Apunts FILOSOFIA

FILOSOFIA
Estela Hurtado
Martí Villoro
Nicolás Zarco
Víctor Pulgarín
2n Batx. A
Curs: 2022-2023
1
Victor Pulgarín | Estela Hurtado | Nicolás Zarco | Martí Villoro FILOSOFÍA
ÍNDEX
1. PAS DEL MITE AL LOGOS..……………..………………………….…………….5
1.1 LA GRÈCIA CLÀSSICA................................................................................5
1.2 CONDICIONS PELS CANVIS...................................................................5
1.3 DEL MITE AL LOGOS..................................................................................5
1.4 L’ARKHÉ………………………...………………………………………..……..6
2. SOCIETAT PITAGÒRICA…………….…………………………..…….….………6
3. HERÀCLIT D'EFES………………..………….……………………………...………7
4. PARMÈNIDES D’ELEA………..………………………………….………..………7
5. ATOMISME EMPÈDOCLES D'AKRAGAS…….………………….……….7
6. ANAXÀGORES DE CLAZÒMENES…….…..……………….……….……. 7
7. ATENES DE PÈRICLES…………………………………………………….………8
8. ELS SOFISTES………………………………………..………………….…….………8
9. PROTÀGORES………………………………………..………………………..………8
10. GORGES L'ESCÈPTIC…………………………………………………..….………9
11. SÒCRATES………………………………………………………...…………….………9
12. EL PROBLEMA SOCRÀTIC………………………………...…………….……..10
13. PLATÓ:VIDA I HISTÒRIA……………………………………..………….……..10
14. CLASSIFICACIÓ DELS DIÀLEGS…………………………………..….……10
15. TEORIA DE LES IDEES………………………………………………….….……11
16. PROTÀGORES……………………………………………...……………………...…12
17. GÒRGIES, L’ENCICLOPÈDIA (SOFISTA).................................................12
2
18. REPÚBLICA DE PLATÓ………………………………………………..13
18.1. LLIBRE I…………………………………..……………………………..13
18.2. LLIBRE II……………………………….……………………………….14
18.3. LLIBRE III……………………………....………………………………15
18.4. LLIBRE IV………………………………………………………………17
18.5. LLIBRE V……………………………………………………………….18
18.6. LLIBRE VI………………………………………………………………19
18.7. LLIBRE VII……………………………………………………………..20
18.8. LLIBRE VIII…………………………………………………………….22
18.9. LLIBRE IX………………………………………………………………23
18.10. LLIBRE X……………………………………………………………..24
19. TEORÍA DE LES IDEES………………………………………………..25
19.1. COM PLANTEJA PLATÓ AQUESTA TEORIA?.............25
19.2. RELACIÓ ENTRE ELS DOS MONS…………...……………27
19.3. LA REMINISCÈNCIA…………………………...………………...27
19.4. ELS NIVELLS DE CONEIXEMENT…………………………27
19.5. DIALÈCTICA………………………………………………………….28
20. ARISTÒTIL…………………………………………….…..30
20.1. ELS SEUS PENSAMENTS ............................................................30
20.2. CLASSIFICACIÓ D’ENTITATS ……………………….………30
20.3. LA FÍSICA ARISTOTÈLICA.…………………………………...31
20.3.1. EL MOVIMENT………………………………………………………….. 31
20.3.2. TEORIA HILEMÒRFICA …………..…………………………………… 31
20.3.3. TEORIA DE LES 4 CAUSES…………………………………………….. 32
20.3.4. EL TEMPS I L’ESPAI…………………………………………………….. 32
3
20.3.5. LÒGICA ARISTOTÈLICA………………………………………………33
21. LES ESCOLES SOCRÀTIQUES MENORS………………34
21.1. PRINCIPALS ESCOLES...................................................................33
21.2. ALTRES ESCOLES QUE VAN SORGIR................................33
22. FILOSOFIA MEDIEVAL……………………………....…..35
22.1. SANT AGUSTÍ D’HIPONA...........................................................35
22.2. ESCOLÀSTICA I PATRÍSTICA.................................................36
23. ÈPOCA MODERNA……………………………………….37
23.1. EMPIRISME………...........................................................................37
23.2. RACIONALISME..............................................................................38
24. RENÉ DESCARTES…………………………………..……39
24.1. LA SEVA OBRA.................................................................................... 39
24.2. LA MATEMÀTICA I EL SEU MÈTODE...............................39
24.3. ORDRE DE CONEIXEMENTS....................................................40
24.4. TIPUS DE VERITATS........................................................................40

24.4.1. VERITATS AUTOEVIDENTS………………….………….. 40
24.2. EL DISCURS DEL MÈTODE………….................................41
24.5. MEDITACIONS METAFÍSIQUES.............................................41
24.5.1. 1a MEDITACIÓ: “LES COSES QUE ES PODEN POSAR EN DUBTE” … 41
24.5.2. 2a MEDITACIÓ: “SOBRE LA NATURALESA DE L'ESPERIT HUMÀ.”.. 42
24.5.3. EL CAS DE LA CERA ………………………………………………..…… 43
24.5.4 3a MEDITACIÓ: “SOBRE DÉU QUE EXISTEIX”. …………………….… 44
24.5.1. 4a MEDITACIÓ: “SOBRE ALLÒ VERTADER I ALLÒ FALS” ………… 44
24.5.2. 5a MEDITACIÓ: “DE L’ESSÈNCIA DE LES COSES”…………………… 46
24.5.3. 6a MEDITACIÓ: “L’EXISTÈNCIA DE LES COSES”…………………..… 47
4
PAS DEL MITE AL LOGOS

1.1 LA GRÈCIA CLÀSSICA
El pas del mite al Logos es produeix a la Grècia Clàssica amb els presocràtics.
Aquesta Grècia Clàssica es distribuïa en Ciutats Estat. Així, el que unia a totes
aquestes ciutats gregues eren els seus poemes èpics i la seva llengua; per
aquesta raó es considerava al conjunt de ciutats estat la Grècia Clàssica.
Els seus poemes èpics que tenien en comú a tota Grècia eren:
1. Teogonia d'Hesíode
2. La Ilíada i L'odissea (Escrits per Homer)
La Iliada: narra la guerra de Troya

La odisea: Narra la tornada a casa d'Odisseu
Teogonia d’Hesíode: Explicació del naixement dels Déus
1.2 CONDICIONS PELS CANVIS
La Grècia Clàssica tenia una orografia dificultosa (terreny irregular), que causava
la necessitat de comerç entre les ciutats, causant així un xoc cultural entre elles
(de creences, de mites…). En tenir més influències culturals i més punts de vista
dels mites, van començar a qüestionar-se les seves pròpies idees i creences.
La Grècia Clàssica posseïa un gran politeisme i tenien Deus amb forma massa
antropomòrfica; també, en creure en una gran quantitat de divinitats, estaven
disposats a creure en altres déus. (Temple al Déu desconegut)
1.3 DEL MITE AL LOGOS
Totes aquestes condicions van permetre als ciutadans grecs i buscar altres
explicacions als seus mites i creences. Fent-se aquestes qüestions, van passar
DEL MITE AL LOGOS.
Expressió que es refereix al pas de l’explicació dels fenòmens per mitjà de mites i
llegendes mitològiques a explicar aquests mateixos fenòmens de forma racional
(mitjançant la raó).
El pas del mite al logos va donar pas a l’inici de les ciències, ja que es van atrevir
a buscar una explicació (resposta) racional al qual ells explicaven de manera
irracional. Aquest canvi no es va produir a Atenes (malgrat que va ésser una de
les potències greuges) perquè no tenia les condicions òptimes per fer el canvi en el
moment en el qual es va donar; ja que estava en guerres constants i encara no
tenia una ciutat establida.
5
A Milet és on es va donar l’inici del canvi. La gent rumiava i intentava buscar una
explicació alternativa sense tenir en compte el mite, només la raó.
1.4 Arkhé: PRINCIPI PRIMORDIAL
El món es manifesta amb molta pluralitat. El que creuen és que hi ha un element

primordial del qual estan formades totes les coses del món. Segons aquesta teoria,
es diu que l’arkhé comparteix característiques amb les divinitats com la
immutabilitat, indestructibilitat…
PRESOCRÀTI Arkhé
C
Tales de Milet Tales de Milet diu que l’Arkhé és l’AIGUA perquè es pot trobar en
els tres estats de la matèria (sòlid, líquid, gassós). Ell és el primer
presocràtic i va predir un eclipsi solar, i per poder fer-ho,
demostra que té grans qualitats intel·lectuals.
Anaximandre Anaximandre proposa que l’Arkhé és “l’indeterminat” (Tó

ápeiron), ja que diu que és estrany que un element es traspassi al
seu contrari; per això, proposa l’indeterminat, perquè es pugui
esdevenir en qualsevol dels contraris, en un i en l’altre.
Anaxímenes Anaxímenes proposà que l’Arkhé és l’AIRE perquè es pot

comprimir i expandir. Es pot condensar en quelcom sòlid; i es pot
rarificar en quelcom líquid.
2. SOCIETAT PITAGÒRICA
Pitàgores fundà una comunitat on conviuen tots (homes, dones, religiosos…) Ells
varen ésser els primers vegans, ja que creien en la transmigració de les ànimes,
les ànimes no moren sinó que reencarnaven en altres cossos. Segons Pitàgores,
l’arkhé era el NOMBRE (els números). Aquí veiem que el seu raonament dona una
pas més. Consideren el món caòtic, canviant i divers.
Pitàgores diu que el món s’endreça a través dels nombres; és un caos si no els
entenc de números, però si sí que ho fas, és endreçat.
També s'interessaven pels astres, i ja van proposar la idea de que la Terra era
esfèrica i girava al voltant del gran foc (el Sol), però per raons poc científiques a
diferència de Galileu Galilei. Deien que el moviment és imperfecte i l'esfèric és el
6
moviment més perfecte que existeix (igual que la forma geomètrica de l’esfera); per
això, com els planetes havien de ser tan perfectes com sigui possible, havien de ser
esfèrics i girar circularment, al voltant del Sol.
El distanciament del materialisme fa referència a la distinció del cos i l’ànima. De la

matèria i de l'ànima, defensen que no és la mateixa cosa.
3. HERÀCLIT D’EFES
Heràclit d’Efes(S.V-IV a.C) és un filòsof que es pot considerar com a evolucionista,

ja que segons Heràclit el món és canviant i aquest canvia constantment i d'aquí surt
la frase ‘’No et pots banyar dos cops al mateix riu’’ i aquesta frase s'explica amb el
canvi constant, pel fet que tu ets més vell, tampoc és la mateixa aigua…
També en surt una altra frase que diu ‘’Panta rei’’ la traducció literal és tot flueix.
L’Arkhè per Heràclit és el foc, ja que per viure ets com el foc, és a dir necessites
sempre dos elements, en aquest cas l’oxigen i el menjar
4. PARMÈNIDES D’ELEA
Parmènides d’Elea (510-470 a.C), és considerat el primer racionalista gnoseològic,

perquè diu que la raó és el que ens permet dir com són les coses i que no hem de
confiar en els sentits, aquest diu 2 coses importants que són: ‘’Només hi ha 1 ésser i
aquest és immutable, si fossin 2 en virtut de què es diferenciarien’’; també diu, ‘’El
no ésser no és i és impossible parlar-ne’’.
5. ATOMISME EMPÈDOCLES D'AKRAGAS
Empèdocles diu que tot és format per àtoms i que hi ha només 4 tipus d'àtoms que
són: Terra, Aigua, Aire i Foc; segons ell hi ha forces d’amor i odi entre aquests.
També diu que en un principi estaven tots junts, però la concòrdia no duraria massa
i s’acabarien separant.
6. ANAXÀGORES DE CLAZÒMENES
Anaxàgores de Clazòmenes (500-428 a.C) és sofista amb una gran relació amb
Pèricles, aquest diu que en un principi tots els elements estan en una gran bola i
que apareix el nous (una intel·ligència racional) els separa seguint el criteri d'amor i
odi, com és racional té aquest ordre.
7
7. ATENES DE PERICLES
Aquest període (495-429 a.C), va propiciar un gir intel·lectual, una eclosió cultural i
es van construir el Partenó i l'Acròpolis. Es confia molt en la raó com a l'humanisme
contemporani.
Es comença a divulgar el bon parlar i la capacitat de convèncer els altres per a un fi,
com en la frase de "si han d'anar a la guerra, has de convèncer els. És un període
de pau entre les guerres mèdiques i la guerra del Peloponès. És la imatge plena
d'antiga Grècia en el màxim esplendor.
8. ELS SOFISTES
Savis estrangers ambulants a Atenes que anaven molt avançats al seu temps.
Creien en la igualtat humana i de gènere, reclamaven un sistema educatiu públic
perquè era un dret universal. Distingeixen entre nomos i physis. Nomos són les lleis
humanes, physis amb les lleis naturals.
Es dedicaven a ensenyar política i llenguatge als fills dels rics. Un cop l'Atenes en
auge va caure, els Sofistes ja havien fugit, però els hi va atribuir la decadència.
Aleshores van fer pagar a Sòcrates, una espècie de "fals sofista".
9. PROTÀGORES
Tenia un llibre on hi havia redactat les antologies ara perdudes, discursos on

comença donant una opinió i acaba fent que suportis la idea completament contrària
a la inicial. És el sofista més important que es presentava com a un mestre de la
virtut. L'oració <L'home és la mesura de totes les coses.> té diferents
interpretacions, expressa o bé un relativisme o bé un subjectivisme. Cal dir que el
que sabem de Protàgores està escrit per Plató i que l'anterior frase té diferents
interpretacions en diferents llibres de Plató. El significat subjectivista (Teetet)
contempla que el que està bé depèn del jo <El mateix vent pot semblar fred a un
home i tebi a un altre.>. Per altra banda, el significat relativista (Protàgores) diu que
està bé allò que la cultura digui que està bé <Les lleis són relatives a cada ciutat.>.
Protàgores fou escèptic, agnòstic en la religió, dubta de tot perquè confia en la raó o
logos. Té una gran habilitat d'oració en la qual defensa la veritat.
10. GORGES L'ESCÈPTIC

Res existeix→ O bé es comença a existir o ja hi era des de sempre, però ja hi ha d’haver
alguna cosa perquè alguna cosa comenci a existir. “Res surt del no-res”. En relació al finit
ho teniu bé. D'altra banda, l'infinit és il·limitat i, per tant, no hi ha res (cap receptacle
8
d'unes dimensions limitades) que pugui contenir quelcom d'unes dimensions

infinites; tampoc hi pot haver un receptacle de dimensions il·limitades. Aleshores,
res existeix.
11. SÒCRATES
Sòcrates era àgraf, és a dir, no va escriure res. Tot el que sabem d’ell és per textos
d’altres persones.
Sòcrates va ser fill d’un picapedrer i una llevadora (dona que ajuda en el part i treu
el nadó). Doncs bé, Sòcrates estava mig boig i ajudava a ‘’parir’’ la veritat a través
de preguntes, ajudant així als altres.<-----La maièutica Socràtic.
Els seus interessos principals eren els de temes ètics i les virtuts (anomenades
areté). Sòcrates buscava la definició de les virtuts com poden ser per exemple la
justícia i la valentia.
Sòcrates explicà a L’apologia de Sòcrates que el seu amic Kerfón va anar al temple
d’Apol·lo i li va preguntar a una de les noies que custodiava el temple qui era el més
llest de tota Grècia La dona va respondre que Sòcrates. Kerofón s’ho va dir a
Sòcrates i ell no s’ho creia va ser per això que va sortir al carrer a comprovar-ho. Va
començar a fer preguntes a la gent per veure que sabien, ell feia preguntes i els
recriminava de realment no saber el que deien, ell com una mosca molesta, va
seguir emprenyant la gent, ja que els hi qüestionava sempre, es guanyava
enemistats.
Ironía Socràtica: ‘’Jo només sé que no sé res’’.
Sòcrates almenys sabies que ell no sabia res, mentre que els altres creien saber
alguna cosa, però no sabien res perquè n’estaven errats, fent-lo ignorants per a
Sòcrates.
A Sòcrates no li queien bé els sofistes, ja que ell creia que eren falsos mestres
perquè mai eren capaços de donar una definició vàlida per a les virtuts.
Intel·lectualisme moral socràtic, el que està bé i malament es pot saber a través de

la raó. Per Sòcrates i Plató qui actua malament sempre ho fa per ignorància, les
virtuts per ells tenen valor propi perquè són bons i pels efectes que tenen.
Els diàlegs de joventut s’entenen com els que mostraran al Sòcrates més real i
són l’exemple perfecte de La maièutica Socràtica, ja que a través d’una conversa
entre amics, Sòcrates a través de fer preguntes i generar diàleg amb els amics
busca resposta per poder definir les virtuts.
9
El diàleg és eina per buscar respostes.
Daímon: És la veu que li deia a Sòcrates que deixes de fer coses que no eren
aconsellables.
12. EL PROBLEMA SOCRÀTIC
Sabem que va existir Sòcrates i va morir, però no en sabem res més, ja que és
àgraf. Tot el que sabem d’ell prové d’escrits de persones com:
1. Xenofón. El presenta com un amic molt grs, bastant normal intel·lectualment
parlant, un home bastant moderat i correcte.
2. Plató que era el seu deixeble (Persona que rep l'ensenyament d'un mestre).
Va escriure 18 cartes i 37 diàlegs, però amb autoria dubtosa. En excepte dos
diàlegs, Sòcrates és el guia. Es creu que plató parla en boca de Sòcrates,
fent així que no es pugui distingir que deia Plató i que deia Sòcrates.
3. Aristòtil
4. Aristòfanes, li dedicà una comèdia a Sòcrates en vida.
13. PLATÓ: VIDA I HISTÒRIA.
Neix en una família atenenca, poderosa i de bon llinatge, diuen que tenen
descendència d’Heracles. La mare és germana de Càrmides i Críties. Plató és
germà de Glaucó (Adora a Sòcrates) i Adimant.
Té una educació refinada i influenciada per Cràtil. Vocació inicial: Política i

literatura.
El desencant amb la política de l'odi per la política és la mort injusta de l’home més
just d’Atenes: Sòcrates. A més, entre els 30 i 40 fa un viatge per aprendre
Matemàtiques. Quan torna forma una acadèmia en honor a un heroi atenenc.
En l’Acadèmia donava DNE (Doctrines No Escrites) i, el que atribuïm a Plató ho fem

a través dels diàlegs que va escriure encara que tenen una autoria dubtosa i també
se l'atribueix cartes. A aquesta acadèmia, Plató xerrava pels seus discipuls.
14. CLASSIFICACIÓ DELS DIÀLEGS
Diàlegs de Joventut: Imatge fidedigna del Sòcrates real.
Diàlegs de transició: Comença a posar els fonaments per les grans obres.
Diàlegs de maduresa: Les idees principals de la seva obra (Teoria de les Idees)
Diàlegs crítics: Revisa els fonaments dels seus pensaments.
10
15. TEORIA DE LES IDEES

La teoria de les idees respon al problema de la semblança.
l’u en allò múltiple: allò comú en tots els objectes denominats de la mateixa manera,
però són totes diferents, ja que els éssers humans no som capaços de trobar una
qualitat per la qual diferenciar els objectes.
Món SENSIBLE Món de les IDEES
IDEA DE
TAULA
Plató diu que, en un altre món, hi ha les idees. Si s’assembla l'objecte del món real
al del món de les idees, fem la relació de semblança i les podem denominar com la
idea a la qual se semblen. La idea és immutable (no canvia) i tothom coneix la
mateixa, és a dir, que només hi ha una per a tothom.
Les dues teories principals que sostenen la gran Teoria de les Idees són l’ànima
immortal i la reminiscència.
Plató suposa que l’ànima és immortal i que viu en el món de les idees, i en un
moment, passa de viure entre les idees immutables en aquest món a caure en el
11
món sensible, on oblida el que recordava del món de les idees i, a partir d’allà, tot el
que veu, el coneix a través del record que en tenia d'aquell món on en vivien totes
les idees; fa la relació de semblança i sap reconèixer-lo (reminiscència). L’ànima
quan cau i, més tard, mor, torna al món de les idees i així contínuament. És a dir,
que portem les idees de forma innata en la nostra inconsciència.
DUALISME ONTOLÒGIC: La realitat s'ha desdoblat en dues realitats.
16. PROTÀGORES, DIÀLEG DE PROTÀGORES AMB SÒCRATES.
Protàgores era un sofista “el mestre de la virtut” i deia que estar una hora amb ell et
farà ser millor. Sòcrates com sempre anà a preguntar, li preguntà a Protàgores que
en quin aspecte concret anava a millorar.
Protàgores va respondre que en l’art del parlar, la retòrica, sent aquesta una falsa
virtut per a Sòcrates.
Si saps parlar, suposadament saps sobre allò que parles, per això deia que
millorava als homes en ensenyar-los aquesta virtut.
En feia antilogies: uns discursos on es demostrava la seva dominància de la

retòrica. On comença el discurs defensant una part i, donava raons de pes i feia
pensar a la gent que era la més correcta, però, a poc a poc, els anava convencent
del contrari; fins que, al final, acabava defensant la part oposada del que hi havia
començat defensant.
17. GÒRGIES, L’ENCICLOPÈDIA (Sofista)

Gòrgies distingeix les falses de les vertaderes aretes (virtuts). La sofística busca les
lleis més acceptades pel poble i, la legislació, en canvi, busca les millors lleis, que
faran millor a la societat. La diferència del que convé a la major part i el que volen en
veritat perquè els hi afavoreix en algun àmbit.
VERITABLE Cura de FALS

Legislació l’ànima La sofística
Falsa SABER
(fan el que
cura de
Administrac han de fer
SABER l’ànima
ió pràctica vulguin o La retòrica
de les lleis no)
Cura del Falsa Art

Gimnàstica
cos (per cura del cosmètic
mantenir un cos
Medicina cos sa) Art culinari
(bona
alimentació
12
● La sofística és la contra de la legislació. Ja que vol el que vol la majoria, no el

que és el millor. Tenen el poder de convèncer.
● La retòrica és la contra de l'administració pràctica de la justícia. L’art de fer

semblar bo el que és dolent (retòrica) no deixa aplicar bé la justícia, ja que és
fals. Fa que es deixin portar per les emocions i sigui necessari la figura d’un
advocat. Gent que sap parlar bé defensen el dolent.
Per Plató hi ha una opinió i un coneixement.
● L’art cosmètic és l’aparença del cos i no fer la gimnàstica per tenir un bon cos
de veritat.
● L’art culinari és fer aparentar un menjar com a sa i no la medicina, que és

menjar sa de veritat per mantenir una bona salut.
LA REPÚBLICA DE PLATÓ
1. PRIMER LLIBRE: (Sobre la Justícia) Tema central: Què és la justícia?
Polemarc: “La justícia és fer el bé als amics i mal als enemics” o “El que correspon a
cadascú”
Sòcrates diu que una virtut ha de ser sempre bona i, per això, no pot fer mal a ningú.
Trasímac: “Allò just és el convé al més fort” No parla de justícia en ella mateixa,
sinó del just que imposen els homes forts.
“La justícia és obeir als que fan les lleis” Si un governador fa una llei que no li convé
(a propòsit o no) no està fent el que li convé al més fort.
“Allò just és fer el més convenient pel més fort i l’injust saltar-se les lleis”
És inconcebible que el vici sigui millor que una virtut, que ser injust és millor que ser
just; ja que el bé és saltar-se les lleis que li convenen al més fort i l’injust el que
s’aprofita i convé a un mateix.
“La vida de l’injust és preferible a la del just?” Transímec ho afirma. L’injust és

intel·ligent i bo, i el just és dolent i ximple.
13
a) El savi és bo.
b) El bo i el savi no voldrà avantatjar al seu semblant sinó al seu contrari i per
contra, l’injust voldrà avantatjar a tothom
c) El coneixedor d’un art és un savi
d) El just s’assembla al bo i savi i l'injust al dolent i ignorant
Segons Sòcrates les funcions de l’ànima són atendre i governar i la justícia se

suggereix com un component candidat a ser-ne clau per aquestes funcions. Una
ànima malvada no complirà bé les seves funcions, per tant, cal que una ànima sigui
justa.
2. SEGON LLIBRE.
Tema central: Quina classe de bé és la justícia? Dels que es volen per si mateixes?
O dels que es volen pels efectes que generen?
a) Els homes competien entre ells amb injustícies.

b) Es concreten acords per no cometre injustícies (primeres lleis)
c) Allò conforme la llei es denominen legítim i just.
d) Cometre injustícia és bo però partir-les, dolent.
Els que cultiven la justícia no ho fan per voluntat, sinó per impotència.
Prova:
Donant l'oportunitat al just i injust l'oportunitat de ser injustos (amb l’anell de Giges) i
l’injust faria el mateix que l’injust.
‘’Y para probarte aún más que abrazamos la justicia sólo con pensar y en la
impotencia de violarla, hagamos una suposición. Demos a todos, justos e injustos,
un poder igual para hacer todo lo que quieran; sigámosles y veamos a dónde
conduce la pasión a cada uno. No tardaremos en sorprender al hombre justo
siguiendo los pasos del injusto, arrastrado, como él, por el deseo de adquirir sin
cesar más y más, y este es un deseo que todo ser humano aspira a cumplir como
una cosa buena en sí, pero que la ley reprime y limita por fuerza, por respeto a la
igualdad…’’ PLATÓN. La república. Libro II. (El anillo de Giges.)
Doncs, aquell que podent actuar injustament no ho fa, seria alabat en públic pero
tret per ruc en privat.
Discurs Adimant: El més avantatjós per l’ascens és semblar just sense ser-ho
realment. La felicitat passa per aquest camí.
14
El diàleg segueix i com amb l’individu no acaben de veure que és la justícia ho

explicaran en l’estat. Però com no hi ha cap estat bo i perquè ho sigui ha de ser
excel·lent, decideixen crear hipotèticament el seu:
- Cadascú en qüestió dels seus dots naturals farà el que millor pot fer, de la
forma més eficient possible, ja que els homes no es poden autoabastir.
- Un Estat haurà de ser petit amb poca gent per ser més eficaç, així, tothom en
fa coses productives i no pas romandrà en l’”atur”, no essent útil per l’Estat.
- Sòcrates, amb aquest argument, dona per fet que les persones naixem totes
diferents.
Glaucó, però, diu que tampoc vol un estat auster, de porcs; en vol un on es pugui
gaudir. Sócrates, doncs, li contesta que al que ell es refereix més bé és a un estat
luxós.
El primer que necessitem per un estat luxós seran més terres per poder abastir més
comerç; doncs, això farà que necessitem els guardians que hauran de ser com
gossos de raça, fogosos, actius i sobretot molt amics dels seus amics i molt amics
dels seus enemics, per poder protegir el terreny si hi ha guerres o conflictes.
3. TERCER LLIBRE.
Tema central: Com s’ha d’educar als guardians? El mite dels metalls
EDUCACIÓ DELS GUARDIANS

- Els guardians se’ls educarà amb música i gimnàstica, per equilibrar
l’ànima. El gimnàs farà el cos dur i fort, per poder protegir i lluitar, però
l’ànima la tornarà de la mateixa manera, i no és el que busquen. Per
contrarestar-ho, faran servir la música, per afeblir l’ànima i que no
quedin del toto insensibilitats
- Els guardians se'ls hi faran proves; se'ls emportarà a llocs tenebrosos
per veure com es comporten davant d’aquestes situacions, i per veure
si en son útils com a guardians o no ho son. Altra prova es portar-los a
llocs amb molts plaers mundans per veure si hi cauen en la temptació
o es mantenen ferms, com han de fer per la naturalesa de la seva
ànima.
- Les melodies melancòliques s’han de fer fora, ja que poden afeblir els
guardians i les que tenen ritme s’han de quedar, ja que els hi evoca
ganes d’acció i anar a la guerra, no de quedar-se a casa i gaudir de la
vida tranquil·la i còmoda.
Sobre els Déus i llegir poesia (Homer, Hesíode…) Alguns comportaments

dels déus descrits per aquests són massa humans, quan els déus
suposadament són éssers superiors que haurien de ser més perfectes que
nosaltres, no comportar-se com nosaltres.
15
Sòcrates afirma que els antics poetes que havien escrit grans novel·les no en
sabien tant sobre els déus com feien dir. Per això, Plató no vol poetes al
poble, ja que els éssers perfectes que en són els guardians no poden
aprendre de comportaments tan imperfectes i no propis realment dels déus.
Així, no tots els poetes són acceptats a la República, n'hi ha que han de
posseir un filtre que beneficiï al poble, amb un objectiu polític i educatiu
perquè els hi modeli tal com els volen, valents i sense por, ferotges sense
dubtes; així no dubtarien mai d’anar a una guerra i morir en ella.
“La poesia és el reflex de l'ethos del poble i, per això, has de cuidar el que els
hi ensenyes”
El mite dels metalls

El mite dels metalls diu que cada persona té un aliatge en la seva
ànima de tres metalls: or, plata i bronze. Cada persona en té una
proporció diferent, en la qual sempre en predomina un metall que ens
defineix; mai o hi pot haver una proporció de metalls pura.
Fe Artesà Panxa
El guardià vigila a l’artesà El governant
Ag Guardià Cor mana a tots
dos metalls
Au Governant Cap
Aquestes classes tenen diferents funcions dins la república, els

bronzes o artesans són bàsicament les persones que es guien pel seu
esperit carnal i plaers mundans. Els plates o guardians, són les
persones que es guien per l’honor. Els ors o governadors són les
persones que es guien pel coneixement, aquests cada cert temps se'ls
ha d’obligar a governar, ja que ells mateixos no voldran perquè
preferiran seguir adquirint coneixements.
VIDA DELS GUARDIANS
Els guardians o persones amb l’ànima de plata, són les persones guiades per
l’honor i la glòria.
Plató els considera essencials dins de la república, pel fet que tenen moltes
funcions, les més importants són: controlar que les persones de bronze no es
facin ni molt riques ni molt pobres, ja que si es fan massa rics tindrien poder i
això és una cosa que Plató no vol ja que es guien pels plaers mundans; si es
fan massa pobres poden crear una gran diferència entre ells i els benestants,
cosa que crearia una nova classe d’ànima i no seria bo per la república; una
16
de les tasques que passa més desapercebuda és la tasca de fer que les
persones amb ànima d’or es posin al poder.
Els guardians no tenen possessions ni família (els fills els criaran tota la
comunitat de manera austera) viuen en comunes tots perquè Plató pensa que
la felicitat de l’estat és més rellevant que la felicitat individual, i, encara i així,
per la seva ànima i personalitat, els hi agradaria aquesta vida.
Adimant, prenent la paraula anterior de Sòcrates al llibre anterior (on es
parlava que la propietat dels guardians havia de ser comú i no privada),
comenta que si fos així la vida del guardià, llavors seria una vida sense
felicitat. Com que no tenen diners ni tampoc una propietat que li pertanyi,
només treballarà a sou per la ciutat i això no ho posarà gens content. Si
només hi ha felicitat per a uns quants, aleshores no aconseguirem una ciutat
feliç.
L’ESTAT DE RIQUESES
Aquest Estat no busca aclaparar riqueses d’or ni plata, tampoc en vol metalls
preciosos com a recompensa de guanyar una guerra, només agafen una
quantitat específica de recursos. En un conflicte, com no tenen riqueses,
ningú voldria robar ni atacar el poble, ja que els guardians farien tanta por al
dedicar-se únicament a la batalla, que ningú no s’atreviria a enfrontar-s’hi.
També en seria molt fàcil d’aliar-se per anar a la guerra perquè no
reclamarien els metalls preciosos ni riqueses que els altres països tant
desitgen.
Si un Estat aclapara moltes riqueses, no mereix el nom d’Estat allò altra que
no hem organitzat nosaltres.
4. QUART LLIBRE
- Saviesa: quines tasques cal que realitzi cada classe de ciutadà i el
que avui denominem "relacions internacionals"
- Valentia: una espècie de conservació i l'al·legoria emprada és un "bon
tiny". Un estat és valent quan els seus guardians es mantenen ferms
al preceptes dictats pels governants i a la seva educació (entenent que
senten por per les coses que cal sentir por i senten amor per les coses
que cal sentir amor)
- Moderació: Aquesta s’escau a tothom; es dona moderació quan hi ha
harmonia, quan tots els ciutadans volen fer el que han de fer.
- Justícia: Es tracta de quan tothom fa el que ha de fer, el que li
correspon. Quan obeeixen en funció de la seva naturalesa, sabent el
que succeirà si no ho fan, encara que sigui per por.
COMPARACIÓ ESTAT-ÀNIMA
17
Plató fa una comparativa entre l'ànima i l’estat, i diu que les parts de l’estat es
poden trobar a l'ànima humana. Llavors, en diu que perquè un estat posseeixi
les quatre virtuts, tots els seus habitants també les hauran de posseir, fent les
seves ànimes igual que l'Estat, ja que allò que fa excel·lent a l’estat la fa
també a la nostra ànima.
L’estat excel·lent, segons Plató, ha de tenir saviesa, valentia, moderació i
justícia, llavors aquests valors faran excel·lent l’ànima.
5. CINQUÈ LLIBRE
Plató diu que hi ha igualtat entre homes i dones, una idea molt avançada per
l'època, però diu que les dones faran les tasques més dèbils, ja que són
diferents dels homes quant a complexitat física, Plató arriba a aquesta
conclusió elevant a l’absurd el problema, i llavors diu que els homes i les
dones tenen les mateixes aptituds per a la guerra, però que encara i així les
dones físicament són més dèbils; llavors se les encarregaran les feines més
dèbils i això aplica per a totes les classes d’ànima.
Plató diu que s’ha de controlar els naixements a la república, ja que la idea
principal de Plató és que les classes d’animes no es barrejin entre elles.
Llavors, per que això no passi, el que pensa Plató és que els matrimonis
siguin per sorteig manipulat, és a dir, que els procreadors estarien ja escollits
prèviament per als governants, així el que Plató aconsegueix és que no hi
hagi mescla entre les classes i que hi hagi puresa d’ànimes.
Plató creu que entre grecs no pot haver-hi esclavitud perquè considera a tots
els grecs iguals, ja que Plató ha viatjat per tota Grècia i ha vist tota mena de
persones, cosa que fa que tingui ell aquest pensament.
Passatge de la Guerra Justa:

- La república mai no agafarà més que un any de collites.
- Entre grecs no es pot sobrepassar l'abominació.
- No es permeten els esclaus
6. SISÈ LLIBRE
En aquest llibre Plató es pregunta qui ha de governar, parlarà de la llavor exotica,

parlarà de metafísica i les teories del coneixement i explica el mite del sol.
Per a Adimant, els filosofs a la republica son inutils, depravats i extarnys, a la qual
cosa Plató respon que aquesta es la visió que te la societat en la que viu, a la
república els filosofs son ben vistos, ja que han de governar
18
Qui ha de governar a la república i perquè?

Plató pregunta qui ha de governar, posa al filòsof, i als altres encara que no
especifiqui qui, i s’autorespon dient que el filòsof ha de governar ja que és l'únic que
coneix les idees, la veritadera natura de les coses, a mes a mes diu que el filòsof
serà capaç de governar ja que estima la veritat, i no es deixarà portar per els plaers
carnals
La llavor exotica
La llavor exótica es una metàfora que argumenta que el filósof necessita un entorn
adaptat a ell per poder desenvolupar totes les seves qualitats al màxim, exactament
igual que una llavor exótica que necessita unes condicions especials per viure
Teories del coneixement

Per Plató el món es divideix en 2, el mon de les inteligibles, un món on estan totes
les idees, per tant és el món perfecte; i també hi ha el món sensible, aquest és el
món on vivim nosaltres.
Plató aquí vol solucionar diversos problemes, un dels problemes és “D’on surten les
idees?” Plató proposa la intuïció com a mètode de coneixement de les idees, i diu
que sense intuïció no es poden aconseguir les idees.
D'aquest punt mateix Plató continua filant el fil i es pregunta si mai veiem un objecte
al complet, i arriba a que mai veiem un objecte completament, ja que no en veiem la
forma perfecta d’aquest que és la idea del mateix
Mite del Sol

El Mite del Sol de Plató es compara la llum amb la idea de bé, i ho vol representar
com una taula, a l’extrem esquerre la llum (la idea de bé), i contra més s’allunya la
idea de l'extrem és menys perfecta, aquest mite es pot relacionar amb el mite de la
caverna, els homes només veiem cap al fons de la cova, cada cop més fosc i més
allunyat de la idea de la perfecció, llavors és com si estiguéssim d'esquena a la
sortida, que faria que estiguéssim més a prop de la llum, o la idea perfecta de bé.
La taula del sol està dividida en 2 part la part de dins i la part de fora de la cova, la
part de dins representa el món visible, el món que podem veure els homes i animals;
i la part de fora representa el món intel·ligible on estaria les idees i els objectes
matemàtics.
Plató encara va més enllà i parla del passatge de la linea, la ciència i l'opinió,
dins l’opinió (món visible) hi ha la imaginació i la creença; i dins la ciència
(món inteligible) hi ha el pensament i la intel·ligència.
19
7. SETÈ LLIBRE
Sòcrates comença construint el mite de la caverna:
Hi ha uns homes lligats amb cadenes a una paret des de la seva infantesa, on són
obligats a veure unes ombres projectades a la paret pel foc de darrere que no
veuen. Darrere la paret hi ha uns homes que transporten objectes de manera que
l'ombra d'aquests es projecten a la paret. Veurem que ells en estar lligats des de la
seva infància i en ser exposats a les ombres des de ben petits, prenen aquesta
realitat com a veritable, i al saber interpretar les ombres creuen que ja ho saben tot
sobre el món.
Què passaria si s'alliberés un dels presoners? Naturalment, en ser alliberat, es

mourà, observant els objectes que li van ser mostrats a través de les ombres, però
aquesta vegada com són en realitat i de manera correcta, no com el seu fals
coneixement.
Si el presoner decideix anar més enllà dels objectes, es trobaria amb la llum del món
real. Això naturalment ho obligaria a tornar-se ràpidament a contemplar els objectes
materials, ja que la llum del dia ho podria cegar. Per això, el procés que ha de fer el
presoner fins a arribar a l'exterior ha de ser gradual (simila l’educació).
Un cop el presoner pugui contemplar els objectes per ells mateixos gràcies a la llum
del sol, contemplarà també la idea del bé, ja que el sol que tot ho il·lumina, és alhora
la idea mateixa del bé. Seguit el presoner que s'ha alliberat, quan se'n recordi dels
seus companys que van quedar al fons de la caverna anirà a alliberar-los i mostrar-
los, que les coses que ells entenen com a veritables, no són més que imatges
20
projectades que no s'assemblen a la realitat. No obstant això, els que estan com a
presoners no li creuran perquè per a ells, la veritat és el que han estat veient tota la
seva vida, les ombres, i es fan denominar savis perquè les saben interpretar, encara
que interpretin aquesta falsa realitat.
L'al·legoria de la caverna pretén posar de manifest l'estat en què es troba la nostra

naturalesa, és a dir, l'estat en què es troben la majoria dels homes amb relació al
coneixement de la veritat o la ignorància. Els presoners representen la majoria de la
humanitat, esclava i presonera de la seva ignorància i inconscient d'ella. Aquests
presoners, creuen que saben i se senten feliços en la seva ignorància, però viuen en
l'error, i prenen per real i ver itable les ombres de simples objectes.
OBJECTIU
Respecte al moment en el qual el presoner que ha pogut contemplar el bé en
si i torna a la caverna per assabentar als altres presoners que allò en què
creuen és fals, Plató el que exemplifica és la dificultat de comunicació que
hi ha entre el filòsof que coneix el món real i la gent normal, que no se’l
creu i prefereix viure en la seva ignorància.
També, l'educació fa un símil amb l’adaptació de la vista: primer veus poc i
has d’aprendre (acostumar la vista a la llum) per després entendre el Sol i el
món real, abans, però, no el podries veure ni entendre. L’educació, doncs, ha
d’orientar l'ànima per veure allò que ha de mirar. No perquè vegi els desitjos i
els vicis mundans.
EL FILÓSOF
El filòsof no voldrà governar, ja que voldrà seguir vivint al món i observant-lo
per aprendre més i més; no voldrà governar i ocupar-se de problemes
21
mundans de l’Estat. Haurà de governar infeliçment, ja que estarà en deute

amb la República perquè ha sigut ella qui l’ha alliberat de les cadenes i
permès veure el món tal com és; ara, ells necessiten que els hi guiïn, i el
millor candidat és aquell que coneix el món real.
LA DIALÈCTICA
La dialèctica pot servir per la veritat i/o una falsa dialèctica, pot servir per
convèncer (sofistes). Els estudiants han d'haver passat per l’observació
d’objectes immòbils (mates i astres); així, quan es dediquin a la filosofia,
podran fer un ús correcte i no aprendre a jugar a convèncer amb el discurs,
com els sofistes (dolents per a Plató). Aquests estudiants, per aprendre a
dialogar correctament, hauran d’aprendre que només hi ha una veritat i
aprendran a trobar-la pel diàleg. Si no ho fan, aprenen que poden defensar-
ho tot, tant el bo com el dolent, i ho aprofitaran pel seu propi benefici, tornant-
se dolents i manipuladors.
8. VUITÈ LLIBRE
En aquest llibre Plató parla dels tipus de govern i governant que pot tenir la
república, i en troba diversos relacionats:
● L'Aristocràcia és el govern dels millors, aquest Sòcrates el veu bé i

l’accepta, aquest govern és molt semblant al de la república, ja que governen
els millors, els que tenen l’ànima d’or. L'únic problema d’aquest govern és
que els metalls purs que la república hauria aconseguit, s’acabarien barrejant
amb els altres i això donaria pas a aliatges molt variats i no es mantindria la
puresa dels metalls i a la Timocràcia.
● La Timocràcia és el govern de les persones amb més honrats, no honrosos.
No és bona perquè hi haurà una barreja de metalls i, per honors i orgull, en
voldran anar a la guerra a per or, plata… i més honors. Això acabaria fent
que aparegués l'Oligarquia.
● L’Oligarquia és el govern dels que tenen més diners. El govern està
condemnat al fracàs, ja que amb un petit conflicte estaran destruïts perquè no
voldran lluitar per por a perdre i que tampoc en tenen les qualitats suficients
per lluitar, perdent a la mínima disputa. Es dividiria en Estat de rics i Estat de
pobres. Això donaria pas a la Democràcia.
● La Democràcia és el govern del poble després de la confrontació del poble
amb els rics. No és malament, ja que decideixen entre tots i és el més just,
però la gent acabarà mirant per ella mateixa i no pel benestar del poble
conjunt. Això acaba beneficiant a una persona que és el següent en governar
(el que més destaca i enfronta als demés entre ells) amb la Tirania.
22
● La Tirania és el poder concentrat en una persona que pot fer el que vulgui, ja
que haurà sigut triat pel poble i no tindrà por a les conseqüències que tinguin
les seves accions; encara que al principi s’intentarà guanyar la confiança del
poble.
9. NOVÈ LLIBRE
En aquest llibre Plató vol estudiar d’on surt el tirà i ensenyarà proves sobre que
l’home just és més feliç que l’home injust.
L’home tirànic segons Plató és el fill de l’home democràtic que es deixa arrossegar
pels desitjos salvatges que hi ha a la part bèstia de l’ànima de l’home, aquest
compartirà les misèries amb l’estat.
Les proves que dóna Plató són tres:

● Primera prova: comparà al tirà amb un home ric amb molts esclaus, si a
aquest se’l posa al desert amb la dona i els esclaus, aquest s’amagarà per
por a una venjança dels esclaus i tindrà una vida amb por i privacions
● Segona prova: hi ha 3 tipus de plaers, els plaers apetitius, que són els plaers
pels quals es guia el tirà; el segon tipus de plaer són els plaers honorífics,
aquests prefereixen el respecte i la fama; el tercer tipus de plaer són els
plaers filosòfics, aquests amen la sabiduría. Plató considera millors als últims
a causa de que els filòsofs han tastat tots els tipus de plaers, a la infància els
apetitius, a la guerra els honorífics i els intel·lectuals cada dia, a causa d’això
Plató al·lega que els filòsofs són millors, ja que han passat per tots i
cadascun dels tipus de plaers i encara i així s’han mantingut als plaers
filosòfics.
● Tercera prova: el plaer és un estat goig, que quan acaba sents un estat entre
plaer i dolor, a vegades dolorós i a vegades plaent, aquest estat només és
capaç de desentranyar-lo el filòsof gràcies a la seva experiència ja que ha
experimentat el coneixement científic i l’opinió real, això el tirà no és capaç de
fer-ho cosa que el fa més infeliç
Plató finalment respon a Transimer i li demana que imagini una bèstia

policroma i policèfala, composta de tota classe d’animals, entre ells un tirà,
aquest quan li doni ànima a la bèstia, matarà de gana a l’home que viu en ella
i Plató es pregunta quin tipus d'estímuls estimulen la bèstia, aquestes són la
cerca insaciable de riqueses.
“És útil actuar justament?”

El tirà és com si tingués l’anell de Giges, fa el què vol sense conseqüència alguna.
Comet injustícies sense rebre càstig, i al fer mal als altres, també es fereix a ell
mateix. Al cometre injustícies activa la part del desig de l’ànima apetitiva, i el filòsof
no li fa cas als desitjos apetitius, fa el que li dicta la raó. Cada cop que fa una
23
injustícia, afecta els altre i a ell mateix. Al haber satisfet tants desitjos i haver acabat
sent esclau d’ells es transforma en un fantasma del plaer. Ser un fantasma del
plaer és considerat molt repulsiu.
Quan cometem una injustícia. A l’ànima tenim una bèstia amb molts caps i colors,
un lleó i una persona normal, cadascuna d’aquestes representa ordenadament
l’ànima apetitiva, irascible i intel·lectiva. En el moment en el que comets una
injustícia s’alimenta la bèstia, conseqüentment creix i la persona es queda petita al
costat seu, així doncs, el lleó la mira i s’alia amb la bèstia. I viceversa si ets just i
alimentes a l’home o anima intel·lectiva.
El millor que li pot passar al tirà és ser governat ja que és esclau de les seves
passions, un fantasma del plaer, per fer bones eleccions ha de governar un en el
qual governi la raó.
10. DESÈ LLIBRE

Plató, per la teoria de les idees, rebutjava la poesia imitativa per la teoria dels
tres discs:
DISCS Tipus d’entitat Creador Creació
1r DISC Idea Dés artesà Idea de Llit
2n DISC Objecte Artesà Llit
3r DISC Imatge Pintor Dibuix de llit
Plató afirma que, contra més baix en sigui el disc, més imperfecció en conté;
ja que la imitació, que és la còpia de la còpia, és el més imperfecte possible.
Per a l'educació, doncs, no hem d'utilitzar només mites, ja que són la còpia
de la còpia (els llibres copien els comportaments divins).
L’imitador no està versat en el que és, sinó en el que sembla ser, en
conseqüència, la poesia tràgica ha de ser vista com un joc i entreteniment
simplement.
El mite d’Er
En la tribu Pàmfila, es troba un guerrer anomenat Er, que va a una
batalla i mor sota molts cossos. En tres dies, el troben sobre una pila
de cadàvers però en segueix.
Això és perquè
li havien donat
una
oportunitat.
24
Do
le
n
e
te
on
s
Sembla ser que van a una sala amb nou jutges que no l’estaven jutgan
a ell, sinó que està observant a la gent que hi jutgen i que hi fan amb
ella segons la seva vida (eren morts). Entraven ànimes netes i brutes per
dues portes diferenciades; les que es portaven bé en sortien per una i,
les que no, per l’altra. Per una banda, els que eren jutjats com a bons,
podien triar el que volien ser en la seva següent vida, era una decisió
important i hi havies de triar bé o en la propera vida aniries pel mal
camí. Després, en bevies d’una font, oblidaves i, en tres mil anys,
queies al món altra vegada. En canvi, els dolents feien 9.000 anys de
treballs forçats i queien al món altra vegada. S’acostumaven a
reencarnar en mol·luscs, invertebrats… Però ells no escollien en què
es reencarnaven.
TEORIA DE LES IDEES

CONCEPTES CLAU
El problema de la semblança:
U en el fet múltiple
La idea que percebem d’una cosa o element resideix en el món de les idees
(no forma part del sensible)
Dualisme ontològic:
-Món de les idees
-Món sensible
1. Com planteja Plató aquesta teoria?
Inicialment, Plató adopta la idea de relativisme de Protàgores en la que captem el

món a través dels sentits i el que Heràclit deia, i és que el món sempre està fluint.
Tot canvia i és relatiu al punt de vista i moment, i així mai podrem obtenir un
coneixement universalment vàlid de coses captades mitjançant els sentits. Malgrat
tot, hi ha unes idees que Plató considera que no depenen del punt de vista i que sí
que poden tenir un significat absolut i invariable, sempre el mateix. Són coses com
la justícia, el bé o la bellesa. L'interès en aquest tipus de coneixement és el que
dóna sentit ple a la vida, i per arribar allà cal tenir una certesa racional absoluta, no
es pot confiar en els sentits i hem de pensar amb la raó. Aquestes coses no són
pensaments individuals que poden variar de persona en persona, són el que la
nostra ment intenta representar o crear una imatge el més exacte que es pugui i
existeixen de per si, són idees. Aquestes són equivalents al concepte universal
socràtic.
25
Es torna a plantejar la teoria de Parmènides que contraposa la raó dels sentits, les
sensacions ens donen informació d’un món en constant canvi, mentre que la raó ens
dona informació sobre objectes immutables de la realitat, que no canvien i tenen uns
trets característics. Les idees constitueixen l’objecte real, de com són les coses al
món exterior als sentits. La realitat queda dividida en el món sensible i el de les
idees.
MÓN DE LES IDEES MÓN SENSIBLE
És un món veritablement real format per El món que ens envolta format per
idees immutables, irrepetibles, coses que canvien constantment i de
immòbils, i que no tenen ni espai ni les que no podem treure un
temps. És un món comprensible per la coneixement fiable, perquè percebem
intel·ligència. Les idees són els aquestes coses amb els sentits.
elements del coneixement a través de la
raó i no són continguts mental perquè
no es pot canviar l’opinió sobre elles i
tothom té la mateixa perquè són
realitats objectives. La idea suprema
que inclou a totes les demés és la idea
de bé, tot gira al voltant de la idea de bé
(mite del sol), i contra més propera a la
idea de bé és una idea en qüestió,
superior és jeràrquicament. Si la
coneixem amb exactitud i la seguim
conseqüentment serem bons ciutadans i
persones sense seguir ja més el
relativisme. Les idees són models ideals
situats al món de les idees, perfectes.
2. Relació entre els dos mons.
Es pot explicar de tres maneres:

-Les coses són una imitació de les idees.
-Les coses són reals si participen en la realitat de les idees (Mai aclareix que
significa)
-Les idees són la finalitat ideal del que intenten crear els éssers sensibles, que mai
aconsegueixen.
26
3. La reminiscència.
Com és possible que com a éssers del món sensible siguem capaços de conèixer
les idees, no originàries del nostre món. Deu ser que les hem vist abans i ara fem
memòria d’elles, el seu coneixement és innat. Quan naixem portem el record
adormit de les idees contemplades abans de néixer, tot per la relació de semblança
que hi ha entre les coses i les mateixes idees a les quals ens recorden. La tesi
principal de la reminiscència és “conèixer és recordar” i al mateix temps intuir també
és recordar. Aquesta idea queda retractada als diàlegs del Fedó i Menó. L’ànima ha
de ser necessàriament immortal o d'existència prèvia, i els millors exemples de la
reminiscència es troben en el recordatori de teoremes matemàtics per part d’un
individu que no sap matemàtiques, però que les acaba deduint tard o d’hora. Al llibre
del Menó Plató exemplifica amb un esclau i un teorema que acaba demostrant, l’ha
vist efectivament abans de néixer al món de les idees. Al Fedó es complementa
aquest exemple amb idees més complexes, com per exemple la capacitat de
detectar la idea d’igualtat quan veiem dos objectes iguals i alhora saber diferenciar
entre l'aparent igualtat dels objectes i una igualtat ideal. Això també ens passa amb
les coses justes i belles, però aquestes són més difícils de recordar. Les idees es
desvetllen gràcies a les percepcions sensibles.
4. Els nivells de coneixement.
Al llibre 7 es descriuen els nivells de coneixement humà i aquests es corresponen a

la realitat. Cada part de l'esquema indica la importància de cada nivell.
DOXA → Segons Parmènides, representa coneixement del camí de les aparences i es

divideix en dos variants:
27
·EIKASIA → IMAGINACIÓ I SEMBLANÇA = Ombres i reflexos de miralls,

coneixement per imaginació, opinió sense fonaments.
·PISTIS → CREENÇA = Argument poc sòlid, però amb intencions de veracitat.
EPISTEME → INTEL·LECCIÓ/CIÈNCIA Camí de la raó de Parmènides, representa

les Idees i la veritable realitat. Es divideix en:
·DIANOIA → ENTENIMENT = És una forma de ciència o coneixement que explica
la racionalitat de les coses a partir d'hipotesis que dona per suposades i fent servir imatges i
comparacions. L’exemple que dóna Plató és el de les matemàtiques.
· NOESI → CONEIXEMENT = La noesi utilitza el mètode dialèctic, que veurem tot
seguit. Es tracta d’intentar conèixer les Idees sense utilitzar ni imatges ni símils, i sobre tot,
sense donar res per suposat (sense fer servir hipòtesis que donem per certes sense poder estar-
se segurs). La finalitat màxima de la noesi és el coneixement de la Idea suprema, és a dir, el
coneixement de la Idea de Bé.
5.Dialèctica.
La dialèctica és el mètode d’investigació filosòfica propi de Plató. L’objectiu de la

dialèctica ens l’ensenya la república, aquest és conèixer les idees en si mateixes,
exactament com són i sense hipòtesis. Dialogar és fonamental per a fer filosofia,
això Plató ho hereda de Sòcrates i les seves obres són diàlegs de per si. La
dialéctica es la eina per a conèixer la veritat i s’ha de fer servir per a guanyar la raó
en un debat. I no només s’ha de conèixer la veritat, també s’ha de saber defensar
adequadament.(Governants ideals). Els sofistes van precedir aquest mètode de
Plató, perquè ells ja ensenyaven als seus alumnes a defensar-se verbalment, aquí
sí, a diferencia de Plató no importaba defensar o no la veritat. Si es domina la
dialèctica es dóna per suposat el coneixement de l’Idea de Bé i la seva utilitat per a
vèncer tots els sofistes amb la veritat.
DIALÈCTICA ASCENDENT: En el diàleg unifiquem l'u en la multiplicitat d’una idea, i

un cop fet això anem ascendint d’idees més concretes a idees més perfectes i
generals com la justícia o saviesa fins arribar a l’idea de bé. Considerem que les
sensacions provinents dels sentits desperten idees adormides al nostre interior.
DIALÈCTICA DESCENDENT: S’ha de fer exactament al revés, començar

disgregant les idees generals en idees característiques. Cal també no donar per
idèntiques dues idees que no ho són i per diferents dues idees iguals, volem trobar
una característica concreta diferenciadora de la idea en qüestió.
28
ARISTÒTIL «El filòsof»

Neix a Estagira, antic Regne de Macedònia, Grècia. Neix a la cort de Felip II, amb
17 anys marxa a Atenes per continuar la seva educació a l’acadèmia platònica.
I. Estada a l’acadèmia Platònica on Plató serà el seu mestre. (367a.C fins el

347a.C moment en el qual mor Plató, que no hereta l’acadèmia a Aristòtil.)
II. Es passa 4-5 anys estudiant biologia marítima.
III. Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia.
Durant aquest temps, donà lliçons a Alexandre Magne.
IV. Torna a Atenes i funda la seva pròpia universitat, el Liceu., que s’orientava a
la investigació i l’ensenyament.
Els seus pensaments respecte a la filosofia es poden agrupar en 3 grups:
● Filosofia pràctica: Persegueix un coneixement que té utilitat per a un fi. Un

exemple serien les ciències polítiques.
● Filosofia poètica: La filosofia poètica s’encarrega d’explicar la producció,
sense cap necessitat d’acció en ella mateixa. Un clar exemple seria com
Aristòtil ens explica quines són les parts d’un drama per tal de fer-ne un de
bon.
● Filosofia teorètica: No té finalitat i no serveix per res, són els coneixements
que estimem per si mateixos. Un clar exemple seria la matemàtica i la
metafísica.
Classificació d’entitats
A Aristòtil, el que l’interessen són les entitats separades i mòbils, que són els cossos
físics segons la seva classificació, ja que per a Plató és diferent, ja que dóna més
importància al criteri de movible, no de separació.
● Separada: existeix per compte propi.
● No separada: existeixen per la necessitat d’una altra entitat existent.
● Mòbils: Mai canvia, és immutable.
● No mòbils: Poden canviar, mutar-se a altres.
29
LA FÍSICA ARISTOTÈLICA
I. El moviment
El moviment és el primer principi de la física, el conegut canvi en tot el possible, «El
moviment és una de les manifestacions de lo continu». Aristòtil li dona un cert tret
ontològic positiu, que constitueix el real, donant importància a l’objecte, contrari al
que es pensava en l’antiguitat, que tenia una connotació negativa ja que el perfecte
era l’immutable.
Cal destacar que un moviment sempre tindrà una part negativa, ja que alguna cosa
que es mou per sempre és un procés incomplet, per lo tant imperfecte. El moviment
és el canvi de l’acte a la potència. L’acte de les coses es la seva expressió més
perfecte, per això tendeixen a aquest acte. Totes les coses tendeixen a un ésser
immòbil i separat, que és el més perfecte. El fet que les coses es mouen es degut a
que tendeixen a la perfecció de les divinitats.
(I) El moviment és l’actualitat d’allò potencial en quant a tal.
(II) El moviment és l’acte d’allò que no ha arribat al seu fi.
Per què la llavor es mou cap a

l’arbre i no cap a qualsevol altre
cos com podria ser el d'un tigre?
Perquè el seu acte té forma d’arbre
i no de tigre. Això és anomenat
causa formal. La causa final és la
responsable que la potència vulgui
moure’s cap a l’acte. El moviment
és el camí de la potència a l’arbre.
La perfecció es troba en el seu acte, no en el canvi en si mateix. Tot el que és

natural té el moviment incorporat en ell mateix, o la manera en com es mouran ja ve
determinada, no és aleatòria o decidida. El canvi requereix unes regles de moviment
individuals en cada potència per esdevenir el seu acte.
Així, el moviment, doncs, es donarà entre contraris. Perquè això succeeixi ha
d’haver-hi un substrat, que és allò que es manté durant el canvi i el fa possible. Si no
hi ha substrat, es produeix una contradicció, ja que no hi ha res que hi pugui
actualitzar-se.
I. Jota
II. Teoria hilemòrfica
Les coses són matèria i forma.
Sosté que la matèria no es pot donar sense forma i la forma no es pot donar sense
matèria. Tota cosa està composta per una matèria, però pot adoptar diferents
30
formes al llarg de la seva vida. Aristòtil, però, sosté que l'essència dels objectes
esdevé en la seva forma, no en la matèria, per això és la més important.
La forma és regida per l’acte a causa del moviment d’aquest.
Ex: Un arbre que té com a matèria fusta i forma d’arbre, en un futur es tallarà per
aconseguir fusta que s’utilitzarà per fabricar una taula amb aquesta fusta. La matèria
que és la fusta segueix sent la mateixa, però la forma d’arbre passa a ser la de
taula.
Els tipus de causes segons Aristòtil són la formal, la material, l'eficient i la final. Les
dues primeres són característiques (constitueixen l'ésser), i les altres dues es
consideren externes, no essencials (expliquen l'esdevenir).
En realitat i com veurem, els quatre tipus de causes segons Aristòtil en certa forma
es redueixen a dues: forma i matèria.
TEORIA DE LES 4 CAUSES:
● La causa material: està determinat pel material que compon el moviment o

les coses canviants. El substrat que dona lloc al canvi. Per a una taula, serà
fusta, per a una estàtua, pot ser el bronze.
● La causa formal: és la teoria de l’acte en què el canvi transformarà l’objecte
al final, la seva forma més perfecta.
● La causa eficient: La causa eficient fa referència a l'agent que realitza el
canvi (moviment). El moviment implica necessàriament el pas de la potència
a l'acte. El bronze que té potència per ser estàtua, només es convertirà en
una a través de l'acció d'un agent en acte (escultor) que actuarà com a causa
eficient del canvi.
● La causa final: És la voluntat de la potència en transformar-se a acte, per
poder assolir la seva forma més perfecta, l’atracció cap a la perfecció.
III.
El
temps i l’espai
31
Aristòtil pensa en el temps i espai connectant-lo amb l'espai i el temps. Aristòtil

considera que el temps no és un moviment en ell mateix, sinó que el deduïm per
l'observació del moviment dels astres, ja que són homogenis i constants.
Per tant, la teoria sosté que l’univers no té espais buits, sempre hi ha d’haver alguna
cosa; però l’espai no és un tret dels cossos. Quan un cos es mou, sempre hi ha un
altre que ocupa el seu lloc, com un cub de Rubik. L’espai, doncs, és el producte
donat pel moviment dels cossos.
Només hi ha moviments, més ràpids o més lents, però això deprendrà amb que els
comparem. El temps és una abstracció humana, que el calculem amb la comparació
dels moviments.
Tipus de canvi:
● Canvi qualitatiu: Quan una substància es modifica de manera que una de

les seves qualitats canvia. Un exemple molt clar podria ser el color.
● Canvi quantitatiu: Quan la matèria canvia, un exemple on es veu molt clar
és en nosaltres mateixos, les persones. Nosaltres som literalment el que
mengem, depenem de la composició dels aliments per tal de desenvolupar-
nos físicament amb aquest.
● Canvi local: El canvi en la posició d’un objecte, és a dir, quan un objecte
canvia de lloc o posició a una altra de diferent.
● Canvi substancial: Suposa la modificació radical d'una substància, és a dir,
que alguna cosa deixi de ser el que era i passi a ser una altra cosa: que una
substància es "converteixi" en una altra. Les dues formes pròpies d’aquest
tipus de canvi són la generació i la corrupció. La generació suposa el
naixement o sorgiment d'una nova substància; la corrupció suposa la mort o
la desaparició, la destrucció d'una substància. La germinació d'una llavor i el
pas de ser llavor a planta suposa un canvi substancial: la llavor desapareix,
deixa de ser llavor, i sorgeix la planta.
IV. Lògica aristotèlica

La lògica aristotèlica és l’anàlisis de les formes del pensament humà. Les
categories són les necessàries per poder concebre un pensament o idea.
Sense una no podria existir el pensament.
- Mida
- Volum
- Nombre
- Temps
- Color
Aquestes són el pont entre el coneixement i el món. Aristòtil creu que el món
també respecta les categories, i també qualsevol món possible.
32
LES ESCOLES SOCRÀTIQUES MENORS

De tots els filòsofs que van ser deixebles de Sòcrates, Plató en va ser, sens dubte,
el més important. Però no va ser l'únic. Els anomenats "socràtics menors" van rebre
personalment les ensenyances de Sòcrates.
A banda de la platònica, les altres escoles que sorgeixen de l'ensenyament socràtic

van ser la megàrica, la cínica i la cirenaica. Totes tres tenen en comú posar al centre
de la investigació filosòfica els temes ètics i el seu desinterès per les qüestions
físiques i cosmològiques.
● L'escola cínica: El nom d'aquesta escola, d'acord amb la seva arrel grega,
significa aproximadament "els que volen ser gossos". Per aquest motiu se'ls
conegui també com "la secta del gos". El cínic més destacat va ser Diògenes.
Sota la influència socràtica, els cínics veien en la filosofia el camí segur per
arribar a la felicitat. Per a ells la felicitat era el mateix que l'autonomia o la
llibertat individual, un estat d'autosuficiència que només està a l'abast dels
savis. Per arribar-hi consideraven que era necessari reduir al mínim les
pròpies necessitats i abandonar la vida civilitzada. Els cínics pensaven que es
pot i s'ha de prescindir de les lleis civils. Cal rebutjar-les per la seva
artificialitat i perquè allunyen l'ésser humà del seu estat natural. Més que un
sistema filosòfic, el cinisme va ser un moviment provocador, que va fer ús de
la ironia per ridiculitzar la societat de l'època.
● Escola cirenaica: Segons els cirenaics, la veritable felicitat a la qual pot
accedir l'ésser humà no és res més que el plaer, el bé és el plaer, el mal, el
dolor. La saviesa i la virtut han d'estar al servei del plaer. L'ésser humà no ha
de tenir més ocupació que cercar-lo, encara que s'hagi d'evitar caure en
l'esclavitud dels desitjos.
● Escola megàrica: estudien la dialèctica i els seus arguments, la retòrica
socràtica. Caven en l’escepticisme. En tenen interès per la maièutica.
Altres escoles que van sorgir van ser:
● L'estoïcisme, escola filosòfica fundada a Atenes és un corrent filosòfic que

proposa una visió del món on tot es pot pensar mitjançant una ètica personal,
basada en un sistema lògic i en una llei de relació de causa-efecte. Així,
l'univers sencer està estructurat de manera racional i comprensible. Els
estoics sostenien que si bé no podem controlar el que passa a l'univers, sí
que podem controlar la manera en la qual pensem sobre això. El lema
principal dels estoics és que "la virtut és el bé suprem". L'esperit estoic ha de
ser calmat, autocontrolat i disciplinat, ja sigui que faci front a la desgràcia o la
33
bonança. Només aquesta actitud d'indiferència pot conduir a la llibertat i la

tranquil·litat. Els estoics pensaven així assolir la impertorbabilitat, és a dir,
l'ataràxia. Sostenien que certs errors de judici (és a dir, errors de pensament)
poden engendrar emocions perjudicials, i per això l'ésser humà ha de
suspendre el judici, acceptant les coses com es presenten, renunciant al
desig, la por i l'ambició.
FILOSOFIA MEDIEVAL
Sant Agustí d’Hipona (354-410)
Va néixer a Tagaste, a Argelia actual que era part de l’imperi romà. De pare pagà i
mare molt devota. Amb 11 anys va aprendre llatí a l'escola i amb 17, gràcies al seu
mecenes pot anar a estudiar a Cartago. Es deixa anar pels plaers de la vida (dones,
drogues…) i descobreix un diàleg del llibre ‘Hortensius’ de Ciceró que canvia
completament la seva manera de pensar. Als 20 i pocs anys té un fill i funda una
escola; als 29 vol aprendre més i va a Roma on és decebut pel mediocre nivell de
les acadèmies. Aconsegueix anar a la cort de Milà a ensenyar llatí. Va morir en un
setge.
Ell de jove era maniqueista, que creia que cada cosa bona tenia contrapart
negativa i, per tant, creia en l’existència del diable, que es troba en conflicte amb
Déu. El bé i el mal. Va escoltar una veu que el va trastocar i el va convertir en
cristià, fins i tot predicava misses a casa seva.
INTERÉS FILOSÒFIC
Especialment, és conegut per fer una síntesi de Plató i Aristòtil amb la religió.
·Causa philosophandi→ Filosofem per buscar la felicitat, que és el que l’humà anhela i
persegueix. La causa de la felicitat és Déu, doncs és la causa per la qual filosofem. Per
aprendre a ser feliç, hem de confiar en la fe.
·Bene vivere→Vita beata = Cal fer la vida bona per arribar a la vida feliç, ja que té a
veure amb la teva moral (normes autoimposades) i costums. De vegades ens
equivoquem i no portem una vida bona i, encara que busquem la vida feliç, no la
trobarem. La filosofia (felicitat) ens ajuda a viure a voluntat, que és necessari per
poder portar una bona vida. Els antics creien que les virtuts els feien feliços, que
Sant Agustí no suporta aquest pensament. Ell diu que el que et fa portar una vida
bona és l’amor a Déu.
Les 4 virtuts paganes són les 4 virtuts cíviques, que no tenen valor per si mateixes,
si no que són importants per demostrar l’amor a Déu.
Per portar una bona vida cal estimar a Déu, al veí, al cos i a l’ànima. El manament
obliga a estimar el pròxim i a Déu, no al cos i a l’ànima. Estimar això és el camí de la
servitud. La vida bona té a veure amb els costums, però també s’ha de saber
estimar a tots quatre (a Déu, al veí, al cos i a l’ànima).
34
Hi ha dos tipus de béns:

-Uti = consumadors (han arribat a la plenitud) permanents i eterns. Ens acosten a la
nostra forma final.
-Frui = Temporals, consumibles, fortuïts (Menjar)
Els antics tenien raó, però eren arrogants per no atribuir a Déu les 4 virtuts.
ESCOLÀSTICA I PATRÍSTICA
Domina fins al 1453. A Europa hi ha dos moviments teològics que discuteixen sobre
la religió en diàlegs, la Patrística que gira al voltant de Sant Agustí, i l’Escolàstica
que segueix el pensament de Sant Tomàs.
Un dels grans problemes al que s'enfronten és el problema del mal. Els Patrístics
es preguntaven com era possible que Déu permetés tantes coses dolentes en
aquest món, si a priori, és omnipotent, omniscient i bo.
- És que no ho pot fer millor? → No és omnipotent.

- És que no ho sap fer millor? → No és omniscient.
- És què ho fa volent? → És malvat.
Però Déu és les tres coses i aquí ve la paradoxa del problema del mal.
35
ÈPOCA MODERNA
Partim de la teoria de la percepció causal de Galileu. Aquesta, dictamina que quan la llum
impacta en un objecte, aquesta surt amb una longitud d’ona determinada, viatja fins a la
retina de l’ull, la qual s’encarregarà d’enviar impulsos nerviosos al cervell per tal de crear
imatge.
Objecte fenomènic: Objecte recreat en la
nostra ment.
Objecte real: El que existeix.
● Teoria del doble objecte

El principi de causalitat afirma que tot
esdeveniment en té una causa. Així, si
nosaltres fem alguna cosa i aconseguim un
determinat resultat ho serà perquè hem
posat els mitjans adequats per arribar-hi, és
a dir, que hi ha una reacció, una cadena de
causa-efecte. Aquesta teoria en serveix per a qualsevol sentit.
➢ Cadenes causals correctes: Aquestes representen la forma i mida, de la manera
com ocupen l’espai, fidels a aquesta.
➢ Cadenes causals il·lusòries: Aquestes donen lloc a les demés característiques,
com el color, l’olor, el tacte. Propietats que no son igual al món real.
Galileu després d’aquest plantejament s'adona que els sentiments no ens aporten dades
certes, sinó que intenten interpretar el món extern a través dels òrgans sensitius i el cervell.
Paral·lelament, Galileu comenta que cadascú té un accés únic i privilegiat respecte les
emocions pròpies, ja que ningú no hi pot accedir a la meva ment i ningú no mira el món com
cadascú el veu.
Finalment, galileu, arriba així a la conclusió que tú et pots equivocar respecte el món real,
però no respecte a les teves percepcions.
Empirisme
Amb aquest corrent comença a importar de quina forma o mètode s’obté el
coneixement.
L’empirisme diu que el coneixement
prové de l'experiència, per tant s'obté a
través dels sentits. Això fa que es
consideri a posteriori. Aquest corrent
rebutja les idees innates, ja que diu que
el coneixement s’obté de l'experiència,
llavors és impossible que hi hagi
coneixement innat.
36
En aquest context però, la ment en néixer és un paper en blanc i l'experiència és el

bolígraf amb el qual s’escriu a sobre.
El representant principal d’aquest corrent de pensament el John Locke (1632-1704)

amb el seu estudi de les idees simples i complexes
Racionalisme
El racionalisme comença a la vegada de l'Empirisme i és considerat el moviment
contrari al mateix.
Aquest pensament no rebutja les idees innates, ja què es basa en l'experiència, i diu
que la raó és la font de l’obtenció de les idees, és a dir, diu que l'experiència es pot
obviar a l’hora d'obtenir coneixement.
Aquest és un coneixement a priori ja que no utilitza els sentits per a res.
Els autors principals d’aquest corrent són: René Descartes (1596-1650), Spinoza
(1632-1677) i Leibniz (1646-1716)
37
RENÉ DESCARTES
René Descartes fou un Llicenciat en Dret que començà a viatjar arreu del món, seguint la
guerra com a soldat, però sense lluitar, en pau per la seva decadent condició física que li
impedia lluitar. També, a part, tenia un gran domini de l’escolàstica.
1. LA SEVA OBRA
● Regulae (1628) Ens explica les pautes de com s’ha d’investigar.
● Tractat de la Llum: Sobre l'òptica
● Discurs del mètode: L’escriu en francès i no en llatí → Per arribar al màxim públic.
● Meditacions físiques
● Principis de la filosofia
● Les passions de l’ànima
2. LA MATEMÀTICA UNIVERSAL I EL SEU MÈTODE

Vol seguir la divisió d’Aristòtil en gran part de l’obra física, però no parla de l’Ètica
encara que sempre l’està nombrant, dient que l’esmentaria més endavant.
El gran buit de la seva producció o coneixement és la lògica cartesiana, que no
l’explica com a tal sinó que interpreta que ja la donem per suposada; és a dir, que la
va explicant amb el seu ús. Per exemple, el seu llibre Geometria en queda demostrat
el seu mètode sense fer-ne referència directa.
Per parlar de la matemàtica en fa dos pressupòsits inicials:
➔ PRESSUPÒSIT 1:
El pressupòsit de la seva lògica és que les veritats del coneixement humà
sempre segueix successions matemàtiques. Una progressió matemàtica
conté un ordre, són ordres. Quan confirmem una entitat matemàtica podem
conèixer la següent veritat, però seguint l'ordre matemàtic, no podrem
conèixer la veritat que vulguem perquè, doncs, no podrem assegurar que
sigui certa.
➔ PRESSUPÒSIT 2:
Descartes diu que hi ha d’haver sempre mesura, que per arribar a les veritats
has de fer servir sempre la mateixa naturalesa, la mateixa mesura, ja que si
trobes una amb una natura, només en podràs trobar de la mateixa, no pas
d’altra diferent.
Les veritats cartesianes tenen ordre i mesura, van seguides i tenen connexió, però
han de ser veritat perquè la successió tingui valor vertader. Si no comencem des
d’una veritat, la successió no en tindrà aquesta mesura. Per tenir un ordre de
veritats, han de tenir trets iguals o semblants.
VERITAT ➡️ VERITAT ➡️ VERITA
38
➡️= L’ORDRE
VERITAT = LA MESURA
3. ORDRE DE CONEIXEMENTS
Ordo essendi
L’ordo essendi es refereix a la dependència d’existència d’unes entitats a unes
altres, és a dir, la jerarquia d’existència de les entitats. Antigament, el que es
pretenia era conèixer el món amb l’ordo essendi, primer conèixer a Déu, que és el
causant de tot i l'entitat màxima de la qual depèn tot, i després conèixer el món.
DÉU → MÓN → JO
Ordo cognoscendi
L’ordo cognoscendi és l’ordre que ens ofereixen les veritats i el seu ordre. Descartes
segueix l'ordo cognoscendi, ja que no pot saber qualsevol cosa, només el que les
veritats li deixen conèixer. L’ordo essendi, per això, no cal que coincideixi amb el
cognoscendi, puix que aquest últim el marca les veritats i, el primer, la jerarquia
d'entitats.
4. TIPUS DE VERITATS
Les veritats es poden dividir en:
● VERITATS AUTOEVIDENTS:
Les veritats autoevidents són aquelles que podem reconèixer com a
vertaderes per intuïció, sense deducció, concretament, la intuïció cartesiana.
1. Veritats indubtables: “Cogito ergo sum”
2. Natures simples: Les natures simples són aquelles idees que
coneixem per intuïció però amb abstracció del món real. Per exemple,
la figura, el lloc, el moviment, el temps i l'extensió són natures
simples.
Els primers elements de les successions matemàtiques són extrets per
INTUÏCIÓ, per exemple, les natures simples ens ajuden a conèixer la
geometria.
Per poder trobar les veritats autoevidents hem de fer ús del criteri de veritat
per evidència: veure amb claredat i distinció.
➢ Claredat: Observar quelcom sol, sense cap element extern que
distorsioni l’entitat en si mateixa.
➢ Distinció: Prendre consciència del quelcom, percebre les seves parts
diferenciades de les demés.
També podem trobar veritats per criteri de correspondència: quan la idea es

correspon amb l’objecte extern; doncs, s’anomena isomorfisme (entre la idea
i l’objecte real).
39
Trobarem la veritat en quant l’objecte mental correspongui amb l’objecte

extramental, com podem veure amb la teoria dels dos objectes de Newton:
5. EL DISCURS DEL MÈTODE
“El discurs del mètode per a dirigir bé la raó i buscar la veritat en les ciències”
Aquest llibre marca el final de l'escolàstica i l'inici de la filosofia moderna.
Vol posar remei a la situació de les ciències especulatives sense fonaments
proporcionant-los una metodologia, un fonament ferm, uns fonaments
indiscutibles per a qualsevol ment racional. El seu mètode serà el dubte, però
el seu objectiu serà molt diferent del dubte escèptic. Si l'escèptic dubta per a
romandre en el dubte, Descartes dubtarà (o fingirà dubtar) per a aconseguir
justament el contrari: la certesa, l'absència de possible error. És aquest dubte
metòdic radical la que li portarà a l'establiment d'un nou mètode simple i clar.
- La primera regla del seu mètode està en relació amb el "dubte
metòdic": no admetre com a veritable cap cosa sense conèixer amb
evidència que ho és, evitant la precipitació: cal partir de principis
racionalment evidents, és a dir, clars i distints..
- La segona regla és dividir els problemes en els seus elements
primaris, els quals es revelaran com a veritables o falsos (anàlisis)
- La tercera serà reunir i organitzar ordenadament els coneixements
elementals així obtinguts per a anar ascendint a poc a poc, com per
graus, fins al coneixement dels compostos (síntesis)
- Y per últim, enumerar i revisar totes les veritats conegudes per a estar
segur de no ometre res i comprovar si es relacionen les unes amb les
altres (enumeració i prova).
6. MEDITACIONS METAFÍSIQUES
1ª MEDITACIÓ: “Sobre les coses que es poden posar en dubte”
El dubte és una eina metodològica, una veritat indubtable podem afirmar que
és certa, però, si se’n pot dubtar, estem afirmant que no podem saber de cap
manera si és certa o no, no diu que si pots dubtar significa que sigui falsa,
40
simplement has de suspendre el judici. El dubte, doncs, és un instrument per

trobar el coneixement real, per això, utilitza el DUBTE HIPERBÒLIC.
En la primera meditació Descartes es proposa dubtar de tot.

Ell ha de dubtar de tot i, el primer pas per fer-ho més ràpid en compte d'anar
dubtant de coses individualment, el que fa és dubtar dels sentits, ja que és la
base de la majoria de coneixement, com les ciències empíriques, que es
basen en l'observació (vista). Per fer-ho, proposa les PERCEPCIONS
CONFUSES, és a dir, objectes que, en una distància semblen d’una manera
i, de més a prop, d’una altra. Vet aquí, si no podem confiar en la vista, com
podem confiar en els demés sentits? D’aquest dubte, doncs, es pot lliurar la
geometria i l’aritmètica.
Més endavant, presenta el dubte de la indiscernibilitat entre el somni i la

vigília. Aquí aconsella pensar en aquells somnis que, quan estem adormits,
de veritat creiem que són veritat, però ens aixequem i ens adonem que no ho
són. Doncs, suggereix que, si ens passa ja en els somnis, com podem saber
que el que estem vivint no és un somni massa real que no el podem distingir
del món? Doncs, els coneixements sobre el món cauen, ja que no sabem si
de veritat coneixem el món o només és un somni. Tot i això, es poden salvar
les natures simples, que són vertaderes en el món i en el somni.
Per terminar de dubtar del tot, proposa que pensem en un GENI MALIGNE
que es dediqués a enganyar a la la meva ment i les meves sensacions, ja
que jo no en seria un cos amb un cervell, sinó un cervell en un cubell amb
una substància que li permetés viure, però el geni em manipulés
completament. També podria posar-nos al davant una realitat inexistent,
diferent del món real.
PARALOGISME: 2+2=5 ☺
El que posa verdaderament en dubte és la sensació de que has fet bé

l'operació, no fer que l'operació estigui bé en si mateixa. El geni et fa sentir
que fas les coses bé quan, en veritat, les fas malament o si són falses pensar
que en són certes; creant així una PARANOIA. Doncs, ara sí que en cauen
l’aritmètica i la geometria, que es posen en dubte.
2ª MEDITACIÓ: “Sobre la naturalesa del esperit humà que és més fàcil”

Per a Descartes, la ment és un receptacle que conté els continguts mentals
(emocions, sensacions, idees…) això, ell els anomena MODES DE
PENSAMENT, als continguts mentals, no a la ment; aquesta l’anomena
ESPERIT.
41
“cogito ergo sum”

(penso, aleshores existeixo)
Pensar per Descartes és tenir un contingut mental. Doncs, aquests continguts

mentals per poder existir necessiten ésser pensats per algú. Si deixo de
pensar en un C.M. deixen d’existir. Si tinc modes de pensament, tinc una
ment pensant, doncs, significa que estic existint; encara que pensis una
falsedat, estàs pensant, no importa el valor de veritat d’aquest pensament.
Aquest raonament prova que tens una ment pensant, és a dir, que ets una
res cogitans, no que tinguis un cos (res extensa). Doncs, afirmem que som
una ment pensant, res més, ja que podem dubtar de l’existència del cos.
Aquesta és una veritat AUTOEVIDENT, pel fet que la percebem amb claredat
i distinció i no cal mirar el món per confirmar-ho.
Una veritat autoevident, Déu la pot posar en l'existència tal com l'estás
pensant, és a dir, que pot existir per ella mateixa, seria una cosa diferenciada
de les altres.
Les coses tenen essència, que es refereix al seu conjunt de característiques i
propietats que la distingeixen de la resta. L’essència, doncs, no implica
existència, però l'existència sí que implica essència. Amb aquest argument
podem provar que la ment i el cos són coses diferents i no un conjunt com
sempre s’ha pensat, ja que tenen essència diferenciada i vol dir que poden
existir diferenciadament.
La validesa del “cogito ergo sum” és condicionada pel fet de pensar o no. Si
no penses, no tens certesa de si estàs existint. Aquesta veritat només
confirma que existeixes quan tens continguts mentals.
CAS DE LA CERA
Si jo confio en els meus sentits, no sé si és el mateix objecte la cera inicial (rígida,
blanca…) i la final (líquida, més obscura…). Els sentits no ens porten cap prova que
són el mateix, ja que la seva essència ha variat.
Doncs, podem afirmar que és el mateix per la facultat de la raó i el coneixement.
L’entès pels sentits passa el filtre de l’enteniment humà. La imaginació no és capaç
de pensar que quan apliquem calor, s'expandeix l’objecte.
CAS DELS BARRETS I ELS AUTÒMATS

Quan miro per la finestra i veig barrets volar, penso instintivament que hi ha
persones que porten els barrets, home vestits que es mouen al carrer. Però la
realitat podria ser que hi haguessin autòmats portant-los, éssent aquí evident l’error
dels sentits.
42
Aquest cas ens porta al solipsisme. Això ens diu que és possible que només
existeixes tu en el món i que no hi ha ningú més. Tot el decorat és del geni maligne.
I, això, altra vegada, ens porta al problema de les altres ments, que diu que tu saps
que existeixes perquè penses, però no pots saber si els demés existeixen o no
perquè no saps si estan pensant o no ho fan.
3ª MEDITACIÓ: “Sobre Déu que existeix”

Proposa fer una teoria sobre l'origen de les idees. Ell només sap que és una
substància pensant amb continguts mentals. Dubta de la veritat de les seves idees.
Segons ell, hi tenen diferents orígens.
1. IDEES ADVENTÍCIES:
Les idees que tenen un origen en els sentits. EX.: Veus molts arbres i
generes una idea general adventícia d’arbre. L’hem percebut pel sentit
de la vista.
2. IDEES FACTÍCIES:
Les idees elaborades mitjançant la imaginació, recombinant algunes
idees adventícies. També pots crear idees a partir de natures simples.
EX.: Tinc dues idees: noia i peix. La imaginació les ajunta i genera una
idea factícia de SIRENA.
3. IDEES INNATES:
Idees que ni les has percebut ni les has generat amb imaginació: Déu
és una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient
i omnipotent. Ningú no ha vist a Déu ni ningú l’ha fabricat, ja que cap
efecte pot contenir més perfecció que la seva causa i Déu és el més
perfecte. Per tant, hem nascut amb la idea de Déu.
Les idees tenen dues realitats:

➢ Realitat formal: matèria amb la qual estan constituïts.
➢ Realitat objectiva: el contingut de la idea.
La realitat objectiva de Déu és la millor i més perfecte, ja que és infinita i, les demés,
finites. Déu, a més, no té la mateixa realitat formal que els humans però sí que les
idees. La causa de la idea de Déu no pot ser el geni maligne, només pot ser creat
per una cosa tan perfecta no per algú de menys perfecció; doncs, Déu ha sigut el
creador de la idea de Déu. Per tant, com tenim la idea de Déu i només ell l’ha pogut
crear ell mateix, és una raó indubtable de la seva existència.
Déu no pot ser enganyador (l’engany és considerat un error). Si hi ha algun error, és
perquè hi ha un defecte; Déu és perfecte i, aleshores, no té cap defecte. Per tant,
Déu no pot enganyar.
4ª MEDITACIÓ: “Sobre allò vertader i sobre allò fals”

Déu no pot ser la causa de cap error, sinó que som els humans els que no
sabem fer ús correcte de les nostres facultats i ens precipitem.
43
● FACULTAT D’ENTENIMENT:
Presenta idees a la ment, simplement les va posar, però no és la
causa de l’error perquè ho fa de manera objectiva, sense valor de
veritat. Per poder tenir-ho, hem de fer ús de la facultat de jutjar, és en
aquell moment l’estem donant un valor de veritat. En general, ens hem
d’abstenir de jutjar l’enteniment però no errar, ja que les idees no
poden ser errònies en la nostra ment sense ser jutjades.
● FACULTAT DE JUTJAR:
És la capacitat de dir si una cosa és verdadera o falsa. Mai ens
equivoquem, ja que ens l’ha posat Déu i és perfecte, per això, la
facultat és perfecta. L’home en té facultats perfectes i altres
d'imperfectes. Déu ens ha donat capacitats perfectes perquè no pot
ser imperfecte, però l’home no és tan perfecte com Déu encara que
hagi estat creat per ell perquè no som complets, ja que sí que només
fa coses perfectes, però no ens ha fet del tot, amb totes les capacitats
possibles. [EXEMPLE DEL COTXE CREAT PER DÉU, diu que Déu fa
el cotxe perfecte, però, per exemple, no li posa rodes]
El poder de discernir el vertader del fals és infal·lible, el problema és

que nosaltres no el sabem utilitzar bé. Per no equivocar-te en el judici,
has de conèixer amb claredat i distinció les coses; no hem de jutjar
abans de conèixer clar i distint, hem d’abstenir el judici en aquesta
situació.
Tenim un poder de jutjar finit, no infinit; hi ha coses que és millor no
jutjar. És infal·lible sempre i quan puguis percebre amb les
característiques anteriors; si no ho fas, no és infal·lible.
● FACULTAT DE LLIURE ALBIR:

Sentir la llibertat de fer el que vulguis. Doncs, el lliure albir és qui ha de
fer que t’abstinguis de jutjar l’enteniment, ja que, realment, tu pots
decidir si fer-ho o no, ja que aquesta facultat és infinita.
La causa de l’error és la següent: tu tens la llibertat de fer el que vulguis (lliure

albir) i, per tant, jutjar el que vulguis. Però, doncs, no és correcte jutjar abans
d’entendre amb claredat i distinció. Amb aquestes facultats ho puc arribar a
conèixer tot però has d’anar a poc a poc, sense precipitar-te per no fer un mal
ús de les capacitats. Les capacitats, encara que siguin perfectes són en
limitades. Descartes recomana suspendre el judici fins que entenguis amb
claredat i distinció, ja que és el moment en el qual en podràs estar segur del
seu valor de veritat; si ho fas abans, no en podràs estar totalment segur i pots
errar. Així doncs, Déu no és pas el culpable de l’error, ho som nosaltres.
44
5ª MEDITACIÓ: “De l’essència de les coses materials; i de bell nou de

Déu, que existeix”
Quan concebim amb claredat i distinció vol dir que Déu podria posar-la en
l’existència. La idea percebuda de qualsevol cosa és la seva essència.
Doncs, l'essència dels cossos es redueix a l'extensió, la manera com ocupen
l’espai. Perquè hi hagi existència de les coses ha d’existir més enllà de la
meva ment. La imaginació, per Descartes, ocupa espai
Si les imaginem, ja ocupa un volum en la meva ment i vol dir que podria
existir. Podem conèixer l’essència d’una idea abans de veure-la, si és així,
pot existir o no.
És molt més fàcil conèixer l’essència de les coses que la seva existència, ja
que, però aquesta primera no són necessaris els sentits, dels quals en podem
dubtar. (La geometria Descartes diu que s’ha d’entendre com a verdadera)
En conclusió, l'extensió dels cossos és la seva essència. La manera en què
ocupen l’espai en les ments és la seva essència; doncs, si el puc concebre
amb claredat i distinció és potencialment existent per què sabem de quina
manera ocuparia l’espai si Déu el poses en l'existència.
D’aquesta manera, podré conèixer l’essència de qualsevol cosa sense saber
ni confirmar la seva existència, però sí que són potencialment existents;
només necessitem la imaginació i, de vegades, l’enteniment.
Per tant, l'única essència que requereix l'existència, ja que conté totes les
perfeccions i l’existència és una, és l'essència de Déu. En la ment, mai no hi
ha falses essències.
➢ VERITATS ETERNES
Coneixements necessaris i universals que la ment troba en si mateixa:
pel fet que són veritats necessàries, són immutables i, per aquesta raó,
són eternes. Són veritats referents al món sensible, que sempre han
existit encara que no ho hàgim sapigut encara.
Segons Descartes: “[...] potser no tenen cap existència fora del meu
pensament, i que no són pas fingides per mi, tot i que és en la meva
llibertat pensar-les o no pensar-les”, és a dir, que les veritats eternes
no tenen perquè existir (o saber de la seva existència) però no són
tampoc idees creades per una persona, ja que sempre han estat allà
mateix, encara que no les sapiguerem. Tot i així, tothom és capaç
d’imaginar-les.
Aquestes veritats enfronten els poders i característiques de Déu,
perquè si són eternes i immutables, vol dir que Déu no les podria fer
canviar encara que ho intentés; això faria dubtar de l'omnipotència de
Déu. Segons Descartes, ell diu que sí que les podria canviar a
voluntat, per exemple fer que un triangle sumés 178°.
L'essència de Déu implica la seva existència; a diferència de totes les altres

essències, la de Déu compta amb l'atribut de "l'existència eterna". Tal fet és
important perquè pocs passatges abans Descartes acabava d'argumentar
45
( ho teniu molt ben explicat això)que aquelles essències que podem concebre
o imaginar amb claredat i distinció, són veritables. Tal fet no és trivial perquè
si concebem l'essència de Déu amb claredat i distinció, l'hem de reconèixer
com a veritable i com que entre els seus atributs (a diferència dels atributs de
les essències d'éssers no existents com "sirena" o "centaure" que també
podem reconèixer com a veritables (les concebem amb claredat i distinció)
s'hi compte l'atribut "existència eterna", aleshores la seva essència implica
l'existència i negar-ho només és possible per aquells qui tenen una concepció
confusa i obscura de l'essència de Déu.
6ª MEDITACIÓ: “De la existencia de las cosas materiales, y de la

distinción entre el alma y el cuerpo del hombre”
Hi ha idees que es poden imaginar i altres que es poden concebre. La
imaginació tracta sobre visualitzar i veure les idees en la ment. Les
sensacions són més vives i autònomes, no tries el que sentir. Hi ha
figueres que no podem imaginar, però si entendre amb claredat i
distinció. Amb Déu passa el mateix, que no el podem imaginar però sí
concebre.
Jo sóc capaç de concebre’m com una substància pensant (res
cogitans) sense necessitat de tenir la capacitat d'imaginar i sentir. Si
això és així, l’home és una res cogitans dotada només d’enteniment.
La ment és enteniment i ja. La imaginació o els sentits es troben
apartats d’aquesta.
L’enteniment no serveix per demostrar l'existència de les coses. La
imaginació tampoc, ja que puc imaginar infinitat d'idees (existents i no)
i no tinc cap manera de saber i diferenciar quines poden existir i quines
no, ja que totes les idees tenen la mateixa realitat formal, essent
idèntiques en la ment, sense cap criteri diferenciat. Per tant, només em
quedarien els sentits per poder demostrar l'existència de les coses.
AL PRINCIPI…
Primer pensa en perquè confiava en els sentits. Mai no havia dubtat de
l’existència del seu propi cos abans de les meditacions. El cos és propi
perquè quan el maltracto et fa mal a tu, el pots sentir; però si maltracto
a un altre objecte, no sento cap comoditat ni incomoditat.
Tampoc dubtava dels cossos externs. Respecte els sentits, no es
dubtaven perquè tenien més vivacitat que la pròpia imaginació, a part,
tampoc podies escollir què sentir i què no sentir, però si podies decidir
què imaginar i què no. Això significa que els sentits no depenen de tu.
Hi ha 4 arguments que confonen l'existència dels sentits:
- Les percepcions confuses (1ª Meditació)
- Els membres fantasma: es tracta de gent que rep incomoditats d’una
part del cos que no en té, doncs, això vol dir que aquesta sensació
46
ens està enganyat, ja que no ens aporta informació del món real
certa.
- Indiscernibilitat entre el somni i la vigília (1ª Meditació)
- Desconeixença del creador del nostre ser, que creiem que era el Geni
Maligne en el dubte hiperbòlic.
ARA…
Ara ja sabem qui és el nostre creador: Déu. I per això ja no hem de dubtar
com hem fet fins ara, ja que Déu no és enganyador. Queda invalidada,
doncs, la teoria del geni maligne. Si ens enganyés, seria perquè no és
omniscient, omnipotent o bo (i Descartes sempre defensa que Déu és
perfecte).
Sabem que Déu existeix (demostrat en anteriors meditacions). Descartes es
pregunta: Quina és la causa de la percepció? Hi ha tres possibles causes:
- Ell mateix
- Déu
- Les coses del món extern que ens afecten
Per triar la correcta, fa un argument per descart:
- Les percepcions no les puc triar jo, no puc decidir el que sento; per
tant, jo no puc ser la causa de les meves percepcions.
- Déu tampoc ho pot ser perquè seria un gran engany (procedent d’un
error, que no pot ser), massa cruel i ell tampoc té la necessitat
d’enganyar-nos.
- Doncs, la causa de les nostres percepcions han de ser les coses i,
això vol dir que han d’existir aleshores. L’única possible cause dels
meus sentiments són les pròpies coses.
Ja sabem doncs que les coses existeixen i les coneixem pels sentits. La
percepció ens parla del món extern, però no podem estar segurs de si
aquesta informació és verídica i real. Descartes, aleshores, afirma que del
únic que no podem dubtar mai és de l’extensió de les coses. Aquí, Descartes
té la mateixa idea de Galileu de les cadenes causals il·lusòries i les cadenes
causals correctes.
Els sentits ens informen correctament de l’extensió. Descartes diu que el cos
està lligat a la ment, però no com un pilot a la seva nau, que s’ha d’anar
movent per que es posi en marxa; sinó que la seva ment està conectada al
cos més intrínsecament, sent que aquell cos li pertany a ell i, en quant pensa
el moviment, el seu cos el fa. Per això no en podrà dubtar.
De les comoditats i incomoditats en tenim percepcions confuses i obscures,
que ens poden enganyar com el gust, l’olor, la oïda…
La naturalesa ens ensenya a gaudir de les comoditats i fugir de les
incomoditats, però no ens ensenya a inferir (deduir) coses dels cossos
externs sense que l’enteniment ho hagi examinat abans.
La naturalesa no m'obliga a deduir que tot el que hi ha a la meva ment sigui
el que hi ha al món. Per fer-ho, hem d’utilitzar l’enteniment. No m’ensenya a
donar per fet que el que penso sigui real al món existent, ho sé per mitjà de
l’enteniment només, emprant la raó.
Les incomoditats provoquen dolor per preveure’ns de coses que no ens
convenen per a la nostra supervivència. Les comoditats ens aporten coses i
sensacions bones. Descartes diu que si tenim comoditats i incomoditats és
47
perquè Déu ens ha fet pensant principalment en la nostra supervivència; les

incomoditats apel·len a aquesta; Déu tampoc ho podria haver fet millor per
assegurar-nos-la.
Dit això, no són enganys. Però, com és que de vegades no funcionen
correctament? Motius:
- El menjar enverinat: jo puc menjar menjar enverinat però no detectar
que ho està. El podriem detectar en altes concentracions no en tan
baixes. Això vol dir que, encara que les nostres percepcions són
perfectes però limitades. Per això, l’error és nostre, no de Déu
- Ens agraden aliments perjudicials per a nosaltres [exemple de l'home
hidròpic] Per explicar-ho, ho fa amb l’exemple dels membres
fantasma. Explica que el sistema nerviós ho enten com a un conjunt
de cordes que, quan es tensen, estimulen el cervell i el fan sentir
dolor o qualsevol altre estímul. Quan tu estires d’una corda, es igual
desde quin punt estiris, ja que es tensarà tota i l’estímul serà el mateix
sense importar el punt específic. Doncs, quan perds un braç i perds la
seva part de la corda, encara en quedaria una altra que es pot tensar,
fent-te sentir el mateix que en senties quan tenies el braç. Per això, el
home hidròpic en té la corda de la gola tensada tota l’estona, i encara
que begui aigua en voldrà de més, perjudicant el cos. Però això no es
culpa de Déu, ell no ho podria haver-nos fet millor, només és un mal
funcionament del cos.
En conclusió, ara em restaurat els sentits i la confiança en ells. Ara ja sabem,
que no podem dubtar tant ja que en sé qui és el meu creador. El somni i la
vigilia es poden diferenciar pel fet que el la vigilia recordes el passat i en el
somni no pots fer-ho. Ara doncs, ja no cal dubtar tant, sinó que no hem de
precipitar-nos, per poder saber la veritat hem de fer ús del discurs del
mètode.
48

Apunts FILOSOFIA

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts FILOSOFIA

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

FILOSOFIA

1.1 LA GRÈCIA CLÀSSICA................................................................................5

1.2 CONDICIONS PELS CANVIS...................................................................5

1.3 DEL MITE AL LOGOS..................................................................................5

5. ATOMISME EMPÈDOCLES D'AKRAGAS…….………………….……….7

10. GORGES L'ESCÈPTIC…………………………………………………..….………9

12. EL PROBLEMA SOCRÀTIC………………………………...…………….……..10

13. PLATÓ:VIDA I HISTÒRIA……………………………………..………….……..10

14. CLASSIFICACIÓ DELS DIÀLEGS…………………………………..….……10

15. TEORIA DE LES IDEES………………………………………………….….……11

17. GÒRGIES, L’ENCICLOPÈDIA (SOFISTA).................................................12

18. REPÚBLICA DE PLATÓ………………………………………………..13

18.1. LLIBRE I…………………………………..……………………………..13

18.2. LLIBRE II……………………………….……………………………….14

18.3. LLIBRE III……………………………....………………………………15

18.4. LLIBRE IV………………………………………………………………17

18.5. LLIBRE V……………………………………………………………….18

18.6. LLIBRE VI………………………………………………………………19

18.7. LLIBRE VII……………………………………………………………..20

18.8. LLIBRE VIII…………………………………………………………….22

18.9. LLIBRE IX………………………………………………………………23

18.10. LLIBRE X……………………………………………………………..24

19. TEORÍA DE LES IDEES………………………………………………..25

19.1. COM PLANTEJA PLATÓ AQUESTA TEORIA?.............25

19.2. RELACIÓ ENTRE ELS DOS MONS…………...……………27

19.4. ELS NIVELLS DE CONEIXEMENT…………………………27

20.1. ELS SEUS PENSAMENTS ............................................................30

20.2. CLASSIFICACIÓ D’ENTITATS ……………………….………30

20.3. LA FÍSICA ARISTOTÈLICA.…………………………………...31

20.3.2. TEORIA HILEMÒRFICA …………..…………………………………… 31

20.3.3. TEORIA DE LES 4 CAUSES…………………………………………….. 32

20.3.4. EL TEMPS I L’ESPAI…………………………………………………….. 32

20.3.5. LÒGICA ARISTOTÈLICA………………………………………………33

21. LES ESCOLES SOCRÀTIQUES MENORS………………34

21.1. PRINCIPALS ESCOLES...................................................................33

21.2. ALTRES ESCOLES QUE VAN SORGIR................................33

22. FILOSOFIA MEDIEVAL……………………………....…..35

22.1. SANT AGUSTÍ D’HIPONA...........................................................35

22.2. ESCOLÀSTICA I PATRÍSTICA.................................................36

23. ÈPOCA MODERNA……………………………………….37

24. RENÉ DESCARTES…………………………………..……39

24.1. LA SEVA OBRA.................................................................................... 39

24.2. LA MATEMÀTICA I EL SEU MÈTODE...............................39

24.3. ORDRE DE CONEIXEMENTS....................................................40

24.4. TIPUS DE VERITATS........................................................................40

24.2. EL DISCURS DEL MÈTODE………….................................41

24.5. MEDITACIONS METAFÍSIQUES.............................................41

24.5.1. 1a MEDITACIÓ: “LES COSES QUE ES PODEN POSAR EN DUBTE” … 41

24.5.2. 2a MEDITACIÓ: “SOBRE LA NATURALESA DE L'ESPERIT HUMÀ.”.. 42

24.5.3. EL CAS DE LA CERA ………………………………………………..…… 43

24.5.4 3a MEDITACIÓ: “SOBRE DÉU QUE EXISTEIX”. …………………….… 44

24.5.1. 4a MEDITACIÓ: “SOBRE ALLÒ VERTADER I ALLÒ FALS” ………… 44

24.5.2. 5a MEDITACIÓ: “DE L’ESSÈNCIA DE LES COSES”…………………… 46

24.5.3. 6a MEDITACIÓ: “L’EXISTÈNCIA DE LES COSES”…………………..… 47

PAS DEL MITE AL LOGOS

La Iliada: narra la guerra de Troya

1.2 CONDICIONS PELS CANVIS

1.3 DEL MITE AL LOGOS

1.4 Arkhé: PRINCIPI PRIMORDIAL

El món es manifesta amb molta pluralitat. El que creuen és que hi ha un element

Anaximandre Anaximandre proposa que l’Arkhé és “l’indeterminat” (Tó

Anaxímenes Anaxímenes proposà que l’Arkhé és l’AIRE perquè es pot

El distanciament del materialisme fa referència a la distinció del cos i l’ànima. De la