Pa de pagès.

39 versos lliures.
Parteix d'una experiència traumàtica «em van volar el cap», situada en un punt més o menys definit
del passat.

El primer vers insisteix per mitjà de la repetició el distanciament del jo poètic en relació a
l'experiència traumàtica: «Abans d'ahir, d'abans d'ahir, d'abans d'ahir de l'altre».

No sabem qui li va volar el cap. El subjecte elidit en tercera persona del plural no es refereix
necessàriament a una pluralitat, sinó que manifesta la vaguetat de l'agent.

El jo poètic s'ocupa de l'experiència dolorosa, però durant el poema en cap moment no es refereix al
causant d'aquesta situació. No sabem, tampoc, del cert, si aquesta experiència traumàtica és de
naturalesa amorosa, encara que pels elements que apareixen en el poema ho podríem deduir.

La constatació del tercer vers, pla i contundent, ens fica de ple en una poètica del dolor i el
sofriment: «Fa mal que et volin el cap».

El subjecte poètic vol plorar, per expressar aquest dolor, per expiar-lo, per purificar-se a través de
l'experiència dolorosa, si hem de fer cas del tractament de les llàgrimes com un fluid net, per part
de Júlia Kristeva, però no troba les llàgrimes.

En aquest punt el jo poètic comença una recerca desesperada de les llàgrimes. Els ulls ja no són al
cap, perquè el cap ha desaparegut, i busca les llàgrimes dins les ungles dels dits (un racó brut del
cos humà, on només hi troba «la pols, la suor, els brins de tabac» i «2 ulls ressecs que em miraven
esgarrapant-me»).

Ens hem de fixar en què la situació s'experimenta bàsicament a través de dos sentits corporals, la
vista i el tacte. La vista és l'únic dels sentits que se situen al cap que ha sobreviscut, migrant a la
punta dels dits, i per tant fusionant-se amb el tacte.

Aquests dos ulls secs, «rasats» són «dos camps de blat d'agost, rasats, plens de rostolls i pedra», i
immediatament acuden els ocells que s'enduen les llavors amb el bec.

El subjecte poètic descriu la precarietat en què es troba: «No sabia on tenia les llàgrimes / i dels ulls
no en podia fer NI PA». Les majúscules de la grafia ens fan donar una importància especial a
aquesta absència de PA. Hi podem veure alguna referència a la forma sagrada? Al pa entès com a
substància? Al Pa de Vida, per exemple, del final de les Elegies de Vallvidrera de Vinyoli? Es
possible, si atenem a l'ús intensiu dels elements de la litúrgia per part de la poeta lleidetana. Sense
anar més lluny, al següent poema del llibre, «Poema de l'amor mort», en què un capellà combrega
amb dues galetes maria, i sobretot al següent poemari, «Missa pagesa».

Com que no pot fer pa, el jo poètic decidieix demanar-lo: posa un anunci al diari i demana per
telèfon pa de pagès mentre escriu 5 línies desesperades.