Ortega,
Marañón o Ossorio, i fins i tot va sopar amb el general Berenguer,
amb la presència del duc d’Alba, de Gabriel Maura, del ministre
Leopoldo Matos i del duc de Miranda, majordom del rei. A Ángel
Ossorio y Gallardo, un dels polítics i juristes de més prestigi, tant per
la seva provada independència política com per la seva seriositat, i
que era llavors, el 1930, vocal de la Junta Central Electoral,
l’organisme de màxima supervisió dels processos electorals, Cambó
li proposà, sense èxit, que la Junta, que discrepava dels projectes
electorals del govern Berenguer, ordenés l’elaboració d’un nou cens
electoral i que les futures eleccions generals es fessin segons una
nova llei electoral, amb grans circumscripcions. Aquell any Cambó
també va viatjar a l’estranger: anà a Londres, a París i fins i tot al
Marroc.
En aquest mateix escrit del 1932, Cambó subratlla especialment
que la seva prioritat política era trobar una solució a la qüestió
catalana; defensa el lògic retorn al règim constitucional i parla de
manera clara de la necessitat de reformar la Carta Magna i de
l’exigència de responsabilitats polítiques pel que havia passat durant
la dictadura. Aquesta qüestió, llavors molt polèmica per la gravetat
política que implicava, en cap moment no apareix tan obertament
expressada en les seves Memòries, ni en cap altre text seu
posterior.
Fou llavors quan es produí dins la Lliga Regionalista un intent de
renovació teòrica, basat en l’aplicació de les idees divulgades per
Cambó a Per la concòrdia. Val a dir que aquest llibre, i els que havia
publicat fins aleshores, havien tingut un impacte polític considerable,
com recollia el cònsol italià Romanelli en un informe del 16 d’abril de
1930, en què deia que Alfons XIII estava disposat a fer concessions
a Catalunya «seduït per les idees exposades per Cambó a la seva
publicació clandestina El silenci de Catalunya, de la qual en el seu
moment vaig enviar còpia, i reafirmades en els seus llibres testimoni
posats en circulació Per la concòrdia i —la seva versió en castellà—
España, Cataluña y la nueva constitución, en els quals aquestes
idees són ampliades i divulgades».[512] Per als dirigents de la Lliga
en aquells moments calia posar el màxim èmfasi en la temàtica
autonomista, tot i que calia revisar alguns dels aspectes més
radicals de les tesis nacionalistes de Prat de la Riba. En aquest
sentit, és curiosa la versió que apareix a Història d’una política,
l’obra publicada per la Lliga l’any 1933: «Semblava talment com si
els set anys de Dictadura haguessin estat una cosa purament
anecdòtica, que no havien tingut la virtualitat de fer-nos perdre el
temps, perquè durant els set anys de Dictadura s’havia enrobustit
més i més encara el sentiment catalanista».[513] Els lliguers volien
divulgar la idea, llavors molt popular, que la dictadura havia estat un
simple parèntesi, cosa que no era certa.
El cònsol italià a Barcelona, G. Romanelli, no coincidia amb
aquesta tesi i considerava que s’estaven produint canvis molt
importants en l’opinió pública catalana. Insistia als seus superiors
que la força política de Cambó i de la Lliga a Catalunya ja no era tan
gran: «Han exagerat el poder i fascinació que Cambó exerceix a
Catalunya, atès que la realitat és diferent, fins al punt que no es pot
excloure la possibilitat que si Cambó continua actuant tant a
l’escena política, acabi per rebre un mal cop per part dels elements
catalans dels partits més avançats».[514]
El maig del 1930 Francesc Cambó va marxar d’Espanya per
sotmetre’s a una operació a Londres i no va poder estar en primera
línia d’actuació política fins al seu retorn, sis mesos després. El
doctor Jacint Reventós li havia practicat una primera intervenció a
Barcelona el 15 de febrer. Tot i que semblava que es recuperava, a
final d’abril, quan era al Marroc, tingué una recaiguda que l’obligà a
sotmetre’s a una nova operació, que li practicà el doctor Sinclair
Thompson el 9 de maig a Londres, i que implicà una llarga
recuperació que passà a l’estranger: a la Gran Bretanya, a Bèlgica i
a Itàlia. El 23 de setembre, el doctor Thompson li donà l’alta mèdica,
però l’obligà a fer dos mesos més de descans.
Francesc Cambó, doncs, no tornà a Barcelona fins a finals
d’octubre del 1930. Ara bé, durant aquests mesos no restà ni aïllat ni
inactiu. A l’estranger, continuà tenint contactes estrets amb els
polítics espanyols que passaven per aquests països i fins i tot, com
veurem tot seguit, va mantenir una entrevista llarga i força
interessant amb el rei Alfons XIII, cosa que fins ara ens era
desconeguda i que va ocultar a les seves Memòries. El seu retorn a
Madrid, el 8 de desembre de 1930, quasi coincidirà amb la rebel·lió
militar prorepublicana de Jaca.
És totalment fals parlar de l’aïllament polític de Cambó durant
l’etapa que va estar fora d’Espanya. Amb Santiago Alba ja s’hi havia
entrevistat en diverses ocasions, tot i que fou la trobada a l’hotel
Crillon de París, el dia 19 d’octubre del 1929, amb Joan Ventosa
com a testimoni, la que comportà la seva reconciliació. Alba, que
llavors era un exiliat més de la dictadura, havia estat un dels polítics
més censurats i vilipendiats pel règim militar espanyol, mentre que
Cambó, malgrat la seva marginació política, gaudia d’una tolerància
prou notable. L’entrevista significà la superació de les diferències
polítiques després de més de dotze anys d’enfrontaments i censures
mútues. Al final, arribaren al convenciment que havien d’actuar
políticament junts i que, per tant, calia oblidar les antigues
discrepàncies. Segons l’escrit del 1932, el 1929 ell i Alba coincidiren
en el diagnòstic polític: creien que la dictadura tenia els dies
comptats però tenien por que es produís una reacció popular forta,
amb un notable contingut de radicalisme social, que signifiqués el
«predominio de los elementos más extremos, ayudados y dirigidos
por Moscú».[515] No deixa de ser curiós que Cambó ja utilitzi
l’espantall poc creïble del perill dels comunistes, que llavors
constituïen a Espanya un grup insignificant, comparat amb els
socialistes i els anarcosindicalistes. A més, era prou conegut que
tant l’URSS com la Internacional Comunista tenien un escàs interès i
una informació molt precària del que passava a Espanya, país que
consideraven força retardat i perifèric.
A finals de l’any 1929 semblava que es consolidava l’alternativa
reformadora i constitucional, integrada pel tàndem CambóAlba, com
la més clara oposició al dictador. Posteriorment, l’any 1930, ja caigut
Primo de Rivera, Francesc Cambó va mantenir altres entrevistes
amb Santiago Alba, i s’escrivien molt sovint. En una carta del 20 de
març de 1930, Cambó mostrava a Alba la preocupació perquè el
govern Berenguer no pogués evitar el retorn a les velles polítiques
de sempre. Tenia por «del intento de la restauración de las viejas
capillitas políticas. He dicho en algunas cartas, y lo diré
públicamente, que antes que eso prefiero la Dictadura y la
revolución. Si usted y yo nos oponemos decididamente a tal intento,
creo que fracasará».[516]
El mes d’abril del 1930 Santiago Alba tornà a Espanya per primer
cop des del 1923 i fou objecte de rebudes multitudinàries a Madrid,
Valladolid i a Barcelona mateix. Llavors tots dos, Alba i Cambó, ja
pactaven per escrit el futur règim autonòmic que hauria de tenir
Catalunya. El 29 d’abril, Francesc Cambó, des de París, envià a
Alba els tres projectes catalans d’autonomia discutits els anys de
1918 i 1919. N’hi feia un breu estudi comparatiu i li comentava
diverses qüestions de rellevància sobre els serveis que caldria cedir,
l’ensenyament i les llengües.[517]
Malgrat aquesta correspondència i els acords, tant l’historiador
Jesús Pabón com Francesc Cambó mateix en els seus records de
postguerra responsabilitzen Santiago Alba del fracàs de l’operació
renovadora de l’any 1930, visió que no sembla tan clara en el text
escrit l’any 1932. De fet, la «versió oficial» sobre les relacions entre
tots dos polítics és força adversa a la figura de Santiago Alba. Jesús
Pabón, en la seva biografia de Cambó, treu valor a l’entrevista entre
Alba i el rei, ja que afirma que no va servir ni per consolidar el
prestigi del monarca, que es va humiliar davant Alba, ni tampoc el
polític castellà va aconseguir convèncer els altres líders dinàstics
que ell era l’únic gran líder, ni va saber atreure els dubtosos.[518]
És ben evident que tant Cambó com Pabón carreguen les tintes
contra la figura de Santiago Alba. Així, en les seves Memòries,
Cambó ens parla d’un «Alba, covard sempre»[519] i l’acusa
d’oportunista. Segons el líder catalanista, Santiago Alba, en veure la
monarquia molt feble i atacada, no va voler comprometre’s a fons
per salvar-la, perquè pensava que si venia la República ell podria
tenir un «primer lloc en el nou règim».[520] Pensem que cal repartir
les culpes, atès que fou evident que l’opció Alba-Cambó no va tirar
endavant a causa de la manca de resolució de tots dos, que no
aconseguiren ni el suport dels altres polítics monàrquics ni feren
sortir el rei Alfons XIII de la seva passivitat.

L’entrevista ocultada amb el rei: «Era l’hora de salvar la

monarquia»

Una darrera diferència entre el text de Francesc Cambó del 1932 i el

que es diu a les biografies i a les Memòries és, tal vegada,
l’aportació més transcendental. Es tracta de l’explicació detallada
d’una llarga entrevista que va mantenir amb el rei Alfons XIII a
Londres el dia 1 juliol de 1930. Significativament, és una de les
converses més interessants i més dures de totes les que hi va haver
i no entenem per què Cambó la va ocultar. Fins fa poc ningú havia
explicat aquest encontre que, a parer meu, va tenir una rellevància
política notable.[521]
En les Memòries, Francesc Cambó només parla d’una
«interessant conversa» que va mantenir a Londres, l’estiu de l’any
1930, amb la reina Victòria Eugènia, esposa d’Alfons XIII. Segons
ell, en aquella trobada, la sobirana li havia manifestat la inquietud
davant la situació política d’Espanya, per les campanyes que hi
havia contra el govern i contra la monarquia, i es queixà
amargament de la passivitat del govern Berenguer.[522] Doncs bé, en
el text escrit el 1932 aquesta «interessant conversa» amb la reina no
apareix, sinó que resulta que ens trobem amb la sorpresa que és
amb el mateix Alfons XIII amb qui s’entrevista Cambó a Londres, el
juliol del 1930. «Finida la dictadura por la actuación personal del Rey
y entrado en funciones el Gobierno Berenguer, fui requerido
diferentes veces para tener una franca explicación con el Rey. Sin
rehuir categóricamente, fui difiriendo esta entrevista. Esta no se
celebró hasta el día 1 de julio de 1930. […] aquella conversación
tuvo lugar en el Hotel Claridge’s, de Londres».[523]
 A més, que Cambó tenia previst parlar amb el rei a Londres, ho
confirma la seva correspondència amb Santiago Alba, que
s’entrevistaria amb el monarca uns dies abans a París: el 12 de juny
Cambó li demanava a Alba que tan bon punt parlés amb el rei
l’informés de com havia anat, donat que volia coincidir amb les
seves advertències al monarca.[524]
La conversa que Cambó va mantenir amb el rei és força diferent
i, evidentment, molt més interessant que la que reprodueix a les
Memòries amb la reina. Cal tenir present que feia vuit anys que
Alfons XIII i el polític catalanista no mantenien cap entrevista
confidencial i que, per això, tenien moltes coses a dir-se. Què
explica Cambó sobre aquesta conversa en el text de l’any 1932?
Comença afirmant que durant la dictadura de Primo de Rivera la
seva animadversió envers el monarca s’havia agreujat notablement:
«La actitud del Rey respecto a Cataluña durante todo el periodo
dictatorial, había creado en mí un sentimiento de máxima hostilidad,
que no disimulaba en mis conversaciones privadas y que tuvo
pública expresión en el párrafo haciendo elogio del Rey de Italia,
que inserté en el libro sobre el Fascismo Italiano».[525]
«Hablamos de la situación política de España y yo le dije que se
presentaba difícil y confusa, cosa muy natural después de una larga
Dictadura, añadiendo que debía prepararse a sufrir muchas
contrariedades y amarguras. Para mí, respondió, que he sido
muchos años constitucional, que después he sido dictatorial, y que
ahora deseo ser más constitucional que nunca, la situación está
llena de dificultades.
»Le dije que había en España un gran movimiento de hostilidad
contra su persona, que no se había convertido todavía en un alud
republicano por el poco prestigio de la mayoría de los caudillos
republicanos y por el terror que a muchos inspiraban las
convulsiones que podía traer un cambio de régimen. Al hablarme de
la eventualidad de un Gobierno mío, le dije que los resultados de la
operación sufrida en el mes de mayo me descartaban por mucho
tiempo, y le añado que yo no podré ni querré gobernar nunca, sin
que previamente se haya dado solución satisfactoria al Problema
Catalán; solución que encontraría dificultades insuperables estando
yo en el Gobierno. Le indiqué que considero al Sr. Alba el hombre
que con menos dificultades y resentimientos podría afrontar y
resolver aquel problema. Y entonces entramos en la parte más
penosa de la conversación, que solo pudo sostenerse a causa de
esfuerzos constantes y mutuos de recíproca cortesía. Hablamos de
las palabras que sobre el uso del catalán dijo a Puig y Cadafalch al
visitar la Exposición del Mueble; del otorgamiento real de títulos y
mercedes a catalanes que no tenían más méritos que el de ser
traidores a su tierra, del discurso reivindicando la memoria de Felipe
V. La conversación acabó con la afirmación que no había más
probabilidades de salvar la Monarquía, que si el Rey estaba
dispuesto a abstenerse de toda participación en las funciones de
gobierno. El Rey dio la conformidad más decidida y absoluta a esta
abstención».[526]
El gran interès històric d’aquesta conversa és que al meu parer
reflecteix una actitud de tots dos força creïble. El monarca, mig
penedit de la seva actuació, era conscient de la difícil situació en
què es trobava. Cambó, per la seva banda, no semblava mossegar-
se la llengua. Va retreure al rei el seu comportament, el va advertir
de la seva impopularitat, es descartà com a possible president del
govern i defensà l’opció de Santiago Alba com la més oportuna. I, a
més, va plantejar la solució del plet català com a condició prèvia a
qualsevol política reformadora.
En la conversa Cambó esmenta dos incidents sonats
esdevinguts a Barcelona els primers mesos de la dictadura. D’una
banda, recorda els fets del 2 de desembre de 1923 quan, en tornar
del viatge que els reis i Primo de Rivera havien fet a la Itàlia feixista,
passaren per Barcelona. L’ocasió fou aprofitada per un grup de
polítics catalans, entre ells molts de la Lliga Regionalista, per
intentar que el directori militar suavitzés la seva política contrària a
l’ús del català i de la senyera. Però el capità general, Emilio Barrera,
i el governador civil, el general Carlos Losada, ho impediren. A més,
aquell mateix dia, en l’acte de clausura de l’Exposició del Moble, el
rei mostrà a Josep Puig i Cadafalch, encara president de la
Mancomunitat, la seva profunda indignació pel fet que els rètols
estiguessin redactats en català. En l’àpat posterior, el dictador va fer
un discurs agressiu contra el catalanisme i contra l’ús públic del
català que obligà Puig a retirar-se de l’acte. Dies després, el 24 de
desembre, Josep Puig i Cadafalch presentava la renúncia a la
presidència de la Mancomunitat de Catalunya.
Mesos després, el 19 de maig de 1924, hi va haver un altre
incident similar. Durant un sopar al Saló de Sant Jordi del Palau de
la Generalitat ofert pel nou president de la Mancomunitat, Alfons
Sala, i en presència dels nous alcaldes nomenats pel directori,
Alfons XIII improvisà un discurs defensant la política del dictador i va
justificar «las medidas que se ven obligados los Gobiernos a adoptar
y de algunas de las cuales, como de las dictadas por mi predecesor
Felipe V, se explota maliciosamente el recuerdo, ocultando que, si
se adoptaron, fue en bien de Cataluña, por salvar a Cataluña».[527]
La denúncia d’aquests fets i els retrets que fa Cambó a la
intervenció provocadora i poc hàbil del rei em semblen molt
rellevants. Així com ho és també l’al·lusió despectiva a la concessió
de «títulos y mercedes» als polítics catalans que més havien
collaborat amb la dictadura. Cal recordar que Alfons XIII, des del
començament del segle XX, va concedir molts títols nobiliaris a
catalans que es distingien per les seves actituds espanyolistes i de
clara fidelitat monàrquica.[528] Durant els anys de la dictadura va
accentuar la concessió de títols a polítics que col·laboraven amb el
nou règim. Destacaven el de comte de Montseny, a Josep M. Milà i
Camps, president de la Diputació de Barcelona, i el de comte
d’Egara, a Alfons Sala i Argemí, president de la Mancomunitat, tots
dos atorgats l’any 1926; i la concessió de les «grandezas de
España» al marquès de Foronda, president de l’Exposició
Internacional de Barcelona del 1929, i al baró de Viver, alcalde de
Barcelona, totes dues l’any 1929.[529]
Ara s’entén perfectament per què Francesc Cambó va ocultar en
les seves Memòries aquestes referències despectives a persones
que, ja als anys quaranta, actuaven com a conspiradors monàrquics,
com era el cas del baró de Viver, col·laborador de Joan Ventosa en
el moviment en favor de Joan de Borbó, comte de Barcelona; i
encara més si resulta que els qualificava de «traidores a su tierra».
Ara bé, se’m fa difícil interpretar per què Cambó va alterar les seves
Memòries fins al punt d’ocultar un episodi tan rellevant com aquesta
conversa amb Alfons XIII l’1 de juliol de 1930. Tampoc no entenem
com és que Jesús Pabón, principal biògraf de Cambó, no comenta
aquesta entrevista tot i que en podia tenir constància, ja que Melchor
Fernández Almagro sí que l’havia esmentat, presentant-la com un
complement de l’entrevista Alba-Alfons XIII. Fernández Almagro, de
totes maneres, diu erròniament que en l’entrevista es parlà d’un
possible plebiscit sobre la figura del rei.[530] Aquest tema, com
veurem, va sortir en una entrevista posterior de Cambó amb el rei.
En el text de l’any 1932, Francesc Cambó és, doncs, molt més
sever i crític amb la figura i l’actuació del rei Alfons XIII que no pas a
les Memòries. És evident que, en el text del 1932, redactat en plena
República, era políticament més oportú denunciar l’anticatalanisme
d’Alfons XIII i atacar els «traïdors» que havien collaborat amb la
dictadura. En canvi, quan Cambó redacta els seus records, després
de la Guerra Civil i amb Franco de dictador, censurar amb duresa el
darrer rei no era convenient si es volia propiciar la restauració de la
monarquia a Espanya, com era desig de Cambó. Aquesta és, al
meu parer, una prova clara que les memòries dels polítics estan
sempre fortament condicionades per la conveniència política del
moment en què són publicades.
D’altra banda, no deixa de ser curiós que, així com de l’entrevista
del rei i Santiago Alba, celebrada a l’hotel Maurice de París el 21 de
juny de 1930, tota la premsa espanyola en va donar una informació
molt detallada, i fins i tot es va fer pública una nota oficial d’Alba
explicant-la, en canvi, d’aquesta altra entrevista mantinguda vuit dies
després a Londres pel monarca i Francesc Cambó[531] no va
aparèixer cap informació. Potser tots dos es van estimar més, per
raons diverses, no fer pública aquella trobada.

«El famós financer català està perdent molt la seva

aurèola»

A poc a poc s’anava normalitzant la vida política a tot l’estat

espanyol: es podien començar a fer mítings i actes polítics, s’obrien
les seus dels partits, desapareixia la censura de premsa i, fins i tot,
es restablia en els càrrecs molts dels cessats pel règim de Primo de
Rivera. El 21 de juny de 1930 se celebrà a Barcelona la primera
Junta General Extraordinària de la Lliga Regionalista en set anys. La
presidiren Joan Ventosa i Raimon d’Abadal —Francesc Cambó
encara era a l’estranger restablint-se de l’operació—, i s’hi decidí
reorganitzar el partit a tots els nivells, l’obertura dels centres, tornar
a fer activitats públiques i la creació d’una organització nova propera
al partit, la Unió Catalana. Aquesta iniciativa era, com gairebé
sempre, una proposta de Cambó, que havia enviat instruccions
sobre la necessitat de crear una plataforma àmplia per atreure
intel·lectuals, professionals i tècnics perquè col·laboressin en la
redefinició de l’estratègia del partit en uns moments tan complexos
com aquells. Sota la direcció de Ferran Valls i Taberner i Joan
Estelrich, la Unió Catalana pretenia vincular a la Lliga gent
intel·lectualment valuosa i amb prestigi per evitar que s’apropessin a
Acció Catalana.[532]
A mitjans de l’any 1930, Francesc Cambó encara especulava
sobre si, un cop recuperat de l’operació, podria assumir tasques de
govern en un executiu presidit per ell, o si s’hauria de facilitar que
governés Santiago Alba, o si encara caldria donar suport, des de
fora, al govern del general Berenguer. En una carta a Gabriel Maura,
duc de Maura des de feia poc,[533] considerava que «debe hacerse
el máximo esfuerzo para evitar la constitución de un gobierno
nacional, no solo porque se caracterizaría por su ineficacia […] sino,
principalmente, porque mantendría en España la interinidad y la
incertidumbre».[534] No creia convenient, per tant, que Joan Ventosa
ni el duc de Maura entressin en aquell executiu: «Hay que hacer
todo lo posible para que aguante el gobierno actual, presentándole
todos los concursos y dándole todos los asesoramientos que pida o
consienta, hasta que pueda constituirse un gobierno de izquierdas
que haga las elecciones parlamentarias». Dies després, en una
carta a Lluís Duran i Ventosa, insistia que «L’Alba, és, de molt, el
millor entre les esquerres, per a governar, i per a poder resoldre, o
encarrilar almenys, el problema català», i que calia donar tot el
suport al govern Berenguer fins que Santiago Alba se sentís en
condicions de presidir un «govern d’esquerres monàrquiques» que
convoqués unes eleccions creïbles.[535] Pensava, a més, que s’havia
d’actuar ràpidament perquè les forces antimonàrquiques estaven
prenent la iniciativa política des del famós Pacte de Sant Sebastià.
Com reflecteix una altra carta al duc de Maura, del 27 d’agost de
1930, Cambó estava realment sorprès i impressionat per aquell
pacte de tants opositors a la monarquia; considerava que els acords
entre els republicans i socialistes espanyols i els catalanistes
d’esquerres tenien una gran transcendència, ja que el fet que tots
aquells partits espanyols acceptessin les demandes catalanes «es
un hecho insólito que nadie podría creer posible hace tres meses».
[536]
Cambó creia, doncs, que calia actuar ràpid i prendre la iniciativa
política, però ell encara no hi podia tenir un paper important. Al mes
d’agost el doctor Sinclair Thompson li havia dit que la recuperació de
l’operació seria més llarga del previst, cosa que l’obligava a escriure
a Lluís Duran i Ventosa anunciant-li que calia canviar de plans: «veig
amb tota evidència que, al mes d’octubre, ni podria jo encarregar-me
del govern, ni podré, tan sols, tornar a Espanya».[537] Considerava,
per tant, que la direcció de la Lliga Regionalista havia de preveure a
curt termini o bé la formació d’un govern presidit per Santiago Alba
o, fins i tot, reforçar el govern del general Berenguer: «Si a l’octubre
l’Alba no està preparat per a governar, no veig altra solució que la
d’enfortir l’actual govern, amb l’entrada d’en Ventosa, un altre dels
nostres i en Maura. Aquest govern hauria de fer, al meu entendre,
les eleccions municipals i provincials i això, després de canviar molts
governadors». De la mateixa manera, creia que si la crisi monetària
que afectava la cotització de la pesseta seguia «veig difícil que en
Ventosa pugui evitar el sacrifici d’anar a Hisenda». Ara bé, davant la
possibilitat que el govern Berenguer decidís, pel seu compte, la
convocatòria d’eleccions generals, caldria inhibir-se del tot: «jo no sé
el que penseu vosaltres, però jo aniré al retraïment, car el Parlament
fora una reproducció del de l’any 23. Crec, però, que amb l’anunci
de que l’Alba i jo anirem al retraïment (cosa que portaria a les
extremes esquerres que ja hi senten inclinació) serà possible evitar
que el propòsit del govern tiri endavant. Aquell anunci, naturalment,
no fora públic, sinó una notificació privada al govern».[538]
Cambó també estava amoïnat pel discurs «massa extremista»
que divulgaven els diaris de les esquerres catalanistes. A mitjans
d’agost s’exclamava «davant les campanyes insensates i
canibalesques de La Publi i, darrerament, de La Nau» i creia que
calia «evitar que el nostre poble torni a quedar emmetzinat de
negacions, odis i extremismes verbalistes. […] Si els castellans
llegissin avui la premsa catalana i arribessin a creure que és ella
expressió autèntica de Catalunya, ens mirarien amb llàstima o amb
menyspreu».[539] El republicanisme radical dels catalanistes
d’esquerres el sorprenia i per això demanava a Estelrich que «V.
que tracta xicots de La Publi i La Nau, vol dir-me si és que hi creuen,
sincerament, en la probabilitat de l’adveniment de la República? I,
donat cas que vingués, creuen que s’evitaria, per més d’una
setmana, que caigués en mans d’un militar o dels comunistes?».[540]
Tornava a aparèixer el Cambó més conservador, força atemorit per
un possible canvi «descontrolat».
En una altra missiva a Lluís Duran i Ventosa escrita el 29
d’agost, Cambó, tot comentant el Pacte de Sant Sebastià, és molt
explícit; el considerava «una victòria dels republicans catalans» que
obligava la Lliga Regionalista a ser molt més exigent en la qüestió
catalana si accedia al govern: «Jo estimo que la innegable victòria
que han obtingut els republicans catalans, fent acceptar per tots els
republicans espanyols —inclòs en Lerroux i l’Alcalá Zamora— una
solució radicalíssima del plet català, crea, per a nosaltres, una
situació que cal tenir en compte. Jo crec que ens permet i ens
exigeix alhora, ser més exigents en les condicions a posar per a la
nostra participació en el Govern […]. Crec que La Veu, que ha
censurat els republicans catalans per no voler entendre’s amb els
altres republicans, ara no els ha de censurar per l’acord de S.
Sebastià, ans al contrari ha de fer constar que ha sigut, per a ells,
una victòria, platònica però victòria, de la que ens felicitem com a
catalans i catalanistes».[541]
Evidentment, en les Memòries de Cambó aquest reconeixement
de l’èxit dels republicans catalans al Pacte de Sant Sebastià no hi
apareix tan clarament reflectit. Es tractava d’una reflexió privada que
només s’escola a la correspondència amb la gent de la seva
confiança política, perquè, en públic, Cambó deia coses força
diferents. No elogiava mai els catalanistes d’esquerres, els seus
principals adversaris. Amb la gent més propera, com ara Estelrich,
sovint es manifestava amb una superioritat i supèrbia excessiva,
com quan sostenia que a Espanya només podia haver-hi un tipus de
revolució, la conservadora, i que l’únic revolucionari que hi havia era
ell: «Si a Espanya ha de venir un dia la revolució, serà la que faran
els conservadors. Els altres, republicans o comunistes, faran motins,
agitacions, bullangues, a les que posarà fi la bota d’un general. Pot
ser que soc l’únic espanyol que té l’esperit i coneix la tècnica
revolucionària. Mes si un dia jo faig la revolució, serà reduint-ne al
mínim els seus estralls».[542] Cambó continuava tan pagat d’ell
mateix fins i tot davant els seus subordinats.
A Catalunya, l’estat de salut de Francesc Cambó inquietava i
interessava, però només s’havien publicat unes notes informatives
breus sobre la seva operació a Londres, del 9 de maig, i poca cosa
més. Com que hi havia un cert aire de misteri també sobre on
s’estava, els periodistes feien tot el possible per trobar-lo i
intentaven que fes alguna declaració. Un nou setmanari gràfic de
Barcelona, Imatges, el va localitzar al Château d’Ardenne, a Bèlgica,
a començament del mes de juliol del 1930. Cambó es negà a dir res
i no es deixà ni fotografiar, de manera que el reporter, Joan
Aramburu, tan sols va poder informar que «el senyor Cambó treballa
amb la seva secretària, la senyoreta Mercè Mayoll [sic], en la
redacció d’informes i rep molta correspondència».[543] El reportatge
afegia que encara no se sabia quan tornaria a Catalunya i que, de
moment, només feia algunes excursions per Bèlgica i Luxemburg
amb el seu Rolls-Royce. El 5 de novembre, aquell mateix setmanari
publicava a la portada una foto gran de la cara de Cambó
acompanyada d’aquest peu: «Després d’una llarga estada a
l’estranger, motivada per la seva malaltia, Don Francesc Cambó ha
retornat a Barcelona, completament restablert, i disposat a
reintegrar-se a les activitats públiques. El retorn del gran líder català
marca un moment de gran interès en la situació política actual».[544]
Els reporters d’Imatges no pararen fins que pogueren fer-li un
reportatge amb fotos. La jove periodista Irene Polo, carregada de
paciència, es plantà a la porta de casa seva, a Via Laietana 30, i
esperà que sortís. Tanmateix, com que Cambó ho va fer amb el seu
Rolls-Royce, Polo el va haver de perseguir en cotxe pels carrers de
Barcelona fins a Esplugues, on van poder-li fer fotografies, tot i que
no n’aconseguí cap declaració.[545]
 Després de sis mesos d’absència, la tornada de Francesc
Cambó a Barcelona s’havia convertit en la gran novetat política. Si
era veritat que estava totalment restablert, com s’informava, no hi
havia cap dubte que això tindria repercussions polítiques. Des de la
Lliga Regionalista mateix es donava a entendre que Cambó aviat
anunciaria novetats importants sobre els seus projectes.
Ara bé, uns esdeveniments imprevistos van tornar a dificultar els
seus propòsits. El 12 de desembre de 1930, quan hi va haver la
rebel·lió republicana de Jaca, Francesc Cambó era a Madrid
negociant amb diferents polítics monàrquics la creació del seu nou
partit, el Centro Constitucional. Com és sabut, l’aixecament militar
fou ràpidament sufocat per les tropes del govern i, dos dies després,
els principals caps de la rebel·lió, els capitans Galán i García
Hernández, van ser sotmesos a un consell de guerra i executats.
L’endemà, el 15 de desembre, tenia lloc la pintoresca rebellió de la
base aèria de Cuatro Vientos, a prop de Madrid, que també
fracassà. Aquests fets portaren el govern Berenguer a ordenar la
detenció dels membres del Comitè Revolucionari Republicà,
constituït en funció del Pacte de Sant Sebastià del mes d’agost. Una
part van ser localitzats i anaren a la presó (Niceto Alcalá Zamora,
Miguel Maura, Fernando de los Ríos, Francisco Largo Caballero,
Santiago Casares Quiroga i Álvaro de Albornoz), però d’altres
pogueren amagar-se i fugir (Alejandro Lerroux, Manuel Azaña,
Indalecio Prieto i els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau
d’Olwer).
La situació política era greu i obligava Cambó a actuar. Creia que
tot i el fracàs de les dues rebel·lions republicanes, el govern
Berenguer era massa feble, es mostrava incapaç de dirigir un
procés electoral i estava ferit de mort. Ara bé, l’acció revolucionària
dels republicans frustrava els plans que havia programat per a la
seva estada a Madrid, que havia de significar el primer pas del seu
retorn a la vida política espanyola. Considerava que aquell era el
moment més adient per aparèixer en públic a la capital d’Espanya
amb la seva proposta política. Fins i tot un informe diplomàtic italià,
redactat el dia abans de la rebel·lió de Jaca, apuntava que «hi ha
gran expectació en l’opinió pública per saber si Cambó serà rebut
per Sa Majestat el Rei».[546] El polític catalanista havia redactat dues
llargues notes informatives sobre el seu pensament i les seves
pretensions polítiques i pretenia fer-les públiques llavors a Madrid.
Però la coincidència amb les rebel·lions de Jaca i de Cuatro Vientos
va fer que aquestes notes passessin gairebé desapercebudes.
Dies després, en unes declaracions a la premsa de la capital,
sostenia que era convenient que es formés un nou govern integrat
només per polítics liberals constitucionalistes, com Alba,
Romanones i García Prieto. Creia que podria ser prou fort per
enfrontar-se als possibles nous moviments subversius dels
republicans, però que no calia preocupar-se gaire donat que «el
movimiento prerrevolucionario español es mucho más superficial
que profundo».
El 18 de desembre, un llarg informe de l’encarregat de
l’ambaixada italiana a Madrid informava el seu govern de les
pretensions polítiques i de la situació en què es trobava el líder
catalanista. Es deia que les notes de premsa difoses per Cambó ja
no aportaven res de nou i que, a més, després dels greus successos
revolucionaris de Jaca quedaven molt desfasades. Segons la seva
primera nota, Cambó havia declarat que estava disposat a assumir
el govern si aconseguia el necessari consens de l’opinió pública
espanyola, i que creia que la forma de govern, monarquia o
república, no era llavors la qüestió fonamental, donat que a ell
només li interessava la utilitat pràctica dels règims. Pensava que en
aquells moments no era oportú convocar unes eleccions a Corts
Constituents perquè unes Corts ordinàries podrien modificar
perfectament la Constitució vigent. Segons la nota italiana, afirmava
que a Espanya només hi havia dos procediments per canviar la
forma del règim: el mètode pacífic, és a dir, unes eleccions, que si
donessin la majoria als republicans obligarien la monarquia a
abdicar; o el mètode revolucionari. Ell, però, dubtava que hi pogués
haver a Espanya un moviment revolucionari purament burgès, i que
només amb el suport d’una part de l’exèrcit era possible una
revolució.[547]
Tal vegada, però, una de les novetats de la nota italiana era que,
per primer cop, Cambó havia dit en públic que calia exigir
responsabilitats polítiques als homes de la dictadura: «El Senyor
Cambó finalment es declarà partidari de la revisió de les
responsabilitats en relació als homes que van participar a la
Dictadura, durant la qual els espanyols havien viscut sense llei i
sense llibertat. Els homes de la Dictadura han de sotmetre’s a un
just control i han d’abstenir-se de qualsevol activitat política fins que
no se’ls hi reconegui la seva honestedat i bona fe».[548] Això,
realment, era una gran novetat; ara bé, aquest informe també
parlava de la poca repercussió política que havien tingut les seves
declaracions: «Els diaris s’han abstingut de qualsevol comentari i
només El Debate ha fet un ampli resum del seu contingut,
especialment del que es referia a la part relativa a la política exterior
d’Espanya. El famós financer català està perdent molt de la seva
aurèola. Ha abandonat Madrid per anar-se’n a Barcelona sense
haver estat rebut pel Rei».[549]
De nou, un fet polític imprevist, la insurrecció de Jaca, havia
agafat Francesc Cambó a contrapeu. I, a més, estava proposant
pràcticament el mateix que onze mesos abans, quan Primo de
Rivera va dimitir, i en aquest període havien passat moltes coses
que alteraven notablement la situació política. La premsa de Madrid
començava a no considerar rellevants les seves declaracions i veia
les seves propostes desfasades. I, a sobre, és significatiu que
l’informe diplomàtic italià parlés de Cambó com «el famós financer
català». Tal vegada el polític catalanista no era gaire conscient que
en bona part de l’opinió publica, tant la catalana com l’espanyola, la
seva condició d’home de negocis i de milionari començava a
eclipsar la seva anterior fama de polític audaç i renovador.

El trencament amb els intel·lectuals: la polèmica amb

Ortega y Gasset

Un cop caigut Primo de Rivera era el moment que Cambó concretés

l’aliança amb els intel·lectuals crítics amb la dictadura i el seu
projecte conjunt, als quals s’havia apropat durant l’«operació
Cambó». Aviat, però, aparegueren fortes divergències polítiques.
Cambó, com hem vist, havia adoptat una actitud conformista i
contemporitzadora amb el govern de Berenguer, mentre que la
majoria dels intel·lectuals, amb Ortega al capdavant, en pocs mesos
passaren de criticar la «dictatova» del general a censurar
directament l’actitud del rei i a denunciar la institució monàrquica.
[550] Aquestes divergències van comportar en última instància el
trencament de relacions entre Cambó i els més coneguts
intellectuals castellans, i en particular amb José Ortega y Gasset.
[551] Un episodi de gran importància.
La visita dels intel·lectuals castellans a Barcelona, del març del
1930, va tenir un impacte polític considerable. Havien estat
convidats en agraïment perquè «en días de persecución y negación
patentizaron su simpatía hacia nuestro esfuerzo cultural, nuestra
lengua y nuestro espíritu». Van assistir-hi mig centenar
d’intellectuals, entre ells Pedro Sainz Rodríguez, Gregorio Marañón,
José Ortega y Gasset, Ángel Ossorio y Gallardo, Fernando de los
Ríos, Ramón Menéndez Pidal, Manuel Azaña i Ernesto Giménez
Caballero. En el transcurs de les trobades i dels àpats es
pronunciaren discursos en què predominaven les declaracions
antimonàrquiques, i fins i tot clarament prorepublicanes. La
confraternització entre els intel·lectuals catalans que ja es
declaraven republicans —Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Pi i Sunyer,
Jaume Serra Húnter, Antoni Rovira i Virgili o Pompeu Fabra— i la
majoria dels castellans fou llavors un fet.[552]
Aquesta confraternització republicana provocà una certa
frustració en Cambó i els intel·lectuals de la Lliga, com Joan
Estelrich, ja que van ser testimonis de com una operació planejada
per ells —«la iniciativa del viatge havia estat cosa meva», dirà
Cambó—[553] era utilitzada pels enemics de la monarquia per
establir contactes i fer propaganda. Estelrich, que era l’organitzador
del viatge, es queixà del «sectarisme i informalitat» de la gent
d’esquerres, que tingueren una «actitud incorrecta», donat que
aprofitaren aquell viatge per conspirar. Aquest viatge serví perquè
Cambó, que aleshores ja estava malalt i no va poder participar en
els actes, constatés la divisió profunda que existia entre els
intellectuals castellans més rellevants. Alguns, com Azaña o De los
Ríos, ja es presentaren explícitament com a republicans. El grup
dels dubtosos, el més nombrós, l’encapçalaven Ortega, Marañón i
Ossorio. Només Pedro Sainz Rodríguez continuava confiant en les
possibilitats de la institució monàrquica i en la persona del rei.
Ortega y Gasset, en una carta a Ossorio y Gallardo, pocs dies
després de la visita a Barcelona explicava que ell s’havia
compromès a redactar «una exposición que tiene una finalidad
puramente privada», que volia que «circulara entre algunas
personas tanto de aquí como de Cataluña».[554] Aquest text havia de
convertir-se en un manifest polític que haurien de signar unes
quantes personalitats catalanes i castellanes, entre les quals
comptaven, sobretot, amb Francesc Cambó i altres dirigents de la
Lliga. Així ho explicava Ortega: «De Barcelona me escribe Amadeo
Hurtado dándome noticias del excelentísimo rumbo que llevan allí
nuestros propósitos. Parece ser que todo el mundo lo acepta y me
envía una lista de nombres de personas dispuestas a firmar la
incitación y en que aparecen desde católicos y amigos de Cambó
hasta socialistas y sindicalistas».[555]
A finals del març del 1930 el moviment de les personalitats
disposades a signar un manifest polític que incitaria al canvi polític
agafà una gran volada. El mateix Ortega, que apareixia com el cap
visible d’aquella iniciativa, aprofitava els seus articles al diari
madrileny El Sol per marcar les pautes del que hauria de ser la
conjunció de «las minorías excelentes» que havien de renovar la
política espanyola.[556] Ortega postulava la convocatòria d’unes
Corts Constituents i manifestava la seva simpatia davant la possible
configuració d’un front de dretes, reformista i democràtic, liderat per
gent com Francesc Cambó i Ángel Ossorio y Gallardo. Considerava
que calia formar un govern amb «los mejores», amb personalitats no
viciades per la vella política. Segons ell, i també Cambó, poc podia
ja esperar-se de la majoria dels dirigents dinàstics (Romanones,
Sánchez Guerra, García Prieto, De la Cierva, etc.), ni tampoc podien
servir els vells líders republicans, com Lerroux o Domingo. Només
un nou govern, format per gent no contaminada dels vells vicis,
podia donar satisfacció als ideals reformadors i de canvi de la
societat espanyola. Per a Ortega y Gasset la categoria de «minoria
selecta» era un sinònim de «minoria exemplar», sobretot en termes
més morals i cívics que no pas estrictament polítics.
 Les grans discrepàncies es manifestaven en el fet que, segons
Cambó, la monarquia encara podia ser el vehicle del canvi que
acollís aquesta entesa entre intel·lectuals i polítics «sans», tant de
dretes com d’esquerres. Era des de la legalitat, sostenia, des d’on
es podria obrir el procés que culminaria en la revisió de la
Constitució i que crearia les bases de la «nueva España». Però
Ortega, com Marañón i Ossorio, era molt més escèptic sobre si la
monarquia, i en especial el rei Alfons XIII, era capaç de complir
aquesta missió. Consideraven que el monarca, amb el món que
l’envoltava, difícilment podia adaptar-se a les tasques renovadores
que se li exigirien. Com és prou conegut, les reflexions polítiques
d’Ortega, aparegudes en els seus articles a El Sol al llarg de la
primera meitat de 1930, acabarien conformant el llibre La rebelión
de las masas.
Després del Pacte de Sant Sebastià, l’agost del 1930, les coses
s’acceleraren. Ortega i els intel·lectuals que el seguien consideraven
que calia fer públic de seguida el manifest que signarien una
cinquantena de personalitats del món polític, cultural i científic
espanyol, i que suposaria el punt de partida cap al canvi polític. Però
Cambó es resistia a sumar-se a una acció que cada cop veia més
protagonitzada per gent que ja es proclamava antimonàrquica.
Finalment, el 9 de novembre, Ortega y Gasset publicà a El Sol un
primer article que significava una discrepància radical amb l’actitud
de possibilisme polític que mantenia Cambó respecte a la
monarquia. En aquest article hi incloïa aquella famosa sentència en
llatí «Coeterum censeo delendam esse Monarchia» —«per tot això
penso que la monarquia ha d’ésser destruïda»—. I sis dies després,
un altre famós article d’Ortega, titulat «El error Berenguer»,
comportarà el seu trencament públic i definitiu amb la institució
monàrquica. És prou coneguda també la sentència amb què
finalitzava l’escrit: «¡Españoles, vuestro Estado no existe!
¡Reconstituidlo! Delenda est Monarchia» —la monarquia ha de ser
destruïda.[557]
Aquesta declaració apartava totalment Ortega y Gasset dels
projectes cambonians, donat que el polític catalanista encara
propugnava la viabilitat d’un govern reformador, presidit per
Santiago Alba o per ell mateix, i evidentment dins de la legalitat
monàrquica. Per molt que Ossorio, Marañón i Ortega pressionaven
Cambó perquè els acompanyés en la seva aventura política, ell
cada cop s’hi mostrava més reticent. Pocs dies abans dels fets de
Jaca, encara Ossorio y Gallardo preguntava a Gregorio Marañón:
«¿Cabe contar aún con Cambó?». Finalment, l’escepticisme sobre
el possible paper dirigent del polític catalanista acabà per imposar-
se. Ossorio mateix confessava a Marañón, el dia 11 de desembre,
que donada «la actitud contemporizadora de Cambó» amb el govern
Berenguer, ja no podien comptar amb ell.[558]
Malgrat això, quan es va produir la crisi del govern Berenguer, a
principi de febrer de l’any 1931, José Ortega y Gasset va fer un
darrer intent per tal d’incorporar Francesc Cambó a la causa dels
polítics i intel·lectuals que defensaven un canvi radical de la situació
política. Li va proposar de ser el primer signant del conegut manifest
«Al Servicio de la República». Cambó ho va recollir a les Memòries,
i ho repeteix en el seu Dietari.[559] Explica que va tenir una entrevista
molt tensa amb Ortega a la seva suite de l’hotel Ritz de Madrid, a
començaments de febrer del 1931. Segons Cambó, Ortega li va
llegir el document que havia redactat i que una sèrie d’intel·lectuals
volien publicar immediatament, i li demanà que se sumés a la
iniciativa com a primer signant. Ortega, explica Cambó, li va oferir
una visió idíl·lica del futur règim republicà, que seria regit «pels
millors», entre els quals Cambó mateix. En opinió d’Ortega, la nova
República estaria governada pels autèntics reformistes que hi havia
a Espanya: els intel·lectuals, els catalanistes i els socialistes, i no
pas pels vells dirigents republicans.
Francesc Cambó es negà radicalment a sumar-se a la proposta
d’Ortega. Ho va fer, segons ell, no per fidelitat monàrquica, sinó per
escepticisme davant la República. Per a Cambó, un hipotètic govern
republicà estaria controlat pels socialistes i per Lerroux, i la
República seria un règim de convulsions polítiques i socials i de
retrocés cultural. Ortega, explica Cambó, va sortir indignat de
l’entrevista. Pocs dies després, el 14 de febrer de 1931, es va fer
públic el conegut manifest «Al Servicio de la República», que van
presentar personalment José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón,
Antonio Machado i Ramón Pérez de Ayala. No hi havia cap català
entre els signants. El manifest pretenia «movilizar a todos los
españoles de oficio intelectual para que formen un copioso
contingente de propagandistas y defensores de la República
Española, […] hacer una leva general de fuerzas que combatan a la
Monarquía».[560]
És evident que el Francesc Cambó de llavors difícilment podia
subscriure aquestes frases. Realment no deixa de ser sorprenent
l’audàcia d’Ortega quan sol·licità la signatura de Cambó sabent que
estava clarament vinculat a un projecte polític basat en la continuïtat
de la monarquia d’Alfons XIII. Sens dubte, Ortega pretenia forçar «la
conversió» de Cambó al republicanisme, que si s’hagués produït
hauria estat ben sonada. Però la maniobra orteguiana denotava un
judici equivocat sobre la persona de Cambó i confonia, sens dubte,
la capacitat de maniobra dels polítics respecte de la dels
intel·lectuals. Un polític, com Cambó, no era un intel·lectual
independent; no tenia la llibertat de canviar fàcilment d’opció política.
Era evident que alguns polítics monàrquics, com Alcalá Zamora,
Miguel Maura o Ossorio mateix, s’havien proclamat republicans o
s’havien distanciat clarament del rei Alfons XIII molt recentment,
però al seu darrere no hi havia ni un partit polític important, ni
tampoc tenien una representativitat social rellevant.
El cas de Francesc Cambó era ben diferent. Ell considerava que
havia de ser coherent i que es devia no sols a tota una llarga
trajectòria personal, sinó també a un projecte polític, a un partit, i a
una determinada gent, força conservadora i gens republicana.
Cambó estava ancorat en la defensa de la legalitat monàrquica i
intentava oposar-se a l’onada republicana que semblava imposar-
se. Per això mateix, pocs dies després del manifest d’Ortega,
anuncià la creació del Centro Constitucional, una formació
conservadora que integrava els antics mauristes i els regionalistes
de la Lliga i que pretenia salvar el règim monàrquic.
Un mes després de l’accidentada entrevista de l’hotel Ritz, tingué
lloc el que Cambó qualificà de «la revenja d’Ortega», en forma d’una
agra polèmica a les pàgines d’El Sol. El 13 de març de 1931 Ortega
y Gasset publicà en aquest diari madrileny un article titulat
«Antitópicos. Los problemas concretos», en el qual, després
d’atacar el govern Aznar en general, i en especial el ministre
d’Hisenda, Joan Ventosa, feia una al·lusió despectiva a l’intent de
Francesc Cambó de crear el Centro Constitucional. Segons Cambó,
aquell fou un article «rancorós, recargolat, ple d’insídies; volent
ofendre’m a mi, injuriava i difamava Ventosa».[561]
El 17 de març, el mateix diari publicava la rèplica de Cambó,
«Antitópicos. Respondiendo al señor Ortega y Gasset», que era
realment dura. No sols mostrava sorpresa i indignació pels atacs a
Ventosa, sinó que denunciava el canvi d’actitud d’Ortega, qualificant-
lo d’«inconsecuencia política». Cambó no entenia com Ortega, que
fins feia poc sempre havia elogiat la seva posició política, ara havia
canviat radicalment i l’atacava amb duresa. El polític catalanista es
preguntava per què «hace dos meses me asignaba la misión de
conducir a España camino de su vertebración y grandeza, y aún me
señalaba el camino para cumplir misión tan excelsa» i ara el
censurava tan agrament. El llarg article de Cambó concloïa amb
ironia per tal de desacreditar Ortega com a polític, presentant-lo com
un afeccionat: «Ortega es un diletante de la política, y su
diletantismo le permite, y aún le impulsa, a flirtear con todos los
ideales, aun los más contrapuestos, sin llegar a casarse con
ninguno».[562]
Dies després El Sol publicarà la contrarèplica d’Ortega, en la
qual, si bé acceptava amb condescendència l’acusació de «diletante
de la política» —«yo he sido siempre muy desaficionado a la
política»—, justificava el seu nou compromís republicà com a
conseqüència de les especials circumstàncies polítiques que vivia
Espanya. Igualment, el filòsof madrileny responia Cambó recordant
la seva accidentada vida política i feia una al·lusió explícita al fet que
la seva retirada, del juny del 1923, li havia permès dedicar-se
plenament a fer diners. Ortega acusava Cambó de «desatender
unos años, sin abandonarla, su profesión de hombre público para
vacar a edificarse una fortuna».[563] Era una estocada excessiva
però que volia destacar que la manca de coratge polític que
manifestava ara Cambó responia a la necessitat de defensar la seva
condició de milionari.
El Centro Constitucional o el darrer intent per salvar la
monarquia

Com temia i havia previst Francesc Cambó, el 7 de febrer de 1931 el

govern del general Berenguer anuncià que convocaria eleccions
generals. Immediatament gairebé tots els partits —els republicans,
els socialistes, els constitucionalistes, els liberals, etc.— declararen
que no hi participarien. També ho va anunciar Santiago Alba i, per
això, Cambó i els conservadors que tenia propers, com el duc de
Maura, després d’alguns dubtes també s’inclinaren per la retracció.
Davant aquest fracàs, el general Berenguer es va veure obligat a
presentar la dimissió.
Francesc Cambó fou cridat llavors a consultes pel rei, i malgrat
que li recomanà que nomenés president Santiago Alba, Alfons XIII
no li va fer cas. El 14 de febrer de 1931 el rei forçava la formació
d’un govern de concentració monàrquica, però només acceptà la
presència dels «leales a su persona». Semblava que el rei ja no es
fiava de molts dels seus antics ministres, però també era evident
que llavors la majoria dels polítics monàrquics tampoc no tenien
gaire confiança en el rei. El govern, que es constituí el dia 18 de
febrer sota la presidència de l’inexpert almirall Juan Bautista Aznar,
estava ple de figures veteranes del monarquisme i representava
clarament la vella política de sempre, atès que l’integraven
exclusivament conservadors, liberals i un membre de la Lliga
Regionalista. Segons Jesús Pabón, aquell era el pitjor dels governs
possibles, ja que no tenia un líder.[564]
Francesc Cambó va proposar directament al rei i a Aznar que
Joan Ventosa i Calvell fos el ministre d’Hisenda d’aquell govern. I ho
va fer sense consultar-ho amb ell. Ventosa, que va rebre la notícia
amb «indignación y sorpresa», es va veure forçat a acceptar.[565]
L’escrit de Cambó de l’any 1932 precisa que fou ell qui dictà una
bona part del programa del nou govern, especialment la part referida
a la solució de la qüestió catalana: «Para evitar equívocos dicté un
proyecto de declaración ministerial. La parte relativa a la Autonomía
de Cataluña fue redactada después de larga deliberación, en la que
tomó parte muy activa el Sr. Abadal. La Autonomía a exponer a las
Constituyentes se precisaba en extensión y en intensidad. La
declaración que llevaba Bertrán y Musitu a la reunión para constituir
gobierno, fue examinada y discutida, pero acabó por aprobarse sin
la más ligera modificación, que por otra parte no hubiera sido
aceptada».[566] Cambó, que aquell dia estava malalt, va seguir des
de la seva suite de l’hotel Ritz de Madrid les negociacions de
constitució del nou govern, i delegà en Josep Bertran i Musitu la
concreció dels acords principals, que foren bàsicament la presència
de Ventosa, com a ministre d’Hisenda, i l’acceptació del programa
que ell mateix havia redactat.
La versió que va donar Juan de la Cierva, que seria ministre de
Foment d’aquest govern, coincideix amb la de Cambó. Segons
aquest polític murcià, Bertran i Musitu portava instruccions molt
precises de Cambó i les va llegir davant de tots els ministres.
Demanava un acord previ sobre tres problemes capitals: primer, el
de Catalunya; segon, l’estabilització de la pesseta, i tercer, el
caràcter de les Corts a convocar. Només si hi havia acord en aquells
tres punts la Lliga Regionalista participaria en el govern, amb
Ventosa com a titular de la cartera d’Hisenda.[567] Segons De la
Cierva, s’acceptaren les condicions, amb algunes reticències, i en el
primer Consell de Ministres, Joan Ventosa portà un text per fer la
declaració programàtica del govern.
El programa del govern de l’almirall Aznar parlava de la
renovació immediata dels ajuntaments i les diputacions, mitjançant
unes eleccions per sufragi universal, fixades per als dies 12 d’abril i
3 de maig de 1931, respectivament. Després, el 7 de juny, tindrien
lloc les eleccions a unes Corts que haurien de modificar la
Constitució. Per tranquil·litzar la situació política es dictarien algunes
mesures de gràcia conciliadores, com ara autoritzar el retorn de
l’exili de Francesc Macià.
Hi havia una cosa clara. La Lliga Regionalista es tornava a
implicar en un govern espanyol, no sols amb la presència del seu
número dos, Joan Ventosa, sinó també participant decisivament en
la confecció del programa. I això no passava des del març de l’any
1922. Com ja hem dit, Cambó i Ventosa havien condicionat la
presència de la Lliga en el govern Aznar a l’obertura d’un procés de
revisió constitucional, a resoldre el plet català i a modificar la política
econòmica, tot sanejant la pesseta. Així, el programa del govern
declarava que es volia donar satisfacció a Catalunya, fent un estatut
que prendria «como base mínima la ponencia de la comisión
extraparlamentaria de 1919, presidida por Antonio Maura», i com a
màxim el projecte elaborat i aprovat per la Mancomunitat el mateix
any.[568]
Pocs dies després, el 3 de març, Francesc Cambó anuncià la
formació del Centro Constitucional, un nou partit espanyol liderat per
ell mateix, del qual en formaven part dos membres del govern Aznar,
Joan Ventosa i el duc de Maura. La nova formació espanyola, dins la
qual s’integraria, sense dissoldre’s, la Lliga Regionalista, aspirava a
ser la gran vencedora de les eleccions generals del mes de juny.
Tenien tres mesos per preparar-se.
Durant tot el mes de març i el començament d’abril, Francesc
Cambó tornà de forma decidida a la política activa i realitzà
nombrosos mítings arreu d’Espanya per presentar el nou partit i
cercar el màxim de suport dels sectors que defensaven el
manteniment de l’ordre i de la situació. Estava força satisfet, tant per
com anaven les coses dins del govern Aznar —«en Ventosa s’ha fet
ja l’amo del ministeri»— com pel ressò que tenia la seva proposta de
Centro Constitucional: «rebo adhesions de per tot arreu: avui n’he
tinguda una pila de generals».[569] Creia que calia barrar el pas als
«revolucionaris» que volien acabar amb la monarquia i era optimista
perquè considerava que havien agafat per sorpresa els republicans i
que el programa pactat dins del govern Aznar finalment portaria a la
resolució del plet català.[570] Estava segur que, ara sí, s’aconseguiria
l’autonomia, perquè mentre els republicans catalanistes l’havien
buscat «amb qui no la podia donar, […] nosaltres la hem fet
prometre als que la poden assegurar».[571]
Per consolidar el projecte de Centro Constitucional, Francesc
Cambó no dubtà a fer servir les seves influències en els sectors
econòmics per tal de finançar-lo i impedir com fos la «revolució
republicana». Així, ens consta que el febrer del 1931 Cambó va
rebre de Fraser Lawton, director general de la Barcelona Traction,
un xec per valor de 100.000 pessetes —avui significarien uns
500.000 euros— per ajudar a pagar el seu Centro Constitucional.
[572]
Ara bé, el Centro Constitucional, si bé era una formació nova,
estava força condicionada per les pautes de comportament de la
«vella política». Era, en el fons, l’antiga aspiració camboniana de
crear un partit espanyol partint de la Lliga Regionalista i les restes
dels partits dinàstics, especialment els mauristes, i alguns grups
regionalistes de València i Mallorca. Aquesta formació, segons
Cambó, havia de renovar la monarquia constitucional, afeblida i
desprestigiada després de la dictadura, i defensaria la convocatòria
d’unes eleccions a Corts ordinàries, que elaborarien una nova
constitució. Tanmateix, Cambó va muntar l’operació del Centro
Constitucional, que comptava amb el beneplàcit del rei, amb massa
precipitació i a contracorrent, amb una notable ceguesa política. No
s’havia adonat que l’opinió ciutadania, a principi de l’any 1931,
començava a creure que la monarquia constituïa un obstacle per a
la democràcia i per a l’autonomia catalana. Aquest intent
d’organitzar una nova dreta monàrquica arribava massa tard i, a
més, hi predominaven més els elements antics (mauristes i Lliga)
que no pas la sang nova, ja que no hi havia cap polític de pes que
representés una nova generació. S’hi notava massa el predomini de
veterans dinàstics, quan entre els republicans i els socialistes
començaven a sortir moltes cares noves.[573] Amb aquesta iniciativa
i amb la seva negativa a signar el manifest «Al Servicio de la
República», com li havia proposat Ortega y Gasset, Francesc
Cambó apareixia a mitjans del març de l’any 1931 com un dels més
explícits defensors de la monarquia d’Alfons XIII.
La imatge que llavors donava Francesc Cambó era
contradictòria. El seu catalanisme semblava massa moderat i
insuficient per a uns, però continuava despertant les reticències de
molts altres, com ho recollia un informe sobre ell redactat per
l’ambaixador de França a Madrid i adreçat al ministre d’Afers
Exteriors francès Aristide Briand: «La seva actitud respecte del
problema català resta molt delicada i amenaça amb afeblir el seu
crèdit davant els seus antics partidaris, sense destruir totalment la
malfiança que molts espanyols poden conservar respecte d’ell».[574]
Això mateix pensaven molts catalanistes d’esquerres. Antoni Rovira
i Virgili assenyalava llavors aquesta contradicció del projecte del
líder de la Lliga: «tot el que Francesc Cambó ha guanyat en
influència sobre la política espanyola, ho ha perdut en influència
sobre la política catalana».[575]
Durant l’any 1931 Francesc Cambó es va tornar a reunir dues
vegades més amb el rei Alfons XIII abans de la caiguda de la
monarquia. Sobre aquestes dues entrevistes també es palesen
algunes diferències significatives entre el seu text del 1932 i el que
apareix en els records escrits a la postguerra. Segons les Memòries,
durant el primer encontre, el dia 11 de febrer, el dirigent catalanista
es va lamentar que la solució Santiago Alba no hagués estat
possible i va reiterar al rei que, a causa de la seva salut, ell no podia
assumir cap responsabilitat dins d’un govern.[576] Doncs bé, al text
de l’any 1932 aquesta entrevista, que va tenir lloc tres dies abans de
la formació del govern de l’almirall Aznar, hi apareix de manera
notablement diferent:
«Desde el día 1º de julio de 1930 no tuve ninguna comunicación
ni directa ni indirecta con el Rey, hasta el día en que hube de
evacuar la consulta motivada por la caída del Gobierno Berenguer.
Le encontré hondamente preocupado, pero razonando fríamente,
cosa que no se acostumbra a producir en él más que en los
momentos difíciles. Me pregunta la significación del Gobierno que se
debía formar y yo le respondo, sin vacilar, que debía ser de
izquierda. Me pregunta después si a mi entender debía llamar a
Santiago Alba y le contesto que sí. Me consultó sobre la
conveniencia de acelerar la convocatoria de unas Cortes
Constituyentes y le contesté que no creía que nadie aceptase el
poder sin esta condición, añadiéndole que no eran aquellos los
momentos para imponer sino para aceptar. Entonces me dice que
está amargado y decepcionado y que siente a menudo el deseo de
irse de España. Me pregunta qué me parecería a mí si convocase
un plebiscito para que el pueblo dijese con un sí o con un no si
había de dejar la corona. Le respondo que puedo avanzarle el
resultado: que este sería en una gran mayoría en el sentido de que
dejase la corona».[577]
Aquestes qüestions, incloent-hi l’estat d’ànim pessimista del
monarca i la peculiar proposta de fer un plebiscit sobre la seva
continuïtat, no apareixen esmentades a les Memòries. I, a més, en
cap lloc dels seus records Cambó no parla d’aquest desig reial de
sotmetre a plebiscit la seva continuïtat a principis del febrer del
1931. I tampoc no ho recull Jesús Pabón en el seu llibre. En canvi,
sí que ho esmenta Melchor Fernández Almagro, però situa aquesta
qüestió com a part de l’entrevista de l’1 de juliol de 1930, és a dir,
set mesos abans.[578] Javier Tusell, si bé parla del projecte d’Alfons
XIII de fer un plebiscit sobre la seva continuïtat, i que Cambó li va fer
veure que era imprudent, tampoc no sap situar-lo cronològicament.
[579]
La darrera conversa entre Francesc Cambó i el rei Alfons XIII
abans del 14 d’abril, que també s’esmenta a les Memòries, es va
produir el dia 24 de febrer al Palau d’Orient de Madrid. Cambó
reconeix que l’actitud d’Alfons XIII li provocà una certa perplexitat:
ara el monarca era força optimista, fins i tot parlava de la possible
solució del plet català per la via autonòmica.[580] Aquesta última
entrevista entre Alfons XIII i Cambó també s’explica amb deteniment
en el text de l’any 1932: «La constitución del Gobierno Aznar tuvo
buena prensa en el extranjero; el Rey del negro pesimismo de los
primeros días de la tramitación de la crisis, pasó a un optimismo
desbordante. En una visita protocolaria —dice el Sr. Cambó— que
hube de hacerle pocas horas antes de salir para Barcelona, al verle
tan alegre le dije que se hacía ilusiones si creía que la situación
había mejorado con la formación del Gobierno».[581] Aquesta rèplica
de Francesc Cambó a l’excessiu optimisme del monarca tampoc no
apareix a les seves Memòries. I, en canvi, sí que s’hi esmenta
l’al·lusió a l’autonomia catalana, que s’havia inclòs com a exigència
de la Lliga Regionalista en el programa del govern de l’almirall
Aznar. Aquest fet, que Cambó destaca en els seus records, tampoc
no el recull en el text del 1932.

Abril del 1931: les tres opcions de la Lliga, segons

Cambó
Francesc Cambó justifica, en el seu text de l’any 1932, la presència
de la Lliga Regionalista en el darrer govern de la monarquia d’una
forma molt més clara de com ho farà anys després a les seves
Memòries: «Ante la situación, la Lliga tenía tres caminos:
abstenerse; declararse republicana; aprovecharse de la difícil
situación de la Monarquía para obtener para la causa de Cataluña lo
que no había podido alcanzar hasta entonces. El primer camino era
incompatible con la dignidad y la historia de la Lliga y de sus
hombres; el segundo —declararse republicana— no reforzaba las
garantías que ya los socialistas y republicanos españoles habían
ofrecido a Cataluña, como resultado del acuerdo a que llegaron,
después de un período de vacilaciones inexplicables, los
republicanos catalanes con los directores del movimiento
revolucionario. Podía venir la República o no venir. Aun concediendo
que las posibilidades de la continuación de la Monarquía fuesen
mínimas, la Lliga no podía dejar abandonada esa posibilidad; y en el
caso de que la Monarquía hubiese subsistido, Cataluña se hubiera
encontrado en una posición como nunca la tuvo desde la iniciación
del catalanismo político, pues todos los partidos, republicanos y
monárquicos, se hubieran encontrado comprometidos en la solución
satisfactoria del pleito de Cataluña».[582]
És rellevant que Francesc Cambó plantegi aquesta disjuntiva
entre les tres possibles opcions polítiques de la Lliga a l’abril del
1931. Ens trobem, sens dubte, davant d’una reflexió molt
condicionada pel que va passar immediatament després i que està
redactada en to clarament justificatiu. Segons ell, calia aprofitar la
feblesa dels partits monàrquics espanyols per fer avançar la causa
autonòmica. Sembla com si volgués recuperar aquell vell dilema que
havia plantejat l’any 1919 amb el famós eslògan accidentalista:
«Monarquia o República? Catalunya!». Ara bé, voler presentar-nos
la situació del 1931 com a similar a la del 1919 és sorprenent. I
també sostenir que si el govern Aznar s’hagués consolidat, la
situació de Catalunya hauria millorat notablement i l’autonomia seria
una realitat.
Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 s’assemblaren
ben poc a unes simples eleccions administratives. Després de més
de set anys sense votar a causa de la dictadura, era previsible que
des del primer míting i article de premsa les forces d’esquerres
donessin a aquells comicis un caràcter de plebiscit al voltant de
l’acceptació o el refús de la monarquia d’Alfons XIII.[583] Aquest
ambient s’imposà ràpidament i obligà la Lliga Regionalista, i el
Centro Constitucional mateix, a configurar candidatures que fossin,
de fet, de suport a la monarquia, tot i que algunes no ho explicitarien
gaire.
A Catalunya, i especialment a Barcelona, la situació era
complexa davant la gran proliferació de candidatures, que podien
dispersar molt els vots. A la ciutat comtal es presentaren, a més de
la candidatura de la Lliga Regionalista, la de la Coalició
Republicana-Socialista (radicals i PSOE), la del Partit Catalanista
Republicà (antiga Acció Catalana), la de la nova Esquerra
Republicana de Francesc Macià, que anava en coalició amb la Unió
Socialista de Catalunya, i diverses candidatures republicanes i
comunistes de caràcter ben divers. Bona part dels opinadors polítics
consideraven que els guanyadors serien o bé el Partit Catalanista
Republicà o bé la Lliga, però que el grau de participació podia ser
decisiu. La direcció de la Lliga s’implicà poc en la campanya
electoral. Francesc Cambó no va participar en cap míting perquè
encara no podia forçar la veu, però tampoc ni Ventosa, ni Duran, ni
Abadal s’hi prodigaren gaire. Ho deixaren tot en mans dels «pro-
nois», de la segona generació: Joan Estelrich, Ferran Valls, Antoni
Martínez Domingo, Lluís Puig de la Bellacasa, etc.
El diumenge 12 d’abril al vespre l’estat major de la Lliga estava
reunit a casa de Cambó per seguir el resultat del recompte de vots.
Hi eren, a més de Cambó, Ventosa, Duran, Abadal i Puig de la
Bellacasa. A mesura que anaven arribant els resultats, com explica
Joaquim M. de Nadal, «las caras de los reunidos se iban alargando
y las animadas conversaciones de las primeras horas habían cedido
paso a un silencio preñado de amenazas».[584] Els resultats de
Barcelona donaven una victòria sorprenent a la candidatura de
Macià i d’Esquerra Republicana —un màxim de 43.000 vots—,
seguida de la coalició republicana-socialista —28.500 vots—. La
Lliga quedava la tercera per molt pocs vots —28.200—, mentre que
la candidatura del Partit Catalanista Republicà patia una desfeta
notable —18.880 vots—. La victòria republicana era espectacular
també pel que feia al nombre de regidors elegits: a Barcelona 38
republicans i socialistes enfront de només 12 de la Lliga. Al conjunt
de Catalunya, Isidre Molas calcula que van ser elegits uns 1.014
regidors propers a la Lliga i uns 279 d’explícitament monàrquics,
davant de 3.498 republicans, als quals cal sumar-hi 114 socialistes i
8 comunistes.[585] El plebiscit antimonàrquic era inapel·lable a
Catalunya.
L’explicació que ens dona Francesc Cambó sobre el procés que
conduirà a la proclamació de la República en el text inèdit del 1932
és senzilla, però ben tòpica. Insinua que ell tenia por davant «el
ambiente difuso revolucionario que dio a todos la sorpresa del 12 de
abril».[586] Insisteix en la tesi que ningú donava gran importància a
les eleccions i que fins i tot el Comitè Revolucionari Republicà era
força escèptic davant d’aquells comicis. Segons ell, el govern Aznar
estava convençut de la seva victòria global a tot Espanya, mentre
que els republicans no creien gaire en el seu triomf. Però la gran
sorpresa vingué, primer a Barcelona, a causa de la victòria de
l’Esquerra Republicana i la gran derrota d’Acció Catalana, i després
amb el triomf de les candidatures republicanes a les ciutats més
grans del país. Llavors, segons Cambó, «la impresión fue de estupor
en el Gobierno y en los republicanos y los socialistas».[587]
La versió «oficial» segons la qual la Lliga Regionalista, Ventosa i
Cambó jugaven un paper molt secundari en la crisi final de la
monarquia i que es deixaren emportar per l’onada abandonista que
predominava al govern Aznar no sembla certa. Penso que molts
historiadors no han donat gaire importància a tota una sèrie
d’informacions sobre el que feren i digueren llavors els principals
dirigents de la Lliga Regionalista, en especial Francesc Cambó i
Joan Ventosa, que era ministre del darrer govern de la monarquia.
Segons Jesús Pabón, que recull un testimoni posterior de Joan
Ventosa, aquest polític catalanista va ser rebut per Alfons XIII a
primera hora del matí del 14 d’abril mateix.[588] Durant l’entrevista,
Ventosa proposà al rei resistir amb l’argument que la monarquia era
una institució secular que no podia variar-se pel simple resultat
d’unes eleccions municipals: «El rey podía y debía sostener —la
monarquía— empleando la fuerza material si es preciso; cerrar las
universidades, si se desmandan; suprimir los ayuntamientos en
subversión». Pabón afegeix que el rei no acceptà la proposta i que
llavors Ventosa li va dir que el govern Aznar havia de dimitir i que el
monarca havia de cridar els constitucionalistes liberals per formar un
nou govern, com a darrera solució, o anar-se’n d’Espanya.
Pabón afegeix que no pot precisar si Joan Ventosa havia vist
Francesc Cambó abans d’aquesta entrevista amb el rei i que, per
tant, no sap si Cambó compartia la proposta que havia fet Ventosa
al monarca. És a dir, el seu biògraf oficial no vol involucrar Francesc
Cambó en aquesta actitud de resistència política i ho presenta tot
com una iniciativa pròpia de Ventosa. Tampoc en aquest cas ens
podem creure Pabón. Ventosa difícilment podia actuar pel seu
compte en una cosa tan transcendent com aquesta. És
inversemblant que demanés al rei resistir sense l’aprovació prèvia
de Cambó. A més, Pabón oculta un fet que sí que sabia: que
efectivament Cambó i Ventosa s’havien vist a l’hotel Ritz de Madrid
aquell matí poc abans que aquest últim anés a Palau a parlar amb el
rei. Finalment, resulta que és Francesc Cambó mateix qui ens ho diu
a les seves Memòries, i, com sabem, el text original d’aquests
records havia estat consultat i força utilitzat per Pabón per redactar
la seva obra.[589]
Ens inclinem a pensar que Cambó fou llavors un ferm partidari
de defensar la monarquia fins al final i que va convèncer Joan
Ventosa perquè parlés amb el rei en aquest sentit. Resulta que
aquesta actitud està directament relacionada amb el fet que Cambó,
estant encara a Barcelona, en conèixer els resultats de les
eleccions, clarament desfavorables als partits monàrquics, va fer
pública una nota de premsa on deia que era necessari que el govern
Aznar fes una declaració política serena i que controlés l’ordre
públic. Aquesta nota remarcava que aquelles havien estat unes
eleccions municipals sense cap valor polític, que calia convocar
unes eleccions generals i que llavors es veurien les autèntiques
voluntats polítiques dels espanyols. Finalment, sostenia que «la
majoria no vol la revolució, ni la dictadura, ni que torni el vell règim».
[590] La nota que Cambó havia donat a conèixer a la premsa
barcelonina la tarda del dia 13 d’abril resulta que és pràcticament el
mateix que, segons Pabón, va dir-li Joan Ventosa al rei Alfons XIII
l’endemà al matí al Palau d’Orient.[591]
 Com és prou conegut, Francesc Cambó, en conèixer la crítica
situació del govern Aznar i del rei, la nit del dilluns 13 d’abril mateix
agafà l’exprés cap a Madrid, amb Josep Pla d’acompanyant i
improvisat testimoni dels fets històrics que es viurien a la capital. A
primera hora del matí del dimarts 14 d’abril es trobà a l’hotel Ritz
amb Joan Ventosa, abans que marxés cap al Palau d’Orient. Hores
després, malgrat els seus esforços, ja sabia que la majoria del
govern i Alfons XIII mateix eren partidaris de no lliurar cap batalla
per resistir. Fou llavors quan, aprofitant aquella situació de divisió i
feblesa del govern Aznar, el Comitè Revolucionari Republicà llançà
el seu ultimàtum: el rei havia de marxar abans de la nit. Aquesta
actitud de força dels republicans també venia avalada pel fet que
cap al migdia la ràdio ja informava de la proclamació de la República
a Barcelona i a Eibar. A Madrid, l’Ajuntament seria ocupat pels nous
regidors republicans a les cinc de la tarda. Era clar que ni l’exèrcit, ni
la Guàrdia Civil, estaven disposats a sortir al carrer per defensar el
rei. El darrer episodi de la col·laboració de Cambó amb la monarquia
va ser la participació en la redacció final del text en què Alfons XIII
anunciava la renúncia temporal a l’exercici de la sobirania règia.[592]
Aquesta actitud de Francesc Cambó de defensar la monarquia
fins al final és, al meu parer, la que explica la seva sensació de
desfeta política davant els fets del 14 d’abril de 1931, i també ens fa
comprendre la inquietud que l’omplia davant la nova situació política
que s’imposava. Quan en les Memòries reconeix que «a la caiguda
de la tarda vaig veure que jo no tenia res a fer a Espanya per alguns
temps»,[593] estava acceptant, de fet, que ell, com un dels darrers
defensors de la monarquia, havia de córrer la mateixa sort que
Alfons XIII. Això explica que marxés directament de Madrid cap a
París, sense passar per Barcelona. Tal vegada ja li havien arribat
notícies que pels carrers de la capital de Catalunya l’entusiasme
republicà es manifestava en crits tan preocupants, per a ell, com els
de «Visca Macià i mori Cambó». La seva fou una fugida política
precipitada cap a una mena d’autoexili que durarà un any i mig.
Joan Ventosa també marxà llavors a París, però la seva estada a
l’estranger fou més breu, tornà a Barcelona el gener del 1932.
En la història d’un país no hi ha parèntesis, sempre passen coses.
La situació política dels anys 1930-1931 era força diferent de la del
1923. Durant els anys de la dictadura la figura del rei Alfons XIII i la
de la monarquia havien patit una erosió notable. Els desprestigiats
partits dinàstics gairebé havien desaparegut i no s’hi havia produït
cap relleu significatiu ni en els dirigents ni en les propostes. En
canvi, el republicanisme i el socialisme havien crescut, i els
intel·lectuals més compromesos assolien un protagonisme ciutadà
mai vist. A Catalunya, com a oposició a la política repressiva de la
dictadura, s’havia produït una vigorosa reacció cultural i cívica que la
Lliga Regionalista ja no controlava. Francesc Cambó no va saber
apreciar aquests canvis i continuà pensant i actuant al «vell estil»,
movent-se només entre les elits i pactant des de dalt com abans. El
seu tarannà conservador, i la por de no controlar un procés de canvi
polític, com l’any 1917, el frenaven. Cambó ja no era el
«revolucionari audaç». I, a sobre, menystenia les possibilitats dels
republicans. No es va voler adonar que la política de masses estava
irrompent amb una gran força, com es va veure en les jornades del
12 i 14 d’abril de 1931.
 5

FORA DE JOC: ELS ANYS DE LA

REPÚBLICA

Durant l’etapa republicana, Francesc Cambó va tenir un

protagonisme polític escàs. Després d’un any i mig d’autoexili, el seu
retorn a Catalunya i a la política activa va implicar l’acceptació del
nou règim gestionat per les esquerres a Madrid així com de la
Generalitat que presidia Francesc Macià. Des de l’oposició maldà
per reorganitzar la Lliga, intentant fer-se un espai, sobretot entre el
1933 i el 1935, tant dins la política espanyola, entre la CEDA i els
radicals, com dins la catalana, acoblant al seu entorn totes les
dretes. Després dels Fets d’Octubre del 1934 intentà treure profit de
la nova situació, però no se’n sortí al costat d’uns governs de
centredreta febles i un ambient polític cada cop més anticatalanista.
La desfeta electoral, el febrer del 1936, de la seva coalició amb les
dretes, portà Cambó a intentar una nova rectificació política, ara cap
al centre, i a distanciar-se de les conspiracions antirepublicanes,
actitud que mostrava alhora respecte de la legalitat i també
marginalitat política. Foren uns anys en què se sentí políticament
molt incòmode atès que els seus aliats tradicionals, les dretes
espanyoles, eren «més anti-catalanistes que mai», mentre que les
esquerres donaven suport a l’autonomisme com «fa molts segles no
havien rebut els catalans de cap govern espanyol». Ser conservador
i catalanista era llavors un problema.[594]
Entre la reticència i l’acceptació pragmàtica del nou
règim

L’historiador Jesús Pabón sosté que si l’abril del 1931 Francesc

Cambó es va oposar fermament al canvi de règim era perquè
«temía que con él se iniciara, no una República, sino una
Revolución».[595] Estic convençut, però, que això Cambó ni ho va dir
ni ho va escriure aleshores. Només apareix a les Memòries, escrites
molt després, ja passada la Guerra Civil, on llegim les
manifestacions d’amargor i de rancúnia més clares sobre el que
havia passat l’abril del 1931 i les seves grans crítiques al règim
republicà. Novament ens trobem amb una «versió oficial», fabricada
a posteriori, que pretén presentar-lo com un polític extremament
oposat i crític amb la República, i des del primer moment. ¿Era
aquesta, l’autèntica actitud de Cambó? Repassem, breument, el que
va deixar escrit a les Memòries sobre aquesta qüestió triant-ne
frases i pensaments.
En els seus records, Cambó sovint reflexiona sobre filosofia
política i li agrada teoritzar sobre el sentit i el caràcter de les
revolucions per poder situar «l’espanyola» en el seu context. Sosté
que totes les revolucions polítiques finalment acaben sent
devorades «per una terrible revolució social. És per això que
l’adveniment de la República em causava un veritable terror».[596] A
partir d’aquí, es permet desqualificar les eleccions que portaren a la
proclamació de la República: «Les eleccions del 12 d’abril inundaren
les urnes de tots els rancors, totes les cobejances i totes les
protestes que la Dictadura provocava i contenia i que el Govern
Berenguer no es preocupà d’esbargir. […] El 12 d’abril […] no es
votà per la República, no es votà contra la Monarquia, es votà contra
tot l’establert: contra l’Església, contra els aristòcrates […] però,
especialment, contra tots els que manaven i representaven un
poder, una força, una jerarquia […] o simplement un benestar o una
situació superior a la de cada votant».[597] L’obsessió antirepublicana
que apareix en els seus records el porta a oferir una visió
catastrofista del nou règim: «Jo confesso que creia que totes les
pertorbacions i estralls que vingueren després, es produirien abans,
però és que no preveia, com no crec que ningú pogués preveure […]
Si a Espanya ve la República seran les esquerres socials les que
dominaran i, probablement, les que la desfacin».[598] I, fins i tot,
arriba a insinuar que fou gràcies al general Sanjurjo que es va poder
proclamar pacíficament la República, donat que sense la intervenció
del cap de la Guàrdia Civil, posant-se a les ordres de Niceto Alcalá
Zamora, «la República i la revolució social haurien arribat juntes».
[599]
Però, repetim-ho: aquesta «versió oficial» tan extrema, de refús i
menyspreu al règim republicà, és autèntica? ¿Reflecteix realment el
que pensava i deia Cambó en aquells moments? ¿Ens hem de
creure només el que diu a les Memòries després d’haver vist i
comprovat com altres esdeveniments similars són interpretats de
forma diversa en funció de la conveniència política? Alguns
exemples, extrets de textos de Cambó mateix, contradiuen
obertament aquesta «versió oficial» de la seva hostilitat davant la
República.
Cal recordar que l’actitud política de la Lliga Regionalista, i en
especial la seva, durant el 14 d’abril va merèixer una onada de
crítiques a Barcelona, i no sols per part de la premsa i l’opinió
d’esquerres, sinó, fins i tot, dels sectors moderats. Així, Agustí
Calvet, Gaziel, director de La Vanguardia, va considerar la fugida de
Cambó a París un greu desencert polític, ja que significava girar-se
d’esquena al nou règim i deixar la dreta catalana en una situació
d’orfenesa de líders polítics en un moment històric tan especialment
delicat i compromès. Segons Gaziel, Cambó havia comès dos errors
polítics greus: el primer era creure que la República no arribaria mai,
i el segon, sostenir que el nou règim significaria l’esclat de la
revolució social i que «l’anarquista de Terrassa s’ho menjaria tot».
[600] El conegut periodista, fidel intèrpret dels neguits d’una part de la

burgesia catalana, no dubtà llavors a parlar de la «deserció

republicana de Cambó» i a assenyalar la gran paradoxa en què es
trobava el líder catalanista, ja que no sols s’havia iniciat sense ell la
transformació política de l’estat espanyol, per la qual tant havia lluitat
Cambó, sinó que també l’autonomia catalana, màxima aspiració
seva, arribava de la mà d’un partit d’esquerres.[601]
 Segurament foren crítiques com aquesta les que forçaren Cambó
a desmarcar-se de la imatge de «fugitiu anti-republicà». Així, ja el 17
d’abril de 1931, des de París, va fer pública una nota en què
intentava mostrar que ell no sols no s’oposava al nou règim sinó que
lloava com havia arribat: «Felizmente la República no ha venido en
España a través de una Revolución […]. La República ha llegado a
España por el camino más noble: por aquel que puede darle una
mayor fuerza […]. Felizmente para todo el mundo, y sobre todo para
España y contra la voluntad expresa de los republicanos españoles,
la República ha sido traída por las elecciones y —es de esperar—
podrá, por el voto de las Cortes Constituyentes, convertirse en
República de derecho, que no sea de una clase o fracción, sino que
puede y debe llegar a ser de todos los españoles».[602] Quina
diferència entre aquestes frases i els textos apocalíptics que
apareixen a les Memòries, on l’adveniment de la República i les
eleccions del 12 d’abril són presentats en termes totalment
catastrofistes i negatius! Aquesta actitud moderada també apareix
en una carta a Joan Estelrich, del mateix 18 d’abril, on deia: «Ja
haurà vist, Vostè, per les meves declaracions, quina és la meva
posició: hem d’ajudar el poder constituït, per tal d’evitar, si és
possible, que caigui en mans de l’anarquia; però no hem de prendre
cap responsabilitat en el govern».[603]
A París, Francesc Cambó primer es va allotjar en una suite al
luxós Hotel Crillon, a la Place de la Concorde. I a finals d’octubre del
1931, en veure que la seva estada a la capital francesa s’allargaria,
va llogar un gran apartament al número 87 del Quai d’Orsay, prop de
Les Invalides, on instal·là també una petita secretaria i hi traslladà
des de Barcelona una part de la biblioteca personal. El pis fou
decorat amb quadres del Tiepolo recentment adquirits i alguns altres
de portats de Barcelona.
Pocs dies després d’arribar a París, Cambó va cometre la
imprudència de visitar l’exrei Alfons XIII a l’hotel Meurice, cosa que
en ser divulgada per la premsa espanyola afectà notablement el seu
crèdit polític.[604] Josep Pla mateix, corresponsal de La Veu de
Catalunya a Madrid, se’n feia ressò força alarmat: «L’efecte que ha
fet aquí la visita del Sr. Cambó al Rei, comunicat per l’ABC, ha estat
pèssim. La impopularitat del Sr. Cambó aquí, continua essent
enorme, però les coses poden, naturalment, canviar».[605]

Desconcert i polèmiques amb un Cambó absent, però

manant

En les Memòries, Francesc Cambó afirma que va estar quasi

incomunicat de tot el que passava a Catalunya fins a finals de l’any
1931,[606] però això és totalment fals. Des que se’n va anar
d’Espanya, va mantenir relació constant per carta amb la majoria
dels dirigents de la Lliga que quedaven a Barcelona i sovint alguns,
com ara Lluís Duran, Joan Estelrich o Raimon d’Abadal, viatjaren a
París per entrevistar-se amb ell i amb Joan Ventosa. Sortosament,
l’abundant correspondència enviada per Cambó des de París el
desmenteix o si més no posa en qüestió moltes de les seves
afirmacions.
Així, per exemple, en els seus records escrits a la postguerra,
Cambó no esmenta les importants divergències que es produïren
dins la Lliga Regionalista immediatament després de la proclamació
de la República, i com llavors es van fer paleses diferents posicions
entre els dirigents més joves i els més veterans, especialment
Cambó i Ventosa, que eren a França. La direcció que s’havia quedat
a Catalunya va estar durant unes quantes setmanes en una situació
de notable desconcert. Una carta d’Estelrich a Cambó, del 18 d’abril
de 1931, explica clarament la situació en què es trobaven els
dirigents i militants de la Lliga: «estem aquí en una perfecte
ininteligència [sic] política, malgrat la bona voluntat de tots. Som
molts, aquí i a Madrid, que creiem arribat el moment de prendre
grans decisions i no romandre a l’expectativa. Crec, d’altra banda,
que vostè no ha d’ignorar tot el que passa. Personalment, jo em
trobo en un tombant, que pot ser decisiu, en la meva vida. No vull fer
res, sens consultar amb V. com a cap, com a protector i com a
amic».[607] Dies després, Estelrich es desplaçava a París per
entrevistar-se amb Cambó i amb Ventosa, i en aquella reunió es va
decidir que Joan Estelrich, Ferran Valls i Taberner i Pere Rahola
s’incorporarien al màxim òrgan directiu del partit, la Comissió d’Acció
Política, i serien, amb Lluís Duran, els responsables del partit a
l’interior.
Les diferències polítiques entre els joves i els veterans dirigents
de la Lliga es van començar a posar en evidència en diferents
articles d’opinió apareguts a La Veu de Catalunya en els quals
Estelrich, Valls i d’altres proposaven una rectificació de la política de
la Lliga per tal d’adaptar-se als nous temps. Així ho explicava Lluís
Duran i Ventosa en una carta a Joan Ventosa del 9 de maig de
1931: «En Cambó ha rebut una llarga nota de l’Estelrich, en la que,
amb la petulància habitual, exposa un programa d’actuació política
que es basa en la desaparició de la Lliga Regionalista i la seva
reconstitució per a fer un partit Popular Català […] és una orientació
totalment equivocada […] ço que farien l’Estelrich i els seus fora una
imitació d’Acció Catalana».[608]
Al Fons Estelrich, hi ha la seva llarga carta adreçada a Cambó
del 5 de maig de 1931 on s’explica l’«agitació» que predominava
entre els dirigents de la Lliga i de la Unió Catalana i on es plantegen
nombroses propostes de canvi, que es concreten en la necessitat de
fusionar la Lliga Regionalista, la Joventut Nacionalista i la Unió
Catalana i els simpatitzants per constituir «una sola entitat de
caràcter estrictament polític i militant» que hauria d’actuar «dins la
República, com a partit netament republicà», i que al mateix temps
s’havia de procedir a una renovació general de les estructures i els
càrrecs del partit. El programa doctrinal d’aquest partit, segons
Estelrich, seria la defensa, dins la legalitat republicana, de
l’autonomia de Catalunya i la continuació de la intervenció en la
política espanyola en defensa dels «principis de l’ordre i l’autoritat»,
des d’una posició «de conservadurisme [sic] evolutiu i modern amb
ideari democràtic i liberal i amb les solucions socials dels països
més avançats». Segons Estelrich, la nova organització política
s’hauria de dir «Partit Popular Català, o cosa semblant» i afegia que
estaven d’acord amb aquest pla «moltíssima gent a Barcelona i a les
comarques» i que esperaven que així es «reconstituirien les nostres
forces».[609]
 La negativa de Cambó a aquesta proposta fou tan immediata
com contundent. El 9 de maig, en una llarga carta, el líder
catalanista retreia «el neguit febrosenc de crear i destruir
institucions; de fer programes nous i arraconar els que tenen plena
actualitat», i es manifestava totalment contrari a dissoldre el partit.
Cambó li recordava a Estelrich que «la Lliga, a més d’encarnar una
tradició, encarna un principi de jerarquia i disciplina sense les quals
les agrupacions polítiques no tenen ni durada, ni eficàcia». El líder
del partit finia la seva missiva amb una declaració definitiva: «Jo no
acceptaré entrar en un partit netament republicà, com mai hauria
entrat en un partit netament monàrquic».[610]
La contrarèplica d’Estelrich ocupà deu fulls, escrits el 13 de maig,
en els quals si bé es mostrava disciplinat es queixava de la
inactivitat, la manca de directrius i la crisi de direcció per la qual
passava la Lliga a Catalunya. Defensava la necessitat de crear un
partit modern com a única forma de lluitar contra les esquerres i
d’adoptar «els mètodes dels partits europeus forts: els socialistes
alemanys, els feixistes, etc.». Insistia en el canvi de nom del partit,
atès «que desplau el mot Regionalista», i perquè calia adaptar-se a
una situació política radicalment nova, cosa que obligava a elaborar
un nou manifest-programa. En conjunt, la carta era una declaració
personal sincera d’Estelrich que reflectia la notable confusió en què
es trobaven les dretes catalanistes en aquell moment.[611]
Tanmateix, de nou una resposta contundent de Cambó, ratificant les
seves propostes anteriors, va significar la imposició de les tesis dels
veterans dirigents exiliats.[612]
Tal vegada Cambó no s’adonava, com sí que veien els dirigents
que eren a Barcelona, que amb el nou règim republicà s’havia
accelerat el procés de democratització i de socialització de la vida
política catalana, cosa que obligava a configurar nous partits de
masses, amb afiliacions àmplies i estructures més articulades.
Durant dos anys, fins a la seva reorganització i transformació en la
Lliga Catalana a començament del 1933, predominà en el partit una
línia política defensiva i força vacil·lant. Tant Cambó com els
dirigents barcelonins dubtaven entre prendre una orientació
centrista, acceptant el joc polític dins del nou marc republicà, o
intentar constituir un bloc polític de defensa social amb totes les
dretes, fins i tot les més extremes, encara que fossin
antirepublicanes i antiautonomistes.
Cambó i Ventosa, que estaven fora de la direcció efectiva de la
Lliga, no deixaven de criticar en privat els nous dirigents de
Barcelona, qualificats per Cambó de «petulants» i «poc
catalanistes», i molt inferiors en preparació i en valor a ells.[613]
Considerava que eren incapaços d’enfrontar-se a Macià i els
esquerrans en la qüestió de l’Estatut perquè no «són homes per
grans heroismes»[614] i que s’haurien de limitar a defensar el
projecte fet l’any 1919, i si això no era acceptat que «anunciessin
que s’abstindran de participar en la discussió del nou Estatut».[615]
Dubtava, però, que aquests joves dirigents de la Lliga fossin prou
«serens i de caràcter» per fer-ho, atès que «els pedants, els
manefles, els que es volen lluir, no poden complir aquesta missió».
Fins i tot considerava que per a aquesta tasca «l’Estelrich fora
funest».[616]
Per la seva banda, Josep Pla, que era el responsable de La Veu
de Catalunya a Madrid, actuava a Madrid com una mena de
representant de la Lliga i de Cambó davant el nou règim republicà.
Ell mateix sostenia que abans d’anar-se’n a París, Cambó
«m’encarregà la missió de preparar les coses d’aquí de manera que
ell i els seus amics puguin entrar a la República d’una manera
suau».[617] Seguint els consells de Cambó, Pla s’apropà políticament
a Alejandro Lerroux, amb qui tingué «llarguíssimes converses»,
perquè considerava que dins del govern provisional republicà era
«l’únic home d’aquest ministeri que té cara i ulls». Fins i tot escrivia
que Lerroux desitjava que Cambó formés part d’aquell govern per
controlar els més esquerrans. Llavors Josep Pla formulà una
sentència força clarivident: «Lerroux serà el conservador de la
República».[618] Cambó animava Josep Pla a escriure sobre tot el
que veiés a Madrid i li aconsellava seguir de ben prop tant els
debats parlamentaris com l’actuació del govern republicà. I també
mostrava la seva inquietud: «És evident que no tornarà la
monarquia, com és evident que estem en un període revolucionari
del que la crema de convents no ha sigut més que les lluminàries
del prefaci».[619] El maig del 1931, Josep Pla anà a París a
entrevistar-se amb Cambó i Ventosa, que li demanaren de fer un
«raport de la situació» a Madrid i també li indicaren amb quins
polítics s’havia de reunir i quina mena d’articles convenia que
escrivís a La Veu de Catalunya.[620]
Josep Pla, segons sembla per la seva correspondència amb
Cambó, era partidari que la Lliga passés ràpidament a l’ofensiva
contra les esquerres de Madrid i de Catalunya, que es defensés dels
atacs que rebia i mirés d’ajudar a refer les dretes espanyoles. Per
això, informava periòdicament Cambó de les seves converses amb
alguns dels republicans més moderats, com ara Melquíades
Álvarez, Santiago Alba i Alejandro Lerroux, amb la perspectiva de
fer un front de centredreta republicà amb la Lliga.[621] De tota
manera, Pla era força pessimista sobre el futur de Catalunya i la
seva autonomia dins d’aquella república, que podria acabant sent
«molt més unitària que la monarquia», i tenia por del futur de la
llengua catalana.[622] En el seu curiós radicalisme, Pla fins i tot
criticava l’actitud moderada de La Veu de Catalunya amb el govern
de la Generalitat i amb Macià, a qui qualificava de «butxaca que no
ha estat mai catalanista», i demanava a Duran i Ventosa
instruccions sobre els articles que havia d’escriure.[623]
A finals del maig del 1931 es va constituir a Barcelona un nou
comitè de redacció de La Veu de Catalunya, amb la participació de
Joan Estelrich, Ferran Valls, Joaquim Balcells i Joaquim Pellicena,
que actuava com a teòric director, tot i que el mallorquí ho era de fet.
Aviat, però, en ser elegit diputat Estelrich va anar deixant de banda
els assumptes barcelonins i passà a convertir-se en l’home de la
Lliga a Madrid, juntament amb Josep Pla.
En les cartes, Francesc Cambó, d’una manera progressiva,
anava transmetent als dirigents de la Lliga de Barcelona les seves
principals consideracions polítiques sobre com actuar: «La Lliga ha
de sostenir, dins la República, el temperament polític que sostenia
en el temps de la Monarquia. […] La República se consolidarà a
Espanya, si nosaltres la consolidem […] I la autonomia de Catalunya
ni vindrà, ni s’afermarà sense la nostra intervenció decisiva. […] Mai
se m’ha ocorregut demanar a ningú que ataqui a en Macià i al
macianisme; jo mai he acceptat una discussió amb Macià. En canvi
s’ha de judicar, com ja comença a fer-se, amb tota objectivitat i
lleialtat, la seva obra».[624] De tota manera, creia, juntament amb
Ventosa, que la Lliga no podia col·laborar en la redacció del projecte
d’Estatut que farien les esquerres catalanes, que «prendria un caire
de radicalisme verbalista que li assegurarà el fracàs».[625] I afegia:
«La meva impressió, i en Joan té la mateixa, és que va a repetir-se
el que passà l’any 19; que el conflicte social, que vindrà de pressa,
traurà tot interès al problema polític. […] I crec que si obtinguéssim
un règim d’autonomia, en plena guerra social, fora, per a Catalunya,
el major dels desastres».[626]
Davant l’anunci de les eleccions a les corts constituents
republicanes, Cambó reflecteix els seus dubtes sobre les aliances i
els resultats, tot i que tenia ben clar que «no es pot anar amb en
Macià, perquè ens desdibuixaríem com conservadors, i no podem
anar amb Lerroux, perquè ens desdibuixaríem com catalanistes. I en
aquest moment, la cosa més important, la única cosa important, és
mantenir, ben neta, nostra significació».[627] Respecte dels resultats
de les eleccions, en la correspondència hi trobem des de
manifestacions d’un notable optimisme, «Crec que si hi ha eleccions
[…] podem tenir un èxit», però això exigia «una gran preparació i
una forta organització del partit, […] ara és precís que actuï
l’organització del partit a cada província, i això exigeix una ràpida
mobilització general»,[628] fins a considerar que la Lliga difícilment
guanyarà: «Me sembla […] que les candidatures d’en Macià i d’en
Lerroux se’n portaran majories i minories. La cosa important és que
la Lliga mantingui una bona votació i jo espero que així es lograrà».
[629] Per la seva banda Joan Ventosa semblava estimar-se més una
desfeta que no pas la victòria: «Et diré que tampoc em semblaria
convenient un triomf de la nostra candidatura que ens posaria a
sobre una responsabilitat massa grossa… sense donar-nos els
medis de sortir airosos».[630]
A les primeres eleccions republicanes, les constituents del 28 de
juny de 1931, després de molts dubtes, la direcció de la Lliga
Regionalista optà per aliar-se només amb els tradicionalistes, fet
que li accentuava la seva imatge d’hostilitat amb el nou règim
republicà. Els dirigents de Barcelona, com es pot veure en algunes
de les cartes d’Estelrich i de Josep Pla, havien plantejat la
possibilitat d’anar en coalició amb el Partit Radical de Lerroux. Però
Cambó ho refusà i, a més, indicà que ni ell ni Ventosa podien
participar en la campanya electoral i ser candidats: «Crec que, ni en
Ventosa, ni jo, hem d’anar en candidatura. Jo, almenys, no hi tinc
d’anar, perquè és ja evident […] que ha de passar molt de temps
abans que jo em pugui llançar a la més modesta manifestació
oratòria».[631] De tota manera, la direcció de la Lliga de Barcelona no
va atendre el consell de Cambó i va incloure Joan Ventosa a la
candidatura considerant que era un capital polític molt important.
Ventosa intentà retirar-se una setmana abans de les eleccions,
argumentant que la seva participació com a ministre en el govern
Aznar perjudicava la Lliga i publicà una carta en aquest sentit a La
Veu de Catalunya, el dia 20 de juny, però la direcció del partit de
Barcelona no li acceptà la renúncia.
La derrota electoral de la Lliga Regionalista fou contundent. A les
circumscripcions de Barcelona ciutat, de Barcelona província i de
Tarragona no fou elegit cap candidat seu ja que no arribaren al 20 %
dels vots emesos.[632] A Lleida es retirà la candidatura dies abans de
les eleccions. Només fou elegit a la primera volta Joan Estelrich per
Girona. A les eleccions complementàries per Barcelona del mes de
juliol, ho seria el veterà Raimon d’Abadal i Calderó i, ja després de
l’estiu, a les complementàries del 4 d’octubre per Barcelona, sortiria
elegit l’empordanès Pere Rahola i Molinas. En total, la Lliga
Regionalista tenia tres diputats a les Corts Constituents sobre els
cinquanta-dos que havien estat elegits a Catalunya; el desastre era
quasi total. Com que eren tan pocs, no van poder formar un grup
parlamentari propi a les Corts i hagueren d’integrar-se dins la
Minoria Catalana liderada per ERC. I des d’aquesta situació
incòmoda i subordinada van haver d’afrontar els debats sobre la
Constitució republicana, l’Estatut català i el conjunt de la legislació
del nou règim.

Cambó davant la Constitució republicana

Francesc Cambó va estar en contacte permanent amb els tres
parlamentaris de la Lliga mitjançant una notable quantitat de cartes i
informes en què detallava quina havia de ser la seva actuació a les
Corts. Aquesta correspondència és força abundant —de vegades
dues i tres cartes per setmana—, cosa que ens permet seguir amb
detall l’evolució del seu pensament respecte a la situació política a
Catalunya i a Espanya i adonar-nos que sovint canviava de parer i
modificava alguna de les directrius donades.[633]
En un primer moment, Cambó va demanar als diputats de la
Lliga que en els debats sobre la nova Constitució republicana només
intervinguessin en uns temes determinats: les relacions Catalunya-
Espanya, la qüestió religiosa, el conflicte rabassaire, la reforma
agrària i algunes qüestions de caràcter econòmic. Respecte a la
qüestió de l’autonomia catalana creia que els diputats de la Lliga
havien d’adoptar una actitud molt prudent: «Una reserva genèrica,
per no veure’ns arrossegats a les actituds extremes que prendran
els macianistes».[634] Però calia que la imatge de la Lliga no fos la
d’un partit ultraconservador, que s’oposava a tot canvi: «tant en lo
religiós, com en lo social, un partit de pura defensa és un partit mort.
És precís que, junt amb la defensa de tots els principis essencials
d’una societat, ni anarquitzada ni esclavitzada, arbori alguns ideals i
escampi il·lusions i esperances».[635]
Els principals consells polítics de Cambó als diputats del seu
partit partien de la consideració general que ells no podien donar
mai suport a les iniciatives d’Esquerra Republicana de Catalunya, ni
de les esquerres espanyoles, que no convenia votar favorablement
la nova Constitució republicana i que calia intervenir i posar èmfasi
sobretot en les qüestions referents a l’autonomia catalana, la llengua
i la cultura, la política religiosa i la defensa dels valors conservadors.
Els recomanava que no cerquessin cap acord polític que els pogués
comprometre després: «Quan s’està en l’oposició, com estem
nosaltres, la col·laboració […] ens compromet pel cas que les coses
vagin malament, i no ens dona cap força pel cas que vagin bé».[636]
Francesc Cambó, gràcies als diaris catalans i espanyols que
llegia cada dia, seguia els debats sobre la Constitució amb
deteniment des de París i veia com molts dels articles que
s’aprovaven afectarien negativament l’Estatut català. El preocupava
que la Constitució limités tant les possibilitats de l’autonomia
catalana que acabés provocant una gran decepció: «Convé dir
lleialment als catalans que això no serà l’aprovació de l’Estatut, sinó
la possibilitat de que l’Estatut s’aprovi d’acord amb la Constitució
que s’està discutint. […] I com és possible que l’esperit imperialista
castellà, que avui està esmortuït, tingui una revifada, cal preveure
que vinguin sèries dificultats per a l’aprovació de l’Estatut. Convé dir
la veritat i no fomentar il·lusions excessives perquè una decepció
llençaria els catalans a extremismes que foren funestos per a
Catalunya i que constituirien un obstacle per a endegar novament el
plet de Catalunya».[637]
Ara bé, Cambó també s’indignava amb els tres diputats
catalanistes quan creia que incomplien els seus consells i no
seguien les recomanacions, com ara intervenir contra l’article de la
nova Constitució que regulava les relacions entre l’Estat i l’Església
catòlica: «Ha estat una gran desgràcia que, en la discussió de
l’article 24, no hi prengués part ningú de vostès. Ha estat una gran
decepció per als catòlics, que ens ajudaren en les darreres
eleccions i han quebrantat el prestigi de la nostra minoria
parlamentària, per haver estat absent en la discussió d’un problema
a l’entorn del qual hi girarà per molt de temps la política espanyola.
Tan poc que hauria costat, fins situant-se en un terreny ultraliberal,
deixar plenament satisfets els catòlics!».[638]
Igualment, l’amoïnava que els articles de la Constitució sobre
l’ensenyament no deixessin gaires competències a l’Estatut català
en aquesta matèria.[639] Cambó començava a creure que la
Constitució republicana, tal com s’estava configurant, podia acabar
significant una greu hipoteca de cara a les competències de
l’Estatut. En la seva correspondència parlava de la trista història dels
catalans, que «donen i guanyen la primera batalla, però els
castellans, més lents, però amb major constància i tenacitat,
guanyen sempre la darrera. Des de que es va proclamar la
República catalana fins avui, Catalunya i les seves aspiracions estan
en constant reculada. La inclusió en el text constitucional d’articles
que fan referència a l’Estatut, ha servit ja per a fer, en el text
d’aquest, retallades considerables». I era força pessimista respecte
a les competències i funcions de l’Estatut dins la carta magna: «tal
com va quedant el text constitucional, considero que la revisió és
inevitable i que està molt bé que se’n faci bandera».[640]
Davant els atacs de l’extrema dreta contra la nova Constitució
recomanava als diputats de la Lliga que no es deixessin emportar
pels seus plantejaments, perquè els més radicals adversaris de la
República eren també els més antiautonomistes: «No podem
prendre una posició reaccionària i feixista, primer, perquè no la
sentim, i segon, perquè aquesta posició la prendran els unitaristes,
enemics de tota concessió autonòmica».[641] La posició dels homes
de la Lliga era situar-se dins d’un liberalisme catalanista moderat i
clarament pragmàtic: «Nosaltres hem d’acceptar i defensar la
República, mentre ho puguem fer com a lliberals i com a
catalanistes, i hem de combatre, igualment, la demagògia de dreta
que la d’esquerra. Ja sé que una posició extremista té l’èxit més
fàcil, però sé igualment que és efímer i d’una eficàcia nul·la».[642]
Es lamentava que, en no ser-hi ell, a les Corts, la força que
tenien els diputats de la Lliga era escassa, però tampoc no veia cap
polític «castellà prestigiós per actuar d’acord amb nosaltres».[643]
Com que preveia que en les discussions sobre l’Estatut hi hauria un
excés de «febre passional», s’estimava més «no actuar fins que el
problema de l’Estatut estigui resolt, en un sentit o en un altre».[644]
D’aquesta manera, per ordre de Francesc Cambó, els tres
diputats de la Lliga es van abstenir en les votacions de la Constitució
republicana i de la Llei de reforma agrària i van votar en contra de la
Llei de congregacions religioses del maig del 1933. Havien de saber
mantenir les distàncies amb les esquerres catalanes i espanyoles i
seguir el consell polític de Cambó: «En relació amb homes com els
de l’Esquerra, és millor no tenir-hi cap contacte. La lluita amb ells
ens enforteix, i qualsevol col·laboració, que serà per ells
deslleialment explotada, ens ha de fer mal».[645]

Equilibris davant l’Estatut de les esquerres

L’extensa correspondència de Francesc Cambó de l’etapa
genernovembre de l’any 1932 relativa als debats sobre l’Estatut ens
permet observar com ell continuava sent, des de París, qui manava
en el partit. Era ell qui sempre donava les instruccions sobre el que
calia fer, sobre quina actitud adoptar, sobre què havien de votar els
diputats regionalistes i sobre quina mena d’articles s’havien de
publicar a La Veu de Catalunya. Les seves indicacions sovint
anaven acompanyades de reflexions més generals sobre la situació
política espanyola i catalana. Igualment, enviava llargues notes a la
direcció de la Lliga a Barcelona assenyalant els principals punts de
l’estratègia que havien de seguir.[646] Cambó tenia por que la
situació política catalana es polaritzés entre extremismes i
demanava als diputats de la Lliga que intentessin difondre un
discurs catalanista que alhora tingués «visió hispànica».[647]
A grans trets, i davant l’elaboració del text autonòmic català, la
proposta política de Cambó era responsabilitzar exclusivament ERC
del seu èxit o fracàs a les Corts republicanes. Els tres diputats de la
Lliga no havien d’obstruir el debat, però tampoc defensar el projecte
a fons, com si fos seu. Calia adoptar una actitud «expectant»,
d’assentiment més aviat passiu.[648] Ara bé, com que es preveia una
forta oposició espanyolista, els tres diputats havien de preparar-se
per fer la «missió de mediadors que pot ser gloriosa i salvadora»
entre els parlamentaris més contraris a l’autonomia i el que
proposava el projecte d’Estatut de Núria elaborat per la gent
d’Esquerra.[649] Igualment, els aconsellava que no perdessin la seva
especificitat dins del bloc parlamentari català defensor de l’Estatut:
«Dintre una lleial col·laboració amb tots els partits catalans, convé
mantenir una certa independència d’actuació i afermar constantment
la nostra personalitat».[650]
A mesura que avançaven els debats, Cambó mostrava el seu
descontentament perquè qüestions que considerava més
fonamentals, com ara l’ensenyament[651] o el sistema de
finançament, quedaven pitjor que el que proposava el projecte
d’Estatut del 1919.[652] Aconsellava als diputats de la Lliga que
intervinguessin més en temes que ell creia importants —
l’ensenyament, la llengua i les competències econòmiques—. Ara
bé, considerava que era un error tàctic greu presentar moltes
esmenes perquè, com que gairebé totes serien derrotades, farien la
impressió que l’Estatut havia estat notablement retallat.[653]
Recordant la seva llarga experiència com a diputat catalanista,
pensava que era fonamental que s’aprovés, per retallat que
estigués, i no repetir les experiències fallides. Creia que els catalans
no constituïen un poble «heroic» disposat a acceptar més
decepcions.[654]
A mesura que s’incrementaven les reticències i els atacs a
l’Estatut, no sols per part de les dretes extremes sinó també per
bona part de les esquerres espanyoles, Cambó, a més de denunciar
la innocència de la gent d’Esquerra per creure que dins del règim
republicà no hi hauria posicions antiautonomistes, veia que només
una intervenció decisiva del president del govern, Manuel Azaña,
podia salvar l’Estatut.[655] Cambó confiava que Azaña finalment
donés un suport clar a l’Estatut perquè difícilment es donaria una
situació parlamentària com aquella: «Esperem que l’Azaña tindrà
més talent que el Rei i farà el necessari per a salvar l’Estatut, cosa
possible davant les Corts actuals, però que no ho fora en unes Corts
futures que, sigui el que sigui qui les convoqui, representaran, millor
que les actuals, el sentir i el pensar d’Espanya».[656]
Cal retenir, per la seva significació política a l’hora d’avaluar la
posició de Cambó davant el règim republicà, la sèrie d’articles que
publicà a La Veu de Catalunya fins al novembre del 1932, quan
tingueren lloc les eleccions al Parlament de Catalunya. Entre ells
destaca el titulat «Davant l’Estatut», publicat el 18 d’abril de 1932,
en què defensava que calia donar un suport total al projecte
d’Estatut català elaborat per les esquerres malgrat tots els defectes
que tenia el dictamen final de la Comissió Parlamentària. Segons
Cambó mateix, aquell article seu fou «una lliçó de patriotisme», que
causà gran sensació entre la gent d’Esquerra.[657]
El dia 24 d’abril de 1932 la Lliga Regionalista va organitzar a
Barcelona un míting al Teatre del Bosc per explicar la seva posició
davant el projecte d’Estatut que s’havia de discutir a les Corts
republicanes. Hi van participar alguns antics ministres, com Joan
Ventosa, que ja havia tornat a Barcelona, al costat d’antics diputats i
senadors i dels tres parlamentaris. Durant el míting, es va llegir un
missatge enviat per Cambó des de París en què recordava la llarga
història de la lluita per l’autonomia de la Lliga Regionalista i insistia
en les idees ja expressades dies abans. A grans trets, Cambó deia
que, malgrat els defectes que tenia el text redactat a Núria, no es
podia negar que representava un gran avenç polític i que calia
donar-hi suport. A més, agraïa els esforços dels dos diputats
d’esquerres que havien format part de la comissió de redacció del
text, Joan Lluhí i Vallescà i Antoni Xirau i Palau.
Per a Cambó, l’actitud del president Azaña estava sent
fonamental per aconseguir que l’Estatut tirés endavant. Els seus
elogis al polític republicà, escrits en privat, eren realment notables:
«ha demostrat una comprensió molt superior a la d’en Maura; s’ha
portat molt bé amb Catalunya i ha creat un ambient favorable a la
discussió de l’articulat».[658] A començament del mes de juny del
1932, creia que l’hostilitat que estava generant el projecte d’Estatut
català a les Corts era tan gran que només «un cop d’audàcia»
d’Azaña el podria salvar[659] i feia responsable d’aquesta situació els
mateixos republicans per haver forjat un règim excessivament
restrictiu: «L’haver volgut fer una República, únicament per als
republicans, pot portar a la caiguda de la República… i crear una
situació prenyada de perills, que no podria salvar un altre Sanjurjo…
com aquest salvà el perill immens que corregué Espanya al venir la
caiguda de la monarquia».[660] Aquesta al·lusió final al general
Sanjurjo com a gran defensor de l’ordre no deixa de ser ben curiosa
considerant que dos mesos després, el 10 d’agost de 1932,
protagonitzaria a Sevilla la primera rebel·lió militar antirepublicana.
L’actuació parlamentària d’Estelrich fou, tal vegada, la més
destacada dels tres diputats lliguers en els debats sobre l’Estatut
català. En la seva intervenció més llarga a les Corts, la del 30 de
juny de 1932, va defensar esmenes sobre la possibilitat d’incorporar
les Illes Balears a l’autonomia catalana, sobre l’oficialitat de la
llengua catalana i sobre la necessitat d’un sistema educatiu català
propi. Com que Estelrich sabia que el seu vot no era necessari, es
va permetre adoptar una posició més radical i nacionalista que els
diputats d’Esquerra manifestant-se contrari al «pacte de mínims» i a
les retallades finalment acordades entre Esquerra Republicana i
Azaña. I al costat d’aquesta actitud «radical», Estelrich, seguint la
consigna de Cambó, també havia de fer constar que els de la Lliga
Regionalista no podien assumir cap responsabilitat política sobre el
resultat final de l’Estatut atès que havien estat «apartats i exclosos»
per la gent de l’Esquerra.[661] Cal recordar que, si bé Estelrich es
mostrava favorable a l’Estatut de Núria, amb no poc oportunisme
mai va dir-ho de forma explícita. Seguia aquella instrucció de Cambó
que «l’oposició mai dona suport al govern». Els tres diputats de la
Lliga Regionalista van criticar el redactat final de l’Estatut, per
considerar-lo insuficient, però després, a l’hora de votar-lo, el 9 de
setembre de 1932, van procurar no estar presents a l’hemicicle del
Congrés.[662] Cent setze diputats, la majoria radicals i socialistes,
també es van absentar a l’hora de votar l’Estatut. Era una mostra
fefaent de les reticències que continuava provocant l’anomenada
qüestió catalana. Què representaven els tres diputats de la Lliga
Regionalista situant-se al costat de tots aquells? ¿Era una nova
mostra del pragmatisme tan predicat per Francesc Cambó?
Tot i això, quan finalment s’aprovà l’Estatut a les Corts, Cambó
es mostrà força satisfet perquè creia que allò no havia estat sols un
èxit polític d’Esquerra i de Francesc Macià sinó un triomf de tot
Catalunya, ja que era el resultat de molts anys de lluita i d’una
batalla en la qual la gent de la Lliga havien actuat com a patriotes.
[663] De tota manera, en els seus pensaments no hi mancaven
reflexions crítiques envers la gent d’Esquerra, i especialment envers
Francesc Macià, quan sostenia la tesi que el 14 d’abril es podria
haver actuat d’una manera molt més hàbil i profitosa per a
Catalunya. Que Cambó critiqués la falta d’audàcia de Macià d’aquell
dia, quan ell llavors estava fugint cap a París, no deixa de ser irònic.
[664]

Però aquestes crítiques les reservava per a la correspondència

privada; en públic havia d’adoptar una actitud ben diferent. En un
article publicat a La Veu de Catalunya ja el mes de novembre del
1932, feu un generós reconeixement públic als polítics no catalans
que havien fet possible l’autonomia catalana: «Cal que Catalunya
expressi el seu agraïment a tots els no catalans que han ajudat a
que se li fes justícia».[665] I, en primer lloc, Cambó assenyalava que
calia agrair el paper decisiu que hi havia tingut el cap del govern,
Manuel Azaña. Aquest polític d’esquerres era definit com l’antic
«amic de Catalunya quan les persecucions dictatorials, que amb
energia freda i tenacitat plantà cara a la conjura anti-catalana i no
vacil·là un moment en jugar-se el seu prestigi i el seu futur polític a
la carta de l’Estatut».[666] Igualment, no tenia cap problema a
reconèixer que havia estat gràcies al nou règim republicà que
Catalunya finalment tenia autonomia i que així havia pogut
normalitzar la seva situació política: «Hem de confessar noblement
que aquest resultat es deu a la República».[667]
Per tot el que hem pogut veure, podem deduir que Francesc
Cambó si bé era crític amb el nou règim republicà, de cap manera hi
tingué una actitud negativa i hostil. En cap dels articles i de les
cartes que hem localitzat hi apareix la rancúnia, la por i el
desassossec de què ens parla a les Memòries. No hi ha cap dubte
que analitzant a fons la correspondència política de Cambó amb els
seus màxims col·laboradors i fiant-nos de la privacitat d’aquests
escrits, aquests textos reflecteixen sincerament el que llavors
pensava Cambó. I d’aquests escrits confidencials, com dels seus
articles a la premsa, n’hem de deduir que la seva actitud era de
clara acceptació del règim republicà. Cercava, lògicament,
acomodar el seu partit a una situació imprevista i poc agradable.
Havien perdut molt, fins i tot el crèdit com a formació catalanista.
Calia, per tant, emprendre una mena de «travessa del desert» amb
modèstia i pragmatisme. El seny pràctic, novament, acabà
imposant-se en Cambó i en la gent de la Lliga Regionalista.

La tornada a Catalunya: eleccions i refer la Lliga

Un cop aprovat l’Estatut, el 9 de setembre de 1932, es procedí a

convocar les eleccions al primer Parlament de Catalunya, que foren
fixades per al dia 20 de novembre. Això accelerà el retorn a
Catalunya de Francesc Cambó: «jo no podia mancar en aquesta
campanya»,[668] tot i que abans volia estar ben informat sobre quins
eren els polítics que més destacaven, «els nous valors de la nostra
terra», tinguessin el color que tinguessin.[669]
Cambó arribà a Barcelona el 10 d’octubre, quan feia un any i mig
que havia sortit precipitadament d’Espanya. Davant el repte electoral
immediat, el preocupaven diverses qüestions: primera, la deficient
organització de la Lliga Regionalista; segona, la llei electoral amb el
sistema majoritari i si les dones votarien per primer cop o no;
tercera, la política d’aliances, amb qui convenia formar coalició i amb
qui no, i finalment, els considerables recursos econòmics que es
necessitarien.
Cambó creia que era prioritari fer un gran esforç organitzatiu per
crear un partit prou present a tots els pobles de Catalunya;[670] si bé
reconeixia que dins de l’espai polític de la dreta s’estaven
reorganitzant els carlins i acabava d’aparèixer el grup Unió
Democràtica, «jo crec que la Lliga pot tenir, en poc temps, una
organització perfecta» i que «els altres necessiten més temps».[671]
Considerava que, per a la Lliga, fora molt millor que aquestes
eleccions es fessin seguint el sistema proporcional i no el majoritari,
«que ens és perjudicial». Tot i això, es mostrava relativament
optimista, malgrat reconèixer que hi hauria una majoria d’esquerres:
«Crec, però, que les minories les guanyaríem arreu, encara que en
alguna circumscripció no ens fos computada. És a dir, crec que ni
carlins, ni Acció Catalana, guanyarien un sol lloc».[672]
És, també, prou significatiu el fet que valori com a negatiu el
possible vot de la dona. Fins a la convocatòria de les eleccions
catalanes, feta a final de setembre, no se sabia si s’aplicaria el dret
de vot de les dones reconegut a la Constitució. Davant aquesta
eventualitat, Cambó era ben explícit: «crec que el vot de la dona, si
s’aplica en les eleccions per al primer Parlament Català, ens serà
funest. En aquestes eleccions, votaran més les dones que els
homes, perquè el vot tindrà, per a elles, l’atractiu de la novetat». I
com que considerava que la Lliga Regionalista encara no tenia una
organització femenina prou forta i estable, predominaria «un ampli
sentiment d’incomprensió de la dona davant d’una posició intermitja
o centrista, com la nostra».[673] És interessant veure què en pensava
Cambó sobre el comportament polític de les dones i la influència
que el clergat tindria en el seu vot: «Les dones, per llur
temperament, aniran amb les esquerres o amb les extremes dretes.
I no cal oblidar que la nostra organització femenina serà sempre
immensament inferior a n’aquella que, sense cap esforç,
tradicionalistes i extremes dretes, trobaran feta: la que organitzaran
els rectors de cada poble, i els rectors no estan amb nosaltres, sinó
amb els carlins en llur immensa majoria. Les dones no esquerristes,
votaran mogudes per un sentiment religiós, ofès i exacerbat pel
govern de la República. I aquest sentiment, l’encarnaran i el
recolliran més i millor els carlins que nosaltres. Amb aquesta
convicció de que el vot femení ens ha d’ésser advers i per les raons
que he donat abans contra l’ajornament excessiu, el que més ens
convindria, és que tinguessin lloc a darrers d’octubre o primers de
novembre».[674] La seva amiga Francesca —Paquita—
Bonnemaison, la viuda de Verdaguer i Callís, també era de la
mateixa opinió: el vot de la dona seria contrari a la Lliga.[675]
Pel que feia a les aliances, en la seva nota del mes de juliol
Cambó tenia ben clar que dependrien de si el sistema electoral
continuava sent el majoritari o s’introduïa la representació
proporcional. Si era el majoritari, tal vegada no convindria seguir
junts amb els tradicionalistes, perquè «ni crec que ells volguessin, ni
crec que ens convingui anar amb ells».[676] Veia possible i desitjable
una candidatura amb els grups catòlics —«nosaltres hauríem
d’intentar atreure’ns els d’El Matí» i que s’escauria també parlar amb
Unió Democràtica. Si finalment hi havia representació proporcional,
llavors hi hauria moltes candidatures separades, tant a l’esquerra
com a la dreta. Creia que «els d’El Matí i Unió faran una candidatura
sols, no voldran unir-se ni a la Lliga ni a Acció Catalana».[677]
A principis de setembre del 1932, Cambó encara planteja dubtes
sobre les aliances que caldria fer per evitar la victòria d’Esquerra
Republicana. Suggeria al seu amic Lluís Duran que «tu i l’Abadal
rumieu bé si estimeu més convenient que es mantingui la Lliga i que
actuï isolada, o si creieu millor, ja refundar-la en un partit catalanista,
liberal i anti-demagògic, ja establint contactes amb Carner, Acció
Catalana i republicans que, sense perdre la personalitat de la Lliga,
li permetin anar a combinacions electorals que impedeixin el triomf
d’Esquerra, que fora un tal desastre que abans d’un any hi hauria a
Catalunya un moviment anti-autonomista que es veuria encoratjat
pel govern de Madrid».[678]
Respecte a la qüestió del finançament de les eleccions és
interessant la informació que dona la correspondència entre Cambó
i Estelrich sobre l’oferiment que fa el comte de Güell, Joan Antoni
Güell i López, de recaptar un milió de pessetes —quantitat llavors
molt considerable— «entre una vintena de persones, companyies o
grups», a raó de cinquanta mil per cadascun.[679] Davant aquest
oferiment, Cambó, des de París, advertia que caldria controlar la
campanya de recaptació i que «no convé que —Güell— prengui cap
iniciativa, que podria portar el fracàs del mateix que ell desitja. És
precís que esperi a rebre les oportunes instruccions. El que pot fer,
des d’ara, és iniciar la recaptació, afirmant que ha de servir per a
ajudar una candidatura d’amplíssima base, en la que hi figuraran els
primers prestigis catalans en l’ordre polític, econòmic i cultural, i que
tindrà una significació apartada de tot extremisme».[680]
Francesc Cambó arribà a Barcelona el 10 d’octubre de 1932 i de
seguida participà en la campanya electoral. El 13 d’octubre parlà en
públic per primer cop després de l’operació, però només davant
militants de la Lliga. El 26 del mateix mes tingué l’atreviment de fer-
ho en dos mítings massius i consecutius als teatres Olímpia i del
Bosc a la ciutat Barcelona, on va poder comprovar que, malgrat el fil
de veu que li havia quedat després de l’operació de la gola, l’auditori
el podia sentir perfectament gràcies a l’ús de micròfons.
Amb la tornada a Barcelona, Cambó començà a normalitzar la
seva vida política dins de la Catalunya autonòmica i l’Espanya
republicana. Aquesta normalització havia anat precedida i
acompanyada, com una mena de justificació, dels articles de
premsa on feia constar no sols l’acceptació de la nova situació, sinó
també la satisfacció pels objectius autonòmics assolits. I, sens
dubte, el text que havia estat redactant a París per retre compte de
la seva actuació des de la caiguda de Primo de Rivera fins al 14
d’abril de 1931, que tant hem comentat, també formava part
d’aquestes «explicacions». Era, certament, un relat «de
conveniència» que havia de facilitar-li la plena incorporació a la vida
política republicana. De tota manera, tot i que ja el tenia
pràcticament redactat, no trobà mai el moment de publicar-lo, o
potser considerà que no era convenient fer-ho.[681]
A les eleccions al Parlament català, seguint les orientacions de
Cambó, la Lliga s’orientà cap al centre polític, i la seva acceptació
explícita del nou marc polític li va permetre pactar amb formacions
centristes catalanistes, com el Partit Republicà Català —l’antiga
Acció Catalana—, la nova Unió Democràtica de Catalunya —que
dirigien Manuel Carrasco i Formiguera i Jaume Bofill i Mates— i la
petita Dreta Liberal Republicana —liderada per Felip de Solà
Cañizares—. El programa amb què es presentaren les candidatures,
batejades amb el significatiu nom de Concòrdia Catalana a
Barcelona ciutat i Barcelona província, on la Lliga era hegemònica,
contenia elements polítics més liberals que conservadors i, sobretot,
catalanistes. Ara bé, a la circumscripció de Girona la Lliga es
presentava sola a les eleccions, a la de Tarragona anava en coalició
amb tradicionalistes i exliberals, i a la de Lleida amb els radicals i els
radicals socialistes. És a dir, allà on la Lliga es considerava més
forta anava sola o amb una presència quasi testimonial d’Acció
Catalana i Unió Democràtica, només un candidat de cadascuna; i
allà on era feble pactava amb les principals forces de centre i dreta,
des de carlins fins a radicals.
En aquella campanya electoral, els candidats de la Lliga van
defensar de manera clara la legalitat republicana i estatutària però
remarcant que aquell règim tan laic i antireligiós no els acabava
d’agradar, i que discrepaven de moltes de les lleis, començant per la
Constitució, perquè significaven reformes excessives en el terreny
econòmic i social. Pel que feia a l’Estatut, recentment aprovat, la
consigna de Cambó per als mítings era recordar als electors que la
gent d’esquerres no eren «ni els avis, ni els pares de l’autonomia,
sinó la llevadora».[682] És a dir, calia rebaixar el protagonisme dels
esquerrans i sostenir que els més veterans en la lluita autonòmica
eren ells, els de la Lliga.
Les diferents coalicions organitzades i dirigides per la Lliga van
aconseguir un 30 % dels sufragis i no van vèncer les esquerres,
que, liderades per ERC, triomfaren a les cinc circumscripcions
catalanes. De tota manera, la coalició encapçalada per la Lliga, que
obtingué 17 diputats, enfront dels 58 aconseguits per ERC i els seus
aliats, començava a configurar-se com una alternativa autèntica
davant l’hegemonia de l’Esquerra. Cambó tampoc volgué presentar-
se a aquestes eleccions, però sí que ho feren els principals dirigents
del partit —Joan Ventosa, Raimon d’Abadal, Lluís Duran i Ventosa,
Joan Estelrich, Ferran Valls i Taberner, Josep M. Trias de Bes, etc.
—, que foren elegits diputats del Parlament català. Segons Cambó,
els de la Lliga «eren tan superiors als d’Esquerra, que tot feia
preveure que dintre del Parlament Català serien els qui
s’imposarien».[683] S’equivocà totalment.
La desfeta electoral també fou una mostra de la necessitat de
reorganitzar el partit i d’actualitzar-ne l’ideari. El procés que va
conduir a la formació de la Lliga Catalana, nou nom adoptat pel
partit a proposta de Cambó mateix,[684] fou ràpid i culminà els dies 3
i 4 de febrer de 1933, en una assemblea general fundacional on es
proclamà la voluntat de cobrir un ampli espai social, des de la dreta
conservadora fins al centre. La Lliga Catalana volia configurar-se
com la principal alternativa a les esquerres, consolidant la seva
influència en les zones rurals de tradició catòlica alhora que veia la
necessitat de cercar el suport de les classes mitjanes urbanes.
Cambó digué llavors que calia representar totes les forces socials no
esquerranes, des dels sectors més liberals i democràtics fins als
més oposats a qualsevol canvi social. De moment la feblesa de les
forces d’extrema dreta a Catalunya les va empènyer a cercar
l’aixopluc de la Lliga i a actuar com a satèl·lits seus, sobretot en les
conteses electorals. Durant aquest procés, es van incorporar a la
nova Lliga gent procedent d’Unió Democràtica i del Partit Catalanista
Republicà, com Jaume Bofill i Mates i Ramon d’Abadal i Vinyals, i de
la Dreta Liberal Republicana de Solà Cañizares.
La Lliga Catalana elegí llavors el seu Consell de Govern, que
estava integrat per Raimon d’Abadal, com a president; Francesc
Cambó, com a secretari general, i Joan Ventosa, com a
vicepresident. Tots tres foren escollits per aclamació. La Comissió
d’Acció Política, a més d’aquests tres, també estava formada per
Lluís Duran, Josep Puig i Cadafalch i el nou fixatge, Jaume Bofill i
Mates, que va morir molt poc després, el 2 d’abril de 1933. Els
dirigents més joves ja no eren a la restringida Comissió d’Acció
Política, sinó que s’integraven dins una més àmplia Junta Directiva.
També llavors es decidí constituir definitivament la Secció Femenina
de la Lliga Catalana, atès que les dones votarien en les pròximes
eleccions. Fou el mateix Cambó qui va convèncer la seva bona
amiga Francesca Bonnemaison de posar-se al capdavant d’aquesta
organització,[685] i considerava que s’havia de fer un gran esforç per
atreure moltes més dones perquè en aquells moments «no hi ha
més que adoradores i seguidores de la Paquita».[686]
La Lliga renovada també havia de reorganitzar l’estratègia
espanyola i veure amb quines formacions podia arribar a acords i
pactes. La panoràmica de les dretes espanyoles era llavors de gran
feblesa i divisió, ja que encara predominaven les restes del passat
—tradicionalistes, monàrquics, mauristes, etc.— més que no pas la
novetat. El més nou i diferent era el petit grup catòlic anomenat
Acción Popular, configurat al voltant d’un conegut seu, Ángel
Herrera Oria, director del diari de Madrid El Debate. Cambó explica
a les Memòries que anà a Madrid a parlar amb Herrera i que ell li
digué que es retirava de la política i del periodisme per fer-se
capellà, i que li donà el consell de parlar directament amb qui seria
el dirigent màxim del grup, José María Gil-Robles,[687] que ja estava
intentant configurar una aliança amb diferents partits de dretes, la
que finalment seria la Confederación Española de Derechas
Autónomas (CEDA). Cambó i Gil-Robles van mantenir diverses
converses a Madrid, de les quals fou intermediari i home bo el
valencià Luis Lucia, cap de la Dreta Regional Valenciana, i bon amic
de tots dos. S’arribà a un acord, no escrit, per tal d’evitar
interferències: la Lliga es comprometia a dissoldre les seves
organitzacions arreu d’Espanya amb la recomanació d’ingressar a la
CEDA; per la seva banda, Acción Popular no crearia cap
organització a Catalunya i recomanaria als seus simpatitzants
d’ingressar a la Lliga.[688] Com veurem, aquest pacte fou incomplert
per GilRobles un any després, l’octubre del 1934.
A partir de l’estiu del 1933 la problemàtica agrària esdevingué un
fet rellevant de la vida política catalana. Les tensions socials
generades pel conflicte rabassaire van fer que la Lliga Catalana
passés a assumir de forma explícita la defensa dels interessos dels
grans propietaris, representats per l’actiu Institut Agrícola Català de
Sant Isidre (IACSI), i a oposar-se al projecte de Llei de contractes de
conreu que estava elaborant el govern de la Generalitat. Francesc
Cambó no volia que tornés a passar com un any abans, quan
començà a discutir-se a les Corts republicanes la temàtica agrària,
que van ser altres forces de dretes, i no els diputats de la Lliga, els
que defensaren els drets dels propietaris catalans.[689] Era una
qüestió massa important per no assenyalar clarament quina era la
seva posició en aquest assumpte.
Fou precisament la qüestió rabassaire la que va accentuar
l’orientació conservadora de la Lliga Catalana i va fer que a les
eleccions generals del 19 de novembre de 1933 Cambó proposés
configurar una coalició més dretana amb els tradicionalistes i els
radicals de Lerroux, tot i que amb aquests darrers només a
Tarragona. Les esquerres estaven gastades per l’exercici del poder,
es presentaven dividides en diferents candidatures i per primer cop
votaven també les dones, la qual cosa obria una gran incògnita.
Cambó defensava que calia adoptar una actitud més ofensiva contra
les esquerres i que havien d’aspirar a guanyar les majories a totes
les circumscripcions catalanes, però això no era gens fàcil. Temia
que a la circumscripció de Barcelona ciutat tornés a passar el mateix
que a les eleccions del juny del 1931: que la segona candidatura
tingués tan pocs vots que la primera, la d’ERC, es quedés amb tots
els diputats. Com a veterà expert en eleccions se li va acudir un
procediment que els podia beneficiar: utilitzar l’anomenat
panachage.[690] D’aquesta manera, malgrat els dubtes de molts
companys de la direcció de la Lliga, Cambó assumí tota la
responsabilitat en aquella «maniobra audaç i atzarosa», com ell
mateix la qualifica: calia donar instruccions confidencials als militants
de més confiança perquè esborressin de les paperetes uns
determinats noms i els substituïssin per uns altres que ja els dirien,
encara que fossin d’una altra candidatura. La consigna es va fer
arribar en secret el dia abans de les eleccions per evitar que fos
coneguda pels adversaris. Així, uns 25.000 afiliats i simpatitzants de
la Lliga a la ciutat de Barcelona van rebre a casa seva una papereta
que a més dels candidats de la Lliga incloïa el nom de Lluís
Companys i uns 5.000 més amb el de Francesc Macià. Si un
d’aquests superava el 40 % ja no hi hauria segona volta, on amb
tota seguretat les candidatures d’esquerres s’haurien unit per
guanyar.[691]
Gràcies a aquest hàbil procediment, i a la divisió de les
esquerres, les candidatures dirigides per la Lliga Catalana
aconseguiren majoria a la ciutat de Barcelona i a les
circumscripcions de Tarragona i Lleida i la minoria a Barcelona
província i Girona. El nombre de vots obtinguts —votaren per primer
cop les dones— superà els quatre-cents mil a tot Catalunya. Eren
uns vint mil menys que els obtinguts per la candidatura encapçalada
per ERC, però aconseguiren 28 diputats, 2 més que ells: 21 eren de
la Lliga, 2 de tradicionalistes, 1 de radical, 1 de valencianista i 3
d’independents.[692] En aquestes eleccions sí que s’hi presentà
Cambó, que anava dins la candidatura de Barcelona ciutat.
Obtingué 131.281 vots, cosa que el va convertir en el quart més
votat i, per tant, fou elegit diputat. Per primer cop a la història
electoral espanyola, s’emprà també la ràdio per retransmetre els
mítings i difondre els discursos electorals dels candidats.

De nou diputat, però a les Corts republicanes

Les segones Corts republicanes estaven dominades per les

formacions de centre i de dreta. Hi destacava la nova organització
conservadora i catòlica que dirigia José María Gil-Robles, que
s’havia configurat com la CEDA i tenia 117 diputats. Els republicans
radicals de Lerroux, que ocupaven una posició més centrista, eren la
segona força, amb 104 diputats. En conjunt, les dretes tenien 172
diputats i el centre una força similar, 168. En canvi, les esquerres,
que havien governat l’anterior bienni, ara estaven molt poc
representades, només tenien 98 diputats, en bona part a causa
d’haver-se presentat en candidatures separades.
D’aquesta manera, Francesc Cambó i Joan Ventosa, que eren
els caps del grup parlamentari de la Lliga Catalana, van tornar a
trepitjar la cambra de la Carrera de San Jerónimo que tants records
els portava, després de deu anys d’absència. Cambó era el diputat
més gran de la Lliga, ja tenia cinquanta-set anys, un més que Pere
Rahola i tres més que Ventosa. Allà es retrobaren amb vells
coneguts; alguns serien presidents del govern (Lerroux,
Chapaprieta, Portela Valladares) o presidents de les Corts (Santiago
Alba, que ara era radical) o ministres (Guerra del Río, Rocha,
Marraco, Anguera de Sojo) o líders de l’extrema dreta monàrquica
(Calvo Sotelo). En les Memòries, Cambó confessa que quan hi
entrà, ja a començament de l’any 1934, aquelles Corts li feren «un
efecte deplorable», atès que eren molt diferents de les que havia
conegut.[693] No sols era la forma de vestir dels diputats, segurament
menys elegant que abans, era sobretot el tracte entre ells, i el fet
que hi predominés massa la grolleria, els rancors i «els mals
instints».
Cambó va ser diputat dos anys i dos mesos, des del novembre
del 1933 fins al gener del 1936, i va fer de portaveu parlamentari i
màxim dirigent de la Lliga Catalana. Va veure en directe com
governaven fins a sis executius diferents del centredreta espanyol i
com es pretenia rectificar l’anterior obra reformadora de les
esquerres. En les Memòries recorda l’agressivitat excessiva de Gil-
Robles, el mal governar del vell Lerroux, un polític vanitós i sense
cap projecte, i les intrigues constants del president Alcalá Zamora,
batejat llavors, encertadament segons Cambó, com a «Isabel III».
[694] Responsabilitzà aquest darrer de la crisi política constant que va
viure el bienni del centredreta, atès que Alcalá Zamora «odiava»
Lerroux, Gil-Robles, Azaña i el PSOE.
Cambó considerava molt important que els diputats de la Lliga
Catalana establissin bones relacions amb els nacionalistes bascos, i
especialment amb José Antonio Aguirre, perquè podien coincidir en
moltes qüestions. Dos anys abans, ell mateix s’havia vist a París
amb una delegació de nacionalistes bascos, integrada per Aguirre
mateix i Jesús Horn, que anaven acompanyats d’Ignasi Villalonga.
[695] Després de les eleccions generals, fou Aguirre qui proposà a
Cambó la creació al Congrés d’un bloc autonomista integrat pels
diputats nacionalistes bascos, els de la Lliga, els d’Esquerra
Republicana i els de la Dreta Regional Valenciana.[696] Cambó va
respondre que considerava imprudent aquella iniciativa perquè
provocaria, com a reacció, la formació d’un bloc antiautonomista
molt fort que dificultaria l’avenç autonomista. Creia que el que calia
era mantenir «un contacto constante y marchar en perfecto
acuerdo» entre catalans i bascos en la qüestió autonòmica, però
sense acords previs.[697] Era evident que no volia formar part del
mateix grup parlamentari que Esquerra Republicana, atès que la
Lliga volia ocupar una posició central dins la política espanyola i el
partit de Macià i Companys era el seu gran rival a Catalunya.
Tot i que Cambó considerava que era important mantenir bones
relacions amb els nacionalistes bascos d’Aguirre, això fou
impossible. En primer lloc perquè els diputats de la Lliga no els
donaren prou suport en el seu enfrontament amb el govern Lerroux
per la qüestió del seu Estatut. La negativa de Cambó a collaborar
amb Aguirre en aquesta qüestió va propiciar l’apropament dels
bascos a Esquerra Republicana i, més endavant, durant les tensions
polítiques de l’any 1934 arran de la Llei de contractes de conreu, els
diputats del Partit Nacionalista Basc es posicionaren obertament al
costat de la Generalitat i en contra de l’actitud de Cambó i de la
Lliga, cosa que va iniciar un procés de divergències polítiques que
s’explicitarien en les eleccions del febrer del 1936 i durant la Guerra
Civil. El judici de Francesc Cambó sobre José Antonio Aguirre, el
futur primer lehendakari basc, varia segons quina font documental
consultem. Si el novembre del 1931 Aguirre era per a Cambó «el
primer temperament polític que han tingut els bascs», anys després,
a les Memòries, el considerava «un esperitat».[698]
Cambó fou testimoni d’excepció de com durant gairebé dos anys,
del desembre del 1933 fins al setembre del 1935, diferents governs
integrats per radicals i cedistes es negaven a pactar amb la Lliga
Catalana i li vetaven la presència a l’executiu espanyol. En les seves
Meditacions, Cambó es queixà que l’«estúpida política d’en Lerroux i
d’en Gil-Robles era influïda per l’obsessió de barrar-nos l’accés al
poder».[699] A l’inici de la legislatura havia arribat a l’acord amb
Lerroux que la Lliga donaria suport parlamentari al seu govern sense
ser-hi, però que després, un cop el centredreta estigués consolidat
en el poder, algú d’ells s’incorporaria a l’executiu. Joaquim M. de
Nadal, secretari polític de Cambó, explica que el líder de la Lliga
pressionà durant tota la legislatura el president Alcalá Zamora
perquè tant el seu partit com la CEDA s’incorporessin als governs de
centredreta per fer-los més forts, però que ell s’hi manifestava
totalment contrari.[700] Igualment, Cambó va exposar a Lerroux i a
Alcalá Zamora la seva preocupació per com s’estaven traspassant
les competències d’ordre públic a la Generalitat, considerava que el
fet que estiguessin en mans d’Esquerra podria incrementar les
tensions socials, ja que no reprimiria la subversió revolucionària de
la CNT.[701]

La vida política catalana va estar marcada, llavors, per la mort del

president Macià, el dia de Nadal del 1933, i l’elecció de Lluís
Companys com a nou president de la Generalitat, sense el vot, però,
dels diputats de la Lliga Catalana. Aviat hi hagué una forta
confrontació entre la Lliga i Companys i el seu govern d’esquerres a
causa de les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, que
significaren una clara recuperació de les esquerres, que es
presentaren unides i aconseguiren continuar controlant els
consistoris de les ciutats més importants de Catalunya, mentre que
la Lliga i els seus aliats, que només havien guanyat a Girona, Olot,
Vic i el Vendrell, gairebé no gestionaven cap institució rellevant del
país.
Aquesta desfeta, i l’increment de les tensions socials al camp, va
provocar la protesta de la Lliga Catalana en forma de retirada dels
diputats del Parlament el 18 de gener de 1934. Justificaren aquesta
mesura tan radical acusant el govern Companys d’haver propiciat
«l’actuació parcial de les forces d’ordre públic» durant la campanya
electoral i el dia de les eleccions i, sobretot, en senyal de protesta
«fins que s’implanti a Catalunya un sistema de representació
proporcional». Es veu que no recordaven que només dos mesos
abans, en les eleccions espanyoles, aquest sistema majoritari els
havia beneficiat notablement.
L’any 1934 va estar marcat pel conflicte rabassaire i pels
famosos Fets d’Octubre. La Llei de contractes de conreu elaborada
pel govern Companys fou aprovada pel Parlament català després de
fortes discussions, sobretot a la premsa i als carrers, el 21 de març
de 1934 per 56 vots a favor i cap en contra —donat que els diputats
de la Lliga encara estaven absents de la cambra—. Llavors la
posició de Cambó i de la Lliga era ben clara: calia intentar dirigir la
campanya de protesta en contra de la llei i evitar que fos
capitalitzada pels dirigents de l’IACSI, entitat que cada cop estava
més radicalitzada i acabaria sent controlada per gent com Josep
Cirera i Voltà, que deixà la Lliga per constituir Acció Popular, és a dir,
la CEDA catalana.
Aquesta por de ser desbordats per l’extrema dreta explica el
protagonisme que va tenir la gent de la Lliga, i Cambó mateix, en la
greu crisi institucional de primavera-estiu del 1934. De la Lliga va
sorgir la proposta d’interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra
la Llei de contractes de conreu, considerant que es tractava d’una
transgressió de les atribucions que l’Estatut atorgava al Parlament
català. Es presentaren a la cambra catalana dictàmens ben
documentats redactats per Ventosa, Trias de Bes i Abadal. Però fou
Francesc Cambó qui, com a cap del grup parlamentari de la Lliga a
Madrid, assumí la responsabilitat de ser el primer signant del recurs
presentat davant les Corts republicanes. Es tractava que
demanessin al Consell de Ministres que presentés una apel·lació
contra la llei catalana davant el Tribunal de Garanties
Constitucionals. Per bloquejar l’actuació de la Generalitat
esquerrana, calia el suport del govern de Madrid, presidit llavors pel
radical Lerroux. Cambó confessa a les Memòries que també ho va
fer per por que Gil-Robles i la CEDA no pretenguessin dirigir aquella
protesta, «faltant a compromisos que tenia amb mi de fer-nos costat
a Catalunya si jo ajudava a la resta d’Espanya».[702]
El 24 d’abril de 1934, Francesc Cambó i Joan Ventosa, en nom
de la Lliga Catalana, els tradicionalistes Joaquim Bau i Casimir
Sangenís i el radical Joan Palau presentaven a les Corts una
proposició incidental per demanar al govern Lerroux que acceptés el
recurs d’inconstitucionalitat sobre la polèmica llei catalana. Per
pressionar més, tres dies més tard Cambó envià una carta al
president Alcalá Zamora, que publicà La Veu de Catalunya, on
prometia que la Lliga Catalana donaria suport a qualsevol govern
que mantingués una orientació conservadora, de respecte de la
legalitat i que mantingués obertes les Corts, perquè no era
convenient ni tancar-les ni dissoldre-les.
El govern Lerroux assumí immediatament la petició dels
parlamentaris catalans i el 4 de maig interposava el recurs davant el
Tribunal de Garanties Constitucionals. Aquest organisme, presidit
per Álvaro de Albornoz, el 6 de juny va emetre una sentència en la
qual tretze dels seus vint-i-tres membres consideraven la Llei de
contractes de conreu contrària a la Constitució i a l’Estatut, perquè la
cambra catalana no tenia competències legislatives en matèria
social. La defensa davant el tribunal, presentada pel govern
Companys, sostenia que la llei catalana no era social, sinó una
norma essencial de dret civil sobre la qual sí que podia legislar el
Parlament, ja que es tractava de regular uns contractes.
La sentència del Tribunal de Garanties provocà molta tensió a
Catalunya. A Madrid els diputats d’ERC es van retirar del Congrés, i
en solidaritat amb ells els nacionalistes bascos i alguns esquerrans
espanyols van fer el mateix. El govern Companys acordà presentar
la mateixa llei al Parlament català i la cambra l’aprovà de nou el 12
de juny, en el curs d’una sessió molt agitada. Aquell dia només hi
assistí com a representant de la Lliga Catalana Raimon d’Abadal,
que fou esbroncat sorollosament pels rabassaires concentrats
davant el Parlament, al parc de la Ciutadella. Després de discursos
vehements, la Llei de contractes de conreu fou votada de nou i
obtingué 58 vots a favor i 1 en contra, el d’Abadal. Tota la premsa
catalana d’esquerres es llançà contra la Lliga i contra Cambó, que
era acusat de representar «el capitalisme més salvatge» i de ser
«un financer, no un polític».[703]
Francesc Cambó va intervenir molt poc a les Corts republicanes.
Va deixar passar molts debats importants en els quals podia haver
participat perfectament atès que eren qüestions que dominava. La
seva primera intervenció parlamentària d’importància no es produí
fins al 24 de juny de 1934. Abans, tan sols havia parlat de manera
breu en dues ocasions: una per tractar aspectes de la política
pressupostària, el 24 de maig, i una altra pel problema de l’atur
forçós el 14 de juny.[704]
Fou precisament el conflicte rabassaire el que motivà la seva
primera intervenció d’un clar caràcter polític al Congrés dels
Diputats, el 25 de juny de 1934. De fet, fou un discurs de rèplica als
atacs que havia patit per part del socialista Indalecio Prieto i del
republicà Manuel Azaña, que el responsabilitzaven de ser un dels
principals provocadors d’aquell conflicte en presentar el recurs
contra la llei catalana i pressionar el govern Lerroux perquè la portés
al Tribunal de Garanties Constitucionals. Cambó es defensà dient
que el conflicte no l’havia provocat el seu recurs sinó la Constitució
republicana elaborada per Azaña i Prieto, que no havia atorgat a
l’Estatut català competències per fer una llei com aquella. «La Ley
de Contratos de Cultivos es una infracción de la Constitución y del
Estatuto», digué amb gran èmfasi, i censurà durament l’actitud del
govern Companys i d’ERC per voler desafiar el govern de Madrid i
no fer cas de la sentència. Va elogiar la valenta intervenció de
Raimon d’Abadal al Parlament català exigint que el govern
Companys acatés la sentència. I també va fer una llarga reflexió
sobre les relacions entre el poder central i els poders regionals: «los
poderes regionales no han de buscar su protección en armamentos,
ni en gritos, ni en gestos teatrales; han de buscarla en tener razón
siempre, en colocarse dentro de la ley y en asegurar en el territorio
de la región autónoma la confianza, la confraternidad y el amor a
todos los ciudadanos».[705] Curiosament, ara Francesc Cambó
recorria a un plantejament legalista i força diferent dels que ell
mateix havia emprat quinze o vint anys abans en aquell hemicicle
quan criticava el marc legal espanyol per no permetre als catalans
actuar de manera lliure.
L’absència dels diputats d’ERC de les Corts va ser aprofitada per
Cambó i els parlamentaris de la Lliga per monopolitzar la
representació de Catalunya. Els diputats lliguers sostenien en les
seves intervencions que mentre ells intentaven resoldre el conflicte
agrari català negociant amb el govern i amb els isidres, els d’ERC es
quedaven a Barcelona sense fer res.
Però l’actitud dura, i fins i tot bel·ligerant, de la Lliga Catalana en
la qüestió rabassaire havia fet augmentar els atacs de les esquerres
envers el partit i Cambó. Ara se’ls acusava d’abandonar la trajectòria
catalanista i d’actuar contra la sobirania del Parlament i l’autonomia
catalana. Per altra banda, la radicalització de l’IACSI, sota la direcció
de Josep Cirera i Voltà, posava en un cert compromís la Lliga
Catalana, que no volia fer un seguidisme excessiu d’aquesta
organització però tampoc volia «que els propietaris rurals no tinguin
la sensació de que els abandonem».[706] Cambó estava indignat
amb el comportament de Cirera i Voltà, que havia aconseguit la
presidència dels isidres, havia abandonat la Lliga Catalana i estava
conspirant per muntar la CEDA a Catalunya, amb el vistiplau de Gil-
Robles. Reconeixia que «ha fugit del meu control».[707]
El conflicte de la Llei de contractes de conreu seguí radicant-se
amb actes com l’anada a Madrid, el 8 de setembre, d’uns dos mil
propietaris afiliats de l’IACSI, per protestar davant el govern, presidit
llavors pel radical Ricardo Samper, per ser massa tolerant amb la
Generalitat. En efecte, l’actitud del govern espanyol havia canviat un
xic respecte a aquesta qüestió des que Lerroux havia dimitit i havia
estat substituït pel valencià Samper, que havia tingut converses
discretes amb el govern català i amb gent de la Lliga per tal de
trobar una solució acceptada per totes les parts. Ara bé, aquesta
política de negociació i eventual pacte xocà amb l’oposició frontal de
les forces de la dreta que donaven suport parlamentari a Samper. La
CEDA va llançar una mena d’ultimàtum que va provocar la dimissió
de Samper. El 4 octubre s’anunciava la formació d’un nou govern
presidit per Alejandro Lerroux dins el qual, i per primer cop, hi havia
tres ministres de la CEDA. Com que el partit de Gil-Robles era
considerat per la majoria de les forces d’esquerres com una
formació «no republicana», anunciaren que no reconeixien el nou
govern pel fet de significar, segons deien, l’assalt de «les forces
monarquitzants i feixistes» al poder. Els grups d’esquerres temien
que passés una cosa similar al que s’havia esdevingut un any abans
a Alemanya amb l’ascens de Hitler al poder, que en pocs mesos
havia liquidat la vida democràtica al país, o que es produís un cop
autoritari com el del canceller Dollfuss a Àustria, del febrer del
mateix 1934. Era pública la identificació de Gil-Robles amb aquests
dos dirigents autoritaris europeus, i fins i tot havia assistit, com a
convidat especial, a mítings dels seus partits.
Els successos del 6 d’octubre són prou coneguts: en el marc del
clima de rebel·lió de les esquerres espanyoles contra el nou govern
radicalcedista, el president de la Generalitat, Lluís Companys,
proclamà l’Estat català dins d’una República federal espanyola. El
govern Lerroux va respondre proclamant l’estat de guerra i ordenant
al general Domènec Batet que controlés la situació. Les tropes van
sortir als carrers de Barcelona i en poques hores dominaven tot
Catalunya i procedien a la detenció del govern català. El govern de
Madrid dictà un decret que suspenia l’Estatut, va intervenir
l’administració catalana, destituí molts alcaldes i regidors
d’esquerres, tancà locals dels partits polítics d’esquerres i dels
sindicats i procedí a la detenció preventiva de més de tres mil
persones, només a Catalunya. A la resta d’Espanya, llevat
d’Astúries, la rebel·lió també fou controlada en poques hores i foren
detinguts nombrosos dirigents polítics i sindicals d’esquerres. A
Astúries, però, la rebel·lió de tota la conca minera durà gairebé tres
setmanes i va haver de ser reprimida amb tropes portades del
Marroc, comandades pel general Franco. En total, aquests fets
revolucionaris d’octubre del 1934 provocaren a tot Espanya més de
mil morts i uns trenta mil detinguts. El trencament polític entre les
formacions d’esquerres i les de centre i de dretes era quasi total. El
procés de Lluís Companys i de tot el govern de la Generalitat va
tenir lloc davant el Tribunal de Garanties Constitucionals enmig
d’una gran expectació política. La sentència, dictada el 5 de juny de
1935, condemnà tots els encausats a trenta anys de reclusió major.
En les Memòries, Francesc Cambó reconeix que els Fets
d’Octubre «ens creà als homes de la Lliga, i a mi especialment, una
situació molt delicada tant a Madrid com a Barcelona».[708] Per una
banda, es veien obligats a donar suport, per lleialtat institucional, al
govern Lerroux en la seva política de repressió de la revolta
protagonitzada per la Generalitat de Companys; fins i tot, Cambó
confessà que la nit del 6 d’octubre va parlar per telèfon amb Lerroux
per animar-lo a complir el seu deure de governant.[709] Per l’altra
banda, però, ell i els parlamentaris de la Lliga haurien de conviure a
partir de llavors amb els discursos i les pretensions de tota la dreta
espanyola de posar fi a l’autonomia catalana revocant l’Estatut.
Els Fets d’Octubre van ser presents en el Congrés dels Diputats
des que aquesta cambra va tornar a obrir les sessions el 9
d’octubre, i Francesc Cambó fou un dels grans protagonistes d’uns
debats parlamentaris que van durar mesos. Va haver de fer
equilibris per posicionar-se al costat del govern Lerroux i contra la
Generalitat de Companys sense beneir l’onada d’anticatalanisme i
antiautonomisme que va inundar les Corts republicanes. Hi va
intervenir per primer cop el 5 de novembre de 1934, dient que no
convenia que el Congrés dificultés la tasca que estava realitzant el
govern Lerroux i encara menys que interferís en els tribunals de
justícia. Segons ell, el problema més greu que existia a Catalunya i
Espanya era l’onada d’indisciplina social i qualificà el que havia
passat el 6 d’octubre com «el hecho revolucionario más grave que
se haya producido en España».[710] Va denunciar com a molt perillós
voler revisar «en aquel ambiente apasionado» l’Estatut català i
s’alarmà davant la possibilitat que algunes formacions de dreta
aprofitessin la situació per liquidar bona part de l’obra legislativa de
les esquerres del bienni 1931-1933.[711] Després s’estengué parlant
de la «profunda crisis de espiritualidad» que afectava el conjunt de
la societat espanyola i, al final de la seva intervenció, reflexionà
sobre els mals que els excessos de patriotisme estaven provocant a
Espanya. Segons ell, aquests excessos «a veces se expresan en
odio a Cataluña» i moltes vegades eren mostres d’un espanyolisme
intransigent. Desitjava que finalment arribés «el momento en que el
patriotismo español sea amor a España y conciencia de los grandes
destinos que España puede cumplir».[712]
Francesc Cambó i els diputats de la Lliga Catalana van donar
suport explícit a la política repressiva del govern Lerroux pels fets
del 6 d’octubre. No sols votaren a favor d’atorgar la confiança que
demanava aquest govern, un cop sufocada la rebel·lió d’Astúries,
sinó que a més, el 28 de novembre de 1934, tots els diputats de la
Lliga van votar a favor de concedir el suplicatori perquè es
processés Manuel Azaña com un dels responsables d’aquells fets.
Dos dies després, Cambó va intervenir de nou al Congrés per
replicar les intervencions vehements de tres diputats d’extrema
dreta, que havien demanat la supressió immediata de l’Estatut
català i llançat acusacions genèriques contra el catalanisme;
curiosament, dos d’ells eren antics membres del Centro
Constitucional que havia presidit tres anys i mig abans. Es tractava
d’Honorio Maura —un altre fill de Don Antonio— i d’Antonio
Goicoechea, que ara eren dirigents de la formació monàrquica
Renovación Española. El tercer diputat era José Antonio Primo de
Rivera, el fill gran del dictador, que acabava de fundar el grup
feixista Falange Española.
En aquell moment es va produir el retorn del Cambó dels grans
discursos parlamentaris. La seva rèplica als diputats d’extrema dreta
fou contundent. Amb habilitat, defensà el paper històric de la Lliga
com a capdavantera de l’autonomisme català i condemnà Esquerra
Republicana i la Generalitat pels fets del 6 d’octubre. A Goicoechea
li va recordar les seves antigues simpaties per la Lliga i a Calvo
Sotelo li va retreure la seva defensa del corporativisme
antidemocràtic. Per a Cambó, la rebel·lió de Barcelona era
responsabilitat exclusiva del govern de la Generalitat i dels militants
d’ERC i, per tant, «no hubo participación, en el movimiento del 6 de
octubre, de la gran masa del pueblo catalán».[713] El líder de la Lliga
Catalana defensava la vigència de l’Estatut del 1932 perquè «puede
servir para resolver un problema que durante un tercio de siglo vino
perturbando a España, que puede servir para encauzar una
situación que viene perturbando la vida política del país».[714] Creia
que era possible crear «un patriotismo español compatible con el
catalanismo» i s’oferia a iniciar una política de reformes, fins i tot de
revisió de l’Estatut, tot assenyalant que la voluntat de la Lliga era
gestionar l’autonomia catalana.
El 13 de desembre de 1934 les Corts republicanes aprovaven la
llei segons la qual se suspenien sine die les funcions de l’Estatut, del
Parlament català i es creava interinament el càrrec de governador
general de Catalunya.[715] Cambó i els diputats de la Lliga hi votaren
en contra, però la llei s’aprovà. Davant l’ambient de gran hostilitat
anticatalana que predominava a la cambra legislativa, Cambó tornà
a intervenir per defensar el dret dels catalans a tenir un règim
autonòmic, donat que es tractava d’un dret fonamentat en una
realitat tan viva com Catalunya i que ningú podia negar. Criticà la llei
de suspensió de l’Estatut, per considerar-la «una injusticia, una
ilegalidad y una torpeza». I fou llavors quan, adreçant-se als polítics
de la dreta espanyolista, va pronunciar aquella frase tan coneguda:
«Porque no os hagáis ilusiones. Pasará este Parlamento,
desaparecerán todos los partidos que están aquí representados,
caerán regímenes y el hecho vivo de Cataluña subsistirá».[716]
Amb aquestes frases Cambó segurament també volia fer front a
les acusacions que des de les esquerres catalanes es llançaven
contra la gent de la Lliga d’haver «traït» el catalanisme. Poc
després, arran de la desaparició de la censura de premsa, a
començament del 1935, les publicacions de l’esquerra catalana no
s’estaven de qualificar la Lliga de força antirepublicana, clerical i fins
i tot antiautonomista. I si bé reconeixien que la repressió política pels
Fets d’Octubre l’havia realitzat fonamentalment el govern de Madrid,
també consideraven que la Lliga n’havia estat incitadora i còmplice,
a més de serne la gran beneficiària. Perquè eren els homes de la
Lliga, junt amb els radicals i els cedistes, els que havien passat a
governar els ajuntaments dissolts i, des de l’abril del 1935, els que
havien format part dels governs de gestió de la Generalitat tutelada
des de Madrid.[717] Cambó i els dirigents de la Lliga es justificaven
dient que si no gestionaven ells aquella Generalitat intervinguda i els
ajuntaments ho farien sols els radicals i la CEDA.
El 30 de gener de 1935, cercant una certa conciliació amb les
esquerres catalanes, els diputats de la Lliga donaren suport a la
proposició presentada pels parlamentaris d’ERC demanant l’indult
dels condemnats a pena de mort pels Fets d’Octubre. Dies després,
el 6 de febrer, els diputats de la Lliga pel seu compte presentaren a
les Corts una demanda de restabliment de la legalitat municipal a
Catalunya, al mateix temps que censuraven la gestió autoritària de
l’alcalde de Barcelona que havia nomenat el govern, el radical Pich i
Pon. Tanmateix, la proposta fou derrotada per la majoria
radicalcedista. Era evident que la Lliga volia demostrar la seva
discrepància amb alguns aspectes de la política de govern de
Madrid, tot i que continuava donant-li suport parlamentari en les
qüestions més generals.
La imatge de la Lliga Catalana, però, també s’havia vist afectada
per les controvèrsies internes que posaven en qüestió la fermesa de
la seva proposta catalanista. Hi havia un sector revisionista que des
de l’any 1930 postulava la necessitat d’abandonar el nacionalisme
de Prat de la Riba, per considerar-lo massa radical, i substituir-lo per
una formulació més regionalista que fos bàsicament conservadora,
catòlica i antireformista. Ferran Valls i Taberner era un dels
representants més significatius d’aquest corrent que, a més,
formulava la necessitat d’una entesa social i política amb les dretes
espanyoles per fer front al reformisme de les esquerres
republicanes. Durant el bienni 1933-1935 aquestes idees, juntament
amb la necessitat de formular un nou programa conservador per tal
de tenir més presència dins la política espanyola, tindran el suport
de molts dels joves dirigents de la Lliga Catalana, com Joan
Estelrich, Josep M. Trias de Bes, Miquel Vidal i Guardiola o Josep
M. Tallada, la majoria molt vinculats a Cambó. Aquest grup de joves
«revisionistes» de la doctrina nacionalista de Prat utilitzarà el
setmanari Després, finançat per Cambó i dirigit per Joan Estelrich,
com a principal instrument de difusió del seu ideari.[718]
El 3 de maig de 1935, després de l’enèsima crisi dels governs de
coalició radicalcedista, Alejandro Lerroux reestructurà el seu govern
i hi va incorporar José M. Gil-Robles, el líder de la CEDA, com a
ministre de Guerra. Aquest executiu tingué una vida breu, donat que
ben aviat el partit radical es va veure notablement afectat pel cas de
corrupció conegut com l’escàndol de l’estraperlo. Significativament,
ni Cambó ni cap altre diputat de la Lliga van intervenir en els
acalorats debats sobre aquest afer ni en el següent, l’escàndol
Nombela, que tant van desprestigiar el partit radical i Lerroux mateix.
Lerroux es va veure forçat a dimitir i el president Alcalá Zamora
proposà el president de les Corts, Santiago Alba, que també militava
en el partit radical, com a candidat a cap del govern. Cambó hi
estava d’acord. Creia que calia tornar a fer governs de centredreta,
però sense Gil-Robles, només amb el suport exterior de la CEDA, i
així ho va comunicar a Alba, assegurant-li el suport dels diputats de
la Lliga Catalana: «espero que lo que no pudo ser en 1931 salga
ahora, y que mi viejo amigo y opositor presida su primer gobierno».
[719] Però l’operació no quallà i el 25 d’octubre es formava un nou
govern presidit per Joaquín Chapaprieta, un antic liberal, molt amic
d’Alba, que liderava un petit grup de centre, el Partido Republicano
Independiente.
Chapaprieta proposà a Cambó formar part del seu govern, com a
ministre d’Hisenda, però ell no acceptà per raons de salut i
recomanà que ho fossin Ventosa o Rahola. Chapaprieta trià el
segon i li atribuí el secundari Ministeri de Marina.[720] La Lliga
Catalana, finalment, entrava en un govern per primer cop durant el
règim republicà. Cambó estava força satisfet perquè creia que ara
podrien impulsar les seves propostes més rellevants: reforma de la
Constitució, llei electoral amb sistema proporcional, nova llei d’ordre
públic.[721] No exigiren, però, a Chapaprieta que es comprometés a
restablir l’Estatut, només demanaven que s’acceleressin els
traspassos de serveis que restaven a aquella Generalitat
intervinguda però que gestionaven ells. Sostenien que encara no era
el moment de restablir totalment l’Estatut perquè caldria reformar-lo
abans.
L’empordanès Pere Rahola, bon amic de Cambó, va ser ministre
de Marina tan sols dos mesos i mig, perquè el govern Chapaprieta
va caure el 14 de desembre i fou substituït per un altre de presidit
pel centrista Manuel Portela Valladares, que també oferí un lloc al
seu govern a Pere Rahola: ara seria ministre sense cartera. Aquests
governs de centredreta, sense cedistes, però, eren massa febles
políticament i no aconseguiren consolidar-se. A principis de gener
del 1936, Portela Valladares demanà al president Alcalá Zamora la
dissolució del Congrés dels Diputats i la convocatòria d’eleccions
generals per al 16 de febrer de 1936.
La darrera intervenció de Francesc Cambó a les Corts
republicanes, i de fet el seu últim discurs com a parlamentari, va
tenir lloc el 6 de desembre de 1935 amb motiu de la discussió de la
Llei de defensa del patrimoni artístic. Aquesta temàtica li despertava
un notable interès no sols com a gran admirador i coneixedor de les
obres artístiques, sinó sobretot com a destacat colleccionista.
Cambó mostrà la seva satisfacció pel projecte de llei, tot i que
assenyalà que arribava massa tard i que ja havien sortit d’Espanya
moltíssimes obres d’art per la desídia i la manca de protecció oficial.
Indicà, però, que la llei reflectia una escassa atenció a l’adquisició,
per part de ciutadans espanyols, d’obres artístiques a l’estranger
que suposessin incrementar el valor del que ja es tenia. Ell, com a
gran col·leccionista d’obres d’art comprades a l’estranger, demanava
que hi hagués més protecció legal al mecenatge. Fou precisament
en aquest parlament, com expliquem més endavant, en què Cambó
va detallar com havia construït la seva important col·lecció de
quadres i anuncià la intenció de donar-la als museus.[722]

El Front Català d’Ordre, l’opció conservadora del 1936

La panoràmica política catalana i espanyola a començament de
l’any 1936 era realment crítica. Les dretes i les esquerres s’havien
radicalitzat molt i no deixaven gaire espai per a les formacions
moderades i conciliadores. A més, la llei electoral forçava a
constituir àmplies coalicions, forçosament heterogènies, si no, es
corria el perill de quedar molt poc representats. Les esquerres
catalanes i espanyoles ja feia temps que havien iniciat una gran
campanya contra la repressió governamental pels Fets d’Octubre
posant èmfasi en l’amnistia dels empresonats polítics. Aquesta
consigna portà a la formació de la coalició electoral del Front
Popular, que a Catalunya es diria el Front d’Esquerres, amb un
programa basat en el retorn a l’esperit fundacional del règim
republicà, el del 1931. Calia reprendre la política de reformes
socials, restablir l’autonomia catalana i aconseguir l’amnistia dels
presos polítics. Al costat d’ERC i de la USC, ara hi havia dins la
nova coalició diverses formacions obreristes d’extrema esquerra,
com el POUM, la federació catalana del PSOE, el Partit Comunista
de Catalunya i el Partit Català Proletari.
A Espanya la CEDA va intentar reunir al seu voltant totes les
dretes, però el partit radical de Lerroux s’hi negà i va voler organitzar
una opció centrista, entre el Front Popular i la coalició de les dretes.
A Catalunya, en canvi, el partit decisiu dins de l’espai de centredreta
era la Lliga Catalana, que llavors tant podia presentar-se com una
opció centrista i catalanista, respectuosa amb la legalitat republicana
i defensora de l’autonomia catalana, com havia fet el novembre del
1932, o bé constituir una àmplia coalició amb totes les dretes,
sabent que algunes d’aquestes formacions eren monàrquiques i
contràries a l’autonomia catalana. A més, hi havia el referent del que
passava al País Basc, on el Partit Nacionalista Basc s’havia situat
com una opció centrista i nacionalista, distanciant-se alhora del
Front Popular i de la coalició de les dretes, que era notablement
espanyolista i antiautonomista.
A Catalunya, la direcció de la Lliga, i sobretot Cambó, no dubtà
gaire. Calia evitar el perill d’un trencament dins les dretes, que
beneficiaria les esquerres, i també posar un èmfasi especial a
destacar que la prioritat política era la defensa social davant el perill
revolucionari. Per això s’optà per fer una coalició amb totes les
dretes, anomenada el Front Català d’Ordre, dins de la qual es van
integrar, al costat de la Lliga Catalana, formacions polítiques ben
diverses: els radicals de Lerroux, l’Acció Popular (la CEDA de Gil-
Robles), la Dreta de Catalunya (els monàrquics de Calvo Sotelo) i
els tradicionalistes. El pacte no fou gens fàcil, hi hagué fortes
tensions i la Lliga va estar a punt d’anar a les eleccions sola.
Finalment, tot i que els catalanistes imposaren les condicions als
seus aliats, reservant-se la direcció de la campanya electoral i
forçant que els actes de propaganda es fessin per separat, els
candidats no catalanistes tenien un pes notable dins la coalició.[723]
Malgrat que en les candidatures del Front Català d’Ordre els polítics
de la Lliga hi apareguessin els primers, la llista responia a
l’heterogeneïtat de la coalició. Així, a la de la circumscripció de
Barcelona ciutat hi figuraven junts el lliguer Joan Ventosa i el radical
Alejandro Lerroux. En canvi, Francesc Cambó encapçalava la llista a
Barcelona província, on, si bé hi havia un polític radical poc conegut,
Jaume Polo, coincidia amb Josep Cirera i Voltà, el polèmic líder
d’Acció Popular a Catalunya.
Durant la campanya electoral, els candidats de la Lliga van
insistir en la necessitat que tots els conservadors s’unissin perquè
els interessos morals i materials de la Catalunya catòlica i tradicional
es trobaven amenaçats. Acusaven Esquerra Republicana de ser una
força incapaç de mantenir el principi d’autoritat a Catalunya i de
tolerar l’activisme revolucionari de la CNT. Per això insistien en la
defensa de l’ordre enfront de la indisciplina social, i dels valors de la
família i de la propietat davant el perill de l’anarquia i la revolució.
L’editorial de La Veu de Catalunya del 8 de gener de 1936
denunciava el perill que significaria la victòria de les esquerres
catalanes, atesa la seva supeditació al programa del Front Popular
espanyol, que era presentat com el primer pas cap a la revolució:
allò seria la victòria de les «forces de la subversió» i Catalunya
esdevindria «una sucursal de Moscou».[724]
De tota manera, els dirigents de la Lliga Catalana sabien que
havien d’emprar plantejaments més moderats i prudents per
aconseguir el suport electoral de les classes mitjanes més
identificades amb la catalanitat i la democràcia. Així, el 25 de gener,
Francesc Cambó i Joan Ventosa proclamaven en un míting a
Barcelona que el seu partit defensava fermament la legalitat
republicana i el règim autonòmic català; que si guanyaven les
eleccions durien a terme una política de «construcció» i de
«recuperació», no simplement antirevolucionària, sinó amb
propostes d’avenços i de conciliació social. Tanmateix, en unes
declaracions al diari catòlic de Madrid El Debate el 2 de febrer de
1936, el líder catalanista justificava la seva aliança amb les
extremes dretes espanyoles no sols per qüestions exclusivament
electorals, perquè no guanyessin les esquerres, sinó també perquè
hi havia moltes coincidències i «un patrimonio común con ellas».[725]
A les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 la coalició
liderada per Cambó i la Lliga Catalana, el Front Català d’Ordre, si bé
va obtenir el 42 % dels vots, uns 480.000 sufragis, fou clarament
derrotada a tot Catalunya ja que va quedar la segona a les cinc
circumscripcions. Els millors resultats els van obtenir a la
circumscripció de Lleida i, en general, als municipis petits, i els
pitjors a les grans ciutats, com Barcelona. Cambó, que com hem dit
anava a la candidatura de Barcelona província, no va sortir elegit per
uns quants milers de vots. En conjunt, a Catalunya van ser elegits
41 candidats del Front d’Esquerres, 12 de la Lliga Catalana i un
tradicionalista. Cambó mateix, mesos després en les seves
Meditacions, va arribar a la conclusió que, en el fons, havia tingut
molta sort de no haver estat elegit diputat: «en les eleccions vaig ser
derrotat i a la meva derrota dec la vida».[726] En efecte, el fet de no
ser diputat va permetre a Cambó anar-se’n a estiuejar i ser fora de
Catalunya el 19 de juliol de 1936.
Amb la victòria del Front Popular es constituí un nou govern,
presidit per Manuel Azaña, que immediatament decretà l’amnistia
dels presos polítics, cosa que va significar l’alliberament de Lluís
Companys i de l’antic govern de la Generalitat. El Parlament de
Catalunya obrí altre cop les sessions i va elegir de nou Companys
president de la Generalitat, i en aquesta condició va tornar a
Barcelona el dia 1 de març de 1936. El maig del 1936, les
esquerres, majoritàries al Congrés, forçaren la destitució de Niceto
Alcalá Zamora com a president de la República i el 10 de maig
Manuel Azaña fou elegit nou president. Es constituí llavors a Madrid
un govern, integrat només per republicans d’esquerres —els
socialistes es negaren a ser-hi—, presidit pel gallec Santiago
Casares Quiroga.

Un viratge cap al centre ple de neguits i contradiccions

Malgrat la desfeta electoral del febrer del 1936, els dirigents de la

Lliga Catalana acceptaren les regles del joc democràtic i no
conspiraren obertament contra el règim republicà. Aquesta actitud
de respecte de la legalitat contrastava amb la de la majoria de les
dretes espanyoles, la CEDA inclosa, que estaven cada cop més
abocades a posicions antidemocràtiques i a justificar una rebel·lió
militar, o fins i tot a col·laborar-hi.
Després de la derrota electoral, Cambó s’adonà que la presència
de la Lliga Catalana dins la política espanyola passava o bé per
continuar vinculada a les dretes espanyoles, cosa que implicava
subordinar-se al radicalisme perillós que predicava Gil-Robles, i
sobretot Calvo Sotelo, o bé per afirmar l’especificitat catalana i
cercar una posició més moderada i centrista. Seguint els seus
discursos, articles i correspondència privada trobem inicialment
mostres d’aquests dubtes. De tota manera, aviat s’imposà el canvi
tàctic cap al centre. Els diputats de la Lliga Catalana, tal com ho
palesen les intervencions de Ventosa a les Corts republicanes,
començaren a prendre posicions distanciades dels seus antics aliats
electorals dretans i insistiren a acceptar els resultats electorals i
respectar la legalitat. El viratge cap al centre també estava motivat
pel descontentament d’alguns sectors del partit per la presència dins
del Front Català d’Ordre de forces anticatalanistes i dels monàrquics
de Dreta de Catalunya. La notable radicalització cap a l’extrema
dreta que experimentaven Acción Popular i els tradicionalistes a
Catalunya també afavoria el canvi. D’altra banda, la crisi de l’antiga
Acció Catalana, cada cop més engolida per Esquerra Republicana, i
el poc creixement d’Unió Democràtica deixava un espai polític cada
cop més ample al centre.
Joan Estelrich, tot i que començava a conèixer a fons Francesc
Cambó, exagerava una mica quan sostenia en el seu dietari que
«després de cada derrota electoral, Cambó es sent més catalanista.
Ara està esponjat, acceptant la possibilitat, com una sort, de la
solució separatista».[727] A Cambó mai li hauria passat pel cap
aquesta solució, però sí que és cert que pensava que calia
distanciar-se el màxim possible dels antics aliats electorals
espanyolistes i ultradretans i reafirmar la catalanitat i la centralitat de
la Lliga.
En la seva correspondència, Cambó parla de la conveniència
que a Espanya hi hagués en aquells moments «un partit
conservador a la moderna» que evités la revolució, i la CEDA no ho
era.[728] A poc a poc, s’imposà un canvi tàctic en les directrius de la
Lliga, tot i que això no sempre apareixia prou ben reflectit als
editorials de La Veu de Catalunya. Certament, les diferències que es
donaven entre la situació d’agitació social i política en bona part
d’Espanya i el que passava a Catalunya afavorien aquest canvi.
Alguns periodistes de llavors, i més tard molts historiadors, van
parlar, un xic exageradament, de l’existència d’un «oasi català».[729]
Era evident que durant la primavera del 1936 Catalunya no es
trobava, ni de bon tros, en una situació de guerra social semblant,
per exemple, als anys que precediren la dictadura de Primo de
Rivera; tampoc les tensions polítiques i socials eren similars a les
que hi havia llavors a Madrid i en altres zones del sud d’Espanya.
L’ambient polític català no estava tan intoxicat com el de la capital
d’Espanya, on el debat sobre les eleccions del febrer i l’actuació del
nou govern d’esquerres derivava cada cop més cap al
qüestionament del règim democràtic i de la legalitat. A Catalunya no
hi havia una premsa descaradament procolpista, com l’ABC, ni uns
escamots falangistes llançats al pur pistolerisme, ni tampoc uns
sectors dins les forces d’ordre públic que actuessin al marge dels
seus caps. I, sobretot, a Catalunya no hi havia cap grup social amb
una significació important que encoratgés i financés una conspiració
militar de caràcter antidemocràtic.
Sens dubte, l’actitud més prudent del president Companys i del
govern de la Generalitat, que controlava directament l’ordre públic,
era un factor decisiu perquè a Catalunya hi hagués menys tensions.
Fins i tot Cambó reconeixia que les relacions entre la Lliga Catalana
i el govern Companys havien millorat, atès que hi havia «persones
que ens eren agradables».[730] Ara bé, si a Catalunya no hi havia el
grau d’histèria política que s’apreciava a Madrid, tampoc era una
bassa d’oli. Hi havia intranquil·litat política, atemptats —com
l’assassinat dels germans Badia— i conflictes laborals notables. I
fins i tot la premsa de Barcelona parlava sovint de l’increment de la
fugida de capitals cap a l’estranger a la recerca d’un refugi segur.
Els principals dirigents de la Lliga, entre ells Cambó, havien
traslladat importants sumes de diners fora del país.[731]
En la correspondència privada d’aquests mesos, Cambó no
s’està de manifestar no sols un cert menyspreu vers les esquerres,
de nou al poder a Madrid i a Barcelona, sinó també una certa
repugnància respecte al resultat de l’exercici del sufragi universal,
cosa que indirectament podia significar un no-reconeixement de la
victòria de les esquerres, o com a mínim que es qüestionés. Segons
ell, amb la victòria del Front d’Esquerres s’iniciava una etapa de crisi
política greu ja que calia esperar reaccions i revenges perilloses:
«No han triomfat les esquerres polítiques, sinó les esquerres socials
i aquestes no trigaran a presentar comptes».[732] Tenia por que la
vida política espanyola derivés cap al radicalisme i les grans
polaritzacions polítiques: «des d’una dictadura imperialista i
brutalment centralista fins l’esmicolament federalista i fins
separatista».[733]
Cambó i els principals dirigents de la Lliga, sense caure en el
fanatisme de les extremes dretes espanyoles, continuaven insistint,
després de les eleccions de febrer, en el discurs que recalcava els
valors més bàsics del conservadorisme social: la defensa de la
religió, de la propietat, de la família i de l’ordre, que consideraven
cada cop més amenaçats. I això els acostava ideològicament als
sectors més hostils al règim republicà, que ja hi conspiraven
obertament en contra.
Ara bé, si ens fixem en els discursos i articles de Francesc
Cambó, de Joan Ventosa o de Lluís Duran d’aquests mesos
d’abriljuliol del 1936, hi trobem crides constants a les dretes
catalanes a no deixar-se emportar per les passions i les
provocacions. Així, el 8 d’abril de 1936 Cambó publicà a La Veu de
Catalunya un article titulat «Mirant la realitat», on denunciava la
possibilitat que «les dretes es col·loquen […] en una posició
revolucionària, […] si afeblien la moral i la disciplina de la força
pública, podien causar a Espanya i als interessos i sentiments que
les dretes volen defensar, danys incalculables». Hi afegia que tenia
por que tot allò acabés en un període anàrquic «en el qual es
disputarien qui tindria una potència més destructora, si la demagògia
roja o la demagògia blanca».[734]
Cambó era conscient de la difícil situació en què es trobaria la
Lliga Catalana si les extremes dretes intentaven donar un cop. En
una carta a Estelrich, de l’11 de març, feia aquesta consideració si hi
tornava a haver a Espanya una dictadura militar: «En aquest cas la
nostra posició quedaria fortament disminuïda i sols fórem una
reserva per al moment en què Espanya volgués o pogués tornar a
una normalitat política».[735] Cambó començava, així, a reflexionar
sobre la possibilitat d’una nova dictadura com la de Primo de Rivera,
que segurament seria molt més violenta i dins de la qual la inhibició
política de la Lliga no seria fàcil.
El 22 d’abril de 1936, Francesc Cambó i Felip Rodés, en un
míting celebrat al teatre Tívoli de Barcelona, tot i cridar a la
convivència pacífica, no deixaren de fer al·lusions a una possible
dictadura de dretes. Cambó reconeixia que «si és un mal una
dictadura, no es pot evitar que surti quan n’amenaça una altra, amb
l’intent de tirar per terra, de trepitjar i d’atropellar els més cars
sentiments. Cal doncs, no cridar contra el feixisme. Cal cridar contra
totes les dictadures».[736] Un mes i mig més tard, el 14 de juny,
Cambó tornava a plantejar en una conferència a Barcelona la
possibilitat d’un cop autoritari a Espanya i, en termes molt més
radicals, condemnà qualsevol intent dictatorial perquè amb tota
seguretat seria anticatalà: «Tota dictadura, blanca o roja, serà
anticatalana, anirà contra l’ànima de Catalunya, serà contra el cos
de Catalunya».[737]
Del fet que el clima polític català era força diferent del que
predominava a Madrid, n’és una mostra que dirigents de la Lliga
Catalana i representants del govern de la Generalitat mantinguessin
llavors negociacions davant la possibilitat de reformar la llei electoral
i d’avançar les eleccions al Parlament català. Lluís Companys
mateix havia anunciat, el 26 de maig de 1936, que l’aprovació d’una
nova llei electoral que introduís el sistema proporcional en les
eleccions al Parlament i en les municipals figurava en un lloc
preferent al seu programa i que després de l’estiu s’iniciarien els
treballs dins la comissió parlamentària pertinent. Aquesta era una
demanda de la Lliga Catalana, que des de feia temps pressionava
perquè hi hagués una representació més real de les forces
polítiques. Cambó estava esperançat i content.[738]
El 21 de juny de 1936, Francesc Cambó pronuncià el que seria el
seu darrer discurs a Catalunya, i tal vegada de la seva vida política.
El va fer pocs dies abans d’anar-se’n de vacances davant de
l’Assemblea de Delegats de la Joventut de la Lliga de Barcelona i
província. La Veu de Catalunya el va reproduir gairebé sencer el 23
de juny. Fou, realment, un missatge insòlit i molt diferent del que ell
mateix i la majoria dels dirigents de la Lliga Catalana transmetien
llavors. Exposà amb cert deteniment la tesi que el sufragi universal
«ha conduït a la igualtat política» i que, per tant, era relativament
lògic que «ara els menys afavorits demanin la igualtat econòmica».
[739] Sostenia que les tendències anivelladores s’estaven imposant

arreu del món i que caldria que, també a Catalunya i a Espanya,

s’avancés cap a una justícia social més gran. Assenyalà que els
governs espanyols havien de fer propostes clarament reformistes,
com ara implantar un règim de seguretat social per als treballadors, i
que els patrons havien de ser menys intransigents. Defensà que
calia adoptar com a guia d’actuació els principis socials predicats
per l’Església catòlica, i va fer referències elogioses a les
encícliques papals Rerum novarum i Quadragesimo anno.
Finalment, sostingué que, si no s’anava per aquest camí, la
democràcia perillava: «si no s’arriba a establir un alt nivell de justícia
social, la democràcia morirà». Isidre Molas, en analitzar aquest
discurs, el qualifica de sorprenent i que «deuria resultar agosarat a
l’interior de la Lliga, i sobretot, esborronador per a alguns sectors de
les classes dominants catalanes, puix que l’havia formulat el líder
indiscutible del partit».[740]
Realment, aquests plantejaments de Cambó reflectien una
sensibilitat socialcristiana que fins llavors mai ningú de la Lliga havia
plantejat de manera tan explícita. Tres mesos abans, però, ja havia
avançat a Lluís Duran les seves idees sobre la necessitat de donar
«un contrapès conservador a la demagògia extremista», dient que,
en aquelles circumstàncies, els que s’havien de sacrificar eren els
rics, els propietaris: «cal sacrificar parcialment els actuals
propietaris, ho hem d’acceptar sense vacil·lacions: els propietaris
ens han ensenyat fins on arriba la seva ingratitud, després d’haver
fet nosaltres en defensa seva els més grans sacrificis». El viratge
cap a un cert reformisme social semblava imposar-se de forma
sincera, o era una mostra més del tacticisme de Cambó? Cal
recordar que, en aquells moments, dins de les dretes de Catalunya
aquestes idees eren molt minoritàries i només alguns catòlics que
actuaven com a franctiradors, com el canonge Carles Cardó,
s’atrevien a formular-les d’una manera tan contundent.[741] No és
fàcil saber fins a quin punt era sincera aquesta proposta de Cambó.
Tal vegada es tractava de distanciar-se al màxim de les idees cada
cop més reaccionàries que predominaven en els conservadors
espanyols.

La conspiració militar que dirigia el general Mola en cap moment va

comptar amb la col·laboració de la Lliga Catalana ni de Cambó. En
primer lloc, perquè aquell aixecament era exclusivament militar i els
civils hi tenien un paper secundari, de suport polític i financer, però
sense capacitat de direcció. En segon lloc, perquè el cop d’estat que
preparaven tenia un alt contingut nacionalista espanyol. No sols era
una rebel·lió contra les esquerres al govern, sinó també contra
aquell règim democràtic que havia propiciat l’autonomia catalana.
Era, per tant, «anti-separatista» i aspirava a refer «la unidad de
España» trencada, segons ells, per l’Estatut. La Lliga Catalana, tot i
ser una força conservadora, estava impregnada de «regionalismo
pernicioso» que impedia poder comptar amb ella. Com és conegut,
els militars colpistes a Catalunya només van explicar les seves
pretensions als tradicionalistes, als falangistes, als monàrquics de
Dreta de Catalunya i als dirigents de les joventuts d’Acció Popular
(CEDA), però en cap moment a polítics de la Lliga, tot i que aquest
partit havia estat l’eix del bloc electoral de les dretes. És igualment
significatiu l’escàs suport econòmic català a la conspiració militar:
només es té constància que donaren ajut financer i material als
militars colpistes uns quants, i escassament representatius, homes
de negocis catalans.
De tota manera, si bé era evident la no-participació de ningú
important de la Lliga en la preparació i realització de la insurrecció
militar del juliol del 1936, alguns polítics d’aquest partit, com ara
Joaquim M. de Nadal, el secretari de Cambó, n’estaven relativament
informats. Nadal explica que, ja a mitjans del mes de maig, havien
arribat a la direcció de la Lliga, i a Cambó mateix, notícies sobre la
preparació imminent «de un levantamiento militar para acabar con el
desorden reinante en España» i que ell li digué que intentés, a base
dels seus contactes, obtenir-ne el màxim d’informació. Igualment,
Nadal assenyala que a mitjans de juny aquests contactes el van
informar de «la suspensión momentánea de su realización», i que
fou per això, pensant que l’aixecament no es duria a terme, que
Cambó marxà a França i a Itàlia a començament de juliol.[742] Mesos
abans, com a resultat de la victòria electoral del Front Popular,
Cambó havia fet «retirar» de casa seva alguns dels seus quadres
més valuosos, que havien estat dipositats en diferents llocs segurs a
Itàlia i Suïssa.[743]
Certament, durant els mesos de juny i juliol del 1936 quasi tota la
premsa espanyola parlava d’una conspiració militar. Tant els diaris
de dretes com els d’esquerres feien servir de forma habitual frases
tan significatives com «cop feixista», «nova dictadura», «perill de
revolució», «defensa de la legalitat», etc. Fins i tot els que havien
parlat de «l’oasi català» començaven a rectificar.[744] El mateix dia
de l’assassinat de José Calvo Sotelo, el 13 de juliol, tingué lloc una
reunió urgent de la Comissió d’Acció Política de la Lliga Catalana a
Barcelona a la qual assistiren Abadal, Ventosa, Duran, Puig i
Cadafalch i Puig de la Bellacasa, però sense Cambó, que llavors era
a París. Ventosa marxà tot seguit a Madrid per intervenir en nom de
la Lliga a la sessió de la Diputació Permanent de les Corts del dia
15, on va declarar no recordar «que España haya atravesado una
situación de anarquía y de desorden, persistente y crónica, como la
presente».[745]
És important destacar que durant aquests inquietants dies de
mitjans de juliol del 1936 el portaveu més significatiu de la Lliga
Catalana, el diari La Veu de Catalunya, va publicar un seguit
d’articles en què es condemnava de forma ben clara tota possible
alteració de la legalitat vigent.[746] Fins i tot en el darrer editorial del
diari, el del 19 de juliol, que signaven conjuntament Lluís Duran i
Ventosa i Joaquim Pellicena, es deia: «No podem, doncs, en cap
circumstància, posar-nos al costat dels que es col·loquen fora de la
llei. Sigui quin sigui el judici que ens mereixi l’actuació del Govern
del Senyor Casares Quiroga, i no l’hem pas amagat, avui com avui
representa la llei, i en aquest sentit hem d’estar al seu costat. De la
nostra fidelitat a la República, com a règim que han volgut donar-se
els pobles espanyols, ningú no té cap dret a dubtar-ne».[747] Però
aquell 19 de juliol de 1936, malauradament, a Barcelona una cosa
eren els editorials d’alguns diaris i una altra de ben diferent la realitat
del que s’esdevenia als carrers.
Durant els anys de la República, Cambó havia intentat trobar el
seu lloc polític dins d’un règim que no li agradava, però que
acceptava. Va tornar a la política d’equilibris i de canvis tàctics,
sobretot electorals, per tal de recuperar la influència perduda. I havia
de fer front, també, a la seva mala imatge i a la de la Lliga, per «poc
republicans» davant de les esquerres catalanes i espanyoles, i
davant les dretes espanyoles per «massa catalanistes». Durant el
bienni 1933-1935 recuperà un cert protagonisme com a diputat i
líder d’una formació que volia consolidar les coalicions de
centredreta, però els Fets d’Octubre del 1934 tornaren a situar-lo en
una posició incòmoda. El seu tacticisme —calia evitar que les
esquerres guanyessin les eleccions— s’imposà de nou el 1936, però
s’oblidà del Front Català d’Ordre tan bon punt fou derrotat. Eren,
però, massa maniobres i canvis tàctics per a uns temps tan
inestables i agitats com aquells. I, al final, Francesc Cambó i la Lliga
Catalana, com tants d’altres, es van veure desbordats per uns
esdeveniments que ni controlaven ni desitjaven.
 6

UNA «MILITARADA» INESPERADA I

INDESITJADA

El suport de Francesc Cambó a la causa dels militars rebels durant

la Guerra Civil és, sens dubte, l’episodi més controvertit de la seva
vida política. Fou una opció clara i ferma, tot i que la justificació
inicial, l’enfrontament entre «barbàrie i civilització», era
simplificadora i demagògica. De nou, en els moments crítics, sorgia
el Cambó més conservador, que, atemorit pel perill revolucionari,
donava per bones les intervencions autoritàries per violentes que
fossin. Durant un quant temps, Cambó i altres dirigents de la Lliga,
com Joan Ventosa, foren uns collaboradors quasi necessaris per als
militars colpistes gràcies als seus coneixements en qüestions
financeres, als seus contactes amb el món financer i empresarial
europeu i als serveis de propaganda política, actius i eficients, que a
escala internacional van organitzar a París.
Ara bé, la prolongació de la guerra, la concentració de poders en
la persona del general Franco i la creixent influència dels grups més
feixistes, que eren els més anticatalanistes, van situar Cambó en
una posició cada cop més incòmoda, que li acabà provocant
angoixa i, fins i tot, certa vergonya, però no pas penediment. Se
sentia frustrat: els de la Lliga havien estat utilitzats quan se’ls
necessitava i després eren ignorats i marginats. Les llargues
converses de Ventosa amb Franco, els plans de Cambó sobre el
futur de Catalunya fets la tardor del 1936, havien quedat en no res.
L’any 1939 tant Cambó com Ventosa van comprovar amargament
com, malgrat tots els mèrits adquirits durant la guerra, continuaven
sent sospitosos i havien de fer-se perdonar el fet de ser catalanistes.
I, a més, no havien aconseguit de Franco ni dels nous governants
que s’aturés l’hostilitat contra el catalanisme ni contra la llengua i la
cultura catalanes.

Cambó davant la Guerra Civil

¿Realment Francesc Cambó preveia i considerava lògic, o

inevitable, el cop militar del 18 de juliol? ¿Creia que el govern
d’esquerres, del Front Popular, estava totalment desacreditat i calia
foragitar-lo del poder? A les Memòries ens explica com va
reaccionar en rebre les primeres notícies del que passava a
Espanya i què va pensar que s’esdevindria: «Ja al Catalònia vaig
rebre noves de l’assassinat de Calvo Sotelo. Em semblà que,
llavors, era fatal el cop militar i que no hi havia res per aturar-lo».[748]
Creiem, però, que aquesta no era exactament l’opinió que tenia
llavors sobre el que podia passar a Espanya. Perquè resulta que no
és això el que reflecteixen les cartes que intercanvià amb qui tenia la
màxima confiança política, Joan Ventosa.[749]
La localització de la correspondència de guerra dels dos màxims
dirigents de la Lliga Catalana, Francesc Cambó i Joan Ventosa, ens
permet disposar d’una informació privilegiada sobre la seva actuació
i el seu pensament durant la Guerra Civil espanyola.[750] Cal
remarcar el caràcter excepcional d’aquest epistolari, integrat per
unes dues-centes cartes, notes i documents adjunts, donat que, a
més de tenir una continuïtat notable, proporciona aquella mena de
notícies i de reflexions que normalment només apareixen en l’àmbit
privat i que és molt difícil trobar als documents públics o als llibres
de memòria, sempre publicats en funció de la conveniència política
del moment.[751] A més, el fet que Cambó finalitzi les seves
Memòries just en començar la Guerra Civil i que no iniciï el Dietari
fins al desembre del 1936 fa que hi hagi un important buit informatiu
sobre què pensava i què va fer durant els cinc primers mesos del
conflicte, una etapa fonamental a l’hora de prendre decisions
polítiques. La continuïtat de la correspondència localitzada ens
permet seguir amb detall l’evolució de la visió de la Guerra Civil de
Francesc Cambó, que va anar modificant-se a mesura que el
conflicte s’allargava i desapareixia el caràcter de provisionalitat que
tothom atorgava als instruments de govern creats pel general
Franco a Burgos i Salamanca.
L’esclat de la Guerra Civil va sorprendre Francesc Cambó
estiuejant en el seu iot Catalònia, en aigües de l’Adriàtic, prop de
Trieste. Va passar gran part de la guerra a Itàlia, primer a Vil·la
Barata, a Rapallo, a la costa de la Ligúria, i després a Abbazia,[752]
prop de Trieste, que llavors també era territori italià, on va acabar
per comprar i rehabilitar un petit palau, Vil·la Irenea. Posteriorment,
a partir de gener del 1938, fugint del control a què el sotmetia el
govern italià,[753] marxà a viure a Montreux, Suïssa, on llogà un
palauet denominat Vil·la Maryland. A part de viatjar molt sovint per
Itàlia i Suïssa, Cambó feu estades freqüents a París, a Brussel·les i
a Zuric, normalment per assistir a les reunions del Consell Directiu
de la CHADE, o per donar instruccions a l’Oficina de Propaganda
que la Lliga Catalana havia muntat a París.
Per la seva banda, Joan Ventosa, que havia aconseguit sortir de
Catalunya amb la família a començament d’agost del 1936, residí
normalment a Brussel·les, on hi havia les oficines de la CHADE i la
seu social de SOFINA.[754] Durant la guerra, viatjà sovint per Europa
—a París, Londres, Roma, Zuric i Berlín—, habitualment per fer
gestions financeres encarregades pel govern del general Franco. A
diferència de Cambó, durant la Guerra Civil Ventosa feu diversos
viatges a la «zona blanca»[755] per entrevistar-se amb els seus
principals responsables polítics, militars i econòmics, i especialment
amb el general Francisco Franco.
Cambó i Ventosa es trobaren en diverses ocasions durant la
guerra, normalment a diferents ciutats italianes, a París, Brussel·les i
Zuric, però la major part del temps visqueren en països diferents.[756]
És això el que atorga gran rellevància i interès a la seva
correspondència, atès que tots dos es veien obligats a informar-se
mútuament de tot el que coneixien respecte del conflicte, així com a
transmetre les seves opinions polítiques sobre l’evolució de la
guerra i sobre les seves relacions amb els responsables del govern
de Burgos.
D’altra banda, aquest desigual distanciament geogràfic del
conflicte, l’un entrant i sortint de la zona franquista, i l’altre sempre a
l’estranger, feia que tinguessin unes percepcions diferents de la
situació i de l’actuació política. El mateix Cambó se’n va adonar de
seguida i va fer aquesta interessant comparació entre el que havia
estat la seva relació amb Prat de la Riba i la que ara tenia amb
Ventosa: «En temps d’en Prat jo sentia molt més intensament que
no pas ell les preocupacions a l’entorn dels fets del dia, perquè jo
estava sempre en la línia de combat: ell més a la ressaga, ho mirava
amb més tranquil·litat i amb major perspectiva. I la visió dels dos,
ben combinada, era casi sempre la visió exacta de la realitat. És
possible que avui, ocupant jo la posició habitual d’en Prat i tu la que
jo acostumava ocupar, puguem combinar les nostres visions per a
que d’elles en resulti la veritat política del moment».[757]
Dues cartes de Cambó a Ventosa de juliol del 1936 ens
aclareixen prou bé el que pensava realment el líder catalanista
sobre el que podia passar a Espanya en iniciar-se la rebel·lió militar i
també el que desitjava que passés. A la primera carta, sense data,
però que ha de ser del dia 17 o 18 de juliol, Cambó se sorprenia de
«la manca de reacció dels elements d’extrema dreta que tenien per
ídol a Calvo Sotelo i posaven en ell totes les esperances». I
expressava els seus desigs d’aquesta manera: «Jo m’alegro que no
hagi vingut una reacció violenta que hauria tingut greus i doloroses
repercussions, però el fet que, al cap d’una setmana, en cap indret
d’Espanya, la indignació dels partidaris no hagi fet explosió violenta
(única forma de reacció que tenen a Espanya els sentiments
pregons) és prova de com el moviment d’extrema dreta no és un
moviment fort. Els actes de violència comesos fins ara per Falange
Española s’assemblen molt més als crims covards del Sindicat Lliure
que a les violències coratjoses dels temps heroics del feixisme. La
constatació d’aquest fet, ni em sorprèn, ni m’afligeix. Crec que el
pitjor que podria passar avui a Espanya, fora que una militarada o
una reacció dretista prematura llencés del poder els homes del Front
Popular abans que aquests s’hagin desacreditat davant els seus i
s’hagin posat enfront a la massa neutra que els hi donà el vot el 16
de Febrer».[758]
A més, en aquesta mateixa carta, Cambó precisava per què
desitjava la continuïtat del govern del Front Popular i per què una
reacció dretana seria molt negativa: «Per a concretar-te l’apreciació
que jo faig avui de la situació política espanyola i la nostra posició
política, jo et diré el següent: Primer: crec que convé que el Govern
del Front Popular duri mentre el F.P. no s’hagi triturat per
incompatibilitats ideològiques i temperamentals i no s’hagi cobert de
desprestigi per la seva inèpcia […] com s’hi cobriren els governs
radicals-cedistes. Segon: crec que el Govern del F.P. —l’actual o un
altre— pot durar bastant de temps […] i crec molt convenient que
duri. Creuria molt pitjor una Dictadura que ens duria, ràpidament, a
la més espantosa anarquia, que la continuació de la situació actual.
Tercer: ni la crisi econòmica, ni les dificultats financeres i
monetàries, ni l’estat de pertorbació en què viuen moltes províncies
espanyoles són motius suficients per a que lo actual no pugui durar:
la crisi econòmica és molt més aguda a casi tots els pobles
d’Europa, i pot millorar, sobtadament, com millorà el 1932; de crisi
financera casi no es pot parlar, si hom recorda la situació de les
finances d’altres Estats; la crisi monetària acabarà el dia que el
Govern desvaloritzi, millorant, el retop, la situació econòmica. I,
l’estat semianàrquic en què viu gran part d’Espanya l’han passat
molts països i la pròpia Espanya, durant els tres primers quarts del
segle XIX, visqué sempre en situació pitjor que ara. Quart: ens convé
que duri el F.P. tot el temps necessari per a completar els traspassos
i consolidar l’autonomia de Catalunya; per a aprovar els Estatuts
basc i gallec i fer els corresponents traspassos i per a crear altres
nuclis regionalistes i, a ser possible, amb Estatut (València, Aragó,
etc.)». Ni aquests desitjos, ni tampoc aquestes reflexions, apareixen
a les seves Memòries.
En la segona carta, aquesta datada el mateix 18 de juliol del
1936, Francesc Cambó ratificava la seva opinió sobre la
inoportunitat d’un possible cop de les dretes: «La manca de reacció
de les falanges davant el fet brutal de l’assassinat d’en Calvo Sotelo
demostra la gran part de bluf que hi ha en el moviment falangista.
No vull, però, amagar-te, que m’alegro que sigui així, car la
dislocació del Front Popular no es produirà fins que entre els seus
components no desaparegui el temor […] o el terror, d’una
immediata reacció de dretes, que jo creuria extemporània,
prematura i pertorbadora. Si ve debat, crec que, després de
protestar del fet, més greu per les circumstàncies que l’acompanyen,
has de predicar pau i conciliació: no serà popular, avui, però és
l’única posició per a demà».[759]
A la vista del que diu en aquestes dues cartes, no hi ha cap
dubte sobre quin era el pensament de Cambó en aquells moments.
No sols no desitjava una «militarada», atès que seria
«extemporània, prematura i pertorbadora», sinó que a més no
l’esperava, donat que considerava que no hi havia motius ni
condicions perquè es produís. Fins i tot, creia que una dictadura de
dretes portaria a la «més espantosa anarquia». Que diferent
d’aquesta és la versió que Francesc Cambó va donar uns mesos
després, pel desembre del 1936, als seus articles al Daily
Telegraph!, on, com veurem, justificà l’aixecament militar de Franco
com una necessitat patriòtica per tal d’evitar una imminent revolució
anarquista. Posteriorment, a les seves Memòries, i també al seu
Dietari, escriu diverses vegades que ell ja preveia l’any 1931 que la
República acabaria en una guerra civil. Una tesi que la seva
correspondència privada desmenteix totalment.

La simplificació del conflicte: «barbàrie contra

civilització»

Quan Francesc Cambó va tenir notícia que la temptativa de cop

d’estat militar esdevenia una guerra civil i que a Catalunya s’havia
iniciat un violent procés revolucionari va canviar totalment d’opinió i
d’actitud. De Barcelona l’avisaren que els revolucionaris de la FAI
havien ocupat la seva casa de la Via Laietana i de seguida mirà de
comunicar-se amb Joaquim Folch i Torres i amb Carles Riba per
veure com estaven els seus quadres i els materials de la Fundació
Bernat Metge, com expliquem més endavant.
 Realment aquella era una situació política imprevista i, si bé en
l’àmbit personal aviat tingué clar que havia de prendre una posició
clara, la seva actuació com a principal dirigent de la Lliga Catalana
no va ser tan decidida. Ningú podria preveure que, com a resposta a
l’aixecament militar fracassat, a les zones més importants d’Espanya
es produís un procés revolucionari, sense cap orientació ni direcció
política, que s’aprofitava del desbordament de les institucions
republicanes. Ni que aquest procés fos especialment intens a
Catalunya, on a més d’expropiacions i col·lectivitzacions de
propietats s’havia endegat una onada de violència incontrolada
contra els sospitosos de simpatitzar amb els militars rebels. Havia
començat una sagnant persecució classista de membres del clergat,
de polítics de dreta, especialment de carlins i de la Lliga i, en
general, de propietaris i homes de negocis.
A començament d’agost, Cambó estava informat que si bé
alguns coneguts membres de la Lliga Catalana figuraven entre els
assassinats,[760] la majoria dels seus dirigents, entre ells tots els
membres de la Comissió d’Acció Política, havien aconseguit salvar-
se, havien fugit de Catalunya i es trobaven a França o Itàlia.
Amb tot, és força significatiu i sorprenent que, un cop installats a
França o a Itàlia, ni la direcció de la Lliga Catalana, ni el mateix
Cambó, fessin cap comunicat que expliqués la posició del partit
davant aquella situació tan extraordinària. Aquest silenci oficial del
partit semblava una renúncia a donar fe de la seva existència com a
grup polític i a explicar públicament la seva posició davant del que ja
era una sagnant guerra civil, fet que contrastava amb les
declaracions que la majoria dels dirigents i de les formacions
polítiques catalanes i espanyoles, de dreta i d’esquerra, ja havien
donat a conèixer en públic, fos en una de les dues zones en
conflicte o a l’estranger.
Fins al setembre del 1936 no comencen a tenir lloc activitats
organitzades o dirigides per gent de la Lliga com a partit. Fins llavors
els contactes entre els principals dirigents foren més aviat discrets i
es limitaren a cartes privades. Francesc Cambó convocà una
primera reunió amb la majoria dels membres de la Comissió d’Acció
Política a la suite que tenia en l’Hotel Crillon de París a mitjans de
setembre i unes setmanes després a la vil·la que havia llogat a
Abbazia.
Però, de manera exclusivament personal, sabent-ho llavors
només Joan Ventosa, Felip Rodés i Josep Bertran i Musitu, a
començament d’agost Cambó ja s’havia entrevistat diverses
vegades a París amb José Quiñones de León, antic ambaixador
monàrquic a França, que feia de delegat o representant dels militars
rebels a la capital francesa. I fou llavors quan el mateix Cambó va
lliurar a Quiñones de León un taló per valor de 10.000 lliures
esterlines, quantitat força considerable, que equivalia a unes
400.000 pessetes.[761] De seguida, amb la col·laboració de Joan
Ventosa, iniciaren una campanya per tal de recaptar més diners i
altres suports en favor dels militars rebels entre els catalans que es
trobaven fora de Catalunya.[762] La seva opció política ja era ben
clara.
En una carta a Joan Estelrich, escrita l’1 de setembre del 1936,
Cambó considerava que la lluita que s’estava produint a Espanya
era «el final de la trajectòria iniciada des de que es preparà
l’adveniment de la República» i no creia que la guerra pogués
aturar-se amb cap proposta de conciliació.[763] A més, era categòric
en extrem en afirmar: «és precís que hi hagi un vencedor i un vençut
i tots devem desitjar que vencin els militars, doncs malgrat totes les
molèsties que en puguin venir, amb ells, tal volta contra la seva
voluntat, se salvarà Catalunya i se’ns oferiran mil ocasions per anar
restaurant tots els estralls d’aquest període de demagògia roja. Si
aquesta triomfés, se consolidaria la vergonya que ja passem avui al
veure que una Catalunya autònoma, amb pretensions de
semiindependència, significa la imposició dels murcians i la
proscripció de la llengua catalana […]. Avui a Catalunya i arreu
d’Espanya no sols el govern sinó els socialistes, comunistes i fins
anarquistes, estan desbordats pels criminals vulgars». Al final
d’aquesta carta Cambó informava Estelrich que calia fer propaganda
en els mitjans d’opinió internacional per «fer comprendre a tothom
que no lluiten democràcia contra dictadura, sinó barbàrie contra
civilització».[764]
La tesi que el conflicte hispànic era bàsicament la confrontació
entre «barbàrie i civilització» resultava molt simplificadora, però
efectiva. Posava tot l’èmfasi en la revolució social i la persecució de
la gent d’ordre que hi havia a la zona republicana i minimitzava
altres valors com la defensa de la legalitat, de la democràcia o fins i
tot de l’autonomia catalana. Sens dubte les informacions terribles
que rebia Cambó del que passava a Catalunya el portaven a
considerar que la seva opció política havia de ser clara: calia donar
tot el suport als militars rebels per restablir l’ordre social. Ara bé,
considerar que, com que la Catalunya revolucionària era la dictadura
dels anarquistes «murcians», la causa dels militars era preferible, ni
que fos com a mal menor, era una asseveració discutible i arriscada.
Setmanes després Cambó insistia per carta a Joan Estelrich en
la necessitat de prendre partit en el conflicte i afirmava que ell ja ho
havia fet: «en aquest moment, no hi ha més que dos camins: o bé
resignar-se a una expatriació definitiva, o lluitar, amb les armes, amb
la ploma o amb altres activitats en el recobrament i restauració de la
nostra pàtria. Jo, des del primer moment, he pres el segon camí».
[765]
Estic convençut que Cambó i els dirigents de la Lliga Catalana
sabien prou bé el que suposava políticament fer costat als militars
espanyols, és a dir, aprovar aquella rebel·lió contra la República i
acceptar que si guanyaven segurament establirien un règim militar
molt més dur que la mateixa dictadura de Primo de Rivera, i en el
qual la persecució de la catalanitat i del catalanisme seria més
accentuada. Com veurem, durant els primers mesos de la guerra,
quan es creia que el conflicte duraria poc, Cambó pensava que els
militars crearien un règim provisional, una mena de segona versió
de la dictadura anterior, molt més dura i repressiva, això sí, però
igual de feble políticament i igual de curta, o potser més i tot. Hi
havia, a més, una consideració política que un home tan
experimentat com Cambó es va plantejar de seguida. Atès que ells
no havien participat en la rebel·lió, ni intervenien en la direcció de la
guerra, no tenien cap influència política entre les forces que
donaven suport als militars. Calia, per tant, evitar el perill de quedar
marginats. Políticament era necessari estar entre els previsibles
vencedors del conflicte, i això només es podia fer de manera
explícita. Si no donaven suport públic als militars, aquests no els
perdonarien mai la indefinició, no tolerarien ambigüitats ni tebieses
d’esperit: o s’estava amb ells o contra ells. Si els dirigents de la Lliga
volien tenir algun futur polític després de la guerra, calia estar
clarament amb els guanyadors.
Com veurem, Francesc Cambó, un cop feta la tria de posar-se al
costat dels militars, va entendre que també havia de ser conseqüent
i col·laborar per tal que la victòria dels militars fos ràpida i total. I
això va significar també desautoritzar i oposar-se a qualsevol
iniciativa de mediació o de pacte per posar fi a la guerra sense que
hi hagués vencedors ni vençuts. Així, quan Joan Estelrich li suggerí
de cercar una possible conciliació, sota el patrocini de la Societat de
Nacions, Cambó refusà la proposta de forma contundent: «Tal i com
s’ha plantejat la lluita a Espanya […] es fa impossible tot intent de
conciliació que, si per un miracle reeixís, sols seria una suspensió
d’hostilitats que es reprendrien amb major fúria al cap de poc
temps».[766]
A més, segons Cambó, si la gent de la Lliga Catalana s’adheria
massivament a la causa dels militars rebels això serviria per
apaivagar la fòbia anticatalana que hi havia a la zona «nacional» i
per neutralitzar l’onada repressiva que cauria sobre Catalunya un
cop acabada la guerra. Si, en canvi, callaven i no condemnaven el
govern republicà i la Generalitat, la seva actitud seria considerada
una acceptació del que estava passant a Catalunya.
De l’abundant correspondència de Francesc Cambó d’aquests
moments creiem que es pot deduir que era prou conscient de la
posició marginal i paradoxal en què es trobava la gent de la Lliga
davant la guerra civil: eren perseguits a la zona republicana i a la
nacional se’ls rebia amb hostilitat notable. Si haguessin adoptat una
posició de respecte de la legalitat republicana, com feien la majoria
dels dirigents d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica, segur que a
Burgos s’hauria interpretat que estaven al costat dels revolucionaris.
Prendre una actitud neutral o pacifista, a part de l’idealisme que
significava, implicava donar per bona i perpetuar la seva marginalitat
política i cremar el seu possible futur. Fou, doncs, des d’aquesta
voluntat de fer «política útil» i de fer mèrits davant els militars, que
Francesc Cambó i la gran majoria dels dirigents de la Lliga Catalana
van optar per donar suport, amb totes les conseqüències, a la causa
dels militars rebels. La seva contribució no ha estat gaire explicada
ni destacada fins no fa gaire, i fou, com veurem, de les més variades
i efectives de les que tingueren els guanyadors de la Guerra Civil.

Les relacions amb el general Franco

Les primeres cartes de Francesc Cambó i Joan Ventosa que tracten

àmpliament la nova situació política espanyola són de
començaments de setembre del 1936. A les anteriors, les de l’agost,
normalment només s’hi informa de la gent que ha pogut sortir de
Catalunya i que ha arribat a França o Itàlia, i també dels coneguts
que se suposa que han estat detinguts o assassinats a Barcelona.
En una missiva del 5 de setembre, Ventosa informava Cambó que hi
havia gent de la Lliga Catalana, o molt propera al partit, que ja
estava col·laborant, a títol individual, amb els militars rebels a
Burgos o Salamanca, com per exemple el banquer José Garí
Gimeno, que s’havia entrevistat amb el general Cabanellas.[767] Dos
dies després, Cambó responia a Ventosa intentant fixar quina havia
de ser la posició política dels dirigents de la Lliga Catalana davant
els militars de Burgos. «És molt interessant el que em dius en la
teva del dia 5. Crec que a Burgos no hi hem d’anar nosaltres, però hi
hem d’enviar amics nostres. En Garí pot ajudar. […] A Burgos hi
treballa en Felip Bertran[768] en l’organització dels serveis sanitaris i
li he escrit donant-li instruccions. Els problemes de després de la
guerra civil[769] són els més terribles, sigui qui sigui el vencedor. Ho
són tant que si no es té un encert prodigiós pot esvair-se en dies el
fruit de la victòria… i recomençar una guerra civil entre blancs o una
guerra social entre rojos».[770]
El dia 8 de setembre Cambó tornava a insistir a Ventosa sobre la
necessitat de posar-se al servei dels militars de manera
incondicional i sense demanar res a canvi: «Pel que em diuen a mi,
la desorganització de la part que podríem dir-ne civil és immensa i
dona sèries preocupacions per a l’esdevenidor… Jo no paro
d’insistir prop del senyor del Meurice[771] i als amics que tenen
relació amb els caps que en aquests moments els polítics han de
donar proves de la màxima abnegació ajudant i treballant sense
pretendre ni demanar res».[772]
Ben aviat també seran un motiu de preocupació per als dirigents
de la Lliga Catalana les notícies que a l’anomenada «zona nacional»
es difonia una mala imatge dels catalans i que no es diferenciava
entre els qui estaven amb la revolució i la Generalitat dels qui
donaven suport als militars rebels. Per això Cambó considerava
necessari que la propaganda i la informació que es divulgués des de
Burgos o Salamanca aclarís que «qui governa i assassina a
Barcelona són els no catalans. I no estaria de més que fessis arribar
a en Franco o a en Mola, o a tots dos, que no s’hauria de parlar, en
els comunicats que donen per la ràdio, de “columnas catalanas”,
sinó de columnes enviades pels anarquistes que dominen
Barcelona. És urgent fer el possible perquè no es vagi creant un
ambient anti-català».[773]
Per la seva banda, Ventosa informava Cambó que des de
Brussel·les estava en comunicació constant amb Quiñones de León
i que amb regularitat començava a lliurar-li informes sobre gestions
financeres que serien de gran utilitat per a la Junta Militar de Burgos,
i també li feia saber que les seves actuacions hi tenien una molt
bona acollida: «tenim allí les portes obertes de bat a bat».[774] Ara
bé, ben aviat els polítics catalanistes començarien a manifestar una
certa preocupació per si realment els de la «Junta de Burgos»
coneixien amb detall les grans aportacions econòmiques que ells ja
havien fet i les tasques d’assessorament realitzades per la gent de
la Lliga. Hi havia una certa malfiança sobre si Quiñones de León
transmetia correctament o no les informacions sobre tot el que feien
els catalanistes.[775]
A finals de setembre del 1936 Cambó va començar a avaluar la
conveniència que Ventosa fes un viatge exploratori a la «zona
nacional» per parlar amb els generals de la Junta de Burgos. Els
consells de Cambó, de presentar-se «amb modèstia» i «disposats al
sacrifici», són prou significatius: «Crec igualment que a res t’has de
comprometre sense haver estat a Burgos, parlar amb els generals i
veure l’actitud dels Srs. de la Junta. Sols llavors podràs prendre una
decisió. Sigui la que sigui, crec que han d’extremar-se les
amabilitats i les consideracions amb els Generals. Ens hem de
presentar amb el màxim de modèstia i disposats a tots els sacrificis
menys un. El d’utilitzar-nos per a demà per a una tasca que
prèviament sapiguéssim que està condemnada al fracàs».[776] Cal
tenir present que, des de finals d’agost, Ventosa havia fet diferents
visites «exploratòries» als principals responsables dels bancs
nacionals de França, Bèlgica, la Gran Bretanya i Itàlia i a destacats
homes de negocis europeus per tal de veure com es podrien
bloquejar els recursos financers que volia utilitzar el govern
republicà per comprar armes.
El dia 28 de setembre arribà finalment la invitació oficial per tal
que Joan Ventosa viatgés a Burgos a parlar amb els dirigents de la
zona rebel. Ventosa suposava que li demanarien assessorament i
orientacions i considerava que era un cert privilegi, donat que «és
l’única invitació feta a un home polític».[777] La seva anada a Burgos
significava, de fet, un reconeixement mutu entre els lliguers i els
militars rebels. Per part dels catalanistes, era una clara mostra
d’adhesió a la causa rebel i la confirmació que estaven disposats a
donar-hi tota mena de suports. Per part dels militars, era evident que
la invitació oficial suposava la voluntat de forjar relacions estables i
de demanar ajuts i assessorament als catalanistes de la Lliga. Així,
el viatge de Ventosa s’inscrivia en l’estratègia que començava a
dissenyar Cambó: calia aconseguir una bona situació política per si
en algun moment Franco cridava les forces civils al govern. Pensava
que era necessari estar preparats perquè tard o d’hora els militars
haurien de recórrer als polítics per gestionar els greus problemes
amb els quals s’enfrontarien. I confiava que en Ventosa seria un dels
escollits. Ell no podia anar a Burgos. La seva figura generava massa
hostilitat entre l’extrema dreta espanyolista i els militars i difícilment
l’haurien convidat a anar-hi. Per altra banda, no estava disposat a
tolerar humiliacions i inconveniències. Era massa orgullós.
La primera informació que tenim de com va anar aquell viatge de
Joan Ventosa a «l’Espanya blanca» és una carta escrita des de
Burgos mateix el 5 d’octubre. En la missiva Ventosa informava
Cambó dels contactes polítics que havia tingut i aclaria algunes
qüestions que preocupaven força tots dos, especialment l’actitud
dels militars respecte a Catalunya i l’ambient d’anticatalanisme que
hi havia. De la carta també se’n dedueix que fou el mateix Ventosa
qui proposà als militars la redacció d’una declaració, o una carta
d’adhesió, que signarien destacats polítics i homes de negocis
catalans: «Avui he tingut una llarga conversa amb el General
Franco, amb el seu germà[778] —que és un factòtum— i amb el
general que ha estat nomenat President del Consell Tècnic —una
mena de Consell executiu.[779] Desitgen de mi un assessorament,
sense cap càrrec fixe, inclús no solament quan ells m’ho demanin,
sinó per iniciativa meva, sempre que em sembli oportú. Penso estar
aquí uns quants dies i després tornar a l’estranger. Han estat amb
mi extremadament afectuosos i deferents. Han insistit molt en que
tota l’organització actual era merament provisional; inclús en Franco
ha dit que ho era el nomenament dels elements militars. Li he parlat
de Catalunya i tant a ell com al seu germà els he trobat ben
disposats i contraris a la campanya anticatalana. He indicat —i li ha
semblat molt bé— que potser a l’estranger podria publicar-se algun
document escrit per personalitats representatives de Catalunya, fent
constar que no és una lluita dels catalans col·lectivament, sinó dels
elements anarquistes. T’ho dic per, si et sembla bé la idea, puguis
iniciar-ho. He parlat de tot i seguirem parlant. No t’ho puc ara contar
amb detall… Un dia d’aquests aniré a Valladolid a veure en Mola».
[780]
Dos dies després, també des de Burgos, Ventosa demanava a
Cambó que li facilités documentació sobre diferents qüestions
polítiques i econòmiques que interessaven molt a la Junta de
Burgos, entre les quals alguns textos explicatius del funcionament
dels sistemes corporativistes de Portugal, Itàlia i Alemanya. En la
carta de resposta, Cambó feia una crítica del sistema feixista italià,
especialment dels seus aspectes econòmic i financer, i recomanava
a Ventosa que analitzés preferentment el cas de Portugal, atès que,
si bé «les realitzacions són més modestes, però més aprofitables
per a Espanya, que les d’Itàlia i Alemanya».[781]
A la seva tercera carta escrita des de Burgos, Ventosa donava
compte a Cambó que havia hagut de protestar davant Joaquim
Bau[782] i el general Dávila a causa de l’ambient anticatalà que s’hi
respirava i «sobretot per un discurs emès per ràdio pel coronel
Yagüe».[783] En aquesta mateixa missiva, l’informava que ell havia
fet diferents propostes per millorar l’organització administrativa de la
zona nacional perquè «aquí no existia res». En concret, havia
proposat als militars crear una oficina especialitzada en canvis i en
moneda, una altra per tractar les importacions tèxtils, dins d’una
oficina més general de comerç exterior i d’estímul de les
exportacions. Segons Ventosa, calia estudiar seriosament la qüestió
de l’or del Banc d’Espanya que hi havia dipositat a França, a Mont-
de-Marsan. I també informava que els militars li havien encarregat
d’organitzar activitats de propaganda en favor de la seva causa a
l’estranger. «Quan me’n vagi, portaré una delegació per a
l’organització de la propaganda a l’estranger. Convindrà que vaguis
pensant en el lloc on deurà actuar, persones, etc. Crec que hauríem
de tenir alguna organització nostra, sense subvenció del Govern,
però amb contacte i relació amb aquests i amb altres elements que
hi puguin haver en diferents països». Ventosa, finalment, mostrava
un gran optimisme respecte de com anava la guerra: «Tinc
l’esperança de que, abans d’acabar el mes, caurà Madrid».[784]
La resposta de Cambó a les informacions i opinions de Ventosa
incloïa tota una sèrie de consideracions polítiques sobre les
repercussions internacionals del conflicte espanyol i la seva
preocupació «que Burgos no cuida prou la política exterior. Jo,
aquests dies, no paro d’escriure soflames, dedicades, principalment,
al públic anglosaxó».[785] Així, a començament d’octubre del 1936,
Cambó ja considerava fonamental fer una campanya de propaganda
a favor de la causa dels militars en els mitjans públics internacionals.
De tota manera, els seus primers articles adreçats «al públic
anglosaxó» no es publicarien fins a finals de desembre d’aquell any.
En aquesta mateixa carta Cambó també reflexionava sobre la gran
importància que tindria la conquesta de Madrid i sostenia que seria
fonamental que després l’exèrcit de Franco marxés sobre
Catalunya: «La conveniència de que el problema de Catalunya sigui
resolt abans que el de València i Alacant i Múrcia l’estimo de major
importància, car si el darrer problema a resoldre fos el de Catalunya
crec inevitable que el concurs de França fos tan actiu i cent vegades
més eficient que ho pugui ser avui el de Portugal. El dia que França
no tingui frontera terrestre amb l’Espanya roja s’haurà donat un pas
decisiu per a la fi de la guerra».[786]
 Durant els darrers dies de la seva estada a Burgos, Ventosa va
enviar una carta al general Franco en la qual s’adjuntava una «nota
en la que, al correr de la pluma, he resumido mis impresiones tanto
en lo relativo a la situación presente como en el que se refiere a la
magna obra a realizar para dar al nuevo régimen que salga del
movimiento liberador, la estabilidad y eficacia indispensables».[787]
Crida l’atenció el fet que Ventosa ja parli d’un «nuevo régimen» per
a després de la Guerra Civil, amb la qual cosa semblava haver
abandonat la idea de provisionalitat de la Junta Militar.
Malauradament no coneixem el redactat de la nota de Ventosa per
saber exactament què plantejava, però el caràcter deferent del
comiat de la carta a Franco ja ens indica quina era la seva posició:
«Estoy a su disposición en cuanto pueda servir a nuestro país en
estas horas críticas, en las que nadie puede regatear esfuerzos ni
sacrificios».
Dies després, el 20 d’octubre del 1936, ja des de Brussel·les,
Ventosa donava compte a Cambó que ja havia encomanat diversos
treballs d’informació i estudis econòmics a Josep Maria Tallada,[788]
Miquel Vidal i Guardiola[789] i Josep Maria Trias de Bes.[790] A
Tallada i a Vidal els havia encarregat «un primer esquema respecte
les disposicions a prendre immediatament en matèria de política
monetària i de Banca Privada, en relació principalment amb la
mobilització de crèdits». A Trias de Bes va encarregar-li l’estudi del
problema de l’or espanyol dipositat a França vinculat a la possible
reclamació davant el Tribunal de la Haia.[791] És a dir, alguns dels
principals polítics de la Lliga Catalana es posaven a treballar en
favor del govern de Franco com a experts. Pel gener del 1937 el
mateix Ventosa viatjava «novament a Londres per a informar, als
amics del Comitè de no-Intervenció, sobre la qüestió de l’or del Banc
d’Espanya».[792]
Per la seva banda, Cambó també comunicava a Ventosa que ja
s’estaven redactant els projectes econòmics encarregats pel govern
de Burgos, entre ells un report general sobre l’aprovisionament, i
considerava que «el punt de la revisió de lleis i decrets posteriors al
16 de febrer és molt important». Respecte d’aquesta qüestió,
Cambó lliurà a Ventosa una llarga nota, amb indicacions d’una
«fórmula general», que després caldria revisar, sobre totes les
disposicions publicades a la «Gaceta de Madrid» i al «Butlletí Oficial
de la Generalitat» que caldria abolir: «Cal pensar en el primer
número de la Gaceta després de l’ocupació de Madrid».[793]
Però no sols eren informes econòmics i jurídics, ben aviat els
dirigents de la Lliga Catalana també començaren a enviar informes i
notes de caràcter polític al govern de Burgos. Així, el 23 d’octubre
del 1936, Ventosa informava Cambó que havia escrit una carta per
al general Franco, o al seu germà, en què feia algunes
consideracions sobre els grups polítics que actuaven a la zona dels
militars, especialment sobre la Falange. Sembla que Ventosa
proposava la conveniència de minimitzar el paper dels partits i, fins i
tot, que fossin dissolts. Malauradament tampoc no coneixem aquest
text de Ventosa, sinó només la seva intencionalitat: «Adjunt va un
projecte de carta a enviar a en Franco o al seu germà. No vull
enviar-lo sense conèixer l’efecte que et produeix la seva lectura.
Crec que hem de fer alguna cosa, perquè si no hi ha el perill de que
la gent s’enquadri dintre d’altres organitzacions. Actuant, crec que
ens seguirà la majoria de Catalunya. La meva por és que no
produeixi l’efecte de que tinc el propòsit d’anar a constituir un partit
polític, tot fent creure que vull fer-los desaparèixer tots».[794] El que
sí que coneixem és el llarg comentari, escrit el 21 d’octubre del
1936, que Cambó va fer sobre aquesta carta, on es veu amb notable
claredat com avaluava la situació política en què es trobava
«l’Espanya nacional».
Respecte a l’«ORGANITZACIÓ GOVERN PROVISIONAL»,[795]
considerava decisiu que l’actual govern del general Franco només
durés un o dos anys; convenia, però, que no es constituís com un
govern només integrat per militars, com havia estat el primer
directori de Primo de Rivera, donat que hi hauria el perill de, o bé
posar ineptes com a ministres, cosa que seria un desastre, o bé
posar-hi gent intel·ligent, però això dificultaria el funcionament d’un
exèrcit eficient. Cambó opinava que el càrrec de «Governador de
Catalunya, convindria recaigués en un bon General» i creia que la
millor solució política seria que Franco tingués tot el poder i estigués
acompanyat d’uns subsecretaris tècnics i d’uns col·laboradors, entre
ells Ventosa, que podria ser perfectament un «assessor en cap a
reserva de preparar-te per ser el cap del Govern». Pel que feia al
«Règim de premsa», Cambó es manifestava contra l’existència
d’una hipotètica premsa de l’Estat i proposava suprimir tota la del
Front Popular, «confiscant les respectives empreses editorials i
subhastant llurs actius». Respecte de l’altra premsa, és a dir, la de
dretes, «jo la deixaria als seus amos respectius, però sotmesa a una
censura que rebés instruccions del Govern». I sobre la situació
política de Catalunya, el dirigent màxim de la Lliga Catalana feia
aquestes consideracions: «les úniques [coses] substancials al
catalanisme [són]: la llengua i la unitat de Catalunya. I el aconseguir
salvar aquestes dues coses fonamentals dependrà, principalment,
de la persona que designin per a Governador General. Jo crec que
serà fàcil convèncer a Franco que l’única manera de que Catalunya
pugui tenir una organització de policia i d’ordre públic que asseguri
la pau per llarg temps, és la unitat en el comandament suprem, no
sols en aquelles funcions, sinó en totes les altres que hagi d’exercir
Catalunya o que s’hagin d’exercir a Catalunya».
Com veiem, Cambó proposava que hi hagués un governador
general, o una mena de virrei, de Catalunya, com a única autoritat
militar i política: «Amb que hi hagi una sola autoritat a Catalunya
podem estar segurs que persistirà la unitat nacional catalana i que
sorgirà una autonomia, tal volta més extensa que la de l’estatut.
Aquesta autonomia serà, per un temps, administrada per un home
nomenat de Madrid; podem, però, esperar que sigui millor —mai
serà pitjor— que els que Catalunya ha elegit per a governar-la en els
darrers anys. I podem esperar a més, que al costat seu, hi collaborin
els nostres amics». El dirigent catalanista, que tal vegada feia un
paral·lelisme polític amb la situació posterior als fets del 6 d’octubre
del 1934, considerava que «El problema de la llengua es resoldrà
fàcilment, si el Governador General sap parlar català; per això en
Mola i el germà d’en Franco serien candidats ideals».[796] Sembla
evident que Cambó encara no s’adonava del trencament amb el
passat que estava suposant la Guerra Civil. Les seves
consideracions sobre la Catalunya del futur encara estaven força
condicionades per les experiències anteriors, especialment per la
dictadura de Primo de Rivera i per l’etapa de l’anomenat «Bienni
Negre». Mesos després començaria a prendre consciència d’aquest
error de judici i de la seva ingenuïtat a l’hora d’avaluar la capacitat
política del general Franco.
Tres dies després d’aquesta carta, el 24 d’octubre del 1936, la
possibilitat de la imminent conquesta de Madrid es converteix en el
principal tema de reflexió política entre els dirigents de la Lliga
Catalana. En opinió de Cambó, «Si Madrid cau aviat, estimaria un
error gravíssim no anar, immediatament, a Catalunya, abans de que,
amb concursos exteriors, es prepari una resistència que ara no es
trobaria. Si és aquesta la idea d’en Franco, ens hauria de dir com
hem de resoldre el problema de l’avió o avions que recullin les fulles
a Gènova i les escampin per Catalunya. Jo ja les estic preparant. La
primera és una indignada protesta contra els mals catalans que
ofereixen la seva terra com a cap d’una lluita aferrissada que pot
destruir, per generacions, la potència industrial catalana».[797]
Gràcies a aquest escrit tenim per primer cop informacions sobre fulls
de propaganda en català que Cambó ja tenia impresos a Itàlia per
llançar-los sobre Barcelona tan bon punt entressin les tropes de
Franco.
Al costat d’aquestes tasques de propaganda, Francesc Cambó
també considerava que calia ser prudents en la relació amb els
militars, però que era bàsic explicar-los que la conquesta de
Catalunya era una prioritat si es volia acabar ràpidament la guerra:
«Ja comprenc que fora una impertinència que no et consentirien, el
que volguessis ficar-te en l’ordre i prelació de les operacions militars.
Crec, però, que no seria cap impertinència dir a en Franco les
enormes avantatges que tindria el que es pogués apressar el
recobrament de Catalunya. El dia que es tingui Catalunya, la guerra
està virtualment acabada, perquè els rojos perden la font principal
dels seus recursos, tant en diners (rendiment d’impostos,
especialment el de duanes) com en aprovisionament de productes
industrials, molts d’ells de caràcter militar. Represa Catalunya, el
reconeixement del govern d’en Franco no podria siquiera discutir-se,
perquè d’un cantó hi hauria la gran massa agrícola i industrial
d’Espanya, i de l’altre alguns nuclis desperdigats i sense connexió:
avui és Catalunya el que dona una connexió i una força interna a
tota l’Espanya roja. Naturalment que tu donaries l’argument que no
obstant és d’un pes immens: retardar la guerra de Catalunya és fer-
la immensament més dura i destructora i, així com una regió
agrícola en un any pot refer-se de tota mena de devastacions, una
regió industrial pot quedar quebrantada per moltíssims anys i,
encara que això ho poguessin veure amb gust molts ximples, tota
persona d’enteniment que estimi a Espanya i es preocupi de la sort
d’Espanya, ha de comprendre que sense la producció industrial
catalana, i la capacitat de consum de Catalunya, Espanya entera
quedaria reduïda a una situació de misèria».[798]
Davant la conveniència d’enviar a Franco algunes
consideracions sobre la situació política en què es trobava
«l’Espanya blanca», Cambó recomanava a Ventosa molta prudència
a l’hora de manifestar les seves idees i interessos, tot i ser conscient
que la Falange estava dificultant notablement la col·laboració dels
catalanistes conservadors amb els militars, i li desaconsellava el
lliurament del seu escrit a Franco en aquells moments: «crec que
l’envio a en F. de la lletra que em consultes té més perills que
avantatges. Cal que anem molt en compte amb els elements
falangistes, els més contraris a nosaltres com a catalans, com a
conservadors… i fins com a homes de seny. El ser tu qui proposi
una fórmula que va, principalment, contra ells té l’immens perill, cas
de que tinguessin esment de la teva proposta, concentrarien damunt
teu totes les hostilitats i avui no ets encara prou fort per a poder-les
resistir… I ja saps, per experiència, les poques persones que hi ha
capaces de guardar un secret. D’altra banda crec que convé que
vagis guanyant posicions i confiances, pas a pas i sense
precipitació. Enviares aquella nota de caràcter general a F.[799] I
sobre d’ella no has rebut, que jo sàpiga, cap comentari. Creuria jo
una imprudència donar un segon pas, sense saber com ha estat
rebut el primer. Pensa que els novatos —i tots els generals, en
política, ho són en absolut— són desconfiats recelosos. Cal evitar el
perill de que li sembli que els vols dirigir. Me sembla que, en l’etapa
actual, has d’anar guanyant la seva confiança i imposar la teva
autoritat oferint-los-hi solucions a problemes concrets: revituallament
de Madrid; el problema de l’or; ostentació de divises; política
monetària, etc.; a base del prestigi que et vagin donant els consells i
les realitzacions que els hi proporcionis en aquestes matèries,
aconseguiràs que siguin ells que et[800] preguntin sobre problemes
d’ordre polític, sense que la iniciativa surti de tu. És tan fàcil
aconseguir que els altres t’exposin com idea pròpia la mateixa que
tu els hi has anat suggerint! Crec necessari que s’arribi al que tu
proposes. No ho crec, però, tan urgent com tu i crec [que] no convé
que, ni ara ni després, siguis tu qui ho proposi… i, sobretot, que mai
ho has de fer per escrit. Quan vagis a Burgos, convindria que
exploressis la cotització real que tenen prop d’en F. el nostre amic
del Meurice,[801] l’Andes[802] i el marquès de M.».[803]
Els consells i les reflexions de Cambó manifesten un bon
coneixement de com actuaven en política els militars espanyols,
però, de nou, confirmen que el polític catalanista encara no era prou
conscient del radical trencament polític i social que estava significant
la Guerra Civil. I de com moltes experiències del passat segurament
servirien de ben poc davant del «nou» règim que volia configurar el
general Franco.
A la correspondència també apareixen mostres freqüents del
gran interès de Cambó per saber quina política econòmica s’estava
aplicant als territoris conquerits recentment pels exèrcits franquistes:
«Crec que és d’immens interès saber el que s’ha fet a Espanya en
les regions reconquerides (Extremadura, Guipúscoa, etc.)», atès
que considerava que «abans de proposar el que s’ha de fer, convé
saber el que s’ha fet fins ara».[804]
En la carta de resposta del 27 d’octubre del 1936 de Ventosa a
Cambó, respecte a l’«Organització del Govern provisional»,
considerava que el que proposava Cambó era la continuació del que
ja existia en aquells moments, i que caldria modificar-ho quan
acabés la guerra. Sobre els «Problemes a estudiar», creia que era
necessari tenir dades exactes dels principals problemes econòmics i
que, evidentment, hi havia la «Prioritat en l’acció contra els rojos de
Catalunya: crec que està en el pensament d’en Franco anar
immediatament després que caigui Madrid contra els que manen a
Catalunya […] és molt delicat que jo faci indicacions de cap mena.
De tots modos quan vagi allà miraré de fer discretament tot el que
pugui». Pel que feia a les campanyes de propaganda política,
Ventosa remarcava les següents prioritats i característiques: «Crec
que el sentit actual de la campanya té de concentrar-se més aviat en
altres direccions —ja no tant en les crueltats comeses, la capacitat
d’horror del públic està ja esgotada—. a) Problema de Catalunya,
que adquireix i adquirirà cada dia més un relleu internacional perquè
pot ésser el centre de totes les pertorbacions futures. I en aquest
sentit explicar la situació real de Catalunya fora interessant. Ho fora
també publicar la declaració que enviem a En Franco molts
catalans. b) Caràcter nacional del moviment. c) Que la Guerra Civil
va començar el dia 16 de Febrer i que per tant la sublevació militar
no va ésser un episodi sinó la conseqüència».[805]
Des del mes de novembre del 1936 comencem a trobar, a la
correspondència entre Ventosa i Cambó, manifestacions d’un cert
pessimisme en veure que Franco no conqueria Madrid, que la
guerra podria allargar-se molt més i que fins i tot allò podia derivar
en un greu conflicte de caràcter internacional, en una nova
conflagració mundial.[806] La perspectiva d’una guerra més llarga del
previst atorgava a la propaganda política feta a l’exterior una gran
importància, donat que era precís contrarestar amb eficàcia la
propaganda que estaven fent els republicans sobre la violència a la
zona franquista. Cambó ho tenia ben clar: «crec que s’han de tornar
a explicar, amb insistència, els horrors que cometen els rojos i
desmentir els que s’atribueixen als blancs. És aquesta l’única
campanya que arriba a les grans masses… i avui les masses
compten molt. No vol dir això que no s’hagi de fer campanya dirigida
a minories selectes i intel·lectuals. Crec que s’imposa la necessitat
de crear un setmanari o un diari, a París, en el qual, a més de la
campanya dels horrors, que li donaria públic, haurien de recollir-se i
comentar-se les notícies que publica la premsa roja i exposar l’obra
criminal i insensata que s’està fent des del poder… La publicació
hauria de ser bilingüe, procurant que es publiqués en francès el que
més hagués d’impressionar».[807] Com veurem, dos mesos després
d’aquestes reflexions, Francesc Cambó i Joan Ventosa organitzaven
a París una Oficina de Propaganda, que finançarien sobretot ells, i
que publicarà una revista bimensual en francès, Occident, el Bulletin
d’Information Espagnole i editarà llibres i fullets de notable interès i
gran impacte polític.
Ventosa va realitzar una segona estada a la zona franquista que
va durar quasi un mes, des de finals d’octubre fins a finals de
novembre del 1936. En el curs d’aquest viatge, a més de tornar a
mantenir entrevistes amb els destacats dirigents de l’«Espanya
blanca», li va lliurar al general Dávila un escrit d’adhesió a Franco i a
la causa dels militars que havia estat signat per 128 catalans.
L’escrit o declaració pública, com hem vist, havia estat suggerit
pel mateix Ventosa a Franco durant la primera entrevista que havien
tingut a Burgos, el 5 d’octubre. De seguida, Cambó i Ventosa havien
redactat un primer text que, revisat i corregit diverses vegades,
començà a circular entre les comunitats de refugiats catalans.[808] La
recollida de signatures es trobà amb el problema que molts dels
possibles signataris manifestaven reticència que el seu nom pogués
aparèixer en públic per por a possibles represàlies: «començo a
rebre lletres d’excusa dient que no poden signar si hi ha perill de que
la signatura es faci pública per no posar en perill la vida de familiars
que encara són a Espanya».[809] Finalment s’hagué d’adoptar el
criteri «que la gent indiqui si vol que surti el seu nom o no».[810]
La carta va ser signada per 128 persones, la majoria residents a
Itàlia (67) i a Bèlgica (31), que declaraven la seva professió
(industrials, comerciants, propietaris, advocats, professors, etc.) i els
seus càrrecs polítics (exministres, diputats, senadors, etc.).
Francesc Cambó apareixia com a primer signant i feia constar la
seva condició d’exministre, igual que Joan Ventosa i Pere Rahola.
La gran majoria dels qui signaven eren militants o gent propera a la
Lliga Catalana —de la Comissió d’Acció Política només mancava la
signatura de Josep Puig i Cadafalch—,[811] tot i que també hi havia
coneguts monàrquics espanyolistes i gent d’extrema dreta.
El text era una declaració pública adreçada al general Franco, ja
anomenat «Jefe del Estado», en què «catalanes de diferentes
ideologías y procedencias» denunciaven la Generalitat i la situació
de revolució que es vivia a Catalunya, plena d’assassinats i
destruccions. Proclamaven el desig d’anar junts amb els altres
espanyols en «la obra común de liberación» i exhortaven tots els
catalans a participar en la lluita «contra la barbarie anarquista y
comunista».[812] L’escrit era, doncs un manifest explícit de suport a
la causa dels militars elaborat i impulsat per la direcció de la Lliga
Catalana que també pretenia contrarestar les campanyes
anticatalanes que hi havia a «l’Espanya nacional». La carta fou
lliurada per Ventosa al general Dávila, en tant que president de la
«Junta Nacional de Gobierno», a Burgos, el dia 9 de novembre del
1936. Dos dies després, l’11 de novembre, Ventosa mantenia una
segona entrevista amb el general Franco.
En una llarga carta enviada a Francesc Cambó, i escrita des de
Brussel·les el 23 novembre del 1936, Ventosa li explicava amb
deteniment la seva segona estada a Burgos. Val la pena reproduir-la
gairebé sencera atesa la seva excepcional rellevància.[813] «He
trobat, si cap encara, una acollida més cordial i més deferent que la
primera vegada. He tingut una entrevista amb el General Franco,
dues llarguíssimes converses amb el seu germà Nicolás i converses
a Burgos amb el General Dávila, l’Amado,[814] en Bau, els del Banc
d’Espanya, etc.». Pel que feia als problemes polítics que més els
angoixaven, Ventosa comentava el següent: «Actitud respecte de
Catalunya. He trobat l’ambient general contra Catalunya bastant
més atenuat que durant el primer viatge. Hi han influït diverses
causes; entre elles el nombre considerable de catalans que són al
front i que es baten bé. La segona centúria de catalans que va
desfilar pels carrers de Burgos abans de sortir cap el front de
Madrid, on és actualment, va provocar de part de la gent
exclamacions de “son los catalanes” i va ser aplaudida. De totes
maneres, l’ambient contra la Lliga segueix. Com et vaig dir va haver-
hi un article contra teu i contra els de la Lliga que va aparèixer en el
Diario Vasco.[815] […] vaig parlar amb el General Dávila dient-li:
tothom pot tenir l’opinió que li sembli respecte a la política d’en
Cambó i a la política que hem seguit tots els de la Lliga, però és
intolerable que es cometi la injustícia de dir que ens acostem quan
es dibuixa la victòria en favor dels nacionals; no parlo ja
concretament de ningú; el Sr. Cambó a primers d’agost, a part de
contribuir poderosament a que es fessin molts donatius importants,
va donar de la seva butxaca deu mil lliures esterlines. ¿Quan els
que critiquen i ataquen hauran fet una cosa semblant? El General
Dávila va oferir-me una indicació a la censura per evitar la repetició
d’aquests atacs, que a més de ser injustos, augmenten l’atmosfera
de divisions, de recels i de suspicàcies.
»Actuació política a Catalunya. Vaig parlar amb el General
Franco del projecte de fer a Catalunya, per ràdio i per medi de fulles
que fossin llançades per avió, una campanya quan comencés l’atac
contra Catalunya.[816] Li vaig dir que convindria que la propaganda
per ràdio fos feta en català i que les fulles i la mateixa propaganda
procedissin de persones de significació catalanista i si pogués ser
d’una certa significació esquerrana. Li vaig parlar concretament d’en
Millet i d’en Gaziel.[817] Va aprovar plenament aquest pla i va
autoritzar-me per a organitzar-lo.
»Orientació general. Segueixo tenint els mateixos temors de que
no hi hagi una orientació prou adequada per a crear l’esperit d’unitat
i de solidaritat per a una acció constructiva que necessita Espanya.
Per si no ho tens, adjunt t’envio un exemplar del manifest que va fer
el General Franco i que no ha tingut gaire difusió».[818]
Té un especial interès el comentari negatiu que va fer Cambó
d’aquest text redactat per Franco, en què expressava reticències
respecte la capacitat política dels militars espanyols: «El manifest
que m’envies és d’una pobresa ideològica lamentable i d’una manca
de tremp més lamentable encara. Jo et diré que em preocupa
encara més la segona falta que la primera, car sols creant una gran
vibració espiritual és possible que la força, després de triomfar,
assimili la major part dels elements que han lluitat contra d’ella. I,
sense aquesta assimilació, el nou règim no té cap consistència. I
entre els militars i els que els volten, jo no veig l’home amb sex
appeal polític per a crear i sostenir un moviment de masses. Pensa
que a Catalunya, mentre el catalanisme fou una gran vibració
popular de caràcter patriòtic —ço que vol dir conservador—,
l’extremisme polític i social no tingué ambient a Catalunya. […] Sols
aprofitant a tothom que no estigui entre els rojos, podrà intentar-se,
seriosament, reparar l’estrall, cada dia més formidable, que s’està
fent en l’economia i en les finances. Crec que nosaltres hem de fer
el que puguem, disposats a prendre totes les responsabilitats, però
sense mostrar cap desig de res. No ens ha d’ésser gens difícil
perquè és la realitat».[819]
Cambó començava a adonar-se que el general Franco no tenia
cap voluntat de buscar una assimilació o conciliació amb els vençuts
i que la pacificació social d’Espanya no estava entre els seus
objectius. Les consideracions de Cambó sobre la necessitat de refer
la unitat espanyola després de la guerra, com a única forma de
reconstruir ràpidament el país, començaven a veure’s
desautoritzades per l’actitud intransigent del principal dirigent del
bàndol nacional.
Joan Ventosa va realitzar un tercer viatge a la zona franquista a
mitjan desembre del 1936, i en tornar a Brussel·les va informar
Francesc Cambó de com havien anat les coses. Tot i que les
operacions militars sobre Madrid estaven paralitzades, considerava
que l’exèrcit franquista tenia una gran superioritat i que la batalla
sobre la capital d’Espanya decidiria definitivament si el conflicte
seria llarg o curt.[820] Ventosa era relativament optimista perquè, a
més, tenia informacions sobre la desmoralització política existent a
la zona republicana i perquè la situació internacional cada cop era
més favorable a la causa dels militars.[821]
Una de les més grans preocupacions de Ventosa era el desordre
administratiu i la mala organització que percebia en la zona
franquista. Considerava que hi havia una notable ineficàcia
administrativa i que bona part dels qui ocupaven càrrecs eren
incapaços de gestionar amb seriositat els problemes amb què
s’enfrontaven. Per això, creia que la gent més preparada, com els
catalanistes conservadors, podien arribar a tenir gran influència a
Burgos. Però calia ser molt prudents: «En l’ordre civil la
desorganització és completa. […] ni en la Secretaria ni enlloc no es
fa res més que rebre visites i fer tertúlia, i que cap dels problemes és
escomès ni estudiat a fons. Confirmo la meva impressió de que en
Nicolás Franco, amb qui vaig tenir una llarga conversa, és un home
intel·ligent, capaç i ben intencionat, però desorganitzat i de forces
inferiors a la tasca universal que ha volgut assumir».[822] Ventosa
opinava que fins que no tinguessin algun fracàs no els demanarien
més col·laboracions i que mentrestant ell hauria «de seguir prestant
el meu concurs, però sense demostrar un excessiu empressement».
[823]
Ventosa també estava preocupat pel nomenament dels nous
responsables dels aparells de premsa i propaganda franquista: «En
Franco ha tingut la debilitat, per treure’s de davant a n’en Millán
Astray,[824] de nomenar-lo Director del servei de premsa i
propaganda que, en el moment de crear un Estat nou i d’infiltrar-hi
un esperit, és un dels instruments més delicats». Aquest podia ser
un problema atès que Cambó i Ventosa ja estaven començant a
organitzar la seva Oficina de Propaganda a París, i haver de
relacionar-se amb aquell legionari no els feia cap gràcia. De tota
manera, el mateix Nicolás Franco, conscient del problema que això
suposaria, va dir-li «que no hi establíssim contacte —amb Millán
Astray—, sinó que marxéssim amb independència per evitar que
ens cohibissin en la nostra actuació».[825]
Lògicament, en l’abundant correspondència entre Cambó i
Ventosa també s’hi esmenten els canvis polítics que s’estaven
produint a la zona nacional, tot i que a finals del 1936 encara no
detectaven el procés de concentració de poders en mans del
general Franco que es produiria ben aviat. Així, a finals de
desembre del 1936 Cambó considerava un encert de Franco
incorporar les milícies falangistes i del requetè dins l’exèrcit regular i
acabar amb aquestes unitats militars de partit.[826] Ho entenia,
només, com una mesura de caràcter militar lògica i no apreciava
que això formés part d’una gran maniobra de Franco per fer-se seu,
també, tot el comandament polític.

Els articles de Cambó a la premsa internacional

Durant la Guerra Civil, Francesc Cambó va publicar alguns articles a

diferents publicacions internacionals per donar la seva opinió sobre
el que significava aquell conflicte. Aquests textos ens serveixen per
precisar encara més el seu pensament polític en aquells anys tan
extraordinaris.
A començaments de desembre del 1936 ja havia escrit un article
força llarg que, traduït a l’anglès, fou enviat al diari conservador
Daily Telegraph, que el publicà dividit en dos els dies 28 i 29 de
desembre d’aquell any.[827] El títol del primer article expressava prou
bé les idees que pretenia defensar Cambó: «La democràcia i el
conflicte espanyol. Com la Guerra Civil va sorgir del desordre sota
un govern impotent». L’article anava precedit d’una breu presentació
de Cambó, segurament redactada pel mateix diari anglès, en què es
precisava que «el Senyor Francesc Cambó, català i cap de la Lliga
Catalana, el més antic dels partits federalistes […], com a
parlamentari demòcrata desitja desfer la idea que el Moviment
Nacional del General Franco és un atac contra un govern elegit
legalment i constituït correctament». El segon article també portava
un encapçalament en què es deia que Cambó, «que és un
prominent català […] sosté que la rebel·lió Nacionalista és un deure
patriòtic».
Aquests articles de Cambó, que signava com a «Antic Ministre
de Finances i Obres Públiques», van significar la seva primera presa
de posició pública davant la Guerra Civil, ja que la carta d’adhesió
del mes d’octubre encara no havia estat publicada. Aquests articles
fins i tot són anteriors a la carta, també publicada per la premsa
anglesa, en la qual José María Gil-Robles manifestava el seu suport
als militars sublevats.[828]
La pretensió de Cambó en aquests articles era ben clara: refusar
la tesi que el conflicte hispànic enfrontava un govern legítim amb
uns militars rebels i filofeixistes, tal com defensava la premsa i
l’opinió pública prorepublicana. Per Cambó, si bé era evident que la
zona republicana estava «sota la bota d’una dictadura de classe
bàrbara i despietada», en canvi no era gens segur que una possible
victòria dels militars sublevats impliqués «l’establiment d’un règim
declaradament feixista a Espanya i la subordinació del país a les
polítiques exteriors d’Itàlia i Alemanya». La seva tesi era que els
homes del Front Popular, que «predicaven la guerra de classes i una
dictadura proletària», havien instaurat a Espanya un règim de
desordre i de desvirtuament de les lleis. I que la sublevació militar
s’havia produït quan es va descobrir «que la Federació Anarquista
Ibèrica […] ho tenia tot preparat per intervenir revolucionàriament
amb l’objectiu d’obtenir el poder». D’aquesta manera, Cambó feia
seva la tòpica tesi de la ultradreta espanyola de la preparació d’un
cop revolucionari anarquista o marxista al qual els militars s’havien
avançat per impedir-lo. A més, considerava que el govern de
Casares Quiroga no era un govern legítim, ja que s’havia declarat
bel·ligerant enfront dels sectors conservadors i governava de forma
sectària i en benefici exclusiu dels revolucionaris. L’alçament militar,
doncs, era, per a Cambó, una sublevació contra un govern que amb
la seva actuació s’havia declarat «partidista» i «no nacional».
Els textos de Cambó acabaven demanant als lectors britànics
que consideressin aquests fets i els preguntava com reaccionarien
ells «si el seu govern arribés a sotmetre’s a les ordres dels comitès
anarquistes i comunistes» i tolerés la violació de les lleis, la
subversió de la justícia i tota mena de robatoris i no sancionés els
assassinats, els incendis i les destruccions. Per tot això, Cambó
afirmava que «Espanya havia arribat a un punt en què la revolta
contra el Govern constituïa no ja una necessitat, sinó també un
deure patriòtic». Respecte del futur d’Espanya, Cambó reconeixia
que no sabia quina mena de règim instaurarien els militars si
guanyaven la guerra: «el que és segur, però, és que tindrà un
caràcter nacional, marcadament nacional, […] que exclourà
qualsevol possibilitat que els interessos espanyols puguin
subordinar-se als de cap altre país o sistema polític». I per tal
d’acontentar l’opinió britànica concloïa que «els interessos nacionals
—espanyols— no són, no ho poden ser, oposats als de la Gran
Bretanya».
Les idees que apareixen en aquests articles del Daily Telegraph
són clares i contundents: la sublevació nacional era un «deure
patriòtic» que intentava avançar-se a una revolució anarquista i el
règim que imposarien els militars, si guanyaven la guerra, seria
«nacional» i respectuós amb els principis i la defensa de l’ordre
social conservador i la «nostra civilització cristiana occidental i
individualista». Al costat d’això, també cal fer-hi constar les
absències, els temes que no són esmentats, com ara la qüestió del
marc polític democràtic enderrocat per la sublevació, ni cap
afirmació de fe en un futur règim de convivència civil. Igualment cal
remarcar que en cap moment apareixen citats ni el règim autonòmic
català, ni el govern de la Generalitat, ni el futur de les reivindicacions
catalanistes. Són oblits prou importants i tenen una significació
política prou clara.
Aquests dos primers articles van tenir una transcendència
notable entre els nuclis dels exiliats catalans i en els mitjans polítics
europeus, i se’n feren ressò des de les emissores de ràdio italianes
fins a la mateixa premsa de la zona franquista. A més, foren traduïts
al francès i publicats, de manera resumida, en alguns mitjans
internacionals.[829] Alguna premsa falangista, però, els comentà amb
una certa ironia, considerant-los massa tardans i tímids i qualificant
l’autor de «el arquitecto de la plutocracia catalana».[830]
El tercer article de Francesc Cambó sobre la Guerra Civil va
aparèixer, no signat, com a editorial de presentació de la revista
Occident, publicació que, sota la direcció de Joan Estelrich, i amb
finançament del mateix Cambó, s’editava a París des de l’octubre
del 1937. La correspondència amb Estelrich demostra que Cambó
va escriure la primera redacció de l’article i que després Estelrich va
fer la versió definitiva.[831] L’article, titulat «Espanya i la sort de
l’Occident», va aparèixer el 25 d’octubre del 1937[832] a la segona
pàgina del primer número d’aquesta revista bimensual. Cambó
defensa amb més fermesa que en cap altre dels seus escrits els
objectius polítics de la causa liderada per Franco. Segons ell, el
moviment encapçalat per aquest general «restitueix a la seva pàtria
el seu sentit històric, el seu ideal nacional i tot el contingut de la seva
neta i autèntica tradició». S’hi sosté la tesi que la victòria franquista
acabaria amb la decadència espanyola i produiria un redreçament
moral i espiritual que permetria «de resoldre finalment els problemes
seculars que, en l’ordre social, el polític, el nacional i l’internacional
han pertorbat l’existència mateixa de la societat espanyola». L’article
emprava de manera molt conscient la terminologia de l’extrema
dreta francesa —era clarament «maurrasià»—, probablement
perquè la revista sobretot anava adreçada als simpatitzants d’Action
Française.
El quart article de Francesc Cambó, titulat «La Cruzada
Española», fou publicat un mes després, el 17 de novembre del
1937, al diari conservador argentí La Nación de Buenos Aires.[833]
Cambó insistia en els arguments polítics dels articles anteriors, però
ara el que més destaca, i sobta, és l’acusat to patriòtic espanyol que
impregna el text. Per Cambó, la Guerra Civil espanyola no era un
conflicte intern sinó que tenia una repercussió internacional evident,
ja que es tractava d’una batalla mundial: «La Cruzada de la España
nacional es, exactamente, lo contrario a la victoria del
bolcheviquismo en 1917 y su triunfo puede tener y tendrá para el
bien la trascendencia que para el mal tuvo aquella». Per això, la
«cruzada» tenia uns valors supranacionals, amb la qual cosa
Espanya esdevenia «el paladín de una causa universal», com ja ho
havia estat en el passat lluitant contra les «invasiones asiáticas y
africanas». De nou, en cap fragment de l’article hi ha una al·lusió a
Catalunya ni al catalanisme. Per Cambó, encara no era l’hora de
discutir el caràcter del futur règim polític espanyol, tot i que
considerava que «la Nueva España será, de ello estamos seguros,
genuinamente española». Tal vegada l’element més nou d’aquest
article sigui la denúncia vehement que es feia del liberalisme que,
des de les Corts de Cadis, havia provocat la més greu crisi política
en l’Espanya contemporània. Aquesta ideologia, deia, s’oposava a la
tradició nacional espanyola i era la principal responsable de la crisi
de la civilització.[834]
Fa la impressió que l’article fou redactat pensant no en l’opinió
pública argentina, sinó més aviat en el fet que seria llegit a Burgos i
a Salamanca per les autoritats de la «zona nacional». Les
referències a la necessitat de la «concòrdia» política i identitària han
desaparegut i han donat pas a una retòrica religiosa ultracatòlica en
què l’exaltació del caràcter de «cruzada» de la Guerra Civil
s’imposa. És un llenguatge totalment diferent, i contrari, al que havia
estat la seva reflexió política. Potser ell mateix devia ser conscient
del caràcter rupturista en el terreny ideològic d’aquest article, ja que
poc després d’escriure’l intentà impedir-ne la publicació, però ja era
massa tard.[835]

Del «mal menor» al victimisme

El pensament polític de Francesc Cambó va anar evolucionant a

mesura que la Guerra Civil i els esdeveniments polítics canviaven.
Ningú, realment, no podia preveure, a finals del 1936, que el
conflicte seria tan llarg i que acabaria condicionant tan profundament
la vida catalana i les mateixes possibilitats polítiques de Cambó i de
la gent de la Lliga Catalana. A partir del seu extens epistolari i el
Dietari s’extreu moltíssima informació sobre l’evolució del seu
pensament durant la guerra, que es pot sintetitzar en uns elements
bàsics que podríem anomenar «l’ideari polític de Cambó durant la
Guerra Civil».
En primer lloc, Cambó mai no rectificà, ni va lamentar, l’opció
política de donar suport als militars sublevats, tot i la repugnància
que sentia envers molts dels seus valors ideològics i malgrat els
temors que l’afligien sobre el que podria passar després de la seva
victòria. En segon lloc, fou constant la seva hostilitat envers els
homes i les forces polítiques i sindicals que durant la guerra
controlaven la Generalitat de Catalunya, així com la seva oposició
total a qualsevol contacte polític amb ells i a qualsevol negociació de
cara a un armistici o pacte. En tercer lloc, la convicció de Cambó
que l’experiència de la guerra i de la revolució obligaven a
replantejar-se molts aspectes fonamentals de la tradició política del
catalanisme conservador, sobretot pel que feia a la qüestió de la
democràcia i al liberalisme. En quart lloc, el convenciment que la
victòria dels militars donaria lloc a una situació en la qual seria molt
difícil la recuperació de Catalunya i de l’obra del catalanisme, i que
aquesta qüestió estaria agreujada per l’actitud de la majoria dels
intel·lectuals del país de donar suport a la causa dels
«revolucionaris». I finalment, el fet que Cambó, malgrat tot això,
sempre es manifestà confiat que els catalanistes conservadors
tindrien un cert paper polític dins del nou règim, i que això els
permetria realitzar una tasca de «salvació» nacional i de
reagrupament dels catalans.
Cambó sempre considerà necessari que els homes de la Lliga
Catalana, i en general els conservadors catalans, donessin suport
explícit als militars sublevats, «passant per damunt de repugnàncies
i molèsties».[836] De tota manera, i malgrat els articles que va
escriure, la seva adhesió a la causa dels militars no devia ser gaire
coneguda per l’opinió pública, perquè més d’un cop va haver de
desmentir les especulacions dels qui afirmaven que s’oposava a
Franco. Cap al final de la guerra, per exemple, com a resultat d’una
informació divulgada per l’Agència Havas, es va produir un incident
que obligà Cambó a lliurar a la premsa, de nou, una declaració
pública de suport al general Franco. Així, el Bulletin d’Information
Espagnole del 27 de novembre del 1938, davant la notícia que el
polític catalanista estava redactant «un llibre que criticava el
Moviment Nacional», publicava una nota afirmant que «el Senyor
Cambó, que es troba a l’estranger, ha protestat davant l’Agència —
Havas— que ha divulgat aquesta flagrant difamació […] El Senyor
Cambó, des del primer dia, s’ha adherit a la Causa Nacional, amb
actes i paraules. I considera que aquesta falsa notícia no persegueix
altre objectiu que donar als roigs il·lusions tan vanes com absurdes
respecte a unes preteses divergències que només existeixen, i cada
dia més nombroses, en el mateix camp dels roigs».[837]
Però l’actitud de Cambó de donar suport a la causa liderada pel
general Franco no sols partia del fet de considerar que la victòria
d’aquest era «un mal menor», sinó de la convicció que aquest era
l’únic camí per salvar el model de societat en el qual ell creia. El
líder catalanista considerava que la guerra seria una dura prova per
als catalans, però de caràcter provisional i de la qual fins i tot podien
sortir enfortits. «La victòria nacionalista», escrivia al seu Dietari el 8
de febrer del 1938, «fóra una solució desagradable, molt
desagradable, però provisòria. Els catalans patirem molt, com ens
ho mereixem!, però sortirem enfortits i fins és possible que millorats
d’aquesta prova».[838] Perquè, de fet, Cambó estava gairebé segur
que el règim que instaurarien els militars guanyadors de la guerra
seria molt dur i repressor, però políticament seria feble, i així, per
reacció, els catalans podrien tornar a unir-se i reforçar-se. Fins i tot
va arribar a escriure, en la privacitat del seu Dietari, les grans
diferències que suposarien per a Catalunya la victòria d’uns i la dels
altres: «La victòria blanca, amb persecucions no sols contra les
idees, sinó també —i molt dures— contra les persones, coincidirà
amb un període de misèria. Els sofriments serien generals i ho seria,
per tant, la reacció, que prendria un caire patriòtic. La torpesa dels
dominadors facilitarà l’apinyament dels dominats. Anirien callant i
esvaint-se les discòrdies que han dividit els catalans des de la
implantació de la República i s’anirien fent una convivència i una
ànima col·lectiva en la qual el que unís fos més que el que separés.
La persecució no fóra contra els catalans d’esquerra sinó contra tots
els catalans i els que no fossin perseguits es sentirien ofesos o es
veurien arruïnats. Sols trobarien gràcia, perdó i simpatia els
forasters, que iniciarien i presidirien el terror arreu de Catalunya:
altre factor de restauració i dignificació de l’esperit català».[839]
Davant d’això, segons Cambó, «la victòria roja, al contrari,
consolida i fa irremeiable la divisió dels catalans en dos clans que
s’odien a mort. Els rancors de la guerra persistirien en la pau. Com
el poder central no actuaria obertament contra Catalunya, mancaria
l’estimulant de tota ofensa exterior per produir una conciliació
interna. El sentiment català s’afebliria per manca de contradictor de
fora i per eclipsi total de la solidaritat interna. Al poder autònom
català se li reservaran totes les prerrogatives, cosa que vol dir totes
les responsabilitats, però se’ls regatejaran recursos. Així, poders
responsables i impotents s’atrauran l’odi i el menyspreu dels
catalans […], que giraran els ulls a la gent de Madrid perquè els
salvi en la pau […] com els salvà en la guerra. I Catalunya, atuïda
materialment i moralment, sense un reactiu de conciliació i sense un
estimulant de patriotisme […] tornarà a ésser província […] la
particularitat que no serà una província rica, sinó una província
pobra».[840]
Aquest plantejament de Cambó de considerar el més beneficiós
per a Catalunya la victòria de l’opció més repressiva per a la
col·lectivitat, perquè això facilitaria una futura reconstrucció de la
unitat catalana, a banda de significar una apel·lació al «victimisme»
com una necessitat política, sens dubte també estava basat en el
precedent del que havia significat la dictadura de Primo de Rivera.
Ara bé, presentar com l’opció més beneficiosa per als catalans la
victòria «exterior i anticatalana» de Franco perquè, malgrat tot,
després permetria bastir una política de recuperació nacional,
implicava creure que la repressió franquista tindria un caràcter
bàsicament nacional, és a dir anticatalana, molt més que no pas de
classe. I a més la seva argumentació es basava en la tesi que una
«Generalitat roja» i victoriosa forçosament estaria subordinada al
poder central de Madrid i conduiria a la misèria col·lectiva.
Ara bé, quan Cambó rebia per correspondència privada crítiques
polítiques a la seva actuació durant la guerra provinents de gent del
món catalanista, es veia forçat a elaborar un discurs de rèplica molt
més complex per tal de justificar-se. Així, per exemple, quan el jove
advocat catòlic Carles Enric Mascarenyes li va retreure les moltes
«falles del catalanisme» i el seu suport incondicional a Franco,
Cambó reaccionà amb vehemència atacant els catalanistes
republicans com els únics culpables de tot el que passava des del
1931.[841] Segons ell, «des de que es proclamà la República la
direcció de Catalunya caigué en mans d’uns homes, entre els quals
s’hi comptaven ben pocs catalanistes». Els atacs directes a Macià i
a Companys adquirien en aquesta rèplica una passió ben poc usual.
Cambó considerava que «l’horror dels crims que es comenten avui
en els pobles de Catalunya i per catalans són conseqüència directa
de l’acció, essencialment anti-patriòtica, d’aquell ser de petulància i
de males passions que es digué Francesc Macià. Fou ell qui creà un
sistema polític basat en l’odi, perquè era incapaç de tot altre
sentiment». No deixa de ser significatiu que les responsabilitats
polítiques que Cambó atribueix a Macià ara estiguin acompanyades
de la indicació que els autors dels «crims» comesos durant la guerra
eren catalans i no «murcians», com havia sostingut en altres cartes.
Igualment, segons Cambó, Lluís Companys era el «digne
successor» de Macià, donat que havia estat primerament el
responsable de «la destrucció de la formidable i catalaníssima
estructura agrària catalana», i ara, amb la Guerra Civil, havia estat
incapaç de «crear unes milícies per plantar cara a la FAI, perquè
quan ha deixat d’ésser-ne el servidor assalariat n’ha estat el servidor
temorós».[842] Al final de la carta Cambó demanava a Mascarenyes
que fes tot «el possible per ajudar a destruir el terrible ambient que
en tot el món civilitzat hi ha contra Catalunya. Cal cridar ben fort que
En Companys i la FAI no són Catalunya».
Durant tota la guerra, en els seus diferents escrits —articles,
cartes, el Dietari— Cambó manifestà una total hostilitat contra les
forces polítiques republicanes i revolucionàries que dominaven
Catalunya i governaven la Generalitat, i també envers els polítics i
els intel·lectuals catalanistes que havien restat fidels al règim
autònom català i a la democràcia republicana. Ell sempre va
considerar impossible que a Catalunya es pogués restablir l’ordre i
es reconstruís un govern de la Generalitat amb autoritat, ja que
opinava que els qui manaven en realitat eren els anarquistes de la
FAI, que eren «per natura criminals».
 Era per això, per la manca d’autoritat del govern de la
Generalitat, que Cambó s’oposà sempre a qualsevol contacte polític
de la gent de la Lliga Catalana amb Lluís Companys i el seu govern,
i fins i tot amb els esquerrans fugitius que a finals del 1936 arribaven
a França. La seva hostilitat s’estenia també contra grups i persones
d’Estat Català i d’Acció Catalana que conspiraven de cara a un
possible cop de força contra el predomini de la CNT-FAI a
Catalunya, o que cercaven fórmules polítiques per a un possible
armistici. Així, quan a principis del 1937 alguns militants d’Estat
Català intentin connectar amb dirigents de la Lliga per informar-los
d’una possible «revolta popular contra la FAI», Cambó refusarà de
mantenir-hi cap mena de relació política.[843] Fins i tot més tard, ja a
principis del 1938, quan l’hegemonia de la CNTFAI havia
desaparegut a Catalunya, Cambó considerava que no tenia cap
sentit tractar amb la Generalitat, ja que llavors, segons ell, qui
manava realment a Catalunya era el govern Negrín i no pas el de
Companys.
Un dels aspectes que destaca del pensament de Francesc
Cambó durant la Guerra Civil és la profunda preocupació i
indignació que li provocava l’actitud política de la majoria dels
intel·lectuals catalans que havien restat fidels a les institucions
autonòmiques i republicanes, malgrat l’esclat revolucionari de l’estiu
del 1936. Són coneguts els seus durs retrets al comportament de
Lluís Millet, president de l’Orfeó Català, i de Pau Casals durant les
primeres setmanes de la guerra. Cambó creia «que l’exemple que
donen la major part dels nostres intel·lectuals, que han de tenir
l’obligació de ser més forts que l’ambient, és deplorable».[844]
Aquesta preocupació anà creixent a mesura que la guerra
s’allargava, cosa que significava que el trencament polític i cultural
entre els que estaven als dos bàndols seria cada cop més gran. Cap
a l’octubre del 1936, Cambó veia segur i necessari que, un cop
acabat el conflicte, s’haurien de prendre mesures punitives, com ara
«la separació del personal docent que per llur actitud s’ha fet
incompatible amb el nou règim».[845] I, a mesura que es confirmava
la fòbia anticatalanista que imperava a la «zona blanca»,
augmentava el seu pessimisme respecte del futur de la cultura
catalana.
 Encara més pessimista era, ja al març del 1938, el màxim
collaborador de Cambó en assumptes culturals, Joan Estelrich, que
estava en contacte directe amb els responsables culturals de la
zona franquista. Segons Estelrich, l’actitud prorepublicana de la
major part dels intel·lectuals catalans tindria un cost polític molt alt:
«han compromès irremissiblement les institucions culturals del
catalanisme: si molts d’ells, els que no eren polítics, s’haguessin
prudentment reservat, potser, comptant amb la defensa d’homes
com Sainz Rodríguez, algunes de les nostres institucions, com
l’Orfeó, l’Institut, la Fundació Bernat Metge, l’organització dels
museus, hauria pogut continuar. Ara ho veig perdut. Com podríem
reconstruir-ho els pocs que quedarem, i encara amb prou feina
tolerats?».[846]
Francesc Cambó esmenta al seu Dietari que ell es negà a donar
consells i ordres als militants de la Lliga Catalana respecte a la seva
actuació enfront de la Guerra Civil i que sempre deixà que «tothom
actuï amb llibertat plena».[847] Però no sembla que això fos així
realment. Perquè una cosa és que no hi hagués cap ordre oficial de
la direcció de la Lliga, ni cap comunicat públic del partit sobre la
guerra, ni a la zona nacionalista ni a l’estranger, o que tampoc hi
hagués cap publicació oficiosa que expressés la posició del partit, i
una altra de ben diferent pensar que els dirigents de la Lliga no
actuaven com un grup polític durant la Guerra Civil donant ordres i
consells. Cambó mateix, en el seu Dietari, no s’està d’elogiar de
manera exagerada l’actitud política dels homes de la Lliga en
aquells moments. Ells eren, segons Cambó, «els únics que no tenen
culpa del que passa; els únics que lluitaren fins al final per evitar-
ho».[848] I al costat d’aquesta visió exagerada, hi ha la notable
manca d’autocrítica política que apareix en els seus records. Ell
gairebé mai es va equivocar, ell i la gent de la Lliga són gairebé els
únics que no tenen cap responsabilitat política en l’esclat de la
guerra.
L’actitud inicial que Francesc Cambó recomanà als militants de la
Lliga era la de callar, però donant suport als militars sublevats. Ell
mateix considerava que havia de ser discret, no prodigar-se amb
declaracions públiques: «Mentre duri la croada contra els rojos, els
que han desfet materialment i moralment la meva terra, els que han
vessat a dolls la sang innocent, jo callaré, jo em guardaré prou de
fer una política que pogués afeblir el moviment nacional».[849] Ara
bé, amb el temps, Cambó començà a comprendre que «el silenci
indefinit, que vol dir suïcidi, fóra una equivocació i un gran pecat
contra Catalunya i contra Espanya».[850] Però ell i els homes més
destacats de la Lliga acabaren per no manifestar públicament cap
mena de discrepància respecte a la política i les actuacions dels
militars franquistes. Les poques coses que escrigueren i signaren,
com els articles a la premsa, foren sempre per donar un suport total
a la causa de Franco. I, en alguns casos excepcionals, com el de
Ferran Valls i Taberner, fins i tot feren una apologia del «nou règim
nacional». L’únic dirigent de la Lliga Catalana que discrepà
públicament de l’actitud profranquista de Cambó i de la majoria dels
dirigents del partit fou Felip de Solà i Cañizares. Josep Puig i
Cadafalch, si bé no signà la carta d’adhesió, ni va escriure cap
article polític durant la guerra, tampoc no discrepà mai del que feien
i deien Cambó, Ventosa i els altres.

Hostilitat a Burgos i especulacions a Roma

El mal ambient existent contra els catalanistes a la zona franquista

era tan considerable, sobretot els atacs publicats a la «premsa
nacional», que, com explicava el mateix Cambó, ell i Ventosa van
acordar, pel gener del 1937, que «en Ventosa plantejaria clarament
a Franco el problema de si estima o no que col·laborem; si ho
estima, cal que ens faci guardar, almenys, respecte».[851]
L’aversió política dels falangistes al catalanisme en general, i
molt especialment als dirigents de la Lliga Catalana, apareix de
manera ben clara en un informe del juny del 1937, elaborat poc
després de la unificació de falangistes i tradicionalistes decretada
per Franco.[852] S’hi deia que la nova direcció falangista catalana
estava refusant com a militants els que «habían tenido significación
en partidos que, como la Lliga, tenían un marcado carácter
catalanista». Es censurava durament l’actitud que havia tingut la
Lliga en el passat per la seva intransigència constant amb les forces
polítiques «que en Cataluña mantenían un ideal español». L’informe
posava gran èmfasi a denunciar l’entrada massiva dels militants de
la Lliga en les organitzacions del carlisme: «La casi totalidad de los
afiliados nuevos del Requeté Catalán son antiguos miembros de la
Lliga». La conclusió de l’informe era força radical: la direcció
territorial de la Falange de Catalunya havia d’estar integrada per
persones «libres del contacto con el catalanismo».
Set mesos després, el 22 de febrer del 1938, un nou informe de
la direcció de la Falange catalana denunciava els intents de crear a
Sant Sebastià «un frente único de intereses y viejos políticos» dirigit
bàsicament per «los grandes capitalistas de la Lliga».[853] Amb
èmfasi notable, es denunciava «la táctica de apoderarse de los
puestos oficiales de tipo económico» per part de gent de la Lliga i,
per això, els dirigents falangistes catalans cridaven l’atenció dels
seus superiors per tal d’impedir «la resurrección de los tinglados
político-económicos que han esterilizado toda tentativa de política
nacional en Cataluña».[854]
Els atacs públics dels falangistes al catalanisme en general, a la
Lliga Catalana i a Cambó eren força constants.[855] A la revista que
els falangistes catalans havien creat a Burgos, Destino, aquesta
fòbia anticatalanista apareix de manera freqüent, sobretot en la seva
primera etapa, fins a finals del 1937. S’hi publicaren diversos articles
en els quals s’atacava directament el líder catalanista, com ara els
titulats «Moral y economía. Frente a Cambó y la Lliga» o «Cambó y
los sombreros de la Reina Mary».[856] La demagògia dels falangistes
catalans arribà fins al punt de publicar una sèrie de màximes, com si
fossin eslògans, en què, entre altres falsedats, es deia: «¿Qué
partido se negó a defender a los propietarios rústicos catalanes?: La
Lliga. ¿Qué partido votó el Estatuto separatista?: La Lliga. ¿Cuál es
el partido que ilumina siniestramente la máxima abyección y
decadencia del Estado Español?: La Lliga».[857]
Però els atacs a la Lliga i a Cambó venien de tota mena de
sectors, fins i tot d’alguns capellans catalans com mossèn Joan
Tusquets, que a la zona nacional s’havia especialitzat en la
denúncia de maçons i catalanistes. Segons Cambó, «aquest individu
es dedica, a Burgos i Salamanca, a difamar-nos a nosaltres i a tota
la clerecia catalana que simpatitzava amb la Lliga, especialment
benedictins i caputxins».[858] Amb una vehemència poc habitual,
Cambó qualificava el pare Tusquets de «barreja d’imbècil, intrigant i
brètol», i demanava a Ventosa que parlés amb el cardenal Gomà
per tal que «tapés la boca o fes sortir d’Espanya» a mossèn
Tusquets.
Fins i tot alguns militants de la Lliga Catalana també malparlaven
de Cambó i de la política seguida per la Lliga. És ben conegut el cas
de l’historiador i polític Ferran Valls i Taberner, que ja acabada la
guerra, a començaments de l’any 1939,[859] escriuria uns articles
renunciant al seu passat catalanista, tot i que ja abans, durant la
seva estada a Itàlia l’estiu del 1936, s’havia manifestat en el mateix
sentit. En una carta a Ventosa de finals d’aquell any, Cambó
explicava que Valls «quan era a Roma no parava de parlar mal de la
Lliga i de nosaltres dos personalment».[860] La seva opinió sobre
Valls i Taberner era de considerar-lo un home voluble i imprevisible:
«A Burgos, tant és possible que sostingui l’actitud que tenia a Roma,
com que faci de separatista i l’hagin d’afusellar. És tot un cas!».[861]
Ja al final de la guerra, el desembre del 1938, un informe del
Servicio de Información del Ministerio de Estado (SIDE) franquista
continuava insistint que «entre la gente que rodea al Sr. Cambó
parece que se advierte una actitud hostil a Franco».[862] L’informe
esmenta com entre els polítics de la Lliga «que se distinguen por su
apartamiento de lo que puede significar “franquismo” se encuentran
los Srs. Puig y Cadafalch, Duran y Ventosa y Vidal y Guardiola».[863]
Les activitats polítiques de Francesc Cambó durant la Guerra
Civil no deixaven de provocar tota mena de rumors i especulacions,
fins i tot en els mateixos mitjans diplomàtics italians. Així, el 15 de
maig del 1937 una nota secreta del comte Ciano, ministre d’Afers
Exteriors, adreçada al Ministeri de l’Interior italià, ens mostra el gran
interès que existia per controlar la correspondència que rebia
Cambó a Itàlia: «És convenient controlar amb la màxima cautela la
correspondència que rep de França el súbdit espanyol Don
Francisco Cambó, resident a Rapallo, en una vil·la llogada del
Príncep di San Faustino. Cambó és català; obertament adherit al
Govern Nacional però manté àmplies relacions amb els elements
separatistes de Catalunya residents a França. És sobre la natura
d’aquestes relacions que interessa recollir elements. […] Li agrairia
que em doni a conèixer en el seu moment l’èxit de les
investigacions».[864]
Mesos després, a finals del 1937, un informe «riservatissimo»
dels Serveis Secrets italians sostenia que Cambó i altres dirigents
de la Lliga Catalana havien «tingut recents i freqüents trobades a
París amb emissaris dels partits moderats del govern autònom
català (Estat Català, Esquerra Republicana) amb la finalitat de
preparar el terreny per a un eventual armistici entre Catalunya i el
govern de Salamanca».[865] Segons aquest informe, Cambó, que
«encara avui representa importants interessos financers i industrials
a Espanya i a l’exterior», i altres dirigents de la Lliga —esmentaven
Ventosa, Estelrich i Rodés—, pensaven fer a Franco una mena de
xantatge econòmic, ja que pretenien «portar secretament els tractes
fins a aconseguir un projecte complet d’acord per sotmetre el
general Franco amb la clara amenaça de suprimir els crèdits (Grups
SOFINA, Banca Heineman, AEG alemanya, etc.) en el cas que no
hagués acceptat». L’objecte de tota aquesta operació «dels grans
capitalistes catalans» era, segons els serveis italians, «salvaguardar
els seus importants interessos industrials a Catalunya, per por a les
eventuals destruccions bèl·liques». De tota manera, la mateixa font
italiana reconeixia que tot allò s’havia fet sense el coneixement de
l’ambaixador franquista a París, Quiñones de León, que era molt
difícil que el govern Negrín ho acceptés i que era un fet que el
mateix general Franco desaprovava totes aquestes maniobres.
Era realment fantasiós sostenir que Cambó, a finals del 1937,
pogués jugar una carta tan arriscada com la de pressionar Franco
amb amenaces econòmiques. Sabia prou bé que Franco no ho
acceptaria mai. I d’altra banda, en els projectes polítics de Cambó
tampoc no va aparèixer mai la possibilitat de propiciar una mena
«d’armistici català».
Un altre informe italià, aquest del Ministeri d’Afers Exteriors, ja de
l’any 1938, especulava sobre les possibles pretensions polítiques de
Cambó i de la gent de la Lliga Catalana un cop acabada la guerra.
[866] Els redactors de l’informe, notables feixistes italians,
consideraven que el suport que donaven Cambó i els catalanistes
de la Lliga a la causa del general Franco era totalment interessat. En
concret, l’informe deia: «Cambó ha estat i segueix essent el
personatge més diabòlic i funest […] i el principal culpable de
l’adveniment del Govern de Portela Valladares, i amb ell l’explosió
del sagnant drama que estem vivint». I prosseguia dient que «La
Lliga Catalana dirigida per Cambó no ha renunciat a la implantació
de les seves ideologies, sabent que són atemptatòries a l’existència
d’Espanya com a nació; i fins i tot en aquests temps de guerra civil,
ha establert les seves oficines a Rapallo, a París, Marsella, Biarritz,
on, amb el pretext d’oficines d’informació per a la política del
General Franco, s’exercia i es segueix exercint el més subtil
espionatge».
Els diplomàtics italians autors de l’informe eren força crítics amb
l’actitud massa tolerant de les autoritats de la zona de Burgos amb
la gent de la Lliga: «Contra la Lliga no s’ha procedit amb la severitat
que calia, i Cambó s’ha atrevit a tot. Recentment ha tret d’Espanya
el domicili de la Chade (Companyia Hispano Americana
d’Electricitat), sense que s’hagi pres cap determinació contra
aquesta monstruositat que tants perjudicis provoca a l’Estat, al
tresor de la qual priva de l’ingrés de varis milions de pessetes a
l’any».[867] Denunciaven amb vehemència la influència de la Lliga i
demanaven que s’hi actués en contra: «La Lliga es prepara per a
quan les tropes del General Franco dominin tot Catalunya; i llavors
intentarà actuar com abans. És un mal que s’ha de destruir per
complet; s’ha d’inutilitzar la Lliga i impedir que reneixi; però cal témer
que, si en l’actual Govern continuen certs elements que no han
repudiat a la Lliga, es fracassarà per complet en la política
espanyolista de Catalunya, com a la de les Vascongades».
L’informe a més denunciava directament molts dels militants de
la Lliga que feien justament tasques d’assessorament pel govern de
Burgos —Trias de Bes, Gallart, Bertran i Musitu, Felip Rodés, Vallès
i Pujals— i fins i tot es ficava amb Eugeni d’Ors, que era qualificat de
«separatista marcat». També acusava Nicolás Franco, perquè amb
la seva «perniciosa influència» havia permès que la gent de la Lliga
tingués tant pes polític a la zona nacional.
 L’informe dels diplomàtics feixistes relacionava setze mesures
que el govern italià convindria que aconsellés de prendre al general
Franco; i en destacaven tres de referents a Cambó i la gent de la
Lliga. «N.11. Expulsar de la Falange i Requetè i de tots els càrrecs
oficials tots els militants de la Lliga Catalana i del partit separatista
basc, per ser elements pertorbadors i afectes i obedients als seus
caps. Si no se’ls separa a tots, cal vigilar molt estretament els que
continuïn en els seus llocs. N. 12. Impedir que Cambó i els seus
col·laboradors entrin a Espanya, a no ser que hagin pagat el seu
tribut de sang a la Pàtria. N. 13. Tingui’s present que la informació
de certes oficines lligades a Cambó i gestionades per persones
afectes a ell és un mitjà per conèixer tot el referent a la política del
país i aprofitar-se per als seus fins d’implantació de la política
catalanista, amb marcada tendència a vincular Espanya a la política
de França, enemiga irreconciliable del feixisme. Es pretén sigui com
sigui separar Espanya d’Itàlia i Alemanya».[868]
En la seva «Observació final», l’informe aconsellava que el cap
del govern italià, el duce Benito Mussolini, s’adrecés al més aviat
possible al cap de l’Estat espanyol, el general Franco, per
transmetre-li totes aquestes inquietuds i suggerir-li aquestes
mesures. Perquè si els canvis polítics plantejats no es duien a terme
aviat, seria massa tard per al «rumb de la governació de l’Estat
Espanyol, degut a la supèrbia i a l’ambició de determinats
personatges».[869] No deixa de ser sorprenent la similitud de les
crítiques i les especulacions sobre les pretensions de Francesc
Cambó i de la gent de la Lliga que apareixen entre els informes
diplomàtics italians que hem localitzat i els elaborats pels falangistes
a la zona de Burgos. No hi ha dubte que entre ells es consultaven i
s’informaven de manera continuada.
Però no sols eren els feixistes italians i els falangistes els qui
especulaven sobre les pretensions de Francesc Cambó i la gent de
la Lliga. També ho feien des de l’altre costat els diversos grups
republicans, des d’Estat Català a la mateixa Generalitat, i fins i tot
els nacionalistes bascs. Dels diferents dossiers elaborats pel govern
basc, en destaca un de finals del 1936 en què s’informava de les
activitats polítiques de Cambó a París.[870] S’hi esmenten els seus
contactes constants amb José Quiñones de León, representant dels
militars sublevats a la capital francesa, amb qui negociaven «les
bases polítiques que el Sr. Cambó podria acceptar respecte de
l’Estatut de Catalunya». L’informe dels nacionalistes bascos remarca
la mala imatge que el líder catalanista tenia a la zona nacional, on,
es deia, «siguen considerando al señor Cambó como separatista y
político demasiado tarado por su pasado y poco digno de
confianza». Igualment, atribueix a Quiñones la frase que Cambó
«tiene demasiados adversarios a ambos campos beligerantes y
preferiría abandonar su actividad política en cuanto los
acontecimientos militares se dibujen, en forma decisiva, para
Franco». Ara bé, les especulacions sobre el que el líder catalanista
feia en el terreny polític mostren un desconeixement quasi total de la
realitat. Sorprèn, per exemple, que es digui que Cambó havia volgut
«entablar conversaciones con Companys a su paso por Francia»,
però que aquest s’hi negà, o que es sostingui que a Roma Cambó
s’apropava als monàrquics espanyols, i concretament al mateix exrei
Alfons XIII. I encara més fantasiós resulta sostenir que el polític
catalanista «se había negado rotundamente a tener en Roma una
entrevista con Mussolini, aunque sus amigos le habían aconsejado
que aceptara esta entrevista para lograr cierta seguridad sobre el
Estatuto de Cataluña».[871] Pensar que a finals del 1936 Cambó
tenia prou força política per negociar què passaria amb l’Estatut
català era estar realment molt desinformat. I mantenir que Cambó
havia refusat tenir una entrevista amb Mussolini era no conèixer en
absolut el que era llavors la política italiana sobre el conflicte
hispànic, a més d’atribuir al polític català una influència i un poder
que no tenia de cap manera.

Les activitats de propaganda organitzades per Cambó

Les principals activitats organitzades per Cambó i la gent de la Lliga

Catalana en suport del bàndol franquista durant la Guerra Civil es
feren principalment a França i a Itàlia. El líder catalanista aviat
s’adonà de la necessitat i de la possibilitat de col·laborar en la tasca
de neutralitzar el suport i la simpatia que la causa republicana
suscitava en els països democràtics, sobretot en els europeus i els
llatinoamericans. Calia fer una tasca d’informació i propaganda entre
les dretes europees i americanes, especialment entre els sectors
catòlics, cosa que durant els primers mesos de la guerra els era
difícil de fer directament als militars de Burgos i a les forces
polítiques que havien participat en l’aixecament. Perquè, de fet, a la
tardor del 1936 els militars sublevats només tenien bona imatge,
influència i relacions polítiques estretes a Itàlia, Alemanya i Portugal.
La propaganda política esdevingué, així, una necessitat vital per
a la causa dels militars sublevats, entre altres qüestions perquè els
ambients catòlics europeus, i sobretot els francesos, estaven
clarament dividits per raó de la guerra d’Espanya. L’opinió catòlica
mundial, i encara més la dels intel·lectuals, estava fortament
commoguda pel conflicte espanyol i aviat es produí un gran debat
polític que enfrontà grups, publicacions i personalitats. París era el
lloc més adient per a l’actuació propagandística, no sols per la
proximitat i per ser la capital europea que els homes de la Lliga
Catalana coneixien més bé, sinó també perquè era on més
commoció havia provocat el conflicte hispànic i actuava com a
principal plataforma ideològica d’Europa, atès el seu caràcter de
gran centre intel·lectual.
La tardor del 1936, com hem vist, Francesc Cambó i Joan
Ventosa ja tenien contactes amb els militars sublevats i havien parlat
amb ells de la conveniència de fer una feina de contrapropaganda
en els ambients conservadors i catòlics europeus. Calia atacar el
«pacifisme» dels catòlics liberals i qüestionar els escrúpols
democràtics de les dretes europees que no volien donar un suport
explícit al general Franco. Calia presentar el conflicte hispànic, com
ja ho havia començat a fer Cambó en els seus articles, com
l’enfrontament entre l’ordre social i la revolució bolxevic, entre uns
militars nacionalistes, i no feixistes, i l’anarquia anticristiana.
Joan Estelrich, el fidel col·laborador de Cambó en tantes de les
seves empreses culturals i polítiques, fou l’home clau per a la
direcció d’aquestes activitats de propaganda. Fou el cap de l’Oficina
de Premsa i Propaganda que Cambó organitzà a París, dirigí la
revista Occident i el Bulletin d’Information Espagnole, va escriure
importants llibres de propaganda política i nombrosos articles a la
premsa internacional i pronuncià discursos i conferències tant a
França com a la Gran Bretanya.
La història d’aquesta Oficina de París és força coneguda gràcies
als informes d’un dels seus principals organitzadors, el sabadellenc
Joan Llonch i Salas, i per la correspondència EstelrichCambó i
Cambó-Ventosa.[872] Gràcies a aquestes fonts sabem que a
l’octubre del 1936 Cambó ja havia fet llogar un pis, al n. 5 de la rue
de Taine, a París, per muntar una petita oficina, on treballaven dos
joves militants de la Lliga, Octavi Saltor i Xavier Ribó, redactant
informes sobre fets, persones i circumstàncies relacionats amb la
Guerra Civil que eren lliurats a Cambó i a José Quiñones de León.
Si bé la Junta de Burgos estava informada de tot, tant l’organització
com la direcció i el finançament d’aquesta oficina eren
responsabilitat exclusiva de Cambó.
A principis de gener del 1937, davant la perspectiva que la
guerra seria llarga, va tenir lloc una reunió a l’Hotel Crillon de París,
en la qual participaren Francesc Cambó, Xavier Ribó, Joan
Estelrich, Felip Rodés i José Quiñones de León, en què es decidí
ampliar i consolidar aquella petita oficina. En aquesta reunió es
nomenà Estelrich director de publicacions, Ribó administrador i
Llonch cap de l’Oficina.
La llista de la gent que va estar relacionada amb aquesta Oficina
de Propaganda de París és ben llarga i representativa. Implicats
directament hi van estar, a més dels citats, alguns polítics —com el
diputat valencianista Joaquim Reig— i molts periodistes —com
Josep Pla, Agustí Calvet Gaziel i Carles Sentís—. Hi van arribar a
treballar de manera més o menys estable fins a vint persones, entre
les quals cinc dones, fent activitats de caire molt divers: informes
confidencials sobre el que passava a la zona republicana, amb
notícies aconseguides tant de les persones que havien fugit d’allà
com de la lectura de la premsa «roja»; recollida d’informació sobre la
persecució religiosa a Espanya, feta diòcesi per diòcesi; informes
sobre la situació política, econòmica i social a la zona republicana.
Però sense cap dubte les activitats més destacades foren la
publicació d’un butlletí informatiu diari en francès i castellà, d’una
revista bimensual, Occident, i l’edició de «libros y folletos
comentando y explicando a la opinión la realidad de los
acontecimientos de España y contrarrestando, en lo posible, las
propagandas y publicaciones de los rojos».[873] Les despeses
mensuals de l’Oficina, a finals del 1938, eren de 140.000 francs
francesos mensuals, dels quals un terç era el cost de la revista
bimensual Occident.[874]
La primera publicació de l’Oficina de París fou el Boletín de
Información Española, en castellà, que començà a sortir amb una
numeració falsa, el n. 201, el 26 de febrer del 1937. Al mes següent,
el 10 de març, sortia també la versió en francès, el Bulletin
d’Information Espagnole. Aquests butlletins eren enviats de manera
gratuïta sobretot als mitjans de comunicació, a revistes, periòdics,
periodistes, escriptors i també a molts diplomàtics europeus i
americans, però preferentment els residents a França. Cambó tenia
ben clar el tipus de propaganda que s’havia de fer: «Jo hi he rumiat
molt i arribo a aquestes conclusions. Quina és la finalitat del Butlletí?
No és altra que subministrar informacions i arguments per la
propaganda a favor dels nacionals a la premsa i a la ràdio. […] Jo
crec que la propaganda ha de fer-se a base de dues menes
d’arguments. A. Els que fan repulsius els rojos. B. Els encaminats a
donar la convicció que els rojos han de perdre».[875] Segons Cambó,
els primers arguments implicaven posar èmfasi en el caràcter
revolucionari del que passava a la zona republicana, «on es roba i
assassina amb tota impunitat», on governaven els anarquistes i els
comunistes i es «repudien públicament les institucions
democràtiques» i «els sacerdots són implacablement massacrats,
avui com el primer dia». La defensa de la tesi que els republicans
perdrien la guerra s’havia de divulgar destacant que «no tenen cap
ideal afirmatiu», perquè els «rojos […] estan separats per odis
inextingibles», perquè no tenen «ni ordre ni disciplina», i a més
«l’Espanya roja ha de caure perquè no es pot menjar».[876]
El contingut dels butlletins sobretot s’extreia de les informacions
aparegudes a publicacions estrangeres i de la zona republicana i
dels mateixos periòdics de la zona franquista. El contingut dels
butlletins era relativament breu, quatre o cinc pàgines ciclostilades,
en les quals s’incloïen informacions molt diverses: extractes
d’articles o declaracions publicats a diferents mitjans, notícies de
caràcter militar i polític, sovint amb alguns comentaris redactats a
l’Oficina. Segons els informes enviats a Salamanca, a mitjan 1938 el
Bulletin en francès tenia una difusió superior als 70.000 exemplars,
mentre que la versió en castellà no superava els 3.000.
La revista Occident ha estat considerada com la principal
publicació periòdica favorable a la causa de Franco que es va editar
a l’estranger durant la Guerra Civil. La revista, que era bimensual,
s’adreçava especialment als sectors simpatitzants dels «nacionals»,
com la gent d’Action Française, i sobretot als ambients catòlics
conservadors francesos. Se’n publicaren, en total, quaranta
números, des del 25 d’octubre del 1937 fins al mes de maig del
1939. Normalment tenia entre sis i vuit pàgines i valia 0,75 francs.
[877] Occident va arribar a tenir un tiratge mitjà d’uns 25.000

exemplars, dels quals més de la meitat es venien a França per

l’editorial Hachette, i a Espanya se’n venien una mica més de 1.000.
Ara bé, uns 8.000 exemplars es distribuïen gratuïtament entre
personalitats del món polític, intel·lectuals, periodistes i diplomàtics.
Perquè la revista tenia uns 3.200 subscriptors de pagament. La
publicació era, certament, deficitària, donat que d’un cost mensual
total d’uns 40.000 francs només se’n recuperaven uns 10.000 amb
les vendes i subscripcions. El dèficit va ser en bona part assumit per
Cambó, tot i que també altres polítics —com Ventosa i Rodés—
contribuïen al finançament de l’Oficina de París de forma regular.
Ja hem comentat que l’editorial de presentació de la revista el
devia redactar Cambó, tot i que Estelrich en va fer la versió
definitiva. Per a Cambó, Occident no havia de ser un mitjà més de la
propaganda profranquista, sinó bàsicament una revista que
divulgués un ideari propi fins i tot després de la guerra. Ell mateix
afirmà: «La revista tindrà un doble objectiu. De cara a l’estranger
vindicarà la causa nacional abans de la victòria, i, sobretot, després
de la victòria. De cara a Espanya contribuirà a l’elaboració d’un gran
ideari nacional».[878]
Pel que fa al contingut, Occident incloïa informacions sobre tota
mena d’esdeveniments de la zona franquista, sovint declaracions i
missatges del mateix general Franco, articles i entrevistes amb
polítics i militars destacats de Burgos —Serrano Suñer, Queipo de
Llano, Moscardó, Fernández Cuesta— i eclesiàstics —cardenal
Gomà—. També es publicaren llargs reportatges de propaganda
política, amb biografies de militars, i amb articles que posaven un
especial èmfasi a destacar l’ordre i la bona situació econòmica de la
zona nacional. Hi van col·laborar coneguts escriptors i polítics
francesos d’extrema dreta, en general gent pròxima a Action
Française, i molts intel·lectuals franquistes espanyols, com José
María de Pemán, Manuel Machado o Fray Justo Pérez de Urbel.
Sobta, però, que hi col·laboressin també alguns intel·lectuals de
tradició liberal, com ara Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset,
Ramón Menéndez Pidal o Manuel de Falla. Tant Joan Estelrich, que
els havia tractat anys abans, i que coneixia la seva situació d’exiliats
peculiars, com el mateix Cambó devien aconseguir les seves
col·laboracions.[879]
Amb tot, tal vegada la tasca de propaganda de major rellevància
organitzada per Francesc Cambó durant la Guerra Civil fou l’edició
d’una sèrie de llibres i fullets que van tenir un impacte i difusió
notables. Ja pel novembre del 1936 Cambó encarregà a un grup
dels seus col·laboradors residents a Itàlia la recollida d’informació
sobre els assassinats comesos a Catalunya des del començament
del conflicte.[880] Estava fermament convençut que calia començar
les activitats propagandístiques amb la publicació d’un llibre, que
provisionalment portaria el títol de Les atrocitats dels anarquistes a
Catalunya, o El terror roig a Catalunya, en el qual es denunciaria
públicament l’ambient de terror i persecució que hi imperava des de
l’esclat de la guerra. El llibre tenia una doble intencionalitat: «És la
primera de fer veure com a Catalunya, on no hi havia cap raó ni
excusa perquè es produís, hi ha també terror roig. I la segona,
demostrar a l’Espanya blanca, que sent la fòbia catalana, com hi ha
una immensa majoria de catalans que són víctima del terror roig».
[881]
Els autors inicials del llibre havien de ser el periodista Agustí
Calvet, Gaziel, director de La Vanguardia, i els joves militants de la
Lliga Octavi Saltor i Xavier Ribó, però atès que Gaziel i els seus
col·laboradors treballaven massa lentament, el febrer del 1937
Cambó ordenà que fos directament Estelrich qui n’assumís la
redacció partint del text ja escrit per aquells, i donant-li un caràcter
més concret, que es centrés només en la persecució religiosa i no
en tota la violència. El llibre, redactat finalment per Estelrich, sortí
publicat en francès el maig del 1937 amb el títol de La persécution
religieuse en Espagne, incorporant en el darrer moment un prefaci
escrit pel poeta catòlic francès Paul Claudel, intitulat Aux martyrs
espagnols. De la importància que Cambó donava a aquest llibre, el
primer publicat pels seus serveis de propaganda, n’és una mostra el
fet que ordenés enviar immediatament els primers exemplars al
general Franco a Burgos i al papa Pius XI a Roma. Ell mateix va
anar a Roma a lliurar personalment un exemplar del llibre al
secretari d’Estat del Vaticà, el molt influent cardenal Eugenio Pacelli
—futur Pius XII—, en el curs d’una audiència privada el dia 26 de
maig del 1937.[882]
La persécution religieuse en Espagne tingué un gran impacte, ja
que, tot i que la informació se centrava bàsicament en casos
ocorreguts a Catalunya, servia per denunciar no sols l’abast de la
violència desfermada l’estiu del 1936 sinó, i sobretot, el caràcter
antireligiós del procés revolucionari. El mateix Cambó estava
entusiasmat amb el ressò polític i l’èxit de difusió del llibre.[883] Per
l’octubre del 1937, l’editor, la Librairie Plon de París, ja n’havia fet
dues edicions de 10.000 exemplars cadascuna. Joan Estelrich, per
raons lògiques de seguretat, no apareixia com l’autor del llibre, en el
qual només constava el del traductor al francès, Francis de
Miomandre. Aviat se’n feren també traduccions al castellà, a l’italià,
al romanès, al txec i un resum en anglès. En aquestes noves
edicions es corregiren alguns errors i s’hi afegia molta més
informació relativa a la persecució religiosa a la resta d’Espanya.
Segons Estelrich, en conjunt, del llibre se’n van vendre uns 53.000
exemplars.[884]
Un mes abans, l’abril del 1937, l’Oficina de Propaganda de París
ja havia tret a la llum el fullet La Justice du Front Populaire, signat
per «Trois Députés aux Cortes» i editat a París per Les Éditions de
France. El llibret, que tenia 96 pàgines i havia estat encarregat per
Joan Estelrich al diputat valencià Joaquim Reig, també va tenir un
èxit notable, perquè ben aviat s’esgotà la primera edició de 7.500
exemplars.[885]
La tercera publicació de l’Oficina de París de Francesc Cambó
es va centrar en el País Basc, o més ben dit, a denunciar l’actitud
del Partit Nacionalista Basc, i del nou govern basc presidit per José
Antonio Aguirre, de restar fidels al règim republicà. La fidelitat dels
catòlics bascos, i la seva aliança amb els partits del Front Popular
espanyol, s’havia convertit en una de les qüestions més polèmiques
a nivell internacional en els ambients catòlics. A l’abril del 1937
l’ofensiva de les tropes del general Mola contra Bilbao, i la
perspectiva d’una batalla sagnant al voltant de la capital basca, com
semblava pronosticar la destrucció de Gernika, posaren de gran
actualitat «el cas dels bascos».
La proposta de fer un llibre sobre aquesta qüestió va venir
d’Alfonso de Olano, cap de l’Oficina de Propaganda franquista de
Londres, i inicialment no agradà gaire ni a Cambó ni a Estelrich.
Com a catalanistes se sentien incòmodes i dubtaven si el que ells
poguessin escriure agradaria «als de Londres i encara menys als
d’allà baix» —Burgos—.[886] Finalment Estelrich, seguint els criteris
de Cambó, redactà amb una velocitat sorprenent, un mes, un llibret
que mirava d’explicar la història del nacionalisme basc, d’Euskadi i
de Navarra, tot informant que les zones més autènticament basques
i catòliques, Guipúscoa i Navarra, estaven des del primer dia amb
els nacionals, i que només la industrial i poc basca Biscaia estava
amb els republicans. De tota manera, el llibre posava un especial
èmfasi a denunciar l’error polític d’Aguirre i del Partit Nacionalista
Basc d’aliar-se amb els revolucionaris anticristians. A finals del mes
de juny del 1937, coincidint amb l’ocupació de Bilbao per les tropes
franquistes, sortia el llibre d’Estelrich, però sense que el seu nom hi
aparegués, amb el títol de Le drame du Pays Basque, editat per
SGIE de París. Mesos després sortia l’edició en castellà, titulada La
cuestión vasca y la Guerra Civil española, publicada a Buenos Aires,
i un any més tard apareixia la versió en italià.
Dels informes que hem pogut consultar sobre l’Oficina de París
se’n dedueix que al llarg de la Guerra Civil va publicar més de vint
llibres i opuscles,[887] entre els quals, també escrit per Estelrich,
l’opuscle Médiation en Espagne?, un dur atac a les tesis favorables
a trobar una mena de pacte o mediació per aturar la guerra, i el
llibret A qui la victoire? Un an de guerre en Espagne, 1936-1937,
publicats tots dos a París a finals de l’any 1937.
Igualment, l’Oficina de París distribuí profusament la versió en
francès de la Lettre collective, la coneguda carta de la majoria dels
bisbes espanyols que donava suport a la causa del general Franco i
proclamava que allò era una «cruzada». Respecte d’aquest text,
Cambó coincidia amb l’opinió del cardenal Francesc Vidal i
Barraquer, a qui anomena «l’amic de Friburg», que s’havia negat a
signar-lo. En una trobada el 8 de desembre del 1937, tots dos van
lamentar que la carta col·lectiva «no es limités, com era el seu
deure, a posar de manifest i blasmar amb energia la persecució
religiosa desencadenada pels rojos. Haver-se ficat en política ha
estat un gran error. Mai l’Església no s’ha de barrejar i comprometre
en lluites temporals. La seva defensa de Franco, a aquest res no li
ha donat. Espanta pensar, en canvi, el mal que aquest document
podria fer a l’Església, cas que fracassés Franco».[888]
Tot i que no hi ha cap estudi complet sobre la propaganda a favor
de Franco feta a l’estranger durant la Guerra Civil, no és exagerat
afirmar que les tasques realitzades des d’aquesta Oficina de París
constituïren el conjunt de publicacions i d’activitats més ampli i més
eficaç. Ni la propaganda oficial feta per la Delegación de Prensa y
Propaganda de Salamanca, ni la duta a terme directament pel
mateix govern de Franco a diferents capitals europees, ni menys
encara la produïda per Falange exterior, es poden comparar amb la
que es va generar i publicar a París sota la direcció de Joan
Estelrich i el patrocini de Francesc Cambó.
També a la Itàlia feixista de Mussolini, Cambó i altres dirigents de
la Lliga Catalana van dur a terme activitats de caire propagandístic
d’una certa importància. Ja pel setembre del 1936, Cambó
organitzà, amb persones pròximes a la Lliga Catalana que havien
fugit, uns serveis especialitzats en la recerca d’informació sobre el
que havia passat i passava a Catalunya.[889] El novembre d’aquell
any funcionava una petita oficina a Rapallo, prop de Gènova, amb el
propòsit «d’editar un diari que l’aviació sortida de Gènova escampi
per Catalunya i València».[890] Com que aquesta pretensió no acabà
de convèncer les autoritats italianes, l’oficina de Rapallo es convertí
en una d’auxiliar de la de París, subministrant-li les informacions i
traduint a l’italià algunes de les seves publicacions.
Com que Francesc Cambó passava molt més temps a Itàlia que
no pas a París, sembla lògic que pensés organitzar en aquest país
alguna empresa que exigiria la seva màxima dedicació i atenció: la
d’encarregar llibres que expliquessin amb deteniment el seu
pensament polític davant la tragèdia que trasbalsava Catalunya i
Espanya. Ara bé, uns llibres redactats per ell mateix, a part de
l’esforç personal que suposarien, podien comportar molts problemes
polítics. La seva figura era polèmica i força qüestionada per sectors
de l’Espanya «nacional» i començava a ser denunciada durament a
la Catalunya republicana. Segurament devia ser per això que
Francesc Cambó s’estimà més promoure la redacció de dos llibres
d’història que servissin per explicar indirectament el que ell pensava
sobre les causes de la Guerra Civil.
El primer fou un encàrrec que va fer a Josep Pla, que havia
arribat a Itàlia l’estiu de 1937 fugint de França, on havia collaborat
en les tasques d’espionatge organitzades per l’oficina que el SIFNE
tenia a Marsella.[891] Com que Pla ja havia rebut anteriorment
diferents encàrrecs de Cambó i de la Lliga Catalana, i necessitava
alguna feina per poder sobreviure, li encarregà que escrivís un llibre
sobre l’etapa republicana que expliqués com aquell règim havia
estat el precedent de l’esclat revolucionari de la Guerra Civil. En un
altre capítol d’aquest llibre, on comentem les relacions entre Josep
Pla i Francesc Cambó, expliquem amb deteniment com l’escriptor
empordanès redactà aquesta obra, que es publicaria amb el títol
d’Historia de la Segunda República Española, ja després de la
guerra i sense el coneixement, ni el permís, de qui l’havia pagada,
Francesc Cambó. Més ambició política tenia un altre llibre que
Cambó creia convenient publicar. Volia un assaig històric, molt més
ideològic, sobre els antecedents llunyans de la Guerra Civil «des de
les Corts de Cadis a la Segona República». El gener del 1937,
l’encarregà a l’historiador i antic director de La Veu de Catalunya,
Ramon d’Abadal i Vinyals, pensant que l’escriptor Joan B.
Solervicens també col·laboraria en l’obra, però al final l’acabà fent
tot sol el primer.[892] Abadal el redactà ràpidament, de manera que
cap al mes de novembre ja havia enllestit una primera redacció que
rebé grans elogis de Cambó: «serà amb gran diferència el que
s’hagi escrit de més sòlid en ocasió de la guerra civil espanyola.
Tindrà, això sí, el mèrit de no agradar plenament ningú».[893] Cambó
demanà un pròleg a Gregorio Marañón, que es trobava exiliat a
París, i aquest acceptà la proposta «entusiasmat». Igualment
encarregà a Gaziel la correcció de l’original d’Abadal i la seva
traducció al castellà, mentre Francis de Miomandre ho faria al
francès. Llavors Cambó ja havia decidit que el llibre es titularia
Tradición y Revolución, malgrat que encara dubtava si era
convenient o no, per motius de seguretat, que Abadal signés el
llibre. Però a mitjan març del 1938, quan el llibre en francès ja era a
la impremta, editat per Stock de París, i s’havia decidit que la
primera edició seria de 5.000 exemplars en aquesta llengua, i d’uns
3.000 en castellà, Cambó ordenà aturar-ho tot. Tant ell com Ramon
d’Abadal consideraren que el moment polític no era gaire oportú i
que la seva publicació «tindria més inconvenients que avantatges».
[894]
A Francesc Cambó li havia arribat per diferents conductes —
Joan Ventosa, Felip Rodés, Quiñones de León— que a Burgos i a
Salamanca no hi havia l’ambient propici per tal que es publiqués un
llibre com aquell, atès què, per molt autocrític que fos, persistia una
notable prevenció i recel contra la seva persona i la Lliga i el
catalanisme en general es consideraven els principals culpables de
tot el que passava a Espanya. Cambó estava indignat i defensava la
utilitat d’una publicació com aquella, perquè era «l’estudi més seriós
i objectiu que s’hagi publicat per a fer conèixer els antecedents de la
tragèdia espanyola […] en el llibre hi ha, és veritat, una defensa de
la política de la Lliga. Que això molestarà? …és indubtable!!».
Segons Cambó, en el llibre d’Abadal era necessari presentar «tota la
veritat, fins aquella part que diu que la Lliga encarnà l’única política
encaminada a facilitar la convivència i a impedir la guerra civil».[895]
Finalment devien ser tan fortes les pressions i els consells rebuts
per Cambó que decidí que no era oportú publicar el llibre.
Considerava que, tal vegada, un cop acabada la guerra, seria
possible, i fins i tot necessari, editar-lo. Segurament també devia
haver influït en aquesta decisió el fet que li havien arribat rumors
que la Prefectura de la Policia francesa estava instruint diligències
contra ell i alguns dels qui treballaven a l’Oficina de Propaganda
«per espionatge».[896] Això el preocupava: «pots comprendre lo
desagradable que em fóra que aparegués als diaris la notícia que jo
faig espionatge a França. Això em crearia una situació desagradable
en les Societats franceses de les que sóc administrador».[897]
Suposava, sense donar gaire informació, que tot sortia d’una
denúncia feta per Josep Carner.[898]
A finals de la guerra, el desembre del 1938, un informe del
Servicio de Información del Ministerio de Estado (SIDE) franquista
encara feia al·lusió al fet que «el propio Sr. Cambó está escribiendo
un libro en el que se ataca la obra del general faccioso»,
segurament pensant en el llibre d’Abadal.[899] De tota manera, les
peripècies del llibre no acabaren aquí. Primerament, perquè malgrat
tot es feren dues edicions de reduïda tirada, una en castellà i una
altra en francès, que van passar per diferents mans, fins al punt de
ser «afusellades» descaradament, ja en la postguerra, per un
conegut polític franquista català: Eduard Aunós.[900] Com
denunciava Estelrich a Cambó en una carta el 1941, el llibre signat
per Aunós amb el títol d’Itinerario histórico español estava «inspirat,
en moltes pàgines, en el criteri i àdhuc en les paraules en el llibre
inèdit de l’Abadal».[901]
És pertinent comentar el contingut del llibre escrit per l’historiador
Ramon d’Abadal atesa la identificació ideològica que Cambó va
mostrar-hi. Tot i que els arguments utilitzats per Abadal no eren
gaire originals, donat que coincidien, a grans trets, amb els que
llavors empraven bona part dels pensadors de l’extrema dreta
espanyola, sí que era rellevant que qui ho escrivís vingués de la
tradició del catalanisme polític. La tesi central del llibre era la
condemna del sistema polític liberal, al qual es responsabilitzava de
desestabilitzar la societat espanyola des del segle XIX, d’haver
malmès la convivència i provocat la manca de patriotisme que havia
conduït, de manera imparable, a l’enfrontament fratricida del 1936.
[902] En el fons, el llibre era una crítica persistent del liberalisme,
presentat com una ideologia forastera i antiespanyola. Així, es
qualificaven «d’innovacions exòtiques» els acords de les Corts de
Cadis, perquè pretenien d’europeïtzar artificiosament Espanya, i se
sostenia que la desviació de la tradició espanyola, amb formulacions
polítiques antitradicionals, havia provocat la dissolució i la divisió de
la societat i, per tant, era la causant de la Guerra Civil. El colofó final
del llibre no podia ser un altre que el desig que, un cop acabada la
Guerra Civil, la nova Espanya, «purificada de exotismos e ilusiones
nebulosas, pudiese encaminarse nuevamente por la antigua y
salvadora senda de la gloriosa tradición; de la tradición cristiana que
por espacio de siglos fue la sal de su espíritu y el nimbo de su
inmarcesible esplendor».[903]
El llibre no sols significava una notable involució ideològica vers
l’antiliberalisme, també implicava una clara revisió doctrinal del
discurs històric del catalanisme polític. Al text d’Abadal desapareixia
l’argument central del catalanisme, l’antagonisme entre l’estat
centralista espanyol i la societat catalana. Ara el fil conductor del
raonament era l’enfrontament entre la tradició, evidentment
espanyola, i les ambicions revolucionàries de les diferents i
subversives ideologies forasteres. Les al·lusions al catalanisme
polític i a la mateixa Lliga eren escasses, només apareixien dins
dels projectes «de renovación política» de començaments del segle
XX, juntament amb el maurisme. El règim de Primo de Rivera era
definit com «el fracaso de una buena intención mal servida», mentre
que amb la República la societat espanyola «quedó partida en dos
mitades», cosa que conduiria irremeiablement al «choque
apocalíptico de las dos Españas».[904]
A Itàlia Francesc Cambó també fou un dels promotors dels
programes de ràdio fets en català des de l’emissora clandestina
Ràdio Veritat. Sembla que la idea d’aquestes emissions sorgí d’una
conversa entre Cambó i Alfredo Giorgi, antic agregat de premsa del
consolat italià a Barcelona, un diplomàtic i periodista força vinculat a
la gent de la Lliga Catalana, fins al punt de ser collaborador de la
revista L’Instant. Giorgi, que estava en contacte amb l’Oficina de
Propaganda de París, i com a diplomàtic depenia del ministre italià
d’Afers Exteriors, el comte Ciano, va aconseguir que el ministre
donés instruccions, el 8 de febrer del 1937, per fer «regolari
trasmissioni di propaganda in lingua spagnola e lingua catalana».
[905] Cambó i Estelrich van cercar els locutors i els periodistes
encarregats de les emissions i van informar i demanar l’aprovació
del projecte a la Delegación de Propaganda franquista de
Salamanca. Així, sota la direcció oficial d’Alfredo Giorgi, Ràdio
Veritat va començar a emetre el 18 de febrer del 1937 i pocs dies
després tant la premsa de Barcelona com el mateix Comissariat de
Propaganda de la Generalitat en denunciaven les emissions com
una clara mostra de la intervenció italiana en la Guerra Civil. La
pretensió que era una mena d’emissora clandestina que actuava
des de l’interior de Catalunya no va quallar, atès que per escoltar-la
calia anar al dial de Radio Roma. Hi havia, de fet, dues emissions
seguides però diferents. Primer, durant uns quinze minuts s’emetia
el noticiari en castellà, Radio Verdad, i després venien les emissions
de Ràdio Veritat, en català, que eren més llargues, ja que ocupaven
uns quaranta-cinc minuts. Eren emissions nocturnes, normalment a
partir de les 21 hores, de dilluns a dissabte.
La participació de persones vinculades o pròximes a la Lliga
Catalana en el funcionament de Ràdio Veritat és ben evident. Si bé
el seu principal locutor, Delfí Escolà, mai no va militar a la Lliga, tot i
que era membre de la Federació de Joves Cristians, sí que ho eren
la majoria dels qui van col·laborar com a redactors de les notícies,
com ara Joan B. Solervicens, Ramon d’Abadal, Manuel Brunet, Joan
Costa i Deu, Josep Pla i l’advocat Eduard Sagarra. Les emissions de
Ràdio Veritat, que eren finançades exclusivament pel govern italià,
van durar fins uns mesos després d’acabada la guerra, exactament
fins al 3 de juny del 1939.
Els especialistes en propaganda de guerra han considerat que
aquestes emissions eren més escoltades a Catalunya que les de
Radio Sevilla o Radio Nacional de España, que emetia des de
Salamanca. El testimoni dels qui les van escoltar llavors
coincideixen a assenyalar, a banda de la llengua, que el tret més
distintiu d’aquestes emissions era el seu missatge, molt més hàbil
per tractar de convèncer els indecisos i de crear confusió i sensació
de desfeta entre els republicans. Això contrastava amb les maneres
militaristes i l’agressivitat de les emissions realitzades a la zona
franquista. Les orientacions que Estelrich i el mateix Cambó donaren
als redactors de Ràdio Veritat eren que havien de convèncer, i no
atemorir, la gent que els escoltava. Que era més prioritari
desmoralitzar els sectors que encara creien en la causa republicana
que fer una propaganda altiva i agressiva del que significaria la
victòria franquista.[906]
Tasques de salvament, gestions internacionals i
finançament

Des del primer moment de l’esclat de la guerra, Francesc Cambó es

va preocupar de la sort que podien córrer els seus amics i companys
de la Lliga Catalana que restaven a Catalunya. És per això que aviat
va fer tota mena de gestions per facilitar la sortida de Catalunya
d’aquells que es poguessin sentir amenaçats. Calia fer tots els
esforços possibles «per salvar els amics que són a Barcelona».[907]
Durant els primers sis mesos de la guerra, Cambó centrà les
seves activitats a pressionar les autoritats d’alguns països,
especialment França i la Gran Bretanya, per tal que intervinguessin
més activament en la tasca de salvament de persones, ja que no
creia convenient d’aparèixer ell, o altres dirigents de la Lliga, en
aquestes gestions diplomàtiques. «No podem fer res, directament,
per alliberar detinguts i facilitar sortides de persones en perill a la
zona roja. Una gestió nostra, o a la qual se sospiti tenim interès, és
una condemna de mort. S’ha de fer a través del Govern francès o
algun altre país amb el qual els rojos d’Espanya tinguin interès en
estar bé».[908]
Dues persones van tenir un paper clau per a l’organització i
funcionament d’una molt activa xarxa d’evacuació clandestina: el
consol francès a Barcelona, Jean Trémoulet, i un ciutadà francès
també resident a Barcelona, Armand Hazard.[909] Segons Arnau
Gonzàlez i Vilalta, el cònsol Trémoulet «havia ajudat per indicació de
Cambó a sortir a diferents persones sense cobrar a l’agost-setembre
del 1936», però després les operacions ja requerien diners en
efectiu, en francs.[910] Fou llavors quan, gràcies a les gestions del
ciutadà francès establert a Barcelona Armand Hazard, i de certs
col·laboradors de la Lliga com Marcel·lí Moreta, començà a
organitzar-se una xarxa o servei d’evacuació de polítics de la Lliga i
les seves famílies que seria finançat en bona part per Cambó.
Calien diners per pagar els serveis —de fet suborns— a alguns
funcionaris dels consolats i certes «autoritats» per permetre el
funcionament de la xarxa d’evacuació, que fonamentalment
emprava els vaixells francesos que sortien del port de Barcelona.
 El mes de novembre del 1936 Cambó ja havia establert un
sistema per tal d’aconseguir la sortida de persones mitjançant el
pagament de determinades quantitats de diners a diferents grups o
instàncies «oficials» dels revolucionaris catalans. I això feia que en
la seva correspondència privada denunciés «el tràfec indigne que
han organitzat la FAI i el POUM, d’alliberament de vells, criatures i
dones mitjançant diners».[911] A finals de desembre del 1936 ja feia
gestions per treure de Catalunya, a més de la gent del seu servei,
alguns polítics de la Lliga.[912] Segons Marcel·lí Moreta, a principis
del 1937 ja funcionava el sistema de treure, mitjançant suborns i
falsificació de documents, coneguts militants de la Lliga i les seves
famílies i també altra gent de dretes.[913] Narcís de Carreras, un dels
secretaris i posteriorment l’apoderat de Cambó, va poder fer-li
arribar una carta sol·licitant el seu ajut «per trobar-me impossibilitat
de pagar les sumes enormes que demanen».[914] Carreras deia que
al consolat francès li asseguraven que si Cambó hi donava el
vistiplau, i abonava una determinada quantitat en francs, es faria
efectiva la seva sortida amb documentació francesa, com així va
passar. El secretari particular de Cambó, Joaquim M. de Nadal,
també va sortir de Catalunya pel mateix procediment.[915]
Si bé era evident que la gestió desinteressada de Cambó obeïa a
raons de solidaritat i amistat, d’altres, en canvi, com Hazard, alguns
funcionaris consulars i membres de la tripulació de vaixells com
l’Imérethie II, van convertir allò en un bon negoci. Sobretot des del
moment que es va interrompre l’arribada de vaixells italians a
Barcelona, a principis del 1937. Llavors les embarcacions franceses,
i especialment l’Imérethie II, esdevingueren quasi l’única opció de
fugida per via marítima.
La correspondència de Cambó amb l’intermediari Armand
Hazard és significativa. Pel març del 1937, Cambó recriminava al
francès l’incompliment dels acords pactats respecte del preu de les
evacuacions: «le recuerdo que en París, cuando fijamos el plan de
las nuevas salidas, quedamos en que se pagarían 10.000 francos
para las personas de gran relieve (como el Sr. Pellicena) y 5.000
para los demás».[916] La resposta d’Hazard sobre per què hi havia
diferents «tarifes» és d’aquelles que no tenen preu: «Cuando se
trataba de personas que no corrían ningún peligro y podían ir ellas
mismas a la Estación Marítima, la salida se efectuaba relativamente
fácil: con un subterfugio cualquiera; estas personas podrían costar
5(000). Cuando se trataba de personas a quienes había que ir a
buscar, encontrar la dirección, traerlas al Consulado, disfrazarlas,
llevarlas en el Coche Oficial y acompañarlas por un alto oficial, por
esto habría que contar el doble como mínimo. Este fue el caso de
Pellicena, Carreras, Llach y Llopart».[917] Fer sortir de Catalunya
aquests quatre militants de la Lliga va costar a Cambó uns 40.000
francs. Tenim constància d’altres casos, com el del diputat Vicenç
Solé de Sojo, que també devia costar uns 10.000 francs, i el del
periodista i dibuixant Valentí Castanys, que en aquest cas només li
costà 5.000 francs. El funcionament d’aquest sistema d’evacuació
de gent fou alterat a finals de l’any 1938 de manera unilateral pel
Ministeri d’Afers Exteriors francès. Des de desembre d’aquell any,
tot i que ja s’estava acabant la guerra, Cambó havia d’abonar els
diners directament al Quai d’Orsay, a París, i llavors el nou cònsol
francès a Barcelona, René Binet, s’encarregava de fer arribar l’ajut
econòmic a les persones de Barcelona que digués Cambó.[918]
La xarxa creada per Hazard es dedicà, a més, a altres negocis
clandestins també molt lucratius, com ara la tramesa de queviures,
de correspondència, de joies i de diners a gent que residia a
Catalunya. Tot i que aquesta xarxa va ser denunciada més d’un cop
a la premsa de Barcelona, prosseguí actuant amb notable tolerància
per part de les autoritats de la Generalitat fins a finals del 1938.[919]
Cambó també va recórrer a aquests serveis per enviar importants
ajuts a gent que vivia a Barcelona i, pel que fos, no podien o no
volien sortir de Catalunya però tenien grans necessitats.[920] Al fons
documental de Narcís de Carreras hi ha moltes cartes amb la relació
de les nombroses persones que durant la Guerra Civil van rebre
aquests ajuts.
Molt més complex, difícil i costós era aconseguir treure de
Catalunya gent que estava detinguda. Armand Hazard també va
intervenir en alguns casos, a base de subornar directament
funcionaris de la Generalitat i dirigents dels grups revolucionaris. A
la correspondència de Cambó tenim constància, però de forma molt
discreta, de com s’havia entrat en contacte amb grups de la CNT-
FAI que controlaven l’Oficina Jurídica de Barcelona i després els
tribunals populars per aconseguir l’alliberament de persones a canvi
de diners.[921]
En la seva correspondència amb Joan Ventosa, Cambó parla
directament d’un cas força escandalós que afectava el polític Àngel
Samblancat, un advocat proper a la CNT-FAI que el 18 d’agost del
1936 havia estat nomenat cap de l’Oficina Jurídica de Barcelona i el
21 d’octubre del mateix any passà a presidir el Tribunal Popular de
Barcelona. El gener del 1937 Cambó demanava a Ventosa si era
convenient publicar «la informació relativa al cas monstruós en què
intervingué Samblancat».[922] Segons Cambó, si es feia públic «faria
gran impressió» a diferents països, com França i la Gran Bretanya.
Un mes després, atès que la persona implicada, un tal Tusell,[923] ja
havia pogut sortir de Catalunya, Cambó creia que ja podria donar-se
a conèixer «aquell crim horrendo [sic] que va cometre en
Samblancat. […] Estic convençut de que produiria fondíssima
impressió arreu del món».[924] Pel que sembla, Àngel Samblancat
havia anul·lat sentències de mort i permès als condemnats marxar
de Catalunya a canvi d’unes quantitats molt elevades de diners.
Però en alguns casos, quan no s’havia arribat a un acord econòmic,
les sentències s’havien complert. L’esforç econòmic fet per Cambó
en aquesta tasca de salvament de vides fou molt considerable.
Segons Octavi Saltor, «cada fuga li costava aleshores vint-i-cinc mil
pessetes. Sovint el doble, per frustració d’algun intent».[925] Tomàs
Roig i Llop, jove militant de la Lliga, explica que «Cambó pagava per
fer la documentació per treure la gent».[926]
També tenim algunes informacions sobre l’interès de Cambó per
les operacions de «canje» de polítics entre les dues zones. Durant la
Guerra Civil se’n van produir moltes, algunes de les quals
gestionades per la Unió Interparlamentària Europea. Ens consta la
seva protesta, a finals de l’any 1937, perquè no s’havia inclòs entre
els polítics a ser bescanviats el diputat de la Lliga Catalana per
Lleida Manuel Florensa Farré.[927]
Igualment, a finals de l’any 1936, Cambó fou el gran inspirador
d’una complexa i important operació per tal que la Creu Roja
Internacional organitzés una evacuació massiva de la població no
combatent de Catalunya. Joan Estelrich, ben introduït en el món
diplomàtic europeu de Ginebra, va fer les primeres gestions. A finals
de novembre, Cambó, si bé considerava que «una de les coses més
urgents és aconseguir l’evacuació de dones, criatures i vells de
Catalunya», creia que era millor negociar-ho amb la Generalitat, i no
amb el govern de Madrid, ja presidit pel socialista Largo Caballero,
però també tenia molts dubtes sobre «si el govern de Franco ho
acceptarà, amb el caràcter general que ha de tenir perquè hi hagi
alguna probabilitat d’èxit».[928]
Aquestes gestions finalment donaren com a primer resultat
l’acord signat el 8 de desembre del 1936 entre la Creu Roja
Internacional i el govern de la Generalitat per a l’evacuació de
Catalunya de la població civil que ho desitgés. Dies després, Cambó
celebrava l’acord, «que m’ha omplert de satisfacció», tot i que la
seva materialització depenia del que digués «el Govern Blanc».[929]
Així, a finals de desembre del 1936, Estelrich informava Cambó que
la delegació de la Creu Roja de Barcelona «havia tramès 20.276
peticions i subministrat 2.677 respostes a les preguntes fetes» sobre
la localització i desig de sortida de persones.[930] Per la seva banda,
Joan Ventosa s’encarregava de fer les gestions amb les autoritats
de la zona nacional per tal que acceptessin «aquesta acció
humanitària d’elements internacionals que han penetrat en la zona
roja».[931] Però les negociacions de Ventosa a Burgos i a Salamanca
fracassaren del tot, ja que els militars rebels s’hi negaren
radicalment. Segons Étienne Clouzot, secretari del Comitè
Internacional de la Creu Roja, amb seu a Ginebra, «és a causa de
l’oposició irreductible de Burgos que l’evacuació no s’ha realitzat
encara. Caldrà vèncer aquesta oposició cega».[932] L’1 de febrer del
1937 Estelrich comunicava a Cambó el fracàs total de les gestions:
l’acord signat el 8 de desembre entre Companys i la Creu Roja havia
estat retirat per la Generalitat a conseqüència de la negativa de
Burgos a signar-lo.[933]
Cambó també va fer gestions davant el govern britànic. Gràcies
a les seves bones relacions amb Philip Cunliffe-Lister, lord Swinton,
destacat polític conservador anglès, que era conseller de la CHADE
i de la SOFINA, entrà en relació amb Anthony Eden, màxim
responsable de la Foreign Office, i li demanà per carta un gest
humanitari del govern britànic davant la persecució que patien
moltes persones a Catalunya.[934] Tot i que les gestions de Cambó
no obtingueren una resposta positiva, no deixa de tenir interès la
nota, del 5 de març del 1937, en la qual lord Swinton comentava a
Eden quina era la significació de Cambó: «Com a exministre,
Cambó encara té força influència i és suficientment ric per viatjar per
Europa parlant. Crec que convindria enviar-li una resposta meditada
i voldria suposar que és possible donar alguns exemples força
convincents tant d’accions humanitàries dutes a terme per la Flota
Britànica, com dels nostres esforços per aconseguir alguns acords
per intercanviar persones».[935]
També hi ha constància de les gestions de caràcter internacional
realitzades per Cambó de cara al salvament del patrimoni
historicoartístic català. Per a ell, esdevingué «una veritable obsessió
la necessitat de salvar el patrimoni artístic de Catalunya, que té, per
a mi, més importància que cent mil vides i que un tros de territori».
[936] Per això demanà a Estelrich que fes gestions a Ginebra per
veure si la Societat de Nacions podia «oferir-se com a refugi
transitori al patrimoni artístic espanyol […] tant en mans dels blancs
com a mans dels rojos». I si això no era possible, li pregava que
mirés si aquest patrimoni podia anar a la Gran Bretanya. El 14 de
gener del 1937, Estelrich informava Cambó que les gestions havien
fracassat perquè els directors dels museus de les dues zones «són
més aviat contraris a l’evacuació d’obres d’art […] En Folch i Torres,
per exemple, és contrari resoltament a deixar sortir obres d’art».[937]
Tenim informació d’una altra intervenció econòmica de Cambó
durant la Guerra Civil. A finals del 1938, concedí un important ajut
de 50.000 francs francesos —38.500 pessetes— al Colegio de
España de París per sufragar deutes i despeses i evitar que aquesta
institució caigués sota la influència del govern republicà i del govern
francès, llavors dominats pel Front Popular. Va fer la donació amb la
condició que el govern de Burgos ho acceptés explícitament i que
l’ajut fos tramès oficialment pel mateix Quiñones de León.[938]
El finançament de Cambó a la causa liderada pel general Franco
fou important, tot i que no és comparable, ni de molt, a la contribució
econòmica feta per gent com el milionari mallorquí Joan March.[939]
No és fàcil calcular tots els diners que Cambó esmerçà durant la
Guerra Civil per afavorir el bàndol franquista. No sabem amb
exactitud a quant arribaren els seus ajuts directes —a més de les
seves 10.000 lliures d’agost del 1936—. Tenim constància
documental que va contribuir econòmicament a demandes més o
menys oficials que se li feren. Així, donà un ajut econòmic als
requetès catalans per les tasques de «facilitar la sortida a gent de la
zona roja i per l’atenció a les seves primeres necessitats a l’entrar a
la zona blanca»,[940] i també contribuí a les «despeses de les
centúries catalanes» de Falange, a començaments del 1937.[941]
Tampoc és fàcil calcular el que costà a Cambó el finançament de
les múltiples activitats de propaganda realitzades a França i a Itàlia.
Sens dubte significaren més d’un milió de pessetes de llavors. Cal
tenir en compte, per exemple, que només l’Oficina de Propaganda
de París suposava unes despeses de més d’1.200.000 francs
francesos l’any, i en va funcionar dos, és a dir que el seu cost total
fou superior als 18 milions de pessetes. Cal tenir present, però, que
l’Oficina va rebre importants aportacions de companyies espanyoles
i estrangeres (CHADE, SOFINA, Protinto, Tabacos de Filipinas, etc.)
i de particulars, uns vinculats a la Lliga Catalana (Ventosa, Rodés,
Bertran, Miquel Mateu), i d’altres de monàrquics o tradicionalistes.
Aquests particulars, però, no devien ser gaires, atès que eren ben
pocs els ciutadans espanyols que disposaven d’importants
quantitats de divises a bancs estrangers.
El que sí que sabem és el patrimoni a l’estranger que va declarar
posseir Cambó. El 16 de març del 1937 el Comité de Moneda
Extranjera de la Junta Militar de Burgos decretà que tot ciutadà
espanyol que posseís divises i valors a l’estranger estava obligat a
presentar en el termini d’un mes una declaració concreta d’aquests
béns. Cambó, des d’Itàlia, presentà la declaració per duplicat: una
còpia anava directament a Burgos i una altra al representant
franquista a Roma, el diplomàtic Pedro García Conde. Gràcies a
aquesta declaració del 6 d’abril del 1937, tenim informació de la
seva disponibilitat de divises i valors.[942] En aquest document, tot i
que no detalla els diners ja lliurats a Quiñones de León, ni els
esmerçats en el funcionament de l’Oficina de Propaganda ni en les
publicacions i llibres, tampoc va declarar la totalitat del seu
patrimoni, sinó només una part del que llavors tenia dipositat a
diferents bancs de l’estranger —suïssos, belgues, francesos—. Així,
va afirmar que posseïa 12.950 accions de la CHADE, que tenien un
valor nominal d’uns dos milions de pessetes —tot i que es cotitzaven
per set vegades més—. Però aquestes eren, de fet, uns dos terços
de les que en realitat tenia —més de 20.000 accions—, com
expliquem en un altre capítol. Tampoc els altres valors declarats a
les autoritats franquistes —20.000 accions de la Société Française
du Liège, les gairebé 2.000 accions del Formio Argentino S. A., o les
accions de la SOFINA, d’Energiques du Nord de la France,
d’Electricité de la Loire et du Centre, o de la sueca Wicander
Korkfabriken— significaven la totalitat dels valors que realment tenia
llavors Cambó a l’estranger. El que sí que va fer constar és que
posseïa dues finques urbanes a la ciutat de Berlín i uns 23.000
marcs alemanys en metàl·lic.[943]
En aquells moments de la Guerra Civil la fortuna de Cambó era
considerable i notablement superior al que va declarar a les
autoritats franquistes. Així, per exemple, no declarà els diners en
metàl·lic que tenia en diferents bancs suïssos, que el 1940 arribaven
a més de 310.000 dòlars i 10.000 lliures esterlines —gairebé 4
milions de pessetes de llavors en total—. És comprensible que
Cambó ocultés la major part de les divises que tenia fora d’Espanya.
No podia refiar-se gaire del que podien exigir els militars amb uns
valors, unes divises, tan estratègicament importants en els moments
d’una guerra tan costosa com aquella.

Entre l’esperança, la preocupació i la vergonya

A mesura que avançava la guerra creixia la preocupació de

Francesc Cambó davant del que estava passant a l’Espanya
«blanca», com ell l’anomenava. Com més s’allargava el conflicte,
més augmentava el seu pessimisme davant de dues realitats
desagradables: l’increment de la fòbia anticatalana i la concentració
de poder en mans del general Franco.
 A partir del maig del 1937 la correspondència i el Dietari de
Cambó reflecteixen la seva inquietud davant la formació del nou
govern republicà, presidit per Juan Negrín, ja que si aconseguia
imposar l’ordre l’actitud internacional sobre els dos contendents en
la Guerra Civil podria canviar. Segons Cambó, això obligava a variar
alguns aspectes de la propaganda antirepublicana que difonien des
de l’Oficina de París. Així ho comentava a Joan Ventosa: «Ja has
vist la constitució del nou govern del Front Popular. Si dona
decididament la batalla als anarquistes i aconsegueix eliminar-los,
cosa avui possible i, fins, fàcil; si restableix l’ordre i garanteix la vida
dels ciutadans, empresa que avui no és impossible ni tan sols difícil;
si permet algun rudiment de restauració del culte catòlic i posa fi a
les col·lectivitzacions, el prestigi exterior i l’ambient interior
milloraran considerablement en favor d’aquell nou Govern. Nosaltres
haurem de donar una nova orientació a la propaganda a favor de la
causa nacional, car si continuéssim parlant d’atrocitats no
produiríem ja cap impressió i fins tindríem el perill de que el resultat
fos del tot contraproduent. Caldrà insistir en l’afirmació de que no
s’ha anat de l’anarquia a l’ordre i la democràcia, sinó de l’anarquia al
marxisme comunista, que no és una cosa anàrquica i, per tant,
precària, sinó que, per tot espiritualisme i per tot sentit de llibertat, és
una amenaça altament greu i més perillosa que la [que] constitueix
la salvatgeria anarquista. De totes maneres, si no venen ràpides
victòries militars i, sobretot, si la política exterior del Govern nacional
no és més intel·ligent i activa que fins ara, temo molt que la nostra
situació haurà empitjorat».[944]
Joan Ventosa continuava visitant l’Espanya nacional i fent
gestions econòmiques de notable importància.[945] Malgrat que
començava a ser evident que no tenia influència política dins de la
nova administració que s’estava creant a Burgos i a Salamanca, tant
ell com el mateix Cambó continuaven creient que el general Franco
difícilment podria convertir-se en un dictador que els marginés
políticament. El Dietari de Cambó recull una conversa interessant
entre tots dos, que va tenir lloc a Brussel·les l’1 de març del 1937,
en la qual feien les següents consideracions: «el general Franco
sembla que comprèn que no servirà per a dictador i aquest
convenciment va estenent-se entre la gent. I buscant un punt sòlid
per recolzar el nou règim, de dia en dia guanya ambient la
restauració monàrquica a base de Don Joan. Es confirma la
impopularitat creixent de Nicolás Franco i la inèpcia dels dirigents de
l’Espanya blanca».[946] No sabem d’on va treure Cambó aquesta
informació, que sorprèn per la seva ingenuïtat i poc coneixement de
la realitat.
El 3 de març del 1937 Ventosa manifestava a Cambó els seus
dubtes sobre si havia d’acceptar o no un lloc en un hipotètic govern
presidit per Franco. La resposta de Cambó fou ben clara: «Jo crec
que has d’acceptar el poder si se t’ofereix amb un mínim de
condicions de decòrum i d’eficàcia. Esperar que fracassin els altres,
perquè preparin millor la teva actuació, fóra un greu error:
l’economia i les finances espanyoles podran redreçar-se molt més
fàcilment si s’empunyen a la primera hora, car una mala gestió
inicial podria ésser funesta».[947] Les especulacions de Cambó sobre
les possibilitats polítiques de Ventosa dins l’Espanya de Franco
encara continuarien un cert temps: el 29 de juny del 1937 en deixa
constància al seu Dietari: «Torna a parlar-se de formar un govern. Si
es forma i en Ventosa hi és convidat, cal que accepti… No es pot
regatejar esforç, ni sacrifici, per intentar que el nostre país sigui
salvat. I encara, amb seny, pot salvar-se».[948] Pel 26 de novembre
del 1937 es produirà una altra discussió significativa entre Cambó i
Ventosa sobre la conveniència o no de publicar un article en favor
de la monarquia que havia escrit Lluís Duran. Ventosa ho
considerava «inoportú i imprudent», donat que a Burgos encara hi
havia un ambient força contrari a la gent de la Lliga.[949] «Si callem
és possible que algun home de la Lliga (ell, Gallart, algun més de
menor quantia) pugui obtenir una situació en l’Espanya que organitzi
Franco després de la victòria».[950]
Sens dubte Joan Ventosa i Josep Bertran i Musitu foren els dos
dirigents de la Lliga Catalana que més presència i rellevància van
arribar a tenir dins la zona franquista. Les gestions de Ventosa
davant els principals centres del poder financer europeu en favor de
la causa dels militars foren molt importants. És clar que també es
tractava de guanyar prestigi davant de Franco, d’obtenir influència
en els sectors econòmics de la zona franquista i, per tant, de tenir
expectatives polítiques de cara al futur. A la seva correspondència
amb Cambó trobem notícies sobre el lliurament al govern de Franco
d’informes seus sobre què s’havia de fer amb la plata i l’or, sobre la
conveniència o no d’estampillar els bitllets de banc, i sobre la
cotització internacional de la pesseta «nacional» i de la republicana.
[951] L’historiador Ángel Viñas ha explicat l’èxit de les maniobres de
Ventosa en el món financer europeu per obstaculitzar les
transaccions del govern republicà quan volia comprar armes a
França i a Mèxic.[952] Va fer servir les seves bones relacions
personals amb Reginald McKenna, director del Midland Bank de
Londres i conseller de la SOFINA, per tal que els bancs anglesos
posessin tota mena de traves a les operacions financeres dels
republicans.
A finals de l’any 1938, les gestions de Ventosa sobre l’or del
Banc d’Espanya que estava dipositat a Mont-de-Marsan, a França,
també van reeixir. Cal remarcar la importància econòmica de
l’operació, més de 75 tones d’or, valorades en més de 250 milions
de pessetes-or de llavors, que significaven gairebé el 10 % de les
reserves del Banc d’Espanya. Aquest or havia estat dipositat pel
govern republicà el juny i l’octubre del 1931 com a garantia d’un
emprèstit de 9 milions de lliures atorgat pel Banc de França. A
principis del 1937 les gestions de Ventosa davant Pierre Fournier,
director del Banc de França, van servir perquè aquesta entitat
financera es resistís a les ordres del cap de govern, Léon Blum, de
transferir l’or al govern republicà espanyol. Tots dos contendents, els
republicans i els «nacionals», van denunciar el Banc de França
davant els tribunals francesos. Ventosa actuava en estret contacte
amb el comte de Jordana, que des del gener del 1938 era el ministre
d’Assumptes Exteriors del govern de Franco. Els tribunals francesos
decidiren, en primera instància, a principis de juliol del 1938,
immobilitzar l’or. Finalment, un any després, ja acabada la Guerra
Civil, el 28 de juliol del 1939, es produí el retorn de l’or a Espanya i
Ventosa aparegué a la premsa franquista com l’home clau d’aquesta
recuperació.[953] En opinió de Pablo Martín Aceña, «Mont de Marsan
fue la única batalla financiera ganada por Franco durante la Guerra
Civil».[954]
 Com a conseqüència de la immobilització de l’or republicà,
Ventosa va rebre una carta de Cambó que deia: «Et felicito
cordialment per la resolució obtinguda en l’afer de l’or del Mont de
Marsan. És l’única satisfacció d’aquests darrers temps en què
l’horitzó torna a assombrir-se».[955] En la seva resposta, Ventosa
confessava que aquell assumpte havia estat portat directament per
ell des del començament, de manera que un possible fracàs li hauria
comportat una greu responsabilitat: «És un assumpte que tenia
realment una transcendència d’ordre general i que, a més, em tenia
preocupat, perquè en el cas d’un resultat desfavorable, després dels
treballs i angúnies passats, hauria carregat jo amb les
responsabilitats».[956]
Un altre destacat dirigent de la Lliga Catalana, Josep Bertran i
Musitu, també va tenir força influència en la zona nacional durant la
guerra. L’agost del 1936, Bertran havia organitzat, amb el vistiplau
del general Mola, el Servicio de Información de la Frontera del
Nordeste de España (SIFNE), amb seu a la localitat francesa de
Biarritz. Era un servei d’espionatge integrat per gent de dretes, molts
dels quals propers a la Lliga i de l’antic Sometent, que es dedicava a
captar informació que proporcionaven els fugitius de la zona
republicana. Bertran i Musitu, que dirigí aquest servei fins a l’estiu
del 1937, quan passà a dependre directament dels militars, era citat
a la documentació oficial franquista com a «Coronel Jefe del
SIFNE». El seu fill, Felip Bertran i Güell, estava a Burgos com
encarregat d’organitzar el proveïment dels hospitals militars, mentre
que l’altre, Josep, que s’incorporà a l’exèrcit franquista, morí al front
l’any 1937.
Fins ben entrat l’any 1938, Cambó pensava que els òrgans
polítics creats a Burgos i a Salamanca pels militars eren precaris i
semblaven reflectir un caràcter de provisionalitat. La primera «Junta
Militar» li recordava el Directori Militar de Primo de Rivera, que
finalment hagué d’obrir-se a la participació de civils. Durant força
temps Cambó pensà que els militars sublevats només estaven
preocupats per guanyar la guerra i que no tenien cap projecte polític
de cara al futur. La mateixa constitució del partit únic, Falange
Española Tradicionalista y de las JONS, l’abril del 1937, fou rebuda
per ell amb notable ironia, considerant que només arreplegaria
conversos i arribistes i vindria a ser una cosa semblant a la Unión
Patriótica de Primo de Rivera.[957]
També, i durant força temps, persistí en Cambó una actitud de
menyspreu contra la figura del general Franco, a qui considerava
políticament molt inferior a l’anterior dictador, ja que els seus
discursos reflectien una barreja de «petulància i analfabetisme».
Segons ell, Franco era «com Primo de Rivera, però amb molt menys
talent, té l’obsessió de parlar de coses que desconeix», i això
posava de manifest «la seva manca total de cultura política».[958]
Amb el temps s’incrementà en Cambó l’angoixa davant el creixent
predomini a la zona de Burgos dels falangistes més radicals,
encapçalats per Ramón Serrano Suñer. Aquest era, segons Cambó,
el líder del sector totalitari i filofeixista, i a més era el grup més hostil
al catalanisme. El programa impulsat per Serrano, en opinió de
Cambó, era «tan insensat com el de la FAI i amb el mateix esperit
de destrucció i criminalitat».[959]
Cambó no comprengué que hi havia una nova situació política a
la zona franquista fins al març-abril de 1938, quan ja feia tres mesos
que Franco havia format un govern amb militars i civils —i sense
Ventosa— i ja actuava com a cap d’Estat i president del govern, a
més de «Generalísimo». Llavors es va adonar que la tirania
«blanca» d’aquest general seria no sols filofeixista, sinó també
profundament nacionalista espanyola, i per això s’exerciria «amb
esperit anticatalà, de persecució, sobretot, al que siguin les
manifestacions més pures del catalanisme, a les expansions íntimes
de l’ànima catalana. Per molt que ho tingués previst, al veure ara
com s’acosta em sento profundament trasbalsat».[960] Cambó
començava a entendre el greu perill que significava que a la «zona
blanca» continués existint, malgrat els seus esforços i els de molts
militants de la Lliga Catalana, «un odi als nacionalismes basc i al
català […] terriblement sincer, en realitat és un odi contra Catalunya
i contra Bascònia».[961]
Per l’abril del 1938, davant l’ofensiva militar contra Catalunya que
culminaria amb la conquesta de Lleida, Cambó comentava amb
amargor que les tropes de Franco semblaven més unes forces
invasores d’ocupació que no pas d’alliberament. L’exèrcit de Franco,
deia, «podia haver estat rebut com deslliurador d’una Catalunya
oprimida i vexada, apareix avui com l’exèrcit invasor que ve a
consumar una obra de venjança i de destrucció».[962] A Cambó
l’indignava profundament veure que Franco no cercava la
reconciliació política, sinó que desitjava la desfeta total dels
catalans: «Una guerra que hauria pogut reconciliar Catalunya i
Espanya és ben possible que acabi contraposant-les més que mai».
[963] I davant el decret de Franco que anul·lava l’Estatut català, a
l’abril del 1938, no tingué més remei que reconèixer que havia tornat
la política de revenja espanyolista de sempre: «s’inicia ja la tirania
blanca. Ja tornen a sonar els noms més infectes dels temps de la
Dictadura. La Història torna a repetir-se… estúpidament […] Dintre
d’uns mesos començaran a oblidar-se les atrocitats roges i prendran
més dimensió i causaran més molèstia les tonteries dels blancs».
[964]
Fou llavors quan Cambó prengué consciència de la difícil situació
en què es trobaven ell i els catalanistes conservadors que havien
donat suport a Franco. Sentia vergonya, però en responsabilitzava
els «rojos», perquè amb la seva violència l’havien obligat a optar per
Franco: «sense els crims horribles dels rojos, jo no passaria per la
vergonya —i com jo, tants d’altres!— de tenir de defensar com faig, i
seguiré fent-ho, una causa que està en pugna amb idees i
sentiments als quals mon esperit segueix rendint un culte fervorós».
[965] Però malgrat el «període sinistre» que seguiria a la victòria de
Franco, Cambó considerava que, com que aquest general formaria
un govern d’incompetents —«d’inferiors», escriu al seu Dietari—, la
segona dictadura dels militars seria una etapa molt dura, però
relativament breu: «Això pot durar un temps, però un temps curt».
[966]
Cambó tenia l’esperança que tard o d’hora els franquistes
necessitarien els homes de la Lliga Catalana per gestionar la nova
Espanya i que fins i tot ell mateix podria jugar un paper relativament
destacat en la política espanyola, ja que els catalanistes
conservadors serien imprescindibles per estabilitzar la situació
després de la victòria. En plena ofensiva franquista per l’ocupació de
Catalunya, pel novembre del 1938, pensava que fins i tot ell mateix
es veuria obligat a intervenir en la vida política. El seu Dietari recull
una llarga conversa amb Ventosa: «Parlem d’Espanya i arribem tots
dos a la conclusió que no hi podrem viure si no manem. Ja fa temps
que estic resolt a no tornar-hi si no és per prendre personalment el
poder o sabent que l’ocupa un amic meu en el qual jo tingui plena
confiança».[967] Així, pel que ell mateix diu, no havia renunciat a fer
política de manera directa, o a ser-hi present indirectament.
Dubtava, això sí, sobre el lloc que havia d’ocupar en «l’obra de
salvament», si «posant-m’hi jo al davant o l’han de fer els meus
amics, quedant-me jo en la penombra, aportant, però, a la magna
obra, tot el meu concurs, en forma reservada i discreta».[968]
Després de veure que Joan Ventosa no era cridat per Franco per
integrar-se al seu primer govern, el gener del 1938, Cambó
començà a adonar-se que les expectatives polítiques de Ventosa
eren reduïdes: «en Franco, que abans el cridava, ja no contesta les
seves lletres». Els de Burgos ja no el consultaven, ni l’escoltaven.
En opinió de Cambó, el problema era que els falangistes «li tenen
posada proa».[969] I així, cap a finals del 1937 deixà de sonar el seu
nom com a possible ministre de Franco i es va dir que havien estat
Ramón Serrano Suñer i el mateix Nicolás Franco els qui impediren
que Joan Ventosa fos ministre d’Hisenda del primer govern de
Franco, el format el 30 de gener del 1938.[970]
Certament, Joan Ventosa mai no fou cridat al govern per Franco i
a poc a poc se’l va anar marginant políticament. Ja acabada la
guerra, el 12 d’agost del 1939, Cambó començava a entendre molt
millor les causes de la desgràcia política de Ventosa: «Jo estic
convençut que la seva exclusió de funcions en què excel·liria no és
motivada ni pels seus antecedents catalanistes, ni siquiera per
l’esperit d’enveja i de recel, que tan fortament actua avui a Espanya:
crec que és deguda a una llei inflexible a què són sotmeses totes les
dictadures. […] I és que els règims totalitaris, per la pròpia natura,
han d’ésser més exclusivistes cada dia. La seva política ha d’ésser
més intransigent i més dura i per realitzar-la no es pot prendre cap
home que no s’hagi lliurat en cos i ànima, per convicció o amb
hipocresia, al partit i al dictador. Això explica l’eliminació de Ventosa,
que durarà tant com el règim es senti fort».[971]
 Els pensaments i reflexions de Francesc Cambó que apareixen
al Dietari i a la seva correspondència ens mostren un regust
agredolç quan acaba la Guerra Civil. Allò significava, evidentment, la
fi de la «Catalunya roja» i del malson revolucionari. Però, tot i que
estava amb els que havien guanyat la guerra, tampoc no se sentia
un gran vencedor. Com reconeixia ell mateix, sentia «vergonya» per
haver donat suport a una causa que, finalment, s’havia mostrat tan
agressivament anticatalana. La seva repugnància envers els
principis ideològics dels qui apareixien com els autèntics vencedors
del conflicte no havia fet més que augmentar al llarg de la guerra.
Ara bé, també era conscient que ara «tot l’esforç s’haurà de
consagrar […] a salvar la llengua i l’alta cultura» i «a començar la
preparació de la llarga i penosa tasca que em pertocarà a mi —i a
tots els catalanistes… que quedin— de preparar un nou renaixement
català, després de la terrible caiguda de Catalunya per obra d’alguns
insensats, ben vista i aprovada per la majoria del poble català».[972]
Pel febrer del 1939, Francesc Cambó tenia la seguretat que
començava una etapa dura, difícil i dramàtica per als catalans i per a
Catalunya. I també sabia prou bé que la situació dels qui, com ell,
havien donat suport a Franco i no volien renegar de les seves
conviccions catalanistes, seria compromesa i incòmoda. Molts altres
catalans, però, ho passarien molt pitjor.
 7

LLUNYANIA I ENYORANÇA

Entre el febrer i el març del 1939, la majoria dels dirigents i militants

de la Lliga Catalana, que durant la guerra havien estat o bé a la
«zona nacional» o bé a l’estranger, van poder tornar a Catalunya.
Francesc Cambó no ho va fer. S’estimà més continuar residint a
Suïssa, a Montreux, fins que, amb l’esclat de la Segona Guerra
Mundial, va decidir marxar d’Europa. Residí menys d’un any als
Estats Units i l’abril del 1941 s’instal·là a Buenos Aires, on va morir
al cap de sis anys, el 30 d’abril de 1947, quan estava a punt de
tornar —si bé de manera provisional— a Catalunya. Aquest autoexili
americà, que coincideix en bona part amb el gran conflicte mundial,
allunyà definitivament Cambó de la política pràctica. El seu contacte
amb el que passava a Catalunya esdevingué només epistolar, tot i
que no va deixar de fer plans de cara al seu retorn i de donar
instruccions sobre la represa de les seves empreses culturals i
sobre la reconstrucció de la Lliga. Foren uns anys d’enyorances i
records —escrivia les seves memòries—, però també d’angoixes
provocades pels greus problemes que afectaven la CHADE.

1939: reserva, abstenció i silenci

El pensament de Cambó, la seva actitud i les seves activitats durant

aquests anys de postguerra es poden seguir bàsicament gràcies al
seu Dietari i a diferents epistolaris. En acabar la guerra, insistia en la
tesi segons la qual havia estat la proclamació de la República la que
havia portat al desastre. El 29 de març de 1939 escrivia: «s’és
acabada una etapa, la més trista de la història d’Espanya, que no
començà el 17 de juliol de 1936 sinó el 12 d’abril de 1931».[973] La
seva opinió respecte al que significava el règim dirigit pel general
Franco s’anà construint, i es radicalitzà, a mesura que s’esvaïen les
expectatives que fos una situació provisional. En un primer moment,
pel gener del 1939, fins i tot va creure que la presència d’alguns
membres de la Lliga Catalana als nous consistoris municipal i
provincial de Barcelona era «en conjunt, menys dolent que en temps
de la Dictadura (de Primo de Rivera)».[974] Considerava, amb no
poca ingenuïtat, que «és segur que no hi haurà en Barcelona ni en
Barrera ni en Milans del Bosch dirigint la croada anti-catalana».[975]
De tota manera, la seva interpretació sobre el que significava el
franquisme era contradictòria: d’una banda, censurava durament la
dictadura de Franco perquè «la seva política a Catalunya és
intolerable», perquè acabaria per «arruïnar econòmicament
Catalunya» i perquè «consent audàcies i indisciplines que
desprestigien el poder públic i retarden l’era de pau que convé a
Espanya» i, d’una altra, ja el setembre del 1940, al cap d’un any de
l’inici de la Segona Guerra Mundial, considerava que «en política
exterior el règimen de Franco és el millor que pot tenir Espanya».
[976]
Pel que fa a les seves activitats polítiques, mentre va residir a
Europa, Cambó va mantenir un contacte constant per carta amb els
principals dirigents de la Lliga i sovint el visitaren a França i a Suïssa
Joan Ventosa, Lluís Duran o Josep Bertran i Musitu, i els seus
col·laboradors Joan Estelrich i Narcís de Carreras. Aquest darrer,
molt més jove que els anteriors, fou des de l’any 1939 el principal
administrador de les seves empreses i propietats a Catalunya.[977]
Igualment, en nom de Cambó, Carreras va mantenir contactes
discrets amb dirigents d’altres formacions polítiques dins de
Catalunya. Un cop establert a Amèrica, però, com a conseqüència
del conflicte mundial, Cambó quedà força incomunicat respecte del
que passava a Catalunya i a Espanya. La correspondència amb
Catalunya trigava moltíssim —fins al 1944, més de dos mesos— i, a
més, moltes cartes es perdien i d’altres eren obertes per la censura
franquista. Per això, durant uns quants anys Cambó tingué una
informació tardana i poc precisa del que passava a la seva terra.
A grans trets, el comportament dels elements més destacats de
la Lliga Catalana davant la nova situació política de l’any 1939 pot
sintetitzar-se en cinc actituds. En primer lloc, l’adhesió ideològica al
règim franquista, renunciant explícitament al passat polític
catalanista, com fou el cas més conegut de Ferran Valls i Taberner i
el de l’economista Josep M. Tallada. En segon lloc, els qui
collaboraren amb la situació i ocuparen càrrecs polítics, però
mantenint una certa actitud possibilista, de voler fer evolucionar la
situació cap a un règim menys autoritari i més obert. Aquí trobaríem
Joan Ventosa, Josep Bertran i Musitu, Josep M. Trias de Bes i Joan
Estelrich, alguns dels quals participarien en les conspiracions
promonàrquiques dels anys 1943-1947. Un tercer grup es
caracteritzava pel distanciament absolut de tota activitat política,
però mantenint un cert activisme cultural de resistència, com serien
els casos de Josep Puig i Cadafalch, Ramon Abadal i Vinyals o Lluís
Duran i Ventosa. En quart lloc, una minoria dels dirigents es negà a
tornar a Catalunya durant molts anys, tot i que el retorn no
comportava cap perill; es tractava bàsicament d’una qüestió de
dignitat personal, com foren els casos de Joan Anton Güell i López,
comte de Güell, del canonge Carles Cardó, i del mateix Francesc
Cambó. I finalment, cal esmentar l’actitud d’oposició explícita al
règim franquista i de manteniment de conviccions democràtiques
d’un reduït grup de dirigents, molts dels quals residien a França,
com ara Felip de Solà i Cañizares i Modest Sabaté.
D’altra banda, convé tenir present que alguns dirigents i militants
de la Lliga, malgrat haver participat en les activitats de suport
exterior al bàndol franquista, un cop acabada la guerra foren objecte
d’investigacions policials i de represàlies polítiques pel règim
franquista. Alguns destacats col·laboradors de Cambó en les
tasques de propaganda de l’Oficina de París foren denunciats,
expedientats i sancionats. Així, entre el 1939 i el 1942 es van obrir
expedients de responsabilitats polítiques a Lluís Duran i Ventosa,
Felip Rodés, Raimon d’Abadal i Calderó, Ramon d’Abadal i Vinyals,
Jesús Cambó —nebot i secretari particular de Francesc Cambó, que
havia estat tota la guerra amb ell—, Joan Baptista Solervicens,
Agustí Calvet Gaziel, i Miquel Vidal i Guardiola.[978] En la majoria
dels casos no se sap el nom del denunciant i els expedients van
durar fins a dos anys. Els acusats havien de confegir llargs informes
sobre les seves activitats durant la guerra i buscar testimonis
favorables a la seva conducta i avals polítics. Lluís Duran fou
condemnat a pagar tres mil pessetes de multa, però pitjor fou el cas
de Ramon d’Abadal i Vinyals, a qui el Tribunal Regional de
Responsabilidades Políticas imposà una sanció de trenta mil
pessetes, mentre que el seu oncle, Raimon d’Abadal i Calderó,
només n’hagué de pagar una de tres mil. Altres tingueren més sort,
com foren els casos de l’escriptor Joan Baptista Solervicens, del
periodista Agustí Calvet Gaziel, i de Jesús Cambó, els expedients
dels quals finalment es van sobreseure. Una prova clara de
l’escassa influència política dels dirigents de la Lliga és que ni
Ventosa, i encara menys Cambó, van poder fer res per intercedir o
pressionar davant els tribunals polítics franquistes en favor dels seus
companys.
Francesc Cambó no renuncià mai a fer política, tot i que llavors
considerava que ja no podia fer-ho de forma pública i com a
protagonista, sinó «com eminència grisa i entre bastidors».[979]
Grosso modo es pot dir que, a finals de l’any 1939, Cambó encara
no tenia cap criteri clar sobre la manera d’actuar davant el règim de
Franco. En una reunió dels principals dirigents de la Lliga Catalana
que va tenir lloc a París el 20 de setembre de 1939, pocs dies
després de l’inici de la Segona Guerra Mundial, es decidí que calia
donar «suport a la solució monàrquica», inclinant-se, però, per la
persona de Joan de Borbó i no pas pel seu pare, el desacreditat
Alfons XIII. Aquesta renúncia explícita a defensar el règim republicà i
la vindicació de tornar a la monarquia anaven acompanyades de la
consigna de total passivitat davant la dictadura de Franco. La
principal directriu política per als militants de la Lliga que sortí
d’aquella reunió era no fer res per provocar la caiguda de Franco i
esperar a veure què passava: «cal estar preparats i tenir un govern
de recanvi».[980] Pel que sembla, ni Cambó ni cap dels dirigents de
la Lliga feren res per construir una alternativa davant una hipotètica
crisi del règim franquista. Tal vegada consideraven que la base
social de la Lliga encara estava força traumatitzada per la guerra i,
per això, molts militants i dirigents estaven poc disposats a dur a
terme accions de caràcter resistent que poguessin posar en perill la
seva situació. Entre la gent de la Lliga que residia a Catalunya hi va
haver algunes actuacions que es poden qualificar de resistents, però
eren de caràcter individual, o com a màxim d’un petit grup. Només a
partir del 1944, en el context d’espera de la fi de la Segona Guerra
Mundial i d’un possible canvi polític a Espanya, hi hagué una certa
mobilització d’alguns dirigents.
El comportament polític dels lliguers fins al 1944, doncs, va ser
força prudent, sovint vacil·lant i poc compromès. Les actituds
conspiradores van ser tan discretes que gairebé ningú se
n’assabentà. El líder màxim, Francesc Cambó, estava callat, ni
donava instruccions ni difonia el seu pensament. Durant la
postguerra no s’atreví a escriure res similar a Per la concòrdia, que
el 1930 va esdevenir una guia política per a molts catalanistes. Ara
el llast de la Guerra Civil era ben present i el caràcter de la dictadura
de Franco, ben diferent de la de Primo de Rivera, i no era fàcil per al
catalanisme conservador trobar el seu propi espai ni la seva
proposta política.
Aquesta passivitat de la gent de la Lliga i de Cambó anava
acompanyada d’un refús clar a qualsevol relació directa amb les
forces republicanes vençudes, encara que fossin de les més
moderades, com ara de la Unió Democràtica o de l’Acció Catalana.
Així, el 3 de juliol de 1939, Cambó explica al seu Dietari la seva total
negativa a tenir contactes polítics amb els qui «somien un front
català amb participació de la Lliga i amb exclusió de socialistes,
comunistes i anarquistes».[981] Tal vegada aquest comentari fou
provocat pel fet que llavors hi havia sectors del catalanisme
republicà que comptaven amb la gent de la Lliga de cara a
configurar una alternativa al franquisme. Segons un informe dels
nacionalistes bascos sobre les relacions entre el dirigent d’Unió
Democràtica Àngel Morera i els representants del Partit Nacionalista
Basc, del mateix febrer de 1939, aquests grups consideraven que
calia comptar amb la Lliga per formar una mena de moviment «anti-
Companys» i que «Cambó, es catalanista, siente Cataluña. Cambó
ha tenido graves errores de los que, según Morera, puede
arrepentirse y quedar en situación de laborar para Cataluña».[982] De
tota manera, l’opinió dels nacionalistes bascos sobre aquesta mena
de front catalanista moderat era força escèptica: consideraven que
la Lliga havia desaparegut com a grup, ja que no tenia cap programa
concret per després de la guerra i els seus principals dirigents «han
procurado salvar y obtener beneficios particulares y personales, así
Cambó-Ventosa. El patriotismo catalán, muy amplio en extensión,
flota como cosa aérea, sin contenido y sin dirección».[983]
Durant l’any 1939, Francesc Cambó semblava més preocupat
per les activitats dels «roigs» vençuts a França que no pas per
establir relacions amb els catalanistes moderats. Així ho manifesta
la protesta que ell mateix formulà davant l’ambaixador franquista a
París, José Félix de Lequerica, sobre la conveniència de vigilar
l’actuació de Joan Comorera, secretari general del PSUC, entre
altres dirigents.[984] Segons Lequerica, Cambó li va suggerir que la
policia espanyola vigilés els llocs de trobada a París dels més ardits
antifranquistes, així com el camp de concentració d’Agde. La tírria
de Cambó als comunistes arribava a l’extrem de no suportar que
aquests usessin el català en les revistes publicades als camps de
concentració del sud de França: «Més anti-catalana és la rancúnia
comunista, expressada en català, dels setmanaris d’Agde, que les
ordres contra l’ús de la llengua catalana que pugui donar un tinent
extremeny en castellà».[985]
Cambó s’equivocava, o pecava d’ingenuïtat, en creure que la
seva persona no generava hostilitat a l’Espanya oficial franquista. En
els ambients falangistes la seva figura continuava despertant un odi
visceral. Així, pels volts de març del 1939, circulava per Barcelona
un pamflet falangista que parlava «del espíritu judaico de Cambó»,
de «la judaica humanidad de Cambó», i l’acusava de ser, amb Prat
de la Riba, qui «había desunido Cataluña de España». El pamflet
acabava dient que «Cambó es el responsable máximo en la línea
directa de las matanzas y destrucciones españolas».[986]
Aquesta actitud hostil cap a Cambó, i en general cap als dirigents
de la Lliga Catalana de l’any 1939, no feia sinó constatar que,
malgrat que hagués donat suport actiu a la causa franquista durant
la guerra, persistia, i fins s’incrementava, l’animadversió de gran part
de les autoritats del nou règim a tot allò que signifiqués catalanisme,
per moderat que fos. Durant molts anys, als ambients franquistes
més intransigents encara es mantingué vigent la tesi que els homes
de la Lliga eren uns dels principals responsables de la crisi
espanyola dels anys trenta. Així, l’octubre del 1939, un informe
sobre la situació política de Catalunya de José María de Areilza,
l’aleshores inspector general de FET y de las JONS, insistia a
denunciar la presència de molts lliguers dins de les estructures
polítiques del règim: «La Liga Regionalista, enorme artilugio político-
económico, probablemente uno de los más fuertemente organizados
de España, subsiste en determinados aspectos en un invisible tacto
de codos que a veces es dable apreciar al observador tenaz. La
Lliga mantiene entre los industriales y la gran burguesía un espíritu
de suave protesta contra las dificultades económicas actuales y
avanza rápidamente en el terreno cultural (cátedras, centros de
cultura, enseñanza, etc.) así como en el terreno religioso.
Actualmente hay muchos “lligueros” de buena fe ocupando puestos
en Ayuntamientos y aún en cargos de Falange».[987] Una opinió
similar tenia Carlos Trias Bertran, cap provincial de la Falange de
Barcelona, que el 1940 es mostrava partidari de reservar a «los
elementos aprovechables de la Lliga para con ellos nutrir cargos y
puestos que no entrañen dirección política, por ejemplo asuntos
económicos y sindicatos, culturales que no tengan matiz político,
etc.».[988]
Però, sens dubte, el que més irritava els sectors més puristes del
franquisme era que alguns dirigents de la Lliga Catalana gosessin
manifestar públicament les seves discrepàncies envers l’orientació
econòmica del règim. Aquest va ser el cas de Joan Ventosa i
Calvell, que, malgrat els seus serveis durant la guerra, fou el blanc
d’atacs duríssims per part de sectors de la Falange, arran d’una
conferència que pronuncià, el 19 de febrer de 1940, a l’Instituto de
Estudios Políticos de Madrid, en què criticà els diferents models
dirigistes en economia, especialment el feixista i el
nacionalsocialista, i propugnà el salazarista portuguès. El text de la
conferència de Ventosa fou, primer, censurat, i després, prohibit, per
ser considerat un atac frontal a la política del règim. Un mes més
tard, el Servicio de Información e Investigación de la Falange de
Barcelona sostenia que les propostes de Ventosa eren molt
perilloses i inacceptables, ja que eren «el disfraz con el que se ha
revestido siempre la política financiera del nacionalismo catalán, del
que el Sr. Ventosa, después del Sr. Cambó, a quien en definitiva
representa, es el más caracterizado representante».[989] Segons
aquest informe, «[…] el Sr. Ventosa no persigue otra finalidad,
cumpliendo desde luego órdenes del Sr. Cambó, que lograr una
dominación económica en Cataluña, a través de una acción política.
Por otra parte, esta ha sido la táctica constante de los elementos de
la Liga Catalana». La por a la possible influència de la Lliga en la
vida econòmica espanyola i la idea que al darrere de tot sempre hi
havia en Cambó continuava sent un argument ben consolidat en el
discurs de l’espanyolisme franquista.
Dos anys després, aquesta hostilitat cap a la gent de la Lliga i
l’obsessió amb la influència política de Francesc Cambó eren encara
molt evidents, com s’observa en un altre pamflet anònim de matriu
falangista que va circular lliurement amb aquest llarg i significatiu
títol: Una oligarquía Económico-Política. Revolucionaria en los
principios. Escéptica en los medios. Separatista en las
consecuencias. Conservadora en los intereses.[990] L’opuscle
pretenia analitzar l’itinerari polític de la Lliga des de la seva formació,
amb l’objectiu de «fijar las ventajas y los inconvenientes, la
confianza o la desconfianza que merecen los elementos citados en
el porvenir». Aquests elements eren, en definitiva, Francesc Cambó
i Joan Ventosa, els quals, segons aquest pamflet, «con sus
actividades políticas favorecieron extraordinariamente el camino de
la revolución», ja que la seva actuació sols havia aconseguit
«socavar los principios de autoridad». Els autors del libel sostenien
que la gent de la Lliga no era digna de confiança i l’acusava
d’oportunista, perquè, si ara proposava la restauració de la
monarquia, era «para sus fines particulares […] no para la salvación
de la sagrada causa de España». La frase amb què finalitzava el
pamflet no pot ser més clara sobre el refús a qualsevol
protagonisme dels lliguers dins la política espanyola: «se trata de los
mismos perros con distintos collares, que son los de siempre. […]
quienes Calvo Sotelo anatematizó como iniciadores de la política
revolucionaria en Cataluña aparezcan ahora como taumaturgos de
la nueva situación».[991] L’animositat d’alguns franquistes envers
Cambó va arribar a tal punt que el maig del 1944 el sotssecretari del
Ministeri de la Governació va ordenar que es cerquessin els seus
possibles «antecedentes masónicos» a l’arxiu de Salamanca.[992] La
resposta a aquesta demanda fou, com és d’esperar, negativa: «no
obran hasta la fecha antecedentes masónicos en los Archivos de
esta Delegación»,[993] però ordenar aquesta investigació ens mostra,
de nou, no sols el caràcter d’aquell règim dictatorial, sinó també la
notable aversió que hi havia envers polítics catalanistes com
Francesc Cambó.
Cambó considerava, amb un coneixement superficial de la
realitat, que els homes de la Lliga es mantenien fidels i cohesionats
al voltant dels seus dirigents històrics. «Els quadres de la Lliga
escapats de la massacre mantenen una adhesió absoluta als seus
caps. Això igualment entre els que han romàs a Catalunya, […] com
els que han lluitat heroicament en les files nacionals i com els que
han viscut, plàcidament, a l’estranger o a la zona nacional […] la
formidable cohesió que ha resistit la més dura de les proves».[994]
Tot i així, també reconeixia, ara amb més realisme, que les autoritats
franquistes no volien que els lliguers tinguessin cap funció directora
dins del nou règim: «Accepten els homes de la Lliga com a auxiliars,
com a tècnics, mai com a dirigents».[995]
A Francesc Cambó li repugnava «l’abjecte servilisme sota els
blancs» de molts catalans i condemnà comportaments polítics que
considerava claudicants, com el de Ferran Valls i Taberner,
correligionari seu el qual no dubtà de qualificar d’home superb i
vanitós i d’haver evolucionat cap a l’anticatalanisme: «Així com la
Dictadura radicalitzà el seu catalanisme, la República l’atenuà per
fer-lo anti-catalanista, arribant a publicar llibres i fullets que feien les
delícies i provocaven alegres comentaris dels enemics de
Catalunya».[996] Cambó discrepava totalment de la tesi de Valls i
Taberner sobre «la falsa ruta» del catalanisme i, en canvi,
considerava que la repressió cultural franquista generaria un nou
redreçament nacional.
 La notable ingenuïtat i la manca de reconeixement de la realitat
va fer que Francesc Cambó demanés a Estelrich de fer gestions
davant les autoritats franquistes per tal que el deixessin publicar el
1939 «un diari en català», encara que no hi parlés de política, sinó
només d’assumptes culturals.[997] L’absolut fracàs d’aquest tipus de
demandes i les notables dificultats per a la represa d’algunes
iniciatives culturals d’abans de la guerra, com les publicacions de la
Fundació Bernat Metge, la Bíblia o Monumenta Cataloniae, van
mostrar a Francesc Cambó quina era la dura realitat a l’Espanya
franquista dels anys quaranta. Les noves autoritats no estaven
disposades a permetre l’ús públic de la llengua catalana, i de poc
servia al·ludir als serveis prestats als militars durant la guerra. El
juliol del 1941, Cambó retreia a Estelrich com, de fet, també podria
haver-s’ho retret a ell mateix, que «Estelrich havia cregut que la
seva eficaç col·laboració amb la causa nacionalista durant la guerra
civil li seria tinguda en compte. I creia que el profit que en trauria no
seria tan sols personal, sinó que se n’aprofitarien les ideologies que
havia servit sempre».[998]

1940: la fugida d’Europa

Al cap de pocs dies d’esclatar la Segona Guerra Mundial, el

setembre del 1939, Francesc Cambó ja es va plantejar la possibilitat
de marxar d’Europa, encara que fos provisionalment. En una carta a
Joan Ventosa, li anunciava que alguns directius de la SOFINA
havien anat als Estats Units i que «és possible que jo hi vagi dintre
d’uns dies, amb un vaixell italià. En aquest cas, és possible que des
de Nova York m’arribés a Buenos Aires i d’allí retornés a Europa…
m’estic procurant els visats necessaris pel moment en què estimés
més oportú fer el viatge».[999] Finalment ajornà la partida i restà a la
neutral Suïssa.
Ara bé, a partir del maig del 1940, degut a la invasió alemanya
de Bèlgica, Holanda i Luxemburg i el posterior atac a França, la
situació era tan inestable que Cambó decidí, seguint l’exemple dels
principals dirigents de la Compañía Hispanoamericana de
Electricidad, la CHADE, i de la Societé Financière de Transports et
d’Enterprises Industrielles, la SOFINA, abandonar Europa. Dannie
Heineman, el màxim dirigent de la SOFINA i vicepresident de la
CHADE, que era jueu i un notori antinazi, abandonà precipitadament
Brussel·les abans que hi entressin els alemanys i es refugià a
Espanya. La documentació de la CHADE, que abans de 1920 havia
estat una empresa alemanya, fou dipositada a l’ambaixada
espanyola, a mercè dels bons oficis d’Eduard Aunós, que llavors era
l’ambaixador franquista. Els directius de la CHADE havien decidit
marxar del continent, però abans realitzaren un seguit de
complicades operacions d’enginyeria financera, i enviaren actius i
títols als Estats Units, el Canadà i l’Argentina, per evitar que la
companyia caigués sota el control dels nazis. Durant uns dies,
Cambó dubtà entre quedar-se a Suïssa, si es garantia la seva
neutralitat, i marxar, però finalment optà per seguir el mateix camí
que el seu soci nord-americà: «M’aniré allà on estiguin Heineman i
els seus col·laboradors».[1000] Ja feia unes setmanes que havia
transferit la majoria de diners i valors que tenia a Suïssa i Bèlgica a
diferents bancs nord-americans, canadencs i argentins.
Un cop arribat a Espanya des de Brussel·les, Heineman, amb el
vistiplau de Joan Ventosa, el 8 de juny de 1940 va convocar una
reunió urgent del Comitè Directiu de la CHADE a Madrid. Era la
primera reunió que l’organisme de màxima direcció de la companyia
feia a Espanya des del 1936. Sense fer cas a alguns consells,
Cambó decidí assistir-hi i el 7 de juny arribà a Barcelona en un avió
procedent de Zuric. Prèviament havia demanat permís a les
autoritats franquistes amb l’anunci que l’estada seria breu i totalment
discreta, de manera que molt pocs s’assabentaren de la seva
presència. A l’aeroport de Barcelona fou retingut per la policia
franquista, que esperava instruccions des de Madrid, concretament
de Ramón Serrano Suñer, el ministre de la Governació, amb qui de
fet Cambó tenia concertada una entrevista gestionada per Narcís de
Carreras. Era el primer cop des de l’estiu del 1936 que Cambó
tornava a Catalunya, a la seva casa de Via Laietana. Tot i que la
visità, no hi va dormir, perquè estava mig ocupada, ara per militars
franquistes que des del gener del 1939 havien substituït els anteriors
ocupants faistes.
 Aquella mateixa nit Cambó viatjà a Madrid en l’exprés ja que
havia de presidir el Comitè de la CHADE l’endemà a la tarda. En
aquesta reunió, s’estudiaren els recursos econòmics dels quals
disposava la companyia, perquè hi havia dubtes que les
transferències realitzades els darrers dies des de Bèlgica i Suïssa
s’haguessin efectuat amb èxit. Es volia traslladar als Estats Units o
al Canadà el màxim de recursos i no deixar res a Europa. També es
decidí traslladar provisionalment la seu social i les oficines de la
SOFINA i de la CHADE a Lisboa, perquè la neutralitat portuguesa
semblava més segura que l’espanyola.
El mateix 8 de juny al matí, Cambó s’entrevistà a Madrid amb el
totpoderós Ramón Serrano Suñer, el cunyat de Franco que llavors
era considerat el número dos del règim. Cambó el coneixia de
l’etapa en què tots dos havien coincidit a les Corts republicanes,
entre el 1933 i el 1936, quan Serrano era diputat de la CEDA per
Saragossa, i Cambó, de la Lliga per Barcelona. Al seu Dietari, però,
si bé Cambó informa sobre la visita a Serrano, no explica
l’entrevista, cosa que de nou ens fa dubtar sobre com es va fer
l’edició d’aquest volum, on les absències són ben sospitoses. On sí
que trobem una explicació detallada de l’entrevista és a les
Memorias del mateix Serrano, que, amb ironia i arrogància, explica
que va humiliar Cambó fent-lo passar «entre dos filas de falangistas,
armas al hombro» a l’entrada del Ministeri de la Governació. Segons
Serrano, Cambó estava «en mi despacho, emocionado,
expresándome una y otra vez su gratitud por todas las atenciones
que se le guardan»,[1001] i afegeix que donà al polític catalanista «la
consideración que se merecía el gigante caído», però tampoc no
precisa gaire el contingut de la conversa: «Hablamos un poco de
todo, de España, de Europa, de América y de la guerra».[1002]
Segons Narcís de Carreras, que el va acompanyar en la seva
estada a Madrid, durant l’entrevista Serrano va retreure a Cambó de
«conspirar a favor de la monarquía», a la qual cosa el polític català
va respondre: «Aunque no conspiro, yo deseo que vuelva la
monarquía para resolver todos los problemas de España».[1003]
Carles Sentís, que afirma que aquell dia va acompanyar Cambó fins
a la porta del Ministeri de la Governació, no esmenta les dues fileres
de falangistes, sinó que sosté que el policia de la porta es va
quadrar davant Cambó per saludar-lo.[1004] Segons De Carreras, els
falangistes no anaven armats i «el van saludar amb el braç aixecat».
[1005]
Després de la reunió del Comitè de la CHADE, Heineman i una
part dels directius es traslladaren a Lisboa, i un mes després
s’embarcaven cap als Estats Units. El 12 de juny, Cambó també
marxà a Portugal per continuar les reunions amb Heineman sobre el
futur de la CHADE. A Estoril, s’entrevistà amb Gabriel Maura, duc de
Maura, i en dues ocasions amb el líder de la CEDA José M. Gil-
Robles. Primer, el 13 de juny, i després, el 29 de juliol, tres dies
abans d’embarcar-se cap a Amèrica. Al Dietari, Cambó explica a
grans trets les seves coincidències i discrepàncies amb Gil-Robles,
la qual cosa ens permet apreciar més clarament la seva actitud
política en aquells moments: «Hem coincidit en la direcció dels
nostres judicis, però ell, en tot, és més radical que jo. Ell no admet
en res les mitges tintes, ni la possible bona fe de l’adversari, ni la
possibilitat d’esmena. Jo sí. […] jo aprovo la seva actitud de reserva
i abstenció total. Ell no pot fer altra cosa. El meu cas és diferent
perquè jo no he rebut els greuges personals que a ell li han infligit».
[1006]

A Estoril, Cambó dubtava «entre si me’n vaig als Estats Units o si

me n’entorno a Suïssa»,[1007] però finalment, com que va tenir
problemes per obtenir el visat suís, decidí anar-se’n a Nova York.
Abans, però, tornà a Madrid i després, ja en automòbil, es traslladà
a Badalona, on s’allotjà a la finca Ca l’Arnús, una residència
d’estiueig dels seus grans amics Gonçal i Pilar Arnús. S’estigué
gairebé d’incògnit quatre dies a Barcelona. Amb nostàlgia, explica al
Dietari com es va passar tot el 17 de juliol passejant pel seu pis de
Via Laietana, número 30, recordant escenes viscudes i comprovant
els mobles, quadres o objectes desapareguts: «Jo no crec que pugui
habituar-me a viure mai més a la Laietana: hi havia estat massa
feliç».[1008]
El 18 de juliol marxà de nou cap a Madrid i el 21 de juliol arribava
a Estoril, on reuní tota la seva família i el seguici que l’acompanyava
sempre.[1009] Finalment, l’1 d’agost de 1940 s’embarcaren tots en el
transatlàntic britànic Escalibur cap a Nova York, on arribaren deu
dies després.[1010] Cambó va residir als Estats Units només nou
mesos, i l’1 d’abril de 1941 marxà a Buenos Aires.
La correspondència amb el seu amic Josep Pijoan, que vivia als
Estats Units des de feia molts anys, és molt interessant i ens permet
seguir l’estada de Cambó i el seu seguici en aquest país. Un mes
abans, Cambó ja li anunciava la seva arribada a Nova York el 9 o 10
d’agost, i que s’allotjaria a l’hotel Savoy Plaza.[1011] Li demanava de
veure’s i que l’aconsellés sobre què era el més interessant que
podria visitar. Tots dos van tenir diverses trobades a Nova York, en
les quals Cambó aprofità per revisar com estaven els diferents
volums de la Monumenta Cataloniae que li havia encarregat.
Josep Pijoan li proposà una llarga ruta per recórrer els Estats
Units i el Canadà aquell estiu, indicant-li els llocs on no podia deixar
d’anar.[1012] Va insistir molt que visités Califòrnia, que era el lloc més
innovador del país, i també les Rocalloses canadenques, on
sobretot s’estigués vuit dies descansant al Lake Louise Hotel.
Igualment li recomanà de visitar les cascades del Niàgara i que al
Canadà anés a Mont-real, Toronto i Quebec. De l’est de
Nordamèrica, li recomanà que no es perdés ni Boston, ni Filadèlfia
ni Washington, a part de, sobretot, Chicago i Nova York. D’aquesta
última ciutat, Pijoan insistí que no deixés d’anar, i més d’un dia, al
Metropolitan Museum, a la Flick Collection i a altres museus, i que
no es perdés els Cloisters, on trobaria entre altres coses una bona
part del claustre romànic de l’abadia de Cuixà.
Durant la seva estada als Estats Units, Cambó pràcticament no
es perdé cap museu d’importància, ni tampoc les grans biblioteques,
com la Morgan, o les grans universitats, com Yale i Harvard. També
quedà meravellat de la riquesa de les botigues d’antiguitats: «els
grans antiquaris d’Europa, tots jueus, són a Nova York i com gent
previsora hi enviaren a temps el millor que tenien: reunint el que hi
ha en els seus magatzems se formaria un dels millors museus del
món».[1013] Cambó i la seva família van seguir la ruta que els
proposà Pijoan al llarg de bona part de l’estiu del 1941. De Califòrnia
en va sortir decebut, ja que va trobar que Los Angeles era «la ciutat
més extensa i més antipàtica dels Estats Units, voltada, això sí, de
jardins i parcs i racons deliciosos».[1014] També anà a Arizona, on es
quedà uns dies perquè necessitava un lloc de clima sec per guarir
les seves malalties pulmonars. Allà coincidí amb Michel, el fill de
Pijoan, que era el metge d’una reserva índia. Les Rocalloses
canadenques li semblaren espectaculars.
De tota manera, a principis del 1941 Cambó no acabava de
trobar-se a gust als Estats Units. A part de les dificultats que tenia
amb l’anglès, llengua que no va acabar de dominar mai, no
s’adaptava a les formes de la vida americana i a viure en hotels, per
luxosos que fossin. Per això, quan assumptes importants de la
CHADE el reclamaren, no dubtà a anar-se’n a Buenos Aires. El 10
de gener de 1941, en una carta a Puig i Cadafalch, l’informava que
tenia previst d’anar-se’n a Buenos Aires un temps, per resoldre
problemes de la companyia, però que la seva intenció era tornar
aviat a Nova York. D’aquesta manera, marxà gairebé sol a
l’Argentina mentre la seva família es quedava als Estats Units.[1015]
Mentre Cambó i Heineman vivien als Estats Units, fou
relativament fàcil gestionar els assumptes de la CHADE i la CADE,
atès que es veien sovint a la seu social que la companyia tenia a
Nova York, i des d’allà es comunicaven amb Ventosa per telèfon o
telegrama. La qüestió es va fer més complexa l’abril del 1941, quan
Cambó marxà a Buenos Aires mentre Heineman estava a Nova York
i Ventosa vivia a Barcelona. Era el moment més agut del conflicte
mundial i les comunicacions entre els tres màxims dirigents de la
companyia es van complicar força. La correspondència trigava
setmanes i fins mesos a arribar, i cada cop era més difícil enviar
telegrames o fer trucades telefòniques. Sovint Ventosa es veia
obligat a desplaçar-se a Lisboa, des d’on era més fàcil i segur
telefonar i enviar telegrames a Nova York i a Buenos Aires que des
de l’Espanya de Franco.

L’estada a l’Argentina

Francesc Cambó sortí del port de Nova York en el vaixell Vapor

Argentino el 15 de març. L’1 d’abril ja havia arribat a Buenos Aires i
el dia 4 ja dormia a l’esplèndid pis de l’Avenida Alvear número 4.654
—avui Avenida Libertador—, que el seu amic i col·laborador Rafael
Vehils li havia llogat i que acabaria comprant.[1016] Cap al mes de
juny arribà a Buenos Aires la seva família, amb la intenció de tornar
tots als Estats Units després de l’agost. Ara bé, els assumptes de la
CHADE i els problemes amb els visats per entrar als Estats Units
van comportar que Cambó es quedés amb tota la família a
l’Argentina. A la seva correspondència consta més d’un cop que
voldria tornar a Nova York a la primavera o a l’estiu de 1942, però
anirà ajornant el viatge i mai no es realitzarà. Probablement l’entrada
dels Estats Units a la guerra mundial, el desembre de 1941, devia
influir-hi.
A més de llogar i després adquirir l’ampli apartament de
l’Avenida Alvear, davant del gran parc de Palermo, on acostumava a
passejar, Cambó també va comprar una finca, amb un gran jardí,
piscina i horta, a la localitat de San Miguel, a uns trenta quilòmetres
de Buenos Aires, per passar-hi els caps de setmana i una part de
les vacances. Com que es deia Mon Repos en francès, i això
s’adaptava perfectament al català, va mantenir-li el nom. A l’hivern,
que era molt humit a Buenos Aires, es traslladava unes setmanes a
l’hotel balneari Sierras, a la localitat d’Alta Gracia, a la província de
Córdoba, a uns 660 quilòmetres de la capital del país. Durant els
estius agafà el costum d’anar dos mesos a la localitat uruguaiana de
Punta del Este, el gran centre d’estiueig de la classe alta argentina,
on acabà també comprant una gran finca, davant de «platges
espaioses plenes de pins»,[1017] atès que li agradava nedar i pescar.
A Buenos Aires, Cambó va intentar portar una vida discreta,
sense intervenir en els afers públics i dedicant-se sobretot a la
gestió de la CHADE. Això li va permetre tractar personalment
importants homes de negocis argentins o estrangers que vivien a
Buenos Aires, i també destacats polítics argentins, sobretot gent
molt conservadora.
Només mantenia relacions estables amb alguns catalans que
treballaven a la CHADE com a directius i amb les seves famílies,
com era el cas de Rafael Vehils, Josep M. Casabó i Andreu Bausili.
En canvi, els contactes amb els sectors més conservadors de la
colònia catalana, que eren franquistes, van ser puntuals. Amb els
exiliats republicans catalans no va tenir cap relació, tot i que vivien a
Buenos Aires alguns polítics força coneguts d’ell, com Pere
Corominas, Amadeu Hurtado o el mateix Ángel Ossorio y Gallardo.
Sí, en canvi, es trobà algun cop amb espanyols com Ramón Pérez
de Ayala i amb gent que anava de viatge a l’Argentina, com foren els
casos de José Ortega y Gasset, José M. de Pemán i Jacinto
Benavente. A la ciutat d’Alta Gracia va intimar amb el músic Manuel
de Falla, a qui proporcionà ajuda econòmica de forma discreta
sense que se n’assabentés.
Durant els sis anys que va viure a l’Argentina, Cambó va optar
per portar una vida tranquil·la, dedicant el màxim de temps a llegir i
a escriure les seves meditacions en el Dietari i dictar les seves
memòries.[1018] Passava moltes hores cuidant les roses que
cultivava al seu jardí de Mon Repos.[1019] A part d’això, es va fer
portar de Barcelona alguns dels seus mobles i quadres clàssics més
estimats per decorar el pis d’Avenida Alvear, i a Mon Repos instal·là
els panneaux de Josep M. Sert i set quadres d’Anglada-Camarasa
«de buen tamaño y gran calidad» que havia tingut a la casa de Via
Laietana.[1020]
A l’Argentina es trobava molt millor que als Estats Units: «A
Buenos Aires, hom se sent més a prop d’Europa, l’ambient hi és
més agradable per a nosaltres, però la manca total de museus i
biblioteques la sento molt, sobretot els dies de mal humor, que
desgraciadament sovintegen».[1021] La queixa per la manca de
museus i de biblioteques ben dotades a la capital argentina és una
constant en les seves cartes. No acabava d’entendre com era que
«Buenos Aires, que és avui, si no la segona, la tercera del món, en
riquesa, no té ni un museu mitjà»; i assenyalava que el Museo de
Bellas Artes darrerament estava molt renovat per fora, «però el que
hi ha a dintre és una cosa tan miserable que fa pena».[1022] No
s’estava de denunciar els milionaris argentins que, durant dècades,
havien anat a Europa carregats de diners sense cap interès, tot i
així, a comprar ni pintures ni mobles. Pel que feia a les biblioteques,
passava el mateix: «No hi ha una sola biblioteca que es pugui
comparar, no dic amb la Nacional de Madrid, ni amb la de
Catalunya, i ni siquiera amb la de Montserrat. Ningú sent la
necessitat de llibres!!».[1023] A Buenos Aires, Cambó continuà
mantenint les seves activitats de mecenatge cultural a Catalunya, i
també donà un cert suport econòmic a algunes revistes que
publicaven els catalans exiliats, especialment als Quaderns de
l’Exili, que editaven a Mèxic Joan Sales, Lluís Ferran de Pol i
Raimon Galí. També ajudà econòmicament la revista Quaderns
d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials, que publicava a Perpinyà
gent propera a Acció Catalana.
Gairebé al mateix temps que la seva arribada a Buenos Aires, la
CHADE havia intervingut indirectament en la formulació del conveni
comercial hispanoargentí del 25 d’abril de 1941, en el qual es
regularitzava el pagament del blat i de la carn comprades pel govern
de Franco a l’argentí. Però, com que Espanya no disposava llavors
de les divises necessàries per a l’operació, uns trenta-set milions de
pesos, se sol·licità a la companyia espanyola que avancés, en forma
de crèdit en moneda argentina, aquella quantitat. D’aquesta manera,
amb els diners de la companyia presidida per Cambó, que finalment
foren ampliats fins a cinquanta milions de pesos, el govern espanyol
va poder abastir-se del blat i de la carn argentina que necessitava.
En compensació, el govern espanyol abonaria a la CHADE el seu
contravalor en pessetes, per tal que l’empresa pogués satisfer les
seves necessitats financeres i fiscals a Espanya. Aquest tipus de
tractes també servien a Cambó i a Ventosa, que havia negociat
l’assumpte a Madrid, per tenir més reconeixement del govern de
Franco. A tots dos els podria interessar que en algun altre moment
el govern els tornés aquell favor.
No va acabar de funcionar, en canvi, la proposta que Cambó va
fer per utilitzar els vaixells espanyols que venien a cercar blat a
l’Argentina perquè, en el viatge d’anada, anessin primer a Sudàfrica
per carregar el carbó que les usinas de la CHADE necessitaven. La
companyia tenia un greu problema, ja que el conflicte mundial havia
generat moltes dificultats per abastir-se de carbó i en necessitava
unes tres mil tones al dia. Per això, s’hagué d’organitzar un sistema
de substitució d’aquest combustible per blat de moro, fusta i carbó
de fusta, cosa que conduí a uns canvis tècnics força complicats.
El maig del 1942, l’arribada a Buenos Aires d’Eduard Aunós, com
a plenipotenciari espanyol, va crear alguns problemes polítics a
Francesc Cambó i a la CHADE. Era un moment força delicat per les
relacions entre l’Argentina, els Estats Units i la Gran Bretanya, a
causa de la neutralitat oficial argentina. Aunós, encara que
oficialment pretenia només signar un acord comercial amb el govern
argentí, es va estar al país més de sis mesos i va aprofitar per fer
declaracions polítiques molt polèmiques —va exaltar els règims
totalitaris i anuncià la fi de les democràcies—, i per mantenir
contactes sospitosos amb diplomàtics alemanys. Com que Cambó
coneixia Aunós des de feia molts anys —havia estat diputat de la
Lliga entre el 1920 i el 1923— i durant la seva etapa com a
ambaixador franquista de Brussel·les havia ajudat molt la CHADE,
es va veure obligat a participar en molts actes organitzats en honor
del plenipotenciari espanyol. Aquesta actitud deferent de Cambó cap
al ministre franquista fou denunciada per membres de la comunitat
catalana de Buenos Aires, els quals li recriminaven la seva
presència en actes de clara exaltació al règim de Franco. En un
informe elaborat per catalans exiliats s’indicava que «el Sr. Cambó
procura relacionarse con pseudocatalanes que hacen de franquistas
aquí, para formar una especie de partido regionalista afecto a
Franco».[1024] Cambó, certament, no tenia aquesta pretensió
política, sinó que, més aviat, volia passar desapercebut, però era
l’objecte d’una especial atenció per part dels exiliats catalans.
Des de Buenos Aires, Francesc Cambó continuava mantenint
contacte amb els seus col·laboradors de Catalunya, malgrat les
dificultats que el conflicte mundial havia provocat en les
comunicacions a través de l’Atlàntic. Tant Narcís de Carreras, el seu
apoderat a Barcelona, com Joan Ventosa, Lluís Duran i Josep Puig i
Cadafalch, li escrivien amb certa regularitat, informant-lo sobre la
situació política. Lluís Duran era, amb diferència, amb qui s’entenia
millor: «És amb tu, després d’en Prat, amb qui he tingut una major
comunicació intel·lectual; amb en Joan he coincidit més en l’acció;
amb tu, he coincidit més en el pensament».[1025]
A més, des del 1941, tornava a funcionar a Barcelona el Servei
d’Estudis Polítics i Econòmics que Cambó havia creat quinze anys
abans. Sota la direcció de Narcís de Carreras, ara era el periodista
Joan Baptista Solervicens qui s’encarregava de la secció
d’assumptes polítics, i l’economista Salvador Millet i Bel de la d’afers
econòmics. Aquest Servei enviava a Cambó tota mena d’informes.
Els més importants anaven per correu, però enviats des de Lisboa, i
de vegades feien servir la via diplomàtica gràcies a les bones
relacions entre Cambó i l’ambaixador espanyol a Buenos Aires,
comte de Bulnes.

Els greus problemes polítics de la CHADE

Francesc Cambó, com es pot veure al seu Dietari i a la

correspondència privada, feia un seguiment força detallat de la vida
política argentina, li interessava i el preocupava notablement. A
l’Argentina, no sols hi vivien ell i la seva família, sinó que la
companyia que presidia era una de les empreses més importants
del país. Per això la vida tranquil·la que portava a Buenos Aires es
veuria molt afectada pels problemes de la CHADE i l’argentina
CADE.
El febrer del 1943, Cambó estava força preocupat pel resultat de
les eleccions presidencials argentines. L’angoixava que guanyés la
candidatura pactada entre els radicals i els socialistes, una mena de
Front Popular que semblava comptar amb el suport dels Estats
Units, perquè allò podria significar l’entrada de l’Argentina a la
guerra al costat dels aliats. Cambó creia que el manteniment de la
neutralitat argentina era una qüestió fonamental per al bon
funcionament de la CHADE i de la CADE.
Quan es va produir el cop militar del 4 de juny de 1943, que
posava fi a més d’una dècada de governs conservadors i corruptes,
d’entrada Cambó no s’alarmà excessivament, tot i que creia que el
militarisme era un mal símptoma polític. Considerava que els militars
argentins estaven en una situació similar a la dels espanyols de
l’etapa 1915-1920, però «després va venir la dictadura, la República,
i el Front Popular».[1026] Però quan s’imposà la tendència dels
militars més nacionalistes i radicals, el Grupo de Oficiales Unidos
(GOU) que liderava el coronel Juan Domingo Perón, Cambó
començà a preocupar-se seriosament. El nou govern militar
prometia la regeneració del país a força de depurar totes les
administracions i castigar els responsables de les pràctiques
corruptes. I ben aviat s’inicià un procés d’investigació sobre les
activitats de les principals empreses estrangeres radicades al país,
entre les quals les companyies elèctriques com la CADE i la
CHADE.
Durant més de dos anys, l’actuació de la CHADE, de la CADE i
del hòlding de la SOFINA van ser investigades a fons. Els seus
principals directius a l’Argentina van ser interrogats i alguns, fins i
tot, detinguts. La seu social de la companyia va ser registrada i es
confiscaren importants documents que provaven les seves
pràctiques irregulars i corruptes. La CHADE va viure llavors una de
les etapes més difícils de la seva història, ja que la Comissió
Investigadora presidida pel coronel Rodríguez Conde va poder
demostrar amb força documentació les múltiples pràctiques
irregulars realitzades per la companyia que presidia Cambó. Ell va
patir força veient com els seus col·laboradors de la CHADE —René
Brosens i Andreu Bausili— eren interrogats, com Mariano de
Foronda —el fill del totpoderós marquès de Foronda— era
empresonat, i com el president d’una altra societat espanyola, la
CHADOPYF, Rafael Benjumea Burín, comte de Guadalhorce i antic
ministre de Primo de Rivera, també anava a la presó. I encara es
preocupà més quan el seu màxim home de confiança, el català
Rafael Vehils, després de ser durament interrogat per la Comissió
Investigadora, es veia forçat a fugir de l’Argentina per evitar la presó.
Fou llavors, a finals del 1943, quan de nou es feren evidents les
discrepàncies dins la companyia. Cambó era partidari de negociar
amb el govern argentí, de reconèixer els delictes comesos per la
companyia i de pactar el tipus de sanció. Dannie Heineman, Joan
Ventosa i la majoria de directius, en canvi, eren partidaris de no
reconèixer res, ni negociar res, mentre fossin investigats i
amenaçats pel govern argentí. Cambó es va veure de nou
desautoritzat, van negar-li la possibilitat d’intervenir, fet que va
provocar que anunciés en privat a Ventosa la seva intenció de
presentar la dimissió de tots els càrrecs, cosa que finalment no va
fer.[1027] Tot i així, Cambó no es va quedar de braços plegats. Va
realitzar diverses gestions amb l’ambaixador espanyol a l’Argentina,
el comte de Bulnes, i això li va permetre utilitzar la «valija
diplomática» per comunicar-se amb Ventosa i per a fer gestions
directes a favor de la companyia amb diferents ministres franquistes,
com el de Comerç i Indústria, Demetrio Carceller, o el de Justícia,
que ara era Eduard Aunós.
Com s’explica amb més deteniment en un altre capítol, l’informe
de la Comissió Rodríguez Conde, presentat al govern argentí el 15
de febrer de 1945, indicava que s’havien pogut verificar les
pràctiques corruptes realitzades per la CHADE i la CADE durant les
darreres dues dècades; proposava que les empreses fossin
nacionalitzades i se sol·licitava que s’exigissin responsabilitats
penals i econòmiques als principals directius de la companyia, entre
ells Francesc Cambó, Joan Ventosa i Dannie Heineman. Ara bé,
només un mes després, el 24 de març, el govern argentí decretava
la dissolució de la Comissió Investigadora, en segrestava l’informe i
tota la documentació i en prohibia la publicació. Fins deu anys més
tard no es coneixeria el contingut d’aquest informe sobre les
responsabilitats de la CHADE i la CADE.
De nou, gràcies a les habituals habilitats de la companyia per
relacionar-se amb els governants argentins, i ara molt especialment
amb el coronel Perón, la CHADE i la CADE superaren la situació
més greu de la seva història. Un cop més, i degut a les seves
influències polítiques, salvaren els seus interessos econòmics.
No deixa de ser curiosa l’evolució de l’opinió de Francesc Cambó
sobre Juan Domingo Perón. En un primer moment, quan el coronel
era el secretari de Treball del govern militar, per Cambó era un dels
governants més perillosos, «un autèntic dictador», que aspirava a
ser «el líder dels germanòfils».[1028] Per això va rebre amb alegria
les efímeres caiguda i detenció de Perón l’octubre de 1945. Aviat,
però, s’indignà amb els polítics i empresaris conservadors, perquè
estaven convertint Perón en l’ídol de les classes populars
argentines. Segurament fou en aquest moment quan Cambó es va
implicar més en la vida política argentina. Aconsellà als seus amics
conservadors que no fessin un front anti-Perón massa vinculat als
interessos patronals i es va reunir amb diplomàtics nord-americans i
britànics per tractar la situació política. Fins i tot va acollir a casa
seva intel·lectuals i polítics contraris al govern militar. «En el
palacete de la Avenida Alvear del ministro y financista español
Francesc Cambó, cabeza de importantes monopolios
internacionales, se refugiaron muchos izquierdistas perseguidos por
el gobierno militar y se efectuaron reuniones de cuerpos directivos
de los partidos opositores».[1029] Fins i tot alguns historiadors
argentins han assegurat que Cambó, i amb ell la SOFINA i la
CHADE, va donar suport al «front antifeixista» que volia impedir
l’elecció de Perón.[1030] Aquesta afirmació no sembla gens clara, ja
que, com veurem, aquestes companyies també van donar diners a
la campanya electoral del coronel argentí. ¿O potser volien cobrir-se
ben bé les esquenes i per això van finançar les dues candidatures?
Davant les eleccions presidencials del febrer del 1946, la CADE i
la CHADE, així com les principals empreses i organitzacions
patronals argentines, van donar suport polític i econòmic a la
candidatura d’Unión Democrática, integrada per dos veterans
polítics del partit radical, Tamborini i Mosca. De tota manera, Cambó
no creia que aquesta fos la candidatura més adient per derrotar
Perón i, a més, va trobar totalment inoportuna la intervenció de
l’ambaixador nord-americà durant la campanya electoral contra les
aspiracions del coronel. En els seus escrits, Cambó és molt discret
sobre aquestes eleccions i sobre el paper que va tenir llavors la
CHADE. El que sí que va subratllar fou que, per primer cop a la
història de l’Argentina, aquelles eleccions havien estat «modèliques i
sinceres» i això prestigiava políticament el país.[1031]
Com és lògic, Francesc Cambó no tracta en cap escrit la
possible participació de la companyia en el finançament de la
campanya electoral de Perón, però hi ha testimonis que la
companyia espanyola, i segurament també la mateixa SOFINA, de
forma discreta va donar suport econòmic a Juan Domingo Perón
perquè arribés a la presidència. No sols ho diuen alguns historiadors
i polítics peronistes, com Félix Luna i Cipriano Reyes,[1032] sinó que
també hi ha el testimoni del mateix director de la CHADE, el belga
René Brosens, que declarà que «los accionistas extranjeros de la
compañía fueron solicitados en este sentido, teniendo en cuenta que
Perón había salvado la CADE de una expropiación injusta».[1033]
Aquests accionistes estrangers només podien ser els propietaris
principals, és a dir, la gent de la SOFINA i la CHADE. Aquesta
afirmació coincideix amb el testimoni de Josep M. Casabó Suqué, fill
del gerent de la CHADE i de la SOFINA a Buenos Aires, Josep M.
Casabó Torras, segons el qual, durant la campanya electoral el
febrer del 1946, el seu pare va treure de la caixa forta de la CHADE
cinquanta mil dòlars i els donà al polític catalanoargentí Josep
Miquel Figuerola, per tal que aquest els fes arribar al comandant
Mercante, l’ajudant del coronel Perón.[1034]
Que va haver-hi un tracte o pacte entre Perón i la CHADE ho
mostra, indirectament, el mateix Cambó quan, en una carta a
Ventosa del 23 de setembre d’aquell any, confessava que la
companyia només tenia en el nou govern de Perón «dos amics; un,
el que ja pots pensar, i sobretot la seva esposa» —Juan Domingo
Perón i Eva Perón— «[…] l’altre amic que tenim —aquest, fins ara,
espontàniament i efusivament— és el català que col·laborava amb
Aunós. Aquest, encara avui, se sent soci de la Lliga».[1035] Pocs dies
després, el «català» Figuerola era denunciat per la premsa de
l’oposició com «el hombre fuerte entre la CADE y el gobierno».[1036]
El resultat final fou ben clar. La CADE i els interessos de la CHADE i
la SOFINA no van perillar mai durant els dos mandats presidencials
de Juan Domingo Perón. Tot i l’onada de nacionalitzacions dels
sectors que estaven en mans de companyies estrangeres —
ferrocarrils, petroli, telèfons, etc.— que va realitzar el govern
peronista, aquest mai va perjudicar les empreses elèctriques que
presidia Francesc Cambó.
Tot i aquest gran «èxit» final, Francesc Cambó va viure els
darrers anys de la seva vida a Buenos Aires, angoixat degut als
problemes pels quals passava la CHADE. La investigació a què fou
sotmesa la companyia i l’escàndol que significava que tota la
premsa parlés de les seves pràctiques corruptes el va afectar
moltíssim, com quedà reflectit en la seva correspondència privada.
Així, pel juny del 1944, confessava a Josep Puig i Cadafalch: «jo
m’hauria cregut que aquí a l’Argentina hi trobaria calma i repòs i ha
estat tot el contrari; m’han caigut al damunt més neguits i
preocupacions que enlloc més i que en cap altra època de la meva
vida, i això ja és un xic massa».[1037]
Als problemes de la CHADE a l’Argentina caldrà afegir
immediatament l’assumpte de la Barcelona Traction a Espanya, on
les ambicioses pretensions de Joan March afectaven directament el
hòlding de la SOFINA i també la CHADE. Per acabar de complicar
les coses, les conspiracions promonàrquiques dirigides per Joan
Ventosa no feien sinó incrementar l’hostilitat de Franco i del seu
govern contra la mateixa CHADE.
A la seva correspondència amb els amics i col·laboradors de
Barcelona, Cambó explica la inquietud amb la qual seguia tot el que
li passava a la companyia, tant a l’Argentina com a Espanya: «Ja
pots suposar la pena que tinc perquè els escàndols al voltant de la
nostra Companyia no tinguin com a teatre únic l’Argentina, sinó que
estallin en Espanya, i que possiblement vagin a Suïssa i Bèlgica».
[1038] Se sentia força marginat de la direcció de la CHADE: «Em
queixo que no em tinguin oficialment al corrent, com havien fet fins
fa un any».[1039] Aquella situació li resultava tan desagradable que
en alguns moments va voler desentendre’s de tot el que passava a
la direcció de la companyia. Fins i tot va arribar a escriure a Narcís
de Carreras, indicant-li que no volia que ningú el representés a
Espanya a les reunions del Consell d’Administració ni a la Junta
General de la CHADE.[1040] Se sentia profundament desenganyat i
cansat: «he perdut les ganes de lluitar. Els molts desencants rebuts
me les han fet perdre».[1041] Segurament devia ser per tot això, per
no tenir ganes de continuar lluitant, que Cambó, tot i ser el president
de la CHADE, no va figurar entre els qui signaren la carta de
protesta enviada al ministre Juan Antonio Suanzes per la majoria
dels consellers de la societat el 18 de desembre de 1946. Altres
consellers que també residien fora d’Espanya, com el duc d’Alba,
que estava a Londres d’ambaixador franquista, sí que van autoritzar
que la seva signatura hi fos. Cambó ja no lluitava per la seva
companyia. Fins i tot havia ordenat a Narcís de Carreras que
cautelosament anés venent-se la major part de les accions de la
CHADE que encara posseïa.[1042]
Per Francesc Cambó, Dannie Heineman era el principal
responsable de la crisi de la CHADE i lamentava que els interessos
de la SOFINA sempre s’haguessin imposat als de la companyia
espanyola. Però també retreia al seu amic Joan Ventosa, i a altres
consellers de la CHADE, el fet d’haver-se deixat enganyar per
Heineman a l’hora de llançar-se a una batalla com la de la
Barcelona Traction, que estava gairebé perduda des del
començament. I tenia por que Joan March, animat pels seus èxits i
pel suport del govern de Franco en el cas de la Barcelona Traction,
preparés un cop mortal contra la CHADE. Sabia que el milionari
mallorquí ja era propietari d’un important paquet d’accions de la
companyia i començava a maniobrar. L’únic dubte que tenia Cambó
llavors era si March donaria el cop pactant amb el mateix Heineman
o a força d’entendre’s amb Suanzes i altres dirigents polítics
espanyols.[1043]
Francesc Cambó no va viure prou temps per veure l’accidentat
final de la CHADE que expliquem més endavant, però no anava
equivocat en els seus pronòstics pessimistes. Entre Heineman i
Suanzes, portaren la CHADE primer a una crisi tan greu que va
enfrontar els consellers espanyols amb els majoritaris estrangers, i
després a la dissolució administrativa de la companyia pel govern de
Franco. Joan March, que seguia tot el procés de ben a prop, no
devia deixar de somriure ben satisfet davant la desaparició de
l’empresa que havia presidit durant vint-i-set anys un dels polítics a
qui més temia i més odiava.

Retrobament i confidències amb un vell amic: Josep

Pijoan

Josep Pijoan fou, tal vegada, l’intel·lectual català amb qui Francesc
Cambó sintonitzà més i millor durant els anys de la postguerra. Des
de l’estiu del 1940 fins a la primavera del 1947, gairebé set anys,
mantingueren una correspondència constant i sincera.[1044] Com que
tots dos vivien a Amèrica i fins al 1944 estaven força incomunicats
de tot el que passava a Catalunya i a Europa, les seves cartes eren
plenes de notícies i reflexions de gran interès. D’aquesta
correspondència se’n desprèn que van restablir i consolidar la seva
vella amistat —es coneixien des de l’any 1896—, després que tots
dos coincidissin al Centre Escolar Catalanista, fet que Cambó
recordava sovint.[1045]
 Pijoan tenia fama de ser un home de caràcter difícil, de ser
intransigent i sever amb els qui considerava incompetents o
dogmàtics, i sovint es comportava com un autèntic provocador. Era
«l’enfant terrible» de la cultura catalana, o un «gos rabiós», com tots
dos ironitzaven en la seva correspondència.[1046] Però Cambó el
tenia en especial estima, perquè en moments difícils, com la
Setmana Santa de l’any 1905, havia estat al seu costat: «quan en un
mes, varen morir les meves germanes i vaig quedar-me jo sense
família, en un moment terrible de depressió, Vós m’acompanyàreu
uns dies a Poblet, junt amb Don Antoni Rubió i En Maragall».[1047]
Després de la Guerra Civil, Cambó i Pijoan es trobaren el 2 agost
de 1939 a París, per parlar sobre «Les pintures murals romàniques
catalanes», que seria el quart volum de Monumenta Cataloniae.
Pijoan, que havia vingut des dels Estats Units, havia d’acabar de
redactar el text i havia de posar-se d’acord amb Josep Gudiol i
Cambó per publicar-ho.[1048] Cambó el trobà, com sempre, molt
crític amb tot i amb tothom, però continuava sent un home molt
aprofitable: «si jo governés, jo utilitzaria el seu fort dinamisme
aplicant-lo en tasques d’iniciació i desbrossament. Jo soc un dels
pocs que l’escolten i l’estimo i l’aprecio en tot el que hi ha de bo com
a home i d’aprofitable ciutadà».[1049]
La correspondència entre ambdós pren força des de la seva
retrobada als Estats Units, l’agost del 1940, quan Cambó amb la
seva família acabava d’arribar a aquell país. Com hem vist, Pijoan
els visità a l’hotel Savoy de Nova York i els orientà força sobre on
calia anar en aquell país, atès que feia més de vint anys que hi vivia.
Des de llavors, les relacions foren estretes, no sols per les
vinculacions professionals de Pijoan amb els projectes de Cambó,
sinó perquè l’estimació personal mútua fou cada cop més intensa,
fins a arribar a un nivell d’intimitat personal que era molt poc
freqüent en Cambó. Josep Pijoan fou dels pocs a qui Cambó
presentà Helena —llavors Hèlene— ja com la seva filla, i a Mercè
Mallol —a les cartes «Mercedes»— com la seva dona. Pijoan de
seguida va establir una relació força amistosa amb totes dues, i
tingué una especial estimació per aquella nena, Hélène, que llavors
tenia onze anys, fins al punt de convertir-se’n en una mena de
professor o preceptor: li enviava periòdicament fulls amb deures,
treballs de caire escolar i orientacions de lectures.[1050]
Segurament la soledat de Cambó als Estats Units, on no
coneixia gaire gent i no parlava anglès, va afavorir la relació
epistolar amb Pijoan, tot i que van tornar a veure’s personalment
algunes vegades més.[1051] La relació va continuar i fins s’intensificà
quan Cambó es traslladà a Buenos Aires. Malgrat que tenien
diferències polítiques i que eren tan diferents de caràcter, Cambó el
respectava força com a intel·lectual i li demanà sovint els seus
consells i opinió.
A partir de finals de l’any 1941, la correspondència entre tots dos
prengué un caire de gran intimitat. Pijoan esdevingué «un amic
veritable» amb qui Cambó sentia «un gran desig de mantenir-hi una
comunicació ben estreta», atès que ja no li quedaven gaires amics.
[1052] S’establí entre ells una amistat curiosa i sorprenent:
continuaven tractant-se de vós a les cartes, però aquestes acabaven
amb «un abraç afectuós del vostre vell amic».[1053] Cambó arribà a
desitjar de tenir més amics tan lleials i bons com Pijoan[1054] i se
sorprengué que fos possible que unes persones tan diferents com
ells poguessin arribar a ser tan bons amics.[1055] Fins i tot es
permetrà fer bromes sobre el caràcter difícil de Pijoan i, davant
d’una possible anada d’aquest a l’Argentina a pronunciar
conferències, sostenia que caldria advertir abans els argentins sobre
quina mena de persona convidaven.[1056] Però Cambó defensava
clarament l’especial caràcter del seu amic, perquè «en les vostres
expansions no hi ha mai ni maldat, ni insídia, ni enveja: dieu el que
penseu i prou».[1057]
Josep Pijoan fou, així, un dels pocs a qui Francesc Cambó feu
confidències sobre la seva vida privada —matrimoni i testament—, i
a qui consultà aspectes importants del seu projecte de crear una
fundació de caràcter internacional que gestionés pràcticament tot el
seu patrimoni després de la seva mort. Pijoan fou, juntament amb
alguns dels seus companys de la Lliga, com Ventosa, Duran i Puig,
amb qui Cambó més comentà la situació política catalana i
espanyola i amb qui més repassà episodis de la seva actuació
política, fins i tot en un to notablement autocrític.
 Pijoan també se sincerà amb Cambó i lamentà l’haver de
dedicar-se preferentment a escriure llibres, malgrat que la seva
vocació o «missió» era organitzar i dirigir institucions culturals. La
resposta de Cambó: «jo també he mancat la meva vocació, car jo
havia nascut per governar i no per fer negocis, ni entretenir-me en
fer filosofies en les meves Meditacions matinals. Jo era l’home més
ben dotat, tant a Barcelona com a Madrid, per a fer política: en
l’oposició fins imposar-me, i en el poder per a realitzar una obra
constructiva».[1058]
A les seves reflexions autocrítiques, Cambó reconeixeria de
forma molt clara que es va equivocar en no haver fet cas a Prat de
la Riba, quan aquest l’aconsellà que havia d’anar-se’n a viure a
Madrid si volia ser decisiu en la política espanyola.[1059] S’adonava
del seu error: «Avui ho veig. Jo devia haver-me instal·lat a Madrid i
allí hauria fet “la revolución desde arriba”, que En Maura no feu més
que anunciar».[1060] I, en una mostra d’excessiva vanitat, sostenia
que, si ell hagués pogut governar Espanya, ho hauria fet tan bé que
amb tota seguretat «ni hi hauria hagut dictadura d’En Primo, ni
guerra civil!».[1061]
Josep Pijoan fou també un testimoni privilegiat de les insòlites
reflexions de Cambó sobre la seva condició d’home molt ric i els
problemes que això li comportava. Semblava descontent amb la
imatge de milionari que s’havia creat d’ell: «el guanyar diners,
massa diners […] fou per mi una llosa de plom. La meva generositat
donà la sensació de que en tenia molts més dels que havia reunit:
els pobres m’odiaren per ric i els rics m’envejaren per creure que
tenia més diners que ells… i els intel·lectuals no em perdonaren els
favors».[1062] Fins i tot era sever amb la seva tasca de mecenatge:
«De res em serví consagrar la major part dels meus revinguts a
actes de mecenatge i filantropia i a l’adquisició d’obres d’art per als
Museus».[1063] Pijoan, per la seva banda, només coincidia amb
Cambó en constatar que la majoria de la gent era desagraïda, tot i
que hi havia excepcions, com Agustí Calvet, Gaziel.[1064]
L’agost del 1943, Cambó anunciava a Pijoan els seus futurs
projectes culturals i, sobretot, li demanava suggeriments per al
programa d’activitats i per al funcionament de la fundació de
caràcter internacional que voldria constituir.[1065] Volia explicar-li
«l’interès que tinc en poder deixar arranjades les meves coses
abans d’anar-me’n d’aquest món». Però, com que no sabia com
quedaria la seva fortuna després de la guerra mundial, encara tenia
dubtes sobre quan calia crear-la i on situar-la. Aquesta incertesa
«em priva de crear la institució cultural en què he pensat sempre i
de decidir el país en què ha d’instal·lar-se, i la manera com se l’ha
de dotar perquè la dotació que se li assigni tingui alguna solidesa».
No volia repetir el cas de la seva Fundació de la Sorbona, que
s’havia quedat sense capital i ja no funcionava. Li manifestava el
seu gran interès per «viure el temps necessari per a deixar una
institució cultural sòlida i assegurar, també, la independència
econòmica a l’Helena».[1066]
Tres mesos després, Cambó explicava amb més deteniment a
Pijoan les disposicions testamentàries que tenia previstes per tal de
crear aquesta fundació.[1067] Especulava sobre el país més adient
per instal·lar-la, sobre si les finalitats les havia de fixar ell o els seus
marmessors, sobre la separació entre la direcció cultural i
l’administrativa, i sobre el paper que podria tenir a la fundació la
seva filla Helena.[1068] La nova fundació hauria de tenir un caràcter
més universal: «no voldria que Catalunya en quedés exclosa, però
tampoc voldria de cap manera que hi hagués de representar un
paper predominant. Ja coneixeu cap a on va el meu pensament.
Ajudeu-me a completar-lo i us en quedarà molt agraït el vostre vell
amic».[1069]
En la seva resposta, Josep Pijoan es manifestà, com gairebé
sempre, convincent i precís. Res de deixar-ho tot en mans dels
marmessors; ell, Cambó, havia de dictar de forma clara el caràcter
de la fundació i com hauria de funcionar.[1070] Respecte a la gent
que podria dirigir la part més administrativa, Pijoan coincidia amb
Cambó que potser Rafael Vehils, el seu home de confiança a la
CHADE, era el més adient, i l’aconsellava amb contundència que no
triés «cap dels vostres companys de la Lliga: egoistes, curts de
gambals i gastats».[1071] Segons Pijoan eren més de fiar «la
Mercedes i la mateixa Hèlene, que dintre de dos o tres anys tindrà
més pesquis i bons desitjos, que cap dels que vàreu deixar
endarrere en la vostra vida plena de coneixences i experiències».
[1072]
Pijoan aconsellà a Cambó que es posés immediatament ell
mateix a organitzar la fundació, que no ho deixés per a més
endavant, i coincidia amb ell en la necessitat de separar el consell
d’administració del consell intel·lectual o de «tècnics».[1073] També li
recomanava que al principi fos ell mateix el president de la fundació i
que, quan la seva filla ja fos major d’edat, la incorporés a la direcció.
Pel que feia als possibles assessors o col·laboradors intellectuals,
Pijoan només suggeria el nom d’Agustí Calvet, Gaziel, i manifestava
els seus dubtes sobre la idoneïtat de Joan Estelrich per a aquesta
tasca.[1074]
És força interessant també l’opinió de Pijoan sobre el caràcter
internacional que hauria de tenir la futura fundació. Sobre aquesta
qüestió, li va recomanar dues coses: la primera, que no se centrés
només en l’art, sinó més aviat en la literatura, «ja s’ha fet per l’Art
Català tot el que es mereixia […] jo deixaria que l’art català es
busqués la vida, ja l’heu deixat prou. Més aviat ajudaria la literatura
que és encara d’un provincialisme deplorable»; la segona, que
posés el màxim d’èmfasi en el caràcter de les relacions
internacionals de la fundació: «és una idea excel·lent, treu els de
casa a fora, i porta els de fora a casa». Pijoan insinuava que la nova
institució es dediqués preferentment a donar beques —«pensionats i
altres ajudes d’investigació»—, que caldria tenir en compte que «la
meitat deurien de ser catalans, la meitat de la meitat espanyols i
l’altra quarta part forasters», que els llocs principals «de
reclutament» dels futurs becaris haurien de ser Barcelona, París i
Londres i que l’objectiu fonamental seria «enviar-los a completar els
estudis a prop de les persones, o als establiments ben utilitzats, on
poguessin acabar les seves investigacions ja començades».[1075] És
a dir, es tractaria de crear una fundació relativament similar a la
Junta de Ampliación de Estudios de Madrid, una institució que havia
estat liquidada feia poc pel règim de Franco i que Josep Pijoan
coneixia molt bé i s’estimava força.
Pijoan també plantejava a Cambó la possibilitat que la nova
fundació fos ben ambiciosa, i que es dediqués no sols a les
humanitats sinó també a la biologia i a la sociologia. Considerava
que aquestes dues especialitzacions s’havien desenvolupat poc a
Catalunya, era notablement crític amb els biòlegs catalans —des de
Turró fins a August Pi Sunyer— i amb no poca ironia censurava la
tasca feta pels sociòlegs catalans fins llavors: «Els nostres grans
sociòlogues han estat anarquistes. Amb aquests ens hem guanyat la
reputació del País de les Bombes, les Cases lletges i les Dones
guapes».[1076]
A la resposta de Cambó als suggeriments de Pijoan predomina
la coincidència sobre el caràcter i la funció de la futura fundació: «ha
d’ésser internacional; ha de tenir separada la part administrativa de
la direcció cultural: no ha de mirar exclusivament a Catalunya: ha de
procurar fer homes intel·lectualment forts».[1077] Estava d’acord que
«Vehils és un admirable organitzador», però li comentava que
aleshores estava cansat i que, només si es recuperava, podria ser
un excel·lent administrador de la fundació.[1078] També coincidia
amb ell que Gaziel era una persona amb qui calia comptar per a la
direcció intel·lectual de la fundació i defensava la idoneïtat de Joan
Estelrich i també la de Jordi Rubió i Balaguer.[1079]
Com a conclusió, Francesc Cambó reconeixia que de cara a la
creació de la nova fundació hi havia tres problemes «de difícil, si no
impossible, solució». El primer era saber els diners que finalment
podria donar a la fundació, cosa que fins acabat el conflicte mundial
no podria resoldre. El segon era decidir el país on domiciliar la
fundació. Per a Cambó havia de ser un lloc on «es respectin les
llibertats» i, en aquells moments, a Europa, només veia que això
passés a Suècia i Suïssa, i s’inclinava, amb dubtes, per Suïssa. El
tercer problema, força relacionat amb el primer, era decidir la
moneda amb la qual s’havia de dotar la fundació. Hi havia aleshores
grans especulacions amb les diferents divises i dificultats per fer
transferències. Calia, per tant, esperar a veure, un cop acabés la
guerra, quina era la moneda més convenient. Cambó acabava la
seva carta demanant al seu amic que l’ajudés a «perfilar la finalitat i
característiques de la Fundació».[1080] Com veurem, tot i que el
darrer testament de Francesc Cambó incloïa clàusules sobre la
creació d’aquesta nova fundació, els embolics testamentaris i fiscals
posteriors, les picabaralles entre els hereus i els marmessors,
dificultaran notablement que s’avancés en un projecte que el mateix
Cambó tampoc havia acabat de precisar gaire més en aquests tres
anys.
La correspondència entre Francesc Cambó i Josep Pijoan és
també força rica en qüestions de caràcter polític i reflexions sobre el
passat més immediat, sobre la Segona República i la Guerra Civil,
sobre el present i també sobre el futur de Catalunya. A la majoria de
les cartes, Pijoan ens apareix molt més dur, més radical i més
hipercrític que no pas Cambó. Als inicis de la Segona Guerra
Mundial, Pijoan considerava que, després de la Gran Guerra de
1914-1918, el nacionalisme havia fracassat a Europa i que els
règims parlamentaris creats llavors havien esdevingut unes
dictadures regides per indocumentats.[1081] Pel que feia a la situació
espanyola, amb no poc atreviment Pijoan gosava afirmar que, si ell
anés allà, podria fer de «mitjancer i treure gent de la presó».[1082]
Poc després, arribà fins i tot a especular sobre la possibilitat de
«tornar a Espanya com home-de-bé, sense voler cap sou ni cap
càrrec, però acusant els republicans i donant orientació als fascistes
[sic]. Us sembla càndid? Potser sí! Potser m’afusellaran, però fins
per això estic preparat».[1083] Respecte a la situació catalana, els
judicis de Pijoan eren també força radicals i crítics amb el
catalanisme: «tinc la convicció que el Romanticisme nacionalista ha
fracassat». Considerava que el futur de Catalunya era ben negre:
«És un fet que no tindrem Catalunya per molts anys, si de cas
Occitània o Hispània».[1084] I era molt sever amb Lluís Companys, a
qui retreia durament «la balconada» del 6 d’octubre de 1934.[1085]
Considerava que el futur seria difícil i que caldria intentar superar les
divisions catalanes: «Lo important seria disminuir el dolor, el recel,
l’odi i venjances».[1086]
Francesc Cambó, en les respostes a les opinions aïrades de
Pijoan, reflexionava sobre els perills de jugar a l’anticatalanisme:
«Us aconsello que no toqueu la flauta de l’anti-catalanisme: el
castellà mira amb antipatia els catalanistes però sent un menyspreu
pregon per els catalans anti-catalanistes. El paper que vos fa il·lusió
de jugar ha estat assajat per molts, tots estan avui arraconats. Vos
miraran amb més consideració si vos presenteu com havent sigut
sempre un roig i un catalanista dissident, com a catalanista i com a
roig naturalment!».[1087] «Vós sou, i probablement sereu sempre, un
home d’esquerres, però quan haveu de recordar les persones amb
qui us haveu entès, amb qui millor haveu col·laborat i a qui haveu
portat el major afecte, us trobeu sempre amb homes de centre i de
dreta. Que pocs homes d’esquerra, llevat de Giner i Cossío, podeu
recordar amb afecte i simpatia!».[1088]
Hi havia, però, algunes coincidències entre tots dos a l’hora de
ser sever amb els polítics i intel·lectuals esquerrans catalans i
espanyols. Pijoan, que, de fet, es considerava un republicà
catalanista frustrat,[1089] no parava d’escriure diatribes contra els
esquerrans catalanistes, ja fos Antoni Rovira i Virgili o el mateix Lluís
Companys.[1090] És força interessant la reflexió que feia Cambó a
Pijoan sobre les esquerres i les dretes catalanistes: «En Prat i jo
vàrem passar anys treballant perquè a Catalunya sorgís una
veritable esquerra catalana i no vàrem aconseguir res més sinó
l’aparició de dues o tres dissidències, que no tenien més programa
que un rancor personal o un sac d’enveges, i amb aquests
ingredients no es fa un partit ni s’atreuen per a catalanitzar les grans
masses obreres catalanes. I fer un partit d’esquerres era cent voltes
més fàcil que mantenir un partit de centre-dreta, recolzat en
fabricants, propietaris i petita classe mitja: entre aquesta darrera s’hi
trobava gent abnegada i devota; entre els altres les adhesions ja no
eren tan romàntiques. Quant a col·laboradors, vaig agafar el que hi
havia, el millor que hi havia a casa nostra per a una actuació
política».[1091]
Ara bé, també Cambó estava preocupat per la força que estaven
prenent els republicans exiliats a Amèrica, i tenia por que no
haguessin après la lliçó de la Guerra Civil.[1092] Pijoan, que des de
Mèxic estava en contacte directe amb ells, discrepava notablement:
«Els refugiats aquí estan desmoralitzats i envilits. Cap d’ells pot
considerar-se com un revolucionari que no capgiri dintre l’estructura
d’un govern reaccionari —i menys com expectativa. Estan barallats i
del desterro no en portaran res de bo».[1093] I aprofitava la carta per
explicar-li que acompanyava una missió dels quàquers nord-
americans per negociar amb el dirigent socialista Indalecio Prieto
sobre com podien ajudar a «treure gent de França».[1094]
Veient el que feien els exiliats catalans a Mèxic, Pijoan plantejava
a Cambó que «l’important seria veure com salvar el caliu de la
cultura catalana que els que portaren les nostres coses casi la varen
ofegar».[1095] Cambó coincidia amb ell a responsabilitzar també les
esquerres catalanes de la situació: «poder salvar el caliu de la
cultura catalana, ja podeu pensar que em preocupa. El mal que es
va fer des de la Generalitat en els cinc anys de bogeria esquerrana
és grandíssim. Caldrà que la gent oblidi fins els records d’aquest
període, en què la bestiesa i el crim lluitaren un match en el qual no
se sap qui fou el vencedor».[1096]
A Cambó el preocupava no poder viure en un país estable,
sense demagògies ni dictadures, i se sentia, al cap i a la fi, un
liberal.[1097] Lamentava molt «el mal que han fet els intel·lectuals»
catalans durant els darrers anys, «quan per propi impuls o per
suggestió aliena, abandonen llur posició d’intel·lectual pur, per a fer-
la servir per a altres funcions que li són alienes».[1098] Censurava
durament els intel·lectuals d’esquerres, perquè «van callar i
dissimular fins desmentir que els seus robaven, cremaven i
assassinaven a balquena».[1099]
Quan Pijoan va plantejar a Cambó la difícil situació en què es
trobaven el seu concunyat Pompeu Fabra i la seva família, l’informà
que ell li enviava diners des d’Amèrica[1100] i li demanà si també
podia fer-ho, aquest s’excusà dient que era molt complex enviar
diners als països d’Europa que estaven en guerra.
Entre el 1945 i el 1946, Josep Pijoan va publicar a la revista dels
exiliats catalans a Mèxic, Quaderns de l’Exili, diferents articles sobre
el catalanisme polític durant el darrer mig segle. En dos hi parlava
de Francesc Cambó, sobretot en un que es titulava precisament «En
Cambó».[1101] En aquest text assenyalava, com un dels defectes
principals de Cambó, que no sabia envoltar-se de la gent més
adequada: «La veritable raó del seu isolament, no em cansaré de
repetir-ho, és la manca de companyia civil amb qui treballar i lluitar».
[1102] Tot i això, a l’article destacava notablement la seva talla de
polític internacional, la seva generositat com a mecenes, però també
el seu gran individualisme: «En Cambó creu en la necessitat i la
potencialitat d’homes individualitzats, desitjosos, lliures, proveïts de
tècnica i recursos». De tota manera, Pijoan es curava en salut i, al
cas que Cambó llegiria aquells articles, reconeixia a l’editor de la
revista, Lluís Ferran de Pol, que «no voldria donar un disgust a
aquell amic malalt, per les cartes ja haureu comprès que és vanitós i
que una falta de consideració per la meva part el feriria».[1103] Tot i
així, en la seva correspondència particular amb d’altres, Josep
Pijoan era força crític amb el caràcter del seu amic: «En Cambó, o
tenia por de la competència, o era un esquerp […] Tot lo que donava
eren larguezas, premis Cambó, les publicacions Cambó, eren el
sobreeixidor de la seva fortuna, no donatius permanents de la
Fundació».[1104] Eren amics, sí, però també força diferents.

Ressuscitar la Lliga, tot esperant que Franco es retiri

El curs de la Segona Guerra Mundial, inicialment favorable als

alemanys, i la descarada actitud franquista favorable a l’Eix, feren de
Francesc Cambó un home pessimista davant la situació política
internacional. «Jo estic aterrat de les probables, quasi segures,
conseqüències d’aquesta guerra, molt més destructores de tot el
que s’hagués previst: no és un canvi d’època sinó l’enfonsament de
tota una civilització […] tot va cap a les afirmacions rotundes i cap a
les intransigències absolutes. […] Avui el cataclisme és universal».
[1105]
De fet, l’actuació política dels homes de la Lliga Catalana es
limitava llavors a les gestions i relacions que Ventosa tenia amb les
màximes autoritats del règim, cosa que servia per mantenir
l’esperança que algun dia fos cridat per ser ministre dins d’un govern
franquista o dins d’un gabinet de «transició». Primer, però, calia
veure com acabava el conflicte mundial, i després no veia altra
alternativa que la restauració de la monarquia, que «podría
salvarnos y crear un amplísimo campo de convivencia del que
quedaran excluidos tan solo aquellos que en cualquier país del
mundo irían a la horca o a presidio. Pero mientras la guerra dure,
toda alteración del statu quo me parecería temeraria».[1106]
A partir de l’any 1943, davant la previsible victòria dels aliats, que
semblava que posaria en dificultats el règim de Franco, es dinamitzà
el moviment monàrquic espanyol, dins del qual la gent de la Lliga
Catalana aspirava a tenir un gran protagonisme, especialment Joan
Ventosa, que era molt ben vist en el món de l’alta finança espanyola
i que tenia una relació estable i cordial amb els mitjans diplomàtics i
econòmics britànics i nord-americans, perquè sempre s’havia
mostrat partidari de la causa dels aliats. A més, Ventosa havia
establert contacte polític amb el líder de la CEDA, José M. Gil-
Robles, autoexiliat a Portugal, que emergia com el dirigent del
moviment monàrquic i era el polític més proper al pretendent Joan
de Borbó, comte de Barcelona.
Francesc Cambó, des de l’Argentina, estava ben informat de
com anava aquell moviment. Narcís de Carreras, que actuava, de
fet, com el seu representant polític a Catalunya, es desplaçava
sovint a Lisboa per «parlar per telèfon amb ell d’aquelles coses que
no convenia que escoltés la censura»,[1107] tot i que no pogué anar a
Buenos Aires per informar-lo de la situació i rebre instruccions fins al
novembre de 1943. Evidentment, Cambó donava consells i opinions
polítiques constantment als seus companys: «Em comunico sovint
amb en Joan amb el qual, naturalment, em trobo sempre d’acord».
[1108] Una prova d’aquesta sintonia és que Cambó va rebre
esperançat la convocatòria de les Corts orgàniques franquistes, i
fins i tot aprovà que Ventosa fos procurador nomenat per Franco:
«Crec que pot fer un gran bé. Crec que pot reforçar la seva posició
personal».[1109] Pensava que Ventosa continuava sent la principal,
per no dir l’única, carta política dels lliguers dins del règim
franquista. Aquesta actitud favorable a la participació en les Corts
franquistes, però, contrastava notablement amb el boicot que,
quinze anys abans, havia propugnat Cambó envers l’Assemblea
Nacional Consultiva, amb la qual Primo de Rivera pretenia legitimar
la seva dictadura.
Joan Ventosa es desenganyà ben aviat del que es podia esperar
de les Corts franquistes i, pel maig del 1943, va ser l’instigador
principal d’una carta que signaren vint-i-set procuradors, en què es
demanava a Franco la restauració de la monarquia. Els signants
foren atacats durament per la premsa del règim, cessats com a
procuradors a les Corts i se’ls retirà el passaport. Cambó desaprovà
aquella operació política. Creia que l’escrit era un «pas en fals» i
qualificà la maniobra de Ventosa «d’inoportuna i equivocada», ja que
els signants haurien d’haver-se assegurat abans que el seu
missatge seria ben rebut per Franco, o en cas contrari, calia que
estiguessin preparats per actuar.[1110] Cambó no va signar cap de
les cartes col·lectives fetes públiques per coneguts polítics
promonàrquics: ni l’escrit pro retorn de don Joan de Borbó, del 1943,
ni el manifest pro restauració, del febrer del 1946, que sí que van
signar molts altres dirigents de la Lliga.[1111]
Ell era partidari de ser més prudent i de no cometre errades que
portessin Espanya a una greu crisi política. Segons ell, no es podia
anar contra Franco: «Jo repudio el règim i desitjo veure’l transformat
[…] però no a preu d’una guerra civil o d’uns generals disputant-se
el poder […] cal que es mantingui l’ordre interior i que no davalli a
una nova guerra civil. Avui per avui, l’únic home que ho assegura és
Franco».[1112] Pensava que els catalanistes de la Lliga havien
d’adoptar la tàctica d’esperar, de no activar excessivament el
moviment opositor, perquè creia que el règim de Franco cauria tot
sol, com fruita madura. Tot i això, el desembre del 1943, era molt
més escèptic que Joan Ventosa respecte dels possibles resultats de
les conspiracions interiors i de les pressions dels aliats envers
Franco: «Ventosa sembla que confia en una acció de generals i amb
el concurs britànic: Franco coneix la posició d’uns i altres i em
sembla que, per ara, es sent l’amo absolut de la situació».[1113]
Ventosa actuava sovint pel seu compte i, sense informar Cambó,
va pactar amb el polític monàrquic Pedro Gamero del Castillo la
creació d’un Partit Nacional Espanyol que integraria gent de totes
les dretes, incloent-hi la mateixa Lliga Catalana.[1114] Aquest projecte
fracassà totalment perquè fou refusat, amb vehemència, per Gil-
Robles, i, a més, no era conegut per cap altre dirigent de la Lliga.
Cambó no ho esmenta a la seva correspondència ni a les memòries,
però és força segur que ni ell ni Lluís Duran no l’haurien aprovat.
 Tot i la llunyania geogràfica, Francesc Cambó continuava sent un
referent polític d’importància, no sols a Catalunya, sinó també a
Espanya. Una prova d’això és el fet que, el setembre del 1945, quan
Ramon Serrano Suñer va escriure una llarga carta al seu cunyat
Francisco Franco on li demanava que facilités la transició política
d’Espanya cap a un «gobierno nacional», un dels pocs noms que li
suggerí per formar-ne part fou el de Cambó, que qualificava de
«político de excepcional valía».[1115] El mateix Cambó, un any
després, en conèixer la proposta gràcies a una carta del periodista
Ramon Garriga, va escriure: «Aquella mena de ministeri nacional de
què em parla no té cap consistència. La tragèdia de la substitució de
les dictadures que han durat massa es presenta avui a Espanya,
amb tràgica inexorabilitat. No és Franco qui té el poder; és el poder
que té agarrat a Franco».[1116]
La correspondència amb els seus grans amics i companys, i ara
molt especialment amb Lluís Duran, constitueix un testimoni
inestimable de les opinions de Francesc Cambó sobre una
conjuntura tan interessant com la dels anys 1944-1947, quan
semblava que el règim de Franco podia caure. Així, poc després del
desembarcament de Normandia, Duran, força esperançat per la
nova situació, plantejà a Cambó la necessitat de tornar a la política
activa i va suggerir-li, fins i tot, que assumís de nou la direcció de la
Lliga: «Espero que no passi molt temps sense que puguem reunir-
nos de nou la Comissió d’Acció Política en ple».[1117] De tota
manera, Francesc Cambó dubtava molt sobre la conveniència de
tornar llavors a Catalunya, entre altres motius perquè temia fer
ombra a Joan Ventosa i devaluar el seu paper capdavanter com a
dirigent màxim de la Lliga i del moviment monàrquic. «És possible
que la sola presència meva, si tingués caràcter definitiu, afeblís la
posició política d’en Ventosa».[1118]
Tot i la nova situació internacional, el gener de 1945 Francesc
Cambó era partidari de no fer res contra la dictadura de Franco, pel
perill que això podia implicar: «Amb tot i els greuges que hom rep
del règim actual, no es pot fer res per enderrocar-lo… si es pensa un
moment amb el que esdevindria llavors».[1119] Com que semblava
que el conflicte mundial estava finalitzant a Europa, Cambó confiava
que la nova conjuntura internacional afavoriria, com havia passat
l’any 1918, causes com la de Catalunya: «Espero que amb el règim
que s’estableixi a Europa es reconeguin a tots els homes i a totes
les col·lectivitats humanes un mínim de respecte a llur personalitat i
a llur llibertat».[1120]
Cambó també s’adonava, però, que, si el règim de Franco no
evolucionava, la pressió política dels republicans acabaria imposant-
se, ja que aquests començaven a tenir importants reconeixements
internacionals, com s’havia vist, ja acabada la Guerra Mundial, a la
conferència internacional de San Francisco: «La tossuderia del
règim actual de no voler evolucionar, ni en el polític, ni en
l’econòmic, ni en l’espiritual, i l’actuació intel·ligent que porten els
rojos des de fa uns mesos, que els ha permès obtenir l’èxit que
acaben d’assolir a San Francisco, tot això crea una pila
d’interrogants».[1121]
D’altra banda, la nova conjuntura internacional havia propiciat els
contactes entre gent de la Lliga Catalana i els representants de bona
part de les formacions republicanes. Des de finals del 1943, s’anà
produint una mena de desglaç en les relacions entre lliguers i gent
d’altres opcions polítiques, al marge d’on havien estat durant la
Guerra Civil. Els dirigents de la Lliga estaven interessats a sortir de
l’aïllament polític en què es trobaven i volien treure’s de sobre la
mala fama de ser uns «col·laboracionistes» amb el règim de Franco.
La previsió d’un canvi polític a Espanya va facilitar la relació,
interrompuda des del 1936, amb Esquerra Republicana, Acció
Catalana i formacions noves, com el Front Nacional de Catalunya.
Així, el novembre del 1943, poc abans de marxar cap a l’Argentina
per entrevistar-s’hi amb Cambó, Narcís de Carreras va mantenir una
reunió amb Joan Cornudella, dirigent del Front Nacional de
Catalunya, i van arribar a una coincidència notable.[1122]
Una mostra clara de l’interès dels nacionalistes catalans de
l’interior per la gent de la Lliga, i especialment per Cambó, fou
l’opuscle escrit per Ramon Arrufat, periodista vinculat a Estat Català
que emprava el pseudònim de Ramon de les Borges Blanques,
titulat La solució Cambó.[1123] En aquest text clandestí, però força
distribuït per Catalunya entre el 1945 i el 1946, Arrufat sostenia que
«enmig de la desesperació, del desconsol i l’enyorança, Cambó és
la solució que tothom acceptaria com a sedant de la crisi moral que
Catalunya en general pateix. […] Heus aquí la IDEA bàsica de la
política de Cambó. Crear una CULTURA NACIONAL, per més tard
poder crear un poble polític en l’aspecte econòmic».[1124]
Bona part dels nombrosos informes que hi ha a l’Arxiu de Carles
Pi i Sunyer sobre les relacions entre les diferents forces polítiques
catalanes d’aquests anys parla de les possibilitats i de la necessitat
de reconstruir la Lliga Catalana. Alguns informes assenyalen, fins i
tot, les suposades diferències polítiques entre el que proposava
Joan Ventosa a l’interior i el que deia Francesc Cambó des de
Buenos Aires, al qual se li atribuïa la tesi «que el canvi no es dona
mai sense provocar-lo, i que és amb aquesta primordial finalitat que
la reorganització —de la Lliga— és indispensable».[1125] Alguns
dirigents d’Esquerra Republicana feien, a finals de 1944, la següent
interessant valoració sobre les possibilitats polítiques del partit dirigit
per Cambó: «La Lliga no existeix ara en tant que partit organitzat,
però conserva, més o menys, els seus quadres dirigents, i també
s’equivocaria qui cregués en la seva defunció. La Lliga, com
l’Esquerra, no és una creació artificial, un conglomerat que neix
mort, segons les conveniències del moment: la Lliga respon a una
necessitat, a un estat latent d’opinió, i la gent que hi figurava es
retrobarà sempre unida per un ideal comú, i encara més, per un
interès comú».[1126]
A finals del 1945, el republicà Carles Pi i Sunyer redactà un llarg i
interessant informe titulat «Les forces polítiques catalanes» on, a
més d’explicar amb deteniment les possibilitats que, segons ell,
tenia la Lliga de reconstruir-se, negava amb claredat que Cambó i la
majoria dels dirigents d’aquest partit poguessin acusar-se de ser uns
col·laboracionistes amb el règim de Franco: «La impressió que hi ha
a Catalunya és que la Lliga, com a partit, no es pot dir que hagi
col·laborat amb Franco; això no fa que no hi hagi un fort odi contra
ella entre les capes republicanes […] En general, no es considera
que els caps importants de la Lliga estiguin compromesos amb el
cop d’estat que va acabar amb la República. Hi ha un criteri força
estès que no és pas desfavorable a aquests dirigents superiors de la
dreta catalana. […] Tampoc hi ha un corrent hostil contra Cambó,
però tota aquesta indiferència no desfà la impressió que, a la Lliga, li
costarà molt tenir la força que tenia a Catalunya abans de la
Guerra».[1127]
Entre els anys 1945 i 1947, la qüestió política central que es
plantejà l’oposició al règim de Franco era la possibilitat de restablir la
monarquia, opció que els dirigents de la Lliga que vivien a Barcelona
—principalment Joan Ventosa i Lluís Duran— consideraven l’única
sortida possible. Defensaven començar un període de transició vers
la monarquia, amb Joan de Borbó com a rei i d’acord amb Franco.
Segons Duran, calia buscar «el consentiment i, millor, l’assentiment
d’en Franco» perquè això tindria el suport de l’exèrcit, l’església i «la
gran massa d’opinió oscil·lant, però que amb raó vol sobretot ordre i
pau».[1128] El gran problema per Lluís Duran era «convèncer a en
Franco» perquè cedís el poder, i per això creia que seria convenient
que fos el mateix dictador qui fixés els límits del futur sistema polític.
[1129]
Per la seva banda, Francesc Cambó considerava que la nova
situació política internacional havia deixat Franco en una posició
molt difícil i que, com que «ni els republicans ni en Franco tenen la
batalla guanyada, i és quan tots dos poden perdre-la, és quan és
possible una solució conciliadora que podria agrupar de la dreta a
l’esquerra moderada, amb inclusió de gran part dels emigrats».[1130]
De tota manera, pensava que «no caurà el règim de Franco —
perquè no convindrà que caigui— fins el moment en què hom estigui
segur que la seva caiguda no és el retorn a la salvatgeria de 1936,
fins que es trobi una solució per a Franco que l’impulsi a deixar el
lloc sense enfonsar el temple».[1131]
Aquests anys, entre el 1945 i el 1946, Francesc Cambó rebia a
Buenos Aires cartes i informes de caràcter polític de moltíssima
gent. Des de periodistes com Carles Sentís, que ara s’havia
convertit en un fervent monàrquic,[1132] Ramon Garriga o fins de
joves militants de la Lliga, com Xavier Ribó, Joan Baptista
Solervicens, Octavi Saltor, Salvador Millet o Marcel·lí Moreta. Amb
tota aquesta informació, Cambó jutjava que era urgent reconstruir la
Lliga, ja que calia que Joan Ventosa, que llavors actuava com el
més destacat líder, tingués al darrere seu un partit organitzat si volia
influir políticament, i creia que la Lliga havia de buscar un acord amb
la CEDA de Gil-Robles: «Escric a Joan dient-li que, si no té un partit
que el recolzi, aliat, o millor, coordinat, amb un gran partit espanyol
—avui no veig més que la CEDA— no podrà governar gaire temps.
[…] Avui no compta ni la simpatia, ni la intriga, ni sisquera la
intel·ligència; avui sols compta la força».[1133] Ben mirat, Cambó
dubtava que Ventosa fos realment l’home més adequat per dirigir la
nova Lliga Catalana, i així ho reconeixia en una carta a Lluís Duran:
«em sembla que —en Joan— sent poc la represa d’acció catalana
catalanista».[1134]
Fou en aquesta conjuntura relativament esperançadora quan
Francesc Cambó es plantejà amb serietat el seu retorn, tot i que
provisional, a Catalunya. A principi del 1945, ja va anunciar a Lluís
Duran que, possiblement, a la primavera del 1946 aniria a Barcelona
un parell de mesos.[1135] Creia que la seva presència serviria per
aclarir moltes qüestions sobre l’estratègia política que calia seguir.
Cada cop dubtava més de la possible eficàcia de la tàctica seguida
pel moviment monàrquic que, el març de 1945, havia propiciat la
publicació del manifest anomenat de Lausana, on el pretendent
Joan de Borbó plantejava la necessitat que Espanya evolucionés
cap a un règim plenament democràtic. Ell continuava sent força
escèptic: «Tot em fa creure que el document de D. Joan serà un
fracàs més […] cosa que compromet seriosament la causa de la
monarquia a Espanya».[1136]
A finals del 1946, des de Buenos Aires, Cambó tornava a insistir
en la necessitat de reconstruir la Lliga. En una carta a Lluís Duran, li
deia que «en previsió del que pugui passar, caldria que algú
preparés la reorganització de la Lliga, que té avui, tant a Catalunya
com a Madrid, com entre els emigrats, un cartell considerable. I
sense un partit no es pot fer política: ni democràtica, ni totalitària…
Quina pena que el nostre equip no pugui treure’s vint anys de sobre
per unitat: probablement tornaríem a governar, altra vegada, quinze
anys seguits! A veure si el nostre jovent, lliure del nostre destorb,
sabrà crear una jerarquia i una disciplina. Nosaltres darrere cortina,
encara podríem ajudar-los».[1137]
Llavors ja tenia decidit d’anar a Barcelona; seria «un viatge curt,
de represa de contacte que em digui si em trobaria a gust… o si
podria resistir almenys una estada definitiva».[1138] I per això
considerava fonamental «preparar una restauració de la Lliga, refent
els seus quadros, creant des d’ara una revista que pugui
transformar-se en diari […] tenint quadros i subsistint la fidelitat dels
nuclis […] en poc temps quedaria refeta una organització de partit.
Els de l’antiga Comissió Política som massa vells per dirigir-ho. En
canvi, en Narcís de Carreras és el més dotat, té un nucli de joves».
[1139] Per a la reconstrucció de la Lliga, Cambó creia que podia

comptar amb Fèlix Millet, amb elements dels fejocistes,[1140] però

considerava molt difícil l’entesa amb Unió Democràtica, partit que,
segons ell, aspirava a ser «quelcom semblant als Moviments
Cristians Populars que tanta influència tenen avui a França com a
Itàlia i que, en el fons, son tant o més demagogs que els
socialistes».[1141]
I com que considerava tan important l’aliança amb Gil-Robles,
Narcís de Carreras, que actuava com a emissari polític de Cambó,
ja li havia manifestat el desig d’una entesa entre la Lliga i la CEDA.
Segons Cambó, «el partit general espanyol que ell fes, amb
l’estructura però sense el nom de la CEDA, és a dir, la concentració
de diversos nuclis regionals autònoms, oferiria a la Lliga poder jugar
en aquest partit general espanyol el mateix rôle que la DRV jugava
dins la CEDA… La Lliga, amb un home de grans aptituds polítiques,
acabaria per governar el partit general espanyol».[1142]
Fins i tot, quan especulava sobre les possibilitats d’un canvi
polític a Catalunya, Cambó plantejava que segurament, en una
primera etapa, s’hauria de pensar en el restabliment de la
Mancomunitat. En una carta a Puig i Cadafalch, que sabia per
experiència pròpia el caràcter i les limitacions d’aquella institució, li
deia que el restabliment de la Mancomunitat «l’estimaria com la
millor —possibilitat— durant una llarga temporada, però donant-li
base econòmica pròpia i no deixant-la, com l’altra vegada, a mercè
de la bona voluntat dels ajuntaments, en especial del de la ciutat de
Barcelona».[1143]
Malgrat que Francesc Cambó pensava que la Lliga seria
acceptada en general com una mena d’àrbitre polític,[1144] reconeixia
que la situació a Catalunya era molt complexa i difícil per als lliguers,
ja que els exiliats estaven més ben preparats: «entre els emigrats
d’esquerra […] no es para de fer política. I no tan sols els vells, els
que ja en feien, sinó també les darreres promocions. S’habituen a
escriure, a polemitzar, a fer discursos, a organitzar-se. I entre els
catalans, els vells informen i entrenen els joves. Mentrestant a
Espanya, com a tots els països en règim de Dictadura, desapareixen
vocacions polítiques; els que en tenien la van perdent, i les opinions
disconformes amb el règim, com [que] no poden exposar-se i fer
propaganda, van esborrant-se de la memòria. Si un dia s’arriba a
una solució normal del problema espanyol, la superioritat política
dels equips d’esquerra serà tan enorme que, sense trampes ni
violències, prendrien la direcció del país. […] Els catalanistes
d’esquerra instruïts i aptes per a una actuació política són
immensament més i més forts que els de centre i dreta que viuen a
Espanya. No es podria fer quelcom perquè els vells preparessin un
nucli de joves?».[1145]
Gran part d’aquestes consideracions estaven provocades pel fet
que Cambó havia llegit les revistes catalanes publicades pels nuclis
d’exiliats, especialment Quaderns de l’Exili, que s’editava a Mèxic,
Quaderns de Perpinyà o La Nova Revista, a París. Amb no poca
sorpresa reconeixia al seu amic Duran que «gairebé tots els articles
els podríem signar tu i jo».[1146] De tota manera, Cambó diferenciava
les revistes catalanistes, encara que fossin publicades per
republicans, de les fetes pels rojos: la lectura de «les publicacions
roges, així catalanes com castellanes, […] em produeix una barreja
d’horror i fàstic que em dona resignació per aguantar una temporada
més».[1147]
Potser perquè la nova situació política oferia, segons Cambó,
més possibilitats a les esquerres que no pas a les dretes, les seves
crítiques a aquestes eren ara extremament dures i no dubtava a
cercar responsabilitats polítiques i a censurar el comportament de
les classes mitjana i alta catalanes. Perquè, segons ell, «foren gent
de casa i de classe mitjana per amunt els que donaren l’èxit a
l’Esquerra en 1910 com a premi d’haver fet fracassar el moviment
de Solidaritat; foren gent de casa, de la més responsable, els que
donaren llur concurs al moviment insensat d’Acció Catalana… que
havia de dur, fatalment, la davallada que portà. I al venir la
República, foren molts catalans amb experiència i responsabilitats
els que sostingueren els períodes vergonyosos d’En Macià i d’En
Companys».[1148]
La seva censura a la gestió política de les esquerres durant
l’etapa de la Generalitat era radical: «… la major desventura per a
un país és que li reconeguin una llibertat que no sigui capaç
d’administrar. L’exemple que donà Catalunya en el període de la
Generalitat i de l’Estatut —amb màxima discòrdia catalana i mínima
acció constructiva— li va fer més mal que les dues dictadures».[1149]
Aquesta forta rancúnia envers la gent d’esquerres persistia també a
l’hora d’aventurar què farien si governessin de nou a Catalunya: «Si
tornessin a manar es repetiria la història, no sols de la Guerra Civil,
sinó la dels anys anteriors des que es proclamà la República, quan
l’Esquerra va iniciar ja el predomini de l’aventurer i del murcià i la
proscripció de quasi tots els qui havien treballat en la tasca de
Renaixement».[1150]
A la possibilitat d’un canvi polític, Cambó afegia la seva
esperança en un futur millor per a Catalunya. El desembre del 1946,
exposava la següent declaració de principis polítics: «Segueixo
creient en Catalunya, en la virilitat de la raça catalana, i crec que no
desapareixerà la seva llengua, ni deixarà d’haver-hi un gran nucli de
catalans que li retin homenatge i que se sentin lligats amb la història
de la seva terra i, conscient o inconscientment, vulguin refer-ne la
història. El dia que es produeixi un canvi de règim, o si solament
l’actual es fa liberal i tolerant, tu veuràs la nova embranzida del
catalanisme. Però aquell dia hi haurà una cosa lamentable: els
homes d’esquerra que són a l’emigració no han parat un dia de fer
política i d’ensinistrar-se per la política; en canvi, els que han remès
a casa, per manca d’exercici hauran vist esmorteïda i en gran part
esmussada llur aptitud per l’acció política. Cal que entre el jovent hi
hagi un nucli que, quan convingui, pugui plantar cara, sostenir la
vella tradició de la Lliga. Crec que hauries de mantenir contacte amb
el Carreras i amb l’interessantíssim grup de joves que mantenen
relació amb ell».[1151] Insistint en la mateixa qüestió, el 16 de febrer
de l’any 1947 declarava a Duran: «Jo estic segur que el dia que es
normalitzi la situació a Espanya, el plet de Catalunya ocuparà de
nou un primer lloc, i els catalanistes, únics que tindran un ideal,
seran els que governaran».[1152]
A principi d’aquell any, Francesc Cambó sentia grans desitjos de
tornar a Barcelona, però no sabia si podria adaptar-se a la nova
situació política ni acceptar els comportaments d’alguns catalans:
«jo no em sento capaç de contemplar passivament tanta
degradació, tant rebaixament a casa nostra, entre la gent que tant
hem fet per enlairar i dignificar».[1153]
La seva darrera carta a Lluís Duran i Ventosa que hem localitzat,
que correspon al 22 de febrer de 1947, inclou un ampli resum de les
seves idees sobre la situació política de Catalunya. El text és força
interessant i constitueix una mena de testament polític del líder
catalanista, que moriria dos mesos més tard.[1154] Cambó comença
la missiva manifestant tenir, com també Lluís Duran, una profunda
preocupació i neguit per la situació present i per l’esdevenidor de
Catalunya. Recordava que tots dos havien «consagrat» a Catalunya
el millor de la seva vida, tot sacrificant la família a «l’obsessió
catalana». I es preguntava si encara era possible superar la situació
en què es trobava Catalunya, ja que semblava que s’hagués
enfonsat tota l’obra de la seva generació. Tot i això, es mostrava
optimista i exposava de forma ordenada, en onze punts, el seu
pensament polític.
En primer lloc, creia que la conjuntura internacional «és
desfavorable pels nacionalismes», per la qual cosa la causa
catalana no tindria gaires suports exteriors. A més, deia que la
divisió entre les esquerres i les dretes catalanes havia estat funesta,
atès que havia fet desaparèixer «tot sentiment de solidaritat catalana
i venir el més ferotge partidisme». Amb tot, però, confiava que, amb
el temps, minvés a Espanya «la fòbia anticatalana», i, en canvi, es
mostrava més preocupat per la «reculada del sentiment català» —
menys ús de la llengua, escasses publicacions— i per la disminució
del nombre de catalans de naixement, com a conseqüència de la
gran emigració cap a Catalunya de gent de parla castellana.
Refusava amb duresa l’acusació, que encara alguns sectors
conservadors feien a la Lliga, que la considerava «un factor
important» de la crisi del 1936, i denunciava que aquests mateixos
sectors haurien acabat acceptant el pacte tàcit segons el qual els
catalans «han de treballar i deixar-se governar».[1155] Insistia en la
necessitat d’organitzar l’acció política, de preparar la reconstrucció
de la Lliga i de cercar un acord amb Gil-Robles, en la perspectiva
d’una nova CEDA. Mostrava també sentir-se esperançat per un
ressorgiment del sentiment catalanista i posava èmfasi en la
importància d’impulsar una política cultural pròpia, tant en el camp
de l’art com en el de la literatura i en el de la política.
Al final de la carta, en el context de les consideracions generals
sobre què havia de defensar la nova Lliga, Francesc Cambó
argumentava i sintetitzava el seu programa polític en tres punts:
«Primer, crec que tota actuació catalanista ha d’ésser a base d’un
repudi enèrgic i constant de tota vel·leïtat separatista. Segon.
L’acceptació, sense reserves, del règim constitucional que hi hagi a
Espanya, tant si és monàrquic com republicà. Tercer. La decisió
d’intervenir constantment en la política general».[1156]
Cambó acabava la carta al seu amic Lluís Duran dient-li que no li
calia resposta, ja que esperava ser a Barcelona en un parell de
mesos i ja tindria aleshores l’oportunitat «de parlar de política amb
poquíssimes persones, però amb tu d’una manera especialíssima».
Cambó no veuria el resultat pràctic de les directrius polítiques que
havia fixat en aquesta carta, atès que va morir dos mesos després,
el 30 d’abril, sense haver pogut trepitjar de nou Catalunya.

Durant els darrers anys de la seva vida, Francesc Cambó es mostrà

força preocupat pel futur de les seves obres de mecenatge i de la
seva col·lecció de pintures. A Josep Puig i Cadafalch li va consultar
què en podria fer, de la col·lecció. En una carta del 30 de maig de
1944, li deia que estava revisant les seves disposicions
testamentàries i «em trobo avui amb el greu problema que no sé
què fer dels meus quadres».[1157] Repassava la història de la seva
col·lecció i la pretensió inicial de fer «un petit Museu del
Renaixement, amb Biblioteca d’Art, tot això annex a casa meva».
Afegia, però, que, amb el que havia passat els darrers anys, això
«se n’és anat en orris». Tot i algunes donacions i les pèrdues de
quadres durant la guerra, «em queden, evidentment, un bon nombre
de quadres i algun d’ells d’altíssim valor artístic i de molt valor
econòmic. […] qui els deixo?». No volia deixar-los al Museu del
Prado, al qual ja havia donat vuit bones peces, sinó que s’inclinava
per donar-los a la ciutat de Barcelona, però tampoc volia que
anessin al museu de Montjuïc: «Al Museu actual de Barcelona, tot
ell d’art medieval, hi faran una trista figura; a més, a Montjuïc no els
anirà a veure ningú. És que veieu, a la ciutat de Barcelona, alguna
Institució en la qual poguessin decorar una sala, on, si no cada dia,
algun dia a la setmana pogués ser visitada?». Per això demanava
consell a Puig: «on creieu que podrien anar? Creieu que ho tinc de
deixar a la decisió dels meus Albaceas [sic]?».[1158]
Un mes després, Puig li donava una notícia força important:
l’Ajuntament de Barcelona havia comprat el Palau de la Virreina i
possiblement hi faria un museu.[1159] I dies més tard, feia un repàs
de les diferents possibilitats per la seva col·lecció de pintures.[1160]
Segons ell, el més lògic seria dins del Museu de Pintura i Escultura
de l’Art català, «que desgraciadament nasqué molt migradament en
el temps de Renaixement». Però, sens dubte, tot i que Puig
reconeixia que el museu de Montjuïc no té visitants, «l’única solució
possible de local és el Parc de Montjuïc». Ara bé, Puig tornà a
parlar-li que «l’Ajuntament de Barcelona ha comprat la Casa de la
Virreina i pensa adquirir els edificis dels voltants de la gran plaça,
que avui és el mercat». Segons ell, semblava que hi havia el
projecte de fer «un gran centre cultural al mig de Barcelona. És
possible que la secció no catalana del Museu agafés nova
importància. La vostra col·lecció hi daria to».[1161] En la seva carta,
Puig descartava altres possibilitats d’on posar la col·lecció. No podia
ser a institucions, com ara a l’Institut d’Estudis Catalans, tampoc a
l’Acadèmia de Bones Lletres o a la de Sant Jordi, ja que «les dues
passen una vida acadèmica provinciana, sense medis i sense
activitats literàries i artístiques».
El 13 de novembre, Francesc Cambó, després d’alegrar-se de la
compra del Palau de la Virreina per l’Ajuntament de Barcelona,
manifestava: «De les solucions que m’oferiu, la millor, evidentment,
és la del Palau de la Virreina, cas que allí s’hi doni acolliment a
algunes col·leccions particulars que s’ho mereixin i que no poden
incorporar-se a les grans col·leccions d’Art Català que té el Museu,
com és el meu cas. Naturalment que abans de prendre una decisió,
jo voldria veure si les coses d’Espanya es consoliden una mica i la
convivència entre persones i ideologies esdevé possible». Francesc
Cambó acabà per donar a la ciutat de Barcelona la seva important
col·lecció, tot i que el procés fins que va arribar a la ciutat i va ser
exhibida —per primer cop al Palau de la Virreina— fou molt llarg,
complex i ple d’entrebancs.

Una mort inoportuna

Francesc Cambó s’havia traslladat a Amèrica amb Mercè Mallol i la

seva filla Helena, a qui havia adoptat oficialment l’any 1938, quan
tenia vuit anys.[1162] Com expliquem amb més deteniment més
endavant, la seva vida sentimental era força complexa i eren pocs
els qui coneixien l’existència d’aquestes dues dones. Per altra
banda, la solteria de Cambó havia estat sempre un tema de llarga
conversa amb els seus amics. Ja l’abril del 1942, Josep Pijoan li va
dir, mig de broma, que «en Nueva York me dijeron que vos os
habíais casado, a lo que contesté yo que me parecía difícil. Os
habéis creado una leyenda mitológica, precisamente porque no
saben de vos la realidad».[1163] La resposta de Cambó és realment
interessant: «Teniu tota la raó quan diuen que únicament els que no
em coneixen poden creure la xismografia del meu matrimoni. El que
em desagrada és que, després de tant de temps de viure retirat i
que faig el possible perquè la gent no sàpiga res de mi, persisteixi
encara una curiositat morbosa».[1164] El que deduïm d’això és que
aleshores Cambó no tenia previst casar-se. A Narcís de Carreras li
havia confessat que ell no s’havia volgut casar «perquè no era bo
per a fer política».[1165] Ara bé, tres anys després, havia canviat
d’opinió. A principis del 1946, va decidir contreure matrimoni amb
Mercè Mallol per regularitzar la situació de la filla de tots dos,
Helena, a qui volia nomenar la seva hereva universal. Aquesta devia
ser la raó principal del seu matrimoni, legalitzar de forma definitiva la
situació de l’Helena. Només sent filla d’un matrimoni legítim podria
assumir legalment la condició d’hereva universal.
 Francesc Cambó i Mercè Mallol es van casar a la catedral de
Buenos Aires el 16 de març de 1946, a la tarda, i de forma discreta,
només amb la presència d’uns quants familiars. Cambó ho va
comunicar després a alguns amics[1166] i fins i tot ho va presentar
com «la notícia bomba» al benedictí Bonaventura Ubach.[1167] Amb
Lluís Duran fins farà la broma, presentant-se com el darrer solter de
«la colla» que finalment havia caigut.[1168] En saber-ho Puig i
Cadafalch, li digué, amb segones intencions, que esperava que la
nova condició de casat el fes «més comprensiu» amb els altres.[1169]
Francesc Cambó va fer el seu darrer testament el 4 de novembre
de 1946 a Buenos Aires. Hi constava per primer cop la seva filla
Helena com a hereva universal, donava a la ciutat de Barcelona la
seva col·lecció de pintura clàssica, indicava que calia crear una
fundació de caràcter internacional ben dotada per gestionar les
seves activitats culturals i també incloïa importants llegats a
institucions benèfiques catalanes.[1170] En aquells moments, el seu
estat de salut era relativament bo, però se sentia feble, fet que
l’obligava a portar una vida tranquil·la, cercant a l’hivern el refugi sec
d’Alta Gracia i marxant les setmanes més caloroses de l’estiu austral
a la casa de Punta del Este. Continuava tenint problemes
respiratoris i pràcticament s’havia quedat sense veu, per la qual
cosa només podia parlar en veu molt baixa.[1171]
A Buenos Aires, a part de continuar escrivint les seves
Meditacions. Dietari, iniciades el 1936, l’any 1944 va començar a
dictar les seves memòries. Va demanar als seus col·laboradors de
Barcelona que miressin de recuperar i ordenar els seus papers del
pis de Via Laietana. Joan Baptista Solervicens li enviava
periòdicament els documents i llibres que necessitava, i amb
aquests materials ja en feia una primera versió que dictava a la seva
secretària. Aquesta primera versió l’enviava a alguns amics i
companys de Barcelona, preferentment a Joan Ventosa, Lluís Duran
i Josep Puig i Cadafalch, perquè opinessin. Però també demanava
el parer d’alguns episodis a Josep Pijoan, que vivia entre Mèxic i els
Estats Units. Un cop rebuts els comentaris de les primeres lectures,
passava a la redacció més definitiva dels capítols. Josep Pijoan
també participava en la lectura del primer redactat dels seus
records. El setembre de 1945, Cambó li explicava que estava a Alta
Gracia dictant les seves memòries a la secretària i que ja havia
avançat molt, fins i tot ateses les dificultats que suposava haver
perdut molta de la documentació que tenia.[1172] Tot i això, li deia
que «les meves memòries us interessaran molt i sento un gran desig
de que abans de donar-les per definitives hagin passat per la vostra
crítica, almenys alguns dels seus capítols: Vós coneixeu el que jo
era, com vivia i el que feia fins 1909. També ens hem retrobat
després i mai hem perdut del tot el contacte».[1173] Li explicava, a
més, que havia començat a escriure’n una part que seria una «acta
acusatòria» sobre la seva activitat política. Sostenia que serien unes
memòries sinceres, que no amagaria res i que seria autocrític:
«Parlo, també, sense hipòcrita rubor, del que crec que han estat
aptituds i encerts meus, però parlo també sense vergonya, de les
meves falles i dels meus defectes. Hi ha tot un capítol titulat “Mea
culpa”, dedicat a aquesta matèria».[1174] En alguns casos, fins i tot
demanava l’opinió dels amics sobre si calia ampliar els aspectes
més personals: «creus que hauria d’accentuar les notes íntimes i
personals? O que ja n’hi ha prou».[1175]
Sembla que fins tenia pensat, durant la seva anada a Barcelona,
mirar si podia publicar-se algun text per tal de comprovar els límits
de la censura franquista. No sabem de quin escrit es tractaria, però
el 18 de gener de 1947 havia comentat a Puig que «Tal volta aviat
podrà publicar-se quelcom: és el tanteig a fer quan jo vagi a
Barcelona».[1176]
Francesc Cambó anava ajornant la tornada per dues qüestions:
a causa de la mateixa Guerra Mundial, que afectava notablement
travessar l’Atlàntic en vaixell, els viatges eren més llargs i els
vaixells anaven més plens de gent; també temia «que sorgissin
complicacions que em privessin de tornar aquí, on, les coses de la
CHADE, requereixen imperiosament la meva presència».[1177]
La idea del retorn a Catalunya ja era ben clara quan s’acabà la
Segona Guerra Mundial. Es tractava de fer un viatge exploratori, per
resoldre qüestions econòmiques i d’administració de les seves
propietats i per veure si podia adaptar-se a la vida catalana sota el
franquisme.[1178] Només pensava estar-s’hi «un parell de mesos»,
perquè després volia anar uns dies a Suïssa.[1179] Si bé no pretenia
quedar-se a viure a Catalunya, també volia donar un cop definitiu a
la reorganització de la Lliga. La majoria dels dirigents d’aquest partit
encara confiaven poder tornar a jugar un paper important en la vida
catalana si, com esperaven, es produïa un canvi polític a Espanya.
El dirigent d’Esquerra Republicana Pere Puig va mantenir a
Barcelona una entrevista política amb Narcís de Carreras, el 5 de
març de 1947, on parlaren de la prevista tornada de Cambó a
Catalunya. El secretari de Cambó, amb no poc optimisme, defensà
la tesi que amb ell a Barcelona la Lliga tornaria a ser ben aviat un
partit fort i que la monarquia era l’única sortida política al
franquisme.[1180]
Durant la seva estada a Espanya Cambó també tenia previst
passar una setmana a Madrid, «con mi mujer y mi hija», per tal de
veure museus i parlar amb uns quants amics.[1181] I fins i tot es
plantejà la possibilitat d’anar-hi a les festes de l’entronització de la
Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’abril de 1947. Estava al corrent
que s’estaven organitzant amb la participació d’alguns dels antics
militants de la Lliga i havia rebut informació, sis mesos abans,
mitjançant Narcís de Carreras i Salvador Millet, sobre el caràcter de
«reconciliació» entre els catalans que la Comissió Abat Oliba volia
donar a les festes. No sabem amb seguretat si realment tenia la
intenció d’anar a Montserrat aquell dia o no.[1182] Era evident que a
les autoritats franquistes no els hauria agradat gens que hi hagués
aparegut públicament a Catalunya en aquelles circumstàncies.
A mitjans del mes de març del 1947, Francesc Cambó es trobava
relativament bé de salut. El darrer acte on se’l va veure en públic,
l’11 de març de 1947, va ser el dinar celebrat en honor de
l’exministre espanyol, el terrassenc Demetrio Carceller, al Jockey
Club de Buenos Aires, i llavors, segons les fotografies, tenia bon
aspecte. El viatge a Barcelona, que finalment seria en avió, estava
programat de manera que la sortida des de Buenos Aires seria el 13
d’abril i l’arribada a Madrid, dos dies després. Com que l’avió havia
de fer escala al Brasil i al Senegal, era obligatori vacunar-se i així ho
va fer a mitjans del mes de març. Al cap de pocs dies, però,
començà a trobar-se malament i a principi d’abril fou internat a la
clínica Podestá de Buenos Aires amb una febre molt alta. El viatge
fou ajornat uns dies, fins al 30 d’abril, amb la creença que es
recuperaria, però no fou així. Malgrat que se li administrà
penicil·lina, el seu estat va empitjorar i es plantejà la possibilitat de
fer-li una intervenció exploratòria. El dia 29 s’agreujà el seu estat i
tingué hemorràgies abundants. Aquell mateix dia li fou administrada
l’extremunció i va morir el dia 30 d’abril, a les cinc de la tarda, hora
argentina. Tenia setanta anys i set mesos. A Barcelona les notícies
sobre la seva salut havien alarmat els seus amics i collaboradors,
que no paraven de trucar per telèfon a Buenos Aires. El mateix dia
30, Narcís de Carreras marxà en avió cap a Buenos Aires, però
arribà quan Cambó ja havia mort.
El cos de Francesc Cambó fou traslladat al seu domicili de
l’avinguda Alvear i el 2 de maig, després d’una missa corpore
insepulto, fou enterrat al cementiri de la Recoleta de Buenos Aires.
Les seves despulles restarien allà més de trenta anys.[1183] Van
presidir el dol, al costat de Mercè Mallol i Helena Cambó, Ernesto
Zulueta, que era llavors l’encarregat de negocis d’Espanya a
l’Argentina, i l’exambaixador comte de Bulnes, així com també els
principals directius de la CHADE i de la CADE.
Als diaris de Barcelona del dia 1 de maig ja va sortir la notícia
urgent de la mort de Francesc Cambó.[1184] Era sobretot una breu
nota d’agència, plena d’especulacions sobre la causa de la seva
defunció, on es parlava de febre tifoide, per haver begut aigua en
males condicions. Dies després, es digué també que havia estat una
peritonitis, fins que finalment es parlà de septicèmia, provocada per
la vacuna.
El diumenge 5 de maig, pràcticament tots els diaris de la ciutat
publicaven l’esquela de «Francisco de A. Cambó y Batlle». S’hi deia
que «sus amigos agradecerán la asistencia a los funerales que se
celebrarán el próximo martes día 6, a las diez y media, en la iglesia
de los PP. Capuchinos de Nuestra Señora de Pompeya». Els
funerals van constituir una manifestació ciutadana de grans
dimensions. L’església de Pompeia es va omplir de tal manera que
una gentada va haver de quedar-se a fora, a la Diagonal, sense
poder entrar. Els diaris esmentaren la presència d’algunes autoritats,
com l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, l’anterior alcalde i ara
ambaixador a París, Miquel Mateu, i sobretot els més destacats
dirigents de la Lliga: Josep Puig i Cadafalch, Joan Ventosa, Lluís
Duran, Josep Bertran i Musitu, Felip Rodés, Pere Rahola, Josep M.
Trias de Bes, Fèlix Escalas, Lluís Puig de la Bellacasa, Francesca
Bonnemaison, Joan Estelrich, Josep Garí, etc.[1185] També hi havia
bona part de la família Cambó que residia a Catalunya.[1186] Durant
el funeral es va repartir un recordatori amb una fotografia de
Francesc Cambó, de perfil i encara amb barba, que incloïa diferents
cites bíbliques, entre les quals destacava la de l’Evangeli de sant
Marc, «Ell dilatà la glòria del seu poble». També es feren funerals a
les esglésies de Besalú i de Verges.
Té un cert interès polític l’escrit que el dirigent d’Esquerra
Republicana Emili Vigo, director de La Humanitat, va elaborar sobre
el caràcter i el significat del funeral de Barcelona. Vigo, comentant
primer una recent visita de Franco a Barcelona, deia que si bé hi
havia força gent als carrers i a les recepcions, calia «remarcar que
en aquests actes no hi ha assistit ningú de la Lliga. Per contra, els
funerals de Cambó revestiren un caràcter eminentment polític i tota
la plana major de la Lliga va presidir-los. Hi havia una gran gentada
que no pogué encabir-se totalment a l’església de Pompeia. Aquells
que diuen que la Lliga està dada i beneïda em sembla que van una
mica errats d’osques».[1187]
Evidentment, amb motiu del traspàs de Francesc Cambó van
aparèixer molts articles, tant a la premsa de Barcelona i d’Espanya
com de l’estranger. Els escrits publicats a Espanya van estar influïts
per la situació política i per l’existència d’una censura que encara
era rigorosa, degut a la qual cosa difícilment es podria aprofundir
amb rigor i llibertat en el seu itinerari polític i la seva significació.
Potser l’article més emotiu i més personal dels que van aparèixer a
la premsa catalana va ser el de Joan Estelrich, publicat al Diario de
Barcelona dos dies després de la seva mort.[1188] És un escrit
centrat en la personalitat de Cambó, en la seva forma de ser i
d’actuar, sense repassar-ne la vida política, ni esmentar-ne cap dels
càrrecs, ni citar cap any, ni cap altra persona. Per Estelrich, Cambó
era el «jefe nato y esencial», que estava dotat d’una gran seguretat,
d’un «poder mágico» que el feia un «individuo superior» amb una
«voluntad inexpugnable». No amagava les contradiccions que es
podien observar en el seu caràcter: «maestro suave y duro, irritable
y potente, que se impone por el rigor de su dialéctica». I
n’assenyalava, sobretot, la combativitat, «el gusto por la lucha, la
necesidad de respirar el aire electrizado de la tempestad». Posava
un èmfasi especial en les seves principals virtuts polítiques: «sus
triunfos políticos debiéronse, en primer término, a la rapidez en la
concepción y la celeridad en la ejecución. […] Fue durante años un
eficacísimo creador de conciencias». La conclusió d’Estelrich era
clara: «Ha tenido una vida densa, fértil y rica. No logró, sin embargo,
todas sus posibilidades. Acháquese a las viradas de la historia, no a
su voluntad». La seva mort deixava importants tasques als seus
col·laboradors i correligionaris: «reparar destrozos, colmar vacíos,
cuidar tumbas; entregarnos al trabajo, perseverando en los duelos».
Dies després al mateix Diario de Barcelona, Josep Pla publicava
l’article «Cambó, coleccionista», on relatava breument la creació i
les característiques de la seva col·lecció de quadres.[1189]
En canvi, a La Vanguardia Española, a part d’unes breus notes
biogràfiques sense valoracions, només es publicà un breu article del
seu corresponsal a Buenos Aires, Oriol de Montsant, on gairebé es
parlava més de la seva estada a l’Argentina que no pas de la seva
actuació política.[1190] Per la seva banda, el diari falangista
Solidaridad Nacional acompanyava la notícia de la mort de Cambó
amb una freda i breu biografia, que era més aviat una llista de
càrrecs i que finalitzava de la manera següent: «Durante el gobierno
del General Primo de Ribera dedicóse por entero a los problemas
económico-financieros y a escribir artículos y libros… […] durante la
Republica, volvió a ser elegido diputado, pero no intervino en política
con la intensidad de otros tiempos, por hallarse su salud ya
quebrantada».[1191] El portaveu de la Falange barcelonina, en un
prodigi de simplificació, no feia cap comentari sobre les seves idees
polítiques, ni esmentava que era catalanista, ni citava la Lliga, ni, per
descomptat, sortia la paraula «Catalunya».
El setmanari Destino va ser la publicació catalana que més
atenció prestà a la seva mort. Al número del 3 de maig ja es
publicava a la portada un article, signat amb les inicials I. A. —
Ignacio Agustí—, titulat «Cambó».[1192] Cambó hi era definit com
«uno de los españoles más finos de nuestra época» i, en un to
clarament elogiós, el comparava amb Balmes i Maragall. Es deia
que, malgrat que no havia pogut acomplir els seus projectes, «el
volumen humano de Cambó, su personalidad inconfundible, han
resistido todos los ataques». Destacava també que els Botticelli
donats a El Prado «daban fe de su íntima categoría espiritual, del
inconfundible resplandor a distancia de su potente llama». L’article
d’Agustí sentenciava que «La figura de un gran hombre y un gran
estadista ha pasado a la historia».
També a Destino, el 10 de maig de 1947, a la secció «Calendario
sin fechas», Josep Pla publicava l’article titulat «Don Francisco
Cambó», on, entre altres coses, el qualificava de «personaje
fabuloso». Feia un ràpid repàs biogràfic, força personal i anecdòtic,
s’excusava per no fer una valoració sobre la seva rellevància —«No
es este el sitio de hablar de política»—, tot i que el qualificava de
«político de raíz parlamentaria, liberal y democrática, que fue tan
considerable en la oposición como en el poder y la historia dirá,
desde luego, la última palabra». Pla sostenia que Cambó havia estat
un home molt conseqüent: «Yo diría que en la hipótesis de haber
podido volver a empezar, hubiera hecho Cambó lo mismo que lo que
hizo» i en destacava el valor dels llibres, afirmant que va ser «el
escritor político catalán más claro, eficaz y de mejor lenguaje de su
tiempo». En aquest mateix número de Destino, el periodista
monàrquic Santiago Nadal també publicava un article llarg i falaguer.
[1193] Dos mesos després, el 5 de juliol, sortia publicat a aquesta

revista un nou article de Joan Estelrich[1194] i, quinze dies més tard,

era Josep Pla, emprant el seu pseudònim de Tristán, el que
emplenava dues pàgines fent un llarg repàs de l’itinerari polític de
Cambó.[1195] A finals d’aquell any, el 29 de desembre, Destino
publicava en el seu número extraordinari de Nadal l’article de Josep
Pla titulat «El testamento de D. Francisco Cambó. Sus cláusulas
sociales más interesantes».
El dia 8 de maig a Madrid, els «amigos de Francisco Cambó»
van organitzar uns funerals en record seu a l’església de San
Miguel, on va assistir força gent. El diari monàrquic ABC fou, amb
diferència, el mitjà que més atenció dedicà a la mort de Cambó, ja
que publicà quatre articles llargs en només cinc dies. Tots eren, amb
matisos, força elogiosos, i estaven redactats per personalitats
eminents: l’historiador Melchor Fernández Almagro, el periodista
català Carles Sentís i els acadèmics José M. de Pemán i Agustín F.
de Amezúa.[1196] L’article de l’historiador Fernández Almagro era el
més analític i rigorós: presentava Cambó com un polític de gran
rellevància, «dueño de la palabra como pocos», però que estava
«fuera de juego» després del 14 d’abril de 1931. Explicava el seu
lideratge dins del catalanisme, esmentava el paper polític de la Lliga
i la intervenció de Cambó a la política espanyola com a ministre.
Assenyalava amb èmfasi dues contradiccions que explicaven el seu
fracàs: per una banda, que «la Cataluña, que quiso hacer o
contrahacer, se le fue, en definitiva, de las manos», i, per l’altra, que
«el sistema [espanyol] era más fuerte que los hombres y el ambiente
acababa por asfixiarlos». Les seves dues sentències finals eren
rotundes: «aguardó su hora, no le llegó, sino el contrario»; i «los
hombres prácticos —y Cambó lo era— se equivocan más de lo que
pudiese parecer». L’article de Carles Sentís era més personal, atès
que feia una mena de retrat humà i gairebé íntim de Cambó, tot
recordant la mútua relació personal que durà molts anys. El
qualificava de «profeta no escuchado ni reconocido», com quan
assenyalà que la Segona República fracassaria, i finalitzava l’article
amb una cita del comte de Romanones que deia: «Ay!, el gran
Cambó…; el mejor político español del siglo XX, a mi entender». Per
la seva banda, José M. de Pemán recordava en el seu article una
conversa a Buenos Aires, el juny del 1941, on parlaren llargament
de la Segona Guerra Mundial i evidentment d’Espanya. Pemán
definia Cambó, després d’aquesta conversa, com un polític que
sabia combinar «el espiritualismo» amb el caràcter «realista y
mediterráneo».
Aquests articles contrastaven notablement amb la breu nota
biogràfica escrita per Eugeni d’Ors al diari falangista Arriba, on deia
que Francesc Cambó només havia deixat «humo, ninguna
realización concreta» i que, de fet, havia mort «sin dejar huella».
[1197] Que aquell que havia batejat Cambó com el «noucentista
armat» l’any 1906, ara, quaranta anys després, digués que amb la
seva mort no deixava res darrere seu, reflectia clarament quina
mena de patètic sectari havia esdevingut el vell Xènius.
Però, sens dubte, les necrològiques de Francesc Cambó
redactades amb més llibertat foren les que aparegueren a les
diferents publicacions de l’exili català. Potser, les més significatives
fossin els comentaris escrits per gent d’altres orientacions polítiques.
Així, a la revista Quaderns de l’Exili de Mèxic, es va fer ressò de la
mort de Cambó: es va publicar una nota necrològica qualificant-lo de
«gran patriota» i en destacava el «desig fervent d’ajudar a
l’adveniment d’una nova època que vegi duts a la pràctica els ideals
dels grans homes de la Renaixença».[1198] A més, els editors
d’aquesta revista explicaven que pensaven dedicar el darrer donatiu
rebut de Cambó, «aquell donatiu pòstum», a l’edició dels versos de
Màrius Torres, ja «que no podia fer-se a la pàtria: tal haurà estat el
darrer acte de mecenatge d’aquell gran català i el darrer acte
collectiu dels Quaderns de l’Exili».
La Nostra Revista de Mèxic, també el maig del 1947, publicava
una «Carta de Buenos Aires. La mort del senyor Cambó», signada
per Pere Mas i Perera, on, després d’explicar que Cambó havia
viscut a Buenos Aires gairebé retirat de la política, sense tenir cap
relació amb la comunitat catalana, assenyalava les contradiccions
existents entre «les seves reiterades protestes de catalanisme i la
seva conducta».[1199] El definia com un polític realista, un pragmàtic,
el qual «la gent del nostre país el considerà, en general, fracassat
com a polític catalanista. Fou la frustració de la seva brillant carrera
política». Es destacava, però, el seu mecenatge: «Aquest gest
altruista —tan rar entre la nostra gent adinerada i que contrastava
tant amb la gasiveria ambient— l’havia redimit». Al mateix número
d’aquesta revista catalana a Mèxic, el polític i periodista Antoni
Rovira i Virgili, tot i manifestar que molt sovint havia criticat i
combatut l’actuació de Cambó, mostrava en un breu article el seu
sincer reconeixement per «l’actor principal de la política catalana en
el primer quart del present segle».[1200]
El mateix Rovira i Virgili, a la revista d’Esquerra Republicana La
Humanitat, que s’editava a Perpinyà, publicava poc després un
article més llarg i més crític, on definia Francesc Cambó «com un
polític equivocat, però no un català renegat».[1201] Rovira reconeixia
que havia estat «el polític català més conegut, més discutit, més
lloat o bescantat durant el període de la seva actuació, que va del
1901 al 1923», i li retreia especialment que hagués donat suport a la
monarquia fins al darrer moment i a Franco durant la Guerra Civil.
Ara bé, també reconeixia que «Ni els seus desenganys, ni l’hostilitat
d’una gran part del propi poble, no li van fer perdre l’afecte a la
pàtria, ni van interrompre el seu esforç benemèrit per la nostra
cultura. En això es mostrà superior a molts altres catalans». Segons
Rovira i Virgili, no era fàcil resumir la complicada personalitat de
Cambó, ja que era un «home d’intens dinamisme, gran català, gran
orador sense retòrica; polític fort però contradictori; amb més
empenta que esma; financer desigual, i finalment afortunat en el
camp de les empreses internacionals, protector generós de l’obra
cultural catalana».
També la revista Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i
Socials publicà la notícia, no signada, de la seva mort i en feia una
breu biografia política posant èmfasi en el fracàs del seu projecte de
l’Espanya Gran, i en el fet que, després, en temps de la República,
«Cambó ja no era l’home d’aquesta hora». En censurava el suport a
la rebel·lió militar, qualificat d’«el màxim error de la seva vida, en la
qual els errors i els encerts no manquen». Reconeixia que «després
se’n penedí; es recloí a Buenos Aires… però conservant una fe
catalana tan ardent com en la seva joventut i enyorant vivament
Catalunya». L’article finalitzava afalagant el seu «patriòtic
mecenatge», assenyalant que invertí bona part de la seva fortuna en
grans empreses culturals i editorials.[1202] Al número següent
d’aquesta revista hi havia un editorial no signat, titulat «La mort de
Francesc Cambó», on s’assenyalava que la premsa catalana que es
publicava a l’exili, en general, havia publicat «necrològiques plenes
d’afecció i consideració» per ell.[1203] Com molts altres articles,
aquest també feia constar que «si el seu error màxim, el d’haver-se
adherit a Franco, li ha estat retret, els altres encerts i sobretot la
seva infrangible catalanitat i la seva labor en pro de Catalunya i de la
seva cultura, li han estat reconegudes, lloades i agraïdes». La
necrològica, que el qualificava de «gran català, protector de la
nostra cultura i alta intel·ligència», era una mostra del respecte crític
que tingueren per Francesc Cambó la majoria dels seus rivals
polítics. La nota, a més, reproduïa una carta de Cambó, escrita el 23
de setembre de 1946, a «un amic nostre», que possiblement es
tractaria de Claudi Ametlla. En la missiva, Cambó responia a
diverses preguntes que se li havien plantejat: «Què fa en Cambó,
dieu? En Cambó és un exiliat voluntari amb ganes immenses de
retornar a la Pàtria i de relligar la comunicació íntima i directa amb
els seus amics que per tants i tants d’anys li havien fet de família.
Ha canviat molt poc per dintre i per fora, des de la darrera vegada
que el veiéreu; per fora, del pes que li han posat els anys n’hi ha tret
una mica el llevar-se la barba a Nova York, quan el dur-la era una
nota quasi estrident; per dintre, el nervi, el coratge, les
preocupacions i el treball l’aguanten bé. No hi trobaríeu gran
diferència amb l’home que es passejava amb vós una nit de lluna
per la carretera de Z, corrent ambdós un seriós perill».
A part d’això, aquesta carta de Cambó incloïa algunes
consideracions polítiques: «a Catalunya el període més interessant
de la seva història política des de Pere IV, és el que va des de
l’Almirall fins 1939. Aquest període marejarà els historiadors en
l’esdevenidor car trobaran que en ell Catalunya tingué moments
extraordinàriament gloriosos i també moments excepcionalment
vergonyosos. Les meves memòries no podran ser tan objectives i
serenes com les de l’Amadeu Hurtado, que gairebé sempre va tenir
una posició crítica i contemplativa. En canvi jo, des del
començament de la meva jovenesa fins a l’any 1936, vaig ser un
militant actiu i quasi frenètic». Finalitzava la missiva amb unes breus
consideracions sobre el seu caràcter: «per fortuna o per desgràcia,
jo he estat un excitant i a l’entorn meu ha florit no sols la llegenda,
sinó les passions més encontrades».[1204]
Per la seva banda, el conegut periodista i escriptor Francisco
Madrid, que vivia llavors a Buenos Aires, va escriure un article titulat
«La mort del Senyor Cambó», dins de la secció «Finestra de Buenos
Aires» a la revista d’Esquerra Republicana, La Humanitat.[1205]
Força més crític i sever que en els anteriors articles, Paco Madrid
comentava que, si bé Cambó a l’Argentina portava una vida retirada,
calia tenir en compte especialment la seva actitud durant la Guerra
Civil i en recordava els articles publicats a La Nación de Buenos
Aires, on havia donat suport als militars rebels: «El cap de la Lliga
sabia el que feia quan escrivia elogis del General Franco». Li retreia
que no havia entès el caràcter de la Guerra Civil i de la revolució.
Madrid assenyalava finalment que Cambó havia mort «enmig de la
indiferència» i que, al seu enterrament a Buenos Aires el dia 2 de
maig, només hi havien assistit unes vuitanta persones, la majoria no
catalans, mentre que quan va morir Pere Corominas anaren al seu
enterrament més de cinc mil.
Lògicament, també la premsa argentina es va fer ressò de la
seva mort. La Nación va publicar una llarga nota, el 2 de maig de
1947, que portava com a títol «Don Francisco Cambó. Falleció en
esta Ciudad»,[1206] que incloïa una foto seva de mig perfil, quan
encara portava barba. Tot i que no estava signada, la nota la devia
redactar algú que el coneixia prou, tal vegada Rafael Vehils o
Andreu Bausili. Allà se’l definia com a «financiero, político, escritor,
ciudadano de España y catalanista». La breu biografia política
repassava els càrrecs que havia tingut, sobretot la seva condició de
ministre, i en recordava llibres de gran impacte, com Las dictaduras.
Es destacaven i lloaven especialment els diferents aspectes del seu
mecenatge, s’indicava que era un gran col·leccionista d’art i que «su
colección de cuadros es, después de la del Duque de Alba, la más
importante de España». L’elogi final era notable: «dedicado a las
grandes construcciones, a las realizaciones colosales, […] pisando
siempre firmemente […] Era un extraordinario caso de voluntad que
solo ha podido quebrar la muerte».
També el diari La Prensa de Buenos Aires publicà una llarga nota
necrològica on, a part de fer un repàs a la biografia política,
s’obviava tota l’etapa de la República i de la Guerra Civil.[1207] En
aquest cas, s’insistia força en la seva estada a Buenos Aires i
s’indicava que havia constituït «una espléndida biblioteca», que
estava escrivint les seves memòries polítiques i que, «al parecer, le
faltaba muy poco para completar la obra». Igualment s’esmentava la
seva condició de gran col·leccionista de quadres, que tenia tant a
Buenos Aires com a Europa, i la seva pretensió «de formar con ellos
el Museo del Renacimiento, en Barcelona».
És significatiu que en cap d’aquests articles, segurament
redactats per gent propera a Cambó, s’esmenti que era el president
de la CHADE i de la CADE. Es deia, de forma genèrica, que era un
«importante financiero», i fins i tot es concreta que «su fallecimiento
alcanza en estos momentos mucha repercusión en el mundo de los
negocios y en el campo de la política social en España y en
América»,[1208] però no hi hem trobat cap referència específica a les
dues companyies que presidia, tot i que aleshores encara eren de
les més importants de l’Argentina.
També la revista catalana Virolai, que publicava la Lliga Espiritual
de la Mare de Déu de Montserrat a Buenos Aires, publicà una nota
necrològica, que n’incloïa una foto i en feia una breu ressenya
biogràfica força elogiosa, que tampoc esmentava l’etapa de la
República ni de la Guerra Civil. S’assenyalava, això sí, que Cambó
havia contribuït «amb donatius i amb paraules d’encoratjament» a
les «finalitats patriòtiques i benèfiques» de l’entitat.[1209]
El traspàs inesperat de Francesc Cambó va produir, lògicament,
múltiples reaccions. Com hem pogut veure, les ressenyes
biogràfiques publicades a Catalunya i en general a Espanya foren
ben dispars. Mentre que a Espanya predominaven els equilibris
dialèctics, les metàfores i fins i tot els silencis, a l’estranger, i molt
particularment entre les publicacions de l’exili català, apareixerien
nombrosos i llargs articles amb clar contingut polític, on l’avaluació
de la figura de Cambó era més contrastada i crítica. El periodista
Paco Madrid se sorprenia, l’agost del 1947, que la desaparició de
Cambó hagués tingut tant d’efecte entre els exiliats catalans de
França i de Mèxic.[1210] Certament, aquests podien expressar amb
llibertat les idees, els desacords i les discrepàncies amb qui, com
gairebé tots consideraven de forma més o menys explícita, era el
polític català més rellevant i més polèmic des de començaments de
segle. I això contrastava notablement amb les tristes ressenyes
publicades a l’Espanya sotmesa a la censura del règim Franco. Per
a la dictadura franquista, Francesc Cambó era un personatge
incòmode i, tot i el seu conservadorisme, no el podien de cap
manera vindicar ni assumir. Era millor condemnar-lo al silenci o a la
insignificança, com pretenia Eugeni d’Ors.
LES ALTRES PASSIONS
 8

EL MECENES

Quan l’estiu del 1919 Francesc Cambó va conèixer Walter

Rathenau, el gran propietari de l’AEG, va quedar fascinat. Aquell
home reunia tot el que ell més ambicionava: era molt ric, poliglot,
gran col·leccionista d’art i exercia de mecenes generós —finançava
revistes d’art i arquitectura, ajudava músics i pintors joves,
subvencionava orquestres i concerts—. A més, Rathenau era un
destacat polític liberal dins de la nova república alemanya que
arribaria a ser ministre de Reconstrucció i després d’Afers Exteriors.
En aquell moment, ell mateix ho confessà a les seves Memòries,
Cambó volia fer-se ric per poder-se dedicar plenament a la política.
[1211] I, en relació amb els seus projectes polítics, desitjava fer
algunes tasques de mecenatge cultural. Dos anys després, arran de
l’operació CHADE, es va adonar que ja disposava d’uns mitjans
econòmics tan excepcionals que es podia permetre tancar el
despatx d’advocat. Ja no havia de dependre de l’exercici
professional per viure i es podia dedicar al que més li agradava: la
política. Tanmateix, com que a partir del setembre del 1923 el cop
militar de Primo de Rivera va congelar temporalment tota l’activitat
política partidista i parlamentària a Espanya, durant més de sis anys
Cambó es va centrar de forma preferent a endegar projectes
culturals força ambiciosos, fins a convertir-se en el mecenes per
excel·lència de la Catalunya noucentista i en un dels més eminents
de l’Europa del seu temps.
Els projectes culturals d’un «noucentista armat»

Francesc Cambó es convertí en l’empresari i promotor cultural

català més important de la seva època; esmerçà una bona part de la
seva fortuna, tal vegada més d’un terç, en ambicioses iniciatives
culturals, algunes a l’estil dels grans mecenes nord-americans. Ara
bé, en el seu cas, el mecenatge havia d’acomplir sobretot una tasca
amb fort contingut polític a causa de les moltes necessitats i dèficits
que patia la cultura catalana com a conseqüència de la seva situació
excepcional: no tenia el reconeixement oficial, no estava protegida
per les autoritats espanyoles i, a més, era poc coneguda a escala
internacional.
Cambó fou el primer polític català, i espanyol, a tenir uns
projectes culturals propis, no dependents ni controlats per cap partit,
i clarament vinculats a la seva estratègia política personal. També va
ser el primer a tenir a les seves ordres destacats intel·lectuals que
col·laborarien en les seves múltiples empreses culturals: projectes i
fundacions que eren ben seus, no pas públics, ja que els finançava
només ell, com li agradava recordar sempre.
Cal situar Cambó en el context del nou tipus de mecenatge
cultural mundial sorgit a cavall dels segles XIX i XX, en bona part
protagonitzat per importants empresaris nord-americans que
mostraren, amb donacions molt generoses, la seva voluntat de
servir culturalment la societat i que es caracteritzava pel seu
dinamisme i per la determinació de complementar les mancances de
les ofertes culturals oficials. Cambó sempre va sentir una gran
admiració pel mecenatge d’alguns empresaris nord-americans, com
Morgan, Carnegie, Flick, Mellon o Kress, que crearen importants
col·leccions de pintura pròpia o feren donacions insòlites a la
National Gallery de Washington o al Metropolitan Museum de Nova
York.
Joan Estelrich, el seu braç dret pel que fa a la política cultural, en
un article necrològic sobre el polític catalanista, sostenia que «el
modernismo imprimió su figura y su mentalidad. Su tendencia al
divismo provino de su adscripción al modernismo».[1212] No estic
gens d’acord amb aquest plantejament, perquè si bé el jove Cambó
es formà en el marc cultural del Modernisme de finals del segle XIX,
després es mostrà com a plenament noucentista, tant en l’aspecte
doctrinari com en el més estrictament pràctic, i va exercir
d’empresari cultural rellevant dins d’aquest corrent. Ja el 1906,
Eugeni d’Ors, en el Glosari, va escriure que Cambó era «un
noucentista actiu —ideal i braç—, un noucentista armat».[1213] A
més, quan Cambó va fer-se construir la seva excepcional casa a la
Via Laietana 30 no va recórrer a cap arquitecte modernista, com
podia ser el seu amic i col·lega Josep Puig i Cadafalch, sinó que
l’encarregà a un jove i ja prestigiós arquitecte noucentista, Adolf
Florensa.
Plenament identificat amb la proposta noucentista, doncs, els
projectes culturals de Cambó volien enfortir la identitat catalana en
un desig clar de prestigiar-la i fer-la homologable a les principals
cultures europees, tot cercant tant un reconeixement oficial espanyol
i internacional com l’increment de l’autoestima dels catalans.
Podríem sintetitzar la seva actuació de mecenatge en diferents línies
d’actuació. Pel que fa a les estructures culturals, va fomentar la
creació d’una sèrie de noves institucions d’alta cultura que pretenien
cobrir alguns dels dèficits existents i dotar de reputació internacional
la cultura catalana. En aquest terreny, destacà la formació d’una
important col·lecció de pintura europea que abraçava del segle XIII al
XIX i que fou pensada inicialment per exhibir-se sencera en un
museu particular, però obert al públic, que prestigiés notablement la
ciutat de Barcelona. Una altra línia d’actuació fou la creació de grans
institucions culturals, entre les quals sobresortí per la seva ambició
la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català de les
obres més remarcables dels autors clàssics grecollatins. Una tercera
línia d’actuació va ser la d’ajuda a institucions culturals ja existents,
com ara l’Institut d’Estudis Catalans, o personalitats de la cultura
catalana —historiadors, escriptors, filòlegs, pintors, poetes, etc.—
per a l’elaboració i publicació d’obres d’alt nivell artístic i científic.

El paper dels intel·lectuals i dels professionals, segons

Cambó
Però abans d’entrar en detall en les empreses culturals de Cambó,
és pertinent exposar quines eren les seves idees sobre la relació
que havien de mantenir la cultura i la política, i quin havia de ser el
paper dels intel·lectuals, els professionals i els tècnics dins dels
seus ambiciosos projectes culturals. Cambó fou, en certa manera,
un teòric del noucentisme, sobretot en la dimensió més ideològica i
política. La seva implicació directa en els debats sobre l’estratègia
que havia de seguir el noucentisme català fou ben clara.
Probablement, ell i Enric Prat de la Riba foren els polítics que més
tractaren del lloc que havien d’ocupar els intel·lectuals i els
professionals dins dels projectes polítics i culturals del catalanisme
de principis del segle XX. Tots dos van estar especialment
interessats a definir la relació que s’hauria d’establir entre els
intel·lectuals i els professionals respecte dels polítics.
Si Jaume Vicens Vives, a l’hora de batejar el segle XIX català, va
pensar a singularitzar-lo com l’època dels «industrials i polítics», el
primer terç del segle XX tal vegada podríem qualificar-lo com els
anys dels «intel·lectuals i els polítics». Perquè, en efecte, aquest és
el moment de la irrupció dels intel·lectuals en la vida pública com a
element nou dins el panorama polític europeu.
Les relacions entre intel·lectuals i polítics van començar a ser
rellevants en el conjunt d’Europa a inicis del segle passat.[1214] La
intervenció dels primers, l’autoritat dels quals provenia de la seva
posició rellevant en el camp literari o professional, en els debats
públics començà a ser notable en la vida catalana des de finals del
segle XIX. Progressivament, conformaren un col·lectiu amb una clara
consciència d’elit, de ser els més preparats, i, per tant, de tenir
l’obligació moral de divulgar la seva opinió i, sobretot, de donar
orientacions i fer de «guies» socials.
Pel que fa a la relació dels intel·lectuals amb la política, en el cas
espanyol a parer nostre és necessari diferenciar entre el model
català, o si volem barceloní, i el model madrileny, proposat per
Santos Juliá. Pel que fa a Madrid, Santos Juliá ha destacat tres
moments o fases força diferenciades.[1215] La primera fou la reacció
davant la crisi del 1898, que va consistir en una protesta bàsicament
individual, notablement pessimista i centrada en la crítica a la
política oficial del règim de la Restauració i de denúncia de la
situació deplorable en què es trobava el país. En el discurs
d’aquests franctiradors predominava més la denúncia que no pas els
projectes d’acció. Eugeni d’Ors va percebre aquest tarannà
individualista i estèril políticament, i ja l’any 1905, en un article titulat
«Intelectuals» [sic], referint-se als de Madrid, va assenyalar: «cap
d’ells té al darrera seu, poble, energia humana disposta per l’acció».
[1216] Una segona fase, segons Juliá, es va iniciar cap al 1914 amb
la creació de la Liga de Educación Política per part de José Ortega y
Gasset, i es caracteritzava per la demanda d’anar cap a una «nova
política» i de prioritzar la tasca de desvetllar, educar i conduir «la
massa» vers una consciència cívica. Calia crear ciutadania
mitjançant accions d’educació i propaganda política. Finalment, una
darrera etapa, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, va
comportar la incorporació progressiva de molts dels intel·lectuals a
la política ingressant en opcions reformadores diverses (bàsicament
al PSOE, Acción Republicana, Asociación al Servicio de la
República, etc.). Així, «els intel·lectuals compromesos» van tenir un
paper polític molt rellevant en el règim que començà el 14 d’abril de
1931; aquella fou «la República dels intel·lectuals» i tingué en
l’ateneista Manuel Azaña un dels seus símbols més significatius.
El model barceloní —o català— no segueix les pautes temporals
proposades pel professor Santos Juliá per als intel·lectuals
espanyols —de fet de Madrid—. A Catalunya, la crisi del 1898 va
provocar una reacció no sols de denúncia de la situació política —
l’«Escolta, Espanya» de Joan Maragall n’és una mostra— sinó
també de replegament vers el país que va culminar amb l’èxit polític
de la candidatura dels quatre presidents a les eleccions generals del
1901 a la ciutat Barcelona. D’aquí, en va derivar la creació d’un
partit nou, la Lliga Regionalista, al qual es van incorporar ben aviat
joves professionals i intel·lectuals que constituïren una generació de
«polítics nous». Cambó mateix fou un pioner a l’hora de fer crides a
la participació política dels intel·lectuals, com ho reflecteix un article
seu publicat a La Veu de Catalunya l’any 1903 en què s’adreçava a
«la gent que s’anomena intel·lectual […] per a que sien la veu de la
Pàtria» i s’unissin a l’esforç cívic i polític que significava participar en
unes eleccions.[1217]
 La segona fase de l’activisme dels intel·lectuals catalans es va
iniciar ben aviat, a partir del 1906, amb la formació de la Solidaritat
Catalana, que va provocar una mobilització general de la societat —
un «alçament», com la va qualificar Joan Maragall— que culminaria
amb l’espectacular èxit electoral del 1907. Com a resultat de tot
això, els nous polítics catalanistes es van incorporar a les Corts
espanyoles al mateix temps que assolien el control d’importants
institucions a Catalunya: l’Ajuntament de Barcelona, les diputacions
de Barcelona i Girona, i, ja a partir del 1914, la Mancomunitat de
Catalunya. A partir de llavors, joves intellectuals, professionals i
tècnics van començar a participar activament de la gestió política i
cultural del país i van constituir allò que Josep Pijoan anomenà el
1905 les «forces de la cultura», que havien de jugar un paper molt
rellevant en la consolidació del moviment catalanista. És en aquest
moment primerenc d’incorporació de joves intel·lectuals i
professionals als projectes polítics de la Lliga Regionalista que cal
situar les primeres conferències i articles de Francesc Cambó sobre
la missió dels joves professionals i intel·lectuals noucentistes,[1218]
un dels quals seria el mallorquí Joan Estelrich i Artigues.
El projecte polític de la Lliga Regionalista, dissenyat per Prat i
Cambó, necessitava implicar el màxim possible d’intel·lectuals i
professionals, atès que es tractava d’una causa tan ambiciosa com
complexa: regenerar Catalunya i transformar Espanya. Des de
Catalunya, es propugnava la participació activa en la gestió política
per aconseguir zones d’influència i d’actuació administrativa que
permetessin modernitzar, nacionalitzar i cohesionar el país. Però
també calia renovar i regenerar Espanya per assolir i consolidar
primer l’autonomia política catalana i anar molt més enllà, donat que
era una estratègia que aspirava, fins i tot, a l’hegemonia catalana
dins l’Estat.
Aquest interès de Cambó pel paper que havien de tenir els
intel·lectuals apareix clarament manifestat a la seva conferència «El
catalanisme constructiu», pronunciada el 1908, en plena eufòria de
la Solidaritat Catalana.[1219] Cambó hi feia una crida a «la gent de la
cultura» perquè abandonés l’actitud excessivament «contemplativa,
passiva», d’autosatisfacció, i d’acontentar-se escrivint i signant
manifestos. Ara era el moment d’intervenir en la política activa i de
col·laborar en l’elaboració i posada en marxa dels nous projectes:
«és el moment d’actuar», afirmava amb rotunditat.
Un any i mig després, els dies 4 i 8 de novembre de 1909, quan
el moviment solidari semblava profundament dividit entre esquerres i
dretes, Cambó pronuncià dues conferències sota el títol d’«El
moment polític».[1220] Hi censurava l’actitud pessimista d’aquells
intel·lectuals, tant de dretes com d’esquerres, que s’havien enfonsat
moralment amb la dissolució de la Solidaritat. Criticava la posició
còmoda de limitar-se a denunciar el centralisme per després tancar-
se a casa i no fer res més. I davant la seva inactivitat, remarcava la
necessitat de fer un esforç imaginatiu per continuar avançant, per
reconstruir el moviment catalanista i el país. Aquest article de
Cambó va rebre l’adhesió entusiasta de Joan Maragall.[1221]
Dos anys més tard, a l’Almanach dels Noucentistes del maig del
1911, Cambó publicà l’article «De la política», sens dubte la seva
declaració de principis noucentista més clara.[1222] El text sembla
escrit per Eugeni d’Ors. «Política és intervenció», deia Cambó, «i la
intervenció és fe. Sols l’home que té fe, pot ser polític. I no n’hi ha
prou que tingui fe en si mateix, ha de tenir plena fe en el poble sobre
el qual actua». En aquest article, cridava els homes escollits, els
més preparats, els millors, a implicar-se en «la missió» de dirigir el
poble català «cap a la seva plenitud».
El 9 d’abril del 1912, Cambó pronunciava una important
conferència a la seu barcelonina de la Joventut Nacionalista de la
Lliga amb el títol de «Missió de la joventut en l’actual moment
polític» en què assenyalava que calia diferenciar la funció dels
polítics i la dels intel·lectuals, professionals i tècnics.[1223] Els
primers havien d’actuar preferentment a Madrid per tal d’aconseguir
l’autonomia catalana. Els segons, en canvi, havien de fer de
«buròcrates» a Catalunya, gestionant les institucions i tirant
endavant els nous projectes. Segons ell, a Catalunya calia crear una
burocràcia (administració) integrada per professionals ben formats i
amb capacitat de gestionar tots els serveis públics.
El 17 de febrer de 1916, en plena guerra mundial, en una
conferència pronunciada a la seu de l’Escola de Directors
d’Indústries Químiques de Barcelona titulada «L’eficàcia de l’esforç
individual», Cambó s’adreçà a l’empresariat català per demanar-li
que s’impliqués més en les tasques de caràcter cívic.[1224] Era quasi
una reflexió moral fruit d’observar el comportament «patriòtic» dels
empresaris alemanys i francesos en aquells moments de conflicte
bèl·lic europeu. Detectava a Catalunya el perill d’un divorci entre els
«homes d’estudi» i els «homes de negoci». Mentre els primers
tenien una visió de país des de feia anys, els segons, enriquits per la
neutralitat en la guerra europea, semblava que només es movien
per «afanys concrets», per interessos de grup i no pas de país.
Aquestes referències són suficients per mostrar l’existència d’una
proposta política camboniana prou sòlida amb pautes clarament
noucentistes. Tal vegada per la seva implicació en el món polític i
cultural dels noucentistes, Cambó va ser l’objecte d’una de les
picabaralles dialèctiques més sonades entre els joves noucentistes
arran dels articles publicats a la revista La Cataluña, editada a
Barcelona però escrita en castellà, de la qual ja n’hem parlat. L’opció
intervencionista, llavors anomenada també «estatalista», que
promovia Cambó tenia detractors entre alguns intel·lectuals i
professionals, i fou per això que joves economistes com Miquel Vidal
i Guardiola i Josep Maria Tallada sortiren a defensar-lo amb
l’argument que el polític empordanès era «la figura principal del
movimiento catalanista». Aquesta mostra d’adhesió al seu
«catalanismo constructivo» finalitzava amb una frase prou
vehement: «estamos con Cambó».[1225]
La rèplica als joves cambonians vingué de la ploma de joves
pratians que no dubtaren a desqualificar-los per excessivament
moderns, massa europeus, «socialistes» i poc nacionalistes. Fins i
tot Josep Puig i Cadafalch hi intervingué, al costat dels pratians i
referint-se als admiradors de Cambó i del «catalanismo estatalista»,
i arribà a escriure que eren: «jovenes de espíritu débil que van a
estudiar al extranjero y vuelven deformados. Han salido a estudiar y
han sido absorbidos, asimilados. No eran suficientemente fuertes
pera resistir el cambio de medio y vuelven como colonizados por la
fuerza de Alemania y de Inglaterra. Ciertas conferencias épatantes
son fenómenos de esta clase».[1226]
La discussió sobre les prioritats estratègiques del noucentisme
s’allargà encara uns quants anys i ja sempre fou manifesta la
reticència, i fins i tot l’animadversió, entre els joves nacionalistes
pratians —els «tremendos», com els anomenava Cambó— i els
cambonians, tal com es comprovà l’any 1922, quan la majoria dels
primers organitzaren la Conferència Nacional Catalana i acabaren
creant Acció Catalana, una escissió que anava molt més en contra
de Cambó que no pas de la Lliga. Convertit en l’esca del pecat,
durant aquells anys fou objecte d’atacs molt durs per una part dels
intel·lectuals noucentistes.
Es pot parlar de dues visions del noucentisme polític? Potser sí,
tot i que, de fet, eren posicions complementàries. Ara bé, alguns
volgueren presentar-les com a antagòniques. La proposta
«Catalunya endins», és a dir, la de prioritzar la creació d’una nova
administració catalana, per petita que fos, posava tot l’èmfasi en la
tasca ordenadora, normalitzadora, nacionalitzadora i
d’homogeneïtzació interior. Però la projecció espanyola, l’estratègia
«Catalunya enfora», era necessària si es volia ampliar i consolidar la
feina feta i assolir finalment l’autonomia política. La Mancomunitat
mateix era resultat d’aquesta acció exterior, fruit d’aquesta estratègia
de presència i influència espanyola. Francesc Cambó fou presentat,
exageradament, com a contrari a la política de nacionalització
interior, o de voler deixar-la en un lloc secundari. La seva actuació
com a mecenes ho desmenteix de forma clara.
Cambó sempre va presumir de la seva gran influència sobre els
intel·lectuals catalans. Poc abans de les eleccions de l’abril del 1931
es vantava que la Lliga tenia més ascendent en aquest collectiu que
Acció Catalana i no dubtava a esmentar dues dotzenes d’escriptors i
artistes que donaven suport a la seva política, entre ells Antoni
Rubió i Lluch, Joaquim Ruyra, Lluís Millet, Pere Bosch i Gimpera,
Joaquim Balcells, Joaquim Folch i Torres, Josep A. Vandellós,
Manuel de Montoliu, Josep M. Sert, Josep Llimona, Josep M. López-
Picó, etc.[1227]

Joan Estelrich: l’enginyer dels projectes culturals

cambonians
La vinculació personal i política entre Joan Estelrich i Francesc
Cambó es va iniciar l’any 1917 quan el mallorquí va participar com a
representant de l’illa en la Diada de la Llengua Catalana. Era el
moment de la campanya de la Lliga Regionalista coneguda per
l’eslògan «Per Catalunya i l’Espanya gran», que havia de divulgar el
seu projecte reformador arreu d’Espanya. Fou llavors quan Josep
Carner va presentar el jove mallorquí a Cambó. Poc després,
Estelrich, que era director de La Veu de Mallorca, va redactar, per
encàrrec de Cambó, el manifest d’adhesió dels mallorquins a
l’Assemblea de Parlamentaris celebrada a Barcelona el juliol del
1917. El text, adreçat al president de la Lliga Regionalista, el veterà
Raimon d’Abadal i Calderó, va ser signat per 800 mallorquins i fou
publicat a La Veu de Mallorca el 10 d’agost de 1917. A partir d’aquí,
Estelrich es va incorporar progressivament a les diferents empreses
polítiques i culturals dirigides pel líder catalanista.[1228]
L’any 1919 Cambó va nomenar Estelrich director de l’Editorial
Catalana, una empresa vinculada a la Lliga Regionalista, i el 1926 el
feu director de la nova editorial Alpha, ja propietat de Francesc
Cambó. Abans, l’any 1919 Cambó li havia donat un ajut de 2.000
pessetes per anar en viatge d’estudis a Portugal, amb Eugeni d’Ors,
i posteriorment també va finançar estades seves a França, Itàlia i
Alemanya.[1229] L’octubre del 1921, Estelrich va rebre l’encàrrec de
confegir diferents projectes culturals: la Biblioteca Clàssica Catalana
i, sobretot, la Fundació Bernat Metge. De finals del 1921 data el seu
contracte com a director de l’Editorial Catalana i de la Fundació
Bernat Metge, pels quals rebia un sou llavors força substanciós,
1.000 pessetes al mes, pagat meitat per meitat per ambdues
institucions.
L’Editorial Catalana era una societat anònima de la qual Cambó
tenia inicialment una participació petita, menys del 10 %, i la resta
havia de ser subscrit «per persones de posició que ens sien
particularment afectes o ens estiguin agraïdes».[1230] Tanmateix, va
costar molt trobar aquestes persones, cosa que neguitejava i
enfurismava Cambó: «l’actitud dels nostres rics és intolerable i això
vol dir que no ens hem d’escanyar massa en la seva defensa».[1231]
Finalment, Cambó hi va haver de posar més de 50.000 pessetes, és
a dir, un 15 % de l’Editorial Catalana, xifra que el convertí en el
principal accionista.
Les tasques d’Estelrich al capdavant de la Fundació Bernat
Metge i de l’editorial el van obligar a traslladar el seu domicili
habitual a Barcelona donada la dificultat de fer compatibles les
responsabilitats derivades d’aquest nou compromís amb la feina
bàsicament periodística que feia a Mallorca. L’1 d’abril de 1923, amb
la publicació del primer volum de la Fundació, Estelrich començà a
ser considerat com un dels joves intel·lectuals amb més futur dins
del món cultural català. Tot i l’estreta vinculació d’Estelrich als
projectes polítics i culturals de Cambó, l’any 1921 es produí una
certa tibantor entre tots dos. En aquells moments el líder catalanista
es trobava notablement involucrat en la política espanyola. A
començament d’aquell any, Estelrich havia acceptat la direcció del
diari mallorquí El Dia, propietat del milionari Joan March, amb el
propòsit de crear un periòdic «mallorquinista i liberal».[1232]
Tanmateix, al mes d’agost, arran del desastre militar d’Annual, al
Marroc, es formà un nou govern presidit per Antoni Maura dins del
qual Cambó ocupà la cartera d’Hisenda, com ja hem explicat.
Inicialment, Estelrich va considerar que això no influiria en les seves
relacions amb el polític catalanista, com li reiterava en una carta: «ja
sap que jo estic incondicionalment a les seves ordres».[1233] Aviat,
però, va haver de triar a causa de l’enfrontament entre els interessos
de March, principal contrabandista de tabac d’Espanya, i la política
endegada per Cambó des del Ministeri d’Hisenda contra el
contraban. Estelrich va optar per Cambó i va dimitir de la direcció del
diari balear.[1234] Des de llavors, es pot dir que Joan Estelrich es va
vincular exclusivament als projectes culturals i polítics del líder
catalanista. El juliol del 1922, en plena escissió d’Acció Catalana, ja
constava com a dirigent de la Joventut Nacionalista de la Lliga i
havia esdevingut un destacat «jove cambonià».
Durant dotze anys, entre el 1919 i el 1931, Joan Estelrich, a més
de dirigir els projectes culturals de Cambó, també va tenir un paper
rellevant en les tasques de la propaganda catalanista arreu
d’Europa. L’any 1919, Cambó el va posar al capdavant d’Expansió
Catalana, una oficina de propaganda i d’activitats culturals i
polítiques pensada per internacionalitzar la causa catalana. Cambó,
que partia del convenciment que el moviment nacionalista català ja
estava en una fase de consolidació i maduresa, li plantejà que el
«deure patriòtic i civil» més urgent era «l’expansió de la nacionalitat
pròpia». D’acord amb aquesta tesi, doncs, l’escriptor mallorquí es
proposà mostrar internacionalment « la superioritat catalana» dins
d’Espanya i reivindicar el lloc que li pertocava a Europa. Els
procediments per fer-ho serien la propaganda política i cultural i la
presència a les principals plataformes i instàncies europees.
Estelrich ho considerava «un deure ineludible de tots els patriotes,
atès que massa sovint, tot i ocupant nosaltres un lloc excel·lent en
moltes rames de l’esperit humà, ens trobem mancats de
representació autèntica i directa en les Exposicions, Congressos i
Conferències on aquells sectors de l’esperit dels homes
internacionalment es manifesten». Calia, per tant, prioritzar la
projecció cap a la «relació internacional i la integració europea». En
concret, defensava establir «un intercanvi espiritual amb totes les
cultures» i la lluita contra «els defectes que fan el català poc apte a
les funcions de la relació diplomàtica». Per tal d’acomplir aquesta
missió considerava necessària «la col·laboració directa, constant,
permanent, contínua, dels intel·lectuals».[1235]
Joan Estelrich juntament amb Alfons Maseras, i des d’Expansió
Catalana, foren els principals impulsors de tota una sèrie de
publicacions i activitats, en gran part finançades per Cambó, que
tingueren França com a principal focus de difusió.[1236] Eren els
temps de la dictadura de Primo de Rivera i les activitats culturals de
caràcter catalanista tenien força dificultats a causa de les
intromissions de la censura oficial. Estelrich i Maseras van promoure
la creació a París de la Société por l’encouregement de la culture
catalane, que dirigiria Maseras mateix, i també de la Société
d’Éditions Raymon Llull, que, de fet, era una tapadora de les
publicacions de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,
entitat perseguida per la censura de la dictadura. De la mateixa
manera, el maig del 1924 van aconseguir endegar una nova revista
quinzenal, Le Courrier Catalan, adreçada fonamentalment a polítics,
diplomàtics, periodistes i escriptors, que va editar setanta-set
números fins al setembre del 1927. I entre el 1924 i el 1925, el
Bulletin d’Information, també sota la direcció d’Estelrich i Maseras.
Fins al 1923 Expansió Catalana fou finançada de forma exclusiva
per gent de la Lliga, sobretot per Cambó, i ja durant la dictadura
també hi van participar persones d’altres formacions polítiques, com
Acció Catalana.[1237] Per altra banda, Francesc Cambó i el mecenes
Rafael Patxot es posaren d’acord durant la dictadura «per tal que les
nostres tasques culturals resultessin coordinades malgrat llur
completa independència».[1238]
De manera paral·lela, Joan Estelrich, seguint les directrius de
Francesc Cambó, va impulsar la creació de noves institucions i
revistes d’alta cultura, com La Revue de Catalogne. Revue
Internationale des Lettres, des Sciencies et des Arts, endegada l’any
1928 sota la direcció del catalanòfil Pierre Rouquette, i l’any següent
la constitució de la Fondation pour l’étude des arts et des
civilisations de la Mediterranée Occidentale. Estelrich també va
participar en la creació a París de la Fundació Cambó i del Centre
d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation Catalane.
A més, ja hem explicat abans el destacat paper que Cambó va
atorgar a Estelrich durant la dictadura per tal que presentés les
reivindicacions nacionals catalanes davant el Consell i els
Congressos de les Nacionalitats Europees, un organisme
internacional reconegut per la Societat de Nacions de Ginebra.

La Fundació Bernat Metge, un projecte excepcional fruit

de la col·laboració entre Cambó, Estelrich i Riba

El més rendible i prestigiós per a Francesc Cambó, com a gran

mecenes, va ser dur a terme grans iniciatives culturals, finançar-les,
controlar-les i així poder-se presentar davant l’opinió pública
catalana i internacional amb un seguit d’obres de referència i
creacions que fossin considerades aportacions excepcionals, de
gran vàlua científica, perquè contribuïen decisivament a la
modernització i el prestigi de la cultura catalana contemporània.
Hi ha un consens general a l’hora de sostenir que les iniciatives
culturals més importants de Francesc Cambó foren la creació de la
Fundació Bernat Metge i la seva excepcional col·lecció de pintura.
La Fundació fou creada l’any 1922 amb la intenció de traduir al
català les obres més remarcables dels autors clàssics grecs i llatins.
Josep M. de Sagarra, a les seves memòries, en recull una anècdota
ben il·lustrativa. Cap a l’any 1918, en una conversa Cambó, després
de manifestar-se com un gran lector dels clàssics grecs i llatins,
especialment de Plutarc, Livi, Xenofont i Tucídides, digué a Sagarra:
«Si algun dia fos milionari… m’agradaria fundar a Catalunya alguna
cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa
més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics».
Sembla que el que el convencé a emprendre el projecte fou saber
que l’any 1919 s’havia creat a París l’Association Guillaume Budé
amb l’objectiu de publicar, traduïdes al francès, les obres més
destacades dels autors clàssics grecs i llatins.
Cal subratllar, com se sosté amb rigor en l’excel·lent estudi de
Raül Garrigasait, que les tres primeres dècades de la Fundació
Bernat Metge estigueren marcades pel protagonisme de tres
personatges ben singulars: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles
Riba.[1239] El primer, perquè era qui havia tingut la iniciativa, ho
finançava tot i, en última instància, també ho decidia tot; Estelrich
perquè era el jove atrevit que elaborà el primer projecte i es prengué
seriosament la feina de dirigir aquesta ambiciosa col·lecció, i Riba
perquè va dedicar-se intensament a la tasca de vigilar la qualitat
científica de les obres amb la metodologia d’un filòleg rigorós.
Que finalment la cosa funcionés i amb força èxit no deixa de ser
sorprenent atès que Cambó, Estelrich i Riba eren homes de caràcter
més aviat antitètic. El mecenes, ja ho hem dit prou, era un home de
tracte difícil, força executiu i pràctic, sempre recelós del que
poguessin fer o escriure els intel·lectuals que contractava. Els seus
autoritarisme i exigència eren proverbials. Joan Estelrich, en canvi,
era un jove que encara no tenia vint-i-cinc anys, extravertit i efusiu,
que semblava que s’atrevia amb tot. El seu èxit com a organitzador i
director de la Fundació, mentre feia de propagandista cultural per
Europa, fou realment xocant. A més, ben aviat aconseguí bons
contactes culturals i àmplies relacions internacionals, per la qual
cosa es guanyà la confiança del mecenes. Per altra banda, Carles
Riba, amb el seu proverbial rigor i seriositat, inicialment fou reticent
al projecte del jove mallorquí, que considerava massa ambiciós, i si
bé respectava Cambó, mai no n’amagà el distanciament polític en
sentir-se més proper a la gent d’Acció Catalana que no pas de la
Lliga. Vistos els seus caràcters diferents, tot feia preveure unes
relacions complexes. Tenien, a més, tarannàs, idees i interessos no
sempre coincidents, cosa que es traduiria en tensions filològiques —
algunes—, empresarials —les més abundants— i també polítiques
—les pitjors—. Ara bé, tots tres van coincidir que aquella obra, la
Bernat Metge, era d’una rellevància tan excepcional i donaria tant
prestigi mundial a la cultura catalana que calia dedicar-s’hi a fons i
deixar a banda les possibles divergències.
Joan Estelrich, que va rebre l’encàrrec de Cambó de redactar el
projecte general, fou qui proposà que s’adoptés el nom de Bernat
Metge, el destacat humanista català de principi del segle XV, el gran
coneixedor i divulgador de Petrarca i Boccaccio, l’autor de Lo Somni
i el secretari del rei Joan I. Un cop elaborat el projecte, l’any 1922,
Estelrich aconseguia ser designat el «correspondant de l’Association
Guillaume Budé en Catalogne», fet que atorgava gran credibilitat i
prestigi a la seva proposta. Tot allò era realment molt ambiciós,
tenint en compte la dimensió de la infraestructura cultural catalana i
el reduït nombre d’especialistes en la matèria. Es volia, seguint el
criteri fonamental noucentista, enllaçar amb la tradició clàssica i
vincular-se a l’esperit cultural humanístic que triomfava a l’Europa
més cultivada. Estelrich mateix sostenia que la Fundació serviria per
«acabar d’enrobustir el nostre renaixement literari, la nostra
literatura nacional» i difondre socialment la cultura clàssica per tot
Catalunya. El mecenes, per la seva banda, tenia ben clara la
rellevància de l’empresa i que per això calia «subordinar l’esperit
comercial al patriòtic i cultural».
El març del 1922 la premsa catalana anunciava com a «magne
esdeveniment» que l’Editorial Catalana, dirigida per Joan Estelrich,
endegaria ben aviat una col·lecció, integrada per més de 300
volums, d’obres dels clàssics grecs i llatins traduïdes al català.
S’anunciaven, a més, alguns dels noms de les obres i dels
traductors, entre ells Llorenç Riber, Gabriel Alomar, Lluís Carreras,
Lluís Segalà, Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel de Montoliu, Josep M.
de Sagarra i Joaquim Balcells. En la primera relació, però, no hi
apareixia el nom de Carles Riba, que ja havia publicat importants
traduccions d’autors grecs, com Plutarc, Sòfocles i Xenofont.
S’anunciava que les edicions serien bilingües, acarades, i que hi
hauria dues col·leccions, una de més popular i una altra de luxe.
Igualment es deia que es comptava amb l’assessorament lingüístic
de Pompeu Fabra, que asseguraria la revisió dels textos catalans.
Un any després, el 9 d’abril de 1923, se celebrava l’acte de
presentació del primer volum a l’hotel Ritz, el més luxós i nou de
Barcelona —s’havia inaugurat el 1919—. Es tractava del llibre De la
natura de Lucreci, traduït pel catedràtic de filologia llatina Joaquim
Balcells. En presència d’intel·lectuals i polítics destacats (Fabra,
Corominas, Sagarra, Montoliu, Nicolau, Campalans, etc.), Cambó
pronuncià un discurs en què es mostrava orgullós de la seva
iniciativa i elogiava la feina d’Estelrich. Carles Riba, que no assistí a
l’acte perquè encara era a Munic, manifestà en privat els seus
dubtes davant el projecte, que considerava excessiu perquè no creia
que a Catalunya hi hagués prou traductors competents de grec i llatí
per enllestir-ho.
Durant un temps, Riba va pensar que Estelrich era massa jove i
no tenia suficients coneixements sobre la cultura humanística —no
sabia grec— per dirigir aquella empresa tan ambiciosa. Segons ell,
el país estava mancat d’una tradició humanística sòlida per
assegurar la continuïtat d’aquella col·lecció. L’any 1925, però, quan
Estelrich li proposà fer-se càrrec d’una càtedra de grec dins de les
activitats de la Fundació, la seva actitud canvià. El maig del 1925, en
el transcurs del tercer àpat anual de la Fundació Bernat Metge,
Francesc Cambó anuncià que Carles Riba s’encarregaria de dues
càtedres de grec, una d’elemental i una altra de superior. El
mecenes mostrava la seva satisfacció perquè servirien per «formar
col·laboradors per a la nostra obra d’incorporació dels clàssics grecs
i llatins al català». Per tal de realitzar amb eficàcia aquesta feina,
Cambó proposà a Riba d’anar a París per informar-se amb
deteniment de com funcionava l’ensenyament superior del grec a la
Sorbona, viatge que va dur a terme entre octubre i desembre del
1925. Riba lliurà a Cambó un informe de sis fulls amb les «reflexions
i experiències d’aquest mig any que V. generosament em concedí
de termini per a l’organització d’una doble càtedra de llengua grega,
elemental i superior».[1240] L’escrit tenia diferents apartats[1241] i
finalitzava amb un efusiu agraïment de Riba al «generós fundador».
Per la seva banda, Cambó reconeixia que, pel que feia al grec, «el
més preparat que hi havia era Carles Riba», i que la seva feina no
es limitaria a les classes —que començarien el gener del 1926 als
seus locals de Via Laietana 30—, sinó que també faria d’assessor
cabdal d’Estelrich tant per la revisió de les traduccions encarregades
com a l’hora de triar noves obres i traductors.
La Fundació Bernat Metge creà també un seminari de crítica
textual, a cura del llatinista Joaquim Balcells, i de forma periòdica
convidava especialistes estrangers, com l’alemany Karl Vossler, a
pronunciar conferències a la seva seu. Si bé el nivell de formació
dels especialistes en les cultures clàssiques que sortiren de la
Universitat de Barcelona era insuficient, els estudis organitzats per
la Fundació van despertar l’interès entre molts joves vers la cultura
humanística i contribuïren decisivament que es formés a Catalunya
tota una fornada de filòlegs clàssics de notable solvència. Riba
estava ben satisfet de la feina. Considerava que reforçaria «l’orgull
renascut de la llengua pròpia» atès que ajudaria decisivament a
l’ideal de «fer una pàtria de diverses gents, fórmula d’incorporació
cultural, és a dir, de traducció».
L’aparició dels primers volums de la Fundació Bernat Metge
tingué un bon ressò internacional i va rebre la salutació entusiasta
de bona part de les publicacions especialitzades, que elogiaren la
gran iniciativa catalana. Ben aviat, Joan Estelrich fou convidat a
pronunciar conferències i cursos arreu d’Europa per explicar la
col·lecció. L’any 1926, la presentà a la Sorbona, a París, i defensà la
tesi que Catalunya ja estava «plenament incorporada a la cultura
humanística». Afirmà, exageradament, que es feia un tiratge de tres
mil exemplars de cada volum, fet que reflectia que s’adreçava a un
ampli públic culte, i no només als especialistes. L’èxit d’aquest acte
segurament obrí camí perquè dos anys després Cambó pogués
inaugurar-hi el Centre d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation
Catalane. Més endavant, a l’abril del 1932, Estelrich assistiria al
Primer Congrés de l’Association Guillaume Budé, a Nimes, el gran
refent francès, on va rebre elogis i felicitacions per la prestigiosa
col·lecció catalana que dirigia.
 Però no tot eren bones paraules. Alguns, ben pocs certament,
criticaren la Fundació. Un d’ells fou l’integrista mossèn Antoni M.
Alcover, que mostrà les seves reticències no sols pel fet que el text
català seguia la normativa de Pompeu Fabra i de l’Institut d’Estudis
Catalans, sinó també perquè en la tria dels traductors n’hi havia
molts que eren «poc cristians» i alguns manifestament «ateus».
Però això era més aviat una anècdota, fins i tot elogiosa, que no pas
un retret, donat que reflectia que els traductors eren escollits per la
seva competència professional, sense tenir en compte criteris
ideològics.
L’any 1926 Cambó va crear l’editorial Alpha, i sota la direcció
d’Estelrich, que es feu càrrec de l’edició de totes les publicacions
promogudes per ell, entre d’altres la Bernat Metge. Als set anys de
la seva creació, el 1929, la col·lecció ja tenia uns 1.755 subscriptors,
pràcticament s’autofinançava i funcionava gairebé com una editorial
comercial. Amb la publicació periòdica d’entre sis i vuit volums cada
any, es mostrava com una empresa d’una seriositat i eficàcia
notables. La dictadura de Primo de Rivera, amb la seva manifesta
hostilitat a la llengua i cultura catalanes, havia contribuït al seu èxit
en estimular molta gent, com a reacció política, a col·laborar en una
causa patriòtica com aquella. Així, l’any 1930, quan ja s’havien editat
cinquanta volums, el resultat empresarial, científic i polític era
extraordinari. Es tractava d’unes obres que destacaven per
l’excellència de les traduccions i l’alt nivell científic de les
documentades introduccions, entre les quals cal remarcar les de
Balcells, Riba, Crexells, Soldevila o Cardó. L’èxit demostrava també
el gran encert de Cambó escollint Estelrich com a director, i el del
mallorquí confiant el rigorós treball de revisió dels textos i
d’assessorament científic a Carles Riba i Lluís Nicolau d’Olwer.
Cambó no va assistir a l’àpat anual de la Fundació Bernat Metge
pel desembre del 1931 donat que estava exiliat a París, però envià
instruccions a Estelrich perquè digués en nom seu que les iniciatives
culturals «han de mantenir-se, com fins ara, ben allunyades de tot el
que pugui dividir els catalans».[1242] Recordava, igualment, que així
com en temps de la dictadura «lluitàrem, a cops de llibres, contra un
groller intent d’assimilisme», ara caldria lluitar contra «la indiferència
dels catalans per la magna causa de la nostra cultura pairal».
Animava els col·laboradors a mantenir un entusiasme «tan viu com
els anys de persecució» i els assegurava que la seva fe «en l’obra
iniciada, fa prop de deu anys, és avui tan viva com sempre. I el meu
concurs no li mancarà mai, ni mentre visqui, ni després del meu
traspàs».[1243]
Durant els anys de la República, la intensa dedicació a la política
de Joan Estelrich —fou l’únic diputat de la Lliga que va ser elegit en
les tres eleccions, 1931, 1933 i 1936— va provocar que, sense
deixar formalment la direcció de la col·lecció, confiés la
responsabilitat de fer-la funcionar a Carles Riba, qui s’hi dedicà
plenament. Estelrich, però, es va sentir insegur i sospitava que Riba
intrigava prop de Cambó per desplaçar-lo.[1244] Fou el moment de la
màxima producció de Riba com a traductor, de qui es publicaren vuit
traduccions entre el 1931 i el 1936, i coincidí amb l’ascendent
prestigi literari del poeta i la seva consolidació com a referent
intel·lectual. L’any 1936, just abans d’esclatar la guerra, ja se
n’havien publicat vuitanta títols, amb traduccions dels autors clàssics
més notoris: Plató, Aristòtil, Sòfocles, Plaute, Ciceró, Sèneca, Tàcit,
Plutarc, Xenofont, Horaci, Ovidi, Demòstenes, Èsquil, Polibi, Terenci,
etc.
El 19 de juliol de 1936, els locals de la Fundació Bernat Metge, i
de fet tota la casa de Cambó a la Via Laietana 30, foren ocupats per
uns escamots anarcosindicalistes vinculats a la Confederació
Nacional del Treball i a la Federació Anarquista Ibèrica. Com que
Cambó i Estelrich eren fora de Catalunya, Carles Riba va haver
d’intervenir des d’un primer moment per tal d’evitar que la
documentació i la biblioteca fossin destruïdes. Després d’una
entrevista amb Ventura Gassol, el conseller de Cultura, i amb
l’assentiment de Joaquim Balcells, August Pi i Sunyer i Pompeu
Fabra, aconseguí que la Generalitat confisqués la institució —decret
de 12 d’agost de 1936— per salvar-la i que el nomenessin
«comissari d’apropiació». En una carta a Cambó, que va escriure
l’any 1943 però que no va enviar mai, retratava la situació de la
Fundació els darrers dies de juliol del 1936: «Allò era una txeca, i
calia dialogar i fer discursos absurds a gent que eren una barreja
d’innocència i de ressentiment, i, a més, armats fins a les dents i
embriagats de triomf. A la fi aconseguírem de treure exclusivament
papers, llibres i llibreries; i encara això, vigilats de vista per
pistolers».[1245]
L’agost del 1936 Carles Riba i el filòsof Eduard Nicol traslladaren
la Fundació Bernat Metge, amb tots els arxius i la biblioteca, a un
altre local, al passeig de Pi i Margall 114, de Barcelona, on es va
reprendre la feina per tal de continuar publicant més volums. Riba
no va fer cap pas ni va dur a terme cap operació d’importància a la
Fundació i a l’editorial Alpha sense que Cambó i Estelrich
n’estiguessin informats i hi donessin l’aprovació. La correspondència
amb Cambó es va fer a través de Ramon Sugranyes de Franch,
secretari del llatinista Joaquim Balcells, que llavors era a Ginebra.
Les dificultats financeres foren resoltes amb la venda d’accions de la
CHADE, propietat de Cambó, operació que autoritzà des d’Itàlia.
De tota manera, tant Cambó com Estelrich serien força crítics
respecte a Riba, a qui consideraven massa tolerant amb els «rojos»
i que mantenia una actitud de complicitat amb la Generalitat
«revolucionària». La dura censura de Cambó a l’actitud de molts
intel·lectuals catalans durant la guerra se centrava en casos com els
de Riba, que no va ser rebut per Cambó quan l’any 1937 anà a
París per intentar parlar-hi i explicar-li la situació en què es trobava
la Fundació: «a ell no li convé, i a mi em costaria gran violència no
dir-li el que penso de la seva conducta», va escriure.[1246] A més, la
indignació de Cambó i d’Estelrich fou notable en comprovar que als
nous volums de la Fundació publicats aquells anys de la guerra hi
apareixia l’escut de la Generalitat, com si en fos la propietària, que
s’esmentava com a editor el Departament de Cultura i que Carles
Riba hi apareixia com a «Comissari de la Generalitat».
El 7 de novembre de 1938, en l’única conversa telefònica que
mantingueren Cambó i Riba durant la guerra, tots dos coincidiren
que, amb la previsible victòria dels franquistes, tots els esforços
haurien de dedicar-se a «salvar la llengua i l’alta cultura» catalanes.
Acabada la guerra, amb l’exili de Riba i de bona part dels
col·laboradors de la Fundació, i amb Cambó primer a Suïssa i
després a Amèrica, fou de nou Estelrich qui intentà tornar a posar en
funcionament la col·lecció, començant per aconseguir el permís de
les autoritats franquistes per publicar més volums. Malgrat els seus
bons contactes amb els responsables dels serveis de propaganda
franquistes, les dificultats i les exigències impossibilitarien que
sortissin nous volums durant uns quants anys. Primer es va
demanar eliminar els noms dels autors considerats «rojos», com ara
Riba, Nicolau o Soldevila; després s’indicà que calia publicar també
la traducció en castellà de cada volum. Tot eren pegues i demandes.
Finalment l’any 1942, tal vegada gràcies al donatiu de quadres de
Cambó al Museu del Prado, que havia creat un ambient més propici,
Estelrich va rebre l’autorització per publicar el volum Vides
paral·leles de Plutarc, que ja tenien imprès des del 1939, però amb
el compromís de no esmentar enlloc que el traductor era Carles
Riba, que encara estava exiliat.
La tornada de Riba a Catalunya, a l’abril del 1943, va fer que
Estelrich, que cada cop estava més absent de Barcelona, tornés a
delegar en ell la tasca de prosseguir l’edició de més volums. L’any
1946 se’n pogueren publicar dos de nous; el 1947, dos més; el
1948, només un, però a partir del 1949 la feina ja es regularitzà i
cada any sortirien editats entre quatre i sis volums. Tot i que el nou
editor gerent de l’editorial Alpha era l’economista Salvador Millet i
Bel i el director de la Fundació seguia sent Joan Estelrich, Carles
Riba va exercir de director efectiu uns quinze anys més, fins a la
seva mort el 1959. Estelrich havia mort un any abans a París.
Durant molt de temps, però, Riba va haver de manifestar la seva
protesta davant la persistència d’afirmacions calumnioses que
l’acusaven d’haver volgut «apropiar-se» de la Fundació l’any 1936.
La carta a Cambó abans esmentada i finalment no enviada és tot un
al·legat en favor de la seva intervenció neta en l’assumpte.
Actualment, l’any 2022, el del seu centenari, els volums publicats
per la Fundació Bernat Metge superen la xifra de 450.
De les múltiples reflexions que fa Cambó a les Memòries i
Meditacions sobre la seva gran creació, la Fundació Bernat Metge,
se’n pot deduir que creia seriosament que la difusió de la cultura
clàssica podia aportar als catalans un sentit d’equilibri i de mesura
del qual no sempre estaven dotats. Ell mateix reconeixia que la
lectura dels clàssics li donava serenitat i ponderació i el confortava
amb un fort optimisme.
Home de caràcter fort, Francesc Cambó actuà com un autèntic
empresari cultural, exercint un control molt personal de les
institucions que havia fundat i finançava. No deixà, per exemple, que
l’Institut d’Estudis Catalans fiscalitzés les publicacions de la
Fundació Bernat Metge, atès que aquella era una iniciativa seva, per
això la pagava, i que no estava disposat a acceptar cap mena
d’interferència exterior. S’atribueix a Cambó la frase «als
intellectuals se’ls ha de pagar poc i exigir molt». Tal vegada per això
un dels seus traductors, Joan Petit, sostenia, amb ironia, que «a la
Bernat Metge els autèntics mecenes són els traductors».

Dues edicions de la Bíblia i recuperar els jueus catalans

El vessant de mecenes noucentista i catòlic de Francesc Cambó

quedà clarament reflectit en l’ambiciosa iniciativa d’impulsar la
traducció de la Bíblia al català, directament del grec i de l’hebreu,
seguint en bona part el model de la Fundació Bernat Metge. L’any
1922, el pare Miquel d’Esplugues, provincial dels caputxins catalans,
li presentà un projecte ambiciós, que coordinaria personalment, per
traduir al català totes les obres de l’Antic i del Nou Testament.
També hi participava el pare Bonaventura Ubach, estudiós benedictí
de Montserrat, especialista en qüestions bíbliques, bon coneixedor
de l’hebreu, l’arameu i el grec, que residia a Palestina des de feia
anys. Cambó acceptà la proposta de Miquel d’Esplugues i creà la
Fundació Bíblica Catalana amb la finalitat, segons deia ell mateix, de
«donar al nostre poble una versió bíblica en llenguatge literari
acordat amb l’estat de perfecció a què ha arribat el català a hores
d’ara». Ara bé, l’any 1925 el projecte trobà dificultats en desvincular-
se’n el pare Ubach, i amb ell el monestir de Montserrat. No era una
simple picabaralla entre caputxins i benedictins sobre qui havia de
dirigir-lo, hi havia problemes de fons, sobre la concepció mateix i la
qualitat. Eren notòries les reticències d’Ubach davant l’escassa
formació com a biblista de Miquel d’Esplugues i de la majoria dels
seus col·laboradors barcelonins. També discrepava de la voluntat
d’anar de pressa perquè se’n ressentiria la qualitat de les
traduccions. I així, Ubach va defensar a Cambó la necessitat de
crear un equip de biblistes més reduït, coherent i preparat, i
proposava que les traduccions al català anessin acompanyades de
comentaris literaris amplis i rigorosos i d’illustracions comparant els
diferents llibres bíblics. Ubach en persona coordinaria el projecte
juntament amb un altre benedictí, Anselm Albareda, i tindria com a
principals col·laboradors gent de primera fila formada a l’École
Biblique et Archéologique Française de Jerusalem, que dirigia el
dominic Joseph Lagrange, on treballava des de feia anys Ubach.
[1247]

Al final, aquests dos projectes —l’anomenada Bíblia de

Montserrat, dirigida per Ubach, i la Fundació Bíblica Catalana,
proposat per Miquel d’Esplugues— s’elaborarien en paral·lel i tots
dos serien finançats per Cambó. El primer volum de la Fundació
Bíblica Catalana aparegué el 1928 i l’any 1936 ja se n’havien
publicat deu, del total de quinze volums que s’editaren fins a
completar-se la col·lecció el 1948. Aquestes obres bíbliques foren
traduïdes de l’hebreu, del grec i del llatí (la Vulgata) al català per
especialistes reconeguts —entre ells C. Cardó, C. Riba, J. M. Millàs,
etc.—, però no per biblistes com exigia Ubach. Per la seva banda, la
publicació de la Bíblia de Montserrat, que també finançava Cambó a
raó de 25.000 pessetes per volum, s’anava editant a un ritme més
lent i els primers volums van ser revisats lingüísticament per
Pompeu Fabra i per l’oficina d’assessorament lingüístic de l’Institut
d’Estudis Catalans. Aturada la seva publicació durant la Guerra Civil,
no tornà a editar-se, a causa de les prohibicions i reticències
franquistes, fins a l’any 1950. Actualment, els especialistes
consideren que la de Montserrat és la més ambiciosa i rigorosa i que
l’altra, en canvi, té un caràcter més literari i divulgatiu. Cambó mateix
era conscient de la diferència. En una carta a Ubach, del 23 de
desembre de 1946, afirmava: «la veritable bíblia catalana és la que
vostè ha preparat i la que Montserrat publica. La que jo he patrocinat
no tindrà més que un valor literari».[1248]
En la mateixa línia de promoure importants traduccions al català,
Cambó impulsà la constitució de la Fundació Hebraica-Catalana,
que es dedicaria a l’edició dels textos, molt escassos i poc coneguts,
escrits per jueus catalans. Sota la direcció de l’hebraista Josep M.
Millàs i Vallicrosa, i vinculada també a la Facultat de Filosofia i
Lletres de la Universitat de Barcelona, publicà quatre volums entre el
1929 i el 1933.

La Fundació Cambó de París i el Centre d’Études de l’Art

Catalan et de la Civilisation Catalane de la Sorbona

També en l’àmbit internacional, durant els anys de la dictadura de

Primo de Rivera i a iniciativa de Francesc Cambó es constituí a
París la Fundació Cambó, amb la clara pretensió de «donar a la
cultura catalana una categoria internacional».[1249] Amb l’ajut de
Josep Puig i Cadafalch, que estava força relacionat amb els mitjans
universitaris de París, Cambó projectà un centre dedicat bàsicament
a la difusió de la història de l’art català. Com que era un projecte
internacional, necessitava el vistiplau de l’ambaixada francesa a
Madrid i del Ministeri d’Afers Exteriors francès. Obtinguts els
permisos corresponents, Cambó es proposà la creació d’una
fundació que portaria el seu nom, i que finançaria un ampli ventall
d’activitats que es desenvoluparien dins de l’àmbit universitari de la
Sorbona parisenca. El desembre del 1928 el projecte va ser aprovat
pel Consell de la Universitat de la Sorbona i el 19 de gener de 1929
es procedia a la signatura del conveni oficial entre Cambó, « ancien
ministre à Barcelona», i el vicerector de la Sorbona perquè la
Fundació Cambó es fes càrrec de subvencionar la docència i les
activitats del nou Centre d’Études de l’Art Catalan et de la
Civilisation Catalane (CEACC), durant un primer període de sis
anys. Va ser nomenat director del CEACC el professor Pierre
Lavedan, especialista en art i urbanisme, que havia estat catedràtic
a les universitats de Tolosa i de Montpeller. El Consell Directiu de la
Fundació, que era l’encarregat de l’administració del CEACC, estava
integrat per tres consellers nomenats per Cambó —J. Estelrich, J.
Puig i Cadafalch i Ll. Nicolau d’Olwer—, tres de nomenats per
l’Institut d’Art de la Sorbona i Lavedan mateix.
El CEACC va funcionar des del curs 1929-1930 fins al 19371938,
amb la interrupció del curs 1935-1936. S’impartiren diversos cicles
de conferències sobre qüestions fonamentals de l’art català: la
Catalunya romànica; la pintura catalana a finals de l’edat mitjana; la
pintura catalana contemporània; l’escultura romànica catalana;
l’arquitectura gòtica civil catalana; l’arquitectura gòtica religiosa a
Catalunya, València i Balears; l’art mossàrab i Catalunya. Cada curs
acostumava a estar integrat per entre 12 i 15 conferències, que
suposaven un cost anual aproximat d’uns 130.000 francs francesos.
Els conferenciants més habituals foren Josep Puig i Cadafalch i
Joaquim Folch i Torres, però també hi passaren especialistes
coneguts com Higini Anglès, Agustí Duran i Sanpere, Jordi Rubió i
Balaguer, Adolf Florensa, Cèsar Martinell, Pere Bosch i Gimpera i
Pere Corominas.
Des del 1931 la Generalitat republicana va col·laborar en el
finançament del CEACC, però durant el curs 1934-1935
s’interromperen les activitats a causa de la difícil situació política
catalana. Aquell curs, Cambó tampoc abonà la seva part de la
subvenció. La primavera del 1936 la Generalitat ratificà la voluntat
de tornar a finançar el CEACC amb 80.000 francs francesos, però
aviat es produïren greus problemes i tensions amb motiu de la
Guerra Civil. El nou conseller de Cultura, Antoni M. Sbert, va fer que
la Generalitat pagués els retards de la subvenció que Cambó
donava periòdicament i, d’aquesta manera, es va voler utilitzar el
CEACC com a plataforma de propaganda per desmentir la imatge
d’una Catalunya revolucionària i antireligiosa. Així, a iniciativa de
Bosch i Gimpera, la Universitat de Barcelona organitzà al CEACC
diversos actes i exposicions sobre art ibèric i sobre l’art català per
remarcar la política de conservació i restauració del romànic i gòtic
feta a Catalunya. Francesc Cambó es va desentendre totalment
d’aquestes activitats atès que deixà de finançar el CEACC el 1936
mateix.
L’any 1939 es produí la paralització total de les activitats, malgrat
els intents de Lavedan. Després de la Segona Guerra Mundial, ja
l’any 1948, de nou Lavedan pressionà Puig i Cadafalch i els hereus
de Cambó per mirar de tornar a posar en funcionament el CEACC,
però sense èxit, ja que va desaparèixer de facto i fins molts anys
després no fou restablert per la Generalitat de Catalunya.
Des de la creació del CEACC, la Fundació Cambó de París es va
fer càrrec de la compra del mobiliari i de dotar la seva biblioteca
especialitzada. Entre el 1929 i el 1930 arribaren caixes de llibres
enviats per la Fundació Bernat Metge i després també donatius de
l’Institut d’Estudis Catalans, de la Junta de Museus de Barcelona i
de diverses editorials catalanes. Cap a l’any 1939, la biblioteca del
CEACC tenia un fons superior als tres mil llibres, la majoria d’art.
Aquest fons actualment es troba al Centre d’Études Catalanes de
París.

La història «alliçonadora i sentimental» de Ferran

Soldevila

L’11 de gener de 1929 Francesc Cambó encarregava oficialment a

Ferran Soldevila l’elaboració d’una història de Catalunya que fos una
síntesi alhora rigorosa i llegible per a un gran públic. Qui era llavors
Soldevila?, per què l’havia triat Cambó? Ferran Soldevila i Zubiburu
(1894-1971) era un jove historiador que formava part del que s’ha
denominat «la primera generació dels Estudis Universitaris
Catalans», és a dir, la dels intel·lectuals i professionals, la majoria
d’ells universitaris, que es formaren bàsicament en les dues
primeres dècades del segle XX en una conjuntura marcada per la
irrupció política del catalanisme i per la difusió i arrelament del
noucentisme en el món cultural. Deixeble d’Antoni Rubió i Lluch, tant
a la Universitat de Barcelona com als Estudis Universitaris Catalans,
i doctorat a Madrid sota la influència de Ramón Menéndez Pidal,
Ferran Soldevila inicialment s’havia orientat vers els estudis literaris i
històrics medievals. Des de molt jove estava vinculat a l’Institut
d’Estudis Catalans —en fou el secretari entre el 1914 i el 1920— i
era membre del cos d’arxivers —treballava a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó—. L’any 1922, Soldevila va adquirir una certa notorietat en
publicar, en collaboració amb el seu amic i també historiador Ferran
Valls i Taberner, una sèrie de manuals d’història de Catalunya,
editats per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana,
adreçats a escolars de diversos nivells d’ensenyament que de
seguida tingueren un notable èxit editorial. Segurament va ser per
això, i pel fet que els manuals estaven escrits amb un llenguatge
pulcre i força comprensible, que el 4 de març de 1924 Estelrich
s’adreçà a Soldevila per dir-li que Cambó volia saber si estaria
interessat en la redacció d’una història de Catalunya de caire
interpretatiu i adreçada a un gran públic. Soldevila declinà l’oferta
adduint que se n’anava a la universitat anglesa de Liverpool com a
lector i després a París, a treballar un temps a l’École des Chartes,
però que a la tornada en podien parlar.
Quan a finals de l’any 1928 Soldevila tornà a Catalunya, Estelrich
li va fer de nou la proposta de Cambó i Soldevila anà a París per tal
de concretar el projecte de llibre i signar el contracte. Un any abans,
Soldevila havia acceptat fer-se càrrec de la traducció dels llibres I i II
dels Annals de l’historiador romà Tàcit per a la col·lecció de la
Fundació Bernat Metge. La traducció de Soldevila fou lliurada a
Estelrich a mitjans del 1929, sortí publicada a mitjans del 1930 i va
plaure molt a Cambó, que després de llegir-ne el rigorós i reflexiu
pròleg es ratificà en la idea que era l’historiador més adient per
escriure el llibre que volia.
Així, a principi de gener del 1929 a l’hotel Crillon de París, on
acostumava a allotjar-se Cambó, Soldevila i el polític catalanista
tingueren diverses trobades per discutir el caràcter i la dimensió del
llibre, els terminis de lliurament dels capítols i la remuneració, i
signaren un contracte. El pensament inicial era fer un sol volum,
d’unes 400 pàgines com a molt, per les quals Soldevila rebria unes
10.000 pessetes, a raó de 25 per pàgina, sense cobrar, però, drets
d’autor. L’obra hauria d’estar enllestida en un parell d’anys. El 9 de
gener, Soldevila escrivia en el seu Dietari: «El Mecenes no publicarà
la meva història si no hi està d’acord. Però jo no hi modificaré res, i
ell hi estarà d’acord. La seva base històrica és feble… He començat
a treballar en la meva obra i la veig com a una bella obra original i
sòlida».[1250]
Cambó volia que Soldevila escrigués una «síntesi eficaç», d’estil
llegidor i divulgatiu, adreçada a un gran públic, però també
«interpretativa», similar a la història de França de Jacques Bainville
o a la Breu història d’Anglaterra de Gilbert Keith Chesterton, que
llavors estaven tan de moda a Europa. Cambó desitjava una obra
que produís en el lector una «identificació sentimental» amb el país,
però que tingués un rigor històric inqüestionable. I per això pensà en
Ferran Soldevila. Aquesta tria per part de Cambó i Estelrich també
responia al desig d’oferir un producte nou i molt diferent de l’extensa
Història nacional de Catalunya que estava publicant, des de 1922,
Antoni Rovira i Virgili i que finalment tindria set volums. En aquells
moments, Rovira era un dels màxims dirigents del Partit Catalanista
Republicà, creat a partir d’Acció Catalana, l’antiga escissió de la
Lliga Regionalista, amb qui estaven clarament enfrontats, i donava
massa la imatge de polític i periodista que feia d’historiador, mentre
que Ferran Soldevila era sobretot un jove i brillant historiador, molt
més dedicat a la recerca científica i sense els condicionants
ideològics de ser un polític professional.
Ferran Soldevila es posà immediatament a redactar una obra
que, al final, seria força diferent del que es pensaven: tindria tres
volums i trigaria més de cinc anys a estar enllestida. Cambó en va
fer un seguiment constant: llegia cada capítol, en donava la seva
opinió i proposava algunes modificacions. Per exemple, fou ell qui
aconsellà de posar, després del títol genèric de cada capítol,
nombrosos subtítols al marge del text que servissin de guia de
lectura i d’explicació del contingut.
En la correspondència entre tots dos, analitzada per Enric Pujol, i
en el Dietari de Soldevila,[1251] s’hi troben molts judicis i comentaris
del mecenes sobre els textos de Soldevila que anava llegint i les
reflexions d’ell després de cada trobada amb Cambó. Així, el 4 de
novembre de 1929, ja a Barcelona, Soldevila escrivia: «He anat a
veure en Cambó, per donar-li compte de l’estat en què es troba la
Història de Catalunya. En menys de cinc minuts hem despatxat. Tot
allò de voler discutir amb mi la meva obra no serà res». Gairebé un
any després, el 25 d’agost de 1930, Cambó, recuperant-se de la
seva operació, escrivia des de França a Soldevila insistint en quin
hauria de ser l’objectiu fonamental del llibre encarregat: «Jo em faig
la il·lusió de que la Història de Catalunya que prepara exercirà una
gran influència a Catalunya, fent catalanistes a molts que no ho són i
donant un fonament més sòlid i més conscient al catalanisme,
purament epidèrmic i verbalista, que, per, desgracia, tant abunda
encara a Catalunya… Jo em faig l’il·lusió de que la seva Història pot
ser —ha de ser!!— per a Catalunya, el que la Histoire de Bainville ha
sigut per França, on avui pot notar-se la influència d’aquella història
en tots els sectors de l’opinió francesa, llevat del comunista».
Alguns dels comentaris de Cambó al text de Soldevila, encara
que fossin sobre Jaume I, acabaven en conclusions generals i
polítiques, com les que des de París va escriure el 2 de febrer de
1932: «La major i millor lliçó que podem treure els catalans d’una
història de Catalunya, escrita amb sinceritat i amb esperit
nacionalista, és aquesta: de totes les desgràcies de Catalunya, la
culpa principal, la tenen els mateixos catalans, per no haver-ho
subordinat tot i en tots els moments, a l’interès suprem de la seva
pàtria… és una veritat dolorosa, però que cal proclamar, per veure si
els catalans de demà, ja que no els catalans d’avui, sabran tenir-la
present».
De tota manera, Ferran Soldevila no es va poder centrar
plenament en la redacció del llibre durant un temps perquè, el
setembre del 1930, va assumir la direcció de la prestigiosa Revista
de Catalunya i això li exigí una dedicació força intensa. Era un
moment polític extraordinari, de crisi del govern de la «dictablanda»
del general Berenguer i del govern de l’almirall Aznar, que culminaria
amb canvi de règim l’abril del 1931. Sota la direcció de Soldevila, la
Revista de Catalunya adquirí llavors una tonalitat molt viva i es va
fer ressò de les principals polèmiques polítiques del moment.
Soldevila redactava molts dels editorials i articles des d’una actitud
conciliadora entre les posicions, llavors presentades com a molt
contraposades, de Francesc Cambó, de Jaume Bofill i Mates i del
canonge Carles Cardó, sobre el significat d’una política de
«concòrdia». Soldevila era partidari d’una entesa entre Acció
Catalana, llavors convertida en el Partit Catalanista Republicà, en el
qual ell encara militava, i la nova Esquerra Republicana de Macià, i
va acollir amb entusiasme la proclamació de la República i la
constitució de la Generalitat de Catalunya. Això contrastava,
lògicament, amb la fugida a França de Cambó.
De tota manera, a finals del 1931, la Revista de Catalunya va fer
fallida i, malgrat les gestions realitzades des de París per Cambó,
deixà de publicar-se per un temps. Fou llavors, a partir de
començament de l’any 1932, quan Soldevila passà a dedicar-se
plenament a la redacció de l’obra encarregada per Cambó. Això
coincidiria també amb el seu distanciament polític del Partit
Catalanista Republicà, fins a donar-se definitivament de baixa a
finals del 1932. Tal vegada, Soldevila desitjava tenir una posició més
independent, sense vinculacions partidistes, actitud que segurament
també seria més ben vista per Cambó, que, a mesura que llegia els
capítols escrits per Soldevila, s’anava convencent de la importància
de l’obra: «crec que pot ésser, no sols un èxit editorial, sinó,
principalment, que considero pot exercir una profitosa influència a
Catalunya», escrivia des de París a Estelrich el 2 de juny de 1932.
Tanmateix, considerava que Soldevila estava escrivint un llibre amb
una «extensió molt major a la que havíem previst i temo que ens
anirem a un volum que depassarà les 700 pàgines. Jo considero
això impossible».[1252]
No hi ha cap dubte que l’especial conjuntura política, els anys
inicials del règim republicà i de la Generalitat, van influir en la
redacció del llibre. Es vivien moments de recuperació i de
reconstrucció nacionals, i per això Soldevila, de forma més o menys
explícita, va continuar defensant la necessitat d’una entesa general
entre els catalans. De fet, en el Prefaci de l’obra explicità la
complexitat que significava escriure i reflexionar sobre la història del
país en aquesta nova i extraordinària conjuntura política, i en la part
final recordava que «el senyor Francesc Cambó, que va tenir la
iniciativa d’aquesta obra, va honorar-me encarregant-me-la, n’ha fet
materialment possible la redacció i la publicació, i el vívid interès del
qual a seguir-ne les etapes no ha estat el menor dels estímuls que
n’he rebut».
Soldevila va confegir un llibre rigorós, amb el màxim de seriositat
científica, que esdevingué durant molts anys un referent i, de fet, fou
la seva publicació més emblemàtica. Ell mateix n’estava força
satisfet. Al seu Dietari, el 9 de maig de 1933, explica com
d’entusiasmat estava el mecenes amb el producte final del seu
encàrrec: «Visita a Cambó. Malalt, al llit. La seva Història fa una
gran impressió, m’ha dit. Havíem parlat de fer un Bainville; però és
una cosa molt diferent. Quan acabi aquesta caldrà fer-ne una altra,
perquè aquesta no podrà tenir la difusió que voldria. L’he donada a
llegir a en Ferran Valls i Taberner i n’està entusiasmat. Parlant de
com l’obra s’havia anat allargant, ha dit: A vostè escrivint-la, li ha
passat el que a mi llegint-la. I somreia, amb un somriure que fa, de
vegades, d’una gran dolcesa insospitada».[1253]
Durant les seves converses Cambó digué a Soldevila que més
endavant hauria d’escriure una obra més sintètica, d’un sol volum,
que pogués arribar a un públic molt més ampli. Ell, sense refusar
aquesta proposta, va esmentar a Cambó que, després d’haver fet
aquell llibre, veia molt necessari posar-se a escriure una història
d’Espanya d’unes característiques similars. Cambó hi va estar
d’acord.
Efectivament, el producte final de Soldevila estava força allunyat
de la idea inicial de Cambó. No es tractava d’un volum sinó de tres;
la informació que es donava era exhaustiva i rigorosa, i l’estil elegant
i interpretatiu el feia molt llegible. El primer volum, de 470 pàgines,
es va publicar coincidint amb el dia de Sant Jordi del 1934 i tingué
un gran èxit, vist que la primera edició, de 1.300 exemplars, quedà
exhaurida en dos mesos. El segon i el tercer volum, que tenien 430 i
265 pàgines respectivament, es publicaren l’any següent, el 1935, i
també tingueren una gran acceptació del públic. L’obra, però, només
arribava fins a «La guerra napoleònica», és a dir, no analitzava la
majoria del segle XIX ni entrava al segle XX.
Al Prefaci del llibre, Soldevila justificava la seva visió
globalitzadora per la necessitat de «conèixer-nos a fons», de saber
què havien fet els catalans i així poder elaborar un judici, una
avaluació final. Perquè, de fet, es tractava d’això, de redactar un text
interpretatiu que, amb notables consideracions de caràcter polític,
oferís una valoració del passat des d’una perspectiva nacional.
Recordant una reflexió de Goethe, l’autor hi sostenia que «cap nació
no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se
ella mateixa. Per guanyar-se aquest bon judici i per jutjar-se, cal
conèixer-se». Aquesta era, també, la pretensió de Cambó quan
encarregà el llibre a Soldevila. Calia que algú escrivís una història
de Catalunya que servís per tenir un coneixement prou rigorós dels
molts problemes amb què s’havien hagut d’enfrontar els catalans al
llarg de la història. Al Prefaci, evidentment, també hi havia una clara
manifestació d’aquesta voluntat de l’autor: «Mai no he volgut
amagar, ni dins els plecs de les nostres glòries més denses, cap de
les misèries que les han rosegades o malmeses. Sols així podia
cobrar tot el seu admirable sentit la tragèdia de la nostra història».
En aquest text introductori Soldevila confessava que el llibre també
podria haver-se titulat Història sincera de Catalunya.
El llibre de Soldevila tingué un impacte notable entre les elits
culturals i polítiques catalanes. Aviat esdevingué un referent
fonamental, una lectura obligada, cosa que el convertí de seguida
en un «clàssic». Tota la premsa i les publicacions catalanistes
l’acolliren amb gran interès, destacant-ne el caràcter innovador i fins
i tot «rupturista». És coneguda, però, la ressenya crítica que Jaume
Vicens Vives va escriure l’any 1935, quan només tenia vint-i-cinc
anys. Aquest jove professor universitari considerava que l’obra de
Soldevila encara estava massa influïda per la tradició romàntica del
catalanisme del segle XIX, tenia un caràcter essencialment polític i
deixava de banda molts aspectes socials i econòmics de rellevància.
Vicens, finalment, emetia una sentència que seria polèmica: el llibre
de Soldevila «clausura una etapa de la nostra historiografia».[1254]
Malgrat aquesta consideració, reconeixia que l’obra era, amb
diferència, la més rigorosa i satisfactòria síntesi històrica disponible i
que el seu estil literari brillant «farà que esdevingui clàssica en el
camp de la historiografia catalana». Anys després, Pierre Vilar
considerà que la de Ferran Soldevila havia estat la primera «història
oberta» de Catalunya per la forma original de plantejar el fet
nacional.
Soldevila tingué un cert conflicte amb l’editorial Alpha, que dirigia
Estelrich, perquè el text final ultrapassava de molt la llargària
estipulada inicialment. Es discutí el preu de les pàgines fetes de
més, que eren més de 400. Al final Soldevila accedí a cobrar les
pàgines sobreres a un preu més reduït que les altres, a canvi, però,
d’uns drets d’autor que inicialment no tenia.
Ferran Soldevila, malgrat les diferències polítiques que tenia amb
Francesc Cambó, incrementades per l’actitud de tots dos durant la
Guerra Civil, sempre va reconèixer el seu deute amb el mecenes:
«Hi ha una cosa que cal no oblidar i que no oblido: sense en
Cambó, sap Déu quan hauria escrit aquesta obra, ni si s’hauria
escrit mai», va escriure al seu Dietari el 7 de juny de 1934. Quasi
tres dècades després, en la seva Història dels catalans, Ferran
Soldevila, en el moment d’analitzar el canvi de règim de l’abril del
1931, sostenia que el crit de «Visca Macià i mori Cambó» fou un
«acte de canibalisme polític», perquè «si Macià acabava de
conquerir l’autonomia amb la seva audàcia, era Cambó qui l’havia
estat predicant durant més de trenta anys».

Les relacions amb Pere Bosch i Gimpera: de l’etnologia

ibèrica a la fallida Escola Catalana d’Arqueologia
Oriental

Continuant en la seva línia de mecenes cultural, Francesc Cambó va

cercar també la col·laboració del prehistoriador Pere Bosch i
Gimpera. Les relacions entre tots dos, que inicialment semblaven
cordials i profitoses, al final esdevingueren conflictives. Membre de
la mateixa fornada noucentista que Ferran Soldevila, Bosch s’havia
especialitzat en arqueologia clàssica a la universitat alemanya, l’any
1915 havia estat nomenat per Prat de la Riba director del Servei
d’Investigacions Arqueològiques de la Mancomunitat i el 1916, amb
tan sols vint-i-cinc anys, havia guanyat la càtedra d’Història Antiga
de la Universitat de Barcelona. Ben aviat es convertí en un
investigador actiu en temes d’història antiga amb prou capacitat per
crear la que seria coneguda com «l’escola d’arqueologia de
Barcelona», la més dinàmica i innovadora de tot l’estat espanyol.
L’any 1929, Bosch i Gimpera fou el principal organitzador del IV
Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, que se celebrà a
Barcelona amb gran èxit, a la vegada que dirigia per a l’Institut
Gallach de Barcelona una gran obra de síntesi, una Historia
universal en la qual col·laboraven molts dels seus deixebles i
reconeguts especialistes estrangers, és a dir, tenia experiència i
prestigi com a organitzador d’obres col·lectives.[1255]
Segurament devia ser a proposta de Joaquim Balcells, bon amic
i col·lega de Bosch i Gimpera, que Joan Estelrich, en nom de
Cambó, va encarregar-li una magna obra que en certa manera
hauria de complementar tant el que ja s’estava publicant a la
Fundació Bernat Metge com en la també projectada col·lecció
d’obres d’història de l’art de Catalunya, que encarregaria a Josep
Pijoan. La intenció inicial de Cambó era plantejar a Bosch i Gimpera
dues propostes ambicioses: d’una banda, encarregar-se de dirigir un
gran estudi sobre la civilització i l’art ibèric de la Península que fos el
compendi de totes les investigacions i dels coneixements que fins
llavors es tenien del món preromà; de l’altra, li proposà que
l’assessorés per tal de crear l’Escola Catalana d’Arqueologia
Oriental, amb seu a Atenes, un centre de formació d’especialistes
que a mitjà termini també pogués impulsar excavacions,
especialment a Grècia i Palestina. Bosch estava realment
impressionat per les iniciatives i per la confiança. «A mida que l’he
tractat aquests darrers temps a en Cambó, m’he convençut que és
lo millor que hi ha per aquí i amb l’únic que ens podrem entendre i
almenys és un home civilitzat que ha circulat pel món i ha vist com
es fan allí les coses», escrivia Bosch el 28 de juliol de 1930.
Aquestes relacions portaren Bosch a ingressar a la plataforma
política Unió Catalana, vinculada estretament a la Lliga Regionalista.
[1256]
Pel que fa a la primera proposta, Bosch va plantejar a Cambó
que es tractava d’una feina molt complexa i que necessitaria la
collaboració d’altres historiadors, especialment de Josep Colominas
Roca, per coordinar un equip que fes l’inventari complet de l’art
ibèric per tota la Península. Afegí, però, que ell podia començar per
publicar una obra introductòria general que posés en ordre els
coneixements adquirits els darrers anys fruit de les moltes i
disperses recerques que s’havien realitzat en el camp de la
prehistòria i de la història antiga peninsular. És a dir, Bosch
plantejava elaborar una gran síntesi interpretativa que fos la
culminació dels quinze anys de recerques d’ell, dels seus deixebles i
d’altres arqueòlegs hispànics. El text seria el pròleg del volum
dedicat a descriure la civilització ibèrica, amb dibuixos, plànols i
fotografies dels nombrosos jaciments localitzats al conjunt de la
Península. Cambó i Estelrich hi estigueren d’acord i se signà un
conveni per realitzat aquesta gran tasca de localització i inventari de
tot l’art ibèric peninsular.
Com que la recerca sobre la civilització ibèrica que es feia a la
Península era complexa i es retardava, l’impacient Cambó pressionà
Bosch perquè lliurés al més aviat possible el seu original, és a dir,
aquella introducció general que seria el llibre Etnologia de la
península Ibèrica, publicat el juliol de l’any 1932 per l’editorial Alpha.
Aquesta obra és considerada la primera gran síntesi científica sobre
la prehistòria i la història antiga peninsular i les seves tesis han estat
vigents durant dècades. Bosch feia una descripció sistemàtica dels
pobles peninsulars i de les seves cultures. Donava, per primer cop,
rigor històric a la qüestió d’identificar els diferents pobles que havien
estat descrits pels autors clàssics.[1257] D’aquesta manera, resolia
molts problemes interpretatius, establia la cronologia fonamental de
les principals etapes, estudiava els moviments de població i els
fenòmens més importants de les diferents formes de difusió cultural i
de les relacions comercials amb la resta de pobles d’Europa.
El llibre de Bosch i Gimpera tingué una gran repercussió,
sobretot internacional, i fou ressenyat elogiosament a les principals
revistes especialitzades alemanyes, franceses, italianes i
britàniques. I mentre que a Catalunya fou considerat una fita
fonamental dins dels estudis antics, a Madrid fou rebut amb algunes
reticències pels arqueòlegs defensors de les tesis nacionalistes de
Manuel Gómez Moreno.[1258] Bosch mateix ho explica a les seves
memòries: «L’Etnologia fou la causa que es refredés la meva
amistat amb Gómez Moreno. […] Les seves teories eren molt
diferents de les meves, però jo no podia silenciar-les».[1259]
L’obra de Bosch, com hem dit, havia d’anar seguida d’un gran
atles històric i del volum sobre l’art ibèric, que finalment no es
publicaren. Sobre aquesta qüestió hi ha dues versions força
contraposades. Per una banda, la de Cambó, que, a les Memòries
diu que malgrat tots els seus grans esforços i interès no aconseguí
que Bosch i els seus deixebles lliuressin l’atles, els textos, les
fotografies, dibuixos i plànols per a la publicació dels altres volums,
tot i que ja s’havien recollit copiosos materials;[1260] el 1942, en una
carta de Puig i Cadafalch, es lamentava d’aquella «gran desgràcia
que s’estronqués aquell projecte» per culpa de «l’incorrecció de
Bosch i Gimpera».[1261] D’altra banda, la versió d’aquest últim és
una mica diferent. En la seva correspondència amb Rafael Olivar
Bertran, Bosch va explicar que cap a finals del 1932 ja tenia acabat
el gran atles però que Cambó es negà a publicar-lo fins que
Colominas no acabés la seva part.[1262] Bosch argumentà que els
treballs d’inventari de Colominas ja estaven força avançats però que
necessitava més temps.[1263] Si es volia que Colominas s’hi
dediqués plenament se li haurien d’avançar els diners, atès que
s’havia quedat sense feina. Llavors Cambó, segons Bosch i
Gimpera, s’hi negà radicalment tot dient que «els intel·lectuals
catalans, quan cobren per endavant, no treballen» i proposà a
Bosch que fos ell qui es fes càrrec de totes les despeses i després,
un cop lliurats els textos, els dibuixos i les fotografies, se li
retornarien els diners avançats. Com que Bosch considerà que la
seva feina professional no era «fer de banquer d’un milionari»,
manifestà el seu total desacord amb la proposta de Cambó i la feina
quedà interrompuda. D’aquesta manera mai no es publicaren ni
l’atles de Bosch ni el volum que coordinava Colominas.
En paral·lel a aquest projecte, com hem esmentat, hi havia la
proposta de crear l’Escola Catalana d’Arqueologia Oriental, amb seu
a Atenes.[1264] La gran afecció de Cambó per les cultures antigues
de l’orient mediterrani, reforçada per les seves múltiples estades en
aquestes terres —visità Grècia, Palestina, el Líban, Egipte i la costa
d’Anatòlia—, es concretà en una ambiciosa, i finalment fallida,
proposta de crear un centre per a la formació d’especialistes —tant
arqueòlegs com biblistes— que després també poguessin dirigir
excavacions pròpies. En aquells moments només hi havia quatre
centres d’aquesta mena a la Mediterrània oriental: l’escola francesa,
creada el 1846; una d’alemanya, que datava del 1872; una
d’americana, que era del 1881, i la britànica, del 1886. La
«catalana» seria, doncs, la cinquena. Primer, però, calia trobar un
arqueòleg català disposat a formar-se a l’escola alemanya d’Atenes,
que dirigia Gabriel Welter, un arqueòleg amic de Cambó. L’escollit
fou un jove deixeble de Bosch, Josep Gibert, que la tardor del 1928
ja treballava com a becari pagat per Cambó a les excavacions de
l’illa de Naxos que feien els alemanys. Cambó es va comprometre
amb Welter a aportar vint mil marcs anuals per les excavacions que
es feien a Grècia —Egina— i a Palestina —Siquem— sempre que
Gibert hi participés i que una part del que es trobés anés a
Catalunya.
 El març del 1930 Cambó reformulà el projecte inicial i proposà a
Bosch i Gimpera la creació d’una secció d’estudis i d’excavacions
sobre Grècia i el Pròxim Orient, finançada per ell, dins de l’Institut
d’Estudis Catalans. Estaria associada a l’escola alemanya d’Atenes
de Welter i es dedicaria tant a la formació d’especialistes
orientalistes com a la realització d’excavacions. Però l’any 1931,
Josep Gibert, després de tres anys de formació a Atenes, Munic i
Berlín i de participar en diverses excavacions a Grècia i Palestina,
demostrà que no era la persona més idònia per a aquesta tasca i
dimití. Aquesta dimissió, junt amb el fet que les relacions amb els
alemanys es complicaren, va fer que Cambó abandonés l’ambiciós
projecte i que les seves relacions personals i polítiques amb Bosch i
Gimpera comencessin a deteriorar-se.
A finals del 1930, segurament per les seves relacions amb
Joaquim Balcells i Joan Estelrich, Pere Bosch i Gimpera es va
incorporar a una plataforma política d’intel·lectuals simpatitzants del
projecte polític de Francesc Cambó, anomenada la Unió Catalana,
que coordinava Estelrich. Després, ja durant l’etapa republicana, fou
degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i el 13 de desembre de
1933 va ser el primer rector de la universitat barcelonina elegit per
un claustre. El distanciament polític amb la gent de la Lliga
s’incrementaria després dels fets d’octubre del 1934, quan Bosch,
com a rector de la Universitat, fou detingut i va estar empresonat un
mes i mig, mentre Cambó criticava durament el govern de la
Generalitat a les Corts republicanes. L’any 1935 Bosch ingressà al
partit Acció Catalana Republicana i durant la Guerra Civil, sense
deixar el rectorat, fou conseller de Justícia del govern Companys,
del juny del 1937 al febrer del 1939. Llavors, el trencament polític i
personal entre Cambó i Bosch i Gimpera era total. Ja a l’exili, Bosch
malparlarà en la seva correspondència de Cambó, a qui considerava
un «avar», i li retraurà haver subordinat els seus ideals catalanistes
«a interessos econòmics i de jerarquia social». El seu judici sobre
Estelrich també era dur: en una carta escrita l’any 1939, considerava
que el mallorquí era «el primer fill de puta de Catalunya».
Ajuts, encàrrecs i iniciatives: Fabra, Pijoan, Sagarra, Sert
i Conferentia Club

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Francesc Cambó també

finançà diverses publicacions de membres de l’Institut d’Estudis
Catalans, encara que aquesta institució no les edités. Ja des del
principi de la dècada del 1920, Cambó, juntament amb Rafael
Patxot, apareixia als anuaris de l’Institut com un dels seus principals
«protectors».
En el terreny de les publicacions de rellevància, el suport
econòmic de Cambó fou decisiu perquè l’any 1932 sortís a la llum el
Diccionari general de la llengua catalana, elaborat per Pompeu
Fabra i editat per l’Institut d’Estudis Catalans. A començaments dels
anys 1920, l’Institut tenia ben present que calia fer un gran inventari
lèxic català en forma de diccionari general que tingués un cert
caràcter oficial i per això va encarregar aquesta tasca a Pompeu
Fabra, que ja havia publicat l’any 1917 el Diccionari ortogràfic
seguint les noves normes. Durant la dictadura de Primo de Rivera
Fabra organitzà un equip d’especialistes, però la feina aviat quedà
mig aturada a causa de les retallades pressupostàries imposades
pels nous dirigents polítics de la Diputació de Barcelona, un cop
dissolta la Mancomunitat. Un dia del 1924, Pompeu Fabra comentà
a l’editor Antoni López Llausàs que en aquell ritme trigarien uns
cinquanta anys a publicar el diccionari. López li proposà llavors que
fes primer una edició més reduïda i que ell ja cercaria suport per al
finançament. Fou Cambó qui va subvencionar directament Fabra
perquè pel seu compte i amb el seu equip, però des dels despatxos
de les oficines lexicogràfiques, pogués enllestir la feina. Així, el
novembre del 1931 sortia publicat el Diccionari general, primer en
forma de fascicles, amb una tirada de 18.000 exemplars. Un any
després, Antoni López Llausàs publicava el Diccionari general com a
llibre en un sol volum. A la presentació del llibre, Pompeu Fabra
deia: «no volem acabar aquestes ratlles de presentació del
DICCIONARI sense fer constar que no hauríem pas pogut enllestir-
lo en el temps que ho vam fer —sis anys— si no hagués estat per
l’ajut que el senyor Francesc Cambó prestà a la iniciativa de la
Secció Filològica, ajut que ens permeté dedicar-nos de ple a la tasca
que ens havia estat encomanada. No podem menys, ací, que
expressar al senyor Cambó la nostra gratitud i la de tots els nostres
col·legues».[1265]
La majoria de les publicacions científiques i culturals
promogudes per Cambó van veure la llum a la seva editorial Alpha,
que editaria, ja l’any 1932, el Repertori de l’antiga literatura catalana.
La poesia de Jaume Massó i Torrents, i, ja a la postguerra, el segon
volum d’aquesta obra. Aquests anys de postguerra, Cambó
finançava la publicació de l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans,
com també ho havia fet durant la dictadura de Primo de Rivera. La
represa de l’editorial Alpha després de la guerra fou lenta malgrat
els múltiples contactes que Estelrich tenia dins de l’administració
franquista. Així, si bé el Servei d’Estudis Polítics i Jurídics pogué
tornar a funcionar discretament, sota la direcció de Joan B.
Solervicens i Salvador Millet, les publicacions havien de lluitar contra
els criteris restrictius, i fins i tot clarament repressius, imposats per
les autoritats franquistes respecte a la nova política lingüística i
cultural del règim. Es començà a veure una certa permissibilitat amb
les obres escrites en català a partir de l’any 1946, coincidint amb el
nou governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández. Per
això, moltes obres que estaven enllestides poc després de la fi de la
guerra no van ser publicades fins anys després sense que Cambó,
que les havia finançat, les pogués veure.
Entre les moltes publicacions de l’editorial Alpha cal remarcar
també la luxosa col·lecció Monumenta Cataloniae. Materials per a la
història de l’art català. L’any 1926, Cambó proposà a la Secció
Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans que es fes
càrrec del seu patronatge, que ell finançaria i que inicialment havia
estat pensada per Josep Pijoan. Es tractava de publicar tot un seguit
de grans monografies dedicades a reivindicar i divulgar l’excepcional
patrimoni artístic medieval i modern català. Com ja hem explicat,
l’amistat de Francesc Cambó amb Josep Pijoan venia de lluny, des
de molt joves, quan l’any 1895 tots dos van coincidir al Centre
Escolar Catalanista. Mantingueren sempre una bona relació
personal, fins i tot després de la famosa fugida de Pijoan amb
Teresa Mestre.
 La pretensió de Cambó era publicar unes monografies de gran
format i rigor, profusament il·lustrades amb fotografies i gravats, amb
la voluntat de divulgar la riquesa del patrimoni artístic català.
Restablert el contacte entre Cambó i Pijoan ja als anys 30, malgrat
l’adreça llunyana d’aquest últim, començà a dissenyar-se la
col·lecció, que seria publicada per l’editorial Alpha. Els anys 1932 i
1934 es publicaren els volums 1 i 2, a cura d’Agustí Duran i
Sanpere, dedicats a «Els retaules de pedra». El tercer volum, que es
publicà l’any 1936, anava a càrrec de Josep Gudiol i analitzava «Els
vidres catalans». El quart volum va ser encarregat a Josep Pijoan
mateix, però es retardà molt i Francesc Cambó no arribà a veure’l
mai, ja que no es publicà fins al 1948. En aquest volum, amb la
col·laboració de Josep Gudiol, Pijoan estudiava les «Pintures murals
romàniques de Catalunya». Posteriorment es van publicar fins a un
total de tretze volums, a càrrec de Josep Puig i Cadafalch (tres
volums sobre l’escultura romànica), Marçal Olivar (la ceràmica),
Joaquim Folch i Torres (la pintura romànica sobre fusta), Cèsar
Martinell (tres volums d’arquitectura i d’escultura barroques) i
Manuel Trens (les majestats).
Però les inquietuds de Cambó semblaven no tenir aturador. Poc
abans de la Guerra Civil, l’any 1935, va encarregar al seu amic
l’escriptor Josep Maria de Sagarra la traducció al català de la Divina
Comèdia de Dante. Mesos després, mostrava el seu entusiasme
amb els primers cants traduïts que li havia lliurat: «Sou tot un cas!
Traduir amb tercets rimats La Divina Comèdia; comentar original i
traducció. […] Després de llegir-ne alguns cants, he tingut la ploma
als dits. Ara, ja no passo un moment més sense dir-vos que la versió
catalana que ens doneu no la podíem somniar mai. Jo vaig assistir,
durant anys, a la tasca d’En Verdaguer. Fou un gran esforç, però lo
vostre és un miracle».[1266] Sagarra, però, s’ho va prendre amb
calma, de manera que fins al 1939 no es posà a treballar
seriosament en la traducció, que no finalitzà fins al 1941. Cambó li
anava lliurant pagaments per les tasques realitzades.[1267]
Mitjançant les gestions d’Estelrich, intentà publicar llavors la
traducció, però no aconseguí l’autorització oficial, ni tampoc l’any
1945. La traducció, doncs, de Sagarra va ser publicada quan Cambó
ja era mort. El primer volum, «Infern», aparegué el 1948; el segon
«Purgatori», el 1949, i el darrer, «Cel», el 1950. Fou una edició de
gran luxe, de bibliòfil, amb un tiratge reduït, que incloïa
reproduccions policromades del segle XVI.
En el fons documental de Joan Estelrich es troben dos projectes
més de grans obres de Cambó. Un és de l’any 1934 i es tracta d’una
Història de la literatura catalana i l’altre és dels anys de la
postguerra i és una Història del catalanisme. Cap dels dos va reeixir.
[1268] El primer havia de ser «semblant a la d’en Berdier per la
literatura francesa», el dirigiria Manuel de Montoliu i tindria diversos
col·laboradors. Seria un sol volum, d’unes 400 pàgines, però «amb
el pacte de que no s’entregarà un cèntim fins a rebre l’obra
completa».[1269] El segon projecte havia de portar un pròleg i una
conclusió de Cambó, i Ferran Soldevila s’encarregaria de la redacció
dels quatre grans capítols que formarien la part política, «Els
fonaments de la qüestió catalana»: El Ressorgiment / La
Restauració / L’ascensió catalanista / Vers l’autonomia. Cada capítol
inclouria una part sobre «Idees culturals i artístiques», a cura
d’Estelrich; una altra sobre els «Moviments literaris», que redactaria
Manuel de Montoliu; una respecte als «Idearis polítics», d’Estelrich;
una altra sobre «Evolució social i econòmica», que redactaria
Salvador Millet, i una altra de «Lluites polítiques», que inclouria la
Guerra Civil i que redactaria Joan B. Solervicens. En aquest cas,
també es tractaria d’un sol volum, d’unes 550 pàgines, sense
il·lustracions. Cap dels dos projectes va arribar a dur-se a terme, tot
i el seu caràcter innovador.
Una altra de les intervencions destacades de Francesc Cambó
en el terreny del suport artístic i cultural fou el finançament de les
pintures murals realitzades pel pintor Josep M. Sert a la catedral de
Vic. A principi del segle XX, el bisbe Torras i Bages havia encarregat
a Sert la decoració mural de l’interior de la catedral de Vic. Tot i que
se signà un contracte, el bisbe va morir sense que haguessin
començat les obres. El vicari general de la diòcesi, Jaume Serra,
pressionà Sert, però ell no es posava a treballar, tot i que ja tenia els
dissenys perquè els havia exposat a París el 1912. A principi dels
anys 1920, Cambó va intervenir davant les grans diferències de
criteri existents sobre el preu que estipulava el conveni entre els
canonges de Vic i el pintor, que ja era un gran artista internacional i
com a tal es cotitzava. Cambó, que era bon amic de Sert des de feia
molts anys —havia estat testimoni del seu casament a París amb
Misia Godebska—, es va fer càrrec de la diferència econòmica i hi
va fer incloure tota la decoració mural de la catedral, no només de la
cornisa, com s’havia pactat inicialment, sinó també de tota la volta.
Sert començà a treballar i l’any 1927 els murals estaven acabats i
foren inaugurats amb la presència del rei Alfons XIII. Els seus
murals produïren un gran impacte i foren molt visitats. Tanmateix,
l’estiu del 1936 resultaren totalment destruïts quan els revolucionaris
incendiaren la catedral de Vic. Francesc Cambó, ja després de la
guerra, tornà a fer-se càrrec de l’assumpte, encarregà i finançà a
Sert la reconstrucció dels murals, que foren novament inaugurats
l’any 1945.
En agraïment a la gestió generosa de Cambó en la negociació
amb els canonges de Vic, Sert va regalar-li cincs plafons sobre fusta
titulats Evocacions catalanes, que va instal·lar al saló de casa seva
a la Via Laietana. Eren cinc referències a símbols i festes catalanes:
Montserrat, Els castellers de Valls, La sardana, La innocentada i Els
tres tombs.[1270] Sert també va pintar uns plafons més petits per a la
cabina de Cambó al Catalònia.
Igualment, cal esmentar que l’any 1929 Francesc Cambó,
juntament amb Eusebi Güell i López, vescomte de Güell, i Isabel
Llorach, va promoure la creació de Conferentia Club, una associació
que pretenia familiaritzar la classe alta barcelonina, especialment les
dones, amb les temàtiques més actuals de la cultura universal. De
fet, es tractava d’imitar la societat de conferències que el duc d’Alba
havia organitzat a Madrid un parell d’anys abans. Dirigida per Joan
Estelrich i Carles Soldevila, Conferentia Club, que arribà a tenir uns
cinc-cents associats —la gran majoria dones—, tenia en la seva
junta directiva, a més dels tres fundadors, la dona de Joan Ventosa,
Maria Despujol; Pilar Moraleda, la dona de Gonçal Arnús; Joaquim
Xirau, i Pere Bosch i Gimpera. Com que disposava d’un pressupost
elevat van aconseguir que desfilessin per les seves conferències
mensuals, amb seu a l’hotel Ritz, importants escriptors, acadèmics,
polítics i empresaris europeus i nord-americans, com ara François
Mauriac, Paul Valéry, el comte Keyserling, André Maurois, José
Ortega y Gasset o Dannie Heineman, el president de la SOFINA.
Entre les assistents predominaven dones de la classe alta
barcelonina, la majoria força conservadores, cosa que explica que
s’esveressin si proposaven de portar com a conferenciant un
excomunicat, com fou el cas de l’escriptor i polític francès Léon
Daudet.[1271]

Les relacions amb els intel·lectuals castellans i

l’exposició del llibre català a Madrid

Joan Estelrich també va tenir un paper clau en l’intent d’establir

relacions amb els intel·lectuals castellans per tal d’incorporar-los al
projecte polític cambonià al final de la dictadura de Primo de Rivera,
com ja hem explicat abans. Així, l’any 1926, Cambó, mitjançant
Estelrich, ja havia donat suport econòmic la revista Gaceta Literaria
d’Ernesto Giménez Caballero, portaveu de l’avantguardisme literari i
dels intel·lectuals més prestigiosos oposats a la dictadura. En aquell
moment, els principals contactes intel·lectuals de Cambó i Estelrich
a Madrid eren el professor Pedro Sainz Rodríguez i el polític Ángel
Ossorio y Gallardo, a qui encarregà el pròleg de l’edició castellana
del llibre de Cambó sobre el feixisme italià, com també hem
comentat.
El 1927, seguint instruccions de Cambó, Estelrich va organitzar
l’exposició del llibre català a la Biblioteca Nacional de Madrid, i per
fer-ho es va constituir un patronat integrat per intel·lectuals de gran
renom, com José Ortega y Gasset, Gregorio Marañón, Ramón
Menéndez Pidal, Azorín, Américo Castro, Luis Jiménez de Asúa,
Pedro Sainz Rodríguez i Ángel Ossorio y Gallardo, i es formà un
secretariat organitzador integrat per Jordi Rubió, Tomàs Garcés,
Rafael Vehils, Joan Givanell i Antoni López Llausàs, sota la direcció
de Joan Estelrich. L’exposició va aplegar a Madrid sis mil llibres
catalans, el 80 % publicats al segle XX, i anava acompanyada de
diferents actes, com ara un cicle de conferències sobre cultura
catalana en què participaren Ferran Valls i Taberner, Carles
Soldevila, Carles Riba, Tomàs Garcés, Miquel Ferrà, Josep M.
Bellido i Estelrich mateix. L’èxit de l’exposició va ser notable, el rei
Alfons XIII en persona la va visitar el 5 de desembre de 1927, i va
possibilitar l’establiment d’importants contactes polítics i culturals
entre intel·lectuals catalans i madrilenys. La Gaceta Literaria va
publicar un número extraordinari a l’exposició que incloïa articles en
català. Els promotors d’aquesta revista, però, dos anys després eren
destacats filofeixistes i notoris enemics de l’autonomia catalana, per
la qual cosa Cambó va decidir no atendre cap de les demandes de
suport econòmic que li feren arribar.[1272]
La culminació d’aquesta política d’apropament cultural es va
concretar en un viatge que mig centenar d’intel·lectuals castellans
van realitzar a Barcelona el març del 1930, ja en plena
«dictablanda» del general Berenguer. Havien estat convidats per
retre’ls un homenatge i agrair-los que l’any 1924 haguessin signat
un manifest en defensa de la llengua catalana, amenaçada per la
dictadura de Primo de Rivera. Participaren en l’expedició Ortega,
Marañón, Menéndez Pidal, Azaña, Zulueta, Jiménez Asúa, De los
Ríos, Araquistáin, Pérez de Ayala, Albornoz, Álvarez del Vayo, Sainz
Rodríguez, Ossorio y Gallardo, Ledesma Ramos, entre d’altres. Ara
bé, tot i que Francesc Cambó havia organitzat i finançat el viatge i
els actes commemoratius, l’operació va resultar fallida políticament,
atès que va coincidir amb la malaltia del mecenes i amb l’orientació
cap a l’opció republicana de molts dels participants. El viatge va ser
aprofitat sobretot pels polítics catalans d’esquerres per organitzar
mítings antimonàrquics amb la participació activa de molts dels
intel·lectuals convidats.[1273] El projecte polític cambonià, reformista
però dins de la monarquia d’Alfons XIII, només va rebre el suport
explícit de Sainz Rodríguez i d’Ossorio y Gallardo, tot i que aquest
darrer ben aviat es va definir com a «monárquico sin rey».
També en aquells moments, Joan Estelrich va participar
activament en la creació de la Unió Catalana, una plataforma
d’intellectuals i professionals en suport als projectes de Cambó
constituïda el juny del 1930.[1274] Aquesta formació, tot i que
anunciava dedicar-se preferentment a «estudis polítics, econòmics i
socials», va despertar la reticència d’alguns dirigents de la Lliga
Regionalista. Així, Lluís Duran i Ventosa sostenia en una carta a
Cambó que «la frase desgraciada que la Unió Catalana és al revés
d’Acció Catalana —aquests estaven conformes amb la Lliga, però
contra de tu, ara els d’Unió estan amb tu, però contra la Lliga— ha
fet molt mal, malgrat els nostres esforços per a contrarestar-ho».
[1275] Joan Estelrich, Ferran Valls i Taberner i Josep M. Tallada eren
els caps visibles de la nova entitat, que, el gener del 1931, ja
comptava amb 253 socis, especialment professionals i intel·lectuals
joves, alguns dels quals no eren militants de la Lliga, com ara el
demògraf Josep A. Vandellòs, però d’altres sí, tot i que per poc
temps, com l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera.[1276] La Unió
Catalana, que dirigia Joan Estelrich, fou vista amb recel per alguns
dels vells dirigents de la Lliga i amb total hostilitat per la gent d’Acció
Catalana i pels republicans catalanistes. Amb els fets del 14 d’abril
va desaparèixer aquesta plataforma d’intel·lectuals pro Cambó.

Cambó i Pla: les difícils relacions entre el mecenes i el

convers

Entre els molts intel·lectuals que es van vincular a Francesc Cambó,

tal vegada fou Josep Pla amb qui tingué les relacions més
complexes i polèmiques. Van ser tan peculiars que cal començar per
presentar una paradoxa sorprenent: mentre que Pla, en el conjunt
de la seva obra, cita constantment Cambó, si repassem les
Memòries i el Dietari de Cambó, en canvi, ens trobem que l’escriptor
empordanès no hi és esmentat ni una sola vegada. Què havia
passat perquè Cambó, en escriure els seus records, no volgués
parlar de Pla, malgrat les estretes relacions que van mantenir durant
deu anys? Com és que no menciona que ell mateix va encarregar-li
la seva biografia? Cap dels dos devia quedar gaire satisfet dels
resultats dels anys d’intensa, però desigual, col·laboració, que
probablement els deixà amb mal gust de boca. La seva relació es va
iniciar amb una dependència de Pla dels dictats de Cambó que
fregava la subordinació i va acabar amb un trencament total.
Tanmateix, això no justifica l’incomprensible «oblit» de Cambó, una
mostra més de les moltes absències que es detecten en els seus
esbiaixats records.
 Tot va començar, a principi de l’any 1928, amb l’encàrrec, un xic
enverinat, que va rebre Josep Pla: escriure una biografia de
Francesc Cambó. Joan Estelrich, que fou l’emissari del mecenes,
volia així incorporar Pla a l’anomenada «operació Cambó» que
s’estava orquestrant els anys finals de la dictadura de Primo de
Rivera. Havia de fer una biografia política divulgativa de Cambó que
servís per popularitzar la seva forta personalitat a l’hora de
presentar-lo davant els catalans com l’únic polític capaç d’oferir una
alternativa raonable al règim autoritari. Ara bé, per què van triar
Josep Pla? Probablement Estelrich i Cambó no volien oferir la visió
frívola que Rafael Marquina, un home de La Veu de Catalunya,
havia plasmat en una breu biografia de Cambó escrita tres anys
abans.[1277] Calia un llibre molt més seriós, més documentat, ben
escrit i llegidor, i això requeria un escriptor més jove, amb un cert
prestigi literari i amb reputació d’independent, si era possible no
vinculat a la Lliga Regionalista. Josep Pla tenia llavors aquest perfil i
fins i tot havia estat força crític amb la política de Cambó. El 1924,
Pla havia escrit: «el projecte de Cambó, al final, no ha convençut a
cap castellà ni català». I poc després, amb motiu del llibre de Cambó
sobre el feixisme italià, arribà a comparar-lo amb Mussolini afirmant
que tots dos eren «homes de principis elàstics… moriran amb la
fama de ser uns polítics genials i s’hauran passat tota la vida
equivocant-se».[1278] A més, Josep Pla semblava proper a la gent
d’Acció Catalana i en més d’un article a La Publicitat havia elogiat
l’actitud patriòtica i resistent de Francesc Macià. D’altra banda, a
finals del 1927, quan Pla tornà a Catalunya després d’uns quants
anys de reporter a l’estranger, tot i que començava a tenir un cert
prestigi literari es trobava en una situació professional i personal
difícil. A part de greus problemes econòmics familiars, i de voler
anar-se’n a viure amb Adi Enberg, s’havia enfrontat amb Antoni
Rovira i Virgili i això li havia significat deixar de col·laborar a La
Publicitat, on escrivia des de feia anys. Fou en aquesta situació de
dificultats professionals que li arribà la proposta de Joan Estelrich
d’escriure una biografia de Francesc Cambó que neutralitzés la mala
imatge que li estaven creant els catalanistes esquerrans. Calia
presentar-lo com l’únic polític amb capacitat d’oferir una sortida
política a la dictadura i alhora de reorganitzar el catalanisme i
liderar-lo vers l’autonomia.
Pla acceptà l’encàrrec i es posà a escriure la biografia
immediatament. Estelrich li anava proporcionant materials i
documentació, i fins i tot va tenir diverses converses amb Cambó
per tal d’aclarir dubtes. Els cinc primers capítols del primer volum
foren llegits per Cambó, que corregí algunes errades i detectà
omissions, però els darrers els va lliurar Pla a l’editorial a finals de
juliol del 1928 sense fer gaires més consultes, ni tan sols a Cambó.
Aquell mateix estiu, Pla començà a redactar el que seria el segon
volum.
El primer volum, amb el títol de Cambó. Materials per a una
història d’aquests últims anys,[1279] va sortir publicat el setembre del
1928. L’èxit comercial del llibre fou considerable, se’n van vendre
prop de 4.000 exemplars. Josep Pla va calcular llavors que, en
conjunt, els tres volums que pensava escriure li podrien donar unes
12.000 pessetes en concepte de drets d’autor. El llibre de Pla, però,
provocà una forta polèmica en ser considerat, sobretot des de
posicions catalanistes republicanes, una apologia descarada de
Cambó. En, efecte, a diferència del segon i tercer volums, que es
publicarien els anys 1929 i 1930, el primer tenia un valor
historiogràfic reduït, ja que era poc rigorós i hi dominava l’estil
narratiu i fins i tot especulatiu. Pla presentava Cambó com l’artífex
de l’única política catalanista realment eficaç i positiva, i fins i tot
com el principal dirigent catalanista del segle XX, i no pas Prat de la
Riba. No ha d’estranyar, doncs, que es publiquessin més de cent
ressenyes i articles sobre el llibre, la majoria notablement crítiques i
fins i tot insultants. Rovira i Virgili, però també molts altres
periodistes, crítics literaris i polítics consideraren el llibre de Pla una
mena de provocació i respongueren atacant-ne l’autor amb tota
mena de qualificatius. La relació d’insults personals, de censures
científiques i de desqualificacions polítiques és ben llarga i
heterogènia. Li digueren de tot: caragirat, oportunista, insolvent
ideològic, indocumentat, servent de Cambó, ploma disponible, autor
de llibres d’encàrrec, etc.[1280]
Després de llegir els originals del segon volum, ja l’any 1929,
Cambó censurà les crítiques que Pla feia a la gent d’esquerres,
especialment als militants d’Acció Catalana: «hi trobo un excés
d’acritud en els judicis personals dels homes de l’esquerra. […] és
inoportuna l’al·lusió a l’Acció Catalana, car sols serviria per a
molestar a gent que no espera més que una ocasió per a retornar a
nosaltres».[1281] Però de poc servirien aquestes recomanacions, el
llibre de Pla ja era considerat per tothom com una apologia
excessiva i entusiasta de Cambó.
Durant molts anys, Pla quedà molt marcat per haver escrit
aquest llibre tan polèmic. No era, però, una obra de circumstàncies,
ni tampoc l’escrit d’un cínic, que després se’n distanciaria i trauria
importància a l’assumpte. No. En el cas de Pla, aquella era l’obra
d’un convers, la d’una persona que havia descobert l’autèntic
Cambó i que el defensava convençut. Així, Pla justificà aquell llibre,
contraatacà els crítics i entrà en polèmica amb ells. I això,
evidentment, el vinculà cada cop més a Cambó i la seva opció
política fins a esdevenir, li agradés o no, «un home de Cambó».
Josep Pla estava, però, força desconcertat pel refús que havia
provocat el llibre i no sabia on ubicar-se dins del periodisme català;
com a conseqüència de la defensa aferrissada de Cambó se li
havien tancat moltes portes. Un seguit de cartes a Estelrich i a
Cambó mateix ens mostren, de forma gairebé patètica, la seva
situació complexa. Per poder escriure a La Veu de Catalunya, Pla
no dubtava a acceptar amb submissió les indicacions polítiques de
Cambó, d’Estelrich i altres polítics de la Lliga, com Lluís Duran i
Ramon d’Abadal. Per continuar estant present en el món del
periodisme català necessitava publicar a La Veu, i per això donava
un suport total a l’operació Cambó: «si hem d’anar a la Lliga, anem a
la Lliga, si cal fer marxar la Unió Catalana, jo us ajudaré. Quan
llanceu un manifest, poseu-m’hi si pot ésser ben endavant», va
escriure a Estelrich el maig del 1930.[1282] Dos mesos després, en
un to força desesperat, dubtant de si anar-se’n a l’estranger o no, li
demanava a Estelrich entrevistar-se amb Cambó perquè «li
exposaré clarament la meva situació i li demanaré que m’ajudi a
sortir-ne».
Finalment, el 17 de desembre de 1930, Cambó, ja restablert de
la seva operació de la gola, convocava Pla a casa seva i li avançava
que els seus serveis polítics podrien ser-li útils: «És notori que vostè
no dona tot el rendiment polític i periodístic que pot donar. Però,
abans de prendre una decisió, jo voldria poder parlar amb vostè
llargament».[1283] Es posaren d’acord ben aviat: des de
començament de l’any 1931, Josep Pla seria el nou corresponsal de
La Veu de Catalunya a Madrid, substituint el veterà Rafael de
Marquina, i s’encarregaria, a més, d’establir relacions discretes amb
diferents polítics espanyols per tal d’explicar-los les propostes de
Cambó i de la Lliga Regionalista. De tota manera, sembla que Pla
s’ho devia prendre amb una certa calma, ja que el 24 de març de
1931, a punt de començar la campanya electoral, s’estava
plàcidament a Formentor, a Mallorca, amb Adi Enberg, sense enviar
els articles a què s’havia compromès. Per això Estelrich li feu arribar
un telegrama en aquests termes tan contundents: «Mecenes opina
deveu enviar diàriament article polític La Veu o tornar
immediatament a Barcelona».[1284] Es veu que el mecenes
començava a estar una mica tip de la proverbial informalitat de Pla i
no estava disposat a permetre l’incompliment de les tasques
assignades. Cambó començava a conèixer de quina pasta estava
fet Pla.
L’activitat de Josep Pla com a home de la Lliga a Madrid adquirí
una gran importància política a partir de la proclamació de la
República, el 14 d’abril de 1931. Amb Cambó autoexiliat a París, i
una Lliga Regionalista derrotada i desconcertada davant el nou
règim republicà, Pla es convertí en una peça clau per establir lligams
entre el vell partit catalanista i els nous dirigents republicans de
Madrid. Pla mateix, en una carta al seu germà Pere, del 4 de maig
de 1931, ho explicava ben clar: «Quan marxà, en Cambó,
m’encarregà la missió de preparar les coses d’aquí de manera que
ell i els seus amics puguin entrar a la República d’una manera suau.
Això és el que he fet […] La política que faig en aquest moment és
acostar en Cambó a Lerroux. He tingut llarguíssimes converses amb
Lerroux, que és l’únic home d’aquest ministeri que té cara i ulls […]
L’ideal de Lerroux és que en Cambó ja fos hores d’ara en el
ministeri. En Lerroux serà el conservador de la República».[1285]
Durant més de cinc anys, fins al juny del 1936, Pla es va estar a
Madrid de corresponsal de La Veu de Catalunya i portant a terme
diferents missions polítiques encarregades per Cambó i altres
dirigents de la Lliga. Ja n’hem parlat abans de les instruccions i
orientacions que Cambó li enviava des de París durant el seu
autoexili, que durà fins al desembre del 1932, i sobre quines
temàtiques calia tractar més, i quines no, en les seves cròniques, i
quina posició calia defensar davant les principals qüestions
polítiques: constitució republicana, Estatut català, noves lleis
reformistes, etc.
Josepa Gallofré ha assenyalat que aquesta dedicació tan intensa
de Josep Pla a la política va anar en detriment de la seva producció
més literària.[1286] En efecte, durant els anys de la República, com
que vivia gran part de l’any a Madrid fent de corresponsal, en l’obra
de Pla hi predominen les cròniques de caire clarament polític, així
com les col·laboracions en diferents llibres d’encàrrec, també
polítics, que anava publicant la Lliga. Així, per exemple, Pla va
publicar a finals del mateix any 1931 un resum de la seva biografia
de Cambó en un sol volum, però amb un títol força diferent, Vint-i-
cinc anys de política catalanista. L’obra de Cambó.[1287] Dos anys
després, el 1933, fou un dels principals autors d’una d’història del
partit, quan ja es deia Lliga Catalana, que es va publicar amb el títol
d’Història d’una política.[1288]
El juny del 1936 Josep Pla escrivia els seus darrers articles a La
Veu de Catalunya. Sembla que tenia pensat dimitir com a
corresponsal a Madrid per a dedicar-se preferentment a la producció
més estrictament literària, però l’esclat de la guerra li arruïnà els
propòsits. És prou coneguda la seva actuació durant la Guerra Civil:
Pla aconseguí passar a França l’agost del 1936 i ben aviat es posà
disposició de diferents polítics de la Lliga per trobar alguna activitat i
poder-se mantenir. Se sap que primer s’oferí a Josep Bertran i
Musitu per fer tasques d’espionatge dins del Servicio de Información
del Nordeste (SIFNE) que ell havia muntat al sud de França. Ben
aviat, però, Cambó i Estelrich consideraren que Pla difícilment
podria fer d’espia eficient i s’estimaren més que participés en les
tasques de propaganda a favor dels militars rebels que estaven
organitzant a París. D’aquesta manera, Pla s’integrà en les tasques
de l’Oficina de Propaganda que dirigia Estelrich des de París i
finançava Cambó.[1289] Tot i que el seu nom no apareix en la
documentació de l’oficina, hi ha constància que, primer des de
França i després ja des d’Itàlia, Pla va escriure cròniques i articles
per a les emissions en català i castellà que feia Ràdio Veritat-Radio
Verdad des de Roma. A mitjans del 1937, ja resident a Itàlia, va
rebre de Cambó un altre encàrrec important: escriure un llibre sobre
la història de la Segona República Espanyola. Aquest llibre, un altre
encàrrec també enverinat, serà la principal causa del trencament de
relacions entre tots dos.
Durant més d’un any Pla es va dedicar a escriure els primers
capítols del llibre que anava passant a màquina la seva dona, Adi
Enberg, a les oficines que Cambó tenia a Roma. Quan a finals del
1938 marxà a Espanya s’emportà d’amagat, sense coneixement de
Cambó, una còpia del text original de llibre. Un any i mig després, el
maig del 1940, Estelrich i Cambó es van endur una sorpresa
desagradable en conèixer que l’editorial barcelonina Destino, de
clares connotacions falangistes, havia publicat un llibre escrit per Pla
que es titulava Historia de la Segunda República Española.[1290] La
indignació de Cambó fou notable: «la conducta d’En Pla i de la seva
dona no és d’una gran puresa. En Pla venent ara un llibre que no li
pertany a base d’un exemplar que la seva muller va sostreure
clandestinament a la casa on treballava». La sentència final de
Cambó que apareix en aquesta carta a Estelrich, del 10 de maig de
1940, és significativa i contundent: «El favor que li vaig fer durant
tant de temps és d’aquells que no es perdonen».[1291]
Tot dona a entendre que aquest incident provocà el
distanciament definitiu amb Cambó. No tenim constància de cap
contacte o relació posterior. Ni Cambó comptà mai més amb ell en
cap de les seves propostes i iniciatives cíviques i culturals que
encara endegà, ni sembla que Pla en cap moment intentés justificar
la publicació del llibre davant el mecenes, ni tampoc davant
Estelrich. Set anys després, amb motiu de la mort de Cambó a
Buenos Aires, el 30 d’abril de 1947, Pla va escriure a la revista
Destino, en la qual col·laborava des de feia anys, tres articles
diferents sobre la figura de Francesc Cambó, com hem esmentat al
capítol anterior. En aquests textos, si bé hi reconeixia la gran alçada
política de Cambó, el to que hi predominava era distant i fred, com si
mai l’hagués conegut. Aquests articles no agradaren als amics i
correligionaris de Cambó a Barcelona i un dels més significats, Lluís
Duran, li va recriminar per carta el seu to distant i el fet que no
manifestés en cap moment l’agraïment a Cambó després dels molts
favors que li havia fet. La resposta de Pla, escrita el 21 de maig de
1940, fou severa i contundent: «Jo no tinc cap raó concreta per estar
agraït al Sr. Cambó. Al contrari».[1292] Aquestes frases retraten prou
clarament Pla i el seu caràcter adust. Costa d’entendre com,
després d’haver viscut, pràcticament, de la protecció econòmica de
Cambó, primer com a corresponsal de La Veu i després durant la
Guerra Civil a França i Itàlia, podia respondre així. La
correspondència privada oferia a Pla la possibilitat de disculpar-se
amb Duran, dient-li, potser, que la situació política del moment no li
permetia fer els elogis que es mereixia Cambó. Però arribar a
afirmar rotundament que ell no tenia «cap raó concreta per estar
agraït al Sr. Cambó» era una mostra ben notable de cinisme.
Molts anys després, el 1973, quan Josep Pla estava elaborant la
seva Obra completa, va revisar profusament la biografia de
Francesc Cambó. Els pròlegs als tres volums de la primera edició
van desaparèixer i van ser substituïts per una «Nota introductòria»
plena de divagacions i tòpics, que no s’assemblava gens als textos
anteriors.[1293] Hi havia, a més, moltes supressions i alguns afegits,
entre ells un nou epíleg, «Els últims anys (1923-1936)», que és una
simple transcripció d’alguns fragments de la Historia de la Segunda
República Española. En aquesta part afegida, Pla posava un èmfasi
especial a defensar la tesi que tant ell com Cambó ja havien previst
l’any 1931 que la República acabaria malament i que la victòria del
Front Popular del 1936 portaria necessàriament a la revolució.
Llàstima que llavors ni Cambó ni Pla no ho van escriure enlloc, ni
tampoc ho digueren en públic. A Pla, com a Cambó, li interessava
reconstruir a conveniència la història del que havien fet aquells anys,
encara que això signifiqués falsejar la realitat.
Josep Pla es trobà, entre el 1928 i el 1938, en una situació de
semidependència quasi obligada de Francesc Cambó. Amb la
publicació d’aquella biografia, s’havia tancat moltes portes en diaris i
revistes catalanes. Això implicava moure’s professionalment només
dins el periodisme català més conservador, el més pròxim a la Lliga,
i fins i tot podia significar un cert entrebanc editorial a l’hora de
publicar llibres. A més, Cambó era d’aquella mena de gent que
constantment recordava als seus «subordinats» que ell era qui els
pagava. No ha d’estranyar, doncs, que donat el fort caràcter de tots
dos personatges, tard o d’hora topessin i partissin peres. El fred,
altiu i exigent Cambó difícilment podria avenir-se amb l’informal,
despenjat i càustic Pla. El que sorprèn és com la relació va durar
tant de temps, deu anys.
És evident que Cambó volia fer un ús instrumental de Pla. Per a
Cambó, la vàlua de l’escriptor estava en funció de l’eficàcia
aconseguida amb els seus textos i del servei polític que pogués fer
la seva ploma. No és tan fàcil escatir què volia realment Pla o quin
profit podia treure a llarg termini de l’estreta vinculació amb Cambó.
Diners, evidentment, però tampoc tants, ja que el mecenes era més
aviat gasiu. Potser les coses van anar massa de pressa i Pla es
trobà, de manera inesperada, que el primer volum de la biografia de
Cambó havia significat un camí polític sense fàcil retorn. Refusat i
insultat per l’esquerra, es va veure abocat a una relació de quasi
dependència econòmica i política de Cambó i la Lliga. Que aquesta
era una situació no prevista ni desitjada per ell, ho reflecteix el fet
que entre el 1929 i el 1930 volgués anar-se’n com fos a l’estranger i
fugir de la difícil situació en què es trobava a Barcelona.
Ara bé, tot i el desgrat de la dependència de Cambó, durant els
anys de la República Pla actuà com a fidel propagandista de la
Lliga, fins al punt que alguns dels seus articles esdevingueren una
referència sobre el pensament polític conservador català representat
per la Lliga Catalana. Després de la guerra, la situació política era
tan diferent, començant pel món de la premsa catalana, i Cambó era
tan lluny, que Pla, finalment, podia anar pel seu compte. Altres
dependències i lligams, però, també hipotecarien la seva tasca
professional durant anys. Tanmateix, aquestes noves dependències
eren, precisament, el fruit de la victòria franquista, a la qual Pla
també havia contribuït, tot i que d’una manera molt modesta. La
seva actitud és el típic exemple de com un intel·lectual intenta negar,
o ocultar, una etapa de la vida que havia estat condicionada per
servituds polítiques. En aquella trista Catalunya de la postguerra,
quan Pla s’havia vist forçat a escriure primer en castellà per
sobreviure i ara que començava a fer-ho de nou en català, no volia
que ningú li recordés que havia estat «un home de Cambó».
Els intel·lectuals i Cambó: entre l’admiració i el retret

Francesc Cambó fou un dels primers polítics europeus a utilitzar

intel·lectuals per desenvolupar i gestionar els seus ambiciosos
projectes culturals. Evidentment, això creava unes complexes
relacions de dependència entre el mecenes i els seus col·laboradors
que anaven més enllà de les qüestions culturals. De vegades, les
qüestions de caràcter econòmic i, sovint, les clarament polítiques
podien interferir i crear problemes i distanciaments. No hi ha dubte
que algunes de les directrius de Cambó podien hipotecar la llibertat
d’actuació i de pensament que tot intel·lectual desitja.
Foren molts, dotzenes, els intel·lectuals catalans que en algun
moment de la seva vida van estar vinculats a Cambó, o bé perquè
participaven en els seus projectes culturals o perquè hi van mantenir
una relació professional, o fins i tot política, relativament estreta i
estable. Ara bé, les relacions que Cambó va establir amb els
intel·lectuals que estaven dins del nucli polític de la Lliga eren
diferents a les dels qui només participaven a les seves empreses de
caràcter cultural. En aquest cas, l’exigència es centrava en la
idoneïtat de la feina professional. Cal, per tant, no confondre les
relacions que Cambó podia tenir, per exemple, amb Carles Riba,
Ferran Soldevila, Pere Bosch i Gimpera, Pompeu Fabra o Josep M.
de Sagarra, per citar alguns casos, i les relacions que mantenia amb
Joan Estelrich, Josep Pla, Ramon d’Abadal, Joan Baptista
Solervicens i tants d’altres que es movien dins del món de la Lliga i
de La Veu de Catalunya.
He seleccionat tres intel·lectuals, força diferents —Joan
Estelrich, Agustí Calvet Gaziel i Josep Pla—, per tal d’aprofundir una
mica més en aquestes especials vinculacions. És interessant
conèixer quina opinió tenien de les relacions que havien mantingut
amb el mecenes, com valoraven el que havia significat en el món de
la política i de la cultura catalanes i quina conclusió treien de la seva
relació personal amb ell. Els tres intel·lectuals tenen molts elements
comuns, com ara la relació de dependència econòmica que
tingueren en algun moment de la seva vida amb Cambó.
Joan Estelrich fou, sens dubte, l’intel·lectual que d’una manera
més continuada va estar vinculat a les tasques culturals de Francesc
Cambó —gairebé trenta anys—. Fou un col·laborador fidel, submís i
eficaç. Tanmateix, en els seus Dietaris hi trobem moltes referències
crítiques a la relació amb Cambó.[1294] Ja l’any 1936 Estelrich es
queixava del tracte distant i poc generós que rebia: «Cambó —que
evidentment no s’ha preocupat mai de la vida afectiva dels seus
amics— no es preocupa tampoc, com ara, després de vint anys de
tractar-lo, de la vida intel·lectual dels companys… Vint anys de
lleialtat i fidelitat, els vint anys millors de la vida lliurats a ell i les
seves obres i iniciatives, em donen pobresa, desconsideració i una
amistat molt precària: no puc confiar-hi per res».[1295] Anys després,
a l’hora de passar comptes amb el seu mecenes, Estelrich es
mostra en aquestes anotacions íntimes notablement contradictori.
D’una banda manifesta una certa rancúnia davant l’insuficient
reconeixement de tot el que ell havia fet a major glòria i servei de
Cambó: «Jo li havia consagrat la millor part de la meva vida […] i va
morir el 1947 sense complir el que durant tota la seva vida m’havia
promès, assegurar-me la vellesa, alliberant-me de tota preocupació
econòmica».[1296] En la mateixa direcció, l’any 1954 anotava al seu
dietari: «En l’entourage de Cambó, els que es feien milionaris a la
seva ombra mentre jo m’hi feia més pobre, estaven sovint furiosos
d’enveja per l’estimació que en Cambó em tenia».[1297] Estelrich en
certs moments, sobretot a la postguerra, va passar per dificultats
econòmiques com a conseqüència de la reduïda remuneració que
rebia de Cambó. Així, en una carta a Cambó, del 20 de març de
1940, es queixava que, després de vint anys de total vinculació als
projectes culturals i polítics del mecenes, aquest continués abonant-
li el mateix sou.[1298]
La llista dels greuges que Estelrich atribuïa a Cambó és llarga i
culminava amb un dur retret a la seva actitud personal: «ha
demostrat, al capdavall, que no era bo, ni just, ni agraït […]
terriblement utilitari, això sí, prenent gust a fer patir als que
l’estimàvem; abandonant-se voluptuosament al plaer de la injustícia.
Gran home d’acció i d’iniciativa. En idees, nul o usurpador».[1299] De
tota manera, en aquestes mateixes notes confidencials Estelrich
també reivindicava la gran rellevància del polític catalanista i es
queixava que fos «rebaixat a un senyor ric, ministre i home de
finances que sostenia una fundació cultural i col·leccionava pintures
de grans mestres… ell, reduït a mecenes, ell, que tenia ànim de
Cèsar!!».[1300]
Breu: Joan Estelrich, com també Josep Pla i Agustí Calvet
Gaziel, un cop mort Cambó va voler esborrar o relativitzar la imatge
d’haver estat durant molts anys col·laborador seu. No ho va dir mai
públicament, però el seu dietari confidencial denota un notable
sentiment de frustració, tal vegada resultat dels molts anys dedicats
a la causa i de la «constant servitud». Ara bé, sense Cambó, no es
pot entendre la trajectòria d’Estelrich. Les seves empreses culturals i
el seu activisme cívic i polític van estar sempre promoguts i
condicionats per les directrius del líder catalanista. L’argument que
el tenia «agafat pels diners» no resulta gaire convincent perquè
Estelrich va ser durant dues dècades i mitja un dels més fidels
col·laboradors de Cambó i també esdevingué, tal vegada, el més
cambonià dels joves de la Lliga, fins al punt que als anys 30 la seva
activitat política com a diputat lliguer predominà per sobre del seu
paper de dirigent cultural. Crec que es pot afirmar que durant els
anys de la Segona República el Joan Estelrich polític ocultà
l’intel·lectual, però tots dos sempre acabaven rebent les ordres de
Cambó. Estelrich es definia a si mateix com a escriptor i empresari
cultural, i també com a agitador polític. Davant dels comentaris
crítics vers el seu mecenes, ens podem preguntar si era sincer quan
l’abril del 1931 adreçava les seves cartes a Cambó reconeixent-lo
«com a cap, com a protector i com a amic». ¿Ho escrivia només per
afalagar-lo o responia a un sentiment autèntic?
Les relacions entre Agustí Calvet Gaziel i Francesc Cambó van
ser molt diferents.[1301] D’entrada, Gaziel no sols no milità mai a la
Lliga sinó que en el terreny polític sovint la va criticar severament.
Des de la direcció de La Vanguardia, Calvet va assolir un gran
prestigi polític i una autoritat notable i això va fer que Cambó el
respectés força i, fins i tot, el convidés freqüentment a dinar a casa
seva per tal de parlar llargament, i en la intimitat, sobre la situació
política catalana i espanyola. Calvet, de jove, havia tingut una
profunda admiració per Cambó —era «el nostre O’Connell», va
escriure—. Després, ja als anys 20, el considerava el polític català
de més magnitud, l’únic dirigent que podia encapçalar, mercès al
seu prestigi, un partit que agrupés tots els conservadors espanyols
amb una proposta reformadora i no desestabilitzadora. La seva
«Espanya Gran», escrivia Gaziel, era un projecte catalanista i no
separatista que podria significar, si Cambó arribava al poder, un
avenç decisiu vers la federalització i modernització de l’estat
espanyol. Aquests grans elogis a Cambó, però, canviaren
notablement a partir de l’any 1930, quan Calvet li censurà el
pragmatisme —«vol el poder a qualsevol preu»— i la ceguesa
política davant la crisi de la monarquia espanyola. El 1931, des de
La Vanguardia, Gaziel criticà la fugida de Cambó a París, la inhibició
davant el nou règim republicà i el responsabilitzà de deixar «òrfena»
la burgesia catalana en un moment històric tan rellevant. Més tard,
maldà per demanar una política de concòrdia entre les esquerres i
dretes catalanes, apel·lant a una entesa entre Companys i Cambó
abans, i també després, dels Fets d’Octubre del 1934.
Com és prou conegut, Agustí Calvet va haver de fugir de
Barcelona el juliol del 1936 i va viure tota la Guerra Civil sota la
protecció de Francesc Cambó, que li encarregà diferents feines
propagandístiques i editorials per justificar que el sostenia
econòmicament. Gaziel sempre ho recordà i ho agraí, no com altres:
«En Cambó… s’està portant amb mi d’una manera que mai li
agrairem prou tots els de casa», va escriure l’any 1937. Ara bé,
passada la guerra i absent Cambó d’Europa, els escrits de Gaziel
sobre el polític catalanista prengueren un to cada cop més crític,
sobretot després de la seva mort. Va escriure una llarga necrològica
de Cambó, inclosa dins del seu llibre Quina mena de gent som, on
considerà que fou el màxim exponent de la contradicció suprema de
la burgesia catalana, defensora gelosa dels seus negocis i, alhora,
partidària que Catalunya encapçalés i transformés Espanya sense
que això els perjudiqués els interessos econòmics. En un terreny de
crítica més dura i personal, en les seves Meditacions en el desert
Gaziel va escriure aquesta significativa sentència: «Hi ha un fet
eloqüentíssim: des de Cambó fins el més insignificant dels seus
homes de confiança, tots, absolutament tots —com si el destí comú
hagués tallat amb un patró únic— han acabat igual: políticament, no
han deixat res; econòmicament, tots s’enriquiren».[1302] Ara bé, el fet
de traduir al castellà aquell llibre de Ramon d’Abadal, Tradición y
revolución, tan antiliberal i tan antidemocràtic, per molt que ho fes
per necessitat durant la guerra, ¿no implicava en Gaziel una
submissió ideològica vergonyant que no va reconèixer mai?
De les relacions entre Josep Pla i Francesc Cambó ja n’hem
parlat. Només hi afegim el dur retret que Pla va incloure a la carta a
Lluís Duran i Ventosa, de 21 de maig de 1947: «La gent es desvià
del Sr. Cambó quan sapigué que era immensament ric… Els polítics
han de ser diferents, almenys aparentment, sobretot en un moment
d’Europa en què la força política dels diners ha desaparegut per una
temporada, que jo espero serà llarguíssima. Després de la
Dictadura, que coincideix amb la conversió de Cambó en “grande
hombre de negocios” (com ha dit Radio Vaticano), la Lliga com a
partit fou una simple aparença».[1303] No deixa de ser curiós el fet
que l’etapa política en què Pla més critica Cambó sigui precisament
aquella en què l’escriptor formava part dels seus col·laboradors
polítics més estrets, quan va escriure aquella biografia apologètica i
defensà aferrissadament la política de la Lliga i de Cambó en les
seves cròniques de Madrid.
Si bé és cert que l’opinió de Pla sobre Cambó va anar variant, no
es pot negar que l’escriptor empordanès, gairebé sempre, mostrà
una certa admiració pel polític catalanista, remarcant-ne la
superioritat intel·lectual i l’excepcional mecenatge. Ara bé, aquesta
admiració no treia que, de vegades, Pla tingués una posició crítica i
distant envers Cambó. Aquest distanciament fou molt palès, i més
fàcil, després de la guerra. L’any 1947 és quan trobem textos de Pla,
publicats o en correspondència privada, amb més aspectes crítics
sobre la figura de Cambó. El món ideològic de Pla és molt complex,
però cal no confondre la seva visió del món i de la societat catalana
amb la seva episòdica, encara que rellevant, activitat política al
costat de Cambó. De la mateixa manera que no podem analitzar qui
era Pla en funció del que deia sobre ell mateix —recordeu que l’any
1935 va tenir la barra de declarar «jo soc un dels homes de
Catalunya que he canviat menys»—, tampoc no podem fer d’aquest
episodi de la seva biografia la clau de volta de tot el seu pensament.
Com devia ser Francesc Cambó perquè, al final, i evidentment
després de la seva mort, tres intel·lectuals tan importants i tan
diferents com Estelrich, Pla i Gaziel, que havien tingut una certa
relació de dependència econòmica d’ell sobretot durant la Guerra
Civil, ens en deixessin un retrat tan sever i tan similar. Tots tres, en
els seus epitafis de Cambó, van posar un èmfasi especial a
assenyalar el canvi polític experimentat per Cambó en fer-se molt
ric. Aquell atractiu líder polític que, segons Gaziel, «hauria molt bé
pogut arribar a ser una mena de llibertador, de Bolívar nostre o
d’O’Connell català»[1304] va canviar radicalment: «el leader es
transformà en un pobre fracassat multimilionari».
Sembla com si, sobretot Pla i Gaziel, al final només estiguessin
interessats a evocar la imatge del Cambó milionari, del potentat que
gràcies als diners havia assolit una situació de predomini i
d’influència. Tal vegada tot plegat també responia a la típica reacció
dels intel·lectuals contra el poder dels diners. Pla i Gaziel, que
sempre havien viscut de la ploma i que van patir en algun moment
de la vida privacions econòmiques —sobretot com a exiliats durant
la guerra—, es rebel·laven contra el polític ric al qual havien estat
subordinats en un cert moment. Potser es tractava, en tots dos
casos, més que de la defensa del principi moral que la gent de molts
diners no pot liderar una causa política, d’una actitud menys altruista
i molt més humana: volien refusar i oblidar aquell episodi del passat
en el qual la seva ploma va dependre dels diners de Cambó.
Francesc Cambó era exigent amb els intel·lectuals que li eren
propers. Als més vinculats a la seva persona i a la seva política els
exigia una adhesió quasi incondicional, una fidelitat total i una
subordinació absoluta. Sempre havien d’estar disposats a fer allò
que el mecenes els digués. Estaven al seu servei i havien de dur a
terme la «missió» —paraula que apareix constantment en el lèxic
cambonià— que els encarregués. S’establien així, entre Cambó i els
intel·lectuals més propers, unes relacions de dependència dures i,
sovint, fins i tot humiliants. Els casos de Pla o Estelrich són tan
significatius com patètics.

Una col·lecció de pintura excepcional

Tal vegada l’activitat més extraordinària d’aquest mecenes català fou
la creació d’una col·lecció de pintura realment excepcional.[1305] La
de Francesc Cambó fou, sens dubte, la més important de les que es
constituïren a Espanya, en l’àmbit privat, durant el segle XX, perquè
ell fou l’únic milionari català disposat a invertir una fortuna —llavors
uns 35 milions de pessetes, equivalents a més 300 milions d’euros
d’avui— en una col·lecció pictòrica que després donaria
generosament als museus.[1306]
El director del Museu d’Art de Barcelona, Joaquim Folch i Torres,
va explicar que un dia de l’any 1925 Francesc Cambó li demanà:
«Què puc fer jo pel museu?». La seva resposta fou ben clara: «Faci
vostè com la Bernat Metge, una col·lecció dels clàssics de la
pintura».[1307] El polític catalanista va assumir el repte, i en tan sols
sis anys havia aconseguit reunir una de les col·leccions privades
més importants d’Europa. Era una gran pinacoteca ideada amb un
criteri patrimonial, atès que inicialment va ser pensada perquè
Barcelona tingués un gran museu, ell parlava d’un «museu de
pintura del Renaixement». Seria similar a la Frick Collection de Nova
York, un museu privat, però obert al públic, on es poguessin
contemplar obres dels principals mestres de la pintura d’aquella
època i que convertís la ciutat en una gran capital cultural europea.
Després, com veurem, aquesta pretensió de fer el Museu Cambó es
frustrà i va decidir donar una bona part de la seva col·lecció, gairebé
mig centenar de quadres, al Museu d’Art de Barcelona i vuit peces
de gran valor al Museu del Prado de Madrid.
Joaquim Folch i Torres esdevingué un dels homes de confiança
de Cambó per a les qüestions artístiques i fou enviat com a expert a
tota mena de subhastes, antiquaris, marxants i colleccionistes
d’Europa. Segons Folch, Cambó era «el comprador particular de
más posibilidades de Europa. No regatea jamás, ni vacila ante
ningún precio y cumple el objetivo que se ha impuesto con energía,
con inteligencia, y lo que es más prodigioso, con un conocimiento
exacto y dilatado de los pintores que compra».[1308] Folch i Torres
explicà que l’any 1929, el de la màxima activitat compradora de
Cambó, va travessar la frontera espanyola trentados cops per
cercar, informar i ajudar en l’adquisició de quadres. Viatjava per tot
Europa, especialment per Alemanya, França, Italià i Suïssa, però
també va anar a Hongria i la Gran Bretanya, com a informant de
Cambó i fins i tot per representar-lo en algunes adquisicions. El seu
amic Oleguer Junyent, destacat pintor, també l’aconsellà en algunes
compres, atès que coneixia bé què li mancava a la col·lecció de
Cambó.
Tenint en compte com era Cambó d’exigent en tot, es comprèn
que a l’hora d’adquirir pintures tingués una obsessió per assegurar-
ne l’autenticitat, demanant garanties i informes d’experts, a vegades
més d’un cop, per contrastar les opinions. Aquesta exigència, però,
no el va deslliurar d’adquirir algunes peces —pel que sabem ara
eren quatre— que resultaren falsificacions, i també algunes —mitja
dotzena— en les quals les atribucions inicials resultaren errònies. A
més de l’assessorament de Folch i Torres, Cambó comptà amb les
informacions i ofertes que li feien destacats antiquaris, galeristes i
marxants de l’època: Bernard Berenson, Wilhelm von Bode, Joseph
Duveen, David Weil, Georges Wildenstein, Kurt Walter Bachstitz,
Theodor Fischer, Arnold Seligman, Joseph i Herbert Weissberger. A
part, era un bon coneixedor d’algunes de les millors col·leccions
privades i feia tot el possible per guanyar-se l’amistat dels
propietaris per tal que les hi mostressin. Com ell mateix reconeixia,
«de seguida que vaig poder, m’entrà la dèria de comprar quadres» i
per això es llançà frenèticament «a la caça de les obres importants».
[1309]
En els seus records, Cambó escriu que les pàgines on explica
com va construir aquella important col·lecció de quadres potser
podrien titular-se « memòries d’un col·leccionista»[1310] i confessa
que aquella fou la «més apassionada de les meves activitats en el
llarg dejuni —o semidejuni!— d’activitats polítiques durant la
Dictadura de Primo de Rivera». Aquí, Cambó se’ns mostra com un
gran apassionat per l’art, i especialment per la pintura, i recorda que
molt sovint, quan era a Madrid, es convertia en un «constant
visitador del Museu del Prado». Sabia que aquest museu estava
incomplet i quines grans escoles i mestres hi eren absents. Però,
sobretot, desitjava dotar Barcelona d’una pinacoteca nova, amb
grans obres del Renaixement, que fos una mena de complement de
les obres del romànic i gòtic que ja posseïa el Museu d’Art de la
ciutat.
 Quan ja tenia gairebé completa la col·lecció, en un discurs
pronunciat a les Corts republicanes, el 6 de desembre de 1935, tot
discutint un projecte de llei sobre el patrimoni artístic espanyol,
Cambó aprofità per parlar de la seva col·lecció d’art i dels problemes
com a col·leccionista. Començà presumint notablement: «Tengo una
importante colección de pinturas, que vale algunos millones de
pesetas, repartida entre Londres, París y Lucerna», i afegí que
sovint deixava quadres a diferents exposicions internacionals perquè
«pudieran parangonearse con las de los primeros museos del
mundo».[1311] A més, explicà que havia comprat molts més quadres
dels que calia per així poder fer operacions de bescanvi: «cuando un
hombre se ha formado un programa de adquisiciones, muchas
veces no podrá adquirir una obra que desee con dinero, por mucho
dinero que piense emplear en ella; pero, por el contrario, podrá
adquirirla por medio de un cambio. Y yo en esta situación me
encuentro». També exposà quines havien estat les seves
pretensions com a col·leccionista: «conseguir para España un
complemento a lo que es en pintura la colección formidable del
Museo del Prado. […] me propuse buscar, en cada una de las
escuelas que no tienen representación en España, una obra del más
grande de los maestros, si era posible; y si no, del que le siguiera en
importancia; y a la realización de esta obra he dedicado una parte
considerable de mi fortuna».[1312]

Compres arriscades però exitoses

Francesc Cambó estava especialment orgullós de dues grans

operacions d’adquisició de quadres: per una banda, de la compra,
realitzada l’any 1927, de l’esplèndid retrat de Michele Marullo pintat
per Sandro Botticelli que formava part de la collecció de l’alemany
Eduard Simon; per l’altra, de l’arriscada, però exitosa, operació
realitzada dos anys després consistent en la compra de tota la
col·lecció del francès Joseph Spiridon per subhastar-la
immediatament a Berlín i quedar-se ell amb bona part dels quadres.
 Eduard Simon era un destacat empresari tèxtil alemany que
posseïa una gran col·lecció de pintura i escultura. Cambó l’havia
visitat i més d’un cop havia mostrat la seva admiració pel retrat de
Michele Marullo de Botticelli. Un dia de l’any 1927 Cambó va rebre
un telegrama de Simon anunciant-li que podia comprar el quadre de
Botticelli però que necessitava una resposta en 24 hores. En
demanava una xifra altíssima, l’equivalent a 1.200.000 pessetes de
l’època —avui serien uns 20 milions d’euros—. Cambó passà la nit
sense dormir, fent càlculs, i finalment acceptà la proposta, però amb
l’exigència que el quadre fos dipositat fora d’Alemanya, a Suïssa, a
la seu central del banc Credit Suisse, a Zuric, on el director del
Museu de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, se’n faria càrrec.
L’operació, que es realitzà a través de la galeria Sulley and Co. de
Londres, funcionà a la perfecció i la notícia que el Marullo ja era seu
«em causà una de les més grans emocions de la meva vida».[1313]
Aquella espectacular adquisició del quadre de Botticelli, en ser
coneguda entre els marxants d’art de tot Europa, convertí Cambó en
un dels compradors d’art més rellevants del moment i començà a
rebre importants ofertes de compra de quadres. Ell estava
especialment interessat a adquirir pintures dels primitius italians,
però hi havia molta competència amb els rics col·leccionistes nord-
americans, que llavors compraven tot el que estava a la venda.
La pretensió de comprar primitius italians va poder satisfer-la
gràcies a la gran operació amb la col·lecció de Joseph Spiridon.[1314]
Aquest empresari francès tenia a París una important, tot i que
desigual, col·lecció molt rica en pintura toscana del Trecento i del
Quattrocento. Spiridon havia rebut moltes ofertes per a quadres
concrets, però ell sempre les refusava perquè volia vendre tota la
col·lecció i no desprendre’s per separat de les millors peces. A
principi de l’any 1929, Cambó es posà d’acord amb un marxant de
confiança de Berlín, Cassirer and Helbing, per comprar la collecció
sencera i després fer-ne la subhasta, també sencera, però quedant-
se les peces que més li interessaven. L’operació era complexa: calia
fer una estimació del valor del conjunt, que seria molt considerable, i
avançar-lo. I després existia el risc de la subhasta, perquè podien
venir marxants i compradors de tot el món amb ofertes importants
que dificultessin que Cambó es quedés els quadres que volia. El pla,
però, funcionà a la perfecció. La compra de tota la col·lecció devia
superar els 10 milions de pessetes de l’època —avui serien més de
150 milions d’euros—. Francesc Cambó hagué de demanar un
crèdit important a un banc suís perquè no disposava d’aquella
enorme quantitat en líquid.
De primer, l’adquisició fou realitzada emprant el nom de dos
marxants, el suís Theodor Fischer i l’alemany Cassirer and Helbing,
mentre que el nom de Cambó, que era l’autèntic comprador, no
apareixia enlloc. Llavors els quadres van ser portats de París a
Berlín, on tot estava a punt per a la subhasta. En aquell moment
sorgiren dubtes sobre si el millor era fer-la ja o esperar a la tardor,
que semblava un moment més favorable per a les subhastes,
segons els marxants. Cambó exigí que la venda es fes
immediatament, i va tenir molta sort, perquè si haguessin esperat
uns quants mesos s’haurien trobat que, amb el famós crac de la
borsa de Nova York del setembre del 1929, el negoci de la
compravenda de quadres canviava radicalment, ja que els
col·leccionistes d’art més importants del món van deixar d’adquirir-
ne.
Com que Cambó podia fixar el preu dels quadres, els va posar
molt alts a les peces que es volia quedar. La subhasta, que va tenir
lloc al Saló de Festes de l’Hotel Esplanade de Berlín el 31 de maig
de 1929, va provocar gran expectació perquè el catàleg havia estat
profusament distribuït i hi hagué una molt notable presència de
marxants d’arreu d’Europa i de compradors nord-americans. Es
conserva el catàleg de Cambó, on ell havia apuntat el preu que
estava disposat a oferir per cada quadre que li interessava.[1315] Els
preus de venda de la majoria de les obres resultaren superiors a les
estimacions inicials i això va permetre a Cambó quedar-se’n més
dels que havia previst abans. Havia encarregat a diferents marxants,
que no es coneixien entre ells, els preus màxims que podien oferir.
Ells sabien que compraven per a Cambó, però desconeixien a qui
representaven els altres marxants. En aquella espectacular
subhasta tots hi van guanyar: els dos marxants, que es van endur
altes comissions, i sobretot Cambó, que finalment va aconseguir
vint-i-set dels setanta-nou quadres que es van subhastar. L’operació
va resultar perfecta, donat que «el preu a què vaig obtenir els
quadres que jo cobejava va ésser molt inferior al valor que els perits
els havien assignat i que altres compradors havien ofert».[1316] Ara
bé, com que havia patit molt durant aquells dies, va decidir que mai
més tornaria a embrancar-se en una operació especulativa
semblant.
Cambó comprà pintures de diferents escoles pictòriques, que
anaven des del segle XIV fins a principi del XIX. Com hem dit, volia
cobrir buits importants existents en les col·leccions de Barcelona i
Madrid, i per això tingué preferència per la pintura italiana, però
també volia peces de les escoles flamenca, espanyola, francesa,
holandesa i algunes mostres de l’alemanya i anglesa. D’entre elles,
destaquen per la seva bellesa i gran valor les pintures italianes del
Trecento, molt escasses a Espanya: les tres taules del Mestre de la
Madonna Cini —la quarta taula fou donada al Museu de Lausana— i
les dues peces del Mestre de la Madonna de la Misericòrdia, de
Gherardo Starnina. Del Quattrocento, tenia més de vint quadres,
que contrastaven amb el buit total existent al Prado i a Barcelona.
Sobresortien els seus Botticelli i les peces de Giovanni Dal Ponte,
Baldassare d’Este, Francesco del Cossa, Bartolomeo degli Erri,
Perugino, Raffaellino del Garbo, Vincenzo Frediani, Ludovico de
Donati, Vincenzo Tamagni, Sebastiano del Piombo, Filippo Neri di
Bicci. Després de la Galeria dels Uffizi de Florència, la col·lecció
Cambó era la que tenia més Botticelli del món, inicialment cinc. Ara
bé, l’autenticitat dubtosa del Sant Joan Baptista, avui atribuït a
Raffaellino del Garbo, fa que finalment només siguin quatre els
Botticelli de Cambó.
El Cinquecento també estava ben representat a la seva collecció
amb un Correggio i tres Tiepolo, entre altres pintors destacats. Així
mateix, Cambó va adquirir pintures importants de l’escola veneciana
—amb peces de Ticià, Tintoretto, Il Veronese i Cecco Bravo—; de la
flamenca i holandesa —quadres de Peter Paul Rubens, Rembrandt,
Quinten i Cornelis Metsys—, de l’escola d’Anvers —Pieter Quast,
Govert Flinck, Pieter de Hooch, Willem Drost i Adriaen Hanneman—;
de l’alemanya —Lucas Cranach (el Vell)—; del rococó francès —
Jean-Baptiste Pater, Maurice Quentin de la Tour, Jean-Honoré
Fragonard, ElisabethLouise Le Brun—, i de l’escola anglesa —
Thomas Gainsborough—. També va comprar obres de pintura
espanyola força importants: tenia quadres de Francesc Comas; El
Greco; Juan Pantoja de la Cruz; Alonso Cano; Claudio Coello; tres
bodegons: dos de Francisco de Zurbarán i un de Juan de Zurbarán, i
dos quadres de Francisco de Goya.
Cambó encarregà a reconeguts experts l’estudi de la seva
collecció. L’any 1940 Joseph Weissberger estudià els 31 quadres
que tenia a Suïssa —22 italians, 5 espanyols, 3 francesos i 1
flamenc—. I a finals dels anys 1940, Javier Sánchez Cantón,
sotsdirector del Museu del Prado, estudià per encàrrec dels hereus
de Cambó els 8 quadres que formaven el seu donatiu a aquest
museu i els altres 4 quadres restaurats que serien tornats a
Barcelona.
Els quadres preferits per Cambó eren sobretot els de Botticelli, i
molt especialment el retrat de Michele Marullo. El 19 d’octubre de
1937, tot passejant pels Uffizi de Florència, reconeixia: «Botticelli és
avui, com el primer dia que el vaig conèixer, el pintor que més
m’agrada; no és, ni de molt, el millor… però cap té la seva divina
gràcia, ni cap altre em fa gaudir tan intensament».[1317] Alessandro
Filipepi, més conegut per Sandro Botticelli, havia pintat el quadre de
Marullo cap a l’any 1490, en plena maduresa. Cambó havia llegit la
biografia que Benedetto Croce havia escrit de Michele Marullo
Tarcaniota, un soldat i poeta bizantí força exaltat que enyorà sempre
la seva ciutat natal, d’on havia hagut de fugir sent un nadó. Se
sentia identificat amb ell, atès que tots dos eren «uns patriotes
plorant i enyorant la pàtria perduda». També s’estimava força els
tres panneaux de Botticelli, que narraven la història de Nastagio
degli Onesti del Decameró i que havien estat pintats el 1483.
De les gairebé setanta peces que van arribar a formar la seva
col·lecció clàssica, també admirava notablement els dos de Tiepolo,
El xarlatà i El minuet; La Verge d’Ercole de Roberti, i el quadre de
Lucas Cranach (el Vell) Parella amorosa desigual. Li agradaven
força una sèrie de retrats realment destacats, com el notari Pierre-
Louis Laideguive, de Quentin de la Tour; el de Lady Georgiana
Poyntz, comtessa Spencer, de Gainsborough; el de JeanClaude
Richard, l’abbé de Saint-Non, de Fragonard, i Manuel Quijano, de
Goya.
 A causa de la destrucció de bona part de la documentació que
tenia Cambó a la seva casa de Via Laietana, no es coneix amb
precisió quan i a qui va comprar molts dels quadres que va arribar a
posseir. De tota manera, intentarem reconstruir amb un cert ordre
cronològic la seva política d’adquisició. Sabem que va començar
comprant algunes obres d’autors catalans contemporanis, com ara
Sunyer, Mir, Rusiñol, Vayreda, Casas i Anglada-Camarasa, abans
del 1920. Després vingué la compra d’un El Greco, Sant Joan
Baptista i sant Francesc d’Assís, que li fou ofert pel seu amic el
pintor Oleguer Junyent. L’any 1924 comprà el Tintoretto a la
collecció Sohn-Rethel, de Düsseldorf, i el 1926 el Gainsborough a
un col·leccionista anglès.
Sigui com sigui, en tan sols tres anys, entre el 1927 i el 1929,
Cambó va fer les compres més importants de la seva col·lecció.
Aquestes adquisicions tan rellevants significaven que estava molt al
dia de les ofertes més destacades de pintures que es feien arreu del
món. Així, l’any 1927 aconsegueix a Berlín, de mans d’un coronel
ajudant del príncep Hohenzollern-Sigmaringen, el quadre de Pieter
de Hooch El portador de males notícies. També el 1927 va comprar,
com hem explicat, el Marullo a Eduard Simon, de Berlín, a través de
la galeria Sulley and Co. de Londres. El 1928 adquirí a Munic el
retrat de la comtessa d’Arundel, de Rubens, que posseïa Julius
Boher. Sembla que abans del 1928 ja havia adquirit a Madrid, de
mans de la marquesa de Bermejillo del Rey, el quadre de Francisco
de Goya Al·legoria de l’amor, Cupido i Psique, tan similar a la Maja
vestida. També entre el 1928 i el 1929, comprà l’altre Goya, Manuel
Quijano, a l’antiquari madrileny Antonio Viudas. Aquest quadre li fou
robat el juliol del 1936 del seu pis de Via Laietana, però quatre anys
després, el 1940, va aparèixer, força deteriorat, a París. Un cop
recuperat, fou enviat per ser restaurat al Prado i avui forma part de
la donació al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
El 12 de maig de 1928, a la subhasta organitzada pels marxants
Cassirer i Helbing de Berlín, Cambó va comprar el quadre de
Sebastiano del Piombo Retrat de dama. També el 1928 va adquirir a
París, al marxant Arnold Seligman, un dels seus quadres
predilectes, el retrat del notari Pierre-Louis Laideguive, de Quentin
de la Tour. I del mateix any és la compra del quadre del duc de
Medinaceli, que llavors fou atribuït a Murillo, i que després resultà
que era de Claudio Coello. El va adquirir al col·leccionista anglès S.
George Lindsay Holford, de Dorchester House, Londres, i fou un
dels quadres que va resultar danyat el juliol del 1936 durant
l’ocupació de la casa de Via Laietana. Igualment, entre el 1928 i el
1929 va comprar a Londres, de la col·lecció de L. C. Nicholson, el
quadre de Correggio Eva temptada, que després resultà que era de
Cecco Bravo. I també el 1929 havia adquirit a Alemanya el retrat del
príncep Felip —el futur Felip III— pintat per Pantoja de la Cruz.
Sembla que cal situar entre el 1924 i el 1929 l’arribada del quadre
de Sant Joan Baptista, atribuït inicialment a Botticelli, i que resultà
ser de Raffaellino del Garbo. La venda havia tingut lloc a Alemanya
mitjançant els marxants Kolmsperger i Pfefferie de Munic.
Després de l’espectacular operació amb la col·lecció Spiridon, el
31 de maig de 1929, la política compradora de Cambó va minvar, tot
i que no deixà de fer adquisicions importants. Així, l’any 1930 va
comprar el quadre Noia davant el mirall, de Ticià, al noble hongarès
Marczell von Nemes, de Budapest. Aquest quadre també va quedar
greument danyat durant l’ocupació de la casa de Via Laietana del
juliol del 1936. El 1930 mateix, Cambó va adquirir els dos quadres
del pintor venecià del XVIII Tiepolo procedents de la col·lecció del
príncep Papadopoli, El xarlatà i el El minuet. Gràcies als bons oficis
del seu gran amic Giuseppe Volpi, comte de Misurata, que havia
estat ministre d’Hisenda de Mussolini entre el 1925 i el 1928, i que
també era conseller de la SOFINA, Cambó va saber que la viuda
d’aquest príncep i les seves filles volien fer una venda discreta
d’aquests quadres per qüestions fiscals. Cambó anà a Roma i amb
l’ajut de l’ambaixador espanyol Cipriano Muñoz Manzano, comte de
Viñaza, pogué fer una negociació molt favorable amb el Ministeri de
Finances italià perquè autoritzés la sortida d’Itàlia de tots dos
quadres. A més del preu oficial de la venda, Cambó abonà una
quantitat important en negre a la princesa viuda de Papadapoli i
seves filles «perquè elles tres poguessin abillar-se a París».[1318]
El 6 d’agost de 1930, mentre es recuperava de l’operació de la
gola, Cambó adquirí a la galeria Thomas Agnew i fills de Londres el
quadre Retrat masculí, llavors atribuït a Albert Cuyp i que després
resultà ser de Govert Flinck. El 1933 comprà a la galeria Knoedler
de Nova York el quadre de Van Dyck Retrat de cavaller, que després
ha estat atribuït a Adriaen Hanneman. Igualment, dels anys 1930
són les seves adquisicions del quadre de Metsys, efectuada a
Lucerna, Suïssa; el Fragonard comprat al marxant Paul Cailleux de
París, que també li va vendre Santa Cecília del Tiepolo. Abans que
esclatés la Guerra Civil, Cambó es va fer amb el quadre de Cranach
(el Vell) Parella amorosa desigual, que provenia de la col·lecció del
príncep Lippe, a Bückeburg, Baixa Saxònia, Alemanya. Aquesta
bonica peça fou robada quan s’exposava al palau de la Virreina de
Barcelona l’any 1977, però es recuperà tres anys després. Tal
vegada, les darreres compres de Cambó per completar la col·lecció
clàssica tingueren lloc l’any 1937, quan adquirí els dos quadres de
Pater —La tardor i L’hivern— a la viuda d’E. S. Bayer, de
Wildenstein, Nova York.
Cambó confessa en els seus escrits que a l’hora de cercar els
quadres que més li interessaven arribà a mostrar una afició similar a
la d’un caçador o d’un arqueòleg, sentia «l’emoció del primer quan
aixeca i cobra la caça».[1319] Evidentment, li feren moltíssimes
ofertes de quadres rellevants que per diferents raons no va comprar.
Tingué no pocs moments d’indecisió, atès que a més dels dubtes
sobre si l’atribució era segura o no, hi havia els elevats preus que
sovint li demanaven. Se li escaparen algunes obres importants, com
L’adoració dels Mags, de Botticelli; un Van der Weyden i un Frans
Hals. L’any 1927 hi havia una subhasta de quadres important a
Londres, però com que no hi podia anar hi envià un marxant de
confiança a comprar tres quadres: un Murillo, un Van Dyck i una
marina de Cuyp, tots tres de la col·lecció Holford de Londres. Al final
només comprà el Murillo, que després resultà que era un Claudio
Coello, perquè els altres superaven les 10.000 lliures cadascun —
llavors unes 500.000 pessetes—, que era el preu màxim que s’havia
fixat.
Més endavant, el 1936, van oferir-li La comtessa de Chinchón,
de Goya, que tenia un col·leccionista particular de Madrid, però
l’operació no va reeixir. Ja en plena Guerra Civil li arribà la notícia de
la venda de la col·lecció de David Weil, un gran col·leccionista i
milionari francès i bon amic seu. Cambó coneixia perfectament la
collecció, que havia admirat a la seva casa de París, i fins i tot va fer
la reserva de compra de tres quadres. Finalment, però, hi renuncià:
la xifra que demanaven era altíssima i era un moment de relativa
minva de la seva fortuna i, en plena Guerra Civil espanyola, no era
gaire oportú fer una operació que amb tota seguretat seria molt
criticada. Després de la guerra, encara rebria algunes propostes de
compra de quadres importants. Així, el seu amic el duc d’Alba el va
informar, l’any 1941, que es venia a Madrid un Goya i l’any següent
que podia adquirir un Rembrandt a bon preu. Igualment, li arribà la
notícia que el diplomàtic espanyol Melchor Almagro Sanmartín venia
part de la seva col·lecció de pintures, entre elles quadres d’El Greco,
Alonso Cano i Murillo. Però, de fet, Cambó ja tenia força decidit no
augmentar la seva col·lecció. Tampoc va voler vendre cap dels seus
quadres, tot i que li arribaren ofertes. El gener del 1938, per
exemple, el conegut marxant suís Theodor Fischer va voler
comprar-li el Michele Marullo de Botticelli, el Lucas Cranach i alguns
altres quadres, però s’hi negà rotundament.

Quadres falsos, males atribucions i preus pagats

Havent adquirit prop de vuitanta quadres per a la seva col·lecció

clàssica, i malgrat exigir certificats de garantia d’autenticitat signants
per especialistes reconeguts, era relativament lògic que algunes de
les compres fetes per Cambó resultessin ser una falsificació o que la
seva atribució inicial fos errònia. Ja en vida, va saber que havia
comprat algun quadre fals i que d’altres tenien una autoria dubtosa.
Després de la seva mort, hi hagué una inspecció sobre l’autenticitat
dels quadres donats a Barcelona, realitzada a petició de la seva filla,
Helena Cambó, i del seu gendre, Ramon Guardans, amb el vistiplau
de l’Ajuntament de Barcelona. D’entrada aparegueren peces
d’autenticitat discutible com el Sant Joan Baptista de Botticelli, que
al final ha estat atribuït a Raffaellino del Garbo. Fins i tot hi hagué
dubtes sobre l’autenticitat de Lady Georgiana Poyntz, comtessa
Spencer, de Gainsborough, i sobre el Retrat de nena, de Le Brun,
però cap de les dues sospites es verificà. Dels Zurbarán restaurats
pel Museu del Prado, sobre els quals tenia dubtes, Cambó exigí a
Francisco Javier Sánchez Cantón certificats de la seva autenticitat.
Les atribucions falses sembla que finalment són una dotzena.
Dels primitius italians, a més del Sant Joan Baptista, també el
quadre Mare de Déu amb el Nen Jesús adorat per sant Joan
Baptista i santa Caterina, que havia comprat com a obra de Fra
Angelico, al final ha resultat ser de Gherardo Starnina. El quadre
Mare de Déu amb el Nen Jesús i un àngel, adquirit com de Piero
della Francesca i després atribuït també a Ercole de Roberti de
Ferrara —que era la peça més cara de la col·lecció Spiridon:
520.000 pessetes—, en realitat havia estat pintat per Francesco del
Cossa. El quadre Les set Arts Liberals, donat al Prado com a obra
de Pippo Menni de Siena, actualment és atribuït a Giovanni di Ser
Giovanni. Un altre d’adquirit com a obra de Benedetto Ghirlandaio, o
fins i tot Rafael, Mare de Déu amb el Nen Jesús entre sant Pere i
sant Pau, ha resultat ser de Vincenzo Frediani. El Crist predicant,
atribuït a Ambroggio Bergognone avui sembla que és obra de
Ludovico de Donati. El quadre Eva temptada de Correggio va ser
pintat per Cecco Bravo; el Van Dyck, Retrat de cavaller, és obra
d’Adriaen Hanneman; l’adquirit com d’Albert Cuyp, Retrat masculí,
en realitat havia estat pintat per Govert Flinck; el Paisatge amb
fugida a Egipte, atribuït inicialment a Patinir, avui és considerat obra
de Cornelis Metsys; el Retrat del fill de Rembrandt, que es creia que
era obra de Rembrandt mateix, actualment es considera que el va
pintar Willem Drost; i el retrat Juan Francisco de la Cerda, VIII duc
de Medinaceli, comprat com un Murillo, és obra de Claudio Coello.
La meitat de les falses atribucions procedien de la col·lecció
Spiridon, el catàleg de la qual, confeccionat per l’expert Oskar
Fischer, va ser redactat amb massa precipitació i poca cura.
Cambó comprà quatre quadres que resultaren ser falsificacions.
Tres procedien de la col·lecció Spiridon. Eren el quadre La Verge i el
nen i sant Joan, atribuït a Filippo Lippi, i L’àngel músic, atribuït a
Melozzo da Forlì —donat al Prado—. Tots dos van resultar ser
bones imitacions fetes al segle XIX. Cambó pagà per aquestes dues
peces, l’any 1929, 130.000 i 100.000 pessetes de l’època. També de
la col·lecció Spiridon havia comprat Santa Àgata, atribuïda a Luini, o
a l’escola milanesa, resultà ser una obra moderna, feta sobre una
taula vella. Per aquest quadre pagà encara més, unes 240.000
pessetes. A principis de l’any 1929, Cambó va adquirir a un marxant
de Milà una taula atribuïda a Antonello da Messina per la qual pagà
aproximadament 1.400.000 lires, equivalents llavors a més de
200.000 pessetes. Mesos després va rebre una carta anònima
informant-lo que es tractava d’una falsificació. Després d’una sèrie
d’investigacions, un any després, Cambó va localitzar el falsificador,
un conegut pintor i restaurador milanès. Cambó intentà que el
marxant li restituís els diners i en no aconseguir-ho el denuncià per
estafa davant la Procura del Re italiana. El cas fou divulgat pel diari
milanès Corriere della Sera, l’11 de febrer de 1931, de forma un xic
escandalosa: «Un milió i mig per un quadre fals. La venda d’una
taula atribuïda a Antonello da Messina», era el titular de l’article que
narrava la història de la falsificació i venda del quadre i concretava
que Cambó era el comprador estafat. Malgrat aquestes falsificacions
i males atribucions, la qualitat de la col·lecció Cambó no se’n va
ressentir en absolut. Era un conjunt extraordinari de pintures
europees, sens dubte la primera collecció privada d’Espanya de les
construïdes llavors i una de les més importants d’Europa. I molt més
si es té en compte que s’havia confegit en poc més de deu anys.
El valor econòmic conjunt de la col·lecció era també
extraordinari. Joaquim Folch i Torres va escriure després de la mort
de Cambó, que calculava que hi havia invertit entre 35 i 40 milions
de pessetes dels anys 1950, que avui equivaldrien a un mínim de
300 milions d’euros.[1320] Sabem que, solament pels seus quatre
Botticelli, pagà uns 4 milions de pessetes de finals dels anys 1920:
així, per l’esplèndid retrat de Michele Marullo, considerat un dels
millors retrats del Quattrocento, va pagar 1.200.000 pessetes l’any
1927 —avui equivaldrien uns 20 milions d’euros—. L’adquisició
sencera de la gran col·lecció de Joseph Spiridon, de París, li va
suposar uns quants milions de pessetes. Aquella subhasta es va
realitzar en marcs, i tenint en compte que, l’any 1929, 100 marcs
equivalien a 168 pessetes, sabem, per exemple, que els tres pan
neaux de Botticelli, amb les escenes del Decameró, li van costar en
conjunt 1.500.000 marcs, equivalents a 2.809.000 pessetes del
1929. La pintura més cara d’aquella col·lecció fou la del Piero della
Francesca, Mare de Déu amb el Nen Jesús i un àngel, que després
resultà que era de Francesco del Cossa, per la qual pagà 520.000
marcs, equivalents a 974.000 pessetes. El quadre de Gaddi li costà
230.000 marcs; el de Giotto, 285.000 i el de Lippi, 130.000. Tenint
en compte a més que a aquests preus cal afegir-los els impostos,
llavors un 13,5 %, no és exagerat considerar que els 27 quadres que
Cambó es quedà finalment de la col·lecció Spiridon podrien haver-li
costat un mínim de 6 milions de pessetes, que avui superarien els
100 milions d’euros.[1321] L’any 1936 Cambó tenia assegurada la
col·lecció de quadres per un valor de 10 milions de pessetes; era
una quantitat tan elevada que exigia l’establiment d’un consorci
entre diverses companyies.[1322]

Els complexos avatars de la col·lecció Cambó

Com hem dit, la idea inicial de Francesc Cambó era construir un

petit museu particular a Barcelona on exhibiria el conjunt de la seva
col·lecció. A la part de darrere de la seva gran casa de Via Laietana
30, la que dona al carrer Mercaders, que era més baixa, Adolf
Florensa projectà construir-hi dues plantes més per a un museu
biblioteca per tal d’encabir-hi els quadres, les col·leccions de
gravats, fotografies i dibuixos, i bona part de la important biblioteca
d’art. Seria un recinte obert al públic, però sobretot estava pensat
per als estudiosos, que podrien treballar-hi. Quan tot estava previst,
el projecte de Florensa ja aprovat i fins i tot «la pedra ja tallada i a
punt de col·locar-se», es produí la caiguda de la monarquia
espanyola i la fugida de Cambó cap a París. Així, el 14 d’abril de
1931 ho aturà tot i canviaren radicalment els seus plans. Primer,
considerant que la nova situació política era insegura, Cambó va
decidir treure de Catalunya bona part de la col·lecció de pintura.
Joaquim Folch i Torres, a instàncies de Cambó, va retirar del domicili
de Via Laietana els principals quadres i els portà a Suïssa, sembla
que al dipòsit d’un banc. Després, tot i que no disposem
d’informacions precises, algunes d’aquestes obres van tornar a
Barcelona, però d’altres es quedaren, sembla que sota la custòdia
de diferents marxants, a Londres, París i Lucerna.
 Quan el 20 de juliol de 1936 la casa de Via Laietana fou
assaltada i ocupada per la gent de la CNT i de la FAI, a més de
destrossar mobles, objectes i llibres, també van patir danys
considerables —ganivetades— quatre quadres. Set més, entre ells
el Manuel Quijano de Goya, el Tiziano i l’atribuït a Murillo, van
desaparèixer. Per tal de salvar la col·lecció de Cambó, Joaquim
Folch i Torres pressionà el govern de la Generalitat perquè
intervingués. Recentment, entre la documentació de la FAI,
dipositada a l’International Institute of Social History d’Amsterdam,
ha aparegut el justificant de la recepció provisional dels quadres de
Cambó que el Comitè Peninsular de la FAI va exigir quan els va
lliurar al govern de la Generalitat, el dia 11 d’agost de 1936.[1323] Un
funcionari de la Junta Comissària de Museus de Catalunya, J.
Gibert, es va fer càrrec de setanta-cinc quadres i dibuixos de la
col·lecció clàssica i moderna de Cambó que consten en un escrit de
dues pàgines.[1324] Encara que la descripció que es feia dels
quadres era insuficient i alguns no estaven en absolut identificats,
pot deduir-se que entre ells hi havia el Michele Marullo i els
panneaux de Botticelli, el Rubens, els Tiepolo, el Gainsborough, el
Tintoretto, el d’El Greco i el Claudio Coello.
Joaquim Folch i Torres, en nom de la Generalitat, portà la
collecció al Museu de Barcelona, que llavors era al Palau Nacional,
a Montjuïc. En una llista dels quadres de la col·lecció clàssica allà
dipositats, datada el 8 de setembre de 1936, ja hi constaven la gran
majoria de les peces, a més d’importants gravats de Goya, Dürer i
Rembrandt. Estranyament, en aquesta segona relació no figurava el
Manuel Quijano de Goya, que sí que ho feia a la llista lliurada per la
FAI. No sabem què va passar, si la primera relació era errònia o si la
desaparició fou posterior, cosa que costa de creure. El fet, però, és
que aquell Goya havia desaparegut i que no fou recuperat fins a
l’any 1940 a París.
Ja en plena guerra, a mitjans del 1937, els quadres de Cambó,
juntament amb la gran majoria d’objectes artístics que es trobaven al
museu de Montjuïc, foren traslladats en camions a Olot per evitar
que resultessin danyats pels bombardeigs franquistes. Més tard
anaren a Darnius i, ja a finals de gener del 1939, passaren la
frontera francesa en diferents camions.
 Mentrestant, Francesc Cambó, que durant la guerra residí primer
a Rapallo, després a Abbazia —Opatija— i al final a Montreux,
maldava per saber quina havia estat la sort dels seus quadres. El
maig del 1937, explica en el seu Dietari que li va arribar la notícia
que havien arribat a París des de Barcelona set quadres de la seva
col·lecció, segurament enviats per Joaquim Folch i Torres. Ell
calculava que llavors encara quedaven a Barcelona trenta-dos
quadres i que en tenia de dipositats a diferents llocs d’Europa altres
dinou més. El desembre del 1937 va començar a reunir a la seva
vil·la Maryland, a Montreux, les pintures que tenia distribuïdes per
Londres, París, Lucerna i la vil·la Irenea d’Abbazia.[1325]
A partir del setembre del 1939, amb l’esclat de la Guerra
Mundial, Cambó intentà reunir tota la col·lecció a Suïssa.
Precisament llavors el pintor Josep M. Sert el va informar que a
Ginebra havien arribat més quadres seus, entre ells el Quentin de
La Tour i el Rubens, procedents de Barcelona, conjuntament amb
molts quadres del Museu del Prado. Aquestes obres foren lliurades
immediatament al Servicio de Recuperación Artística franquista i
traslladades a Madrid, on van quedar dipositades al Museu del
Prado i al Museu Nacional d’Arqueologia. Mesos després, l’abril del
1940, va aparèixer en un marxant de quadres de París el Manuel
Quijano de Goya que havia desaparegut de Barcelona el juliol del
1936. El quadre va ser requisat per la policia francesa i lliurat a
l’ambaixador espanyol a París, José Félix de Lequerica, que l’envià
al Museu del Prado, on ingressà per ser restaurat el 27 d’agost de
1940.
L’obsessió de Cambó per recuperar i restaurar els seus quadres
era tan forta en aquella Europa convulsa per la guerra que va decidir
que els quadres més danyats es traslladessin de Suïssa a Madrid
per ser restaurats al Prado. Així, a Madrid va enviar els de Tiziano,
Sebastiano del Piombo, Correggio i El Greco. Narcís de Carreras,
que era a Barcelona des del febrer del 1939, va rebre poders de
Cambó per cuidar-se de recuperar totes les seves propietats a
Espanya, fossin cases o objectes d’art, i de gestionar també la
restauració i custòdia dels quadres recuperats.
Les pintures de Cambó que havien arribat en camions a Ginebra
procedents d’Espanya havien passat per tota mena d’aventures. Un
dels vehicles, amb moltes obres d’art, entre elles alguns quadres, va
desaparèixer en ser segrestat per una banda de delinqüents
marsellesos. Quan els van intentar vendre a Marsella es va
descobrir tot i la policia va poder recuperar-los. El febrer del 1940 la
Comisaría General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico
Nacional lliurà a Cambó una llarga llista d’objectes de la seva
propietat que havien estat recuperats i es trobaven a Madrid. La
relació dels quadres, però, era força matussera atès que de molts
d’ells no constava el nom de l’autor i la descripció era insuficient.
S’hagueren de fer fotografies i enviar especialistes per identificar-
los. Al final, de les pintures que Cambó tenia a Barcelona el juliol del
1936 es van poder recuperar totes menys tres: el Frans Hals, Home
amb barba i barret, i la taula de Brouwer Escena popular, que
anaven al camió que havia estat desviat cap a Marsella; i la
Coronació de la Verge amb Jesús als braços, de Defendente Ferrari,
procedent la col·lecció Spiridon, que sembla que Cambó havia
dipositat a casa d’uns amics a Barcelona abans de la guerra.
L’estiu del 1940 Francesc Cambó va decidir marxar a Amèrica i,
abans d’embarcar-se a Lisboa a l’Excalibur, passà pel Museu del
Prado de Madrid per negociar amb el sotsdirector Francisco Javier
Sánchez Cantón la possibilitat de cedir-los alguns quadres seus,
entre ells els panneaux de Botticelli i un dels dos Zurbarán que ja
estaven en procés de restauració allà. A canvi, però, demanava
poder-se emportar a Amèrica alguns dels quadres que tenia a
Barcelona. Com hem explicat, Cambó va viure als Estats Units des
de l’agost del 1940 fins a l’abril del 1941, quan s’instal·là
definitivament a Buenos Aires. El 21 d’abril de 1941, ja des de
l’Argentina, va escriure a Sánchez Cantón manifestant el seu desig
de traslladar allà algunes obres que tenia a Espanya. Per facilitar
l’obtenció del permís oficial per a l’exportació, estava disposat a
cedir de forma permanent al Museu del Prado vuit quadres,
preferentment primitius italians. La seva proposta es concretà
d’aquesta manera: donaria al Prado el quadre de Giovanni Dal
Ponte Les set Arts Liberals, els tres panneaux de Botticelli, els
primitius atribuïts a Taddeo Gaddi i Pietro Nelli, el de Melozzo da
Forlì i un bodegó de Zurbarán. A canvi, farien arribar a casa seva, a
Buenos Aires, també vuit quadres que eren a Barcelona: el Rubens,
el Quentin de la Tour, el Tintoretto, el Gainsborough, l’atribuït a Cuyp
—que era un Flinck—, el Del Piombo, el Tiziano i l’atribuït a
Correggio.
Tot i que hi havia problemes legals en les donacions i l’exportació
de quadres, les coses van anar ràpid i el 5 de maig de 1941 el
Patronat del Museu del Prado informà favorablement de l’operació
proposada per Cambó: s’acceptava la donació de vuit quadres a
canvi d’afavorir el permís d’exportació a l’Argentina dels altres vuit.
[1326] Així, el 18 de gener de 1941, els vuit quadres de Cambó abans
esmentats ingressaven al Prado i, immediatament, passaven a ser
exhibits a les sales italianes. Aquella donació, qualificada de seguida
com el «donativo más importante recibido en estos años» pel museu
madrileny, causà, però, un cert malestar en Cambó perquè la
premsa de Madrid va divulgar el preu que havia pagat pels Botticelli,
uns 2,8 milions de pessetes del 1929. Els diaris més franquistes ho
criticaren amb una certa severitat i ironia.[1327]
En correspondència amb el donatiu al Prado, el novembre
d’aquell any 1941 embarcaven al port de Barcelona amb destinació
a Buenos Aires els vuit quadres reclamats per Cambó. Tots anaren
destinats a decorar les parets del seu gran pis de l’Avenida Alvear
4654 i de la seva casa d’estiu Mon Repòs, als afores de Buenos
Aires. En nom seu, Rafael Vehils registrà l’arribada dels quadres
davant la Comisión Nacional de Museos y Monumentos Históricos
argentina, el 29 de novembre de 1941. Calia que aquesta entrada
de quadres de gran valor obtingués el vistiplau i l’autorització
explícita del Consell de Ministres argentí, cosa que es produí dies
després.
Residint Francesc Cambó ja a Buenos Aires, i coincidint amb les
investigacions oficials argentines sobre les activitats corruptes de la
CHADE i de la CADE, també hagué d’enfrontar-se a un assumpte
força desagradable: l’acusació, que al final resultà falsa, d’haver
comprat quadres que havien estat robats pels nazis a colleccionistes
jueus. L’Oficina de Serveis Estratègics nord-americana (Office of
Strategics Services) investigava, des de l’octubre del 1943,
l’adquisició d’obres d’art espoliades pels nazis a jueus de tot Europa.
En una de les primeres llistes negres de compradors sortia destacat
el marxant suís Theodor Fischer de Lucerna i una bona part dels
col·leccionistes que hi tenien tractes, entre ells Cambó.[1328] Els
primers informes nord-americans, fets els anys 1943 i 1944, en els
quals també participaren els serveis d’informació britànics,
esmentaven el polític català com un dels compradors de quadres
espoliats. Aquestes acusacions obligaren Cambó a anar a
l’ambaixada britànica de Buenos Aires, l’abril del 1945, per declarar
que des del 1929 no havia adquirit cap quadre a la galeria de
Fischer de Lucerna i que no li constava que cap de les obres de la
seva col·lecció procedís de l’espoli fet pels nazis.
La historiadora Imma Socias ha localitzat i publicat el llarg
informe final dels serveis d’investigació nord-americans, datat el 27
de juny de 1945, sobre la relació de Cambó amb aquest assumpte.
[1329] Es tracta d’un escrit força documentat sobre les activitats
polítiques i empresarials de Cambó a Espanya i a l’Argentina i sobre
la seva situació política en aquells moments: «actualment és
persona non grata per al govern espanyol, probablement a causa
del seu catalanisme i pel fet de ser monàrquic. Tanmateix, altres
amics de Cambó, relacionats amb la CHADE, com Joan Ventosa,
estan en bones relacions amb el govern de Franco». Respecte a la
qüestió dels quadres espoliats pels nazis, l’informe constatava que
Cambó posseïa «la col·lecció més fina de Buenos Aires», però
concretava que si bé era cert que havia tingut negocis amb
marxants i amb bancs suïssos molt implicats en les activitats
delictives dels nazis, «no hem pogut establir una vinculació plausible
de Francesc Cambó amb les xarxes d’art saquejades pels nazis».
Cambó quedava així totalment exonerat de les acusacions d’haver-
se beneficiat de l’espoli dut a terme pels nazis durant la guerra. No
així el seu marxant Theodor Fischer, a qui els aliats van localitzar, a
la seva galeria de Lucerna, una trentena de quadres de gran valor,
principalment robats als col·leccionistes jueus francesos Paul
Rosenberg i Alphonse Kahn. Cal recordar que Cambó, i d’aquí
venien les sospites dels serveis d’informació aliats, va mantenir una
relació epistolar constant amb Fischer durant la Segona Guerra
Mundial i, si bé és cert que no li comprà cap quadre llavors, algunes
de les millors peces de la seva col·lecció havien estat dipositades a
la seva galeria de Lucerna fins al 1938.
Un llegat amb molts problemes

Cambó aconseguí reunir a Buenos Aires més quadres de la seva

col·lecció. A finals del 1943, el seu bon amic Josep M. Sert li envià
alguns dels seus estimats Anglada-Camarasa, juntament amb
objectes de valor —plata, tapissos, mobles—. El juliol del 1946 li
arribà també de Barcelona el Goya Al·legoria de l’amor, Cupido i
Psique. De tota manera, encara no tenia gens clar què n’havia de fer
de la seva col·lecció ni quina mena de llegat havia de construir i on
deixar-lo. Ja hem explicat abans la consulta que l’agost del 1945
havia fet a Josep Puig i Cadafalch sobre on podien instal·lar-se els
quadres que volia donar a la ciutat de Barcelona, i que aquest el va
informar que l’Ajuntament acabava de comprar el Palau de la
Virreina. Immediatament, Cambó escriví al seu apoderat, Narcís de
Carreras, per demanar-li que fes gestions de cara a la possible
ubicació del seu futur llegat a l’esmentat palau de la Rambla.
En el darrer testament realitzat per Francesc Cambó, el 4 de
novembre de 1946, es concretava el llegat de quadres que volia
donar al Museu de Barcelona, 48 en total, i altres disposicions sobre
la resta de la col·lecció. A la seva mort, el 30 d’abril de 1947, la
donació testamentària fou comunicada a l’Ajuntament de Barcelona i
acceptada pel consistori, presidit llavors pel baró de Terrades. La
corporació procedí, doncs, a pagar l’impost de successió
corresponent a la tresoreria argentina, que era de tres milions de
pesos argentins, unes 825.000 pessetes de llavors.
Dos anys i mig després, el 28 de febrer de 1950, la donació a la
ciutat comtal fou acceptada pels jutjats argentins, on es dirimia el
plet successori, un cop comprovat que l’Ajuntament de Barcelona ja
havia fet la transferència corresponent als drets successoris al
Banco Central de la República Argentina. Tanmateix, quan tot
semblava resolt, es produí un fet inesperat: el govern peronista, pel
decret 1298 de 26 de juny de 1952, va prohibir la sortida a
l’estranger dels quadres de Cambó, ja que considerava que
suposava un greu perjudici per al patrimoni cultural del país.
Aquesta actuació imprevista era el resultat de la pressió exercida pel
director del Museo Nacional de Bellas Artes, Juan Zocchi, que
comptava amb el suport del ministre d’Assumptes Exteriors argentí,
Jerónimo Remorino, per tal d’evitar la sortida del país d’aquells
quadres. Dies després, per un decret de 24 de juliol de 1952, Zocchi
aconseguia que el govern argentí el nomenés dipositari dels
quadres de Cambó.
Malgrat les protestes dels hereus de Cambó,[1330] les gestions
dutes a terme per Narcís de Carreras i Josep M. Trias de Bes amb
l’ambaixador argentí a Madrid[1331] i les del llavors ambaixador
espanyol a Buenos Aires, Manuel Aznar, el govern argentí es negà a
modificar la seva actitud. També fracassaren les pressions
realitzades des de Madrid pel ministre d’Afers Exteriors, Alberto
Martín Artajo. Els argentins no cedien ni estaven disposats a
negociar res de res. L’assumpte arribà a la premsa espanyola, que
el tractà discretament, i a la internacional, que n’informà amb més
deteniment. Així, el 22 de novembre de 1952, el Journal de Genève
es feia ressò de l’«incident hispano-argentí» provocat per la
prohibició de la sortida del país dels nou quadres de Cambó. A més
d’indicar que aquell acte havia provocat la indignació i la protesta
diplomàtica del govern de Madrid, i la gran sorpresa dels mitjans
espanyols i de tots els barcelonins, el diari suís deixava entreveure
que l’assumpte també podia estar relacionat amb l’enfrontament
entre els marmessors de Cambó i la seva viuda, Mercè Mallol:
«alguns suposen que el general Perón ha cedit a les pressions
exercides per la senyora Cambó, la qual, com se sap, havia
impugnat el testament». Aquesta acusació a Mercè Mallol era
totalment falsa, com veurem més endavant.
Fos com fos, després d’una estada a l’Argentina, el setembre del
1952, el marit d’Helena Cambó, Ramon Guardans, s’entrevistà amb
el general Franco per explicar-li el cas i el dictador va dir-li que no es
preocupés perquè «tomaba directamente el asunto a su cargo».[1332]
Va haver de passar quasi un any i mig més, fins al 30 de juny de
1954, perquè el govern argentí rectifiqués. A més de la pressió de
Franco sobre Perón, sembla que fou influent la gestió feta pel cap
de cerimonial de l’estat, Raúl Margueirat, sobre el primer mandatari
argentí. El fet és que el 30 de juny de 1954 un decret del govern
invalidava la prohibició i possibilitava la sortida dels quadres.
Tanmateix, com que hi podia haver més problemes, donada la
inseguretat jurídica a l’Argentina i les diferències dins del govern
sobre aquest assumpte, l’ambaixador Aznar i l’agregat cultural José
Ignacio Ramos organitzaren a principis de juliol el trasllat discret
dels quadres de casa de la viuda, a l’Avenida Alvear número 4654, a
l’ambaixada espanyola.[1333]
Van ser encertadament previsors, perquè aquell dia mateix uns
agents fiscals argentins es presentaren al pis de Mercè Mallol, a
l’Avenida Alvear, amb la pretensió d’emportar-se els quadres
argumentant «que no habían sido correctamente tasados en el
inventario de la herencia de don Francisco y que debían quedar
embargados».[1334] El 7 de juliol de 1954 La Vanguardia Española
de Barcelona anunciava en primera pàgina que «Los cuadros del
legado Cambó para Barcelona» eren a l’ambaixada espanyola. La
breu informació anava acompanyada de tres grans fotografies de les
obres i, al seu costat, l’ambaixador Manuel Aznar i Mercè Mallol.
En conèixer la notícia del trasllat dels quadres a l’ambaixada
espanyola, el ministre Remorino s’indignà i pressionà Perón perquè
exigís al govern espanyol la seva immediata devolució i el
cessament de l’ambaixador Aznar. Com que la policia argentina
vigilava l’ambaixada espanyola, els nou quadres de Cambó van ser
desemmarcats i amagats entre els mobles d’un diplomàtic espanyol
mort feia poc a Buenos Aires, el marquès de la Torrehermosa.
D’aquesta manera, els embarcaren dins d’unes grans caixes de
mobles en el Cabo de Hornos i arribaren a Barcelona el 21 de
desembre de 1954. Sota la direcció del Museu d’Art de Joan Ainaud
de Lasarte, foren traslladats immediatament al Palau Nacional de
Montjuïc. Uns quants mesos abans Manuel Aznar havia estat obligat
a deixar l’ambaixada de Buenos Aires.
Quatre anys abans, el 10 de desembre de 1950, havia ingressat
també al mateix museu barceloní una primera part de la donació de
Cambó, la que procedia del Museu de Lausana. Aquesta tramesa
havia estat organitzada pels marmessors testamentaris, Narcís de
Carreras i Josep M. Trias de Bes, els quals, amb l’assessorament de
Joan Ainaud Lasarte, s’havien fet càrrec dels vint-i-vuit quadres de
Cambó que hi tenia dipositats. El trasllat havia comportat fer una
assegurança que valorava els quadres en vint-i-cinc milions de
pessetes de llavors. D’aquests vint-i-vuit quadres, una peça, el
Michele Marullo de Botticelli, anà a la residència de la filla de
Cambó, Helena, a Via Laietana, que l’havia triat com l’única de la
col·lecció clàssica que podia i volia quedar-se.
Del llegat, quedaven les peces que encara eren al Museu del
Prado. Aquesta part del donatiu Cambó arribà a Barcelona,
procedent de Madrid, el 25 de gener de 1951 i estava formada pels
quatre quadres dipositats allà el 1940: un dels bodegons de
Zurbarán; el Sant Joan Baptista, atribuït a Botticelli; el Sant
Francesc d’Assís, del taller de Goya, i el Manuel Quijano, de Goya.
Així, finalment, i des del desembre del 1954, les tres remeses de
quadres del llegat de Francesc Cambó eren al Museu de Barcelona.
En total eren quaranta-vuit peces: nou procedien de Buenos Aires,
vint-i-set de Lausana, quatre de Madrid i vuit ja eren a Barcelona.
La concreció final dels quadres que integrarien el llegat de
Francesc Cambó a la ciutat de Barcelona quedà, de fet, en mans
dels marmessors per la disposició testamentària que deia que fossin
ells els qui decidissin lliurar al museu barceloní «todos los —cuadros
— dignos de figurar». El testament de Cambó també concretava que
la seva filla i hereva, Helena Cambó, podia triar una peça de la
col·lecció, i ella escollí el Marullo de Botticelli. També s’esmentava
que regalava al seu amic i company Josep Bertran i Musitu un dels
bodegons de Zurbarán, i s’indicava que els quadres de matèria
religiosa podien ser donats pels marmessors a institucions de
l’Església catòlica. Així, el quadre de Di Lorenzo, de l’escola del
Perugino, Crist beneint entre els àngels, fou donat al convent dels
caputxins de Sarrià. Per altra banda, els marmessors donaren en
agraïment al Museu de Lausana un dels quadres que havien
custodiat des del 1939: una de les quatre taules de l’escola de
Rímini, o del Mestre de la Madonna Cini, cosa que trencava el
conjunt, fet que ha estat censurat per tots els especialistes. Tot i
això, el gruix de la col·lecció clàssica de Francesc Cambó, quaranta-
vuit pintures, es troba avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Aquesta és, amb diferència, la donació més valuosa i rellevant
rebuda pel museu en la seva història.
L’octubre del 1955, l’Ajuntament de Barcelona, malgrat el poc
interès manifestat per l’alcalde de llavors, Antonio Simarro, organitzà
una gran exposició del llegat de Francesc Cambó al Saló del Tinell i
l’adjunta capella de Santa Àgata que fou inaugurada pel general
Franco i visitada pel príncep Joan Carles de Borbó. La premsa de
l’època explicava que els quaranta-vuit quadres que s’hi exposaven
estaven valorats en més de cinquanta milions de pessetes. Fins i tot
durant les Fires de Mostres de Barcelona dels anys 1956 i 1957 els
visitants foren obsequiats amb una col·lecció de reproduccions
fotogràfiques dels quadres del llegat Cambó on encara constaven
com a atribuït a Botticelli el Sant Joan Baptista i a Murillo Juan
Francisco de la Cerda, VIII duc de Medinaceli. Posteriorment, el
llegat Cambó s’instal·là al Palau de la Virreina, com volia Cambó, i
després passà al Palau de Pedralbes; des de l’any 1986 és al Palau
Nacional de Montjuïc integrat dins del nou MNAC. Cal recordar
també que en la darrera exposició conjunta de la col·lecció Cambó,
feta a Madrid al Museu del Prado, i a Barcelona a la Sala Sant
Jaume la Fundació Caixa de Barcelona, del 31 de gener al 31 de
març del 1991, les companyies d’assegurances avaluaren el preu
del conjunt de les pintures en uns 12.000 milions de pessetes.
El quadre de Michele Marullo que es quedà Helena Cambó,
considerat la millor obra de Botticelli, ha estat cedit a diferents
exposicions, com aquesta realitzada el 1991 o la del conjunt de
l’obra de Botticelli, celebrada a Florència el 1999. L’any 2004 fou
cedit temporalment al Museu del Prado, on s’exhibí fins a l’any 2017,
però en no prosperar una possible compra del quadre per part
d’aquest museu tornà a la residència d’Helena Cambó, a Via
Laietana 30. L’octubre del 2019 s’anuncià que la família
GuardansCambó el posava a la venda a la galeria Trinity Fine Art de
Londres. Llavors es va dir que era l’únic Botticelli que quedava en
mans privades i que el seu valor s’estimava entre 30 i 60 milions
d’euros. Tanmateix, com que el quadre havia estat declarat «bé
d’interès nacional» per l’estat espanyol la subhasta no es pogué
realitzar en prohibir-se la sortida del quadre del territori espanyol.
La col·lecció de quadres més contemporanis de Francesc
Cambó, la majoria de pintors del segle XX, també era força
important. Estava integrada per unes cinquanta peces, algunes de
gran valor. Cambó tenia una predilecció especial per Hermen
Anglada-Camarasa, pintor a qui coneixia i a qui havia ajudat, com a
advocat, a recuperar la nacionalitat espanyola l’any 1914. Aquesta
amistat es concretà també en l’ajut perquè Anglada fes una gran
exposició a Bilbao l’any 1919. Cambó arribà a posseir una dotzena
de quadres d’aquest pintor, entre ells La sirena i Cavalls sota la
pluja. A l’exposició que Anglada-Camarasa va fer a la Pinacoteca de
Barcelona, el maig-juny del 1936, Cambó comprà sis olis seus, que
es van quedar tota la guerra a Catalunya.
També li van agradar especialment les obres de Joaquim Sunyer.
L’any 1911 comprà La Pastoral a l’exposició que es feia al Faianç
Català, una peça que havia impressionat Joan Maragall. Després
adquiriria un nu de dona i un paisatge també de Sunyer. D’un altre
bon amic seu, Josep M. Sert, tenia diversos quadres, a més de les
pintures que li va encarregar per decorar el sostre del menjador de
la casa de Via Laietana i la seva cabina del Catalònia. I també
encarregà al pintor basc Ignacio Zuloaga dos retrats seus, un amb
frac i l’altre amb batí, que col·locà al seu pis de Via Laietana.
Igualment va adquirir obres de Javier Gosé, Togores, Joan Llimona,
Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Marià Benlliure, Vayreda, J. Serra,
Humbert, J. Mir, Meifrén, Carles, Sorolla, Tapiró, Durancamps,
Créixams, Callicó, Riguls, o Andreu, Padró, Canals, Pruna, Rigalt,
etc.
Francesc Cambó arribà a tenir uns coneixements de pintura molt
remarcables tot i no ser-ne un expert. Mostrava gran interès pels
quadres que adquiria: llegia i s’informava sobre ells i els seus autors.
Tenia bon gust i mostrà una sensibilitat estètica notable. Confegí una
col·lecció ben singular, prioritzant, com hem dit, la necessitat
d’enriquir el patrimoni artístic català i espanyol, amb la clara voluntat
d’emplenar alguns buits existents. D’aquí l’adquisició sistemàtica de
peces del primer Renaixement italià. Era una col·lecció única
resultat de l’instint, l’audàcia i la perseverança a l’hora de rivalitzar
en el mercat internacional amb col·leccionistes i institucions
museístiques, algunes molt més poderoses econòmicament que ell.

L’herència camboniana

El mecenatge de Cambó fou extraordinari i insòlit, tant per l’ambició

que suposava el seu criteri de totalitat cultural com pel volum
econòmic de les despeses realitzades. Un terç de la seva fortuna el
va invertir entre la seva col·lecció de pintures, que finalment serien
donades, i el que esmerçà en les institucions que fundà. La part
destinada als encàrrecs culturals fou també considerable. Amb la
seva actuació, Cambó posà en evidència que, llevat d’alguns casos
també meritoris, com el de Rafael Patxot, a la Catalunya del seu
temps, i probablement també a la d’ara, d’autèntics mecenes n’hi
havia ben pocs, malgrat que les necessitats del país en el terreny
cultural eren, i són, ben notòries.
Si algun cop s’ha qualificat Francesc Cambó de «milionari a
l’americana» és, sens dubte, perquè el seu fou un cas força peculiar
i desacostumat, sobretot si es compara amb l’escassa magnanimitat
i la manca de sensibilitat cultural de la majoria dels milionaris
catalans, molts dels quals tenien tal vegada més diners que ell. Ell
fou el gran mecenes català de la primera meitat del segle XX i tenia
una actitud altruista similar a la d’aquells milionaris americans, com
ara els Morgan, Frick o Rockefeller, que s’enriquiren de forma
espectacular però que, a la fi, també volgueren retornar al seu país,
en forma de fundacions i donacions, part dels seus considerables
guanys.
Més enllà de les controvèrsies, la seva tasca de mecenes mereix
una ben alta consideració, perquè cal reconèixer que, a casa nostra,
de casos semblants al d’ell no n’hi ha hagut pas gaires. Diguem-ho
de forma ben clara: Francesc Cambó ha estat el més ambiciós, el
més polifacètic i el més magnànim mecenes que ha tingut la cultura
catalana en la seva història. No era un mecenes passiu que es
limitava a finançar projectes culturals i després esperava veure el
resultat del seu mecenatge. Tot el contrari. Ell participava activament
en l’elaboració dels projectes, per especialitzats que fossin, s’hi
implicava, volia estar informat constantment de com funcionaven i
sempre opinava. Volia controlar-ho tot i no parava de donar
instruccions i suggeriments, sovint força encertats. A més,
s’esforçava per adquirir el màxim de coneixements de les
temàtiques que impulsava, fossin estudis bíblics, traduccions de
clàssics, pintures del Renaixement, llibres d’història i d’art o
excavacions arqueològiques.
 La seva curiositat intel·lectual era notable. Com que dormia poc
—menys de sis hores— dedicava una part de la jornada a la lectura.
I llegia de tot: des de les seves traduccions dels clàssics fins als
reports dels diplomàtics venecians del segle XVII, passant pels
informes sobre les conseqüències de les sancions econòmiques
imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles o les causes de la
baixa cotització de la pesseta.
S’entusiasmava amb els èxits de les seves empreses culturals i
no tolerava els retards ni l’obra mal feta. Es pot dir que, a grans
trets, va saber escollir força bé els seus col·laboradors. Abans de fer
qualsevol encàrrec, s’informava bastant sobre aquella persona i
normalment hi tenia una conversa personal.
Va tenir iniciatives culturals ben originals i de tota mena:
fundacions, institucions, editorials, publicacions, centres d’estudi, de
conferències, exposicions, col·lecció de pintures, etc. Algunes eren
empreses ben seves i d’altres eren subvencions pensades per
estimular el treball dels intel·lectuals. És evident que fou dins del
món cultural català on Francesc Cambó demostrà millor que en cap
altre terreny que ell era, «per damunt de tot, un realitzador», com
escriví a les seves Memòries.
 9

L’HOME DE NEGOCIS INTERNACIONAL

Francesc Cambó no era un financer, ni tampoc el típic home de

negocis, tot i que va promoure importants operacions financeres,
participà en la gestió de bancs i d’empreses, va escriure diversos
llibres i pronuncià nombroses conferències sobre qüestions
econòmiques. Ell era, bàsicament, un polític i un advocat hàbil que
va saber moure’s amb decisió i intel·ligència dins d’uns ambients
econòmics que estaven en ple procés de transformació, tot mostrant
una gran capacitat d’adaptar-se als nous temps, sobretot fins al
1931.
En els temps de Cambó era freqüent a bona part d’Europa i als
Estats Units que un polític —un ministre, diputat o alcalde— fos
també un dirigent empresarial, i fins i tot el president d’una
companyia important. Un cas com el seu es donava amb freqüència
dins l’àmbit polític britànic, francès, alemany o belga al
començament del segle XX. Aquesta doble funció feia que els
polítics, que en general tenien unes remuneracions oficials no gaire
elevades —els diputats només cobraven dietes—, obtinguessin així
uns guanys econòmics substancials en forma de diners o de
participació en les empreses —accions, obligacions.
En una carta a Lluís Duran i Ventosa, ja al final de la seva vida,
confessava: «En mi, el fer negocis no ha constituït més que un
episodi de la meva vida, un episodi, això sí, cercat per mi quan,
després d’ésser Ministre de Foment, vaig adonar-me de que jo no
tenia fortuna per a fer política abandonant el despatx i vivint
únicament del sou de Ministre. Llavors sentí la necessitat de
procurar-me, i procurar-me fora d’Espanya, una independència
econòmica que no em forcés a tenir que acceptar, com Cánovas,
Sánchez Guerra i altres polítics decents, consells d’administració en
els quals es cotitzava la influència del polític. En mi, la passió
política ho ha dominat tot i les altres coses que jo he fet a la vida […]
o per a servir a la meva passió política, o per distreure’m del neguit
que em donava el veure’m privat d’actuar algunes temporades».
[1335]
Com a professional de l’advocacia, Cambó, com altres polítics,
era un expert a negociar contractes i concessions oficials, a
proposar pactes juridicoeconòmics, a interpretar lleis i normes
administratives, a defensar els interessos empresarials davant la
justícia o dels governs. En aquest terreny, destacà per les seves
habilitats professionals, fet que li va permetre adquirir una posició
rellevant no sols en l’àmbit espanyol sinó també internacional, sent
assessor i conseller de nombroses empreses multinacionals.
Cambó liderà l’operació empresarial espanyola d’abast
internacional més important de la primera meitat del segle XX, la
creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad, la
CHADE. Fou, de fet, una iniciativa econòmica catalana que
aconseguí formar un grup financer espanyol poderós que aprofità
aquella oportunitat històrica de gestionar una gran multinacional,
malgrat ser els socis minoritaris. L’èxit de l’operació CHADE facilità
als impulsors, i en primer lloc a Cambó, tenir unes vinculacions
econòmiques de caràcter internacional molt importants.
Si bé Cambó tenia grans qualitats com a negociador, molt més
problemàtica va ser la seva habilitat com a home d’empresa, en què
mostrà dubtes i febleses en moments de crisi o dificultats greus. De
fet, era més un advocat hàbil que no pas un home de negocis
resolutiu i valent. A grans trets es mostrà més partidari del pacte i de
la transacció, de vegades forçada pel suborn, que no pas de
l’enfrontament dur amb el poder polític, fos l’argentí o l’espanyol.
Com ja hem explicat, en els moments més crítics de l’empresa que
presidia, la CHADE, Cambó fou desautoritzat pels seus socis —
Dannie Heineman i Joan Ventosa mateix— perquè pretenia negociar
des d’una posició de feblesa.
 Cambó era un home fet a si mateix, un advocat espavilat que va
saber relacionar-se i aprofitar el moment econòmic mundial, la
segona revolució tecnològica basada en l’electrificació, que
implicava la realització de grans inversions que només les
multinacionals podien efectuar. Fou el marc d’una conjuntura política
excepcional, la Gran Guerra de 1914-1918 i les seves repercussions
econòmiques a Catalunya, etapa que coincidia amb l’espectacular
creixement de la ciutat de Barcelona, que li permeté realitzar grans
inversions en el sector immobiliari.
En aquestes pàgines intentarem reconstruir, en la mesura del
possible, el seu pensament econòmic, les vinculacions financeres
generades tant per la seva activitat com a advocat i assessor de
bancs com per la conversió en un destacat dirigent empresarial, i
també la seva estratègia inversora i l’abast final de la seva fortuna.
En el cas de Cambó, ens trobem davant una situació força atípica
per la forma ràpida i excepcional d’enriquir-se i per les relacions
privilegiades que es derivaren del fet d’esdevenir un home de
negocis internacional.

Idees econòmiques, serveis d’estudis i assessors

Francesc Cambó no era un economista sinó un polític pràctic amb

uns coneixements econòmics molt generals però que va saber
envoltar-se d’assessors competents, cosa que li va permetre
destacar com un dels parlamentaris espanyols més ben informats de
les qüestions econòmiques.[1336]
Fou un dels primers d’adonar-se de la gran importància de
l’economia per fer política i, per això, des de l’inici impulsà diferents
serveis o oficines dedicades a proporcionar-li tota mena
d’informacions en matèria econòmica, jurídica, social i política. El
1907, sent per primer cop diputat, ja en creà una de reduïda al seu
despatx professional, al carrer Trafalgar de Barcelona. El 1915
organitzà un servei d’estudis dins d’aquesta oficina, que preparava
el projecte d’exposició d’indústries elèctriques de Barcelona. Aquell
mateix any, en un terreny més polític, a la seu de la Lliga
Regionalista de Barcelona es constituí l’Institut d’Estudis Polítics,
Econòmics i Socials, que dirigia Lluís Duran i Ventosa, on
treballaven com a assessors els joves economistes Josep M.
Tallada, Miquel Vidal i Guardiola, Josep Vandellós i d’altres. El 1923
Cambó creà una altra oficina d’informació del mateix tipus dins de la
seu de la CHADE de Barcelona. I, finalment, l’any 1926 fundà el
Servei d’Estudis Polítics i Econòmics, vinculat exclusivament a ell i
que tenia la seu a la seva casa de Via Laietana 30. Posteriorment, ja
durant la Guerra Civil, creà altres petites oficines d’estudis
econòmics i polítics a París, Arezzo (Itàlia) i Montreux (Suïssa).
Durant la seva estada a Buenos Aires, entre el 1941 i el 1947,
també en disposà d’una de petita i particular, a més dels serveis
jurídics i econòmics de la CHADE-CADE mateix.
La relació dels seus assessors i col·laboradors en matèria
econòmica és llarga i rellevant. Molts eren professionals competents
que s’havien format en importants universitats europees. Uns es
vincularien a Cambó per la via del partit polític, la Lliga Regionalista,
com foren els casos de Joan Ventosa, Josep Bertran i Musitu, Lluís
Sedó o Josep M. Tallada; d’altres com a col·laboradors del seu
Servei d’Estudis —Joan Sardà, Lluc Beltran, Romà Perpinyà, Jaume
Alzina, Salvador Millet, Xavier Ribó—, o com a assessors a la
CHADE —Miquel Vidal i Guardiola, Andreu Bausili—. Els que
treballaven en aquestes oficines i serveis llegien i buidaven llibres i
revistes i tenien la informació ordenada, sistematitzada i resumida
per tal que el polític catalanista la utilitzés fàcilment. Evidentment,
també redactaven estudis i informes sobre els temes econòmics o
jurídics més diversos. El Servei d’Estudis de Cambó de Barcelona
va ser un instrument polític únic en el seu temps a Espanya, ni els
ministeris econòmics de Madrid disposaven d’una informació tan
variada i actual. Per això el seu estil parlamentari era directe, precís
i documentat, cosa que sorprenia la majoria dels polítics espanyols,
encara esclaus d’una tradició retòrica generalista i abstracta. El
Cambó polític era ben conscient que posseir el màxim d’informació
comportava tenir influència i poder.
També s’ha escrit que Cambó fou un pioner a Catalunya i a
Espanya de la idea de tecnocràcia que es posaria tan de moda
internacionalment els anys 1920 i 1930, i que va crear autèntics
thinktanks i instruments d’informació i fins i tot de planificació. Dins
de la panoràmica dels polítics espanyols de llavors, ell mostrà una
mentalitat més modernitzadora, a més de molt documentada, cosa
que va utilitzar per defensar els interessos econòmics catalans,
preferentment els industrials, tradicionalment enfrontats als que
predominaven a l’Estat, els agraristes castellans.
Podem distingir diverses etapes en les activitats i preocupacions
econòmiques de Cambó. En una primera, que comprendria els anys
1895-1910, les hisendes locals signifiquen les seves principals
preocupacions. Són els anys de regidor a l’Ajuntament de Barcelona
(1902-1905) i també els de la seva inicial actuació professional com
a advocat. Aquestes dues activitats el portaren a relacionar-se, des
de l’Ajuntament, amb importants bancs i companyies de serveis
(tramvies i electricitat).
A partir de l’any 1910 la seva preocupació preferent foren les
qüestions bancàries i financeres. Destaca sobretot l’any 1915, amb
dues conferències sobre la banca on mostrà tenir-ne grans
coneixements. Els anys 1915-1920 són els de més producció
d’escrits sobre qüestions econòmiques. Foren reflexions i propostes
realitzades a cavall de la Gran Guerra, del seu significat econòmic,
de l’aprofitament que se’n podia fer des de la neutralitat espanyola i
les conseqüències provocades pel conflicte un cop finalitzat.
Dins d’aquesta etapa cal situar l’actuació destacada de Cambó
com a polític i com a analista econòmic. Són els anys frenètics al
capdavant del Ministeri de Foment (1918), de les seves reflexions
sobre finançament de la Gran Guerra i les propostes sobre temes
econòmics internacionals. En la carta a Lluís Duran abans
esmentada, sostenia que «la meva afició als estudis financers i
econòmics mai no tingué cap relació amb un aprofitament utilitari
sinó s’aplicà sempre a la política […] sense la meva competència en
matèries financeres i econòmiques jo no hauria pogut realitzar la
gestió brillant al ministeri de Finances, on vaig tenir que enfocar el
problema de la Llei del Banc d’Espanya, el dels Aranzels i el d’una
Reforma Tributària total».[1337]
L’any 1920 està fortament marcat pel seu protagonisme en la
creació de la CHADE i pel seu paper d’assessor dels bancs catalans
que estaven en crisi. A partir del 1921, fruit de la seva experiència
com a ministre d’Hisenda, completà les seves reflexions i actuacions
sobre la banca i els seus problemes. I com a resultat de la vinculació
amb grups financers internacionals apareix també la preocupació
per la problemàtica de les reparacions de la Gran Guerra i la nova
societat europea de postguerra.

L’advocat hàbil i ben relacionat

A finals del segle XIX, amb vint-i-pocs anys, Cambó era un activista
catalanista que treballava com a passant al despatx que tenia a
Barcelona l’advocat Narcís Verdaguer i Callís, rellevant polític
catalanista. Com hem explicat abans, s’hi va incorporar quan acabà
la carrera de Dret, el juny del 1897, tot i que no es va inscriure al
Col·legi d’Advocats de Barcelona fins al 15 de març de 1898. Hi va
treballar fins a l’any 1902, en què va obrir el seu propi despatx a
Barcelona. Verdaguer i Callís tenia bones relacions amb el sector
empresarial barceloní perquè era un dels assessors jurídics del
Foment del Treball Nacional i també un dels advocats de Claudi
López Bru, el marquès de Comillas, president del Banco
HispanoColonial i un dels homes de negocis més importants
d’Espanya.
En les seves memòries, Cambó confessa que l’estada en aquest
despatx li va servir molt més per a la seva formació política i cultural
que no pas per a la pràctica com a advocat.[1338] Verdaguer i Callís
tenia una biblioteca molt bona i estava subscrit a diferents revistes i
diaris estrangers. Al seu despatx, Cambó va aprendre bàsicament
un mètode de treball rigorós, l’elaboració sistemàtica de dossiers
temàtics, que després li seria molt útil per fer dictàmens i per a la
seva actuació política.
Tot i que Cambó va tenir despatx propi d’advocat a Barcelona
des de l’any 1902, coincidint amb la possessió del càrrec de regidor
a Barcelona la política passà a ser la seva principal preocupació i
ocupació, cosa que va dificultar la seva dedicació plena a la
professió. Això s’accentuà a partir del 1907, quan fou elegit per
primer cop diputat a Corts. L’any 1902 muntà doncs el seu propi
despatx al pis de la plaça Sant Miquel número 3, al costat de
l’Ajuntament de Barcelona. Ell mateix va explicar que el seu primer
cas de rellevància fou el de l’herència de Josep Laribal, un plet llarg,
complex i força escandalós, atès que es tractava d’una herència
molt disputada perquè el mort havia fet promeses verbals de fer
hereves diverses persones, però en el seu testament hològraf
només hi sortien uns quants parents. Defensà els hereus legals,
guanyà i aconseguí uns bons honoraris i prestigi professional.[1339]
Amb el temps, el bufet es beneficià de la seva rellevància com a
polític i atreia clients de casos complexos, sovint empreses
importants i bancs. El seu passant principal fou el jove militant de la
Lliga Lluís Puig de la Bellacasa, que arribaria a ser president de les
Joventuts de la Lliga i diputat. Ara bé, com que Cambó donà prioritat
a la carrera política, el bufet ocupava un lloc sovint secundari i els
ingressos eren irregulars, tot i que de vegades, en casos en què
intervenien bancs, foren ben quantiosos.
Les etapes de més dedicació professional van ser aquelles d’una
menor activitat política: el temps que no fou diputat, entre finals del
1909 i la primavera del 1912, i després de la campanya pro Estatut,
el febrer del 1919, fins a la seva entrada al Ministeri d’Hisenda,
l’estiu del 1921. De fet, el moment de més feinada professional fou
l’any 1920, quan, a més de veure’s implicat en la greu crisi dels
bancs de Terrassa i Barcelona, va organitzar la complexa operació
de creació de la CHADE. És per això que ell mateix confessa a les
memòries que els menors ingressos com a advocat es produïen
quan la dedicació a la política era més intensa.
No tenim gaire constància dels casos en què va participar com a
advocat. Sabem que l’any 1911 actuà defensant la Caixa de Manlleu
en diversos plets sobre préstecs fallits i suspensions de pagaments
de diferents empreses. Verdaguer i Callís, que havia estat l’advocat
principal d’aquesta caixa, segurament li devia passar els casos.
També defensà l’editorial barcelonina Gili en un plet sobre drets de
la propietat intel·lectual en què s’enfrontà amb el veterà advocat
Oriol Anguera de Sojo i guanyà. Un altre cas on va intervenir Cambó
i que tingué molta notorietat en la premsa fou el del famós ballarí rus
Vaslav Nijinski, detingut a Barcelona l’estiu de l’any 1916 a
requeriment del director de la companyia, el també famós Sergei
Diaghilev.[1340] El ballarí estava acusat d’haver abandonat la
companyia per casar-se amb la ballarina Romola Pulszky. A petició
de la seva gran amiga Letizia Bosch-Labrús, duquessa de Dúrcal,
Cambó hi participà com a advocat del ballarí, n’aconseguí
l’alliberament i redactà el contracte, molt favorable al ballarí, que
Diaghilev no tingué més remei que acceptar. A partir de l’estiu del
1921, els ingressos que li proporcionava la CHADE van permetre a
Cambó tancar el despatx d’advocat que tenia al carrer Girona.

Gestions i contactes a l’Ajuntament de Barcelona

Com ja hem explicat, Francesc Cambó fou regidor de l’Ajuntament

de Barcelona durant quatre anys, des de l’1 de gener de 1902 fins al
31 de desembre de 1905. Com també hem dit, l’actuació dels
regidors de la Lliga Regionalista havia estat definida per Prat de la
Riba i suposava, en matèria urbanística, prioritzar la realització del
pla d’enllaços entre Barcelona i els antics municipis d’aquest pla; la
reforma interior; grans obres d’infraestructura; la reconversió del
deute municipal; la reorganització administrativa interior, i la política
municipal de museus. Amb el temps, s’afegí el projecte de realitzar
una nova exposició internacional —la d’indústries elèctriques— a
Montjuïc; la reivindicació de la zona franca per al port de Barcelona,
i l’impuls a la política d’escolarització.
Com ja hem esmentat, Cambó va participar en la comissió que
va reorganitzar els serveis municipals de Barcelona, que implicava
una proposta per a una profunda modernització i sanejament de les
pràctiques administratives. També va tenir un paper decisiu en el
concurs internacional d’enllaços de Barcelona, que s’atorgà a
l’arquitecte occità Léon Jaussely, per elaborar un ambiciós pla
d’enllaços que va rebre els elogis dels urbanistes, que valoraren la
pretensió de fer de Barcelona una capital europea.
Una altra intervenció rellevant del regidor Cambó va ser mirar
d’enfortir l’economia municipal davant la seva tradicional migradesa
de recursos. La llei de règim municipal vigent no permetia als
ajuntaments tenir crèdits a curt termini i per això es va fer un
contracte de tresoreria amb el Banc Hispano-Colonial que fou
finalment autoritzat pel govern de Madrid el 1906. Això significava
l’inici de tota una nova etapa en les finances municipals
barcelonines, ja que gràcies a aquest conveni es va reconvertir el
deute municipal i es van finançar els projectes de reformes. El
contracte, amb l’assessorament de Cambó, encara que havia deixat
de ser regidor, comportava la concessió del servei de la tresoreria
municipal a aquest banc, amb l’annex de la col·locació del deute
municipal i de tenir cura de tot el que estigués relacionat amb els
préstecs municipals. Així, l’Hispano-Colonial va passar a ser
l’encarregat d’assegurar la liquiditat municipal i de fer possibles les
grans operacions urbanístiques, i va esdevenir el banc de
l’Ajuntament, atès que va passar a gestionar-ne tots els comptes.
Impulsat pels regidors de la Lliga Regionalista, doncs, l’Hispano-
Colonial actuarà no sols com a tresorer de l’Ajuntament de
Barcelona, sinó també de contractista de les obres mitjançant el
contracte per la reforma i millora de l’interior de la ciutat, signat el 14
d’octubre de 1907 i que implicava la construcció de la Via Laietana.
El banc s’encarregà de les expropiacions i enderrocament de les
cases afectades, de finançar les obres d’urbanització dels terrenys i
de gestionar la venda, mitjançant subhasta, de les finques
resultants. Si aquestes tasques les hagués assumit exclusivament
l’Ajuntament el procés hauria durat més de cinquanta anys.
L’Hispano-Colonial subcontractà a l’empresa Fomento de Obras y
Construcciones les obres d’enderrocament de les cases afectades i
les d’urbanització dels terrenys de la futura Via Laietana.[1341] Una
part de la premsa i algunes publicacions republicanes denunciaren
el protagonisme privilegiat que l’Ajuntament havia donat al Banc
Hispano-Colonial en tot el projecte, i també assenyalaren els grups
econòmics i polítics que semblaven estar-hi vinculats. Cambó mateix
i altres polítics de la Lliga Regionalista van ser acusats de ser els
inspiradors intellectuals, i uns dels principals beneficiaris, d’aquella
gran actuació urbanística i especulativa.[1342]
Aquesta mena de relacions prioritàries d’una institució
administrativa amb un banc també es va reproduir en altres casos
quan el control polític era de la gent de la Lliga Regionalista. Així,
l’any 1916 el cobrament de les contribucions de la Mancomunitat i
de la Diputació de Barcelona passà a ser gestionat per la Banca
Arnús —de la qual Cambó era conseller—, pel Banc de Terrassa —
que tenia com a secretari del consell el lliguer Joan Vallès i Pujals,
futur president de la Diputació— i també pel Banc de Barcelona.
Pel que fa a la relació amb companyies de transports públics,
l’any 1905, sent Cambó regidor de la Comissió de Nous Serveis
Públics, va participar en la decisió de concedir l’explotació de gran
part de les línies de tramvia a la societat Les Tramways de
Barcelone, Société Anonyme. Aquesta companyia estava integrada
bàsicament per tres grans socis: la SOFINA (Société Financière de
Transports et d’Entreprises Industrielles), teòricament belga però de
fet dependent de l’AEG alemanya, que posseïa quasi el 40 % de les
accions; l’empresa elèctrica alemanya AEG mateix, que en tenia un
15 %, i una sèrie de bancs belgues que havien adquirit la
barcelonina Banca Arnús-Garí, l’equivalent a un 10 % de les
accions.[1343] La negociació de la concessió permeté a Francesc
Cambó conèixer personalment Dannie Nusbaum Heineman, que un
any abans havia estat nomenat director delegat de la SOFINA, i era
de fet l’home de confiança de la família Rathenau, propietària de
l’AEG, pel que feia a la projecció exterior de la gran empresa
alemanya. Aquesta coneixença serà fonamental per a la constitució
de la CHADE.
Cinc anys després, l’11 de desembre de 1911, l’Ajuntament de
Barcelona, dominat per la Lliga Regionalista, aprovà un dictamen
d’unificació i pròrroga de la xarxa de tramvies de la ciutat en benefici
de la companyia Les Tramways de Barcelone. En només tres anys,
a força d’absorbir petites companyies, aquesta societat privada
belga aconseguí controlar pràcticament tota la xarxa de tramvies de
la ciutat. L’Ajuntament li feia total confiança i només es reservava el
dret d’intervenir en el cas que la gestió fos contrària als interessos
municipals. En aquest assumpte, Cambó actuà com a assessor
legal de l’Ajuntament barceloní. L’any 1914 de nou es trobarien a
Brusselles Dannie Heineman i Cambó amb motiu de l’absorció, per
part d’aquesta gran companyia belga, de les petites empreses de
tramvies que quedaven a la ciutat. Mentre que el primer hi anava
com a màxim directiu de la SOFINA, ara Cambó actuava com a
advocat de les empreses que havien de ser absorbides.
 D’altra banda, Cambó també fou membre del consell
d’administració de la Companyia Catalana de Gas i Electricitat entre
el 1913 i el 1923, quan aquesta societat realitzà un llarg procés de
fusions i d’absorcions de distintes empreses fins a convertir-se en la
principal distribuïdora de gas de la ciutat de Barcelona i de bona part
de Catalunya.

Iniciatives sobre la indústria elèctrica i l’americanisme

Francesc Cambó esdevingué el principal promotor del projecte de

realitzar a Barcelona una gran exposició d’indústries elèctriques[1344]
en un nou recinte firal que s’havia de construir a la zona sud de la
muntanya de Montjuïc. El projecte reflectia molta modernitat i
ambició, donat que relacionava directament el sector industrial més
«punta» de l’època, l’electricitat, amb la iniciativa de fer una
transformació urbanística important de Montjuïc, una zona de la
ciutat llavors considerada molt marginal. A l’exposició es presentaria
tant la maquinària i el material per produir i distribuir electricitat com
també els aparells utilitzats per totes les seves aplicacions; a més,
serviria per dotar la ciutat d’unes instal·lacions noves i estables per
realitzar tota mena de certàmens, fires i mostres. Cambó mateix, en
l’informe sobre l’emplaçament de l’exposició, elaborat el 27 de març
de 1914, explicava que el nou certamen oferia moltes possibilitats a
la ciutat donat que era una «ocasión determinante para resolver el
mayor número de problemas de orden urbano y la mayor cantidad
posible de reformas y embellecimientos necesarios».
En la tercera Conferència Internacional d’Exposicions, celebrada
a Berlín el 1912, s’havia aprovat un conveni internacional sobre el
règim de les futures exposicions, signat per dotze estats, on
s’esmentava que les ciutats de Tòquio i Barcelona ja en tenien de
previstes per als anys 1915 i 1917. El 30 d’abril de 1914,
l’Ajuntament de Barcelona aprovà una llei especial per dur a terme
les expropiacions i les obres destinades a l’exposició internacional
d’indústries elèctriques i es constituí la junta promotora del
certamen, que tenia com a president i delegat reial el marquès de
Comillas i dos comissaris executius —Francesc Cambó, que llavors
era diputat, i l’industrial i polític lerrouxista Joan Pich i Pon— que
n’eren els autèntics directors. El juliol del 1914 el govern espanyol
donà oficialitat al projecte, acceptant el caràcter general i
internacional del certamen. El pressupost inicial era de vint milions
de pessetes, la meitat aportada per l’Ajuntament de Barcelona i
l’altra meitat pel govern.
Cambó va proposar insistentment que l’exposició tingués lloc a la
part nord de la muntanya de Montjuïc, malgrat que en un primer
moment això fou molt criticat perquè es considerava una zona
abandonada i massa aïllada del centre. L’any 1915 va fer venir a
Barcelona Forestier perquè projectés el parc de Montjuïc on encabir
l’exposició, i sempre es va vantar d’haver estat el principal
responsable de la seva existència: «Si jo no hagués impedit, durant
12 anys, que es traguessin les zones polèmiques de Montjuïc, no
existiria el parc de Montjuïc».[1345] Tenia tota la raó. Amb la
collaboració de l’arquitecte Josep Amargós, del també arquitecte de
jardins Jean-Claude Forestier i de l’enginyer militar tinent coronel
Marià Rubió i Bellver, aconseguí que s’aprovés el projecte de
Montjuïc, que inicialment afectava unes dues-centes hectàrees de
muntanya.
Es volia llançar la convocatòria oficial assenyalant l’any 1917
com el de la celebració de l’exposició, però l’esclat de la Gran
Guerra obligà a ajornar-ho sense poder fixar una data concreta. De
tota manera, durant la guerra, a iniciativa de Cambó, el Servei
d’Estudis de l’Exposició elaborà un padró d’indústries i d’industrials
espanyols relacionats amb l’electricitat per disposar d’un millor
coneixement d’aquest sector econòmic. Igualment, ja el setembre
del 1915, començaren les obres d’urbanització de la muntanya i de
construcció del parc de Montjuïc. En un discurs pronunciat al
Congrés el 18 de novembre de 1916, Cambó defensà la necessitat
de prosseguir el projecte incrementant el pressupost de les obres de
l’exposició i va fer una llarga explicació sobre els beneficis que
reportava.[1346]
També aquests anys, Francesc Cambó fou el principal impulsor
de l’Instituto de Economía Americana (IDEA), que es va fundar a
Barcelona l’any 1911 i que seria conegut com La Casa de América.
[1347] Aquesta fou la primera i principal agència d’informació
econòmica i de foment de les relacions comercials entre Espanya i
els països llatinoamericans que va existir durant la primera meitat
del segle XX. Posteriorment, des de la CHADE, va estimular i
finançar diferents publicacions i investigacions sobre les relacions
entre Espanya i l’Amèrica Llatina. Rafael Vehils, estret collaborador
seu, seria el primer director d’IDEA i el seu principal promotor, a més
de director de la revista americanista Mercurio i de delegat oficial de
la Junta del Comercio Español en Ultramar. A més, ja durant la
dècada de 1920 i 1930, Cambó, gràcies a la seva presència a la
CHADE, aconseguí incorporar a La Casa de América importants
fabricants i comerciants espanyols amb la voluntat d’establir una
xarxa estable de comerç transatlàntic.
Per això Cambó s’indignà quan, a finals de l’any 1935, el diputat
dretà Antonio Goicoechea afirmà a les Corts republicanes que ell
s’oposava al «gran ideal del hispanoamericanismo». Va replicar amb
rotunditat dient que ell era dels pocs diputats que tenia autoritat per
parlar del tema i presentà la CHADE com una de les aportacions
espanyoles més valuoses al continent americà.[1348] Explicà que
«gracias a mi gestión personal la bandera de España y el nombre de
España presiden en la Argentina la más grande empresa
establecida en aquel país, […] gracias a mí hay una empresa que no
tiene ningún negocio en España, que no cobra una renta en España
y que tributa más de diez millones de pesetas al año en España y
que cuando el Tesoro español se ha encontrado con dificultades, ha
hallado en ella grandísimos recursos».[1349]

L’interès pels bancs: la creació de la Banca Arnús i la

crisi del 1920

El sector bancari català esdevingué un dels principals centres

d’interès de Francesc Cambó com a conseqüència del seu vincle
amb la Banca Arnús. La història de la creació d’aquest banc és
coneguda: Gonçal Arnús i Pallós, net del banquer Evarist Arnús, per
clàusula testamentària de l’avi, mort el 1890, tenia dret a entrar en la
gerència del banc familiar quan arribés a la majoria d’edat.
Mentrestant, el banc, amb el nom de Societat Manuel Arnús i Cia.,
era gestionat pel seu oncle Manuel Arnús i per l’apoderat general,
Josep Garí Cañas. L’any 1908, Gonçal Arnús arribà a la majoria
d’edat i encomanà al seu advocat i amic, Francesc Cambó, que
gestionés l’operació de la seva incorporació a la direcció del banc.
Davant la negativa radical dels altres dos socis, Cambó aconsellà la
liquidació de la societat i la formació de dues noves entitats
financeres: serien la Banca Arnús-Garí, formada per l’oncle Manuel i
per Josep Garí; i la Banca Arnús, que encapçalaria Gonçal Arnús.
[1350] Aquest darrer estava obligat a cercar més capitals per
constituir una societat sòlida, però es trobà amb una notable
indiferència en el mercat financer català i en l’espanyol.
Cambó, doncs, buscà capitals a l’estranger i finalment els trobà
en la societat francesa Perier et Cie. Així, l’any 1910 es constituí la
Societat Anònima Banca Arnús, successors d’Evarist Arnús, amb
deu milions de pessetes de capital, dels quals foren coberts llavors
només el 50 %. El grup Perier era el soci majoritari, amb el 85 % de
les accions, mentre que Gonçal Arnús en tenia el 15 % i a més
llogava al banc el seu principal local social a Barcelona, al passatge
del Rellotge. Henri Bauer, gerent del grup Perier, va ser el president
del consell d’administració; Gonçal Arnús, el vicepresident, i
Francesc Cambó hi va figurar com a vocal del consell. El director del
banc era el francès Robert Wirth i el cap de comptabilitat, Francesc
de Paula Gambús, futur home fort del banc.
Així doncs, Cambó, que va ser membre del consell
d’administració de la Banca Arnús i un dels principals dissenyadors
de la seva política financera, va gaudir de la confiança dels socis
majoritaris francesos. Tot i defensar la necessitat de mantenir la
vella clientela de sempre, considerava que la banca havia
d’evolucionar cap a l’especialització comercial, fent també inversions
en descomptes comercials i en crèdit. Aviat Cambó destacà com un
dels especialistes en política bancària més prestigiosos de
Catalunya i d’Espanya.[1351]
Malgrat que la direcció estava en mans del grup Perier, la
influència de Cambó en el banc devia ser considerable i aviat es
notaria. L’any 1911, la Banca Arnús va absorbir el Banc de Menorca,
principal entitat financera de l’illa, i el 1913 va adquirir part del capital
d’algunes empreses que operaven al Marroc, tant al protectorat
espanyol com al francès: eren accions de la Companyia General
d’Àfrica, que construïa el ferrocarril de Tànger a Fes, obligacions del
port de Melilla i Las Chafarinas i valors de la companyia Minas del
Rif. D’aquesta època és també la important participació de la Banca
Arnús en la Compañía Barcelonesa de Electricidad.
L’any 1915, en vista dels bons resultats que la neutralitat
espanyola en la Gran Guerra proporcionava a la Banca Arnús, els
accionistes fundadors van cobrir el 50 % del capital que quedava.
Els beneficis de la societat es van triplicar entre el 1911 i el 1920, i
els dividends passaren d’un inicial 6 % al 7,5 %. Ja a finals dels
anys 1920 arribarien al 8 %.
La Banca Arnús es beneficià notablement de l’eufòria econòmica
dels anys de la Gran Guerra, de manera que, l’any 1918, Francesc
Cambó i Gonçal Arnús van pressionar els socis francesos perquè
els venguessin les seves accions. Cambó va anar a París i presentà
una oferta de compra al grup Perier, però Henri Bauer es va negar a
vendre. Llavors Cambó organitzà una maniobra curiosa per forçar la
venda: el local del Banc a Barcelona, ubicat al passatge del
Rellotge, que era propietat de Gonçal Arnús, havia rebut una oferta
de compra extremament generosa —uns tres milions de pessetes—.
Gonçal Arnús anuncià a la direcció del Banc que, si no igualava
aquella oferta, seria desnonat del local. Perier reaccionà i va
comprar la finca on hi havia el famós restaurant Maison Doré, a la
plaça de Catalunya cantonada amb la Rambla, per instal·lar-hi la
nova seu central del banc.
De tota manera, veient que els enfrontaments amb Gonçal Arnús
serien llargs i crearien molts problemes a l’entitat, Bauer acceptà
vendre-li una part de les accions, un altre 15 %, i també li va cedir el
control de la gestió del banc. D’aquesta manera, Gonçal Arnús
passà a tenir el 30 % de les accions i va poder nomenar Francesc
de Paula Gambús director del banc. La Banca Arnús va obtenir
grans beneficis durant la Gran Guerra, va saber superar la crisi del
1920, que afectà el Banc de Barcelona, i va millorar les relacions
amb els antics socis de la Banca Arnús-Garí. Afavorida pel tipus de
canvi propici a la pesseta, es dedicà amb habilitat a comprar a bon
preu participacions de moltes companyies estrangeres ubicades a
Catalunya, com la Canadenca, Gas Lebón, Tramways de Barcelone
i Societat d’Aigües de Barcelona. Així, l’any 1929 la Banca Arnús es
va convertir en el segon banc català pel volum dels seus dipòsits.
[1352]
Després de la topada amb la direcció francesa de l’entitat i pel fet
que la condició de ministre era, per primer cop en la vida política
espanyola, incompatible amb la presència en la direcció de grans
companyies, l’any 1918 Francesc Cambó es va veure forçat a dimitir
com a membre del consell d’administració de la Banca Arnús.
Aquest allunyament, però, possibilità l’apropament de Cambó a la
Banca Arnús-Garí, que ja gestionava la següent generació, la dels
cosins Josep i Jordi Garí Gimeno. Amb el primer, Pepe Garí, Cambó
hi arribà a tenir una molt bona relació, no tan íntima com la que tenia
amb Gonçal Arnús, però sí forta i duradora. Cap a l’any 1922 era tal
el prestigi professional de Cambó com a assessor en qüestions
financeres que moltes entitats, com per exemple el Banco Español
de Chile, el Banco Italiano di Sconto i el Banco di Roma, li
demanaren consell per instal·lar-se a la ciutat de Barcelona.
És força significatiu el fet que en la creació de la CHADE,
orquestrada per Cambó l’any 1920, hi participés activament la
Banca Arnús-Garí i, en canvi, no la Banca Arnús, tot i que sí que ho
va fer Gonçal Arnús, però a títol exclusivament personal —comprant
accions— i no en representació del banc. Les estretes relacions
personals i financeres entre Cambó i Arnús es van materialitzar
també l’any 1919 quan es va inaugurar l’hotel Ritz, el més modern i
elegant de la ciutat, del qual tots dos eren els principals promotors.
Hem parlat abans de les conferències econòmiques organitzades
per la Lliga Regionalista amb motiu de la neutralitat espanyola
durant la Gran Guerra. En la seva intitulada «La banca catalana»,
Cambó propugnà la creació d’una banca de negocis que fos
impulsora de noves activitats empresarials i que fes estudis
econòmics i financers per tal d’establir autèntiques estratègies
inversionistes a llarg termini.[1353] És a dir, defensava que els bancs
havien de crear negocis nous i no limitar-se a ajudar i ampliar els ja
existents amb crèdits i a col·locar valors públics.
 Cambó també feia un diagnòstic magnífic dels problemes que
afectaven la banca catalana. Considerava que tot venia de la
tradicional reticència dels capitalistes catalans vers les inversions
bancàries, que havien donat resultats tan negatius a moltes
societats. Des de la crisi del 1880, segons Cambó, la banca
catalana era un sector anquilosat, poc renovat, en decadència, que
perdia dinamisme i mercat. A més, des de l’inici del segle XX
s’havien instal·lat a Catalunya bancs estrangers i alguns
d’espanyols, com el Banc Hispano-Americà, que, de forma
progressiva, havien ocupat els segments més interessants del
mercat i havien deixat a la banca autòctona, sobretot al Banc de
Barcelona, les operacions més tradicionals, el descompte i la borsa.
Assenyalava com a greus anomalies que les caixes d’estalvis
tinguessin uns dipòsits massa elevats o que la sucursal del Banc
Hispano-Americà a la ciutat comtal fes més operacions que el Banc
de Barcelona. El 1915 la banca catalana era realment feble, malgrat
que els grans beneficis que s’estaven obtenint de la neutralitat
durant la Gran Guerra, gràcies a l’increment dels nòlits i de les
operacions amb el comerç bèl·lic, indiqués el contrari. Cambó
considerava que Catalunya necessitava una banca més dinàmica,
més oberta i més disposada a una expansió territorial i a la
diversificació d’operacions. No calia, però, crear un banc nou sinó
transformar els ja existents, començant pel vell Banc de Barcelona.
Es tractava de posar el seu capital i activitat a l’altura del seu
prestigi. Ara bé, això exigia un canvi radical de mentalitat dels
directius. La conferència del 1915 finalitzava amb dues conclusions:
«Per a ser banquer no n’hi ha prou amb ser ric. […] avui la banca té
una tècnica i s’estudia per a banquer com s’estudia per advocat o
metge. […] avui el banquer no és el prestamista, ni l’usurer, avui el
banquer que sap desempenyar la seva missió, és un home que
presta servei a la seva pàtria».[1354]
Anys després, en dues conferències més, una pronunciada
l’octubre del 1919 al Palau de la Música de Barcelona i intitulada
«La crisi social a Catalunya», i l’altra feta l’any 1920 a Madrid amb el
títol «La actualidad social y econòmica», Cambó va reflexionar sobre
les conseqüències de la fi de la Gran Guerra i de la greu crisi
econòmica, social i política que s’estava produint arreu del continent.
Anunciava que estaven davant la fi de tot un ordre polític, social i
econòmic i als inicis d’unes transformacions de grans dimensions i
de conseqüències difícils de preveure. Posava una atenció especial
sobre les repercussions de la crisi econòmica europea en el món
financer, especialment en el sistema monetari internacional.
Com havia profetitzat Cambó, una gran part dels beneficis
obtinguts durant la guerra a Catalunya i Espanya no s’havien
reinvertit en la millora de l’utillatge industrial sinó en divises i
mercaderies. El 1919, bona part dels bancs catalans no sabien com
actuar davant la depreciació de les divises i la baixada generalitzada
dels preus. A Barcelona, hi havia grans estocs, sobretot de primeres
matèries i de tota mena de productes arribats d’arreu del món, que
perdien valor ràpidament perquè ja no tenien compradors. El preu
de les mercaderies acumulades va patir una davallada greu i els
bancs involucrats en el finançament de les operacions de
compravenda es trobaren que havien acumulat moltíssimes divises
que cada cop valien menys.
Un any després, a Catalunya començaven a escassejar els
diners i els projectes nous tenien dificultats per trobar finançament.
Hi havia un excés de divises, no fàcils de repatriar, i que s’anaven
devaluant. A sobre, mig Europa patia una greu crisi econòmica i
política que comportava la nacionalització d’algunes grans
empreses, sobretot ferroviàries, i de serveis públics. En aquesta
complexa conjuntura, Cambó s’involucrà molt directament per trobar
solucions tant a la qüestió de l’excés de divises com a la crisi de dos
bancs catalans importants, el Banc de Terrassa i el Banc de
Barcelona. I tot això es produïa mentre estava plenament implicat en
la complexa operació de crear la CHADE, en la qual la qüestió de
les divises —en aquest cas marcs alemanys— i la participació dels
bancs era fonamental.
Respecte al problema de les divises, en una conferència que
pronuncià a la Cambra de Comerç de Barcelona el 30 de març de
1920, presentà una proposta provocadora i extremament
interessant: les monedes europees no tornarien mai més a la paritat
que tenien l’any 1914, abans de la guerra. La devaluació financera
era massa gran, tots els governs estaven fortament endeutats i eren
incapaços de fer ajustaments financers radicals. Per això, els
espanyols que tinguessin divises estrangeres acumulades durant el
conflicte podien veure desaparèixer les seves perspectives de fer els
grans negocis en què havien pensat en comprar-les. Donat que hi
havia un excés de divises i que es depreciaven ràpidament, calia
actuar. Cambó proposà la creació d’un trust per a cada moneda
depreciada que faria emissions de bons, accions i obligacions i que
després procediria a invertir aquests capitals en empreses i béns al
país corresponent. Inicialment, proposà la creació de tres trusts —un
per a les lires italianes, un altre per als francs francesos i un altre per
als marcs alemanys—, que serien societats anònimes integrades
pels bancs espanyols més importants. D’aquesta manera,
s’asseguraria el valor dels saldos de divises i els trusts dels bancs
espanyols tindrien un paper de primer ordre en el món financer
europeu.
La proposta de Cambó només es concretà en la creació del Trust
Hispanoitalià, que tenia la seu social a Madrid i del qual Josep Garí
Gimeno n’era el conseller delegat. Va arribar a reunir deu milions de
lires i estava integrat per tres bancs catalans (Barcelona, Arnús-Garí
i Terrassa), dos de bascos (Bilbao i Vizcaya) i quatre de Madrid
(Central, Español de Crédito, Urquijo i Hispano-Americà). Els altres
dos trusts no van acabar de quallar ja que la proposta fou durament
criticada pels mitjans financers i polítics de Madrid, en considerar
que això suposava una fuga massiva de capitals d’Espanya molt
perillosa. El diari madrileny El Sol i la més oficial Revista de
Economía y Hacienda van censurar fortament la proposta, que
també provocava grans reticències en els dirigents del Banc
d’Espanya i en el govern espanyol, llavors presidit pel conservador
Eduardo Dato. Qüestionat d’aquesta manera, i atacat Cambó com a
principal inspirador de l’operació, el trust Hispanoitalià es dissolgué
ben aviat.
Aquell mateix any 1920, Francesc Cambó es va veure involucrat,
com a assessor financer, en dos assumptes de notable complexitat
que afectaven dos bancs catalans —Banc de Terrassa i Banc de
Barcelona— i que tingueren una gran repercussió econòmica i
política i foren tractats com escàndols per bona part de la premsa i
al Congrés dels Diputats, com ja hem vist.
 El primer avís vingué amb la crisi del Banc de Terrassa, el
novembre del 1920. Aquest banc, que havia tingut un creixement
espectacular durant la guerra europea —passà d’uns dipòsits de
quatre milions l’any 1913 a cinquanta-vuit el 1919—, estava sofrint
unes pèrdues espectaculars per la devaluació de les moltes divises
que havia acumulat per cobrir els seus crèdits. El 15 de novembre,
el Banc de Terrassa, que participava en el Trust Hispanoitalià, es
trobà amb una greu crisi de tresoreria a causa d’una operació en
dòlars que havia deixat un gran descobert. Francesc Cambó es
posà al capdavant d’una operació de rescat del Banc de Terrassa
basada en una solució interbancària, és a dir, que els altres bancs
ajudessin el que tenia problemes, proposta que no tenia cap
precedent a Espanya. Plantejà la creació de la Companyia de Crèdit
Bancari, integrada per la majoria dels bancs de Barcelona, amb la
finalitat d’avalar davant el Banc d’Espanya els crèdits del Banc de
Terrassa. L’operació, però, no tranquil·litzà els inversors, que,
preocupats per les maniobres especulatives que s’estaven fent amb
divises, requeriren la intervenció del Banc d’Espanya. El govern
Dato acceptà la proposta de Cambó i ordenà al Banc d’Espanya que
redescomptés la cartera comercial i facilités la pignoració dels títols
del Banc de Terrassa. Fou Cambó mateix qui convocà els directius
de tota la banca catalana per crear l’esmentada Companyia de
Crèdit Bancari. Un dels principal responsables del Banc de Terrassa
era el polític lliguer Joan Vallès i Pujals, llavors president de la
Diputació de Barcelona. L’operació de salvació del Banc de Terrassa
sortí bé, el Banc d’Espanya va avalar l’operació, cosa que provocà
una gran eufòria en Cambó, que la considerava «un dels moments
més gloriosos de la meva vida professional».[1355]
Gairebé simultàniament, a finals del 1920, sorgiren els rumors
que el Banc de Barcelona estava en una situació financera similar a
la del Banc de Terrassa i que requeriria igualment la intervenció del
Banc d’Espanya i fins i tot del govern, perquè l’abast econòmic era
molt superior.[1356] De nou, Cambó, acompanyat del marquès de
Comillas, Claudi López Bru, i Josep Bertran i Musitu, actuà d’actiu
negociador per intentar evitar la fallida del banc, tot i que la situació
era insostenible. El 24 de desembre de 1920 Cambó i Comillas
organitzaren una reunió a Barcelona amb els dirigents del Banc de
Barcelona i proposaren que es demanés una moratòria general dels
pagaments per guanyar temps mentre se cercava la solució, però
tant el Banc d’Espanya com el ministre d’Hisenda s’hi negaren.
Cambó va haver de representar el trist paper de comunicar als
responsables del banc que no quedava altra sortida que la
suspensió de pagaments, que es va fer efectiva el 27 de desembre
de 1920.[1357] La sorprenent fallida del Banc de Barcelona,
considerat fins llavors el banc català més important, provocà una
campanya vehement a la premsa on, junt amb les denúncies contra
els dirigents de l’entitat, es feien no pocs retrets a Cambó i la Lliga
Regionalista, considerats responsables polítics d’aquell afer. Durant
mesos l’ambient polític català va estar molt escalfat per les
amenaces de denúncies judicials de responsabilitats civils i penals
contra els administradors del Banc de Barcelona i els seus
assessors jurídics.
Les picabaralles provocades per l’espectacular fallida del Banc
de Barcelona van portar, fins i tot, a un qüestionament notable de la
figura política de Cambó per part de certs sectors de l’alta burgesia
catalana, uns perquè estaven afectats per la fallida i els altres per
pretensions exclusivament polítiques. Com hem explicat abans, els
diputats de la Unió Monàrquica Nacional, el partit anticatalanista que
tenia el suport del govern i el vistiplau reial, va orquestrar una
campanya contra Cambó.[1358]
Ja entrat l’any 1921, Josep Garí, amb el suport de Cambó,
presentà una proposta de l’Associació de Banquers de Barcelona
per reconstruir el banc suspès a base d’ampliar-ne el capital.
S’oferia fins i tot la cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, on la
Lliga Regionalista tenia majoria absoluta, que estaria disposat a
aportar fins a vint milions de pessetes, però la proposta fou de nou
rebutjada pel govern de Madrid i el Banc d’Espanya. Tampoc no va
prosperar una segona proposta per salvar el Banc de Barcelona.
Formulada exclusivament per Cambó l’any 1921, pretenia constituir
una entitat nova: el Banc Mercantil de Barcelona. Semblava que els
creditors estaven més interessats a castigar els gestors del banc
que a buscar solucions raonables. Inflamats per la premsa, donaven
per fet que no recuperarien els diners o que, en el millor dels casos,
no cobrarien de seguida, i exigien que els consellers responsables
del Banc de Barcelona responguessin amb el seu patrimoni fins a
liquidar tots els deutes.
Onze mesos després, el 23 de novembre de 1921, sent Francesc
Cambó ministre d’Hisenda, en el debat parlamentari sobre la crisi
del Banc de Barcelona, es va veure obligat a reconèixer que la
gestió realitzada pels directius del banc «merece censuras».[1359] Tot
i que ell sempre tendí a minimitzar les responsabilitats dels directius,
considerava que els del Banc de Barcelona no havien sabut actuar
amb agilitat davant les demandes de reintegraments dels saldos
favorables per part dels creditors de diverses companyies
estrangeres. La solució final del Banc de Barcelona vingué l’any
1924, quan es constituí el Banc Comercial de Barcelona, que de fet
era una fórmula similar a la del Banc Mercantil proposat per Cambó
tres anys abans. Tanmateix, en aquests tres anys, els creditors
perderen molts diners. A principis del 1921, el diari ABC publicà una
nota en què es denunciava que Cambó havia cobrat una minuta
molt alta —cinquanta mil pessetes— per les gestions
d’assessorament del Banc de Terrassa, cosa que fou desmentida
pel banc. El diari madrileny replicà dient que la factura corresponia a
la preparació de la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona.
Sembla que en aquest cas la informació era certa, però corresponia
no sols al que havia rebut Cambó sinó al conjunt dels advocats que
havien intervingut en el cas.[1360]

Escrits econòmics i participació en conferències

internacionals

Ja hem tractat anteriorment la seva actuació com a ministre de

Foment (l’any 1918) i d’Hisenda (el 1921-1922) i les seves
discrepàncies amb Calvo Sotelo sobre la valoració de la pesseta
durant la dictadura de Primo de Rivera. Les etapes de govern foren
relativament breus, totes dues de vuit mesos, però força importants
per les propostes impulsades per Cambó, i finalment aprovades, que
tingueren una transcendència i una durada realment excepcionals.
La polèmica amb la política monetària de Calvo Sotelo serví per
denunciar que aquell règim autoritari espanyol volia imposar una
revaloració fictícia de la pesseta que provocava una alta inflació.
Des de l’esclat de la Gran Guerra, Cambó es mostrà molt
interessat en les repercussions econòmiques del conflicte.
Pronuncià nombroses conferències, va escriure articles, opuscles i
llibres i, fins i tot, participà en reunions internacionals, ja en la
postguerra europea, on assistiren polítics i economistes experts.
Alfons Almendros va fer una meritòria tasca de localització de textos
seus —conferències, articles i discursos de temàtiques
econòmiques i d’abast territorial ben variats—[1361] sobre política
econòmica. A més dels referits a les repercussions en l’economia
espanyola i catalana d’aquell gran conflicte, destaquen sobretot els
dedicats a la polèmica qüestió de les reparacions de guerra que
havia de pagar Alemanya. En bona part d’aquests textos i discursos,
Cambó demostrà estar molt al dia i ben informat de totes aquelles
qüestions que els guanyadors de la Primera Guerra Mundial estaven
intentant imposar. Sens dubte, l’ajut dels economistes i juristes que
treballaven per als seus serveis d’estudi va ser fonamental per
confegir uns textos tan rigorosos i ben informats.
Ja hem tractat abans els llibres i discursos de Cambó com a
ministre de Foment i d’Hisenda, preferentment dedicats a la temàtica
ferroviària, hisendística, aranzelària i bancària. A més, va publicar
articles i va pronunciar conferències de caràcter ben variat: des de
visions generals sobre la situació econòmica catalana, espanyola i
internacional fins a contribucions sobre la política municipal,
l’agrària, la bancària, la fiscal, l’aranzelària, la industrial i la
d’infraestructures ferroviàries i de transports.
Cambó criticà els defectes bàsics de la indústria catalana,
caracteritzada, segons ell, per tenir uns capitals insuficients, un
volum reduït, un excés d’individualisme empresarial, la manca de
cultura tecnicoindustrial i una especialització de funcions escassa.
Defensà la necessitat d’incrementar la producció industrial a còpia
d’augmentar la productivitat i l’exportació, que havia de ser
estimulada pels poders públics i per la banca, que n’havia de ser el
trampolí.[1362]
Respecte a la panoràmica econòmica espanyola, defensà la
mentalitat modernitzadora dels interessos industrials catalans dins
d’un país encara massa marcat per la influència dels sectors
agraristes tradicionals, i preconitzà la independència gradual
respecte dels capitals estrangers. Calia, segons ell, consolidar una
banca pròpia i unes grans companyies de serveis (electricitat,
transports, gas, aigües, etc.) no dependents d’interessos externs.
Ara bé, per tal d’incrementar el mercat interior espanyol era
fonamental millorar les infraestructures públiques (ferrocarrils,
carreteres, ports, etc.).[1363] Respecte a l’economia catalana, són
també força interessants els documents localitzats recentment per
Alfons Almendros sobre les tesis de Cambó, ja dels anys 1930,
respecte a la no viabilitat d’una hipotètica independència catalana.
[1364]
Cal destacar igualment el seu gran interès per reflexionar sobre
les conseqüències econòmiques i financeres de la Primera Guerra
Mundial. Va tractar d’aquesta qüestió en dues conferències
pronunciades a la Residencia de Estudiantes de Madrid; la primera,
el 8 de setembre de 1917, quan encara no havia acabat el conflicte;
i la segona, el 22 de maig de 1922, quan acabava de deixar el
Ministeri d’Hisenda.[1365] En la segona conferència cridava l’atenció
sobre les conseqüències negatives que havia tingut el conflicte
europeu en el crèdit internacional i en l’ordre monetari. Un parell
d’anys després, entre l’abril i el juliol del 1924, va publicar a La Veu
de Catalunya deu articles sobre els informes internacionals referents
a les reparacions de guerra alemanyes.[1366] Hi tractava d’explicar el
significat de l’informe elaborat a París per la comissió presidida pel
general nord-americà Charles G. Dawes sobre les reparacions de
guerra que havia de pagar Alemanya, i també comentava el més
reduït rapport del grup que analitzava els problemes de les
exportacions alemanyes i com podien tornar els capitals a aquest
país, que havia estat redactat pel britànic Reginald McKenna.
Cambó va conèixer aquests informes ben aviat, abans que les
autoritats econòmiques espanyoles, perquè els hi havia enviat
McKenna en persona, que, com hem dit, era company seu als
consells d’administració de la CHADE i de la SOFINA. Les seves
reflexions sobre «el pla Dawes» i el text de McKenna el portaven a
considerar que els experts econòmics dels vencedors de la guerra
no havien tingut en compte que era impossible que Alemanya
pogués pagar aquelles reparacions tan elevades.[1367] Lamentava
que s’havia perdut una molt bona oportunitat per pagar i cobrar les
reparacions, sense unes conseqüències financeres tan adverses, si
s’hagués deixat que fossin les empreses alemanyes les
encarregades dels subministraments i de la reconstrucció de tots els
equipaments destruïts per la guerra a França i Bèlgica. Censurava
l’actitud intransigent del govern francès i la pressió dels empresaris,
que havien impossibilitat que hi hagués «una solució alemanya»
molt més justa. Considerava que la restauració d’Alemanya era
indispensable per tornar a la normalitat econòmica i l’equilibri polític
a Europa.
De la rellevància assolida per Cambó aquests anys com a bon
analista de la situació econòmica europea, n’és també una mostra el
fet que, el novembre del 1926, fos convidat a participar en les
reunions del Comitè Preparatori de la Conferència Econòmica
Internacional, que es va celebrar a Ginebra sota el patrocini de la
Societat de Nacions. Ell no hi anava com a delegat espanyol —cosa
impensable, atès que eren temps del directori militar de Primo de
Rivera— sinó com a expert designat pel Consell de la Societat de
Nacions. En les seves memòries reconeix que «cap altre càrrec no
podia plaure’m tant; coneixia la matèria com pocs, no sols per venir-
la estudiant a fons des de l’any 1916, sinó per tenir sobre les
conseqüències econòmiques de la Primera Guerra Mundial idees
molt clares que els fets havien anat confirmant».[1368] Ara bé, el que
Cambó no explica és que un any abans havia encarregat al jove
economista reusenc Romà Perpinyà Grau que li fes un informe
exhaustiu sobre la situació econòmica europea per poder anar ben
documentat a aquesta conferència.

Cambó, l’enginyer de l’operació CHADE

En la història dels grans negocis espanyols, la creació de la

Compañía Hispano-Americana de Electricidad, la CHADE, destaca
de forma notòria donat que es tracta de l’operació financera més
important del capitalisme espanyol a l’exterior fins a la segona meitat
del segle XX.[1369]
La constitució de la CHADE és una història relativament
coneguda. L’any 1898 la principal empresa elèctrica d’Europa,
l’alemanya AEG, juntament amb un consorci de bancs alemanys
liderats pel Deutsche Bank i amb la participació de l’empresa
Siemens, fundà a l’Argentina la Compañía Alemana Transatlántica
de Electricidad (CATE) amb la pretensió de subministrar l’energia al
gran Buenos Aires, la ciutat més dinàmica i poblada de
Llatinoamèrica. En pocs anys, la CATE es convertí en la primera
companyia elèctrica del subcontinent i la cinquena del món. El 1914
ja era la principal inversió alemanya a l’estranger, amb un capital
nominal de 150 milions de marcs, 120 en accions ordinàries i 30 en
preferents, i 102 milions de marcs més en obligacions. L’any 1909
havia entrat com a soci minoritari de la CATE el hòlding
germanobelga de la SOFINA, que dirigia Heineman, de qui tant hem
parlat.
La derrota alemanya en la Gran Guerra va deixar en una situació
molt compromesa la CATE, que podia ser confiscada fàcilment pels
vencedors per cobrar les reparacions del conflicte que havien de
pagar els vençuts en funció dels acords del Tractat de Versalles.
Fins i tot John Maynard Keynes, ja l’any 1919, va posar com a
exemple d’una companyia alemanya «molt desitjada» pels aliats la
CATE.[1370] Era comprensible, perquè els seus actius, valorats en
320 milions de marcs abans de la Gran Guerra, eren susceptibles de
ser presos pels vencedors immediatament atès que ja estaven
inclosos en els inventaris realitzats sobre els béns alemanys a
l’estranger.
Per tal d’evitar la confiscació, el dirigent màxim de l’AEG, Walter
Rathenau,[1371] i el de la SOFINA, Dannie Heineman,[1372] van
organitzar una operació d’enginyeria financera consistent en la
venda fictícia de la CATE a uns compradors d’un país neutral durant
el conflicte. Així se salvaven els interessos dels autèntics propietaris.
El país escollit fou Espanya, i l’home clau per dirigir aquella
operació, Francesc Cambó.
Per què Espanya? Vint-i-sis anys després, una nota de la
direcció de la CHADE sostenia que la companyia «se domicilió en
España con preferencia a otros países ex beligerantes y neutrales,
que la hubieran acogido con los brazos abiertos, por dos razones: la
primera, por la comunidad étnica, cultural y lingüística de España
con los países de la América hispana en que radicaban las
empresas aportades por la CATE; segunda, porque, en 1920, la
peseta era considerada como una moneda de mayor crédito y de
estabilidad más asegurada que las de otros países ex beligerantes y
neutrales».[1373] Sembla, doncs, que la feblesa del marc alemany i la
fortalesa de la pesseta hi van comptar força, al costat dels lligams
lingüisticoculturals.
I per què Cambó? ¿Com fou que el líder catalanista va ser triat
com l’home ideal per a una operació força arriscada, atès que
implicava mobilitzar més de dos-cents milions de pessetes de
l’època —avui serien uns tres mil milions d’euros? Cambó, a més
del seu prestigi polític com a recent ministre de Foment del govern
Maura (març-novembre del 1918), reunia altres característiques
significatives: era un bon coneixedor de la situació del capital
financer espanyol i tenia bones connexions amb els bancs; com un
dels principals promotors de l’exposició d’indústries elèctriques que
s’havia de fer a Barcelona l’any 1917, estava especialment
interessat en el gran potencial de la nova energia —l’electricitat— i
era conseller de la Companyia Catalana de Gas i Electricitat, i, a
més, estava molt implicat en la promoció de les relacions
econòmiques, polítiques i culturals entre Espanya i Llatinoamèrica,
perquè havia estat un dels fundadors, l’any 1911, de la Casa de
América. Finalment, Cambó i Heineman, com ja hem explicat, es
coneixien perquè la SOFINA era la propietària de la companyia Les
Tramways de Barcelone que l’any 1904, sent Cambó el regidor,
s’havia convertit en la principal empresa del transport de la ciutat.
Els anys 1919 i 1920 Cambó anà en diverses ocasions a Berlín
per entrevistar-se amb Heineman i amb Walter Rathenau, el gran
magnat propietari de l’AEG i destacat polític de la república de
Weimar. L’acompanyaren, com a assessors, el seu amic i company
de la Lliga Joan Ventosa i Calvell i el jove economista Miquel Vidal i
Guardiola, que havia estudiat a Alemanya i parlava perfectament
alemany. Cambó va trobar amb certa facilitat els socis espanyols
que aparentarien comprar la totalitat de la CATE, que foren els
bancs Central, Vizcaya, Urquijo, Hispano-Colonial, de Barcelona i
Arnús-Garí.[1374]
Estava realment entusiasmat. Des de Berlín explicava a Ventosa
com anaven les negociacions: «T’escric des de les oficines de l’AEG
en una estona que tinc entre dues juntes. Aquest viatge em resulta
interessantíssim i espero que serà profitós. No paro un moment i,
quan no tinc una junta, em passo el temps redactant contractes. És
immens i esplèndid el camp de negocis que se’ns presenta. Mai
Espanya s’havia trobat en una situació tan favorable per a convertir-
se en una potència financera internacional. Tracto amb totes les
primeres figures de la indústria i de les finances alemanyes […] El
negoci de la Societat del Sud d’Amèrica pot donar-se per fet.
Arribàrem a un acord ahir i aquesta tarda tenim una junta magna per
a llegir el contracte que vaig redactar i que ara passen a l’alemany.
[…] Jo t’asseguro que si es tanquen les Corts i no ens hem de ficar
en el Govern ni tu, ni jo, podrem fer coses extraordinàries i crear-nos
una situació internacional de primer ordre».[1375]
Així, el 20 de febrer de 1920 a Berlín i després el 20 de juny a
Madrid, es constituí oficialment la CHADE (Compañía
HispanoAmericana de Electricidad) amb la compra de tot el
patrimoni de la CATE. La nova entitat declarava tenir la
impressionant xifra de cent vint milions de pessetes de capital social,
i esdevenia d’aquesta manera la tercera empresa d’Espanya, per
volum econòmic. A les Memòries Cambó va escriure: «El 20 de
febrer de 1920 fou un dia senyalat a la meva vida […] la més gran
empresa alemanya a l’estranger passà a ser propietat d’una societat
espanyola».[1376] Cambó es preocupà d’informar amb deteniment de
la gran operació econòmica tant el rei Alfons XIII com el president
del govern, Eduardo Dato.[1377]
Tot i que els socis espanyols només representaven el 16 % del
capital social, apareixien oficialment com els únics propietaris i per
això ocuparen inicialment tots els càrrecs de la nova societat:
Cambó era el president del consell de govern, l’òrgan executiu de la
CHADE, i el vicepresident del consell d’administració. Ell mateix
proposà el marquès de Comillas, Claudi López i Bru, president del
Banc Hispano-Colonial, com a president del consell d’administració,
malgrat la seva edat —seixanta-set anys— i un delicat estat de
salut. Es tractava d’una personalitat indiscutible dins del món
financer espanyol i una de les primeres fortunes del país. El
marquès de Comillas fou president del consell de la CHADE fins a la
seva mort, l’abril del 1925, i llavors passà a ser-ho Cambó. Joan
Ventosa i Calvell era un altre dels vicepresidents dels dos consells,
del de govern i del d’administració.
La clau del negoci era la forta desvalorització del marc alemany
enfront de la pesseta. El canvi, l’any 1920, era de 0,15 pessetes per
marc, quan abans de la guerra, l’any 1913, era d’1,3 pessetes per
marc; és a dir, l’any 1920 el marc valia una desena part del que valia
sis anys abans. Calia fer l’operació de compra massiva de marcs
amb rapidesa i avançar-se a la possible intervenció dels governs
aliats. Cambó convidà els bancs espanyols a adquirir marcs en el
mercat espanyol i es queixà que el Banc de Barcelona actuava de
manera massa lenta. Finalment, va haver de desistir de la
intervenció d’aquest banc, per la fallida produïda a final del 1920,
malgrat que els seus directius havien estat en totes les reunions i ja
tenien reservats dos llocs al nou consell d’administració. Francesc
Cambó s’indignà per la poca participació dels bancs catalans en
l’operació, només l’Arnús-Garí i l’Hispano-Colonial, mentre que els
principals beneficiats van ser els bancs de Madrid i de Bilbao: «Els
de Madrid encantats per treure’ls del negoci per insolvents i poder
proclamar la fallida de la banca catalana».[1378]
Es van bescanviar 210 milions de marcs en accions, obligacions i
bons de la CATE per 270 milions de pessetes en els mateixos valors
de la CHADE, però en el curs de l’operació Heineman i Cambó
aconseguiren que la SOFINA i els bancs espanyols s’enduguessin la
majoria de les accions i els antics propietaris de la CATE,
bàsicament els alemanys, només rebessin el 22 % de les noves
accions de la CHADE i la resta la cobressin en obligacions i bons,
que no donaven dret a votar en les assemblees d’accionistes. Les
accions de la CATE, de valor nominal de 1.000 marcs, van ser
bescanviades per accions de la CHADE de 500 pessetes, és a dir,
es va fer un canvi de 0,50, però en realitat els compradors només
van abonar marcs equivalents a 250 pessetes. El negoci fou
realment rodó. Cambó, dos anys després, n’estava admirat: «he
quedat sorprès de l’alça, potser excessiva, dels títols de la CHADE.
Suposo que hem col·locat les obligacions que quedaven en situació
esplèndida per la caixa que ens permeti fer les operacions de què
vaig parlar-te», comentava a Ventosa.[1379]
Els accionistes alemanys van ser compensats amb accions de la
nova companyia i amb noves obligacions que serien emeses els
pròxims anys, per un valor total de 270 milions de pessetes. A més,
els compradors es comprometien a reemborsar les accions
preferents i les obligacions que la CATE tenia en circulació per valor
de 102 milions de marcs més. Els accionistes de l’AEG i la SOFINA,
que continuaven sent els principals propietaris de la CHADE, no
apareixien al consell d’administració, tot i que la direcció tècnica i
administrativa de l’empresa es feia directament des de la seu de la
SOFINA a Brussel·les. De tota manera, ja a partir del 1921 es van
anar incorporant a la direcció de la CHADE els representants dels
socis majoritaris, encapçalats per Dannie Heineman, que en seria el
vicepresident primer. En pocs anys, es feu evident que el hòlding
integrat per la SOFINA i un grup de bancs suïssos, dirigit pel Credit
Suisse, serien els socis majoritaris de la CHADE, mentre minvava la
participació dels alemanys de l’AEG, i els espanyols no arribaven al
20 % del capital social.
La correspondència privada entre Francesc Cambó i Dannie
Heineman permet conèixer les notables tantièmes, o comissions,
que es repartiren els dirigents de la CHADE des de la seva
constitució. Així, des del 1920 fins al 1927, es va decidir que el
Consell de Govern percebria el 10 % dels beneficis i després
d’aquesta data, el 8 %. Entre el 1920 i el 1927 tant Cambó com
Heineman van rebre cadascun l’1,50 % dels beneficis de la
companyia, i després d’aquesta data l’1,30 %.[1380] Cal tenir en
compte que la CHADE, entre el 1924 i el 1936, va incrementar els
seus beneficis de forma espectacular, de manera que passaren dels
11 milions de pessetes-or de l’any 1921, als 45 milions el 1927, i als
52 milions el 1929. És a dir, multiplicà gairebé per cinc els guanys en
només vuit anys. La companyia va repartir dividends realment
increïbles, com el 20 % l’any 1928, gairebé un rècord mundial.
Amb aquests beneficis extraordinaris de la CHADE, lògicament
els guanys de Cambó com a conseller van créixer
espectacularment: el 1921, la seva comissió de l’1,5 % suposava
unes 165.000 pessetes, però el 1929, tot i percebre ara l’1,3 %, ja
arribaven a 675.000 pessetes. D’aquesta manera, si es té en
compte que, cap a l’any 1940, Cambó tenia unes 20.000 accions de
la CHADE, amb un valor nominal de més de 4 milions de pessetes
—però que es cotitzaven a la borsa de Zuric per sobre del 700 %—,
podem calcular que les accions li donaven uns beneficis mínims
d’unes 700.000 pessetes-or. Així, entre les comissions com a
conseller abans esmentades i els dividends de les accions, Cambó
podia percebre de la CHADE un any, com per exemple el del 1930,
perfectament 1.300.000 pessetes-or. Era una quantitat força
elevada, que llavors equivalia a unes 40.000 lliures esterlines o
200.000 dòlars, i que avui traduïda en euros superaria els 15
milions.
De tota manera, la creació de la CHADE generà l’oposició
d’algunes indústries elèctriques espanyoles, sobretot les vinculades
a l’empresari lleidatà Emili Riu Periquet, enfrontat des de la seva
creació, el 1911, amb l’empresa Barcelona Traction, La Canadenca.
Riu, que havia creat el 18 de novembre de 1911 la companyia
Energia Elèctrica de Catalunya, amb capital majoritari d’empreses
elèctriques franceses i belgues, dedicada a la construcció de
centrals als rius que venien del Pirineu, va considerar la presència
de La Canadenca com una intrusió en el seu terreny i ja llavors creia
que Cambó era còmplice polític d’aquella operació. Per això, els
atacs al polític catalanista per part de la premsa que controlava Riu
a Lleida, des del 1912, foren constants. L’any 1920, amb la creació
de la CHADE, Riu reaccionà aïradament per considerar-ho una nova
maniobrada del grup SOFINA-Barcelona Traction i per això
encarregà la publicació d’articles en contra d’aquella operació a
diferents revistes econòmiques.[1381] Així, el maig del 1920 la
Revista de Economía y Hacienda publicava un article intitulat «La
Sociedad Translántica Alemana de Electricidad», signat per Daniel
Riu Periquet, el germà d’Emili, en què es denunciava aquella
operació financera com un important i perillós emprèstit espanyol fet
a Alemanya en un moment difícil «sin crear ni un átomo de riqueza
en España, en nuestra Patria».[1382] A la mateixa revista, pocs dies
després, es denunciava que l’estalvi espanyol es dediqués a salvar
negocis alemanys i que Cambó, com a exministre, desdient-se de la
tesi que sempre havia defensat, ara tolerés «la emigración de
capitales».
Encara més explícit era el diari lleidatà El País, propietat de Riu,
que el 28 de juliol de 1920 deia: «Esta empresa alemana que acaba
de adquirir el Sr. Cambó con los 150 millones de pesetas que le
proporcionaron unos españoles creyentes en su buena fe, habilidad,
talento y honradez». El diari lleidatà denunciava el perill d’«una
especulación tan peligrosa, puesto que se adquiría una empresa
que hasta el 1 de mayo de 1921 puede ser apropiada por los
aliados… ¿Podrá decirnos el Sr. Cambó qué garantías tiene de que
la Comisión de Reparaciones no escogerá, para el pago de los
25.000 millones de marcos, la empresa sudamericana por la que
acaban de dar los españoles 150 millones? […] preciso es que el Sr.
Cambó dé explicaciones. Esperamos que intervendrá en la defensa
de la riqueza patria amenazada quien tiene el deber de ampararla y
defenderla».[1383] Llavors Cambó no va reaccionar contra Emili Riu,
a qui considerava un polític oportunista i poc de fiar. Com hem vist,
l’any 1916 Riu havia passat de ser un aferrissat defensor de
Santiago Alba a oferir-se a la Lliga com a aliat electoral i després,
l’any 1919, s’havia incorporat a la Unió Monàrquica Nacional.

La CHADE als anys 20 i 30: beneficis i escàndols

La creació de la CHADE fou una gran iniciativa d’un polític

catalanista emprenedor, que de tota manera necessitava la
participació del capital financer espanyol. També responia a la
voluntat de forjar, o consolidar, una nova alta burgesia hispànica al
voltant dels bancs i les companyies elèctriques que estigués
disposada a impulsar polítiques reformadores i modernitzadores.
Des de l’any 1926, quan es produí la mort del marquès de
Comillas, Francesc Cambó passà a ser el president del consell
d’administració d’una de les empreses més importants d’Espanya i
la primera d’electricitat de l’Amèrica Llatina. Perquè la CHADE era,
ja cap a l’any 1930, la tercera societat espanyola pel volum
econòmic dels seus actius, uns 1.218 milions de pessetes, que
superaven fins i tot els de la Barcelona Traction, La Canadenca.
L’any 1936 el capital social de la CHADE era de 451 milions de
pessetes-or, dels quals 260 milions ho eren en accions i la resta en
obligacions i bons. En aquells moments, la nacionalitat dels
principals propietaris de la companyia havia variat ja que hi havien
entrat importants grups econòmics britànics i nord-americans
(Midland Bank, Banca Morgan i General Electric) que, integrats dins
la SOFINA, tenien més del 50 % del capital, mentre que el grup
fundador —els alemanys i belgues, també dins la SOFINA— no
arribava al 30 %. Enfront d’això, els espanyols —bancs Urquijo,
Vizcaya, Central, Arnús-Garí, Hispano-Colonial, Español de Crédito i
el grup Cambó— només en controlaven aproximadament el 15 %.
La CHADE també era una de les primeres empreses espanyoles
tenint en compte els beneficis distribuïts entre els accionistes, ja
que, com que l’Argentina no s’havia vist tan afectada per la crisi del
1929, la companyia va poder repartir dividends realment alts,
sempre per sobre del 12 %, i fins i tot espectaculars: del 20 % el de
l’any 1928 i del 17 % el del 1929. També era l’empresa espanyola
que proporcionava més divises a la hisenda pública: el 1946 els
directius de la CHADE van recordar al govern de Franco que des del
1920 fins llavors la companyia havia pagat com a impostos més de
230 milions de pessetes-or en divises.[1384] Aquesta xifra només era
una part de la veritat, perquè la CHADE havia aconseguit uns
tractes de favor notables per part de tota mena de governs
espanyols, des del presidit per Eduardo Dato l’any 1920 fins al
primer executiu republicà, el del 1931 —sent Indalecio Prieto
ministre d’Hisenda—, passant també pels de la dictadura de Primo
de Rivera. Un document confidencial de la companyia informa amb
detall que, entre els anys 1924 i 1937, només va pagar a la hisenda
espanyola el 35 % dels impostos que li haurien correspost i que
havien aconseguit aquestes rebaixes gràcies a la seva influència
política: havien estat «modificaciones de leyes y reglamentos
españoles logrados a petición de la CHADE».[1385]
Com a remuneració per la seva gestió fonamental en la
constitució de la societat, Cambó va rebre un important paquet
d’accions —desconeixem quantes— sense que, pel que sembla,
n’hagués de fer cap pagament. Després, a mesura que la
companyia ampliava les emissions, en va comprar més fins a
disposar, cap a l’any 1940, d’unes 20.000 accions, que vindrien a
significar uns 30 milions de pessetes de l’època, xifra que en
l’actualitat suposaria un mínim de 300 milions d’euros. L’any 1937,
però, com hem vist, quan Cambó fou requerit per la Junta Militar de
Burgos per informar dels valors financers que tenia dipositats fora
d’Espanya només declarà tenir 12.950 accions de la CHADE, és a
dir, en va ocultar una tercera part. Tal vegada fou aquest el moment
en què posseïa més valors de la CHADE, atès que vuit anys
després ja tan sols tenia 2.305 títols. D’altra banda, com a membre
del consell d’administració del hòlding SOFINA, Cambó va arribar a
tenir unes 1.500 accions.
La CHADE obtenia aquests beneficis excepcionals gràcies a
haver aconseguit una influència política considerable, tant davant la
municipalitat de Buenos Aires com entre diferents governs argentins.
Això permetia a la companyia actuar amb una prepotència i
impunitat total: imposava tarifes molt altes, incomplia els acords de
les concessions, cometia frau fiscal, etc. Diversos usuaris i
especialistes en serveis d’electricitat, com Jorge del Río,
presentaren denúncies davant la municipalitat de Buenos Aires i hi
hagué importants mobilitzacions populars, dirigides per les
Sociedades de Fomento, una mena d’associacions de consumidors
de la ciutat,[1386] contra les altes tarifes de la companyia. La CHADE
fou denunciada en nombroses ocasions davant els jutjats; hi va
haver llargs debats al Concejo Deliberante de Buenos Aires[1387]
sobre el mal servei prestat per la companyia; s’elaboraren llargs
informes sobre el preu de l’electricitat a la ciutat, hi intervingueren
comissions municipals de conciliació, tribunals d’arbitratge i fins i tot
una comissió parlamentària. Però tot això no serví gairebé de res.
La companyia espanyola sempre se’n sortia als jutjats, evitava les
inspeccions municipals, no donava comptes de res i no rebaixava
les tarifes, malgrat l’increment impressionant de la productivitat de
les seves usines.[1388]
El 1936 fou un any crític i transcendental en la història de la
CHADE. Per una banda, l’esclat de la Guerra Civil espanyola alarmà
els directius i els propietaris, que temien que o bé el govern
republicà o bé els militars rebels intentessin intervenir i controlar la
companyia. Tornava a ser un objecte de desig apreciat: la CHADE
era la tercera companyia espanyola en volum econòmic,[1389] però la
primera en beneficis i també la primera en proporcionar divises a la
hisenda. Era, de fet, la principal i més rendible inversió «espanyola»
a l’estranger i això la feia extremament atractiva, atès que no podia
patir cap destrossa durant el conflicte espanyol.
Francesc Cambó i Joan Ventosa reaccionaren ràpidament
davant l’esclat de la Guerra Civil i ja a l’agost del 1936 proposaren
als altres directius de la companyia repetir la història del 1920 però a
l’inrevés: ara havien de buidar l’espanyola CHADE de tot el seu
patrimoni i passar-lo a una societat argentina, la Compañía
Argentina de Electricidad (CADE), controlada per ells mateixos.
Preveient que aquesta operació de desespanyolització de la
companyia no agradaria gaire als militars rebels, Ventosa mateix es
desplaçà, l’octubre del 1936, a Burgos per explicar personalment al
general Franco que havien estat les autoritats argentines, tant de la
municipalitat de Buenos Aires com el president de la República, el
general Agustín P. Justo, els qui havien obligat la companyia a
argentinitzar-se contra la voluntat dels seus dirigents, cosa totalment
falsa.[1390] L’operació financera s’aprovà en una assemblea
extraordinària d’accionistes de la CHADE que va tenir lloc a
Brussel·les el 9 de novembre de 1936. De manera significativa, ni
Cambó ni Ventosa, que es trobaven a la capital belga, hi van assistir.
Els va semblar més prudent políticament no presidir l’acte de
desespanyolització de la companyia i deixaren que fos Heineman
qui ho fes. Tampoc hi van ser la majoria de la resta de consellers
espanyols; de fet, aquella assemblea només comptà amb la
presència de representants dels accionistes suïssos, belgues,
alemanys i nord-americans.[1391]
Durant quasi un any va haver-hi dubtes sobre què fer amb la
CHADE, si es dissolia o no, i sobre els impostos que la companyia
havia de pagar al govern de Franco, tant si desapareixia com si es
transformava en una societat de cartera. Finalment, un informe
redactat el setembre del 1937 per Josep Bertran i Musitu, conseller
de la CHADE i ben relacionat amb la Junta de Burgos, va aconsellar,
des del punt de vista polític, que la CHADE continués existint com a
empresa espanyola.[1392] Així, la CHADE va seguir endavant però
només era una societat de cartera espanyola, és a dir, no tenia més
patrimoni que les accions de la CADE. Ara bé, es van haver de
pagar al govern de Franco els impostos sobre els beneficis dels
anys de la guerra, que eren notables: un total de 6,2 milions de
pessetes-or. L’any 1938 ja pagaren 100.000 lliures esterlines,
equivalents a 5,3 milions de pessetes, i la resta el 1939.[1393]
A finals d’aquell any 1936 va tenir lloc una negociació llarga i
dura entre la companyia i la municipalitat de Buenos Aires per
ampliar la concessió, que tenia des del 1907 i finalitzava el 1957. Es
volia perllongar vint-i-cinc anys i modificar moltes de les condicions.
Rafael Vehils, l’home de Cambó a la CHADE de Buenos Aires,
juntament amb el belga René Brosens, l’altre director general,
portaren les negociacions, que derivaren en una batalla ciutadana
de proporcions considerables. Cambó, des d’Abbazia, estava
inquiet: «no vull amagar-te que em preocupa una mica la situació
que han creat l’Heineman, en Brock i en Rongi, amb la seva manca
de tacte i amb aquella idea estúpida de que a l’Argentina tot es
compra amb diners. El no haver intentat arribar a un acord amb els
socialistes, sense donar diners, ens pot costar molt car».[1394]
Hi hagué una mobilització espectacular dels usuaris,
encapçalada per les Sociedades de Fomento i el partit socialista,
contra els privilegis de la companyia.[1395] Les manifestacions als
carrers i els mítings multitudinaris dels opositors al nou conveni es
succeïen i es penjaven cartells a les parets contra la nova
concessió. Tota la premsa se’n va fer ressò. Per la seva banda, la
CHADE, ara ja de fet l’argentina CADE, no sols tenia comprada
bona part de la premsa de Buenos Aires sinó que aconseguí tenir
infiltrats seus dins el partit socialista per dividir-lo i, sobretot, comptà
amb suport de l’expresident de l’Argentina i líder del Partit Radical,
Marcelo T. Alvear.[1396] Mercès a aquest suport, Rafael Vehils va
subornar disset regidors d’aquest partit.[1397]
Els dies 22 i 23 de desembre de 1936 va tenir lloc una sessió
agitada i llarga —de més de 28 hores— al Concejo Deliberante de
Buenos Aires, en què finalment els regidors radicals aconseguiren
aprovar la nova concessió a la CADE; era l’ordenança 8.028.
Cambó, que llavors era a Europa, va estar en tot moment informat
per Vehils de com anava aquella «guerra». Fins i tot envià un
telegrama de felicitació efusiu a Heineman, a qui considerà «le
Général en Chef dans cette bataille».[1398] Deu anys després, ja
residint a Buenos Aires, Cambó mateix va reconèixer que amb
aquella votació escandalosa «a l’Argentina se la va tractar com si
encara fos una colònia» i que allò fou «un dels principals afronts que
ha sofert l’Argentina».[1399] En el llenguatge popular dels portenys
aparegué una nova paraula, «cadista» o «chadista», com a sinònim
de trampós, corrupte o estraperlista, com Cambó reconeixeria tot
avergonyit anys després a la seva correspondència privada. El
desprestigi de la companyia presidida per Cambó era tan gran com
la seva influència política.

1945: la CHADE en perill, Cambó imputat

Francesc Cambó va visitar l’Argentina en dues ocasions abans de la

Guerra Civil. El 1924, hi anà amb altres consellers espanyols per fer-
se una idea de la rellevància de la companyia. Fou un viatge llarg,
de juny a setembre del 1924, en el curs del qual Cambó establí
bones relacions amb importants polítics i financers argentins i
s’entrevistà amb el president de la república, el líder radical Marcelo
T. Alvear, i alguns ministres, com el futur president Agustín P. Justo.
Abans de marxar a l’Argentina, Cambó havia declarat a la premsa
de Barcelona que «mi viaje es puramente de negocios. Analizaré la
situación económica y el porvenir que ofrece aquella nación».[1400]
Després, ja a Buenos Aires, en una roda de premsa amb periodistes
argentins, digué: «Argentina es el país más interesante de América
del Sur para la inversión de capitales europeos […] y ofrece un gran
campo para las exportaciones futuras».[1401] Tornà a Barcelona
convençut que l’empresa que presidia tenia un futur prometedor.
El juliol del 1929 Cambó tornà a l’Argentina per presidir la
inauguració de la colossal usina de Puerto Nuevo, a Buenos Aires,
que aviat seria la tercera central tèrmica més potent del món i que
significava la inversió industrial més important realitzada a
l’Argentina durant aquella dècada; s’hi havien invertit 120 milions de
pesos —equivaldrien a 300 milions de pessetes o 10 milions de
lliures de llavors—. Durant l’acte d’inauguració, Cambó pronuncià un
discurs en què destacà que aquella factoria venia a satisfer les
necessitats del gran Buenos Aires, una de les zones més
dinàmiques del món, i que la CHADE era «una Sociedad netamente
española, aun cuando su capital se halla esparcido en multitud de
naciones». I, sobretot, remarcà que si bé en la seva direcció hi havia
representants dels països enfrontats durant la Gran Guerra, ara
seien junts, cosa que era «un símbolo de lo que debe ser la
humanidad futura». Durant aquest viatge, Cambó s’entrevistà amb el
president de la República, el radical Hipólito Yrigoyen, i amb
destacats homes de negocis argentins.[1402]
Tot i residir a Europa durant la dècada dels anys 1920 i 1930,
Cambó estava al dia i controlava força la gestió de la companyia.
Tenia perfecte coneixement dels mètodes que empraven els
directius de la CHADE a l’Argentina per aconseguir tanta influència
política i tenir uns beneficis tan alts. Sabia que la CHADE donava
diners regularment a alguns diaris de Buenos Aires i als periodistes
especialitzats en qüestions econòmiques perquè la tractessin bé.
Coneixia que sovint es pagava a alguns funcionaris i polítics que
podien ajudar la CHADE, però es queixava dels excessius «gastos
confidenciales» de la seva companyia.[1403] Quan el van informar
que alguns regidors de Buenos Aires els feien xantatge exigint
encara més diners, va aconsellar als directius que els amenacessin
de fer públics els noms i els diners cobrats de la companyia fins
llavors.[1404] Sabia, tot i que ho reprovava, que la CHADE, i després
la CADE, estaven totalment sotmeses a la SOFINA, que els havia
imposat un conveni secret que atorgava al hòlding belga el control
de totes les adquisicions i obres que fes la companyia, i en percebia
unes comissions altíssimes.[1405] Cambó n’estava escandalitzat,
però no tenia més remei que acceptar-ho, malgrat reconèixer que
aquell conveni secret amb la SOFINA en cas «de ser conegut a
l’Argentina produiria un esclat d’indignació».[1406]
Davant l’inici de la Segona Guerra Mundial, els dirigents de la
SOFINA, que eren clarament antinazis,[1407] preveient una nova
invasió alemanya de Bèlgica, decidiren traspassar tots els béns de
la CADE i de la CHADE a una empresa panamenya, la SOVALLES.
De nou, l’enginyeria financera servia per protegir els béns de la
companyia en un país llunyà i neutral. En aquells moments, la CADE
ja era la primera empresa industrial de l’Argentina, després dels
ferrocarrils, pel seu volum econòmic i una de les més rendibles.[1408]
Quan finalment els alemanys ocuparen Bèlgica i França, el maig-
juny del 1940, tots els dirigents d’aquestes companyies van poder
fugir i refugiar-se a Espanya, com hem explicat.[1409] Sospitant que
els alemanys controlarien tot Europa, fins i tot la neutral Suïssa, els
dirigents de la CHADE, la CADE i la SOFINA es van traslladar a
Amèrica amb els seus diners. També ho va fer Cambó, que l’agost
del 1940 va decidir anar allà on fos Heineman. D’aquesta manera, el
polític catalanista ordenà transferir a bancs americans, sobretot dels
Estats Units, el Canadà i l’Argentina, una bona part de la seva
fortuna. He pogut localitzar la documentació d’aquestes
transferències i entre els valors de la CHADE i d’altres companyies, i
les elevades sumes en divises —en un compte corrent a Suïssa
tenia en metàl·lic 313.000 dòlars i 10.000 lliures esterlines—,[1410] va
trametre a Amèrica milers d’accions i bons de diferents companyies
internacionals. Només les més de 18.000 accions i bons de la
CHADE enviats a Amèrica tenien un valor nominal era d’uns 4
milions de pessetes, però el seu valor de cotització real en borsa era
d’uns 25 milions. En total, calculo que l’agost del 1940 Cambó devia
enviar a Amèrica béns per un valor superior als 3 milions de dòlars
de llavors, que equivaldrien a uns 30 milions de pessetes de l’època,
i que avui vindrien a significar més de 300 milions d’euros. Això,
evidentment, només era part del seu patrimoni mobiliari, perquè a
més posseïa importants béns immobles —cases i terrenys— que
constaven al nom de la Immobiliària Catalana, societat anònima que
presidia. També cal afegir el valor de la seva important col·lecció de
pintura, una part de la qual també viatjà a Amèrica, mentre la
majoria es quedava a Lausana i a Barcelona.
Cambó va residir als Estats Units des de l’agost del 1940 fins a
l’abril del 1941, quan es traslladà a Buenos Aires, on moriria sis
anys després. La seva estada a l’Argentina coincidí amb els anys
més agitats i perillosos de la història de la CHADE i la CADE,
qüestió que ha estat sempre ocultada pels seus biògrafs, i de la qual
en parlarem tot seguit amb deteniment.
El juny del 1943, un cop d’estat militar, protagonitzat per joves
coronels nacionalistes, posava fi a la década infame, l’etapa més
corrupta de la història de l’Argentina. Era ben conegut que la majoria
de les companyies estrangeres que controlaven els sectors
estratègics de l’economia del país havien aconseguit situacions
privilegiades i grans beneficis mercès a la corrupció política. Per
això, una de les primeres coses que va fer el nou govern militar va
ser crear comissions d’investigació de les greus irregularitats
comeses els darrers anys. L’agost del 1943 tingué lloc la constitució
de la Comisión de Investigación de las Industrias Eléctricas,
presidida pel coronel Matías Rodríguez Conde.[1411]
Durant un any i mig aquesta Comisión realitzà una recerca
impressionant i exhaustiva; va aplegar tota la documentació de la
CHADE i CADE, després de registrar-ne la seu de Buenos Aires;
interrogà i va fer detenir els seus principals directius, com el belga
René Brosens i els catalans Andreu Bausili, Rafael Vehils —que
després va fugir a l’estranger— i Mariano de Foronda júnior, etc.
Interrogà i empresonà els regidors radicals subornats l’any 1936.
Totes les vergonyes de la companyia, des del 1920, van ser
descobertes llavors. Que allò anava de debò i que els militars
estaven disposats a arribar fins al final ho reflectia, per exemple,
l’escandalosa detenció i empresonament de l’exministre espanyol
Rafael Benjumea Burín, comte de Guadalhorce, president de la
companyia CHADOPYF, que construïa quatre línies del metro de
Buenos Aires.[1412]
Cambó i els directius de la CHADE de Buenos Aires estaven
realment espantats. Podien seguir perfectament el mateix camí de
Guadalhorce i anar a la presó. Ben aviat, Cambó s’inclinà per mirar
de pactar amb el govern militar. La valija diplomática facilitada per
l’ambaixador espanyol a l’Argentina, José Martínez Vargas, comte
de Bulnes, permetia a Cambó comunicar-se confidencialment amb
Ventosa, que era a Barcelona, i amb Heineman, que residia a Nova
York, per consensuar un pla d’acció. Ara bé, de seguida sorgiren les
discrepàncies. Per un costat, Cambó i Bulnes, que vivien la situació
directament des de Buenos Aires, proposaren negociar amb el
govern militar argentí, reconèixer la greu errada de l’escàndol de la
concessió de l’any 1936 i mirar de salvar la companyia. Davant
d’aquesta actitud pactista hi havia la posició dura defensada per
Ventosa, Heineman i els socis majoritaris, que s’oposaven a pactar
res i recomanaven una resistència total a cedir i a reconèixer cap
falta. Un telegrama que li envià Joan Ventosa el 30 d’agost de 1943
resumeix prou bé la seva posició: «Estimo preferible perjuicio mayor
reparable más tarde, que perjuicio menor pero consentido».[1413]
Foren aquells uns temps d’angoixa per a Cambó i els dirigents
de la companyia. Els feia molta por l’escàndol i que totes les
corrupteles de la CHADE a l’Argentina i a Espanya es fessin
públiques. Per això, Cambó i Bulnes volien negociar, calia tapar-ho
tot. Les divergències en el si de la CHADE foren tan fortes que
Cambó se sentí desautoritzat i amenaçà de presentar la dimissió,
cosa que no va arribar a fer. Tanmateix, era evident que havia perdut
gran part de la seva força i que la seva opinió ja no era decisòria en
la companyia que presidia.
El 15 de febrer de 1945, la Comissió Rodríguez Conde lliurà al
govern un informe impressionant —més de mil fulls— on
s’explicaven amb tota mena de detalls i proves les irregularitats i
delictes comesos per la CHADE i la CADE des del 1920.[1414] La
comissió proposava que el govern s’apoderés de la companyia i que
la nacionalitzés de seguida. També demanava el processament de
pràcticament tots els directius de la companyia a Buenos Aires:
Rafael Vehils, René Brosens i Andreu Bausili així com dels alts
directius, entre ells Dannie Heineman i Joan Ventosa. Tots ells, es
deia, «incurrieron en el delito de cohecho, como sobornadores y
consiguiente defraudación a la Administración Pública». La
Comisión, a més, afegia en l’informe «que presuntamente han
participado de los mismos delitos, cooperando en la ejecución de los
hechos que no podían ignorar, dado el empleo que desempeñaban y
de cuyos efectos se beneficiaron, los siguientes integrantes del
Directorio y del Comité de la CADE: Francisco de Asís Cambó y
Batlle».[1415] És a dir, es demanava el processament per corrupció
de gairebé tota la direcció de la CHADE i de la CADE i alguns
destacats polítics argentins de la década infame força vinculats a la
companyia. L’escàndol polític era considerable, donat que també hi
estaven imputats tres antics ministres argentins: els d’Hisenda,
Federico Pinedo i Alberto Hueyo, i l’antic ministre de Relacions
Exteriors i Premi Nobel de la Pau, Carlos Saavedra Lamas, tots ells
estretament relacionats amb la CHADE i la CADE.[1416]
Un mes després de rebre l’informe el 24 de març de 1945, el
govern presidit pel general Edelmiro Farell ordenà la dissolució de la
Comisión Investigadora, procedí a la confiscació de tota la
documentació que havia reunit i prohibí la publicació de l’informe;
fins i tot s’ordenà la destrucció dels pocs exemplars que ja havien
estat impresos.
Què havia passat perquè el govern argentí prengués unes
mesures tan radicals que desautoritzaven totalment la feina feta per
la Comissió? Hi havia intervingut el poderós vicepresident del
govern i secretari de Guerra i de Treball, el coronel Juan Domingo
Perón, i ho havia parat tot. Anys després, el directiu de la CADE
René Brosens ho va reconèixer obertament: «Perón ayudó a tapar
el informe sin recibir plata».[1417] La primera afirmació és ben certa,
però no així la segona, que és totalment falsa donat que pocs mesos
després Perón rebria un ajut econòmic considerable de la CADE per
a la cursa cap a la presidència de l’Argentina, el febrer del 1946.
Brosens mateix ho va reconèixer: «los accionistas extranjeros de la
compañía fueron solicitados en este sentido, teniendo en cuenta que
Perón había salvado la CADE de una expropiación injusta y otras
medidas arbitrarias».[1418]
Per què hi va intervenir Perón? La resposta és complexa atès
que hi va haver molts factors condicionants, i també diverses
persones implicades amb motivacions variades. Per una banda, hi
havia les relacions personals establertes entre Brosens i Perón.[1419]
Sembla clar que Brosens va convèncer Perón de la perillositat
d’enfrontar-se amb una companyia tan poderosa que podia deixar a
les fosques tot el gran Buenos Aires.[1420] Perón mateix afirmaria,
anys després, que no convenia al govern militar de llavors un
enfrontament amb una gran empresa que podia mobilitzar fàcilment
les ambaixades dels Estats Units, la Gran Bretanya, Suïssa i
Espanya.[1421]
 Però també hi hagué una altra intervenció decisiva en aquest
assumpte. La d’un home que va fer d’hàbil intermediari entre el
coronel Perón i la companyia elèctrica: el català Josep Miquel
Figuerola Tresols.[1422] Pepe Figuerola era llavors, de fet, el braç
dret de Perón en tot el que feia referència a la política social i laboral
a la Secretaria de Treball argentina que dirigia. I després, ja durant
la primera presidència de Perón, fou el secretari general tècnic de la
presidència, amb categoria de ministre, i el director del gran Plan
Quinquenal peronista. Doncs bé, Pepe Figuerola estava vinculat a la
CHADE des del 1930, quan Josep Maria Casabó, parent llunyà de
Cambó, el recomanà a Rafael Vehils perquè li donés feina a Buenos
Aires. Figuerola va treballar a la CHADE uns quants anys i després
va entrar a la Secretaría de Trabajo, on va conèixer Perón l’any
1943. Ell va fer de mediador entre el poderós vicepresident i la
companyia elèctrica i negocià un pacte. Tot sembla indicar que fou
Figuerola qui portà personalment a Perón els cinquanta mil dòlars
amb què la CHADE contribuí a finançar la campanya electoral del
coronel.[1423] Mesos després, quan Perón ja era president i
Figuerola ministre, aquest darrer fou acusat per l’oposició al
Congrés dels Diputats de ser «el hombre de la CHADE en el
Gobierno». No s’equivocaven. Francesc Cambó, en una carta a
Joan Ventosa de 26 de setembre de 1946, així ho reconeixia: «Avui,
realment no tenim més que dos amics: un, el que ja podeu pensar, i
sobretot la seva esposa» —Perón i Evita—, «amb els quals
l’insensat» —René Brosens— «manté contacte, que naturalment, ha
volgut mantenir-lo tot sol. Aquest contacte el sospita avui tothom.
L’altre amic que tenim —aquest, fins ara, espontània i efusivament—
és el català que col·laborava amb l’Aunós» —Figuerola—. «Aquest,
encara avui, es sent soci de la Lliga».[1424]
En aquell moment, Cambó va fer una justificació sorprenent i
agosarada de per què no era possible lluitar contra la corrupció a
l’Argentina. Va redactar en castellà una proposta que pretenia que el
govern Perón acceptés i fes pública. Es tractava d’una declaració
del govern argentí en què reconeixia que les pràctiques corruptes
havien estat tan generalitzades al país que gairebé tots els convenis
i les concessions públiques s’havien obtingut mitjançant suborns.
[1425] Per això, si s’anul·laven tots els actes administratius en què hi
hagués hagut corrupció es produiria un «enorme caos económico» a
l’Argentina i, a més, la desprestigiaria internacionalment. Pretendre
que el govern Perón fes una declaració en aquests termes era
realment insòlit, cap govern del món ho faria. Ens sorprèn, realment,
com Cambó, que era un polític prou experimentat, podia redactar
aquesta mena de proposta. Potser pensava que la influència política
de la CHADE era prou gran per aconseguir una garantia pública que
no se li podien exigir responsabilitats.[1426] Evidentment, el text
d’aquesta declaració no es va remetre mai al govern Perón.
En el cas del gran èxit econòmic de la CHADE a l’Argentina, el
factor polític fou sempre determinant, molt més que en altres casos.
Aquí la rellevància de les relacions polítiques era fonamental si es
volien obtenir bones concessions del poder públic. La CHADE
necessitava comptar amb suports polítics per obtenir privilegis i
avantatges i, per això, la corrupció apareix com un instrument
habitual i fàcil. Evidentment que això era afavorit per la mala praxi
de l’administració pública argentina, que no solia controlar el
funcionament d’un servei públic tan estratègic com era l’electricitat,
que no fiscalitzava si es complien o no les condicions de les
concessions i que, fins i tot, desconeixia si les inversions
programades per les empreses s’havien realitzat realment o no.
D’altra banda, també és important assenyalar que la CHADE era
una empresa molt condicionada per les diferents conjuntures
polítiques internacionals, argentines i espanyoles. L’espanyola
CHADE es va crear gràcies al Tractat de Versalles —el perill de les
confiscacions a Alemanya—; el 1936 es transformà en l’argentina
CADE, davant dels perills derivats de la Guerra Civil espanyola;
després la CADE, que s’havia beneficiat de la neutralitat argentina
durant la Segona Guerra Mundial, entrà en crisi als anys 1943-1945
en ser investigada per corrupta i estrangera pels militars
nacionalistes argentins. I si bé la CADE fou protegida pel règim de
Perón, el 1955, un cop caigut, tornà ser investigada i va estar a punt
de ser expropiada, però de nou se salvà i tingué un final diferent al
de la CHADE.
En efecte, el govern del general Aramburu, que havia enderrocat
Perón el setembre del 1955, va publicar molt aviat l’Informe de la
Comissió Rodríguez Conde i així es divulgaren les irregularitats
comeses per la CADE, i abans del 1936 per la CHADE. El govern
militar decretà, el juliol del 1957, la liquidació de la CADE i la seva
expropiació forçosa, però els principals propietaris, la SOFINA,
reaccionaren ràpidament i aconseguiren aturar el procés. El 1958, el
nou govern civil elegit, l’encapçalat pel radical Arturo Frondizi,
semblava que seguiria el procés expropiador, atès que el president
en persona havia declarat en públic un any abans que «a esos
ladrones de la CADE no se les debe dar un peso». Però, de nou, la
SOFINA mostrà una gran força: va mobilitzar en favor seu el Banc
Mundial i els governs de Suïssa, els Estats Units, la Gran Bretanya i
França i obligà Frondizi, que necessitava urgentment crèdits
internacionals per superar la crisi econòmica, a pactar amb
l’empresa. Es decidí que la CADE s’integraria dins d’una nova
companyia pública, la Sociedad Eléctrica del Gran Buenos Aires
(SEGBA), juntament amb altres companyies privades i públiques.
L’any 1959 el capital que aportava la CADE a la nova companyia
pública s’avaluà de forma desproporcionada —90 milions de dòlars
— i es concretà que li seria pagat al llarg de deu anys, però sempre
en dòlars.[1427] El negoci de la SOFINA fou realment rodó:
abandonava l’Argentina, un país en greu crisi econòmica, es treia de
sobre unes instal·lacions que ja començaven a estar obsoletes —no
s’havien renovat en deu anys— i s’embutxacava una milionada.[1428]
Sempre guanyen els mateixos.

Perón i Franco, dues formes antagòniques d’actuar

davant la CHADE-CADE

Ni Cambó ni cap altre dirigent de la CHADE ni de la CADE foren

finalment encausats a l’Argentina, i la companyia gaudí d’una
situació de privilegi durant tot el règim de Perón.[1429] Fou realment
una excepció, atès que mentre el govern peronista es llançava a la
nacionalització de tota mena de serveis públics (ferrocarrils,
telèfons, petroli, gas, i també algunes elèctriques), la CADE fou
sempre respectada com a companyia elèctrica privada. Ara bé,
Cambó no va poder dormir tranquil gaire temps. Mentre la CADE se
salvava a l’Argentina, la CHADE era objecte d’una dura persecució
per part del govern de Franco i per un vell enemic seu, el mallorquí
Joan March.[1430]
En efecte, a partir de l’any 1946, mentre la CADE a l’Argentina
gaudia del tracte de favor del govern de Perón, a Espanya la
CHADE era maltractada pel règim de Franco, i després de ser
investigada acabà sent dissolta com a societat per un decret del
consell de ministres. La CHADE, de fet, va ser una víctima fàcil de la
dura lluita establerta entre Joan March i el grup SOFINA pel control
de la principal empresa elèctrica d’Espanya, la Barcelona Traction,
que també era propietat del hòlding belga. En aquesta batalla, el
milionari mallorquí comptà amb el suport incondicional del ministre
espanyol d’Indústria i Comerç, Juan Antonio Suanzes.
Un informe elaborat pels assessors de March, l’octubre del 1946,
enviat a Suanzes i que també va ser llegit per Franco, acusava els
dirigents de la Barcelona Traction i de la CHADE de defensar
«intereses anti-españoles», d’estar involucrats en maniobres
polítiques contra el règim franquista i de representar els interessos
de «la oligarquía catalanista».[1431] Clarament influït per aquestes
denúncies, el 12 de desembre de 1946 en una sessió plenària de les
Corts espanyoles, el ministre Suanzes llançà greus acusacions de
caràcter polític contra els dirigents d’ambdues companyies.
Indignats, el 18 de desembre la majoria dels consellers espanyols
de la CHADE, encapçalats per Joan Ventosa i Pablo de Garnica,
van enviar al ministre una llarga carta de protesta, que
significativament no va ser signada ni per Francesc Cambó ni
tampoc per cap dels tres germans Urquijo, que també eren
consellers de la CHADE.[1432]
Els consellers espanyols de la CHADE es trobaven, doncs, en
una situació força compromesa, entre l’assetjament de Suanzes i
March a la companyia i els intents dels dirigents de la SOFINA de no
deixar que fos controlada pel govern espanyol. Li protestaren
recordant no solament els més de 230 milions de pessetes-or
pagats per la companyia a la hisenda espanyola, en concepte
d’impostos entre el 1920 i el 1943, sinó també els favors al ministre
Calvo Sotelo, el 1928, quan li van facilitar un milió de lliures
esterlines per defensar el canvi de la pesseta, els avançaments
d’impostos fets els anys 1943-1945 per disposar de 50 milions de
pesos argentins amb què pagar el blat que el país necessitava, així
com «el gran servicio prestado a la España Nacional por la CHADE
al no haber pagado ningún impuesto al gobierno rojo durante
nuestra Cruzada».[1433]
Però no va servir de res. El 17 de juliol de 1947, Suanzes va fer
aprovar un decret llei mitjançant el qual el govern passava a
fiscalitzar les societats anònimes espanyoles amb capital estranger
majoritari. La reacció de Heineman fou molt ràpida: el 15 d’agost la
direcció de la SOFINA traspassava tots els seus béns de la CADE i
de la CHADE a una societat luxemburguesa, la SODEC, que
evidentment també era propietat seva. Aquest acte, qualificat de
«rebeldía» per Suanzes, va provocar la creació d’una comissió
d’investigació de les activitats de la CHADE que va obligar tots els
consellers espanyols a respondre dos llargs qüestionaris sobre el
funcionament de la societat.[1434] Malgrat sentir-se humiliats, els
consellers espanyols no van tenir més remei que contestar-los i
situar-se al costat del govern davant l’actitud dels dirigents de la
SOFINA.
La CHADE fou finalment dissolta per dos procediments de
dubtosa legalitat. En primer lloc, mitjançant el decret llei de 13
d’agost de 1948 el govern espanyol va declarar la societat dissolta
«a efectos fiscales», figura jurídica inexistent i que vulnerava la
legislació, donat que les societats anònimes només podien ser
dissoltes o per l’acord de la junta d’accionistes o per una sentència
judicial, i mai per un decret governamental. Es tractava d’un acte
polític extraordinari contra la que encara era la tercera empresa
espanyola per volum d’actius nets, 2.352 milions de pessetes,
només superats per la RENFE i la Telefònica. Mesos després, el 21
de gener de 1949, els dirigents de la SOFINA contraatacaven i
convocaven a Luxemburg una junta extraordinària d’accionistes de
la CHADE que, sota la presidència de Heineman, aprovava quasi
per unanimitat dissoldre la companyia espanyola. Aquest acte també
era il·legal, ja que les societats anònimes espanyoles no podien
celebrar juntes d’accionistes a l’estranger sense una autorització
prèvia del govern. D’aquesta manera, els socis majoritaris de la
companyia optaven per dissoldre-la donat que ja no necessitaven
una altra empresa intermediària entre la SOFINA i la CADE.
Fou realment ben trist el final de la gran companyia creada per
Francesc Cambó l’any 1920. De tota manera, ell no va viure aquest
darrer episodi perquè havia mort a Buenos Aires el 30 d’abril de
1947, en plena crisi. Des de l’Argentina, Cambó havia seguit amb
angoixa els greus problemes pels quals passava la CHADE a
Espanya. Estava trist per l’escàndol que es generava: «ja pots
suposar la pena que tinc perquè els escàndols al voltant de la nostra
companyia no tinguin com a teatre únic l’Argentina, sinó que avui
estallin en Espanya, i que, possiblement vagin a Suiza i Bèlgica».
[1435]

Cambó, des de l’Argentina, pràcticament no va participar en la

presa de decisions dels directius de la CHADE durant aquesta crisi
final. Ja no tenia forces per combatre: «He perdut les ganes de
lluitar. Els molts desencantaments rebuts me les han fet perdre».
[1436] A més, considerava que els dirigents de la SOFINA l’havien

marginat de la direcció de la companyia espanyola: «Em queixo de

que no em tinguin oficialment al corrent, com havien fet fins fa un
any».[1437] Davant aquesta situació greu i desagradable, Cambó va
decidir deixar d’interessar-se pel que pogués passar a la seva
companyia. En una carta al seu apoderat a Barcelona, Narcís de
Carreras, va indicar-li que no volia que ningú el representés en les
reunions del consell d’administració ni en la junta d’accionistes de la
CHADE.[1438]
Respecte als factors polítics que hi havien intervingut, Cambó
considerava que l’hostilitat del govern de Franco vers la CHADE
s’havia incrementat com a conseqüència que tres dels seus
dirigents, Joan Ventosa, Pablo de Garnica i el duc d’Alba, estaven
implicats en les conspiracions en favor de la restauració de la
monarquia, i que això havia afavorit March davant el govern de
Franco. De tota manera, les seves censures més dures anaven
contra Dannie Heineman i «l’odiosa SOFINA, l’autora del mal».[1439]
Considerava que els dirigents de la SOFINA eren els principals
responsables de la crisi per la qual passava la CHADE. Tot i això, no
ocultava els retrets al seu vell amic i company Joan Ventosa, a qui
censurava per haver-se aliat amb Heineman: «Crec que ha estat
una gran errada de la teva part fer causa amb ell quan, en definitiva,
de tots els disgustos pels que passem tu i jo, i de tots els perills que
corre l’empresa, que un dia va ser el nostre orgull, ell té
exclusivament la culpa».[1440]
Segons Cambó, una de les principals errades de Heineman en
aquesta batalla havia sigut atacar March a Espanya, on tenia el
suport total del govern de Franco. Sostenia que s’havia d’haver
denunciat March a la Gran Bretanya, on el mallorquí tenia bona part
dels recursos, i que ho haurien d’haver fet els influents consellers
anglesos de la SOFINA, i mai els espanyols. Tan forta devia ser la
seva convicció que la història de la CHADE acabaria malament, que
ja l’any 1946 Cambó ordenà al seu apoderat Narcís de Carreras que
anés venent discretament la majoria de les accions d’aquesta
companyia que tenia a Barcelona.[1441]
El final de la principal inversió «espanyola» a l’estranger durant
la primera meitat del segle XX fou lamentable. La companyia, si bé
enriquí notablement Cambó i li va permetre establir relacions
excepcionals amb destacadíssims homes de negocis de tot el món,
també li amargà els últims anys de la seva vida. No hi ha cap dubte
que la figura de Cambó, amb aquest episodi tan poc edificant i que
ha estat ocultat, se’ns fa molt més contradictòria, com la condició
humana mateix.
En cap escrit de Cambó trobem referències a les acusacions de
corrupció que es van llançar contra la CHADE, ni encara menys cap
informació sobre les investigacions a què va ser sotmesa la
companyia per part de les autoritats argentines ni del govern de
Franco. En canvi, sí que va escriure sobre la corrupció que imperava
a l’Argentina des del 1920 i va reflexionar sobre com calia tractar-la.
Ell sempre es mostrà partidari de fugir de l’escàndol i de la publicitat,
i d’actuar amb el màxim de discreció i tacte. Dies abans que la
CHADE comencés a ser investigada el 1943, sostenia que l’acció
moralitzadora del govern contra la corrupció «l’ha de dur suaument,
reservadament, sense escàndol… i mirant que no es transformi, per
la mala elecció dels seus consellers, en obra de venjança el que
hauria de ser obra de justícia i de suau correcció». Reconeixia, però,
que la corrupció a l’Argentina havia passat, en dues dècades, de ser
una qüestió relativament secundària a convertir-se en un problema
greu: «L’acceptació, com a règim, del frau electoral, estengué arreu
la immoralitat».[1442]
El 1940, quan encara vivia a Europa, havia advertit Rafael Vehils
que algun dia haurien de deixar de donar diners als polítics
argentins, tot i que reconeixia que «certes malalties que no es poden
curar radicalment quan estan arrelades, cal resignar-se a un procés
de desintoxicació. Però cal iniciar resoltament aquest procés: del
contrari estem perduts».[1443] Ara bé, com hem vist, el setembre del
1946 va tenir l’atreviment de redactar aquella proposta perquè el
govern Perón declarés que la corrupció a l’Argentina era tan
generalitzada que no s’hi podia actuar en contra sense provocar el
caos econòmic i el desprestigi del país.
Cambó volia aparèixer davant l’opinió pública com un polític
«nou» diferent de la majoria dels desprestigiats dirigents espanyols
o argentins. Desitjava mantenir la imatge de representar «la nova
política» i per això va fer tot el possible per ocultar la història real de
la CHADE. No podia permetre que es divulgués que la seva fortuna
procedia dels beneficis obtinguts per una companyia corruptora com
aquella. Durant anys, tant ell com Joan Ventosa van practicar una
mena de doble moral, tot mantenint unes determinades aparences
de rectitud i honestedat mentre s’enriquien notablement gràcies als
guanys d’una companyia que, a l’Argentina, s’havia convertit en el
símbol de la «coima».
Cal fer algunes consideracions més de caràcter polític i
econòmic sobre la CHADE i Cambó. L’any 1920 el grup
politicofinancer català encapçalat per ell mateix havia cercat l’ajut
financer espanyol per falta de diners a Catalunya i, a més,
necessitava el vistiplau del govern de Madrid —llavors presidit per
Dato— per a aquella operació tan important. ¿Cambó pretenia amb
això fer una aliança de les altres grans burgesies financeres
hispàniques? Podria ser, però fou acceptat com a líder del procés i
de la companyia mentre no creés problemes polítics amb el govern.
De fet, però, la CHADE no actuà mai com una empresa catalanista,
malgrat que bona part dels seus dirigents ho fossin. Més d’un cop,
Cambó havia dit que l’arma més eficaç de tots els nacionalismes,
inclòs el català, era l’internacionalisme econòmic.
 Una altra qüestió, o contradicció, és saber si el grup català dirigit
per Cambó podia encapçalar un projecte espanyol sense que deixés
de ser catalanista. L’acusació, llançada per March, que la CHADE
era una empresa catalanista era falsa, però va resultar molt efectiva
en creure-s’ho Suanzes i Franco. En aquells primers anys de la
dictadura franquista, tot el que afectava Catalunya, i encara més el
catalanisme, era un tema molt delicat, un material inflamable i
políticament fràgil.
Ara bé, Cambó va liderar el nou grup financer però no posà cap
banquer espanyol en la direcció efectiva de la companyia. Només
eren ell i Ventosa i els homes de la SOFINA. De tota manera, no hi
va haver tensions entre els consellers catalans i els espanyols
pràcticament fins a la crisi final. Llavors, però, fou Cambó el que va
quedar marginat de la direcció efectiva, en la qual Ventosa va fer
costat a Heineman. Des de l’Argentina, en els moments de la crisi
final, Cambó estava més a prop de l’actitud moderada dels germans
Urquijo que no pas de l’activisme polític de Ventosa i Garnica.
L’operació CHADE fou, al final, una derrota política de Cambó, i
no tant de Ventosa, que estava més implicat en l’assumpte de la
Barcelona Traction, on Cambó no apareix. D’aquesta manera, la
principal iniciativa econòmica del grup català dirigit per Cambó, que
comptava amb una important participació dels financers espanyols,
acabà malament: enfrontats amb Franco i també amb la SOFINA.
Realment es pot ben dir que amb la desaparició de la CHADE havia
fracassat l’aventura camboniana d’una aliança entre el capital
financer espanyol i la burgesia catalanista. Tanmateix, tots els
participants, i Cambó el primer, n’havien tret uns beneficis
econòmics molt considerables.

Unes bones vinculacions en el món dels negocis

internacional

La presència de Francesc Cambó al consell d’administració de la

CHADE, de la SOFINA i de moltes altres companyies espanyoles i
estrangeres, sobretot elèctriques, li va possibilitar relacionar-se amb
destacats homes de negocis i polítics d’arreu del món. No és
exagerat afirmar que Cambó era, cap a l’any 1930, el polític
espanyol que tenia millors vinculacions amb el món financer
internacional. No eren gaires els polítics espanyols, posem per cas,
que podien anar a França, Bèlgica i la Gran Bretanya en un viatge
privat i, sense esforç, dinar o sopar amb ministres i exministres, o
amb els presidents de grans bancs i de companyies multinacionals.
Durant vint-i-set anys Cambó es va asseure a les reunions del
consell d’administració de la CHADE al costat de polítics i financers
europeus de gran rellevància. La llista és, veritablement,
excepcional. Entre els espanyols que van formar part d’aquell
consell cal assenyalar banquers i directius d’importants companyies
elèctriques.[1444] Entre ells destaquen, ja als anys 1920, Claudio
López Bru, marquès de Comillas, president del Banc
HispanoColonial; Juan Antonio Gamazo, comte de Gamazo, de la
Banca Arnús-Garí i també del Banc Hispano-Colonial; els cosins
germans Jordi i Josep Garí Gimeno, de la Banca Arnús-Garí; César
Jiménez Arenas, conseller delgat del Banc Central; Enrique Ocharan
i Emilio Roy, directors generals del Banco de Vizcaya; Valentín Ruiz i
els germans Juan Manuel i Luis Urquijo y Ussía, màxims dirigents
del Banco Urquijo; Juan Urrutia, del Banco de Vizcaya; els germans
Francisco i José Luis de Ussía, del Banc Central; Mariano de
Foronda, l’home de confiança de Heineman a Barcelona, conseller
delegat de Les Tramway de Barcelone; a més de Joan Ventosa i
Calvell i de Gonçal Arnús Pallós, que n’eren consellers a títol
personal.
L’any 1926 també es van incorporar al consell d’administració de
la CHADE Venancio Echevarría i Pedro Mac-Mahón, del Banc de
Vizcaya, i Emilio Ortuño, del Banc Central; a més de Jacobo Fitz-
James Stuart Falcó, duc d’Alba, i de Lluís Duran i Ventosa, tots dos
amics personals de Cambó.[1445] Més endavant, ja als anys 30, hi
trobem nous directius bancaris, com ara Manuel de Argüelles; José
María Basterra; Pedro Careaga, conde de Cadagua; Pablo de
Garnica, president del Banco Español de Crédito; César de la Mora;
Santiago Muguiño, i també el company de partit i bon amic seu,
Josep Bertran i Musitu. Finalment, ja als darrers anys de la CHADE,
cal esmentar la presència en el seu consell d’administració de més
banquers i empresaris, com Epifanio Ridruejo; José Luis
Anchústegui; Jaime Gómez Acebo; José Garí de Arana; Arsenio
Martínez Campos, duc de la Seu d’Urgell, i de l’apoderat de Cambó
a Barcelona, Narcís de Carreras.
La gran influència de Cambó dins la CHADE va quedar
demostrada amb el fet d’incorporar al consell d’administració i a la
direcció de la companyia altres polítics de la Lliga Regionalista, com
foren els casos de Joan Ventosa i Calvell, Josep Bertran i Musitu i
de Lluís Duran i Ventosa, i també col·laboradors personals seus,
com Miquel Vidal i Guardiola, Rafael Vehils, Narcís de Carreras o
Andreu Bausili.
Des de l’any 1921, la composició del consell d’administració de la
CHADE anà variant notablement. Als divuit consellers espanyols
inicials se n’hi van sumar setze d’estrangers.[1446] Si bé era clar que
hi havia una sobrerepresentació espanyola, l’entrada dels propietaris
majoritaris de la companyia fou ben evident. Des de llavors, hi
hagué una tendència a la paritat numèrica entre consellers
espanyols i estrangers, malgrat que els primers mai van arribar a
representar ni el 20 % del capital social de la companyia espanyola.
[1447]
D’entre els consells estrangers, destacà la presència en el
consell de la CHADE d’homes de negocis rellevants, en primer lloc
dels alemanys —a més de Dannie Heineman—, entre ells Elkan
Heinemann, antic president de la CATE i directiu del Deutsche Bank;
Artur Salomonson, directiu del Disconto Gessellschaft, i l’excanceller
de la república de Weimar, Heinrich Brüning. També trobem a la
CHADE importants homes de negocis britànics, com Edmund
Wyldborn Smitin, directiu de la Companyia del Canal de Suez;
Reginald McKenna, el poderós president del Midland Bank i del
Banc d’Anglaterra, exprimer lord de l’Almirallat, excanceller del
Tresor i antic comissari aliat per a les indemnitzacions de guerra, i
Philip Cunliffe-Lister, lord Swinton, que seria ministre de l’Aviació
Civil amb Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial.
D’entre els suïssos, cal esmentar Rudolf G. Bindscheldler i Jules
Frey, màxims dirigents de Credit Suisse, i Frederic Dominicé, de la
Union Financière de Genève. Entre els belgues, destacava la
presència de Lucciene Jenlet, de la SOFINA, i de dos exprimers
ministres, Paul Van Zeeland, i el vescomte Van Vyvère. Era també
significatiu l’italià comte Giuseppe Volpi di Misurata, ministre
d’Hisenda de Mussolini, president de la Companyia Elèctrica de
l’Adriàtic i també de la Confindustria, la gran patronal italiana. I
d’entre els nord-americans, cal assenyalar Gordon Auchinson,
conseller de la casa Paker, Marshall and Auchinson, i Norman
Davis, un diplomàtic que havia estat plenipotenciari del president
Wilson a Europa l’any 1919 i que als anys 30 seria amic personal del
president Roosevelt.[1448] Cambó va tractar personalment amb més
o menys intensitat tots aquests destacats homes de negocis. Amb
molts hi mantingué correspondència privada i intercanvi d’idees, fins
i tot per negociar assumptes exteriors a la CHADE.
De tota manera, de les quasi cent persones que passaren pel
consell d’administració de la CHADE al llarg dels vint-i-vuit anys
d’existència de la companyia, els qui realment tenien poder de
decisió eren quatre: Francesc Cambó, com a president;[1449] el
vicepresident primer, Dannie Heineman, l’home de la SOFINA, el
soci majoritari; el suís Rudolf G. Bindscheldler, vicepresident tercer,
que representava el Credit Suisse; i Joan Ventosa i Calvell,
vicepresident segon.
Pel que fa a la seva presència en altres consells d’administració
de companyies espanyoles, cal fer constar que va formar part, com
a mínim, de la direcció d’aquestes companyies: Banca Arnús
(conseller 1910-1918); Catalana de Gas i Electricitat (conseller
1913-1921); Editorial Catalana, SA (president 1917-1947);
Inmobiliaria Catalana (president 1923-1947); Editorial Alpha
(president 1924-1947); Compañía General del Corcho (president
19291931 i conseller 1931-1935) i Tipografía Emporium (conseller
1924-1947).[1450]
Respecte a companyies estrangeres, Cambó va formar part del
consell d’administració de la Société Financière de Transports et
d’Entreprises Industrielles (SOFINA), entre el 1920 i el 1947, i de
moltes altres empreses vinculades a aquest poderós hòlding elèctric
belga. Hem pogut constatar la seva presència com a conseller, com
a mínim, en vint-i-tres societats: vuit d’espanyoles, nou d’europees i
sis de l’Amèrica Llatina.[1451]
Inversions immobiliàries intel·ligents i profitoses

Amb els beneficis obtinguts com a directiu i accionista de la CHADE

i de les altres societats, Cambó va construir un important patrimoni
immobiliari, integrat per cases i finques. També va destacar com a
inversor en valors borsaris i financers a escala internacional.[1452] Tot
seguit comentarem les operacions més rellevants des del punt de
vista econòmic —algunes li van proporcionar beneficis notables,
d’altres van resultar especialment fallides i desastroses per a la seva
butxaca— i mirarem d’oferir una valoració molt aproximativa del
patrimoni que deixà a la seva mort l’any 1947.
A Barcelona, Cambó va participar en operacions immobiliàries
clarividents atès que es feren en zones de gran revalorització i
possibilitats de futur de l’àrea barcelonina: a la Gran Via A de la
reforma, és a dir, a la futura Via Laietana, va adquirir solars i
construí dos grans edificis; a la zona alta de la Diagonal, via oberta i
urbanitzada a partir del 1924, hi participà en la compra d’una finca
de dimensions considerables; també va adquirir extensos terrenys a
la costa de Gavà, una zona que anys després seria un dels
principals llocs residencials i d’oci dels barcelonins.
Per dur a terme aquestes operacions, Cambó va constituir l’any
1923 la societat Inmobiliaria Catalana, SA, de la qual era president i
principal accionista, i també participà en altres societats, normalment
participades i dirigides per amics seus: el banquer Pepe Garí i
Gimeno, els també polítics de la Lliga Regionalista, Joan Ventosa i
Calvell, Josep Bertran i Musitu i el seu fill Felip Bertran i Güell, Josep
Puig i Cadafalch i d’altres. Les inversions immobiliàries en què
participà es realitzaren preferentment durant la dècada dels anys
1920 i suposaren unes operacions enormement beneficioses.
D’entre totes elles, destaca per ser la més coneguda i la primera
que realitzà la de les dues cases de la Via Laietana de Barcelona,
construïdes quan, a finals dels anys vint i inicis del trenta, aquest
carrer començava a esdevenir un gran eix comercial i econòmic de
la ciutat. Ara bé, la forma com va adquirir els solars i la posterior
construcció de les cases fou ben peculiar. Aquesta n’és la història.
El 22 d’agost de l’any 1922, Rafael Llussà i Ferran, íntim amic i
col·laborador de Cambó, va adquirir en una subhasta pública
municipal la parcel·la C de la «mansana 14» de «Gran Via A», la
futura Via Laietana, que tenia una extensió de 669,45 m2, per un
preu de 364.326,46 pessetes. Tres mesos després, el 22 de
novembre, aquesta adjudicació era subrogada a Francesc Cambó,
que constava a la documentació com a «ex-ministro de Hacienda»,
per un valor de 389.853 pessetes, a raó de 582,32 pessetes el m2,
després del peritatge fet per l’arquitecte municipal Adolf Florensa.
L’explicació sobre la diferència entre aquests dos preus, unes
25.000 pessetes, xifra força alta en aquella època, no és gens clara,
tot i que sembla evident que Llussà va fer «d’home de palla» de
Cambó.[1453] El 23 de març de 1923 la finca s’escripturà a nom de
Cambó.
Un mes i mig després, el 2 de maig de 1923, davant del conegut
notari de Barcelona Antoni Par i Tusquets, es constituïa la societat
mercantil Inmobiliaria Catalana SA, que tenia com a finalitat « la
adquisición y construcción, explotación y venta de fincas urbanas,
rústicas y negocios». La nova societat tenia un capital inicial d’un
milió de pessetes, distribuït en 2.000 accions de 500 pessetes.
Francesc Cambó hi apareixia com a president de la societat, el seu
cosí Jesús Cambó i Torras, com a vocal i gerent, i Rafael Llussà i
Ferran, com a vocal-secretari. En aquell moment, Inmobiliaria
Catalana SA posà en circulació només 800 accions, per un valor de
400.000 pessetes, de les quals Cambó en va subscriure 650, el
81,25 %, i va contribuir al pagament d’aquestes accions amb
l’esmentada finca de la Via Laietana. Jesús Cambó adquirí 100
accions i Rafael Llussà les altres 50: aquests dos pagaren en
metàl·lic.[1454]
Aquell mateix dia, el 2 de maig de 1923, Inmobiliaria Catalana
SA adquiria també la finca veïna, la parcel·la B de «la mansana 14»,
que figurava com a solar del carrer Mercaders número 25 i tenia una
extensió de 417,45 m2, per un valor de 165.750,4 pessetes.[1455]
Inicialment, el seu propietari, Ramon Julià Roldós, acceptà com a
pagament d’aquesta parcel·la 350 accions d’Inmobiliaria Catalana,
valorades en 175.000 pessetes, accions que un any més tard li foren
recomprades per Cambó.[1456] Dies després, totes dues finques
s’unien en una de sola, que seria el número 30 de la Via Laietana.
Així, la nova finca, limitada pels carrers Via Laietana, Pare Gallifa i
de Mercaders, tenia una extensió total de 1.086,9 m2 i havia costat
oficialment 555.603 pessetes, en realitat 564.853 pessetes, és a dir,
unes 520 pessetes el m2. Ara bé, com s’acordà amb l’Ajuntament de
Barcelona, el pagament es faria a terminis durant 50 anys.[1457] Era,
sens dubte, un tracte força privilegiat, però legal.
Com que existia l’obligació de construir en un termini màxim de
tres anys, els nous propietaris decidiren fer-ho ben aviat. El 26 de
gener de 1924 Inmobiliaria Catalana SA subscrivia un préstec
hipotecari amb el Banco Hipotecario de España per un import total
de 650.000 pessetes, a pagar en 50 anys al 5,5 % d’interès,[1458] per
tal d’edificar a la Via Laietana 30 un gran habitatge, que al final
tindria més de 10.000 m2 construïts. Poc després, l’any 1924,
començaren les obres de la «casa de Cambó», com aviat es
coneixerà l’edifici, amb baixos, planta i vuit pisos sota la direcció del
conegut arquitecte Adolf Florensa, que llavors era també l’arquitecte
municipal de Barcelona. Es va construir en dues fases: el primer cos
de l’edifici, el que dona a Via Laietana, finalitzà a principis de l’any
1926.[1459] La part de darrere, que és més baixa i dona al carrer
Mercaders, es va construir més tard, entre el 1930 i el 1931. La casa
tenia unes característiques realment remarcables: fou l’edifici més
alt de Barcelona fins a l’any 1935, quan es construí el gratacel de
Jonqueres-Urquinaona; era un edifici dedicat preferentment a l’ús
comercial, és a dir, llevat de les dues plantes més altes que es
reservà Cambó per a ell, la resta eren oficines i despatxos per llogar.
Adolf Florensa emprà les tècniques més modernes en la construcció
i el seu sobri estil classicista, inspirat en la business architecture de
l’escola de Chicago, significà una autèntica fita dins l’arquitectura
noucentista catalana.[1460]
Al mateix temps, el 15 de gener de 1924, Inmobiliaria Catalana
adquiria una altra finca també a la Via Laietana, al costat mateix de
l’anterior, a l’altra banda del carrer Pare Gallifa: era la parcel·la B de
la «mansana» 12. El solar fou comprat a la societat Macaya y Cia,
SL, constituïda per Ramon Macaya Sanmartí i el seu fill Juan
Antonio Macaya Salvadó-Prim, per un valor total de 408.518,53
pessetes, que també es podien pagar en cent terminis semestrals.
Aquesta parcel·la, que serà el futur número 28 de la Via Laietana,
tenia una extensió total de 836,62 m2 i havia sortit més barata: a 488
pessetes el metre quadrat.[1461] L’any 1930, en aquest solar,
Inmobiliaria Catalana SA hi construí un altre edifici, també projectat
per Adolf Florensa, amb la mateixa finalitat comercial i d’oficines,
però que no era tan noble ni tan alt com l’anterior: tenia baixos,
planta i sis pisos. El fet que Cambó es reservés per a ell les plantes
7 i 8 de la casa del número 30 motivà que la finca veïna, la número
28, fos dos pisos més baixa per tal que no el privés de la vista de
tota la ciutat que es podia contemplar des de la primera casa. El
mateix any 1930 Florensa, amb la col·laboració del famós arquitecte
francès Jean-Claude Forestier, projectà un jardí a la terrassa de la
casa número 30 i unes sales que serien el petit museu on
s’exposaria la col·lecció de pintures de Francesc Cambó.
La societat Inmobiliaria Catalana SA adquirí posteriorment una
altra parcel·la també a la Via Laietana, el solar D de la «mansana»
13, una mica més amunt i a l’altra banda del carrer, al costat del
Casal del Metge —actualment Via Laietana 33—. Feia xamfrà amb
la plaça d’Antonio Maura i estava davant dels futurs edificis del
Banco de España (actual Caixa de Catalunya) i del Foment del
Treball Nacional. En aquest solar, que era més petit que els
anteriors, tenia 670 m2, Cambó no va arribar a construir-hi mai cap
casa. El preu de la compra havia estat de 387.468 pessetes, és a
dir, a 521 pessetes el metre quadrat.[1462]
Inmobiliaria Catalana, sota la presidència de Cambó, també
participà en l’adquisició d’una gran propietat a la zona alta de
Barcelona, la finca l’Estela, que es trobava al bell mig de la
Diagonal, tocant amb les actuals avinguda de Pedralbes i plaça de
Pius XII. Ocupava sobretot el costat sud de la Diagonal, prop de la
nova Maternitat, i anava des de l’avui Hotel Princesa Sofia fins a la
Gran Via de Carles III, és a dir, fins a les actuals dues grans «torres
negres» de CaixaBank, i pel sud arribava fins al carrer Mejía
Lequerica i la Maternitat. Sembla que va ser Puig i Cadafalch qui
propicià aquesta compra, atès que preveia que es revaloritzaria
molt.
L’obertura de la Diagonal fins a Pedralbes, els anys 1922-1924,
afectà la finca, que va perdre la seva part nord i la masia l’Estela fou
enderrocada. Llavors fou comprada per la Sociedad Finca Estela, en
la qual participaven, a més de Cambó, el conegut banquer Pepe
Garí i Gimeno, que n’era el principal accionista, Joan Ventosa,
Josep Puig i Cadafalch i el Banc Hispano-Colonial, entitat molt
vinculada a la família Güell, els més grans propietaris de tota aquella
zona alta de la Diagonal. Cambó posseïa un 23,33 % de les accions,
que corresponien al 16,281 % del capital de la societat, és a dir, una
sisena part. Després de la urbanització de la Diagonal, i de la
pèrdua de la part nord, la finca encara tenia una extensió
considerable: 1.200.000 pams, és a dir, uns 46.000 m2, quasi cinc
hectàrees. No coneixem el preu exacte de la compra, però la part de
Cambó figurava en els actius de la Inmobiliaria Catalana, l’any 1943,
per un valor de 50.000 pessetes, xifra molt inferior al seu valor real.
Després d’un plet llarg amb els propietaris de les finques veïnes, la
finca Estela fou venuda en dues tandes, una el maig del 1945 i l’altra
el setembre del 1946, cosa que propicià que els seus propietaris
tinguessin uns beneficis tan considerables que Cambó va felicitar
efusivament Josep Puig i Cadafalch perquè «tingué el bon cop d’ull
de l’assumpte de l’Estela i a la tenacitat del qual es deu, en primer
terme, l’èxit esplendorós assolit».[1463] Tot i que les xifres exactes de
la venda no són fàcils de saber per qüestions fiscals, sembla que
Cambó guanyà en aquesta operació més d’un milió de pessetes.
[1464] Puig i Cadafalch estava entusiasmat, «ja no sé què fer dels

diners».[1465]
Cambó, mitjançant la seva Inmobiliaria Catalana, també participà
en una altra operació econòmica important: l’adquisició d’una gran
finca rústica amb la intenció que el preu es revaloritzés i
posteriorment vendre-la dividida en parcel·les. Conjuntament amb
els seus amics Josep Bertran i Musitu, el seu fill Felip Bertran i
Güell, i Joan Ventosa i Calvell, es comprà la finca Las Marinas de
Gavà, que incloïa la pineda de Gavà —l’actual Gavà Mar—, que
s’estenia al llarg d’un quilòmetre a primera línia de mar i després uns
cinc quilòmetres cap a l’interior, on hi havia terres de conreu. La
finca, que havia estat de la família Girona, tenia unes dimensions
considerables: unes trenta-nou hectàrees. Només la part de Cambó,
que figurava a nom de la Inmobiliaria Catalana, estava constituïda
per 61 «mujades», és a dir, tenia una extensió de 298.685,2 m2,
quasi trenta hectàrees. L’any 1935 Cambó, que era un gran amant
dels banys de mar, va fer-s’hi construir, també per l’arquitecte Adolf
Florensa, una casa d’estiueig. Segons Jordi Oliveras, la casa de
Gavà era d’estil racionalista i d’aparença moderna i funcional. La
propietat fou confiscada durant la Guerra Civil i a la postguerra fou
ocupada per tropes franquistes que s’hi quedaren fins a l’any 1945 i
la deixaren mig destruïda.
Aquests grans terrenys de Gavà constituïren, sens dubte, un dels
grans negocis de Cambó, atès que quan ell i els seus socis
compraren la finca aquesta zona estava molt poc valorada a causa
de la presència endèmica de mosquits i de no estar gaire ben
comunicada amb Barcelona —s’havia de travessar tot el nucli urbà
de Gavà per arribar-hi, ja que l’anomenada «autovia de
Castelldefels» no es construí fins a l’any 1954—. Que l’operació era
força encertada ho mostrà, pocs anys després de ser comprats per
Cambó i els seus socis, el fet que aquests terrenys fossin inclosos el
1932 com la part central —la zona de banys— de la futura Ciutat de
Repòs i de Vacances projectada pels arquitectes del GATCPAC, i
que l’any 1934 fos incorporada en el denominat Pla Macià. Donada
la gran dimensió de la finca, el preu de compra devia ser
relativament alt: la part de Cambó figurava en l’actiu de la
Inmobiliaria Catalana de l’any 1943 per un valor de 214.763
pessetes. Això, però, no representava, ni de molt, el seu valor de
mercat. A la mort de Cambó, les 61 «mujades» que constituïen la
seva finca de Gavà foren valorades en uns 13.115.000 pessetes,
xifra realment elevada, similar, per exemple, al preu de mercat que
llavors tenia la casa de Via Laietana 30.[1466]
Igualment, Inmobiliaria Catalana era propietària d’una finca al
poble estiuenc de Caldetes (Caldes d’Estrac), al Maresme. Era una
casa amb jardí, denominada La Ratlla o Galceran, que tenia 1.488,7
m2 i que fou valorada en unes 35.000 pessetes a la mort de Cambó.
A mesura que Inmobiliaria Catalana incrementava el patrimoni,
també augmentava el seu capital social. El febrer del 1924, les 200
accions que encara quedaven en cartera, juntament amb les 150
que tenien Jesús Cambó i Rafael Llussà, foren subscrites per
Ramon Julià i Roldós, com a pagament del solar del carrer
Mercaders 25, que completava la parcel·la de Via Laietana 30. El
gener del 1932 es va fer una ampliació del capital considerable, atès
que passà del milió inicial a 2.500.000 pessetes. L’agost del 1939 es
produí una tercera ampliació, ara de 600.000 pessetes, fins a arribar
a un total de 3.100.000. El novembre del 1941, se’n feu una quarta,
aquesta vegada foren 1.600 accions de 500 pessetes, però tan sols
es posaren en circulació 900 accions. El març del 1945 es posaren
en circulació les 700 accions que quedaven en cartera, i així el
capital social efectiu arribà a 3.900.000 pessetes. Finalment, el mes
de maig d’aquell mateix any de 1945 es va fer una darrera ampliació
de capital fins a arribar a un total de 4.500.000 pessetes. Des de
l’any 1939, la junta d’accionistes d’Inmobiliaria Catalana estava
integrada per: Francesc Cambó, com a president, i per Joan
Ventosa i Calvell, com a vicepresident; com a vocals hi figuraven
Gonçal Arnús i Pallós, Jesús Cambó i Torras, Josep Maria Casabó i
Torras, i com a secretari i gerent Narcís de Carreras i Guiteras. De
tota manera, el conjunt de propietats adquirides per Cambó i que
constituïen el principal patrimoni d’Inmobiliaria Catalana ens apareix
a finals de l’any 1943 amb un valor superior al del seu capital social,
l’actiu total és de 4.941.161 pessetes.[1467]
Durant els darrers quatre anys de la vida de Cambó, la
Inmobiliaria Catalana va vendre la finca l’Estela. A la seva mort,
Cambó posseïa quasi el 60 % de les accions d’Inmobiliaria Catalana
SA, i la resta l’havia cedit als administradors d’una futura fundació
cultural —Fundació Cambó— que hauria de portar el seu nom.[1468]
En aquells moments, la societat, segons el dictamen dels
prestigiosos juristes Antonio Polo Díaz i Manuel Ballbé i Prunés,
tenia un patrimoni amb un valor fiscal aproximat d’uns vint-i-cinc
milions de pessetes, tot i que «el precio real de los bienes» era de
més de quaranta milions de pessetes.[1469]
A banda de tot això, Cambó també posseïa diverses propietats a
la Garrotxa i a l’Empordà heretades dels seus pares. A Verges
heretà de la seva mare, Josepa Batlle, morta l’any 1926, una casa,
dos censos i un olivar. Més importants eren les propietats que tenia
a Besalú, procedents del patrimoni dels Cambó: cinc cases a la vila,
tres masos i una dotzena de finques rústiques, la majoria terres de
conreu. El conjunt de propietats de Besalú i Verges foren valorades
a la seva mort en unes 306.000 pessetes.[1470]
En diferents documents, es fa constar que Cambó tenia, des de
principis dels anys 1930, dues cases a Berlín. En els inventaris fets
després de la seva mort apareixen «una casa y un solar en Berlín».
Tal vegada la segona casa va ser destruïda durant la Segona
Guerra Mundial.[1471] Igualment, Cambó adquirí durant la Guerra
Civil, el març del 1937, la casa on va viure més d’un any, la Vila
Irenea. Era a la localitat, llavors italiana, d’Abbazia, a la península
d’Ístria, a la costa de l’Adriàtic.[1472] Després de la Segona Guerra
Mundial, aquesta zona fou incorporada a Iugoslàvia, la ciutat passà
a dir-se Opatija i la casa fou ocupada per les noves autoritats sense
que Cambó pogués recuperar-ne la propietat.
Durant la seva estada a Amèrica del Sud, Francesc Cambó
comprà diferents propietats a l’Uruguai i l’Argentina. A l’Uruguai
posseïa una casa a Montevideo, dues a la ciutat estiuenca de Punta
del Este, entre elles la Villa Inverkin, comprada el gener del 1944 a
uns anglesos, a més de terrenys en diferents indrets d’aquesta
ciutat. Les propietats en aquest país estaven valorades a finals dels
anys 1940 en uns 255.000 dòlars, equivalents a uns 12.750.000
pessetes de llavors. A l’Argentina, el gener del 1943 va comprar la
finca Mon Repòs a San Miguel, a uns 30 quilòmetres de Buenos
Aires. Aquesta propietat estava integrada dins de la Societat La
Masia, de la qual ell era l’únic accionista. També era un important
accionista de la societat SAICYT, que era la propietària del gran i
luxós edifici on vivia, al número 4754 de l’Avenida Alvear a Buenos
Aires —actual Avenida del Libertador— davant del parc de Palermo.

Valors financers i empresarials d’arreu del món

No és pas senzill saber exactament la quantitat i el valor de les

inversions fetes per Francesc Cambó en accions, obligacions, bons,
pagarés, emissions de deute públic i altres productes financers. No
tenim referències exactes sobre la seva política d’adquisicions i
vendes, i per tant és difícil saber de què disposava en cada moment
concret. Ara bé, sí que es poden fer una sèrie de consideracions
generals sobre la seva trajectòria com a inversionista força actiu
entre els anys 1920 i 1939. L’estratègia es caracteritzà, en primer
lloc, per la diversificació de les inversions, tant pel que feia a les
empreses en què invertia com als sectors econòmics i als països.
A grans trets, es pot dir que, sectorialment, sobretot va invertir en
empreses elèctriques i que als anys 40 comprà molts valors
d’empreses americanes, tant del nord com del sud del continent, és
a dir, d’allà on va viure (Estats Units, l’Argentina i l’Uruguai). Tot i
que continuava invertint en empreses europees, i en espanyoles. A
més, algunes de les inversions realitzades a Catalunya estaven
estretament vinculades als seus projectes i empreses culturals
(Editorial Alpha, Tipografía Emporium, Casa del Libro, Editorial
Selecta, Editorial Catalana, etc.). I també realitzà algunes inversions
que tal vegada podem qualificar d’exòtiques o, si més no, una mica
pintoresques. Ara bé, és força simptomàtic que Cambó, un dels més
coneguts i prestigiosos experts en banca i conseller durant anys de
la Banca Arnús i íntim amic de Pepe Garí, el factòtum de la Banca
Arnús-Garí, no posseís valors de cap entitat bancària, llevat del
Credit Suisse. És paradoxal, però sembla com si Cambó es refiés
ben poc dels bancs catalans i espanyols.
Cambó va estar sobretot relacionat a empreses elèctriques
d’arreu del món. Sens dubte, la seva presència a la direcció de la
CHADE i de la SOFINA li va permetre vincular-se al món dels
negocis internacionals, com es pot desprendre de la relació de les
societats en les quals ell fou membre del consell d’administració que
ja hem citat. Al llarg de la seva vida, a més de les participacions en
la CHADE, posseí una gran quantitat d’accions d’altres empreses.
Tenim constància que, en algun moment, va tenir valors en deu
companyies elèctriques europees i americanes.[1473] A més, a
l’Amèrica Llatina, Cambó adquirí valors de, com a mínim, quinze
companyies dedicades a activitats ben variades.[1474]
A Catalunya, Cambó tenia participacions de les companyies
següents: Inmobiliaria Catalana SA, societat que presidia, 5.298
accions; Hotel Ritz, 239 accions; Hoteles de Reposo de Cataluña,
50 accions; Editorial Alpha, 280 accions; Catalana de Gas y
Electricitad, 90 accions; Auxiliar de la Construcción, 334 accions; La
Seda de Barcelona, 250 accions; Tipografía Emporium, 476 accions;
Ascensores y Aplicaciones Industriales, 378 accions; Casa del Libro,
40 accions; Editorial Selecta, 21 accions; Celo, 700 accions;
Sanson, 260 accions; Compañía Especial para la Fabricación
Mecánica del Vidrio, 892 accions i 245 obligacions; i Compañía
General del Corcho, 6.893 accions. Igualment va adquirir valors de
moltes empreses europees i nord-americanes[1475] i també tenia
molts diners invertits en emissions de deute públic i altres productes
financers de diferents estats, entre ells alguns de ben exòtics.[1476]
Ara bé, en la majoria de casos no sabem exactament quan
comprà aquests valors, ni si se’ls va vendre o no, i, per tant, no
podem dir la quantitat de diners que tenia invertits en aquests
productes financers en un moment concret. De tota manera, la
relació és prou extensa i les quantitats d’accions o en moneda és
prou alta per considerar que el volum de diners que va arribar a
invertir en aquestes operacions equivalia a molts milions de
pessetes de llavors, i que traslladats al valors d’avui podrien ser
perfectament uns quants centenars de milions d’euros.
En alguns casos, les seves inversions proporcionaren grans
beneficis, similars tal vegada a la revalorització dels terrenys de
Gavà o de la Diagonal. Així, la gran valorització de les accions
d’empreses com ara la CHADE, que recordem que el 1931 es
cotitzaven al 715 % del seu valor nominal i que el 1945 a més del
500 %, li devia proporcionar grans guanys. A més, cal recordar que
els primers paquets d’accions que Cambó va tenir de la CHADE, ja
l’any 1920, li foren regalats com a pagament dels seus serveis com
a organitzador de l’operació de creació de la societat i que després,
com a president del consell d’administració, va poder adquirir en
bones condicions molts milers d’accions, obligacions i bons.
Igualment, les seves 1.500 accions de la SOFINA li devien donar
uns beneficis molt elevats, atès que l’any 1936 es cotitzaven a la
borsa de Nova York al 1.000 %, és a dir, deu vegades més.
Cambó també es va veure implicat en algun negoci ruïnós, com
el de la Compañía General del Corcho (COGECO),[1477] creada el 4
de novembre de 1929 amb la pretensió de ser la companyia que
controlés la comercialització del suro a tot el món. Aquesta societat
era, de fet, un consorci europeu format per vint-i-una companyies
sureres —espanyoles, alemanyes, belgues, italianes, portugueses,
etc.—. Tot i que la iniciativa era del Banco Central, Cambó en fou el
president del consell d’administració des de la seva fundació el 1929
fins a mitjans del 1931, en què fou substituït pel seu amic Pepe Garí.
La companyia, tot i controlar tres quartes parts de la producció
surera europea, ben aviat entrà en crisi a causa de la mala
conjuntura econòmica internacional. Cambó havia fet una inversió
inicial considerable, ja que el mateix any 1929 n’adquirí un total de
3.663 accions preferents, de 500 pessetes, i de 3.230 d’ordinàries,
de 250 pessetes. En total, hi invertí 2.639.000 pessetes, que
equivalien a gairebé el 5 % del capital de la societat, cosa que el
convertia en el seu principal accionista individual, atès que tan sols
es van subscriure 61 milions de pessetes dels 100 milions planejats
inicialment. Ara bé, el negoci fou realment calamitós. La societat
començà a tenir grans pèrdues i finalment es liquidà el 14 de
setembre de l’any 1935. Llavors les seves accions es cotitzaven a la
borsa espanyola per sota del 5 % del valor nominal, per la qual cosa
podem presumir que Cambó devia perdre en aquesta operació més
de 2 milions i mig de pessetes dels anys 1930, que avui serien, com
a mínim, uns 20 milions d’euros.[1478] El desastre econòmic
d’aquesta operació surera es divulgà llavors als mitjans de
comunicació i fins i tot fou objecte d’alguna brometa per part de
Josep M. de Sagarra.[1479]
Cambó també va estar implicat en altres inversions fallides, de
molt menor quantia, certament, com ara una inversió en unes
concessions mineres a Macedònia propiciades pel govern grec a
principi de l’any 1923. Fou un fracàs total ja que, dos anys després,
com que les prospeccions realitzades van resultar fallides, els
accionistes van perdre tot el capital invertit. Aquesta operació li va
costar a Cambó uns quants milers de pessetes, igual que a alguns
companys seus de la Lliga Regionalista que també hi participaven,
com Joan Ventosa i Calvell, Josep Bertran i Musitu i Lluís Duran i
Ventosa. De tota manera, amb la proclamació de la República, l’any
1931, decidí no fer més operacions econòmiques d’importància a
Espanya: «la meva resolució de no participar en cap negoci que
radiqui a Espanya és més ferma cada dia».[1480]
Avaluar la fortuna de Cambó: «un largo y animado
pleito»

Hi ha una dificultat notable per saber exactament quines propietats i

valors tenia Francesc Cambó quan morí el 30 d’abril de 1947, i
encara més per calcular-ne el valor aproximat. La dificultat ve
donada, en primer lloc, per la poca precisió del seu darrer testament
a l’hora d’explicar i d’avaluar el que posseïa, a més de la complexitat
provocada pel fet de tenir el seu considerable patrimoni repartit entre
diferents països i d’estar format per una gran varietat de béns:
immobles, valors financers, la col·lecció pictòrica, altres béns
mobles, etc.
Ara bé, els problemes legals i fiscals que hi va haver després de
la seva mort, i que afectaven directament l’herència, van motivar que
les autoritats argentines fessin una investigació exhaustiva per tal
d’inventariar les seves propietats, ja que diferents estats —
l’Argentina, Espanya i Suïssa— pretenien percebre la seva part dels
drets successoris. A més, el litigi que es va produir entre els
marmessors i els hereus va provocar la intervenció del poder judicial
argentí i l’elaboració d’una molt abundant i complexa documentació
sobre el seu patrimoni. Tot i això, és difícil establir amb seguretat
què posseïa Cambó a la seva mort, atès que pel que feia a algunes
propietats i molts valors financers va caldre força temps, gairebé set
anys, per decidir si eren seus quan va morir i per poder-ne
quantificar el valor monetari.
Un jutjat argentí encarregà a dos comptadors públics, Alberto
Mario Caletti i Carlos Conrado Hebling, «peritos contables
designados de oficio para el estudio de los bienes que componen el
caudal hereditario de Don Francisco de Asís Cambó y Batlle» a la
data de la seva mort i l’evolució posterior del patrimoni, incloent-hi
els béns que tenia a l’Argentina i en altres països.[1481] Els perits van
signar el report definitiu, del 26 de maig de 1954, set anys després
de la seva mort. Estava integrat per tres voluminosos informes: el
primer sobre la situació de les companyies argentines en què
Cambó tenia una important participació; el segon es referia al seu
patrimoni distribuït per tota mena de països, i el tercer analitzava
l’evolució d’aquest patrimoni fins a l’any 1954. Els experts es
curaven en salut dient que la tasca havia estat llarga i complexa,
donat que havien hagut de cercar documentació en fonts molt
variades i disperses i entrevistar moltes persones. Tot i que hi havia
propietats de Cambó en quatre continents —Amèrica del Nord,
Amèrica del Sud, Europa i Àfrica—, i en països amb fiscalitats molt
diferents, els perits no van sortir mai de l’Argentina i demanaren
oficialment des d’aquest país la informació a diferents organismes
de diversos estats, especialment Espanya, Suïssa, l’Uruguai,
Iugoslàvia, el Marroc i Alemanya.
A l’Argentina van investigar inicialment tres societats, SAICYT,
FIMANSA i La Masia, estretament vinculades al patrimoni de Cambó
donat que servien bàsicament per administrar les seves propietats
mobiliàries i immobiliàries en aquest país. Poc després de la seva
mort, ja l’any 1948, les tres societats van ser dissoltes i liquidades
per unanimitat pels seus accionistes, representats pels marmessors.
Cambó era el propietari de la pràctica totalitat de patrimoni de la
Sociedad Anónima Inmobiliaria, Comercial y Financiera (SAICYT),
de la societat La Masia i era l’accionista majoritari de Finanzas y
Mandatos Sociedad Anónima (FIMANSA). Ara bé, poc després de la
seva dissolució i «aprobada la liquidación por unanimidad entre los
liquidadores prodújose entre estos, luego de un tiempo de
actuación, una divergencia que determinó la renuncia de uno de los
tres liquidadores designados por los accionistas, formulando cargos
sobre sus co-liquidadores, que fueron contestados por estos,
motivándose una larga polémica».[1482] Els perits van trobar anormal
la ràpida liquidació definitiva de SAICYT i de La Masia i, a més, van
fer notar la falta de documentació i alguna contradicció greu, com
ara que hi havia «el deseo expresado por la sucesión de Don
Francisco de Asís Cambó de no liquidar el activo, sino adjudicárselo
a los accionistas».
La societat SAICYT era propietària de la casa on vivia Cambó a
Buenos Aires, a l’Avenida Alvear 1446/1476, i a més tenia un
compte corrent amb dòlars que era de Cambó; La Masia era
propietària de la finca d’estiueig de Cambó, Mon Repòs; i la societat
FIMANSA, que participava en diferents empreses comercials
argentines, resultava que el dia 31 de desembre de 1953 encara no
havia estat dissolta, malgrat el que s’havia acordat l’any 1948. En
una altra societat argentina, CITRA, també hi havia molts títols i
valors propietat de Cambó. En totes aquestes companyies hi havia
nombrosos títols de borsa argentins i estrangers propietat de
Cambó, dipositats en diferents bancs de Buenos Aires, sense que
n’hi hagués una informació detallada. La manca de precisió de la
documentació proporcionada als perits impedia «la determinación
exacta de los papeles y motivó un largo y animado pleito».[1483]
Així, per exemple, els perits discrepaven de la informació
proporcionada, donat que consideraven que tota «la plantilla G»,
que els marmessors consideraven «valores y acciones extranjeras
ubicados físicamente en el extranjero», un cop analitzats per la
Inspección General de Justicia argentina, es van «considerar
jurídicamente ubicados en territorio nacional por estar depositados
en instituciones argentinas». Els perits van trobar notables dificultats
per localitzar i quantificar aquests béns i per poder avaluar-los, ja
que molts només cotitzaven a les borses dels seus països d’origen i
no a la de Buenos Aires. En el seu informe final, els perits
manifestaven que havien trobat béns de Cambó de molt variada
natura: mobles, immobles, saldos en comptes corrents, valors i títols
de molts països, de diverses empreses i amb valors monetaris molt
diversos.
En resum, els comptadors Caletti i Hebling consideraven que els
béns de Cambó que es trobaven «bajo jurisdicción argentina» eren
els següents: mobles i quadres per valor d’1.625.435 pesos; rodats,
un Austin model 1939, valorat en 8.000 pesos; en efectiu a caixa,
287.300 pesos; en diferents bancs, 24.135,59 pesos; en comptes
per cobrar en valor nacional, 525.533,50 pesos; en altres monedes,
141.037,89 pesos; en or i divises, 112.210,20 pesos; en títols i
accions que cotitzaven a la Borsa de Buenos Aires i estaven
dipositats en institucions argentines, 3.692.006,92 pesos; en accions
que cotitzaven a la Borsa de Buenos Aires però estaven dipositades
a l’estranger, 289.857,75 pesos; en accions que no cotitzaven a la
Borsa de Buenos Aires però sí en borses estrangeres, 2.784.017,94
pesos; en títols i accions de «la plantilla G», 1.631.688,89 pesos; en
deutes de SAICYT, 77.347,70 pesos. Així, el «total de bienes de
jurisdicción argentina cuyo valor se ha determinado» ascendia a
11.043.975,98 pesos.
 Fora de l’Argentina, els «bienes bajo jurisdicción extranjera»
estaven concretats de la forma següent: en bancs de diferents
països, convertits en pesos argentins pel seu valor el dia 18 de
desembre de 1947, un total de 746.738,27 pesos; en comptes a
cobrar, 129.282,57 pesos; en or i divises a l’Uruguai, 448.350 pesos;
en títols i accions 2.161.308,77 pesos. A Espanya, en cases i
terrenys a Barcelona, Gavà i Caldetes, 9.474.088,67 pesos. Així, el
total de béns sota jurisdicció estrangera que havien aconseguit
avaluar significaven 12.959.760,28 pesos.
Hi havia, a més, un apartat amb els béns amb un valor que no
havia estat possible determinar on entraven «los cuadros antiguos
de extraordinario valor y en cantidad verdaderamente excepcional
para una pinacoteca privada y que pueden estimarse, sin lugar a
dudas, en muchos millones de pesos»; diverses cases i terrenys en
diferents territoris —Espanya, l’Uruguai, Alemanya, Iugoslàvia i
Tànger—; els mobles existents en aquestes propietats,
especialment a l’Uruguai, dos automòbils Rolls-Royce i un Packard; i
una llarga cartera de títols i accions, alguns de difícil avaluació
perquè no cotitzaven en borsa, com ara les accions de la Financiera
de l’Uruguai o els valors de la Mediterranean Atlantic Tanger.
Tot fent una primera avaluació final, els perits consideraven que
el valor de totes les propietats de Francesc Cambó, tenint en compte
les diferents jurisdiccions territorials, el dia 18 de desembre de 1947
era de 24.003.736,26 de pesos argentins. Tanmateix, havien passat
gairebé set anys i calia fer una actualització del valor dels béns, atès
que a l’Argentina el cost de la vida havia experiment un creixement
espectacular: entre el desembre del 1947 i el novembre del 1953
havia crescut el 761,8 %. A més, a nivell internacional, el valor de
les diferents divises havia variat notablement respecte al peso
argentí, que s’havia devaluat moltíssim. La cotització de molts dels
valors propietat de Cambó, la majoria en pessetes, dòlars, francs
suïssos i lliures esterlines, i també la de l’or, s’havia alterat de forma
molt significativa. A més, «la Sucesión de Francisco de Asís Cambó
habría percibido todos los años una renta de 1.600.000 pesos, que
en el transcurso de estos 7 años transcurridos desde el deceso del
extinto sumaban 11.200.000 pesos».[1484] És a dir, també tenien en
compte tot el que havien rebut durant aquells anys tant Mercè Mallol
com Helena Cambó.
Després de moltes consideracions, aplicant diferents coeficients
a les principals divises, a la cotització de l’or i als béns immobles i
mobles, els perits avaluaven el patrimoni de Cambó en
112.595,330,41 pesos de l’any 1954, i com que les rendes
percebudes pels hereus, entre el 1947 i el 1954, eren de
2.557.080,99 pesos, el valor conjunt sumava 115.152.410,90 pesos.
Tenint en compte que el dia 13 de maig de 1954 un peso argentí
equivalia a 0,0375 dòlars nord-americans —és a dir que cada dòlar
valia 26,66 pesos—, això significava un patrimoni de 4.260.624
dòlars. Si es fes la traducció a pessetes de llavors resultarien uns 46
milions de pessetes, però això no reflectia la realitat. El canvi «real»
pesseta-dòlar era més del doble i, a més, cal recordar que només el
patrimoni real d’Inmobiliaria Catalana havia estat valorat per Antonio
Polo i Manuel Ballbé en 40 milions de pessetes el 1949. Per tant, no
hi ha dubte que el valor real del patrimoni de Cambó, situat a l’any
1954, oscil·laria entre 120 i 150 milions de pessetes. Per traslladar
aquestes pessetes als actuals euros caldria multiplicar-les, com a
mínim, per 4 vegades, i ens en aniríem a més de 500 milions.
Això ho corrobora també el fet que els perits argentins es
curaven en salut sostenint que no havien pogut disposar de tota la
documentació i que tampoc havien pogut valorar, per exemple, la
col·lecció de quadres de Cambó. «Pero el patrimonio dista mucho
de ser real, pese a que los Peritos han ajustado sus valores a
épocas recientes y a situaciones económicamente reales. El valor
de los bienes que no ha podido estimarse monetariamente es
cuantioso y no se exagera si se afirma que puede igualar o aún
superar los casi 115 millones señalados en el capítulo tercero, en su
parte final. En este conjunto no evaluado, se incluyen cuadros que
valen una fortuna cada uno de ellos (y son casi medio centenar); se
incluyen tierras diseminadas por 4 continentes; se incluyen títulos y
acciones en cantidad e importe realmente cuantioso. Afirmar que el
patrimonio del Sr. Cambó supera los 225.000.000 pesos, no es irreal
y aún menos excesivo. Más bien podría decirse que es reducido».
[1485] És a dir, també doblaven la xifra a l’hora de calcular el valor
real del patrimoni de Cambó.
 En efecte, la relació de propietats i béns era incompleta, atès que
mancaven les propietats de Cambó a Berlín i a Abbazia, i, sobretot,
el que tenia a Suïssa. Cal tenir en compte que els quadres que
Cambó s’havia emportat a Buenos Aires, que aquí apareixen
valorats en 1.301.500 pesos, o sia 323.756,2 dòlars nordamericans,
i que significaven més de la meitat dels seus béns de l’Argentina,
constituïen tan sols una part de la seva col·lecció. Hi mancava la
majoria de la seva col·lecció pictòrica, que era al museu de Belles
Arts de Lausana, i també els mobles i un automòbil —un Packard—
que tenia a Montreux. També hi faltava l’altre Rolls-Royce, el que
tenia a Barcelona, i, fins i tot, les dues butaques que posseïa Cambó
al primer amfiteatre del Teatre del Liceu de Barcelona.
Al final del seu informe, els perits afegien que havien rendit
comptes de les seves gestions i avaluacions als marmessors, Jesús
Cambó i Evarist Arnús, calculant-ho tot fins al setembre del 1951,
data de la majoria d’edat de la filla de Francesc Cambó, Helena
Cambó i Mallol, poc abans del seu casament amb Ramon Guardans
Vallès. El text dels perits acabava, però, indicant que tota la
comptabilitat presentada «fue impugnada por la Sra. Mallol de
Cambó».[1486] D’això, en parlarem més endavant.
Francesc Cambó guanyà molts diners mercès a la CHADE i va
saber invertir amb notable habilitat de manera que la seva fortuna,
com hem vist, fou finalment molt considerable. Ara bé, no podem
oblidar que el seu cas és força peculiar atès que també realitzà
grans inversions en activitats culturals, de mecenatge i en diverses
formes d’ajuts i donatius. I com també hem explicat, a la seva mort,
en una actitud tan meritòria com insòlita, donà quasi tota la seva
esplèndida col·lecció de pintures al museu de la ciutat de Barcelona,
que actualment es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Resumint: «Cambó era milionari». Però ell mateix, a les seves
memòries, tot i que fa referència a la forma com va enriquir-se
mercès a la CHADE i també a l’ús que feia dels seus diners, tampoc
no va explicar amb gaire precisió moltes de les qüestions
fonamentals de la seva actuació com a home de negocis. En un
apartat titulat «Confidències sobre la meva fortuna» sosté que s’ha
exagerat molt sobre els diners que tenia i que hi havia massa
llegenda sobre aquesta qüestió.[1487] Explica que l’any 1920, a
causa de la seva gran activitat política, «les meves despeses havien
estat majors que els meus ingressos i les meves reserves estaven a
punt d’exhaurir-se», però que la seva participació en la creació de la
CHADE canvià radicalment la seva situació. Llavors «la meva
fortuna era prou gran en el sentit de que em proporcionaven
ingressos molt superiors a les meves despeses i em permetia
satisfer algunes il·lusions del meu esperit».[1488] Penso que és
massa modest i, també, força imprecís.
A la seva correspondència privada, en canvi, hi trobem reflexions
més interessants. L’any 1945, en una carta a Josep Pijoan,
confessava que «jo havia nascut per a governar i no per fer
negocis», però s’havia trobat, gairebé sense esperar-ho, convertit en
un milionari. Ser ric, reconeix, li provocava molts problemes: «el
guanyar diners, massa diners… fou per a mi una llosa de plom (la
meva generositat donà la sensació de que en tenia molts més dels
que havia reunit); els pobres m’odiaven per ric i els rics m’envejaven
per creure que tenia més diners que ells… i els intel·lectuals no em
perdonaren els favors».[1489] Ser ric provocava enveges i hostilitats.
Fins i tot llavors, ja al final de la seva vida, creia que la seva tasca
de mecenatge no li era prou reconeguda: «De res no em serví
consagrar la major part dels meus revinguts a actes de mecenatge,
filantropia i a l’adquisició d’obres d’art per als Museus».[1490] Els
diners, diuen, no sempre donen felicitat ni reconeixements.
La majoria dels historiadors que han tractat la qüestió de la
fortuna de Cambó no han mostrat gaire interès a avaluar-la, ni a
saber com era que la CHADE obtenia aquells beneficis tan
excepcionals, ni a investigar quin paper tenia el polític catalanista en
la gestió d’aquella companyia. Els llibres de memòries, i sovint
també algunes biografies, acostumen a silenciar episodis
desagradables o compromesos que poden desacreditar els seus
autors o els biografiats. Aquest és, també, el cas de Cambó. Al llarg
d’aquest llibre, hem assenyalat sovint les notables insuficiències i les
omissions sospitoses que hi havia en els seus records i en les
biografies publicades. És clar que obtenir informació sobre els
negocis i el patrimoni d’un personatge rellevant obliga a un treball de
recerca quasi de detectiu, que no tothom està disposat a fer. La
recerca de documentació realitzada per tal d’elaborar una biografia
completa i sense omissions de Francesc Cambó em va conduir a
dur a terme una investigació sobre les seves activitats econòmiques,
que va durar més de quatre anys i m’obligà a treballar en diferents
arxius públics i privats d’Europa i d’Amèrica. El resultat ha estat
realment profitós, ja que vaig localitzar no sols documentació oficial,
i de vegades secreta, de diversos governs espanyols i argentins,
sinó també correspondència privada de Cambó i altres directius de
la CHADE i la SOFINA, així com documentació molt reservada —
informes confidencials, telegrames en clau— d’aquestes dues
companyies. Això m’ha permès confegir un estudi documentat sobre
l’actuació corruptora de la CHADE a l’Argentina, del paper que en tot
això hi jugà Cambó, i del patrimoni que finalment va reunir, com en
aquest capítol hem intentat sintetitzar.[1491]
 10

EL BON VIVANT

Francesc Cambó era d’aquelles persones que no deixen ningú

indiferent. Destacava per tenir un caràcter fort que provocava tantes
admiracions com hostilitats. Era també un home força atractiu i va
saber aprofitar-ho establint relacions sentimentals, algunes de les
quals, excessivament imprudents, derivaren en situacions
problemàtiques. Va intentar ocultar moltes coses de la seva vida
privada, encara que finalment tot, o quasi tot, acabaria sortint a la
llum.
L’historiador Jesús Pabón, quan escrivia el darrer volum de la
seva biografia de Cambó, va voler justificar-se per no tractar a fons
qüestions significatives de la seva vida privada —família, fe
religiosa, diners o «las pasiones»—, dient que «todo eso, Cambó
quiso ocultarlo a la curiosidad de sus contemporáneos y a las
indiscreciones de la historia».[1492] No comparteixo aquesta opinió
«pacata» perquè considero que si es pretén fer una biografia
rigorosa i completa d’un personatge, malgrat que la seva dedicació
preferent sigui la política, la literatura o els negocis, la seva vida
privada no és una qüestió ni secundària ni marginal, sinó que ens
diu molt de com era en realitat. No es poden amagar aspectes de la
seva conducta que són un referent significatiu de la seva
personalitat més genuïna. Per curar-se en salut el mateix Pabón,
conscient de les limitacions i deficiències del seu llibre, en un
moment de sinceritat va escriure: «reconozco que la obra no es una
biografía, sino una Historia Política de su tiempo».[1493] S’adonava
que hi mancaven moltes coses de l’autèntic Cambó.
Cambó sempre fou molt reservat i mantenia una discreció
màxima en allò que podia ser polèmic de la seva vida privada. Eren
pocs els amics que realment coneixien les seves relacions
sentimentals «perilloses», que en un polític conservador i catòlic
com ell podien ser censurables moralment. La seva vida privada,
però, pel que sabem, mai no va ser airejada en públic, ni utilitzada
per atacar-lo o posar-lo en una posició difícil. Es beneficià, tal
vegada, d’una tolerància una mica sorprenent, atès que per altres
qüestions, com ara la seva intervenció com a assessor de bancs en
la crisi de 1920, fou atacat personalment de manera dura i fins i tot
amb acusacions falses.
Així, els avatars de la seva vida privada foren poc coneguts fins
pràcticament la Guerra Civil. Després, ja a la postguerra, només els
cercles més propers a ell van començar a tenir notícia d’algunes de
les seves aventures, i de les seves conseqüències. El més conegut i
divulgat de la seva vida privada, ja des dels anys vint, era el seu estil
de vida privilegiat, el fet de viure amb luxes i comoditats notables i
dedicar-se a unes activitats d’oci, com els creuers en el seu iot
Catalònia, que molt pocs es podien permetre. L’enveja envers el
milionari i bon vivant Cambó començà llavors a ser important.

Un home de caràcter fort

S’ha dit que ja des de petit Cambó fou una persona solitària, que
s’acostumà a viure sol i que s’havia fet a ell mateix. Havia madurat
molt aviat, amb lògiques influències d’altres, però sobretot a cops de
la pròpia voluntat i d’un esforç notable. Aquest fer-se a ell mateix és
el que explica el seu caràcter fort i poc solidari. Ja als vint-i-cinc
anys tenia l’aspecte exterior d’home madur, fi en les formes però
dur, sec i sever en el tracte amb els altres. Inspirava respecte i
semblava més aviat antipàtic. L’any 1952, el doctor Gregorio
Marañón, que l’havia conegut una mica, destacava la seva imatge
d’«hombre altivo […] que despertaba más admiración que
espontánea simpatía».[1494] Els que el tractaven de més a prop,
però, defensaven que en la intimitat era irònic, agradable i fins i tot
amable.
A les seves Memòries i a les Meditacions hi ha moltes
referències al seu caràcter. Algunes són realment sinceres i ens
mostren com s’autojutjava, de vegades severament. Sense negar la
fidelitat d’aquestes reflexions, cal tenir en compte que són frases i
consideracions escrites per ser publicades i divulgades, motiu pel
qual no sempre reflecteixen les característiques especials del seu
caràcter. A la seva correspondència privada, en canvi, trobem sovint
mostres més consistents, i probablement més sinceres, de com era i
de com volia ser vist i considerat.
Ell mateix reconeixia que la brega política, els atacs soferts,
l’havien endurit des de ben jove: «Jo he sigut, des dels 25 anys,
l’home més injuriat de Catalunya i tot el meu prestigi ha vingut
d’aquelles injúries i naturalment, de qui les inspirava».[1495] Ja al
final de la seva vida reconeixia que «per fortuna o per desgràcia, jo
he estat un excitant i a l’entorn meu ha florit no sols la llegenda, sinó
les passions més encontrades».[1496]
La política era la seva gran obsessió: «Jo havia nascut amb una
passió, la passió política».[1497] Es considerava, en primer lloc i per
sobre de tot, un polític, i com a tal, per tant, no podia admetre
públicament dubtes ni vacil·lacions: havia de guanyar o perdre, no hi
havia posicions intermèdies: «Per l’home polític tot el que diu i el
que publica, són actes: per a un polític tota especulació, al ferse
pública, és un acte. Per això no pot aplicar-se mai a les expressions
verbals o escrites d’un polític “ha errat” o “ha encertat” i s’ha de dir
tant sols “ha guanyat” o “ha perdut”».[1498] No poder dedicar-se
plenament a la política el deprimia: «durant el període de la
Dictadura jo no vaig ésser un home feliç, ben al contrari, sentia que
passaven els millors anys de la meva vida […] condemnat a unes
vacances forçades».[1499]
Una de les seves reflexions confidencials més radicals sobre el
que implicava dedicar-se apassionadament a la política la plantejà a
Joan Estelrich l’any 1932 com un dilema: «en la vida s’ha de triar
entre la simpatia i la força. Els homes forts, donen moltes trepitjades
i causen moltes ferides: és natural que el seu pas durant molts anys
o durant tota la vida, siga voltat de grinyols i de penjaments. Jo no
vull creure a vostè un home fluix que s’estimi més la simpatia que
acompanya als febles, als que no fan ombra a ningú, que les
punxades i els improperis que atrauen els homes forts. De mi puc
dir-li, que el dia que jo no em sentís fortament atacat,
apassionadament odiat, sentiria la tristesa del que s’adona de la
seva decadència».[1500] Cambó volia ser un home fort, que
trepitjava, que se sabia antipàtic, que necessitava ser atacat perquè
tot això era símptoma que era influent i important. Deixar de ser
odiat «apassionadament» era un signe de feblesa i de decadència
polítiques. Són frases d’una sinceritat sorprenent, que no solem
trobar en les reflexions dels polítics.
Era conegut el seu proverbial mal geni, tenia poca paciència amb
la gent i no suportava que li fessin perdre el temps, per això
fàcilment l’engegava amb quatre crits. Tenia fama de ser exigent i
sever no només amb les persones que estaven a les seves ordres,
sinó també amb els seus companys de partit i amics. Com devia ser
que fins i tot Josep Puig i Cadafalch, company i amic, esperava, el
1946, que un cop ja casat amb «la dona i la filla vivint a casa, en
permanent conversa, us tornarà més comprensiu de les febleses
agenes i dels errors del pròxim».[1501] Alguns amics seus, però,
deien que la seva fredor i antipatia eren una mena de màscara que
es treia quan li convenia. Carles Riba, que havia tingut amb ell una
relació continuada a la Bernat Metge, un cop mort Cambó va emetre
un judici contundent: «Cambó és un noi de fora amb complexes. No
tracta bé als que estima sinó sols als que li són útils. Per això es
troba sense amics. Soledat. Passa hores mirant sants. Només té
prestigi entre els dèbils, com criats que participen de la força de
l’amo».[1502]
El fet d’haver decidit ser solter, i dedicar-se plenament a la
política, el va fer un solitari i egocèntric. Joan Estelrich, que tant el
va tractar, considerava que el fet de dedicar-se només a la política
l’havia convertit en un home fred i distant —«Ni família, ni problemes
íntims, ni distraccions de consciència no el distreuen ni pertorben»—
[1503] i poc sensible davant els problemes i les necessitats dels més
propers: «Cambó, que evidentment no s’ha preocupat mai de la vida
afectiva dels seus amics, no es preocupa tampoc, com ara, després
de vint anys de tractar-lo, de la vida intel·lectual dels companys».
[1504] La seva solteria, sostenia Josep Pijoan, «ha contribuït a

mantenir-lo desarrelat».[1505] Era, de fet, més un desarrelament

social, per manca de vida familiar, que no pas polític.
Ángel Ossorio y Gallardo, al pròleg a la versió en castellà del
llibre Entorn al feixisme italià,[1506] publicada el 1925, va escriure
una de les descripcions més completes i encertades del caràcter
especial de Cambó: «como la mayoría de los hombres
excepcionales, está hecho de contradicciones». Les contradiccions
que esmentava són ben significatives: era un home d’estudi i
d’acció; conservador i destructor al mateix temps; un dels més
ardents nacionalistes catalans i un dels més eficaços estadistes
espanyols. Era fred en les manifestacions exteriors i càlid en les
intimitats de l’esperit; cercador de l’èxit i menyspreador de la
popularitat; feble de salut i sobrat de fortalesa; sinuós i impulsiu;
acomodable i intransigent; sec i cordial; hàbil i inepte; efusiu i
desatent. Ossorio acabava el seu retrat amb aquesta sentència:
«lleva dentro de sí docena de caracteres y enconadas peleas.
Alguien que le conoce muy bien dice de él que, a pesar de ser tan
delgado, nunca se acaba de darle la vuelta».[1507] De fet, mai
s’acabava de saber realment com era Cambó.
Ell mateix, a les seves Meditacions, era conscient, ja als anys
trenta, que el seu temps polític havia passat, que estava fora de joc i
que la seva vida havia canviat radicalment: «La meva vida pot ser
dividida en dues parts; en la primera, el que m’atreia era l’acció; en
la segona, el que m’atrau és la meditació i l’estudi».[1508]
Cambó tenia unes conviccions religioses profundes, tot i que no
sempre seguia les estrictes normes de la moral del catolicisme.
Defensà l’Església catòlica, malgrat esgrimir que en el món del
liberalisme aquesta no podia pretendre imposar-se a tots els
ciutadans. Algunes de les seves iniciatives, com ara la Fundació
Bíblica Catalana, palesaven la seva voluntat de consolidar tot un
món cultural catòlic i catalanista com una mena de necessitat
política. D’aquí les seves relacions estretes amb molts membres del
clergat català. Ja hem parlat de la seva amistat amb el benedictí
Bonaventura Ubach, el seu guia per Terra Santa i a qui encarregà la
Bíblia de Montserrat. Ubach també era un dels sacerdots amb qui
tenia unes relacions més personals i a qui feia confidències sobre la
seva vida privada. Era dels pocs a qui parlava de la seva «fillola»
Montserrat i a qui anuncià el seu casament amb Mercè Mallol i el
reconeixement de la seva filla Helena, com una «notícia bomba».
[1509]
Era, però, entre els caputxins on tenia més col·laboradors
culturals, amics i consellers, com ara el pare Miquel d’Esplugues i
Antoni de Barcelona o el seu paisà Josep de Besalú. Sens dubte
amb qui més contacte personal i polític tingué fou amb Rupert de
Manresa, el fundador del convent de Pompeia de Barcelona. Durant
la segona dècada del segle XX, molts diumenges Cambó i Prat de la
Riba anaven al convent dels caputxins de Sarrià a passar el dia,
assistien a missa, dinaven amb la comunitat i mantenien una llarga
conversa fins al vespre amb el pare Rupert i altres monjos. Quan va
morir Rupert de Manresa, el 30 de gener de 1939, Cambó ho
lamentà moltíssim perquè «perdo amb ell un dels més millors amics;
d’aquells amics que no tenen substitució».[1510]
També va tractar, des d’una vessant més política, coneguts i
inquiets capellans com Carles Cardó, Lluís Carreras i el canonge
Jaume Collell. Arribà a tenir una bona relació amb al cardenal
Francesc Vidal i Barraquer, amb qui es veia durant la Guerra Civil, i
amb l’abat de Montserrat, Antoni M. Marcet. I com hem explicat, va
entrevistar-se al Vaticà, el 1937, amb el cardenal Eugenio Pacelli,
secretari d’Estat de la Santa Seu i futur papa Pius XII.
Pel que fa a les relacions familiars, ja hem comentat que la mort
del pare i de tots els germans el van convertir en l’hereu i únic home
de la família. Des de l’any 1905 només li restava en vida la seva
mare Josepa Batlle, que amb els anys només passava l’estiu a
Besalú i Verges, i a la tardor acostumava a traslladar-se a Vilassar
de Mar, amb la seva cosina Esperança de Traver, on s’estava fins a
la primavera. Allà anava a veure-la Cambó molts diumenges des de
Barcelona, primer en tartana o en tren, i després amb el seu
automòbil. A les Memòries explica amb detall com passaven el dia,
les converses que tenien, les passejades pel Maresme, etc. La seva
mort, l’any 1926, el va afectar força perquè s’adonà que ja no tenia
família.[1511] Tenia un cosí segon, Jesús Cambó Torras, que ja els
anys vint li feia de secretari particular i administrador i que
esdevingué un dels homes de la seva màxima confiança. Aquest,
amb la seva dona i el seu fill i fillol, Francesc, l’acompanyaren a
l’Argentina i fou un dels seus marmessors testamentaris.
D’amics personals i de tota confiança en va tenir pocs. El més
clar és Rafael Llussà, a qui va conèixer a la penya del cafè
Continental, a la plaça Catalunya, a finals del segle XIX. Llussà aviat
esdevingué una mena de secretari polític i home de confiança, tant
quan Cambó tenia el despatx d’advocat com després, quan ell i els
diversos serveis d’estudis s’havien establert al pis de Via Laietana.
Llussà era el filtre que impedia que els ploms o els aprofitats el
molestessin amb les seves històries i demandes. Quan Cambó va
decidir deixar d’assistir cada nit a les penyes i tertúlies per dedicar-
se plenament a la seva formació política, Llussà l’ajudà a mantenir
estrictament els seus horaris. Es llevava molt d’hora, a les sis, llegia
els diaris i despatxava la correspondència, després dedicava un
temps a les visites obligades i sempre controlades per Llussà.
Acostumava a dinar a casa amb Llussà o algun convidat amb qui
volia parlar de qüestions que li interessaven, però aquest sabia que
hauria d’anar-se’n d’hora, perquè ell sempre feia una curta
migdiada. Tornava a despatxar amb els de secretaria i sortia amb
Llussà a fer una breu passejada per la ciutat; i si sopava a casa, ho
feia d’hora, per després poder llegir fins a les dotze. Llussà era
l’acompanyant habitual en les seves passejades i en molts dels seus
viatges. Va morir el 1928: «La seva mort em causà una immensa
pena i, després de molts anys d’haver-lo perdut, pocs dies passen
que no recordi la devoció insuperable que posà al meu servei».[1512]
Cambó va passar una pensió a la viuda de Llussà fins que aquesta
morí.
L’altre gran amic de Cambó era Rafael Pomés, a qui també havia
conegut a la penya nocturna del Continental. Pomés era el seu
acompanyant al Liceu, tenien dues butaques juntes al primer
amfiteatre, i també compartia sovint les passejades nocturnes per
Barcelona. Morí el mateix any que Llussà, el 1928, una fatal
coincidència que incrementà la sensació de soledat de Cambó.
 Hi havia, evidentment, l’amistat dels companys de la Lliga
Regionalista, que fou, lògicament, de diferents graus d’intimitat. De
la primera etapa, quan era un adolescent i jove militant catalanista,
destaca Pere Rahola i, sobretot, Josep Pijoan. Aquest, com hem
vist, acabà sent ja els anys quaranta un dels seus més íntims
confidents. Dels que ell mateix anomenava «la colla de la Lliga»,
amb qui major relació personal va arribar a tenir va ser amb Lluís
Duran i Ventosa, Josep Bertran i Musitu i Joan Ventosa i Calvell,
potser per aquest ordre. El to de la seva correspondència privada i
algunes de les confidències que els feia si bé no arriben a la intimitat
de Josep Pijoan, ens mostren una confiança i estimació molt
notables. Josep Bertran és l’únic d’aquests amics que apareix al seu
testament, li deixà un bodegó de Zurbarán. Amb Joan Ventosa la
relació era tan estreta que Cambó fou testimoni del seu casament
amb Maria del Carme Despujol, l’any 1910.[1513]

Bona vida i bones cases, malgrat una salut fràgil

La posició de Cambó comportà que freqüentés els cercles culturals i

l’alta societat catalana i madrilenya. De les amistats no vinculades a
la Lliga cal destacar la mantinguda amb Gonçal Arnús i la seva dona
Pilar Moraleda, els seus companys de viatge predilectes, dels quals
després parlarem. I també la que tingué amb el pintor Josep Maria
Sert —fou el testimoni del seu casament amb la famosa Misia
Godebska, a París, el 1920—. A Barcelona no faltava a la majoria
de reunions de caràcter cultural que organitzava Isabel Llorach al
palauet que tenia al carrer Muntaner, ni a les festes que feia el
fabricant lliguer Albert Rusiñol. Lògicament havia d’anar als balls
que oferien els Güell, per la seva amistat amb Josep Bertran i la
bona relació que mantenia amb Joan Anton Güell i López, segon
comte de Güell, i amb el seu oncle, Claudi López Bru, marquès de
Comillas.
Tot i que rondinava sovint, no tenia més remei que anar a molts
«actes de societat», com les curses de cavalls a l’hipòdrom de Can
Tunis a Barcelona. Però es trobava més satisfet presidint els àpats
anuals de la Fundació Bernat Metge a l’hotel Ritz, voltat de la
intel·lectualitat catalana. I fins i tot assistint als concerts de l’Orfeó
Català, entitat a la qual acompanyà en algunes de les seves gires
europees, o anant al Liceu a sentir com cantaven les seves amigues
Maria Gay i Mariola Barrientos.
Se sentia a gust a les festes de l’aristocràcia madrilenya, on
sempre podia trobar polítics d’interès i dones interessants. La seva
amiga Leticia Bosch Labrús, duquessa de Dúrcal, i dama de la reina
Victòria Eugènia, fou la seva principal introductora entre la noblesa
de Madrid. Gràcies a ella va conèixer el duc d’Alba, Jimmy, l’any
1916 a Suïssa. Seria l’inici d’una bona relació personal entre
ambdós. Amb ell parlà i s’escrigueren molt sovint de pintura, de les
seves col·leccions i de possibles adquisicions de nous quadres.
Cambó l’integrà al consell d’administració de la CHADE i assistí a
festes i reunions al Palau de Llíria, on conegué molts polítics i
aristòcrates de «la corte».
Era un fumador gairebé compulsiu. Li agradava fumar puros i
cigarretes, tal com es veu en moltes fotografies seves, sempre amb
una cigarreta a la mà. L’any 1930, però, li fou prohibit a causa del
càncer de gola que patí. Tanmateix, anys després, ja a l’Argentina,
es va saltar la prohibició i tornà a fumar, tot i que amb moderació. A
causa de l’afecció pulmonar provocada per l’atemptat d’Hostafrancs
de l’any 1907 no podia practicar cap esport. Li agradava molt nedar i
de jove ho feia a les platges de l’Escala i Empúries. De més gran
anava als banys de Sant Sebastià, a la Barceloneta, on el seu amic i
propietari, Enric Ribalta, li tenia reservada una caseta. Pescar per
l’Adriàtic des de la coberta del Catalònia fou la seva gran afició dels
anys vint i trenta. De jove havia fet moltes excursions per Catalunya,
però a partir del 1907 ho havia de fer amb moderació.
No cal que reiterem les seves múltiples aficions culturals,
l’interès per la pintura, reflectit en les seves excepcionals
col·leccions clàssica i contemporània, i per la lectura: disposava
d’una molt bona biblioteca, que incloïa des de les novetats literàries
catalanes fins a esplèndids exemplars de llibres italians i francesos
del segles XVII i XVIII. Era un visitant habitual de museus. Allà on
anava no es volia perdre els més importants. Admirava
especialment el Museu del Prado, on passava moltes hores per fugir
de les picabaralles del Congrés dels Diputats veí. En els seus
records trobem pàgines senceres en què descriu les seves visites al
Louvre, als Uffizi de Florència, al museu del Vaticà o al Metropolitan
de Nova York. La relació de biblioteques públiques, privades i
universitàries que esmenta als seus records i a les seves cartes és
realment impressionant.
Li agradaven molt els automòbils, malgrat que no conduïa, sinó
el seu fidel xofer Miquel, i va arribar a tenir tres Rolls Royce, un
Austin i un Packard, repartits per les seves cases d’Europa i
Amèrica. Curiosament, sembla que mai va comprar un
HispanoSuiza, l’esplèndid automòbil que fabricava el seu bon amic
Damià Mateu. Els anys vint a la casa de la Via Laietana tenia un
servei domèstic nombrós: un ajudant de cambra —Enrique Peña—,
cambreres, cuineres, xofer, jardiners, etc.
També li agradava menjar bé, però a les Meditacions i Memòries
parla molt més dels hotels on s’allotjava que no pas dels bons
restaurants on devia anar i dels seus menús. Tal vegada li agradava
més dinar a casa amb uns pocs amics i menjar plats típics de la
cuina catalana. Quan vivia a l’Argentina va encarregar a Narcís de
Carreras que li enviés llavors de pèsols de Llavaneres i de faves per
plantar-los al seu hort de Mon Repòs. Va contractar un cuiner
austríac pel Catalònia, on els àpats esdevingueren cèlebres.
Francesc Cambó va patir molt a causa de la seva salut fràgil. El
famós atemptat d’Hostafrancs de l’any 1907 tingué greus
conseqüències, perquè la bala allotjada al pulmó va fer disminuir
força la seva capacitat respiratòria i el convertí en un home molt
propens a la bronquitis i a congestions pulmonars. Amb els anys,
l’ossificació dels cartílags provocaren la pèrdua gairebé total dels
bronquis de la part dreta del pulmó, fins que es va convertir en «un
bloc de calç».[1514] Visità sovint balnearis i sanatoris, com el de
Mont-Doré, a Alvèrnia, França, per fer diferents cures o recuperar-se
d’afeccions. L’abril del 1925 començà a tenir greus molèsties al
sistema nerviós del gran simpàtic, que l’obligà a consultar diversos
especialistes europeus. Finalment el metge suís Bing, de Basilea, el
va sotmetre a un règim de calmants que atenuaren notablement
aquelles crisis.[1515] De tota manera, periòdicament havia d’internar-
se unes setmanes al sanatori del doctor Martin, a Friburg,
Alemanya, per fer-se tractaments. Fou allà, la tardor del 1927, on va
redactar el Silenci de Catalunya. Hi tornaria els anys trenta diverses
vegades.
A causa de les diverses xacres, Cambó estava obligat a portar
una vida poc dinàmica i a prendre temporades de repòs gairebé
total. Són moltes les informacions que hem trobat sobre el fet que,
com que estava al llit malalt, no podia participar en alguns actes
públics o anar a certs llocs, i que havia de fer llargues
convalescències, que aprofitava per llegir i escriure. A tot això cal
afegir-hi altres malalties menors, com les hemorroides,[1516] i un
permanent mal de queixal, que l’obligaren a sotmetre’s a diverses
intervencions.[1517] Després, l’any 1930, aquell any decisiu, com
hem explicat va haver de sotmetre’s a dues operacions per extirpar-
li un tumor a la gola, que el van allunyar de l’actuació política i el van
deixar amb un fil de veu. La convalescència, al Château d’Ardenne,
a Bèlgica, durà uns quants mesos. Quinze anys després es
lamentava que «ni amb un micròfon podria fer un discurs, ni donar
una conferència».[1518] Per tot això havia de fugir de llocs humits i
freds, malgrat que els estius, navegant amb el Catalònia, s’hi
trobava força bé.
Va arribar a viure en més d’una dotzena de cases a diferents
parts del món. En primer lloc a les familiars de Besalú i de Verges.
Encara existeix Can Cambó, un gran casalot de tres pisos al carrer
Major de Besalú, que ha estat renovat fa poc. A Verges hi ha una
placa a la casa dels Batlle, on s’explica que hi va néixer l’any 1876.
A Barcelona va canviar sovint de pis de lloguer. El primer era a la
plaça de Sant Miquel, al costat de l’Ajuntament. Després passà a un
altre pis més gran al carrer Trafalgar i posteriorment a d’altres als
carrers d’Ausiàs March i de Girona. A la seva gran casa de Via
Laietana es va reservar, per viure ell i per instal·lar la secretaria i el
Serveis d’Estudis, els pisos 8è i 9è, d’uns 600 m2 cadascun. Al terrat
va fer que l’arquitecte Jean-Claude Forestier li dissenyés un jardí
amb plantes i arbres que es poden veure des del carrer. Es va
preocupar força de decorar amb tot luxe la seva residència
particular, al 9è pis. Alguns amics, com Josep M. Boada, l’ajudaren a
adquirir a coneguts antiquaris de París, com Casa Seligman, mobles
antics, tapissos francesos i flamencs, plates, canelobres de bronze,
aplics, velluts, bibelots francesos del XVIII de gran valor, així com una
notable col·lecció de jades i de pedres dures de Blondeau que tenia
exposada en vitrines.[1519] Per encàrrec seu, el pintor i amic seu
Josep M. Sert pintà tot el sostre del menjador principal del 9è pis
amb escenes històriques catalanes i més tard li va regalar uns
plafons. Tenia contractades assegurances sobre els quadres, jades,
velluts i bronzes per un valor superior als deu milions de pessetes
dels anys trenta.
Als pinars de la seva gran finca de Gavà, el 1935 es va fer
construir un xalet modern, d’una planta, dissenyat per l’arquitecte
Adolf Florensa. Només el va poder utilitzar com a pavelló de banys
un parell d’anys perquè durant la Guerra Civil i la postguerra quedà
notablement deteriorat.
A Madrid Cambó normalment s’allotjava, des que es va inaugurar
l’any 1916, en una suite de l’hotel Ritz, que estava un xic més
allunyat del Congrés dels Diputats que el Palace, on anaven la
majoria dels polítics. Buscava la tranquil·litat i la proximitat al Museu
del Prado. A París normalment s’estatjava o bé a l’Hotel Meurice, o
sobretot a l’Hotel Crillon, a la Place de la Concorde, tots dos de gran
luxe. La tardor del 1931, veient que la seva estada a la capital
francesa podria ser llarga, va llogar un bon apartament al 87 del
Quai d’Orsay, al costat dels Invalides. A Londres acostumava a
allotjar-se a l’hotel Claridge’s i a Nova York al Savoy.
Durant la Guerra Civil va viure primer a Rapallo, a la Ligúria, on
va llogar Vil·la Barata. Després, pel març de l’any 1937, comprà
Vil·la Irenea, a Abbazia, prop de Trieste, una luxosa torre amb
jardins davant del mar. La decorà notablement, comprà mobles
antics i la dotà d’una important biblioteca. Va arribar a trobar-s’hi
molt bé: «era la meva llar».[1520] La casa fou confiscada pel govern
iugoslau el 1945 i mai li va ser retornada ni a ell ni a la seva família
malgrat les reclamacions judicials. La casa on vivia a Montreux, la
Vil·la Maryland, era de lloguer. A Buenos Aires comprà un pis
espaiós al número 4654 de la luxosa Avenida Alvear, davant del
parc de Palermo. Aquesta casa també estava notablement decorada
i causava l’admiració i sorpresa dels convidats argentins, que tenien
la sensació d’entrar en una mena de museu pels magnífics quadres
que exhibia i pel luxós mobiliari. La casa de camp de San Martín,
Mon Repòs, també fou decorada amb alguns mobles i quadres
portats de Barcelona, com els Anglada-Camarasa. Una de les coses
que més li agradaven de Mon Repòs era el jardí, on tenia uns rosers
esplèndids, i l’hort, on un pagès que tenia contractat conreava
verdures, tomàquets, melons, pèsols i faves. També hi havia un
galliner, que cuidava la seva filla Helena, que els proveïa d’ous i
pollastres, així com uns quants ruscs que li donaven uns centenars
de quilos de mel. La seva casa d’estiu de Punta del Este, a
l’Uruguai, Vil·la Iverkin, estava voltada de boscos immensos de pins
i eucaliptus i tenia vistes al mar. Sabem, també, que abans de la
Segona Guerra Mundial era propietari de dues cases a Berlín, que
llogava i li proporcionaven unes rendes notables. Una, segurament,
va ser destruïda durant el conflicte, perquè ja no apareix en les
relacions del seu patrimoni de postguerra.

El plaer de viatjar, els creuers en el Catalònia

Una de les grans passions de Francesc Cambó era viatjar, conèixer

el màxim possible de països, i anar a llocs pintorescos. Considerava
que viatjar era «una escola de tolerància», que constituïa un
element essencial per a l’educació d’un polític i que per poder
prendre decisions encertades s’havia de veure molt món. Per això
fou un dels polítics catalans, i espanyols, de l’època que més va
viatjar. Sempre que podia, normalment els estius, feia llargs viatges,
que de vegades duraven dos i tres mesos, recorrent ciutats i països
de bona part d’Europa, d’Àfrica i de l’Àsia Menor. Anà dos cops a
l’Argentina, el 1924, quan també visità les cascades d’Iguaçú, i el
1929. L’estiu del 1940 es traslladà a Amèrica, on viatjà primer pels
Estats Units i pel Canadà, i després, ja des de Buenos Aires, va
recórrer bona part de l’Argentina i també anà a l’Uruguai i al Brasil.
Abans d’iniciar un viatge llarg s’informava prèviament del país,
preveia l’itinerari, es documentava força i sovint es feia acompanyar
de guies experts: el pare Ubach —Palestina, Egipte, Síria i Líban—,
Sadurní Ximénez —Grècia i Turquia—, Gabriel Welter —Grècia— i
Ada Lahowska —països nòrdics—.[1521] No farem un inventari del
que visità, però sí que cal destacar que des de l’any 1905
pràcticament cada estiu, fins al 1921, quan comencen els seus
creuers en el Catalònia, es va moure per l’Europa occidental i pel
Mediterrani, des del Marroc a Grècia i a Turquia. Tenim constància
que, en aquesta primera etapa, la seva destinació predilecta era
França, especialment París, i també Itàlia. L’estiu del 1910 realitzà el
projectat viatge a Noruega —que no havia pogut fer l’any 1909, a
causa de la Setmana Tràgica—, un creuer pels fiords noruecs, que
va incloure les illes Spitzberg i Suècia, i que va fer acompanyat del
matrimoni Par, Ferran Agulló i Víctor Rahola.[1522] El 1911 anà per
primer cop a Turquia, va estar preferentment a Istanbul. De l’any
següent fou el seu primer viatge a Grècia, en què visità Atenes i
Salònica per motius professionals. L’estiu del 1915 primer va anar
convidat a la casa que Leticia Bosch Labrús i el seu marit, el duc de
Dúrcal, tenien a Hondarribia, i després amb ells passà un parell de
setmanes a Saint-Moritz, Suïssa. En una carta deliciosa adreçada a
Joan Ventosa, escrita l’agost del 1916 des del Saint Moritz Palace
Hotel, Cambó explica la vida tranquil·la i relaxada que portava,[1523]
l’ambient frívol que regnava entre les nombroses dones
d’aristòcrates que s’hi trobaven molt soles,[1524] com la seva amiga
Leticia Bosch Labrús triomfava fent de princesa[1525] i com ell s’ho
passava força bé veient aquell curiós espectacle.[1526]
L’estiu del 1920, després d’unes setmanes a Fontromeu i a
Portvendres,[1527] anà de nou a Grècia, i a Atenes s’entrevistà amb
Elefthérios Venizelos, el polític grec més influent del moment, que
havia conegut a París. Es tractava de fer negocis, unes inversions
en mines a Macedònia que acabaren malament. L’estiu del 1922 va
estar unes setmanes amb els Arnús a Mont-Doré, a l’Alvèrnia
francesa, al luxós hotel Sarcion, i després també al balneari de
Betelu a Navarra.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera, alliberat de les seves
obligacions polítiques, Cambó es va poder permetre viatges llargs
en qualsevol moment de l’any. Així, la primavera del 1924 realitzà
una llarga estada a Itàlia que li va servir per informar-se de cara al
llibre Entorn del feixisme italià. Dos anys més tard va passar-se tot
el mes d’agost a Florència, després de la mort de la mare. I la
primavera del 1928 va fer una llarga estada a París, de la qual ens
va deixar una descripció força interessant de com era la vida durant
els anys d’entreguerres en aquella ciutat per algú com ell, disposat a
gastar el que fos per tal de passar-ho bé.[1528] A més de París,
també va conèixer força bé Roma, Londres i Berlín. Va fer estades
culturals a Venècia, Florència, Atenes, Jerusalem i Istanbul. Mostrà
menys interès per les ciutats nord-americanes, tot i que admirava
l’espectacularitat de Nova York. Al final de la vida, s’adaptà
relativament a Buenos Aires, malgrat els gran dèficits culturals que
hi trobava.
Ara bé, del Cambó viatger el que ha esdevingut gairebé una
llegenda han estat els creuers amb el seu iot Catalònia. Les històries
i les xafarderies que s’han arribat a explicar sobre les
característiques del iot, els espectaculars viatges que feien, la gent
que hi anava i el «clima» que regnava entre els passatgers, han
estat notables. Llavors només una minoria privilegiada podia
permetre’s viatjar tan lluny, i durant tant de temps —de vegades més
de dos mesos—, en unes condicions tan excepcionals i visitant uns
llocs històrics i que tot just s’obrien al turisme més selecte. Foren
uns creuers insòlits per l’època. Anava acompanyat d’uns quants
amics convidats, visitaven uns indrets espectaculars, gaudint d’una
comoditat notable. Els recordà sempre com els moments més
agradables de la seva vida: «El Catalònia ha estat una de les grans
illusions de la meva vida. En ell vaig passar fa prop de vint anys les
hores més felices […] i és que en el Catalònia jo vivia més per mi; jo
vivia més la meva vida».[1529] L’any 1942, ja des de l’Argentina, en
un to nostàlgic, reconeixia que «els records d’aquells viatges figuren
entre els més exquisits de la meva vida».
Durant la seva estada a Grècia de l’estiu del 1920 es va
enamorar del que significava navegar per aquelles illes i costes.
Reconeixia que «en tornar de Grècia, el delit de tenir un “yacht” se
m’havia clavat tan endins que no tenia cura».[1530] Dit i fet, després
de mantenir alguns tractes per comprar un yatch que havia estat del
gran duc Ciril de Rússia, finalment es decidí per adquirir un iot
d’unes 100 tones, amb 2 motors de 120 cavalls, construït a Finlàndia
l’any 1914, que tenia pavelló danès. Tot content ho va explicar a
Joan Ventosa el 16 de maig del 1921: «he comprat el yacht a
Estocolm. […] Lo del yacht no ho diguis a ningú. L’he comprat a nom
d’un Boada per evitar potins».[1531] El va batejar Catalònia i es feu
dissenyar un estendard que incloïa la senyera catalana i el perfil de
la muntanya de Montserrat. El vaixell tenia cambres per a uns deu o
dotze convidats i disposava d’una tripulació d’unes vuit persones,
entre mariners, el servei i el xef.[1532] Primer va tenir un xef francès i
després un de vienès, que sembla que cuinava força bé. El seu amic
Josep M. Sert va dibuixar la vaixella del Catalònia. Cambó
disposava d’una cambra a proa relativament gran, amb un llit ample
i un escriptori.
En els seus escrits Cambó no informa gaire sobre els seus
acompanyants en els viatges del Catalònia. El matrimoni format per
Pilar i Gonçal Arnús hi anaven gairebé sempre.[1533] Els seus bons
amics Rafael Llussà i Josep M. Boada, molt sovint, i també Maria
Barrientos. El pintor i col·leccionista Oleguer Junyent, que l’havia
assessorat sovint en l’adquisició de quadres, també fou un dels
passatgers més habituals, sovint acompanyat de la seva dona
Adelina. Junyent viatjà en el primer creuer, el 1921, i en el del 1922,
que va estar ple d’incidències i finalment es va interrompre.
Posteriorment va estar convidat als viatges els anys 1932, 1934 i
1935. Junyent va pintar nombroses aquarel·les de com era la vida al
Catalònia, on surten algunes «noies joves» i dibuixà Cambó, amb
gorra de capità de vaixell, llegint o pescant, Igualment va fer una
aquarel·la de la cabina de Cambó, decorada amb pintures de Sert.
També fou l’autor d’algunes de les fotografies que s’han conservat
d’aquests creuers. En una, Cambó surt davant el Panteó d’Atenes, i
en una altra mostra un bon peix acabat de pescar.[1534]
Sabem que també van anar al Catalònia com a convidats Mercè
Mallol, Paquita Verdaguer, el matrimoni Par i probablement altres
amics. Ell no esmenta gaires dones, però reconeix que en molts
viatges «la companyia no podia ésser més agradable».[1535]
A les Memòries, Cambó explica amb deteniment només cinc
viatges amb el Catalònia, els dels anys 1921, 1922, 1923, 1925 i
1931.[1536] Són descripcions força detallades i de gran interès dels
que, tal vegada, considerava els creuers de major transcendència,
però en va fer molts més. Explica que, a grans trets, els seus
creuers amb el Catalònia es distingien en funció de l’any en què es
realitzaven: «els anys senars feia un gran viatge pel Mediterrani, des
d’Egipte fins el Bòsfor, resseguint les costes de Palestina, Síria, Àsia
Menor i Grècia, i visitant cada any algun nucli d’illes gregues. Al final
d’aquest viatge consagrava uns pocs dies —els que em sobraven—
a la pesca. Els anys parells, en canvi, no sortia de l’Adriàtic i no feia
més que pesqueres […] a la costa i les illes, s’hi trobaven racons
meravellosos, en nombre inexhaurible, tant pel repòs com per la
pesca».[1537] Realment s’ho passava molt bé pescant, i menjant
després els bons exemplars de déntols, rogers, escórpores i
llobarros en els viatges per la costa de l’Adriàtic.
Aquesta diferenciació d’anys parells i senars l’establiria a partir
del 1923, perquè els dos primers creuers van ser per l’Atlàntic i
plens d’incidències. El primer viatge s’inicià el 10 de juliol de 1921 i
fou interromput perquè Cambó va haver de tornar urgentment a
Espanya. El Catalònia tenia llavors una tripulació alemanya i el
capità era un expert navegant d’Hamburg que es deia Dreyer. Hi
anaven Pilar i Gonçal Arnús, Josep Boada, Rafael Llussà, Oleguer
Junyent i la finlandesa Ada Lahowska. Embarcaren a Estocolm i
visitaren els països escandinaus i bàltics i també van pretendre
visitar Petrograd, però no aconseguiren el permís de les autoritats
soviètiques. A principis d’agost, ja a Bergen, Noruega, Cambó va
rebre un telegrama de Ventosa en què li comunicava que Maura li
reservava el Ministeri d’Hisenda. Va abandonar urgentment el
Catalònia que, amb els convidats, fou portat fins a París per ser
notablement reformat per dins, les cambres i la cuina, i per reparar
els motors.
El segon creuer del Catalònia va tenir lloc l’estiu del 1922.
Cambó havia contractat un capità de Vilassar de Mar, Pau Bruguera,
i una tripulació que majoritàriament era del Maresme, però el viatge
va resultar un petit desastre. El Catalònia, que estava ancorat a
París, prop del Pont d’Alexandre, va navegar pel Sena fins a Brest i,
quan pel Cantàbric s’apropava a la costa gallega, va patir una greu
avaria als motors, l’aigua va entrar als baixos i la tripulació va
abandonar precipitadament el vaixell que, afortunadament, no
portava passatgers. Finalment va ser remolcat fins al Ferrol, amb
gran indignació de Cambó pel comportament insòlit d’aquells
tripulants[1538], i a Vigo fou reparat. Però quan amb tots els
passatgers navegava davant la costa portuguesa, més avaries al
motor els obligaren a deixar el vaixell a Lisboa. Cambó i els
convidats van haver de seguir el viatge per Portugal i el sud
d’Espanya en automòbil.[1539] Aquell vaixell no estava preparat per
navegar per l’Atlàntic, sinó pel Bàltic, més tranquil. Cambó llavors
decidí que era més prudent i lògic portar-lo al Mediterrani, però amb
una altra tripulació més experta que la comandada «pel brètol capità
de Vilassar».
L’any 1923, ja des de Trieste i amb una nova tripulació integrada
per mariners austríacs, comanats pel capità Rankel, el Catalònia
realitzà un dels seus creuers més llargs i interessants, i sense
problemes tècnics. Hi anaven tres matrimonis —no sabem quins—,
Cambó i un arqueòleg menorquí força pintoresc, Sadurní Ximénez,
com a guia expert i gran coneixedor de Grècia i de l’Àsia Menor. Al
llarg de gairebé dos mesos van visitar la costa adriàtica, les illes
jòniques, el Peloponès —Olímpia, Epidaure—, Atenes, Delfos i les
illes de l’Egeu —les Cíclades i les Espòrades—. Arribaren als
Dardanels i al Bòsfor, estigueren una setmana a Constantinoble, la
moderna Istanbul, on van rebre la notícia del cop de Primo de
Rivera. El viatge de tornada es va fer per la costa de l’Àsia Menor —
Troia, Pèrgam, Brusa—, de nou les illes del Dodecanès, Atenes i pel
canal i golf de Corint a l’Adriàtic fins a Trieste. Durant aquest viatge
Cambó va escriure els articles que acabarien conformant el llibre
Visions d’Orient. L’estiu del 1924 no va fer cap creuer amb el
Catalònia perquè viatjà a l’Argentina i el Brasil.
Entre el gener i abril de l’any 1925 el Catalònia realitzà un llarg
creuer per Egipte, Palestina, Síria, Turquia i Grècia. El més
espectacular va ser l’ascensió dificultosa i plena d’incidències pel
Nil, des d’Alexandria fins a Assuan, passant pel Caire, Luxor i
Assiut. Ja a terra, els expedicionaris van arribar fins a Abu Simbel.
Després, des d’Alexandria, en tren i automòbil, van anar a Palestina,
on el benedictí Bonaventura Ubach els va fer de guia per Jerusalem,
Galilea i Síria —Damasc i Palmira—. De nou amb el Catalònia, van
recórrer la costa d’Anatòlia, l’illa de Rodes i la costa del Peloponès.
El juliol del 1926, quan navegava per la costa dàlmata, Cambó
va haver d’interrompre el viatge davant la notícia del mal estat de
salut de la seva mare. Des de Dubrovnik va tornar urgentment a
Venècia i d’allà, amb un petit avió —només hi anaven el pilot i ell—
volà fins a Barcelona, i va arribar a temps de veure-la encara amb
vida. L’any 1927 el Catalònia es va limitar a navegar per l’Adriàtic i
bàsicament visità Corfú i la costa albanesa.
A principis de l’any 1929 Cambó va voler repetir el viatge a
Egipte i navegar pel Nil; no ho va fer amb el Catalònia sinó que s’hi
embarcà en un vaixell més apropiat, un creuer de la companyia
Cook, on evidentment hi anaven més passatgers. Tal vegada el seu
interès per tornar-hi es devia al fet que Maria Barrientos era la
convidada especial al creuer. «Cada dia a la caiguda de la tarda un
concert sobre coberta: els qui coneixen les postes de sol del Nil i
han sentit Maria Barrientos en aquell temps… poden comprendre la
quantitat de bellesa i d’emoció que aquell dos factors conjugaven».
[1540]
Aquell mateix estiu de l’any 1929, ara amb el Catalònia, Cambó i
els seus convidats visitaren de nou les illes gregues de l’Egeu i
arribaren a Istanbul i el Bòsfor. El 1930, a causa de les operacions
de gola de Cambó, no hi va haver cap creuer. El 1931, en canvi, les
seves vacances d’estiu van durar gairebé tres mesos. Primer, pel
juliol, va fer una llarga excursió en cotxe per les Dolomites, visitant
l’Alt Adigio i Cortina d’Ampezzo. Després, des de Venècia, ja
embarcat al Catalònia, inicià un nou creuer per la mediterrània
oriental. Passaren de nou per Corfú, el Peloponès, les illes de
l’Egeu, Rodes i Xipre. Guiat per l’arqueòleg alemany Gabriel Welter i
el seu becari Josep Gibert, van visitar diverses excavacions a Grècia
—Naxos—. Després, des de Beirut, acompanyats també del pare
Ubach, van recórrer el Líban —Trípoli, Biblos, Krak dels Cavallers—,
la costa de Síria —Alep i Antioquia— i la d’Anatòlia. Des d’allà, i
sense perdre’s un capvespre a Cap Súnion, anaren a Atenes i el
retorn fou, com sempre, pel canal i l’estret de Corint, fins a arribar a
Venècia el 15 de setembre.
L’any 1932, com va explicar al seu amic Lluís Duran i Ventosa,
«si cap esdeveniment polític no mana el contrari, des del 12 de juliol
fins a els primers dies de setembre, passaré les meves vacances en
alguna illa de l’Adriàtic, prop de Venècia […] vull passar un estiu
tranquil, navegant poc i passant el temps pescant, llegint i escrivint».
[1541] Ho va poder fer sense problemes i ben acompanyat.
No tenim gaire informació sobre els estius del 1933, 1934 i 1935,
tot i que sabem, pel testimoni d’Oleguer Junyent, que navegaren per
l’Adriàtic, pel Jònic i per l’Egeu. La Guerra Civil va sorprendre
Cambó al Catalònia, navegant per l’Adriàtic, i a causa del conflicte
aquell any el creuer fou ben curt. El mateix va passar els anys 1937 i
1938, quan només podia fer sortides curtes, de vuit o deu dies, entre
juny i agost, per l’Adriàtic, i tornar de seguida a Itàlia. Hi convidava
alguns col·laboradors seus, com ara Paquita Verdaguer. Durant
aquests anys, a l’estiu, també va fer breus estades a Mont-Doré i a
Suïssa. Gràcies als creuers amb el Catalònia, Cambó presumia de
conèixer a fons l’Adriàtic, el Jònic i l’Egeu. Opinava que la costa
Dàlmata era més espectacular i agradable que la Costa Brava
catalana.
Pel febrer del 1939 Cambó va demanar al seu amic Josep M.
Sert si podia deixar-li provar el seu vaixell Saint-Alexis, que estava
ancorat a Trieste. Considerava que calia «deixar en repòs el
Catalònia […] s’ha fet vell».[1542] La prova va resultar positiva i aquell
estiu va fer tres sortides per l’Adriàtic amb aquell altre vaixell: dues
breus pel juliol i una més llarga a l’agost. La comparació que va fer
sobre els dos vaixells no deixa de ser interessant: «El Saint-Alexis
és més pintoresc, té més gràcia, té més chic, que el Catalònia.
Aquest, en canvi, era més confortable i estava fet amb més sentit
comú. En aquell predomina la part decorativa; en aquest el confort».
[1543] Aquell mateix any Cambó es va vendre el seu estimat

Catalònia.

Una vida sentimental complicada

No és cap secret que a Cambó li agradaven molt les dones i que

aquesta afecció li va comportar alguns problemes. Creia que la seva
dedicació preferent a la política, i la imatge que volia donar cap
enfora, no era compatible amb el fet de tenir dona i fills a casa, amb
les obligacions familiars que això comportava. Va decidir, així, restar
solter, no tenir família diguem-ne oficial i pública, però que això no
l’havia de privar de tenir relacions sentimentals amb dones. Per això
la seves relacions amoroses seran complexes. En alguns moments
les buscava amb passió.
Hi ha, per tant, nombroses llegendes, històries i anècdotes,
sobre Cambó i les dones, moltes de dubtosa credibilitat que no
recollim aquí. Tractarem d’allò que hem pogut documentar, sigui
perquè ell mateix ho va deixar escrit en algun moment o perquè hi
ha testimonis directes i verídics de gent propera, o perquè hem
trobat documentació que ens n’informa.
La llegenda del Cambó faldiller i perseguidor de senyores té,
com veurem, un fons de veritat. Va conèixer moltes dones i
d’ambients molt diferents. Des dels més selectes de Barcelona i
Madrid, i també de París, Roma, Florència o Trieste, fins a gent del
món artístic i cultural. Sembla que va fer ben poc cas de les diverses
conselleres sentimentals que va tenir, des de la seva mare o la seva
germana Cristina, i sobretot de la senyora Paquita Verdaguer, que
més d’un cop li deien amb quina dona havia de casar-se i amb quina
no. Suposem que alguns dels capellans amics o els seus directors
espirituals també el devien aconsellar sobre la necessitat de canviar
de vida i posar seny i evitar així el possible escàndol que produiria el
coneixement públic de les seves imprudents relacions sentimentals.
A la seva correspondència privada de tant en tant apareixen
comentaris sobre algunes dones que coneixia, si eren agradables o
no, si eren lletges o maques, i també sobre la manca de vida sexual
que de vegades havia de suportar.[1544]
Per començar hi ha una curiosa predilecció de Cambó per dones
que es dedicaven al bel canto, com són els casos de Maria Gay i de
Maria Barrientos. El seu primer amor, molt de joventut, fou aquesta
primera, Maria Lourdes Pichot i Gironès, més coneguda pel nom
artístic de Maria Gay, i pel més familiar de Niní. Era una dels set fills
del matrimoni barceloní integrat per Ramon Pichot Mateu, dedicat a
la importació de colonials, i Antònia Gironès Bofill. A finals del segle
XIX, van construir-se una casa a la punta d’es Sorell, a la badia de
Cadaqués, sent així els primers estiuejants d’aquell poble
empordanès. La casa dels Pichot de Cadaqués va esdevenir un lloc
de trobada d’intel·lectuals, artistes i músics, atès que dos germans
de Maria —Lluís i Ricard— eren músics coneguts, un altre —Ramon
— era pintor, i la seva germana Mercè es va casar amb el periodista,
poeta i escriptor Eduard Marquina. Maria arribà a ser una de les
mezzosopranos o contralts més populars de la seva època. Havia
començat de molt jove estudiant escultura i música i va cantar a
l’Orfeó Català.
Fou el primer amor barceloní del jove Cambó, que tenia tres
anys més ella. Es devien conèixer entre el 1895 i el 1896, quan era
corista al Nova Catalonia. «Jo vaig assistir al seu primer gran èxit:
un concert al saló Parés cantant cançons catalanes i lieder de
Schumann. Era encara el segle XIX. Jo vaig acompanyar-la a la seva
primera tournée artística, al tombant del segle, a Mallorca».[1545]
Però la relació entre aquests gairebé adolescents va durar poc
perquè Maria, que rebia lliçons del músic i compositor Joan Gay, s’hi
va casar el 1897, quan només tenia divuit anys. El matrimoni es
traslladà a París, on ella inicià una carrera brillant debutant el 1902 a
Brussel·les amb el cognom del marit, portant a l’escenari Carmen de
Bizet i esdevenint ben aviat la més destacada intèrpret del món
d’aquesta òpera.[1546] Tot i que la seva vida sentimental canvià,[1547]
de manera regular actuava al Liceu de Barcelona, on Cambó anava
a escoltar-la.[1548] Un cop que anà a sentir-la al Teatre Reial de
Madrid, on interpretava Samsó i Dalila: «al veure’m entrar a
l’immens camerino, ple de vells aristòcrates que li feien la cort,
vingué a abraçar-me tot cridant: Tots aquests mussols encara es
pensen que el que Dalila tallà a Samsó foren els cabells».[1549]
Mantingueren bones relacions personals i fins i tot Maria, que era
una dona de caràcter fort i accent patriòtic, fou amenaçada més
d’una vegada per les autoritats de ser «detinguda pel seu repertori
catalanista». Quan el 1940 Cambó anà als Estats Units, es
retrobaren a Nova York i sovint anaven a sopar junts, o bé al seu pis
davant de Central Park o a l’Hotel Savoy on vivia Cambó.[1550] Quan
va morir, l’agost del 1943, es va sentir fortament colpit: «perdo una
de les amistats més velles, més íntimes i més fondes de la meva
vida. És una d’aquelles pèrdues que no tenen reparació».[1551]
No sabem del cert qui podia ser la dona amb qui segons Cambó,
l’estiu del 1905, va estar a punt de casar-se.[1552] ¿Podria ser Maria
Gay, que llavors ja estava mig separada del seu marit? Tal vegada
sí, perquè resulta que ella llavors estava de gira per Europa fent
concerts i aquell agost Cambó va visitar Itàlia, França i Anglaterra.
Tres anys després, el 1908, Francesc Cambó va estar a punt
d’anunciar que estava promès amb Josefina Güell i López, filla
d’Eusebi Güell i Bacigalupi i d’Isabel López Bru, comtes de Güell.
Josefina, que era la novena dels deu germans Güell-López, havia
nascut l’any 1888, o sigui que tenia vint anys i Cambó trenta-dos.
Cambó era bon amic de Josep Bertran i Musitu, que l’any 1900
s’havia casat amb Maria Cristina Güell i López, una de les germanes
grans de Josefina, i també coneixia força l’hereu, Joan Anton, el
futur comte de Güell i marquès de Comillas. Emparentar-se amb els
Güell, com el seu amic Josep, segurament hauria incrementat la
seva presència en el món dels negocis, en la vida aristocràtica
barcelonina i alterat una mica la seva vida política, però no ho
sabrem mai perquè el futur matrimoni de Cambó amb Josefina Güell
no es va poder ni anunciar atès que ella va emmalaltir de
tuberculosi, com les germanes de Cambó, i va morir aquell mateix
any.[1553]
També per aquests anys, segons va explicar el mateix Cambó, el
van intentar casar amb Glòria Bulbena, una noia de la bona societat
barcelonina que era quinze anys més jove que ell. «La mare de la
Paquita Verdaguer en tingué la idea» i aquesta, la mare i la tia de
Glòria Bulbena prepararen una trobada de tots dos a la finca La
Mata que Leticia Bosch-Labrús tenia a Jaén: «Ni tu ni jo havíem de
saber-ne res. Però, sembla que, a darrera hora ta mare, enterada
que, en matèria de dones, ja les males llengües em donaven una
mala reputació, si jo no parlava abans amb ella, no creia prudent
d’enviar la seva filla a la Mata».[1554]
Ell mateix, com veiem, reconeix que ja de jove tenia «mala
reputació» pel que feia a la seva relació amb les dones. En efecte,
perquè ben aviat tingué relacions amb algunes dones casades, com
ara la coneguda cantant Maria Barrientos, amb qui va mantenir una
llarga amistat que va derivar en una relació sentimental estreta. La
diva, tot i que estava casada i tenia un fill, era força infeliç en el seu
matrimoni i vivia distanciada del marit. La coneixença amb Cambó
devia propiciar-la Pilar Moraleda d’Arnús, que era bona amiga seva.
Cambó, que l’anomenava «la Mariola», recorda a les Meditacions
«les diàries cantúries de 1914 quan ella i jo vivíem a la torre Arnús
de Badalona».[1555] El palauet badaloní dels Arnús fou testimoni de
les trobades discretes de tots dos quan, segons Cambó, «la seva
veu estava en el màxim esplendor i havia arribat la plenitud en l’art
de cantar». De la lectura dels nostàlgics records del polític se’n
desprèn que estaven força enamorats. La seva relació, més o
menys estreta, va durar molts anys. L’estiu del 1920, per exemple,
explicava Cambó a Ventosa: «anirem a veure’t a Port-Vendres, en
Bertran, la Maria Barrientos, la Pilar i jo».[1556] El 28 juliol de 1922,
des de Mont-Doré, Cambó escrivia a Mariola demanant-li si seria
uns dies a San Juan de Luz, perquè passaria a veure-la.
Maria Barrientos fou una habitual acompanyant de viatge de
Cambó, molt sovint amb els Arnús, ja abans de l’època dels creuers
del Catalònia. L’estiu del 1924, en el grup de convidats que havien
d’embarcar-se al Marsilia a Vigo amb destinació Buenos Aires, en el
primer viatge de Cambó a l’Argentina per visitar les instal·lacions de
la CHADE, també hi anaven la Maria Barrientos i els Arnús. Fins i tot
Cambó no es va estar de dir en públic, en una mena de roda de
premsa a la ciutat gallega, que «se proponía acompañar a María
Barrientos en su excursión artística y regresaría a España cuando
ella regrese».[1557] Com ja hem explicat, l’any 1929 van coincidir tots
dos en un altre viatge a Egipte, en un vaixell de la companyia Cook
que navegava pel Nil, i allà els capvespres la famosa cantant
delitava Cambó i els seus convidats amb àries d’Aida. Es van
retrobar molts anys després, el 1944, a la seva casa de Mon Repòs,
prop de Buenos Aires. Repassaren els vells records i ell la convidà a
degustar el seu plat preferit, faves a la catalana, cultivades al seu
hort, però a condició que després ella li fes un concert íntim.[1558] A
Mariola li van agradar molt les faves, va complir la promesa i cantà
només per a Cambó. Dos anys després moria al sud de França.
Les relacions de Francesc Cambó amb Pilar Moraleda Sala, la
dona del seu amic Gonçal Arnús, han suscitat molts rumors.
Certament Pilar Moraleda era per Cambó molt més que la dona d’un
gran amic. Al marge d’aquella llegenda que afirma que les relacions
íntimes entre Cambó i Pilar eren conegudes i consentides per
Gonçal Arnús, el que se sabia és que l’amistat de tots dos era
íntima. Entre ells es va establir una bona comunicació, es deixaven i
recomanaven llibres, ella li comprava mobles i objectes per al pis de
Via Laietana, coincidien en els gustos i aficions, cosa que derivà en
una gran confiança mútua. Quan Cambó va voler reconstruir la seva
casa de Gavà, ja després de la guerra, delegà en Pilar Arnús perquè
s’encarregués de tot. Narcís de Carreras el 1946 va rebre una carta
de Cambó en què aquest havia escrit a mà, al costat del text passat
a màquina per secretaria, en termes determinants: «Amic Carreras:
Pot parlar amb la Pilar Arnús amb tota confiança. Cambó».[1559] Per
a ella no hi havia secrets ni temàtiques reservades. Pilar i Gonçal
Arnús havien tingut dos fills, Evarist i Albert, els quals Cambó
estimava força i els va donar un bon lloc de treball a la CHADE.
Molt més complexa és la història de la relació de Francesc
Cambó amb Montserrat Ribera, perquè aquesta sí que ha estat molt
amagada. Disposem de poques dades fidedignes i és una qüestió
de la qual poca gent ens ha donat informació. Sembla que aquesta
dona, que va treballar a la Lliga Regionalista com a secretària, va
conèixer i intimar amb Cambó cap a l’any 1920 i que d’aquesta
relació en va néixer una nena, Montserrat. No sabem si abans o
després d’aquest fet, Montserrat Ribera es casà amb un tal Girona,
amb la qual cosa la nena passà a dir-se oficialment Montserrat
Girona Ribera. Aquesta noia, que Cambó presentava com la seva
«fillola», quan va ser més gran, ja als anys de la Guerra Civil, va
treballar com a secretària a les seves oficines d’Itàlia i a Suïssa, on
havia pogut arribar juntament amb la seva mare. Cambó es va fer
càrrec del manteniment de la mare i de la filla, a les quals passava
una pensió força elevada. L’any 1944, Montserrat Girona percebia
de Cambó una pensió de 40.000 pessetes, és a dir més del que
cobrava, per exemple, Joan Estelrich —36.000 pessetes— com a
director de la Fundació Bernat Metge.[1560] En aquells moments
Montserrat Girona ja estava casada amb un francès, Paul Meunier, i
ben aviat tingué dos fills, Montserrat i Pere.[1561] Però, a més, la
seva mare, Montserrat Ribera, ja viuda Girona, rebia aquell any de
Cambó una pensió de 24.000 pessetes, el doble del que cobrava,
per exemple, Carles Riba de la Bernat Metge.
El 1946, sembla que en conèixer la notícia del casament de
Cambó amb Mercè Mallol i del reconeixement d’Helena Cambó com
a única filla i hereva universal, Montserrat Girona patí una profunda
depressió i va ser atesa d’urgència pels doctors Marañón i López
Ibor. Va estar internada uns quants mesos al sanatori d’aquest
darrer a Madrid[1562] i sembla que restaria desequilibrada per
sempre més.
El fet que Montserrat Girona fos filla de Cambó començà a ser
relativament conegut aquells anys de la postguerra. Entre altres
coses perquè Montserrat físicament s’assemblava molt més a
Cambó que no pas la mateixa Helena. Jordi Rubió i Balaguer
comentava en una carta a Gaziel que coneixia a Catalunya poques
dones que es diguessin Helena, i una és «la dona d’en Guardans —
una de les filles que Cambó tenia in partibus infidelium. No té res
d’ell; l’altra, en canvi, era —ja fa temps que no la veig— Cambó amb
faldilles».[1563] El mateix Gaziel, uns anys abans, en una carta a
l’editor Josep M. Cruzet, li feia saber que una documentació molt
important i confidencial de Joan Ventosa estava en mans de
Montserrat Girona i aprofitava per explicar-li el cas d’aquesta dona:
«Vostè ja deu saber que Montserrat Girona és filla de Cambó, molt
més semblant a ell física i moralment, que la finalment reconeguda
com a única legítima. També deu conèixer els diversos infortunis,
tots ells greus, que la pobra Montserrat ha sofert i que en certs
moments la desequilibraren mentalment de manera nerviosa».[1564]
Gaziel explicava, a més, que Montserrat Girona es negava a tornar
els documents privats de Ventosa «amb l’agravant de que conté
peces de molt de compromís i rigorosament reservades, que en tot
moment podien ser tretes a llum —amb barroeria o mala fe— i posar
a Ventosa en una situació abominable […] què n’ha fet, què en vol
fer, aquella dona ressentida fins al moll de l’ànima i desequilibrada,
del preciós dossier?». L’editor donava per fet, en la seva resposta,
que no recuperarien els documents i considerava que «és
inconcebible que D. Francesc confiés el depòsit del dossier Ventosa
en mans de Montserrat Girona (conec bastant bé tota la història, i
aquesta és, en efecte, molt més semblant a ell, que la Helena)».
[1565] Sabem ben poc de com va acabar Montserrat Girona, que de
tota manera en morir Cambó va rebre un bon paquet d’accions i de
valors financers.
 La relació de Cambó amb Montserrat Ribera i la seva filla
Montserrat Girona provocava, lògicament, comentaris que no el
deixaven gaire bé. Carles Riba li retreia aquest comportament:
«Treure el plaer d’una dona i després maltractar-la. Moltes».[1566]
Per la seva banda Joan Estelrich, al seu Dietari explica una
anècdota molt dura sobre com Cambó empaitava les dones que li
agradaven encara que estiguessin casades. Esmorzant a Madrid a
casa d’uns amics anomenats Ràfols, ella, una «austríaca, d’una
intel·ligència tan moderna i d’una estructura psíquica tan semblant a
la meva. Li he sentit la diatriba més feroç contra F. Cambó. Segons
ella, aquest li va proposar d’ésser la seva amant, si volia que el seu
marit prosperés; la negativa d’ella va determinar una persecució
contra ell. Ho crec; el gran home era complicat».[1567] Que a Joan
Estelrich, que també tenia una vida sentimental força complexa, li
semblés creïble aquesta actitud de Cambó, reflecteix que la gent del
seu voltant sabia que la seva debilitat per les dones que li
agradaven era forassenyada.
El cas de Mercè Mallol i de la seva filla Helena és més conegut,
perquè la història de les relacions amb Francesc Cambó i després la
dels embolics testamentaris post mortem tenen el caire d’un serial.
És significatiu que Cambó no esmenti ni un sol cop Mercè Mallol, ni
a les Memòries, cosa comprensible, atès que quan les escrivia
encara no s’havia casat amb ella, ni a les Meditacions, fet més
estrany, perquè aquest dietari el va escriure uns anys en què
pràcticament es pot dir que convivia amb ella o la veia molt sovint,
sobretot als Estats Units i a l’Argentina. En canvi, sí que parla
d’Helena, tot i que no gaire.
Mercedes —així apareix en tota la documentació trobada i així
signava ella— Mallol i Codina devia ser una dona de caràcter fort.
Nascuda a Barcelona, el 12 de febrer de 1900, i morta a Madrid el 2
de desembre de 1996, era filla del metge barceloní Joan Mallol
Padrosa i de Margarita Codina. L’avi Mallol era un constructor
d’obres de Palau Savardera que s’havia establert a Cadaqués, on
havia fet diners. Joan Mallol va fer un bon casament amb Margarita
Codina, per la qual cosa abandonà la medicina i «no exercí mai més
de metge i sí de rendista i propietari rural, vivint a Roses».[1568] Els
Mallol-Codina, tot i que vivien a Barcelona, es van construir una
esplèndida torre d’estiueig, de tres plantes, d’estil modernista, a
primera línia de mar a Roses l’any 1906.[1569] Mercè va fer estudis
primaris i secundaris a diferents col·legis britànics i francesos, per la
qual cosa coneixia força bé totes dues llengües. Cap a l’any 1927
entrà al servei de Cambó com a secretària i traductora i l’ajudà en la
redacció del llibre semiclandestí El silenci de Catalunya, que es
divulgà força aquell mateix any. Hi ha qui diu, sense cap prova, que
fou Josep Pla, que coneixia la família Mallol, qui va presentar Mercè
a Cambó cap a l’any 1928. No sembla gaire creïble, perquè la
relació Cambó-Pla, per fer la famosa biografia, és del 1928, i el
Silenci, en canvi, ja feia un any que es divulgava. Fos com fos, tots
dos van intimar, i resultat d’aquesta relació, el 24 de setembre de
1929 Mercè donà a llum Helena en una clínica de Zuric. La nena,
però, fou inscrita al consolat espanyol com a Hélène, a la francesa, i
amb el cognom, clarament intencionat, de Gambó, amb G.
Del caràcter fort de Mercè n’és una mostra el fet que ella, amb la
seva filla, va seguir —hi ha qui diu que perseguir— Cambó anés on
anés tot pressionant-lo amb la seva presència per ser tingudes en
compte, tot i que ell es feia càrrec amb generositat de les seves
necessitats econòmiques. La tenacitat de Mercè Mallol, i potser el
fet de no voler repetir la història de Montserrat Ribera, va fer que es
mantingués soltera i defensés els drets de la seva filla amb passió i
persistència. Amb no poca habilitat apareixia al costat de Cambó
quan se la necessitava i després sabia apartar-se discretament per
no incomodar-lo. Mai va aparèixer en públic per Barcelona com la
dona de Cambó, perquè sabia que això no se li perdonaria mai.
L’estiu del 1930, Mercè Mallol s’estava amb Cambó a l’Hotel de les
Ardennes, a Bèlgica, mentre ell es recuperava de la greu operació
de la gola. Després, durant els anys de la Segona República,
gairebé desapareix amb la seva filla. S’està entre Suïssa i
Barcelona, sempre amb l’Helena, a la qual porta a diferents i
discrets col·legis. Molt poca gent coneixia llavors la història, sobre la
qual es guardà una reserva absoluta, donat que eren uns temps
polítics delicats, i només ho sabien uns pocs íntims. Paquita
Verdaguer, és clar, però és l’excepció. Ella es cuidà de fer d’Helena
una bona catòlica, per encàrrec del mateix Cambó: «la Senyora
Verdaguer inicià la seva formació espiritual».[1570] Mare i filla passen
els estius a Roses, a la casa dels Mallol, on l’àvia Margarita es
queda la nena força temps. Allà alguns encara recorden la petita
Helena a la casa amb l’àvia, i que un estiu el Catalònia va ancorar a
la badia de Roses i en van baixar Cambó i Mercè per visitar l’Helena
i l’àvia Margarita.[1571]
Durant la Guerra Civil, amb Cambó vivint a Itàlia i a Suïssa, la
relació amb Mercè i Helena s’intensifica. A les Meditacions explica
com li agradava veure la petita Helena, amb uns nou anys, corrent
per la plaça de Sant Marc de Venècia.[1572] Són, o semblen, les
meditacions d’un pare gran —tenia cinquanta anys—, que comença
a embadalir-se amb la filla petita. Per això l’any 1938, com el mateix
Cambó explica en una carta a Puig i Cadafalch, va decidir adoptar-la
oficialment. Era un primer pas abans de reconèixer-la.
Abans d’anar als Estats Units l’any 1940, Helena ja tenia un
passaport fet pel consolat espanyol a Ginebra, on constava com a
Helena Cambó Mallol, nascuda a Zuric el 24 setembre de 1929,
espanyola, soltera i «hija de Francisco Cambó y Maria Mallol».
S’havia corregit la inscripció inicial i ara el nom i el cognom eren els
correctes i hi apareixien els pares. Segurament els bons oficis del
comte de Bulnes, cònsol espanyol a Gènova i bon amic de Cambó,
havien resolt fàcilment l’embolic. Per primer cop van viatjar junts tota
la família als Estats Units, s’allotjaven als mateixos hotels, tot i que
després a Buenos Aires van viure inicialment en domicilis diferents
encara que propers.
Abans ja hem parlat de l’especial interès i atenció de Josep
Pijoan per la filla de Cambó, a la qual al principi denominava Hélène,
a la francesa, però al final, des del 1944, Helena, a la catalana. A
Mercè Mallol sempre li digué «la Mercedes». Poc després de trobar-
se a Nova York, i de conèixer tota la família, Pijoan es va oferir a
Cambó per orientar l’educació d’Helena.[1573] Aviat va mostrar una
estimació notable per la noia i felicitava Cambó per la filla que tenia.
[1574] També li plantejà que no era lògic que l’Helena, que llavors
tenia onze anys, visqués d’aquella manera, viatjant pels Estats
Units, entre els hotels de luxe i les granges d’Arizona.[1575] Com
Cambó, per motius de salut, volia anar a les zones més seques dels
Estats Units, Pijoan li recomanà que es dirigís a Arizona, on l’Helena
podria passar-s’ho bé.[1576]
A finals de l’any 1940 Josep Pijoan i Helena Cambó van
començar a intercanviar correspondència regular. De manera
periòdica, de vegades cada quinze dies o un mes, Pijoan li enviava
cartes amb els deures que havia de fer i amb recomanacions sobre
les lectures.[1577] Helena estava cada cop més satisfeta i agraïda a
Pijoan[1578] i quan, a mitjan 1941, es traslladà a viure a Buenos
Aires, va continuar mantenint la relació epistolar estreta amb el seu
«preceptor», que li continuava enviant fulls amb lliçons d’història i
d’història de l’art, amb els exercicis que havia de fer i les lectures
més recomanades. Alguns dels seus regals causaven impacte.[1579]
Aquesta relació de mútua simpatia s’intensificà amb la llunyania, fet
que fins i tot sorprenia el mateix Cambó.[1580] Pijoan, que encara va
continuar enviant lliçons a Helena Cambó uns anys més, insistia a
expressar la seva estimació per aquella nena: «Em va ser simpàtica
des del primer moment… l’important és que aprengui, i no coses,
sinó a pensar».[1581]
El fet que Francesc Cambó portés la seva filla Helena al collegi
de monges del Sagrat Cor de Buenos Aires va provocar una
animada discussió entre tots dos sobre les característiques i els
resultats de l’ensenyament religiós. En una llarga carta del 28
d’octubre de 1942, Pijoan explicava amb deteniment el que, segons
la seva opinió, eren els mals provocats per l’ensenyament als
centres regits per ordes religiosos catòlics: «Tengo mis dudas que
estos colegios de monjas argentinas sean lugar a propósito para su
formación».[1582] La resposta de Francesc Cambó és, d’una banda,
una clara defensa d’aquell col·legi del Sagrat Cor i de la seva
directora, que era una catalana, germana de Lluís Puig de la
Bellacasa: «molt amiga meva, dona llestíssima, amb molt seny i molt
cor, que cuida l’Helena com si fos una filla seva».[1583] I d’una altra,
oposar-se clarament a «l’encíclica anti-clerical» de Pijoan sobre la
vida de les monges i de la seva tesi principal: com que eren unes
persones «que no viuen en el món, no són aptes per preparar els
altres».[1584] Cambó defensava fermament l’Església catòlica, «que
té molt seny i sap rectificar i adaptar-se a les circumstàncies», i
considerava que proporcionaria a la seva filla Helena una formació
satisfactòria, tot i que reconeixia la necessitat de donar-li també «un
complement d’educació a la del col·legi de monges». Concloïa
sostenint que Helena s’hi trobava molt bé, en aquell col·legi religiós,
que era feliç i tenia moltes amigues.
Francesc Cambó estava cada dia més satisfet de tenir una filla
com l’Helena i no dubtava de comunicar-ho al seu amic Pijoan: «Si
la veiéssiu avui, la trobaríeu més dona i més maca de quan la vàreu
veure, però la trobaríeu tan fresca i espontània com l’havíeu
coneguda, amb la rialla als llavis, divertint-se tant quan estudia com
quan pot jugar amb les amigues».[1585] En aquestes cartes a Pijoan
mostrava la gran estimació que sentia per la seva filla, li explicava
amb tot detall com es preocupava perquè tingués una vida alegre i
feliç, tant els caps de setmana a la casa de Mon Repòs com els
estius a la de Punta del Este.[1586] A mitjan 1943 reconeixia
confidencialment al seu amic Pijoan que «per a mi, la Helena, és
tota la meva família».[1587]
Al final de la seva correspondència amb Pijoan, Cambó
reconeixia que en bona part havia estat l’especial relació creada
entre aquest i la seva filla Helena el que havia incrementat la seva
estimació per ell: «Vós sabeu, amic Pijoan, que us he estimat
sempre, des dels temps en què ens coneguérem en el Centre
Escolar essent jo cap de govern i Vós cap de l’oposició. Però vull
dir-vos que avui us estimo més pel gran afecte que veig porteu a
l’Helena. La carta que m’envieu per a ella, que he rebut aquest matí,
m’ha emocionat fondament».[1588]
El 1946 Francesc Cambó va decidir casar-se amb Mercè Mallol.
Devia ser, sembla ben clar, per reconèixer oficialment la seva filla
Helena i poder-la declarar la seva hereva universal, com ell mateix
explicava al pare Ubach quan li anuncià aquella «notícia bomba»:
«ha quedat legitimada la meva filla Helena, de 16 anys, eixerida,
bona i religiosa».[1589] Dies després rebia la felicitació efusiva del
Pare Bonaventura Ubach.[1590] El casament fou discret i només hi
assistiren uns pocs parents i amics íntims. Va tenir lloc la tarda del
22 de març del 1946 a la catedral de Buenos Aires. Ell tenia 69
anys, ella 46 i l’Helena 16.
Embolics post mortem

La inesperada mort de Francesc Cambó a Buenos Aires el 30 d’abril

de l’any següent, quan estava a punt de tornar a Barcelona, va
agafar per sorpresa la seva família i els amics i col·laboradors que
l’esperaven. No eren gaires, però, els coneixedors amb detall de les
seves darreres disposicions testamentàries, atès que les havia
anant canviant els últims anys. Les disposicions eren força
complexes i el seu notable patrimoni estava dispers entre diferents
països i havia de ser fiscalitzat per jurisdiccions diverses. Al capítol
anterior ja hem parlat de l’envitricollat i llarg que fou avaluar el
patrimoni que Cambó deixà a la seva mort. I, per acabar de
complicar les coses, el desacord entre la viuda Mercè Mallol i els
marmessors testamentaris provocà, a més, un plet davant la justícia
argentina que va durar gairebé set anys. Per tant, no és fàcil
reconstruir els fets que condicionaren l’herència de Cambó, tot i que
hem pogut accedir a certa documentació encara que no és del tot
completa. De tota manera, intentarem fer una síntesi d’una història
enrevessada com un serial radiofònic.
Coneixem l’existència de diversos testaments de Francesc
Cambó. N’hi ha un, del 21 de febrer del 1940, fet a Suïssa, on
deixava bona part de la seva fortuna a institucions de beneficència
catalana i a activitats de caràcter cultural. Narcís de Carreras, el seu
apoderat a Barcelona, ho havia de gestionar tot. Amb part de l’actiu
d’Immobiliària Catalana s’havia de fer un usdefruit vitalici per ajudar
econòmicament la Casa de la Caritat, la Casa Maternitat, l’Hospital
de Sant Joan de Déu i l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.[1591]
Amb la resta s’havia de crear una gran fundació cultural, tal vegada
anomenada Fundació Cambó. Cal recordar les consultes que els
anys quaranta havia fet a Josep Pijoan sobre aquest projecte.
Suposem que hi havia documents adjunts on concretava el que
deixava, ja de manera més reservada, tant a Helena i Mercè Mallol,
com a Montserrat Girona, i la seva mare Montserrat Ribera. No els
hem localitzat.
Del dia 22 de maig del 1944 data un segon testament seu, ja
redactat a Buenos Aires, on apareix Helena Cambó, reconeguda
com a adoptada, on se la nomena hereva d’una part del seu
patrimoni quan arribi a la majoria d’edat, als 21 anys. Els llegats a
institucions benèfiques (Caritat, Maternitat, etc.) es mantenen a base
dels títols d’Immobiliària Catalana i també es concreta la creació de
la Fundació Cambó amb bona part del patrimoni.[1592]
El darrer testament de Francesc Cambó fou redactat i signat el 4
novembre del 1946 davant l’escrivà de la Ciutat de Buenos Aires
Alfonso M. Romanelli.[1593] Declarava que estava casat amb
«Mercedes Mallol y Codina por cuyo matrimonio quedó legitimada
expresamente nuestra única hija Helena Cambó y Mallol, nacida en
Zúrich, Suiza, el 24 septiembre 1929». Assenyalava que el seu
domicili legal estava a Montreux-les Planche, a Suïssa, i que
desitjava estar «sometido a las prescripciones del Derecho Catalán
vigente en todo lo que haga referencia a mi sucesión
testamentaria». Deixava llegats als seus cosins Jesús Cambó i
Maria Barceló,[1594] i també a Montserrat Girona, la seva mare
Montserrat Ribera, i a Paquita Verdaguer.[1595] Igualment indicava
que la majoria dels seus quadres els donava als museus de
Barcelona.
Finalment disposava que «a mi querida esposa Mercedes Mallol
y Codina, quiero que a mi fallecimiento se le entregue o se ponga a
su disposición la suma de 600.000 pesos argentinos».[1596] Aquesta
quantitat s’havia de descomptar de la «que a título de herencia,
porción conjugal o por su mitad de gananciales, se le adjudicará a
mi esposa en países donde legalmente le correspondiese y en los
que el testador dejare a su fallecimiento bienes o derechos». La
resta de béns, un cop pagats els llegats, anirien com a «heredera
universal a mi hija Helena Cambó y Mallol». Si morís Helena sense
fills, instituïa com a hereus universals de la seva confiança Jesús
Cambó Torras, Narcís de Carreras i Guiteras i Josep Maria Trias de
Bes, als quals demanava que consultessin les qüestions rellevants o
casos difícils als seus amics Lluís Duran i Ventosa i Joan Ventosa i
Calvell. Igualment disposava que la seva filla rebés una pensió
indispensable fins que entrés en possessió de l’herència.
«Para la ejecución de mi testamento nombro Albaceas con
facultades de contadores partidores a los señores Evaristo Arnús y
Moraleda, Jesús Cambó y Torras, Narciso de Carreras y Guiteras,
José M. Casabó y Torras y José M. Trias de Bes». Els marmessors
ho serien per tres anys, però donava autorització per allargar-ho un
any més si calgués. Les possibles vendes de béns havien d’estar
acordades amb el vot unànime dels marmessors, i per majoria la
qüestió de rebre i aplicar rendes. Si un cop acabada la missió dels
marmessors hi havia conflictes, establia la formació d’una Junta
Gestora formada per Evarist Arnús Moraleda, Jesús Cambó Torras,
Narcís de Carreras i Josep M. Trias de Bes. «Si se llegara a la
intervención judicial o juicio testamentario, nombro a los miembros
de la mencionada Junta Gestora los administradores únicos de mi
herencia, sin ninguna intervención de otra persona por más
derechos que alegara para ello». Vist tot això sembla com si Cambó
ja preveiés que hi hauria conflictes amb el seu testament.
En cas que Mercè Mallol també morís, o estigués incapacitada,
Javier Serra Massana seria el tutor d’Helena a l’Argentina, o en el
seu defecte, Pedro Fontana Almeda; si visqués a Espanya, ho seria
Narcís de Carreras, o en el seu defecte Alfonso Gassol. El consell
de família, en el cas de viure a Europa, estaria integrat per Salvador
Millet i Bel, Josep Serra de Forn, Alfonso Gassol i Jesús Cambó.
Hi havia, a més del testament, unes disposicions particulars o
«Memòries Testamentàries»[1597] referents a la seva filla i
redactades en català en què Cambó donava més indicacions i
aclariments als marmessors: «Perquè la meva filla conegui quina és
la meva voluntat en aquest respecte, us deixo una carta per
entregar-la-hi o no, segons us sembli. I per tal d’evitar que en el cas
de no voler ella complir la meva voluntat (per influències estranyes a
que una dona pot estar sempre subjecte), us dono a vosaltres tan
grans facultats i estableixo per a ella, eventualment, la possibilitat de
perdre la herència. Fetes aquestes declaracions, us concreto la
meva voluntat en els termes següents: Primer. Vull que siguin
rigorosament respectats els llegats que es consignen en el meu
testament. Segon. Vull que siguin igualment respectats i complerts
els llegats enumerats a la Memòria de lletra B i en documents
posteriors. Tercer. És la meva voluntat que la meva filla Helena
Cambó vingui a heretar, per a ella i els seus fills, béns que tinguin, al
produirse la meva mort, un valor equivalent a un milió de dòlars
americans, segons el valor que té avui aquesta moneda. Cas
d’haver-se devaluat el dolar americà, aquesta suma s’augmentarà
en la mateixa proporció que el dòlar es devaluï. Es computarà per a
fer aquesta suma la quantitat o quantitats que jo hagué posat a nom
seu durant el meu vivent. No es computaran els quadros, argenteria,
les joies o objectes d’ús personal que li hagi regalat en vida o li llegui
en alguna memòria testamentària. Tot el que la meva herència
excedeixi d’aquest valor (pagats gestos, impostos…) deurà dedicar-
se, ja pel meus albacees, ja per la meva filla i hereva, a les finalitats
enumerades en la memòria C».
Aquest document adreçat als marmessors és prou clar: Helena
havia de rebre l’equivalent a un milió de dòlars americans i s’havien
de respectar tots els llegats: la donació dels quadres a la ciutat de
Barcelona, els llegats familiars, els dels centres de beneficència, etc.
A més, hi havia una altra Memòria on concretava que deixava a la
seva filla Helena els mobles i la plata de les seves cases, un quadre
dels antics, tots els moderns, 500 llibres de la biblioteca, d’altres
objectes i el dret a viure en el pis 9è de la casa de Via Laietana, 30.
A més, Cambó també havia deixat altres disposicions
d’importància. Per exemple, deixà una nota escrita el 4 de novembre
del 1946 per a la seva secretària, María Asunción Reixach Iborra,
encarregant-li que a la seva mort «s’incauti dels exemplars de les
meves Meditacions i els guardi per tal d’evitar que desapareixen».
[1598] Indicava que després els lliurés a Narcís de Carreras, Jesús
Cambó Torras, Joan Estelrich i Joan B. Solervicens i que fossin
aquests, amb Helena Cambó «quan arribi a la major edat», qui
resolguessin quan s’havien de publicar. Igualment Maria Reixach
havia de guardar els seus arxius, tant els documents com la
correspondència, i tota la documentació que estava a Montreux, que
havien de ser custodiats per les mateixes persones.[1599] També
deixà escrit que encarregava a Maria Reixach «que, després de la
meva mort, ella es cuidi de cremar tots els meus dossiers
confidencials».[1600] Cal tenir present que bona part de l’arxiu polític
de Cambó que encara es va trobar al pis de Via Laietana l’any 1939
després de la guerra, que incloïa retalls de premsa i dossiers, havia
estat confiscat per la policia franquista i el cap superior de policia de
Barcelona, el marquès de Rebalso, no volia tornar-lo.[1601]
 Sis mesos després de la mort de Cambó la revista Destino, al
número extraordinari de Nadal, publicava en dues pàgines el seu
testament.[1602] Segurament era una informació filtrada pels
marmessors i només es referia a les dues col·leccions de pintura, la
clàssica i la contemporània. Hi havia una descripció de les obres ja
donades al Museu del Prado i una relació del conjunt de la collecció,
amb autors i títols, que tenia distribuïda entre Buenos Aires,
Montreux i Barcelona. Es deia que la filla podia triar un quadre dels
clàssics i que la resta, llevat d’alguns de temàtica religiosa, serien
cedits, amb determinades condicions, a un dels museus de la ciutat
Barcelona. I que tot això ho decidirien els marmessors —Carreras,
Cambó, Casabó, Trias de Bes i Arnús— i que també podien actuar
com a assessors Lluís Duran i Joan Ventosa. Es concretava
igualment que continuaria el patrocini de la Fundació Bernat Metge,
de la Fundació Bíblica Catalana, de la col·lecció Monumenta
Cataloniae i de la Fundació Cambó a la Sorbona. I s’anunciava que
finalment es procediria a la creació de dues entitats culturals noves:
una d’orientada a completar la formació humanista de persones amb
pocs recursos, i una altra a fomentar formacions sacerdotals.
Segurament aquest article, amb la informació que llavors només
tenien els marmessors, pretenia donar a conèixer amb claredat la
donació de la seva col·lecció de quadres a la ciutat de Barcelona i
també donar seguretat sobre la continuïtat de les seves institucions i
projectes culturals. Aquests aclariments convenien perquè aviat es
propagaren rumors dels desacords entre els hereus i els
marmessors sobre la manera de donar compliment a la seva darrera
voluntat.
En efecte, un mes abans Mercè Mallol, en nom seu i de la seva
filla Helena, menor d’edat, manifestava en un telegrama el seu
profund desacord amb la manera d’actuar dels marmessors: «Creo
este proceder lo más alejado espíritu testamento. Dejarnos
abandonadas ignorantes de todo. En dificultades legales,
económicas y morales. Sin ayuda ni consejo. Durante seis meses he
reiterado confianza. Correspondida desconfianza sistemática.
Profundamente dolorida, ruego consideren situación alejada altura
nos corresponde a todos. Comunique a Ventosa y Duran. Saludos
Mercedes».[1603]
 Al marge de discrepar de la manera com els marmessors
administraven tot el patrimoni de Cambó, Mercè Mallol reclamava
els seus drets com a viuda, atès que segons la legislació de
l’Argentina la seva legítima era del 50 % del patrimoni del marit. La
relació epistolar entre la viuda i els marmessors fou llarga i tensa,
per la qual cosa Mercè Mallol anuncià que no acceptava el
testament i que possiblement seria impugnat per ella i la seva filla.
El desembre de 1948 Mercè Mallol i Helena arribaren a Espanya per
parlar directament amb els marmessors. Començaven a ser
conegudes les diferències existents entre totes dues parts, però
malgrat això van assistir junts a la missa celebrada a l’església de
Pompeia de Barcelona en record de Cambó el 30 d’abril de 1949.
Ara bé, a la premsa de Madrid ja es comentava que hi havia
discrepàncies sobre la legítima de l’Argentina i que el cas estava als
jutjats argentins. S’explicava que hi havia un greu problema jurídic,
ja que segons «el fiscal la voluntad del señor Cambó contraviene las
disposiciones del código civil argentino en cuanto a la legítima de los
herederos forzosos y debe ceder ante las leyes argentinas».[1604]
Els marmessors informaren Mercè Mallol i Helena Cambó que la
situació financera era delicada i que a Espanya les despeses pel
manteniment de les diverses obres culturals, de les persones del
Servei d’Estudis i del servei domèstic i de les nombroses pensions
eren molt superiors als ingressos. La documentació que hem
localitzat al fons de Narcís de Carreras corresponent als anys de
postguerra ens mostra que en tan sols un any, per exemple el 1945,
a Catalunya, les despeses en el funcionament de les fundacions,
publicacions, donatius i subvencions de caràcter cultural ascendiren
a unes 146.000 pessetes,[1605] i que el personal del despatx —com
deia Cambó— i el servei domèstic que mantenia la casa de Via
Laietana suposava unes 185.000 pessetes.[1606] També les
informaren dels nombrosos ajuts, la majoria en forma de pensions,
que Cambó passava a alguns familiars seus, a antics col·laboradors,
a les viudes d’amics, etcètera. Aquestes persones, una vintena,
rebien en conjunt, en un any com el de 1945, un total de 167.000
pessetes.[1607] És a dir, que les despeses d’aquell any arribaven a
498.000 pessetes, i que això, juntament amb l’amortització de
crèdits, no podia ser compensat pels ingressos que tenia la
Immobiliària Catalana, procedents dels lloguers dels despatxos de
Via Laietana 28 i 30, que aquell any de 1945 havien estat de
396.281 pessetes. És a dir que hi havia un dèficit anual de més de
100.000 pessetes.
Davant d’aquesta situació econòmica tan greu, els marmessors
proposaren que Helena Cambó fos emancipada per la seva mare i
així podria assumir directament tota l’herència, però Mercè Mallol
s’hi oposà. Com que la viuda i la filla de Cambó i els marmessors no
arribaren a cap acord, aquestes buscaren a Madrid i a Barcelona un
advocat que les defensés. Finalment van contractar els serveis de
l’advocat Ramon Guardans Vallès.[1608] No sabem per quins camins
arribaren a contactar amb aquest jove reusenc que tot just s’havia
instal·lat professionalment a Madrid i que era company d’estudis i
bon amic de Laureà López Rodó i de Casimir Molins Ribot, i tots tres
ja estaven vinculats a l’Opus Dei. Guardans no tenia cap relació ni
amb Cambó ni amb la Lliga.
Mercè Mallol i Helena Cambó van tornar a l’Argentina el juny de
1950, havien estat un any i mig a Espanya sense poder assumir res
de l’herència perquè la meitat, la que estava a l’Argentina, estava
immobilitzada a causa de la impugnació del testament feta per la
viuda, i no s’havien posat d’acord amb els marmessors respecte del
patrimoni a Espanya i Suïssa.
Poc després Ramon Guardans també es traslladà a Buenos
Aires per fer-se una idea de com estava el plet. Ignorem què va
passar entre la filla i la mare i el paper que ell va jugar com a
advocat, però la cosa derivà cap a un enfrontament entre elles dues:
la filla volia l’estricte compliment del testament i de la voluntat del
seu pare, i la mare estava decidida a treure tots els beneficis que la
llei argentina li concedien, encara que això anés contra la voluntat
testamentària del seu espòs.
El 24 de setembre del 1950 Helena Cambó Mallol va fer els 21
anys, ja era major d’edat. Al mes següent va contreure matrimoni
amb l’advocat Ramon Guardans a l’ambaixada espanyola de
Buenos Aires, sembla que sense l’assistència de la seva mare.
Helena Cambó i Ramon Guardans van tornar a Barcelona, es van
installar a Via Laietana 30, on va néixer el seu primer fill, Francesc,
el juliol del 1952, el primer dels catorze que tindrien. Llavors Helena
ja complia tots els requisits per prendre possessió com a hereva
universal del seu pare, estava casada i tenia un fill. Els marmessors
deixaven de tenir un paper decisori.
La sorpresa entre els amics i col·laboradors de Cambó a
Barcelona per aquest insospitat i ràpid casament fou majúscula.
Carles Riba, que no amagava la seva rancúnia, perquè es
considerava maltractat per Cambó, donava la seva opinió sobre tot
aquest assumpte amb una certa ironia. En una conversa amb
Alexandre Cirici, i referint-se a Cambó, li digué: «Ell es mal-casa.
Ara plet filla i mare. La Mercedes Mallol es fa argentina i reclama
legítima forta. Filla en contra (hereta 1.000.000 dòlars). L’advocat de
la mare es casa amb la filla el dia que és major d’edat!!!
L’Ajuntament de Barcelona, absent de la filla».[1609]
Mentrestant Mercè Mallol seguia vivint a Buenos Aires pendent
del plet. Pel setembre de l’any 1953 la premsa argentina informava
que la Cámara Nacional de Apelaciones havia donat la raó a la
demanda que havia interposat Mercè Mallol de Cambó en
reclamació de la seva legítima part. Així, tenia dret a disposar de la
meitat del patrimoni de Cambó a l’Argentina i a l’Uruguai. Per acabar
de complicar les coses, a l’Argentina hi havia dificultats per separar
el plet successori del litigi pels quadres de Cambó amb el govern de
Perón, que volia que restessin al país, com abans hem explicat. El
plet plantejat per la viuda sobre el testament afectava indirectament
els quadres donats per Cambó a la ciutat de Barcelona, que
formaven part del patrimoni i el govern argentí volia avaluar-los i
quedar-se’ls. La viuda Cambó es negà a dipositar els quadres al
Museu de Bellas Artes de Buenos Aires, com exigia el govern
peronista, i demanà que es quedessin a casa seva per sempre,
considerant que després del decret del govern argentí era ja
impossible complir la voluntat de Cambó i per això els quadres
tornaven a formar part de la massa hereditària. Després, com hem
explicat, Mercè Mallol fou convençuda per l’ambaixador Manuel
Aznar de traslladar el quadres a l’ambaixada espanyola per poder
portar-los a Barcelona, i fins i tot sortí retratada amb ells a la portada
de La Vanguardia Española.
Ramon Guardans es va fer càrrec de manera gairebé exclusiva
de tota l’administració de la complexa herència de Cambó després
del seu matrimoni amb Helena i de la resolució de la justícia
argentina. No era gens fàcil. Els marmessors es posaren al seu
costat per tal d’intentar acomplir al millor possible la voluntat de
Cambó. El mateix Narcís de Carreras declarà a la premsa: «Para mí
es muy desagradable hablar de la actitud que haya podido tomar la
viuda de Cambó en este tema. Tanto la hija como el yerno están en
completo acuerdo con los albaceas».[1610] Ja hem vist al capítol
anterior com fou de complicat i llarg calcular el valor del patrimoni
que Cambó havia deixat a l’Argentina i als altres països.
Els càlculs econòmics fets pels marmessors, o potser només per
Narcís de Carreras, segurament l’any 1952, ens serveixen per veure
la complexitat que implicava complir el testament de Cambó després
de la sentència argentina.[1611] Els béns a la seva mort eren dividits
en tres grups: A. Els de l’Uruguai, ja rebuts per Helena, amb un valor
màxim de 255.000 dòlars. B. Els béns a l’estranger absolutament
disponibles, i que no havien estat declarats a Espanya, significaven
un total màxim de 140.000 dòlars. C. Els béns d’Espanya, dels quals
es podia disposar, valorats en un total d’uns 33,5 milions de
pessetes. Però d’aquí s’havia de pagar els impostos, els llegats i els
crèdits bancaris, que significarien com a mínim 11,5 milions, o sigui
que restaven uns 22 milions de pessetes, equivalents a 440.000
dòlars.[1612] En total Helena podia rebre uns 835.000 dòlars.
Això era el que estava disponible, perquè la resta, els béns
situats a l’Argentina i una part de l’Uruguai, «estan en litigi amb la
viuda» i no se sabia ni la massa que en quedaria, ni com es
distribuiria, ni quan. Els béns que estaven a l’estranger i dipositats
en societats argentines, i que estaven inclosos en l’inventari argentí,
plantilla G, en litigi com tota la successió, tenien un valor superior als
259.000 dòlars.
Per altra banda, la situació patrimonial, fent abstracció del litigi a
l’Argentina i l’Uruguai, era força complexa. Des de la mort de
Cambó, les despeses totals realitzades a Espanya i a l’Argentina,
uns 14 milions de pessetes,[1613] eren superiors als ingressos per
rendes o per venda de béns, gairebé uns 8 milions.[1614] La
conclusió dels administradors del patrimoni de Cambó, els
marmessors, era ben rotunda: «L’actual situació és de bancarrota».
No es podia continuar així, si es volia complir la voluntat de Cambó:
«considerem que la única solució possible és que Helena entri en
plena possessió de la herència des d’ara»: donar-li tot el que hi
havia disponible a l’estranger i a Espanya i que ella es fes càrrec de
totes les despeses (crèdits, impostos, gestors, els llegats que
faltaven, etcètera). Els marmessors creien que una bona
administració permetria salvar la situació, i llavors Helena podria
retornar els béns que li sobressin del milió de dòlars que havia de
percebre en total. I «els bens de l’Argentina i de l’Uruguai que se li
adjudiquin i li siguin entregats», un cop acabat el plet amb Mercè
Mallol, seguirien un idèntic criteri, el de retornar tot allò que
sobrepassés el milió de dòlars. Amb els sobrants es podia pensar de
fer les noves fundacions que Cambó havia indicat en el seu
testament.
Finalment el document dels marmessors reconeixia que
«Moralment, és cert que D. Francesc instituïa hereva a la filla amb la
condició suspensiva —si no complia els llegats i altres donatius—.
Però també és cert que pensava en un patrimoni considerablement
superior, i que mai hauria imaginat una situació com l’actual. O es
prescindeix, de fet, de la condició, per salvar el patrimoni, o s’aplica
la condició i el patrimoni s’acaba d’enfonsar. Cal veure què s’ajusta
més al respecte de la seva memòria i voluntat. Legalment nosaltres
no veiem problema a la solució».[1615]
Com ja hem vist, l’any 1954 el patrimoni de Cambó fou finalment
avaluat en uns 115 milions de pesos, la meitat del qual estava a
l’Argentina, de manera que la viuda Mercè Mallol tindria dret a
percebre aproximadament uns 30 milions de pesos bruts[1616] i la
resta havia de passar a Helena Cambó de Guardans, que vivia a
Barcelona. Mercè Mallol no tornà a Espanya fins ja entrats els anys
setanta, on visqué en un luxós pis a Madrid. No mantenia bona
relació amb el gendre i la filla, i ella no podia exercir fàcilment de
viuda de Cambó després de tot el que havia passat. Viatjà molt poc
a Catalunya. Algun estiu se la veia amb el seu cotxe, un Mercedes,
conduït per un xofer amb gorra, per l’Empordà. Alguns asseguren
haver-la vist sopant amb Josep Pla al Motel Empordà de Figueres.
Anà molt poc a Roses, ja que la casa de la família havia estat
venuda després de la guerra.
 Des de l’1 de juliol del 1976, les restes de Francesc Cambó
estan en una tomba a la plaça de l’Esperança del Cementiri Nou de
Barcelona. Van ser portades des de Buenos Aires i dipositades en
un sepulcre decorat amb un marbre que té un relleu, obra de Josep
M. Subirachs, i que representa les figures de sant Francesc d’Assís i
de Bernat Metge. Al peu de la tomba hi ha una làpida negra amb la
inscripció «Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà. Cambó».
A l’acte del trasllat de les despulles de Cambó van assistir Mercè
Mallol i Helena Cambó, que no havien estat vistes juntes en públic a
Catalunya des de feia gairebé vint-i-cinc anys. També hi era el
gendre, Ramon Guardans, i els catorze nets. Mercè Mallol i Codina
va morir el 2 de desembre del 1996 a Madrid, amb 96 anys, i fou
enterrada a Barcelona al panteó dels Cambó a Montjuïc. Allà també
reposen les restes de Ramon Guardans i Vallès, que va morir el 16
d’abril de 2007, i d’Helena Cambó i Mallol, que ho va fer el 22 de
gener de 2021.
 EPÍLEG
CAMBÓ, MOLT MÉS QUE UN GRAN POLÍTIC

El lector ja comprendrà, a la llum de tot el que ha llegit fins ara, que

elaborar la biografia de Francesc Cambó m’ha suposat un repte
intel·lectual notable. Tenia clar que calia qüestionar l’autoimatge que
apareix als seus escrits i destacar les insuficiències de les biografies
publicades. Al llarg de trenta anys, he anat trobant documentació
que obria noves perspectives del personatge i informava d’episodis
ocultats o deformats. Apareixien informacions noves, que en alguns
casos eren sorprenents. Tot em portava a la necessitat de rectificar
la visió global que ens havia arribat de la seva trajectòria política i de
la seva significació tant dins del món català com espanyol.
Igualment he volgut cercar la seva veu, la seva opinió, a cada
moment i en calent, per contrastar el que deia en públic respecte del
que aflora en la privacitat de les cartes a amics i companys. La seva
correspondència qüestiona sovint els seus escrits memorialistes, ja
que aporta punts de vista íntims i sentiments sincers, trasllueix els
dubtes i les vacil·lacions pròpies dels polítics en els moments difícils,
i fins i tot el reconeixement dels errors comesos. Són
comportaments ben lògics i humans, que desautoritzen la freda
versió construïda a posteriori. El Cambó que pel desembre del 1918
a les cartes se’ns mostra com un polític «indecís i temorós», no
apareix a les Memòries. Les missives del 1919 i del 1921, en què
trobem el ministre indignat amb les traves que li posen els seus
col·legues i que se sent enganyat i impotent, palesen molt millor la
realitat de la vida política espanyola i ens presenten un polític molt
més autèntic. Confio que si el lector ha tingut la paciència de llegir
els capítols precedents hagi pogut copsar aquesta personalitat
complexa i contradictòria i descobrir qui era, què pensava i què
significava Francesc Cambó.
Si bé per a bona part del públic català la seva figura és un
referent com a polític i com a mecenes, no ho és tant pel públic
espanyol. Malgrat que es tracta d’un polític d’indiscutible
importància, també en l’àmbit internacional, la historiografia
espanyola no l’ha tractat com es mereixia. El fet de considerar-lo
quasi exclusivament «un catalanista» li ha tret rellevància i s’han
ofert visions simplificadores i esbiaixades sobre ell, el seu llegat i la
seva obra. Pocs historiadors han remarcat que fou un dels principals
protagonistes de la vida política espanyola del primer terç del segle
XX. Perquè, a banda del més destacat dirigent del catalanisme
emergent i d’un parlamentari brillant i documentat, també fou un
ministre eficaç i l’autor d’escrits polítics de veritable significació
històrica. Cambó va publicar assaigs d’una ambició intel·lectual poc
freqüent que avui encara no són prou coneguts ni valorats.
Durant el primer terç del segle XX, Cambó va sobresortir dins la
política espanyola com el més clar defensor d’una certa relectura, o
reinterpretació, de la història d’Espanya per tal de justificar la seva
proposta, que era alhora política, econòmica i identitària. El seu era
un ambiciós projecte de canvi elaborat des de la Catalunya
industrial, tot i que estava pensat per tal de construir, si trobava
complicitats, una Espanya nova. Fou, de fet, el regeneracionista
més important sorgit a Catalunya els anys posteriors al desastre del
1898, quan el gran problema hispànic consistia a replantejar-se la
modernització de l’estat i repensar la nació heretada del liberalisme
del vuit-cents. Ell fou, sens dubte, el català més influent a Madrid
durant el primer terç del segle XX i el que actuà més eficaçment dins
la complexa política espanyola.
El tret més rellevant de la seva proposta era l’assoliment d’un
règim d’autonomia política per a Catalunya. Ambicionava fer
compatible la reforma i modernització d’Espanya amb l’existència
d’una plena autonomia catalana, no hipotecada. Cercava
l’acomodació dels catalans dins d’una Espanya que reconegués la
pluralitat identitària i que els permetés tenir un paper similar al dels
piemontesos a Itàlia. Se sentia nacionalista català dins d’una
Espanya que volia diferent. Entre el 1907 i el 1923, liderà el projecte
del catalanisme intervencionista amb un propòsit doble: fer entendre
als catalans que l’autonomia només es podria aconseguir i
consolidar si el catalanisme era fort en la política espanyola, és a dir,
si participava en el govern de Madrid; i convèncer els polítics
espanyols, especialment els dinàstics, que sense els catalanistes a
l’executiu era impossible impulsar cap canvi de debò a Espanya,
atès que eren imprescindibles per a qualsevol reforma de
rellevància.
Dins del seu partit, la Lliga Regionalista, el repartiment de papers
amb Prat de la Riba funcionà prou bé. El suport cambonià a la
política «Catalunya endins», malgrat les reticències d’alguns joves
pratians, fou sempre sincer i efectiu. Prat no discrepà mai de la
proposta intervencionista camboniana i fins i tot li aconsellà que
s’establís a la capital perquè «només des de Madrid es governa a
Espanya». Cambó no li va fer cas, i sempre arrossegà la
contradicció insalvable de voler ser el líder del catalanisme que
aspirava a l’autonomia i alhora ser l’home d’estat que dirigiria la
reforma d’Espanya. En això raïa gran part de la seva originalitat
política, que esdevindria ben aviat un problema greu a causa de la
incomprensió que generava entre la majoria de polítics espanyols, i
en el mateix Alfons XIII, i per les reserves que manifestaven els
sectors més nacionalistes del catalanisme. Al capdavall, la tradició
política del catalanisme el considerava massa espanyol i estatalista
mentre que els nacionalistes espanyols el jutjaven com a
excessivament català. Cambó va patir el punt més àlgid d’aquesta
mena d’esquizofrènia l’any 1922, quan refusà la presidència del
govern espanyol per no renunciar a la seva catalanitat, com li exigia
el rei.
Amb tot, ho repeteixo, són pocs els historiadors que reconeixen
que Cambó fou, a la seva època, l’únic polític espanyol de categoria
internacional. Gaziel, tal vegada exagerant una mica, escrivia el 28
de juny de 1922 a La Vanguardia que «los cinco grandes europeos»
d’aquell moment eren l’alemany Walter Rathenau, el francès
Georges Clemenceau, el britànic Lloyd George, el rus Vladímir Lenin
i el català Francesc Cambó. Cap altre polític espanyol de llavors, ni
de dretes ni d’esquerres, fou tan elogiat per personalitats tan
variades com Ortega y Gasset, Ossorio y Gallardo o Madariaga, que
no dubtaren a considerar-lo el polític espanyol més original i
rellevant de l’època. Els observadors coetanis el respectaven molt.
A més, cap altre polític espanyol va escriure uns assajos tan
aclaridors com els seus, que abraçaven temàtiques de caràcter molt
variat i actuals, des de qüestions de caire internacional (la crisi del
parlamentarisme liberal, el significat i caràcter de les dictadures, la
natura del feixisme italià, el conflicte greco-turc), fins a qüestions
econòmiques (la depressió d’entreguerres, la crisi bancària dels
anys vint, la valorització de la pesseta), passant per la situació
política espanyola (el pessimisme hispànic) i, evidentment, les
relacions Catalunya-Espanya (Per la Concòrdia). Foren unes obres
de notable impacte polític que suscitaren molt d’interès i provocaven
sucoses polèmiques.
Cal dir-ho clarament, Cambó fou un dels polítics de dretes més
preparats i més intel·ligents d’Espanya. Ni Maura, ni Dato, ni
Canalejas, ni Alba, s’hi igualen com a assagistes ni com a
pensadors. Era l’home de govern més informat i més documentat de
l’Espanya de la seva època. Estava convençut que l’estadista del
segle XX havia de conèixer tan bé com fos possible tot allò que
intervenia i condicionava les grans decisions, i va comprendre que
l’èxit depenia en gran mesura de disposar de la informació política,
econòmica i jurídica més adient i d’estar al dia del que passava al
món. De fet, fou l’introductor a Espanya dels moderns serveis
d’estudis, uns instruments extremament útils per desenvolupar amb
eficàcia les activitats polítiques i les professionals.
Amb certa arrogància se sentia superior als altres polítics i es
creia cridat a governar. I, quan ho va fer, va mostrar unes qualitats
poc comunes que li reconegueren fins i tot els seus adversaris:
ambició de triomf, capacitat de lideratge, agilitat política i preparació
professional. Però malgrat tot això, Francesc Cambó va aconseguir
ben pocs dels seus objectius polítics i una visió de conjunt ens porta
a constatar el seu fracàs. Va pecar d’ingenuïtat, no va calcular bé les
seves forces i no va copsar que la seva proposta de reformes
comptava amb pocs aliats sincers i amb massa adversaris. L’any
1917, l’aliança amb els regionalismes hispànics per forçar un canvi
polític des de fora del sistema no acabà de funcionar i es va veure
abocat a entendre’s amb els desacreditats partits dinàstics, atès que
menyspreava i temia els republicans. Després, va intentar
transformar el règim de la Restauració des dins, des del govern i des
del parlament, però aviat comprovà que els líders monàrquics no
estaven disposats a desmuntar un sistema que els beneficiava.
Estava massa convençut de la pròpia força i de la lògica dels seus
arguments, menyspreà la resistència al canvi dels partits dinàstics i,
a sobre, es deixà «borbonejar» per l’intrigant Alfons XIII en massa
ocasions.
Cambó no va poder coronar cap de les grans transformacions
innovadores que havia anunciat: l’autonomia catalana, la
modernització de l’estat i la democratització del sistema polític. La
seva presència al govern espanyol no va servir ni tan sols per
ampliar les competències limitades de la Mancomunitat catalana. Hi
ha, doncs, una desproporció notable entre els seus ambiciosos
projectes i la seva activitat política frenètica i els resultats assolits
realment. De tota manera, gràcies a la seva actuació política
destacada la causa catalana es va convertir en pocs anys en un dels
principals assumptes polítics espanyols.
L’anàlisi de la seva actuació política ens permet entendre més bé
com funcionaven les relacions de poder dins del règim polític de la
Restauració. Ens adonem millor del paper destacat exercit pel rei,
de l’elitisme que impregnava els partits dels notables monàrquics i
de l’escassa democratització de la vida política espanyola. Veiem
clarament com funcionava el joc polític, com s’establien les relacions
personals entre els polítics i la limitada capacitat de decisió dels
ministres, la necessitat que el govern consensués un programa
comú i les batalles internes per tirar endavant els projectes. La vida
de Cambó esdevé, així, un fil conductor que ens porta a conèixer a
fons els condicionants, els interessos i els factors que intervenen en
les decisions polítiques. I com que també era un home de negocis
important, ens permet entendre les relacions entre el món de la
política i els interessos econòmics.
El seu cas és també un exemple de com la crisi europea
d’entreguerres va provocar una notable involució autoritària en l’elit
política liberal, que es negava a acceptar l’emergència de la política
de masses, amb totes les seves conseqüències. La consideració
que davant les crisis del 1917, 1931 i 1936 Cambó va mostrar tenir
molt més clar el seu instint de classe burgès que no pas el seu
projecte nacional català ha estat un tema de debat historiogràfic i
polític. No era fàcil compaginar conservadorisme, reformisme i
autonomisme en aquella Espanya, i en aquella Catalunya. Tal
vegada podem qualificar-lo de polític d’avant guerre, per sentir-se
més còmode en el món de les elits i dels notables, on es predicava
que calia fer la revolució «des de dalt», que no pas enfrontat als
reptes de la democratització i de les demandes socials. Era un
liberal moderat que davant la crisi que es va fer patent l’any 1919 a
Catalunya, amb la vaga de La Canadenca, va anteposar la defensa
de l’ordre social a les seves pretensions autonomistes i
reformadores. Foren anys d’equilibris, de canvis tàctics realitzats
amb una audàcia notable, que no sempre eren ben compresos.
Entre el 1917 i el 1923 va liderar la revolució política que volia
reformar Espanya, va fer d’home de govern per estabilitzar un canvi
polític moderat, propugnà la defensa social conservadora per
damunt de les llibertats i actuà com l’intrèpid propugnador de
l’autonomia integral de Catalunya. Massa coses en tan poc temps.
Massa canvis de timó i giravolts, amb unes forces tan migrades i
amb tan poques complicitats. Desaprofità les seves oportunitats i al
final es palesà que ja no controlava el ritme dels canvis polítics.
L’inesperat canvi de règim d’abril del 1931, el deixà fora de joc
per haver donat suport a la monarquia fins al darrer moment, quan
bona part de l’opinió pública catalana s’havia republicanitzat. Persistí
en el seu permanent tacticisme, amb aliances electorals variades,
però ja no li foren rendibles políticament. Davant el reformisme
republicà, posà èmfasi en la defensa social conservadora però se
sentia incòmode amb l’anticatalanisme visceral dels seus aliats
naturals, les dretes espanyoles, en un moment que les esquerres
ajudaven a consolidar l’autonomisme i la Generalitat catalana. De
tota manera, si bé Cambó contemplava la política republicana cada
cop més des de la perspectiva conservadora de l’home de negocis
internacional, quan es produí la militarada de juliol del 1936 la
considerà «extemporània, prematura i pertorbadora», opinió que
després va ocultar en els seus escrits memorialistes.
 El seu suport a Franco durant la Guerra Civil fou una taca que
embrutà de manera important la seva imatge de liberal i catalanista.
Llavors es produí la paradoxa que l’home que a Espanya més havia
escrit sobre els mals de les dictadures acabava acceptant, com a
mal menor, la del general Franco. La crisi social i política d’aquells
anys va accentuar la seva involució conservadora fins a arribar a
defensar posicions clarament antiliberals durant la Guerra Civil.
S’adonà tard que el règim franquista no seria un simple parèntesi,
sinó que inaugurava una etapa històrica tan dura per als catalans
com el 1714. Ell, certament, estava entre els guanyadors socials del
conflicte, però era un marginat sense influència política malgrat els
serveis prestats. El Cambó dels anys quaranta que viu al seu
autoexili americà ple d’enyorança, amb una certa vergonya política,
però sense penediment, esdevé un personatge patètic.
Significativament, quan va morir, alguns catalanistes d’esquerres es
van mostrar més comprensius amb ell en les necrològiques que van
escriure que bona part dels historiadors posteriors. La gent que
havia viscut la Guerra Civil, amb els apassionaments i les atrocitats
manifestades a tots dos costats, va tenir una actitud menys severa a
l’hora d’avaluar el conjunt de la seva vida i obra, i no el va jutjar
exclusivament per l’errada del 1936.
Francesc Cambó, però, fou moltes coses més que un polític. Era
el «noucentista armat» —D’Ors dixit— que esdevingué el mecenes
més ambiciós i més eficaç de la seva època, i algunes de les seves
empreses culturals —com ara la Bernat Metge— van assolir un
prestigi internacional. Fou el primer polític d’Espanya que va establir
una relació constant amb els intel·lectuals més destacats de l’època,
incorporant-los als seus projectes culturals i polítics. La generosa
donació de la seva excepcional col·lecció de pintura el converteix en
un dels pocs polítics hispànics que ha deixat un llegat cultural de
rellevància.
Hàbil assessor de bancs, la creació de la CHADE, l’empresa
elèctrica més important de l’Amèrica Llatina, el va enriquir
notablement i li va permetre relacionar-se amb destacats homes de
negocis d’arreu del món. De tota manera, davant l’opinió pública
volia mantenir la imatge d’un polític de nou encuny, d’ésser diferent
dels desprestigiats líders dels partits dinàstics, i per això va fer tots
els possibles per ocultar les històries tèrboles de la CHADE. No
podia permetre que es divulgués que la seva fortuna procedia del fet
de presidir una companyia que practicava sistemàticament la
corrupció política a l’Argentina. La por a l’escàndol el preocupà i
l’angoixà els últims anys de la seva vida, quan hagué d’acceptar la
paradoxa que mentre la seva companyia era perseguida a l’Espanya
de Franco, gaudia d’una especial protecció a l’Argentina de Perón.
He intentat quantificar la fortuna de Cambó, que fou molt més
considerable del que ell mateix donava a entendre. Disposar de
molts diners li va permetre portar una vida luxosa, tenir residències
espectaculars, viatjar molt, fer inversions immobiliàries i financeres
molt rendibles i dedicar-se al mecenatge. I també va poder mostrar-
se solidari en els moments difícils, com els de la Guerra Civil, quan
ajudà a sobreviure a l’exili molts amics i correligionaris i salvà no
poques vides subornant comitès revolucionaris i comprant
passaports falsos.
Pel que fa a l’àmbit més íntim, la dedicació total a la política va
significar sacrificar la seva vida privada, i per això intentà no tenir
una família formal, sense que això signifiqués renunciar a les
relacions sentimentals. La seva vida amorosa fou força complexa, i
la va ocultar durant molts anys perquè transgredia les normes
morals de la burgesia conservadora i catòlica que representava.
La multiplicitat d’interessos, de dedicacions i de passions, i
també les seves contradiccions fan de Cambó un personatge
complex i polièdric. A molts dels episodis d’aquest llibre se’ns
presenta com un home polèmic, provocador i generador de
controvèrsies. El seu caràcter fort hi influïa, sens dubte. Era sever,
exigent i fred. Semblava antipàtic i estava molt pagat de si mateix.
Sovint es mostrava arrogant perquè es considerava superior i ho
evidenciava amb una bona dosis de supèrbia. Certament era
autoritari i de tracte no gens fàcil, perquè exigia obediència i eficàcia
als subordinats. De tota manera, va formar al seu voltant equips de
collaboradors i especialistes competents i dirigia el partit amb gran
determinació.
Ara bé, també era un polític seductor, sabia convocar i dirigir
gent de procedència ben diversa. Mostrà una capacitat de lideratge i
de convenciment de l’opinió notable. Dominava el discurs polític tant
a les Corts com als mítings, sabia respondre amb habilitat els atacs
dels adversaris i resistir-se a les pressions. Era d’aquells polítics que
amb les seves arriscades propostes no deixava indiferent ningú. Li
anava la polèmica i el combat, i ell mateix reconeixia que el dia que
no fos atacat i odiat notablement és que havia començat la seva
decadència política.
Cambó va ser un personatge fascinant, realment extraordinari,
és a dir fora del corrent, gens convencional, ben singular. Al seu
atractiu personal hi suma un itinerari polític contradictori i vacil·lant.
Va pretendre fer compatible ser nacionalista català, per íntim
sentiment identitari, i actuar com a polític espanyol, cercant l’eficàcia
pràctica; emprava sovint un doble llenguatge polític, el patriòtic de
consum català, i el d’home de govern, destinat a l’àmbit espanyol;
pretenia ser un burgès conservador i alhora un polític renovador i
reformista. La Lliga, partit que liderà amb mà de ferro i configurà a la
seva mida, va arrossegar unes contradiccions similars: era una força
democratitzadora, però també caciquista; elitista i popular; burgesa i
menestral; nacionalista i regionalista. Segons Gaziel, Cambó acabà
essent «una contradicció vivent», donat que en ell convivia «una
ambició audaç i revolucionària i una reverència econòmica
conservadora». Va viure a fons aquestes contradiccions, i el seu
prestigi polític lògicament se’n va ressentir. Sempre es va
considerar, però, un «creador» incomprès i desaprofitat, un polític
«fet fracassar» per les enveges dels altres.
Amb tot, cal reconèixer que el seu atractiu personal i els seus
plantejaments arriscats contrasten amb la imatge anodina de molts
dels polítics de la seva època, que tenien uns comportaments tan
lineals i tan coherents que la seva actuació, a més de ser
perfectament previsible, té un escàs interès per als historiadors. Per
contra, Cambó ens sorprèn gairebé sempre, i tant la seva esfera
més política, com la de caràcter empresarial, la del mecenatge i ja
no diguem la vida privada, són plenes d’episodis polèmics, arriscats
i gens convencionals.
Escollir un personatge històric per explicar la seva vida implica
una certa compenetració amb ell. Ens ha de semblar important,
innovador, atractiu i fins i tot polèmic. I sens dubte Cambó ho és, i
amb escreix. La seva figura m’ha acompanyat gairebé tres dècades,
amb una intensitat d’estudi variable, fent un seguiment de la seva
vida en què barrejava la sorpresa, i fins i tot a cops l’admiració i el
respecte, amb una evident discrepància ideològica i un rebuig clar a
la corrupció que tolerava. Penso que l’experiència ha estat
gratificant i positiva, atès que m’ha servit per entendre’l molt millor i
percebre com era de complicat el personatge. A mesura que
aprofundia en el coneixement dels múltiples factors que
condicionaven la seva actuació, m’adonava que es tractava d’un
home tan excepcional com contradictori que no seria fàcil d’explicar
als lectors.
He mirat d’oferir un relat amb el màxim d’informació sobre la
seva vida en tots els seus aspectes i facetes, amb les llums i les
ombres, amb molts matisos, per tal d’entendre el perquè de les
seves decisions i actituds. El fet de comprendre’l no exclou opinions
crítiques i severes. Ara bé, desentrellar una personalitat tan rica i
complexa obliga forçosament a conèixer-la a fons i a tenir la voluntat
i la capacitat de buscar les causes de les seves decisions i veure les
conseqüències dels seus actes. I això requereix, certament, una
certa empatia, que no vol dir identificació. Però també s’ha de tenir
una certa capacitat de distanciament del personatge, no caure
presoners del seu indubtable atractiu, per així poder ponderar amb
serenor els seus èxits i els seus fracassos… i trobar el lloc adient on
situar el seu llegat.
De tot el que he escrit en aquest llibre sobre Francesc Cambó,
no vull treure’n conclusions polítiques per al present. Seria
excessivament oportunista i fora de lloc. No obstant, no puc obviar
que el passat sempre ens parla, i no sempre volem escoltar-lo. Per
això em permeto d’acabar amb una reflexió històrica sobre el perquè
del fracàs dels projectes polítics catalans contemporanis. Al llarg
d’un segle s’han elaborat a Catalunya quatre propostes polítiques
que tenien la pretensió de modificar el lloc dels catalans dins
d’Espanya. Totes quatre es van configurar com a reacció enfront del
sistema polític existent, notablement centralista, i del predomini de la
visió d’Espanya com la nació única. Aquests projectes els podríem
sintetitzar amb el nom dels seus principals promotors i gestors: el de
Prat-Cambó, el de Macià-Companys, el de Pujol i el de Maragall.
 El primer projecte, com hem explicat a bastament, va naufragar
en gran mesura a causa de les incomprensions i resistències que
generava el fet de ser una proposta de modernització,
democratització i regionalització del marc espanyol molt ambiciosa.
El fet de procedir de la Catalunya industrial i de plantejar el
reconeixement de la pluralitat d’identitats hispàniques va despertar
l’hostilitat dels sectors més espanyolistes, més tradicionalistes i més
immobilistes, que aconseguiren neutralitzar-lo. Malgrat la presència
de catalanistes, com Cambó, en els governs espanyols, el projecte
de canvi proposat va ser obstaculitzat i no es va poder dur a terme.
El projecte Macià-Companys va ser diferent, ja que va néixer
gràcies al cop d’audàcia de Macià d’aprofitar la crisi de la monarquia
espanyola del 1931 per plantejar el dret dels catalans a governar-se.
El pacte polític immediat, que cercava estabilitzar la nova
democràcia republicana, va implicar, però, el sacrifici de les
aspiracions federalistes de molts catalans. La participació dels
catalanistes d’esquerres en els governs republicans semblava que
permetria la consolidació d’aquella nova situació, però les dretes
espanyoles es manifestaren llavors no sols com unes forces
antirepublicanes, sinó també «més anti-autonomistes i més anti-
catalanistes que mai», com lamentava el mateix Cambó. Amb grans
dificultats, Companys va pretendre mantenir vigent el model
d’autogovern català en un context tan difícil com el d’un conflicte civil
i una revolució social, però finalment els guanyadors de la guerra
restabliren l’estat centralista, ara notablement antidemocràtic, i
imposaren també la idea de la nació única i inqüestionable.
La tercera proposta catalana va sorgir dels pactes de la Transició
política i cercava l’acomodació dels catalans dins la nova Espanya
democràtica i autonòmica. Pujol, però, no va voler repetir el model
de la Lliga i d’Esquerra de participació en els governs espanyols i
prioritzà reforçar l’autogovern català a còpia de pactes
parlamentaris. Vint anys després, aquest model autonòmic mostrava
signes clars d’esgotament al mateix temps que ressorgien propostes
dretanes espanyoles de recuperació de la centralització i de retorn a
la nacionalització de sempre.
La darrera proposta catalana es produí l’any 2006, quan
Maragall, presidint un govern d’esquerres, plantejà la necessitat de
refer el pacte de la Transició impulsant un nou model de relacions
entre Catalunya i Espanya basat en una concepció més federalista
de l’estat i un reconeixement més autèntic de la pluralitat d’identitats.
Proposava avançar cap a una Catalunya més lliure dins d’una
Espanya diferent, que acceptés la diversitat com una realitat i una
riquesa, i no com un problema. Malgrat que el projecte d’Estatut
significava una lectura generosa de la Constitució, el fet de voler
blindar l’autogovern català va despertar l’oposició total de les dretes
espanyoles i la incomprensió de bona part de les esquerres. I entre
l’acció dels uns i la inhibició dels altres el projecte acabà
desnaturalitzat. El que ha passat els darrers anys a Catalunya és
una conseqüència clara d’aquesta nova frustració política. Al marge
dels errors polítics i les intransigències comeses per uns i altres, la
situació actual ens mostra que la majoria dels ciutadans de
Catalunya no se senten còmodes dins del vigent sistema polític
espanyol i consideren que tenen el dret a decidir democràticament el
seu futur, sigui dins d’una Espanya nova o fora d’ella.
Si Cambó, certament, va fracassar com a polític, no fou un fracàs
només individual, sinó molt més ampli. Allò no fou simplement la
frustració d’una determinada proposta catalanista, també significà un
clar fracàs polític espanyol, encara que alguns no ho vulguin
entendre així. Els quatre projectes catalanistes esmentats pretenien
una concòrdia, per emprar l’expressió camboniana, i amb això
contrastaven notablement amb l’actitud més comuna dels polítics
espanyols, que no deixava de ser la reiteració de la conllevancia
orteguiana. Cercar la concòrdia implica voler avançar cap a un
projecte comú pactat d’una Espanya diferent on tots els ciutadans se
sentin reconeguts. Proposar la conllevancia, en canvi, significa
només l’acceptació resignada de les diferències, sense cap voluntat
de superar-les, i voler mantenir el model de relacions basades en
l’hegemonia del «centre». Es tracta, de fet, d’una actitud defensiva,
immobilista i conservadora. La por als canvis, per raonables i
necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista
vida política espanyola. I així estem des de fa un segle.
 BIBLIOGRAFIA
Almendros, Alfons, Francesc Cambó: la forja d’un policy maker, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 2000.
Cambó, Francesc, Memòries (1876-1936), Barcelona, Alpha, 1981. Hi ha edició en castellà
a Madrid: Alianza, 1987.
Cambó, Francesc, Meditacions: dietari, Barcelona, Alpha, 1982, 2 vols.
Cambó, Francesc, Llibres, Barcelona, Alpha, 1984.
Cambó, Francesc, Discursos parlamentaris (1907-1935), Barcelona, Alpha, 1991.
Cambó, Francesc, Política econòmica, Barcelona, Alpha, 1999.
Cambó, Francesc, Articles, Barcelona, Alpha, 2007.
Casassas, Jordi, Francesc Cambó. El catalanisme regeneracionista, Biblioteca dels
Clàssics del Nacionalisme Català, n. 24, Barcelona, La Magrana-Diputació de
Barcelona, 1990.
Ehrlich, Charles E., Lliga Regionalista. Lliga Catalana. 1901-1936, Barcelona, Institut
Cambó, 2004.
Jardí, Enric, Cambó: perfil biogràfic, Barcelona, Pòrtic, 1995.
Pabón, Jesús, Cambó, Barcelona, Alpha 1952-1963, 3 vols.; i Barcelona, Alpha, 1999, en
un sol volum.
Nadal, Joaquín Mª de, Seis años con don Francisco Cambó (1930-36). Memorias de un
secretario político, Barcelona, Alpha, 1957.
Riquer, Borja de, L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la guerra civil i el
primer franquisme, Vic, Eumo, 1995. En castellà, El último Cambó, 1936-1947: la
tentación autoritaria, Barcelona, Grijalbo, 1997.
Riquer, Borja de, «Francesc Cambó, un regeneracionista desbordado por la política de
masas», a Carnero, Teresa (ed.) El reinado de Alfonso XIII, Madrid, Ayer n. 28, 1997,
pàg. 92-125. En català a Riquer, Borja de, Anar de debò. Els catalans i Espanya,
Barcelona, Rosa dels Vents, 2016, pàg. 88-130.
Riquer, Borja de, Francesc Cambó, home de negocis i empresari cultural, Mataró, Caixa
Laietana, 2005.
Riquer, Borja de, Francesc Cambó: entre la Monarquia i la República (com les memòries
s’acomoden a les circumstàncies polítiques), Barcelona, Base, 2007.
Riquer, Borja de, «Francesc Cambó, polític i mecenes noucentista», a Marí, Antoni (editor),
La imaginació noucentista, Barcelona, Angle Editorial, 2009, pàg. 69-88.
Riquer, Borja de, «Joan Ventosa i Calvell, l’home de la Lliga Catalana a Burgos. Les
relacions dels catalanistes conservadors amb els militars rebels durant la Guerra Civil»,
a Segle XX. Revista catalana d’història, n. 5, Barcelona 2012, pàg. 37-61.
Riquer, Borja de, Alfonso XIII y Cambó: la monarquia y el catalanismo político, Barcelona,
RBA, 2013.
Riquer, Borja de, Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política, Barcelona, Edhasa,
2016.
Riquer, Borja de, «Francesc Cambó y la CHADE. ¿Qué hace un político “nuevo”
presidiendo una multinacional corruptora?», a Rubí, Gemma, i Monier, Fréderic,
Modernización y corrupción política en la Europa contemporánea, Madrid, Ayer, n. 115,
2019, pàg. 105-130.
Roca i Junyent, Miquel (presentador), El món de Cambó. Permanència i canvi en el seu
125è Aniversari, Barcelona, Institut Cambó, 2001.
Ucelay-Da Cal, Enric, El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la
conquista moral de España, Barcelona, Edhasa, 2003.
 ABREVIATURES D’ARXIUS I FONS
DOCUMENTALS

AAC Arxiu Antoni Casabó, Acassuso, Argentina

AAM Archivo Antonio Maura, Madrid
AC Archivo de la Cancillería, Buenos Aires
ACA Archivo de la Casa de Alba, Madrid
AFB Arxiu Fotogràfic de Barcelona
AFCPS Arxiu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, Barcelona
AGA Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares
AGGC Archivo General de la Guerra Civil, Salamanca
AGN Archivo General de la Nación, Buenos Aires
AHBE Archivo Histórico del Banco de España, Madrid
AME Archives du Ministère des Affaires Étrangères, Paris
AMAE Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid
AMBA Archivo de la Municipalidad de Buenos Aires
AJP Arxiu Josep Pla, Palafrugell
AP Archivo de Palacio, Madrid
APG Archivo de Presidencia del Gobierno, Madrid
ARA Arxiu Ramon d’Abadal i Vinyals, El Pradell
ASDMAE Archivio Storico e Diplomatico del Ministero degli Affari Esteri, Roma
BNBA Biblioteca Nacional, Buenos Aires
FB BC Fons Borràs, Biblioteca de Catalunya
FDV ANC Fons Lluís Duran i Ventosa, Arxiu Nacional de Catalunya
FDM CAB Fons Lluís Domènech i Montaner, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya
FJE BC Fons Joan Estelrich, Biblioteca de Catalunya
FPR ANC Fons Enric Prat de la Riba, Arxiu Nacional de Catalunya
FIC Fons Institut Cambó, Barcelona
FNC ANC Fons Narcís de Carreras, Arxiu Nacional de Catalunya
FNC BC Fons Narcís de Carreras, Biblioteca de Catalunya
FOJS AFB Fons Oleguer Junyent i Sans, Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Can Batlle, al carrer Canonge Iglesias de Verges (Alt Empordà), on va néixer Francesc
Cambó el 2 de setembre de 1876. ANC
El cotxe de cavalls on anava Cambó quan hi va haver l’atemptat d’Hostafrancs (Creu
Coberta cantonada Consell de Cent), el 18 d’abril de 1907. ANC
 Convalescent de l’atemptat a l’estiu de 1907.
Asseguts: Ventosa, Abadal i Cambó.
Drets, entre d’altres: Agulló, Bertran, Verdaguer i Duran.
Col·lecció particular

Caricatura de Cambó durant la campanya electoral d’abril-maig de 1910. Cu-Cut!, 21 d’abril

de 1910.
Arxiu de l’autor
Cambó convalescent al menjador de la casa dels Verdaguer a Canet de Mar, maig-juny de
1907. AFB
 Viatge al País Basc d’una delegació de Solidaritat Catalana
convidada per la Lliga Foral de Guipúscoa. Cambó,
amb la senyera, acompanyat de Camps, Bertran, Abadal, Fortuny,
Puig Alfonso i diputats bascos. 10-15 de juliol de 1906.
Carta de Cambó, com a ministre de Foment, a Lluís Duran sobre l’ús del català a les
escoles de l’Ajuntament de Barcelona.
19 d’octubre de 1918. FDVANC
Francesc Cambó preparant al despatx del seu domicili a Madrid el discurs que va
pronunciar el dia 8 al Congrés.
Fotografia de Campúa (Nuevo Mundo, 11 de febrer del 1909).
El «govern nacional» al Palau d’Orient el 21 de març de 1918. D’esquerra a dreta, l’almirall
Pidal, Alba, Romanones, Maura, Alfons XIII, Dato, García Prieto, Besada, Cambó i el
general Marina.
© Oronoz/Album

Carta de Cambó al rei Alfons XIII mostrant el seu disgust per l’actitud hostil del Congrés
dels Diputats al projecte d’autonomia català.
18 de desembre de 1918. AP
Cambó al seu despatx de ministre de Foment. 1918.
© Campúa, per a Crónica Catalana
Cambó d’excursió pels voltants de Blanes. Estiu del 1907. © AESA
Francesc Cambó en una visita al País Basc el gener del 1917.
FIC AFB
Carta de Cambó, com a ministre d’Hisenda, a Joan Ventosa criticant els «safareigs» de
Puig i Cadafalch. 28 de gener de 1922.
FB BC
Cambó, ministre d’Hisenda, amb Maura, president, davant les dificultats econòmiques del
govern. Caricatura de L’Estevet, Setmanari nacionalista popular, 17 de febrer de 1922.
Col·lecció particular
Cambó amb Rafael Llussà poc després de deixar el ministeri d’Hisenda. Caricatura de
L’Estevet, Setmanari nacionalista popular, 5 de maig de 1922.
Col·lecció particular
Primera pàgina de l’edició clandestina d’El silenci de Catalunya de Cambó (1928), que
després es publicaria com a Per la concòrdia.
Visita de Francesc Cambó a l’Exposició d’Indústries Elèctriques que esdevindria l’Exposició
Internacional de Barcelona de 1929.
© Brangulí/ANC
Portada de la revista Imatges que anuncia el retorn de Cambó a Catalunya després de la
seva operació. 5 de novembre de 1930.
Col·lecció particular
Carta de Cambó a Estelrich criticant-li una intervenció a les Corts republicanes. 12 d’abril
de 1933.
FJE BC
Cambó, Abadal, Ventosa i Puig de la Bellacasa a l’enterrament de Francesc Macià.
26 de desembre de 1933. © AFB
Retrat de Cambó fet per Ramon Casas.
Ca. 1906 © Album
El iot Catalònia fotografiat per l’artista Oleguer Junyent, 1921 (?)
© FOJS AFB
Cambó amb Ada Lahowska i un desconegut, durant el viatge a Noruega. Estiu de 1910. ©
AESA
Cambó embarcant-se cap a Gènova. 1929.
© Josep Maria Sagarra i Plana / ANC
Retrat de Michele Marullo, de Sandro Botticelli, el quadre que Cambó s’estimava més de la
seva col·lecció.
FIC. Foto: © Oronoz/Album
Retrat de Cambó fet pel pintor basc Ignacio Zuloaga i que exposà al seu pis de Via
Laietana 30.
© Ignacio Zuloaga, VEGAP, Barcelona, 2022.
FIC. Foto: © Oronoz/Album
Cambó, Ventosa i Nadal davant Abadal en les votacions dels membres del Tribunal de
Garanties Constitucionals. 10/09/1933 © Brangulí/ANC
Conferència de Cambó al Palau de la Música de Barcelona.
14/05/1934 © Pérez de Rozas – AFB
Cambó, primer signant de la Declaració de suport a Franco durant la Guerra Civil. Trieste,
22 d’octubre de 1936.
APG
La plana major de la CHADE, amb Joan Ventosa (esquerra), Pilar Arnús, Dannie
Heineman, Isabel Llorach, Francesc Cambó, i, al darrere, Eusebi Bertrand i Serra.
02/12/1930 © AESA
 Conferentia Club a l’Hotel Ritz. Conferència a càrrec de Raymond Recouly sobre «Dues
grans figures franceses: Foch i Clemenceau». Isabel Llorach, Raymond Recouly i Francesc
Cambó. 04/05/1934 © Pérez de Rozas / AFB
Acció de la Compañía General del Corcho que presidia Cambó. 1929.
Col·lecció particular
Carta «Personal i Confidencial» de Heineman a Cambó sobre la composició del Consell
d’Administració de la CHADE.
7 d’abril de 1921. AAC
Retrat de Francesc Cambó, oli d’Ignacio Zuloaga, FIC
© Ignacio Zuloaga, VEGAP, Barcelona 2022.
Foto: © Oronoz/Album
Carta de Cambó a Andreu Bausili en què l’informa de la transferència de diners i valors
seus cap als Estats Units. 6 de juny de 1940.
FNC ANC
«Bienes que componen el caudal hereditario de Francisco de Asís Cambó y Batlle» segons
els perits argentins Alberto Mario Caletti i Carlos Conrado Hebling, el 1953. FNC ANC
Recordatori de Cambó repartit als seus funerals a l’església de Pompeia de Barcelona el 6
de maig de 1947.
Col·lecció particular
Narcís de Carreras, Mercè Mallol i Helena Cambó esperant l’arribada de les restes de
Francesc Cambó a Barcelona, 2 de juliol de 1977.
BORJA DE RIQUER i PERMANYER (Barcelona, 1945) és catedràtic
d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha investigat a fons la història política dels segles XIX i XX i del
franquisme, i és un dels màxims exponents d’història del
catalanisme polític. Fill del filòleg Martí de Riquer i Morera, de
Riquer obtingué la llicenciatura a la Universitat de Barcelona l’any
1968. El 1969 va entrar a treballar com a professor a la Universitat
Autònoma de Barcelona, on el 1988 va aconseguir la càtedra
d’Història Contemporània. Autor d’una extensa obra de divulgació
històrica, el Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la
Creu de Sant Jordi l’11 d’abril de 2017.
Notes
[1]Jesús Pabón, Cambó, 1876-1947, Barcelona, Editorial Alpha, 3
vols., 1952 i 1969. Hi ha una reedició, en un sol volum, de la mateixa
editorial, de l’any 1999, amb un pròleg de Carlos Seco Serrano.
[Torna]
[2]«Reconozco que la obra no es una biografía, sino una Historia
Política de su tiempo», carta de J. Pabón a R. d’Abadal i Vinyals, de
12 de setembre de 1966. Arxiu Ramon d’Abadal i Vinyals, El Pradell.
[Torna]
[3]
Jaume Vicens Vives, Industrials i polítics del segle XIX , Barcelona,
Editorial Vicens Vives, 1972, pàg. 290. [Torna]
[4]Pérez Xifra fou un dels fundadors de la Revista de Girona i un
home amb extenses relacions socials i culturals. Aquells anys era
diputat provincial gironí (1886-1891) i després seria president de la
Societat Econòmica Gironina d’Amics del País i senador per Girona
(1901 i 1903). [Torna]
[5]
Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí, 1893-
1914, Barcelona, Aedos, 1959, pàg. 50. [Torna]
[6]
El discurs és del 7 de febrer de 1919. Francesc Cambó, Discursos
parlamentaris (1907-1935), Barcelona, Editorial Alpha, 1991, pàg.
615. [Torna]
[7] L’any 1876 Bosch havia creat el Foment de la Producció
Espanyola amb la pretensió de convertir la lluita proteccionista en
una causa espanyola i no només catalana. Ara bé, atès el poc èxit
del seu Foment, es veié obligat a rectificar; el 1889 va ser convençut
per Duran i Bas de retornar a la tàctica catalana i pactà la creació
del nou Foment del Treball Nacional. Fou diputat elegit per Vic els
anys 1876, 1879, 1881 i 1884 i per Girona el 1891, i fou membre
destacat de la Comisión de Valoraciones y Aranceles del Congrés
dels Diputats, que va arribar a presidir. [Torna]
[8]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), Barcelona, Editorial
Alpha, 1981, pàg. 28. [Torna]
[9]
La presidència de Prat havia estat contestada per un bon nombre
de socis, especialment de la secció de Medicina, a causa de la seva
mala gestió financera. Les despeses provocades per la publicació
de molts documents no es van poder cobrir amb les quotes dels
socis i es van deixar molts deutes. [Torna]
[10]El curs 1896-1897 fou elegit president Valentí Almirall i Prat de la
Riba secretari. El curs 1897-1898 el president fou el jurista Joan
Josep Permanyer, que portava a la seva candidatura com a vocals
Puig i Cadafalch, Prat de la Riba i Raimon Casellas. L’any 1898
seria president l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner; el 1899,
l’advocat Raimon d’Abadal i Calderó, i el 1900, el poeta Joan
Maragall. [Torna]
[11] Començà pel mateix president Almirall, que parlà del
«Regionalisme», després vingueren les conferències de Prat («La
nacionalitat catalana»), de Pompeu Fabra («Definició de la llengua
catalana»), d’Ignasi Iglésias («Influència de la literatura dramàtica en
l’esperit nacional català»), de Lluís Duran i Ventosa («L’esperit polític
de l’expansió de Catalunya») i de Lluís Domènech i Montaner
(«Banderes nacionals de Catalunya»). [Torna]
[12]Vegeu Jordi Castellanos, Raimon Casellas i el modernisme,
Barcelona, Curial Edicions Catalanes-Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1983, vol. 1, pàg. 137. [Torna]
[13]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 46.
[Torna]
[14]
El text, si bé havia estat redactat en grec pel catedràtic Antoni
Rubió i Lluch, s’havia inspirat en un escrit de Prat de la Riba. [Torna]
[15]La tàctica de publicar missatges públics d’adhesió, que sovint
eren també de denúncia d’actituds repressives, tenia una certa
tradició dins del catalanisme. Ja l’any 1886, a iniciativa de Valentí
Almirall, s’havia elaborat un missatge d’adhesió al moviment
nacionalista irlandès que van signar més de cinc mil catalans.
[Torna]
[16] La tàctica de fer manifestos i missatges de suport continuaria.
Així, el missatge al rei Jordi I seria seguit tres anys després, el 1899,
per un missatge de solidaritat amb la causa independentista dels
finlandesos davant de l’imperi tsarista rus, i posteriorment, ja l’any
1900, per una declaració d’adhesió al president de la República del
Transvaal, en plena guerra dels bòers contra els britànics. [Torna]
[17]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 47-48.
[Torna]
[18]Sembla que el va influir especialment la lectura de les obres
d’Hippolyte Taine Les origines de la France contemporaine i Notes
sur l’Angleterre. Vegeu Enric Ucelay-Da Cal, El imperialismo catalán.
Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista de España, Barcelona,
Edhasa, 2003, pàg. 349. [Torna]
[19]Citat per Antoni Rovira i Virgili a «L’oratòria de Cambó», a
Revista de Catalunya, n. 117, Nova etapa: abril 1997, Barcelona,
pàg. 11. [Torna]
[20]Tanmateix, sembla que el primer text publicat, tot i que és més
aviat literari, de Francesc Cambó fou «Les quatre estacions», que
sortí a la revista La Voz de Sitges el 23 d’agost de 1896. [Torna]
[21]
F. Cambó, «Política estrangera: lo procés Dreyfus y la Cort de
Casació», La Veu de Catalunya, 3 de juny de 1899, citat per
Joaquim Coll i Amargós, El catalanisme conservador davant l’afer
Dreyfus, Barcelona, Curial, 1994, pàg. 108. [Torna]
[22]L’arquitecte Antoni Gallissà n’era el nou president i estava
acompanyat dels possibilistes Jaume Carner com a vicepresident,
Enric Prat de la Riba com a tresorer, i Jaume Maspons i Camarasa
com a secretari. [Torna]
[23]La desfeta de les eleccions del 27 de març de 1898 fou
contundent: 5.457 vots del candidat oficial, el liberal Joan M Forgas i
Frigola, enfront dels 1.901 obtinguts per Joan Josep Permanyer.
[Torna]
[24]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 53-54.
[Torna]
[25]
En el manifest s’insinuava que la solució del cas català requeria,
també, disposar d’autonomia política a temps, no fos que acabés
com Cuba. [Torna]
[26]Els signants eren el president de la Liga de Defensa Industrial y
Comercial, Sebastià Torres; del Foment del Treball, Joan Sallarès i
Pla; de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, el marquès de
Camps; de l’Ateneu Barcelonès, Lluís Domènech i Montaner, i de la
Societat Barcelonina d’Amics del País, el doctor Bartomeu Robert.
[Torna]
[27]Josep Puig i Cadafalch, «Els primers dies de La Veu de
Catalunya», La Veu de Catalunya, 1 de gener de 1929. [Torna]
[28]Carta, no datada, de F. Cambó a R. Casellas, a Jordi
Castellanos, Raimon Casellas i el modernisme, op. cit., vol, 1, pàg.
282. [Torna]
[29] Llavors La Vanguardia i El Diluvio superaven els cinquanta mil
exemplars; La Renaixensa i el republicà La Publicidad, uns cinc mil,
i el carlí El Correo Catalán només en distribuïa uns dos mil. Sis anys
després, La Renaixensa ja no podia competir amb La Veu i es veia
forçada a plegar. [Torna]
[30]El metge Domènec Martí i Julià atacà durament les actituds dels
evolucionistes llançant des de La Renaixensa, el març del 1899, la
consigna del «o tot o res», referint-se a les Bases de Manresa.
[Torna]
[31] L’advocat Raimon d’Abadal i Calderó fou elegit diputat per Vic;
l’arxiver Leonci Soler i March, per Manresa, i el propietari Carles de
Camps, marquès de Camps, per Girona. A Barcelona, s’imposà la
candidatura oficial «polaviejista», que incloïa l’industrial Joan
Sallarès, expresident del Foment del Treball Nacional; l’empresari
Josep Cucurella, que havia militat a la Unió Catalanista, i el
comerciant Ròmul Bosch i Alsina. [Torna]
[32] La Veu de Catalunya, 2 de setembre de 1899. [Torna]
[33]J. Marian Pirretas, El tancament de caixes, Barcelona, s/e, 1900.
[Torna]
[34]Els evolucionistes, a més de La Veu de Catalunya, comptaven
amb el suport inicial de vuit revistes més: Catalònia, Lo Somatent,
La Veu de l’Ampurdà, La Veu del Vallès, Les Quatre Barres, La Veu
de Tortosa, La Veu del Segre i La Veu del Montserrat. [Torna]
[35]
Aquesta entitat, fundada el març del 1898, estava integrada
només per vint-i-quatre socis i presidida per Feliu Prat. Francesc
Cambó n’era el representant a Barcelona. [Torna]
[36]
Josep Pla, Cambó. Materials per una història d’aquests últims
anys, Barcelona, Edicions de la Nova Revista, 1929, vol. 1, pàg.
242. [Torna]
[37]
També van ser elegits diputats dos catalanistes més: Carles de
Camps, marquès de Camps, per Olot, i Leonci Soler i March, per
Manresa. [Torna]
[38]Dels onze regidors de la Lliga, tres representaven els gremis de
comerciants —Felicià Serra, Evarist López i Josep M. Mas i Cuadras
—, dos provenien del sector catòlic —Alexandre M. Pons i Ramon
Albó—, un era del grup d’empresaris —Josep Bogunyà—, tres eren
catalanistes conservadors —Josep Pella i Forgas, Josep Puig i
Cadafalch i Francesc Cambó—, i dos, catalanistes republicans —
Ildefons Sunyol i Jaume Carner. [Torna]
[39]Altres entitats catalanistes també presentaren candidatures en
aquestes eleccions municipals. Fou el cas de Girona, Vilassar de
Mar, Tarragona, Palamós, Ripoll i Sant Sadurní d’Anoia, amb
resultats diversos. A Girona, la candidatura de la Lliga Catalanista
d’aquesta ciutat, afí a la barcelonina, aconseguí un gran èxit, donat
que vuit dels seus deu candidats foren elegits regidors. [Torna]
[40]Prat de la Riba, en canvi, fou dels pocs que mai en dugué; és
clar que ell als trenta anys ja n’aparentava molts més. [Torna]
[41]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 119.
[Torna]
[42]El consistori barceloní estava format per 50 regidors, dels quals
se’n renovaven la meitat cada dos anys. El 7 de gener de 1902 el
componien 19 regidors dinàstics, 14 de republicans, 11 de la Lliga i
6 d’independents, dels quals 4, que eren «silvelistes», farien d’aliats
dels catalanistes. [Torna]
[43]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 79.
[Torna]
[44]La Junta de Museus es va estrenar organitzant el 25 de
setembre d’aquell mateix any, en el marc de les recuperades festes
de la Mercè, una exposició d’art antic amb els fons dels museus
municipals i del provincial a l’edifici de l’Arsenal del parc de la
Ciutadella. Fou el primer pas per a la creació del Museu Municipal
de Belles Arts. [Torna]
[45]El 28 de maig de 1905 l’Ajuntament acceptà definitivament la
proposta i el 24 d’agost encarregà a Jaussely la confecció del pla
definitiu, que seria lliurat per l’arquitecte l’1 d’agost de 1906, amb els
corresponents plànols, perspectives i una memòria de 336 pàgines.
El 27 de setembre de 1907 seria exposat al públic i definitivament
aprovat pel consistori el 12 de desembre de 1907. [Torna]
[46]
L’impost dels consums gravava productes alimentaris com ara la
carn, l’oli, el vi, etc. Era força impopular. [Torna]
[47]F. Cambó, «L’Ajuntament de Barcelona», La Veu de Catalunya, 6
i 17 de març de 1902. [Torna]
[48] Josep M. Figueres, Procés militar a Prat de la Riba. Les actes
del Consell de Guerra de 1902, Barcelona, Llibres de l’Índex, 1996.
L’interrogatori de Cambó és a les pàg. 73-76. [Torna]
[49]«Ahir va cridar-me el alcalde per dir-me que era quasi segur que
el rei vindria a Barcelona per les festes de la Mercè i que volia
buscar una solució per a que nosaltres no ens hi oposéssim ni
féssim cap acte d’hostilitat. Jo vaig dir-li que veia la cosa molt difícil,
però que volia parlar-ne amb els companys abans de dir-li res en
concret. La meva impressió és que ara va de veres i, al meu mode
de veure, hem de procurar evitar-ho de totes passades. Crec que
hem de rumiar la nostra actitud i parlar-ne als de la colla. Si us
sembla convenient convocar una reunió a la Lliga per a dijous al
vespre o divendres, jo hauria parlat amb en Fargas i us donaria
compte de l’estat de la cosa». Carta de F. Cambó a E. Prat de la
Riba. FPR ANC. [Torna]
[50]
E. Prat de la Riba, «En Cambó», a La Veu de Catalunya, 9 de
novembre de 1905. [Torna]
[51]Borja de Riquer, Lliga Regionalista. La burgesia catalana i el
nacionalisme (1898-1904), op. cit., pàg. 271. [Torna]
[52]Com explicarem més endavant, Heineman proposarà l’any 1919
a Cambó organitzar l’operació financera que significarà la creació de
la CHADE. [Torna]
[53]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 84-86.
[Torna]
[54]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 87.
[Torna]
[55]
Carta de Ll. Domènech a E. Prat de la Riba, de 18 de maig de
1903. FPR ANC. [Torna]
[56]Respecte a les eleccions del 1901 la Lliga va perdre més de
1.000 vots, mentre que els republicans en guanyaven uns 23.000.
La Lliga només va aconseguir l’elecció de cinc diputats: els dos per
Barcelona, Rusiñol i Domènech; Solé i March, per Manresa; Rius i
Torres, per Mataró; i d’Albó, per Olot. [Torna]
[57]
Carta de F. Cambó a E. Prat de la Riba de 18 de maig de 1903.
FPR ANC. [Torna]
[58]
Carta de Ll. Domènech a E. Prat de la Riba de 18 de maig de
1903. FPR ANC. [Torna]
[59]
Carta d’E. Prat a la Riba a Ll. Domènech d’1 de juny de 1905.
FDM CAB. [Torna]
[60]
Dels catorze candidats a regidors, només cinc eren catalanistes
coneguts —Raimon d’Abadal i Calderó, Narcís Pla i Daniel, Joaquim
Giralt, Josep Rogent i Joan Pijoan—, mentre predominaven els
comerciants i industrials. [Torna]
[61]
Josep Pella i Forgas, La crisi del catalanisme, Barcelona, s./e.,
1906, pàg. 88. [Torna]
[62]El 13 de febrer de 1903 Alejandro Lerroux i Vicente Blasco
Ibáñez reuniren a la plaça de les Arenes de Barcelona unes vint mil
persones. Els lerrouxistes portaven la iniciativa a l’Ajuntament i al
carrer, i havien aconseguit que fins i tot els republicans federals
esdevinguessin els seus aliats. [Torna]
[63]
F. Cambó, «Lerroux», a La Veu de Catalunya, 9 d’octubre de
1903. [Torna]
[64]
El consistori nou estava integrat per 28 regidors republicans, 17
de catalanistes, 4 de dinàstics i 1 d’independent. [Torna]
[65]Com veurem, Cambó es mostrarà satisfet per haver «salvat» la
muntanya de Montjuïc convertint-la en un gran parc i d’haver
paralitzat la prolongació de la Diagonal per tal d’evitar l’especulació
immobiliària. Cal recordar igualment que donà a la ciutat la Casa
Padellàs, ara seu del Museu d’Història, i la seva espectacular
col·lecció de quadres, que actualment és al MNAC. [Torna]
[66]
Carta de C. González Rothwos a A. Maura, de l’1 de març de
1904. AAM. [Torna]
[67]Joaquim Casas-Carbó, Catalònia, Assaigs nacionalistes,
Barcelona, s./e., 1908, pàg. 100-101. [Torna]
[68]
F. Cambó, «La visita reial», La Veu de Catalunya, 15 de gener de
1904. [Torna]
[69] Josep Bertran i Musitu estava casat amb Cristina Güell i López,
filla del comte de Güell i neta del primer marquès de Comillas,
famílies molt ben relacionades amb la casa reial espanyola, i ja
estava al capdavant d’una part dels negocis dels Güell i dels López.
[Torna]
[70]Borja de Riquer, Lliga Regionalista. La burgesia catalana i el
nacionalisme (1898-1904), op. cit., pàg. 285. [Torna]
[71]
Carta de Ll. Domènech a E. Prat de la Riba de 18 de març de
1904. FDM CAB. [Torna]
[72]
F. Cambó, «El viatge del rei», La Veu de Catalunya, 2 d’abril de
1904. [Torna]
[73]Borja de Riquer, Lliga Regionalista. La burgesia catalana i el
nacionalisme (1898-1904), op. cit., pàg. 284-285. [Torna]
[74]
Malgrat que alguns historiadors i biògrafs de Cambó han escrit
que el discurs fou en català, això no és cert. Vegeu el text original i
sencer en castellà a Borja de Riquer, Alfonso XIII y Cambó. La
monarquía y el catalanismo político, Barcelona, EBA, 2013, pàg.
195-197. [Torna]
[75]Francesc Cambó, «Política estrangera. Francesc Josep a
Praga», La Veu de Catalunya, 16 de juny de 1901. [Torna]
[76]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 100.
[Torna]
[77] «Fivallers de guardarropia», Joventut, 14 d’abril de 1904. [Torna]
[78] Editorial de La Veu de Catalunya, 16 d’abril de 1904. [Torna]
[79]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 100.
[Torna]
[80]
E. Prat de la Riba, «Jornades catalanes», La Veu de Catalunya,
27 d’abril de 1904. [Torna]
[81]
Carta de Ll. Domènech a E. Prat de la Riba, de finals de juny de
1904. FDM CAB. [Torna]
[82]
Vegeu Rafael Olivar Bertran, Prat de la Riba, Barcelona, Editorial
Aedos, 1964, pàg. 315. [Torna]
[83]
Joan Ventosa fins i tot redactà un article justificant la creació del
Centre Nacionalista Republicà, titulat «La crisi del catalanisme», El
Poble Català, 12 de novembre de 1904. [Torna]
[84]Borja de Riquer, Lliga Regionalista. La burgesia catalana i el
nacionalisme (1898-1904), op. cit., pàg. 296. [Torna]
[85]
Carta de R. Casellas a E. Prat de la Riba, de novembre de 1904.
FPR ANC. [Torna]
[86]Borja de Riquer, Lliga Regionalista. La burgesia catalana i el
nacionalisme (1898-1904), op. cit., pàg. 298. [Torna]
[87] Notes manuscrites d’E. Prat de la Riba, 1907. FPR ANC. [Torna]
[88]Tant en les seves Memòries, op. cit., pàg. 105, com en la seva
correspondència amb Josep Pijoan, Cambó sempre recordarà
aquest episodi d’abatiment i com el reconfortaren les converses
entre tots quatre l’abril del 1905. [Torna]
[89]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 105.
[Torna]
[90] Ibídem, pàg. 111. [Torna]
[91]E. Prat de la Riba, «En Cambó», La Veu de Catalunya, 9 de
setembre de 1905. [Torna]
[92]A més dels dos de Barcelona, també foren elegits diputats
Salvador Rius, per Mataró; Albert Rusiñol, per Vic; Josep Bertran i
Musitu, per Vilanova; Francesc Albó, per Olot, i Leonci Soler, per
Manresa. [Torna]
[93]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 134.
[Torna]
[94]
Van ser elegits regidors de Barcelona, entre d’altres, els seus
amics i companys Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell i
Pere Rahola Molinas. [Torna]
[95]No era el primer cop que uns militars actuaven violentament
contra suposats «separatistes». El 1902 un grup d’oficials havia
assaltat i destrossat un centre nacionalista basc a Bilbao. [Torna]
[96] Fins i tot cantar Els segadors o exhibir la senyera podia ser
interpretat com una ofensa a la Marxa reial i a la bandera espanyola
i, per tant, causa per intervenir la justícia militar. [Torna]
[97]
Vegeu Borja de Riquer, «Construcció i destrucció de la Solidaritat
Catalana. El paper de la Lliga Regionalista», a G. Rubí i F. Espinet
(eds.) Solidaritat Catalana i Espanya, Barcelona, Editorial Base,
2008, pàg. 47-68. [Torna]
[98]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 114.
[Torna]
[99]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 115.
[Torna]
[100]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 116-117.
[Torna]
[101] Ibídem, pàg. 118. [Torna]
[102]Vegeu Borja de Riquer, «Construcció i destrucció de la
Solidaritat Catalana. El paper de la Lliga Regionalista», op. cit., pàg.
47-68. [Torna]
[103]Antoni Rovira i Virgili, Resum d’història del catalanisme,
Barcelona, Edicions Pàtria, 1923, pàg. 32. [Torna]
[104]
Vegeu Laia Alsina et altri, Construint la memòria. La Galeria de
Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona, Reial
Acadèmia de Bones Lletres, 2021. [Torna]
[105]Vegeu Gemma Rubí, «Les eleccions generals de la Solidaritat
Catalana del 21 d’abril de 1907», a G. Rubí i F. Espinet (eds.)
Solidaritat Catalana i Espanya, Barcelona, Editorial Base, 2008, pàg.
69-102. [Torna]
[106]
Carles de Fortuny, Els catalans a Bascònia: crònica de un viatje,
Barcelona, Lliga Regionalista, 1906. [Torna]
[107] «Francesc Cambó, noucentista», a Eugeni d’Ors, Obra
completa. Glosari 1906-1910, Barcelona, Editorial Selecta, 1950,
pàg. 277-278. [Torna]
[108]A la ciutat de Barcelona els solidaris aconseguiren uns 31.000
vots i set diputats, mentre que els lerrouxistes només 18.700 vots i
un diputat. En un dels districtes de la ciutat els solidaris anaren a la
copada, és a dir, presentaren tres candidats per a les majories i un
per a les minories i aconseguiren que fossin elegits tots quatre.
[Torna]
[109]Francesc Cambó, en les seves Memòries, op. cit., pàg. 128,
s’equivoca dient que Prat fou candidat per primera vegada aquell
any 1907, quan ja era diputat des del 1905. [Torna]
[110]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 118.
[Torna]
[111]
Francesc Cambó, Catalunya i la Solidaritat. Conferència sonada
al Teatre Principal el dia 26 de Maig de 1910, Barcelona, Fills D.
Casanovas, 1910, pàg. 16. [Torna]
[112]Gemma Rubí, «Les eleccions generals de la Solidaritat
Catalana del 21 d’abril de 1907», op. cit., pàg. 70. [Torna]
[113]
Carta d’A. Ossorio a A. Maura, de 16 d’abril de 1907, citada per
Gemma Rubí, «Les eleccions generals de la Solidaritat Catalana del
21 d’abril de 1907», op. cit., pàg. 71. [Torna]
[114]Els carlins, que des de l’any 1901 només havien tingut un
diputat a Catalunya, amb la Solidaritat van sortir del seu aïllament
presentant sis candidats i tots foren elegits diputats. [Torna]
[115]
Carta d’A. Ossorio a A. Maura, de 12 d’abril de 1907, citada per
Gemma Rubí, «Les eleccions generals de la Solidaritat Catalana del
21 d’abril de 1907», op. cit., pàg. 87. [Torna]
[116]
Juan de la Cierva y Peñafiel, Notas de mi vida, Madrid, Instituto
Editorial Reus, 1955, pàg. 80. [Torna]
[117]
Vegeu Gemma Rubí, «Les eleccions generals de la Solidaritat
Catalana del 21 d’abril de 1907», op. cit., pàg. 94-100. [Torna]
[118]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 130.
[Torna]
[119]
«Conferència del Senyor Cambó a la Lliga Regionalista», La
Veu de Catalunya, 5 d’abril de 1907. [Torna]
[120]Francesc Cambó, Memòries (1876-1936), op. cit., pàg. 135.
[Torna]
[121]
«Roses de triomf i de sang», Eugeni D’Ors, Obra completa.
Glosari 1906-1910, op. cit., pàg. 431. [Torna]
[122]Fins llavors a Catalunya no votava més enllà del 40 % del cens,
i això en els districtes on el vot era relativament representatiu. Però
ara havia votat fins al 68 % a les comarques de Tarragona i un 52 %
a les de Barcelona. [Torna]
[123] Mesos després el grup parlamentari solidari es veuria
incrementat amb l’adhesió del liberal Emili Riu i Periquet, diputat per
Sort-Viella, i del republicà catalanista Josep Torres i Sampol, elegit
en l’elecció complementària de Torroella de Montgrí, celebrada a
l’agost del 1907, després de la renúncia del cacic conservador
marquès de Robert. [Torna]
[124]A més de Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch, elegits per
Barcelona, també ho foren Eduard Calvet (per Arenys), Lluís Ferrer-
Vidal (per Castellterçol), Ignasi Girona (per Granollers), Frederic
Rahola i Trèmols (per Igualada), Leonci Soler i March (per Manresa),
Salvador Rius i Torres (per Mataró), Josep Bertran i Musitu (per
Vilanova), Eusebi Bertrand i Serra (per Puigcerdà), Joan Ventosa i
Calvell (per Santa Coloma de Farners), Joan Garriga i Massó (per la
Seu d’Urgell), Pere Milà i Camps (per Solsona) i Manuel Raventós i
Domènech (per Valls). [Torna]
[125]
A. Marvaud, L’Espagne aux XX e siècle, étude politique et
economique, París, Librairie Armand Colin, 1915, pàg. 43. [Torna]
[126]
Conde de Romanones, Notas de una vida, Madrid, Marcial
Pons, 1999, pàg. 254. [Torna]
[127]
Antoni Rovira i Virgili, Els polítics catalans, Barcelona, Tipografia
Occitània, 1929, pàg. 176. [Torna]
[128] Les relacions polítiques entre Maura i Cambó han estat
analitzades per Teresa Carnero a «Madrid-Cataluña, 1890-1919: del
desencuentro al acomodo. La correspondencia A. Maura-F.
Cambó», dins J.C. Davis i Isabel Burdiel (ed.), El otro, el mismo.
Biografía y autobiografía en Europa (siglos XVII-XX), València,
Publicacions de la Universitat de València, 2005, pàg. 299-328.
[Torna]
[129]
Antoni Rovira i Virgili, Els polítics catalans, Barcelona, Tipografia
Occitània, 1929, pàg. 178. [Torna]
[130]F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), Barcelona,
Editorial Alpha, 1991, pàg. 33-34. [Torna]
[131] Això ho explica Cambó en les seves Memòries, op. cit., pàg.
150-151, i també, més extensament, en una intervenció
parlamentària a les Corts republicanes el 15 de febrer de 1935.
Vegeu Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op.
cit., pàg. 871-872. [Torna]
[132]
Carta de F. Cambó a A. Maura, de 9 de novembre de 1907.
AAM. [Torna]
[133]
Carta de F. Cambó a A. Maura, de 29 de novembre de 1907.
AAM. [Torna]
[134]Carta de F. Cambó a A. Maura, de 8 de gener de 1908. AAM.
[Torna]
[135]En una carta de F. Cambó a A. Maura, de 13 de febrer de 1909,
AAM, demanava al president del govern que s’autoritzés el més
aviat possible la construcció de la carretera d’Arbúcies a Vic. Maura
va escriure a mà a la mateixa carta: «Al Ministerio de Fomento. Para
su recomendación». [Torna]
[136]Sobre els dots oratoris de Cambó és força interessant l’article
d’Antoni Rovira i Virgili «L’oratòria de Cambó», publicat a Germanor,
Santiago de Xile, juliol del 1947, i reproduït a Revista de Catalunya,
n. 117, Barcelona, abril de 1977, pàg. 7-18. [Torna]
[137]A l’article de Teresa Carnero a «Madrid-Cataluña, 1890-1919:
del desencuentro al acomodo. La correspondencia A. Maura-F.
Cambó», dins J.C. Davis i Isabel Burdiel (ed.), El otro, el mismo.
Biografía y autobiografía en Europa (siglos XVII-XX), op. cit., es
reprodueixen les cartes més interessants. [Torna]
[138] Intervenció de Francesc Cambó al Congrés dels Diputats el 15
de febrer de 1935. Vegeu Discursos parlamentaris (1907-1935), op.
cit., pàg. 871-872. [Torna]
[139]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 84-100. [Torna]
[140] Borja de Riquer, Alfons XIII y Cambó. La monarquía y el
catalanismo político, Barcelona, RBA, 2013, pàg. 55-57. Dotze anys
més tard, el 7 de juny de 1916, Cambó, en un discurs al Congrés
dels Diputats, recordarà que el monarca encara no parlava en públic
en català, cosa que sí que havien fet, per exemple, Felip II i Carles
II. Alfons XIII no va parlar mai en català en públic. [Torna]
[141]
Fernando Soldevilla, El año político 1908, Madrid, Imprenta de
Ricardo Rojas, 1909, pàg. 137. [Torna]
[142]«Cambó, apoyado por Ossorio, me pidió que las suspendiera,
pero no lo pude hacer, porque no habría procedido yo legalmente, ni
con debida formalidad. Fue mi primer rozamiento con Cambó —
Lerroux triunfó y vino al Congreso». Juan de la Cierva y Peñafiel,
Notas de mi vida, Madrid, Instituto Editorial Reus, 1955, pàg. 87.
[Torna]
[143] L’abstenció havia estat notable i havia penalitzat els solidaris,
que perdien uns deu mil vots, mentre que Lerroux en guanyava vuit
mil. [Torna]
[144]F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
170. [Torna]
[145]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, només posa «estiu 1909». FB
BC. [Torna]
[146]Van ser processats pels tribunals militars 1.725 individus, dels
quals 900 foren condemnats a presó, 59 d’ells a cadena perpètua, i
17 a pena de mort, tot i que finalment els executats van ser 5.
[Torna]
[147]Aquest pedagog lliurepensador, fundador de l’Escola Moderna
de Barcelona, s’havia vist implicat en l’atemptat contra Alfons XIII del
31 de maig de 1906 a Madrid, comès per Mateo Morral, antic
col·laborador seu a l’Escola Moderna, i per això havia estat
empresonat un any. [Torna]
[148]
Juan de la Cierva y Peñafiel, Notas de mi vida, op. cit., pàg.
144-150. [Torna]
[149]«Si hagués permanescut [sic] alguns dies més en el govern, el
partit liberal en pes hauria fet declaracions republicanes i deixaria la
monarquia condemnada a un règim de dictadura doncs no hi
quedarà medi de substituir al actual govern i aquest no podrà
governar amb corts obertes». Carta de F. Cambó a E. Prat de la
Riba de 21 d’octubre de 1909. FPR ANC. En una altra carta a Ll.
Duran i Ventosa, de finals del 1909, Cambó sostenia: «En Maura és
home mort. El seu partit està decepcionat». FDV ANC. [Torna]
[150]
Carta de F. Cambó a E. Prat de la Riba del 21 d’octubre de
1909. FPR ANC. [Torna]
[151] Ibídem. [Torna]
[152]
Carta de F. Cambó a E. Prat de la Riba del 21 d’octubre de
1909. FPR ANC. [Torna]
[153]F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 175-176, i Dietari, op. cit.,
pàg. 897. [Torna]
[154] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 386-387. [Torna]
[155]Carta de Segismundo Moret a Ramon Sostres, diputat liberal
català, del 26 de setembre de 1909. N’hi ha una còpia a l’arxiu Prat
de la Riba. FPR ANC. [Torna]
[156]
Carta de F. Cambó a E. Prat de la Riba, del 17 de gener de
1913. FPR ANC. [Torna]
[157]
Carta de F. Cambó a A. Maura, de 22 de març de 1910. Archivo
Antonio Maura, Madrid. [Torna]
[158]En el conjunt de Catalunya, la desaparició de la Solidaritat
també havia tingut un alt cost polític per al catalanisme i havia
beneficiat especialment els partits dinàstics: els liberals
governamentals havien passat de tenir 2 diputats a 12, mentre que
els conservadors en treien 4. Les diferents tendències dels
republicans obtenien 17 escons, dels quals 5 eren per als radicals
lerrouxistes. En canvi, la Lliga i els seus aliats tradicionalistes i
independents només havien aconseguit 11 diputats, quan el 1907
n’eren 20. [Torna]
[159] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 186. [Torna]
[160]
«Als meus electors de La Bisbal», La Veu de Catalunya, de 13
de maig de 1910. [Torna]
[161]
Carta de F. Cambó a A. Maura, de 14 de maig de 1910, AAM,
Madrid. [Torna]
[162]
Francesch Cambó [sic], Catalunya y la Solidaritat. Conferencia
donada al teatre Principal el día 26 de maig de 1910, Barcelona,
Estampa fills de D. Casanovas, 1910. [Torna]
[163]
José M. Tallada, «Derechas e izquierdas. Para José Zulueta»,
La Cataluña, IV, 1910, pàg. 809-810. [Torna]
[164]
M. Vidal i Guardiola, «Derechas e izquierdas», La Cataluña, IV,
1910, pàg. 19-22. [Torna]
[165]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa del 4 de febrer de
1911. FDV ANC. [Torna]
[166]
Carta de F. Cambó a A. Maura, del 3 de febrer de 1912,
Fundación Antonio Maura, AAM, Madrid. [Torna]
[167]Des de llavors Cambó serà diputat de manera ininterrompuda
fins al 1923, primer pel districte de Castellterçol, a les eleccions del
1914 i del 1916, i després per la ciutat de Barcelona, a les eleccions
del 1918, del 1919, del 1920 i del 1923. [Torna]
[168]F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
197. [Torna]
[169]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, només posa «juliol del
1912». FDV ANC. [Torna]
[170] Ibídem. [Torna]
[171]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, només posa «juliol del
1912». FDV ANC. [Torna]
[172]La panoràmica de les quatre diputacions catalanes mostrava un
frec a frec entre la Lliga Regionalista, que tenia vint diputats
provincials, i la UFNR, que havia aconseguit dinou diputats, mentre
que els dinàstics en conjunt eren vint-i-nou. Els lliguers eren
majoritaris a les diputacions de Barcelona i Girona, força minoritaris
a la de Lleida, i a la de Tarragona no tenien cap representant.
[Torna]
[173] La defenestració política de Maura de l’any 1913 ha estat
objecte de grans debats entre els historiadors. Uns l’han considerat
un error greu del monarca i una nova mostra de la intromissió
d’Alfons XIII en la vida dels partits polítics, i d’haver cedit davant la
pressió dels liberals i republicans. Jesús Pabón i Carlos Seco
Serrano, en canvi, consideren que el rei s’havia vist forçat a recórrer
a Eduardo Dato davant l’arrogància manifestada per Antoni Maura.
[Torna]
[174]Aquesta entrevista només és explicada per Joan Garriga i
Massó a Memòries d’un liberal catalanista (1887-1939), Barcelona,
Edicions 62, 1987, pàg. 207-208. [Torna]
[175]
«Nota confidencial» d’Enric Prat de la Riba, només posa «tardor
1913». FPR ANC. [Torna]
[176]
Carta de F. Cambó a E. Prat de la Riba de 28 d’octubre de
1913. FPR ANC. [Torna]
[177]F. Cambó, «El moment polític i les eleccions municipals»,
conferència a la Sala Imperio, Barcelona, 4 de novembre de 1913.
Vegeu també J. Pabón, Cambó, vol. I., op. cit., pàg. 412. [Torna]
[178]Así es nuestro Rey. El libro de la Monarquía, Madrid, Imprenta
Helénica, 1914. El text de Cambó és breu, té vint-i-sis línies, i
apareix a les pàgines 100-103, en castellà, francès, anglès i
alemany. El llibre recollia l’opinió de setantadues personalitats
espanyoles, entre les quals destacaven polítics com Dato i
Romanones (destaca l’absència de l’opinió d’Antoni Maura). Cambó
—l’únic polític no dinàstic— és presentat al llibre com a «Jefe del
Partido Regionalista», i amb el marquès de Marianao (Salvador
Samà i Torrents) és l’únic català. També opinen sobre el rei
destacats homes de ciències i de lletres com Santiago Ramón y
Cajal, Jacinto Benavente i Miguel de Unamuno. [Torna]
[179]Al conjunt de Catalunya, la Lliga va treure dotze diputats sobre
un total de vint candidats presentats, però seguia sense aconseguir
cap representant ni a la província de Tarragona ni a la de Lleida. Els
republicans n’havien obtingut vuit, dels quals la meitat eren de la
UFNR. [Torna]
[180]F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
248. [Torna]
[181] Ibídem, pàg. 249. [Torna]
[182]«Espanya davant la Guerra Europea. Causes de la guerra. La
Neutralitat d’Espanya», La Veu de Catalunya, 24 d’agost de 1914.
[Torna]
[183] Lliga Regionalista, El pensament català davant del conflicte
europeu. Conferències dels parlamentaris regionalistes, Barcelona,
Fidel Giró, impressor, 1915. Els conferenciants foren Lluís A. Sedó
—indústria i exportació—, Lluís FerrerVidal —indústria i comerç—,
Joan Ventosa —crèdit—, Joan Garriga i Massó —transports—, Pere
Rahola —subsistències i matèries primeres—, Carles de Camps —
política agrària— i Francesc Cambó —banca. [Torna]
[184]Aquest projecte, que havia provocat importants protestes dins
les forces armades i censures de l’oposició, per considerar-lo
insuficient i incomplet, venia a manifestar que «el problema militar»
podia esdevenir de nou una font de grans conflictes. [Torna]
[185] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 231-232. [Torna]
[186]Signaven la circular Francesc Cambó, Raimon d’Abadal, Enric
Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell i Josep
Puig i Cadafalch, és a dir, els dirigents més destacats de la Lliga.
Circular de la Comissió d’Acció Política de la Lliga Regionalista,
sense data, Arxiu B. de Riquer. [Torna]
[187]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 6 de maig de 1916. FB BC.
[Torna]
[188]
«La concentració del Parc Güell», La Veu de Catalunya, 22 de
maig de 1916. [Torna]
[189]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 316. [Torna]
[190]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 317. [Torna]
[191] Ibídem, pàg. 321. [Torna]
[192] Ibídem, pàg. 322. [Torna]
[193] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 236. [Torna]
[194] «Las aspiraciones de Cataluña. Palabras de Cambó». España,
II, n. 72, 8 de juny de 1916, pàg. 439-440. [Torna]
[195]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, des del Saint Moritz Palace
Hotel, del 7 d’agost de 1915. FB BC. [Torna]
[196]
Claudi Ametlla, Memòries polítiques, Barcelona, Editorial Pòrtic,
1963, pàg. 370. [Torna]
[197] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 239-242. [Torna]
[198]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 375-395. [Torna]
[199]Hem utilitzat nombrosa correspondència escrita i rebuda per
Francesc Cambó. Bona part de les seves cartes porten un
encapçalament imprès, que no reproduïm. Acostumen a indicar,
després del seu nom, la seva adreça —per exemple «Girona 18,
Principal 2ª (xamfrà Ausiàs March). Telèfon 2095»—, i posen «El
Diputat per Castellterçol», o el «Diputado a Cortes por Barcelona».
Des del març del 1918 les cartes indiquen «El Ministro de
Fomento», i des del 23 d’agost de 1921, «El Ministro de Hacienda».
Posteriorment, també hi ha cartes seves que mostren que estan
escrites a «Via Laietana nº 30», o porten el logo del seu iot, el
«Catalònia». [Torna]
[200]
Cartes de F. Cambó a J. Ventosa de 2 i 3 de juny de 1916. FB
BC. [Torna]
[201]Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 5 d’octubre de 1916. FB BC.
[Torna]
[202]«Que en Riu se sent desenganyat del partit liberal ho demostra
el fet de que es posa a la nostra disposició per les eleccions
provincials a la província de Lleida». Carta de F. Cambó a J.
Ventosa de 6 octubre de 1916. FB BC. [Torna]
[203]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 10 d’octubre de 1916. FB
BC. [Torna]
[204]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 30 d’octubre de 1916. FB
BC. A la carta Cambó deia: «Ens és també indispensable fer saltar a
en Rius de l’alcaldia» —de Barcelona—. «Parlem amb en Lluís» —
Duran. [Torna]
[205]Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 6 d’octubre de 1916. FB BC.
[Torna]
[206]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 10 d’octubre de 1916. FB
BC. [Torna]
[207]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 30 d’octubre de 1916. FB
BC. [Torna]
[208]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 417-440. [Torna]
[209]«Amb el meu discurs sobre el pressupost extraordinari li he
donat una estocada molt fonda, però no sé si serà mortal. […] el
propòsit de l’Alba és transigir en tot per aguantar-se. Procuraré
demà fer això impossible… a menys que no conservi ombra de
dignitat i accepti que governem nosaltres des del nostre banc».
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 2 de novembre de 1916. FB BC.
[Torna]
[210]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 20 d’octubre de 1916. FB
BC. [Torna]
[211]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 10 d’octubre de 1916. FB
BC. [Torna]
[212]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 24 de novembre de 1916.
FB BC. [Torna]
[213] Ibídem. [Torna]
[214]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 24 de novembre de 1916.
FB BC. [Torna]
[215] Ibídem. [Torna]
[216]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, només posa «desembre
1916». FB BC. [Torna]
[217]Cambó continuava l’escrit dient: «Lo primer, jo ho veig de la
manera següent: entendre’ns amb l’Alba, en Quesada i potser en
Sánchez-Toca i redactar amb ells —imposant-nos nosaltres— els
projectes que volguéssim que s’aprovin». Carta de F. Cambó a J.
Ventosa de 24 de novembre de 1916. FB BC. [Torna]
[218]
Carta de F. Cambó a E. Prat de la Riba de 5 de novembre de
1916. FPR ANC. [Torna]
[219]
En una carta de F. Cambó a J. Ventosa, de desembre del 1916.
FB BC. [Torna]
[220] Cambó considerava que Canalejas cercava «més la intimitat
que el respecte» amb el rei i que això era un error greu, «major
encara quan el Rei s’anomenava Alfons XIII», vegeu Memòries, op.
cit., pàg. 185-186. [Torna]
[221] Leticia Bosch-Labrús i Blat (Barcelona 1890-Madrid 1981) era
filla del conegut dirigent proteccionista Pere Bosch-Labrús i havia
conegut de petita Cambó, que anava sovint a dinar a casa dels seus
pares. L’any 1912 es casà amb Fernando Sebastián de Borbón y
Madán (París 1891-Madrid 1945), segon duc de Dúrcal i oficial de
l’Escorta Reial, i parent llunyà d’Alfons XIII. Llavors Leticia fou
nomenada dama de la reina Victòria Eugènia i, per tant, tingué un
accés privilegiat a la cort i al monarca. Cambó va mantenir una
relació estreta amb els ducs de Dúrcal. Fins i tot, l’estiu del 1915 el
passà a la casa que tenien a Fuenterrabía i l’agost del 1916 el
passaren tots junts a l’Hotel Palace de Saint Moritz (Suïssa). A
l’Archivo de Palacio hi ha cartes de «Leticia, duquesa de Dúrcal, a
Luis, duque de Miranda», recomanant articles escrits per dirigents
de la Lliga, com Cambó, Ventosa, Duran, etc., i dient «Creo que a
ellos les gustaría mucho que el Rey se hubiera enterado», carta de
26 de juliol de 1929, caixa 15601. AP, Madrid. [Torna]
[222]
Joan Anton Güell i López (1874-1955), segon comte de Güell,
era net de dos importants empresaris, Joan Güell i Ferrer i Antonio
López, primer marquès de Comillas. Home proper a la Lliga
Regionalista, també tenia bones relacions personals amb el rei, que
havia concedit al seu pare Eusebi el títol de comte de Güell l’any
1900. Era «Caballero de la Cámara de S. M. Alfonso XIII». [Torna]
[223]Damià Mateu i Bisa (1863-1935) era un empresari important
dels ferros, propietari de la famosa fàbrica d’automòbils Hispano-
Suiza. A causa de la seva bona relació amb el rei des del 1914
havia creat diverses fàbriques de material militar. Era un home
proper a la Lliga Regionalista, fins al punt que l’any 1916 va ser
nomenat recaptador dels ajuts econòmics que feien al partit els
empresaris i homes de negocis de Catalunya. [Torna]
[224]Claudi López i Bru (1853-1927), segon marquès de Comillas,
era un dels homes més rics d’Espanya, estava molt introduït al
Palau Reial des de l’etapa de la regència de Maria Cristina. Tenia
relacions professionals estretes amb Francesc Cambó, atès que
Comillas era el president i el principal accionista del Banc Hispano-
Colonial i fou el primer president del consell d’administració de la
CHADE, la gran empresa elèctrica creada per Cambó. [Torna]
[225] Joaquim Maria de Nadal i Ferrer (Barcelona 1883-1972), fill de
l’alcalde de Barcelona Josep Maria de Nadal, era «gentilhombre de
cámara» d’Alfons XIII, i va militar successivament en les joventuts
mauristes, a la Federació Monàrquica Autonomista i a la Lliga
Catalana. Fou secretari polític de Francesc Cambó del 1930 al 1936.
[Torna]
[226]Jacobo (Jimmy) Fitz-James Stuart y Falcó, XVII duc d’Alba
(Madrid 1878-Lausana 1953), tenia una relació molt estreta amb
Alfons XIII des de petit. Cambó el va tractar molt a l’estiu de l’any
1916, quan van estar junts a l’Hotel Palace de Saint Moritz. Havia
heretat grans propietats, valorades en més de cent milions de
pessetes. L’any 1932 era el quart noble d’Espanya en propietats,
tenia 34.455 hectàrees. La seva col·lecció de pintura privada era la
més important d’Espanya. [Torna]
[227]En una carta a Joan Ventosa, del 7 d’agost de 1916, Cambó
deia: «Escriuré unes cartes al Rei per a publicar-les a La Veu o al
Debate explicant tot lo que podria i deuria fer el Rei en aquest
moment». FB BC. [Torna]
[228]Cambó, en una carta a Joan Ventosa, del 12 d’octubre de 1916,
es queixava del suport del rei a Santiago Alba perquè aquest
presidís «un govern d’autoritat» (dictatorial). En concret, denunciava
el compromís d’Alba amb Alfons XIII, que, si s’aprovaven els nous
ingressos fiscals, proposaria «de treure-li 70 milions per a els
Astilleros [sic] de la ria de Vigo». FB BC. [Torna]
[229]Hi havia senadors i diputats, com Sedó, Garriga i Massó,
Bertran i Musitu, Rusiñol, Rahola, Puig i Cadafalch i Vehils, i
representants de corporacions econòmiques, com Viada, Gonçal
Arnús, Bertrand i Serra i Damià Mateu. Un dia abans arribà a Bilbao
el secretari de la Lliga, Ferran Agulló, per preparar-ho tot. [Torna]
[230]Hi havia sis diputats a les Corts —Esteban Bilbao, Fernando M.
Ibarra, José Joaquín Ampuero, José Pablo Azillona, Luis Aznar i
Echevarrieta mateix—, i el senador i president de la Liga Vizcaína
de Productores, Federico Echevarria, a més de Ramón de la Sota
(president de l’associació de naviliers), Enrique Ocharan (director
del Banco de Vizcaya) i empresaris amb cognoms tan coneguts com
Gandarias, Urquijo, Mac Mahon i Chávarri. [Torna]
[231]Conferencia del diputado a Cortes D. Francisco Cambó en el
Coliseum de Albia. 26 de enero de 1917, Bilbao, Hijos de Grijelmo,
1917. [Torna]
[232]La conferència va ser reproduïda sencera al diari nacionalista
Euskadi i resumida a La Gaceta del Norte del 29 de gener de 1917.
[Torna]
[233]També Josep Puig i Cadafalch va fer a Bilbao, el dia 28 de
gener, una conferència a la Sociedad Filarmónica, entitat finançada
per De la Sota, sobre «La labor cultural de la Mancomunidad
catalana y la Diputación de Barcelona», que igualment fou
ressenyada per la premsa basca. [Torna]
[234]
Apareix reproduït a la La Voz de Guipúzcoa del 17 d’abril de
1917. [Torna]
[235]El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la
Indústria era una important associació catalanista molt activa aquells
anys. [Torna]
[236]
Els delegats catalanistes visitaren la Corunya, Santiago, Lugo,
Vigo, Orense i Monforte, on pronunciaren diverses conferències i es
van entrevistar amb diversos polítics gallecs. [Torna]
[237]
Francisco Cambó, El pesimismo español, Madrid, Editorial
Hesperia, 1917. [Torna]
[238]
Santiago Alba, Problemas de España, Madrid, Editorial
Hesperia, 1916. [Torna]
[239] Carta de F. Cambó a J. Ventosa, d’abril de 1917. FB BC. [Torna]
[240]«El Rei apreta [sic] a l’Alba per a que no surti del govern dient-li
que és l’únic home amb qui confia d’entre els que avui governen…
Amb l’Alba hem tingut avui una llarga conversa, m’ha explicat tot lo
que passa dintre del govern, la seva posició, i la impossibilitat de
seguir com fins ara. M’ha parlat de la formació d’un govern de
concentració en què hi entréssim els 5 o 6 més capaços de la
política espanyola per a ésser-ne una dictadura. Diu que el Rei hi
estarà conforme. M’ha preguntat si nosaltres estaríem disposats a
entrar-hi. Jo no he contestat res en concret. M’ha demanat que
dilluns, al tornar de S. Sebastián, l’avisi per parlar llargament amb
ell… Com a manera d’entrar, fora la més gallarda per a nosaltres.
Ara, no hem d’oblidar que, o bé fracassarem i la revolució ens
passarà pel damunt i nosaltres no podríem dirigir-la, o bé, si
triomfem, adquiriríem prestigi personal, però solidaríem l’statu quo i
ajornaríem la solució del plet nacionalista». Carta de F. Cambó a J.
Ventosa, abril de 1917. FB BC. [Torna]
[241]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 de juliol de 1943. FIC.
[Torna]
[242] Ibídem. [Torna]
[243] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 264-265. [Torna]
[244]
Excoronel Márquez, J. M. Capo, Las Juntas Militares de
Defensa, Barcelona, Biblioteca Porvenir, 1923. [Torna]
[245] També parlen d’aquests contactes Jesús Pabón, a Cambó, op.
cit., pàg. 427-431, i Joaquim Maria de Nadal, Memòries. Vuitanta
anys de sinceritats i de silencis, Barcelona, Editorial Aedos, 1965,
pàg. 269. [Torna]
[246]
Excoronel Márquez, J. M. Capo, Las Juntas Militares de
Defensa, Barcelona, Biblioteca Porvenir, 1923, pàg. 49. [Torna]
[247] Ibídem, pàg. 50-51. [Torna]
[248]
Excoronel Márquez, J. M. Capo, Las Juntas Militares de
Defensa, Barcelona, Biblioteca Porvenir, 1923. La carta de Cambó
ocupa l’apèndix n. 8, pàg. 184-187. [Torna]
[249] Ibídem, pàg. 187. [Torna]
[250]Jesús Pabón, a Cambó, op. cit., comenta la carta a la pàg. 427.
[Torna]
[251]Juan de la Cierva y Peñafiel, Notas de mi vida, op. cit., pàg.
183. [Torna]
[252] Ibídem, pàg. 311. [Torna]
[253]
M. García Venero, Santiago Alba, monárquico de razón, Madrid,
Aguilar, 1963, pàg. 133. [Torna]
[254]Carta de F. Cambó a G. Maura, d’11 de juliol de 1917. AAM.
[Torna]
[255] Teresa Carnero, «Madrid-Cataluña, 1890-1919: del
desencuentro al acomodo. La correspondencia A. Maura-F.
Cambó», op. cit., pàg. 325. [Torna]
[256]El comte de Güell parlava el 1918 de «mi intervención
mediadora en los (sucesos) del año anterior», Carta de Joan Anton
Güell a Emilio Torres, secretari particular d’Alfons XIII, de 17 de
desembre de 1918. AP, Madrid. [Torna]
[257]Joaquim Maria de Nadal, Memòries. Vuitanta anys de sinceritats
i de silencis, Barcelona, Editorial Aedos, 1965, pàg. 270. [Torna]
[258]David Martínez Fiol, Joan Esculies Serrat, L’Assemblea de
Parlamentaris de 1917 i la Catalunya rebel, Barcelona, Centre
d’Història Contemporània de Catalunya, 2017, pàg. 105. [Torna]
[259]
Carta de F. Cambó a A. Maura, de 19 de setembre de 1917,
Fundación Antonio Maura, AAM, Madrid. [Torna]
[260]La declaració apareix publicada a La Veu de Catalunya del 10
d’octubre de 1917. [Torna]
[261]Carta de Damià Mateu a Cambó de 20 d’octubre de 1917.
Citada per Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 555. [Torna]
[262]
«Exposición de los senadores y diputados conservadores por
Cataluña al Gobierno», octubre de 1917. Arxiu E. Dato. [Torna]
[263]
Declaracions de F. Cambó al Diario de Navarra, 15 d’octubre de
1917. [Torna]
[264]«Al punt a què tot ha arribat, encara que nos hagi de costar un
sacrifici, no hi ha altre camí que fer-ho, si com es desprèn tot és
profitós per a Catalunya, i mai l’ocasió vindrà millor que ara la teva
entrada i la d’en Ventosa al Ministeri»; carta de Lluís Duran a
Francesc Cambó de 27 d’octubre de 1917. Segons Duran, l’ordre de
preferències de caps del futur govern de concentració seria «Maura,
si no Sánchez Toca, si no García Prieto». FDV ANC. [Torna]
[265]J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 566-567, i F. Cambó, Memòries,
op. cit., pàg. 267. [Torna]
[266]
Rafael de Marquina, La nostra gent. Francesc Cambó, Llibreria
Catalònia, 1926, pàg. 52-53. [Torna]
[267]En una carta a Duran i Ventosa, Cambó explicà la seva
conversa amb Maura i com l’informà que pensava proposar a
Cambó, Villanova, García Prieto, Azcárate i Sota ser ministres sense
cartera. Però com que la majoria no acceptaven, ni tampoc Cambó,
«m’ha dit que la meva negativa l’obligava a declinar l’encàrrec que
tenia del Rei de formar un ministeri de concentració…». Carta de F.
Cambó a Ll. Duran, d’un dijous d’octubre del 1917. FDV ANC.
[Torna]
[268]Carta de F. Cambó a Ll. Duran, d’un dijous d’octubre del 1917,
op. cit. També afegia Cambó: «És també possible que el Rei cridi a
Palau els ex-presidents del Consell i de les Cambres i a mi, per a
que tots junts, deliberem amb ell sobre la solució de la crisi. Ara,
l’únic perill que tenim, és que vinga un ministeri homogeni, maurí o
liberal. No ho crec, i en el cas que vingués, duraria poc. Espero
guanyarem la partida». [Torna]
[269] «Crisis total», a Acción, 1 de novembre de 1917. [Torna]
[270]
«Per lo que veig als diaris de Barcelona me sembla que aquí no
es donen prou compte de la veritat de la nostra victòria. En canvi a
Madrid, se’n dona compte tothom. Amb una solució Alba, es creava
un partit albista; amb una solució Maura, un partit maurí, amb en
García Prieto, queda desfet el partit lliberal i no pot crear res al seu
entorn». Carta de F. Cambó a Ll. Duran, d’un dilluns de
començament de novembre del 1917. FDV ANC. [Torna]
[271]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 de juliol de 1943. FIC.
[Torna]
[272]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, d’un dilluns de començament de
novembre del 1917. FDV ANC. [Torna]
[273] L’edició dels discursos parlamentaris, Francesc Cambó.
Discursos parlamentaris (1907-1935), Barcelona, Editorial Alpha SA,
1991, inclou 59 discursos sencers, dels quals 56 havien estat
pronunciats al Congrés dels Diputats i 3 al Senat, en la condició de
ministre. D’aquests discursos seleccionats, 22 corresponen a l’etapa
octubre de 1907-març de 1918; 23 són de l’etapa de 1918 a 1923; i
24 pertanyen a l’època republicana, entre 1934 i 1935. Dels 59
reproduïts sencers, 12 els va pronunciar Cambó com a ministre de
Foment i d’Hisenda, i 42, com a líder parlamentari. Cambó, però, va
fer moltíssimes intervencions parlamentàries més, com a mínim 141,
que surten ressenyades als diaris de sessions del Congrés —130—
i d’altres al del Senat —11. [Torna]
[274]
Les declaracions de Francesc Layret es van publicar a Anuari
de Catalunya. 1917, Barcelona, Editorial Minerva, SA, 1918, pàg.
238-242. [Torna]
[275]
Les declaracions de Roig i Bergadà apareixen publicades també
a Anuari de Catalunya. 1917, op. cit., pàg. 243-247. [Torna]
[276]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, novembre de 1917. FB BC.
[Torna]
[277]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, 11 desembre de 1917. FB BC.
El governador «infeliç» era un vell almirall de 73 anys, Ramón
Auñón y Villalón, marquès de Pilares, que havia estat nomenat al
mes de novembre. Al mes de gener fou nomenat governador civil
Carlos González Rothwos, advocat i polític conservador, que ja
havia estat governador durant el primer govern Maura (19031904).
El capità general «inepte» era el català Josep Oriol Barraquer
Roviralta, germà del famós oftalmòleg i oncle del llavors bisbe de
Solsona Francesc Vidal i Barraquer. Era capità general des
d’octubre del 1917 i fou substituït el gener del 1918 pel valencià
Ramon García Menacho, que devia ser tan veterà que passà a la
reserva al mes de setembre. El 30 de setembre, sent ja Francesc
Cambó ministre de Foment del govern Maura, fou nomenat capità
general de Catalunya Joaquim Milans del Bosch. Segur que Cambó
donà el vistiplau al nomenament d’aquest polèmic militar. [Torna]
[278]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 9 de desembre de 1917. FB
BC. Joan Pich i Pon (1878-1937), conegut industrial de l’electricitat,
era un polític lerrouxista força influent a Barcelona. El 1915 ja havia
estat alcalde accidental de la ciutat. Noel Llopis i Bertran i Alfonso
Mauri i Miquel eren regidors liberals elegits el novembre del 1915
amb suport del govern Romanones-Alba en una coalició de tots els
republican, amb Felip Rodés mateix, contra la Lliga Regionalista.
[Torna]
[279] Ibídem. [Torna]
[280]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 9 de desembre de 1917. FB
BC. [Torna]
[281]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 24 de desembre de 1917.
FB BC. [Torna]
[282] Ibídem. [Torna]
[283]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 31 de desembre de 1917.
FB BC. [Torna]
[284] «En la època d’en Dato tornà a furgar-se contra ells i la
acusació amb la Congregació de Religiosos la que, a primers de
novembre, resolgué l’expedient ordenant el seu estranyament de
Barcelona. Aquesta ordre els hi acaba de ser ara notificada. El P.
Miquel se’n va a Roma, de seguida que obtingui el permís, per a
gestionar prop del Sant Pare que deixi sense efecte aquesta decisió.
Ajudaria molt a l’èxit de les seves gestions el que el govern
espanyol, per medi de l’ambaixador al Vaticà, fes saber al Secretari
d’Estat, que es desentén de totes les acusacions que haguessin
formulat governs anteriors com el P. Miquel i el P. Rupert a base de
les seves relacions amb els regionalistes. No pot ser que, després
d’haver nosaltres derrotat a en Dato, els amics nostres siguin
víctimes de les persecucions que ell havia iniciat». Carta de F.
Cambó a J. Ventosa, de 29 de desembre de 1917. FB BC. [Torna]
[285]Carta de Lluís Duran i Ventosa a Francesc Cambó de divendres
22, sembla que de novembre, de 1917. FDV ANC. [Torna]
[286] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 590. [Torna]
[287]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de gener de 1918. FB BC. El
sistema de l’encasellat significava que des del Ministeri de la
Governació ja s’atribuïen els diputats als diferents districtes
electorals. [Torna]
[288]En una carta de F. Cambó a J. Ventosa, de gener de 1918, es
deia: «Em sembla que en Prieto ens està prenent el pèl amb molta
gràcia i que administra admirablement la seva ingenuïtat i la seva
aparent tonteria… […] perquè si en les eleccions fracassem, la
nostra actuació governamental estarà ben llesta i haurem estremar
[sic] les estridències, per a refer-nos del fracàs de la nostra
intervenció en el govern». En una altra carta de F. Cambó a J.
Ventosa, del 14 de gener de 1918, escrivia: «un govern liberal
protegit per Dato, no sols deshonra el moviment de renovació, sinó
seria la nostra deshonra». FB BC. [Torna]
[289]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 14 de gener de 1918. FB
BC. [Torna]
[290]
Declaracions de F. Cambó a Anuari de Catalunya. 1917, op. cit.,
pàg. 234-236. [Torna]
[291]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 6 de febrer de 1918. BF
BC. [Torna]
[292]
Carlos Seco Serrano, «Las perspectivas de la Lliga Regionalista
ante les elecciones de 1918: financiación de su campaña
proselitista», Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo
CXCIX, Cuaderno I, Madrid, 2002. [Torna]
[293]
Alfons Cucó, El valencianisme polític, 1874-1936, València,
1971, pàg. 125127. [Torna]
[294]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 6 de febrer de 1918. FB
BC. [Torna]
[295]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de gener de 1918. FB BC.
[Torna]
[296]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 6 de febrer de 1918. FB
BC. [Torna]
[297]«A les noves Corts les forces de la antiga política no estaran
prou triturades per a que es produeixin grans concentracions que
puguin arribar a ser fusions definitives. Hi hauria el perill, a no ser la
nostra actuació, de que aquestes Corts, fetes amb el programa de
substituir el sistema del torn, vinguessin a restablir-lo. Però, si
nosaltres serem prou forts per a impedir que es restableixi el vell
sistema de torn, no podem fer-nos la il·lusió de que, d’aquestes
Corts, en poguérem treure cap solució favorable. Haurem de ser
nosaltres qui faci impossible la vida d’aquestes mateixes Corts que,
aparentment, són la nostra obra, i creem la convicció de que s’ha
d’anar a la dictadura, i donem la sensació de que els dictadors hem
de ser nosaltres. La cosa no és fàcil, però no és impossible. Crec
hem d’oposar-nos a que les reformes militars s’aprovin per Decret,
perquè això donaria a En Cierva una força formidable i ens trauria a
nosaltres un dels elements necessaris per a la dictadura: el concurs
de les baionetes. A les Corts, en la discussió de les reformes,
nosaltres podem apoderar-nos de l’exèrcit», Carta de F. Cambó a J.
Ventosa, de 6 de febrer de 1918. [Torna]
[298] A la ciutat de Barcelona la victòria de la Lliga fou clara i
Francesc Cambó sortí elegit diputat amb 38.025 vots, tot i que dins
la seva candidatura fou superat en vots per Pere Rahola, Albert
Rusiñol i Magí Morera i Galícia, i darrere seu només hi quedà el
tradicionalista Narcís Batlle. [Torna]
[299]Només s’aconseguí l’elecció d’un diputat, el jove candidat per
Orense, i llavors militant maurista, José Calvo Sotelo. La maquinària
caciquista havia actuat amb eficàcia i, amb el suport dels
governadors civils, havia aconseguit que fossin elegits els candidats
dels partits dinàstics. [Torna]
[300] Quan Cambó fou ministre de Foment s’incrementaren les
censures al «plutòcrata catalanista» per part dels galleguistes.
Vicente Risco el va qualificar de «roñoso judío» i de ser un polític
nefast per al galleguisme. Quan, el 1923, Cambó va intentar repetir
l’experiència de les aliances electorals, a Galícia gairebé no va
trobar cap aliat. El galleguisme s’havia distanciat de la Lliga
Regionalista i estava més proper a la gent d’Acció Catalana. Llavors
Cambó només va mantenir contactes polítics estables a Galícia amb
polítics tan pragmàtics com Manuel Portela Valladares. [Torna]
[301]En una carta de F. Cambó a Ll. Duran, sense data, però que
sembla del mes de març del 1918, deia: «És precís que anem a les
Corts, estant en la oposició, i que allà donem la sensació, d’una
banda, de que no reuim ni admetem aplaçaments als nostres ideals,
i, de l’altra, que som la única gent capàs de governar a Espanya».
FDV ANC. [Torna]
[302] F. Cambó, Dietari, op. cit., pàg. 897. [Torna]
[303] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 601. [Torna]
[304]
Conde de Romanones, Notas de una vida, Madrid, Marcial
Pons, 1999, pàg. 421. [Torna]
[305]
F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 275, i J. Pabón, op. cit., pàg.
603-605. [Torna]
[306]
«Crec que aquest govern, o bé farà grans coses i jo espero ser-
ne el motor, i endur-me la bandera, o caurà arrossegant la
monarquia i posant-nos en el cas de treballar sols per a salvar a
Catalunya». Carta de F. Cambó a Ll. Duran, del 23 de març de 1918.
FDV ANC. [Torna]
[307]Rafael Vehils i Grau Bolívar (1886-1956) era el director de la
Casa de América que havia impulsat Cambó a Barcelona, fou el cap
del seu gabinet. Va ser elegit diputat per Castellterçol, a les
eleccions parcials del 30 de juny de 1918, sent Cambó ministre, i
reelegit el 1919. Posteriorment, marxà a l’Argentina, on va ser un
dels directors generals de la CHADE, l’empresa elèctrica presidida
per Cambó. [Torna]
[308]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 485. [Torna]
[309] Ibídem. [Torna]
[310]Conde de Romanones, Notas de una vida, op. cit. pàg. 427-428.
[Torna]
[311]
Francesc Cambó, Vuit mesos al Ministeri de Foment. La meva
gestió ministerial, Barcelona, Editorial Catalana, 1919. L’edició en
castellà, Ocho meses en el Ministerio de Fomento, també és del
1919. [Torna]
[312] Francesc Cambó, Autonomia, Barcelona, Lectura Popular,
Biblioteca d’Autors Catalans, 1919, n. 297. [Torna]
[313] Ibídem, pàg. 11. [Torna]
[314] Ibídem. pàg. 13. [Torna]
[315] Francesc Cambó, Autonomia, op. cit., pàg. 13-14. [Torna]
[316]«El que és de doldre que les glòries i les prosperitats polítiques
coincideixin amb les negreses de l’horrorosa epidèmia que afecta
Barcelona. Déu vulgui que s’acabi aviat i presenvar-te’n». Carta de
J. Ventosa a Ll. Duran, del 27 d’octubre de 1918. FDV ANC. [Torna]
[317]
F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 287-228; i J. Pabón, op. cit.,
pàg. 640. [Torna]
[318]
La nota de Natalio Rivas és citada per Charles E. Ehrlich, Lliga
Regionalista. Lliga Catalana, 1901-1936, Barcelona, Institut Cambó,
2004, pàg. 286. [Torna]
[319]Javier Tusell i Genoveva García Queipo de Llano, Alfonso XIII.
El rey polémico, Madrid, Taurus, 2001, pàg. 319. [Torna]
[320]Així, en el curs d’una audiència amb el monarca a Sant
Sebastià, el setembre del 1918, Alfons XIII «va descordar-se» i va
emplenar d’injúries el ministre d’Hisenda de llavors, el conservador
Augusto González Besada. F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 290.
[Torna]
[321]
Carta de J. Ventosa a Ll. Duran, del 27 d’octubre de 1918. FDV
ANC. [Torna]
[322]
El govern Maura va caure el dia 6 de novembre i l’armistici se
signà l’11 de novembre. [Torna]
[323] En una carta a Joan Ventosa, de l’11 d’octubre de 1918, que
porta com a encapçalament «El Ministre de Foment», Cambó
escrivia: «la crisi s’ha resolt en forma contrària al que volíem. Crec
que ha sigut una mala solució la adoptada, però crec, també, que no
n’hi havia cap altra. Ha influït en nosaltres, a més de no trobar-ne
cap altra situació, la sensació del perill d’obrir-se a Espanya una
lluita de dretes i esquerres, que posés en segon terme al nostre plet.
Com aquest perill no ha fet més que ajornar-se per un parell de
mesos, és precís que, en una actuació intensíssima, plantegem la
urgència de la solució del plet català. Ara, és convenient que el
govern que vingui després del actual sigui un govern nostre, amb la
bandera de la reforma constitucional i la autonomia. Per aconseguir
això, és precís donar la sensació de que la crisis no està resolta,
sinó ajornada i que la solució definitiva decidirà de la sort
d’Espanya». FB BC. [Torna]
[324] «He recabat [sic] avui d’en Maura la llibertat d’expressar el
nostre pensament sobre el present i el pervindre de la política
espanyola. Crec ens és indispensable una activíssima propaganda
nacionalista. Tinc motius de que, tant en [García] Prieto, com en
Romanones, estan conformes amb anar a la reforma constitucional
segons els acords de la Assemblea. Així ho han manifestat a
l’Álvarez. Naturalment, que, a l’hora de complir-ho, tornarien enrere
o buscarien un expedient dilatori». Carta de F. Cambó a Ll. Duran i
Ventosa, del 12 d’octubre de 1918, porta l’encapçalament «El
Ministre de Foment». FDV ANC. [Torna]
[325]En una carta de Cambó a Lluís Duran del 19 d’octubre de 1918,
també amb l’encapçalament d’«El Ministre de Foment», deia: «…
crec hem de preparar-nos per a donar la estrebada final en forma
que siga eficaç i que, no obstant, no esveri a les nostres classes
conservadores. Convé preparar, per a una data pròxima, un acte en
què tota la representació de Catalunya reclami l’autonomia. El que
s’iniciés, i fins que es celebrés, estant encara nosaltres en el govern,
no fora cap inconvenient: la nostra adhesió siguent ministres,
donaria més relleu. Podria ser un acord de l’Assemblea de la
Mancomunitat, o dels Ajuntaments de Catalunya reunits en la
Setmana Municipal, o les dues coses a la vegada, procurant que la
coincidència tingués una expressió plàstica». FDV ANC. [Torna]
[326]«Jo preveig, per el moment en què deixem el govern, una forta
crisis de poder i d’autoritat a Espanya, que dugui la sensació de que
entrem a l’anarquia. Per aquest moment tenir preparades Juntes
Regionals que assumeixin el poder, pot aparèixer com a única
salvació i ser el camí més planer per anar a una organització
federal. Jo prepararé que a les Vascongades, a Astúries, a Galícia, i
fins a Castella la Vella, sigui possible la constitució d’aquests poders
regionals si, com crec, ve un començ de desfeta». Ibídem. [Torna]
[327]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, del 19 d’octubre de 1918. FDV
ANC. [Torna]
[328] En una carta de J. Ventosa a Ll. Duran, del 27 d’octubre de
1918, que porta l’encapçalament d’«El Ministre de Proveïments», es
diu: «No governarem si no és per a resoldre íntegrament el
problema català. Ara que la nostra hegemonia en la política
espanyola és tan accentuada, que jo estimo possible que passin per
tot i que acceptin l’autonomia política per tal que seguim governant.
[…] Jo crec que hem de procurar treure tot el partit d’aquesta
situació privilegiada, i no atenuar ni reduir el nostre programa. Tant
Cambó com jo creiem fora millor que al caure aquest govern, no
entréssim immediatament, sinó que ens succeís una altra situació
que, fos quina fos, tindria vida curta i precària. Però em temo que hi
hagi tals dificultats per a constituir una situació sense nosaltres, que
no sigui possible. Ara lo que és de desitjar és que aquesta interinitat
s’acabi aviat, perquè és molt desagradable i fins perillós això de
governar a plaç fixo. Mentre tant, crec hem de seguir accentuant,
com ja ho fem, l’afirmació nacionalista. I aprofito l’ocasió per felicitar-
te per l’acord municipal relatiu a l’ensenyament del català». FDV
ANC. [Torna]
[329]Jesús Pabón sosté que l’entrevista va tenir lloc el 14 de
novembre, mentre que Cambó, en les seves Memòries (pàg. 298),
indica que fou el dia 15. Després de consultar la premsa m’inclino
per aquesta segona data. J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 568.
[Torna]
[330] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 298-300. [Torna]
[331] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 570. [Torna]
[332]
J. Tusell i G. García Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey
polémico, op. cit., pàg. 359. [Torna]
[333] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 303. [Torna]
[334] Conde de Romanones, Notas de una vida, op. cit., 430. [Torna]
[335]F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 304-305; J. Pabón, op. cit.,
pàg. 597, Pabón no comenta el contingut de la carta de Cambó al rei
del 12 de desembre de 1918, tal vegada perquè no va consultar
l’Archivo de Palacio. En canvi, sí que la comenten i la reprodueixen
parcialment J. Tusell i G. G. Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey
polémico, op. cit., pàg. 360-361. [Torna]
[336]Carta de Francesc Cambó al marquès de Tovar, majordom de
Palau, del dia 12 de desembre de 1918. Caixa 15601. AP, Madrid.
[Torna]
[337]«En Ventosa i jo, amb tots els diputats, arribarem el dissabte.
Pensem si fora convenient que en Ventosa i jo donéssim una
conferència a la nostra gent. Ahir, si els republicans no haguessin
sigut tan infeliços, haurien provocat la caiguda del govern, creant
una situació dificilíssima que podia portar les més greus
conseqüències. Perduda l’ocasió d’ahir, crec que el govern se
salvarà… per a unes setmanes. Jo me n’alegro, perquè així lo
nostre serà el fet cabdal de la política espanyola». Carta de F.
Cambó a Ll. Duran del 13 de desembre de 1918. FDV ANC. [Torna]
[338]
En una carta de F. Cambó a J. Ventosa, de desembre del 1918.
FB BC. [Torna]
[339] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 605. [Torna]
[340] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 311. [Torna]
[341]J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 601-605, i també Història d’una
política. Actuacions i documents de la Lliga Regionalista, 1901-1933,
Barcelona, Biblioteca de la Lliga Catalana, 1933, pàg. 278-279.
[Torna]
[342] Ibídem, pàg. 605. [Torna]
[343]A la carta, el comte de Güell, entre altres coses, deia: «Aunque
recuerdo los comentarios a que dio lugar mi intervención mediadora
en los del año anterior no ha obedecido en eso mi abstención ahora
y sí solo a saber que en los culminantes de la semana pasada
estaba actuando mi tío Comillas, y como a él le comunicaba mis
impresiones he creído innecesario el caso de informar directamente
al Rey. […] Creo que serían muchos los elementos de derecha que
se alejarían de Cambó si este apoyara la solución de una República
Federal… si se creyera en el peligro inminente de que se inclinara
de ese lado podríamos los monárquicos reunir una cantidad
importante de elementos de valía que intervinieran para hacer que el
problema Catalán sea resuelto dentro de la Monarquía —pero para
que estos elementos fueran en número suficiente para poder pesar
tendrían que reducir su misión a lo que te digo, sin poder apoyar
peticiones inferiores a la que formula la representación
Parlamentaria de Cataluña, pues de querer estos elementos reducir
las aspiraciones formuladas se encontrarían con un estado de
oposición formidable en contra de su actuación y no serviría esta
más que para dar más fuerza a los que preconizan como única
solución la República Federativa. PD. Si se llega a un acuerdo con
los Parlamentarios será el momento de que el Rey venga a
Cataluña y creo firmemente que entonces será Cataluña el más
entusiasta sostén que tenga la Monarquía». Carta de Joan Anton
Güell a Emilio María Torres, secretari particular del rei Alfons XIII,
del 17 de desembre de 1918, Caixa 15601. AP, Madrid. I també a J.
Tusell i G. G. Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey polémico, op. cit.,
pàg. 362. [Torna]
[344]«El dia que apareguin els noms dels que formen la comissió i
haguem nosaltres de prendre l’acord de si hi anem i fem que la
Mancomunitat demani a socialistes i reformistes que hi vagin». Carta
de F. Cambó a J. Ventosa del 24 de desembre de 1918. FB BC.
[Torna]
[345] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 615. [Torna]
[346]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 604. [Torna]
[347] Ibídem, pàg. 598. [Torna]
[348]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 627. [Torna]
[349]En una carta de F. Cambó a Ll. Duran, del 27 de febrer de 1919,
diu: «Acabo de llegir a La Veu un article titulat “Tots contra
Catalunya”. Convé vigilis La Veu per a que no surtin aquestes notes
pessimistes que ens fan molt mal. Crec jo molt més amb l’autonomia
ara, que en els dies dels grans engrescaments del mes de
Novembre. I, aquesta impressió optimista, no sols s’ha de donar
perquè és veritat, sinó perquè l’engrescament catalanista és més
oficiós que les lluites socials. Sense l’entusiasme catalanista el perill
espartaquista fora molt major a Catalunya. Convé que la nostra gent
se’n convenci d’això». FDV ANC. [Torna]
[350]
Entre els més destacats militants hi haurà polítics com Josep M.
Milà i Camps i Manuel Rius i Rius, marquès d’Olèrdola, i empresaris
com Ròmul Bosch i Alsina, Manuel Girona, José de Olano, comte de
Fígols, Dàrius Romeu i Freixa, baró de Viver, Ramon Godó, comte
de Godó, Manuel de Foronda, i Manuel Garriga Nogués. [Torna]
[351] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 328. [Torna]
[352]Així, per exemple, el 24 de febrer de 1919 el marquès de
Sentmenat escrivia al rei per protestar pel fet que el govern no
donés suport a la UMN i sí als catalanistes. També hi ha cartes
demanant la concessió d’un títol nobiliari a Joaquim Milans del
Bosch, capità general de Catalunya. També hi ha referències a J.
Tusell i G. G. Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey polémico, op. cit.,
pàg. 360. [Torna]
[353] El Ejército Español, Madrid, 21 de gener de 1907. [Torna]
[354]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 673. [Torna]
[355]«El moment polític. Declaracions d’en Cambó», La Veu de
Catalunya, 5 de març de 1919. [Torna]
[356]
«Les paraules del cabdill», La Veu de Catalunya, 7 de març de
1919. [Torna]
[357] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 329. [Torna]
[358]
Soledad Bengoechea, Organització patronal i conflictivitat social
a Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat,
1994, pàg. 228. [Torna]
[359]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 662663. [Torna]
[360]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 678. [Torna]
[361] Ibídem, pàg. 674. [Torna]
[362]Francesc Cambó, «L’actualitat social i política», Teatro del
Centro de Madrid, 10 d’abril de 1920, La novel·la nova, n. 135, any
4. (Bengoechea, pàg. 203). [Torna]
[363]Francesc Cambó, «L’actualitat social i política», op. cit., pàg. 5.
[Torna]
[364] Ibídem, pàg. 12-13. [Torna]
[365] Ibídem, pàg. 16. [Torna]
[366]Carlos Seco reprodueix fragments de la carta que Piedad Iturbe,
princesa de Hohenlohe, adreçà amb motiu d’aquest viatge a Alfons
XIII censurant-li que no s’adonés de la gran importància política que
tindria que ell i el príncep d’Astúries aprenguessin català. Carlos
Seco Serrano, El último gobierno de Eduardo Dato, op. cit., pàg.
263. [Torna]
[367]L’any 1917, a iniciativa de Cambó i del seu amic el banquer
Gonçal Arnús, s’havia constituït a Barcelona l’entitat Hotel Ritz,
Societat Anònima, que endegà la construcció del que durant
dècades seria l’hotel més luxós de la ciutat. Significativament, Alfons
XIII va arribar a posseir uns quants centenars d’accions d’aquesta
societat, segurament regalades. [Torna]
[368] La Veu de Catalunya, 29 de novembre de 1920. [Torna]
[369]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 702. [Torna]
[370]Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.
[Torna]
[371]Piedad Iturbe, casada amb el príncep Max de Hohenlohe, era
amiga de Francesc Cambó, i com a princesa consort podia entrar
fàcilment a palau i accedir a la reina Victòria Eugènia. [Torna]
[372]
Carlos Seco Serrano, «El último gobierno de Eduardo Dato»,
Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo CLXXXVIII,
Cuaderno II, mayo-agosto 1991, pàg. 278-279. [Torna]
[373]Conde de Romanones, Notas de una vida, op. cit., pàg. 452.
[Torna]
[374]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 710. [Torna]
[375]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de juny del 1921. FB BC.
[Torna]
[376]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 6 d’abril de 1921. FB BC.
[Torna]
[377]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 25 de juliol de 1921. FB BC.
[Torna]
[378] Melchor Fernández Almagro, Historia del reinado de Alfonso
XIII, Barcelona, Montaner y Simón, 1934, pàg. 395. [Torna]
[379]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 4 d’agost de 1921. FB BC.
[Torna]
[380]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 6 d’agost de 1921. Dos
mesos després s’acomiadava de Ventosa dient: «el teu amic que
cada dia lamenta més que s’haguessin inventat el telègraf abans del
mes d’agost», carta de F. Cambó a J. Ventosa d’octubre de 1921.
Totes dues cartes al FB BC. [Torna]
[381]
Citat per Charles E. Ehrlich, Lliga Regionalista. Lliga Catalana,
19011936, Barcelona, Institut Cambó, 2004, pàg. 327-328. [Torna]
[382]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 4 de setembre de 1921. FB
BC. [Torna]
[383]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 4 de setembre de 1921. FB
BC. [Torna]
[384]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, d’octubre del 1921. FB BC.
[Torna]
[385]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, sense data, però que sembla
d’octubre o novembre del 1921. FB BC. [Torna]
[386]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, sense data, però que sembla
del Nadal del 1921 o de gener del 1922. FB BC. [Torna]
[387] Ibídem. [Torna]
[388]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, sense data, però segurament
de principi del 1922. FB BC. Porta l’encapçalament «El Ministre
d’Hisenda». [Torna]
[389] Ibídem. [Torna]
[390]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, sense data, però segurament
de principi del 1922. FB BC. Porta l’encapçalament «El Ministre
d’Hisenda». [Torna]
[391]
Vegeu Teresa Carnero, «Madrid-Cataluña, 1890-1919: del
desencuentro al acomodo. La correspondencia A. Maura-F.
Cambó», op. cit., pàg. 34-35. [Torna]
[392]
En una carta de F. Cambó a J. Ventosa, de març del 1922. FB
BC, Cambó deia: «Ara, davant dels atacs de la UM no hi podem
donar la satisfacció de que ens treuen del govern». José Maestre
era el ministre de Foment; Juan de la Cierva, el de Guerra, i Manuel
González Hontoria, el d’Estat. [Torna]
[393]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 12 de febrer de 1922. FB
BC. [Torna]
[394]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 721. [Torna]
[395]«L’Olèrdola va contra Arnús-Garí, cal avisar a Garí que aniran a
atacar-lo. Garí ha de tenir medis per conèixer i poder provar alguns
dels tarugos que feia l’Olèrdola quan era alcalde: pagos a la
Barcelonesa, al Foment d’Obres i Construccions. Ens convindria que
en Garí, en interès propi, ens ajudés a anullar a l’Olèrdola. A mi no
em sap greu, com a català, el safareig que s’arma a l’entorn de lo
del Banc de Barcelona, però crec que políticament, la UM, en sortirà
desfeta d’aquesta campanya». Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de
19 de novembre de 1921. FB BC. [Torna]
[396]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 10 de febrer de 1922. FB
BC. [Torna]
[397]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 28 de gener de 1922. FB
BC. [Torna]
[398]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 10 febrer de 1922. FB BC.
[Torna]
[399]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 28 gener de 1922. FB BC.
[Torna]
[400] Ibídem. [Torna]
[401] Ibídem. [Torna]
[402]Joan Vallès i Pujals (1881-1966), advocat i polític de la Lliga,
era el president de la Diputació de Barcelona després de la mort de
Prat, mentre Puig ho era de la Mancomunitat. [Torna]
[403]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, d’11 de febrer de 1922. FB BC.
[Torna]
[404] Ibídem. [Torna]
[405]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 22 d’octubre de 1921. FB
BC. [Torna]
[406]
Mercedes Cabrera, Juan March (1880-1962), Madrid, Marcial
Pons, 2011. [Torna]
[407] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 353. [Torna]
[408]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 770. [Torna]
[409]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 22 de març de 1922. FB
BC. [Torna]
[410]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 770. [Torna]
[411] Ibídem, pàg. 771. [Torna]
[412]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 12 de juny de 1922. FB BC.
[Torna]
[413]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 12 de juny de 1922. FB BC.
[Torna]
[414]«Ara vinc de casa en Sánchez Guerra, amb qui he passat més
d’una hora, m’ha parlat de la teva entrada al govern. Jo li he dit per
què no era possible. Ell té la il·lusió de tenir les Corts obertes a la
tardor i m’ha demanat quina fora la nostra actitud. Jo li he dit que
depèn d’ell i que faríem segons ell fes amb les coses de Catalunya.
He procurat esverar-lo amb l’espectre del radicalisme catalanista
que vindrà darrere el nostre fracàs». Carta de F. Cambó a J.
Ventosa de juny de 1922. FB BC. [Torna]
[415] Deu anys després, en una carta a Lluís Duran, Cambó
explicava: «Al discutir-se el pressupost de 1922 —en la primavera
d’aquell any— jo vaig aconseguir que en l’articulat del Pressupost
s’establissin normes en virtut de les quals s’aconseguí que a
Catalunya se li assignés el que li corresponia en justícia, tant per la
conservació de carreteres, com per les obres del Port. Com fou
aquell el darrer pressupost que aprovà el Parlament, aquelles
normes s’aplicaren durant alguns anys, amb profit de les carreteres
de l’Estat a Catalunya i amb profit de la Junta d’Obres del Port de
Barcelona, que vegé augmentada quatre o cinc vegades la
subvenció de 300.000 pessetes que venia cobrant». Carta de F.
Cambó a Ll. Duran, de 6 d’agost de 1932. FDV ANC. [Torna]
[416]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, des de Cadis, de 27 de
novembre de 1922. FB BC. [Torna]
[417] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 364. [Torna]
[418] Ibídem, pàg. 365. [Torna]
[419] Ibídem, pàg. 364. [Torna]
[420]«En 1922, tingué lloc el seu intent d’allunyar-me de Catalunya i
d’oferir-me un poder sense límits. El rebuig de la temptadora oferta
produí en nosaltres un refredament de relacions… que durà fins
pocs mesos abans que perdés el tron». Francesc Cambó, Dietari,
op. cit., pàg. 897. [Torna]
[421]J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 882-889; i J. Tusell i G. García
Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey polémico. op. cit., pàg. 365.
[Torna]
[422] Carlos Seco Serrano, Alfonso XIII, op. cit., pàg. 222. [Torna]
[423]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 784788. [Torna]
[424]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 787. [Torna]
[425] J. Pabón, Cambó, op. cit., vol. II, pàg. 893-895. [Torna]
[426]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 3 d’agost de 1922. FB BC.
[Torna]
[427]
Citat per Charles E. Ehrlich, Lliga Regionalista. Lliga Catalana,
19011936, op. cit., pàg. 348. [Torna]
[428]
«De cara a Catalunya», La Veu de Catalunya, 13 de juny de
1923. [Torna]
[429]
Citat per Charles E. Ehrlich, Lliga Regionalista. Lliga Catalana,
19011936, op. cit., pàg. 351. [Torna]
[430] «La retirada de Cambó», El Sol, 13 de juny de 1923. [Torna]
[431]«Devoradora de hombres», La Vanguardia, 30 de juny de 1923.
[Torna]
[432] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 375. [Torna]
[433]Conde de Romanones, Notas de una vida, op. cit., pàg. 490.
[Torna]
[434] Francesc Cambó, Les dictadures, Barcelona, Llibreria
Catalònia, 1929, pàg. 137-138. [Torna]
[435] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 375. [Torna]
[436] Ibídem, pàg. 378. [Torna]
[437]Lliga Catalana. Història d’una política. Actuacions i documents
de la Lliga Regionalista 1901-1933, Barcelona, Biblioteca de la Lliga
Catalana, 1933, pàg. 361-363. [Torna]
[438]
Vegeu, per exemple, La Vanguardia del 19 de setembre de
1923. [Torna]
[439]
Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 929. Pabón no cita a qui va
adreçar Cambó aquesta carta, però en diu la data, el 29 de
novembre de 1923, i la presenta com a «Referència d’una carta
sobre l’adveniment de la Dictadura» dins de l’Arxiu Cambó. [Torna]
[440]
Les dues darreres frases de la carta de Cambó, Pabón no les
reprodueix en el seu llibre, però sí que les inclou Maximiano García
Venero a Santiago Alba, monárquico de razón, op. cit., pàg. 201.
Com que aquest autor també reprodueix la frase primera, la citada
per Pabón, la deducció lògica és que la carta de Cambó anava
adreçada a Santiago Alba, i que Pabón no es va atrevir a reproduir
les dues darreres frases, tal vegada, per considerar-les
excessivament elogioses de Primo de Rivera. [Torna]
[441] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 381. [Torna]
[442]
Citat per Enric Jardí, Cambó. Perfil biogràfic, Barcelona, Pòrtic,
1995, pàg. 199. No hem trobat aquesta referència a Josep Carner
Ribalta, De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de
Molló, París, Edicions Catalanes de París, 1973. [Torna]
[443] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 378. [Torna]
[444]Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa d’11 de juny de 1932.
FDV ANC. Referint-se a l’acusació formulada per Lluhí en un discurs
deia: «no hi ha en ella un bri de veritat. La darrera vegada que jo
vaig parlar amb Primo de Rivera, fou el mes de gener de 1923. Des
de llavors, fins la seva mort, no hi vaig tenir altra relació, ni directa,
ni indirecta, ni verbal, ni escrita, que l’expressada en les lletres que
publicaren els diaris». [Torna]
[445] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 376. [Torna]
[446] Carta d’Emili Junoy al marquès de las Torres de Mendoza,
secretari del rei, del 17 de febrer de 1929. Caixa 15601 (AP). També
J. Tusell i G. G. Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey polémico, op.
cit., pàg. 602. [Torna]
[447] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., vol. II, pàg. 931. [Torna]
[448]
Carta de Damià Mateu a Antonio Fabié, del 25 de novembre de
1924. Arxiu de la família Mateu, Peralada. Dec aquesta informació al
professor Jordi Nadal Oller. [Torna]
[449]
Vegeu Shlomo Ben-Ami, La dictadura de Primo de Rivera,
1923-1930, Barcelona, Planeta, 1983, pàg. 80-81. [Torna]
[450] Shlomo Ben-Ami, La dictadura de Primo de Rivera, 1923-1930,
op. cit., pàg. 81. També parla de les cartes Cambó a Memòries, op.
cit., pàg. 383-384. [Torna]
[451] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 389. [Torna]
[452] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 412. [Torna]
[453]
Francesc Cambó, La valoración de la peseta, Madrid, J. Pueyo,
1928; i La valorització de la pesseta, Barcelona, Llibreria Catalònia,
1929. [Torna]
[454]Shlomo Ben-Ami, La dictadura de Primo de Rivera, 1923-1930,
op. cit., pàg. 218. [Torna]
[455] Ibídem. [Torna]
[456] Francesc Cambó, Visions d’Orient, Barcelona, Editorial
Catalana, S.A., 1924; Entorn del feixisme italià. Meditacions i
comentaris sobre problemes de política contemporània, Barcelona,
Llibreria Catalònia, 1924; La crise économique anglaise, París,
Imprimerie J. Solsona, 1924. [Torna]
[457] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 410. [Torna]
[458] Francesc Cambó, Entorn del feixisme italià. Meditacions i
comentaris sobre problemes de política contemporània, Barcelona,
Llibreria Catalònia, 1924. Hi ha una edició en castellà, publicada el
1925 per Editorial Catalana, amb un interessant pròleg d’Ángel
Ossorio y Gallardo, fet a petició de Cambó. [Torna]
[459]
Joaquín Maurín, Los hombres de la dictadura, Madrid, Editorial
Cenit, 1930, pàg. 75. [Torna]
[460]
«Entorn del feixisme italià», dins de Francesc Cambó. Llibres,
Barcelona, Editorial Alpha, 1984, pàg. 253-254. [Torna]
[461]
Carta de F. Cambó a Á. Ossorio, de 2 d’octubre de 1924. Fons
Ossorio y Gallardo, PS Madrid D. 2237, Archivo General de la
Guerra Civil, Salamanca. [Torna]
[462]Carta d’Á. Ossorio a F. Cambó, d’11 de novembre de 1924.
Fons Ossorio y Gallardo, PS Madrid D. 2237, AGGC, Salamanca. La
carta inclou el pròleg d’Ossorio. En aquest fons documental també hi
ha el text del pròleg enviat per Ossorio. [Torna]
[463] Cambó i el comte Volpi formaven part del consell
d’administració del gran hòlding elèctric de la SOFINA, com
expliquem en un altre capítol. [Torna]
[464] Vegeu també les seves Memòries, op. cit., pàg. 410-411. [Torna]
[465]De fet, eren els articles que havia escrit a La Veu de Catalunya
entre el novembre i el desembre del 1923, titulats «Entorn de les
eleccions angleses», que després va reunir en el llibre publicat en
francès com La crise économique anglaise, París, Imprimerie J.
Solsona, 1924. [Torna]
[466]
Xosé Manoel Núñez Seixas, Internacionalitzant el nacionalisme.
El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals (1914-
1936), Catarroja, AfersPUV, 2010. [Torna]
[467] Sobre Expansió Catalana i el rellevant paper d’Alfons Maseras
vegeu també el llibre de Montserrat Corretger i Sàez, Alfons
Maseras: intel·lectual d’acció i literat (Biografia. Obra periodística.
Traduccions), Barcelona, Curial-P. de l’Abadia de Montserrat, i
l’article «Alfons Maseras, col·laborador de Joan Estelrich entre 1919
i 1928», a Miscel·lània Joan Estelrich, op. cit., pàg. 133-161. [Torna]
[468]Expansió Catalana va promoure la creació a París de la Société
pour l’encouregement de la culture catalane, que dirigiria Maseras
mateix, i la Société d’Éditions Raymon Llull, que, de fet, era una
tapadora de les publicacions de l’Associació Protectora de
l’Ensenyança Catalana. [Torna]
[469]Estelrich també va impulsar institucions i revistes d’alta cultura
com Revue de Catalogne. Revue Internationale des Lettres, des
Sciencies et des Arts, endegada l’any 1928 sota la direcció del
catalanòfil Pierre Rouquette, i l’any següent la Fondation pour
l’étude des arts et des civilisations de la Mediterranée Occidentale, i
la Càtedra de Cultura Catalana a la Sorbona de París, aquesta
darrera finançada exclusivament per Francesc Cambó. [Torna]
[470]En aquesta tasca hi van col·laborar escriptors i intel·lectuals
catalanistes oposats a la dictadura, com els periodistes Josep Pla i
Domènec Pallerola (Domènec de Bellmunt) i els polítics d’Acció
Catalana Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill, entre d’altres. [Torna]
[471]
L’abril del 1924 Manuel Massó i Llorenç, Ramon d’Abadal i
Vinyals i Lluís Nicolau d’Olwer presentaren un memoràndum a la
Societat de Nacions de Ginebra, però fou refusat per pressió del
govern espanyol. [Torna]
[472]El moviment de les minories alemanyes era molt actiu i
representava els col·lectius germànics que després de la Gran
Guerra havien quedat en territori de Txecoslovàquia, Polònia,
Lituània, Letònia, Estònia i Romania. [Torna]
[473]Tot i que els delegats oficials acreditats eren el jurista Francesc
Maspons i Anglasell, el polític Joan Casanovas i el periodista Josep
Pla, també hi assistiren molts altres representants catalans, entre
d’altres, Joan Estelrich, Ferran Valls, Lluís Nicolau i Rafael
Campalans. [Torna]
[474]Poc després, el novembre del 1926, tingueren lloc els famosos
fets de Prats de Molló, protagonitzats per Francesc Macià i un grup
de militants d’Estat Català. [Torna]
[475]Joan Estelrich, en nom de la Lliga Regionalista, participà en el
III Congrés (Ginebra, 22-24 d’agost de 1927) i fou el cap de la
delegació catalana en el IV Congrés (Ginebra, 29-31 d’agost de
1928), en el V (Ginebra, 26-28 d’agost de 1929), en el VI (Ginebra,
3-6 de setembre de 1930) i en el VII (Ginebra, 29-31 d’agost de
1931). [Torna]
[476]La quota de la delegació catalana l’any 1927 era de quatre mil
francs suïssos, una quantitat considerable a l’època. A més de
Francesc Cambó, també hi contribuïen Rafael Patxot i Felip Rodés.
[Torna]
[477]
Fou molt destacada la participació d’Estelrich en la reunió de la
Comissió de Minories Nacionals de la UIA que va tenir lloc a Sofia,
Bulgària, l’octubre del 1927. [Torna]
[478]En una carta a Cambó, Estelrich explicava com havia anat el IV
Congrés de Nacionalitats i quina havia estat l’actitud de Briand: «Els
representants d’Holanda, Suïssa, Alemanya i d’altres, recolliren, en
gran part, les conclusions nostres i les defensaren. Briand,
naturalment, i Tchecoslovaquia [sic] s’hi oposaren. Segons Briand,
abans que la justícia, hi ha els interessos de la pau; i, per tant,
silenci. Quan la nostra opinió coneixerà el fons d’aquest home
tèrbol? Sia com sia aquelles tasques esdevenen cada dia més útils i
més influents en l’opinió europea, i la nostra cooperació, en primer
rengle, hi és fortament remarcada». Carta de J. Estelrich a F. Cambó
de 19 d’octubre de 1928. FJE BC. [Torna]
[479]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó de 19 d’octubre de 1928. FJE
BC. [Torna]
[480]Gustav Stresemann, que havia estat el polític clau en la
recuperació de les relacions internacionals alemanyes després de la
Gran Guerra, gaudia d’un gran prestigi i l’any 1926 havia rebut,
juntament amb Aristide Briand, el Premi Nobel de la Pau. [Torna]
[481] «Le Comité Catalan des Affaires Étrangers prie
respectueusement Votre Excellence de vouloir bien fixer votre
attention sur la Déclaration ci-jointe», citat per Xosé Manoel Núñez,
op. cit., pàg. 130. Gustav Stresemann morí sobtadament poc
després de la seva estada a Espanya, el 3 d’octubre de 1929.
[Torna]
[482]Primer va publicar, en pla més general i teòric, a causa de la
censura de la dictadura, l’obra La qüestió de les minories nacionals i
les vies del Dret, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1929, i després, en
francès, centrat en el tema català, La question des minorités et la
Catalogne, Lausana, L. Payot, 1929. [Torna]
[483]El silenci de Catalunya, edició mecanografiada, sense el nom
de l’autor, ni l’editorial, ni l’any; Francesc Cambó, Per la concòrdia,
Barcelona, Llibreria Catalònia, 1930. L’edició en castellà es publicà
amb el títol d’España, Cataluña y la nueva constitución, amb la data
errònia del 1929. [Torna]
[484]«[…] en 1927, quan els atacs del Directori començaven a ser
més ben dirigits, els catalans anaren perdent tota força reactiva i
fora de casa no es comprenia la nostra resignada mansuetud. Fou
llavors quan, en el text que després sigué [sic] el llibre Per la
concòrdia vaig provocar, a Catalunya, una reacció i una esperança, i
fora de Catalunya, la simpatia d’alguns elements selectes». Carta de
F. Cambó a J. Estelrich, d’11 d’agost de 1932. FJE BC. [Torna]
[485]
Carta d’Á. Ossorio a F. Cambó, de 19 de novembre de 1927.
Les cartes, així com els tretze fulls de comentaris, es troben al Fons
Ossorio y Gallardo, PS Madrid D. 2237, AGGC, Salamanca. [Torna]
[486]Carta d’Á. Ossorio a F. Cambó, de 19 de novembre de 1927.
[Torna]
[487]Carta de F. Cambó a Á. Ossorio, de 22 de novembre de 1927.
Fons Ossorio y Gallardo, PS Madrid D. 2237, AGGC, Salamanca.
[Torna]
[488]El text s’intitulava «Mensaje de elogio y defensa de la lengua
catalana que los escritores castellanos de Madrid han entregado al
Presidente del Gobierno Militar de España». [Torna]
[489]
Francesc Pujols, Història de l’hegemonia catalana en la política
espanyola, Barcelona, Ramon Tobella, 1926. [Torna]
[490] Lluís Duran i Ventosa, Els polítics, Barcelona, F. Puig i Alfonso,
1927. L’any següent es va publicar la versió en castellà, Los
políticos, Madrid, Mentora, 1928, que incloïa també un pròleg
d’Ángel Ossorio y Gallardo. [Torna]
[491]
Josep Pla, Cambó. Materials per una història d’aquests últims
anys, Barcelona, Edicions de la Nova Revista, 1928. [Torna]
[492] Francesc Cambó, Les dictadures, Barcelona, Llibreria
Catalònia, 1929, i Las dictaduras, Madrid, Espasa-Calpe, 1929. La
resposta del canonge integrista José Montagut fou Los errores de la
Dictadura y réplica al libro de Cambó, Barcelona, EPCSA, 1929, i
del provocador pseudofeixista El Capitán Centellas, Las dictaduras y
el señor Cambó, Madrid, Rubén Darío, 1929; i des de l’extrema
esquerra d’Andreu Nin, Les dictadures dels nostres dies, Barcelona,
1930, i Joaquim Maurín, Los hombres de la dictadura, Madrid, Cenit,
1930. [Torna]
[493] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 412. [Torna]
[494]Jaume Bofill, L’altra concòrdia. Per una revisió del problema
català: la solució liberal i democràtica. Barcelona, Publicacions de la
Revista de Catalunya, 1930. [Torna]
[495]
Joan Estelrich, Catalunya endins, Barcelona, Llibreria Catalònia,
1930, pàg. 130. [Torna]
[496]Francesc Pujols, La solució Cambó, Barcelona, Llibreria
Catalònia, 1931. [Torna]
[497]
Recull aquests rumors Shlomo Ben-Ami a La dictadura de
Primo de Rivera, 1923-1930, op. cit., pàg. 224. [Torna]
[498] Als arxius diplomàtics estrangers hi ha molta documentació de
l’any 1930 on es fan referències constants a Francesc Cambó.
Vegeu, per exemple, AN Ambassade de Madrid, Sèrie Fons C., n.
139, AME, París; Series Europe, Spain, 1919-1939, Vollum 26,
British Documents on Foreign Office, London; Archivio Storico e
Diplomatico del Ministero degli Affari Esteri. Spagna 19301945,
Roma. [Torna]
[499] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 406. [Torna]
[500] Ibídem. [Torna]
[501] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 48. [Torna]
[502] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó relatando
su intervención en la política española, desde la caída de Primo de
Ribera [sic] hasta el advenimiento de la República». FJE BC, tretze
fulls, sense classificar ni datar quan el vaig consultar. Avui dipositat
al Fons J. Estelrich a la Biblioteca de Catalunya. El vaig reproduir al
llibre Francesc Cambó. Entre la Monarquia i la República (1930-
1932), Barcelona, Editorial Base, 2007. [Torna]
[503]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich de 22 octubre de 1932. FJE
BC. [Torna]
[504]«Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó relatando
su intervención en la política española, desde la caída de Primo de
Ribera [sic] hasta el advenimiento de la República», op. cit., pàg. 3.
FJE BC. [Torna]
[505]«Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó relatando
su intervención en la política española, desde la caída de Primo de
Ribera [sic] hasta el advenimiento de la República», op. cit., pàg. 1.
FJE BC. [Torna]
[506] Ibídem, pàg. 2. [Torna]
[507]
Informe «Cambó, Francesco, subbito spagnolo», dins de «Il R.
Console Generale G. Romanelli a Signor Incaricato d’Affari, 8
Febbraio 1930, Anno VIII». Archivio Storico e Diplomatico del
Ministero degli Affari Esteri. «Spagna 1930-1945, Busta 49». [Torna]
[508] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 2. [Torna]
[509]
«Cambó, Francesco, subbito spagnolo», dins d’«Il R. Console
Generale G. Romanelli», op. cit., pàg. 2. [Torna]
[510] Ibídem, pàg. 4. [Torna]
[511]
«Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op. cit.
pàg. 2. [Torna]
[512]
G. Romanelli, «Situazione política locale. 16 Aprile 1930»,
ASDMAE, op. cit. [Torna]
[513]Lliga Catalana. Història d’una política. Actuacions i documents
de la Lliga Regionalista 1901-1933, Barcelona, Biblioteca de la Lliga
Catalana, 1933, pàg. 382. [Torna]
[514]
G. Romanelli, «Situazione política locale. 16 Aprile 1930»,
ASDMAE, op. cit. [Torna]
[515]
«Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op. cit.
pàg. 6. [Torna]
[516]Carta de F. Cambó a S. Alba, de 20 de març de 1930,
reproduïda per Maximiano García Venero, Santiago Alba,
monárquico de razón, Madrid, Aguilar, 1963, pàg. 276. [Torna]
[517]«Hay que adoptar el camino de evitar las duplicidades costosas
y perturbadoras […] primero, que la acción del organismo regional
servirá para que los servicios que le ceda el Estado español sean
mejorados, pero jamás disminuidos; segundo, en cuanto se refiere a
la primera enseñanza, no solo al estudio de la lengua castellana,
sino al de su literatura y el de la Historia de España, se dará con
toda amplitud y toda lealtad, tomando a ese respecto todas las
garantías que se estimen necesarias. Puedo decirle que las únicas
escuelas de Cataluña en las cuales los alumnos han aprendido
perfectamente el idioma castellano han sido aquellas en que la base
de la enseñanza ha sido el catalán». Carta de F. Cambó a S. Alba,
de 20 de març de 1930, op. cit., pàg. 282. [Torna]
[518] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.085. [Torna]
[519] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 437. [Torna]
[520]Ibídem. Cambó feia una lectura retrospectiva atès que quan va
escriure les Memòries ja sabia que Santiago Alba havia estat
president de les Corts republicanes entre el 1933 i el 1935. [Torna]
[521]
Vegeu Borja de Riquer, Francesc Cambó. Entre la Monarquia i
la República (1930-1932), op. cit. [Torna]
[522]Segons Cambó, la reina havia dit: «Estamos en casa muy
quejosos del Gobierno Berenguer, pues, estando formado por
amigos personales del Rey, consiente que la prensa le ataque y le
difame como nunca había ocurrido y, a poco que esto prosiga, se
dará el caso de que así como antes solo hablaban mal del Rey los
que le conocían, pronto hablará mal todo el mundo». Francesc
Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 433-434. [Torna]
[523] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 9. [Torna]
[524]La carta és del 12 de juny de 1930 i està escrita des del
Château d’Ardenne, a Bèlgica, on Cambó es recuperava de
l’operació. Entre altres coses deia: «los días 1 y 2 de julio he de
pasarlos en Londres para que me vea el médico, y como no podré
excusarme de hablar con el Duque de Alba, es muy probable que
hable con el Rey, enterado de que estoy en Londres, me llame para
hablar conmigo. […] yo deseo tener noticias de usted para evitar
que pueda surgir la menor discrepancia». Carta reproduïda per
Maximiano García Venero, Santiago Alba, monárquico de razón,
Madrid, Aguilar, 1963, pàg. 292. [Torna]
[525] « Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 9. Es refereix al llibre de Cambó Entorn del feixisme italià.
Meditacions i comentaris sobre problemes de política
contemporània, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1924, sobre el qual ja
hem parlat abans. [Torna]
[526] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 9-10. [Torna]
[527]
Vegeu Enric Ucelay Da Cal, «De la Dictadura a la Generalitat,
19301931», dins de Borja de Riquer (dir.) Història de la Diputació de
Barcelona, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1987, vol. II. pàg.
218. [Torna]
[528] Entre els títols concedits pel rei abans de la dictadura a notoris
polítics monàrquics destaquen el de comte de Fígols (1909), el de
comte de Vinatesa (1912), els de comte de Caralt i de Godó i
marquès de Foronda (1916), el de marquès de Caldes de Montbui
(1917), el de marquès de Rebalso (1921) i el de marquès de
Cabanes (1922). [Torna]
[529]Altres títols concedits a catalans simpatitzants de la dictadura
foren el de comte de Salses de l’Ebre, al comerciant Dionís Conde i
Gómez del Olmo (1924), el de vescomte de Bosch-Labrús, a Pere
Bosch-Labrús i Blat (1926), i el de comte de Lacambra, a Francesc
Lacambra (1927). [Torna]
[530]«Complemento a aquella entrevista fue la sostenida a los diez
días en el hotel Claridge de Londres por Don Alfonso y Cambó.
Insistió este en su punto de vista, y le habló el rey de sus
decepciones, consultándole sobre un posible plebiscito mediante el
cual expresara España si quería o no cambiar de régimen», Melchor
Fernández Almagro, Historia del reinado de Alfonso XIII, Barcelona,
Editorial Montaner y Simón, 1934, pàg. 556. [Torna]
[531] També és curiós el fet que Jesús Pabón, si bé cita dues
vegades aquesta entrevista Cambó-Alfons XIII, sempre ho fa de
passada, sense explicar-ne el contingut i com si no tingués cap
importància: «Cambó, en su próximo viaje a Londres, donde
coincidiría con el Rey», i «Cambó […] había hablado en Londres con
el Rey y con el duque de Alba»: Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg.
1078 i 1079, respectivament. Penso que, com que Pabón va utilitzar
l’original encara inèdit de les Memòries de Cambó per escriure la
seva biografia i no s’hi esmenta l’entrevista de Londres, devia
pensar que no havia tingut cap rellevància. Ara bé, Pabón tampoc
no cita en el seu llibre l’entrevista amb la reina Victòria Eugènia, que
sí que apareix a les Memòries, op. cit., pàg. 433-434. [Torna]
[532]Vegeu Isidre Molas, Lliga Catalana, op. cit., vol. 1, pàg. 158.
[Torna]
[533] Alfons XIII concedí el títol de duc de Maura a Gabriel Maura
Gamazo «en memoria de su padre Antonio Maura», el 16 de juny de
1930, en un intent descarat de reconciliar-se amb la família del
polític conservador a qui tant havia menystingut. [Torna]
[534]
Carta de F. Cambó al duc de Maura, de 8 de juliol de 1930.
AAM, Madrid. [Torna]
[535]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 12 de juliol de
1930. FDV ANC. Aquesta carta és també reproduïda per Jesús
Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.079. [Torna]
[536] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.085-1.086. [Torna]
[537]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 15 d’agost de
1930. FDV ANC. [Torna]
[538] Ibídem. [Torna]
[539]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 16 d’agost de 1930. FJE
BC. [Torna]
[540]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 16 d’agost de 1930. FJE
BC. [Torna]
[541]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 29 d’agost de
1930. FDV ANC. [Torna]
[542]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 24 d’octubre de 1930. FJE
BC. [Torna]
[543]
Joan Aramburu, «Al Chateau d’Ardenne. La vida misteriosa del
senyor Cambó», Imatges. Setmanari gràfic d’actualitats, n. 5, pàg. 3,
Barcelona, 9 de juliol de 1930. [Torna]
[544]
Imatges. Setmanari gràfic d’actualitats, n. 22, pàg. 1. Barcelona,
5 de novembre de 1930. [Torna]
[545]Irene Polo, «Del 30 de la Via Laietana a Esplugues… A la
cacera de quatre paraules del Sr. Cambó», Imatges. Setmanari
gràfic d’actualitats, n. 23, pàg. 2-4. Barcelona, 12 de novembre de
1930. [Torna]
[546]
Informe de l’Incaricato d’Affari della Regia Ambasciata d’Italia,
M. Di Tello, d’11 de desembre de 1930. ASDMAE. [Torna]
[547] Regia Ambasciata d’Italia in Madrid, «Nuove manifestazione
politiche del Signor Cambó», Il Regio Incaricato d’Affari, M. De Tello,
Madrid, 18 dicembre 1930, pàg. 1, ASDMAE. [Torna]
[548] Ibídem, pàg. 2. [Torna]
[549] Ibídem, pàg. 4. [Torna]
[550]
Pot seguir-se l’actuació política d’Ortega y Gasset en aquests
moments en l’estudi de Gonzalo Redondo, Las empresas políticas
de Ortega y Gasset, Madrid, Rialp, 1972, 2 vols. I també Vicente
Cacho Viu, Los intelectuales y la política, Madrid, Biblioteca Nueva,
2000. [Torna]
[551] Vaig tractar aquesta qüestió a «El intelectual diletante y el
político inmovilista. Las relaciones entre José Ortega y Gasset y
Francesc Cambó en los años 1930-1931», a Manuel Suárez Cortina
(ed.), La cultura española de la Restauración, Santander, Sociedad
Menéndez Pelayo, 1999, pàg. 565-684. [Torna]
[552] Vegeu Joaquim Ventalló, Los intelectuales castellanos y
Cataluña, Barcelona, Galba, 1976, i Xavier Pericay, Compañeros de
viaje. Madrid-Barcelona 1930, La Corunya, Ediciones del Viento,
2013. [Torna]
[553] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 430. [Torna]
[554]
Carta de J. Ortega y Gasset a Á. Ossorio y Gallardo, de 2 d’abril
de 1930. Fons Ossorio y Gallardo, AGGC, Salamanca. [Torna]
[555]
Carta de J. Ortega y Gasset a Á. Ossorio y Gallardo, de 2 d’abril
de 1930, op. cit. [Torna]
[556]José Ortega y Gasset, «Las minorías excelentes», a El Sol, 9
de febrer de 1930. [Torna]
[557]
José Ortega y Gasset, «El error Berenguer», a El Sol, 15 de
novembre de 1930. [Torna]
[558]
Carta d’Á. Ossorio y Gallardo a G. Marañón, de 9 de novembre
de 1930. Fons Ossorio y Gallardo, AGGC, Salamanca. [Torna]
[559]Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 443-444, i
Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 44 i 190. [Torna]
[560]
Va sortir publicat a El Sol el 14 de febrer de 1931 amb el títol
«Agrupación al Servicio de la República». [Torna]
[561] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 444. [Torna]
[562]
Francesc Cambó, «Antitópicos. Respondiendo al señor Ortega y
Gasset», a El Sol, 17 de març de 1931. [Torna]
[563]
José Ortega y Gasset, «Siguen problemas concretos», a El Sol,
19 de març de 1931. [Torna]
[564] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.115. [Torna]
[565] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 10. [Torna]
[566] Ibídem. [Torna]
[567]
Juan de la Cierva y Peñafiel, Notas de mi vida, Madrid, Instituto
Editorial Reus, 1955, pàg. 341. [Torna]
[568]També ho recull així l’historiador Melchor Fernández Almagro,
Historia del reinado de Alfonso XIII, op. cit., pàg. 579. [Torna]
[569]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, sense data però
segurament del març del 1931. FDV ANC. [Torna]
[570]Ibídem. «Tota aquesta maniobra política començada avui fa vuit
dies, ha sortit admirablement: les esquerres han restat dividides i
malparades […] i hem col·locat la solució del problema català en la
posició més favorable que mai hagués tingut». [Torna]
[571] Ibídem. [Torna]
[572]Ho documenta Fabián Estapé a La quiebra de Barcelona
Traction, Light and Power, Barcelona, Grafesa, 1959, pàg. 158-159.
[Torna]
[573]
Vegeu Isidre Molas, El catalanismo hegemónico. Cambó y el
Centro Constitucional, Barcelona, A. Redondo, 1972. [Torna]
[574]
Rapport n. 186, a M. Briand, ministre des Affaires Etrangers, 29
d’abril de 1930, Ambassade de Madrid, Sèrie Fons C., n. 139, AME,
París. [Torna]
[575] Editorial de La Nau, de l’11 de març de 1931. [Torna]
[576] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 439. [Torna]
[577] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 10. [Torna]
[578] Melchor Fernández Almagro, Historia del reinado de Alfonso
XIII, op. cit., pàg. 556. [Torna]
[579]
J. Tusell i G. G. Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey polémico,
Madrid, Taurus, 2001, pàg. 597. [Torna]
[580] «El vaig trobar vivint en el millor dels mons, sense adonar-se de
la feblesa del govern, el qual era la base del seu sosteniment. Es
felicità del fet que, finalment, tot un govern hagués acceptat el
programa d’Autonomia, esperant que, encara que vinguda amb
retard, hauria de servir per a dur la pau a Catalunya i enfortir la
unitat espanyola», F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 442. [Torna]
[581] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 12. [Torna]
[582] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 10-11. [Torna]
[583] Isidre Molas, Lliga Catalana, op. cit., vol. I, pàg. 170. [Torna]
[584]
Joaquín M. de Nadal, Seis años con don Francisco Cambó,
Barcelona, Editorial Alpha, 1957, pàg. 429. [Torna]
[585] Isidre Molas, Lliga Catalana, op. cit., vol. I, pàg. 173-175. [Torna]
[586] «Algunos extractos de un libro inédito del Sr. Cambó…», op.
cit., pàg. 12. [Torna]
[587] Ibídem, pàg. 13. [Torna]
[588] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.155. [Torna]
[589] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 446. [Torna]
[590]J. Tusell i G. G. Queipo de Llano, Alfonso XIII. El rey polémico,
op. cit., pàg. 623. [Torna]
[591] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.167. [Torna]
[592] J. Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1168. [Torna]
[593] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 448. [Torna]
[594]En una carta a Joan Ventosa, del 18 de juliol de 1936, deia:
«Infinites vegades, des de fa molts anys, hem comentat tu i jo la
situació difícil que ens crea el fet de ser alhora catalanistes i
conservadors…, quan els conservadors d’Espanya són anti-
catalanistes. Aquesta posició inconfortable, que tenim de molts
anys, s’és agreujada, des de l’adveniment de la República, pel fet
que les dretes espanyoles són més anti-catalanistes que mai,
mentre les esquerres —pels mòbils que sigui, això no ve al cas!—
tenen per Catalunya unes atencions que fa molts segles no havien
rebut els catalans de cap govern espanyol». FNC ANC. [Torna]
[595] Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.177. [Torna]
[596] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 439. [Torna]
[597] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 450-451. [Torna]
[598] Ibídem, pàg. 430. [Torna]
[599] Ibídem, pàg. 450. [Torna]
[600]
Gaziel, «Notas postelectorales. Unas cuantas verdades», La
Vanguardia, 21 d’abril de 1931. [Torna]
[601]
Gaziel, «¿Monarquía?, ¿República? La leyenda de Cambó»,
Ahora, Madrid, 22 d’octubre de 1931. [Torna]
[602]
Aquesta nota de la Lliga Regionalista del 16 d’abril de 1931 fou
reproduïda a La Veu de Catalunya el dia 18 d’abril. També la cita
Jesús Pabón, Cambó, op. cit., pàg. 1.180. [Torna]
[603]Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 18 d’abril de 1931. FJE BC.
[Torna]
[604]Ho intenta justificar a les seves Memòries, op. cit., pàg. 453.
[Torna]
[605]
Carta de J. Pla a Ll. Duran i Ventosa, de 20 d’abril de 1931.
FDV ANC. [Torna]
[606] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 455. [Torna]
[607]Carta de J. Estelrich a F. Cambó de 18 d’abril de 1931. FJE BC.
A l’original de la còpia hi ha una frase ratllada pel seu autor que deia
«estem profundament disgustats» (amb Cambó i els dirigents de la
Lliga, se sobreentén). [Torna]
[608]
Carta de Ll. Duran i Ventosa a J. Ventosa i Calvell, de 9 de maig
de 1931. FDV ANC. [Torna]
[609]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, de 5 de maig de 1931. FJE
BC. [Torna]
[610]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 9 de maig de 1931. FJE
BC. [Torna]
[611]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, de 13 de maig de 1931. FJE
BC. [Torna]
[612]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 16 de maig de 1931. FJE
BC. [Torna]
[613]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 10 de maig de
1931. FDV ANC. [Torna]
[614]«Si nosaltres, que tenim allò que han de tenir els homes, fóssim
a la direcció de la Lliga, crec que hauríem de refusar tota
participació, explicant-ne els motius que justificarien la nostra actitud
i crearíem un nucli anti-macianista que […] tindria autoritat per a
tractar amb Madrid i obtenir concessions», ibídem. [Torna]
[615] Ibídem. [Torna]
[616] Ibídem. [Torna]
[617]
Carta de J. Pla a Pere Pla, de 4 de maig de 1931, publicada a
Josep Pla, Cartes a Pere, Barcelona, Edicions Destino, 1996, pàg.
203. [Torna]
[618] Ibídem. [Torna]
[619]
Carta de F. Cambó a Josep Pla, de 19 de maig de 1931, Arxiu
Josep Pla. [Torna]
[620]Carta de J. Pla a Ll. Duran i Ventosa, de 31 de maig, FDV ANC,
i carta de J. Pla a J. Estelrich, de 2 de juny de 1931, FJE BC. [Torna]
[621]Carta de J. Pla a J. Estelrich, de 2 de juny de 1931, FJE BC.
[Torna]
[622]Ibídem. «En nom del liberalisme i de la democràcia d’aquí trenta
anys el català podria ésser un patois com el català del Rosselló. Si
la República no és res, anirem tirant i tindrem una cosa com la
Mancomunitat. En tot cas la República serà tot menys federal».
[Torna]
[623]«Us haig de dir que jo em moriré de fam abans de fer un elogi
d’aquest butxaca que no ha estat mai catalanista que es diu Macià.
Si això fa impopulars els meus articles a Barcelona, digueu-m’ho
clar i marxaré a l’estranger. Ja no sé què fer, ni què dir, ni com
començar. Doneu-me, si us plau, instruccions». Ibídem. [Torna]
[624]Carta de F. Cambó a J. Estelrich, signada el 16 de maig de
1931 però segurament enviada el dia 18, atès que hi ha la doble
data. FJE BC. [Torna]
[625] «Considerem, tant en Ventosa com jo, un error que la Lliga
col·labori en la confecció de l’Estatut, car aquest, elaborat avui i per
gent insensata en la gran majoria, prendrà un caire de radicalisme
verbalista que li assegurarà el fracàs. La Lliga, sostenint l’Estatut del
19, expurgat de fraseologia perjudicial, té una posició fermíssima. Jo
conec les intimitats del govern de Madrid, cada dia més indignat
contra en Macià. […] A Madrid hi haurà, dintre de poc, un desig
d’entendre’s amb nosaltres per a tot el que faci referència a
Catalunya». Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 8 de maig
de 1931. FDV ANC. [Torna]
[626]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 10 de maig de 1931. FDV
ANC. [Torna]
[627]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de diumenge de juny de 1931.
FDV ANC. [Torna]
[628]
Carta de 31 de maig de 1931, des de París, de F. Cambó a Ll.
Duran i Ventosa. FDV ANC. [Torna]
[629]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 24 de juny de
1931. FDV ANC. [Torna]
[630]
Carta de Joan Ventosa a Lluís Duran, de 23 de juny de 1931.
FDV ANC. [Torna]
[631]
Carta de Francesc Cambó a Lluís Duran i Ventosa, de 31 de
maig de 1931. FDV ANC. [Torna]
[632]
La nova llei electoral republicana creà grans circumscripcions —
equivalents a les províncies i ciutats més grans—, i atorgava el 80 %
dels diputats a la candidatura guanyadora, el 20 % a la que havia
quedat segona i cap diputat a la resta. A més, s’havia d’arribar al 20
% dels vots per entrar en el repartiment d’escons. [Torna]
[633]Arnau Gonzàlez i Vilalta ha fet servir també part d’aquesta
correspondència a Els diputats catalans a les Corts Constituents
republicanes (1931-1933), Barcelona, P. de l’Abadia de Montserrat,
2006, i a Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939),
P. de l’Abadia de Montserrat, 2009. [Torna]
[634]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 31 de juliol de 1931. FJE
BC. [Torna]
[635]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 12 de setembre de
1931. FDV ANC. [Torna]
[636]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 20 d’octubre de 1932. FJE
BC. [Torna]
[637]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 25 de setembre de 1931.
FJE BC. [Torna]
[638]Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 19 d’octubre de 1931. FJE
BC. L’article 24, que en la redacció definitiva de la Constitució seria
el 26, era el que determinava que les confessions religioses no
podrien ser sostingudes per les administracions públiques, i a més
implicà la dissolució dels jesuïtes. [Torna]
[639]«El mateix Azaña, al defensar el text que quedà aprovat, ho feu
afirmant que a l’Estat li restava obert el camí per a establir els seus
òrgans d’ensenyança a Catalunya. I això és el pitjor que ens pot
ocórrer: que se’ns dongui una aparença d’autonomia mentre
subsisteixin a Catalunya, sostinguts per l’Estat, uns organismes i
uns serveis similars, i per tant, antagònics als que estableix el poder
autonòmic. […] La duplicitat de serveis, o és la negació de
l’autonomia, o és la baralla constant entre el poder central i el poder
regional, amb la victòria assegurada per al primer». Carta de F.
Cambó a J. Estelrich, de 27 d’octubre de 1931. FJE BC. [Torna]
[640]«Al venir la discussió de l’Estatut, estic veient que quedarem
amb un text com el de les velles lleis municipals i provincials, en què
es donava a províncies i municipis el dret de fer-ho tot, sense
perjudici de que l’Estat, amb els cabdals de tots, continués exercint,
bé o malament, totes les funcions que pot agabellar l’Estat més
unitari i centralista». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 27
d’octubre de 1931. FJE BC. [Torna]
[641]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 14 de novembre de 1931.
FJE BC. [Torna]
[642]«Nosaltres hem de sostenir la necessitat de que s’instauri un
règim lliberal i generós, que reconegui totes les realitats espanyoles
i en el que, amb les matisacions més diverses, hi puguem conviure
tots. Aquesta serà la posició que jo prendré quan torni a actuar
obertament i que prepararé des d’ara, amb articles i notes de
premsa». Ibídem. [Torna]
[643]
«Estant jo absent, no veig qui pot fer un replec de forces
espanyoles. Si hi hagués un castellà prestigiós per actuar d’acord
amb nosaltres, fora ideal». [Torna]
[644]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 10 de novembre de 1931.
FJE BC. [Torna]
[645]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 20 d’octubre de 1931. FJE
BC. [Torna]
[646]En una carta d’Estelrich a Cambó, del 5 de març de 1932, es
diu que han rebut la nota de Cambó sobre com actuar davant
l’Estatut: «a la reunió del Comitè d’Acció Política, acord, en general,
amb les notes de vostè. Servint-me com a pauta de les notes de
vostè penso fer una memòria per a discutir en detall tots els
aspectes de l’estatut en el si de la Comissió d’A. P.». Carta de J.
Estelrich a F. Cambó, de 5 de març de 1932. FJE BC. [Torna]
[647]«Correm el perill de que derivi en un verbalisme mig separatista
i mig comunista, per un cantó, i per l’altre, en orientacions
ultraconservadores i fins reaccionàries, […] cal que la nostra
afirmació catalanista no prengui l’aire d’un encongiment misantrop
sinó siga una nota en tot un panorama de visió hispànica». Carta de
F. Cambó a J. Estelrich, d’11 d’agost de 1932. FJE BC. [Torna]
[648] Mireu també F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 458. [Torna]
[649] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 458. [Torna]
[650]«Jo no vaig creure mai que una acció conjunta davant el
problema de l’Estatut signifiqués que la minoria regionalista tingués
que perdre la seva personalitat i hagués de renunciar a una llibertat
de moviments que li permetés expressar, a tot moment, la seva
especial matisació dintre la política catalana». Carta de F. Cambó a
J. Estelrich, de 27 de juny de 1932. FJE BC. [Torna]
[651] «La fórmula acceptada per la Comissió en matèria
d’ensenyança, és inacceptable: és un gran retrocés sobre les
fórmules anteriors». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 2 de febrer
de 1932. FJE BC. [Torna]
[652]«No em sorprendria que la part financera de l’Estatut quedés en
tal forma, que el fes absolutament inacceptable. La temeritat
d’haver-se volgut apartar, en aquest punt, de la fórmula de l’any
1919, que establia un principi que ningú podia combatre i que
assegurava que, en la seva aplicació, la hisenda catalana quedaria
ben nodrida, té la culpa del que passa». Carta de F. Cambó a J.
Estelrich, de 14 de març de 1932. FJE BC. [Torna]
[653]«Crec ha sigut un error de tàctica l’acord de presentar gran
nombre d’esmenes al dictamen, car, com totes o gairebé totes,
seran derrotades, s’anirà accentuant a Catalunya la impressió de
que, l’Estatut que es voti, és migradíssim, i se li llevarà la força que li
donaria la fe amb què fos rebut. No comprenc com els de l’Esquerra
segueixen una tàctica que els restarà simpaties al Parlament,
molestant els amics de Catalunya i estimulant els atacs dels nostres
enemics de sempre». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 2 de
maig de 1932. FJE BC. [Torna]
[654]
«És precís, però, que no oblidem mai que és indispensable que
Catalunya no tingui una nova decepció; que convé que l’Estatut sigui
aprovat, fins amb totes les retallades del Dictamen, car, l’experiència
de la Dictadura ens diu clarament que Catalunya no és un poble
heroic i que, si adoptés una posició dramàtica, acabaria en ridícul.
No caldria esperar altra cosa que la repetició de la vergonyosa
moixiganga de Prats de Molló… i alguns conflictes socials». Carta
de F. Cambó a J. Estelrich, de 2 de maig de 1932. FJE BC. [Torna]
[655] «Estic veient la nuvolada que es forma contra l’Estatut, que la
teníem prevista, però que sembla causa alguna sorpresa als
infeliços pedants de l’Esquerra. Creure que, per passar de la
Monarquia a la República, canviaria el temperament de la raça, és
passar-se d’innocents! Ara es dona el cas curiós de que els
d’Esquerra han de confiar exclusivament amb l’Azaña, perquè saben
que el Parlament, deixat lliure, votaria quasi unànimement contra
l’Estatut. […] és més fàcil convèncer un home, que convèncer un
poble». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 4 de maig de 1932. FJE
BC. [Torna]
[656] Ibídem. [Torna]
[657] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 459. [Torna]
[658]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 31 de maig de
1932. FDV ANC. [Torna]
[659]«Veig que torna a estar en perill l’aprovació de l’Estatut. Crec,
però, que un cop d’audàcia de l’Azaña, procurant escurçar el debat,
pot, encara, salvar l’Estatut i salvar el govern. Si no ve aquest cop
d’audàcia —i cada dia que passi, serà més difícil— temo que
l’Azaña no podrà resistir l’atac dels seus adversaris… que compten
amb un ambient favorable a quasi tota Espanya». Carta de F.
Cambó a J. Estelrich, de 8 de juny de 1932. FJE BC. [Torna]
[660]Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 8 de juny de 1932. FJE BC.
[Torna]
[661]«Convé, sense provocar una baralla interna, aprofitar totes les
ocasions que es presentin, per a fer constar que nosaltres hem estat
apartats i exclosos de tota participació en la direcció de la política
catalana, en aquest període, que hauria pogut ésser gloriós i que pot
acabar essent el més lamentable de la nostra història». Carta de F.
Cambó a J. Estelrich, de 24 de juny. FJE BC. [Torna]
[662] L’any 1939, per fer front a les acusacions de «separatistes» que
els feien les autoritats franquistes en els respectius expedients de
responsabilitats polítiques, Joan Estelrich i Raimon d’Abadal van
utilitzar aquesta absència per declarar que ells no havien votat a
favor de l’Estatut català. [Torna]
[663] «Tots ens hem de sentir feliços de que l’Estatut […] siga
aprovat. L’èxit que aquest resultat puga significar per l’Esquerra, no
ha d’amargar-nos l’alegria de veure iniciada, satisfactòriament, la
solució del plet català. Jo tinc una immensa alegria, molt més viva,
molt més sana i molt més fonda de la que puguin tenir els
d’Esquerra. No en va el resultat que ara s’ha recollit, ens costa molts
més afanys que a tots ells! Per a que triomfés Catalunya era precís
que algú —els que no manaven— fessin el sacrifici d’amor propi, per
tal de presentar unit el nostre poble en l’expressió de la mateixa
voluntat. I aquest paper ens ha correspost a nosaltres… i no per
atzar: ens ha tocat perquè cap dels altres partits catalans tenia prou
patriotisme per a acceptar-lo i acceptar-lo amb joia. ¿Què més
podríem voler, com a patriotes? Ara, a lluitar, i a lluitar amb fe i
entusiasme». Carta de F. Cambó, des de Milà, a J. Estelrich, de 12
de setembre de 1932. FJE BC. [Torna]
[664]«El no haver volgut, l’endemà de proclamar la República, exigir
del govern que, per decret, posés en vigor l’Estatut de 1919, amb
reserva de sotmetre aquest decret a ratificació o revocació de les
Corts, pot tenir la conseqüència que Catalunya hagi perdut una nova
ocasió excepcional que se li havia presentat. Si això ocorre, a ningú
podran donar la culpa els catalans, més que a n’ells mateixos».
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 24 de juny de 1932. FJE BC.
[Torna]
[665]
F. Cambó, «L’hora de les justícies… i de les paradoxes», La
Veu de Catalunya, 14 de novembre de 1932. [Torna]
[666] Ibídem. [Torna]
[667]
F. Cambó, «De cara a Espanya», La Veu de Catalunya, 24 de
novembre de 1932. [Torna]
[668] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 461. [Torna]
[669]«Al tornar a Catalunya desitjo tenir un coneixement exacte dels
nous valors de la nostra terra, siguen del partit que siguen. Jo li
estimaria que volgués fer-me algunes siluetes —que no he de veure
més que jo— tant d’homes nous d’esquerra, com dels comunistes,
com de la Lliga. No crec que hagi aparegut cap valor polític a Acció
Catalana». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 3 de setembre de
1932. FJE BC. [Torna]
[670]«Tota la nostra organització s’ha de fer de nou i convé que, en
les eleccions vinentes, no ens puguin agafar actes en blanc, ni en un
sol poble de Catalunya. La propaganda que es faci ara, ha de servir,
principalment, per a crear un ambient favorable a la tasca
d’organització: l’altra propaganda, la de guanyar sufragis, ja tindrem
temps de fer-la». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 2 d’abril de
1932. FJE BC. [Torna]
[671]
«Nota» de Francesc Cambó, possiblement escrita el juliol del
1932. FJE BC. [Torna]
[672] Ibídem. [Torna]
[673] Ibídem. [Torna]
[674]
«Nota» de Francesc Cambó, possiblement escrita el juliol del
1932. FJE BC. [Torna]
[675]«La Paquita Verdaguer continua creient que el sufragi femení
serà obertament contrari a la Lliga i favorable als carlins i a
l’Esquerra. Jo ho he cregut sempre així, però la impressió que em
dona la Paquita ja no és una opinió, sinó el resultat d’una observació
feta per la persona que té més elements per a fer-la». Carta de F.
Cambó a Ll. Duran i Ventosa, d’11 de juny de 1932. FDV ANC.
[Torna]
[676] Ibídem. [Torna]
[677] Ibídem. [Torna]
[678]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 12 de setembre de
1932. FDV ANC. [Torna]
[679]
Cartes de F. Cambó a J. Estelrich, de 20 de juny de 1932; de J.
Estelrich a F. Cambó, de 25 de juny de 1932, i de F. Cambó a J.
Estelrich, de 27 de juny de 1932. FJE BC. [Torna]
[680]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 27 de juny de 1932. FJE
BC. [Torna]
[681]
«El meu llibre (ja sols me falten 2 capítols i en tinc 7 de fets) no
sé si podrà publicar-se abans de les eleccions. Si no fos
materialment possible, en podríeu publicar algun capítol, dels que
contenen més arguments per a defensar l’actitud de la Lliga, des de
la Dictadura». Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 25 de
setembre de 1932. FDV ANC. [Torna]
[682]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 25 de setembre de
1932. FDV ANC. [Torna]
[683] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 462. [Torna]
[684]A les seves Memòries, op. cit., pàg. 465, explica que li costà
força convèncer els dirigents del partit de la necessitat de canviar-li
el nom. [Torna]
[685]A les seves Memòries, op. cit., pàg. 456, diu que després de
tota una setmana de converses amb ella a Menton, França, la va
poder convèncer. [Torna]
[686]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, d’11 de juny de 1932.
FDV ANC. [Torna]
[687] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 468. [Torna]
[688]
Cambó explica les converses amb Gil-Robles i l’acord a les
seves Memòries, op. cit., pàg. 468-469. [Torna]
[689] «Tampoc sé explicar-me la inhabilitat parlamentària d’en
Rahola, al deixar que fos Lamanié qui defensés, en el problema dels
rabassaires, l’interès català que havíem de defensar nosaltres. La
manca d’actuació parlamentària de Vs. causa un dany positiu a la
Lliga i és precís, per a la seva dignitat personal i per a la nostra
dignitat col·lectiva, que es posi un terme a aquesta situació. No és
cap explicació el que Vs. formin una minoria perquè mai, en el
Parlament espanyol, s’ha negat les firmes necessàries a qui les ha
requerides». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 13 d’agost de
1932. FJE BC. [Torna]
[690]Les llistes eren obertes i els electors podien afegir o suprimir
noms de candidats, mentre no superessin el nombre dels que
s’escollien a cada circumscripció. Aquesta barreja de noms de
candidats de diferents opcions era coneguda amb la paraula
francesa panachage. [Torna]
[691]
Vegeu l’explicació detallada que fa Cambó d’aquesta operació a
les Memòries, op. cit., pàg. 471-472. [Torna]
[692] Per les candidatures d’ERC-USC havien estat elegits 18
diputats d’Esquerra Republicana, 3 republicans federals, 3 d’Unió
Socialista de Catalunya, 1 del PSOE i 1 d’Acción Republicana; en
total 26. [Torna]
[693] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 475-476. [Torna]
[694] Ibídem, pàg. 476-479. [Torna]
[695]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 19 de novembre de 1931.
FJE BC. Cambó deia: «L’Aguirre és el primer temperament polític
que han tingut els bascs. Està convençut que una reacció militarista
o monàrquica fora funesta per a les nostres reivindicacions». [Torna]
[696]
Carta de J. A. Aguirre a F. Cambó, de 28 de novembre de 1933,
a Anna Sallés i E. Ucelay Da Cal, «La correspondència Aguirre-
Cambó, 19311936», dins de M. González Portilla, J. Maluquer de
Motes i B. de Riquer, Industrialización y nacionalismo. Análisis
comparado, Bellaterra, P. UAB, 1985, pàg. 471-499. [Torna]
[697]Carta de F. Cambó a J. A. Aguirre, de 30 de novembre de 1933,
ibídem. [Torna]
[698] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 479. [Torna]
[699] Francesc Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 696. [Torna]
[700] Joaquín M. de Nadal, Seis años con don Francisco Cambó, op.
cit., pàg. 164-165. [Torna]
[701] Joaquín M. de Nadal, Seis años con don Francisco Cambó, op.
cit., pàg. 171-172. [Torna]
[702] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 479-480. [Torna]
[703]
«Aquell don Francesc Cambó», a Justícia Social, 27 de maig de
1934. [Torna]
[704]La seva primera intervenció fou una rèplica al diputat dretà José
Calvo Sotelo, que pretenia defensar la política pressupostària de la
dictadura de Primo de Rivera. La segona també era una rèplica a la
intervenció del socialista Julián Besteiro sobre les causes de l’atur.
Vegeu F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
791-815. [Torna]
[705]
F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
817-825. [Torna]
[706]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 17 d’agost de
1934. FDV ANC. [Torna]
[707]«Cirera és un butxaca —ho sé prou—, però té una activitat,
estimulada per una incommensurable ambició, que el fa temible. El
tenia domesticat a base de cridar-lo un cop cada 2 o 3 mesos per
demanar-li informacions i consells… i aguantar-li una llauna […] Ara
ha acabat per treure en Riba de la presidència de l’Institut i ha fugit
del meu control». Ibídem. [Torna]
[708] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 480. [Torna]
[709] Ibídem. pàg. 481. [Torna]
[710]
F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
827-833. [Torna]
[711] Ibídem, pàg. 828-833. [Torna]
[712]
F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
828-833. [Torna]
[713] Ibídem, pàg. 835-851. [Torna]
[714]
F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
835-851. [Torna]
[715]El 15 de gener de 1935, el polític centrista gallec Manuel Portela
Valladares, antic governador civil de Barcelona —1910 i 1923—,
col·laborador de Cambó durant els anys 1917-1922, fou nomenat
primer governador general de Catalunya. [Torna]
[716]F. Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit., pàg.
858. [Torna]
[717]Després de l’etapa de governador general de Manuel Portela
Valladares, l’abril del 1935, es formà un govern provisional de la
Generalitat presidit pel radical Josep Pich i Pon, en què hi havia dos
consellers de la Lliga (Duran i Ventosa i Vallès i Pujals). En el segon
govern, format el desembre del 1935 i presidit pel valencianista
Ignasi Villalonga, també hi havia consellers lliguers. Dins del tercer
govern, que fou presidit pel militant de la Lliga Fèlix Escalas durant
l’etapa gener-febrer 1936, només hi hagué membres d’aquest partit.
[Torna]
[718]En aquest setmanari, que s’edità entre l’octubre del 1934 i el
febrer del 1936 i era finançat per Cambó, Estelrich va publicar
diferents articles sobre la qüestió de les minories nacionals a Europa
i sobre els seus projectes de renovació doctrinal del catalanisme.
També hi col·laboraren altres cambonians com Josep M. Tallada,
Miquel Vidal i Guardiola, Alfons Gallart, Andreu Bausili, Josep M.
Casabó, Felip de Solà Cañizares i Paulina Pi de la Serra. [Torna]
[719] Carta de F. Cambó a S. Alba, de 20 de setembre de 1935,
citada per M. García Venero, Santiago Alba, político de razón, op.
cit., pàg. 363. [Torna]
[720]
Joaquín Chapaprieta, La paz fue posible, Barcelona, Ariel,
1971, pàg. 225-229. [Torna]
[721]«Som l’únic partit que hi ha guanyat: la CEDA i els radicals en
surten disminuïts; els agraris desfets; els d’En Melquíades no tenen
representació, i tots els Ministres enemics de Catalunya (Royo,
Marraco i Dualde) queden fora del govern. A més tots els grups han
acceptat la fórmula presentada per nosaltres, sobre traspassos, que
significa donar ràpidament un contingut superior al d’abans de
l’autonomia». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 26 de setembre
de 1935. FJE BC. [Torna]
[722]
Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op. cit.,
pàg. 899-903. [Torna]
[723]A les llistes del Front Català d’Ordre hi havia 20 candidats de la
Lliga, 9 d’Acció Popular, 5 tradicionalistes, 4 radicals, 1 monàrquic
alfonsí, 1 valencianista i 1 independent. [Torna]
[724] La Veu de Catalunya, 8 de gener de 1936. [Torna]
[725] El Debate, 2 de febrer de 1936. [Torna]
[726] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 21. [Torna]
[727]Joan Estelrich, Dietaris, A cura de Manuel Jorba, Barcelona,
Quaderns Crema, 2012, pàg. 150. L’anotació és del divendres 24
d’abril de 1936. [Torna]
[728]
Carta de F. Cambó a Bartomeu Pons, de 3 de març de 1936.
FJE BC. [Torna]
[729]La tesi de «l’oasi català» fou difosa per primer cop pel periodista
lliguer Manuel Brunet en un article publicat a La Veu de Catalunya el
4 de març de 1936. [Torna]
[730] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 483. [Torna]
[731] Segons Ramon d’Abadal i Vinyals, «molta gent treia diners a
l’estranger no pas amb afany d’evasió de capitals, sinó per sostenir-
se més o menys un any fora del país si passava quelcom, que
aquesta era l’obsessió general», recollit a Joan Sariol, La petita
història, op. cit., pàg. 21. [Torna]
[732]
Carta de F. Cambó a Faust Morell, de 3 de març de 1936. FJE
BC. [Torna]
[733]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 15 de març de
1936. FDV ANC. [Torna]
[734]Francesc Cambó, «Mirant la realitat», La Veu de Catalunya, 8
d’abril de 1936. [Torna]
[735]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, d’11 de març de 1936. FJE
BC. [Torna]
[736]
Citat per Joan Sariol i Badia, La IV Guerra Civil, Barcelona,
Dopesa, 1978, pàg. 112. [Torna]
[737] Ibídem, pàg. 192. [Torna]
[738]
«Fora això un ideal per a nosaltres: de tan bonic, no m’ho arribo
a creure». Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 22 de març
de 1936. FDV ANC. [Torna]
[739]Vegeu Isidre Molas, Lliga Catalana, op. cit., vol II, pàg. 96.
[Torna]
[740] Ibídem. [Torna]
[741]
Carles Cardó, «La moral de la derrota», a La Paraula Cristiana,
135, març del 1936, «Els dos dilemes», «Quina dictadura preferiu» i
«La dictadura no és la solució», a La Veu de Catalunya, 20 de març,
29 de maig i 12 de juny de 1936, respectivament. [Torna]
[742] Joaquín M. de Nadal, Seis años con don Francisco Cambó, op.
cit., pàg. 265. [Torna]
[743] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 484. [Torna]
[744] Manuel Brunet mateix ho va fer a La Veu de Catalunya del 5 de
juliol de 1936, en l’article titulat «L’oasi i els seus voltants». [Torna]
[745]
Citat per Joan Sariol i Badia, La IV Guerra Civil, op. cit., pàg.
264-265. [Torna]
[746] Per exemple, l’article de Lluís Duran i Ventosa «La causa
veritable i l’únic remei», del 16 de juliol; el de Joaquim Pellicena «El
respecte de la llei», del 18 de juliol, i el conjunt de Lluís Duran i
Ventosa i Joaquim Pellicena «Un moment crític», de 19 de juliol de
1936. [Torna]
[747]
Lluís Duran i Ventosa i Joaquim Pellicena, «Un moment crític»,
La Veu de Catalunya, 19 de juliol de 1936. [Torna]
[748] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 484. [Torna]
[749]Cal recordar que Joan Ventosa i Calvell era el portaveu de la
Lliga Catalana a les Corts republicanes i, per tant, l’encarregat de
donar a conèixer la posició oficial del partit davant la situació política
espanyola. [Torna]
[750]Aquesta correspondència es troba dins del fons documental de
Narcís de Carreras (FNC), secretari i apoderat de Francesc Cambó,
que està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). En aquest
text ho citem FNC ANC. [Torna]
[751]D’aquestes 200 cartes, considero que 121 tenen un interès
històric notable: 47 són de l’any 1936; 38, de l’any 1937; 19, de l’any
1938; 9, de l’any 1940, i 8 no tenen data. [Torna]
[752]Abbazia, a la península d’Ístria, és l’actual Opatija, a Croàcia.
[Torna]
[753]
El 20 d’abril de 1938 escriu des de Suïssa: «Aquí sé i sento que
no m’espien els passos, ni m’obren les lletres, que puc rebre i llegir
els diaris i llibres que em plagui». F. Cambó, Meditacions. Dietari
(1936-1940), op. cit., pàg. 317. [Torna]
[754] La Société Financière de Transports et d’Entreprises
Industrielles (SOFINA), llavors el hòlding elèctric més important del
món, era la propietària de la majoria de les accions de la CHADE i
de la Barcelona Traction (La Canadenca). Cambó i Ventosa foren
membres del seu Consell Directiu des de 1920 fins a la mort. [Torna]
[755] Així anomenava Cambó la zona dominada pels militars rebels
en el seu dietari. F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op.
cit., pàg. 17. [Torna]
[756]He pogut verificar les següents trobades entre Cambó i Ventosa
durant la Guerra Civil: l’agost del 1936 a Rapallo (Itàlia); pel
novembre del 1936 a París; pel gener, març i abril de 1937 a París;
l’abril del 1937 a Brussel·les; pel març del 1938 a París; pel maig del
1938 a Zuric; pel juny del 1938 a París; pel setembre del 1938 a
Brussel·les; pel novembre del 1938 a París; pel gener del 1939 a
Montreux, i finalment, pel maig del 1939 a Zuric. [Torna]
[757]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, sense data, FNC ANC. Atès
que es diu que ha passat una setmana de l’assassinat de Calvo
Sotelo, que va tenir lloc el dia 13 de juliol, la carta ha de ser del 17 o
18 d’aquest mes. [Torna]
[758] Ibídem. [Torna]
[759]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 18 de juliol de 1936. FNC
ANC. [Torna]
[760]Entre els assassinats més coneguts hi havia els diputats Agustí
Riera, Francesc Salvans, Lluís Pinyol i Joan Rovira, l’exregidor
Josep Codolà i l’empresari Alfons Par. S’han pogut identificar un
mínim de 282 afiliats a la Lliga Catalana assassinats durant la
guerra. Josep M. Solé Sabaté i Joan Villarroya, La repressió a la
rereguarda de Catalunya (1936-1939), Barcelona, Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1989-1990. [Torna]
[761] José Quiñones de León, que havia estat l’ambaixador
d’Espanya a París (1916-1931), era un polític molt vinculat a l’exrei
Alfons XIII. Havia muntat a l’Hotel Meurice de París la representació
oficiosa dels militars rebels. La informació sobre el donatiu de
Cambó es troba a la carta de J. Ventosa a F. Cambó del 23 de
novembre del 1936, FNC ANC. 400.000 pessetes de l’any 1936
equivaldrien a uns 4 milions d’euros. [Torna]
[762]Les primeres cartes de Cambó als militants de la Lliga indicant-
los que havien d’enviar diners als representants dels militars rebels
són de finals d’agost del 1936. [Torna]
[763]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de l’1 de setembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[764]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de l’1 de setembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[765]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 28 de setembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[766]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de l’1 de setembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[767]Carta de J. Ventosa a F. Cambó, de 5 de setembre del 1936.
FNC ANC. Josep Garí i Gimeno (1886-1965) era director general de
la Banca Arnús-Garí, conseller de la CHADE i bon amic de Cambó.
[Torna]
[768] Felip Bertran i Güell (1901-1965), militant de la Lliga Catalana
que l’any 1935 havia estat el conseller de Sanitat del govern de la
Generalitat intervinguda pel govern de Madrid. Era fill de Josep
Bertran i Musitu, també militant de la Lliga, bon amic i soci de
Cambó i Ventosa, que durant la Guerra Civil dirigirà el Servicio de
Información de la Frontera del Nordeste (SIFNE), al servei dels
militars rebels. Els germans Felip i Josep Bertran i Güell van
participar en la preparació de la rebel·lió militar de juliol del 1936.
[Torna]
[769] Subratllat en l’original. [Torna]
[770]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa del 7 de setembre de 1936, des
d’Abbazia (Itàlia). FNC ANC. [Torna]
[771] José Quiñones de León, representant oficiós a França dels
militars rebels, residia a l’Hotel Meurice de París. [Torna]
[772]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa del 8 de setembre del 1936,
des d’Abbazia (Itàlia). FNC ANC. [Torna]
[773]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de l’11 de setembre, des
d’Abbazia (Itàlia). FNC ANC. [Torna]
[774] «Fa dos dies que li he enviat una nota que ha estat tramesa a
Espanya per una combinació que els podria proporcionar 550.000
lliures de moment. […] Per una carta que rebo avui d’en Garí, a qui
vaig encarregar que fes manifestacions concretes a Burgos,
m’entero de que allí han fet gran efecte i que tenim allí les portes
obertes de bat a bat. A més d’en Garí he tingut ocasió de parlar aquí
amb un altre emissari d’en Bau». Carta de J. Ventosa a F. Cambó,
de l’11 de setembre del 1936, des de Brussel·les. FNC ANC. [Torna]
[775]«En Garí, en Bertran i altres que em serveixen per a mantenir la
relació amb els de Burgos […] em fa l’efecte que [Quiñones] no
havia dit res a Burgos de l’aportació feta per nosaltres. Dic això
perquè quan se’ls hi ha comunicat ho han rebut com una notícia
nova». Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 14 de setembre del
1936, des de Brussel·les. FNC ANC. [Torna]
[776]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 24 de setembre del 1936,
des del Simplon, Suïssa. FNC ANC. [Torna]
[777] «Ahir va venir en Güell —Santiago Güell, baró de Güell—. La
invitació per anar a Burgos ha estat feta en virtut d’un acord pres en
la sessió de fa uns quants dies que varen celebrar a Salamanca els
generals que formen la Junta. No han concretat què volen, i jo
suposo que el que desitgen és que hi vagi, més que amb un càrrec
determinat, per assessorar i orientar. […] Crec que hi vaig en les
millors condicions perquè és l’única invitació feta a un home polític.
Així i tot, les dificultats són enormes. Crec que, de moment, haig de
veure com estan les coses i examinar les possibilitats de sortir-ne,
abans d’assumir cap responsabilitat definida. Ja veurem». Carta de
J. Ventosa a F. Cambó, del 28 de setembre del 1936. FNC ANC.
[Torna]
[778]Nicolás Franco Bahamonde (1891-1977), enginyer naval, era el
germà gran del general. Durant els primers mesos de la Guerra Civil
fou el seu collaborador més íntim, com a secretari general de la
Junta Técnica. L’any 1938 fou nomenat ambaixador a Portugal, on
s’estarà fins a l’any 1957. [Torna]
[779]Es refereix al general Fidel Dávila (1878-1958), home de
confiança de Franco que l’1 d’octubre del 1936 havia estat designat
president de la Junta Técnica del Estado i era, a més, cap de l’estat
major dels militars rebels. [Torna]
[780]Es refereix al general Emilio Mola Vidal (1887-1937), que llavors
era el cap de l’Exèrcit del Nord dels rebels. Mola, que havia estat el
principal director de la sublevació militar, morí en un accident
d’aviació el 3 de juny del 1937. Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del
5 d’octubre del 1936, sembla que des de Burgos. FNC ANC. [Torna]
[781]Carta de F. Cambó a J. Ventosa del 7 d’octubre del 1936, des
de Trieste. FNC ANC. Un any després, el 25 de novembre del 1937,
Ventosa escrivia a la revista Occident un article titulat «Le
mouvement National et la vie économique en Espagne», en què es
posava d’exemple per a la nova Espanya l’obra d’Oliveira Salazar a
Portugal, perquè compaginava l’espiritualitat, inspirada en els grans
principis de la civilització cristiana, i la gestió econòmica vigorosa,
preservant la lliure competència. Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg.
114. [Torna]
[782]Joaquim Bau Nolla (1879-1973), destacat polític carlí català,
alcalde de Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera i diputat a
Corts el 1933 i el 1936, en aquest cas dins la candidatura del Font
Català d’Ordre. Des de setembre del 1936 era el president de la
Comisión de Comercio y Abastos de la Junta de Defensa de Burgos.
Fou el català que tingué un càrrec més important a la zona
franquista durant la guerra. [Torna]
[783]«Ahir el Coronel Yagüe va fer, per ràdio, un discurs en el que,
entre altres necedats, va dir una pila d’improperis contra Catalunya i
els catalans. Precisament ahir n’hi havia molts i vàrem passar un
mal rato». Juan Yagüe Blanco (1891-1952) era un militar i falangista
que aixecà la Legió a Ceuta pel juliol del 1936. En aquells moments
comandava les tropes africanes que havien conquerit Extremadura i
marxaven cap a Madrid. Carta de J. Ventosa a F. Cambó del 7
d’octubre del 1936, des de Burgos. FNC ANC. [Torna]
[784] Ídem. [Torna]
[785] «L’actitud de Rússia, que sembla serà seguida per
Txecoslovàquia i algun Estat Escandinau, crea un problema greu al
que convé fer molta atenció. Crec que Burgos no cuida prou la
política exterior. Jo, aquests dies, no paro d’escriure soflames,
dedicades, principalment, al públic anglosaxó». Carta de F. Cambó a
J. Ventosa, del 10 d’octubre del 1936. FNC ANC. [Torna]
[786] Ídem. [Torna]
[787]
Aquesta carta apareix reproduïda al llibre de Francisco Franco
Salgado-Araujo, Mis conversaciones privadas con Franco,
Barcelona, Editorial Planeta, 1976, pàg. 315. [Torna]
[788]Josep Maria Tallada i Paulí (1884-1946), enginyer i polític, era
diputat de la Lliga al Parlament de Catalunya i president de la
Comissió de Problemes Socials d’aquest partit. Era especialista en
afers monetaris i director del Banc de Biscaia a Barcelona. Havia
escrit el llibre L’organització econòmica de la Rússia Soviètica,
Barcelona, Lliga Catalana, 1935, obra que era prologada per Miquel
Vidal i Guardiola. [Torna]
[789]Miquel Vidal i Guardiola (1891-1950), advocat i polític, era
membre del Consell de Govern de la Lliga Catalana i diputat a les
Corts republicanes. Era secretari del consell d’administració de la
CHADE. L’any 1930 Ventosa el va nomenar cap del Servei d’Estudis
del Banc d’Espanya. [Torna]
[790] Josep Maria Trias de Bes (1890-1965), catedràtic de Dret
Internacional de la Universitat de Barcelona, membre del Consell de
Govern de la Lliga Catalana i diputat al Parlament de Catalunya i a
les Corts republicanes. A mitjan 1937 es traslladà a Burgos com a
responsable de l’assessoria jurídica del Ministeri d’Assumptes
Exteriors. Fou un dels redactors de l’informe a l’opinió pública
internacional que sostenia que tota l’actuació del govern republicà
posterior al 16 de febrer del 1936 era il·legal. [Torna]
[791]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 20 d’octubre del 1936, des
de Brussel·les. FNC ANC. [Torna]
[792]Carta de J. Ventosa a F. Cambó del 12 de gener del 1937. FNC
ANC. El Comitè de No-Intervenció en la Guerra Civil Espanyola era
l’organisme internacional impulsat bàsicament per la Gran Bretanya i
França per mirar de garantir que cap país intervingués en el
conflicte. [Torna]
[793]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 20 d’octubre del 1936. FNC
ANC. [Torna]
[794]
Nota de J. Ventosa a F. Cambó, del 23 d’octubre del 1936. FNC
ANC. [Torna]
[795]Així en majúscules i subratllat apareix a la carta de F. Cambó a
J. Ventosa, del 21 d’octubre del 1936. FNC ANC. Els altres apartats
també en majúscules i subratllats són: «règim premsa» i «règim
Catalunya». [Torna]
[796]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 21 d’octubre del 1936. FNC
ANC. [Torna]
[797]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 24 d’octubre del 1936. FNC
ANC. [Torna]
[798]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 24 d’octubre del 1936. FNC
ANC. [Torna]
[799]Es refereix a la nota que anava adjunta a la carta de J. Ventosa
al general Franco de l’11 d’octubre del 1936. FNC ANC. [Torna]
[800] Ídem. [Torna]
[801] Es refereix a José Quiñones de León. [Torna]
[802] Es refereix al comte de los Andes, Francisco Moreno y Zulueta
(18811966), molt vinculat a l’exrei Alfons XIII. Com a dirigent
monàrquic participà activament en la preparació de la rebel·lió del
juliol del 1936. Col·laborava amb les tasques d’espionatge
organitzades per Josep Bertran i Musitu al sud de França. [Torna]
[803]Segurament es refereix al marquès de Magaz, Antonio Magaz y
Pers (1863-1953), almirall monàrquic que havia estat membre del
directori militar de Primo de Rivera. Des del setembre del 1936 era
el representant oficiós de la Junta de Burgos davant la Santa Seu, a
Roma. [Torna]
[804] Estava interessat «en política econòmica (especialment
agrària); en política monetària; en règim de Banca privada; en règim
regional i provincial; en tarifes de serveis públics; en matèria jurídica
(jutges municipals i jutges i magistrats de carrera) i en ensenyament
primari, mitjà i superior». Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 26
d’octubre del 1936, des d’Abbazia. FNC ANC. [Torna]
[805]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 27 d’octubre del 1936, des
de Brusselles. FNC ANC. [Torna]
[806]«Jo tinc que dir-te que amb els formidables concursos que
reben els dos bel·ligerants…, jo començo a veure difícil una victòria,
tant dels uns com dels altres, abans de que vinga una topada
exterior que decideixi en la lluita més aferrissada que haurà vist la
humanitat quina de les dues místiques aixafa l’altra. Tot això vol dir
una guerra llarga, implacable, amb una estela de destruccions que
és horrorós pensar-hi». Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 18
novembre del 1936, des d’Abbazia. FNC ANC. [Torna]
[807]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 22 de novembre del 1936,
des d’Abbazia. FNC ANC. [Torna]
[808]En una carta del 19 d’octubre del 1936, Cambó ja manifestava a
Ventosa el seu acord amb la iniciativa, comentava les
característiques de l’escrit i feia una sèrie de consideracions sobre
com recollir les signatures. A la carta de Ventosa a Cambó, del 20
d’octubre del 1936, aquest indicava que al text del manifest calia dir
que la lluita civil a Espanya havia començat el 16 de febrer del 1936,
dia de la victòria del Front Popular, i no el 18 de juliol. Aquell mateix
dia, Cambó ja lliurava a Ventosa el text definitiu de la «declaració»,
no manifest, que calia signar. Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 22
de novembre del 1936, FNC ANC. [Torna]
[809]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 24 d’octubre del 1936.
[Torna]
[810]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 26 octubre del 1936.
[Torna]
[811]
No sabem per què Puig i Cadafalch no va signar la carta. El cert
és que durant la Guerra Civil va viure força aïllat i va tenir poca
relació amb Cambó i amb Ventosa. Tal vegada estava escarmentat
de la relliscada del 1923, quan s’adherí al cop de Primo de Rivera, i
no volia repetir un acte similar. [Torna]
[812]
Més informació sobre aquesta declaració, i el seu text sencer, al
meu llibre L’últim Cambó, op. cit., pàg. 278-282. [Torna]
[813]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 23 de novembre del 1936,
des de Brussel·les. FNC ANC. [Torna]
[814]Andrés Amado Regondaud (1886-1964), antic col·laborador de
Calvo Sotelo durant la dictadura de Primo de Rivera, era des de
l’octubre del 1936 president de la Comisión de Hacienda de la Junta
Técnica del Estado i des del gener del 1938 serà ministre d’Hisenda
del primer govern de Franco. [Torna]
[815] Per als atacs de la premsa de la «zona nacional» als
catalanistes i l’ambient hostil cap a la gent de la Lliga Catalana,
vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 157-164. [Torna]
[816]
La gent de la Lliga, com veurem, també impulsà a Itàlia les
emissions en català de Ràdio Veritat. [Torna]
[817]Es refereix a Fèlix Millet i Maristany (1903-1967), advocat i el
principal dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, i
a Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964), conegut periodista que era el
director del diari La Vanguardia de Barcelona des de 1920 i que
havia marxat a França per l’agost del 1936. Gaziel, com veurem,
participarà en les activitats de l’Oficina de Propaganda de París
creada per Cambó, especialment redactant llibres. Fou també un
dels signants de la declaració d’adhesió a Franco. [Torna]
[818]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 23 de novembre del 1936,
des de Brussel·les. FNC ANC. [Torna]
[819]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 25 de novembre del 1936,
des d’Abbazia. FNC ANC. [Torna]
[820]«La situació general segueix estacionària. En l’ordre militar la
meva impressió és favorable malgrat que l’atac a Madrid ha sofert,
per defecte d’informació, per excés d’acometivitat d’En Varela o pel
que sigui, un greu error presentant-se davant d’una ciutat d’un milió
d’habitants amb quinze o vint mil homes». Carta de J. Ventosa a F.
Cambó, del 24 de desembre del 1936. FNC ANC. [Torna]
[821]«La meva impressió és també que per la mateixa raó que s’ha
concentrat tota la resistència a Madrid, quan caigui es produirà un
derrumbament [sic] general a Espanya. Confirmen aquesta
impressió notícies que rebo per distints conductes parlant-me del
gran cansament que hi ha a Barcelona, de que a Alacant no hi ha
absolutament cap element de defensa i de que a València els
Sindicats han acordat per majoria no fortificar la ciutat. Des d’un
altre punt de vista, la situació internacional em sembla també
favorable. L’acord d’Anglaterra i Itàlia allunya el risc de que la
primera, per oposar-se a una eventual amenaça italiana en el
Mediterrani, corri el risc de permetre l’establiment d’un Estat roig a
Espanya o a Catalunya». Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 24 de
desembre del 1936. FNC ANC. [Torna]
[822]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 24 de desembre del 1936.
FNC ANC. [Torna]
[823] Ibídem. [Torna]
[824]José Millán Astray (1879-1954), militar que l’any 1920 havia
fundat el Tercio de Extranjeros (la Legió) al Marroc. Poc després del
seu violent incident amb Miguel de Unamuno (Salamanca, 12
d’octubre del 1936), Franco el nomenà cap de l’Oficina de Premsa i
Propaganda. [Torna]
[825]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 24 de desembre del 1936,
des de Brussel·les. FNC ANC. [Torna]
[826]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 28 de desembre del 1936,
des d’Abbazia. FNC ANC. [Torna]
[827] Segurament fou Alfonso de Olano, cap de l’Oficina de
Propaganda que la Junta Militar de Burgos tenia a Londres, qui va
trametre l’article de Cambó al diari. Vegeu la carta de F. Cambó a J.
Estelrich, del 17 de desembre del 1936. FJE BC. Vaig reproduir
sencer l’article de Cambó a L’últim Cambó, op. cit., pàg. 287-294.
[Torna]
[828]
La carta de Gil-Robles va sortir publicada a The Universe, de
Londres, el gener del 1937. [Torna]
[829]A les cartes de J. Estelrich a F. Cambó, dels dies 18 i 21 de
gener del 1937, es parla de l’impacte dels articles i de la seva difusió
internacional. FJE BC. [Torna]
[830]
«El turno tímido de Don Francisco», a Unidad, Salamanca, 12
de gener del 1937. Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 71. [Torna]
[831] Ibídem, pàg. 72-73. [Torna]
[832]Vegeu l’article reproduït sencer, en francès, a L’últim Cambó,
op. cit., pàg. 313-314. [Torna]
[833]Aquest article va ser reproduït per la revista Verbo, dins de
«Documentos de Nuestro Archivo», n. 147, Madrid, agost-setembre
de 1976, pàg. 10411044. Vegeu-lo també a L’últim Cambó, op. cit.,
pàg. 315-318. [Torna]
[834]Aquestes idees, les trobarem altra vegada, i molt més
àmpliament argumentades, al llibre Tradición y Revolución que
Cambó encarregà d’escriure a l’historiador Ramon d’Abadal i
Vinyals. [Torna]
[835]
En la carta de F. Cambó a J. Estelrich del 17 de març del 1938,
esmenta «el que va passar amb aquell article meu que un cop
ordenada la retirada aparegué a La Nación de Buenos Aires». FJE
BC. [Torna]
[836] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 315. [Torna]
[837] L’últim Cambó, op. cit., pàg. 77. [Torna]
[838] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 276. [Torna]
[839] Ibídem., pàg. 276-277. [Torna]
[840] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 276-277. [Torna]
[841] Carta de F. Cambó a C. E. Mascarenyes, de 28 d’octubre del
1936, publicada per Arnau Gonzàlez i Vilalta a «El drama de
l’historiador i la fi que no arriba mai: l’epistolari Joan Estelrich-Carles
E. Mascarenyes (1936-1937), el dietari d’Estelrich i les cartes de
Luigi Sturzo a Sugranyes de Franch (19371939)», a Entremons:
UPF Journal of World History, 2014, núm. 6, pàg. 1-19. [Torna]
[842] Ibídem. [Torna]
[843]Els contactes venien via Joan Estelrich. Vegeu L’últim Cambó,
op. cit., pàg. 80-83. [Torna]
[844]
Carta de F. Cambó a F. Valls i Taberner, del 15 de setembre del
1936, reproduïda per J. A. Parpal i J. M. Lladó, Ferran Valls i
Taberner. Un polític per a la cultura catalana, Barcelona, Ariel, 1970,
pàg. 262. [Torna]
[845]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 17 d’octubre del 1936. FJE
BC. [Torna]
[846]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, del 18 de març del 1938. FJE
BC. Pedro Sainz Rodríguez, antic col·laborador d’Estelrich i Cambó,
havia estat nomenat ministre d’Instrucció Pública del primer govern
format per Franco el gener del 1938. [Torna]
[847] F. Cambó. Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 96. [Torna]
[848] F. Cambó. Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 229. [Torna]
[849] Ibídem, pàg. 209. [Torna]
[850]
Ibídem, pàg. 229. El pensament és del 26 de novembre del
1937. [Torna]
[851] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 31. [Torna]
[852]
«Informe acerca de FET y de las JONS en Catalunya, de junio
de 1937». Archivo General de la Administración, Alcalá de Henares.
Secretaría General del Movimiento. D. N. Provincias, Barcelona,
caixa 34, document 52. [Torna]
[853] «Informe confidencial para la Secretaría General del
Movimiento», del 22 de febrer del 1938. AGA, Alcalá de Henares.
Secretaría General del Movimiento, D. N. Provincias, Barcelona,
caixa 34, document 9. [Torna]
[854]«Informe confidencial para la Secretaría General del
Movimiento», del 22 de febrer del 1938, op. cit., pàg. 8. [Torna]
[855]
Vegeu l’apartat «La Falange contra els catalanistes», a L’últim
Cambó, op. cit., pàg. 160-165. [Torna]
[856] Ibídem, pàg. 163. [Torna]
[857] Ibídem, pàg. 163. [Torna]
[858]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 17 de març del 1937. FNC
ANC. [Torna]
[859]
F. Valls y Taberner, «La falsa ruta», La Vanguardia Española, 15
de febrer del 1939, recollit al seu llibre Reafirmación espiritual de
España, Barcelona, Editorial Juventud, 1939. [Torna]
[860]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 28 de desembre del 1936.
FNC BC. [Torna]
[861] Ibídem. [Torna]
[862]98 Archivo Particular Jefatura del SIDE, Pliego 17. Nota Cambó.
Diciembre 1938. Archivo Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo
de Barcelona, Inventarios del Ministerio de Estado 1936-1938.
[Torna]
[863] Ibídem. [Torna]
[864]Aquesta nota secreta va ser reproduïda per Josep Massot a
«Joan Estelrich i la guerra civil», dins Estudis de Llengua i Literatura
Catalanes. XIII Miscel·lània Jordi Carbonell, Barcelona, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1991, pàg. 250-251. [Torna]
[865]
Informe «riservatissimo» de l’ambaixador d’Itàlia a París, enviat
al Ministeri d’Afers Exteriors a Roma, l’11 de desembre del 1937.
Dec el coneixement d’aquest document a la gentilesa d’Hilari
Raguer. [Torna]
[866]
«Informació Confidencial». Rapporti Politici Spagna. ASDMAE,
Busta n. 32, 1938, 11 pàgines. Dec el coneixement d’aquest
document a la gentilesa d’Arnau Gonzàlez i Vilalta. [Torna]
[867]Del polèmic tema de l’argentinització de la CHADE, motivada
per la Guerra Civil, en parlem detingudament a la part d’aquest llibre
on tractem de les activitats econòmiques de Cambó. [Torna]
[868]
«Informació Confidencial». Rapporti Politici Spagna. ASDMAE,
Busta n. 32, 1938, pàg. 9 i 10. [Torna]
[869]«Informació Confidencial». Rapporti Politici Spagna, op. cit.,
pàg. 11. [Torna]
[870]
«Fons salvaguardat pel PNB. II República i Exili. Generalitat de
Catalunya», 300.598.1/1. Còpia a l’ANC n. 4, 7, 1. [Torna]
[871] «Fons salvaguardat pel PNB. II República i Exili», op. cit. [Torna]
[872]Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 95-156, 306-313 i 318-319.
[Torna]
[873]
Informe adreçat per l’Oficina de París a la Delegación de Prensa
y Propaganda de Salamanca, del juny del 1937. Vegeu L’últim
Cambó, op. cit., pàg. 101. [Torna]
[874] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 107. [Torna]
[875]
Carta de F. Cambó a Joaquim Reig, del 15 de març del 1937.
FNC ANC. [Torna]
[876] Ibídem. [Torna]
[877] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 111. [Torna]
[878]
Carta de F. Cambó a Andreu Bausili, de Buenos Aires, del 10 de
setembre del 1937. FJE BC. [Torna]
[879] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 111-116. [Torna]
[880]Treballaren inicialment en aquesta tasca el periodista Joan
Costa i Deu, l’escriptor Joan B. Solervicens i el monjo de Montserrat
Antoni Ramon i Arrufat. Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 116-125.
[Torna]
[881]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich del 22 de febrer del 1937. FJE
BC. [Torna]
[882]
Al seu Dietari explica aquesta audiència amb deteniment. F.
Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 118. [Torna]
[883]
En una carta de F. Cambó a Jesús Pabón, que treballava a la
Delegación de Prensa y Propaganda de Salamanca, del 2 de juliol
del 1937, li deia: «El libro sobre la persecución religiosa, con el
admirable poema de Paul Claudel que le sirve de prefacio, tiene un
enorme éxito». La carta està reproduïda a Verbo, n. 147, agost-
setembre de 1976, pàg. 1.045-1.046. [Torna]
[884] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 119-122. [Torna]
[885]L’obra, que ha estat atribuïda a tres diputats de la Lliga —
Joaquim Reig, Joan Estelrich i Vicenç Solé de Sojo—, sembla que
finalment la redactà Reig pràcticament sol, que tot i ser valencià
havia estat elegit diputat dins les llistes del Front Català d’Ordre el
1936. [Torna]
[886]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, del 13 de maig del 1937. FJE
BC. [Torna]
[887]Vegeu-ne la relació sencera a L’últim Cambó, op. cit., pàg. 130.
[Torna]
[888] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 236. [Torna]
[889]
Els primers de treballar en aquesta oficina foren Joan Costa i
Deu, Joan B. Solervicens i Manuel Brunet. Després s’hi incorporà
Josep Pla. [Torna]
[890]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 23 de novembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[891]El SIFNE era el Servicio de Información del Nordeste, dirigit pel
polític lliguer Josep Bertran i Musitu. [Torna]
[892] La història d’aquest llibre es pot seguir de manera molt
documentada a l’obra de Francesc Vilanova Ramon d’Abadal: entre
la història i la política, Lleida, Pagès Editors, 1996. [Torna]
[893] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 213. [Torna]
[894]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 17 de març del 1938. FJE
BC. [Torna]
[895] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 256. [Torna]
[896]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 27 d’abril del 1938. FNC
ANC. [Torna]
[897]Ibídem. Com s’explica en un altre capítol, Cambó era membre
del consell d’administració de tres companyies elèctriques franceses
que formaven part del hòlding de SOFINA. [Torna]
[898]
«Cal, doncs, fer tot el possible per a que aquesta ximpleria (que
suposo deguda a una infàmia d’en Carner) no arribi a provocar una
nota a la Premsa». Ibídem. [Torna]
[899]98, Archivo Particular Jefatura del SIDE, Pliego 17. Nota
Cambó. Diciembre 1938. Archivo Ministerio de Asuntos Exteriores.
Archivo de Barcelona, Inventarios del Ministerio de Estado, 1936-
1938. [Torna]
[900]Aunós fou ambaixador franquista a Bèlgica després de la
Guerra Civil i llavors Gaziel va col·laborar amb ell. És possible que
aquest li facilités un dels exemplars del llibre d’Abadal, que Gaziel
havia traduït al castellà. [Torna]
[901]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó del 12 de març del 1941. FJE
BC. [Torna]
[902]Ramon d’Abadal, «Nota preliminar» dins de Tradición y
Revolución, París, Société Générale d’Imprimerie et d’Edition, 1938,
pàgina VI. [Torna]
[903] Ibídem, pàg. 424. [Torna]
[904]Ramon d’Abadal, «Nota preliminar» dins de Tradición y
Revolución, op. cit., pàg. 422. [Torna]
[905] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 145. [Torna]
[906] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 156. [Torna]
[907]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 17 de novembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[908]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 20 de novembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[909]
Sobre aquest tema, vegeu el llibre d’Arnau Gonzàlez i Vilalta
Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a Barcelona
(1936-1938), Barcelona, Editorial Base, 2020. [Torna]
[910]
Jean Trémoulet havia ajudat a sortir de Catalunya a Joan
Ventosa i la seva família i també el polític de la Lliga Fèlix Escalas.
Arnau Gonzàlez i Vilalta, ibídem, pàg. 102-103 i 132. [Torna]
[911]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 23 de novembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[912]
«Faig gestions per treure de Barcelona, a més dels meus que
encara hi són, a Solé de Sojo, Pellicena, Roda i Vendrell. I tinc
esperances d’aconseguir-ho». Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del
26 de desembre del 1936. FNC BC. [Torna]
[913]Vegeu també Marcel·lí Moreta, Memòries d’un catalanista. 50
anys de vida política a Catalunya (1932-1982), Lleida, Pagès, 2001,
pàg. 118-120. [Torna]
[914]
Carta de N. de Carreras a F. Cambó del 28 de gener del 1937.
FNC BC. [Torna]
[915]Joaquim M. de Nadal, Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i
silencis, Barcelona, Aedos, pàg. 444-450. [Torna]
[916]
Carta de F. Cambó a A. Hazard, del 22 de març del 1937. FNC
ANC. El 1937, 10.000 francs francesos equivalien a unes 7.700
pessetes de llavors. [Torna]
[917]Carta d’A. Hazard a F. Cambó, del 23 de març del 1937, FNC
ANC. Es refereix a Joaquim Pellicena Camacho, director de La Veu
de Catalunya, i a Narcís de Carreras, llavors col·laborador de
Cambó. Un dels altres potser sigui Amadeu o Albert Llopart. No he
aconseguit identificar aquest Llach, ni consultant el documentat llibre
de Rubèn Doll-Petit Els «catalans de Gènova»: història de l’èxode i
l’adhesió d’una classe dirigent en temps de guerra, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003. [Torna]
[918]Vegeu Arnau Gonzàlez i Vilalta, Humanitarisme, consolats i
negocis bruts. Evacuacions a Barcelona (1936-1938), op. cit., pàg.
135. [Torna]
[919] Ibídem, pàg. 133. [Torna]
[920]Vegeu, per exemple, Glòria Bulbena, Barcelona. Trossos de
vida i records d’ahir, Barcelona, Pòrtic, 1972, pàg. 184. [Torna]
[921]En una carta a Estelrich, del 21 novembre del 1936, Cambó
deia: «Ja sé que els de la FAI i col·laboradors són uns cafres, que
no deixen sortir ningú si no és amb diner llarg». Carta de F. Cambó a
J. Estelrich, del 21 de novembre del 1936. FJE BC. [Torna]
[922]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de l’11 de gener del 1937. FNC
ANC. [Torna]
[923]
A la correspondència de Cambó i Ventosa només consta el
cognom Tusell, sense cap nom. Podria ser el militant de la Lliga
Catalana Xavier Tusell. [Torna]
[924]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa del 4 de febrer del 1937. FNC
ANC. [Torna]
[925]
Octavi Saltor, Companys de servei. Aportacions i testimonis.
Barcelona, Pòrtic, 1984, pàg. 99. [Torna]
[926] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 174-180. [Torna]
[927]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa del 18 de desembre del 1937.
FNC ANC. [Torna]
[928]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 23 de novembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[929]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 17 de desembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[930]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, del 21 de desembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[931] Ibídem. [Torna]
[932]Per a més detalls sobre aquesta qüestió, vegeu Arnau Gonzàlez
i Vilalta, Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a
Barcelona (1936-1938), op. cit., pàg. 139-146. [Torna]
[933]Carta de J. Estelrich a F. Cambó, de l’11 de febrer del 1937.
[Torna]
[934] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 176-178. [Torna]
[935] Ibídem, pàg. 177. [Torna]
[936]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 23 de desembre del 1936.
FJE BC. [Torna]
[937]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, del 14 de gener del 1937. FJE
BC. [Torna]
[938] L’últim Cambó, op. cit., pàg. 185. [Torna]
[939]Joan March fou el particular que més suport econòmic donà als
militars sublevats durant la guerra. Es calcula que va donar crèdits
per un valor superior a 2.300.000 lliures esterlines —uns 92 milions
de pessetes— i una «ayuda desinteresada» —donació— de més de
500.000 lliures esterlines —20 milions de pessetes—. Vegeu Rafael
Alcalde Ceravalls, «Suanzes y March: en busca de Barcelona
Traction Light & Power (1945-1947)», Ayer, n. 60, Madrid, Marcial
Pons Editores, 2005, pàg. 263. [Torna]
[940]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa des de Montreux, del 12 de
gener del 1938. FNC ANC. Cambó va adquirir diversos avals de
5.000 pessetes cadascun. [Torna]
[941]Carta de J. Ventosa a F. Cambó, del 13 de gener del 1937, FNC
ANC. «Tu i jo hem de pagar 5.000 pessetes a en Garí per contribuir
a les despeses de les centúries catalanes». [Torna]
[942]
«Embajada de España en Italia. Asunto: declaración de divisas
y valores extranjeros del Señor Cambó». Archivo del Ministerio de
Asuntos Exteriores, Madrid, Fondo R, caja 1941. Documento 5.
Reproduïm el document sencer a L’últim Cambó, op. cit., pàg. 297-
299. [Torna]
[943] Vegeu L’últim Cambó, op. cit., pàg. 297-299. [Torna]
[944]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 20 de maig del 1937, des
de Rapallo (Itàlia). FNC ANC. [Torna]
[945]
Tres fills seus, Marià, Ignasi i Joan Ventosa i Despujol, lluitaven
com a oficials de complement dins l’exèrcit franquista. El més petit,
Joan, adscrit als requetès de Navarra, morirà el 22 de juny del 1937
a Getafe, al front de Madrid. [Torna]
[946]Francesc Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit.,
pàg. 57. [Torna]
[947] Ibídem, pàg. 58. [Torna]
[948] Ibídem, pàg. 142. [Torna]
[949]
La carta monàrquica, la gent de la Lliga no la jugarà fins anys
després, a la fi de la Segona Guerra Mundial. [Torna]
[950] Francesc Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 228. [Torna]
[951]«Adjunta va una nota còpia de la que envio als generals Franco
i Dávila i a l’Amado com a President de la Comissió d’Hisenda
respecte al problema de la plata», carta de J. Ventosa a F. Cambó,
del 24 d’octubre del 1936, FNC ANC. Els consells de Cambó sobre
la utilització de la plata, «és urgent salvar les existències que hi hagi
a Espanya», i sobre no estampillar bitllets, perquè provocaria la
caiguda de la cotització de la pesseta, apareixen en la carta a J.
Ventosa del 26 d’octubre del 1936, FNC ANC. I el 29 d’octubre, en
una llarga carta de Cambó a Ventosa, s’explica què cal fer amb els
nous bitllets fets circular pel govern republicà. [Torna]
[952]
Ángel Viñas, El oro español en la Guerra Civil, Madrid, Instituto
de Estudios Fiscales, 1976, pàg. 99-101. [Torna]
[953]
Fins i tot Ventosa rebrà uns honoraris substancials per aquestes
gestions. Vegeu tot l’assumpte al Fons R-1065-20 i 75, a l’Archivo
del Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid. [Torna]
[954]Pablo Martín Aceña, «El Banco de España durante la Guerra
Civil», a Economía y economistas españoles en la Guerra Civil,
Madrid, Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, 2008, vol. I,
pàg. 731. [Torna]
[955]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 9 de juliol del 1938, des de
MontDore (Suïssa). FNC ANC. [Torna]
[956]
Carta de J. Ventosa a F. Cambó, 14 de juliol del 1938, des de
Brusselles. FNC ANC. [Torna]
[957] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 96. [Torna]
[958] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 147. [Torna]
[959] Ibídem, pàg. 218. [Torna]
[960] Ibídem, pàg. 303. [Torna]
[961] Ibídem, pàg. 304. [Torna]
[962] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 309. [Torna]
[963] Ibídem. [Torna]
[964] Ibídem, pàg. 311. [Torna]
[965] Ibídem, pàg. 147. [Torna]
[966] Ibídem, pàg. 148. [Torna]
[967] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 432. [Torna]
[968] Ibídem, pàg. 432. [Torna]
[969] Ídem. [Torna]
[970]«Amado porta les finances públiques camí de la catàstrofe. El
generalíssim volia confiar-ne la direcció a Ventosa; la Falange oposà
el veto… i el generalíssim capitulà», F. Cambó, Meditacions. Dietari,
op. cit., pàg. 323. [Torna]
[971] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 603. [Torna]
[972] Ibídem, pàg. 419. [Torna]
[973]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 522.
[Torna]
[974] Ibídem, pàg. 480. [Torna]
[975]Els generals Emilio Barrera i Joaquín Milans del Bosch havien
estat el capità general de Catalunya i el governador civil de
Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera. [Torna]
[976]
F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 510 i
830. [Torna]
[977]
«Cada dos o tres mesos anava a veure Cambó a Montreux. […]
i també ens van veure una vegada a París. […] Era el seu
representant a Catalunya, em va donar poders generals, sobretot en
anar-se ell a l’Argentina», declaracions de Narcís de Carreras a
Jaume Fabre i Josep M. Huertas, «Narcís de Carreras: la Lliga que
no va poder ser», L’Avenç, n. 31, Barcelona, octubre de 1980,
pàgines 618-625. [Torna]
[978]Vegeu Francesc Vilanova, «Les responsabilitats polítiques dels
regionalistes catalans (1939-1942)», a Recerques, n. 31, Barcelona,
1995, pàg. 19-36. [Torna]
[979]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 480.
[Torna]
[980]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 669.
[Torna]
[981]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 586.
[Torna]
[982]
Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid, Fons R-
1787-31, 3 fulls. Document «Entrevista con Ángel Morera», 24 febrer
de 1939. [Torna]
[983] Ibídem, document «Roca y Morera», 8 de març de 1939. [Torna]
[984]Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores, Madrid, R-1787-
31, document «Actividades de los rojos en Francia. Carta de José F.
de Lequerica, embajador de España, al Excm. Sr. Ministro de
Asuntos Exteriores, París 17 de junio de 1939». [Torna]
[985]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 562.
[Torna]
[986]Aquest pamflet, redactat per un tal Juan Ollé Corbeto, és
reproduït per M. J. Peláez a «Introduction», dins d’Essays in the
History of Political Trught. Studies in Honor of Ferran Valls i
Taberner, Barcelona, PPU, 1988, pàg. 2205-2209. [Torna]
[987]
L’informe d’Areilza, que és del 9 d’octubre de 1939, és reproduït
sencer a Joan M. Thomas, Falange, Guerra Civil, Franquisme. FET
y JONS de Barcelona en els primers anys del règim franquista,
Barcelona, P. de l’Abadia de Montserrat, 1992, pàg. 421-422. [Torna]
[988]«Informe de 18 de septiembre de 1940», Secretaría General del
Movimiento. Fons D.N.P., capsa 31, 16. AGA, Alcalá de Henares.
[Torna]
[989]«Información relacionada con nuestro escrito n. 18-14 del año
pasado. Maniobras políticas». Archivo de la Presidencia del
Gobierno, Madrid, Fons, Junta Técnica del Estado, Lligall 22, n. 7.
[Torna]
[990]Aquest opuscle, publicat segurament el 1942 o 1943, té 29
pàgines i tant per la tipografia com pel fet de ser editat
anònimament, però legalment, procedeix sens dubte de sectors
falangistes catalans. [Torna]
[991] Una oligarquía Económico-Política, op. cit., pàg. 23. [Torna]
[992]
«Ficha: Cambo y Batlle, Francisco de Asís, Expediente 33,
Legajo nº 1.428». AGGC. Salamanca. [Torna]
[993]
Ibídem. «Carta del Delegado del Estado para la Recuperación
de Documentos, de Salamanca, al Subsecretario del Ministerio de
Gobernación», 5 de maig de 1944. [Torna]
[994]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 511
[Torna]
[995] Ibídem., pàg. 696. [Torna]
[996]
F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 1192-
1193. [Torna]
[997]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 19 d’abril de 1939. FJE
BC. [Torna]
[998]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 949.
[Torna]
[999]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, des de Montreux, del 9 de
setembre de 1939. FNC ANC. [Torna]
[1000]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 21 de maig de 1940, FNC
ANC. [Torna]
[1001]Ramón Serrano Suñer, Entre el silencio y la propaganda. La
Historia como fue. Memorias, Barcelona, Planeta, 1977, pàgina 91.
[Torna]
[1002] Ibídem. [Torna]
[1003] Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria, «Narcís de
Carreras: la Lliga que no va poder ser», a L’Avenç, op. cit., pàg. 618-
625. [Torna]
[1004] Carles Sentís, «Lo humano en Cambó», ABC, 3 de maig de
1947. Carles Sentís vivia llavors a Madrid perquè era el secretari
polític del ministre falangista Miguel Sánchez Mazas. [Torna]
[1005]Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria, «Narcís de
Carreras: la Lliga que no va poder ser», a L’Avenç, op. cit., pàg. 621.
[Torna]
[1006]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 805-
806. [Torna]
[1007]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 5 de juliol de
1940. FIC. [Torna]
[1008] Ibídem, pàg. 787-789. [Torna]
[1009]Es tractava de la seva futura esposa, Mercè Mallol; de la filla
Helena; del seu nebot, Jesús Cambó, que feia de secretari personal
i administrador; del seu ajudant de cambra, Enrique Peña; del xofer
Plácido Obaldía, i de la seva secretària Maria Reixach. [Torna]
[1010]
En el vaixell viatjaven també els ducs de Windsor que anaven
a les Bahames, on ell havia estat nomenat governador general.
[Torna]
[1011]
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, sense data però escrita amb
paper de l’Estoril Palacio Hotel. FIC. Li deia, entre altres coses: «Ja
podeu pensar com desitjaré veure-us». [Torna]
[1012]Carta de J. Pijoan a F. Cambó, sense data. FIC. Inclou un
mapa de la ruta pels Estats Units, amb comentaris i amb la indicació
dels dies que cal estar a cada lloc. [Torna]
[1013]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, del 13 de gener de
1941. FIC. [Torna]
[1014] Ibídem. [Torna]
[1015] Ibídem. [Torna]
[1016]Era un pis molt gran que va dividir entre les habitacions més
particulars seves i la part dels despatxos de la seva secretària.
[Torna]
[1017]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, del 3 de gener de
1945, des de Punta del Este. FIC. [Torna]
[1018]
«Jo segueixo a l’Argentina anant fent-me vell, treballant una
mica, llegint i meditant molt i escrivint bastant. Segueixo el precepte
d’Horaci; nulle die sine linea». Carta de F. Cambó a J. Puig i
Cadafalch, de 18 d’agost de 1943, des d’Alta Gracia. FIC. [Torna]
[1019] «Quan torni a Espanya sentiré l’absoluta necessitat de tenir un
hort i un jardí i llavors veurem qui de nosaltres dos produeix millors
roses i conserva millor els raïms. Ara el meu jardí és una meravella i
tinc tantes flors que no sols n’hi ha per a mi sinó per a les cases dels
meus amics». Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 13 de
novembre de 1944. FIC. [Torna]
[1020]
A la carta de F. Cambó al duc d’Alba, de 15 de març de 1944,
Archivo de la Casa de Alba, es diu que ha posat a Mon Repos «los
panneaux de Sert —que se encontraron en casa de un anticuario
que los había comprado a los rojos que ocuparon mi casa— y mis
paisajes de Anglada —siete, de buen tamaño y gran calidad».
[Torna]
[1021]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 26 de juny de
1944. FIC. [Torna]
[1022]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 13 de novembre
de 1944. FIC. [Torna]
[1023]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, del 26 de juny de
1944. FIC. [Torna]
[1024]Carta de J. Llorens i J. Escolà, del Consell de la Comunitat
Catalana de la República Argentina, a C. Pi i Sunyer, president del
Consell Nacional de Catalunya, del 14 de juny de 1942. AFCPS.
[Torna]
[1025]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, del 3 de gener de 1945. FDV
ANC. [Torna]
[1026]F. Cambó, Meditacions. Dietari (1936-1940), op. cit., pàg. 934-
935. [Torna]
[1027]
Telegrama de F. Cambó a J. Ventosa del 21 d’octubre de 1943.
Vegeu Rafael Alcalde Ceravalls, El cas Barcelona Traction, tesi
doctoral, Universitat de Barcelona, 2004, pàg. 226, nota 54. [Torna]
[1028] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1574. [Torna]
[1029]Rodolfo Puiggrós, El Peronismo. Las causas, Ed. Jorge
Álvarez, Buenos Aires, 1969, pàg. 45. [Torna]
[1030] Ibídem, pàg. 45-47. [Torna]
[1031] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1700. [Torna]
[1032]
Félix Luna, El 45, Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1975,
pàg. 112 i 453. [Torna]
[1033] Ibídem, pàg. 253. [Torna]
[1034]Entrevista amb Josep M. Casabó Suqué, Barcelona, juny de
2003. Llavors, 50.000 dòlars equivalien a unes 500.000 pessetes,
avui serien uns 4 milions d’euros. [Torna]
[1035]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 23 de setembre de 1946.
FNC ANC. El català Josep Miquel Figuerola, que havia treballat al
Ministeri de Treball amb Aunós durant la dictadura de Primo de
Rivera i a la CHADE a Buenos Aires, ara era ministre-secretari de la
Presidència i director del Pla Quinquennal en el govern Perón.
[Torna]
[1036]
«El Señor José Figuerola debe aclarar sus vinculaciones con la
CADE», a La Liberación, n. 10, Buenos Aires, setembre de 1946.
[Torna]
[1037]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 26 de juny de
1944. FIC. [Torna]
[1038]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 12 de novembre de 1946.
FNC ANC. [Torna]
[1039]
Notes manuscrites de F. Cambó, sense data però amb tota
seguretat de finals de 1946. FNC ANC. [Torna]
[1040]
Carta de F. Cambó a N. de Carreras, de 16 de novembre de
1946. FNC ANC. [Torna]
[1041]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 12 de novembre de 1946.
FNC ANC. [Torna]
[1042] Vegeu Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política, op.
cit., pàg. 347-348. [Torna]
[1043]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa de 25 de febrer de 1947. FNC
ANC. [Torna]
[1044]De vegades s’enviaven una carta cada setmana o cada quinze
dies, però també podien passar dos o tres mesos sense escriure’s
cap missiva. [Torna]
[1045]
«Jo recordaré sempre que quan Vós capitanejàveu l’oposició a
la meva presidència al Centre Escolar, no per això vàrem deixar
d’ésser molt bons amics». Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23
agost de 1943. FIC. [Torna]
[1046]Pijoan feia broma sobre «la llegenda del violent i maldient
Pijoan», i deia a Cambó: «Jo ataco i acuso —com el meu mestre
mossèn Cinto— als que posen taules de vendre al temple, als que
venen falses religions, falsa ciència i falsa moral. Però soc just amb
els bons. Jo els deia als Calvet, Soldevila i Estelrich… però com no
compreníeu que el millor amic d’en Maragall i Giner no era un gos
rabiós?». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, sense data, però
segurament de l’any 1944 perquè està escrita des de Cambridge,
prop de Boston. [Torna]
[1047] «Us recordeu de les hores delicioses que passàvem
conversant sota aquells claustres i menjant prop d’aquella font
monumental, que descrivia Finestres dient que, quan rajava tota
l’aigua, parecía un mar abreviado? Dels quatre que allí estàvem
reunits i de les nostres xerrades se’n podia haver fet un llibre ben
interessant… Tots quatre érem bones persones i tots quatre
treballàvem amb entusiasme i amb tot desinterès per la nostra terra i
per al seu enlairament espiritual». Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de
23 agost 1943. FIC. Cambó també recorda aquest episodi a
Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 595. [Torna]
[1048]Llavors tingueren, com explica Cambó, «sis hores de
conversa» anant en tren de París a Brussel·les i tornant també junts.
F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 594. [Torna]
[1049] Ibídem, pàg. 594-595. [Torna]
[1050]Cambó, al final de les seves cartes, també dona cordials
salutacions per la dona de Pijoan: «a la Teresa, un carinyós record:
la darrera vegada que l’he vista fou a l’envelat d’Argentona, quan la
Festa Major de 1907!». Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril
de 1945. FIC. Teresa Mestre, considerada per Ors com a prototipus
de «la ben plantada», va protagonitzar una espectacular «fugida»
amb Pijoan l’any 1907. [Torna]
[1051]Com ja hem dit, Cambó va viure als Estats Units fins a l’abril
del 1941, quan marxà a l’Argentina. En canvi Pijoan canviava sovint
de domicili: va viure a Cambridge, prop de Boston; a Wilkinsburg, a
Pennsilvània; uns mesos a la Shoshoe Indian Reservation, a
Arizona, on el seu fill Michel treballava de metge; gairebé dos anys,
entre 1941 i 1942, a ciutat de Mèxic; de nou als Estats Units, i des
de finals de 1945 a Suïssa, al xalet La Tour, prop de Ginebra. [Torna]
[1052]«Som massa grans per a fer nous amics, i com dels vells, dels
veritables, uns s’han mort i altres estan lluny, ens queden molt pocs,
i amb aquests pocs hom sent —sento jo, almenys— un gran desig
de mantenir-hi una comunicació ben estreta». Carta de F. Cambó a
J. Pijoan, de 5 de novembre de 1941. FIC. [Torna]
[1053] Ibídem. [Torna]
[1054]«Sota l’aspecte que us voleu donar d’enfant terrible, sou el
més bo dels homes i el més lleial dels amics; jo voldria que els pocs
que em queden s’assemblessin a Vós». Carta de F. Cambó a J.
Pijoan, de 23 agost de 1943. FIC. [Torna]
[1055]«És ben curiós que dues persones tan diferents, com Vós i jo,
que en la vida hem pres direccions tan distintes, siguem tan bons
amics. Es deu, per una part, a que no som uns ximples; i, per altra
part, a que tots dos som bones persones». Ibídem. [Torna]
[1056]Cambó els advertiria «que Vós teníeu el costum, quan anàveu
a algun país o a alguna casa, de dir una pila de procacitats contra
els que us rebien, car així expressàveu el vostre esperit
d’independència; per tant que devien preparar-se a sentir-vos dir
moltes coses desagradables de l’Argentina i els argentins». Carta de
F. Cambó a J. Pijoan, de 23 de juliol de 1943. FIC. [Torna]
[1057]«Ni teniu que defensar-vos de les vostres particularitats, que jo
no en dic defectes, i que són les que us donen l’acusadíssima
personalitat que teniu. Un món en què tothom fos sincer i digués en
alta veu el que pensa seria inhabitable; però el que hi hagi en el món
alguns homes sincers com Vós, crec que fan un gran bé». Carta de
F. Cambó a J. Pijoan, de 23 d’agost de 1943. FIC. [Torna]
[1058]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril de 1945. FIC.
[Torna]
[1059]
«Jo no vaig creure —per excés de sentimentalisme catalanista
— l’assenyat consell d’En Prat al moment en què va veure que jo
m’imposava al Parlament: Vós, Cambó, haveu d’anar a viure a
Madrid, que sols des de Madrid es governa Espanya. No deveu fer
cas dels que us criticaran d’antuvi: seran els primers en seguir-vos
quan us vegin triomfar a Madrid; vivint a Catalunya, els catalans us
devoraran. I durant anys va fer-me la mateixa cantarella: Vós
recordareu com n’era de tenaç en sostenir les seves conviccions».
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril de 1945. FIC. [Torna]
[1060]«Jo hauria creat una democràcia poc parlamentària; jo hauria
aplegat entorn meu a les primeres capacitats d’Espanya en tots els
ordres i n’hauria tret el màxim de tots ells perquè com jo no era
especialista en res, hauria estat respectat per tots els especialistes
car jo hauria sabut col·locar a cada un al lloc que li corresponia».
Ibídem. [Torna]
[1061] «Vaig donar una mostra del que jo podia fer les dues vegades
que vaig ésser ministre… que si jo hagués seguit oportunament el
consell d’En Prat ni hi hauria hagut dictadura d’En Primo, ni guerra
civil!». Ibídem. [Torna]
[1062] Ibídem. [Torna]
[1063] Ibídem. [Torna]
[1064]«Vós heu donat molts diners, però poques persones se n’han
fet càrrec i ho agraeixen (com Calvet, un d’ells, no cal dir-ho)». Carta
de J. Pijoan a F. Cambó, de 14 de desembre de 1943. FIC. [Torna]
[1065]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 d’agost de 1943. FIC.
[Torna]
[1066] Ibídem. [Torna]
[1067]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 25 de novembre de 1943.
FIC. [Torna]
[1068] «Creació, al país que ofereixi més garanties de respectar les
clàusules de la Fundació, d’una Institució cultural degudament
dotada. Per fixar les finalitats culturals d’aquesta Institució es tindran
en compte les instruccions que jo deixi en mans dels meus Albaceas
i, a falta d’elles, quedaran al seu lliure albir. S’establirà una radical
separació entre els que duguin la direcció intel·lectual de la
Fundació i els que administrin el capital de quin revingut la Fundació
haurà de viure. Els dirigents de la Fundació hauran de presentar
cada any un pressupost de despeses que els administradors del
capital posaran d’acord amb el revingut i en controlaran l’aplicació.
Per a uns i altres s’ha de resoldre el problema de llur renovació. Si
per qualsevol motiu la meva filla Helena Cambó quedés arruïnada,
la Fundació hauria de donar-li un lloc suficientment retribuït perquè
pogués viure decorosament. Això és el que dic avui davant la
incertesa dels temps». Ibídem. [Torna]
[1069] Ibídem. [Torna]
[1070]«El primer de tot us vull recomanar que no ho deixeu als
Albaceas o marmessors. El qui no té cap, ni temps, pot deixar que
els hereus se donin la pena de disposar de les terres i coses, però la
gent serena i experimentada com vós, ho han d’encarrilar ells
mateixos». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 14 de desembre de
1943. FIC. [Torna]
[1071]«No, no en vull proposar, però no veig a prop vostre ningú que
tingui més qualitat que vós, en disposar dels vostres interessos
sobretot en un aspecte cultural. El millor seria en Vehils». Ibídem.
[Torna]
[1072] Ibídem. [Torna]
[1073]«Doncs, en una paraula, jo crec que deuríeu començar la
Fundació ara mateix i fer-ne, no la joguina, sinó la més sèria
ocupació de la vostra última etapa d’activitat profitosa. Lo de destriar
l’administració dels béns de l’ús del crèdit ja us ho vaig recomanar
en cartes anteriors. També us vaig dir que els dos consells
independents haurien de ser perpetus i reelegibles els successors».
Ibídem. [Torna]
[1074]«Al començar, vós hauríeu de ser President dels dos consells i
quan l’Helena tingués 18 anys associada, potser dimitint vós i
quedant darrere d’ella com apuntador. […] persones de tipus cultural
mitjà, com l’Estelrich, que en la selecció dels textos Bernat Metge no
va estar encertat […] Veiem, en Calvet seria un dels que jo posaria
al Consell de tècnics». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 14 de
desembre de 1943, op. cit. [Torna]
[1075] Ibídem. [Torna]
[1076]Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 14 de desembre de 1943,
op. cit. [Torna]
[1077] Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 4 d’abril de 1944. [Torna]
[1078] Cambó ocultava a Pijoan que llavors Rafael Vehils estava
essent investigat, com a director de la CHADE de Buenos Aires, per
un delicte de corrupció, que seria interrogat i detingut i que finalment
fugiria de l’Argentina. [Torna]
[1079]«L’Estelrich mai us ha entrat, té molts defectes», reconeixia
Cambó, però «té cultura, té entusiasme, és bona persona i és
dinàmic». «Val molt, també, En Jordi Rubió, malgrat tots els seus
doctrinarismes i les seves repataneries». Carta de F. Cambó a J.
Estelrich, de 4 d’abril de 1944. [Torna]
[1080]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 4 d’abril de 1943, op. cit.
[Torna]
[1081] «Detesto el nacionalisme fracassat totalment després de
l’experiment 1918-1938. Quant els petits plens de vanitats i
prejudicis històrics han agarrotat els més petits que tenen dintre i no
han ajudat a cap renovació intel·lectual, i detesto més encara el
parlamentarisme que s’ha convertit al segle XX en la dictadura dels
500 indocumentats —pico de oro— que no tenen altre dret que els
que dona l’ambició». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 7 d’octubre
de 1940. FIC. [Torna]
[1082]«Ja sé que els Nicolaus i Marias Antonias me tractaran de
caragirat, però estic segur que si anés a Espanya, després de
passar 3 mesos a la presó, des d’on escriuria segons el meu sentir
lo que us he dit, cabria perfectament en el quadriculat Franco. I
podria fer de mitjancer i treure gent de la presó». Ibídem. [Torna]
[1083]Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 22 de novembre de 1940.
FIC. [Torna]
[1084]
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 28 d’octubre de 1940. FIC.
[Torna]
[1085]«Me dol que hagin afusellat al Companys, perquè no podrem
retreure les seves bestieses i les del poble que el va reelegir
després de la balconada: independència de l’Estat Català. Federació
de Repúbliques Ibèriques: Tableau! 18 morts i reelecció al cap de 2
anys de presidi». Ibídem. [Torna]
[1086] Ibídem. [Torna]
[1087]
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 29 d’octubre de 1940. FIC.
[Torna]
[1088]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 d’agost de 1943. FIC.
[Torna]
[1089] Recordava «els dies de la Solidaritat, de la que mai vaig
participar perquè ens va deixar sense partit republicà català,
convertint-lo en lerrouxisme». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 22
novembre 1940. FIC. [Torna]
[1090]«Tantes hores de dolor i esperances malgastades pel
balconazo de Companys». Ibídem. [Torna]
[1091]
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 19 de maig de 1945. FIC.
[Torna]
[1092]«Si tornessin a manar, farien el mateix que l’altra vegada. Fins
assistir amb la mateixa impassibilitat als assassinats de capellans i
burgesos, i a la crema d’esglésies i convents». Carta de F. Cambó a
J. Pijoan, de 23 juliol de 1943. FIC. [Torna]
[1093]
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 6 de setembre de 1941. FIC.
«Els refugiats aquí estan a matar, i a més envilits». Carta de J.
Pijoan a F. Cambó, de 24 d’octubre de 1941. FIC. [Torna]
[1094]«Porto la representació dels quàquers i potser podríem treure
una barcada més de rojos de França». Carta de J. Pijoan a F.
Cambó, sense data, però de mitjans de l’any 1941. FIC. «Demà tinc
de veure el Prieto per treure gent de França, d’acord amb els
Quàquers els hem ofert al Franco 2.000 caixes de llet concentrada
pels hospitals i hospicis de Madrid. Seria un donatiu mensual».
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 6 de setembre de 1941. «He
tingut dos entre tardes llargues amb el Prieto per veure si ens
podem posar d’acord per a treure gent de França. El Espinós me va
dir que en Franco donarà totes les facilitats. Els Quàquers també».
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 23 de setembre de 1941. FIC.
[Torna]
[1095] Ibídem. [Torna]
[1096]
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’octubre de 1941. FIC.
[Torna]
[1097]«Jo soc avui lliberal com sempre i, perquè ho soc, tinc una
íntima repugnància per la demagògia, que és sempre el prefaci de la
dictadura. La democràcia no pot viure més que en la pau i presidint
l’evolució. La guerra exterior i les convulsions interiors acaben amb
la democràcia i amb tot règim lliberal». Carta de F. Cambó a J.
Pijoan, de 27 de febrer de 1943. FIC. [Torna]
[1098]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril de 1945. FIC.
[Torna]
[1099] Ibídem. [Torna]
[1100]«Pompeu Fabra amb dona i 3 filles, més el gendre —el fill del
Carles Rahola de Girona—, s’estan morint de gana. Però no de
gana espiritual o moral, gana de badalls i estómac buit. Jo els envio
pels quàquers 30 dollars mensuals, però això no alimenta a 6
persones. Jo tinc per Fabra menys motius d’estar-ne agraït que cap
altra persona, però…». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, sense data
però deu ser de mitjans del 1941. Pompeu Fabra estava casat amb
Dolors Mestre, la germana de Teresa Mestre, la dona de Pijoan.
[Torna]
[1101]Josep Pijoan, «En Cambó», a Quaderns de l’Exili, III, n. 16
(novembre-desembre, 1945, pàg. XI-XII, i «El catalanisme
embrionari», Quaderns de l’Exili, IV, n. 22, agost 1946, pàg. II-IV.
[Torna]
[1102] Ibídem. [Torna]
[1103]Carta de J. Pijoan a Lluís Ferran de Pol, de 29 de març de
1945, reproduïda a Pol Pijoan i Pere Maragall, Josep Pijoan. La vida
errant d’un català universal, Galerada, Barcelona, 2014, pàg. 180.
[Torna]
[1104]Carta de J. Pijoan a Lluís Ferran de Pol, del gener de 1945,
reproduïda a Pol Pijoan i Pere Maragall, Josep Pijoan. La vida errant
d’un català universal, Galerada, Barcelona, 2014, pàg. 180. [Torna]
[1105]Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 5 d’abril de 1942.
FIC. [Torna]
[1106]
Carta de F. Cambó al duc d’Alba, de 2 de maig de 1942. ACA,
Madrid. [Torna]
[1107]Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria, «Narcís de
Carreras: la Lliga que no va poder ser», a L’Avenç, n. 31, Barcelona,
1980, pàg. 618-625. [Torna]
[1108]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 26 de febrer de 1943. FDV
ANC. [Torna]
[1109] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1284. [Torna]
[1110]F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1338 i 1386.
[Torna]
[1111]
L’escrit de 1943 fou signat per Joan Ventosa, Joan Estelrich i
Narcís de Carreras, i el manifest de 1946, per Joan Ventosa, Lluís
Duran, Pere Rahola, Lluís Puig de la Bellacasa, Narcís de Carreras,
entre d’altres. [Torna]
[1112] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1305. [Torna]
[1113]F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1395-1396.
[Torna]
[1114]
Vegeu el capítol «El projecte de Partit Nacional Espanyol de
setembre de 1943», a L’últim Cambó, op. cit., pàg. 230-232. [Torna]
[1115]
Ramón Serrano Suñer, Entre el silencio y la propaganda. La
Historia como fue. Memorias, op. cit., pàg. 402. [Torna]
[1116]
Carta de F. Cambó a R. Garriga, de 2 de desembre de 1946.
Dec el coneixement d’aquesta carta a Jacint Ros i Hombravella.
[Torna]
[1117]
Carta de Ll. Duran a F. Cambó, de 21 d’agost de 1944. FDV
ANC. [Torna]
[1118] Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 21 d’agost de 1944. [Torna]
[1119]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 3 de gener de 1945. FDV
ANC. [Torna]
[1120] Ibídem. [Torna]
[1121]
Carta de F. Cambó a Lluís Duran, de 21 de juny de 1945. FDV
ANC. [Torna]
[1122]
Carta de J. Cornudella a C. Pi i Sunyer, de novembre de 1943.
AFCPS. [Torna]
[1123]
Ramon de les Borges Blanques, La solució Cambó, amb pròleg
de Mili, Barcelona, 1946, pàg. 63. [Torna]
[1124] Ibídem, pàg. 51-52. [Torna]
[1125]
Carta de «Robert» a C. Pi i Sunyer, del 15 de juliol de 1945.
AFCPS. [Torna]
[1126]
Carta de P. Puig a C. Pi i Sunyer, del 15 de desembre de 1944.
AFCPS. [Torna]
[1127]Vegeu Francesc Vilanova, «Les forces polítiques catalanes
l’any 1945: una visió des de l’exili», a L’Avenç, n. 183, juliol-agost
1994, pàg. 32-33. [Torna]
[1128]
Carta de Ll. Duran a F. Cambó, de 21 de maig de 1946. FDV
ANC. [Torna]
[1129] Ibídem. [Torna]
[1130]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 21 de desembre de 1946.
FDV ANC. [Torna]
[1131]F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1647-1654.
[Torna]
[1132]Sentís explica a les seves memòries que enviava regularment
a Cambó informes polítics i fins i tot publica algunes respostes
seves. Carles Sentís, Memòries d’un espectador, op. cit., pàg. 324-
335. [Torna]
[1133]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 26 de setembre de 1946.
FDV ANC. [Torna]
[1134]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 22 de febrer de 1947. FDV
ANC. [Torna]
[1135]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, des de Punta del Este, de 3 de
gener de 1945. [Torna]
[1136] F. Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 1580. [Torna]
[1137]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 21 de desembre de 1946.
FDV ANC. [Torna]
[1138]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 18 de gener de
1947. FIC. [Torna]
[1139]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 22 de febrer de 1947. FDV
ANC. [Torna]
[1140]
Es refereix als homes de la Federació de Joves Cristians de
Catalunya, força influent als anys trenta, que no havia pogut
reconstruir-se a la postguerra. [Torna]
[1141]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 22 de febrer de 1947. FDV
ANC. [Torna]
[1142]Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 22 de febrer de 1947, op.
cit. Es referia a la Dreta Regional Valenciana, que formava part de la
CEDA. [Torna]
[1143]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 19 de març de
1946. FIC. [Torna]
[1144]«Entre els emigrats catalans, i molts no catalans, el nostre
arbitratge seria acceptat a mans besades», carta de F. Cambó a Ll.
Duran, de 21 de desembre de 1946. FDV ANC. [Torna]
[1145]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 16 de gener de 1947. FDV
ANC. [Torna]
[1146] Ibídem. [Torna]
[1147]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, del 3 de gener de 1945, FDV
ANC. [Torna]
[1148]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 19 de març de
1946. FIC. [Torna]
[1149]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 8 de setembre de
1945. FIC. [Torna]
[1150]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 7 de febrer de
1945. FIC. [Torna]
[1151]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 21 de desembre de 1946.
FDV ANC. [Torna]
[1152]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 16 de gener de 1947. FDV
ANC. [Torna]
[1153]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 18 de gener de
1947. FIC. [Torna]
[1154]
Vaig reproduir sencera la carta a L’últim Cambó, op. cit.,
apèndix 30, pàg. 341-346. [Torna]
[1155]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 22 de febrer de 1947. FDV
ANC. [Torna]
[1156] Ibídem. [Torna]
[1157]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 30 de maig de
1944. FIC. [Torna]
[1158]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 30 de maig de
1944, op. cit. [Torna]
[1159]Carta de J. Puig a F. Cambó, de 25 de juny de 1944. FIC.
[Torna]
[1160]Carta de J. Puig a F. Cambó, de 5 d’agost de 1944. FIC.
[Torna]
[1161]
En una carta de J. Puig a F. Cambó, de 25 de juny de 1944,
FIC, deia: «De tots els governants, és, amb tot, En Mateu —Miquel
Mateu era l’alcalde de Barcelona— el que conserva un esperit més
de Barcelona. Ara ha comprat el Palau de la Virreina i tracta de
restaurar tota la plaça porticada on hi ha el mercat. Seria una
magnífica entrada que portaria a l’Hospital, llar de la Biblioteca de
Catalunya, que ara en diuen Central, és al lloc on fou de l’Institut. La
Rambla dels Estudis portaria a llocs que legitimarien el seu nom».
[Torna]
[1162]
«L’any 38, en plena Guerra Civil, vaig adoptar una nena que ja
coneixia. Llavors tenia 8 anys; ara en té 14». Carta de F. Cambó a J.
Puig i Cadafalch, de 7 de novembre de 1943. FIC. [Torna]
[1163]
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 27 d’abril de 1942. FIC. La
carta està en castellà perquè Pijoan està a Mèxic i la dicta a una
secretària. [Torna]
[1164]
Carta de F. Cambó a L. Pijoan, d’11 de maig de 1942. FIC.
[Torna]
[1165]Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria, «Narcís de
Carreras: la Lliga que no va poder ser», a L’Avenç, n. 31, Barcelona,
1980, pàg. 620. [Torna]
[1166]
El primer devia ser Joan Ventosa i després ho comunicà a Lluís
Duran, com apareix en la seva carta del 29 de març. [Torna]
[1167]«La notícia bomba: m’he casat fa dies amb Na Mercè Mallol i
ha quedat així legitimada la meva filla Helena, de 16 anys, eixerida,
bona i religiosa». Carta de F. Cambó a B. Ubach, de 30 de març de
1946. Vegeu Jordi Vidal (ed.) Lletres bíbliques. La correspondència
entre Francesc Cambó i Bonaventura Ubach (1925-1947), Edicions
de la Universitat de Barcelona, 2021, pàg. 107. [Torna]
[1168]
«En Ventosa t’haurà informat de que ja fa molts dies que he fet
ingrés al gremi dels casats. De tots els de la colla he estat jo qui ha
mantingut per més temps la bandera de la solteria. Finalment he
caigut, com vares caure tu… i com segurament haurien caigut, en
cas de viure, el teu germà i en Pomés». Carta de F. Cambó a Ll.
Duran, de 29 de març de 1946. FDV ANC. [Torna]
[1169]
«Desitjo que torneu i espero que la dona i la filla, vivint a casa,
en permanent conversa, us tornaran més comprensiu de les
febleses agenes [sic] i dels errors del pròxim». Carta de J. Puig i
Cadafalch a F. Cambó, de 25 de març de 1946. FIC. [Torna]
[1170] Hi havia importants donatius a l’Hospital de Sant Pau, a la
Casa de Maternitat, a la Casa de Caritat i a l’Hospital de Sant Joan
de Déu, tots de Barcelona, i a les esglésies parroquials de Verges i
Besalú, com s’explica amb més deteniment a una altra part d’aquest
llibre. [Torna]
[1171]«La bala d’Hostafrancs que em va desfer un pulmó i l’extirpació
d’una corda bucal que se’m va fer l’any 1930, han anat deixant
sentir, cada dia amb més intensitat, els seus estralls. Avui ni amb
micròfon podria fer un discurs, ni donar una conferència». Carta de
F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 16 de febrer de 1947, des de
Punta del Este. FIC. [Torna]
[1172] Cambó lamenta «la pèrdua de la col·lecció immensa i
riquíssima de la meva correspondència, que em cremaren els rojos
—els imbècils, penseu en el chantaje [sic] que haurien pogut fer-me
— i l’arxiu polític que m’han cremat els blancs… l’any 1943». Carta
de F. Cambó a J. Pijoan, de 22 de setembre 1945. FIC. [Torna]
[1173] Ibídem. [Torna]
[1174]
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 21 de gener de 1946. FIC.
[Torna]
[1175]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 3 de gener de 1945. FDV
ANC. [Torna]
[1176]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 18 de gener de
1947. [Torna]
[1177]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 21 de novembre
de 1941. FIC. [Torna]
[1178]
«Un viatge curt, de represa de contacte que em digués si em
trobaria a gust… o si podria resistir almenys una estada definitiva».
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 18 gener de 1947. FIC.
[Torna]
[1179]
Carta de F. Cambó a R. Garriga, del 24 de febrer de 1947. Dec
el coneixement d’aquesta carta a Jacint Ros i Hombravella. [Torna]
[1180]
Informe de P. Puig a C. Pi i Sunyer, del 5 de març de 1947,
AFCPS. [Torna]
[1181]«Pienso pasar una buena semana en Madrid, no solo para
darme un hartazgo de buena pintura en el Prado y de bellas e
interesantes cosas en el Museo Nacional y en la Fundación Osma,
sino para charlar largo y tendido con tantos buenos amigos como
tengo ahí, entre los cuales figura Vd. en primera línea». Carta de F.
Cambó al duc d’Alba, de 20 de febrer de 1947. ACA, Madrid. [Torna]
[1182] «Interesa su autorización para encargar a Narciso Carreras
hable don Francesc otros amigos sobre fiestas Montserrat
centralizando Clavell organización América», telegrama de J. Clavell
a S. Millet, de 23 de setembre de 1946; i «Puede hacer encargo
Narciso proponiendo Abad Oliva oficialmente», telegrama de S.
Millet a J. Benet, Comissió Abat Oliba, de 27 de setembre de 1946.
Dec el coneixement d’aquests telegrames a la gentilesa de Jordi
Amat Fusté. [Torna]
[1183]
Les seves restes foren traslladades al cementiri de Montjuïc de
Barcelona el 2 de juliol de 1977. Al panteó familiar de Montjuïc es va
gravar una de les més conegudes frases seves: «Passarà tot, i el fet
viu de Catalunya persistirà». [Torna]
[1184]Diario de Barcelona, dilluns 1 de maig de 1947, pàgina 11.
«Últimas noticias del extranjero. Ayer falleció en Buenos Aires Don
Francisco de A. Cambó y Batlle.»; La Vanguardia Española, 1 de
maig, pàgina 3, «En Buenos Aires ha fallecido esta madrugada don
Francisco Cambó». [Torna]
[1185]
«Funerales en sufragio del alma de don Francisco Cambó», La
Vanguardia Española, 7 de maig de 1947, pàg. 7; «Funerales para
Don Francisco de A. Cambó Batlle», Diario de Barcelona, 7 de maig
de 1947, pàg. 4. [Torna]
[1186]
Els diaris esmenten el seu cosí, Ramon Cambó, sacerdot, que
fou un dels que va oficiar el funeral; la seva tieta, viuda de Cambó,
les seves cosines Paulina Cambó i Maria Barceló, i els fillols, Jaime
Escoda i Graciela Giorgi, filla del cònsol Giorgi. [Torna]
[1187]
Carta d’E. Vigo a C. Pi i Sunyer, de 12 de juny de 1947.
AFCPS. [Torna]
[1188]
J. Estelrich, «Vida y Espiritu. Cambó», a Diario de Barcelona, 2
de maig de 1947, pàg. 2. [Torna]
[1189]
Josep Pla, «Cambó coleccionista», a Diario de Barcelona, 15
de maig de 1947, pàg. 2. [Torna]
[1190] Oriol de Montsant, «Cambó: un capítulo de historia
contemporánea», La Vanguardia Española, 2 de maig de 1947, pàg.
5. [Torna]
[1191]
«Ha fallecido Cambó», Solidaridad Nacional, 1 de maig de
1947, a la pàgina 1 publicava la notícia de la defunció i a l’última una
breu biografia. [Torna]
[1192]
«Cambó», a Destino, Barcelona, 3 de maig de 1947, pàg. 1.
[Torna]
[1193]
Santiago Nadal, «Hechos y Figuras», Destino, 10 de maig de
1947, [Torna]
[1194]
Juan Estelrich, «Hombres e Ideas. Cambó», Destino, 5 de juliol
de 1947. [Torna]
[1195] Tristán, «Don Francisco Cambó. Una apreciación», Destino, 19
de juliol de 1947. Aquest mateix article es publicà a Diario Latino de
Buenos Aires el 4 d’octubre de 1947 signat per Joan Estelrich, amb
el títol de «Francisco Cambó y su múltiple personalidad». Fins ara
els especialistes deien que el pseudònim Tristán l’emprava només
Josep Pla a Destino, ara sembla que també l’utilitzava Estelrich, o
que es tracta d’un plagi. [Torna]
[1196]
ABC, «Cambó», M. Fernández Almagro, 2 de maig de 1947;
«Lo humano en Cambó», Carlos Sentís, 3 de maig; «Cambó», José
M. Pemán, 6 de maig; «En torno a Cambó», Agustín G. de Amezúa,
7 de maig, pàg. 7. [Torna]
[1197]Citat per Carles Sentís a Memòries d’un espectador,
Barcelona, La Campana, 2006, pàg. 338. [Torna]
[1198]
«Ha mort Cambó», Quaderns de l’Exili, any 5, març-abril de
1947, pàg. XXXII, Coyoacán, Mèxic. [Torna]
[1199]
Pere Mas i Parera, «Carta de Buenos Aires. La mort del senyor
Cambó», La Nostra Revista, any II, n. 17, maig de 1947, Mèxic.
[Torna]
[1200] Antoni Rovira i Virgili, «Francesc Cambó», La Nostra Revista,
any II, n. 17, maig de 1947, pàg. 161-164, Mèxic. L’article estava
dividit en tres apartats: «El catalanisme de Cambó», «Cambó i la
cultura catalana» i «Adéu al català». [Torna]
[1201]
Antoni Rovira i Virgili, «En la mort de Cambó», La Humanitat,
Perpinyà, n. 68, 22 de maig de 1947. [Torna]
[1202]«Francesc Cambó», a Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics
i Socials, n. 23, Perpinyà, març-abril de 1947, pàg. 3-4. [Torna]
[1203] «De la mort de Francesc Cambó», a Quaderns d’Estudis
Polítics, Econòmics i Socials, n. 24, Perpinyà, maig-juny de 1947,
pàg. 31-33. [Torna]
[1204] «De la mort de Francesc Cambó», op. cit. [Torna]
[1205]
«Finestra de Buenos Aires. La mort del senyor Cambó», per
Francesc Madrid, La Humanitat, 6 d’agost de 1947, pàg. 1. [Torna]
[1206]
«Don Francisco Cambó. Falleció en esta Ciudad», La Nación,
2 de maig de 1947. [Torna]
[1207]
«Muerte de Don Francisco Cambó», La Prensa, Buenos Aires,
1 de maig de 1947. [Torna]
[1208] Ibídem. [Torna]
[1209] «Don Francesc d’A. Cambó. Ha mort a Buenos Aires», a
Virolai, n. 82, Buenos Aires, maig de 1947, pàg. 21-22. [Torna]
[1210]
«Finestra de Buenos Aires. La mort del senyor Cambó», per
Francesc Madrid, La Humanitat, 6 d’agost de 1947, pàg. 1. [Torna]
[1211] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 319. [Torna]
[1212]Primer es publicà aquesta afirmació, amb el pseudònim de
Tristán, a l’article «Francisco Cambó. Una apreciación», Destino,
Barcelona, 19 de juliol de 1947, o possiblement fou escrit per Josep
Pla. Però després, signant com a Juan Estelrich, a «Francisco
Cambó y su múltiple personalidad», a Diario Latino, Buenos Aires, 4
d’octubre de 1947, pàg. 1-3. [Torna]
[1213]Eugeni d’Ors, «Francesc Cambó, noucentista», Obra
Completa. Glosari, 1906-1910, Barcelona, Editorial Selecta, pàg.
277-278. [Torna]
[1214] Sobre la irrupció política dels intel·lectuals es pot consultar el
llibre de Christophe Charle Los intelectuales en el siglo XX , Madrid,
Siglo XXI, 2000. [Torna]
[1215]Santos Juliá, «Protesta, liga y partido. Tres maneras de ser
intelectual», a Teresa Carnero Arbat (ed.), El reinado de Alfonso XIII,
Ayer n. 28, Madrid, Marcial Pons, 1997, pàg. 163-192, i també del
mateix autor Historia de las dos Españas, Madrid, Taurus, 2004.
[Torna]
[1216]
Eugeni d’Ors, «Cròniques de Madrid, intelectuals», a La Veu
de Catalunya, 4 d’agost de 1905, pàg. 3. [Torna]
[1217]
Francesc Cambó, «Els intel·lectuals i les eleccions», La Veu de
Catalunya, 25 de febrer de 1903. [Torna]
[1218]
Sobre els intel·lectuals i professionals incorporats a la Lliga
Regionalista, vegeu el meu article «Francesc Cambó, polític i
mecenes noucentista», a Antoni Marí (ed.), La imaginació
noucentista, Barcelona, Angle Editorial, 2009, pàg. 69-88. [Torna]
[1219]
Francesc Cambó, «El catalanisme constructiu», a La Veu de
Catalunya, 13 d’abril de 1908. [Torna]
[1220]
Es publicaren a La Veu de Catalunya els dies 5 i 9 de
novembre de 1909. [Torna]
[1221]Joan Maragall, «A en Cambó i els altres», a La Veu de
Catalunya, 13 de novembre de 1909. [Torna]
[1222]
Francesc Cambó, «De la política», a Almanach dels
Noucentistes, Barcelona, maig de 1911, pàg. 2-3. [Torna]
[1223] Francesc Cambó, «Missió de la Joventut en l’actual moment
polític», a La Veu de Catalunya, 13 d’abril de 1912, pàg. 2 i 3.
[Torna]
[1224]
Francesc Cambó, «L’eficàcia de l’esforç individual», a La Veu
de Catalunya, 20 de febrer de 1916. [Torna]
[1225]
Es pot seguir aquesta polèmica a Jordi Castellanos, Raimon
Casellas i el Modernisme, Barcelona, Curial-P. de l’Abadia de
Montserrat, 1983, vol. 2, pàg. 50-62. [Torna]
[1226]
Jordi Castellanos, Raimon Casellas i el Modernisme, op. cit.,
pàg. 59. [Torna]
[1227]
«Interviu amb el senyor Cambó», La Veu de Catalunya, 24 de
març de 1931. [Torna]
[1228] Estelrich treballà inicialment a Barcelona a l’editorial Gustau
Gili i collaborava a La Veu de Catalunya i a Quaderns d’Estudi. A
principi de 1918 fracassà una gestió de Cambó amb el ministre de la
Guerra Juan de la Cierva per tal que Estelrich fes el servei militar a
Barcelona, «En contestación a su atenta carta del siete del actual le
manifiesto que no me es posible hacer nada en favor de las
aspiraciones de su recomendado don Juan Estelrich, porque
Baleares no da contingente de reclutas a la guarnición de
Barcelona». Carta del ministre de la Guerra a F. Cambó, d’11 de
gener de 1918. FJE BC. [Torna]
[1229]
Al Fons Estelrich, a la Biblioteca de Catalunya, hi ha
nombroses cartes d’Estelrich a Cambó explicant els viatges per
Espanya i Europa finançats per Cambó. [Torna]
[1230]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 2 de maig de 1922. FB
BC. [Torna]
[1231]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 3 d’agost de 1922. FB BC.
[Torna]
[1232]Així ho va explicar Estelrich a Cambó: «Tinc d’informar-li també
que d’aquest mes ençà m’he dedicat també a l’organització i direcció
del diari EL DIA de Mallorca que editen els elements lliberals. A fi
d’evitar la preponderància dels contraris he aconseguit fins ara fer-
me una redacció addicta i obtenir la col·laboració única de gent
nostra (Marquina, Ferrà, Junoy, Reparaz, Jean Desthieux, Augusto
Casimiro); constituir a Barcelona una agència telegràfica amb
elements exclusius de LA VEU. Així tot ens és favorable en EL DIA
malgrat tenir-hi En March els drets econòmics. Amb motiu del gran
discurs de V. al Congrés tinguérem motiu de posar a prova el nostre
domini. Continuaré encara durant el mes de juliol intervenint en el
diari». Carta de J. Estelrich a F. Cambó, de 20 de juny de 1921. FJE
BC. [Torna]
[1233]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, de 4 de setembre de 1921.
FJE BC. [Torna]
[1234]Sobre aquest episodi vegeu dos articles publicats a la
Miscel·lània Joan Estelrich, op. cit., el d’Isabel Peñarrubia i Marquès,
«La vessant mallorquina i anticaciquil de Joan Estelrich (1917-
1923)», pàg. 83-96, i de Mariantònia Manresa i Montserrat, «El Dia i
Joan Estelrich: les veus de la modernitat», pàg. 167-173. [Torna]
[1235] He tractat aquesta temàtica en l’article «Joan Estelrich i
Francesc Cambó: les complexes relacions entre intel·lectuals i
polítics», a Actes de les jornades d’estudi sobre Joan Estelrich,
Barcelona, P. de l’Abadia de Montserrat, 2010, pàg. 107-132. [Torna]
[1236] Sobre Expansió Catalana i el rellevant paper d’Alfons Maseras,
vegeu també el llibre de Montserrat Corretger i Sàez, Alfons
Maseras: intel·lectual d’acció i literat (Biografia. Obra periodística.
Traduccions), Barcelona, Curial-P. de l’Abadia de Montserrat, i
l’article «Alfons Maseras, col·laborador de Joan Estelrich entre 1919
i 1928», a Miscel·lània Joan Estelrich, op. cit., pàg. 133-161. [Torna]
[1237]
Carta de J. Estelrich a F. Cambó, d’octubre de 1932. FJE BC.
[Torna]
[1238]Paraules textuals de R. Patxot, vegeu Josep Massot i
Muntaner, Rafael Patxot i Jubert. El savi, el mecenes, el patriota,
Barcelona, P. de l’Abadia de Montserrat, 2014, pàg. 102. [Torna]
[1239] Raül Garrigasait, Els fundadors. Una història d’ambició,
clàssics i poder, Barcelona, Ara Llibres, 2020. Sobre la Fundació
Bernat Metge, vegeu també Jaume Pórtulas, «Joan Estelrich o les
retòriques de l’humanisme», a Els Marges, n. 70, Barcelona, 2002.
[Torna]
[1240]
Carta de C. Riba a F. Cambó, de 30 de desembre de 1925.
FJE BC. [Torna]
[1241]
Els apartats eren: «La meva responsabilitat»; «Com hem après
nosaltres el grec»; «L’ensenyament del grec a França»; «Les bases
del nostre ensenyament», i «L’organització dels nostres cursos.
Grau elemental i grau superior». [Torna]
[1242]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 22 de desembre de 1931.
FJE BC. [Torna]
[1243] Ibídem. [Torna]
[1244]
En el seu Dietari del 5 de juny de 1936, Estelrich anotava que
Paulina Pi de la Serra ja li havia advertit que «C. Riba intrigava
contra mi prop d’En Cambó; n’estic segur. Però jo dissimularé».
Joan Estelrich, Dietaris, op. cit., pàg. 164. [Torna]
[1245]
Cartes de Carles Riba, II. 1939-1952, recollides i anotades per
CarlesJordi Guardiola, Edicions de La Magrana, 1991, pàg. 258.
[Torna]
[1246]Francesc Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 420.
[Torna]
[1247] Vegeu Jordi Vidal (editor), Lletres bíbliques. La
correspondència entre Francesc Cambó i Bonaventura Ubach
(1925-1947), Barcino Monographica Orientalia, vol. 15, Universitat
de Barcelona, 2021. [Torna]
[1248]
Vegeu Jordi Vidal (editor), Lletres bíbliques, op. cit., pàg. 119.
[Torna]
[1249]
Francesc Bernat i Baltrons, «El fons Cambó de París. Història,
descripció i catàleg», a Catalonia, n. 2, París, 2009. [Torna]
[1250]Bona part de la informació d’aquest apartat procedeix del llibre
d’Enric Pujol Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia
catalana contemporània, Catarroja, Editorial Afers, 1995,
especialment a les pàg. 107-127. [Torna]
[1251] Ibídem. [Torna]
[1252]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 2 de juny de 1932. FJE
BC. [Torna]
[1253]
Enric Pujol, Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia
catalana contemporània, op. cit., pàg. 110. [Torna]
[1254]Jaume Vicens Vives, «Història de Catalunya, per Ferran
Soldevila», dins Estudis Universitaris Catalans, vol. XX, Barcelona,
1935, pàg. 166-174. [Torna]
[1255]
Vegeu Pere Bosch i Gimpera, Memòries, Barcelona, Edicions
62, 1980, i Francisco Gracia Alonso, Pere Bosch i Gimpera.
Universidad, política, exilio, Madrid, Marcial Pons Historia, 2011.
[Torna]
[1256]«L’actitud accidentalista de la Lliga, les relacions que jo havia
tingut amb el mecenatge de Cambó i les instàncies dels meus amics
—Balcells— em portaren a acceptar d’ingressar a la Lliga». Pere
Bosch i Gimpera, Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1980, pàg.
145. [Torna]
[1257]«En un intent de reconstruir la formació i la localització dels
pobles preromans amb l’estudi dels textos antics que parlen d’ells i
per a l’estudi dels límits de les tribus i la localització de les ciutats,
vaig recórrer bona part d’Espanya amb el meu cotxe». Pere Bosch i
Gimpera, Memòries, op. cit., pàg. 126. [Torna]
[1258]Sobre el llibre de Bosch, vegeu Jordi Cornudella, «Historia de
un libro que se sostenía por sí mismo. La Etnologia de la Península
Ibèrica de Pere Bosch i Gimpera», Estudio introductorio a P. Bosch i
Gimpera. Etnologia de la Península Ibèrica, Pamplona, Urgoiti
Editores, 2003. [Torna]
[1259] Pere Bosch i Gimpera, Memòries, op. cit., pàg. 163. [Torna]
[1260] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 415. [Torna]
[1261]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 10 de gener de
1942. FIC. [Torna]
[1262]«Jo tenia preparat un atles amb mapes de les distribucions de
les cultures prehistòriques i dels pobles d’Espanya. Tampoc pogué
publicar-se perquè Cambó es refredà i opinava que era millor
publicar-lo junt amb els volums dels materials ibèrics que se
suposava acabarien formant el Corpus de l’Art Ibèric». Pere Bosch i
Gimpera, Memòries, op. cit., pàg. 162-163. [Torna]
[1263]
P. Bosch i Gimpera i R. Olivar Bertran, Correspondència,
Barcelona, Proa, 1978, pàg. 124. [Torna]
[1264]Jordi Vidal, Lletres bíbliques. La correspondència entre
Francesc Cambó i Bonaventura Ubach (1925-1947), Barcino,
Monographica Orientalia, Universitat de Barcelona, 2021. [Torna]
[1265]
Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana, A.
López Llausàs, Editor, Barcelona, 1932, pàg. XII. La presentació de
Fabra portava la data d’octubre del 1932. [Torna]
[1266]
Carta de F. Cambó a J. M. de Sagarra, de 2 de gener de 1936.
Dec la coneixença de la carta a Lluís Permanyer. [Torna]
[1267]En una carta de F. Cambó a J. M. de Sagarra, de 6 d’abril de
1940, explicava que havien fixat en 25.000 francs la «tasca de
revisió» de tots els cants i que ja n’hi havia lliurat 19.000. Dec la
coneixença de la carta a Lluís Permanyer. [Torna]
[1268] El primer projecte, la Història de la literatura catalana,
acompanyava la carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 27 de juliol de
1934. FJE BC. El segon, Història del catalanisme, és un text de tres
fulls sense data. [Torna]
[1269]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 27 de juliol de 1934. FJE
BC. [Torna]
[1270]Aquestes pintures o panneaux de Sert se’ls va fer portar a
l’Argentina i els va instal·lar a la seva casa de Mon Repos.
Actualment són a l’Hotel Mas Torrent, propietat de Pau Guardans
Cambó. [Torna]
[1271]«A les senyores les esvera que vingui en Daudet pel fet d’estar
excomunicat, tement que pogués iniciar-se una campanya que ens
tirés per terra el Conferentia Club. Tot és possible en el nostre país!
En canvi, estan entusiasmades amb que vingui en Keyserling,
sempre que no ens ho faci tan car com l’altra vegada. V. mateix pot
decidir data i preu». Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 8 de
novembre de 1930. FJE BC. [Torna]
[1272]«Crec que no hem de participar en l’empresa d’En Ledesma
Ramos. No cal oblidar que aquest (com en Giménez Caballero) fa
molt poc que venia a demanar que s’apliqués a Catalunya el tracte
que Roma donà a Cartago. Per la meva part, no donaré un cèntim».
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 26 de setembre de 1932. FJE
BC. [Torna]
[1273]
Entre els intel·lectuals republicans catalans més destacats que
havien signat la invitació i van participar més activament en aquests
actes hi havia Antoni Rovira i Virgili, Josep Xirau, Jaume Aiguader,
Gabriel Alomar, Rafael Campalans, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Pi i
Sunyer, Jaume Bofill, Pere Bosch i Gimpera, Pere Corominas i
Pompeu Fabra, entre d’altres. Entre els més moderats, i propers a
les posicions de Cambó i Estelrich, cal esmentar Agustí Calvet
Gaziel, Carles Cardó, Josep Maria López-Picó, Manuel de Montoliu,
Joaquim Pellicena, Carles Soldevila, Carles Riba i Ferran Valls i
Taberner. [Torna]
[1274]
Sobre la Unió Catalana, vegeu Isidre Molas, Lliga Catalana,
Barcelona, Edicions 62, 1972, vol. II, pàg. 225-227. [Torna]
[1275]
Carta de Ll. Duran i Ventosa a F. Cambó, de 26 de juny de
1930. FDV ANC. [Torna]
[1276]Una llista de socis de la Unió Catalana, de 13 de febrer de
1931, incloïa 460 persones. Els qui cotitzaven més, 83 pessetes,
eren Josep M. Casabó, Josep M. Carles, Miquel Mateu i Pla i Miquel
Vidal i Guardiola. Estelrich figurava entre els qui cotitzaven 20
pessetes. A la relació hi eren també Bosch i Gimpera i Vandellòs.
Dec aquesta informació a Joan B. Culla, que va trobar la llista de
socis a l’Arxiu de Salamanca. [Torna]
[1277]
Rafel Marquina, Francesc Cambó, dins de la col·lecció «La
Nostra Gent», Quaderns Blaus, dirigits per Màrius Aguilar i Carles
Soldevila, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1925. [Torna]
[1278]Vaig tractar aquesta qüestió a l’article «Cambó i Pla. El
mecenes i el convers», a Glòria Granell i Xavier Pla (ed.), Josep Pla,
memòria i escriptura. Actes del colloqui de l’any Pla, Girona,
Universitat de Girona, 1997, pàg. 147-183. [Torna]
[1279]Josep Pla, Cambó. Materials per a una història d’aquests
últims anys, Barcelona, Edicions de la Nova Revista, 1928. [Torna]
[1280]Vegeu Marina Gustà, Els orígens ideològics i literaris de Josep
Pla, Barcelona, Curial, 1995; Cristina Badosa, Josep Pla. El difícil
equilibri entre literatura i política (1927-1939), Barcelona, Curial,
1994; Vinyet Panyella, «L’home de Cambó. Una lectura de Cambó.
Materials per a una història d’aquests últims anys», a Xavier Pla
(ed.) La diabòlica mania d’escriure, Barcelona, Fundació J. Pla /
Destino, 1997, pàg. 60-67. [Torna]
[1281]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran, de 8 d’abril de 1929. FDV ANC.
[Torna]
[1282]Carta de J. Pla a J. Estelrich, sense data però probablement
d’abrilmaig del 1930. FJE BC. [Torna]
[1283]
Carta de F. Cambó a J. Pla, de 17 de desembre de 1930. FJE
BC. [Torna]
[1284]
Telegrama de J. Estelrich a J. Pla, de 24 de març de 1931. FJE
BC. [Torna]
[1285]
Carta de J. Pla a Pere Pla, de 4 de maig de 1931, a Josep Pla,
Cartes a Pere, Barcelona, Destino, 1996, pàg. 203. [Torna]
[1286] Josepa Gallofré, «1897. Josep Pla. Compromís literari,
activisme polèmic», a Borja de Riquer (ed.), Vides catalanes que
han fet història, Barcelona, Edicions 62, 2020, pàg. 789-807. [Torna]
[1287]
Josep Pla, Vint-i-cinc anys de política catalanista. L’obra d’en
Cambó, Barcelona, Tipografia Empòrium, 1931. [Torna]
[1288]
Història d’una política. Actuacions i documents de la Lliga
Regionalista, 1901-1933, Barcelona, Biblioteca de la Lliga Catalana,
1933. [Torna]
[1289] Aquesta activitat de Pla durant la Guerra Civil ha estat
explicada més àmpliament a Cristina Basosa, Josep Pla. El difícil
equilibri entre literatura i política (1927-1939), op. cit. I també a Borja
de Riquer, L’últim Cambó (1936-1947). La dreta catalanista davant la
Guerra Civil i el primer franquisme, op. cit. [Torna]
[1290]El text original en català d’aquest llibre s’ha publicat, amb
pròleg de Josepa Gallofré i edició de Xavier Pla: Josep Pla, Història
de la Segona República Espanyola, Ediciones Destino, Barcelona,
2020. [Torna]
[1291]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 10 de maig de 1940. FJE
BC. [Torna]
[1292]
Carta de J. Pla a Ll. Duran i Ventosa, de 21 de maig de 1947.
FDV ANC. [Torna]
[1293]Josep Pla, «Francesc Cambó. Materials per a una història»,
dins Obra completa, volum XXV, Barcelona, Edicions Destino, 1973.
[Torna]
[1294]Andreu Manresa, «Inèdits i perduts. L’obra embastada o
projectada que Joan Estelrich no pogué publicar», dins de Jaume
Pomar (coord.), Miscel·lània Joan Estelrich, El Tall, Palma de
Mallorca, 1997; del mateix autor, «Diaris inèdits de Joan Estelrich»,
a El País. Quadern, 13 de juny de 1996, pàg. 2-5, i «Memòria
secreta de Joan Estelrich», a El País. Quadern, 13 de juny de 1996,
pàg. 1. Dietari de Joan Estelrich, 26 de febrer de 1951, Andreu
Manresa, op. cit., pàg. 4 i 5. Joan Estelrich. Dietaris. A cura de
Manuel Jorba. Barcelona, Quaderns Crema, 2012. [Torna]
[1295]
Joan Estelrich. Dietaris, a cura de Manuel Jorba, op. cit., pàg.
165. El comentari és de 7 de juny de 1936. [Torna]
[1296]Andreu Manresa, «Inèdits i perduts. L’obra embastada o
projectada que Joan Estelrich no pogué publicar», dins de Jaume
Pomar (coord.), Miscellània Joan Estelrich, op. cit., pàg. 4 i 5. La cita
és de 26 de febrer de 1951. [Torna]
[1297] Ibídem. [Torna]
[1298] Carta de J. Estelrich a F. Cambó, de 20 de març de 1940. FJE
BC. Sembla, doncs, que Estelrich llavors encara cobrava les 1.000
pessetes mensuals del contracte del 1921. La queixa va tenir el seu
fruit i l’any 1945 Estelrich ja cobrava de Cambó 3.000 pessetes al
mes, xifra que llavors era un bon sou. De totes maneres, la
insatisfacció d’Estelrich va continuar i en el seu dietari, l’any 1951, hi
fa el comentari següent: «El meu cas només podria solucionar-lo
una modesta riquesa. Cambó m’ho havia promès repetidament i
solemne». [Torna]
[1299] Andreu Manresa, «Inèdits i perduts», op. cit., pàg. 1 i 5. [Torna]
[1300] Ibídem, pàgina 1. [Torna]
[1301]
Manuel Llanas, Gaziel: vida, periodisme i literatura, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. [Torna]
[1302]
Gaziel, Meditacions, París, Edicions Catalanes de París, 1974,
pàg. 81. [Torna]
[1303]
Carta de J. Pla a Ll. Duran i Ventosa, de 21 de maig de 1947.
FDV ANC. [Torna]
[1304]
Carta d’Agustí Calvet, Gaziel, a Ernest Martínez Ferrando, de 8
de març de 1961. En dec el coneixement a la generositat de Manuel
Llanas. [Torna]
[1305]Joaquim Folch i Torres, «La colección Cambó», a Destino,
Barcelona, 12 de març de 1955. La millor descripció de la col·lecció
és el llibre coordinat per Joan Sureda i Pons Colección Cambó,
editat conjuntament pel Museu del Prado i el Museu d’Art de
Catalunya, l’any 1991. [Torna]
[1306]Vegeu Imma Socias, «Vicissituds de la col·lecció d’art de
Francesc d’Assís Cambó i Batlle durant el seu exili (1936-1947)»,
dins de Plandiura, Cambó, Fabra, Muntadas, Valldeperas, Batlló,
Blasco. Col·leccionistes que han fet museus, Barcelona, MNAC,
2017. [Torna]
[1307]
N. Luján i J. Folch i Torres, «El legado de D. Francisco Cambó.
Pequeña historia de una colección», Destino, n. 702, Barcelona, 20
de gener de 1951, pàg. 16-21. [Torna]
[1308]Citat per Joan Sureda i Pons a Colección Cambó, op. cit., pàg.
52. [Torna]
[1309] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 417. [Torna]
[1310] Ibídem, pàg. 416. [Torna]
[1311] Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op.
cit., pàg. 903. [Torna]
[1312] Ibídem, pàg. 899-903. [Torna]
[1313] Francesc Cambó, Memòries, op, cit., pàg. 420. [Torna]
[1314] Ibídem, pàg. 421-422. [Torna]
[1315]Joan Sureda i Pons, Colección Cambó, op. cit., pàg. 72.
[Torna]
[1316] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 422. [Torna]
[1317]Francesc Cambó, Meditacions, Dietari, op. cit., pàg. 363.
[Torna]
[1318] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 423. [Torna]
[1319] Ibídem, pàg. 417. [Torna]
[1320]Destino, n. 720, Barcelona, 20 de gener de 1951. També
Destino, «La colección Cambó», n. 918, 12 de març de 1955. [Torna]
[1321]
Cal recordar, per exemple, que l’excepcional col·lecció de Lluís
Plandiura, que va comprar l’Ajuntament de Barcelona l’any 1932, va
suposar una despesa de set milions de pessetes. [Torna]
[1322]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 7 de maig de 1937. FNC
ANC. L’assegurança era amb La Catalana, però hi participaven
«altres companyies nacionals i estrangeres». Estava feta a nom de
la Societat Immobiliària Catalana, que presidia Cambó. [Torna]
[1323]
Joan Esculies, «Els quadres que la FAI va confiscar a Cambó»,
El País. Quadern, 7 de novembre de 2019, pàg. 1-3. [Torna]
[1324]No sabem si aquest «J. Gibert» que signa en nom de la Junta
de Museus era Josep Gibert, arqueòleg becat per Cambó per
treballar en el projecte d’Escola Catalana d’Arqueologia Oriental,
abans citat. [Torna]
[1325]Francesc Cambó, Meditacions. Dietari, op. cit., pàg. 235.
[Torna]
[1326]L’ordre ministerial que permeté l’exportació trigà un xic més: es
publicà el 8 de novembre de 1941. [Torna]
[1327] Fou, segons Cambó, una errada del seu apoderat, Narcís de
Carreras, que havia pensat que proporcionant aquesta informació el
donatiu de Cambó seria més ben apreciat. Cambó considera que
allò fou una «publicitat indiscreta». Carta de F. Cambó a J. Ventosa,
de 17 de novembre de 1941. FNC ANC. [Torna]
[1328] Rogelio García Lupo, «El arte marcado por Hitler.
Revelaciones sobre la Colección Cambó», a Clarín, Buenos Aires,
31 d’agost de 1997, pàg. 14-18. [Torna]
[1329]Imma Socias, «El comerç de l’art i els seus problemes», dins
de «Vicissituds de la col·lecció d’art de Francesc d’Assís Cambó i
Batlle durant el seu exili (1936-1947)», dins de Plandiura, Cambó,
Fabra, Muntadas, Valldeperas, Batlló, Blasco. Col·leccionistes que
han fet museus, op. cit., pàg. 55-60. [Torna]
[1330]Escrit d’Eduardo V. Marcos, en nom de Mercè Mallol de
Cambó, davant el govern argentí, contra el decret 1298 de 26 de
juny de 1952. Es protestava perquè no pogués complir-se la voluntat
testamentària de Francesc Cambó i es demanava la revocació del
decret i que els quadres continuessin sota la seva custòdia. Escrit
de César F. Manterola, en nom d’Helena Cambó de Guardans, en el
mateix sentit. FNC ANC. [Torna]
[1331]
«Acta de requeriment» de Narcís de Carreras i Josep M. Trias
de Bes davant el notari Raimundo Noguera adreçada a l’ambaixador
argentí a Madrid. FNC ANC. [Torna]
[1332]
Ramon Guardans Vallés, «Origen y vicisitudes de la colección
Cambó», a Joan Sureda i Pons, Colección Cambó, op. cit., pàg. 63.
[Torna]
[1333]José Ignacio Ramos, Biografía de mi entorno, Buenos Aires,
Editorial Lagosa, 1984, pàg. 236-246. També, Rogelio García Lupo,
«La colección Cambó y el abuelo de Aznar», a Últimas noticias de
Perón y su tiempo, Buenos Aires: Vergara, 1998, pàg. 237-248, i
Juan Carlos Losada, «Retenidos en Argentina. Los cuadros de
Cambó, prisioneros», a La aventura de la historia, maig del 2001.
[Torna]
[1334]José Ignacio Ramos, Biografía de mi entorno, op. cit., pàg.
238. [Torna]
[1335]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 7 de desembre de
1945. FDV ANC. [Torna]
[1336]Sobre aquesta qüestió és fonamental el llibre d’Alfons
Almendros Morillo Francesc Cambó: la forja d’un «policy maker»,
Barcelona, P. de l’Abadia de Montserrat, 2000. [Torna]
[1337]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 7 de desembre de
1945. FDV ANC. [Torna]
[1338] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 50-51. [Torna]
[1339] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 90-91. [Torna]
[1340] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 358. [Torna]
[1341] Posteriorment la mateixa empresa es va fer càrrec de la
urbanització del carrer Balmes —soterrament del tren de Sarrià fins
a la plaça Molina, els anys 1918-1919—, de la creació de l’empresa
Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (1920), de la prolongació de
la Diagonal fins a Pedralbes, a partir del 1922, i de la compra per
l’Ajuntament d’una part de la Societat General d’Aigües de
Barcelona. [Torna]
[1342]
El diari republicà El Diluvio va publicar el fullet Los grandes
parásitos del erario municipal de Barcelona, Barcelona, Librería
Española, 1921, on es denunciava amb vehemència, i poques
proves, els negocis que feien els polítics de la Lliga, i entre ells
Cambó, a la ciutat. [Torna]
[1343]El president del consell d’administració de la companyia de
tramvies era Víctor Fris i el director general Mariano de Foronda,
que durant molts anys va ser l’home clau de la companyia i el
principal directiu vinculat amb D. Heineman. Vegeu Alberto del
Castillo y Manuel Riu, Historia del transporte colectivo en Barcelona
(1872-1959), Barcelona, Seix Barral, 1960, pàg. 56, i Joan Alemany i
Jesús Mestre, Els transports a l’àrea de Barcelona, Barcelona,
Transports de Barcelona S.P.M., 1996, pàg. 88-89. [Torna]
[1344] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 218-225. [Torna]
[1345]
Carta de F. Cambó a Ll. Duran i Ventosa, de 12 de juliol de
1930. FDV ANC. [Torna]
[1346]
Proposta de F. Cambó sobre «Funcionamiento de la Comisión
Regia y la Junta de la Exposición de Industrias Eléctricas»,
presentada al Congrés dels Diputats el novembre del 1916. [Torna]
[1347]
Vegeu Gabriela Dalla Corte, La Casa de América de Barcelona
(19111947), Barcelona, LID Editorial Empresarial, 2005. [Torna]
[1348] Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op.
cit., pàg. 849-850. El discurs és del 6 de desembre de 1935. [Torna]
[1349] Ibídem, pàg. 849. [Torna]
[1350]
Per seguir el paper de Francesc Cambó en la constitució de la
Banca Arnús, vegeu Francesc Cabana, La burgesia catalana. Una
aproximació històrica, Barcelona, Proa, 1996, pàg. 113-115, i La
Banca Arnús en el primer tercio del siglo XX , Materiales de Trabajo y
Análisis, Archivo Histórico del Banco Bilbao Vizcaya, any II, n. 19,
agost de 1994. [Torna]
[1351]Per a una visió general del pensament i actitud de Cambó en
aquest terreny, vegeu Francesc Cabana, «Francesc Cambó: la
banca i les finances», a El món de Cambó. Permanència i canvi en
el seu 125è Aniversari, Barcelona, Institut Cambó, 2001, pàg. 57-73.
[Torna]
[1352]Francesc Cabana, Bancs i banquers a Catalunya, Barcelona,
Edicions 62, 1972, pàg. 146. [Torna]
[1353]Francesc Cambó, «La banca catalana», a Lliga Regionalista,
El pensament català davant el conflicte europeu. Conferències dels
Parlamentaris Regionalistes, Barcelona, Fidel Giró, 1915, op. cit.,
pàg. 265-322. [Torna]
[1354]Francesc Cambó, «La banca catalana», op. cit., pàg. 322.
[Torna]
[1355] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 332. [Torna]
[1356]
Yolanda Blasco i Carles Sudrià, El Banco de Barcelona (1874-
1920). Decadencia y quiebra, Madrid, Marcial Pons, 2016; i
Francesc Cabana, Història del Banc de Barcelona (1844-1920),
Barcelona, Edicions 62, 1978. [Torna]
[1357]
Yolanda Blasco i Carles Sudrià, El Banco de Barcelona (1874-
1920). Decadencia y quiebra, op. cit., pàg. 333. [Torna]
[1358] A Madrid es publicà llavors, dins d’una sèrie titulada
«Publicaciones de Actualidad», l’opuscle Una oligarquia político-
financiera. La situación bancaria en Barcelona, Madrid, Arco, 1921,
que atacava Cambó i els dirigents del Banc de Barcelona. Sembla
que era una publicació inspirada pels polítics de la UMN. [Torna]
[1359] Francesc Cambó, Discursos parlamentaris (1907-1935), op.
cit., pàg. 731. [Torna]
[1360] Per trobar una equivalència amb el valor actual en euros
caldria multiplicar quasi per quinze aquesta xifra. [Torna]
[1361]Francesc Cambó, Política econòmica, Recull, ordenació i notes
editorials del Dr. Alfons Almendros, Barcelona, Editorial Alpha, 1999.
[Torna]
[1362]Vegeu els seus estudis L’acció privada en la vigorització de
l’Economia Catalana i L’acció de l’Estat i l’acció privada en les
indústries que tenen sobre-producció, tots dos de 1917. [Torna]
[1363]
Vegeu Francesc Cambó, La política económica de España, de
1918. [Torna]
[1364]
Alfons Almendros, Com es va informar i documentar Cambó el
1931 per tal de saber si la independència econòmica de Catalunya
era possible. Agraeixo a l’autor que m’hagi passat el text on se cita
que la documentació procedeix de l’Arxiu Cambó, «Carpeta III-3/E.
La posició Econòmica de Catalunya enfront la Resta d’Espanya
(1931)/ Podria sostenir-se Catalunya». [Torna]
[1365]
Francesc Cambó, «Liquidació financera de la guerra actual.
Conferència a la Residencia d’estudiants», a La Veu de Catalunya, 9
de setembre de 1917, i La crisis económico-financiera y la
Conferencia de Génova, Madrid, Publicaciones de la Residencia de
Estudiantes, 1922. [Torna]
[1366]
Els articles es publicaven dins del genèric títol «El rapport dels
experts». [Torna]
[1367]
Alfons Almendros, Francesc Cambó: la forja d’un «policy
maker», op. cit., pàg. 200-221. [Torna]
[1368] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 395. [Torna]
[1369]He tractat amb deteniment la història de la CHADE en el meu
llibre Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política,
Barcelona, Edhasa, 2016, i també a l’article «Francesc Cambó y la
CHADE. ¿Qué hace un político nuevo presidiendo una multinacional
corruptora?», a Modernización y corrupción política en la Europa
contemporánea, Ayer, n. 115, Madrid, Marcial Pons, pàg. 105-130.
Vegeu també Rafael Alcalde Ceravalls, «Cambó i la CHADE: l’inici
dolç i el final amarg», a Recerques. Història / Economia / Cultura, n.
53, Barcelona, 2006. [Torna]
[1370]
John M. Keynes, Consecuencias económicas de la paz, capítol
«Alcance de las reparaciones de guerra a pagar», Barcelona,
Editorial Crítica, 1987, pàg. 53. [Torna]
[1371]Walter Rathenau (1867-1922), enginyer, polític i mecenes, era
el principal propietari de l’AEG. Va ser ministre de Reconstrucció
l’any 1921 i d’Afers Exteriors el 1922, any en què va ser assassinat
pel grup prenazi Organització Cònsol. [Torna]
[1372]Dannie Nusbaum Heineman (1872-1962), enginyer nord-
americà d’origen alemany que després de treballar a l’AEG es
convertí en el dirigent màxim de la SOFINA entre el 1905 i el 1954.
Fou un dels homes de negocis més importants de la primera meitat
del segle XX. Era jueu, com els Rathenau. [Torna]
[1373]Nota de la CHADE, S.A. Con motivo de unos folletos,
Barcelona, Imprenta Comercial, 1946, pàg. 16. [Torna]
[1374]
És significatiu que dos d’aquests bancs s’haguessin constituït
molt poc abans amb els beneficis de la Gran Guerra. El Banco
Urquijo era de l’any 1918 i el Central, del 1919. [Torna]
[1375]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 5 de març de 1920. FB
BC. [Torna]
[1376] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 328. [Torna]
[1377]
L’entrevista es produí pel juny del 1920, amb motiu d’un viatge
a Barcelona del monarca. El rei compraria, o rebria, 262 accions de
la CHADE per un valor nominal de 99.000 pessetes, que l’any 1931
es cotitzaven al 715 % del seu valor nominal, és a dir valien més de
700.000 pessetes. Vegeu Guillermo Gortázar, Alfonso XIII, hombre
de negocios, Madrid, Alianza Editorial, 1986, pàg. 155. L’entrevista
amb Dato tingué lloc a Madrid, també a finals de juny del 1920.
[Torna]
[1378]Carta de F. Cambó a J. Ventosa, sense data, sembla de juny
del 1920. FB BC. [Torna]
[1379]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 7 de setembre de 1922.
FB BC. [Torna]
[1380]A la carta de F. Cambó a J. Ventosa de 24 de juny de 1921
(FB, BC) s’explica el repartiment de comissions entre els membres
del consell d’administració acordat entre ell i Heineman. També es
concreta això a les cartes de F. Cambó a D. Heineman, de 25 de
maig de 1921, i de D. Heineman a F. Cambó, d’1 de juny de 1921.
Arxiu Antoni Casabó, Acassuso, Argentina. [Torna]
[1381]Josep Varela, Emili Riu contra Francesc Cambó i La
Canadenca, Lleida, 1919, text inèdit, consultat gràcies a la
generositat de l’autor. [Torna]
[1382] Ibídem, pàg. 10. [Torna]
[1383]
Josep Varela, Emili Riu contra Francesc Cambó i La
Canadenca, op. cit., pàg. 11. [Torna]
[1384]
Nota de la Compañía Hispano Americana de Electricidad,
aprovada per la junta general ordinària d’accionistes celebrada a
Madrid el 28 de setembre de 1946. [Torna]
[1385] Informe Impuestos españoles CHADE, de l’any 1937, pàg. 2.
FNC ANC. Sobre un total de 133 milions de pessetes-or, només
havia pagat realment 48 milions, amb un estalvi de 85 milions.
Vegeu el document sencer, amb la relació de governs i dels decrets i
les lleis, a Cambó en la Argentina. Negocios y corrupción política,
op. cit., pàg. 135-139. [Torna]
[1386] Vegeu Luciano de Privitello, «¿Quién habla por la Ciudad? La
política porteña y el affaire CHADE (1932-1936)», a Entrepasados.
Revista de Historia, Buenos Aires, 1994, pàg. 49-69, i també del
mateix autor, Vecinos y ciudadanos. Política y Sociedad en la
Buenos Aires de entreguerras, Buenos Aires, Siglo XXI, 2003. [Torna]
[1387]El Concejo Deliberante de Buenos Aires era el consistori
municipal, que estava integrat per trenta regidors elegits per sufragi
universal. [Torna]
[1388]Usina és el nom que es dona a l’Argentina a les grans
fàbriques, i especialment a les centrals tèrmiques. [Torna]
[1389] Les dues primeres empreses espanyoles eren llavors les
ferroviàries, la Madrid-Zaragoza-Alicante (MZA) i Caminos de Hierro
del Norte de España (CHNE), avui integrades en la RENFE. [Torna]
[1390] He tractat aquestes gestions de Ventosa al meu article «Joan
Ventosa i Calvell, l’home de la Lliga Catalana a Burgos», a Segle XX
, n. 5, Barcelona, 2012, pàg. 37-61. [Torna]
[1391]Els assistents suïssos representaven el 61 % del capital
present, els belgues el 31 %, els alemanys el 3 %, els nord-
americans el 2 % i els espanyols només el 0,7 %. Vegeu Cambó en
la Argentina. Negocios y corrupción política, op. cit., pàg. 191-193.
[Torna]
[1392]Vegeu Cambó en la Argentina. Negocios y corrupción política,
op. cit., pàg. 284-285. [Torna]
[1393] Ibídem, pàg. 295. [Torna]
[1394]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 22 de novembre de 1936.
FNC ANC. El subratllat és a la carta. [Torna]
[1395] L’actuació de la CHADE en aquesta negociació va ser
explicada confidencialment per Rafael Vehils en un Informe
confidencial. Política de empresa, redactat a principi del 1937, que
vaig trobar al Fons Narcís de Carreras (ANC). [Torna]
[1396]De la lectura de l’informe confidencial de Rafael Vehils es
dedueix que la CHADE no sols subornà els regidors radicals, sinó
també l’intendent de Buenos Aires, Mariano de Vedia y Mitre, i es va
fer càrrec de les hipoteques que gravaven la nova seu del Partit
Radical, al carrer Tucumán de Buenos Aires. Alvear, que presidia el
Partit Radical, va fer d’intermediari entre Vehils i els regidors
d’aquest partit. [Torna]
[1397] Cada regidor va percebre uns 100.000 pesos, que avui
equivaldrien a uns 300.000 euros. L’any 1943 Vehils fou «encarat»
amb la majoria d’aquests regidors corruptes i alguns reconegueren
el delicte. Poc després, Vehils va fugir de l’Argentina per un temps.
[Torna]
[1398]
Telegrama de F. Cambó, des d’Abbazia, a D. Heineman, de 29
de desembre de 1936. FNC ANC. [Torna]
[1399]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 24 setembre de 1946.
FNC ANC. [Torna]
[1400]
Declaracions publicades al Diario del Comercio de Barcelona,
11 de juny de 1924. [Torna]
[1401]
Declaracions recollides per La Nación, de Buenos Aires, el 3
de setembre de 1924. [Torna]
[1402]Vegeu Cambó en la Argentina. Negocios y corrupción política,
op. cit., pàg. 116-117. [Torna]
[1403]Carta de F. Cambó a R. Vehils, sense data, però segurament
de principi de l’any 1940. FNC BC. [Torna]
[1404] Carta de F. Cambó a R. Vehils, sense data, op. cit. [Torna]
[1405]Segons l’informe Comisiones pagadas a Sofina por el grupo
CHADE, elaborat el novembre del 1938, el hòlding belga havia
cobrat de la societat espanyola més de 41 milions de pessetes-or
entre el 1920 i el 1937 només en comissions. L’informe està inclòs
en la carta de Josep M. Casabó a F. Cambó, de 10 de novembre de
1938. FNC ANC. [Torna]
[1406]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 22 de març de 1937. FNC
ANC. [Torna]
[1407]
Heineman, que era jueu i un notori antinazi, va ajudar Konrad
Adenauer a fugir d’Alemanya. A la SOFINA també hi havia una
important presència d’homes de negocis jueus suïssos, belgues i
nord-americans. [Torna]
[1408]Els ingressos de la CADE de l’any 1940 eren superiors als de
la municipalitat de Buenos Aires i tenia un actiu de més 1.136
milions de pesos argentins, una xifra que traduïda en pessetes de
l’època la convertiria, si fos espanyola, en la principal empresa del
país. Vegeu Cambó en la Argentina. Negocios y corrupción política,
op. cit., pàg. 267. [Torna]
[1409]La fugida a Espanya fou facilitada per l’ambaixador a
Brussel·les, el català Eduard Aunós, que proporcionà passaports i
cotxes als dirigents de la CHADE i de la SOFINA. Aunós també
portà a l’ambaixada la documentació més confidencial d’aquestes
companyies que després, per valija diplomática, pogué arribar a
Espanya i a Portugal. [Torna]
[1410]Cartes d’A. Bausili a F. Cambó de 14 i 22 de maig de 1940, i
carta de F. Cambó a A. Bausili de 6 de juny de 1940. FNC ANC.
Vegeu també Cambó en Argentina. Negocios y corrupción política,
op. cit., pàg. 304-306. [Torna]
[1411]També integraven la Comisión Investigadora l’enginyer Juan
Sábato, oncle del famós novel·lista, i l’advocat Juan Pablo Oliver.
[Torna]
[1412]La Compañía Hispano Americana de Obras Públicas y
Financiación (CHADOPYF), presidida per Guadalhorce, construïa
dues línies de metro a Buenos Aires i havia provocat una estafa
monumental en emetre obligacions que després no va poder pagar.
[Torna]
[1413]
Telegrama de J. Ventosa a F. Cambó, de 30 de setembre de
1943. FNC ANC. [Torna]
[1414]
Informe de la Comisión Investigadora de los Servicios Públicos
de Electricidad de la Ciudad de Buenos Aires, Buenos Aires,
Eudeba, 1974. [Torna]
[1415]Informe de la Comisión Investigadora de los Servicios
Públicos, op. cit., pàg. 269. [Torna]
[1416] Ibídem, pàg. 269. [Torna]
[1417]
Declaracions de René Brosens a Félix Luna recollides a Félix
Luna a El 45, Buenos Aires, Editorial Sudamericana, 1965, pàg. 453.
[Torna]
[1418] El 45, op. cit., pàg. 453. [Torna]
[1419]Perón i Brosens establiren bones relacions ja el 1943. Quan
l’octubre del 1945 Perón fou detingut uns quants dies, des del seu
empresonament a l’illa de Martín García envià una famosa carta a
Eva Duarte dient-li que si necessitava alguna cosa parlés amb «el
amigo Brosens, que es hombre de muchos recursos». Norberto
Galaso, Perón, formación, ascenso y caída (1893-1955), vol. I,
Buenos Aires, Colihue, 2005, pàg. 314. [Torna]
[1420]Segons Félix Luna, Brosens va dir-li a Perón: «No hay que
olvidar que los equipos de provisión eléctrica de Buenos Aires
debían renovarse de manera urgente y que los nuevos grupos
generadores solo se fabricaban en Estados Unidos, donde la
SOFINA tenía mucha influencia». Félix Luna, El 45, op. cit., pàg.
197. [Torna]
[1421]
Citat per Jane Van der Karr, Perón y los Estados Unidos,
Buenos Aires, Editorial Vinciguerra, 1969, pàg. 156. [Torna]
[1422]Com s’ha explicat en capítols anteriors, Josep Miquel Figuerola
i Tresols (1897-1975), expert en comitès paritaris i corporativisme,
havia treballat al Ministeri de Treball amb Eduard Aunós durant la
dictadura de Primo de Rivera. El 1930 fugí a l’Argentina i entrà a
treballar a la CHADE i després a la Secretaria de Treball. És un
personatge de complexa vida política que mereix ser explicada,
perquè és fascinant. [Torna]
[1423]Com hem explicat, Josep M. Casabó Torras, gerent de la
CHADE a Buenos Aires, va treure personalment aquests diners de
la caixa forta de l’empresa i els donà a Figuerola. Informació
proporcionada pel seu fill, Josep M. Casabó Suqué. Entrevista a
Barcelona, juny del 2003. [Torna]
[1424]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 27 de setembre de 1946.
FNC ANC. [Torna]
[1425] La carta anterior incloïa també aquesta nota a Ventosa: «Jo he
suggerit moltes vegades als directors» —de la CHADE a Buenos
Aires— «que s’hauria de procurar que a una de les disposicions del
Poder Executiu es fes una declaració que més o menys digués el
següent», i a continuació venia el text en castellà de la declaració.
Vegeu-lo sencer a Cambó en Argentina. Negocios y corrupción
política, op. cit., pàg. 403-404. [Torna]
[1426] «Jo crec que una resolució que vingués a dir això, en aquests
o d’altres termes, seria el màxim escut que podria tenir la companyia
per a cobrir-se del perill que es decretés la nul·litat de la concessió.
Donat que aquestes paraules havien estat dites per la suprema
autoritat del país i és natural que les autoritats les tinguin en compte
i les respectin». Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 27 de setembre
de 1946. FNC ANC. [Torna]
[1427]Vegeu Borja de Riquer, Cambó en Argentina. Negocios y
corrupción política, op. cit., pàg. 475-523. [Torna]
[1428]Noranta milions de dòlars del 1959 equivalien a més 5.400
milions de pessetes, molt més que tot el pressupost que llavors tenia
el Ministeri d’Educació Nacional espanyol. Vegeu Cambó en
Argentina. Negocios y corrupción política, op. cit., pàg. 521. [Torna]
[1429]L’informe de la Comissió Rodríguez Conde no seria conegut
fins deu anys després, el 1955, un cop caigut el règim peronista.
[Torna]
[1430]
Es pot seguir aquest complex plet a Mercedes Cabrera, «El
asunto de la CHADE y la Barcelona Traction», a Estudios en
homenaje a Luis Ángel Rojo, Madrid, Editorial Complutense, 2008,
pàg. 175-204, i també a la seva biografia de Juan March, Madrid,
Marcial Pons, 2011. [Torna]
[1431]L’informe, que es troba a l’arxiu Suanzes, va ser reproduït
sencer per Rafael Alcalde a El cas Barcelona Traction. Política i
capital en el final de la Canadenca, tesi doctoral, Universitat de
Barcelona, 2004, pàg. 141-148. [Torna]
[1432]
Vegeu la carta a Borja de Riquer, Cambó en Argentina.
Negocios y corrupción política, op. cit., pàg. 438-439. [Torna]
[1433]Borja de Riquer, Cambó en Argentina, op. cit., pàg. 342.
[Torna]
[1434] Ibídem, pàg. 452-454. [Torna]
[1435]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 12 de novembre de 1946.
FNC ANC. [Torna]
[1436] Ibídem. [Torna]
[1437]Nota manuscrita de F. Cambó, sense data, però segurament
de finals de l’any 1946. FNC ANC. [Torna]
[1438]
Carta de F. Cambó a N. de Carreras, de 16 de novembre de
1946. FNC ANC. [Torna]
[1439]Nota manuscrita de F. Cambó, sense data, però segurament
de finals de l’any 1946. FNC ANC. [Torna]
[1440]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, de 16 de novembre de 1946.
FNC ANC. [Torna]
[1441] Carta de F. Cambó a N. de Carreras, de 16 octubre de 1946.
Sembla que llavors Cambó només tenia uns 3.000 títols, quan el
1940 en posseïa uns 20.000. El 1945 vendrà a Espanya 2.130
accions, d’un valor nominal de 350.000 pessetes, per 1.700.000, és
a dir, més del 500 %. FNC ANC. [Torna]
[1442]
Vegeu els seus comentaris a Meditacions. Dietari, op. cit., pàg.
13311332. [Torna]
[1443]
Nota de F. Cambó a R. Vehils, sense data, però amb tota
seguretat de l’any 1940. FNC ANC. [Torna]
[1444] Memoria de la CHADE para el ejercicio 1920, Barcelona,
Editorial Catalana, 1921, pàg. 7-8, i La Compañía Hispano
Americana de Electricidad entre 1920 y 1927, Materiales de trabajo
y análisis, editats per l’Archivo Histórico de Banco Bilbao Vizcaya,
any II, n. 22, novembre de 1994, pàg. 29-31. [Torna]
[1445]Memoria de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad
del ejercicio 1927, Junta General de la CHADE, Madrid, 1928, pàg.
8-9. [Torna]
[1446]Hi havia cinc alemanys, tres suïssos, dos britànics, dos
belgues, dos francesos i dos nord-americans. [Torna]
[1447]
Memoria de la CHADE para el ejercicio 1923. Madrid, CHADE,
1924. [Torna]
[1448]
CHADE, Memoria de la Junta de Accionista celebrada en
Madrid el 28 de mayo de 1930, Madrid, Chade, 1931. [Torna]
[1449]
Cambó va ocupar els càrrecs següents a la CHADE: president
del comitè de govern (1920-1947), vicepresident del consell
d’administració (19201926) i president del consell d’administració
(1926-1947). [Torna]
[1450]La relació dels consells d’administració on figurava Cambó ha
estat treta de la primera Pericia contable realizada por Alberto Mario
Caletti, contador público nacional, y Carlos Conrado Hebling, perito
contable, designados de oficio para el estudio de los bienes que
componen el caudal hereditario de Don Francisco de Asís Cambó y
Batlle, Buenos Aires, 1950. Com després s’explica, hi ha una
segona i definitiva Pericia contable dels mateixos comptables,
datada el 13 de novembre de 1953, però finalitzada, de fet, el maig
del 1954. [Torna]
[1451] L’alemanya era Gesfürell (fins al 1939); les franceses,
Compagnie Energique du Nord de la France (1935-1939),
Compagnie d’Electricité du Loire et du Centre (fins 1939),
Compagnie d’Electricité de la Loire et du Centre (fins 1939) i Société
de Forces Motrices de la Truyère (1937-1939); les belgues, Société
Internationale d’Energie Hidro-Electrique, (1935-1939) i Centrales
Electriques de l’entre Sembre et Meuse; la sueca, Wicanders
Korkfabriquen; les mexicanes, Mexican Ligth and Power i Mexico
Tramways; i les argentines, Compañía Argentina de Electricidad
(CADE) (president del comitè de govern, 1936-1947), Sociedad
Anónima Formio Argentino (president 1943-1947), Sociedad La
Masia (president 1943-1947), Sociedad Anónima Inmobiliaria y
Comercial (SAICYT) (president) i Finanzas y Mandatos Sociedad
Anónima (FIMANSA) (president). [Torna]
[1452]
Vegeu Borja de Riquer i Permanyer, Francesc Cambó, home
de negocis i empresari cultural, Mataró, Caixa Laietana, 2005.
[Torna]
[1453]Registre de la Propietat de Barcelona, n. 1: «finca 1521, folio
150, tomo 1194, libro 79, sección 3». [Torna]
[1454]Registre de la Propietat de Barcelona, n. 1: «finca 1521, folio
150, tomo 1194, libro 79, sección 3», i també Registre Mercantil de
Barcelona, Inmobiliaria Catalana SA: «hoja 3-1531, tomo 189, folio
37». [Torna]
[1455]Registre de la Propietat de Barcelona n. 1: «finca 1563, folio
134, tomo 1335, libro 8, sección 3». [Torna]
[1456]
Segons escriptura del notari Antoni Par, del dia 9 de febrer de
1924. Registre Mercantil de Barcelona, Inmobiliaria Catalana,
ibídem. [Torna]
[1457]Registre de la Propietat de Barcelona n. 1: «finca 1631, folio
118, tomo 1566, libro 8, sección 3». [Torna]
[1458]Registre de la Propietat de Barcelona n. 1: «finca 1631, folio
118, tomo 1566, libro 8, sección 3». Aquesta hipoteca fou
cancel·lada vint-i-un anys després, encara en vida de Cambó, l’11
de juliol de 1945. [Torna]
[1459]
El projecte fet per Adolf Florensa és del gener del 1923. Vegeu
Manuel Ribas i Piera (coord.), Adolf Florensa i Ferrer (1889-1968),
Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Col·lecció Gent de la Casa
Gran, n. 13, 2002, especialment el capítol de Jordi Oliveras
«L’arquitectura d’Adolf Florensa», pàg. 89-145. [Torna]
[1460]A principi del segle XXI, la majoria de l’edifici, llevat de l’àtic i el
sobreàtic, acollí l’Hotel Central. El juliol del 2021 tot l’edifici fou venut
al fons luxemburguès Schroder European Operating Hotel Fund, per
93 milions d’euros. La Vanguardia, 6 de juliol de 2021, pàg. 48.
[Torna]
[1461]Registre de la Propietat de Barcelona n. 1: «Finca 1525, folio
181, tomo 922, libro 79, sección 3». [Torna]
[1462]
En aquest solar encara no s’hi havia construït quan l’única
accionista d’Inmobiliaria Catalana, Helena Cambó, dissolgué
aquesta societat l’any 1953. [Torna]
[1463]
Carta de F. Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 10 de setembre de
1946. FIC. [Torna]
[1464]
La finca fou venuda a raó de 9 pessetes el pam, per això la
part corresponent a Cambó vindria a significar aproximadament
1.500.000 pessetes, però sembla que fiscalment sols se’n declarà
una quarta part. Tan sols com a impost de plusvàlua Cambó hagué
de pagar quasi 50.000 pessetes. [Torna]
[1465]
Carta de J. Puig i Cadafalch a F. Cambó, de 26 de maig de
1945. FIC. [Torna]
[1466]
Des de mitjans dels anys 1960, una part de la finca de Gavà, ja
propietat d’Helena Cambó, fou llogada i s’hi instal·laren els
càmpings Albatros i La Ballena Alegre. L’abril del 1997, Helena
Cambó va vendre tota aquesta finca a la Immobiliària Vertix per uns
802 milions de pessetes, segons la premsa. El País, 11 d’abril de
1997. Actualment els terrenys formen part de Gavà Mar. [Torna]
[1467]La casa de Via Laietana 30 (immoble) fou valorada en
1.842.530 pessetes; la de Via Laietana 28 (immoble) en 550.606
pessetes; els solars de Mercaders 25, en 572.233 pessetes; el solar
de Via Laietana 28, en 425.740 pessetes; la parcella D, de la
«mansana» 13, en 387.468 pessetes; la participació Finca l’Estela
és valorada en 50.000 pessetes; els terrenys de Gavà, en 214.763
pessetes; i la finca de Caldetes, en 25.000 pessetes. Total actiu,
4.941.161 pessetes. Inmobiliaria Catalana, S.A., Registre Mercantil
de Barcelona, «Hoja 3-15351, tomo 189, folio 37». [Torna]
[1468]A la seva mort, Cambó posseïa 5.298 accions d’Inmobiliaria
Catalana, que tenien un valor nominal de 2.649.000 pessetes, i les
altres 3.702 accions, valorades en 1.851.000 pessetes, eren de «las
personas que han de constituir la Fundación Cambó», que eren
bàsicament els altres membres de la junta d’accionistes abans
esmentada. [Torna]
[1469]
El dictamen de Polo i Ballbé és del 22 d’octubre de 1949. La
societat Inmobiliaria Catalana es dissolgué davant el notari Raimon
Noguera el 30 de juliol de 1953; llavors l’única accionista era Helena
Cambó i Mallol. L’any 1999 el valor conjunt de les dues cases de
Cambó a la Via Laietana era d’uns 1.400 milions de pessetes.
[Torna]
[1470]Valoració segons la Pericia contable que és citada a la nota
116. [Torna]
[1471]
Les dues cases ja són citades per Cambó a l’abril del 1937 a la
«Declaración de divisas y valores extranjeros del Señor Cambó»,
AMAE, Madrid, Fondo R, caja 1041. Documento 5. Allà, Cambó
declarava que tenia «dos fincas urbanas en Berlín», que eren
administrades pel senyor Hermann Ohse i que li donaven una renda
de 14.017 marcs. A la Pericia contable…, és on s’esmenta «una
casa y un solar en Berlín». [Torna]
[1472]
Francesc Cambó, Meditacions, Dietari (1936-1946), op. cit.,
pàg. 74. Cambó va viure en aquesta casa des del setembre del
1937. [Torna]
[1473]Són: European Electric Management, 491 accions; Brazilian
Traction Light and Power, 3.248 accions; Allmanna Svenska
Electriska Aktiobolaget, 1.626 accions; Società Adriatica di
Electricità, 3.480 accions; Mexican Light and Power, accions per
10.000 lliures; Société Française de Liège, 20.000 accions; Cie.
d’Electricité de la Loire et du Centre, 216 accions; Société des
Forces Motrices de la Truyène, 40 accions; i Compagnie Energique
du Nord de la France, 100 accions. De la SOFINA va arribar a
posseir 1.500 accions. [Torna]
[1474]A l’Argentina: Sociedad Anónima Formio Argentino (SAFA) —
president—, 3.492 accions; Sociedad Anónima Inmobiliaria
Comercial y Financiera (SAICYT) —president—, 10.000 accions;
Finanzas y Mandatos Sociedad Anónima (FIMANSA) —president—,
2.000 accions; La Masia SA —president—, 600 accions; Textil Alpha
SA, 4.040 accions; Sociedad Loma Negra, 1.700 accions; Delter SA,
1.045 accions; Compañia Siam di Tella, 1.580 accions; Sansinona
de Carnes y Derivados, 175 accions; Sociedad Papelera Argentina,
300 accions; i Fonoband, 250 accions. A l’Uruguai: Sociedad
Anónima Financiera, 1.000 accions; i a Xile: Melón, 3.500 accions, i
Cerveza de Chile, 4.600 accions. [Torna]
[1475]Royal Dutch for the Working of Petroleum Wells, 112 accions;
Credit Suisse, 10 accions; General Foods, 1.200 accions: American
Tobacco, 850 accions; Cooper Allsopp Ltd., 2.160 accions; Kemsley
Newspaper Ord., 3.100 accions; Mo and Demsjo, 960 accions; Stora
Kepparberg Bergslas, 330 accions; Nestlé and Anglo-Swiss Holding,
56 bons; SIDRO, 462 accions; Argos Trading Co., 241 accions;
Chemins de Fer du Sud Autriche, 514 obligacions; Berliner Kraft und
Licht, bons per valor de 844.000 reichmarks; Hamburg Amerikaniske
Packetfhart, accions per valor de 33.000 reichmarks; Axtiebolaget
Wicanders Korkfabriken, 668 accions; Mediterranean Atlantic
Tanger, accions per valor d’1.500.000 francs francesos; i Danube-
Save-Adria, 1.100 obligacions. [Torna]
[1476]Royaume de Belgique Emprunt Extérieur, 228.000 francs
suïssos; German Funding Bonds, 3.200 dòlars; United States of
Brazil Bonds, 6.960 lliures; Emprunt Bresilien, 15.000 lliures;
Kingdom of Bulgaria Bonds, 10.000 lliures; City of Budapest External
Sinking Fundet Bonds, 50.000 dòlars; Free State of Prussia,
External Lean, 20.000 dòlars; Imperial Japanese Government
Bonds, 10.000 lliures; Caixa de Conversió del Deute Alemany, valors
per 1.145 reichmarks; i Bons Federals Suïssos, 13.000 francs
suïssos. [Torna]
[1477]Vegeu Francesc Cabana, «La Companyia General del Suro,
S.A.», a Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució
industrial a Catalunya, vol. 4, Barcelona, Enciclopèdia Catalana,
1994, pàg. 321-328. [Torna]
[1478]El rei Alfons XIII també va comprar l’any 1929 accions de la
COGECO per valor de 75.000 pessetes. Hem de suposar que també
ho devia perdre quasi tot, com Cambó. V. Guillermo Gortázar,
Alfonso XIII, hombre de negocios, Madrid, Alianza, 1986, pàg. 164.
[Torna]
[1479]
A «La Lliga al Passeig de Gràcia», publicat al Be Negre, del 16
de febrer de 1933, Sagarra deia: «I en el Passeig de Gràcia, tots els
socis / es sentiran més tendres, més xirois, / més monàrquics, més
homes de negocis, / i més Chade, i més Suro i Bernat Metge».
[Torna]
[1480]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de 27 de juliol de 1931. FJE
BC. [Torna]
[1481]La segona Pericia contable realizada por Alberto Mario Caletti,
contador público nacional, y Carlos Conrado Hebling, perito
contable, designados de oficio para el estudio de los bienes que
componen el caudal hereditario de Don Francisco de Asís Cambó y
Batlle, porta la data inicial del 13 de novembre de 1953, però al final
consta que fou presentada al jutjat de Buenos Aires el 26 de maig
de 1954. FNC ANC. Consta de 3 volums que en conjunt superen les
600 pàgines. [Torna]
[1482] Segona Pericia contable realizada por Alberto Mario Caletti,
op. cit., vol. 3, pàg. 98. [Torna]
[1483] Segona Pericia contable realizada por Alberto Mario Caletti,
op. cit., vol. 3, pàg. 115. [Torna]
[1484] Segona Pericia contable realizada por Alberto Mario Caletti,
op. cit., vol. 2, pàg. 550. [Torna]
[1485] Segona Pericia contable realizada por Alberto Mario Caletti,
op. cit., vol. 2, pàg. 566. [Torna]
[1486] Ibidem, vol. 3, pàg. 100. [Torna]
[1487] Francesc Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 320-324. [Torna]
[1488] Ibídem, pàg. 322. [Torna]
[1489]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril de 1945. FIC.
[Torna]
[1490]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril de 1945. FIC.
[Torna]
[1491]Aquestes investigacions apareixen al meu llibre Cambó en
Argentina. Negocios y corrupción política, Barcelona, Edhasa, 2016.
[Torna]
[1492]
Carta de Jesús Pabón a Ramon d’Abadal i Vinyals, del 12 de
setembre del 1966. ARA, El Pradell. [Torna]
[1493]
Carta de Jesús Pabón a Ramon d’Abadal i Vinyals, del 12 de
setembre del 1966. ARA, El Pradell. [Torna]
[1494]Gregorio Marañón, «Prólogo» a Maximiano García Venero,
Vida de Cambó, Barcelona, Aedos, pàgs. IX-X. [Torna]
[1495]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 23 d’agost del 1930. FJE
BC. [Torna]
[1496] Carta de F. Cambó, segurament a Claudi Ametlla, reproduïda a
l’article «De la mort de Francesc Cambó», a Quaderns d’Estudis
Polítics, Econòmics i Socials, n. 24, Perpinyà, maig-juny del 1947,
pàg. 31-33. [Torna]
[1497] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 409. [Torna]
[1498]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, del 3 de setembre del 1930.
FJE BC. [Torna]
[1499] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 410. [Torna]
[1500]
Carta de F. Cambó a J. Estelrich, de l’1 d’agost del 1932. FJE
BC. [Torna]
[1501]
Carta de J. Puig i Cadafalch a F. Cambó, del 15 de març del
1946. FIC. [Torna]
[1502]«Conversa amb Carles Riba, en el tren», el 15 setembre del
1952. Alexandre Cirici Pellicer, «Quaderns personals». Agraeixo a
Glòria Soler la seva consulta. [Torna]
[1503]
Joan Estelrich, Dietaris, op. cit., pàg. 135. És del 20 de
desembre del 1935. [Torna]
[1504] Ibídem, pàg. 164, és del 5 de juny del 1935. [Torna]
[1505]
Josep Pijoan, «En Cambó», a Quaderns de l’Exili, Mèxic,
setembreoctubre del 1945. [Torna]
[1506]Ángel Ossorio y Gallardo, «Prólogo» a F. Cambó, En torno al
fascismo italiano, Barcelona, Editorial Catalana, 1925, pàg. III.
[Torna]
[1507]Ángel Ossorio y Gallardo, «Prólogo» a F. Cambó, En torno al
fascismo italiano, op. cit.: «Puede decirse, pasando del género a la
especie, que es un arquetipo mediterráneo, latino, español, catalán.
Todo eso condensado, mezclado y agitado —¡agitadísimo!— da este
producto: Cambó. Orador de los más incorrectos y, no obstante, de
los más sugerentes y arrebatadores. Abogado, financiero, político,
organizador, viajero, periodista, conductor de multitudes». [Torna]
[1508] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 211. [Torna]
[1509]
Carta de F. Cambó a B. Ubach, del 30 de març del 1946.
Vegeu Jordi Vidal, Lletres biblíques, op. cit., pàg. 107. [Torna]
[1510] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 475. [Torna]
[1511]Cambó va haver d’anar en un petit avió, sol amb el pilot, des
de Venècia a Barcelona, per arribar a temps de veure-la encara amb
vida. F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 393-394. [Torna]
[1512] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 398. [Torna]
[1513]Joan Ventosa i Calvell i Maria del Carme Despujol i Ricart es
van casar a les Masies de Sant Hipòlit de Voltregà, el 2 octubre del
1910. Ell era diputat i ella la filla dels marquesos de Palmerola i
comtes de Fonollar. Els testimonis del casament foren el general
Valeriano Weyler, llavors capità general de Catalunya, el marquès de
Santa Isabel, Francesc Cambó —en aquell moment no era diputat
—, Josep Bertran i Musitu, també diputat, i el germà de la núvia,
Francisco Javier Despujol Ricart. [Torna]
[1514]
Amb aquestes mateixes paraules ho explicava a Josep Pijoan
en una carta seva del 9 d’abril del 1945. FIC. [Torna]
[1515] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 391-392. [Torna]
[1516]El van operar dues vegades d’hemorroides, que «molesten
molt sovint, causen a voltes dolors terribles, però no són una
malaltia greu. […] El 14 d’abril —de 1931— quan vaig sortir de
Madrid, no fou per altra cosa, sinó pel manament d’en Reventós,
que em va exigir sotmetre’m immediatament a un tractament (que jo
no volia que se’m fes a Espanya, per evitar-ne les xafarderies) que
posés fi a uns dolors terribles que jo patia». Carta de F. Cambó a J.
Estelrich, del 27 octubre del 1931, FJE BC. [Torna]
[1517]El setembre de 1939 va estar internat una setmana a la
Clinique Cécil de Ginebra per ser intervingut del queixal del seny i
d’un forta bronquitis. [Torna]
[1518]«La bala d’Hostafrancs que em va desfer un pulmó i l’extirpació
d’una corda vocal que se’m va fer l’any 1930, han anat deixant
sentir, cada dia amb més intensitat, els seus estralls». Carta de F.
Cambó a J. Puig i Cadafalch, de 18 de gener del 1947. FIC. [Torna]
[1519] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 417-418. [Torna]
[1520] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 287. [Torna]
[1521]Vegeu Joan de Déu Domènech «Els viatges de Francesc
Cambó», a Revista de Catalunya, n. 117, abril 1997, pàg. 13-18.
[Torna]
[1522] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 503-504. [Torna]
[1523]«Passo 12 hores al llit i 8 a la chaise-longe, a la terrassa sobre
el llac […] només anar a menjar, prendre el té i passeig de mitja
hora». Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 7 d’agost del 1916. FB
BC. [Torna]
[1524]«Comtesses i marqueses que tenen els marits al front i elles,
aquí, els hi decoren el front de mala manera. Mme. Mumm, la del
xampany, que resulta que el seu marit és austríac i s’està batent a
Galitzia, se la corre aquí, diàriament, amb el duc d’Alba». Ibídem.
[Torna]
[1525]«La Leticia, que no és duquessa, aquí s’ha transformat en
princesa, i el seu marit està inscrit com S.A. le Prince Ferdinand de
Bourbon i ella es fa dir altesa a tot drap». Ibídem. [Torna]
[1526]«El personal d’opereta vienesa que hi ha a l’hotel, no em
molesta […]. Una fauna cosmopolita molt entretinguda per passar-hi
un rato, tot fent la digestió i fumant un puro. Aquí fins primers de
setembre». Ibídem. [Torna]
[1527]«Anirem a veure’t a Port-Vendres, en Bertran, la Maria
Barrientos, la Pilar i jo». Carta de F. Cambó a J. Ventosa del juliol del
1920. FB BC. [Torna]
[1528] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 399. [Torna]
[1529]
F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 489. L’anotació és del 26
de febrer del 1939. [Torna]
[1530] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 505. [Torna]
[1531]
Carta de F. Cambó a J. Ventosa, del 16 de maig del 1921. FB
BC. Aquest Boada devia ser el seu amic Josep M. Boada, que fou
un passatger habitual del Catalònia. [Torna]
[1532]També anava sovint, dins del servei, el seu criat Luciano.
[Torna]
[1533]
Hi ha un fullet escrit per Gonçal Arnús: Crónica de un viaje al
Norte en el Catalònia. Julio-agosto de 1921, J. Horta impressor,
sense data, de 28 pàgines. [Torna]
[1534] Museu Frederic Marès, «Els viatges d’Oleguer Junyent i
Francesc Cambó a bord del Catalònia», a Oleguer Junyent,
col·leccionista i fotògraf, Ajuntament de Barcelona, 2017, pàg. 109-
120. [Torna]
[1535] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 531. [Torna]
[1536] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 504-530. [Torna]
[1537] Ibídem, pàg. 396. [Torna]
[1538]Ernest Ortell i Martín, «El Catalònia de Francesc Cambó i el
capità vilassarenc», a Singladures, Revista d’Història i Patrimoni
Cultural de Vilassar de Mar i el Maresme, n. 34, desembre del 2017,
pàg. 51-61. [Torna]
[1539]
Com ja s’ha explicat, durant aquest viatge es produí un
atemptat contra Cambó a Sanlúcar de Barrameda, Cadis. [Torna]
[1540] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 405. [Torna]
[1541]
Carta de F. Cambó a L. Duran, 4 de juliol del 1932. FDV ANC.
[Torna]
[1542] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 498. [Torna]
[1543] Ibídem, pàg. 581. [Torna]
[1544]En una carta a J. Ventosa, de 24 de novembre de 1916,
confessava: «No puc dir ni fava (i això que, la pobre, la tinc ben
oblidada)». FB BC. [Torna]
[1545] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 835. [Torna]
[1546] El 3 desembre de 1908 cantà Carmen al Metropolitan Opera
House de Nova York, acompanyada de Caruso i amb una orquestra
dirigida per Toscanini. [Torna]
[1547]Va tenir dos fills amb Joan Gay però se separà i es va tornar a
casar el 1911 amb el tenor líric italià Giovanni Zanatello, tot i que va
mantenir el nom artístic de Maria Gay. Lluís Brugués i Elisenda
Vidal, «La nissaga dels Pichot», Revista de Girona, 2015, n. 271,
pàg. 52-56. [Torna]
[1548]
El gener de 1919 tornà al Liceu interpretant Aida i Carmen amb
el seu marit Zanatello. [Torna]
[1549] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 835. [Torna]
[1550]Es retirà el 1927, formà una companyia d’òpera, que actuà
preferentment als Estats Units i després es dedicà a donar classes
de cant, a fer de productora i agent de nous cantants a Nova York.
[Torna]
[1551] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 1.342. [Torna]
[1552] F. Cambó, Memòries, op. cit., pàg. 105. [Torna]
[1553] Andreu Farràs, Els Güell, Edicions 62, Barcelona, 2016. [Torna]
[1554]Glòria Bulbena, Barcelona, Trossos de vida i records de l’ahir,
Editorial Pòrtic, Barcelona, 1976, pàg. 140. [Torna]
[1555] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 1.532. [Torna]
[1556]Carta de F. Cambó a J. Ventosa de juliol de 1920. FB BC.
[Torna]
[1557]«Telegrama de Vigo», ABC, del 6 de juny del 1924. «El ex-
ministro Cambó, en unas declaraciones a la prensa local, afirmó que
aquel era un viaje de negocios a América y que también iba
acompañando a la Barrientos, de la que es amigo. […] Terminó
diciendo que en el Marsilia viaja también el banquero catalán Sr.
Arnús, con su esposa». [Torna]
[1558] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 1.532. [Torna]
[1559]
Carta de F. Cambó a N. de Carreras, 6 abril del 1946. FNC
ANC. [Torna]
[1560]
Dossier econòmic redactat per Narcís de Carreras. FNC ANC.
[Torna]
[1561]«La meva fillola Montserrat Girona està casada i és mare d’una
nena i d’un noi que semblen xamosos». Carta de F. Cambó a B.
Ubach, del 28 de novembre del 1945, reproduïda per Jordi Vidal a
Lletres bíbliques, op. cit., pàg. 101. [Torna]
[1562]
Al fons de Narcís de Carreras consta que el cost total de les
atencions mèdiques a la senyora de Meunier a la clínica López Ibor
de Madrid havien estat força elevades, unes 146.361 pessetes el
1946. FNC ANC. [Torna]
[1563] Carta de Jordi Rubió i Balaguer a A. Calvet, Gaziel, del 10
d’abril del 1963. La conec gràcies a la generositat de Manuel Llanas.
[Torna]
[1564]
Carta d’A. Calvet, Gaziel, a J. M. Cruzet, del 24 agost del 1959.
També la conec gràcies a la generositat de Manuel Llanas. [Torna]
[1565]
Carta de Josep M. Cruzet a A. Calvet, Gaziel, del 26 d’agost
del 1959. La conec gràcies a la generositat de Manuel Llanas.
[Torna]
[1566]Conversa de Carles Riba amb Alexandre Cirici, al tren, el 15
setembre del 1952. Quaderns personals de Cirici. Gràcies a Glòria
Soler. [Torna]
[1567] Joan Estelrich, Dietaris, op. cit., pàg. 488. Segurament es
tracta de Maria Schloemer de Nigris, dona de l’empresari i diputat de
la Lliga Enric Ràfols i Martí. [Torna]
[1568]Manuel Ibáñez Escofet, La memòria és un gran cementiri,
Edicions 62, Barcelona, 1990, pàg. 54-55. «Quan el meu avi el va
trobar en la seva etapa rosinca li preguntà que com era que havia
deixat Cadaqués per Roses. L’altre li contestà. Perquè a Cadaqués
sempre hauria estat el fill d’en Joanet de Palau i aquí sóc el senyor
Mallol». [Torna]
[1569]Era obra de l’arquitecte modernista Joan Marés. Avui està a la
plaça de Catalunya, n. 13, i fou adquirida per l’ajuntament de Roses
fa uns anys i és coneguda popularment per Can Cambó, tot i que ell
no hi va viure mai. [Torna]
[1570]
Carta de F. Cambó a B. Ubach, del 30 de març del 1946.
Vegeu Jordi Vidal, Lletres biblíques, op. cit., pàg. 107. [Torna]
[1571] Segons testimoni d’Inés Vandellós, de Roses. [Torna]
[1572] F. Cambó, Meditacions, op. cit., pàg. 526. [Torna]
[1573] «Si més endavant us puc servir per pujar la nena. Si la voleu
fer una barcelonina prou tindreu qui us ajudi, no tan si la volguéssiu
educar aquí, com a Suïssa, us podria ajudar. Ja vàreu veure la meva
filla, a pesar de la “mala llavor”, n’hem fet tot una dona». Carta de J.
Pijoan a F. Cambó, del 4 de setembre del 1940. FIC. [Torna]
[1574]«Que m’agradaria tornar-vos a veure i veure més la nena!».
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de l’1 novembre del 1940. FIC. «Vaig
rebre la carta deliciosa de la vostra filla. Quina sort heu tingut de no
acabar com un Aulestia ridi». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, del 22
de novembre del 1940. FIC. [Torna]
[1575]«La nena no hi guanyarà res en un hotel o en una “farma”
d’Arizona. Tot lo més salut… En canvi Califòrnia és una lliçó, una
part de l’educació». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, del 8 de
novembre del 1940. FIC. [Torna]
[1576]Pijoan els recomana anar «a un solàrium a Arizona», on
només trobaria «vastas soledades», però «la nena podria aprendre
a muntar a cavall que, amb el nedar, són coses necessàries fins al
segle XX». Carta de J. Pijoan a F. Cambó, del 23 de novembre del
1940. FIC. [Torna]
[1577]En la carta de J. Pijoan a F. Cambó, de l’11 de desembre del
1940, FIC, anuncia que enviarà uns fulls amb els deures i qüestions
de treball «per la nena». «N’enviaré una cada setmana i quan sereu
de viatge l’hi farà d’escola. Si anés al col·legi com ara, no m’hi
hauria ficat». També demanava que la nena li escrigués de manera
freqüent i es lamentava de no haver pogut examinar-la abans, atès
que desconeixia si sabia sumar i dividir. «Procuraré ser llis i
pintoresc», concloïa. [Torna]
[1578]«També vos va escriure Hélene donant-vos les gràcies». Carta
de F. Cambó a J. Pijoan, del 10 de gener del 1941. FIC. [Torna]
[1579]
Pijoan li va regalar uns exemplars del famós conte de dibuixos
francès de l’elefant «Babar» i l’Hélène estava molt contenta: «Els
havia tingut a Barcelona i els recordava sempre amb enyorança».
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, del 16 de desembre del 1941. FIC.
[Torna]
[1580]El 6 setembre del 1941, quan Hélène ja és a l’Argentina,
Pijoan, des de Mèxic, escriurà que «me duele no haber podido
intimar más con aquella criatura». Carta de J. Pijoan a F. Cambó,
FIC. Pijoan escriu en castellà perquè és a Mèxic i té una
mecanògrafa de l’editorial Salvat, on està treballant. Poc després,
Cambó escriu a Pijoan dient-li: «La Hélène vos enyora molt i vos té
una gran simpatia. Me parla sovint de vós, i estic segur que si la
tractéssiu li agafaríeu també gran afecte i comprendríeu tot el que jo
li porto». Davant la creixent simpatia d’Hélène-Pijoan, Cambó
comenta: «és curiós aquesta reciprocitat en certs sentiments». Carta
de F. Cambó a J. Pijoan del 16 de setembre del 1941. FIC. 12 de
desembre del 1942, Pijoan a Cambó: «Aquesta interessant criatura
que d’una manera tan sorprenent us heu afillat». [Torna]
[1581]Carta de J. Pijoan a F. Cambó, del 5 de desembre del 1941.
FIC. [Torna]
[1582]
Carta de J. Pijoan a F. Cambó, de 24 d’octubre del 1942. FIC.
Com que és escrita des de Mèxic i dictada a una secretària, està en
castellà. [Torna]
[1583]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 de novembre del 1942.
FIC. [Torna]
[1584]
Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 27 de febrer del 1943. FIC.
[Torna]
[1585]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 d’agost de 1943. FIC
[Torna]
[1586]Explicava Cambó que a Mon Repòs, els caps de setmana,
Helena «participa amb una tropa de jovent, nois i noies, que passen
el diumenge nedant i fent tota mena d’esports a una finca que he
comprat a 35 kilòmetres de Buenos Aires, precisament per passar
els diumenges distret i en veritable repòs, i res distreu i reposa tant
com veure la inconsciència i la felicitat de la jovenalla». Carta de F.
Cambó a J. Pijoan, de 25 de novembre de 1943. FIC. [Torna]
[1587]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 23 d’agost de 1943. FIC.
[Torna]
[1588]Carta de F. Cambó a J. Pijoan, de 9 d’abril de 1945. FIC.
[Torna]
[1589]Carta de F. Cambó a B. Ubach, de 30 de març del 1946. Veure
Jordi Vidal, Lletres biblíques, op. cit., pàg. 107. [Torna]
[1590]«Jo estava cert que aquest faust esdeveniment tindria lloc
abans la seva mort, car moltes eren les persones admiradores de
Vd. que pregaven al cel per a obtenir-li aquesta gràcia». Carta de B.
Ubach a F. Cambó, del 18 de maig del 1946, veure Jordi Vidal,
Lletres bíbliques, op. cit., pàg. 109. [Torna]
[1591]Hi ha un resum d’aquest testament entre la documentació del
Fons Narcís de Carreras, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. En una
nota adjunta, redactada l’1 de març del 1940, es concretava quins
valors d’Inmobiliària Catalana anirien a les Cases de la Caritat, la
Maternitat, l’Hospital de Sant Pau i Sant Joan de Déu. Es deia, a
més, que calia fer gestions amb la Diputació de Barcelona perquè a
la finca de Gavà s’hi pogués fer un Preventori Marítim Infantil,
dependent de la Casa de la Caritat, i també amb la finca de
Caldetes. Felip Bertran podria ajudar a fer aquestes gestions. En
aquest testament hi ha un afegit, redactat el 1943, on concretava
que deixava 2 milions de pessetes a l’Hospital de Sant Pau, uns
altres 2 milions a l’Hospital Infantil de Sant Joan de Déu, a més dels
altres dos que deixava a les Cases de la Caritat i la Maternitat.
[Torna]
[1592]Hi ha també un resum d’aquest testament entre la
documentació del Fons Narcís de Carreras, a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. [Torna]
[1593]
Hem consultat la còpia realitzada a la notaria de Raimundo
Noguera de Barcelona, el 23 d’abril del 1949. FNC ANC. [Torna]
[1594]
Al seu cosí Jesús Cambó Torras, i al seu fill Francisco, els
deixava tots els béns heretats del seu pare i a la seva cosina Maria
Barceló i Batlle els heretats de la mare. [Torna]
[1595]Deixava diversos llegats: deu accions de Wicander de 1.000
corones sueques a la senyora Ribera, viuda de Girona, i 2.443
accions de la Societé Française du Leige a Montserrat Girona de
Meunier. Igualment, repartia accions de la CHADE situades a
Suïssa, d’aquesta manera: 47 de l’emissió A/C a la senyora
Verdaguer; 71 de l’emissió A/C a la senyora Ribera, viuda Girona;
83 de l’emissió D/E a la senyora Verdaguer, i 145 de l’emissió D/E a
la senyora Ribera viuda Girona. [Torna]
[1596] Quantitat que equivalia l’any 1947 aproximadament a uns
170.000 dòlars, és a dir uns 2 milions de pessetes. Però com que la
devaluació del peso fou molt notable l’any 1954, quan acabaren els
litigis, només suposaven uns 23.000 dòlars, equivalents a 1.300.000
pessetes. De tota manera era una quantitat força respectable.
[Torna]
[1597]
Document «Testament. Institució hereditària. / Particulars de
les Memòries Testamentaries referents a la filla». Cinc fulls
mecanografiats, sense data. FNC ANC. [Torna]
[1598] Nota de Cambó del 4 de novembre de 1946. FNC ANC. [Torna]
[1599] Tota aquesta documentació havia d’estar dipositada fora
d’Espanya «a menys que a Espanya s’hagués restablert un règim
jurídic que assegurés el respecte al pensament i la inviolabilitat dels
documents». Ibídem. [Torna]
[1600]També encarregava a Maria Reixach que es posés d’acord
amb la gent amb qui ell va mantenir correspondència per veure si
volien recuperar les seves cartes, destruir-les o guardar-les.
S’havien de tornar només els originals i «es demanarà permís per a
conservar-ne còpia i sols es copiaran si el permís és obtingut».
[Torna]
[1601]Al Fons Narcís de Carreras hi ha una nota de Cambó, del 23
abril de 1938, que diu: «Joaquim Montaner, ex-secretari d’en
Foronda, ex-sindicalista i constant pocavergonya, com a delegat de
la FAI ha examinat els meus arxius», FNC ANC, carpeta 2, 1938.
[Torna]
[1602] «El Testamento de Cambó. Las cláusulas sociales más
interesantes», Destino, n. 541, Barcelona, 20 de desembre de 1947.
[Torna]
[1603]
Telegrama de Mercè Mallol a Josep M. Trias de Bes, del 7
novembre del 1947. FDV ANC, document 9-4-10. [Torna]
[1604]Notícia publicada a ABC, Madrid, 8 de novembre del 1949.
[Torna]
[1605] Aquestes despeses eren: Fundació Bernat Metge, 103.000
pessetes; Publicacions d’Art, 10.000 pessetes; donatius culturals —
Institut d’Estudis Catalans, etc.— 13.000 pessetes; i subvencions a
diverses obres, 20.000. [Torna]
[1606]Entre els sous més importants destacaven: Joan Estelrich,
36.000 pessetes; Eusebi Llensa 30.000; Salvador Millet 21.000;
Joan B Solervicens 14.400; Carles Riba 12.000; Xavier Calderó
12.000, Paquita Fontarnau 9.600; Rafael García —mecanògraf—
8.400; Miquel Escalona —xofer— 8.220: i Maria Reixach —
secretària— 7.800. [Torna]
[1607]
Entre les persones que rebien pensions hi havia Montserrat
Girona, 40.000 pessetes; Montserrat Ribera, viuda Girona, 24.000;
Paquita Bonmaison, viuda Verdaguer, 24.000; Pérez Ayala 14.400;
Dolores Castro 14.400; i la viuda de Rafael Llusà 12.000. També hi
eren dues cosines de Cambó, Maria Barceló i Dolors de Traver, amb
quantitats molt menors, 600 pessetes a l’any cadascuna. [Torna]
[1608]Ramon Guardans Vallès (Reus, 1919 - Barcelona, 2007), era
llicenciat en dret des del 1942 i exercia d’advocat a Madrid des del
1945. [Torna]
[1609]
«Conversa amb Carles Riba en el tren», del 15 setembre del
1952. Quaderns personals d’Alexandre Cirici Pellicer. Dec el seu
coneixement a Glòria Soler. [Torna]
[1610]
«Declaraciones de Narciso de Carreras», Diario de Barcelona,
4 de novembre del 1952. [Torna]
[1611]
Document «Testament. Institució hereditària». Deu fulls
mecanografiats, sense data. FNC ANC. [Torna]
[1612]La legítima d’Helena Cambó a Espanya es calculava en 7,5
milions de pessetes, però podria arribar a uns 13 milions. Això «es
pot entregar a compte de legítima». Ibídem. [Torna]
[1613]Per interessos dels crèdits s’havien pagat 1.280.000 pessetes:
per testamentària 255.000, per pensions 969.000, donatius culturals
251.000, despeses extraordinàries 120.000, viatges 445.000,
Fundació Bernat Metge 392.000, Beneficència i donatius 83.000,
sous del despatx per 308.000, i diversos per 250.000. [Torna]
[1614]Hi havia crèdits per 6 milions de pessetes, amb un saldo
negatiu, faltava pagar un llegat de 2 milions, un altre de 500.000. En
impostos i en drets reials calculaven haver de pagar uns 3 milions
més. A més, a Barcelona hi havia unes despeses molt elevades des
de la mort de Cambó. [Torna]
[1615]
Document «Testament. Institució hereditària». Deu fulls
mecanografiats, sense data. FNC ANC. [Torna]
[1616]
Com que el peso argentí s’havia devaluat molt, l’any 1954
aquesta quantitat vindria a suposar uns 800.000 dòlars, que en
pessetes de llavors suposarien uns 9 milions. Una quantitat molt
respectable. [Torna]