RICARD BELLVESER (COORD.

)
D. BOHLER · D. DE COURCELLES · A. CORTIJO · E. LACARRA
T. MARTÍNEZ · V. MARTINES · X. COMPANY · R. RÍOS · M. SIMÓ
J. BUTINYÀ · I. GRIFOLL · A. ANNICCHIARICO · J. M. FURIÓ
A. I. PEIRATS · M. PIERA · V. J. ESCARTÍ · M. RODRIGO · M. CODERCH
M. GÓMEZ · M. A. CORONEL · J. CORTÉS · Mª L. MANDINGORRA
E. MIRA · A. FERRANDO · R. ARCHER · P. M. ORTS

DONES I LITERATURA
ENTRE L’EDAT MITJANA
I EL RENAIXEMENT

VOL. II

2012
Comité Científic i Organitzador
Coordinador General:
Ricard Bellveser, Institució Alfons el Magnànim, CECEL-CSIC
Vocals:
Eduard Mira
Antoni Ferrando
Robert Archer
M. Soledat González Felip
Comité d’Honor
Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana
Molt Excel·lent President de les Corts Valencianes
Honorable senyora consellera de la Cultura, Turisme i Esport
Excel·lentíssim President de la Diputació de València
Excel·lentíssima Alcaldessa de València
Excel·lentissim i Magnífic senyor Rector de la Universitat de València
Honorable senyora Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Il.lustre senyor President del Consell Valencià de Cultura
Comité Assessor
Rafael Beltran (Universitat de València)
Dominique de Courcelles (CNRS. França)
Isabel Grifoll (Universitat de Lleida)
Danielle Régnier-Bohler (Universitat de Burdeus 3)
Albert Hauf (AVL-Universitat de València)
Vicent Martines (IVITRA-Universitat d’Alacant)

Amb la col·laboració de:

© Ricard Bellveser, coordinador 2012

Il·lustració de la coberta: Le Livre des trois vertus à l’ensaignement des dames

de Christine de Pizan (c 1475) del mestre d’Amiens

© D’aquesta edició Diputació de València.

Institució Alfons el Magnànim, 2012
Director: Ricard Bellveser

I.S.B.N.: Obra Completa: 978-84-7822-623-8

Volum 1: 978-84-7822-624-5
Volum 2: 978-84-7822-625-2

Depòsit Legal: V-2403-2012

Imprimix:
 ÍNDEX

Volum I

27 PROFESSORS + 1 AL VOLTANT DE DONES I LITERATURA.

3 JORNADES AMB 3 TAULES REDONES DE 3 PONÈNCIES
CADASCUNA – RICARD BELLVESER . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

VOIX ET SAVOIRS DE FEMMES

AU MOYEN AGE – DANIELLE BOHLER . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

ESPIRITUALIDAD FEMENINA Y TEOLOGÍA TRINITARIA:

SOR ISABEL DE VILLENA, VALENCIA,
FINALES DEL SIGLO XV – DOMINIQUE DE COURCELLES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

A PROPÓSITO DE LAS FILIACIONES LITERARIAS

DEL SPILL DE JAUME ROIG. ¿BONCOMPAGNO DA
SIGA Y EL ARTE DICTAMINAL COMO
POSIBLE FUENTE? – ANTONIO CORTIJO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

VOCES AUTORIALES EN LA
CARAJICOMEDIA – EUKENE LACARRA LANZ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

LES DONES EN LA LITERATURA

BURLESCA DE LA VALÈNCIA
DEL SEGLE XV – TOMÀS MARTÍNEZ ROMERO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137

LUCRÈCIA BORJA I ALTRES DONES PODEROSES

DE LA CORONA D’ARAGÓ A LA ITÀLIA D’ENTRE
L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT – VICENT MARTINES . . . . . . . . . . . . 159

L’ASSUMPCIÓ DEL ROL BORJA EN LA DUQUESSA

MARÍA ENRÍQUEZ DE GANDIA– XIMO COMPANY . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181

GERMANA DE FOIX Y MENCÍA DE MENDOZA. DEL

MATRIMONIO EN LA EDAD MODERNA – ROSA RÍOS LLORET ......... 213
DONES ESCRIPTORES, LECTORES,
I HEROÏNES DE FICCIÓ ALS LAIS
DE MARIA DE FRANÇA – MERITXELL SIMÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241

DUES DONES DEL “CURIAL” (CÀMAR, LA GÜELFA)

I ELS SEUS MODELS – JÚLIA BUTINYÀ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 261

CAMAR I LES CLARES DONES – ISABEL GRIFOLL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 283

LAMENTACIÓ DE BIBLIS
DI JOAN ROÍS DE CORELLA (INTRODUZIONE,
TESTO CRITICO) – ANNAMARIA ANNICCHIARICO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 319

FILOGÍNIA I CATEQUESI EN EL CARTOIXÀ

DE JOAN ROÍS DE CORELLA – JOAN MARIA FURIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 351

MORALITAT I COMICITAT A L’SPILL

DE JAUME ROIG – ANNA ISABEL PEIRATS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 377

“LA VERBALITZACIÓ DEL DISCURS FEMENÍ

A LA LITERATURA MEDIEVAL” – MONTSERRAT PIERA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401

APORTACIÓ A LA IMATGE DE LA DONA EN

LA LITERATURA VALENCIANA DEL
SEGLE XVI – VICENT JOSEP ESCARTÍ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 429

Volum II

PERSONALITAT I CULTURA DE MARIA DE CASTELLA,

REINA D’ARAGÓ – MATEU RODRIGO LIZONDO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 471

ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT

MITJANA I EL RENAIXEMENT – MARION CODERCH. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 527

LA MUJER Y LA MÚSICA EN
EL MEDIOEVO – MARICARMEN GÓMEZ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 555
JUAN LUIS VIVES ANTE EL MATRIMONIO
Y LA MUJER [JUAN LUIS VIVES ON MARRIAGE
AND WOMEN] – MARCO ANTONIO CORONEL RAMOS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 579

QUÈ LLEGIEN LES DONES? BIBLIOTEQUES

I LLIBRES EN VALÈNCIA ENTRE L’EDAT MITJANA I EL
RENAIXEMENT – JOSEPA CORTÉS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 713

MEMORIA DE LA GESTIÓN. GESTIÓN DE LA MEMORIA.

SOR ISABEL DE VILLENA – Mª LUZ MANDINGORRA LLAVATA . . . . . . . . . . . . . . 735

SOR ISABEL DE VILLENA/N’ELIONOR

D’ARAGÓ-ANJOU. HERÀLDICA I INTENCIONALITAT
COMUNICATIVA – EDUARD MIRA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 759

CURIAL E GÜELFA: ¿UNA HISTÒRIA

AMOROSA EN CLAU? – ANTONI FERRANDO . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 797

DOS BIBLIOTECAS ESPAÑOLAS DE MUJERES

EN BOHEMIA (SIGLOS XVI Y XVII) – ROBERT ARCHER . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 831

SOR ISABEL DE VILLENA (ELIONOR

D’ARAGÓ I DE CASTELLA) – PERE MARIA ORTS I BOSCH . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 913
 ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE
L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT1

MARION CODERCH
Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM)
Universitat de Barcelona

En un article de lectura imprescindible per a qualsevol aca-

dèmic que es vulgui aproximar a l’estudi de les condicions
de vida de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement,
Joan Kelly va qüestionar l’aplicació de la periodització
convencional a la història de les dones.2 Kelly afirma que,
si bé el Renaixement va obrir noves possibilitats d’expres-
sió social i cultural per als homes, l’efecte d’aquest procés
de desenvolupament sobre les dones va ser justament el
contrari. Així, conclou que, per al gènere femení, no hi va
haver cap renaixement; no, almenys, durant el període co-
negut com a Renaixement.3 Els estudis posteriors han do-
nat la raó a Kelly i han constatat que les condicions de vida
de les dones de diversos estaments socials van empitjorar a
l’inici de l’Edat Moderna, sovint com a conseqüència d’un
canvi d’actitud que ja s’anava forjant des del segle XIII.
Per valorar els canvis en l’actitud cap a les dones que
van tenir lloc entre l’Edat Mitjana i el Renaixement cal,
en primer lloc, revisar quines eren les condicions en què

1
Aquest estudi s’enquadra en el conjunt de metodologies desenvolupades dins
del grup de recerca BITECA, finançat a través del projecte FFI2011-29719-C02-01
del Ministerio de Ciencia y Tecnología “BITECA”, que és continuació de FFI2008-
03882, tots dos cofinançats amb fons FEDER.
2
“Did Women Have a Renaissance?”, publicat per primera vegada l’any 1977
dins Bridenthal, Renate, i Claudia Koonz (eds.), Becoming Visible: Woman in Euro-
pean History, Houghton Mifflin. Per a aquest treball hem consultat la reimpressió
accessible dins Kelly, 1984: 19-50.
3
“Yet precisely these developments affected women adversely, so much so
that there was no renaissance for women –at least, not during the Renaissance”
(Kelly 1984: 19).
528 MARION CODERCH

aquestes vivien en els segles immediatament anteriors. La

recerca sobre aquesta qüestió requereix una perspectiva
prudent i escèptica: sovint ens trobarem amb bibliografia
que presenta els segles XI i XII com una mena d’edat d’or
per al gènere femení, com una època en què les dones gau-
dien de llibertat tant en la vida pública com en la privada.
És el cas de Joan Kelly, a l’assaig que citàvem més amunt.
Kelly considera que l’ús de la metàfora feudal per descriu-
re les relacions amoroses en l’època d’esplendor de la lite-
ratura cortesa oferia a les dones de l’aristocràcia un marge
de llibertat en el context de les relacions heterosexuals. En
un moment determinat, Kelly admet que aquestes idees
només haurien pogut tenir repercussió en l’entorn cortès
si, en el fons, haguessin contribuït a recolzar l’ordre so-
cial dominat pels homes; tot i aquesta objecció, el punt
de vista que exposa és excessivament optimista, no només
perquè s’arrisca a considerar que una convenció literària
podia haver exercit un impacte positiu sobre les vides re-
als de les dones, sinó també perquè l’ús de la metàfora
feudal en la literatura cortesa no implica, ni tan sols en la
ficció literària, l’exercici de la llibertat femenina: és l’home
qui tria la dama que vol servir, i aquesta es veu obligada
a recompensar un servei d’amor que no ha sol·licitat ni
escollit.4
Deixant de banda la idealització de les convencions lite-
ràries corteses, la recerca històrica demostra que, entre
els segles X i XII, les dones dels diversos grups socials
van poder actuar en terrenys que més tard els estarien
vedats. Són ben coneguts els exemples de dones que van
brillar per la seva tasca política o intel·lectual: Adelai-
da, esposa de l’emperador romanogermànic Otó I (962-
973) i la seva filla Matilde; Elionor d’Aquitània, reina de
França (1137-1152) i d’Anglaterra (1154-1189) i les seves

4
Kelly 1984: 23-6. Sobre les obligacions que la metàfora feudal imposa a la
dama en la literatura cortesa, vegeu Gaunt 1995: 148, i Paterson 1997: 40.
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 529

descendents; Hildegarda de Bingen (1098-1179), Heloïsa

(1101-c. 1162) o Maria de França (segona meitat del segle
XII). Però, a banda d’aquests noms propis, dones anòni-
mes van participar activament en el desenvolupament de
l’agricultura i d’alguns oficis, com ara els relacionats amb
la indústria tèxtil. Eren admeses a la majoria dels gre-
mis professionals i podien disposar lliurement dels fruits
del seu treball. La documentació històrica demostra que
posseïen béns propis que podien gestionar amb indepen-
dència i transmetre a hereus de la seva elecció, fossin ho-
mes o dones.5 Les dones també van aprofitar el moment
d’efervescència del comerç i de l’artesania a les ciutats
per establir botigues o tallers propis, soles o en família
(Stuard 1987: 155-6; 160).
A partir del segle XIII, el canvi d’actitud cap a les dones
es percep tant a nivell europeu com en l’àmbit local, en
la vida intel·lectual i en la societat. Dedicarem les pàgines
que segueixen a descriure aquesta variació des de diversos
punts de vista: en el món de les idees, amb la proliferació
de discursos negatius sobre les dones; en el context social,
a través de les restriccions que les dones patien sobre la
seva activitat pública; en la vida personal, amb la limita-
ció de les possibilitats d’elecció de les dones pel que fa al
seu estil de vida. Finalment, oferirem alguns exemples dels
obstacles als quals havien de fer front les dones que es voli-
en consagrar a l’activitat intel·lectual. Il·lustrarem algunes
de les idees exposades amb referències a la figura d’Isabel
de Villena, a l’entorn de la qual ens hem aplegat els estudi-
osos que contribuïm a aquest volum.

5
La presència de testimonis a favor dels drets de propietat de les dones és es-
pecialment abundant als territoris occitans i catalans. Per a aquesta qüestió, vegeu
Bloch 1991: 186-93, i Vinyoles Vidal 2005: 9-13. Per la seva banda, Lacarra Lanz
constata que els furs castellans, malgrat reconèixer la superioritat indiscutible dels
homes sobre les dones, permetien que aquestes heretessin i testessin (2008: 232).
530 MARION CODERCH

1. IDEES NEGATIVES SOBRE EL GÈNERE FEMENÍ

L’actitud hostil cap a les dones es manifesta en la cultura
i en la societat. En el primer cas, les obres filosòfiques i
literàries actuen com a testimonis dels conceptes en voga;
pel que fa a la societat, exposarem més endavant les conse-
qüències pràctiques de les idees negatives que circulaven
sobre les dones. Tot i així, creiem oportú dedicar atenció
en aquest moment a alguns dels canvis que es van produir
arran de la davallada en la valoració de les dones, perquè,
en ocasions, els prejudicis contra el gènere femení es fan
servir com a justificació de la necessitat d’adoptar una po-
lítica determinada o d’introduir certes reformes. És el cas
de les transformacions que es viuen en el si de l’església
romana durant el segle XI. Dos dels objectius de la reforma
impulsada pel papa Gregori VII (1073-1085) eren eradicar
la pràctica del matrimoni clerical i lluitar contra els drets
adquirits per les dones dels capellans. En aquesta empresa,
que comptava amb partidaris ja des del segle X, la difama-
ció dels costums d’aquestes dones era un dels arguments
fonamentals: eren acusades de desviar recursos econòmics
de la parròquia per al seu ús personal i de distreure els seus
marits de les obligacions parroquials, entre altres accions
reprovables. La dissolució dels monestirs dobles, impul-
sada també per la reforma gregoriana, va representar un
altre mitjà per reduir la intervenció femenina en la gestió
de l’església. La participació de les dones en tasques d’or-
ganització i d’administració es va veure limitada a les co-
munitats femenines; les més inquietes espiritualment van
encaminar la seva activitat a la via del misticisme (Stuard
1987: 159-60).
Un altre indicador de les actituds negatives creixents cap a
les dones és l’augment de diatribes contra el gènere femení
a partir dels últims anys del segle XIII. Alguns d’aquests
textos s’inscriuen en l’intercanvi d’opinions sobre les do-
nes, conegut com a Querelle des femmes, que va tenir lloc
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 531

entre els segles XIV i XVIII, però a banda d’aquest diàleg

existien altres vehicles per a l’expressió d’idees negatives
sobre el gènere femení, com els sermons i la literatura di-
dàctica, que no participaven explícitament d’aquesta po-
lèmica i que podien abastar un públic més ampli que el
de les elits intel·lectuals. D’una altra banda, cal tenir en
compte que la definició de la natura femenina en termes
negatius no quedava exempta de conflictivitat. Així ho de-
mostra l’anàlisi dels textos hispànics que van participar
d’aquest discurs a finals de l’Edat Mitjana: tant els textos
de defensa de les dones com els d’atac eviten definir el con-
cepte de dona, i es limiten a recollir arguments a favor i en
contra del gènere femení intentant esquivar les contradic-
cions inherents a cada discurs.6
Sigui com sigui, les diatribes contra les dones van trobar
un terreny fèrtil per al seu desenvolupament en l’ambient
cultural dels segles XIII, XIV i XV. Un dels factors que van
afavorir aquest procés és l’actualització dels arguments
d’Aristòtil i dels pares de l’església per part dels filòsofs
escolàstics. Al tractat Reproducció dels animals, Aristòtil
(384-322 aC) atribuïa a la dona un caràcter secundari i
complementari de l’home: ella, que era comparable a un
mascle mutilat, proporcionava la matèria en el moment de
la reproducció, mentre que l’home hi aportava la forma i,
en conseqüència, l’ànima:

Siempre la hembra proporciona la materia y el macho lo

que da la forma. Afirmamos, pues, que cada uno tiene esa
facultad, y ser hembra o macho consiste en eso. De modo
que es necesario que la hembra proporcione un cuerpo y
una masa, pero no es necesario que lo haga el macho: pues
ni hace falta que las herramientas se encuentren dentro

6
Robert Archer ofereix una anàlisi exhaustiva d’aquest corpus i de la natu-
ralesa controvertida de les argumentacions que exposen els autors a La cuestión
odiosa: la mujer en la literatura hispánica tardomedieval (València, Institució Alfons
el Magnànim, 2011).
532 MARION CODERCH

de los productos que se fabrican ni tampoco su agente. El

cuerpo proviene de la hembra, y el alma del macho: pues
el alma es la entidad de un cuerpo determinado.7

Aristòtil explica que l’esperma masculí posseeix el principi

de l’ànima, una part del qual es pot separar de la matèria:
aquest és, precisament, el fenomen que es produeix en els
éssers dotats d’intel·lecte. Quan l’esperma masculí penetra
en l’úter, aplica el principi de l’ànima a la matèria que la
femella proporciona:

Como el esperma es un residuo y está dotado del mismo

movimiento por el que el cuerpo crece al irse distribuyen-
do el alimento en su último estadio, cuando el esperma
va al útero, conforma el residuo de la hembra y le aplica
el mismo movimiento del que también él mismo está do-
tado. Pues lo de la hembra también es un residuo y posee
todas las partes en potencia pero ninguna en acto.8

Tomàs d’Aquino (c. 1225-1274) s’inspira en aquests plante-

jaments per afirmar a la Summa Theologica la inferioritat
de la dona respecte de l’home. Declara que la dona va ser
creada per assistir l’home en el procés de reproducció, i,
com feia Aristòtil, estableix una diferenciació neta entre
les potències generatives de l’home i de la dona: la potència
generativa activa dels animals perfectes és pròpia del gène-
re masculí, perquè l’home està destinat a exercir la facultat
de l’enteniment. La dona, que no té assignada aquesta fun-
ció, només pot gaudir de la potència generativa passiva:

Fue precisa la creación de la mujer, como dice la Sagrada

Escritura, para ayudar al varón, no en otra obra cualquie-
ra, como algunos sostuvieron, puesto que para otras obras

7
1994: 149, 738b. Per al concepte de femella com a mascle mutilat, vegeu
1994: 143-144, 737a.
8
1994: 143, 737a.
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 533

podían prestarle mejor ayuda los otros hombres, sino para

la ayuda de la generación. Lo cual aparece manifiestamen-
te considerando los modos de generación que se dan en
los vivientes. […] la virtud generativa de los animales per-
fectos reside en el sexo masculino, y la pasiva en el fe-
menino. Y, dado que en ellos hay operaciones vitales más
nobles que la generación, a las cuales se ordena de modo
principal la vida de los mismos, por eso en los animales
perfectos no siempre están unidos el sexo masculino y fe-
menino, sino solamente durante la cópula; de modo que
por ella resulta una sola cosa de la unión del macho y de la
hembra, al igual que en las plantas siempre están unidas
la virtud masculina y la femenina, aunque a veces esté una
de ellas en mayor proporción que la otra. –El hombre, por
su parte, se ordena a una operación vital más noble aún,
cual es la intelección.9

Al llarg de la seva argumentació, Tomàs s’ocupa de deixar

ben clares les diferències entre els dos sexes, unes dife-
rències que fan èmfasi en la natura secundària del gènere
femení i que, simplificades, es podien entendre com ca-
racterístiques oposades. D’aquesta manera, les definicions
de la natura femenina influïdes per la filosofia de Tomàs
tendien a presentar la dona com a contrari de l’home, i,
en conseqüència, li atribuïen característiques negatives
en oposició a les positives del gènere masculí. La difama-
ció de les dones en general no era absent de la filosofia ni
de la literatura dels segles anteriors, però el desenvolupa-
ment de l’escolàstica, amb la revifalla de l’interès per l’obra
d’Aristòtil i la interpretació dels escrits dels pares de l’es-
glésia, proporcionava arguments d’autoritat als detractors
del gènere femení.10

9
1959: 551-552, 92.1.
10
Hi ha antologies de textos que il·lustren àmpliament la presència del dis-
curs misogin en la cultura occidental des de l’Antiguitat. Per a l’època medieval, les
col·leccions d’Alcuin Blamires (1992; d’abast europeu) i de Robert Archer (2001;
centrada en l’àmbit hispànic) en són dos bons exemples.
534 MARION CODERCH

Una de les característiques que tenen en comú els textos

més influents en el reforçament de l’actitud negativa cap
a les dones al final de l’Edat Mitjana –des del tractat De
amore (c. 1174), d’Andreas Capellanus, fins a Il Corbaccio
(c. 1355) de Giovanni Boccaccio, passant pel Matheolus (o
Liber lamentationum Matheoluli, del final del segle XIII)
de Jean le Fèvre, i pel Roman de la Rose, la segona part
del qual, escrita per Jean de Meun cap a 1275, va donar
origen a la Querelle des femmes– és que solen utilitzar ma-
terials ja existents, sovint procedents de diverses discipli-
nes (la teologia, l’ètica, la medicina natural, el dret). Els
autors apliquen l’art de la inventio al patrimoni misogin
tradicional per seleccionar i arranjar els materials d’acord
amb el to i la finalitat de cada obra (Maclean 1980: 83-84).
La repetició i la divulgació d’arguments que expressaven
prejudicis contra les dones no només abastava gèneres
literaris diversos, sinó que també s’estenia per branques
del saber diferents. La ubiqüitat d’aquestes idees, unida
al prestigi que hi atorgaven les fonts d’autoritat que hem
esmentat més amunt, va afavorir-ne la consolidació i va
fer que, en ocasions, servissin com a base per elaborar
mesures legislatives destinades a regular la conducta dels
individus. D’aquesta manera, les idees que els erudits de
finals de l’Edat Mitjana van posar per escrit han passat a
les generacions posteriors com a testimonis de l’actitud
d’una època, encara que no recullin la diversitat de punts
de vista que podria haver existit entre persones que no van
tenir l’ocasió de plasmar en un text els seus pensaments
(Wiesner 1993: 9-10). Al llarg de les pàgines següents com-
provarem com l’enduriment de les actituds cap a les dones
en el terreny intel·lectual anava igualat amb les limitaci-
ons que se’ls imposaven en l’exercici de funcions destaca-
des a la vida pública.
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 535

2. RESTRICCIONS A LA VIDA PÚBLICA

Una de les repercussions socials de l’ambient d’hostilitat
cap a les dones que es respirava al món cultural és la ten-
dència a allunyar-les dels càrrecs de responsabilitat que,
en segles anteriors, havien exercit en la vida pública, ja fos
en la política, en l’administració de propietats o en el de-
senvolupament del comerç i de l’artesania. Mentre algunes
dones, empeses per circumstàncies determinades, encara
es veien obligades a prendre decisions que podien influ-
ir en el seu entorn social, la majoria quedaven cada cop
més confinades a l’àmbit privat.11 L’ideal de dona s’anava
configurant com la imatge d’una mare i esposa obedient,
submisa i, sobretot, silenciosa, que es dedicava exclusiva-
ment a tenir cura de la casa i dels fills. Malgrat que alguns
autors han volgut veure en aquesta reclusió de les dones a
l’espai privat una oportunitat perquè desenvolupessin “els
seus poders interiors” (Herlihy 1985: 15), és innegable que
la marginació de les dones en va limitar la llibertat d’elec-
ció i va reduir a un grau mínim el nombre d’opcions entre
les quals haurien pogut escollir un estil de vida.
A l’estudi que dedica a la defensa que algunes dones van fer
de la seva activitat pública entre l’Edat Mitjana i el Renai-
xement, Merry E. Wiesner constata que homes i dones te-
nien deures semblants. Tant els uns com les altres estaven
subjectes a les obligacions de pagar impostos i d’obeir les
lleis. Ara bé, pel que fa a les prohibicions, eren més abun-
dants per a les dones que no pas per als homes. Elles no
podien actuar com a testimonis, ni podien tenir custòdia
legal dels seus propis fills. No els estava permès fer tes-

11
Joan Kelly cita els exemples de Joana I (1343-1381) i Joana II (1414-1435),
reines de Nàpols, i de Caterina Sforza, duquessa de Forlì i d’Imola (1463?-1509),
com a dones que van exercir el poder. Tanmateix, com la mateixa Kelly adverteix, es
tracta de casos excepcionals, tant per la manera com van accedir a les responsabi-
litats corresponents com per les circumstàncies especials del territori italià a finals
de l’Edat Mitjana (1984: 31-32).
536 MARION CODERCH

taments, signar contractes ni fer transaccions comercials.

Wiesner esmenta com a exemple més antic d’aquestes ac-
tituds un codi penal redactat a Lübeck entre 1220 i 1226,
en el qual es prohibeix a qualsevol dona que participi en
aquestes gestions a no ser que la seva professió ho exigeixi.
Tot i així, l’evidència dels documents històrics demostra
que les dones continuaven prenent part en aquestes ope-
racions, potser perquè n’hi havia algunes que trobaven la
manera de salvar les restriccions acollint-se a les excepci-
ons que la llei observava (Wiesner 1986: 4).
En el context particular de Catalunya, els avantatges dels
quals s’havien pogut beneficiar les dones a l’hora de pos-
seir i gestionar propietats també es van veure reduïts. La
progressiva institució del règim de l’hereu únic durant els
segles XII i XIII va suplantar la pràctica anterior del repar-
timent de l’herència entre els fills i les filles. Com a conse-
qüència, les filles quedaven sovint excloses de l’herència en
favor dels fills mascles de més edat. Per una altra banda,
la generalització de la pràctica del dot femení va desplaçar
progressivament el costum del dot marital, segons el qual
l’home atorgava un dot a la dona en contreure matrimoni.
Amb el dot femení, en canvi, era la dona qui aportava uns
béns que, en ocasions, no podia recuperar en cas de viduï-
tat (Vinyoles Vidal 2005: 170-2).
El dret de les dones a treballar també es va veure afectat
negativament per aquest canvi d’actitud. Wiesner esmenta
un seguit de causes, econòmiques i ideològiques, que po-
drien haver influït en aquest fenomen, com ara el declivi
dels gremis d’oficis en favor dels gremis d’obrers especia-
litzats, les exigències creixents pel que feia a la formació
dels treballadors, la desconfiança cap a les dones solteres o
les noves idees sobre el paper de la dona dins de la unitat
familiar (1986: 7). A partir de mitjan segle XV, el rebuig dels
gremis professionals cap al gènere femení és cada cop més
freqüent. En l’exercici de la medicina, la progressiva espe-
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 537

cialització de l’ofici i l’obligació de demostrar una formació

professional adequada van impedir que les dones conti-
nuessin practicant les tasques que, durant els segles ante-
riors, havien dut a terme sense traves. Els homes que es
dedicaven al mateix ofici (metges, barbers i apotecaris) uti-
litzaven la manca de formació de les dones com a argument
principal per barrar-los el pas. Tenint en compte que la llei
no permetia l’accés del gènere femení a la formació regla-
da, les dones que volien continuar dedicant-se a tenir cura
de les persones malaltes es veien relegades a la clandestini-
tat (Rivera Garretas 1996: 222). No devien ser les úniques
que continuaven exercint el seu ofici a l’ombra. María del
Carmen García Herrero es basa en les representacions ico-
nogràfiques per afirmar que l’augment dels prejudicis cap
a l’activitat laboral femenina no implicava necessàriament
que, a la pràctica, les dones deixessin de treballar, ja que
“[…] muchas de las normativas que trataron de apartar a
las mujeres del ejercicio de diversos oficios no se pusieron
en marcha sino muy lentamente, a veces después del pe-
ríodo medieval” (2008: 33). Constata la participació activa
de les dones a l’agricultura, a la construcció i a l’artesania,
i apunta la possibilitat que algunes dones treballessin als
tallers artesans juntament amb els seus marits sense que
quedés constància de la seva contribució (2008: 21).
Els canvis que hem esmentat es van produir, més tard o
més d’hora, a tots els territoris de l’Europa occidental, i les
conseqüències que van tenir sobre la vida de les dones no
es van fer notar només durant el pas de l’Edat Mitjana al
Renaixement, sinó també al llarg dels segles posteriors. La
restricció de l’activitat pública de les dones i el confinament
d’aquestes a l’àmbit privat no va implicar cap increment de
les seves llibertats individuals. Més aviat al contrari: com
veurem tot seguit, els impediments a l’exercici de les res-
ponsabilitats públiques corrien paral·lels als entrebancs en
la llibertat de triar la pròpia realitat domèstica i familiar.
538 MARION CODERCH

3. RESTRICCIONS A LA VIDA PRIVADA

El denominador comú de la vida privada de la majoria de
les dones que van viure entre l’Edat Mitjana i el Renaixe-
ment és, sens dubte, la dependència de la família i del ma-
rit. Joan Kelly ho afirma a propòsit de les dones italianes
(1984: 45), però les fonts que fan referència a la situació
del gènere femení en altres territoris de l’Occident europeu
apunten en la mateixa direcció. La castedat i el silenci són
les virtuts més preuades, tant en les dones de la noblesa
com en les de la burgesia. La reflexió sobre el matrimoni
que van dur a terme els pensadors del Renaixement va ra-
tificar el caràcter diví, natural i social de la institució. La
justificació fisiològica del vincle matrimonial com a mitjà
per encarrilar el desig sexual i com a prevenció per evi-
tar la promiscuïtat mai no es va qüestionar seriosament.
Aquest punt de vista es basava en el paper de l’home com
a membre responsable de l’estabilitat dins de la parella i,
per tant, com a guardià de la castedat de la dona; era ell
qui havia de mantenir la sexualitat femenina sota control
(Lacarra Lanz 2008: 231 i 234). Malgrat que es van alçar
algunes veus en contra de la submissió de la dona a l’home
i en favor de la paritat dins de la parella, les reticències a
canviar l’estat de les coses van fer del matrimoni un dels
obstacles més resistents a la millora de la condició femeni-
na (Maclean 1980: 84-85).
Pel que fa a l’aspecte administratiu de la institució ma-
trimonial, l’evolució de la llei i dels costums tampoc no
contribuïa a la llibertat d’escollir de les dones. La diversi-
tat de contractes nupcials que existia en els segles X i XI,
basats en el mutu consentiment de la parella, havia evo-
lucionat cap a la implantació dels capítols matrimonials,
en els quals els interessos econòmics tenien un paper cada
cop més rellevant. El matrimoni esdevenia, doncs, un afer
de negocis, on la voluntat dels contraents quedava relega-
da a un segon terme davant de la necessitat de preservar
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 539

l’estabilitat de les fortunes. La dona passava, així, d’estar

sotmesa a la família, dins de la qual representava el paper
d’un capital que es podia invertir en un enllaç avantatjós, a
ser poca cosa més que un dels béns mobles del seu marit.
En els casos en què el dot econòmic que la dona podia
aportar al matrimoni no era abundant, hi havia la possi-
bilitat de casar-la amb un home ric, malgrat que la con-
dició social no correspongués a la de la núvia. En aquests
casos, la magresa del capital econòmic de la família de la
dona podia veure’s compensada pel prestigi d’un llinatge
superior al del nuvi, que, al seu torn, voldria ornar el seu
poder econòmic amb un títol nobiliari. Però també existia
l’alternativa de la vida religiosa: la dona podia ingressar en
un convent i escapar, així, a les obligacions que comporta-
va la vida domèstica. És evident que l’alliberament del jou
marital es pagava a un preu molt alt: la reclusió dins de les
parets del convent i dins de la comunitat religiosa. Algunes
de les dones que es van veure en aquesta situació van optar
per desenvolupar la seva vessant intel·lectual, l’únic camí
que la vida els oferia per exercir la seva llibertat, encara
que fos en un grau mínim: com en la resta d’aspectes de la
vida, també en l’exercici de la capacitat de raonar les dones
van haver d’acceptar limitacions.

4. RESTRICCIONS A LA VIDA INTEL·LECTUAL

Les actituds cap a les dones erudites a l’època que ens
ocupa són variades. Per una banda, tenim constància que
algunes d’aquestes dones van rebre elogis per part dels
seus contemporanis (King 1984: 74-75; Wiesner 1986: 13);
la mateixa Isabel de Villena n’és un exemple (Cantavella
1986: 80; Hauf 1990: 304). Però, per una altra banda, la
presència d’una dona intel·lectual resultava desconcertant.
“Eren filles educades com fills, noies que parlaven com
nois, dones que havien passat el ‘ritus de pubertat’ masculí
540 MARION CODERCH

de l’aprenentatge del llatí”, afirma Holt N. Parker en un

article que dedica a les dones erudites del Renaixement.12
Segons Parker, aquestes dones (l’erudició de les quals era
un luxe inútil, perquè mai no tindrien l’oportunitat de par-
ticipar en els cerimonials públics on es feia servir el llatí)
eren una mena de monstres als ulls dels homes del seu
temps, i la manera més fàcil de neutralitzar el potencial
sexual d’aquests fenòmens de la naturalesa era casar-les o,
si això no era possible, enterrar-les (2007: 266). Les afirma-
cions de Parker són prou agosarades, però apunten cap a
un fet constatat: per a aquestes dones, la vida intel·lectual i
la vida familiar eren incompatibles. De fet, si els homes del
Renaixement celebraven els èxits intel·lectuals de les se-
ves contemporànies, era, justament, perquè havien deixat
enrere els trets que les definien sexualment com a dones
per menar una vida cèlibe i casta. Per a aquells homes, diu
Merry E. Wiesner, una dona no podia ser erudita i, alhora,
sexualment activa. L’ingrés d’una dona en el cercle privile-
giat dels intel·lectuals requeria la renúncia a les pràctiques
sexuals pròpies de la seva naturalesa; només en aquest
cas la seva presència era acceptada i celebrada pels ho-
mes (Wiesner 1986: 13). Per la seva part, Margaret L. King
afirma que la identitat sexual de les dones estudioses del
Renaixement es tornava ambigua, i que aquestes passaven
a formar part d’un tercer sexe, amorf i indefinit (1984: 75).
Tot i així, l’abandonament de la vida sexual i familiar per
part d’aquestes dones no era, per si mateix, cap garantia
que els homes respectarien la seva tasca intel·lectual. Una
dona que escrivís sobre qüestions teològiques o dogmàti-
ques havia d’estar preparada per fer front a les crítiques
dels seus contemporanis. Tenim una mostra de l’hostilitat
que suscitaven les dones que es dedicaven a la teologia al
Llibre de les dones de Francesc Eiximenis (c. 1327-1409).

12
“They were daughters educated like sons, girls who spoke like boys, females
who had passed the male ‘puberty rite’ of Latin language study” (2007: 265).
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 541

El frare gironí admet que ningú, ni home ni dona, no ha

de dubtar de les creences de la fe catòlica, però que aquest
defecte és especialment greu si es dóna en una persona
“ydiota e simpla e ignorant, axí com comunament són les
dones en esta matèria” (Eiximenis 1981: 155). Més enda-
vant, cita sant Pau (1 Timoteu 2, 12) per descriure quina
ha de ser l’actitud de les dones davant dels misteris de la fe:

E d’aquest peccat se deven fort guardar les dones en quant

són ignorans e deven més callar que los hòmens, segons
que diu sent Pau, qui no permet que elles preyquen ne par-
len de qüestions subtils, mas que per glòria de Déu elles,
e encara los hòmens, cant res lur és proposat de la fe a
creure, humilment baxen lo cap e inclinen l’enteniment
a creure tot ço qui·ls és per la sancta Esgleya proposat.13

Si, per contra, una dona es dedicava a explorar els via-

ranys de la pietat, els seus escrits serien més àmpliament
acceptats. Els casos d’Àngela de Foligno (1248-1309) i de
Marguerite Porete (morta el 1310) il·lustren aquesta acti-
tud dual cap a les dones que tractaven de religió: les expe-
riències místiques que relatava Àngela, per molt transgres-
sores que poguessin semblar, no qüestionaven cap aspecte
de la doctrina, i per això van trobar acceptació entre els
seus companys franciscans. En canvi, Marguerite Porete
defensava al Miroir des âmes simples l’existència d’una co-
munitat d’ànimes escollides que havia de guiar l’església
terrenal, criticant i desafiant la jerarquia catòlica per igno-
rar les seves revelacions. La inquisició papal va ordenar la
desaparició de tots els exemplars del seu llibre i la va fer
cremar en públic l’any 1310.14 L’hostilitat dels cercles eru-
dits cap a les dones que abordaven l’espiritualitat des del
rigor científic i des d’un enfocament sistemàtic es mani-

13
1981: 156.
14
Sobre la vida i l’obra d’aquestes escriptores i d’altres dones que van narrar
les seves experiències espirituals, vegeu Dronke 1995: 279-314.
542 MARION CODERCH

festa en el fet que els moviments religiosos més orientats a

desenvolupar el vessant emocional de l’experiència religio-
sa eren, precisament, els menys reticents a acceptar dones
dins de les seves comunitats (Wiesner 1986: 19).
No han faltat els autors que han volgut veure algun aspec-
te positiu en el confinament de les dones a la vivència de
l’emoció religiosa. En un article que dedica a comentar els
arguments que Joan Kelly exposa a l’assaig “Did Women
Have a Renaissance?”, David Herlihy admet la idea que el
Renaixement va representar una pèrdua de llibertat per a
les dones, tant en l’àmbit administratiu i econòmic com
en el privat. Tot i així, Herlihy matisa la conclusió de Kelly
–que les dones no van tenir Renaixement– dient que no és
del tot certa, ja que ignora completament una possibilitat
alternativa de realització personal que aquella època va
oferir a les dones: l’espiritualitat, o, com el mateix autor
la denomina, “el desenvolupament del carisma personal”
(1985: 15). Per donar suport a les seves idees, cita exem-
ples de dones que van excel·lir en la vida religiosa, espe-
cialment en la mística, i afirma que el nombre de santes,
que havia caigut entre els anys 751 i 1151, torna a créixer
a partir d’aquesta data. En el seu afany estadístic, Herli-
hy sembla oblidar un fet fonamental: si al final de l’Edat
Mitjana i durant el Renaixement hi va haver dones que
van destacar en el terreny de l’espiritualitat no era, preci-
sament, perquè se’ls oferissin noves possibilitats en aquell
camp, sinó perquè tota la resta d’àmbits on podrien haver
exercit una certa llibertat d’acció els eren vedats. La vida
espiritual, la devoció religiosa, l’experiència mística eren
les úniques portes obertes que aquestes dones van trobar,
les úniques oportunitats de prendre iniciatives i d’exercir
un cert poder de decisió.15 Així, l’argument de Herlihy que

15
Aquesta, segons Margaret L. King, podria haver estat la motivació que va
impulsar Costanza Barbaro (nascuda després de 1419) i Cecilia Gonzaga (1425-
1451) a consagrar les seves vides a la religió (King 1976: 289).
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 543

“almenys en un sector de la vida social i cultural les dones

van viure un Renaixement” (1985: 16) s’hauria de matisar:
no es tracta ben bé d’un Renaixement, sinó de l’únic residu
de llibertat d’actuació que els quedava. I, malgrat tots els
entrebancs que trobaven en el seu camí, algunes d’aques-
tes dones van saber treure el màxim profit dels mitjans que
tenien al seu abast per exercir una certa llibertat d’elecció
i per fer que les dones del seu voltant se sentissin, al seu
torn, una mica més lliures. Isabel de Villena és, tal com
mostrarem tot seguit, un exemple d’aquesta actitud.
Isabel de Villena (1430-1490), filla natural del noble i es-
criptor castellà Enric de Villena i emparentada amb el
casal reial d’Aragó, va ingressar al convent de la Trinitat
de València quan era una adolescent. Les circumstànci-
es de la seva condició no li oferien gaires alternatives a
la vida religiosa: l’única possibilitat que li devia quedar a
banda del convent era el matrimoni amb un home de lli-
natge inferior, però amb més poder econòmic (Cantavella
1986: 81). En qualsevol cas, les dades que coneixem de la
seva vida ens il·lustren a propòsit de les limitacions que
patien les dones per decidir sobre el seu propi destí. Mal-
grat tot, Villena va aprofitar els instruments que posava al
seu abast el càrrec d’abadessa del convent (que va ocupar
des de 1463 i fins a la seva mort) per actuar lliurement en
els terrenys en què li era permès. De la seva única obra
conservada, la Vita Christi, la crítica n’ha destacat el prota-
gonisme que hi assoleixen els personatges femenins, fins al
punt que Joan Fuster la va qualificar d’“exaltació a penes
velada del seu sexe” (1997: 171).16 És indiscutible que la
selecció dels materials que fa Villena per elaborar la seva
obra està condicionada pel públic al qual anava destina-
da (les monges del seu convent), però aquesta associació
entre la tria dels continguts i el caràcter de les receptores

16
A propòsit d’aquest aspecte de l’obra, vegeu també Alemany Ferrer 1992:
252-253.
544 MARION CODERCH

es pot interpretar en més d’un sentit. Per una banda, com

afirma Rafael Alemany Ferrer, Villena dóna protagonisme
als personatges femenins per cercar la complicitat de les
monges i, d’aquesta manera, induir-les a la contemplació
religiosa (1992: 261-262); però ja Joan Fuster ens fa veu-
re, al costat d’aquesta motivació pietosa, la voluntat d’im-
pressionar la sensibilitat de les monges, d’estimular la seva
imaginació, i no només en el sentit de l’experiència religi-
osa (1997: 156). En triar deliberadament els episodis de la
vida de Crist i el tractament que donarà als materials que
la tradició posa al seu abast, Isabel de Villena exerceix la
seva llibertat artística, sempre dins dels límits permesos
de la pietat religiosa. Però aquest exercici va més enllà del
privilegi de l’autor que representa el món a la seva manera,
perquè té conseqüències sobre el seu públic: a través de la
selecció dels materials, Villena ofereix a les seves monges
una finestra al món, una possibilitat d’imaginar les vides
alternatives que no podien viure dins del convent.
Aquesta voluntat de concedir a les seves monges la lliber-
tat d’imaginar els detalls d’una vida domèstica o sentimen-
tal fora del convent es mostra, sobretot, en el tractament
que l’abadessa fa dels esdeveniments i dels personatges, i
que Martí de Riquer, comparant l’estil de Villena amb al-
guns dels trets dels sermons de Vicent Ferrer, va descriure
encertadament com a “actitud popularitzadora i actualit-
zadora” (1964, III: 470): el registre familiar i proper que
empra l’autora, la presència de detalls minuciosos de la
vida quotidiana, la caracterització dels personatges com si
fossin contemporanis... Un dels episodis on es veu més cla-
rament l’impuls que la Vita Christi podia haver representat
per a la imaginació de les monges és el que Maria Mercè
Marçal anomena “conversió de la Magdalena en clau amo-
rosa” (1990: 26). Villena descriu Maria Magdalena com
una gran senyora del seu temps que, aliena als comentaris
de la gent, viu a la seva manera, fa el que vol i gaudeix
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 545

dels avantatges que li ofereix la seva posició privilegiada,

fins que, en el que es descriu com un enamorament sobtat,
es converteix i decideix consagrar la seva vida a Crist. El
grau de sensualitat d’algunes de les escenes de les primeres
trobades entre Magdalena i Jesús no ha passat inadvertit
als ulls de la crítica, que ha identificat termes propis de la
tradició de l’amor cortès en les descripcions d’algunes de
les escenes que tenen lloc entre els dos personatges (Orts
1992: 270). L’atenció que Villena dedica als detalls mun-
dans està destinada a provocar l’interès i la curiositat de
les monges del seu entorn, però també devia suscitar fanta-
sies en la imaginació d’aquelles dones que, potser com ella
mateixa, no havien tingut l’oportunitat de decidir el seu
destí. La Vita Christi els donava la possibilitat d’inventar
altres vides i de sentir-se lliures, almenys en la imaginació,
sense deixar de banda el cultiu de la devoció religiosa.

5. LES DONES DAVANT DE LA SEVA SITUACIÓ

Al llarg de les pàgines precedents ens hem dedicat a ana-
litzar les actituds dels homes cap a les dones entre l’Edat
Mitjana i el Renaixement. Durant aquest recorregut, però,
ha sorgit una pregunta inevitable: fins a quin punt aques-
tes dones eren conscients de l’empitjorament de la seva
situació? Malauradament, encara no disposem d’un con-
junt prou nombrós de testimonis femenins per respon-
dre aquesta pregunta amb seguretat. Tot i així, Merry E.
Wiesner es basa en la recerca que ha dut a terme sobre la
documentació de diverses ciutats alemanyes per afirmar
que les dones no només eren conscients de la limitació de
les seves llibertats, sinó que també, en molts casos, van
intentar lluitar-hi en contra. Segons Wiesner, la major part
de les dones que es queixen de la seva situació es referei-
xen a la tendència, ja esmentada més amunt, a relegar-les
a l’àmbit familiar i privat, allunyant-les de l’esfera pública
546 MARION CODERCH

(1986: 1). No es pot oferir una definició única per al que

entenien aquestes dones com a “vida pública”: per a algu-
nes era la possibilitat de posseir i gestionar els seus propis
comerços o negocis; per a d’altres, era el reconeixement de
la seva identitat jurídica independentment de la custòdia
masculina; en altres casos, les dones reclamaven el dret a
exercir la seva professió lliurement; també n’hi havia que
aspiraven a exercir un impacte en la societat amb els seus
escrits (1986: 22). En qualsevol cas, des de la perspecti-
va actual crida l’atenció que, malgrat aquests esforços, les
condicions de vida de les dones empitjoressin des del final
de l’Edat Mitjana i durant els segles següents. Tot plegat fa
que ens plantegem si els exemples que ofereix Wiesner eren
representatius de la majoria de les dones o si, per contra,
el seu inconformisme les convertia en casos excepcionals.
La lectura d’altres estudis que parlen sobre la consciència
de les dones en aquesta època ofereix dades inquietants.
L’article pioner de Joan Kelly ja esmenta la manca de com-
promís de les dones del Renaixement amb la defensa de la
pròpia dignitat social. Després de descriure el paper d’ob-
jecte decoratiu que els humanistes italians assignaven a les
dones de la cort, Kelly afirma que, si elles van acceptar
aquesta tasca sense recança, va ser a causa de l’educació
que havien rebut, de caràcter patriarcal i misogin (1984:
35). Altres autores són més crítiques amb l’actitud de les
dones. Així, Kathleen Casey admet que, a partir del segle
XIII, les dones que exercien càrrecs d’una certa responsa-
bilitat, ja fossin nobles que participaven en la gestió de les
propietats familiars o assalariades amb la possibilitat d’in-
fluir en l’administració dels negocis on treballaven, no van
aprofitar els instruments que la seva posició estratègica
els oferia per impedir la marginació de les dones. L’autora
afirma que, en aquella època, el govern i l’estructura eco-
nòmica van començar a adoptar un estil més impersonal i
més agressiu, i que aquesta evolució va ser una de les cau-
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 547

ses indirectes de la limitació de les llibertats de les dones;

en el moment en què aquestes restriccions ja s’havien con-
sumat, era massa tard perquè elles intentessin combatre-
les. Casey també justifica la passivitat de les senyores de
l’aristocràcia davant de la seva pèrdua d’ascendent a les
famílies dient que ja se sentien satisfetes amb les como-
ditats que els proporcionava la seva posició privilegiada
(1976: 235).
En alguns casos concrets, hi ha dones que, enmig d’un am-
bient hostil a la consecució dels seus objectius, no vacil·len
a actuar en contra dels interessos d’altres dones, fins i tot
quan es tracta de membres de la pròpia família. És el cas
de la dama valenciana Beatriu Ros, que el 1490 va obligar
la seva filla, Àngela Benet, a casar-se contra la seva volun-
tat i contra la del seu marit, que havia mort l’any anteri-
or. En l’estudi que dediquen a aquestes dues dones, Anna
Gironella i Delgà i Maria Elisa Varela Rodríguez reflexio-
nen sobre les causes que devien empènyer Beatriu a actuar
d’aquesta manera, i suggereixen que potser el que pretenia
era assegurar-se que la seva filla Àngela rebés l’herència
del seu pare, però sense descartar altres raons que, ara
per ara, desconeixem (2007: 132-153). En un altre ordre
trobem casos de dones que, per exalçar les seves pròpies
qualitats excepcionals, difamen la resta del gènere femení:
Cassandra Fedele (1465-1558) i Laura Cereta (1469-1499)
en són dos exemples. Totes dues recorren als vells tòpics
misògins per marcar les distàncies entre la pròpia activitat
literària i la xerrameca sense sentit de les altres dones. Ad-
meten que la capacitat intel·lectual del seu gènere és limi-
tada, i que elles, gràcies a l’estudi constant i a una força de
voluntat excepcional, han superat la frontera que separa
els dos sexes. Laura Cereta, que, com Isotta Nogarola, ha
patit les crítiques i el menyspreu d’altres dones, atribueix a
l’enveja l’actitud hostil que aquestes li mostren, i les ataca
amb virulència (King 1984: 72-73). Sigui com sigui, veiem
548 MARION CODERCH

que algunes dones, trobant-se en una posició desfavorable

respecte dels homes, fan ús dels recursos que es podrien
considerar propis de la mentalitat patriarcal per defensar
els seus interessos o per ser acceptades en un entorn domi-
nat majoritàriament per homes.
És difícil jutjar les dones del passat per les accions que
no van fer. La manca d’informació concreta i, sobretot, el
desconeixement de les veritables raons del comportament
d’aquestes dones ens obliguen a treballar amb conjectures.
Si, per una banda, sembla clar que la lucidesa d’una Chris-
tine de Pizan a l’hora de reflexionar sobre el seu gènere era
excepcional, per l’altra banda no podem culpar les dones
en general per no haver defensat els seus drets: aquesta
actitud, a més de ser insostenible per estar fonamentada
en una ignorància pràcticament absoluta, ens faria caure
en els postulats misògins tradicionals.17 Cal explotar una
nova orientació en l’estudi de la història de les dones, una
orientació que, lluny del victimisme pretesament feminista
i amb el màxim d’objectivitat possible, tingui en compte
les vides de les dones no només com a objectes de la sub-
missió masculina, sinó també com a subjectes de la histò-
ria. És cert que les possibilitats d’acció de les dones han
estat (i, encara avui, estan) limitades per les restriccions
que la societat els ha anat imposant al llarg dels segles,
però per assolir una visió justa i global de la història neces-
sitem conèixer els testimonis de les vides d’aquestes dones:
saber fins a quin punt eren conscients de les seves limitaci-
ons, com les van experimentar, si les van acceptar perquè
hi estaven d’acord, per conveniència o, senzillament, per

17
Christine de Pizan proporciona a les dones de diverses condicions de vida
de les dones dels primers anys del segle XV a Le livre des trois vertus (1405). Pizan
ofereix a les dones de diverses condicions consells per viure de la millor manera pos-
sible tot acceptant les limitacions que la societat els imposa. Segons Lacarra Lanz,
“Los consejos que recomienda Pizan muestran la dificultad que tenían las mujeres
al enfrentarse a la sociedad, pues las que se rebelaban pagaban cara su decisión”
(2008: 261). Vegeu l’anàlisi que la mateixa estudiosa dedica a Le livre des trois vertus
(Lacarra Lanz 2001).
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 549

imposició. Segurament es tracta d’una tasca difícil i, en

ocasions, ingrata, i hem de tenir present la possibilitat que
els descobriments que fem no responguin a les nostres ex-
pectatives, però cal que la duguem a terme per conèixer el
nostre passat sense biaixos. Les experiències de les dones
del passat ens il·luminaran i ens donaran lliçons valuoses
sobre les vides de les dones del present.18

BIBLIOGRAFIA
Rafael ALEMANY FERRER (1992) “La Vita Christi de sor Isabel
de Villena: ¿un texto feminista del siglo XV?”, dins Cris-
tina SEGURA GRAIÑO (ed.), La voz del silencio, I: Fuentes
directas para la historia de las mujeres (siglos VIII-XVIII),
Madrid, Asociación Cultural Al-Mudayna, pp. 251-264
Tomàs D’AQUINO (1959) Suma teológica, 16 vols., Madrid,
Biblioteca de Autores Cristianos, vol. III, 2.
Robert ARCHER (2001) Misoginia y defensa de las mujeres:
antología de textos medievales, Madrid, Cátedra
––– (2011) La cuestión odiosa: la mujer en la literatura his-
pánica tardomedieval, València, Institució Alfons el
Magnànim
ARISTÒTIL (1994) Reproducción de los animales, introduc-
ció, traducció i notes d’Ester Sánchez, Biblioteca Clá-
sica Gredos 201, Madrid, Gredos
Pamela Joseph BENSON (1992) The Invention of the Renais-
sance Woman: The Challenge of Female Independence
in the Literature and Thought of Italy and England,
Pennsylvania, The Pennsylvania State University Press
Alcuin BLAMIRES (1992) Woman Defamed and Woman De-
fended: An Anthology of Medieval Texts, Oxford, Oxford
University Press

18
Vull agrair al professor Albert Hauf i a la professora Eukene Lacarra Lanz
les seves observacions i les referències que m’han proporcionat. Els suggeriments de
tots dos m’han permès millorar el resultat final d’aquest treball.
550 MARION CODERCH

R. Howard BLOCH (1991) Medieval Misogyny and the Inven-

tion of Western Romantic Love, Chicago, University of
Chicago Press
Rosanna CANTAVELLA (1986) “Isabel de Villena, la nostra
Christine de Pisan”, dins Encontre d’escriptors del Medi-
terrani 2, València, Ajuntament de València, pp. 79-86
––– (1988) “Lectura i cultura de la dona a l’Edat Mitjana:
opinions d’autors en català”, Caplletra 3, pp. 113-122
Kathleen CASEY (1976) “The Cheshire Cat: Reconstructing
the Experience of Medieval Women”, dins Berenice
A. CARROLL (ed.), Liberating Women’s History: Theore-
tical and Critical Essays, Urbana, University of Illinois
Press, pp. 224-249
Peter DRONKE (1995) Las escritoras de la Edad Media, Bar-
celona, Crítica
Francesc EIXIMENIS (1981) Lo llibre de les dones, ed. de
Frank Naccarato, 2 vols., Barcelona, Curial
Joan FUSTER (1997) “El món literari de sor Isabel de Ville-
na”, dins Obres completes 1: Llengua, Literatura, Histò-
ria 1, Barcelona, Edicions 62 (4a ed.), pp. 153-174
María del Carmen GARCÍA HERRERO (2008) “Actividades la-
borales femeninas a finales de la Edad Media: registros
iconográficos”, dins María del Carmen LACARRA DUCAY
(coord.), Arte y vida cotidiana en la época medieval, Sa-
ragossa, Institución Fernando el Católico, pp. 17-48
Simon GAUNT (1995) Gender and Genre in Medieval French
Literature, Cambridge, Cambridge University Press
Anna GIRONELLA I DELGÀ i Maria Elisa VARELA RODRÍGUEZ
(2007) “Entre madres e hijas: Beatriu Ros y Àngela
Benet Tolsà de Ripoll”, dins Blanca GARÍ (coord.) et al.,
Vidas de mujeres del Renacimiento, Barcelona, Publi-
cacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, pp.
131-162
Albert HAUF (1990) D’Eiximenis a Sor Isabel de Villena:
Aportació a l’estudi de la nostra cultura medieval, Va-
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 551

lència / Barcelona, Institut de Filologia Valenciana /

Publicacions de l’Abadia de Montserrat
David HERLIHY (1985) “Did Women Have a Renaissance?:
A Reconsideration”, Medievalia et Humanistica 13, pp.
1-22
Joan KELLY (1984) “Did Women Have a Renaissance?”, dins
Women, History & Theory: The Essays of Joan Kelly,
Chicago, The University of Chicago Press, pp. 19-50
Margaret L. KING (1976) “Thwarted Ambitions: Six Lear-
ned Women of the Italian Renaissance”, Soundings 59,
pp. 280-304
––– (1984) “Book-Lined Cells: Women and Humanism In
The Early Italian Renaissance”, dins Patricia L. LA-
BALME (ed.), Beyond Their Sex: Learned Women of the
European Past, Nova York / Londres, New York Uni-
versity Press, pp. 66-90
––– (1988) “The Renaissance of the Renaissance Woman”,
Medievalia et Humanistica 16, pp. 165-175
Eukene LACARRA LANZ (2001) “Las enseñanzas de Le livre
des trois vertus à l’enseignement des dames de Chistine
de Pizan y sus primeras lectoras”, Cultura Neolatina
61 (2), pp. 335-360
––– (2008) “El peor enemigo es el enemigo en casa. Violen-
cia de género en la literatura medieval”, Clío & Crímen
5, pp. 228-266
Ian MACLEAN (1980) The Renaissance Notion of Woman:
A study in the fortunes of scholasticism and medieval
science in European intellectual life, Cambridge, Cam-
bridge University Press
Maria Mercè MARÇAL (1990) “Isabel de Villena i el seu fe-
minisme literari”, Revista de Catalunya 44, pp. 120-130
Josep Lluís ORTS (1992) “Una muestra temprana de pe-
culiarismo estilístico-literario femenino: Vita Christi
de sor Isabel de Villena”, dins Cristina SEGURA GRAIÑO
(ed.), La voz del silencio, I: Fuentes directas para la his-
552 MARION CODERCH

toria de las mujeres (siglos VIII-XVIII), Madrid, Asoci-

ación Cultural Al-Mudayna, pp. 265-275
Holt N. PARKER (2007) “The Magnificence of Learned Wo-
men”, Viator 38 (2), pp. 265-289
Linda M. PATERSON (1997) El mundo de los trovadores: la
sociedad occitana medieval (entre 1100 y 1300), Barce-
lona, Península
Martí de RIQUER (1964) “Isabel de Villena”, dins Història de
la literatura catalana: part antiga, 3 vols, Esplugues de
Llobregat, Ariel, III, pp. 453-484
María Milagros RIVERA GARRETAS (1996) “Les dones en la
baixa edat mitjana”, dins Història. Política, societat i
cultura dels Països Catalans, III: La forja dels Països
Catalans. Segles XIII-XV, 12 vols, Barcelona, Enciclo-
pèdia Catalana, pp. 222-223
Peter STALLYBRASS (1986) “Patriarchal Territories: The Body
Enclosed”, dins Margaret W. FERGUSON, Maureen QUI-
LLIGAN i Nancy J. VICKERS (eds.), Rewriting the Renais-
sance: The Discourses of Sexual Difference in Early
Modern Europe, Chicago, The University of Chicago
Press, pp. 123-142
Susan STUARD (1987) “The Dominion of Gender: Women’s
Fortunes in the High Middle Ages”, dins Renate BRI-
DENTHAL, Claudia JOONZ i Susan STUARD (eds.), Beco-
ming Visible: Women in European History, Boston,
Houghton Mifflin (2a ed.), pp. 153-172
David J. VIERA (1976) “Actitud hacia la educación de la mu-
jer en las letras clásicas hispánicas”, Thesaurus: Bole-
tín del Instituto Caro y Cuervo, 31 (1), pp. 160-164
––– (1987) La dona en Francesc Eiximenis, amb Jordi Pi-
qué, Barcelona, Curial
Isabel de VILLENA (1916) Vita Christi, ed. de Ramon MIQUEL
I PLANAS, 3 vols, Barcelona, Casa Miquel Rius
––– (1987) Protagonistes femenines a la Vita Christi, intro-
ducció de Rosanna CANTAVELLA, transcripció de Lluïsa
ACTITUDS DAVANT LES DONES ENTRE L’EDAT MITJANA I EL RENAIXEMENT 553

PARRA, selecció d’ambdues, Barcelona, la Sal

––– (2011) Vita Christi, edició, estudi, notes i glossari de
Vicent J. ESCARTÍ, València, Institució Alfons el Mag-
nànim
Teresa VINYOLES VIDAL (2005) Història de les dones a la Cata-
lunya medieval, Lleida / Vic, Pagès / Eumo
Merry E. WIESNER (1986) “Women’s Defense of Their Pu-
blic Role”, dins Mary Beth ROSE (ed.), Women in the
Middle Ages and the Renaissance: Literary and Histori-
cal Perspectives, Syracuse, Syracuse University Press,
pp. 1-27
––– (1993) Women and Gender in Early Modern Europe,
Cambridge, Cambridge University Press