Tema 7: la hidrosfera

1. DISTRIBUCIÓ DE L’AIGUA A LA TERRA

La Terra és l’únic planeta del sistema solar en què podem trobar aigua en els seus tres estats. Això és
així a causa de la distància del Sol, que fa que la temperatura mitjana del planeta sigui de 15°C. Aquesta
Tª és molt propera al punt triple (coexisteixen en equilibri les 3 fases) de l’aigua.
L’aigua es distribueix entre:

 Els oceans (97,2%)

 Els continents; en forma de glaceres (2,2%), aigües subterrànies (0,6%), rius i llacs (0,02%).

 L’atmosfera; en forma de vapor i núvols (0,001%)

2. EL CICLE DE L’AIGUA

El cicle de l’aigua o cicle hidrològic és un cicle tancat per on circula l’aigua pels diferents
compartiments que formen la hidrosfera, l’atmosfera i la biosfera, que estan interconnectats.
Els grecs van ser els primers en preguntar-se quin era l’origen de les aigües subterrànies. Van arribar a
la conclusió que les precipitacions per elles mateixes no podien mantenir els grans cabals subterranis
(a Grècia hi havia grans àrees carstificades amb poca circulació superficial i grans cabals subterranis).
Van haver de proposar models que fessin retornar, per via subterrània, les aigua dels oceans fins al
naixement del riu. Però es van topar amb 2 problemes essencials: com s’explicava que l’aigua del mar
pogués ascendir fins a les fonts i com és que l’aigua perdia la seva salinitat. (cap base experimental).

No va ser fins al s.XVII que dos científics francesos no van aconseguir “tancar” el cicle de l’aigua a partir
només de la infiltració de l’aigua de la pluja. Uns quants anys més tard un astrònom britànic va publicar
uns estudis sobre l’evaporació del Mediterrani en els quals arribava a la conclusió que l’evaporació total
podia justificar el volum d’aigua que aportava aquest mar tot el conjunt dels seus rius.
El cicle hidrològic té tres etapes, en el quan l’aigua del mar i dels continents passa a l’atmosfera, on es
condensa i es precipita sobre la superfície de la Terra, des d’on retorna al mar.

 Evapotranspiració: suma dels processos d’evaporació i de transpiració. Per l’acció del Sol, l’aigua
dels oceans i dels continents s’evapora i passa a l’atmosfera en forma de gas. També es éssers vius
aporten vapor a l’atmosfera mitjançant la transpiració (sobretot dels vegetals).

 Precipitació: l’aire humit ascendeix a les capes fredes de l’atmosfera (entre -20 i -30°C) on es
condensa en forma de petits cristalls de gel i gotes d’aigua fredes. Els cristalls d gel s’aglomeren, el
seu volum augmenta i es tornen més pesants. Quan pesen molt, es desprenen del núvol i formen
flocs de neu que, al descendir i travessar capes progressivament més càlides, passen al estat líquid
i es converteixen en pluja. Les precipitacions poden ser en forma de rosada, pluja, gebre, calamarsa
o neu.

 Escolament: terme que es fa servir com a

denominació del retorn de l’aigua als oceans.

La precipitació que cau sobre la superfície de la

Terra segueix camins diferents abans de retornar a
l’inici del cicle:

 Una part és aprofitada pels éssers vius

(vegetals, animals) i tornarà a l’atmosfera per
transpiració.

 Una altra part va a parar al mar mitjançant

l’escolament superficial (a través de les lleres
de rius i torrents).

 Una part s’infiltra cap al subsòl i forma l’escolament subterrani.

L’aigua es pot emmagatzemar a la superfície en llacs o embassaments, i també en aqüífers subterranis.

El moviment de l’aigua de la hidrosfera és un cicle en que es compleix:

 Precipitació = evapotranspiració + escolament

(la quantitat d’aigua evaporada del mar serà igual a l’aportada pels rius + la precipitació sobre els
oceans)

El temps de permanència de l’aigua es pot calcular de la manera següent:

 Volum dels oceans / (aportació – evaporació) = (36.000) anys → Això vol dir que l’aigua dels oceans
tarda 36.000 anys a renovar-se.

El temps de residència és el període d temps en que una molècula d’aigua tarda a ser evaporada del
mar abans de ser evaporada i retornar al mar ràpidament en forma de pluja.

 El temps de residència d’una molèc. Aigua en un casquet glacial és aprox. el = que en una conca
oceànica.

 En l’aigua subterrània molt profunda pot tenir un temps de residència de milions d’anys. Aquesta
aigua s’anomena aigua fòssil (herència d’un clima més humit).

El balanç hídric reflecteix la relació entre les aportacions d’aigua (precipitacions), les sortides
(evapotranspiració) i les descàrregues, subterrànies o superficials (escolament subterrani i superficial).

 Tot i que el balanç és 0 (evapotranspiració total = precipitació total) hi ha un dèficit de precipitació

sobre els oceans i també un superàvit sobre els continents de la = magnitud. Aquest excés de
precipitació és retornat als oceans mitjançant els escolaments. En àmbit regional, però, pot ser que
les entrades i sortides d’aigua no estiguin equilibrades.

3. LES AIGÜES OCEÀNIQUES

CARACTERÍSTIQUES

El 97% del total de l’aigua del planeta correspon als oceans i l’àrea superficial que ocupen suposa el 71%
de la superfície total.

De tos els paràmetres fisicoquímics que condicionen el comportament de l’aigua de l’oceà, els més
importants són la salinitat, la temperatura i la densitat.

Composició: la salinitat

La composició química de l’aigua del mar depèn de l’aportació externa, i dels processos fisicoquímics i
biològic que hi tenen lloc.

Les aportacions no aquoses poden venir de:

 Rius: són les aportacions quantitativament més importants (però estan restringides a les regions
costaneres). Incorporen al mar material dissolt i en forma de partícules sòlides.

 Aigües hidrotermals i materials volcànics: s’originen en grans fractures del fons marí per les quals
circula l’aigua (es produeixen canvis de composició com a conseqüència de la interaccions
químiques de l’aigua amb les roques). Així, s’incorpora material a l’oceà a grans fondàries.

 Glaceres: tenen un impacte molt reduït en la composició de l’aigua del mar. Incorporen sobretot
material insoluble (restringit a les zones polars).

 Atmosfera: font que aporta material a tota la superfície oceànica en forma de part. sòlides,
materials solubles i gasos.

L’oceà es pot considerar com un sistema tancat en el que l’aigua que entra (precipitació i escolament)
queda compensada amb la que s’evapora. La composició química de l’aigua que entra no és la = que
surt (l’aigua que entra està mineralitzada pels ions dissolts i les part. detrítiques dels sediments, però la
que surt està lliure de components sòlids ja que s’han acumulat).
La salinitat és el total de substàncies dissoltes en una quantitat fixa d’aigua. Generalment s’expressa
en g/kg (en parts per mil). El valor mitjà de salinitat en el conjunt total dels oceans és de 35 parts per
mil (el Mar Mort arriba als 350g/L). En últim terme, el que controla la salinitat és el balanç entre
l’evaporació i la precipitació. Les salinitats més altes es donen en mars amb una evaporació més alta
(Mediterrani: 38-39ppm, mar Roig: 40-41ppm).

 Les salinitats més altes es produeixen al votant dels 20° de latitud en els dos hemisferis. En canvi les
més baixes es donen a prop dels pols (poca evaporació) i a l’equador (precipitacions abundants).

Temperatura

Segons la latitud, la Tª de les aigües superficials varia entre -2°C (pols) i 30°C (equador). Segons la
profunditat, els canvis són força similars. Bàsicament distingim:

 Un estrat superficial de Tª que varia d’acord amb les temperatures exteriors.

 Una zona intermèdia o termoclina, situada entre l’estrat superficial i el nivell més profund, en la
qual ta Tª descendeix bruscament. La profunditat on es troba la termoclina depèn molt del clima,
la latitud i de les condicions específiques de cada mar/oceà.

 Un nivell profund fred en el qual la variació de Tª a mesura que augmenta la fondària és molt petita.

Densitat

Depèn de la salinitat i de la temperatura. És directament proporcional a la salinitat (+ salinitat → +

subst. dissoltes → + densitat), i inversament proporcional a la Tª (+ Tª → - densitat).

Les ≠ de salinitat i Tª originen masses d’aigua ≠ que tendeixen a desplaçar-se en sentit vertical i
horitzontal (les + denses se situen a sota de les + lleugeres). Aquesta tendència 8+ altres factors)
originen el corrents marins.

DINÀMICA OCEÀNICA

Corrents marins

L’energia solar també fa moure la hidrosfera. Les diferències de radiació solar segons la latitud originen
corrents que redistribueixen la calor rebuda del Sol. De fet, els corrents marins són el mecanisme de
redistribució d’Etèrmica.

A més de les ≠ de Tª, intervenen els vents i la densitat de l’aigua. Els corrents són modificats per l’efecte
de Coriolis, la topografia del fons oceànic i la distribució de les masses continentals.

Hi ha 2 tipus de corrents:

 CORRENTS SUPERFICIALS: en part reflecteixen l’esquema de circulació general atmosfèrica ja que

estan condicionats pels vents.
- La circulació marina consisteix en amplis remolins o circuits anticiclònics situats al nord i al sud
de l’equador dels principals oceans. HEMISFERI NORD: sentit horari / HEMISFERI SUD: sentit
antihorari.
- En els corrents principals, el flux és més intens als marges occidentals (marge oriental: + feble).
Per tant, aquest circuits són molt asimètrics.
- El reforç dels corrents de les zones occidental i el seu afebliment cap a l’est van acompanyats
d’una ascensió d’aigües profundes a prop del marge occidental a les latituds subtropicals (20-
30°). Aquestes zones constitueixen les àrees d’aflorament de Califòrnia, el Perú, el Sàhara i Sud-
àfrica.
 Es produeix una certa separació de l’aigua superficial, que és reemplaçada per aigua
profunda carregada d’elements químics volcànics. Aquestes àrees d’aflorament són de
gran interès biològic ja que l’aigua profunda enriquida augmenta l’act. biològica i fa que
h hagi una gran riquesa pesquera.
  Els afloraments influeixen en els ecosistemes terrestres adjacents, ja que l’aigua que
aflora es freda i això provoca que hi hagi anticiclons (no núvols), fent que siguin zones
àrides.

 CORRENTS PROFUNDS O TERMOHALINS: originats a causa de les diferències de densitat, que son
conseqüència de diferències de Tª i salinitat (per això són termohalins).
- Les masses d’aigua freda i d’elevada salinitat (+ denses) baixen a les zones profundes de les
àrees de latituds altes i avancen cap a l’equador.
- Aquest corrents estan condicionats per la topografia del fons. Tenen tendència a seguir els
marges continentals. En algunes zones són = que els corrents superficials, en altres van en
sentit contrari.
- Tenen gran importància en la sedimentació oceànica, ja que recorren el peu del talús (on
s’acumulen) i tenen la capacitat de transportar i sedimentar material de gra fi.

Onades

Són conseqüència de la interacció entre l’aigua i el

vent, encara que també poden tenir altres orígens
com els moviments sísmics, l’act. volcànica...

Consisteixen en un mov. de l’aigua superficial que

produeix petites ondulacions que, a la vegada, mouen
la massa d’aigua. L’acció del vent produeix un
moviment de les part superficials que descriuen
cercles sense que hi hagi pràcticament desplaçament
horitzontal. Amb la profunditat el mov. s’atenua.

A partir d’una zona de vents, les onades es produeixen en trens d’onades que es difonen radialment.
La dimensió i la velocitat de les onades depèn de: la velocitat del vent, la durada del vent i la
grandària de la superfície de l’aigua on bufa el vent.

Els tsunamis es propaguen en forma d’enormes ondulacions. A mar obert són gairebé imperceptibles,
però a la costa té conseqüències catastròfiques (el volum de l’aigua en moviment és gegant i, en arribar
en zones poc profundes, s’acumula sobre la línia de costa).

Marees

Són deformacions del nivell del mar provocades per l’atracció que exerceix la Lluna sobre la Terra.
Aquestes deformacions també afecten la litosfera, però es reflecteix millor en la hidrosfera. Les marees
són gairebé imperceptibles a alta mar, però a la costa són + notables perquè és on s’acumula l’aigua.
L’amplitud de les marees varia amb la latitud, la fondària del mar, la forma de la costa...

El sistema Terra-Lluna gira amb un centre de rotació situat a la Terra (no al centre). Aquest mov. provoca
una força centrifuga que queda compensada per l’atracció entre la Terra i la Lluna. L’atracció és màxima
en el punt més pròxim a la lluna (la màxima força centrífuga s’assoleix en e punt oposat a la lluna). En
aquests punts és produeix una elevació de l’aigua del mar.

Com que, per efecte de la rotació terrestre, qualsevol punt de la Terra s’alinea amb la lluna 2 cops al dia,
hi haurà dues plenamars (marea alta) i dues baixamars (marea baixa) per dia.

L’atracció del Sol pot augmentar l’efecte en actuar conjuntament amb la lluna (marea viva), o fer-lo
disminuir quan ho fa en sentit contrari (marea morta).

4. AIGÜES CONTINENTALS

COMPOSICIÓ

L’aigua conté una gran quantitat de substàncies dissoltes i en suspensió que provenen de:

 El contacte amb el terreny. Incorpora materials solubles (sals).

 El contacte amb l’atmosfera. Fa que es dissolguin en l’aigua gasos com el CO2 i el O2.
 El metabolisme dels éssers vius aquàtics. Aporten subst. orgàniques i minerals.
 La influència antropogènica Pot aportar subst. de tota mena que alteren la qualitat de l’aigua..

La composició de l’aigua natural depèn de moltes variables com el tipus d’aigua (subterrània o
d’escolament superficial), la localització geogràfica i l’estació de l’any.

L’aigua de la superfície continental actua com a agent erosiu i dissolvent (s’enriqueix amb subst. en el
contacte amb les roques i el sòl), i es va mineralitzant.

Els principals constituents inorgànics de les aigües naturals

 AIGUA D’ESCOLAMENT SUPERFICIAL: originada a partir de les precipitacions, l’aflorament

d’aigües subterrànies o de la fusió de masses de gel.
- La mineralització depèn del tram del curs del riu:
 Tram alt: poc mineralitzada (l’aigua rep aportacions de la pluja i del gel només)
 Tram baix: mineralització més alta (gràcies a l’erosió i la dió produïda al llarg del riu)
 El riu també pot rebre aportacions de l’aigua del subsòl i d’origen antropogènic
(augmenta la mineralització).
- La composició de l’aigua del riu pot variar estacionalment:
 Tardor i hivern: ↑[compostos orgànics] com a resultat de la degradació de la biomassa.
 Estiu: ↓pluges → ↓cabal riu → ↑[salts dissoltes]

 AIGUA DEL SUBSÒL: originada per la infiltració de l’aigua superficial. Això fa que la composició
sigui molt variada i depengui de la localització i de la profunditat. A mesura que va penetrant les
capes + profundes, s’enriqueix de minerals i s’empobreix de m.o (autodepuració).
- L’aigua mineral natural fa referència a l’aigua subterrània que excedeix una det. [espècies
dissoltes] (+1g/L sòlids dissolts).
- Segons els minerals que predominin parlem d’aigües carbonatades (contingut de CO2 ≥ 1g/L),
sulfurades ([H2S o HS-] ≥ 1g/L), iodades ([I-] ≥ 5mg/L), ferruginoses ([Fe2+] ≥ 10mg/L)...

DISTRIBUCIÓ

Al continents només hi ha el 2,7% del total de l’aigua de la hidrosfera.

Aigües superficials

La confluència de rierols origina torrents, que aquests formen rius. Formen el que anomenen xarxa de
drenatge (forma d’arbre) que és el conjunt de cursos d’aigua que desguassen en un riu. Aquesta xarxa
ocupa una superfície del terreny, la conca hidrogràfica.

 Com + tou i erosionable sigui el terreny, + gran serà la densitat de la xarxa de drenatges (gran
quantitat de rierols).

 Una conca és una formació natural dotada d’unes propietats hidrogràfiques, físiques, químiques i
biològiques comunes que configuren diversos aspectes (clima, litologia, paisatges...)

 El balanç hídric d’una coca descriu perfectament la hidrologia d’una zona determinada. Consisteix
en l’avaluació d’entrades, les reserves i les sortides (evapotranspiració, drenatge superficial,
drenatge subterrani) de l’aigua. El volum del drenatge dependrà del tipus de terreny: una conca
amb una roca mare impermeable tindrà un drenatge subterrani gairebé nul.

 RIUS: els sistemes fluvials neixen en punts on l’aigua subterrània és impulsada a la superfície per
les condicions topogràfiques o geològiques del terreny (surgències; cascades si la topografia és
molt abrupta, zona pantanosa si es plana, llac si es una zona deprimida), o bé on es fon una glacera.
- A parir del seu naixement, els rius segueixen el pendent fins arribar al mar i l’aigua del riu va
dissolent els materials de la seva llera.
- El funcionament d’un riu es descriu mitjançant hidrogrames on es relacionen les variacions
de cabal al llarg del temps.
- Els augments de cabals poden ser estacionals i graduals o sobtats (crescudes).
- Rius zones temperades: un cabal màxim a la primavera (desgel) (als subàrtics a l’estiu)
- Rius equatorials: hi ha dos màxims (2 èpoques de pluges)
 LLACS: 20% de la superfície envia les seves aigües a depressions internes ocupades per llacs, que
poden ser diferents tipus:
- Llacs d’origen glacial: llocs on hi ha hagut una desglaciació recent (grans llacs nord-americans)
- Llacs de cràter: a les regions volcàniques, per reompliment d’una caldera (llac Nyos)
- Llacs que ocupen el fons de fosses tectòniques: als marges constructius incipients (llac Victòria)
o be a les conques generades en etapes distensives posteriors a la creació de cadenes de
muntanyes (llac Titicaca, Andes)
A la llarga tendeixen a reomplir-se de sediments i formar pantans o tendeixen a obrir-se.

 GLACERES: les zones polars i d’alta muntanya tenen gels permanents, que provenen de la
compactació de la neu (gel blanc: densitat de 0,9g/cm 3, gel blau: 0,92g/cm3)
- Les temperatures del gel glacial oscil·len entre els -28°C i els -2°C (la proximitat al punt de fusió
permet que flueixi de manera plàstica). Així, el gel es mou per la compressió i la gravetat.
- Casquets glacials o inlandsis: són les acumulacions de gel + importants (fins a 4km de gruix).
Es troben a l’Antàrtida, Grenlàndia i en masses menors a Islàndia i al nord de Canadà (10%
superfície terrestre)
- Glaceres de vall: la resta d’acumulacions de gel.
- Banquisa: capa d’aigua marina glaçada (pocs metres de gruix) a l’oceà Àrtic i a la perifèria de
l’Antàrtida.

Aigües subterrànies

Les aigües dels rius, llacs o mars s’infiltren en el subsòl a través dels porus de les roques, per on poden
circular o emmagatzemar-se, formant aigües subterrànies.

 Aqüífer: volum d’aigua subterrània que és rendible d’explotar (però habitualment utilitzem aquest
terme per referir-nos a l’aigua subterrània en general).
En un continent, el volum d’aigües subterrànies és més gran que el de les continentals. A mesura que
augmenta la profunditat, augmenta la pressió i els porus es van tancant (llavors no hi ha aqüífers).

La quantitat d’aigua infiltrada depèn de les característiques texturals de la roca, que són:

 POROSITAT: és la relació entre els espais buits i el volum total de la roca.

- La quantitat màx. d’aigua que pot emmagatzemar una roca ve donada per la porositat.
- Porositat primària: donada pels espais buits entre partícules i minerals que te la roca en origen
- Porositat secundària: formada per processos posteriors a la formació de la roca (ex: carstificació,
meteorització o fracturació)

 PERMEABILITAT: capacitat que té la roca de deixar circular l’aigua.

- Una certa part de l’aigua subterrània es troba en forma de pel·lícula que mulla les part., i queda
retinguda (no circula lliurement). Una altra part de l’aigua subterrània, que és lliure i forma
aqüífers.
- Els porus petits o aïllats dóna lloc a una permeabilitat baixa. Els porus grans o ben units faciliten
la circulació de l’aigua.
- Argiles: alta proporció de porus molt petits que fa que l’aigua quedi adherida a les parets. Per
tant són roques impermeables.
- Roques volcàniques: alta porositat primària, però baixa permeabilitat (porus no connectats).

El nivell freàtic marca el límit superior de l’aqüífer. Cartogràficament, es pot representar amb
isopiezes (línies d’= alçada). El mov. de les aigües és perpendicular a les isopiezes (de nivells alts a
baixos)

El nivell piezomètric d’un aqüífer ve definit vel nivell en què la pressió de l’aigua coincideix amb
l’atmosfèrica. En un aqüífer lliure: nivell piezomètric = nivell freàtic. En un aqüífer confinat (a pressió) el
nivell piezomètric està per sobre del freàtic (al fer un pou, l’aigua puja fins a assolir la igualtat).

Els rius influents es troben en regions àrides on els rius porten molt poca aigua, els aqüífers es troben
a + profunditat i no alimenten les valls. Quan plou, l’aigua alimenta els aqüífers.

Rius efluents: en regions amb pluges abundants on l’aqüífer alimenta el riu.

 Tema 8: recursos de la geosfera i l’edafosfera
1. ELS RECURSOS NATURALS GEOLÒGICS
 Recursos naturals: tots els béns donats per la natura, a través del sòl, el subsòl, les aigües,
l’atmosfera, els vegetals, la fauna, etc., que calen per satisfer les necessitats humanes. Es poden
classificar en dos grups:
- Recursos energètics: que es converteixen en energia un cop manipulats
- Recursos no energètics: s’aprofita una altra propietat
N’hi ha que són renovables, és a dir que es renoven de manera natural a una velocitat tal que la
demanda sempre és menor que la seva disponibilitat. I d’altres que no són renovables, es renoven
a una velocitat inferior que la seva demanda
Existeixen diversos sistemes d’explotació, des de les explotacions subterrànies en mines, mitjançant
pous o galeries, fins a les explotacions a cel obert. La més usual és la mineria a cel obert ja que la majoria
de les roques i dels minerals industrials s’extreuen de masses rocoses que afloren directament a la
superfície amb poca quantitat o res de recobriment superior.

2. LES ROQUES INDUSTRIALS

Les roques industrials són roques que s’aprofiten per les seves propietats fisicoquímiques,
independentment de les substàncies i de l’energia que se’n pugui extreure.
- Destinades fonamentalment al sector de la construcció i en menor proporció al siderúrgic,
químic i agrícola. Normalment són abundants a l’escorça amb costos força abaratits.

Podem classificar les roques industrials en cinc grups, basant-nos en l’aplicació que tenen:
1. Àrids
2. Aglomerats
3. Roques de construcció
4. Vidre
5. Productes ceràmics
ÀRIDS
Formats per pedres o fragments de mides diverses (blocs, graves, sorres, argiles o llims). Són materials
inerts que s’utilitzen fonamentalment en les obres públiques i en la construcció d’habitatges, entre
d’altres.
N’hi ha de naturals, s’extrauen directament de graveres i que són de naturalesa generalment sílice. I
també n’hi ha d’artificials que són aquells que es trituren a partir de grans blocs extrets de pedreres i
solen ser de naturalesa diversa. Els triturats són més angulosos, presenten més fricció i cohesió entre
ells i més resistència a esllavissar-se
A Catalunya les principals explotacions d’àrids són les de graves i sorres (tenen aplicacions semblants).
AGLOMERATS
Formats d’una massa compacta d’àrids cohesionada amb una matèria aglomerant. Quan entren en
contacte amb l’aire s’endureixen i s’adormen. En són exemples el guix, la calç, les reïnes i el ciment. Se
solen utilitzar en la construcció.
 Calç: òxid de calci impur que s’obté per escalfament de la roc calcària a temperatures per damunt
de 1000ºC. Sòlid blanc que es fa servir en la construcció, en l’agricultura i per a moltes altres activitats
en diversos sectors.
 Ciment: producte imprescindible en la construcció. Barreja de calcària, argila i sorra silícica i se li
afegeix guix per obtenir el ciment pòrtland, el més utilitzat per l’elevada resistència que té.
 Guix: Molt utilitzat en la construcció. Bon aïllament, acústica perfecta, baix humitat i resistència al
foc. Força abundant a Catalunya
ROQUES DE CONSTRUCCIÓ

Es divideixen en dos grups:

 Roques ornamentals: aquelles que poden ser tallades i polides i que s’utilitzen en paviments,
façanes, cuines, lavabos, entre d’altres
 Pedres de construcció: només admeten ser tallades, i s’utilitzen en construccions rústiques. Poden
ser:
- Pedreres de basalts: usades com a material de construcció i per obtenir àrids de trituració.
- Pedreres de roques carbonatades: explotacions de calcàries, dolomies i marbres que tenen
aplicacions similars. Es fans servir com a àrids de calç i trituració, i sobretot en matèria primera
per a la construcció de ciment.
- Pedreres de pissarres i esquists: són poc abundants, però s’utilitzen molt en teulades i murs, i
també com a matèria primera per a àrids esmicolats.
- Pedreres de roques granítiques: explotacions de granits, diorites, pòrfirs i pegmatites, que són
sobretot matèria primera per a àrids de trituració i pedres de construcció
VIDRE
Prové majoritàriament del quars, el qual se sol barrejar amb altres productes per facilitar-ne la
manipulació i augmentar-ne la qualitat i la durada.
És una substància dura i trencadissa quan és freda, però pastosa i plàstica a altes temperatures. Mal
conductor de la calor i de l’electricitat. Resistent a l’acció de la majoria d’agents químics.
PRODUCTES CERÀMICS:
Dins de les explotacions d’argiles també podem incloure les extraccions de caolins i margues, que són
roques formades principalment per silicats d’alumini hidratats. Propietats: esdevenen plàstiques all
barrejar-se amb aigua i de ser absorbents i desengreixant en sec.
Totes les argiles tenen aplicacions semblants i constitueixen la base de la indústria ceràmica (totxos,
rajoles i teules, additiu al ciment, ceràmica fina). La resta d’argiles rep usos variats (ind. electrònica...)
Els productes ceràmics es divideixen en tres:
- Terrisses: de fang i porcellana.
- Rajoles: emprades en la construcció.
- Productes refractaris: utilitzats en la indústria ja que aguantes temperatures molt altes.

3. ELS MINERALS INDUSTRIALS

Es poden classificar en minerals metàl·lics, dels quals s’extreu el metall que contenen, i els minerals
no metàl·lics, que s’aprofiten amb altres finalitats.
 JACIMENT: quan la concentració de certs elements químics en mineralitzacions és sotmesa a
explotació perquè és rendible. Els minerals es troben en forma de filons o capes sedimentàries.
MINERALS METÀL·LICS

 FERRO: força abundants a l’escorça juntament amb els seus aliatges (acer) són la base del
desenvolupament industrial de la nostra societat. No es troba en estat pur, sinó que s’extreu de
nombrosos minerals com la magnetita, l’hematites o la limonita.
 ALUMINI: metall lleuger, resistent i molt abundant en la natura. S’extreu de la bauxita i s’utilitza en
recipients alimentaris e en la indústria aeronàutica.
 COURE: representa una mínima part de la superfície. S’hi troba en forma de calcopirita, cuprita,
malaquita i atzurita. Després de Fe i l’Al és el material més utilitzat en la ind. degut a la seva
ductilitat, conductivitat, lleugeresa i resistència. S’utilitza en la ind. electrònica, química i
automobilística, també en construcció.
 ESTANY: es troba en percentatges molt baixos en l’escorça i s’obté de la cassiterita. Mal·leable.
Utilitzat en al conserva d’aliments, en electrònica, per fabricar aliatges...
 MERCURI: s’obté del cinabri, s’utilitzava en termòmetres, baròmetres i altres aparells (es dilata amb
la temperatura). Perjudicial per la salut i altament contaminant per la natura.
 PLOM: constituent principal de la galena. Es nociu per la salut humana. S’utilitza per fer contenidors
de líquids corrosius, en bateries pels automòbils, projectils i additiu de la gasolina.
 ZINC: s’extreu bàsicament de la blenda. Es fa servir molt en la industria perquè millora les
característiques dels altres metalls i els protegeix dels agents meteorològics. Per fer canalitzacions,
en la industria química, farmacèutica....
 TITANI: s’obté de la ilmenita. En la ind. aeronàutica (alta resistència, baixa densitat).
 TUNGSTÈ: s’obté de la wolframita. Per fabricar aliatges d’alta duresa i el filament de les bombetes.
MINERALS NO METÀL·LICS
 SILICI: es troba en tots els silicats. Per fer circuits electrònics, panells fotovoltaics, ciment, vidre...
també per fer silicones i coles.
 SOFRE: no-metall molt abundant en la natura en estat natiu com en pirites i altres minerals.
Preparació d’àcid sulfúric, fertilitzants, perfums, colorants i pesticides.
 SODI: força abundant en la natura i es troba sobretot en dipòsits d’halita. Ind. alimentària, química
i metal·lúrgica. Com a colorant pel cuir, per blanquejar papers i teixits...
 CALCI: es troba en minerals com la calcita, la dolomita, la fluorita o el guix. Per obtenir calç,
ciment, morters i guixos. També per fabricar paper, pintures, vernissos i vindre.
 POTASSI: element força abundant en la natura, es troba en minerals com la silvina o la carnal·lita.
En fertilitzants, cosmètica, medicina i en la ind. alimentària.

4. TIPUS D’EXPLOTACIONS I IMPACTES

 PEDRERA: tipus d’explotació que es fa en superfície i si el recurs es troba aflorant o a poca

profunditat. Costos baixo. Per a l’extracció de roques industrials i minerals.
- Fort impacte en el medi: pèrdua de sòl, alteració paisatge, contaminació acústica, vibracions,
contaminació atmosfèrica. Quan s’abandona: esllavissades, caigudes i despreniments.
 GRAVERA: tipus d’explotació en què s’extreuen els àrids a partir de dipòsits de sediments per
exemple una terrassa fluvial, un con de dejecció o un dipòsit de gredes.
- Aquests sediments poden contenir aqüífers, de manera que poden ser alterats (dinàmica i
contaminació). Si després s’utilitza la gravera com a abocador: contaminació aqüífer.
 MINA A CEL OBERT: s’aplica quan hi ha minerals distribuïts de manera dispersa en el subsòl. Es fa
un gran forat a terra en forma d’embut. També pot afectar a aqüífers.
 MINA EN GALERIA: s’utilitza per a l’explotació de minerals concentrats que es troben en
profunditat. Si la perforació és vertical s’anomena pou i si és horitzontal s’anomena galeria

L’EXPLOTACIÓ PAS A PAS

1. Exploració: selecció de les sones on hi ha factors favorables a la presencia de minerals.
2. Prospecció: estudi del terreny buscant-hi indicis de minerals. Es confirma la mineralització i es
fan càlculs de volum i tones.
3. Valoració de la rendibilitat: tenint en compte la quantitat de mineral, el preu en el mercat i les
dificultats de l’extracció, es decideix si l’explotació és rendible o no.
4. Elaboració d’un pla d’explotació: s’extreu en mineral seguin el pla.
5. Separació del mineral: el mineral en brut es tritura u se separa la roca que ens interessa.
6. Separació dels components: el mineral es pot extreure directament o se’n pot extreure un det.
element.
7. Restauració de la zona afectada per l’explotació: per assegurar la rehabilitació de l’espai
degradat, l’empresari ha agut de dipositar una fiança a l’inici de l’excavació.

5. L’EDAFOSFERA COM A RECURS

El sòl és el suport d’una gran part d’essers vius, fa possibles activitats que aporten nous recursos
(agricultura, ramaderia, silvicultura) i és el suport d’altres activitats humanes (indústria, mineria...) que
alteren la composició i les característiques.

ÚS AGRÍCOLA

 FERTILITAT: capacitat que té un sòl per donar a les plantes els nutrients necessaris per créixer.

Amb l’agricultura i altres activitats associades, el medi natural queda modificat i humanitzat d’acord
amb el tipus d’activitat. Aquestes modificacions són causades per:
 La llaurada (modif. els horitzons dels sòls agrícoles)
 Les aportacions de fertilitzants i pesticides
 La instal·lació de sistemes de reg
 La instal·lació de mesures antierosió

El sòl agrari (transformat i destinat al conreu o pastura) es diferencia del sòl en estat natural perquè ha
estat sotmès als impactes de la intervenció humana.

No hi ha un sòl ideal per a l’agricultura ja que cada planta té les seves particularitats, però hi ha dos
factors claus: la ventilació i el drenatge del terreny.

Els vegetals explotats per a la producció agrícola són molt diversos però els més importants són: els
cereals (70% dels conreus mundials) com el blat o l’arròs, els llegums, els tubercles (molt habitual en
zones tropicals i humides), els arbres fruiters (zona mediterrània i països tropicals), les hortalisses i
altres.

El potencial agrícola (disponibilitat de terres que en estat natural són aptes per al conreu) és diferent
per a cada sona del planeta. Actualment, només es cultiva l’11% del total de la terra ferma (segons alguns
experts, estem arribant al límit de potencial d’utilització del sòl). Als països industrialitzats es practica
l’agricultura destinada al mercat (tècniques modernes, baixa mà d’obra, productivitat molt elevada).
En canvi, els països en vies de desenvolupament coexisteixen l’agricultura de subsistència i la de
plantació (no mecanització, manual).

Des de sempre, l’agricultura ha estat l’activitat humana que ha produït més impacte sobre el sòl i la
vegetació. A Catalunya, entre el 30-35% de la superfície esta ocupada per conreus (distribució poc
homogènia, conreus sobretot a les planes litorals i a l’interior). Però la tendència actual de l’agricultura
avança cap a l’abandó de conreus (zones mal connectades, relleu abrupte, a prop de grans nuclis
urbans). Els terrenys abandonats són ràpidament envaïts per vegetació espontània (però el pas cap a
la vegetació natural és lent perquè els sòls estan molt alterats i empobrits).

AGRICULTURA INTESIVA AGRIULTURA TRADICIONAL

 + rendible  - rendible
 Cultiu de grans extensions de terrenys, fèrtils  Cultiu de tot tipus de terrenys
i planes.  Ús de poca maquinària (+ mà d’obra)
 Ús de molta maquinaria pesant  Fertilitzants orgànics
 Abús de fertilitzants i pesticides  Policultiu
 Monocultiu  Llavors naturals
 Llavors manipulades genèticament

AGRICULTURA BIOLÒGICA o ecològica

Es basa en la fertilització de la terra amb adobs orgànics naturals, en la no-utilització de pesticides
i en l’eliminació de qualsevol additiu de síntesi, per a l’elaboració i conservació d’aliments totalment
naturals.

 En aquesta pràctica tampoc es fa servir maquinària pesant ni combustibles (aportarien

contaminants).
 Contribueix a la salut dels productors i consumidors, perquè s’eviten els productes tòxics i
biocides, i millora la qualitat alimentària.

 Respecta les espècies animals i vegetals que viuen al voltant dels conreus.

 Perquè un aliment pugui considerar-se ecològic el 80% (com a mínim) ha de ser de caràcter
biològic i l resta de ha de ser de productes no contaminants.

 L’únic aliment fresc que no es pot garantir la procedència ecològica és el peix (no sabem la puresa
de l’aigua).

 Indústria concebuda al servei del consumidor i amb col·laboració del pagès.

Avantatges

 Produeix aliments saludables, rics en nutrients i saborosos.

 No atempta contra la salut dels agricultors.
  Fertilitza la terra i frena la desertificació.
 Afavoreix la retenció d’aigua i no contamina els aqüífers.
 Fomenta la biodiversitat i manté els hàbitats dels animals silvestres.
 No malgasta energia.
 És socialment més econòmica.
 Preserva la vida rural i la cultura pagesa.
 Permet una seguretat alimentària.
 Impulsa la creació de nous llocs de treball
 Torna al pagès la gestió de les seves terres

ÚS RAMADER

L’ésser humà ha capturat determinades espècies d’animals i s’ha dedica a la criança per obtenir
diversos beneficis (aliments, matèries primeres...)

Anomenen pastures o prats d’herba les extensions de terreny amb herba tendra, sense tija, que
generalment rebroten 2 o 3 vegades l’any.

 Tot i que els prats passen sovint per èpoques de sequera i suporten allaus, esllavissades o altres
fenòmens, els animals que hi pasturen contribueixen a regenerar l’herba i fan que rebroti amb més
força. La ramaderia representa, doncs, un factor molt important per a la dinàmica del sòl.

Les espècies ramaderes més comunes són el bestiar boví per obtenir carn, llet, pells i fems, el bestiar
equí per l’és esportiu, de lleure, de transport i per la carn, el porcí per la carn, l’oví i el cabrú per la llana,
la carn, la llet (formatges), l’aviram i els conills.

Dins de la ramaderia es distingeix la:

 RAMADERIA TRADICIONAL: mètode de subsistència (transhumància i nomadisme), baix

rendiment.

 RAMADERIA MODERNA: cria d’animals en estables o a l’aire lliure, classificats per races.

A Catalunya, la producció ramadera és superior a l’agrícola. Destaca el bestiar porcí (Osona i Segrià).
Anys enrere també ren importants les transhumàncies, és a dir, les migracions de pastors i bestiar que
aprofitaven els prats d’alta muntanya (estiu) i la terra baixa (hivern). Ha perdut la importància perquè
ja no queden gaires zones de prats i pastures en bon estat.

 Actualment gairebé tots els sistemes ramaders extensius estan en procés d’abandó. Això més la
reforestació forestal ha comportat conseqüències negatives: s’han llaurat terrenys de pasturatge
no agrícola, s’han perdut moltes varietats de pasturatge i l’augment d’herba seca ha fet augmentar
els incendis.
 SOLUCIÓ: tornar a la ramaderia tradicional (millor pràctica per evitar la degradació del sòl i el perill
d’incendis).

ÚS FORESTAL

 SILVICULTURA: conjunt de tècniques aplicades a l’explotació dels boscos. Té la finalitat d’optimitzar

els recursos útils del bosc per a l’esser humà, sobretot la producció de fusta.
- Cal que mantingui un equilibri amb el medi i contribueixi a la conservació de sòls i les espècies
forestals.
Hi ha bàsicament 2 tipus de boscos:

 Boscos alts o de llavor: formats per arbres de grans dimensions que es reprodueixen sexualment
a partir de llavors.
- Tala: tales periòdiques amb reserves (l’extracció de biomassa llenyosa ha de ser reduïda per tal
de no deixar el sòl exposat a l’erosió ni a la invasió de matolls.

 Boscos baixos o de rebrot: els arbres es reprodueixen a partir de brots des de la soca i assoleixen
dimensions inferiors als arbres de llavor.
 - Tala: la freqüència de tala és superior al temps que tarda el rebrot a exhaurir la capacitat
d’emetre brots. No s’ha de talar pel tronc, sinó a una certa altura.

Els boscos de Catalunya són molt diversos, amb una gran varietat de cimes i sòls. El clima és el factor
que determina del tipus de bosc de cada zona:
 Terres + meridionals, càlides i seques: pineda de pi blanc
 Muntanya mitjana poc plujosa, amb clima continental: boscos de pi roig, roure, faig o avet
 Alta muntanya: boscos subalpins de pi negre, avet o bedoll.

Els boscos han estat des de sempre una font de matèries primeres per a l’ésser humà, però hi ha
alternatives a l’explotació tradicional de boscos. Els aprofitaments forestals sostenibles utilitzen
l’augment de la biomassa (escorça dels troncs o branques), i retiren del bosc una quantitat de fusta = a
la que el bosc produeix anual. Amb aquesta explotació sostenible es pot fer sempre un explotació
rendible de boscos.

Moltes pràctiques forestals posen en risc la conservació del sòl i haurien d’estar prohibides. És perillós:
 Remoure la terra i llaurar-la a favor de pendent
 Obrir camins mal plantejats
 Arrossegar troncs d’arbres sense precaució
 Destruir arbustos i el sota bosc...

Però els propietaris forestals poques vegades tenen en compte això ja que els representa més costos o
una manca d’ingressos a curt termini.

La silvicultura clàssica es fomenta en una sòlida base estadística que garanteix una màxima
productivitat, i que consisteix a saber quina quantitat s’ha d’extreure per tal de mantenir l’estabilitat
del procés productiu.

Una tècnica forestal que cal aplicar correctament és l’estassada (dit erròniament neteja) que consisteix
a tallar selectivament alguns components del bosc, conservant els arbres de + valor i eliminant espècies
llenyoses. Però aquest procés també comporta riscos ja que moltes vegades les restes de poda seca
que queden després d’una estassada augmenta el risc d’incendi.

Una del es causes principals de la degradació del bosc i del sòl és la pastura dins del bosc. Quan el
bestiar no troba aliments es veu obligat a obrir camins enmig del bosc. Aquest camins es converteixen
en fanguissars plens de solcs, de manera que quan pou l’aigua s’enduu el sotabosc pendent avall i deia
el bosc sense sòl.

Un altre problema és la introducció d’espècies foranes en el repoblament forestal (eucaliptus o pi

americà). Aquestes espècies creixen molt ràpid i empobreixen el sòl (produeixen gran quantitat de
fusta i dificulten la humidificació del sòl i fan que desaparegui la cobertura vegetal).

SILVICULTURA INTENSIVA SILVICULTURA TRADICIONAL

 No explotació sostenible.  Explotació sostenible
 + rendible  - rendible
 Espècies de creixement ràpid, no autòctones.  Espècies autòctones
 El sòl es recupera poc a poc  El sòl no necessita recuperar-se (impactes
 S’utilitza maquinaria pesant que malmet el mínims)
sòl.  S’utilitza maquinària lleugera, respectuosa
 Tala intensiva: es planten espècies foranes amb el bosc.
de creixement ràpid que fan que els nutrients  Tala tradicional: plantació d’espècies
passin als arbres ràpidament. D’aquesta autòctones de creixement lent que fan que
manera el sòl s’empobreix i la regeneració els nutrients passin als arbres lentament. Per
posterior és molt lenta (o impossible). tant, el sòl conté nutrients i hi ha una
regeneració ràpida del sòl desprès de la tala.
LA GESTIÓ I LA CONSERVACIÓ DEL SÒL

Hi ha diversos factors que afecten la qualitat del sòl i suposen un problema mediambiental i per a l’ésser
humà. Aquests són:
 L’elevada producció de residus
 La contaminació amb fertilitzants i pesticides
 L’erosió (afavoreix la desertització)...

A Catalunya, el sòl és un bé escàs, limitat i no renovable a curt termini. Com que té múltiples usos, cal
gestionar-lo adequadament per no malmetre’l, i fer.ne un ús equilibrat. Per això cal dur a terme una
correcta ordenació territorial que protegeixi els diferents recursos, que eviti la destrucció del sòl i que
possibiliti la màx. productivitat.

Les mesures per frenar l’erosionabilitat dels sòls van encaminades a modificar-ne les característiques
o la forma del terreny, i a intentar que els efectes de la pluja siguin menors. Algunes pràctiques
preventives/correctores són:

 Mantenir el sòl amb vegetació per disminuir l’erosió.

 Fer coincidir el sentit de les llaurades i les plantacions amb les corbes de nivell per disminuir
l’escolament superficial i evitar l’erosió.
 Disminuir el pendent dels vessants per afavorir la retenció d’aigua (bancals).
 Evitar el retrocés dels barrancs mitjançant la construcció de dics en els xaragalls.
 Fer repoblacions forestals (autòctones) en zones en vies de desertificació i en explotacions a cel
obert per recuperar les àrees malmeses.
 Abandonar els cultius em zones marginals i transformar-los en zones de pastura estable per
possibilitar la producció d’herba i la reforestació posterior.
 Construir murs de contenció en llocs on hi hagi perill d’esllavissades i despreniments (+ aplicar
mesures per evitar-los).
 Fer una planificació urbanística adequada.
 Establir espais naturals protegits per preservar els sistemes d’interès especial.
 Evitar l’ús abusiu de fertilitzants i plaguicides per frenar la contaminació dels sòls.

LA TRANSFORMACIÓ DEL PAISATGE

No hem de confondre paisatge amb el concepte de medi ambient. Estudiar el medi ambient és
examinar tots els elements que el componen i les relacions que s’hi estableixen. En canvi, analitzar el
passatge és simplement descriure el conjunt d’elements visuals d’un medi determinat,

Entenem per paisatge el conjunt d’elements geogràfics d’un territori, tant abiòtics, com biòtic o
antròpics. El concepte de paisatge és dinàmic i evoluciona, i es transforma sota l’efecte de les
interaccions dels elements que el constitueixen.

El paisatge s’ha anat transformant per processos geològics interns, constructors del relleu,
(vulcanisme, sismes o orogènesi que han originat serralades), per processos geològics externs,
destructors del relleu (acció erosiva de diversos agents que han format valls, costes i altres), per la
vegetació (ha cobert els sòl) i per l’acció humana (modif. amb carreteres, edificis...)

Paisatges naturals

 És aquell que no ha estat modificat per l’ésser humà.

 A Catalunya es va mantenir intacte fins al neolític, quan la població va passar a ser sedentària (per
l’agricultura i la ramaderia) i es van començar a talar boscos per establir conreus, pastures i els
primers poblats.

Paisatges humanitzats

 És aquell que l’home ha actuat i n’ha modificat els elements naturals tot afegint a la natura
components aliens.
 Al llarg de la història, el paisatge s’ha anat transformant cada vegada més a causa sobretot de
l’augment de les superfícies destinades a les activitats humanes (agricultura, ciutats, vies de
comunicació....)

 Hi ha diversos tipus de paisatges humanitzats segons el grau de modificació de l’entorn:

- Paisatge rural: poc transformat, format per petits pobles envoltats de masies i camps de conreu
separat per llenques boscoses.
- Paisatge agrari: més transformat que el rural, predominen extenses zones destinades als
cultius, moltes vegades amb especialització de conreus i abundants vies de comunicació.
Vegetació inicial: residual o inexistent.
- Paisatge urbà: totalment modificat respecte al medi natural, amb pobles, ciutats,
urbanitzacions i grans vies de comunicació on la vegetació queda reduïda a jardins i parcs
urbans. Es considera paisatge urbà també les zones de costa amb apartaments i hotels i les
zones d’alta muntanya a prop de les estacions d’esquí-
- Paisatge industrial: va aparèixer al s.XIX amb la industrialització. Al principi estava concentrat
en zones concretes a prop de la costa o dels riu, però es va anar estenent a bona part del territori
en forma de fàbriques, naus i magatzems en polígons industrials, centres comercials, carreteres
i vies ferroviàries.