Estructura de la Terra i tectónica

global. Les escales espacials i

temporals.

Ignasi Mata
ICMAB/Dept. Geologia
ignasi.mata@uab.cat
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
Estructura de la Terra

• Escorça, fins als 5-35 Km, composta

d’òxids de silici (silicats).
• Mantell, fins als 2900 Km, compost
d'òxids de silici i magnesi
• Nucli, per sota dels 2900 Km,
compost de Fe i Ni

Capes externes
• Atmosfera, fins a 80 – 10000 Km
• Hidrosfera, fins a 3,8 – 10 Km
• Litosfera, fins als 100 Km
• Biosfera, pobla la hidrosfera i la part
superior de la litosfera
L'atmosfera
Massa total: 5·1015 tones
Composició química:
• N2 (78%), O2 (21%) i Ar (0,93%)
• Gassos minoritaris (ppm): CO2, Ne, He, CH4, Kr,
N2O, H2, O3, Xe

Heterosfera Capes de l’atmosfera

• Homosfera: Composició química uniforme:
• Troposfera (7 - 17 Km), la temperatura
disminueix amb l’alçada.
• Estratosfera (51 Km), la temperatura
augmenta amb l’alçada.
• Mesosfera (85 – 100 Km), la temperatura
Homosfera torna a disminuir amb l’alçada.
• Heterosfera: Estratificada en capes, cadascuna
per un gas, de baix cap a dalt:
• N2
• O
• He
• H2
A diferència de Venus i Mart, la Terra presenta una capa d'ozó. L'ozó absorbeix radiació ultraviolada i allibera
l'energia a l'atmosfera, provocant un escalfament que es mostra en un pic de temperatura a l'estratosfera.
La hidrosfera
Massa total:
• 1,4·1018 tones en total (aigua salada + dolça)
• 22,8·1015 tones de gel (aigua dolça sòlida)
• 0,5·1015 tones d’aigua dolça líquida

Ions més freqüents a l’aigua salada:

Cl-, Na+, SO42-, Mg2+, K+, Ca2+
Concentració mitjana d’ions 35 g/L

Els oceans:
• Ocupen el 70% de la superfície terrestre
• Tenen una profunditat mitjana de 3800 m
• Poden arribar a profunditats de 10 Km
La biosfera
Relació de masses hidrosfera:atmosfera:biosfera:
700000 : 300 : 1

• Producció anual: 1011 tones/any

• Composició: H2O + complexos orgànic (H, C, N,

O, P)

• La proporció d'aigua varia entre el 50% (boscos)

al 99% invertebrats marins.
N'hi ha fluxos de material entre la biosfera i:
• L'atmosfera (cicle O2 – CO2)
• La litosfera (carbonats, fosfats, carbó, petroli)
• La hidrosfera
La litosfera
Arriba als 100 km de profunditat

Està formada per:

• L'escorça
• La part superior del mantell

Entre l'escorça i el mantell està la discontinutat de

Mohorovičić (el Moho), que es troba a 5 – 35 km
de profunditat. El Moho és una variació ràpida en
la composició química i el tipus de roca.

La litosfera està dividida en blocs rígids, les

plaques tectòniques, que reposen sobre la
següent capa del mantell, que és més plàstica.

L'aigua s'infiltra fins a uns 10 km de profunditat.

El component principal de la litosfera és
Composició de l'escorça terrestre
el diòxid de silici (SiO2).

Les roques són classificades en

ultrabàsiques, bàsiques, intermitjes o
àcides segons la proporció de SiO2 que
contenen.

Aquesta nomenclatura té motius

històrics, i no té res a veure amb el pH.
Als continents: Sota els oceans:

Escorça continental Escorça oceànica

• Moho a 30 – 80 km • Moho a 5 – 15 km

• Granits + gneis + granulites • Sediments + basalts + gabres

• Composició àcida a intermèdia • Composició bàsica

• 41% de la superfície • 59% de la superfície

• 79% del volum • 21% del volum

• Densitat 2,7 g/ml • Densitat 2,9 g/ml

Granit:

74,5 % sílice
14% alúmina
9,5% Na2O, K2O
2% altres òxids

Basalt:

50 % sílice
16% alúmina
11.1% òxids de ferro
9,6% CaO
6,8% MgO
6.5% altres òxids
El mantell s'esten des del Moho (5 – 35 km) fins al nucli (2900 km). Té una composició ultrabàsica. Està format per:
• Mantell superior (fins als 400 km. Està compost de:
• La part inferior de la litosfera, rígida (fins als 100 km)
• L'astenosfera, dúctil (fins als 200 km)
• Zona de transició (fins als 650 km)
• Mantell inferior (fins els 2900 km), format per altres minerals

Degut al flux de calor des del nucli cap a l'escorça, hi ha corrents de convecció que provoquen desplaçaments de material
dins el mantell.
La composició química és aproximadament uniforme a tot el mantell.
Degut a les diferents condicions de temperatura i pressió, els minerals que
formen el mantell superior i l’inferior són diferents:

El mantell superior està format principalment per:

• Olivina: (Mg, Fe)2SiO4

• Piroxè: (Mg, Ca, Fe)2Si2O6

El mantell inferior està format principalment per:

• Perovskita: (Mg, Fe)2SiO4

El nucli
S'estén des dels 2900 km fins al centre de la Terra,
a 6378 km.

• Està compost de Fe (80%) i Ni, amb petites

quantitats d'altres elements (S, O)

• Es divideix en:

• Nucli exterior (fins als 5150 km), líquid

• Nucli interior, sòlid.

• A mesura que la Terra es refreda el nucli

interior creix lentament a expenses del nucli
exterior.
El camp magnètic terrestre és degut a corrents
dins el nucli exterior segons l’efecte dinamo:

• La diferència de temperatures entre el nucli

interior i el mantell indueix corrents de
convecció al nucli exterior.

• La rotació de la Terra indueix moviments en

espiral dins d’aquests corrents de convecció.

• Els corrents de metall líquid induits pel gradient

de temperatura i la rotació genera el camp
magnètic de la Terra.
Les transicions entre les capes estan caracterizades
per canvis ràpids en la densitat. Aquests canvis són
detectables pel comportament de les ones
sísmiques.

Els models de la composició de la Terra deuen ser

coherents amb:

• Densitat mitjana del planeta: 5,52 g/cm3

• Densitat mitjana de l'escorça: 2,69 a 3,25 g/cm3

La pressió i la temperatura augmenten amb la profunditat. Les diferents condicions de pressió i temperatura fan que la
matèria s’organitzi en diferents fases, donant origen a canvis abruptes en la densitat. La diferent conductivitat tèrmica de
cada fase es reflecteix a la dependència de la temperatura amb la profunditat.
Les ones sísmiques es generen en un terratrèmol i travessen la Terra. Les ones P (longitudinals) i S (transversals) es
propaguen a velocitats diferents i poden ser refractades o reflectides per les discontinuitats entre capes de la Terra segons
l’angle d’incidència.
La construcció de models de l’interior de la Terra utilitza informació obtinguda en laboratori sobre les propietats dels
composotos químics a altes temperatures i pressions. Això permet estimar els minerals que es formen a l’interior de la
Terra.
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
Els nuclis atòmics estan formats per nucleons. Un nucleó pot ser un protó o un neutró.
• Dins d'un nucli
• Un neutró es pot convertir en protó emetent un electró.
• Un protó es pot convertir en neutró emetent un positró
• Un neutró lliure és inestable i es transforma en un protó i un electró al cap d'uns minuts.

Els nuclis es formen i es transformen per reaccions nuclears: Fusió de nuclis més petits, captura de nucleons,
desintegracions, ...

Reaccions químiques: electrons Reaccions nuclears: nuclis

Les reaccions nuclears de fusió tenen lloc quan els nuclis col·lisionen a velocitats molt altes.

• Les reaccions de fusió tenen una energia

d'activació alta.
• Els nuclis tenen que superar la repulsió
electrostàtica abans de col·lisionar.

Per tenir reaccions de fusió calen:

• Temperatures de l'ordre de 107 K
• Densitats de l'ordre de 100 Kg/l

En aquestes condicions la matèria es troba en

estat de plasma: Els electrons estan separats
dels nuclis, formant un gas de partícules amb
càrrega elèctrica.
El Big Bang

• Als instants immediatament

posteriors al Big Bang tota la matèria
de l'Univers està concentrada en un
volum molt petit que es troba a
temperatures molt altes.

• En aquestes condicions la matèria es

troba en estats exòtics. No existeixen
protons o neutrons.

• Mentre l'Univers s'expandeix, la

densitat d'energia i la temperatura
baixen.

• 1 s desprès del Big Bang es formen

els nucleons
Nucleosíntesi primordial

• La nucleosíntesi primordial és la formació de

nuclis atòmics quan l'Univers és prou fred
com per permetre la formació de protons i
neutrons.

• Durant la nucleosíntesi primordial es formen

els protons (nuclis d'hidrogen-1) i els
neutrons, i a partir de reaccions nuclears,
altres isòtops d'hidrogen, heli, liti i beril·li.

• La nucleosíntesi primordial acaba quan la

temperatura és massa baixa com per
permetre aquestes reaccions nuclears.

• La nucleosíntesi primordial s'estén des dels

10 s fins als 20 min després del Big Bang.
Després de la nucleosíntesi primordial
l'Univers està en estat de plasma (nuclis i
electrons estan separats i no formen àtoms).
Nucleosíntesi estel·lar

• 38000 anys desprès del Big Bang es produeix la

recombinació. Nuclis i electrons s'uneixen formant àtoms
neutres.

• 400 milions d'anys desprès del Big Bang es formen les

primeres estrelles. A l'interior de les estrelles la matèria està
en estat de plasma

• La nucleosíntesi estel·lar consisteix en la generació de nous

nuclis a partir de reaccions de fusió nuclear que tenen lloc a
l'interior de les estrelles. Aquestes reaccions alliberen
l'energia que emeten les estrelles.
Les principals reaccions nuclears a les estrelles són:
Cadena protó-protó: Procés triple-alfa:
4He a partir de protons 12C a partir de 4He

Escala alfa
L'energia de lligadura per nucleó en funció del número màsic (A) presenta un máxim per A = 56. Les reaccions
nuclears que augmenten A són exotèrmiques per A < 56 i endotèrmiques per A > 56.
A la nucleosíntesi estel·lar només hi participen reaccions exotèrmiques, es a dir, no es produeixen nuclis amb A >
56.

56Fe és el nucli més estable que es forma a la nucleosíntesi estel·lar

 Captura de neutrons, procés S
La formació de nuclis amb A > 56 a l'interior de
les estrelles té lloc mitjançant el procés S (de
slow) de captura de neutrons. El nucli captura
neutrons d'un en un, augmentant el seu A.
Quan en nou nucli és inestable, emet un
electró i augmenta el seu número atòmic en 1.

El procés S és una reacció endotèrmica que té lloc a

una velocitat molt lenta. La formació de quantitats
significatives de nous nuclis requereix milions
d'anys.

Captura d'un neutró

Emissió d'un electró
Captura de neutrons, procés R
Les estrelles amb massa superior a 1,4 la massa
del Sol acaben el seu cicle vital formant una
supernova. Durant l'explosió de la supernova es
formen nous nuclis mitjançant el procés R (de
rapid). A la supernova, el nucli captura un gran
número de neutrons en poc temps i es torna
inestable. Desprès, el nucli emet electrons fins
que es torna estable.

Tot i ser una reaccio endotèrmica, el procés R és

molt ràpid degut a la gran quantitat de neutrons
que s'allibera a la supernova. En els pocs minuts
que dura la supernova es formen tants nuclis
pesants com durant milions d'anys de procés S.
Una petita quantitat de nuclis es genera per espal·lació de raigs còsmics.Un raig còsmic és una partícula amb
massa, a la majoria de casos un protó, amb molta energia. Quan un raig còsmic impacta amb un nucli atòmic, pot
trencar aquest donant lloc a un o més nuclis més petits.

Per a la majoria d'elements, la quantitat de nuclis formats per espalació és menyspreable comparat amb el resultat
de la nucleosíntesi.
N'hi ha però alguns nuclis que es generen en molt poca quantitat a la nucleosíntesi (bor, beril·li i liti). En aquest
casos, una part important dels nuclis existents provenen d'espal·lació.
Tots els nuclis tenen una probabilitat de desintegrarse.

Una desintegració és una reacció nuclear on un nucli, de

forma espontània, emet una o més partícules,
transformant-se en un altre isòtop.

La vida mitjana és el temps necessari perquè la meitat

d'un conjunt de nuclis es desintegri.

Els nuclis estables tenen vides mitjanes molt llargues,

comparables a l'edat de l'Univers.

Els nuclis inestables o radioactius tenen vides mitjanes

curtes.

La composició química de l'Univers inclou nuclis formats

durant la nucleogènesi o com a resultat de la
desintegració de nuclis inestables.
Els nuclis més estables es troben a l'anomenada vall d'estabilitat.
• Per nuclis petits, els nuclis estables tendeixen a tenir la mateixa quantitat de protons i neutrons.
• Els nuclis grans presenten un excès de neutrons.
Els principals de processos de decaiment o
desintegració són:

• Decaiment alfa: El nucli emet un nucli d'heli-4

(partícula alfa),
• Z es redueix en 2
• A es redueix en 4

• Decaiment beta: El nucli emet un electró

(partícula beta)
• Z augmenta en 1
• A es manté constant

N'hi altres processos de desintegració, com la fisió,

que s'aprofita en reactors nuclears.
El decaïment d'un nucli inestable dona lloc a un nou nucli que podria ser inestable que al seu torn decaurà
generant un nou nucli. Una sèrie de decaïment és una seqüència de nuclis inestables connectats per reaccions de
decaïment que termina en un nucli estable.

Moltes sèries de decaïment acaben en el plom

L'abundància dels elements decau ràpidament amb Z. Al Sistema Solar:
• El 71% dels àtoms són hidrógen
• El 27% dels àtoms són heli

Els elements amb número parell de protons són més abundants per ser més estables.
L'abundància d'elements decau amb Z amb vàries anomalies:
• Li, Be i B són relativament poc abundants perquè no es generen o es generen en poca quantitat a la
nucleosíntesi.
• Fe, Co i Ni són relativament abundant al ser els nuclis amb més energia d'enllaç per nucleó.
• Pb és relativament abundant al trobar-se al final de moltes sèries de decaïment.
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
L'abundància relativa d'elements a l'escorça terrestre no coincideix amb l'abundància relativa a l'Univers.

Univers Escorça
Silici 0,07% 27%
Ferro 0,11% 6,3%
Alumini 0,005% 8,1%
• L'abundància d'elements a l'atmosfera solar es correspon amb l'abundància d'elements a l'Univers.
• La majoria de metorits (els meteorits condrítics) provenen de les etapes inicials de la formació del Sistema
Solar. La seva composició mostra una alta correlació amb la composició de l'atmosfera solar (deixant a banda
H, C, N, O i els gasos nobles).

• La composició de l'escorça presenta una baixa correlació amb la composició de l'atmosfera solar o els
meteorits condrítics

L'escorça terrestre està fortament diferenciada.

La diferenciació de l'escorça terrestre té lloc en dues etapes

Primer diferenciació: Separació en un

mantell enriquit en silicats i un nucli
enriquit en ferro. Segona diferenciació: Separació en
escorça continental i oceànica, amb la
continental enriquida en sílice
respecte a l'oceànica.
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
Formació del sistema solar (segons la hipòtesi nebular):

• Un nebulosa gasosa, difusa i esfèrica que rota

lentament comença a contraure's.

• A mesura que avança la contracció la velocitat de

rotació i la temperatura augmenten.
• Al centre es forma el protosol, que concentra
la major part del gas.
• Al voltant del protosol es forma un disc
d'acreció, format per gas que cau en espiral al
protosol.

• Al protosol s'inicien reaccions nuclears que emeten

partícules. Aquestes partícules formen el vent solar,
que atura l'arribada de més gas al protosol.

• El disc d'acreció es refreda i es formen agregats

sòlids que acabaran formant els planetes.
El vent solar són partícules carregades emeses per les capes externes del Sol.
• Està format principalment per electrons, protons i partícules alfa (nuclis d’heli-4).
• El vent solar “escombra” el Sistema Solar, allunyant els àtoms del Sol.
Seqüència de condensació a la nebulosa
solar

< 1700 K: refractaris

<1390 K: aliatges Fe-Ni-Co i silicats de Ca i

Mg

<1370 K: silicats de Mg i Fe

<1250 K : silicats d'elements alcalins

<750 K: Ja ha condensat el 70% de la

massa total. S, Pb, Bi, In, Tl i minerals
hidratats.

S i minerals hidratats formen sulfurs i

òxids metàl·lics.
• La temperatura del disc d'acreció depèn de la distància al Sol. A menor
distància major temperatura.

• Els agregats que es formen a temperatures més baixes només es formen

lluny del Sol.

• El vent solar allunya els gasos de la proximitat del Sol, evitant la seva
condensació.

• Els compostos d'hidrogen (H2O,

NH3, CH4) són arrossegats pel
vent solar més enllà de la frost
line, on la temperatura és prou
baixa per permetre la seva
condensació.
Planetes interiors:
• Nucli de ferro-níquel
• Mantell sòlid de silicats
• Poca quantitat d’hidrogen i heli

Planetes exteriors:
• Nucli interior rocós
• Nucli exterior de gel
• Capa intermèdia d’hidrogen metàl·lic
(líquid)
• Capa exterior d’hidrogen molecular
(gas)
• Dins del disc el grànuls formats per la condensació col·lisionen contínuament. Algunes col·lisions resulten en
agregació dels grànuls, formant objectes de mida creixent (planetesimals).
• Els planetesimals i s’agreguen a fins formar els planetes.
• Si els planetes sòn prou grans, el seu camp gravitatori atrau el gas al voltant seu.
• Els planetes interiors són petits i tenen camps gravitatoris febles que no permeten capturar molt gas.
• Els planetes exteriors són més grans (disposen de més material per crèixer) i tenen camps gravitatoris forts
que capturen gran quantitat de gas.
• Els cometes i els asteroids es poden considerar planetesimals que no s’han incorporat a cap planeta.
Condrites: Tipus de meteorits formats per l’agregació de pols i grànuls del sistema solar primitiu.

Còndrules: Grànuls que formen la major part de les

condrites.

Les còndrules podrien ser els primers agregats a partir dels

quals es van formar els planetes.
• La temperatura dels nous planetes és molt alta degut a:

• L’energia de les col·lisions

• Les elevades quantitats d’elements radioactius.

• L’elevada temperatura permet la migració del ferro cap a

l’interior de la Terra:
• Amb temperatura prou elevada (1500 K) minerals i
metalls es fonen.

• Es forma una emulsió de glòbuls de NiFe dispersats

en silicats.

• Els glòbuls migren cap a l’interior degut a la seva

major densitat.

• La migració genera prou escalfor per mantenir els

silicats en estat líquid.
Un cop separats nucli i mantell i finalitzada la incorporació de planetesimals, la temperatura disminueix i el mantell
es solidifica. El refredament progressiu de la Terra continua encara.
Les fonts de calor conegudes a l’interior de la Terra són:
• Decaiment d’elements radioactius al mantell (principal causa d’escalfament).
• Calor residual provinent de l’acreció de material i la diferenciació nucli/mantell.
• Calor latent per la progressiva solidificació del nucli intern.
• Marees terrestres causades per la rotació en el camp gravitatori de la Lluna i el Sol
Molts meteorits no condrítics podrien provenir de planetesimals diferenciats no s’ha format un nucli de NiFe.
Les composicions d’aquests meteorits reflecteixen aquest procés:

Siderits: Formats principalment de Sideròlits: Composició mixta de Fe i Acondrites: Composició basàltica.

Fe, provinents del nucli. silicats. Provenen del mantell i de la Provenen de l’escorça d’asteroides
interfase nucli-mantell. diferenciats i, en alguns casos, de la
Lluna o Mart
La fusió d’un meteorit condrític resulta en la formació de tres fases líquides inmiscibles i el desprendiment de volàtils.

Atmòfils
H, He, N, Gasos nobles

Litòfil
Alcalins, alcalinoterris, halògens,
B, O, Al, Si, Sc, Ti, V, Cr, Mn, Y, Zr, Nb,
Lantànids, Hf, Ta, Th, U

Calcòfil
Cu, Zn, Ga, Ag, Cd, In, Hg, Tl, As, S, Sb, Se, Pb,
Bi, Te

Sideròfil
Fe, Co, Ni, Ru, Rh, Pd, Os, Ir, Pt, Mo, Re, Au,
C, P, Ge, Sn
Classificació geoquímica dels elements o classificació de Goldschmidt

Taula periòdica dels elements amb indicació del seu

caràcter geoquímic

• Sideròfils: Fe i elements de transició, concentrats al nucli

• Calcòfils: Calcògens i afins a la formació de sulfurs
• Litòfils: Si, Al i O i diversos cations amb afinitat pels silicats
• Atmòfils: Elements volàtils que es troben a l’atmosfera
 Elements litòfils que formen
enllaços covalents/polars amb
l'oxigen

Elements amb més afinitat pel

sofre i altres calcògens que per
l'oxigen.
Taula periòdica dels elements amb indicació del seu
Elements litòfils que formen
caràcter geoquímic
enllaços iònics amb l'oxigen Metalls de transició sideròfils
que es dissolen en ferro Elements que tenen més afinitat
pel ferro que per l'oxigen en les
condicions on es va formar la
Terra.
 • Mentre els elements sideròfils i litòfils es concentren al nucli i al mantell, respectivament, els calcòfils no arriben a
formar una capa diferenciada.
• L’abundància relativa de calcòfils és relativament baixa, indicant que aquests elements han migrat cap a l’interior
degut a l’elevada densitat dels compostos que formen, si be no han arribat a diferenciar-se del mantell.
• Degut a la seva tendència a diferenciar-se, els elements calcòfils es troben en concentracions locals elevades, amb
abundàncies relatives locals molt superiors a l’abundància mitjana a l’escorça.
• Aquesta tendència a la concentració i la relativa facilitat d’extracció fa que els calcòfils siguin importants en
mineria.

Calcocita (Cu2S) Coure (Cu) Cinabri (HgS) Mercury (Hg)

L'escorça primària es la Impactes d'asteroides destrueixen L'escorça terciària té composició granítica
primera escorça que es forma l'escorça primària. Es forma l'escorça i es forma de l'evolució de l'escorça
per la solidificació de la Terra secundària, de composició basàltica secundària
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
Segona diferenciació química: Procés que dona lloc a dos tipus d'escorça amb composicions lleugerament diferents.

Escorça continental
• Més alta.
• Composició àcida o intermèdia (enriquida en silicats)

Escorça oceànica
• Més baixa
• Composició bàsica (menor proporció de silicats)

La segona diferenciació geoquímica està lligada a la

tectònica de plaques.

En Venus, on no hi ha tectònica de plaques, aquesta

diferenciació no apareix.
Tectònica de plaques: La litosfera, formada per l'escorça terrestre i la part superior del mantell, està dividida en
plaques tectòniques.

• Les plaques tectòniques són rígides i fràgils.

• Les plaques floten sobre l'astenosfera, que es dúctil i deformable.

• Al mantell hi ha un gradient de temperatura entre el nucli (calent) i la litosfera

(freda).

• El gradient de temperatura indueix

corrents de convecció a
l'astenosfera.

• Les corrents de convecció

empenyen les plaques tectòniques.
Als límits de les plaques apareixen tensions perquè l'astenosfera empeny les plaques unes contre les altres. Aquestes
tensions s'alliberen en forma d'activitat sísmica.

Terratrèmols en el període 1990-1996 Límits de les plaques

Contactes divergents: Les plaques es separen. Les corrents de convecció empenyen material de l'astenosfera cap a la
base de la litosfera. La litosfera es fractura i el material de l'astenosfera es fon sortint a la superfície en forma de
magma. Els contactes divergents generen nova escorça.

Els contactes divergents es caracteritzen per:

• Separació de les plaques a velocitats d'uns 65

km/Manys.

• Vulcanisme fissural: Fissures de gran longitud per

on surt la lava.

• Sismicitat moderada: La ductilitat del material del

mantell evita una sismicitat elevada.

• Quimisme del vulcanisme:

• Bàsic en contactes divergents oceànics.
• Divers en contactes divergents continentals.
Els contactes divergents provoquen l'aflorament de material a la superfície gràcies al vulcanisme fissural.

Els contactes divergents estan lligats a la formació dels

oceans:

• La formació d'un contacte convergent a l'escorça

continental provoca l'aparició d'un rift, una vall
estreta i llarga.

• El rift s'eixampla a mesura que l'escorça continental

s'allunya. La base del rift passa a estar formada pel
material provinent del mantell.

• Al contacte divergent es forma una dorsal, una

serralada amb vulcanisme fissural al centre per on
continua sorgint material del mantell.
Contactes per fregament: Les plaques es desplacen una respecte a l'altra en la direcció paral·lela al contacte. La part
en contacte és la litosfera rígida, pel que el fregament entre les plaques provoca tensions que s'alliberen en forma de
terratrèmols. No hi ha ni creació ni destrucció d'escorça.

Els contactes per fregament apareixen

sovint com a discontinuïtats a les dorsals
oceàniques.

La separació entre plaques està formada

sovint per una successió de contactes
divergents units per contactes per
fregament.

Quan apareixen a l'escorça continental, els

contactes per fregament provoquen forts
terratrèmols.
Contactes convergents: Es produeix una col·lisió entre plaques. La placa més densa es subdueix sota la menys densa. El
desplaçament de material cap a baix provoca escalfament, fusió de material i activitat volcànica. L'efecte net és la
destrucció d'escorça.

Els contactes convergents es caracteritzen per:

• Acumulació de sediments a la zona de col·lisió.

• Vulcanisme: Apareixen línies de volcans per on

surt material fos de la placa subduïda. Formació
d'arcs d'illes i serralades volcàniques.

• Sismicitat elevada: Elevades tensions a la placa

subduïda, que és rígida i fràgil.

• Quimisme del vulcanisme:

• Intermedi.
Quan el contacte convergent es produeix entre dues plaques amb escorça continental no es produeix subducció. En
comptes d'això, es produeix una compressió, plegament i aixecament de l'escorça.

Els contactes amb escorça

continental impliquen:

• Formació de serralades
no volcàniques.

• Suturació de plaques

• Activitat sísmica.
Hi ha indicis que la posició dels cicles de convecció al mantell no coincideix amb els límits de les plaques, indicant que
la convecció no és l'únic fenomen involucrat a la tectònica de plaques. Els models actuals indiquen que, als contactes
convergents, l'escorça subduïda tira de l'escorça cap a l'interior i que aquesta és la força que manté les plaques en
moviment.
La formació d'un contacte convergent per efecte dels cicles de convecció inicia el moviment, la subducció de l'escorça
al contacte divergent el manté.

Els hot spots són zones d'intensa activitat

volcànica deguda a l'acumulació de magma just
per sota de l'escorça.

Es creu que la formació de hot spots està

relacionada amb els cicles de convecció al
mantell.

Els hot spots apareixen lluny dels contactes

entre plaques, indicant que els límits dels cicles
de convecció no coincideixen amb els de les
plaques.
 La tectònica de plaques causa
canvis continus en l'organització
dels continents amb la formació
periòdica de supercontinents.

A mesura que la Terra es refreda i

el gradient de temperatura es
redueix els moviments de les
plaques és més lent.
Kenorland, 2700Manys Columbia, 2500Manys Rodinia, 1300Manys

Pannotia, 650Manys Pangea, 335Manys Amasia, 200Manys en el futur

Als contactes divergents es crea escorça oceànica.
Als contactes convergets entre escorça oceànica i continental, l'oceànica es subduïda per ser més densa.
La tectònica de plaques crea i destrueix preferentment escorça oceànica. L'escorça oceànica és molt més jove que la
continental:
• La major part de l'escorça oceànica té menys de 200Manys.
• Hi ha parts de l'escorça continental que tenen més de 4300Manys
Mecanismes de formacio de nova escorça continental

Dorsal
Subducción Hot spots Acreció de Subducción
sediments
Diferenciació de l’escorça:

Les roques que formen l’escorça continental són

menys denses i més dures que les que formen
l’escorça oceànica.

La subducció arrossega principalment les roques

més denses.

Els sediments i el magma estan enriquit amb les

roques menys denses.
1.Estructura de la Terra
2.Origen dels elements químics
3.Diferenciació química
4.Primera diferenciació química. Formació de la Terra
5.Segona diferenciació química. Tectònica de plaques
6.Escales espacials i temporals
Edat de l’Univers
Estimada a partir de la llei de Hubble, que indica a quina velocitat s’allunyan altres galàxies de la Via Làctia

v = H0D H0 = 2.2·10-18 s-1 1/H0 = 14.4 Ganys

1 Gany= 109 anys
Velocitat Distància
Edat del Sistema Solar
Estimada a partir de datació isotòpica

A partir de meteorits
no diferenciats

4.56 Ganys

A partir de la datació
isotòpica de zirconia La proporció U/Pb depèn del temps que ha
antiga passat des de la formació de la zirconia.

4.3 Ganys
La història de la Terra
està dividida en unitats
de temps geològic:
• eons, que es
divideixen en
• eres, que al seu
torn es divideixen
en
• períodes,
• èpoques i
• edats.
Les unitats de temps són establertes a partir de:
• Períodes de temps absoluts (unitats geocronològiques)
• Unitats estratigràfiques:
• Unitats litostratigràfiques: Conjunt de roques
reconeixible a partir de les seves característiques
físiques.
• Unitats biostratigràfiques: Conjunt de roques
reconeixible a partir dels fòssils que contenen.
Eons a la història de la Terra:

• Hadeà: Des de la formació de la Terra al

Gran Bombardeix Tardà. Definit
cronològicament.

• Arqueà: Des de l’aparició dels primers

fòssils fins abans de la catàstrofe de
l’oxigen. Definit cronològicament.

• Proterozoic: Des de la catàstrofe de

l’oxigen fins a l’aparició dels primers éssers
vius pluricel·lulars.

• Fanerozoic: Comença amb l’explossió

cambriana. Es caracteritza per la gran
quantitat de formes de vida.