L’UNIVERS

1. EVOLUCIÓ DE L’UNIVERS

1.1 LA INFLACIÓ CÒSIMA

És una proposta per a explicar la ràpida expansió de l’univers a la seva primerenca edat. Segons aquesta
idea, l’expansió inicial va ser increïblement ràpida, ja que va créixer a partir de fluctuacions d’escala quàn-
tica en una bilionèsima de segon.

1.2 CONFINAMENT DE QUARKS

Els quarks són certament unes de les partícules més petites de l'univers. Són elementals, indivisibles i no
es poden trencar en peces menors. De fet, se les considera puntuals com l'electró, el fotó, els gluons i el
neutrí, entre altres que conformen el model estàndard de la física de partícules.
Ajuden en la comprensió de per què no s’han vist quarks aïllats. Si es dona suficient energia a un dels
quarks constituents d’una partícula, es pot crear un doll de fondes, perquè l’energia impartida al quark
s’utilitza per a produir parells de quarks-antiquarks.

1.3 NUCLEOSINTESI

Un procés pel qual les reaccions nuclears transformen uns elements químics en uns altres. L’element més
senzill és l’hidrogen, el nucli atòmic del qual consta normalment d’un sol protó. El nombre de protons
determina la naturalesa de l’element químic.

1.4 RECOMBINACIÓ

Els àtoms d’hidrogen i heli es comencen a formar i la densitat de l’univers disminueix. Durant la recombi-
nació ocorre el donis aparellament, causant que els fotons evolucionin independentment de la matèria.

2. FORMA I COMPOSICIOÓ DE L’UNIVERS

FORMA
No està clar si l'univers està connectat. Segons el model estàndard del Big Bang, l'univers no té dimensions
espacials; tanmateix, ha de ser espacialment finit (compacte). Això es pot entendre amb una analogia
bidimensional: la superfície d'una esfera no té límits, però la seva àrea tampoc és infinita. És una superfície
bidimensional amb curvatura constant en l'espai tridimensional.

Actualment, són les estructures galàctiques conegudes de major grandària, amb masses de fins a 1 milió
de vegades la del Sol.
COMPOSICIÓ
L’univers observable actual sembla tenir un espaitemps geomètricament pla, contenint una densitat
massa-energia equivalent a 9,9 x 10-30 grams per centímetre cúbic. Els constituents primaris semblen
consistir en un 73% d’energia fosca, 23% de matèria fosca freda i un 4% d’àtoms. Així, la densitat dels
àtoms equivaldria a un nucli d’hidrogen senzill per cada quatre metres cúbics de volum. La naturalesa
exacta de l’energia fosca i la matèria fosca freda continua sent un misteri. Actualment, s’especula que el
neutrí (una partícula molt abundant en l’univers) tingui, encara que mínima, una massa. En cas de com-
provar-se aquest fet, podria significar que l’energia i la matèria fosca no existeixen.
ENERGIA OSCURA
En cosmologia física, l'energia fosca és una forma d'energia que seria present en tot l'espai, produint una
pressió que tendeix a accelerar l'expansió de l'univers, resultant en una força gravitacional repulsiva. Con-
siderar l'existència de l'energia fosca és la manera més freqüent d'explicar les observacions recents que
l'univers sembla estar en expansió accelerada des de fa uns 6145 milions d'anys. La causa seria que la
densitat de la matèria va disminuint a mesura que l'univers s'expandeix, mentre que la densitat d'energia
fosca roman constant amb l'expansió.

MATERIA OSCURA
El seu nom fa referència al fet que es considera que no emet cap mena de radiació electromagnètica (com
la llum). De fet, no interactuaria en cap forma amb la radiació electromagnètica, sent completament trans-
parent en tot l'espectre electromagnètic. La seva existència es pot inferir a partir dels seus efectes gravi-
tacionals en la matèria sota la consideració de la mecànica newtoniana, com ara el moviment de les es-
trelles o les galàxies, així com en les anisotropies del fons còsmic de microones present en l'univers.

3. NAIXEMENT ESTELAR

La formació estel·lar és el procés pel qual grans masses de gas (que es troben en galàxies formant extensos
núvols moleculars en el mitjà interestel·lar), a vegades denominades com a "guarderies estel·lars" o "re-
gions de formació estel·lar", col·lapsen per a formar estrelles.

3.1 EVOLUCIÓ ESTELAR

Es denomina evolució estel·lar a la seqüència de canvis que una estrella experimenta al llarg de la seva
existència. Durant molt de temps es va pensar que les estrelles eren enormes boles de foc perpetu. En el
segle XIX apareixen les primeres teories científiques sobre l'origen de la seva energia: Lord Kelvin i Helm-
holtz van proposar que les estrelles extreien la seva energia de la gravetat contraient-se gradualment.
Però aquest mecanisme hauria permès mantenir la lluminositat del Sol durant únicament unes desenes
de milions d'anys, la qual cosa no concordava amb l'edat de la Terra mesurada pels geòlegs, que ja llavors
s'estimava en diversos milers de milions d'anys. Aquesta discordança va portar a la cerca d'una font d'e-
nergia diferent de la gravetat; en la dècada de 1920 Sir Arthur Eddington va proposar l'energia nuclear
com a alternativa.

3.2 FORATS NEGRES

Els forats negres contenen la quantitat més gran de matèria en el menor espai que cap altre objecte de
l'univers. Pel fet que són tan compactes, tenen una gran força de gravetat. La gravetat d'un forat negre
és tan fort que ni tan sols la llum pot escapar. Fins i tot si una estrella brillant està al costat del forat ne-
gre, aquest no es veurà. En comptes de reflectir la llum com els altres objectes, els forats negres empas-
sen la llum estel·lar per sempre. Els forats negres també empassen tota matèria que s'acosti massa. Po-
den haver-hi dos tipus de forats negres.

FORAT NEGRE DE MASSA ESTEL·LAR

Aquest tipus de forat negre es forma quan una gran estrella consumeix tot el seu combustible i explota
(això es coneix com a supernova). Després el que queda col·lapsa i es transforma en un objecte súper
compacto—un forat negre. Les estrelles han de contenir bastant més matèria que el nostre Sol perquè
això pugui succeir.
FORAT NEGRE SUPERMASSIU
Pots imaginar-t'ho com un forat negre d' "un milió de grans estrelles", perquè conté tanta matèria com
1 milió a 100 milions de sols. Els astrònoms creuen que els forats negres supermassius aguaiten en el
centre de les galàxies, incloent-hi la nostra pròpia Via Làctia. Ells encara no saben com es formen
aquests gegantescos forats negres.

4. SISTEMA SOLAR

El sistema solar és el sistema planetari que lliga gravitacionalment a un conjunt d'objectes astronòmics
que giren directament o indirectament en una òrbita al voltant d'una única estrella coneguda amb el nom
de Sol.
Està compost per vuit planetes les òrbites dels quals són pràcticament circulars i transiten dins d'un disc
gairebé pla anomenat pla eclíptic. Els quatre planetes més pròxims, considerablement més petits, Mer-
curi, Venus, Terra i Mart, també coneguts com els planetes terrestres, estan composts principalment per
roca i metall. Mentre que els quatre més allunyats, denominats gegants gasosos o «planetes jovianes»,
més massius que els terrestres, estan composts de gel i gasos. Els dos més grans, Júpiter i Saturn, estan
composts principalment d'heli i hidrogen. Urà i Neptú, denominats gegants gelats, estan formats majori-
tàriament per aigua congelada, amoníac i metà.
El Sol és l'únic cos celeste del sistema solar que emet llum pròpia a causa de la fusió termonuclear de
l'hidrogen i la seva transformació en heli en el seu nucli.El sistema solar es va formar fa uns 4600 milions
d'anys a partir del col·lapse d'un núvol molecular.

NÚBOL MOLECULAR
Un núvol molecular és una regió extensa a l'interior d'una galàxia en la qual la densitat de matèria és
prou alta, i la temperatura prou baixa, perquè existeixi dihidrógeno (H2). Per la seva manca de dipol
elèctric, l'H2 fred no és observable directament, però altres molècules que existeixen en els núvols mo-
leculars sí que ho són. La més abundant després de l'H2 és el monòxid de carboni (CO), que és fàcilment
observable en ones mil·limètriques. Centenars d'altres molècules han estat observades en núvols mole-
culars. Els núvols moleculars són especialment importants en formació estel·lar. El naixement de les es-
trelles ocorre quan regions d'un núvol molecular sofreixen una inestabilitat gravitacional que els porta a
contreure's. Generalment, els núvols moleculars són tan extenses i massives que es fragmenten fins a
formar un elevat nombre de protoestels. Actualment, són les estructures galàctiques conegudes de ma-
jor grandària, amb masses de fins a 1 milió de vegades la del Sol.