Tema 4 - Climes i zones bioclimàtiques.

El temps i el clima com a condicionants de les activitats

humanes

1. INTRODUCCIÓ
2. FACTORS DEL CLIMA
2.1. FACTORS GEOGRÀFICS
a) Latitud
b) Altitud
c) Continentalitat
d) Relleu
c) Corrents marins
3. ELEMENTS DEL CLIMA
a) La temperatura
b) La humitat
c) El Vent
d) La pressió atmosfèrica
e) La precipitació
4. CLASSIFICACIONS CLIMÀTIQUES
4.1. ZONES CLIMÀTIQUES
4.2. ZONES BIOCLIMÀTIQUES
5. EL TEMPS I EL CLIMA COM CONDICIONANTS DE LES ACTIVITATS HUMANES
6. BIBLIOGRAFIA

1 INTRODUCCIÓ
Qui no ha sentit a parlar del clima i del canvi climàtic? Aquestes paraules es va repetint una i
altre vegada en els mitjans de comunicació en les tertúlies, telenotícies,... però sabem
realment que és el clima i perquè diem que s’està produint un canvi en aquest? És això real?
No ha canviat mai el clima al llarg de la història? Quins factors l’alteren o el determinen? Tenim
el mateix clima a tot el planeta? Aquestes són algunes de les qüestions que plantejo a l’aula de
socials quan iniciem el tema, esperant les respostes que més o menys es repeteixen una i altra
vegada, el clima està canviant, mai havia fet tanta calor, no estem fent res per salvar el
planeta,...
Aquestes respostes simples i fins a cert punt innocents, no donen resposta a la tremenda
complexitat del tema, a causa de la innombrable quantitat de variables que hi conflueixen,
tant naturals com humanes. La climatologia del planeta és la conseqüència de factors còsmics i
geogràfics, potser relativament fàcils d'analitzar des del punt de vista climatològic, però en
molts casos de difícil predicció meteorològica, almenys a curt termini (gotes fredes, ciclons,
sequeres, inundacions, etc. ). 
També és evident que el factor climatològic ha condicionat històricament els
paisatges biogeogràfics del planeta. Les activitats humanes han estat supeditades (i encara
segueixen estant en països amb escàs desenvolupament tecnològic) a aquests
condicionaments físics; estem parlant de factors tan importants que fins i tot van arribar a
configurar pautes culturals i formes de vida ancestrals que perviuen en el temps.
Així doncs, el tema es centrarà en l'anàlisi de molts factors com els físics: clima i vegetació, i la
seva interacció amb les activitats humanes, centrant-nos fonamentalment en les tasques més
tradicionals, geogràfics,...

2 FACTORS DEL CLIMA

En primer lloc convé distingir entre temps i clima. El temps és l'estat de l'atmosfera en un
moment i lloc determinat i es caracteritza per la seva variabilitat. El clima és un concepte més
permanent i seria l'estat mitjà de l'atmosfera en una zona geogràfica determinada.
Els factors que determinen el nostre clima seran els factors geogràfics que fan referència a
aquelles variables climatològiques l'origen del qual es troba en la configuració de la superfície
terrestre. 
2.1. FACTORS GEOGRÀFICS
Podem parlar de diversos factors entre els quals destacarem:

A) LATITUD:
La latitud es defineix com la distància angular que existeix des de qualsevol punt del planeta a
l'equador. La Terra és un cos esfèric que rep INSOLACIÓ (és l'energia emesa a través del sol
que arriba a la superfície terrestre), la qual es manifesta, entre altres formes, com calor. A
causa del seu esfericitat, el gradient de calor va descendint des de l'equador cap als pols, ja
que a l'equador els raigs incideixen de forma perpendicular, mentre que, a mesura que ens
allunyem del mateix els raigs es manifesten de forma més obliqua. Tenint en compte aquest
factor, la Terra quedaria dividida en tres grans zones tèrmiques:
- ZONA CÀLIDA (comprèn entre el tròpic de càncer i el de capricorn) En aquesta franja
les temperatures mitjanes anuals superen els 20 graus centígrads.
- ZONA TEMPERADA (comprèn tots dos hemisferis, entre els tròpics i els cercles
polars). Les temperatures mostren variacions segons les estacions climàtiques.
- ZONA FREDA (comprèn les zones polars dels dos hemisferis). La temperatura del mes
més càlid no supera els 10 graus.

B) ALTITUD
Es defineix l'altitud com la distància vertical d'un lloc per sobre del nivell del mar. L'ascens en
alçada provoca un descens de les temperatures i un increment de les precipitacions. A partir
de certes altituds les precipitacions baixen, i fins i tot poden desaparèixer a causa de la manca
de vapor d'aigua. Es calcula una reducció mitjana de 6,4ºC cada 1000 metres d’altitud.

C ) CONTINENTALITAT:
Es defineix la continentalitat com l'efecte que exerceix una gran massa terrestre a les principals
variables climatològiques (temperatures, precipitacions, humitat ...), però també la distància
d’un lloc respecte el mar. La forma de distribució de la radiació solar és diferent a la terra que
en l'aigua, ja que en el primer cas es tracta d'un mitjà sòlid i opac mentre el segon és un mitjà
fluid i translúcid. Així, per exemple, quan la radiació arriba a la terra, no penetra a més de mig
metre de profunditat, mentre que en l'aigua la radiació entra a major profunditat i s'escampa
per un espai més vast. Del que es dedueix que els oceans funcionen com autèntics reguladors
tèrmics; d'aquí la importància de la distribució de terres i mars al planeta.
Des del punt de vista tèrmic les zones afectades per la continentalitat posseeixen majors
oscil·lacions tèrmiques diàries i anuals. En l'apartat pluviomètric, a causa del allunyament de
les principals fonts d'aprovisionament de vapor d'aigua, que són els oceans, les precipitacions
baixen considerablement, produint-se en alguns casos deserts generats per la
continentalització, denominats deserts d'efecte foehn, desert barrera o desert ombra.
Exemples d'això els tenim al desert de GOBI a Àsia o el desert de NEVADA als Estats Units.

D) RELLEU:
Els factors orogràfics permeten o inhibeixen l'arribada de masses d'aire procedents de
l'oceà; per tant, l'orientació de les façanes muntanyoses són determinants, tant des del punt
de vista tèrmic com pluviomètric. Així doncs, les façanes de BARLOVENTO (façanes disposades
cap a la direcció del vent) posseeixen una major humitat i precipitació que les de SOTAVENTO
(façanes disposades en sentit contrari a la direcció del vent). I el mateix passa amb les façanes
de UMBRÍA (vessant orientat cap al nord) respecte a les de SOLANA (vessant orientat cap al
sud).
Quan ens trobem amb elevades cadenes muntanyoses on hi ha un predomini de vents
direccionals permanents, s'origina l'efecte foehn, que ja hem apuntat en l'apartat anterior.
I) CORRENTS MARINES:
Els corrents marins permanents tenen el seu origen en els grans centres d'acció, els quals
generen uns vents direccionals constants, generant corrents marins. Si un corrent marí
procedeix de zones càlides, a l'endinsar-se en regions més fredes seva temperatura és superior
a la que es podria esperar per la seva latitud i, per tant, es converteix en una CORRENT
MARINA CÀLIDA. La mateixa corrent marí, que ja s'ha refredat pels efectes de la latitud, en
descendir cap a zones més càlides, la seva temperatura és inferior a la que es podria esperar
en aquesta latitud i, per tant, es converteix en una CORRENT MARINA FREDA.  La penetració
d'un corrent marí fred en aigües més temperades provoca l'agitació dels llots, situats en les
plataformes continentals, rics en matèria orgànica; per aquest motiu en aquestes zones es
trobin els caladors més importants.
Des del punt de vista climatològic, els corrents marins freds en arribar a zones més càlides
refreden l'aire de la superfície, generant un descens de les temperatures i de les
precipitacions. Quan això succeeix en llocs que, per raons dinàmiques existeixen cèl·lules
anticiclòniques permanents, reforcen aquest efecte originant deserts com el del NAMIB i el
desert de ATACAMA.

3 ELEMENTS DEL CLIMA

Els elements del clima són els fenòmens meteorològics que es produeixen en l'atmosfera i
expliquen tant el temps com el clima d'un lloc. Aquests són: la temperatura, la humitat, la
pressió atmosfèrica, el vent i les precipitacions.

a) La temperatura és el grau de calor que posseeix l'atmosfera. Les escales termomètriques

que són més utilitzades són els graus Celsius i els graus Fahrenheit. En els mapes climàtics, la
temperatura es plasma mitjançant les isotermes.
Els instruments utilitzats per a l'estudi de la temperatura són el termòmetre, amb el qual es
mesura, i el termògraf amb el qual és registrada.
 
b) La humitat és la quantitat de vapor d'aigua que hi ha a l'atmosfera. La superfície dels oceans
és la font principal de la humitat de l'aire doncs aquí s'evapora l'aigua en forma constant,
contribuint també a la seva formació els rius, llacs, neu, glaceres.
Quan hi ha molta humitat, el vapor forma petites gotes d'aigua que formen els núvols i la
boira.
La humitat relativa, és la que fa referència a la proporció de vapor d'aigua en relació a la
quantitat total de molècules d'aire, arribant a un punt de saturació en la xifra del 100%.
Els instruments que registren la humitat són l'higròmetre i el psicròmetre.
 
c) El Vent és l'aire de l'atmosfera en moviment. L'aire es desplaça constantment de forma
horitzontal en l'atmosfera, arrossegant núvols i influint en la temperatura, ja que també mou
massa d’aire. Los diferents tipus de vent es caracteritzen per la seva direcció i la seva velocitat,
aquests es mesuren amb anemòmetre i penell respectivament.
 
d) La pressió atmosfèrica és la força que fa l'aire de l'atmosfera sobre la superfície terrestre. La
unitat que s'utilitza per expressar-la són els mil·libars.
 
e) La precipitació és l'aigua que cau sobre la superfície terrestre en forma líquida o sòlida i són
el resultat d'un procés que és generat pel refredament de masses d'aire humit a causa de
l'ascensió, ia la presència de nuclis de condensació o de congelació, els que atreuen molècules
d'aigua i originen les precipitacions. Les precipitacions es categoritzen d'acord amb la forma en
què la masses d'aire que les va originar es van elevar a l'atmosfera; per això es classifiquen en
convectives, ciclòniques, i orogràfiques.
La quantitat de precipitacions caigudes en el període d'un any en un territori determinat, dona
origen a l'índex de pluviositat, el que s'expressa en mil·límetres per metre quadrat; per
obtenir aquest important indicador es recorre al pluviòmetre, i per a la seva representació a el
pluviògraf.

4. CLASSIFICACIONS DELS CLIMES

Les classificacions climàtiques es basen en la definició de tipus de climes repartits seguidament

en famílies que agrupen els tipus emparentats. No obstant això les transicions insensibles
dificulten la definició dels límits entre climes, pel que han estat moltes les classificacions
propostes i molts els criteris de classificació (temperatures, precipitacions, vegetació, límits
biogeogràfics, etc.). Per realitzar una classificació climàtica, o per estudiar un clima en
particular cal recórrer als elements del clima (règim tèrmic, pluviositat, insolació, nuvolositat,
humitat, pressió, evaporació, vents i aridesa. La mesura d'aquestes variables es realitza en les
estacions meteorològiques.
Entre les   classificacions biogeogràfica  (basades en les necessitats hídriques de les plantes),
força utilitzades pels botànics, la més completa és la de Kó'ppen (1900) que després
abandonaria i substituiria per una altra. Comprèn 24 subdivisions bastant evocadores (clima
del boabad, l'olivera, del pingüí ... d'ella han quedat algunes expressions com "clima
estepari"). 
Un segon tipus de classificacions són les pròpiament climàtiques, basades exclusivament en
els fenòmens meteorològics (calor, fred, pluja, sequera, etc.). L'americà Thornthwaite classifica
els climes en funció de dominis climàtics pluvials i tèrmics (exemple: Sicília "subhumit
mesotermo" o CsB'Sd). 
El sistema de Bagnouls i Gaussen és totalment descriptiu i es recolza en la divisió clàssica del
globus en funció de la calor (exemple: Yaunde, hipotermaxérico: 6b; Còrdova, Argentina,
mesoxerocimérico atenuat: 4 c Mes).
L'escola alemanya ha produït classificacions molt curioses com la de Von Hell que va crear un
sistema de 20 tipus en funció dels fluxos de vent (exemple, "clima dels països sota el vent alisi
marítim permanent"), o la de Brunnschweiler i Alissow , basada en les masses d'aire. Cari Troll
se centra en les característiques estacionals (clima amb estiu càlid i humit). 
No obstant això la més estesa és també de Kóppen elaborada entre 1919 i 1923. La seva
simplicitat i rigor justifiquen el seu èxit. s'anomena classificació genètica per que analitza els
factors de cada clima, sobretot temperatura, humitat i vegetació. 
Un tercer tipus de  classificacions són les geogràfiques, que han tingut molt èxit a l'escola
francesa. Emmanuel de Martonne va ser el primer a realitzar una classificació d'aquest tipus
(exemples, clima hel·lè, cantons, portuguès ...). El major mèrit d'aquest concepte consisteix en
la percepció global que implica. No obstant això, de vegades l'elecció d'alguns termes és
arbitrària o vaga. 

4.1. ZONES CLIMÀTIQUES (ESQUEMA)

Seguint la classificació empírica de Kóppen:
1. Climes intertropicals (A):   Són els climes càlid-plujosos. Els defineix la seva elevada
temperatura durant tot l'any (+ 18 °) i les seves elevades precipitacions (+ 750 mm / any)
- Climes equatorials: (Af) El tret definitori és la pluja abundant tot l'any (+ 1500mm / any). Es
donen a Àfrica (Golf de Guinea i Cubeta del Congo) Àsia (Sud de l'Índia, Sri Lanka, península de
Malacca i Indonèsia) i Amèrica (costa occ. De Colòmbia, conca de l'Amazones, Guaianes i illes
de les Antilles), També molts arxipèlags del Pacífic.
- Climes tropicals: (Aw) A l'hivern no es produeixen precipitacions, encara que el total anual és
molt alt a causa de l'abundància de les d'estiu (700-1500mmyaño). Es localitza envoltant al
clima anterior ja que és una degradació del mateix
- Climes monsònics: (Am) hi ha una estació seca ben definida, però durant la plujosa les
precipitacions són més abundants que en el clima tropical. Si es compleix la següent formula:
"precipitacions del mes més sec més grans que 10- (precipitacions anuals en cm dividides entre
25)" el clima serà Am. Es dona a l'Àfrica equatorial i el sud d'Àsia.

2. Climes Desèrtics   (B): Són els climes àrids i es caracteritzen per l'absència o escassetat de
precipitacions (50-20 mm. O menys precipitacions).
- Clima estepari (B) L'estació seca és a l'estiu, de manera que les pluges d'hivern seran millor
aprofitades. Es localitzen en els voltants dels climes mediterranis: (Càlids: Nord d'Àfrica, Síria,
part de l'Iran, sud d'Austràlia i punts de Califòrnia; Temperats: Resta de l'Iran, i Espanya (vall de
l'Ebre, alt Segura i punts de Zamora ); Freds: Interior de Rússia.)
- Clima desèrtic (Bw) L'estació seca és l'hivern i quan plou és sempre estiu pel que l'evaporació
és més gran i l'aprofitament hídric menor. Es localitzen en les proximitats dels Tròpics. (Càlids:
Des del Sàhara fins al mar Roig; Temperats: Namíbia, nord de Xile, sud de Perú i baixa
Califòrnia.)

3. Climes temperats   (C): Són molt variats perquè ocupen la major extensió planetària.
- Clima oceànic (Cf) Es dóna en tot el NW d'Europa, inclòs el nord de Portugal i Espanya.  A la
costa NW de EUA i costa est de Canadà, Sud de Xile, ES d'Austràlia, NE Nova Zelanda i
Tasmània.
- Clima mediterrani (Cs) Al sud d'Europa, Àsia occidental, nord d'Àfrica, costa de Xile, Califòrnia
i sud d'Austràlia.
- Clima temperat amb estació seca a l'hivern (Cw). Es dóna en les façanes occidentals dels
continents. Aquest dels EUA, Est de la Xina, el Japó, Est d'Argentina i Austràlia.

4. Climes Freds (D):   Caracteritzen els climes d'alta latitud però només a l'hemisferi nord (al
sud no hi ha terres emergides) i la temperatura és més rigorosa que en els anteriors.
- Climes de façana occidental (Df). Dels tres és el que presenta major quantitat de
precipitacions que a l'hivern es donen en forma de neu. Nord i centre de Noruega, costa oest
de Canadà i Alaska.
- Climes de façana oriental (Dw). Les temperatures són molt baixes i les precipitacions
escasses. Nord de la Xina, est de Sibèria, NW dels EUA i Vall de Sant Llorenç.
- Climes continentals (Df i Dw). La característica més significativa és la durada i duresa de
l'hivern. Es dóna a l'interior dels continents, des de Polònia al Pacifico i des de les Rocoses als
grans Llacs.

5. Climes de Tundra   (ET) Es donen al voltant dels Pols. Costa nord de Sibèria, Canadà i Alaska.

6. Climes polars   (EF) En els casquets polars Àrtic, Antàrtic i en Groenlàndia.

7. Climes de Muntanya:   Cada domini climàtic té el seu propi clima de muntanya:

- Zona temperada: Alpí (ET), Muntanya atlàntica (Cfc), Tibetà (BWK'w). Muntanyes seques
asiàtiques i part de les Rocoses.
- Zona Intertropical: Equatorial (Cfi). Muntanyes de Colòmbia, Kenya, l'Índia, Sri Lanka, Sumatra
i Borneo, Tropical (Cw). Muntanyes de Mèxic, SW del Perú, est de Bolívia, Zimbabwe, sud de la
cubeta del Congo, els Andes, muntanyes d'Etiòpia i Madagascar, subecuatorial (Cwa, CWL,
CSL). Serralada de l'Himàlaia, Nord d'Indoxina, Sud de la Xina i muntanyes de Hawaii.

4.2. ZONES BIOCLIMÀTIQUES (ESQUEMA)

Les zones bioclimàtiques o bioma son aquelles que comparteixen condicions similars de clima,
fauna i flora. Les variables fonamentals són climàtiques (aigua, llum i temperatura),
topogràfiques (orientació, alçada, pendent) i edàfiques (característiques del sòl: porositat,
permeabilitat, textura, composició, gruix ...). Tots aquests factors apareixen interrelacionats
entre si constituint un mitjà bioclimàtic original per a la vida.

4.2.1. Zona Intertropical.

Zona Tropical: La seva característica és l'abundant pluviositat concentrada en un període de
temps i l'adaptació a això del cicle vegetatiu de les plantes.
- Estepa amb arços. Limita amb les zones semiàrides i la vegetació és de matoll llenyós
discontinu.
- Matollars espinosos tropicals (aquí l'estació plujosa s'allarga una mica més).
- Bosc tropical sec. L'estació seca i la plujosa tenen la mateixa durada i l'estrat
arborescent és bastant dens.
- Bosc monsònic. Dominat pel fenomen dels monsons, és un bosc variat amb lianes i
bambús.
Zona Equatorial: És un conjunt més homogeni que li anterior, el seu seient són els sòls vermells
ferral·lítics.
- Bosc ombròfil, amb pluja constant és la selva sempre verda. Arbres de fulla perenne.
- Bosc semiombròfil o mesofil. Desenvolupat amb menys aportació hídrica i alguns
arbres de fulla caduca.
Sabana: Són formacions herbàcies altes i espesses amb arbres i arbustos de talla variable.
S'assenten en sòls ferral·lítics o ferruginosos segons la major o menor abundància d'aigua
respectivament. Es distingeix entre llençols climàtiques o originals i llençols degradades o
antròpiques.

4.2.2 Zona Extratropical.

hemisferi Boreal
Zona Polar i subpolar
- La Tundra: Baixes temperatures, terra permafrost i vegetació de criptògames i
arbustos.
- La Taiga: S'enriqueix amb espècies arborescents (coníferes de fulla perenne)
Zona temperada pròpiament dita
- Boscos caducifolis (situats entre el bosc boreal i el bosc mediterrani) Robles, faigs,
carpe i landa formació vegetal secundària.
- Boscos mixtos de planifolis i coníferes. Es desenvolupa a Europa en àrees de règim
tèrmic molt contrastat (Rússia, Japó, Corea i la Xina central i als EUA a la regió dels
grans llacs, costa del Pacífic i la vall de Sant Llorenç)
Zona temperada càlida
- Àrees de clima mediterrani. Amb terres bru mediterranis i Terra rosa, aquest mitjà, en
general degradat, té el seu clímax al bosc d'alzines i sureres, encara que actualment la
major part del territori aquesta ocupat per la vegetació degradada, és a dir, la garriga
(en sòl calcari ) i la màquia (en sòl silici).
- Àrees de clima subtropical humit; constitueix un mitjà de transició entre la zona
intertropical i la temperada, sent la flora una barreja d'arbres i arbustos caducifolis
amb altres planifolis perennifolis d'origen tropical.
- Dominis continentals: Estepes. Se situen a l'interior de les grans masses continentals
sobre sòls cherozem. Són formacions obertes amb domini de gramínies xeròfiles. El
seu origen pot ser climàtic o per degradació.
hemisferi Austral
- Zona Polar i subpolar. Es caracteritza per ser un enorme bloc de gel i el
desenvolupament biològic és escàs.
- Zona temperada. Amb predomini de boscos mixtes de gran homogeneïtat florística i
fisiològica.
- Zona temperada càlida. Es donen boscos perennifolis i afinitats amb la flora tropical
que es van degradant i achaparrando segons s'aproximen a les regions més àrides.
 - Estepes. Prenen l'aspecte de llençols amb eucaliptus a Austràlia, són els Veld sud-
africans i la pampa a Argentina.
-
4.2.3. Zones Áridas
- Regions àrides i hiperáridas. Són els deserts, i es localitzen a les zones tropicals i
subtropicals. Són característics d'Austràlia i de menor presència a l'Àfrica i Amèrica del
Sud. La flora es caracteritza per la seva pobresa taxonòmica i la seva adaptació a la
sequera.
- Regions semiàrides: constitueixen un mitjà enriquit respecte de l'anterior ja que la
sequera és menys acusada.
-
4.2.4. Zones de Muntanya
Zones temperades i fredes
- Pis subalpí. Predomini de vegetació arbustiva de fulla perenne adaptada la vent, al fred
i al sòl gelat)
- Pis alpí. Constituït per un prat de gramínies i ciperàcies
- Pis nival. Constituït per un mantell vegetal discontinu amb líquens.
- Zona tropical. Es caracteritzen per la seva gegantisme, són sotaboscos alts i densos
gairebé impenetrables (Colòmbia, els Andes, Malàisia ...).

5. EL TEMPS I EL CLIMA COM CONDICIONANTS DE LES ACTIVITATS HUMANES 

Des dels inicis de la humanitat sempre ha existit una relació estreta entre el clima i les
activitats humanes. Les condicions extremes de temperatura i humitat dificulten i fins i tot
impedeixen les activitats laborals i intel·lectuals. Per això, encara hi ha casos de poblacions
adaptades a situacions climàtiques extremes, gran part de la població del planeta s'assenta en
zones climàtiques temperades i en algunes tropicals.
Així doncs, l'ésser humà, tot i no estar determinat, és a dir que la llibertat de l'home estava
dirigida en grau de major o menor necessitat pels factors del medi físic, sí que es troba
condicionat per les contingències mediambientals, sobretot a l'hora de desenvolupar
econòmicament un territori, regió o país. Aquests condicionaments estan en proporció inversa
al desenvolupament tecnològic, és a dir, a major avanç tècnic, menys dependència dels
avatars mediambientals. 
Tanmateix, són molts els aspectes de la vida diària que depenen en major o menor grau del
coneixement que es tingui sobre el clima: agricultura, indústria, comerç (especialment el que
es fa per mitjà de la navegació terrestre i marítima), transports,... són activitats que tenen molt
en compte les previsions sobre el temps atmosfèric.
També les causes bioclimàtiques són determinants quan l'home busca fixar la seva residència,
en general, ha preferit assentar-se en zones temperades, encara que pot adaptar-se a climes
molt inhòspits, és el cas dels esquimals. Les zones buides es corresponen amb climes freds,
molt plujosos, o molt secs, que han estat motiu de rebuig dels assentaments humans.
L'hàbitat es fa servir per designar un agrupament humà en un determinat lloc. És en l'hàbitat
rural on es explica millor la influència del medi bioclimàtic. L'hàbitat rural dispers es deu
principalment a l'abundància d'aigua, el trobem a Europa Occidental, Amèrica del Nord,...
L'hàbitat rural concentrat al voltant d'un nucli es deu a la manca d'aigua principalment, que
obliga a la concentració al voltant del lloc on el seu obtenció és fàcil. En les construccions
d'habitatges també es nota la influència del clima: teulades pronunciats on plou molt, cases
ancorades per a la reflexió dels raigs solars, patis interiors, teulades o terrats per a
l'aprofitament de les aigües de pluges en llocs àrids,...
En el sector primari, els diferents productes agraris i ramaders exigeixen unes condicions
d'humitat i temperatura per al seu desenvolupament, per això, l'home selecciona els cultius i
espècies animals més apropiades per cada clima. Per exemple, en el medi mediterrani: l'estiu
sec i càlid determina l'existència d'una ramaderia transhumant; la irregularitat de les pluges de
primavera, propicia una agricultura biennal. la producció agrícola ve determinada en gran part
per la insolació i per les aigües, així, gran quantitat de productes agrícoles només es donen en
determinats climes: com el cafè, les taronges, plàtans, cotó, arròs,...
Per contra, el temps i el clima exerceixen poca incidència en el sector secundari, podríem citar
els horaris laborals que han d'aprofitar al màxim la llum solar, com els d'estiu i d'hivern, o les
jornades intensives i de demà. En algunes activitats industrials varien les condicions de treball
depenent del factor clima (descansos, mitjans de protecció de les inclemències del temps,
plusos per males condicions climàtiques, ...).
En el sector terciari seva influència és més gran que el secundari. El clima influeix en gran
manera al sector de transports marítims i aeris, serveis de protecció civil davant catàstrofes
naturals (inundacions, ...), i sobre tot en activitats turístiques i d'oci (turisme d'estiu: platges,
muntanya; hivern: turisme de la neu; esports nàutics, muntanyisme, aeronàutics, ...).
D'altra banda, considerem oportú fer esment a la contaminació atmosfèrica, ja que afecta de
manera directa a milions de persones de tot el món, i molt especialment a aquelles que viuen
en grans nuclis urbans.
Els efectes produïts per la contaminació atmosfèrica en aquestes zones són molt variables,
destaquem els següents: olors desagradables i deteriorament general del medi ambient; danys
sobre la salut humana, amb incidència especial sobre l'aparell respiratori; reducció de la
visibilitat; danys sobre la vegetació, ja que molts contaminants atmosfèrics com l'etilè o els
nitrats de peroxiacilio tenen un caràcter marcadament fitotòxic; danys sobre els animals, tant
per inhalació directa dels contaminants com per ingestió de vegetals impregnats; danys sobre
els materials, el cas més conegut és l'anomenat mal de pedra.
A escala global hem de citar els efectes nocius conseqüència de la pluja àcida, la destrucció de
la capa d'ozó i l'increment de l'efecte hivernacle.

CONCLOEM destacant la importància del coneixement de la naturalesa dels canvis climàtics, no

només per la necessitat humana de satisfer la seva natural curiositat, sinó perquè permetrà
assentar les bases científiques per una previsió fiable a mig i llarg termini. L'única decisió
assumible en l'actualitat és la d'evitar la contaminació atmosfèrica en la mesura del possible,
pels efectes perniciosos i de cas irreversibles que pogués generar. El futur control del clima és
avui un objectiu quimèric, però potser sigui un dia factible per als especialistes en l'estudi de
l'atmosfera.

9 BIBLIOGRAFIA

Vicens vives.
Polis.
http://www.licetthema.es/mediapool/103/1031041/data/TEMA_4_Historia.pdf