De l’oppidum a la ciuitas.

La romanització inicial
de la Indigècia
A cura de
Josep M. Nolla, Lluís Palahí i Jordi Vivo

Projecte del
Ministerio de Ciencia e Innovación
“Del oppidum a la ciuitas.
Análisis de un proceso histórico
en el territorio de Gerunda”
(HUM 2007-62486/Hist)
Agraïments

Un treball d’aquestes característiques no pot tirar endavant si no és amb la col·laboració decidida i amical de
molta gent. Fem constar l’ajuda proporcionada pels col·legues de Museu de Catalunya – Empúries, del Museu
d’Arqueologia de Catalunya – Girona i Ullastret, del personal del CASC i del Museu Etnològic del Montseny
– La Gabella.
I de manera especial a tots aquells que, decididament i sense mandra, van respondre a la petició de participar
en els breus escrits que constitueixen la segona part d’aquesta obra, la documentació necessària sobre la qual
hem bastit aquest llibre. Trobareu el seu nom en els crèdits d’aquella part del present estudi.
En cada cas, les il·lustracions porten la referència corresponent, llevat d’aquelles que pertanyen al Grup d’Ar-
queologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica (Universitat de Girona).

Recordem finalment que aquest treball ha estat possible i és el resultat del projecte ministerial “Del oppidum
a la ciuitas. Análisis de un proceso histórico en el territorio de Gerunda” (HUM 2007-62486/Hist), que s’ha
desenvolupat entre el mes de gener del 2008 i el mes de desembre del 2010.

Edita: Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona

Impressió: NORPRINT
© de l’edició: Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona
© dels textos, els dibuixos i les imatges: Els autors i propietaris respectius
Tiratge: 600 exemplars
Dip. Legal: Gi-1409-2010
ISBN: 978-84-8458-341-7
Sumari

Primera part. La síntesi ................................................................................................................................................................................................. 5

1. Presentació ............................................................................................................................................................................................................................ 7

2. Les fonts escrites .............................................................................................................................................................................................................. 9

3. El territori. Paisatge i transformació . ........................................................................................................................................................ 13

4. La Xarxa viària . ............................................................................................................................................................................................................... 19

4.1. Els camins preromans ....................................................................................................................................................................................... 19
4.2. La xarxa d’època romana ............................................................................................................................................................................... 22

5. Ocupació i explotació del territori. Models i comportaments ........................................................................................... 27

5.1. Introducció i generalitats ................................................................................................................................................................................ 27
5.2. L’ocupació dels territori: els oppida ..................................................................................................................................................... 27
5.3. Un model no exhaurit: la creació de nous oppida .................................................................................................................... 31
5.4. La crisi del model. La fi dels oppida .................................................................................................................................................... 34
5.5. El procés d’hel·lenització. Urbanisme i monumentalització a l’entorn del 195 aC .................................... 34
5.6. La monumentalització d’Emporion durant la baixa república . ..................................................................................... 36
5.7. Monumentalització en ambient indígena. Oppida i espais sacres .............................................................................. 39
5.8. El Gran Canvi. Les ciutats de nova planta ...................................................................................................................................... 47
5.8.1. Els precedents ............................................................................................................................................................................................ 48
5.8.2. Situació topogràfica .............................................................................................................................................................................. 50
5.8.3. Cronologia .................................................................................................................................................................................................... 51
5.8.4. Causes funacionals ................................................................................................................................................................................ 51
5.8.5. Estatut jurídic ............................................................................................................................................................................................. 54
5.8.6. Característiques urbanes ................................................................................................................................................................... 55
5.8.7. Composició social i demografia ................................................................................................................................................. 57
5.9. Muralles, fortaleses i torres .......................................................................................................................................................................... 60
5.9.1. El castra hiberna d’Empúries ...................................................................................................................................................... 61
5.9.2. Muralles de ciutats i oppida . ......................................................................................................................................................... 62
5.9.3. Les torres de guaita ............................................................................................................................................................................... 74
5.10. L’ocupació del territori: la població dispersa ............................................................................................................................ 75
5.10.1. Introducció . ............................................................................................................................................................................................... 75
5.10.2. Quin espais ocupaven? . .................................................................................................................................................................. 78
5.10.3. Característiques ..................................................................................................................................................................................... 80
5.10.4. Hàbitat rural i sitges .......................................................................................................................................................................... 81
5.10.5. Establiments indígenes i altres activitats . ....................................................................................................................... 81
5.10.6. Les primeres vil·les . .......................................................................................................................................................................... 82
5.10.7. Hàbitat rural i dipòsits recoberts de morter hidràulic. La producció de vi ........................................ 90

6. El comerç mediterrani ............................................................................................................................................................................................... 95

7. La numismàtica ................................................................................................................................................................................................................ 103

8. Aspectes culturals. L’escriptura . ..................................................................................................................................................................... 111

9. El món funerari. Un aspecte mal documentat ................................................................................................................................... 121

10. La cultura material . .................................................................................................................................................................................................. 129

10.1. La terrissa ................................................................................................................................................................................................................. 129
10.2. L’instrumental de ferro ........................................................................................................................................................................... 160

11. Conclusions. Esbós històric ............................................................................................................................................................................... 167

Segona part. Documentació ........................................................................................................................................................................................ 189

Bibliografia .................................................................................................................................................................................................................................. 377

1. Fonts . .................................................................................................................................................................................................................................... 377
2. Estudis ................................................................................................................................................................................................................................. 377
 Primera part:
La síntesi
Josep Burch, Josep Casas, Ana Costa, Josep M. Nolla,
Lluís Palahí, Antoni Rojas, Jordi Sagrera, David Vivó,
Jordi Vivo i Josefina Simon
1. Presentació
Aquest treball neix de la voluntat de posar al dia,
amb les darreres novetats, un primer esbós d’expli-
car, amb cert detall i a partir d’una lectura eminent-
ment arqueològica, els orígens de la romanització
en aquestes terres. En efecte, el 1984, quan es pu-
blicà la Carta arqueològica de les comarques de
Girona. El poblament d’època romana al nord-est
de Catalunya, s’intentava reconstruir aquest procés
no només, tal com s’havia fet fins aleshores, a par-
tir de les fonts escrites, escasses i de poc gruix, i
epigràfiques, un xic més explícites però desiguals
i arbitràriament conservades, sinó, sobretot, des de
la recerca arqueològica, des de les dades proporci-
onades per les troballes casuals, les prospeccions i
l’excavació arqueològica que no havien estat con-
venientment interrogades. Era, certament, una pri-
mera aproximació que partia del treball realitzat pel
Museu Provincial d’Arqueologia de Girona des de
la seva creació i, sobretot, pel Servei Tècnic d’In-
vestigacions Arqueològiques de la Diputació que
dirigí, des de la seva fundació (1958) fins a la seva
mort (1974), Miquel Oliva Prat. Era, per tant, el
balanç d’una època molt determinada, marcada per
l’activitat d’unes poques personalitats que treballa-
ven amb pocs mitjans i en solitari, amb metodolo-
gies sovint millorables i amb moltes dificultats. Les
dades, quasi sempre inèdites, eren majoritàriament
poc treballades, amb una documentació esparsa,
irregular, que quedava reduïda a una capseta amb
alguns fragments ceràmics, on s’assenyalava el lloc
de procedència i, no pas sempre, la data i/o les cir-
cumstàncies de l’ingrés. Tot aplegat i analitzat amb
cura, proporcionava un gruix considerable de mate-
rial enormement dispers i, sobretot, desigual, amb
territoris molt fressats (Empordà, Gironès, Pla de
l’Estany) i altres aparentment desocupats (Garrot-
xa, Selva) que no dificultaven, tanmateix, l’intent
d’oferir un panorama general sobre la romanització
d’aquest territori des de l’arribada de Roma el 218
aC fins a la dels àrabs, en la primera meitat o mitjan
segona dècada del segle VIII.
El moment de la publicació (1984) semblava triat
expressament, en situar-se justament en uns mo-
ments en els quals s’estava produint un canvi radi-
cal en tots els aspectes de la societat del nostre país
i, també, de l’arqueologia. S’havia acabat l’etapa
heroica, de llops solitaris i amb poques possibilitats,
i se n’iniciava una altra de ben diferent.
La fundació a Girona el curs 1969-1970 del Col·
legi Universitari de Girona, delegació de la Univer-
sitat Autònoma de Barcelona, amb els tres primers
cursos dels estudis de Lletres (i de Ciències) obria
possibilitats insospitades. Tots aquells aspectes rela-
cionats amb l’arqueologia i amb la metodologia que
li era pròpia permetien als alumnes un bon aprenen-
tatge pràctic que complementava els ensenyaments
teòrics amb maneres de fer avançades que la ma-
teixa activitat universitària s’encarregava de posar
al dia i de perfeccionar. La consolidació d’aquest
procés tingué lloc amb la creació el 1992 de la Uni-
versitat de Girona, que consolidà la situació anterior
i n’amplià considerablement la base.
En aquests moments d’enorme salt endavant, el pa-
per del Servei Tècnic d’Investigacions Arqueològi-
ques continuà essent de pal de paller i d’espai de
referència; s’amplià la plantilla de tècnics, es con-
solidà i s’expandí la revista Cypsela que durant un
xic més de dues dècades va ser la caixa de resso-
nància de l’activitat arqueològica d’aquest territori,
es creà la Sèrie Monogràfica que permetia posar a
l’abast de la comunitat científica una activitat cada
cop més intensa i diversificada relacionada amb la
prehistòria, la protohistòria i l’arqueologia clàssica,
i s’incorporà, en la seva parcel·la d’activitats, l’ar-
queologia subaquàtica, l’embrió de l’actual Cen-
tre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya. Més
endavant, traspassat a la Generalitat de Catalunya,
l’antic Servei esdevingué Centre d’Investigacions
Arqueològiques, que s’integra al Museu d’Arqueo-
logia de Catalunya. Girona.
L’arqueologia, aquesta manera de fer història, inte-
ressà, sempre, un grup prou nombrós d’estudiants,
molts dels quals han contribuït a l’enriquiment
d’aquesta activitat des de llocs de treball relacio-
nats amb activitats patrimonials i de cultura dins de
l’àmbit municipal o, fins i tot, privat. El creixement
de l’activitat constructora, privada i pública, ha fet
possible l’aparició d’empreses d’arqueologia, una
7
activitat que aquests darrers anys ha esdevingut, pel
que fa a l’arqueologia de camp, la més important pel
que fa al nombre i a l’embalum d’actuacions. El salt
endavant, amb totes les imperfeccions i mancan-
ces que vulguem, ha estat imponent i no només pel
nombre de dades, infinitament més nombroses, sinó
per la seva qualitat, aplegades majoritàriament en
treballs metodològicament correctes que han anat
incorporant aspectes que abans ni es consideraven.
El punt de partida d’aquest estudi era, doncs, un tre-
ball que cloïa una etapa, realitzat amb dades aple-
gades al llarg dels tres primers quarts del segle XX
i, sobretot, entre 1940 i 1974, amb poques novetats
fins al 1982. Tal com s’ha vist, la situació havia can-
viat radicalment. Calia tornar a enfrontar-se amb el
mateix tema per veure què ens suggerien el cúmul
imponent de noves dades. I això és el que hem in-
tentat fer.
Convé, també, explicar quin és l’abast del territo-
ri que anomenem Indigècia i el perquè d’un petit
afegitó que sense, aparentment, formar-ne part hem
decidit incorporar al nostre estudi.
Queda ben clar en les fonts escrites antigues, gre-
gues i romanes, que el populus dels indigets ocupa-
va tot el territori del nord-est de l’actual Catalunya
(Nolla i Burch, 1995, 9-23), un espai natural, ben
definit per la geografia, amb les Alberes, al nord; el
mar, a llevant; la serralada prelitoral, a ponent, i, a
migdia, la frontera es devia fixar on se situa actu-
alment el límit entre la comarca de la Selva i la del
Vallès Oriental, tot seguint la depressió prelitoral i,
més cap a orient, o bé amb la desembocadura de
la Tordera o, molt més probablement, amb el cap
d’Arenys. És el territori que configura avui mateix
la diòcesi de Girona, que no ha canviat des de l’any
800 i que retrocedint endarrere no és altra cosa que
la suma dels territoria de les diòcesis de Gerunda
i Emporiae, que no són altra cosa que la superfície
que ocupaven les dues úniques ciuitates d’aquesta
zona durant l’antiguitat tardana. Cal, doncs, deixar
de considerar —un conjunt imponent de dades ens
ho confirma (Nolla i Burch, 1995,9-23)— la refe-
rència de Claudi Ptolemeu (Geographías Hyphége-
8
sis 2.6.68) que situava Gerunda en terra dels ause-
tans. Deixant de banda aquesta mena de documen-
tació, el registre arqueològic, la cultura material
demostra una unitat pràcticament constat, sobretot
a l’ibèric ple i tardà, al llarg d’aquest territori que
és diferent i, de vegades, molt diferent (Osona) del
que hom localitza en àrees geogràfiques immedia-
tes. Aquest fet no significa no acceptar l’existència
de peculiaritats dins d’una regió considerablement
gran, tal com podria ser el cas de la Garrotxa, on
és possible, no segur, considerar l’existència dels
Olossitani, la realitat històrica i les característiques
jurídiques dels quals se’ns escapen (Fabre, Mayer
Rodà, 1991, 162). Recordem, també, les inefables
paraules d’Estrabó, un autor molt ben documentat,
que recorda la divisió en quatre parts dels indigets
(Estrabó 3.4.9) que es podria interpretar com l’exis-
tència de quatre regions o àrees amb una certa per-
sonalitat que encara no podem definir i que haurien
pogut acabar esdevenint les quatre ciuitates que
documentem en aquest territori en els darrers anys
del segle I aC, Emporiae i Blandae, de tipus romà,
Gerunda, municipi de dret llatí, i Aquae Calidae,
estipendiària.
La tendència a situar Blandae dins de la Laietània
es recolza, altra vegada, en una menció de Ptolemeu
(2.6.18) que no ha estat discutida. Certament, tal
com Gerunda en relació amb Osona, territori dels
ausetans, una part significativa de l’ager de Blandae
no seria altra cosa que el perllongament cap al nord
de l’actual Maresme, part significativa de l’antiga
Laietània. Som de l’opinió que, novament, el savi
alexandrí s’equivocava. La cultura material de l’an-
tiga Blandae és idèntica a la de tota l’Indigècia, no
tan diferent de la de la Laietània, però ni de bon
tros idèntica. Altrament, el desenllaç final d’aque-
lla, encara, misteriosa ciutat, que acabà incorpora-
da al territorium de Gerunda, potser mitjançant la
incorporació inicial a Aquae Calidae, ens sembla
digna de consideració. No oblidem tampoc que fins
a èpoques molt recents, la part septentrional del
Maresme, territori de la diòcesi gironina que es per-
llongava fins a Tossa, era considerat la marina de la
Selva, unes terres i unes gents ben connectades, que
pensaven habitar una mateixa comarca.
2. Les fonts escrites
Les podem trobar aplegades en la col·lecció Fon-
tes Hispaniae Antiquae (1922-1987), creada per
Schulten i Bosch Gimpera, la qual ha constituït una
bona eina que, malgrat tot, potser caldria posar al
dia tot modernitzant-la (de fet, ara mateix es treballa
en una nova edició a Madrid, però que, malaurada-
ment, s’està duent a terme amb excessiva lentitud).
Pel que fa al territori objecte de la nostra enquesta
podríem mencionar, també, altres reculls de fonts
que apleguen una part significativa de la regió que
ens interessa i que permeten una consulta més im-
mediata, més ràpida. Destaca especialment la mo-
nografia d’Almagro (1950), amb Empúries com a
lloc central, molt exhaustiva i amb valoracions i
ponderacions de tota mena. Afegim-hi un treball
més escolar i menys valuós (Pujol, 1977, 131-214),
una presentació nua dels textos grecs i llatins que
parlen d’Empúries amb alguna interessant novetat
(Mar i Ruiz de Arbulo, 1993, 461-479) i un altre
recull que fa referència, en general, a l’actual co-
marca de l’Alt Empordà, i que va acompanyat de la
respectiva traducció i d’un breu comentari (Gifre,
coordinador, 2000, 689-702).
Esmentarem i farem servir aquestes dades escrites
quan sigui possible en aquest estudi, però deixarem
de banda el poema tardà Ora maritima, de Ruf Fest
Aviè (versos 523-548) que tantes passions arrossegà
i que, de fet, només indueix a l’error en ser un text
impossible d’avaluar amb precisió. Centrem-nos,
doncs, en allò que ens interessa.
Les referències directes als habitants o al territori
de l’antiga Indigècia, tal com l’hem definida (ve-
geu capítol 1), en el període cronològic objecte de la
nostra anàlisi (grosso modo 218-27 aC) són aparent-
ment de poc gruix. En canvi, i paradoxalment, és
l’etapa amb més referències directes en haver estat,
des de l’inici del segon conflicte amb Cartago i la
gran revolta ibera del 195 aC, un lloc central de la
gran història de Roma. De fet, aquest territori ja fou
esmentat per Apià (Iber. 6.2.7) com a part integrant
de la zona que quedà sota la influència de Roma,
en contrast amb la del sud de l’Ebre, que restà dins
l’òrbita cartaginesa, el 226 aC, poc abans de la se-
gona guerra púnica, quan les dues grans potències
es repartiren el domini o influència sobre les costes
hispanes. Més endavant, amb el conflicte encetat,
el 218 aC, amb la intenció d’atacar les bases eco-
nòmiques i militars dels púnics a Hispania, la repú-
blica envià un exèrcit expedicionari comandat per
Gn. Corneli Escipió (Polibi 3.76.1; Livi 21.60.1-2;
Apià, Iber. 14), al qual s’uní un any després son ger-
mà P. Corneli Escipió (Polibi 3.97.3; Livi 22.22.1-
2; Apià, Iber. 15). En un i altre cas desembarcaren
lògicament a Emporion, des d’on es dirigiren cap
al sud, i sotmeteren (de grat o per força) els pobles
marítims situats des de la costa d’Emporion fins a
l’Ebre (Polibi 3.76.1-4; Livi 21.60.1-3), una indi-
cació clara que l’esclat de la guerra i la presència
romana a la zona ja afectà des de bon principi les
poblacions locals. Més endavant, el 210 aC, seguí
les mateixes passes el fill i nebot d’aquells cabdills
militars morts en combat (Livi 26.19.11), P. Corneli
Escipió, conegut posteriorment com l’Africà, que
aconseguí, primerament, anorrear el domini cartagi-
nès a Ibèria i, després, vèncer Anníbal a Zama, fets
que comportaren, tot seguit, la rendició de Cartago i
la fi d’un llarg i complicadíssim conflicte.
Ben poca cosa interessant, en relació a la Indigècia
i als seus habitants, ens trameten aquelles notícies.
La necessitat d’enviar un exèrcit consular el 195 aC
per esclafar la gran revolta dels ibers d’aquestes ter-
res ens explica que, de bell nou, les cròniques en
tornin a parlar. Tot i basar-se en un text autobiogrà-
fic de M. Porci Cató, Orígens, del qual només con-
servem alguns fragments, el resultat final no és gaire
millor. Se’ns explica el viatge per mar des de Luni,
tot vorejant el golf del Lleó, el pas, perillós, del cap
de Creus i, un cop superat, l’assalt del castellum de
Rhode (Livi 34.8.4-7), un recinte que interpretem
com les muralles del nucli antic de la polis, a redós
del turó de Santa Maria, descobertes arqueològica-
ment (Puig, 2006a, 56-138), i que deixaven fora tot
l’eixample urbà, el barri ortogonal que anomenem
convencionalment barri hel·lenístic.
Des d’allí, l’estol es desplaçà cap a Emporion on,
aprofitant la infraestructura portuària, desembarcà
la tropa i establí campament (Livi 34.9 i 34.11.1,
Apià, Iber. 6.8.40). És a partir d’aquest moment que
9
el text s’embulla i es fa molt difícil de seguir, fins
al punt de fer-se impossible d’entendre la topografia
dels fets (Livi 34.13-15). No obstant això, aquest
mateix text deixa ben palesa la quantiosa matança
de l’estol iber el dia de la seva derrota i la dispo-
sició de Cató d’enderrocar les muralles de tots els
poblats (Livi 34.17), la qual cosa, si hem de fer cas
del registre arqueològic, no l’hem de prendre al peu
de la lletra però sí que l’hem de tenir en compte a
l’hora d’interpretar l’abandonament d’alguns assen-
taments ibers, com veurem posteriorment.
Per completar la migrada informació es deixa cons-
tància de la tramuntana (Gel·li 2.22.28-29; Livi
34.8.4), el ferotge vent septentrional, i del conreu,
en el rerepaís emporità, de cereals de secà.
A banda d’aquestes cites, només ens serviran, i fins
a cert punt, unes poques dades que forneix Estrabó
en el llibre III (Ibèria) i en el IV (Gàl·lia) de la seva
Geographia. Cal, tanmateix, recordar que en no ha-
ver conegut de manera directa aquestes terres hagué
de fer servir material aplegat per altres autors: en
aquesta ocasió, Atenodor i, sobretot, Posidoni, dos
savis hel·lenístics que les visitaren i que les descri-
gueren amb eficiència i rigor. Cal, però, tenir pre-
sent que allò que extreu d’un i altre s’ha de situar no
en la seva època sinó dues o tres generacions abans
i que, al seu costat, poden sorgir referències que cor-
responen a la seva època, quan redactava el seu lli-
bre, procedents de documentació oficial o arribades
a través d’altres fonts sovint molt fiables.
Ens recorda el savi grec que aquest territori tenia els
seus límits, la seva frontera septentrional, en els tro-
feus de Pompeu alçats per l’imperator vencedor de
Sertori el 71 aC a les Alberes (Estrabó 3.4.1, 3.4.7 i
3.4.9; Castellví, Nolla i Rodà, dir., 2008) (làm. II, 2)
i en el temple d’Afrodita (Venus) pirinenca (Estrabó
1.3.6), directament sobre el mar, i molt probablement
a Portvendres o en l’entorn immediat. Ens recorda el
pas i la importància del camí (Estrabó 3.4.9), abans
d’Hèracles i des del 15-14 aC, d’August, l’extensa
zona d’aiguamolls a llevant de la via (Iuncarion pe-
dion) (Estrabó 3.4.9), la perícia dels emporitans per
teixir el lli (Estrabó 3.4.9) i la divisió dels indigets
en quatre parts (Estrabó 3.4.1), l’únic autor antic que
recull aquesta notícia i que cal valorar atès el nivell
de rigor de la informació que ens ha tramès. Quin
significat podia tenir? Bosch i Gimpera creia que el
geògraf d’Amàsia, quan feia referència als quatre
10
populi ibers que poblaven la major part del litoral
català, llevat de la banda meridional, incloïa cosse-
tans, laietans, lacetans (o, potser, ausetans) i indigets
que, tot i les diferències, formarien un grup més o
menys homogeni del qual els més coneguts –potser
per la seva relació amb Emporion– serien els indi-
gets (Bosch i Gimpera, 1932, 381-384). Tanmateix,
ja hem exposat al capítol anterior que la dada de la
divisió quadripartida de la Indigècia s’ha de valorar
dins del mateix territori dels indigets i que, tot i la
no disponibilitat d’altres informacions que ajudin a
entendre-la de manera més clara, és temptador de
relacionar-la amb la posterior aparició de les quatre
ciuitates (Burch et al., 2001b, 181)
La resta dels textos que ens han llegat els autors an-
tics (principalment Polibi i Livi) i que han arribat
fins als nostres dies fan, en general, uns esments
migradíssims al voltant dels indigets, atès que no-
més atreien l’atenció dels escriptors aquells pobles
que provocaven més maldecaps als romans, com els
ilergets o els edetans, i parlen en conjunt del món
iber de forma molt genèrica, sovint sense marcar
clares distincions entre els diversos populi. Una
menció expressa als indigets la podem trobar, però
en un moment ja avançat de l’època republicana,
en la carta que un indignadíssim i enutjat Pompeu
Magne adreçà al Senat l’hivern de 75-74 aC, mentre
es trobava a la península Ibèrica combatent les for-
ces de Sertori, i que reprodueix Sal·lusti a les seves
Historiae (2.98); malgrat tot, la notícia, exposada
amb molta brevetat, només esmenta que entre els
treballs que havia dut a terme havia recuperat diver-
sos territoris del sud de la Gàl·lia i el nord-est penin-
sular, entre els quals, precisament, el dels indigets.
Dades una mica més concretes, per bé que no per
això mancades de polèmica, ens transmeten les
fonts sobre l’establiment emporità. Els principals
autors que en parlen són Livi i Estrabó, que coinci-
deixen en la seva descripció quan diuen que la ciutat
constituïa una dipolis, de manera que estava forma-
da per un doble nucli habitat, un d’indiget i un altre
de grec, ben delimitat per un mur que separava con-
venientment ambdues comunitats (Livi 34.9.1-2;
Estrabó 3.4.8). D’acord amb el text de Livi, malgrat
la convivència, els dos oppida eren autònoms l’un
de l’altre i restaven separats atesa la manca de confi-
ança que els grecs tenien envers els seus veïns ibers,
cosa que portà a establir una rigorosa vigilància de
l’única porta que els comunicava, especialment de
nit, quan un terç dels grecs es quedava de guàrdia,
encapçalats sempre per un dels magistrats de la
ciutat (Livi 34.9.4-8). Malgrat que no es permetia
que cap indiget penetrés al barri hel·lè, els ibers
estaven interessats a tenir bones relacions amb ells
perquè podien comerciar, de manera que obtenien
importacions a canvi dels productes del camp (Livi
34.9.8-9). De tota manera, Estrabó va més enllà i,
tot i parlar de la divisió interna i física d’Emporion,
puntualitza que pertanyia a una etapa més reculada
i que en la seva època ja no existia. A més, explica
que ambdues comunitats havien fet passes vers una
unió en aspectes com ara la llei, que havia esdevin-
gut mixta, amb elements indigets barrejats amb els
grecs (Estrabó 3.4.8). I Livi, per la seva banda, re-
corda que a aquests dos pobles en època de Cèsar,
després de les batalles de Thapsos i Munda, se n’hi
afegí un tercer, el dels colons romans, i al final tots
tres acabaren constituint una única comunitat ciu-
tadana, Emporiae, un cop la ciutadania romana fou
estesa primer als indigets i, al cap de poc, als grecs
(Livi 34.9.2) (làm. II).
Molts estudiosos i erudits van donar crèdit a l’exis-
tència de la dipolis emporitana des d’èpoques força
reculades. Una de les tradicions més antigues, que
enfonsava les seves arrels al segle XV i que fou re-
presa per Puig i Cadafalch i mantinguda fins a Al-
magro, considerava que la comunitat indigeta ha-
via d’estar assentada al turó d’Empúries, just a sota
d’on es bastí la ciutat regular romana (Mar i Ruiz
de Arbulo, 1993, 192-193). I encara Arribas (1976,
119) sostenia l’existència de la dipolis i la recolzava
arqueològicament en interpretar la muralla ciclòpia
–aleshores datada, per analogia amb altres muralles
de paraments similars, al segle IV aC– com una part
del mur de tancament de la ciutat doble, i es mos-
trava convençut que el barri indiget havia de quedar
clos per una muralla de les mateixes característiques.
Més endavant, el 1973, Sanmartí (1973, 19) posà en
relació l’esment de la dipolis amb les suposades in-
clinacions polítiques dels emporitans en el temps de
la guerra sertoriana, de manera que apuntava la pos-
sibilitat que es relacionés amb el fet que, com en al-
tres ciutats de la Península, hi hagués un sector més
favorable a Pompeu i un altre a Sertori. Així, propo-
sava l’indret del pàrquing com a espai ocupat per la
comunitat ibèrica, però les intervencions arqueolò-
giques realitzades posaren al descobert restes d’una
necròpoli del segle IV aC i de tallers metal·lúrgics
del II aC, però cap evidència de l’oppidum indiget
que assenyalava Livi (Sanmartí , Nolla i Aquilué,
1983-1984, 110-153). De fet, el mateix autor ja con-
siderà posteriorment que el sinecisme del qual parla
Estrabó s’hauria produït en el segle IV aC, quan,
en el marc d’unes profundes reformes al sector sud
de la Neàpolis, s’haurien enderrocat alguns hàbitats
que fins aquells moment haurien quedat fora del
recinte urbà i, en conseqüència, els seus habitants
s’haurien integrat en l’estructura social emporitana
(Sanmartí, 1993, 87-96). En aquell context, i a partir
dels resultats de les excavacions arqueològiques i
les descripcions literàries, Pena (1992, 73-74) con-
siderà que l’establiment emporità estava constitu-
ït per un únic nucli al qual s’afegí, posteriorment,
l’assentament romà republicà. No obstant això, el
debat no quedà tancat ja que a aquesta problemàtica
s’hi afegeix l’existència d’un gran mur que separa la
ciutat romana en dos (Mar i Ruiz de Arbulo, 1993,
243-244) i que ha estat interpretat com l’evidència
de l’existència de dues ciutats, jurídicament inde-
pendents, aixoplugades dins un recinte murat comú
(Ruiz de Arbulo, 1998) (làm. II).
Un subgrup d’aquesta mena d’informació el cons-
titueix l’epigrafia. Conservem, certament, alguns
tituli forals en llengua i escriptura ibèriques pro-
cedents d’Empúries que caldria datar grosso modo
dins dels tres primers quarts del segle I aC i que no
entenem, però que, per la seva presència en aquell
lloc i per la cronologia proposada, ens permeten
efectuar deduccions valuoses sobre aquella ciutat i
els seus habitants (Almagro, 1952, núm. 1 a 4 de les
inscripcions ibèriques, 63-66). N’hi ha d’altres, més
puntuals i/o de caire privat que presentarem més en-
davant (capítols 7 i 8).
Empúries també ha proporcionat, dins del nostre
període, algunes mostres epigràfiques escrites en
grec, compilades pel mateix Almagro (1952), per bé
que no són precisament nombroses ni aporten, en
general, gaires dades. A aquesta escassetat hi hem
d’afegir que moltes només es conserven fragmentà-
riament. Una bona colla, a més a més, pertanyen a
l’àmbit religiós i espiritual (Almagro, 1952, núm. 9
i 11). La resta, en general, està formada pels conci-
sos missatges de bons auguris presents als mosaics
de les cambres nobles d’algunes cases de la Neàpo-
lis (Almagro, 1952, núm. 22-25).
11
Pel que fa a inscripcions tardorepublicanes en llatí,
no sembla que en tinguem cap de plenament accep-
tada. L’antigor de la inscripció dedicada a M. Iunius
Silanus (Aquilué et al., 1984, 128-132; Aquilué et
al., 1986, 151-156; Mar i Ruiz de Arbulo, 1993,
263-265), no ha estat comunament acceptada (Fa-
bre, Mayer i Rodà, 1991, núm. 29, 63-64, pl. XVII).
Tot i això, tenim un parell d’interessants testimonis
bilingües, en grec i en llatí (Fabre, Mayer i Rodà,
12
1991, núm. 15 i 30), que posen de manifest la in-
tegració d’ambdues cultures vers les acaballes del
nostre període.
Queda, doncs, ben clar que la reconstrucció
d’aquests quasi dos segles d’història d’aquestes ter-
res s’haurà de fer a partir de les dades arqueològi-
ques, amb tot el que això representa atesa la seva
naturalesa.
3. El territori. Paisatge i transformació
Encara que s’han fet investigacions recents sobre
l’aspecte i evolució del territori, el cert és que s’han
centrat bàsicament a la costa del golf de Roses i,
per tant, a l’entorn d’Empúries (Buxó, 2005, 9-11;
Bach, 2005, 13-23; Burjach et al., 2005, 25-32; Par-
ra, Van Campo i Otto, 2005, 33-44; Blech i Marzoli,
2005, 45-58; Rambaud, 2005, 59-70; Nieto et al.,
2005, 71-100). Ara bé, es tracta, en general, d’estu-
dis sobre els canvis en la línia de la costa, dels cur-
sos fluvials, de les zones humides i d’aiguamolls. De
més enllà, de l’interior de les comarques gironines,
no en sabem gairebé res; no disposem d’elements
materials ni dades empíriques que puguin donar-nos
una pista clara i fiable sobre l’aspecte que tenien les
comarques més interiors, les que estarien situades,
més o menys, a ponent del camí d’Hèracles.
Hi ha, a part dels que han proporcionat les inves-
tigacions a les quals acabem de referir-nos, altres
documents que ens parlen de l’aspecte que tenia el
territori ara fa vint-i-dos segles. Les poques fonts
que s’hi refereixen parlen del rerepaís emporità, de
la zona d’aiguamolls que ocupaven sobretot el sec-
tor nord del territori, al camp de joncs citat per Es-
trabó (3.4.9), pel costat del qual passava la via que
anava des dels Trofeus de Pompeu cap a migdia. I
la transformació de la plana litoral per ser destinada
al conreu queda prou ben documentada, encara que
indirectament: Cató, quan arribà per iniciar la re-
pressió contra la revolta indígena, trobà el blat a les
eres, a punt de batre (Livi 34.9). A banda de l’èpo-
ca de l’any en què començà la campanya militar,
aquest text –que se cita tantes vegades– ens fa saber
el caràcter eminentment agrícola de les terres que
envoltaven la ciutat, cosa que també ens confirma
l’arqueologia. Posa de manifest, una vegada més,
la transformació antròpica d’un paisatge i un medi
natural molt alterat des de feia anys.
Finalment, cal esmentar els estudis arqueobotànics
que s’han realitzat en els darrers anys, especialment
en alguns assentaments com Mas Castellar de Pon-
tós (Canal, 2002; Piqué i Ros, 2002; Piqué, 2008;
Canal, 2008), Illa d’en Reixac (Buxó, 1999a; Bur-
jachs, 1999; Ros, 1999a), Sant Martí d’Empúries
(Ros, 1999b; Buxó, 1999b) o la Bauma del Serrat
del Pont (Burjachs, 1994; Ros, 1994; Burjachs i
Ros, 1994). Als resultats obtinguts sobre aquests in-
drets podrem afegir-n’hi d’altres més puntuals, com
els de Sant Sebastià de la Guarda o Can Pons d’Ar-
búcies, que tot i la seva migradesa ens permeten en-
treveure un panorama cada cop més ric i complex.
Ens ajudarien a completar aquests estudis sobre el
paisatge i l’explotació del territori els estudis arque-
ozoològics. Les dades que es disposen també són
poques i esparses, molt vinculades als jaciments
esmentats ara mateix pels estudis arqueobotànics.
Per al període anterior a l’arribada romana i/o al
període republicà cal destacar els estudis efectuats
a Sant Martí d’Empúries (Garcia, 1999b; Casellas,
1999b), al sitjars de Can Serra de Vilobí (Saña i Tor-
nero, 2006) a Mas Castellar (Casellas, 2002; Gar-
cia, 2008; García, 2002; Gironès, Saña i Colominas,
2008); a l’Illa d’en Reixac (Garcia, 1999a; Casellas,
1999a), a la Bauma del Serrat del Pont (Saña i Al-
calde, 1994) o a la Ciutadella de Roses (Montero,
2006). Més general sobre el període romà, amb anà-
lisis de diversos jaciments, inclosos alguns d’època
republicana, es pot consultar el treball de Colomi-
nas i Saña, (2009b), i d’àmbit més concret el del
Bosc del Congost (Colominas i Saña, 2009a).
Malgrat la migradesa de dades, podem albirar que,
quan l’any 218 aC Escipió va posar el peu a la plat-
ja d’Empúries, s’obria davant seu un paisatge que
havia estat intensament antropitzat en el decurs dels
dos o tres segles anteriors. Podia veure, al nord i
a ponent, una àmplia plana pigallada de basses,
aiguamolls i camps conreats, envoltada d’una ser-
ralada baixa més o menys propera; a migdia, una
mena d’altiplà un mica àrid i pedregós, resseguint la
costa més enllà dels turons de les Corts i dels cur-
sos irregulars i dispersos del Ter, per acabar en un
bony calcari semiesfèric, com a punt més elevat del
Montgrí. Esparses pel territori, algunes cases mo-
destes i senzilles, amb un caràcter clarament rural
i ocupades pels indígenes. Era, des de feia segles,
un país intensament humanitzat on, segurament, no
quedava un pam de terra que no hagués estat tre-
pitjat per l’home. Les terres properes a la costa i
una mica més enllà havien vist augmentar la seva
13
població –bàsicament agrupada en oppida o disper-
sa puntualment pel territori en algunes petites cases
aïllades– partir de les darreries del segle VI aC i,
sobretot, des de començament del segle IV aC. Per
això, havia calgut posar en conreu totes les terres
que es tenien a l’abast.
L’augment demogràfic que es pot despendre
d’aquest poblament va comportar, des del mateix
moment de la formació de la cultura ibèrica al nord-
est de Catalunya, una profunda transformació del
paisatge. Fóra poc assenyat i força allunyat de la re-
alitat pensar en un entorn i un medi natural intacte,
gairebé idíl·lic, un paradís gens alterat, en el qual
els ibers vivien com si es tractés d’una Icària feliç.
Res més lluny de la realitat. L’extensa explotació
agrícola i ramadera del territori comportava la seva
transformació amb la desforestació d’àmplies àrees,
especialment aquelles que es trobarien més prope-
res als hàbitats (Piqué, 2002, 227). Aquest no és un
fet aïllat i puntual de la zona costanera. Els estudis
efectuats a la Garrotxa i el Pla de l’Estany senyalen
també que les pinedes s’anaren expandint en detri-
ment de les rouredes i les avellanedes, més presents
en zones de muntanya, com a la Bauma del Serrat
del Pont (Burjachs, 1994, 33; Burjachs, 2009, 88).
A més, l’àmplia presència de bruc, arboç i falgue-
res també ha estat interpretada com un dels indicis
de l’impacte antròpic sobre el paisatge (Burjachs,
1994, 33; Burjachs, 2009, 88; Piqué, 2008, 67).
La mateixa presència d’Empúries i el poblament
dispers de l’entorn proper o l’existència d’oppida
de totes mides, encapçalats per Ullastret, compor-
tava la desforestació del seu entorn, de vegades en
una àrea considerable, no tan sols per disposar de
noves terres de conreu, sinó per a la provisió de fus-
ta i llenya (Burjachs, 2009, 88). Poques vegades es
té en compte el volum de llenya que requeria la vida
quotidiana en qualsevol nucli. És, en el món antic,
la principal –per no dir l’única– font d’energia calo-
rífica; la que permet mantenir la llar i la que servia
per fer funcionar els forns per coure ceràmica o els
destinats a la fosa i manipulació de metalls (Meiggs,
1985). El consum de llenya en el món clàssic era
considerable, i en algunes regions es troba en l’ori-
gen de la seva desforestació. Sabem, per exemple,
que a l’Àtica en el segle V aC ja no quedaven pràc-
ticament boscos i que la fusta s’havia de portar del
nord, molts quilòmetres enllà. En època romana, en
14
un període de poc més de cent anys, els tallers de
Condatomagum (la Graufesenque) van consumir els
boscos en un radi de 50 quilòmetres al seu entorn.
A diferent escala, en funció del volum de població,
el fenomen es repetia per tot arreu i és lògic suposar
que també es va donar a la zona que estudiem. De
fet, la presència d’espècies arbòries supramediter-
rànies, trobades, no obstant això, en hàbitats de la
plana empordanesa, seria la prova d’aquesta extensa
explotació geogràfica (Piqué, 2008, 68). Amb tot,
els estudis efectuats en aquesta zona no semblen
constatar una desforestació permanent sinó la seva
regeneració en funció de les activitats agrícoles (Pi-
qué, 2008, 68).
Aquesta humanització del paisatge no hauria im-
pedit, tanmateix, disposar d’un ampli ventall de
plantes, tant d’arbres com espècies del sotabosc,
que haurien proporcionat recursos rics i variats a
les comunitats locals. Així, s’han documentat per
a aquesta zona, a banda del pi –que sembla que a
poc a poc esdevé omnipresent– avellaners, bedolls,
verns, til·lers, roures, alzines, faigs, aurons, oms,
servers, i una gran diversitat d’espècies arbustives,
que completaven els recursos que oferien els pri-
mers, no només per a l’obtenció de llenya sinó tam-
bé per a la fabricació de cases, mobles, eines, etc.
(Piqué, 2002).
Al mateix temps, hem de pensar que també s’hauria
produït el condicionament de terrenys encara que
sigui a la plana i, amb tota seguretat, la modificació
de petits cursos d’aigua, recs, rieres i rierols que, en
el cas de la zona immediata a Empúries, tenien com
a finalitat canalitzar i evacuar les aigües superficials
i els reixorts o aiguaneixos, per fer apta per al cultiu
una extensa plana. Només d’aquesta manera s’ex-
plica, per exemple, la situació i ocupació de Mas
Gusó en època ibèrica i romana –i el treball de les
terres del seu entorn–, en un lloc que s’inundava pe-
riòdicament fins que no es va construir, en el segle
XX, el complex de preses Sau-Susqueda. I tot i així,
encara ara part dels nivells fundacionals es troben
arran de la capa freàtica.
Durant l’època ibèrica, el paisatge agrícola era, tal
com esmenten les fonts, dominat pel conreu de di-
verses espècies de cereals, principalment l’ordi ves-
tit i en menor mesura el blat nu, documentats a l’Illa
d’en Reixac (Buxó, 1999a, 270), el Puig de Sant An-
dreu (Buxó, 1999a, 275), Sant Sebastià de la Guar-
da i Mas Castellar (Canal, 2002, 450). En aquests
mateixos jaciments també es documenta la pisana o
l’espelta bessona, a Sant Sebastià de la Guarda; la
civada, al Puig de Sant Andreu (Buxó, 1999a, 275) i
a Mas Castellar (Canal, 2002, 447); també omnipre-
sents, cal no oblidar els mills documentats als quatre
assentaments ibèrics esmentats i finalment l’espelta
petita, documentada a Mas Castellar (Canal, 2002,
451) i a Sant Sebastià de la Guarda.
El conreu de cereals anà complementat pel de les
lleguminoses, especialment de les llenties, recupe-
rades a l’Illa d’en Reixac (Buxó, 1999a, 270), al
Puig de Sant Andreu (Buxó, 1999a, 275) i a Mas
Castellar (Canal, 2002, 452), però també pels pè-
sols, trobats a l’Illa d’en Reixac (Buxó, 1999a, 270)
i a Mas Castellar (Canal, 2002, 452); la guixa a l’Illa
d’en Reixac (Buxó, 1999a, 270) i a Mas Castellar
(Canal, 2002, 452); el guixó i l’ers, documentats a
Mas Castellar (Canal, 2002, 452), la fava i la veça
registrades al Puig de Sant Andreu (Buxó, 1999a,
275) i a Mas Castellar (Canal, 2002, 452); o l’alfals,
en aquest cas només localitzat a Mas Castellar (Ca-
nal, 2002, 455).
El conreu d’altres plantes herbàcies, com el lli, do-
cumentat a Empúries (Buxó, 1999b), a Sant Martí
d’Empúries (Buxó, 1999b) o Mas Castellar (Canal,
2002, 454), o la camelina, documentada únicament
a l’Illa d’en Reixac (Buxó, 1999a), contribueixen a
presentar un paisatge agrícola ric i complex, molt
probablement molt més del que deixen entreveure
les poques dades de què disposem. Entre els fruits i
altres productes cal destacar la troballa d’avellanes,
de figues, nous i glans a Mas Castellar (Canal 2002,
452-453).
No podem deixar de parlar, quan fem referència al
paisatge agrícola, del conreu de la vinya. En els ter-
ritoris que ens ocupen, el raïm conreat ja està docu-
mentat des de l’època ibèrica en jaciments com Sant
Martí d’Empúries, la Neàpolis emporitana, Mas
Castellar, l’Illa d’en Reixac (Buxó, 1999a, 270),
el Puig de Sant Andreu (Buxó, 1999a, 275), Mas
Castellar (Canal, 2002, 453-454) i Sant Sebastià
de la Guarda. Finalment, cal esmentar la presència
d’oliva conreada documentada a l’Illa d’en Reixac
(Buxó, 1999a, 272) i a Mas Castellar (Canal, 2002,
453).
No tot el territori rural hauria estat destinat al con-
reu. Combinats amb els espais de conreu haurien
existit prats destinats a l’explotació ramadera. De
fet, els estudis arqueozoològics constaten clarament
un predomini clar de la ramaderia sobre la cacera
en tots els jaciments estudiats. Dins de les especies
domèstiques destaquen els ovicaprins, documen-
tats arreu: al Bosc del Congost (Colominas i Saña,
2009a); a la Bauma del Serrat del Pont, però en una
posició secundària (Saña i Alcalde, 1994); a la Ciu-
tadella de Roses (Montero, 2006); a Mas Castellar
(Gironès, Saña i Colominas, 2008; Casellas, 2002);
a l’Illa d’en Reixac (Casellas, 1999a); a Sant Martí
d’Empúries (Casellas, 1999b) i a Can Serra (Saña i
Tornero, 2006).
Aquesta espècie hauria estat seguida per la dels
suids i dels bovins. Els primers han estat identificats
al Bosc del Congost (Colominas i Saña, 2009a); a
la Bauma del Serrat del Pont (Saña i Alcalde, 1994,
46), en aquest cas com a espècie més representada;
a la Ciutadella de Roses (Montero, 2006); a Mas
Castellar (Gironès, Saña i Colominas, 2008, Case-
llas, 2002); a l’Illa d’en Reixac (Casellas, 1999a);
a Sant Martí d’Empúries (Casellas, 1999b) i a Can
Serra (Saña i Tornero, 2006)
Pel que fa als segons, han estat documentats pràc-
ticament en els mateixos indrets que les anteriors
espècies animals: al Bosc del Congost (Colomi-
nas i Saña, 2009a); a la Bauma del Serrat del Pont
(Saña i Alcalde, 1994, 46); a la Ciutadella de Roses
(Montero, 2006); a Mas Castellar (Saña i Colomi-
nas, 2008; Casellas, 2002); a l’Illa d’en Reixac (Ca-
sellas, 1999a); a Sant Martí d’Empúries (Casellas,
1999b) i a Can Serra (Saña i Tornero, 2006).
A banda d’aquests també s’han testimoniat, tot i
que de manera més minoritària, èquids al Bosc del
Congost (Colominas i Saña, 2009a); a la Bauma del
Serrat del Pont (Saña i Alcalde, 1994); a l’Illa d’en
Reixac (Casellas, 1999a); a Mas Castellar (Casellas,
2002); a Sant Martí d’Empúries (Casellas, 1999b);
també gossos al Bosc del Congost (Colominas i
Saña, 2009a); a la Bauma del Serrat del Pont (Saña
i Alcalde, 1994); a l’Illa d’en Reixac (Casellas,
1999a); a Mas Castellar (Casellas, 2002); a Sant
Martí d’Empúries (Casellas, 1999b); gallines a Mas
Castellar (Garcia, 2008) i a Sant Martí d’Empúries
(Garcia, 1999) i, finalment, oques (tot i que no és
15
clar que sigui una espècie domèstica) a Sant Martí
d’Empúries (Garcia, 1999).
En bona part dels casos esmentats s’ha documen-
tat el sacrifici dels animals en edat adulta, la qual
cosa és indicadora de l’aprofitament del bestiar al
marge de l’obtenció càrnica: cria de bestiar, llana,
llet, tracció i càrrega, sacrificis religiosos, animal de
cacera, funció que depenia lògicament de l’espècie
animal. Potser l’excepció clara d’aquesta norma se-
rien els suids mascles, els quals tingueren una ex-
plotació bàsicament càrnica, tal com es testimonia
pel Bosc del Congost (Colominas i Saña, 2009, 172)
o a la Ciutadella de Roses (Montero, 2006, 605).
Tal com constaten els estudis arqueozoològics, la
cacera va tenir un paper secundari en el proveïment
d’aliment i altres productes d’origen animal. Dins
l’activitat cinegètica destaca la caça menor sobre la
major. Així doncs, entre les espècies representades
trobem les llebres, documentades al Bosc del Con-
gost (Colominas i Saña, 2009a, 172); els conills, do-
cumentats al Bosc del Congost (Colominas i Saña,
2009a); a Mas Castellar (Saña i Colominas, 2008;
Casellas, 2002); Sant Martí d’Empúries (Casellas,
1999b); la guineu, documentada a Mas Castellar
(Saña i Colominas, 2008) i les aus documentades
al Bosc del Congost (Colominas i Saña, 2009a) o
al Mas Castellar, lloc en el qual s’han pogut identi-
ficar ànecs, perdius, grues, xixelles, corbs, coloms i
especialment tudons (Garcia, 2002; Garcia, 2008)
o a Sant Martí d’Empúries, on s’ha pogut identifi-
car cigne i fotja (Garcia, 1999). Entre les espècies
de caça major s’ha detectat presència del porc sen-
glar, documentat al Bosc del Congost (Colominas
i Saña, 2009a); a Mas Castellar (Casellas, 2002); a
la Bauma del Serrat del Pont (Saña i Alcalde, 1994)
Sant Martí d’Empúries (Casellas, 1999b); el cér-
vol documentat al Bosc del Congost (Colominas i
Saña, 2009a); a Mas Castellar (Casellas, 2002); a la
Bauma del Serrat del Pont (Saña i Alcalde, 1994);
a l’Illa d’en Reixac (Casellas, 1999); a Sant Martí
d’Empúries (Casellas, 1999b) o el cabirol documen-
tat al Bosc del Congost (Colominas i Saña, 2009a)
i a la Bauma del Serrat del Pont (Saña i Alcalde,
1994).
En definitiva, era un territori complex i variat en què
la natura i el clima oferien un bon estol de recursos
que varen fer possible el desenvolupament de les
16
societats iberes fins al moment de la seva conquesta
per part de Roma.
No sembla que durant el període baixrepublicà es
produís cap canvi radical en el conreu de les espè-
cies i en l’aprofitament dels recursos esmentats més
amunt, a excepció d’un increment en la intensitat i
especialització de la seva explotació, la qual cosa
també s’observa en l’explotació forestal (Piqué,
2008, 69). Les exploracions i sondejos arqueològics
al rerepaís emporità no fan altra cosa que confirmar
una i altra vegada la intensitat de la seva ocupació
durant la baixa república. Així doncs, fruit d’aques-
ta intensa activitat desaparegueren extenses àrees
de bosc, amb la desaparició de rouredes, tal com
manifesten els estudis efectuats a Sobrestany per al
període romà d’una manera indefinida (Parra, Van
Campo i Otto, 2005, 42-43).
Es posa de manifest, per tant, la gran activitat
portada a terme per acabar de transformar una re-
gió secularment ocupada per diverses comunitats.
La troballa de petits jaciments –cada vegada més
nombrosos– a la serralada que separa la plana cos-
tanera de les terres de l’interior, que de vegades no
sabem si s’han de considerar ibèrics tardans o cla-
rament romans, situats més aviat en terrenys una
mica marginals –poc aptes per a l’agricultura, però
més productius si l’activitat és l’explotació fores-
tal– assenyala la intensa intervenció de l’home so-
bre el medi i la seva transformació. El canvi sembla
conseqüència d’un reassentament de la població
indígena, l’establiment progressiu –especialment
cap al final d’aquest període– de nous colons itàlics
i, potser, d’un augment de la població. No podem
saber exactament quin sistema es va seguir per fer-
ho, però en documentem les conseqüències, amb el
poblament una mica dispers en el que fins aleshores
era zona forestal, i tot el que va suposar pel que fa a
la seva ràpida degradació. Potser fou conseqüència
d’un nou cadastre o, senzillament, del desplaçament
de la població indígena que havia d’assumir el preu
de la desfeta davant les legions després de l’acció
de Cató. No foren bandejats, però sí arraconats a les
terres marginals, una mica feréstegues i menys pro-
ductives. El desplaçament de la població autòctona
tampoc no exclou l’establiment d’un nou cadastre.
Les darreres anàlisis de fotografies aèries de la
zona també mostren restes d’antics parcel·laris
dispersos per la comarca. Les diferències d’hu-
mitat i composició del sòl ens fan veure límits de
camps sota les finques actuals, amb estructures i
orientacions de vegades ben diferents. En general,
no semblen correspondre a cap cadastre romà (no
tenen l’aspecte de finques regulars d’un terreny
centuriat), i és possible que una bona part tinguin
un origen medieval. De vegades, no obstant això,
veiem que lliguen amb camins desapareguts, ben
assenyalats a la fotografia aèria, i amb recs de
desguàs que ja no existeixen. Formen part d’un
parcel·lari antic però de mal datar, relacionat amb
jaciments ben coneguts. Només en una ocasió hem
pogut saber que un d’aquests límits de finques és
clarament d’època romana: al camp de l’Ylla, al
costat de Tolegassos (Viladamat), vam excavar
una d’aquestes antigues rases que es veia en foto-
grafia aèria, i contenia restes de ceràmica romana,
fragments de tegulae, ceràmica comuna i ceràmica
africana de formes indeterminades (Casas, Nolla
i Soler, en premsa). Proper a Mas Gusó, al nord i
al sud-est, veiem les restes d’un camí amb cuneta
a cada costat, en direcció a Empúries (que es perd
vora Albons), que delimita antigues parcel·les se-
parades per recs de desguàs també soterrats i desa-
pareguts.
Fins a quin punt aquest model (si es pot considerar
un model), és aplicable a època ibèrica o al moment
de transició i al període tardorepublicà? No ho sa-
bem, com tampoc no sabem si es pot fer extensible
a tot el territori de l’antiga Indigècia. Cal suposar,
tot i això, que en els primers anys de la romanitza-
ció es van seguir models ja establerts, camps prou
ben delimitats i que funcionaven bé sobretot en
una zona –el rerepaís emporità immediat– en què
la qualitat del sòl agrícola estava condicionada per
l’existència d’una malla de recs de desguàs que fe-
ien possible el conreu de terres fèrtils entre rius i ai-
guamolls. L’alteració d’aquests recs sense una bona
planificació prèvia hauria posat en perill un equilibri
que es mantenia des de feia segles, i potser era més
pràctic deixar les línies mestres de l’explotació rural
del món indígena que introduir un nou cadastre a
la manera romana, almenys durant el primer segle
posterior a l’arribada de Roma.
17
4. La xarxa viària
4.1. Els camins preromans
Malgrat tot, aquest és un dels aspectes menys cone-
guts i dels que estem més mancats d’informació. A
cavall entre el mite, la realitat i algunes suposicions
ben intencionades, en diverses ocasions s’ha inten-
tat establir (o redescobrir) el camí principal, el Camí
d’Hèracles, amb un èxit més o menys discutible.
Cal reconèixer que la major part de les conclusions
a les que podrem arribar a l’hora d’estudiar la xar-
xa de comunicacions per terra en època republicana
al nord-est del Principat no aniran més enllà de la
Xarxa viària baixrepublicana al nord-est de Catalunya amb la Via Heràclea com eix vertebrador.
simple especulació. I això és degut, bàsicament, al
fet que només podrem basar-nos en el que diuen al-
gunes cites puntuals en els textos antics (Mirabiles
Auscultationes 85; Polibi 3.39.6-8; Estrabó 3.4.9-
10; Plini el Vell, Nat. Hist. 3.4.18 i 7.27.96) i als
indicis d’un poblament dens, ja en el període ibèric,
que pressuposava una estructuració del territori a
partir d’una espessa malla de camins. No es podri-
en entendre, sinó, les fluides relacions entre la po-
lis d’Emporion i el seu entorn més immediat o més
llunyà, des del mateix moment de la seva fundació.
19
Durant l’ibèric ple i fins que es va fer efectiu el do-
mini romà, les relacions entre els diferents assenta-
ments, els oppida, les colònies (Empúries, primer,
Rhode més tard) i els petits establiments rurals que
depenien d’un o altre centre, s’havien d’estructurar
i posar en pràctica gràcies a unes comunicacions
efectives, ben establertes i duradores: un conjunt de
camins i corriols que no deixaven aïllat cap indret
del territori. L’arribada dels productes llunyans, de
l’altra punta de la Mediterrània, fins al darrer racó
i fins a la casa més modesta de la contrada, només
s’entén gràcies a una densa xarxa de camins. De
la mateixa manera que la comercialització i l’arri-
bada a Empúries de, principalment, l’excedent de
les collites (Livi 34.9) i, presumiblament, d’altres
productes obtinguts en una àmplia zona que hauria
constituït, de facto, la seva chora, no hauria estat
possible - o hauria estat molt difícil -, sense aquesta
infraestructura bàsica.
Les mateixes consideracions han de ser vàlides per
a altres indrets de la comarca i per a la mateixa èpo-
ca. Si el conjunt d’Ullastret era, com s’ha assenyalat
tantes vegades, el nucli polític i social de la Indigè-
cia i el país s’estructurava a partir d’oppida menors,
potser subsidiaris de les elits que residien en aquell
gran oppidum, i d’altres establiments encara més
petits, també subsidiaris, , aquesta relació de depen-
dència, que no era només política, necessitava, com
sempre i pertot arreu, un sistema de comunicaci-
ons que la fes no només possible, sinó enormement
efectiva i duradora.
Com dèiem al començament, això només són es-
peculacions. No podrem restituir aquella suposada
xarxa de camins. La podem suposar i, més o menys,
podrem entendre que fundacions com Rhode i Em-
porion, oppida com el de Peralada o els d’Ullastret
o fins i tot assentaments com el de Mas Castellar
de Pontós, estiguessin lligats, comunicats entre ells,
d’una manera eficaç. Potser el vell Camí d’Empúri-
es, que va cap a migdia i tomba en direcció a Girona
després de passar per Ullastret, tingui el seu origen
en aquesta època. El documentem, com a mínim,
com a via romana secundària, però res s’oposa a un
origen més antic, ans al contrari. De ben segur que
un oppidum de la categoria política, demogràfica i
econòmica com el de l’Illa d’en Reixac / Puig de
Sant Andreu d’Ullastret estava comunicat directa-
ment amb el nucli emporità. Aquest model hauria de
20
ser vàlid, doncs, per a tot el territori (làm. II i làm.
XI, 1 i 2).
L’únic que ens sembla saber del cert (perquè les fonts
ens en parlen) és que hi havia un gran camí que cre-
uava més o menys de nord a sud tot el territori. Era
l’anomenat Camí d’Hèracles, citat bàsicament per
Timeu (Mirabiles Auscultationes 85) cap a comen-
çament del segle III aC: Diuen que existeix un camí
anomenat d’Hèracles des d’Itàlia fins la Cèltica, els
celto-ligurs i els ibers, pel qual, tant si hi va un grec
com un indígena és vigilat pels que allí habiten, a
fi que no pateixi cap injúria; ja que estan obligats
a pagar una sanció aquells dins les fronteres dels
quals ha tingut lloc la injúria. Es tractava no tan
sols d’un camí de primer ordre, sinó sobretot d’un
de públic i gairebé sagrat. La seva antiguitat l’en-
tronca amb la mitologia. Es tractava, de fet, d’una
ruta natural més o menys ben establerta, en indrets
ben fressada i en altres potser una mica indefinida,
que permetia una comunicació fluida per tot l’arc
mediterrani occidental, sempre relativament proper
a la costa, la qual cosa no vol dir que hi passés ar-
ran. El caràcter públic i “internacional” del camí es
desprèn de la mateixa cita de Timeu quan parla de
les mesures de seguretat que l’envoltaven i el càstig
pels infractors. Calia vetllar pel bon funcionament
d’un eix viari bàsic a l’època, que constituïa, a més,
l’espinada de tota la xarxa de camins veïnals i se-
cundaris. Aquells camins que comentàvem fa poc,
suposats, hipotètics, que permetien una comunica-
ció còmoda de persones i béns entre oppida, colòni-
es i assentaments rurals
Com era i per on passava aquest camí? No ho sabem
del cert. És un lloc comú, com una mena d’entrete-
niment molt recorrent tant per als investigadors com
pels simples afeccionats al tema, intentar establir
al mil·límetre el recorregut de les antigues vies al
nord-est del Principat, ja sigui la Via Heràclea o la
Via Augusta, perquè, al cap i a la fi, suposadament
una és la precursora de l’altra. Aquest afany s’ha
mantingut viu durant els darrers tres-cents anys, des
de la Crònica de Jeroni Pujades o l’obra de Pere
de Marca, fins ara. Repassant vella bibliografia, tant
els treballs de la fi del segle XIX com un article de
Golobardes (1947-1948, 35-41), hi trobem els llocs
comuns habituals: les llargues dissertacions per in-
tentar provar que la via passava un pam més a la
dreta o més a l’esquerra, la crítica als autors pre-

La Via Heràclea retallada a la roca al coll de Panissars. A un i altre costat,
s’observen elements constructiu del trofeu bastit per Gn. Pompeu Magne
el 71 aC.
cedents, contraris, i l’adhesió i ratificació del que
diuen els més afins. Si repassem el que exposen la
major part dels treballs publicats els darrers deu o
quinze anys, hi tornarem a trobar el mateix i amb els
mateixos arguments.
La discussió sempre s’ha centrat bàsicament, en
aquestes comarques, en saber per on creuava el Piri-
neus, donant lloc a debats encesos (sempre sobre el
paper, afortunadament): si pel coll de Banyuls, de la
Maçana, o el del Pertús, Panissars, o qualsevol altre
situat més cap a llevant. És a partir d’una conegudís-
sima cita d’Estrabó (3.4.9) parlant de la via romana
que es va originar el debat. Parlant dels indigets, diu
que alguns habiten els alts de la Pirene fins al mo-
nument de Pompeu, per on es va d’Itàlia a Hispània
Ulterior i, abans que res, a la Bètica. Aquesta via en
part s’apropa al mar i en part se n’allunya i això so-
bretot a la part occidental. La via va del monument
de Pompeu a Tàrraco pel Camp Joncari i Seterres i
el Camp del Marató, que s’anomena així en llatí per
criar-s’hi molt de fonoll. Interessava, doncs, conèi-
xer la situació dels trofeus de Pompeu.
Tant important és determinar exactament per on
passava el camí? Què potser hauria influït en la
fundació de la Palaia polis d’Empúries, de la co-
lònia de Rhode, o dels oppida d’Ullastret, o de Mas
Castellar o, en definitiva, en el model d’ocupació
del territori des de la primera edat del ferro fins la
romanització, el fet que entrés a l’Empordà pel coll
de Banyuls en lloc del de la Maçana, o per aquest
en lloc del Pertús/Panissars? Si tota la qüestió es pot
reduir en identificar la via Heràclea amb la primera
via romana d’època republicana (pel que es dedueix
de les fonts), aquell camí que segons Polibi anava
des de l’Ebre a Emporion i Narbona, ja va quedar
resolta fa alguns anys amb la identificació i exca-
vació dels Trofeus de Pompeu al Coll de Panissars,
per on es pot seguir clarament la via romana (Cas-
tellví, Nolla i Rodà, dir., 2008) (làm. III, 2). Si, pel
contrari, estem parlant de dos camins diferents, el
debat encara podria estar viu i hi hauria prou excu-
sa per cercar el punt de creuament de l’Albera. En
una notícia al diari a començament del segle XXI,
es torna a reprendre la teoria, vella de més de cent
anys, del pas del Camí d’Hèracles pels colls orien-
tals, de Cotlliure cap a Empúries, identificant-se’n
alguns trams ben conservats (Diari de Girona del
09/02/01). És cert que tots i cadascun dels colls de
l’extrem oriental del Pirineus tenen un camí, més o
menys antic, més o menys ben fressat, que permet
la comunicació nord-sud. Seria estrany que no n’hi
hagués en una àrea on el poblament i el trànsit de
diferents grups humans es documenta, amb mate-
rials a la mà, des del neolític. I segur que tots ells
eren usats en època romana. Identificar amb un o
altre collat, un o altre camí i atribuir-li el nom de
via Heràclea és una tria de l’investigador, però no
una prova ni una certesa. Cap element material de
cap camí - llevat dels trofeus de Pompeu - permet
datar-lo i dir de manera incontestable que era la via
d’Hèracles. Serà, fins que no surtin aquestes proves,
una proposta ben intencionada (o no), però amb cap
base científica que la recolzi.
Tot plegat ens porta una vegada més a l’origen del
camí i a la seva pròpia estructura. Per tant, a espe-
cular; com bàsicament s’ha anat fent en els darrers
tres-cents anys. Aquest origen mític és, en realitat,
el reflex de l’antiguitat i importància del camí; com
ho és també el que es desprèn d’aquella cita en la
que s’assenyalen les represàlies que havien de caure
sobre els qui en ell cometien malifetes. Un camí tan
antic i tan important només es podria explicar per
un origen semidiví, lligat, en aquest cas, a un dels
treballs d’Hèracles, les baralles amb Geríon, la pre-
sa dels bous, l’incendi dels Pirineus, etc. Tot plegat
perquè s’havia perdut el record del seu origen. Cosa
ben comprensible si pensem que era un camí que ha-
via existit des de sempre, des de temps immemorial,
des que el territori a una i altra banda de la serralada
va estar ocupat per grups més o menys estables i, qui
sap, si abans encara. Aquesta mateixa circumstància
21
fa que el camí no s’hagi de veure, en el seu origen,
com una carretera ben fressada, termenada i immu-
table, sinó com una gran ruta; un itinerari de nord a
sud constituït per un munt de camins i corriols que
tenien un objectiu i una destinació comuna: creuar
la muntanya per on fos, per anar de la península Ibè-
rica cap al nord passant per la plana de l’Empordà
i, a l’altra banda, cap a l’interior de la Gàl.lia i so-
bretot cap a llevant, en època històrica, en direcció a
les colònies gregues costaneres i cap a la península
Itàlica. És a dir, comunicava el món conegut d’una
punta a l’altra, resseguint com podia la costa per ter-
ra (de vegades allunyant-se una mica del mar), de
la mateixa manera que els vaixells la resseguien pel
pèlag, sense perdre mai de vista la terra.
Per això dèiem abans que determinar mil·
limètricament el seu recorregut pot ser un exercici
entretingut però poc útil, en el convenciment que no
hi ha un sol vial sinó una gran malla que forma part
d’un itinerari; que durant uns períodes, per circums-
tàncies locals, podria ser més usada una branca que
una altra. L’existència de camins diferents formant
part d’un gran itinerari es desprèn de les mateixes
fonts que ens en parlen. Recordem que, per exem-
ple, Polibi (3.39.6-8) ens diu que d’aquesta ciutat
(referint-se a Carthago Nova) al riu Iber hi ha 2.600
estadis, i des d’aquest a Emporion, 600 estadis...
...doncs aquest camí actualment ha estat mesurat i
fins i tot acuradament indicat cada vuit estadis pels
romans. No obstant, sabem que cap via principal, a
cap època, passava per Empúries. Ni el camí d’Hè-
racles, ni la via romana citada al text, hereva del pri-
mer, ni posteriorment la via Augusta. Hi arribaven,
en tot cas, vies secundàries que es desviaven del
camí principal. Per tant, potser sí una de les moltes
branques i recorreguts paral·lels d’aquella malla que
en conjunt constituiria la via Heràclea passaria per
la colònia costanera, de la mateixa manera que altres
branques creuarien el Pirineus o l’Albera per llocs
diferents, tot i formar part d’un únic i antic itinerari.
Aquest fet també explica i es posa directament en
relació amb el que havíem assenyalat a l’inici i que
mai podrem determinar de manera prou fiable: la
xarxa de camins preromans del territori. En reali-
tat, era un tot. Camí d’Hèracles i camins locals, ca-
minets, corriols i passeres formaven part de la gran
xarxa que, en l’àmbit reduït de les comarques cos-
taneres del nord-est, no era altra cosa que una mena
22
de corredor que ho abastava tot. El relleu, totalment
pla, no impedia les comunicacions, ans el contrari,
les afavoria. I si hi havia alguna nosa, potser era el
Camp Joncari, el conjunt de basses i aiguamolls del
golf de Roses i que envoltaven la ciutat d’Empúri-
es en una franja semicircular d’uns 4.000 m i més
encara, cap al nord, que dificultaven l’acostament i
el pas d’una via seriosa i de caràcter “internacional”
per la ciutat i enmig dels aiguamolls.
Complementant aquesta xarxa de camins, els rius
(Ter, Fluvià, Muga, Ridaura…) que travessen
aquest territori d’oest a est i les rieres, recs i tor-
rents que hi desembocaven també devien exercir el
seu paper, i no pas secundari, en les comunicacions
d’una banda a l’altra d’aquesta zona. Com podríem
explicar, si no, la situació d’Emporion, encabida en-
tre la desembocadura del Ter i el Fluvià? Només cal
mirar el mapa de situació dels assentaments ibers
per adonar-se que en bona part se situaven al costat
mateix o ben a prop dels rius que des de l’interior
menaven cap a la costa. Ben probablement, aquests
eixos fluvials eren resseguits per camins i corriols,
que paral·lels a la llera del riu aprofitaven el pas que
el curs de l’aigua havia obert. Però també podem
pensar en l’aprofitament del mateix riu mitjançant
barques de poc calat, com les de llibant, per trans-
portar mercaderies i productes diversos i pesants.
Malgrat les malfiances que aquesta proposta podria
despertar al lector, especialment si es fixa en el ca-
bals actuals, sabem que fins ben bé èpoques recents,
alguns d’aquests rius havien estat navegables ben
endins. En efecte, l’atac califal contra Empúries
del 935 comportà un cop de mà que afectà, segons
sembla la Costa Roja, al Congost de Girona on, els
musulmans hi arribaren en barca (Bramon, 2000,
278-283; Bramon i Lluch, 2002a, 59-70; Bramon i
Lluch, 2002b, 71-74)
4.2. La xarxa d’època romana
De l’antiga xarxa de camins preromans, una vegada
Roma establerta de manera ferma al nord-est penin-
sular, només en va quedar l’espinada: aquell camí an-
tic, arrelat a la mitologia, que segons Polibi (3.39.8)
va ser mesurat i fins i tot acuradament indicat cada
vuit estadis pels romans. La resta, que suposadament
s’hauria bastit en funció dels nuclis de població lo-
cal (especialment dels oppida indígenes més que
per les necessitats d’Empúries i Rhode), s’haurien
vist enormement transformats, o potser abandonats,
quan les necessitats de Roma envers el país i la nova
estructuració del territori, dels centres de poder i de
control, havien canviat. Per primera vegada queda
clar, tant per la cita de Polibi (3.39.8) com per altres
textos (Estrabó 3.4.1 i 3.4.9; Plini el Vell, Nat. Hist.
3.4.18 i 7.27.96) que fan referència expressa al pas
del Pirineus (Summus Pyrenaeus en els Intineraria)
i especialment per la troballa del mateix monument,
que el camí va quedar ben establert i ben termenat.
No era una ruta més o menys ambigua, sinó una car-
retera com cal, amb les mansiones a distàncies regu-
lars i mil·liaris en tot el seu recorregut.
Aquesta transformació va ser relativament ràpida
i afavorida per dos factors; un amb més pes que
l’altre. En primer lloc, el domini de Roma sobre el
territori i la necessitat de controlar-lo militarment
i estructurar-lo, posant en comunicació els punts
més sensibles i estratègicament més convenients. El
segon, la voluntat d’explotar econòmicamet aques-
tes terres. La presència de Roma al nord-est de la
Península va comportar ben aviat l’explotació del
territori (sobretot en el vessant agrícola, però també
dels minerals de les comarques de l’interior), i la
comercialització i transport dels recursos obtinguts,
així com la distribució de les manufactures itàliques.
Però la consolidació definitiva del camí es va pro-
duir a partir dels darrers anys del segle II aC. El 118
aC Domitius Ahenobarbus fundà Narbo Martius. La
península itàlica quedava unida per terra amb Ibèria
mitjançant una ruta segura que passava sempre per
territori de la república. D’aquesta manera, els ità-
lics (tropes, comerciants, colons,..) podien moure’s
fàcilment tot l’any, sense estar sotmesos als perills
i al calendari dels viatges per mar. El comerç, el
trànsit de mercaderies, béns i persones, fluïa regu-
larment i intensament. La via seria, en endavant, el
cordó que unirà les dues penínsules i, en combina-
ció amb altres elements que no es poden deslligar
del procés general de la romanització, permetia el
creixement demogràfic i econòmic d’aquesta àm-
plia regió en la que durant un centenar llarg d’anys
jugà un paper de primer ordre Empúries, fins que, ja
a començament del segle I aC, la fundació de Ge-
runda damunt mateix de la via romana, començà a
marcar l’inici d’un canvi.
El recorregut de la via ens és una mica més ben
conegut ara que una vintena d’anys enrere. Algu-
nes suposicions i hipòtesis s’han pogut confirmar
i altres s’han deixat de banda definitivament. S’ha
acabat, per fi, l’eterna discussió sobre la localització
del trofeu de Pompeu i, per tant, sobre l’indret pel
que creuava el Pirineus (i de retruc, potser, sobre la
situació de l’ara de Cèsar), o sobre la identificació
del Summus Pyrenaeus, no tant una mansio, com un
punt geogràfic emblemàtic.
L’excavació dels trofeus de Pompeu a Santa Maria
de Panissars ha permès localitzar el camí romà obrat
directament sobre el granit del subsòl. Des de la dar-
reria del segle II aC, la variant de Panissars sembla
preferida a la del Pertús tot i que degueren funcionar
simultàniament. Justament en la partió d’aigües, per
on passa la frontera dibuixada per la Pau dels Piri-
neus (1659) i que continua essent els límits entre
els estats francès i espanyol, en un lloc d’absolut
domini visual sobre la plana empordanesa, Gneu
Pompeu Magne féu alçar un monument commemo-
ratiu, uns trofeus, que havien de recordar les victòri-
es aconseguides. La via, de cinc metres d’amplada,
serví d’eix de simetria del monument que fou obrat
a cada costat i per sobre. És una relíquia que permet
fer-se la idea de com era el camí d’Hèracles, alesho-
res una via estratègica importantíssima (Castellví,
Nollà i Rodà, dir., 2008) (làm. III, 2).
Pompeu no deixà a l’atzar la tria del lloc. El seu mo-
nument que havia de recordar el seu nom i els seus
èxits durant generacions i generacions, era visible a
moltes milles de distància, esdevenint una fita sim-
bòlica de llarg abast, que fixava els límits de dues
províncies i recordava el poder immens de Roma.
D’una manera semblant a com el temple de Sant Ju-
lià de Ramis incidia sobre el territori immediat.
Quedaran, encara, algunes mansiones per identifi-
car i només podrem apuntar alguna hipòtesi sobre
la seva situació. Tot sembla assenyalar que Deciana
ha de quedar a part del conjunt, ja que només se cita
en itineraria tardans (Tab. Peut. segm. 1; Rav. An.
Cos. 4.42 (303.1); i Rav. An. Cos. 5.3 (341.10)).. La
ubicació de Iuncaria una mica abans de Figueres,
cap a l’Aigüeta (Cabanes), és admesa pel comú dels
investigadors (Puig, 2001, amb recull de dades).
Cinniana, que a la transcripció de la Taula de Peu-
tinger apareix com a Cerviana, no està, malgrat
tot, ben identificada, encara que les troballes a la
23
Quintana, al nucli actual de Cervià de Ter, mostren
una ocupació al costat de la via romana que s’inicià
al segle II aC (veure fitxa núm. 143). Però la to-
ponímia actual dóna força joc a l’hora de situar la
mansio. La riera de Cinyana, que va a parar al Ter,
té un recorregut llarg i comença una mica abans de
la que tradicionalment s’ha suposat que era l’altra
branca de la via romana, cap a la banda de Fellines
o Vilademuls.

I aquí hem d’obrir de nou un parèntesi per recor-

dar i deixar constància de les dues hipòtesis sobre
el seu recorregut: l’oriental i l’occidental en el tram
comprès entre Iuncaria i Gerunda. En resum, el
tram occidental aniria de Iuncaria cap a Bàscara,
per on creuaria el Fluvià, i continuaria cap a Ge-
runda passant més o menys per on ho fa l’actual
carretera N-II. Un recorregut una mica difícil i amb
trams amb un pendent massa fort pels carros tirats
per animal. L’altra proposta de recorregut, l’ori-
ental, dibuixaria un arc des de la primera mansio,
anant a creuar el Fluvià per Sant Miquel i seguint,
en general, el recorregut més pla que actualment
segueix a grans trets la via del tren. També és el
recorregut que l’acosta més a Empúries sense des-
viar-se excessivament del seu objectiu, que era el
d’anar cap a migdia. Un estudi recent simulant info-
gràficament el recorregut entre Panissars i Girona,
Trofeu de Gn. Pompeu al coll de Panissars. En primer terme, les restes de
en base al relleu òptim corregit amb condicionants la plataforma oriental, amb la roca retallada, el dau intern d’opus caementi-
com són l’existència d’enclavaments, cursos d’ai- cium i el carreuat d’opus quadratum que el recobria exteriorment obrat en
gres dels Clots de Sant Julià (Forallac). Al fons, la plataforma occidental
gua, zones inundables i, d’altra banda, distàncies amb la gran rasa que perforava la roca granítica per disposar-hi els grans
entre mansiones, confirma l’oriental com a òptim, blocs de sorrenca del marc exterior.
sense deixar de banda l’occidental, amb dues solu-
cions alternatives, una de les quals lliga millor amb va conservar el nom llatinitzant-lo. Gerunda ja no
les distàncies dels itineraria (Fiz, 2008, 209). Hem estava al costat del camí; hi era al damunt, en el
de tenir en compte, no obstant, que els itineraria punt que controlava al mateix temps el gual del Ter
són, en general, força tardans (llevat dels vasos de a Sarrià de Ter, i el gual de l’Onyar a la mateixa
Vicarello) i que és ben possible la coexistència de Girona. Per anar de nord a sud i no quedar escorat a
les dues branques; probablement la interior més tar- l’est a o a l’oest, calia travessar aquests dos guals i
dana que l’oriental. Girona en fou la seva clau de volta fins a temps ben
recents.. La via passava obligatòriament pel mig de
En qualsevol cas, un lloc de pas indefugible havia la ciutat; formava part de la trama urbana; era, en
de ser el congost del Ter, sota l’oppidum de *Kerun- definitiva, el kardo màxim. La fundació ex nouo de
ta o, alternativament, la Costa Roja. Un indret on es Gerunda en un pendent urbanísticament poc apte,
podia controlar relativament bé el camí, però que que obligava a fer carrers costeruts i esglaonats, no-
a partir d’un determinat moment va deixar de ser més pot explicar-se per aquesta tria estratègica que
eficaç o, senzillament, no responia a les necessitats era la més adequada en el context i circumstàncies
del context històric. Per això es fa fundar, entorn del moment i que, a la llarga, es va mostrar com la
l’any 76 aC, la ciutat de Gerunda, traslladant a un solució perfecta, com ho prova la història, el creixe-
lloc estratègicament més adient l’antic nucli del que ment i la perduració de la ciutat fins ara.

24
Passat aquest punt estratègic de control, la via anava
cap al sud, travessant els arenys de l’Onyar per anar
cap a la següent mansio documentada als itineraria:
Aquae Uoconiae; no massa lluny, però separada,
d’Aquae Calidae, l’altra ciuitas ben documentada
a la zona. També des de Girona haurien sortit tot
un seguit de camins que abastarien tot el seu ter-
ritorium; cap a l’interior, a ponent, seguint el curs
natural del Ter; al nord-oest, a la zona de Banyoles,
on es trobaria amb la via que anava a Besalú i cap al
Capsacosta; però també cap a la costa, aprofitant els
camins naturals i, no cal dir-ho, el vell Camí d’Em-
púries que anava resseguint la vall del baix Ter pel
vessant nord de les Gavarres, en direcció a Ullastret
i fins l’antiga fundació focea esdevinguda ciutat ro-
mana.
Cal suposar (perquè no en tenim massa indicis fí-
sics), que la xarxa de camins secundaris va quedar
ben estructurada a partir dels primers anys de la con-
questa. Segurament per necessitats militars i estratè-
giques, però també de control econòmic. En aquest
context s’han de considerar, per exemple, les torres
de guaita o de vigilància i senyals que es coneixen a
la zona, normalment en llocs allunyats de l’eix prin-
cipal i, fins i tot, en àrees que en un altre cas hauríem
considerat secundàries i fora de l’abast i l’interès de
Roma en aquells primers anys. Tant la torre de Cas-
tell de Falgars (Beuda) (Tura, 1991, 111-119, fitxa
núm. 113), com la de Puig d’Alia (Amer) (Llinàs et
al., 1999, 97-108; fita núm. 199), en llocs feréstecs,
dominant un ampli territori i uns camins naturals de
penetració cap a la Garrotxa i la Selva interior, es
daten a època republicana i la seva existència només
s’explica en relació amb una xarxa viària secundària
ben consolidada. No són casos únics, però sí els més
allunyats de les comarques costaneres, més accessi-
bles i poblades des de feia segles. Un cas semblant,
més modest, però amb una cronologia i funció sem-
blants, el trobem vora Empúries. És la petita torre
de planta quadrada bastida damunt la plataforma en
part natural de la Vinya (Ventalló), amb una crono-
logia segura dins el segle II aC (Casas, Soler i Tu-
ron, 2002, 39-52; fitxa núm. 42)
Cap a l’interior, des d’Empúries, també era fàcil
l’accés anant a trobar la via romana citada per Po-
libi (3.39.8); aquella que a la llarga es convertiria
en la via Augusta, i que a l’altre costat del Pirineus
anomenen Domítia. Seguint les terres seques cap al
nord-oest es podia arribar vora l’actual Figueres. És
una via ben documentada, de la qual no podem sa-
ber-ne l’origen. Però la seva relació amb Empúries,
a la que s’aproxima quasi en línia recta, ens fa pen-
sar en un origen tardorepublicà. Cap a l’interior, per
anar a la zona de *Kerunta/Gerunda, podia seguir
també el recorregut del que ara s’anomena Camí
d’Empúries, seguint pel peu del Montgrí i anant a
Ullastret per tombar cap a ponent resseguint el peu
de les Gavarres pel vessant nord. És a dir, la vall
del Ter.
Però Empúries també podia comunicar-se seguint
itineraris més rectilinis. De ben segur que un camí
anava a trobar la via romana principal travessant
pel dret els collats de la serralada de Ventalló i Va-
lldavià; una muntanya poc seriosa, amb una alçada
màxima de 170 m al cim del Puig Segalar, i en la
que es documenten molts petits assentaments situ-
ats estratègicament vora els passos naturals, alguns
dels quals, en els primers moments de la conques-
ta, segurament tenien la funció de control i vigilàn-
cia, com la peculiar torre ja esmentada damunt una
plataforma de la Vinya (Ventalló), i altres, fundats
a partir de mitjan segle II aC, al costat mateix de
camins als que hem d’atribuir (amb poques proves
contundents), un origen antic. El de Sant Feliu de la
Garriga, per exemple, passa per l’Olivet d’en Pujol,
el qual fou fundat entorn el 140/120 aC, i fa de límit
indiscutible de la necròpolis de la Vinya del Fuster
(Viladamat), amb la primera incineració datada en-
torn l’any 30/20 aC (Nolla, Castanyer i Casas, 2008,
249-257). Altres de la mateixa zona, que segueixen
itineraris naturals entre serralades i collats, de nord
a sud, podrien tenir un origen tant o més antic.
Ara bé, no tot ha de quedar reclòs a l’àrea empor-
danesa i menys encara a l’estrictament emporitana,
encara que bona part dels grans camins que pene-
tren cap a l’interior del territori potser tenen el seu
origen a la costa. Seria el cas, per exemple, de l’ano-
menada via del Capsacosta. El cas més extrem i més
allunyat dels nuclis urbans ben consolidats en època
republicana. Una via que tindria com a funció facili-
tar l’accés als jaciments de mineral de l’alta Garrot-
xa (bàsicament ferro), l’origen romà de la qual s’ha
qüestionat recentment sense proves contundents
(Moreno, 2006, 214). Encara que les remodelacions
posteriors i de totes èpoques (va ser utilitzada fins
al segle XX), hagin emmascarat bona part de l’obra
25
original, i en alguns aspectes recorda els camins
construïts a l’alta edat mitjana, no pot negar-se que
forma part d’un camí amb un llarg itinerari que té el
seu origen a Empúries i arriba fins el coll d’Ares per
continuar pel vessant nord del Pirineus. Difícilment
s’explicaria si el seu origen se situés, com s’ha pre-
tès, al segles XVII-XVIII. Més aviat ens fa pensar
en un origen tardorepublicà relacionat amb el con-
trol immediat dels recursos naturals i amb les vies
de les àrees més feréstegues, vigilades per torres i
talaies com les de Puig d’Alia o Falgars. No obli-
dem, d’altra banda, que es documenta una fundació
d’època republicana a Besalú (fitxa núm. 112), una
altra a Can Rubió (Vall d’en Bas) (fitxa núm. 121),
encara més rar i llunyà, a Sant Aniol de Finestres,
on s’ha identificat un sacellum dedicat a un numen
de les aigües datat al segle I aC (fitxa núm. 119).
En conclusió, sembla que a partir de les preexistèn-
cies, del camí d’Hèracles, el gran camí protohistòric
que vertebrava el territori i les terres de més enllà,
tant cap al nord com cap al sud, i potser aprofitant
també part de la xarxa viària del món colonial i
ibèric, la malla de vies en època romana va que-
dar estructurada de manera pràcticament definitiva
poc després dels primers anys de la conquesta. Les
evidències arqueològiques mostren la penetració de
26
maneres de fer i de construir típicament itàliques
o directament influïdes pels nouvinguts, ja en els
primers decennis del segle II aC, i queda totalment
consolidada aquesta ocupació, fins i tot dels indrets
que podríem considerar més remots, a partir del
mitjan segle. No s’hauria produït si, d’una banda,
no es tingués un control total i absolut del territori,
la qual cosa va ser un fet incontestable una vegada
acabada la campanya de Cató. De l’altra, tampoc
s’hauria assolit si no hagués existit una espessa xar-
xa de camins per controlar el territori, primer mili-
tarment i, tot seguit, econòmicament. La presència
del que interpretem com a torres de senyals o posts
avançats de control sobre eixos estratègics en són
una altra prova.
L’evolució d’aquesta xarxa, que tenia com a eix
principal la Via Heràclea, no la coneixerem prou bé
fins que amb les grans reformes d’August es con-
vertí en la Via Augusta, la gran via del nord-est de la
península. Tampoc a partir d’aquesta època serà fà-
cil resseguir-ne el traçat i la situació de les mansio-
nes (la vella discussió dels darrers tres-cents anys!),
però disposarem de nous elements que ens perme-
tran una altra mena d’aproximació al seu estudi: els
itineraria tardans, els mil·liaris i algunes obres de
fàbrica notables.
5. L’explotació i ocupació del territori. Models i comportament
5.1. Introducció i generalitats
En aquesta història, com s’ha descrit en altres capí-
tols d’aquest treball (supra), hi ha com a mínim dos
grans moments la separació dels quals se situa en
els anys que van del 197 al 195 aC, quan Roma de-
terminà la creació de les dues províncies hispanes,
Ulterior i Citerior, amb la subsegüent revolta i la in-
tervenció consular, de contundents resultats després
d’una victòria militar esclatant.
De la primera etapa, molt curta (218-195 aC), no
en sabem res. Tot queda amagat darrera del tema
principal i de llarg abast, les lluites entre romans i
els seus aliats i els cartaginesos i els seus.
5.2. L’ocupació del territori: els oppida
Els indigets vivien sobretot de l’agricultura i de la
ramaderia. Eren camperols i ramaders. Explotaven
el territori segons les seves possibilitats des dels op-
pida, grans, mitjans i petits, i aquests complemen-
tats per petits establiments dispersos en el territori,
bastits per satisfer necessitats que s’anaven obrint i
tancant amb el pas del temps. No tenim informació
de qui era la propietat de la terra ni dels ramats ni
quin paper podia tenir la terra comunal, ni el per-
centatge que pertanyia a les elits ni les complexes
relacions amb els clients que exigirien als patrons
correspondència directa. Era un sistema efectiu i
que funcionava.
En efecte, des de l’ibèric antic, l’hàbitat preferent
entre els indigets, tal com passa amb tots els altres
populi ibers, és l’oppidum, un agrupament humà en
alçada, en posició dominant, amb bon domini visual,
que permetia controlar una extensa àrea geogràfica,
fàcil de defensar, en la proximitats de punts d’aigua
i protegit per una muralla més o menys sofisticada
però sempre eficaç en un període amb un escàs de-
senvolupament poliorcètic. Aquesta manera de fer
no varià amb el pas del temps ni en l’ibèric ple ni
en l’ibèric tardà, ja sota el domini de Roma (Moret,
1996). En efecte, tots els oppida indigets que conei-
xem, desapareguts o no com a conseqüència de la
crisi del 195 aC, grans, mitjans o petits, reproduïen
sense variacions el mateix esquema.
Posició característica d’un oppidum ibèric. Petita península de Sa Coberte-
lla, damunt de la qual se situen les ruïnes de l’establiment indiget de Castell
(Palamós). (Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries).
Complementant el poblament situat en els oppida,
omnipresents en bona part del territori, existiren pe-
tits establiments de menys envergadura, molts d’ells
situats a la plana, ocupats per grups molt reduïts de
persones, la durada dels quals ens és absolutament
desconeguda atès que només els coneixem molt in-
directament. Aquest fet ens impedeix valorar el seu
pes demogràfic i econòmic dins del conjunt del ter-
ritori. Més endavant tindrem ocasió de referir-nos-
hi in extenso (infra).
La Indigècia, durant l’etapa que ens interessa, mostrà
per una banda la continuïtat, aparentment sense grans
canvis, del model acabat de descriure, però també, per
l’altra, l’abandonament suposadament pacífic d’uns
quants oppida en cronologies ben fixades sempre en
els primers anys del segle II aC, entre els quals alguns
dels més grans i notables. Pot significar la crisi d’un
model o és conseqüència d’altres circumstàncies ex-
teriors i conjunturals que van ocasionar aquells fets?
És la communis oppinio entre els investigadors que
l’explicació correcta és la segona, atesa la vitalitat
del patró tal com posen de manifest el creixement
de molts dels oppida indigets que van superar la cri-
si d’inicis del segle II aC i la continuïtat de la vida
en tots els altres, molts d’ells menys coneguts del
que voldríem i, per tant, amb dades més imprecises
o menys fermes, i , sobretot, l’aplicació del mateix
model quan fou necessari fundar un nou hàbitat de ti-
pus plurifamiliar. L’exemple de Turó Rodó (Lloret de
27
 131
56
219
208

203 158 81
75
222
211
210 212 224
209
204

Oppida en funcionament segles II-I aC

Oppida abandonats vers 195 aC
Oppida proposats
Girona
Barcelona
26 23

31

115
112
28
183

117
187
109
190
116
194

95
125
168

100
164

163 53
123

66

131
56
67
219
208

203 158 81
75
222 0 - 100m
211 100 - 200m
210 212 224 200 - 400m
>400m
209
204

0 20 km

Oppida en funcionament segles II-I aC

Situació dels oppida indigets. S’assenyalen
Oppida amb un vers
abandonats símbol195 aC els que s’abandonaren vers el 195 aC: 28 (Mas Castellà), 31 (Rhode), 56 (Castell Barri), 100
diferent
(Puig de Sant Andreu/Illa d’en Reixac), 116 (La Palomera), 125 (Puig d’en Carrerica), 163 (Puig d’en Rovira), 210 (Montbarbat), 211 (Puig Castellet); aquells
Oppida proposats
que continuaren ocupats: 23 (Puig Castellar), 26 (Peralada), 53 (Castell), 66 (Sant Sebastià de la Guarda), 67 (Castell), 75 (Punta Guíxols), 81 (Plana Basarda),
95 (Puig Anill), 109 (Planells), 112 (Besalú), 115 (Puig de Jonqueres), 117 (Puig Castellar), 123 (Puig de Can Cendra), 131 (Puig del Castell), 164 (Puig de Sant
Grau), 168 (*Kerunta), 183 (Castell del Portell), 187 (Puig Castellar), 190 (Mas Castell), 194 (Puig Castellar), 208 (Coll de Gria), 209 (Turó del Castell), 212
(Turó Rodó), 219 (Puig Ardina), 222 (Turó de Buixalleu), 224 (Agulla de Pola); oppida proposats o mal documentats: 158 (Llagostera), 203 (Castell de Montso-
riu), 204 (Castell de Sant Joan Blanes).

28
Porta principal de l’oppidum del Puig de Sant Andreu (Ullastret) en el mo-
ment de l’excavació, amb indicis clars d’haver estat paredada. Aquestes
circumstàncies s’han posat en relació amb els fets bèl·lics de 197-195 aC
(Museu d’Arqueologia de Catalunya.Ullastret).
Mar), que analitzarem més endavant, és paradigmàtic
(làm. XX, 1).
Cal, doncs, considerar que l’abandonament sobtat
d’alguns oppida no fou provocat per causes internes
sinó externes, que algun fet desencadenà. En aquesta
ocasió, les fonts, per regla general mudes en referir-
se a aquestes terres, són eloqüents en tractar-se d’un
fet bèl·lic de notable importància que exigí la presèn-
cia, en aquest territori, d’un dels cònsols de l’any 195
aC –el més alt magistrat, juntament amb el seu col·
lega, de la república romana– per esclafar la revolta
dels ibers, que se centrà especialment en la Indigè-
cia. La contundent derrota serví per fixar unes dures
condicions que els escriptors antics descriuen amb
tocs impressionistes de gran valor narratiu, com quan
recorden que Cató obligà a enderrocar les muralles
de tots els oppida en un mateix dia o que confiscà
les armes dels vençuts (Livi 14.17). L’arqueologia ha
posat de manifest que no passà ni una cosa ni l’altra
o, almenys, que no es tractà d’un fet tan general ni de
tant abast. Tots els oppida d’aquest territori explorats
amb una certa intensitat posen de manifest la conti-
nuïtat d’ús de les muralles, i no és rara la localitza-
ció d’armes en contextos del segle II aC. En canvi,
aquesta mateixa metodologia històrica ens mostra
amb claredat l’abandonament, en un mateix mo-
ment, d’un seguit d’oppida que fins aleshores havien
mostrat un gran dinamisme. Cap indici, ni que fos
molt dèbil, podia fer previsible una crisi de tals con-
seqüències. Cal acceptar que aquest fet només s’ex-
plica per una acció exterior d’un pes enorme i que
no pogué ser ni aturada ni reconduïda. Cal, doncs,
concloure que l’abandonament, en territori indiget,
Àrea excavada de l’oppidum del Puig d’en Rovira (Quart) (Museu d’Arque-
ologia de Catalunya.Girona).
d’un determinat nombre d’oppida fou un dels efectes
més tangibles de la derrota davant Roma i una mane-
ra efectiva, per part dels nous amos, de trencar les es-
tructures internes del país, de disposar-ne de noves i
diferents amb, aparentment, molt poques transforma-
cions però suficientment efectives com per malmetre
la cohesió interna, substituint la vella aristocràcia per
una de nova, eliminant els antics centres de poder en
crear-ne de nous, i afavorint la població dispersa, de
tipus familiar, però sense incidir sobre la major part
d’oppida, que continuaren, com abans, ordenats je-
ràrquicament i controlant del tot el territori.
El cas més paradigmàtic és el conjunt Puig de Sant
Andreu – Illa d’en Reixac, que suposem que forma-
ven una unitat i no pas dos oppida juxtaposats i inde-
pendents (làm. X, 1). Tant se val. Aquest gran nucli,
amb unes 15 ha de superfície, excel·lentment emmu-
rallat, en plena vitalitat, s’abandonà de cop, pacífica-
ment. Cap nivell de destrucció, cap incendi, cap acte
tangible de violència. Només continuaren en ús els
temples de l’acròpolis al Puig de Sant Andreu, i tot
sembla indicar que les muralles quedaren volguda-
ment dempeus tal com sembla deduir-se de la seva re-
cuperació en els inicis de les excavacions oficials, del
fet que van servir de pedrera per a les construccions
de la vila d’Ullastret i, sobretot, per algunes referèn-
cies altmedievals que palesaven, encara, un notable
valor militar quan l’acròpolis del Puig esdevingué un
castell carolingi (Canal et al., 2005, 5-54). Aquest fet
sembla que només pot ser el resultat d’una disposició
indiscutible que calia acceptar, d’un immens pes sim-
bòlic però d’una extraordinària importància política i
de llarguíssim abast. El cònsol tenia a la mà tots els
29
trumfos i va saber jugar-los amb eficàcia, castigant
amb contundència però no amb ferotgia, i fent recau-
re el cop de bastó damunt d’aquells que havien iniciat
i encapçalat la revolta, les classes dirigents, l’aristo-
cràcia de sang que devia residir preferentment al con-
junt Puig –Illa. On van anar a raure els habitants de
l’oppidum? Una part degué ser obligada a establir-se
en cases familiars (dues o tres famílies com a màxim)
en el territori, fet que augmentà notablement aques-
ta mena de poblament, que no només ocupà la plana
sinó que s’expandí sobre zones més enlairades i bos-
coses, un fet que, al nostre parer, posa de manifest la
intensificació del model, un creixement demogràfic
al llarg del segle II aC i la necessitat d’anar ocupant
zones, almenys en aparença, més marginals.
Cal veure-hi, també, la voluntat de fer clar i ben vi-
sible el càstig, en convertir el Puig de Sant Andreu
en una ciutat fantasma, una part de la qual, com a
mínim les muralles, restava dempeus sense cap fun-
ció ni ús específic. Era, però, el recordatori continu-
at, de gran força simbòlica i ben visible, d’on porta-
va una política equivocada.
Al conjunt Puig – Illa cal afegir-ne d’altres, però en
molts dels casos som incapaços de saber per què a
uns els tocà el rebre i a d’altres no. Mas Castellar de
Pontós n’és un altre exemple (làm. IV, 2), malgrat
que alguns autors assenyalen, a partir del registre ce-
ràmic, un certa perdurabilitat d’uns pocs anys. No ho
creiem pas; el material ens sembla majoritàriament
característic de finals del segle III aC tot i que no po-
dem descartar puntualíssimes freqüentacions, tal com
passa per altra banda també al Puig de Sant Andreu.
Podríem pensar en un paper actiu de les seves classes
dirigents en la revolta que Roma s’encarregà d’eli-
minar i de substituir, tot fent palès allò que esperava
a qui no fes bondat. El Puig d’en Rovira a la Creueta
(Quart) (làm. XIII, 3), que controlava eficaçment el
congost meridional del Pla de Girona, sobre el camí
que menava cap a les riques planes agrícoles de Cas-
sà, Llagostera, de la Vall d’Aro i cap al mar, també
s’abandonà en aquest moment. I, tanmateix, ben a la
vora, més pròxim al riu Onyar, es documenta un es-
tabliment menor, de tipus familiar, que hauria acabat
consolidant una vil·la dos-cents anys després. És cu-
riós observar com es potencià *Kerunta i el Puig de
Can Cendra, “castigant” el Puig d’en Rovira i, pot-
ser de retruc , els altres oppida en altura de l’entorn
(Puig d’en Carrerica, Puig de Sant Grau). Semblaria
30
una actuació decidida després d’analitzar detallada-
ment un territori on calia, també, deixar constància
del poder de Roma tot fent-se càrrec de quins oppida
convenia no tocar i, sobretot, quins calia convertir en
nous centres de poder, des d’on es fundaria la nova
Indigècia, amb una nova aristocràcia, fidel i lligada
als nous senyors, als quals tot ho devia.
Castell Barri (làm. VII, 3) també s’abandonà en
aquell moment, tal com Montbarbat (Maçanet de
la Selva-Lloret de Mar) o Puig Castellet (Lloret de
Mar), un establiment minúscul que, malgrat tot, tam-
bé es veié afectat per aquesta reorganització o que ho
fou de retop per causes desconegudes (làm. XIX, 2).
En ocasions –ho acabem d’exposar– fa l’efecte que
la decisió responia a una lògica fàcil de copsar; al-
tres vegades, les raons se’ns escapen completament.
Potser calia repartir l’exemple en tot el territori. És
probable que, de vegades, la decisió entre un lloc o
un altre no fos objectiva. Tanmateix, les dades que
fem servir són menys de les que voldríem i, sovint,
encara incompletes.
Sobre la forma urbana d’aquests establiments no cal
dir que continuaren la vella tradició, amb una adap-
tació efectiva a les corbes de nivell que determinava
la disposició de les cases i dels carrers, amb presèn-
cia, en alguns dels oppida, de clavegueres de des-
guàs, preferentment per a les aigües pluvials, senzi-
lles places, petites i grans, cisternes més o menys so-
fisticades, grans casals amb pòrtics i alguns temples
monumentals. Més endavant, a partir de la segona
meitat o darrer terç del segle II aC, se’ns fa palesa
una forta hel·lenització de l’espai urbà que, com tin-
drem ocasió de constatar, afectà pràcticament, amb
més o menys intensitat, tota la Indigècia.
Cal ressenyar que la major part o segurament tots
els oppida que continuaren ocupats van mantenir les
muralles, sempre molt semblants les unes amb les
altres, obrades amb pedra del país rarament polida,
definint dos murs paral·lels disposats en sec o fent
servir fang per lligar-los i amb pedruscall i terra om-
plint l’espai del mig. Les seves mides són sovint mo-
destes: rarament van més enllà dels 2 m d’amplada
màxima ni per sota dels 0,80 m. No és rara la presèn-
cia de torres quadrades o quadrangulars. En algunes
ocasions, tal com tindrem ocasió de veure, les defen-
ses urbanes foren refetes durant la baixa república.
 ca
rre
rp
rin
cip
al

0 5m

Planta general del barri sud-oriental de l’oppidum de *Kerunta (Sant Julià de Ramis) a mitjan segle II aC.

5.3. Un model no exhaurit. La creació de nous

oppida
La derrota del 195 aC significà, recordem-ho, la fi
d’uns quants oppida que van ser forçats –no hi ha
cap altra explicació– a l’abandonament. Era part del
que calia pagar pel fracàs de la revolta. En canvi, no
5
tenim indicis de llocs d’habitació d’una certa entitat
que s’abandonessin en el decurs del segle II aC.

4
Les funestes circumstàncies amb què començava la
1 2
centúria només van ser un cop contundent però pun-
3
tual. En efecte, els oppida que per voluntat de Roma
continuaren existint, segons posen de manifest
aquells que han estat explorats intensament i que, per
tant, són ben coneguts, van consolidar-se, van créixer
i, sovint, van ser objecte de construccions de caràcter
monumental de clara influència itàlica, hel·lenística
Restitució del barri sud-oriental de l’oppidum de *Kerunta (Sant Julià de
en darrera instància. El fenomen posa de manifest
Ramis), a mitjan segle II aC. els efectes d’una política dissenyada per Cató, d’una

31

Vista a vol d’ocell de la Neàpolis emporitana (Museu d’Arqueologia de Ca-
talunya. Empúries).
Vista a vol d’ocell del Puig de Sant Andreu (Ullastret) (Museu d’Arqueolo-
gia de Catalunya. Ullastret).
llarga etapa de pau, certament imposada, d’un crei-
xement de la riquesa, d’un fort impuls demogràfic,
d’una expansió de la terra de conreu i d’una intensa i
directa obertura al món a través de Roma.
Un efecte d’aquesta situació se’ns fa palès en un ja-
ciment, de moment únic, però que confirma algunes
d’aquestes afirmacions.
Turó Rodó (Lloret de Mar) és un oppidum molt petit
que fou fundat ex nouo i a la manera pròpia dels in-
digets, durant el tercer quart del segle II aC (Llinàs,
Merino i Montalbán, 2002a, 127-132; Llinàs et al.,
2004, 157-160; Llinàs, Merino i Montalbán, 2005,
401-409; especialment, Frigola, Llinàs i Montalbán,
2009; fitxa núm. 212) (làm. XX, 1).
Adoptà la topografia pròpia d’aquells emplaçaments
que se situaven abocats sobre el mar i que constitu-
eixen, en aquest territori, un grup característic. De
32
nord a sud, Sant Sebastià de la Guarda (Palafru-
gell), Castell (Palamós), Punta Guíxols (Sant Feliu
de Guíxols), Agulla de Pola i, potser, Mont Guardí,
un i altre a Tossa, i, possiblement, el castell de Sant
Joan, a Blanes. És curiós constatar, i no deu ser ca-
sualitat, que tots aquests oppida trampejaren el dal-
tabaix del 195 aC, que aparentment no els afectà.
No pot ser un fet casual; caldria veure-hi el valor
d’aquest jaciment com a punt de relació i contacte,
com a porta d’entrada i sortida entre el món indiget
i el món romà i mediterrani.
Directament sobre el mar i damunt d’una altura su-
ficient es disposà aquest hàbitat, on degueren viure
una trentena de persones, tirant llarg. L’establiment
es dotà d’una muralla amb una porta d’accés, mili-
tarment eficaç i fins i tot sofisticada, que serví, com
era tradicional, de paret posterior de totes les cases,
circumstància que la feia, per tant, més ferma. És tot
plenament ibèric, indiget: la planta, la disposició, la
tècnica constructiva, l’estructura interior dels estat-
ges, la muralla i la porta, la tria del lloc.
És, per tant, un oppidum de nova creació que va néi-
xer sota la fèrula de Roma. Aquest fet ens permet
un seguit de consideracions interessants. En primer
lloc cal deduir que aquest procés tingué, en tot mo-
ment, el permís de l’autoritat corresponent que ho
va permetre i que devia cedir no només el turó per
establir-hi l’hàbitat sinó les terres, moltes o poques,
que en depenien. És inimaginable, en aquell mo-
ment històric, un procés d’ocupació salvatge. Un
altre punt interessant és observar que el nou establi-
ment era absolutament indígena, que es procedí a la
manera tradicional, tal com era d’habitud.
Roma deixà fer. No hi veia, certament, causa de
preocupació. És ben cert que Turó Rodó ni per la
seva superfície ni per les característiques pròpies de
l’obra podia arribar a ser un problema.
Això propicia una pregunta: en aquesta fundació
ex nouo cal veure-hi un efecte del creixement de-
mogràfic d’aquest territori –menys d’una generació
després del gran trasbals– que no només s’adreçà
cap al poblament dispers o al nou establiment dels
antics estadants del Puig Castellet, tal com hàbil-
ment s’ha proposat (Frigola, Llinàs i Montalbán,
2009)? És, no cal dir-ho, una pregunta retòrica que
no podem contestar.
Planta general del petit oppidum del Turó Rodó (Lloret de Mar).
És un jaciment d’un valor enorme i, de moment,
únic, cosa que fa perillós extrapolar-lo i fer-li dir
més coses del que convé.
Un cas diferent, amb menys dades arqueològiques
o, si voleu, més disperses i, per tant, més difícil de
fer parlar, seria Besalú, Bisuldunum a l’alta edat
mitjana, quan ens apareix el nom per primera vega-
da (làm. XI, 2).
Convé recordar que aquest nucli, que esdevingué
capital de comtat en època carolíngia avançada i
que mai se l’anomena ciuitas sinó castrum, ocupa-
va un lloc d’altíssim valor estratègic, en la cruïlla de
l’aiguabarreig del Fluvià i el Ganganell, i d’impor-
tantíssims camins romans i, potser preromans, que
comunicaven la Garrotxa amb l’Empordà, Empúri-
es amb Coll d’Ares. Un espai suficientment aturonat
des d’on es controlava absolutament tot l’entorn.
La recerca arqueològica, especialment la més moder-
na, posa de manifest amb gran claredat que el lloc,
deixant de banda puntuals freqüentacions de poca
volada, no fou intensament ocupat fins l’ibèric tardà,
durant la primera meitat del segle II aC. D’aleshores
ençà, la presència humana ha estat continuada, sen-
se trencaments. Petits sitjars ocupant diversos espais,
modestes estructures i un conjunt extraordinari de
material arqueològic preferentment ceràmic consti-
tueixen les troballes més significatives que omplen
amb més o menys força una notable superfície. De
cap manera podem considerar-ho un petit establiment
rural de tipus familiar però, mancats d’una muralla,
tampoc sembla que puguem parlar d’un oppidum. Es
tractaria d’un cas intermedi, d’allò que els arqueòlegs
francesos anomenen establiments de segon ordre i
que ja en el segle I de l’era podríem anomenar un ui-
cus? És més que probable. Les dimensions físiques
del lloc –gran en comparació als petits establiments
rurals– i, sobretot, l’evolució posterior així semblen
confirmar-ho. Si fos certa aquesta possibilitat, el valor
emblemàtic de Besalú s’acreix; ens trobaríem davant
d’un oppidum que es bastiria sense muralla trencant
una vella tradició i palesant, aleshores, que no calia (o
que no rebé l’autorització per fer-ho) (fitxa núm. 112).
Caldria fer un excursus i dedicar unes quantes
ratlles a la casa ibèrica durant la baixa república,
tot assenyalant-ne les característiques i, molt més
important, si podem detectar canvis, influències i
modificacions més o menys substancials en relació
amb el període immediatament anterior.
33
El material amb què treballem és parcial i, encara,
limitat. Les excavacions arqueològiques en extensió
en oppida amb clares perduracions durant la baixa re-
pública no són nombroses, i el ritme de treball, la in-
tensitat i els interessos científics que les mouen tam-
bé són diferents. Caldrà fixar-nos en el Turó Rodó,
per la seva excepcional cronologia (supra), Puig del
Castell (Cassà de la Selva) (làm. XIII, 1) i *Kerunta
(Sant Julià de Ramis) (làm. XVI). Deixem de banda
Castell (Palamós), atès que de moment els treballs
endegats no han treballat fins ara sectors residencials.
Arreu detectem la continuïtat tradicional amb cases
rectangulars, preferentment allargassades, sovint
amb una doble compartimentació –una avantcam-
bra més petita i una estança interior més gran– i
presència d’una (o unes) llar. Com sempre, l’edifici
era obrat amb un sòcol-fonament de pedra lligada
amb fang que es recolza a la roca o en estructures
més antigues, amb una alçada, per damunt del sòl
de circulació, d’uns 0,40/0,50 m i al damunt mur de
toves, si hem de creure els indicis més fiables. Els
paviments són de terra piconada o el mateix subsòl
allisat. Les llars són ben obrades, integrades a terra,
dins d’una cubeta convenientment preparada, a base
de fragments de terrissa ben posats i/o capes d’ar-
gila refractària. El sostre és fet a base de bigues de
fusta i un espès brancatge de bruc o de fusta similar,
damunt del qual es disposava un pa d’argila pastada
amb palla o branquillons. A mesura que avancem
en el temps, des de molt a finals del segle II aC,
hom detecta la presència de tegulae i imbrices, però
no som capaços d’acabar-ne de copsar l’ús real i la
importància quantitativa. Tot dins de la més pura
continuïtat. Fins ara no hem pogut documentar cap
influència forana d’entitat més enllà de la presència
puntual de tegulae i imbrices.
5.4. La crisi del model. La fi dels oppida
L’expansió i intensificació de la romanització i, so-
bretot, la reorganització del territori durant l’etapa
que anomenem el Gran Canvi, quan Roma determi-
nà fundar ciutats de nova planta que des d’aleshores
compartimentarien un territori unitari, la Indigècia, i
que acabà compartimentat en cinc realitats urbanes,
Emporion, la ciutat regular d’Empúries, Gerunda,
Aquae Calidae i Blandae, els vells oppida –que du-
rant gairebé un segle havien jugat un cert paper dins
de la voluntat de la república de governar aquestes
34
terres– passaren a ser peces menors d’un engranatge
més gran, d’una ciuitas. El fet de passar a dependre
d’una nova realitat territorial, de perdre capacitat
jurídica, d’esdevenir un punt més dins de l’ager, la
localització geogràfica i orogràfica d’aquells llocs
d’habitació, sovint de mides reduïdes o molt reduï-
des i l’èxit del poblament dispers sobre els conreus
que havia de ser el model d’ocupació del territori
durant uns quants segles, explicarien la crisi d’unes
agrupacions humanes d’enorme èxit però que de
cop esdevenien poc operatives.
Cal no imaginar el daltabaix com un fet ràpid i sob-
tat. Fou un procés lent que s’escolà entre tres i cinc
generacions i que al capdavall significà la desapa-
rició de tots els antics oppida sense excepcions. És
curiós –o potser no tant– constatar que ni un de sol
sobrevisqué durant l’alt imperi.
Els ritmes van ser diferents, sempre a partir, grosso
modo, del 100 aC. En ocasions l’abandonament del
lloc va ser més sobtat i més ràpid, especialment en
aquells de dimensions menors, i en altres el procés
fou més lent i molt més llarg. No coneixem amb el
detall que voldríem aquest interessantíssim procés.
Cal confiar que les excavacions que s’efectuen a Sant
Sebastià de la Guàrdia i a Castell proporcionaran da-
des fiables d’un procés que sempre finalitzà de la
mateixa manera, amb l’abandonament total del lloc.
Amb les dades a la mà, sembla que el més gros de
la crisi es féu sentir al llarg del segon terç del segle I
aC, amb, també, uns quants oppida que no sobrevis-
queren el principat d’August. Només alguns conti-
nuaren parcialment habitats al llarg del primer terç
del segle I de l’era. D’aleshores ençà, només podem
parlar de freqüentacions, que és tota una altra cosa.
5.5. Els procés d’hel·lenització. Urbanisme i mo-
numents a l’entorn del 195 aC
Quan es produí la derrota a principis del segle II
aC, que marca amb força un abans i un després en
la història de la Indigècia, tant les poleis gregues –
Emporion i Rhode– com alguns dels oppida oferien
senyals d’obres notables d’ennobliment d’espais ur-
bans dignes de ser considerats. En relació amb els
establiments hel·lens, malgrat trobar-se a la perifèria
més remota de la koiné hel·lena, en formaven part,
i la manera de fer era plenament grega, si bé certa-

Port d’Empúries. Mur de tancament de llevant (“espigó”).
ment colonial. No coneixem amb el detall que vol-
dríem com era Empúries en aquesta època puix que
fou objecte de reformes importantíssimes de tipus
urbanístic i monumental en els segles II i I aC que
li proporcionaren l’aspecte més visible actualment
(eixample urbà, noves muralles, nous temples, àgora
i stoa, gymnasion...). Tanmateix, se’ns fa avinent un
imponent barri cultual al sector sud-oest de la Ne-
àpolis, unes poderoses muralles, una xarxa urbana
regular, carrers amb clavegueram i cisternes i una
notable àrea portuària, que, tot i no aportar-nos gai-
res detalls, ens mostren una ciutat petita però mo-
numental des d’una òptica indígena. A Rhode passa
semblantment. El nucli originari, poc conegut, sota
el turó de Santa Maria, és protegit per una muralla
que comencem a conèixer, d’una certa dignitat però
poc poderosa militarment, que era absolutament
necessària per proporcionar noblesa, decòrum, als
membres de la comunitat (Puig, 2006a, 67-73). Dins
d’aquest recinte degué haver-hi el gran temple urbà
que podria haver estat identificat sota les ruïnes de
l’església romànica (Puig, 2006a, 57-63). I més enllà,
cap a ponent, ocupant una extensa esplanada davant
de l’àrea portuària, l’anomenat barri hel·lenístic, un
eixample ortogonal i regular, interessantíssim, amb
cases de planta plenament grega, i un espai artesa-
nal de molta importància (Vivó, 1996, 81-117; Puig,
2006b, 139-176; Gorgues, 2010, 198-214).
Una i altra havien irradiat civilitat i cultura des de la
fundació però especialment en l’ibèric ple i, proba-
blement, al llarg de tot el segle III aC.
Efectivament, aquest impacte se’ns fa palès en al-
guns dels oppida del rerepaís, entre els quals, evi-
dentment, el Puig de Sant Andreu i l’Illa d’en Rei-
xac, els més notables i dels pocs coneguts amb cert
detall, i Mas Castellar de Pontós, amb troballes molt
interessants.
El recinte emmurallat d’Ullastret continua sorprenent.
La magnitud, la proximitat de les torres, la tècnica
constructiva, les plantes d’algunes de les portes, ens
allunyen del que és majoritàriament la norma entre
aquests jaciments. Recordem que fins i tot s’ha pro-
posat la possibilitat que aquestes defenses haguessin
posseït artilleria, un fet impensable d’imaginar en tots
els altres recintes fortificats de l’ibèric ple d’aquest
territori (Gracia, 1997, 201-231; Gracia, 2000, 131-
170). Cal, però, parlar també de carrers ben dissenyats
amb desguassos per a les aigües pluvials, cisternes
ben obrades (Prado, 2008, 185-200) una acròpolis
dominant amb la identificació de, com a mínim, tres
grans edificis de culte, alguns més autòctons i altres
aparentment més influïts pels contactes mediterranis.
No sabem si la monumentalització d’aquell lloc amb
la implantació de, com a mínim, tres temples és influ-
ència forana o adaptació de maneres de fer gregues
(Casas et al., 2005, 989-1001) (làm. X, 1).
Hi ha indicis suficients per proposar que aquests
edificis cultuals, almenys els anomenats C i A, con-
tinuaren en ús fins, com a mínim, el segle I dC i,
probablement, uns quants segles més.
I tant al Puig com a l’Illa d’en Reixac no manquen
porticats més o menys senzills que estructuren di-
versos espais, una manera de fer que no trobàvem
abans i que caldria considerar d’influència forana
(Martín, Caravaca i Montalbán, 1996, 92; Martín et
al., 2004, 265-284; Gorgues, 2010, 131-137; fitxa
núm. 100).
A Mas Castellar es va localitzar dins de la sitja 153
un conjunt notable de fragments d’estuc pintat de
blanc, blau i vermell, decorat amb ovals, volutes i
restes d’un fris i nombrosos bocins d’un sòl d’una
mena d’opus signinum molt fi amb una potent solera
amb molt de morter de calç. El moment d’abocament
d’aquest conjunt s’ha de situar cap a l’any 200 aC o
molt poc més tard, i ens parla de l’existència d’una
porta notable, monumental, de tipus clarament hel·
lenístic, d’una manera de fer pròpia de grecs i itàlics
i no tant dels indigets. Ens està parlant de l’arribada
de models forans que s’anaven incorporant sense
35
Estucs ornamentals procedents de Mas Castell de Pontós (E. Pons).
gaires problemes. Poc importa, pensem, imaginar
que el comitent no era indiget. L’efecte d’un aca-
bat d’aquelles característiques i que exigí personal
qualificat per portar-lo a terme no només degué sor-
prendre sinó agradar o, com a mínim, impressionar
(Asensio, Pons i Fuertes, 2007, 126, fig. 10).
A Castell (Palamós) podria ser d’aquests anys finals
del segle III aC la disposició en plataformes sobre-
posades del sector de l’acròpolis del petit oppidum
i la construcció de tres grans cisternes, una hel·
lenització parcial que s’intensificà posteriorment,
com tindrem ocasió de veure (Aquilué et al., 2008,
129-137; fitxa núm. 67) (làm. VIII, 2).
Durant tota l’etapa de l’ibèric ple i, sobretot, des de
la segona meitat del segle III aC, s’estaven posant
les bases de l’hel·lenització d’aquestes contrades.
5.6. La monumentalització d’Emporion durant la
baixa república (làm. II)
Aquesta polis era un conjunt urbà notable, amb una
àrea sagrada al sector sud-occidental de la Neàpo-
lis i probablement també amb un temple dedicat
a Àrtemis Efèsia a la Palaia polis, la quasi illa de
Sant Martí, culte ben documentat per Estrabó (3, 4,
8) –que seguia informats viatgers (Artemidor i, so-
bretot, Posidoni)– i unes muralles urbanes, potents i
sòlides, un port actiu i una xarxa urbana força regu-
lar, de carrers estrets, amb conduccions de desguàs,
cisternes i un cúmul de sofisticacions que només po-
dem copsar pàl·lidament al Puig de Sant Andreu, a
l’Illa d’en Reixac, a Mas Castellar o a Castell.
36
Estat actual del temple A de l’oppidum del Puig de Sant Andreu (Ullastret)
vist des de llevant.
La imatge és, certament, insuficient i caldrà seguir
investigant per fer-la més definida. Però, com Rho-
de, era completament diferent dels oppida indigets,
fins i tot dels més sofisticats. L’Hèl·lade hi bategava
amb força.
La segona guerra púnica, durant la qual Emporion
jugà un paper importantíssim i determinant a favor
de Roma i, sobretot, durant la greu crisi del 195 aC,
quan la ciutat focea, malgrat les pressions, els dubtes
i les dificultats, apostà decisivament per la causa ro-
mana, van convertir-la en fidel amiga del poble romà,
amb tots els avantatges –i alguns inconvenients– que
això comportava. La ciutat i el seu port van esdevenir
un dels punts de contacte directe amb Itàlia, des de
Puteoli, sobretot, i des de Luni. Des d’aquí sortien el
producte de les exaccions i el tribut pagat, sovint en
espècies, en gra, cap on calgués (sobre aquestes qües-
tions, Burch i Sagrera, 2009, 255-263); aquí arriba-
ven els enormes vaixells carregat de vi, especialment
Vista a vol d’ocell de l’àgora d’Emporion i àrees veïnes (Museu d’Arqueologia de Catalunya. Empúries).
campanià, que era consumit en grans quantitats. Des
d’aquest port, aquest producte i altres que n’eren pa-
rasitaris es comercialitzaven aprofitant una excel·lent
infraestructura i una llarga i efectiva tradició. El segle
II aC sencer va ser, sense cap mena de dubtes, l’època
d’or d’Emporion. No degueren ser tan esplèndids els
dos primers terços del segle I aC, quan Roma fundà
–on hi havia hagut un castellum (o praesidium), i més
enllà– una ciutat doble. No sabem com ni de quina
manera degué afectar aquesta decisió. Les evidències
arqueològiques i estratigràfiques assenyalen un ritme
diferent, més lent. Que la situació era una altra i que
no hi havia possibilitat de redreçar-la, ens ho prova la
renúncia de seguir essent (aparentment) independent,
d’integrar-se en una comunitat urbana nova a canvi
d’assolir la ciutadania romana plena. En aquell mo-
ment era el que calia fer. Com diu Livi tan gràfica-
ment: Nunc in corpus unum confusi omnes hispanis
prius, postremo et graecis in ciuitatem romanam ads-
citis (34.9). I de cop, l’element grec es dissolgué en
una realitat romana provincial amb una rapidesa sor-
prenent, com una cullerada de sucre en un got d’aigua.
Estem prou ben informats de com el diner que va
arribar als emporitans s’invertí en grans obres pú-
bliques sovint molt costoses i, de vegades, excessi-
ves o no del tot necessàries però que els emporitans
no podien defugir; calia fer palesa la seva llibertat,
l’estatut, aparentment privilegiat, d’amic i aliat del
poble romà i el seu origen, les arrels hel·lenes. Cap
allí es dirigien aquestes construccions i reformes,
tot mostrant a la gent de l’entorn –en primer lloc als
indigets, i a tots aquells que hi acudien des de més
lluny o des de molt lluny– les seves arrels i la seva
privilegiada situació en un món convuls.
La ciutat, de fet, el seu sector més gran, la Neàpo-
lis, s’expandí cap a migdia vers el 150 aC. Era un
eixample limitat, de molts pocs metres (a l’entorn
d’uns 2.000 m2), d’un cost brutalment alt en caldre
bastir unes noves i imponents muralles. I tot per
aconseguir una millora certa de l’àrea sagrada del
costat sud-occidental, que fou profundament refor-
mada en aquells anys, i, sobretot, per obtenir un es-
pai suficientment gran per poder-hi establir, segons
37

Planta de l’ampliació meridional de la Neàpolis de mitjan / tercer quart del
segle I aC (Museu d’Arqueologia de Catalunya. Empúries).
una de les interpretacions possibles, un petit gymna-
sion, de planta rectangular amb plaça central a cel
obert i porticat a tot l’entorn i altres dependències
annexes (Ruiz de Arbulo, 1994, 11-44; Mar i Ruiz
de Arbulo, 1993, 285-294; una altra interpretació,
Sanmartí et al., 1990, 117-144; fitxa núm. 15). Des
d’aquest punt de vista s’entén l’esforç; aquell recin-
te era consubstancial amb la koiné grega. En èpo-
ca hel·lenística el gymnasion era imprescindible, i
distingia –com la llengua i la cultura– l’hel·lè del
bàrbar.
Interiorment, la Neàpolis fou reformada substanci-
alment tal com se’ns fa palès en la creació d’una
gran àgora que ocupava el sector central de la ciu-
tat i on anaven i d’on sortien els carrers principals,
obrada en un barri densament ocupat i, per tant, a
un cost gegantí.
Són també d’aquesta època multitud de cases uni-
familiars, més o menys grans, amb aulé central o
autèntics peristils, amb grans sales d’aparat, algu-
nes de les quals eren embellides amb sòls de mosaic
38
Sòl de mosaic d’opus signinum amb tessel·les localitzat en una casa de la
Neàpolis emporitana.
d’opus signinum amb tessel·les, amb tapissos molt
senzills i, de vegades, amb inscripcions en llengua
grega.
Totes aquestes grans reformes i intervencions, pú-
bliques o privades, amb més o menys claredat, ve-
nien a recordar-nos l’orgull dels emporitans, el seu
origen, la voluntat de formar part d’una realitat, i tot
això feia saber que era possible gràcies a l’amistat
de Roma, a la qual havien servit amb diligència, ra-
pidesa i eficàcia.
L’exploració arqueològica de la stoa que s’està re-
alitzant aquests darrers anys ha permès localitzar,
en l’extrem nord-occidental del conjunt, indicis su-
ficients per identificar l’existència d’un edifici de
banys, de dimensions impossibles de definir i que,
per tant, no podem saber si gran o petit o més o
menys sofisticat. Quedava clar, tanmateix, que ha-
via estat destruït com a conseqüència de la cons-
trucció del gran pòrtic. Aquest fet ens documenta
l’existència a Emporion abans del 150 aC d’un ser-
vei que aquells anys era ben present en moltes ciu-
tats gregues i de la Itàlia tirrènica (Aquilué et al.,
2010, 266). La seva destrucció no significà deixar la
ciutat sense balaneion. En efecte, els banys, enca-
ra molt arcaics, que es localitzen immediatament al
nord-est de la stoa, ben coneguts i estudiats (Palahí i
Vivó, 1995a, 61-84; Nolla, 2000, 51-53), en podrien
ser els substituts.
No en podem dubtar: Emporion esdevingué un fo-
cus actiu d’hel·lenització, de romanització. Mura-
lles, edificis i monuments eren un punt de referència
que ben aviat es voldria imitar.
Planta de l’aedes de Sant Aniol de Finestres.
5.7. Monumentalització en ambient indígena.
Oppida i espais sacres
Observem ara què succeí en alguns dels oppida
d’aquest territori. Però caldrà, si ens hem de fiar de
les dades més ben establertes que posseïm, esperar a
la segona meitat avançada del segle II aC, tres gene-
racions després de la gran ensulsiada, per constatar
l’ennobliment de diversos espais que no s’inspira-
ren en la pròpia tradició sinó en influències foranes.
Els indicis són pocs, i en la majoria dels casos molt
parcials. En tot cas, la informació provinent de *Ke-
runta (Sant Julià de Ramis), Castell (Palamós), Mas
Castell (Porqueres), Puig de Can Cendra (Bescanó),
Punta Guíxols (Sant Feliu de Guíxols), l’església
parroquial de Sant Aniol de Finestres o les restes
inconnexes i fora de context de Collet Est (Calonge)
ens permeten intuir una política d’una gran magni-
tud, que a través de la monumentalització arquitec-
tònica, especialment de la vinculada a la religió, te-
nia com a objectiu la romanització de les poblacions
indígenes del nord-est català.
És difícil, en l’estat actual del nostre coneixement,
poder dir si aquest fet fou el resultat d’una actua-
ció programada i detalladament planificada o si,
contràriament, fou la suma d’un cúmul de fets amb
implantació arrítmica i inconstant. No obstant això,
tant per l’extensió territorial que abastà –pràctica-
ment tot el conjunt del territori que analitzem– com
per la coincidència cronològica en la construcció
d’aquests espais monumentals (a final del segle II
aC i primers anys del segle I aC) podem considerar
que aquests fets són part d’un procés, d’una manera
de fer; en definitiva, d’una política provincial ben
diferent a la que s’havia practicat fins aquell mo-
ment i que es caracteritzà, a partir d’aquells anys,
per la introducció d’elements culturals de clara arrel
i tradició itàlica, visualitzats per la seva arquitectu-
ra, quasi sempre en el cor dels vells oppida indíge-
nes. Això contribuí d’aquesta manera, i de mica en
mica, a la dissolució de les societats autòctones. Cal
assenyalar, a més, que aquesta política fou afavo-
rida molt probablement per les elits indígenes del
segle II aC, suposadament proromanes i desitjoses
d’integrar-se en el nou ordre polític i social imposat
per Roma. Recordem, tal com ho fa Gorgues (2010,
260), que sense la implicació d’unes elits locals fa-
vorables a la nova situació no era possible integrar
aquests territoris.
39
Blocs de gres procedents del temple de tipus itàlic identificat a l’oppidum de
*Kerunta (Sant Julià de Ramis).
Fragments de kyma reversa del temple de Mas Castell (Porqueres) aprofitats com a material de construcció a la vil·la romana de Vilauba (Camós), situada a pocs
quilòmetres de distància.
Aquesta manera de fer a vegades fou brutal: la
construcció imponent i costosa del temple de *Ke-
runta significà la destrucció del barri central i den-
sament poblat de l’assentament iber, amb tot el que
això significa. Però al mateix temps també podia
ser molt subtil, ja que va assimilar probablement
els ídols, les divinitats o creences autòctones amb
les al·lòctones. S’ha proposat sovint –certament
sense dades fermes– que el temple de Mas Castell
o el sacellum de Sant Aniol de Finestres podrien
haver estat vinculats a divinitats del món de l’ai-
gua. Si tenim en compte el lloc que ocupaven no
fóra gens estrany que aquesta mena de culte pro-
vingués ja de temps ancestrals. Recordem que a
Caldes de Malavella l’epigrafia ens fa evident el
nom d’Apol·lo, una divinitat juvenil i guaridora,
que devia ser la d’un déu indígena de característi-
ques semblants, un fet repetit moltíssimes vegades
40
Capitell del temple baixrepublicà de Mas Castell (Porqueres) aprofitat com
a material de construcció en l’església tardoantiga.
a les Gàl·lies (Fabre, Mayer i Rodà, 1991, núm. 8,
13-15).
Per tant, assimilant aquestes creences antigues, però
adaptant-les a noves formes i a noves arquitectures,
s’afavoria l’aculturació i, en conseqüència, la sub-
missió dels pobles ibers.
Deixant de banda la polis d’Emporion, amb una di-
nàmica i singularitat pròpies, podem argumentar que
aquest procés semblaria tenir unes pautes comunes.
Les excavacions arqueològiques efectuades fins
ara ens permeten observar com en la majoria dels
casos aquesta política de monumentalització esta-
va caracteritzada per la construcció, preferentment,
d’edificis de caire religiós (els temples de *Kerunta
(Sant Julià de Ramis) i de Mas Castell (Porqueres),
els possibles aedes de Castell (Palamós) i Collet Est
(Calonge) i un sacellum a Sant Aniol de Finestres,
localitzat sota l’actual església parroquial (vegeu les
respectives fitxes núm. 168, 190, 67, 58 i 119). Tots
aquests casos presenten una sèrie de característi-
ques comunes que tot seguit comentarem.

En primer lloc, l’element més característic i, de fet,

el que ens fa identificar aquest factor monumental,
és la utilització, en la seva construcció, de blocs de
pedra perfectament escairats i de dimensions no-
tables, lligats en sec i, en alguns casos –atesos els
testimonis dels encaixos en forma de cua d’orene-
ta– mitjançant grapes de fusta o de metall. Aquest
és el cas dels blocs de pedra que foren emprats en
la construcció dels temples de *Kerunta i de Mas
Castell i en la dels possibles aedes de Castell i Co-
llet Est.

Aquest fet és d’una enorme transcendència, ja que Secció comparativa de la kyma reversa del gran temple foral d’Empúries i la
es distancia enormement dels sistemes constructius de l’aedes de Mas Castell (Porqueres).

ST.Julià de Ramis

Can Guilana Campdorà-

(Sarrià) Montjuïc

Taialà -Domeny

Girona

<100m 200-300m
100-150m 300-400m 0 5km
150-200m >400m

Localització de les pedreres en ús a l’oppidum de *Kerunta (Sant Julià de Ramis) durant la baixa república.

41

Restitució del temple de tipus itàlic identificat a *Kerunta (Sant Julià de
Ramis).
tradicionals autòctons i s’imposa com una tècnica
aliena. Però no solament el treball de la pedra era
diferent sinó també el tipus de pedra utilitzada: no
s’emprava, tal com havia estat costum, la del lloc,
sinó que es feien servir pedres de característiques
sempre comunes, principalment toves i fàcils de tre-
ballar però que alhora permetessin fer grans blocs
per, fins i tot, esculpir-los per fer capitells i mot-
llures, encara que impliqués transportar-los d’altres
indrets més llunyans. El cas més paradigmàtic, en-
cara que fora de l’àmbit dels oppida ibèrics, seria
la construcció dels Trofeus de Pompeu a Panissars
(Castellvi, Nolla i Rodà, dir., 2008; fitxa núm. 19).
Tal era la voluntat de treballar d’aquesta manera
que a *Kerunta s’ha pogut testimoniar perfectament
que la pedra utilitzada en l’obra de construcció del
temple es va haver d’anar a cercar més enllà dels
límits de l’oppidum, a una certa distància i, després,
tallar-la i pujar-la fins on era necessària. Per bastir
l’enorme plataforma que suportava el temple (làm.
XVI, C) es va fer servir pedra calcària recristal·
litzada que procedeix dels darrers contraforts de les
Gavarres, a la zona de la muntanya de Sant Miquel
(Roqué, 2010), de fet, davant de la muntanya, a l’al-
tre costat del Ter. En línia recta la distància no és
42
gaire gran però el riu constituïa en aquell moment
una barrera digna de consideració. No podem saber
com es procedí a transportar-la. Recordem, però,
la proximitat del gual de Sarrià, que facilitava les
tasques per bé que fent marrada. Semblantment, els
blocs emprats en la construcció del temple, de gres,
tampoc no eren locals. En aquest cas procedien dels
afloraments ben documentats a la zona de Domeny
/ Taialà, a Girona, i de la Sorrenca, a Sarrià (Roqué,
2010). Amb tot, podríem suposar que la pedra uti-
litzada en l’obra del temple procedia del sector més
pròxim, de l’àrea de Sarrià. És –convé recordar-
ho– el primer indici ferm de l’explotació d’aquelles
pedreres. Novament, tot i la relativa proximitat del
lloc d’extracció, calia portar-les fins a peu d’obra.
Tanmateix, no es podia fer de cap altra manera. Les
característiques constructives i la seva monumenta-
litat ho exigien (Burch et al., 2001a, 72-108).
La pedra emprada en alguns dels elements dels edifi-
cis religiosos de Castell a Palamós o de Mas Castell
a Porqueres tampoc no era de procedència local. En
el cas del Castell, la pedra emprada era gres, tal com
testimonien els dos basaments de columna localit-
zats a l’interior d’una sitja o els carreus descoberts a
la gran cisterna de la terrassa superior. Aquest gres
és una pedra estranya al lloc, que hagué de ser-hi
portada expressament, potser des dels Clots de Sant
Julià, a una quinzena de quilòmetres en línia recta.
En el cas de Mas Castell, les peces arquitectòniques
recuperades del temple havien estat totes obrades
també sobre pedra sorrenca: un capitell d’ordre tos-
cà que conserva part del fust –llis– de la columna,
format per un àbac, sense cap decoració, un equí
i l’hipotranqueli; un altre, idèntic a l’anterior, però
en molt mal estat, aprofitat per formar l’embolcall
d’una tomba (Burch et al., 1999b, 24); dos fusts de
columna fets servir, novament, en l’arc triomfal de
l’església de Santa Maria, un al costat de l’Evangeli
i l’altre al de l’Epístola (Burch et al., 1999b, 24);
sis bases quadrangulars (Burch et al., 1999b, 25);
una base àtica de sorrenca aprofitada en la primera
basílica i usada novament més endavant, amb plint
circular, petita escòcia, tor i fust llis (Burch et al.,
1999b, 25) i la part d’una cyma reversa i algun altre
bloc localitzats a la propera vil·la de Vilauba (Cas-
tanyer i Tremoleda, 2000a, 130).
Amb tot, la pedra local fou aprofitada si permetia als
mestres d’obres esculpir-hi les formes desitjades.

Paviment de mosaic d’opus signinum amb tessel·les incrustades de la cel·la
de l’aedes de Sant Aniol de Finestres.
Molt probablement és el cas dels blocs de pedra ben
tallats i alguns tambors de columna obrats en gra-
nit polit al Collet Est i a Punta Guíxols o els blocs
de travertí, polits i de mides irregulars, que haurien
format part del basament del temple de Mas Castell.
Aquests fets purament constructius comporten,
però, unes importants connotacions històriques ja
que testimonien un trencament traumàtic amb l’ar-
quitectura tradicional ibèrica i impliquen de facto
l’arribada d’uns nous constructors amb unes noves
tècniques i maneres de concebre l’arquitectura cla-
rament centroitàliques (Mar i Ruiz de Arbulo, 1993,
224-228). En aquest sentit, fins i tot el fet de treba-
llar sovint amb pedres toves de característiques co-
munes a les del Laci (Delbrueck, 1912, 42-55) que
podien facilitar l’activitat d’aquests tallers nouvin-
guts, el canvi ens sembla paradigmàtic.
Un segon element, tal com hem apuntat, és la tipo-
logia de l’edifici. Tot i que no eren construccions
Restitució del sector central de l’oppidum de *Kerunta (Sant Julià de Ramis) entorn del 100 aC, dominat pel temple de tipus itàlic.
de grans dimensions, més aviat mitjanes, tenien una
concepció plenament itàlica, no només per la simili-
tud de la decoració arquitectònica (capitells toscans
i cyma reversa com els que acabem d’esmentar) que
podien ser copiats o adaptats, sinó sobretot per al-
tres elements com la utilització del pòdium, la qual
cosa denota una concepció plenament itàlica.
Responent a aquests criteris, en el cas de *Kerunta
fou bastit un temple versemblantment tetràstil, amb
un pòdium de grans blocs de pedra, localitzats actu-
alment arreu de la muntanya de Sant Julià de Ramis,
motllurat amb una cyma reversa d’1,36 m d’alçada,
d’ordre toscà, pseudoperípter, amb les columnes
adossades sobresortint un terç del diàmetre i d’una
alçada d’uns 6 m.
L’altre element que cal considerar és el de Mas Cas-
tell. Podria formar part del basament del temple un
mur que circula d’est a oest i que s’observa en el
sector meridional del lloc on es localitzà l’esglé-
sia funerària, per sota d’altres estructures més mo-
dernes. És una obra sòlida, molt ben obrada, amb
pedres preferentment de travertí, ben lligades amb
morter de calç i d’excel·lent qualitat. És recte i ben
definit i en podem seguir la pista durant uns 14 m
sense que sigui possible veure-hi connexió amb al-
tres parets o amb paviments. L’amplada, notable, és
de 0,95 m. En perdem els límits per sota de sectors
no explorats. Per la fondària, per les relacions estra-
tigràfiques, es veu que els murs de la primera esglé-
sia el feien servir de fonaments, i, per la factura, s’ha
de considerar l’element estructural in situ més antic
d’aquell sector. També en formaren part els blocs
de pedra sorrenca que ja hem esmentat abans, entre
43
 Girona
Barcelona

190

119

168

123

67

58

0 - 100m
100 - 200m
200 - 400m
>400m

Espai amb lloc de culte

Possible espai de culte

0 20 km

Establiments indígenes amb edificis sacres. Ben documentats: 67 (Castell),119 (Sant Aniol de Finestres), 168 (*Kerunta), 190 (Mas Castell).
Probables: 58 (Collet Est),123 (Puig de Can Cendra).

44
Vista frontal del mur que sostenia la plataforma on es disposava el temple de
tipus itàlic de l’oppidum de*Kerunta (Sant Julià de Ramis).
ells la part de la cyma reversa, que amb tota segu-
retat formava part del pòdium de l’edifici i que pel
seu perfil té un fort regust arcaic. Amb aquests pocs
elements recuperats se’ns fa difícil reconstruir amb
absoluta certesa les característiques estructurals
d’aquest primer moment. Posem, però, en relació el
gran mur descrit, potent i sòlid, amb les peces arqui-
tectòniques de gres, sense tenir-ne la seguretat ple-
na. Ens sembla una proposta prou assenyada. Així
doncs, l’elecció de l’ordre toscà i les mides del mur
ens fan pensar en un edifici de certa entitat però, en
darrera instància, modest. Al nostre parer no podia
ser cap altra cosa que un temple de dimensions re-
duïdes, in antis o, potser millor, tetràstil, amb co-
lumnes d’uns 3,81 m d’alçada. Tindríem, doncs, a
Mas Castell, evidències d’una hel·lenització/italia-
nització que anava penetrant en els vells oppida. No
és sinó l’evidència de com penetrà lentament, però
sense aturador, la necessitat d’incorporar nous mo-
dels, de romanitzar-se, un procés que les elits van
fer seu arrossegant al seu darrere tota la comunitat.
Tanmateix, l’absència de pòdium, ja sigui perquè
no se n’ha conservat cap resta o, senzillament, per-
què no hi era (com en el cas del sacellum de Sant
Aniol de Finestres), també s’inscriu en la tipologia
itàlica, sobretot si l’edifici anava pavimentat, com
en aquest cas, amb un sòl opus signinum decorat
amb tessel·les de marbre; en aquest sentit, tant el
primer Capitoli de Tàrraco (Ruiz de Arbulo, Vivó i
Mar, 2006, 391-418) com el temple de Caravaca de
la Cruz (Ramallo, 1991, 39-65; Ramallo i Brotons,
Detall dels murs que sostenien la plataforma on es disposava el temple de
tipus itàlic de l’oppidum *Kerunta (Sant Julià de Ramis). Eren dues grans
parets col·locades en paral·lel i relligades per unes altres de perpendiculars
(emplecton).
1997, 257-268), de la mateixa època, tenien aquest
tipus de pavimentació.
En el cas de Sant Aniol de Finestres l’amplada del
tapís central (vegeu fitxa núm. 119) ens permet res-
tituir sense dificultats una de les mides de l’estan-
ça, que ha de ser d’uns 3,35 m. Per la disposició de
les restes, i atesa l’orografia del lloc, només sembla
possible imaginar una estança quadrada davant de la
qual, a l’est, podríem suposar l’existència d’un es-
pai juxtaposat, una avantcambra o pronaos, si con-
siderem que el sòl de modest mosaic hauria de ser
el paviment de la cel·la d’un senzill templet. Les di-
mensions globals de l’aedes ens són desconegudes,
però allò que es conserva ens permet suposar que
l’edifici, que devia reproduir models mediterranis,
no ultrapassava els 7-8 m de llarg, ja que per força
havia de guardar relació i equilibri amb les mides de
la cel·la (0,60 m mur nord + 3,35 m espai interior +
0,60 m mur sud = 4,55 m) (làm. XI, 4).
En conjunt, tots aquests elements fan pensar que tot
aquest procés de noves maneres de construir i no-
ves tipologies d’edificis implicaria l’arribada, junta-
ment amb els exèrcits o formant-ne part, de tallers
centroitàlics, més que no pas romans, tal com s’ha
pogut demostrar en l’estudi metrològic del fòrum
d’Empúries (Mar i Ruiz de Arbulo, 1993, 224-228)
amb una clara voluntat de restar al territori.
Finalment, un tercer element comú d’aquests edifi-
cis seria la seva situació. Tot i que en alguns casos
45
fos plenament urbana mentre que en d’altres aquest
fet no queda gens clar, sempre semblen situar-se
en llocs de caràcter simbòlic associats, o, més pro-
bablement, substituint antics santuaris o llocs de
culte tradicionals (si més no a Sant Aniol i a Mas
Castell amb cultes de l’aigua). Aquesta caracterís-
tica treballaria en una doble direcció: per un cantó,
la llatinització dels vells cultes, a través del procés
de la interpretatio, tan mal conegut en les nostres
terres, i dels mercats comarcals associats a aquests
cultes, que permetien una llatinització més ràpida;
i per l’altre, un clar domini visual del territori, una
característica més propera als grans santuaris de la
zona lacial que no pas de la mateixa ciutat de Roma
(Coarelli, 1987) i plenament visible a *Kerunta, on
el temple s’elevava sobre una plataforma que no
només transformava sinó que físicament esclafava
el centre de l’oppidum. Per aconseguir una terras-
sa sòlida i ben assentada fou necessari aixecar en
el centre de l’assentament un imponent mur doble
ben relligat que s’ha conservat prou bé. No és, en
l’aspecte general, obra ibèrica, si bé ells la realitza-
ren. Aquest doble mur de contenció, obrat amb un
resultat final assimilable a la tècnica de l’emplec-
ton, d’uns 5,80 m d’amplada, ocupava tot el costat
occidental i feia, de llargària, uns 40 m. Moria a
la roca en el costat septentrional i girava en angle
recte en el meridional, creant una gran esplanada
rectangular d’uns 120 / 140 m2. En la part central,
cal suposar, es disposaria el temple perfectament
aïllat d’altres construccions, com una peça especi-
al, única, al mig de l’oppidum. Era una intervenció
de gran potència que no només modificava la con-
cepció urbanística del nucli sinó, també, la imatge
del lloc en la distància. El temple, damunt la gran
plataforma, esdevenia una fita visual fortament
simbòlica, un senyal ben nou sobre el territori (làm.
XVI, C).
Podríem pensar que el cas de *Kerunta és extraordi-
nari, però altres indicis ho desmenteixen. En efecte,
l’oppidum de Castell, en procés d’excavació (vegeu
fitxa núm. 67), permet oferir un panorama similar
en un nucli urbà d’extensió més reduïda, amb una
superfície aproximada a l’entorn d’uns 1.800 m2. Ja
hem comentat que en un moment encara imprecís,
que cal situar a la darreria del segle III o molt a prin-
cipi del II aC, els forts desnivells de Sa Cobertera,
el nucli central i més alt de la petita península de
Castell, van esdevenir un seguit de tres plataformes
46
esglaonades. Una obra notable i fortament paradig-
màtica que aprofitava una orografia complicada en
favor d’un urbanisme senzill però espectacular, de
fort regust hel·lenístic. Més endavant, en un mo-
ment imprecís entre mitjan segle II aC i mitjan segle
I aC, aquelles plataformes van ser objecte de noves
intervencions amb la finalitat d’embellir l’espai i
d’articular-lo (làm. VIII, 2).
A la terrassa superior, en el cim de Sa Cobertera, on
s’havia suposat, des de l’excavació inicial del lloc
efectuada durant la cinquena dècada del segle pas-
sat, l’existència d’un temple obrat amb blocs ben
tallats de gres (Pericot i Oliva, 1952, 110-129), no
s’han localitzat restes prou ben conservades. L’efec-
te de l’erosió i del saqueig continuat no permeten
identificar indicis segurs, deixant de banda capitell
i tambors de columna (Aquilué, Hernández i Santa-
maria, 2010, 159-167). Recordem la descoberta, a
l’interior d’una sitja, d’un capitell i d’un basament
de columna, i el descobriment de molts altres car-
reus dins de la gran cisterna d’aquesta plataforma.
Els nombrosos indicis descoberts en les darreres
excavacions posen de manifest una ocupació del
lloc fins als primers moments del segle I de l’era
i, encara, unes freqüentacions posteriors, intenses,
que sembla que podrien explicar-se per l’existència
d’un aedes o una altra mena de lloc sagrat, la qual
cosa explica la tria del lloc en el moment de la seva
construcció i el fort simbolisme que mantingué du-
rant tot el període republicà.
Un altre vestigi que cal considerar és la notícia aple-
gada arran de la intervenció de l’antic Servei d’In-
vestigacions Arqueològiques de la Diputació de Gi-
rona al jaciment del Puig de Can Cendra en ocasió
d’una plantació a l’engròs d’arbres que hi calia fer
l’any 1964, on es va identificar un tambor de colum-
na mig enterrat. No sabem ni com era ni en quina
pedra havia estat obrat, però ens parla de l’existèn-
cia d’un edifici d’una certa monumentalitat, potser
un temple o un porticat. Anar més enllà no és pos-
sible, però sembla que podríem trobar-nos davant
d’una altra mostra d’incorporació de models arqui-
tectònics forans que, com hem anat veient, s’anaven
expandint durant la baixa república, com a mitjà per
a la imposició d’una nova cultura.
Una altra notícia interessant i que cal posar en re-
lació amb les que acabem de comentar ens ve de

Piscina baixrepublicana de Caldes de Malavella (Janus. Arqueologia i pa-
trimoni)
Punta Guíxols. González Hurtebise escrivia que
dins d’una gran sitja es van trobar dos basaments
de columna, un dels quals era en tronc de con, i
un tambor de columna, tant unes peces com altres
obrades sobre granit. Totes presentaven en la part
central de les cares planes uns orificis que podri-
en tenir a veure amb encaixos per moure les peces
amb les grues o, menys probablement, per assegurar
l’estabilitat entre els diferents elements superposats.
Opinava que es trobava davant de les restes monu-
mentals d’un mausoleu o d’un temple romà (Gon-
zález Hurtebise, 1970, 24). Les peces s’han perdut
sense deixar rastre (Nolla, Esteva i Aicart, 1989,
105). Pel que hem anat veient és més que possible
que no fossin altra cosa que les restes d’un edifici
monumental que hauria embellit l’oppidum durant
l’ibèric recent, com molts altres jaciments de tipus
urbà d’aquest territori.
En tots els casos, es constata un claríssim intent de
fer visible la presència romana, especialment en els
oppida, lloc des del qual s’havia vertebrat la soci-
etat ibèrica des de temps immemorials i, per tant,
l’indret des d’on s’havia de fer més palesa que en-
lloc la nova situació política. No obstant això, en
el primer terç del segle I aC aquest model fou aviat
abandonat per un de nou, molt més eficaç, basat en
la implantació de noves estructures urbanes plena-
ment itàliques. Ara bé, les freqüentacions posteriors
a aquesta data que testimonien les excavacions ar-
queològiques efectuades en aquests temples –Mas
Castell, Castell i *Kerunta especialment– no fan
més que constatar l’arrelament ideològic i religiós
que van aconseguir i, en definitiva, l’èxit de la polí-
tica que va impulsar la seva construcció.
5. 8. El Gran Canvi. Les ciutats de nova planta
El segle que s’escolà entre el 195 i els inicis del se-
gle I aC, en el decurs successiu de tres generacions,
va servir, d’una banda, per superar les profundes
ferides que deixà la revolta i la posterior repressió,
per anar-se adaptant a una situació nova aparent-
ment molt semblant a l’anterior però, en realitat,
curulla de canvis i d’oportunitats. L’antiga estructu-
ra territorial, poc o molt imbricada, s’havia trencat.
Desapareguts uns quants oppida, entre els quals els
més grans i jeràrquicament més importants (Puig de
Sant Andreu, Illa d’en Reixac…), la vella Indigècia
s’organitzà de manera diferent: una part s’integrava
a Emporion, que hauria estat dotada, per primer cop,
d’una autèntica chora, que anava des dels trofeus de
Pompeu al mar (Estrabó, 3, 4, 8), i d’altres en noves
ciuitates stipendiariae dissenyades per Roma, entre
les quals *Kerunta, Aquae Calidae i Blandae. Po-
dria ser que n’hi hagués hagut alguna altra però no
és factible provar-ho.
En aquells anys, amb una pau imposada i unes noves
normes de comportament, s’intensificà l’explotació
del territori amb l’ocupació de noves àrees, de sec-
tors fins aleshores marginals, tal com posa de mani-
fest l’expansió de la població rural de tipus familiar
present a la plana però també en zones de muntanya
i en proximitats a maresmes i aiguamolls, i activi-
tats com la de l’artiga, que seria un bon indicador
d’aquesta expansió cap a terres noves, abans no
conreades. L’abandonament imposat a uns quants
oppida podria ajudar a explicar aquest procés, tant
com, per altra banda, la pau i la necessitat de crear
més excedent per pagar exaccions i tributs i afavorir
vendes i intercanvis.
Se’ns fa palès arreu un creixement demogràfic que
s’intensifica a mesura que avancem cap al segle I aC.
La nova classe dirigent indigeta cercava cada cop
més la proximitat amb Roma. D’ella li venia el po-
der i era el model a imitar. El territori era prou ma-
dur per fer un pas endavant i, altrament, la situació a
Roma i a Itàlia era, també, ben diferent. A poc a poc,
les províncies deixaren de ser vistes només com una
terra que pagava tribut, com a nou mercat, com a
lloc on exercir exaccions i violències per enriquir-
se, sinó també com a indret on establir-se, on iniciar
una nova vida més plena d’oportunitats. Calia un
canvi de timó, era necessari incidir en la nova orga-
47

Ala de llevant del criptopòrtic del fòrum emporità (Museu d’Arqueologia de
Catalunya. Empúries).
nització del territori més contundentment i fer-ho de
tal manera que no només servís per estructurar con-
venientment i harmònicament el territori sinó també
per crear un marc urbà de tipus clarament itàlic que
havia de servir per fer més profunda la romanització
i accelerar-la.
Certament, un dels fets més interessants i de més
llarg abast d’aquesta etapa històrica en aquest ter-
ritori –com també en molts d’altres– és la fundació
ex nouo de ciutats de nova planta, que van acom-
panyades de tot un procés, potser lent però no obs-
tant això ferm, de monumentalització de diferents
indrets, que sovint, com segurament no podia ser
d’altra manera, coincidiran amb aquells nous esta-
bliments. De fet, d’aquest fenomen ja n’hem parlat
en part anteriorment en fer referència als temples i
santuaris de tipus itàlic que es bastiren des de les
darreries del segle II aC. Les noves ciutats que apa-
regueren en aquests mateixos moments en diferents
punts del territori formaren una xarxa força equili-
brada que descriurem tot seguit i que sembla defu-
gir –i cal imaginar que expressament– els territoris
interiors, aquells que es trobaven lluny del mar o
del gran eix vertebrador que era el camí d’Hèra-
cles. N’estudiarem cada cas, resseguint el territori
de nord a sud per observar-ne, en acabar, les línies
mestres.
5.8.1. Els precedents
Les ciutats de nova planta que sorgiren en aquell
moment no ho feren del no-res. Tot el contrari. To-
tes elles semblen estar ben fonamentades sobre es-
tabliments que, en el mateix lloc o en un altre, els
varen servir de plataforma des d’on impulsar una
48
nova realitat no només urbana sinó també social,
política i econòmica. Queda clar especialment que
el desplaçament i, sobretot, la creació d’un marc
urbà nou, completament itàlic, demostra la volun-
tat de Roma d’accelerar la integració de les velles
aristocràcies urbanes i, de retop, dels seus clients, la
resta de la població. No és casualitat que la decisió
executada de fundar ciutats de nova planta se situï
sempre, en aquell període, pel que sembla, a partir
d’una realitat preexistent. No obstant això, aquest
procés que constatem similar arreu no pot emmas-
carar una realitat tremendament complexa i amb
especificitats evidents per a cada una de les ciutats.
Així doncs, podem observar que els precedents no
foren exactament iguals per als quatre casos i que,
en un marc general i comú, les peculiaritats de cada
cas foren palesament diferents.
En el cas d’Empúries, el precedent de la ciutat ro-
mana s’ha de buscar en una fortificació militar tam-
bé romana que hem anomenat convencionalment el
praesidium, i de la qual sabem ben poca cosa (ve-
geu fitxa núm. 15). De fet, en la posterior àrea foral
emporitana foren integrats alguns dels elements del
vell praesidium, un cop desmantellat: era una de-
cisió intel·ligent que aprofitava una infraestructura
valuosa sense modificar-la. La construcció d’aquell
castell responia a diverses necessitats. Emporion,
amb el seu port, fou el punt d’arribada, l’inici de la
conquesta d’Hispania per Roma. Era el primer, ve-
nint d’Itàlia, i ben dotat d’infraestructures que van
millorar considerablement al llarg de la baixa repú-
blica. Tornà a ser decisiu durant la revolta esclafada
el 195 aC. Calia, doncs, assegurar-ne el control i do-
mini per aquestes raons i pel fet que va esdevenir el
punt de recollida del tribut del territori dels indigets
i centre distribuïdor del cereal aplegat en favor de
les tropes romanes que combatien en diversos llocs
d’Hispania (Burch i Sagrera, 2009, 261-263). Altra-
ment, més enllà de les Alberes, fins a la conquesta
del sud-est de la Gàl·lia, eren terres no controlades
que convenia vigilar i protegir. Des d’Empúries no
era difícil poder-ho fer sense problemes.
El cas de Gerunda és ben diferent. Creada en un
lloc nou, els seus orígens i precedents s’han d’anar
a cercar en l’oppidum de *Kerunta, allunyat de la
nova urbs uns pocs quilòmetres més al nord, i molt
possiblement en altres oppida menors del territori.
Tal com hem vist (supra i fitxa núm. 168), hi ha
Vista a vol d’ocell del sector septentrional del fòrum d’Empúries amb el gran temple en posició central i els fonaments de l’estructura en U que l’embolcallava.
(Museu d’Arqueologia de Catalunya. Empúries).
una clara correlació cronològica entre els materials
procedents dels estrats d’abandonament d’aquest
lloc i els fundacionals de la ciutat de Girona, que
expliquen el fet que considerem *Kerunta com el
precedent de Gerunda. Dit així, es podria interpretar
com un fet cronològic casual. Però no és l’únic ele-
ment que condueix a aquesta explicació. De fet, la
important activitat edilícia del poblat ibèric sembla
confirmar un paper central i fonamental en la roma-
nització de les terres de l’interior al llarg del segle II
aC i primers anys del segle I aC, que, un cop aban-
donat, fou desenvolupat per la ciutat romana. En tot
cas, val la pena subratllar que no és un precedent
topogràfic sinó social. Un cas ben diferent del que
podria haver succeït a Blandae.
Deduïm que Blandae formava part de l’antic territo-
ri dels laietans, i n’ocupava l’extrem septentrional,
entre el cap d’Arenys, la part baixa i desembocadu-
ra de la Tordera, fins a les muntanyes que s’aboquen
al mar i les separen de Lloret, que potser pertanyia a
l’ager d’una altra entitat urbana, tot i que ja ho hem
discutit en no semblar-nos tan clar (supra).
Els autors que han treballat directament aquest tema
insisteixen a assenyalar l’existència d’un establiment
ibèric d’entitat desconeguda que ocupava el lloc en-
lairat i dominant on s’eleva el castell feudal de Sant
Joan. Els indicis són escassos però no inexistents i,
una mica arreu, s’han recollit materials antics propis
de l’ibèric ple. Semblaria, doncs, provada l’existència
de població en un lloc adequadíssim, les característi-
ques i la importància de la qual no podem calibrar.
Per contra, no sembla que els precedents de Caldes es
fonamentin en un oppidum concret, com seria el cas
de Gerunda o Blandae, sinó, molt probablement, en
una àrea freqüentada simplement per les seves quali-
tats aqüíferes. Les dades arqueològiques, nombroses,
algunes de les quals procedeixen de campanyes d’ex-
cavacions modernes, proporcionen, com veurem,
un important material que ajuda a aprofundir en la
qüestió dels seus precedents (Merino, Nolla i Santos,
1994; Llinàs, Merino i Montalbán, 2004, 69-89).
Tot fa pensar que allí on es bastí la ciutat d’Aquae
Caldae seria una zona coneguda i visitada pels indi-
49
Planta general de la ciutat regular d’Empúries on s’assenyalen i numeren totes les insulae i s’indiquen les estructures explorades.
gets, probablement atrets per les virtuts de l’aigua.
Podria haver estat un santuari, un lloc de culte lligat
a les divinitats de les fonts. Ho podem imaginar, a
partir d’una de les làpides dedicada a Apol·lo (Fabre,
Mayer i Rodà, 1991, núm. 8, 33-35. làm. VII i fig.
1), en l’existència d’una divinitat juvenil, guaridora,
que la interpretatio romana assimilà al fill de Leto.
Les exploracions arqueològiques, la trobada casual
de material i els indicis estratigràfics posen de ma-
nifest la presència sovintejada de material republicà
des de principis del segle II aC amb una continuïtat,
sense talls, fins la baixa antiguitat i, de fet, més enllà.
Sovint, aquests objectes es localitzen sobre el sòl
natural i són suficientment importants com per pen-
sar en una ocupació del lloc encaminada sobretot
a beneficiar-se de l’aigua medicinal. Excavacions
recents han permès documentar obres de condici-
onament de diversos espais per aprofitar-la, creant
piscines on poder prendre les aigües còmodament.
5.8.2. Situació topogràfica
Les quatre ciutats creades de nova planta que es fun-
daren en aquell moment es trobaven en situacions
topogràfiques ben distintes, però totes elles en llocs
que per una raó o altra esdevingueren fonamentals
per assolir l’èxit en el compliment dels objectius
que s’havien plantejat en les seves fundacions, la
qual cosa indica el profund coneixement del terreny
50
i de la seva realitat social. A més, la seva distribució
en el territori, costa (nord i sud) i interior (curs mitjà
i depressió de la Selva) va permetre un constant i
fàcil control i explotació del país.
En el cas d’Empúries, la ciutat romana se situà a
primera línia de costa, al capdamunt d’un turó, des
del qual es gaudia d’un excel·lent control no només
de la zona portuària, fonamental per al trànsit de
persones i mercaderies, sinó també de les terres del
voltant. A més, el fet d’estar –com la vella ciutat
focea d’Emporion– encaixonada entre els rius Ter i
Fluvià garantí als romans un ràpid i còmode accés
cap a les terres de l’interior.
També a la costa se situaria la ciutat de Blanes. Per
tant, quedava ben comunicada des del mar, tant amb
Empúries com amb les més properes ciutats roma-
nes del Maresme, però també gaudia de la possibili-
tat de resseguir la Tordera cap a les terres de l’inte-
rior i el camí d’Hèracles.
Per contra, la ciutat de Gerunda fou erigida cap
a les terres de l’interior, en un punt pertanyent al
curs mitjà del Ter. Concretament, fou bastida en el
vessant abrupte, i molt possiblement en algun punt
escarpat, d’un turó de poca alçada. No era la topo-
grafia el seu punt fort sinó la seva situació geogràfi-
ca, això sí, fàcilment defensable, sobre el vell camí

Planta fundacional teòrica de la ciutat de Gerunda.
d’Hèracles i enmig de dos guals, el del Ter i el de
l’Onyar, que eren els únics passos des d’on aquesta
via podia davallar cap al sud o remuntar cap al nord.
A la depressió selvatana, també Caldes se situa en
posició privilegiada amb relació al gran camí nord-
sud, del qual es trobava justament a molt poca dis-
tància. La regió on se situa es caracteritza per l’exis-
tència de turonets suaus, rica i ben comunicada. No
respon, de cap manera, a la localització ideal d’un
oppidum ibèric. És, altrament, una zona privilegi-
ada per la presència de diverses deus d’aigua molt
calenta (60 ºC en surgència), amb excel·lents con-
dicions higièniques i medicinals, fet que explica la
presència, des d’època immemorial, de freqüenta-
cions humanes, la intensitat i la importància de les
quals no és fàcil de determinar.
5.8.3. Cronologia
La fundació de les quatre ciutats se situa en un marc
cronològic força estret, des de principi del segle I
fins al tercer decenni d’aquell mateix segle. Malau-
radament, el grau de coneixement no és exhaustiu
per a les quatre ciutats però les dades arqueològi-
ques permeten apuntar lleugeres diferències.
La primera de les fundacions sembla que seria la
d’Empúries, fet gens estrany si pensem en el pa-
per que havia tingut aquest lloc des de l’inici de
la conquesta romana d’Hispània. Concretament, a
final del segle II aC les realitats polítiques i mili-
tars que havien causat l’aixecament de l’anomenat
praesidium havien canviat. Fruit d’aquest canvi, la
vella fortificació havia esdevingut innecessària. És
en aquest context que es decidí bastir una nova ciu-
tat. La fundació d’aquesta ciutat regular de caràcter
dual (vegeu infra) s’ha datat des de fa uns quants
anys vers el 100 aC, tal com semblen apuntar les
cronologies establertes a partir de les nombroses
excavacions efectuades a diversos punts de la ciutat
i, sobretot, de l’àrea foral. No obstant això, cal asse-
nyalar que aquesta cronologia ha estat posada pos-
teriorment en qüestió i rebaixada. No creiem tan-
mateix que les dades que controlem permetin anar
més enllà del 90/85 aC. Hi ha una notable diferència
entre els materials fundacionals de la ciutat regular
doble d’Empúries i els de Gerunda, que cal datar a
mitjan tercera dècada del segle I aC, a partir del 76
aC (Nolla i Casas, 2009, 87-88).
Pel que fa a Caldes i Blandae, les dades no són gaire
nombroses i precises però també apunten cap a una
fundació situada en els primers decennis del segle
I aC.
5.8.4. Causes fundacionals
Per què en un moment entre els primers anys del se-
gle I aC i el pas del primer quart al segon es decideix
fundar quatre ciutats en aquest territori? D’entrada
caldria dir que hi ha un context vinculat a la fina-
lització de les grans guerres celtiberes que afavorí
aquest fet. A més, la conquesta del sud de la Gàl·lia a
final del segle II aC contribuí enormement a l’apro-
fundiment de la romanització del territori, gràcies a
la possibilitat de mantenir una comunicació viable,
tot i que gens fàcil, al llarg de l’any entre aquest i
Roma. També, la llarga etapa de domini romà que
va des de principi del segle II aC fins als inicis del
segle I aC afavoria aquestes implantacions. Malgrat
tot, no podem obviar que cada ciutat fou conseqüèn-
cia de moments i objectius particulars, dins d’un de
comú que fou l’increment del control i explotació
del territori.
En aquest sentit, la fundació de la gran ciutat regu-
lar a Empúries planteja especialment alguns proble-
mes que no són fàcils d’entendre. És sorprenent la
proximitat, la juxtaposició amb Emporion, que, de
51
ben segur, hagué de causar raons i malestar. No era
tant el problema de l’ager sinó la proximitat. A què
responia aquest fet? Va ser una imposició? Va ser
un insult decidit als aliats? Pretenia asfixiar-la? Era,
en canvi, una voluntat de fer més gran Emporion?
No és possible respondre-les. No ho sabem. Potser
només la integració final dels grecs emporitans en
una nova entitat urbana, un municipi de dret romà,
anomenat Emporiae –les Empúries–, tot recordant
un origen múltiple, sembla certificar la inviabilitat
de dues ciutats jurídicament diferents i juxtapo-
sades. Va ser, en canvi, una decisió madurada que
cercava volgudament la proximitat del port i d’una
ciutat independent i fidel aliada per assegurar l’èxit
de l’experiment? Tampoc no podem saber-ho, i ara
com ara totes les respostes –aquestes i d’altres– són
possibles.
En qualsevol cas, no podem passar per alt en aquest
procés la construcció d’una notable infraestructu-
ra bastida poc abans que, de ben segur, degué te-
nir conseqüències molt beneficioses per als aliats
emporitans: el complex portuari. El port principal
d’aquest territori era el d’Empúries, a molta distàn-
cia de cap altre. Només cal llegir les fonts. Moltes
de les arribades a Hispania des d’Itàlia, entre el 218
i el 195 aC, que tenim ben descrites i que comporta-
ven un certa dificultat, tenen com a objectiu Empo-
rion (per ampliar els aspectes portuaris i la seva vin-
culació comercial, consulteu el capítol 6). De fet, el
gran mur, mal anomenat espigó, que clou per llevant
el port central i que sembla més part d’una muralla
que no pas una escullera, i que caldria datar a partir
del darrer terç del segle II aC, sigui el que sigui,
s’ha de posar en relació amb les millores del conjunt
del port. Els indicis sorprenents que l’exploració del
fons marí davant de la costa d’Empúries va posant
al descobert semblen assenyalar obres d’enorme
volada i de notable monumentalitat encaminades a
crear un gran port operatiu (Nieto i Raurich, 1998,
55-76; Nieto et al., 2005, 71-100). Finalment, l’apa-
rició dels ports subsidiaris de Riells / la Clota, al
sud de l’Escala, a una distància considerable d’Em-
porion però en l’únic lloc pròxim que oferia unes
condicions raonables per efectuar més bé que ma-
lament aquesta funció, amb una infraestructura mo-
numental (el Corral d’en Pi) (làm. I, 2) des d’on es
vigilava l’activitat comercial i on els vaixells podien
fer aiguada, acaba de reblar el clau (Nieto i Nolla,
1985, 265-283).
52
Ens trobaríem, doncs, davant d’una obra monumen-
tal d’enorme significat, d’un dels ports comercials
més actius d’Hispania al llarg dels segles II i I aC,
que degueren pagar els emporitans però que era ne-
cessari per mantenir i millorar, si era possible, l’ac-
tivitat portuària. La monumentalització d’Emporion
durant tot el segle II i bona part de l’I aC que hem
descrit anteriorment (supra), una ciutat mercantil i
marinera, no s’explicaria sense l’activitat nàutica
centrada en aquells ports. Recordem que els anys
que s’escolen entre 218 aC i, grosso modo, el 50 /
40 aC poden classificar-se, a tots el efectes, d’època
d’or de la ciutat, fidel aliada de Roma.
Si la raó de la fundació d’Empúries s’explica en
bona part per la situació costanera, la creació de la
ciutat de Gerunda té uns fonaments ben diferents.
A grans trets, la història és la següent. Durant el
conflicte bèl·lic que enfrontà optimates i populares
durant la tercera dècada del segle I aC, a Hispania,
l’imperator Gneu Pompeu, després de refer la situ-
ació a la província de la Gàl·lia transalpina, passà
els colls orientals dels Pirineus i allargà el control al
territori nord-oriental de l’actual Catalunya. Havia
estat enviat amb un nou exèrcit per intentar aconse-
guir d’esclafar Sertori i els seus partidaris, que por-
taven, fins aleshores, la iniciativa militar. El senat
havia posat tota la carn a la graella i esperava bons
resultats de seguida.
En aquest context bèl·lic, Pompeu hauria decidit
crear una extensa àrea geogràfica segura i, sobretot,
ben connectada amb Itàlia a través de la Via Do-
mitia. Era, si calia, un lloc de refugi i, altrament,
el punt d’unió amb Roma, des d’on el general i el
seu exèrcit rebien tot allò que era necessari i que
no podia arribar per mar, aleshores controlat pels
pirates que jugaven la carta sertoriana. És enmig
d’aquestes circumstàncies que cal situar la decisió,
política i d’altíssim nivell, que significà el trasllat de
l’oppidum de *Kerunta a un nou emplaçament, per
acomplir, molt més efectivament, funcions similars
de defensa i control del camí, aleshores un objectiu
estratègic de primera magnitud. En definitiva, la tria
del lloc, en darrera instància tan efectiva, ha sorprès
i ha enganyat sovint els estudiosos, que no ho podi-
en entendre perquè partien de premisses errònies.
La nova *Kerunta tenia com a objectiu primer i
principal el domini absolut del camí, el seu control,
la facultat d’aturar si calia algú que pretengués pas-
 Girona
Barcelona

113

109 42 15
195

193 14

168

199
147

123

131
67

221 0 - 100m
100 - 200m
200 - 400m
212 >400m

Oppida/centres urbans
altres
0 20 km
Torres

Fortificacions i torres de guaita. Oppida/centres urbana: 15 (Emporion, ciutat regular d’Empúries), 67 (Castell), 109 (Planells), 123 (Puig de Can Cendra (?)), 131
(Puig del Castell), 147 (Gerunda), 168 (*Kerunta), 212 (Turó Rodó). Altres: 14 (Corral d’en Pi), 15 (casta hiberna. Empúries). Torres: 42 (La Vinya), 113 (Castell
Falgars), 193 (Torre de Puig Surís (?)), 195 (Torre del Ginestar (?)), 199 (Puig d’Alia), 221 (Torre de la Mora (?)).

53
sar-hi sense que fos permès. La ciutat esdevenia una
poderosa fortalesa la funció de la qual era cloure, si
calia, el camí. N’era la clau.
No hi ha cap altre indret en tot el recorregut de la
via, des del Congost al Pla de Girona, on això fos
tan factible com el lloc triat, un espai marcat per
una orografia complicada que n’afavoria i facilitava
la defensa i la fortificació. De fet –i això era defini-
tiu–, el camí quedava clos dins dels nous murs. Des
d’allí, la nova ciutat controlava tota la xarxa viària
d’aquest territori amb l’avantatge a considerar d’ai-
gua abundant més pròxima i un pla immediat amb
enormes possibilitats agrícoles.
Ben lluny d’aquesta realitat, i evidenciant la multi-
plicitat causal de les fundacions, la d’Aquae Calidae
presenta trets ben diferents segons les nostres hipò-
tesis. Roma hauria afavorit i probablement propiciat
l’establiment dels indigets de la gran depressió de la
Selva a Aquae Calidae com una de les conseqüèn-
cies de les reformes catonianes (vegeu supra sobre
la freqüentació del lloc des d’inici del segle II aC).
Potser ja es decidí, en aquell moment, convertir un
lloc que no era altra cosa que un santuari –però que
oferia unes excel·lents condicions geogràfiques i te-
rapèutiques– en un dels punts des d’on estructurar i
governar una part important de l’actual comarca de
la Selva on no hi havia cap oppidum que pogués re-
alitzar aquesta funció o, potser millor, es preferí un
lloc nou, d’aura sacralitzada, ben comunicat i sense
precedents, que ajudava a trencar les velles relaci-
ons de dependència. Així doncs, des d’un moment
indeterminat de la primera meitat del segle I aC,
hauria esdevingut, també, una ciuitas stipendiaria
promocionada a municipi de dret llatí ja en època
flàvia.
5.8.5. Estatut jurídic
Tal com hem esmentat en l’apartat dedicat a les
fonts escrites, el volum i qualitat d’aquestes és baix.
Aquest fet comporta greus dificultats per conèixer
quin fou l’estatut jurídic concret d’aquelles ciutats
de nova planta, tot i que com ara veurem sembla ben
diferent entre unes i les altres, producte sense dubte
de realitats històriques substancialment diferents.
Sobre aquest aspecte no tenim cap dada que ens per-
meti decantar-nos cap a una opció o cap a una altra
en l’etapa que va des de la fundació de la ciutat a
54
inici de segle I aC fins un moment imprecís que s’ha
de situar entre el 45 aC (data d’establiment de ve-
terans pompeians a Empúries decretada per Cèsar)
i un moment imprecís anterior al 15-14 aC, quan, fi-
nalment, Emporion sol·licità i aconseguí integrar-se
dins del municipi de dret romà i que va donar lloc al
nom plural de les Empúries (Emporiae), una mane-
ra clara i senzilla de recordar-ho. Només podem dir
que aquesta fou una etapa d’una enorme complexi-
tat, que va passar per diversos estadis: Nunc in cor-
pus unum confusi omnes hispanis prius, postremo et
graecis in ciuitatem romanam adscitis (Livi 34.9);
primer els hispani –la unió d’itàlics i indigets– van
assolir la ciutadania romana; els darrers foren els
grecs.
A parer nostre, la ciuitas de Gerunda, provinent de
la ibèrica *Kerunta, fou en els seus inicis per força
de tipus estipendiari, amb tot el que hauria signifi-
cat per als seus estadants. Durant dues generacions
*Kerunta/Gerunda degué mantenir aquell estatus
jurídic i la fidelitat a Roma o, com a mínim, a un
dels seus bàndols quan s’enfrontaven en guerres
civils. Com tot aquest territori, degué ser de se-
guida cesariana, de grat o per força. No en sabem
detalls. Tanmateix, August, durant la visita inten-
sa d’aquestes terres el 15-14 aC, tot constatant els
progressos assolits per la política propiciada des
de feia seixanta anys, la promocionà a municipi de
dret llatí. Aquest moment tanca una etapa i n’obre
una altra. Gerunda, aleshores ja amb aquest nom,
formava part de l’estructura provincial i imperial,
amb la concessió de la ciutadania plena als ciues
que assolien una magistratura i a llurs familiars i
amb un estatus general, només puntualment limitat.
El procés no es podia aturar. Un món quedava en-
darrere i s’entrava a un altre. És una llàstima que
no coneguem detalls d’organització i govern de la
comunitat fins a la concessió del ius latii.
Pel que fa a Aquae Calidae, les dades són prou in-
teressants i, sobretot, complementàries. Primer cal
deixar ben establert que és un fet ben provat que
Caldes de Malavella correspon al lloc antic d’Aquae
Calidae i no d’Aquae Uoconiae, que es trobaria a
poca distància, cap a ponent, i correspondria a la
mansio, ben documentada a partir dels vells itine-
raria (Nolla i Casas, 1984, 60). El municipi flavi es
localitzaria sota la vila actual (Mayer, 1985, 182-
185; Nolla, 1993, 660-662; Fabre, Mayer i Rodà,
1991, 18-19). És ben raonable. Difícilment Aquae
Uoconiae podia donar lloc a Caldes, que procedeix
evidentment de (Aquae) Calidae.
El lloc apareix dues vegades en les fonts clàssiques.
Plini el Vell esmenta els aquicaldenses (Nat. Hist.,
3, 23) com a estipendiaris en un context augustal, i
Claudi Ptolemeu (2, 6, 70) situa la població entre
les ciutats ausetanes, davant de Gerunda. Dues là-
pides s’han recuperat procedents del lloc, una de les
quals finalitzava amb la indicació de L(oco) D(ato)
D(ecreto) D(ecurionum), que ja feia sospitar l’exis-
tència d’una ciutat de tipus romà; l’altra, a través
de l’origo del dedicat ens proporcionava el nom
dels habitants del lloc, novament els aquicaldenses
(Fabre, Mayer i Rodà, 1991, núm. 9, 35-36, làm.
VIII i fig. 2). Lligant la informació hem de deduir
l’existència d’una ciutat que pagava tribut a Roma
i que fou promocionada a municipi de dret llatí per
disposició de Vespasià, durant el seu principat o ja
en el d’un dels seus fills.
Més embrollada sembla la qüestió sobre Blandae.
De fet, aquest ha estat en tot moment un dels grans
problemes de l’arqueologia gironina i catalana a
causa d’una certa contradicció a partir de les dades
disponibles. És un oppidum, i és justament tal com
se l’anomena en els documents escrits, mencionat
en dues ocasions per autors de la primera meitat /
segon terç del segle I de l’era. Més tard, a època
dels Antonins, la població tornà a ser esmentada
formant part d’una llista de ciutats i de referències
geogràfiques. Malgrat que pugui semblar un conjunt
pobre d’evidències, Blandae és, després d’Empori-
ae, Gerunda i, potser, Rhode, la població més do-
cumentada del sector nord-oriental del conuentus
Tarraconensis.
En parla Pomponi Mela, geògraf que escrigué du-
rant el principat de Claudi. Ho fa tot descrivint la
costa fins a Tarraco: Inde Tarraconem, parua sunt
oppida Blande, Iluro, Baetulo, Barcino... (Chor., 2,
89-90). També Plini el Vell, a principis d’època flà-
via, però reproduint una situació d’època augustal,
escriu en un text similar: In ora autem Colonia Bar-
cino, cognomine Fauentia, oppida ciuium romano-
rum, Baetulo, Iluro, flumen Arnum, Blandae, flumen
Alba… (Nat. Hist. 3.21-22). Com podem veure, es
tracta de textos molt semblants amb els topònims
ordenats de nord a sud o viceversa i intercalant o
no desembocadures de rius. Blandae apareix en
nominatiu plural, que pensem que és la forma que
li pertoca, defugint el singular, que no sembla cor-
recte. Difícilment Blanes podria procedir d’un sin-
gular. I ho fa sempre com a final o com a principi
d’un territori molt determinat, el Maresme i la costa
del Barcelonès: Blandae, Iluro, Baetulo i Barcino o
viceversa. Mela fa referència físicament a les ciu-
tats, que anomena conjuntament, com és preceptiu,
oppida. Plini matisa la informació, essent Fauentia
Barcino una colònia i les altres tres oppida ciuium
romanorum. Cal, doncs, considerar que aquelles
tres entitats urbanes eren el cap de tres municipis
romans. Altres dades, especialment epigràfiques i
arqueològiques, ho confirmen per a Iluro i Baetulo.
Malgrat les mancances, pel que fa a Blandae, cal
acceptar la mateixa situació (làm. XIX, 1).
En torna a parlar, a mitjan segle II, Claudi Ptolemeu
(2.6.18), que la situa en el litoral dels laietans, al
costat novament de Barcelona, Badalona i Mataró.
Cal dir que més enllà no existeix cap altra menció
documental abans de l’època medieval, com tampoc
no n’hi ha cap altra d’anterior.
5.8.6. Característiques urbanes
Tot i que emmarcades en un mateix període de la
romanització i un model de ciutat comú, un conjunt
de causes com la situació, els objectius que perse-
guien les seves fundacions, els precedents o la seva
composició social esdevingueren fonamentals per
explicar les importants diferències urbanístiques
existents entre elles.
Sens dubte, entre els aspectes generalment (tot i que
no absolutament) comuns més clars o més ben co-
neguts destaquem l’existència d’un hàbitat en dis-
posició regular protegit per muralles mancades de
cap torre o bastió (amb una única excepció a Gerun-
da, la que protegia convenientment el punt més vul-
nerable, el vèrtex oriental, a Torre Gironella), que
no solament tenien una funció protectora o militar
sinó que anaven molt més enllà, marcant el territori
simbòlic de la nova urbs. Una altra de les carac-
terístiques comunes d’aquestes ciutats, almenys de
les d’Emporion i Gerunda, fou la creació d’un espai
foral, símbol polític, religiós i social de la nova co-
munitat (per veure les característiques específiques
de les muralles i l’àrea foral de Gerunda i Empúries
consulteu les respectives fitxes núm. 147 i 15), tal
55
com reflecteix la posició central del fòrum d’Empú-
ries, lloc on anaven a confluir les vies principals. Cal
dir, però, que en aquells anys l’àrea foral d’aquesta
ciutat podria haver estat un espai parcialment deso-
cupat, amb unes grans cisternes públiques. No gaire
lluny, en tres dels laterals de la plaça i, per tant, en
una posició perifèrica, s’obrí una enorme concen-
tració de sitges que només es pot interpretar com un
gran horreum on es conservava el gra pagat com a
tribut i venut, tot esperant carregar-lo en vaixells per
fer-lo arribar allà on s’havia de consumir. La funció
pública de la plaça ens confirmaria altrament que les
sitges i el seu contingut no serien privats sinó pú-
blics, encomanats el seu control, vigilància i gestió
a les autoritats ciutadanes.
Malgrat tot, nosaltres hi veiem una plaça foral, em-
brionària, si es vol, però necessària per a la comu-
nitat que ocupà aquella part de la ciutat regular. El
fet de ser el centre neuràlgic de la vida ciutadana
hauria demanat una certa monumentalització, no
només amb el manteniment de les cisternes o la re-
alització de les sitges, sinó també amb l’alçament
posterior del criptopòrtic. És possible que altres ele-
ments, més febles, hagin desaparegut o hagin que-
dat emmascarats per sota d’estructures posteriors,
molt més potents. En qualsevol cas, aquí s’aplega-
ria la comunitat, aquí s’elegirien els magistrats i des
d’aquí governarien i impartirien justícia. Aquí se
celebrarien les grans festes religioses que cohesio-
naven els seus habitants en íntima comunió amb les
divinitats cíviques. Queda per resoldre la cronolo-
gia del temple capitolí, que a partir d’alguns indicis
semblaria que s’hauria de datar en època més avan-
çada però que la forma ornamental exterior, amb
una kyma reversa contundent, fa difícil d’acceptar
sense més ni més (fitxa núm. 15).
No obstant això, aquestes similituds no impedeixen
veure algunes especificitats i diferències importants
entre elles. Per exemple, la planta de la ciutat i la
seva extensió. En el cas d’Empúries, la nova realitat
urbana, potser dual, com veurem tot seguit, s’orde-
nà a partir dels eixos del vell praesidium, canviant,
però, 90º la direcció del rectangle que ara disposaria
les insulae, uniformes, amb l’eix llarg de nord a sud
i no d’est a oest per adaptar-se a l’orografia del turó,
molt més llarg que ample. Així, la nova ciutat pren-
gué la forma d’un rectangle lleugerament irregular
d’unes 22 ha (làm. II).
56
Molt més petita era la ciutat de Gerunda (d’unes 5
hectàrees) i amb una forma triangular ben diferent a
la rectangular d’Empúries. Tot i això, dins d’aquell
perímetre que aprofitava l’orografia en benefici pro-
pi es dissenya una ciutat perfectament regular se-
guint models itàlics i no pas la tradició local, amb
una xarxa de carrers paral·lels i d’altres de perpen-
diculars. Ja d’entrada es deixaren lliures alguns es-
pais, el més gran dels quals havia de ser la plaça
foral d’unes 20 insulae (uns 2.800 m2), que trobem
molt desplaçada cap a tramuntana per absoluta ne-
cessitat. En efecte, no hi havia cap altre lloc intra
muros on situar-la, en haver-se adoptat la disposició
de les insulae amb l’eix llarg est-oest. Altres place-
tes s’identifiquen a redós del cardo maximus i una
altra de prou gran –dues insulae (uns 300 m2)– en
el lloc actual de la plaça dels Lledoners, impres-
cindible i directament connectada amb l’exterior a
través del portal Rufí, que donava servei a la terras-
sa superior de la ciutat, que no era accessible amb
vehicles des del cardo maximus (carrer de la Força).
Rampes, escales i murs de contenció van ser, des
d’aquest moment, un fet característic de l’estructura
urbana (làm. XIV).
Pel que fa al cas de Blandae, les excavacions efec-
tuades als Padrets, interessants i insuficients, ens
mostren, tanmateix, un panorama sorprenent: la
construcció ex nouo, en un context de primers de-
cennis del segle I aC, d’un barri que cal suposar que
formaria part d’una entitat urbana més gran, a partir
d’un carrer d’uns 4 m d’amplada disposat de nord
a sud, i d’altres de perpendiculars que definirien
una estructura ortogonal, amb voreres i tot una sèrie
d’àmbits rectangulars que hi obririen directament i
que caldria suposar que serien tabernae, espais de
funcions molt diverses, on hi podien viure els admi-
nistradors. Són estances amb fonaments i sòcols de
pedra i morter, recoberts exteriorment d’un arrebos-
sat de calç pintat, sòls d’una certa entitat i coberta
de tradició itàlica, a base de tegulae i imbrices.
El lloc triat, parcialment enlairat, molt pròxim al
mar, denota encara una tradició plenament republi-
cana (làm. XIX, 1).
Si extrapolem aquestes dades, convindria pensar en
la fundació d’una ciutat regular, plenament itàlica,
on s’haurien instal·lat els antics habitants de la zona
i població forana, itàlica i/o romana, potser poc
nombrosa. Només d’aquesta manera s’explicaria la
ràpida progressió que hauria assolit la nova entitat
urbana com a mínim des d’època d’August.
Absolutament diferent a la resta cal esmentar el cas
de Caldes. Potser pel seu origen, per l’enorme pes
específic de les fonts termals, el nucli urbà no acabà
de consolidar-se. Tot fa pensar que Aquae Calidae
no fou mai una ciutat com Gerunda. Sembla més
un important conjunt de balnearis amb una àrea de
govern (fòrum) aïllada que funcionaria com a cen-
tre simbòlic del territori que un autèntic nucli urbà.
Degué ser aquesta feblesa estructural i demogràfica
que faríem extensiva a bona part del territori que va
fer que en un moment indeterminat de la seva his-
tòria, en els segles III o IV, desaparegués deglutida
per Gerunda que, altrament, es trobava a molt poca
distància (12 milles romanes, uns 18 km).
5.8.7. Composició social i demografia
Un aspecte fonamental per explicar la història no
només d’aquestes ciutats sinó del conjunt del terri-
tori és la seva composició social i demografia. Són
aspectes difícils d’escatir per la migradesa dels co-
neixements però que, malgrat tot, apunten aspectes
prou interessants. El fet mateix de partir d’uns pre-
cedents clars ja indica que les persones que habita-
ven aquestes ciutats devien provenir d’orígens ben
diferents (grecs, itàlics, ibers, etc.) i que en algun
cas potser mantingueren aquestes diferències d’ori-
gen en la composició física de la ciutat. Aquest sem-
bla que és el cas d’Empúries. Un dels aspectes més
interessants i enigmàtics d’aquesta nova realitat ur-
bana és la divisió en dues meitats de la seva super-
fície interna, netament dividida per una muralla que
només permetia la comunicació entre les dues mei-
tats a través d’una única porta sobre el cardo ma-
ximus. Seguint Ruiz de Arbulo (Mar i Ruiz de Ar-
bulo, 1993, 243-266), sobre aquesta qüestió només
és possible considerar una solució: l’existència de
dues entitats urbanes independents. D’altra manera
no s’entendria l’existència de la muralla transver-
sal i l’estructura urbana del costat meridional amb
l’existència d’una plaça foral embrionària.
Tanmateix, tot el procés és tan sofisticat que va molt
més enllà, pensem, del que acabem de veure. En
efecte, l’acció empresa per la república a Empúries
en els primers anys del segle I aC és, en molts aspec-
tes, un experiment, una prova que acabaria reeixint,
per assegurar la urbanització del territori i per acce-
lerar la integració, si voleu, la romanització de con-
tingents poblacionals diferents, diversos, i que calia
incorporar d’una manera efectiva però no imposada,
feta hàbilment, i que mirava cap al futur. Era un pla
magistral a mitjan termini, d’una o dues generacions.
En aquesta fundació ex nouo, Roma determinà fun-
dar (o refundar) dues ciutats, una al costat de l’altra,
compartint una muralla única, separades clarament
per un mur –la muralla transversal– amb una porta
que es podia cloure però que també servia per con-
nectar, per interrelacionar. Al sud hi va disposar ità-
lics i, potser també, alguns ciutadans romans. Ens ho
certifiquen la plaça foral, les nombroses sitges i les
domus inicials. Se’ls dotava del marc convenient, el
que necessitaven i al qual estaven acostumats. Hem
d’imaginar que en un petit contingent com el que
hem suposat per a aquell lloc (vegeu infra) hi hauria
gent de diversos punts d’Itàlia que, no ho oblidés-
sim pas, parlaven la seva pròpia llengua, que no era
el llatí (osc, samnita, etrusc…). En aquest cas, la
llengua de Roma esdevenia la de relació, la llengua
franca que molts coneixien i que permetia relacio-
nar-se entre si i funcionar.
A l’altra banda, al nord, hi veuríem un establiment
d’indigets, triats convenientment i, de ben segur,
membres de les famílies aristocràtiques iberes cada
cop més lligades a Roma i cada cop més desitjoses
d’aprofundir en aquest camí. Degueren organitzar-
se segons la seva tradició, sense canvis significatius.
Tanmateix, formaven part d’un espai únic i eren tan
pròxims amb l’altra comunitat que les relacions i
els contactes hagueren de ser intensos i constants.
Novament la relació propiciava l’ús del llatí, que
s’acabaria convertint en la llengua franca i, passat el
temps, la de tota la comunitat.
Què pretenia Roma amb aquesta política? Integrar
uns i altres i accelerar la incorporació de les elits ibe-
res en una estructura nova. És un disseny d’una gran
perfecció i diferent del d’altres llocs. Aquesta és una
de les grandeses de Roma, la capacitat de copsar i
adaptar un model determinat, mai igual, amb vistes
a aconseguir un objectiu clar, en aquest cas, la roma-
nització, la integració, d’itàlics i indigets.
És una llàstima el poc que en sabem, d’aquest pro-
cés, del qual coneixem el principi i el final però molt
57
Insula núm. 36 de la ciutat regular d’Empúries amb la planta de la fase inicial de la casa romana núm. 1 (segons Santos, 1991).
poc l’espai intermedi. Només sabem que més enda-
vant, en un moment indeterminat que ens defuig, les
dues comunitats acabaren fonent-se en una de sola
que va rebre, en aquell instant o un xic més tard,
l’estatut municipal i la ciutadania romana plena.
En aquest mateix sentit s’ha escrit –i és una idea
que cal considerar– que el nom plural de la nova
ciutat, Blandae, podria ser, com ho fou Emporiae, el
record d’un origen dual, dels indígenes i dels nou-
vinguts barrejats en una nova realitat.
Aquesta situació d’integració en una nova realitat
social també es manifesta en el cas de *Kerunta-
Gerunda. Els habitants de la nova *Kerunta, que
aviat passaria a ser Gerunda, van ser els que fins
aleshores havien viscut a l’oppidum de la muntanya
de Sant Julià de Ramis però és possible que també
en formessin part altres grups procedents d’altres
establiments del territori que continuaven ocupats
(Montilivi, Puig de Can Cendra, Puig d’en Carre-
rica, Puig de Sant Grau…) i, probablement, també
un petit grup d’itàlics. No obstant això, desplaçar
una ciutat –de fet, els seus habitants– és una empre-
sa d’una enorme complexitat i molt costosa que no
sembla possible si no és forçada per una determina-
58
da situació, i pot ser percebuda tant com un càstig
com un premi. En la dinàmica dels fets només s’ex-
plicaria com una acció consensuada i plenament ac-
ceptada pels estadants de l’oppidum, especialment
de la seva elit. El desplaçament s’executà amb rapi-
desa i sense problemes si hem de fer cas del regis-
tre arqueològic. El nou emplaçament oferia noves
possibilitats engrescadores, un marc urbà de tipus
itàlic, unes excel·lents terres de conreu allà mateix
(Pla de Girona), aigua abundant i una situació més
privilegiada en relació amb la cruïlla de camins que
es volia controlar.
Malauradament, malgrat ser un aspecte fonamental,
la qüestió de la quantificació demogràfica és un as-
pecte molt problemàtic no només per a aquest terri-
tori durant el període que tractem sinó per al conjunt
de l’antiguitat, pel fet de no partir de gaires dades en
el moment d’establir els còmputs. Per tant, només es
poden fer aproximacions teòriques molt aproximati-
ves però que, per contra, ens ajuden en gran mesura
a capir la realitat del poblament d’aquell territori.
En el cas que ens ocupa, ens hem aventurat a fer-
ne una sobre Empúries (l’únic lloc possible pel seu
volum d’informació) perquè ens ajuda a entendre
enormement la realitat social d’aquell moment. Així
Estat actual del gran mur de blocs poligonals de gran mida del Corral d’en
Pi (L’Escala).
Detall de l’angle sud-occidetal de la muralla fundacional de la ciutat regu-
lar d’Empúries amb el sòcol inferior d’opus siliceum i el superior d’opus
caementicium.
Grans blocs poligonals del sòcol inferior de l’edifici intern del suposat cas-
tra hiberna d’Empúries en el moment de la seva identificació (1977).
doncs, en aquest cas l’excavació d’algunes de les
insulae ha permès identificar alguns establiments
familiars d’aquest moment fundacional. Es tracta de
domus molt senzilles d’atri amb impluuium, dins de
Detall del sector meridional de la muralla fundacional de la ciutat regular
d’Empúries. Fixem-nos en la boca d’un desguàs.
Cisterna de l’interior del recinte central del suposat castra hiberna d’Em-
púries.
la tradició republicana, amb tablinum i hortus. Són
molt semblants unes i altres, i fa l’efecte que a cada
insula hi havia lloc per a tres cases unifamiliars
(Santos, 1991, 19-34; Mar i Ruiz de Arbulo, 1993,
239-243). Si hem identificat 42 insulae en el sector
septentrional de la ciutat, sis de les quals correspon-
drien a l’àrea foral, i si s’ha assenyalat que cada in-
sula podria estar ocupada per tres domus, podríem
considerar, teòricament, un establiment màxim de
108 famílies que probablement caldria reduir un xic
en funció de l’ús més que possible d’una insula –o
d’una part– dedicada a usos públics o semipúblics
(balnea…) i de l’existència d’espais no ocupats
deixats volgudament per poder rebre un creixement
vegetatiu posterior.
El sector septentrional, més petit, definia 28 insulae
en les quals no és possible, de moment, observar di-
ferències que permetin assenyalar espais comunals.
Tampoc no sabem –no s’ha excavat mai– si aquelles
59
Porta meridional de la muralla fundacional de la ciutat regular d’Empúries. Observem, al costat dret, el fal·lus apotropaic esculpit directament en un dels blocs.

Fal·lus apotropaic. Sector meridional de la muralla fundacional de la ciutat Detall del paviment de grans lloses de l’interior del recinte central del supo-
regular d’Empúries. sat castra hiberna d’Empúries.

zones es dividien internament en tres o se seguia Cal valorar especialment aquesta dada per no trans-
una modulació diferent. Si acceptéssim les xifres ferir la imatge d’una ciutat actual sobre el que podia
proposades anteriorment, hauríem de convenir-hi haver estat una ciutat com Empúries en aquest terri-
un màxim de 84 cases unifamiliars. tori i en aquell període històric.

Considerant un mínim de cinc persones per família,

obtindríem 964 habitants, una xifra que pot pujar 5.9. Muralles, fortaleses i torres
o baixar però aproximativa del que podria haver Cal considerar, ara, les obres de fortificació execu-
significat, demogràficament, la fundació d’aquesta tades al llarg d’aquests dos segles que estem ana-
ciutat doble. litzant. Com ja hem vist, es tracta d’un conjunt no

60
Alçat del mur defensiu fundacional de Gerunda a l’interior del pati de les Àligues.
Muralla baixrepublicana de *Kerunta (Sant Julià de Ramis). Torre poligo-
nal.
gaire nombrós però significatiu en cobrir un ven-
tall complex de realitats que van des de la senzilla
torre de guaita i comunicacions fins a murs urbans,
passant per castells o petites fortaleses encarregades
de protegir posicions valuoses des de tots els punts
de vista. Veurem també com aquestes obres van ser
realitzades en moments molt diferents i, per tant,
amb objectius també diversos, alguns dels quals van
deixar de ser-ho i altres de nous van substituir-los,
prova fefaent de l’evolució continuada i de la ne-
cessitat d’assumir nous reptes, mentre que altres, ja
superats, passaven a ser història.
Caldrà tenir en compte que aquestes obres defensi-
ves van ser generades, realitzades i pagades per en-
titats diferents, en alguns casos l’autoritat provincial
romana i, en altres, ciutats i/o oppida. Certament,
sovint no és possible saber qui acabà assumint els
costos de l’edificació de torres i muralles. Caldrà
Muralla baixrepublicana de *Kerunta (Sant Julià de Ramis). Detall cons-
tructiu des de dins. Observem-ne la tècnica constructiva i l’excel·lent fac-
tura i la disposició d’uns falsos contraforts perfectament obrats i disposats
equidistant que servien per sostenir un sòl de fusta que ampliava el pas de
ronda del mur.
plantejar una possible solució en el benentès que no
deixarà de ser una hipòtesi més o menys acceptable.
5.9.1. El castra hiberna d’Empúries
Cronològicament, la fortificació més antiga que co-
neixem en el territori de l’antiga Indigècia amb una
datació de primer terç del segle II aC és l’anomenat
praesidium d’Empúries (supra), potser un castellum
o un castra hiberna, que, recordem-ho, es localitzà
a ponent d’Emporion, on ocupava una part consi-
derable del gran turó on, més endavant, s’edificà la
ciutat ortogonal.
Consta d’una part central, rectangular i regular
d’obra, amb el sòcol del mur de blocs enormes de
pedra calcària local, irregulars i poligonals, posats
en sec i, pel damunt, un parament d’opus quadra-
tum de blocs prismàtics regulars de la mateixa pe-
dra i, també, disposats en sec, una manera de fer
61
que cal posar en directa relació amb les muralles
de Tarraco, la fase més antiga de les quals és de
cronologia coincident. No en sabem ni l’alçada ni
els acabats ja que aquesta fortalesa va ser desmante-
llada a consciència quan hagué de desaparèixer per
donar pas a un nucli urbà. Aquesta estructura interi-
or, probablement central, feia un actus de nord-sud
i dos actus d’est a oest. Per dins, disposava d’una
gran cisterna situada en l’angle sud-oriental del re-
cinte i que s’omplia aprofitant l’aigua de la pluja,
convenientment conduïda. També sabem que, com
a mínim, alguns sectors a cel obert eren pavimentats
amb grans lloses de pedra calcària local.
Caldria posar en relació aquest edifici central amb els
indicis ferms d’un recinte emmurallat amb presència
de torres quadrangulars que fou descobert i docu-
mentat, ara fa anys, un xic més enllà dels murs urbans
de la ciutat regular, en el tram meridional (Almagro,
1947, 178-199; Aquilué, 2006, 119). És una obra
interessant que sembla de poca entitat i que recorda
més les defenses d’un campament que cap altra cosa.
Justament on se situa l’angle sud-oriental de les mu-
ralles urbanes de la ciutat regular, aquella defensa ex-
terior continuaria vers llevant dibuixant un biaix cap
al nord-est. En no haver esta explorat més enllà, és
impossible saber si girava, on ho feia i com tancava.
Nosaltres hi veiem el clos murat exterior d’un castra
hiberna, d’una fortificació de llarga durada, potser
la continuïtat millorada dels campaments legionaris
anteriors, que ocuparia una part considerable de la
superfície del turó i que tindria una funció militar
destacada de protegir i defensar el port d’Empúri-
es, un dels lligams bàsics amb Itàlia, especialment
durant bona part del segle II aC fins a la conquesta
i creació de la Gàl·lia transalpina, i com a guarni-
ció més pròxima a uns límits fronterers que hem de
situar fins al 121 aC en les Alberes. A dins d’aque-
lles muralles hi hauria grans espais sense ocupar
on es podien plantar les tendes quan fos necessari
i ocupar-ho per a tot allò que puntualment calgu-
és, i un conjunt notable de sitges que cal posar en
relació amb l’emmagatzematge de cereal per a ús
de la guarnició de la fortalesa i d’altres unitats que
en depenguessin. L’edifici rectangular protegiria la
font d’aigua potable, les armes i les officinae dels
comandants i subalterns i, potser, la tropa destinada
a la defensa del lloc i al control de tot el territori. Fa
l’efecte d’una fortalesa on es podien aplegar moltes
62
tropes puntualment però amb una guarnició perma-
nent reduïda. Recordem al lector que hem posat en
relació aquestes forces d’ocupació (legionaris, aliats
i mercenaris) amb la necròpolis de les Corts (infra).
L’obra interior, tal com s’ha dit, recorda les mura-
lles de Tarraco amb un sòcol de característiques
ciclòpies i, per sobre, un parament regular típica-
ment romà (saxum quadratum). Fixem-nos, també,
en la inexistència de torres, fins i tot en relació amb
les portes. El que sabem de la muralla exterior és
massa poc per poder-ne treure’n conclusions d’un
cert valor. No podem dubtar de l’origen i propietat
d’aquesta fortalesa, que fou decidida i mantinguda
per l’autoritat provincial romana fins que la seva
existència esdevingué innecessària. Vers el 100/90
aC, fou el punt de partida de la ciutat regular. Els
temps havien canviat i ja no calia una fortalesa
d’aquelles característiques (infra).
5.9.2. Muralles de ciutats i oppida
Tècniques constructives
El període en el qual ens movem fou una època de
canvi també pel que fa a l’arquitectura i les tècni-
ques constructives de les estructures defensives
dels diversos assentaments. Així, durant la primera
meitat del segle II aC encara s’aprecia l’ús de les
tradicions pròpies del país, com posa de manifest
l’exemple de la construcció del petit oppidum de
Turó Rodó, a Lloret de Mar (supra). L’hàbitat, molt
ben triat, aprofitava una petita península i, com era
d’habitud, es dotà d’una muralla que tancava l’únic
punt d’accessibilitat des de terra ferma. Era un mur
doble fet de pedruscall menut, d’una certa amplada,
disposat en sec i contra el qual es bastiren les cases
per donar més força al parament exterior dins d’una
manera de fer constantment present en l’obra ibè-
rica. L’única porta es disposava en un dels extrems
(llevant). Era mesurada i eficaç, ben dissenyada,
dins d’una tradició ben coneguda en el món ibèric
(Guérin, 2003) (làm. XX, 1).
Aquesta forma de fer, continuïtat d’una tradició an-
cestral, tenia ja aleshores els dies comptats i estava
a punt de desaparèixer per sempre. Això no obstant,
no s’esvaí d’un dia per l’altre, sinó que fou el resul-
tat d’un procés gradual durant el qual els establi-
ments que erigiren noves muralles o modificaren les
existents anaren incorporant tècniques i elements
forans (itàlics) que seguien unes tipologies a bas-
tament emprades arreu del Mediterrani occidental.
Secció d’una de les torres de la porta meridional de la Neàpolis i secció de la porta. Proposta de restitució.
Aquesta transició és ben visible a l’oppidum de la
muntanya de Sant Julià de Ramis (*Kerunta). Molt
a finals del segle II aC reféu a consciència les se-
ves velles defenses, presents ja des del segle VI aC
i reconstruïdes manta vegada com a conseqüència
d’esllavissaments inesperats que les destruïen o per
altres raons que exigien canvis o modificacions. En
aquests moments, en concret, el nou sistema de-
fensiu –que perdurà sense canvis fins més enllà de
l’abandonament pacífic del lloc en la tercera dècada
del segle I aC– s’ordenà a l’entorn d’una gran torre
central disposada sobre el lloc més alt del sector,
que s’enlairà artificialment encara més. En aquest
indret, el subsòl rocós s’alçava entre set i vuit me-
tres sobre el camí d’accés al poblat. Amb la intenció
de fer més abrupte el desnivell, la roca fou polida i
retallada. Pel que fa a les muralles, estaven consti-
tuïdes per murs de doble cara de pedra seca de blocs
petits i mitjans de calcària de Campdorà, la mateixa
que es féu servir per bastir la plataforma del temple
(supra), de mides diverses, entre el metre i el metre
trenta, segons el lloc i la funció, i disposats definint
filades rectes. L’espai interior fou omplert amb un
reble de pedruscall petit ben compactat. Cap a la
vall del Ter, el costat occidental de la defensa ur-
bana va ser construït de bell nou. En aquest sector,
la muralla és completament nova i circula més cap
a l’interior que les més antigues. Fa servir, parcial-
ment, el retall de la cara interna d’un mur defensiu
molt més antic. Aquest tram davalla amb força en
direcció a ponent tot adaptant-se al fortíssim desni-
vell. Recorre una vintena de metres i de cop gira en
angle recte cap a migdia. Només se n’han explorat
uns cinc metres en direcció a migdia, i semblava
continuar. No sabem si gaire més ni com acabava.
Com més ens aproximem al barranc, més degrada-
da es troba. Té una amplada uniforme de 2,40 m (8
peus romans). Per la part interior, cada 10 peus (3
m) es disposen una mena de contraforts adossats,
obrats de la mateixa manera, que sobresurten 1,40
m del mur (4 peus i 2/3) i tenen una amplada de 4
peus i 1/3 (1,30 m). No són estrictament contraforts
puix que l’estabilitat de la muralla, ben ancorada
a la roca, no oferia problemes en aquella direcció
sinó cap a ponent, com a conseqüència del fortíssim
desnivell. S’han d’interpretar com a suports d’una
estructura en voladís de fusta que ampliava el camí
de ronda sense disminuir el gruix del parapet supe-
rior. Si l’imaginem d’uns 0,50 m de gruix, l’espai de
circulació útil era de 3,30 m, més que considerable.
63
Polleguera occidental de la porta sud de la Neàpolis.

A l’altre costat de la torre, cap al nord, s’aprofita-

ren les muralles existents, prou potents i fermes. Va
caldre, però, obrir en aquest punt la nova porta de
poc més de 2,10 m de llum (entre 7 i 8 peus) per-
forant, en el lloc triat, el mur anterior i remodelant N
tot aquell sector per definir adequadament un accés 0 4m

funcional a l’oppidum (làm. XVI).

Aquest procés d’introducció de noves tècniques

constructives culmina amb la construcció de la ciu-
tat de Gerunda i les seves defenses. La muralla fun-
dacional estava formada per un parament obrat amb
la tècnica de l’opus siliceum o poligonal, a base de
blocs de mides molt diverses, preferentment grans,
definint filades rectes que s’anaven adaptant als des-
nivells de la roca, de calcària nummulítica i amb ús
sovintejat de pedruscall menut per omplir els espais
que quedaven entre carreu i carreu. Era de parament
doble i pedruscall intern i d’uns 2 m de gruix. L’es-
tudi detallat del seu perímetre ha permès observar
l’actuació de colles diverses de constructors, amb
sectors d’excel·lent factura, d’encaixos perfectes i
de presència d’encoixinats i de trams més barroers i
poc acurats. És possible imaginar que sobre el sòcol Porta meridional de la Neàpolis emporitana. Planta.
de pedra, més o menys alt, l’obra continués en tova.
Només posseí una torre, molt gran i de planta qua- similar al que acabem de descriure i que permet ob-
drangular, que se situava en el vèrtex oriental d’un servar també aquí la introducció de noves tècniques
recinte de planta poligonal, pseudotriangular, tot as- constructives. D’entrada, la polis d’Emporion, fidel
segurant el punt més feble de la defensa urbana, que aliada de Roma, modificà considerablement el seu
en aquell extrem quedava dominat per les altures recinte emmurallat, especialment al sector meridi-
immediates (làm. XIV). onal de la Neàpolis, on hagué de ser bastit de nou
en desplaçar-se la línia defensiva uns pocs metres
Per la seva banda, també l’espai emporità veié com cap a migdia, tot cercant una ampliació d’uns pocs
es transformaven les estructures defensives preexis- centenars de metres quadrats. Descobertes molt re-
tents i se’n construïen de noves, seguint un procés cents, encara inèdites, ens fan conèixer la volada i

64

Elements metàl·lics de la catapulta baixrepublicana trobada al suposat cos
de guàrdia de la porta meridional de la Neàpolis emporitana (G. Garcia).
amplitud d’aquestes reformes, que afectaren tot el
seu perímetre, tal com s’ha constatat darrerament
en l’angle nord-occidental del recinte, al costat del
port. La nova muralla es data amb seguretat cap al
tercer quart del segle II aC (Sanmartí i Nolla, 1986,
51-110), i comportava una gran torre d’angle en el
vèrtex sud-occidental i dues torres més, quadrangu-
lars, defensant la nova porta. El parament, de tipus
poligonal amb blocs gegantins i mides molt diver-
ses, és de pedra calcària local disposada en sec. A
tot arreu la talla és precisa i de qualitat, malgrat
l’aparent descurança i la voluntat de bastir un mo-
nument volgudament arcaïtzant. L’harmonia del tre-
ball s’observa a les torres i a la part conservada de la
porta, amb una factura excel·lent.
A no gaire distància de la ciutat grega es troba la
fortalesa del Corral d’en Pi (l’Escala), que només
coneixem parcialment. Bastida, aproximadament,
entre la segona meitat i el darrer terç del segle II aC,
s’ha de posar en relació amb el gran port subsidiari
de Riells-la Clota, enormement actiu durant la baixa
república. L’interpretem –no sembla que pugui ser
una altra cosa– com un castell des del qual s’asse-
guraria la vigilància i protecció d’un importantíssim
centre portuari. S’aprofità un esperó rocós per bastir-
hi la muralla d’opus siliceum o poligonal obrada amb
grans carreus de dura calcària local, disposats en sec,
formant filades rectes i omplint els espais entre bloc
i bloc amb pedruscall menut. Només en conservem
parcialment l’alçat, cosa que fa impossible saber
com continuava i acabava. Hi suposem, també, l’ús
del tovot, però no ho podem assegurar (làm. I, 2).
Finalment, la ciutat regular (i doble) d’Empúries es
dotà, des del moment mateix de la seva fundació,
d’uns murs unitaris que definien completament el
perímetre urbà. Per dins, recordem-ho, una mura-
lla idèntica i coetània, potent i amb una sola porta
disposada sobre l’eix principal nord-sud (kardo Ma-
ximus), la dividia en dues, una més gran a migdia,
i una altra, menor (un terç del total), a tramuntana
(Mar i Ruiz de Arbulo, 1993, 243-244 i supra). Es
conserven en prou bon estat i en una part considera-
ble del recorregut, circumstàncies que permeten una
aproximació detallada a les seves característiques
constructives. Cal, tanmateix, insistir en l’existència
d’aspectes no resolts, com tindrem ocasió de veure.
Pel que fa a la datació, un conjunt de bones estrati-
grafies obtingudes en llocs distants permeten fixar
amb prou seguretat la seva cronologia (Sanmartí
i Santos, 1989, 302-309). Tinguem present també
que la construcció d’aquest gran nucli urbà, d’unes
22,5 ha, va suposar el desmantellament i la destruc-
ció de la fortalesa romana preexistent (supra).
On millor s’observa és en el costat meridional del
recinte, d’uns 300 m de llarg, però també en dife-
rents trams del costat oriental i en l’angle sud-occi-
dental, explorats en ocasions diverses.
Es tracta d’un mur doble amb farciment interior, de
3,75 m d’amplada (12 peus i mig) amb fonaments
i sòcol inferior d’alçada notable (4,5 m màxim, i 2
m –6 peus i dos terços– com a mitjana) obrat, com
altres exemples que ja hem vist, amb la tècnica de
l’opus siliceum o poligonal, de carreus no gaire
grans i sovint molt ben tallats i encaixats definint
filades rectes. Els blocs són de pedra calcària local,
molt dura, d’un color grisós blau molt peculiar. No
és rara la presència d’encoixinat de treball, més en-
caminat a un estalvi de feina que no pas a assolir
una certa bellesa formal. És d’interès assenyalar
l’actuació de diverses colles de constructors que,
seguint un mateix patró, ho feien diferentment en
funció de la seva traça i del domini de l’ofici. És
possible, tal com passa també a Gerunda (i de fet,
arreu), observar amb claredat aquestes diferències,
65
que moltes vegades havien estat considerades com
a moments diferents de construcció. Per damunt del
sòcol, s’elevava una estructura superior que arriba
fins a una alçada de 4,80 m (16 peus), perfectament
imbricada, obrada en un excel·lent opus caementici-
um de gra molt fi i d’enorme duresa. És interessant
ressenyar la forma d’aquest segon element, que,
construït dins d’un encofrat de fusta, connectava
un costat i l’altre per dalt, definint una estructura
unitària interiorment buida. Aquest segon tram no
tenia obertures, i acabava en una superfície plana i
llisa, amb una mena d’encaixos d’uns 0,25 m d’am-
plada, disposats a distàncies prefixades i perpendi-
culars al traçat del mur. Tampoc no queda clar si la
part interna era ocupada per un farciment de terra
i pedruscall, que seria, tanmateix, el més proba-
ble. Davant del segment meridional de la muralla
es conserven unes grans plaques quadrangulars del
mateix tipus d’opus caementicium que podrien –no
sabem com– haver format part del sistema defensiu.
No sembla, certament, gaire probable. Tal com es
conserva actualment aquesta muralla, és segur que
no és completa en no poder, de cap manera, acabar
tal com ho fa. Cal, com a mínim, un mur de pro-
tecció i, probablement, uns merlets. Una possibilitat
que s’ha de considerar és que la muralla no hagués
estat mai acabada o que la part que hi manca fos de
tova o, menys probablement, de fusta.
Coneixem dues portes exteriors i, com s’ha dit, la
interior. De ben segur que se n’han de trobar unes
quantes més. La meridional no és altra cosa que la
perforació del mur damunt mateix de l’eix principal
del disseny urbà i que donava directament al Car-
do Maximus de la ciutat. Es troba en molt bon estat
de conservació, cosa que permet observar la relació
estreta i coetània entre el sòcol de blocs poligonals
de calcària i la part de caementicium. Ben obrada,
amb llindes ben conservades, amb els encaixos dels
pollegons, tenia uns 2,70 m d’amplada (9 peus), era
tan llarga com el gruix del mur, 3,75 m, i era cober-
ta amb volta de mig punt amb una alçada interior
de 3,70 m (12 peus i mig) que sortia i es recolzava
en els brancals de bons carreus de calcària. Dins del
passadís, l’alçada era de 3 m (10 peus). Cap element
ni interior ni exterior n’assegurava una bona defensa.
Aquí ens trobem, doncs, davant d’una obra de fort
regust itàlic amb inexistència aparent d’elements de
tradició indígena. La tècnica constructiva és sovint
66
Sòl de tegulae de la cambra rectangular d’accés a la torre poligonal de les
muralles baixrepublicanes de l’oppidum de*Kerunta (Sant Julià de Ramis).
molt acurada però és sobretot l’ús del caementici-
um que cal destacar i que ens posa directament en
relació amb el món romà i itàlic. També apunta en
aquesta mateixa direcció la presència d’un gran fal·
lus esculpit amb cura en un dels carreus del costat
oriental de la muralla, en la proximitat immediata de
la porta, que complia funcions apotropaiques (se’n
coneix un altre de més barroer que es localitza en el
mateix tram de mur, a un quants metres de la porta
en direcció a ponent). És una dada de gran valor,
gens ibèrica, i que ens posa en relació directa amb
el món itàlic, on elements similars no són estranys,
ans al contrari. (Lugli, 1957, 96-98; Palmada, 2001,
11-57; Aquilué, 2006, 119-130).
Aspectes poliorcètics
Tots aquests canvis relacionats amb les tècniques
constructives no es donaren de manera aïllada, sinó
que vingueren acompanyats d’altres transformaci-
ons en les estructures defensives, per tal d’adaptar-
les a les novetats en el camp de la poliorcètica que
s’estaven produint arreu del Mediterrani occidental.
En el cas del Turó Rodó encara trobem un disseny
plenament indígena. Aprofitant la topografia, l’ac-
cés s’havia de fer en costa, a través d’un camí paral·
lel a la muralla, que obligava a un esforç continuat i
a deixar sempre al descobert el costat dret, el que no
cobreix l’escut. Al final, hi havia una primera porta
i, després, un gir en angle recte per entrar dins d’un
passadís definit per murs, sempre en pujada, i, al
fons, la segona porta. Un hipotètic enemic quedaria
en mans dels defensors sense poder fer gaire res.
Les solucions emprades, per tant, eren molt senzi-
lles però eficaces, pensades perquè l’establiment fos
fàcil de protegir amb un grup reduït d’homes, per bé
que a una escala modesta, atès que eren efectives
contra un cop de mà de bandolers, però absoluta-
ment inútils davant d’un exèrcit preparat.
Les innovacions poliorcètiques arribaren i comença-
ren a aplicar-se a partir de la segona meitat del segle
II aC. Els assentaments, especialment aquells que
estaven situats en un entorn amb una orografia més
planera i que, per tant, podia fer-los més vulnerables
o fàcils d’atacar, havien de disposar la defensa de tal
manera que fos difícil, per als atacants, acostar-s’hi
i arribar als peus dels murs amb les màquines de set-
ge més actives i perilloses (ariets, torres d’assalt), ja
fos amb muralles altes, torres disposades als punts
més febles (sobretot al voltant de les portes) i l’ús
de l’artilleria.
L’accés meridional d’Emporion, l’únic conegut de
la Neàpolis que, de ben segur, actuava com a porta
principal, es trobava en aquesta situació d’aparent
vulnerabilitat en obrir-se cap a una àmplia esplana-
da des d’on la ciutat podia ser atacada sense barreres
naturals ni res que ho dificultés. La intel·ligent so-
lució proposada pels enginyers que la dissenyaren,
com veurem tot seguit, anava adreçada a dificultar
un atac directe contra la porta i el costat occidental
del mur. El de més a l’est, en canvi, era molt més
llarg i estava mancat de torres i bastions, cosa que el
deixaria en una posició de vulnerabilitat; en aquest
cas, però, la seva defensa estaria assegurada per un
vall, molt més ample que fondo.
La porta com a tal s’ha de classificar com d’embut
o, potser millor, de mig embut, que creava un espai
al seu davant. Era estreta i ben obrada, i quedava
sota el domini absolut de les dues poderoses torres
quadrades de 8,5 m de costat. L’espai que definien
les torres i el pany on s’obria la porta, disposada
simètricament, era una esplanada rectangular d’uns
15 m d’amplada per uns 6,50 m de fondària –97,5
m2– dominada per les defenses. Qualsevol intent
d’atac comportava la concentració en una àrea no-
tablement reduïda i exposar-se als projectils des de
tres flancs que feien molt difícil protegir-se’n amb
eficàcia. Per complicar-ho més, la porta era estreta
–2 m– i defensada amb una cataracta, una rastell de
ferro posat al davant de les dues fulles de la porta
real, que podia ser barrada i ben ancorada. Uns en-
caixos ben obrats en els blocs dels muntants orien-
tal i occidental de 17 cm d’amplada permeten una
identificació segura d’una protecció complementà-
ria, molt efectiva, d’una manera de fer ben assumida
en la poliorcètica hel·lenística i, en canvi, inexistent
en el món ibèric. És interessant recordar que l’accés
cap a l’embut que precedia la porta era en pujada
sostinguda amb un desnivell d’uns 2,5 m en un re-
corregut d’uns 55 m, un valor afegit considerable i
que sovint era un element primordial de la defensa
de les portes urbanes.
Aquesta mena d’accessos, també anomenats de te-
nalla, foren utilitzats des de sempre i són freqüents
en època hel·lenística, en donar bon resultat. El con-
junt de detalls ens mostra una obra molt pensada
i efectiva que entroncava amb les disposicions po-
liorcètiques més efectives i, també, més convenci-
onals pròpies de l’època. A Massalia, les muralles
hel·lenístiques ofereixen una solució semblant. No
seria absurd posar-les en relació atès l’origen i les
estretes relacions entre ambdues poleis (Tréziny i
Trosset, 1992, 87-107; Moret, 2002, 189-215).
L’altura de la muralla i especialment de les torres
permetia, fent servir artilleria de torsió, batre una
llarga distància i impedir o dificultar l’aproximació
de l’atacant i l’emplaçament de la seva artilleria,
que necessitava situar-se molt a prop per poder cas-
tigar els defensors i facilitar un acostament segur
als atacants.
El tram sud-occidental de la Neàpolis i la porta prin-
cipal disposaven d’unes condicions òptimes per su-
portar una defensa activa, molt segura. En efecte, les
tres gran torres eren de tal magnitud que cal deduir
que foren obrades tot pensant que poguessin enca-
bir, en el seu interior, catapultes i lithoboloi. No en
coneixem l’alçada total però l’existència segura de
la reixa metàl·lica de davant de la porta (cataracta)
ens permet deduir-ne l’alçada aproximada i la situ-
ació del pas de ronda que, de retruc, ens fixaria la
situació del primer nivell de combat de les torres,
ja que era indispensable una comunicació efectiva i
còmoda entre mur i torre per permetre una circulació
fluida en un i altre sentit. Efectivament, en pujar, la
cataracta no podia sobresortir per damunt del pas de
ronda. Allí, al capdamunt, s’hi hauria de localitzar
un torn que fes possible la maniobra de pujar i bai-
xar el giny amb rapidesa, i que quedava ben amagat.
La porta, de 2 m d’amplada, hauria de tenir una alça-
67

Planta del suposat gymnasion d’Emporion (segons J. Ruiz de Arbulo)
da d’entre uns 2,50 m i 3 m i, doblant-la, obtindríem
una altura d’entre 5 m i 6 m que és, doncs, la que
ens sembla adequada per situar-hi el pas de ronda
i el primer nivell intern de combat de les torres. Al
seu damunt, sobre un trespol sostingut amb bigues
de fusta i comunicat des de dins amb una escala de
mà a través d’una trapa, s’accediria a la terrassa (o
a un segon nivell de combat) de la torre, a una al-
çada d’entre 8 m i 9 m, protegida versemblantment
68
per un sostre a quatre cares que feien així possible
l’existència de peces d’artilleria capaces d’abastar
més lluny. Seria també possible però menys proba-
ble considerar l’existència de tres nivells en global,
amb alçades totals entre 11 m i 12 m.
Si les analitzem amb cura podem arribar a deduir el
nombre màxim teòric de peces d’artilleria que s’hi
podien encabir. Eren obrades, recordem-ho, fins on
s’han conservat, d’un parament perimetral de grans
blocs només polits i ajustats externament i un reble
interior de terra i pedruscall. Aquest farciment arri-
baria fins a sota del sòl del primer nivell de la torre,
que hauria de ser de lloses de pedra, d’opus signi-
num o de qualsevol altra cosa que oferís seguretat i
estabilitat. Aquesta cambra inferior es trobaria a la
mateixa alçada del camí de ronda i la comunicació
es faria a través d’unes portes que feien possible, si
calia, l’aïllament de les torres. En aquest punt, els
murs exteriors haurien de tenir una amplada d’entre
1 m i 1,50 m aproximadament, amb les obertures
corresponents, unes frontals i unes altres laterals,
des d’on es dispararia, d’una sola esqueixada cap
endins. Si considerem un gruix de mur d’1 m, que-
daria una superfície lliure interior d’uns 42,25 m2.
Si imaginem un mur més ample, a l’entorn d’1,5
m, la superfície interna es reduiria a només 30,25
m2. En el primer cas, amb un frontal de 6,50 m,
podem imaginar l’existència de dues o tres obertu-
res, i dues o tres més en cadascuna de les laterals.
En total, un conjunt teòric d’entre 4 i 7 catapultes.
Aquest model, amb variacions mínimes, es repetiria
en cadascun dels altres pisos. Des del superior, seria
possible batre frontalment i lateralment una distàn-
cia més llarga que faria difícil i perillós qualsevol
intent d’aproximació.
No hi ha cap indici que ens permeti saber si la porta
era coberta amb volta o amb un sostre pla. Les di-
mensions reduïdes fan possible qualsevol proposta
i les excavacions no van aportar –o no foren reco-
negudes en el seu moment– dades a favor d’una o
altra possibilitat.
Al final del curt passadís es trobava una sòlida porta
de fusta de dues fulles reforçada molt probablement
amb elements metàl·lics, ben ancorada en pollegons
de ferro, que s’han conservat, i que esdevenia una
altra barrera. Més enllà, un llarg passadís estret, de-
finit a ponent per un mur cec d’uns 2 m d’amplada
i de més de 3 m d’alçada, constituïa un darrer pro-
blema per a algú que finalment hagués aconseguit
passar més enllà de la porta. Al costat de llevant, hi
havia un cos de guàrdia amb un petit arsenal entre
el qual es van recuperar les peces metàl·liques (ca-
pitulum) d’una petita catapulta de torsió (scorpio)
(Aquilué, 2006, 117-119).
Les novetats en la poliorcètica arribaren als poblats
ibèrics, si més no als més importants, com es des-
prèn del disseny de les fortificacions de *Kerunta.
A la gran torre pentagonal que en constituïa l’ele-
ment més preeminent, poc després se n’hi adossà
una altra, més petita i trapezoïdal, d’uns 20 m2, molt
menys potent, que sembla tenir la funció de con-
trolar millor els accessos a l’oppidum. Tractant-se
d’una construcció gran i complexa, calgué ocupar
l’espai de la porta principal, que desaparegué dins
l’obra nova. La torre constava d’una dependència
rectangular d’uns 17,30 m per uns 5,30 m (91,69
m2 de superfície), compartimentada en dos espais,
un dels quals, el més oriental, més gran, mostrava
un paviment original obrat amb tegulae disposades
amb les rebaves cara avall, una manera de fer al-
trament ben característica d’aquesta etapa històrica.
L’altre es trobà molt afectat per l’obra del castellum
baiximperial. Aquesta cambra no era altra cosa que
la caixa d’escala que comunicava l’interior de la ciu-
tat amb la torre i les muralles. Aquesta construcció
s’enlairava notablement per salvar el fort desnivell
creat entre el carrer en aquell indret i la plataforma
de la torre, que es projectava cap al desnivell de la
roca. La base del polígon tenia la llargària del cos-
tat llarg de la gran cambra rectangular acabada de
definir. Una i altra es juxtaposaven. Aprofitava par-
cialment estructures anteriors i mostrava una planta
pentagonal irregular, amb el vèrtex lleugerament
desviat cap al nord-oest, amb una superfície d’uns
99 m2, i dominava, des de l’altura, l’únic camí d’ac-
cés al recinte. A l’alçada actual conservada caldria
afegir-hi els diversos nivells de combat. No hem
trobat cap indici que ens ajudi a resoldre amb més
o menys fermesa aquest aspecte. Convé recordar
que la muralla fou aprofitada en el sistema defensiu
del castell baiximperial construït en aquest lloc, i
quedà notablement afectada (Burch et al., 2006, 21-
30). Tanmateix, hem d’imaginar, com a mínim, dues
alçades, dos nivells de combat, un d’inferior, en la
cota aproximada que assoleix avui la torre, i un altre
al damunt, uns tres metres per sobre. Cal retenir que
l’alçada és un element clau de la defensa en perme-
tre un control visual més gran però, sobretot, per
donar més abast a les armes defensives i sobretot a
l’artilleria de torsió. Des d’aquella altura teòrica es
dominava una distància de fins a 300 m mentre que
l’atacant, disparant des de baix, no podia respondre;
durant una bona estona s’estaria sotmès al càstig de
les catapultes sense capacitat de resposta. La super-
fície de la torre, d’uns 100 m2, era prou gran com
per disposar-n’hi, almenys teòricament. Cal tenir
present, també, que a aquests quasi 100 m2 s’hi po-
drien afegir els 96 m2 de la gran cambra rectangular
juxtaposada pel sud que, en darrera instància, devia
constituir una única estança d’uns 180 m2 útils que
es devien repetir fins a dalt de tot (làm. XVI).
Des d’ara, per accedir a *Kerunta, calia fer-ho vore-
jant l’esperó rocós damunt del qual es disposava la
gran torre poligonal i resseguint un camí estret, en-
castat entre la roca, la torre i la muralla, per un cos-
tat, i el penya-segat, a l’altre. Era un camí en pujada
durant una bona part del recorregut on un hipotètic
atacant exposava durant més de 50 m el seu costat
dret, el que no queda protegit per l’escut.
En definitiva, es tracta d’una fortificació aparent-
ment mixta, obrada dins de la tradició constructiva
local però incorporant idees i maneres de fer pròpies
del món hel·lenístic. El desplaçament de la porta,
que la feia quasi invulnerable, i la construcció de la
gran torre poligonal plantegen coneixements polior-
cètics de llarg abast.
Cal recordar que aquesta muralla no és sinó un ele-
ment més d’uns grans canvis urbanístics que afec-
taren la ciutat a partir del darrer terç del segle II aC,
quan es cloïa una etapa i se n’obria una altra. Cal su-
posar que les muralles anaren a càrrec de la comu-
nitat però hem de deduir que no només obtingueren
el vist-i-plau de les autoritats provincials sinó una
certa ajuda tècnica per aconseguir unes defenses
operatives segons els cànons del moment.
A mesura que ens anem acostant cap a les acaballes
del segle II aC i al trànsit cap a la centúria següent
veiem com es van imposant solucions característi-
ques de la poliorcètica baixrepublicana. Al castell
portuari del Corral d’en Pi i, una mica més endavant,
a la ciutat regular d’Empúries, les defenses aparei-
xen organitzades a partir de trams de muralles sense
69
torres ni bastions, i a Gerunda retrobem un model
similar, amb la sola diferència de l’existència d’una
única torre en l’indret més vulnerable del seu traçat.
Una excavació practicada fa uns quants anys en el
costat de llevant de la porta meridional de la ciutat
regular d’Empúries, per la part de dins (Barberà i
Morral, 1982, 133-145), va fer plantejar la hipòtesi
de l’existència d’una torre interior que hauria es-
tat desmantellada a mitjan segle I aC quasi sense
deixar rastre, hipòtesi pintoresca que, tanmateix,
ha tingut una certa credibilitat (Marcet i Sanmar-
tí, 1990, 125); o, una altra alternativa, l’existència
d’un element intern lligat a la porta, una mena de
pati, amb la qual cosa se’ns dibuixava una porta
amb cauaedium, una solució ben documentada en
aquells anys i que, de cop, la feia molt més sofis-
ticada i segura (Mar i Ruiz de Arbulo, 1993, 213).
Suposar una torre interior en aquest punt és absurd
quan exteriorment enlloc del recinte no hi ha cap
defensa que sobresurti ni cap nosa que fes impos-
sible bastir-la. Tampoc no és acceptable l’altra pos-
sibilitat, que exigiria estructures simètriques i una
segona porta, al fons, més al nord, que no hi són.
Tanmateix, s’adduïa a favor d’aquestes possibilitats
l’ús d’un parament irregular i diferent en un punt
determinat de l’obra interior del parament poligonal
de la muralla com una dada a considerar en favor
de la proposta. La nostra opinió és que aquell tram,
certament diferent, correspondria a l’aprofitament
parcial d’una torre rectangular preexistent. I no pot
ser d’altra manera ja que podem observar com l’en-
cofrat per bastir la part superior del mur d’opus cae-
menticium es muntà sense noses ni dificultats i sen-
se imbricacions de cap mena tal com hauria de ser
si, efectivament, s’hagués construït algun element
defensiu intern relacionat amb la porta.
Tanmateix, és ben certa l’existència d’un espai d’uns
3 m de llargària juxtaposat a la muralla pel costat de
llevant de la porta i que més endavant desaparegué.
Proposaríem interpretar-lo com un cos de guàrdia
on s’estaven aquells que tenien cura d’obrir i tancar
la porta i controlar qui entrava i qui sortia. Aquesta
solució repetiria el model de la porta meridional de
la Neàpolis (supra), que és el que millor s’adapta a
les dades objectives que estem fent servir.
Pel que fa a les pollegueres i a la porta pròpiament
dita, no es conserven restes segures. S’haurien de
70
situar, però, en la part interior, i cal reconstruir una
porta de fusta de dues fulles, reforçada, que –recor-
dem-ho– quedaria al fons d’un passadís prou llarg i
no pas gaire ample.
Al davant, cap desnivell beneficiava els defensors.
L’amplada del mur faria possible imaginar l’exis-
tència d’artilleria de torsió que necessitaria unes
casamates de protecció que, si van existir, han desa-
paregut sense deixar rastres.
Molt semblant seria la porta interior, també sobre el
Cardo Maximus que no és altra cosa que una per-
foració de la paret. Tinguem, però, ben present que
aquesta porta no tenia cap paper defensiu (supra).
La porta de l’angle sud-occidental, situada a uns
150 m cap a ponent de la meridional, ha sorprès so-
vint per la seva situació aparentment peculiar. Tan-
mateix, la fotografia aèria i les prospeccions geofísi-
ques (Aquilué, 2006, 122-130) han permès observar
que és obra fundacional i que el camí que entrava a
la ciutat s’integrava amb precisió a la retícula orto-
gonal. Ha de ser, per tant, la resposta a una preexis-
tència d’enorme importància.
Es tracta d’un exemple magnífic de porta d’embut
absolutament canònica. La muralla, per un costat
i altre, canviava de cop de direcció i creava una
mena de plaça de planta trapezoïdal amb la base
més ampla a fora i més estreta en arribar pròpia-
ment a la porta. Aquest espai, d’uns 100 m2, aca-
bava en una porta simètricament disposada d’apa-
rentment 2,70 m (9 peus) de llum que hauria tingut
uns reforços interiors que sense una excavació en
extensió no podem descriure. És evident l’exis-
tència d’una cataracta ben encaixada. En la gran
esplanada entre la porta, els murs i zones imme-
diates no hi ha canvis substancials de cotes. A una
cinquantena de metres cap a ponent s’inicia la forta
davallada del turó.
Per tant, malgrat que cap torre ni bastió defensava
l’accés, un atac directe exposava els assaltants a
quedar copats dins de l’embut i rebre impactes d’ar-
reu, especialment contra el costat dret. És un bon
model difícil d’atacar. Des d’aquest punt de vista,
destaquen en un mateix recinte dos models abso-
lutament divergents, un dels quals és prou eficient
mentre que l’altre no oferia cap mena de seguretat.
Porta de llevant de Gerunda a època bairepublicana. Planta. (segons D. Vivó).
Només pot explicar-se si no donem un excessiu va-
lor poliorcètic a les defenses d’aquesta ciutat.
Gerunda, com hem apuntat anteriorment, només
posseí una torre, molt gran i de planta quadrangular,
que se situava en el vèrtex oriental d’un recinte de
planta poligonal, pseudotriangular, tot assegurant el
punt més feble de la defensa urbana, que en aquell
extrem quedava dominat per les altures immediates.
La superfície de la torre, quadrangular i d’uns 10 m
de costat, de parament extern de pedra i farciment
intern de terra, feia possible l’existència d’artilleria
de torsió, amb la qual cosa la inferioritat de cotes
era compensada amb escreix.
Coneixem prou bé les cinc portes que posseí la ciu-
tat. La nord (Sobreportes), es disposava en una forta
costa que dificultava l’aproximació. La meridional,
també en pujada, exigia a l’enemic acostar-s’hi en-
tre un llarg tram de muralla que li castigava el costat
dret i un desnivell pronunciat que quedava a ponent
del camí. El portal Rufí, molt estret i en baioneta, era
difícil d’encarar, i la porta de llevant, connectada a
la torre, exigia un doble canvi de sentit que obligava
els atacants a exposar el costat dret i feia impossible
l’ús d’ariets directament contra la porta, per manca
d’espai. La que anomenem convencionalment porta
del fòrum (més endavant, de la canònica), degué ser
una senzilla portella ben protegida pels canvis de
direcció del mur.
Novament ens trobem davant d’una obra mixta amb
elements autòctons i altres de forans. La manca de
torres –només n’hi ha una en total– és una caracte-
rística de la poliorcètica baixrepublicana arreu de la
Mediterrània occidental, tal com, quan se’n cons-
trueix alguna, fer-la capaç d’incorporar artilleria.
En aquesta ocasió els constructors tingueren cura de
treure el màxim profit de l’orografia del lloc, apro-
fitant fondalades, desnivells i penya-segats per fer
més fermes les defenses.
Funcions
Com hem anat veient, en el transcurs del nostre
període, assentaments de tipologia ben variada es
van dotar d’estructures defensives o van reformar
les que ja posseïen, i fins i tot perseguiren, en al-
guns casos, funcions que anaven més enllà de les
estrictament militars. En indrets com el del castell
del Corral d’en Pi, la funció primordial era la defen-
sa del lloc i, concretament, el port. Però en d’altres,
com els oppida i, sobretot, les ciutats, en podien te-
nir d’altres, no pas menys importants, relacionades
amb el prestigi i la importància de la comunitat ciu-
tadana allotjada al seu interior.
Les defenses meridionals de la Neàpolis van ser una
obra alhora cívica i simbòlica que definia, davant
del món, la independència de la polis, que donava
una primera i positiva imatge de la comunitat, del
seu poder i de la seva riquesa i que entroncava cla-
71
Porta sud-occidental de la muralla fundacional de la ciutat regular d’Empúries. (Aquilué, 2006).
rament amb models hel·lenístics tot palesant el seu
origen volgudament magnificat.
Militarment parlant, aquestes defenses urbanes eren
de gran qualitat, amb potents torres suficients i ben
disposades, dotades d’artilleria, i capaces de prote-
gir adequadament els punts més febles, les portes
urbanes. I tanmateix, des d’una òptica exclusiva-
ment defensiva, de necessitat de protecció, atesa
la cronologia ben fixada del monument, no sembla
que la ciutat les necessités quan el territori de l’en-
torn era pacificat i controlat amb mà de ferro i en
el benentès que Emporion ja posseïa unes sòlides
muralles. No va ser la por, ni la necessitat imperi-
osa de refer unes defenses passades de moda o poc
operatives, el que portà els emporitanoi a refer-les
a consciència i a desplaçar-les uns pocs metres cap
a migdia en el sector meridional, sinó guanyar un
pocs metres per poder-hi bastir un edifici que era
consubstancial per assegurar la seva hel·lenitat, la
pertinença a un grup, a una cultura determinada –el
possible gymnasion (i ens atenem a una de les in-
terpretacions), on s’educaven els futurs ciutadans– i
72
reformar en profunditat l’antiga àrea sacra. També,
el fet de dotar-se d’unes noves muralles en aparen-
ça de fort regust arcaïtzant però modernes i efecti-
ves, d’imatge imponent i noble, servia per afermar
la seva independència i el seu estatut privilegiat.
Aquestes fortificacions constituïen una excel·lent
primera impressió, per a tots aquells que s’hi acos-
taven des de terra, de la riquesa, del poder i del bon
funcionament de la comunitat que les havia pagades
i que les mantenia en perfecte estat operatiu fins i tot
en una època de pau i seguretat.
Quant a les muralles de la ciutat regular emporitana,
militarment parlant i deixant de banda les caracterís-
tiques de la porta de l’angle sud-oest del recinte, eren
unes defenses urbanes febles i poc efectives. Sem-
blen molt més un monument urbà de tipus funcional
i simbòlic, que donava una bona imatge dels seus
ciutadans, que no pas una construcció poliorcètica
efectiva. A diferència de les muralles d’Emporion,
a tan pocs metres de distància, aquest mur sembla
obrat per definir les parets comunes de la nova ciutat
i no pas per assegurar-ne una protecció que, potser,
 Girona
Barcelona

29

111

15
45 15b
36 38 48 18

174 55

188
89

170 133

147 90
146 63
60
124
70
171

65
102
69
57a 57
84
207 59

214

0 - 100m
226 100 - 200m
200 - 400m
>400m
uillae
204
Edificis diferents 0 20 km
Possibles
Probables
Nous centres urbans

Nous centres urbans: 15 (ciutat regular d’Empúries), 147 (Gerunda), 207 (Aquae Calidae), 204 (Blandae).
uillae segures: 18 (Vilanera), 29 (Les Arenes), 48 (Tolegassos), 55 (Mas Gusó), 111 (Can Ring), 124 (Sant Pere de Montfullà), 170 (Pla de l’Horta), 171 (Església
de Sant Menna), 226 (Els Ametllers).
Possibles: 65 (Llafranc), 89 (Camp de la Gruta), 146 (Can Pau Birol), 214 (Hort d’en Bach).
Probables: 1 (Font del Vilar), 36 (Lluena), 38 (Església de Sant Tomàs), 57 (Collet de Sant Antoni), 59 (Pla de Palol), 60 (Mas de Dalt), 63 (Mas Bou Negre), 69
(Sant Esteve de la Fosca (?)), 70 (Camí de Torrent), 84 (Santa Maria de Bell-lloc), 102 (Els Vilars), 133 (Ca n’Espolla), 174 (La Plana), 188 (Bosquet del Rajoler).
Edificis diferents: 45 (Olivet d’en Pujol), 90 (La Fonollera (horreum)).

73
els seus habitants deixaven en mans dels magistrats
que governaven la província. Contra bandolers i lla-
dres de camí ral eren, no cal dir-ho, suficients.

Pel que fa a *Kerunta, primer, i més endavant a Ge-

runda, llurs respectives situacions, altament estratè-
giques i d’un gran valor militar, feien, com hem anat
veient, que la funció essencial de les fortificacions
fos el control i la defensa del territori, sobretot de
les vies de comunicació. Això no treu, tanmateix,
que poguessin servir també com a element simbòlic
de prestigi. Torre de Puig d’Alia (Amer). Detall del parament.

De Castell (Palamós), ja n’hem parlat (supra) (làm.

VIII, 2), i ni de la ciutat de Blandae ni d’Aquae Ca-
lidae sabem res de les seves defenses urbanes que,
almenys en el cas de Blanes, segur que existiren.

5.9.3. Les torres de guaita

La presència i el nombre de torres de guaita durant
l’època baixrepublicana és un tema que ha generat
una certa polèmica i discussió entre els especialis-
tes, i noves lectures i interpretacions d’un alt interès
(Pera, 2008, 17-38; Martí, ed., 2008).

En el territori que delimita el nostre àmbit d’estu-

di, l’antiga Indigècia, coneixem tres jaciments, tres
torres, que podrien formar part d’un sistema de
control i de circulació d’informació. Vegem tot se-
guit el material, les característiques i els problemes
plantejats, que no podem defugir. La que menys
problemes planteja i que no està en discussió és
la quadrangular de Puig d’Alia, en posició altero-
sa, d’accés dificultós però que domina visualment
un extens territori, la vall del Ter i els camins que
posaven les terres més occidentals de la Indigècia
en relació amb la Depressió Prelitoral i la Via He-
ràclea. És obra poligonal, de tipus “ciclopi”, és a
dir, de blocs sovint enormes, disposats en sec i amb
espais entre uns i altres que cal omplir amb petit pe- Torre de Castell Falgars (Beuda).
druscall. La pedra és local, i el material arqueològic
que s’hi posa en relació confirmaria la cronologia La Torre de la Mora (Sant Feliu de Buixalleu) pren
proposada. La torre, massa distant de tot arreu, no- una posició fins a cert punt semblant a Puig d’Alia,
més sembla funcional si formés part d’un sistema situada en els primers contraforts del massís del
de tramesa de notícies a partir de senyals de foc o Montseny i controlant visualment els accessos cap
lluminosos (làm. XVIII, 2). a l’interior i, alhora, la Depressió Prelitoral. La fase
més coneguda de la torre se situa en època carolín-
Diferents són –i amb més problemes– les altres gia, quan fou destruïda, quan era un punt defensiu
dues, per a les quals s’ha proposat una cronologia bastit sobre la roca amb un basament de bon carre-
baixrepublicana. uat d’opus quadratum i pel damunt obrada en tàpia,

74
amb un sòl intermedi de fusta. És de planta circular
de 9,5 m de diàmetre exterior i 5,70 m de diàmetre
interior. S’han fet dues propostes contraposades: se-
gons una, es tractaria d’una torre baixrepublicana
edificada sobre un antic oppidum i que, abandonada
en una època indeterminada i molt arruïnada, hauria
estat refeta i posada en ús durant el domini caro-
lingi fins que hauria estat destruïda definitivament.
Segons l’altra, caldria proposar-li una cronologia
inicial d’època emiral dins del segle VIII. Desgra-
ciadament, ni les dades d’excavació –ni les altres–
són prou determinants per poder acceptar-ne una i
rebutjar l’altra (làm. XX, 2).
Més cap al nord però en una posició molt semblant,
es localitza la torre de Castell Falgars o Torre del
Far (Beuda), a l’extrem oriental de la muntanya
de la Mare de Déu del Mont, amb un control visu-
al absolut de tot l’Empordà, de les Alberes fins al
Congost, i sobre la vall mitjana i baixa del Fluvià.
Es tracta d’un edifici de planta circular de 8,30 m
de diàmetre exterior i 4,60 m de diàmetre interior,
obrada en blocs de calcària nummulítica local i amb
un parament d’opus siliceum amb carreus poligo-
nals de mides grans però no pas gegantines, dispo-
sats en sec i amb presència puntual d’un encoixinat
funcional. No hi ha dades estratigràfiques a l’abast,
i s’ha proposat, amb diversos arguments no pas me-
nyspreables, tant una datació baixrepublicana com
emiral (làm. XI, 3).
La suposada torre quadrangular de la Vinya se situ-
ava tot dominant uns corredors naturals que connec-
taven la costa amb l’interior.
Sovint, en estudis globals sobre aquestes torres,
s’ha insistit en la planta, circular, com un bon in-
dici per descartar un cronologia antiga. No pensem
que pugui acceptar-se aquesta suposició sense més
ni més. Certament, les dades estratigràfiques o bé
són inexistents o poc concloents. Tanmateix, quan
n’hi ha, tal com passa en relació amb la Torre dels
Moros de Llinars del Vallès, amb un excel·lent para-
ment molt ben conservat d’opus quadratum i planta
circular, no sembla fàcil de rebutjar una cronologia
baixrepublicana. També sembla probable que, si no
tots, almenys la majoria d’aquests punts de tramesa
d’informació haurien estat en funcionament, més o
menys refets, durant els segles VIII, IX i, potser, X.
Cal convenir en l’existència de torres en aquest ter-
ritori amb una funció preferent de tramesa d’infor-
mació, tal com demostraria el monument de Puig
d’Alia, de cronologia ben establerta i no discutit per
ningú, i la de la Vinya.
5.10. L’ocupació del territori: la població disper-
sa
5.10.1. Introducció
La presència d’establiments de caire rural, distribu-
ïts sobre els conreus, diferents de les agrupacions
més grans tipus oppida (supra), és un fet poc cone-
gut pel que fa al món ibèric antic i ple, anterior a la
presència romana. És paradigmàtic que una obra de
síntesi, recent, sobre la història agrària dels Països
Catalans no hi dediqui ni una ratlla (Grau i Pons,
2005, 179-289).
Dades solvents, fermes i ben establertes, que fins ara
mancaven, comencen a sovintejar. Algunes, indirec-
tes però incontestables, ens fan visible l’existència
d’aquesta ocupació dispersa, en contextos fins i tot
antics, a l’entorn del 500 aC, com per exemple el
Camp d’en Dalmau, a Saus (Casas i Soler, 2008a,
91-98; Casas i Soler, en premsa), o, de la mateixa
època i abandonat cap al darrer quart del segle V aC,
l’establiment del Camp de l’Ylla (Viladamat), amb
dues sitges localitzades l’estiu del 2009, farcides de
materials absolutament idèntics als de Saus, inclo-
ent-hi restes de toves dels murs d’un edifici i la rasa
d’un probable tancat de fusta que clouria part del
recinte (Casas, Nolla i Soler, en premsa). No gaire
lluny, a l’Escala, cal recordar el jaciment de la Mun-
tanya Rodona, on s’ha assenyalat l’existència d’un
conjunt de cabanes ocupades entre els segles V i IV
aC, al costat de les quals hi havia unes sitges col-
gades en època baixrepublicana (Burch i Sagrera,
2009, 256, amb la bibliografia anterior). Més tardà
seria l’establiment –al segle IV aC– de l’Olivet d’en
Pujol, també a Viladamat, amb unes poques sitges
descobertes i una estructura rectangular, orientada,
a grans trets, de nord a sud, molt afectada per l’edi-
fici baixrepublicà que s’hi situà, potser no pas ca-
sualment, al seu damunt (Casas, 1989, 39-44 i fitxa
núm. 45). A Mas Solei (Torroella de Montgrí), es
documentaria un cas semblant (fitxa núm 92).
Més lluny de la directíssima influència d’Empúri-
es, també identifiquem indicis ferms d’aquest mo-
del d’ocupació del territori. A l’Olivet d’en Reque-
75
sens (Borrassà) s’exploraren 11 sitges, algunes de
les quals calia datar en el segle IV aC i unes altres
a l’ibèric tardà. Les més antigues, tal com posava
de manifest la presència de material constructiu en
el rebliment, s’havien de posar en relació amb un
lloc d’habitació (Burch i Sagrera, 2009, 255; fitxa
núm. 7). Semblantment succeïa a la Questió d’en
Solà, a Ermedàs (Garrigàs), amb 14 sitges i dos fons
de cabana, amb una llarga ocupació que anava del
segle IV al 80-70 aC, en què la fase més moderna
era la més ben representada (fitxa núm. 12). Nova-
ment, la recuperació en el farciment de les fosses de
material constructiu provava l’existència associada
d’un lloc d’habitació que potser no estigué ocupat
permanentment sinó de manera esporàdica (Burch
i Sagrera, 2009, 255). A Vilacolum, cinc sitges ex-
plorades permeten dibuixar una ocupació de l’indret
entre el segle V i la darreria del segle II o inicis de
l’I aC (Burch i Sagrera, 2009, 255-256; fitxes núm.
40 i 41); a Palamós, es coneixen cinc sitges del se-
gle IV a aC associades a un lloc d’habitació (Burch
i Sagrera, 2009, 256, amb la bibliografia anterior).
A l’entorn de la muntanya de Sant Julià de Ramis,
cal recordar el sitjar del Camp dels Escalers, amb 16
fosses, moltes de les quals van proporcionar indicis
segurs de l’existència d’un lloc d’habitació i d’uns
forns de terrissa, amb una cronologia entre el 400 i
el 200 aC (Burch i Sagrera, 2009, 183-196 i 255). A
Vilobí, recordem el descobriment d’un sitjar colgat
entre els segles V aC i IV aC, amb material cons-
tructiu dins del reble que definia un lloc d’habitació
no localitzat (Burch i Sagrera, 2009, 257).
No és fàcil valorar aquestes dades. És incontesta-
ble l’existència d’un poblament dispers distint del
dels oppida però que en dependria i en seria sub-
sidiari des de l’ibèric antic, ja que des d’on es re-
alitzà i organitzà l’explotació agrícola del territori
fou des dels mateixos oppida. Més difícil és valo-
rar-ne la importància, el seu significat dins d’àrees
geogràfiques determinades (des d’aquest punt de
vista, semblaria més dens a l’entorn d’Empúries),
les seves característiques (cases unifamiliars, petits
agrupaments, agrupaments mitjans, models dife-
rents que podrien coexistir) i la seva estacionalitat
o no (o ambdues possibilitats simultàniament). En
tot cas, és interessant el cas del Camp de l’Escaler
(làm. XV, 1), que ens informa de l’existència d’un
petit hàbitat lligat també a l’activitat artesanal en la
proximitat de *Kerunta i que s’explicaria, precisa-
76
ment, per aquella singularitat, damunt mateix de les
argileres, i no gaire lluny del bosc, un model que, a
l’engròs, es detecta en l’espai suburbà del Puig de
Sant Andreu (làm. IX, 3 a 5) o a l’entorn de Llagos-
tera, on cal proposar l’existència d’un oppidum en
el lloc que ocupa el nucli antic de la vila i que expli-
caria l’existència, a tot l’entorn, de nombrosos sit-
jars (Can Pere Pere, Pla de Maiena, Sant Llorenç...)
amb cronologies de segle III-II/I aC i, quasi sempre,
amb presència de materials de construcció que de-
fensarien l’existència de modestes cabanes a la pla-
na, sobre els conreus i les pastures (Burch i Sagrera,
2009, 257; fitxes núm. 153 a 160). En aquest sentit,
potser caldria no plantejar-se aquesta ocupació des
d’un punt de vista estrictament agrícola. Aquestes
cabanes o cases aïllades podien haver tingut altres
prioritats, com la ramaderia o l’explotació forestal.
Queda també clara la durada puntual d’aquells esta-
bliments rurals que podrien estar assenyalant unes
determinades pautes de comportament, que propi-
ciarien desplaçaments del grup sempre que fos ne-
cessari i, a voltes, noves freqüentacions molts anys
després.
Tanmateix, la derrota i la reorganització del 195 aC
marcà un punt i a part. Roma havia vençut i la terra
era seva. Ara podia posar, sense condicions, noves
normes que no només afectaven l’estructuració ter-
ritorial sinó també les relacions de dependència i po-
der entre les antigues elits indigetes i els seus clients.
La política que Cató seguí després d’esclafar-los en
la batalla d’Empúries té lectures i conseqüències
que defineixen, a grans trets, tot el segle II aC. Va
ser, no cal dir-ho, una acció intel·ligent. L’aparent
comprensió, la teòrica magnanimitat amb què tractà
els vençuts, podia ser digna de lloança. El cònsol es
presentava d’aquesta manera com un home virtuós,
que preferia la clemència a la duresa. Però no va ser
un acte de pietas sinó la manera més efectiva i intel·
ligent d’explotar el territori. Així, aquest no es des-
poblava, no quedava desert i improductiu sinó que
immediatament tornava a funcionar a partir d’unes
altres bases en les quals era Roma la que marcava les
condicions. No només es podia continuar percebent
el tribut, cobrat de manera més o menys periòdica,
sinó també les multes de guerra, si n’hi hagué, i el
pagament d’aquelles terres nominalment perdudes i
que Roma cedia en explotació als antics propietaris
o a altres. Altrament, un territori densament poblat
com era la Indigècia esdevenia un important mer-
cat per als productes manufacturats itàlics, prefe-
rentment el vi, que aleshores produïen a bastament
a l’altra península mediterrània els grans propietaris
rurals, els membres de l’aristocràcia romana i itàlica.
Les noves condicions, sorgides de la victòria, impo-
saven la pau i la seguretat tot oferint una base neces-
sària, pròpia de l’estabilitat i de l’obertura, de grat o
per força, al gran mercat mediterrani.
Cató i els seus successors seguiren una política hà-
bilment dissenyada en els grans trets que aconseguí
allò que es proposava, trencar les antigues estructu-
res de poder, les bases econòmiques de l’aristocrà-
cia indígena i la vella cohesió tribal i territorial, però
aconseguint estabilitzar d’una altra manera la gent
en el territori, assegurant l’obtenció de productes i
matèries primeres, facilitant l’intercanvi –controlat,
això sí– pels romans, i propiciant, a mitjan termini,
un creixement demogràfic, una expansió dels espais
agrícoles i una millora de la productivitat agrícola.
Només som capaços de percebre algunes de les de-
cisions preses i imposades; moltes altres, probable-
ment de llarg abast i enorme eficàcia, se’ns escapen.
Les fonts no en parlen o ho fan de tal manera que
allò que diuen és o massa imprecís o massa general
per servir-nos.
El primer que observem o allò que se’ns fa més
evident és el trencament de l’antiga estructura del
populus, que alhora va servir d’exemple per afeblir
nous intents de revolta. Esmicolant l’estructuració
territorial antiga es fracturava la unitat i la força de
la comunitat vençuda i era possible crear-ne una de
nova, fruit de l’interès de Roma, que facilitava el
control eficaç del territori, imprescindible, i crea-
va una nova jerarquia, uns nous punts centrals, uns
nous oppida privilegiats des dels quals governava
aquell territori. Un cop més, s’aplica l’eficaç políti-
ca de seccionar i compartimentar, per poder regnar
còmodament. El que havia estat efectiu a Itàlia fins
a superar la fortíssima sotragada d’Anníbal ho va
ser, també, en aquestes terres.
Uns quants oppida, els més grans i importants de tots
i altres d’aparentment secundaris, van haver de ser
abandonats. L’arqueologia ho mostra clarament (su-
pra). No hi ha nivells de destrucció, no hi ha indicis
de conflicte armat, d’actes de violència capaços de
deixar un senyal en el registre arqueològic. No ca-
lia. Eren les condicions imposades pel vencedor que
permetien al vençut conservar la vida i continuar ha-
bitant les “seves” terres, si bé mitjançant pagament i
tribut. Cal suposar que una part important d’aquells
habitants dels vells oppida condemnats esdevingue-
ren població dispersa, familiar, que obraren els seus
nous habitatges sobre els conreus, damunt de les
terres que explotaven per poder viure i per pagar el
tribut i la cessió de la terra. L’arqueologia, aquí i en
molts altres llocs, confirma l’augment exponencial
de jaciments dispersos d’aquesta època.
Tot semblaria indicar una manera de fer antiga que
s’anà incrementant fins al salt espectacular del se-
gle II/I aC, un fet que s’ha de posar en relació amb
l’abandonament de molts oppida i en la voluntat
dels nous amos que, en darrera instància, ho van
propiciar.
Si ens centrem a analitzar l’ocupació del territori, en
com aquelles circumstàncies van afectar l’organit-
zació de la Indigècia, observarem una sèrie de fets
que van acabar modificant el model anterior (Burch
et al., 2010, 89-108).
Al territori, sobre els conreus, se’ns fa palès un in-
crement de llocs d’habitació dispersos que majori-
tàriament tenen un origen en aquell moment, sense
lligams amb èpoques anteriors. Aquest procés que
comencem a conèixer és, nogensmenys, d’una gran
complexitat.
Primerament ens haurem de fixar en aquells establi-
ments dispersos sobre els conreus i les pastures, i no
pas tots iguals. Aquest grup és un gran calaix de sas-
tre on cal posar peces ben diferents que, moltes ve-
gades, no podem saber gaire bé què són ni quin camí
van recórrer. Probablement també hi ha aquells nu-
clis agrícoles d’origen forà que es poden interpretar
com a vil·les de tipus itàlic trasplantades a aquestes
terres. I hi ha, també, els sitjars més o menys grans,
dels quals no tenim clar si estaven o no associats a
un lloc d’habitació determinat. Els considerarem, de
moment, com un element independent.
Cada vegada més, en funció de les noves desco-
bertes generades per la pressió urbanística sobre el
77
Can Pons (Arbúcies). Restitució interpretativa.
territori, el nombre de jaciments d’aquesta mena ha
anat augmentant. Són establiments rurals, preferent-
ment unifamiliars, amb cronologies ben fixades dins
del segle II i/o I aC, dispersos sobre els conreus i
les pastures, i que després d’una existència més o
menys reeixida d’unes poques generacions –tres o
quatre com a màxim– van acabar per desaparèixer
de manera aparentment pacífica. D’altres, en can-
vi, amb un origen potser semblant, van continuar
ocupats i acabaren esdevenint autèntiques vil·les.
En ocasions, una fase republicana clara no sembla
haver tingut continuació però, en aquell lloc, s’hi
fundà, més endavant, una vil·la (infra).
78
5.10.2. Quins espais ocupaven?
Aquesta és una primera pregunta que convé contes-
tar i que ens ha de donar una idea clara de fins on va
arribar l’expansió agropecuària.
En general, aquest jaciments s’identifiquen en zones
més o menys planes o de suaus turons, prop de les
valls de rius, dels aiguamolls i dels estanys i llacs, i
de les vies de comunicació, grans i petites. Això és
ben cert, i només cal fer un cop d’ull a la informació
aplegada. Però també és enganyós, atès que és un
reflex de l’activitat arqueològica generada, sovint
molt lligada a l’obra pública i privada, que afecta
sobretot unes àrees determinades i els grans corre-
dors geogràfics per on circulen les infraestructures
més importants. Les obres de l’AP-7, sobretot entre
Girona i la frontera, en els anys setanta del segle
XX, o del tren d’alta velocitat de la primera dècada
del XXI, en serien magnífics exemples. O l’activitat
constructiva lligada a la costa mediterrània o en àre-
es pròximes. Són, al seu torn, llocs amb excel·lents
possibilitats agrícoles.
D’altres troballes, de vegades afortunades, modifi-
quen, però, aquesta primera impressió. En efecte, el
descobriment i l’excavació, el 1992-1993, de Can
Pons a Arbúcies o els treballs efectuats a Sant Ma-
teu de Vall-llobrega, en plenes Gavarres, ens per-
meten aprofundir en noves realitats que no deixen
de sorprendre.
El descobriment, a Arbúcies, al Montseny, d’una casa
de pagès del primer terç del segle I aC, pràcticament
sencera, i que –i això és molt important– s’associava
a l’activitat de l’artiga, la cremació d’un sector de
bosc i la seva explotació intensiva durant un període
determinat, mai massa llarg, per continuar, després,
el procés en un altre sector, ens permet constatar un
feinejar molt determinat en una àrea geogràfica apa-
rentment marginal que cal interpretar com la conse-
qüència d’un creixement demogràfic que exigí l’ocu-
pació d’espais perifèrics, fins aleshores poc ocupats
i només explotats, si de cas, marginalment. Els indi-
cis aplegats per l’excavació posen de manifest una
explotació familiar amb un pes significatiu de la ra-
maderia, lligada també a la producció de llana, que
era convertida en peces teixides. Podem suposar –en
aquest cas les evidències eren inexistents– que se’n
treien altres profits que no ha estat possible descriure
(fitxa núm. 202) (làm. XVIII, 3).
Corrobora aquesta notícia, des d’una altra perspec-
tiva, el jaciment explorat a Sant Mateu de Vall-llo-
brega, a la part muntanyosa i interior del massís de
les Gavarres. En aquest cas, tindríem documentat un
petit establiment, potser familiar, en una zona mun-
tanyosa, més aviat feréstega, dedicada al conreu pre-
ferent de cereals de secà, a l’explotació ramadera o
a la forestal (fitxa núm. 101) (làm. X, 2). Podria ser,
també, que algun dels dipòsits explorats fos dedicat
a conservar altres productes (glans?). El Puig de les
Àligues (Roses) (fitxa núm. 30), les troballes espar-
ses de Puig Segalar i Palau Borrell (fitxes núm. 46 i
47), Puig Mascaró (fitxa núm. 93), el Salt del Matxo
(fitxa núm. 192), Serra d’Aulet i Serra d’en Casellas
(fitxa núm. 161 i 162) i unes quantes de les nombro-
ses estacions localitzades en el terme de Celrà (fitxes
núm. 132 i 134 a 141), serien establiments similars.
No són dades numèricament contundents però cal te-
nir en compte que l’arqueologia preventiva, aquella
que ha fet possible aquests darrers vint-i-cinc anys
ampliar exponencialment el nombre de jaciments
arqueològics, s’ha centrat en les zones planes, per
on circulaven i circulen les grans infraestructures vi-
àries, en la proximitat dels grans nuclis de població,
a la costa o en àrees immediates. És des d’aquesta
perspectiva que cal considerar aquestes estacions
suara esmentades que fan possible defensar una
àmplia expansió de les àrees conreades, dels espais
de pastura, de l’explotació del bosc i de les zones
d’aiguamolls, que confirmaria de retruc un creixe-
ment de l’activitat agropecuària i l’evidència d’un
creixement demogràfic vegetatiu, un cúmul de cir-
cumstàncies que posarien les bases del Gran Canvi.
L’ocupació de baumes i coves se’ns fa palesa a tra-
vés d’alguns interessants indicis. Es tracta de llocs
on la presència humana ha estat continuada des
d’èpoques remotes. De vegades, en tractar-se d’ex-
cavacions antigues no és possible saber exactament
de quin ús se’n feia. Els treballs realitzats a la Bau-
ma del Serrat del Pont, a la Garrotxa, en una àrea
geogràfica aparentment marginal (fitxa núm. 118),
han permès constatar l’existència d’un petit establi-
ment de tipus familiar que es dedicava a la pastura
i engreix de suids. És una dada molt valuosa que
ens obre aspectes difícils de reconèixer en relació
a la ramaderia un aspecte de l’activitat econòmica
d’època ibèrica que més costa de definir i, sobretot,
de valorar-ne el pes real. Ara sabem a través d’es-
tudis recents que han estudiat la fauna apareguda
en diferents jaciments arqueològics d’aquestes cro-
nologies que en l’ibèric tardà, tal com en èpoques
anteriors, hom documenta la presència significativa
de ovicaprins, suids i bòvid, essent el primer grup
el més representat a una certa distància. Quedava
també clar que no era el consum de la carn l’interès
principal de la cria d’ovelles, cabres, bous i vaques
sinó l’aprofitament de la llet, la llana o la força del
treball. Uns i altres en sacrificats a edats adultes. Els
porquerols de la Bauma demostren la importància
que degué tenir l’adaptació a espais determinats
79
amb bones condicions per a la pastura d’espècies
determinades. És, també, segons pensem, una altra
prova de l’expansió de l’activitat humana vers es-
pais “marginals” que, ja ho hem dit, per a nosaltres
significa una prova fefaent de les noves condicions
imposades per Roma i d’una expansió de les àrees
de conreu i pastures que n’és conseqüència i de la
qual n’hem deduït un creixement demogràfic no pas
fàcil, certament, d’avaluar.
Al costat d’aquests jaciments amb vocació agrícola
situats en zones de muntanya mitjana, la immensa
majoria es localitzen en zones geogràficament més
suaus, més o menys planes, prop dels grans rius i dels
seus afluents, en terres ben comunicades, en les pro-
ximitats del mar, però mai reproduint el model dels
vells oppida. Els exemples es multipliquen i no sem-
bla convenient repetir el que s’ha dit en altres llocs.
5.10.3. Característiques
Caldria, ara, que ens plantegéssim una altra interes-
sant pregunta: com eren aquests establiments? A la
Indigècia, no en tenim cap de tan ben documentat
com Can Pons, i per això cal anar amb compte en ser,
aquest, un cas molt peculiar lligat a una activitat agrí-
cola molt determinada (l’artiga) i, per tant, amb una
voluntat de vida relativament curta. Aquesta mane-
ra d’explotar l’entorn, d’obrir nous conreus i noves
pastures, en el context geogràfic d’Arbúcies, a una
certa alçada, en els primers contraforts del Montseny,
té a veure directament amb unes condicions climàti-
ques determinades i amb unes terres on dominava el
bosc. Nogensmenys, com tindrem ocasió de veure,
en molts aspectes, les semblances són més que nota-
bles amb els altres jaciments d’idèntica cronologia.
Poques vegades, com a Can Pons (Arbúcies) o la
Muntanyeta (Viladamat), en coneixem la planta
sencera. Sovint són només indicis, parts de l’edifici
que permeten una aproximació parcial.
Una primera observació a constatar és que majo-
ritàriament es tracta d’establiments unifamiliars
formats per un sol edifici amb una o diverses de-
pendències, de planta rectangular o lleugerament
trapezoïdal (tal com podem observar a Can Pons,
la Creu de Fellines (làm. XVII, 3), a Pueranca (làm.
IX, 1), Camp del Bosquet (làm. V, 1) o el Camp de
les Ribes (làm. XVII, 2)) a les quals es podia associ-
ar algun forn, algun dipòsit o alguna sitja (com a la
80
Muntanyeta o al Camp de la Vinya Perduda). En al-
tres casos, com al Camp de la Vinya Perduda (Cassà
de la Selva), les troballes s’associarien a un forn de
terrissa. Semblants podien ser els llocs d’hàbitat de
Sant Mateu de Vall-llobrega, Camp de la Vinya, la
Questió d’en Solà, Montilivi, etc., entre aquells que
han permès identificar, poc o molt, estructures.
Pel que fa a la tècnica constructiva, la mostra és
d’una notable monotonia. En quasi totes les ocasi-
ons en què s’ha pogut efectuar excavació arqueolò-
gica, podem observar que els fonaments –no gaire
profunds per regla general i només puntualment an-
corats a la roca natural– i el sòcol de la paret vista
són de pedres més o menys grans i més o menys
tallades, locals, posades en sec o fent servir fang de
lligam, amb mides entre 0,45 m i 0,65/0,70 m. Per
sobre, els murs de l’edifici eren de tova, tal com s’ha
pogut constatar amb absoluta seguretat a Can Pons,
les Arenes o a la Creu de Fellines, on, altrament, no
hi havia fonaments ni sòcol de pedra seca, sinó un
mur uniforme de tovot.
Pel que fa als sòls, sovintegen els de terra piconada
(Creu de Fellines, Can Pons...). Afegim-hi el d’argi-
la endurida pel foc de Sant Mateu i el de toves cuites
de la Vinya Perduda (Cassà), amb un paral·lel més
tardà a la cuina de Mas Carbotí (Tossa) (Burch et
al., 2005c, 15-19, fig. 7).
A Can Castells (Vidreres) l’edifici d’una sola cam-
bra de planta vagament trapezoïdal semblava definir
només els murs llargs de pedres més aviat petites
i sense treballar, lligades amb fang. Sense indicis
tangibles dels murs de tanca, caldria imaginar-los
obrats amb materials que no deixen rastre físic (fitxa
núm. 229) (làm. XXI, 3).
Sobre el sistema de cobertura hi ha tradicions diver-
ses. A Can Pons es féu servir el tradicional a base d’un
embigat i llates de fusta i un sostre de fang i palla so-
bre un entramat espès de branquillons de bruc. Ben
semblant era el trespol del magatzem de la Creu de
Fellines. En altres ocasions no hi ha dades i de vega-
des s’assenyala la recollida de tegulae que podrien fer
pensar en l’expansió dels sostres de tradició itàlica.
Cal, tanmateix, ser curosos. Podria tractar-se del dar-
rer dels trespols i, per tant, del moment final de vida de
l’estació o tenir una altra explicació. En relació amb
aquesta qüestió convé recordar que a *Kerunta, en ni-
vells de final del segle II i primer quart de l’I aC, les
teules planes se’ns fan presents amb una certa intensi-
tat, prova de la introducció entre els indigets d’una tra-
dició forana que devia anar arrelant. Cal tenir present
que en aquell gran oppidum, tal com passa en altres
llocs, les tegulae també es van fer servir de sòl del ni-
vell inferior de la gran torre de la muralla (supra). Se
n’ha assenyalat també la presència a Pueranca, Camp
del Bosquet, i carrer 11 de Setembre (Cassà).
Quan l’excavació d’algun d’aquest jaciments s’ha fet
en extensió, no hi manquen la presència de llars. És,
ara com ara, un dels indicis més clars de trobar-nos da-
vant d’un establiment de tradició ibèrica tot i que a la
fase inicial de la vil·la el Pla de l’Horta (Sarrià de Ter),
en una de les cambres n’existí un de molt ben obrat
que fou refet a consciència com a mínim una vegada
(fitxa núm. 170). Una prova contundent de les com-
plexíssimes interrelacions entre costums autòctons i
forans i la impossibilitat de fer servir algun d’aquests
indicadors per atribuir ètnicament un edifici.
5.10.4. Hàbitat rural i sitges
És interessant constatar com, molt sovint, aquests
establiments rurals unifamiliars s’associen a una o
més sitges: a la Muntanyeta (Viladamat) (làm. V,
3), amb una a la fase 1 i 4 a la fase 2; a Tolegassos
(Viladamat) i Mas Gusó (Bellcaire), amb diverses;
a Sant Mateu, amb un xic més de trenta; al Camp
del Bosquet (Camallera), amb dues; a Bordegassos
(Sant Mori, Vilopriu), amb dues més, o a la Questió
d’en Solà (Ermedàs, Garrigàs), on es van documen-
tar dotze sitges d’aquest moment històric que s’ha-
vien de relacionar amb, com a mínim, dues cases
senzilles (Nolla i Casas, 1984, núm. 46, 82; fitxa
núm. 12). Moltes altres vegades, l’únic que s’ha
identificat i excavat ha estat aquest dipòsit subterra-
ni de gra: al Terral, una; unes quantes més a la Bòbi-
la d’en Soler (Palol Sabaldòria, Vilafant); a la “Ven-
ta de Goya” (Lloret), una altra; al Parc de Vilacolum
(Torroella de Fluvià), un parell o tres; a la Quintana
(Cervià de Ter), cinc; a Sant Pere de Montfullà, dues
com a mínim; a la Questió d’en Solà, una dotzena;
al nucli de Cassà de la Selva, a Can Rosés o el For-
migal, al mateix municipi, una en cada cas.
Tot fa pensar en un model d’explotació del territori
que es basaria almenys parcialment en el conreu de
cereals de secà, amb una part per al consum famili-
ar immediat (és un fet corrent localitzar molins de
mà rotatoris en aquests contextos); una altra, la que
aniria a parar a la sitja (o les sitges), documenta-
ria l’existència d’un cert excedent que, en tractar-se
d’un dipòsit, no semblaria necessàriament dirigit a
la venda sinó potser més com una reserva a mitjan
termini. Quan el nombre és més gran, caldria ima-
ginar un altre objectiu complementari lligat amb la
venda del producte i, potser, amb l’especulació, tot
esperant el moment adequat per vendre al millor
preu. Una cosa no exclou l’altra.
Hauríem d’afegir a aquestes troballes més puntuals
els petits i grans sitjars localitzats una mica arreu,
sempre en zones determinades, a la plana i en llocs
ben comunicats que plantegen problemes d’inter-
pretació en especular amb la seva relació amb un
(o uns) hàbitat determinat, a qui servien i de qui se-
rien. El grans sitjars no poden posar-se en relació
de dependència d’un establiment agrari unifamiliar.
Tenen tota una altra explicació.
5.10.5. Establiments indígenes i altres activitats
De tant en tant detectem, aquí i allí, altres activitats
no lligades, almenys directament, a les tasques agrí-
coles. Una d’aquestes podia ser la ramaderia. Con-
cretament, a Can Pons, es va identificar durant l’ex-
cavació una cambra que comunicava directament
amb l’estança principal on hi havia parats dos grans
telers de pollancre amb més de quaranta pondera.
Era, cal no dubtar-ne, el lloc de treball on, després
de filar-la, la llana era treballada per fabricar deter-
minades peces d’ús familiar i, potser també, per ven-
dre. Aquest descobriment permetia deduir l’existèn-
cia d’un ramat d’ovelles prou gran com per produir
llana suficient per donar treball a dos telers. En molts
altres jaciments d’aquesta mena, potser a tots, loca-
litzem pondera i torteres, amb més o menys quanti-
tat, que confirmen aquesta activitat familiar constant
que de vegades potser només era per a ús intern, sen-
se ni possibilitat ni voluntat d’intercanvi o de venda.
La cria extensiva i l’engreix de porcs que consta-
tem a la Bauma del Serrat del Pont (fitxa núm. 118)
posa de manifest la complexitat i la sofisticació de
l’activitat agropecuària d’aquesta etapa que hem de
copsar i reconstruir a partir de dades incompletes.
Altres activitats podien ser absolutament alienes
a l’activitat agrícola, com podem observar al ja-
ciment de la Muntanyeta, un establiment més que
81
notable malgrat el grau d’arrasament en què es tro-
bava. Aquí es va localitzar dins d’una de les dues
cases que coexistiren simultàniament, la més occi-
dental, durant la primera fase, bastant a prop de la
llar, un petit forn, amb una cambra de foc central.
Tot era endurit per l’acció continuada de les altres
temperatures. Fou trobat ple de cendres i d’escòries
de bronze, peces circulars o en sector de cercle, re-
tallades, de la mida d’un semis. Es van trobar, tam-
bé, algunes monedes encunyades molt malmeses i
desgastades i de pes i acabat peculiar. No sembla
que hi hagi dubtes per identificar l’activitat que s’hi
realitzava: encunyar moneda falsa imitant els mo-
dels emporitans. És realment un fet extraordinari
sobre el qual caldrà que els experts diguin la seva
(Casas, Nolla i Soler, 2010, 145-176; fitxa núm. 44)
(làm. V, 3).
Un altre cas paradigmàtic, ben diferent però, és
l’anomenat magatzem de la Creu de Fellines (Vila-
dasens) (fitxa núm. 173) (làm. XVII, 3), un exem-
ple interessant i sencer, amb un edifici rectangular
amb una compartimentació interior a base de tres
petits murs paral·lels que definien quatre estances
idèntiques. L’excavació arqueològica va permetre
interpretar aquells espais com uns magatzems de
terrissa. Convé dir que en l’excavació del lloc i del
seu entorn no es va trobar cap indici ni directe ni
indirecte de l’existència d’una terrisseria. Sempre
és possible que hagués existit i que no hagués es-
tat identificat, però no és gaire probable que aquella
presència no hagués deixat cap senyal, sobretot de
material ceràmic rebregat i/o passat de cuita. Si ho
acceptem com a possible, ens trobaríem, certament,
davant d’un magatzem distribuïdor de la producció
d’un forn situat en un altre indret, poc o molt lluny,
en un important indici de la comercialització de ter-
rissa local. En efecte, el conjunt ceràmic recuperat
damunt del senzill paviment de l’estança era abso-
lutament uniforme, amb el 95 % de ceràmica grisa
de la costa catalana, idèntica, amb un repertori de
formes molt determinat, amb algunes peces ben re-
presentades i altres de gairebé exclusives.
Sembla impossible esbrinar on se situaria la terrisse-
ria, que tanmateix no sembla haver estat important
atès que aquesta producció i algunes de les formes
més fàcils d’identificar no queden significativament
representades en els jaciments d’aquest territori, en
un moment en què les produccions reduïdes em-
82
poritanes, d’una abassegadora personalitat i fàcils
d’identificar, dominen a bastament el mercat.
Cal considerar també l’excel·lent situació del jaci-
ment de la Creu sobre el camí d’Hèracles i ben posi-
cionat amb relació a les valls del Ter, sobretot, però
també del Fluvià, que obrien d’altres importants
vies de comunicació i que facilitaven les relacions
entre territoris.
Tots aquests jaciments de tradició indígena tenen un
seguit de similituds i, certament, diferències. Ma-
joritàriament, es tractaria d’establiments clarament
indígenes, com ho provaria la simplicitat de moltes
solucions, ben conegudes i contundentment docu-
mentades en aquestes terres des de l’ibèric ple en
endavant, la planta i les dimensions de l’edifici. Són,
sobretot, unitats d’explotació unifamiliars aïllades i
només en alguns casos un pèl més complexes, que es
localitzaven en la proximitat de punts d’aigua però
amb voluntat de colonitzar àrees aparentment peri-
fèriques, més muntanyoses i, per tant, més difícils
d’explotar. Cada una s’adaptà al lloc on s’establí, es
dedicà a conrear allò que era possible i a diversificar
activitats (cereals, vi, ramaderia, teixit de la llana,
producció metal·lífera, etc.). És, des d’aquest punt
de vista, interessant l’aparició sovintejada d’aljubs
dedicats a una petita producció de vi que posa de
manifest, entre els indigets, la penetració del gust
per aquell preuadíssim líquid i la voluntat de con-
rear-lo directament. Uns pocs anys després aquest
territori va ser-ne excedentari, i esdevingué capaç
d’exportar-ne en quantitats generoses cap a la Gàl·
lia, el limes germànic, Itàlia i la resta de la península
ibèrica.
5.10.6. Les primeres vil·les
Hem pogut observar com una part molt nombrosa
de les vil·les romanes més o menys ben conegudes
d’aquest territori mostren de manera força clara la
presència de material republicà. De vegades es trac-
ta d’uns quants fragments de ceràmica i/o monedes
i poc més que podrien fer pensar en unes freqüen-
tacions del lloc de caràcter indeterminat i, aparent-
ment, sense continuïtat. Semblaria com si, després
d’una etapa bastant llarga, aquell lloc hagués estat
triat per implantar-hi una vil·la o una altra mena
d’edifici ja amb cronologies dins del segle I de
l’era. En són bons exemples la Bomba (fitxa núm.
39), on les primeres estructures del forn de terrissa
 Girona
Barcelona

6 27
25
24

9
20 30
52
118 21
51
8 22 50
10 37
40 4132
12 39
184
120
108 43
105 46
186 5 35 48 16
191 33 44
3 4
192 47
121 178 175 182 172 173 106 55
49
176 87
177
179 143
104 93 92
189 144
145 94
167134-142 72 71 88
200 132 91
169
151 99
96
124 148 60 64
163
202

206
101
130
128
129 127 68
83
156 160
82
161 162 80
203 85
83 79 77
201 223 153 78 73 74
217 215 229 155
216
76
0 - 100m
227 229
100 - 200m
228 200 - 400m
225 >400m
213

205

Restes complexes
0 20 km
Sense indicis contundents

Població dispersa indígena. Restes complexes: 9 (L’Aigüeta), 12 (La Questió d’en Solà), 24 (Camps de la Granja de Castell), 32 (Rotonda de Sant Sebastià), 33
(Camp del Bosquet), 44 (La Muntanyeta), 48 (Tolegassos), 55 (Mas Gusó), 71 (Pueranca), 96 (La Roqueta), 101 (Sant Mateu de Vall-llobrega), 105 (Bordegassos),
118 (Bauma del Serrat del Pont), 121 (Can Rubió), 143 (La Quintana), 144 (Camp de la Vinya), 163 (La Creueta),167 (Casa del Racó), 172 (Camp de les Ribes),
173 (La Creu de Fellines), 178 (Vilauba), 202 (Can Pons), 228 (Mas Font), 229 (Can Castells).
Sense indicis contundents: 3 (Mas Garrigàs), 4 (Mas Sales), 5 (Puig de la Perdiu), 6 (Sector Sau-1), 8 (Entre Can Pou i Mas Casellas), 10 (Camp d’en Marisch),
16 (Muntanya Rodona), 20 (Can Bauma), 21 (Nucli urbà), 22 (Torre Mirona), 25 (Carretera de Garriguella), 27 (Pont de Molins), 30 (Puig de les Àligues), 35
(Carretera d’Orriols), 37 (Siurana d’Empordà), 39 (La Bomba), 40 (Nucli urbà), 41 (Parc), 43 (La Barraca d’en Guy), 46 (Palau Borrell), 47 (Puig Segalar), 49
(Bòbila d’en Soler), 50 (Mas Veí), 51 (Serra de Mas Bonet), 52 (El Terral), 60 (Entorns de Canapost), 64 (Puig dels Socors), 68 (Mas Guàrdies), 72 (Montori), 73
(Can Cortey), 74 (Hort d’en Reiné), 76 (Sant Amanç), 77 (Can Civill), 78 (Baixada de Bassa), 79 (Can Dalmau), 80 (Font Picant), 82 (Roca Rovira), 83 (Romanyà
de la Selva), 85 (Túmuls de Solius), 87 (Marenyà), 88 (Carrer Dr. Pericot), 91 (Mas Cassà), 92 (Mas Solei), 93 (Puig Mascaró), 94 (Vinya d’en Xalan), 99 (Entorns
d’Ullastret, 104 (Turó Rodó), 106 (Camí de Gaüses), 108 (Mas Faló), 120 (Església de Sant Martí), 124 (Sant Pere de Montfullà), 127 (Camp de la Vinyaperduda),
128 (Can Roser), 129 (Formigal), 130 (Rambla 11 de Setembre), 132 i 134 a 142 (Estacions de Celrà), 145 (Fàbrica Torres), 148 (Montilivi), 151 (Turó de la
Bateria), 153 (Can Massec), 155 (Gressencs d’en Baulí), 156 (Pineda del Rector), 160 (Puig Morató), 161 (Serra d’Aulet), 162 (Serra d’en Casellas), 169 (Les
Serres), 175 (Guèmol),176 (Puig d’en Colomer), 177 (Camp sud-est de Vilauba), 179 (Vinya d’en Geldeus), 182 (Pont Xetmar), 184 (Sant Bartomeu), 186 (Camí
de Puigpalter), 189 (Els Pins), 191 (Mas Oliveras), 192 (Salt del Matxo), 200 (Sant Climent), 201 (Anglès), 205 (Vinya de Can Vidal), 206 (Camp de Can Raset),
213 (“Venta de Goya”), 215 i 216 (Oest Martorell), 217 (Turó de Sant Jordi), 223 (Eix Transversal), 225 (Ses Alzines), 227 (Mas Carbotí).

83
de mitjan segle I es disposaven sobre un estrat cla-
rament baixrepublicà que no s’associava a estructu-
res allí on s’excavà, a l’establiment lligat al conreu
de la vinya de Ses Alzines (fitxa núm. 225), també
altimperial però amb presència nombrosa d’objec-
tes ceràmics baixrepublicans fora de context, o a les
grans vil·les de la Quintana (fitxa núm. 143) i Vi-
lauba (fitxa núm. 178), amb fase republicana d’una
certa entitat i un llarg hiatus fins a la implantació de
les construccions agràries romanes. En aquest cas,
hi hauria relació d’alguna mena entre dos moments
d’ocupació o hauria estat una casualitat marcada
per unes característiques topogeogràfiques deter-
minades? No estem en condicions de respondre
però, com tindrem ocasió d’anar veient, són molt
pocs els establiments rurals romans d’aquest terri-
tori que no tinguin, d’una manera o altra, una fase
baixrepublicana més o menys detectable. En efecte,
tal com pot veure’s en l’inventari de jaciments que
complementa aquest treball (infra), hi ha un nom-
bre nodrit de uillae que mostren presència de ma-
terial baixrepublicà i, també a diferència d’aquell
grup que acabem d’analitzar, una continuïtat del
registre ceràmic sense interrupcions fins a l’aban-
donament final. Mancats d’excavacions o d’exca-
vacions en extensió no és possible filar més prim
i individualitzar aquella fase inicial tot copsant-ne
les característiques i com evolucionà fins esdevenir
una autèntica vil·la romana. Les possibilitats, tal
com hem anat veient i com continuarem fent-ho,
eren molt variades. Són la Font del Vilar (fitxa núm.
1), Lluena (fitxa núm. 36), l’església de Torroella
de Fluvià (fitxa núm. 38), el Collet de Sant Antoni
(fitxa núm. 57), Pla de Palol (fitxa núm. 59), Mas
de Dalt i Mas Bou Negre (fitxes núm. 60 i 63), Lla-
franc (fitxa núm. 65), Sant Esteve de la Fosca, amb
dubtes (fitxa núm. 69), els Vilars (fitxa núm. 102),
el Camí de Torrent (fitxa núm. 70), Ca n’Espolla
(fitxa núm. 133), Can Pau Birol o Bell-lloc (fitxa
núm. 146), el Bosquet del Rajoler (fitxa núm. 188)
o la Plana (fitxa núm. 174).
Una altra possibilitat és la presència d’una fase bai-
xrepublicana més o menys intensa i ben documenta-
da, sovint amb sitges i, de vegades, altres restes es-
tructurals que, no essent en origen una vil·la romana,
ho van acabar esdevenint. N’és un bon exemple la
Casa del Racó, un petit establiment rural situat en el
vessant de llevant de la muntanya de Sant Julià de
Ramis, quasi a tocar la plana però encara en una po-
84
sició un xic enlairada. Les peculiaritats constructives,
la planta dels primers espais i el material arqueològic
que permet datar-lo –i que ja hem analitzat amb un
cert detall– tenen un fortíssim regust indígena que
marcà amb força l’evolució del lloc. Sembla fora de
discussió relacionar la fundació d’aquest establiment
rural amb el trasllat de *Kerunta, cap al 76 aC. Pro-
posaríem veure-hi el naixement d’una petita granja
familiar obrada per antics estadants de l’oppidum que
tindrien allí les seves terres i que seguirien la tradi-
ció pròpia que continuava plenament vigent aquests
anys, com ho provaria, per exemple, el cas de Can
Pons (Arbúcies). L’excepcionalitat, en aquesta oca-
sió, és la transformació de l’edifici, que acabà esde-
venint una autèntica vil·la romana (fitxa núm. 167).
Un cas molt semblant però molt més mal conegut
és el de l’establiment de la Creueta, a la part baixa
del Puig d’en Rovira, en la petita plana al·luvial de
l’Onyar. La seva eclosió s’hauria de posar en relació
amb l’abandonament de l’oppidum i continuà habi-
tat com a mínim fins al segle II o inicis del III (fitxa
núm. 163).
Un altre paral·lel el trobem en la vil·la de Sant Pere
de Montfullà (Bescanó), també en l’espai suburbial
de Gerunda. Per a la qüestió que ara ens interessa,
són clars els indicis d’una fase potent baixrepublica-
na amb cronologia inicial de darrer terç del segle II
aC, amb, com a mínim, una sitja identificada i sen-
se estructures tangibles. Novament estaríem davant
d’una situació similar, un establiment indiget en la
proximitat de l’oppidum veí del puig de Can Cen-
dra, de tipus familiar, que es transformà, molt poc
després, a principi del segle I aC, en vil·la romana.
Aquests fets són segurs, però la manera com succeï-
ren ens defuig, i les possibilitats són nombroses (evo-
lució natural, canvi de propietat...) (fitxa núm. 124).
Mas Font i Mas Carbotí, a Tossa de Mar, mostren
peculiaritats pròpies i dificultats interpretatives: el
primer, per manca d’una documentació millor, i
l’altre per la manca d’indicis després d’una inten-
sa excavació en extensió. La forma regular de Mas
Font, la cambra central amb sòl d’opus signinum,
el passadís o porticat que relligava les tres estan-
ces semblarien assenyalar un origen forà. Cal, però,
anar amb molta cura atesos els intercanvis entre tra-
dicions en cronologies de final del segle II i primera
meitat de l’I aC. Ara que coneixem amb certa pro-
funditat l’arqueologia de Tossa pensem que aquest
establiment orbitaria entorn de la fase inicial dels
Ametllers (fitxa núm. 228).
Mas Carbotí, tot i mostrar una potent fase baixrepu-
blicana, no ha ofert restes estructurals de cap mena.
O bé es tractava d’un lloc de dimensions reduïdes
no localitzat durant les intenses campanyes d’exca-
vació o bé eren tan fràgils que han desaparegut sen-
se deixar rastre. En un i altre cas podríem considerar
com a més probable l’existència d’un establiment
indígena que fou contundentment transformat a l’alt
imperi (fitxa núm. 227).
Un altra mena d’establiments que analitzarem tot
seguit són conjunts clarament forans, segons la nos-
tra opinió, que per diverses raons foren abandonats
molt a finals de la baixa república o a inicis del segle
I de l’era. En un cas i altre es tractaria d’horrea,
d’espais especialitzats el paradigma dels quals no
sembla que puguem cercar en el món indiget. A la
Fonollera (Torroella de Montgrí), sobre una ocu-
pació del bronze final es va descobrir i excavar un
horreum que definia un gran edifici de planta rec-
tangular, sense compartimentacions interiors. Pel
lloc i per les troballes, caldria interpretar-ho com
un magatzem (o magatzems), preferentment d’àm-
fores, que haurien arribat per mar des d’Empúries.
Des d’allí, potser a través del rius i estanys imme-
diats, es comercialitzarien terra endins. No importa
qui n’era el propietari ni qui gestionava el lloc. El
que ens interessa assenyalar és l’espai, d’una gran
senzillesa, absolutament regular i ben articulat amb
paral·lels en el món mediterrani (fitxa núm. 90).
Més espectacular és l’altre jaciment, l’Olivet d’en
Pujol, l’origen forà del qual no sembla que pugui ser
discutit. És un espai regular, gran, clos per una tanca
de sòcol de pedruscall en sec i tàpia, la part superior
de la qual era protegida amb tegulae i imbrices. Dins
del tancat, a la part central del mur septentrional, hi
havia una estructura també rectangular amb sostre
de tegulae i imbrices; la resta era ocupada per un
camp de dolia, un centenar pel cap baix, disposats en
rengleres regulars i parcialment encastats a terra. La
cronologia inicial se situaria dins del tercer quart /
darrer terç del segle II aC. Fou abandonat en els pri-
mers decennis del segle I. Considerat inicialment un
conjunt aïllat, darrerament es proposa que, potser,
s’hauria de posar en relació amb altres estructures
situades molt a la vora però encara mal conegudes
(fitxa núm. 45). Pel que fa a la funció dels dolia, hem
proposat que s’hi devien desar-hi cereals, blat i ordi.
Altres autors (Brun, 2004a, 198; Brun, 2004b, 265-
267) en discrepen tot considerant el conjunt com
una cella uinaria. En contra d’aquesta opinió podrí-
em adduir la inexistència d’una premsa associada a
l’edifici que no es pot cercar dins de la cambra cen-
tral coberta, massa petita i mancada de com a mínim
un dipòsit, i les anàlisis de restes vegetals i d’altres
indicis on no hi ha ni raïm ni vi i, en canvi, trobem
llavors d’ordi i de blat. La possibilitat que la sala de
transformació es localitzés un xic més enllà s’ha de
descartar després dels darrers treballs (2009 i 2010)
(làm. VI, 19).
És un conjunt interessantíssim amb cronologia alta
i en el qual se’ns fa avinent l’aplicació de maneres
de fer poc conegudes o completament desconegu-
des entre els indigets (nou sistema d’emmagatze-
matge, regularitat, ús de la tàpia i de les tegulae i
imbrices...). Poc importa, ara, si serví per conservar
cereals, vi o altres aliments; el que cal posar de ma-
nifest és l’aparició d’un tipus d’edifici fins aleshores
inexistent, el model del qual caldria cercar a Itàlia.
Més endavant caldrà parlar in extenso de qui el bastí
i de l’alta cronologia que cal acceptar.
Recordem que a partir de la darreria del segle II
i, sobretot, en la primera meitat de l’I aC, aquests
models forans foren incorporats pels indígenes tot
i que sovint l’arqueologia no permet descobrir qui
hi ha en realitat darrere d’un objecte, d’un edifici o
d’una idea. A Burriac, dins de l’oppidum, és notable
un edifici amb nombrosos dolia que s’ha identificat
amb una cella uinaria (Zamora, 2006-2007, 96-111).
Finalment, caldria considerar les autèntiques vil·les
romanes des de l’origen, edificis on –quan és possi-
ble excavar en extensió i les fases més modernes han
preservat, encara que sigui parcialment, les antigues
estructures– és possible descobrir elements caracte-
rístics de la idea que els itàlics, els romans, tenien
d’aquelles construccions bastides sobre els conreus
que colonitzaven però que eren, alhora, quelcom
més que el nucli central de l’explotació d’un ter-
ritori determinat (Palahí, 2010b, 61-87). Aquesta
aparició no pot deslligar-se, per regla general, de
l’aparició de les ciutats de nova planta tot i que, com
veurem, hi ha excepcions perfectament explicables.
85
Mas Gusó (Bellcaire). Mur de la vil·la baixrepublicana.
Sòl de mosaic d’opus signinum amb tessel·les incrustades de la fase baixre-
publicana de la vil·la de l’església de Sant Menna (Vilablareix).
Habitació de la fase inicial (baixrepublicana) de la vil·la del Pla de l’Horta
(Sarrià de Ter).
És la incorporació d’un model nou, forà, que en al-
guns aspectes era pròxim a la manera de fer local
però que en molts altres era completament diferent
fins al punt de tenir a veure amb el món de les idees,
amb l’ideal de l’otium, tan romà i tan poc indíge-
86
Mur fundacional de la fase baixrepublicana de la vil·la del Pla de l’Horta
(Sarrià de Ter).
Mur de la fase baixrepublicana de la vil·la romana dels Ametllers (Tossa).
na. Nogensmenys, cal anar amb compte atès que la
identificació d’una vil·la no assegura, de cap mane-
ra, la localització d’emigrants itàlics. És, certament,
una possibilitat, però n’hi ha d’altres (com una for-
ta romanització d’elements indígenes i la voluntat
 Girona
Barcelona

110
7
114
11
198
2
197

181

180
103

165 152
166
149
150

122

231
126

154 159
220
157 158
230
218
0 - 100m
100 - 200m
200 - 400m
>400m

0 20 km

Sitjars: 2 (Camp Gran o Camp d’en Pitu Porusia), 7 (Olivet d’en Requesens), 11 (Puig Ferrer), 103 (Carrer de la Pau), 110 (Can Fàbrega), 114 (Carretera de Fi-
gueres a Besalú), 122 (Camp de l’Abadia), 126 (Camp de l’Arrencada), 149 (Muntanya del Castellar), 150 (Torre Vedruna), 152 (Carrer de la Pujada de la Torre),
154 (Can Pere Pere), 157 (Pla de Maiena), 158 (Plaça Balladora), 159 (Pocafarina), 165 (Bosc del Congost), 166 (Camp dels Escalers), 180 (Bòbila de Can Rafael
Ginesta), 181 (Can Figa), 197 (Nucli urbà de Serinyà), 198 (Camp del Pla de Sant Esteve), 218 (Can Cuca), 220 (Mas Buixalleu), 230 (Camps de Can Feixes),
231 (Carretera d’Aiguaviva).

87
d’assumir models) explicables de diverses maneres
i per diversos camins.
No cal dir que aquesta manera d’explotar el territori
i de viure-hi, la uilla, acabà imposant-se des d’èpo-
ca d’August i al llarg de bona part del segle I de
l’era. És una prova més de l’èxit del procés d’in-
tegració i de modernització del territori, que –cre-
iem, també– va ser facilitat per l’enorme similitud,
a efectes pràctics, entre les actituds d’uns i altres.
Adoptar-la, en aquest cas, no era problemàtic en
fer-se a partir de tradicions similars i després d’una
llarga i fructífera etapa de relacions i contactes en
què cada vegada era més clara la voluntat de les elits
locals d’aproximar-se a Roma.
En tenim algun bon exemple que tot seguit analitza-
rem i altres indicis molt probables però menys se-
gurs en basar-se, només, en prospeccions puntuals
o en alguns sondejos estratigràfics de curta volada.
La vil·la de Tolegassos (Viladamat), completament
explorada i a bastament publicada, mostra clara-
ment una fase inicial baixrepublicana que no és fà-
cil de resseguir atès el mal estat de conservació de
les estructures, desaparegudes pràcticament del tot
amb la implantació dels edificis altimperials. S’han
conservat, tanmateix, estructures negatives, sitges i
dipòsits, i molt de material usat com a reble a través
del qual cal fer renéixer el primer edifici. Alguns in-
dicis que cal considerar assenyalen nombroses fre-
qüentacions del lloc des de l’ibèric antic que, amb
més o menys intensitat, arribarien fins a mitjan segle
II aC. Potser caldria pensar en l’existència d’alguna
cabana, tal com assenyalaria la troballa d’una llar de
fang cuit i de pans d’argila amb senyals de canyes
i vímet que correspondrien a la coberta del senzill
edifici. Un xic després, en el darrer terç d’aquella
centúria, en aquell indret s’hauria edificat un edifici
rural de nova planta de notable entitat que ocuparia,
si les dades no ens enganyen, pràcticament la matei-
xa superfície de les construccions altimperials. Cal
posar-hi en relació unes grans sitges i dos dipòsits
obrats al subsòl i coberts de morter hidràulic que
s’inutilitzaren en època augustal. Entre les troballes
efectuades que cal associar a aquest moment des-
tacaríem un conjunt notable de fragments d’opus
signinum que procedirien d’àrees de transformació,
quantitats considerables de tegulae i imbrices, frag-
ments suficients de paviments de mosaic d’opus sig-
ninum amb tessel·les blanques incrustades a la mor-
88
terada dibuixant esquemes geomètrics, fragments
pintats de recobriment de calç de murs, fragments
de columnes de pedra i, en quantitats suficients per
no ser una anècdota, petites tessel·les cúbiques de
pedra de color blanc, negre, vermell i verd. Entre el
reble d’aquesta fase sovintejaven les llavors de blat,
d’ordi i de raïm. Tot això ens dibuixa, sense veure’l,
un edifici d’una certa entitat, extens, amb zones de
treball i emmagatzematge i altres de residencials
d’un luxe considerable que responen a la voluntat
de viure al camp com a ciutat (urbs in rure), fet que
ens situa molt enllà de l’establiment rural indígena
(fitxa núm. 48) (làm. VI, 2).
Molt més ben conservada es troba la fase republica-
na de la vil·la de Mas Gusó (Bellcaire), que conser-
và l’estructura inicial amb molts pocs canvis fins a
l’abandonament final. En molts aspectes, l’evolució
del lloc és ben similar al de Tolegassos. Aquell in-
dret, en les proximitats d’un estany, va ser ocupat
des d’època neolítica. Durant els dos primers terços
del segle II aC, i sense talls amb etapes anteriors,
hi hauria una (o unes) cases senzilles que han dei-
xat pocs indicis. En el darrer terç / darrer quart, a
partir de notables obres de condicionament del lloc
per aconseguir una gran plataforma plana, s’edifi-
cà una casa perfectament regular, simètrica, amb
un pati central a cel obert, potser un atrium sense
impluuium, entorn del qual es distribuïen un seguit
d’estances. L’edifici residencial tingué una porta
monumental, disposada simètricament, i una altra
de secundària. Més endavant, a la tercera dècada
del segle I aC, l’estructura de l’edifici fou reparada
a consciència potser com a conseqüència de greus
problemes d’estabilitat: les velles parets de pedra i
fang foren substituïdes per altres d’opus incertum
de pedruscall i morter, i es disposaren poderosos
contraforts de sosteniment en el llocs on els desni-
vells eren més forts i on més patia l’estabilitat del
conjunt. L’espai construït ocupava uns 1.400 m2, i
tot era àrea residencial. Sectors de transformació i
magatzems s’hauran de cercar més enllà de la zona
explorada (fitxa núm. 55) (làm. VII, 2).
Pel que fa al jaciment del Pla de l’Horta (Sarrià de
Ter), tots els indicis apuntaven en aquesta mateixa
direcció, cap a un origen clar com a vil·la romana,
durant la baixa república (Nolla,1983-1984, 111-
124; Nolla i Casas, 1984, núm. 293, 181-187; fitxa
núm. 170). Les excavacions en curs ho confirmen
plenament. Hem documentat unes poques estances
disposades sobre el sòl geològic amb la mateixa ori-
entació que van tenir els edificis més moderns, obra-
des amb murs de doble parament de pedra mitjana
i gran, exteriorment ben treballada i lligada amb
fang, amb reble de pedruscall i terra, exteriorment
arrebossats amb morter de calç. La fundació, ben
establerta, és coincident amb la de Gerunda (80-70
aC). Ben aviat l’edifici fou modificat, i abans del
canvi d’era els murs ja eren d’opus incertum amb
pedra i morter i amb presència de sòls de mosaic
d’opus signinum amb tessel·les dibuixant rombes.
És segura també l’existència d’una cella uinaria
amb dolia arrenglerats (làm. XVII, 1).
Menys coses del que voldríem sabem de la vil·la de
l’església de Sant Menna (Vilablareix). Tanmateix,
sembla fora de dubtes un origen baixrepublicà. Hem
identificat una cambra rectangular d’aquesta crono-
logia amb murs de rierencs lligats amb fang amb sòl
interior de mosaic d’opus signinum amb tessel·les
(fitxa núm. 171).
Els Ametllers de Tossa, explorada intensament en
extensió, és la vil·la més ben coneguda de totes,
malgrat les construccions posteriors, molt intenses,
que emmascaren alguns indicis, la impossibilitat
d’excavar per sota de sòls d’opus tessellatum in
situ, i l’existència d’hipocaust. L’edifici, fundat en
un moment indeterminat de la primera meitat del
segle I aC, ocupava pràcticament tota la plataforma
intermèdia del turó de Can Magí. Calgué obrar un
mur de contenció per fer-la habitable. L’edifici era
dividit en un sector residencial, quadrat, que ocupa-
va la part central de l’esplanada, i les àrees de trans-
formació i emmagatzematge, que es disposaven pre-
ferentment cap a nord i cap a ponent. La façana do-
naria a llevant, cap al mar, amb un possible porticat.
Els murs, de granit del país més o menys polit i amb
presència escadussera de fragments de tègula, eren
units en sec o amb fang. Pel damunt del sòcol, la pa-
ret seria de tàpia i la coberta, a la romana, amb tegu-
lae i imbrices. Exteriorment, eren arrebossats amb
un morter de calç. Els únics sòls conservats eren de
terra piconada i ja existien canalitzacions i desguas-
sos. S’ha identificat una probable cella uinaria amb
uns quants dolia encastats a terra, esclafats per la
caiguda del trespol, i quatre sitges, coetànies. Més
enllà hi ha indicis a considerar de l’existència d’una
possible premsa. Els cereals continuaven essent una
dedicació indiscutible però la vil·la ja s’orientava
cap al conreu de la vinya i l’obtenció de vi. Hem
identificat una producció local d’àmfores Dressel 1
que no fa més que confirmar aquestes sospites (fitxa
núm. 226) (làm. XXI, 1).
Un cas de vil·la similar –ja n’hem parlat– se’ns fa
palès a Sant Pere de Montfullà (supra) (làm. XII, 1).
Pensaríem que les Arenes (Roses) n’és una altra.
Novament es tracta d’un edifici amb diverses cam-
bres rectangulars, amb murs amb fonaments i sòcols
de pedra i fang i, per sobre, toves, i coberta de te-
gulae i imbrices. L’existència d’un dipòsit notable
cobert interiorment d’opus signinum ens planteja la
possibilitat del conreu de la vinya (fitxa núm. 29).
La de Vilanera (L’Escala), n’és un altre cas, amb el
sòcol dels murs de pedra lligada amb fang, un con-
junt notable d’estances ben articulades i la presència
d’una probable cella uinaria, amb uns quants do-
lia arrenglerats parcialment encastats al terra (fitxa
núm. 18) (làm. III, 1).
Molt probablement caldria posar en aquest mateix
sac les vil·les del Camp de la Gruta (fitxa núm. 88),
l’Hort d’en Bach (fitxa núm. 214) i Can Ring (fitxa
núm. 111) (làm. XI, 1).
Els materials que hem presentat, referits a les vil·
les romanes però també als establiments plenament
indígenes, ens permeten fer una anàlisi global i al-
hora comparativa tot mostrant aspectes que fins ara
mateix eren usats per definir un jaciment com una
cosa o una altra i que constatem que no es poden fer
servir si no és després d’una crítica acurada.
En efecte, en totes les vil·les romanes baixrepubli-
canes, tal com en tots els establiments indigets, els
murs dels edificis consten d’uns fonaments i d’un
sòcol de doble parament, de pedra en sec o, més so-
vint, amb fang com a element de cohesió. Pel da-
munt, la paret era obrada amb toves o en tàpia. Pot-
ser la diferència és en la rasa de fonamentació, que
en edificis de tipus itàlic és profunda i cerca la roca.
L’ús de tegulae i imbrices, de clar origen forà, tam-
poc no és un indici definitiu. Ho és sempre en les
vil·les romanes però no és estrany en molts jaci-
ments clarament ibèrics ja des de cronologies altes
89
però sobretot a partir del darrer quart del segle II i,
especialment, primera meitat de l’I aC, un fet que
també constatem en els oppida. No queda clar tan-
mateix quin ús en feien, atès que de vegades la pre-
sència de tegulae i imbrices coincideix amb indicis
clars de cobriment amb brancatge i pans d’argila
barrejada amb palla.
És interessant observar les interferències culturals
en la manera d’emmagatzemar líquids i sòlids. La
presència de dolia se’ns fa més evident en jaciments
indigets de tota mena, tal com la de sitges en vil·
les romanes. El gran dolium arribà amb Roma però
la seva funcionalitat explicaria la ràpida extensió
entre els antics habitants d’aquestes contrades; a la
inversa, la funcionalitat de la sitja explicaria la seva
presència segura en vil·les romanes on, per altra
banda, hi hauria indígenes vivint-hi i treballant-hi.
Les coses són complexes i les barreres, gens clares.
Finalment, cal no caure en el parany tan traïdor de
classificar un jaciment com a vil·la o com a esta-
bliment indígena, a partir de la cultura material, a
partir d’una presència més gran o menor d’impor-
tacions. Aquest és un camí que no podem recórrer
perquè no porta enlloc. Uns i altres feien servir en el
dia a dia el mateix, el que hi havia a l’abast.
En canvi hi ha indicis segurs: sòls de mosaic d’opus
signinum, creacions de vastes plataformes, l’ús de
contraforts, arrebossat exterior dels murs, edificis
de plantes regulars i/o simètriques. En aquest cas,
no sembla haver-hi dubte a l’hora d’interpretar el
jaciment perquè, com hem dit, aquests indicis ens
permeten entrar en el món de les idees i de les vo-
luntats. Certament, qui construïa una vil·la no bastia
només una casa rural, un negoci, sinó quelcom més,
un lloc amb voluntat de llarga durada on l’amo i els
membres de la seva família, els seus parents i amics,
poguessin gaudir de l’otium, un bé intangible que
els indígenes anaren coneixent a mesura que pro-
gressà la romanització (Palahí, 2010b, 61-87).
La major part de les vil·les i edificis rurals de tipus
itàlic aparegueren amb la fundació de les ciutats de
nova planta, al llarg del segle I aC. Les de crono-
logia més antiga es troben, i no ha de ser casuali-
tat, en el rerepaís immediat d’Empúries. No ens ha
d’estranyar. És on primer hi hagué itàlics residents
que haurien tirat endavant projectes personals. Re-
cordem (infra, capítol 7), la presència de prenomina
90
itàlics (Lukius, Tiberius), entre els magistrats mone-
tals que encunyaven la moneda d’Untikesken.
5.10.7. Hàbitat rural i dipòsits recoberts de morter
hidràulic. La producció de vi
Un altre fet que es posa de manifest en diverses
ocasions és l’existència d’un dipòsit, sovint petit,
associat a un petit nucli unifamiliar. En efecte, un
cas paradigmàtic, per ser el primer detectat, va ser
el del Camp del Bosquet (fitxa núm. 33) (làm. V, 1).
Les característiques del seu dipòsit ens obliguen a
posar-lo en relació amb la producció, modesta, de
vi, que no sabem si fou una activitat inicial o s’afegí
més endavant, i que seria complementària del con-
reu de cereals de secà (sitges). L’espai rectangular
no sembla que pugui ser identificat com a habitat-
ge, sinó més aviat com a magatzem amb àmfores de
vi, totes diferents, que proposaríem considerar els
contenidors d’una producció relativament petita de
vi reservat preferentment per al consum propi. Ens
manca, doncs, la casa on viuria aquest grup humà
dedicat a l’explotació de l’entorn immediat i que,
per les peculiaritats de les troballes efectuades, po-
dríem imaginar de tipus unifamiliar.
Hi caldria afegir el del Camp d’en Dalmau, a Saus
(potser associat a una vil·la més gran que encara no
s’ha excavat) (fitxa núm. 34), la troballa del nucli
urbà de Serra de Daró (fitxa núm. 86), on només
coneixem l’aljub, colgat i abandonat en època au-
gustal, el de la Muntanyeta (fitxa núm. 44) (làm. V,
3) i Tolegassos (fitxa núm. 48) (làm. VI, 2), el de la
Roqueta (fitxa núm. 96) (làm. IX, 2) i, molt proba-
blement, el de les Arenes (fitxa núm. 29), de Can
Rubió (fitxa núm. 121) (làm. XII, 1) i de Cinc-claus
(fitxa núm. 17) (làm. I, 3).
En tots els casos es tracta de dipòsits de mides no
gaire grans, obrats perforant, almenys parcialment,
el subsòl geològic, fets majoritàriament amb petits
murets de pedruscall i/o còdols units amb morter de
calç, contrastant sempre amb l’ús de la pedra seca,
amb o sense fang, que en aquelles mateixes esta-
cions serveixen per fer els fonaments i sòcols dels
murs de les altres estances. En un cas –la Muntanye-
ta– s’aprofitava l’argila on era retallat per estalvi-
ar-se construir uns murets. Majoritàriament, els tro-
bem recoberts d’un bon morter hidràulic; en altres
ocasions, apareix l’obra del mur allisada sense cap
recobriment identificat.
No sembla convenient pensar en dipòsits d’aigua,
especialment quan presenten, en el fons intern, una
cubeta en sector esfèric que només té raó de ser en
dipòsits lligats a la producció d’oli o de vi. Per altra
banda, només al Puig de Sant Andreu o a Castell,
en cronologies molt avançades de segle III i fins i
tot un xic més enllà (Castell), es detecten algunes
grans cisternes per emmagatzemar l’aigua de pluja.
Són, però, obres realitzades en context urbà que no
semblen tenir paral·lel en l’espai rural en cronolo-
gies tan altes.
Pensem que només hi ha una explicació raonable.
Es tractaria d’aljubs lligats a una activitat familiar
i incipient, si voleu, de producció de vi: una petita
vinya conreada pel grup que produiria el seu pro-
pi most per al consum personal. Només en alguns
llocs i més endavant, aquesta activitat hauria anat
guanyant espai i importància fins esdevenir una de
les activitats principals de les vil·les d’aquest ter-
ritori.
En relació amb l’expansió decidida i ràpida del
conreu de la vinya i de l’obtenció de vi, recordarem
una troballa recent, de gran valor, que, tanmateix,
no ha estat possible datar amb total seguretat. Tots
els indicis assenyalen una cronologia clarament
baixrepublicana que nosaltres acceptarem amb les
reserves que calgui. A l’Era de Can Llapart, a dalt
del turó de Bellcaire d’Empordà, s’ha detectat i
excavat un torcularium amb quatre dependènci-
es parcialment conegudes que cal relacionar amb
l’obtenció de most i, per tant, amb el conreu de la
vinya. És, però, clarament un pas endavant en re-
lació amb el que hem vist fins ara (Codina, 2004,
5-24; fitxa núm. 54) (làm. VII, 1). Es tracta d’un
giny senzill, característic d’aquesta època i descrit
per Cató, al tombant del 200 aC, a De agri cultura,
del tipus C3 segons la tipologia proposada per J.
P. Brun (1986, 84-132; Calloi, 1984, 31-70; Tcher-
nia i Brun, 1999, 48-107). En l’establiment lligat a
la verema de Mas Carbotí, satèl·lit dels Ametllers
(Tossa), en context d’inicis de l’alt imperi, n’hi
hagué una d’idèntica (Burch et al., 2005c, 15, fig.
15; Palahí i Nolla, en premsa). Una altra dada va-
luosa que confirmaria, també, una incipient però
continuada producció de vi en context baixrepu-
blicà ens la proporciona la fase inicial de la vil·la
dels Ametllers (Tossa), amb indicis interessants
d’un espai de premsatge, presència d’un magat-
zem amb dolia encastats a terra (cella uinaria) i
la presència segura d’àmfores locals de la forma
Dressel 1 que servirien per envasar el vi produït
i per comercialitzar-lo mar enllà (Palahí i Nolla,
en premsa). A Pla de l’Horta, l’existència d’una
cella uinaria en context fundacional és un fet ben
documentat.
Sembantment a Vilanera, on s’ha documentat una
altra cella uinaria amb els corresponents dolia par-
cialment enterrats (fitxa núm. 18) (làm. III, 1).
A tall de resum ens interessa constatar una produc-
ció més extensa del que podríem haver suposat del
conreu de la vinya ja des dels moments inicials del
segle II aC. No sabríem dir si com a conseqüència
de l’arribada de Roma o continuant un procés ini-
ciat abans que de moment no detectem arqueolò-
gicament. Creuríem que és més possible aquesta
segona possibilitat atesa la importància que al llarg
del segle III aC tingué la importació de vi forà que
indicaria un interès per consumir-lo i que hauria
desembocat en un inici de producció (Burch et al.,
2010, 89-108).
El procés s’accelerà de seguida, tal com ens asse-
nyalen els indicis, sempre, però, adreçat al propi
consum i fent servir sovint àmfores reciclades per
desar el most. Caldria esperar al darrer terç/darrer
quart del segle II aC i, sobretot, a la primera mei-
tat del segle següent per observar una intensificació
d’aquesta producció que ja no podia ser només pel
consum propi sinó que havia d’abastar com a mínim
el mercat immediat. El complex transformador de
l’Era de Can Llapart, les cellae uinariae associades
a les primeres vil·les romanes i la producció de con-
tenidors de terrissa per desar i transportar per via
marítima aquell valuós líquid, són dades ben dife-
rents i mostrarien, per una banda, la consolidació
d’un procés iniciat molt abans i, per l’altra, l’em-
branzida que dóna a la viticultura l’arribada d’itàlics
i de romans a aquestes terres. El que sabíem per a
època d’August quan la producció de vi esdevingué
l’activitat principal de bona part dels fundi de l’an-
tiga Indigècia, no només es confirma sinó que se’ns
fa més comprensible en descobrir els precedents re-
mots però també els més immediats dins de l’etapa
que anomenem del Gran Canvi, quan aquest conreu
esdevingué – i ja per sempre – una de les principals
activitats del nostre camp.
91
Mas Gusó (Bellcaire). Sitges.

Ajub del Camp del Bosquet (Saus-Camallera-Llampaies).

Conjunt de pondera de l’Hort d’en Bach (Maçanet de la Selva).

La unió de sitja i dipòsit, tant en context indígena

com itàlico-romà, que podem constatar sovint, ens
mostraria una activitat agropecuària dispersa enca-
minada preferentment a les necessitats del grup (ali-
mentació, pagament de tribut, estalvi de seguretat),
on reconeixem dos dels productes bàsics de l’eco-
nomia mediterrània: els cereals (pa) i la vinya (vi).
No tenim, però, cap evidència ferma del conreu de
l’olivera i de la producció d’oli durant la baixa repú-
blica, tot i que no hauríem de descartar-la. Aljub de Tolegassos (Viladamat).

92
 Camp del Bosquet Tolegassos

Església Cinc-claus La Muntanyeta

La Roqueta

L’Era de Can Llapart

Can Rubió

N
0 2m

Aljubs baixrepublicans de l’antiga Indigècia. Planta comparativa.

93
6. El comerç mediterrani
Una de les conseqüències més evidents i immedia-
tes de la presència romana en aquest territori és el
canvi radical de l’activitat comercial amb el món
mediterrani. És ben cert que Emporion havia repre-
sentat un paper crucial i determinant des del segle
VI aC, amb una activitat continuada i de llarg abast
a la qual hauríem de sumar-hi Rhode des de final del
segle V aC o, potser millor, de la següent centúria.
Des d’aquests centres arribaven i es distribuïen pro-
ductes de tota mena, i idees i novetats que, tanma-
teix, penetraven lentament i desigualment entre els
ibers del rerepaís.
El nou estat de coses, sobretot immediatament des-
prés de la desfeta davant l’exèrcit consular de Cató,
definia una situació nova enormement favorable a
l’aristocràcia terratinent itàlica amb l’obertura, de
debò, d’un nou mercat relativament pròxim i fàcil
d’abastir a través del mar. Especialment a partir de
la segona meitat del segle II aC, el vi produït a Itàlia
en grans quantitats esdevenia el motor d’una acti-
vitat econòmica puixant que reportava excel·lents
beneficis als seus protagonistes, tant viticultors com
mercaders. Al seu redós, molts altres productes «pa-
rasitaris» com la terrissa (especialment l’elabora-
da a la Campània i a Etrúria), els objectes de luxe,
l’oli... (procedents de la península itàlica o traginats
per itàlics, entre d’altres) se’n beneficiaven. També
circulaven –com mai no ho havien fet– homes i ide-
es, costums i maneres de fer pròpies de la koiné me-
diterrània que Roma anava expandint i consolidant.
A l’altra banda, entre els indigets, aquest fet obria
de bat a bat unes portes que havien estat mig closes,
que continuaven una manera de fer ja ben establer-
ta però a un altre nivell, molt més gran. Altrament,
les possibilitats d’aquesta obertura constituïen una
ocasió inesperada. El trànsit de productes havia de
fluir en les dues direccions: els vaixells carregats
d’àmfores de vi havien de retornar curulls d’altres
productes. S’obria, doncs, un mercat immens, amb
grans possibilitats, algunes immediates i moltes al-
tres a mitjà i llarg termini.
L’element central d’aquesta activitat eren els pro-
ductes alimentaris, vi i oli preferentment, però tam-
bé cereals i alguns d’elaborats, com les salaons de
peix, així com els metalls, els esclaus, les manufac-
tures i, de tant en tant, algun objecte luxós, que es
transportaven per mar en vaixells, que aprofitaven
sempre que era possible rius i llacs per penetrar ter-
ra endins. Era la manera més eficient, ràpida i bara-
ta de fer circular béns d’un lloc a un altre. Calien,
doncs, unes infraestructures adequades, uns bons
ports de sortida i d’arribada, i una flota de vaixells
considerable per poder mercadejar a l’engròs, a un
nivell mai assolit fins aquell moment.
Centrem-nos, ara, en aquest territori per veure deta-
lladament els recursos comercials, els béns objecte
d’intercanvi i les infraestructures que el feien possible
i com calgué millorar-les i ampliar-les a mesura que
aquest flux anà creixent i fent-se més gran i més intens.
El vi, produït a bastament a la Itàlia tirrènica, Cam-
pània, Laci i Etrúria, era una peça clau. En efecte, la
situació sorgida de la guerra d’Anníbal havia com-
portat canvis considerables en la propietat de la ter-
ra i en la manera d’explotar-la (Plutarc, Tib. Grac.
8.1-3; Apià, Bell. Ciu., 1.8): grans terratinents que
dedicaven immenses extensions al conreu exclusiu
de la vinya amb grans colles de mà d’obra servil
que les guerres continuades proporcionaven en es-
creix i a un cost relativament modest (Apià, Bell.
Ciu. 1.7-8). Era una producció que calia exportar,
que necessitava nous mercats i que acabà inundant
el món mediterrani, sobretot l’occidental. Convé re-
cordar que aquest líquid diví formava part substan-
cial de la dieta alimentària romana i d’un bon grapat
de pobles que habitaven a redós del Mare Nostrum
(André, 1981; Celestino, 1995). És un aspecte, però,
que no sempre s’ha desenvolupat adequadament i
del qual no s’han pres en consideració totes les im-
plicacions que té. El registre arqueològic permet
constatar, una i altra vegada, l’arribada de vi itàlic
al nord-est de Catalunya en època tardorepublicana,
abans, fins i tot, que es produís la conquesta però
amb una creixent intensificació després del 195 aC
i especialment a partir de mitjan segle II aC. No hi
ha jaciment del segle II aC que no lliuri un percen-
tatge destacable d’àmfores Dressel 1, entre les quals
predominen clarament les de la zona campaniana.
95
Sabem –i les troballes ho demostren dia rere dia–,
que els ibers es delien pel vi, com ho feien els gals
a l’altra banda dels Pirineus (sobre aquesta qüestió,
Tchernia, 1986, 74-94). La proporció d’àmfores vi-
nàries importades, no només itàliques, en oppida i
hàbitats dispersos d’aquesta època, per modests que
siguin, és enorme en comparació als períodes ante-
riors. Però aquest comerç no es limitava només a la
importació de vi. A la mateixa època, aproximada-
ment (en el decurs de tot el segle II aC), arribaren al-
tres productes alimentaris al territori. Minoritaris, si
es vol, però ben documentats gràcies, per exemple,
a les àmfores púniques Mañà C, utilitzades habitu-
alment per al transport de salaons.
Les altres importacions, si bé quantitativament nom-
broses, no tenien, ni de lluny, un pes tan important
en l’economia. La ceràmica, per exemple, era una
càrrega suplementària que ajudava a omplir la bode-
ga del vaixell en farcells al costat o entremig de les
àmfores. Al capdavall, tenia una sortida assegurada
en el mercat local indígena, ja es tractés de ceràmica
de vernís negre (tradicionalment molt apreciada a la
regió, des de les primeres importacions àtiques), a la
ceràmica més comuna per al dia a dia; ceràmica de
cuina, com les itàliques de pasta micàcia o amb el
vernís roig intern, que potser feien més «romà» en-
tre els indígenes i perpetuaven en els colons itàlics
els costums i la manera de fer a la cuina i a la taula a
la qual estaven avesats al seu país d’origen.
Els indicis d’aquest comerç són nombrosos gràcies
a la recerca arqueològica subaquàtica, i es concen-
tren especialment a l’entorn del Cap de Creus, un
punt negre per a la navegació, on era fàcil, si les
condicions meteorològiques es torcien de cop, nau-
fragar. En aigües del municipi del Port de la Selva
s’han assenyalat les troballes de cala Galladera I,
amb àmfora Dressel 1A i 1B, conjuntament amb
objectes més moderns, i els derelictes probables
del Golfet I, amb àmfores Dressel 1B i C majori-
tàriament molt esveltes (Pascual, 1966, 262-265) i
Tramuntana I, més mal documentat, amb recipients
més antics de tipus grecoitàlic. En la façana maríti-
ma que pertany a Cadaqués s’assenyalen troballes a
Cap de Creus II (àmfora Mañà B3); Cap de Creus
III, amb campaniana B (formes Lamboglia 1 i 2)
i campaniana A (formes Lamboglia 31, 33, 36, 8,
25 i 27, alguna de les quals mostrava el fons intern
decorat amb palmetes): Culip VII, amb Dressel 1B;
96
la Massa d’Or (amb un carregament molt uniforme
d’àmfores Dressel 1A molt esveltes i Dressel 1B i
1C, de coll curt); Peu de Rocs, d’àmfores Lambo-
glia 2; Pla de Tudela I (o el Portaló) amb àmfores
grecoitàliques, Mañà C2a, i de Brundisium, morters
itàlics decorats a ditatte, diverses gerres, tapadores,
gots ansats de ceràmica emporitana reduïda de la
forma D-I, calats emporitans, dues gerres de cerà-
mica d’engalba blanca (formes 5B i 6), una nansa
de bronze, diversos claus i un cep d’àncora (Nolla i
Nieto, 1989, 380); i Pla de Tudela II, amb Dressel
1A molt esvelta i alguns bocins de ceràmica comu-
na. A Roses fem referència a les troballes de les Llo-
ses, confuses, amb grecoitàliques, Dressel 1A i 1C i
àmfores molt més modernes; i en aigües de Torroe-
lla de Montgrí, el Brut de Sant Salvador, a la Meda
Gran, un probable fondejador amb Dressel 1B; Illa
Pedrosa, un derelicte molt important paradigma del
comerç de distribució des d’Empúries, amb algunes
àmfores, molins giratoris de diversa procedència
(campanians, del Gironès i de la Garrotxa), campa-
niana A, gots ansats de la forma D-I en grisa em-
poritana, algunes monedes (Roman, 1987, 308-312,
amb la bibliografia anterior); o Punta Salina I, amb
àmfores ibèriques, àmfora Mañà B3, grecoitàlica,
Dessel 1A, una gerra i uns lingots (Foerster i Pascu-
al, 1971, 127-139). De Begur faríem esment de Sa
Nau Perduda, amb àmfores Lamboglia 2 amb les
marques ERMOSS APO, V. S. HVAC, Dressel 1A i
1B, i altres troballes bastant més modernes (Foers-
ter i Pascual, 1970, 273-306), o a Sa Tuna I, amb
àmfora Dressel 1A i 1C, Mañà B3, i una escudella
de la forma Lamboglia 1 de la ceràmica campania-
na B (Nieto, 1983, 39-42). A Sant Feliu de Guíxols
s’ha d’esmentar el derelicte Margarida, amb àmfo-
res Dressel 1A (Pascual i Esteva, 1971, 105-116).
No té localització exacta el derelicte de Golf de Lleó
I, amb grecoitàliques modernes.
La càrrega suplementària no havia de ser, per força,
ceràmica de taula (que tampoc era de luxe). Incloïa
també petits objectes com els llums d’oli o altres
manufactures per al consum quotidià. De vegades,
els vaixells podien portar al fons de la bodega una
quantitat notable de tegulae, amb una doble finali-
tat: per a la seva comercialització una vegada a port
i utilitzades com a llast per estabilitzar unes naus
amb poc calat. Era un mètode més pràctic que po-
sar-hi pedres, tot i que també es feia sovint (Steinby,
1978; Rico 1993, 82-83; Stylow, 1998, 138-140. Al-
Quadre on s’indiquen els diferents derelictes i el material ceràmic que transportaven.
tres vegades, lingots de plom feien la mateixa doble
funció (McGrail, 1989, 353-358).
En aquest punt, convé recordar que aquest comerç
que acabem de descriure exigia grans ports de sortida
i grans ports d’arribada (Izquierdo, 2009, 443). En
aquell moment els vaixells, generalment molt grans
(Avilia, 2002, 141-164; Pérez Ballester, 2009, 559;
Pomey i Tchernia, 1978), s’omplien, en un sol lloc,
d’un carregament principal, preferentment vi o cere-
als, com acabem de veure, i de tot un carregament de
complement, terrissa fina i comuna, objectes de luxe,
oli o salaons, que s’entaforaven en espais no ocupats.
Això feia possible aprofitar al màxim el viatge, ja
que aquests productes es podien distribuir al port de
destinació a un molt bon preu o, almenys, eren fàcil-
ment adquirits pels autòctons. Era una manera sen-
zilla però efectiva d’arrodonir l’empresa. Una nau
d’aquestes característiques no parava, no s’aturava
en cap port ni punt d’ancoratge sinó que es dirigia
a un lloc determinat, a un port amb unes bones con-
dicions, capaç no només de rebre convenientment
vaixells d’aquelles dimensions sinó també de poder
esdevenir punt central d’una complexa distribució,
per mar i terra endins, que assegurés la venda efecti-
va d’aquells productes. Calia, altrament, que el lloc
d’arribada fos capaç de concentrar i emmagatzemar
tot allò que aquells grans vaixells havien de carregar
i portar cap a Itàlia, principalment, en un anar i ve-
nir en dues direccions entre la costa tirrènica i la de
llevant de la península ibèrica. Les dades –conside-
rables– que tenim a l’abast en relació amb aquesta
qüestió posen de manifest que l’antiga Indigècia i
les àrees pròximes mantingueren relació directa amb
la Campània, tal com certifiquen les àmfores majo-
ritàriament d’aquell origen i la ceràmica obrada en
aquella regió. Cal, doncs, deduir que aquest territori
es connectava directament amb el gran port campa-
nià de Puteoli, fundat el 198 aC, i que fou el «port»
de Roma fins a la construcció del de Portus. Allí
es carregarien les naus de productes preferentment
campanians –però no pas exclusivament– i, resse-
guint la costa itàlica (Pérez Ballester, 2009, 556) i
travessant agosaradament el golf del Lleó, arribaven
97
fins a les envistes de l’actual cap de Creus, per abas-
tar Empúries, un xic més enllà, on es donaven totes
les condicions exposades per esdevenir la destinació
preferida. El retorn molt probablement es feia no res-
seguint el mateix camí sinó passant per l’estret de
Bonifacio, entre Còrsega i Sardenya. En són proves
fefaents els nombrosos derelictes inventariats al cap
de Creus, immens cementiri marí, on són majoritaris
els de naus de càrrega baixrepublicanes i que conei-
xem amb menys detall del que voldríem. En canvi, el
viatge de tornada no se’ns documenta arqueològica-
ment, i no pas perquè no hi hagués accidents i naufra-
gis sinó perquè comportava una mena de càrrega que
no deixa, en la mar, cap registre arqueològic.
A aquesta ruta (Puteoli-Emporion) caldria afegir les
mantingudes pel comerç púnic al llarg del segle II
aC i que implicaren l’arribada de productes d’Eivis-
sa, nord d’Àfrica i sud peninsular (Ramon, 2008)
però que finien també, com les itàliques, a la matei-
xa Emporion, comerç que contribuí una mica més
a augmentar el període d’esplendor que visqué en
aquell moment la vella ciutat focea.
En aquesta direcció, les obres del port d’Empúries i
l’existència dels llocs subsidiaris de Riells-La Clo-
ta, amb una densitat enorme de freqüentacions du-
rant la baixa república, conjuntament amb la riquesa
que inundà, de cop, Emporion –que es remodelà de
cap i de nou amb obres de prestigi de gran cost (su-
pra)– en són una molt bona prova.
El d’Empúries era el gran port del nord-est. Sens
dubte era més gran que el de la colònia de Rhode,
que probablement consistia en un embarcador i
que, d’altra banda, pagava les conseqüències de la
destrucció del castellum per part de les tropes de
Cató només d’arribar al país (Livi 34.8.4). El port
d’Empúries, amb origen en la fundació focea, am-
pliat, millorat i integrat físicament a la ciutat i, fins
i tot, protegit per la mateixa muralla, continua pre-
sentant punts foscos, però cada vegada n’apareixen
nous elements que el fan més comprensible i que
a poc a poc completen la seva estructura (Nieto et
al., 2005, 71-100). La seva existència s’havia tornat
imprescindible a partir del moment en què s’inten-
sificà el comerç d’aquesta àmplia zona amb la me-
tròpoli i amb les altres àrees mediterrànies. Els vai-
xells no navegaven tot l’any (Izquierdo 2009, 445)
i, per tant, necessitaven una infraestructura segura
98
Situació dels ports subsidiaris de Riells- La Clota en relació amb el port
d’Empúries.
que permetés hivernar, però també amb drassanes
i tallers de tota mena –de petits artesans– per fer
les reparacions més usuals. Calia un lloc que donés
servei a grans naus de càrrega.
El port secundari de La Clota, amb nivells d’ocupació
clars en època tardorepublicana, potser era subsidiari
del primer o, com s’havia especulat en altres ocasi-
ons, un embarcador destinat a unes activitats espe-
cials i concretes, que fins i tot podrien tenir relació
amb l’explotació de les pedreres de calcària local. En
qualsevol cas, era un lloc on es treballava, vivia i mo-
ria, com es dedueix de la tomba de La Clota Grossa,
ran de mar i contemporània a l’estructura portuària on
fou sebollit un itàlic (infra capítol 9 i fitxa núm. 13).
Però una ciutat marinera, que de ben segur concen-
trava el comerç a l’engròs de tot el nord-est penin-
sular, havia de tenir altres estructures inherents a
aquesta mena de centres. Uns llocs, grans o petits,
oficines i mercats, o simples espais en un racó, que
permetien el contacte dels comerciants amb la gent
de terra ferma. Només a nivell d’hipòtesi, cal supo-
sar que no hi eren aliens els canvistes, els mitjan-
cers, els que tenien coneguts i els que sabien fer fluir
els negocis a canvi de la seva part, com succeeix en
qualsevol ciutat antiga o moderna. Els antecedents,
molt ben documentats, els trobem ja a les acaballes
del segle VI aC. Les cartes comercials escrites so-
bre els ploms d’Empúries (de la fi del segle VI aC,

Detall de la stoa de l’àgora d’Emporion. (Museu d’Arqueologia de Catalu-
nya. Empúries).
molt deteriorat) i de Pech Maho (segle V aC), fan
referència a aquesta organització comercial ja ben
establerta en aquella època, en la qual intervenien
els indígenes, ja sigui com a possibles comerciants
(Gracia, 1998, 60) ja sigui com a representants de
l’elit política indígena (Sanmartí, 2005, 722-723;
nova interpretació a Gorgues, 2010, 78-82). A la de
Pech Maho consta que un tal Kyprios havia comprat
una barcassa i un bot als emporitans (és a dir, un car-
regament de productes), en va vendre una participa-
ció a un tercer i, d’aquest tracte, en foren testimonis
quatre personatges amb nom indígena: Basiguerros,
Bleruas, Golobiur i Sedegon. En el cas de la carta
emporitana l’element esmentat fou un tal Bàspedas
posat en relació a tractes comercials que afectaven
Emporion i Saígantha (Santiago, 1994).
Aquestes pràctiques comercials, amb la intervenció
de mitjancers i negociants, van continuar i es van
intensificar segurament amb l’arribada dels itàlics,
i potser es van fer més complexes, però amb tota
seguretat seguint amb la participació de l’element
local, que, en definitiva, no es podia negligir. La
construcció de la gran stoa a Emporion s’explica
des d’aquesta òptica. Era una manera efectiva i efi-
cient, per part de la república, d’aprofitar una bona
infraestructura, una excel·lent i antiga xarxa comer-
cial i, sobretot, de premiar una fidel aliada que la
recolzà quan fou necessari.
A partir d’allí, naus menors, més àgils i més adapta-
des a la navegació de cabotatge i a endinsar-se per
rius i aiguamolls, eren carregades de productes di-
versos, àmfores de vi, però també d’oli i salaons,
ceràmiques d’importació itàliques però també de
terrisses locals, llànties i morters, molins giratoris
d’origen divers... Aquestes naus, de les quals n’és
un exemple excel·lent la d’Illa Pedrosa a l’Estar-
tit, anaven resseguint la costa aturant-se aquí i allí,
sense necessitar un port sinó només un punt d’an-
coratge amb unes condicions determinades. Allí
intercanviarien la seva càrrega tot adquirint altres
productes que podrien vendre més enllà o en el port
d’origen. El Brut de Sant Salvador, a l’Estartit, sem-
bla un d’aquests fondejadors estacionals utilitzats a
la baixa república (una àmfora Dressel 1B). N’hi ha
d’altres, com Port-lligat i el Cucurucuc (Cadaqués),
a Roses (platges de la Perola i davant Correus) o,
al sud d’Empúries, pels volts de l’Estartit, a les ro-
ques de Torre Ponça, la Meda Gran, Punta Salines o
més enllà, a Sant Antoni de Calonge, Platja Artigues
(Platja d’Aro), Sant Feliu de Guíxols, Tossa o Lloret
(Nolla, 2002, 13-20).
Però, a canvi, què sortia d’aquestes terres? Bàsi-
cament els productes del camp (Livi 34.9.12). No
podem parlar de grans produccions mineres, ni de
fustes de qualitat o pedres de luxe per a la construc-
ció. Els boscos, probablement més degradats del
que podem pensar (supra, capítol 3), eren de tipus
mediterrani i, per tant, oferien poca cosa més que pi,
alzina i roure per al consum local. Res de fustes no-
bles ni diferents a les de l’altra península del centre
de la Mediterrània. Només se’n podia fer ús per a la
construcció d’edificis i vaixells, la fusteria i la llar
de foc. El mineral de la zona tampoc era res de l’al-
tre món i no es podia comparar de cap manera amb
el que s’extreia a la mateixa època en altres indrets
de la península ibèrica (Polibi 10.38.7-10, sobre la
presència de mines d’argent en terres de Castulo;
Estrabó 3.4.2, sobre la presència de mines d’or en
terres de bastetans i oretans; Plini el Vell, Nat. Hist.
33.31.96-97, sobre les riques mines d’argent del sud
99
de la Península l’explotació de les quals havia ini-
ciat Anníbal; Polibi 34.9.8-9, Estrabó 3.4.6 i Apià,
Iber. 19 sobre les mines de Carthago Noua i el seu
entorn i llur explotació; Estrabó 3.2.8-10, sobre els
tipus, quantitat i qualitat de metalls extrets en di-
ferents contrades de la península ibèrica; Estrabó
5.1.12, sobre els majors beneficis que s’obtenien de
les mines hispanes en relació a les italianes). Només
destacaven alguns jaciments de ferro i plom (gale-
nes) suficients per al consum local, sobretot localit-
zats cap a les comarques de l’interior, Fluvià i Ter
amunt (Castanyer et al., 2008, 270-291). I pel que
fa a la pedra, res no justificava una explotació enfo-
cada al comerç d’exportació.

Per tant, el producte que sempre fluïa i mai no sem-

blava acabar-se era el que sortia del camp. No era
cap novetat en època romana la fertilitat d’aquest
territori, tenint en compte els paràmetres de l’època.
Ho havia estat en època ibèrica i almenys des de la
fundació de la colònia d’Emporion, que s’alimen-
tava del cereal produït al seu entorn i segurament
n’exportava una part del poc o molt excedent acon-
seguit. La quantitat d’explotacions agrícoles del ter-
ritori, que es posen de manifest a partir de la troballa
de sitjars més o menys grans, lligats a llocs d’habi-
tació de totes mides, és un reflex parcial i incomplet
d’una certa riquesa agrícola de la regió. Fins i tot
podem suposar (i constatar en alguna ocasió), que
s’exportaven alguns productes típicament locals, a
part del gra. No deixa de ser significatiu el carre-
gament del derelicte de Punta Salines I (l’Estartit),
amb àmfores ibèriques al costat d’una àmfora Mañà
B3, àmfora grecoitàlica, Dressel 1 itàlica i 4 lingots
(supra). S’ha especulat sovint amb el contingut de
les àmfores ibèriques, sense que se’n puguin obte-
nir conclusions clares (Sanmartí, 2005). En tot cas,
sembla que es documenta ocasionalment el trans-
port de carn confitada, però també altres aliments i,
potser, fins i tot cervesa (Pérez Ballester, 2009, 554).
En relació a la carn cal que tinguem en compte les
cites de Polibi (3. 4.10) i Marcial (Ep. 13.54) sobre
el prestigi del pernil ceretà o alguns llocs amb fun-
cions especialment orientades cap a la cria de suids,
com la Bauma del Serrat del Pont (Alcalde, Molist
i Toledo, 1994; fitxa núm. 118). A més, l’existència
d’una rica tradició en el teixit del lli (Estrabó 3.4.8)
també apunta cap a la importància complementària
que podrien haver tingut altres productes a banda
dels ja esmentats.
La Muntanyeta (Viladamat). Detall del forn metal·lúrgic.
La sortida d’aquests productes cap a Itàlia, a canvi
dels productes manufacturats i sobretot del vi que
produïa aquella península, equilibrava malament la
balança, en aquells primers temps sempre a favor
del terratinents de la metròpoli, que feien sortir els
seus excedents, però mantenia viva l’economia i no
sembla que suposés cap desgràcia per als pagesos
d’aquesta zona, ans al contrari. En aquest sentit, es
constata un creixement econòmic i demogràfic (si
ho comptem a partir del nombre de jaciments dis-
persos pel camp i del creixement de molts oppida),
ja des de mitjan segle II aC, el qual s’intensificarà
especialment a partir dels primers anys del segle se-
güent, per donar pas a les explotacions ben estructu-
rades d’època augustal.
La integració d’aquests territoris en un mercat po-
líticament controlat des de l’exterior, especialment
des de la segona meitat del segle II aC, va requerir
l’adaptació de la pagesia –sovint indígena treballant
per compte d’altri– i de les estructures de la casa
de pagès. Ja no n’hi havia prou amb aquells arcaics

100
sistemes d’emmagatzemar la collita en sitges exca-
vades sota terra. Calia controlar i comptabilitzar la
producció; tenir-ne dades i xifres segures de cara
als negotiatores i mercatores. Un dolium és, a més
d’una gran gerra, una mesura de capacitat fixa. Un
magatzem de dolia representava, en definitiva, un
volum de producció determinat d’antuvi i, per tant,
una quantitat de producte per comercialitzar comp-
tat i mesurat. Per això, veiem que a l’Olivet d’en
Pujol (Viladamat), que possiblement era quelcom
més que un simple magatzem fundat cap a mitjan
segle II aC per contenir un centenar de dolia, al-
guns d’aquests grans recipients porten escrites les
mesures de capacitat en xifres romanes (cap d’elles
completa). Ho trobarem en altres indrets del ter-
ritori durant l’alt imperi. No oblidem que un gran
propietari rural, en època romana, era un individu
que havia invertit la seva fortuna en el camp com
un negoci més, i volia resultats. Per tant, el conei-
xement i fins i tot la previsió de la producció i la
seva futura comercialització no era una cosa que es
pogués improvisar ni deixar a l’atzar. Calia utilit-
zar un sistema efectiu que, d’altra banda, s’estava
emprant a la península itàlica des de feia més d’un
segle amb excel·lents resultats. Aquest sistema no
estava reservat només als grans latifundistes. Al ter-
ritori que estudiem no és probable que n’hi hagués.
Això almenys és el que semblen indicar les modes-
tes cases de pagès que apareixen arreu del territori
durant l’època republicana. Qualsevol petit o mitjà
propietari el va utilitzar en la mesura de les seves
possibilitats i en funció de l’espai de què disposava
a la casa, però per a aquesta funció precisa de con-
trol de la producció i la seva comercialització.
I el comerç portà diners, i els diners van atraure la
delinqüència. I n’hi havia que en lloc de treballar per
guanyar quatre sous preferien fabricar-se la moneda
ells mateixos (en el fons, també era una manera de
treballar). Això és el que sembla que cal deduir de
la recent troballa de La Muntanyeta (Viladamat), als
turons situats a ponent d’Empúries, mig emboscats
i en terres feréstegues, separades dels camps del pla.
S’ha trobat, per a la primera fase d’ocupació (poc
després de la repressió catoniana), un petit forn per
fondre o manipular bronze i dotzenes de fragments
de plaques amb retalls d’extracció de formes semi-
circulars. Al costat, una peça circular no encunyada
i sis monedes, semisses ibèrics d’Empúries, de baix
valor i poca qualitat, segurament obtinguts d’aques-
ta manera tan artesanal com il·legal. No és res d’es-
trany ni un fet inèdit (Casas, Nolla i Soler, 2010,
145-176; fitxa núm. 44). La falsificació de mone-
da a l’antiguitat es documenta a Grècia, segons es
pot desprendre d’un decret del 375 aC pel qual es
confia el control de la moneda a un funcionari, el
qual havia de triar i retirar de la circulació les falses
(Stroud, 1974); o amb les monedes de plom roma-
nes (imitant els denaris de plata), o les de bronze
folrades d’una làmina d’or (Crawford, 1982, 139-
164; Zwicker, Oddy i La Niece, 1993, p. 223-246).
En definitiva, tothom s’espavilava dins una societat
ben normal i prosaica, que vivia –o sobrevivia– dia
a dia.
101
7. La numismàtica
El període que s’estén des de l’arribada dels romans
a Emporion fins a la dissolució de la república con-
templa un conjunt de canvis de gran rellevància en el
panorama monetari de la nostra zona, paral·lels als
que es produïren en molts altres indrets de la penín-
sula Ibèrica. A les darreries del segle III aC els indi-
gets encara no emetien moneda pròpia, però això no
significa que fos per a ells un objecte estrany i des-
conegut, atès que els contactes amb els pobles medi-
terranis i, particularment, amb els hel·lens, els havia
donat l’avinentesa de veure-les i tenir-les fins i tot en
llurs mans. Al costat d’aquesta circumstància, n’hi
ha una altra encara més poderosa: el fet de tenir ben
bé a tocar, al seu mateix territori, dues fundacions
gregues que encunyaven el seu propi numerari. Per
una banda, Emporion, que portava fabricant dracmes
d’argent i divisors des del segle V aC (Campo, 1990,
3-13; Villaronga, 1994, 17; Villaronga, 2000); i de
l’altra, Rhode, que féu el mateix des de les acaballes
del segle IV o ja a inicis del III aC (Villaronga, 2000;
Campo 2006, 575-583). El coneixement de la mone-
da entre els ibers en general i els indigets en particu-
lar està ben testimoniat per diversos tresorets docu-
mentats en hàbitats ibers, entre els quals destaquen
els dos del Puig de Sant Andreu (Ullastret), formats
per numerari emporità (Ripollès, 1982, 56; Campo,
2007, 65-78), al costat d’altres com el de les Encies
o el de Serinyà (Ripollès, 1982, 262-264). Això no
obstant, l’economia de les comunitats iberes alesho-
res encara no estava monetitzada; en els moments
previs al desembarcament romà tan sols existia a la
Península una única seca ibèrica, la d’Arse, que ba-
tia també plata en forma de dracmes, hemidracmes i
òbols amb diverses llegendes, totes ibèriques, i sem-
pre fent referència al nom de la comunitat emissora
(Ripollès, 1982, 265; Soler, 1990, 21-22 i 28; Villa-
ronga, 1994, 304-306; Campo, 1998, 28; Gonzalbes
i Ripollès, 2002, 219-223).
A les acaballes del segle III aC, ja de ple en el con-
text de la segona guerra púnica i, per tant, amb els
romans sobre el territori, s’obriren tres nous tallers
en establiments ibèrics, cadascun dels quals fabri-
cava monedes d’argent i/o bronze amb llegendes
ibèriques pròpies: Tarakon, que inicialment només
batia plata, poc abans de 211 aC introduí també
l’encunyació de bronze i canvià la llegenda Ta-
rakonsalir per la de Kesse (Villaronga, 1982, 136 i
147-154; Ripollès, 1982, 374; Gurt, 1990, 17; Soler,
1990, 21-25; Villaronga, 1994, 158-160); Saitabi,
que baté numerari de plata amb la llegenda Saita-
bietar (Ripollès, 1982, 265; Soler, 1990, 21-22 i
28; Villaronga, 1994, 314-315; Campo, 1998, 29);
i Iltirta, que encunyava, en un principi, monedes
d’argent amb la llegenda Iltirtasalirban, acompa-
nyades al cap de poc temps d’emissions de bronze
amb la llegenda Iltirta (Ripollès, 1982, 510; Villa-
ronga, 1982, 155-160; Soler, 1990, 21-22 i 26; Bel-
trán, 1994, 71; Villaronga, 1994, 175-176; Gomis,
1998, 95). Mentrestant, mantenien la seva activitat
les seques d’Arse, Emporion i Rhode (Villaronga,
2000; Campo, 2006). La darrera, després d’unes
emissions de dracmes d’una qualitat molt allunyada
de les peces batudes durant la primera meitat de la
centúria (Campo, 2006), ara se centrà únicament en
l’encunyació de moneda de bronze, que continua-
ria, poc o molt, fins al temps de Cató, acompanyant
la bona situació econòmica que gaudia l’enclava-
ment durant aquest període fins 195 aC, posada en
evidència pels recents estudis arqueològics (Puig i
Martín, ed., 2006, 615-620).
Emporion, en canvi, seguí emetent monedes de
plata de diversos valors (dracmes, tritartermoria i
tartemoria), en bona mesura esperonada –de la ma-
teixa manera que altres tallers que s’obriren durant
el segle II i part del I aC arreu dels territoris con-
querits– pels romans, que aprofitaren la seva seca
per abastar-se del numerari necessari per satisfer
les despeses militars. La tipologia de les monedes
emporitanes patí alguns canvis a partir del moment
que arribaren els romans, de manera que des dels
volts de 218 aC o molt poc després, el cap del tra-
dicional Pegas del revers fou modificat per donar-
li l’aspecte d’un homenet agafant-se la punta dels
peus amb els braços estirats, sota el qual es dispo-
sava, com es venia fent de temps enrere, la llegenda
ΕΜΠΟΡΙΤΩΝ (Villaronga, 1994, 22); l’anvers, per
la seva banda, mantenia la imatge d’un cap femení,
pertanyent a la deessa Persèfone. Pocs anys després
s’introduí una nova modificació, en aquesta ocasió
relacionada amb la metrologia, i lligada a la refor-
103
ma monetària aplicada els anys 212-211 aC a Roma.
En aquells moments, i com a conseqüència d’una
sèrie de problemes econòmics derivats de la guerra
contra els púnics, els romans consideraren conveni-
ent introduir un nou sistema monetari basat en una
moneda d’argent, el denari, amb un pes teòric de 4,5
g i equivalent a deu asos (Gurt, 1990, 15-16; Villa-
ronga, 1994, 26). D’aquesta manera, per equiparar
les monedes emporitanes amb els denaris romans,
a partir d’aquelles mateixes dates es començaren a
batre dracmes una mica més lleugeres del que eren
fins aleshores però mantenint els tipus propis amb
algunes variants, com per exemple la substitució de
la testa de Persèfone per la de Diana en les darreres
emissions, amb una forma de representar-la més ro-
mana que grega (Villaronga, 1994, 26-30).
A la primera meitat del segle II aC, un cop finalit-
zada la contesa entre cartaginesos i romans a favor
dels darrers i en els primers moments de la conques-
ta d’Hispania, Emporion deixà d’emetre dracmes
d’argent, que foren substituïdes per noves monedes
de bronze les llegendes de les quals ja no estaven es-
crites amb l’alfabet grec, sinó amb el semisil·labari
iber, amb el qual s’escrivia l’etnònim Untikesken
(Villaronga, 1994, 140; Villaronga, 1982, 140-141;
Beltrán, 1998, 112-115). Els canvis també afecta-
ren els tipus, de manera que les unitats (asos) pre-
sentaven ara a l’anvers la testa galeada de Pal·les,
mentre que al revers mantenien el Pegas amb el cap
modificat, sota el qual es disposava la llegenda. Els
divisors, per la seva banda, compartien el mateix ti-
pus a l’anvers que els asos, però al revers, i com
a element distintiu del valor de cada moneda, apa-
reixia un brau als semisses, un lleó als quadrants i
un cavall saltant als sextants, amb lleugeres variants
segons l’emissió. Aquestes primeres sèries seguien
una metrologia clarament romana, que es correspo-
nia al sistema uncial de dotze monedes en lliura, per
bé que a les darreries de la primera meitat del segle
II aC es rebaixà al sistema de quinze monedes en
lliura; aquesta modificació no només està assenyala-
da pel menor pes de les monedes, sinó també perquè
s’hi afegiren les marques, en grafia ibèrica, EI i XV.
El canvi del metall encunyat de l’argent al bronze en
aquest període es pot llegir (de la mateixa manera
que l’ús de la metrologia romana) com un control
de la producció monetària de la seca d’Emporion-
Untikesken per part de les autoritats romanes (com
104
passa en altres indrets de la península), que només
farien batre moneda de plata davant de la necessitat
de numerari que no arribava, o ho feia de manera
insuficient, des de Roma i que anava destinat als pa-
gaments, sobre el territori, de les despeses militars.
Aquest argument es fonamenta en el fet que l’emis-
sió d’argent dels tallers peninsulars coincideix, en
general, amb l’avenç de la conquesta i la penetració
dels romans vers l’interior (Gomis, 1998, 95; Agui-
lar i Ñaco, 1997, 84-85). D’aquesta manera, quan
les tropes s’allunyaven de les seques que havien
aprofitat, aquestes deixaven de batre plata i es de-
dicaven, si es mantenien en funcionament, a l’en-
cunyació de bronze. Això significa, per tant, que les
societats iberes s’estaven monetitzant, però caldria
veure a quins usos destinaven aquesta moneda. El
bronze, és obvi, tenia un valor inferior al de l’ar-
gent, de manera que no servia per efectuar grans pa-
gaments, sinó que s’havia de destinar al pagament
de productes i serveis de menor entitat; en aquest
sentit, no hem d’oblidar que en aquest aliatge no
només es batien asos, sinó també diversos divisors
que servien per realitzar transaccions petites o molt
petites, de caire quotidià, circumstància que ha fet
que en alguns casos s’hagi definit aquest numerari
com a “moneda de butxaca” (Otero, 1998, 128-129)
o, dit d’una altra manera, xavalla.
Tot plegat assenyala, per tant, que durant el segle
II aC els ibers anaren monetitzant llur economia.
En el cas concret dels indigets, ja hem assenyalat
més amunt que, malgrat que no havien desenvo-
lupat una economia monetitzada en el temps de la
segona guerra púnica, coneixien i fins i tot havien
atresorat monedes i estaven en contacte amb una
societat, l’emporitana, que sí les emprava per pagar
l’adquisició de productes o la satisfacció de serveis.
Tot això hauria de jugar a favor d’una introducció
relativament fàcil de la moneda entre els indigets
en el moment adequat, que fou, tal i com sembla
desprendre’s de l’encunyació dels asos i els divisors
d’Untikesken, després del pas de Cató. Ara bé, això
no significa que el procés de monetització fos uni-
forme i s’estengués, si més no d’entrada, al conjunt
de la societat. L’existència d’ocultacions de moneda
anteriors al conflicte entre púnics i romans fa pensar
que qui més facilitats tenia per accedir a la moneda,
sobretot la valuosa, d’argent, eren les capes socials
elevades. Així doncs, es pot plantejar que l’ús de la
moneda començaria pel sector de l’elit i, progressi-
Sistema monetal del taller Untikesken. Asos, semisses, quadrantes i sextantes (de Villaronga, 1979).

105
vament, s’aniria estenent a la resta del cos social, al
mateix temps que es produïa un desenvolupament
de l’economia que en propiciava la implantació
(Beltrán, 1998, 113-114). Un testimoni, interessan-
tíssim, que avala la monetització dels indigets –i
particularment els de l’entorn d’Emporion– en el
transcurs de la primera meitat del II aC és la recent
troballa d’una cabana ibera a La Muntanyeta de Vi-
ladamat (Casas, Nolla i Soler, 2010, 145-176), que
disposava d’un forn petitíssim però suficient per a la
fosa de bronze, tot i que les mostres d’aliatge recu-
perades, tot s’ha de dir, mostren que el metall obtin-
gut era d’una qualitat ínfima, amb una escassa pro-
porció de coure. Amb tot, aquest metall s’emprava
per obtenir laminetes en les quals es retallaven els
cospells per fabricar moneda falsa, concretament,
semis d’Untikesken. A partir de les falsificacions
localitzades s’ha posat de manifest que pretenien
reproduir sèries que s’encunyaren al llarg d’un pe-
ríode que s’estenia entre 195 i 160 aC. La presència
de falsaris de moneda de baix valor no tindria cap
sentit en una economia que no en fes ús i en una
societat que no estigués mínimament avesada a uti-
litzar-la, de manera que aquest petit taller domèstic,
per ara l’únic conegut, assenyala una notable mone-
tització dels indigets ja en aquells moments.
A la segona meitat del segle II aC a les encunyaci-
ons d’Untikesken apareix una novetat: algunes sèri-
es complementen la tradicional llegenda amb altres
paraules, antropònims, que cal considerar com a
noms dels magistrats que tenien cura de les emissi-
ons monetals (Villaronga, 1982, 146; García-Bellido
i Blázquez, 2001, 47-50). Aquesta pràctica s’havia
introduït a les monedes de Roma entorn el 212-211
aC, moment a partir del qual els IIIuiri kapitales o
IIIuiri monetales estaven obligats a escriure llurs
noms a les monedes que encunyaven (García-Be-
llido, 1991, 15-20), i s’anà implantant progressiva-
ment en altres seques de la península Ibèrica durant
la resta del segle II aC (Arse-Saguntum) i, sobretot,
al següent, per bé que els noms d’aquest darrer pe-
ríode ja estan escrits amb l’alfabet llatí (Ikalkusken,
Celsa, Calagurris, Carthago Noua i Ilici, a més
d’Arse-Saguntum i Emporiae).1 Malgrat tot, més
1
Malgrat que hi hagi un paral·lelisme entre els personatges d’antropònims
llatins i ibèrics, hi ha qui pensa que en els casos de llegendes amb noms de
nadius, estarien fent referència més que a magistrats d’extracció indígena,
als artesans encarregats de la fabricació dels encunys en tant que a vegades
només se n’esmenta un de sol i van acompanyats de fórmules (cf. els co-
106
enllà de testimoniar l’existència d’aquestes figures
iberes, pràcticament no podem saber res més sobre
la naturalesa del càrrec o magistratura.
En conjunt, el numerari indiget testimonia fins a
mitja dotzena de noms de magistrats monetals, cap
d’ells de filiació hel·lènica: Eterter, Iskerbeles, Ilti-
rarker, Luki, Tiberi i Atabels. Iskerbeles i Iltirarker
apareixen junts en asos, semisses i quadrants (Vi-
llaronga, 1994, 147, núm. 43-45); Tiberi i Atabels
comparteixen emissions de semisses i quadrants
(Villaronga, 1994, 147, núm. 46 i p. 148, núm. 47);
Eterter es troba tot sol en semisses (Villaronga,
1994, 143, núm. 17 i 144, núm. 18, 24), de la ma-
teixa manera que Luki (Villaronga, 1994, 145, núm.
28) i Tiberi (Villaronga, 1994, 148, núm. 48). De
tota aquesta nomina criden poderosament l’atenció
els noms Luki i Tiberi pel fet que recorden de mane-
ra evident els praenomina romans Lucius i Tiberius
(Untermann, 1995, 310), per bé que Luci també era
un nomen documentat en ambients de parla osca,
com testimonien algunes monedes emeses pels con-
federats itàlics en el temps de la guerra dels socii,
que fan referència a un Numerius Lucki (Pena, 1995,
275-277).2 La presència d’aquests antropònims de
filiació itàlica o romana permet plantejar la possi-
bilitat que a la segona meitat del II aC hi hagués
barrejada entre la població indigeta algun element
amb aquests orígens o, potser, i tenint en compte que
els noms empren la grafia pròpia dels ibers, que hi
haguessin individus híbrids, de pares itàlics i mares
indígenes. Ara com ara, tanmateix, no es pot anar
gaire més enllà d’aquestes suposicions, tot i que fa-
rem algunes consideracions més al respecte (infra).
Tots aquests canvis ocorreguts al segle II aC i, par-
ticularment, als primers anys, assenyalen que a Em-
mentaris que fa al respecte Velaza, 2002, 134). De tota manera, pel que fa
al primer argument, el cert és que són poques les monedes que duen només
un únic antropònim (a Untikesken, per exemple, es troben els semisses de
Tiberi, però aquest mateix personatges es retroba en altres semisses i qua-
drants al costat del nom d’un altre home, com en les encunyacions romanes)
i, per altra banda, sense anar més lluny, a Emporiae també hi haurà algunes
monedes amb les sigles d’un sol magistrat (P. F. L.). Pel que fa al segon ar-
gument, fins que el coneixement de les llengües ibèriques no permeti arribar
a entendre millor les llegendes, no sembla concloent.
2
Les monedes no són l’únic testimoni del que semblen transcripcions ibè-
riques de noms llatins a Empúries, ja que també es coneix una inscripció
que registra un Corneli- escrit en caràcters ibers (Almagro, 1952, inscripció
ibèrica núm. 1, 63-64). A més a més, hi ha altres exemples documentats fora
d’Empúries: un parell de grafits sobre sengles atuells de campaniana B, un
trobat a Burriac, on s’hi pot llegir el praenomen Caio, i l’altre a Tona, on
apareix un altre Luci (Siles, 1981, 105-106).
Indicis de la producció de moneda falsa a la Muntanyeta (Viladamat). Disc encunyats i sense i retalls.

porion i el seu entorn devia tenir lloc un esdeveni-
ment de significativa importància que, ara com ara,
només podem intuir i que ens planteja un problema
que requerirà una reflexió aprofundida per inten-
tar resoldre’l. Si recuperem i ordenem els indicis a
l’abast, tenim, en primer lloc, l’abandonament de
l’argent i la introducció del bronze; en segon lloc,
les noves sèries de bronze que, malgrat mantenir les
tipologies tradicionals de la moneda emporitana, fan
un ús exclusiu del semisil·labari iber per escriure les
llegendes; i, finalment, quan el numerari d’Untikes-
ken introdueix els noms dels magistrats, no n’hi ha
ni un que sigui grec: o bé són ibers o bé són itàlics
o romans. Ja hem al·ludit supra a l’argument genè-

107
ric per explicar el canvi de metall, però segurament
en el cas d’Empúries hi havia altres raons. Aparent-
ment, sembla una contradicció el fet que els empo-
ritans, una comunitat cívica plenament assentada i
consolidada a les darreries del segle III aC, ferma
aliada dels romans des d’abans que esclatés la se-
gona guerra púnica (Livi, 34.9; Apià, Iber., 7) i que
els havia prestat tot el suport i ajuda que li havien
requerit des que la flota dels Escipió hi desembarcà
fins al temps de Cató (Polibi, 3.76.1; Livi, 21.60.1-
2, 21.61.4, 26.19.11, 34.8-9 i 34.11; Apià, Iber., 40),
fossin empesos a deixar de batre llur numerari d’una
manera definitiva i, en canvi, fos el sector indígena
–que, al capdavall, era el que havia perdut davant
de Roma– aquell que havia estat afavorit per tal que
encunyés la seva pròpia moneda.
Com s’entén aquesta situació tan peculiar? D’entra-
da, cal tenir en compte que el recolzament ofert per
Emporion no fou oblidat pels romans, que recom-
pensaren –som del parer que generosament– la ciutat
convertint-la en el transcurs del segle II aC en una
plaça comercial de primer ordre en el conjunt de la
península, tal i com posa de manifest l’enorme acti-
vitat constructiva, tant l’orientada a aconseguir unes
infraestructures portuàries i comercials (com l’àgora
o la stoa) adequades per absorbir el flux del comerç,
com la que comportà la reorganització urbanística de
la Neàpolis. Així doncs, encara que els emporitans
deixaren d’encunyar moneda pròpia, és indubtable
que els romans els beneficiaren a bastament, prou
com per tenir-los satisfets i evitar qualsevol mena de
protesta; és clar que, en aquest sentit, no només les
perspectives d’enriquiment jugaren un paper desta-
cat, sinó que de ben segur la presència de l’anomenat
praesidium a tocar de la ciutat era un element que
esvaïa fins el més fugaç pensament de queixa.
Per la seva banda, l’inici de les emissions de bronze
amb llegenda ibèrica potser s’hauria de relacionar,
precisament, amb el praesidium i els auxilia ibèrics
que li donarien suport. Malgrat que és una qüestió
encara debatuda, sembla que les tropes auxiliars eren
mantingudes per les mateixes comunitats que apor-
taven els efectius (Cadiou, 2008, 538-543) i, per tant,
podem entendre aquest numerari com l’encunyat
pels indigets d’Emporion o del seu entorn destinat,
si més no en part, al pagament de les soldades dels
indígenes. I aquests, al seu torn, emprarien la mo-
neda per satisfer pagaments quotidians de productes
108
i serveis obtinguts a la ciutat. A partir del moment
que aquesta moneda començaria a posar-se en cir-
culació, aniria arribant i s’aniria estenent al conjunt
de la societat indigeta i el seu territori i, d’aquí, a
través de mecanismes diversos, com els intercanvis
comercials amb altres indrets o fins i tot el desplaça-
ment dels soldats a altres contrades, s’aniria difonent
la moneda d’Untikesken per un territori més ampli,
per bé que, com veurem més endavant en parlar de
la difusió, la major part del numerari (com acostuma
a passar a totes les seques) es concentrava a l’àrea on
era produït. Hi hauria també la possibilitat de con-
siderar que la moneda encunyada a Empúries per la
comunitat indígena ho era per tot el territori del po-
pulus dels indigets que seria tractat per Roma com
una entitat única, com una ciuitas, i administrat des
de diversos oppida i controlat des d’Empúries.
L’emissió dels bronzes d’Untikesken es mantingué
encara durant part de la primera meitat del segle I
aC, però a la segona meitat desaparegueren defi-
nitivament per ser substituïts per uns altres asos i
divisors, que mantenien els mateixos tipus de l’eta-
pa anterior, però que es distingien d’aquells pel
pes més reduït i per les llegendes, ara ja escrites
en llatí, que feien referència a la nova comunitat
d’Emporiae (EMPORIA, EMPORIT, EMPORI,
EMPOR, EMPO), qualificada amb l’estatut jurídic
d’època augustal de municipium (Villaronga, 1994,
151). Així mateix, algunes sèries plasmaven també
el nom dels magistrats monetals –que a Empúries
serien qüestors– per bé que de la majoria només
n’apareixen les inicials, de manera que resulta molt
difícil de poder-los identificar. En qualsevol cas, les
lletres presents permeten reconèixer la presència de
duo i tria nomina, de manera que cal pensar que
en aquests moments l’activitat de la seca es troba-
va al càrrec, ja de manera definitiva, de ciutadans
emporitans amb clars orígens romans o itàlics. Així
mateix, l’aparició d’aquest nou numerari apunta la
maduresa de la comunitat ciutadana, constituïda per
la unió de les tres ètnies que ocupaven l’indret –els
indigets, els grecs i els romans i itàlics–, la qual,
d’acord amb les notícies referides per Livi (34.9.3),
es produí progressivament amb l’extensió dels drets
de ciutadania primer als ibers i, més endavant, als
grecs. Les dades aportades per la numismàtica i
per les paraules de Livi ens permeten traçar, encara
que sigui en termes generals, aquest procés: seguint
la hipòtesi que hem esbossat supra, podem enten-
dre que l’època en què es produí la substitució del
bronze d’Untikesken pel d’Emporiae correspon al
moment que els indigets del nou establiment hereu
de l’anomenat praesidium adquiriren la ciutadania,
per la qual cosa deixà d’ésser necessari continuar
les encunyacions amb llegenda ibèrica i s’imposà,
com pertocava a la seva renovada i modernitzada
condició, equiparada a la dels seus antics companys
–ara conciutadans– de procedència itàlica i romana,
la producció d’un numerari amb llegenda llatina.
L’ampliació de la ciutadania als hel·lens es donaria,
de ben segur, al cap de molt poc temps com una pro-
longació natural del procés, per la qual cosa també
el grecs assumirien els drets i obligacions que com-
portava el gaudi de la ciutadania. D’aquesta manera,
el cercle iniciat amb la instal·lació del suposat prae-
sidium es cloïa amb la definitiva integració jurídica
del conjunt dels emporitans.
Les monedes d’Emporion-Untikesken predomina-
ven quantitativament a l’àrea ocupada pel populus
dels indigets, tal i com posen de manifest les tro-
balles documentades fins ara arreu del seu territo-
ri, tant les esporàdiques efectuades en indrets com
Amer, Tolegassos (Viladamat), Empúries, Castell de
Begur, Ullastret, Sant Sebastià de la Guarda (Pala-
frugell), Castell (Palamós), Platja d’Aro, Romanyà
de la Selva, Solius (Santa Cristina d’Aro), Sant Pol
i Punta Guíxols (Sant Feliu de Guíxols), Sant Julià
de Ramis, La Creueta (Quart), Banyoles, Porqueres,
cala Pola (Tossa de Mar), Blanes, etc. (Ripolllès,
1982, 181-183; Nolla i Casas, 1984, 203 i 208; Vi-
laret i Esteva, 1987; Casas, 1992, 4; Burch i Nolla,
1995, 22; Aicart, 2003, 5-8); com, especialment,
les ocultacions numismàtiques. No obstant això, la
dispersió d’aquestes monedes anava més enllà de
l’àmbit estrictament indiget, atès que se n’han docu-
mentat en un espai molt més ampli que ressegueix,
sobretot, l’actual litoral català, si bé també se n’han
localitzat, però en quantitats menors, en diversos as-
sentaments al sud de l’Ebre, en les actuals provín-
cies de Castelló (Orpesa), València (Tossal de Sant
Miquel de Llíria, Los Villares, Utiel i Xest), Alacant
(Moixent) i Múrcia (Ripollès, 1982, 273; Villaron-
ga, 1998, 26, 28-33 i 40; Ripollès, 2005).
A la mateixa ciutat d’Emporion, les tres quartes
parts del numerari circulant durant els dos primers
terços del segle II aC estaven constituïdes per la
moneda pròpia i, particularment, per les encunya-
cions de bronze (Ripollès, 1982, 336). Al seu costat
es trobaven monedes procedents de diverses seques
de la península, especialment de Kesse i, ja a més
distància i ordenades de major a menor proporció:
Ausesken, Gades, Ebusus, Laiesken, Saitabi, Ikal-
kusken i altres de menys representades. Així mateix,
arribaven encunyacions de Roma que, quantitativa-
ment, ocupaven una posició intermèdia entre les de
Kesse i Ausesken (Ripollès, 1982, 337). La situació
de preeminència de la moneda local es mantingué
durant el terç restant del II aC i el primer de la cen-
túria següent, per bé que, en proporció, ara es reduí
fins a la meitat del numerari circulant. L’altra meitat
estava formada per moneda procedent d’altres ta-
llers hispans, tant dels ja coneguts en l’etapa anteri-
or com d’altres de nous oberts en aquells anys, per
bé que s’aprecia una davallada del numerari de Kes-
se, essent ocupada la posició que havia tingut ante-
riorment pel d’Ilturo. Per altra banda, prop d’un terç
de les monedes documentades eren de procedència
gal·la, cosa que, afegida a un increment paral·lel
de les emporitanes en diversos jaciments del sud
de la Gàl·lia (Ruscino, Ensérune, Vieille Toulouse,
Montlaures, Mailhac, Rouffiac-Pomas o Béziers),
posa de manifest un increment dels contactes entre
els territoris situats a banda i banda dels Pirineus.
També seguia circulant una certa proporció de mo-
neda romana, per bé que majoritàriament es tractava
de monedes folrades (Ripollès, 1982, 340-342). A
partir de l’època de la guerra sertoriana s’aprecia
una caiguda de la circulació del numerari, com pas-
sa en general a tota la península. Aquest fenomen
s’associa al tancament de moltes seques, després
de la resolució del conflicte, per part de Pompeu,
amb la intenció d’evitar que un eventual nou Sertori
fes ús de les encunyacions hispanes per sufragar les
despeses d’un exèrcit propi (Ripollès, 1982, 342-
345; Beltrán, 1998, 115). Les ocultacions del segle
I aC localitzades a Empúries mostren una curiosa
diferència en funció del lloc de procedència; així,
mentre que a les de la Neàpolis la moneda era so-
bretot hispana, amb algunes mostres d’origen africà
però mai gal, a les de la nova ciutat regular romana,
en canvi, les encunyacions peninsulars eren menys
nombroses i predominaven les gal·les (especial-
ment les massaliotes) i les romanes, cosa que po-
dria assenyalar que els contactes comercials entre
les dues vessants del Pirineu estaven capitalitzades
essencialment per la comunitat de la ciutat romana
(Ripollès, 1982, 340-345).
109
8. Aspectes culturals. L’escriptura
L’estudi de la cultura material dels jaciments
d’aquest territori, oppida, ciutats i, també, establi-
ments rurals més grans o més petits ens permet ob-
servar la presència constant de senzills gravats efec-
tuat sobre terrissa (grafitti) post cocturam, és a dir,
sovint quan la peça ja venuda, era en ús en un lloc
determinat. Són un, dos i, extraordinàriament, tres o
quatre signes el significat del qual ens defuig però
que s’han suposat marques de propietat, una manera
poc costosa i discreta d’assenyalar una peça deter-
minada entre moltes altres de similars. És molt pos-
sible que aquesta sigui una bona explicació en casos
determinats. Podria, però, tenir altres motivacions
que no serem mai capaços d’entendre i de suggerir.
Al costat d’aquestes modestes mostres d’escriptu-
ra es possible localitzar plaques de plom inscrites.
Textos més llargs, cartes o recordatoris que usaven
un metall que n’assegurava una bona preservació i
que es ratllava fàcilment. Només es troben esporà-
dicament atès que, un cop acomplerta la seva mis-
sió, es podia aprofitar la matèria primera tornant-la a
fondre o esborrant els signes i dibuixant-ne de nous.
Sabem també de l’existència d’inscripcions mo-
numentals sobre pedra i l’ús d’altres suports més
simples, probablement fets servir a bastament, que
han desaparegut sense deixar quasi rastre i que fan
molt difícil qualsevol intent d’aproximació a aquest
tema.
I tanmateix, tal com tindrem ocasió de veure, el cú-
mul de dades és tan notable que val la pena pre-
sentar-lo i intentar treure’n conclusions encara que
siguin molt hipotètiques o, encara, poc recolzades
en dades objectives. Cal, però, reflexionar-hi atès
que és l’única manera de copsar, encara que sigui
indirectament, l’ús culte de la llengua dels indigets,
el seu nivell de coneixement entre la comunitat,
qüestions sobre el seu aprenentatge i sobre la seva
desaparició.
La nostra intenció és aplegar el màxim de dades,
tot i que som conscients que no podrem ser exhaus-
tius. Pensem que, en tot cas, és molt més important
el nombre de jaciments on s’han localitzat signes
gravats que no aplegar-los tots. El que ens interes-
sa mostrar és l’extensió de l’escriptura a partir d’un
material residual i on els signes gravats tenien una
funció molt determinada i poc lligada amb la gran
escriptura. Atès que no podrem arribar a saber mai
en realitat què significà i quin paper tingué l’escrip-
tura entre els indigets, l’haurem d’imaginar a través
de la pàl·lida i distant imatge que se’ns ofereix a
través dels grafits.
Veurem, en primer lloc els grans jaciments, els op-
pida i/o centres urbans on, per les seves pròpies
característiques (superfície, centralitat, serveis, pes
demogràfic..) no sembla estranya, ans al contrari, la
presència d’indicis més o menys contundents d’ús
d’aquesta escriptura, amb el benentès que no in-
clourem en aquest breu repàs els grans centres aban-
donats com a conseqüència de la crisi de 195 aC.
Allí sovintegen les inscripcions amb signes ibèrics
i no només sobre terrissa. No pretenem, ni podem,
ser exhaustius; només volem deixar-ne constància
amb cronologies fermes dins dels dos darrers segles
anteriors al canvi d’era.
Catàleg:
Roses: diversos grafits, algun sobre gots de ceràmi-
ca sigil·lada sud-gàl·lica (Nolla, 2001b, 426-427,
fig. 3,B a E).
Empúries: praesidium d’ Empúries. En un context
de primera meitat del segle II aC. Sobre el fons ex-
tern d’un recipient de campaniana A (Aquilué et al.,
1984, 454-455, fig. 145,1).
Àrea del Pàrking (a migdia de la Neàpolis). Fase 3.
Damunt de la paret externa de la forma Lamboglia 8
en campaniana B (podria ser, també, una alfa grega
o una A llatina) (Sanmartí, Nolla i Aquilué, 1983-
1984, 140, fig. 33,9).
Sant Sebastià de la Guarda: al costat de grafits més
antics, un sobre la paret externa d’una àmfora pú-
nica trobada a l’interior de la sitja núm. 3 amb un
context cronològic pel colgament de primera meitat
del segle II aC (Agustí, Burch i Llinàs, 1998, 48 i
51, fig. 4,2 i fig. 6,8).
111
 Procedència Tipus de peça Grafit Interpretació

Pla de l’Horta, Camp B Lamb 2 ?

Sarrià de Ter
UE 1105

V=m/na
Olivet d’en Pujol Op 483 engalba V= v llatina
? ]
blanca

= Ta . l (?)
L’Hort d’en Bach Camp. B Lamb 5
O io ka...

El collet, Sant
Antoni de
Calonge ? = Ka (?)

Olivet d’en Pujol Dolium op 318

Tolegassos 9 VT 2414
oxidada
L. U. (?)

Mas Gusó Camp B Lamb 3 ? ?. L

ue 3108
m/na ?

Mas Gusó Camp A Lamb 27 = Ka

UE 3142

Tolegassos 8 VT 2235
(?) (?)
Camp B Lamb 5
(?) To. E..
º..Ti.e..

Quadre dels grafitti sobre terrissa.

112
 Procedència Tipus de peça Grafit Interpretació
Dolium

Op-58

Op-237
Olivet d’en Pujol Xifres romanes

Op-12
Dolium

Op-320
dolium

Mas Gusó U.i.l

Àmfora itàlica
UE 3146

Lamb. 23 Grec:  (pi)

Grec: Alfa
Camp A Lamb. 1 Llatí: a
Ibèric: Ka (?)

Camp. B Lamb 5 = Ka

Camp. B Lamb 3 =u

Castell Camp B Lamb 5 = Ta

Camp B Lamb 3 = Be (?)

.?.R(?)

Informe

Informe = Tu
(+ que u)

Lamboglia 23 = Be. I
?
Camp B Lamb 2 = m/na. U

Informe
S, M/ma
=
MV (llatí)

Quadre dels grafitti sobre terrissa.

113
 Procedència Tipus de peça Grafit Interpretació

Camp B Lamb 1 = o (?)

Castell
= O. Ba
Camp A Lamb 36

Puig Ferrer
Arenys d’Empordà Comuna ibèrica = Tu
Garrigàs
0 5cm

La Quintana = Te. F.
Cervià de Ter
0 5cm

Sitja 91
F. A.
0 5cm

Els Guixols Camp B Lamb 5 = A. L.

0 5cm

Collet est Camp B Lamb 5

Sant Antoni de
Calonge Be
0 10cm

Serra de Daró T.S. Itàlica = . .

0 3cm

Sant Sebastià
Àmfora
de la Guarda XX= Ta. Ta (?)
Cartaginesa
Palafrugell 0 5cm

Els Ametllers Lamb 3

Tossa de Mar = Ba. L. (?)

0 5cm

Camp de la gruta
Torroella de T.S. Itàlica 0 5cm =f
Montgrí

Quadre dels grafitti sobre terrissa.

114
 Procedència Tipus de peça Grafit Interpretació

Àmfora itàlica
= To
Els Bordegassos 0 5cm
Sant Mor
Vilopriu
Àmf. itàlica? Be
0 5cm

= l. Ka (?)
Camp A Lamb 55

Sant Pere
0 5Cm
de Montfullà

Camp A. Lamb 36

=
0 5Cm
A (llatina)
Ka (ibèrica) ? ]

Camp B Lamb 5
= S´

0 5 cm

Girona
Casa Pastors
Camp B Lamb 3 = Ka. To.

0 5cm

= Ta
Camp B Lamb 5
0 5

= Ka. S.
Camp B Lamb 5

0 5cm

Parking Camp B , Alfa

0 6

Corral d’en Pi I. U.

0 5cm

Quadre dels grafitti sobre terrissa.

115
 Procedència Tipus de peça
Empúries
nivell inferior Camp B Lamb. 1
cisterna circular
casa rom. Num 1.
Empuries. Camp A,
Cisternes forma indet.
Praesidium
Quadre dels grafitti sobre terrissa.
Castell: nombrosos grafits sobre ceràmica de ver-
nís negre procedent de les sitges colgades en època
baixrepublicana per construir-hi una plaça (Casas,
1984, 236, fig. 8.8,2 i 7).
Els Guíxols (Punta Guíxols o Fortim): sobre un peu
perforat d’un plat de la forma Lamboglia 5 i damunt
d’un peu d’una peça de ceràmica sigil·lada itàli-
ca amb el sigillum A. TIT (Nolla, Esteva i Aicart,
1989, 75, fig. 16,4 i 11).
*Kerunta (oppidum de la muntanya de Sant Julià):
un conjunt significatiu sobre ceràmica de vernís ne-
gre A i B i ceràmica grisa emporitana (formes A-II
i A-III), pondera i objectes diversos (Burch et al.,
2001a, 147-152).
Gerunda: en els nivells fundacionals de la ciutat,
tres grafits sobre la paret exterior, el fons extern o la
superfície de repòs de plats de la forma Lamboglia
de la campaniana B (Nolla, 1999, 183 i 197, fig. 5,5,
7 i 9; Nolla i Casas, 2009, 60-63, fig. 43,11 i fig.
44,5, 7 i 9)
Aquae Calidae: sobre la superfície de repòs d’una
escudella de ceràmica de vernís negre (Nolla,
2001b, 420).
Passem, ara, revista a les troballes efectuades en es-
tabliments rurals de diversa tipologia:
Bordegassos: sobre àmfora itàlica, dins de la sitja
núm. 1 que caldria datar dins dels primers anys del
segle I aC (Casas, Merino i Soler, 1991, 127, fig. 4,4).
La Muntanyeta: sobre el fons intern d’un plat de la
forma Lamboglia 5 en campaniana B que cal situar
en la fase 2 de la història del jaciment, un establi-
ment rural i artesanal indígena, amb cronologies de
finals del segle II aC o poc després (Casas i Soler,
116
Grafit Interpretació
= Va (llatí)
0 5cm
0 5cm = Ki (?)
2008b, 214. fig. 3,7; Casas, Nolla i Soler, 2010,
145-176 ).
Tolegassos: sobre campaniana B, forma Lamboglia
1 i 5, respectivament, en contextos clarament bai-
xrepublicans (Nolla, 2001b, 421-422, fig. 3,1; Casas
i Soler, 2003, 19, fig. 4,7 i 46, fig. 24,7).
Mas Gusó: diversos grafits ben contextualitzats, so-
bre àmfora de boca plana, àmfora itàlica Dressel 1,
campaniana A i la forma Lamboglia 5 de la campa-
niana B (Casas i Soler, 2004, 92, fig. 73,7, 95, fig.
76,6, 101, fig. 80,7 i 254, fig. 201,16).
Camp de La Gruta: un grafit sobre el fons extern
d’un got de terra sigillata itàlica (Nolla i Casas,
1984, 154, làm. L, 19).
Nucli de Serra de Daró: damunt de la paret externa
d’un plat de la forma Goudineau 23 de la terra sigi-
llata itàlica amb sigillum L. TETTI SAMIA F, for-
mant part del farciment augustal d’abandonament
d’un dipòsit recobert de signinum (Nolla i Casas,
1984, 149, làm. XLVIII, 2).
Collet Est (Sant Antoni de Calonge): sobre la pa-
ret exterior d’un plat de la forma Lamboglia 5 de la
campaniana B i sobre el fons extern d’una ceràmica
comuna oxidada local.
Pla de Palol: sobre un fragment indeterminat de terra si-
gillata sud-gàl·lica, fora de context (Nolla, ed., 2002, 52).
Els Ametllers: damunt d’un peu d’amfora local en un
context augustal (Palahí i Nolla, en premsa) i sobre
sigil·lada sud-gàl·lica (Nolla, 2001b, 424-425, fig. 3 F).
Puig Ferrer: sobre el fons extern d’un recipient de
ceràmica comuna ibèrica (Nolla i Casas, 1984, 83,
làm. XXII, 5).

Fragment de làpida en pedra calcària procedent de l’àrea del fòrum d’Empú-
ries amb inscripció monumental en signes ibèrics.
La Creu de Fellines: damunt d’un fragment de ce-
ràmica grisa de la costa catalana (Martín, 1981, 47,
fig. 3, grafit).
La Quintana: de la UE 79 de la sitja 79, excavada
el 1984, sobre un fons de la forma Lamboglia 1 i 8,
respectivament, una i altra en campaniana B (mate-
rial inèdit).
Pla de l’Horta: damunt la paret exterior d’un got de
la forma Lamboglia 2 de la campaniana B (inèdit.
Campanya de 2009).
Sant Pere de Montfullà: sobre el peu extern i la paret ex-
terna d’uns plat de la forma Lamboglia 36 i 55, respec-
tivament, procedents d’una sitja colgada al darrer terç
del segle II aC (Nolla et al., 2003, 63-64, fig. 67,1 i 5).
L’Hort d’en Bach: almenys dos, un dels quals sobre
la paret externa d’un plat Lamboglia 5 de la campani-
ana B i l’altra sobre el peu extern d’una escudella de
ceràmica emporitana tardana (Nolla i Ramírez, 1995,
55-82; Llinàs et al., 2000, 52, fig. 36,5 i 54, fig. 39,2)
A primer cop d’ull aquesta llista impressiona; vuit
oppida i/o ciutats, grans o petites i 15 estacions
menors, establiments rurals de tipus indígena, vil·
les o més difícils d’enquadrar. Cal recordar que es
tracta, sempre, de grafits sobre terrissa, per tant, un
mostra aleatòria d’un costum que no sabem si fou
molt seguit o era minoritari. El més sorprenent de
tot, al nostre parer, és veure com sovintegen aquests
indicis no tant en nuclis importants, amb un paper
centralitzador i un pes demogràfic més alt, sinó en
jaciments petits, molt dels quals eren de tipus fa-
miliar. Recordem que els textos llatins amb aques-
ta cronologia no són nombrosos i sovint es limiten
també a grafits sobre terrissa.
Semblaria que aquest fet és característic de l’ibèric
tardà, de la darrera etapa històrica de la cultura ibè-
rica quan aquesta estigué políticament sota el do-
mini romà i en contacte amb una realitat cultural
ben diferent. Pensem que una cosa -l’expansió de
l’escriptura ibèrica- i l’altra –la presència de Roma-
van del bracet.
Caldria que afegíssim a aquest dossier altres ele-
ments, coneguts des d’antic, però que convé recor-
dar i valorar convenientment. Es conserven en els
museus d’Empúries (MAC.Empúries) i de Girona
(MAC.Girona) com a mínim quatre fragments nota-
bles de làpides monumentals obrades sobre plaques
de calcària, també local, amb un text en signari ibè-
ric amb 5, 3, 2 i 4 línies respectivament (Almagro,
1952, 63-66, núm. 1 a 4) que procedeixen, quan hi
ha seguretat, de l’àrea del fòrum de la ciutat regular
(Oliva, 1974, 98-99, fig. 7). En aquest cas, es tracta-
ria d’un text oficial situat en el centre cívic, polític i
religiós de la ciutat i adreçat a un col·lectiu indeter-
minat però tangible que potser només entenia aque-
lla llengua i als quals s’adreçava perquè en tingues-
sin coneixement. Malauradament no podem saber
quan es realitzà el titulus i quan temps estigué plan-
tat en un lloc ben visible per informar aquell grup
determinat. Sempre, però, caldria situar-se abans de
la creació del municipium Emporiarum quan el llatí
esdevingué la llengua oficial i única d’una comuni-
tat de ciutadans romans de ple dret, en un moment
indeterminat de la segona meitat del segle I aC.
Recordem, també, una troballa recent, pràcticament
inèdita, efectuada a l’àrea foral, dins d’una sitja,
d’una inscripció probablement honorífica en signes
ibèrics d’excel·lent qualitat amb lletres uniformes i
regulars i que conserva l’elegant motllura superior.
117

Inscripció ibèrica fragmentada procedent d’una sitja del fòrum d’Empúries
on hi hauria el nom i filiació d’un personatge (Lacereces Cerabir fill de S.)
i la indicació del seu origo, ausetà (Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Empúries).
Es pot llegir el nom doble, la filiació i l’origo, au-
setà, d’un iber fortament influït pels models romans
(Aquilué et al., 2004b, 18, amb una fotografia). Pel
lloc i per la cronologia de l’abocador on va anar a
parar (segle I aC), caldria posar-la en relació amb
la ciutat doble anterior al naixement del municipi
romà, igual que els altres tituli acabats d’esmentar.
També, es clar, hauríem de referir-nos la llegenda
monetal Untikesken (dels indigets), que marca el
revers de les peces encunyades a Empúries que va
esdevenir l’única moneda que es va batre en l’an-
tiga Indigècia i que donà lloc a la moneda d’Em-
poria. Cap altra entitat urbana d’aquest territori
n’encunyà.
L’escriptura apareix en el moment que esdevé ne-
cessària i el seu ús s’expandeix quan és relativament
fàcil aprendre a escriure fet que facilitava una certa
democratització del seu ús. Els signes ibèrics usats
pels indigets es reduïen a uns vint-i-vuit, 12/13 amb
sons fonètics simples, vocals i consonants, i 15/16
de sil·làbics. Un conjunt poc nombres que simplifi-
cava el seu aprenentatge i una certa popularització
del seu ús.
Pensem que el valor dels grafits es troba en la seva
modèstia, en la seva simplicitat (un o dos signes,
rarament més) d’allò que se sol interpretar com a
senyals de propietat. I si es grava sobre un recipient
un signe és perquè es vol expressar alguna idea que
els altres, almenys uns quants, han de ser capaços de
118
llegir i/o d’entendre. No es tracta d’un dibuix, d’un
jeroglífic, d’un element ornamental. Un (o uns) sig-
ne és igual a un so determinat que va adreçat als
altres que l’han d’interpretar sense dificultats.
Què això succeís en entitats urbanes podria, fins a
cert punt, no sorprendre i veure’s com una cosa ex-
plicable. Ara bé, el que més sorprèn (i el que més
valorem) és veure com són presents en jaciments
rurals de tipus familiar, dispersos sobre el territori.
Des d’aquest punt de vista, en documentem arreu i
associat sobretot a material baixrepublicà i augustal
i amb uns quants exemples, interessants, sobre ter-
ra sigillata sud-gàl·lica que assenyalen el moment
finals de l’ús escrit d’aquesta llengua (Nolla, 2001b,
415-428, especialment, 424-425).
Caldria, doncs, deduir un coneixement ampli de la
capacitat d’escriure i llegir en aquesta llengua entre
tots els habitants d’aquest territori, un fet sens dubte
propiciat, potser indirectament, pel domini romà.
I aquest fet ens porta a un altre: hem d’imaginar
l’existència d’un aprenentatge organitzat, potser de
tipus familiar, que feia possible l’ús social de l’es-
criptura.
Només coneixem les escorrialles, la immensa ma-
joria dels textos han desaparegut. Segur que les ins-
cripcions monumentals i els simples grafits sobre
terrissa eren la punta de l’iceberg; la part més im-
portant ha desaparegut sense deixar rastre.
A partir d’època d’August, amb la consolidació del
Gran Canvi, amb el triomf de la romanització plena,
observem que l’ús del llatí esdevingué majoritari,
quasi exclusiu. Una generació després s’escrivien,
si no ens enganya el registre arqueològic, els darrers
signes en aquella llengua. Aquest fet només ens diu
que la davallada com a llengua escrita tindria a veu-
re en haver-se deixat d’ensenyar, un fet que caldria
relacionar amb l’abandonament dels oppida, l’únic
lloc on aquella activitat podia realitzar-se amb unes
certes condicions, i, evidentment, en no ser neces-
sària. Era el llatí el que s’aprenia i el que la majoria
era capaç de llegir. La llengua parlada degué seguir
viva encara un temps (Nolla, 2001b, 415-428).
El grec continuà essent la llengua d’Emporion i,
versemblantment, del modest llogarret que havia es-
devingut l’antiga Rhode. A l’antiga Empúries, fidel
aliada de Roma, era un element més per fer notar la

Làpida bilingüe, grec i llatí, de l’alexandrí Noumas procedent del sector me-
ridional de la Neàpolis emporitana.
seva singularitat, la seva habilitat política i la seva
antigor. Un nombre significatiu de dades epigràfi-
ques ben datades ens ho confirmen plenament; tex-
tos oficials i privats, com les inscripcions sobre sòls
de mosaic d’opus signinum (Almagro, 1952, núm.
22 a 25, 37-39), els segells sobre tegulae amb les
lletres DHM (Demou), que cal datar en aquest con-
text tardà i que fan referència indubtablement a una
producció controlada per la comunitat (Tremoleda,
2000, 181 i 213-214) i un nombre notable de grafits
sobre terrissa (Nolla, 2001a, 87-103) ho avalen.
I tanmateix, aquesta aparent vitalitat no fa altra cosa
que amagar una realitat que menà sense remei a la
desaparició de l’ús d’aquesta llengua vers el canvi
d’era.
És simptomàtic constatar la quasi total inexistència
de grafits en grec més enllà de Roses i Empúries.
Només en coneixem un de segur, sobre ceràmica
campaniana baixrepublicana, procedent de Castell
(Palamós) (Casas, 1984, 236, fig. 8.8).
No ens ha de sorprendre. En aquestes terres des
d’aquell moment, la llengua de koiné va ser el llatí
que esdevingué hegemònic, de fet, l’única llengua
escrita, des de finals del principat d’August. És ben
representativa de la situació la inscripció bilingüe,
en grec i en llatí, que es trobava en el temple de Sera-
pis i Isis on es recordava que Numas, fill de Numeni,
alexandrí, pagà el temple, el porticat i les imatges
de les divinitats (Fabre, Mayer i Rodà, 1991, núm.
15, 46-48, làm. XIII). El text grec s’emprà més com
a record de la llengua materna del comitent que no
pas per ser la d’Emporion. El llatí, per ser, alesho-
res, la de relació.
La ràpida llatinització dels emporitanoi s’accelerà
brutalment a partir del moment en què, en perdre la
independència política i integrar-se en el municipi
d’Emporiae, deixaren de ser socii per esdevenir ciu-
tadans romans de ple dret, un fet que tingué lloc en
un moment indeterminat del tercer quart del segle
I aC i que comportava l’ús del llatí, la llengua de
Roma i dels seus ciues.
I del llatí què podem dir? Caldrà esperar a la sego-
na meitat del segle I aC i, sobretot, al tombant del
canvi d’era per observar el domini absolut d’aques-
ta llengua que esdevingué la de relació i de cultura
tal com palesen les inscripcions de tota mena i, de
manera especial, els modestos grafits que permeten
resseguir-ne la seva presència arreu del territori.
Però abans, les dades són poc nombroses i es cir-
cumscriuen a Empúries on no són rars els grafitti
sobre terrissa.
D’un gran interes i valor són els signes dibuixats
sobre alguns dels dolia del magatzem de l’Olivet
d’en Pujol (Viladamat) (fitxa núm. 45), números ro-
mans que indicaven la capacitat del recipient. Cal,
tanmateix, retenir que podrien correspondre al mo-
ment més avançat de la història del lloc, d’època
d’August o d’inicis del segle I de l’era, amb la qual
cosa el seu interès seria tot un altre.
Més enllà, en un context anterior al 50-30 aC, poden
arribar a ser tan escassos com els grecs. Novament,
sobre ceràmica de vernís negre, alguns exemples
clars d’una expansió subtil se’ns mostren a Castell
(Casas, 1984, 236, fig. 8.8) o, sobre àmfora itàlica
Dressel 1 A, a l’ocupació baixrepublicana que existí
més enllà de l’oppidum del Puig d’en Rovira (La
119
Creueta, Quart) abandonat, recordem-ho, després
de l’acció catoniana. No fou però fins a la creació
del municipium d’Emporiae que el llatí es consolida
com la llengua culta i de relació. Aquest fet com-
portà la desaparició sorprenentment ràpida de la
llengua grega com a llengua escrita i la davallada
de l’ús de la dels indigets. Des d’aquest moment, a
l’entorn del canvi d’era es fa rar trobar, en context
rural, grafits sobre terrissa que no siguin en llatí que
són freqüents. És en el decurs d’una generació, dins
del primer terç / primera meitat del segle I, quan, en
aquest territori deixà de fer-se servir els signes ibers.
120
És sobre atuells ben datats de terra sigillata sud-
gàl·lica que trobem les darreres inscripcions segu-
res (Nolla, 2001b, 415-428). Aquest fet, important,
no significa la desaparició de la llengua pròpia sinó
només la mort com a llengua de cultura. Allò que
havia fet possible el seu aprenentatge a una certa es-
cala que no només permetia escriure-la sinó llegir-la
a un grup suficientment nombrós, deixà de ser. Des
d’aquell moment, el llatí ocupà l’espai que les altres
deixaven. Era l’inici de la fi. No sabem quantes ge-
neracions més tard, probablement no gaires, la vella
llengua dels indigets era una altra llengua morta.
9. El món funerari. Un aspecte mal documentat
Un dels temes sobre els quals estem menys infor-
mats en relació amb la història dels indigets és el
món funerari. Efectivament, pel que fa a les etapes
més reculades de la seva cultura, l’ibèric antic i
l’ibèric ple, la informació es redueix a la poc co-
neguda necròpoli de la muntanya de Sant Julià de
Ramis, fortament afectada quan l’expansió de l’op-
pidum aconseguí aquell sector, que s’ha de datar
dins de la segona meitat del segle VI aC (Burch et
al., 2001a, 47-52, fig. 24 i 25; Burch et al., 2005a,
59-76; Burch et al., 2009, 36-37); a la del Pla de
0 10 40m
N
Planta general de la necròpolis de les Corts.
l’Horta, ben bé a final d’aquell mateix segle, i també
coneguda molt parcialment (Martín, 1994, 93-99); o
a la de Serra de Daró, que cal relacionar amb l’Illa
d’en Reixac potser més que amb el Puig de Sant An-
dreu, amb un ventall cronològic més ampli (Martín
i Genís, 1993, 5-48), i amb les dades que proporci-
onen els cementiris emporitans, on cal destriar allò
que és clarament grec del que és indígena.
Si ens circumscrivim a l’etapa històrica que ens in-
teressa, entre, grosso modo, el 200 i el 30 aC, la
121
manca de dades encara se’ns fa més feixuga fins al
punt de quedar reduïda pràcticament a la informa-
ció d’un únic cementiri emporità. Les altres notícies
són o bé molt puntuals o bé marginals i, per tant,
poc convenients com per intentar fer una aproxima-
ció solvent sobre aquest tema. En canvi, pel que fa
al món funerari dels hel·lens d’Emporion, les dades
sovintegen i es troben a l’abast, fet que mostra una
continuïtat ritual sense canvis (Almagro, 1953; San-
martí, Nolla i Aquilué, 1983-1984, 116-133; Casta-
nyer i Monturiol, curadors, 2009).
Caldrà, doncs, presentar-les i preguntar-se, en aca-
bar, el perquè d’aquesta situació i quines causes po-
dríem adduir per explicar-les.
L’única necròpolis coneguda que funcionà dins del
marc cronològic en què es mou el nostre estudi és
la de Les Corts a Empúries. Es tracta d’un cementiri
explorat de manera molt desigual i, en bona part, mal
documentat (Almagro, 1953, 251-255). Ocupava una
lleugera fondalada de la falda oriental del turó de Les
Corts, dominat en alçada per les restes imponents
d’un suposat monument funerari d’opus caementi-
cium recobert de grans carreus de gres ben tallats i
uniformes (opus quadratum) que han desaparegut
pràcticament del tot, i que es coneix amb el nom del
Castellet. Miraria –i seria parcialment visible– cap a
l’angle sud-oest de la ciutat regular d’Empúries, que
es localitza a poc més de 200 m en línia recta.
És una necròpoli d’incineració –només s’ha docu-
mentat una inhumació entre unes 500 o 600 tom-
bes– amb molta personalitat, on, al costat de moltes
sepultures senzilles, van existir uns quants monu-
ments funeraris d’una certa dignitat i d’un cert cost
que només coneixem marginalment. Semblava que
podien distingir-se conjunts familiars, àrees defini-
des on s’aplegaven unes quantes tombes.
L’ús de la necròpolis és d’una cronologia molt de-
terminada dins del segle II i, potser, el primer terç /
primera meitat del segle I aC.
No hi són rares les tombes on s’han recuperat ar-
mes defensives i ofensives, amb les restes de, com a
mínim, un parell de cascs de tipus Montefortino, ni
la presència, en altres, de peces plàstiques de terra
cuita, amb imatges femenines o d’animalons per a
les quals s’ha proposat un origen itàlic.
122
Monument funerari de les Corts (Empúries). Estat actual.
És, en darrera instància, un cementiri amb molta
personalitat que hom s’ha plantejat –i pensem que
encertadament– posar en relació no pas amb Em-
porion sinó amb el suposat praesidium militar que
existí en el turó d’Empúries i que es troba en l’ori-
gen de la ciutat regular (supra) (Sanmartí, 1982, 81;
Aquilué et al., 1984, 136).
Vegem-ne, tot seguit, les característiques principals.
Almagro (1953, 251-390) inventarià i descrigué 158
sepultures a les quals calia afegir un conjunt molt
notable d’objectes fora de context. Parlava d’un to-
tal de 500 tombes segures a les quals caldria sumar-
n’hi un altre centenar, amb la qual cosa considerava
probable que el cementiri hagués aplegat unes 600
sepultures (Almagro, 1953, 255). Els treballs que hi
va efectuar li permetien assegurar que la necròpolis
no s’expandia més enllà de l’espai explorat, tal com
provarien les rases que hi realitzà per confirmar-ho
(Almagro, 1953, 271). Una tomba nova que es lo-
calitzà a principi de la novena dècada del segle XX
se situava en l’espai central del cementiri definit per
M. Almagro (Sanmartí, 1982, 76-81).
El ritual emprat era el de la incineració. Ja ho hem
vist: només una sepultura segura, la núm. 45, i, pot-
ser, la núm. 7 i la núm. 31, sebollien el difunt en la
terra. Si només comptem les 159 tombes inventaria-
des, el percentatge és de l’1,88 %. Si ho féssim exten-
siu a les 500 o 600 tombes raonablement suposades,
davallaria fins a la insignificança. És, però, una dada
interessant que convindrà tenir present més endavant.
Van existir uns conjunts funeraris de tipus col·lectiu
d’un notable interès, dels quals se n’assenyalen
quatre. D’aquests, dos van poder ser documentats
arqueològicament de manera rigorosa. Es tracta
Conjunt funerari de la cremació núm. 62 de la necròpolis de les Corts (Empúries) (Almagro, 1953).
d’un recinte circular delimitat per un muret sense
fonamentar de sòcol de pedres lligades amb fang i
alçat de tàpia, d’una amplada a l’entorn dels 0,20
m. Aquesta corona circular no era completa atès
que existia una obertura, un espai sense construir,
que s’obria cap a ponent, amb una esqueixada cap a
dins, que facilitava entrar a l’interior del recinte. El
muret estava exteriorment i interiorment recobert de
morter de calç pintat de color vermell on, en algun
dels casos, s’havia dibuixat un acabat similar a una
paret de maons. No en sabem amb certesa l’alçada.
Almagro proposava unes parets d’entre un metre i
un metre i mig. No ho podem saber amb seguretat
però no sembla que haguessin de ser tan altes. Entre
0,50 i 0,75 m n’hi hauria ben bé prou. A l’interior es
trobaven diverses incineracions i, en una que es po-
gué excavar, restes de cendres que podien fer pensar
que hagués funcionat com a bustum.
També s’han documentat uns quants monuments obrats
amb blocs ben tallats i escairats de gres, que defineixen
una estructura quadrada o quadrangular i esglaonada.
De vegades els blocs són posats en sec; d’altres s’uni-
en amb encaixos en forma de cua d’oreneta tal com es
féu, per exemple, al temple del sector sud-oriental de la
Neàpolis, el suposat Serapéon (Puig i Cadafalch, 1934,
89-90), o en els fonaments del trofeu que Pompeu bastí
a la seva glòria a Panissars (Castellví, Nolla i Rodà,
dir., 2008, 73-75). No sabem com podrien acabar (Al-
magro, 1953, 256-257). Se’n conserven quatre en prou
123
Conjunt funerari de la cremació núm. 45 de la necròpolis de les Corts (Empúries) (Almagro, 1953).
bon estat, però devien ser, en origen, uns quants més
(Almagro, 1953, 256-257, fig. 214 i fig. 217 a 220).
Les altres sepultures són, en la seva major part, molt
més senzilles. De vegades, les despulles cremades
del difunt eren posades dins d’una urna o d’una ger-
ra que es dipositava a terra, en un orifici obert a la
roca per encaixar-la, amb les ofrenes a l’entorn. Això
significaria la cremació en un ustrinum més o menys
pròxim. En la majoria d’ocasions, però, el cadàver
era cremat en el mateix lloc que esdevindria la seva
tomba (bustum); al damunt es disposaven les ofrenes
i tot era colgat amb terra i, de vegades, protegit amb
uns fragments informes d’àmfora preferentment itàli-
ca (Almagro, 1953, 255-257; Sanmartí, 1982, 76-81).
No sabem gaire bé com eren senyalitzades, però la
distribució de l’espai i el respecte generalitzat de les
sepultures més antigues ens obliga a pensar que hi ha-
124
via una gestió acurada. A favor d’aquesta possibilitat
fem constar, procedent d’aquest lloc, un fragment de
columneta de pedra d’uns 0,40 m d’altura conservats
i d’uns 0,35 m de diàmetre que portava encastada una
placa de plom d’uns 13 per 7 cm amb una inscripció
en signes ibèrics (Almagro, 1952, 66-69). De ben se-
gur que la seva funció era assenyalar un enterrament
tot donant una informació sobre qui l’ocupava.
A l’hora d’atribuir-la a un grup determinat, Puig i
Cadafalch, el primer que se’n preocupà, la consi-
derava indígena (Puig i Cadafalch, 1927-1931, 58)
mentre que Almagro proposava, no sense proble-
mes, atribuir-la a l’element grec emporità (Alma-
gro, 1953, 251, 256 i 271). Més endavant, Sanmartí
(1982, 81) la posà en relació amb el suposat prae-
sidium, una proposta que ha estat seguida per altres
investigadors (Aquilué et al., 1984, 136).
Estrígil de ferro i altres troballes que acompanyaven el difunt inhumat a la Clota Gran (L’Escala).
Vegem les possibilitats de cadascuna d’aquestes hi-
pòtesis, tot analitzant les dades que tenim a la nostra
disposició.
L’atribució als indigets era raonable en el moment
en què es va fer, quan se suposava l’existència d’un
gran hàbitat iber juxtaposat a Emporion que ocupava
l’espai de la posterior ciutat regular, en observar que
el ritual quasi únic era el de la incineració, quan ja
era ben sabut que els foceus occidentals van conser-
var el ritual funerari de les comunitats d’origen i, a
diferència de molts dels altres hel·lens, sebollien els
seus difunts. Més difícil era explicar la cronologia
tan precisa i tan baixa del cementiri que, tanmateix,
Puig establia en els segles III i II aC, quan el conei-
xement dels materials arqueològics, sobretot de la
terrissa, era incipient. Ara mateix, i sense matisar-la,
no podem acceptar aquesta hipòtesi. En efecte, la in-
existència de la ciutat indígena per sota del praesidi-
um i de la ciutat regular ho fa inviable.
M. Almagro la considerà grega fins al punt de publi-
car-la en el primer volum del seu gran treball sobre
el món funerari emporità dedicat als cementiris hel·
lens (Almagro, 1953, 251-390). No en coneixem les
raons perquè era la possibilitat més remota, la menys
defensable, la més absurda des de tots els punts de
vista. Potser va ser la voluntat de distanciar-se de
Puig que el deixava sense altres opcions en un mo-
ment en què s’assumia la creació de la ciutat regular
per part de Cèsar el 45 aC, damunt mateix del gran
establiment indígena anomenat, de vegades, Indica.
Nogensmenys, ja veia que era una posició difícil de
mantenir, que grinyolava per totes bandes i amb la
qual era difícil explicar la llunyania física de la Ne-
àpolis i la manca de contacte visual i, sobretot, la
125
ràpida acceptació del ritual incinerador estrany a la
tradició grega local (Almagro, 1953, 251, 256 i 271).
En un moment determinat, escriu: “Sin embargo, la
aparición de alguna inscripción ibérica ya citada
nos señala la posibilidad de que también los iberos
helenizados se enterraran en este cementerio con los
griegos. Algunos autores, a partir de los estudios de
Puig y Cadafalch, han considerado este cementerio
como indígena solamente. Ello no es inviable pero
dado el grado de total helenización de los ajuares
e incluso la monumemtalización de algunas tumbas
nos ha inclinado a describirlo como un cementerio
más de la griega Emporion” (Almagro, 1953, 271).
E. Sanmartí (1982, 81) insistia en la personalitat i ra-
resa de la necròpolis dins del conjunt emporità, ben
diferent dels altres que estan actius en la mateixa èpo-
ca (Bonjoan, Mateu, Granada...) que continuen sense
trasbalsos la vella tradició, on són significatives les
tombes amb armes (núm. 45, 57, 110, 155, 156, a les
quals cal afegir aquelles recuperades fora de context)
o amb presència de terracotes de probable origen ità-
lic, estranyes, certament, a la tradició local (núm. 17,
72, 86, 88, 104, 115, 123, 129, 131 i 140). Proposa-
va considerar-lo un cementiri mixt italoindígena que
només s’explicaria, ara com ara, per la presència, des
del primer quart del segle II aC, de l’anomenat pra-
esidium, un establiment militar romà, amb tropes ro-
manes, aliades i, potser, mercenàries, que tenia com
a missió principal la salvaguarda del port, la defensa
del territori, tan pròxim, fins a la conquesta de la futu-
ra narbonensis, a una frontera exterior, i lloc de cen-
tralització del pagament i/o concentració del tribut
dels indigets sotmesos i, potser, d’àrees pròximes.
Ara com ara, aquesta ens sembla la millor opció,
a favor de la qual podríem considerar els següents
arguments:
- La cronologia acotada de la necròpolis dins del
segle II i, potser, part de l’I aC, que lligaria prou
bé amb la vida del praesidium i amb la fundació
i consolidació de la ciutat regular.
- La situació, aparentment marginal, i que, certa-
ment, només pot ser posada en relació amb el
turó d’Empúries.
- El ritual funerari en què la cremació és a basta-
ment majoritària i pròpia dels indigets però també
majoritària entre els itàlics. Altrament, el minúscul
tant per cent d’inhumacions també tindria explica-
ció per aquesta banda, atesa l’existència de diver-
126
ses comunitats itàliques que en la baixa repúbli-
ca sebollien els seus difunts (recordem els itàlics
de Valentia, que són inhumats i no incinerats en
aquestes mateixes cronologies) (García i Guérin,
2002, 205-209; Ribera, 2008, 188-189, fig. 9).
- Les peculiaritats del cementiri amb elements
clarament atípics (estatuetes de terracota).
- La presència més que notable d’armes.
- La personalitat d’algunes tombes col·lectives
que són estranyes a la tradició funerària local.
Aquesta necròpolis seria, pensem, el cementiri asso-
ciat al praesidium i a tots aquells que s’hi relaciona-
ven, on l’element indígena devia ser numèricament
important i on els rituals i la relació amb la mort
devien ser tan pròxims que feien factible compartir
una mateixa àrea d’enterrament.
Un xic més enllà, a La Clota Grossa (l’Escala), en
relació sense cap mena de dubte amb els ports sub-
sidiaris d’Empúries durant la baixa república (sobre
aquestes qüestions, Ripoll i Llongueras, 1974, 277-
295; Nieto i Nolla, 1985, 143-162), es va localitzar
i explorar una tomba d’inhumació molt a prop del
mar i que ha estat convenientment publicada (Ca-
sas, 1982a, 157-163).
Es va trobar entre les dues Clotes, a 14 m del mar. La
roca va ser retallada i hom hi diposità una capa de fina
sorra de platja d’uns 0,20 m de potència damunt la
qual es col·locà el cadàver del difunt en decúbit supí,
amb el cap al sud-est i els peus al nord-oest, embolca-
llat dins d’una mortalla de lli parcialment recuperada.
Només el crani i alguns ossos més s’havien conser-
vat. Portava damunt del pit un estrígil de ferro vinclat
al qual es trobà adherit part del teixit del sudari. Dins
de la boca del difunt –es trobà unida a unes dents–
s’havia dipositat una moneda fraccionària emporitana
molt malmesa, i al costat esquerre del cadàver, a l’al-
çada de la tíbia i del peroné, s’hi van afegir dos recipi-
ents de ceràmica emporitana, una esvelta gerreta de la
forma I-I, reduïda, i una altra de la forma H-I, oxidada
(Barberà, Nolla i Mata, 1993, 44-45, làm. 14 i 15). Es
van localitzar, també, nombrosos fragments de, com
a mínim, cinc àmfores diferents però cap de sencera,
ni de bon tros. Molts d’aquests fragments havien ser-
vit per protegir el cos del difunt. Pel damunt de tot,
una altra capa de finíssima sorra colgava la deposició.
No sabem si per sobre hi havia d’altres elements, ni si
algun objecte assenyalava la sepultura.
La troballa és interessantíssima però, malaurada-
ment, massa aïllada per poder servir-nos per gene-
ralitzar. Certament, uns quants indicis feien pensar
en l’existència, en aquell sector, d’una necròpolis
més gran amb inhumacions i incineracions que pro-
bablement ha desaparegut per sempre.
Sembla clar que caldria posar en relació aquesta
troballa amb l’important port de Riells-La Clota,
subsidiari del d’Empúries, de llarg abast cronològic
però especialment important durant la baixa repú-
blica, quan aquest punt era un dels principals llocs
d’arribada del comerç itàlic, de les enormes naus
carregades amb uns quants milers d’àmfores de vi,
conjuntament amb altres objectes complementaris.
La complexitat d’aquests ports i la seva sofisticació
se’ns fa palesa amb el jaciment del Corral d’en Pi,
probablement una petita fortalesa i lloc de recolza-
ment de l’activitat portuària en un indret sensible-
ment allunyat de la ciutat.
Un port d’aquelles característiques s’ha de veure, al-
menys durant una part de l’any (mare apertum), com
una important agrupació humana formada per tots
aquells que es movien a l’entorn d’una gegantina acti-
vitat econòmica (mariners, mestres d’aixa, mercaders,
comerciants, publicans, vigilants, camàlics...). Devia ser
una autèntica ciutat amb tot el que això representa, on es
vivia i on també es moria. Calia, doncs, un lloc on se-
bollir els difunts. Aquesta tomba en seria l’únic record.
D’entrada, recordem-ho, es tracta d’una inhumació,
la qual cosa és interessant –no pas extraordinària– si
acceptem una cronologia de primer terç del segle I
aC, per a la deposició, que no es pot discutir.
Ja hem vist que els grecs emporitans enterraven els
seus difunts mentre que els indigets els incineraven.
Entre els romans, en aquells anys, predominava tam-
bé el costum de cremar el cadàver, per bé que existi-
en nombroses excepcions. Entre els itàlics, si bé era
més freqüent el ritual incinerador, en moltes regions
de la península es continuava sebollint els difunts.
Molt més interessant és la identificació, en aquesta
tomba, del costum d’origen hel·lè i que s’anà expan-
Moneda gal·la trobada en una tomba infantil localitzada al Pla de Sant Este-
ve (Vilademuls) (Janus. Arqueologia i Patrimoni).
dint per Itàlia des de la baixa república (segles II-I
aC), d’enterrar el difunt amb una modesta moneda,
posada preferentment sota la llengua o closa dins
d’una mà, que havia de servir per pagar al barquer
Caront el servei de fer passar el manes d’un costat a
l’altre de l’Estix, de la riba dels vius a la dels morts
(l’òbol de Caront). Aquest indici, poc documentat
en una cronologia tan alta en aquestes terres, ens fa
pensar que el difunt no seria ni un grec emporità,
que hauria estat sebollit a qualsevol de les necròpolis
urbanes en ús a l’entorn de la Neàpolis on reposarien
els seus avantpassats, ni un indiget, que hauria estat
incinerat. Pensaríem en un itàlic que, en morir lluny
de casa seva, hauria estat enterrat pels amics i com-
panys tot reproduint un model propi, una manera de
fer en la qual només destacarien, per inaudits, l’òbol
de Caront i l’estrígil, que, tanmateix, no comportava
cap dificultat de realització. Les altres ofrenes que
acompanyaven les despulles, un costum generalitzat
en el món mediterrani de l’època, eren uns recipients
ceràmics el valor simbòlic dels quals se’ns fa palès
en la terrissa emprada, clarament local. La presència
de l’estrígil de ferro, un fet gens estrany en tombes
d’itàlics tardorepublicanes (Ribera, 2008, 189) i que
també trobem acompanyant el difunt en unes quantes
sepultures de la necròpolis del carrer Cañete a Valèn-
cia i que cal considerar pertanyents als fundadors de
la ciutat –itàlics, no pas romans– permet il·luminar
la tomba de La Clota Grossa (García i Guérin, 2002,
205-209; Ribera, 2008, 188-189, fig. 9). El signifi-
cat just d’aquest objecte en un context funerari se’ns
escapa, però és una mostra de la forta urbanització i
hel·lenització d’Itàlia en aquells anys i posa de mani-
fest, pensem, el fort arrelament de l’ús del balneum,
al qual va lligada la utilització de l’estrígil, un cos-
tum tan integrat que no podien deixar de practicar.
Només des d’aquesta òptica s’explica l’existència a
Hispania d’alguns dels conjunts termals més antics i
127
més ben conservats de l’occident mediterrani (Nolla,
2000, 47-58). No oblidem que tant a Valentia com a
Empúries existien aquestes infraestructures.
Recentment ha estat donada a conèixer una altra in-
humació que caldria datar en aquesta etapa, ja en el
moment final, cap a mitjan segle I aC o potser ja
dins del tercer quart. La troballa s’efectuà al Camp
del Pla de Sant Esteve (Vilademuls), un interessant
camp de sitges entre les quals fou localitzada i exca-
vada una tomba infantil de forma rectangular (0,82
m per 0,32 m), retallada al subsòl amb lloses petites
de pedra definint els costats de la sepultura i dues llo-
ses grans i planes colgant-la. A dins es trobà dispo-
sat el cadàver d’un infant en decúbit supí. A la regió
coxal es localitzà una moneda gal·la d’un poble que
havia habitat a la regió de l’actual ciutat de Lió. Era
l’única “ofrena” (Codina, 2010, 129-132). Tot i el
lloc on fou trobada, hauríem d’imaginar que tindria
a veure amb l’òbol de Caront. Una flor no fa estiu
i, certament, una troballa solitària d’aquestes carac-
terístiques no és gens fàcil d’interpretar. Recordem,
tanmateix, la proximitat del lloc al camí d’Hèracles,
el gran eix de comunicació que podria explicar la so-
litud de la tomba i l’exòtica moneda que acompanyà
el difunt en el viatge al món dels morts.
Caldria considerar també alguns enterraments amb
cronologia baixrepublicana localitzats a l’nterior de
coves, sovint més mal documentats del que voldrí-
em. Recordem els vestigis de la cova de Les En-
cantades (Esponellà) (fitxa núm. 185) o del Reclau
Viver, a Serinyà (fitxa núm. 196).
Més enllà, les dades són inexistents si deixem
de banda la localització, aquí i allí (infra), d’uns
quants cadàvers llançats dins de sitges en crono-
logies d’aquest moment. Un es localitzà dins de la
sitja núm. 4 de l’oppidum de Sant Sebastià de la
Guarda (Palafrugell), que s’ha de datar en el se-
gon terç avançat del segle II aC. Es tractava d’un
home adult, d’entre 40 i 60 anys, amb molts pro-
blemes de salut a la boca, i que havia estat abocat
de qualsevol manera dins d’una fossa quasi buida.
La posició bocaterrosa i el fet que el cap es trobés
a més fondària que els peus assenyalaven que no
es tractava d’un enterrament convencional (Agus-
tí, Burch i Llinàs, 1998, 52-58). Un cas molt sem-
128
Bosc del Congost (Sant Julià de Ramis). Sitja amb les despulles d’un home
adult que hi fou llançat.
blant, del qual no coneixem tan bé els detalls, s’ha
documentat a La Quintana (Cervià de Ter), també
dins d’una sitja colgada en el primer terç avan-
çat del segle I aC (Castanyer, Roure i Tremoleda,
1987, 188). Al gran sitjar del Bosc del Congost,
associat a *Kerunta, es van localitzar dues depo-
sicions. Efectivament, una, a la sitja núm. 17, es-
tava bastant ben conservada i posada a ponent de
la sitja, amb una orientació nord-sud. Es va poder
determinar que una arracada trobada en l’excava-
ció corresponia al difunt inhumat. Quedava clar,
tanmateix, que la sepultura fou obrada un cop el
dipòsit fou colgat amb runa. Era, per tant, posterior
a un procés que cal datar a partir de mitjan segle II
aC, cosa que ens ajuda poc a fixar amb seguretat
una proposta cronològica mínimament convenient.
Proposaríem, certament sense gaire força, datar-la
entre el 150 i el 75 aC (Burch i Sagrera, 2009, 49-
50). L’altra, també una inhumació, fou localitzada
dins del dipòsit núm. 59 i es trobà molt malmesa i
fragmentada. El colgament de la sitja i la deposi-
ció s’han de situar genèricament dins del segle II
aC (Burch et al., 1995, 82; Burch i Sagrera, 2009,
101-102). No són casos únics. En altres jaciments
del territori s’han efectuat puntualment idèntiques
troballes (Agustí, Burch i Llinàs, 1998, 57; Asen-
sió et al., 2009, 26-27, fig. 8).
No són descobertes fàcils d’interpretar i, molt pro-
bablement, poc tenen a veure amb el ritual en ús
entre les comunitats que habitaven aquestes terres
en aquells dos segles. Sembla més aviat un càstig
i/o un tractament reservat a determinades persones.
En tot cas, però, no ens són útils per intentar inter-
pretar el ritual funerari dels antics estadants de la
Indigècia, sobre els quals, recordem-ho, no posseïm
cap dada. És, doncs, un tema que queda plantejat.
Caldrà treballar-hi de valent per intentar resoldre’l.
10. La cultura material
En un treball d’aquestes característiques és abso-
lutament necessari aturar-se a analitzar la cultura
material d’aquells que varen ocupar aquest territo-
ri durant la baixa república. És a través d’aquests
indicis que no solament podem aproximar-nos a
la seva vida quotidiana, constatar la presència o
absència d’objectes forans, de la seva acceptació,
de l’assimilació, sinó també de costums i pecu-
liaritats que podem veure com es modifiquen o
com anaven canviant amb el pas dels anys. És,
altrament, el complement imprescindible per de-
duir funció i característiques d’un espai determi-
nat dins d’un habitatge; allò que fa possible, quan
les circumstàncies són favorables, de poder saber
amb seguretat l’ús que es donava a un àmbit, a un
espai.
Tanmateix, el comportament divers del material
amb el pas del temps fa que el registre arqueològic
quedi enormement limitat, amb tots els problemes
que això comporta a l’hora de fer-ne una interpre-
tació global. La terrissa, sense cap mena de dubte,
constitueix l’element principal de la cultura materi-
al d’una època determinada per diverses raons, en-
tre les quals hi ha el seu ús en grans quantitats des
de la seva invenció, en esdevenir imprescindible per
a la conservació de béns, i per a la seva transfor-
mació, emmagatzematge i comercialització. Però és
també un objecte fràgil que es trenca fàcilment, una
circumstància que cal considerar i que facilita una
evolució continuada de la forma i acabats dels atu-
ells, que es produïa amb rapidesa. Aquesta circum-
stància explica el seu enorme valor com a “fòssil
director”, com a referent cronològic d’enorme pre-
cisió, i que esdevé, recordem-ho, allò que permet
datar amb més seguretat i amb menys dificultats la
formació d’una unitat estratigràfica. Cal afegir-hi
una altra consideració definitiva a l’hora d’entendre
la seva importància cabdal: la seva resistència, que
fa dels fragments de ceràmica objectes pràcticament
indestructibles.
En un segon lloc, caldria considerar els objectes
metàl·lics, preferentment de bronze, de ferro, de
plom i només excepcionalment de metalls precio-
sos, com l’argent i l’or.
Localitzar en un estrat arqueològic eines de ferro
no és rar. Sovint, però, es tracta de claus o de peces
malmeses i en molt mal estat de conservació que
hom difícilment pot interpretar. Més de tant en tant
es recuperen eines i armes.
Per les peculiaritats de l’aliatge en més bon estat
es troben els objectes de bronze, més rars que els
de ferro i només en ocasions sencers. La troballa
d’argent i or és sempre excepcional, extraordinària.
També es conserven útils obrats en os o banya, però
en canvi són impossibles de recuperar, si no és en
determinades condicions, objectes obrats en fusta,
cuiro o teles i teixits, que desapareixen sense deixar
rastre tangible, tot i l’enorme importància d’aques-
tes matèries en el dia a dia d’una comunitat.
En aquest balanç ens centrarem monogràficament i
exhaustivament en l’anàlisi de les restes ceràmiques
i en les eines de ferro a partir de referències estra-
tigràfiques sòlides, i només esmentarem de passada
el material de bronze, d’os i de banya, atès que són
molt poques les dades que en controlem.
10.1. La terrissa
El nostre propòsit seria mostrar per fases la cerà-
mica en ús, en la Indigècia, durant unes etapes
cronològiques determinades que hem intentat fer
coincidir amb moments diversos que –pensem– de-
fineixen determinades etapes amb personalitat dins
del període general objecte d’aquest estudi. Una
primera etapa se situaria entre el 218 aC, l’inici de
la presència de Roma en aquest territori, i el 195
aC, quan, esclafada la revolta, Roma imposà les se-
ves condicions. El segon moment ocuparia grosso
modo tota la primera meitat del segle II aC (195-
160/150 aC). Una tercera etapa ocuparia in exten-
so el tercer quart del segle II aC (160/150-130/125
aC), mentre que el darrer terç / darrer quart del segle
II aC (130/125-100 aC) configuraria un tercer mo-
ment, essent el darrer el que ocuparia el primer terç
/ primera meitat del segle I aC (100-70/50 aC). No
continuarem més enllà perquè ens manquen dades
precises, informació ferma i abundant que haurà
d’omplir la publicació de les darreres excavacions
129
del fòrum d’Empúries amb seqüències de llarg abast
molt ben distribuïdes en el temps.
Aquesta divisió en períodes només s’ajusta per
sobre amb les tres grans etapes “històriques” que
hem pogut definir al llarg d’aquest estudi: el mo-
ment inicial de contacte (218-195 aC), la derrota i
la imposició del model colonial (195- 125/100 aC)
i el Gran Canvi, amb la fundació d’una estructura
urbana, amb l’aparició de ciutats ortogonals de nova
planta (125/100-50/30 aC). I tanmateix, si ens hi fi-
xem, ens adonarem que hi hauria plena coincidència
si suméssim les tres etapes centrals.
Els períodes que presentem no s’han estructurat de
forma aleatòria, fruit d’una irresponsabilitat. Hem de-
finit les cinc etapes a partir de contextos arqueològics
ben definits, ferms i ben establerts que permeten ob-
servar en jaciments diferents de diverses zones geo-
gràfiques quina era la terrissa en ús i quina la seva im-
portància quantitativament parlant. En les làmines de
resum, molt visuals, es presenten les peces més sig-
nificatives, les que solen aparèixer sempre en el be-
nentès que n’hi ha moltes altres de testimonials i, per
tant, deixades de banda. Cal també tenir ben present
que aquestes taules no tenen res a veure amb la im-
portància quantitativa d’una espècie ceràmica en un
moment determinat. Aquesta informació la donarem
en el text, on hi haurà ocasió per comentar diversos
aspectes relacionats amb les produccions ceràmiques
identificades, sobre la seva (suposada) localització i
sobre la seva capacitat de penetració en el territori. La
nostra intenció seria proporcionar al lector un pano-
rama clar i útil que li permeti copsar a grans trets el
comportament de la gent que poblà aquest territori a
través del registre ceràmic i, alhora, uns paral·lels que
puguin ajudar a datar amb més precisió altres unitats
estratigràfiques on manquin les importacions.
En aquesta presentació dividirem la ceràmica en
quatre grans grups: la terrissa de taula, la ceràmica
de cuina, els grans contenidors de transport (les àm-
fores) i els grans contenidors fixos (gerres, dolia...).
Els primers contactes
Aquesta etapa és molt clara, amb una perfecta con-
tinuïtat amb l’anterior. En efecte, tot i que nosaltres
per qüestions metodològiques la fem començar al
218 aC, cobriria sense gaires variacions la segona
meitat del segle III aC o, potser millor, el darrer terç
130
/ darrer quart. Fem servir els nivells d’abandonament
del Puig de Sant Andreu-Illa d’en Reixac (sobretot,
Codina, 2006; fitxa núm. 100), de Mas Castellar, que
nosaltres datem en aquest moment amb només fre-
qüentacions esporàdiques posteriors (Pons i Rovira,
1997), Castell Barri (Caravaca et al., 1996, 109-118;
fitxa núm. 56), sitja núm. 3 del Bosc del Congost
(Burch i Sagrera, 2009, 24-32) i el material procedent
de Puig Castellet (Nolla i Casas, 1981, 203-230).
Entre la terrissa de taula hem d’esmentar la pre-
sència de ceràmica de vernís negre d’origen local,
produïda a Roses en quantitats considerables i que
és omnipresent en els jaciments de la Indigècia, so-
bretot a prop del mar. Es coneixen amb cert detall
alguns dels centres productors (Puig, 2006c, 513-
544; Gorgues, 2010, 195-205). La seva desaparició,
de cop, s’ha de posar en relació amb la revolta in-
dígena i amb la intervenció catoniana. No sembla
que se’n pugui dubtar si no és modificant les dades.
En aquest moment se’ns fa present de manera re-
marcable la campaniana A d’Ischia, amb les formes
més arcaiques. No cal dir que es troba en quantitats
notablement inferiors a les produccions de Rhode i
s’ha de posar en relació amb la presència de Roma.
Assenyalem l’ús preferent de la forma Lamboglia
23, l’anomenat plat de peix, que trobem amb regu-
laritat en tots els jaciments d’aquest territori al llarg
de tot el segle III aC, i escudelles grans, mitjanes i
petites (Lamb. 26, 27, Roses 1A i 10A...).
Molt més usades són les produccions locals, les ce-
ràmiques grises de la costa catalana i comunes oxi-
dades, de gran qualitat tècnica, molt ben obrades,
i entre les quals semblaria haver-hi en actiu molts
tallers d’abast local, comarcal i, excepcionalment,
regional. Entre les grises cal destacar el domini
d’escudelles de llavi tancat cap a l’interior (A-Ib,
A-Ic...), petites copes de la forma B i ansats per
beure de formes molt peculiars, amb nansa de cinta,
fons còncau, sense peu, i de vegades amb mugrons
i filets ornamentals (D-I, D-I/III). Molt més rares
són les copes amb peu alt, troncocònic, dues nanses
contraposades i decoració de filets i mugrons (F-
III). Hi ha també gerres més grans, de vegades la
versió ampliada de peces més petites (formes D-V
i E-III), recipients grans per desar-hi coses (forma
G-I), l’anomenat vas cerveser, amb una nansa i un
broc, tan característic en jaciments ibèrics al llarg
dels segles IV i III aC (forma G-III), o la forma M,
 212/195 aC. Ceràmica de vernís negre: Taller de Roses i Campaniana A.

Lamb. 23/
Roses 80 Lamb 26

Lamb, 27A/ 0 5cm

Roses11.a
Lamb. 27a/
Roses 1.c

Roses 10A Roses 1A

212/195 aC. Grisa/ oxidada de la costa catalana i comuna de taula

A-Ib
A-VII

A-VIII
A-IIIc

D-I

F-III

0 5cm
D-I/III

Ullastret form 9
D-I/III

Material ceràmic.

131
 212/195 aC. Grisa/oxidada de la costa catalana i comuna de taula

G-I

D-V

G-III

0 5cm

E-III

J M

212/195 aC. Ceràmica ibèrica pintada i indigeta de pintura blanca.

0 5cm

Material ceràmic.

132
 212/195 aC.

Ceràmica de cuina Àmfores

Ibèrica Grecoitàlica

0 25cm

0 7cm
T-5.2.3 T-8.1.3 T-7.2.1

Material ceràmic.

133
la interpretació de l’askos grec, d’un cert èxit i que
no va més enllà del 195 aC. Els acabats, les decora-
cions, les nanses i els perfils de les bases són idèn-
tics als atuells més petits (supra). Sovintegen les
peces petites de fireta que copien formes i recipients
de tota mena, preferentment petites copes amb dues
nanses contraposades (forma J). S’han interpretat de
moltes maneres, i probablement tingueren funcions
diverses segons casos i circumstàncies.
Molt menys abundants són els recipients de ceràmi-
ca indigeta decorada amb pintura blanca, ben pre-
sent i quasi exclusiva en jaciments de la Indigècia,
que han fet pensar en un centre productor princi-
pal al Puig de Sant Andreu-Illa d’en Reixac (Mar-
tín, 1976, 145-160; Martín, 1988, 47-56) i no pas a
Empúries, com s’ha proposat (Gorgues, 2010, 165),
que desapareix sense deixar rastre en el daltabaix
del 195 aC, cosa que semblaria donar suport a aque-
lla proposta i, encara menys, els primers kalathoi,
un atuell que degué ser creat en el darrer terç del
segle III aC i que havia d’esdevenir un dels para-
digmes de la producció terrissaire del món ibèric
des del sud-est a les Alberes. Són, en aquesta eta-
pa, peces grans, cilíndriques, de llavi recte, amb, de
vegades, dues nanses ornamentals aplicades i amb
frisos grans amb decoracions geomètriques o vege-
tals (fulles d’heura) (Conde, 1991, 141-168). Són
productes meridionals del que anomenaríem “cercle
de Fontscaldes”, arribats per intercanvi.
Pel que fa a la ceràmica de cuina, es tracta de pe-
ces preferentment fetes a mà o a torn lent, amb gran
desgreixant i acabats sobretot reductors, ben prepa-
rades per resistir el contacte amb el foc: olles, urnes,
cassoles, amb nanses (a vegades només ornamen-
tals) o sense, tapadores, gerres, cossis, escudelles de
diverses mides... La seva importància quantitativa-
ment parlant és significativa però no representa més
d’un terç del total, deixant de banda jaciments molt
petits, com Puig Castellet, on pot arribar a ser més
del 80 % del total. Recordem que es tractaria, en
aquest cas, d’atuells obrats en el mateix jaciment,
un oppidum de modestíssimes dimensions i clara
voluntat autàrquica. Més endavant, amb relació a
Can Pons, reprendrem el tema.
No hi manquen tampoc alguns morters, molts dels
quals s’han de considerar productes locals, atuells a
bastament utilitzats en el món indiget.
134
Si ens centrem a analitzar el material amfòric, po-
drem observar el pes important, quantitativament
parlant, de les àmfores ibèriques majoritàriament
locals i de les àmfores púniques de diversa pro-
cedència (T-5.2.3, T-8.1.3, T-7.2.1...), també molt
abundants i que posaríem en relació amb l’activitat
comercial emporitana, molt lligada a Ebusus, que
no pas (almenys majoritàriament) amb la presència
directa de mercaders cartaginesos.
Els continguts proposats són diversos (cervesa, vi,
salaons, oli...).
En aquesta etapa s’intensifica l’arribada d’àm-
fores grecoitàliques que començàvem a detectar
amb certa freqüència durant el segle III aC i que
transportaven prestigiós vi sud-itàlic i sicilià. És
interessant recordar que en ocasions aquest recipi-
ents van continuar essent usats com a contenidor,
potser també d’altres productes, un cop buidats de
vi.
El segle II aC. L’etapa inicial (195-160/150 aC)
En molts aspectes, tal com veurem, significà un
trencament diàfan amb l’etapa anterior que en molt
bona part, almenys en aquestes terres, s’ha de po-
sar en relació amb els fets polítics que culminaren
amb la derrota del 195 aC i les seves conseqüènci-
es. Algunes ceràmiques, molt presents en el registre
anterior, van desaparèixer sense deixar rastre. En-
tre aquestes, hi ha la ceràmica de vernís negre de
Roses, tan abundant en contextos estratigràfics de
segle III aC, o la ceràmica indigeta decorada amb
pintura blanca.
Hem considerat per il·lustrar aquest moment alguns
conjunts interessants amb troballes numèricament
significatives com per poder servir de referència.
Cal posar atenció en els nivells constructius de la
cisterna de l’anomenat praesidium d’Empúries,
amb molt de material parcialment estudiat (Aquilué
et al., 1984, 425-463), els nivells de la fase segona
de l’excavació del pàrquing, en el mateix jaciment
(Sanmartí, Nolla i Aquilué, 1983-1984, 133-146),
el material de la fase primera de La Muntanyeta
(Viladamat) (Casas, Nolla i Soler, 2010, 145-176) i
les sitges núm. 8, 13, 21, 29, 34, 53 i 109 del Bosc
de Congost (Sant Julià de Ramis) (Burch i Sagre-
ra, 2009, 39-42, 43-44, 53-55, 58-60, 61-64, 90-91
i 136).
 212/195 aC. Morter ibèric

0 7cm

195-160/150 aC. Campaniana A

Lamb. 33b

Lamb. 10
Lamb. 34

Lamb. 25
Lamb. 36

Lamb. 27a-b
0 5cm

Lamb. 49

Lamb. 28

Lamb. 55
Lamb. 28

Lamb. 68a
Lamb. 31a

Lamb. 33a Lamb. 68b-c

Material ceràmic.

135
 195-160/150 aC.

Llànties Ungüentaris

0 5cm
0 5cm

195/160 aC. Grisa/ oxidada emporitana de la costa catalana i comuna de taula

A-Ic

0 5cm
A-IIId

E-III

A-V

G-I

D-I/III

G-II

D-III
J

Material ceràmic.

136
 195-160/150 aC.

Ceràmica ibèrica pintada Ceràmica de cuina

0 7cm

0 7cm

Comuna púnica i itàlica Àmfores

0 7cm

Morters

Grecoitàlica 25cm
0 7cm

Material ceràmic.

137
La ceràmica envernissada de negre queda reduïda
pràcticament del tot a la campaniana A clàssica amb
les formes Lamboglia 25, 27a-b, 28, 31a, 33a, 33b,
34, 36, 49, 55, 68a, 68b-c i la petita copa Lambo-
glia 10, amb dues nanses simètricament disposades
i, certament, molt rara. La decoració ocupa sovint el
fons intern, amb quatre palmetes molt acurades o a
base de bandes de pintura blanca a la paret interna
(Lamb. 31a i 33a i b) i també cercles concèntrics
en el fons intern (Lamb. 68a). Se’ns fa present un
xic arreu però és especialment representada en jaci-
ments costaners.
Semblantment però de manera molt més puntual
trobem algunes lucernae campanianes envernissa-
des de negre, especialment a Empúries i molt de tant
en tant en els oppida.
Percentualment menys representades però també
d’origen forà, hem de mencionar les ceràmiques
comunes de cuina tant d’origen campanià (Bastit,
1983) com cartaginès. Es tracta, preferentment, de
cassoles i tapadores.
D’altres objectes recurrents són ungüentaris en for-
ma de fus, amb nansa o sense, d’origen local (molt
probablement Empúries) que són molt freqüents
entre les ofrenes funeràries de sepultures tardorepu-
blicanes. Cal suposar que correspondrien a untures
i perfums que haurien servit per netejar i preparar el
cos del difunt abans de cremar-lo o de sebollir-lo.
Aquestes peces continuaran essent presents fins a la
segona meitat avançada del segle I aC.
Pel que fa a la ceràmica ibèrica pintada, continua
essent el kalathos l’única forma representada i amb
material d’importació procedent sobretot de l’actual
Catalunya Nova (cercle de Fontscaldes). Tanmateix,
assenyalaríem la identificació, en poca quantitat en-
cara, de les primeres produccions locals que, com
podrem veure, van esdevenir hegemòniques d’ençà
mitjan / segona meitat d’aquesta centúria.
Pel que fa a les ceràmiques fines de taula és en
aquell moment –i molt al principi– que se’ns fa avi-
nent un fet que marca amb contundència el pano-
rama al llarg de tot aquest territori que anomenem
Indigècia: l’eclosió del que anomenaríem la con-
solidació i l’expansió d’uns tallers de terrissa que
hem situat, per diverses raons que tornarem a expo-
sar, a Emporion o en la seva immediata proximitat.
138
Aquest conjunt de tallers –que, per les característi-
ques morfològiques de les seves produccions, molt
uniformes i sempre d’una gran qualitat tècnica, cal
deduir que es localitzaven en un sol lloc a la manera
de la producció de Rhode (supra), que ja produïa
abans i que podem rastrejar durant la segona meitat
del segle III aC (i d’abans), al costat de molts al-
tres– acaparà el mercat regional, i bandejà els altres
tallers que, en molts jaciments, deixen de ser-hi re-
presentats o queden en un baixíssim nivell de per-
centatge. A Empúries constitueixen gairebé tota la
ceràmica fina de taula de tradició indígena, tal com
passa també en la major part de jaciments costaners.
Més cap a l’interior, constitueixen una part impor-
tant del total, sovint de més de la meitat d’aquest.
Aquestes circumstàncies, la importància del paper
comercial d’Emporion durant la baixa república, la
identificació en el derelicte d’Illa Pedrosa (l’Estar-
tit, Torroella de Montgrí) –una petita nau de cabo-
tatge procedent de l’antiga ciutat focea– d’ansats
de la forma D-I en quantitats notables, l’abundàn-
cia arreu de la Mediterrània occidental de material
d’aquest tipus, tot sembla assenyalar Empúries com
a centre productor-distribuïdor.
Aquest conjunt de tallers produïa ceràmiques apa-
rentment diverses, algunes de les quals amb una
marcada personalitat. Tanmateix, només cal conèi-
xer-les un xic per constatar, en darrera instància,
la seva uniformitat: argila, desgreixant, acabats,
formes, peculiaritats puntuals, tot condueix a un
mateix lloc. Altrament, estudis arqueomètrics no
fan més que confirmar-ho (Conde, 1991, 166-167).
Dins d’aquest calaix de sastre hi identifiquem els
tipus següents: ceràmica grisa dins de la tradició de
les produccions de la costa catalana que anomenem,
per distingir-la específicament, emporitana; comu-
nes oxidades que majoritàriament no són sinó una
versió cuita amb foc oxidant de les reduïdes; kalat-
hoi pintats i, més endavant, la ceràmica d’engalba
blanca. La producció més activa correspondria a les
grises. En aquesta fase inicial del segle II aC, cons-
tatem la desaparició d’algunes formes i decoracions
ben representades anteriorment i, especialment, la
fixació d’unes característiques que defineixen els ta-
llers i que acabaren imposant unes modes, amb una
base de perfil característic i la substitució rapidíssi-
ma de les nanses de cinta. Les escudelles grans (for-
mes A-Ic i A-Iid) o petites (forma B), copes similars
a la Lamboglia 31 (forma A-V), i ansats per beure
 195-160/150 aC. Àmfores

T-7.3.1 T-7.4.2 T-7.4.3

T-5.2.3

25cm

T-8.1.3(1 i 2) Ibèrica

Material ceràmic.

139
(forma D-I/III i D-III), molt més esvelts que els més
antics, constitueixen el gruix de la producció. Tam-
bé identifiquem algunes gerres (forma E-III) o urnes
de boca molt ampla (formes G-I i G-II).
Continuem trobant peces de “fireta” obrades localment.
També són ben presents morters de diversa proce-
dència, amb o sense nanses i d’origen local o forà
(massaliota o itàlic).
La terrissa grollera de cuina incorpora formes noves
a les olles i urnes anteriors. Destaquem la presèn-
cia de cassoles de base plana amb o sense nanses,
i algunes tapadores amb pom ben definit. Quant a
percentatge se situen en el 15 i el 20 % del total de
la terrissa d’un nivell determinat.
Pel que fa als recipients amfòrics, són les àmfores de
vi grecoitàliques les més ben representades. Són re-
cipients cada vegada més esvelts, amb el llavi menys
obert i de secció triangular, que es fa cada cop més
alt. Són uns quants els derelictes identificats en ai-
gües de la Indigècia carregats d’àmfores d’aquesta
mena. Amb percentatges menors, continuen ben pre-
sents les produccions púniques d’arreu de la seva àrea
d’influència (formes T-6.2.3, T-7.3.1, T-7.4.2, T-7.4.3
i T-8.1.3 (1 i 2)) i les àmfores ibèriques de boca plana.
Pel que fa a presència de material i percentatges,
podem donar els de la UE 1002 del jaciment de La
Muntanyeta (Viladamat), que cal situar amb tota se-
guretat en aquesta etapa. En total es varen inventariar
923 fragments de terrissa amb la següent distribució:
Ceràmica campaniana A: 12 fragments (1,30 %)
Ceràmica comuna itàlica: 1 fragment (0,10 %)
Ceràmica grisa emporitana: 67 fragments (7,26 %)
Ceràmica comuna de tradició ibèrica: 297 frag-
ments (26,97 %)
Ceràmica comuna reduïda: 58 fragments (5,74 %)
Ceràmica grollera: 3 fragments (0,32 %)
Llàntia: 1 fragment (0,10 %)
Àmfora ibèrica: 27 fragments (2,93 %)
Àmfora púnica: 202 fragments (21,88 %)
Àmfora massaliota: 2 fragments (0,12 %)
Àmfora grecoitàlica: 366 fragments (33,15 %)
El segle II aC. El moment central (160/150-130/125 aC)
Hem volgut individualitzar aquesta etapa central del
segle II aC a partir d’alguns conjunts interessants
140
en els quals basar-se. Alguns potents nivells de Mas
Gusó (Casas i Soler, 2004) s’han de datar en aquesta
etapa, així com els nivells de la Neàpolis emporita-
na associats a la construcció de l’àgora i de la stoa
(Mar i Ruiz de Arbulo, 1993, 164-166) o de la mu-
ralla meridional (Sanmartí i Nolla, 1986, 81-110).
Marquen aquesta etapa tres detalls significatius:
l’aparició en el registre, i de manera puntual, de
campaniana de tipus B de Cales; el pas, tan difí-
cil de definir si no és a partir de peces senceres, de
l’àmfora grecoitàlica a la Dressel 1A; i l’aparició de
les ceràmiques d’engalba blanca dins d’un procés
més ampli que mostra la consolidació del que ano-
menem el conjunt de tallers emporitans de ceràmi-
ques fines.
Entre la terrissa envernissada de procedència fora-
na domina a bastament el panorama la campania-
na A d’Ischia (formes Lamboglia 25, 27b, 27c, 28,
31a, 1b, 33b, 34, 36 i 55) amb acabats cada vegada
més estandarditzats i de menys qualitat. La presèn-
cia puntual de ceràmica de tipus B de Cales (forma
Lamboglia 3, preferentment) és un fet que cal con-
siderar.
Hom detecta, també, sobretot a Empúries i molt
rarament en els oppida, algunes llànties campania-
nes envernissades i alguns esvelts ungüentaris, amb
nanses o sense, que, en canvi, constitueixen un ob-
jecte d’ús funerari omnipresent en les deposicions
emporitanes d’aquesta etapa (Almagro, 1953, 396-
397).
El conjunt numèricament més nombrós el constitu-
eixen les produccions fines dels tallers d’Empúri-
es, on la grisa continuaria acaparant la part del lleó
amb les formes A-Ic, A-II, A-IIId, B, D-III, E-I,
E-II, G-II i H, preferentment. Els perfils i els aca-
bats són molt uniformes, i destacaríem l’aparició i
consolidació de l’escudella de tipus A amb la carena
molt marcada (A-II), que esdevindria, des d’ara i
fins a mitjan / segon quart del segle I aC, un dels
atuells més característics i més abundants. Cal re-
cordar que moltes vegades són les mateixes peces
però cuites a foc oxidant (sempre per sota d’un 10
% del total). Els kalathoi, força nombrosos, són so-
bretot de producció local, encara de perfil preferent-
ment cilíndric, llavis plans i parets gruixudes, amb
decoracions estandarditzades, on van desapareixent
 160/150-130/125 aC. Campaniana A

Lamb. 25

Lamb. 31b

Lamb. 27b

Lamb. 33b

Lamb 27c 0 5cm

Lamb. 34

Lamb. 28
Lamb. 36

Lamb. 55
Lamb. 31a

160/150-130/125 aC.

Vernís negre de Cales Ungüentaris

Lamb. 3
0 5cm

Llànties

0 5cm 0 5cm

Material ceràmic.

141
 160/150-130/125 aC. Grisa/oxidada emporitana de la costa catalana i comuna de taula

A-Ic A-II

A-IIId

G-II

D-III

E-I 0 5cm

H E-II

160/150-130/125 aC. Ceràmica ibèrica pintada

0 7cm

A1
A2

Material ceràmic.

142
 160/150-130/125 aC.

Comuna itàlica i púnica Ceràmica de cuina

0 7cm

Morter itàlic

0 7cm

160/150-130/125 aC. Àmfores

0 25cm

Ibèrica Grecoitàlica Itàlica Dr. 1A

Material ceràmic.

143
 160/150-130/125 aC. Àmfores

0 25cm

T-7.4.2 T-8.1.3(1 i 2)
T-7.4.3

130/125-100/90 aC. Campaniana A

Lamb. 28
Lamb. 25b

Lamb. 36

Lamb. 27b

0 5cm

Lamb. 31b
Lamb 27c

Material ceràmic.

144
les dents de llop, substituïdes per bastonets en essa,
paral·lels els uns als altres i, en la paret externa,
semicercles concèntrics, faixes rectes i palmeres.
Són acompanyades per les primeres gerres, urnes i
olles engalbades de blanc, un producció amb una
forta personalitat, eixida dels mateixos tallers que,
en contextos més moderns (infra), arribarà a ser nu-
mèricament important. A propòsit d’aquests centres
terrissaires (ceràmica emporitana, grisa i oxidada,
kalathoi pintats, d’engalba blanca), és interessant
constatar, per una banda, la força de la tradició en
tractar-se d’una producció terrissaire que té les se-
ves arrels en el món indiget però que fou capaç d’in-
corporar, tot adaptant-lo a les seves peculiaritats,
productes forans de tipus ibèric, tal com passa cla-
rament amb el kalathos d’origen meridional, i que
aquests centres interpretaran i incorporaran a la seva
producció fins esdevenir un recipient abundantment
produït i que trobem constantment en tots els jaci-
ments d’aquest territori entre mitjan segle II i mitjan
/ segon terç del segle I aC. De fa anys es parla del
paper d’aquell atuell com a contenidor d’un (o uns)
productes indeterminats que hauria estat usat per co-
mercialitzar-los a la manera dels recipients amfòrics
(estat de la qüestió i noves dades a Gorgues, 2010,
297). És, aquesta, una qüestió interessant que no ve-
iem tan clara. És ben cert que l’anomenat “barret de
copa” és ben present en un vastíssim territori però
mai, deixant de banda el territori plenament ibèric,
amb alts percentatges. No sembla que puguem con-
siderar-lo només un contenidor d’un (o uns) pro-
ducte determinat. Per les mides, hauria de tractar-
se d’un producte costós (s’ha dit si mel) i la forma
no s’adapta de cap manera a una comercialització
marítima a diferència de les àmfores de qualsevol
origen. La seva presència continuada i contundent
en tota mena de jaciments d’aquest territori i en
contextos residencials, i no especialment en rebosts
o espais d’emmagatzematge, ens faria pensar més
en un ús polivalent en àmbit domèstic per desar-hi
qualsevol tipus de producte, líquid, mig líquid o sò-
lid. Si de cas, l’ús com a contenidor el veuríem com
a secundari i puntual.
I tanmateix, al costat d’aquests productes tan cla-
rament indigets i ibèrics cal posar-hi la incorpora-
ció de formes i d’acabats que tenen el seu origen
globalment en el món mediterrani i de debò en els
contactes amb el món itàlic. Aquest fet se’ns fa pre-
sent en la ceràmica grisa (i oxidada) emporitana
amb formes d’inspiració forana o entre les d’engal-
ba blanca, en què majoritàriament les gerres, però
també urnes i olles, beuen de fonts alienes. Nogens-
menys, si ens hi fixem un xic, constatem de seguida
la barreja d’orígens. Malgrat tot, els acabats, sobre-
tot en les bases i els peus, són clarament autòctons.
És, però, una simbiosi interessant que ens mostra
la voluntat d’integració tot interpretant els models
segons la pròpia tradició.
Continuen ben presents les ceràmiques de cuina
d’origen cartaginès i especialment itàlic, amb noves
formes que, tanmateix, no són sinó variacions sobre
mateixos temes (cassoles i tapadores). Assenyalem
la identificació cada vegada més freqüent de mor-
ters d’origen tirrènic, de llavi robust i triangular, que
coexisteixen amb peces locals.
La terrissa de cuina, amb percentatges que poden
arribar en jaciments indígenes a un 20 % del total,
continua fidel a determinats atuells (olles, urnes,
cassoles i tapadores).
Entre els recipients amfòrics, són els contenidors
de vi d’origen itàlic, grecoitàliques i Dressel 1A les
peces més representades en tota mena de jaciments.
L’evolució d’una portà a l’altra justament en aquest
període. No és fàcil, a partir de fragments, definir-la.
Continuaven essent presents les àmfores ibèriques
i alguns recipients d’origen cartaginès de diversa
procedència (T-7.4.2, T-7.4.3 i T-8.1.3(1 i 2)) amb
predomini de les ebusitanes.
El segle II aC. L’etapa final (130/125-100/90 aC)
Aquest etapa, de poc més d’un terç de segle, coinci-
deix amb un moment de canvi important on se’ns fa
palesa la voluntat, per part de les classes dominants
dels oppida, d’integrar-se dins de la koiné mediter-
rània –de fet, de romanitzar-se, d’aproximar-se als
nous senyors–, que coincidí –i no podia ser de cap
altra manera– amb una actitud diferent de Roma en-
vers aquestes terres que acabaria propiciant allò que
anomenem el Gran Canvi.
Ens serveixen de guia i de model en aquest recor-
regut els nivells fundacionals de la primera fase de
la vil·la romana de Mas Gusó (Casas i Soler, 2004),
del magatzem de dolia de l’Olivet d’en Pujol (ni-
vells fundacionals) (Casas, 1989, 25-39), de la se-
gona fase d’ocupació de La Muntanyeta (Casas,
145
Nolla i Soler, 2010, 145-176), nivells fundacionals
del Camp de Bosquet (Casas, 1980, 275-281), de
La Vinya (Casas, Soler i Turon, 2002, 39-52), ni-
vells associats a la construcció de la plataforma del
temple itàlic de *Kerunta (Burch et al., 2001a, 81-
84) o, en el mateix jaciment, del barri a redós de
la muralla (material encara inèdit procedent de les
excavacions de 2008 i, sobretot, 2009) i, finalment,
les sitges Gall 1 i 2 del fòrum d’Empúries i de son-
deig del cardo B (Aquilué et al., 1984, 367-423) o
els nivells constructius de l’edifici del Corral d’en
Pi (Ripoll i Llongueras, 1974, 280-293).
Entre les ceràmiques d’importació envernissades
continua essent majoritària la campaniana A de la
fase més tardana amb les formes Lamboglia 25b,
27b, 27c, 28, 36, 31b, preferentment, amb poques
decoracions molt convencionals i, en general, de
poca qualitat. Paral·lelament, cal assenyalar l’ar-
ribada en quantitats significatives de ceràmica del
cercle de la campaniana B, entre les quals sovinte-
gen les de Cales. Entre les formes més representa-
des cal assenyalar la Lamboglia 2, 3, 4 i, sobretot,
5, un plat decorat en el fons intern amb cercles con-
cèntrics amb corona circular de rodeta.
Són puntuals i encara poc nombroses les llànties,
d’origen itàlic, i presents per primera vegada les ce-
ràmiques de parets fines (forma Mayet 1 i 2), uns
gots de base plana i llavi ben marcat i obert, que
havien de tenir un gran èxit i que immediatament
serien objecte d’imitació en tallers locals.
Pel que fa a la producció numèricament més impor-
tant (tallers del cercle d’Empúries), continuen do-
minant el panorama les grises, amb la forma A-II,
plenament consolidada, la B i l’aparició d’uns plats
plans (C-I, C-III i C-IV), inspirats en productes fo-
rans, que en algun cas arribaran a ser un dels pro-
ductes més acceptats (C-I), E-I, E-II, D-III, D-III/
IV, G-II i I). Els kalathoi d’aquesta etapa, de parets
subtilíssimes, forma troncocònica a cops molt mar-
cada i llavis més inclinats, amb les decoracions ja
ben fixades de tipus geomètric floral, constitueixen
el corpus canònic d’aquesta producció. Són molt
abundants. Interessa assenyalar l’existència d’una
producció local, de curt abast, que detectem molt bé
a l’oppidum de la muntanya de Sant Julià, amb una
marcada personalitat morfològica i que se sintetitza
en la creació de plats plans de vora caiguda –en dar-
146
rera instància, inspirats directament en el plat Lam-
boglia 36 de la ceràmica de vernís negre, la forma
de més èxit al llarg de la baixa república en els ja-
ciments d’aquest territori– amb decoració comple-
xa geomètrica floral del fons intern i del llavi que
continuarem trobant en l’etapa subsegüent (infra).
Pel que fa a les ceràmiques d’engalba blanca, la
seva presència és continuada i numèricament con-
tundent. Predominen les gerres d’una o dues nanses
i algunes urnes que a Empúries també es van fer
servir de contenidor de cendres de difunts.
Les ceràmiques de cuina foranes continuen essent
ben presents, amb clar predomini de les d’origen
itàlic, entre les quals destacaríem una mena de pa-
ella. Els morters d’aquesta procedència són, també,
ben presents, alguns decorats amb ditades al llavi
(a ditatte).
Entre les ceràmiques de cuina cal assenyalar la
identificació de recipients més grans, l’aparició de
nanses punxegudes, molt característiques d’aquesta
fase i de la següent, cassoles de base plana i parets
obertes, amb o sense nanses, morters...
Entre els grans contenidors de transport, el pano-
rama en general no canvia. Les àmfores de vi itàli-
ques, Dressel 1A i també la 1B, més esvelta i alta,
de llavi llarg i dret, són presents arreu i en quantitats
notables, fet que posa de manifest el gust pel vi i la
importància d’aquest comerç, que relligava aques-
tes terres amb la Itàlia tirrènica. Continuem trobant
àmfores ibèriques, algunes púniques (T-8.1.3.2 i
T-7.4.3) i, puntualment, alguna tripolitana antiga.
Dins de l’inici d’aquesta etapa podríem col·locar la
UE 3108 de Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà), amb
un total de 2.616 fragments. Vegem-ne la distribu-
ció i els percentatges:
Ceràmica envernissada de negre (preferentment A):
77 fragments (2,94 %)
Ceràmica comuna itàlica: 11 fragments (0,42 %)
Ceràmica de parets fines: 2 fragments (0,076 %)
Ceràmica comuna púnica: 3 fragments (0,11 %)
Ceràmica grisa de la costa catalana: 16 fragments
(0,61 %)
Ceràmica grisa emporitana: 407 fragments (15,59 %)
Ceràmica oxidada emporitana: 57 fragments (2,18 %)
Ceràmica d’engalba blanca: 93 fragments (3,55 %)
Ceràmica ibèrica pintada: 68 fragments (2,6 %)
 130/125-100/90 aC.

Campaniana B Ceràmica ibèrica pintada

Lamb. 2

Lamb. 3

A3
Lamb. 4

Lamb 5
0 5cm

Llàntia

A4
0 5cm

Parets fines

A5

Mayet I

C-IV
0 7cm
0 5cm
Mayet II

Material ceràmic.

147
 130/125-100/90 aC. Ceràmica d’engalba blanca

0 7cm

130/125-100/90 aC Grisa/oxidada emporitana de la costa catalana i comuna de taula

C-I
A-II

0 5cm C-IV

C-III

Material ceràmic.

148
 130/125-100/90 aC Grisa/oxidada emporitana de la costa catalana i comuna de taula

E-I

D-III
E-II

D-III
G-II

D-III/IV

0 5cm I
Mayet II

130/125-100/90 aC. Comuna itàlica i púnica

0 7cm

Material ceràmic.

149
 130/125-100/90 aC. Ceràmica de cuina

0 7cm

130/125-100/90 aC. Àmfores

0 25cm

Dr. 1A Dr.1B
Ibèrica

Material ceràmic.

150
Ceràmica comuna de tradició ibèrica: 714 frag-
ments (27,29 %)
Ceràmica comuna reduïda: 23 fragments (0,88 %)
Morter: 1 fragment (0,038 %)
Ceràmica grollera: 247 fragments (9,44 %)
Àmfora ibèrica: 169 fragments (6,46 %)
Àmfora púnica: 27 fragments (1,03 %)
Àmfora massaliota: 1 fragment (0,038 %)
Àmfora itàlica: 692 fragments (26,45 %)
Material residual: 8 fragments (0,30 %)
Comparem-ho amb la UE 3146, del mateix jaciment i
idèntica cronologia, amb un total de 1.678 fragments.
Ceràmica de vernís negre (preferentment A): 78
fragments (4,65 %)
Ceràmica comuna itàlica: 3 fragments (0,18 %)
Ceràmica grisa emporitana: 420 fragments (25,02 %)
Ceràmica oxidada emporitana: 1 fragment (0,06 %)
Ceràmica d’engalba blanca: 3 fragments (0,18 %)
Ceràmica ibèrica pintada: 59 fragments (3,52 %)
Ceràmica comuna de tradició ibèrica: 312 frag-
ments (18,79 %)
Ceràmica comuna reduïda: 7 fragments (0,42 %)
Morter: 5 fragments (0,18 %)
Ceràmica grollera: 319 fragments (19,01 %)
Àmfora ibèrica: 170 fragments (10,13 %)
Àmfora púnica: 14 fragments (0,83 %)
Àmfora itàlica: 258 fragments (15,37 %)
Material residual: 31 fragments (1,85 %)
Contraposem, ara, aquestes dades amb l’inventari
de les unitats estratigràfiques 1078 i 1079, sumades,
que constituïen el farciment interior dels murs pe-
rimetrals que definien la gran plataforma de soste-
niment del temple de tipus itàlic obrat al bell mig
de l’oppidum de Sant Julià de Ramis (supra, capítol
5.7.1). Vegem-ne el nombre de cada tipus ceràmic
i els percentatges, amb un total de 859 fragments:
Ceràmica de vernís negre indeterminat: 28 frag-
ments (3,25 %)
Ceràmica campaniana A: 10 fragments (1,16 %)
Ceràmica de parets fines: 2 fragments (0,23 %)
Ungüentari: 1 (0,12 %)
Ceràmica grisa emporitana: 108 fragments (12,57 %)
Ceràmica oxidada emporitana: 39 fragments (4,54 %)
Ceràmica ibèrica pintada: 6 fragments (0,70 %)
Ceràmica comuna de tradició ibèrica: 321 frag-
ments (37,37 %)
Ceràmica grollera: 57 fragments (6,63 %)
Àmfora ibèrica: 191 fragments (22,23 %)
Àmfora púnica: 16 fragments (1,86 %)
Àmfora massaliota: 1 fragment (0,12 %)
Àmfora itàlica: 53 fragments (6,17 %)
Imbrex: 12 fragments (1,40 %)
Material residual: 14 fragments (1,63 %)
El Gran Canvi (100/90-70/50 aC)
Aquesta és la darrera etapa que analitzarem i que
cobreix grosso modo els dos primers terços del se-
gle I aC, immediatament abans de l’arribada de les
ceràmiques d’importació envernissades de vermell
(terra sigillata itàlica, preferentment) i de l’expan-
sió de les àmfores de vi d’origen local. Seria en
molts aspectes la consolidació del moment anterior
(supra) que coincideix amb la fundació de les ciu-
tats de nova planta, un fet que marca amb claredat
un abans i un després.
D’aquest moment sovintegen els contextos ben da-
tats arreu del territori. En relació amb Empúries hem
de considerar els nivells de la fase tercera de l’ex-
cavació del pàrquing (Sanmartí, Nolla i Aquilué,
1983-1984, 146-149), nivells de la fase de consoli-
dació de la vil·la de Mas Gusó (Casas i Soler, 2004),
material de les sitges de Bodegassos (Casas, Soler
i Turon, 1991, 121-133) o de La Quintana (Casta-
nyer, Roure Tremoleda, 1987, 187-194; fitxa núm.
143), nivells d’abandonament de *Kerunta (Burch
et al., 2001a, 108-112) o fundacionals de Gerunda
(Nolla i Casas, 2009, 59-84), sitja núm. 49 del Bosc
del Congost (Burch i Sagrera, 2009, 83-87) o Can
Pons (fitxa núm. 202).
Pel que fa a la ceràmica envernissada de negre de
procedència forana cal destacar la davallada de la
campaniana A tardana, ben present però amb quan-
titats força menors que la del cercle de la B. Asse-
nyalem la presència de les formes Lamboglia 5, 5/7,
8B, 27c, 31b, 33b i 36, entre les més característi-
ques. Pel que fa al cercle de la B, on dominen els
productes de Cales, assenyalem la identificació de
les formes Lamboglia 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 8. L’escudella
de la forma 1 i el plat pla de la forma 5, són, de llarg,
les més representades.
Molt presents i ben representats són els gots de ce-
ràmiques de parets fines (formes Mayet 1 a 3, jun-
tament amb altres formes), de vegades decorades
exteriorment, que coexisteixen amb nombrosíssims
recipients similars obrats en tallers locals.
151
 130/125-100/90 aC. Àmfores

0 25cm

T-8.1.3.2 T-7.4.3 Tripolitana antiga

100/90-70/50 aC. Campaniana A

Lamb. 5

Lamb. 31b

Lamb. 5/7

0 5cm
Lamb. 8B
Lamb. 33b

Lamb 27c Lamb. 36

Material ceràmic.

152
 100/90-70/50 aC. Campaniana B

Lamb. 1
Lamb 5

Lamb. 2

Lamb. 6

Lamb. 3

Lamb. 8
0 5cm
Lamb. 4

Ceràmica ibèrica pintada

C-I

A-III

C-IV

A5

F-I

0 7cm

Material ceràmic.

153
 100/90-70/50 aC. Parets fines

0 5cm

100/90-70/50 aC. Ceràmica d’engalba blanca

0 7cm

Material ceràmic.

154
 100/90-70/50 aC. Grisa i oxidada emporitana de la costa catalana

A-II

A-VI

0 5cm
B

C-I

Forum 4
C-III

Forum 13
C-IV
Forum 10

C-V

Gerunda 23

D-II

D-IV

E-I Forum 7

Material ceràmic.

155
 100/90-70/50 aC. Grisa i oxidada emporitana de la costa catalana

Mayet II 0 5cm
I

100/90-70/50 aC. Ceràmica de cuina

0 7cm

100/90-70/50 aC. Comuna itàlica

0 7cm

Material ceràmic.

156
 100/90-75/50 aC. Àmfores

25cm

Ibèrica

Dr.1B
Dr.1C

Lamb. 2 T-7.4.3.3 T-8.1.3.3

Dr. 1A

Material ceràmic.

157
Novament, entre la terrissa de qualitat el panorama
és dominat pels productes dels tallers d’Empúries.
Primerament, les anomenades grises (i oxidades)
emporitanes, amb un vastíssim repertori de formes
on predominen les escudelles (A-II, A-VI, Gerunda
23), els plats plans (C-I, C-III, C-IV i C-V), els an-
sats per beure (D-II, D-IV, forma 4), els gots (fòrum
13 i fòrum 10), les gerres (E-I), el càntir (fòrum 7) i
recipients més grans amb dues nanses i, a cavall de
dos mons, la presència puntual però continuada de
peces amb decoració pintada tal com en els kalathoi
(formes C-I i F-I) que confirmen novament la perti-
nença a un mateix conjunt de tallers d’un i altre tipus.
Als tradicionals “barrets de copa”, on no són rars els
productes cuits a foc reductor, d’una notable bellesa,
hi afegiríem una escudella hemisfèrica de llavi recte
amb decoració convencional en el fons intern, poc
representada. A *Kerunta, forns locals continuaven
abastint de plats decorats internament de la forma
C-IV que no semblen haver circulat gaire més enllà.
Les formes de la ceràmica d’engalba blanca no can-
vien.
Les úniques ceràmiques de cuina importades són, ara,
les itàliques, amb tapadores i cassoles de vegades de
vora bífida i llavi engruixit i amb presència de peces
amb cobriment roig pompeià de les parets internes.
Pel que fa a la producció local de terrissa de cuina,
hem de constatar un augment de la tipologia amb
recipients de fons convex amb dues nanses, gerres
de peu marcat i perfil en essa, amb dues nanses en
punta, olles de base plana, cassoles de base plana i
parets obertes, amb i sense llavi, i algunes tapado-
res, amb acabats exteriors de vegades de certa qua-
litat i, com abans, decoracions puntuals de cordons
aplicats amb ditades impreses.
Pel que fa a les àmfores, el panorama només varia
puntualment atès el domini contundent dels pro-
ductes itàlics, preferentment tirrènics, amb àmfores
Dressel 1A, 1B i 1C, i, puntualment, de l’àmfora
Lamboglia 2 que en aquestes terres només identifi-
quem puntualment. Continuem documentant l’àm-
fora ibèrica i alguns recipients d’origen púnic (T-
7.4.3.3 i T-8.1.3.3), en proporcions molt menors.
Pel que fa a presència de ceràmica i nivell de per-
centatges, són importants les dades ben assolides
158
dels nivells inferiors de Casa Pastors de Girona,
amb 9.199 fragments. Vegem-ne la distribució:
Ceràmica campaniana A tardana: 10 fragments
(0,11 %)
Ceràmica campaniana B: 51 fragments (0,55 %)
Ceràmica de vernís negre indeterminat del cercle de
la B: 26 fragments (0,28 %)
Ceràmica de parets fines: 602 fragments (6,54 %)
Ceràmica grisa emporitana: 1.283 fragments (13,94 %)
Ceràmica oxidada emporitana: 57 fragments (0,62 %)
Ceràmica d’engalba blanca: 1.192 fragments (12,92 %)
Ceràmica ibèrica pintada: 339 fragments (3,68 %)
Ceràmica comuna de tradició ibèrica: 4.192 frag-
ments (45,57 %)
Llànties: 2 fragments (0,08 %)
Ceràmica grollera: 1.231 fragments (13,38 %)
Àmfora ibèrica: 75 fragments (0,81 %)
Àmfora púnica: 12 fragments (0,13 %)
Àmfora itàlica: 127 fragments (1,38 %)
Ens ha semblat interessant mostrar de manera resu-
mida la tipologia de la ceràmica grollera de cuina
procedent de Can Pons (Arbúcies), una producció a
mà i a torn lent obrada en el mateix indret, amb un
fort regust arcaïtzant que se’ns fa palès sobretot en
les decoracions d’espigues impreses, d’impressions
directament obrades sobre el recipient o damunt de
cordons aplicats. Cal destacar que aquesta ceràmica
representa just la meitat del total. L’altra meitat està
constituïda per terrissa fina indígena o importada,
amb molt poca presència d’àmfora.
Es tracta en general de recipients mitjans i de vega-
des mitjans o grans d’emmagatzematge, amb o sen-
se nansa o amb apèndix ornamentals, de tapadores
d’aquests mateixos recipients, d’olles i d’algun got
o escudella. És un panorama ben diferent del que es
troba en els altres jaciments del territori per bé que,
només en alguns aspectes, recorda el comportament
d’aquest tipus de terrissa a Puig Castellet (Lloret de
Mar).
Consideracions generals
De l’observació i anàlisi del material inventariat po-
dem constatar que entre la ceràmica de taula no són
mai les importacions, ni en jaciments costaners ni
a la mateixa Empúries, les que dominen el pano-
rama. És ben cert que n’hi ha sempre i arreu, però
en poca o molt poca quantitat, i no és un fet que es
modifiqui en avançar cap al segle II i primera meitat
de l’I aC. Sempre es tracta d’una presència feble,
molt per sota de les produccions que anomenem
del cercle d’Empúries, de forta tradició indígena
però permeable a les influències mediterrànies i, a
partir d’un cert moment, clarament itàliques (cerà-
mica grisa i oxidada emporitana, ceràmica ibèrica
pintada (quasi exclusivament kalathoi) i ceràmica
d’engalba blanca que es consolidà ràpidament ja des
d’inicis del segle II aC (inicialment només amb les
emporitanes) a les quals s’afegiran els kalathoi i, un
xic més tard, les ceràmiques engalbades de blanc.
Aquestes produccions són sempre presents i amb
percentatges més que notables. No cal dir que la
seva localització és un excel·lent detector cronolò-
gic i, també, territorial. Tots els jaciments de l’àrea
geogràfica que hem estudiat i que considerem part
de la Indigècia han proporcionat en quantitats nota-
bles material d’aquesta mena, que minva significa-
tivament un xic més enllà.
Recordem, per exemple, que en la fase inicial de La
Muntanyeta (primera meitat del segle II aC), una es-
tació situada en el rerepaís immediat d’Empúries, al
costat de mar, la ceràmica de vernís negre importa-
da (campaniana A) representa solament un 1,30 % i,
encara menys, la ceràmica comuna itàlica (0,10 %)
mentre que la ceràmica emporitana assoleix un 7,26
%, sempre molt per sota de les comunes de tradició
indígena, que representen gairebé un 27 %.
Pel que fa a les àmfores, les d’origen itàlic són les
més nombroses (33,15 %) però hi sovintegen les
púniques (21,88 %) i són testimonials les ibèriques.
En contextos més moderns (130/125-100/90 aC)
podem comparar les dades procedents de Mas
Gusó, en el suburbium d’Empúries, i de *Kerunta
(Sant Julià), més cap a l’interior. En la UE 3108
de Mas Gusó, la ceràmica envernissada de negre
(majoritàriament campaniana A) representa un 3
%, mentre que a la UE 3146 és el 4,65 %, una di-
vergència molt petita que fa els números coinci-
dents. És anecdòtica la troballa de ceràmica comu-
na itàlica (0,42 % i 0,18 %) o de comuna púnica i
testimonial la de ceràmica de parets fines, mentre
que la ceràmica emporitana reduïda representa un
15,59 % i un 25,02 %, respectivament, percentat-
ge que augmentaria si hi suméssim les cuites a foc
oxidant (2,18 % i 0,06 %, respectivament). Interes-
sa ressaltar que a Mas Gusó, en aquests contextos,
les produccions de tipus costa catalana són pràc-
ticament inexistents, esbandides per les efectives
produccions dels “tallers emporitans” (0,61 % a la
UE 3102 i 0 %, a la UE 3146) i la constatació molt
moderada de les altres produccions d’aquells forns,
la ceràmica ibèrica pintada (2,6 % i 3,52 %, respec-
tivament) i la d’engalba blanca (3,55 % i 0,18 %).
La ceràmica comuna de tradició ibèrica, produc-
cions locals i comarcals, esdevé, com sempre, el
conjunt més notable (27,29 % i 18,79 %). Pel que
fa a les àmfores, en formen el gruix els recipients
itàlics (26,45 % i 15,37 %), són més moderades les
ibèriques (6,46 % i 10,13 %) i només testimonials
les de producció cartaginesa. Acabem recordant
que la ceràmica grollera de cuina ocupa gairebé un
10 % del total.
Contraposant aquestes dades a les obtingudes a Sant
Julià de Ramis (UE 1078 i 1079) podem observar
que la ceràmica envernissada de negre representa
un 4,41 %, que la ceràmica de parets fines és també
testimonial (0,23 %) i que la ceràmica emporitana,
reduïda (12,57 %) i oxidada (4,54 %) acapara un
xic més d’un 17 %. La comuna de tradició indíge-
na domina el panorama amb un 37,37 %. Pel que
fa a les àmfores, domina el panorama la de tipus
ibèric (22,23 %) per damunt de les itàliques (6,17
%). Hi ha enormes semblances, i les divergències
(àmfores) potser podrien explicar-se per una certa
llunyania respecte al mar.
Pel que fa a la darrera etapa analitzada, només po-
dem presentar estadísticament el material dels ni-
vells inferiors de Casa Pastors (Girona), amb un
nombre considerable de material. Sorprenen els
modestíssims percentatges de les ceràmiques enver-
nissades de negra d’importació (0,11 % de la cam-
paniana A, 0,83 % de la B o del seu cercle) i se’ns
fa palesa la decadència de les produccions d’Ischia.
Convé remarcar el percentatge de les ceràmiques de
parets fines d’importació (6,54 %) i, sobretot, el pes
de les produccions dels “tallers d’Empúries” (redu-
ïda emporitana 13,94 %, oxidada emporitana 0,62
%, ibèrica pintada 3,68 %, i engalba blanca 12,93
%), que acapara un 31,17 % del total, cosa que
s’observa en molts altres llocs. Tanmateix, el domi-
ni quantitatiu continuava en mans de les comunes
de tradició ibèrica (45,57 %), essent les grolleres de
cuina un 13,38 %. En conjunt, els percentatges de
les àmfores són molt pobres, i “destaca” l’1,38 %
dels recipients itàlics.
159
10.2. L’instrumental de ferro
La romanització no va comportar pràcticament cap
canvi en el repertori d’estris i instruments de ferro
al nord-est català respecte al període anterior. En un
territori amb una llarga tradició agrícola, amb unes
tècniques perfeccionades i consolidades des de feia
anys, on el disseny de l’instrumental emprat adop-
tava unes formes que podríem considerar interna-
cionals, conegudes arreu de la Mediterrània des de
segles abans, ben poques innovacions es van poder
introduir amb l’arribada dels nous amos. N’és una
prova fefaent allò que s’ha anat recuperant en els
jaciments ibèrics, des dels més antics als més mo-
derns (sobre aquest tema, Casas i Nolla, en premsa).
Les ribes de la Mediterrània eren, de fet, un món
ben conegut des de l’arribada dels primers grecs,
des de la fundació d’Emporion i la ràpida transfor-
mació de la població autòctona, descendent de les
comunitats del bronze final i primera edat del ferro,
i el sorgiment del món ibèric. Idees, maneres de fer
i materials circulaven de dreta a esquerra de la Me-
diterrània. Els estris de ferro, les eines per al treball
de la terra i explotació del bosc adoptaren ben aviat
les formes més funcionals i efectives arribades de
més enllà. Al principi, segurament constituïen veri-
tables innovacions, com podem deduir de la càrrega
que transportava el vaixell de cala Sant Vicenç, en-
fonsat a la costa nord de Mallorca cap a les darreri-
es del segle VI aC. A part de la ceràmica produïda
en tallers colonials (potser del sector central de la
Mediterrània), i altres productes necessaris a qual-
sevol comunitat, portava el que a l’època deuria ser
considerada com autèntica tecnologia puntera: pics
o magalls de ferro (Nieto i Santos, 2008, 235). Amb
aquelles eines, tant els nous colons com la població
autòctona del lloc de destinació de la càrrega sol-
caven la terra i esberlaven terrossos i pedres amb
efectivitat i, sobretot, amb un esforç considerable-
ment inferior al que haurien requerit instruments
més arcaics. El seu disseny, la seva forma, era tan
ben pensada que ha perdurat fins l’època actual sen-
se canvis. És el nostre magall.
Aquesta peculiaritat es pot aplicar a la major part
d’estris que es van continuar utilitzant en època ro-
mana i fins ara. Només cal fer un breu repàs dels més
usuals per veure’n l’antic origen. Els podalls i estas-
sabarders, les falces, en general, descrites per Cató i
altres agrònoms posteriors, es documenten àmplia-
160
ment a Mas Castellar (Pontós) en els moments finals
de l’assentament, entorn al 195 aC, però la mateixa
forma ja apareix més de dos segles abans a l’occi-
dent mediterrani. El podall de La Moulinasse, a Sa-
lles d’Aude, de les darreries del segle V aC (Passe-
lac, 1995, 187), és idèntic als de Mas Castellar, però
també als d’època romana de Sant Julià de Ramis,
Tolegassos, Collet de Sant Antoni de Calonge, etc.,
que es daten tant en època republicana i augustal
com, sobretot, a l’alt imperi. Un altre exemple: el
martell de Saus II, també dels darrers anys del segle
V aC, té un disseny intemporal, que es repeteix en
els models actuals (Casas, 1985, fig. IX, 7). Tam-
bé de Mas Castellar, els fragments de serra, algun
dels quals conserva el reble que el fixava al marc de
fusta, constitueixen els exemplars més antics d’un
tipus d’instrument que s’ha utilitzat pràcticament
fins ara (Rovira i Teixidor, 2002, 359). I podríem
continuar amb exemples de ganivets (amb els seus
mànecs de banya de cèrvid), les relles d’arada, les
esquelles per a les ovelles, les tisores de molla, i un
llarg etcètera que té els seus precedents a l’ibèric an-
tic. L’equació és clara: allò que és útil, que ha estat
ben dissenyat, perdura mentre perduri la tasca per a
la qual ha estat concebut.
Per tant, en aquest període tardorepublicà, dels pri-
mers anys de la presència de Roma al nord-est de
Catalunya, no podem trobar-hi quasi cap estri de
ferro que constitueixi una veritable innovació res-
pecte a allò que ja es coneixia i era d’ús comú des
de feia segles (des de tota la vida, dirien els qui els
feien servir). Parlant clar: els romans no van inven-
tar res que fos desconegut en aquest territori, o ben
poca cosa, tot i que hi ha algunes excepcions que se
centren, bàsicament, no en les eines per al treball,
sinó en l’armament. Per primera vegada es docu-
menta amb certa freqüència la presència de l’arma
romana per excel·lència: el pilum.
Farem un cop d’ull al material de ferro forjat que
s’ha trobat en els jaciments gironins dels segles II
i I aC, sense pretendre fer-ne un catàleg exhaus-
tiu (ni de jaciments ni d’exemplars), sinó assenya-
lant tan sols aquells que poden tenir una entitat i
un significat més específic, deixant de banda els
omnipresents claus o els fragments sense forma,
d’estris desconeguts, dubtosos o de mal interpre-
tar pel fet de no haver-se conservat prou bé. Un
ràpid cop d’ull a les figures 10.2.1 i 10.2.2 ens fa
adonar que en el conjunt predominen les eines, els
instruments per al treball agrícola, forestal o artesà,
com correspon a una societat que tenia, en aquest
camp, el seu mitjà de subsistència i la base de la
seva economia. Les armes, com els pila als quals
ens referíem abans, són minoritàries i, en l’àmbit
rural, només els trobem a les sitges dels Borde-
gassos (Vilopriu), a començament del segle I aC,
i a l’Olivet d’en Pujol (Viladamat), en un context
d’època augustal. Tot això, deixant de banda les es-
pases de Mas Castellar o altres armes del conjunt
del Puig de Sant Andreu o de Sant Julià de Ramis,
sens dubte en un context diferent i dins una cultura
clarament indígena.
En l’instrumental agrícola, i encara que pertanyin a
un àmbit ibèric (tot i que tardà), val la pena fixar-se
en el conjunt de Mas Castellar, perquè, malgrat tot,
mostren un disseny que també trobarem en contex-
tos plenament romans i força més tardans. És el cas
dels tridentes de la sitja 101, que juntament amb el
bidens i l’aixada constitueixen una de les tres eines
per cavar la terra més clàssiques del camp romà. És
un exemple més del que dèiem al començament,
sobre la circulació d’idees i maneres de fer a l’ho-
ra d’elaborar les eines en un món gran, si es vol,
però acotat i conegut. El disseny dels exemplars de
Mas Castellar és excepcional per la seva simplicitat
i efectivitat: una U cap per avall, a la qual s’ha sol-
dat amb un clau reblat una tercera pua perforada a
l’extrem superior per poder-hi encaixar un mànec
de fusta (fig. 10.2.1,1).
No coneixem cap bidens d’aquesta època, però sí
que tenim algunes aixades ben clàssiques proce-
dents sobretot del món ibèric, encara que tardà, d’un
moment en què Roma ja havia posat el peu sobre
aquest territori. Els tres exemplars de Mas Castell
de Porqueres són els més clars. Tots diferents en el
seu disseny, corresponen a models que, sense can-
vis, encara s’utilitzen. Les diferències, bàsicament,
les veiem a la fulla: rectangular en un cas i més o
menys trapezoïdal en els altres (fig. 10.2.1, 2). Són
variants que responen a usos concrets i molt espe-
cífics de cada estri, com succeeix actualment. El
mateix tipus d’aixada es documenta a Ullastret, en
un nivell una mica de mal datar (Oliva 1958, 331),
i no cal dir que en època romana és una eina ex-
tensament difosa arreu i a qualsevol període fins a
l’antiguitat tardana.
En el món rural, l’arada juga un paper paral·lel i tan
important com l’aixada; cadascun al seu lloc, tasca
específica i moment. No n’hi ha gaires exemplars
a les comarques gironines, i tots ells provenen de
contextos ibèrics, sempre tardans. El conjunt més
nombrós és, una vegada més, de Mas Castellar, i un
altre exemplar prové del poblat del Puig d’en Rovi-
ra a la Creueta. No en coneixem cap procedent de
jaciments clarament romans tardorepublicans (ni
tampoc de l’alt imperi), la qual cosa podria donar la
impressió que es tractaria d’una variant indígena o
local. No és ben bé així. És cert que les puntes metàl·
liques d’arades que trobem a la zona (en realitat, re-
lles), són diferents als models romans més clàssics
apareguts sobretot a la península itàlica. El model de
casa nostra té, tipològicament, paral·lels en el món
gal·loromà, tot i que solen ser variants pròximes,
però no idèntiques als exemplars ibèrics de Pontós i
La Creueta (Ferdière, 1988, vol. 2, 30-31).
Es tracta de fulles més o menys llargues, que podem
arribar fins als 20 cm, estretes i de forma o secció
lleugerament acanalada, acabades amb una punta
o tall que l’ús continuat ha gastat fins tornar-lo to-
talment rom i corbat (fig. 10.2.1, 3). La canal, ob-
tinguda doblegant els laterals d’una làmina de ferro
(l’habilitat del ferrer és sempre ben palesa), té per
finalitat facilitar la seva inserció a una biga de fusta
dura (roure, alzina) i força estreta pel que podem de-
duir a partir de l’amplada de la fulla metàl·lica. Amb
la combinació de les dues peces s’obté una rella, la
part de l’arada destinada a obrir el solc a la terra.
Es tracta, en definitiva, d’un simple aratrum destinat
únicament a solcar la terra, però no a girar-la com
es podia fer amb la carruca, model totalment romà
més perfeccionat, que disposava d’una rella triangu-
lar ampla (uomis) damunt o encastada a la dentale.
Els resultats obtinguts amb la rella simple que loca-
litzem a la zona estudiada deurien ser més aviat limi-
tats i, en qualsevol cas, haurien donat collites menys
ufanoses que utilitzant la carruca. És molt possible
que la seva absència es degui a l’aprofitament del
ferro, un metall valuós per si mateix i fàcilment re-
ciclable per part de qualsevol que tingués habilitat
per a la forja. Una massa tan gran de ferro no es perd
per casualitat ni es llença. Això ajudaria a explicar
l’absència de grans relles en els nivells arqueològics.
En un altre aspecte del treball del camp i, en gene-
ral, de la propietat agrícola d’una casa, els diferents
161
tipus de falces tenien una funció de primer ordre. No
cal ni tan sols insinuar el paper que, des del neolític,
va jugar la falç en el desenvolupament de l’agricul-
tura. És de manual. Però a partir de la introducció de
l’instrumental de ferro, aquesta eina es va anar per-
feccionant. Cada vegada més prima, més lleugera i
més esmolada, va esdevenir l’eina imprescindible,
sense la qual no es podia segar, a banda de màquines
més o menys eficaces que a partir de l’alt imperi es
van popularitzar a les terres gal·les, com el uallum,
desconegut a casa nostra. Probablement, l’exemple
més perfeccionat de falç (falx messoria, segons els
clàssics), és el que veiem a Mas Castellar en un con-
text de començament del segle II aC (fig. 10.2.1, 7).
Llargs i molt oberts, tots dos exemplars conserven
el reble que unia la fulla al mànec de fusta.
Però, fins a cert punt, la falç de segar no és el tipus
de falx més estès, habitual i nombrós en aquest ter-
ritori en època antiga. Senzillament, se’n troben po-
ques. És molt més abundant la falx uinitoria, la pu-
tatoria o l’arboraria. Aquest instrument, al qual els
agrònoms, des de Cató (aquell Cató que va sufocar
la revolta indigeta el 195 aC), passant per Varró o
Columel·la, dediquen tantes explicacions o, si més
no, cites puntuals, és un altre d’aquells casos en què
l’èxit d’un disseny encertat l’ha perpetuat fins l’èpo-
ca actual (fig. 10.2.1, 5 i 6). Cap diferència, ni una,
entre aquell vell podall estassabarders del segle V
aC de La Moulinasse, amb els de Mas Castellar, de
començament del segle II aC, Tolegassos d’època
augustal i altimperial, Pla de l’Horta a les acaballes
del segle II, i tants altres fins arribar, per exemple,
als visigòtics de Puig Rom (Roses).
Les dues variants d’un mateix model també s’han
perpetuat. D’una banda, el d’encaix tubular, desti-
nat a encabir un llarg mànec de fusta típic dels estas-
sabarders. De l’altra, el mànec d’espiga metàl·lica
prima i robusta, per ser clavat al cor d’un cilindre
de fusta (i potser d’os o banya), curt i prou gruixut
per ser agafat amb una sola mà. És el podall més
clàssic que, amb les actuals dades a la mà, es do-
cumenta ben poc en aquest període tardorepublicà,
potser per les circumstàncies dels llocs excavats. En
aquesta època, en la qual no acabem de veure com
es consolida l’ocupació i explotació rural del territo-
ri (massa pocs jaciments explorats a fons), aquestes
eines provenen d’oppida ibèrics i no de vil·les i as-
sentaments rurals tipus mas. L’estassabarders, més
162
aviat relacionat amb treballs de silvicultura i fins i
tot de poda d’arbres fruiters de tota mena (inclosa
l’olivera), té un predomini clar. El podall de mànec
curt i en espiga, que s’utilitza en la silvicultura, però
també i sobretot en la viticultura, no el trobarem fins
l’alt imperi. D’aquí no n’hem d’extreure conclusi-
ons precipitades, en el sentit de poder pensar que no
s’havia introduït o estès la plantació de vinya durant
els segles II i I aC. Senzillament, el model no es
documenta.
En aquest món en transició entre el model ibèric i
el romà, i lligant-lo amb el que s’ha anat repetint
des de bon començament, sobre aparició i perpe-
tuació de dissenys encertats des del seu origen, cal
esmentar tres estris o objectes, de diversa natura-
lesa, però que tenen una relació mol estreta en les
tasques domèstiques o amb la casa com a tal. Són
ben diferents, però il·lustren una manera de fer que
va perdurar. En primer lloc, les tisores de molla (fig.
10.2.1, 8). No val la pena allargar massa l’explicació
del seu disseny: dues fulles contraposades, esmola-
des, i unides per la seva part posterior per una làmi-
na prima que, després d’haver-se ajuntat les dues
fulles per tallar qualsevol cosa, fa que l’estri recu-
peri la seva forma oberta inicial. Tot plegat, forjat
en una sola peça. Difícilment podria ser més senzill
i efectiu. El model, antiquíssim, aparegué en el món
ibèric i es perpetua fins l’època actual sense canvis,
i el seu ús és tan ampli com les necessitats que ha
de cobrir. Com a tisores, intervenen en les tasques
domèstiques quotidianes (no oblidem l’espai que
ocupa l’activitat de filar, teixir i confeccionar peces
de roba a la societat ibèrica i romana), però també
en relació amb la ramaderia. És un instrument eficaç
per esquilar ovelles. Una altra vegada, la llana ens
retorna a les tasques casolanes de filar, teixir, etc.
En segon lloc, el ganivet (fig. 10.2.1, 9), segurament
l’eina de tall per excel·lència a la llar i en qualse-
vol de les tasques quotidianes de la casa. Un petit
ganivet podia fer la seva feina a la cuina, amb el
bestiar o al camp, i era d’un ús tan habitual que re-
sultava normal portar-lo al damunt, com s’ha fet fins
èpoques ben recents en el món rural. El seu disseny
és, en aquest moments que estudiem, ben simple i
sense canvis substancials fins la baixa romanitat. Es
tracta d’una fulla amb l’esquena roma, que es pro-
longa cap enrere amb una espiga que és la continu-
ació del dors. El tall, més ample, se’n va cap avall
i adopta una forma corbada fins la punta. L’espiga
posterior, normalment de secció rectangular, s’inse-
ria a l’interior d’un mànec de fusta o, més habitual-
ment, d’os o banya de cérvol o daina. Els exemples
d’aquest tipus de mànec i del treball previ i les res-
tes posteriors a la seva obtenció són cada vegada
més nombrosos, com a mínim a partir del segle V
aC (Casas, Nolla i Soler, en premsa). La manera de
fer, amb una llarga tradició al país, es va prolongar
fins l’època romana, amb alguns exemplars excel·
lents datats ja al baix imperi, com el ganivet de la
Font del Vilar, d’Avinyonet de Puigventós (Casas et
al., 1995a, 28-30, fig. 21,11).
En tercer lloc, un objecte absolutament diferent,
però que té una funció clara a la casa: la clau i, amb
ella, el pany i tot el que hi està relacionat. La pre-
sència de claus en qualsevol àmbit suposa l’exis-
tència de portes, cambres que s’han de tancar i, bà-
sicament, de cases amb una arquitectura elaborada,
no tan sols simples cabanes. La forma de la clau
és invariablement la mateixa en qualsevol període
de l’antiguitat: un braç que a l’extrem superior sol
acabar en una anella i l’inferior, doblegat en forma
d’ela, sol tenir dues o tres dents que s’encaixaven al
mecanisme del pany per poder fer córrer el passa-
dor que permetia obrir o tancar la porta (fig. 10.2.1,
10). El trobem en el món ibèric, a Mas Castellar o
a Ullastret. Oliva, de fet, considerava aquest tipus
de clau com un model ibèric clar, segurament per la
seva presència a l’oppidum que va excavar durant
tants anys (Oliva, 1958, 330-331), però en realitat
fou un estri àmpliament difós a quasi tota la Me-
diterrània, com a mínim des del segle III aC, i va
perdurar fins l’època visigoda sense pràcticament
cap modificació. A casa nostra també el trobem a les
sitges dels Bordegassos (Vilopriu), associades a un
suposat fons de cabana que potser era quelcom més.
L’explotació del bosc i tot el que se’n deriva va afa-
vorir l’aparició d’un conjunt d’eines especialitza-
des, emprades tant per a l’obtenció de fusta com per
a la seva manipulació posterior a la fusteria. Un tre-
ball en part especialitzat i en part quotidià, a l’abast
de qualsevol bosquetà. Per a l’obtenció de fusta al
bosc, l’eina bàsica era la destral, una variant de la
dolabra romana, que en el cas de les terres gironines
solia tenir dues fulles llargues i estretes (fig. 10.2.2,
1), amb un tall esmolat. És un tipus de destral pen-
sat específicament per tallar fustes dures i per este-
llar troncs. La trobem, en un context dels segles II-I
aC, a Mas Castell de Porqueres i, més tard, a partir
de començament de la nostra era, una mica arreu;
a Sant Antoni de Calonge o a Mas Bou Negre de
Peratallada. Fins a l’època augustal no trobarem la
destral d’una sola fulla i més ampla, apta per a qual-
sevol tipus d’arbre de fusta més tova.
Per escorxar i sobretot polir troncs i taulons, l’ai-
xa era l’eina específica. Les més elaborades, amb
un sistema d’emmanegament força complex, apa-
reixen a Mas Castellar cap a començament del se-
gle II aC (fig. 10.2.2, 4); però també hi ha el model
més senzill, que es perpetuarà durant tot el període
romà, amb una fulla corba, ampla i esmolada, amb
una perforació quadrada a la part superior destinada
a fixar-hi un mànec de fusta (fig. 10.2.2, 5). És un
estri que també s’utilitzava per polir pedra, pel que
podem deduir d’alguns relleus funeraris d’època ro-
mana, gals o itàlics.
En el treball a la fusteria, dues eines ben documen-
tades a casa nostra constituïen complements im-
prescindibles: la serra i el formador. Uns i altres
apareixen als nivells més recents de Mas Castellar,
a començament del segle II aC. El formador, a més,
el tornem a trobar a Mas Castell en dates semblants
(fig. 10.2.2, 2 i 3). Són estris forjats en una sola
peça, amb la fulla recta, de costats paral·lels i aca-
bats amb un extrem esmolat. A l’altre extrem, nor-
malment tubular, s’hi encaixava un curt mànec de
fusta. Pel que fa a les serres, els únics exemplars
d’època republicana provenen, una altra vegada, de
Mas Castellar. Són diversos fragments de notables
dimensions, de mides regulars i amb els extrems
perforats per un clau que servia per fixar la fulla a
un marc de fusta. És la típica serra d’arc o de marc,
utilitzada fins al segle XX, i que es repeteix sovint
a les representacions i relleus funeraris d’època ro-
mana (fig. 10.2.2, 6).
En una altra categoria d’objectes de ferro d’aquest
període tardorepublicà cal incloure-hi estris d’ús
personal i també de la llar, com una nansa de tupí
procedent dels nivells de les darreries del segle II
aC de Mas Gusó (fig. 10.2.2, 8), o l’estrígil de la
sepultura de La Clota, a l’Escala (fig. 10.2.2, 7), da-
tat cap al primer quart del segle I aC. L’estrígil de
ferro és un objecte típicament itàlic, gens estrany en
tombes tardorepublicanes tal com podem compro-
163
Fig. 10.2.1.

164
Fig. 10.2.2.
var a València, i determina de manera força clara
l’origen de la persona sebollida en aquella modesta
sepultura.
En el darrer apartat cal assenyalar la presència d’ar-
mes, una de les quals, sense cap mena de dubte, té
un origen itàlic: el pilum. El més antic trobat en con-
text rural prové de les sitges dels Bordegassos, ja
citades, datades cap al primer quart del segle I aC
(fig. 10.2.2, 10). Altres exemplars, idèntics, trobats
a l’Olivet d’en Pujol, es daten en època augustal,
posterior al marc cronològic que abasta aques-
ta investigació. En qualsevol cas, sempre tenen la
mateixa forma: una llarga tija de secció quadrada
(l’acumulació de rovell li dóna un aspecte circular),
acabat amb una punta massissa de forma piramidal
i secció també quadrada. La virolla de la base del
pilum, també de ferro, és de forma cònica. Es trac-
165
ta d’un tipus de punta àmpliament documentat en
època republicana, que normalment correspon al
pilum pesant. La tija pot adoptar algunes variants,
amb una base buida o tubular per inserir un pal de
fusta, o bé amb una làmina plana que s’encastaria a
l’extrem, on quedaria perfectament fixada amb dos
claus reblats (Connolly, 1997, fig. 1: C, D, E i K,
i fig. 3: D, G i K), però que indefectiblement aca-
ba amb una punta piramidal o de secció quadrada,
molt robusta. Ambdues variants apareixen a Valèn-
cia, Alèsia i Oberaden (Connolly, 1997, 46), Osuna
i La Caridad (Sievers, 1997, 273; Vicente, Punter i
Ezquerra, 1997, 183; Quesada, 2007, 382), i abasten
un període comprès aproximadament entre el 100
aC i el canvi d’era. Aquesta forma perdurarà, amb
poques variacions, durant l’alt imperi, amb puntes
166
més o menys robustes i de diferents longituds (Feu-
gère, 1990, fig. 90), de les quals en documentem al-
gunes a la península en contextos de la segona mei-
tat del segle I (Fernández, 2007b, fig. 1:11).
L’altre tipus de punta és la que correspon a la llan-
ça més típica, en forma de fulla de llorer, de secció
romboïdal i base tubular perforada (fig. 10.2.2, 9).
Per a aquesta època en coneixem un exemplar frag-
mentat de la Muntanyeta (Viladamat), que conserva
part de la fulla i la base on s’encaixava la vara de
fusta. Probablement es tracta d’una punta de ja-
velina que, per les seves mides més aviat petites,
s’hauria pogut utilitzar per a la caça, activitat àmpli-
ament i constantment documentada en el món rural
de l’època.
11. Conclusions. Esbós històric
Per dibuixar l’actuació de Roma en el territori de
l’antiga Indigècia les dades són força més escasses
del que voldríem, i pertanyen, sobretot, a l’àmbit ar-
queològic. La informació que proporcionen les fonts
és o bé molt general o absolutament superficial en
no entrar en descriure un procés que, o bé no inte-
ressava narrar o no es coneixia en detall, o era in-
comprensible i, per tant, es menystenia. També cal
tenir ben present que les notícies preservades, les de
millor qualitat, són tardanes, en el millor dels casos.
Estrabó és de l’època d’August, i féu servir dades
indirectes tot i que de bona qualitat, però que plan-
tegen en tot moment dubtes i que, per tant, obliguen
a anar amb precaució a l’hora de fer-les servir (For-
gues, 2010, 258-259). Recordem, però, que només
s’ha preservat una part petita de la documentació
global. No és absurd pensar que en altres textos de-
sapareguts –editats o en documents i informes ofi-
cials– les qüestions que ara ens plantegem estarien
explicades. No ens hi atabalem perquè el problema
no té solució. El procés de reconstrucció l’hem de fer
a partir d’aquest material de poc valor global i de les
dades materials, molt més abundants però en procés
de recuperació i, per tant, selectives, i que ens donen
un tipus d’informació molt determinat, contundent
en molts aspectes, però que és incapaç de respon-
dre preguntes concretes. Cal, doncs, ser conscients
d’aquesta situació i assumir-la; no hi ha altres possi-
bilitats i no és probable que les dades textuals aug-
mentin i corregeixin aquesta situació. Ans al contrari,
l’única informació que pot créixer és l’arqueològica,
però només permetrà petits matisos, modificacions
puntuals, confirmacions d’aspectes teòrics apuntats
i –només a partir de troballes excepcionals i, per tant,
rares– dades noves de notable pes específic.
Tanmateix, hem de fer la nostra proposta. És la nos-
tra obligació. Les noves generacions, amb el mateix
material corregit i augmentat, però integrades en un
nou temps, amb nous enfocaments teòrics, faran la
seva i, de ben segur, cada vegada entendrem millor
aquesta etapa històrica.
Hi ha el que hi ha, i és amb aquest material que cal-
drà lluitar i intentar explicar aquest procés de la ma-
nera més correcta i precisa possible, d’acord amb
les dades que posseïm, sense forçar-les i mirant que
encaixin de la millor manera possible. I deixant clar
els aspectes menys segurs, les propostes alternati-
ves i assenyalant allò que sembla més ben establert
d’allò més hipotètic.
La proposta que presentem i que voldríem que
s’adeqüés a les dades disponibles no deixarà de ser
–en som conscients– la realitat reconstruïda des de
dades materials, de jaciments arqueològics sovint
només excavats parcialment, d’estratigrafies més o
menys ben establertes, d’objectes presents i absents,
de realitats aparentment constatades en intentar re-
construir un món que anà canviant, amagant, des-
truint i modificant aspectes que podien haver estat
significatius i que van deixar de ser-ho.
Tot i això, estem convençuts d’haver fet un pas enda-
vant, de presentar aquell procés històric d’una mane-
ra més coherent, més ferma, molt més d’acord amb
allò que sabem, deixant surar l’enorme complexitat
d’uns segles, d’una manera de fer canviant que par-
tia d’una tradició ben provada i contrastada en l’ex-
pansió itàlica però que calgué matisar, polir, afinar i
adaptar a nous temps i, sobretot, a mons nous. Serà
com veure els esdeveniments a través de cortines més
o menys transparents mogudes per l’acció del vent, i
que permeten entrellucar alguns aspectes amb gran
detall i molts d’altres al besllum de la irrealitat.
Aquest procés històric, que es desenvolupà al llarg
d’uns dos segles, entre l’inici de la segona guerra pú-
nica i el principat d’August, té una data inicial ferma
i ben establerta, el 218 aC, quan les forces expedicio-
nàries romanes comandades per Gneu Corneli Escipió
desembarcaren a Emporion per atacar les sòlides bases
cartagineses, ben ancorades a Hispània. El moment fi-
nal no és tan precís, tan ben definit. Proposaríem, no-
gensmenys, com a moment a considerar, la data simbò-
lica del 31 aC, la victòria d’Actium i de retop el govern
de l’imperi a mans d’una sola persona. L’enorme im-
portància que la figura d’August tingué per a Hispània
és, al nostre parer, tan determinant que defineix perfec-
tament l’inici d’una nova etapa, l’alt imperi, que ha de
ser estudiada globalment i monogràficament, continua-
ció lògica de l’anterior però alhora ben diferent.
167
Cases gregues del barri hel·lenístic de Rhode. Segle III aC. Restitució.
No és, de cap manera, una etapa unitària, lineal, sinó
més aviat una continuació de moments diversos que
cal posar en relació amb la situació global de la re-
pública i, especialment, amb allò que s’esdevenia a
Hispània. Cal, també, considerar que Roma modifi-
cà la seva política en funció de molts paràmetres, la
major part dels quals no ens són coneguts i en què,
fins i tot, en un territori aparentment uniforme i no
gaire extens com l’actual Catalunya, no sembla que
s’actués unànimement sinó en funció dels vells po-
puli i/o d’altres paràmetres que ens defugen.
L’esquema que proposem és (aparentment) viable
per a l’antiga Indigècia i, puntualment, per a l’ex-
trem més septentrional de la Laietània, terra de
contacte entre dos populi i que versemblantment,
per raons de geografia política, acabà formant part
d’una unitat territorial ben definida que ha perdurat
amb l’actual diòcesi de Girona (supra, capítol 1).
Més enllà d’aquests límits, les coses podrien haver
estat diferents.
En aquesta etapa de dos-cents anys i escaig, hi po-
dem observar moments diversos molt ben marcats.
En primer lloc, certament, hem de situar l’etapa que
168
aniria des dels inicis de la guerra púnica (218 aC)
fins al 197 aC, quan el senat determinà la creació de
les dues províncies hispanes, fet que significà l’inici
de la gran revolta contra Roma.
Aquesta primera fase s’hauria de dividir en dues:
una de ben documentada a través dels fets bèl·lics
que acabaren amb el poder cartaginès a la península
Ibèrica, i que finalitzaria el 206 aC, i l’altra, menys
coneguda, que es perllongaria fins al 197 aC. Pel
que fa a la Indigècia, aquests anys semblen especi-
alment marcats per una guerra que no és només la
de Roma sinó també la d’Emporion i la de totes les
poleis i factories gregues del sector nord-occidental
de la mar Mediterrània. I cal suposar –les dades no
ho desmenteixen– que darrere dels emporitans hi
havia els indigets, veïns, amics i aliats de la vella
fundació focea. No sembla haver-hi ni dubtes ni ac-
tituds contràries. Convé recordar el paper d’Empo-
rion en el delicat primer moment de l’aventura ro-
mana a Ibèria. La tria del lloc era no solament efec-
tiva i intel·ligent sinó l’única possible. Desembarcar
un exèrcit d’aquelles dimensions en terra ignota no
només era arriscadíssim sinó molt perillós. Roma
es fià d’un aliat fidel, ben establert i bon coneixedor

Puig Castellet (Lloret de Mar). Restitució (E. Pons).
Castell (Palamós). Plaça de les Sitges. (Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Empúries).
d’un territori que per a Roma –i en particular per a
Corneli Escipió– era desconegut i, per tant, perillós,
i on calia moure’s amb rapidesa i amb seguretat. El
port i la ciutat oferien unes magnífiques condicions
per dur a terme, còmodament i sense temor, el de-
sembarcament i, immediatament, el veloç desplaça-
ment cap a migdia, resseguint la Depressió Prelito-
ral cap a Kesse i cap a Tarrakon (Menchón, 2009),
on s’establí la base militar des d’on combatre més
eficaçment l’enemic. Tot això fou possible gràcies
al paper mitjancer dels emporitans, que aconsegui-
ren majoritàriament la neutralitat dels indígenes o,
en molts casos, la decidida aliança a favor de Roma.
La marina de guerra romana, ben acompanyada i
assessorada pels vaixells emporitans, massaliotes
i, possiblement, rodis, protegia el flanc oriental tot
transportant impedimenta i menjar. Ben aviat acon-
seguirien, tots plegats, una brillant victòria naval
contra els púnics a la desembocadura del riu Ebre.
Recordem que, des del moment inicial de la campa-
nya, Emporion actuà de port bàsic de rereguarda i
de seca on s’encunyà la moneda que serví per pagar
en bona part la guerra (Mar i Ruiz de Arbulo, 1993,
147-149).
No sabem com visqueren aquest procés els indigets.
Tanmateix, tot fa l’efecte d’una continuïtat sense
trencaments. No sembla, aparentment, que aquest
fet tingués conseqüències tangibles en aquest ter-
ritori. L’aliança amb Roma hauria pogut significar
beneficis immediats per compra d’aliments i, potser,
el reclutament puntual de mercenaris.
Problemes i dificultats degueren fer-se sentir un cop
acabada la resistència púnica i, sobretot, la guerra
(202 aC), quan quedà clar, si mai n’hi havia hagut
dubtes, que Roma no pensava retornar a les seves
bases sinó incorporar la part de la península que
controlava i des de la qual pretenia penetrar terra
endins. La decisió política prengué forma el 197 aC,
quan el senat encarrega als magistrats d’aquell any
la definició dels límits i, en definitiva, la creació de
dues noves províncies: una més a la vora d’Itàlia, la
Citerior, i l’altra, més allunyada, la Ulterior. Ara sí
que quedava clarament definida la posició de Roma,
que significava, també, un seguit d’imposicions i la
fi de la independència de les comunitats hispanes,
que ara es regirien pels pactes que cadascuna d’elles
hagués signat amb magistrats i imperatores romans
confirmats pel senat, o amb els que es poguessin
signar en un futur immediat. No ens ha de sor-
prendre la revolta unànime dels hispans, que posà
en dificultats el poder de Roma en aquestes terres
i –clar senyal dels greus problemes– que acabà exi-
gint l’enviament d’uns dels cònsols del 195 aC per
redreçar convenientment la situació.
És justament en aquest moment que s’iniciaria una
segona etapa o fase en les relacions entre indígenes
i romans.
Els detalls són ben coneguts i a bastament descrits.
Centrem-nos, només, en els resultats, en com va
actuar el cònsol i els seus successors, i cenyim-nos
exclusivament en la Indigècia.
Allò primer que cal recordar és que Emporion es-
devingué novament la base d’operacions ferma des
d’on contraatacar amb rapidesa i eficàcia. Les fonts,
tanmateix, deixen traspuar la delicada situació dels
grecs, les dificultats de prendre un determini, l’an-
goixa de restar fidels a uns amics tot enfrontant-se a
uns altres, més pròxims i amb els quals les relacions
havien de ser, des de feia uns quatre-cents anys, in-
tensíssimes i, pel que sembla, molt fluides. El prag-
169
Cases i carrer de Mas Castell (Pontós) vistos a vol d’ocell (E. Pons).
matisme dels emporitans, un bon coneixement de la
situació general i de la desmesurada força de Roma
i, sobretot, els avantatges de tota mena –també en
darrera instància per als indigets– que aquesta opció
propugnava van servir per prendre una decisió difí-
cil, potser no pas acceptada per tothom, però asse-
nyada i de llarg abast.
La repressió de la revolta significà la caiguda de
Rhode com a entitat urbana jurídicament indepen-
dent. Sense desaparèixer del tot però molt disminu-
ïda, acabà integrada en el municipi d’Emporiae. És
una dada de gran valor, atès que referències d’aques-
ta mena, tan precises, ens manquen. Per què aquella
polis actuà diferentment? Per què apostà per la carta
perdedora quan, indubtablement, tenien a l’abast la
mateixa informació que la seva veïna meridional?
Hi ha moltes possibilitats però en presentarem tres
que ens semblen més plausibles de justificar aquell
enorme error. En primer lloc, la voluntat política
clarament assumida d’actuar diferentment d’Empo-
170
rion. Aquesta explicació coincidiria amb una tradi-
ció interpretativa d’un grup d’historiadors i arqueò-
legs que ho propugnen a partir de les dades arque-
ològiques i que seria un fet antic que es remuntaria
al segle IV aC (vegeu Puig i Martín, ed., 2006). Una
segona possibilitat explicaria aquella decisió presa
de grat, per amistat i bon veïnatge amb els indigets,
revoltats, una decisió més ètica que pragmàtica.
Una tercera possibilitat seria una variant d’aquesta
però en la qual la decisió final s’hauria pres sen-
se total llibertat, amb els revoltats presents dins el
nucli urbà i deixant sense capacitat de maniobra, si
n’hi havia, els partidaris de mantenir-se neutrals o,
decididament, de donar suport a Roma. Poden haver
existit d’altres causes que ens defugen.
No estem, certament, en disposició de saber en reali-
tat quina va ser la causa d’aquella decisió o si va ser
la suma de diverses causes. La breu referència al fet
bèl·lic que tingué per a Rhode funestes conseqüèn-
cies, i que fou la primera acció militar que decretà el

Sitjar del Camp de Sant Esteve (Vilademuls) (Janus. Arqueologia i Patri-
moni).
cònsol abans i tot de desembarcar a Empúries, dóna
a entendre que la fortalesa dels rodis (castellum)
era dominada pels hispani, pels revoltats, un nom
genèric dins del qual caldria englobar els ciutadans
de Rhode. Proposaríem considerar que la nefasta de-
cisió política assumida pels rodis es basaria en una
suma equilibrada de les tres que hem plantejat, ate-
ses les conseqüències d’aquell acte, que comportà
la conquesta d’aquella polis i la pèrdua de la seva
independència jurídica. L’arqueologia prova contun-
dentment una fortíssima crisi amb l’abandonament
de l’anomenat barri hel·lenístic, amb l’aturada de
l’activa i potent producció terrissaire, amb un marcat
despoblament de llarga durada que, tanmateix, no
ens permet saber més coses del que significà tot ple-
gat per als estadants, de si hi hagué moltes víctimes,
o de si el col·lapse urbà de l’antiga ciutat fou conse-
qüència directa del fet d’armes. Observem el resultat
final sense ser capaços de descriure’n els processos.
Marc Porci Cató, el cònsol, dugué la campanya al
seu gust i al seu terreny, cercant un resultat definitiu
i ràpid que permetés recuperar sense dilacions la ini-
ciativa del conflicte i tenir, després, temps suficient
per aprofitar-la políticament i militarment i per fixar
unes bases sòlides del poder de Roma en aquest ter-
ritori i el disseny d’un primer full de ruta que ha-
via d’assegurar les relacions entre uns i altres, entre
Roma i els indígenes, de manera més clara. És més
que probable que Cató només en dibuixés un primer
esbós que calgué polir, millorar i perfeccionar amb
el pas dels anys fins que s’obrí una nova etapa que
significà un tercer moment, una altra manera d’en-
tendre l’actitud de Roma devers aquestes terres.
El cònsol i els magistrats que el succeïren no im-
provisaren. Seria absurd pensar-ho. No van fer altra
cosa que aplicar models i maneres de fer ben pro-
vades i de gran èxit en l’expansió de la república
per Itàlia que havien superat la prova definitiva de
la presència d’Anníbal, que, malgrat els seus èxits
esclatants i la seva eficàcia tàctica, no aconseguí es-
micolar un complex sistema de pactes tots diferents
però alhora iguals. El punt de partida era conegut
(diuide et impera); només calia adaptar-lo, només
calia fer modificacions puntuals a un model efectiu,
ben contrastat.
Cató desitjava resoldre el conflicte en una batalla
a camp obert on –n’era plenament conscient– les
possibilitats de derrota eren mínimes, inexistents.
No només ho aconseguí sinó que tal com plantejà
el combat li va permetre treure’n un profit extraor-
dinari que, en darrera instància, deixava el problema
pràcticament resolt i, més important encara, de ma-
nera pràcticament definitiva.
No és el lloc –no cal– de resseguir la batalla ni dis-
cutir on tingué lloc, un tema que ha apassionat histo-
riadors i arqueòlegs (per exemple Nolla, 1984, 150-
157; Gracia, 2003, 269-273, fig. 4.13; Hernández,
2001, 71-82). Només ens interessa ressaltar que es
va combatre a la Indigècia, en les proximitats d’Em-
púries. Roma no solament aconseguí esclafar l’ene-
mic en el combat a camp obert sinó que prengué
el campament dels rebels i els deixà sense refugi
des d’on agrupar-se i, si era possible, contraatacar.
I encara s’anà més enllà. Cató jugà magistralment
les seves cartes. Va permetre una retirada controlada
dels vençuts, que en bona part es refugiaren a Em-
porion (?), des d’on el cònsol els oferí condicions
de pau, de fet una rendició incondicional encoberta i
d’aquesta manera més fàcilment acceptable per part
dels indígenes.
És interessant observar com el futur censor assolí
els objectius que s’havia marcat amb total eficàcia.
En primer lloc, desactivar quasi del tot la revolta a
partir d’una sola victòria que només calgué arrodo-
nir amb alguna expedició de càstig, sempre en terres
perifèriques o marginals. Aquesta dura victòria, que
serví d’exemple als vençuts –els quals no tornaren a
intentar mai més un enfrontament– comportava, no
ho oblidem, el lliurament als vencedors per dret de
llança o veure’s abocats a una matança sistemàtica
171
Àmfora campaniana de vi de la forma Dressel 1C. Empúries.
o a esdevenir esclaus tal com passava manta vega-
da. L’actitud del vencedor immediatament després
del desastre, políticament molt calculada, permet
veure-hi, segons pensem, la voluntat de no despo-
blar el país, ans al contrari, de trobar fórmules de
relació que n’asseguressin l’explotació i, també,
és clar, el pagament del tribut, les exaccions i les
càrregues a què serien sotmeses, ara sense discus-
sió i acceptades com un mal menor, aquestes terres.
Hi hem d’afegir –ho podem deduir– el pagament a
Roma per l’aprofitament agrícola d’unes terres que
ara eren ager publicus, que pertanyien a la repúbli-
ca. Era una política intel·ligent i de llarg abast, que
aconseguí una pau de llarga durada i assegurava la
continuïtat de l’explotació d’un vast territori sobre
el qual es podia incidir hàbilment.
En efecte, el poder romà, amo i senyor de la situa-
ció, podia actuar decididament per assegurar l’èxit
immediat de l’empresa trencant el poder de la vella
aristocràcia indigeta i creant-ne una de nova a partir
de grups intermedis, ara enaltits, recolzant-se en uns
172
Can Pons (Arbúcies). Planta i seccions de l’edifici restituït.
per anar en contra dels altres. Aquestes noves elits
ho devien tot a Roma i n’havien de ser conscients.
Era previsible, tal com havia passat en tants altres
llocs, que, des d’ara, els interessos de Roma fossin
també els seus, que miressin en la mateixa direcció
i que de retruc anessin adoptant maneres i costums.
En darrera instància, que pretenguessin ser romans.
Com sempre al seu darrere, la resta de la població
lligada clientelarment als grups dominants havia
de seguir el mateix camí a una velocitat un xic més
lenta. Tal com tan bé recorda Gorges (2010, 260),
tot procés colonial ha de comptar per reeixir amb la
col·laboració de les elits locals.
Les fonts no expliquen gaire res d’aquest procés, i
si de cas algunes de les notícies trameses no deixen
de ser lectures simbòliques, falses o, potser millor,
exagerades de l’èxit de l’operació. És sovint recor-
dada l’ordre que donà Cató d’enderrocar les obres
defensives dels oppida de cop i en data i hora de-
terminada (Liv. 34.17.11-12; Frontí 1.1.1; Plutarc,
Cat. Mai. 10.3; Ap. Iber. 41.5.2). Les dades arque-
Olivet d’en Pujol (Viladamat). Restitució.
ològiques, nombrosíssimes, ho desmenteixen. No
hi hauria en aquest topos el record, primerament,
d’una victòria ràpida i decisiva i, en segon lloc, l’or-
ganització territorial que sí que afectà la Indigècia i
que cal situar justament en aquest moment? Nosal-
tres ho creiem possible.
Semblantment, hom recorda l’obligació de lliurar
les armes, cosa que significà un daltabaix atès el
valor simbòlic que tenien entre els indígenes (Liv.
34.17.5-6; Zonaras 9.17). Hem de suposar que
aquesta notícia ha de tenir un rerefons històric la
importància i autèntiques circumstàncies del qual
ens defugen. Recordem que difícilment, almenys
per a la Indigècia, ho podem acceptar. La descoberta
d’armes en aquest territori, alguna espasa i sobretot
puntes de llança, no és un fet rar (supra, capítol 10).
El bon coneixement d’un seguit notable d’oppida
d’aquest territori, molts d’ells excavats aquests dar-
rers anys o en curs d’excavació i prou ben publicats,
ens permet constatar un fet ben documentat i que
afecta tot aquest territori: l’abandonament “pací-
fic” d’alguns i la continuïtat, sovint expansiva, dels
altres. Hem de deduir –és l’única possibilitat– que
una situació d’aquestes característiques, d’abast ge-
neral i en unes dates determinades, no pot ser al-
tra cosa que una conseqüència de la desfeta mili-
tar, una imposició del cònsol o, si de cas, d’algun
dels magistrats que el succeí en el govern d’aquesta
província. En aquest tema, dubtar-ho no sembla ni
raonable ni defensable. Ja hem vist en altres llocs
(supra) quins foren els oppida afectats per aquesta
disposició, entre els quals hi ha alguns dels princi-
pals, els més importants, si més no en extensió i en
pes demogràfic de la Indigècia, encapçalats per la
unitat formada pel puig de Sant Andreu i l’illa d’en
Reixac (Ullastret), i seguint per Mas Castellar (Pon-
tós), Castell Barri (Calonge), Puig d’en Rovira (la
Creueta, Quart), Montbarbat (Maçanet de la Selva
i Lloret de Mar) o Puig Castellet (Lloret), entre els
més significatius i més ben coneguts. Afegim-hi –ja
n’hem parlat en detall– Rhode, l’antiga polis. Entre
aquells que no es veieren afectats i que potser foren
afavorits (hi tornarem), esmentaríem Mas Castell
(Porqueres), *Kerunta (Sant Julià de Ramis), Puig
de Can Cendra (Estanyol, Bescanó), Puig del Cas-
tell (Cassà de la Selva), Castell (Palamós), Punta
Guíxols (Sant Feliu de Guíxols), Sant Sebastià de la
Guarda (Palafrugell), Llagostera, Coll de Gria, uns
173
més que els altres, certament, i, en general, tots els
hàbitats costaners, on no hem detectat, fins ara, cap
abandonament anterior a primera meitat o mitjan
segle I aC. En alguns casos, l’abandonament no és
fàcil d’explicar; en altres és diàfana la voluntat no
tant de càstig –que hi és– sinó, molt més important i
de llarg abast, la de trencar les antigues relacions de
dependència, la vella estructura social, la jerarquia
clientelar i de poder de la situació anterior. Roma
fou molt curosa en esbandir les velles relacions tot
substituint-les per altres de noves, enaltint les elits
de segon o tercer nivell que senyorejaven en els op-
pida més petits, perifèrics. La proposta era magistral
i efectiva en trencar l’antiga organització, en foragi-
tar els que eren al cim de la piràmide social, aquells
que controlaven els mitjans de producció i els usa-
ven per engrandir i fidelitzar les pròpies clienteles.
Aquells que, des d’ara, Roma promocionava eren
ben conscients que li devien aquest honor, la nova
situació, i que per mantenir-la i consolidar-la havien
d’esdevenir eines efectives al servei dels interessos
de la república, que eren també els seus. No ens pot
estranyar, de cap manera, el lent però continuat pro-
cés de romanització (o si volem, d’hel·lenització)
atesa la voluntat d’assimilar modes i costums, ma-
neres de fer que acostaven aquella nova aristocràcia
als vencedors i, com sempre, al seu darrere, les cli-
enteles urbanes, la resta de la població que es delia
per imitar la imatge, les maneres de fer de la nova
aristocràcia. La vella ho perdé tot; perdé la guerra
i, de retop, el poder religiós, polític i econòmic en
benefici d’altri.
Aquesta nova organització que assolí totes les fites
marcades, si hem de deduir-ho a partir dels resultats
assolits, no va ser indiscriminada sinó versemblant-
ment madurada, sospesada i, territorialment, medi-
tada i equilibrada. No sabem fins a quin punt aquest
territori que estem analitzant, la Indigècia, constitu-
ïa una sola unitat o una mena d’agrupació d’oppida,
cadascun dels quals amb un territori propi però sota
la preeminència de grups aristocràtics molt podero-
sos, amb interessos i possessions arreu, probable-
ment a cura del que hem anomenat grups privile-
giats de segon ordre, però que residirien al puig de
Sant Andreu – illa d’en Reixac, on les excavacions
més recents posen de manifest els enormes casals
on habitaven i on mostraven el seu poder a través
de complexos rituals. Pensem, si cal dir-ho, que la
Indigècia no seria encara un autèntic estat, sinó una
174
realitat protoestatal que, no podem dubtar-ne, hau-
ria acabat esdevenint-ho si el procés no hagués estat
interromput per l’arribada de Roma.
Aquest model teòric proposat, amb un punt central
que recauria en el conjunt d’Ullastret per ser el lloc
en el qual residirien majoritàriament les famílies do-
minants, entorn del qual girarien altres grups fami-
liars residents en oppida de segon ordre, cadascun
dels quals tindria (o podria tenir) entitats “urbanes”
menors, és el que millor sembla adaptar-se als indi-
cis que tenim a l’abast. Queda clara la potenciació
posterior per part de Roma d’alguns d’aquests llocs
–*Kerunta n’és un perfecte exemple– però també la
voluntat de crear-ne de nous on no n’hi havia cap o a
partir d’ocupacions molt puntuals i de relativa poca
intensitat, com seria el cas de la futura Aquae Cali-
dae (Caldes de Malavella). No degué ser, tanmateix,
un procés uniforme, sense canvis, sense daltabaixos.
Hi degué haver provatures, errors i rectificacions que
només intuïm. En sabem amb força seguretat el re-
sultat final però hi ha indicis molt subtils de modifi-
cacions que recordarien una situació diferent que per
raons desconegudes no acabà quallant. Convé tam-
bé recordar que Roma continuà considerant com un
tot la Indigècia, tal com ens confirmaria que només
s’hi va batre un sol tipus de moneda, de bronze, amb
l’epígraf genèric d’Untikesken (dels indigets), que
fins i tot acabà substituint la moneda d’Emporion, la
qual cosa mostra l’enorme complexitat d’un procés
que només comencem a intuir i a descabdellar.
Allò que intuïm, el que deduiríem de les dades co-
negudes, és l’existència de diversos grups residents
en determinats oppida amb funcions centrals, cor-
retja de transmissió de les normes molt generals fi-
xades des de dalt i que asseguraven un excel·lent
control del territori. De ben segur que hi hagué ajus-
taments, perfeccionaments i millores, de tal manera
que, quan es va cloure aquesta etapa per iniciar-ne
una de nova, un gran pas endavant vers la plena in-
tegració (infra), ja devia quedar clar quins d’aquells
llocs assolirien una posició privilegiada i quins no.
En aquesta primera fase, que tingué una durada apro-
ximada d’unes tres generacions (a l’entorn d’un se-
gle), hem d’assenyalar la posició preeminent d’Em-
porion, que, tal com s’ha dit (supra) podia haver-se
Mas Gusó (Bellcaire). Vista general del conjunt.
vist modificada per l’adjudicació d’un territori que
hauria hagut d’administrar directament. Tanmateix,
hem vist també que les referències textuals podri-
en estar parlant d’un moment més avançat quan la
polis grega ja s’hauria dissolt dins d’Emporia, mu-
nicipi de dret romà. De moment, no és possible re-
soldre aquest problema. La major part dels oppida
més grans que no foren obligats a l’abandonament
degueren representar el paper de centre territorial,
mentre que els més petits continuarien integrats
dins l’òrbita dels més importants. No podem saber
si entre aquests centres existí una jerarquització, una
certa disposició piramidal. És probable que alguns
d’aquests llocs gaudissin d’una posició preeminent,
d’un tractament aparentment diferenciat, com seria
el cas de *Kerunta, Mas Castell o Castell, on de-
tectem una voluntat tangible de canvi que consta-
tem a través de la monumentalització d’espais ur-
bans seguint models hel·lenístics, que ens informa
amb tota claredat de la voluntat de les elits urbanes
d’integrar-se i, amb ells, la resta de la comunitat,
dins de la koiné mediterrània, dins dels models que
representava Roma. Tanmateix, com s’ha analitzat
anteriorment (supra, cap. 5.7), aquest procés se’ns
fa palès un xic arreu.
Amb aquesta actuació Roma aconseguí fixar les ba-
ses del Gran Canvi. En tenia les eines i en tingué
l’ocasió. Anorreà les velles aristocràcies en trencar-
los de soca-rel l’antic prestigi i les bases del poder
econòmic, polític i religiós fins al punt de desar-
relar-les dels antics estatges. L’abandonament del
conjunt d’Ullastret (Puig de Sant Andreu i Illa d’en
Reixac) esdevingué la clau de volta d’una efectiva
operació i, a més, la prova palpable, evident, d’allò
que succeïa als enemics de Roma. Les dades ar-
queològiques, contundents, ens mostren una ciutat
aparentment intacta, amb les muralles i els edificis
dempeus, amb la xarxa urbana en ús però sense ha-
bitants. Només els temples de l’acròpolis continua-
ven oberts al culte i rebent visites i fidels, els quals
hi accedien per les antigues portes i antics carrers.
Era el record permanent del poder de Roma, de la
capacitat d’aterrar un món per fer-ne néixer un altre
de nou i, en molts aspectes, no tan diferent però on
els protagonistes eren uns altres que devien el cop
175
inesperat de la fortuna a la república. Aquelles tres
generacions que s’escolaren, grosso modo, entre el
195 i el 100 aC, degueren servir per veure el pro-
gressiu ensorrament de tot allò que havia estat el
gran nucli urbà dels indigets, que acabà esdevenint
un despoblat on només eren visibles les grans obres
de defensa urbana i els temples. No era contra aque-
lles divinitats que havia combatut Roma.
Una altra conseqüència directa de la nova organitza-
ció del territori fou l’aparició, coincident amb aquest
moment, de grans sitjars que s’associen a punts de-
terminats i que, analitzats amb cura, semblarien de-
finir una política ben dissenyada de centralització de
l’excedent cerealístic que s’ha de posar en relació
amb els pagaments de part dels tributs imposat per
Roma. El del Bosc del Congost, a les envistes de
*Kerunta, o tots aquells que s’han anat documen-
tant al pla de la Selva, Gironès i Empordà, a redós
del camí d’Hèracles, en són els millors exemples.
Dins d’aquest segle II aC no som encara capaços de
distingir fases i etapes determinades amb tota segu-
retat, però a escala global sí que constatem una esta-
bilització inicial, un creixement demogràfic i activi-
tats constructives de tota mena que posen de mani-
fest la vitalitat d’una societat que s’anava adaptant a
la nova situació. Des d’un punt de vista arqueològic
hem d’insistir en la presència, fins a nivells molt alts,
d’àmfores de vi de procedència itàlica, un producte
constantment documentat al llarg d’anteriors etapes
que, tanmateix, experimentà, des d’aquell moment,
un creixement vertiginós que posa de manifest la
fàcil i continuada arribada d’aquestes àmfores des
de la Campània i àrees geogràfiques immediates, i
la possibilitat, per part dels indígenes, d’adquirir-les
fàcilment i en grans quantitats. Tot fa pensar que el
vi esdevingué, des d’aquell moment, peça clau en la
dieta alimentària d’aquelles comunitats, com ho era
a l’orient, a Itàlia i en tants altres llocs. Del volum i
de la importància d’aquest comerç, tant com els mi-
lers d’exemplars que es recuperen en tota mena de
jaciments baixrepublicans, n’és també prova con-
tundent el nombre de derelictes inventariats en les
costes nord-orientals del principat (supra, cap. 6).
L’expansió del consum de vi, la gran importància
que assolí tant com a necessitat alimentària com a
bé de consum, amb pràctiques socials de vegades
ben documentades i altres només apuntades modes-
tament, se’ns fan paleses amb la voluntat de conrear
la vinya i d’obtenir vi, que documentem un xic ar-
176
reu però amb una constància mesella. En efecte, ja
hem tingut ocasió d’observar els nombrosos indicis
aplegats (supra, capítol 5.10.7; Burch et al., 2010,
89-108) que assenyalen el punt de partida d’una
producció que arribà a ser importantíssima des de
mitjan segle I aC (Nolla, 2008, 163-175; Castanyer,
Nolla i Tremoleda, 2009, 43-59) en tot aquest terri-
tori i que no hem de veure només com un reflex de
l’expansió potent de la viticultura de l’antiga La-
ietana i àrees immediates sinó com la continuació
d’un procés amb arrels molt profundes.
Al camp, tot aquest segle inicial se’ns manifesta
per una multiplicació dels petits i senzills establi-
ments agraris disposats sobre conreus, pastures o en
la proximitat del bosc que continuaven parcialment
una tradició anterior però que es veié modificada
i intensificada per la nova situació. Efectivament,
l’abandonament obligat de diversos oppida, alguns
d’ells densament poblats, almenys aparentment,
obligava una part probablement nombrosa d’aquells
antics estadants a establir-se al camp, en la proximi-
tat dels conreus que explotaven i dels quals vivien.
No en fou causa única. La nova situació, amb una
pau general imposada pel vencedor, amb la segu-
retat corresponent, la necessitat de pagar un tribut
anteriorment inexistent i, també, l’obertura vers el
gran mercat mediterrani que facilitava la venda de
tota mena d’excedents, ajudarien a explicar l’èxit
d’aquella nova situació que acabà consolidant-se i
-fet molt important- exigí una expansió de l’explo-
tació dels espais agraris i ramaders i de la diversi-
tat dels conreus com mai abans s’havia vist. El pas
de tres generacions i els canvis ocorreguts durant
aquells anys no només havien servit per guarir les
nafres de la contundent derrota i dels canvis que
afectaren la societat, sinó per posar-se en condicions
de fer un nou pas endavant vers la plena integració.
En aquesta llarga etapa, la presència d’itàlics, de
ciutadans romans, degué ser numèricament poc im-
portant però decididament segura. Els indicis són,
sovint, indirectes, però n’hi ha, i són suficientment
cridaners com per considerar-los. És a l’entorn
d’Empúries on podem constatar l’aparició d’algu-
nes construccions que ofereixen models tan poc in-
dígenes que cal posar-los en relació directa amb la
presència d’itàlicoromans: l’Olivet d’en Pujol n’és
el paradigma; un clos ben definit amb un conjunt
d’un centenar de dolia on sembla que es desaven
puntualment els cereals aplegats en la darrera collita
anual (vegeu discussió a supra, capítol 5.10.7), amb
ús de teguae i imbrices, i de grafits llatins, o amb la
construcció, a Mas Gusó, sobre un lloc ocupat des
de temps molt antic, d’una autèntica vil·la de tipus
romà. Difícilment pot adduir-se en aquests dos ca-
sos, per explicar-los, la tradició indígena. És més in-
teressant encara, en tractar-se d’una dada epigràfica
-ja ho hem vist (supra, cap. 7)- entre els noms dels
-cal suposar- magistrats monetals de la seca d’Unti-
kesken, d’uns praenomina llatins, Lucius i Tiberius,
entre una llista molt més llarga de noms indigets.
No podem dubtar del significat d’aquest fet del qual
també voldríem assenyalar l’ús del nom personal
(praenomen, en llatí) dins de la tradició indígena i,
en general, no romana, on darrere el nom només es
feia notar la filiació (fill de tal) i, de vegades, l’origo
(de tal lloc). Fets similars es constaten, potser amb
més força i tot, al Maresme, a ca l’Arnau, a Cabre-
ra de Mar, principalment (Martín, 1999, 211-228;
Martín, 2000, 157-162), o als entorns de Tarraco.
A tall de resum, el panorama que se’ns dibui-
xa d’aquesta segona etapa del domini romà sobre
aquestes terres, iniciada amb la victòria de Cató, és
d’un territori dual i jurídicament diferent, amb una
polis independent, amiga i fidel aliada de Roma, i
d’una regió ben definida, la Indigècia, on tenien el
seu estatge els indigets, un dels populi ibèrics del
nord, que actuaria de substitut per als romans d’una
ciuitas, i amb la qual es podria relacionar amb flu-
ïdesa. L’administració general, el control global
d’aquesta entitat, es realitzaria probablement des
d’Empúries, des del campament fortalesa que man-
tindria amb els governadors provincials, en darrera
instància, l’autoritat última, els contactes necessa-
ris per prendre, quan calgués, les grans decisions.
Tanmateix, seria a través dels oppida i de les no-
ves elits locals que s’exerciria aquest poder. Tot fa
pensar en la seva jerarquització, en el pes principal
d’uns sobre els altres (com *Kerunta), on, fins i tot,
és lícit pressuposar la presència de romans. La mo-
neda d’Untikesken és la clau de volta de tota aquesta
argumentació. Segons tots els experts, es va batre
durant tot aquell segle II aC i desaparegué justament
a l’inici del Gran Canvi, quan Roma tornà a definir
l’antiga Indigècia dividint-la en diverses ciuitates. A
partir de llavors no s’encunyà moneda en aquestes
terres. Calgué esperar a la consolidació d’Emporiae
com a municipi de dret romà. No era, tanmateix, cap
problema. Hom utilitzava les antigues monedes, la
romana o les encunyades en altres populi i ciuitates.
És important, pensem, l’aparició en un moment
determinat de, cal suposar-ho, magistrats mone-
tals molts dels quals de nom (praenomen) indígena
i, uns pocs, llatí, que al nostre parer provarien una
evolució de l’administració de la Indigècia cap a
realitats cada vegada més pròximes a una ciuitas.
Quan es realitzà el pas definitiu, ja tot era prou ma-
dur per poder-lo fer sense dificultats.
Com sempre -i no podia ser de cap altra manera-,
era Roma, a través dels magistrats provincials, qui
determinava el què i el quan. I, recordem-ho, no
només eren les condicions locals sinó també els
avatars que afectaven Roma, Itàlia i la Mediterrà-
nia nord-occidental. En efecte, el Gran Canvi va ser
també fruit directe de la conquesta per part de la
poderosa república lacial de tot l’arc territorial del
golf de Lleó, entre els Alps marítims i la Ligúria i
les Alberes, als Pirineus. Des d’aquell moment (121
aC), quan es creà la Gàl·lia Transalpina, la futura
Narbonense, Roma controlava territorialment tota
la costa, i era possible desplaçar-se d’Itàlia a Hispà-
nia per terra sense dificultats.
Ens interessa, ara, definir i fixar les peculiaritats i
la seqüència cronològica d’aquesta nova etapa que
havíem definit, ja fa uns quants anys, com el Gran
Canvi (Nolla i Casas, 1984, 24-26): una manera de
definir-la que -pensem- continua essent perfecta-
ment justificada atès que fou a partir d’aquell mo-
ment que es van posar les bases per assolir amb
rapidesa la plena romanització, que acabaria con-
vertint en romans provincials els antics indigets, i
marcant de tal manera terra i gents que els efectes
són encara plenament vigents.
Com definiríem aquest moment? Què diferencia
aquesta etapa de l’anterior? Quins indicis ens són
mostrats per interpretar-la? Intentarem respondre
aquestes qüestions amb voluntat de dibuixar el pro-
cés amb la màxima claredat.
La peça clau, el que marca amb ferro roent el Gran
Canvi, és la fundació i la consolidació de diversos
nuclis urbans i, caldria pressuposar, de les corres-
ponents ciuitates. Aquest fet significà una autèntica
reordenació de la Indigècia, un pas endavant decidit
177
devers la situació anterior i que acabaria dibuixant
unes entitats urbanes que havien de tenir continuïtat.
Es definien, doncs, unes ciuitates de diferent catego-
ria jurídica, cadascuna de les quals tindria uns límits
ben fixats, uns veïns ben definits, i un nucli, un oppi-
dum geogràficament ben situat des del qual s’exercia
el poder. Tal com veurem, aquestes entitats urbanes
es repartien harmoniosament pel territori. Emporion
continuà essent fidel aliada de Roma, amb l’esta-
tut privilegiat d’amiga i aliada. Recordem que era
gràcies a aquesta relació preferent que durant tot el
segle II aC la ciutat visqué una època daurada, fona-
mentada en la importància d’un port que era una de
les portes del comerç de gran abast amb Itàlia. Les
obres públiques i comunals endegades pels empori-
tans en són una prova fefaent i, alhora, ens mostren
l’orgull dels emporitanoi pel seu passat hel·lè, per
unes arrels que calia recordar, fent-ne ostentació. És
curiós observar aquella puixança i aquesta actitud
que desaparegué de cop i amb una enorme rapide-
sa quan, justament al final d’aquesta etapa històrica
que estem analitzant, per diverses raons, Emporion
preferí renunciar a una situació de privilegi aparent
per integrar-se dins d’una nova realitat, dins d’un
municipi de dret romà anomenat Emporiae, les Em-
púries, que ens recorda un origen múltiple. Era clar
que, en la segona meitat/darrer terç del segle I aC,
era molt més valuós l’accés a la ciutadania romana
que un títol honorífic i cada cop més buit de contin-
gut de fidel amiga i aliada del poble romà.
La que sembla la fundació ex nouo més antiga és la
ciutat regular d’Empúries, de nom i categoria jurí-
dica desconeguts. Se l’anomena de manera conven-
cional la ciutat romana, una definició gens adequada
per al moment inicial d’existència i no del tot precís
per a èpoques posteriors. No la tornarem a descriure
detalladament si no és del tot necessari per seguir el
discurs. Cal recordar primerament que el nou nucli
urbà no ocupava un espai buit sinó, almenys parci-
alment, el que havia estat durant la fase posterior a
la derrota indígena de 195 aC, allò que de manera
convencional s’ha anomenat un praesidium, un es-
tabliment militar d’una certa complexitat que només
coneixem molt per sobre i que podria ser un castra
hiberna. És interessant constatar dos aspectes im-
portants que podem deduir d’aquest fet: un seria que
l’inici del Gran Canvi significà la desaparició de la
fortalesa militar, la més gran i valuosa per als inte-
ressos de Roma en aquestes terres. De manera ben
178
Porta principal del mur transversal que separa en dos la ciutat regular d’Em-
púries.
clara se’ns fa palesa la nova situació, que feia inútil
un establiment de vigilància, control i defensa d’un
territori determinat i, especialment, del port empori-
tà, una de les principals portes de relació entre Itàlia
i la costa nord-llevantina d’Hispània. En segon lloc,
la decisió política que hi hagué al darrere d’aquest
determini hagué de ser de màxim nivell. Són, doncs,
dues proves indiscutibles de qui liderà el Gran Can-
vi, que tancava una etapa per obrir-ne una altra, que
donava per assolits uns objectius, tot fixant-ne uns
altres de ben diferents.
Recordem que, dins d’un clos emmurallat unifor-
me, un gran mur interior, una muralla, dividia l’es-
pai urbà en dues àrees: una al nord, que ocupava un
terç de la superfície total i que només coneixem a
partir de la fotografia aèria i de la prospecció geofí-
sica, i una altra a migdia, que ocupava els altres dos
terços, que coincidien amb l’àrea on s’alçava el su-
posat praesidium, que coneixem arqueològicament
molt millor, i que mostrava, en posició central, un
gran espai foral. A un costat i altre, la xarxa viària i
les insulae són idèntiques.
La fundació d’aquesta ciutat regular doble s’ha da-
tat convencionalment cap a l’any 100 aC, tal com
semblen assenyalar les cronologies fixades a través
de les múltiples excavacions efectuades a diversos
punts del clos murat, de l’àrea foral i en alguns car-
rers. Aquesta cronologia ha estat posada en qüestió i
rebaixada. No creiem, tanmateix, que les dades que
controlem permetin anar més enllà del 90/85 aC. Hi
ha una notable diferència entre els materials funda-
cionals de la ciutat regular doble d’Empúries i els de
Gerunda, que cal datar a mitjan de la tercera dècada
del segle I aC, a partir del 76 aC (Nolla i Casas,
2009, 87-88).
Ja hem explicat i raonat convenientment (supra, ca-
pítol 5.8) la duplicitat d’aquest nucli urbà, un per
a itàlics i l’altre per a indigets, juxtaposats i imbri-
cats però separats per facilitar una integració plena
a partir de l’exemple i la proximitat, tot propiciant
també l’expansió de llatí, que hauria esdevingut la
lingua franca, l’eina de relació d’uns i altres. Van
ser, en origen, dues ciuitates juxtaposades o una
de sola amb dues ètnies? No ho sabem, però sem-
bla molt més probable la primera possibilitat, que
semblaria rastrejar-se en les fonts (Liv., 34.9). Sigui
com sigui, sembla que la unificació de tots dos nu-
clis hauria tingut lloc en el segon quart/mitjan segle
I aC. En efecte, així semblaria deduir-se de la notí-
cia que ens recorda l’establiment d’emeriti per part
de Cèsar després d’haver vençut els fills de Pompeu
a Munda (45 aC) (Liv. 34.9).
Roma aplicava novament un model que ja havia as-
sajat amb èxit en altres llocs (població diferent jux-
taposada) i, simultàniament, iniciava la urbanització
intensiva d’aquestes terres amb l’establiment d’ità-
lics, alguns dels quals podien posseir la ciutadania
plena, que oferia un model ben desenvolupat i efec-
tiu a la resta de la població que habitava els vells op-
pida, els quals començaven a monumentalitzar-se.
Altrament, la fundació d’aquestes noves ciuitates
comportava paral·lelament l’aparició al camp de les
primeres uillae, una manera diferent de relacionar-
se amb la terra i els conreus que acabà marcant el
camps del nostre país per sempre, una manera de
fer ben present i ben provada a Itàlia i que coexistí
amb el model indígena durant dues o tres generaci-
ons fins que s’acabà imposant. Aquesta és una altra
de la grans conseqüències del Gran Canvi. Convé,
nogensmenys, tenir clar que, a títol personal, ità-
lics no ciutadans i ciutadans romans haurien pogut
construir en el camp establiments de tipus uilla. Se-
rien, si n’hi hagué, casos aïllats. Les noves ciutats,
almenys algunes, no només ho propiciaren sinó que
ho imposaren en ser el model estàndard una manera
de fer que no es triava.
Aquesta nova entitat urbana ocuparia un extens
territori que només podem deduir amb algunes di-
ficultats (els antics comtats d’Empúries i Peralada i,
potser, tota la Garrotxa).
Una segona fundació que cal considerar és la de
Blandae, a migdia d’aquest territori, ocupant el sec-
tor septentrional de la Laietània i la desembocadu-
ra de la Tordera. Novament, pel poc que sabem, es
tractaria d’una fundació ex nouo, ortogonal, a par-
tir d’un (o uns) establiment indígena poc conegut
però que les fonts de primera meitat / mitjan segle
I de l’era consideren un oppidum ciuium romano-
rum tal com Iluro i Baetulo, més meridionals. No
sabem quan assoliren l’estatus jurídic de municipi
romà, que seria una concessió augustal, ni quin hau-
rien tingut abans. Tot sembla dibuixar un panorama
semblant al d’Empúries, amb una evolució similar.
La tercera que cal considerar és Gerunda. Aquí les
dades són nombroses i diferents, i serveixen per de-
finir un procés paral·lel però no pas idèntic. Gerunda
seria la continuació de *Kerunta, que, venint d’una
situació diferent, hauria evolucionat a un altre ritme.
Sobre el nom deduït de *Kerunta ja hem exposat els
nostres arguments per explicar-ho (fitxa núm. 168).
Tractant-se del desplaçament de l’oppidum de la
muntanya de Sant Julià cap al nou solar de Girona
no hi pot haver dubtes que aquest fet, que caldria
considerar com una promoció, com un premi, com-
portà també –no podia ser de cap altra manera– el
desplaçament del nom. Recordem que la ciutat és,
sobretot, el conjunt de ciutadans que l’habiten més
que l’espai físic que ocupen, i que possibilita la con-
tinuïtat de la vella urbs en un altre indret, immediat
o allunyat. Fets similars almenys en els resultats en
tenim alguns de ben coneguts a l’actual Catalunya,
que ens serveixen de patró d’unes pautes determina-
des que van acabar per permetre’ns acceptar aquesta
proposta. Més a migdia, a la costa, trobem la ciutat
d’Iluro (Mataró), que adaptà, llatinitzant-lo, el nom
del gran oppidum laietà de Ilturo a Burriac. Una
mica més enllà tenim la ciutat de Baetulo, que lla-
tinitzà el topònim de l’oppidum precedent, Baitolo
(Can Boscà). N’hi ha d’altres.
Convé recordar que *Kerunta fou un dels oppida
de la Indigècia privilegiat per Roma des de la der-
rota del 195 aC i en el qual hem detectat, al llarg
del segle II aC, una pregona transformació i un im-
portant creixement demogràfic (supra). El 76 aC,
segons pensem, per decisió superior i com a premi a
la fidelitat devers Roma, el nucli urbà fou desplaçat
uns 5 km cap a migdia, per reconstruir la ciutat en
un nou emplaçament on havia de desenvolupar molt
millor la tasca que tenia encomanada i, sobretot des
179
de llavors, afegir-ne una altra que, en aquell mo-
ment i en molts altres al llarg de la història, esdevin-
gué essencial: el control i la defensa d’una cruïlla de
camins d’importància cabdal en la qual destacava la
via d’Hèracles, l’eix nord-sud més important de la
península Ibèrica.
El nou espai urbà, edificat en un lloc militarment
privilegiat, era ortogonal i ordenat a partir del tram
infra muros de la via i habitat pels antics estadants
de l’oppidum de la muntanya de Sant Julià de Ra-
mis, amb una classe dirigent fortament involucrada
en un procés d’integració. El nou marc no feia altra
cosa que accelerar-lo. És més que probable que al-
guns itàlics i alguns ciutadans de ple dret formessin
part d’aquella realitat urbana.
*Kerunta era ja una ciuitas abans del seu desplaça-
ment, o no fou fins al 76 aC aproximadament que
hauria estat realment creada? No ho podem saber,
però ens sembla més probable la primera de les pos-
sibilitats, que semblaria coincidir més amb les da-
des generals, quan Roma hauria decidit reorganitzar
l’antiga Indigècia, fins aleshores una sola realitat
territorial, dividint-la en quatre ciuitates. La desapa-
rició de la seca d’Untikesken, que els experts situen
en aquest moment, n’és una prova complementària
de gran valor (supra, cap. 7).
Notícies textuals més modernes (supra) ens perme-
ten deduir que Gerunda, ja amb el nom llatinitzat,
fou promocionada a municipi de dret llatí per Au-
gust, molt versemblantment en la segona i impor-
tantíssima estada en aquestes terres entre el 15 i el
14 aC, que posà les bases d’una reforma substancial.
D’aquest fet i dels nombrosos indicis que ha aplegat
la recerca arqueològica podríem proposar que *Ke-
runta/Gerunda hauria estat una ciuitas estipendiària
probablement dotada d’un tracte preferent, cosa que
ajudaria a entendre correctament els fets posteriors.
La quarta ciuitas d’aquest territori va ser Aquae
Calidae, de la qual desconeixem el nom antic, que
segurament també tenia el mateix significat, un to-
pònim, en la llengua dels indigets.
Ja hem explicat en un altre lloc (supra, capítol 5.8)
que, segons la nostra opinió, que es fonamenta en
tota la documentació coneguda, hauria estat una
decisió de Roma -presa immediatament o molt poc
després de la victòria de 195 aC- crear en un lloc
180
indicadíssim un nou centre urbà amb l’objectiu de
vertebrar una part significativa de l’actual comar-
ca de la Selva, un territori on potser no hi hauria
hagut un oppidum que pogués complir convenient-
ment aquell paper en no oferir condicions adequa-
des d’accessibilitat i de centralitat. Aquae Calidae
es trobava en una excel·lent localització a la pla-
na, molt a prop d’on circulava el camí d’Hèracles, i
amb la presència d’unes deus d’aigua calenta i salu-
tífera, conegudes i apreciades des de la més remota
antiguitat que, per als romans i, en general, per a
tots els itàlics, constituïen un do que calia aprofitar.
Les dades arqueològiques mostren una intensitat de
l’ocupació del lloc des dels primers anys del segle
II aC i indicis contundents de l’aprofitament de les
aigües termals de d’inicis del segle I aC o un xic
abans (fitxa núm. 207; capítol 5.8). Sabem que en
època d’August, quan Gerunda havia estat promo-
cionada a municipi de dret llatí, Aquae Calidae era
ciutat estipendiària però fortament romanitzada,
com posaria de manifest el gran balneari del puig de
Sant Grau, absolutament romà, i que cal datar en el
principat de Claudi I, vers el 45-50 de l’era (Merino,
Nolla i Santos, 1995).
A diferència dels altres nuclis urbans de les ciuitates
esmentades, no sembla que Aquae Calidae acabés
consolidant-se com una ciutat convencional. Dei-
xant de banda els grans conjunts lligats al culte i
a l’explotació d’unes excel·lents aigües salutíferes,
no sembla que arribés a posseir un nucli urbà ni
gaire desenvolupat ni densament poblat. Degué ser
una conseqüència d’aquest model la no consolida-
ció com a ciuitas. És segur que al baix imperi havia
estat incorporada a l’ager de Gerunda.
És d’un gran interès un pedestal commemoratiu
procedent de Caldes de Malavella que ens permet
relacionar el nom del déu Apol·lo amb les aigües
del lloc, versemblantment la interpretatio romana
d’una divinitat juvenil masculina, un fet amb nom-
brosíssims paral·lels a les Gàl·lies (Fabre, Mayer i
Rodà, 1991, núm. 8, 33-35).
És més que possible que, en aquest procés, alguns
oppida que sembla que haurien pogut tenir un cert
paper en el control i organització del territori l’aca-
bessin perdent en quedar integrats en alguna de les
ciuitates que abastaven tot aquest territori.
 Girona
Barcelona

29
??

17a
??

34 48
44
33
18

121 54

96

170 86

0 - 100m
226
100 - 200m
200 - 400m
>400m
Dipòsits
?? Dipòsits probables
Premsa
Cella uinaria
0 20 km

Vestigis arqueològics de la producció de vi a l’antiga Indigècia en època baixrepublicana. Dipòsits : 33 (Camp del Bosquet), 34 (Camp d’en Dalmau), 86 (Nucli
de Serra de Daró), 44 (La Muntanyeta), 48 (Tolegassos), 96 (La Roqueta), 121 (Can Rubió (?)).
Dipòsits probables: 29 (Les Arenes), 17 (Santa Reparada).
Premsa: 54 (Era de Can Llapart).
Cella uinaria: 18 (Vilanera) , 170 (Pla de l’Horta), 226 (Els Ametllers).

181
Així doncs, des de la primera meitat del segle I aC,
l’antiga Indigècia, amb l’afegitó de les terres més
septentrionals de la Laietània, quedà dividida en
cinc ciuitates. Una d’elles fou Emporion, amb l’es-
tatut privilegiat de ciutat amiga i aliada de Roma,
sense, probablement, un territori, la ciutat regular i
doble d’Empúries, de nom desconegut, que ocupa-
ria tot el sector septentrional i de la qual no sabem
la categoria jurídica que la definia.
Blandae hauria acabat consolidant-se més endavant
en un oppidum ciuium romanorum, un municipi de
ciutadans romans. Tampoc no en sabem la catego-
ria jurídica en la fase inicial de la seva existència.
Senyorejaria un territori menys extens, de Blanes al
cap d’Arenys i tota la vall inferior de la Tordera.
A un altre nivell, però controlant també una part
important del territori, tenim dues ciutats sotmeses
a pagament de tribut: Aquae Calidae, que s’este-
nia per bona part de la Selva, i Gerunda, al mig.
Aquests dos casos els podem deduir de les referèn-
cies textuals posteriors.
L’evolució dins d’aquesta etapa no hauria estat un
procés uniforme i a una mateixa velocitat, ans al
contrari. Les dades que controlem semblen dibuixar
un seguit de provatures, unes actuacions esglaona-
des en el temps, com si calgués veure com funciona-
ven, si era convenient continuar en aquella direcció
o si calien retocs, reparacions o canvis substancials.
El tempus estava marcat per la política general de la
república, pels aldarulls i conflictes que enfrontaven
una societat polaritzada.
Convé recordar que és justament en el transcurs
d’aquesta etapa que constatem la presència segura
d’elements forans, d’establiment d’emigrants vinguts
d’Itàlia, alguns dels quals no devien ser ciutadans ro-
mans. Semblaria un fet ben establert en la fundació de
Blandae i en la ciutat regular d’Empúries, concreta-
ment en el gran sector meridional que -recordem-ho-
ocupava dos terços de la superfície total. Conèixer la
planta general del lloc i el comportament teòric de la
distribució de les insulae permet quantificar-les amb
poques possibilitats d’errors greus. En total comptem
70 insulae, de les quals 42 ocupen l’espai meridional
del rectangle. A aquestes, caldria restar-ne entre 6 i
182
8 que correspondrien a àrees públiques i comunals
(fòrum, mercat, altres espais d’ús imprecís però no
pas d’habitació). Quedarien, doncs, entre 36 i 34 in-
sulae que cal suposar dedicades a establir-hi els nous
ciutadans. Les recerques efectuades sota les cases ro-
manes (A, B1 i B2) i a l’insula 34 permeten proposar
com a model teòric contrastat la subdivisió de cadas-
cuna d’elles en tres parcel·les iguals on cada benefi-
ciat bastia la seva casa seguint els models pròpiament
establerts, és a dir, cases amb atri, tablinum i hortus,
dins de la més pregona tradició romanoitàlica. En to-
tal surten entre 102 i 108 parcel·les, cosa que indica-
ria un nombre màxim teòric. Corregint els números
finals a la baixa, tot suposant que algunes parcel·les
no s’ocuparen i que d’altres podrien haver tingut usos
diferents no identificables sense excavació en exten-
sió, ens podríem moure entre les 100 i 108.
A l’altre costat de la muralla transversal, el nombre
d’insulae és de 28. En ser menys conegut, no és pos-
sible identificar espais comunals. Procedint sem-
blantment, el resultat final seria a l’entorn d’unes 84
parcel·les, com a màxim.
Si admetéssim un nombre d’estadants teòrics de cinc
individus per casa, hauríem d’acceptar entre uns 510
i 540 per al sector meridional i uns 420 en el septen-
trional. És ben cert que es tracta de números teòrics
a partir dels quals fer-nos una idea força precisa.
És interessant aquesta modesta quantificació per
fer-se una idea de què significà numèricament, en
aquell moment, l’arribada de romans i itàlics.
Per a Blandae no és possible una aproximació simi-
lar. Convé, però, suposar un grup encara més reduït,
molt menys nombrós.
I tinguem present l’existència, des dels moments
inicials de la conquesta, d’individus aïllats amb la
ciutadania plena o amb el dret llatí circulant i vivint
en aquestes terres. Un conjunt imprecís que existí,
amb el qual cal comptar però que se’ns fa impossi-
ble de controlar (supra).
Assenyalem també que els nuclis urbans de les no-
ves ciuitates es van dissenyar dins de la tradició
itàlicoromana, de manera regular a partir d’uns ei-
xos paral·lels i perpendiculars, ortogonalment: una
manera d’obrar simple però efectiva i que facilitava
Restitució de la porta de llevant de Gerunda a la baixa república. (D. Vivó).
la creació d’un marc funcional, fàcil d’organitzar i
de dividir. Aquesta regularitat interna podia, com a
Girona, exigir un perímetre murat irregular si això
representava una millor defensa i més seguretat.
Indicis prou cridaners de l’ombra de Roma en una
operació de llarg abast que havia de significar la
consolidació d’un procés obert molt abans.
I hauríem d’assenyalar una altra de les conseqüèn-
cies de la fundació d’aquests nous nuclis urbans: la
crisi de l’oppidum ibèric. Model principal per es-
tructurar el poblament indígena des de l’ibèric an-
tic, continuà essent la peça clau en la vertebració
territorial durant tot el segle II aC. Ja hem assenya-
lat la vitalitat del sistema (supra, capítol 5.3). Des
d’aquell moment, van quedar tocats de mort fins al
punt que el seu abandonament definitiu es comença
ja a detectar durant la primera meitat del segle I aC,
i s’intensificà en el segon terç o segona meitat del
segle. Molt pocs perduraren, no sabem com, dins
del primer terç o primera meitat del segle I.
La fundació de centres urbans de nova planta, i l’ar-
ribada de petits (?) contingents d’itàlics, obrí la porta
a una nova manera de relacionar-se amb el camp.
Des d’ara podem identificar autèntiques vil·les ro-
manes sobre els conreus, ben diferents de les facto-
ries agrícoles ibèriques amb les quals coexistiren du-
rant unes poques generacions. El nou model s’acabà
imposant fins fer desaparèixer o fer transformar les
cases de tradició ibèrica (Palahí, 2010, 61-87).
És alliçonador observar les influències recíproques,
i com les vil·les, segures o suposades, incorporaven
tradicions pròpies d’aquesta terra, com l’emmagat-
zematge en sitges, o la construcció en pedra seca,
que potser també podria ser una tradició portada.
Fins i tot hi ha la presència puntual de llars. A la in-
versa, l’ús de tegulae i imbrices per cobrir els sostres
s’anà popularitzant, fins substituir la coberta de fang,
branques i palla, i trobem la presència cada cop més
evident de dolia. No podia ser de cap altra manera.
Convé, finalment, anar amb molt de compte a l’hora
d’intentar identificar els ocupants d’un establiment
rural durant aquesta etapa, especialment davant del
que tipològicament caldria considerar una autèntica
vil·la. Va ser obrada i habitada per un itàlic? Era el
casal d’un indígena fortament romanitzat? Romans
amb mà d’obra indígena? Hi ha tantes possibilitats
com jaciments. L’arqueologia no pot resoldre casos
com aquests.
Fins a època d’August hauríem de situar la conso-
lidació, en el camp, del model itàlic de la vil·la. És,
certament, una casa de camp, un centre d’explotació
183
extensiu d’un territori determinat, però simultània-
ment aporta unes quantes coses més que la fan força
diferent al model de tradició indigeta. No és només
una casa de pagès més sòlida, sinó la casa pairal,
l’exemplificació del fundus, la terra nodridora que
alimentarà la família, i n’assegurarà la continuïtat
en el temps. És punt de partida i refugi, un lloc que
esdevé l’essència perdurable d’aquell grup humà.
Esdevé un indret on gaudir de l’otium, una realitat
purament romana, sense oblidar el negotium. Des
d’aquell moment, la terra, les pastures, foren senyo-
rejades des de la vil·la, que n’esdevingué el centre.
Ja no era només el símbol del negotium, de la neces-
sitat d’explotació eficient de l’entorn, de treure’n un
bon rendiment, sinó també del lloc on es practica-
va l’otium, un aspecte de la vida típicament romà,
on el lleure, en un sentit amplíssim, ocupava una
part important de l’activitat del amo i dels seus fa-
miliars. L’aparició d’espais sense un ús determinat,
d’elements ornamentals sofisticats i, aparentment,
sense cap relació amb l’activitat productiva, d’un
luxe costós i, des d’una certa òptica, improductiu,
marca una diferència abismal entre els establiments
indigets del segles II i I aC i les primeres vil·les (Pa-
lahí, 2010b, 61-87).
I, tanmateix, el procés és d’una enorme complexitat.
No és, ras i curt, la substitució d’un model per un
altre en un moment determinat sinó la llarga convi-
vència i, molt més interessant, la conversió del que
havia estat, en origen, una casa de camp ibèrica en
una autèntica vil·la romana de llarg recorregut. N’és
un bon exemple la Casa del Racó (Sant Julià de
Ramis), que va néixer com un centre d’explotació
agrícola i ramader coincidint amb el desplaçament
de *Kerunta de la muntanya de Sant Julià al nou
estatge de Girona. Les característiques de l’edifici,
la tècnica constructiva, les peculiaritats i la crono-
logia ens permeten proposar aquesta lectura. Seria,
doncs, un establiment rural de tipus tradicional però
molt marcat per més d’un segle de contactes, de ro-
manització. Efectivament, ja era quelcom més que
les petites cases de camp del segle anterior. Sigui
com sigui, i no podrem saber mai a través de quin
complex procés, l’edifici es consolidà tot adquirint,
amb el pas del temps, les característiques i les fun-
cions pròpies d’una vil·la romana que perdurà, amb
fases constructives diferents, fins la segona meitat
o segon terç del segle IV, quan la construcció d’un
castellum militar comportà l’expropiació del territo-
184
ri de l’entorn. Evolució interna? Canvi de propietat?
No és possible dir-hi res.
No és un cas únic. A Tolegassos (Viladamat), els
indicis ferms d’una ocupació intensa del lloc des
de mitjan segle II aC fan pensar en un establiment
de tipus indígena d’escassa entitat. Però és segura
l’existència d’un edifici molt més potent en dataci-
ons pròpies del Gran Canvi amb, fins i tot, sòls de
mosaic d’opus signinum que també se’ns fa fonedís,
destruït de soca-rel per les construccions més mo-
dernes. Semblantment podria haver passat a l’Hort
d’en Bach (Maçanet de la Selva), tot i que les dades
són més difícils d’interpretar
A Mas Gusó (Bellcaire), les dades són, aparentment,
més clares. Sobre un establiment indiget del segle II
aC, amb unes arrels que s’enfonsen en el temps, de
cop es construí un edifici perfectament regular que
es vertebrava a l’entorn d’un pati central i que con-
siderem una autèntica vil·la. Es tractaria d’un canvi
de propietat? Era l’edifici d’un itàlic o la voluntat
d’un indígena fortament romanitzat d’apostar per
un model nou que reflectia molt millor els seus inte-
ressos? No podem respondre-hi amb seguretat.
Una altra qüestió d’interès notable, en relació amb
el tipus d’establiments que es localitzen en el terri-
tori en època baixrepublicana, és el d’una certa di-
versitat tipològica. Els més nombrosos són els de ti-
pus agrícola i ramader, formats, segons sembla, per
un únic edifici o per l’existència de més d’una de-
pendència, aïllades les unes de les altres però sem-
pre molt pròximes. En aquest cas, l’espai residen-
cial de tipus familiar es complementaria amb àrees
d’emmagatzematge o de treball. No semblen petits
llogarrets habitats per unes poques famílies sinó un
únic grup amb petits edificis especialitzats. Sempre
que l’excavació s’ha pogut realitzar cobrint una àrea
suficient, no hi manca la localització d’una o unes
sitges i, en nombroses ocasions, un aljub obrat dins
del subsòl, recobert d’opus signinum, més o menys
sofisticat, que hem de posar en relació amb un pri-
mer conreu de la vinya i amb l’obtenció de vi enca-
minada al propi consum.
Al costat, però, d’aquestes cases de camp, es loca-
litzen alguns altres edificis amb altres funcions ben
diferents. Recordem el petit magatzem de terrissa
de la Creu de Fellines (Viladasens) que no sembla
lligat a un centre productor sinó a la distribució. Els
indicis aplegats en l’excavació fan suposar, en el
lloc, l’existència d’un nucli preferentment agrícola
en el qual, però, es duia a la pràctica, paral·lelament,
una activitat comercial o manufacturera.
Més complex és l’edifici (o edificis) de la Fonolle-
ra (Torroella de Montgrí), un magatzem on s’aple-
gaven àmfores preferentment de vi itàlic i altres
productes ceràmics. Pel lloc, hem de suposar que
aquells objectes arribarien per mar des d’Empúries
en petites naus de cabotatge del tipus de la localitza-
da a Illa Pedrosa (l’Estartit, Torroella de Montgrí). I
des d’aquell magatzem, aquells productes es farien
arribar i es vendrien en tot el territori de l’entorn,
aprofitant sempre que fos possible llacs, rius i ma-
resme, que facilitaven el transport.
Altres vegades estem davant de jaciments diferents
que no sabem interpretar, com a Can Rubió (la Vall
d’en Bas), on l’aigua jugava un paper extraordinari
però conspicu. Continuà ocupat durant bona part del
segle I de l’era.
I davant d’aquesta situació cal preguntar-se què sig-
nificà per a Emporion la fundació de diverses ciuita-
tes però, sobretot, la del turó immediat, la que seria
des de llavors la seva veïna.
Podríem adduir que, ja abans, Roma hi era ben pre-
sent amb el campament fortalesa però, certament,
no és ni de lluny el mateix. Era una entitat funcio-
nal i fins i tot útil que no representava cap mena de
problema i que, en canvi, donava seguretat a l’acti-
vitat principal de la polis. Ho mirem com ho mirem,
caldria convenir que la nova situació afectà, molt o
poc -caldrà veure-ho- el vell estatus. Les fonts no
en parlen i les dades epigràfiques són inexistents.
Caldrà novament referir-se als indicis arqueològics
per intentar fer-los parlar.
Hem anat veient al llarg d’aquest treball (supra) que
el segle II aC representà l’edat d’or per a la vella
ciutat focea. L’activitat constructiva esdevingué
d’una intensitat tan gran que no deixa de sorprendre
em tractar-se d’un conjunt humà demogràficament
molt feble. No cal repetir la llista, però resseguir-
la impressiona. Els canvis foren tan profunds que
definiren una nova estructura urbana, amb muralles
noves, almenys parcialment, i adoptant l’aspecte
propi d’una ciutat grega hel·lenística. Altrament,
s’edificà el que anomenem l’espigó del moll, una al-
tra obra d’enorme volada, que no deu ser altra cosa
que l’únic que resta visible de reformes molt més
importants que no són visibles (recordem els desco-
briments efectuats pel CASC en relació amb el port
emporità (vegeu Nieto i Raurich, 1998, 55-76; Ni-
eto i Palomo, 2004, 297-299). Aquesta activitat de
tres generacions es pagà amb el paper cabdal d’Em-
porion com a centre d’arribada i distribució del gran
comerç transmediterrani. I, de cop, la situació se’ns
mostra ben diferent. A la darreria del segle II aC,
aquella activitat frenètica s’aturà de cop. Ja estava
tot fet o el paper únic dels emporitanoi s’hagué de
repartir amb uns altres? Fou un resultat indirecte,
inesperat, o, tal com Roma havia fet altres vegades,
una mena de càstig devers un antic aliat que, aneu
a saber per què, no havia estat prou amatent? Són
qüestions que podem anar plantejant però que no
podem resoldre, almenys no més enllà d’acceptar
propostes hipotètiques. Sigui com sigui, aquesta úl-
tima etapa de la baixa república assenyala una atu-
rada de l’activitat constructiva a Emporion però en
cap cas una recessió. Serà a partir d’aquest matís
que caldria decantar-se per una possibilitat o per una
altra. Nosaltres seríem de l’opinió de considerar que
certament hi hagué un canvi, volgut o no, que sig-
nificà una nova disposició del paper d’Emporion en
el control i profit del comerç transmediterrani que
des d’aleshores hagué de compartir. Que la situa-
ció havia canviat, i molt, ens ho mostra el punt final
del procés, quan els grecs d’Empúries preferiren ser
ciutadans romans integrats en una nova realitat ju-
rídica on el seu paper quedaria absolutament diluït,
que mantenir la seva autonomia, la seva -diguem-ho
així- “llibertat”.
La base econòmica de l’antiga Indigècia eren l’agri-
cultura i la ramaderia. De la primera en sabem més
coses, tot i que sovint esbiaixades i no pas sempre
fermament establertes si sortim del que sabem se-
gur, el conreu de cerealístic de secà, tal com asse-
nyalen nombroses restes recuperades en molts ja-
ciments, i les nombroses sitges i sitjars, la funció
preferent dels quals era conservar blat i ordi, les
dues espècies més ben documentades. Hi ha d’haver
185
forçosament d’altres explotacions, d’horta, fruiters,
llegums, que ens són molt menys conegudes. Po-
ques dades tenim sobre el conreu de la vinya i de
l’olivera. Pel que fa a la ramaderia, la percepció està
canviant aquests darrers anys a partir d’estudis molt
aprofundits sobre les restes òssies ben estratificades
de diversos jaciments i que permeten anar molt més
enllà de constatar la presència principal d’ovica-
prins, suids i bòvids i, més marginalment, d’equins i
altres animals com el gos. Aquests treballs permeten
deduir durant l’ibèric ple i, també, durant el segle
II aC, una ramaderia basada en l’obtenció de llana,
llet i força de treball que no pas amb el consum de
carn en sacrificar-se els animals a edat avançada. La
importància de l’ovella per aconseguir llana se’ns
confirma per la presència continuada de torteres i
pondera, sempre lligades a la casa i com una tasca
familiar i per a la família.
L’arribada de Roma i la imposició d’una situació
només sembla modificar puntualment aquesta situa-
ció durant les primeres dues o tres generacions. Tot
indica que el gruix important de l’activitat agrícola
(i econòmica) d’aquest territori continuà basant-se
en el conreu de cereals de secà. Sitges i sitjars ho
confirmen i, també, les analítiques aconseguides
aquí i allí, i la presència continuada i constant de
molins rotatoris i forns de pa, que en aquest cas són
més dades directes de consum alimentari que de
producció. El que més sorprèn, en relació amb l’eta-
pa anterior, és una expansió de la terra conreada, in-
dici, probablement, d’una producció més elevada i,
probablement també, almenys en un segon moment,
d’un augment demogràfic.
En relació amb la importància del volum de cere-
als que aquestes terres produïren, pensem que cal
defugir un corrent d’opinió a bastament estès que
defensa -almenys per a l’ibèric antic i, sobretot, ple-
una enorme capacitat productiva o de concentració
que hauria donat lloc a una importantíssima activi-
tat d’intercanvi entre els indigets i les poleis gregues
d’Emporion i Rhode (Forgues, 2010, amb les dades
aplegades). Caldria imaginar que durant el domini
romà, si més no fins als inicis del segle I aC, aques-
ta activitat s’hauria mantingut o, fins i tot, ampliat
si cal fer cas al nombre notable de sitjars que esti-
gueren en funció en aquells anys. Per vàries raons
és inacceptable aquesta possibilitat. Les condicions
geogràfiques de la Indigècia no permetien de cap
186
manera una producció excepcionalment important
de cereals de secà que pogués ser digna de conside-
ració i capaç de crear un excedent volumètricament
important. El tipus de producció i l’economia del
món ibèric, tan ben analitzada i descrita per Gor-
gues (2010), no va gaire més enllà d’una producció
de supervivència lligada a l’activitat familiar, con-
sum, llavor per plantar i en ocasions un surplus més
o menys important que podia ser intercanviat, venut
o desat per assegurar males anyades. Lluny som del
nord d’Àfrica, de Sicília o d’Egipte. Imaginar que
en aquest territori s’emmagatzemava un (suposat)
abundant excedent de bat i ordi procedent de la Ca-
talunya interior o de les terres de ponent és il·lusori,
i delata el desconeixement de les dificultats d’un
transport de gran abast per terra. No oblidéssim pas,
per acabar, el mutisme de les fonts de tota mena i
de tot moment en relació amb la suposada riquesa
cerealística d’aquestes contrades.
Altrament, se’ns fa present amb insistència i amb
un augment significatiu, a mesura que avancem en
el temps, el conreu de la vinya a partir d’indicis mo-
destos en el descobriment de llavors però, sobretot,
en la presència constant de infraestructures lligades
a la conversió del raïm en most i, més tard, en vi. El
vestigi més antic s’ha de situar a l’entorn del 175
aC, i des d’aleshores no fa sinó créixer i de manera
exponencial ja dins del primer quart o primera mei-
tat del segle I aC. És una producció familiar, enfoca-
da al propi consum, i que sovint feia servir àmfores
de vi de procedència itàlica convenientment recicla-
des per conservar el líquid valuós, tal com s’observa
en l’establiment del camp del Bosquet i tal com es
posa de manifest, ja en la segona meitat del segle
III aC, a Pech-Maho (Sigean), al Llenguadoc (Gor-
gues, 2010, 97).
No hem aconseguit documentar cap vestigi ferm de
la producció d’oli durant la baixa república. Fa poc,
s’han descobert importants indicis que assenyalen
amb tota seguretat la producció d’aquest producte a
Saus, no gaire lluny en línia recta d’Emporion du-
rant el segle V-IV aC (Casas i Soler, en premsa).
Ni per a abans ni per a després hi ha dades. Caldrà
suposar-ne un consum marginal entre els indigets,
una arribada del que calia a través del comerç medi-
terrani o l’efecte de la parcialitat de les dades arque-
ològiques? No estem en condicions de respondre-hi,
però tot semblaria apuntar vers un consum moderat
i fins i tot baix d’aquest producte, que no s’intensifi-
caria fins ben entrat el segle I aC.
Sobre l’explotació i aprofitament del bosc, tal com en
l’etapa anterior, les notícies directes són escasses i de
valor desigual i, tanmateix, és una activitat que po-
dem deduir sense dificultats i amb absoluta seguretat.
La fusta era absolutament necessària en la construcció
(alzina, roure, pi...) i com a combustible, i procediria
dels boscos que es repartien per tot el territori. Alguns
establiments de tipus indígena (Can Pons, Sant Mateu
de Vall-llobrega, Serra d’Aulet i de Caselles, a Llam-
billes, unes quantes de les estacions identificades a
Celrà i un nombre considerable d’oppida), situats en
espais muntanyosos on el bosc era l’element predo-
minant, apuntarien en aquesta direcció. Ha estat, el
bosc, un espai complementari important de l’activi-
tat econòmica de tota comunitat fins als grans canvis
ocorreguts durant la segona meitat del segle XX.
Pel que fa a la ramaderia, els indicis més actuals
confirmarien a grans trets una certa continuïtat amb
la tradició anterior. La cria de l’ovella per aconse-
guir llana continuà essent d’importància substancial
i, al costat d’un treball familiar adreçat al consum
familiar que es confirma a bastament amb la presèn-
cia sovintejada de torteres i de pondera en la major
part de jaciments de l’època, des d’oppida a vil·
les romanes, altres vestigis permeten imaginar una
producció de base familiar de més abast adreçada a
l’intercanvi, tal com podríem deduir dels descobri-
ments efectuats a Can Pons (Arbúcies). Cal, però,
no imaginar més del que hi ha; en darrera instàn-
cia, es tractava d’una activitat complementària atesa
la producció que podria haver assolit. Era més un
complement que aprofitava unes circumstàncies de-
terminades que cap altra cosa.
Una altra mena d’interès té el descobriment a la
Balma del Serrat del Pont (Sales de Llierca) d’un
petit establiment indígena dedicat preferentment a
la cria de suids. És indici d’un món molt més com-
plex que l’arqueologia només ens mostra de tant en
tant. Podria ser aquesta especialització conseqüèn-
cia dels nous temps? Mancats de dades per al perí-
ode anterior i amb tota la prudència necessària, així
ho considerarem.
En essència, l’estructura econòmica d’aquest terri-
tori no començaria a canviar de debò fins al Gran
Canvi, quan unes noves realitats urbanes vertebra-
ren el territori i del bracet va fer la seva aparició un
nou model agrícola que s’acabà imposant: la vil·la.
Durant tot el segle I aC, coexistiren els dos models
fins que l’indígena desaparegué en els primers anys
del segle I de l’era. Des d’aquest punt de vista, i des
de tants altres, s’havia tancat el cercle.
Les dades efectives sobre explotacions minaires
(galenes argentíferes) són escasses, de poc valor.
Si havien estat explotades puntualment les mines
d’Osor abans del domini romà, el que sembla cert
és que deixaren d’interessar. La manca d’argent en
el rerepaís emporità podria ser una de les causes que
cal considerar a l’hora d’explicar el cessament d’ac-
tivitat de la seca d’Emporion, tot i ser la moneda un
element clau a l’hora de valorar l’autonomia d’una
comunitat i el fet que la seca dels indigets (Untikes-
ken) no passés d’encunyar bronze.
En aquest domini de l’aprofitament de matèries pri-
meres de tipus mineral, cal considerar la producció
de molins rotatoris amb pedra volcànica dels en-
torns de Girona i d’Olot (Williams-Thorpe i Thorpe,
1987, 49-58) que sabem que s’exportaven en vai-
xells des del port emporità, com posà de manifest el
derelicte d’illa Pedrosa (Vivar, Nieto i Palomo, 311-
315). Aquestes peces són una troballa característi-
ca tant en llocs d’habitació com en el colgament de
sitges en desús i, per tant, un objecte imprescindible
i de curta durada. És una llàstima no saber la capa-
citat de producció ni la cronologia d’aquest centres
productors per poder valorar-ne el paper econòmic.
És, tanmateix, un indici dels enormes forats de la
nostra documentació.
Ja hem assenyalat en el capítol corresponent (capítol
7) que l’ús de la moneda en aquest territori és conse-
qüència del domini de Roma. A la Indigècia s’encu-
nyà només en bronze amb l’epígraf genèric relatiu
als seus habitants (Untikesken, “(moneda) dels indi-
gets”). A nivell general, aquestes peces circularen a
bastament i les trobem arreu del territori i molt més
enllà. Són, però, senyal d’una incorporació decidida
i completa al món de l’economia monetària? No ho
creuríem pas, almenys pel que fa a les primeres tres
o quatre generacions després de l’ensulsiada. És im-
portant indicar que a *Kerunta, un jaciment extens
i amb un important paper al llarg d’aquest període i
excavat en extensió i intensitat durant més de quin-
187
ze anys, les monedes recuperades no arriben a cinc.
Caldria esperar al Gran Canvi per observar un canvi
radical en aquest sentit, que es produiria durant la
segona meitat del segle I aC.
Hi ha una única notícia històrica recollida per Livi
(34.9) que se situa en aquest territori durant l’etapa
que hem anomenat el Gran Canvi, i perfectament
datada. En efecte, tot retornant de la Ulterior, des-
prés d’haver vençut amb grans dificultats els pom-
peians a Munda (45 aC), Juli Cèsar establí soldats
llicenciats a Empúries. Aquesta breu informació,
dita de passada quan s’explicaven fets ocorreguts
molt abans, ha estat interpretada de molt diverses
maneres i ha servit per plantejar teories ben diver-
ses, sovint molt poc fonamentades. En uns primers
temps de la recerca, servien per fixar el moment de
la construcció de la ciutat regular, disposada direc-
tament damunt d’un nucli indígena. Així doncs, les
muralles que la definien s’anomenaven cesarianes.
Ja sabem, de fa uns quants anys, que aquesta pos-
sibilitat no és de cap manera acceptable i que, per
tant, cal imaginar d’altres conseqüències de l’acció
del dictador. A partir d’aquí s’han anat proposant
188
solucions més o menys imaginatives sempre hipo-
tètiques i no pas fàcils de confirmar.
Què pogué significar aquella deductio? Foren molts
o pocs? Va ser un càstig o un premi per als antics
estadants? Significà la reorganització de l’ager o
s’aprofitaren espais reservats? Significà, aquella
instal·lació, una reforma de l’estatut jurídic de la
ciuitas? Lamentablement no podem respondre amb
certesa a cap d’aquestes qüestions, i qualsevol in-
tent no deixa de ser un joc.
Va ser, certament, un fet contundent que afectà poc
o molt la comunitat, però les conseqüències del qual
se’ns escapen. L’únic que ens sembla segur és suposar
el paper decididament cesarià de la ciutat des d’aquell
moment i, molt probablement, francament favorable a
Octavià, l’hereu i successor de Cèsar, durant les guer-
res civils que enfrontaren les diverses faccions entre
l’assassinat del dictador el 44 aC i la batalla d’Actium,
el 31 aC. Tots els indicis fan pensar que la concessió
de l’estatut municipal de dret romà hauria estat obra
d’August, probablement durant alguna de les seves
dues estades a la Citerior. Creiem que aquell fet es
produí més probablement entre el 15-14 aC, quan
també s’haurien modificat els de Blandae i Gerunda.
 Segona part:
Els documents
PREÀMBUL
En aquesta segona part del treball recollim els do-
cuments arqueològics que han servit per reconstru-
ir l’important procés històric que va afectar aquest
territori que hem identificat amb la Indigècia, entre
el 218 i l’inici del tercer quart del I aC. Aquí aple-
guem en unes fitxes tots els jaciments, grans, petits
i mitjans, ben i mal excavats, molt o pocs coneguts,
la cronologia dels quals se situa dins del ventall cro-
nològic que indicàvem. Aquestes fitxes pensades a
la manera d’un petit article on, de manera clara i
resumida, es presentessin al lector les característi-
ques principals d’una estació determinada, fent in-
cís en el tipus de jaciment, en les seves peculiaritats
constructives i urbanístiques, en la seva evolució,
en el material recuperats que permetia proposar da-
tacions segures, en darrere instància, en tot allò que
fos significatiu. Ha calgut un esforç de síntesi, una
selecció de les dades que fes possible destriar el gra
de la palla, una voluntat de destacar aquells aspectes
considerats més indicatius, que millor expliquessin
el llarg procés al qual donem el nom de romanit-
zació. Totes i cada una, si no es tracta de troballes
inèdites, van acompanyades d’una bibliografia que
no pretén ser exhaustiva i que parteix, sempre que
era possible, de la referència publicada en la Car-
ta arqueològica (Nolla i Casas, 1984), amb l’afegit
de les noves aportacions. Hom pretén que el lector
pugui consultar les publicacions primàries i, si vol,
fer-se la seva pròpia composició. Els jaciments més
recents presenten una aparat bibliogràfic més desen-
volupat.
Sempre que ha estat possible cada entrada és acom-
panyada d’una planta (o plantes), que ha estat torna-
da a dibuixar (però no pas interpretada) per intentar
uniformitzar el material gràfic, amb escala i situació
del nord magnètic, que permet en tot moment sen-
zilles comparances. Sovint es tracta de planimetria
recent però en ocasions ha calgut reproduir material
antic i poc clar en haver de reciclar vells plànols o,
fins i tot, croquis més o menys polits. Tanmateix,
hem pensat que no era inútil aplegar-los en un tre-
ball d’aquestes característiques. Només cal tenir-ho
present.
En alguna ocasió, especialment en aquells redactats
que es dediquen a jaciments inèdits, poc coneguts o
excavats de fa poc, donem a conèixer el material ar-
queològic més significatiu que ha permès proposar
unes datacions determinades.
Podíem haver ordenat les fitxes de diverses maneres
però hem decidit, finalment, seguint el sistema em-
prat a la Carta arqueològica (Nolla i Casas, 1984)
una ordenació alfabètica per termes municipals dins
de les diverses comarques que configuren el territo-
ri analitzat: Alt i Baix Empordà, Garrotxa, Gironès,
Pla de l’Estany i Selva.
Hem volgut, també, per donar gruix al contingut i
fer més potent aquesta part documental, convidar
a redactar les fitxes, especialment les més recents i
poc publicades o aquelles que fan referència a jaci-
ments arqueològics significatius, als implicats en els
treballs de recerca. Les altres han estat preparades
per l’equip que ha tirat endavant el projecte de re-
cerca. Van signades i, en cada cas, el text resumeix,
sempre, les opinions dels seus autors. Com a com-
piladors cal dir que hem respectat el text original i,
fins i tot, l’estructura d’algunes entrades que surten
un xic de la matriu general.
A nivell pràctic recordem que les làmines de materi-
al arqueològic van disposades dins del text, en el lloc
que pertoca. Les plantes se situen al final per facilitat
l’edició del material en color. No hi ha d’haver pro-
blemes; s’indicarà la referència en cada fitxa i posant
el nom i número de cada jaciment als peus de cada
imatge. Pel que fa a l’autoria de les plantes, la ma-
joria han estat redibuixades pel LAP emprant com a
basa plantes originals publicades pels autors de les
diverses fitxes. En el cas de les fitxes elaborades pel
LAP l’autoria de la planta original correspon a l’au-
tor de les excavacions esmentat a la bibliografia.
Finalment, hem d’avisar que en la primera part
d’aquest estudi de vegades els autors hem seguit hi-
pòtesis diferents de les manifestades en les fitxes que
recordem-ho, expressen l’opinió dels seus autors.
191
Autors:

A.M. Aurora Martín (Museu d’Arqueologia de Catalunya.Girona i Ullastret)

A.T. Assumpció Toledo (INRAP, France)
C.M. Carme Montalbán (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
D.A. Daniel Asensio (Món Iber. ROCS, S.L.)
D.C. Dolors Codina (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
D.J. Didier Joly
E.H. Elisa Hernàndez (MAC-Empúries)
E.P. Enriqueta Pons (Museu d’Arqueologia de Catalunya.Girona)
F.A. Francesc Aicart (Sant Feliu de Guíxols)
F.C. Ferran Codina (Museu d’Arqueologia de Catalunya. Ullastret)
G.A. Gabriel Alcalde (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Institut de Recerca Històrica,
Universitat de Girona)
G.P. Gabriel de Prado (Museu d’Arqueologia de Catalunya. Ullastret)
J.C. Joan Carbonell (Departament de Ciències de l’Antiguitat i Edat Mitjana. Universitat Autònoma de
Barcelona)
J.E. Joaquim Esteva
J.F. Josep Frigola (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
J.Ll. Joan Llinàs (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
J.M. Jordi Merino (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
J.T. Joaquim Tremoleda (MAC-Empúries)
J.V. Jordi Vivo (Institut de Recerca Històrica, Universitat de Girona)
L.A.P. Laboratori d’Arqueologia i Prehistòria de l’Institut de Recerca Històrica de la UdG (Josep Burch,
Josep Casas, Ana Costa, Josep Maria Nolla, Lluís Palahí, Toni Rojas, Jordi Sagrera, David Vivó, Jordi Vivo)
M.F. Maribel Fuertes (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
M.M. Miquel Molist (Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona)
M.Sa. Marta Santos (Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries)
M.S. Maria Saña (Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona)
M.Z. Marta Zabala (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
N.C. Natàlia Colomeda (Janus, Arqueologia i Patrimoni Històric)
N.M.A. Narcís M. Amich (Institut d’Estudis Gironins)
P.C. Pere Castanyer (MAC-Empúries)
R.P. Rosa Plana (Université de Montpellier-3)
S.F. Sandra Font
T.R. Toni Rojas (Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Institut de Recerca Històrica, Universitat
de Girona)
X.A. X. Aquilué (Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries)

193
ALT EMPORDÀ
Avinyonet de Puigventós
1.- Font del Vilar, Urbanització de la Tor-
re o Urbanització Mas Pau
Estació indeterminada
Bibliografia: Casas et al., 1995a; Lloveras i Palahí,
2005, 163-168.
Aquest interessant jaciment es localitza a tocar la
carretera de Figueres a Besalú, a la riba dreta del riu
Manol, en la urbanització de la Torre o de la Font
del Vilar, nom antic del paratge i, per tant, més ade-
quat, en l’esplèndida plana agrícola empordanesa.
Fou descobert amb les obres que comportà la cre-
ació de la urbanització, i va ser objecte de diver-
ses campanyes d’excavació, sempre preventives, el
1983, el 1992, el 1993 i, la darrera, el 2002.
En aquells treballs, i sempre fora de context, s’ha
recuperat material baixrepublicà: campaniana A
(forma Lamboglia 27, Morel 68b o c...), campani-
ana B, ceràmica emporitana oxidada i reduïda, ka-
lathoi, àmfora ibèrica de boca plana i àmfora de vi
itàlica (forma Dressel 1). En els sectors excavats en
extensió quedava clara la inexistència d’una fase del
segle II-I aC. A partir d’aquestes dades, insuficients,
és impossible plantejar hipòtesis racionals. Sem-
blaria, nogensmenys, documentar l’existència d’un
establiment rural baixrepublicà de mides reduïdes
que caldria cercar en un dels sectors no explorats i
probablement desapareguts del jaciment, més que
no pas suposar unes freqüentacions temporals més
difícils de definir.
(LAP)
Bàscara
2.- Camp Gran i Camp d’en Pitu Porusia
o de la Càndia (làm I,1)
Sitjar
Bibliografia: Monguiló, Fuertes i Callave, 2010,
113-116; Callavé, Codina i Fuertes, 2010, 199-203;
Callavé et al., 2010.
El Camp Gran i el Camp d’en Pitu Porusia (o Camp
de la Càndia) són dos terrenys juxtaposats, i les res-
tes que s’hi van localitzar pertanyen a un mateix ja-
ciment arqueològic, que fou descobert la tardor de
2007 durant el seguiment dels moviments de terres
realitzats per a la construcció de la plataforma del
TGV en el tram que transcorre de Vilademuls a Pon-
tós. El jaciment fou excavat l’any 2008.
L’indret on s’efectuaren les troballes és a poc menys
d’un quilòmetre al sud-oest del nucli urbà de Bàsca-
ra (Alt Empordà), en un replà enlairat entre la riera
Cassinyola, a ponent, i el rec d’en Llorenç, a l’est.
Pel que fa al Camp Gran, s’estenia per una superfí-
cie de més de 35.000 m2, i s’hi van excavar 5 rases,
107 petits retalls de planta rectangular i 106 fosses,
totes retallades al subsòl, 69 de les quals correspo-
nien a sitges. De totes aquestes estructures, tan sols
dues sitges es van poder datar al període romano-
republicà (segles II-I aC). La majoria es concentra-
ven a la part central del jaciment i, a banda de les
dues esmentades, n’hi havia 17 que eren del ferro I,
34 van proporcionar material d’època ibèrica plena
(segles VI-III aC) i 16 no es van poder datar amb
precisió a causa de la inexistència de material ar-
queològic significatiu. També del moment ibèric ple
cal remarcar les dues estructures de combustió loca-
litzades al sector 1.
El Camp d’en Pitu Porusia/Camp de la Càndia es
trobava a tocar i a llevant del Camp Gran, a l’altra
banda del camí veïnal que els separava. Les excava-
cions van documentar-hi un conjunt de 15 fosses i
una gran rasa transversal que creuava el camp. Tal
com passava amb les restes del Camp Gran, aques-
tes fosses foren obliterades en diferents moments:
dues (fosses 4 i 8) pertanyien al període bronze
final-ferro I, quatre més (fosses 2, 3, 9 i 17), de sec-
ció troncocònica, eren d’època ibèrica plena, i dues
més (fosses 12 i 16), de secció cilíndrica, pertanyien
als segles II-I aC. Les altres no es van poder datar
amb fiabilitat. Entre els materials que van permetre
fixar la cronologia de les fosses més tardanes, molt
escassos, s’hi troben fragments de tegula i un únic
fragment de comuna itàlica.
La vàlua principal d’aquests jaciments és que posen
de manifest la continuïtat de l’explotació humana
d’aquest sector de l’Empordà al llarg de pràctica-
ment tot el I mil·lenni aC i que, si més no per als pe-
ríodes més pròpiament ibèrics, molt probablement
s’hi va deixar sentir la influència de l’assentament
amb diferència més destacable de la zona, el Mas
Castellar de Pontós, ubicat a tan sols 4 km al nord-
est, i amb una cronologia que, en general, s’estén
197
entre final del segle VII i les primeres dècades del
segle II aC.
Podem considerar, doncs, que les troballes del
Camp Gran i del Camp d’en Pitu Porusia permetri-
en establir un nou grup de camps de sitges vinculat
a Mas Castellar, que podríem anomenar, per seguir
la nomenclatura en ús, “grup de Bàscara”.
És remarcable l’escassetat de sitges posteriors a
l’any 200 aC (només 4 de segures entre els dos ja-
ciments excavats per nosaltres), la qual cosa ens re-
met al fet que l’assentament rural de Mas Castellar
s’abandona vers l’any 175 aC. D’aquesta manera,
la localització d’un possible petit hàbitat de plana
tardoibèric al Puig de la Perdiu, dins del mateix
municipi de Bàscara i a uns 2 km al sud-oest del
Camp Gran, s’hauria de situar –sembla– ja en un
nou marc històric, dins del qual sí que s’inseriria un
altre camp de sitges proper, també descobert gràcies
a les obres del TGV, el del Camp del Pla de Sant
Esteve (Vilademuls, Pla de l’Estany).
(M. F.)
3.- Mas Garrigàs
Estació indeterminada
Bibliografia: Folch i Gibert, 2006, 352.
A uns cent metres a migdia del mas que se situa al
sud d’Orriols, es va localitzar un conjunt ceràmic
homogeni d’època baixrepublicana.
(LAP)
4.- Mas Sales
Estació indeterminada
Bibliografia: Folch i Gibert, 2006, 352.
Es troba cap al sud-est d’Orriols, en el límit del
terme municipal de Bàscara i Viladasens, prop de
l’autopista AP-7. A una distància de 200 metres de
la masia es va recuperar material baixrepublicà en
superfície i també en un altre camp, a l’oest de l’es-
mentat, que probablement caldria posar en relació.
(LAP)
5.- Puig de la Perdiu
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 5, 71.
Pujol situat entre Bàscara i Orriols. Durant la cons-
trucció de l’autopista AP-7, de Barcelona al Pertús,
es recolliren en aquest espai fragments d’àmfora
republicana itàlica (grecoitàliques i Dressel 1) i ce-
198
ràmica grisa emporitana clàssica (segles II-I aC).
S’hauria de tractar d’un petit nucli rural indígena,
amb una cronologia imprecisa entre el darrer quart
del segle III i darreries del II aC o, potser, un xic
més enllà.
(LAP)
Boadella d’Empordà
6.- Pla parcial urbanístic sector Sau-1
Estació indeterminada
Bibliografia: Llinàs, Merino i Montalbán, 2010,
739-741
L’any 2008 es va efectuar una prospecció arqueolò-
gica en els terrenys afectats per un projecte d’urba-
nització situats a llevant i a tocar del nucli urbà de
Boadella d’Empordà, en el sector comprès entre la
carretera GI-504, el carrer Nou i el carrer Escoles.
En un camp situat a la banda sud-est de l’àrea pros-
pectada, a tocar del carrer Nou, s’hi van recollir en
superfície alguns fragments de ceràmica dels segles
II-I aC, entre els quals destaca l’àmfora itàlica, amb
una nansa i tres fragments informes. És molt possi-
ble que la presència d’aquest material ens estigui in-
dicant l’existència, en el subsòl d’aquell indret, d’un
jaciment d’aquest moment històric. Fins al moment,
no s’hi ha realitzat cap altre tipus d’intervenció.
(J. Ll. i J. M.)
Borrassà
7.- L’Olivet d’en Requesens
Establiment rural
Bibliografia: Martín, 1975, 20-26; Martín, 1977, 1113-
1123; Nolla i Casas, 1984, núm. 9, 73, làm. XIX.
En el veïnat de Creixell, es localitzà un petit sitjar
format per 11 fosses, almenys vuit d’identificades,
descobert durant les obres de construcció de l’auto-
pista AP-7. No es van poder documentar estructures
d’habitació que s’hi relacionessin. Les dades forni-
des per l’excavació mostraven una llarga ocupació a
partir de l’ibèric ple amb continuïtat fermament es-
tablerta durant l’ibèric final amb ceràmica de vernís
negre, kalathos, grisa emporitana i àmfora itàlica.
Així doncs, de les 8 sitges que es poden datar, la
meitat aproximadament foren colgades durant tot el
període republicà.
(LAP)
Cabanelles
8.- Entre Can Pou i Mas Casellas
Estació indeterminada
Bibliografia: Tremoleda i Castanyer, 2007, 258.
Procedeixen de l’entorn d’aquest masos fragments
ceràmics baixrepublicans.
(LAP)
Cabanes
9.- L’Aigüeta
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 12, 73;
Barberà i Tremoleda, 2001, 59-69; Augé i Callavé,
2008, 307-310.
En els límits dels termes municipals de Cabanes i
Figueres, es coneix de fa temps una estació impreci-
sa, potser la mansio de Iuncaria. És molt mal cone-
guda, i només en tenim notícies esparses procedents
d’exploracions antigues. No sembla que puguem
dubtar d’una ocupació durant els segles II i I aC.
Les excavacions de salvament del 2007 no han ser-
vit per a gaire res més que per confirmar l’existència
d’una estació romana de llarg abast.
(LAP)
12.- La Questió d’en Solà
Establiment rural
Bibliografia: Martín, 1975, 20-26; Martín, 1977,
1113-1123; Nolla i Casas, 1984, núm. 46, 82-85.
El jaciment es troba a uns 300 m cap a migdia del
veïnat d’Ermedàs. Allí, l’any 1973, s’hi van trobar,
durant les obres de l’autopista AP-7 de Barcelona a
França, 14 sitges i dos possibles fons de cabana. En
els dipòsits núm. 1, 2 i 5, els materials localitzats es
daten en els segles IV aC i III aC (àmfora massalio-
ta, àmfora ebusitana, ceràmica àtica de vernís negre,
etc.). Les altres sitges, llevat d’una de cronologia
indeterminada, per la ceràmica recuperada en el seu
interior haurien estat colgades durant el segle II aC,
especialment a la segona meitat, i algunes en els pri-
mers anys de la centúria següent (ceràmica empori-
tana, campaniana A, àmfora itàlica Dressel 1 amb
alguns fragments tipus “DB”, ceràmica d’engalba
blanca, ibèrica pintada (kalathos), etc.). Juntament
amb la terrissa, també es recolliren fragments de
ferro i bronze, fauna, elements constructius, mate-
rial lític i mol·luscs.
(LAP)

Garrigàs
10.- Camp d’en Marisch (fig. 1)
Estació indeterminada
Bibliografia: jaciment inèdit.
Consta la realització, per part del Servei Tècnic d’In-
vestigacions Arqueològiques de la Diputació, l’any
1980, d’unes prospeccions en aquell indret que van
permetre recuperar fragments d’àmfora itàlica (Dres-
sel 1B i 1C) i fragments de dolium de mida petita.
(LAP)

11.- Puig Ferrer

Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 45, 82, làm.
XXII.
Camp de sitges molt poc conegut explorat a Arenys
d’Empordà. Només de la núm. 12 es té constància
de la recuperació de material arqueològic antic,
molt barrejat, amb una llarga cronologia que aniria
del segle III aC fins, com a mínim, al V dC. Fig. 1. Camp d’en Marisch: 1 i 2. Àmfora Dressel 1B. 3. Àmfora grecoi-
(LAP) tàlica 4. Dolium.

199
L’Escala
13.- La Clota i Riells
Complex portuari
Bibliografia: Casas, 1982a, 157-163; Nolla i Ca-
sas, 1984, núm. 17, 76-77, làm. XXI; Nieto i Nolla,
1985, 265-283.
És un conjunt notable, en importància i exten-
sió, que coneixem menys del que voldríem i que,
en bona part, ha desaparegut per sempre i que cal
analitzar conjuntament amb el Corral d’en Pi (fit-
xa núm. 14) i amb el jaciment d’Empúries, del qual
no es pot separar. Es tracta d’un port natural d’una
considerable extensió que es féu servir intensament
durant la baixa república com a port subsidiari dels
d’Empúries, quan la ciutat controlà una part impor-
tant del comerç amb la Itàlia tirrènica i especialment
durant les grans obres d’ampliació i modernització
del port principal, entre Sant Martí i la Neàpolis
executades a mitjan / segona meitat del segle II aC,
tal com provaria, entre altres dades, l’enorme mur
que el cloïa per llevant i que anomenem convencio-
nalment “l’espigó”.
Les prospeccions arqueològiques van documentar a
bastament l’activitat portuària que, no cal dir-ho, es
perllongà durant uns quants segles.
El Corral d’en Pi posaria de manifest l’existència
d’infraestuctures que s’hi relacionarien, tal com in-
diquen notícies esparses difícils de valorar però que
cal considerar. En relació amb una intensa activitat
portuària de llarga durada i a la presència d’un nucli
habitat d’una certa importància hem d’esmentar la
descoberta de dues inhumacions, una de les quals
pogué ser documentada i ben datada dins del primer
quart del segle I aC, i que cal atribuir a un itàlic.
No cal que insistim en el valor de la troballa, que
permet deduir l’existència d’una necròpolis lligada
al port i a aquells que hi vivien, hi treballaven i hi
venien a mercadejar. Cal, doncs, en analitzar Empú-
ries en els segles II i I aC, tenir ben present aquest
conjunt notable del qual formaria part.
(LAP)
14.- Corral d’en Pi (làm I,2)
Fortificació
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 18, 76-77;
Nieto i Nolla, 1985, 265-283.
A un centenar de metres de les platges de Riells i
200
de la Clota es va localitzar un poderós mur de tipus
poligonal obert amb grans carreus, tots diferents, de
pedra calcària local posats en sec i que defineixen
filades més aviat rectes. Sovint superen el metre de
llargada (el més gros fa 2,60 m per 1,60 m) i les
alçades a l’entorn de 0,50/0,70 m). Els espais que
quedaven entre els grans blocs eren omplerts amb
pedres més petites o amb pedruscall. Se’n conser-
ven tres filades amb una alçada màxima de 2,20 m
i amb una llargària total d’uns 13,20 m. L’explora-
ció i excavació d’aquestes restes, efectuada el 1968,
va permetre constatar que el parament no continu-
ava més enllà i que es tractava, en definitiva, d’un
poderós recobriment d’un esperó rocós retallat per
encaixar-hi els grans blocs. Els sondeigs realitzats
tant per dins com per fora palesaven l’existència
d’un gran abocament molt uniforme de terra per re-
gularitzar la part alta de l’esperó. A uns 35 m en
direcció a llevant es va identificar un dipòsit d’uns
3 m per 2,73 m de costat i amb una fondària conser-
vada d’1,60 m, obrat amb uns murs perimetrals de
pedruscall i morter i amb un recobriment hidràulic
exterior amb mitges canyes protegint les cantonades
de l’aljub. En una primera publicació no es conside-
rava possible que formés part de la construcció de-
finida pel gran mur que hom erròniament proposava
interpretar com un moll, i s’insinuava una possible
funció com a factoria de salaons.
Les cales efectuades per fora del gran mur demos-
traven la inexistència d’estructures que s’hi pogues-
sin relacionar i la col·locació de la filada inferior
directament damunt la roca prèviament retallada.
Caldria considerar aquest jaciment com una obra
relacionada amb els ports subsidiaris de Riells-la
Clota, potser una petita fortalesa que controlaria
i asseguraria la tranquil·litat d’un lloc freqüenta-
díssim durant unes quantes dècades i cabdal per a
l’economia d’aquest territori.
S’hauria aprofitat aquell esperó rocós d’uns 40/50
m d’amplada, que dominava tot l’entorn i oferia un
excel·lent control de l’activitat portuària, bastint un
mur d’opus siliceum del qual només coneixem la
cara occidental. És probable que, pel damunt d’un
basament de pedra, l’obra s’hagués acabat amb ter-
ra (toves). Dins del recinte hi hauria, com a mínim,
una cisterna, tal com succeeix, per exemple i sense
haver d’anar gaire lluny, en l’anomenat praesidium
militar que Roma bastí molt a principi del segle II
aC, en la part central del turó d’Empúries. Els sòlids
indicis estratigràfics permeten proposar una datació
del darrer terç del segle II aC o molt poc abans.
(LAP)
15.- Empúries
Nucli urbà (làm. II)
Bibliografia: Almagro, 1955; Sanmartí, Nolla i
Aquilué 1983-1984, 110-153; Sanmartí i Nolla,
1986, 81-110; Sanmartí, Castanyer i Tremoleda,
1990, 117-144; Fabre, Mayer i Rodà, 1991; Mar i
Ruiz de Arbulo, 1993; Nieto i Raurich, 1998, 56-76;
Aquilué et al., 1999, 52-55; Aquilué et al., 2002,
9-38; Nieto et al., 2005, 90-93; Aquilué et al., 2008,
185-191; Aquilué et al., en premsa.
La ciutat grega
El desembarcament de les tropes romanes coman-
dades per Gneu Corneli Escipió al port d’Emporion
l’any 218 aC, amb l’objectiu de tallar la rereguarda
a l’exèrcit d’Anníbal, que marxava cap a Itàlia, es
pot considerar, a raó dels esdeveniments que succe-
ïren els anys posteriors, com el punt de partida del
llarg procés de romanització d’Hispània. En efecte,
finalitzat l’enfrontament bèl·lic entre els romans i
els cartaginesos, s’inicia la dominació efectiva del
territori que, ben aviat, va provocar la revolta de les
tribus indígenes, esclafada de manera contundent
l’any 195 aC per Marc Porci Cató.
Malgrat que la participació activa d’Emporion en
tots aquests esdeveniments en favor dels interessos
de Roma devia generar alguns conflictes a l’interior
del mateix nucli grec, el segle II aC es pot conside-
rar una de les etapes de major puixança en l’evolu-
ció general de la ciutat, tal com palesen les impor-
tants reformes urbanístiques endegades en diversos
sectors del recinte urbà i que, molt probablement,
són una conseqüència directa de l’auge econòmic
generat gràcies a la importància del port emporità
en les rutes del comerç itàlic vers Hispània. És en
aquest context històric de puixança econòmica i
d’una certa independència política d’Emporion res-
pecte de Roma en el qual hem d’entendre els canvis
urbanístics que comentarem tot seguit.
Les muralles i la reforma de l’àrea religiosa
A mitjan segle II aC es reforma el límit meridio-
nal de la ciutat grega, que ara es desplaçarà uns 25
metres cap al sud (Sanmartí i Nolla 1986, 81-110).
La finalitat de les obres, que no suposaren un in-
crement de la superfície destinada a habitatge, era
l’ampliació de l’àrea sacra que s’havia anat configu-
rant en aquest sector gairebé a partir de la fundació
d’Emporion, disposar d’espai per a la construcció
de nous edificis i completar el recinte religiós dedi-
cat a Asclepi.
Es tractava d’una reforma d’una certa envergadu-
ra que, per començar, va obligar a desmantellar la
muralla i les torres bastides en la primera meitat del
segle IV aC, per tal de recuperar una gran quantitat
de carreus de pedra que s’utilitzaren després per a
l’edificació de les noves muralles. La nova fortifi-
cació, feta amb grans blocs de pedra calcària, cons-
tava de dues torres simètriques de planta quadrada
que protegien la porta principal d’entrada que, tal
com indiquen les guies verticals dels blocs laterals,
es tancava a la part més externa per una reixa de
ferro i, interiorment, amb una segona porta de fus-
ta, de doble batent, i de la qual s’han conservat les
dues pollegueres que estaven folrades de plom. Més
a l’oest hi ha una tercera torre de majors dimensions
que les anteriors que aprofita en part els afloraments
de la roca de base i que serveix per protegir l’angle
sud-oest, on la muralla canviava de sentit i continu-
ava cap al nord.
La remodelació del santuari, en el sector sud de la
ciutat, encerclat pel nou límit de muralla, va consis-
tir en cobrir estructures de culte de la fase precedent
i crear un sistema de terrasses, en sentit oest-est, on
s’ordenaren edicles i altars, amb els espais que ser-
vien per fer les processons i els sacrificis rituals, a
la vegada que permetia allotjar els malalts i visitants
del recinte sagrat.
El carrer d’entrada estava limitat, a l’oest, per un
gran mur que, alhora, servia per contenir les terres
de la terrassa superior. En una de les tres estances
consecutives que s’obrien al carrer es van recupe-
rar les restes del mecanisme d’una petita ballesta i
també puntes de dards de ferro, i un gran nombre de
projectils de plom, motiu pel qual s’interpreta que
aquestes habitacions corresponien al cos de guàrdia,
destinat a la vigilància de l’accés a l’interior de la
ciutat. Al final de la via d’entrada hi havia una sego-
na porta que comunicava amb una plaça interior que
servia de nexe d’unió entre la terrassa alta i la baixa.
La construcció d’aquest nou llenç de muralla va
201
comportar també la reforma de la terrassa superior,
dominada pel temple d’Asclepi, i l’elevació del ni-
vell de circulació de la plaça respecte al nivell del
paviment del nou carrer d’entrada. De més enver-
gadura foren les obres realitzades per configurar la
nova terrassa baixa, d’uns 50 metres de llargària per
25 d’amplària. L’emplaçament i la planta d’aques-
ta gran plaça, envoltada totalment per una galeria
porticada, doble a la banda oest, permet diferents
interpretacions, que van des d’un abaton vinculat
amb el complex curatiu religiós d’Asclepi fins a una
palestra per a la pràctica d’exercicis gimnàstics.
La composició i l’aspecte arquitectònic d’aquest
sector meridional de la Neàpolis va canviar entre
la fi del segle II aC i durant el segle següent. Així,
a la terrassa superior, s’elevà novament el nivell de
circulació de la plaça, fet que colgà alguns edicles i
altars de les fases precedents, i es construí una nova
escalinata d’accés i altres petits templets que com-
pletaren aquest recinte religiós. Destaca la construc-
ció d’una cisterna de grans dimensions, de planta
rectangular i amb els extrems arrodonits, situada
davant mateix de les pronaos dels temples, subdi-
vidida en quatre compartiments comunicats a través
de portes cobertes amb arcs. A l’extrem nord, que-
dava delimitada per un nou porticat del qual només
han quedat els basaments d’algunes columnes i que
possiblement servia per allotjar els malalts que visi-
taven el santuari.
Pel que fa a la terrassa inferior, els canvis més im-
portants es produeixen al voltant de mitjan segle I
aC, moment en el qual a l’antiga plaça voltada d’un
pòrtic s’afegeix un temple a l’extrem oest. Se n’ha
conservat una bona part de l’alçat del podi, a la base
del qual hi ha una motllura, i la part inferior de les
dues escales d’accés situades al lateral d’aquell. La
seva planta permet distingir perfectament l’espai
destinat a la cella i el de la pronaos, que consta-
va de quatre columnes al pòrtic frontal, completat
amb dues columnes laterals. La inclusió del temple
a l’extrem oest va suposar la modificació d’una part
del porticat preexistent, abans de dues naus i que
ara va passar a ser d’una sola, igual que les altres
galeries porticades de la plaça. Pel que fa a l’advo-
cació d’aquest nou temple, comptem amb la troballa
d’una làpida escrita en llatí i grec, on s’esmenta que
un personatge alexandrí anomenat Noumas, proba-
blement un comerciant assentat a Emporion que va
202
pagar la construcció d’un temple dedicat a Isis i Se-
rapis.
Àgora i stoá
La reforma de l’àrea central de la ciutat grega cap a
mitjan segle II aC confirma que durant aquesta eta-
pa Emporion modificà notablement la seva fisono-
mia urbana (Mar i Ruiz de Arbulo, 1993, 169-170;
Aquilué et al., 1999, 52-55; Aquilué et al., 2008,
185-191). Mentre que l’hàbitat anterior s’adaptava
a la topografia irregular del perfil de la roca de base,
l’arrasament de les construccions precedents i els
importants treballs d’anivellació i de terraplenament
que va comportar la realització d’aquestes obres va
causar una profunda modificació de la topografia
urbana d’aquest sector d’Emporion. Malgrat que
no podem precisar si ja amb anterioritat hi havia
en aquest mateix sector alguns edificis que pogues-
sin acomplir una funció similar, sabem que d’ençà
d’aquest moment la plaça principal se situa en el
punt de confluència dels dos carrers principals de la
ciutat. L’obra requerí una gran aportació de terres,
a fi de tapar les restes d’antics habitatges i disposar
d’un terreny pla. Es tracta d’un espai rectangular,
d’uns 50 per 40 metres, obert al centre i voltat, en
part, per un porticat d’uns quatre metres d’amplada,
del qual només s’ha conservat el mur que serveix de
fonamentació a les columnes. El de la banda oest, a
diferència dels altres, està bastit amb blocs de pedra
sorrenca i conserva encara quatre bases de columna,
separades uns dos metres i mig, just al davant de les
quals hi ha les restes d’uns basaments per a estàtues
o altars. Cal assenyalar també l’existència d’un pou,
el brocal del qual se situa al costat del mateix frontal
de columnes del pòrtic.
Si bé en un principi les àgores serveixen més com
a lloc de reunió que no pas com a centre comercial,
amb el pas del temps aquesta darrera funció adqui-
reix una gran rellevància. No és estrany, doncs, que
Emporion, aprofitant aquest moment d’auge eco-
nòmic, vulgui disposar també d’una stoá, un dels
elements més significatius de les altres ciutats hel·
lenístiques i reafirmar així, de retruc, el seu origen
grec, precisament en el mateix moment que la cultu-
ra romana començava a diluir-lo. Es tracta d’un edi-
fici de planta rectangular, d’uns 52 metres de llargà-
ria per 14 d’amplària, amb nou estances de mides
força regulars a la part posterior. Aquestes habita-
cions servien per a les reunions i les transaccions
dels comerciants. A sota del nivell de circulació es
poden veure les restes de dues grans cisternes cons-
truïdes en la mateixa època, de planta rectangular i
amb els extrems arrodonits. Els brocals per extreure
l’aigua quedaven a l’interior de la galeria doble de
columnes que comunica amb la plaça, de la qual són
visibles només les fonamentacions, fetes amb grans
blocs de pedra calcària. Les dimensions de les bases
de la columnata interna fan pensar que estava dota-
da d’un segon pis.
L’estudi de l’estoa és avui l’objectiu principal d’un
dels projectes de recerca actualment en curs a Em-
púries, gràcies al qual s’han obtingut noves dades
estratigràfiques i cronològiques que han permès da-
tar de forma precisa la seva construcció a inici del
tercer quart del segle II aC.
L’arquitectura domèstica de la Neàpolis
Paral·lelament a les reformes dels espais públics,
l’etapa tardorepublicana va suposar també canvis
en l’arquitectura domèstica de la Neàpolis. A ban-
da de les evidències de les unitats domèstiques més
simples, corresponents als locals comercials o arte-
sanals (tabernae) situats en els carrers de la ciutat
i que segurament s’utilitzaven també com a habi-
tatge, assenyalarem altres cases, de planta senzilla,
formades per dues o més habitacions agrupades al
voltant d’un petit pati descobert. Alguns d’aquests
habitatges s’organitzen a l’entorn de patis porti-
cats més grans, que recorden una mica el tipus hel·
lenístic de casa amb peristil.
En altres casos és clara la presència d’un petit im-
pluvi o aljub al centre del paviment del pati interior,
sovint envoltat d’un petit pòrtic de quatre colum-
nes. L’habitació principal de la casa, amb funcions
de cambra de recepció, s’obre a un dels laterals del
pati interior. Aquests elements són testimoni de la
influència del model itàlic de la domus d’atri, apli-
cat aquí d’una manera peculiar, atesa la limitació de
l’espai disponible. A tall d’exemple n’esmentarem
algunes situades a la banda oest de la Neàpolis, com
ara la denominada casa H, dotada d’una mena de
petit atri de tipus toscà, sense columnes al voltant de
l’impluvi central, i també la casa de l’atri tetràstil,
que, com indica el seu nom, conserva les restes d’un
petit pòrtic de quatre columnes. Constructivament,
destacarem la presència de paviments d’opus signi-
num decorats amb tessel·les blanques i negres que
formen composicions d’estructura geomètrica i, de
vegades, també amb inscripcions de salutació i de
bons auguris escrites en grec a l’entrada d’algunes
habitacions.
L’àrea portuària
En el procés de fundació i desenvolupament de
l’Emporion grega, un dels factors més determinants
fou l’existència d’un port natural entre la Palaiàpo-
lis i el nucli urbà que avui coneixem com a Neàpo-
lis. L’arribada dels romans, i especialment l’etapa
l’inicial del procés de romanització del territori, va
comportar un increment de l’activitat comercial em-
poritana i, també, la reestructuració del vell port de
la polis grega.
La intervenció arqueològica realitzada els anys
2007-2008 al sector nord-oriental de la Neàpolis ha
permès recuperar una complexa seqüència estrati-
gràfica i estructural, de gran interès per conèixer de
primera mà l’evolució d’aquest barri que connecta-
va la ciutat amb l’espai del port. La descoberta dels
successius límits de muralles o murs que definien
el límit nord-oriental del nucli grec i la possibili-
tat de documentar diversos aspectes de la topogra-
fia antiga, com ara el perfil rocós que constitueix el
subsòl emporità o les cotes reals de la paleoplatja,
fan possible contrastar les informacions obtingudes
mitjançant els estudis geofísics i els sondejos geo-
lògics realitzats fa anys en aquesta mateixa àrea del
port i en les excavacions subaquàtiques de la façana
marítima de la Neàpolis.
En aquest sector, durant el segle II aC, es bastiren
unes noves muralles que substituïren els vells límits
del segles V i VI aC. La part més ben conservada
correspon al parament de la banda oest, amb un total
de més de dos metres d’alçat, mentre que la façana
nord es trobava molt més arrasada. El panys nord i
oest quedaven units per una gran torre que marcava
l’angle de la ciutat en aquesta àrea, de 8 x 10 de
costat, de parament poligonal i amb un rebliment de
pedres i terra a l’interior. A la banda nord d’aquest
monument, i a sota del gran paquet de sorres que
va colgar l’àrea del port, es va poder documentar
també la cota de la platja que s’estenia en aquest
sector durant l’època antiga. Per bé que cal espe-
rar a finalitzar l’estudi dels materials recuperats, la
construcció d’aquest monument pot situar-se ja cap
a mitjan segle II aC, en un context similar, doncs, a
203
la reforma del sector dels temples i de la part central
de la ciutat.
La construcció d’aquesta nova muralla va compor-
tar també una elevació de l’espai interior, amb la
consegüent modificació de l’accés que comunicava
aquest sector de la ciutat amb el port. La transfor-
mació de l’antic carrer, ara amb trams d’escales,
juntament amb fet que la construcció del nou tram
de muralla inutilitza definitivament la vella rampa
d’accés, suggereixen que durant aquesta etapa l’ac-
cés a l’àrea portuària va quedar reduït a una petita
poterna i que, per tant, la importància d’aquest eix
comunicador s’havia reduït també considerable-
ment. Aquesta hipòtesi podria relacionar-se amb el
fet que entre final del segle II i principi del I aC la
ciutat decideix remodelar o millorar les seves instal·
lacions portuàries amb la construcció de l’anomenat
“espigó”, fet amb un doble parament de blocs de
pedra calcària reblert de formigó, i de les instal·
lacions annexes a aquest, actualment cobertes per la
duna litoral. Els treballs d’arqueologia subaquàtica
realitzats a la façana marítima de la Neàpolis asse-
nyalen que fou també en aquest moment quan s’ha-
bilità un nou port que aprofita la topografia natural
d’aquest sector per a la seva construcció, sense obli-
dar tampoc que poguessin coexistir d’altres ports
subsidiaris situats en les àrees més immediates, com
per exemple les desembocadures dels rius Fluvià i
Ter o la zona de Riells la Clota (l’Escala).
Les excavacions de l’aparcament
Les excavacions realitzades entre els anys 1978 i
1984 en diversos sectors de l’actual àrea d’apar-
cament del conjunt emporità posaren al descobert
diverses estructures associades al període tardore-
publicà i que són una prova de la intensa activitat ar-
tesanal realitzada a l’entorn del nucli urbà. A l’àrea
excavada es poden distingir com a mínim dues zo-
nes funcionals: una de caire possiblement domès-
tic, més al sud, i una altra on es localitzen diferents
àrees de treball, que ocupa la meitat nord. D’aquest
complex industrial, construït a principi del segle I
aC, en són visibles diversos forns, de planta i carac-
terístiques diverses, així com també canalitzacions.
La presència d’aquests forns, juntament amb la tro-
balla de nombroses restes metal·lúrgiques, permet
relacionar aquest conjunt amb un espai de transfor-
mació metal·lúrgica, concretament dedicat al trac-
tament de la galena per a l’obtenció de plom i de
204
plata. La ubicació d’aquest tipus d’indústries fora
del recinte fortificat és normal, atesa la quantitat de
fums i males olors que provocaven. L’activitat es va
abandonar cap a mitjan segle I aC.
La ciutat romana
Malgrat que tradicionalment l’origen del nucli romà
d’Empúries s’ha vinculat a una primera instal·lació
d’una fortalesa militar o praesidium durant el segle
II aC, a què fan referència també algunes fonts es-
crites antigues com Titus Livi, les evidències arque-
ològiques relatives a aquesta fase inicial d’ocupació
són encara avui més aviat escasses. La seva cons-
trucció s’ha posat en relació amb els esdeveniments
que van afectar aquest territori durant la primera
meitat del segle II aC, després de la repressió de les
tribus indígenes per part de Marc Porci Cató l’any
195 aC -a la qual fan referència també algunes fonts
escrites antigues com Titus Livi-, i per assegurar
així el control del port emporità.
Fins avui, els indicis més clars d’aquest praesidium
corresponen al conjunt de la gran cisterna situada
immediatament al nord del fòrum. Es tracta d’una
edificació de planta quadrada organitzada entorn
a un pati interior amb una gran cisterna feta amb
blocs de pedra sorrenca, subdividida en quatre grans
compartiments comunicats entre si i impermeabilit-
zats amb opus signinum. A l’exterior, aquest conjunt
està delimitat per un imponent mur de blocs megalí-
tics, de gairebé dos metres d’amplada, avui visible a
sota de les construccions posteriors. D’aquesta mur
que encerclava i protegia el recinte central en conei-
xem l’angle sud-est, situat sota el criptopòrtic que
envolta l’àrea religiosa del fòrum de la ciutat roma-
na, on és visible el carreu d’angle. A poca distancia
d’aquesta edificació central s’han descobert algunes
sitges excavades a la roca que, hipotèticament, po-
dem relacionar amb aquesta fase d’ocupació més
antiga. Es tracta de sitges de poc més d’un metre de
profunditat i d’amplada, amb el fons pla i les parets
lleugerament corbades. Els materials arqueològics
recuperats al seu interior, sobretot ceràmica campa-
niana A, parets fines i àmfores grecoitàliques, asse-
nyalen que algunes es colgaren ja cap a mitjan segle
II aC.
S’han volgut vincular també amb aquest possible
campament romà les restes de dues torres aparegu-
des precisament sota el llenç de muralla que tanca
pel sud la ciutat romana. La primera es troba just a
sota de la porta d’entrada de la ciutat, i la segona
gairebé a tocar de l’angle sud-est del recinte urbà
posterior, bastit a inicis del segle I aC.
A aquesta etapa anterior a la fundació de la ciutat
l’estudi correspon a la necròpolis de les Corts. L’em-
plaçament d’aquest cementiri, en una àrea ex novo,
com també el domini gairebé absolut de les incine-
racions com a ritual d’enterrament, la presència de
monuments funeraris o la composició dels aixovars
(ceràmiques importades d’origen itàlic, figuretes
de terracota, restes d’armament, etc.), suposen una
novetat en relació als períodes precedents i perme-
ten diverses interpretacions sobre la seva possible
filiació com, per exemple, que pugui ser una de les
àrees d’enterrament utilitzades pels soldats d’aquest
campament.
A inicis del segle I aC, al costat del vell establiment
grec, es construirà a la part alta del turó d’Empúries
una ciutat de nova planta que esdevindrà el marc re-
presentatiu de la nova realitat d’Empúries. La seva
creació s’emmarca en un procés d’abast més gene-
ral de fundació d’altres nuclis urbans al llarg dels
primers decennis del segle I aC, com ara Gerunda,
Iluro o Baetulo.
La nova ciutat, de planta rectangular, ocupà una su-
perfície de 22,5 ha, i el seu pomaerium va quedar
definida per un nou recinte emmurallat format per
un sòcol d’aparell poligonal i un alçat d’opus ca-
ementicium.. La part avui més ben conservada és
el tram sud, on hi havia dues de les portes d’entra-
da a la ciutat. Una, a l’angle sud-oest i, l’altra, just
al centre, coincidint amb el carrer principal o car-
do maximus. Pel que fa a la planta urbana, destaca
l’existència d’una muralla interior, en sentit trans-
versal, que divideix internament la ciutat i que ha
donat peu a diferents hipòtesis sobre l’estatus de la
població que hi vivia.
La fundació va comportar la planificació de l’entra-
mat viari, mitjançant una xarxa ortogonal de carrers,
en illes de forma rectangular de 2 x 1 actus (70 m x
35 m) destinades a acollir les futures edificacions i,
també, la ubicació de les àrees públiques de la ciutat.
L’àrea del fòrum durant l’etapa tardorepublicana
Els treballs realitzats els darrers anys a l’àrea del fò-
rum de la ciutat romana ens permeten tenir avui una
idea més precisa de la seva planta completa, de les
diferents edificacions que el formaven i, finalment,
també, de la seva seqüència històrica. Topogràfica-
ment, el fòrum ocupava una extensió de quatre in-
sulae i estava situat al centre de la meitat meridional
de la ciutat, en el punt de confluència del cardo i el
decumanus maximus.
En aquest espai, durant l’etapa associada històrica-
ment a la sistematització urbana d’inicis del segle I
aC, es documenta la construcció d’un gran nombre
de sitges. Les excavacions realitzades en diferents
punts de la plaça i dessota dels nivells de circulació
de la nau est del criptopòrtic, de la basílica, de la
cúria i de l’ambulacre porticat que envoltava l’àrea
han permès constatar que, durant bona part del segle
I aC, l’extensió del camp de sitges era considerable-
ment més gran en comparació a l’etapa precedent,
més concentrada entorn a l’edificació de la gran cis-
terna
Fins ara, l’únic límit ben definit és el nord, on es
construeix una primera edificació de planta rectan-
gular, adossada al conjunt de la gran cisterna, d’uns
74 metres de longitud, que, en les fases posteriors,
s’integrarà en un criptopòrtic de tres ales disposades
en forma d’U. D’aquesta primera nau es conserven
els murs perimetrals i també les bases de la colum-
nata central, 17 en total. Malgrat que desconeixem
la funcionalitat d’aquesta edificació, parcialment
excavada a la roca natural i únicament accessible
des del camp de sitges, la hipòtesis més probable
és la d’un horreum o magatzem de gra. L’existèn-
cia d’un criptopòrtic de tres naus des dels inicis del
segle I aC, com a element característic del fòrum
d’època republicana d’Empúries, s’ha de descartar
definitivament a partir de les dades estratigràfiques
obtingudes a les excavacions arqueològiques.
Les sitges construïdes en aquest període estan ex-
cavades igualment a la roca natural i són d’unes di-
mensions considerables, d’entre 2,30 i 4,50 metres
de profunditat. Els perfils són més irregulars i amb
el fons generalment pla. En alguns casos, el volum
de gra emmagatzemat podria arribar a superar les
quatre tones. La part superior i la boca, de forma
quadrada i sustentada per unes bigues de fusta dis-
posades de forma paral·lela, es bastien amb blocs
de pedra calcària. Estratigràficament es relacionen
205
amb un nivell de paviment fet amb pedruscall, ben
documentat en diversos punts de l’àrea del fòrum.
El conjunt de materials recuperats en els estrats de
farciment demostra que el procés d’abandonament
del camp de sitges fou gradual fins pràcticament
les darreries del segle I aC, quan s’inutilitzaren de-
finitivament tots els que quedaven a l’interior del
fòrum. Malgrat que és impossible saber el nombre
de sitges d’aquesta etapa, tot sembla indicar que es
tracta d’una obra considerable i relacionada, molt
probablement, amb la transformació que experi-
menta el territori a partir dels inicis del segle I aC
i, també, amb el paper determinant que va jugar en
aquest procés la nova ciutat romana. La coincidèn-
cia entre l’abandonament de la pràctica totalitat dels
principals camps de sitges relacionats directament
o indirecta amb els poblats ibèrics del territori em-
porità i la construcció del camp de sitges de la zona
central de la ciutat romana demostra que, d’ençà la
seva fundació, Empúries va exercir el control admi-
nistratiu i fiscal d’aquest territori i, en conseqüèn-
cia, que es va convertir en l’únic centre receptor de
la seva producció cerealística.
Pel que fa a la seqüència evolutiva de l’àrea del fò-
rum, la segona meitat del segle I aC i, especialment,
l’etapa augustal, marca l’inici d’una nova etapa
que es caracteritza per l’obliteració progressiva del
camp de sitges precedent i, paral·lelament, per la
construcció d’una sèrie d’edificis vinculats amb les
activitats i les funcions més pròpies d’un fòrum. A
aquesta etapa, de gran vitalitat constructiva i que,
històricament, coincideix amb la creació del mu-
nicipium Emporiae, corresponen les primeres ins-
cripcions localitzades a l’àrea del fòrum, com ara
un interessant conjunt de làpides de patronatge que
posen de manifest l’estreta relació que hi havia en-
tre la ciutat i alguns importants magistrats romans
que exerciren de procònsols a Hispània.
Al voltant de la plaça es comencen a definir els di-
versos edificis agrupats segons la seva funció. A la
part nord, delimitada per diverses construccions,
s’hi configura l’àrea sacra, amb el temple principal
al centre. Les restes conservades, corresponents als
fonaments i al massís de farciment del podi, jun-
tament amb la troballa d’alguns elements arquitec-
tònics, ens permeten reconstruir hipotèticament el
seu aspecte i la metrologia. Es tractava d’un temple
construït sobre un podi d’1,75 metres d’alçada i en
206
planta en forma de T, pròstil, tetràstil, pseudope-
rípter i amb una escala d’accés frontal. Els materi-
als recuperats a l’interior del podi permeten situar
la seva construcció entorn als anys 20 aC. Aquest
temple principal i el temenos religiós quedaven to-
talment definits, frontalment, per un mur que impe-
dia l’accés des de la plaça i, a l’est, per una filada
de tabernae, obertes al cardo B, que va comportar
la inutilització d’algunes sitges. La identificació
d’aquests locals comercials, que estratigràficament
són anteriors a la posterior construcció de l’ala est
del criptopòrtic, suggereix, a tall d’hipòtesi, una so-
lució similar per a la banda oest, on malauradament
no se n’ha conservat cap resta. La part posterior de
l’àrea sacra es delimità amb un criptopòrtic de tres
ales, al damunt del qual es va construir un tripòrtic,
que tancava escenogràficament l’espai del fòrum.
El procés de monumentalització del fòrum es ma-
terialitza definitivament a finals del segle I aC, mo-
ment en el qual s’edifica l’ambulacre perimetral en
forma d’U que delimita la plaça central, a la banda
est el conjunt basílica / cúria, es construeix una nova
filada de tabernae al costat oest i, finalment, es re-
forma també l’antiga filada de locals comercials de
la banda sud. D’aquesta manera, el fòrum incorpora
tots els elements característics del fòrums munici-
pals d’època imperial, com a centre religiós, polític,
administratiu i, finalment, també comercial.
La unificació dels dos nuclis urbans en una nova en-
titat, el municipium Emporiae, va comportar també
canvis en la topografia. A la vegada que el sector
intermedi quedava integrat en la nova realitat, es
va procedir a l’eliminació del límit occidental de la
ciutat grega i del llenç oriental de la part romana. La
utilització com a pedrera del tram amortitzat, parti-
cularment la part superior feta en opus caementici-
um, la trobem documentada en nombroses reformes
de la ciutat.
Tanmateix, l’espai d’enterrament s’apropa al recinte
emmurallat, de manera que les necròpolis d’època
altimperial van ocupant tot el vessant occidental del
turó on es va bastir la ciutat romana.
Les primeres cases de la ciutat romana
La sistematització urbanística de la nova ciutat va
condicionar, igualment, l’ocupació de les insulae
per part de les primeres edificacions privades. De la
totalitat d’illes ocupades per habitatges, actualment
només en coneixem unes poques situades a la banda
oriental de la ciutat. Es tracta de les cases núm. 1,
2A i 2B, la fase més antiga de les quals demostra que
la configuració dels primers habitatges de la ciutat
es va fer seguint el model tradicional de la casa ità-
lica d’atri central. Les excavacions més recents han
permès afegir també altres restes de construccions
privades de cronologia baixrepublicana documenta-
des sota el complex de tabernae que en època im-
perial ocupen la meitat sud de l’anomenada Insula
30; aquestes darreres restes segurament coexistien
amb l’hipotètic balneum que sembla haver precedit
la construcció de les termes públiques situades a la
part nord d’aquella mateixa ínsula.
El nucli més antic de la casa núm. 1 es caracteritza
per estar edificat en dues terrasses, la inferior desti-
nada a usos domèstics i de servei. La terrassa supe-
rior està ocupada pel sector representatiu de la do-
mus, distribuït al voltant del pati interior o atri, par-
cialment descobert, que permetia la il·luminació i la
ventilació de les estances disposades al seu voltant.
L’obertura de la coberta, el compluvium, es corres-
pon amb la situació, en el centre del paviment, d’un
dipòsit poc profund de forma rectangular, l’implu-
vium, on es recollia l’aigua de la pluja i des d’on
aquesta es canalitzava cap a les dues cisternes que
hi havia  sota el paviment de l’atri. Al voltant de
l’impluvi hi havia un petit pòrtic de quatre colum-
nes, una en cada angle del dipòsit central. Durant
una reforma posterior es va ampliar a sis el nombre
de columnes de l’impluvi.
Les habitacions de l’àrea de l’atri es distribuïen de
manera perfectament regular i simètrica. El cor-
redor d’entrada (fauces) se situava just enfront de
l’estança anomenada tablinum, principal ambient
representatiu i de recepció de la casa, un altre dels
elements essencials de la casa itàlica d’atri. Les ha-
bitacions d’aquesta zona noble de la domus estaven
decorades amb pintures murals i amb paviments
d’opus signinum, de vegades decorats amb motius
geomètrics formats per petites tessel·les blanques i
negres. Durant la primera fase d’ocupació a l’interi-
or d’aquesta illa hi devia haver altres cases, les res-
tes de les quals quedaren pràcticament desfigurades
a causa de les successives ampliacions efectuades
pels propietaris d’aquesta gran domus. De fet, el
primer creixement de la casa, vers al sud, sembla
haver-se produït ja entorn de mitjan segle I aC, amb
la disposició d’un espaiós jardí envoltat per quatre
ambulacres porticats. La construcció d’aquest peris-
til es va realitzar damunt una galeria inferior o crip-
topòrtic, il·luminada mitjançant lucernaris oberts en
els intercolumnis del porticat i accessible mitjan-
çant una petita escala des del jardí, que va fer pos-
sible la creació de la gran plataforma on es disposa
aquest nou sector de la casa. Una nova sèrie d’es-
tances, aixecades entre l’atri i la galeria nord del
porticat, destinades a espais de recepció i de ban-
quet (triclinia, cubicula, exedra), varen respondre
a les necessitats de representació social, en l’esfera
pública i privada, dels propietaris d’aquesta domus,
sense dubte part de la nova elit social emporitana.
Els nous espais afegits a la casa s’ornaren conve-
nientment amb pintures i paviments de mosaic que
seguien de prop els programes decoratius utilitzats
contemporàniament a Roma i a altres ciutats de la
península itàlica.
Ja dins l’espai de l’insula situada immediatament
al sud, la casa 2A, organitzada entorn d’un gran
atri central, conserva algunes restes que potser es
poden atribuir a la etapa baix-republicana, encara
que el seu aspecte general correspon a reformes
posteriors que n’emmascaren la disposició inici-
al. Efectivament, bona part d’aquesta parcel·la va
quedar absorbida per l’ampliació de la domus situ-
ada al sud, coneguda amb el nom de casa núm. 2B.
L’atri d’aquest darrer habitatge, datable a inici del
segle I aC, reflecteix, encara de forma més clara,
l’aplicació de l’esquema tradicional de la domus
itàlica d’atri, amb tots els seus elements caracterís-
tics. En aquest cas es tracta d’un atri de tipus toscà,
sense columnes, al voltant del petit impluvi central
amb un paviment de mosaic policrom, en el qual
hi ha encastats fragments irregulars de marbres de
diferents colors. L’atri, de proporcions quadrades,
es prolonga lateralment amb dues alae, ambients
oberts directament al pati central, que constitueixen
un altre dels elements tradicionals de les cases de
tipus itàlic. La disposició de les habitacions segueix
una planta molt regular, especialment a cada costat
del tablinum, on apareix repetida l’associació d’una
sala destinada a banquets o triclinium, amb petits
ambients de recepció o d’estada i, al sud, amb el
corredor que inicialment servia per comunicar l’atri
amb el porticat que emmarcava el jardí o hortus que
ocuparia la part posterior de la parcel·la originària.
207
Més tard, el desmantellament del llenç oriental de la
muralla de la ciutat romana, a partir d’època augus-
tal, va possibilitar l’engrandiment d’aquesta domus
vers a l’est, un procés que continuà durant el segle
I dC i que va comportar la construcció de diversos
peristils emmarcant espais enjardinats i dels grans
ambients de recepció i de banquet que formaven
part d’aquest gran palau urbà.
(X. A., P. C., M. Sa. i J. T.)
16.- Muntanya Rodona
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 21, 77.
En aquest indret, que es localitza al sud-oest de la
vila, en fer-se la nova carretera es descobriren restes
d’unes senzilles cabanes que hom datà en els segles
V-IV aC, al costat de les quals es van trobar algunes
sitges colgades amb material baixrepublicà i altim-
perial.
(LAP)
17.- Santa Reparada (làm I,3)
Establiment rural
Bibliografia: Aquilué et al., 2004, 279-285.
Dins de l’exploració de l’interior del temple de Santa
Reparada, a Cinc-claus, efectuada el 2003, es decidí
una excavació perimetral per l’exterior del temple
que pretenia assegurar que no existissin restes an-
tigues més enllà. Justament en l’angle nord s’iden-
tificà ben aviat una estructura, un dipòsit revestit
d’opus signinum, obrat en la roca natural i paral·lel
al mur del temple. Tenia forma rectangular i feia in-
ternament 1,75 m en sentit est-oest i 1,50 m nord-
sud. Les parets que el definien eren fetes amb pedres
petites i fragments de tègula, i només tenia regula-
ritzada la cara interna ja que havia de ser coberta pel
morter hidràulic. El fons, també recobert, mostrava
al mig un receptacle de forma circular de tipus fun-
cional. El material trobat en el colgament de l’aljub
no semblava indicatiu. Hem d’imaginar que forma-
ria part d’un complex industrial de més importància,
d’època romana i de cronologia indeterminada. Cal
tenir-ho present atès que la seva atribució a la baixa
república és completament hipotètica.
(X. A., P. C., M. Sa. i J. T.)
18.- Vilanera (làm. III,1)
Vil·la romana
Bibliografia: Codina et al., 2000, 58; Agustí et al.,
2002, 165.
208
L’any 1999-2000 es van realitzar diverses interven-
cions arqueològiques en una àmplia zona al voltant
del mas Vilanera, al sud-oest del terme municipal de
l’Escala, en una zona enturonada i a un quilòmetre
del nucli urbà. Aquestes intervencions, motivades
pel projecte de construcció, a l’indret, d’un camp de
golf i d’una urbanització associada, van comportar la
descoberta de tot un seguit de restes arqueològiques
que, cronològicament, s’estenien al llarg de més de
tres mil anys: una necròpolis del bronze final, una
altra necròpolis –molt gran i destacable– de la pri-
mera edat del ferro, vestigis de poblament inconcrets
d’època ibèrica, estructures de diversos moments del
període romà, construccions medievals, les restes del
convent baixmedieval de Santa Maria de Vilanera i
diverses estructures associades al mas baixmedieval
i modern de Vilanera. La major part d’aquestes res-
tes no pogueren acabar d’excavar-se a causa de la
paralització del projecte el juny del 2000.
Al sector 4 de l’excavació, ubicat al vessant sud-
oest del turó, a la seva part més baixa, foren identifi-
cades les restes d’unes estructures pertanyents pro-
bablement a una petita vil·la romana que tindria els
seus inicis en el segle II aC, moment en què foren
obliterades tres sitges per construir-hi l’assentament
esmentat. Probablement calgui relacionar aquestes
sitges amb un hàbitat ibèric ubicat a la part més alta
del turó, al nord, que ara com ara no ha estat trobat,
però que deixà molt de material arqueològic als seus
entorns, tal com es va poder constatar a l’excavació
d’aquest sector.
L’anivellament que colgava les sitges i prepara-
va el terreny serví per fonamentar-hi un mínim de
dos àmbits de planta allargassada delimitats per uns
murs construïts amb pedra calcària local i units en
sec. En un d’aquests àmbits, de 10 m per 5 m de
superfície, s’hi van documentar tres retalls circulars
que, presumiblement, haurien servit per encabir-hi
sengles dolia.
Possiblement, aquestes estructures foren part d’una
vil·la romana que, amb el temps, es degué estendre
per altres zones del turó, en direcció al mas actual.
En tot cas, van continuar funcionant fins a la segona
meitat del segle II dC, moment en què aquesta zona
del turó de Vilanera fou abandonada en favor d’al-
tres sectors del mateix turó.
(D. C., J. Ll. i C. M.)
La Jonquera
19.- Santa Maria de Panissars. Trofeu
de Pompeu (làm. III,2)
Monument commemoratiu
Bibliografia: Castellví, Nolla i Rodà, dir., 2008
(amb la bibliografia anterior).
Al coll de Panissars, justament damunt la carena
que assenyala la partió d’aigües i que ha estat la
frontera entre els estats francès i espanyol d’ençà de
la Pau dels Pirineus (1659), es localitzen les restes
de l’església romànica de Santa Maria, del priorat
que hom bastí al seu redós i d’un poblet d’una certa
importància. Una sèrie d’indicis feien pensar en la
probable existència d’un edifici romà més que no-
table, fet que provocà l’inici dels treballs arqueolò-
gics durant l’any 1984 per part de les autoritats fran-
ceses i que s’encomanaren a G. Castellví. Tanma-
teix, el jaciment quedava dividit artificialment per
una frontera i la partió de dos termes municipals (el
Pertús i la Jonquera), cosa que exigia la necessitat
d’incorporar al projecte un equip organitzat des del
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalu-
nya, per poder efectuar una feina conjunta i unitària
i poder explicar convenientment la història del lloc.
L’excavació mancomunada finalitzà l’estiu de 1993,
i ha estat publicada recentment.
L’estructura completament descoberta es trobava
molt arrasada en haver estat pedrera utilitzada ja des
del segle IV però conserva, encara, les potents fona-
mentacions i alguns dels elements que conformarien
l’aspecte extern de la construcció, que fan possible
recuperar-ne les mides principals i descriure l’apa-
rença exterior del monument i la tècnica emprada.
L’edifici, que mira cap a la plana de l’Empordà des
d’una posició dominant, era, indubtablement, visi-
ble a molta distància. Fou creat a partir de la via ro-
mana, l’anomenat camí d’Hèracles, que travessava
la serralada pirinenca per aquest punt, tot retallant
directament la roca granítica, i que té una amplada
uniforme d’uns 5 m, que serví d’eix de simetria. A
cada costat, llevant i ponent, hi ha dos basaments
rectangulars idèntics, que definien la plataforma in-
ferior de l’estructura. Fan, respectivament, 29,50 m
de nord a sud i 15,90 m d’est a oest; i, en el benentès
que entre una i altra s’hi situa la via (5 m), dibui-
xen un monument unitari de 36,80 m de façana per
29,50 m de fons, uns 120 x 100 peus romans.
En iniciar-se la construcció del monument, la situa-
ció topogràfica del lloc no era uniforme, i això con-
dicionà els treballs tal com ha condicionat, després,
la desigual conservació de les restes.
El subsòl granític surt arreu, i s’elevava uns 6,40
metres sobre el nivell de circulació de la via cap a
l’oest i al nord-oest, mentre que cap a llevant, la
roca, irregular, era molt més baixa i pujava en direc-
ció sud-est (1,70 m com a màxim). Per assegurar-ne
l’estabilitat, s’obriren unes grans rases perimetrals
que ressegueixen i defineixen les dues plataformes
rectangulars simètricament disposades a un i altre
costat del camí i que perforaven el subsòl de manera
variable, condicionades sovint per l’estat de la roca
i deixant sempre els senyals del treball.
Aquestes trinxeres, tal com es pot veure encara en
l’angle nord-est del rectangle oriental, s’ompliren
d’enormes blocs de pedra sorrenca procedent de
les pedreres del Clot de Sant Julià (Forallac, Baix
Empordà), de mides uniformes (1,30 m de llargada,
0,56 m d’amplada i 0,80 m de gruix) i que formen
un opus quadratum convencional de filades rectes,
de vegades lligats els uns als altres mitjançant uns
encaixos retallats en forma de cua d’oreneta. Cons-
tituïen la cara externa del monument.
El basament de llevant, més irregular i baix, fou
anivellat amb una potent capa d’opus caementicium
que féu servir d’encofrat els grans carreus de gres
del perímetre.
Una plataforma i altra assolirien una mateixa alçada
i al damunt, com assenyalen unes evidències signi-
ficatives, s’alçaria un cos central que unia els dos
basaments passant per sobre de la via, que estaria
coronat, versemblantment, pel maniquí que defineix
el trofeu militar, un tronc d’arbre amb cuirassa, casc,
escuts i armes, símbol de l’enemic vençut. Plini el
Vell recorda que hi havia una gran inscripció encas-
tada on es recordaven les ciuitates i populi vençuts
(Nat. Hist., 7, 96).
Per les mides, la situació, esplèndida, damunt ma-
teix de la vella frontera entre les províncies d’His-
pània Citerior i de la Gàl·lia Narbonense, i per les
característiques formals de l’obra, sembla raonable
considerar aquelles restes com les ruïnes dels trofeus
que manà alçar l’imperator Gneu Pompeu Magne,
209
el 71 aC, per commemorar de manera possiblement
desmesurada la victòria assolida sobre Sertori i els
seus aliats en el decurs d’una llarga guerra civil que
durà quasi una dècada.
Aquesta mena de monuments d’origen grec foren
adoptats per alguns imperatores romans de la baixa
república, inicialment de manera senzilla. Pompeu,
el primer de tots, féu un enorme pas endavant posant
les bases del trofeu d’August (La Turbie) o de Trajà
(Adamclissi), inspirant-se en imponents edificis hel·
lenístics de tipus funerari o en el far d’Alexandria.
D’ençà que fou bastit en un lloc clau, el monument
commemoratiu de Pompeu al coll de Panissars,
esdevingué, com recorda manta vegada Estrabó
(Geo., III, 4, 7, III, 4, 9 i IV, 1, 3), el límit tangible
de separació entre les províncies Hispània Citerior
i Narbonense quan hom circulava pel camí interior,
per terra, tal com el temple de Venus Pirinenca ho
era per a aquells que viatjaven per la costa o per
mar.
A mitjan segle IV, l’enorme construcció serví de
pedrera per poder bastir els castells de les clausu-
rae, que es localitzen només uns 3 km nord enllà
i, al cap d’uns anys, per edificar església, priorat i
poble. La construcció del castell de Bellaguarda,
a la darreria del segle XVII, acabà fent desaparèi-
xer pràcticament del tot allò que quedava. Sortosa-
ment, les poderosíssimes fonamentacions i els pocs
blocs conservats in situ ens fan copsar la immensitat
d’una construcció que va dominar durant uns quants
segles sobre l’Empordà.
(LAP)
Lladó
20.- Can Bauma
Estació indeterminada
Bibliografia: Tremoleda i Castanyer, 2007, 257.
A prop d’aquesta masia, situada al nord-est del nucli
urbà, s’han localitzat fragments d’àmfora grecoità-
lica.
(LAP)
21.- Nucli urbà
Estació indeterminada
Bibliografia: Tremoleda i Castanyer, 2007, 257.
210
Tant del pati de can Xamau, a la part baixa de la
vila, com de les proximitats de l’antiga església
parroquial de Sant Feliu, procedeixen fragments de
material ceràmic baixrepublicà (ceràmica grisa em-
poritana (forma A-II), àmfora de boca plana i àm-
fora itàlica.
(LAP)
Navata
22.- Torre Mirona
Estació indeterminada
Bibliografia: Tremoleda i Castanyer, 2007, 258-260.
S’han recuperat fragments diversos d’àmfora gre-
coitàlica i Dressel 1 i de ceràmica grisa de la costa
catalana.
(LAP)
Pau
23.- Puig Castellar
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 63, 87.
En aquest pujol, que se situa uns 300 m nord enllà
del nucli de la vila i que s’enlaira una vuitante-
na de metres sobre les terres baixes de l’entorn,
s’han recuperat indicis clars d’ocupació. El lloc,
molt emboscat, fa difícil l’observació de murs i
estructures. La poca ceràmica aplegada no fa pos-
sible saber si aquest suposat oppidum que caldria
deduir de les troballes, modestes, i, sobretot, del
topònim, hauria continuat habitat més enllà del
195 aC.
(LAP)
Peralada
24.- Camps de la Granja del Castell
Estació indeterminada
Bibliografia: Fuertes i Codina, 2008, 671-673.
Aquest jaciment fou localitzat durant la realització
d’una prospecció arqueològica efectuada arran del
projecte de construcció dels nous cellers de Ca-
vas Peralada en el paratge de la granja del Castell.
Aquest indret, atesa la proximitat amb la necròpolis
del Castell-Palau, estava protegit com a zona d’ex-
pectativa arqueològica, i es troba situat a la banda
est de l’edifici de l’antiga granja, al sud-oest de la
vila de Peralada.
La prospecció es va realitzar mitjançant rases de
comprovació del terreny, i va permetre la localització
de les restes de 6 murs i 4 fosses, distribuïts al llarg
de tot el camp. Del conjunt de materials extrets du-
rant la realització de les rases cal destacar la presen-
cia de ceràmica realitzada a mà, ceràmica de la costa
catalana, àmfora ibèrica i ceràmica comuna ibèrica.
Cal ressaltar un fragment de vora de kalathos, que
va permetre situar cronològicament aquest conjunt
de materials a partir del segon quart del segle II aC.
Tot i que les dades de què disposem provenen de
la realització de rases de comprovació i no d’una
excavació en extensió, tant per la presència de murs
com pels materials ceràmics associats, podem con-
cloure que ens trobem davant de les restes d’un as-
sentament de cronologia probablement tardoibèrica
o romanorepublicana.
(D. C. i M. F.)
25.- Carretera de Garriguella
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 65, 87.
A uns 500 m del cementiri de Peralada fou localitzat
aquest establiment, com a conseqüència d’unes obres
de la carretera que uneix Peralada amb Garriguella.
El material recuperat fa pensar en un establiment in-
dígena que hauria tingut continuïtat, almenys, en els
primers anys de la dominació romana. Se’n pogue-
ren estudiar fragments d’àmfora de vi (Dressel 1A),
de llavi curt, obert i triangular, amb algunes peces
d’origen pompeià (tipus “DB”) i un curiós coll mar-
cat amb una estampilla ovalada en forma de fulla.
(LAP)
26.- Nucli urbà (làm IV,1)
Oppidum
Bibliografia: Llinàs et al., 1998 (amb la bibliografia
anterior); Miró i Llinàs, 2002, 133-136; Montalbán i
Llinàs, 2004a, 329-334; Montalbán i Llinàs, 2004b,
97-104, Joly, 2010b, 341-343.
En el subsòl del centre històric de Peralada, i enfilat
en el petit turó que s’alça suaument (25 m) sobre
la plana empordanesa, es va assentar un poblat ibè-
ric antic. Fundat en el segle VII aC, perdurà fins a
mitjan segle IV aC, quan totes les intervencions ar-
queològiques realitzades a la vila en palesen l’aban-
donament i amortització. Uns cent anys després,
cap al segle III aC ja avançat, i aparentment sense
solució de continuïtat, s’hi habilitava un sitjar que
sovint retallava nivells de l’antic oppidum. Tenia
una extensió considerable car s’han localitzat sitges
a l’antic convent de Sant Bartomeu, a la plaça Gran
i a la Ramon Muntaner, en el claustre del convent de
Sant Domènec i en el solar de la casa de les Bombes
o antic hospital dels pobres de Peralada. Fins ara no
s’havien pogut relacionar amb estructures d’habita-
ció però, l’any 2008, en excavacions preventives, es
va descobrir i explorar parcialment una casa ibèrica
que hauria estat activa fins al tombant entre el segle
III i el II aC. Aquest habitatge es localitzava a la part
baixa del turó, a una certa distància de l’antic op-
pidum, on caldria cercar l’hàbitat més modern que
haurém posar en relació amb el sitjar suara esmentat.
La cronologia general del sitjar abasta des de la segona
meitat del segle III aC fins a inici de l’I aC. Certament,
s’han documentat sitges més antigues (segles V aC i
IV aC) però sempre vinculades amb el poblat anterior.
A la plaça Gran es van explorar 12 sitges republi-
canes, de les quals només 7 es dataven amb segu-
retat, i totes entre el darrer quart del segle III aC i
el primer del segle II aC. A la plaça Muntaner se’n
descobria una de datació anàloga. En el recinte de
l’antic convent de Sant Bartomeu, la majoria (18)
de les sitges exhumades es dataven de ple segle II
aC. També del segle II aC es podrien datar els fons
de sitges localitzades a la casa de les Bombes. En
el claustre del convent de Sant Domènec s’excavà
parcialment una sitja, de molt al final del segle II aC
o ja de principi del I aC, que és la més moderna de
les fins ara documentades. Amb la prudència que cal
adoptar davant del poc abast en extensió de les ex-
cavacions realitzades a Peralada es detecten agrupa-
cions dins el mateix sitjar. Les sitges més antigues
es concentren a la plaça Gran, les del segle II aC en
el sector que comprèn Sant Bartomeu i la casa de les
Bombes, i la més moderna a Sant Domènec.
(LAP)
Pont de Molins
27.- Lloc indeterminat (fig. 2)
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 66, 87.
211
Fig. 2. Pont de Molins: 1-4. Ceràmica campaniana A. 5. Àmfora Dressel 1A.
Botet i Sisó va parlar de la troballa d’un tresoret de
monedes emporitanes en aquesta zona, sense es-
pecificar-ne el lloc. A la cruïlla de la carretera N-II
amb l’antiga via Augusta, es trobaria un establiment
romà explorat per amateurs de Figueres. En una
visita al lloc, es localitzaren i recolliren fragments
d’àmfora republicana tipus Dressel 1, un d’ells amb
pasta tipus “DB”, i material altimperial.
Hem identificat en el magatzem del Museu d’Ar-
queologia de Catalunya - Girona unes caixes amb
material ceràmic baixrepublicà molt interessant,
amb campaniana A (formes Lamboglia 33 i 36) i
àmfora itàlica (Dressel 1A i 1B), procedent d’una
excavació no documentada que es realitzà l’any
1990. No podem saber amb certesa si les dues no-
tícies es refereixen al mateix jaciment. Sembla el
més probable.
(LAP)
Pontós
28.- Mas Castellar (làm. IV,2)
Oppidum
Pons, Ruiz de Arbulo i Vivó, 1998, 55-64; Pons i
Rovira, 1977; Pons, 1997, 71-89; Pons, ed., 2002,
97-163; Pons et al., 2001, 145-146; Campo, 2002,
420, fig.14.1; Pons et al., 2005, 361-377; Asensio,
Pons i Fuertes, 2007, 97-129; Pons et al., 2010,105-
118.
La ubicació del jaciment de Mas Castellar, a l’ex-
trem occidental de la plana empordanesa, en un
punt interfluvial, li devia donar, a l’antiguitat, una
situació d’enclavament estratègic dins del territori
a causa de la proximitat de la colònia grega d’ex-
trem occident, Emporion. Els rius que envolten el
jaciment van ser nexes bàsics per establir els mit-
212
jans de comunicació entre la costa i el territori in-
terior.
El conjunt arqueològic de Mas Castellar està situat
en una zona de replans de formació fluvial. En el
superior, camp de Dalt, s’han localitzat dos nuclis
d’hàbitat diferenciats: Un poblat fortificat localit-
zat a la part meridional i central del camp, situat
cronològicament entre els segles V i IV aC, amb un
sistema defensiu a la zona més vulnerable, protegit
amb una muralla de 2,60 m d’amplada i una torre
angular, juntament amb un conjunt intern de cases
adossades a la muralla, la qual fa de mur de fons,
i un establiment rural d’organització urbanística
complexa, emplaçat a la part oriental del camp i si-
tuat cronològicament entre final del segle III i prin-
cipi del II aC. La resta de la superfície del camp ini-
cial se suposa que estaria ocupada per un camp de
sitges d’emmagatzematge de cereals, de les quals
se n’ha excavat una trentena, i que abasten una cro-
nologia que inclou totes les fases documentades en
el jaciment, des del segle VII fins al II aC. S’ob-
serva, a la vegada, un augment de la seva capacitat
d’emmagatzematge al llarg del seu funcionament.
Al replà inferior, camp de Baix, es documenta un
altre camp de sitges, una zona parcialment excava-
da i una altra reconeguda per prospecció. Els dos
replans estan protegits per llurs fossats, que formen
part del sistema defensiu; un es troba al marge sud
del replà de dalt i l’altre al marge de migdia del re-
plà del mig. Recentment van aparèixer estructures
arquitectòniques en l’angle sud-est del camp de baix
que es datarien entre els segles IV i III aC.
L’evolució arquitectònica de l’assentament humà del
Mas Castellar s’inicià amb la construcció del poblat
fortificat, en un moment indeterminat anterior al 425
aC (període IIIa). En aquest període es pot assegurar
un intercanvi comercial privilegiat amb Emporion,
per l’abundància de ceràmiques àtiques poc habitu-
als en contextos indígenes i que aquí representen el
30 % del total ceràmic. Així mateix, la localització
d’un fragment d’escultura zoomòrfica representa un
fet significatiu en aquest sentit. Cap al 400 aC es
produeix un desmantellament ràpid i organitzat del
sistema defensiu. La hipòtesi explicativa d’aquest
fenomen, molt poc habitual i fins i tot oposat a l’evo-
lució coneguda de la resta de nuclis indígenes con-
temporanis, seria la d’una probable inclusió d’aquest
(i altres) nuclis indígenes propers (Peralada?) dins
d’un hipotètic hinterland emporità, sota el control
polític i administratiu de la colònia grecooccidental.
Entre el 325 i el 250 aC no tenim encara estructures
urbanes clares, però pensem que s’han de localitzar
per sota de l’establiment rural, allà on els estudis
geològics i altres sondejos arqueològics ja ho han
detectat de manera efímera: sondeig del carrer 100;
espai 10b de la casa 2 de la zona 11; estructures ur-
banes que apareixen sota l’establiment, a més de les
recents troballes de la zona 14, que de moment as-
seguren l’existència d’un nou barri dels segles V-IV
(en estudi).
A partir del 225 aC (període Vb), tenim ben docu-
mentat l’anomenat «establiment rural», el qual es
caracteritza per tenir un urbanisme obert, no forti-
ficat, amb edificacions de tipus mediterrani. Aquest
canvi estructural ve produït per la reorientació eco-
nòmica de la plana empordanesa, des de la desfeta
de l’oppidum: l’assentament passa a convertir-se,
d’aquesta manera, en un nucli d’acumulació de
grans quantitats d’excedents cerealístics, evidenciat
en el registre arqueològic per grans camps de sitges.
L’extensió de les sitges s’estima en una hectàrea i
mitja al camp de Baix i una hectàrea al camp de
Dalt, zones on s’han localitzat sitges abandonades i
plenes de material datat en aquest període.
La part excavada de l’establiment rural pertany al
període Vb fins a l’abandonament definitiu, i pre-
senta una ocupació en dues fases que se situen entre
el 225 i el 180 aC. Es defineix com un assentament
amb un urbanisme complex i ben organitzat format
per una petita agrupació de cases complexes i molt
compartimentades (cases 1, 2 i 3) juntament amb
d’altres més senzilles i domèstiques (cases 8 i 10).
El pla urbanístic s’organitza a partir d’un carrer de
5 m d’amplada, situat longitudinalment i paral·lel
al talús, i que fa d’eix principal vertebrador a partir
del qual es distribueixen les cases a banda i banda.
Cap a l’interior del camp no es veu cap intenció de
continuació, ja que hi sobresurt la roca mare perfo-
rada amb sitges d’emmagatzematge. Concretament,
al costat est del carrer es troben les dues cases més
senzilles (cases 8 i 10) i una casa complexa amb vuit
dependències (casa 1), i al costat oest del carrer es
troben les altres dues de gran complexitat (cases 2
i 3, aquesta última sense excavar), una d’elles amb
onze habitacions. Les dues cases complexes exca-
vades totalment –cases 1 i 2– s’estructuren a partir
d’un pati central a través del qual s’accedeix a una
bona part de les habitacions (Asensio et al., 2007).
La Casa 1 està situada a l’est del carrer, i ocupa gran
part de la zona excavada. Té una forma rectangular
amb l’entrada principal orientada a llevant. Consta
d’una superfície total de 438 m2 i conté 8 estances
distribuïdes a l’entorn de dos patis. Un d’ells es tro-
ba a l’entrada principal i l’altre donava a una en-
trada lateral. La construcció final de la casa 1 és el
resultat de la combinació de dues estructures urba-
nístiques anteriors i la construcció de nous mòduls
ambientals d’influència hel·lenística. En el període
anterior estava formada per dos blocs de caracte-
rístiques arquitectòniques diferents, separats per
un espai viari. El bloc nord estava format per tres
estances enfrontades a una quarta sala o corredor
(de 137 m2), i el bloc sud constava de quatre estan-
ces i d’un pati (de 200 m2). Les dues cases estaven
orientades a migdia, característica comuna –sem-
bla– a les cases d’aquest moment. En ajuntar-se
els dos blocs estructurals l’entrada principal es va
orientar cap a l’est, i d’aquesta manera s’enfronta-
va a la casa 2, situada a l’oest del carrer. Cadascun
d’aquests blocs, d’estructura ja complexa, estava
format per tres o quatre dependències, precedides
per un corredor o avantsala i amb funcions similars
com ara el treball de la metal·lúrgia (estances 4 i
9), o la mòlta dels cereals, activitat domèstica que
es realitzava als vestíbuls. També hi havia estances
d’ús diferent que les caracteritzava, com l’estança
6, del bloc meridional, un espai masculí o andron, o
l’estança 5, del bloc septentrional nord, amb les pa-
rets estucades i un paviment d’opus signinum, que
correspondria a un recinte hidràulic. Molt a la vora
d’aquest sector es va trobar un fragment de premsa.
L’estança 3 és la més gran de la casa, de 75,50 m2,
presenta una disposició diferent de les altres i ocu-
pa tota l’amplada de l’estructura. No té un contacte
213
directe amb el carrer, però s’hi accedeix per dues
portes: la nord, pel pati principal, i la meridional, de
caràcter més públic, a través d’un pati que va a una
sala porticada, la qual fa de vestíbul a l’estança 3.
La importància d’aquesta cambra és no solament la
seva construcció i disposició sinó també l’ús de l’es-
pai. S’ha considerat l’estança domèstica femenina,
d’usos polivalents que van des de tasques familiars
com les de la mòlta i preparació d’aliments fins a
usos cultuals, com el sacrifici de gossos o celebració
de cerimònies. Aquesta estança contenia a més una
gran llar central, de forma quadrada, vora la qual
es varen trobar les restes força senceres d’un ara de
marbre de Pentèlic.
Els sectors d’aquesta casa s’han trobat força sen-
cers, fruit d’un abandonament pacífic. L’excepció
seria la troballa fragmentada de l’altar de marbre,
els fragments del qual foren trobats escampats entre
els sectors 3 (sala on devia ocupar el seu lloc) i el
sector 7a, el vestíbul a pastas de la sala gran. Els
fragments foren trobats a un mateix nivell, sobre el
sòl d’ocupació d’ambdós sectors i en una escam-
pall al votant d’uns 6-7 metres entre uns i altres,
cosa que fa pensar que fou destrossat expressament.
Un altre detall sobre la preparació d’un abandona-
ment pacífic de l’establiment (de la casa 1) ha estat
la troballa de nombroses deixalles culinàries i de
recipients trencats sobre els nivells d’ocupació del
vestíbul i el pati secundari de la casa, restes que han
estat interpretades con la celebració d’un banquet.
Els fragments ceràmics documentaren unes 124 pe-
ces, de les quals 49 pertanyien a la vaixella de taula
(vasos de vernís negre i grises de la costa catalana)
i 34 a peces per a conserves i de cuina (ceràmica
comuna ibèrica i ceràmica a mà). A partir de la tro-
balla de les restes faunístiques consumides s’ha do-
cumentat la menja important de gossos, seguits dels
xais, bous i porcs. Aquests indicis de consum també
es van identificar al vestíbul pati de la casa 2.
La Casa 2 correspon a l’altre edifici complex, menys
conegut, que se situa a la mateixa alçada de la casa
1 però a l’altra banda del carrer. Les estructures to-
talment descobertes defineixen una gran construc-
ció de forma quadrada que fa 22 m de cantó, amb
uns 484 m2 de superfície, i estava dividida en 11
compartiments i un pati. La part més occidental de
la casa està molt afectada a causa de l’erosió pro-
vocada pels treballs agrícoles, que ha deixat sense
214
restes de murs la banda nord-oest. S’han conservat
tan sols per la banda sud els fonaments de les parets
externes, però sense rastres dels nivells d’ocupació.
Això fa pensar que aquesta part es trobaria en un
nivell més alt per la topografia del subsòl: als àmbits
interns de la casa s’hi accediria mitjançant esgra-
ons. Aquestes restes limiten la possible existència
d’un àmbit més, de 4 metres d’amplada d’espai útil
similar a l’estança contigua, la 10, la més important
de la casa. Aquesta cambra seria similar a l’espai
domèstic i cultual de l’estança 3 de la casa 1. S’hi
accedia des del pati principal per un vestíbul estret
amb un sòl que havia estat pavimentat, amb una
porta esglaonada que anava a l’estança 10, d’un ni-
vell de sòl més alt. Prop de la porta i dins l’estança
10 es va trobar una ofrena de fundació, formada pel
dipòsit de les restes de dos ovicaprins, un mascle i
una femella, i dins de la sala es varen localitzar tres
àmfores grecoitàliques clavades al terra.
Aquesta casa, que tenia un millor emplaçament que
el de la casa 1, té una estructura quasi quadrada i
està orientada a l’oest. Per la porta principal, d’una
amplada de més de 2 metres, s’anava a parar a un
pati gran que feia de distribuïdor dels àmbits nord
(sectors 1 i 3), coberts per un vestíbul porticat, i al
sud (àmpliament obert); i a l’oest ho feia a partir
d’una porta estreta amb corredor i esgraons (sector
9) que pujaven a uns àmbits més grans i més elevats
(sectors 10, 11 i 105). És aquesta porta interna del
sector 9 la que podria haver estat ornamentada en
estuc, amb decoració arquitectònica (restes llença-
des en un abocament de la fossa FS153), que co-
municaria el pati amb les habitacions principals de
la casa 2. El final de la vida de l’establiment queda
reflectit per l’existència de runes i deixalles en els
sectors 10a i 7 de la casa 2, provinents de reves-
timents de parets, estucs de color blanc i alguns
de vermells i blaus, molt semblants als nombrosos
fragments localitzats en la sitja amortitzada FS153,
situada prop de l’establiment. La presència de runes
en algunes estances de la casa 2 denota l’existència
d’una molt clara davallada del lloc. Els fragments
d’estuc trobats dins la fossa FS153, que perfilen un
fris bellament decorat amb fulles i òvuls, rematat
en volutes, foren trobats entre dos sediments sem-
blants en naturalesa i contingut, com si es volgués
amagar alguna cosa. També en el vestíbul i pati de la
casa 2 foren localitzades les restes de menjar i beure
d’un àpat col·lectiu que es va celebrar poc abans de
l’abandonament. A part de les restes de mamífers
grans coneguts d’ovicaprins, bovins i suids, destaca
la presència important de restes de gos.
Un cop abandonat l’establiment, les excavacions
han documentat nivells d’ocupació que confirmen
que el lloc fou freqüentat esporàdicament en un mo-
ment molt proper a l’abandonament, especialment
en el pati de la casa 1 (sòl 14) i en el sector 2 (abo-
cador d’escombraries) de la mateixa casa. Les restes
més importants trobades en el sòl 14 són de fauna
en connexió, un 85,20 % de les quals pertanyien a
gossos (5 individus), una menja especial documen-
tada en l’abandonament de les cases 1 i 2. El poc
material ceràmic que s’ha trobat –les campanianes
A sobresurten respecte a les del taller de Roses i les
àmfores grecoitàliques dominen per sobre de les
ibèriques i púniques ebusitanes– té, des del punt de
vista estratigràfic, una cronologia lleugerament pos-
terior a l’abandonament, però des del punt de vista
del material li correspon una cronologia semblant a
la de l’abandonament. El succés pot ser interpretat
com una propensió reiterada dels antics habitants a
celebrar certes cerimònies. A l’escombrera trobada
al nord del sector 2 de la casa 1 es va localitzar més
material ceràmic que el sòl 14, amb restes de ma-
terial de construcció i poca fauna. Les ceràmiques
campanianes A augmenten considerablement en
contra de les ceràmiques del taller de Roses, cosa
que ens indica que ens estem allunyant del primer
quart del segle II aC, i també les àmfores grecoitàli-
ques dominen sobre les ibèriques i púniques.
Les últimes sitges amortitzades corresponen a l’úl-
tim moment d’ocupació de l’establiment, i la seva
capacitat mitjana és superior a la de tots els perío-
des anteriors. En el camp de Baix tenim tres de les
fosses excavades (FS25, FS29 i FS30), i en el camp
de Dalt es troben repartides en les tres zones on
aquestes es concentren: sobre les ruïnes del poblat
fortificat tenim les fosses FS373 i FS382, ambdues
amortitzades amb deixalles culinàries i recipients de
cuina llençats; en la zona 4, a la part més occidental
destaca la fossa votiva FS101; i prop de l’establi-
ment rural, a la zona 20, tenim la fossa FS153, amb
una capacitat de 8.500 litres, dins la qual en un dels
abocaments es va recollir un nombre important de
restes de construcció parietal; el conjunt format per
la fossa FS130 i les cubetes FS147 i FS142, aques-
tes últimes relacionades en l’elaboració de tovots i
reparació de la sitja FS130 (Pons et al., 2006). En la
darrera excavació, l’any 2009, s’han excavat dues
fosses d’aquest període Vb2, situades prop d’aquest
conjunt tardà, les fosses FS144 i FS156 (Asensio et
al., 2010).
De totes aquestes fosses amb rebliment recent des-
taquen la FS101, situada a l’extrem occidental del
camp, i la fossa FS153, prop de l’establiment rural.
La primera fou amortitzada per un dipòsit excepci-
onal iniciat per un fogar, dins les cendres del qual
es va dipositar un cap de terracota femení amb mo-
nyo, i a sobre es van col·locar 4 àmfores ibèriques,
9 àmfores grecoitàliques, una olla a mà, un morter
de gres, un plat de peix campaniana A, dues escu-
delles pàtera campaniana A, un kalathos pintat del
taller de Fontscaldes, un askos de comuna ibèrica
i un ungüentari de comuna ibèrica. Acompanyava
aquest dipòsit un conjunt d’eines i objectes de fer-
ro: 9 eines agrícoles, 3 de fusteria, unes tisores de
podar, un ratllador i una clau; i alguns objectes de
bronze, entre els quals destaquen un torques, una
fíbula, un ham, un botó, una arracada, una anella,
una dena, etc. Una de les àmfores grecoitàl·liques
presentava la inscripció incisa llatina MAR·RVLIO,
i una altra duia a cadascuna de les nanses un segell
amb el nom d’ANDRONOS en grec. El conjunt, que
es troba a uns 150 m de distància de l’establiment
rural, ha estat datat dels voltants del 200 aC (Pons i
Rovira, 1997).
La fossa FS153, a la zona oriental del camp de Dalt
i a uns 10 m de distància de l’establiment rural, des-
taca per la troballa, en un dels abocaments centrals,
d’un nombre important de restes de construcció –uns
400 fragments estucats per revestiment, amb unes
34 peces amb formes representatives d’una decora-
ció arquitectònica, a més d’uns 200 fragments de
paviment d’opus signinum, una argamassa de calç,
grava i fragments ceràmics­–, dins un context datat
dels voltants del 200 aC. El conjunt ens porta tot se-
guit a un tipus d’edifici que no s’ha documentat fins
al moment en l’assentament, d’unes característiques
singulars, tant pels elements ornamentals en alçat
(les volutes, el fris decorat en òvuls encerclats per
arcs de diferents mides) com pel recobriment de les
parets (estucs en blanc i alguns en vermell que de-
corarien les bases baixes de la paret). Remarquem la
relació de les ruïnes de la casa 2, sectors 7 i 10a amb
les restes de construcció abocades a la fossa FS153,
215
i la possibilitat que, per la magnitud d’aquesta casa
2 i la seva organització, bé podia estar decorada.
També és curiosa la coincidència temporal de com
s’han trobat aquestes restes de construcció d’algu-
nes parts de la casa 2 abans de l’abandonament i les
restes abocades a la sitja 153.
Els reductes finals del jaciment es coneixen a partir
del primer quart del segle II aC per uns contactes
esporàdics observats en estratigrafia. Ja una mica
abans de l’última ocupació s’inicia el procés d’aban-
donament de l’establiment, en una data anterior al
180 aC, moment en què es documenta l’abandona-
ment definitiu. Les dades estratigràfiques mostren
dos moments esporàdics d’utilització de la zona poc
després de l’abandó principal, un dels quals de ca-
ràcter cultual, identificat amb un sacrifici i consum
de gossos (citat més amunt).
En definitiva, l’abandonament del jaciment en la se-
gona meitat del segle II aC queda demostrat a par-
tir de l’absència de ceràmica campaniana C, de la
presència d’algunes monedes romanes republicanes
i de seques d’Untikesken, Kese i Bolskan (Campo,
2002, 420, fig.14.1) i de l’escàs material trobat en
superfície i no documentat en estratigrafia, format
per tres fragments de ceràmica campaniana B de les
formes Lamb. 1, 2 i 5. La caiguda del principal cen-
tre polític, religiós i comercial de la zona, l’oppidum
d’Ullastret, provocà segurament la fallida definitiva
del rol econòmic de Pontós. Per contra, en la nova
situació política, sembla lògic promoure o potenciar
la concentració d’aquelles capitals en punts a tocar
dels nous centres administratius del territori, co-
mençant per Empúries mateix, on es coneixen sitges
de capacitats extres, i com posarien en evidència els
casos dels establiments de Peralada, Porqueres i el
Bosc del Congost en relació amb Sant Julià de Ra-
mis, prop de la futura ciutat de Gerunda.
(D. A. i E. P.)
Roses
29.- Les Arenes o Vinya d’en Guerra
Vil·la romana
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 69, 91-92;
Vieyra, 1994, 100-102.
Aquest erm, una antiga vinya conreada no fa pas gai-
re temps, se situa a poc més d’un quilòmetre i mig
216
del nucli de la vila de Roses, en direcció al nord-oest,
en la proximitat de la carretera C-260 que va de Fi-
gueres a Cadaqués. Es troba en una posició suaument
enlairada, amb una riera immediata i, en temps antic,
observant el nucli de Rhode i, més enllà, el mar.
Va ser descoberta casualment el 1914 en plantar-s’hi
la vinya, però no va ser fins al 1947 que el propie-
tari, Esteve Guerra, en féu saber l’existència a Pere
de Palol que, amb el seu permís i ajuda, hi dirigí uns
sondeigs puntuals. Novament, el 1993, fou objec-
te de noves prospeccions encaminades a conèixer
l’abast de les estructures antigues per protegir-les i
alliberar els altres sectors de la finca de les protecci-
ons legals corresponents.
En la intervenció de 1947 es van descobrir dues es-
tances rectangulars juxtaposades d’uns 3 m de cos-
tat ben definides per murs, les característiques dels
quals no eren definides, i s’efectuaren uns sondeigs
puntuals on es va recuperar material baixrepublicà
(ceràmica de vernís negre, kalathos decorat amb
cercles concèntrics, ceràmica emporitana). L’autor
dels treballs escrivia: “...siendo de notar la falta
completa de lo que llevamos excavado de ambas
habitaciones de la terra sigillata tan abundante en-
tre los escombros de la superfície”, tot fent-nos sa-
ber l’abundància de fragments de tegulae, imbrices
i rajols, juntament amb fragments de morter de calç
i d’opus signinum. Entre les peces conservades hi
sovintegen els productes de la Gaufesenque i, tam-
bé, un fragment bellíssim de terra sigillata itàlica
amb decoració aplicada.
A partir d’aquesta notícia i de l’anàlisi de les troba-
lles efectuades, es proposava considerar les Arenes
com una vil·la baixrepublicana que no hauria perdu-
rat més enllà del segle I.
La intervenció més recent afectà un lloc diferent i va
permetre posar al descobert i explorar dues noves es-
tances parcialment conservades: una cambra uns 37
m2 de superfície, quadrangular, definida per tres pa-
rets –la quarta havia desaparegut– obrades amb sòcol
de pedres mitjanes i grans, treballades per una de les
cares i disposades en sec i, per sobre, tovots, molts
dels quals es van trobar caiguts dins de l’estança i a
l’entorn. Els murs s’orientaven segons els punts car-
dinals. El segon àmbit, rectangular, d’uns 9 m de llar-
gada –eix nord-sud – per uns 2,5 m d’amplada, 22,5
m2, al qual li mancava també una de les parets (la de
migdia), era bastit amb pedruscall de mides diverses,
fragments de tegulae i rajol, tot unit amb morter de
calç. Interiorment, parets i fons, era recobert amb un
opus signinum un xic groller, d’uns 3,5 cm de guix.
L’excavació va permetre fixar la cronologia de les
estructures en època baixrepublicana (ceràmica grisa
emporitana, d’engalba blanca i àmfores grecoitàli-
ques) mentre que l’abandonament del dipòsit s’hau-
ria de situar dins del segle II, atesa la presència de
ceràmica africana A (Lamboglia 1A, Lamboglia 23)
i africana de cuina (Lamboglia 10A i Hayes 197).
És ben cert que es tracta de dades puntuals, però
unes i altres són coincidents (excavació de 1947 i
de 1993). Cal admetre un origen clar en un moment
indeterminat del segle II o molt a l’inici de l’I aC,
amb murs de pedra seca conformant fonamentació
i sòcol i l’alçat de toves, amb coberta a la romana
amb tegulae i imbrices, almenys en el moment final,
amb un dipòsit impermeabilitzat, llarg i estret, més
difícil de fixar cronològicament en el temps que re-
lacionaríem amb el conreu de la vinya. Hauria exis-
tit aparentment amb pocs canvis fins a un moment
imprecís dins del segle II.
(LAP)
30.- Puig de les Àligues
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 71, 92.
A l’entorn del megàlit de la Creu d’en Cobertella, es
va realitzar una troballa de cronologia poc precisa.
Pels volts del dolmen es pot recollir gran quantitat
de terrissa ibèrica, ceràmica de vernís negre, àmfo-
ra, TS sud-gàl·lica, TS lucente i africana i monedes
romanes. Proposaríem deixar-lo de considerar un
oppidum convencional. Ni les evidències estructu-
rals, inexistents, ni el llarg abast cronològic del ma-
terial recuperat van en aquesta direcció. Semblaria
més un lloc intensament freqüentat fins a final de
l’antiguitat (i més enllà) lligat a la ramaderia i, pot-
ser, a l’aprofitament del bosc.
(LAP)
31.- Rhode. Ciutadella
Nucli urbà
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 68, 89-91;
Vivó, 1996, 81-117; Buscató, 1999; Puig i Martín,
ed., 2006.
És al turó de Santa Maria i al seu redós que va créi-
xer Rhode, una petita polis que encunyà moneda
pròpia i fou activíssima comercialment fins al tom-
bant del segle III i II aC.
Les fonts (Livi, 34, 8) posen de manifest que el còn-
sol Cató foragità els revoltats del castellum en la
primera acció bèl·lica del conflicte del 195 aC con-
tra els ibers revoltats. Certament, aquest fet marca
una fortíssima davallada del lloc en tots els aspec-
tes, i que significà la pèrdua de la independència i
la llibertat. En textos posteriors (Estrabó, III, 4, 8),
se’ns fa present com una petita població que depen-
dria d’Emporion.
El registre arqueològic posa de manifest aquesta
brutal davallada, amb l’abandonament del barri
hel·lenístic i, potser, una retirada al turó de Santa
Maria i una intensificació de la població dispersa
com la que documenta l’estació de les Arenes (su-
pra).
La presència de ceràmica campaniana A i B, d’àm-
fores itàliques grecoitàliques i Dressel 1 i ceràmi-
ques fines locals (emporitanes, ibèriques pintades,
engalba blanca...) confirmen aquesta continuïtat a
un ritme molt més baix i, potser, molt lligat a una
certa activitat portuària.
Sembla difícil no posar en relació la nova situació
amb els afers del 195 aC i les seves conseqüències
polítiques de llarguíssim abast.
(LAP)
Sant Pere Pescador
32.- Rotonda de Sant Sebastià
Establiment rural
Bibliografia: Fuertes i Montalbán, 2004, 325-327;
Fuertes i Montalbán, 2006, 461-463; Fuertes i Mon-
talbán, 2007, 291-299.
Les restes arqueològiques de la rotonda de Sant Se-
bastià es varen localitzar durant la realització d’uns
sondejos, l’any 2004, efectuats amb motiu de la
seva construcció a la sortida nord del poble, amb
accés a la GI-V-6216. La proximitat d’una tomba
tardoromana localitzada als anys 70 al carrer Sant
Sebastià, 23, així com la presència de la capella
dedicada al màrtir romà, datada al segle XVI, fe-
217
ien possible l’aparició de restes arqueològiques en
aquest indret.
Els cinc sondejos realitzats varen mostrar la presèn-
cia de les restes d’una zona d’hàbitat que dataríem
al voltant dels segles II-I aC. En el sondeig 1 es va
localitzar un mur de factura poc acurada, construït
amb rierencs i blocs sense tallar, disposats irregular-
ment en una doble filada sense lligar. En el sondeig 2
es documentaren tan sols les restes del que sembla-
va un nivell d’enderroc, però el sondeig 3 fou més
ric, ja que s’hi van localitzar dos murs disposats en
angle. El mur orientat nord-sud presentava una fac-
tura acurada, amb una doble filada de blocs de pedra
calcària ben treballats, mentre que el mur orientat
est-oest va ser obrat amb blocs de calcària poc tre-
ballats i amb rierencs format una doble filada molt
irregular. Pel que fa al sondeig 4, s’hi va localitzar
un mur construït amb pedra calcària lleugerament
treballada i rierencs irregulars, amb un reble intern
de pedruscall, mentre que el sondeig 5, finalment, va
deixar al descobert una sitja. Els materials ceràmics
associats a aquestes estructures d’hàbitat eren, pel
que fa al vernís negre, majoritàriament fragments de
campaniana A clàssica (formes Lamboglia 33b, 36)
i tardana (Lamboglia 6), i també s’hi va recuperar
àmfora itàlica, ceràmica comuna ibèrica, de la costa
catalana, a mà, i fragments de tegula.
Acabada la intervenció, el jaciment no va acabar
de ser excavat, sinó que fou cobert amb plaques de
formigó i es va construir l’actual rotonda al seu da-
munt. Pels indicis extrets a la intervenció, sembla
que ens trobaríem davant d’un petit hàbitat tardoi-
bèric de plana que hauria funcionat al segle II aC i,
potser, a l’inici del segle següent.
(M. F. i C. M.)
Saus-Camallera-Llampaies
33.- Camp del Bosquet (làm. V,1)
Establiment rural
Bibliografia: Casas 1980, 257-281; Casas, 1981, 37-
44; Nolla i Casas, 1984, núm. 86, 94-101, Casas,
1997, 63-80.
Situat a la zona de Lluena, en un dels pendents de
la petita serralada que delimitava l’antic estany de
Camallera pel costat est. Està format per terres pri-
mes i argiloses que cobreixen una formació geolò-
218
gica més antiga formada per conglomerats, argiles
compactades i roca sorrenca de gra fi del tipus ano-
menat pedra de Vilopriu, que ara s’utilitza per a la
restauració de cases velles. A uns dos-cents metres
a llevant, en un punt més enlairat, s’han documentat
les restes del que sembla una vil·la no gaire gran,
mai ben explorada, que va proporcionar materials
del segle I.
La història de la recerca en el jaciment es va iniciar
amb la troballa superficial, mentre s’estava llaurant
la finca, l’any 1974, d’un as ibèric d’Untikesken i
un dipòsit folrat amb opus signinum, el qual fou
excavat de seguida per arqueòlegs de l’antic Servei
Tècnic d’Investigacions Arqueològiques de Girona.
Pocs mesos després d’haver finalitzat l’excavació,
els successius treballs agrícoles van posar al desco-
bert una mena d’abocador d’àmfores (probablement
un magatzem, ja que estaven aixafades però arren-
glerades en un espai ben definit) i la part superior
d’una sitja, que també foren excavats. Prospeccions
posteriors van permetre descobrir una segona sitja,
quasi sense material arqueològic al seu interior, lle-
vat de la meitat inferior d’un vas bicònic de grisa
emporitana (forma D-I).
L’origen o fundació de l’assentament del Camp del
Bosquet s’ha de situar a la segona meitat del segle
II aC, possiblement entorn al 135-125 aC. Les restes
més significatives d’aquell primer moment les cons-
titueixen un parell de sitges amb poc material al seu
interior (bàsicament grises emporitanes), i un fons
de cabana al costat d’una rasa que havia estat col-
gat amb centenars de fragments d’àmfora itàlica del
tipus Dressel 1 d’origen campanià, barrejades amb
ceràmiques de vernís negre, oxidades i grises em-
poritanes. El repertori d’àmfores és extraordinari,
tant per la quantitat com per la varietat en l’acabat
de llavis, tot i ser contemporànies. Fins i tot, alguns
fragments podrien atribuir-se clarament a àmfores
grecoitàliques, malgrat que sense disposar de la for-
ma sencera aquesta qüestió sempre resulta difícil de
resoldre. No hem de descartar, d’altra banda, que
aquells recipients utilitzats pels vinaters haguessin
estat reciclats i aprofitats pels estadants del Camp
del Bosquet i emprats en el magatzem de la modesta
explotació agrícola. Això explicaria, també, la vari-
etat de formes i acabats –i potser d’orígens– de les
àmfores aplegades en un moment concret i un espai
tan ben delimitat.
La resta de material associat a les àmfores tenia,
sobretot, un origen local. Val la pena assenyalar la
presència de diversos recipients de ceràmica grisa
emporitana típica, escudelles de vora entrant (for-
ma A-II), una gerra d’una sola nansa, fragments de
vasos bicònics (forma D-I) i diversos bocins que,
amb la forma típica de les escudelles de grisa em-
poritana, pertanyen a una sèrie que ara sabem que es
va fabricar als tallers de Roses fins al 195 aC, amb
una característica pasta sabonosa bicolor. A més,
també hi havia diversos fragments de kalathoi amb
decoració de pintura vermella i ceràmica a mà. La
terrissa de taula d’importació es limitava a alguns
vasos de vernís negre fragmentats, segurament de
producció campaniana A i B (formes Lamboglia 4,
27 i 36).
Al costat de l’amuntegament d’àmfores es trobà una
tercera sitja i el dipòsit recobert d’opus signinum.
Es van abandonar cap al canvi d’era, però no podem
saber en quin moment van ser obrats ni durant quant
de temps van estar actius. L’estructura del dipòsit no
és tan arcaica com la d’altres identificats i excavats
a la comarca. Està format per un mur que recobreix
el forat prèviament obert a terra; els angles i els di-
ferents paraments verticals i horitzontals s’uneixen
i queden reforçats amb una motllura en mitja canya
en relleu (no en corba senzilla com a Tolegassos i
a la Muntanyeta), i la part superior de la paret, a
ran de terra, estava acabada amb tegulae trencades
i posades planes. Malgrat les reduïdes dimensions
del dipòsit, en un angle s’hi van construir un parell
d’esglaons per baixar al fons (0,80 m de profun-
ditat). Aquest element, juntament amb una cubeta
d’escolament de brutícia i neteja del fons, situada
al centre, l’identifiquen com un dipòsit associat a
l’obtenció d’oli o, potser millor, de vi.
Tot plegat dóna la imatge d’una modesta casa de
pagès, probablement un precedent de la vil·la ro-
mana situada a Lluena, a dos o tres-cents metres a
l’est i mai excavada seriosament, en la qual s’han
recollit fragments de ceràmica que proporcionen
cronologies del segle I. En el cas del Camp del
Bosquet, el període d’activitat s’ha de situar entre
la segona meitat del segle II aC fins a època au-
gustal.
Malauradament, la major part del jaciment del
Camp del Bosquet va quedar parcialment destruïda
a mitjan anys noranta del segle passat, per la des-
cura general i per una llaurada més profunda del
que necessitava el conreu de la finca en la qual es
localitza l’estació. No es pot descartar, però, que
subsisteixin altres sitges en el subsòl encara no tro-
bades.
Material dipositat als magatzems del MAC-Girona.
(LAP)
34.- Camp d’en Dalmau
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 89, 101.
Aquesta estació poc coneguda es localitza un cen-
tenar de metres al nord del poble de Saus. S’hi va
trobar un aljub obrat en el subsòl i recobert d’opus
signinum, que fou destruït. S’ha paral·lelitzat amb
el jaciment del Camp del Bosquet per les mides
i aspecte del dipòsit, però és possible que formi
part d’un jaciment més gran, situat als pendents
de ponent. Notícies orals, no confirmades sobre el
terreny, parlen de l’aparició de gran quantitat de
ceràmica a la zona. Vora les restes de signinum
també havíem vist, trenta anys enrere, fragments
de dolia.
(LAP)
35.- Carretera d’Orriols
Sitja
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 91, 101,
làm. XXXI.
Sitja descoberta en obrir-se la carretera nova d’Or-
riols a l’Escala. Una part significativa del material
recuperat era baixrepublicà amb ceràmica campani-
ana A (formes Lamboglia 36, Morel 68 b o c), àm-
fora grecoitàlica i Dressel 1, una de les quals amb
un segell anepígraf al llavi (una àncora), àmfora de
boca plana i ceràmica comuna ibèrica.
(LAP)
36.- Lluena
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 87, 101,
làm. XXX.
Petita vil·la romana que es localitza a uns 200 m
del Camp del Bosquet, descoberta cap als anys vint
o trenta del segle XX, quan s’obrí la carretera de
Camallera a Vilopriu. Entre el material recuperat hi
ha terrissa baixrepublicana.
(LAP)
219
Siurana d’Empordà
37.- Voltants del poble
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 97, 105,
làm. XXXII, 2 i 3.
La presència de material ceràmic antic, des de la
baixa república al baix imperi, documenta l’ocupa-
ció del territori en època romana. Tanmateix, no és
possible saber-ne les característiques, si hi ha conti-
nuïtat i, si fos així, com era.
(LAP)
Torroella de Fluvià
38.- Església de Sant Tomàs
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 102, 105-
107.
És un jaciment parcialment excavat del qual, certa-
ment, tenim poques dades. Uns treballs menys co-
neguts del que voldríem haurien posat al descobert
restes estructurals i nivells que s’hi associaven, de
llarga durada. En relació amb el tema que ens in-
teressa, s’ha assenyalat la troballa de ceràmica de
vernís negre i grisa emporitana.
(LAP)
39.- La Bomba
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, núm. 100, 105; Fuertes
et al., 2007, 265-276.
Aquest interessant jaciment es localitza al costat de
la C-31 a poc més de 1.500 m del nucli urbà de Vi-
lacolum, cap al nord, a l’esquerra del Fluvià i en la
plana empordanesa.
Objecte d’una excavació de salvament propiciada
per l’ampliació de la carretera, l’any 2002, es va po-
sar de manifest, a migdia de les restes estructurals
documentades, un únic nivell uniforme, que no es
relacionava amb res, amb un conjunt nombrós de
material arqueològic, preferentment ceràmic, que
calia datar dins del segle II aC. És interessant as-
senyalar que hi havia un tall cronològic net entre
aquest moment baixrepublicà i les noves evidències
que cal situar poc abans de mitjan segle I, en època
de Claudi I.
(LAP)
220
40.- Nucli urbà (fig. 3)
Sitja
Bibliografia: jaciment inèdit.
En un carrer, a prop de la plaça, al poblet de Vilaco-
lum, es descobrí d’una sitja el 1989 que generà una
excavació de salvament sense que es conservi cap
mena de documentació llevat del material recuperat,
entre el qual destaca la presència de ceràmica cam-
paniana A amb la forma Lamboglia 36 i un fragment
de base decorada amb palmetes, vernís negre inde-
terminat (formes Lamboglia 31 i 33b), àmfora gre-
coitàlica, ceràmica d’engalba blanca (forma 6, entre
altres) i ceràmica grisa emporitana amb les formes
A-II, B i D-I.
(LAP)
41.- Parc Residencial Vilacolum
Sitjar
Bibliografia: Moret i Piera, 2006, 237-248.
Entre octubre de 2005 i gener de 2006 es van ex-
plorar unes sitges en les parcel·les 17 i 19 d’aquella
urbanització situada a l’oest del nucli urbà. En ge-
neral es tracta de dipòsits colgats durant l’ibèric ple.
Tanmateix, s’ha assenyalat la presència d’àmfora
grecoitàlica que podria fer pensar en un perllonga-
ment d’ús del jaciment fins a l’entorn del 200 aC o
un xic més tard.
(LAP)
Ventalló
42.- La Vinya (làm. V,2)
Torre
Bibliografia: Nolla i Casas 1984, núm. 112, 109;
Casas, Soler, Turon 2002, 39-52.
A la Carta Arqueològica de 1984 s’havia situat
aquest petit jaciment dins el terme municipal de Vi-
ladamat, formant part del conjunt triple de la Barraca
d’en Guy, l’Olivet i la Vinya. Administrativament,
però, aquesta part pertany al terme de Ventalló,
encara que arqueològicament sigui una sola unitat
amb les restes que es troben pocs metres més avall,
a Viladamat, i que comentarem més endavant.
Una exploració superficial l’any 1981 havia permès
recuperar alguns fragments de ceràmica tardorepu-
blicana (bàsicament dels segles II-I aC), però no
eren visibles les estructures ja que en aquells mo-
ments aquella àrea estava ocupada per bosc espès.
Després d’un dels incendis forestals que va patir
la zona a partir dels anys noranta, net el terreny,
es va tenir ocasió de veure les restes d’estructures
senzilles, on es concentra la major part del material
en superfície. Es tracta d’una plataforma artificial,
d’entorn als 2.000 m2, en un extrem de la qual, do-
minant els camins i passos naturals que travessen la
serralada, es va aixecar una modesta torre de guaita
(si hem interpretat bé les restes identificades). En
Fig. 3: Torroella de Fluvià. Vilacolum. Nucli urbà: 1-2 i 4 a 6. Ceràmica de vernís negre. 3 i 7-23. Ceràmica grisa emporitana i de la costa catalana. 24-25.
Ceràmica comuna oxidada. 26-28. Àmfora grecoitàlica.
part, la plataforma aprofita els afloraments naturals
de la roca, mentre que en alguns indrets es va ha-
ver d’anivellar i alçar, per a la qual cosa es bastí
un mur no gaire alt amb pedra seca. És aquest mur,
que delimita el recinte per dos costats encara ben
conservats, el que té adossats els fonaments d’una
estructura quadrada de 3,20 m de costat i que iden-
tifiquem com una torre-talaia, ben bé al damunt de
l’actual camí de Garrigoles i de cara al mas Notari,
221
jaciment amb diverses troballes d’època romana,
que controla i vigila una de les principals i més anti-
gues cruïlles dels camins que s’endinsen a les terres
de ponent.
Pel que fa a la seva cronologia, només podem fiar-
nos del material recollit en els sondejos de 1981 i el
que es va poder veure en superfície després de l’in-
cendi de l’estiu del 2000, deixat in situ. És abundant
i divers, tot i que cronològicament molt homoge-
ni. Sens dubte predominen els fragments d’àmfora,
com la típica ibèrica (minoritària), però, sobretot,
l’àmfora itàlica Dressel 1A, amb algunes vores que
potser pertanyen a grecoitàliques una mica més an-
tigues. També és normal veure-hi algun fragment
d’àmfora púnica de salaons i una quantitat notable
de bocins que pertanyen a les produccions locals
de tradició ibèrica, com les de pasta bicolor o les
emporitanes grises i ataronjades, amb el repertori
de formes més habitual (bicònics, escudelles, plats,
etc.). Com a ceràmica de taula forana, únicament es
documenta la campaniana A i B, però no coneixem
cap fragment característic d’hàbitats de plana, com
les oxidades de pasta micàcia o les que porten la
capa de vernís intern vermell. En qualsevol cas, des
del punt de vista estadístic, en superfície predomi-
nen els fragments d’àmfores itàliques.
En el seu moment, quan, l’any 2002, havíem donat
a conèixer de manera més exhaustiva el jaciment,
consideràvem que calia datar-lo cap a la primera
meitat del segle II aC, amb un paral·lel a Empúries
que ens servia de referència: el de les excavacions
al sector est de les cisternes del fòrum, on trobem el
mateix repertori, però ampliat. Ara segurament hi
hauríem d’afegir el de la primera fase de la Munta-
nyeta, a Viladamat (infra), amb els mateixos mate-
rials confirmant aquesta cronologia.
(LAP)
Viladamat
43.-La Barraca d’en Guy
Estació indeterminada
Bibliografia, Nolla i Casas 1984, núm. 112, 109;
Casas, Soler i Turon, 2002, 39-52.
Aquest jaciment, com altres petites troballes localit-
zades al seu entorn i consignades a la Carta Arque-
ològica publicada el 1984, hauria de ser suprimit de
222
la llista o modificat, ja que l’exploració posterior de
tota la zona a ponent de Viladamat ha permès veu-
re que les troballes disperses de material tenen una
altra lectura.
En sentit estricte, el jaciment principal a partir del
qual s’escampen restes i fragments de ceràmica pen-
dent avall per camps i boscos és el de la Vinya, que
ara sabem que està situat tot ell en el terme munici-
pal de Ventalló (supra), però just al límit del terme
de Viladamat. Quasi a cada finca, ja dins d’aquest
municipi, s’hi poden veure en superfície fragments
d’àmfora itàlica, ceràmica comuna i àmfora ibèri-
ca, grises i oxidades emporitanes i la major part de
les altres produccions més comunes en el decurs del
segle II aC. No són, per tant, molts jaciments (qua-
si tants com finques pot haver-hi), sinó una zona
amplíssima en la qual de manera continuada es van
trobant alguns materials (pocs i, a vegades, un frag-
ment cada cent metres). Probablement són les restes
o el testimoni d’una ocupació i un conreu antiqu-
íssim de les feixes de la serralada, amb una mena
d’hàbitat semblant al de la Muntanyeta (infra). En
aquest sentit, la Barraca d’en Guy, al costat de la Vi-
nya, de l’Olivet i, més avall, de la Muntanya Gran,
és un indret on la concentració de fragments és una
mica més elevada. Res més. No hi ha estructures ni
res que faci suposar altra cosa.
(LAP)
44.- La Muntanyeta (làm V,3)
Establiment rural
Bibliografia: Casas i Soler 2008, 211-215; Casas,
Nolla i Soler, 2010, 145-176.
Està situat al començament de la serralada a l’oest
del nucli de Viladamat, en una zona forestal de for-
mació relativament recent (fins ben entrat el segle
XX hi havia conreu de vinya i olivera), en una de
les primeres elevacions que dominen la plana fins
Empúries i en estreta relació amb altres petites es-
tacions i assentaments contemporanis escampats a
la mateixa serralada, de nord a sud. Possiblement,
és un més d’un conjunt de petits establiments, de
característiques semblants, que s’han anat identifi-
cant a tota aquesta part del territori. Són estacions
de dimensions reduïdes, identificades a partir de
l’observació de ceràmica en superfície, que no so-
len abastar àrees superiors als 200 m2, i en les quals
es poden recollir materials contemporanis als que va
proporcionar l’excavació de la Muntanyeta. És a dir,
àmfora ibèrica i púnica, ceràmica ibèrica oxidada i
reduïda, importacions de ceràmica de vernís negre i
àmfora romana del tipus grecoitàlica i Dressel 1.
És un assentament de reduïdes dimensions, de cap a
200 m2, format per una petita cabana amb diversos
annexos i complements, com sitges, un dipòsit, les
restes d’una llar domèstica i un petit forn per a la
manipulació i fosa de bronze. Tot plegat, amb dues
fases constructives ben diferenciades, encara que no
tots els elements posats al descobert puguin atribuir-
se fàcilment a una o l’altra, atesa la gran destrucció
soferta. Es pot intentar, com a mínim, assenyalar els
trets i elements que sens dubte pertanyen a les dues
principals fases d’ocupació.
La inicial va consistir en una petita cabana o casa,
potser doble o compartimentada, situada a la ban-
da nord, i una segona estructura molt mal coneguda
(una segona cabana?), construïda a migdia i separa-
da de la primera per una mena de corredor o lloc de
pas. Aquest segon àmbit es va aixecar aprofitant part
de l’aflorament natural de la roca com a fonament,
afegint-hi els murs longitudinals i perpendiculars en
sentit sud. Són parets construïdes amb blocs de pe-
dres irregulars, recollides a la superfície i posades en
sec o potser agafades amb fang. És, en tot cas, una
estructura feble que s’ha conservat malament i que, a
més, va ser alterada en un segon moment amb l’ober-
tura de sitges quasi al mig de la línia de cada mur.
Les estructures del costat de tramuntana, que sem-
blen correspondre a un únic edifici compartimentat,
van patir diverses alteracions, i una part important
ha desaparegut en el decurs dels anys. En conser-
ven bé les parts i els elements pertanyents al primer
moment d’ús dels àmbits, que podem restituir amb
força precisió com una cabana o habitació lleugera-
ment enfonsada, amb una depressió allargada que
ressegueix la paret oest de dalt a baix (un jaç o un
espai de magatzem), la llar de foc, centrada però
lleugerament desplaçada de l’eix de la cambra per
no fer nosa a la porta d’accés, al mig de la façana de
migdia de l’edifici.
L’habitació del costat de ponent va quedar molt mal-
mesa i només s’hi va poder identificar la base d’un
petit forn metal·lúrgic en el qual sabem que es fo-
nia bronze per encunyar, fraudulentament, moneda
fraccionària. Centenars de retalls de làmina d’aquell
aliatge trobats al costat, un disc sense encunyar i sis
semis emporitans en són un bon testimoni. No és res
que hagi de sorprendre. La falsificació de moneda
era un fet corrent i a bastament documentat en el
món antic.
Durant aquesta primera fase, que pel material ar-
queològic abundant en els nivells que hi estan re-
lacionats hem de datar a la primera meitat del se-
gle II aC, també estava en funcionament un dipòsit
rectangular, obert directament al sòl d’argila i amb
les parets recobertes d’opus signinum. És un aljub
una mica senzill, no gaire resistent (les parets han
quedat bombades per la pressió de la terra), però efi-
caç. Els angles eren acabats en punt rodó per evitar
esquerdes en la unió de les parets i, al fons, hi havia
una petita cubeta hemisfèrica per facilitar la neteja.
Per les seves característiques s’hauria de posar en
relació amb l’obtenció de most.
A la segona i darrera fase d’ocupació, es va remode-
lar, com a mínim, la meitat nord del conjunt. L’ha-
bitació amb el sòl rebaixat es va omplir amb pedres
procedents de l’enderroc d’alguna cabana i d’altres
estructures annexes. Entre les pedres, que a primer
cop d’ull tenen l’aparença d’un empedrat per ani-
vellar el sector, s’hi va trobar una quantitat notable
d’àmfores púniques i itàliques de la forma Dressel
1, així com alguns bocins de ceràmica grisa de la
costa catalana i quatre monedes ibèriques (semis),
que es daten al primer quart del segle II aC, i, a més,
nombrosos fragments d’opus signinum i alguns
fragments de revestiments de mur de color blanc,
fets amb morter de calç i sorra. No hi ha restes in
situ, per la qual cosa no es pot saber de quin edifici
formaven part. Tenint en compte, però, que no s’ha
trobat cap altra estructura en el jaciment, és proba-
ble que els revestiments de mur haguessin format
part de l’habitació més antiga. Els d’opus signinum
provenen, sens dubte, d’un dipòsit com el que s’ha
localitzat a la banda oest (o potser del mateix), però
n’hi ha d’altres que semblen correspondre a un sòl.
Ara bé, no s’ha conservat cap resta que ens faci pen-
sar en una dependència pavimentada.
Fora de l’àmbit, al costat de ponent, les alineacions
de pedres donen l’aparença d’un mur d’una altra
habitació. S’hi lliuren les restes d’una llar de foc i
confirmen que es tracta d’una zona d’habitació que
es tancaria cap a tramuntana amb un altre mur per-
223
pendicular, amb el fonament tallat a la roca. Aquest
darrer encara es troba més deteriorat i pràcticament
no queden pedres in situ dels seus fonaments. La
qüestió que se’ns planteja és saber si aquesta llar, a
l’habitació del petit forn per a metalls, va perdurar
i va estar en ús durant la segona fase del jaciment.
Fins i tot caldria preguntar-se si durant aquesta se-
gona fase encara es trobava dempeus l’habitació de
ponent. Tot sembla assenyalar que no.
D’entrada, es va obrir una sitja a l’extrem sud de l’es-
tança i, per tant, va caldre enderrocar la paret –si és
que encara no havia desaparegut– per perforar-la. Per
un pam no va destruir la llar de foc, que va quedar
ran del límit nord del forat. En segon terme, una altra
sitja es va obrir al mig del mur de ponent de la caba-
na, gairebé a l’extrem meridional, on quedava quasi
adossada al dipòsit rectangular. En aquest cas, ni tan
sols l’aljub es va salvar de l’obertura de la sitja, ja
que el forat n’afectà de ple l’angle nord-est. És una
dada més per saber que formava part de la primera
fase o, en tot cas, d’un moment anterior a l’obertura
de la sitja i que, quan el va perforar, ja era fora d’ús.
Per tant, tot fa pensar que en aquest segon moment
es va farcir intencionadament, amb terres, la depres-
sió quadrada de la primera cabana enfonsada, però
bàsicament amb pedres procedents de les altres es-
tructures més antigues, amb la finalitat d’anivellar-
la i construir un senzill habitatge amb una estructura
diferent. Només va conservar la planta i la superfí-
cie original. No era exactament un empedrat fet amb
cara i ulls, amb les terres i pedres més o menys ben
col·locades, sinó abocades de qualsevol manera,
atapeïdes, però sense anivellar excessivament i sen-
se compactar. El sòl de circulació era, cal suposar,
un nivell de terra o argila piconada posat al damunt,
que no s’ha pogut conservar a causa de l’erosió. Pel
mateix motiu, la gran quantitat de material arqueo-
lògic trobat entremig de les pedres del farciment ha
de correspondre forçosament al període d’activitat i,
sobretot, a les darreries de la primera fase. És com si
es tractés de la neteja de les altres dependències que
van quedar fora d’ús i foren enderrocades. Potser
per això s’hi van trobar, entre altres coses, quatre
semis ibèrics idèntics al que es va trobar al canal del
forn, i alguns fragments de bronze.
En aquest segon moment, l’obertura de dues sitges
al mig dels murs que delimitaven les dependències
224
de la banda sud del conjunt prova que ja no es tro-
bava en ús i que, per tant, podia ser una bona font de
proveïment de pedres per farcir i anivellar la prime-
ra habitació, que fou, en definitiva, l’única que va
perdurar en aquest moment més recent.
El material que data l’abandonament definitiu de
l’assentament, el qual correspon bàsicament al perí-
ode d’activitat i ocupació de la segona fase, es loca-
litza sobretot en els nivells de farciment de les sitges.
És un conjunt molt homogeni format per àmfores
itàliques Dressel 1, ceràmica campaniana B, ceràmi-
ca itàlica de pasta micàcia, ceràmica de parets fines
de produccions antigues, ceràmica comuna, grisa i
oxidada emporitana, etc. Curiosament, a tot el ja-
ciment només s’ha trobat un fragment de kalathos
pintat (i en superfície), tan abundant a qualsevol altre
indret a la mateixa època. Tot plegat ens porta cap a
una cronologia entorn al 120/110-90/80 aC, que cor-
respon a la de l’abandonament definitiu del jaciment.
(LAP)
45.- L’Olivet d’en Pujol (làm. VI,1)
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 122, 114-
116, làm. LXXVI; Casas, 1989, 21-46; Casas,
2010b, 205-208.
Es localitza a poc més d’un quilòmetre a l’oest del
nucli urbà, al peu de la serralada, en un terraprim
poc fèrtil que cobreix un subsòl format per roques
toves (argiles compactades característiques de la
zona), que es deixen tallar bé tant per a encaixar-
hi els fonaments de l’edificació com per excavar-hi
pous, sitges i altres estructures en negatiu. A l’oest,
comença a alçar-se la serralada que s’allarga de nord
a sud, des de Ventalló fins a Marenyà.
Fou descobert l’any 1980 durant una campanya
intensa de prospeccions en el terme municipal de
Viladamat i excavat, en aparença, pràcticament del
tot durant els anys 1981 i 1982. El mes de febrer de
2009 s’hi efectuà una nova campanya amb la fina-
litat de delimitar l’extrem oest del recinte, amb un
resultat que, si bé no modifica allò que ja es conei-
xia des de feia 25 anys, sí que permet fer una nova
lectura i matisar algunes de les conclusions que
s’havien donat per definitives.
Inicialment es creia que el jaciment estava format
per un recinte clos, un pati rectangular de 21 m de
llargada i la meitat d’amplada (uns 220,5 m2 de su-
perfície), amb un petit edifici adossat a l’angle nord-
oest. Ara sabem que el recinte era, com a mínim,
quadrat i que ocupava una superfície d’almenys 400
m2. A la part nord, la cabana quedava inclosa dins
el recinte i envoltada per un pati-magatzem, si bé
en aquest sector, amb la roca natural més amunt, es
deuria organitzar en una segona terrassa un pèl més
elevada que a la banda de llevant.
El magatzem tenia gairebé tota la seva superfície
ocupada per rengleres de dolia per desar-hi produc-
tes agrícoles. A les primeres campanyes, en total
es van identificar els negatius o petges excavades
al subsòl rocós per encaixar-hi 75 recipients. A la
de 2009, amb l’ampliació que ha permès una nova
delimitació, es dedueix l’existència d’entre 20 i 25
dolia més, dels quals només se’n van poder con-
servar i excavar mitja dotzena. Cal tenir en compte
que la configuració del subsòl i el desmunt de terres
en època moderna per fer feixes han alterat molt el
sector. Fins i tot es van arrabassar els murs i no-
més s’han pogut restituir gràcies a unes restes molt
febles de les rases obertes per desmuntar-los i, de
vegades, per la rasa de fonamentació més o menys
retallada a la roca natural
L’origen del jaciment s’ha de situar cap a mitjan segle
IV aC, quan el lloc era ocupat per un senzill assenta-
ment del qual tan sols ens han arribat les restes de tres
sitges excavades en el subsòl a l’interior del magatzem
d’època romana, i part del basament i rases de funda-
ció dels murs que delimitaven una petita casa o cabana
al seu costat. El material arqueològic de les dues sitges
principals i més ben conservades permet datar el mo-
ment de la seva amortització amb força precisió.
Pel que fa al magatzem de dolia, els materials de les
rases de fundació dels murs i dels nivells inferiors
dipositats al seu interior, falcant els dolia o anive-
llant l’espai, assenyalen una data de construcció de
les darreries del segle II aC, més o menys entorn al
135 aC. Pel que fa al seu definitiu abandonament,
sembla que s’ha de situar a començament del segle
I, ja que el material més modern (llevat de dos frag-
ments de sigil·lada sud-gàl·lica), és la TS itàlica,
llànties de la mateixa procedència d’època augustal
i ceràmica de parets fines. Entremig, la campanya de
2009 ha permès documentar algunes modificacions
i, en general, força activitat dins el recinte durant
el segle i mig en què va estar ocupat. Dues sitges
més modernes, situades a ponent, van ser tapades i
colgades de terra cap a les darreries del segle I aC
o al tombant de l’era. Al seu interior van aparèixer
diversos objectes de ferro (4 ferros de llança, restes
de la roda d’un carro, etc), les despulles d’almenys
tres bovins, un porc i una ovella i material ceràmic
abundant i característic per datar el farciment entre
els anys 30 aC i la fi del segle.
Les sitges, una al costat de l’altra, es van retallar
i van quedar afectades per l’obertura de forats cir-
culars per assentar-hi més dolia, precisament en un
moment relativament pròxim a la data d’abandona-
ment del jaciment. En altres indrets s’ha constatat
aquesta activitat continuada, amb moviments, can-
vis i desplaçaments de dolia, que queden enregis-
trats en els negatius excavats al sòl del pati, retallant
o modificant els més antics. L’activitat, doncs, no va
minvar fins al darrer moment i se’n pot resseguir el
rastre que ha deixat en el registre arqueològic.
Vint-i-cinc anys enrere, i fins fa quatre dies, crèiem
que aquest edifici formava part o estava relacionat
amb una vil·la més important, ja que no s’havia lo-
calitzat cap altra estructura al seu entorn immediat
que pugui correspondre al sector d’habitacions. Tan
sols el petit cobert a l’angle nord-oest pot fer pensar
en un espai destinat a refugi dels obrers agrícoles o
lloc per desar-hi eines, però no té les característiques
ni l’estructura d’una residència permanent. Sembla,
però, que ja no podem especular sobre la seva de-
pendència directa de la vil·la de Tolegassos durant
la seva fase tardorepublicana. Els treballs, sondejos
i recollida de material a la zona actualment ocupa-
da pel bosc, més accessible ara que a començament
dels anys vuitanta, semblen assenyalar que es tracta
d’una explotació més completa (si es vol, diguem-ne
vil·la), i no d’un simple magatzem, subsidiari d’un
domini més gran. No en tindrem la confirmació fins
que es realitzi una exploració de més abast al sector
de la forest que encara no s’ha excavat.
El conjunt de l’Olivet no hauria necessitat cap al-
tra casa ni dependre d’un centre més gran (o d’un
propietari resident a Empúries), per funcionar per-
fectament pel seu compte. Un magatzem en el qual
ara sabem que s’hi podien arrenglerar un centenar
llarg de dolia no tindria raó de ser si es trobés aïllat
enmig dels camps sense res més. Cada cop sembla
225
més clar que formava part d’una explotació amb
totes les dependències, les quals s’endevinen més
complexes del que es podia pensar amb les dades de
les primeres excavacions.
La gran incògnita és, encara, quina era la produc-
ció, el conreu que proporcionava els productes que
s’havien de desar a l’Olivet. Sempre hem pensat
que es tractava de gra, de cereal. El conreu de blat
ha quedat ben demostrat en els sediments d’alguns
dipòsits de la veïna Tolegassos en època tardore-
publicana, així com a la modesta casa o cabana de
la Muntanyeta, darrere l’Olivet. Per altra banda,
res no fa suposar que els dolia haguessin servit per
emmagatzemar vi o oli en un pati descobert. Res,
en absolut, permet suposar l’existència de prem-
ses a l’Olivet, ja que s’haurien localitzat a la zona
immediata al magatzem, ara ben explorada. Si es
tractava de gra, el volum que es podia desar en un
centenar de dolia de cap a 1.000 litres de capacitat
cadascun era considerable; semblant al que cabia
en el magatzem del pati central de Tolegassos du-
rant els segles I i II. La terra sota el domini del pro-
pietari de l’Olivet d’en Pujol era, doncs, proporci-
onal. Extrapolant els càlculs fets per a Tolegassos
durant l’alt imperi, podem especular que faria unes
100 ha.
Alguns aspectes constructius que s’observen en
les estructures conservades es repeteixen en altres
jaciments de l’entorn, alguns dels quals (com mas
Gusó), es daten a la mateixa època. Les parets són
sempre de pedra seca (de fet, enganxada amb fang),
col·locades dins una rasa de fonamentació estreta
i més o menys profunda en funció de la duresa del
Fig. 4: Palau Borrell: 1-3 i 5. Ceràmica comuna. 4. TS sud-gàl·lica. 6-7. Àmfora Ibèrica 8-9. Àmfora itàlica.
226
subsòl. Els blocs, gens treballats ni polits, s’obtin-
gueren a l’entorn immediat. Existeixen, a redós,
diferents afloraments calcaris que s’han anat explo-
tant de manera rudimentària fins cinquanta o seixan-
ta anys enrere, quan les famílies del poble l’extre-
ien per construir coberts o cases i fer reparacions
puntuals. La coberta de l’edifici situat al nord del
magatzem era de tegulae i imbrices, les restes de
les quals van aparèixer al primer nivell d’enderroc
format després d’abandonar-se el conjunt.
En els estrats d’anivellament de l’interior del pati,
previs a la col·locació dels dolia, però sobretot a les
poques rases de fundació que es van poder excavar
a les campanyes de 1982-83, van aparèixer els ma-
terials que serviren per datar l’edifici. Un repertori
més aviat pobre d’àmfores itàliques (Dressel 1), la
major part originàries de la Campània, ceràmica de
vernís negre, grisa i oxidada emporitana, ceràmica
d’engalba blanca i, menys freqüents, kalathoi ibè-
rics pintats. En general, un conjunt característic de
la segona meitat del segle II aC.
Material conservat en els magatzem del Museu
d’Arqueologia de Catalunya - Girona (c/ de Pedret,
95).
(LAP)
46.- Palau Borrell (fig. 4)
Estacions diverses
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 114, 111.
Cal distingir les troballes d’època romana fetes dins
els límits del veïnat de les que apareixen sovint a la
zona situada a ponent del nucli, a l’altra banda del
turó i enmig d’una petita vall. Al poble, tots els ma-
terials coneguts fins ara són d’època baiximperial;
el més antic és una moneda del segle III. També es
pot descartar de manera definitiva la possible atribu-
ció a època ibèrica de les sitges que, des de fa anys,
es veuen escapçades al marge del camí que va cap a
la font. Aquestes es van omplir sens dubte en època
medieval o moderna.
Fora el poble, en aquella petita depressió envoltada
dels boscos que ressegueixen el camí de la Font, cap
al mas Notari i Garrigoles (passant per la Barraca
d’en Guy, l’Olivet i la Vinya), les troballes pertanyen
a època baixrepublicana. Els més recents i aparent-
ment aliens al conjunt són, de fet, dos fragments de
sigil·lada sud-gàl·lica. Ara bé, es tracta de materials
que s’observen en superfície en unes finques en les
quals no s’ha fet mai cap actuació arqueològica pro-
gramada. Per tant, no sabem si anaven associats a
alguna mena d’estructura o hàbitat o si simplement
es tracta de materials que responen a una freqüenta-
ció –a causa de l’antic conreu de les finques–, com
sol passar en altres indrets de la serralada de Palau
Borrell i Sant Feliu de la Garriga.
A part dels dos bocins de sigil·lada, fa molts anys
algú va tenir la paciència de recollir diversos frag-
ments d’àmfora itàlica (Dressel 1A), alguns es-
querdissos de ceràmica ibèrica oxidada, alguns de
pasta bicolor i altres de pasta sandvitx; fragments
atribuïbles a àmfores punicoebusitanes i algun
llavi d’àmfora ibèrica. És el mateix material que
encara ara es pot observar a la superfície de la fin-
ca i que proporciona una cronologia molt impreci-
sa dins el segle II aC, si exceptuem els bocins de
sigil·lada.
(LAP)
47.- Puig Segalar (fig. 5)
Estacions diverses
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 111, 109;
Nebot, 2008, 651-654.
Tradicionalment s’ha considerat el jaciment del Puig
Segalar com pertanyent a Viladamat, pel fet que el
vèrtex geodèsic de la muntanya està situat en aquest
terme municipal. No obstant això, les troballes de
material arqueològic es reparteixen entre els muni-
cipis d’Albons, la Tallada i Viladamat, escampats
en una àmplia zona en la qual conflueixen els tres
municipis. Probablement a Viladamat és on menys
material hi ha i, en qualsevol cas, cal assenyalar que
els murs del cim del puig, als quals fa referència la
publicació de Nebot del 2008, són parets de feixa
d’època medieval o moderna.
Un dels indrets d’aquesta àmplia zona on es veu
material arqueològic en superfície (un fenomen
semblant al conjunt triple de la Vinya, barraca d’en
Guy i Olivet, entre Ventalló i Viladamat), és vora
el camí que davalla en direcció a la cruïlla dels tres
municipis. Més o menys, a l’alçada d’un dipòsit
d’aigua per a les tasques d’extinció d’incendis, apa-
reixen fragments de ceràmiques ibèriques oxidades,
algun bocí de kalathos i, potser, d’àmfora ibèrica
sense forma. Tot plegat, poca cosa. Cinquanta me-
tres més avall, a les quatre finques situades entorn
de la cruïlla de camins, el repertori es fa molt més
extens, i la quantitat de fragments que es veuen per
terra més nombrosa. No hi ha, però, novetats: en els
anys setanta s’hi va recollir àmfora ibèrica, púnica
i potser itàlica o grecoitàlica (no és segur), molta
ceràmica ibèrica oxidada, ben esbocinada (gerres,
plats, escudelles, etc.), i les produccions emporita-
nes o de la costa catalana més habituals.
Aquest conjunt es torna a repetir i es va escampant
per les finques d’un costat i altre del camí que va
cap a Tor. Baixant, a la dreta, del terme municipal
de la Tallada d’Empordà, a l’esquerra, del munici-
pi d’Albons. En un recorregut de mig quilòmetre
i dos-cents metres d’amplada apareixen esporàdi-
cament tota mena de fragments de ceràmica dels
mateixos tipus –bàsicament ibèrics, sense àmfora
itàlica–, de manera irregular (ara molts, ara pocs),
sense que tinguin relació amb cap estructura cla-
rament visible. No és un oppidum, ni cap tipus de
poblat ni assentament. Com a màxim, podríem pen-
sar que es tracta de cabanes provisionals, amb una
ocupació de curtíssima durada, escampades seguint
la carena de la serralada, en un lloc on es domina la
plana i també les terres de l’interior. Però també cal
tenir en compte que la informació de què disposem
està limitada pel fet que mai no s’ha dut a terme
una excavació a la zona o una prospecció seriosa, ni
tan sols una recollida sistemàtica de restes; i aquests
materials, que encara es troben in situ, es coneixen
només per una observació directa sobre el terreny
després de l’incendi de 2006.
Tot plegat fa que sigui difícil donar-ne una crono-
logia més o menys precisa. No hi ha contextos ni
227
estratigrafies. El conjunt observat ens porta a pensar
que es tracta d’un jaciment una mica més antic que
els altres de la zona (sorprèn l’absència de l’omni-
present àmfora itàlica), que hauríem de datar, com a
màxim, entre les darreries del segle III i els primers
anys del segle II aC.
(LAP)
48.- Tolegassos (làm, VI,2)
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 118, 111-
113, làm. XXXIII-XXXV i XLVI; Casas 1989; Ca-
sas, Soler i Turon, 1996, 67-97; Casas i Soler 2003.
Fig. 5: Puig Segalar: Mostra de la ceràmica recollida en superfície (ceràmica comuna ibèrica, àmfora de boca plana, ungüentaris...)
228
Vil·la de tipus mitjà situada a uns 1.500 m a mig-
dia del nucli urbà, en el punt on els antics aigua-
molls de la plana al·luvial deixen pas a les primeres
terres dures formades per un subsòl de roca tova,
amb llims compactats i còdols formant una mena de
conglomerat conegut localment com a “turc”. Les
edificacions es van desenvolupar sobre un lleuger
pendent que porta a la part més elevada de l’àrea,
tot i que sobresurt poc més de 10 m sobre el ni-
vell del mar. Va ser localitzat entre el 1980 i 1981
durant la campanya d’exploracions en el municipi
de Viladamat i explorat sense interrupció del 1983
fins al 1997. Actualment es troba excavat en el 98
% de la seva superfície, amb els murs restaurats i
consolidats.
El període d’activitat del jaciment, amb diferents
fases i modificacions, s’allarga des del segle II aC
fins al segle IV de la nostra era. Les fases tardore-
publicanes són les més difícils d’interpretar, ja que
pràcticament no s’ha conservat res que es trobés per
sota dels nivells de circulació. Per tant, el rastre de
les fases inicials d’ocupació del jaciment només es
poden resseguir a partir de les troballes de sitges i
dipòsits obrats en el subsòl de roca tova, els quals
no es van veure afectats per les construccions i re-
modelacions posteriors.
Inicialment s’havia interpretat aquesta fase més an-
tiga com les restes d’una cabana o granja indígena,
bàsicament a causa de l’estructura i característiques
de les restes localitzades i, sobretot, per la presència
de sitges. Però possiblement és un error considerar
ibèric qualsevol assentament tardorepublicà en el
qual s’haguessin utilitzat sitges per emmagatzemar
els productes agrícoles. Per altra banda, en el cas
de Tolegassos, el contingut del seu interior sol ser
sempre molt heterogeni i amb una forta presència
d’elements típicament romans. A part de la cerà-
mica –amb una barreja de produccions itàliques i
indígenes–, crida l’atenció el fet de trobar-hi blocs
de paviment d’opus signinum arrencats d’algun
edifici veí, tegulae i altres materials de construcció
típicament romans. Tampoc hauríem de considerar
ibèriques unes sitges que es van amortitzar a les dar-
reries del segle II aC, unes, o en època augustal, les
altres. Segurament són contemporanis de les sitges
els dos dipòsits recoberts d’opus signinum.
Tot plegat ens porta a pensar que en realitat aques-
ta fase inicial no és ibèrica, sinó que es tracta de
les restes d’un primer assentament o una modesta
vil·la romana tardorepublicana que hauria adoptat
alguns elements de caràcter indígena per uns motius
eminentment pràctics. La posterior remodelació,
ampliació i construcció d’una vil·la més gran hauria
comportat l’abandonament de les primeres instal·
lacions i de la primera casa, les restes constructives
de la qual van anar a parar dins les velles sitges de-
finitivament abandonades.
Existeixen, doncs, indicis, elements i restes cons-
tructives, així com molt de material, que evidencien
l’ocupació del jaciment almenys a partir de mitjan
segle II aC i, potser, fins i tot abans. Els fragments
de ceràmica que solen trobar-se arreu de la vil·la
com a material residual del conjunt de cada estrat
confirmen aquesta presència en època tardorepubli-
cana; presència que es veu refermada per la troballa
de sitges i dipòsits farcits durant la segona meitat
del segle I aC i, sobretot, en època augustal, molt
abans de bastir-se els edificis de la primera fase, i
que contenien elements de construcció d’un edifici
situat en el mateix indret. Una dotzena de bocins de
ceràmica àtica testimonien la freqüentació del lloc
en un moment imprecís dins els segles V-IV aC.
Però, com dèiem, a part d’aquests àmbits tancats i
que proporcionen interessants dades sobre el passat
baixrepublicà de la vil·la, arreu apareixen indicis
que confirmen que l’activitat no es desenvolupava
en petits punts concrets del jaciment, sinó que abas-
tava un espai més ampli, quasi tant com el que a
partir del segle I va ocupar la vil·la rústica.
Aquest material arqueològic està format bàsicament
per fragments d’àmfores itàliques Dressel 1, algu-
nes amb pasta “DB” típica i procedents de la Cam-
pània, ceràmiques grises i oxidades emporitanes
clàssiques, ceràmiques d’engalba blanca i ceràmica
de vernís negre, tant de procedència itàlica com pro-
duccions locals. És un conjunt de material que sol
aparèixer en els estrats més profunds, arran del sòl i,
especialment, a la zona més alta del jaciment coin-
cidint amb l’àrea del pati central i de les sitges.
Algunes de les monedes que s’han anat recuperant
corresponen a la primera meitat del segle II aC, com
un mig as ibèric de Sekaisa, un altre semis emporità,
o una moneda encunyada a Roma presentant el cap
d’Hèracles, la proa d’una nau i la llegenda Q.M.E.
ROMA. El mateix podem dir de diversos asos amb
la llegenda indígena Untikesken i Kese, quasi tan
antigues com les primeres.
Si aquests materials dispersos no fossin suficients
per parlar d’una fase republicana ben estructurada,
també ens confirma la seva existència el contingut
de sitges i dipòsits amb materials antics. Alguns
d’aquests àmbits van ser obliterats en el segle II aC,
i els altres en el canvi d’era. Tots ells ens perme-
ten confirmar l’existència d’un primer establiment
agrícola tardorepublicà, precisament perquè en el
229
seu interior van trobar-se els suficients elements de
construcció per poder parlar d’un edifici. A tots els
farcits hi van aparèixer tegulae, element molt comú
i present arreu i, a més, restes de paviments d’opus
signinum amb decoració de tessel·les blanques,
fragments de revestiment de mur amb decoració
pintada, elements de columna i morter i argamassa
de diferent tipus. Són elements que pertanyien a una
casa no pas ben modesta, sinó amb certs refinaments
arquitectònics.
A l’estrat que anivellava el fons d’una de les habi-
tacions de l’edifici d’època augustal també s’hi va
trobar un elevat nombre de tessel·les blanques, ne-
gres, vermelles i verdes. Són materials que van ser
abocats expressament per farcir els dipòsits i sitges
juntament amb la resta de material, en una època en
què encara no s’havia construït cap dels edificis de
la vil·la augustal i altimperial que ara veiem. Hem
de suposar que aquests materials no es van portar
d’un altre indret més o menys llunyà, sinó que pro-
venen de construccions situades en el mateix lloc.
Per acabar, cal parlar de dos dipòsits revestits d’opus
signinum que es van deixar fora d’ús i obliterar a co-
mençament del segle I amb motiu de la construcció
de la segona vil·la. Són les primeres estructures cla-
res anteriors als edificis augustals i altimperials.
Àmbits i estructures del segles II-I aC
La sitja 2088
Les seves dimensions són regulars: dos metres de
fondària i dos metres de diàmetre màxim, mides que
la situen dins l’estàndard de les diverses sitges de
Tolegassos. La que ara comentem es va obrir exca-
vant el sòl geològic, format per un conglomerat de
còdols molt tou i fàcil de tallar i que s’erosiona fà-
cilment, fins al punt que la sitja es va deformar ja en
època antiga a causa dels esllavissaments. Al seu in-
terior s’hi van documentar tres estrats perfectament
diferenciats: el més modern i, els dos inicials, més
antics. Els dos inferiors són d’època tardorepubli-
cana, mentre que el superior es relaciona amb una
nova ocupació del lloc en època baiximperial. L’es-
tudi del material d’aquests estrats ens permet datar
els respectius farcits amb poc marge d’error.
El material és el típic dels segles II i I aC, és a dir,
ceràmiques grises emporitanes, d’engalba blanca,
campaniana A i B, àmfores itàliques i ceràmiques
230
indígenes. L’anàlisi d’aquest conjunt permet esbri-
nar la data de colgament de l’àmbit.
En ceràmica de vernís negre, amb pocs fragments,
trobem una base de la forma Lamboglia 1, espècie
Morel 2320 (amb un grafit ibèric Z U) que es data
entre la fi del segle II aC fins a mitjan segle següent.
També apareix un bocí de base de la forma Lambo-
glia 5 amb decoració de rodeta en el fons intern, així
com la meitat inferior d’un vas de la forma Lam-
boglia 3, amb la mateixa cronologia. A més, es van
recuperar una vintena de bocins de ceràmica campa-
niana A i B sense forma.
Els fragments d’àmfora constitueixen el conjunt més
nombrós. Es tracta d’àmfores itàliques de la forma
Dressel 1A i 1B i alguns peus característics atribu-
ïbles a les àmfores grecoitàliques lleugerament an-
teriors a la Dressel 1, que es va deixar d’utilitzar
durant el tercer quart del segle II aC.
En el mateix grup de materials d’importació, hem
d’incloure-hi alguns fragments que pertanyen a un
atuell de forma circular o troncocònica, amb de-
coració aplicada en forma de caps de lleó i rosetes
barrejades amb palmetes estampades. És una peça
excepcional i poc corrent. Sembla que es tracta, en
definitiva, del cos de suport d’un cremador o un
fogó domèstic semblant a un tipus documentat a
Empúries i en altres indrets de Catalunya en contex-
tos de cap a l’any 100 aC o, més en general, entre
els segles II i I aC.
Quant a les ceràmiques locals, apareixen els tipus
més corrents dels segles II i I aC; des de ceràmi-
ca ibèrica pintada, a grises i oxidades emporitanes i
ceràmiques d’engalba blanca, kalathoi pintats amb
bandes i cercles de color vermell. Tots ells són pro-
ductes típics de la segona meitat del s. II aC i prime-
ra meitat del segle següent, probablement fabricats
a Empúries o dins la seva àrea d’influència. Un altre
grup força nombrós és el de les ceràmiques d’engal-
ba blanca, amb una cronologia que s’ha situat entre
mitjan segle II fins a mitjan segle I aC, o la ceràmica
emporitana, amb vasos bicònics grisos o rosats (for-
ma D-I) i plats cuits en foc reductor.
Sitja 2404
Està situada a l’extrem nord del mur perimetral est,
i pertany a la fase 1 del període altimperial de la vil·
la. Els seus estrats superiors van quedar afectats per
les obres que s’efectuaren al seu damunt durant el
principat de Claudi. Aquesta afectació va consistir
en el formigonat de la boca de la sitja, que va perme-
tre consolidar el fonament de la paret en aquell punt.
És per això que diversos materials ceràmics, aliens
al farcit original, es van introduir dins el primer dels
dos que colgaven el forat. La intrusió es detecta no
tan sols per tractar-se de materials estranys, sinó per
representar un percentatge ínfim comparat amb la
resta dels fragments ceràmics de l’estrat.
Una vegada més, a part dels nombrosos fragments
de ceràmica, tant en el primer estrat (UE 2405), com
en el segon i darrer (UE 2406), van aparèixer força
restes faunístiques, algunes eines de ferro i, sobre-
tot, restes de paviment d’opus signinum abocat amb
motiu de la reforma d’un edifici més antic. Cal asse-
nyalar que entre el picadís de ceràmica de les restes
de paviment apareixen fragments de campaniana B
i d’àmfora itàlica de la forma Dressel 1, la qual cosa
constitueix un nou indici per datar la desapareguda
vil·la tardorepublicana a la fi del segle II o inici de
l’I aC. El conjunt ceràmic, si bé bastant elevat quant
a nombre de fragments, no era prou significatiu per
poder esbrinar amb seguretat la data de la primera
obliteració de la sitja, atesa la diversitat de produc-
cions identificades, amb una cronologia que abasta
pràcticament tot el segle I aC, encara que els bocins
d’època augustal, sempre presents, són francament
minoritaris.
En contrast, al nivell més profund i original del
farciment el material arqueològic recuperat té un
aspecte totalment diferent: un sol fragment de TS
itàlica (potser provinent de l’estrat més modern) i,
en canvi, un nombre important de ceràmica de ver-
nís negre, engalba blanca, grisa emporitana, àmfora
itàlica (Dressel 1) i ceràmica itàlica de pasta micà-
cia; finalment, tan sols dos fragments de ceràmica
ibèrica oxidada pintada, sense forma.
En campaniana A tardana apareixen els fragments
de tres plats assimilables a l’espècie Morel 2824-
a, que es daten a la primera meitat del segle I aC.
En campaniana B –o potser com a producció local–,
apareix un conjunt amb peces assimilables a la for-
ma Lamboglia 5 i 36 de la campaniana A i altres
més dubtoses, que es poden situar entorn al darrer
terç del segle II aC.
Una altra producció present, minoritària, és la ce-
ràmica d’engalba blanca, amb pocs bocins; o la ce-
ràmica grisa emporitana avançada que comencem
a detectar entre les darreries del segle II i inici del
segle I aC, així com algun fragment de kalathos pin-
tat i altres fragments d’àmfora itàlica de la forma
Dressel 1. Dins el material no ceràmic, el més in-
teressant de cara a documentar un edifici tardore-
publicà són les restes de revestiment de mur pintat,
una cinquantena de fragments de paviment d’opus
signinum, amb esquerdissos de ceràmica de vernís
negre i àmfora itàlica en la seva composició.
És difícil donar una cronologia segura. La quanti-
tat de material és massa escassa, i manquen encara
elements que serien importants per ajudar a establir
d’una manera prou aproximada la data de formació
de l’estrat més antic de la sitja. Tenint en compte
la presència de ceràmica de vernís negre, amb for-
mes relativament tardanes, l’aparició de fragments
d’àmfora itàlica de la forma Dressel 1A, la ceràmica
d’engalba blanca i les formes més antigues de la ce-
ràmica emporitana, juntament amb alguns esquer-
dissos de la producció clàssica, així com bocins de
ceràmica ibèrica pintada, podem suposar que l’estrat
correspon a la fi del segle II o, més probablement, a
inici del segle I aC.
La sitja 2416
Aquesta sitja es va veure afectada per construccions
posteriors d’una manera molt semblant a l’anterior.
Situada dins les escombreres del sector oriental del
jaciment, la seva part superior va rebre el fonament
del mur perimetral est de la fase 3 de la vil·la altim-
perial. També es degué veure afectada per l’activi-
tat a l’abocador, que es va començar a utilitzar ben
aviat, almenys des de la fi del principat d’August o
inici del de Tiberi, segons ha assenyalat l’estudi de
l’estratigrafia de les escombreres.
L’estratigrafia, tot i que més complexa, és similar a
la de la sitja 2404, de la qual la separen uns cinc me-
tres. Fins i tot el poc material del seu interior sem-
bla indicar una cronologia pràcticament idèntica.
Al nivell superior, apareix un bocí de llàntia, grisa
emporitana, ceràmica d’engalba blanca i àmfora tar-
dorepublicana, quasi tots els fragments sense forma,
excepte dos. Es tracta majoritàriament d’àmfora ità-
lica Dressel 1. També hi ha força fragments de cerà-
miques comunes, que representen un percentatge alt
231
en relació amb el total dels esquerdissos de ceràmi-
ca de l’estrat. El material no ceràmic està format per
un conjunt de restes faunístiques i restes d’elements
de construcció.
A l’estrat 2417, el material, tan escadusser com el
de l’estrat anterior, consta de fragments de grisa em-
poritana, ceràmica itàlica micàcia, ceràmica d’en-
galba blanca, vuit bocins de vernís negre (bàsica-
ment campaniana B i b-oide), àmfora itàlica i poc
més d’una cinquantena d’esquerdissos de ceràmica
comuna, a part d’un fragment de kalathos pintat i
d’àmfora ibèrica. El percentatge de restes faunísti-
ques és encara més elevat que en el cas de l’altre
estrat, i també augmenta el nombre de restes de pa-
viment d’opus signinum.
Examinant el material de l’estrat en el seu conjunt,
tot sembla indicar que ens trobem davant un lot de
ceràmica de la primera meitat del segle I aC (pot-
ser del primer terç?). Els pocs fragments amb cro-
nologia assenyalen un marc força ampli, des de la
segona meitat del segle segon fins a mitjan segle I
aC. Es tracta de productes de llarga durada. Però
cal observar que no apareixen els materials típics
i corrents a partir de la segona meitat del segle I
aC; les ceràmiques micàcies envernissades de negre
o vermell, sigil·lades itàliques, l’àmfora Pascual 1,
etc. Com a mínim, doncs, sabem que la formació de
l’estrat no és posterior a la primera meitat del segle I
aC. D’altra banda, hi ha pocs elements que el lliguin
al segle II aC. No trobem cap fragment d’àmfora
Dressel 1A típica i molt menys amb pasta “DB” o
de ceràmica campaniana A.
El dipòsit 2104
Es tracta d’una mena de dipòsit de forma més o
menys rectangular obert directament a la roca i col-
gat amb terres d’escombreres que contenien gran
quantitat de cendres vegetals, enmig de les quals es
va recuperar un elevat nombre de llavors carbonit-
zades (sobretot raïm, blat i ordi). El farcit i el dipòsit
estaven coberts i segellats per dos estrats augustals
i un tel d’argamassa de la mateixa època, i al seu
damunt encara hi havia més estrats de la primera
meitat del segle I. El material ceràmic és semblant
al que es va trobar a les sitges comentades anterior-
ment. Quant al material no ceràmic, a part de la gran
quantitat de llavors que hem citat suara, cal destacar
les restes de la llosa d’una llar de fang cuit de tipus
232
indígena amb les empremtes de fragments d’àmfora
i fins i tot alguns esquerdissos d’àmfora Dressel 1
encara enganxats a la seva part inferior, i algunes
restes de toves també de fang cuit amb senyals de
canyes o vímets, que correspondrien a la coberta
d’una cabana. En alguns aspectes, recorda molt les
troballes de la Muntanyeta (Viladamat).
El material ceràmic és força més nombrós, i pre-
dominen les produccions indígenes per damunt les
importacions itàliques. Destaquen pel seu elevat
nombre els fragments de ceràmica ibèrica oxidada
i reduïda feta a mà o a torn i els de ceràmica gri-
sa emporitana clàssica, sobretot els vasos bicònics.
També corresponen a produccions locals dos frag-
ments de ceràmica d’engalba blanca i dos d’àmfora
ibèrica. Entre els productes d’importació, el grup
minoritari és la ceràmica itàlica de pasta micàcia. El
grup majoritari és la ceràmica de vernís negre que,
malauradament, està quasi sempre molt cremada,
per la qual cosa no es pot identificar la seva pasta i
saber amb exactitud si és del tipus A o B o si hi ha
algun producte local. En qualsevol cas, pertanyen
a les formes Lamboglia 27b o c, 31, 33b i 36, amb
cronologies ben contrastades, entre mitjan segle II
aC i la seva segona meitat. La resta de materials
d’aquest estrat són poc significatius i es componen
bàsicament de ceràmiques comunes.
L’abocador 2500
Quan, a inici del segle primer de la nostra era, es
varen començar a abocar residus domèstics a les
escombreres del sector est de la vil·la, en realitat
s’estava aprofitant un espai que ja havia servit per
als mateixos usos gairebé cent anys abans. L’abo-
cador que es va començar a formar cap a la fi del
principat d’August no va fer altra cosa que destruir
una part d’un altre que va ser utilitzat durant un curt
període, cap a la fi del segle II aC, relacionat, sens
dubte, amb l’hàbitat tardorepublicà establert en el
jaciment.
És difícil delimitar les primeres escombreres, ja que
es tracta d’un seguit de depressions i petites fosses
localitzades en un sector secundari de l’assentament,
que es van omplir de pedres i restes de ceràmica
(bàsicament àmfora), tant per anivellar el sòl de cir-
culació com per suprimir les deixalles que s’anaven
produint amb l’activitat quotidiana de l’hàbitat. No
són, ni de lluny, tan espectaculars com les del perí-
ode altimperial de la vil·la, però constitueixen un
indici més que ens ajuda a completar aquesta etapa
històrica tan difícil de restituir de l’estació més an-
tiga de Tolegassos.
El material, abundant però modest, es redueix pràc-
ticament a un munt de fragments d’àmfora itàlica del
tipus Dressel 1 i diversos esquerdissos de ceràmica
campaniana. Pel que fa a les àmfores, apareixen les
variants A i possiblement B del tipus Dressel 1, amb
un predomini clar de la primera, i un llavi d’àmfo-
ra cartaginesa amb dues marques quadrades al llavi
(només se’n conserva una sencera i part de l’altra),
que tenien un petit mugró circular en el centre. Gai-
rebé la meitat dels altres fragments pertanyen a la
producció amb pasta “DB”, caracteritzada per una
argila rosada fosca, amb moltes impureses volcà-
niques i amb el cos recobert exteriorment per una
engalba groga no sempre ben conservada. S’han de
datar entre la fi del segle II aC i el primer quart del
segle següent. Una altra forma, poc corrent a Tole-
gassos, es documenta a partir d’algunes nanses i tres
llavis: és la Lamboglia 2. En un dels exemplars ve-
iem la marca en grec COPA... (SORA...?) impresa a
la nansa, dins una cartel·la rectangular.
Quantitativament, la ceràmica de vernís negre és
poc significativa, tot i que apareix un repertori de
formes interessant. En campaniana B s’ha conservat
un petit fragment de base de la forma Lamboglia 1,
i en campaniana A, alguns fragments insignificants
de les formes Lamboglia 27, 31 i 36. La resta de
bocins corresponen a campanianes indeterminades
de difícil atribució, pertanyents també a la forma
Lamboglia 27.
Tot el conjunt ens assenyala una cronologia de cap
a la transició entre els segles II i I aC, absolutament
contemporània amb el contingut de les sitges que
s’han analitzat en els anteriors apartats, i que van ser
definitivament obliterades en el mateix període.
A partir d’aquest moment, el primer edifici que
podem identificar gràcies a les seves estructures ja
pertany a època augustal. És una petita vil·la (o la
seva part residencial), construïda a la zona més ele-
vada del jaciment. El material ceràmic de les rases
de fundació i terres d’anivellament del seu interior
assenyalen una data indeterminada pròxima al canvi
d’era. Es tracta d’un edifici conservat només en el
seu terç de llevant, de forma rectangular, amb el di-
pòsit inferior d’un impluvium que més endavant fou
utilitzat possiblement com a dipòsit. Segurament
estava dotat de certs elements de luxe, i és molt pro-
bable que les restes de pintures murals localitzades
a la part meridional del jaciment, per sota els fona-
ments de les habitacions de les fases 1 i 2 de la vil·la
altimperial, provinguin de la vil·la augustal.
A l’angle sud-est i davant la façana de migdia, s’hi
van perforar dos pous que garantien el subministra-
ment d’aigua a l’explotació. El primer fou abando-
nat i colgat de terres uns cinquanta anys després de
la seva obertura, al mateix temps que s’aixecava un
porxo a la façana de llevant, coincidint amb la cons-
trucció dels edificis de la que s’ha anomenat fase 1
de la vil·la altimperial. Per tant, aquesta primera vil·
la augustal no va quedar abandonada, sinó que es va
integrar a la resta d’edificacions bastides entorn els
anys 45-50. Però això ja és una altra història.
Material: Dipositat en el MAC-Girona (magatzem i
exposició del mateix museu).
(LAP)
Vilafant
49.- Bòbila d’en Soler
Sitjar
Bibliografia:Nolla i Casas, 1984, núm. 124, 117;
Burch, Nolla i Sagrera, 2002, 377-380.
En les argileres d’aquesta antiga bòbila, a Palol Sa-
valdòria, s’assenyala l’existència de sitges que han
proporcionat, entre altres materials, ceràmica em-
poritana. Treballs més recents indiquen que el jaci-
ment era més petit del que semblava.
(LAP)
50.- Mas Veí
Estació indeterminada
Bibliografia: Callavé, Fuertes i Usaciovas, 2010,
629-632.
A tocar la carretera que va de Vilafant a Santa Llo-
gaia d’Àlguema, es localitzà durant les obres de
construcció del tren d’alta velocitat aquesta bòbila,
que fou excavada l’any 2009. Per sota de les estruc-
tures de construcció del forn, hom identificà un ni-
vell amb una quantitat notable de material ceràmic
preferentment baixrepublicà però amb presència de
233
ts sud-gàl·lica (forma Drag. 37) i ceràmica de cuina
africana. No fou possible malgrat la intensitat dels
treballs identificar estructures, cosa que ha fet plan-
tejar que aquelles terres procedissin d’un altre lloc
no gaire llunyà i que haguessin servit per preparar i
anivellar el terreny abans de la construcció del forn.
(LAP)
51.- Serra de Mas Bonet
Sitja
Bibliografia: Rosillo et al., 2010, 53.
Els indicis arqueològics identificats i explorats du-
rant les obres de modificació de la línia del ferrocar-
ril de Barcelona a Portbou, en el terme municipal de
Vilafant, es van localitzar en els vessants de migdia
i de ponent d’aquell petit turó, que domina des de
l’alçada una enorme extensió de terreny. S’exca-
và una única sitja (E2) amb material baixrepublicà
234
(campaniana A, àmfora itàlica, kalathos, ceràmica
comuna ibèrica...) i àmfora de la Tarraconense, fet
que situaria el colgament de la fossa dins de la sego-
na meitat del segle I aC.
(LAP)
52.- El Terral
Sitja
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 123, 117.
Indret localitzat a uns 200 m a l’est del poble. Du-
rant les obres de l’autopista Barcelona-França, s’hi
localitzà una sitja que, un cop excavada, proporcio-
nà un conjunt de material força variat que apuntava
a tres moments cronològics: segle IV aC, segle III
aC, i època baixrepublicana amb, en aquest cas, ce-
ràmica emporitana, kalathoi pintats, ceràmica d’en-
galba blanca, etc.
(LAP)
BAIX EMPORDÀ
Begur
53.- Castell
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 131, 119.
El turó del Castell es localitza cap al nord del nu-
cli urbà i s’alça uns 260 m sobre el nivell del mar,
que es troba, a vol d’ocell, a uns 1,500 m de dis-
tància cap a llevant. És una talaia excepcional, amb
un enorme control visual de tot l’entorn. En aquest
indret s’hi han efectuat troballes, esparses i difícils
de valorar, de materials de l’ibèric ple i final (una
moneda d’Untikesken). La plataforma més enlaira-
da, ocupada per un castell feudal molt malmès, és
escassa (uns 93 m2) i en tot el vessant abrupte de
la muntanya mai s’hi ha assenyalat restes d’estruc-
tures. Podria tractar-se d’un petit oppidum similar
a Puig Castellet que hauria perdurat durant l’època
baixrepublicana.
(LAP)
Bellcaire d’Empordà
54.- Era de Can Llapart (làm. VII,1)
Establiment rural
Bibliografia: Codina, 2004a, 5-24.
Les excavacions d’urgència realitzades al centre del
nucli urbà del poble de Bellcaire d’Empordà van
posar al descobert unes estructures d’època roma-
norepublicana que corresponien a una premsa des-
tinada a la producció de vi. Aquest jaciment arque-
ològic és un element més que cal tenir en compte
per a l’estudi de la romanització al nord-est de Ca-
talunya a partir de la fundació de la ciutat romana
d’Empúries.
El poble de Bellcaire d’Empordà es troba situat al
nord de la comarca del Baix Empordà. Emplaçat al
bell mig de la plana empordanesa, el nucli antic de
Bellcaire s’assenta sobre un turó de 35 m d’alçada
sobre el nivell del mar, a l’extrem nord-occidental
del massís del Montgrí.
Les restes arqueològiques es trobaven en un solar
situat al bell mig del poble, en l’encreuament dels
carrers Major i Migdia, un dels punts més elevats
del puig, on s’inicia el vessant cap a ponent. Actu-
alment aquestes restes ja no existeixen, com a con-
seqüència de la construcció de diferents immobles
de nova planta que només van respectar l’aljub de
la premsa.
El solar en el qual es trobaven les restes arqueolò-
giques, d’uns 480 m2 aproximadament, era conegut
amb el nom de l’Era de Can Llapart. Quan es van
iniciar els treballs arqueològics es van identificar i
separar dues zones. La 1 corresponia a la part baixa
del solar, i era on es tenia notícia de l’existència de
les restes antigues. La 2, corresponia a la part alta
del solar. Aquí en un principi no hi havia indicis ar-
queològics, però com que també estava afectada per
la construcció dels immobles es va decidir efectuar-
hi uns sondeigs.
Amb l’excavació d’aquest solar es va poder consta-
tar que el turó en el qual s’assenta l’actual Bellcaire
hi havia hagut una ocupació antiga bastant recula-
da. Les restes més ben conservades corresponen a
una estació agrícola d’època republicana, però els
materials ceràmics extrets durant l’excavació asse-
nyalen una ocupació d’època ibèrica molt anteri-
or, encara que no es pot constatar en quin moment
s’originà.
Zona1. En aquesta part del solar es va portar a ter-
me una excavació en extensió d’uns 81 m2 que va
donar com a resultat la descoberta de quatre àmbits
corresponents a una antiga premsa de vi. Aquestes
quatre unitats arquitectòniques eren: sala de prem-
sat (àmbit 1), habitació-magatzem (àmbit 2), dipòsit
de recollida de líquids (àmbit 3) i magatzem (àmbit
4).
A l’àmbit 1 es va localitzar un paviment d’opus
signinum de molt bona qualitat, molt fi, resistent i
impermeable, que corresponia a una sala de prem-
sat. Se’n conservaven els seus límits nord, est i sud.
El costat de ponent estava arrasat. En els límits de
tramuntana, de llevant i de migdia, d’aquest sòl es
podia observar l’inici de l’arrencament del reves-
timent del mateix signinum dels murs perimetrals.
Aquest recobriment, en el costat est, es conservava
en una alçada d’uns 0,30 m. Al centre d’aquest pa-
viment, que feia 3,50 m per 3,85 m, hi havia la base
o area sobre la qual s’efectuava la premsada, i que
feia 1,50 m de diàmetre i tenia una alçada que vari-
ava entre els 5 i 8 cm. El sòl presentava un pendent
descendent cap a ponent i dos vessants suaus que
anaven dels costats nord i sud cap al centre.
237
Dins d’aquest àmbit es va trobar un altre element
clau per a identificar l’edifici com a premsa: es trac-
tava d’un gran bloc de pedra sorrenca de 0,80 m
de llargària per 0,37 m d’amplada amb dos forats
rectangulars, foraminae, inclosa dins el signinum
i coberta per aquest. Els forats d’aquesta pedra fe-
ien 19 cm de llargada, 11 cm d’amplada i 12 cm de
profunditat, i estaven separats uns 0,30 m. Aquesta
pedra, situada en el costat nord de l’habitació, mar-
cava un eix nord-sud juntament amb el centre de la
base circular alçada.
L’únic mur conservat en aquest àmbit és el que se-
parava aquesta estança pel costat de migdia amb una
altra habitació (àmbit 2). S’orientava d’est a oest i
era fet de pedres calcàries lligades amb fang, cons-
truït directament sobre la roca mare sense banqueta
de fonamentació. Tenia uns 0,50 m d’amplada i se’n
conservaven 3,10 m de llargada i una alçada màxi-
ma de 0,45 m. Per la cara meridional era revestit per
una fina capa de morter de calç.
A ponent, l’àmbit 1 finalitzava de manera sobtada.
L’opus signinum estava rebentat i no tenia continu-
ïtat. Entre la sala de la premsa i l’aljub només es va
documentar l’aflorament de la roca mare coberta per
un estrat format per una terra argilosa de color mar-
ró fosc amb restes de material d’època moderna.
L’àmbit 2 corresponia a una dependència on també
hi hauria part de la maquinària de la premsa. El ni-
vell de circulació estava format per un sòl fet d’una
fina capa de morter de calç d’uns 3 cm de gruix.
La superfície d’aquest paviment, en molt mal estat
de conservació, feia 3 m per 3,30 m. Era construït
sobre la mateixa roca mare. El nivell de circulació
d’aquesta habitació es trobava a uns 0,28 m per sota
de la sala de premsat. Aquest fet ens indica que en
aquesta cambra hi aniria col·locat el contrapès situat
en un extrem de la biga, i per tant, el mur que separa
els dos àmbits no deuria fer més de 0,40 m d’alçada.
Aquesta estança també podia fer, al mateix temps, la
funció de magatzem.
D’aquest àmbit no se’n conservaven els límits est,
sud i oest i, per tant, no en podem conèixer les di-
mensions reals.
A ponent de l’àmbit 1 hi havia el dipòsit, lacus,
que defineix l’àmbit 3. Es conservava completa-
238
ment i s’hi podien observar tots els seus elements
característics. Feia 3,40 m de llargada i uns 2 m
d’amplada. La part interna del dipòsit feia 1,98 m
de llargada, 1,18 m d’amplada i 1,10 m de profun-
ditat, i tenia una capacitat de magatzematge d’uns
2.500 litres. Les parets internes i el terra eren re-
vestits per un opus signinum similar al de la sala
de premsat, molt fi, llis i resistent, i es conservava
del tot. Al centre del mur del costat oriental hi ha-
via l’obertura de la boca d’entrada de líquids. Era
situada de manera que coincidia amb l’eix central
del paviment de signinum de la sala de premsat.
El mur del costat meridional formava una mateixa
unitat, amb tres graons, també revestits pel mateix
recobriment, que permetien l’accés a l’interior del
dipòsit. Al centre del fons de l’aljub hi havia una
petita cubeta de 0,48 m de diàmetre que permetia
la recollida del pòsit un cop es realitzava la neteja
del recipient.
L’àmbit 4 estava situat a llevant dels àmbits 1 i 2.
Es va intuir a partir d’un sòl de morter de calç amb
una potent preparació de pedres calcàries lligades
amb morter. D’aquest paviment se’n conservava
una llargada màxima de 2,65 m en sentit nord sud
i una amplada d’uns 0,50 m. No hi havia cap paret
que delimités el nivell de calç ni l’àmbit. Pel costat
est es lliurava a la roca mare i pel costat oest no
arribava a connectar amb l’àmbit 1. L’espai que se-
parava aquests dos àmbits era farcit per una terra de
color marró fosc la qual no va aportar cap mena de
material ceràmic.
Pel que fa al tipus de premsa, a partir de les estruc-
tures excavades, sabem que seria de tipus horitzon-
tal, també anomenada premsa de lliura. Si tenim en
compte la distància entre els dos orificis de la pedra
sorrenca i les dimensions de la sala de premsat, ens
podem fer una idea bastant real de les dimensions
de la biga, que podria fer gairebé 0,30 m d’amplada
i entre 4 m i 4,5 m de llargada.
Aquestes estructures corresponen, totes, a un ma-
teix moment constructiu. De ben segur que es trac-
taria d’un edifici més extens i complex del que s’ha
pogut documentar amb l’excavació, però no es pot
anar més enllà pel que fa a la seva interpretació.
Es tracta d’una edificació construïda a les acaballes
del món ibèric i inici de la romanització, i destinada
a la producció vinícola.
Pel que fa a l’estratigrafia d’aquesta zona i la seva
datació, cal destacar que, a conseqüència de les fre-
qüents activitats que s’hi havien dut a terme fins
avui (llenyer, magatzem de maquinària agrícola i
abocador de deixalles) no es conservava pràctica-
ment cap estrat fiable. Cal assenyalar que si es co-
neixia l’existència d’aquestes restes era perquè el
paviment de signinum de la sala de premsat es veia
a simple vista. Els únics estrats fiables eren els que
farcien l’interior del dipòsit (UE 1016, 1018, 1021)
que corresponien al moment d’inutilització.
Aquests tres estrats van aportar poc material ceràmic,
encara que prou homogeni. L’inconvenient d’aquest
conjunt és que no hi ha cap forma que permeti una
datació precisa. La majoria de fragments són informes
i només podem establir una cronologia aproximada.
Pel que fa a terrissa de taula, trobem ceràmica comuna
ibèrica, ceràmica a mà i comuna romana, i pel que fa
a ceràmica destinada al transport i emmagatzematge
d’aliments trobem àmfora ibèrica, àmfora grecoitàli-
ca, àmfora itàlica i àmfora de la tarraconense. D’aquest
tipus d’àmfora, tot són fragments informes, i no es pot
dir si pertanyen a la forma Pasqual 1, Tarraconense 1
o a la Dressel 2-4. Si prenem com a més modernes les
àmfores itàliques i tarraconenses, l’abandonament de
la premsa s’hauria de situar dins de l’època tardorepu-
blicana i, a tot estirar, en època augustal.
A aquest argument també hi hem d’afegir el fet que
a la UE 1004, que cobria el nivell de circulació de
l’àmbit 2, encara que es tracta d’un nivell contami-
nat per ceràmica moderna, contenia tres fragments
de kalathos amb restes de pintura. En les altres uni-
tats estratigràfiques de la zona 1 en què s’ha recollit
material, si extraiem la ceràmica moderna, trobem
un conjunt ceràmic coincident amb el que s’ha es-
mentat més amunt. A part d’un petit fragment de TS
lucente no n’hi ha cap més modern que l’àmfora de
la tarraconense.
En aquests moments, però, només podem constatar
que es tracta d’un petit centre productor de vi, situat
en un turó en una de les zones romanitzades a partir
de la fundació de la ciutat d’Empúries. A prop de
la zona de conreu de la vinya, aquest petit centre
segurament anava destinat a l’abastiment dels esta-
bliments rurals disseminats en el rerepaís emporità i
possiblement a la mateixa ciutat d’Empúries.
(F. C.)
55.- Mas Gusó (làm. VII,2. fig. 6-9)
Establiment rural. Vil·la romana
Bibliografia: Casas, 1988-1989, 9-35; Casas, 2001,
165-198; Casas i Soler, 2000, 347-360; Casas i So-
ler, 2004; Casas, 2010a, 99-104.
El jaciment, excepcional en molts aspectes, es lo-
calitza al mig de la plana al·luvial del Ter, a mig
camí entre Albons i Bellcaire, damunt un turó de
roca calcària que sobresurt de les terres baixes de
l’entorn, constituïdes per les deposicions de les di-
ferents branques del Ter, formant antics aiguamolls,
actualment dessecats, i recoberts amb grans capes
de sorra. Se n’ha excavat, aproximadament, un terç
de la superfície.
Es va descobrir casualment a mitjan anys setanta del
segle passat, durant els treballs d’obertura d’un rec
de desguàs, i s’hi van fer diverses campanyes d’ex-
cavació, començant per un sondeig puntual l’any
1987 i treballs més seguits des del 1995 fins al 1999,
durant els quals es va excavar metòdicament la part
est i un sector important de l’extrem oest, continu-
ant l’antic sondeig del 1987. El 2008 s’han reiniciat
els treballs científics.
L’assentament damunt aquell petit turó, situat a qua-
tre passes a migdia del mas Gusó, mostra evidèn-
cies d’una primera ocupació en el neolític final o
calcolític, amb materials del grup veracià similars
als identificats a les Corts, al sud d’Empúries amb
una continuïtat fins al bronze inicial. Hi ha un lapse
de temps, un buit, fins a l’inici del següent període
d’ocupació, que s’ha de situar en el bronze final, en-
torn del segle VIII aC, amb restes encara més nota-
bles corresponents a la primera edat del ferro (inici
del segle VI aC). A partir d’aquest moment, no s’ob-
serva cap interrupció fins que el lloc fou definitiva-
ment abandonat en el segle III de la nova era. Entre-
mig, a més de l’assentament de l’edat del bronze, es
documenta a bastament l’ocupació d’època colonial
i ibèrica, amb importacions de la Jònia i de l’Àtica i
de les colònies de la Mediterrània occidental, i una
excel·lent mostra del repertori material de l’assen-
tament ibèric, que es va perllongar fins la fundació
d’un establiment d’època republicana, a mitjan se-
gle II aC o potser una mica abans, que acabà esde-
venint una vil·la romana.
En realitat, els resultats de les darreres campanyes
permeten confirmar que l’edifici es va dissenyar ex
239
Fig. 6. Mas Gusó: 1-5. Ceràmica campaniana B i A. 6. Ceràmica de parets fines. 7-8. Ceràmica d’engalba blanca. 9-11. Ceràmica grisa emporitana. 12-13. Ce-
ràmica oxidada emporitana. 14-15. Morter.

240
Fig. 7. Mas Gusó: 1-4. Ceràmica ibèrica pintada.

241
Fig. 8. Mas Gusó: 1-6. Ceràmica comuna Itàlica 7. Kalathos

242
novo, a partir d’una planta regular i segurament si-
mètrica, d’aspecte itàlic (accés principal centrat a
migdia i un possible accés secundari a tramuntana),
organitzada entorn un pati central que distribuïa els
diferents espais, àmbits i dependències cobertes
amb tegulae i imbrices sostingudes per un robust
embigat de fusta. Era de petites dimensions (35 m
x 35 m o bé, amb mesures romanes, un actus per
un actus, d’uns 1.225 m2), però cal tenir en compte
que es tractaria bàsicament d’un edifici residencial.
No s’ha localitzat ni existeixen vestigis d’una pars
fructuaria, la qual s’hauria de cercar fora del recin-
te, a la banda sud, allunyada i ben separada de la
casa.
La part més completa i més ben excavada, que tam-
bé és la que proporciona els millors indicis per a la
seva datació, correspon al costat de llevant en tota
Fig. 9. Mas Gusó: 1-3. Àmfora itàlica 4. Àmfora púnica
la seva extensió, de nord a sud. Allí es poden veure
clarament diferents fases constructives, totes elles
datades en època republicana: a mitjan o segona
meitat del segle II aC, la inicial, i del tombant de
segle la reforma més àmplia i que va afectar tota
la vil·la. Tot i que mantingué l’estructura bàsica de
l’edifici, la reforma d’entorn al 100 aC va suposar
el desmantellament de gairebé tot el conjunt (pro-
bablement s’hauria enderrocat a causa de la feble-
sa dels primers fonaments), i la seva reconstrucció
amb potents murs de formigó i pedra calcària que
sostenien la plataforma damunt la qual s’aixeca-
ven les dependències de la vil·la. Per aconseguir
l’anivellament, a la primera fase, va caldre aixecar
aquesta plataforma entre 1,5 m i 2 m per guanyar
el pendent de les parts més baixes del turó i farcir
i compactar l’espai interior. Segurament a causa de
la seva estructura de pedra seca, i per la pressió de
243
les terres del farciment interior, al cap de pocs anys
va cedir i calgué reconstruir-la emprant els grans
blocs calcaris units amb morter de calç i sorra. Per
precaució, a la part externa de la base del mur, s’hi
van obrar uns petits contraforts posats de manera
uniforme d’un extrem a l’altre.
Al mateix temps, es va donar un aspecte més regular
a tot el conjunt, amb la construcció d’un nou mur
perimetral, al nord, en angle recte (modificant el fals
escaire de la primera fase), i, possiblement, ampli-
ant l’edifici cap a migjorn, passant a tenir una su-
perfície d’uns 1.400 m2 (35 m x 40 m). Ara, amb els
materials de les darreres campanyes a la mà, podem
pensar que l’ampliació meridional i la porta prin-
cipal de dues fulles, amb les pollegueres i la trava
central trobades in situ, pertanyen a aquesta segona
fase de la vil·la republicana que, amb tota probabi-
litat, va perdurar sense modificacions significatives
durant els dos primers segles de la nostra era, fins
que es va ampliar amb l’afegitó del conjunt termal
a l’angle nord-oest de l’edifici. És, tanmateix, una
qüestió encara no resolta del tot, i caldrà confirmar-
la en futures campanyes. Lamentablement no s’han
localitzat estrats ni nivells de construcció que es re-
lacionin directament amb les habitacions annexes a
la porta (tots pertanyen al moment d’abandó), però
les seves parets formen part de la mateixa estructura
i constitueixen la continuació natural del gran mur
de la plataforma de llevant que, al mateix temps,
s’uneix amb el mur perimetral nord, sense interrup-
cions ni talls, el qual es data clarament cap al tom-
bant del segle II aC.
És probable que l’evolució de l’estructura d’aques-
ta part de la vil·la sigui més complexa del que ara
podem veure i que, a més, tingui alguna relació amb
l’establiment ibèric anterior. Sembla, en definitiva,
que es van aprofitar alguns dels murs preexistents
a l’hora de construir el primer edifici. Hauríem de
lamentar –tot i que forma part de la història del
lloc– la destrucció de la major part d’estructures in-
dígenes per part dels constructors romans, fet que
desdibuixà i amagà les seves funcions originals i
complicà la interpretació de restes que no es da-
ten amb prou precisió, però que pertanyen, totes,
al segle II aC. En lloc de dues fases per a la vil·la
republicana, potser n’haurem de considerar tres a
causa de reformes puntuals que no van afectar tota
l’estructura.
244
L’aspecte d’aquesta ala del conjunt, amb una estruc-
tura que, vista de forma aïllada, podria assimilar-se
a la de les vil·les de corredor, consta de diverses
habitacions o espais de mides regulars (entre 3 i 5,
segons el període), davant un espai amb porxo sos-
tingut per una línia de columnes de planta quadrada
que donava directament al pati central.
La part occidental de la vil·la és menys coneguda i
la seva forma no és tan clara, ja que no s’ha acabat
l’excavació de l’àrea. Coneixem part de dues habi-
tacions de planta quadrada i rectangular que cons-
titueixen el límit occidental de l’edifici republicà.
Tanmateix, n’ignorem la funció exacta. En qualse-
vol cas, també estan assentades damunt l’estratigra-
fia ibèrica i d’època colonial, i els esparsos materi-
als localitzats en les senzilles rases de fundació dels
murs proporcionen una cronologia imprecisa dins
de la segona meitat del segle II aC. Deduïm, a partir
de les dades de la campanya de 2009, que el conjunt
és molt simètric i organitzat a partir d’un eix lon-
gitudinal que passava pel mig del pati i de la porta
meridional. Per tant, a la meitat de ponent li podem
donar, provisionalment, un aspecte força semblant a
la del llevant.
La cronologia ens la proporcionen uns materials
abundantíssims en tots els estrats relacionats amb
les fundacions, reconstruccions i reformes. Sovint,
però, el repertori és massa igual en els diferents ni-
vells successius, poc separats en el temps, per veu-
re bé quin és el més característic i poder filar prim
a l’hora de datar les respectives fases. En general,
en els nivells més profunds, dipositats damunt el
sòl natural i contra els fonaments dels murs de la
primera fase, trobem un notable conjunt d’àmfores
Dressel 1A, tant campanianes com d’altres indrets
de la península itàlica (i també grecoitàliques més
antigues), àmfores púniques i, sobretot, ceràmica de
producció local, amb un predomini de les producci-
ons en grisa i oxidada emporitana clàssica i kalathoi
pintats, amb un repertori de les variants més habi-
tuals d’aquesta producció característica, o àmfora
ibèrica. Com a ceràmica de taula d’importació, la
campaniana A i B és la característica del període, i
predominen les formes Lamboglia 27 i 36, en A, i
la 1, 2 i 5, en B.
En els estrats superiors, que es relacionen amb les
remodelacions de la vil·la inicial, i més concreta-
ment amb la fase 2, l’única diferència respecte al
conjunt més antic és la presència de ceràmica de
parets fines (formes arcaiques, Mayet 1 a 3) i cerà-
mica comuna itàlica, ja sigui de pasta micàcia o amb
vernís roig intern pompeià, la qual també apareix
tímidament en els nivells més antics. No hi veiem
cap diferència en el repertori d’àmfores itàliques
(mateixes formes, variants i llocs d’origen) o en les
ceràmiques comunes més habituals, totes elles amb
un aspecte que les lliga plenament als productes in-
dígenes elaborats amb pastes de bona qualitat com
les que trobem normalment en les àmfores ibèriques
més tardanes o en les produccions oxidades i reduï-
des de la ceràmica emporitana.
El material es conserva en el fons del Museu d’Ar-
queologia de Catalunya - Girona (c/ de Pedret, 95).
(LAP)
Calonge
56.- Castell Barri (làm. VII,3. fig. 10)
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 137, 121;
Moret, 1996, núm. 14, 367; Caravaca et al., 1996,
109-118.
La muntanya de Castell Barri o de Can Mont, que
s’enlaira 277 m sobre el nivell del mar, és la més me-
ridional del massís de la Creu, el darrer contrafort, en
aquell sector, de les Gavarres. Des del cim es té un
perfecte domini visual de l’entorn cap a la zona de
Romanyà, de Calonge i Palamós i del mar immediat.
L’existència d’un oppidum d’una certa entitat i amb
elements defensius no semblava discutible, tot i que
no havia estat objecte ni de prospeccions intensives
ni d’excavacions arqueològiques. Dades no con-
frontades parlaven de la trobada de kalathoi, cosa
que podia fer pensar en una continuïtat, imprecisa,
durant els segles II-I aC.
L’excel·lent control del territori explicava l’exis-
tència d’una torre que havia estat bastida damunt
d’una altra d’anterior, de planta rectangular de 8,50
m per 6,50 m i murs d’1,80 m de gruix, obrada amb
blocs mitjans i petits de granit lligats amb morter de
calç. No s’ha datat, però l’ús del morter ens obliga a
considerar-la postibèrica i, probablement, medieval
o moderna.
L’any 1994 i 1995 va ser objecte de tres campanyes
rigoroses d’excavació que han proporcionat les pri-
meres dades fermes sobre el jaciment. El lloc ex-
plorat correspondria a una zona d’hàbitat amb una
estructura de planta trapezoïdal amb dues cambres
separades per un mur interior en el qual s’obria una
porta que comunicava els dos àmbits. El sòcol de la
paret de llevant era la roca retallada i els altres murs
eren obrats amb pedres o pedruscall posat en sec,
i de vegades s’aprofitava l’aflorament granític com
a part de l’obra. Sobre el subsòl natural es disposà
un estrat d’anivellament pràcticament estèril, al da-
munt un sòl de terra piconada damunt del qual es
localitzava l’estrat d’abandonament, l’únic que pro-
porcionà material arqueològic en una certa quanti-
tat. L’absència de llars i l’abundància de gerres mit-
janes i grans i d’àmfores va fer pensar raonablement
que es tractaria d’un rebost o magatzem.
L’altre any s’excavava més cap a migdia i es van lo-
calitzar uns murs paral·lels, un dels quals, el de més
al nord, dibuixava una estructura potser rectangular.
Entre aquest espai i l’altra paret semblava haver-hi
un carrer.
El material localitzat, interessantíssim, ens ofereix
un panorama clar, característic de vers el 200 aC o
poc més tard. S’han recuperat fragments notables
d’àmfora grecoitàlica, àmfora ebusitana PE-15,
àmfora ibèrica, ceràmica de vernís negre d’origen
incert, del taller de Roses i, probablement, campa-
niana A antiga (plats, pàteres i escudelles), gerrets
bicònics de ceràmica grisa de la costa catalana, de
perfil antic, amb mugronets ornamentals disposats
sobre la carena de la panxa, una dracma d’Empori-
on i una moneda de bronze cartaginesa.
Tot fa pensar que Castell Barri va ser dels oppida que
calgué abandonar després de la derrota del 195 aC.
(LAP)
57.- Collet de Sant Antoni o Santa Maria
del Mar
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 142, 121-
122, làm. 42, 1 a 5; Nolla, Santamaria i Sureda,
2002, 97-112.
Aquesta important estació es localitza sobre un es-
peró rocós molt pròxim al terme municipal de Pala-
mós, que s’enlaira una desena de metres sobre les
245
Fig. 10. Castell Barri: 1-4. Ceràmica de vernís negre 5-6. Ceràmica grisa de la costa catalana 7. Àmfora grecoitàlica.
terres planes de l’entorn i que, en origen, es pro-
jectava cap a la platja, penetrant puntualment dins
del mar fins que la construcció de la carretera de
Sant Feliu de Guíxols a Palamós, l’escapçà. Sota de
les ruïnes del convent medieval de Santa Maria del
Mar, esdevingut més endavant masia, es conserven
les restes d’una gran vil·la romana.
Coneguda des del segle XIX, no va ser objecte
d’excavacions arqueològiques fins que l’any 2000
246
s’efectuaren un seguit de sondeigs i rases per de-
finir i delimitar les restes estructurals conservades.
Aquesta intervenció va permetre recuperar una no-
table quantitat de material ceràmic que s’esglaona-
va entre el segle II aC i el segle V dC.
Pel que fa a les evidències baixrepublicanes, sem-
pre fora de context i formant part d’estrats molt més
moderns, hem d’assenyalar la presència de cerà-
mica campaniana A tardana, campaniana B (forma
Lamboglia 5, amb el fons intern decorat), kalathos
pintat, un plat de la forma C de la ceràmica grisa
emporitana, àmfora de boca plana, un fragment de
vora d’una grecoitàlica de perfil antic, de cap al 200
aC i uns quants fragments d’àmfora Dressel 1 de
llavis alts i rectes i nanses característiques amb uns
quants exemplars d’origen pompeià (pasta “DB”).
El petit conjunt es dataria majoritàriament entre
el 100 i el 50 / 40 aC, deixant de costat la vora de
grecoitàlica. Cal dir que, des d’aquell moment, el
registre ceràmic és continuat, sense cap tall ni tren-
cament.
La peça més antiga, i de moment descontextualitza-
da, s’hauria de posar en relació amb freqüentacions
puntuals lligades probablement al comerç marítim,
ateses les excel·lents condicions del lloc com a punt
d’ancoratge.
Cal suposar una ocupació permanent de l’indret
d’ençà un moment indeterminat de la primera mei-
tat del segle I aC.
És fora de lloc saber-ne l’entitat i l’origen. El regis-
tre ceràmic fa pensar que aquell nucli podria estar
en la base de la vil·la altimperial.
(LAP)
58.- Collet est
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla et al., 2004, 193-200.
Aquest jaciment es troba immediatament al nord de
l’esperó rocós on se situà la vil·la romana. Allí s’hi
ha excavat una terrisseria lligada a l’edifici romà
que funcionà des d’època d’August, abans del canvi
d’era, fins a mitjan segle I dC.
En aquells treballs es va posar de manifest l’exis-
tència d’alguns nivells (UE 1094 i 1221), que es
trobaven sempre a la part més alta del jaciment, cap
a ponent, i que mostraven una forta inclinació cap
a llevant, vers el mar, com si procedissin de més
amunt i haguessin estat arrossegats per l’erosió.
A la bòbila no hi ha cap estrat baixrepublicà, però
en canvi sovintegen les troballes de ceràmiques i
monedes d’aquella cronologia (n’hem trobat en 47
unitats estratigràfiques). Hi ha campaniana A i, so-
bretot, B (forma Lamboglia 1 i 5, per exemple), àm-
fora itàlica Dressel 1A, ceràmica d’engalba blanca,
kalathos, ceràmica grisa emporitana (formes A-II,
D-I, C), ungüentaris, de parets fines, etc.
Cal també recordar la identificació d’un munt de
blocs mitjans i mitjans grans obrats sobre granit,
paral·lelepípedes i tambors de columna del mateix
material, aprofitats en els murs de les diverses de-
pendències de la terrisseria i que òbviament no po-
den procedir de gaire lluny i han de pertànyer a un
edifici notable, potser un aedes.
Podríem proposar, a tall d’hipòtesi, l’existència d’un
lloc habitat d’època baixrepublicana que es trobaria
una mica més cap a ponent, les característiques del
qual ens defugen, però on hi hauria, potser, un petit
temple similar a altres identificats en aquest territori
que s’hauria abandonat en un moment indeterminat
de la primera meitat / mitjan segle I aC.
(LAP)
Castell-Platja d’Aro
59.- Pla de Palol o Platja de n’Artigues
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984 núm. 152, 123-
127; Colomer, Costa i Tremoleda, 1989, 103-110;
Nolla, ed., 2002, especialment 81-87.
Les diverses campanyes d’excavacions, antigues i
modernes, han recuperat sempre material arqueolò-
gic baixrepublicà en certa quantitat, sempre formant
part de nivells formats molt més tard. Mai no s’han
localitzat estructures que puguin ser considerades
d’aquell moment, llevat, probablement, d’una sitja
explorada el 1988.
Entre els objectes identificats assenyalem la pre-
sència de campaniana A tardana (forma Lamboglia
36), campaniana B (formes Lamboglia 1, 3 i 5),
vernís negre indeterminat, ungüentaris de peu alt,
grisa emporitana (formes D-I i A-II, molt abun-
dants una i altra), oxidada emporitana (forma D-I),
kalathos, engalba blanca, àmfora ibèrica, púni-
coebusitana i itàlica de vi (Dressel 1A i 1B, amb
presència de pastes de tipus “DB” de Pompeia i
cinc monedes de l’època, un as d’Untikesken, un
semis ibèric de seca indeterminada, un as encunyat
a Roma el 155 aC, un as partit i un semis, també de
seca romana.
247
Pensem que podria tractar-se d’un petit establiment
rural de la primera meitat del segle I aC o un xic abans
que hauria acabat esdevenint una vil·la a través d’un
procés que de moment se’ns escapa. La presència
d’una sitja és de gran interès tal com la continuïtat
del registre ceràmic. De moment, és impossible ex-
plicar com es passà d’una realitat a l’altra.
(LAP)
Forallac
60.- Canapost i rodalies (làm. VII,4)
Estacions diverses
Bibliografia: Martín, Plana i Caravaca, 2000, 249-
256; Nolla, 1987, 43-101; Nolla i Sagrera, 2002,
269-270.
La prospecció dels terrenys que envolten el poble de
Canapost es va portar a terme durant els anys 1999 i
2000, en el marc del projecte d’estudi del poblament
rural de la part central de l’Empordà, coordinat per
un equip del MAC-Ullastret i de l’Université de Pau
(França). Els treballs realitzats tenien aquí com a
objectiu l’estudi de la villa de mas de Dalt i de l’ocu-
pació existent en aquesta zona durant l’antiguitat.
Els indicis més antics descoberts en l’àrea del po-
ble de Canapost daten de l’època ibèrica, i estan
representats per un conjunt de molins inacabats o
amb defectes de talla, i també un gresol, localitzats
en el solar de la casa que s’ubica al sud de l’esglé-
sia medieval. Podria tractar-se d’un taller artesanal
situat al costat del camí, anomenat «romà», que
condueix als Clots de Sant Julià. Aquesta pedrera
era ja explotada en època ibèrica, tal com ho docu-
menta la presència de blocs de sorrenca provinents
d’aquesta zona d’extracció a l’oppidum del puig de
Sant Andreu d’Ullastret. El camí «romà» perpetua
molt probablement un eix més antic, que posava en
comunicació l’oppidum i els Clots. L’activitat arte-
sanal de talla de molins continuà durant l’època ro-
mana, atesa la descoberta en el mateix lloc de peces
d’aquella tipologia.
La presència d’una villa sota i a l’entorn del mas de
Dalt, a la banda sud-oest del poble de Canapost, és
coneguda des de fa molt de temps (Nolla, 1987). Tot
i que minoritari, en diferents punts de l’àrea ocupa-
da per la villa s’ha descobert material dels segles
II-I aC, el qual indica una freqüentació o una ocu-
248
pació reduïda del lloc durant l’etapa republicana. El
material datable entorn del canvi d’era és també poc
nombrós, ja que la villa va ser construïda, sembla,
en un moment avançat del segle I de l’era.
A 500 m de distància al nord-oest del mas de Dalt,
en el vessant baix meridional del puig Socors i en
contacte amb el pla que envolta el poble de Cana-
post, les campanyes de prospecció al sòl han permès
descobrir un altre jaciment antic (FR-54). En una
superfície de 2.500 m2, els fragments d’opus signi-
num i de tegula, de ceràmica (comuna, campaniana,
ts sud-gàl·lica) i d’àmfora (ibèrica, púnica, itàlica i
de producció local de la Tarraconense) són nombro-
sos. Els percentatges per categoria de material són
els següents : 21 % ceràmica comuna, 2 % ceràmica
fina, 46 % àmfora i 31 % material de construcció.
La densitat elevada de material en superfície indica
l’existència d’un establiment rural, amb una crono-
logia dels segles II-I aC i del segle I dC, que sembla
anterior a la construcció de la villa i que s’aban-
donaria en el moment en què aquesta començà el
seu desenvolupament. D’altres punts de troballa de
material republicà se situen a la banda sud del mas
de Dalt i a l’est del puig d’en Roure (FR-9, FR-11,
FR-34, FR-34-A), on s’han detectat petites concen-
tracions de material ceràmic interpretades com a
indicis d’ocupació de feble entitat, que palesen la
freqüentació d’aquest sector des d’una etapa precoç
de la romanització.
Posteriorment a aquests indicis d’ocupació del sec-
tor durant l’etapa republicana i la primera part del
segle I dC, cal datar la instal·lació d’una gran villa
en el sector del mas de Dalt, de la qual fins i tot es
coneixen estructures excavades pel propietari del
lloc. L’any 1999 es va fer una planta detallada de
les restes descobertes, que va mostrar l’existència
d’un mur perimetral conservat parcialment a l’est, a
l’oest i sobretot al sud, on podia haver-hi la façana
de la villa, d’una llargada de 27,50 m. (Nolla i Sa-
grera, 2002, 269-270). L’espai interior és poc cone-
gut, però destaca la presència probable d’unes ter-
mes prop del límit meridional del que es considera la
pars urbana. A l’est i a l’exterior d’aquest conjunt,
d’altres restes (murs i paviment d’opus signinum)
semblen pertànyer a la pars rustica (sector A).
Atesa la presència de cases i d’horts a l’entorn del
mas de Dalt, la prospecció es va limitar als camps
de conreu i als terrenys erms. Tot i això, els resul-
tats obtinguts han aportat noves dades per copsar
l’extensió, la cronologia i l’estructura general de la
villa. Les diferents zones reconegudes són les se-
güents: al nord del mas de Dalt, i en un camp erm
de visibilitat mitjana, va trobar-se un volum alt de
material en superfície, repartit en una àrea de 1.200
m2 (FR-5, sector B). Cal destacar la presència de
material de construcció (tegula, fragments de calç
i d’opus signinum, estuc pintat i tessel·les de mo-
saic) i de ceràmica, amb uns percentatges elevats
de ceràmica comuna, de ceràmica africana de cui-
na i de terra sigillata (sud-gàl·lica, africana A i C,
lucente). Més al nord, no ha estat possible ampliar
la prospecció en raó de la presència de cases, però
un petit hort situat just al nord-est del camp anteri-
or presenta en superfície únicament algun fragment
rodat de tegula, fet que sembla indicar que estem
fora del jaciment.
Per la banda oest, el mas de Dalt limita amb un
camí, en el marge occidental del qual es recolliren
grans talls de paviment associats a tegulae gairebé
senceres i a fragments de ceràmica i d’àmfora (FR-
5-B, sector E). Els estrats amb material, tal com era
visible en el talús, apareixien a 35 cm de fondària
respecte al nivell superior del camp veí i tenien una
potència de 50 cm.
El material és encara molt abundant a la parcel·la
superior, fins a tocar la carretera de Canapost a Vul-
pellac, i on la construcció d’una casa va provocar
sens dubte la destrucció d’una part de la villa (FR-
5-C, sector D). Entre el material recollit en aquest
sector cal destacar la troballa de tegula, de restes
de morter i d’un gran nombre de tessel·les de mo-
saic, fins i tot algun fragment de marbre. Igual que
a la banda nord del mas de Dalt, el material cerà-
mic més nombrós està representat per la ceràmica
comuna, la ceràmica africana de cuina i la terra si-
gillata (sud-gàl·lica, africana A i C). Les àmfores
són minoritàries. Els materials ocupen en aquesta
àrea una superfície d’uns 2.400 m2. L’observació
del marge occidental del camí que, des del mas de
Dalt, condueix a l’entrada del poble per la banda
nord, ha permès localitzar restes de murs, associats
a material romà.
La densitat de material en superfície continua essent
molt elevada a la banda occidental de la carretera
de Canapost a Vulpellac, just al nord del sector an-
terior. En una extensió de 3.500 m2 (FR-19, sector
C) s’han recollit en gran quantitat tessel·les de mo-
saic, fragments d’opus signinum i tegula. El materi-
al ceràmic comporta un percentatge alt de ceràmica
comuna, de ceràmica africana de cuina i de terra
sigillata, en particular del tipus A, mentre que les
àmfores estan poc representades.
Si la densitat del material descobert en tota aquesta
zona situada al nord i a l’oest/ nord-oest del mas
de Dalt indica clarament l’extensió de la villa en
aquesta direcció, el tipus de material recollit sug-
gereix que en aquest sector es localitzava la pars
urbana de l’establiment. Al sud del mas de Dalt,
la prospecció d’una gran parcel·la ha aportat una
quantitat elevada de fragments ceràmics i de materi-
als de construcció (sector F). Tot i que, lògicament,
es podria suposar que la pars rustica es prolongava
en aquesta direcció, la informació que les terres ex-
tretes de les excavacions portades a terme a l’entorn
immediat del mas foren llençades aquí impedeix
qualsevol tipus de valoració.
Les dades obtingudes permeten restituir una gran
villa disposada en sentit nord-sud i que ocupava una
extensió de terreny de 2,5 hectàrees. El seu desen-
volupament es produeix en un moment avançat del
segle I dC, i perviu fins almenys al segle III. Aquest
jaciment es troba emplaçat a occident del poble me-
dieval de Canapost, situació que tradueix un des-
plaçament de l’ocupació en un període més tardà,
a l’entorn de l’església. En conseqüència, el poble
medieval, més que superposar-se, es juxtaposa a la
villa romana.
A la perifèria d’aquest gran establiment rural romà,
els indicis d’ocupació de feble entitat detectats a la
banda meridional del Mas de Dalt presenten també
alguns materials de l’alt imperi. Podria tractar-se
d’estructures annexes secundàries. La dispersió de
material residual al voltant de la villa, en un radi de
200 m, documenta la importància d’aquest jaciment
i el seu pes en la gestió de l’explotació d’aquesta
vasta zona. L’economia domanial devia estar fona-
mentada en l’agricultura, però cal assenyalar també
el paper que va poder tenir l’explotació de la pedre-
ra dels Clots de Sant Julià, situada a un quilòmetre
de distància al sud-est de la villa.
(R. P. i G. P.)
249
61.- Clots de Sant Julià i Muntanya d’en
Torró (làm. VII,5)
Pedreres
Bibliografia: Rocas, Roqué i Pallí, 2002, 17-86.
A poca distància de Vulpellac i de Canapost es tro-
ba el puig de Sant Julià, on des de fa temps s’ha
assenyalat l’existència d’unes pedreres de gres ex-
plotades intensament. Estudis recents han permès
identificar dos grans sectors que conformarien una
unitat: els Clots de Sant Julià, a migdia, i, cap a tra-
muntana, la Muntanya d’en Torró.
És possible observar grans cavitats obrades a la
roca, rodones, ovalades i de formes més irregulars,
amb parets tallades de uns 12 m de fondària amb
rampes d’accés pronunciades per on es treien els
blocs tallats. Es calcula una extracció mínima d’uns
24.000 m3 de pedra.
L’anàlisi i el rastreig d’aquesta pedra en diversos ja-
ciments del país posa de manifest que es féu servir
per obrar-hi estris domèstics des del segle VI aC, i
usada com a material de construcció com a mínim
des del segle IV aC. A final del segle II aC s’inicià
un aprofitament intens i màxim que es perllongà fins
al segle II de la nostra era. En època medieval tornà
a ser intensament explotada.
(LAP)
62.- Creu de l’Estany
Estacions diverses
Bibliografia: Plana i Crampe, 2004, 251-264
L’estudi del territori que envolta l’oppidum d’Ullas-
tret, portat a terme per un equip del MAC-Ullastret i
de l’Université de Pau (França), ha posat de relleu la
importància de l’ocupació rural ibèrica i romana en
el sector de la Creu de l’Estany, a la banda oriental
de l’estany d’Ullastret i dins de la Serra de Llabià.
Aquest turó, de 87 m d’altura, té un contacte visual
directe amb l’oppidum, situat a l’est i a 1,5 km de
distància. Al cim del turó s’han descobert materials
antics, que documenten una ocupació que s’estén
des de mitjan segle III aC fins almenys al canvi d’era
o el segle I. Es veu algun tram de mur arrasat i són
freqüents els fragments d’opus signinum de factura
fina, similars als paviments d’aquest tipus trobats en
nivells del segle III aC de l’establiment del puig de
Sant Andreu. El material ceràmic apareix dispers en
una extensió d’aproximadament una hectàrea, i pot
indicar d’un petit establiment d’altura que hauria
250
funcionat en relació estreta amb l’oppidum veí, però
que va perviure al llarg de tota la fase republicana.
En el vessant meridional, a 300 m de distància de
la part alta del turó i a una alçada entre 40 m i 50
m, els treballs de prospecció realitzats han permès
descobrir diverses concentracions de material antic
datable majoritàriament en els segles II-I aC i, en al-
gun cas, amb elements posteriors del segle I. Alguns
dels punts descoberts (Font. 22 i Font. 26) presenten
també fragments ceràmics que permeten intuir una
ocupació o una freqüentació anterior, dels segles
IV-III aC (ceràmica àtica de vernís negre, àmfores
massaliota i grecoitàlica antiga). En conseqüència,
els indicis d’època ibèrica permeten suposar l’exis-
tència d’una ocupació d’altura complementada amb
una implantació de vessant de menor importància.
L’ocupació d’aquest sector de Creu de l’Estany s’in-
tensificà durant els segles II-I aC. L’hàbitat situat a
la plataforma superior del turó continuà en funci-
onament, com ho demostra la quantitat elevada de
fragments d’àmfora itàlica recuperats juntament amb
les produccions ibèriques. La presència d’alguns
fragments d’àmfora de la Tarraconense, així com de
dos fragments de ts sud-gàl·lica, pot mostrar també
una pervivència al llarg del segle I. L’ocupació s’in-
crementa en el vessant meridional del turó, on s’ha
descobert tota una sèrie de punts repartits en un espai
de 800 m d’est a oest i de 150 m de nord a sud, és a
dir, unes 12 ha de terreny. A l’interior d’aquesta àrea
s’han individualitzat diferents concentracions de ma-
terial separades per distàncies que oscil·len entre 30
m i 100 m. L’estructura de la implantació que ha es-
tat restituïda en superfície mostra la presència de tres
ocupacions majors (Font. 21, Font. 26 i Font. 28),
distants entre 100 m i 150 m, que estan envoltades de
nuclis de talla més reduïda que sembla que correspo-
nen a dependències secundàries (Font. 22, Font. 23,
Font. 24 i Font. 29). Les concentracions majors, de
forma rectangular, tenen unes dimensions semblants
en superfície, al voltant de 1.200 m2, i es troben dis-
posades en relació amb el traçat dels camins existents
en el sector, els quals poden perpetuar antigues vies.
Tots aquests vestigis serien contemporanis, i estigue-
ren en funcionament durant els segles II-I aC i fins
a un moment entorn al canvi d’era o del segle I. Un
aspecte rellevant és l’alt percentatge de fragments
amfòrics presents en cadascuna de les concentraci-
ons, fet que indicaria una activitat d’emmagatzemat-
ge o producció molt desenvolupada, vinculada ver-
semblantment a l’explotació agrícola. El volum de
ceràmica associada a una funció domèstica és més
feble, per bé que indica també una utilització del lloc
com a hàbitat. Aquestes particularitats suggereixen
la presència probable de tres establiments rurals ve-
ïns que, atesa la seva proximitat, devien formar part
d’un mateix conjunt, segurament un petit llogaret
rural d’estructura polinuclear. L’ocupació del sector,
tot i que començà en època preromana, es desenvo-
lupa considerablement als segles II i I aC, fenomen
que sembla relacionat amb l’abandonament de l’op-
pidum, que intervé a principi del segle II aC, i a la
probable dispersió de la població en l’àrea rural.
(R. P. i G. P.)
63.- Mas Bou Negre o Ca n’Aliu
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 186, 139,
làm. XLII, 12 i 13.
Al nord-oest del nucli de Peratallada s’han anat tro-
bant indicis d’un establiment romà de certa entitat.
Entre la terrissa recuperada caldria destacar la pre-
sència de ceràmica envernissada de negre, ceràmi-
ques grises emporitanes i àmfora itàlica (Dressel 1).
(LAP)
64.- Puig dels Socors o Ermita dels So-
cors
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 188, 140.
Pujol situat un quilòmetre a l’oest del poblet de Ca-
napost. En el vessant nord-oriental s’hi recollí, a ni-
vell superficial, ceràmica molt erosionada. Entre les
troballes destaquen fragments de ceràmica comuna
de pasta sandvitx i alguns fragments d’àmfora roma-
na de la forma Dressel 1, antigues, del segle II aC.
Podria tractar-se d’una estació preromana que conti-
nuà ocupada almenys fins a final del segle II aC.
(LAP)
Palafrugell
65.- Llafranc
Bibliografia: Trias, 1966, 93-114; Nolla i Casas,
1984, núm. 166, 133-137; Llinàs, 1998, 209; Barti,
Plana i Tremoleda, 2004, 166-167.
Glòria Trias, ja fa uns quants anys, tot estudiant un
conjunt ceràmic localitzat el 1896 en construir-se la
casa de la família Fina al carrer Monturiol núm. 20,
molt a prop de la riera de la Font d’en Xecu, va donar
a conèixer algunes peces clarament preromanes, dos
lècits aribalístics àtics del segle IV aC, i un seguit de
fragments de ceràmica envernissada de negre, com
una peça fragmentada de la forma Lamboglia 28,
amb un vernís opac i amb decoració, en el fons in-
tern, d’una corona circular de impressions de rodeta i
potser al mig una roseta, que dataríem de manera im-
precisa dins del segle II aC; un fragment de vora d’un
gran recipient de ceràmica de vernís negre decorada
amb ovals en relleu, d’origen etrusc, i que cal datar
entre el darrer terç del segle II i el primer de l’I aC; un
fragment de base de la forma Lamboglia 5 de ceràmi-
ca campaniana B etrusca, amb el fons intern decorat
amb 4 estampilles amb petites peltes contraposades
disposades radialment i a l’interior d’un cercle im-
près, de la primera meitat del segle I aC; un fragment
informe de campaniana B, una llàntia envernissada
de negre, del segle II aC; un got de parets fines d’ori-
gen itàlic, de la forma Mayet 3; i una vora d’un plat
de la forma C de la ceràmica grisa emporitana.
En altres excavacions i sondeigs s’havien anat tro-
bat fragments fora de context anteriors a les prime-
res construccions d’època d’August. L’any 1997, en
una excavació de salvament efectuada a la cantona-
da dels carrers Isaac Peral i Llevant, es va identificar
un retall regular de la roca del subsòl farcit amb ma-
terial ceràmic que hom datà en el segle II aC, sense
cap relació amb res.
Aquestes freqüentacions que permeten resseguir la
presència humana a Llafranc, al costat de la riera
i en el sector fixat entre els carrers Peral, Montu-
riol i Llevant, entre la darreria del segle II aC (si
no abans) i el moment de l’eclosió augustal, sempre
s’han posat en relació amb la facilitat d’ancoratge
de la platja i badia de Llafranc i amb l’oppidum de
Sant Sebastià de la Guarda, que domina el sector
des de l’alçada. Sembla més que raonable lligar el
seu abandonament amb la potent aparició del Lla-
franc romà.
(LAP)
66.- Sant Sebastià de la Guarda (làm.
VIII,1)
Oppidum
Bibliografia: Barti i Plana, 1989, 36-44; Agustí,
Burch i Llinàs, 1998, 43-58; Burch, Rojas i Sagrera,
251
2003, 9-54; Burch, Rojas i Vivo, 2010, 45-58; Ro-
jas, 2008, 233-243.
Les dades actualment disponibles del poblat ibèric
de Sant Sebastià de la Guarda se circumscriuen a
una part del jaciment i no a la seva totalitat. Tanma-
teix, les excavacions sistemàtiques efectuades en els
darrers anys permeten, per una banda, fixar les fases
cronològiques de l’assentament, emmarcades entre
la segona meitat del segle VI i els primers anys de
l’I aC, i, per l’altra, conèixer les principals caracte-
rístiques de l’arquitectura domèstica i organització
urbanística. Per contra, en desconeixem diversos
aspectes, com tot allò que té relació amb l’arquitec-
tura defensiva.
La situació i planta dels habitatges d’època republi-
cana és una prolongació de les reformes iniciades a
partir de la segona meitat del segle IV aC, moment
en el qual es començà una remodelació profunda
de l’urbanisme, que comportà el colgament de les
cases de la fase anterior amb grans capes de terra i
restes d’enderroc. Com a conseqüència d’aquestes
reformes també es varen amortitzar algunes sitges
i es construïren nous habitatges. Amb la posterior
edificació d’altres es formà un urbanisme format per
dues línies de cases separades per un carrer central.
Per una banda, una primera línia d’habitatges dis-
posats de nord a sud i situats en el marge oest i,
per l’altra, una segona línia, també orientada de tra-
muntana a migdia i localitzada al costat de llevant,
a tocar d’un dels penya-segats que delimitaven el
poblat. Aquesta estructura urbanística és la que bà-
sicament constatem en època republicana.
El conjunt de construccions aixecades des de mit-
jan segle IV aC fins a diversos moments del III aC
perllongà la seva localització, planta i característi-
ques espacials, fins a l’abandonament final en con-
textos situats, en alguns casos, a les darreries del
segle II aC i principi del segle I aC. A diferència
de la fase anterior (segles V-IV aC), la nova dis-
tribució urbanística mostra com les cases no esta-
ven adossades unes a les altres sinó que s’hi deixà
normalment un espai de separació, tal com es pot
comprovar en l’aïllament dels edificis K, A, D, E i
F (de sud a nord del jaciment), tot i que en alguns
casos se’n constaten d’adossades entre si, com la B
i la C o la I i la M. La majoria d’aquestes construc-
cions mostraven plantes rectangulars, d’uns 15 m2
de superfície, amb una subdivisió en dues estances,
252
una de les quals acostumava a ser clarament més
gran que l’altra. Més problemàtica és l’agrupació
de diversos àmbits (N1, N2, N3, N5 i N6) a la banda
de llevant del carrer, que parteix pel mig el conjunt
d’edificacions del poblat. L’excavació, condiciona-
da per l’existència d’un espai enjardinat, no permet
assegurar si les habitacions excavades formaven
part d’un únic habitatge o eren diverses les cases
adossades unes a les altres. En tot cas, aquestes ha-
bitacions formarien part de tota una fila d’edificaci-
ons que probablement s’allargarien per tot el sector
oriental del carrer. Tanmateix, a partir de l’àmbit
N1, en direcció nord, les hipotètiques habitacions
que s’emplaçaven en aquest sector han desaparegut
totalment, molt possiblement a causa de la presèn-
cia de la roca natural en una cota molt alta, pràcti-
cament superficial, que va afavorir l’erosió de les
estratigrafies.
D’aquest darrer període, i relacionada especialment
amb els nivells d’abandonament i enderroc de la
gran majoria de les construccions esmentades, cal
senyalar la presència de tegula i, fins i tot, el seu
ús en la pavimentació de l’habitació M, de manera
semblant al que hauria constituït el sòl d’una torre
en contextos cronològics semblants al jaciment de
Sant Julià de Ramis.
A banda de les edificacions també cal assenyalar
el funcionament durant aquest període de diversos
forns, de planta circular o ovoïdal, construïts en ter-
ra, i ubicats en espais oberts, no domèstics, i situats
al costat de l’edificació N.
Des de l’any 1998 fins al 2009 s’han documentat
un total de 27 sitges. Totes es localitzen a l’interi-
or de l’assentament i es troben majoritàriament a
l’exterior dels habitatges, en espais oberts. Tanma-
teix, se n’ha trobat una a l’interior de l’habitatge B
(9A). Pel que fa la cronologia de les obliteracions
d’aquests dipòsits, s’estén des de final del segle V i
primers anys del IV aC fins a la primera meitat del
II aC. El període més representat el que es perllonga
entre el darrer quart del segle III aC i mitjan segle
II aC. D’aquest darrer període són les sitges 5A,
9A, 13A, 14A, 4B, 5B, 6B, 7B, 8B i 9B. L’única
que presenta contextos més tardans és la 12A, en la
qual l’estrat superior del seu colgament es pot datar
a principi del segle I aC. Cal assenyalar, no obstant
això, que, contràriament, els materials dels nivells
de reompliment inferiors corresponen clarament al
primer quart del segle II aC.
Els materials d’època republicana són els habituals
en aquestes contrades: campaniana A, inclosa la de
cronologies tardanes; campaniana B, amb percen-
tatges inferiors a la A; àmfora cartaginesa i púnica
ebusitana, amb formes atribuïbles al segle II aC;
àmfora grecoitàlica; àmfora itàlica, amb perfils clars
de Dressel 1B, engalba blanca, algun fragment es-
cadusser de parets fines, i àmfora de la tarraconense
amb perfils que imiten les Dressel 1. Tot i que amb
percentatges poc importants, hi és present la cerà-
mica fina ibèrica, reduïda i oxidada, amb formes tí-
piques del segle II aC, com l’A-IIId o l’ampolla I,
que es pot trobar en contextos de final del segle II o
principi del segle I aC. També cal destacar una certa
freqüència de dolium en els estrats més superficials.
(LAP)
Palamós
67.- Castell (làm. VIII,2)
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 174, 137-
138; Verdaguer, 1994; Moret, 1996, núm. 23, 370-
372; Nolla, Palahí i Burch, 1998, 59-78; Aquilué
i Hernández, 2009, 27-36; Aquilué, Hernández i
Monturiol, coordinadors, 2010.
El poblat indigeta de Castell es troba al paratge natu-
ral de Castell, al nord-est del poble de Palamós, a la
comarca del Baix Empordà. El jaciment s’ubica en
una península, anomenada “Punta de Castell”, que
tanca la platja del mateix nom per l’es est. Aquesta
península, unida a terra ferma per un estret istme,
està formada per un promontori que s’eleva, en el
seu punt més alt, 36 metres sobre el nivell del mar.
És, per tant, un lloc estratègic de control de la costa
i fàcil de defensar.
El poblat va ser descobert l’any 1935 per Lluís Bar-
celó, secretari del Museu Cau de la Costa Brava, el
qual va realitzar les primeres prospeccions els anys
1935 i 1936. Després de la Guerra Civil espanyola,
entre els anys 1943 i 1949, Lluís Pericot i Miquel
Oliva, van efectuar les primeres excavacions en
extensió que van permetre descobrir l’entrada del
poblat, part de l’acròpolis i diverses estructures de
les diferents terrasses que conformen l’oppidum.
A partir dels anys 50, el poblat entra en un procés
d’abandonament i degradació, i només l’any 1980
es realitzà una neteja del poblat per part del ‘Cen-
tre d’Estudis Palamosins’, amb Esteve Verdaguer al
capdavant, que va permetre la descoberta del cone-
gut Plom Ibèric de Castell, què és el text més llarg
en llengua ibèrica recuperat fins al moment a Cata-
lunya. L’any 1996 el poblat va ser declarat ‘Bé Cul-
tural d’Interès Nacional’ en la categoria de Zona Ar-
queològica i va estar a punt de ser integrat dins d’un
projecte d’urbanització que afectava a gran part del
paratge de Castell. Gràcies a la pressió social, arti-
culada a través de la plataforma popular “Salvem
Castell”, les administracions públiques van aturar el
projecte d’urbanització i el paratge va ser adquirit
per la Generalitat de Catalunya l’any 2000. El po-
blat va passar a ser gestionat per la seu d’Empúries
del Museu d’Arqueologia de Catalunya i l’any 2001
Xavier Aquilué va redactar el “Pla d’actuacions
arqueològiques a desenvolupar al poblat ibèric de
Castell (Palamós, Baix Empordà) que establia les lí-
nies de recerca, documentació, conservació i difusió
a efectuar al poblat, iniciant-se de nou les excavaci-
ons al jaciment.
Les primeres evidències de l’ocupació de Castell
daten dels inicis del segle VI aC, segurament un hà-
bitat en cabanes, que evoluciona urbanísticament al
llarg d’aquest segle i del segle següent, fins a con-
vertir-se en un veritable oppidum, estructurat en ter-
rasses edificades amb grans murs de blocs de pedra
granítica. Aquests murs de terrassa van facilitar la
’urbanització del poblat i l’articulació de les dife-
rents edificacions. Amb anterioritat al segle II aC,
es conserven diverses estructures arquitectòniques
del poblat, entre elles part de la muralla i d’una torre
del segle III aC que tancava el poblat per la zona de
l’istme. Fora de la muralla, s’ha localitzat un impor-
tant camp de sitges i algunes estructures d’habitació
vinculades amb aquest camp. Dins el poblat, es do-
cumenta al sector de l’acròpolis l’existència d’una
possible àrea sacra, de la qual formaria part un por-
ticat de pedra sorrenca que envoltaria un temple, el
qual va ser afectat per la construcció d’una de les
cisternes hel·lenístiques del segle III aC, ubicades
en aquesta zona. També amb aquest espai sagrat
de l’acròpolis s’ha de relacionar una monumental
cisterna de forma circular i de més de 6 metres de
profunditat així com diverses sitges per l’emmagat-
zematge de cereals.
253
Roma va entrar en la Península Ibèrica pel port grec
d’Emporion l’any 218 aC en el decurs de la Segona
Guerra Púnica. Finalitzada la guerra, Roma divideix
la península en dues gran províncies l’any 197 aC:
la Citerior i la Ulterior. La política impositiva de
Roma a les tribus ibèriques de la Citerior, fa escla-
tar una important rebel·lió indígena que tindrà als
indigets com els principals protagonistes. Sufoca-
da la revolta l’any 195 aC per part del cònsol M.
Porci Cató, Castell, a diferència d’altres oppida que
van ser destruïts o abandonats de forma forçosa, va
continuar actiu i va partir una important reforma ur-
bana.
La transformació més important va comportar l’am-
pliació del poblat cap a la zona de l’istme amb la
construcció d’un nou accés al mateix defensat per
dues impressionants torres rectangulars. S’estableix
un sistema de defensa en barrera que s’acompanya
de la protecció natural que ofereixen els penya-se-
gats que envolten Castell i amb una entrada en for-
ma de colze o de “L”, delimitada per les dues torres,
que permet el control absolut de les persones que
volien accedir-hi.
El nou espai creat per l’avançament de les seves
defenses es va articular al voltant d’una plaça en
la que s’obrien diversos locals comercials. Aques-
ta plaça, que es trobava situada immediatament al
passadís d’accés al poblat, va ser edificada sobre
l’antic camp de sitges situat extramurs del poblat
del segle III aC i el seu límit meridional esta cons-
tituït per el pany de muralla del segle III aC, con-
vertint-se la seva funció en un dels murs de terrassa
del poblat. A aquest mur s’adossaven al menys cinc
locals comercials, avui desapareguts, que confor-
maven la plaça. A la banda sud, es va construir un
porticat en forma de Z bastit amb bases cilíndriques
de granit – localitzades durant les excavacions dels
anys 40 i que són encara avui en dia visibles- sobre
les quals s’aixecarien unes columnes segurament
de fusta. A aquest porticat obririen, per la seva ban-
da sud-occidental, dos locals comercials més. La
plaça es degué convertir en el punt neuràlgic del
poblat, on s’establiren els tractes comercials i on
es realitzaren els intercanvis. Tanmateix, la plaça
es converteix també en un element de distribució
urbana, donat que permet l’accés a dos carrers, si-
tuats a est i oest, que permeten accedir a les ter-
rasses superiors i inferiors de l’oppidum, ocupades
254
per cases de planta rectangular. A la part superior
de l’acròpolis, es detecta també diverses reformes
urbanes en aquesta època que afecten tant a les es-
tructures de carrers com a les cases. Així mateix, es
segur que la plataforma de l’acròpolis es mantin-
dria en aquesta època com la una zona sacra del po-
blat, amb la continuïtat de la utilització de la gran
cisterna circular i d’un edifici monumental, possi-
blement un temple, com demostren els elements ar-
quitectònics recuperats en la fase d’abandonament
de tot el sector.
Respecte a la cultura material d’aquests segles, a
Castell es documenten ceràmiques de vernís ne-
gre itàliques, bé de la Campània (Campaniana A),
com de l’Etrúria (Campaniana B) o d’altres cen-
tres de producció, que conviuen amb les ceràmi-
ques de producció ibèrica, com la ceràmica grisa
emporitana que adopta formes de les produccions
campanianes o les darreres produccions de cerà-
mica ibèrica comuna. Els grans recipients per a
contenir el vi i l’oli, les àmfores, arriben ara de
Sicília, el sud d’Itàlia, la Campània o el Laci, amb
d’àmfores grecoitàliques i variants de la forma
Dressel 1, junt amb àmfores púniques i ibèriques
d’època tardorepublicana. La presència constant
de monedes d’aquests segles, sobre tot de la seca
d’Untikesken, demostra que l’ús de la moneda s’ha
extens a les activitats quotidianes dels habitants de
Castell.
El fet de que el poblat continués actiu, sota el con-
trol polític de Roma, durant els segles II i I aC, cal
relacionar-ho amb el seu paper estratègic dins del
control de la costa i de la navegació de cabotatge
així com per tractar-se d’un punt clau del domini
dels recursos cerealístics de la plana.
El poblat de Castell és abandonat de forma definiti-
va als primers anys del segle I dC, en època d’Au-
gust, tot i que es detecten freqüentacions al llarg de
l’època altimperial i tardoromana, com demostra la
troballa de monedes d’aquests períodes.
(X. A. i E. H.)
68.- Mas Guàrdies
Sitja
Bibliografia: Augé i Llinàs, 2010, 233-235.
En les terres immediates a aquest mas, dins del nucli
urbà de la vila marinera, i que es troba a uns 80 m
cap a llevant de l’Hospital Comarcal, en lloc enlai-
rat i dominant, a uns 600 m del mar, fou descoberta
i excavada una sitja dins del rebliment de la qual es
recuperaren fragments d’àmfora itàlica.
(LAP)
69.- Sant Esteve de la Fosca
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 175, 138.
Es van trobar, a tocar de les ruïnes de l’ermita i el
castell de Sant Esteve, restes de murs i paviments
d’opus signinum, que podrien correspondre a una
antiga vil·la romana. Superficialment s’hi varen lo-
calitzar restes de ceràmica comuna oxidada, cerà-
mica de vernís negre, fragments d’àmfora, tegulae i
material altimperial i tardoantic.
(LAP)
Palau-sator
70.- Camí de Torrent o Torrentí
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 179, 138.
Entre un camp conreat i els boscos del costat del
camí de Torrent, a la sortida de Sant Feliu de Bo-
ades, caldria situar aquest jaciment, una vil·la de
llarga durada. Recordem la localització, entre el
material aplegat en les prospeccions, de fragments
de ceràmica de vernís negre.
(LAP)
Parlavà
71.- Pueranca (làm. IX,1)
Establiment rural
Bibliografia: Fuertes i Teixidor, 2002, 277-279.
Aquest jaciment es localitza en el suau pendent del
Montori, just on entraria en contacte amb la plana
al·luvial, en el km 7.450 / 7.500 de la carretera Gi-
643, i fou descobert i explorat durant les obres de
realització de la conducció de gas natural el mes de
setembre de 2001.
Consta de dos sectors, separats uns 45 m l’un de
l’altre. El primer, Pueranca I, correspon a una
estructura d’habitació definida per uns murs que
conserven només una filada que hauria de formar
part de la fonamentació, per sota dels nivells de
circulació. Es definia uns estança aparentment rec-
tangular a partir de dues parets que formaven un
angle recte i que no va poder ser observada del tot
en quedar, la part meridional, per sota de la car-
retera. Les parets eren obrades externament amb
blocs mitjans i grans escairats vagament per fora
i l’interior farcit amb pedruscall menut, tot lligat
amb fang. Més enllà se n’identificà una altra de
paral·lela disposada a una cota més alta que va fer
pensar en una disposició esglaonada que s’adapta-
ria als desnivells del subsòl geològic. A uns 0,70
m al nord de l’estança es recuperà una estructu-
ra circular d’uns 0,60 m de diàmetre, una mena
de fossa d’uns 0,25 m de fondària amb un brocal
definit amb pedretes. L’excavació afectà una ex-
tensió d’uns 67,5 m2. En superfície s’identificaren
fragments de dolia, tegulae, àmfora itàlica, àmfora
ibèrica, grollera reduïda, comuna oxidada, vidre,
ferro i fauna.
Pueranca 2 era una fossa el·líptica, irregular, ex-
cavada sobre la roca, d’uns 6 m de llargada i amb
amplades variables entre 1,25 m i 3 m, amb una
superfície explorada d’uns 30 m2, una part de la
qual era plena d’una terra cendrosa, amb carbons,
d’uns 0,15 m de potència, dins de la qual es re-
cuperà àmfora itàlica Dressel 1, tegulae, dolia i
fauna.
(LAP)
Rupià
72.- Montori
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas,1984, núm. 195, 141,
làm. XLV, 13 a 15.
Entre Rupià i Foixà, a 500 m en direcció nord-
oest, s’alça el puig Montori, on es va localitzar
ceràmica comuna de pasta sandvitx, vores i nan-
ses d’àmfora de boca plana, kalathos reduït amb
decoració pintada, característic de la producció
emporitana de final del segle II i primera meitat
de l’I aC, el bec d’una llàntia baixrepublicana i
objectes un xic més moderns. Segons aquestes
evidències, ben modestes, podia tractar-se d’un
petit establiment rural baixrepublicà la vida del
qual s’hauria perllongat com a mínim dins del se-
gle I de l’era.
(LAP)
255
Sant Feliu de Guíxols
73.- Can Cortey o Ca n’Esquerb
Estació indeterminada
Bibliografia: jaciment inèdit
A no gaire distància del vell mas, avui enrunat, de
Santa Escolàstica, construït al massís de l’Ardenya,
s’ha recuperat un conjunt de restes ceràmiques en
superfície que assenyalen la presència d’un jaci-
ment d’època ibèrica que encara no ha estat mai ex-
cavat. Aquests materials, conservats en tres caixes
als magatzems del Museu d’Història de Sant Feliu
de Guíxols, són essencialment fragments –majorità-
riament informes– de ceràmica comuna ibèrica (tant
a torn com a mà), als quals s’han d’afegir dos bocins
més de ceràmica de vernís negre.
(F. A i J. V.)
74.- Hort d’en Reiné
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla, Esteva i Aicart, 1989, 45-116.
A tocar de la riera de les Comes es localitza aquest
camp en el qual es documentaren alguns petits bo-
cins de ceràmica ibèrica en superfície, que assenya-
larien la presència d’algun hàbitat o estació rural.
(F.A. i J.V.)
75.- Punta Guíxols, el Fortim o el Salva-
ment
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 204, 145;
Nolla, Esteva i Aicart, 1989, 45-116; Aicart, 2000,
17-24; Aicart i Rocas, 2006, 82-83; Vivo, 2008,
487-490.
Aquest poblat iber es trobava situat al capdamunt
de l’esperó granític (16,4 m sobre el nivell del mar)
que, endinsant-se al mar, clou per llevant la badia de
Sant Feliu i separa la platja anomenada de Davant
de l’antiga platja de Calassanç, actualment sota les
estructures portuàries de la ciutat.
Per bé que hom tenia notícia de l’existència d’un po-
blament antic al promontori, almenys des del segle
XVII, el veritable descobriment del jaciment es pro-
duí l’any 1903, en el transcurs dels treballs d’ober-
tura del carrer de Colom, que d’aleshores ençà re-
talla transversalment l’esperó, i que estava pensat
originalment per posar en contacte directe la ciutat
amb l’àrea portuària. Aquestes obres posaren al des-
cobert una sitja amb materials antics, que portaren a
256
endegar una sèrie de campanyes arqueològiques ini-
ciades aquell mateix any sota la direcció d’Eduardo
González Hurtebise, mercès a les quals s’aconseguí
localitzar una trentena de fons de sitja, interpretats
aleshores no com a estructures d’emmagatzematge,
sinó com a tombes. Posteriorment es dugueren a ter-
me, de manera esporàdica i mancada de continuïtat,
noves intervencions arqueològiques als anys 1911,
1919, 1952, 1960 i, finalment, al 2007.
En conjunt, tots aquells treballs han permès de do-
cumentar un total de quaranta-vuit sitges, de les
quals només es conservaven els fons com a conse-
qüència de la forta erosió i l’arrasament produïts per
la freqüentació i la continuïtat d’ús del promontori
durant tota la història des d’època antiga. Això ma-
teix explica el fet que, llevat de les restes d’un muret
de pedra seca trobat l’any 1952 i que no queda gens
clar que es pugui atribuir al poblat ibèric, no s’han
documentat mai estructures constructives.
Pel que fa als materials exhumats de les sitges o
fora de context, dipositats al Museu d’Història de
Sant Feliu de Guíxols, s’ha recuperat ceràmica co-
muna ibèrica, ibèrica pintada, ceràmica grollera,
grisa d’occident, grisa emporitana (entre la qual,
imitacions de les formes Lamboglia 21/25, 24 i
26), campaniana A (Lamboglia 36b), campaniana
B (Lamboglia 5 o 7), un fragment de ceràmica de
Cales, ceràmica aretina (Draggendorff VI, Goudi-
neau 24, 24/35, 28 i 36), parets fines, àmfora ibè-
rica, àmfora púnica ebusitana (Mañà D i E, a més
d’àmfora púnica tardana, molt poc freqüent, de
producció siciliana), àmfora massaliota i àmfora
itàlica, que és la que es documenta amb més abun-
dància (grecoitàlica, Dressel 1, Dressel 2/4), i tar-
raconesa (Pascual 1), a més de pondera i torteres i
nombrosos fragments de tegulae i trossos de dolia.
Pel que fa als objectes metàl·lics recuperats, hi ha
hams, punxons, estilets, agulles (per a xarxes, cuir i
teles gruixudes), tres fíbules, una anella, dos instru-
ments quirúrgics (una forqueta i un estilet-sonda),
un ganivet, part d’una sivella de cinturó i diversos
claus de bronze, altres claus de ferro, diverses pe-
tites làmines de coure i una grapa i un pesal ibèric
de plom. També s’han documentat dues denes de
collaret de pasta de vidre, tres peces pertanyents
a molins de mà rotatoris (un de pedra volcànica i
dos de granit) i sis pesos de xarxa de pedra i també
de ceràmica. Finalment, procedeixen dels Guíxols
deu monedes de bronze, entre les quals hi ha amb
seguretat quatre asos d’Untikesken, un as emporità
amb llegenda llatina, quatre possibles divisors i un
possible as altimperial.
Tot plegat apunta com a cronologia inicial del po-
blat iber dels Guíxols el segle IV aC, i, com a final,
l’època augustal. Com hem esmentat més amunt,
l’ús continuat de l’indret ha suposat l’arrasament de
totes les construccions del poblat, de manera que
és pràcticament impossible escatir res sobre el seu
urbanisme ni la superfície que hauria ocupat, per
bé que no sembla, ateses les reduïdes dimensions
de l’esperó, que fos gaire gran. En qualsevol cas,
els materials obtinguts a les parts conservades de
les sitges ens parlen d’una comunitat dedicada a
l’explotació dels recursos del territori circumdant
i, és clar, del mar. Una comunitat que participava,
segurament a la seva modesta manera, dels circuits
comercials, dominats a la zona de manera preemi-
nent per Empúries, que era el centre a partir del qual
es redistribuïen les produccions arribades d’altres
contrades del Mediterrani i també les produccions
locals, que en ocasions imitaven les formes pro-
cedents d’Itàlia. Una comunitat, en fi, que sembla
haver passat per una fase, la darrera de la vida del
poblat, en què emprà a bastament algunes innova-
cions arribades de la península veïna, com semblen
assenyalar les nombroses troballes de fragments de
tegulae i de dolia i, fins i tot, les d’objectes més
especialitzats i més inesperats en el context d’un
nucli iber com els instruments quirúrgics. El pas
següent, segurament en temps d’August, suposà ja
l’abandonament del poblat per establir la població
en un indret més còmode i planer, no gaire distant
de l’esperó i situat, versemblantment, a l’entorn o
en l’espai que posteriorment ocupà una estructura
romana (una vil·la?) i, segles més tard, el monestir
benedictí.
(F. A i J. V.)
76.- Sant Amanç
Estació indeterminada
Bibliografia: jaciment inèdit
En un bosc cremat més amunt del paratge de Sant
Amanç, un popular indret en el qual s’alça una an-
tiga ermita recentment restaurada, en direcció a la
urbanització de la Casa Nova, es documentaren al-
guns materials en superfície que se situen en època
iberoromana: ceràmica comuna a mà i oxidada, un
fragment de tegula, un pivot d’àmfora i un cilindre
d’os treballat. Podria tractar-se d’un hàbitat ensor-
rat.
(F.A. i J.V.)
77.- Sant Pol-Can Civill
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart, 2000, 20-21.
A la zona de Sant Pol, davant de Can Civill i en
el transcurs de les obres de construcció d’una re-
sidència, es localitzaren a un metre de profunditat
algunes restes de ceràmica grisa, de cuina, comu-
na, una vora de càlat, una vora d’àmfora púnica, sis
fragments de vernís negre i d’altres, entre carbons.
Tenint en compte que els materials foren recuperats
en un espai planer, proper a una riera i a pocs me-
tres del port natural de la badia de Sant Pol, podria
tractar-se d’un assentament amb una datació final
situada entre els segles II-I aC.
(F.A. i J.V.)
Santa Cristina d’Aro
78.- Baixada de Bassa o Can Llaurador
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart, 2000, 20.
Al camí que mena de Can Llaurador (Solius), a
Plana Basarda, a prop de la bassa del mas, es recu-
peraren en superfície dos fragments de tegula, una
nansa d’àmfora ibèrica i uns pocs bocins informes
de comuna, que assenyalarien la presència d’algun
establiment rural a la zona.
(F. A. i J. V.)
79.- Can Dalmau
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart, 1992, 2-3; Aicart i Sagrera,
1993, 77-83.
A uns 150 metres del mas de Can Dalmau, en ter-
renys que avui dia formen part d’un camp de golf de
pràctiques, es localitza aquesta estació. Actualment,
com a conseqüència de l’adequació per fer-hi el
camp de golf, el jaciment està malmès. Els materials
recuperats assenyalen una cronologia que parteix
d’època republicana, amb fragments de ceràmica
comuna grollera i engalba blanca i altres materials
més tardans (àmfora Pascual 1, terra sigillata). Pel
tipus de materials, que inclouen alguns bocins de
tegula, imbrex, rajols i ceràmica comuna de cuita
257
defectuosa, és possible que es tracti de l’abocador
d’algun forn proper.
(F. A. i J. V.)
80.- Font Picant
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart, 2000, 20.
Als camps situats a la banda posterior de l’edifici
del baixador de la Font Picant / Bell-lloc de l’antic
ferrocarril (el “Carrilet”) que cobria el trajecte Sant
Feliu de Guíxols-Girona es recuperaren un conjunt
de materials en superfície (fragments de ceràmica
comuna, tant oxidada com reduïda, àmfora grecoi-
tàlica, àmfora indeterminada, un percussor, un frag-
ment de sílex i diversos quarsos) que assenyalen la
presència d’algun tipus d’establiment amb una cro-
nologia d’època ibèrica o iberoromana.
(F. A. i J. V.)
81.- Plana Basarda
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 203, 145;
Aicart, 2000, 19-20; Aicart 2003, 5-8; Aicart i Ro-
cas, 2006, 87-88; Aicart, Nolla i Vivo, 2007.
Sobre un altiplà granític als contraforts del massís
de l’Ardenya, a uns 300 m sobre el nivell del mar
i amb un accés incòmode es localitzen les restes
d’aquest oppidum ibèric, que no ha estat mai exca-
vat de manera metòdica i científica però sí que ha
estat des del segle XIX freqüentat a bastament per
tota mena de passants, des d’erudits excursionistes
amb més o menys interès pel lloc fins a furtius que,
en deixar-se endur per les llegendes i la imaginació,
han malmès parts d’aquest interessant jaciment per
cercar els suposats tresors que s’amagaven encara
sota terra i entre les ruïnes.
Malgrat la manca de coneixement científic del lloc i
la vegetació que oculta bona part de les restes, hi ha
evidències i notícies, aplegades al llarg del temps,
de l’existència d’una muralla bastida per protegir la
principal via d’accés al poblat, un conjunt de sitges
–almenys una trentena– disposades de manera re-
gular en dues filades rectes i paral·leles, una gran
cisterna i un carrer de 2,4 m d’amplada delimitat
a banda i banda per les restes d’alguns murs perta-
nyents a estructures d’habitació.
Entre els materials coneguts que procedeixen de
Plana Basarda, obtinguts d’exploracions en su-
258
perfície o d’intervencions clandestines, i formant
part actualment de diverses col·leccions públiques
(MAC-Girona, Museu d’Història de Sant Feliu de
Guíxols i Arxiu-Museu de Llagostera) i privades, es
troben vernissos negres (Lamboglia 23, 27 B, 36,
Morel 113 i altres formes més difícils d’identificar),
ceràmica grisa de la costa catalana (especialment
bicònics), comuna ibèrica oxidada (plats, gerres, ta-
padores, urnes, etc.), un kalathos, ceràmica grollera
(atuells diversos de cuina, un petit dolium), àmfo-
ra ibèrica, àmfora grecoitàlica, àmfora itàlica dels
tipus Dressel 1A i 1B, àmfora tarraconesa Pascual
1, algun fragment d’àmfora púnica, materials cons-
tructius (fragments de tegulae romanes), torteres i
un percussor o mà de morter de pedra. Entre els ma-
terials metàl·lics es documenten restes d’escòria de
ferro, eines agrícoles i una punta de llança també de
ferro, a més de diversos objectes de plom: pesos i
altres peces, entre les quals destaca un possible pes
de xarxa de forma troncopiramidal d’uns 8 cm de
llargada que presenta un grafit en caràcters ibers:
a.s.te.r.be.a.?.a.a(?).e. Finalment, s’han identificat
com a procedents de Plana Basarda algunes mone-
des: un as romà baixrepublicà amb l’efígie de Janus
bifront a l’anvers i una proa de nau al revers, i dos
asos més encunyats a la península en algun moment
indeterminat però en qualsevol cas anterior al prin-
cipat de Claudi. Tot plegat assenyala una cronologia
entre el segle IV aC i el canvi d’era.
(F. A. i J. V.)
82.- Roca Rovira o Roca Rúbia
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart, 2000, 20.
A aquest paratge s’arriba prenent l’antic camí de
terra que enllaçava el nucli de Santa Cristina d’Aro
amb el de Romanyà de la Selva i seguint-lo durant
poc més d’un quilòmetre; en arribar a una bifurca-
ció, cal seguir el camí que surt a l’esquerra en direc-
ció nord-oest uns 450 metres fins arribar a un punt
on surt un nou camí en direcció nord; a la intersecció
d’ambdós, als peus de Roca Rovira, se situa el ja-
ciment. S’hi han documentat diversos materials en
superfície al llarg d’una zona d’uns cent metres al
voltant del camí: fragments de tegula, ceràmica co-
muna, una possible vora de càlat i un possible frag-
ment de grisa de la costa catalana, a més de ceràmica
a mà i àmfora grecoitàlica. A més a més, molt a la
vora del camí se situa una zona boscosa en la qual es
poden observar amuntegaments de pedres que possi-
blement siguin restes d’estructures, per bé que la ve-
getació impedeix d’examinar-ho amb més precisió.
(F. A. i J. V.)
83.- Romanyà de la Selva. Lloc indeter-
minat
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 202, 145.
Tenim constància de l’existència de troballes con-
tinuades de ceràmica baixrepublicana en diversos
punts del terme.
(LAP)
84.- Santa Maria de Bell-lloc
Estació indeterminada. Vil·la romana (?)
Bibliografia: Palahí, 2010, 329-339
En les excavacions dels anys 2008 es va recupe-
rar, fora de context, terrissa baixrepublicana local i
d’importació. L’any següent es van localitzar restes
significtives amb una interessant seqüència estruc-
tural. Els murs de la fase més antiga eren de pe-
druscall unit amb fang. De moment no s’han pogut
datar però, atesa la manera de construir al llarg dels
segles II i I aC i la presència de material d’aquella
cronologia, cal plantejar-se la possibilitat d’un ori-
gen tardorepublicà.
(LAP)
85.- Túmuls de Solius
Estació indeterminada
Bibliografia: Escortell, Sanchiz i Sanchiz, 1974:
A mà dreta del camí que mena a la muntanya del
Montclar, passant pel mas de can Dalmau, entre els
vessants de Carcaixells, a migdia, i els de Tallades i
can Dalmau, a tramuntana, es troba una petita eleva-
ció artificial de terra i pedres que constitueix aquest
jaciment. Ocupa una extensió circular d’uns 4 o 5 m
de diàmetre.
L’any 1974 es dugué a terme una cala que permeté
confirmar que l’elevació és un amuntegament de ter-
ra i pedres entre les quals es pogué documentar una
gran quantitat de material d’època ibèrica (ceràmica
grollera de cuina, comuna, grisa, àmfora, pondera,
fragments de molí de mà i un bocí de plom circular).
Més endavant, s’han realitzat altres treballs en su-
perfície que assenyalen la presència de més restes,
possiblement pertanyents a un petit establiment in-
dígena format per unes poques habitacions o cases.
(F. A. i J. V.)
Serra de Daró
86.- Nucli urbà
Establiment rural
Bibliografia: Casas 1982b, 329-336; Nolla i Casas
1984, núm. 210, 146-149.
Aquest petit jaciment, del qual es coneix només la
part que es va descobrir sota una casa al mig del po-
ble, a la zona més antiga del nucli, va veure la llum
l’any 1978, amb motiu de les obres de reforma dels
baixos de l’immoble, i fou excavat pel seu propieta-
ri, el qual va posar a la nostra disposició el material
per al seu estudi.
Bàsicament es va localitzar un dipòsit revestit d’opus
signinum que amb tota probabilitat formaria part d’un
petit assentament no gaire diferent al del Camp del Bos-
quet (Camallera), la Muntanyeta o les fases tardorepu-
blicanes de Tolegassos (Viladamat). No consta que en
les obres al subsòl de la casa es trobés cap altra cosa, tot
i que es va cercar amb certa cura i moltes esperances.
El material –un conjunt notable–, va aparèixer tot a les
terres que havien servit per omplir el dipòsit quan es
va abandonar, per la qual cosa podem conèixer amb
força precisió aquesta data (entre el 25-15 aC), però
no la de fundació. El fragment més antic, fora del di-
pòsit, és una vora d’àmfora Dressel 1A i bocins de ce-
ràmica sense forma que podrien fer recular la crono-
logia o com a mínim permetrien suposar que l’origen
de l’assentament es pot situar a mitjan o segona meitat
del segle II aC. La resta, tot de l’interior del dipòsit,
forma un conjunt de ceràmiques itàliques de les for-
mes Goudineau 17, 27 i 36 (amb variants), llànties de
volutes, ceràmica de parets fines de les formes Mayet
10 i 12 (i variants), ceràmica grisa emporitana tardana
i, finalment, alguns recipients amb un fort regust ibè-
ric (olles i urnes), uns productes que segueixen una
antiga tradició molt arrelada al territori, que repeteix i
conserva formes arcaiques fins a èpoques avançades.
(LAP)
La Tallada d’Empordà
87.- Marenyà
Sitjar
Bibliografia: Casas 1999, 5-12.
Vora el poble de Marenyà, seguint el camí que va
a la zona forestal i, més enllà, cap al Puig Segalar i
259
Garrigoles, s’han produït diverses troballes de ma-
terials d’època ibèrica i romana, la major part fora
de context i altres associats a sitges. L’excavació
d’una d’aquestes va proporcionar materials diver-
sos, de mal datar, però que es podrien situar en un
context del segle IV aC. No gaire lluny, al marge
del mateix camí, també s’hi van localitzar alguns
fragments d’àmfora itàlica, forma Dressel 1, fora de
context.
Als boscos de Marenyà en direcció al Puig Sega-
lar, i ja a la part més alta de la serralada, hi ha una
escampada de bocins d’època ibèrica vora el camí.
Formen part del conjunt d’Albons i Viladamat, que
hem inclòs a l’apartat d’aquest darrer municipi.
(LAP)
Torroella de Montgrí
88.- Carrer del Dr. Pericot
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart i Rocas, 2006, 85.
En aquest indret de la vila s’han localitzat indicis
d’una petita estació que hauria estat habitada fins a
la baixa república.
(LAP)
89.- Camp de la Gruta
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 221, 153 a
157.
Aquesta vil·la romana es troba molt a prop a la
carretera de l’Estartit, a la sortida de Torroella. Sa-
bem que, el 1973, el Servei Tècnic d’Investigaci-
ons Arqueològiques de la Diputació, que aleshores
dirigia Miquel Oliva, hi efectuà uns sondeigs la
localització i la importància dels quals ens defuig
en no haver-se’n conservat cap mena de document
explícit.
El material arqueològic procedent d’aquest jaci-
ment és molt nombrós. Pel que fa a aquell que ens
interessa, esmentem la presència de campaniana A
tardana (forma Lamboglia 33 b i altres fragments
indeterminats però amb decoració de pintura blan-
ca al fons intern), campaniana B (formes Lambo-
glia 1, 5, etc), àmfora itàlica Dressel 1, ceràmica
emporitana, oxidada i reduïda (forma D-I), ka-
lathos, ceràmica de parets fines i un as de bronze
260
emporità d’Untikesken, entre els elements més in-
teressants.
El material es conserva al Museu del Montgrí i al
Museu d’Arqueologia de Catalunya - Girona.
(LAP)
90.- La Fonollera (fig. 11)
Magatzem
Bibliografia: Nolla, 1977, 184-198; Pons, 1984;
Pons i Colomer, 1988, 8-24; Pons, Toledo i Colo-
mer 1985, 62-70.
El jaciment de la Fonollera està situat al sud del ter-
me municipal de Torroella, entre les muntanyes de
Begur i el massís del Montgrí, en una zona inter-
fluvial entre el Ter i el Daró. Està emplaçat sobre
un promontori de forma triangular, escarpat, cara a
mar, d’uns 200 m de longitud nord-sud i de 250 m
est-oest, dins la platja de Pals i a 15 m sobre el nivell
del mar. Ara, es localitza a uns 800 m de distància
de la costa, però a l’antiguitat es trobava ran de mar,
juntament amb altres promontoris, també amb pe-
nya-segats, cosa que fa pensar en un conjunt d’illes
enmig dels aiguamolls, que es van anar dessecant
amb el temps.
Les primeres notícies ens les dóna Pella i Forgas
l’any 1883, que hi va ubicar la ciutat de Cypsela,
corrent que va ser seguit per Schulten, qui va traduir
l’Ora marítima d’Aviè. Els primers treballs arque-
ològics foren realitzats pels estudiosos L. Esteva i
J. Badia, qui aportaren les primeres dades positives
sobre el jaciment i sobre l’existència d’un hàbitat
que anava des de l’eneolític fins a l’època romana
baiximperial. Els treballs científics es varen inici-
ar l’any 1975, i el jaciment va ser objecte de deu
campanyes d’excavació, fins l’any 1985, portades a
terme pel Centre d’Investigacions Arqueològiques
de la Diputació de Girona.
En totes les cales i prospeccions realitzades en el
vessant occidental del turó es varen constatar dos
estrats naturals o edafològics, subdividits en cinc
nivells. L’últim, l’estrat II - nivell 5, el més ric pel
que fa a inclusions antròpiques i on es troben les
restes arqueològiques dels quatre nivells d’ocu-
pació, de diferent importància i categoria, amb
els seus intervals d’abandonament: fase I bronze
mitjà-recent (1200 aC); fase II bronze final II-IIIa
(1100 aC); fase III època romana republicana (segle
II aC); i fase IV d’època romana baiximperial (del
segle IV).
La fase III correspon a l’època romana baixrepu-
blicana, la segona ocupació en importància del ja-
ciment. La distribució del material d’aquesta època
ocupa una àrea extensa d’uns 3.657 m2, una superfí-
cie més reduïda que la del nivell anterior, del bronze
final.
El material arqueològic d’aquesta ocupació es troba
barrejat amb els materials de la fase anterior, tot i
que hi ha un lapse de temps d’uns 800 anys, però
aquests es troben en la superfície del nivell 5 i són
de fàcil identificació, ja que són tècnicament molt
diferents: ceràmica a torn, tègules, àmfora, materi-
als de ferro i de plom, sobretot claus. El mobiliari
ceràmic és divers, compost de recipients de gran
format, tipus àmfora, i de recipients de petit format

Fig. 11. La Fonollera: 1-4. Ceràmica campaniana B. 5. Ceràmica campaniana A. 6.Ceràmica de parets fines. 7-9. Ceràmica comuna Itàlica. 10, 11 i 13. Ceràmica
grisa emporitana. 12. Ceràmica ibèrica pintada. 14. Ceràmica d’engalba blanca. 15. Àmfora Ibèrica 16-17. Àmfora Dressel 1B 18. Àmfora púnicoebusitana.

261
i de qualitat, que formen la categoria domèstica de
taula (no de cuina).
Les estructures conservades presenten una construc-
ció precària i elemental, fetes amb còdols o pedres
del lloc sense treballar, o amb restes de construcció
peribles com tovots o fusta, indicats pel nombre de
claus de ferro trobats. Entre altres, destaca la troballa
d’un enterrament inhumat (cala 1.976) corresponent
a un adult jove, de estatura petita, de poc més de 20
anys i de sexe indefinit. Presentava dos tipus d’alte-
racions patològiques, una a la columna i l’altra a la
mà esquerra. L’esquelet estava orientat cap al nord-
est, estava cobert parcialment amb lloses grans i tè-
gules i a la vora dels ossos dels peus es varen trobar
uns 32 clauets de ferro, tipus xinxeta, corresponents
a un calçat. Sembla acompanyat per dues escudelles
de vernís negre de ceràmica campaniana, i voltat de
nombrosos fragments d’àmfores i de tègules.
Són també molt interessants algunes estructures de
les quals destaquen les restes trobades en la cala
1.984, formades per les restes d’una paret i, paral·
lelament a aquesta i a una distància de pocs metres,
una sèrie de forats de sosteniment on es disposarien
posts gruixudes. La paret de fons estava formada per
una línia de blocs grans, de cantell, en la cara inter-
na, reforçada l’externa per forats de posts i apilona-
ments de pedres pròpies del lloc amb algunes de molt
grans, cosa que indicaria que sostenien una estructura
d’envergadura. El conjunt sembla una nau porticada,
d’uns 5 m conservats (límits d’excavació).
En totes les cales i part de les prospeccions realitza-
des en el pendent occidental de la Fonollera s’han
trobat restes d’aquesta època. El material arqueolò-
gic està format per una gran quantitat de ceràmica
fragmentada –àmfores, tègules i vaixella a torn–,
alguns objectes de ferro (claus) i de bronze, alguna
eina i també alguna moneda. Les formes més fre-
qüents de la categoria amfòrica són les itàliques o
Dressel 1 i les de procedència púnica. La ceràmica
de petit format és de funcionalitat domèstica, més
variada, però menys escassa. Sobresurt la vaixella
itàlica de qualitat, de vernís negre, escudelles de
campaniana A i especialment campaniana B, junta-
ment amb altres restes d’origen autòcton evolucio-
nat: àmfores de boca plana, kalathoi, vasos grisos
del taller d’Empúries ­–vasos bicònics­–, escudelles
i plats de cocció oxidada. Entre els objectes diver-
262
sos destaca un molí rotatori sencer, trobat a uns 10
metres de la zona porticada, i molts claus de ferro,
que testimonien una construcció en fusta. Entre les
monedes trobades, unes 10, hi ha asos de les seques
d’Empúries, Tarragona, Carthago Nova i Roma.
Aquestes característiques –estructures precàries, es-
trats poc sedimentats, abundants fragments de tègu-
la i àmfores i l’absència d’elements tan importants
com ceràmica de cuina o restes òssies i culinàries–
ens indiquen que en l’època romana republicana hi
havia un establiment mercantil provisional, per a
reserva esporàdica d’àmfores de vi d’origen itàlic.
Aquesta etapa es constata després d’un lapse de temps
–800 anys– respecte de la fase anterior, corresponent
al bronze final (1100-900 aC). Malgrat això, i el fet
de no tenir una continuïtat cronològica des del perío-
de ibèric al món romà, és interessant enfocar aquest
estudi, no tant amb plantejaments de continuïtat o
ruptura respecte a la societat ibèrica, sinó com a ocu-
pació sense precedents immediats durant el procés
de romanització de la segona meitat del segle II a C,
i prendre-ho com a exemple d’un procés històric lli-
gat a noves formes d’organització: estem davant un
establiment mercantil provisional d’estructures molt
senzilles o reserva d’àmfores per tal de redistribuir
els productes –sobretot el vi– cap a l’interior.
Cap al segle II aC, el Principat i el País Valencià
formen part de la província romana d’Hispània Ci-
terior, i a les darreries del segle comencen a esta-
blir-se les primeres ciutats romanes, com Empúries,
i apareixen també les primeres villae, cases de camp
situades al mateix territori, amb terrenys que cal
conrear i que es converteixen en la base de la nova
explotació agrícola i ramadera de gran extensió. El
territori del Montgrí es troba dins l’òrbita del gran
mercat que controla Empúries, que disposa de grans
extensions de terreny i es troba prop de mar.
Amb la segona guerra púnica (218-202 aC), efectius
militars romans comencen a establir-se a Hispània i
obren, d’aquesta manera, un comerç amb productes
itàlics destinats a l’exèrcit, aspecte afavorit per la
fidelitat d’Emporion a Roma. El final de la guerra va
suposar la sortida d’Anníbal d’Itàlia, i marca l’inici
d’un comerç intens amb productes vinguts d’Itàlia,
ja sigui de vi o material ceràmic de taula. D’aquesta
manera, la Fonollera ens serveix de pionera d’aquest
procés inicial de la romanització, que no suposà un
canvi definitiu d’organització i explotació del ter-
ritori fins a final del segle I aC i, especialment, en
època d’August.
El material recuperat al llarg d’aquests 10 anys de
treballs arqueològics, molt homogeni, proporciona
una cronologia bastant precisa respecte a l’ocupació
baixrepublicana. És aquesta la que ens permet de
situar l’establiment a final del segle II aC.
Estudi preliminar de la ceràmica romana
Les àmfores. Del material amfòric recuperat (el
33,7 % del total de la ceràmica) la majoria corres-
pon a fragments: 25,9 % de l’àmfora itàlica; 3,9 %
d’àmfora ibèrica i 3,9 % d’àmfora ebusitana
La ceràmica de vernís negre. Aquesta ceràmica pro-
porciona una data molt precisa de la fase. Represen-
ta el 19 % de fragments ceràmics de la totalitat, de la
qual el 3,7 % correspon a la campaniana A tardana,
de parets bastant gruixudes i formes repetides, en-
tre les quals s’han identificat les següents formes: 5,
5/7 i 27 a-b de Lamboglia. La campaniana B, amb
un total de 43 fragments (el 15,3 %), té una fac-
tura molt bona, amb un vernís molt adherit i color
blavós, característica de les produccions itàliques.
S’han estudiat les formes 1, 2, i 5 de Lamboglia i
una nansa corresponent a la forma 3451d-1 de Mo-
rel. Estudiat el conjunt, es pot proposar una datació
de 110-80 aC.
Ceràmica de parets fines. Tot i que aquesta ceràmica
no era molt abundosa (el 5,3 %) es va recuperar un
vaset de la forma 2 i altres fragments de la forma 1
de Mayet.
Comuna itàlica. Aquesta producció representa el
10,3 % del total, amb tres formes completes (dos
plats per al foc, de boca bífida –forma 14 de Vegas­–
i una tapadora pl. XXIII, 16 de Tchernia) i d’altres
fragments, entre ells dues vores de tapadora, forma
16,2 de Vegas.
Comuna ibèrica, ibèrica pintada, engalba blanca. Es
tracta de produccions locals amb una difusió impor-
tant al rerepaís immediat dins el període que s’estudia.
Dins la ceràmica comuna ibèrica (el 17,4 %) tenim
formes pertanyents a gerretes, copes i cossis, totes de
pastes dures i amb el característic dring metàl·lic.
La ceràmica ibèrica pintada, amb personalitat prò-
pia, encara que relacionada amb les terrisses «lo-
cals» baixrepublicanes, es limita als kalathos.
Aquests representen el 7,4 % amb una peça sencera
(Museu del Baix Ter a Torroella), del tipus A-3 de
Conde, perfil troncocònic, amb parets lleugerament
bombades, de vora estreta i inclinada, amb una
datació de final del segle II - 70/60 aC. Els altres
fragments, molt petits, no conserven cap resta de
pintura.
La ceràmica d’engalba blanca té una representació
d’un 0,7 %. També de producció local i individualit-
zada en un grup diferenciat al de la ceràmica comu-
na, s’inicia en un moment indeterminat del segon
terç del segle II fins a mitjan segle I a C, amb una
distribució reduïda a l’entorn immediat d’Empúries.
Els fragments estudiats no conserven restes de l’en-
galba (fig. 6 núm. 10).
Ceràmica grisa emporitana. Al llarg del segle II aC,
aquestes produccions es caracteritzen per monopo-
litzar gairebé tot el mercat, si bé a la Fonollera té
una representació poc abundosa (el 6 %). Tenim una
peça completa pertanyent a un vas bicònic de la for-
ma 1, d’una sola nansa que arrenca directament del
llavi. Els fragments restants probablement també
responen a aquesta tipologia.
La fase baixrepublicana presenta uns materials molt
homogenis quant a datació, si bé hi predominen les
àmfores itàliques. Aquest aspecte, juntament al fet
que no s’hi han detectat restes d’activitat domèstica
(llars, ossos cremats, etc.) confirmaria el que s’ha
dit més amunt: estaríem davant un possible magat-
zem provisional amb un període d’ocupació de final
del segle II aC. Aquesta data s’ha de tenir present
pel fet que és en aquest moment quan se situa la
naixença de la ciutat romana a Empúries i el que
això implicarà.
(E. P., D. J. i J. E.)
91.- Mas Cassà
Estació indeterminada
Bibliografia: Aicart i Rocas, 2006, 85.
Al paratge del Mas Cassà, encara sense excavar,
s’hi recolliren superficialment nombrosos frag-
ments d’àmfores (itàlica, ibèrica, punicoebusitana),
i ceràmica de taula.
(LAP)
263
92.- Mas Solei
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 386, 217.
Estació localitzada al vessant meridional del Mont-
grí, molt propera a l’establiment conegut com la
Torre Gran. Entre el material arqueològic arreple-
gat durant les prospeccions destacaríem la cerà-
mica àtica de vernís negre, àmfora de boca plana,
ceràmica campaniana A, de parets fines d’època
republicana, d’engalba blanca, emporitana, kalat-
hoi pintats, àmfora romanorepublicana i ceràmica
reduïda grollera, quasi tota dels segles II/I aC. Tam-
bé es recuperà un pes de xarxa fet amb una pedra
perforada. Possiblement es tracti d’una estació in-
dígena que continuà freqüentada intensament fins,
almenys, el final del segle II o el principi de l’I aC.
Els materials es conserven al Museu de Torroella
de Montgrí.
(LAP)
93.-Puig Mascaró
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 214, 151.
Puig situat al sud de Torroella, proper a la Fonolle-
ra, a un quilòmetre cap a ponent. S’hi localitzaren
restes d’època neolítica, del bronze final, juntament
amb ceràmiques indígenes i d’importació que es da-
tarien entre els segles II i I aC. No s’hi ha identificat
cap mena d’estructura.
(LAP)
94.- Vinya d’en Xalan
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 220, 153.
Es troba a tramuntana de la Torre Gran, i s’enfila
cap al Montgrí. Hom hi assenyala l’existència d’es-
tructures molt emmascarades. El material ceràmic
aplegat és majoritàriament baixrepublicà, amb frag-
ments de molins rotatoris i gresols amb presència,
tanmateix, d’objectes clarament altimperials.
(LAP)
Ullà
95.- Puig Anill
Oppidum
Bibliografia: Aicart i Rocas, 2006, 85.
En els primers contraforts del massís del Montgrí,
en el punt més enlairat de la muntanya d’Ullà, es
264
descobrí l’any 1998 un petit establiment amb, com
a mínim, pervivències en el segle II aC. Es tractaria
d’un oppidum minúscul, com tants altres, amb una
excel·lent posició sobre el territori de l’entorn.
(LAP)
96.- La Roqueta (làm. IX,2)
Establiment rural
Bibliografia: Fuertes i Teixidor, 2002, 279-283.
Es localitza en el passatge d’aquest nom, en el camí
que va a Torroella darrera la gasolinera d’Ullà. Va
ser descobert el 2001, durant les obres de prospec-
ció lligades a la instal·lació del gas natural.
Consta de dos sectors separats per uns 20 m. El pri-
mer, trobat sota un camí antic de còdols, correspon a
un aljub obrat en el subsòl geològic, quadrat d’1,20
m de costat i que conserva una fondària de 0,30 m,
bastit amb uns murets laterals de 0,15 m d’ampla-
da de còdols i morter de calç amb la solera obrada
semblantment. Era recobert d’un fina capa d’opus
signinum d’uns 2 cm de gruix amb uns filets d’uns 6
/ 8 cm protegint les cantonades. El farciment interi-
or era completament estèril.
Cap a l’oest s’identificà una fossa quadrangular
d’un metre de costat i d’uns 0,60 m de fondària,
obrada al subsòl i de parets molt rectes i fons lleu-
gerament còncau, colgada pel camí empedrat. En-
tre la terra que l’omplia es recuperaren uns frag-
ments d’àmfora itàlica i de ceràmica grisa empo-
ritana.
(LAP)
Ullastret
97.- Camp de la Creu (làm. IX.3)
Estacions diverses
Bibliografia: jaciments inèdits
El jaciment «Camp de la Creu», descobert per Mi-
quel Oliva en els anys cinquanta del segle passat, ha
estat l’objecte d’una prospecció fina de superfície
en el marc del projecte d’estudi de la part central de
l’Empordà coordinat per un equip del MAC-Ullas-
tret i de l’Université de Pau (França). Aquest jaci-
ment romà s’ubica en el sector anomenat els Aspres,
al nord del puig Miralles i del poble d’Ullastret. La
prospecció de tots els camps de la zona ha permès
identificar altres indicis d’ocupació que ajuden a co-
nèixer l’evolució del poblament des d’època ibèrica
fins a l’alt imperi.
En primer lloc, destaca la importància de l’hàbitat
dispers ibèric en aquest sector ubicat a l’oest i a no-
més 800 m de distància de l’oppidum d’Ullastret,
com ho palesa la descoberta de tres punts d’ocupa-
ció que corresponen molt probablement a unitats
rurals de talla modesta (Ull-39, Ull-140, SD-10).
Aquests tres jaciments es localitzen a prop d’un
camí que s’orienta de nord a sud (SD-54), que vore-
ja el vessant oriental del puig Miralles i de la zona
dels Aspres, i que sembla tenir un origen antic.
L’evolució del poblament després de la conquesta
romana mostra un comportament variat, atès que si
alguns punts d’ocupació s’abandonen durant el se-
gle II aC, d’altres continuen ocupats, com és el cas
de la implantació descoberta a la part oriental del
jaciment SD-10 (Camp de la Creu), on els materials
datables dels segles III-I aC es troben repartits en
una àrea d’uns 600 m2 de superfície. A aquesta per-
vivència parcial de l’ocupació preromana s’afegeix
la creació de noves estructures durant els segles II-I
aC, com el jaciment Ull-137 i l’indici d’ocupació
SD-10-B/D. Aquesta densitat del poblament rural
en una zona reduïda indica l’explotació intensiva
d’aquests terrenys a partir d’unitats que es caracte-
ritzaven per les seves dimensions modestes.
La situació canvià al llarg del segle I aC i sobretot
durant el canvi d’era, moment en què es documenta
el creixement del jaciment del camp de la Creu (SD-
10), que assoleix uns 8.000 m2 d’extensió en super-
fície durant l’Alt Imperi i que s’efectua en direcció
oest, a l’altre costat del camí vell de la Bisbal, obert
segurament en una època més tardana pel fet de ta-
llar el jaciment antic. A la banda dreta del camí es
conserva encara in situ una estructura romana cons-
truïda en opus signinum i molt arrasada, cosa que en
dificulta la interpretació.
La part occidental del jaciment del Camp de la
Creu ha estat analitzada a partir de l’aplicació de
tècniques fines de prospecció. D’una banda, s’ha
procedit a la quadriculació en superfície de les
bandes oriental i meridional del camp, on es loca-
litza un petit espai erm on s’han abocat al llarg del
temps grans fragments d’àmfora i de tegula i blocs
de pedra. La tècnica de la quadriculació, emprada
en el món anglosaxó, facilita l’estudi de les restes
a partir de l’anàlisi de la densitat i dels tipus de
material presents en cadascun dels quadres (5 m
x 5 m). D’altra banda, a la part septentrional del
camp s’ha utilitzat la tècnica francesa de prospec-
ció Rapatel, més ràpida i basada en el traçat de
línies cada 10 m.
Els treballs realitzats han afavorit la lectura de les
restes de superfície que afloren en raó de la des-
trucció pels treballs agrícoles de les darreres fases
d’ocupació de l’establiment antic. Les dades resul-
tants mostren l’existència d’una gran estructura rec-
tangular, d’orientació est-oest, que presenta a la part
central un espai on el material és poc abundant, i
que es pot tractar d’un pati. A l’est i a l’oest d’aquest
suposat pati, el material dominant està representat
per la ceràmica de cuina, la ceràmica comuna i la
ceràmica fina (ts sud-gàl·lica nombrosa i africana
A en menor quantitat), factor que suggereix una
funció residencial preponderant. En canvi, la troba-
lla de fragments d’opus signinum i de dolium a les
bandes nord i sud indica una utilització diferent de
l’espai, vinculada més aviat al treball i a l’emma-
gatzematge. El jaciment de l’alt imperi continua a la
banda est del camí vell de la Bisbal, on s’han loca-
litzat els materials més antics que testimonien una
ocupació de l’indret almenys des del segle III aC.
Tot i que aquest sector oriental no ha estat l’objecte
d’una prospecció fina, el material recollit indica una
funció domèstica, i es pot suposar que la part resi-
dencial s’estenia també per aquesta zona.
Resulta difícil saber, a partir únicament de les da-
des de superfície, si un establiment d’aquest tipus
correspon a una villa petita o a una granja mitjana /
gran. En tot cas, cal notar l’absència de tessel·les
de mosaic i d’altres materials indicadors d’una re-
sidència luxosa.
(R. P. i G. P.)
98.- Camp de la Pedra (làm. IX,4)
Estacions diverses
Bibliografia: jaciments inèdits
Els treballs de prospecció realitzats per un equip del
MAC-Ullastret i de l’Université de Pau (França) a
la banda sud-oest del terme municipal d’Ullastret
han permès descobrir el jaciment anomenat el Camp
de la Pedra (Ull-153), ubicat al nord del puig d’en
Ponç, en el pla i a 420 m de distància del riu Daró.
265
Els vestigis són molt visibles en superfície, fet que
posa de relleu l’estat d’arrasament de les restes. El
jaciment ha estat quadriculat i s’ha procedit a la re-
collida exhaustiva del material present en cadascun
dels quadres que fan 5 m x 5 m. Aquesta tècnica fina
de prospecció aporta una imatge bastant precisa del
jaciment, en particular de la fase d’ocupació ob-
jecte de destrucció pels treballs agrícoles. L’anàlisi
de la distribució dels vestigis de superfície permet
captar l’estructura i el caràcter de la implantació,
i també l’evolució de l’ocupació. Efectivament, si
bé el material més nombrós pertany a les darreres
etapes de l’establiment (segles I-II), molt visibles
en superfície, és possible distingir els quadres amb
presència de material preromà i d’època republica-
na (segles II-I aC). Aquestes restes, tot i ser de fe-
ble densitat, aporten algunes indicacions sobre les
fases de vida del jaciment. Les dades obtingudes
indiquen que l’ocupació sembla que començà du-
rant la fase de l’ibèric ple i que continua al llarg
de l’etapa republicana i de l’alt imperi, moment en
què l’establiment assolí una extensió aproximada
de 2.400 m2.
El material dels segles II-I aC es localitzà en parti-
cular a les bandes est i nord del jaciment, tot i que
també hi ha alguns vestigis aïllats al sud i a l’oest.
Aquesta distribució permet restituir un establiment
de dimensions lleugerament més reduïdes que en la
fase posterior de l’alt imperi, entre 900 i 1.000 m2.
Les restes semblen dibuixar un edifici organitzat
entorn d’un espai obert, amb una ala oriental més
desenvolupada que l’ala nord. A l’interior d’aquest
espai d’ocupació d’època romana republicana s’han
recollit alguns fragments ceràmics dels segles IV i
III aC. Aquest material, descobert en diferents punts
del jaciment, indica l’existència probable d’una pri-
mera implantació datable de l’ibèric ple. La troba-
lla d’un fragment d’espasa ibèrica a la banda nord-
est de l’espai quadriculat reforça la importància
d’aquesta ocupació preromana.
El material més freqüent al sòl pertany als segles
I-II dC, darrer moment de l’ocupació. La recollida
sistemàtica de totes les restes ha permès, en primer
lloc, copsar l’estructura general de l’assentament i
distingir les principals categories de material. En
segon lloc, l’elaboració dels percentatges de cada
tipus de material per quadres ha facilitat dissociar
els espais amb funcionalitat diversa. Les dades ob-
266
tingudes mostren la presència d’un establiment de
2.400 m2 d’extensió, tal com ho indica la distribució
dels materials de construcció (tegula, imbrex, rajols,
pedres, morter, fragments de paviment). A l’interior
d’aquesta àrea es poden distingir dos nuclis destinats
versemblantment a l’hàbitat, atesa la descoberta de
volums elevats de ceràmica de cuina, de ceràmica
comuna i de ceràmica fina, en particular ts sud-gàl·-
lica, africana A i ceràmica africana de cuina. En l’es-
pai intermedi entre els dos blocs suposats d’habitat-
ge, la presència d’un percentatge alt de fragments
de dolium permet intuir l’existència de dependèn-
cies vinculades a l’emmagatzematge de productes
agrícoles. La troballa d’un cert nombre d’escòries,
de fragments ceràmics rebregats i recremats i d’ele-
ments possiblement procedents d’un forn suggereix
també el desenvolupament d’una activitat de pro-
ducció ceràmica, la qual és particularment evident
en els sectors central i sud-est, en proximitat amb els
espais amb dolia. Aquesta activitat artesanal queda
palesa també per la descoberta de grans quantitats
de ceràmica comuna amb pastes homogènies i de
tipologia clarament local.
En conseqüència, la quadriculació del jaciment en
superfície i l’estudi de la distribució dels materials
permet proposar la presència d’un establiment que
comprèn dos cossos d’habitació, ubicats a l’est i a
l’oest de la zona analitzada (figura 4). L’espai cen-
tral podia estar ocupat per dues àrees d’emmagatze-
matge amb dolia, una situada a la banda nord, entre
els dos nuclis d’habitatge, i l’altra al sud de l’espai
d’habitació oriental. Els sectors d’activitat artesa-
nal, vinculats a la producció ceràmica, estan situats
al sud de les zones amb dolia.
La imbricació i superposició per indrets de les di-
ferents funcions detectades, en especial a la part
central del jaciment, dificulta saber si totes aques-
tes activitats foren contemporànies o bé responen a
una evolució en el temps. Cal considerar també el
lleuger pendent del terreny vers l’est i el nord-est,
que ha contribuït a barrejar els vestigis. Un jaciment
d’aquest tipus correspon a un establiment rural que
per les seves dimensions i les seves característiques
no respon al model clàssic de la villa romana. Es
tractaria més aviat d’una granja de talla mitjana
vinculada a l’explotació agrícola i també, en alguna
fase, a l’activitat artesanal ceràmica.
(R. P. i G. P.)
99.- Puig d’en Ponç i Puig d’en Tries (làm.
IX,5)
Estacions diverses
Bibliografia: Plana i Crampe, 2004, 251-264.
Al sud-oest del poble d’Ullastret, en contacte amb
el terme municipal de la Bisbal, es localitzen tres
turons veïns de 90 m a 100 m. d’altitud (Puig d’en
Ponç, la Serra, Puig d’en Tries), ubicats en la pro-
ximitat del curs del riu Daró. Els treballs de pros-
pecció realitzats en aquest sector, dins del projecte
d’estudi del territori de la part central de l’Empor-
dà, coordinat per un equip del MAC-Ullastret i de
l’Université de Pau (França), han permès detectar
la presència d’una ocupació densa durant les èpo-
ques ibèrica i romana. Els vestigis descoberts es
concentren en el vessant baix d’aquests turons, a
una alçada entre 30 m i 50 m, prop de les terres que
formen la vall del riu Daró. L’ocupació és particu-
larment important en dos punts d’aquesta zona: en
el sector dels camps de mas Petit i les Moles, és
a dir, entre el vessant oriental del Puig d’en Ponç
i el vessant septentrional de la Serra i Puig d’en
Tries; i en el sector de Sant Martí de Llaneres, que
correspon al vessant baix meridional del Puig d’en
Tries.
L’ocupació de la zona començà en època ibèrica,
atesa la troballa de material de l’ibèric ple (ceràmica
àtica de vernís negre, ceràmica del taller de Roses,
àmfores massaliota, púnica i grecoitàlica antiga)
tant al sector nord (Ull-75-1, Ull-100-101) com al
sud (CE-01, CE-03, CE-05). A la banda oriental del
puig d’en Tries, el jaciment Ull-81 correspon a un
assentament preromà, amb una cronologia dels se-
gles IV i III aC. Les restes documentades assenya-
len una implantació que es presenta sota la forma de
diferents punts d’ocupació no gaire separats els uns
dels altres. Els tipus ceràmics descoberts presenten
percentatges molt igualats de ceràmica de cuina i
comuna i d’àmfora, factor que sembla indicar la
presència d’hàbitats estables.
Tal com succeïa a la zona de Creu d’Estany (Fonta-
nilles), en aquesta àrea situada al sud-oest de l’op-
pidum d’Ullastret es constata una intensificació de
l’ocupació durant els segles II-I aC. L’increment del
poblament és particularment perceptible en el sector
dels camps de mas Petit i les Moles, al nord, i entorn
del nucli de Sant Martí de Llaneres, al sud. Els jaci-
ments descoberts en prospecció se situen sempre en
terrenys del vessant baix, oberts vers les terres de la
vall del Daró, amb un fort potencial agrícola.
A la banda nord, en el sector dels camps de mas Petit
i les Moles, s’han identificat diversos punts d’ocu-
pació repartits en una àrea de 800 m d’est a oest i de
900 m de nord a sud, unes 32 ha en total. L’estudi
dels vestigis de superfície ha permès individualitzar
quatre implantacions majors (Ull-75, Ull-93, Ull-
97/ 98, Ull-100/ 101), distants entre 300 i 350 m,
que apareixen envoltades de concentracions de feble
densitat i extensió, les quals poden materialitzar es-
tructures annexes de menor entitat. Així, el jaciment
Ull-93 té associades un conjunt de concentracions
menors (Ull-92, Ull-103, Ull-104-A), situades entre
30 m i 60 m de distància; el jaciment Ull-75 pre-
senta solament una concentració veïna (Ull-75-A),
emplaçada a 45 m de distància; el jaciment Ull-97/
98 està també associat a una única estructura annexa
(Ull-79) a 80 m. Els punts d’ocupació majors tenen
talles variades, entre 1.250 i 2.000 m2, i afecten en
superfície una forma rectangular, mentre que les
concentracions menors fan entre 300 i 600 m2. Tots
aquests nuclis han proporcionat materials datables
principalment en els segles II-I aC, i també mate-
rials que denoten una continuïtat de l’ocupació fins
al canvi d’era o el segle I. Aquesta homogeneïtat
documenta un funcionament contemporani. Quant
al caràcter, el material presenta percentatges alts de
ceràmica de cuina i comuna (70-80 % del total de
fragments), fet que ressalta la funció domèstica. A
les estructures menors de les rodalies, tot i que el
volum d’àmfores és més important, sempre és infe-
rior o molt igualat a la ceràmica comuna. Aquesta
escassetat del material amfòric pot estar relacionada
amb unes modalitats de producció i consum espe-
cífiques.
Vora Sant Martí de Llaneres, a un quilòmetre de
distància dels vestigis anteriors, les campanyes de
prospecció realitzades han mostrat també la densi-
tat del poblament existent en el vessant meridional
del puig d’en Tries, entre 35 m i 50 m d’alçada. Els
punts d’ocupació detectats es reparteixen en una
àrea de 350 m nord-sud i 250 m est-oest, 8,75 ha
en total. Sobresurten quatre implantacions princi-
pals (CE-01, CE-03, CE-04, CE-05), una d’elles
(CE-03) amb una concentració veïna que pot ma-
terialitzar una dependència annexa. A la banda est,
dues concentracions de dimensions modestes i de
267
densitat feble i mitjana de material (CE-10, CE-11)
poden correspondre així mateix a estructures secun-
dàries. Entorn de l’església de Sant Martí de Lla-
neres, la descoberta de material antic i la presència
d’afloraments de murs associats a tegulae documen-
ta la presència d’un altre nucli d’ocupació, tot i que
el seu estudi resta parcial pel fet d’endinsar-se sota
l’església actual.
Els nuclis majors detectats en aquest sector meri-
dional tenen una extensió al sòl de 600-800 m2 fins
a 1.500 m2 i les distàncies entre ells són de l’ordre
de 100 m a 150 m. El material de superfície, amb
percentatges elevats de ceràmica de cuina i comuna
(entre 70 i 80 %) i menors d’àmfores (entre 20 i 30
%), documenta una funció domèstica principal. El
material indica una ocupació preferent durant els se-
gles II-I aC, amb una continuïtat probable d’algunes
implantacions al llarg del segle I. Cal mencionar la
troballa, també, d’alguns fragments aïllats datables
del baix imperi, que indiquen una certa freqüenta-
ció del lloc durant aquest període tardà. Les carac-
terístiques i la proximitat dels jaciments descoberts
suggereixen de nou la presència d’una implantació
de caràcter polinuclear, que forma una mena de llo-
garet rural.
Aquest nuclis d’agrupació camperola es desenvolu-
pen, doncs, a partir del segle II aC, moment que co-
incideix amb l’abandonament de l’oppidum ibèric
d’Ullastret i amb una intervenció gradual romana en
el territori.
(R. P. i G. P.)
100.- Puig de Sant Andreu i Illa d’en Rei-
xac (làm. X,1. fig. 12-13)
Oppida
Bibliografia: Campo, 2007, 65-78; Casas et al.,
2002, 237-250; Casas et al.. 2005, 989-1001; Co-
dina, 2006; Codina, Martín i Prado, 2007, 57-64;
Grau, 1997; Martín, 2007, 71-96; Martín et al.,
1999; Martín et al., 2004, 265-284; Martín et al.,
2009, 89-104; Martín, Mataró i Caravaca, 1997,
43-70; Martín i Plana, dir., 2001; Plana i Crampe,
2004, 251-264; Plana i Martín, 2005, 347-359; Pra-
do, 2008, 185-200; Prado, 2009, 335-358, Prado,
2010, 567-581.
Els assentaments fortificats del Puig de Sant Andreu
i de l’Illa d’en Reixac van constituir el nucli central
de l’ocupació ibèrica d’Ullastret. Separats uns 500
268
m, i situats, el primer, a la riba de ponent de l’estany
d’Ullastret i el segon, en una illa propera a aquest
costat, es van generar sobre dos poblats de l’inici de
l’edat del ferro, van evolucionar de forma conjunta
i van arribar a ser una autèntica ciutat, capital de
la tribu dels indigets. La seva proximitat a les co-
lònies gregues d’Emporion i de Rhode va tenir un
important paper en el seu desenvolupament al llarg
de l’època ibèrica.
Els treballs arqueològics realitzats des del 1947, any
d’inici de les excavacions a Ullastret, permeten afir-
mar que la primera ocupació (Ullastret I, 625-550
aC) va ser una mica anterior a l’Illa d’en Reixac que
al Puig de Sant Andreu, i també que mentre el po-
blat de l’Illa en aquest període va arribar a tenir una
superfície de més de 6.000 m², el del Puig de Sant
Andreu n’hauria tingut tan sols uns 2.000.
Les primeres formes d’hàbitat ibèriques es produei-
xen a mitjan s. VI aC (Ullastret II, 550-525 aC), mo-
ment en què es desenvolupa de forma generalitzada
la construcció de cases de planta quadrada, fetes amb
sòcols de pedra i elevacions de tovot, disposades en
illes de cases, i moment també en què es prefigura
l’organització de l’espai intern dels dos hàbitats, atès
que alguns dels carrers principals (carrer 9 de l’Illa,
carrer 2/13 del Puig de Sant Andreu) ja existirien.
La fase següent (Ullastret III, 525-450 aC) és la de
consolidació de les formes de l’hàbitat ibèric en els
dos jaciments. A final del s. VI aC es construeix la
primera muralla del Puig de Sant Andreu, que es
fortifica amb set torres troncocòniques massisses,
que tancaven un hàbitat d’unes 3 ha. L’assentament
de l’Illa, per bé que per la seva situació disposés
d’una defensa natural, hauria estat protegit també
amb una muralla, tal com sembla indicar la troballa
d’un gran mur a la banda est del jaciment.
A mitjan s. V aC (Ullastret IV, 450-380 aC) es pro-
dueix una reurbanització dels dos jaciments. L’or-
ganització urbana que es defineix en aquest moment
perviurà en gran mesura en les fases successives,
fins a l’abandonament de l’hàbitat. A l’Illa d’en Rei-
xac, amb un subsòl en forma de petita elevació de
pendents suaus, la trama és de tendència ortogonal,
adaptada al relleu, fet que implica el traçat lleugera-
ment corbat d’alguns dels carrers. Al Puig de Sant
Andreu l’estructura urbana es va veure molt condi-
Fig. 12. Ullastret: 1. Gran gerra de ceràmica comuna ibèrica. 2. Olpes púnic. 3. Olpes púnic centre mediterrani. 4. Morter púnic. 5-11. Campaniana A. 12. Escu-
della del Taller de Roses. 13. Kalathos. 14. Ceràmica de la costa catalana amb engalba blanca. 15. Ceràmica de la costa catalana.

269
cionada per l’abrupta orografia, que va obligar a la
creació d’espais terrassats per assentar-hi les illes de
cases. En aquesta fase es produí una ampliació ex-
tramurs al Puig de Sant Andreu, al nord del recinte
fortificat, en la qual es documenten activitats de ca-
ràcter artesanal, i també fou aleshores quan s’inicià
de forma significativa l’ocupació de l’espai proper
al jaciment, en un procés que s’anà intensificant en
les fases següents. Finalment, cal dir que els primers
enterraments de la necròpolis del Puig de Serra, una
de les dues úniques de l’Ibèric ple que es coneixen a
Catalunya, es daten en aquesta fase.
A la fase següent (Ullastret V, 380-325 aC), l’hàbi-
tat fortificat assolí la màxima extensió, i fou a partir
d’aquest moment quan el conjunt es pot considerar
una autèntica ciutat, que exerciria el control polític
del territori indiget. La nova muralla de l’oppidum
del Puig de Sant Andreu, que pels costats oest i
sud-oest conserva el traçat original, pel costat sep-
tentrional i els vessants de llevant i sud-est del turó
s’amplià, tot delimitant un espai interior d’unes 8 ha.
També a l’Illa d’en Reixac es construí una muralla,
de la qual es coneix un tram d’uns 30 m de la banda
meridional del lloc, i que molt probablement tanca-
ria un assentament d’unes 5,5 ha. Dintre dels dos
jaciments es produí una reurbanització, que a l’op-
pidum del Puig de Sant Andreu es coneix a la banda
oest, i a l’Illa d’en Reixac a la banda meridional, i
que es caracteritza per la construcció de grans edi-
ficis residencials, amb patis als quals s’obren estan-
ces porticades, i en els quals es documenten espais
d’activitats artesanals, d’emmagatzematge, i escales
que indiquen l’existència d’un pis superior. La cons-
trucció d’aquests edificis, que comporta el dipòsit de
nombrosíssimes ofrenes fundacionals, i en els quals
es troba ben documentat el ritual dels caps tallats,
anà acompanyat per la creació de barris periurbans
i la intensificació de l’ocupació de l’espai rural, on
residiria la població treballadora, fet que permet as-
segurar l’existència d’una potent classe aristocràtica,
que es reservaria l’ús de bona part de l’espai fortifi-
cat. Aquesta fase urbanística, amb remodelacions i
modificacions puntuals, va estar en ús fins a l’aban-
donament dels dos jaciments a principi del s. II aC. A
més, en aquesta fase es construí el primer temple, per
a culte públic, a l’oppidum del Puig de Sant Andreu.
La darrera fase important del conjunt (Ullastret VI,
325-220 aC) s’identifica per la construcció de di-
270
verses obres públiques, que indiquen l’elevat nivell
organitzatiu assolit per la comunitat. En diversos
moments de la fase es produïren reformes puntuals
a la muralla, i a l’interior de l’oppidum, a la part
alta del turó, es crea un espai sacre, en el qual es
varen construir dos temples de tipus in antis, bastits
en moments propers del s. III aC, i també es cons-
truïren cisternes que van substituir o complementar
els anteriors dipòsits d’aigua tallats a la roca.
Ullastret en el context de la romanització (Ullastret
VII, 220-195 aC; l’abandonament)
A continuació es descriuen les estructures construc-
tives que varen estar en ús amb seguretat durant la
segona meitat del s. III aC i a inici del s. II aC a
cadascun dels dos hàbitats. S’ha de tenir en comp-
te que tant el Puig de Sant Andreu com l’Illa d’en
Reixac varen patir importants processos de condi-
cionament dels sòls com a camps de conreu en el
segle XVII. A l’Illa d’en Reixac, les restes ibèriques
dels períodes més recents, a la part central i més
elevada, van ser arrasades, mentre que a la perifèria
es varen abocar terres per sobre dels nivells antics,
per la qual cosa s’han conservat millor. Així, mentre
que a les excavacions realitzades a la part alta del
jaciment els nivells més moderns descoberts varen
ser de mitjan s. IV aC,1 a les zones situades a l’es-
pai perimetral meridional, zones 13, 14, 15..., con-
tigües a la muralla, els nivells més moderns trobats
són d’inici del s. II aC, moment d’abandonament
del lloc. Al Puig de Sant Andreu, els moviments
de terres varen consistir en la creació de terrasses
esglaonades, per la qual cosa l’arrasament és més
irregular. En aquest jaciment, a més, la construcció
d’un castell d’època carolíngia2 va contribuir també
al desmuntatge de murs de la part alta del turó.
L’oppidum del Puig de Sant Andreu
Les estructures defensives
La muralla de l’oppidum del Puig de Sant Andreu
és una obra complexa, singular i important en rela-
ció amb la resta de fortificacions ibèriques. Iniciada,
com s’ha vist, a final del segle VI aC, es va ampliar
i va experimentar remodelacions al llarg de més de
tres segles, i a final del s. III aC arribà a assolir la
forma en què la coneixem. La seva longitud total va
1
Amb l’excepció de diverses fosses farcides amb deixalles, que es daten en
el primer quart del s. II aC.
2
Situat a la plataforma superior del Puig de Sant Andreu, algunes restes del
qual es troben integrades en les estructures del museu actual.
ser d’uns 1.200 a 1.300 m, dels quals se n’han exca-
vat uns 850, formats per trams d’amplades diverses,
que van des de gairebé quatre metres en alguns punts
de la banda de ponent, la més fàcilment accessible,
fins a un metre en el tram que uneix la torre 7 amb la
porta 6, i que es troba en una zona molt abrupta del
jaciment, amb bona defensa natural.
S’hi coneixen vuit portes, tot i que a la zona 22 po-
dria haver-n’hi hagut una altra, i versemblantment a
les zones no excavades encara en poden aparèixer
més. Aquestes portes, per la seva amplada i pels sis-
temes defensius que les acompanyen, (portes 1, 4, 6,
7), es poden classificar com a principals i secundà-
ries (aquestes darreres, portes 2, 3, 5, 8). Les portes
1, 4 i 6 presenten un passadís d’entrada flanquejat
per una torre emplaçada en el seu costat dret, mentre
que la 7 es trobava defensada per la proximitat de
la torre quadrada III i pel mur que la tanca pel nord,
que es prolongava per la banda dreta de la porta, en
un esperó d’uns 2,5 m d’amplada, formant gairebé
una plataforma. Quant a les portes secundàries, o
poternes, cal fer notar que el Puig de Sant Andreu és
una de les poques fortificacions ibèriques que tenen
aquest tipus d’accessos, que eren habituals en les
fortificacions gregues i que es considera que tenien
una funció militar. Durant els treballs d’excavació,
les portes 1, 7, 3 i 8 es varen trobar tapiades. Aquest
fet sembla que s’hauria de relacionar amb la necessi-
tat de disminuir les vies de penetració a l’interior del
recinte emmurallat en els moments finals d’enfron-
tament de la comunitat indígena amb els romans,
però, en el cas de la porta 7, la cura amb què es va
construir el mur de tapiat i l’existència d’una barba-
cana per evacuar l’aigua de pluja per sota d’aquest
permeten pensar que el tapiat correspondria a un
moment en què l’oppidum tenia un funcionament
normal. El paredat de les portes comportaria canvis
importants en la circulació interior de l’oppidum,
per la qual cosa es pot considerar que tal vegada
aquesta banda septentrional de l’assentament podria
haver-se anat abandonant ja en la fase VII.
Respecte a les torres, se n’han trobat set de la prime-
ra fortificació, sis de les quals es troben defensant la
banda de ponent de l’assentament, entre les portes 1
i 4, i la setena es troba a la part alta del turó. Tronco-
còniques i massisses, presenten evidències d’haver
estar reconstruïdes, i es varen utilitzar fins al final de
la vida de l’oppidum. Durant l’Ibèric ple, el tipus de
torre que es va construir és la quadrada/rectangular,
dividida interiorment en dues estances. Se’n conei-
xen tres, una de les quals, la I, amb tota probabilitat
es va bastir en l’indret on hi hauria hagut una vuite-
na torre troncocònica. A més, la torre troncocònica
6, que defensava la porta 1, en un moment imprecís,
però tardà, ja que és posterior a la darrera remode-
lació d’aquesta porta que es dataria a final del s. IV
o inici del s. III aC, es va folrar amb una estructura
poligonal, que per la seva mala factura sembla que
es va construir per la necessitat de consolidar les de-
fenses, fet que tal vegada es podria relacionar amb
els esdeveniments de la Segona Guerra Púnica.
Finalment, cal dir que els treballs arqueològics por-
tats a terme en els darrers anys a la zona 14 de l’oppi-
dum han permès documentar un desmuntatge plani-
ficat, per bé que parcial, de la muralla, que va afectar
les filades superiors de blocs de pedra, ja que en el
pati d’aquest edifici se n’han trobat molts de caiguts,
disposats verticalment al parament de la fortificació.
Infraestructures d’ús públic
Dels dos conjunts d’obres públiques de la fase VI,
l’espai sacre situat a la plataforma superior del turó
és la que va tenir més pervivència d’ús. El registre
arqueològic corresponent a l’excavació dels tem-
ples A i C, que constituïen una àrea sagrada inusual
en el món ibèric però habitual en les ciutats gregues,
és gairebé inexistent.3 De tota manera, els materi-
als arqueològics que s’hi associen assenyalen que
la seva construcció es degué produir en un moment
avançat de la fase VI, a mitjan o en el tercer quart
del s. III aC. Es tracta de dos temples de planta in
antis. El temple A, el primer que es va construir, i
que és el que ens ha arribat més ben conservat, es
trobava pavimentat amb un sòl de calç amb graves,
decorat amb petits fragments de marbre blanc i ro-
sat. El temple C, de majors dimensions, va ser pavi-
mentat amb opus signinum, el qual també revesteix
els murs per les dues cares.
Al quadrant sud-oest del Puig de Sant Andreu s’han
documentat 3 cisternes, molt probablement cons-
truïdes al segle III aC. La cisterna 1 es va bastir a
l’espai sacre, molt probablement en relació amb el
funcionament dels temples, i pot haver estat utilit-
zada fins i tot durant la vida del castell carolingi.
3
El mateix succeeix pel que fa al temple B de la fase V.
271
L’excavació del seu interior, a més de fragments de
setze màscares del tipus dipositat en el temple A, i
de materials datats des de mitjan s. III a inici del s.
II aC, així com ceràmiques medievals i modernes,
ha donat restes de ceràmiques romanes de datació
posterior a l’abandonament del jaciment: fragments
d’àmfora itàlica, un pivot d’una àmfora romana
de la Bètica i un pivot d’una altra probable àmfo-
ra romana de procedència indeterminada, així com
fragments de ceràmica comuna romana. Aquests
materials, que no s’han trobat en cap altre indret del
jaciment, permeten pensar en una freqüentació i ús
d’aquest espai sacre fins al s. I dC. Probablement,
aquesta cisterna va ser amortitzada amb posteriori-
tat a l’abandonament del castell carolingi, contràri-
ament al que succeeix amb les altres dues cisternes
hel·lenístiques que es van obliterar amb materials
del moment d’abandonament del lloc.
Els espais residencials
Al Puig de Sant Andreu, les excavacions dels dar-
rers quinze anys han permès identificar un seguit
de conjunts edilicis de caràcter residencial de grans
dimensions que es varen construir adossats a la mu-
ralla oest. Se n’han identificat almenys quatre que
es troben situats entre la torre troncocònica 3 i la
torre quadrada I, a més d’un altre ubicat a l’angle
SO de l’oppidum. De tots, els més ben coneguts són
els corresponents a les zones 14 i 16, excavats en
aquests darrers anys, el coneixement dels quals ha
permès reinterpretar els altres, excavats anterior-
ment. Tots participen de característiques construc-
tives comunes, entre les quals s’ha d’esmentar el fet
de disposar de grans patis, als quals obren espais
porticats, però el que anomenem zona 14 destaca
per les seves dimensions, per les habilitacions dels
espais construïts, pels recursos arquitectònics que
s’hi varen emprar, per la multiplicitat d’activitats de
caràcter artesanal i/o residencial que s’hi han docu-
mentat o per les actuacions privades sobre espais
públics, com la inclusió del carrer d’accés a la torre
3 dintre l’edifici o l’obertura d’una porta a la mura-
lla que dóna accés exclusivament al pati de la casa.
També destaca pels importants rituals de fundació
que varen acompanyar la seva construcció i per les
nombroses restes de cranis humans, associats a es-
pases de La Tène, que hi varen ser exposats.
Davant de la zona 14, la zona 25 encara es troba
sense excavar, però s’hi ha observat l’ús dels ma-
272
teixos recursos arquitectònics: estances de grans di-
mensions, un ampli espai (s. 12) obert a nord vers
una plaça, a través d’una gran porta, que permet
pensar que es tractava d’una estança per allotjar
carros, i l’ús de grans blocs de gres en algunes parts
de la construcció;4 també és notable el dipòsit d’una
arma sobre el basament de pedra en el moment de
la construcció d’un mur. Tot això permet pensar en
un conjunt edilici amb un ús encara per determinar,
però que no sembla participar de les característiques
del que considerem com a edificis residencials.
A la zona 12, situada a la banda nord-est de les zo-
nes 14, 16 i 25, encara per excavar també, s’insinuen
altres conjunts constructius que podrien formar part
del que es poden considerar espais domèstics uni-
familiars, tot i que sempre amb dimensions per so-
bre dels 30 m², i en els quals també s’han descobert
basaments de columna. Lamentablement, la manca
de documentació no permet datar amb seguretat les
restes constructives d’altres zones del jaciment.
En aquestes construccions, planificades a mitjan s.
IV aC, com hem vist, i amb remodelacions i modifi-
cacions puntuals, a la fase VII s’hi van efectuar re-
feccions que indiquen un progressiu deteriorament
constructiu, i fins i tot el canvi en la funció d’algunes
de les estances. Entre aquestes s’han d’esmentar, a
la zona 14, el tapiat parcial del porxo sector 2, que
donava accés a la gran sala que constitueix el sector
1, per al tancament del qual es varen reutilitzar com
a materials constructius dos basaments que havien
sostingut el porticat; també la compartimentació del
mateix sector 1 amb un envà fet amb material lleu-
ger, o el tancament de la porta 8 de la muralla, així
com la pavimentació amb terra del sector 12, passa-
dís d’entrada que en les fases més velles de funcio-
nament del conjunt edilici va estar pavimentat amb
un magnífic enllosat de pedra.
Per altra banda, a la zona 12, espai situat al nord de
la zona 25 i davant de la 16, s’han identificat diver-
ses construccions, encara per excavar, que semblen
cases corresponents a grups familiars nuclears, tot
i que tenen superfícies sempre per damunt dels 30
m², i participen d’algunes de les característiques de
les cases aristocràtiques properes, com és la presèn-
cia de basaments de columna de pedra.
4
Per bé que aprofitats d’un edifici anterior.
Fig. 13. Ullastret: 1. Àmfora púnica. 2-3. Àmfora púnica. 4-5. Àmfora púnica 6. Àmfora púnica ebusitana. 7. Àmfora massaliota. 8. Àmfora grecoitàlica. 9.
Àmfora ròdia.

273
El poblat fortificat de l’Illa d’en Reixac
Les estructures defensives
Les fortificacions de l’Illa es coneixen de manera
molt parcial, encara. El possible tram de muralla del
costat de llevant del jaciment es coneix bàsicament
per un sondeig efectuat a mitjan anys seixanta del
segle passat, que va permetre datar el mur en la fase
de l’Ibèric antic, paral·lelitzable a la primera fortifi-
cació construïda en el Puig de Sant Andreu. Els tre-
balls de neteja i de reestudi d’aquest mur, efectuats
a inici dels anys noranta, no varen permetre, però,
obtenir més precisions quant a cronologia i a funció,
per bé que la possibilitat que es tracti d’una mura-
lla és molt versemblant. En un sondeig realitzat al
parament exterior del mur es van trobar murs d’una
construcció que s’hi recolza, que es daten dintre del
s. IV aC.
A la fase Ullastret V, cap al 350 aC, el jaciment es
va fortificar amb una potent muralla, bastida amb
una tècnica constructiva igual a la del Puig de Sant
Andreu d’aquesta fase, i que és la que es troba en
ús fins a l’abandonament del lloc. El que en conei-
xem és un mur rectilini que tanca el jaciment per
la banda meridional, amb orientació nord-oest/sud-
est, d’uns 30 m de longitud i una amplada de 3 i 4 m.
Del costat nord-oest d’aquest mur en surt un altre en
angle recte de 2,50 m de llargada i d’uns 2,40 a 2,60
m d’amplada, que al seu torn gira també en angle
recte. Aquests dos murs avançats semblen indicar
l’existència d’una porta en un punt proper.
Per això, el fet que els murs construïts a llevant de
la muralla de l’Ibèric antic tinguin una cronologia
de s. IV aC permet pensar que aquestes construc-
cions podrien ser obra posterior a la construcció de
la nova muralla, el traçat de la qual es desconeix en
aquest punt.5
La trama urbana de la darrera fase de l’Illa d’en Rei-
xac
Adossats a la fortificació de l’Ibèric ple, i a un mur
que arrenca gairebé de l’angle nord-oest d’aques-
ta, es troben tres illes de cases, les zones 16 i 15,
i una altra encara no numerada a llevant de la 15,
delimitades pels carrers 12, 13 i 14, paral·lels entre
5
Les prospeccions geofísiques realitzades amb l’Institut Arqueològic Ale-
many de Madrid els anys 2007-2008 han permès conèixer parcialment el
traçat de la muralla de la fase Ullastret V a l’Illa, que té un traçat que podria
incloure els murs construïts a llevant del gran mur de l’Ibèric antic.
274
si i perpendiculars al carrer 9, en el qual desem-
boquen. Aquest carrer, com s’ha dit més amunt, es
va definir ja en la fase Ullastret II. D’aquesta part
del jaciment s’han excavat els nivells més moderns
de l’Illa 15, i també es varen efectuar sondejos en
els carrers 13 i 14. Els resultats van permetre datar
la construcció dels edificis a mitjan s. IV aC, igual
com passa amb els grans conjunts residencials ex-
cavats al Puig de Sant Andreu, i que, de mateixa
manera que en aquest jaciment, varen estar en ús
fins a l’abandonament. Aquesta reurbanització –pel
que fa a aquesta part del jaciment, almenys– va ser
molt important, atès que l’existència de murs sota
els carrers 13 i 14 documenta una modificació dels
usos de l’espai urbà en aquest moment. Les illes de
cases definides en aquell període són de forma rec-
tangular allargada, tenen orientació nord-est/sud-
oest, perpendicular a la muralla, i tenen longituds
de 40 a 45 m, i amplades d’entre 12 i 23 m, i els
carrers que les delimiten tenen amplades que oscil·
len entre 3 i 3,5 m.
Els espais residencials
L’excavació de la zona 15 va permetre conèixer un
conjunt edilici que presenta les mateixes caracte-
rístiques constructives que els grans conjunts des-
crits més amunt del Puig de Sant Andreu. Cal dir
que tota l’illa que comprèn la zona 15, que té una
superfície d’uns 900 m², correspon a una sola casa.
Organitzada entorn a un gran pati, al qual s’accedia
mitjançant un ampli passadís d’entrada, la major
part de les estances disposen de porxos sostinguts
per basaments de columna de pedra. A la zona 15
es van trobar dues escales que donaven accés a un
pis superior que degué afectar bona part de l’edifici.
La construcció de l’edifici va comportar el dipòsit
d’ofrenes fundacionals, però, a més, el sector 2, que
tanca directament al passadís, s’ha interpretat com
un santuari domèstic, a l’interior del qual s’han tro-
bat nombroses ofrenes, de fauna i humanes. A l’edi-
fici també s’ha documentat el ritual de caps tallats i
la seva associació amb espases de La Tène.
El material ceràmic de la fase Ullastret VII (220-
195 aC)
Entre el material ceràmic de la fase Ullastret VII
hi trobem vaixella de producció local, ceràmica
de vernís negre del taller de Roses, ceràmica cam-
paniana A i ceràmica comuna d’origen púnic. Les
àmfores importades provenen en gran part del món
púnic centre mediterrani i alguns exemplars púnics
ebusitans i púnics del cercle de l’estret. També con-
tinuen arribant àmfores grecoitàliques i, en menor
grau, àmfores massaliotes tardanes.
Dins la ceràmica comuna ibèrica, a part de les for-
mes clàssiques i més corrents, destaquen les escude-
lles de parets rectes i fons umbilicat, les escudelles
carenades i llavis engruixits amb peus anulars, els
vasets bicònics i les imitacions d’olpes púnics cen-
tre mediterranis (Lancel 521), fets amb pasta oxi-
dada i recoberts amb una engalba blanca. En aquest
moment també destaca la profusió de grans gerres
de cos ovoide, algunes de les quals tenen un broc
vessador situat a la part baixa de la peça.
La ceràmica de la costa catalana continua essent
present amb formes com el vaset bicònic (F.1 de
Rodríguez), la imitació d’olpes púnic (F.8), craters
de petites dimensions (F.12), les imitacions de skyp-
hoi (F.15), el gobelet (F.17), les pàteres carenades
amb vores reentrants (F.28), les pàteres de petites
dimensions (F.30), les escudelles de vores verticals
i fons umbilicats (F.33) i el plat de peix (F.38).
La ceràmica ibèrica pintada indigeta desapareix
pràcticament del tot, però en aquest moment a
Ullastret comencen a arribar els primers kalathoi
decorats que provenen de tallers emporitans.
A Ullastret, tal com succeeix en altres jaciments de
la costa catalana, en aquest període comença a dis-
minuir la presència dels vernissos negres del Taller
de Roses. Les formes presents en aquest moment
són les copes ROSES 10, 11, 12 i 13 i el plat de
peix ROSES 80. En canvi la ceràmica campaniana
A comença a prendre protagonisme i supera per-
centualment els vernissos del Taller de Roses. A
Ullastret, les formes documentades majoritàriament
pertanyen a l’anomenada campaniana A antiga, tot
i que també apareix algun exemplar de campaniana
A mitjana. Les formes més recurrents són les copes
Lamb. 24, Lamb. 25, Lamb. 24b, Lamb. 33a, Lamb.
33b, Lamb. 34b i els bols Lamb. 27 i Lamb. 28.
Les formes de ceràmica comuna púnica dels tallers
del Mediterrani central que arriben a Ullastret sem-
pre són les mateixes: els olpes Lancel 521 a1 i c1 i
els morters còncaus de vora a marlí i llavi arrodonit
(Lancel 131 c1).
Les àmfores púniques del Mediterrani central pre-
sents en els estrats d’abandonament d’ambdós
poblats estan representades per les Mañà D. Dins
aquest grup trobem les formes T.5.2.3.1. i T.5.2.3.2.
També hi són representades les Mañà C amb la for-
ma T. 7.2.1.1.. En aquest moment, l’arribada d’àm-
fores púniques ebusitanes és molt escassa, tot i que
encara es troben alguns exemplars d’àmfora PE-
16 o T.8.1.3.1.. Entre els materials amfòrics d’ori-
gen púnic també es documenten alguns exemplars
d’àmfores del Cercle de l’Estret, com ara la forma
T.8.2.1.1. Pel que fa a les àmfores d’origen grec i
itàlic, majoritàriament dominen les àmfores grecoi-
tàliques. La forma més recurrent d’aquest moment
és la LWb. També arriben, en menor nombre, les
àmfores massaliotes tardanes amb formes dels lla-
vis Bd8 pròpies dels models A-MAS 4 i 5.
L’abandonament dels dos jaciments i els indicis
d’ocupació o de freqüentació posteriors
L’abandonament dels jaciments del Puig de Sant
Andreu i de l’Illa d’en Reixac que, exceptuant els
esmentats indicis de destrucció de la muralla del
Puig, no sembla haver comportat una destrucció ge-
neralitzada dels assentaments, es data a inici del s. II
aC, i cal relacionar-lo amb la repressió de la revolta
indígena per part del cònsol Cató. De tota manera,
no es pot descartar tampoc que, ja en els anys anteri-
ors al 195 aC, el procés de decadència constructiva
que s’ha detectat pogués haver anat acompanyat de
l’abandonament de parts dels hàbitats i/o d’una dis-
minució de la població.
Malgrat això, i a més de les esmentades restes
d’època romana descobertes a la cisterna 1 del Puig
de Sant Andreu, que permeten suposar un ús –tot i
que no molt intens– de l’espai sacre al llarg d’uns
dos segles més després de l’abandonament del lloc,
s’han trobat altres evidències d’ús puntual d’alguns
espais a tots dos jaciments, que indiquen la utilitza-
ció d’algunes estructures d’habitació fins a final del
primer quart del s. II aC.
En efecte, en els dos jaciments s’han descobert ma-
terials amfòrics que es daten almenys fins al 180-
170 aC. Entre aquests cal esmentar, al Puig de Sant
Andreu, la troballa d’una àmfora ròdia de forma IV
de Grace en el sector 1 de la zona 16, en un con-
junt d’àmfores amb exemplars d’ibèrica i de púnica
centromediterrània. L’àmfora ròdia té segells a les
275
nanses amb el nom d’un magistrat anomenat Pausà-
nies. En una nansa hi ha la marca amb la inscripció
EP[I] [P]AUSANI[A] QES[MOFORI]OU i en l’al-
tra PAI[SANIA]. Tant la identificació del magistrat
com la forma de l’àmfora ròdia permeten proposar
una datació del dipòsit de les tres àmfores entre el
180 i 170 aC. A l’Illa d’en Reixac, en una gran fossa
de deixalles que es va trobar tallada en el sondeig
A-1, van aparèixer materials de final del s. III i pri-
mer quart del s. II aC, entre els quals una àmfora
púnica nord-africana Mañà C1b. També es va trobar
una àmfora d’aquest tipus en el sector 11 de la zona
14 del Puig de Sant Andreu, i se’n coneixen frag-
ments d’altres en els dos jaciments.
Finalment s’ha d’esmentar la troballa d’un enderroc
de tegulae en el sector 13 de la zona 15 de l’Illa d’en
Reixac, que indica la reutilització d’aquest espai ja
en plena època romana, en un moment en el qual ja
s’ha adoptat la tècnica romana per a la coberta dels
espais construïts.
(F. C., A. M. i G. P.)
Vall-llobrega
101.- Sant Mateu de Vall-llobrega (làm.
X,2)
Establiment rural
Bibliografia: Moix, 2008, 295-297.
La necessitat de construir un dipòsit d’aigua dins del
conjunt de les Gavarres, molt a prop de l’antiga es-
glésia de Sant Mateu de Vall-llobrega, va exigir con-
trol arqueològic. La descoberta de restes exigí una
excavació en extensió amb resultats interessants.
Aquests treballs, realitzats el 2007 a uns quaran-
ta metres del temple arruïnat, han permès trobar i
explorar un xic més de trenta sitges obrades en el
subsòl argilós, algunes de les quals havien estat ar-
rasades en un moment imprecís anterior a la inter-
venció. Les formes dels grans receptacles reprodu-
ïen models coneguts, llevat de tres, que mostraven,
en el fons, una cubeta hemisfèrica d’uns 0,25 m de
diàmetre i uns 0,20 m de fons, closes amb plaques
planes de llicorella. Cap a llevant de l’àrea explo-
rada, la que havia d’ocupar el gran dipòsit, es van
localitzar tres murs lligats d’una estructura rectan-
gular o, potser millor, lleugerament trapezoïdal.
L’altra paret i altres construccions que podia haver-
276
hi quedaven més enllà. Els murs eren obrats amb
pedres de mida mitjana i còdols, units amb argila.
Es conservaven les tres filades de la banqueta de
fonamentació i només una de la paret vista, en els
punts més ben conservats. A dins i a tot l’entorn de
la cambra es va recuperar material constructiu cai-
gut procedent de l’abandonament d’aquell hàbitat,
coetani de les sitges. El sòl era d’argila ennegrida,
i es van identificar sis fosses circulars, tres de les
quals, de 0,80 m de diàmetre, potser havien servir
per encaixar-hi dolia.
Es van trobar també dos retalls al subsòl amb indicis
clars d’haver actuat de forns, amb les parets i el fons
endurides i envermellides pel foc i, a l’interior, po-
tents capes de cendres, amb indicis d’algun forat de
pal que suportaria alguna mena de cobriment.
Se’ns diu, sense presentar evidències, que el lloc
s’hauria abandonat en el decurs del segle I de l’era.
(LAP)
102.- Els Vilars
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 238, 159;
Llinàs i Montalbán, 2002, 253-254.
El jaciment es troba a 75 m d’alçada sobre el nivell
del mar, a uns 200 m al nord del veïnat de Mas Gi-
nesta i a 1 km del nucli que centra el terme munici-
pal. Queda obert a la badia de Palamós, a uns 4 km.
La seva situació sobre el terreny fa que sigui molt
fàcil obtenir aigua, gràcies al curs de les rieres pro-
peres, fet que atorga a l’espai una sèrie d’avantatges
per instal·lar-s’hi.
En els diferents sondeigs i prospeccions efectuats
s’ha recuperat material baixrepublicà.
(LAP)
Verges
103.- Carrer de la Pau
Sitjar
Bibliografia: Codina i Font, 2008, 303-306.
La intervenció arqueològica d’urgència realitzada al
carrer de la Pau de Verges sorgeix com a conseqüència
dels treballs d’adequació que l’Ajuntament de Verges
realitzà en aquest punt de la vila. El carrer es troba
situat a l’entrada de la població. S’hi arriba per la car-
retera de Girona, GI-634, a la banda de migdia i a to-
car el nucli antic de la població. Es tracta d’un indret
lleugerament enturonat al costat de terres planeres de
colgament col·luvial. En aquest espai no s’hi havien
documentat restes arqueològiques fins al moment.
Es documentaren 5 sitges que es trobaven disposa-
des seguint un eix est-oest, situades més o menys en
línia recta, amb una distancia aproximada, entre la
primera i l’última, d’uns 40 m.
Sitja núm. 1
Oberta directament a la roca mare a tocar de la sit-
ja núm. 3. La part nord estava escapçada per les
primeres obres d’obertura del vial, i antigament ja
n’havia desaparegut la part superior. Suposem que
se’n conservaven unes tres quartes parts. El retall
obert a la roca mare presentava una forma esfèrica
amb el fons còncau. L’alçada màxima conservada
era d’1,4 m, i l’amplada màxima d’1,95 m.
Sitja núm. 2
Era la que es trobava situada més cap a l’oest. El
retall obert a la roca mare presentava una forma més
o menys esfèrica, amb el fons pla. Només se’n con-
servava una quarta part, a causa de les obres de cons-
trucció del nou vial i a antics treballs d’adequació del
terreny on es trobava situada. La part conservada feia
uns 0,90 m d’alçada i 1,60 m d’amplada màxima.
Sitja núm. 3
Situada a l’oest de la núm. 1. Només se’n conser-
vava una cinquena part. Estava molt malmesa per
l’obertura del nou vial. El retall de la sitja tenia una
forma esfèrica amb el fons pla. Feia 1,5 m d’ampla-
da màxima conservada i 0,42 m d’alçada.
L’extrem de migdia estava rebentat per una rasa,
efectuada per la màquina excavadora, que feia 3 m
de llargada, 0,50 m d’amplada i 0,80 m de fondària
i que estava reomplerta per unes terres que segura-
ment provenien del farciment interior de la sitja.
Sitja núm. 4
És la més ben conservada. El retall, obert directament
a la roca natural, presentava una forma esfèrica amb
el fons pla, on es van documentar dos petits retalls.
Aquesta sitja va ser l’única de les cinc que conserva-
va la boca. L’obertura de forma circular tenia unes
dimensions aproximades d’entre uns 0,80 i 0,98 m,
ja que no era ben regular. La sitja feia 1,75 m d’am-
plada màxima i 1,20 m d’alçada, a la part més alta.
Sitja núm. 5
Situada a l’est de la zona 1, fora de la línia on es
trobaven les altres quatre, desplaçada cap al nord.
No es conservava sencera. Retallada al subsòl na-
tural, presentava una forma esfèrica amb les parets
força rectes i amb el fons planer. Se’n conservaven
uns 0,50 m d’alçada i tenia una amplada màxima
d’1,08 m.
El conjunt arqueològic recollit en l’excavació de les
cinc sitges és molt homogeni i ens indica que totes
varen ser colgades al mateix temps.
En el grup de grans recipient trobem la presència de
fragments de dolium de parets gruixudes, de color
taronja fosc amb desgreixant molt visible, i amb els
fons planers.
En el grup d’àmfores s’han identificat 5 tipus dife-
rents: àmfora itàlica (Dressel 1A i un amforisc), àm-
fora púnica centromediterrània (T.7.4.21., T.7.4.3.3
i T.7.7.1.1.), àmfora púnica ebusitana (sense cap
forma identificable), àmfora ibèrica i àmfora inde-
terminada.
El grup de vaixella es pot dividir en dos subgrups:
la vaixella local i la vaixella d’importació. Dins el
grup de la vaixella local s’ha trobat ceràmica de cui-
na no tornejada, ceràmica de cuina a torn, ceràmi-
ca comuna ibèrica, ceràmica amb engalba blanca,
kalathos pintat (formes A-1 i A-2 de Conde), i ce-
ràmica grisa emporitana (un gobelet, una pàtera de
vora reentrant tipus A-I, 4 pàteres de paret carenada
i vora reentrant tipus A-II, una copeta de vora reen-
trant tipus B, 10 vasets bicònics tipus D-I, un tros de
paret de kylix i una gerreta). Dins el grup de vaixella
d’importació s’ha identificat ceràmica comuna pú-
nica centromediterrània, ceràmica comuna itàlica,
vernís negre itàlic (skyphos Lamb. 43), ceràmica del
Taller de Roses (ROS-11 i ROS-83) i ceràmica cam-
paniana A (un plat Lamboglia 36/ Morel 1312a, un
vas Lamboglia 31b/ Morel 2151, 5 vasos Lamboglia
33b/ Morel 2970, 2 plats Lamboglia 55/ Morel 2230
i un vas Lamboglia 29/ Morel 2941a).
Aquest conjunt ceràmic és molt homogeni i cohe-
rent, amb un material característic de la segona mei-
277
tat del segle II aC i inici del segle I aC. Hi trobem
produccions i formes antigues que s’inicien a les
primeries del segle II aC i, fins i tot, algunes són
pròpies del segle III aC; malgrat tot, la presència de
les àmfores púniques centromediterrànies T.7.4.3.3.
i el vas de campaniana Morel 2941a situen l’oblite-
ració de les sitges entre el 110 i 70 aC.
La presència d’aquests dipòsits prova l’ocupació
del lloc en època baixrepublicana. El material que
contenien és propi de la vida quotidiana de la so-
cietat de l’època, ja que en conjunt anava destinat
al transport, emmagatzematge, transformació i con-
sum d’aliments. El fet de trobar aquest tipus d’estris
ens fa pensar que aquestes sitges no estaven aïllades
sinó que amb tota seguretat deurien estar relacio-
nades amb un hàbitat que no s’ha pogut localitzar i
molt probablement no es deu conservar. No podem
saber quina entitat deuria tenir, si era una petita es-
tació agrícola o una vil·la. Malgrat tot, la cronolo-
gia del material ceràmic recuperat fa suposar que
es tractaria d’un establiment originalment indígena,
possiblement format a partir de l’abandonament
dels grans centres urbans ibèrics.
(F. C. i S. F.)
104.- Turó Rodó
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 240, 159.
A dos quilòmetres del nucli urbà es localitza aquest
turó, que s’alça uns 25 m sobre els terrenys de l’en-
torn. S’hi troben en superfície fragments d’àmfora
romana i indígena sense forma.
(LAP)
Vilopriu
105.- Bordegassos
Establiment rural
Bibliografia: Casas, Merino i Soler, 1991, 121-139.
Un assentament de poca superfície i molt senzill,
semblant al conjunt del camí de Pins, però una mica
més recent. A la fi dels anys vuitanta es van localit-
zar i excavar dues sitges tallades al marge del camí
que va des de la carretera d’Orriols a l’Escala, a l’al-
çada dels Planells, cap a la zona forestal, ja dins el
terme de Sant Mori. La divisió administrativa actual
fa que les sitges pertanyin al terme de Vilopriu, i el
poblat situat no gaire més amunt sigui de Sant Mori,
278
tot i que probablement ambdós jaciments tenen una
relació molt estreta.
El material de l’interior de les sitges és molt homo-
geni i presenta el repertori més característic del pe-
ríode comprès entre el darrer quart del segle II aC i
els primer anys del segle posterior: ceràmiques em-
poritanes, grises i oxidades, amb el repertori clàssic
d’escudelles (forma A-II), vasos bicònics (forma
D-I) i gerretes de coll alt (forma I-I); fragments de
kalathoi pintats, ceràmica d’engalba blanca, cerà-
mica de vernís negre, àmfora itàlica (Dressel 1 A
i B) i ceràmica itàlica comuna de pasta micàcia.
És estranya, fins a cert punt, la quantitat d’objectes
metàl·lics que hi havia dins la sitja: el ferro d’un
pilum, claus, anelles i ganxos i una clau de porta, la
presència de la qual només s’explica per l’existèn-
cia d’una casa relacionada amb les sitges. De fet,
al costat mateix eren visibles les restes d’un fons
de cabana escapçada pel camí, però no fou possible
excavar-la.
(LAP)
106.- Camí de Gaüses o Pins (fig. 14)
Establiment rural
Bibliografia: jaciment inèdit.
És un petit establiment situat a vora del veïnat de
Pins, al sud del corredor natural que comunica la
depressió de l’estany de Camallera amb les terres de
la conca del Ter. No tan allunyat com sembla (a uns
2 km més avall del límit del petit llac), des del punt
de vista geogràfic, d’accessos i de comunicacions,
té un lligam directe amb el conjunt de Camallera
i Saus (Lluena, Camp del Bosquet, riera de Saus,
Camp d’en Dalmau, etc.). Malauradament, i com
passa sovint, malgrat que el jaciment era conegut,
una gran rasa oberta a final dels anys noranta se-
guint el camí de Pins a Gaüses el va afectar d’un
extrem a l’altre, sense donar temps a fer-hi cap in-
tervenció preventiva. Probablement el dany és limi-
tat i no abasta més que l’amplada i profunditat de la
rasa de conducció d’aigua d’un veïnat a l’altre. En
el moment d’obrir-se la rasa eren perfectament visi-
bles sitges i fons de cabanes que van quedar tallats
longitudinalment. Una recollida ràpida de materi-
als barrejats amb les terres de l’excavació que van
anar a parar a l’abocador va permetre identificar una
quantitat notable d’àmfores grecoitàliques, ceràmi-
ques grises de la costa catalana i ceràmica ibèrica
a torn, normalment ataronjada i de pastes bicolors,
així com àmfores itàliques Dressel 1 i alguna gri-
sa emporitana clàssica. Uns anys abans, quan es va
localitzar casualment el jaciment, ja es veien frag-
ments de ceràmica del mateix tipus i algun esquer-
dís d’àtica i ibèrica de formes indefinides als marges
que delimiten el camí, la qual cosa pot assenyalar
una cronologia més antiga.
Amb la prudència que imposa el fet de disposar de
notícies tan parcials, mancats de qualsevol mena
d’excavació seriosa i tenint el compte la petita ex-
tensió del jaciment, creiem que es tractaria d’un petit
assentament no gaire diferent a altres més pròxims
al vell estany, més antics, però amb la mateixa fun-
Fig. 14. Camí de Gaüses: 1-2. Ceràmica de vernís negre. 3-9. Ceràmica grisa de la costa catalana. 10-19. Ceràmica comuna ibèrica. 20-22. Àmfora itàlica. 23.
Àmfora ibèrica. 24. Virolla.
ció. Probablement un petita casa de pagès o un as-
sentament rural aïllat, relativament freqüents –però
sempre mal documentats– en tot aquest territori.
Tenint en compte que només podem proposar una
cronologia basada tan sols en restes recuperades de
la terra que l’excavadora va treure en obrir la rasa,
l’hauríem de situar sobretot en els segles III-II aC.
Tampoc podem dir quan es va originar (la ceràmica
àtica ens portaria com a mínim al segle IV), però
sembla clar que va perdurar fins a època romana, i
quedà abandonat en un moment imprecís entre els
segles II i I aC, com tantes altres petites estacions
semblants repartides per tot el territori.
(LAP)
279
107.- Camp de la Font o Hort de la Font
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 241, 159.
Aquest indret es troba en el vessant meridional del
poble de Vilopriu, entre els dos nuclis que formen
la localitat. Es tenen notícies de la troballa de frag-
ments de ceràmica en els marges del pendent, entre
els quals un fragment d’àmfora ibèrica de boca pla-
na i un fragment d’àmfora itàlica de la forma Dres-
sel 1A amb pasta pompeiana de tipus “DB”.
(LAP)
108.- Mas Faló
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 83, 94.
A Sant Mori, en un camp situat a uns 100 m del mas
es localitzaren, a nivell superficial, bastants fragments
d’àmfora romanorepublicana, tots sense forma.
(LAP)
109.- Planells
Oppidum
Bibliografia: Casas, Merino i Soler 1991, 121-139.
El conjunt emmurallat de Planells, poderós indici d’un
oppidum ibèric, està situat en una elevació a llevant de
la carretera de Colomers a Sant Mori, a un quilòmetre
de la cruïlla amb la de l’Escala. És un turó de poca
alçada, amb vessants suaus per totes bandes menys
per ponent, amb un desnivell abrupte i sobtat damunt
la carretera. L’abandonament dels antics conreus ha
convertit el lloc en un bosc espès i intransitable, cada
vegada més difícil d’explorar, amb les restes i anti-
gues estructures totalment amagades per la vegetació.
Tot i això, encara es conserva inalterat un llarg
mur que envolta el turó pels costats sud i oest (a
280
la banda est no es veu tan bé). El mur era obrat
amb una tècnica senzilla i molt usual en el món
ibèric: dos paraments externs de pedres més grans,
irregulars i posades en sec i l’interior farcit amb
una barreja de pedruscall i una mica de terra. Una
mena d’emplecton senzill i eficaç, suficient per ai-
xecar una paret de defensa no gaire ampla (entre
1,20 m i 1,50 m) i que tampoc havia de ser ex-
cessivament alta, tenint en compte l’orografia del
terreny i l’extensió del poblat. Les torres, quasi
quadrades, no es conserven tan bé i han quedat
molt amagades per la vegetació. Segurament n’hi
ha més que les dues que es veuen actualment, en-
derrocades i arrasades per aprofitar les pedres a
les feixes agrícoles. Les que es van poder estudiar
anys enrere tenien unes mides de 3,5 m per 2,5
m i eren obrades amb la mateixa tècnica que el
mur, però amb els paraments externs més gruixuts
(d’uns 0,60 m).
La cronologia de l’oppidum només es pot deduir a
partir dels materials que durant els anys vuitanta es
podien arreplegar en superfície. Mai s’hi han dut
a terme sondejos ni excavacions, per la qual cosa
és difícil esbrinar-ne la data de fundació. Ni que
sigui a tall d’anècdota, assenyalem que abans era
freqüent trobar petits estris de sílex tallat a la zona
central. La d’abandonament i posterior freqüenta-
ció sembla més clara, amb la presència, en super-
fície, d’àmfora itàlica (Dressel 1), ceràmica empo-
ritana (grisa, oxidada, kalathoi) i dos fragments de
sigil·lada sud-gàl·lica. Deixant de banda aquests
dos últims bocins, la major part del material més
recent correspon a les darreries del segle II aC o un
xic més tard.
(LAP).
LA GARROTXA
Argelaguer
110.- Can Fàbrega (làm. X,3. fig. 15)
Sitjar
Bibliografia: Frigola, Fuertes i Manzano, 2004, 631-
634; Frigola et al., 2006, 279-280.
El jaciment de Can Fàbrega va ser descobert durant
els treballs de seguiment del desdoblament de la
carretera CN-260 en el tram Argelaguer-Montagut i
excavat entre els dies 18 i 24 de febrer de 2004. Es
trobava a tocar de la carretera CN-260, dins el mu-
nicipi d’Argelaguer, prop del seu extrem de ponent
i a uns 700 m del nucli de Sant Jaume de Llierca.
Es disposava en el vessant, avui ocupat per l’ampli-
ació de la carretera, d’una petita elevació situada al
nord de la carretera i que és formada per les diver-
ses terrasses fluvials originades pel Fluvià. El nom
del jaciment prové de la presència de la fusteria can
Fàbrega, també desapareguda arran de les obres de
desdoblament.
El jaciment, format per un reduït grup de sitges,
aprofitava una estrat natural format per argiles (on
es trobaven excavades les sitges) que s’assentava
directament sobre una terrassa fluvial.
Fig. 15. Can Fàbrega: 1-2,6,8-9. Àmfora Itàlica Dressel 1A. 3. Ceràmica comuna a mà. 4. TS Itàlica. 6. Ceràmica grisa de la costa catalana.
En total es va poder excavar les restes de sis sitges
(sitges 1, 2, 5, 6, 9 i 10) i uns nivells arqueològics
(1017 i 1018) estesos per una llenca de terra d’uns
25 metres de llarg per uns 10 d’ample. Llevat d’una
(la núm. 1, que va donar molt poc material entre el
qual hi havia restes d’àmfora tarraconense), la resta
de sitges eren clarament baixrepublicanes, mentre
que els estrats descontextualitzats donaren una cro-
nologia més tardana (però ben uniforme) del segle
I dC.
Entre els materials recuperats en les sitges hi havia,
sobretot, àmfores ibèriques, itàliques, cartagineses
i bètiques, a part de ceràmica comuna ibèrica, grisa
de la costa catalana, alguns fragments de ceràmica
campaniana del cercle de la B i ceràmica a mà.
A nivell interpretatiu, la poca consistència de les
restes conservades no permet conèixer si aquestes
sitges anirien associades a un hàbitat concret i si les
dues fases cronològiques detectades corresponen a
dues fases del mateix jaciment o a la coincidència
de dues ocupacions en diferents moments i sobre el
mateix espai.
(J. F.)
283
Besalú
111.- Can Ring (làm. XI,1)
Vil·la romana
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 368, 213-214.
Vil·la romana prospectada i excavada molt parcial-
ment. Es localitza aproximadament a un quilòme-
tre al nord-oest del centre històric de Besalú, en el
camí vell de Palera i vora la cruïlla amb el camí que
duu al mas Barraca. El paratge se situa en el vessant
meridional d’un suau turonet que domina la plana
dels voltants de la vila de Besalú. Els límits vénen
marcats pel camí a nord i a ponent i per uns desni-
vells sobtats de més de tres metres que enllacen amb
altres camps a migdia i llevant. Avui és un terreny
agrícola que conté dos camps, el de dalt i el de baix,
separats per un marge.
Fou descoberta pel Sr. Martirià Costa el 1959 a par-
tir de la recollida de material en superfície, fet que
propicià una primera prospecció. El 1960 s’hi va
fer un sondeig en un punt indeterminat del camp alt
amb l’obertura d’una cala de 18 m x 18 m, que és la
intervenció que ha donat més dades. L’any 2005 es
va realitzar a instàncies de l’ajuntament una pros-
pecció per tot el camp baix mitjançant rases obertes
amb màquina excavadora amb la finalitat de deli-
mitar l’àrea afectada per la vil·la, i que va permetre
descobrir les traces d’altres murs.
Del sondeig de 1960 n’ha transcendit l’existència
d’una sèrie d’estances rectangulars de les quals tres
anaven pavimentades amb opus signinum, i tam-
bé uns passadissos. L’estructura general dibuixada
obliga a creure que hi va haver reformes i recons-
truccions que, malauradament, no es poden posar
en context. La tècnica constructiva era similar a
tots els murs exhumats, amb un basament de pedra
i morter d’una amplada que oscil·lava entre els 0,50
m i els 0,60 m i una paret de tàpia al damunt. La
troballa de nombrosos fragments de cobriment de
paret pintat fa pensar que molt probablement algu-
nes estances estaven remolinades per dins i deco-
rades amb pintures. En alguns punts, algunes habi-
tacions eren pavimentades amb parterres de còdols
menuts.
Entre el material arqueològic recuperat es constata
la presència de material republicà amb un context
clar de cap a final del segle II aC o, potser millor,
284
de principi del segle següent: àmfores Dressel 1A i
1B i campanianes B amb identificació de les formes
Lamboglia 2, 3 i 5/7. També apareixien produccions
de tradició ibèrica com ara ceràmica d’engalba blan-
ca i grises emporitanes clàssiques i tardanes. També
s’hi va recollir ceràmica altimperial que abasta una
seqüència cronològica de fins a la primera meitat
del segle III.
En el camp baix, la troballa de nombrosos murs du-
rant la prospecció de 2005 palesa l’existència de di-
ferents cossos d’edifici de la vil·la romana. Malgrat
que no es pot precisar la distribució interna ni les
hipotètiques fases constructives, s’aprecia l’orien-
tació general i constant de les estructures en sentit
nord-est / sud-oest i nord-oest / sud-est. Aquí la tèc-
nica constructiva és similar per bé que aparentment
més modesta, car dominen els murs lligats amb fang
per sobre els de morter. Entre el material recollit, i
a banda dels nombrosos fragments de tegulae i im-
brices, destaca la presència majoritària de ceràmica
d’època republicana de final del segle II i del segle
I aC (àmfora itàlica Dr. 1A i ceràmica comuna de
tradició ibèrica). En canvi, no s’ha trobat material
d’època imperial més enllà del segle I dC, fet que
pot assenyalar l’existència d’un sector antic de la
vil·la que no tingué continuïtat.
La troballa el 1960 de tegulae amb la marca estam-
pillada amb la grafia C.IUL.ATE (CAIUS IULIUS
ATE(ianus(?)) va fer creure que es podria tractar del
nom del propietari de la vil·la. La veritat és que tot
l’edifici s’assenta damunt un subsòl d’argila dura i
rogenca i no es pot descartar que s’hi fabriqués ma-
terial de rajoleria. La toponímia medieval designava
els paratges situats al sud de la vil·la com el camp
de l’argiler i el marge de l’argiler.
(LAP)
112.- Nucli urbà (làm, XI,2)
Oppidum (?), Uicus (?)
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 364 a 367,
211-213 (amb la bibliografia anterior); Casellas i
Sagrera, 1992, 245-254; Palahí i Vivó, 1995b, 69-
81; Busquets et al., 1997, 347-360; Busquets i Frei-
xa, 1998a, 149-170; Busquets i Freixa, 1998b, 300-
319; Fàbregas i Busquets, 1997; Lloveras, 2004,
389-396; Lloveras, 2006, 531-538; Miquel i Sagre-
ra, 2004, 377-382; Sagrera i Sureda, 2006, 105-150;
Sagrera, 2007, 291-313; Frigola, 2010, 407.
Situat en el curs mitjà del riu Fluvià, el centre his-
tòric de Besalú ha crescut al voltant del turó avui
anomenat del Castell o de Santa Maria, en record
del castell i del priorat agustinià que s’instal·laren
en el cim. És un excel·lent eix de comunicacions i
gaudeix d’una natural posició de control i de domini
sobre les dues vies principals per accedir als Pirineus
en confluir el camí d’Empúries i el de Girona al bell
mig de Besalú. La tradició filològica és gairebé unà-
nime en considerar preromà i d’arrel celta l’origen
del topònim de Besalú (Sebeldunum-Bisuldunum).
La troballa de materials i registres arqueològics
d’època romana hi ha estat una constant des de prin-
cipi del segle XX, i ha empès el convenciment de la
historiografia que l’origen de la vila s’ha de remun-
tar a un establiment preromà primer i romà després,
que va tenir continuïtat i força per esdevenir la capi-
tal del comtat homònim a l’alta edat mitjana.
Es tracta d’un nucli urbà viu, i en conseqüència la
recopilació de dades arqueològiques s’ha restringit a
troballes puntuals aquí i allà, en general de poca ex-
tensió i escasses possibilitats interpretatives més enllà
de palesar una ocupació antiga. Entre els anys 1996
i 1997 es va estendre i canalitzar la conducció de gas
per tot el centre històric. El seguiment arqueològic
sistemàtic que se’n va fer, malgrat que subjecte a la
limitació de les rases que es van obrir, va representar
un avenç considerable en el coneixement perquè va
afectar els principals carrers del centre històric amb
un recorregut considerable: els carrers Major, Abat
Zafont, Comte Tallaferro, el Portalet, el Pont Vell i la
Pujada de la Devesa. En tots i cadascun d’ells es van
documentar materials, estratigrafies i, àdhuc, estruc-
tures d’habitació com ara paviments d’opus signinum
i murs d’època romana. Aquesta intervenció assegu-
rava definitivament l’existència d’un hàbitat antic
a Besalú. Per l’extensió i característiques semblava
diferent al d’una vil·la romana, car no es limitava
exclusivament a la zona immediata al turó de Santa
Maria sinó que s’escampava arreu del centre histò-
ric. Tanmateix, les seqüències estratigràfiques docu-
mentades reculaven a tot estirar a l’època augustal.
Certament s’havien recollit materials ceràmics més
antics que podien remuntar-se fins al segle II aC però
sempre apareixien en contextos de nul·la fiabilitat o
com a elements residuals en estrats més tardans.
Un punt d’inflexió representà l’excavació de la De-
vesa, una esplanada enlairada situada al nord-est del
centre històric i a tocar del recinte del turó de San-
ta Maria. A les darreries de 1996 hi començava la
intervenció arqueològica preventiva entesa com la
fase prèvia a l’execució del projecte d’urbanització
d’aquell indret. Net d’edificis i construccions, va ser
possible l’excavació en extensió d’una superfície
considerable i fins i tot arribar en molts punts a ni-
vell del subsòl natural. Es van poder delimitar i ex-
plorar diverses fases arqueològiques amb una com-
pleta i rica seqüència estratigràfica que arrencava a
la primera edat del ferro i continuava sense gaires
interrupcions fins a l’època moderna. Finalment es
localitzaven evidències directes de l’hàbitat preromà
de Besalú. Tot apuntava cap a un oppidum ibèric en-
cimellat sobre el turó del Castell que es va estendre,
amb el temps, pels entorns més immediats (la Deve-
sa) i a partir del canvi d’era pel pla que es projecta
als seus peus, tot ocupant ja durant l’Alt Imperi un
recinte similar al del centre històric actual. Els límits
de l’assentament romà excloïen el prat de Sant Pere,
a migdia de la vila, on dues intervencions arqueolò-
giques (1990 i 1991) en palesaven el caràcter medie-
val i suburbà i l’absència de ceràmica romana.
Els resultats d’intervencions arqueològiques poste-
riors coincidiren amb aquesta línia. L’excavació de
la plaça dels Jueus, realitzada en tres campanyes en-
tre els anys 2002 i 2006, confirmava que, immedi-
atament per sota dels nivells medievals, apareixien
murs i sediments romans malauradament desfigurats
per les fases posteriors. La urbanització i soterra-
ment de la xarxa de serveis pel carrer comte Bernat
Tallaferro, el 2006, va permetre obrir-lo de cap a
cap. Allà es van documentar paviments d’opus sig-
ninum i restes de murs d’habitació d’època imperial
tallats per canonades i clavegueres de tota mena. Tot
plegat feia veure que la forma urbana romana era
complexa i sensiblement diferent a la medieval.
Tanmateix, la intervenció en el pati de la casa de
la Moneda a final de 2003 començava a plantejar
incògnites sobre l’hàbitat ibèric i tardorepublicà. La
finca se situa a llevant i molt a prop de la Devesa.
L’excavació, d’uns 300 m2, arribà a una profundi-
tat superior als 2 m i no va descobrir cap estructura
ni estrat anterior als segles VIII-IX, tret d’escassos
materials ceràmics descontextualitzats. L’any se-
güent, s’excavava en els jardins de can Marcial, una
finca ubicada ja en el turó i enganxada a la capça-
lera de l’església de Santa Maria. L’extensa explo-
285
ració va constatar l’absència d’estructures d’abans
del segle XII. Els registres ceràmics romans i antics
es limitaven a mitja dotzena de fragments rodats de
campaniana A i B i ceràmica de tradició ibèrica. En-
cara més migrats foren els resultats que va oferir,
des d’aquest punt de vista, l’excavació arqueològica
a l’interior del recinte de la vella església de Santa
Maria, al bell mig del turó (2005).
Entre 2007 i 2008 s’exploraven, en tres campanyes,
les feixes i horts situats al capdavall del carrer Talla-
ferro, al nord-est de la Devesa i sobre el marge de la
carretera de Banyoles a Besalú. És un sector ple de
desnivells sobtats en el qual existí un barri medieval
fora murs anomenat de Sant Martí de Capellada per
la proximitat amb l’església que encara es conserva
sobre el marge que forma la confluència del torrent
de Capellada amb el riu Fluvià. Per sota dels murs
de les cases medievals, que apareixien molt retallats
ja d’antic, es va exhumar un barri d’època romana
amb diferents fases constructives que es remunta-
va a l’època augustal. És una complexa trama de
murs amb moltes refaccions que dibuixen dos edifi-
cis diferents i de proporcions considerables que do-
cumenten l’activitat artesanal del Besalú romà. No
obstant això, res no indicava una ocupació anterior.
La conclusió és clara: les evidències d’època ibèri-
ca i tardorepublicana es concentren estrictament a
la Devesa. Més enllà, les troballes d’aquesta èpo-
ca es limiten a la recollida de ceràmiques i sempre
en contextos poc clars: nivells superficials o en es-
tratigrafies de cronologia clarament posterior i en
percentatges irrellevants. Les peces més antigues
corresponen a fragments de ceràmiques de vernís
negre, campaniana A i B, de ceràmica fina de tra-
dició ibèrica (comuna, oxidada i grisa emporitana i
càlats pintats) i d’alguna àmfora itàlica. Tot plegat
ens situa en un horitzó cronològic al voltant dels se-
gles II/I aC. La manca de murs, d’estructures i d’es-
tratigrafia en el turó del castell es podria atribuir a
la naturalesa enturonada del terreny, responsable
d’una important erosió i arrossegament de terres en
els punts més alts com, de fet, ja es va constatar a
can Marcial. Tot i això, fa de mal argumentar la pèr-
dua completa i general de tot indici tenint en compte
la superfície explorada. El raonament més versem-
blant ens fa veure que, en el turó, no hi va haver
mai cap assentament ibèric i tampoc en època repu-
blicana, malgrat que les expectatives creades per la
historiografia eren d’un signe ben diferent.
286
El sitjar
La Devesa és un topònim d’origen medieval que ha
perdurat en la memòria popular fins als nostres dies.
Avui comprèn més o menys el carrer de la pujada de
la Devesa i l’esplanada que inclou un apèndix cap
al nord-est anomenat l’era d’en Xiua. Queda deli-
mitada pel tram nord del carrer Tallaferro, a llevant;
pel marge de sobre la carretera comarcal (C-66), al
nord; i pel turó de Santa Maria, al sud. La topografia
antiga ha estat molt alterada per la desaparició de la
muralla medieval de la vila i sobretot pels enormes
talussos de la carretera de Girona a Besalú (C-66),
de final del segle XIX, que van escapçar de soca-rel
tota l’estratigrafia antiga per la banda nord.
La intervenció arqueològica es va desenvolupar entre
les darreries de l’any 1996 i els primers mesos de l’any
següent. En un primer intent es va obrir un ampli front
en extensió que abastava bona part de l’esplanada i el
tram superior de la pujada de la Devesa. Després es
van obrir una sèrie de cales menudes i rases amb la
finalitat d’aprofundir fins al subsòl natural.
Les estructures més antigues es localitzaven cap a la
banda nord i nord-oest de l’excavació. La més anti-
ga es concretava en una petita fossa o cubeta colga-
da per una terra que contenia un notable conjunt ce-
ràmic amb una datació clara de la primera edat del
ferro. Es tracta d’una troballa important però aïllada
que assegura la presència humana en una època an-
terior a la cultura ibèrica però que no determina, en
cap cas, una ocupació estable al voltant de la vila de
Besalú. De fet, els registres arqueològics d’hàbitat
més antics fan referència al descobriment d’un sitjar
ibèric format per 12 sitges escampades en un so-
lar d’uns 1.300 m2. Probablement n’hi deuria haver
d’altres, amagades o destruïdes per les fases cons-
tructives baiximperials i altmedievals i altres perdu-
des en l’obertura del talús de la carretera.
De les 12 sitges, només se’n va excavar un grup re-
duït. Totes eren obertes en el subsòl natural, format
per una terra d’argiles i sorres compactades gro-
guenques. En no trobar-ne cap de sencera fou im-
possible determinar-ne les proporcions originals. En
les excavades, s’apreciava una forma ovoide amb la
base estreta.
Cronològicament, el grup més nombrós el formen
les sitges 77, 1006, 1008 i 6003, que es podrien ha-
ver abandonat entre el darrer terç del segle II i els
primers anys del segle I aC. A la 77, la presència de
campaniana A (Lamb. 27) i grisa emporitana clàssi-
ca, juntament amb l’absència de campaniana B, po-
dria fer pensar en una datació lleugerament anterior
a la proposada però, per contra, s’hi registrava cerà-
mica de la segona meitat avançada del segle II aC,
engalba blanca i parets fines itàliques (Mayet II). A
la 1006 s’hi trobà grisa de la costa catalana, àmfores
grecoitàliques i itàliques (Dr. 1A) i parets fines; a la
1008, ceràmica de cuina reduïda, grisa de la costa
catalana, àmfora itàlica i ceràmica d’engalba blanca;
a la 6003, costa catalana, àmfores itàliques Dr. 1A i
B i un fragment de possible àmfora cartaginesa. Més
incerta és la datació de la sitja 230. Només se sap
que un mur (UE 155) de cap al tombant dels segles
II/I aC s’hi fonamentava parcialment al damunt.
A banda deixaríem la sitja 249, que contenia mate-
rial de principi del segle I aC, campaniana B, grisa
emporitana, àmfora itàlica Dr. 1B i càlats ibèrics
emporitans. Malauradament també s’hi barrejava
material potser de mitjan/segona meitat del segle
I aC, dolium i àmfora local (Pascual 1), producte
possiblement de la contaminació procedent de la
construcció d’un mur (124) que s’hi fonamentava
al damunt.
L’hàbitat tardorepublicà
La presència de dipòsits destinats a servar els exce-
dents agrícoles en forma de gra, és a dir, de sitges,
és simptomàtica de l’explotació agrària del territori
immediat i de la ubicació propera d’un hàbitat. La
relativa abundància de ceràmiques del segle IV aC
i especialment del III aC en molts dels estrats re-
gistrats a l’excavació i també formant part del re-
bliment de les sitges permet sospitar que el sitjar
podria tenir un origen en l’ibèric ple. La idea no
descarta del tot la possible coexistència amb el sitjar
d’un modest poblat o agrupació de cabanes a l’ex-
trem nord i nord-est de la Devesa. En aquest sentit
poden apuntar els resultats d’una recent intervenció
arqueològica a l’era d’en Xiua (Janus, 2010), on
s’han detectat estrats ibèrics deslligats de les sitges i
amb una cronologia dels segles III/II aC.
Ara com ara, però, les primeres estructures d’ha-
bitació ben documentades se situen en un horitzó
cronològic de cap al tombant dels segles II/I aC.
Ocupant una part de l’antic sitjar, ja abandonat, es
construïren una o diverses cases de les quals només
es preservaven estructures aïllades i molt afectades
per les fases constructives posteriors. El mur (155)
es localitzà al nord de la Devesa i vora el marge de
la carretera. Es disposava en sentit est-oest i conser-
vava les darreres filades del sòcol de pedra lligada
amb fang, amb una llargada de 5,2 m i un gruix de
64 cm. S’assentava sobre el sòl natural i també par-
cialment sobre la sitja 230. El material recollit del
farciment de la rasa de fonamentació es podia datar
sense gaires precisions en aquest moment: àmfora
ibèrica, itàlica (Dr. 1A i B), campaniana B i grisa
emporitana. Els paviments de terra trepitjada que
s’hi associaven (UE 167, 181 i 204) coincidien amb
aquesta datació: àmfora itàlica Dr. 1, campaniana A
tardana i campaniana B (formes Lamb. 1, 2, 3 i 5),
morters i plats tapadora de comuna itàlica, ceràmica
d’engalba blanca, càlats pintats...).
A poca distància cap a migdia es descobria un altre
mur (194). L’orientació era sensiblement diferent a
l’anterior (nord-oest / sud-est), per bé que la tècnica
constructiva era similar. Es relacionà amb les restes
d’un paviment de terra trepitjada (196). La ceràmi-
ca recuperada de l’excavació denotava una datació
lleugerament més moderna i circumscrita a la pri-
mera meitat del segle I aC: Dr. 1 local i itàlica, plats
C-I de costa catalana, engalba blanca, parets fines i
campaniana B.
Cap a mitjan/tercer quart del segle I aC hi va haver
un gran canvi que va amortitzar les estructures pre-
existents en el sector nord quan es va aixecar un ter-
raplenament de terra sorrenca amb pedres i carbons
(170 i 195). Al damunt es bastia un edifici nou obrat
a la manera tradicional amb parets amb sòcol de fi-
lades de pedra lligades amb fang. Se’n conservaven
parcialment dues (124 i 125), que determinaven una
estança orientada segons l’eix cardinal. Es projecta-
va cap al nord i es perdia en arribar al marge de la
carretera. El paviment el formava una capa de 7 cm
de gruix de terra compactada i amarada amb morter
de calç (250). Els materials procedents del terraplè
eren força rics, especialment en àmfores: itàliques
Dr. 1A i B, locals (Dr. 1B i tarraconense 1), bètiques
(Haltern 70). Entre les ceràmiques fines d’importa-
ció es computava campaniana A tardana i molt més
encara campaniana B (Lamb. 2, 3, 4, 5 i 8) i parets
fines. També, i per primera vegada, un fragment in-
forme de ts itàlica. Entre la ceràmica local destaca-
287
ven l’engalba blanca, la grisa i oxidada de la costa
catalana, els càlats emporitans pintats i també grisa
emporitana tardana (forma 2).
A aquesta estança se n’hi van afegir d’altres a partir
del segle I dC. S’encetava una forta activitat cons-
tructiva que es va escampar arreu de l’actual centre
històric i es consolidà com a nucli urbà. La nostra
habitació del segle I aC va perdurar en funciona-
ment fins al segle III, quan un incendi obligà a re-
construir-la.
(LAP)
Beuda
113.- Castell de Falgars o torre del Far
(làm. XI,3)
Torre
Bibliografia: Tura, 1991, 111-119.
Aquest interessant jaciment, immers en una llarga i
productiva discussió sobre la seva cronologia i, per
tant, sobre la seva funció històrica, es localitza so-
bre el turó més oriental de la muntanya de la Mare
de Déu del Mont, a una alçada sobre el nivell del
mar de gairebé mil metres (982 m), amb un control
visual extraordinari de tot el territori de l’entorn, de
Panissars a les Gavarres i del mar a la vall mitja del
Fluvià.
Justament en l’extrem del cim al damunt mateix
dels estimballs es conserven les ruïnes desigual-
ment conservades d’una torre cilíndrica, interior-
ment buida, i d’una estructura rectangular que s’hi
adossa per migdia.
La torre, de 8,30 m de diàmetre, amb uns murs d’uns
1,90 m d’amplada màxima i, per tant, amb un dià-
metre interior útil a l’entorn de 4,60 m, va ser obra-
da amb grans carreus poligonals, però mai superiors
a un metre de llargària, bastant regulars, de pedra
calcària nummulítica pròpia del lloc, disposats en
sec, amb ús puntual de pedres més petites per encai-
xar el conjunt, formant filades rectes no pas unifor-
mes. Sovinteja la presència d’un encoixinat exterior
clarament funcional i no pas ornamental. Els murs
consten d’una doble paret amb farciment interior
de pedruscall. Podríem definir el parament com un
opus siliceum regular. En el punt més sencer, cap a
migdia, conserva fins a 10 filades d’altura (uns 4,80
288
m) mentre que a l’extrem oposat només se’n conser-
ven dues filades.
L’estructura rectangular fa uns 7,90 m per 6,80 m,
i només conserva d’altura com a màxim dues fila-
des. Tant el material com la tècnica constructiva re-
produeix sense canvis la manera de fer de la torre.
Convé recordar que, exteriorment, el mur del costat
meridional de la torre fou perforat per encaixar-hi
–sembla– unes bigues de fusta on es recolzaria el
sostre d’aquesta dependència adossada rectangular.
No ha estat mai explorada arqueològicament i no hi
ha dades estratigràfiques, ni de cap mena, on recol-
zar una datació ben argumentada.
En relació amb les qüestions que aquest monument
planteja voldríem exposar algunes idees tot propo-
sant la nostra interpretació, i intentant justificar-la.
Ha de quedar clar que la Torre del Far només pot ser
considerada un punt des d’on es feien circular in-
formacions, notícies, rarament generades en aquell
establiment. La immensa distància entre la torre i el
territori de l’entorn fa factibles algunes funcions i
en descarta d’altres. Ha de ser una baula més d’una
complexa cadena de torres similars (turres specu-
lares) des de les quals es farien circular notícies i
informació a través de senyals lluminosos o de fum.
Un segon fet que s’ha d’avaluar és la dependència
rectangular adossada que, sempre, ha estat considera-
da que formava una unitat indivisible amb la torre, la
qual cosa no és certa. Queda clar que la torre fou dis-
senyada com un element únic i exempt, tal com posa
de manifest la cura amb què fou obrat el parament
exterior que, més tard, quedà tapat per aquella estan-
ça i, també, l’adossament dels murs rectes a la corba
preexistent. Tanmateix, és cert que aquests indicis
tan clars no permeten saber si aquell element s’afegí
de seguida o en èpoques molt més recents. Per a no-
saltres és una construcció tardana, en tot cas de quan
la torre primigènia havia perdut del tot la funció per
a la qual fou obrada i, probablement, quan l’edifici
es trobava en un clar procés d’enderroc. Pensem que
fou edificada fent servir els carreus de la vella guaita,
cosa que explicaria la notable conservació del costat
meridional i la degradació del septentrional. Es trac-
taria d’una cabana de bosquetà i/o de pastor d’època
avançada. Un altre fet a considerar és l’absurditat de
malmetre una estructura cilíndrica, militarment efec-
tiva, amb un afegitó innecessari i inexplicable.
Pel que fa a la cronologia, actualment hi ha dues
propostes enfrontades. Segons uns, es tractaria –ba-
sant-se sobretot en el parament i la tècnica construc-
tiva i en la relació que sembla que hi ha entre el
tresoret de monedes de Segueró, que es va trobar
justament als peus de l’espadat on s’alça la torre i
que es data en època de les guerres sertorianes (82-
72 aC)– d’una obra baixrepublicana lligada al con-
trol del territori per part de Roma. Segons uns altres,
a partir del topònim (Torre del Far) i d’altre indi-
cis interessants, s’hauria de considerar una alimara
omeia del segle VIII.
Creiem més possible la primera possibilitat i estem
convençuts que el lloc tornà ser ocupat i fet servir
des dels moments inicials de la conquesta d’aques-
tes terres pels àrabs.
(LAP)
Maià de Montcal
114.- Carretera de Figueres a Besalú
Sitjar
Bibliografia: Tremoleda i Castanyer, 2007, 254.
Altres evidències d’època ibèrica al terme de Maià
de Montcal són diverses sitges que es podien veure
en el marge nord de la carretera que condueix a Be-
salú. Es van poder recollir diversos fragments d’àm-
fora ibèrica i altres produccions indígenes, com ara
ceràmica d’engalba blanca.
(P.C. J.T.)
115.- Puig de Jonqueres o Puig de Santa
Magdalena (fig. 16-17)
Oppidum
Bibliografia: Tremoleda i Castanyer, 2007, 250-
254.
El poblat està situat a la part alta del turó de Jonque-
res o de Santa Magdalena, a 329 m sobre el nivell
del mar, i gaudeix d’una topografia privilegiada que
permetia un esplèndid control visual del territori.
No ha estat mai explorat. Malgrat això, alguna reco-
llida de material esporàdica ha permès determinar,
com a mínim per al moment final, una cronologia
d’època baixrepublicana. El material recollit al
poblat està format íntegrament per un conjunt que
combina ceràmiques de fabricació ibèrica amb al-
tres d’importació itàlica. En el primer grup hem de
citar especialment peces destinades a la vaixella de
taula: ceràmica grisa emporitana, com peus i nanses
de gerrets bicònics, una base de gerra de ceràmica
comuna ibèrica amb el fons umbilicat, i una base
sense peu en ceràmica de cuina. Juntament amb
aquest material varen aparèixer fragments d’àmfora
ibèrica. El material romà és el més nombrós, entre
el qual podem diferenciar elements de fàbrica local,
com ara la vora d’un petit dolium i diversos frag-
ments de tegulae. El material importat és exclusi-
vament peça amfòrica, tota de procedència itàlica,
excepte una nansa d’origen bètic d’una peça dedica-
da al transport d’oli. Les àmfores itàliques estaven
destinades al transport de vi; tipològicament s’han
d’adscriure a àmfores grecoitàliques, amb vores tri-
angulars, curtes i lleugerament obertes, amb carenes
molt marcades, i també al tipus Dressel 1, que es
mou entre les variants A i B, com evidencia un coll
cilíndric que acaba amb una vora alta i ben modela-
da. Aquestes àmfores, que procedeixen dels tallers
vinculats a les grans propietats de la costa tirrènica
de la península Itàlica, tenien la carena ben marca-
da, nanses de secció oval i pivots massissos.
Una exploració visual del lloc permet pensar en
l’existència de dos recintes emmurallats concèntrics
que s’adapten a la topografia allargassada del turó,
amb un accés per la banda nord.
(P. C. i J. T.)
Mieres
116.- La Palomera
Oppidum
Bibliografia: Riuró, 1969, 19-21; Rodríguez, Al-
cade i Genís, 1984, 29-38; Riuró 1998, 117-150;
Agustí, 2007; Bayona, 2007; Agustí i Codina, 2008,
139-146.
L’assentament de la Palomera està situat just a la
carena de la muntanya on es troba, i a uns 750 m
d’alçada. Per la banda nord d’aquesta zona de la ser-
ra baixen la riera d’Esparreguera, la de Mieres i el
riu Tort, que són afluents del riu Sert. Per la banda
de migdia, hi ha la vall del Llémena.
Es desconeixen les característiques, distribució in-
terior i la tècnica constructiva utilitzada ja que a les
cales de prospecció efectuades als anys 70 no es
va documentar cap estructura, i, a més, l’abundant
vegetació actual de la zona impossibilita la localit-
289
Fig. 16. Jonqueres: 1. Ceràmica envernissada de negre. 2. Ceràmica comuna. 3. Kalathos. 4. Ceràmica comuna itàlica. 5-10. Àmfora.

290
Fig. 17. Jonqueres: 1-6. Àmfora. 7. Dolium.

291
zació, en cas d’existir, de restes que s’hagin pogut
conservar en superfície.
Actualment hi ha una certa confusió entre el que
Francesc Riuró qualificava l’any 1965 com a poblat
ibèric i l’anomenada Torre del Trepadó, lloc del qual
prové una dracma emporitana. Riuró escriu que les
restes de la torre es troben situades «molt a prop
del poblat». Per tant, no en considera la torre com
a part sinó que es troba a prop. Així, es pot deduir
que parlem de dues coses diferents: per una banda,
restes d’un assentament ibèric i, per l’altra, indicis
d’una torre de cronologia incerta.
Pel que fa a la cronologia, les dades de què dispo-
sem sobre l’activitat de l’assentament de la Palome-
ra es basen en els materials procedents de les inter-
vencions esmentades. A grans trets, els conjunts re-
cuperats indiquen cronologies a partir de la segona
meitat del segle III aC i principi del segle II aC.
Entre els fragments ceràmics pertanyents a peces fe-
tes a mà es van documentar diversos fragments d’al-
guns vasos. Tanmateix, són les ceràmiques a torn,
especialment les importades, les que assenyalen una
datació aproximada de l’assentament, tenint sempre
present que només provenen d’unes breus interven-
cions de poc abast. Entre els materials ceràmics a
torn importats es va recuperar un conjunt de peces
de ceràmica de vernís negre. D’aquest tipus ceràmic
s’han trobat pocs exemplars. Destaquen una pàte-
ra de la forma Lamb. 26, la base d’una altra pàtera
de la forma Lamb. 24 o una de la forma Lamb. 25,
Aquests exemples pertanyen al «taller occidental de
les pàteres de les tres palmetes radials», que cal situ-
ar a l’antiga colònia grega de Rhode i amb datacions
del segle III aC. La cronologia quedaria acotada,
en aquest cas, en un moment avançat del segle III,
tal com ho sembla indicar la forma de la base de la
pàtera, decorada amb una roseta de cinc pètals que
es pot atribuir a un moment tardà de la producció
d’aquest taller.
Pel que fa a les produccions amfòriques importa-
des, es documenten diversos fragments d’àmfores
grecoitàliques. Malgrat que són molt nombrosos els
fragments conservats d’aquests tipus d’àmfora, el
nombre total de formes és escàs. Per altra banda, es
va recuperar algun fragment d’àmfora púnica, con-
cretament una vora de la forma Mañà D.
292
Pel que fa a les produccions indígenes, es van identi-
ficar diversos fragments de ceràmica grisa de la cos-
ta catalana, tant de cocció reductora com oxidant.
Un plat s’inspiraria en la forma Lamb. 26 i/o Lamb.
27. Una producció ben present en cronologies re-
publicanes i documentada a la Palomera és el càlat.
Finalment, la ceràmica ibèrica comuna està ben re-
presentada amb 11 fragments amb forma correspo-
nent a set vores obertes i sense coll, una base sense
peu i amb el fons umbilicat i tres nanses. Aquestes
formes corresponen a recipients de grans dimensi-
ons, de formes generalment ovoides. Cal remarcar
la troballa d’uns grafits sobre ceràmica ibèrica co-
muna oxidada.
A part dels materials ceràmics i lítics, i fragments
d’escòria de ferro, consta una dena de collaret de
pasta vítria de color blau fosc amb una cronologia
de final del segle III aC.
(G. A.)
117.- Puig Castellar
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 372, 214.
El poblat ibèric de puig Castellar de Mieres, a una
altitud d’uns 700 metres, es troba a la part oriental
de la serra de Finestres. Per les restes conegudes,
ceràmica oxidada i fragments d’àmfores itàliques,
devia haver estat freqüentat com a mínim fins al se-
gle II aC.
(P. C. i J. T.)
Sales de Llierca
118.- La Bauma del Serrat del Pont
Establiment rural
Bibliografia: Alcalde, Molist i Toledo, 1994.
Està situada al costat del Llierca, en el punt de con-
tacte entre les planes baixes d’aquest riu i la part
alta, més abrupta. Entre les diferents ocupacions hu-
manes d’aquest abric n’hi ha una (II.1.a) datada dels
segles III-II aC.
En aquells moments un grup humà es va instal·lar
de forma temporal en aquest abric. Sota el seu ai-
xopluc hi va construir una cabana, amb un mur de
pedra seca, d’una alçada d’uns 60-75 cm, que servia
per tancar la Bauma per la seva part exterior i que
creava un espai d’habitació tancat, d’uns 40 m2.
L’activitat econòmica d’aquells que van ocupar la
Bauma se centrava bàsicament en la ramaderia. La
caça i la pesca tenien molt poca importància i no
s’ha documentat cap testimoni d’una activitat agrí-
cola. La ramaderia porcina seria la més practicada,
molt per sobre de la de bous o la d’ovelles i cabres,
i s’ha documentat que els godalls corrien lliurement
per l’interior de l’espai d’habitació.
El paisatge de la vall del Llierca en aquests moments
seria bàsicament obert, amb la presència d’alzinars,
rouredes i pinedes en les proximitats del jaciment.
(G. A., M. M., A. T. i M. S.)
Sant Aniol de Finestres
119.- Església parroquial (làm. XI,4)
Santuari
Bibliografia: Esteba, 1998, 287-290; Esteba i Dehe-
sa, 2005, 285-298.
Entre els mesos de febrer i març de 1997 s’efectu-
aren treballs per part del bisbat dins de l’església
parroquial, per remodelar-la i modernitzar-la, que
van permetre descobrir un mosaic d’opus signinum
amb decoració de tessel·les blanques irregulars a la
zona de la capçalera, just per sota de l’altar, fet que
propicià una intervenció arqueològica oficial.
El mosaic formava part d’una cambra rectangular
d’uns 3,40 m de llargada, amb una orientació nord-
est / sud-oest, de la qual només es conserven un pa-
rell de pedres del mur nord, unides en sec, i sobre les
quals es lliurava el paviment, que es trobava decorat
amb tessel·les blanques irregulars de pedra calcària,
amb alguna de color negre, que caldria datar entre el
segle II avançat i el segle I aC. Les tessel·les defini-
en un motiu geomètric molt característic, amb una
retícula central de 2,60 m de llargada, emmarcada
per un meandre de greques de 0,42 m d’amplada. Un
paral·lel proper es troba a la Neàpolis d’Empúries,
tot i no tenir les mateixes dimensions. Entre les gre-
ques i el mur de la cambra es disposava un espai de
mosaic reservat de 0,38/0,40 m d’amplada, deixant
centrat el tapís decorat en relació amb la cambra. Les
característiques tipològiques i, per tant, cronològi-
ques d’aquest sòl fan pensar en un nucli de població
romana a la zona o en una eficaç i profunda romanit-
zació de les elits indígenes del territori. La tècnica de
treball es lligaria amb l’arribada d’immigrants itàlics
a partir del darrer quart del segle III aC. La distri-
bució d’aquests mosaics durant els últims segles de
la república i l’època augustal és un fenomen pre-
ferentment urbà, tot i que es constata l’inici del seu
desenvolupament en algunes uillae o establiments
de tipus comercial dels afores de les ciutats.
La interpretació de l’espai ha esta la següent: atesa la
proximitat d’un llac subterrani a pocs metres a l’oest i
el naixement d’un dels afluents de la Llémena a pocs
metres al sud, cal considerar que l’estança del mosaic
seria un sacellum, dedicat a un numen de les aigües,
tal com les nimfes. Aquesta opció interpretativa es veu
reforçada pel fet que, posteriorment, el suposat espai
de culte romà es va convertir en un lloc de culte cris-
tià, tendència repetida en múltiples ocasions. Aquests
llocs requereixen un punt de captació de les aigües,
però en aquest cas, en ser tan proper el naixement de
l’afluent, no caldria trobar dins o al costat del recinte
una font o pila per contenir l’aigua. Pensem, també,
que hauria estat la monumentalització d’un antic lloc
de culte indígena, més natural i salvatgí a través de la
interpretatio romana, on la vella divinitat hauria estat
assimilada a un déu o deessa del panteó clàssic.
(LAP)
Santa Pau
120.- Església de Sant Martí
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 382, 215.
A prop de l’església s’assenyala l’existència, poc
precisa, d’indicis arqueològics. Entre els materials
recollits cal parlar de ceràmica grisa emporitana.
(LAP)
La Vall d’en Bas
121.- Can Rubió (làm. XII,1)
Establiment rural
Bibliografia: Guàrdia i Harzbecher Spezziza, 2008,
225-232.
El jaciment fou identificat i explorat com a conse-
qüència de les obres de la C-37, de Vic a Olot durant
l’estiu de 2006.
Es trobava en el lloc de Can Rubió i ocupava –la
part explorada– una extensió d’uns 800 m2. Convé
293
recordar que només aquí i allí va ser possible re-
cuperar estructures conservades per damunt del sòl
de circulació. Majoritàriament es van recuperar les
obrades dins del sòl natural.
Durant l’excavació es van definir quatre fases es-
tructurals. La inicial va permetre documentar dos
grans retalls obrats a l’argila, un dels quals era molt
gran i definia una mena de gran bassa de forma qua-
drangular, set canalitzacions i 5 pous. En el segon
gran moment d’ocupació, la gran bassa fou resse-
guida per grans blocs de pedra posats a tot l’entorn,
es van crear nous pous i noves conduccions, ben
marcats amb pedres, mentre que algunes de les anti-
gues deixaren de funcionar. Més endavant, a la fase
3, es va construir una petita estança molt malmesa
que es trobava justament al costat de la gran bassa,
immediatament a llevant. Era de planta rectangular
amb dues dependències adossades. El mur, dispo-
sat en sec i d’uns 0,65 m d’amplada, era fet amb
pedres irregulars i posat directament sobre l’argila.
La fase 4 significà la construcció, cap al sector sud-
294
oriental de l’àrea explorada, d’un dipòsit obert al
subsòl i amb murets i solera de còdols lligats amb
morter, de planta rectangular, de 5,70 m de llargària
i 4,30 m d’amplada (24,51 m2 de superfície) i amb
una fondària conservada d’1 m, d’un pou i d’una
conducció. És en aquell moment que la gran bassa
esdevingué un abocador.
El material arqueològic recuperat (campaniana A,
B –forma 5–, ceràmica grisa emporitana (gerretes,
gots, plats, escudelles i plates), ceràmica de parets
fines –formes Mayet 2 i 3–, terra sigillata itàlica,
àmfora Pascual 1, parets fines del segle I, tres tor-
teres, dos fragments de terra sigillata sud-gàl·lica
–forma Drag. 24/25 i Drag. 18a– i un conjunt nota-
ble de fíbules de bronze) ens permet situar la vida
del jaciment entre la darreria del segle II aC o poc
després i mitjan segle I.
Se l’ha considerat com a pars fructuaria d’una vil·
la.
(LAP)
EL GIRONÈS
Aiguaviva
122.- Camp de l’Abadia (làm. XII,2)
Sitjar
Bibliografia: Augé et al., 2009a; Augé et al., 2009b;
Callavé et al., 2010; Zabala i Sánchez, 2010, 289-292.
El jaciment del Camp de l’Abadia fou descobert
l’any 2008 arran del control arqueològic de les obres
del TGV al seu pas pel municipi d’Aiguaviva, i la
seva excavació, dirigida per Marta Zabala, es va rea-
litzar entre els mesos de juliol i setembre. El jaciment
s’ubicava en una zona plana, de camps de conreu,
situada a llevant del terme municipal, a tocar del mas
de l’Abadia i en fou excavada aquella part que que-
dava directament afectada per les obres i és per això
que, acabada l’excavació, les restes foren destruïdes.
Deixant de banda un forn baixmedieval, la part prin-
cipal del jaciment, que s’estenia per una superfície
de 2.480 m², estava formada per una agrupació de
33 sitges, totes de planta circular i amb un diàme-
tre que oscil·lava entre 1,35 m i 2,50 m. Excavades
en el terreny natural, tenien generalment una secció
entre cilíndrica i globular i una fondària conservada
d’entre 0,20 m i 2 m. Unes 6 sitges presentaven ex-
cavada al fons una petita cubeta circular, d’entre 10
i 25 cm. de fondària.
Aquest sitjar van funcionar entre el segle II aC i mit-
jan segle I dC. Del total de 33 sitges, 16 es van po-
der situar en època romanorepublicana, entre mitjan
segle II i final del segle I aC, malauradament sense
més precisions. La major part estaven concentrades
a la meitat sud i de llevant del conjunt, i en els seus
nivells de farciment s’hi va recuperar abundant ma-
terial arqueològic, on hem de destacar campaniana
B i C, ceràmica de parets fines, una gran quantitat
d’àmfora itàlica (Dressel 1 A, B i C i Lamboglia
2) predominant clarament per sobre de la grecoitàli-
ca, tripolitana, púnicoebusitana i ibèrica, i abundant
terrissa de tradició ibèrica (reduïda de la costa ca-
talana, imitacions locals de campaniana B i C, co-
munes i de cuina). També s’hi van recuperar molins
de pedra, tant de mà com rotatoris i molts elements
metàl·lics, generalment de bronze i plom i amb una
funció ornamental o de luxe: un possible braçalet,
un colador, un mirall, dues nanses de vasos o petits
calders i diverses monedes de bronze, tres grapes
de plom i una agulla d’os. Finalment, cal esmentar
la troballa de diversos fragments d’eines de ferro:
podalls, ganivets, petites aixades i una gran abun-
dància de claus.
Amb tota probabilitat calgui relacionar aquest jaci-
ment amb un assentament agrícola que ara com ara
desconeixem, però que,en vista de la cronologia de
les sitges, tant podria ser un establiment de plana tar-
doibèric, del tipus dels descoberts a Can Pons (Ar-
búcies) o a Can Castells (Vidreres), o la primera fase
d’una vil·la romana, com Vilablareix o Bell-lloc del
Pla, per citar els exemples més propers. En tot cas,
aquestes troballes denoten una activitat agrícola que
podria haver estat esperonada a partir de la fundació
de la ciutat romana de Gerunda, a la primera meitat
del segle I aC, i per la proximitat de la Via Heràclia.
Sigui com sigui, l’existència d’aquest jaciment de-
mostra que el creixement de l’ocupació humana i de
l’explotació econòmica que es va produir entre final
de l’època ibèrica i inici de l’època romana al pla de
Girona i a la plana de la Selva va afectar també les ter-
res que actualment formen el municipi d’Aiguaviva.
(J. Ll. i M. Z,)
Bescanó
123.- Puig de Can Cendra (fig. 18)
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 251, 163;
Domènech, 1982, 208; Moret, 1996, núm. 13, 367.
L’elevació on es localitza aquest oppidum s’enlaira
sobre el Pla de Girona, equidistant dels vells camins
que anaven cap a Vic i cap a la vall mitjana del Ter i
es disposa, pel que sembla, davallant suaument vers
migdia. El lloc, famós pel descobriment d’un conjunt
notable de joies ibèriques, va ser objecte de treballs
arqueològics l’any 1964 conduïts des del STIA de la
Diputació com a conseqüència d’una gran plantació
d’arbres. En aquella campanya, que tinguem cons-
tància, s’excavà a la feixa de la Figuera i a l’acrò-
polis, darrera del mas Casalot. Es va recuperar un
conjunt notable de material arqueològic. Més enda-
vant s’efectuaren, si no anem errats, tres campanyes
programades (1977, 1979 1980) que no han estat
publicades detalladament. Arran d’aquells treballs
se li suposa una notable extensió que caldria com-
provar. El material recuperat (campaniana A (forma
Lamboglia 36) i B (forma Lamboglia 5), ceràmica
comuna itàlica (tapadora), ceràmica de parets fines
baixrepublicana, ceràmica grisa emporitana (formes
297
Fig. 18. Can Cendra 1-2. Ceràmica campaniana A. 3. Ceràmica de vernís negre. 4-5. Ceràmica campaniana B. 6-10. Ceràmica grisa emporitana. 11-12. Kalathoi.
13. Ceràmica comuna Itàlica. Àmfora Itàlica. 18. Dolium.

298
A-II, D-I, H-I), kalathos, ceràmica d’engalba blanca,
àmfores grecoitàliques, Dressel 1A i 1B, tegulae en
quantitats considerables) permet deduir una ocupa-
ció continuada fins, com a mínim, la segona meitat
del segle I aC. Entre el material més modern, asse-
nyalaríem la presència de grisa emporitana tardana.
(LAP)
124.- Sant Pere de Montfullà (làm. XII,3)
Establiment rural. Vil·la romana
Bibliografia: Nolla et al., 2003, 63-67; Sagrera,
2008, 279-285.
L’església de Sant Pere se situa en un lloc privilegi-
at, sobre una elevació que s’enlaira sobre el Pla de
Girona i la vall del Ter, amb un domini visual ex-
traordinari i no gaire lluny del Puig de Can Cendra,
que es localitza més cap al sud-oest, en el mateix
contrafort muntanyós. Sota el temple i el seu entorn
s’ha descobert i excavat una vil·la romana.
En relació amb l’època baixrepublicana, objecte,
ara, del nostre interès, hem de fer menció de l’ex-
ploració d’una sitja –UE 52–, que es va trobar,
molt afectada per estructures romanes i modernes
posteriors, al nord del cementiri parroquial i a l’est
d’un mosaic bicolor ben conegut. El material del
farciment del dipòsit era uniforme i nombrós: ce-
ràmica campaniana A (formes Lamboglia 36 i 55),
campaniana B (forma Lamboglia 5), una llàntia bai-
xrepublicana del sud d’Itàlia, ceràmiques comunes
itàliques de la Campània, àmfores itàliques Dressel
1A, una àmfora tripolitana antiga, un ungüentari en
forma d’àmfora, ceràmica grisa emporitana (formes
A-II, D-III i C), ceràmica d’engalba blanca i kalat-
hos. Assenyalem la presència de grafitti sobre terris-
sa amb signes ibèrics. La data d’amortització s’hau-
ria de situar dins del darrer terç del segle II aC.
Recordem, també, l’existència d’una altra sitja –UE
1007–, enorme, que fou colgada als inicis del prin-
cipat de Tiberi, amb material baixrepublicà i la lo-
calització esparsa de ceràmica d’aquesta cronologia
en nombroses unitats estratigràfiques.
Les excavacions més recents efectuades per la Uni-
versitat de Girona entre 2002 i 2006 han permès do-
cumentar una important fase de la vil·la, amb murs
obrats amb còdols ben disposats i units amb fang.
Aquestes parets van ser aprofitades com a fonaments
dels murs nous, altimperials, d’opus caementicium.
Devien formar un seguit d’estances que segurament
s’obrien cap a un gran pati que les articulava. Si bé
no ha estat possible una datació justa i incontestable
d’aquests murs més antics, les relacions estratigràfi-
ques permeten proposar-los una datació baixrepubli-
cana. Així doncs, la seqüència d’ocupació del lloc
hauria començat a la segona meitat del segle II aC,
amb un probable establiment indígena molt senzill,
amb gent relacionada o dependent de l’oppidum del
Puig de Can Cendra. Més endavant s’hi hauria edificat
una autèntica vil·la romana en un moment indetermi-
nat dins del terç central del segle I aC. Les estructures,
a època de Tiberi, haurien estat refetes amb murs molt
més sòlids sense, aparentment, modificar la planta.
(LAP)
Canet d’Adri
125.- Puig d’en Carrerica (fig. 19)
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 254, 169;
Moret, 1996, núm. 15, 367.
Petit oppidum situat en un dels contraforts de la ser-
ra de Rocacorba, a la riba esquerra del Ter. El seu
estudi es veu perjudicat per l’estat del bosc i d’aban-
donament, fet que no n’ha permès una prospecció
en condicions. Es pogueren estudiar fragments ce-
ràmics provinents d’aquesta zona i recollits en su-
perfície durant una prospecció efectuada el 1939 i el
1961, entre els quals destaquen fragments d’àmfora
grecoitàlica i púnica, comuna oxidada indígena, ce-
ràmica emporitana oxidada i reduïda (forma D-1 i
A-III), ceràmica de vernís negre amb fragments de
campaniana A, etc. Aquests indicis fan difícil fixar
una cronologia d’abandonament ben definida. No
queda prou clar que continués ocupat gaire més
enllà del 195 aC. Ha estat assenyalada l’existència
d’una muralla i una torre arrodonida.
(LAP)
Cassà de la Selva
126.- Camp de l’Arrencada (làm. XII,4. fig. 20)
Sitjar
Bibliografia: Llinàs, Merino i Montalbán, 2000,
100-103.
L’any 1999, durant el seguiment de les obres de la
variant de la C-65 al seu pas per Cassà de la Sel-
299
Fig. 19. Puig d’en Carrerica. 1. Ceràmica comuna Ibèrica. 2-5. Ceràmica grisa de la costa catalana. 6-7. Àmfora Ibèrica. 8-9. Àmfora Itàlica.

Fig. 20. Camp de l’Arrencada. Sitja 4. 1-2. Ceràmica grisa de la costa catalana. 3-4. Ceràmica a mà. Escombrera 2. 5-6. Ceràmica comuna oxidada ibèrica. 7.
kalathos. 8 i 10. Ceràmica comuna oxidada ibèrica. 9. Ungüentari.

va, fou descobert un sitjar en uns camps del veïnat
de Serinyà, a un quilòmetre al sud del nucli urbà
de Cassà de la Selva. Acabada l’excavació del jaci-
ment, fou eliminat per poder continuar les obres de
la carretera.
Tipològicament, les sitges del període romanorepu-
blicà eren molt diferents, tant de mida (entre 0,90 m
i 1,80 m de diàmetre) com de forma (cilíndriques,
irregulars...). Una d’elles tenia una petita cassoleta
al fons.

El jaciment estava compost per un total de 23 sitges
i 3 escombreres, pertanyents a dos moments clara-
ment diferents, però que compartien exactament el
mateix espai. 8 sitges (núm. 4, 5, 8, 11, 17, 18, 20
i 22) i 2 escombreres (núm. 2 i 3) foren datades al
segle II aC, mentre que la resta d’estructures perta-
nyien al període baixmedieval (segles XIII-XV).
El material arqueològic que es va recuperar en el seus
farcits fou, en general, força escàs, i no va permetre
precisar més entorn de la cronologia d’obliteració
de les sitges més enllà de la certesa que, en con-
junt, foren colgades al segle II aC. Majoritàriament
es va recuperar material de tradició ibèrica (comuna
reduïda, àmfora ibèrica, grisa de la costa catalana,

300
kalathoi), i les importacions estaven formades per
uns escassos dos fragments de campaniana A, un de
campaniana B i diversos d’àmfora itàlica.
Cal ubicar aquest jaciment en el mateix context
històric que va comportar el sorgiment d’altres
sitjars similars a la plana que s’estén al centre i a
l’oest del municipi (Rambla 11 de Setembre, Can
Roser...) i al municipi veí de Llagostera (Maiena,
Sant Llorenç...). El poblament de la zona en aques-
ta època, pel que de moment coneixem, no era gai-
re proper, i l’hem de cercar a l’oppidum del Puig
del Castell.
(J. Ll., J. M. i C. M.)
127.- Camp de la Vinyaperduda
Estació indeterminada
Bibliografia: Merino, 1998, 66-67; Merino, 1999,
80; Llinàs, Merino i Vargas, 2002, 255-258.
La tardor del 2000 es va efectuar una petita interven-
ció arqueològica en aquest jaciment ubicat als primers
contraforts de les Gavarres, al veïnat de Serramala,
a llevant del terme municipal de Cassà de la Selva.
Havia estat descobert als anys 70 per un grup d’afici-
onats locals i malmès per una plantació d’eucaliptus.
L’excavació va posar al descobert l’existència de les
restes molt malmeses d’un forn i, entre el material ar-
queològic, es van recuperar alguns rebutjos i peces
recremades. Malgrat que sembla que bona part del
funcionament d’aquesta estructura s’ha de situar en
època altimperial, la troballa descontextualitzada d’al-
guns fragments de ceràmica ibèrica prova que l’indret
ja era freqüentat en època romanorepublicana.
(J. Ll. i J. M.)
128.- Can Roser
Sitja
Bibliografia: Merino, 1999, 77-78 i 94-96.
En aquest lloc, a uns 700 m al nord-oest de la vila,
es va localitzar i excavar l’any 1975 una sitja de mi-
des indeterminades dins de la qual es van recuperar
fragments d’àmfora de boca plana, ceràmica comu-
na oxidada i reduïda, grisa de la costa catalana, amb
algunes formes interessants entre les quals una es-
cudella carenada forma A-II i un plat de vora penja-
da forma 15 (o C-IV), kalathos, ceràmica d’engalba
blanca, àmfora itàlica, ceràmica campaniana A (for-
ma Morel 68 b o c), campaniana B (forma Lambo-
glia 5) i tegula. L’amortització de la sitja s’hauria de
situar versemblantment dins de la segona meitat del
segle II aC. Al seu costat s’hauria trobat un forn, del
qual no coneixem la cronologia.
(LAP)
129.- Formigal
Estació indeterminada
Bibliografia: Merino, 1999, 79 i 96.
En la serra de Gatellar, entre can Torrent i el molí
nou d’en Vilallonga, s’ha localitzat material cerà-
mic suposadament baixrepublicà. Destaca una base
d’un dolium.
(LAP)
130.- Nucli urbà. Rambla Onze de Setem-
bre
Sitja
Bibliografia: Llinàs i Merino, 1991, 21; Merino,
1999, 77.
Sitja explorada el 1978. Tenia un diàmetre màxim
d’uns 1,5 m i una fondària d’uns 2,50 m, i tres pe-
tits forats a l’entorn de la boca. El material ceràmic
del reble que la colgava és d’època baixrepublicana
amb ceràmica oxidada i reduïda comuna, grisa de
la costa catalana, ceràmica campaniana A (forma
Lamboglia 36), àmfora ibèrica, àmfora itàlica, te-
gula, imbrex, quatre molins arcaics de vaivé i frag-
ments de dos de rotatoris.
(LAP)
131.- Puig del Castell (làm. XIII,1)
Oppidum
Bibliografia: Fuertes i Merino, 2002, 153-155; Fu-
ertes i Merino, 2004, 183-185; Fuertes i Merino,
2005, 393-399; Fuertes i Merino, 2006, 223-225;
Fuertes, Merino i Morales, 2008,159-162; Colome-
da, Fuertes i Merino, 2010, 195-198.
El poblat ibèric del Puig del Castell està situat a la
part oriental del terme municipal de Cassà de la Sel-
va, en el veïnat de Verneda. És una zona de petits tu-
rons granítics, molt emboscats, que formen els dar-
rers contraforts de les Gavarres. L’indret on es troba
ofereix una magnífica vista sobre la plana que for-
men els actuals termes de Cassà, Llagostera i Caldes
de Malavella. Situat a uns sis quilòmetres del nucli
urbà, s’hi accedeix per una de les nombroses pistes
forestals existents en aquesta zona de les Gavarres.
El poblat fou documentat per primera vegada
l’agost de l’any 1964 per Lluís Esteva Cruañas. La
301
Colla Excursionista de Cassà hi féu una petita cam-
panya d’excavació l’any 1966, en què aparegueren
diverses estructures i nombrós material arqueolò-
gic. Finalment, M. Oliva, amb la col·laboració de la
mateixa Colla Excursionista, hi realitzà dues noves
campanyes els anys 1968 i 1969. Des d’aquell mo-
ment, i fins a l’actuació de l’any 2001, les úniques
intervencions que s’hi van portar a terme foren ac-
cions clandestines que varen malmetre i espoliar el
jaciment. Una mostra d’aquest fet és la col·lecció
d’objectes dipositats en el Museu Arqueològic de
Llagostera, que són bàsicament eines agrícoles de
ferro i diversos objectes d’ornamentació (arracades,
fíbules i aplics de bronze). Els materials es troben
repartits entre els magatzems de l’actual Museu
d’Arqueologia de Catalunya - Girona i a la seu de la
Colla Excursionista, a Cassà.
Entre els anys 2001 i 2009 s’hi han realitzat un seguit
de campanyes d’excavació estivals, que han permès
obtenir dades molt interessants per conèixer millor
aquest important oppidum ibèric. En primer lloc, cal
destacar la recuperació d’uns 100 metres de la mu-
ralla perimetral que l’encercla, construïda amb un
doble mur de pedres de dimensions mitjanes i grans,
desbastades per la cara vista i lligades amb argila i
amb un farcit interior format per terra, pedruscall
procedent del mateix poliment de les pedres i algun
fragment molt escadusser de ceràmica. Aquesta mu-
ralla presenta tres contraforts exteriors –un dels quals
ja havia estat excavat als anys seixanta– que la refor-
cen en aquells indrets on el pendent era més gran.
Pel que fa a l’urbanisme intern, s’han pogut docu-
mentar diversos àmbits, tots ells adossats a la mura-
lla perimetral i que de moment només es coneixen a
nivell superficial, llevat de l’anomenat àmbit 2, en el
subsòl del qual varen aparèixer dues estructures nega-
tives de planta circular i tallades entre si. El material
ceràmic recuperat dels nivells d’obliteració d’aquest
àmbit eren de producció local (ceràmica comuna de
cuita oxidant, ceràmica de pasta de sandvitx, ceràmi-
ca de cuina reduïda...), però també es varen recuperar
fragments de dolia, alguna importació i una moneda
força malmesa que sembla romana. El material ar-
queològic va permetre constatar que aquestes sitges
ja no funcionaven a mitjan segle I aC.
De fet, el material arqueològic recuperat en el gran
estrat d’abandó que cobreix el jaciment és majorità-
302
riament d’aquest moment romanorepublicà, tot i que
s’hi han trobat alguns fragments de t.s. sud-gàl·lica
que revelen que el lloc fou, si més no, freqüentat
fins al segle I dC.
Pel que sabem ara, el Puig del Castell és un oppi-
dum indígena d’una extensió d’aproximadament
1.800 m2, encerclat per una muralla i amb àmbits
adossats a la part interna d’aquesta fortificació.
En desconeixem el moment de fundació, atès
que les excavacions s’han centrat, bàsicament, a
l’extracció dels nivells superficials i d’abandó i
a documentar-ne, sense excavar-les, algunes es-
tructures d’hàbitat. En tot cas, sí que queda clar
que el jaciment es mantingué en ple funciona-
ment al llarg del període romanorepublicà i que
no fou abandonat abans de mitjan segle I aC. La
presència d’alguns materials que es poden esti-
rar fins al segle I dC permetrien allargar fins a
aquest moment les darreres freqüentacions del
lloc.
(M. F., N. C. i J. M.)
Celrà
132.- Bosquet de les Alzinetes
Estació indeterminada
Bibliografia: jaciment inèdit; vegeu Frigola, 2008,
694.
L’anomenat Bosquet de les Alzinetes se situa a uns
dos quilòmetres al sud del poble de Celrà, a tocar
els primers contraforts del massís de les Gavarres,
entre la masia de can Clar del Mas i l’anomenat cas-
tell de Barbavella, una fortificació d’origen altme-
dieval. Enfront d’aquest castell s’estén, en forma de
feixes, una vasta extensió forestal fins a l’anomenat
torrent Vermell, on, d’ençà força anys, s’hi han re-
cuperat regularment abundants restes ceràmiques
en superfície, totes elles conservades actualment als
magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya
- Girona.
Les primeres visites al jaciment es van realitzar en-
tre els anys 1971 i 1972, i es van poder recuperar
nombrosos fragments de ceràmiques ibèriques oxi-
dades i reduïdes, àmfora de boca plana, a més d’un
interessant conjunt ceràmic on destaquen la terrissa
emporitana reduïda, bicònics (forma D-I) i escude-
lles carenades (forma A-II). Al cap d’uns anys, des
de final de la dècada dels anys 90 del segle XX i
fins avui, les tasques pròpiament agrícoles que es
realitzen regularment en aquest indret han permès
recuperar abundantíssim material ceràmic en su-
perfície, compost bàsicament per una gran varietat
de ceràmiques comunes ibèriques (oxidades, reduï-
des, majoritàriament en pasta sandvitx), àmfora de
boca plana, àmfora púnica, àmfora itàlica (Dressel
1), grisa de la costa catalana i ceràmica d’engalba
blanca.
Pendents encara de la realització de prospec-
cions sistemàtiques en aquest interesantíssim
jaciment, que continua conservant actualment
evidents mostres d’estructures perimetrals en
diversos indrets, sembla que podem formular la
hipòtesi que estem davant les restes d’un impor-
tant hàbitat indígena, un oppidum, que podria
tenir el seu origen en el mateix segle IV aC i
que hauria perllongat la seva existència fins, al-
menys, els segles II-I aC.
(N. M. A.)
133.- Ca n’Espolla
Estació indeterminada
Bibliografia: Amich, 1989, 133; Amich, 1991, 226;
Amich, Casas i Nolla, 1992, 97-99; Casas et al.,
1995b, 42, fig.21, fig.34, 43, 66, 76-77, fig.56c,
Amich, 1996, 18; Punseti, 1997, 19-20; Frigola,
2008, 694-695.
Aquesta vil·la romana es localitza a uns 3 km al
sud-est del nucli urbà de Celrà i s’hi arriba fàcil-
ment seguint la carretera que mena a Juià, tombant
pel camí de terra que porta al mas de Ca n’Espolla.
En una zona boscosa, abans d’arribar-hi, es troba el
jaciment.
Conegut des de 1987, quan fou prospectat super-
ficialment., i afectat per obres d’eixamplament del
camí, s’excavà puntualment el 1991 i s’obrí un
sondeig d’uns 80 m2. S’identificaren unes quantes
estructures ben orientades segons els punts cardi-
nals, amb sòls de terra piconada i d’opus signinum,
d’època romana.
Hem d’assenyalar, en relació amb el tema que ens
interessa, la presència sovintejada, fora de context,
de material ceràmic baixrepublicà, grisa i oxidada
emporitana i ceràmica d’engalba blanca.
(LAP)
134.- Camí d’Orriols
Estació indeterminada
Bibliografia: Amich, 1991, 214 i fig.2.3; Amich,
1996, 18; Frigola, 2008, 694.
L’anomenat Camí d’Orriols es troba situat en el pla
de Celrà, la gran plana agrícola –avui industrialitza-
da– del poble, i que comunica de nord a sud la part
alta del nucli urbà amb el pla després d’haver tra-
vessat l’actual carretera comarcal Girona-Palamós.
En el marge esquerre d’aquest camí, poc abans del
punt on aquest és creuat per una via secundària del
tren Barcelona-Portbou, es van descobrir en superfí-
cie, la tardor de l’any 1989, abundants restes ceràmi-
ques que feien pensar en la possibilitat de l’existència
d’un establiment indígena en aquest indret. Bàsica-
ment, la prospecció superficial permeté recuperar un
lot ceràmic molt fragmentat en el qual predomina-
ven, bàsicament, l’àmfora ibèrica de boca plana, la
ceràmica comuna oxidada, la ceràmica comuna de
pasta sandvitx i la ceràmica comuna reduïda. El pre-
sent material es troba avui dipositat en els magatzems
del Museu d’Arqueologia de Catalunya - Girona.
A causa de les continuades tasques agrícoles, prime-
rament, i dels posteriors moviments de terres practi-
cats per a la construcció de noves naus industrials, el
jaciment es troba en un estat de destrucció irrever-
sible, un fet que dificulta enormement l’establiment
de la seva tipologia i característiques principals.
Amb el poc material recuperat i amb el jaciment
totalment destruït, és realment difícil l’establiment
d’una cronologia aproximada. De totes maneres, a
banda de les àmfores de boca plana, de llarga per-
durabilitat cronològica, la resta d’elements ceràmics,
bàsicament les ceràmiques comunes, semblen pre-
sentar caràcters tipològics del segle III aC (nanses
de cinta, gerres petites, recipients sense coll i vora
oberta vers l’exterior...). Amb aquestes dades sembla
que es podria especular amb la possibilitat que estem
davant les restes del que durant el segle III aC, potser
amb anterioritat a l’arribada romana, hauria estat un
petit nucli indígena establert en l’actual pla de Celrà.
(N. M. A.)
135.- Camp de Can Quintana
Estació indeterminada
Bibliografia: Amich, 1991, 209, figs. 2,13 i 14;
Amich, 1996, 18; Punseti, 1997, 17 i 19; Frigola,
2008, 694.
303
Can Quintana és una masia situada fora del nucli
urbà de Celrà, en una zona elevada, i molt a prop
del barri del carrer Indústria. Prop d’aquesta masia,
a uns 100 m a la banda de ponent, hi ha un camp
d’una enorme extensió que limita per la banda sud
amb la masia del cal Pastor, per la banda de ponent
i tramuntana amb el torrent Vermell i el barri del
carrer Indústria, respectivament, mentre que per la
banda de llevant queda limitat per una gran extensió
boscosa.
Aquest jaciment és conegut per les troballes en su-
perfície que s’hi van realitzar l’any 1988 i que ac-
tualment es conserven als magatzems del Museu
d’Arqueologia de Catalunya - Girona.
Fruit d’una prospecció de caràcter únicament super-
ficial realitzada sobre la superfície del camp es po-
gué recollir un variat i interessant conjunt arqueolò-
gic: àmfores de boca plana de pasta tipus sandvitx,
àmfores grecoitàliques, antigues i més modernes,
àmfores itàliques (formes 1A i 1B), àmfores de la
tarraconense (bàsicament la forma Dressel 2-4), ce-
ràmica campaniana A, campaniana B (forma Lam-
boglia 1), ceràmica d’engalba blanca, ceràmica gri-
sa de la costa catalana, kalathoi, ceràmica comuna
reduïda, ceràmica comuna oxidada i ceràmica gro-
llera, a més de nombrosos fragments de tegulae i
imbrices.
La diversitat del material recuperat en superfície,
malgrat no poder-se relacionar, ara per ara, amb cap
tipus d’estructura, pot ajudar en l’intent d’establir
una cronologia, ni que sigui aproximativa, d’ocupa-
ció de l’indret. A la llum dels materials més antics
(ceràmica comuna indígena, àmfora grecoitàlica
antiga...) sembla que caldria pensar en una ocupa-
ció des d’almenys el segle III aC, que es perllon-
garia en època tardorepublicana, tal com ho testi-
moniaria la presència de materials itàlics (àmfora
grecoitàlica, àmfora Dressel 1A, Campaniana A,
campaniana B) i la ceràmica d’engalba blanca, ...).
La fi de l’ocupació, cap al segle I de la nostra era,
vindria testimoniada per la presència d’àmfores de
la Tarraconense.
A la llum d’aquestes troballes, i vista la degradació
actual del present jaciment, la hipòtesi més proba-
ble sembla que portaria a pensar en un establiment
indígena del segle III aC que evolucionà en segles
304
posteriors cap a una construcció romana (una vil·
la?) que perllongà la seva existència fins al mateix
segle I de la nostra era. En aquest sentit és important
de destacar la proximitat entre aquesta estació i una
altra de coneguda com el Bosquet de les Alzinetes,
un fet que permet conjecturar una possible relació
entre ambdós jaciments.
(N. M. A.)
136.- Camí de Can Subardell
Sitja
Bibliografia: jaciment inèdit; vegeu Frigola, 2008,
694.
Es troba situat a uns quatre quilòmetres al sud-est
del poble de Celrà i a uns dos quilòmetres del de
Juià, al bell mig d’un camí que actualment comuni-
ca les masies de Ca n’Espolla i Can Subardell, se-
parades, ambdues, per uns dos quilòmetres, just en
l’indret on aquest camí transcorre pel cim d’un petit
turó, poc abans d’iniciar el trajecte de descens cap a
Can Subardell de Juià.
El coneixement de l’existència en aquest lloc d’un
jaciment arqueològic és fruit de la seva descober-
ta casual la tardor de l’any 1989, quan es trobà un
abundant conjunt ceràmic en superfície que sembla-
va procedir d’una obertura circular situada al bell
mig de l’esmentat camí, fet que feia pensar raona-
blement en l’existència d’una antiga sitja.
El mes d’abril de l’any 1990 es va procedir a l’exca-
vació d’aquesta obertura, que va permetre posar al
descobert les restes, molt malmeses, això sí, d’una
fossa pràcticament destruïda, de la qual es conser-
vava únicament la part inferior, aproximadament
uns 0,25 m.
D’entre l’ompliment d’aquesta sitja es van poder
recuperar fragments ceràmics, molt malmesos, de
tipologia molt diversa, bàsicament corresponents a
ceràmica ibèrica decorada amb pintura blanca (molt
deteriorada), grises emporitanes i de la costa catala-
na, ceràmica feta a mà, comunes oxidades ibèriques,
ceràmica d’engalba blanca i àmfora de boca plana.
Presentem a continuació el catàleg dels materials
recuperats –(fragments) classificats per la seva ti-
pologia ceràmica– durant aquesta curta campanya
arqueològica portada a terme en aquest indret entre
els dies 9 i 10 d’abril de l’any 1990:
 municipi i que només futures prospeccions podran
Ceràmiques Vores Bases Nanses S. forma % Total posar al descobert.
(N. M. A.)
Ceràmica ibèrica
14 3 5 421 20,9 %
de pintura blanca
137.- Can Cle de Mavalls o de Masvalls
Ceràmica grisa
3 4 1 62 3,3 % Estació indeterminada
emporitana Bibliografia. Amich 1991, 218-220, fig.13; Amich,
Ceràmica grisa de 1996, 18; Frigola, 2008, 694.
18 6 27
la costa catalana El veïnat de Mavalls o de Masvalls es troba situat a
llevant del terme municipal, a una distància aproxi-
Ceràmica
11 3 1 15 2,4 % mada d’1,5 km del nucli urbà i a poc mes de 200 m
reduïda grollera
de l’anomenat castell de mas Serra. Aquest veïnat es
Ceràmica
9 4 0,6 %
travessat per la riera de Mavalls i està compost per
d’engalba blanca poc menys de mitja dotzena de cases, entre les quals
Àmfora la de Can Cle de Mavalls.
6 0,2 %
de boca plana
Molt a prop d’aquesta casa, i en els diferents mar-
Ceràmica ges existents al llarg del camí, es va recuperar l’any
7 4 12 1503 72,3 %
comuna oxidada
1988 un variat conjunt ceràmic que semblava pre-
sentar uns caràcters força antics, i que estava com-
Ferros 1 0,04 %
post, bàsicament, de ceràmica comuna oxidada,
ceràmica comuna del tipus sandvitx, ceràmica gro-
El poc material recuperat i l’extrem estat de degra- llera, ceràmica comuna reduïda, ceràmica reduïda
dació en què es trobava aquest jaciment feia difí- grollera, ceràmica feta a mà i ceràmica grisa de la
cil, ni que sigui de manera aproximada, establir una costa catalana.
cronologia precisa, malgrat que alguns dels ele-
ments ceràmics recuperats poden aportar una mica Una anàlisi acurada d’aquest conjunt ceràmic recu-
de llum en aquest propòsit. En aquest sentit, sembla perat, avui conservat en els magatzems del Museu
que la hipòtesi més plausible, almenys per les restes d’Arqueologia de Catalunya - Girona, permet obser-
conservades, és la que permetria pensar que aquesta var que presenta una certa homogeneïtat cronològi-
sitja hauria estat omplerta de forma progressiva al ca força característica del segle III aC. Així, podem
llarg de força anys, amb materials que abracen un veure com entre les ceràmiques comunes hi predo-
espai cronològic aproximat que aniria des de mit- minen les formes característiques d’aquesta centú-
jan/final del segle III aC (com ho demostraria la ria, com són, per exemple, els recipients sense coll
presència de les restes d’un gran recipient ceràmic i de vora oberta vers l’exterior o també les gerres
amb decoració de pintura blanca, una peça que re- de grans dimensions, totes elles amb nombrosíssims
corda molt la forma 19 de la ceràmica emporitana o paral·lels entre els jaciments indígenes del nostre
peces similars del taller de Fellines en produccions país. Al mateix temps, la presència de ceràmiques
de grisa de la costa catalana, amb unes cronologies grises de la costa catalana amb una tipologia pròpia
de final del segle III aC), i que es perllongaria, al- d’aquesta època, semblaria confirmar, a grans trets,
menys, fins ben entrat el segle II aC, com quedaria aquesta cronologia. Malgrat tot, l’absència de ma-
testimoniat per la presència de la ceràmica d’engal- terials d’importació no ens permet poder afinar més
ba blanca (forma 4). en la seva datació.

Cal valorar també la possibilitat que aquesta sitja
estigués íntimament relacionada amb un jaciment
indígena recentment descobert, situat a poc més de
500 metres a ponent, avui conegut únicament per
troballes superficials, però que sembla testimoniar
una antiga i important ocupació d’aquesta zona del
Semblaria, doncs, que estaríem davant les restes
d’un antic establiment indígena, anterior a la ro-
manització i que semblaria haver funcionat grosso
modo durant almenys el segle III aC, si bé a causa
de la degradació i erosió del jaciment no es pot pre-
cisar amb exactitud ni la seva tipologia ni la seva

305
exacta ubicació. Cal tenir en compte, però, la pro-
ximitat d’aquesta estació amb una altra de propera,
coneguda com l’Horta de l’Alemany, un fet que no
permetria descartar la possibilitat que, en realitat,
originàriament ambdós jaciments formessin part
d’un mateix hàbitat.
(N. M. A.)
138.- Can Planas (Vivers Planas)
Establiment rural
Bibliografia: Amich, 1989, 131-132 i 134-135;
Amich, 1996, 18; Frigola, 2008, 694.
Aquest jaciment es troba situat a pocs metres de la
carretera comarcal que, procedent de Girona, s’en-
camina cap a la Bisbal d’Empordà, a tocar de l’ano-
menat camí de l’Areny, al bell mig de l’anomenat
pla de Celrà, una important plana agrícola avui situ-
ada en ple polígon industrial.
En aquest indret, avui seu d’una important empre-
sa, es va poder recuperar en superfície a principi de
l’any 1988 un conjunt ceràmic de tipologia diver-
sa (ceràmica indígena oxidada, ceràmica africana,
ceràmica d’engalba blanca i àmfora de boca pla-
na), actualment dipositat als magatzems del Museu
d’Arqueologia de Catalunya - Girona, i que sembla-
va indicar una antiga ocupació.
Tenint en compte el material recollit i les informaci-
ons referents a l’existència en aquest mateix indret
de restes de parets i de murs, sembla que es tractaria
d’un antic establiment rural. La seva datació, però,
és realment difícil de fixar amb exactitud, si bé a
partir del material recuperat sembla que caldria si-
tuar-la entre els segles II-I aC i el segle I de la nostra
era.
Actualment aquest jaciment es troba en un estat de
degradació irreversible, fruit de les tasques pròpia-
ment agrícoles que s’hi realitzen periòdicament.
(N. M. A.)
139.- Castell de Palagret (o de Mabarre-
ra)
Estació indeterminada
Bibliografia: Amich 1991, 218, fig.2,7 i 12; Amich,
1996, 18; Codina, 2004b, 429-434; Codina i Grau,
2006, 477-482; Frigola, 2008, 694.
Aquesta interessantíssima fortificació medieval,
que té els seus orígens en el segle X i que perllonga
306
la seva existència fins a la segona meitat del XV,
està situada a uns 4 km al sud del nucli urbà de Cel-
rà, a tocar del camí natural que comunica la plana
celranenca amb el corredor de les Gavarres.
L’any 1990, amb anterioritat als treballs que anys
més endavant es van realitzar amb la finalitat de re-
cuperar-lo i consolidar-lo, es va recollir en super-
fície un conjunt format per diversos fragments de
ceràmiques ibèriques (àmfora de boca plana, cerà-
mica comuna oxidada,...) a més de diversos frag-
ments d’opus signinum, actualment conservats als
magatzems del Museu d’Arqueologia de Catalunya
- Girona.
La migradesa de les troballes no permet, en efec-
te, la formulació d’hipòtesis gaire acurades ni so-
bre aquest jaciment ni, evidentment, sobre les seves
principals característiques, llevat, però, que aquest
indret, amb un domini visual extraordinari sobre la
vall de Palagret i sobre les Gavarres, podria haver
estat ocupat en època ibèrica i en els primers anys
de la romanització, cosa que, ara per ara, no han
pogut acabar de confirmar les recents excavacions
realitzades.
(N. M. A.)
140.- Horta de l’Alemany
Estació indeterminada
Bibliografia: Amich, 1991, 215-217, fig.2.4 i 12;
Amich, 1996, 18; Punseti, 1997, 17 i 19; Frigola,
2008, 694.
Aquest jaciment, conegut únicament per troballes
superficials, es troba localitzat en un indret cone-
gut com l’Horta de l’Alemany, un conjunt format
per uns camps, un olivet i una vinya, situat a uns
500 m al sud de la masia anomenada cal Rei Vi-
nyes, ubicada a poc més d’1,5 km del nucli urbà
de Celrà.
Fruit de diverses prospeccions superficials realitza-
des l’any 1990, bàsicament en els camps de conreu,
la vinya i les hortes, es pogué recuperar un variat
conjunt ceràmic, força malmès, això sí, i que actu-
alment es troba dipositat als magatzems del Museu
d’Arqueologia de Catalunya - Girona, compost bà-
sicament per àmfora de boca plana (amb pastes del
tipus sandvitx), kalathos, ceràmica d’engalba blan-
ca, ceràmica comuna oxidada, ceràmica comuna re-
duïda, ceràmica comuna amb pasta del tipus sand-
vitx i àmfora de la tarraconense (Pascual 1). Paral·
lelament a aquestes troballes ceràmiques també es
van localitzar a la banda de ponent del jaciment
fragments de tegulae i d’imbrices estratificats en un
marge, un fet que permetria conjecturar la possible
existència en aquest indret d’una construcció d’èpo-
ca romana.
Tenint únicament en consideració la ceràmica re-
cuperada per a l’establiment de la cronologia de
l’ocupació d’aquest jaciment, sembla que el mo-
ment inicial s’hauria de cercar en un moment in-
determinat del segle III aC, testimoniat per la cerà-
mica comuna oxidada i el kalathos, amb uns perfils
molt característics dels segles III-II aC, mentre que
la presència de la ceràmica d’engalba blanca i de
l’àmfora Pascual 1 ens portaria a un límit cronolò-
gic de l’assentament que arribaria fins a la segona
meitat del segle I aC. Per tant, sembla que l’etapa
de funcionament d’aquesta estació s’hauria de si-
tuar dins d’un període que abraçaria els segles III-I
aC. L’etapa més antiga correspondria a un hàbitat
indígena establert en aquest indret, on més tard,
segurament en època tardorepublicana, es podria
haver bastit una construcció romana (una vil·la?),
com ho semblaria testimoniar un potent nivell d’en-
derroc que es podia apreciar a la banda de ponent
del jaciment. Actualment, però, aquesta estació ar-
queològica es troba molt malmesa i en greu perill
de desaparició.
(N. M. A.)
141.- Muntanya de les Alzinetes
Estació indeterminada
Bibliografia: Amich, 1989, 132-135; Amich, 1991,
210 i 225-226; Amich, 1996, 18; Frigola, 2008, 694.
La muntanya de les Alzinetes es troba situada a uns
5 km al sud de la població de Celrà, ja en els darrers
contraforts de les Gavarres, molt a prop del curs alt
de la riera de Palagret. L’accés a aquesta zona mun-
tanyosa es realitza mitjançant l’antic camí que mena
fins al santuari dels Àngels.
En aquest indret, en una finca particular, entre una
petita plantació d’oliveres i parets de feixa, un
veí de Celrà hi va descobrir en superfície, l’any
1988, restes molt fragmentades de dolium, tegu-
lae, imbrices, ceràmica comuna oxidada i d’engal-
ba blanca, que semblaven assenyalar una antiga
ocupació.
El caràcter certament accidentat del terreny i les
successives remodelacions forestals que ha sofert
aquest indret al llarg dels darrers segles segurament
han ajudat a destruir-lo. Amb una manca quasi ab-
soluta de material arqueològic i amb una escassetat
d’elements clarificadors sobre el tipus de jaciment
de què es tracta, es fa realment difícil poder fixar una
cronologia ni que sigui aproximada. De tota manera,
la seva situació enturonada podria fer pensar raona-
blement en la possibilitat que es tractés d’un establi-
ment indígena, potser un petit oppidum, que conti-
nuà actiu en els primers segles de la romanització.
(N. M. A.)
142.- L’Olivet d’en Merus
Estació indeterminada
Bibliografia: jaciment inèdit; vegeu Frigola, 2008,
694.
Es troba a uns 4 km al sud del nucli urbà de Celrà, a
poc més d’1,5 km de l’anomenat castell de Palagret,
en un lloc enturonat situat a tocar de l’antic camí
que porta al santuari de la Mare de Déu dels Àn-
gels. Fou descobert l’any 1990 per un veí de Celrà,
fet que va permetre la recuperació d’un interessant
conjunt arqueològic i ceramològic que actualment
es conserva en els magatzems del Museu d’Arqueo-
logia de Catalunya - Girona.
Destaquem la recuperació de les restes parcials,
molt fragmentades, d’un dolium de grans dimensi-
ons, a més d’un variat conjunt ceràmic, en què des-
taca la presència d’àmfora de boca plana, ceràmi-
ques comunes ibèriques oxidades de pasta sandvitx,
ceràmica d’engalba blanca, ceràmica reduïda i cerà-
mica grollera, a més de fragments d’àmfora itàlica
(Dressel 1). La presència d’un important estrat amb
abundants fragments de tegulae i imbrices podria
fer pensar en l’existència d’una antic edifici molt
tocat per la tasca d’obertura i adequació de camins
forestals que s’ha realitzat en aquesta zona en els
darrers anys.
A la llum d’aquestes descobertes, semblaria lícit
pensar que estem davant d’un jaciment, de tipolo-
gia i funció avui encara indeterminada, la cronolo-
gia del qual, però, podria estendre’s des del mateix
segle III aC i que hauria perdurat durant la centúria
següent fins, almenys, un moment indeterminat del
segle I aC.
(N. M. A.)
307
Cervià de Ter
143.- La Quintana (fig. 21-22)
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 259, 169-
173; Tremoleda i Castanyer, 1993, 145; Amich,
2006, 50-54.
Aquesta important vil·la romana, que amb tota pro-
babilitat ha de correspondre a la mansio Cinniana,
ben documentada textualment i epigràficament des
d’època d’August fins a inici del segle IV, i que al
baix imperi esdevingué Cerviana, es localitza per
sota i a l’entorn immediat de l’antic cenobi benedic-
tí de Santa Maria, a la suau falda d’una elevació, en
una de les terrasses del riu Ter, que es troba actual-
ment a uns 2.000 m.
Pel que ens interessa, ressenyarem que durant les
excavacions realitzades entre 1983 i 1985, s’hi
van localitzar cinc sitges, dues per sota del conjunt
termal de la vil·la i tres més a no gaire distància.
Unes i altres es troben dins d’un espai d’uns 200
m2, cosa que ha fet pensar en l’existència d’un
sitjar un xic més gran. Eren obrades al subsòl,
de forma cilíndrica i fons ovalat, amb fondàries
màximes fins a 3,30 m i diàmetres d’uns 2,10 m
i mínimes entre 2 m i 1,50 m. El material recu-
perat, preferentment ceràmic, és molt uniforme i
molt nombrós, amb campaniana A i B, ceràmiques
emporitanes, d’engalba blanca, kalathos, àmfora
itàlica, etc. Ressenyem la presència d’alguna peça
marcada amb un grafitti gravat post cocturam amb
signes ibèrics.
L’amortització d’aquest sitjar s’ha de situar dins del
primer terç del segle I aC.
Convé recordar que, fins ara, les estructures més an-
tigues documentades a la vil·la s’associen a nivells
de mitjan segle I dC.
(LAP)
Flaçà
144.- Camp de la Vinya
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 272, 175.
Se situa al costat de la carretera de Flaçà a Sant
Joan de Mollet, al sud-oest del poble. En les ex-
308
cavacions efectuades l’any 1973 es localitzaren
restes d’habitacions molt malmeses, acompanya-
des de materials que datarien entre els segles III
i I aC.
(LAP)
145.- Fàbrica Torres
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 271, 175.
De la proximitat de la fàbrica Torres de paper ubi-
cada a Flaçà, l’any 1947 van ingressar al Museu
Arqueològic de Girona 70 fragments de terrissa
entre els quals destacaríem la presència de ceràmi-
ca de pasta de sandvitx, grisa emporitana (forma
D-I), kalathos, comuna oxidada. Cronològicament
aquesta estació podria situar-se entre els segles III/
II i I a C.
(LAP)
Girona
146.- Can Pau Birol o Bell-lloc del Pla
Vil·la romana
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 277, 178-
179.
Aquest important jaciment es localitza al pla de
Girona, en un espai delimitat antigament pels rius
Güell i Marrocs, avui dia plenament urbanitzat i
dins de les dependències del Col·legi de Bell-lloc
del Pla. Només ha estat puntualment explorat. En
relació amb el tema que ens interessa cal dir que
s’ha recuperat material clarament baixrepublicà (ce-
ràmica de vernís negre, àmfora itàlica, àmfora de
boca plana...). Tot fa pensar, seguint el model de les
altres vil·les del suburbium de Gerunda, en un ori-
gen baixrepublicà que caldria posar en relació amb
la fundació de la ciutat.
(LAP)
147.-Gerunda (làm. XIV)
Nucli urbà
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 274, 175-
177; Nolla, 2006, 44-50; Palahí, Nolla i Vivó, ed.,
2007 (amb la bibliografia anterior aplegada).
Ciutat de nova planta fundada ex nouo pel trasllat
de l’oppidum de *Kerunta en la tercera dècada del
segle I aC, en el decurs de les guerres sertorianes,
a partir de la primavera del 76 aC, per disposició
de Gneu Pompeu. És interessant constatar com es
Fig. 21. La Quintana: 1. Ceràmica comuna oxidada. 2. Ceràmica reduïda de cuina. 3. Ceràmica comuna itàlica. 4-6. Ceràmica d’engalba blanca. 7-8. Ceràmica
campaniana B. 9. Ceràmica grisa emporitana.

309
Fig. 22. La Quintana: 1. Gran gerra de ceràmica comuna oxidada. 2. Ceràmica d’engalba blanca. 3-4. Ceràmica grisa emporitana. 5-7. Ceràmica de parets fines
8 i 13. Ceràmica ibèrica pintada. 9-11. Ceràmica grisa emporitana. 12. Ceràmica campaniana B.

310
repeteix, amb les variants que calgui, el que succeí
a Ilturo/Iluro i Baitolo/Baetulo.
Aquest canvi d’emplaçament cercava controlar
completament la xarxa viària en les proximitats
del Congost i, sobretot, el camí d’Hèracles, si-
tuant la ciutat sobre la via, una part de la qual
quedà, des d’aleshores, infra muros ciuitatis. En
darrera instància es controlava el gual que per-
metia, a Sarrià de Ter, creuar el riu. Va ser, per
tant, un desplaçament de la població d’un lloc a
un altre que òbviament s’endugué el seu nom –
*Kerunta– que acabà més endavant llatinitzat en
Gerunda.
Les excavacions a la ciutat i a la muntanya de Sant
Julià mostren que el material arqueològic dels ni-
vells fundacionals d’una, coincideixen amb els
d’abandonament de l’altra. Arreu, en aquell context,
sovintegen els grafitti en signes ibèrics.
El desplaçament de la ciutat fou, des d’un punt de
vista urbanístic, ben aprofitat. Era el moment d’ofe-
rir als seus estadants un model urbà nou, de dotar-
los d’un marc de tipus itàlic, infinitament més or-
gànic i funcional, que ajudés a definir nous espais
urbans i accelerés el procés d’integració que afec-
tava especialment les elits indígenes, cada cop més
interessades en aquest procés, i a lligar els seus in-
teressos als de l’aristocràcia romana, des de feia uns
quants anys. Era també la manera d’obrar acostu-
mada, simple i efectiva, tot creant una ciutat regular,
eficaç i fàcil de traçar.
Es trià un lloc immillorable per acomplir a la per-
fecció l’objectiu principal de la nova entitat urbana
quan es decidí desplaçar-la: el control dels camins
dels quals, des d’ara, n’era la clau. No n’hi ha cap
altre de tan adequat, mostra evident de l’excepci-
onal coneixement del territori i de com lligar a la
perfecció un lloc a una necessitat.
La nova ciutat es disposà en el vessant més meridio-
nal dels darrers contraforts de les Gavarres, amb un
fort desnivell, d’uns 60 m sobre una longitud d’uns
310 m, en una zona d’orografia complexa però, tam-
bé, amb diverses terrasses prou uniformes. Algunes
d’aquestes característiques reforçaven el paper mi-
litar de la fundació; d’altres facilitaven l’ocupació
urbanística de l’espai.
La nova fundació es dotà d’unes sòlides muralles
bastant ben conservades que definien el perímetre
antic de la ciutat, de forma poligonal, falsament
triangular, amb el vèrtex superior a llevant (Torre
Gironella) i la base disposada en paral·lel a la galta
oriental de l’actual carrer de Ballesteries que, en re-
alitat, no feia altra cosa que aprofitar al màxim les
condicions topogràfiques del lloc per fer la plaça
molt més potent, molt més efectiva.
Es tracta d’una obra de grans blocs, de forma poli-
gonal (opus siliceum) tallats sobre la pedra calcà-
ria nummulítica del subsòl immediat, l’anomenada
“pedra de Girona”, d’una gran duresa. En ocasions
es tracta de carreus enormes d’uns 2,5 m de llarga-
da per 1,50 m d’alçada, com a màxim, grollerament
treballats, que exigien que els espais que quedaven
entre uns i altres fossin omplerts amb pedruscall
menut o amb fragments de tegulae i imbrices, men-
tre que, en altres indrets, els carreus eren més petits
i més ben obrats, de vegades amb reclaus i encai-
xos finíssims entre bloc i bloc i d’altres amb clara
mostra d’un encoixinat exterior. Eren disposats en
sec, però puntualment es féu servir morter de calç
per unir-los. És fàcil distingir les diverses colles
que l’anaven construint simultàniament seguint la
mateixa tècnica i desenvolupant-la diferentment.
L’amplada se situa a l’entorn dels 2 m.
La ciutat degué tenir ja les cinc portes ben documen-
tades més endavant: les dues principals, la nord i la
de migdia, que se situaven simètricament a un cos-
tat i l’altre de la ciutat, connectades pel recorregut
intern del camí d’Hèracles, el mal anomenat Cardo
Maximus, que coincideix, encara ara, amb el carrer
de la Força i un sector de la plaça de la Catedral, amb
una amplada entre 10 i 12 peus (3 m i 3,60 m). Cap
torre les defensava. Una mica més enllà de la porta
nord (Sobreportes) es localitzaria la que anomenem
porta del Fòrum (potser una portella), coneguda més
endavant com a porta de la Canònica, la porta de
Gironella, a l’extrem oriental del recinte urbà, sofis-
ticada i complexa, poderosament defensada per una
gran torre rectangular de 7,80 m per 10,60 m, capaç
de posseir artilleria, l’única d’aquest recinte, i el por-
tal Rufí, sobre el pany meridional de la muralla.
Dins d’un perímetre irregular s’obrà una ciutat per-
fectament regular, ortogonal, fent servir de punt de
partida el Cardo Maximus, dibuixant un seguit de
311
carrers paral·lels i uns altres de perpendiculars a dis-
tàncies predeterminades. Els carrers tenien una am-
plada uniforme de 9 peus i unes insulae teòriques de
71 peus x 36 peus, disposades per scamma, amb l’eix
llarg orientat de llevant a ponent. Dins de la ciutat
es reservaven espais com a zones públiques, la més
gran a redós de la porta nord, on s’alçaria el fòrum de
la ciutat, d’altres sectors a redós del Cardo Maximus
i a la plataforma intermèdia, una altra esplanada que
coincideix amb l’actual plaça dels Lledoners.
Fins ara no posseïm cap dada relativa a monuments
ni a cases de l’època fundacional.
(LAP)
148.- Montilivi
Estació indeterminada
Bibliografia: Martín, 1994, 89-108.
Aquest jaciment molt poc conegut es localitza en el
vessant occidental d’aquella elevació, l’antic mons
Eusebius (monte Eusebio), que configura el contra-
fort més septentrional d’una petita serralada, de poca
altura i paral·lela al riu Onyar, que acaba configurant
un dels dos costats del congost d’aquell riu, immedi-
atament a migdia de la ciutat de Girona i per on cir-
culava (i circula) un vell camí en direcció al mar, a
la vall d’Aro. Han estat trobades grans quantitats de
ceràmica de l’ibèric ple però, malgrat les imponents
obres realitzades, mai no s’han localitzat restes es-
tructurals, llevat d’un possible fons de cabana. Entre
el material recuperat cal destacar la presència d’una
copa de dues nanses, forma F-II de la ceràmica grisa
emporitana, que cal datar entre el darrer quart del se-
gle II i la primera meitat de l’I aC. Sempre s’ha posat
en relació amb l’oppidum del Puig d’en Rovira, que
trobem molt a la vora, a l’altre costat del vessant, i
que podria interpretar-se com un establiment estaci-
onal de poca entitat constructiva. Potser el fons de
cabana esmentat al qual cal associar la peça descrita
podria correspondre a un establiment rural posterior
a l’abandonament de nucli fortificat cap al 195 aC.
(LAP)
149.- Muntanya del Castellar
Sitjar
Bibliografia: Oliva, 1970, 67; Nolla i Casas, 1984,
núm. 258, 169.
Aquesta elevació correspon a un dels últims contra-
forts de les Gavarres, i se situa sobre la carretera que
va de Girona a Celrà passant pel Congost, l’antic
312
camí d’Empúries. En aquest punt s’assenyala un hà-
bitat indígena amb restes d’estructures i troballes de
material ceràmic molt atípic. Podria ser també que
s’hagués abandonat abans de la romanització plena.
A prop d’aquest lloc s’han documentat tres sitges
excavades a la roca. Les mides que presenten estan
situades al voltant d’1 m, tant pel que fa a la pro-
funditat com pel diàmetre màxim. Hi ha indicis de
l’existència d’alguna altra.
(LAP).
150.- Torre Vedruna (làm. XIII,2. fig. 23)
Sitjar
Bibliografia: Llinàs, Merino i Montalbán, 2002b,
141-144.
El seguiment arqueològic de les obres de millora
dels accessos a la sortida Girona Sud de l’AP-7 des
de l’antiga N-II van permetre, l’any 2000, la desco-
berta d’un camp de sitges a la zona situada entre el
mas de la Torre Vedruna (actualment can Devesa)
i el Gros Mercat, a l’altra banda de la carretera i
al sud-oest del terme municipal de Girona. La part
afectada del jaciment fou excavada entre final de
l’any 2000 i la primavera del 2001.
Es localitzaren un total de 31 sitges, una part de les
quals, al sud, estaven seccionades pel pas d’una ca-
nalització moderna. Totes eren de secció ovoïdal,
amb les parets còncaves i el fons pla, llevat d’una
(sitja 10), que tenia la secció troncocònica. Els dià-
metres oscil·laven entre els 100 cm i els 180 cm, i les
fondàries eren molt variables, ja que la part superior
de moltes sitges estava arrasada des de temps antic.
Tot i haver-hi algun cas de sitges retallades per altres,
el material arqueològic recuperat no va permetre es-
tablir diferències cronològiques clares per establir
una seqüència temporal fiable de funcionament del
sitjar, que cal ubicar al segle II aC, preferentment
a la seva segona meitat, i potser a les primeries del
segle següent.
En conjunt, el material arqueològic recuperat fou
força escàs (només els farcits de sis de les 31 sit-
ges superaren els 50 fragments). En conjunt, entre
les importacions es documentaren només dos frag-
ments de campaniana A, tres de campaniana B (for-
mes Lamboglia 2 i 5) i dos de comuna itàlica, als
quals cal sumar una cinquantena d’àmfora itàlica
(forma Dressel 1A), 11 d’àmfora púnica nord-afri-
cana i 2 d’àmfora púnicoebusitana (forma PE-23).
Entre el material de tradició ibèrica, predominaven
les ceràmiques a mà i les comunes oxidades, a les
quals seguia la grisa de la costa catalana –amb els
típics bicònics i pàteres– dos kalathoi pintats i sis
fragments de ceràmica d’engalba blanca.
El jaciment no fou excavat en la seva totalitat, ja
que continuava cap al sud, en uns terrenys que no
quedaven afectats per les obres de la carretera.
L’existència d’aquest jaciment és un testimoni més
de cara a conèixer l’explotació agrícola del pla de
Girona als primers temps de la romanització. Des-
coneixem amb quin hàbitat podem relacionar aquest
jaciment; potser es tractaria d’un petit assentament
indígena de plana proper que hauria desaparegut
amb la consolidació de la romanització a partir del
segle I aC i la fundació de Gerunda. En tot cas, la
continuïtat del poblament d’aquesta zona vindria
assegurada per l’existència de la important vil·la
romana de Bell-lloc del Pla, situada tan sols a 500

Fig. 23. Torre Vedruna: 1. (sitja 6), Ceràmica comuna oxidada. 2. (sitja 14) Kalathos. 3. (sitja 15) Ceràmica a mà. 4. (sitja 17) Ceràmica oxidada emporitana. 5.
(sitja 18) Ceràmica oxidada emporitana. 6. (sitja 18) Ceràmica a mà. 7. (sitja 19) Ceràmica oxidada emporitana. 8. (sitja 24) Ceràmica a mà. 9. (sitja 6) àmfora
ibèrica 10. (sitja 9) Ceràmica grisa de la costa catalana. 11. (sitja 4) Ceràmica oxidada emporitana. 12. (sitja 12) Ceràmica a mà. 13. (sitja 11) Ceràmica a mà.14.
(sitja 13) Ceràmica a mà. 15. (sitja 16) Ceràmica oxidada emporitana. 16-17. (sitja 16) Ceràmica a mà.

313
metres al nord de la Torre Vedruna.
(J. Ll., J. M. i C. M.)
Bibliografia: Dehesa, 2010, 109-111
L’any 2008, en una nova excavació preventiva es
van explorar 30 sitges més que van proporcionar un
material de colgament idèntic (àmfora grecoitàlica,
Dressel 1, Mañà C2a i ibèrica, ceràmica comuna ità-
lica, campaniana B, ceràmica comuna ibèrica..).
La part coneguda del sitjar, actiu fins cap al 100 aC
o poc més tard, hauria tingut un mínim de 61 fosses,
un nombre considerable atès que res fa impossible,
ans al contrari, que fos més gran.
(LAP)
151.- Turó de la Bateria / Hotel Ibis
Estació indeterminada
Bibliografia: Aguelo et al., 2008, 83-90; Rosillo,
Palomo i Dehesa, 2010, 27-29
A la zona de Sant Ponç, a l’extrem nord del terme
municipal de Girona, davant per davant de l’Hospi-
tal Josep Trueta, en un lloc enlairat damunt la llera
del Ter, es van localitzar en una intervenció d’ur-
gència unes estructures negatives amb presència
de material ceràmic baixrepublicà (àmfora itàlica
Dressel 1A, ceràmica comuna itàlica, torteres, pon-
dera...). El lloc continuà freqüentat com a mínim
fins a època d’August.
(LAP).
Juià
152.- Carrer de la Pujada de la Torre
Sitjar
Bibliografia: Codina i Reixach, 2002, 247-249.
A mitjan any 2000 es varen realitzar al municipi de
Juià (Gironès) unes obres d’ampliació i asfaltatge
del carrer de la pujada de la Torre. Amb aquestes
obres es varen escapçar un conjunt de quatre sitges
situades en els talussos dels marges de la carretera.
Aquestes sitges, però, es varen identificar de manera
casual el mes de desembre de l’any 2000 i la inter-
venció arqueològica es va dur a terme entre els dies
9 i 22 de gener del l’any 2001.
Aquell carrer està situat als afores del nucli urbà de
Juià. Orientat de nord a sud, s’utilitza per comuni-
car el poble amb una barriada situada al sud-est i es
314
perllonga fins a la pista forestal que puja al santuari
dels Àngels.
D’aquestes quatre sitges, una va quedar al costat de
llevant de la carretera (zona 1) i les altres tres al
costat de ponent (zona 2). En aquesta banda, les sit-
ges estaven situades de sud a nord, una al costat de
l’altra. Entre les sitges 2 i 3 hi havia una separació
d’1 m, i entre les sitges 3 i 4 hi havia una distància
d’uns 0,60 m. Aquestes tres sitges, com la núm. 1,
estaven excavades en una roca mare formada per la
sedimentació de rierencs, argiles i sorres de color
groc.
Malgrat que actualment els dos camps en què es tro-
baven les sitges estan separats per la carretera, és
evident que en temps anteriors a la seva construcció
tot formava part d’una mateixa àrea. Un cop finalit-
zada l’excavació, l’ajuntament va decidir retallar els
talussos per tal d’eliminar-les.
Sitja 1
Situada a la zona 1, aïllada de les altres, és la que
tenia les dimensions més reduïdes. La part superi-
or estava retallada pels treballs agrícoles del camp
i, pel costat oest, per les obres de la carretera. Les
seves dimensions eren d’1,20 m d’alçada per 0,80
m d’amplada. La seva forma era ovalada, amb una
base plana lleugerament còncava, amb un diàmetre
aproximat d’uns 0,50 m. Era obrada a la roca mare
formada per la sedimentació de rierencs de dimensi-
ons variades i d’argiles i sorres de color groc.
Sitja 2
Se’n conservava pràcticament la meitat. L’obertura
superior era de forma rectangular, amb una amplada
màxima de 0,78 m. El cos tenia una forma cilíndrica
ovoïdal, les parets eren pràcticament rectes i la base
lleugerament còncava, d’1,5 m de diàmetre i amb
una cubeta situada al centre d’uns 0,24 m de diàme-
tre i 7 cm de fondària. L’alçada màxima conservada
era d’1,9 m i l’amplada màxima era d’1,87 m.
Sitja 3
Només se’n conservava una tercera part. La boca
havia desaparegut. L’alçada màxima era d’1,9 m i
l’amplada màxima de 2 m. La forma del cos era to-
talment esfèrica i la base circular, còncava, mesura-
va 1,13 m per 0,59 m. En el costat oest intern de la
sitja, justament on finalitzava la paret i començava
la base, s’hi localitzava una petita cubeta d’un dià-
metre de 13 cm i 4 cm de fondària.
Sitja 4
També havia estat arrasada pel costat oriental, a
causa de les obres d’eixamplament de la carretera, i
només se’n conservava una tercera part. L’amplada
màxima era de 2,24 m i l’alçada d’1,92 m. No con-
servava la boca d’entrada. Les parets eren corbades
i la forma del cos no era ben bé circular sinó un xic
ovalada, allargada pel costat nord. Pel que fa a la
base, no es diferenciava de les parets com les altres
sitges sinó que seguia la línia corba i era totalment
còncava.
Totes quatre sitges, encara que escapçades per la
meitat, van aportar prou material arqueològic per tal
de poder situar-les cronològicament i extreure con-
clusions sobre el seu funcionament i la seva relació
amb l’entorn.
Tenien en comú que l’estrat superior del farci-
ment estava format per material de construcció
com ara restes d’estuc pintat, fragments de signi-
num, pedres amb incrustacions de morter de calç
i teules.
Les sitges de la zona 2 contenien nombroses restes
de fauna, sobretot la sitja 4. Tots els ossos sense ex-
cepció tenien una coloració fosca, com si haguessin
estat cremats un cop consumits.
Un element comú en totes les sitges era la presèn-
cia de fragments de molins domèstics, rotatoris i de
vaivé. Les naturaleses litològiques d’aquestes peces
són diverses: pedra sorrenca, conglomerats, pedra
tosca i pedra basàltica.
Pel que fa a la terrissa, estava constituïda per cerà-
mica ibèrica pintada, comuna ibèrica, àmfora ibè-
rica, àmfora grecoitàlica, costa catalana, campani-
ana A, àmfora itàlica, àmfora de la tarraconense,
ceràmica d’engalba blanca, terra sigillata itàlica,
parets fines engalbades, parets fines sorrejades, ter-
ra sigillata sud-gàl·lica, africana de cuina i africa-
na A.
La cronologia d’aquest material s’ha de situar,
doncs, entre època romana tardorepublicana i l’alt
imperi.
La situació d’aquestes sitges, obliterades en èpo-
ca altimperial, està relacionada segurament amb
una construcció romana situada en el mateix
camp on hi ha les sitges de la zona 2. Uns me-
tres més a l’est d’aquests dipòsits, en la part més
alta del camp, s’hi pot observar un mur caigut,
de dimensions considerables, fet de pedres lliga-
des amb morter. Creiem que pertany a una instal·
lació d’època romana i que les sitges hi estarien
relacionades.
El fet que presentin el material citat més amunt
–material de construcció, nombroses restes de fau-
na amb senyals d’haver estat consumida, eines de
producció d’aliments i gran quantitat de material
ceràmic de diverses èpoques–, ens fa pensar que
el seu colgament es correspon amb una remodela-
ció de la vil·la efectuada en època altimperial i que
hauria afectat nivells d’època republicana d’aquesta
instal·lació.
(F. C.)
Llagostera
153.- Can Massec
Sitja
Bibliografia: Jaciment inèdit.
Només coneixem l’existència d’una sitja de cro-
nologia indeterminada. No obstant això, pel fet de
trobar-se en una àrea on s’han localitzat nombrosos
sitjars d’època republicana no s’hauria de descartar
aquesta datació.
(LAP).
154.- Can Pere Pere
Sitjar
Bibliografia: Soler, 1973; Nolla i Casas, 1984, núm.
299, 189.
Aquest jaciment forma part del nombrós con-
junt de sitjars localitzats al voltant del turó de
Llagostera. Aquest jaciment estaria format úni-
cament per dues sitges que presenten una forma
semblant: parets i fons còncau amb un diàmetre
màxim equivalent a la profunditat. La ceràmica,
que formava part del seu farcit, estava composta
de ceràmica de vernís negre, grisa emporitana i
de cuina amb una cronologia de segona meitat del
segle II aC.
(LAP).
315
155.- Gressencs d’en Baulí
Sitja
Bibliografia: L’ASSERP, 1994.
Aquest jaciment està situat a la serra de Cadire-
tes. L’única dada existent sobre aquest sitjar és la
data de la seva excavació, el 1987, i la troballa
de poc material. Queda més allunyada del turó
de Llagostera en comparació als altres sitjars
d’aquesta zona, i és més proper a l’assentament
de la Sureda, lloc del qual tampoc no es disposa
d’informació.
(LAP)
156.- Pineda del Rector
Sitja
Bibliografia: L’ASSERP, 1994.
Jaciment format per una única sitja amb molt poc
material arqueològic localitzat al seu farcit. Molt
a prop seu es va identificar una estructura qua-
drangular plena de carbons. Tanmateix, no es pot
establir una associació directa entre ambdós ele-
ments. En tot cas, aquesta estació és similar als
nombrosos sitjars escampats al voltant del turó de
Llagostera, tot i que, en aquest cas, més allunyat
que la resta.
(LAP)
157.- Pla de Maiena (fig. 24)
Sitjar
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 297, 187,
làm. LXIII i LXIV.
Al peu del nucli urbà, just a tocar el km 20 de l’an-
tiga carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols, es
van explorar 19 sitges. El grau de destrucció previ a
la seva excavació era notabilíssim, ja que 10 no su-
peraven el metre de profunditat. Només dues (núm.
10 i 14) assolien els 2 m. Les formes de les sitges
apunten morfologies molt diverses, ja que tant es-
tan ben representades les que disposen d’un fons
pla com les que presenten fons còncaus. Aquesta
diversitat també és ben present en els perfils, ja que
apareixen en proporcions semblants els verticals i
els còncaus.
En general, malgrat que hi ha un important grup de
sitges de difícil datació, aquest sitjar s’ha de situar
a l’època republicana, si hem de fer cas dels ompli-
ments de tretze dels seus farcits. Alguns d’aquests
dipòsits proporcionaren un conjunt notabilíssim de
ceràmica baixrepublicana (vernís negres, ceràmi-
316
ques emporitanes, d’engalba blanca, kalathoi, àm-
fora de boca plana i itàlica (grecoitàlica i Dressel 1)
a més de tegula, imbrex, fragments de pedra de molí
i de destral.
(LAP)
158.- Plaça Balladora o Sant Llorenç
Sitjar
Bibliografia: Soler, 1973; Nolla i Casas, 1984, núm.
296, 187.
En aquesta barriada del poble de Llagostera que se
situa a la plana, cap a migdia, en el lloc anomenat
de Plaça Balladora, als peus d’un turó, es van lo-
calitzar 11 sitges, tot i que sembla que n’hi podria
haver més. Tal com passa en altres sitjars, els perfils
són ben diversos. Morfològicament, però, aquests
dipòsits destaquen perquè en el seu fons es va do-
cumentar un petit orifici, com si s’hagués obert per
apuntalar algun objecte. Pel que fa a les dimensi-
ons, la majoria dels diàmetres se situen entre els 2
m i els 1,40 m, i les profunditats entre els 2 m i els
1,47 m.
El material recuperat permet proposar una cronolo-
gia global dins de l’ibèric final amb una presència
destacable de tegula.
(LAP)
159.- Pocafarina
Sitjar
Bibliografia: Soler, 1973; Nolla i Casas, 1984, núm.
298, 187-189.
A llevant del nucli urbà i a uns 200 m de l’antiga
carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols es van
localitzar dues sitges, una de les quals fou explorada
i proporcionà material baixrepublicà, a més d’algun
objecte de pedra. El seu diàmetre era de 2,20 m i la
profunditat d’1,80 m, tot i que quan es va excavar ja
estava parcialment destruïda. Tal com s’ha constatat
en el sitjar de Sant Llorenç en el mig del fons del
dipòsit es va identificar un petit forat de 0,38 m de
diàmetre per 0,20 m de profunditat.
(LAP)
160.- Puig Morató
Sitja
Bibliografia: jaciment inèdit
Una sitja localitzada al sud de Llagostera amb mate-
rial similar al dels altres sitjars de l’àrea.
(LAP)
Fig. 24. Pla de Maiena: 1-15 Ceràmica grisa emporitana. 16. Kalathos. 17-19. Àmfora itàlica. 20-21. Dolium.

317
Llambilles
161.- Serra d’Aulet
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 301, 189-
190, làm. LXV, 1 a 5.
L’existència d’una petita estació vindria confirmada
per la presència de ceràmica de vernís negre, àmfo-
ra itàlica, grisa de la costa catalana, peces de fireta,
tegula i fragments de dolium.
(LAP)
162.- Serra de Caselles
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 301, 189-
190, làm. LXV, 1 a 5.
Idèntica, si hem de fer cas de la documentació aple-
gada, a l’anteriorment descrita.
(LAP)
Quart
163.- Puig d’en Rovira (làm. XIII,3. fig.
25)
Oppidum. Establiment rural
Bibliografia: Riuró, 1943, 117-131 i 8 làmines; Riu-
ró 1952, 88-95 i làm. X a XIII; Martín, 1994, 89-
108; Moret, 1996, núm. 24, 372.
Aquest interessant oppidum ocupa el cim del puig
d’en Rovira, que s’enlaira uns 150 m sobre el ni-
vell del mar i que forma part d’unes modestes ele-
vacions que separen el Pla de Girona de la vall de
l’Onyar. Aquest pujol s’aboca directament sobre la
llera del riu, a llevant. Domina el veïnat de la Cre-
ueta i exerceix un control absolut sobre el congost
de l’Onyar, una important via de comunicacions que
posava –i posa– en contacte la Depressió Prelitoral
amb el mar.
Descobert per F. Riuró i C. de Palol, fou excavat
intensament en la dècada dels quaranta del segle
passat, i no ha tornat a ser explorat si deixem de
banda uns intents de reiniciar el treballs que no van
acabar de reeixir.
No és fàcil fer-ne una bona descripció, però a partir
de les dades publicades i de la documentació aple-
gada caldria parlar d’un jaciment de notable ex-
tensió, fortificat, ordenat a partir de terrasses, amb
318
cases rectangulars, carrers i, fins i tot, una possible
esplanada o plaça. Ocuparia una extensió difícil de
fixar de, com a mínim, més de 2.000 m2.
El mur defensiu semblava puntualment diferent se-
gons els sectors. Era de blocs de pedra disposats en
sec, més o menys regulars i més o menys grans. En
alguns llocs, com en una torre documentada cap al
sector nord-occidental, es tractava de carreus prou
ben tallats, alguns de mides considerables, que de-
finien filades rectes. La torre semblava interiorment
buida.
Les excavacions efectuades assenyalaven la inexis-
tència de nivells d’incendi o destrucció. L’oppidum
s’hauria abandonat “pacíficament”.
Convé recordar que, entre 1978 i 1980, es va pre-
tendre, des del Servei d’Investigacions Arqueolò-
giques de la Diputació de Girona, en col·laboració
amb un col·legi, reiniciar els treballs. Com que no
va ser possible, en no permetre-ho l’amo dels ter-
reny, explorar de bell nou l’oppidum, l’activitat es
van centrar en llocs perifèrics. Primerament, es fe-
ren unes prospeccions davant la muralla nord, on es
va aplegar àmfora grecoitàlica de la primera meitat /
mitjan segle II aC, i itàlica (Dressel 1B i 1C) de per-
fils molt avançats, campaniana B, una quantitat sig-
nificativa de tegulae i material més modern, també
antic, amb fragments de terra sigillata sud-gàl·lica,
ceràmica africana A i ceràmica africana de cuina
(plats tapadora, cassoles de vora d’ametlla i pàtina
cendrosa, cassoles envernissades interiorment de la
forma Lamboglia 10A,...). Aquestes dades sembla-
rien coincidir amb les obtingudes a l’excavació de
l’anomenat Camp de Baix, on es van recuperar frag-
ments de tegulae i imbrices, campaniana A (forma
Lamboglia 31) i ceràmica grisa emporitana clàssica
(forma A-II) en l’estrat I i ceràmica comuna itàlica,
ungüentari, àmfora Dressel 1A, tegula i ceràmica
africana de cuina (forma Lamboglia 10A).
Finalment, tenim constància d’altres excavacions
efectuades a l’anomenat Camp del Davant, on es van
trobar alguns fragments de tegula, àmfora massali-
ota, àmfora itàlica Dressel 1A (amb un fragment in-
forme amb un grafit en llatí), campaniana A (formes
Lamboglia 31 i 33b), ceràmica d’engalba blanca,
ceràmica emporitana reduïda (formes 15, A-II i F-I)
i oxidada (forma D-I) i un fragment d’un stilus d’os.
Fig. 25. Puig d’en Rovira. 1-6. Ceràmica envernissada de negre. 7-11. Ceràmica grisa de la costa catalana. 12.Àmfora itàlica. 13-15. Àmfora grecoitàlica. 16.
Tegula. 17. Àmfora grecoitàlica amb segell 18-19. Ceràmica campaniana B. 20. Ceràmica grisa de la costa catalana 21. Kalathos. 22-23. Dolium.

319
Hauríem de deduir, més enllà dels murs de l’op-
pidum abandonat, l’existència d’un hàbitat, potser
familiar, que acabaria consolidant-se en una vil·la
romana que hauria perdurat fins al segle II de l’era,
si hem de fer cas del material ceràmic recollit.
(LAP)
Sant Gregori
164.- Puig de Sant Grau
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 319, 195.
En aquesta elevació que forma part de la serralada
de l’Interior i que s’aboca sobre la vall del Ter i del
Llémena, l’any 1935 Francesc Riuró hi descobrí un
petit oppidum ibèric en el qual no s’han realitzat
mai treballs arqueològics. Entre el material aplegat
superficialment, hi trobem àmfora de boca plana,
fragments de dolium, ceràmica comuna, àmfora
grecoitàlica i Dressel 1, que permet suposar que
el lloc seguí ocupat, com a mínim, durant el segle
II aC.
(LAP)
Sant Julià de Ramis
165.- Bosc del Congost
Sitjar
Bibliografia: Burch i Sagrera, 2009 (amb tota la bi-
bliografia anterior).
Aquest sitjar està situat a l’extrem meridional de la
muntanya de Sant Julià de Ramis, a tocar el Ter i al
bell mig de l’estratègic congost d’aquest riu a Sant
Julià de Ramis. Fou descobert i excavat l’any 1991,
durant les obres de seguiment de la construcció de
la variant de la carretera Nacional II al seu pas per
Girona.
L’àrea del sitjar s’estén al llarg d’un gran rectangle
imaginari de poc més de 2.000 m2. En el subsòl de
llims d’aquest espai s’obriren 119 sitges dins d’una
forquilla cronològica que va des del segle IV aC fins
als anys 80/70 aC.
En general no es pot considerar que les sitges ober-
tes en aquest espai destaquin per les seves dimen-
sions, atès que la més gran només arribava als 2,24
m de profunditat i 2,10 m de diàmetre màxim. La
320
forma ovoïdal és la més comuna de les morfologies
representades en aquest sitjar, i l’obliteració de les
sitges es caracteritza en general per l’ús de les ter-
res pròpies del subsòl llimós del lloc i de pissarres
i rierencs procedents del seu entorn. Acompanyant
aquest material, es recolliren milers de fragments de
terrissa, que suposen el 96 % del material arqueolò-
gic, fauna, indústria lítica, peces discoïdals, escòria
de ferro, objectes de ferro i de bronze, mol·luscs,
torteres i pondera. Entre els elements localitzats a
l’interior de les sitges destaquen les restes huma-
nes de les sitges 17(190/160 aC) i 59 (150/80 aC).
Ambdós casos són el resultat de dues inhumacions
de dos difunts d’uns 25/40 anys d’edat. També es
poden subratllar, entre el material exhumat a la sitja
53 (220/180 aC), els nou fragments d’un crater amb
relleu aplicat de Triptòlem i Gorgona.
L’anàlisi arqueozoològica realitzada a partir de les
restes de fauna trobades en l’interior dels farciments
de les fosses ha aportat dades molt interessants.
Aquest estudi ha documentat l’explotació rama-
dera d’ovicaprins, suids i bovins i el seu sacrifici
bàsicament en edat adulta, la qual cosa indicaria el
seu aprofitament per a l’obtenció de llana i llet. Del
conjunt, sobresurt la deposició de tres animals (una
cabra, un gos i un cavall) pràcticament sencers a
l’interior de la sitja 116 (230-210 aC).
Pel que fa la cronologia, del total de les oblitera-
cions, les sitges republicanes representen un 69 %.
D’aquestes, la majoria es poden adscriure principal-
ment a la primera meitat del segle II aC. Passada la
meitat d’aquesta centúria, el seu nombre va minvant
fins arribar a les sitges del segle I aC, que es poden
considerar com a estadísticament marginals. Aques-
ta evolució és paral·lela a la de l’oppidum de Sant
Julià de Ramis, inclòs el seu coincident abandó.
(LAP)
166.- Camp dels Escalers (làm. XV,1)
Sitjar
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 325, 196;
Martín, 1991, 35; Martín, 1994, 102; Burch, 1996,
371-374; Tremoleda,1996, 908-911; Llinàs i Meri-
no, 1997; Llinàs i Merino, 1998, 109-113; Tremole-
da, 2000, 15, 47-48; Sagrera, 2001, 427-433.
Aquest camp de sitges i forns de terrisseria actual-
ment desapareguts se situen a uns 500 m al nord-
oest del peu del vessant de tramuntana de la munta-
nya de Sant Julià de Ramis i vora la riba del riu Terri
poc abans d’abocar les seves aigües en el Ter.
Descoberts l’any 1971 arran de l’obertura d’una
carretera que enllaçava la fàbrica tèxtil SAFA amb
la carretera nacional II, la immediata intervenció ar-
queològica posà al descobert 13 sitges i tres forns.
El 1997, amb motiu de noves extraccions de terra
efectuades en el mateix indret, es realitzà una sego-
na intervenció arqueològica durant la qual s’exca-
varen tres sitges noves.
Tret de la coincidència d’ubicació, sembla que no hi
ha cap relació entre els forns i el sitjar. Els forns es
disposaven arrenglerats a tocar els uns dels altres i
dibuixaven una planta circular amb una boca frontal
similar. L’època de funcionament s’ha situat en els
segles II i I aC i se’ls ha vinculat a la cocció de teu-
les o a l’elaboració de calç. Tanmateix, la troballa en
el lloc de peces deformades per una cocció deficient
de ceràmica grisa de la costa catalana no descarta
totalment la possibilitat que fabriquessin aquest ti-
pus ceràmic.
La cronologia general del sitjar queda circumscrita
en els segles IV i III aC. De fet, la sitja núm. 1, amb
una datació estimada de 220/190 aC, i la núm. 5, amb
una datació clara de primera meitat de segle II aC,
són les úniques que entren dins el període republicà.
Val a dir però que les sitges 6, 7, 9, 10, 11 i 12 no han
estat datades per manca de ceràmica suficient.
L’abundància de material d’enderroc en els farci-
ments de les sitges fa sospitar que el sitjar es podria
relacionar amb l’activitat d’un establiment rural es-
tacional d’àmbit familiar que poc té a veure amb el
sitjar veí del bosc del Congost, lligat a la gestió de
la producció cerealística de l’oppidum de Sant Julià
de Ramis.
(LAP)
167.- Casa del Racó (làm. XV,2)
Establiment rural
Bibliografia: Burch et al. 1994, 123-138; Burch et
al. 1995, 95-108.
Aquest interessant jaciment es localitza a les cotes
més baixes, quasi amb contacte amb la plana, del
vessant est de la muntanya de Sant Julià de Ramis.
Fou descobert l’any 1991 durant el seguiment de
les obres de construcció de la variant de la carretera
Nacional II al seu pas per Girona i objecte d’una
campanya preventiva durant el segon semestre
d’aquell mateix any i d’una altra de menor volada
durant l’any 2002.
En aquells treballs es va documentar un establiment
rural amb una llarga cronologia que s’estenia des
del tercer decenni del segle I aC fins a mitjan segle
IV. La primera fase d’aquesta estació ve represen-
tada per un conjunt de murs de pedra lligada amb
fang que dibuixen un espai més o menys rectangu-
lar. Entre els materials d’anivellament de l’interior
d’aquest àmbit es va recollir ceràmica campaniana
B (Lamb. 2, 3, 5/7 i 8), ceràmica grisa emporitana,
especialment vasos bicònics i escudelles amb el ca-
racterístic peu anular d’època republicana, i algun
fragment escadusser d’àmfora itàlica.
Sens dubte, la seva construcció no pot desvincular-
se de l’abandonament del gran oppidum de Sant Ju-
lià de Ramis, que tingué lloc en les mateixes dates
que la construcció primerenca de l’establiment de
la Casa del Racó i la reorganització successiva del
territori que segurament se’n derivà.
En un moment indeterminat, es va obrir a l’interior
d’aquest àmbit una fossa de forma ovoïdal, de fons
còncau i d’1,20 m de profunditat, que fou obliterada
a final del segle I dC. quan es construí un establi-
ment rural format per diverses habitacions situades
al voltant d’un patí. Així doncs, la senzilla casa
d’època republicana va donar pas a un establiment
que, tot i les seves modestes dimensions, era més
gran i més complex que el seu predecessor.
(LAP)
168.- *Kerunta (làm. XVI)
Oppidum
Bibliografia: Burch et al., 2001a, amb tota la bibli-
ografia anterior; Burch et al., 2002, 227-236; Nolla,
Palahí i Vivó, 2003, 117-130; Nolla, Palahí i Su-
reda, 2003, 225-269; Miquel, Nolla i Vivó, 2004,
189-218; Burch et al., 2005b; Nolla et al., 2005,
189-206; Burch et al., 2006; Martín i Burch, 2006,
63-70; Miquel, Nolla i Vivó, 2006, 215-218; Miquel
i Nolla, 2007, 187-198; Burch, Miquel i Sagrera,
2008, 151-158; Burch et al., 2009; Burch i Sagrera,
2010, 139-144.
Orientada d’est a oest i amb una longitud propera
als 1.500 m, la muntanya de Sant Julià de Ramis es
321
troba flanquejada per l’autopista AP-7 i la carretera
nacional N-II, per ponent, i pel riu Ter i la variant est
de Girona per llevant. Constitueix la porta que posa
en comunicació la plana empordanesa i la depressió
de la Selva mitjançant el pla de Girona. El cim de la
muntanya, una carena llarga i sinuosa, controla visu-
alment i físicament gran part d’ambdues planes així
com el camí natural que les comunica a través del
congost del riu Ter. Aquesta peculiar situació moti-
và en gran mesura la fundació de l’oppidum ibèric
a la muntanya. Resseguia bona part de la carena i
formava un conjunt urbà allargassat de desnivells
constants que s’assentava en terrasses adaptades a
la complicada orografia del terreny.
S’estenia des de l’actual església dels Sants Metges
i més cap al sud-est encara, fins a una petita espla-
nada enturonada de la zona central de la muntanya
a uns 400 m en direcció nord-oest, tot abastant una
superfície aproximada d’unes tres hectàrees.
El jaciment fou descobert a principi del anys 30 del
segle XX, moment en què començaren les inter-
vencions arqueològiques, generalment inconnexes
i molt espaiades en el temps però que es perllonga-
ren fins al 1994. El 1996 s’iniciaren les excavacions
programades a partir d’un conveni de col·laboració
entre l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Uni-
versitat de Girona que, any rere any, han continuat
fins avui. Dues són les zones principals explorades
fins ara. La primera se situa al voltant de l’església
(zona 1), mentre que la segona aplega el cap nord-
occidental de l’oppidum i una part d’una fortalesa
militar romana baiximperial que els textos altmedi-
evals anomenaren Castellum Fractum (zona 2).
Els indicis d’hàbitat més antics es remunten al se-
gle VI aC amb una ocupació intensa cap a la zona
nord-occidental, on ja es documenten unes primeres
muralles. Durant l’ibèric ple el poblat es va anar es-
tenent cap a sud-est fins que, en el segle IV aC, ja
hauria urbanitzat l’actual àrea de l’església i afec-
tava una antiga necròpoli indígena de caire aristo-
cràtic.
Precisament el segle IV aC fou un període de canvis
notables des del punt de vista urbà. A la zona 2 es
palesa en aquest moment una reconstrucció gairebé
completa de la muralla, bastida i fonamentada en
gran part damunt de les defenses precedents. Paral·
322
lelament, l’any 2009 es descobria un tram curt de la
muralla ibèrica a la zona 1. Es va localitzar a sota i
al nord de l’església dels Sants Metges. Encara no
s’ha pogut fixar la datació, tret de senyalar que és
anterior al segle II aC, i, per tant, no es pot relaci-
onar amb fermesa amb les reformes de l’altra zona
tot i les semblances tècniques d’ambdós paraments.
No obstant això, la significació històrica és impor-
tant; ara sabem que l’oppidum estava protegit per un
recinte murat que l’envoltava completament i que
obliga a canviar-ne la concepció tradicional, que el
considerava un poblat barrera.
En el període en què l’oppidum restà sota el domi-
ni romà fins a l’abandonament en el segle I aC es
poden determinar tres fases ben diferenciades. La
primera és la més dilatada en el temps, car enllaça
amb l’ibèric ple i s’estén fins a la segona meitat del
segle II aC. Estaria marcada pel signe de la continu-
ïtat d’hàbitat. La segona, en el darrer terç del segle
II aC, va ser el moment de grans obres urbanes com
ara la reforma de les muralles i la construcció d’un
temple itàlic. La tercera, centrada en el primer terç
del segle I aC, documentaria la darrera ocupació i
l’abandonament definitiu del poblat.
Del final de l’ibèric ple al tercer quart del segle II
aC
Sota el marge sud-est de l’església dels Sants Met-
ges, es començaven a mitjan segle IV aC a bastir les
primeres cabanes d’un barri que, a final del segle
III aC, ja estava perfectament estructurat. Les cases
es disposaven arrenglerades a banda i banda d’un
carrer principal orientat de nord-oest a sud-est. La
tècnica constructiva emprada és homogènia en tots
els àmbits i segueix l’esquema tradicional ibèric do-
cumentat des dels períodes anteriors. Les cabanes
s’assentaven sobre la roca natural, que aflora arreu,
amb pendents pronunciats i irregulars. Sovint es re-
tallava per condicionar un espai més o menys rec-
tangular. Els murs, amb gruixos que oscil·len entre
els 0,50 m i els 0,60 m, s’hi fonamentaven direc-
tament a sobre amb un sòcol bastit amb pedruscall
desbastat i lligat amb fang. El material utilitzat és la
pedra esquistosa, que prové del mateix subsòl de la
muntanya. Els paviments es fornien amb aportaci-
ons de terra de rebliment destinades a regularitzar
els desnivells interns i, per sobre, una o més capes
primes de terra argilosa compactada que constituïa
generalment el sòl pròpiament dit. Val a dir que la
visió del carrer és incompleta per la pèrdua parcial
de moltes estances causada per esllavissades anti-
gues. Tanmateix es van poder individualitzar unes
quantes cases que en general eren senzilles, amb un
única sala de planta rectangular. Una excepció nota-
ble la representa la casa identificada a l’extrem me-
ridional, car contenia un mínim de set habitacions
comunicades entre elles mitjançant portes interiors.
Els murs rectes i ben traçats delataven una fàbrica
més acurada malgrat que seguia la tècnica tradicio-
nal. Les diferents llars domèstiques documentades
eren similars a la de l’estança 1c, amb una base ar-
rodonida amb un diàmetre mitjà al voltant d’un me-
tre aproximat, formada per bocins de pissarra i cerà-
mica i una solera d’argila vermella endurida pel foc.
Una porta interior amb brancals de travertí, material
lapidi que, tot i minoritari, és emprat abundantment
en el poblat, comunicava dues de les estances més
interessants (hab. 1e i 1f). La darrera conservava un
forn de planta circular (1,70 m de diàmetre) amb
un sòcol de pedra que havia suportat unes parets de
fang que es varen trobar esclafades damunt de la so-
lera d’argila. Un segon forn es va localitzar encastat
a la paret mitgera i vora el brancal dret de la porta
d’accés. La boca s’obria a l’estança 1e, però la cam-
bra de combustió s’endinsava a la 1f. Era petit, de
planta quadrada (0,70 m x 0,70 m) i també conser-
vava la base, obrada amb pedres lligades amb fang.
El conjunt de l’edifici fou construït a mitjan segle
IV aC, i va funcionar sense canvis significatius ben
bé fins al darrer terç del segle II aC, quan fou ender-
rocat i amortitzat sobtadament. En tot aquest temps
només es detecten refaccions puntuals destinades
segurament al manteniment però que testimonien
una vida dilatada i sense interrupcions. Així, en el
darrer terç del segle III aC s’afegia un nou paviment
de terra trepitjada a l’estança 1a. Un xic més mo-
dern, i ja el podríem considerar plenament d’èpo-
ca republicana, era el paviment darrer de la cambra
1e. La ceràmica recollida de la seva preparació va
aportar un conjunt heterogeni en què convergien
produccions i formes d’èpoques diferents, amb una
presència notable de peces situables en un context
del segle III aC i de principi del segle II aC: ceràmi-
ca indigeta de pintura blanca, vernís negre del taller
de les petites estampilles, campaniana A (l’única
forma identificada fou la Lamboglia 23), determina-
des formes de la ceràmica grisa de la costa catalana,
àmfores grecoitàliques, càlats pintats, i ceràmiques
oxidades emporitanes.
La topografia de la zona 2 ve marcada pel petit pro-
montori elevat que forma la carena de la muntanya.
Era el punt on se situava el límit nord occidental del
poblat ibèric i on s’aixecaven les muralles. Malau-
radament la conservació de l’estructura urbana ibè-
rica del sector és molt fragmentària car va resultar
afectada per la construcció de la caserna militar bai-
ximperial que s’hi implantà al damunt, per aprofitar
les facilitats de domini i de defensa que proporcio-
nava l’orografia i les mateixes muralles.
Sota el conjunt principal d’edificis del castellum
romà, els escassos vestigis dels murs ibèrics i sobre-
tot els retalls de la roca natural del subsòl no perme-
ten gaire res més que endevinar un carrer principal
que, des del sud-est, es dirigia contra la muralla cap
al nord-oest, on hi hagué un portal d’accés al re-
cinte. A banda i banda, s’hi arrengleraven les cases.
Baixant cap a llevant i ja fora de l’abast d’aquells
edificis tardoantics, les afectacions als nivells ibè-
rics i republicans són notables, però la major potèn-
cia estratigràfica ha permès recuperar dades i estruc-
tures més senceres.
En els primers anys del segle II aC es construïa un
edifici que es projectava des de la muralla, al nord,
fins a un carrer que passava en sentit est-oest, al sud.
Se n’han identificat tres estances, dues de contigües
al nord, arrenglerades i recolzades a la banda inter-
na de la muralla, que possiblement estaven interco-
municades mitjançant una porta, i una al sud que
s’ha identificat com un obrador. Els sòcols de pedra
d’esquist lligada amb fang dels murs marcaven una
estructura plenament ibèrica. A l’obrador s’hi va-
ren localitzar diversos forns. Els més antics estaven
desfigurats per la posterior construcció d’altres que
els malmeteren (UE 3505 i 3506). Els paviments
primerencs de la casa (3545, 3518 i 3519) es fornien
amb argila compactada i conservaven restes de llars
domèstiques fetes a terra amb una solera d’argila
cremada. Cap a mitjan o tercer quart del segle II aC,
l’àmbit de l’obrador es va reformar. Es feia recréixer
el nivell de circulació amb un nou paviment també
d’argila (UE 3500 i 3488) que obliterava els forns
anteriors. Després se’n bastien dos de nous (3503 i
3504). El principal (3503) ocupava l’espai central,
era de planta circular i de dimensions notables (170
cm de diàmetre). La remodelació es va completar
amb la incorporació d’un porxo que s’obria a un
pati disposat a ponent. Afortunadament s’han con-
323
servat les bases de pedra on es calçaven els pilars,
que probablement eren de fusta (3485 i 3495).
La construcció del temple republicà
El barri de cases situat a la banda sud-oriental de
l’església dels Sants Metges va tenir una fi sobtada
cap a mitjan o tercer quart del segle II aC, quan hom
decidí construir un temple en el lloc on ara s’aixe-
ca l’església. Els constants desnivells del rost de la
muntanya varen obligar a bastir una gran plataforma
elevada per tal de regularitzar el terreny però també
per emfatitzar la imatge del temple, i aquesta fou la
causa directa de la destrucció i colgament del barri.
La plataforma es projectà possiblement amb una
planta rectangular. La construcció requeria l’aixe-
cament previ d’un poderós mur que havia de conte-
nir la pressió cap enfora del mateix rebliment. Fins
ara se n’ha explorat el costat sud-est. En un primer
moment es va traçar un mur massís i recte en sen-
tit nord-oest sud-est (UE1074), d’una amplada de
1,10 m de mitjana i ben ancorat a la roca natural,
que fou tallada per permetre un millor assentament.
El parament extern es fornia amb blocs desbastats
poligonals, majoritàriament de pedra calcària pro-
cedent de la muntanya de Montjuïc, però també de
gres, el mateix que fou emprat per a la construcció
del temple. Bé per guanyar espai o per millorar la
resistència, el cas és que, molt poc temps després,
s’enderrocava parcialment i se’n bastia un de nou
de característiques similars a l’anterior (UE 1002).
Hi discorria en paral·lel i a uns 3 m de distància
cap enfora. D’aquest se’n coneix la llargada total
(39,25 m) car es van trobar els xamfrans al nord i
al sud. Entre tots dos s’intercalaren a intervals re-
gulars unes parets més modestes que actuaven de
tirants i cohesionaven l’estructura de doble mur re-
sultant. El procés final fou el rebliment general amb
uns impressionants sediments de pedres i terra. Es
comprovà l’homogeneïtat estratigràfica del farcit,
de més de 2 m de profunditat, en dos trams dife-
rents (UE 1078 i UE 1079), i també la del rebli-
ment de la rasa de fonamentació del mur primerenc
(UE 1074), obrada en la roca (UE 1187). El material
d’importació obtingut d’aquests estrats donava una
cronologia anàloga de mitjan-tercer quart del segle
II aC i, afinant molt, entre el 140/120 aC. Entre les
ceràmiques de vernís negre destacava la campania-
na A. Juntament a formes més antigues com el plat
de peix (Lamboglia 23, Morel 1122a) se n’identi-
ficaren d’altres que cal situar a mitjan segle II aC:
324
la Lamboglia 33 àpoda amb decoració de cercles
concèntrics de pintura blanca; un pyxis de fons alt i
peu arrodonit de la forma Lamboglia 3; la copa 31
de Lamboglia, amb solcs ornamentals emmarcant la
banda externa del llavi; la Lamboglia 28, segura-
ment de la primera meitat del segle II aC, i la 27 i la
36 de Lamboglia. Entre les àmfores sovintejaven les
grecoitàliques amb exemplars de vores de transició
a la Dressel 1 A similars als exemplars dels cam-
paments numantins. Cal esmentar les significatives
absències de productes com la campaniana B i la
ceràmica d’engalba blanca.
Les restes del barri ibèric anterior foren també obli-
terades pels mateixos enderrocs de les cases i per
terres aportades expressament per colgar-les. L’es-
pai resultant fou aprofitat en més d’una ocasió com
un abocador obert que perdurà mentre la plataforma
restà en ús. L’excavació d’aquests nivells palesà que
es tractava de capes heterogènies de sediments molt
irregulars, fins i tot topogràficament. El material
ceràmic recollit tampoc no resultava uniforme. Tal
vegada hi havia una forta concentració de formes i
produccions situables cronològicament a la segona
meitat segle II aC.
Des del punt de vista de la ceràmica, s’aprecia una
sensible diferència amb els nivells de la darrera fase
del poblat i amb els estrictament superficials on s’ha
recollit material més modern. En cap d’aquests se-
diments, potents i rics en ceràmica, es va detectar
campaniana B. La ceràmica d’engalba blanca, mal-
grat que present, era escassíssima (tres fragments).
L’obra de la plataforma degué ser costosíssima i
deuria causar un fort impacte visual, que fa creure
que darrere hi havia una intenció més sumptuària
que la simple creació d’una esplanada artificial. Per
aquesta raó s’ha fonamentat la idea que al damunt
s’hi hauria disposat un temple. No hi ha cap mena
de dubte que el temple va existir. L’inconvenient
principal, però, és que l’emplaçament no s’ha pogut
localitzar perquè presumiblement se situava sota
l’església romànica i del vell cementiri parroquial,
llocs als quals no s’ha pogut accedir. Mancats de
la planta, els únics testimonis preservats de què po-
dem extreure informació són els diversos elements
constructius tallats en pedra sorrenca que més enda-
vant foren aprofitats en obres properes com ara en
el castellum baiximperial, la mateixa església i fins
i tot a la veïna casa de can Bota. S’han registrat més
de quaranta peces d’aquell edifici que, analitzades
en conjunt, permeten oferir la proposta d’un aedes
de tipus itàlic construït integrament amb blocs de
gres ja des del podium, que és una característica dels
temples del segle II aC. La identificació sense pro-
blemes d’un tambor de semicolumna amb el fust llis
el defineix com un edifici pseudoperípter i d’ordre
toscà. A partir de les mesures es calcula que les co-
lumnes podrien superar els 6 m d’alçada. L’entau-
lament es pot refer a partir de peces corresponents
a l’arquitrau, el fris i la cornisa. Tots els elements
responen al model jònico-corinti, és a dir, amb im-
postes a l’arquitrau i un fris corregut.
El redreçament de les muralles
Contemporàniament a la construcció del temple es
modificava la muralla del cap nord-occidental del
poblat (zona 2). Fins aleshores, la muralla mante-
nia l’estructura de l’ibèric ple amb dos trams, el de
ponent i el del nord. El primer el formava un doble
mur de pedra lligada amb fang, d’1,20 m de gruix
cadascuna de les parets, que tancaven un farciment
intern de terra que proporcionava al mur una am-
plada global de 4,5 m. Flanquejava per ponent la
porta principal d’accés a l’oppidum, que se situava
en el punt més elevat d’un petit promontori i dis-
posava d’estructures defensives avançades que en
reforçaven la protecció. A llevant del portal, la mu-
ralla girava en direcció est tot encetant el tram de
tramuntana que començava amb una secció rectan-
gular de doble mur d’uns 18 m de llargada i molt
similar a l’anterior. Més enllà, la muralla continuava
com un mur massís i recte de pedra i fang de 1,40
m de gruix. La reforma va ser profunda car va su-
posar l’enderroc de la muralla i del portal en el tram
occidental i l’obertura d’una nova porta en el llenç
de tramuntana.
La muralla de ponent es va reconstruir totalment.
La meitat sud es dreçava com un mur massís de 2
m d’amplada reforçat amb contraforts interiors de
planta quadrada i disposats a intervals regulars de
2,5 m. Lligava al nord –allà on hi havia hagut la por-
ta de l’oppidum– amb una secció rectangular per-
fectament tancada per potents murs de nova fàbrica
bastits amb grans blocs de pedra calcària. Per dins
es farcia amb terra i pedra però s’hi habilitava una
estança al nord. Era pavimentada amb una estesa de
tegulae col·locades bocaterrosa excepte en el racó
nord, on s’ha suposat que hi hauria una escala de
fusta que permetia pujar al nivell de combat de la
muralla. A l’exterior, i davant per davant de la nova
obra, el promontori es va reforçar i recréixer amb
aportació de terres parapetades rere murs de con-
tenció perimetrals. Al cim s’hi va aixecar una torre
quadrada que funcionà com un bastió avançat. La
base dels murs es bastia amb grans carreus de tra-
vertí que pujaven en alçada amb filades de plaques
d’esquist lligades amb fang.
El tram nord de la muralla es conservava però s’obria
un nou portal d’accés al recinte. El vell mur massís
de la banda de llevant s’esvorancava i es construïen
sengles murs que emmarcaven la nova porta. Així,
l’entrada resultant formava un replà de planta qua-
drada d’accés de poc més de 2 m de costat, en què
la porta quedava reculada al fons. Rere el portal, els
nous murs de flanc continuaven uns metres més cap
endins i formaven una mena d’embut.
És indubtable que la reforma de la muralla va impli-
car canvis en la fesomia urbana immediata. Deixant
de banda el sector ocupat després pel nucli principal
del castellum per manca d’estratigrafia, les evidènci-
es més tangibles dels canvis es detecten vora el nou
portal i, en general, varen representar una sobtada
pujada del nivell de circulació. A ponent hom habi-
litava un espai segurament relacionat amb el control
de la porta. Es bastia un edifici de planta rectangular
que es recolzava contra la muralla i contra un dels
murs que flanquejaven el portal (UE 2837), que el
delimitaven per tramuntana i llevant. S’aixecava un
mur nou (UE 3362), molt mal conservat, que origi-
nalment tancava la banda de ponent. La banda inter-
na de les dues primeres parets del nou edifici, és a
dir, la muralla i la paret situada al lateral de la porta,
anaven originalment recobertes amb remolinat de
color groc amb franges vermelles.
El sòl el formava un paviment de morter de calç
blanquinós prim però prou consistent que segellava
l’estratigrafia de sota (UE 2826). En realitat n’eren
dos separats per una franja d’uns 40 cm d’amplada
que es projectava en línia recta des del mur de por-
tal, a llevant, i travessava el paviment de cap a cap
vers ponent. La troballa –molt abundant en aquest
punt de restes de tovot caigut– va fer entendre que
un mur sense sòcol de pedra distribuïa l’espai intern
amb un mínim de dues estances. L’excavació dels
estrats de sota el paviment (UE 3300) proporcionà
325
principalment materials dels segles IV i III aC per-
què se situaven per damunt dels nivells d’enderroc
d’una casa ibèrica del segle IV aC, però també hi
aparegué ceràmica del segle II aC, que confirmava
la datació de la porta en aquella centúria.
A llevant del portal, es construïa una altra casa
amb nous murs que connectaven i lligaven, cap a
l’est, amb la casa de l’obrador abans descrita a la
fase anterior, que també es transformava. Els forns
s’obliteraven i el porxo es desmantellava sota uns
colgaments culminats amb un nou paviment d’argi-
la que regularitzava el nivell de circulació. Tanma-
teix, la distribució interna de l’edifici es mantenia,
amb l’afegit de l’estança que es recolzava contra el
portal republicà. Aquesta darrera es conservava no-
més parcialment car la construcció d’una torre bai-
ximperial romana en va tallar de soca-rel qualsevol
evidència per la banda nord.
L’abundant material exhumat de l’excavació dels
paviments d’aquesta reforma era coincident amb
una cronologia clara de tercer quart avançat del se-
gle II aC (140/120 aC) (UE 3402, 3429 i 3432). Són
estrats realment interessants perquè indirectament
marquen un límit molt ajustat i proper per a la cons-
trucció del portal republicà de la muralla nord. El
repertori resulta força repetitiu amb àmfores carta-
gineses T-7.4.3.1, itàliques Dr. 1A i grecoitàliques
de transició a la Dr. 1A, grisa i oxidada de la costa
catalana (gots D-III i D-III/IV, escudelles A-II i B, )
campaniana A (formes Lamb. 36, 27, 31 i 33), cam-
paniana B amb un únic fragment (Lamb. 5/7), cerà-
mica d’engalba blanca (1 fragment), càlats empori-
tans, plats C-IV oxidats amb pintura a l’estil dels cà-
lats emporitans, cassoles de cuina imitant les formes
de comuna itàlica, lopades cartagineses, etc.
Pel que fa a la datació dels estrats directament rela-
cionats amb la reforma de la muralla han estat inte-
ressants els corresponents a la construcció del pavi-
ment de l’estança obrada dins la muralla en el límit
nord del tram occidental d’aquesta (UE 2656). És
força similar a l’anterior, ja descrit, car s’hi constata
la presència de campaniana A, B (Lamb. 5/7), àm-
fora itàlica Dr. 1A i grisa de la costa catalana del se-
gle II aC. Tanmateix no hi apareix cap fragment de
ceràmica d’engalba blanca ni de grisa emporitana
tardana, que sí que es registra en els nivells d’aban-
donament de l’estança esmentada (UE 2654) amb
326
escudelles de la forma 2.2 que baixa la cronologia
fins al segle I aC avançat.
La darrera ocupació de l’oppidum i l’abandonament
La darrera fase de la vida de Sant Julià de Ramis
s’inicia a les acaballes del segle II aC. A la zona 1,
la plataforma i part del vell barri ibèric foren objec-
te d’una nova ocupació que perdurà durant el pri-
mer quart del segle I aC. D’aquest moment es van
excavar un conjunt d’estructures d’habitació con-
servades parcialment i lligades a una estratigrafia
fragmentària i tocada pel fet de trobar-se a prop de
la superfície. Tot i això s’apreciava com els darrers
pobladors efectuaren en alguns punts rebaixos per
tal de poder aprofitar els sòcols d’algunes antigues
habitacions ibèriques. També bastiren murs de nova
construcció aprofitant pedra de tota mena, fins i tot
dels mateixos murs de la plataforma. Tècnicament
seguien l’esquema habitual ibèric però segurament
amb acabats més matussers. A tocar del mur de la
plataforma es va poder delimitar una estança (hab.
5). Aquí es detectà un farciment que regularitzava
els desnivells de la roca per preparar un sòl de terra
compactada. La ceràmica recuperada fixava la cons-
trucció de la casa cap a les darreries del segle II aC.
S’hi descobrí campaniana A (forma Morel 68 b o c),
campaniana B amb la forma 5 de Lamboglia, àm-
fora Dressel 1 A, ceràmica d’engalba blanca, frag-
ments de tegula i dolium, etc.
Per sobre, hom hi localitzà restes de l’enderroc i ca-
pes de sediments que marcaven l’amortització de la
cambra. Aquí els materials encara són més moderns
i assenyalen l’abandonament en un moment avan-
çat del primer terç del segle I aC. En els inventaris
s’hi documenta campaniana B amb plats de la forma
Lamboglia 5, gobelets de ceràmica de parets fines
itàlics i imitacions locals en gris i oxidada de la cos-
ta catalana corresponents a les formes Mayet I i II,
àmfores itàliques Dressel 1B, cassoles de ceràmica
comuna itàlica, ceràmica d’engalba blanca, grises i
oxidades emporitanes amb decoració pintada, càlats
emporitans moderns, etc. Aquest registre arqueolò-
gic coincideix amb una quantitat notable de mate-
rials apareguts en els estrats d’abandonament de la
fase tardana del sector i, en general dels superficials
de tota la zona 1.
A la zona 2 i a llevant del portal republicà de la mu-
ralla es descobrien nivells encara més moderns. Es
relacionaven amb les restes d’una cabana amb una
llar domèstica (3483). Es disposava recolzada contra
la muralla ibèrica i aprofitava murs preexistents (UE
3478 i 3484). Els materials recuperats la daten cap a
mitjan segle I aC. La tècnica constructiva i l’aspecte
del forn continuaven plenament dins la tradició ibè-
rica local amb els sòcols dels murs de pedra lligada
amb fang i paviments de terra trepitjada però amb
la diferència que probablement la coberta disposava
d’un sostre de teules. L’abundant troballa de tegulae
i imbrices en els nivells d’enderroc i sobretot en un
abocador proper així ens ho fa creure. Precisament
aquest abocador es localitzava vora la paret de mig-
dia de la cabana, on uns notables retalls de formes
més aviat arrodonides es farcien amb terra i abun-
dant material ceràmic (UE 3480, 3536, 3550 i 3555).
El conjunt ceràmic recollit és força heterogeni per
la barreja de peces procedents dels estrats tallats en
obrir les fosses de l’abocador. Tanmateix les acom-
panyen d’altres més modernes. És especialment re-
llevant la presència de ceràmica emporitana tardana
tant en versions grisa i oxidada. Malgrat la quantitat
notable d’exemplars recuperats només es detecta la
forma 2.2 amb les variants a i b. Les importacions
són escasses i es limiten a àmfores itàliques Dr. 1B
pompeianes i de l’Adriàtic, imitacions de Dr. 1 de
tradició cartaginesa i alguns fragments escadussers
de campaniana B. La presència sovintejada de frag-
ments de dolia a l’abocador i a l’interior de la casa
fa plausible l’existència d’un magatzem a celobert
allí mateix. Sigui com sigui, sembla que es tractaria
d’una ocupació puntual i restringida perquè enlloc
més s’han documentat estrats i estructures tan avan-
çats en el segle I aC.
(LAP)
La denominació de l’oppidum de Sant Julià de Ra-
mis com a *Kerunta demana una justificació que,
més enllà d’obeir a una deducció possible, sigui
també probable. Ara sabem que la fundació del
que va acabar essent Gerunda a partir del 76 aC
va comportar un desplaçament d’uns quants quilò-
metres cap a migdia del gran oppidum de la mun-
tanya de Sant Julià de Ramis. Això es va fer per
tal que el nou enclavament acomplís amb absoluta
eficàcia el paper de ser la cruïlla dels camins que
passaven i es creuaven en aquest territori, sobretot
la via nord-sud, el vellíssim camí d’Hèracles. Es
tractava que els habitants que aleshores feien vida
a la ciutat deixessin el vell estatge per ocupar-ne
un de nou en un altre lloc. Atès, doncs, que no es
tractava d’una fundació ex nihilo, sinó més aviat
d’un desplaçament a un nou indret d’una població
ja existent, és lògic que aquesta mantingués el nom
primigeni, encara que modificat. No podia ser de
cap altra manera. De fets similars, almenys en el
resultat final, en tenim uns quants exemples ben
coneguts a l’actual Catalunya, els quals ens mos-
tren unes constants determinades de comportament
que, aplicades al nostre cas, en ajuden a proposar
i a refermar aquesta hipòtesi. Un primer exemple
és el de la ciutat d’Iluro (Mataró), que va adaptar,
llatinitzant-lo, el nom del gran oppidum laietà d’Il-
turo (Burriac). El canvi del topònim fou mínim i
obeeix a una eventual assimilació progressiva en-
tre els fonemes /–lt/- que explicaria primer la co-
incidència /–ll/- i després la pèrdua d’una de les
dues consonants líquides, fenomen que, és clar, en
facilitava la pronúncia.1 A migdia d’Iluro es loca-
litzava la ciutat de Baetulo (Badalona), que també
adaptà al llatí el nom ibèric d’un oppidum immedi-
at, Baitolo (Can Boscà). El pas del diftong –ai- >
-ae- en síl·laba inicial és un fenoòmen a bastament
conegut des de finals del s. III aC en el món romà2
(que en el llatí no urbà va evolucionar ràpidament
a e, des de començaments del s. I aC);3 així com el
tancament d’una vocal breu –o–- en síl·laba interna
oberta (com ho és la o de –to-), quan va seguida
d’una l velar, com en aquest cas.4 El pas de Barke-
no a Barcino es justifica per la mateixa raó abans
esmentada, és a dir, el tancament d’una vocal breu
(en aquest cas la –e-) en posició interna àtona, i
un canvi de grafia c per k sense que en variïa la
naturalesa del so oclusiu gutural sord. Més cap a
ponent, el nom de la ciutat ibèrica Iltirta es modi-
ficarà en la forma llatina Ilerda, la qual reflecteix
el mateix canvi que s’esdevé a Ilturo-Iluro, a més
d’una sonorització de la –t- i d’una obertura de la
1
Encara que existeixen seqüències fonètiques que evidencien la força as-
similadora del fonema líquid (*vel-se > velle “voler”; *Kwol-som > collum
“coll”), no tenim constància que el fenomen operi directament en la seqüèn-
cia -lt-,per la qual cosa caldria suposar primer un procés d’assimilació de
sonoritat i després de mode d’articulació com succeeix a *sal-do > sallo
“salar”.
2
Per exemple, en el Decret del Senat sobre les Bacanals (186 aC), que man-
té una grafia voluntàriament arcaïtzant, conviu la forma aedem (< *aidem)
amb la forma aiquom > aequum.
3
En Varró, per exemple, trobem edus per haedus, “cabrit”. En època imperi-
al el canvi de ae > e ja s’hauria produït també en el llatí urbà, tot i que es va
continuar mantenint la grafia ae de manera artificial.
4
S’entén per l velar qualsevol l seguida de consonant o de les vocals a, o, u.
Altres exemples: *sed dolo > sedulo; *exalo > exulo; *semol-are > simulare;
uolt > uult.
327
–i- en posicions en què, en principi, no s’havien de
provocar canvis.5
En el cas que ens interessa, només tenim testimo-
niat el nom llatí Gerunda, a través del qual gosem
deduir una forma hipotètica inicial *Kerunta, de
la qual fins ara no tenim ni testimonis epigràfics
ni numismàtics. A partir dels exemples mostrats,
la similitud entre els noms llatí i ibèric és molt
suggeridora:; les modificacions serien mínimes i
s’explicarien fàcilment per la necessitat d’adaptar
els grafemes i fonemes determinats de la llengua
de partida als de la llengua d’arribada. El can-
vi de l’oclusiva palatal sorda /k/ per la seva cor-
responent sonora /g/ no és estrany en llatí, quan
s’adapten mots d’altres llengües. Per exemple, el
verb gubernare –‘governar una nau’ (ja testimo-
niat el s. III aC)– sembla serque és un préstec del
grec κυβερνωῶ; igualment, la forma d’acusatiu
grec Ακραγάντα hauria estat adaptada al llatí com
a Agrigentum, “ ‘Agrigent”’ (Ciceró), i la forma
κωβιός ho hauria estat com a gobius, “ ‘cabot”’
(Ovidi). La sonorització que es produiria a la se-
qüència /–nt/- > /-nd/- no és gens habitual, tot i
que trobem un cas en què el comportament del
llatí i del grec difereixen a partir d’un ètim origi-
nari messapi. És el cas de Brundisium enfront de
Βρεντέσιον que reflectirien un βρέντιον originari,6
referit a la forma de cap de céèrvol que tenia la
ciutat antiga.
(J. C. i LAP)
Sant Martí de Llémena
169.- Les Serres
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 327, 196.
En la zona muntanyosa que es troba entre les valls
del Ter i del Llémena, prop del veïnat de les Serres,
es recollí superficialment ceràmica comuna, grisa
emporitana, àmfora de boca plana, àmfora itàlica
(grecoitàlica i Dressel 1), que permeteren suposar
l’existència d’un establiment indígena habitat al-
menys fins a final del segle II aC.
(LAP)
5
Tot i així, l’obertura de la i breu quan va seguida d’una r es dóna en altres
contextos de manera freqüent: per exemple, en síl·laba inicial breu o en síl·
laba interior breu oberta (*cinisis > cineris; *capise > capere).
6
Cfr. Estrabó 6, 286.
328
Sarrià de Ter
170.- Pla de l’Horta (làm. XVII,1)
Vil·la romana
Bibliografia: Oliva, 1970, 67-71; Nolla, 1983-1984,
111-124; Nolla i Casas, 1984, núm. 293, 181-187;
Nolla i Sagrera,1993, 145-158; Palahí i Vivó, 1994,
157-170.
La vil·la romana del Pla de l’Horta es troba a uns
quatre quilòmetres al nord de la ciutat de Girona,
dins del municipi de Sarrià de Ter, en un paratge
amb un lleu pendent de ponent cap a llevant, limitat
a l’oest per un petit turó i obert cap a la plana per
on, a uns 500 m, circula el riu Ter. A prop de la vil·
la es localitzava precisament el gual de Ter per on
el camí d’Hèrcules el travessava abans de dirigir-se
cap a Girona i on es va recuperar, ja fa uns quants
anys, un mil·liari.
La vil·la era abastida d’aigua per un petit aqüeducte
subterrani que la recollia d’una font propera (la font
de can Nadal).
Va ser descoberta a principi de l’any 1970 durant
la construcció d’uns pisos del Patronat Santa Creu
de la Selva. En fer-se unes fonamentacions, es van
trobar tot un seguit de paviments d’opus tessellatum
que van fer que s’aturessin les obres i que el STIA
de la Diputació hi iniciés tot un seguit d’actuacions
arqueològiques sota la direcció de M. Oliva, que es
varen desenvolupar en dues campanyes, la sego-
na de les quals va finalitzar a mitjan març de l’any
1972. Els mosaics, força malmesos, varen ser arren-
cats durant l’agost de 1970 per a la seva conservació
i restauració.
Els treballs es varen desenvolupar essencialment a
la part residencial, al voltant de la zona amb sòls
de mosaic. Ja durant la campanya del primer any i,
sobretot, durant les darreres setmanes de les excava-
cions es varen realitzar tot un seguit de rases i son-
deigs en direcció nord que varen permetre copsar
les dimensions i importància del conjunt. Així ma-
teix, a uns 50 m del nucli excavat, en direcció est, i
durant unes obres de canalització es varen descobrir
tot un seguit de murs, alguns d’ells d’opus testace-
um i altres d’opus caementicium, associats a un pa-
viment d’opus signinum i, el que és més remarcable,
una petita necròpolis d’incineració d’època ibèrica.
S’han realitzat d’altres troballes en aquest l’indret
en anys posteriors. Així, durant les obres de cons-
trucció del barri que actualment envolta el nucli ori-
ginal del Pla de l’Horta es va identificar una tomba
de tegulae, a uns 100 m al sud-est del nucli excavat,
mentre que, a uns 200 m en direcció nord, es va ex-
plorar una interessant necròpolis doble, una lligada
a la vil·la i l’altra clarament visigoda.
Val a dir que si bé les excavacions dels anys setanta
varen obrir una important superfície, el seu princi-
pal objectiu era la recuperació dels mosaics i es va
emprar una tècnica poc sofisticada, excavant en ex-
tensió. Només s’efectuaren dos sondeigs en profun-
ditat per sota del nivell de circulació conservat.
Des de l’any 2008, es desenvolupa a la vil·la un
nou projecte d’excavacions dirigit per l’Institut de
Recerca Històrica de la Universitat de Girona, em-
marcat dins el projecte ministerial «De l’oppidum
a la ciuitas» i en col·laboració amb la Diputació de
Girona i l’Ajuntament de Sarrià de Ter.
Gran part de la zona explorada correspon a una es-
tructuració altimperial, però per sota de diverses
estances s’han recuperat nivells i construccions
d’època republicana.
Fins a l’any 2010, les excavacions han posat al des-
cobert part de dues estances i indicis de l’existència
d’altres espais, tant d’habitatge com productius. Pel
que fa a les habitacions identificades, es tracta de
dues cambres quadrangulars d’entre 5 i 6 m de cos-
tat, alineades una a migdia de l’altra i comunicades
a través d’una porta disposada al centre del mur de
separació. En coneixem els límits septentrional, me-
ridional i de llevant, però no pas el de ponent (afec-
tat per construccions posteriors). És precisament en
aquesta direcció on hem de cercar la prolongació
de l’edifici, com ho demostra un mur localitzat uns
deu metres cap a ponent de les estances descrites o
el magatzem de dolia identificat uns quants metres
més enllà.
Tots els murs identificats fins ara atribuïbles a aques-
ta fase són obrats amb pedres lleument treballades
exteriorment, lligades amb fang i recobertes amb un
arrebossat de morter blanc.
Els sòls són de terra piconada. A l’àmbit situat al
nord, s’han recuperat dos paviments successius de
terra piconada, ambdós amb una llar situada a l’an-
gle sud-oest de la cambra, al costat de la porta de
comunicació. En el cas del sòl inferior, la superfície
presentava traces d’incendi (carbons, argila rogen-
ca, cremada) fet que indica que possiblement va ser
un petit incendi a la cambra el que va obligar a re-
modelar-la, de manera que es va col·locar un nou
nivell de circulació i es reconstruí la llar de foc.
Uns metres a ponent d’aquestes dues estances s’ha
identificat un mur, orientat de nord a sud, de blocs
de pedra, alguns d’ells quadrangulars i ben tallats,
lligats amb fang. Aquest mur, com altres de l’edifici
republicà, va ser aprofitat en l’obra augustal, com a
límit d’una de les noves estances.
Finalment, i encara en procés d’excavació en el mo-
ment de presentar aquests resultats, s’han localitzat
indicis d’un magatzem de dolia, situat a l’extrem
occidental de la zona excavada. D’aquest magat-
zem, completament esborrat en fases posteriors,
s’han identificat senyals d’alguns dels encaixos on
anaven col·locats els dolia, així com gran quantitat
d’aquests enormes recipients, que foren esclafats in
situ quan es deixaren de fer servir. Cal ressaltar que
al costat dels dolia s’han recuperat abundants restes
d’altres grans gerres de ceràmica i algunes àmfores
que devien utilitzar-se per desar productes diferents
dels que omplien els dolia.
Quan l’edifici es va refer en època augustal o, potser,
pocs anys després, se’n va mantenir l’orientació i
fins i tot l’estructura bàsica, però s’hi empraren nous
materials (el morter) i s’hi incorporaren paviments
més sòlids i luxosos (opus signinum amb tessel·les
i/o sectile). Alguns dels vells envans es van apro-
fitar en la nova edificació altimperial i, en alguns
dels casos, sembla que no només com a fonament
dels nous murs. Les noves construccions modifica-
ren les dimensions d’algunes de les velles estances
però van mantenir una distribució força semblant.
Fa l’efecte, amb les dades actuals, que l’edifici re-
sidencial del segle I ocuparia més superfície que el
d’època republicana, cosa que suposà, per exemple,
la destrucció del magatzem de dolia.
La construcció d’aquest primer edifici es remunta a
mitjan segle I aC en una cronologia que difereix en
pocs anys del moment de fundació de la ciutat de
Gerunda i com a conseqüència directa d’aquest fet.
329
Tots aquests elements estan encara en procés d’ex-
cavació i estudi en el moment de redactar aquestes
ratlles.
(LAP)
Vilablareix
171.- Església de Sant Mena
Vil·la romana
Bibliografia: Alberch i Burch,1989; Palahí i Costa,
2010b, 219-227.
El municipi de Vilablareix es troba a uns sis quilò-
metres al sud-oest de la ciutat de Girona, a la vall
mitjana del riu Güell. Actualment el nucli principal
és el veïnat del Perelló, i la resta de la població
s’escampa arreu del terme. El territori, eminent-
ment pla, i els rius i torrents que el reguen con-
verteixen aquesta àrea en una zona agrícolament
afavorida.
La vil·la se situava a l’entorn de l’actual església
parroquial, dedicada a sant Mena, en un sector pla-
ner, però lleument elevat respecte a l’entorn i encla-
vat entre dos rierols.
L’únic element actualment visible de la vil·la és una
torre sepulcral situada a migdia dels camps on s’ha-
via proposat situar la localització del nucli principal
de l’establiment, sobretot a través de la fotografia
aèria. En canvi, una prospecció realitzada l’any
1988 va permetre recollir als camps de migdia de
l’església parroquial restes ceràmiques i identificar
restes d’un mur i algun nivell d’enderroc.
L’any 2008 es va endegar un programa d’actuacions
en el marc del projecte ministerial “De l’oppidum a
la ciuitas”, treballs que continuen en el moment de
redactar el present escrit. Els resultats de les dues
primeres campanyes han aportat dades interessants.
Per un costat, s’ha pogut comprovar que una part
important de l’edifici residencial es trobava sota
l’actual església, que ocupa una cota més elevada
que els camps de l’entorn. Les prospeccions realit-
zades en aquests camps han demostrat que en un
moment indeterminat, ja en època moderna, el ni-
vell fou rebaixat considerablement, acció que va
malmetre totes les estructures que existien en aquell
sector, tant d’època romana com medieval, de tal
manera que només es conserven les restes d’aquells
330
elements que originalment se situaven per sota del
nivell de circulació, concretament el fons d’un di-
pòsit i part d’una claveguera. Si bé el dipòsit és cla-
rament d’època romana, això no queda tan clar en
el cas de la claveguera. També es va detectar com la
majoria de murs antics i medievals del sector havi-
en estat espoliats completament, i quedaven, aquí i
allà, indicis de les rases de saqueig, molt alterades
pels treballs agrícoles que encara avui s’hi desen-
volupen.
Tampoc a la zona més propera a l’església es con-
serven gaires estructures i les recuperades formen
part, sobretot, del nivell de fonamentació. Així, els
elements més ben conservats són les cambres de
combustió i els hipocausts de les sales escalfades
d’un petit conjunt termal d’època imperial.
Cal remarcar, però, la troballa d’alguns elements que
ens remeten a l’origen baixrepublicà de la vil·la. Es
tracta de les restes d’una cambra pavimentada en
opus signinum amb decoració de tessel·les. Del pa-
viment, se’n conservava una superfície molt minsa,
suficient, tanmateix, per apreciar els materials amb
què es va obrar; molt millor es preservava el seu ru-
dus. També es varen poder identificar dos dels límits
de l’estança: del de tramuntana només en quedava
la rasa d’espoli; en millor estat es presentava el de
llevant, que era bastit amb rierencs lligats amb fang
i es perllongava cap al nord, més enllà de l’estança,
fet que demostra l’existència de, com a mínim, una
segona cambra juxtaposada. Posteriorment, aquest
mur va servir de fonament per a una nova cambra,
ja bastida emprant morter. Al nord i est de l’estan-
ça també s’identificaren tres estructures circulars
de pedra i morter. Creiem que en realitat es tracta
d’antigues sitges que foren colgades en el moment
de bastir el nou edifici d’època altimperial. Es va
emprar pedres i morter com a material per farcir-
les per evitar inestabilitats en el terreny. Malaura-
dament, aquesta mena de reble impedia la troballa
de material susceptible de servir com a element de
datació.
En resum, doncs, les excavacions han proporcio-
nat indicis de l’existència d’un establiment d’èpo-
ca republicana, de caire industrial (sitges), però
combinat amb cambres amb un cert nivell de luxe
(paviment de signinum i tessel·les). El fet que les
estructures industrials i d’habitatge coexisteixin en
espais molt propers no és gens estrany, i el trobem
en altres vil·les republicanes com en la dels Amet-
llers, a Tossa.
(LAP)
Viladasens
172.- Camp de les Ribes (làm. XVII,2)
Establiment rural
Bibliografia: Martín, 1982, 37; Nolla i Casas, 1984,
núm. 338, 201.
Fons de cabana indígena localitzat prop del mas
Ferrer i a 150 m de la Creu de Fellines. Amb unes
mesures de 6 metres de llarg per 5 metres d’ample,
la modesta casa sembla que va ser destruïda per un
incendi, i per les troballes efectuades és possible re-
lacionar aquest jaciment amb el de la Creu. Al costat
de migdia del camí vell de Fellines i en superfície,
foren recollits fragments de ceràmica grisa empori-
tana i ibèrica.
(LAP)
173.- La Creu de Fellines (làm. XVII,3.
fig. 26)
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 337, 197-
201; Martín, 1981, 37-41.
Aquest jaciment, descobert com a conseqüència de
les obres constructives de la AP-7, l’any 1973, se
situa en un territori de pujols suaus travessat per la
riera de Cinyana, que desguassa al Ter. L’excava-
ció va permetre identificar una estructura rectangu-
lar d’uns 5 m d’amplada i uns 8 m de llargària (uns
40 m2) compartimentada interiorment en espais
paral·lels d’uns 2 m d’amplada. Els murs interiors i
exteriors, tots iguals, eren obrats amb toves dispo-
sades directament a terra sense fonaments visibles
ni sòcol de pedra. El sòl natural aplanat constituïa
el paviment de les quatre estances. L’edifici era co-
bert amb bigues de fusta i brancatge que sostenia
una gruixuda capa de fang i palla. Aquest sostre
fou trobat caigut dins de l’edifici, i l’ensorrament
degué malmetre una gran quantitat de ceràmica
grisa de la costa catalana que era allí emmagatze-
mada, completament uniforme i amb interessant
repertori de formes, entre les quals n’hi ha de ben
característiques al costat d’altres que, de vegades,
només coneixem allí. Hom localitzà alguna impor-
tació (ceràmica campaniana A, kalathos, àmfora
púnica, un 4,2 % del total) que ajudava a datar el
jaciment.
Molt a prop s’explorà una casa de planta rectangular
obrada de la mateixa manera, que era associada a un
abocador.
S’ha proposat considerar aquesta interessant estació
com un petit nucli rural convencional amb un ma-
gatzem immediat de ceràmica grisa de la costa cata-
lana. No hi ha indicis, ni directes ni indirectes, d’un
forn de terrissa en aquell indret. Podria no ser-hi, i el
magatzem ens informaria de com podria distribuir-
se la terrissa procedent d’un centre productor desco-
negut que, tanmateix, hem d’imaginar relativament
pròxim. Recordem que la Creu de Fellines es troba
al costat mateix del camí d’Hèrcules i, per tant, en
una posició òptima per comercialitzar un producte
per terra.
S’ha de datar, segons pensem, dins de la primera
meitat/mitjan segle II aC.
(LAP)
174.- La Plana
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas 1984, núm. 336, 197-
198.
És un gran camp enlairat, lleugerament bombat en
esquena d’ase en el seu eix longitudinal, situat al
costat d’un antic camí que ha estat identificat com
un tram de la Via Heràclea, al sud del nucli de Vila-
dasens. Les fotografies aèries de 1973 i de comen-
çament dels anys vuitanta van donar a conèixer una
gran estructura allargada que ocupava la major part
de la finca, segurament delimitada per una mena de
vall –pel que es podria deduir pel color més fosc de
les línies visibles des del cel– i compartimentada de
forma senzilla. Dins els límits d’aquesta gran àrea
es podia recollir una quantitat notable de ceràmica
–fins i tot algun fragment de molí rotatori–, que per-
metia imaginar una llarga ocupació de l’indret. Els
materials més antics, de mitjan o segona meitat del
segle II aC, eren els fragments d’àmfora de tipus
Dressel 1, mentre que els més recents eren els de
ceràmica africana D. Entre uns i altres, una mica de
tot i de tota època.
L’estructura peculiar, semblant a un gran recinte
clos, la seva situació i distància respecte a Gerun-
331
Fig. 26. Fellines: 1-16. Ceràmica de la costa catalana.. 8-9. Morter. 17-25. Àmfora itàlica.

332
da, al costat del camí, no gaire lluny de la riera de
Cinyana i el llarguíssim període d’ocupació que
es podia deduir a partir del material recollit en su-
perfície portaven a identificar-la amb la mansio de
Cinniana, que ara sabem –o considerem més pro-
bable– que era a prop de Cervià, en coincidència
amb el que es dedueix d’una nova lectura de la
taula de Peutinger, on sembla que es llegeix cla-
rament Cerviana a l’indret que correspondria a la
mansio, fet que, a més, està avalat per les troballes
dels darrers anys a la Quintana i Raset. En qualse-
vol cas, no pot descartar-se totalment la relació del
jaciment de la Plana amb la via, ni que sigui pel fet
que es troba a tocar el camí. Potser la seva estructu-
ra correspon a corrals o a un gran recinte clos més
que a una mansio, però en activitat almenys durant
sis o set segles.
La configuració actual del jaciment ha canviat mol-
tíssim respecte a la que es podia veure en el moment
del seu descobriment. Sembla que se n’ha alterat
una part considerable en anivellar-la, i la zona de
bosc que l’envoltava també ha estat afectada. No es
pot reconèixer, i les fotografies aèries actuals ja no
mostren aquelles estructures ni el recinte que es veia
als anys setanta i vuitanta del segle passat, amb tota
probabilitat ara perdudes.
(LAP)
333
PLA DE L’ESTANY
Banyoles
175.- Guèmol
Estació indeterminada
Bibliografia: Tremoleda, Roure i Castanyer, 1987,
145; Castanyer i Tremoleda, 2000b, 151.
En aquest petit puig de poc més de 200 m d’alça-
da, situat a la banda sud-est de l’estany i prop del
nucli, es documenta una troballa aïllada d’un vas
ceràmic que correspon a una imitació de campa-
niana A, sense cap mena d’estructura relaciona-
da.
(P. C. i J. T.)
176.- Puig d’en Colomer
Estació indeterminada
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 151.
Aquesta petita elevació a prop de l’estany ha pro-
porcionat diversos materials de cronologia republi-
cana tardana. Sovint, a la historiografia, s’ha volgut
identificar com la situació de la ciutat indígena de
Beseda, per bé que també s’ha relacionat amb la si-
tuació de la mateixa Porqueres.
(P. C i J. T.)
Camós
177.- Camp sud-est de Vilauba
Estació indeterminada
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 1999, 45; Cas-
tanyer i Tremoleda, 2000b, 180.
Al Pla de l’Estany, el jaciment més similar a la
fase de precedents de Vilauba, és el que iden-
tifiquem com a “camp al sud-est de Vilauba”, al
terme municipal de Camós. Malgrat que no s’ha
excavat mai, s’hi varen localitzar restes d’un lloc
d’habitació indígena, mal conegut, però amb ma-
terials propis dels segles II i I aC. Es deu tractar
d’una instal·lació dispersa per la plana que s’obre
al sud de l’estany, de poca entitat, i que en certa
manera caracteritza l’explotació agrícola indígena
que va rebre directament el contacte de la colonit-
zació romana. El seu abandonament no suposà la
fi del poblament i de l’explotació en aquest espai,
sinó que s’ha de relacionar amb l’inici de la fase
republicana de la vil·la de Vilauba, la qual cosa
significà l’origen d’un establiment ja típicament
romà.
(P. C. i J. T.)
178.- Vilauba
Establiment rural
Bibliografia: Roure et al., 1988, 31-35; Castanyer i
Tremoleda, 1999, 43-45 i 169-176; Castanyer i Tre-
moleda, 2000b, 183-185; Castanyer i Tremoleda,
2007, 19.
Aquesta vil·la romana, excavada de manera in-
interrompuda des de l’any 1978, ha proporcionat
estructures de totes les èpoques antigues. Els ma-
terials i les estructures d’època republicana no són
freqüents, i només han aparegut quan s’han pogut
excavar els nivells més profunds.
Aquesta presència, que s’ha denominat com una fase de
precedents, es defineix com una etapa inicial a la qual
es poden associar uns nivells arqueològics que es po-
den datar entre la fi del segle II i l’inici del segle I aC.
Des dels primers anys d’excavació s’havien desco-
bert, sota els murs més antics, diverses fosses que re-
tallaven el subsòl natural i estaven reomplertes amb
nombrosos fragments d’àmfores ibèriques i itàli-
ques. No fou, però, fins a la campanya de 1993 quan,
a la banda sud-est de l’excavació del camp Alt, i co-
bertes per les estructures de l’edificació flàvia, que
es varen poder documentar les primeres construcci-
ons pertanyents a l’edifici d’època republicana. Eren
diversos murs de gran amplada i consistència, entre
els quals en destacava un de forma semicircular.
Associada a ells hi havia una gran quantitat de ma-
terial, probablement abocat de forma voluntària per
terraplenar un nivell. Aquest conjunt estava format
sobretot per materials ibèrics: àmfores ibèriques de
boca plana, de les quals es comptaren més de 10.500
fragments, que podien haver pertangut a un total de
222 exemplars per a tot el conjunt, que estava for-
mat per ceràmiques de diverses categories: ceràmica
grisa emporitana, ceràmica d’engalba blanca i cerà-
mica comuna ibèrica; d’altra banda, el conjunt de
material importat estava format per 825 fragments
d’àmfora Dressel 1, que corresponen a uns 30 exem-
plars, utilitzades per al transport de vi itàlic, ceràmi-
ca de taula envernissada de negre, campaniana A i B,
així com algun fragment de ceràmica comuna itàli-
ca. Juntament amb aquestes ceràmiques es va trobar
una moneda que imitava la dracma emporitana.
La mateixa composició dels materials que aparei-
xen en els jaciments d’aquest moment de contacte
fa difícil de poder distingir clarament si ens trobem
337
davant d’un establiment ibèric o d’un dels primers
assentaments romans. Malgrat tot, la presència de
casos similars a la zona fa pensar en l’existència en
aquest mateix indret d’un establiment rural preromà
de dimensions modestes, una granja que pertanyeria
al període ibèric tardà i que hauria perdurat fins un
moment que hem de situar abans del canvi d’era.
(P.C. i J.T.)
179.- Vinya d’en Geldeus
Estació indeterminada
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 1999, 45; Cas-
tanyer i Tremoleda, 2000b, 180.
No gaire allunyat del punt anterior, en direcció a
la plana de Camós i Cornellà del Terri, que mar-
ca, com a via natural, el curs del torrent de Mata-
mors, en uns camps situats a la falda sud del turó
dels Esvorancs, hi trobem el jaciment amb cronolo-
gia d’època republicana conegut com la vinya d’en
Geldeus. En aquest indret s’hi han pogut recollir,
en superfície, algunes teules i ceràmiques ibèriques.
Tot i les notícies orals de la presència d’estructures,
mai no s’han pogut documentar, a l’espera que una
intervenció arqueològica ho confirmi.
(P. C. i J. T.)
Cornellà del Terri
180.- Bòbila de can Rafael Ginesta
Sitjar
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 262, 173;
Tremoleda, Roure i Castanyer, 1986-1987, 129-130.
Sitjar excavat l’any 1973 pel Servei Tècnic d’Inves-
tigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona
i situat a ponent del nucli urbà de Cornellà del Terri,
tal com indica el seu topònim, en unes terreres que
actualment queden a l’oest de l’autovia que connec-
ta Banyoles amb Girona. De fet, en el moment de
l’excavació la majoria de les fosses ja havien estat
escapçades. Obertes en un subsòl argilós, el seu far-
ciment tingué lloc durant diversos moments del segle
II aC. Un parell haurien estat colgades a la primera
meitat del segle II aC però el gruix més important ho
haurien estat durant el darrer quart d’aquell segle i el
primer del següent. Pel que fa al material, es va aple-
gar un ampli repertori de ceràmica: grisa emporitana,
d’engalba blanca, de cuina, comuna ibèrica, càlats,
àmfora itàlica, ibèrica i grecoitàlica i campània A i B
(forma Lamboglia 1). A més, també es documentaren
338
fragments de ferro, alguna moneda de bronze, fauna,
mol·luscs, tova, pondera, tegula, plom i material lític.
(LAP)
181.- Can Figa
Sitjar
Bibliografia: Nolla i Casas, núm. 263, 173-174; Tre-
moleda, Roure i Castanyer, 1986-1987, 129-130.
Aquest jaciment s’excavà per tràmit d’urgència l’any
1973. Aquesta intervenció va donar com a resultat la
localització de quatre sitges. Dues d’elles s’excava-
ren totalment però les altres dues es deixaren a mig
fer. Topogràficament, tres es trobaven aplegades però
la darrera quedava separada de la resta uns 15 m. El
conjunt cronològic que abasta el farciment de les sit-
ges se situa entre el darrer quart del segle II aC i el
primer quart del següent. Entre el material ceràmic
aplegat durant l’excavació hi havia terrissa grisa em-
poritana, comuna ibèrica, àmfora ibèrica, campania-
na B, engalba blanca, càlats, àmfora itàlica, de cui-
na, dolium, tegula i imbrex, a més de fauna terrestre.
Cal assenyalar que a la sitja núm. 2 es varen recollir
diversos fragments de ceràmica sud-gàl·lica (forma
Drag. 31), hispànica i africana A (forma Hayes 23),
la qual cosa ens documenta la freqüentació del lloc
més enllà del període baixrepublicà.
(LAP)
182.- Pont Xetmar - Sau 2
Sitja
Bibliografia: Dehesa i Esteba, 2000, 108.
Durant les obres d’urbanització d’aquesta zona es
va realitzar un salvament que va poder documentar,
molt afectada pels rebaixos, una sitja de perfil ova-
lat i quatre forats excavats a la roca. La seva excava-
ció va poder exhumar restes materials que es poden
datar entre final del segle III i el segle II aC, format
per produccions de tradició indígena, com ara àmfo-
res ibèriques, ceràmica comuna ibèrica, gerretes de
tipus bicònic de la costa catalana i, en menor quan-
titat, produccions de procedència itàlica: ceràmica
campaniana A i àmfora grecoitàlica.
(P. C. i J. T.)
Crespià
183.- Castellar del Portell
Oppidum (?)
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 152.
El lloc de Castellar es troba al sud del veïnat del
Portell, en un pla a la vora del cingle de Griera, que
limita amb el Fluvià, prop d’un antic camí ramader
que porta a Besalú. El lloc presenta vestigis d’un
hàbitat antic, i diverses prospeccions van propor-
cionar també ceràmiques que permeten deduir una
ocupació d’època republicana (segle II-I aC), tot i
que l’establiment deu ser molt anterior.
(P. C i J. T.)
184.- Sant Bartomeu
Estació indeterminada
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 152.
Prospeccions superficials han recollit materials als
camps de conreu situats a llevant de l’ermita de Sant
Bartomeu. La neteja de les restes de l’església, en
una zona boscosa, ha permès recuperar diversos
fragments de material propis d’època baixrepubli-
cana.
(P. C. i J. T.)
Esponellà
185.- Cova de les Encantades
Tomba
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 141.
El tresoret trobat en les excavacions de la cova de
les Encantades de Martís devia correspondre a una
ofrena funerària del segle II aC. El conjunt estava
constituït per dues monedes de plata (dracma i di-
visor) i onze bronzes ibèrics, tots d’Empúries, tret
d’un semis d’Iltirta, seca situada entre els ilergets.
Aquesta presència, juntament amb altres com la del
Reclau Viver, demostren que el Pla de l’Estany es-
tava pràcticament dominat per la seca emporitana.
La troballa de la cova és una mostra de la presència
d’amonedació ibèrica que es començarà a encunyar
a partir de final del segle III aC, potser com una im-
posició per part de Roma per al control financer.
(P. C. i J. T.)
Fontcoberta
186.- Camí de Puigpalter
Magatzem. Sitja
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 1991, 227-
228; Castanyer i Tremoleda, 2000b, 143 i 152.
La troballa, l’any 1945, de diverses àmfores ibèriques
al sud de puig Castellar i molt a prop del turó de San-
ta Caterina d’Espasens, documentades pel Sr. Miquel
Oliva, tot i la manca, de moment, d’estructures rela-
cionades, de segur que s’ha de connectar, per la seva
situació, amb activitats productives del poblat, i es po-
dria tractar d’un dipòsit d’àmfores o d’un espai dedi-
cat a l’emmagatzematge. Avala aquesta possibilitat el
fet de trobar-se en relació amb un antic camí que de-
via comunicar aquesta àrea més tancada amb la zona
de pas, al sud de la depressió lacustre, de Cornellà del
Terri, i que es devia dirigir cap a la plana de Girona.
La descoberta fortuïta, associada a una sitja, es pro-
duí pel desgast del terreny, que deixà visibles les
boques d’un conjunt de fins a cinc àmfores senceres
de tipologia ibèrica, que es trobaven, segons tota
evidència, in situ. Després d’aquesta primera actu-
ació, l’any 1988, hi poguérem localitzar i recuperar
encara algun exemplar més.
(P. C. i J. T.)
187.- Puig Castellar
Oppidum
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 1991, 231;
Castanyer i Tremoleda, 2000b, 152.
Puig Castellar, al terme municipal de Fontcoberta,
es troba al centre d’un gran espai triangular definit
al nord pel curs del Fluvià, a llevant pel vell pas
prehistòric seguit avui per la N-II, i a ponent per
la plana de l’Estany i el pas del Terri. Aquest terri-
tori reuneix unes magnífiques condicions agrícoles,
concretades en espais planers entre petites elevaci-
ons. Tot i l’escassa alçada de Puig Castellar (201
metres), aquest punt és un dels més dominants de
l’entorn, sobretot cap a migdia, i des del qual en
dies clars és possible arribar a veure el mar. Mal-
grat aquestes condicions i el convenciment general,
no ha estat possible de descobrir-hi fins avui restes
prou explícites que demostrin una ocupació ibèrica.
(P. C. i J. T.)
Palol de Reverdit
188.- Bosquet del Rajoler
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 312, 191.
Aquesta interessant vil·la romana se situa en un pla
enmig dels conreus, a tocar del revolt de la carretera
339
que porta a la Mota, després de l’encreuament de la
carretera comarcal de Girona a Banyoles. Entre el ma-
terial ceràmic baixrepublicà, cal destacar la presència
de ceràmica emporitana oxidada i reduïda, amb les
formes A-III i D-I, i ceràmica d’engalba blanca.
(LAP)
189.- Els Pins o Forn Cremat
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 306, 191.
Turó de poca alçada situat a la dreta de la carretera
de Girona a Banyoles, en acabar la pujada en un lloc
anomenat Les Alzines Clares, des d’on es domina el
castell de Montagut. Es recolliren en superfície frag-
ments d’àmfora de boca plana, grecoitàlica i itàlica,
fragments de dolia i tegulae, ceràmica emporitana i
material més modern. Fa pensar en un establiment
indígena ocupat durant època baixrepublicana (se-
gle II-I aC) amb continuacions posteriors.
(LAP)
Porqueres
190.- Mas Castell
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 69, 91-92;
Castanyer i Roure, 1985, 175-187; Burch et al.,
1999; Castanyer i Tremoleda, 2000b, 153-177.
El conjunt arqueològic de Mas Castell de Porqueres
està situat en un petit turó situat a la banda oest de
l’estany de Banyoles. Limita al nord amb la riera
Castellana i, a la part sud, amb la riera de Vinya-
plana, el rec del Marquès i el paratge del Vilar, amb
l’estanyol del mateix nom. Orogràficament, forma-
va part d’un conjunt de petites elevacions associa-
des a una cadena principal, Sant Patllari (654 me-
tres), que són resultat de l’erosió de les margues que
formen el subsòl de la zona. La posició privilegiada
del turó de Porqueres, dominant l’àrea immediata
de l’estany, rica en recursos naturals i envoltada de
terrenys d’aiguamolls, propicià l’ocupació contínua
de l’indret ja des del segle VI aC i fins avui.
L’existència del jaciment arqueològic era coneguda
ja en temps antic, gràcies a la recollida d’objectes
i materials realitzada per diversos erudits locals,
com Pere Alsius i Jaume Butinyà, que ràpidament
destacaren la importància de l’indret per entendre
l’evolució del poblament durant l’època antiga a
340
la comarca. Especialment rellevants foren els tre-
balls realitzats per Josep Maria Corominas entre
1944 i 1946 amb motiu dels treballs de construcció
de l’actual carretera de circumval·lació de l’estany,
que afectaren directament el jaciment arqueològic
i a conseqüència dels quals es va poder recuperar
un important conjunt de materials, provinent sobre-
tot de la part sud de l’església romànica de Santa
Maria, vora el revolt que fa allà la carretera, i que
fou recollit pel Sr. Corominas. Aquests materials su-
posaren un primer pas de cara a la delimitació del
conjunt arqueològic.
Malgrat que l’any 1944 es realitzà la primera cam-
panya d’excavacions, dirigida pel Dr. Lluís Pericot
i efectuada per Josep Maria Corominas, els treballs
s’abandonaren fins al 1964, quan es descobriren al-
gunes sepultures de l’antic cementiri tardoromà, fet
que afavorí la posterior represa dels treballs sota el
patrocini del Centre d’Estudis Comarcals de Banyo-
les i la direcció de Miquel Oliva. Els treballs arque-
ològics consistiren en una exploració general i, so-
bretot, de la zona més elevada del turó, on s’excavà
la basílica visigoda i la necròpolis adjacent, situades
just al part nord de Mas Castell i, finalment, tam-
bé, en el descobriment d’un camp de sitges situat al
pendent oest de l’esmentat mas. La recerca d’aquest
camp de sitges va prosseguir encara durant els anys
1969 i 1970.
A final dels anys 70 i inici dels 80, i coincidint amb
el canvi de propietari dels terrenys, d’ençà llavors
molt més reticent a l’activitat arqueològica, els tre-
balls es limitaren a la realització de diverses cales de
salvament i de delimitació del jaciment, insuficients
per conscienciar les institucions i aturar la destruc-
ció causada per les obres de reforma modernes que
varen malmetre considerablement diverses parts del
seu patrimoni.
Les particularitats de la recerca realitzada aquells
anys a Porqueres, les mancances relatives a aspec-
tes cabdals com el seu urbanisme, així com també la
falta absoluta de dades obtingudes en excavacions
més actuals, condicionen notablement la interpre-
tació que avui en podem fer. A partir de les excava-
cions i l’estudi d’alguns dels materials recuperats,
sembla segur que la primera ocupació del turó cor-
respondria a una necròpolis de la cultura dels camp
d’urnes, que hipotèticament hauríem de situar a la
banda oest de la masia i que constituïa el fons prei-
bèric del poblat.
L’ocupació es va consolidar i intensificar durant el
període corresponent a l’ibèric ple i final. Mentre
que la continuïtat en l’arribada de materials cerà-
mics importats suggereix una pervivència de l’antic
hàbitat fins, com a mínim, al segle I dC, és a dir,
entrada ja l’etapa romana, la menor presència d’im-
portacions de sigil·lada africana sembla assenyalar
una reducció, abandonament parcial o un canvi de
funció de l’establiment a partir del segle II i III dC.
En un moment imprecís entre el segle IV i els inicis
del V dC, la progressiva cristianització del territo-
ri comportà la reforma de l’antiga àrea de culte i
la posterior transformació d’aquest sector del turó
de Porqueres en un cementiri, on s’enterraven els
difunts del poblament dispers que hi havia a l’en-
torn de l’estany de Banyoles. A final del segle V es
construí una basílica paleocristiana, que es reformà
successivament en els segles posteriors fins que, a
l’època romànica, s’edifica un nou temple uns pocs
metres més enllà.
En l’estat actual de les investigacions i en absència
de cap estudi global, amb el conjunt de materials
recuperat en les diverses intervencions arqueològi-
ques podem dir que la zona d’ocupació principal del
poblat ibèric es concentrava en la part oest i nord-
oest fins al Castell, on van aparèixer estructures,
acompanyades d’estratigrafia, que deuen correspon-
dre a l’hàbitat ibèric dels segles V-II aC i on no es
detecta ocupació posterior al segle II aC.
Més enllà d’aquesta migrada consideració general,
haurem de reconèixer que tenim un desconeixement
total de l’urbanisme de l’antic oppidum ibèric, de
manera que encara avui no podem precisar l’ex-
tensió real que tenia, ni tampoc si estava envoltat
totalment de muralles, atès l’entorn lacustre que en-
voltava gairebé totalment l’assentament. Els sonde-
jos arqueològics demostren que a la part central del
jaciment l’estratigrafia acumulada al llarg dels di-
versos segles d’ocupació era superior als tres metres
i que els materials corresponents als segles VI-II aC
són relativament abundants i rics.
Les intervencions realitzades entre els anys 1969 i
1970, centrades en els terrenys que formen la banda
oest del Mas Castell, de relleu suau i en una zona
que probablement quedava ja fora del recinte urbà,
varen permetre localitzar fins a un total de 13 sitges
que òbviament s’han de posar en relació directa amb
l’establiment ibèric. A partir de la secció i caracte-
rístiques es poden diferenciar dos tipus diferents de
sitges: les sitges buidades en el terra verge (núm.
1, 6 a 10 i 13), sovint de dimensions considerables
(2,50 metres de profunditat i 1,50 metres de diàme-
tre màxim); i, en segon lloc, les sitges excavades a
la roca, la marga del subsòl coneguda a la zona com
a “xalió”.
El material arqueològic trobat com a resultat de
l’excavació d’aquest grup de sitges fou abundant
i de gran qualitat, i permet situar l’abandonament
dels dipòsits en època tardorepublicana. Destaca
també la presència significativa de material de cro-
nologia més antiga, en alguns casos del segle VI aC,
potser a causa de l’aportació de terres d’altres ban-
des del jaciment. La ceràmica és, quantitativament,
el material més freqüent, però tampoc no és gens
negligible la quantitat de metall i d’objectes d’os
treballat.
Segons es dedueix de l’enorme quantitat de mate-
rials que es daten als segles II-I aC (campaniana A:
Lamb. 23, 27, 25, 68, 28, 31; campaniana B: Lamb.
5, 1/8, 2, 4, ceràmica grisa de la costa catalana; gre-
coitàliques, Dressel 1A i 1B, etc.), en aquests se-
gles el poblat de Porqueres va gaudir encara d’una
certa activitat i puixança. Les troballes demostren
que, dins la seqüència general del jaciment, aquesta
devia ser una etapa d’una notable efervescència ur-
bana, amb reformes i modificacions a la part central
i més elevada de l’oppidum.
La troballa de diversos elements arquitectònics cor-
responents a un temple de tipus romà emplaçat en
aquesta part del turó, del qual s’han pogut identi-
ficar diversos elements, com ara capitells, fusts de
columnes i bases, així ho testimonia, i confirma la
coincidència amb la tendència d’abast més general
que documentem també en d’altres poblats del ter-
ritori entre les acaballes del segle II i, sobretot, du-
rant el segle I aC. Tots ells apareixen fora de context
i gairebé sempre reutilitzats en les construccions
d’èpoques posteriors. Es tracta de diversos capitells
de gres d’ordre toscà, amb un àbac escairat i llis,
l’equí amb el perfil en arc de cercle i l’hipotraqueli
format per un filet llis i una apòfige que sobresurt
341
del fust de la columna. També hi ha diversos frag-
ments de base àtica formada per un plint circular,
una petita escòcia i un doble tor.
Relacionem també amb aquest temple un darrer ele-
ment, aparegut en els nivells baiximperials de la vil·
la romana de Vilauba (Camós), a uns tres quilòme-
tres de distància de Porqueres. Es tracta d’un bloc
de base d’un podi, una kyma reversa, també de gres
i que, tipològicament, tindria una cronologia coinci-
dent amb els altres elements del temple localitzats a
Porqueres. Perfils similars o idèntics tenen, per citar
només alguns paral·lels propers, el podi del temple
principal del fòrum romà d’Empúries o el temple
suposat de Serapis del sector meridional de la Neà-
polis emporitana, datats a la segona meitat del segle
I aC. La seva presència en aquest jaciment podria
confirmar l’espoli que va patir l’antiga edificació
romana republicana al segle IV dC, paral·lelament
a l’adequació d’aquest zona com a cementiri i lloc
de culte cristià. La troballa de diversos fragments
d’inscripcions en els contextos tardoromans de la
vil·la podria fer pensar en la recuperació de diver-
sos elements arquitectònics o de prestigi de l’antic
poblat ibèric.
Amb les dades disponibles podem imaginar un edi-
cle de dimensions més aviat reduïdes, aixecat da-
munt d’un podi motllurat a la base, in antis o te-
tràstil i d’ordre toscà. Malgrat que no en tenim cap
argument convincent, s’ha apuntat a una possible
dedicació a una divinitat vinculada amb l’estany i
amb l’aigua o, si fem cas dels topònims que donen
nom al jaciment, Porcariae o Porcharias, a la de-
essa Porca, protectora de la natura i dels camps. La
construcció d’aquest temple s’ha de situar, a tall de
hipòtesis i a falta d’estratigrafies fiables, al segle I
aC. Els materials més moderns trobats en aquesta
zona del turó, algunes variants tardanes de ceràmica
africana A2, semblen indicar que el monument va
continuar dempeus com a mínim fins a la primera
meitat del segle III, fet que coincideix també amb el
procés de reutilització d’alguns elements que cons-
tatem a la vil·la de Vilauba.
El procés que d’una manera més subtil intuïm a Por-
queres, i que és molt més evident en poblats propers
com ara Sant Julià de Ramis, demostra que durant
el segle I aC i probablement fins als inicis de l’etapa
altimperial el poblat es manté encara com a element
342
de referència territorial, malgrat que el control fiscal
i militar era d’ençà el segle II aC ja plenament romà.
En aquest sentit, l’edificació d’aquest temple de ti-
pus romà es pot interpretar com un símptoma de la
tutela romana i, alhora també, com la demostració
de la voluntat d’adaptació de les elits indígenes dins
la nova realitat econòmica i social que a mesura que
es consolidava el procés de romanització s’anava
configurant.
L’arqueologia confirma que és justament en el segle
II aC, i possiblement també durant la primera meitat
del segle I aC, quan es produeix l’ocupació de la
major part dels turons situats entorn de Porqueres.
Els patrons d’assentament d’aquests jaciments, que
incloem en aquesta mateixa obra de síntesi, són di-
versos, car trobem estacions emplaçades en zones
més emboscades, al peu dels turons o al mig de la
plana.
(P. C. i J. T.)
191.- Mas Oliveras o l’Olivet
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 315, 194;
Castanyer i Tremoleda, 1999, 45; Castanyer i Tre-
moleda, 2000b, 154.
En un turonet situat a l’oest de Mas Castell hi ha
Mas Oliveres o l’Olivet del Castell, on, en el marc
de les excavacions de Mas Castell, es van realitzar
prospeccions que van permetre una recollida de ma-
terials diversos d’un context propi dels dos darrers
segles de la República, tot i que no s’hi van docu-
mentar estructures.
Tant pel que fa a la topografia com a la cronolo-
gia del material, podem pensar que l’Olivet és una
estació indígena de segon ordre que s’ha de posar
en relació de dependència amb el centre important
del Mas Castell de Porqueres, el gran oppidum de la
zona de l’estany.
(P. C. i J. T.)
192.- Salt del Matxo
Estació indeterminada
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm, 316, 194;
Tremoleda, Roure i Castanyer, 1986-1987, 140-
141; Castanyer i Tremoleda, 1999, 45; Castanyer i
Tremoleda, 2000b, 181.
És un indret situat a la banda est de la carretera que
va de Banyoles a Mieres i que segueix un antic pas
natural molt utilitzat per comunicar la zona de l’Es-
tany amb la Garrotxa, a tocar del pas de la riera Cas-
tellana, també al terme municipal de Porqueres. La
recollida de material que es va realitzar en aquest
punt és interessant perquè mostra una composició
homogènia, formada únicament per àmfores, sen-
se restes conegudes de construcció, i s’hi barregen
àmfores de producció local, àmfores ibèriques de
boca plana i àmfores de vi de procedència itàlica,
sobretot Dressel 1 i possiblement Lamboglia 2. Cro-
nològicament és de final del segle II aC, mostra ja
una presència itàlica clara, i devia correspondre a un
magatzem o reserva.
(P. C. i J. T.)
193.- Torre sobre Puig Surís
Torre
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 177.
La torre sobre el puig Surís està situada al vessant
oriental de la serra de Sant Patllari. La seva es-
tructura es coneix poc i es conserva en mal estat a
causa de les extraccions d’argila que s’han efectuat
al turó. És de planta quadrada i de parament petit.
Probablement es pot datar en època republicana fins
a l’època d’August. Una recollida de materials ha
permès recuperar àmfora ibèrica, ceràmica comuna
ibèrica i ceràmica grisa de la costa catalana; àmfora
i ceràmica comuna itàlica, però també àmfora de la
Tarraconense.
Des d’aquest punt es podia dominar la reduïda plana
que s’estenia per l’est, en forma de passadís entre
Sant Patllari i el puig de Miànigues, explotada du-
rant tota l’antiguitat per la vil·la de Vilauba, i con-
duïa vers el nord a l’estany i al pla obert de Banyo-
les, i també es controlava el pas que menava cap a
Pujarnol i Rocacorba.
(P. C. i J. T.)
Sant Miquel de Campmajor
194.- Puig Castellar
Oppidum
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 152-
153.
El puig Castellar de Sant Miquel de Campmajor és
un altre indret que reuneix les condicions ideals per
a la instal·lació d’un poblat ibèric. Amb una altitud
de 462 metres, el puig s’alça enmig d’una zona re-
tallada a banda i banda pel pas del Merdança i del
Ritort, i queda emmarcat al nord per la serra de la
Cadamont i al sud per serra Mitjana. El valor estra-
tègic d’aquest punt és innegable, ja que domina les
parts baixes que queden als dos vessants, on avui
hi ha els pobles de Mieres i Sant Miquel de Camp-
major.
(P. C. i J. T.)
195.- Torre del Ginestar
Torre
Bibliografia: Castanyer i Tremoleda, 2000b, 178 i
181.
Sembla que també hauríem de situar en un moment
semblant la torre del Ginestar a Sant Miquel de
Campmajor, sobre el mas de can Ginestar i al vèrtex
sud de la serra que en pren el nom. Des d’aquest
mirador d’uns 500 metres d’altitud es dominava la
vall del Ritort i de la riera de Sant Miquel fins a la
zona de Montfalgó, mentre que per l’altra banda es
controlava tot el vessant oriental fins a Porqueres i
al flanc oest de l’estany.
(P. C. i J. T.)
Serinyà
196.- Cova del Reclau Viver
Tombes
Bibliografia: Tremoleda, Roure i Castanyer, 1986-
1987, 130-132.
Al paratge anomenat el Reclau, a Serinyà, es tro-
ba la cova del Reclau Viver. La cova es troba di-
vidida en dos sectors principals: el vestíbul, que
correspon a la part coberta, i el corredor, que és
una gran esquerda del terreny, sense sostre. En
origen, totes dues parts estaven cobertes, fins que
l’enderroc d’una part va comportar aquesta divi-
sió.
Les primeres excavacions de la cova, realitzades
als anys 40 del s. XX, van proporcionar troballes
d’època romana. En concret, procedeixen de la zona
del vestíbul i dels nivells superiors del corredor.
Aquests nivells no es trobaven in situ, sinó que ha-
vien estat remenats en època moderna, tot marcant
la fi d’un seguit de freqüentacions.
Segons Josep M. Corominas, es van recuperar di-
verses restes humanes, i fragments de ceràmica
343
d’època romana republicana, com ara àmfora ibèri-
ca, ceràmica comuna ibèrica, ceràmica grisa empo-
ritana, ceràmica romana i teules que formaven part
d’una tomba d’època romana. A part dels materi-
als d’aquesta cronologia, també hi havia ceràmica
d’època alt i baiximperial.
També és d’interès assenyalar la troballa d’un lot de
monedes de plata trobat prop d’una esquerda situ-
ada entre l’entrada i una cambra lateral. Aquest lot
de monedes estava format per vuit dracmes i quatre
divisors d’Empúries, i correspon a un dipòsit fet en
un amagatall en un moment concret, ja que les pe-
ces presenten una gran homogeneïtat. La cronologia
d’aquestes monedes s’ha de situar a partir de mitjan
segle III aC.
(P. C. i J. T.)
197.- Nucli urbà
Sitjar
Bibliografia: inèdit.
En l’arranjament de l’accés al poble es van tallar uns
marges que van retallar diverses sitges que estaven
farcides amb un conjunt de materials d’escombrera
d’època republicana: àmfores Dressel 1 itàliques,
àmfora ibèrica, etc.
(P. C. i J. T.)
Vilademuls
198.- Camp del Pla de Sant Esteve (làm.
XVIII,1)
Sitjar
Bibliografia: Callavé et al., 2010; Codina, 2010,
129-132.
El jaciment del Camp del Pla de Sant Esteve fou
localitzat el novembre de 2007 en el tram de TGV
entre Cornellà del Terri i Vilademuls, i excavat com-
pletament entre gener i abril de 2008. Estava situat
al sud-est de la localitat de Sant Esteve de Guial-
bes, en el municipi de Vilademuls (Pla de l’Estany),
en el vessant d’un turó molt suau. La singularitat
topogràfica i geològica del terreny va fer dividir el
jaciment en tres sectors: el sector 1 ocupava la part
més alta del vessant, a la part més occidental de la
traça; el sector 2 es localitzava a la part central del
jaciment i quedava separat del sector 1 per una fran-
ja de subsòl de grans dimensions en la qual no es
va localitzar cap resta, i el sector 3 ocupava la part
344
inferior del pendent, separat del sector 2 per un tall
transversal en el subsòl.
La intervenció arqueològica va permetre excavar
una sèrie d’estructures retallades en el subsòl, a
banda d’un nivell arqueològic de grans dimensions
amb restes de material ceràmic que es localitzava
íntegrament en el sector 1. En els sectors 2 i 3 es
van localitzar un total de 69 sitges, una estructura
funerària i 7 retalls de grans dimensions.
Pel que fa al sector 1, tot ell estava ocupat per un
nivell arqueològic molt extens que, en superfície,
presentava grans concentracions d’argila i terres
cremades i ceràmica escampada. Feia uns 24 m de
llargada per 5 m en la part més ampla i 1,75 m en la
part més estreta. La seva profunditat era variable i
oscil·lava entre els 0,20 m a la seva part més meridi-
onal i 0,70 m a la part més septentrional. L’excava-
ció d’aquest estrat no ens va donar cap indici sobre
la seva funcionalitat, però sí que va ser interessant
constatar que es perllongava per sota de la capa ve-
getal actual, fora de la traça del TGV. El material
arqueològic que s’hi va recuperar, força escàs, va
proporcionar una cronologia de segles II-I aC, idèn-
tica a la de les sitges.
El sector 2 estava situat a la part central del vessant
i havia patit molt poc l’acció dels treballs agrícoles
posteriors, de manera que les sitges i els retalls que
s’hi van localitzar es trobaven en molt bon estat de
conservació. Tipològicament, les sitges localitza-
des es corresponien perfectament amb la tipologia
d’aquestes estructures d’època iberoromana: grans
retalls en el subsòl, globulars o piriformes, amb el
fons pla o còncau. Els nivells que les amortitzaven
contenien gran quantitat de material ceràmic, així
com moltes restes de fauna, cendres i carbons.
Hem de destacar la troballa, al nord-est del sector,
d’una sepultura (UE 2103) que retallava una estruc-
tura de forma més o menys rectangular, de grans
dimensions (UE 2026). Es tractava d’una tomba de
lloses que presentava dues pedres posades planes
fent la funció de coberta i llosetes posades verticals
pels laterals. Les seves dimensions eren de 0,82 m
de llargada per 0,32 m d’amplada, i contenia les res-
tes d’un individu infantil que, a hores d’ara, es troba
en fase d’estudi. Remarquem la presència, a nivell
dels coxals, d’una moneda de bronze que provenia
de la Gàl·lia, exactament de la zona dels sèquans,
habitants del sud de l’actual Lió, amb una cronolo-
gia de mitjan s. I aC.
El sector 3, situat a la part inferior del vessant, pre-
sentava tot un seguit de sitges molt alterades per
l’efecte dels treballs agrícoles posteriors. Destaquem
que estaven envoltades per grans retalls que tanca-
ven aquest espai agrari i, igual que les del sector 2,
contenien gran quantitat de materials antròpics.
En conjunt, l’excavació de les sitges del Camp del
pla de Sant Esteve ens va permetre datar el seu mo-
ment d’amortització entre el segles II i I aC. Els
materials ceràmics localitzats són els típics d’aquest
moment: produccions locals, amb diverses formes
de comuna oxidada i kalathoi pintats, àmfores ibèri-
ques, itàliques, campaniana A, dolium... Algun frag-
ment d’àmfora tarraconense constituiria el material
més tardà localitzat en el jaciment.
El material metàl·lic, tot i que bastant escadusser,
està molt ben representat. Es van recuperar restes
d’eines agrícoles (podalls, aixades...), objectes d’ús
personal (ganivets, navalles...) i armes (una punta
de llança...). Pel que fa als bronzes, destaquem la
presència de dues fíbules, molt malmeses, claus de
cabota plana i agulles de cap, entre d’altres. Les tro-
balles numismàtiques, en canvi, foren molt més es-
casses ja que tan sols es va localitzar un as emporità
i la moneda sèquana abans esmentada. Remarquem,
igualment, la presència en diverses sitges de molins,
tant rotatoris (tant la part activa com la passiva) com
de vaivé.
Pel que fa a la distribució espacial, les sitges aparei-
xien agrupades, però no mostraven uns alineaments
clars. Destaquem en tot cas que, mentre que en el
sector 2 hi havia grups de fins a tres sitges que es
retallaven entre si, en el sector 3, en canvi, tan sols
vam trobar un cas en què dues sitges es retallaven.
Destaquem el fet que, per la part nord, nord-est i
sud-est, les sitges estan envoltades per grans re-
talls, relacionats segurament amb tasques agríco-
les posteriors i que sembla que clausuraven aquest
espai.
A l’hora de contextualitzar aquest jaciment, cal re-
marcar l’existència, a uns 10 km al sud, de l’oppi-
dum de Sant Julià de Ramis, que està en ple funci-
onament fins entrat el segle I aC i, per tant, la seva
relació amb el camp de sitges excavat per nosaltres
esdevé ben probable. Tanmateix, no podem des-
cartar que, per la seva ubicació geogràfica, el po-
dríem relacionar també amb alguns establiments
empordanesos contemporanis propers, i més tenint
en compte que per aquella zona hi passava el camí
d’Hèracles, principal via de comunicació terrestre
de l’època, i que tampoc era gaire lluny del Camí
d’Empúries.
De fet, la zona mostra signes d’especial vitalitat du-
rant el període ibèric tardà, que és quan el camp de
sitges del pla de Sant Esteve va funcionar. A banda
de l’assentament rural del mas Castellar de Pontós
en la seva darrera fase d’ocupació, són remarcables
les troballes de Fellines, en el veí municipi de Vila-
dasens, on es desenvolupà, entre final del segle III
aC i principi del II aC, un taller de ceràmica em-
poritana. També hi ha restes de petits assentaments
tardoibèrics de plana una mica més a llevant, però
prou ben comunicats amb el nostre assentament, a
Saus-Camallera (Camp del Bosquet) i Viladamat
(la Muntanyeta, l’Olivet d’en Pujol), ja prop d’Em-
púries, sense oblidar algun camp de sitges, com el
de la Carretera d’Orriols, a Llampaies. Tampoc és
lluny, ans al contrari, el possible hàbitat del Puig
de la Perdiu (Bàscara). La fi del funcionament del
camp de sitges del Pla de Sant Esteve és en gene-
ral contemporània a l’abandó de tots aquests altres
jaciments.
(D. C.)
345
LA SELVA
Amer
199.- Puig d’Alia, Puig Galí o Puig de Li
(làm. XVIII,2)
Torre
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 339, 203,
làm. LXX, 11; Moret, 1996, núm. 12, 367; Llinàs et
al., 1999, 97-108, amb la bibliografia anterior.
Aquesta elevació encinglerada sobre les valls del riu
Brugent i Llémena domina des d’una alçada consi-
derable –498 m sobre el nivell del mar– una exten-
sa zona i diverses i importants vies de comunicació
cap a la Garrotxa, cap a Osona o cap a la Depressió
Prelitoral.
En el punt més enlairat, des d’on millor es controla
tot l’entorn, es conserva una torre quadrangular, em-
mascarada per la vegetació però prou ben conserva-
da. És de planta rectangular perfectament regular de
9,70 m de costat llarg (nord / sud) i 7,75 m de costat
curt (est / oest) amb uns murs d’una amplada apro-
ximada d’1,40 m i, pel que es pot apreciar, sense cap
mena de compartimentació interna i amb una super-
fície d’uns 75,175 m2. Era obrada amb grans blocs
de pedra calcària, de forma rectangular i ben escai-
rats, de mides diverses però sempre grans, a l’entorn
d’un metre de llarg i uns 0,60 m d’altura, disposats
en sec i formant filades rectes i regulars. L’aspecte
és el del gran parament poligonal de tipus “ciclopi”.
En alguns llocs es conserven fins a sis filades (uns 3
m) mentre que en uns altres només s’ha preservat la
inferior, que es disposà directament sobre el sòl ge-
ològic, al qual s’adapta perfectament. No s’observa
una suposada porta assenyala fa anys per M. Oliva.
Per la tècnica constructiva, el material arqueològic
–escàs, recuperat en diverses prospeccions, entre el
qual cal assenyalar tegula i àmfora Dressel 1B– i el
lloc que ocupa ens inclinaríem a pensar en una torre
romana de control i comunicacions baixrepublica-
na. L’indret continuà freqüentat com a mínim fins a
mitjan segle I.
Hem de descartar, malgrat tot el que s’ha escrit,
l’existència d’un oppidum a Puig d’Alia.
(LAP)
200.- Sant Climent
Estació indeterminada
Bibliografia: Llinàs i Merino, 1989, 17-33
De prop del Puig d’Alia, pels voltants d’una masia
anomenada torre de Sant Climent o de Rocasalva,
procedeixen diversos fragments de ceràmica, entre
els quals n’hi ha un d’àmfora itàlica.
(LAP)
Anglès
201.- Nucli urbà
Estació indeterminada
Bibliografia: Merino i Llinàs, 1991, 17-33.
La freqüentació d’aquest lloc en època republicana
només es coneix a partir de la troballa de material
descontextualitzat: àmfora itàlica i ceràmica comu-
na oxidada.
(LAP)
Arbúcies
202.- Can Pons (làm. XVIII,3)
Establiment rural
Bibliografia: Font et al., 1994, 83-86; Font et
al.,1996, 93-103.
L’any 1993, durant les obres de construcció del nou
camp de futbol de la vila d’Arbúcies, que es tro-
ba a uns 300 m cap a ponent del nucli urbà, es van
descobrir restes arqueològiques que exigiren una
excavació. La realitzaren els tècnics del Museu de
la Gabella, i va permetre identificar un petit establi-
ment rural de tipus familiar, molt ben conservat. El
lloc és una terrassa fòssil de la riera d’Arbúcies on
sovintejaven grans blocs granítics que foren apro-
fitats pels antics estadants. Convé recordar que les
prospeccions de tot el sector afectat per les obres
van permetre identificar un altre jaciment, plena-
ment romà (Can Pons 2), i la presència, arreu, d’una
fina capa de cendres que s’ha posat en relació amb
l’establiment baixrepublicà i que documentaria la
pràctica de l’artiga.
El procés de construcció de l’edifici pot ser seguit
amb molta precisió a partir de les dades estratigràfi-
ques aportades per l’excavació. Caldria, però, abans
d’explicar el procés detalladament, assenyalar un
aspecte important: la planta que en resulta és ben
regular i perfectament orgànica, amb una forma
simple però coherent, fàcil de realitzar i plenament
funcional. Cal, però, assumir que, quan es realitzà la
349
implantació, els executors sabien perfectament com
havia de ser fins als darrers detalls. L’obra es realit-
zà d’un sol cop, sense vacil·lacions, i no hi hagué
canvis substancials durant els anys, pocs, de funci-
onament.
Primerament es degué “dibuixar” a terra la planta
sencera sobre el sòl natural, la terrassa fluvial, i s’obrí
una mínima rasa de fonamentació de l’amplada dels
murs –0,50m– i de la fondària d’una filada de pedra
–uns 0,10 / 0,20 m–, dins de la qual es disposaren els
fonaments / sòcols de l’habitatge, que formaven una
unitat. Eren obrats amb pedres mitjanes, preferent-
ment granítiques, de l’entorn. Es féu servir el que
hi havia a l’abast. No van ser treballades: les mides
d’unes i altres són ben diferents. Es van disposar en
sec o fent servir fang per unir-les, i es tingué una
certa cura de posar les cares més uniformes per la
part de fora de la construcció. Sovint s’incorporaren
al murs blocs granítics del subsòl que no havien po-
gut ser retirats i que acabaven de donar consistència
a l’obra, tot amagant-los. Pel damunt del paviment
s’ha conservat uniformement una filada de pedra del
sòcol de les parets. No sabem si s’elevava més. Els
indicis aplegats fan pensar que aquesta era l’alçada
original o que, potser, hi hauria hagut una o dues
filades més. Pel seu damunt, les parets eren de terra
i amb tota seguretat obrades amb toves dins d’una
manera de fer tradicional i ben documentada en el
món ibèric. El descobriment, durant l’excavació,
de nombrosos fragments de tovot i algunes peces
senceres permet assegurar-ho. L’edifici fou cobert
amb bigues de fusta, segons les evidències, d’alzina
i roure, i un espès brancatge, pel damunt, de tiges
de bruc entrellaçades amb una capa de fang pastat
amb palla. Des d’aquest punt de vista, també aques-
ta casa seguia puntualment la tradició constructiva
autòctona adaptada a les condicions locals. Era, tan-
mateix, una manera efectiva d’obrar, amb bons re-
sultats, pocs costos, de fàcil realització i que només
calia mantenir.
Per sobre del sòl natural i un cop obrades les parets,
es van bastir els paviments i les dues grans estruc-
tures de combustió, disposant una preparació que
elevava i regularitzava els espais, dins de la qual se
situaren les llars, i que acabava amb un sòl de terra
piconada que es va trobar molt afectat. Era irregular
i de vegades incorporava blocs retallats de granit.
El resultat va ser un edifici ben articulat perfecta-
350
ment regular, en forma de rectangle. Fa, de llarg,
11,50 m (costat nord-sud) i d’ample, 8,5 m (costat
est-oest). Davant la façana de llevant de l’àmbit 6, a
2 m de la paret, es va localitzar un forat de pal. No
n’hi ha cap més. Cal pensar que aquest espai seria
cobert amb la prolongació del sostre de l’edifici. So-
bre un pal vertical es disposaria una biga horitzontal
on n’encaixarien dues més projectades des del sos-
tre, més enllà del mur.
Constava, l’edifici, de quatre àmbits i dos vestíbuls /
passadís que posaven en contacte el món privat i fa-
miliar amb l’exterior. Eren més uns espais funcionals
que zones simbòliques de pas d’un món a un altre.
En total, ocupava uns 97,755 m2, uns 67,50 m2 útils,
deixant de banda el gruix dels murs (30,25 m2).
L’àmbit 1 era una sala petita, rectangular, d’uns 1,50
m de nord a sud i d’uns 3 m d’est a oest (4,5 m2).
Era un espai aïllat al qual s’entrava i sortia a través
d’una porta obrada a l’extrem occidental del mur
1014, d’aproximadament un metre de llum, que do-
nava a l’àmbit 2, un vestíbul cobert que connectava
el dins amb el fora, d’1,25 m d’amplada per 3 m de
llargada, amb una superfície útil de 3,75 m2. A poca
distància hi havia un forn, aproximadament uns 4 m
cap al nord. Definia l’estança núm. 1 la presència
d’una llar, bastant ben conservada i interessant. Es
va realitzar un retall allargassat, vagament el·líptic,
d’1,5 m d’eix llarg i d’1 m d’eix curt, al subsòl de
base, posant dues capes consecutives d’argila re-
fractària d’uns 7 /10 cm de potència cada una, i al
damunt, obrada amb argila, una capa de regularit-
zació, plana, que va ser remarcada amb dos solcs
paral·lels i perpendiculars creant, en superfície, un
quadre incís quadrat o quadrangular. Només s’ha
conservat parcialment, cosa que impossibilita saber-
ne les mides exactes.
L’estança principal, la cambra entorn del qual gira-
ria la vida dels habitants d’aquest edifici, és la que
anomenem àmbit 3. Rectangular, amb la mateix dis-
posició que l’edifici, amb l’eix gran orientat de nord
a sud. Feia uns 7,40 m de llarg i uns 4 m d’amplada.
Era la més gran de totes, amb 29,6 m2, i ocupava
la part central del conjunt. Per fer-nos una idea de
les dimensions de la cambra només cal recordar que
tenia una superfície un mica més del doble de gran
que les altres estances que la seguien en dimensi-
ons. Disposava d’una gran llar, molt ben feta, i ben
situada però no pas de manera simètrica. Es trobava
lleugerament esbiaixada cap al nord-est, per deixar
a tot l’entorn espai suficient per poder-hi seure amb
comoditat. Va ser obrada a consciència i de manera
similar a la descrita de l’àmbit 1 (supra). Es va obrir
al subsòl geològic un forat circular d’un diàmetre
aproximat d’uns 1,5 m, i es disposà, al fons, una so-
lera de rierencs i còdols, harmònicament col·locats,
una capa d’argila refractària al damunt, una capa de
fragments de ceràmica, preferentment d’àmfora de
boca plana i de kalathoi de ceràmica ibèrica pintada,
i, al damunt, regularitzant-ho, una nova capa d’argi-
la refractària que fou trobada fortament afectada per
un ús continuat. Si, per sobre, la llar fou empolai-
nada, no ho podem saber atès l’estat de conservació
d’aquest sector. En el punt més alt, sencera, tenia
una potència d’uns 25 / 30 cm.
L’estança ha conservat una porta, que obria cap a
llevant, cap a l’estança vestíbul / passadís (núm. 5).
La llum era d’1 m. Cal deduir que hi hauria, com a
mínim, una altra porta de comunicació interna que
no s’ha pogut identificar, oberta en el mur que co-
municava amb l’àmbit 4.
Aquesta cambra (núm. 4) ocupava l’angle sud-oc-
cidental de l’edifici, immediatament a migdia de
l’àmbit 3. Feia uns 2,10 m d’amplada (nord-sud) i 4
m d’est a oest, amb una superfície útil en total de 8,4
m2. No ha conservat, en els murs, cap punt de co-
municació. Pensem que hi hauria una porta (potser
dues?) que la posarien en contacte amb la gran cam-
bra septentrional (núm. 3). Els murs perimetrals,
molt ben conservats, fan impossible imaginar unes
obertures directes cap a l’exterior. En el seu interior
hi havia hagut dos telers tal com posà de manifest
l’excavació, obrats amb fusta de pollancre i servits
per un conjunt d’uns 56 pondera. Era, doncs, una
zona de treball lligada a l’aprofitament de la llana.
L’espai 5 el considerem un vestíbul / passadís, punt
d’interconnexió del món familiar amb l’exterior,
obert i, segurament, d’usos diversos i polivalents
entre el dins i el fora. Era un espai quadrat de 3,5 m
per 3,5 m, amb una notable superfície de 12,25 m2.
L’excavació va posar de manifest l’existència pun-
tual, en aquell lloc, d’un foc, no una autèntica llar,
que no acabà de deixar senyals tangibles.
Immediatament a migdia es localitzava, ocupant
l’angle sud-est de l’habitatge, la cambra núm. 6,
també quadrada, de 3 m per 3 m (9 m2) amb una
obertura ben identificada que donava a l’exterior.
Aquesta porta tenia una llum aproximada d’1 m. In-
teriorment, ocupant tot l’angle nord-occidental, es
va identificar una estructura petita d’1,5 m2 definida
per dos murets, un de direcció nord a sud i d’1 metre
de llargària i l’altre, perpendicular, d’1,5 m. No en
sabem l’alçada però queda clar que aquest clos serví
per desar-hi alguna cosa. Les peculiaritats dels mu-
rets i la manca d’acabats interiors permeten deduir
que no fou usat per a contenir líquids.
Quatre metres cap a tramuntana de l’angle nord-
oriental de l’àmbit 1 es va localitzar un forn prou
ben conservat que aprofitava alguns d’aquells gran
blocs granítics que afloraven naturalment en aquesta
terrassa fluvial. Quedava a prop però ben separat de
l’edifici i a la proximitat de la forta davallada que es
projectava cap a la riera d’Arbúcies. Tenia una for-
ma de campana o bossa amb obertura al nord. Havia
estat obrat perforant parcialment el nivell geològic,
i les parets eren fetes amb toves que relligaven en
diversos llocs els grans blocs de granit. Feia uns 2 m
de llarg (nord-sud), i l’amplada màxima se situava a
l’entorn d’1,85 m, amb una alçada conservada d’uns
0,60 m. A l’interior es va identificar, sobre la base,
una potent capa de cendres i carbons d’uns 0,60 m
de gruix. Les oportunes anàlisis van permetre saber
que tota la fusta cremada en la darrera cuita corres-
ponia a alzina (Quercus illex). En no haver-se trobat
cap altra evidència es proposà un ús domèstic. Tan-
mateix, pensem que podria haver estat un forn cerà-
mic on s’hauria cuit tota (o pràcticament) la terrissa
a mà trobada en l’excavació, perfectament homogè-
nia tant pel que fa a les característiques morfològi-
ques com a les tipològiques.
La casa, regular, es troba estructurada per acomplir
les funcions d’exigència que els seus constructors
i habitants consideraven imprescindibles per viure
segons els paràmetres de l’època. Des d’aquest punt
de vista, Can Pons 1 no es diferencia de les cases
ibèriques que ens són conegudes, ja sigui aïllades
–poques encara– o formant part d’un oppidum. La
tècnica constructiva és característica, sense diferèn-
cies, i el material emprat és ben conegut en la mane-
ra d’obrar del món ibèric septentrional.
Es tractaria d’un habitatge familiar creat per viure-
hi i que, probablement, es trobava ben situat en re-
351
lació amb el món del treball del qual depenia, amb
l’aigua, els conreus producte de l’artiga, el bosc i les
pastures, tot a la vora, a l’entorn. Des de la casa, el
món de la supervivència era immediat o molt prò-
xim.
Per les peculiaritats intrínseques de l’artiga, els
conreus es trobarien en tota la terrassa fluvial on
s’ha posat de manifest la capa general de cendres,
uniforme, i que fou documentada quan es produí la
casual troballa del jaciment i la necessitat de pros-
pectar tota l’àrea que s’havia de veure afectada per
l’obra del complex esportiu. És més que probable
que se n’anés més enllà fins abastar allò que un grup
humà reduït podia controlar.
En la frontera de la zona cremada senyorejava el
bosc, que degué ser intensament explotat des de
tots els punts de vista. La fusta usada en la cons-
trucció de la casa venia d’allí, tal com la cremada a
les llars per cuinar, escalfar-se i il·luminar, la usada
per construir mobles (els telers, per exemple), i la
feta servir per coure la terrissa obrada a mà. Lle-
nya, indubtablement, però també altres productes
degueren estar, en bona part, en la base econòmica
de funcionament de l’estació. Els conreus degueren
servir preferentment per a consum propi. No sabem
si cereals o cereals i altres productes; la manca de
dades no fa possible anar més enllà. A través de
l’anàlisi de les dependències de la casa, sembla clar
que no hi havia espai per desar quantitats importants
de cereals o d’altres productes agrícoles. Si es pro-
duí excedent, s’emmagatzemava en un altre lloc que
no s’ha localitzat. Tampoc s’hi hostatjava el bestiar;
no hi ha lloc ni indicis de cap mena. Hem de supo-
sar que l’estable, probablement un modest tancat,
es trobaria en la proximitat però no formant part de
la casa familiar. L’existència dels telers parats en
l’àmbit 4, que es van deixar abandonats quan els
habitants de can Pons decidiren desplaçar-se en un
procés continuat, i algun altre de probable a l’àmbit
3, ens permet deduir, sense forçar les coses, l’exis-
tència d’un ramat d’ovelles que proporcionaria la
llana necessària, llet i, complementàriament, carn.
Cal no imaginar un gran ramat sinó un conjunt de
caps de bestiar més aviat reduït. Recordem que el
grup era, per força, limitat, tal com podem deduir de
les dimensions de l’edifici i els objectes recuperats,
i tota l’activitat queia sobre les seves espatlles. Cal,
doncs, anar amb cura a l’hora de quantificar.
352
Hi hauria d’altres bèsties? És possible però no en
tenim cap dada. És notable constatar que en l’exca-
vació, molt fina, no es van trobar restes òssies. Les
característiques del sòl ho mig expliquen; és també
probable que aboquessin les deixalles més enllà, en
un lloc no explorat, potser cap a la riera.
L’excavació de Can Pons 1 posà de manifest amb
tota lluminositat que aquest establiment s’abando-
nà “pacíficament”. No hi ha nivells de destrucció ni
d’incendi. Si ens hi fixem bé, constatarem que, en
marxar, els antics estadants s’endugueren tot allò que
podia ser aprofitat, tot allò que tenia valor, que era
difícil o costós de substituir. En efecte, l’exploració
acurada del lloc mostrà l’absència quasi absoluta
d’objectes metàl·lics, d’atuells sencers de terrissa,
d’objectes d’os o ornamentals. Altrament, el mate-
rial, llevat d’alguna excepció, no es va trobar aixafat
in situ sinó fragmentat i dispers dins dels diversos
àmbits i a tot l’entorn. Fragments d’una mateixa peça
només parcialment conservada es van localitzar en
unitats estratigràfiques diverses i en diferents àmbits.
Tot fa pensar que, en abandonar el lloc, hi van dei-
xar allò que no servia, que era trencat o mig trencat,
que podia ser substituït sense esforç (és el cas de les
torteres o dels pondera, ceràmiques a mà i, fins i tot,
dels dos telers que foren abandonats), que era massa
complicat de moure i/o de transportar, com podien
ser alguns dels petits dolia que, potser també, es
fragmentaren en manipular-los.
No s’han trobat evidències de l’embigat de l’edifici
ni dels pals de sosteniment del petit porxo, però en
canvi es va localitzar l’entramat de branques de bruc
que constituïa la base del fang pastat amb palla que
feia de sostre de l’edifici. No deixa de ser curiós.
Pensaríem que hi hagué voluntat de recuperar-los i
d’aprofitar-los.
Entre el material arqueològic trobat, només ceràmi-
ca, hem de ressenyar un equilibri entre la terrissa
fina, d’importació o del país, i la ceràmica a mà,
amb olles, urnes, cassoles i tupins sovint decorats
amb sofisticades impressions. Assenyalem la pre-
sència de les formes Lamboglia 31, 33b i 36 de la
campaniana A, les formes Lamboglia 1, 5 – la més
abundant–, i 6 de la B i alguns fragments d’àmfora
itàlica: Entre les produccions de qualitat pròpies de
la Indigècia, destaquem la ceràmica grisa empori-
tana (formes A-II, A-IV, C, D-I i D-II), d’engalba
blanca, de kalathoi i dolia de mida petita.
A partir de les dades fornides pels nivells d’abando-
nament, de funcionament i de construcció, per l’es-
tructura de l’edifici i per les característiques generals
que va proporcionar l’excavació ens fa l’efecte que la
vida del lloc va ser molt curta, de com a màxim una
generació i, potser, encara menys. Tots els indicis, que
són molts, ens mostren un univers ceràmic homogeni
que de cap manera podria situar-se abans del 100 aC.
Proposaríem, doncs, datar l’establiment de can Pons
entre el 95 i el 85 aC. S’hauria abandonat en el decurs
de la tercera dècada d’aquell mateix segle.
(LAP)
203.- Castell de Montsoriu
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 341, 203.
El castell se situa en un turó d’uns 640 metres d’al-
çada, molt proper als primers contraforts muntanyo-
sos del Montseny, formant una fortalesa natural. Es
va parlar de troballes de ceràmica, de tipologia poc
comuna i classificada dins de l’imprecisa categoria
d’iberoromana. La topografia del lloc podria fer
pensar en un possible oppidum ibèric, però uns son-
dejos realitzats dins del castell no ho han confirmat.
Cal, per tant, dubtar-ne.
(LAP)
Blanes
204.- Els Padrets, Puig d’en Lladó o la
Penya (làm. XIX,1. fig. 27)
Nucli urbà
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 342, 203-
205; Vilà, 1982, 340-341; Aquilué, 1984, 95-113.
Aquesta elevació, que se situa a la ribera dreta de la
riera de Valldolitg o de Blanes, davant de Sa Palo-
mera, presenta un fort desnivell pel costat que dóna
a la platja. L’hàbitat antic, fortament afectat per la
intensa urbanització del lloc, se situava en el ves-
sant més suau de l’altra banda.
Consta en la documentació del Museu d’Arqueolo-
gia de Catalunya - Girona la realització d’excavaci-
ons el mes de març de 1963 dirigides pels senyors
M. Oliva i F. Riuró, i d’altres treballs efectuats el
1969, potser en un altre lloc, atès que hom recuperà
un vas bicònic (forma D-I) en ceràmica grisa de la
costa catalana que cal datar dins del segle III aC.
Entre 1972 i 1977 s’hi van efectuar excavacions
arqueològiques al cim, en el vessant septentrional,
realitzades des de la Universitat de Barcelona, par-
cialment publicades i d’un notable interès.
Els resultats els podríem resumir d’aquesta manera:
es tractaria d’un hàbitat de vida relativament curta,
sense superposicions i amb una estratigrafia molt
simple. Els murs de les estructures identificades es
fonamentaven en la roca granítica del subsòl i eren
obrats amb pedruscall i morter de calç (fonament i sò-
col) i de terra, tàpia versemblantment, per sobre, amb
una amplada, sorprenentment estreta, d’entre 0,35 m
i 0,40 m, i amb un remolinat de calç pintat. El subsòl
rocós, inclinat, no era retallat sinó aplanat amb aporta-
ció de terra. L’excavació va deixar clar que, almenys
en el darrer moment, aquests edificis eren coberts a la
romana, amb tegulae (marca L. SATRI documentada
diverses vegades) i imbrices. Les construccions iden-
tificades, totes iguals i de planta rectangular, oferien
una porta de 2 m de llum, amb llindars de pedres pla-
nes i s’ordenaven a un costat i altre d’un carrer retallat
al subsòl, orientat de nord a sud. Se n’identificà també
–és important– un altre de perpendicular. Tenien, un i
altre, una amplada regular de 4 m.
El material recuperat –campaniana A tardana, B, ce-
ràmica de parets fines, kalathoi, ceràmiques empori-
tanes, àmfora itàlica, monedes, etc.– permet proposar
una cronologia inicial dels primers anys del segle I aC,
mentre que l’abandonament aparentment pacífic del
lloc se situaria molt a principi de l’època flàvia, com
palesaria la presència de la forma Drag. 37 de terra si-
gillata sud-gàl·lica i la manca absoluta d’africana A.
S’han assenyalat, també, troballes romanes disper-
ses en altres punts del nucli urbà, sobretot a la dreta
de la riera Valldolitg, en els barris de s’Auguer i de
Massaneda, que queden a un costat i altre dels Pa-
drets, que els domina. També s’ha proposat la pos-
sible existència d’un oppidum iber al turó de Sant
Joan, ocupat pel castell medieval.
Cal, com s’ha fet sempre, posar en relació aquestes
troballes, malauradament tan escasses, amb la Blan-
dae esmentada en les fonts antigues, un oppidum ci-
uium romanorum. En efecte, l’esmentava Pomponi
353
Mela (De chor., 2. 90: Inde ad Tarraconem parua Es localitza a prop de l’ermita de Sant Romà.
sunt oppida Blande, Iluro, Baetulo, Barcino..), Plini Ens trobaríem davant d’un jaciment indígena
el Vell (Nat. Hist., 3. 4, 22: In ora autem colonia baixrepublicà, amb grecoitàlica, tegula, do-
Barcino cognomine Faventia, oppida ciuium roma- lia...
norum Baetulo, Iluro, flumen Arnum, Blandae...) i, (LAP)
el darrer, Claudi Ptolemeu (2. 6, 18) que la situa, la
més extrema cap al nord, en el litoral dels laietans).
(LAP) Caldes de Malavella
206.- Camp de Can Raset
Brunyola Estació indeterminada
Bibliografia: Castell et al., 2004, 649.
205.- Vinya de can Vidal En aquest indret s’ha recuperat, tot prospectant, àm-
Estació indeterminada fora ibèrica i itàlica.
Bibliografia: Castell et al., 2004, 649. (LAP)

Fig. 27. Els Padrets: 1-2. Kalathoi. 3-9. Ceràmica campaniana B. 10. Ceràmica grisa emporitana. 11-13. Ceràmica de vernís negre. 14. Ceràmica d’engalba
blanca. 15. Ceràmica de parets fines. 16. Ceràmica comuna itàlica. 17. Ceràmica grisa de la costa catalana. 18-19. Àmfora itàlica. 21. Àmfora púnica. 20 i 22.
Àmfora.

354
207.- Lloc d’Aquae Calidae (fig. 28-29)
Nucli urbà
Diferents troballes en els darrers anys semblen con-
firmar la hipòtesi que l’inici del poblament romà
d’Aquae Calidae caldria cercar-lo més en un hàbitat
de nova fundació del segle II aC que no pas en la
continuïtat i potenciació d’un anterior poblament
ibèric. Les diferents excavacions arqueològiques i
seguiment d’obres que s’han efectuat en diversos
punts del nucli urbà de Caldes de Malavella al llarg
de les darreres dues dècades proven una presència
humana ben destacable al segle II aC i, en canvi, no
hi ha cap dada certa respecte als segles immediata-
ment anteriors. Serà aquest poblament d’època ro-
manorepublicana el que, al segle I dC, cristal·litzarà
monumentalment en el conjunt termal del turó de
Sant Grau i, institucionalment, en el municipi romà
d’Aquae Calidae.
Carrer Pla i Deniel
Bibliografia: Merino, 1996b, 175 i 181-183.
L’any 1993 es va efectuar un sondeig al carrer Pla
i Deniel, a tocar de la carretera de Llagostera. La
cala, de 3 m per 1 m, va permetre constatar com tota
l’estratigrafia havia estat destruïda per infraestruc-
tures urbanes però, en canvi, es va poder recuperar
molt de material arqueològic, la immensa majoria
d’època romanorepublicana (campaniana A i B,
grisa de la costa catalana, engalba blanca, kalathoi,
àmfora ibèrica i itàlica –Dressel 1A–, comunes di-
verses i ceràmica a mà).
Carretera de Llagostera - carrers Pla i Deniel i Re-
ramuralla
Bibliografia: Merino, 1996b, 175, 181 i 184.
Una altra rasa efectuada el 1993 a la carretera de
Llagostera, entre els carrers Pla i Deniel i Reramu-
ralla, també va proporcionar un conjunt de material
d’època romanorepublicana, però no es va poder
relacionar amb cap estructura. Amb un material
arqueològic molt semblant al descrit anteriorment,
entre les peces destacables consten algunes vores
d’àmfora itàlica Dressel 1A i B i campaniana B
(Lamboglia 1).
Plaça de Sant Grau
Bibliografia: Merino, 1996a, 148-149; Merino,
1996b, 176 i 181.
L’any 1995 es va efectuar el control arqueològic de
tot un seguit d’obres d’infraestructura (telèfon, gas
natural, clavegueram) en diversos sectors del nucli
urbà. A la plaça de Sant Grau, les obres d’instal·-
lació del Gas Natural van permetre recuperar alguns
fragments escadussers d’àmfora itàlica, campaniana
B i ceràmiques comunes, conjuntament amb d’al-
tres materials romans de cronologia posterior.
Carretera de Llagostera - carrers Girona i Termes
Romanes
Bibliografia: Merino 1996a, 149-150.
L’any 1995, les obres d’instal·lació d’un tub de
servei de telefonia a la carretera de Llagostera, en
el tram comprès entre els carrers Girona i Termes
Romanes, van permetre la descoberta de diversos
materials arqueològics d’època romana republica-
na, totalment descontextualitzats, que componien,
també, la major part del material antic recuperat en
el seguiment de les rases efectuades.
Antiga Eycam
Bibliografia: Llinàs i Merino, 2002; Llinàs i Mon-
talbán, 2004; Llinàs, Merino i Montalbán, 2004, 71-
72.
L’any 2001, en el marc del projecte d’urbanització
del solar on hi havia hagut l’antiga planta embotella-
dora d’Eycam, situat a llevant i al costat del conjunt
termal romà de Sant Grau i d’un tram de muralla
medieval, es va efectuar un seguiment arqueològic
i diversos sondejos de comprovació, dels quals un,
ubicat al nord-oest del solar, va donar resultats po-
sitius. L’any 2002 es va efectuar una excavació en
extensió d’aquest sector en concret, ubicat a redós
de la muralla i d’una de les torres medievals.
La intervenció va permetre descobrir una piscina
i diverses conduccions relacionades amb l’apro-
fitament de les surgències termals que, amb una
cronologia que es podia portar cap a l’any 100 aC,
constituïren les primeres estructures d’aquest tipus i
cronologia que s’identificaven a l’antiga Aquae Ca-
lidae.
Pel que fa a la piscina, que es perdia a ponent sota
els fonaments de la muralla medieval, tenia una am-
plada d’1,56 m a al part est (on hi havia un banc
corregut) que s’estrenyia a 1,36 m a l’oest, on no hi
havia el banc. L’estructura exterior estava feta amb
pedres sense lligar i sense cara externa, ja que es
trobava semisoterrada. La cara interna, per la seva
banda, estava recoberta d’opus signinum, igual que
355
Fig. 28. Aquae Calidae: Antiga EYCAM 1. Kalathos. 2-3. Ceràmica campaniana A. 4-5. Ceràmica comuna oxidada.
Fig. 29. Aquae Calidae. Puig de Sant Grau 1-3. Kalathos. 2. Ceràmica grisa de la costa catalana.
la totalitat del banc. Pel que fa al sòl, era fet a base
de tegulae col·locades de forma invertida.
A la raconada nord-est de la piscina hi havia el des-
guàs, que donava a un sistema de conduccions cons-
tituïdes per rases apuntalades amb una estructura de
fusta constituïda per una planxa formada per llistons
horitzontals i assegurada gràcies a unes travesses
col·locades a intervals regulars. L’estat de la fusta,
que s’havia conservat gràcies a l’ambient extraordi-
nàriament humit del subsòl on es trobava, era, mal-
grat tot, tan precari que fou impossible recuperar-ne
cap fragment amb un mínim de condicions.
Els materials arqueològics apareguts van permetre
datar la construcció d’aquestes estructures entre
final del segle II aC i mitjan segle I aC, i la seva
amortització en una reforma que es va dur a terme
al segle I dC avançat.
Conjunt termal de Sant Grau
Bibliografia: Merino, Nolla i Santos, 1994; Merino,
Nolla i Santos, 1994; Llinàs, 2004a, 253-268; Lli-
nàs, Merino, Montalbán, 2004, 69-89; Llinàs, Fri-
gola i Vivar, 2008, 233-242.
El conjunt termal del turó de Sant Grau, ubicat al
nucli urbà de Caldes de Malavella, constitueix un
dels monuments més ben conservats d’època ro-
mana al nord-est de Catalunya. A la gran piscina
central (natatio) cal afegir bona part dels murs i
356
l’arrencament de les voltes de la paret que separava
l’ambulacre que envolta la natatio de les estances
de l’ala sud (on hi havia l’entrada principal a l’edi-
fici), on hi ha oberts dos magnífics arcs amb dove-
lles i brancals de grans carreus de pedra sorrenca.
Així mateix, també es troba en un excel·lent estat
de conservació tota l’ala est del conjunt, composta
per tres estances, entre les quals l’estança sacra per
on brollava l’aigua termal. Finalment, l’ala oest, la
més malmesa, ha estat documentada arran de les
diverses excavacions arqueològiques que s’hi han
realitzat des de l’any 1990 fins avui, en tres fases,
lligades amb el projecte de museïtzació del monu-
ment que, en aquests moments, es troba ja en estat
molt avançat:
- En el període 1990-1993, quatre campanyes d’ex-
cavació van centrar-se en aquells sectors no ex-
plorats del monument, especialment tot el sector
oest i diversos punts del sector sud, l’ambulacre,
la piscineta nord-est i la natatio, que fou, també,
netejada de la capa de concreció calcària que la
mig ocultava. Entre d’altres resultats, es va posar
de relleu que l’edifici fou construït durant el segon
quart del segle I dC i que va patir diverses refor-
mes cap a final del segle II dC que, entre d’altres,
van significar l’enderroc de l’ala oest, i la cons-
trucció d’una piscina absidiada a l’extrem sud-
oest del conjunt (Merino, Nolla, Santos 1994).
- L’any 2002 es va intervenir al sector nord i
nord-oest i a l’estança central de l’ala est, on es
 va descobrir una estança sacra que emfasitza-
va la surgència termal, per on entrava l’aigua
al conjunt. Aquesta campanya va posar a més
de manifest la continuïtat parcial del funciona-
ment de les termes en època medieval i moderna
i l’existència d’un probable edifici termal pree-
xistent al del segle I dC.
- Els anys 2006-2007 es van realitzar excavacions
en alguns dels sectors del monument on encara
hi quedava estratigrafia intacta (sector sud-oest,
costat est), alhora que s’efectuava el seguiment
arqueològic dels rebaixos efectuats en diversos
punts arran de la realització de la primera fase
de les obres de restauració i museïtzació. Aquest
seguiment va permetre la descoberta de restes
pertanyents a un edifici preexistent al costat sud
del monument i la d’un pilotatge de fonamenta-
ció a base d’estaques de fusta, del segle I dC, al
costat nord-est de la natatio.
Aquestes campanyes han servit per posar de mani-
fest que el monument altimperial es bastí sobre un
indret que era ocupat anteriorment per altres estruc-
tures versemblantment relacionades amb l’aigua
termal, que cal datar indubtablement en època re-
publicana.
Les evidències més destacables d’aquesta construc-
ció (o construccions) foren localitzades l’any 2006-
2007 a la banda sud del monument, on el subsòl
natural del turó experimenta una clara baixada que
va obligar els constructors de l’edifici altimperial a
anivellar el terreny amb una important aportació de
terres.
Així, en un sondeig efectuat a prop de la confluèn-
cia entre el mur perimetral sud del conjunt termal i
l’envà de separació entre les estances central i est
de l’ala sud, es varen localitzar un seguit de nivells
del segle II aC (campaniana A, grisa de la costa ca-
talana, engalba blanca, comunes ibèriques, àmfores
ibèriques i itàliques...) que es relacionaven amb un
mur en el qual hi havia hagut un petit arc de carreus
de sorrenca, del qual es conservava la part sud, i que
posteriorment havia estat paredat.
Just sobre aquest mur descansava un dels murs de
l’edifici altimperial, i el mateix passava a l’altra
banda del mur de façana sud, que s’assentava tam-
bé sobre una paret anterior, que va aparèixer lleu-
gerament avançada i amb una cara externa de car-
reus molt ben tallats i disposats. Aquí, tanmateix,
no fou possible acabar-hi l’excavació i actualment
encara resta pendent (Llinàs, Frigola i Vivar, 2008,
240).
D’altra banda, arran de la neteja del pilar cantoner
del costat sud-oest de la natatio, els treballs van dei-
xar en evidència la preservació, al voltant de la fo-
namentació de l’estructura i sota el nivell de circu-
lació d’aquella part de l’ambulacre, d’un important
farcit de terra heterogènia que, excavat molt parcial-
ment, va proporcionar material d’època romanore-
publicana (final del segle II aC - primera meitat del
segle I aC) i, com a dada més interessant, va perme-
tre la descoberta, a un metre de profunditat respecte
al paviment de l’ambulacre, d’un enllosat de pedres
lligades amb morter de calç (Llinàs, Frigola i Vivar,
2008, 240)
Per altra banda, a l’espai entre el mur est de l’edifici
i la muralla medieval, una sèrie d’estrats assentats
damunt del subsòl natural van proporcionar mate-
rials d’època tardorepublicana (campaniana B, co-
munes ibèriques i itàliques, grisa de la costa catala-
na, àmfores ibèriques i itàliques, ceràmica a mà...),
d’entre final del segle II aC i la primera meitat del
I aC. Sobre aquests estrats, que no es relacionaven
directament amb cap construcció, es va fonamentar
el mur perimetral de llevant de les termes imperials
(Llinàs, Frigola i Vivar, 2008, 235).
Al nord-oest del conjunt, la intervenció de l’any
2002 va documentar-hi les restes d’una estructura
quadrangular encaixades dins d’un retall efectuat a
la roca mare i una canalització que alimentava una
petita fossa que, per estratigrafia, eren anteriors a
la construcció del conjunt altimperial, igual que
una sèrie de retalls de funcionalitat indeterminada,
localitzats a tocar del mur perimetral nord (Llinàs,
2004, 70-71). A aquestes troballes cal afegir-hi, fi-
nalment, diversos petits estrats localitzats els anys
1990-1993 sota el paviment de l’ambulacre nord,
que també cal ubicar dins d’aquest moment roma-
norepublicà (Merino, Nolla i Santos 1992, 84; No-
lla, Santos i Merino, 1993, 98-99; Merino, Nolla
i Santos 1994, 163; Nolla, Santos i Merino, 1994,
110), igual que una quantitat important de materials
descontextualitzats que es localitzen constantment
arreu del jaciment.
357
Tot plegat posa de manifest que, prèviament a l’edi-
fici que ha arribat fins als nostres dies, del segle I
dC, hi va haver un balneari anterior, bastit en època
romanorepublicana, que coneixem molt fragmen-
tàriament perquè fou desmuntat quasi del tot en
construir-se l’edifici posterior. Aquestes termes re-
publicanes haurien estat bastides cap al segle II aC,
i és interessant constatar que les seves poques parets
conegudes fins al moment segueixen la mateixa ori-
entació que el gran monument que el va substituir i,
en bona part, destruir. Per altra banda, aquest edifi-
ci preexistent mostraria un cert grau de monumen-
talitat, si tenim present l’arc descobert a l’ala sud,
l’acabat acuradíssim del mur aparegut sota la paret
perimetral de migdia, i l’enllosat descobert sota la
pilastra sud-oest de la natatio.

Cal no oblidar, finalment, la certesa inqüestionable

que ens aporta la piscina descoberta l’any 2002 al
veí solar de l’Antiga Eycam, ubicada a pocs metres
al nord-est del conjunt termal i que també dataríem
en època romanorepublicana.
Fig. 30. Coll de Gria 1. Ceràmica campaniana B. 2. Ceràmica grisa em-
Davant de tot això, no hi ha cap dubte que seria molt poritana.
interessant realitzar noves excavacions, sobretot al
costat de migdia del conjunt termal, i especialment Lamboglia 5), àmfora itàlica Dressel 1. S’han recupe-
sota l’ambulacre sud, on no hi ha grans impediments rat, també, alguns fragments de terra sigillata itàlica
arquitectònics, per tal de conèixer millor aquestes (forma Pucci XIX, 17 i Drag. 18) i una escudella de la
més que probables termes republicanes de Caldes forma 2 de la ceràmica grisa emporitana tardana.
de Malavella. (LAP)
(J. Ll. i J. M.)

La Cellera de Ter
208.- Coll de Gria (fig. 30)
Oppidum
Bibliografia: Llinàs i Merino, 1991, 21-22.
Aquesta elevació tan ben situada al costat dret de
curs del Ter on aquest s’uneix al Brugent, amb un
excel·lent control sobre l’entorn, especialment d’un
gual del riu, es localitza un jaciment menys conegut
del que voldríem que ha estat assimilat a un oppidum
ibèric probablement no massa gran. Tenim constància
de què ha estat objecte d’excavacions arqueològiques
programades entre 1980-1983 i, també, el 1985, diri-
gides per M. C. Domènech i M. Julià que mai han es-
tat publicades. Entre el material arqueològic recupe-
rat ens interessa assenyalar la presència de dolium, de
molta tegula, campaniana B (formes Lamboglia 1 i
Hostalric
209.- Turó del Castell
Oppidum
Bibliografia: Bosch et al., 1990, 11-20; Llinàs i Me-
rino, 1991, 22.
El nucli antic d’Hostalric ocupa un puig que s’enlai-
ra de cop sobre la plana de l’entorn (168 m sobre el
nivell del mar) amb un domini absolut sobre les vies
de comunicació de l’entorn, en el punt de contacte
de la plana del Vallès oriental i de la Selva, per on
circulava la Via d’Hèracles, el camí més important
de tota la península ibèrica. L’extrem més meridio-
nal i més alt és ocupat per una poderosa fortificació
setcentista. D’aquell lloc procedeix un lot de ma-
terial ceràmic molt uniforme, de la primera meitat
/ mitjan segle II aC (campaniana A, formes Lam-
boglia 27, 28, 31 i 36, campaniana de Cales, forma

358
Lamboglia 55, àmfores grecoitàliques, púniques
i de boca plana, kalathoi, grisa emporitana amb la
forma D-I).
És més que probable l’existència d’un oppidum
ibèric en aquell indret que hauria perdurat durant la
baixa república.
Tot i que no hi ha uniformitat de criteri, s’ha pen-
sat en situar en aquest lloc, a Hostalric, Seterrae, la
mansio esmentada a migdia d’Aquae Uoconiae.
(LAP)
Lloret de Mar
210.- Montbarbat
Oppidum
Bibliografia: Vilà, 1995, 37-54; Moret, 1996, núm.
20, 368-369.
Aquest oppidum ocupa la part alta de la muntanya
d’aquest nom, d’una alçada d’uns 311 m sobre el
nivell del mar, que forma part de la serralada lito-
ral, justament on se situa la frontera entre els termes
municipals de Lloret i de Maçanet, a una distància,
en línia recta, d’uns 6,8 km del mar. Des del cim es
té un extens domini visual de la Depressió Prelito-
ral, de les serralades immediates i del curs inferior
de la Tordera. És objecte d’excavacions programa-
des i anuals de 1978 ençà.
L’hàbitat que ocupa la part alta i relativament plana
del Montbarbat té una forma vagament rectangular
amb el costat llarg disposat d’oest a est amb un des-
nivell d’uns 16 m en un recorregut d’uns 140 / 150
m. Té una superfície d’uns 5.673 m2.
Estigué rodejat d’una muralla d’un perímetre aproxi-
mat d’uns 370 m, del qual es coneixen en detall poc
més de quaranta del costat sud-occidental. Aquest
mur, d’una amplada aproximada d’1,40 / 1,50 m,
amb una alçada màxima conservada d’1,50 m, es
disposà directament sobre el sòl natural sense cap
mena de preparació. Només en els angles exteriors
es nota la presència d’una banqueta que sobresortia
uns 0,20 m i que solucionava l’estabilitat dels llocs
més perillosos. Es coneix bé una torre de planta rec-
tangular afegida al mur en un segon moment que
sobresurt uns 3,80 m cap enfora i que tindria una
superfície d’uns 14,85 m2. La seva excavació fa
possible imaginar l’existència d’una escala interior
i un (o uns) pis superior de fusta. Hi ha indicis prou
ferms per imaginar que, almenys, n’hi hagué una al-
tra. És probable que la part alta del mur fos acabada
en terra (tova o tàpia).
Com és d’habitud, cases i espai de treball i magatze-
matge s’adossaven al mur exterior, creant zones co-
munals i essent visibles, com a mínim, dos carrers.
El material arqueològic recuperat, documenta la
vida del lloc durant el segle III aC (ceràmica de ver-
nís negre del taller de les Petites Estampilles, vernís
negre de Roses..).
Seríem de l’opinió de fixar l’abandonament defini-
tiu del lloc a l’entorn del 195 aC.
(LAP)
211.- Puig Castellet (làm. XIX,2)
Oppidum
Bibliografia: Pons, Toledo i Llorens, 1981; Moret,
1996, núm. 21, 369-370; Pons Llorens i Merino,
1999 (amb la bibliografia anterior).
Aquest petit oppidum es localitza damunt del cim
de nom tan aclaridor que forma part dels contraforts
més occidentals de la muntanya de Rossell de la
Serralada Litoral. S’enlaira uns 197,50 m sobre el
nivell del mar i se situa a uns 2 km del centre de la
vila dins de la urbanització “Roca Grossa”. És un
paratge discret que controla un extensíssim territo-
ri a tot l’entorn, amb una llarga extensió de costa i
cap a l’interior i amb visió directa de l’oppidum de
Montbarbat, que es troba a una distància, en línia
recta, d’uns 6,5 km.
Conegut de temps enrere, fou objecte d’excavaci-
ons puntuals entre 1968 i 1972 i, finalment, explorat
intensament entre 1975 i 1986 fins exhaurir-lo. Cal
dir-ho en veu alta: és un dels pocs establiments ibè-
rics completament excavats.
És un jaciment amb una vida molt curta que no ani-
ria més enllà de dues generacions. Tanmateix, s’han
observat tres fases que pensaríem que són moments
constructius subsegüents. A nosaltres ens interessa
l’estat de l’establiment en el moment final de la seva
història, cap al 200 / 195 aC.
Ocupa una superfície d’uns 650 m2 i té una planta
vagament pentagonal, que es disposa entre el cim de
359
la muntanya i el replà relativament suau que s’ori-
enta vers el nord-oest, amb un desnivell d’uns 7 m
entre l’extrem més alt i el més baix en uns 30 m de
recorregut.
Deixant de banda el cim del pujol no edificat ni
inclòs dins del recinte emmurallat, orogràficament
abrupte, fàcil de defensar per la seva mateixa natu-
ralesa i que podria actuar com a punt d’observació,
el recinte s’estructurà a l’entorn d’un espai central
descobert, amb fosses, cisternes i zones de circula-
ció, amb sis cases convencionals d’una, dues o tres
estances, amb llars i, de vegades, bancs d’obra paral·
lels als murs, i altres àrees, potser comunals, llocs de
transformació de matèries primeres, forns i magat-
zems, i obrat contra la muralla exterior, d’uns 85 m
de perímetre, seguint una manera de fer característi-
ca del món ibèric i que servia per donar consistència
i reforç als murs defensius d’un metre de gruix.
A l’oppidum s’hi entrava per dues portes: la prin-
cipal, d’accés més còmode, se situava a l’est. Era
un passadís d’uns 1,60 m d’amplada, clos dins
d’uns murs paral·lels, amb dues portes en llocs di-
ferents. S’hi arribava des de migdia i, de cop, girava
en angle recte per conduir a l’interior de l’hàbitat.
En aquest punt, defensant l’angle nord-est, hi ha-
via una construcció rectangular a la qual s’accedia
des del passadís d’entrada a través d’una porta, que
s’ha interpretat com una torre, cosa que pot ser dis-
cutible. Una altra porta menys definida, i de molta
més amplada, es localitzà a l’altra banda, a l’oest,
aparentment protegida per una pseudotorre obrada
al nord. Tot aquest sector, amb forts desnivells i di-
fícil de circular-hi, fa difícil entendre la funcionali-
tat d’aquella obertura. Caldria esmentar l’existència
d’una portella, al mur nord, que permetia entrar i
sortir de l’oppidum a través d’un passadís.
La tècnica constructiva de la muralla i dels edificis
interiors és idèntica, i en varia només el gruix. Totes
les parets que es recolzaven sobre el subsòl geològic
eren formades per un fonament i un sòcol de pedra
seca, granítica, amb una amplada d’uns 0,40 m en
els murs interiors i a l’entorn d’un metre per a la
muralla. L’alçada conservada d’aquestes parets és
d’entre 0,40 i 0,60 m. Per damunt s’haurien conti-
nuat en terra, tova o tàpia. Els sòls interiors eren la
roca allisada i retallada o paviments de terra picona-
da, de vegades d’argila.
360
Una font interior i l’aprofitament de l’aigua de la
pluja assegurava l’abastiment d’aquest líquid.
En ser sis els espais habitables es pot establir la
població del lloc, quan fou abandonat: a l’entorn
d’unes trenta persones. En res no es diferencien
aquests espais d’altres cases de la mateixa època.
Des d’aquest punt de vista ens trobem davant d’un
petit oppidum absolutament convencional.
El material arqueològic recuperat, sobretot ceràmic,
permet constatar la gran importància de la ceràmica
obrada a mà, possiblement allí mateix (més d’un 55
% del total). Les ceràmiques fines d’origen indiget
(grisa de la costa catalana, comuna ibèrica, àmfora
de boca plana) i les importacions, prou ben represen-
tades (ceràmica de vernís negre de Roses, campania-
na A, àmfora púnica i àmfora grecoitàlica...), perme-
ten fer-se una idea de la cronologia, curta, del lloc i
de quan l’establiment fou abandonat. Recordem que
només s’hi ha trobat una moneda, cartaginesa, molt
malmesa, però amb el cavall clàssic al revers. L’op-
pidum, com a tal, hauria nascut vers el 250 i s’hauria
abandonat “pacíficament” a l’entorn del 195 aC.
Sovint s’ha insistit sobre les defenses del lloc de tal
manera que podria pensar-se que ens trobem davant
d’una obra poliorcètica d’un cert embalum. De cap
manera. Es tracta d’una protecció més “tradicional”
i constructiva que cap altra cosa, pensada per asse-
gurar la cohesió estructural del conjunt i no pas com
a peça defensiva clau. És més que probable que no
fos gaire alta, no pas més que l’alçada màxima dels
edificis interns (màxim 3 m) i bastida per damunt
del sòcol, de tova o tàpia. La suposada torre, feble,
no és efectiva militarment i podria ser un bastió, un
element pseudodefensiu d’angle no pas més alt que
la muralla. La porta oriental és certament eficient;
en canvi l’occidental seria totalment inexplicable si
volguéssim cercar alts valors defensius a les mura-
lles de Puig Castellet.
Durant algun temps vam veure aquest jaciment com
una peça dins d’un sistema sofisticat de control i de-
fensa del territori en reacció al temor de la creació
d’un imperi peninsular per part dels cartaginesos.
Ara ja no ho veiem tan clar. No sembla altra cosa
que l’expansió d’una comunitat que ha crescut de-
mogràficament i necessita artigar i incorporar nous
territoris.
(LAP)
212.- Turó Rodó (làm. XX,1)
Oppidum
Bibliografia: Llinàs, Merino i Montalbán, 2002,
127-132; Llinàs et al.,, 2004, 157-160; Llinàs, Me-
rino i Montalbán, 2005, 401-409; Frigola, Llinàs i
Montalbán, 2009.
El Turó Rodó és un petit promontori peninsular de
40 m d’alçada que s’ubica al nord-est de Lloret de
Mar. Les primeres notícies sobre el jaciment que hi
ha al seu cim es remunten a l’any 1925, però no fou
fins al període 2000-2003 que fou excavat íntegra-
ment gràcies al patrocini de l’Ajuntament de Lloret
de Mar. Actualment, la seva museïtzació es troba
molt avançada i properament s’obrirà al públic.
L’excavació va permetre documentar les caracterís-
tiques principals del poblat i la seva evolució histò-
rica. Es tracta d’un assentament costaner del tipus
barrera, situat en un esperó sobresortint, abocat al
penya-segat en una bona part del seu perímetre i
defensat per una muralla a tramuntana i a llevant,
els únics sectors accessibles. En el seu moment fun-
dacional, pels volts de l’any 200 aC, l’assentament
estava constituït per aquesta muralla, en forma de
“L” i amb set cases arrenglerades contra la seva part
interna. Ubicada al nord i defensant el sector més
accessible al poblat, la muralla, de pedres lligades
amb fang, fa entre 110 i 130 cm d’amplada i, a l’est,
gira cap al sud en un angle de 90º i, amb una longitud
de 7,30 m, defensa també aquell costat del poblat.
L’accés a l’interior de l’hàbitat es realitzava guanyat
l’extrem sud d’aquest llenç, a tocar del penya-segat,
després de seguir un camí en pujada que discorria
als peus de tota la longitud de la fortificació.
S’arribava així a un gran espai obert delimitat al
nord per la filera de set cases adossades a la cara in-
terna de la muralla, de planta rectangular i compos-
tes per dos àmbits: una estança principal al nord i
una petita avantsala, oberta a la plaça, al sud, amb la
porta que les intercomunicava situada al costat oest
del mur mitger. El pendent natural del terreny cap
a ponent fa que aquestes cases estiguin terrassades.
El seu nivell de circulació era de terra piconada, i
hi havia una llar al centre de l’àmbit principal, do-
cumentada només a dues de les cases, a causa dels
efectes de l’erosió natural.
Aquestes set cases donen pel costat meridional a
una àmplia zona oberta que ocupa tot el centre del
poblat i part de la banda meridional. S’hi accedia
per l’extrem de llevant, on hi havia el principal ac-
cés, i es desconeix com quedava tancada per po-
nent. Es tractaria d’una plaça, un ampli espai públic
de pas i comunicació entre les diverses cases del
poblat.
A la banda sud i sud-oest d’aquest espai s’hi van
localitzar quatre àmbits. Dos són adossats i es tracta
de dues petites construccions rectangulars de menys
de 7 m2 de superfície, sense compartimentacions,
que s’obren pel nord-oest a la plaça. A l’extrem sud-
oest hi trobem un petit àmbit exempt, situat a mig-
dia i a prop d’un altre, també independent. Aquestes
construccions s’ubiquen seguint la línia del penya-
segat, s’adapten com poden a l’extraordinària irre-
gularitat del terreny i semblen construïdes amb una
certa posterioritat a la fundació del poblat.
A la primera meitat del segle II aC, una gran refor-
ma incidí en els accessos i en el sistema defensiu del
poblat, que foren reforçats i millorats. El tram final
del recorregut exterior del camí d’accés –és a dir, el
que discorria als peus de la muralla est– fou tancat i
fortificat amb la construcció de sengles nous llenços
de mur al nord i a llevant, de manera que va quedar
un passadís, protegit a banda i banda per trams de
muralla, al qual s’accedia des de l’exterior pel nord-
oest, on s’obria una porta, que esdevingué a partir
d’ara la veritable porta d’entrada a l’hàbitat. El ni-
vell de circulació d’aquest passadís estava constituït
per una rampa en pujada cap a migdia que permetia
salvar el desnivell existent. Com que era un àmbit
sense coberta, a la paret nord s’hi va haver d’obrir
un forat de desguàs. Finalment, una segona entrada,
situada a l’extrem sud-oest del passadís, permetia
l’accés definitiu al poblat. A l’extrem nord-est del
poblat i a l’exterior de la muralla s’hi va localitzar
un petit àmbit avançat i abocat al penya-segat (sec-
tor 2) que, ubicat just a la cantonada del recinte,
podia fer les funcions de baluard. L’accés a aquest
àmbit es realitzava des del passadís a través d’una
porta oberta a la muralla.
Aquest passadís fortificat de l’entrada fou reformat,
més tard. Es va alçar el seu nivell de circulació, la
qual cosa va obligar a colgar el llindar primigeni de
la porta i a construir-ne un de nou, uns 35 cm més
amunt. Aquesta reforma cal datar-la al segon terç o
tercer quart del segle II aC.
361
A banda, en algunes de les cases es van documentar
diverses fosses i retalls (forats de pal, abocadors...),
entre els quals destaquen les sitges, que constituei-
xen uns dels testimonis d’ús més remarcables del
Turó Rodó. Se’n van documentar 13, repartides per
tot l’hàbitat, la majoria excavades a la roca mare i
ubicades a la banda sud o central dels diferents àm-
bits. Totes eren d’ús domèstic i foren colgades a la
primera meitat del s. I aC, més o menys al mateix
temps que s’abandonava el poblat.
Així doncs, l’hàbitat del Turó Rodó va estar en fun-
cionament des de final del segle III aC fins a mit-
jan s. I aC, és a dir, en plena època romanorepu-
blicana, i constitueix un exemple admirable de la
pervivència dels sistemes constructius tradicionals
ibèrics en una època encara molt poc romanitzada.
Tant la tècnica constructiva, com el tipus d’hàbitat,
com la cultura material ens remeten al món ibèric.
L’existència de sitges implica una mínima dedica-
ció agrícola i la troballa de nombroses pedres planes
amb un forat en un extrem sembla apuntar a una
intensa (i també lògica) activitat pesquera. Hi ha,
també, diversos pondera i torteres, que ens parlen
d’una petita activitat tèxtil. El conjunt numismàtic
és escadusser (5 peces) i tot també d’aquest mo-
ment, igual que els pocs objectes d’ornament que
puguin indicar una certa distinció (sivelles, sobre-
tot). El material ceràmic és generalment indígena,
i predomina la ceràmica a mà, presumiblement de
producció local, especialment en els nivells més
antics. La progressiva entrada de la romanització,
finalment, es manifesta en la presència abundant de
fragments de tegula i dolium, presents en els nivells
més tardans, així com l’abundància de ceràmiques
d’importació itàlica, com la campaniana B, les co-
munes itàliques i la ceràmica de parets fines.
L’abandó del poblat es va poder establir amb força
exactitud a mitjan segle I aC, cap a l’any 60 aC,
gràcies a la troballa, en els nivells d’abandó, de di-
verses ceràmiques pròpies d’aquest moment, com
Campaniana B, parets fines republicanes, vernís
roig intern pompeià i àmfores itàliques de la forma
Dressel 1B. Podem ubicar aquest abandó dins del
procés històric de la romanització. El despoblament
del Turó Rodó, que fou pacífic, s’explica per la des-
composició de la vella estructura política ibèrica i
la generalització d’un llarg període de pau, que va
permetre el trasllat de la població cap a indrets molt
362
més adients, a prop de les vies de comunicació, dels
camps de conreu o dels ports de mar. Així, a partir
d’ara, les traces de poblament a Lloret de Mar les
haurem de buscar prop de les platges, com la terris-
seria de Fenals o la vil·la romana de can Juncadella,
o bé a tocar de la petita plana agrícola que s’estén
al nord de l’actual nucli urbà, com les interessantís-
simes restes que es troben sota l’emplaçament de
l’ermita de Sant Quirze.
Cal esmentar, finalment, l’aparició de 20 rases allar-
gassades, d’uns 45-50 cm d’amplada i de longituds
variables, que s’escampaven per la totalitat de les ca-
ses de la banda nord, pel passadís d’entrada i per la
part de la plaça més propera a la façana de les cases.
Aquestes rases, potser rases de vinya, constitueixen
els vestigis més tardans trobats al Turó Rodó, ja que
són lleugerament posteriors a l’abandó del poblat,
tal com van demostrar alguns fragments escadussers
d’àmfora tarraconense que s’hi van poder relacionar.
(J. Ll.)
213.- La Venta de Goya
Sitja
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 348, 206.
Es localitza a uns 250 m al nord de la carretera de
Sant Feliu de Guíxols a Blanes. L’any 1974 s’indicà
la presència de restes òssies i material arqueològic
però sense que prospeccions posteriors ho confir-
messin. L’any 1977 s’hi identificà una sitja. De la
seva excavació es recuperà ceràmica a mà, ceràmica
oxidada comuna i fragments de vernís negre (cam-
paniana B). Sembla que el dipòsit fou cobert i inu-
tilitzat a final del segle II o durant la primera meitat
del segle I aC.
(LAP)
Maçanet de la Selva
214.- Hort d’en Bach
Establiment rural. Vil·la romana
Bibliografia: Nolla i Ramírez, 1995, 60-64, fig. 1,
2 i 7; Llinàs et al., 2000, amb tota la bibliografia
anterior.
Aquest jaciment es localitza dins del nucli urbà de
Maçanet, a un costat i l’altre de l’avinguda Sant Jor-
di, el tram urbà de la carretera C-251, a l’altura del
km 46,200, a la cruïlla dels carrers Nou, Marina,
Puig Marí i Salvador Espriu, en un indret en suau
pendent que s’obre cap a llevant. Unes obres el des-
truïren parcialment (1992) i les terres s’abocaren al
pont de can Sagués, al costat de l’autopista. En ob-
servar la presència de material arqueològic en aquell
lloc, sobretot terrissa, fou possible identificar una
estació arqueològica desconeguda d’època romana.
A partir d’aquelles troballes descontextualitzades,
hom proposà interpretar la troballa com les restes
d’una vil·la romana i esbossar un ventall cronològic
d’ocupació del lloc. Més endavant, el 1994, s’inici-
aren un seguit de campanyes d’excavació que van
permetre conèixer convenientment el lloc i aprofun-
dir enormement a l’hora d’entendre l’evolució d’un
indret que ha estat ocupat contínuament des del se-
gle II aC fins ara mateix.
La primera etapa de la història de l’Hort d’en Bach
(fase I) correspon a l’època baixrepublicana, entre
la primera meitat del segle II i el darrer terç / darrer
quart de l’I aC. Cal considerar que les excavacions
efectuades no han permès identificar estructures que
s’hi relacionin ni nivells arqueològics d’aquell mo-
ment. Tot el que en sabem ho hem de confegir a
partir de la troballa d’un conjunt notable de material
arqueològic, preferentment terrissa, que cal situar
amb tota claredat en aquell període.
Una part significativa d’aquest objectes procedeix
del dipòsit del pont de can Sagués i, per tant, de les
obres del pàrquing i del sector a ponent de la carre-
tera que escindia en dos aquesta estació; una altra,
menor, es localitzà com a material residual en estrats
de data de formació molt més avançada. Tanmateix,
cal ressaltar que coincideixen plenament.
Si fem un ràpid repàs dels objectes recuperats, tot
començant per la terrissa, assenyalem la presència
de ceràmica de vernís negre d’origen campanià, A
(formes 27, 33b i 36, alguna de producció tarda-
na) i B (formes Lamboglia 5 i 8), àmfores itàliques
de la mateixa procedència, amb algun fragment de
grecoitàlica i Dressel 1, amb fragments clarament
pompeians (tipus “DB”), algun morter itàlic a ditta-
te, una llàntia de la forma Dressel 2, molt agredida,
i, sobretot, terrissa local d’excel·lent qualitat amb
ceràmiques emporitanes quasi exclusivament reduï-
des (formes A-II i D-II), d’engalba blanca, amb ger-
res convencionals, i un notable conjunt de kalathoi
pintats, quasi tots d’origen emporità i cronologies
de segona meitat / darrer quart del segle II - primera
meitat de l’I aC, llevat d’un, amb nansa ornamental
que caldria situar cronològicament dins la primera
meitat del segle II aC. Fem referència, també, a una
peça de fireta, un copeta bitroncocònica amb dues
grans nanses verticals contraposades.
Recordem la descoberta d’un as de bronze encunyat
a Roma durant la república, amb el cap de Janus a
l’anvers i la proa amb esperó d’un vaixell de guerra
al revers.
Nosaltres proposaríem assimilar a aquesta fase I la
major part dels més de 30 pondera recuperats, pro-
cedents majoritàriament de l’abocador del pont de
can Sagués.
Es tractaria, de ben segur, d’un establiment agro-
pecuari, probablement petit, d’estructures molt sim-
ples, que caldria cercar en el sector occidental del
jaciment i, potser, sota la carretera.
No podem elucubrar sobre la seva evolució ni si
aquesta fase I fou molt més complexa del que po-
dem sospitar. Convé, però, recordar que no sembla
que hi hagi salts en el registre arqueològic, i que a
l’alt imperi l’Hort d’en Bach esdevingué una autèn-
tica vil·la de llarguíssim recorregut.
El material de les excavacions es conserva en els
dipòsits del Museu d’Arqueologia de Catalunya -
Girona (Carrer de Pedret, 95)
(LAP)
215.- Oest Martorell-2
Estació indeterminada
Bibliografia: Llinàs, Manzano i Ramírez, 1994,
144-145.
A prop de la urbanització Maçanet Residencial Park,
en posició enlairada i dominant sobre el lloc per on
circulava el camí d’Hèrcules, s’han recuperat frag-
ments de terrissa comuna de tradició ibèrica, àmfora
ibèrica i àmfora itàlica.
(LAP)
216.- Oest Martorell-4
Estació indeterminada
Bibliografia: Llinàs, Manzano i Ramírez, 1994,
145.
En una petita elevació situada damunt de l’estació
del tren de Maçanet-Massanes, amb un excel·lent
control sobra la plana de Collformic, per on circu-
363
lava el camí d’Hèrcules, s’han recuperat fragments
ceràmics diversos (dolium, àmfora ibèrica i itàlica,
ceràmica comuna de tradició ibèrica...) que fan su-
posar l’existència d’una petita estació rural durant la
baixa república.
(LAP)
217.- Turó de Sant Jordi
Estació indeterminada
Bibliografia: Llinàs, Manzano i Ramírez, 1994,
144; Ramírez, 1998, 60-61; Folch et al., 2000, 217;
Llinàs, 2008, 393; Llinàs i Merino, en premsa.
El Turó de Sant Jordi, de 181 metres d’alçada, es
dreça a un quilòmetre al sud del nucli urbà de Maça-
net de la Selva, i té un excel·lent domini visual sobre
la plana de la Selva i les elevacions circumdants. A
l’edat mitjana s’hi construí a la part més alta el cas-
tell de Torcafelló i, més endavant, al segle XV, una
capella dedicada a Sant Jordi, que fou transformada
al segle XIX en estació militar de telegrafia òptica.
Arran dels treballs de neteja i restauració de què
fou objecte l’indret a principi dels anys 90, es van
recollir, descontextualitzats, diversos materials ar-
queològics que abastaven tot el període romà, des
del segle II aC fins al baix imperi, entre els quals
destacaven alguns fragments de ceràmica de vernís
negre i d’àmfora itàlica.
Entre els anys 1999 i 2006 s’efectuaren diverses
campanyes d’excavació arqueològica que deixaren
al descobert la pràctica totalitat del que quedava del
castell de Torcafelló, i es posà en evidència que la
fortificació medieval es va construir en un indret on
hi havia hagut una ocupació en els primers temps de
la dominació romana, que destruí completament el
que aleshores en devia quedar. Aquí i allà, sobre la
roca mare, van anar apareixent uns nivells d’època
augustal, amb T.S. itàlica, ceràmica de parets fines,
emporitana tardana, àmfores tarraconenses de la for-
ma Pascual 1, ceràmica comuna diversa i material
lleugerament anterior, descontextualitzat, però que
ens porta al moment tardorepublicà, com ceràmica
de vernís negre, comuna itàlica, grisa de la costa ca-
talana... Malauradament, fou impossible relacionar
aquests materials amb cap estructura arqueològica,
tot i que, sens dubte, ens assenyalen l’existència
d’un petit hàbitat al cim d’aquest turó entre la baixa
república i l’època d’August, sense continuïtat fins
que, al baix imperi, el lloc tornà a ser ocupat.
(J. Ll. i C. M.)
364
Riudarenes
218.- Can Cuca
Sitjar
Bibliografia: Joly, 2010a, 123.
En terres d’aquest mas, a uns 3 km a l’oest de Puig
Ardina, durant les obres d’ampliació de l’AP-7 fo-
ren trobades i excavades dues sitges colgades en
època baixrepublicana. Hom proposava, a partir del
material identificat, una datació entre 150 i 70 aC.
(LAP)
219.- Puig Ardina
Oppidum
Bibliografia: Llinàs i Merino, 1991, 23; Llinàs 1993,
31-48.
El turó de Puig Ardina, de 135 m d’alçada, es dreça
al sud-est del terme municipal de Riudarenes, prop
del marge esquerre de la riera de Santa Coloma i
sobre un pla per on, presumiblement, a l’antiguitat
transcorria el camí d’Hèracles i, posteriorment, la
Via Augusta. Actualment està cobert de bosc i al
capdamunt s’hi alcen dues torres de telegrafia òptica
del segle XIX, envoltades per un vall.
L’existència d’un jaciment en aquest indret era ja
coneguda des de l’any 1951, en què s’hi van recollir
diversos materials arqueològics. Posteriors visites
a l’indret corroboraren l’existència d’algunes sit-
ges i del que semblava una muralla. L’any 1991 els
materials recollits foren publicats per J. Llinàs i J.
Merino, que hi identificaren 4 fragments d’àmfora
itàlica, un d’àmfora ibèrica, una vora de kalathos,
una de morter i diversos fragments de ceràmica co-
muna i de cuina.
Un estudi posterior confirmà l’existència d’un re-
cinte emmurallat, visible sobretot al vessant sud-
est del turó, i de quatre sitges, identificades al ves-
sant sud-oest. També donava notícia d’un nou lot
de materials, semblant a l’anteriorment descrit, on
destacaven 4 vores d’àmfora itàlica (3 de Dressel
1A i 1 de Dressel 1B), una vora de dolium i dos
fragments informes de ceràmica campaniana inde-
terminada.
Actualment, el jaciment continua sense excavar, per
la qual cosa desconeixem a quin tipus d’assenta-
ment pertany. Sembla, més aviat, que ens trobaríem
davant d’un petit oppidum del qual ara com ara no-
més podem dir que va funcionar al llarg del segle II
aC i, potser, les primeres dècades de l’I aC.
(J. Ll.)
Sant Feliu de Buixalleu
220.- Mas Buixalleu
Sitjar
Bibliografia: Font et al., 1994, 131-141; Albiol i
Burgueño,1998, 153-161.
Petit sitjar situat a prop del mas Buixalleu i desco-
bert als anys 60. Entre el material arqueològic recu-
perat hi ha campaniana, grisa de la costa catalana,
dolium i una moneda de la seca de Kesse. A prop
d’aquest sitjar, que hauria perdurat fins a l’època
d’August, hi ha l’oppidum del turó de Buixalleu.
(LAP)
221.- Torre de la Mora o del Far (làm.
XX,2)
Oppidum. Torre
Bibliografia: Tura i Mateu, 2008, 141-142.
Aquest oppidum de dimensions moderades es loca-
litza a l’extrem més enlairat d’un turó al nord de
Gaserans, d’uns 350 m d’altura sobre el nivell del
mar, i que s’alça uns 200 m sobre el Pla de Gase-
rans, amb un domini visual extraordinari sobre la
Depressió Prelitoral i els camins perpendiculars
d’accés al Montseny. L’incendi i les pluges de 1994
van propiciar tasques de prospecció i d’excavació
que van permetre identificar un jaciment de planta
rectangular d’uns 80 m est-oest i uns 20 m nord-
sud (1.600 m2), rodejat d’una muralla d’uns 1,20 m
d’amplada, amb parets perpendiculars d’uns 0,50 m
de gruix obrades unes i altres en granit local. Un
carrer central travessaria l’hàbitat d’una punta a
l’altra amb les cases, rectangulars, a un i altre costat.
Els sondejos efectuats fins ara, puntuals, fan pensar
que el lloc no fou ocupat durant la baixa república.
Caldrà, però, confirmar-ho definitivament.
En aquest mateix lloc, sobre el jaciment acabat de
descriure es va construir una torre rodona de 9,5 m
de diàmetre exterior i 5,70 m de diàmetre interior
amb un gruix de mur d’entre 1,90/2 m, que es fona-
mentava a roca, obrat amb grans blocs ben tallats,
uniformes, de granit del país, de 0,50 m d’alçada i
d’entre 0,50 m i 0,90 m d’amplada, amb un encoi-
xinat ben conservat i posats en sec. S’ha proposat,
basant-se en les dades proporcionades per l’excava-
ció estratigràfica, una cronologia baixrepublicana.
És segur, tanmateix, que la torre fou destruïda per
un incendi cap a mitjan segle X.
(LAP)
222.- Turó de Buixalleu
Oppidum
Bibliografia: Albiol i Burgueño,1998,153-161.
Al cim d’un turó que gaudeix d’una extraordinària
visibilitat s’han documentat diverses estructures, al-
guna d’elles identificada com una possible muralla,
i material ceràmic de tradició ibèrica que permeten
suposar l’existència d’un oppidum en aquest punt.
La cronologia del proper sitjar de Buixalleu permet
hipotetitzar la perduració d’aquest oppidum durant
l’època republicana.
(LAP)
Santa Coloma de Farners
223.- Eix Transversal
Sitja
Bibliografia: Merino i Llinàs, 1993, 153-155.
L’any 1992, durant els treballs de seguiment de
l’obertura d’un dels trams de l’Eix Transversal en
el seu pas per Girona, es va localitzar un fons de
sitja a tocar el límit municipal entre Santa Coloma
de Farners i Brunyola. De fons pla, se’n conserva-
va només un metre d’alçada. Entre les restes loca-
litzades a l’interior del seu farciment es va recollir
ceràmica comuna, grisa emporitana, campaniana B,
àmfora itàlica i tarraconense, dolium, tegula i una
banya de bòvid. Per la cronologia del material, el
farcit de la sitja es pot situar en la primera meitat
del segle I aC.
(LAP)
Tossa de Mar
224.- Agulla de Pola
Oppidum
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 357, 208.
En aquesta elevació que es projecta cap al mar fent
de divisòria de les cales de Pola i Giverola, al nord
de la vila de Tossa en direcció a Sant Feliu, es loca-
litzaria un petit oppidum que, certament, ens és molt
poc conegut en no haver estat mai objecte d’una ex-
365
cavació científica i que, en trobar-se en un indret
molt urbanitzat, no sembla fàcil que s’hi puguin re-
alitzar. Una muralla, potser amb una torre, barraria
el pas des del continent.
Els pocs indicis ferms aplegats ens informen de la
presència de ceràmica de vernís negre, entre la qual
de tipus B, àmfores de vi itàliques i monedes baixre-
publicanes (asos d’Untikesken i un de romà amb Ja-
nus a l’anvers i la proa de nau, al revers), permeten
deduir la continuïtat de la vida en aquell indret fins,
com a mínim, mitjan segle I aC.
(LAP)
225.- Ses Alzines
Estació indeterminada
Bibliografia: Burch et al., 2005c, 41-73; Palahí i
Nolla, en premsa.
Aquest jaciment es localitza en un paratge enlairat,
aproximadament a un quilòmetre al sud-oest del nu-
cli urbà de Tossa, en una zona boscosa i al damunt
mateix d’una de les innombrables cales que confi-
guren el seu tortuós litoral, de la qual aquesta esta-
ció ha pres el nom. De subsòl granític, és un lloc on
creix l’alzina i el pi, i adequat només per plantar-hi
vinya.
Suposem que a l’antiguitat, com ho va ser fins als
anys cinquanta del segle XX, aquest lloc hauria es-
tat zona de vinyals, l’existència dels quals pot ser
deduïda de les característiques de l’establiment.
Va ser descobert de manera poc ortodoxa. La prima-
vera del 1995 es van detectar, en aquell paratge em-
boscat d’alzines, arbusts i pins, uns sondeigs furtius
que havien malmès restes estructurals i havien po-
sat de manifest una quantitat significativa de mate-
rial arqueològic, preferentment terrissa. Comunicats
els fets al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de
Catalunya, va semblar interessant fer-hi excavaci-
ons arqueològiques en extensió per determinar-ne la
funció i la importància i poder-ne definir l’evolució
i la història. L’Àrea d’Arqueologia de la Universitat
de Girona, amb conveni amb l’Associació Amics de
Tossa-UNESCO, que va subvencionar els treballs, hi
va realitzar dues campanyes els mesos d’octubre de
1996 i 1997 que han permès conèixer el lloc en detall.
Els treballs arqueològics han posat al descobert ma-
terial ceràmic clarament baixrepublicà –ceràmica de
366
vernís negre, de parets fines, comuna ibèrica, àmfo-
ra itàlica Dressel 1– en molt poca quantitat i sempre
fora de context dins de nivells posteriors. Podríem
pensar en unes freqüentacions del lloc d’escassa en-
titat i, probablement, discontínues entre un moment
imprecís de la primera meitat del segle I aC fins al
canvi d’era o bé suposar l’existència d’una petita
estació que es trobaria molt a la vora però no pas en
el mateix lloc de l’establiment satèl·lit de Ses Alzi-
nes.
(LAP)
226.- Els Ametllers o vil·la Vitalis (Làm.
XXI,1)
Vil·la romana
Bibliografia: López et al., 2001; Palahí i Nolla, en
premsa.
La vall de Tossa configura un espai de gran comple-
xitat topogràfica, amb un paisatge de turons i mun-
tanyes i una línia de costa autènticament brava, molt
retallada, amb penya-segats d’alçades considerables
i abundor de petites cales; és un terreny obert cap al
mar, de difícil accés des de les terres interiors.
La vil·la dels Ametllers s’assenta al límit mateix
entre la línia de costa i les primeres elevacions del
terreny, al vessant occidental del turó de can Magí.
Aprofitant els desnivells d’aquesta petita elevació
es bastiren els diferents edificis de l’establiment
romà. La topografia les arrecerava i protegia i, al
mateix temps, la construcció de l’habitatge, en un
espai elevat i obert cap al mar, li oferia un entorn
privilegiat. Aquesta situació li proporcionava una
gran visió sobre la línia de costa i una part del fun-
dus i, al mateix temps, la feia molt visible per al
visitant que s’hi apropava des del mar, la principal
via d’accés, ateses les complicacions de travessar,
en època antiga, els contraforts muntanyosos que
tanquen la vall tossenca, tant per a visitants com per
a mercaderies.
La dels Ametllers és una de les vil·les més impor-
tants i en millor estat de conservació de les conegu-
des i excavades fins avui a les comarques gironines.
Fou descoberta l’any 1914 pel metge i erudit Ignasi
Melé, i ell mateix hi va realitzar els primers treballs
d’excavació, a la zona productiva del conjunt. La
descoberta, als anys vint, de tot un seguit d’estan-
ces pavimentades amb mosaics va fer que, a partir
de llavors, la majoria d’actuacions i estudis se cen-
tressin en l’habitatge del propietari, a més de donar
gran rellevància a la vil·la, que apareixerà a partir
de llavors a la majoria d’obres de referència naci-
onals i internacionals que estudiaven el món rural
romà o, fins i tot, l’art del mosaic, gràcies sobretot
al que porta escrit el nom del fundus, Turissa, i del
seu propietari, Vitalis.
Als anys trenta, l’Institut d’Estudis Catalans va
desenvolupar importants treballs al jaciment, però
la guerra civil els va interrompre i ja no es repren-
gueren fins l’any 1978, quan R. Batista, A. López
i M. Zucchitello impulsaren diverses campanyes
que permeteren netejar i documentar el conjunt.
Va ser, però, a partir de l’any 2000, gràcies a un
conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de
Tossa de Mar i l’Institut del Patrimoni Cultural de
la Universitat de Girona, que es va endegar l’ex-
cavació sistemàtica de l’indret, que va finalitzar el
2004.
Seguint l’esquema distributiu de moltes vil·les li-
torals, especialment de la costa itàlica, el conjunt
s’estructurà en dos nivells clarament diferenciats,
situats al vessant oriental del turó de can Magí, a
poc més de 70 m de l’actual línia de costa. A la part
baixa del turó es disposaven les instal·lacions in-
dustrials i productives, la pars fructuaria, explorada
intensament per Melé a principi del segle XX, i en
la qual són visibles diversos grans espais dedicats al
premsat del raïm i a l’emmagatzematge dels diver-
sos productes.
A una terrassa situada a mitja alçada, uns 6 m per
damunt de la pars rustica, se situa l’espai destinat a
habitatge del propietari, la pars urbana, construïda,
en part, al damunt d’una plataforma artificial avui
pràcticament desapareguda per l’erosió i els ensor-
raments del terreny.
Aquest esquema és el que tindria l’edifici durant l’alt
imperi (entre August i el segle III), però no l’origi-
nal ni el que mantingué en el baix imperi, quan les
edificacions es concentraven essencialment a la ter-
rassa intermèdia del turó
La vil·la republicana
Les restes del conjunt d’edificacions que actualment
es poden contemplar al vessant oriental del pujol de
can Magí pertanyen a una vil·la concebuda i cons-
truïda en època augustal i que, amb importants trans-
formacions, va perdurar fins a final del segle V de la
nostra era. Però no són aquestes construccions les
més antigues de l’establiment, ja que al llarg de les
excavacions, tant de les realitzades als anys vuitanta
del segle XX, com de les endegades l’any 2000, es
van anar posant al descobert, aquí i allí, elements que
demostraven l’existència d’un edifici anterior.
La vil·la dels Ametllers ha proporcionat no solament
tot un seguit d’estrats relacionats amb aquesta pri-
mera ocupació, sinó que ha conservat algunes de les
estructures que la formaven, fet que permet dibuixar
de manera més clara que en altres indrets la forma i
funcionament d’aquest establiment, tot i que de ma-
nera insuficient. La reconstrucció d’època augustal va
ser tan radical que, de fet, va significar el colgament
total de les construccions anteriors i la creació d’un
edifici de nova planta.
Alguns elements foren localitzats en les excavacions
de l’any 1976 i de la dècada dels vuitanta, especial-
ment als sondeigs realitzats al sector nord-oriental de
la vil·la. En aquesta zona es van trobar dues sitges,
una excavada l’any 1976 i l’altra entre el 1989 i 1992,
associades a nivells de colgament d’època augustal.
A prop de la segona, es va identificar un sector de la
roca del subsòl retallat que va ser interpretat com el
basament d’un mur. La presència de materials cerà-
mics locals i de les dues sitges es va interpretar com
les restes d’un assentament ibèric que calia posar en
relació amb els de Pola o amb les sitges localitza-
des al Mont Guardí.1 Les posteriors excavacions en
extensió han permès determinar que, en realitat, es
tractava d’un sector d’emmagatzematge que formava
part integral de la vil·la republicana.
Aquest establiment ocupava, ja, la terrassa que, situ-
ada a mitja alçada de la cara oriental del petit pujol
de can Magí, va ser aprofitada, en època imperial,
per bastir-hi la pars urbana de la vil·la. Els edificis
es van construir originalment en una zona un xic ele-
vada, protegida de les inclemències pel mateix turó
i allunyada de les zones més baixes i menys sanes i,
al mateix temps, a prop d’una deu natural d’aigua.
Però l’indret, sobretot, oferia una visió privilegiada
1
López et al., 2001, 21, admet que els materials contextualitzats se situen
als segles II-I aC, però considera el jaciment anterior (segle IVaC) per la
troballa fora de context d’alguns materials anteriors (ceràmica àtica de fi-
gures roges).
367
de la zona de la costa, i aquest va ser segurament un
dels motius principal de la seva elecció.
Per construir els diversos edificis i instal·lacions es
varen haver de realitzar importants treballs de con-
dicionament del terreny per tal de crear una gran ter-
rassa, tot aprofitant que el subsòl, format per pedra
sorrenca molt fàcil de treballar, simplificava la tasca.
Fins al punt que, fins i tot, aquesta va ser emprada per
crear sòls i sòcols d’alguns dels murs d’aquell primer
establiment.
No en coneixem les dimensions exactes, tot i que
sembla concentrar-se a l’espai central i de tramuntana
de la zona que, posteriorment, ocuparia l’edifici re-
sidencial imperial. És allí on s’han trobat la majoria
d’estrats i estructures d’aquesta fase, però a la zona
de migdia es va descobrir un tram de mur que segura-
ment correspondria a aquest moment constructiu.
Actualment, la terrassa queda definida, cap a ponent,
per un llarg mur de tanca, obrat contra el vessant del
turó. Aquest devia ser, també, el límit en època repu-
blicana, ja que alguns dels retalls localitzats a la zona
del pati i que pertanyien a aquesta època se situen
molt a prop del límit actual. No sabem si ja existia un
primer mur de tanca que, posteriorment, fou substituït
per l’actual però la proximitat de les restes, com aca-
bem d’esmentar, i el perill d’esllavissades des de la
part superior del pujol ho fan versemblant. Pel costat
de tramuntana també és possible que les edificacions
s’estenguessin més enllà de l’actual límit de la fin-
ca, ja que una de les estances més ben conservades
d’aquest primer moment es perllongaria lleument en
aquella direcció, com, de fet, també ho faria l’edifici
d’època imperial.
Per llevant, la terrassa finalitzava de cop, tot seguint
el desnivell natural del terreny. Actualment, tot
aquest sector ha patit esllavissaments i presenta un
aspecte molt diferent del que devia oferir en època
antiga. La vil·la augustal va guanyar espai al ter-
reny construint un sistema de potents murs de con-
tenció que varen permetre crear una gran platafor-
ma artificial damunt la qual disposar-hi estructures.
D’aquest mur de contenció, se’n conserva només el
basament, a la part baixa del puig, i queda entre 6
i 8 metres de distància de l’actual límit oriental de
la terrassa. Tot sembla indicar que era un llarg mur
de contenció, de pedra lligada amb fang, situat uns
368
5 m a ponent del que s’empraria com a suport de la
plataforma de la vil·la en època imperial. Aquesta
paret va ser posteriorment aprofitada en les noves
obres de l’edifici augustal. Construït, no a la part
més baixa, sinó a mig vessant, aquest mur hauria
d’assolir una alçada menor que el que es va bastir
en època augustal, en fonamentar-se a una cota més
alta, i pel fet que les edificacions republicanes es
varen construir un metre per sota que les d’època
augustal i, per tant, la seva alçada havia de situar-se
entre els 3 i 4 m.
La majoria de restes i estrats que pertanyien a la fase
republicana es concentren a la zona central i septen-
trional de la terrassa, però no es pot descartar que al-
guna construcció annexa es bastís a l’extrem de mig-
dia de la finca. Així, en aquest sector es conservava
part d’un mur orientat en direcció nord-oest/sud-est,
descontextualitzat de cap altra resta, però amb una
tècnica constructiva idèntica a la de les estructures
d’aquesta fase, amb pedres irregulars, lleument poli-
des exteriorment i lligades amb fang. Una mica més
cap al nord d’aquest mur es va excavar una petita ca-
nalització, amb una orientació molt similar a la de la
paret, i obrada amb murets de pedra i fragments de
teules, sense arrebossat interior i emprant el nivell del
subsòl com a fons.
Tots els murs d’aquesta fase estan bastits amb pedres
irregulars, polides exteriorment, i lligades amb fang.
Tot i això, podem distingir dos grups molt clars. Així,
les estructures dels extrems de tramuntana i migjorn
presenten una tècnica poc acurada, on les pedres
mostren superfícies poc polides i es combinen amb
fragments de teula usats per regularitzar els para-
ments i farcir els espais que les irregularitats de les
pedres deixen buits. Contràriament, els murs de la
zona central solen usar pedres de mides lleugerament
més grans, amb un acabat exterior molt més polit,
amb els angles treballats per facilitar l’encaix entre
peces i amb evidències d’un arrebossat de calç blanca
que es va trobar encara in situ en alguns paraments i
que era molt abundant a l’entorn d’aquests murs, dels
quals s’havia desprès. Els alçats, per sobre d’aquest
sòcol de pedra, devien ser bastits amb toves, de les
quals se’n va localitzar una bossada al costat del mur
de llevant de l’edifici. Els sostres eren de tegulae i no
solament a la zona central, ocupada per l’espai princi-
pal de la casa, sinó també a les cambres i zones indus-
trials del sector septentrional, com ho demostren els
nivells amb un conjunt notable de materials d’aquesta
mena recuperats a les excavacions, i que provindrien
de l’ensorrament dels sostres.
A la zona central de la terrassa, espai que posteri-
orment va ser ocupat per part del pati i les sales de
recepció de la vil·la, es dibuixa un edifici de plan-
ta quadrangular, que es distingeix de les altres es-
tructures per l’aparença del parament, com acabem
d’esmentar. La seva situació privilegiada dins la
terrassa va convertir aquest sector en el melic de la
pars urbana de la vil·la al llarg de tota la seva his-
tòria, i va patir diverses i importants modificacions,
de tal manera que la seva conservació era molt de-
sigual. A més, el fet que algunes de les cambres de
l’edifici imperial, especialment aquelles que conser-
vaven restes de paviments de mosaic, no es pogues-
sin excavar en extensió, també ens impedeix saber
si es conservaven més restes per sota d’aquests pa-
viments. Com a tercer factor caldria esmentar que
aquest és el sector en el qual la successió de refor-
mes van afectar més el subsòl. Així, dues de les es-
tances del costat oriental de la vil·la imperial varen
disposar, en algun moment de la seva història, de
sengles sistemes d’hipocaust. El mateix va succeir
a les cambres que formaven part del conjunt termal
i que presentaven els nivells de circulació molt més
baixos que a la resta de l’edifici també per la presèn-
cia d’hipocausts.
El resultat és una planta incompleta, part de la qual
es pot restituir gràcies a les rases de fonamentació
d’alguns dels murs.
De la compartimentació interior de l’edifici només
se’n conserva una paret, que s’ha salvat gràcies a
ser emprada com a fonamentació de la de migdia
d’un àmbit d’època augustal. Finalitzava, per l’est,
a l’alçada d’un retall que, de nord a sud, marcava el
que era possiblement la façana oriental de l’edifici i
que es perllongava en direcció a migdia, on es con-
servava part del parament.
També en aquest sector es va identificar un nivell
de circulació, format per terra compactada i amb
la presència abundant de carbons i cendres. Aquest
nivell se situava immediatament per sota d’un po-
tent estrat d’enderroc format quasi exclusivament
per fragments de tegula i imbrex. Aquesta presència
de cendres és general als nivells d’abandonament
d’època republicana i fa pensar en la possibilitat que
un incendi es trobi a l’origen de la reforma total de
l’edifici. Aquesta associació de les cendres amb els
nivells d’abandonament dels àmbits republicans i
sobre els seus paviments de terra piconada és gene-
ral, tot i que no presenten mai una gran potència.
El mur més ben conservat és el que, situat al mig
del pati nord de la vil·la imperial, circulava de nord
a sud, lleument esbiaixat respecte a l’orientació de
l’edifici augustal, format per pedres irregulars, al-
gunes de mides considerables, però ben treballades
exteriorment per presentar un parament el més polit
possible i lligades amb fang. Per construir-lo es va
retallar la roca del subsòl. Aquest mur constituïa la
façana occidental de l’edifici ja que, com veurem,
la zona de ponent de la terrassa era emprada com a
lloc de treball.
La tasca arqueològica no va poder determinar si el
mur, actualment tallat per la piscina del jardí, es per-
llongava en direcció a tramuntana formant una sola
unitat amb un altre localitzat al límit nord de la finca
excavada. La seva alineació i l’existència d’un lleu
retall a la roca a l’espai intermedi podrien fer-ho
pensar, però els paraments són diferents, i és molt
menys polit l’acabat de referir, amb abundant ús de
fragments de teules i amb una absència total de co-
briment exterior. Més aviat ens inclinem per pensar
que la vil·la presentava, en aquesta banda, una ali-
neació de les estructures i, potser, a l’espai entre el
nucli central, situat a migdia, i la zona de treball,
localitzada al costat septentrional, existia una por-
xada que actuaria d’element de connexió. Aquesta
possibilitat vindria refermada per la descoberta d’un
nivell d’abandonament amb abundant presència de
fragments de tegula, situat immediatament a llevant
de l’esmentat retall.
Dels elements interiors d’aquest edifici, a més de les
restes de paviment esmentat suara, només es va po-
der identificar un segon sòl de terra piconada retallat
per dos forats circulars, que es trobaven a l’angle
sud-oest de l’edifici, que opinem que correspondria
a la part de darrera de l’edificació. Van ser farcits en
el moment del seu colgament amb restes de morter
de calç que procedien de l’arrebossat dels murs pe-
rimetrals, i es tractaria de dos basaments per col·-
locar-hi dolia. El seu ús es podria posar en relació,
potser, amb la cuina de la casa o amb un rebost.
369
Tot el sector de tramuntana i ponent de la terrassa
estava ocupat per un conjunt d’espais tant coberts
com a l’aire lliure, destinats a tasques industrials.
A l’extrem nord-est de la finca excavada, es localit-
zà un conjunt de dues estances definides per murs
de pedres lligades amb fang, que es caracteritzaven
per l’ús de fragments de teules, a més de pedra, en
els seus paraments. Aquests murs es conserven a
ponent, llevant i migdia, mentre que l’estança es
perllongaria vers el nord, fora de l’espai excavat.
L’únic senyal de la divisió d’aquest àmbit en dos
espais diferenciats és un retall d’est a oest que el
separa per la meitat i que coincideix amb un canvi
en la seqüència estratigràfica recuperada a un i altre
costat. És possible que la divisió hagués estat rea-
litzada amb un material perible com la fusta, ja que
no es tracta d’una autèntica rasa de fonamentació
sinó d’un simple retall que marca un cert desnivell
entre la banda nord, uns centímetres més alta, i la
de migdia. Dins d’aquestes estances l’únic element
descobert al seu interior és una solera obrada amb
un parell de tegulae situada al centre de la cambra, i
que fou destruïda en bastir-se un mur, que en època
augustal constituïa el límit del porticat del jardí.
Al sud d’aquestes petites estances es localitzà un
espai aparentment obert, sense cap mur. En aquesta
zona es van trobar quatre sitges. Dues havien es-
tat completament excavades durant les campanyes
dels anys vuitanta, i d’una altra se n’havia excavat
la meitat. Les referències estratigràfiques daten el
colgament d’aquesta darrere també en època augus-
tal, cronologia que coincideix amb les dades pro-
porcionades per la sitja més meridional del conjunt,
excavada l’any 2001.
A llevant d’aquest sector, es trobà un element d’in-
terpretació complexa i que no va poder excavar-se
totalment en quedar al marge del turó. Es tracta
d’una solera de rajols, de la qual només es va desco-
brir una petita porció.
A tot el sector, a ponent i nord d’aquesta solera, es
varen recuperar, a més, abundants restes de dolia
esclafades en el moment d’obliteració del sector.
Finalment, i aquest és un fet que també es repeteix
a les estructures situades més al sud, tot el sector
apareixia cobert per una gran capa de teules, tot i
no existir senyals de murs perimetrals. Aquest es-
370
pai devia anar cobert per una porxada. El sistema
de suport cal cercar-lo en els forats de pal que van
aparèixer en els àmbits i que mostren una certa re-
gularitat i alineació.
El colgament de les sitges en època augustal sembla
demostrar una convivència, en el mateix espai, de
dos sistemes d’emmagatzematge diferents, les sit-
ges i els dolia.
També en aquest sector es trobà una petita canalit-
zació d’imbrices, escapçada pels extrems per cons-
truccions posteriors, i un petit muret, est-oest, sense
connexió amb altres estructures que ajudin a la seva
interpretació funcional.
A l’oest de la zona d’habitatge, se situava un sec-
tor que també es va emprar com a àrea de treball.
L’ús del lloc com a jardí en èpoques posteriors i el
fet que la roca es localitzés a una cota més elevada
que a la meitat de llevant de la terrassa i que, per
tant, no es modifiqués de forma important la cota de
circulació en època imperial, provocà que les restes
d’època republicana siguin molt escasses. Tot i això,
alguns indicis ens permeten certificar el seu ús com
a àrea de treball, especialment pel que fa a les modi-
ficacions realitzades a la mateixa roca per preparar-
la i adaptar-la. Havia estat retallat formant un espai
aproximadament quadrangular (tot i que el sector de
ponent era irregular), amb una àrea central rebaixa-
da i perfectament planera, delimitada per la mateixa
roca, sense que sigui possible saber si aquest era un
espai obert o la roca constituïa el sòcol d’uns murs
perduts. Tot i això, no es va recuperar, en l’excava-
ció, cap element ni estrat que pogués fer pensar en
que es tractava d’un espai cobert.2 Tampoc no es van
localitzar materials que permetessin una aproxima-
ció a l’ús d’aquesta zona, però les seves dimensions
i situació fan pensar en una zona productiva més que
no pas associada a l’habitatge. Però altres dades ens
poden acostar a interpretar-ne l’ús. A migdia d’aquest
gran espai obert, es van descobrir tres petits retalls
quadrangulars a la roca. La seva disposició i proxi-
mitat fan pensar en els basaments de dues premses
(mancaria un quart encaix que per distància queda-
ria cobert per un mur augustal). Es tracta, certament,
2
Això és així tot i que aquesta depressió central retallada va ser obliterada
i farcida en època augustal fins anivellar el terreny amb la roca de l’entorn
i, per tant, si hagués existit un nivell de coberta ensorrat s’hauria conservat
com va passar a les zones fins ara descrites.
d’un indici feble, ja que aquesta era una cambra ja
totalment excavada des de principi del segle XX i no
en coneixem l’estratigrafia. Aquest lloc pràcticament
no va canviar el seu nivell de circulació al llarg de
tota la història de l’assentament, però la producció
del vi era la dedicació econòmica principal, quasi ex-
clusiva a la vall de Tossa des de mitjan segle I aC, i
no és gens descartable aquesta mena d’instal·lacions
en el que és l’establiment més important del territori,
almenys dels coneguts fins avui dia.
La resta d’elements que pertanyien a aquest moment
són estructures i indicis dispersos que fan molt més
complicada la seva interpretació.
A l’extrem de llevant de la terrassa només es va tro-
bar el negatiu d’un mur est-oest, totalment desmuntat,
però que havia de pertànyer a aquesta fase de l’edifici
ja que va ser esborrat en època augustal. Com a dar-
rer element, ja hem esmentat el petit mur nord-est /
sud-oest situat a l’extrem de migdia de la vil·la.
Totes aquestes troballes dibuixen un assentament
concentrat a la terrassa intermèdia del turó. Es trac-
ta d’un conjunt d’instal·lacions d’unes dimensions
notables, ja que, encara que descartéssim les estruc-
tures aparegudes a l’extrem de migdia de la terrassa,
les restes republicanes ocuparien una superfície mí-
nima de 20 m d’est a oest per 36 m de nord a sud, uns
720 m2. L’establiment presentaria dos sectors clara-
ment diferenciats, amb un edifici residencial, situat
al centre de la terrassa, amb els murs arrebossats i de
gran qualitat, amb la façana principal a llevant,3 on
no es pot descartar l’existència d’un porticat, com ho
mostren el nivell de teules i el paviment localitzats a
llevant del mur més oriental dels recuperats.4 Si ens
cenyim un cop més a les restes localitzades, aquest
edifici tindria unes dimensions inferiors als 15 m
per 11 m (165 m2), i al seu extrem de tramuntana
presentaria alguna mena de connexió amb la zona
industrial, com sembla mostrar-ho que el mur de po-
nent es perllonga més enllà de la zona ocupada pels
dolia i les sitges del sector nord. Aquesta connexió
estructural es realitzaria amb un porticat que s’apro-
3
Tant pel nord com per ponent, l’edifici estava envoltat d’estructures pro-
ductives, i és probable que quelcom similar succeís a la banda de migdia.
4
No es pot descartar que el mur M376 localitzat a l’àmbit 23 no fos la façana
de l’edifici sinó un mur interior, i que aquest es perllongués més cap a l’est,
tot i que l’excavació d’aquell sector no n’ha aportat cap prova. Si fos així,
però, això encara reforçaria la idea de les importants dimensions de l’edifici.
fitaria com a magatzem, on es combinarien elements
de tradició ibèrica, les sitges, amb d’altres clarament
romans, els dolia. A l’extrem nord, un nou grup
d’estances, amb funcions més clarament producti-
ves, completarien un conjunt que també s’estenia en
direcció oest, on es va retallar la roca per aconseguir
zones de treball àmplies i planeres.
L’esquema arquitectònic bàsic no difereix gaire de
la vil·la que ocupà aquest sector en època imperi-
al. De fet, aquell nou edifici va ampliar en espai i
comoditats l’assentament ja existent, especialment
gràcies a la voluntat d’adequar la zona baixa del
turó per construir-hi la zona industrial.
Altrament, l’edifici augustal també s’orientà cap a
llevant, de cara a la platja, tot i que el seu accés prin-
cipal es desplaçà cap al nord per evitar haver de tra-
vessar la zona industrial. També s’assentà al damunt
d’una plataforma artificial bastida guanyant lloc al
turó que, de fet, amplià la ja existent i presentà, a
llevant, un llarg porticat que definia arquitectònica-
ment el conjunt.
L’edifici republicà mostra una planificació prè-
via que va més enllà de concepcions eminentment
pràctiques i que introdueix elements més simbòlics.
Això es percep tant en la separació clara i nítida en-
tre l’espai productiu i el de residència, el fet de gua-
nyar espai a la terrassa construint murs de contenció
quan es podien haver situat les edificacions més cap
a ponent, a tocar el marge del puig, i allargar l’es-
pai ocupat, sobretot en direcció nord, i que només
s’explica en funció d’aconseguir una millor visibili-
tat de l’entorn i des de l’entorn. Una concepció que
pretenia obrir l’edifici a l’exterior, sobre el paisatge,
i fer visible la vil·la des de l’exterior, per a qui s’hi
apropava. Dins aquesta planificació, de situar més
a ponent l’habitatge, la mateixa orografia l’hauria
amagat dels visitants que procedissin del nord o del
sud. Creiem que tots aquestes consideracions respo-
nen a una planificació i a una concepció clarament
lligada a la mentalitat romana i que això es veu re-
fermat en les reformes posteriors que mantingueren
l’esquema constructiu bàsic, l’ampliaren i l’embe-
lliren.5 Per tant, no creiem que es pugui posar en
5
De fet, en època baiximperial, l’edifici tornà, en part, a la seva concepció
original: s’abandonà a la zona baixa i concentrà les estructures productives
a l’entorn dels espais d’habitació.
371
dubte que es tracta d’una vil·la de concepció itàlica.
La tria del lloc va més enllà de criteris funcionals
que es podien haver assolit, també, a la part baixa
del turó amb molts menys esforços, com ho demos-
tra la construcció de la zona industrial en època au-
gustal, i s’apropa més a concepcions ideològiques,
en les quals la vil·la és un element tant productiu
com d’habitatge i representació.
En època augustal, com tantes altres vil·les del ter-
ritori, l’edifici va ser completament reestructurat,
emprant materials molt més sòlids, l’opus caemen-
ticium, i eliminant els materials i conceptes indíge-
nes. Aquesta nova estructuració, amb remodelaci-
ons més o menys importants, es va mantenir fins a
època baiximperial, on un nou concepte de la vil·la
va portar a transformacions dins l’edifici de major
abast, sobretot conceptualment.
Material: dipositat als magatzems del Museu Muni-
cipal de Tossa de Mar. N’hi ha més de les excava-
cions antigues al Museu de Sant Feliu de Guíxols i
al Museu d’Arqueologia de Catalunya - Barcelona
(perduts).
(LAP)
227.- Mas Carbotí
Establiment rural
Bibliografia: López, Zucchitello i Fierro, 1985, 38-
43; López, Batista i Zucchitello, 1987, 319-325;
Burch et al., 2005c, 11-39; Palahí i Nolla, en prem-
sa.
Aquest jaciment pràcticament excavat del tot es tro-
ba a l’alçada del km 5,300 de la carretera de Tossa a
Lloret, en una zona de topografia difícil, amb forts
pendents però relativament pròxima al mar. Era un
lloc amagat, marginal i d’accés complicat que no-
més la urbanització descontrolada del territori ha
permès localitzar i excavar. Antigament només era
abastable per mar.
Era conegut de feia temps i havia estat objecte d’al-
guna actuació no reglada que va permetre recuperar
material arqueològic que, almenys en part, va anar
a parar al Museu Municipal de Tossa, i va posar al
descobert restes estructurals que semblaven dibui-
xar algunes estances.
L’any 1984 va ser objecte d’una primera campanya
científica d’excavacions, els resultats de la qual van
372
ser publicats ben aviat. L’objectiu de la intervenció
pretenia posar ordre en la intervenció clandestina,
definir les peculiaritats i la tipologia del lloc i esta-
blir-ne la cronologia. A partir d’allò recollit i con-
servat i de les peculiaritats del jaciment, els autors
partien de la idea de trobar-se davant d’un establi-
ment rural no gaire gran, amb una història més aviat
curta que aniria de la darreria del segle I aC als anys
setanta / vuitanta del segle I.
L’excavació es va reprendre el 1999, dins d’un pro-
grama de més abast que investigava l’explotació
del camp, al territori de la vall de Tossa, en època
romana, a partir de la prospecció intensiva del lloc
i de l’excavació d’aquells jaciments paradigmàtics
que fessin possible oferir una acurada evolució his-
tòrica. Durant tres campanyes consecutives (1999-
2001) s’ha explorat el jaciment amb la voluntat de
posar tot l’edifici al descobert. Les dimensions con-
siderables del conjunt, més gran del que suposàvem,
i altres dificultats inesperades van impedir acomplir
allò que ens proposàvem. La campanya prevista per
al 2002 i que havia de cloure el programa no es va
poder realitzar.
S’ha recuperat en totes les campanyes d’excavació,
i en la major part de nivells, material arqueològic
baixrepublicà en quantitats dignes de consideració:
ceràmica campaniana A i B (forma Lamboglia 5),
ceràmica de parets fines (formes Mayet 2 i 3, ben
representades), ceràmica comuna itàlica (formes
I. Burriac 38.10; 3.Celsa 80.2145, 5.Celsa 79.15),
emporitanes (forma D-i, majoritària, i A-II), d’en-
galba blanca, kalathoi pintats, àmfora púnica (for-
ma Mañà C i púnicoebusitana), àmfora de vi itàlica
(Dressel 1) i Dressel 1 de producció autòctona. En
cap cas, no ha estat possible identificar estrats ni
estructures d’aquest moment. Tanmateix, la impor-
tància quantitativa i qualitativa de les troballes ens
obliga a suposar l’existència d’un establiment rural
no gaire gran que caldria datar entre el tercer quart
/ darrer terç del segle II aC i que s’hauria perllongat
fins a la creació, al darrer terç / darrer quart del segle
I aC, del centre satèl·lit lligat a la producció exten-
siva del vi i amb directa dependència de la vil·la
dels Ametllers. Potser l’ocupació més antiga, molt
senzilla, va ser destruïda per l’obra nova o s’ha de
cercar una mica més enllà i no ha estat descoberta
ni explorada.
(LAP)
228.- Mas Font (làm. XXI,2)
Establiment rural
Bibliografia: Nolla i Casas, 1984, núm. 359, 209,
amb la bibliografia anterior; Palahí i Nolla, en
premsa.
Aquest petit establiment es localitza a prop del nucli
de la vila de Tossa, al costat mateix de la carretera
que va a Sant Feliu de Guíxols, en terrenys que ha-
vien estat del vell Mas Font que li donà el nom. Les
restes estructurals ocupen el pendent de la munta-
nya que s’enlaira més enllà, una zona boscosa d’al-
zines i pins amb subsòl granític, a uns 40 m d’altura
sobre el nivell del mar, que es troba a prop però amb
mal accés com a conseqüència dels desnivells, fon-
dalades i penya-segats.
L’estació ha desaparegut. Ens hem de refiar de la
descripció que en va fer M. Zucchitello que, malgrat
l’interès, és del tot insuficient.
Es tractaria d’un edifici rectangular amb l’eix llarg
disposat de tramuntana a migdia amb una lleugera
desviació cap a l’est. Constava de tres estances rec-
tangulars, juxtaposades, connectades per un passadís
(o porxo?) d’1,50 m d’amplada i 16,50 m de llargària,
amb una superfície 24,75 m2, que donava cap a ponent.
A nord es disposava la cambra més gran, d’uns 6,70
m per 5,70 m, 38,10 m2, i més enllà, cap a migdia, les
altres dues estances, iguals, de 6,70 per 4,70 m, 31,49
m2 cadascuna. Destacava la del mig, amb restes evi-
dents d’un sòl d’opus signinum. Era l’única que oferia
un paviment tangible. No sabem si els altres espais
eren pavimentats de terra piconada; no fou possible
observar-ho convenientment. El sòcol dels murs era
de pedra i amb una amplada uniforme d’uns 0,65 m.
No se’ns explicaven les peculiaritats tècniques. El que
en resulta és un edifici perfectament regular, ordenat
a partir d’un suposat passadís que nosaltres preferirí-
em interpretar com un senzill porticat que servia de
façana i lligava entre si les tres estances del conjunt.
Obria cap a ponent. En total era un establiment d’uns
125,84 m2 de superfície amb un espai útil de 101,08
m2. Dues de les habitacions, la central i la meridional,
eren idèntiques; la septentrional, una mica més gran.
L’únic indici complementari d’interès eren les restes
d’un sòl de morter hidràulic de l’habitació del mig, un
fet interessant que caldrà tenir en consideració.
A partir del material recollit en superfície, prefe-
rentment baixrepublicà, es proposava una cronolo-
gia aproximada dins dels segles II i I aC. Recordem,
però, que de manera explícita se’ns indicava la re-
cuperació de tegulae.
Se l’ha considerat una vil·la rústica baixrepublica-
na.
Sense una excavació extensiva del lloc cal anar amb
peus de plom a l’hora de valorar aquesta estació i la
cronologia proposada.
Amb aquestes dades i el coneixement actual només
podem plantejar dues interpretacions possibles: que
fos un establiment indígena unifamiliar característic
d’època tardorepublicana, com Can Pons d’Arbú-
cies, Bordegassos (Sant Mori, Vilopriu), Camp del
Bosquet (Camallera), La Roqueta (Ullà), Pueranca
(Parlavà) i tants altres, o que fos un apèndix, el satèl·
lit d’una autèntica vil·la romana, la dels Ametllers.
(LAP)
Vidreres
229.- Can Castells (làm. XXI,3)
Establiment rural
Bibliografia: Frigola, 2009; Frigola i Rocero, 2010,
125-128.
El jaciment de Can Castells va ser localitzat durant
les tasques de seguiment arqueològic, dirigides per
Albert Roncero, relacionades amb el desdoblament
de la carretera N-II en el tram Maçanet de la Selva
– Sils.
El jaciment ocupa un espai molt ampli i planer,
immediatament a llevant de la recta que forma la
carretera N-II (abans de ser desdoblada) i que es
troba situada entre l’encreuament de la N-II amb la
carretera C-35 i la carretera que va a Montbarbat
(antiga carretera que anava de Lloret a Maçanet),
just davant de la Torre de Cartellà. La major con-
centració d’estructures, però, es trobava vora el mas
Can Castells, del qual pren el nom.
El jaciment presenta restes amb cronologies ben
diferents, d’una banda una gran quantitat de sitges
medievals i les restes d’un possible mas, també me-
dieval, i per altra banda, una estructura interpretada
com a fons de cabana i una sitja corresponents als
segles II-I aC.
373
Pel que fa a aquestes restes més antigues, corres-
ponents al sector 2 del jaciment, es trobaren just al
costat sud del camí que mena des de la N-II fins al
mas Can Castells.
Aquí es van localitzar dos murs (2001 i 2003),
paral·lels entre si, que es trobaven delimitant pel
nord i pel sud un espai d’uns 23 m² que vam inter-
pretar com un fons de cabana de petites dimensions.
Aquestes parets, que tan sols es van trobar a nivell
de basament (no més de tres filades) eren fetes amb
pedres de mida petita, sense treballar o tan sols des-
bastades, i lligades amb fang. Curiosament, no es va
trobar cap tipus de tancament pels costats de llevant
i de ponent del fons de cabana, fet que fa pensar
que aquests costats podrien haver estat tancats amb
algun tipus d’estructura de material perible que no
hauria deixat cap tipus d’indici.
En planta, la cabana presentava una forma trape-
zial, amb tendència rectangular i amb els costats
llargs seguint l’eix est-oest. Al seu interior es va
poder excavar un sol estrat (UE 2002) amb abun-
dants fragments de material ceràmic de tradició
ibèrica, com ceràmica comuna ibèrica, àmfora ibè-
rica, ceràmica grisa de la costa catalana, càlats...
Entre la ceràmica recuperada també n’hi havia
d’importada, com alguns fragments d’àmfora ità-
lica i un parell de fragments de ceràmica campa-
niana (cal destacar també la troballa d’una punta
de llança de ferro i un tràmec). Aquest conjunt de
materials ceràmics ens ajuda a datar el moment de
funcionament d’aquesta cabana entre els segles II
i I aC.
A uns 8 metres al nord es va poder excavar una sit-
ja de dimensions considerables, amb una fondària
conservada de 2,10 metres i una amplada que arri-
bava als 2,20 metres. És previsible que no ens hagi
arribat del tot sencera, ja que l’erosió natural i els
treballs agrícoles al llarg dels anys n’haurien provo-
cat la desaparició de la boca. Es trobava farcida per
dos estrats (UE 2007 i 2008), el primer dels quals
es componia bàsicament de pedres. El conjunt de
materials recuperats dins d’aquests dos estrats era
bàsicament de factura ibèrica, amb molt poques im-
portacions, i van donar una cronologia molt laxa,
entre els segles III i I aC. Amb tota lògica, hem de
relacionar l’existència d’aquesta sitja amb el fons de
cabana descrit més amunt.
374
La singularitat d’aquesta troballa rau en el fet que te-
nim pocs exemples d’aquests petits espais d’hàbitat
situats en zona de plana en època ibèrica. Tots aquests
casos, que no anomenarem aquí per falta d’espai, di-
fereixen de la norma pel que fa a la tradició urbanís-
tica del món ibèric, de cases agrupades i protegides
per muralles. Segurament hem de relacionar aquests
petits hàbitats amb les feines del camp i, potser, hem
de pensar fins i tot que tenien un ús estacional.
(J. F.)
Vilobí d’Onyar
230.- Camps de Can Feixes
Sitjar
Bibliografia: Ortega i Rojas, 2005.
El jaciment de Camps de Can Feixes va ser desco-
bert a principi del mes de juliol de 2004 durant els
treballs de seguiment arqueològic rutinari de les
obres de construcció de la via del tren d’alta velo-
citat de la línia Barcelona-frontera francesa, al seu
pas pel terme municipal de Vilobí d’Onyar, a la co-
marca de la Selva. Es va localitzar en una zona molt
propera a la via però fora del traçat afectat per les
obres, en uns camps de conreu propers a la casa de
Can Feixes, que dóna nom al jaciment, que es loca-
litza a la part superior d’un petit turó arrodonit i de
pendent molt suau que es troba a l’extrem nord-est
de la serra de Coguls. Se situa just a la carena del
petit turó, aproximadament a 250 m de la casa en
ruïnes de Can Freixa.
Va ser documentat únicament per la presència de
dues estructures, una sitja i una fossa de planta gro-
llerament circular, que es trobaven separades entre
si uns 22,5 m, que no varen aparèixer associades
a cap tipus d’estructura construïda –del tipus murs,
etc.– o troballes arqueològics en superfície, i que
pels materials documentats es van datar del bronze
final i primera edat del ferro.
Pel que fa a estructures d’època republicana, a pocs
metres de les sitges descrites, els treballs de neteja
de la zona van deixar a la vista les vores de tres sit-
ges. Aquestes estructures no quedaven afectades per
les obres i, per tant, no s’hi va efectuar cap treball
arqueològic. Es procedí únicament a la seva docu-
mentació fotogràfica i localització. L’únic que es va
poder constatar fou la presència d’alguns fragments
de tegula que podrien indicar una cronologia de les
estructures que hauríem de situar en fase republica-
na, però que no permeten arribar a més valoracions.
(LAP)
231.- Carretera d’Aiguaviva (làm. XXI,4)
Sitjar
Bibliografia: Llinàs 2004a; Llinàs, 2004c, 42-43;
Llinàs, 2006, 233-235; Llinàs, 2010, 133-136.
El sitjar de la Carretera d’Aiguaviva fou descobert
de forma fortuïta l’any 2003, quan es varen poder
veure diverses sitges seccionades en el marge est
de la carretera GI-V-5331, que comunica Aiguavi-
va amb l’aeroport de Girona. El jaciment se situa
a l’extrem nord-est del terme municipal de Vilobí
d’Onyar, just als límits amb Riudellots de la Selva,
de manera que l’extrem més oriental de les restes es
troba, de fet, dins d’aquest segon municipi.
L’any 2004 es va endegar una intervenció arque-
ològica per tal de documentar les restes visibles i
perquè l’erosió no les malmetés, que va permetre
l’excavació i documentació de tres sitges (UE 1001,
1003 i 1005), que varen ser datades als segles III-II
aC (Llinàs 2006). El març de 2009 va tenir lloc una
segona intervenció arqueològica al jaciment, amb
motiu de les obres de millora de la carretera, que
va permetre la descoberta i excavació de cinc no-
ves sitges (UE 2005, 2014, 2016, 2021 i 2031), dues
possibles (UE 2011 i 2018), tres retalls de funció
indeterminada (UE 2023, 2033 i 2035) i un estrat ar-
queològic general (UE 2002), al costat nord-est, en
una superfície allargassada d’aproximadament 12 m
per 3,5 m, on va aparèixer gran quantitat de material
arqueològic esmicolat.
La majoria de les sitges es dataren en època ibèri-
ca plena (segles IV-III aC), llevat de l’estrat general
UE 2002, les sitges UE 1001 i 1003, la possible sitja
UE 2011 i el retall UE 2023. L’estrat UE 2002 va
proporcionar, entre d’altres, campaniana A (forma
Lamboglia 28), àmfora grecoitàlica i itàlica Dres-
sel 1A i ceràmica grisa de la costa catalana, com a
material més significatiu. Tot i que més escadusser,
la resta d’estructures d’aquest moment també pro-
porcionaren materials arqueològics semblants. En
conjunt, aquestes estructures més recents del jaci-
ment es van poder datar entre final del segle III aC i
mitjan segle II aC.
Cal esmentar que aquest jaciment no està esgotat, ja
que els seus límits est i oest es desconeixen. Per lle-
vant, podria continuar perfectament en els terrenys
pertanyents a l’àrea de servei de l’autopista AP-7,
mentre que per ponent és possible que s’estengui
sota el camp veí, actualment conreat. Sí que sembla
ben delimitat, en canvi, pel nord i pel sud, en un es-
pai d’aproximadament 23 metres d’ample, gràcies a
la nostra excavació, i cal tenir en compte que –amb
tota probabilitat– una part gens menyspreable de
l’àrea arqueològica fou malmesa en construir-se la
carretera antiga, a final dels anys 60 del segle XX.
Aquest jaciment és un testimoni més de l’explota-
ció agrícola de la plana de la Selva en època ibèrica
plena, un fet que, fins fa pocs anys, era pràcticament
desconegut i que tot just darrerament, gràcies a tro-
balles com aquesta i la del proper camp de sitges de
Can Serra, també dins del mateix terme municipal
de Vilobí d’Onyar (Ortega i Rojas, 2006), s’està co-
mençant a documentar. Les estructures de cronolo-
gies més recents evidencien que el sitjar va continu-
ar en funcionament més enllà del període ibèric ple,
al llarg de les primeres dècades de la romanització,
en cap cas, però, més enllà de les dècades centrals
del segle II aC.
(J. Ll.)
375
Bibliografia
1. Fonts
Apià, Iberiké: Apiano, Historia romana, vol. 1,
Gredos, Madrid, 1980; edició a cura d’A. Sancho.
Apià, Bellum Ciuile: Apiano, Historia romana,
vols. 2 i 3, Gredos, Madrid, 1985; edició a cura d’A.
Sancho.
Esteve de Bizanci, Ethniká: J. Mangas i D. Plácido
(eds.), Testimonia Hispaniae Antiquae IIB. La Pe-
nínsula Ibérica prerromana: de Éforo a Eustacio,
Madrid, 1999, p. 943, 956 i 972.
Estrabó, Geographiké: A. Schulten, Fontes Hispa-
niae Antiquae. Vol. VI. Estrabón, Geografía de Ibe-
ria, Barcelona, 1952.
T. Livi, Ab Urbe Condita: Tito Livio, Storia di
Roma dalla sua fondazione, vols. 5, 6 i 9, Biblioteca
Classica Rizzoli, Milano, 1994-1995; edició a cura
de B. Cerva i L. Cardinali.
Plini el Vell, Naturalis Historiae: V. Bejarano, Fon-
tes Hispaniae Antiquae. Vol. VII. Hispania Antigua
según Pomponio Mela, Plinio el viejo y Claudio
Ptolomeo, Barcelona, 1987.
Plutarc, Cato: Plutarc, Vides Paral·leles, vol. 3,
Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1927; edició a
cura de C. Riba.
Plutarc, Tiberius Gracchus: Plutarc, Vides Paral·
leles, vol. 12, Fundació Bernat Metge, Barcelona,
1932; edició a cura de C. Riba.
Polibi, Historiai: Polibi, Història, vols. 2 i 6, Fun-
dació Bernat Metge, Barcelona, 1965; edició a cura
d’A. Ramon.
Pomponi Mela, De chorographia: V. Bejarano,
Fontes Hispaniae Antiquae. Vol. VII. Hispania An-
tigua según Pomponio Mela, Plinio el viejo y Clau-
dio Ptolomeo, Barcelona, 1987.
C. Sal·lusti Crisp, Historiae: Sal·lusti, Apèndix.
Fragments i obres espúries, Fundació Bernat
Metge, Barcelona, 1974; edició a cura de J. I. Ci-
ruelo.
Timeu, Mirabiles Auscultationes: A. Schulten, Fon-
tes Hispaniae Antiquae. Vol. II. Las fuentes desde
500 a. de J. C. hasta César, Barcelona, 1925.
2. Estudis
Aguelo et al., 2008:
X. Aguelo, A. Palomo, N. Colomeda, S. García i
R. Dehesa, La intervenció arqueològica al jaciment
Turó de la Bateria / Hotel Ibis (Girona, Gironès),
Novenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, L’Escala-Empúries, 83-90.
Aguilar i Ñaco, 1997:
M. A. Aguilar i T. Ñaco, Fiscalidad romana y la apa-
rición de la moneda ibérica. Apuntes para la discu-
sión. II. 195-171 a. C.: algunos textos polémicos,
Habis, 28, Sevilla, 71-86.
Agustí, 2002:
B. Agustí, 25. Les dades antropològiques, Mas Cas-
tellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arque-
ològic d’època ibèrica (Campanyes 1990-1998) a
cura d’E. Pons, Girona, 561-569 (Sèrie Monogàfica,
21).
Agustí, 2007:
B. Agustí, Projecte de consolidació de la Palomera
(Mieres, Pla de l’Estany). Informe preliminar del
control arqueològic, Girona (inèdit).
Agustí, Burch i Llinàs, 1998:
B. Agustí, J. Burch i J Llinàs, Les sitges ibèriques d
Sant Sebastia de la Guarda (Palafrugell, Baix Em-
pordà), Estudis del Baix Empordà, 17, 43-58.
Agustí i Codina, 2008:
B. Agustí i D. Codina, Poblat ibèric de la Palomera
(Mieres, Pla de l’Estany), Novenes jornades d’Ar-
queologia de les Comarques de Girona, L’Escala-
Empúries, 139-146.
Agustí et al., 2002:
B. Agustí, D. Codina, R. Dehesa, J. Llinàs, J. Me-
rino, C. Montalbán i A. Vargas, Excavacions arque-
ològiques a Vilanera (l’Escala, Alt Empordà), Sise-
377
nes Jornades d‘Arqueologia de les Comarques de
Girona, Sant Joan de les Abadesses, 161-166.
Aicart, 1992:
F. Aicart, Arqueologia del món ibèric i romà a So-
lius (Santa Cristina d’Aro), Informatiu de l’Arxiu i
Museu de Sant Feliu de Guíxols, 13, 2-3.
Aicart, 2000:
F. Aicart, El final del món ibèric a la Vall d’Aro i
Sant Feliu de Guíxols: estat de la qüestió, Estudis
del Baix Empordà, 19, Sant Feliu de Guíxols, 17-24.
Aicart, 2003:
F. Aicart, Una moneda procedent del poblat ibèric
de Plana Basarda (Santa Cristina d’Aro), Estudis
del Baix Empordà, 22, Sant Feliu de Guíxols, 5-8.
Aicart, Nolla i Vivo, 2007:
F. Aicart, J. M. Nolla i J. Vivo, La Plana Basarda
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà): història i
arqueologia d’un jaciment maleït, Santa Cristina
d’Aro.
Aicart i Rocas, 2006:
F. Aicart i X. Rocas, L’Antiguitat, Història del Baix
Empordà a cura de C. Saurí, Girona, 82-88.
Aicart i Sagrera, 1993:
F. Aicart i J. Sagrera, Un forn romà a Solius (Santa
Cristina d’Aro), Estudis del Baix Empordà, 12, Sant
Feliu de Guíxols, 77-83.
Alberch i Burch, 1989:
F. X. Alberch i J. Burch, Elements pel coneixement
de la vil·la romana de Vilablareix, Cypsela, 7, Gi-
rona, 87-92.
Albiol i Burgueño, 1998:
E. Albiol i E. Burgueño, El jaciment ibèric del Turó
de Buixalleu (Sant Feliu de Buixalleu). Noves da-
des sobre la romanització al curs mitjà de la Tor-
dera, Quaderns de la Selva, 10, Santa Coloma de
Farners, 153-161.
Alcalde, Molist i Toledo, 1994:
G. Alcalde, M. Molist i A. Toledo, Procés d’ocu-
pació de la Bauma del Serrat del Pont a partir del
1450 aC, Olot (Publicacions Eventuals d’Arqueolo-
gia de la Garrotxa, 1).
378
Almagro, 1945:
M. Almagro, Excavaciones en Ampurias. Últimos
hallazgos y resultados, Archivo Español de Arqueo-
logía, 18, Madrid, 59-75.
Almagro, 1947:
M. Almagro, Estratigrafía de ciudad helenístico-
romana de Ampurias, Archivo Español de Arqueo-
logía, 20, 179-199.
Almagro, 1950:
M. Almagro, Las fuentes escritas referentes a Am-
purias, Barcelona (Monografías Ampuritanas I).
Almagro, 1952:
M. Almagro, Las inscripciones ampuritanas gri-
egas, ibéricas y latinas, Barcelona (Monografías
Ampuritanas II).
Almagro, 1953:
M. Almagro, Las necrópolis de Ampurias. I. Intro-
ducción y necrópolis griegas, Barcelona (Monogra-
fías Ampuritanas III)
Almagro, 1955:
M. Almagro, Las necrópolis de Ampurias. II. Ne-
crópolis romanas y necrópolis indígenas, Barcelona
(Monografías Ampuritanas III)
Álvarez et al., 2009:
A. Álvarez, A. Domènech, P. Lafuente, A. Pitarch i
H. Royo amb la col·laboració de V. García-Entero,
A. Gutuérrez i I. Rodà, Marbres i pedres d’Hispa-
nia. Catàleg de l’exposició, Tarragona.
Amich, 1989:
N. M. Amich, Descobertes arqueològiques en el
municipi de Celrà (Gironès), Cypsela, VII, Girona,
131-135.
Amich, 1991:
N. M. Amich, Nous descobriments en el municipi de
Celrà (el Gironès), Cypsela, IX, Girona, 209-226.
Amich, 1996:
N. M. Amich, El poblament antic del municipi de
Celrà, La Llera del Ter, 1, Celrà, 18.
Amich, 2006:
N. M. Amich, Les terres del nord-est de Cata-
lunya a les fonts escrites d’època tardoantiga
(segles IV-VII). Les seus episcopals de Girona i
Empúries i el culte a Sant Feliu de Girona a l’an-
tiguitat tardana, Girona (Col·lecció de Mono-
grafies de l’Institut d’Estudis Gironins, núm.19).
Amich, Casas i Nolla, 1992:
N. M. Amich, J. Casas i J. M. Nolla, Ca n’Espolla.
Una vil·la d’època romana a Celrà (Gironès), Pri-
meres Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Sant Feliu de Guíxols, 97-99.
André, 1981:
J. André, L’alimentation et la cuisine à Rome, Paris.
Aquilué, 1984:
X. Aquilué, Las reformas augústeas y su repercusi-
ón en los asentamientos urbanos del nordeste penin-
sular, Arqueología Espacial. 5. Coloquio sobre dis-
tribución y relaciones entre asentamientos. Época
romana y medieval, Teruel, 95-113.
Aquilué, 2006:
X. Aquilué, Puertas de la ciudad griega de Empo-
rion y de la ciudad romana de Emporiae, Puertas
de ciudades. Tipo arquitectónico y forma artística.
Actas del coloquio en Toledo del 25 al 27 de septi-
embre 2003 a cura de Th. G. Schattner i F. Valdés,
Mainz, 2006, 111-130.
Aquilué i Hernández, 2009:
X. Aquilué i E. Hernández, El poblat ibèric de Cas-
tell, Revista del Baix Empodà, 25, Palamós, 27-36.
Aquilué, Hernández i Monturiol, coordinadors,
2010:
X. Aquilué, E. Hernández i J. Monturiol, coordina-
dors, Indiketes. La cultura ibèrica a Empúries i a
Castell, Girona (catàleg de l’exposició Empúries i
Palamos, 2010).
Aquilué, Hernández i Santamaria, 2010:
X. Aquilué, E. Hernández i P. Santamaria, Actua-
cions arqueològiques efectuades al poblat ibèric de
Castell (Palamós, Baix Empordà) als anys 2008-
2009, Desenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Arbúcies, 159-167.
Aquilue et al., 1984:
J. Aquilué, R. Mar, J. M. Nolla, J. Ruiz de Arbulo i E.
Sanmartí, El fòrum romà d’Empúries (Excavacions
de 1982). Una aproximació arqueològica al procés
històric de la romanització al nord-est de la Penínsu-
la Ibèrica, Barcelona (Monografies emporitanes VI)
Aquilué et al., 1986:
X. Aquilué, R. Mar, J. M. Nolla, J. Ruiz de Arbu-
lo i E. Sanmartí, Una lápida dedicada a M. Iunius
Silanus aparecida en el foro romano de Ampurias,
Epigrafía hispánica de época romano-republicana,
Saragossa, 1986, 151-156 (Ed. Fundación Fernando
el Católico. Diputación Provincial de Zaragoza)
Aquilué et al., 1999:
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. Tremoleda,
Empúries, Tarragona (Guies del Museu d’Arqueo-
logia de Catalunya)
Aquilué et al., 2000:
X. Aquilué, P. Castanyer, D. Jordan, M. Santos i J.
Tremoleda, Resultats del projecte de prospeccions
electromàgnètiques a la ciutat romana d’Empúries
(L’Escala, Alt Empordà), Empúries, 52, Barcelona,
261-279.
Aquilué et al., 2002:
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. Tremoleda,
El campo de silos del área central de la ciudad ro-
mana de Empúries, Romula, 1, Sevilla, 9-38.
Aquilué et al., 2004a:
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. Tremoleda,
Intervencions arqueològiques a Empúries (L’Esca-
la, Alt Empordà) als anys 2002 i 2003, Setenes Jor-
nades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
La Bisbal d’Empordà, 265-295.
Aquilué et al., 2004b:
X. Aquilué, P. Castanyer, C. Oliveras, M. Santos i J.
Tremoleda, Forum Emporiae MMIV. El fòrum romà
d’Empúries, 2004 anys d’història, Girona.
Aquilué et al., 2006:
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. Tremoleda,
Geek Emporion and its relationship to Roman Re-
publican Empúries, Early Roman Towns in Hispa-
nia Tarraconensis a cura de L. Abad, S. J. Key i S.
Ramallo, Portsmounth, Rhode Island, 18-31 (Jour-
nal of Roman Archaeology Supplementary Series
number 62).
379
Aquilué et al., 2008:
X. Aquilué, X. Amigo, E. Hernández i P. Santama-
ria, Actuacions arqueològiques efectuades al poblat
ibèric de Castell (Palamós, Baix Empordà) als anys
2006 i 2007, Novenes Jornades d’Aqueologia de les
Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 129- 137
Aquilué et al., 2010:
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. Tremoleda,
Intervencions arqueològiques a Empúries (L’Esca-
la, Alt Empordà) als anys 2008 i 2009, Desenes Jor-
nades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
Arbúcies, 263-288.
Aquilué et al., en premsa:
X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. tremoleda,
Resultats de les darreres intervencions arqueolòi-
ques a la Neàpolis de la ciutat grega d’Emporion,
Tribuna d’Arqueologia 2008-2009, Barcelona
Arribas, 1976:
A. Arribas, Los íberos, Barcelona.
Asensio i Pons, 2010:
D. Asensio i E. Pons, El complex arqueològic del
jaciment ibèric de Mas Castellar de Pontós (Alt
Empordà). La campanya 2009, Desenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques Gironines, Arbú-
cies, 83-91.
Asensio, Pons i Fuertes, 2007:
D. Asansio, E. Pons i M. Fuertes, La darrera fase
d’ocupació del Mas Castellar de Pontós (Alt Empor-
dà, Girona), De Kerunta a Gerunda. Els orígens de
la ciutat a cura de L. Palahí, J. M. Nolla i D. Vivó,
Girona, 97-129 (Col·lecció Història de Girona 41).
Asensio et al., 2009:
D. Asensio, X. Cela, C. Miró, M. T. Miró i E. Revi-
lla, El nucli ibèric de Montjuïc. Les sitges de Magò-
ria o de Port. Barcelona, Quaderns d’Arqueologia
i Història de la ciutat de Barcelona, 5, Barcelona,
14-85.
Augé i Callavé, 2008:
A. Augé i S Callavé, Control arqueològic de les
obres de condicionament de la carretera C-252.
Tram Figueres (Alt Empordà), Novenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, L’Es-
cala-Empúries, 307-310.
380
Augé i Llinàs, 2010:
A. Augé i J. Llinàs, Prospecció arqueològica als en-
torns del Mas Guàrdies (Palamós, Baix Empordà),
Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Arbúcies, 233-235.
Augé et al., 2009a:
A. Augé, J. Llinàs, E. Moix M. Sánchez i M. Za-
bala, Les troballes arqueològiques en el traçat del
TGV al seu pas per Aiguaviva (II). Tirinculis, 27,
48-50.
Augé et al., 2009b:
A. Augé, J. Llinàs, E. Moix, M. Sánchez i M. Za-
bala, Prehistòria recent i antiguitat a Aiguaviva i
Fornells de la Selva: les troballes arqueològiques a
les obres del TGV, Quaderns de la Selva, 21, Santa
Coloma de Farners, 175-194.
Avilia, 2002:
Ph. Avilia, Atlante delle navi greche et romane,
Roma.
Bach, 2005:
J. Bach, Trets geològics de la plana litoral de l’Alt
Empordà, Empuries, 54, Barcelona, 13-23.
Barberà i Morral, 1982:
J. Barberà i E. Morral, La porta sud de la muralla
de la ciutat romana d’Empúries (Campanyes 1972-
1975), Ampurias, 44, Barcelona, 133-145.
Barberà, Nolla i Mata, 1993:
J. Barberà, J. M. Nolla i E. Mata, La ceràmica grisa
emporitana, Barcelona (Cuadernos de Arqueología,
6)
Barberà i Tremoleda, 2001:
J. Barberà i J. Tremoleda, El vas de l’Aigüeta: la
revisió d’un tòpic, Annals de l’Institut d’Estudis
Empordanesos, 34, Figueres, 59-69.
Bartí i Plana, 1989:
A. Barti i R. Plana, Sant Sebastià i Llafranc, dos
exemples de poblament antic al terme de Palafru-
gell, Palacio Frugelli, 1, Palafrugell, 36-44.
Barti, Plana i Tremoleda, 2004:
A. Barti, R. Plana i J. Tremoleda, Llafranc romà,
Palafrugell (Quaderns de Palafrugell 13).
Bastit, 1983:
C. Bastit, La ceràmica comuna d’importació itàlica
d’Empúries, memòria de llicenciatura, Universitat
de Barcelona (inèdita).
Bayona, 2007:
L. Bayona, Memòria de consolidació de les restes
ibèriques de la Palomera, Girona (inèdit).
Beltrán, 1994:
F. Beltrán, Cuestiones generales sobre hallazgos de
moneda ibérica en la Península, Tresors del món an-
tic. VII Cicle de conferències, Barcelona, del 14 al
30 de novembre de 1994, a cura del Gabinet Numis-
màtic de Catalunya, Barcelona, 63-80.
Beltrán, 1998:
F. Beltrán, De nuevo sobre el origen y la función del
“denario ibérico”, La moneda en la societat ibèrica.
II Curs d’Història Monetària d’Hispània, 26 i 27 de
novembre de 1998, Barcelona, 101-118.
Blech i Marzoli, 2005:
M. Blech i D. Marzoli, Cambios en el paisaje cos-
tero del Empordà. Las invesigaciones interdiscipli-
narias llevadas a cabo por el Instituto Arqueológico
Alemán, Madrid, Empúries, 54, Barcelona, 45-58.
Bosch i Gimpera, 1932:
P. Bosch i Gimpera, Etnologia de la Península Ibè-
rica, Barcelona.
Bosch et al., 1990:
A. Bosch, J.M. Llorens, M. Mataró, J. M. Rueda i J.
Tura, Estudi preliminar d’uns materials ibèrics del
Turó del Castell d’Hostalric, Quaderns de la Selva,
3, Santa Coloma de Farners, 11-20.
Bramon, 2000:
D. Bramon, De quan érem o no musulmans.Textos
del 713 al 1010, Vic (Col·lecció Jaume Caresmar, 13)
Bramon i Lluch, 2002a:
D. Bramon i R, Lluch, De nuevo sobre unos topóni-
mos catalanes escritos por Ibn Hayyan (Verano del
935), Mots remots (Setze estudis d’història i toponí-
mia catalana), Girona, 59-70.
Bramon i Lluch, 2002b:
D. Bramon i R, Lluch, Acerca de la navegación me-
dieval por el curso bajo y medio del Ter y un texto
de Ibn Hayyan, Mots remots (Setze estudis d’histò-
ria i toponímia catalana), Girona, 71-74.
Brun, 1986:
J.-P. Brun, L’oléiculture antique en Provence.
Les huileries du département du Var, Paris (Reve
Archéologique de Narbonnaise, supplément 15).
Brun, 2004a:
J.-P. Brun, Archéologie du vin et l’huile. De la
préhistoire à l’époque hellénistique. Paris.
Brun, 2004b:
J.-P. Brun, Archéologie du vin et de l’huile dans
l’Empire romaine, Paris.
Buxó, 1999a:
R. Buxó, Les llavors i fruits, Excavacions arqueolò-
giques a l’Illa d’en Reixac (1987-1992) a cura d’ A.
Martín, R. Buxó, J. B. López i M. Mataró, Girona,
269-277 (Monografies d’Ullastret 1).
Buxó, 1999b:
R. Buxó, Les restes de llavors i fruits, Intervencions
arqueològiques a Sant Martí d’Empúries (1994-
1996). De l’assentament precolonial a l’Empúri-
es actual a cura de X. Aquilué, L’Escala, 605-611
(Monografies Emporitanes 9).
Buxó, 2005:
R. Buxó, Paleocologia i geomorfologia del territori
de l’Empordà: algunes consideracions, Empúries,
54, Barcelona, 9-11.
Burch, 1996:
J. Burch L’emmagatzematge de sitges d’època ibè-
rica al nordest de Catalunya, Tesi doctoral, Univer-
sitat de Girona.
Burch, Miquel i Sagrera, 2008:
J. Burch, I. Miquel i J. Sagrera, El pobla ibèric de
Sant Julià de Ramis, Novenes Jornades d’Arqueolo-
gia de les Comarques de Girona, L’Escala-Empúri-
es, 151-158.
Burch i Nolla, 1995:
J. Burch i J. M. Nolla, Gerunda i els ausetans. Una
qüestió recurrent, Annals de l’Institut d’Estudis Gi-
ronins, XXXV, Girona, 9-23.
381
Burch, Nolla i Sagrera, 2002:
J. Burch, J. M. Nolla i J. Sagrera, Prospeccions
arqueològiques i registre planimètric de l’església
i castell de Palol-sabaldòria (Vilafant, Alt Empor-
dà), Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Sant Joan de les Abadesses,
377-380.
Burch, Nolla i Sagrera, 2010:
J. Burch, J. M. Nolla i J. Sagrera, L’oppidum ibéri-
que de Sant Julià de Ramis, Grecs et indigènes de
la Catalogne à la mer Noire. Actes des rencontres
d programme européen Ramses (2006-2008) a cura
d’H. Tréziny, París-Aix-en-Provence, 119-127 (Bi-
bliothèque Méditerranéenne et Africaine, 3).
Burch, Rojas i Sagrera, 2003:
J. Burch, A. Rojas i J. Sagrera, Noves aportacions
per al coneixement del poblat ibèric de Sant Sebas-
tià de la Guarda (Llafranc, Palafrugell), Estudis del
Baix Empordà, 23, Sant Feliu de Guíxols, 9-54.
Burch, Rojas i Vivo, 2010:
J.Burch, A. Rojas i J. Vivo, L’assentament ibèric de
Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Em-
pordà), Tribuna d’Arqueologia 2008-2009, Barce-
lona, 45-58.
Burch i Sagrera, 2009:
J. Burch i J. Sagrera, Excavacions Arqueològiques
a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 3. Els sitjars,
Sant Julià de Ramis-Girona.
Burch i Sagrera, 2010:
J. Burch i J. Sagrera, El poblat ibèric de Sant Julià
de Ramis, Desenes Jornades d’Arqueologia de les
Comarques de Girona, Arbúcies, 139-144.
Burch et al., 1994:
J. Burch, C. Carrascal, J. Merino i N. Navarro, La
vil·la romana de la Casa del Racó, Annals de l’Insti-
tut d’Estudis Gironins, XXXIII, 123-138.
Burch et al., 1995:
J. Burch, C. Carrascal, J. Merino i N. Navarro, L’em-
magatzematge en sitges al pla de Girona. L’exemple
del Bosc del Congost, Excavacions d’urgència a
Sant Julià de Ramis (Anys 1991-1993) a cura de B.
Agustí, J. Burch i J. Merino, Girona, 71-84 (Sèrie
Monogràfica, 16).
382
Burch et al., 1999a:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera i D. Vivó,
Un fragmento de cerámica con decoración incisa
hallado en el poblado ibérico de Sant Julià de Ra-
mis, XXIV Congreso Nacional de Arqueología. Car-
tagena 1997, Zaragoza, 337-346.
Burch et al., 1999b:
J. Burch, J. M. Nolla, J. Sagrera, D. Vivó i M. Sure-
da, Els temples i els cementiris antics i altmedievals
de mas Castell de Porqueres. Quaderns (del Centre
d’Estudis Comarcals), 20, Banyoles.
Burch et al., 2000a:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sure-
da i D. Vivó, La fundació de Gerunda. Dades noves
sobre un procés complex de reorganització del terri-
tori, Empúries, 52, Barcelona, 11-28.
Burch et al., 2000b:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera i D. Vivó,
La fi del món ibèric: l’exemple de l’oppidum de la
muntanya de Sant Julià de Ramis, XXII Col·loqui
Internacional per l’Estudi de l’Edat del Ferro, Gi-
rona, 135-146.
Burch et al., 2000c:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera i D. Vivó,
Excavacions en el poblat ibèric de Sant Julià de Ra-
mis, Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Olot, 89-91.
Burch et al., 2001a:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Su-
reda i D. Vivó, Excavacions arqueològiques a la
muntanya de Sant Julià de Ramis. 1. El sector de
l’antiga església parroquial, Girona-Sant Julià de
Ramis.
Burch et al., 2001b:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Sure-
da i D. Vivó, El poblat de Sant Julià i el seu territori,
Territori polític i territori rural durant l’edat del
ferro a la Mediterrània Occidental, 177-182 (Mo-
nografies d’Ullastret, 2).
Burch et al., 2002:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera, M. Su-
reda i D. Vivó, Excavacions al poblat ibèric de Sant
Julià de Ramis, Sisenes Jornades d’Arqueologia de
les Comarques Gironines, Sant Joan de les Abades-
ses, 227-236.
Burch et al., 2005a:
J. Burch, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagrera i D. Vivó,
Algunes sivelles de cinturó trobades al poblat ibè-
ric de Sant Julià de Ramis, Protohistoria et Antiqua
Historia Pyrenaica, Girona, 59-76.
Burch et al., 2005b:
J. Burch, S. Casas, I. Miquel, J. M. Nolla, L. Palahí,
J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó i J. Vivo La munta-
nya de Sant Julià de Ramis. Guia històrica i arque-
ològica, Girona-Sant Julià de Ramis.
Burch et al., 2005c:
J. Burch, Mª F. Jiménez, J. M. Nolla i L. Palahí, El
fundus de Turissa entre el segle I aC i l’I dC. Ar-
queologia de dos establiments rurals, Mas Carbotí
i Ses Alzines, Girona (Estudis Arqueològics, 6).
Burch et al., 2006:
J. Burch, G. Garcia, J. M. Nolla, L. Palahí, J. Sagre-
ra, M. Sureda, D. Vivó y I. Miquel, Excavacions ar-
queològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis.
2. El Castellum, Girona-Sant Julià de Ramis.
Burch et al., 2009:
J. Burch, S. Casas, I. Miquel, J. M. Nolla, L. Palahí,
J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó i J. Vivo La munta-
nya de Sant Julià de Ramis. Guia històrica i arque-
ològica, Girona-Sant Julià de Ramis (segona edició
revisada i ampliada).
Burch et al., 2010:
J. Burch, P. Castanyer, J. M. Nolla i J. Tremoleda,
Temps de canvis: la romanització del nord-est de
Cata lunya, Time of changes. In the beginning of the
Romanization, Girona, 89-108 (Studies of the Rural
World in the Roman Period, 5).
Burés, 1998:
L. Burés, Les estructures hidràuliques a la ciutat
antiga: l’exemple d’Empúries, Barcelona (Mono-
grafies Emporitanes 10).
Burjachs, 1994:
F. Burjachs, Anàlisi palinològica, Procés d’ocupa-
ció de la Bauma del Serrat del Pont (La Garrotxa)
a partir del 1450 aC. a cura de G. Alcalde, M. Mo-
list, A. Toledo, Olot, 33-35 (Publicacions eventuals
d’arqueologia de la Garrotxa, 1).
Burjachs, 1999:
F. Burjachs, El pol·len, Excavacions arqueològi-
ques a l’Illa d’en Reixac (1987-1992) a cura d’ A.
Martín, R. Buxó, J. B. López i M. Mataró, Girona,
255-257 (Monografies d’Ullastret, 1).
Burjachs, 2009:
F. Burjachs, La vegetació i el clima a la vall d’en
bas a l’entorn del canvi d’era, Sis mil anys vivint a
la vora dels aiguamolls de la vall d’en Bas a cura de
G. Alcalde i M. Saña, Besalú, 87-88.
Burjachs i Ros, 1994:
F. Burjachs i M. T. Ros, Conclusions paleovegetals,
Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont
(La Garrotxa) a partir del 1450 aC. a cura de Gabri-
el Alcalde, Miquel Molist, Assumpció Toledo, Olot,
35-36 (Publicacions eventuals d’arqueologia de la
Garrotxa, 1,).
Burjachs et al., 2005:
F. Burjachs, J. Bach, R. Buxó, P. Llàcer, J. MacGla-
de, M. Picazo, R. Piqué i M.T. Ros, El territori
d’Emporion i les seves dades paleoambientals, Em-
púries, 54, Barcelona, 25-32.
Buscató, 1999:
L. Buscató i Somoza, La colònia grega de Rhode.
Una aproximació al seu origen, evolució i desapari-
ció, Roses (Col·lecció Papers de Recerca, 4).
Busquets i Freixa, 1998a:
F. Busquets i M. Freixa, L’excavació d’urgència del
jaciment de la Devesa (Besalú, la Garrotxa), Quar-
tes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Figueres, 149-170.
Busquets i Freixa, 1998b:
F. Busquets i M. Freixa, Actuacions arqueològiques
en el centre històric de Besalú (la Garrotxa): car-
rer del Portalet, carrer del Pont Vell, carrer Major,
carrer Tallaferro i carrer de la Devesa, Quartes Jor-
nades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
Figueres, 300-319.
Busquets et al., 1997:
F. Busquets, R. Dehesa, M. Fàbregas, M. Freixa i
383
E. Vilas, Excavacions arqueològiques a Besalú (c.
Major, del Pont Vell, Portalet i sector de la Devesa)
durant els anys 1996-1997, VIII Assemblea d’Estu-
dis sobre el comtat de Besalú (1996), Olot, 347-360.
Buxó, 2005:
R. Buxó, Paleoecologia i geomorfologia del territo-
ri de l’Empordà: algunes consideracions, Empúries,
54, Barcelona, 9-11.
Cadiou, 2008:
F. Cadiou, Hibera in terra miles. Les armées romai-
nes et la conquête de l’Hispanie sous la République
(218-45 av. J.-C.), Madrid (Bibliothèque de la Casa
de Velázquez, 38).
Callavé, Codina i Fuertes, 2010:
S. Callavé, D. Codina i M. Fuertes, Les fosses del
Camp d’en Pitu Porusia (Bàscara, Alt Empordà),
Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Arbúcies, 199-203.
Callavé,Fuertes i Usaciovas, 2010:
S. Callavé, M. Fuertes i O. Usaciovas, Intervenció
arqueològica al forn d’obra del Mas Veí (Vilafant,
Alt Empordà), Desenes Jornades d’Arqueologia de
les Comarques de Girona, Arbúcies, 629.632.
Callavé et al., 2010:
S. Callavé, D. Codina, M. Fuertes, J. Llinàs, E.
Monguiló, A. Roncero, M. Sánchez, A. Tarrés i M.
Zabala, L’explotació del camp a l’època ibèrica al
nord-est de Catalunya: els camps de sitges trobats
durant la construcció del TGC a les comarques de
Girona, Tribuna d’Arqueologia 2008-2009, Barce-
lona.
Calloi, 1984:
J. Calloi, Huileries antiques du Syrie de Nord, Paris
Campo, 1990:
M. Campo, Els inicis: una moneda de colonitzadors,
Hispània, el reflex de la moneda. Cicle de conferèn-
cies, Barcelona, 12-28 de novembre del 1990, a cura
del Gabinet Numismàtic de Catalunya, Barcelona,
3-12.
Campo, 1998:
M. Campo, Les primeres monedes dels ibers: el cas
de les imitacions d’Emporion, La moneda en la so-
384
cietat ibèrica. II Curs d’Història Monetària d’His-
pània, 26 i 27 de novembre de 1998, Barcelona, 27-
47.
Campo, 2002:
M. Campo, Mas Castellar de Pontós: les troballes
monetèries, Mas Castellar de Pontós (Alt Empor-
dà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (ex-
cavacions 1990-1998) a cura d’E. Pons, Girona,
419-422 (Sèrie monogràfica 21).
Campo, 2006:
M. Campo, La moneda de Rhode: producció i cir-
culació, La colònia grega de Rhode (Roses, Alt
Empordà) a cura d’A. M. Puig i A. Martín, Girona,
575-585.
Campo 2007:
M. Campo, Tesoro de dracmas emporitanas hallado
en el Puig de Sant Andreu (Ullastret), II. Estudio de
las moneda, Numisma. Revista de Estudios Numis-
máticos, 251, Barcelona, 65-78.
Canal, 2002:
D. Canal, L’explotació dels recursos vegetals: les
anàlisis carpològiques, Mas Castellar de Pontós
(Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època
ibèrica (Excavacions 1990-1998) a cura d’E. Pons,
Girona, 443-476 (Sèrie monogràfica 21).
Canal, 2008):
D. Canal, Alimentos vegetales a partir de los datos
carpológicos, Prácticas alimentarias en el mundo
ibérico. El ejemplo de la fosa FS362 de Mas Caste-
llar de Pontós (Empordà-España) a cura d’E. Pons i
L. Garcia, Oxford, 58-64 (BAR International 1753).
Canal et al., 2005:
J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, El cas-
tellum Uellosos del puig de Sant Andreu (Ullastret,
Baix Empordà). Vida i mort d’una fortificació ca-
rolíngia, Estudis del Baix Empordà, 24, 2005, Sant
Feliu de Guíxols, 5-54.
Caravaca et al., 1996:
J. Caravaca, F. Codina, J. Margall, G. de Prado i
D. Punseti, Excavacions al poblat ibèric de Castell
Barri (Calonge, Baix Empordà), Terceres Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Santa
Coloma de Farners, 109-118.
Casas, 1980:
J. Casas, L’estació romana del Camp del Bosquet,
Camallera (Alt Empordà). II. Les àmfores, Revista
de Girona, 93, Girona, 275-281.
Casas, 1981:
J. Casas, L’estació romana del Camp del Bosquet,
Camallera (Alt Empordà). III. El fossat, Revista de
Girona, 94, Girona, 37-44.
Casas, 1982a:
J. Casas, La tomba de la Clota Grossa (L’Escala, Alt
Empordà), Cypsela, IV, Girona, 157-163.
Casas, 1982b:
J. Casas, L’estació romana de Serra de Daró (Baix
Empordà), Revista de Girona, 101, Girona, 329-336.
Casas, 1984:
J. Casas, 8. Breve aproximación a la cerámica de
barniz negro del poblado ibérico de Castell (Pala-
mós-Baix Empordà), Papers in Iberian Archaeo-
logy a cura de T. F. C. Blagg, R F. J. Jones i S. J.
Keay, Oxford, 217-236 (BAR International Series,
193 (I)).
Casas, 1985:
J. Casas, Descoberta de dues sitges ibèriques a Saus
(Alt Empordà), Cypsela, V, Girona, 89-105.
Casas, 1988-1989:
J. Casas Genover, Exploracions i excavacions a la
vil.la romana del Mas Gusó (Albons-Bellcaire, Baix
Empordà) Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,
XXX. Girona, 9-35.
Casas, 1989:
J. Casas Genover amb la col·laboració de J. Me-
rino, X. Rocas, R. Buxó, M. Català, X. Güell i B.
Agustí, L’Olivet d’en Pujol i els Tolegassos. Dos es-
tabliments agrícoles d’època romana a Viladamat
(Campanyes de 1982 a 1988), Girona (Sèrie Mono-
gràfica núm. 10).
Casas, 1992:
J. Casas, La vil·la romana dels Tolegassos (Vilada-
mat, Alt Empordà). Memòria d’excavació.
Casas, 1997:
J. Casas, Poblament antic entorn l’estany de Cama-
llera la seva zona d’influència, Annals de l’Institut
d’Estudis Empordanesos, 30, Figueres, 63-80.
Casas, 1999:
J. Casas, Sitges ibèriques a l’etorn de Maranyà (La
Tallada d’Empordà), Estudis del Baix Empordà, 18,
Sant Feliu de Guíxols, 5-12.
Casas, 2001:
J. Casas Genover, Mas Gusó-Puig Moragues (Be-
llcaire d’Empordà). Materials indígenes del període
de transició Bronze-Ferro, importacions gregues i
les seves imitacions occidentals, Cypsela, 13, Giro-
na, 165-198.
Casas, 2010a:
J. Casas, Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà). Cam-
panyes de 2008-2009, Desenes Jornades d’Arque-
ologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 99-
104.
Casas, 2010b:
J. Casas, L’Olivet d’en Pujol, Desenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbú-
cies, 205-208.
Casas, Merino i Soler, 1991:
J. Casas, J. Merino i V. Soler, El poblat ibèric de
Planells i les sitges de Bordegassos (Sant Mori-Vi-
lopriu), Cypsela, IX, Girona, 121-139.
Casas i Nolla, en premsa:
J. Casas i J. M. Nolla, Instrumental de hierro de
época romana y de la Antigüedad Tardía en el N. E.
De la Península Ibérica, Oxford.
Casas, Nolla i Soler, 2010:
J. Casas, J. . Nolla i V. Soler, La Muntanyeta (Vila-
damat). Un establiment tardo-republicà en el terri-
tori d’Empúries, Revista d’Arqueologia de Ponent,
20, Lleida, 145-176.
Casas, Nolla i Soler, en premsa:
J. Casas, J. M. Nolla i V. Soler, Les sitges ibèriques
del Camp de l’Ylla (Viladamat, Alt Empordà), Cyp-
sela, 19, Girona.
Casas i Soler, 2000:
J. Casas i V. Soler, Materials arcaics del jaciment
de Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà), Ceràmiques
385
jònies d’època arcaica: centres de producció i co-
mercialització al Mediterrani Occidental, Girona,
347-360 (Monografies Emporitanes 11).
Casas i Soler, 2003:
J. Casas i V. Soler, La villa de Tolegassos. Una ex-
plotación agrícola de época romana en el territorio
de Ampurias, Oxford (BAR International Series,
1101).
Casas i Soler, 2004:
J. Casas i V. Soler, Intervenciones arqueológicas en
Mas Gusó (Gerona). Del asentamiento precolonial
a la villa romana, Oxford (B.A.R. International Se-
ries 1215).
Casas i Soler, 2008a:
J. Casas i V. Soler, Les sitges ibèriques de Saus II
o Camp d’en Dalmau, IX Jornades d’Arqueologia
de les Comarques de Girona, L’Escala-Empúries,
91-98.
Casas i Soler, 2008b:
J. Casas i V. Soler, La Muntanyeta (Viladamat, Alt
Empordà), Novenes Jornades d’Arqueoloia de les
Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 211-215.
Casas i Soler, en premsa:
L’assentament rural ibèric de Saus. Poblament an-
tic entorn de l’estany de Camallera (Alt Empordà).
Casas, Soler i Turon, 1996:
J. Casas, V. Soler i J. Turon, Les sitges de Tolegas-
sos. Aspectes de la fase republicana del jaciment,
Cypsela, XI, 67-97.
Casas, Soler i Turon, 2002:
J. Casas, V. Soler i J. Turon, La Vinya. Un jaciment
arqueologic a la Muntanya Gran de Ventalló, Annals
de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 35, 39-52.
Casas et al., 1995a:
J. Casas, P. Castanyer, J. M. Nolla i J. Tremoleda,
La vil·la romana de la Font del Vilar (Avinyonet de
Puigventós, Alt Empordà), Girona (Estudis Arque-
ològics, 2).
Casas et al., 1995b:
J. Casas, P. Castanyer, J. M. Nolla i J. Tremole-
da, El món rural d’època romana a Catalunya.
386
L’exemple del nord-est, Girona (Sèrie Monogràfi-
ca, 15).
Casas et al., 2002:
S. Casas, F. Codina, J. Margall i G. De Prado, Noves
aportacions al coneixement de l’ampliació nord de
l’oppidum del Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix
Empordà), i estudi de la significació d’una inscrip-
ció sobre pedra trobada en aquesta zona, Cypsela
14, Girona, 237- 250.
Casas et al., 2005:
S. Casas, F. Codina, J. Margall, A. Martín, G. De
Prado i C. Patiño, Els temples de l’oppidum d’Ullas-
tret. Aportacions al seu coneixement, Món Ibèric als
Països Catalans , Homenatge a Josep Barberà, XIII
Col.loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcer-
dà, Puigcerdà, vol. 2, 989-1001.
Casellas, 1999a:
S. Casellas, Els macromamífers, Excavacions ar-
queològiques a l’Illa d’en Reixac (1987-1992) a
cura d’A. Martín, R. Buxó, J. B. López i M. Mataró,
Girona, 299-301 (Monografies d’Ullastret 1).
Casellas, 1999b:
S. Casellas, Intervencions arqueològiques a Sant
Martí d’Empúries (1994-1996). De l’assentament
precolonial a l’Empúries actual a cura de X. Aqui-
lué, Girona, 625-636 (Monografies Emporitanes
9).
Casellas, 2002:
S. Casellas, Els macromamífers i la dieta càrnia,
Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un com-
plex arqueològic d’època ibèrica (Excavacions
1990-1998) cura d’Enriqueta Pons, Girona, 483-
498 (Sèrie monogràfica 21).
Casellas i Sagrera, 1992:
L. E. Casellas i J. Sagrera, La necròpoli del Prat de
Sant Pere de Besalú, VII Assemblea d’Estudis sobre
el seu comtat, Olot, 1992, 245-254.
Castanyer i Montoriol, curadors, 2009:
P. Castanyer i J. Monturiol, curadors, El món fune-
rari a l’antiga Empúries, Girona.
Castanyer, Nolla i Tremoleda, 2009:
P. Castanyer, J. M. Nolla i J. Tremoleda, Producció
vinícola en època romana a les comarques gironi-
nes. Inversió, propietat, treball de la terra i artesa-
nat, El vi tarraconense i laietà: ahir i avui. Actes
del simpòsium a cura de M. Prevosti i A. Martín,
Tarragona, 2009, 43-59 (Documenta 7)
Castanyer i Roure, 1985:
P. Castanyer i A. Roure, Porqueres: noves aporta-
cions a la seva periodització partint de l’estudi ce-
ràmic, Homenatge al Dr. Josep Maria Corominas.
Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Ba-
nyoles, Banyoles, volum II, 175-187.
Castanyer, Roure i Tremoleda, 1987:
P. Castanyer, A. Roure i J. Tremoleda, Les sitges ibè-
riques de Cervià de Ter en el context de la romanitza-
ció, Homenatge a Josep Estrada i Garriga. Jonades
internacionals d’arqueologia romana. De les estruc-
tures indígenes a l’organització provincial romana
de la Hispània Citerior, Granollers, 187-194.
Castanyer i Tremoleda, 1991:
P. Castanyer i J. Tremoleda, Campanya de prospec-
ció al terme de Fontcoberta (1988), Cypsela, IX,
Girona, 227-232.
Casanyer i Tremoleda, 1999:
P. Castanyer i J. Tremoleda, La vil·la romana de Vi-
lauba. Un exemple de l’ocupació i explotació del
territori a la comarca del Pla de l’Estany, Girona
Castanyer i Tremoleda, 2000a:
P. Castanyer i J. Tremoleda, Darreres excavacions
a la vil·la romana de Vilauba, Cinquenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Olot,
128-131.
Castanyer i Tremoleda, 2000b:
P. Castanyer i J. Tremoleda, L’antiguitat, Història
de Pla de l’Estany, Girona, 131-253 (Història de les
Comarques Gironines. Volum II).
Castanyer i Tremoleda, 2007:
P. Castanyer i J. Tremoleda, Vilauba. Descobrim
una vil·la romana, Banyoles.
Castanyer et al., 2008:
P. Castanyer, M. Santos, X. Aquilué, J. Tremoleda,
E. Pons, A. Martín, M. C. Rovira i J. M. Mata, Ela-
boración y comercio de plata y plomo en la Empo-
rion griega y en los hábitats ibéricos de su entorno,
Revista d’Arqueologia de Ponent, 18, Lleida, 270-
291.
Castells et al., 2004:
J. Castells, G. Hernández, D. Ortega i G. de Prado,
Revisió i actualització de l’inventari del patrimoni
arqueològic de la Selva, Setenes Jornades d’Ar-
queologia de les Comarques de Girona, La Bisbal
d’Empordà, 645-651.
Castellví, Nolla i Rodà, dir., 2008:
G. Castellvi, J. M. Nolla i I. Rodà, directors, Le
trophées de Pompée dan les Pyrénées (71 avant
J.-C.). Col de Panissars, Le Perthus, Pyrénées-
Orientales(France), La Jonquera, Haut Empordan
(Espagne), Paris, (58e supplément à Gallia).
Celestino, 1995:
S. Celestino, Arqueología del vino: los orígenes del
vino en occidente, Jerez de la Frontera.
Coarelli, 1987:
F. Coarelli, I Santuari del Lazio in Età Repubblica-
na, Roma.
Codina, 2010:
D. Codina, Intervenció arqueològica al Camp del
Pla de Sant Esteve (Vilademuls, Pla de l’Estany),
Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Arbúcies, 129-132.
Codina et al., 2000:
D. Codina, R. Dehesa, J. Llinàs, J. Merino, C. Mon-
talbán i A. Vargas, Prospeccions i excavacions ar-
queològiques en el sector afectat pel projecte de
construcció d’un camp de golf a Vilanera (l’Escala,
Alt Empordà), Cinquenes Jornades d‘Arqueologia
de les comarques de Girona, Olot, 57-59.
Codina, 2004a:
F. Codina, Una premsa de vi romanorepublicana a
Bellcaire d’Empordà, Estudis del Baix Empordà,
23, Sant Feliu de Guíxols, 5-24.
Codina, 2004b:
F. Codina, La recuperació del castell de Palagret de
Celrà (Gironès), Setenes Jornades d’Arqueologia
de les Comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà,
429-434.
387
Codina, 2006:
F. Codina, Estudi cronològic i funcional dels sectors
1 i 2 de la zona 14 de l’oppidum ibèric del Puig de
Sant Andreu d’Ullastret (Baix Empordà), Treball de
Recerca de Doctorat, Universitat de Girona.
Codina i Font, 2008:
F. Codina i S. Font, Excavacions arqueològiques al
carrer de la Pau de Verges, Novenes Jornades d’Ar-
queologia de les Comarques de Girona, L’Escala-
Empúries, 303-309.
Codina i Grau, 2006:
F. Codina i J. Grau, Resultats de les excavacions re-
alitzades al castell de Palagret (Celrà) entre els anys
2004 i 2005, Vuitenes Jornades d’Arqueologia de
les Comarques de Girona, Roses, 477-482.
Codina, Martín i Prado, 2007:
F. Codina, A. Martín i G. de Prado, Tesoro de drac-
mas emporitanas hallado en el Puig de Sant Andreu
(Ullastret), I. El contexto arqueológico, Numisma.
Revista de Estudios Numismáticos, 251, Barcelona,
57-64.
Codina i Reixach, 2002:
F. Codina i C. Reixach, Intervenció arqueològi-
ca d’urgència al carrer Pujada de la Torre de Juià
(Gironès), Sisenes Jornades d’Arqueologia de les
Comarques de Girona, Sant Joan de les Abadesses,
247-249.
Colomeda, Fuertes i Merino, 2010:
N. Colomeda, M. Fuertes i J. Merino, Darreres
campanyes d’excavació al poblat ibèric del Puig del
Castell (Cassà de la Selva, Gironès). Anys 2008 i
2009, Desenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Arbúcies, 195-198.
Colomer, Costa i Tremoleda, 1989:
M. A. Colomer, B. Costa i J. Tremoleda, Estudi pre-
liminar de la vil·la romana de Platja Artigues, Cyp-
sela, VII, 103-110.
Colominas i Saña 2009a:
L. Colominas i M. Saña, Dinàmica de formació i
variabilitat dels conjunts de restes de fauna recupe-
rats al jaciment del Bosc del Congost: gestió animal
entre el 325 a de C. I el 100 a de C, Excavacions ar-
queològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis.
388
3. Els sitjars a cura de J. Burch i J. Sagrera, Girona,
155-178.
Colominas i Saña, 2009b:
L. Colominas i M. Saña, Animal husbandry in the
North-East of Catalonia from the 1st to the 5th Cen-
tury AD: improvement and importation, The terri-
tory and its resources. Studies on the rural world in
the roman period, 4, Girona, 9-26
Conde, 1991:
M. J. Conde, Les produccions de kalathoi d’Em-
púries la seva difusió mediterrània (segles II-I aC),
Cypsela, IX, Girona, 141-168.
Connolly, 1997:
P. Connolly, Pilum, Gladius and pugio in the Late
Republic, L’équipement militaire et l’armement de
la République (IVe-Ier s. Avant J.-C.). Journal of
Roman Military Equipment Studies, 8, Exeter a cura
de M. Feugère, 41-57.
Crawford, 1982:
M. H. Crawford, Unofficial imitations and small chan-
ge under the Roman Republic, AION, 29, 139-164.
Dehesa, 2010:
R. Dehesa, L’excavació del camp de sitges de Tor-
re Vedruna. Sector Transports. Girona-Vilablareix
(Gironès), Desenes Jornades d’Arqueologia de les
Comarques de Girona, Arbúcies, 109-111.
Dehesa i Esteba, 2000:
R. Dehesa i J. Esteba, Intervenció arqueològica al
Pont Xetmar, Sau 2 (Cornellà de Terri-Pla de l’Es-
tany, Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Olot, 108.
Delbrueck, 1912:
R. Delbrueck, Hellenistiche Bauten in Latium, II ,
Strassburg.
Domènech, 1982:
M. C. Domènech, Puig de Can Cendra, Estanyol,
Bescanó, Les excavacions arqueològiques a Cata-
lunya en els darrers anys, Barcelona, 208.
Escortell, Sanchiz i Sanchiz, 1974:
J. Escortell, J. Sanchiz i N. Sanchiz, Notes d’arque-
ologia comarcal, Àncora, Festa Major.
Esteba, 1998:
J. Esteba, Intervenció a l’església parroquial de Sant Ani-
ol de Finestres (La Garrotxa), Quartes Jornades d’Arque-
ologia de les Comarques de Girona, Figueres, 287-296.
Esteba i Dehesa, 2005:
J. Esteba i R. Dehesa, Sant Aniol de Finestres: de
santuari de sacralització de les aigües a temple cris-
tià, Protohistoria et Antiqua Historia Pyrenaica. II
Congrés Internacional Història dels Pirineus editat
per J. Maroto i E. Ripoll, Girona, 285-298.
Fabre, Mayer i Rodà, 1984:
G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà, Inscriptions romaines
de Catalogne. I. Barcelone (sauf Barcino), Paris.
Fabre, Mayer i Rodà, 1985:
G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà, Inscriptions romaines
de Catalogne. II. Lérida, Paris.
Fabre, Mayer i Rodà, 1991:
G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà, Inscriptions romaines
de Catalogne. III. Gérone, Paris.
Fabre, Mayer i Rodà, 2002:
G. Fabre, M. Mayer i I. Rodà, Inscriptions romai-
nes de Catalogne. V. Supplémentsaux volumes I-IV
et instrumentum inscriptum, Paris.
Fàbregas i Busquets, 1997:
M. Fàbregas i F. Busquets, Memòria tècnica de la
intervenció arqueològica al sector de la Devesa.
Nucli antic de Besalú (la Garrotxa) (1996-1997),
Servei d’Arqueologia de Catalunya, Generalitat de
Catalunya, (inèdit)
Ferdière, 1988:
A. Ferdière, Les campagnes en Gaule Romaine. 1.
Les hommes et l’environement en Gaule rurale. Les
techniques et les productions rurales en Gaule, París.
Fernández Ibáñez, 2007a:
C. Fernández Ibáñez, Sistemas mecánicos y otros
ingenios de seguridad: llaves y cerraduras, Sautuo-
la, XIII, Santander, 217-236.
Fernández Ibáñez, 2007b:
C. Fernández Ibáñez, La metalistería militar de His-
pania en época altoimperial, Sautuola, XIII, Santan-
der, 403-425.
Ferrer, 2008:
J. Ferrer i Jané, Ibèric kastaun: un element caracte-
rístic del lèxic sobre torteres, Cypsela, 17, Girona,
253-271.
Feugère, 1990:
M. Feugère, Les armes romaines, Du silex à la
poudre... 4000 ans d’armement en Val de Saone,
Montagnac, 93-118 (Catalogue Exposition 1990-
1991).
Feudère, 1997:
M. Feugère, L’equipement militaire et l’armement
de la République (IVe-Ier s. Avant J.-C.), Oxford
(Journal of Roman Equipment Studies, 8).
Fiz, 2008:
I. Fiz Fernadez, Simulando una vía de comunicaci-
ón: el tramo de la vía romana entre el Coll de Panis-
sars y Girona, Revista d’Arqueologia de Ponent, 18,
Lleida, 203-215.
Foerster i Pascual, 1970:
F. Foerster i R. Pascual, La nave romana de “Sa Nau
Perduda” (Cabo de Bagur, Gerona) Rivista di Studi
Liguri, XXXVI, Bordighera, 273-306.
Foerster i Pascual, 1971:
F. Foerster i R. Pascual, Yacimientos arqueológicos
en Punta Salina, Actas del III Congreso Internaci-
onal de Arqueología Submarina. Barcelona 1961,
Barcelona,127-139.
Folch i Gibert, 2006:
C. Folch i J. Gibert, Prospeccions arqueològiques
al terme municipal de Bàscara (Alt Empordà), Vui-
tenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Roses, 349-356.
Folch et al., 2000;
C. Folch, J. Llinàs, C. Montalbán, A. Ramírez i M.
Sureda, Primera campanya d’excavacions al castell
de Torcafelló (Maçanet de la Selva, la Selva), Cin-
quenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Olot, 217-220.
Folch et al., 2004:
C. Folch, J. Llinàs, C. Montalbán, A. Ramírez i M.
Sureda, Les excavacions de l’any 2002 al Castell de
Torcafelló (Maçanet de la Selva), Setenes Jornades
389
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Sant
Joan de les Abadesses, 455-458.
Font et al., 1994:
G. Font, J. Mateu, S. Pujades, J. M. Rueda i J. Tura,
Can Pons (Arbúcies). Aportació al coneixement del
poblament antic del Montseny, Segones Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Torro-
ella de Montgrí, 83-86.
Font et al., 1996:
G. Font, J. Mateu, S. Pujadas, J. M. Rueda i J. Tura,
El mas ibèric de Can Pons (Arbúcies), Tribuna d’ar-
queologia 1994-1995, Barcelona, 93-103.
Frigola, 2008:
J. Frigola, Inventari del patrimoni cultural del muni-
cipi de Celrà (Gironès). Els jaciments arqueològics,
Novenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, L’Escala-Empúries, 693-695.
Frigola, 2009:
J. Frigola, El jaciment de Can Castells, El Rec Clar,
46, Vidreres.
Frigola, 2010:
Frigola, La intervenció arqueològica de l’any 2009
a l’Era d’en Xuia (Besalú, La Garrotxa), Desenes
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Giro-
na, Arbúcies, 407-412.
Frigola, Fuertes i Manzano, 2004:
J. Frigola, M. Fuertes i S. Manzano, Seguiment ar-
queològic del desdoblament de calçada de la carretera
CN-260, Eix Pirinenc. Tram Argelaguer-Montagut,
Setenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de
Girona, la Bisbal d’Empordà, 2004, 631-634.
Frigola, Llinàs i Montalbán, 2009:
J. Frigola, J. Llinàs i C. Montalbán, Turó Rodó: un
assentament ibèric tardà a Lloret de Mar, Lloret de
Mar (col·lecció Es Frares, 11).
Frigola i Roncero, 2010:
J. Frigola i A. Roncero, El jaciment ibèric i medieval
de Can Castells (Vidreres), Desenes Jornades d’Arque-
ologia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 125-128.
Frigola et al., 2006:
J. Frigola, J. Llinàs, J. Merino, i C. Montalbán, El
390
camp de sitges baixrepublicanes de Can Fàbrega
(Argelaguer, Garrotxa), Vuitenes Jornades d’Arque-
ologia de les Comarques de Girona, Roses, 2006,
279-280.
Fuertes i Codina, 2008:
M. Fuertes i D. Codina, Prospecció arqueològica
dels camps de l’antiga granja del castell de Peralada
(Peralada, Alt Empordà), Novenes Jornades d‘Ar-
queologia de les Comarques de Girona, l‘Escala-
Empúries, 671-673.
Fuertes i Merino, 2002:
M. Fuertes i J. Merino, El poblat ibèric del Puig
del Castell (Cassà de la Selva, el Gironès). Cam-
panya 2001, Sisenes Jornades d‘Arqueologia de les
Comarques Gironines, Sant Joan de les Abadesses,
153-155.
Fuertes i Merino, 2004:
M. Fuertes i J. Merino, El poblat ibèric de Puig del
Castell (Cassà de la Selva, Gironès). Campanyes
2002 i 2003, Setenes Jornades d‘Arqueologia de les
comarques de Girona, la Bisbal d‘Empordà, 183-
185.
Fuertes i Merino, 2005:
M. Fuertes i J. Merino. Primeres dades sobre el po-
blat ibèric del Puig del Castell (Cassà de la Selva,
el Gironès), Homenatge a Josep Barberà i Farràs.
Actes del XIII Col·loqui Internacional d‘Arqueolo-
gia de Puigcerdà. Món ibèric als Països Catalans,
Puigcerdà, 393-399.
Fuertes i Merino, 2006:
M. Fuertes i J. Merino, El poblat ibèric del Puig del
Castell (Cassà de la Selva, el Gironès). Campanyes
de 2004 i 2005, Vuitenes Jornades d‘Arqueologia
de les Comarques de Girona, Roses, 223-225.
Fuertes, Merino i Morales, 2008:
M. Fuertes, J. Merino i F. X. Morales, El poblat ibè-
ric del Puig del Castell (Cassà de la Selva, Gironès).
Campanyes de 2006 i 2007, Novenes Jornades d’
Arqueologia de les Comarques de Girona, l‘Escala-
Empúries, 159-162.
Fuertes i Montalbán, 2004:
M. Fuertes i C. Montalbán, Resultats de la inter-
venció arqueològica a les obres de condicionament
de la carretera GIV-6126, tram Sant Pere Pescador-
Castelló d‘Empúries (Alt Empordà), Setenes Jorna-
des d‘Arqueologia de les comarques de Girona, la
Bisbal d‘Empordà, 325-327.
Fuertes i Montalbán, 2006:
M. Fuertes i C. Montalbán, Obres de millora de la
GI-V-6216: la rotonda de Sant Sebastià (Sant Pere
Pescador, Alt Empordà), Vuitenes Jornades d‘Ar-
queologia de les Comarques de Girona, Roses, 461-
463.
Fuertes i Montalbán, 2007:
M. Fuertes i C. Montalbán, El Serradar: una necrò-
polis i un hàbitat de l‘antiguitat tardana a Sant Pere
Pescador, Actes del Col·loqui El paisatge, element
vertebrador de la identitat empordanesa, Figue-
res,291-299.
Fuertes i Teixidor, 2002:
M. Fuertes i E. Teixidor, Excavacions de salvament
dins el traçat del gaseoducte La Pera – L’Escala, Si-
senes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Sant Joan de les Abadesses, 277-283.
Fuertes et al., 2007:
M. Fuertes, J. Llinàs, S. Manzano, C. Montalbán i
A. Vargas, La terrisseria romana de la Bomba (Vi-
lacolum, Torroella de Fluvià): les excavacions de
l’any 2002, Actes del congrés: El paisatge element
vertebrador de la identitat empordanesa, volum I,
Figueres, 265-274.
García-Bellido, 1991:
M. P. García-Bellido, Imagen monetal y sociedad,
Roma: moneda i societat. Cicle de conferències, Bar-
celona, 11-27 de novembre del 1991, a cura del Gabi-
net Numismàtic de Catalunya, Barcelona, 13-22.
García-Bellido i Blázquez, 2001:
M. P. García-Bellido i C. Blázquez, Diccionario de
cecas y pueblos hispánicos. Vol. I: Introducción,
Madrid.
García i Guerin, 2002:
E. García i P. Guerin, Nuevas aportaciones en torno
a la necrópolis romana de la calle Quart de Valencia
(s. II a.C.-IV d.C), Espacio y usos funerarios en el
Occidente Romano. Actas del Congreso Internacio-
nal celebrado en la Facultad de Filosofía y Letras
de Córdoba (5-9 de junio, 2001) a cura de D. Vaque-
rizo, Còrdova, vol. I, 204-215.
Garcia, 1999a:
L. Garcia, Les aus, Excavacions arqueològiques a
l’Illa d’en Reixac (1987-1992) a cura d’A. Martín,
R. Buxó, J. B. López i M. Mataró, Girona, 295-297
(Monografies d’Ullastret 1).
Garcia, 1999b:
L. Garcia, Les restes d’au, Intervencions arqueolò-
giques a Sant Martí d’Empúries (1994-1996). De
l’assentament precolonial a l’Empúries actual a
cura de X. Aquilué, Girona, 623-624 (Monografies
Emporitanes 9).
Garcia, 2002:
L. Garcia, Les aus de Mas Castellar: cria de gallines
i caça de tudons, Mas Castellar de Pontós (Alt Em-
pordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica
(Excavacions 1990-1998) a cura d’E. Pons, Girona,
499-506 (Sèrie monogràfica 21).
Garcia, 2008:
L. Garcia, Alimentos de origen animal consumidos:
las aves, Prácticas alimentarias en el mundo ibérico.
El ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pon-
tós (Empordà-España) a cura d’E. Pons i L. Garcia,
Oxford, 92-107 (BAR International Series 1753,).
Gifre, coordinador, 2000:
P. Gifre, coordinador, Textos per a la història de l’Alt
Empordà, Història de l’Alt Empordà, Girona, 689-
778 (Història de les Comarques Gironines, volum I).
Gironès, Saña i Colominas, 2008:
V. Gironès, M. Saña i L. Colominas, Alimentos de
origen anual consumidos: los restos de macromamí-
feros, Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El
ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pontós
(Empordà-España) a cura d’E. Pons i L. Garcia, Ox-
ford, 71-91 (BAR International Series 1753,).
Golobardes, 1947-1948:
J. Golobardes, Las vías romanas en el Ampurdán,
Ampurias, IX-X, Barcelona, 35-51
Gomis, 1998:
M. Gomis, Algunes qüestions sobre producció mo-
netària a la província Citerior (segles III-I aC), La
391
moneda en la societat ibèrica. II Curs d’Història
Monetària d’Hispània, 26 i 27 de novembre de
1998, Barcelona, 85-100.
Gonzalbes i Ripollès, 2002:
M. Gonzalbes i P. P. Ripollès, Circulación y disper-
sión, Arse-Saguntum. Historia monetaria de la ciu-
dad y su territorio a cura de P. P. Ripollès i M. del
M. Llorens, Sagunt, 217-256.
González Hurtbise, 1970:
E. González Hurtebise, Bosquejo histórico de la vi-
lla de San Feliu de Guíxols seguido de unos breves
apuntes de historia interna (desde los más remotos
tiempos a 1517). Trabajo de investigación sobre fu-
entes inéditas, ilustrado con fotografías, dibujos y
planos, Sant Feliu de Guíxols.
Gorgues, 2010:
A. Gorgues, Économie et société Dans le nord-est
du domaine ibérique (IIIe-Ie s. av. J.-C.), Madrid
(Anejos de Archivo Español de Arqueología, LII).
Gracia, 1997:
F. Gracia, L’artillerie romaine et les fortifications
ibériques dans la conquête du Nord-est de la pé-
ninsule ibérque (218-195 av. J.-C.), L’équipement
militaire et l’armement de la république (Ive-Ier s.
Avant J.-C.). Journal of Roman Military Equipment
Studies, 8 a cura de M. Feugère, 201-231.
Gracia, 1998:
F. Gracia El comercio protohistórico en el Noreste
peninsular entre los siglos VII y III av. JC. Balance
de investigación 1985-1997, Comerç i vies de co-
municació (1000 aC – 700 dC), 51-66.
Gracia, 2000:
F. Gracia, Análisis táctico de las fortificaciones ibé-
ricas, Gladius. Estudios sobre armas antiguas, ar-
mamento arte militar y vida cultural en Oriente y
Occidente, XX, Madrid, 131-170
Gracia, 2003:
F. Gracia Alonso, La guerra en la Protohistoria. Hé-
roes, nobles mercenarios y campesinos, Barcelona
Grau, 1997:
M. Grau, Evolució de la vaixella de taula de vernís
negre a l’arc nord-occidental de la mediterrània (s.
392
III – I aC): aproximació a partir dels materials de
Marsella, l’Illa d’en Reixac i Iesso, Treball d’Inves-
tigació, Universitat Autònoma de Barcelona, 2 vols.
Grau i Pons, 2005:
E. Grau i E. Pons, La consolidació del primer mil·
lnni, Història agrària dels Països Catalans. Volum
I. Antiguitat coordinat per J. Guitart, Barcelona,
179-289.
Guàrdia i Harzbecher, 2008:
J. Guàrdia i K. Herzbecher, L’abocador de can Ru-
bió, Novenes Jornades d’Arqueoloia de les Comar-
ques de Girona, L’Escala-Empúries, 225-232.
Guérin, 2003:
P. Guérin, El Castellet de Bernabé y el hoizonte ibé-
rico plemo edetano, València (Trabajos Varios del
S. I. P., núm. 191)
Gurt, 1990:
J. M. Gurt, La segona guerra púnica: vers una nova
economia monetària, Hispània, el reflex de la mo-
neda. Cicle de conferències, Barcelona, 12-28 de
novembre del 1990, a cura del Gabinet Numismàtic
de Catalunya, Barcelona, 13-20.
Gutiérrez, 2009:
A. Gutiérrez, Roman Quarries in the Norteast of
Hispania (Modern Catalonia), Tarragona (Docu-
menta, 10).
Hernàndez, 2001:
F. X. Hernàndez, Història militar de Catalunya.
Aproximació didàctica. Vol. I. Dels ibers al carolin-
gis, Barcelona.
Izquierdo, 2009:
P. Izquierdo, Introducció a l’arqueologia portuària
romana de la Tarraconense, Arqueologia nàutica
mediterrània a cura de X. Nieto i M. A. Cau, Girona
(Monografies del Casc, 8).
Joly, 2010a:
D. Joly, Intervenció al jaciment arqueològic de Can
Cuca dins de les obres de construcción del tercer i
quart carril per calçada entre Maçanet - nou enllàç
Vilademuls – La Jonquera a l’autopista AP-7, Dese-
nes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Arbúcies, 123.
Joly, 2010b:
D. Joly, Intervenció arqueològica al cementiri alt-
medieval i la casa ibèrica del carrer del Forn, 33 de
Peralada, Desenes Jornades d’Arqueologia de les
Comarques de Girona, Arbúcies, 341-343.
L’ASSERP, L’arqueologia a Llagostera, Crònica. Pu-
blicació de l’arxiu municipal de Llagostera, 11, 3-18.
Llinàs, 1993:
J. Llinàs, L’hàbitat del segle II aC i les torres de
Puig Ardina (Riudarenes), Quaderns de la Selva, 6,
Santa Coloma de Farners, 31-48.
Llinàs, 1998:
J. Llinàs, L’excavació de l’any 1997 a Llafranc (Pa-
lafrugell, Baix Empordà), Quartes Jornades d’Ar-
queologia de les Comarques de Girona, Figueres,
209-214.
Llinàs, 2004a:
J. Llinàs, Conjunt termal de Sant Grau (Caldes de
Malavella, Selva). Les excavacions arqueològiques
de 2002, Setenes Jornades d’Arqueologia de les co-
marques de Girona, la Bisbal d’Empordà, 253-258.
Llinàs, 2004b:
J. Llinàs, Les sitges de la carretera d’Aiguaviva: un
jaciment d’època ibèrica a Riudellots (I), El Cric,
100, 41-42.
J. Llinàs, 2004c:
J. Llinàs, Les sitges de la carretera d’Aiguaviva: un
jaciment d’època ibèrica a Riudellots (II), El Cric,
101, 42-43.
Llinàs, 2006:
J. Llinàs, Les sitges ibèriques de la carretera d’Ai-
guaviva (Riudellots de la Selva, la Selva), Vuitenes
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Giro-
na, Roses, 233-235.
Llinàs, 2008:
J. Llinàs, Darrera campanya d’excavacions al cas-
tell de Torcafelló (Maçanet de la Selva, la Selva),
Novenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, l’Escala-Empúries, 393-396.
Llinàs, Frigola i Vivar, 2008:
J. Llinàs, J. Frigola i G. Vivar, Resultats de les ex-
cavacions arqueològiques dels anys 2006-2007 al
conjunt termal romà de Sant Grau (Caldes de Ma-
lavella, la Selva), Novenes Jornades d’Arqueologia
de les comarques de Girona, l’Escala-Empúries,
233-242.
Llinàs, Manzano i Ramírez, 1994:
J. Llinàs, S. Manzano i A. Ramírez, Món ibèric i
romanització al terme de Maçanet de la Selva. Estat
de la qüestió, Quaderns de la Selva, 7, Santa Colo-
ma de Farners, 143-150.
Llinàs Merino, 1991:
J. Llinàs i J Merino, La romanització de la Selva,
Quaderns de la Selva, 4, Santa Coloma de Farners,
17-33.
Llinàs i Merino, 1998:
J. Llinàs i J. Merino, Camp dels Escalers (Sant Julià
de Ramis, el Gironès), Quartes Jornades d’Arqueolo-
gia de les Comarques de Girona, Figueres, 109-113.
Llinàs i Merino, 2002:
J. Llinàs i J. Merino, Seguiment de la urbanització
de l’Antiga Eycam (Caldes de Malavella, la Selva),
Sisenes Jornades d’Arqueologia de les comarques
de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 263-264.
Llinàs i Merino, en premsa:
J. Llinàs i J. Merino, La Selva a l’Antiguitat, His-
tòria de la Selva a cura de N. Figueras i J. Llinàs,
Girona.
Llinàs, Merino i Montalbán, 2000:
J. Llinàs, J. Merino i C. Montalbán, Seguiment i ex-
cavacions arqueològiques a la variant de la carretera
C-250 al seu pas per Cassà de la Selva (el Gironès),
Cinquenes Jornades d’Arqueologia de les Comar-
ques de Girona, Olot, 100-103.
Llinàs, Merino i Moltalbán, 2002a:
J. Llinàs, J. Merino i C. Montalbán, L’assentament
ibèric tardà del Turó Rodó (Lloret de Mar, La Sel-
va), Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comar-
ques de Girona, 127-132.
Llinàs, Merino i Montalbán, 2002b:
J. Llinàs, J. Merino i C. Montalbán, Les sitges del
Mas Sitjar (Salt) i el camp de sitges de la Torre Ve-
druna (Girona, Gironès), Sisenes Jornades d’Arque-
393
ologia de les Comarques de Girona, Sant Joan de
les Abadesses, 141-144.
Llinàs, Merino i Montalbán, 2004:
J. Llinàs, J. Merino i C. Montalbán, Les termes ro-
manes de Sant Grau (Caldes de Malavella). Nove-
tats arran de les excavacions de 2002, Quaderns de
la Selva, 16, Santa Coloma de Farners, 69-89.
Llinàs, Merino i Montalbán, 2005:
J. Llinàs, J. Merino i C. Montalbán, El poblat ibè-
ric del Turó Rodó (Lloret de Mar, La Selva), Món
ibèric als Països Catalans. XIII Col·loqui Interna-
cional d’Arqueologia de Puigcerdà. Homenatge a
Josep Barberà i Farràs (Puigcerdà 14 i 15 de no-
vembre de 2003), Puigcerdà, volum I, 401-409.
Llinàs, Merino i Montalbán, 2010:
J. Llinàs, J. Merino i C. Montalbán, Pla parcial ur-
banístic de l’àmbit Sau 1 (Boadella d’Empordà, Alt
Empordà), Desenes Jornades d’Arqueologia de les
Comarques de Girona, Arbúcies, 739-741.
Llinàs, Merino i Vargas, 2002:
J. Llinàs, J. Merino i A. Vargas, Camp de la Vinya-
perduda o Vinya Vella (Cassà de la Selva, el Gironès),
Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 255-258.
Llinàs i Montalbán, 2002:
J. Llinàs i C. Montalbán, Delimitacio de la vil·la
romana dels Vilars (Vall-llobrega, Baix Empordà),
Sisenes Jornades d’Arqueologia de les comarques
de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 253-254.
Llinàs i Montalbán, 2004:
J. Llinàs i C. Montalbán, Excavacions en el solar
de l’antiga planta embotelladora Eycam (Caldes de
Malavella, la Selva), Setenes Jornades d’Arqueolo-
gia de les comarques de Girona, la Bisbal d’Empor-
dà, 317-320.
Llinàs, Montalbán i Ramírez, 1998: L’Hort d’en
Bach (Maçanet de la Selva). Del segle II aC al se-
gle XX, Quaderns de la Selva, 10, Santa Coloma de
Farners, 35-58.
Llinàs et al., 1998:
J. Llinàs, J. Merino, M. Miró, C. Montalbán, L.
Palahí i J. Sagrera, La Peralada ibèrica i medieval
394
segons l’arqueologia. Les excavacions de 1989 a
1995, Figueres (Monografies Empordaneses, 4).
Llinàs et al., 1999:
J. Llinàs, J. Merino, J. M. Nolla, J. Sagrera i M.
Sureda, La torre romana de Puig d’Àlia (Amer),
Quaderns de la Selva, 11, Santa Coloma de Farners,
97-108.
Llinàs et al., 2000:
J. Llinàs, Mª C. Montalbán, A. Ramírez i M. Sure-
da, L’Hort d’en Bach, del segle II abans de Crist
a l’any 2000. La pervivència ininterrompuda d’un
hàbitat a Maçanet de la Selva des de la baixa re-
pública romana fins als nostres dies, Maçanet de la
Selva/Santa Coloma de Farners (Estudis i Textos,
7).
Llinàs et al., 2004:
J. Llinàs, J. Merino, C. Montalbán i E. Teixidor, La
campanya de 2003 al Turó Rodó (Lloret de Mar, La
Selva). Excavació i consolidació d’estructures, Se-
tenes Jornades d’Arqueología de les Comarques de
Girona, La Bisbal d’Empordà, 157-160.
Lloveras, 2004:
Mª J. Lloveras, Excavacions realitzades a la plaça
dels Jueus de Besalú, Setenes Jornades d’Arqueolo-
gia de les Comarques de Girona, La Bisbal d’Em-
pordà, 389-396.
Lloveras, 2006:
Mª J. Lloveras, Excavacions realitzades a la plaça
dels Jueus de Besalú (la Garrotxa), Vuitenes Jor-
nades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
Roses, 531-538.
Lloveras i Palahí, 2005:
Mª J. Lloveras i L. Palahí, La Font del Vilar. Urba-
nització “Mas Pau” (Avinyonet de Puigventós, Alt
Empordà), In suo fundo. Els cementiris rurals de
les antigues ciuitates d’Emporie, Gerunda i Aquae
Calidae. Estudi General, 25, Girona, a cura de J. M.
Nolla, J. Casas y P. Santamaria, 163-168.
López, Batista i Zucchitello, 1987:
A. López, R. Batista i M. Zucchitello, La producción
vitivinícola de la Tarraconense. Algunos ejemplos sin-
tomáticos, El vi a l’antiguitat. Economia, producció
i comerç al Mediterrani occidental. Actes del I Col·
loqui d’Arqueologia Romana. Badalona, 1985, Bada-
lona, 319-325 (Monografies Badalonines, núm. 9)
López, Zucchitello i Fierro, 1985:
A. López, M. Zucchitello i X. Fierro, Resultats de la
primera campanya d’excavació a la vil·la romana de
Mas Carbotí (Tossa, la Selva), Informació Arqueo-
lògica, 44, Barcelona, 38-43.
López et al., 2001:
A. López, M. Baldomà, M. Clua, I. Estany, M. Gumà,
A. Martín, V. Niño, X. Solé, J. Viñas i M. Zucchite-
llo, Les excavacions de 1985-1989 i 1992 a la vil·la
romana dels Ametllers, Tossa (Selva), Barcelona
Lugli, 1957:
G. Lugli, La tecnica edilizia romana con particola-
re riguardo a Roma e Lazio, Roma.
Mar i Ruiz de Arbulo, 1993:
R. Mar i J. Ruiz de Arbulo, Ampurias romana. His-
toria, arquitectura y arqueología, Sabadell.
Marcet i Sanmartí, 1990:
R. Marcet i E. Sanmartí, Empúries, Barcelona.
Martí, ed., 2008:
R. Martí, ed., Primeres Jornades Científiques Ocor-
de. Fars de l’Islam. Antigues alimares d’al-Andalus.
Actes del Congrés celebrat a Barcelona i Bellaterra
els dies 9 i 10 de novembre de 2006, Barcelona.
Martín, 1999:
A. Martín, El conjunt arqueològic de Ca l’Arnau
(Cabrera de Mar, Maresme): un assentament ro-
mano-republicà, Tribuna d’arqueologia, Barcelona,
211-228.
Martín, 2000:
A. Martín, Las termas republicanas de Cabrera de
Mar (Maresme, Barceona), Termas romanas en el
Occidente del Imperio. II Coloquio Internacional
de Arqueología de Gijón. Gijón 1999 a cura de C.
Fernández Ochoa i V. García Entero, Gijón,157162
Martín 1975:
A. Martín, Excavaciones de salvamento efectuadas
por el Servicio de Investigaciones Arqueológicas de
la Excma. Diputación Provincial, Revista de Gero-
na, 70, Girona, 20-26.
Martín, 1976:
Mª A. Martín, La ceràmica decorada amb pintura
blanca de les comarques costaneres del nord-est de
Catalunya, Cypsela, II, Girona, 145-160.
Martín, 1977:
A. Martín, Excavaciones de salvamento en el tramo
de autopista Gerona-Figueras, XIV Congreso Nacional
de Arqueología (Vitoria, 1975), Saragossa, 1113-1123.
Martín, 1981:
M. A. Martín, El taller de ceràmiques emporitanes
de Fellines, Estudi General. Miscel·lània Comme-
morativa del X Aniversari del Col·legi Universitari
de Girona, I.I, Girona, 7-49.
Martín, 1988:
A. Martín, Algunes precisions més sobre la cerà-
mica ibèrica indiketa decorada amb pintura blanca,
Fonaments. Prehistòria i Món Antic als Països Ca-
talans, 7, Barcelona, 47-56.
Martín, 1991:
A. Martín, El poblament ibèric a Girona, Història
de Girona, Girona, 33-36.
Martín, 1994:
M. A. Martín, Els antecedents ibèrics de la ciutat de
Gerunda, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,
XXXIII, 89-108.
Martin, 2007:
A. Martín, La ciutat ibèrica d’Ullastret. Dels orí-
gens a la romanització, De Kerunta a Gerunda. Els
orígens de la ciutat a cura de L. Palahí, J. M. Nolla
i D. Vivó, Girona, 71- 96.
Martín i Burch, 2006:
A. Martín i J. Burch, El poblament ibèric a Girona,
Història de Girona, Girona, 63-70.
Martín, Caravaca i Montalbán, 1996:
M. A. Martín, J. Caravaca i C. Montalbán, Excava-
cions a l’Illa d’en Reixac (Ullastret, Baix Empor-
dà). Campanya de 1994 i 1995, Terceres Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Santa
Coloma de Farners, 87-95.
Martín i Genís, 1993:
M. A. Martín i M. T. Genís, El jaciment ibèric del Puig de
395
Serra (Serra de Daró). Segles VI-IV aC, Estudis del Baix
Empordà, 12, Sant Feliu de Guíxols, 5-48 i dues làmines.
Martin, Mataró i Caravaca, 1997:
A. Martín, M. Mataró i J. Caravaca, Un edifici cul-
tual de la segona meitat del s. III aC a l’Illa d’en
Reixac (Ullastret, Baix Empordà). Cuadernos de
Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 18, Cas-
telló de la Plana,43-70.
Martin i Plana, dir., 2001:
Martín i R. Plana, directores, Territori Polític i Ter-
ritori Rural a l’edat del Ferro a la Mediterrània
Occidental. Actes de la Taula Rodona celebrada a
Ullastret, Girona (Monografies d’Ullastret 2).
Martín, Plana i Caravaca, 2000:
A. Martín, R. Plana i J. Caravaca, Les activitats arte-
sanals als poblats d’Ullastret (Baix Empordà, Giro-
na), i en el seu territori,  Ibers, agricultors, artesans i
comerciants , III Reunió sobre Economia en el Món
Ibèric. Saguntum-PLAV, Extra-3, València, 249-256.
Martín et al., ed., 1999:
A. Martín, R. Buxó, J. B. López i M. Mataró, editors,
Excavacions arqueològiques a l’Illa d’en Reixac
(1987-1992), Girona (Monografies d’Ullastret, 1).
Martin et al., 2004:
A. Martín, S. Casas, F. Codina, J. Margall i G. De
Prado, La zona 14 de l’oppidum del Puig de Sant
Andreu d’Ullastret. Un edifici dels segles IV i III
aC, Cypsela, 15, Girona 265-284.
Martín et al., 2008:
A. Martín, R. Plana, F. Codina i C. Gay, El jaciment
Camp d’en Gou-Gorg d’en Batlle, un barri periurbà
de l’oppidum d’Ullastret (BaixEmpordà), Cypsela,
17, Girona, 161-183.
Martin et al., 2009:
A. Martín, F. Codina, R. Plana i G. De Prado, Le site
ibérique d’Ullastret (Baix Empordà, Catalogne) et
son rapport avec le monde colonial méditerranéen,
BIAMA, 3, 89-104.
Mayer, 1985:
M. Mayer, La qüestió d’Aquae Calidae, Fonament.
Prehistòria i món antic als Països Catalans, 5, Bar-
celona, 182-185.
396
McGrail, 1989:
S. McGrail, The shipment of traded goods and of
ballast in antiquity, Oxford Journal of Archaeology,
8 / 3, Oxford, 353-358.
Meiggs, 1985:
R. Meiggs, Trees and timber in the ancient mediter-
ranean World, Oxford.
Menchón, 2009:
J. Menchón, La muralla romana de Tarragona: una
aproximació, Barcelona 2009 (Premi d’Arqueolo-
gia Memorial Josep Barberà i Farràs).
Merino, 1996a:
J. Merino, Seguiment arqueològic de diverses obres
d’infraestructura: telèfon, gas natural i urbanització
(Caldes de Malavella, la Selva), Terceres Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Santa
Coloma de Farners, 148-154.
Merino,1996b:
J. Merino,Troballes recents d’època romana repu-
blicana a Caldes de Malavella, Quaderns de la Sel-
va, 9, Santa Coloma de Farners, 175-184.
Merino, 1998:
J. Merino, Cassà de la Selva i els seus orígens, Cas-
sà de la Selva.
Merino, 1999:
J. Merino, Els jaciments arqueològics d’època ibèrica
i romana en el territori de Cassà de la Selva, Quaderns
de la Selva, 11, Santa Coloma de Farners, 73-96
Merino i Llinàs, 1991:
J. J. Llinàs i J. Merino, La romanització a la Selva:
noves dades, Quaderns de la Selva, núm. 4, Santa
Coloma de Farners, 17-33.
Merino i Llinàs, 1993:
J. Merino i J. Llinàs, Intervencions arqueològiques
a l’Eix Transversal: tram Santa Coloma de Farners-
Vilobí d’Onyar, Quaderns de la Selva, núm. 6, San-
ta Coloma de Farners, 153-155.
Merino, Nolla i Santos, 1994:
J. Merino, J. M. Nolla i M. Santos, Aquae Calidae.
Presència romana a la Selva, Santa Coloma de Far-
ners (Estudis i Textos, 3).
Miquel, Nolla i Vivó, 2004:
I. Miquel, J. M. Nolla i D. Vivó, Excavacions a la
muntanya de Sant Julià de Ramis (2002-2003), Se-
tenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, La Bisbal d’Empordà, 189-192.
Miquel, Nolla i Vivó, 2006:
I. Miquel, J. M. Nolla i D. Vivó, Sant Julià de Ra-
mis. La porta de la muralla i espais annexos (2004-
2005), Vuitenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Roses, 215-218.
Miquel i Sagrera, 2004:
I. Miquel i J. Sagrera, Excavacions a la Casa de la
Moneda (Besalú, la Garrotxa), Setenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, La Bis-
bal d’Empordà, 377-382.
Mir, 1995:
F. Mir del Pozo, El centre històric de Besalú. Estudi
urbanístic, Olot.
Miró i Linàs, 2002:
N. Miró i J. Llinàs, Excavació al convent de Sant
Domènec (Peralada, Alt Empordà), Sisenes Jorna-
des d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
Sant Joan de les Abadesses, 133-136.
Monguiló, Fuertes i Callavé, 2010:
E. Monguiló, M. Fuertes i S. Callavé, Estudi
preliminar del jaciment del Camp Gran (Bàsca-
ra, Alt Empordà), Desenes Jornades d’Arque-
ologia de les Comarques de Girona, Arbúcies,
113-116.
Moix, 2008:
E. Moix, Jaciment de Vall-llobrega, Novenes Jor-
nades d’Arqueoloia de les Comarques de Girona,
L’Escala-Empúries, 295-297.
Montalbán i Llinàs, 2004a:
C. Montalbán i J. Llinàs, Darreres aportacions a la
Peralada ibèrica i medieval (Peralada, Alt Empor-
dà): L’excavació de la casa dels Bombes, Setenes
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Giro-
na, La Bisbal d’Empordà,329-334.
Montalbán i Llinàs, 2004b:
C. Montalbán i J. Llinàs, Excavacions a la casa de
les Bombes, antic hospital medieval de Peralada,
Actes del col·loqui L’Albera i el patrimoni en l’es-
pai transfronterer, Figueres, 97-104.
Montero, 2006:
M. Montero, La macrofauna, La colònia grega de
Rhode (Roses, Alt Empordà) a cura d’A. M. Puig
i A. Martín, Girona, 599-606 (Sèrie monogràfica,
23).
Moreno 2006:
I. Moreno, Vías romanas. Ingeniería y técnica cons-
tructiva, Madrid.
Moret, 1996:
P. Moret, Les fortifications ibériques. De la fin de
l’Âge du Bronze à la conquête romaine, Madrid
(Collection de la Casa de Velazquez, 56).
Moret, 2002 :
P. Moret, les fortifications ibériques complexes.
Questions de tracé et d’unité de mesure, La guer-
ra en el mundo ibérico y celtibérico (ss. VI-II aC)
a cura de P. Moret i F. Quesada, Madrid, 189-215
(Collection Casa de Velázquez, 78).
Moret i Piera, 2006:
L. Moret i M. Piera, Excavació de les parcel·les 17
i 19 del Parc Residencial Vilacolum de Torroella de
Fluvià (Alt Empordà), Vuitenes Jornades d’Arque-
ologia de les Comarques de Girona, Roses, 237-
248.
Nebot, 2008:
N. Nebot, Parc eòlic de Ventalló, Albons, La Tallada
d’Empordà, Ventalló, Viladamat, Bellcaire d’Em-
pordà (comarques de l’Alt Empordà i el Baix Em-
pordà), Novenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, L’Escala-Empúries, 651-654.
Nieto, 1983:
F. J. Nieto, Darers treballs d’arqueologia subaquà-
tica a Girona, Tribuna d’Arqueologia 1982-1983,
Barcelona, 39-42.
Nieto i Nolla, 1985:
F. J. Nieto i J. M. Nolla, El yacimiento arqueológi-
co submarino de Riells-La Clota y su relación con
Ampurias,VI Congreso Internacional de Arqueo-
logía Submarina, Cartagena, 1982, Madrid, 1985,
265-283 (= Cypsela, V, 1985, Girona, 143-162).
397
Nieto i Palomo, 2004:
X. Nieto i A. Palomo, Treballs arqueològivcs sub-
aquàtics desenvolupats al port romà d’Empúries,
2003 (L’Escala, Alt Empordà), Setenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, La Bis-
bal d’Empordà, 297-299.
Nieto, Palomo i Vivar, 2004:
X. Nieto, A. Palomo i G. Vivar, Treballs arqueolò-
gics subaquàtics desenvolupats a Cala Galladera I
(Port de la Selva, Alt Empordà), Setenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, La Bis-
bal d’Empordà, 301-304.
Nieto i Raurich, 1998:
X. Nieto i X. Raurich, La infraestructura portuaria
emporitana, III Jornadas de Arqueología subacuáti-
ca. Puertos antiguos y comercio marítimo, Valencia
13-15 noviembre 1997, València, 55-76.
Nieto i Santos, 2008:
X. Nieto i M. Santos, El vaixell grec arcaic de Cala
Sant Vicenç, Girona (Monografies del CASC, 7).
Nieto et al., 2005:
X. Nieto, A. Revil, Ch. Mothange, G. Vivar, E. Riz-
zo i X. Aguelo, La fachada marítima de Ampurias:
estudios geofísicos y datos arqueológicos, Empúri-
es, 54, Barcelona, 71-100.
Nolla, 1977:
J. M. Nolla, Estudio preliminar de la cerámica ro-
mana hallada en la Fonollera, La Fonollera (Tor-
roella de Montgrí) a cura d’E. Pons, Torroella de
Montgrí, 184-198 (Sèrie Monogràfica 1).
Nolla, 1982-1983:
J. M. Nolla, Algunes notes entorn de la vi·la del Pla
de l’Horta de Sarrià de Dalt, Annals de l’Institut
d’Estudis Gironins, XXVII, Girona, 111-124.
Nolla, 1984:
J. M. Nolla, La campanya de M. P. Cató a Empúries
el 195 a. C. Algunes consideracions, Revista de Gi-
rona, 108, 1984, Girona, 150-157.
Nolla, 1987:
J. M. Nolla, La vil·la romana de Mas de Dalt (Ca-
napost), Estudis sobre Temes del Baix Empordà 6,
Sant Feliu de Guíxols, 43-101.
398
Nolla, 1993:
J. M. Nolla, Les ciutats romanes del nord-est de Ca-
talunya. Els municipis flavis, Homenatge a Miquel
Tarradell. Estudis Universitaris Catalans, Barcelo-
na, 1993, 659-665.
Nolla, 1999:
J. M. Nolla, El material ceràmic dels nivells fundaci-
onals de Gerunda. Els estrats inferiors de Casa Pas-
tors, Revista d’Arqueologia de Ponent, 9, 181-214.
Nolla, 2000:
J. M. Nolla, Las termas republicanas en Hispania,
Termas romanas en el Occidente del Imperio. II Co-
loquio Internacional de Arqueología de Gijón. Gi-
jón 1999 a cura de C. Fernández Ochoa i V. García
Entero, Gijón, 47-58
Nolla, 2001a:
J. M. Nolla, Empúries a la baixa república. Usos lin-
güístics en una ciutat cosmopolita, Els models lin-
güístics d’Europa a cura de Jordi Cornellà i Cristina
Juher, Girona, 87-103 (Udegé02).
Nolla, 2001b:
J. M. Nolla, Aspectes de la romanització. De la
llengua dels indigets al llatí. Algunes dades, Miscel·
lània d’homenatge a Modest Prats, I. Estudi Gene-
ral, 21, Girona, 416-428.
Nolla, 2002:
J. M. Nolla, Comerç de cabotatge en època romana.
L’exemple de la costa nord-oriental del Principat, El
transport marítim de cabotatge a la Mediterrània,
Palamós, 13-20.
Nolla, 2006:
J. M. Nolla, The integration of NE Iberian com-
munities and consolidation of the urban pheno-
menon, Early Roman Towns in Hispania Tarraco-
nensis, a cura de L. Abad, S. Keay i S. Ramallo,
Portsmouth, Rhode Island, 44-50 (Journal of Ro-
man Archaeology. Supplementary Series number
Sixty-Two).
Nolla, 2007:
J. M. Nolla, Kerunta: l’oppidum de Sant Julià de
Ramis, De Kerunta a Gerunda. Els orígens de la
ciutat a cura de L. Palahí, J. M. Nolla i D. Vivó,
Girona, 187-198.
Nolla, 2008:
J. M. Nolla, La producció de les àmfores tarraco-
nenses a la Catalunya septentrional, La producció
i el comerç de les àmfores de la Prouincia Hispa-
nia Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i
Guasch, Barcelona, 2008, 163-175 (Monografies
8)
Nolla, ed., 2002:
F. Aicart, J. Burch, E. Canal, M. Figueras, J. Lli-
nàs, Mª del M. Llorens, J. M. Nolla, L. Palahí, G.
de Prado, J. Sagrera, M. Sureda i J. Tremoleda, Pla
de Palol. Un establiment romà de primer ordre a
Platja d’Aro, Castell-Platja d’Aro.
Nolla i Casas, 1981:
J. M. Nolla i J. Casas, El material ceràmic fet a
torn, El recinte fortificat ibèric de Puig Castellet,
Lloret de Mar. (Excavacions 1975-1980) a cura de
E. Pons, A. Toledo i J. M. Llorens, Girona (Sèrie
Monogràfica 3).
Nolla i Casas, 1984:
J. M. Nolla i J. Casas, Carta arqueològica de les co-
marques de Girona. El poblament d’època romana
al nord-est de Catalunya, Girona.
Nolla i Casas, 2009:
J. M. Nolla i J. Casas, Arqueologia urbana a
Girona.L’excavació Cuina de Casa Pastors, Girona
(Estudis Arqueològics, 8).
Nolla, Castanyer i Casas, 2008:
J. M. Nolla, P. Castanyer i J. Casas, La vinya del
Fuster: la necròpolis septentional de la vil·la de
Tolegassos (Viladamat), Novenes Jornades d’Ar-
queologia de les Comarques de Girona, L’Escala-
Empúries, 249-257.
Nolla, Esteva i Aicart, 1989:
J. M. Nolla, L. Esteva i F. Aicart, El poblat ibèric
dels Guíxols (segles IV aC – I dC), Estudis del Baix
Empordà, 8, Sant Feliu de Guíxols, 45-116.
Nolla, Merino i Santos, 1992:
J. M. Nolla. J. Merino i M. Santos, El conjunt termal
del Puig de Sant Grau (Caldes de Malavella, la Sel-
va). Campanya de 1991, Primeres Jornades d’Ar-
queologia de les comarques de Girona, Sant Feliu
de Guíxols, 82-88.
Nolla i Nieto 1989:
J. M. Nolla i F. J. Nieto, La importación de ánfo-
ras romanas en Cataluña durante el período tardo-
republicano, Anfore romane e storia economica:
un decennio di ricerche. Atti del colloquio di Siena
(22-24 maggio 1986), Roma, 1989, 367-391. (Co-
llection de l’Ecole Française de Rome, 114)
Nolla, Palahí i Burch, 1998:
J. M. Nolla, L. Palahí i J. Burch, L’abandonament
de l’oppidum de Castell, Estudis del Baix Empordà,
17, Sant Feliu de Guíxols, 59-78.
Nolla, Palahí i Sureda, 2003:
J. M. Nolla, L. Palahí i M. Sureda, Una gerra litúr-
gica amb inscripció trobada a Sant Julià de Ramis,
Butlletí Arqueològic, 25, Tarragona, 255-269.
Nolla, Palahí i Vivó, 2003:
J. M. Nolla, L. Palahí i D. Vivó, El castellum de
Sant Julià de Ramis. Una peça dins l’estrategia glo-
bal de defensa del territori, Actes del congrés Els
castells medievals de la Mediterrània occidental,
Arbúcies, 117-130.
Nolla i Ramírez, 1995:
J. M. Nolla i A. Ramírez, L’Hort d’en Bach. Un es-
tabliment romà a Maçanet de la Selva, La nostra
vila, Maçanet de la Selva a cura de J. Campeny, Ma-
çanet de la Selva, 55-82.
Nolla i Sagrera, 1993:
J. M. Nolla i J. Sagrera, Els mosaics de la vil·la ro-
mana del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), Cypsela, X,
Girona, 145-158.
Nolla i Sagrera, 2002:
J. M. Nolla i J. Sagrera, Noves descobertes a la vil·la
romana de Mas de Dalt (Canapost, Baix Empordà),
Sisenes Jornades d’Arqueologia de les comarques
de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 269-270.
Nolla, Santamaria i Sureda, 2002:
J. M. Nolla, P. Santamaria i M. Sureda, Excavacions
arqueològiques al Collet de Sant Estudi de Calon-
ge, Estudis sobre el Baix Empordà 21, Sant Feliu de
Guíxols, 87-112.
Nolla, Santos i Merino, 1993:
J. M. Nolla, M. Santos i J. Merino, El conjunt ter-
399
mal del Puig de Sant Grau (Caldes de Malavella, la
Selva), Tribuna d’Arqueologia 1991-1992, Depar-
tament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Bar-
celona, 97-101.
Nolla, Santos i Merino, 1994:
J. M. Nolla, M. Santos i J. Merino, L’edifici termal
del puig de Sant Grau a Caldes de Malavella. Una
visió de conjunt, Segones Jornades d’Arqueologia
de les comarques de Girona, Torroella de Mont-
grí,109-116.
Nolla et al., 2003:
J. M. Nolla, C. Patiño, J. Sagrera i D. Vivó, La vil·la
romana i el jaciment altmedieval de Sant Pere de
Montfullà (Bescanó, el Gironès), Girona (Estudis
Arqueològics, 5).
Nolla et al., 2004:
J. M. Nolla, A. Prados, A. Rojas, P. Santamaria i A.
Soler, La terrisseria romana del Collet de Sant An-
toni de Calonge, Setenes Jornades d’Arqueologia
de les Comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà,
193-200.
Nolla et al., 2005:
J. M. Nolla, M. Sureda, J. Burch, J. Sagrera, L. Pa-
lahí i D. Vivó, El castellum de Sant Julià de Ramis,
Tribuna d’Arqueologia, Barcelona, 189-206.
Oliva, 1958:
M. Oliva, Actividades de la Delegación Provincial
del Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológi-
cas de Gerona en 1957-1958, Anales del Instituto de
Estudios Gerundenses, XII, Girona, 319-337.
Oliva, 1970:
M. Oliva, Descubrimiento de una villa romana con
mosaicos en Sarrià de Dalt (Gerona), Revista de Ge-
rona, 50, Girona,19-27.
Oliva, 1974:
M. Oliva Prat, Presencia de la Diputación de Gero-
na en Ampurias. Excavaciones en la basílica paleo-
cristiana, en el siglo XIX. Hallazgos arqueológicos
y descubrimientos en el foro romano, Miscelánea
Arqueológica. XXV Aniversario de los Cursos Inter-
nacionales de Prehistoria y Arqueología en Ampu-
rias (1947-1971) a cura de E. Ripoll i M. Llongue-
ras, Barcelona, volu II, 87-100.
400
Olmos, 2008:
P. Olmos, Adaptació metrològica grega en l’arqui-
tectura ibèrica de Catalunya: Puig de Sant Andreu
d’Ullastret i Mas Castellar de Pontós, Cypsela, 17,
Girona, 273-285.
Ortega i Rojas, 2005:
D. Ortega i A. Rojas, Seguiment arqueològic del
tram del TGV Sils-Riudellots, Girona (memòria in-
èdita).
Ortega i Rojas, 2006:
D. Ortega i A. Rojas, El camp de sitges de Can Ser-
ra. Un jaciment ibèric i alt medieval, Girona (Estu-
dis Arqueològics, 7).
Otero, 1998:
P. Otero, Uso y función de las monedas ibéricas,
La moneda en la societat ibèrica. II Curs d’Histò-
ria Monetària d’Hispània, 26 i 27 de novembre de
1998, Barcelona, 1998, 119-140.
Palahí, 2010a:
L. Palahí, Santa Maria de Bell-lloc (Santa Cristina
d’Aro, Desenes Jornades d’ Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Arbúcies, 329-339
Palahí, 2010b:
L. Palahí, La romanització al nord-est peninsular i
els orígens de la vil·la, Time of changes. In the be-
ginning of the Romanization, Girona, 61-87 (Studi-
es of the Rural World in the Roman Period, 5).
Palahí i Costa, 2010a:
L. Palahí i A. Costa, Excavacions a la vil·la romana
del Pla de l’Horta, Desenes Jornades d’Arqueologia
de les Comarques de Girona, Arbúcies, 209-217.
Palahí i Costa, 2010b:
L. Palahí i A. Costa, La vil·la romana de Vilablareix,
Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques
de Girona, Arbúcies, 219-227.
Palahí i Nolla, en premsa:
L. Palahí i J. M. Nolla, Felix Turissa. La vil·la ro-
mana dels Ametllers i el seu fundus (Tossa de Mar,
La Selva), Tarragona (Sèrie Documenta, 12).
Palahí, Nolla i Vivó, ed., 2007:
L. Palahí, J. M. Nolla i D. Vivó, editors, De Kerunta
a Gerunda. Els orígens de la ciutat, Girona, 2007
(Col·lecció Història de Girona, 41).
Palahi i Vivó, 1994:
L. Palahí i D. Vivó, Anàlisi etructural de la vil·la del
Pla de l’Horta, Annals de l’Institut d’Estudis Giro-
nins, XXXIII, Girona, 157-170.
Palahí i Vivó, 1995a:
L. Palahí i D. Vivó, Els precedents. L’edifici ter-
mal, Ciuitatis Impuritanae coementeria. Les ne-
cròpolis tardanes de la Neàpolis. Estudi General,
15, Girona a cura de J. M. Nolla i J. Sagrera, 61-
84.
Palahí i Vivó, 1995b:
L. Palahí i D. Vivó, Excavacions al claustre de
l’antic monestir de Sant Pere a Besalú, VIII As-
semblea d’Estudis sobre el comtat de Besalú, Olot,
69-81.
Palmada, 2001:
G. Palmada, La muralla de la ciutat romana
d’Empúries. Els seus referents itàlics, Annals de
l’Institut d’Estudis Empordanesos, 34, Figueres,
11-57.
Parra, Van Campo i Otto, 2005:
I. Parra, E. Van Campo i Th. Otto, Análisis palino-
lógico y radiométrico del sondeo Sobrestany. Nue-
ve milenios de historia natural e impactos humanos
sobre la vegetación del Alt Empordà, Empúries, 54,
Barcelona, 33-44.
Pascual, 1966:
R. Pascual, La nave romana del Golfet, Ampurias,
XXVIII, Barcelona, 262-265.
Pascual i Esteva, 1971:
R. Pascual i L. Esteva, Materiales de procedencia
submarina depositados en el Museo Municipal de
Sant Feliu de Guíxols, Actas del III Congreso In-
ternacional de Arqeología Submarina. Barcelona
1961, Barcelona, 105-116.
Passelac, 1995:
M. Passelac, Une maison de l’habitat protohistori-
que de la Moulinasse, à Salles d’Aude (Vie s. av. n.
è.), Sur le pas des Grecs en Occident. Études Mas-
saliètes, 4, Aix-en-Provence, 18-92.
Pena, 1992:
M. J. Pena, Emporiae, Dialoghi di Archeologia, 10,
65-77.
Pena, 1995:
M. J. Pena, Algunas observaciones sobre la forma
de los magistrados monetales de época republicana,
La moneda hispànica. Ciudad y territorio a cura de
M. P. García-Bellido i Rui Manuel Sobral, Madrid,
275-279 (Anejos de Archivo Español de Arqueolo-
gía, XIV).
Pera, 2008:
J. Pera, Les torres romanes a Catalunya. Entre la tra-
dició erudita i l’evidència arqueològica, Primeres
Jornades Científiques Ocorde. Fars de l’Islam. An-
tigues alimares d’al-Andalus. Actes del Congrés ce-
lebrat a Barcelona i Bellaterra els dies 9 i 10 de no-
vembre de 2006 a cura de R. Martí, Barcelona, 17-38.
Perez Ballester, 2009:
J. Perez Ballester, Puertos rutas y cargamentos: el
comercio marítimo en época republicana, Arqueolo-
gia nàutica mediterrània a cura de X. Nieto i M. A.
Cau, Girona (Monografies del Casc, 8)
Pericot i Oliva, 1952:
L. Pericot i M. Oliva, 4. Excavaciones en el poblado
del Castell (La Fosca, Palamós), La labor de la Co-
misaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas
de Gerona durante los años 1942 a 1948. Informes y
Memorias, 27, Madrid, 110-129 i làm. XVIII a XXVI)
Piqué, 2002:
R. Piqué, Paisatge i explitació forestal durant el I
mil·leni a.n.e. a la plana empordanesa, Cypsela, 14,
Girona, 211-228.
Piqué, 2008:
Raquel Piqué, El aprovechamiento del combustible
vegetal, Prácticas alimentarias en el mundo ibéri-
co. El ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar
de Pontós (Empordà-España) acura d’E. Pons i L.
Garcia, Oxford, 64-71 (BAR International Series,
1753).
Piqué i Ros, 2002:
R. Piqué i M. T. Ros, La gestió dels recursos lle-
nyosos entre els segles VI-II aC., Mas Castellar
de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic
401
d’època ibèrica (Excavacions 1990-1998) a cura
d’E. Pons, Girona, 429-442 (Sèrie monogràfica 21).
Plana i Crampe, 2004:
R. Plana i B. Crampe, El poblament rural a l’entorn
de l’oppidum d’Ullastret: l’hàbitat de tipus polinu-
clear, Cypsela, 15, Girona, 251-264.
Plana i Martín, 2001:
R. Plana i A. Martín, L’organització de l’espai rural
entorn de l’oppidum d’Ullastret: formes i dinàmica
del poblament, Territori polític i territori rural du-
rant l’edat del ferro a la Mediterrània occidental.
Actes de la Taula Rodona celebrada a Ullastret del
25 al 27 de maig de 2000 a cura d’A. Martín i R.
Plana, Girona, 157-176 (Monografies d’Ullastret,
2).
Plana i Martín, 2005:
R. Plana i A. Martín amb la col·laboració de F. Co-
dina i B. Caurgue, L’estudi del territori de l’oppi-
dum d’Ullastret (1997-2003). Ocupació extra muros
i paisatge rural, Món ibèric al Països Catalans. XIII
Congrés Internacional d’Arqueologia de Puigcer-
da. Homenatge a Josep Barberà i Farràs (Puigcer-
dà, 14-15 de novembre de 2003, Puigcerdà, volum
I, 347-359.
Pomey i Tchernia, 1978 :
P. Pomey i A. Tchernia, Le tonnage maximum des
navires de comerce romains, Archaeonautica, 2,
233-251.
Pons, 1977:
E. Pons, La Fonollera (Torroella de Montgrí, Gi-
rona), Torroella de Montgrí (Sèrie Monogràfica 1).
Pons, 1984:
E. Pons, L’Empordà, de l’edat del bronze a l’edat
del ferro, Girona (Sèrie Monogràfica 4).
Pons, 1985:
E. Pons, La Fonollera. 10 anys d’investigació ar-
queològica, Papers del Montgrí, 4, Torroella de
Montgrí.
Pons, 1997:
E. Pons, Estructures, objectes i fets culturals en el
jaciment protohistòric de Mas Castellar (Pontós,
Girona), Espacios y lugares cultuales en el mundo
402
ibèrico. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de
Castelló, 18, Castelló de la Plana, 71-89.
Pons, ed., 2002:
E. Pons, ed., Mas Castellà de Pontós (Alt Empordà).
Un complex arqueològic d’època ibèrica (Campa-
nyes 1990-1998), Girona (Sèrie Monogràfica 21).
Pons, Bouso i Gonzalo, 2006:
E. Pons, M. Bouso i C. Gonzalo, Significación y
función de las estructuras excavadas del yacimien-
to protohistórico de Mas Castellar de Pontós (Gi-
rona) Espagne, in M-Ch. Frere-Sautout (dir.), Des
trous... Structures en creux pré-et protohistoriques a
cura de M.-Ch. Frere-Sautout, Montagnac, 289-301
(Préhistoires 12).
Pons i Colomer, 1988:
E. Pons i X. Colomer, La Fonollera, una aldea del Bron-
ce Final, Revista de Arqueología, 92, Madrid, 8-24.
Pons, Gonzalo i López, 2005:
E. Pons, C. Gonzalo i A. López, El sistema defensiu
del poblat ibèric de Mas Castellar de Pontós (Alt
Empordà, Girona), Món Ibèric als Països Cata-
lans. Homenatge a Josep Barberà, Puigcerdà 2003,
Puigcerdà, 379-392.
Pons, Llorens i Merino, 1999:
E. Pons, J. M. Llorens i J. Merino, Puig Castellet,
Barcelona (Guies del Museu d’Arqueologia de Ca-
talunya).
Pons i Rovira, 1997:
E.Pons i C. Rovira, El dipòsit d’ofrenes de la fossa
101 de Mas Castellar de Pontós: un estudi interdis-
ciplinari, Girona (Estudis Arqueològics, 4).
Pons, Ruiz de Arbulo i Vivó, 1998:
E. Pons, J. Ruiz de Arbulo i D. Vivó, El yacimiento
ibérico de Mas Castellar de Pontós (Girona): análi-
sis de algunas piezas significativas, Actas del Con-
greso Internacional Los Iberos, Principes de Occi-
dente: Estructuras de poder en la sociedad ibérica,
Barcelona, 55-64.
Pons, Toledo i Colomer, 1985
E. Pons, A. Toledo i X. Colomer, La Fonollera, 10
anys d’investigacions arqueològiques. Papers del
Montgrí, 4, Torroella deMontgrí, 62-67.
Pons, Toledo i Llorens, 1981:
E. Pons, A. Toledo i J. M. Llorens, El recinte forti-
ficat ibèric de Puig Castellet, Lloret de Mar. (Exca-
vacions 1975-1981), Girona (Sèrie Monogràfica, 3).
Pons et al., 2001:
E.Pons, M. Fuertes, N. Gago i M. Bouso, Les sitges
dels assentaments de Mas Castellar i les del territo-
ri, Territori Polític i Territori Rural a l’edat del Fer-
ro a la Mediterrània Occidental. Actes de la Taula
Rodona celebrada a Ullastret a cura de A. Martín i
R. Plana, 145-146 (Monografies d’Ullastret 2).
Pons et al., 2005:
E. Pons, D. Asensio, M. Bouso i M. Fuertes, Noves
aportacions sobre la periodització del jaciment de
Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà), Món Ibèric
als Països Catalans. Homenatge a Josep Barberà.
(Puigcerdà, 14-15 de novembre de 2003), Puigcer-
dà, 361-377.
Pons et al., 2010:
E. Pons, D. Asensio, M. Fuertes i M. Bouso, El ya-
cimiento del Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà,
Girona): un núcleo indígena en la órbita de la co-
lonia focea de Emporion, Grecs et indigènes de la
Catalogne à la mer Noire. Actes des rencontres du
programme européen Ramses (2006-2008) a cura
d’H. Tréziny, Paris-Aix-en-Provence, 105-118 (Bi-
blothèque d’Archéologie Méditerranéenne et Afri-
caine, 3).
Prado, 2008:
G. de Prado, La gestió de l’aigua a l’oppidum del
Puig de Sant Andreu (Ullastret), Cypsela, 17, Giro-
na, 185-200.
Prado, 2009:
G. de Prado, Noves aportacions al coneixement de
les portes i sistemes d’accés a l’oppidum del Puig
de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà), Revista
d’Arqueologia de Ponent, 19, Lleida, 335-358.
Prado, 2010:
G. de Prado, La fortificación ibérica del Puig de
Sant Andreu (Ullastret, Catalunña): aspectos técni-
cos, formales y funcionales, Grecs et indigènes de
la Catalogne à la mer Noire. Actes des rencontres
du programme européen Ramses (2006-2008) a
cura d’H. Tréziny, Paris-Aix-en-Provence, 567-581
(Biblothèque d’Archéologie Méditerranéenne et
Africaine, 3)
Prevosti, 2008:
M. Prevosti, Estudi del poblament rural de l’ager Tar-
raconensis. Una aplicació a la Cossetània oriental, El
territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tar-
ragona. Actes del Seminari organitzat pel Museu Naci-
onal Arqueològic de Tarragona, la Societat Catalana
d’Estudis Clàssics i l’Institut Català d’Arqueologia
Clàssica, amb la col·laboració de la Facultat de Lletres
de la Universitat Rovia i Virgili. Tarragona, 14-16 de
febrer de 2006 a cura de J. A. Remolà, Tarragona 65-93
Puig 2001:
A. M. Puig, Figueres arqueològica: una recerca
oblidada, Annals de l’Institut d’Estudis Emporda-
nesos, 34, Figueres, 71-102.
Puig i Martín, ed., 2006:
A. M. Puig i M. A. Matín, editores, La colònia gre-
ga de Rhode (Roses, Alt Empordà), Girona (Sèrie
Monogràfica, 23).
Puig, 2006a:
A. M. Puig, 5. Les excavacions a la zona del turó de
Santa Maria, La colònia grega de Rhode (Roses, Alt
Empordà) a cura de A. M. Puig i A. Martín, Girona,
53-138 (Sèrie Monogràfica, 23).
Puig, 2006b:
A. M. Puig, 6. Les excavacions al barri hel·lenístic,
La colònia grega de Rhode (Roses, Alt Empordà)
a cura de A. M. Puig i A. Martín, Girona, 139-293
(Sèrie Monogràfica, 23).
Puig, 2006c:
A. M. Puig, 11. Els forns. Estructura i funciona-
ment, La colònia grega de Rhode (Roses, Alt Em-
pordà) a cura de A. M. Puig i A. Martín, Girona,
513-544 (Sèrie Monogràfica, 23).
Puig, 2010:
A. M. Puig, Les campanyes del bienni 2008-2009 a
la Ciutadella de Roses (Alt Empordà), Desenes Jor-
nades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
Arbúcies, 673-681.
Puig i Martín, ed., 2006:
A. M. Puig i A. Martín, ed., La colònia grega de
403
Rhode (Roses, Alt Empordà), Girona (Sèrie Mono-
gràfica, 23).
Puig i Cadafalch, 1927-1931:
J. Puig i Cadafalch, Les excavacions d’Empúries,
Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VIII, Bar-
celona, 56-59.
Puig i Cadafalch, 1934:
J. Puig i Cadafalch, L’arquitectura romana a Cata-
lunya, Barcelona.
Pujol, 1977:
A. Pujol Puigvehí, El Ampurdán desde la coloniza-
ción giega a la conquista romana según testimonio
de los autores griegos y romanos contemporáneos,
Anales del Intituto de Estudios Ampurdaneses, 12,
Figueres, 131-214
Punseti, 1997:
D. Punseti, El poblamet d’època romana al curs mig
del Ter, La Llera del Ter, 7, Celrà, 17-20.
Quesada, 2007:
F. Quesada, Hispania y el ejército romano-republi-
cano. Interacción y adopción de tipos metálicos,
Sautuola, XIII, Santander, 379-401.
Ramallo, 1991:
S. F. Ramallo, Un santuario de época tardo-republi-
cana en La Encarnació, Caravaca, Murcia, Templos
romanos de Hispania, Murcia, 39-65 (Cuadernos de
Arquitectura Romana, 1).
Ramallo i Brotons, 1997:
S. Ramallo i F. Brotons, El santuario ibérico de la
Encarnación (Caravaca de la Cruz, Murcia), Espa-
cios y lugares cultuales en el mundo ibérico. Qua-
derns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló,
18,Castelló de la Plana, 257-268.
Rambaud, 2005:
F. Rambaud, Reconstrucción de la línea de costa en
el entorno de Ampurias, Empúries, 54, Barcelona,
59-70.
Ramírez, 1998:
A. Ramírez, El castell de Torcafelló: estat de la
qüestió, Quaderns de la Selva 10, Santa Coloma de
Farners, 1998, 59-74.
404
Ramon, 2008:
J. Ramon, El comerio púnico en Occidente en época
tardorrepublicana (siglos II-I aC). Una perspectiva
actual según el tráfico envasado en ánforas, Los fe-
nicios y el Atlántico. Cuarto Coloquio del CEFYP,
233-258.
Revilla i Zamora, 2006:
V. Revilla i D. Zamora, Organització i dinàmica del
poblament al territori d’Iluro (Mataró, Barcelona)
entre els segles II aC i VI dC, Ritmes i cicles de la
romanització del camp, Girona, 41-66 (Studies of
the Rural World in he Roman Period, 1)
Ribera, 2008:
A. Ribera i Lacomba, Valentia (Hispania Citerior),
una fundación itálica de mediados del siglo II a.C.
Novedades y complementos, Iberia e Italia: mode-
los romanos de integración territorial a cura de J.
Uroz, J. M. Noguera i F. Coarelli, Múrcia, 189-198.
Rico, 1993:
C. Rico, Production et diffusion des matériaux de
construction en terre cuite dans le monde romain:
l’exemple d la Tarraconaise d’après l’épigraphie,
Mélanges de la Casa de Velázquez, 29, Madrid, 51-86.
Ripoll i Llongueras, 1974:
E. Ripoll i M. Llongueras, El embarcadero roma-
no de Riells, en el ámbito ampuritano, Miscelánea
Arqueológica. XXV Aniversario de los Cursos In-
ternacionales de Prehistoria y Arqueología en Am-
purias (1947-1971), Barcelona, volum II, 277-295.
Ripollès, 1982:
P. P. Ripollès, La circulación monetaria en la Tarra-
conense mediterránea, València.
Ripollès, 2005:
P. P. Ripollès, El tresor d’Orpesa la Vella (Orpesa,
Castelló), Acta numismàtica 35, Barcelona, 15-
34.
Riuró, 1943: F. Riuró, El poblado ibérico de la Cre-
ueta, Ampurias, V, Barcelona, 116-131.
Riuró, 1952:
F. Riuró, Excavaciones en el poblado de la Creue-
ta, La labor de la Comisaría Provincial de Excava-
ciones Arqueológicas de Gerona durante los años
1942 a 1948. Informes y Memorias, 27, Madrid, 88-
95 i làm. X a XIII)
Riuró, 1969:
F. Riuró, El valle de Sant Aniol de Finestres, Revista
de Gerona, 48, Girona, 19-21.
Riuró, 1998:
F. Riuró, Crònica de 50 anys d’activitat arqueolò-
gica, Associació Arqueològica de Girona. 25 anys
1972-1997. Quaderns de Treball, 9, Girona, 117-
150.
Rocas, Roqué i Pallí, 2002:
X. Rocas, C. Roqué i L. Pallí, Els Clots de Sant Ju-
lià (Forallac, Baix Empordà): anàlisi geoarqueolò-
gica, Estudis del Baix Empordà, 21, Sant Feliu de
Guíxols, 17-86.
Rodríguez, Alcalde i Genís, 1984:
Rodríguez, G. Alcalde i Mª T. Genís, El material ar-
queològic del poblat ibèric de la Palomera (Serra
de Finestres, la Garrotxa), Revista de Girona, 106,
Girona, 29-38.
Rojas, 2008:
A. Rojas, El poblament ibèric costaner del Baix
Empordà i el seu paisatge, Actes del congrés El pai-
satge. Elment vertebrador de la identitat emporda-
nesa, vol. I, Figueres, 233-243.
Roman, 1987:
Y. Roman, Le navire d’Estartit (Gerona), la date de
son naufrage et sa signification, El vi a l’antiguitat.
Economia, producció i comerç al Mediterrani occi-
dental. Actes del I Congrés d’Arqueologia Romana.
Badalona 1985, Badalona, 308-312 (Monografies
Badalonines núm. 9)
Roqué, 2010:
C. Roqué, Estudi petrològic d’elements lítics pro-
vinents de les excavacions de Sant Julià de Ramis,
Girona (inèdit).
Ros, 1994;
M. T. Ros, Anàlisi antracològica, Procés d’ocupa-
ció de la Bauma del Serrat del Pont (La Garrotxa) a
partir del 1450 aC. a cura de G. Alcalde, M. Molist
i A. Toledo, Olot, 34 (Publicacions eventuals d’ar-
queologia de la Garrotxa, 1).
Ros, 1999a:
M. T. Ros, Els carbons vegetals, Excavacions ar-
queològiques a l’Illa d’en Reixac (1987-1992) a
cura d’A. Martín, R. Buxó, J. B. López i M. Mataró,
Girona, 261-267 (Monografies d’Ullastret 1).
Ros, 1999b:
M. T. Ros, Les restes de carbons i fustes, Inter-
vencions arqueològiques a Sant Martí d’Empúries
(1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Em-
púries actual a cura de X Aquilué, Girona, 595-604
(Monografies Emporitanes 9).
Rosillo, Palomo i Dehesa, 2010:
R. Rosillo, A. Palomo i R. Dehesa, Les intervenci-
ons arqueològiques al Turó de la Bateria, Desenes
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Giro-
na, Arbúcies, 27-31.
Rosillo et al., 2010:
R.Rosillo, A. Palomo, R. García, R. Dehesa, J. Tarrús i
A. Bosch, Resultat de les excavacions arqueològiques
la Serra de Mas Bonet, Desenes Jornades d’Arqueo-
logia de les Comarques de Girona, Arbúcies, 51-59.
Roure et al., 1988:
A. Roure, P. Castanyer, J. M. Nolla, S. J. Keay i J.
Tarrús, La vil·la romana de Vilauba (Camós). Es-
tudi d’un assentament rural (campanyes de 1979-
1985), Girona (Sèrie Monogràfica 8)
Rovira i Teixidor, 2002:
M. C. Rovira i E. Teixidor, Els objectes de ferro,
Mas Castellar (Pontós, Alt Empordà). Un complex
arqueològic d’època ibèrica (Excavacions 1990-
1998), a cura d’E. Pons, Girona, 348-367 (Sèrie
Monogràfica 21).
Ruiz de Arbulo, 1994:
J. Ruiz de Arbulo, El gimnasion de Emporion (s.
II-I aC), Butlletí Arqueològic, 16, Tarragona, 11-44.
Ruiz de Arbulo, 1998:
J. Ruiz de Arbulo, La evolución urbanística de Em-
porion en época tardorepublicana. La complejidad
de una tradición, De les estructures indígenes a
l’organització provincial romana de la Hispnia Ci-
terior. Homenatge a J. Estrada (Granollers, 1987) a
cura de M. Mayer, J. M. Nolla i J. Pardo, Barcelona,
539-554 (Anexos Itaca, 1).
405
Ruiz de Arbulo, 2002-2003:
J. Ruiz de Arbulo, Satuarios y fortalezas. Cuestio-
nes de indigenismo, helenización y romanización en
torno a Emporion y Rhode (s. VI-I aC), Cuadernos
de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Au-
tónoma de Madrid, 28-29, Madrid, 161-202.
Ruiz de Arbulo i Vivó, 2007:
J. Ruiz de Arbulo i D. Vivó, Els braços del déu.
Els peus de la deessa. Serapis i Isis a Empúries,
L’Esculapi. El retorn del déu, Barcelona (Catà-
leg de l’exposició celebrada al MAC.Barcelona
entre el 27 d’octubre de 2007 i el 17 de febrer de
2008).
Ruiz de Arbulo i Vivó, 2008:
J. Ruiz de Arbulo i D. Vivó, Isis y los dioses acom-
pañantes en Emporion: una nueva interpretación
para el conjunto de esculturas aparecidas en el su-
puesto Asklepieion emporitano, Revista d’Arqueo-
logia de Ponent, 18, Lleida, 71-140.
Ruiz de Arbulo, Vivó i Mar, 2006:
J. Ruiz de Arbulo, D. Vivó i R. Mar, El Capitolio
de Tárraco. Interpretación y primeras observacio-
nes, El concepto de la provincial en el mundo an-
tiguo. Homenage a la profesora Pilar León Alonso
a cura de D. Vaquerizo i J. F. Murillo, Còrdova,
391-418.
Sagrera, 2001:
J. Sagrera, Les ceràmiques de producció ibèrica de
Sant Julià de Ramis. Tesi doctoral, Universitat de
Girona.
Sagrera, 2007:
J. Sagrera, La recerca arqueològica a Besalú, Tribu-
na d’Arqueologia, Barcelona, 291-313.
Sagrera, 2008:
J. Sagrera, La vil·la romana de Montfullà, Novenes
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Giro-
na, L’Escala-Empúries, 279-285.
Sagera i Sureda, 2006:
J. Sagrera i M. Sureda,El poblament antic i me-
dieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les
dades arqueològiques, Relíquies i arquitectura
monàstica a Besalú a cura de G. Boto, 2, Besalú,
105-150.
406
Sanahuja, 1971:
E. Sanahuja, Instrumental de hierro agrícola e in-
dustrial de la época ibero-romana en Cataluña,
Pyrenae, 7, Barcelona, 61-110.
Sánchez Campoy, 2008:
E. Sánchez Campoy, Ressenya sobre els resultats
de l’excavació arqueològica a l’interior de la Tor-
rassa del Moro de Llinars del Vallès, Primeres Jor-
nades Científiques Ocorde. Fars de l’Islam. An-
tigues alimares d’al-Andalus. Actes del Congrés
celebrat a Barcelona i Bellaterra els dies 9 i 10 de
novembre de 2006 a cura de R. Martí, Barcelona,
125-137.
Sanmartí, 1973:
E. Sanmartí, Acerca del período tardorrepublicano
en Emporion, Acta Numismàtica, 3, Barcelona, 11-
24.
Sanmartí, 1982:
E. Sanmartí, Una nova tomba del segle II aC de la
necròpolis emporitana de les Corts, Informació Ar-
queològica, 39, Barcelona, 76-81.
Sanmartí, 1993:
E. Sanmartí, Els ibers a Emporion (segles VI-III
aC), Laietània. Estudis d’història i d’arqueologia
del Maresme, 8, Mataró, 87-96.
Sanmartí, 1996:
E. Sanmartí, Bibliografia emporitana 1901-1995,
Cypsela, XI, Girona, 161-173
Sanmartí, Castanyer i Tremoleda, 1988:
E. Sanmartí, P. Castanyer i J. Tremoleda, La secu-
encia histórico-topográfica de las murallas del sec-
tor meridonal de Emporion, Madrider Mitteilungen,
29, Madrid, 191-200.
Sanmartí, Castanyer i Tremoleda, 1990:
E. Sanmatí, P. Castanyer i J. Tremoleda, Empori-
on: un ejemplo de monumetalización precoz en la
Hispania republicana. (Los santuarios helenísticos
de su sector meridional), Stadtbild und Ideolo-
gie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte
zwischen Republik un Kaiserzeit. Kolloquium in
Madrid vom 19. bis 23. Oktober 1987 a cura de W.
Trillmich i P. Zanker, Múnic, 117-144 i làmines 9
a 12.
Sanmartí, Castanyer i Tremoleda, 1991:
E. Sanmartí, P. Castanyer i J. Tremoleda, Nuevos
datos sobre la historia y la topografía de las mura-
llas de Emporion, Madrider Mitteilungen, 31, Ma-
drid, 102-112.
Sanmartí i Nolla, 1986:
E. Sanmartí i J. M. Nolla, La datation de la par-
tie centrale du rempart méridional d’Emporion
(L’Escala, Alt Empordà, Catalogne), Documents
d’Archéologie Méridionale, 9,Montpellier, 81-110.
Sanmartí, Nolla i Aquilué, 1983-1984:
E. Sanmartí, J. M. Nolla i X. Aquilué, Les exca-
vacions a l’àrea del Pàrking al sud de la Neàpolis
d’Empúries (Informe preliminar), Empúries, 45-46,
Barcelona, 110-153.
Sanmartí i Santos, 1986-1989:
E. Sanmartí i M. Santos, Algunes observacions en-
torn dels nivells tardo-republicans d’Empúries, Em-
púries, 48-50, Barcelona, 292-309.
Sanmartí, 2005:
J. Sanmartí, Intercanvi, comerç i societat en el món
ibèric, Món ibèric als Països Catalans. XIII Col·
loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà,
14-15 de novembre de 2003, Puigcerdà, 709-736.
Saña i Alcalde 1994:
M. Saña i G. Alcalde, La gestió i explotació dels re-
cursos animals, Procés d’ocupació de la Bauma del
Serrat del Pont (La Garrotxa) a partir del 1450 aC.
a cura de G. Alcalde, M. Molist, A. Toledo, Olot,
46-48 (Publicacions eventuals d’arqueologia de la
Garrotxa, 1,).
Saña i Tornero, 2006:
M. Saña i C. Tornero, Anàlisi arqueozoològica de
les restes de fauna, El camp de sitges de Can Serra.
Un jaciment ibèric i alt medieval a cura de D. Orte-
ga i A. Rojas, Girona, 51-56 (Estudis Arqueològics,
7).
Santiago, 1994:
R.Santiago, Presencia ibérica en las inscripciones
griegas recientemente recuperadas en Ampurias
y Pech-Maho, Iberos y griegos: lecturas desde la
diersidad. Huelva Arqueológica, XIII a cura de P.
Cabrera, R. Olomos i E. Sanmartí, 215-230.
Santos, 1991:
M. Santos Retolaza, Distribución y evolución de la
vivienda urbana tardorepublicana y altoimperial en
Ampurias, La Casa Urbana Hispanorromana, Sa-
ragossa, 19-34
Sievers, 1997:
S. Sievers, Alesia und Osuna: Bemerkungen zur Nor-
mierung der spätrepublikanischen Bewaffnung und
Ausrüstung, L’équipement militaire el l’armement
de la République (IVe-Ier s. Avant J.-C.). Journal of
Military Equipment Studies, 8, Exeter, 167-199.
Siles, 1981:
J. Siles, Iberismo y latinización: nombres latinos en
epígrafes ibéricos, Faventia, 3/1, Bellaterra, 97-114.
Soler, 1990:
M. Soler, La moneda dels ibers: un món uniforme,
Hispània, el reflex de la moneda. Cicle de conferènci-
es, Barcelona, 12-28 de novembre del 1990, a cura del
Gabinet Numismàtic de Catalunya, Barcelona, 21-32.
Soler, 1973:
N. Soler, Arqueología en Llagostera, tesi de llicen-
ciatura, Barcelona.
Steinby, 1978:
M. Steinby, Lateres Signati Ostienses, Roma.
Stroud, 1974:
R. S. Stroud, An Athenian Law on Silver Coinage,
Hesperia, 3, 157-188.
Stylow, 1988:
A. U. Stylow, Ladrillos de fabricación romana en-
contrados en Itálica, Habis, 29, Sevilla, 135-141.
Tchernia, 1986:
A. Tchernia, Le vin de l’Italie romaine. Essai d’his-
toire économique d’après les amphores, Roma
(Bibliothèque des Écoles Françaises d’Athènes et
Rome, fasc. 261).
Tchernia i Brun, 1999:
A. Tchernia i J.-P. Brun, Le vin romain antique, Pa-
ris.
Tremoleda, 2000:
J. Tremoleda, Industria y artesanado cerámico de
407
época romana en el nordeste de Cataluña (Época
augústea y altoimperial), Oxford (BAR Internatio-
nal Series, 835).
Tremoleda i Castanyer, 1993:
J. Tremoleda i P. Castanyer, La Quintana. Cervià de
Ter, Anuari d’intervencions arqueològiques a Cata-
lunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campa-
nyes 1982-1989, Barcelona, 143.
Tremoleda i Castanyer, 2007:
J. Tremoleda i P. Castanyer, La Garrotxa d’Empor-
dà, un paisatge romanitzat?, Actes del Congrés: el
paisatge, element integrador de la identitat empor-
danesa, Figueres, volum I, 247-264.
Tremoleda, Roure i Castanyer, 1986-1987:
J. Tremoleda, A. Roure i P. Castanyer, Recull i estu-
di dels materials d’època romana a l’àrea de Banyo-
les, Homenatge Pere Alsius i Torrent. Centenari del
descobriment de la mandíbula de Banyoles 1887-
1987. Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de
Banyoles, Banyoles, 121-145.
H. Tréziny i P. Trosset, Les fortifications de Marseille
grecque, Maseille grecque et la Gaule. Actes de Co-
lloque International d’histoire et d’archéologie en
Gale Méridionale, Marseille 18-23 novembre 1990,
Marsella, 1992, 89-107 (Études Massaliètes, 3).
Trias, 1966:
M. G. Trias, Materiales arqueológicos de Llafranc
(Gerona), Pyrenae, 2, Barcelona, 93-116 i V làmines.
Tura, 1991:
J. Tura, Castell de Falgars, una torre romana a la
Garrotxa, Cypsela, IX, Girona, 111-119.
Tura i Mateu, 2008:
J. Tura i J. Mateu, Torre de la Mora o del Far (Sant
Feliu de Buixalleu, La Selva). Una ocupació alt-me-
dieval al Montseny, Primeres Jornades Cièntifiques
Ocorde. Fars de l’Islam. Antigues alimares d’al-
Andalus. Actes del Congrés celebrat a Barcelona i
a Bellaterra els dies 9 i 10 de novembre de 2006
edició a cura de R. Martí, Barcelona, 139-154.
Untermann, 1995:
J. Untermann, La latinización de Hispania a través
del documento monetal, La moneda hispànica. Ciu-
408
dad y territorio a cura de M. P. García-Bellido i Rui
Manuel Sobral, Madrid, 305-316 (Anejos de Archi-
vo Español de Arqueología, XIV).
Velaza 2002:
J. Velaza, Las inscripciones monetales, Arse-Sagun-
tum. Historia monetaria de la ciudad y su territorio
a cura de P. P. Ripollès i M. del M. Llorens, Sagunt,
123-148.
Verdaguer, 1994:
E. Verdaguer, El poblat ibèric de Castell, Palamós
(Col.leció El Cau).
Vicente, Punter i Ezquerra, 1997:
J. D. Vicente, M. P. Punter i B. Ezquerra, La cata-
pulta de época tardo-republicana y otro equipami-
ento militar de “La Caridad” (Caminreal, Teruel),
L’équipemrent militaire et l’armement de la Ré-
publique (Ive-Ier avant J.-C.). Journal of Roman
Military Equipment Studies, 8, Exeter a cura de M.
Feugère, 167-199.
Vieyra, 1994:
G. Vieyra, Excavacions arqueològiques a la vil·la
romana de les Arenes (Roses, Alt Empordà), Sego-
nes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Torroella de Montgrí, 100-102.
Vilà, 1982:
Mª del V. Vilà, Els Pedrets, Blanes, Les excavacions
arqueològiques a Catalunya en els darrers anys,
Barcelona, 340-341.
Vilà, 1995:
Mª del V. Vilà, La cultura ibèrica, La nostra vila,
Maçanet de la Selva a cura de J. Campeny, Maçanet
de la Selva, 37-54.
Vilaret i Esteva, 1987:
J. Vilaret i L. Esteva, Monedes anteriorsal segle V
dC trobades a Sant Feliu de Guíxols i les seves roda-
lies, Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 6, Sant
Feliu de Guíxols, 103-117.
Villaronga, 1982:
L. Villaronga, Les seques ibèriques catalanes:
una síntesi, Fonaments. Revista de Prehistòria i
Arqueologia dels Països Catalans, 3, Barcelona,
135-183.
Villaronga, 1994:
L. Villaronga, Corpus nummorum Hispaniae ante
Augusti aetatem, Madrid.
Villaronga, 1998:
L. Villaronga, Les dracmes ibèriques i llurs divi-
sors, Barcelona.
Villaronga 2000:
L. Villaronga, Les monedes de plata d’Emporion,
Rhode i les seves imitacions. De principi del segle
III aC fins a l’arribada dels romans, el 218 aC, Bar-
celona.
Vivar, Nieto i Palomo, 2004:
G. Vivar, X. Nieto i A. Palomo, Treballs ar-
queològics subaquàtics desenvoupats a Illa
Pedrosa (L’Estartit-Torroella de Montgrí, Baix
Empordà, Setenes Jornades d’Arqueologia de
les Comarques de Girona, La Bisbal d’Empor-
dà,311-315.
Vivó,1996:
D. Vivó, Rhode: arquitectura i urbanisme del bar-
ri hel·lenístic, Revista d’Arqueologia de Ponent, 6,
Lleida, 81-117.
Vivó et al., 2006:
D. Vivó, L. Palahí, J. M. Nolla i M. Sureda, Ai-
gua i conjunts termals a les ciuitates d’Emporiae,
Gerunda i Aquae Calidae…Sed uitam faciunt, Gi-
rona.
Vivo, 2008:
J. Vivo, Prospecció a la punta dels Guíxols (Sant
Feliu de Guíxols, Baix Empordà), Novenes Jorna-
des d’Arqueologia de les Comarques Gironines,
L’Escala-Empúries, 487-490.
Williams-Thorpe i Thorpe, 1987:
O. Williams-Thorpe i R. S. Thorpe, Els orígens ge-
ològics dels molins romans de pedra del nord-est de
Catalunya i l’ús de les laves de la regió volcànica
d’Olot, Vitrina, 2, Olot, 49-58.
White, 1967:
K. D. White, Agricultural Implements of the Roman
World, Cambridge.
Zabala i Sánchez, 2010:
M. Zabala i M. Sánchez, El camp de sitges i el forn
del Camp de l’Abadia (Aiguaviva, Gironès), Dese-
nes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Arbúcies, 289-292.
Zamora, 2006-2007:
D. Zamora, L’oppidum de Burriac. Centre del po-
der polític de la Laietània ibèrica. Laietània. Estu-
dis d’arqueologia i d’història, 17, Mataró.
Zwicker, Oddy i La Nierce, 1993
U. Zwicker, A. Oddy i S. La Nierce, Roman tech-
niques of manufacturing silver-plated coins, Metal
Plating and Platination a cur de P. Craddock i S. La
Nierce, Oxford, 223-246.
409
 Làm. I

Sector 1

Sector 4

Cami

Sector 3

N 0 10m
1

36m
B

C
N

0 1 2m
A

0 5m
N

1. Camp Pitu Porusia (2) 2. Planta i alçat Corral d’en Pi (14) 3. Santa Reparada de Cinc Claus (17)

413
 Làm. II

2
6
8
10
12

Fluvià
24
14

22
16

20
18

Ve ll
2
CIUTAT ROMANA

4
20

6
8
24

22
14

10
12

12
16

18

24
10

14
22
8

26

20

18

16
6

26
28
30
PALAIAPOLIS

26
Port

28
24
antic

22
Ter Vell

26

20

18
16
14
12

10
NEÀPOLIS
8
6
4

10
12
14

N
2

6
4

C
N

N 0 25 100m

0 100 m
D
Empùries (15) A.Planta situació B. Ciutat regular C.Neàpolis segona meitat s.I aC
D.Neàpolis. Distribució interna

414
 Làm. III

N
0 5 10m 1

1. Vilanera (18) 2. Planta i restitució dels trofeus de Pompeu a Panissars (19)

415
 Sondeig 4
A Làm. IV
Plaça Gran
Sondeig 2
Sondeig 3
Plaça Muntaner

Antic convent
de Sant
Bartomeu
Zona 5

N
Església
Zona 2 0 1m
Zona 4
Zona 1
Zona 3 Casa de les
bombes
Pça Muntaner

N
0 30m

S. 4
S. 10
S. 5

S. 11

S. 3
S. 1
S. 8
S. 2 S.6

Plaça Gran, sondeig 2: sitges republicanes. N 0 1m

0 1m
N 0

N
1m
1
Sant Bartomeu, zona 2: sitges republicanes. Sant Bartomeu: sitges de la zona 3.

CAMP DE DAL
T

Camp de sit
ges

establiment rur
al
oppidum "establiment rural"

Sitges
Zona 20

camp de sit
ges

CAMP DE AIX
B

masia
Castellar

\ \ \fortificat"
"poblat
silos excavados

silos no excavados

zona de silos
N
0 40 80 m

A
B
0 50 m. fossat
MAS CASTELL
AR SJ156
PONTÓS,
ALT EMPORDÀ

SJ114 SJ138
SJ153 SILOS

SJ144 FS147 SJ130 225 230 235

sitges SJ138

SJ140

FR horno
hogar SJ135

SJ114

basamento 105
acc
eso 13 7
CASA 2 ZONA 20
SJ134
0 metres 2
N
10 7b
runes FS116

11 1700
SJ133
escales
runes
SJ130
8 SJ137

6a
5 6b SJ150
bs 9 bs bs
SJ149
SJ113

femer SJ-156SJ143
12
4 bs
SJ136

3
FS148
FR 2
pati bs FS147
SJ119

1 FS142

SJ143

SJ-144
1695
CARRER

FR
SJ1
55

7b bs

pati bs 7a
SJ153
SJ-155
1
pati
ara
bs 4
9 N

3 5
SJ152
6

1690
2 femer 0 2
CASA 8 CASA 10 metres
CASA 1
D
C

1. Peralada (26). Sondeigs 2. Mas Castellar Pontós (28) A. Situació B. Planta general C.Cases 1 i 2
D.Sector sitges

416
A B Làm. V

0 1m

1 2
0 5 10m
C N

3
N
Fase 2
N
Fase 1 FIGURA 6

1. Camp del Bosquet (33) 2.La Vinya (42) 3. La Muntanyeta (44)

417
 Làm. VI

2235

2235-B

2001
2119

2124
0 1 2m

2
N

1. Olivet d’en Pujol (45) 2. Tolegassos (48)

418
 A

Làm. VII

Sector 2

B
Zona 2

Sector 1

0 2m
N

Fossetes

Zona 4

A
0 2m
N

Àmbit 4

1008 1013
1000 Àmbit 1
1001 Àmbit 3
1014 1014
1010 1000
1017
1023 1016
1017

1018 1010
1025

1020

1021

1007

B
Àmbit 1 Àmbit 2
1000
1011 1019 1001
1004
1
1002 1006

1005 1010

Can Puigsec

Cisterna

2 Mas Massot

0 50 100m

N 5
1. Era de Can Llapar (54) 2. Mas Gusó (55) 3. Castell Barri (56) 4. Canapost i rodalies (60)
5. Clots de Sant Julià (61)

419
 Làm. VIII

145

15
0

155

16
0

16
5

0 25m
N
1 2m
2m
2m

0 25m
N

1. Sant Sebastià de la Guarda a la baixa republica (66) 2. Castell de la Fosca (67)

420
 Làm. IX

6000

6001
6002
6003

N 6005 6004

A C

5000 5002
5001
5004
N

5007 5008
0 1 2m
5006

B
2
0 2m
N

0 2m
1
N
N

3 5

1. Pueranca (71) 2. La Roqueta (96) 3. Camp de la Creu (97) 4. Camp de la Pedra (98) 5. Puig d’en
Ponç (99)

421
 Làm. X

A 1

Sitja 1 Sitja 5

Sitja 10
1018

Sitja 9 1017

Sitja 2 Sitja 6

N
0 5 10m 3
0 2 4m
2
N

1. Ullastret (100) A. Puig de sant Andreu B. Illa d’en Reixac 2. Sant Mateu de Vall-llobrega (101)
3. Can Fàbrega (110)

422
 instal·lacions del gas
Làm. XI
Camp alt
Sitja 77

cam
r-22

í
r-23

de B
r-24

esalú
r-19 Sitja 91
r-20

a Pa
marge r-14
r-15

lera
r-21
camí r-16
r-17 r-10
r-18 r-11 Camp baix
r-12
r-9 r-5 Sitja 12
r-13

r-6 Torre Medieval

r-7 r-3
r-4
r-8
r-2
r-1
ma
rg
e

rge
ma

0 30m
N

Planta del camp de Can Ring amb les rases situades.

Àrea arqueològica estimada Sitja (?) Mur (124)

Sitja 249
Projecció d’estructures romanes. 1

Sitja 235

Sitja 1008

Sitja 1006
Sitges 248
0 5m
N

3
0 4m
N

4
N

0 2m

1. Rases de Can Ring (111) 2. Nucli urbà de Besalú, la Devesa (112) 3. Castell Falgars (113)
4. Sant Aniol de Finestres (119)

423
 Làm. XII

0 10m
1

ana
Rom
il·la
c/ V

marge
1077
1082 1088
1092
1090
1071
1075
1017

1002
1005
1007 1024 1058
1062
Rasa1 1069 església
1011
1009 1073
1014
1026
1041 1079
1030
1040 1064 1028 cementiri
1046
1019
1043
1053
rampa
1048 1032
1051

1038
1067
0 6m

0 20m
N N

cementiri

18
17 3
E-3

E-2
14 12

15
23 13

1
E-1
5 2 4
24 8
7 16

3
19
6
11 N
0 5m
4

1. Can Rubió (121) 2. Camp de l’Abadia (122) 3. Sant Pere de Montfullà (124)
4. Camp de l’Arrencada (126)

424
 Làm. XIII

0 5 10m
N

S7

S6
S3
S 10
S 27

S9 S5
S 12
S2

S 14
S 18 S 11 S4
S 17

S 19 S 13 S 28
S 22 S 29
S.24
S 23 S 16 S 30
S 20 S 31
S 32
derna
ació mo
Canalitz S 33

S8

0 3 6m

2
N

0 2 4m
N

1. Puig del Castell (131) 2. Torre Vedruna (150) 3. Puig d’en Rovira (163)

425
 Làm.XIV

B
0 60m

0 60m

C
0 60m

Gerunda (147) A. Planta B. Trama urbana C. Alçat muralles al solar del pati de les Àligues

426
 Làm. XV
8 6
7
12 11 10 3
9

2 1
5
Forn Forn Forn
13
forn 1
1
forn
22 3 3
forn
0 5 10m

C
Forn 2
Forn 1 C

A B A B
N

E F
D
A
E F
B

N
D
G

D
0 1 2m

C A B

C
F G
E
D

0 1 2m 0 1 2m

2
2 4m
N

1. Camp dels Escalers (166) 2. Casa del Racó (167)

427
 Làm. XVI

Zona 2
Zona 1

0 50m

ca
rre
rp
rin
cip
al
N

0 5m Hab. 1b

Hab. 1a

Hab. 1c i d

Hab. 1f
Hab. 1e

0 20m B
Hab. 1g
C

N 0 10m D

*Kerunta (168) A. Planta general B. Sector 2 C. Sector 1 D. Mur de contenció de la plataforma

del temple baix republicà

428
 Làm.XVII

N
0 3m.

2
0 2m

N
3
0 2m

1. Pla de l’Horta (170) 2. Camp de les Ribes (172) 3. Creu de Fellines (173)

429
 Làm. XVIII

3094

2022

2033 3088
3080
2052 3000
2103
2020 2026

3002

3082
3091
3042
SECTOR 2 3034
3006
SECTOR 3
2008
2002 2012 2004 3084
2010
2006 3008 3004
2015
2038
2044 2040
2036 2120 3055
2031 2115 3010
2029 3032
2125 3036
2106
3016
2101 2053
2000 3030 3023
2076 3061
2067 2104
2063 3027
2056
3057
2081 2129
2042 3038 3070
3040 3068
2058 3014

2089
2091 3075 3073
2093
3012
3078

0 10m
N

0 1 2m

N
A

0 2m

1. Camp del Pla de Sant Esteve (198) 2. Puig d’Alia (199) 3. Can Pons (202)

430
 Làm. XIX

0 5m
N

00 2 4m
4m
N

1 Els Padrets (204) 2. Puig Castellet (211)

431
 Làm. XX

0 50m
N

0 5 10m
N

Secció N-S

0 2m 2

1. Turò Rodò (212) 2. Torre de la Mora (221)

432
 Làm. XXI

Premsa?
Zona de treball

Habitatge

Magatzem
sitges i dolia
Limit
edifici?

Canalització
Límit terrassa
Planta general de

0 5m.
la
pars rustica

2003

2001

N
0 2m
3
N 0 2m
2

Carretera GIV-5331

Testimoni
2023 2014
2029 2018

2033 2011
2031 2016 2021
2003
2035 2005
N

0 4m

1. Els Ametllers (226) 2. Mas Font (228) 3. Can Castells (229) 4. Carretera d’Aiguaviva (231)

433