LA TERRA I ELS VOLCANS

LA TERRA

La Terra és el tercer planeta del sistema solar per ordre de

proximitat al Sol i el cinquè quant a diàmetre. Forma part dels
planetes terrestres i és l’únic cos celeste on s’ha confirmat la
presència de vida. Gira al voltant del Sol al llarg d’una òrbita (una
el·lipse molt semblant a una circumferència) a una distància mitjana
de 149.600.000 km i a una velocitat de 29,8 km/s. També gira sobre
si mateix amb un període de rotació de 23 hores, 56 minuts i 3,5
segons, moviment que determina el dia i la nit. Té un únic satèl·lit
natural, la Lluna.

Com es van formar els continents?

Pangea fou el supercontinent on es concentraren totes les masses

continentals de la Terra fa entre 200 i 250 milions d’anys.

El meteoròleg alemany Alfred Wegener va ser el que l’any 1912, va

exposar la primera teoria completa de la Deriva dels continents.

Aquesta teoria ve a dir que des del supercontinent original, Pangea,

diferents masses de terra es van anar desplaçant fins al moment
actual, en el qual, però, no deixen de desplaçar-se.
 Vídeo Pangea

Composició i estructura de la Terra

La Terra està composta de diverses capes amb diferents

composicions químiques i comportament geològic:

• Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que

varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en els
nuclis continentals.
• Mantell: és una capa intermèdia entre l’escorça i el nucli. Arriba
fins una profunditat de 2.900 km.
• Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera
elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l’escorça i la porció
superior del mantell.
• Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de
manera fluïda.
• Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de
3.475 km. Està compost d’un aliatge de ferro i níquel i és en
aquesta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli
se subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el
nucli extern, el qual és líquid.

I també cal saber que l’escorça i part del mantell superior formen la
litosfera.

La hidrosfera

La Terra és l’únic planeta en el nostre sistema solar que té una

superfície líquida. L’aigua cobreix un 78% de la superfície de la Terra
(97% és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set
continents.

L’atmosfera

La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen,

21% d' oxigen, i 1% d’argó, més traces d’altres gasos com anhídrid
carbònic i vapor d’aigua. L’atmosfera actua com una manta que deixa
entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.
(L’efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La
Terra és d’uns 17 °C. La composició atmosfèrica de la Terra és
inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d’oxigen
lliure s’obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l’acció de
l’energia solar transforma CO2 en O2. L’oxigen lliure a l’atmosfera és
una conseqüència de la presència de vida, i no al revés. El planeta
Terra és en el únic planeta en què podem viure.

Vídeo composició de la Terra

Efectes del moviment de les plaques

Com a conseqüència del moviment de les plaques litosfèriques es

tenen lloc una sèrie de fenòmens geològics com la deformació dels
materials de la litosfera, en forma de serralades i també processos de
deformació a nivell més local: plecs i falles. Altres són el vulcanisme i
els terratrèmols.
QUÈ SÓN ELS PLECS?

Els plecs són una de les estructures més comunes que afecten els
materials geològics. Són estructures en forma d’ones que es formen
com a conseqüència de la deformació dels materials geològics, sense
que arribi a produir-se una ruptura dels materials. Se’n veuen per
tota la Terra però es produeixen sobretot en les zones on es formen
les muntanyes. Els plecs apareixen quan hi ha una pressió sobre la
roca i aquesta es doblega. Les forces que originen aquests plecs són
principalment compressions laterals.

QUÈ ÉS UN FALLA?

Una falla és una fractura de l’escorça terrestre al llarg de la qual s’ha

produït un desplaçament relatiu dels dos blocs o compartiments en
què queda dividida la roca afectada.

QUÈ ÉS UN TERRATRÈMOL?

Un terratrèmol, també anomenat sisme o, simplement, tremolor

de terra (en algunes zones es considera que un sisme és un
terratrèmol de menor magnitud) - resulta de l’alliberament brusc
d’energia acumulada pels desplaçaments i les friccions de les
diferents plaques de l’escorça terrestre. Els més rars són els sismes
deguts a l’activitat volcànica o d’origen artificial. Es produeixen
nombrosos sismes tots els dies, però la majoria no són sentits pels
humans. Aproximadament cent mil sismes són gravats anualment
sobre el planeta. Els més poderosos d’ells compten entre les
catàstrofes naturals més destructores.

La ciència que estudia aquests fenòmens és la sismologia i

l'instrument d’estudi principal el sismògraf.

Els terratrèmols de major magnitud solen anar acompanyats d’altres

de secundaris (però no necessàriament menys destructius) que
segueixen el xoc principal i que reben el nom de rèpliques. Quan
diversos esdeveniments ocorren simultàniament, o gairebé, poden
haver estat induïts pel terratrèmol inicial en provocar altres fractures
de la roca que ja era a prop del punt crític de la ruptura. L’origen del
terratrèmol se situa generalment en una zona a l'interior de l’escorça,
que en el cas dels terratrèmols més devastadors pot tenir una
extensió de l’ordre d’un miler de quilòmetres, però generalment és
possible determinar un punt precís com a origen de les ones
sísmiques. Aquest punt es denomina hipocentre i és on s’origina el
moviment d’una fractura preexistent (falla) o d’una nova fractura. La
projecció vertical de d’hipocentre sobre la superfície de la Terra és
lloc que anomenem epicentre i és el punt on solen produir-se els
danys més importants.

Vídeo terratrèmol

ELS VOLCANS

Què és un volcà?

Un volcà és una estructura geològica per la qual emergeix magma

(roca fosa) i gasos de d’interior d’un planeta. L’ascens ocorre
generalment en episodis d’activitat violenta denominats erupcions. En
acumular-se el material arrossegat de d’interior es forma una
estructura cònica en superfície que pot aixecar-se des d’unes
centenes de metres fins a diversos quilòmetres.

Al conducte que comunica el reservori de magma o cambra

magmàtica en profunditat amb la superfície se’l denomina xemeneia.
Aquesta acaba al cim de l’edifici volcànic, el qual està rematat per
una depressió o cràter. Segons la naturalesa dels materials, el tipus
d’erupció, la seva freqüència i orogènesi, volcans adoptar diverses
formes però, en general, donant lloc a l’aparició d’una muntanya
cònica, rematada per un cràter o caldera.[1] Els volcans no són
exclusius de la Terra, ja que se n’han trobat restes a altres planetes,
com Mart.
La paraula volcà prové de l’illa Vulcano, al sud-est de la costa d'Itàlia.
A causa de la freqüència de les activitats eruptives en aquesta illa, els
romans la consideraven la forja de Volcà, el déu del foc i el creador
d’armes.[2]

Hi ha al voltant de 1.500 volcans actius terrestres que entren en

erupció uns seixanta per any.[3] A més hi ha els volcans submarins
que són molt més nombrosos.

El "vulcanisme" és el conjunt de fenòmens relacionats amb els

volcans i la presència de magma. La vulcanologia és la ciència que
estudia aquest tipus de fenomen i treballa en la prevenció dels riscos
associats a la seva activitat.

Activitat volcànica

La sortida de productes gasosos, líquids i sòlids llançats per les

explosions constitueix els paroxisme o erupcions del volcà.

Els volcans es poden classificar de diferents maneres tenint en

consideració factors diversos. Pel que fa a la freqüència de la seva
activitat eruptiva els volcans poden ser:

Volcans Actius

Els volcans actius són aquells que entren en activitat eruptiva. La

majoria dels volcans ocasionalment entren en activitat i romanen en
repòs la major part del temps. Per benestar de la humanitat només
uns pocs estan en erupció contínua.

El període d’activitat eruptiva pot durar des d’una hora fins a diversos
anys. Aquest ha estat el cas del volcà de Pacaya. Els intervals de
calma entre erupcions poden durar mesos, dècades i en ocasions fins
i tot segles. Tanmateix, no s’ha descobert encara un mètode segur
per predir les erupcions.

Volcans adormits

Els volcans adormits són aquells que mantenen certs signes

d’activitat com ho són les aigües termals i han entrat en activitat
esporàdicament, dins d’aquesta categoria solen incloure les fumaroles
i els volcans amb llargs períodes de temps en inactivitat entre erupció
i erupció.

Volcans extints

Els volcans extingits són aquells que van estar en activitat durant
períodes molt llunyans i no ha indicis que puguin reactivar en el futur.
Són molt freqüents, encara que la inactivitat que les descriu es pot
reactivar novament en molt rares ocasions, aquests volcans
generalment han deixat de mostrar activitat des de fa molts segles
abans de ser considerats extints.

L’activitat eruptiva és gairebé sempre intermitent, ja que els períodes

de paroxisme alternen amb altres de descans, durant els quals el
volcà sembla extingit (Vesuvi, Teide, Teneguía, Fuji, etc.). Consisteix
en el desplaçament de les roques ignis o en estat de fusió, des de
l'interior de l’escorça terrestre cap a l’exterior. Aquests materials
surten a la superfície terrestre com si fossin rius de roques foses,
conformant un volcà actiu, a l’impulsa dels gasos.

Tall transversal d’un volcà

Tall transversal d’un estratovolcà:

1. Cambra magmàtica
2. Roca
3. Xemeneia
4. Base
5. Dipòsit de lava
6. Fissura
7. Capes de cendra emesa pel volcà
8. Con
9. Capes de lava emeses pel volcà (Colades)
10. Gorja
11. Con paràsit
12. Flux de lava
13. Ventilador
14. Cràter
15. Núvol de cendra
Vídeo Volcans edu3
Vídeo Volcans youtube
Vídeo Garrotxa: viure entre volcans

Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa

El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa és un Parc

Natural que es troba a la comarca de la Garrotxa.

És el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica. Té

una quarantena de cons volcànics i més de 20 colades de laves
basàltiques. L’orografia, el sòl i el clima proporcionen una variada
vegetació, sovint exuberant, amb alzinars, rouredes i fagedes d'
excepcional valor paisatgístic.

És un espai protegit molt poblat, que no es correspon amb la imatge

que es té, en general, d’un espai protegit

Té una superfície protegida de 15.000 Ha., que inclou 11 municipis,

26 reserves naturals, i pretén fer compatible la conservació amb el
desenvolupament econòmic, en règim de protecció arran dels
impactes de les extraccions mineres, el creixement urbanístic i els
abocadors incontrolats de residus.

Inclou, entre d’altres, els següents llocs d’especial interès natural:

• La Fageda d’en Jordà

• El volcà del Croscat
• El volcà de Santa Margarida
• El bosc de Tosca
• La colada basàltica de Castellfollit de la Roca
• El riu Fluvià
• Els aiguamolls de la Deu i la Moixina
• Diferents volcans a Olot:
o Montsacopa
o Volcà Bisaroques