PRESENTACIÓ

Aquest ballet que els presentem vol ser un homenatge molt lliure al “Gran Projecte” que Robert
Gerhard, J.V. Foix i Joan Miró van idear i que havia de dir-se Ariel, però que la Guerra del 36, com
tants d'altres projectes, va estroncar.

I quatre mots per començar...

Heus ací la història de Marot, un home aparentment qualsevol que, en un dia inconcret, entra al
món hipnagògic del seu cap i, en un viatge, real i somiat a la vegada, d'un dia qualsevol també...
decideix agafar el tren i anar a Barcelona no sap ben bé ni per què. Aparentment la història no
sembla gran cosa, però els ben asseguro que són, i seran, molt benvinguts al Teatre dels Somnis.

ACTE I
Escena I

“Els primers malsons al tren”- “Dansa dels embriacs”:

(Envoltat de persones anònimes amb màscares que no permenten expressar emocions. Ell també
en porta una. Hi ha un soroll infernal. És al matí d'un dia d'hivern i fa un sol esplendorós, excessiu
i una calor estranya).

El viatge fins a l'estació de França ha estat força caòtic, com moltes vegades. Marot dorm.
Somia que és Ariel, que tindrà un dia plaent sexualment parlant. Se sent metafísicament sol al
mon, però no l'incomoda en excés. Ja hi està acostumat realment. Durant el viatge, s'ha anat
despertant a estones. Músics de carrer, venedors de mocadors de paper, la publicitat constant de
Youtube, li van trencant el son i surt del vestíbul de l'estació sense tenir clar què farà ni on anirà.
Ni quan durarà el viatge dins el seu cap.

Marot beu cervesa en un local del Passeig del Born. Encara hi ha gent que beu i que estira la nit
anterior. Turistes, la majoria. En una taula, saxons i eslaus, majoritàriament, beuen i beuen mentre
que, en una altra, un grup improvisats de clients que han esdevingut músics ocasionals, canten
desenfadament despreocupats de tot. Sembla que roden un espot. Patinets per arreu i repartidors
a domicili condueixen esbojarradament.

Escena II

Preludi “El cant de les sirenes”-“La dansa de les Tres Seduccions”

Al lluny, ja s'albiren tres presències encara no tangibles, mig desdibuixades que ell creu
que el conviden a ajaçar-se amb una cantilena ensucrada i agradable. Prova de tapar-se les
orelles amb cera del bosc dels oblits, però la melodia que s'escolta traspassa els seus timpans
com el ferro del guerrer esquinçaria la gasa virginal d'una donzella.

Marot torna a endormiscar-se. Un triangle de figures l'envolten amb falses carícies. La

primera, argentada, dringa com fan els doblers en un pedrís. Els seus ulls semblen orbs, glaciars.
Tot té una color metàl·lica, fins i tot els arbres. La figura fa mudar tot el que toca en cèrcols màgics
que s'eleven fins al sostre i desapareixen en un instant primigeni.
La segona, abillada com a per a gran festa, xerra i xerra i es vincla com si passés per
davant seu un espectre invisible a qui saluda majestuosament. Les seves nines són fosques com
la gola d'un llop.
La tercera dibuixa paisatges humits amb una vareta que amaga entre les natges. Marot
somiqueja, somia, tot és molt plaent i agradable. El seu cabell és roig com el capvespre d'un dia
ventós.
Escena III

Dansa de la Bellesa

De sobte, Marot s'adona que des d'una mena de peixera creada per la seva ment, Bellesa
l'observa mirant de seduir-lo amb gestos inequívocament lascius. Marot s'oblida ràpidament de tot
i de tothom que l'envolta i queda seduït, encisat, meravellat per aquella presència màgica.
Increïblement, s'atreveix a saludar-la i parlen molt breument de tot i de res. Això no té importància.

Escena IV

“L'encís de Marot i L’idil·li”

El nostre personatge queda absolutament encegat per aquella presència embriagadora.

Comença un joc d'imaginacions i seduccions constant en què el caçador es converteix en presa i,
la presa, en caçador que dura uns minuts màgics. Marot ja ha perdut la noció del temps. Ja no
recorda ni tan sols quan va començar el seu viatge pel Teatre dels Somnis tot just fa pocs minuts,
a l'estació de França. I els espectres del somni i la ciutat apareixen i es fonen en mig d’un seu
idil·li que sembla etern.

ACTE II

LA TEMPESTA D'ARIEL

Escena V

“Pèrdua“-“Dansa de l’arcàngel Ariel”

Ella, però, s'acomiada bruscament i desapareix amb les tres Seduccions Passeig del Born
enllà. Marot no la segueix. Sap que és inútil. Els pensaments negres tornen. Un estol d'ocells
negres l'envolten de cop i volta. Un núvol tapa el cel. Tot sembla fosc, crepuscular, impenetrable.

Ariel s'eleva i marxa sobre una mena de llit de cendres amb la gràcia d'un arcàngel i
s'encamina, confiat i valent, cap a l'altre Ariel que l'espera i que ha nascut de les seves pors més
inconfessables (La Presència).

Escena VI

“El Caos” – “La Confrontació”

Ariel s'endinsa en el cap d'Ariel. La batalla és molt breu, perquè el seu cervell es rendeix
sense ni presentar batalla. La impaciència i el neguit han guanyat . Pensa a tornar a casa rendit
un altre cop.
Al lluny, la Mort, amb la dalla ben esmolada, s'arregla les trenes i somriu.
Escena VII

“Triomf”-“Nirvana”.

Ariel gira en espiral fins al centre de l'altre Ariel. Se sent eufòric, perquè creu haver-lo
vençut sense que l'Ariel dels somnis no presenti batalla. Marot i Ariel, el seu superjò, per dir-ho
així, es fusionen definitivament en un de sol, (mentre la Presència els observa).

Ariel sembla haver embogit i saluda una mena de números imaginaris que semblen
participar en una mena de rua de Carnaval. Que protagonitza la Presència.

Per un moment Marot-Ariel creu que la Bellesa l'observa mirant de seduir-lo. Marot
s'oblida ràpidament de tot i de tothom que l'envolta i queda seduït, encisat, meravellat per aquella
presència màgica. Però de cop i volta Marot desperta i s’anà dona que tot a sigut un miratge.

Escena VIII

“Camí del abisme”- “Crepuscle a la Barceloneta”

Es produeix una mena de vol sobre l'arena dels pensaments que el fa viatjar molt enrere,
cap a la terra dels seus avantpassats. Marot realment no sap què li passa. Si el que veu en els
seus pensaments és real o no. En el fons, però, tant li fa. Les petjades d'aquests pensaments,
però, s'esborren caminant sobre la sorra de la llarga platja de la Barceloneta. Marot-Ariel torna
sobre les seves passes i continua el seu viatge per la ciutat.

Escena IX

“Abisme. La raó d’Ulisses”

Torna sobre les seves passes en direcció al passeig Marítim. El sol és inclement. La gent
l'envolta per tot arreu. El maremàgnum... Cambrers apressats, taxis, autocars, lladregots...
L'atenció torna. Està ben despert un altre cop.

(Hi intervé Marot, transfigurat en somnis en Ulisses i una corrua absolutament impersonal).

Escena X

L'Esperpent.

Marot continua vagarejant per la ciutat i entra en un altre local de la part baixa de les
Rambles. La gent canta i balla. Beu i sembla, aparentment, feliç.

Marot continua caminant sol, buscant inconscientment Bellesa. A qui no volia tronar-se a
trobar, per no patir un altre cop una nova derrota. Una més. Una incomptable derrota més. Tot de
pensaments sobre la vida passen fugaçment mentre camina i camina.

Marot continua bevent. Decideix tornar a casa. Està cansat i no ha aconseguit res del que
volia. Continua caminant fins al baixador de Passeig de Gràcia.

S'adorm, rendit, a l'andana. Ja són les primeres hores de la nit. Té malsons que semblen
no acabar-se...Se li apareixen les pors més fosques i destructives.
ACTE III

Escena XI

Apareixen uns petits personatges que el conviden a caminar per l'andana, cap al passadís i el
distreuen magistralment dels seus pensaments. Algú li pregunta alguna cosa... Torna a la realitat
real i marxa de la del seu cap a estones malatís i enfollit.

Marot decideix pujar les escales mecàniques de Passeig de Gràcia cercant Bellesa. De cop i
volta, les llums de la ciutat el fan tornar a un estat d'eufòria que el sorprèn... Decideix caminar cap
a la part alta de la ciutat, sense un rumb concret...