Apunts IOC (Tema 2 - Geodinàmica interna de la Terra)

La geodinàmica és la branca de la geologia que estudia les forces, ja siguin internes o

externes, que influeixen en la Terra a diverses escales temporals, i com aquestes forces
donen lloc a fenòmens naturals com les marees, el moviment de les plaques tectòniques,
els terratrèmols, la formació de continents, muntanyes i conques. Aquest camp de la ciència
aplica els principis de la Física per desenvolupar models que expliquen fenòmens com la
convecció del mantell terrestre, la generació del camp magnètic, els processos eruptius dels
volcans, la deformació de l'escorça terrestre i els canvis en el nivell de la mar, entre altres.
La geodinàmica també s'aplica a l'estudi de la dinàmica d'altres planetes.

L'activitat interna de la Terra es deu a diverses causes, però la principal d'elles és la calor
interna. Aquesta elevada temperatura és la font d'energia que impulsa la majoria dels
processos geològics. Aquesta calor prové principalment de dues fonts:
Les altes temperatures que es van produir durant la formació inicial de la Terra.
La desintegració d'isòtops radioactius amb mitjana de vida llarga.
Els fenòmens interns estan estretament relacionats amb el moviment de les plaques de
l'escorça terrestre, un fenomen conegut com a tectònica de plaques.

La superfície terrestre està formada per peces conegudes com plaques tectòniques que es
relacionen entre si com les peces d'un trencaclosques. Aquestes plaques poden ser
oceàniques (com la placa Nazca o de Cocos), continentals (com la placa d'Aràbia), o una
barreja de les dues (com la placa australiana). Les plaques es mouen sobre el mantell
superior de la Terra, provocant xocs i fricció coneguts com tectònica de plaques.
Les àrees on aquestes plaques entren en contacte i freguen entre si són zones d'alta
activitat geològica, que solen ser llocs d'importants terratrèmols i erupcions volcàniques.

Hi ha tres tipus de vores de plaques:

Convergents: Quan dues plaques es col·lisionen, pressionant una contra l'altra, poden
originar cadenes muntanyoses.
Divergents: Quan dues plaques es separen, això pot provocar l'obertura de falles i
l'ascensió de material del mantell, i pot donar origen a volcans.
Transformants: Quan dues plaques es llisquen en paral·lel, es produeix una intensa
fricció que sovint desencadena terratrèmols significatius.

La geodinàmica interna i externa de la Terra influencia els canvis en el relleu terrestre. La

geomorfologia s'encarrega d'entendre aquests canvis. El relleu canvia a causa de l'energia
solar, la gravetat, i la calor interna. La geodinàmica externa estudia com l'aigua, el vent i el
gel modelen la superfície terrestre, mentre que la geodinàmica interna es centra en els
volcans i terratrèmols, que produeixen elevacions i depressions. Tant la geodinàmica interna
com externa configuren el paisatge, encara que a una escala de temps que sovint no es
nota per als humans.
2. La geodinàmica interna de la Terra
2.1. Relació entre la geodinàmica interna del planeta i la seva
influència sobre el relleu
La geosfera no roman estàtica sinó que experimenta canvis al llarg del temps que es
manifesten en la superfície. Aquests canvis són produïts per l'energia externa
(energia solar i gravitacional) i interna (energia calorífica procedent de l'interior de la
geosfera).

La Geomorfologia és la ciència que tracta de la descripció i explicació l'origen i el

comportament del relleu terrestre.

La geomorfologia està molt relacionada amb la geodinàmica interna i amb la

geodinàmica externa, que s'encarrega de l'estudi dels agents externs que
modifiquen el relleu (meteorització, vent, rius, etc.) i dels processos efectuats per
ells.

Els processos geològics interns són els creadors d'un relleu que és modelat pels
processos geologics externs que tendeixen a deixar-los com una plana

El relleu va canviant al llarg del temps per l'acció dels processos geològics externs i
interns, podent-se diferència un cicle geològic extern i intern respectivament.

El cicle geològic extern està produït per l'energia externa (radiació procedent del sol
i força de la gravetat). Els agents geològics externs són principalment l'aigua, el vent
i el gel realitzen els processos geològics externs de meteorització (de roques ígnies,
metamòrfiques i sedimentàries), erosió, transport i sedimentació dels materials
resultants. La geodinàmica externa estudia l'efecte que produeixen aquests agents
geològics externs i els processos que produeixen, tenint en compte els riscos
geològics que poden ocasionar.

La geodinàmica interna estudia l'efecte que produeixen els agents interns que són
els que actuen modificant el relleu des de l'interior de la terra. Els principals són els
volcans i els terratrèmols.
En el següent enllaç pots veure la relació que hi ha entre la tectònica de plaques i
els terratrèmols i els volcans.

La geodinàmica interna és la causant dels moviments de component vertical que

generen les grans elevacions i depressions, mentre que la geodinàmica externa
s'encarrega del continu desgast que tendeix a rebaixar el relleu que s'ha originat.
Tant la geodinàmica interna com l'externa produeixen canvis en el relleu encara que
a una velocitat molt lenta, gairebé sempre inapreciable a escala humana i determina
el paisatge de cada regió.

3. El cicle de Wilson
El Cicle de Wilson és un element que explica l'evolució dels diferents processos
geològics emmarcats en la Teoria de la Tectònica de Plaques i considera que els
diferents esdeveniments geotectònics són etapes que se succeeixen de manera
consecutiva a través del temps geològic.

En el cicle es poden distingir les següents fases:

1. El continent es fragmenta per acció de punts calents que bomben i aprimen

l'escorça fins a trencar-la, originant-se un rift continental (com el Rift africà).

2. En la línia de fragmentació es comença a formar litosfera oceànica (vora

constructiva) que separa els fragments continentals. Si continua la separació
el rift és envaït per la mar i es va transformant en una dorsal oceànica. Els
continents queden separats per una petita conca oceànica (com l'actual mar
Rojo).

3. El procés continua i els continents se separen progressivament. Entre ells

apareix una conca oceànica ampla, amb una dorsal ben desenvolupada (com
l'Oceà Atlàntic actual).

4. Quan la conca oceànica aconsegueix certa grandària i és prou antiga, les

vores de contacte amb els fragments continentals es tornen freds i densos i
comencen a enfonsar-se sota els continents i es genera una vora de
destrucció. En aquesta zona s'origina una cadena muntanyenca que va
vorejant al continent (orogen tipus andí, com la serralada dels Andes).
L'escorça oceànica es desplaça des de la vora constructiva al de destrucció
com una cinta transportadora, per la qual cosa la conca oceànica deixa de
créixer (com l'Oceà Pacífic).

5. Donada la forma esfèrica de la Terra, altres vores constructives poden

empènyer als fragments continentals en sentit contrari, amb el que la conca
oceànica es va estrenyent (com en la Mar Mediterrània).
 6. Finalment, en desaparèixer la conca oceànica les dues masses continentals
xoques (obducció) i s'origina un continent únic (supercontinent), i sobre la
sutura que tanca l'oceà es forma una serralada (orogen tipus himalaià, com la
serralada de l'Himàlaia).

El desplaçament de les plaques es realitza sobre una superfície esfèrica, per la qual
cosa els continents acaben per xocar i soldar-se, formant-se una gran massa
continental, un supercontinent (Pangea com ho va anomenar Wegener). Això ha
ocorregut diverses vegades al llarg de la història de la Terra. El supercontinent
impedeix l'alliberament de la calor interna, per la qual cosa es fractura i comença un
nou cicle.

Així doncs, les masses continentals es fragmenten i s’uneixen en cada cicle, mentre
que les conques oceàniques es creen i destrueixen.

Escorça

És la capa més superficial i més prima de la Terra. Tot i que té un volum i una
massa insignificant si els comparem amb els de la resta del planeta, té un paper
fonamental en la dinàmica de la Terra i en el sosteniment de la biosfera. S’hi
distingeixen dos conjunts: escorça oceànica, sota els oceans, entre els 6 i 12 km de
gruix, i escorça continental a les zones continentals del planeta, amb un gruix major
que pot arribar fins i tot als 70 km a sota de les grans serralades.

Mantell

Està situat per sota de l’escorça i s’estén cap a l’interior de la terra fins
aproximadament els 2900 km de profunditat. S’hi poden distingir dues parts
diferenciades: el mantell superior i el mantell inferior. El mantell superior arriba fins
aproximadament els 1000 km de profunditat; se suposa que la majoria de materials
es troben en aquesta capa en estat sòlid, llevat d’un tram situat entre els 100 i els
300 km de profunditat en la que els materials estarien dotats d’una certa plasticitat i
que s’anomena astenosfera. El mantell inferior, més homogeni, és sòlid, i per la
densitat que presenta es creu que té una composició equivalent a la d’alguns
meteorits rics en silici, ferro i magnesi.

El model dinàmic introdueix el terme litosfera per referir-se al conjunt format per
l’escorça i una part important del mantell superior, que formen una unitat dinàmica
de comportament rígid per sobre de l’astenosfera inferior de característiques
plàstiques. Els corrents de convecció que es produeixen en l’astenosfera són els
responsables que la litosfera estigui fracturada i sotmesa a tensions. El mantell
superior per sota de l’astenosfera i el mantell inferior, formen un conjunt rígid
anomenat segons el model dinàmic mesosfera.

Nucli (o endosfera)

És la part més interna del planeta. S’estén des dels 2900 km fins al centre de la
terra, situat aproximadament als 6378 km. La seva composició química es dedueix
de la seva elevada densitat i sembla que hi predomina la presència de ferro i níquel.
S’hi poden distingir dues parts el nucli extern situat fins a aproximadament els 5100
km de profunditat i, tot i les grans pressions que suporta s’interpreta que ha d’estar
en estat líquid, i el nucli intern, sòlid amb densitats que arriben fins als 13 g/cc.

Terra
4. Una radiografia de la terra
4.3. Magnitud d'un sisme i localització de l'epicentre
Vols fer de sismòleg o sismòloga?

Conèixer la magnitud d'un terratrèmol i determinar el lloc on està situat l'epicentre a

partir d'un sismograma pot semblar una feina complexa que només un expert
sismòleg és capaç de realitzar. En realitat no és així. Si fas aquesta activitat podràs
comprovar-ho.

● Determinació de la magnitud i la distància de l'epicentre.

Richter, quan va definir la seva escala de magnitud dels terratrèmols, va
correlacionar l'amplitud màxima d'un sismograma amb el temps de retard de
les ones S respecte a les ones P. Això permet calcular la magnitud que ha
assolit el sisme i la distància a l'hipocentre. A mesura que s'allunyen del lloc
on s'ha produït el terratrèmol, les ones sísmiques es van esmorteint (igual
que passa amb el soroll) perquè perden energia i la separació entre les ones
P i les S és cada cop més gran, ja que les primeres són més ràpides i cada
cop els guanyen més temps.

Tres observatoris sismològics (A, B i C),

situats a distàncies creixents del lloc on
s'ha produït un sisme, registren
sismogrames amb aspecte diferent.
Com més lluny estan de l'hipocentre,
més separació hi ha entre les ones P i
S.
Estacions simogràfiques Elements d'un sismograma

A aquesta Pàgina teniu una altra explicació de com trobar l'epicentre.

Per fer els càlculs que et proposem
seguint el mètode de Richter, es fan
servir tres escales:

● Primer correlacionem el
temps de separació entre
ones P i S amb la
distància a l'hipocentre, en
aquest cas de 24 segons.
● A la dreta indiquem
l'amplitud màxima del
sismograma, que en
aquest cas és de 23
mil·límetres.
● Finalment, si unim aquests
dos valors traçant una
línia, intersectarem
l'escala situada al mig, on
obtindrem el valor de la
magnitud.

●
● Càlcul de la magnitud del sisme
L'estació sísmica de Granada ha mesurat un terratrèmol, del qual pots
observar el sismograma obtingut. També tens les gràfiques enviades per les
estacions de Madrid i d'Alacant amb les dades del terratrèmol.

A partir de les dades de l'estació sísmica de la ciutat de Granada, esbrina

l'escala del terratrèmol.
Per calcular l'escala d'un terratrèmol necessitem dos valors:
○ l'amplitud.
○ el temps de separació entre ones P i S amb la distància a l'hipocentre.