DQMEQSM, o de Montserrat Roig a Rosalia

El nou single de Rosalia repeteix i actualitza una idea que ja va escriure Montserrat Roig

L’altre dia sentia que Rosalía cantava “Who needs the honesty / lie like you love me“ i em
va fer gràcia. Des que ha aparegut el concepte de la performativitat, qui més qui menys
ha de bregar amb la idea que no hi ha relacions purament espontànies, que sempre estem
mentint una mica per presentar una versió més ajustada al que creiem que agradarà a
l’audiència, i que “audiència” tant vol dir Twitter com la persona amb qui fa deu anys que
compartim el llit. Al mateix temps és obvi que el prestigi de l’autenticitat fa força en la
direcció contrària i ens empeny a respondre-hi amb actituds amb què volem que se’ns
identifiqui. Si l’espia pot seduir millor és perquè es descarrega de la pressió per ag radar-
se a ell mateix i es pot entregar a agradar als altres.
Que deixar de ser un mateix i dissoldre’s en un sentiment oceànic proporciona un gran plaer
ho han dit sempre els místics per als qui, de fet, és la definició d’experiència religiosa. Ho
trobem des del nirvana dels budistes fins als carnavals com el que menciona Rosalia al seu nou
single, on la idea és que mantenir la coherència diürna t’ofega, mentre que de nit et pots posar
una màscara i esdevenir pura força dionisíaca. L’èxit de la retòrica del flow en els nostres dies
no és tan diferent de la religiositat pagana del passat: si no hi ha essència i tot és performance,
tot està perdonat. Bé, tot no, perquè últimament se’ns recorda sovint que cal tenir
responsabilitat afectiva.
Bona part de l’èxit de Rosalia surt de la seva negativa radical a resoldre aquesta contradicció
sumada al talent per mantenir-se en una ambigüitat: la més postmoderna, turboaccelerada; i
alhora la més creient, maternal, familiar, atàvica. A LLYLM ho fa tan explícit que fins i tot fa
riure: un cant a la naturalesa performativa del subjecte de desig a la tornada que ballaries a
una discoteca, i de cop el flamenc interromp la cançó amb el símbol d’una “pulsera de flores”
que avisa que “cuando despierte, así yo lo sabré / Así yo lo sabré, yo sabré que fue real”. Que
la Rosalía agradi als més moderns i als més conservadors es pot veure com una estratègia de
màrqueting o com que el secret de l’èxit cultural sempre rau a mantenir una bona relació entre
el més actual i els temes més universals.
¿Què hi ha d’universal en el cant de Rosalia? Si pensem en la nostra literatura, de seguida
anem a “Diguem que m’estimes encara que sigui mentida“, que és com Montserrat Roig va
titular un llibre on meditava sobre el fet d’escriure. A DQMEQSM, Roig parla de la ficció com a
alleugeriment del pes de la realitat, la idea clàssica que el món vist tal com és resultaria massa
depriment per suportar-lo, i que necessitem les ficcions per poder viure com si tot hagués
d’acabar bé o, dit en les seves paraules, “Cal una mica de mentida per imaginar-nos que
perseguim una mica de veritat”. Escoltant LLYLM de Rosalia de seguida es veu que ha canviat
el context, però l’ideal continua sent el mateix. Després de molts anys obsessionats amb
l’autenticitat en van venir molts oposadament obsessionats amb la ficció, i ara sembla que al
centre s’hi està instal·lant la idea que una meitat sense l’altra no té cap mena d’interès, cosa
que segur que faria contenta a la gran Montserrat Roig.

Joan Burdeus. Revista Núvol (adaptació)

 1. Sinonímia

Bregar:
Obvi:
Dionisíaca:
Atàvica:

2. Estructures i funcions sintàctiques

el prestigi de l’autenticitat:
de la retòrica:
tan diferent de la religiositat pagana del passat:
de la seva negativa radical a resoldre aquesta contradicció:
a una discoteca:

3. Pronominalització: què substitueixen i quina funció fan?

HI
HO
HO
EN

4. A partir de l’enllaç, explica amb les teves paraules el concepte de la “performativitat

de gènere”

5. Com relaciona l’autor de l’article dues artistes com Rosalia i Montserrat Roig?

6. Quin consideres que és el tema principal del text?

7. Resumeix el text (poques línies i sense incloure-hi frases exactes)