Ofimática U1

Tecnologia i comunicacions
digitals, i processament de
dades
Roser Agustí Cambras, G. Isabel Aller Castro, Roser Ferrer Guardiola,
Eduardo Latorre Jarque, Ada Lluch Rossell, Ruben Pino Garcia i M.
Antònia Rossell Olivé
adaptació de continguts: Ada Lluch Rossell, M. Antònia Rossell Olivé i Manuela
Torres Risco
Ofimàtica i procés de la informació

Ofimàtica i procés de la informació Tecnologia i comunicacions digitals, i processament de dades
Índex
Introducció 7
Resultats d’aprenentatge 9
1 Manteniment bàsic d’equips, aplicacions i xarxa 13

1.1 Elements de ’hardware’: maquinari, perifèrics i accessoris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.1.1 Dispositius interns . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.1.2 Dispositius externs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.2 Elements de ’software’: programes privatius i lliures, configuració, aplicacions i utilitats
essencials. Instal·lació i desinstal·lació de programes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.2.1 Programes privatius i lliures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.2.2 Configuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.2.3 Aplicacions i utilitats essencials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.2.4 Instal·lació i desinstal·lació de programes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.3 Identificació de les eines (’software’) per treballar la informació: textual, numèrica, dades,
presentacions, imatges, d’àudio i de vídeo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.3.1 Paquets ofimàtics: informació textual, numèrica, dades i presentacions . . . . . . . . 25
1.3.2 Tractament d’imatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.3.3 Tractament d’àudio i de vídeo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.4 Sistemes operatius: tipus, usuaris, permisos i configuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.4.1 Tipus de sistemes operatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.4.2 Usuaris i permisos als sistemes operatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.4.3 Configuració dels sistemes operatius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.5 Xarxes. Tipus de xarxes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.5.1 Extensions geogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.5.2 Titularitats de la xarxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.5.3 Topologies de la xarxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.5.4 Mitjans de transmissió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.5.5 Models funcionals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
1.6 Xarxes locals: components, configuracions principals, intercanvi i actualització de recursos . . 38
1.6.1 Components . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
1.6.2 Configuracions principals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
1.6.3 Intercanvi i actualització de recursos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
1.7 Realització de còpies de seguretat del sistema informàtic de l’empresa, i de còpia d’imatges fixa
del sistema . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
1.7.1 Còpia de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
1.7.2 Imatge del sistema . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
1.8 Necessitats dels entorns d’explotació i requeriments de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . 46
1.8.1 Necesitats dels entorns d’explotació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
1.8.2 Requeriments de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
1.8.3 Actualitzacions de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
1.9 Components i complements de les aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
1.9.1 Extensions en LibreOffice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
1.10 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovació d’integritat . . . . . . . . . . . . . . 50

1.10.1 Resolució de problemes en la instal·lació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
1.10.2 Configuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
1.11 Diagnòstic i resolució de problemes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 56
1.11.1 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic . . . . . . . . . . . . . . . . 56
1.12 Manuals tècnics sobre incidències informàtiques. Protocols d’actuació i report als serveis
tècnics informàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
1.12.1 Ajuda en línia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
1.12.2 Suport tècnic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
1.13 Identificació de virus i amenaces existents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
1.13.1 Tipus de programari malintencionat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
1.13.2 Indicis d’anomalies a l’ordinador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
1.14 Programari de seguretat. Tipus. Instal·lació: antivirus, antiespies, tallafocs, entre d’altres . . . 61
1.14.1 Antivirus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
1.14.2 Antiespies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
1.14.3 Tallafocs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
1.14.4 Desinfecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
1.15 Normes de seguretat bàsiques per a evitar infeccions per virus o altres intrusions . . . . . . . 63
2 Gestió de correu i agenda electrònica 65

2.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic. Dominis. Protocols . . . . . . 65
2.1.1 Protocols del servei de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
2.2 Tipus de comptes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
2.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
2.3 Entorns de treball: configuració i personalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
2.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
2.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3 . . . . . . . . . . . . . . . 76
2.3.3 Gestió del correu brossa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
2.3.4 Creació de regles i filtratges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
2.3.5 Signatura automàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
2.3.6 Complements . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
2.3.7 Certificats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
2.4 Plantilles i signatures corporatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
2.5 Fòrums de notícies (’news’): configuració, ús i sincronització de missatges . . . . . . . . . . 84
2.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
2.6 La llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
2.6.1 Les llistes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
2.6.2 Crear un contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
2.6.3 Importar la llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
2.7 Gestió de correus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
2.7.1 Tipus de gestors de correus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
2.7.2 Classificació del correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
2.7.3 Eines de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
2.7.4 Navegació pels missatges i fils de conversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
2.7.5 Paràmetres de connexió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
2.7.6 Formats d’emmagatzematge de la informació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
2.8 Gestió de l’agenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
2.9 Sincronització amb dispositius mòbils. Aplicacions per a dispositius mòbils . . . . . . . . . . 97
2.9.1 Procediment de sincronització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97

2.9.2 Aplicacions per a dispositius mòbils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98
3 Escriptura de texts segons la tècnica mecanogràfica 101

3.1 Actitud corporal davant del terminal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
3.1.1 Pauses en el treball . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102
3.1.2 Canvi de postura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102
3.1.3 Relaxació visual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
3.1.4 Postura correcta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
3.2 Composició d’un terminal informàtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
3.2.1 Pantalla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
3.2.2 Teclat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106
3.2.3 Ratolí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107
3.3 Teclat QWERTY i altres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107
3.4 Tecles d’escriptura, numèriques, d’edició i de funció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
3.4.1 En les màquines d’escriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108
3.4.2 En els ordinadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
3.5 Tipologia de teclats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109
3.6 Col·locació dels dits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110
3.6.1 La posició del cos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
3.6.2 La posició de les mans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
3.6.3 Les fileres del teclat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
3.7 Desenvolupament de la destresa mecanogràfica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
3.7.1 La filera normal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
3.7.2 La filera superior o dominant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
3.7.3 La filera inferior . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118
3.8 Majúscules, numeració i signes de puntuació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
3.8.1 Les majúscules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
3.8.2 Els accents, la dièresi i altres signes de puntuació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
3.8.3 Els números . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 122
3.9 Escriptura de paraules simples . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124
3.9.1 Exercitació de les diferents fileres del teclat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
3.9.2 Exercitació del teclat numèric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 126
3.10 Escriptura de paraules i frases de dificultat progressiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
3.11 Escriptura de texts amb velocitat controlada en les dues llengües oficials i anglès . . . . . . . 127
3.11.1 Adquirir velocitat al teclat estàndard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
3.11.2 El control del temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129
3.12 Correcció d’errors. Correctors automatitzats. Correcció de textos en diversos idiomes . . . . . 130
3.12.1 Tecla de retrocés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130
3.12.2 Correctors automatitzats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131
3.12.3 Correctors de textos en diversos idiomes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131
Ofimàtica i procés de la informació 7 Tecnologia i comunicacions digitals, i processament de dades
Introducció
L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació digital a les empreses

ajuda al desenvolupament de les activitats de les persones que hi treballen, i
les fa més productives. Les tecnologies de la informació componen el conjunt
de recursos necessaris per manipular la informació i, particularment, els ordina-
dors, els programes informàtics i les xarxes que es necessiten per convertir-la,
emmagatzemar-la, administrar-la, transmetre-la i trobar-la.
En la unitat “Tecnologia i comunicacions digitals, i processament de dades”

adquirireu les principals nocions per al manteniment bàsic d’un equipament
informàtic, coneixereu com gestionar el correu electrònic i l’agenda electrònica, i
aprendreu a mecanografiar textos de forma eficient.
En l’apartat “Manteniment bàsic d’equips, aplicacions i xarxa” coneixereu el

maquinari, els perifèrics i els accessoris; sabreu com és el programari lliure
i el privatiu, veureu els tipus de llicències de programari i els drets d’autoria,
aprendreu com s’instal·len i actualitzen aplicacions informàtiques, estudiareu les
formes d’organització dels sistemes informàtics a les empreses, veureu els tipus
de xarxes, quins sistemes operatius són lliures i quins privatius, identificareu els
requisits mínims i òptims per al funcionament de les aplicacions, coneixereu els
procediments de diagnòstic i resolució de problemes, i finalment les mesures de
seguretat i prevenció que cal aplicar.
En l’apartat “Gestió de correu i agenda electrònica” aprendreu com es gestionen el

correu i l’agenda electrònica, identificareu i diferenciareu els diferents proveïdors
de correu electrònic i els programes de gestió de correus, sabreu com es creen
comptes de correu electrònic, personals i corporatius, estudiareu com funciona
la llibreta d’adreces i, per acabar, veureu les diferents opcions de treball d’una
agenda electrònica.
En l’apartat “Escriptura de textos segons la tècnica mecanogràfica” estudiareu les

principals normes d’ergonomia quant a l’actitud corporal davant d’un terminal
informàtic, coneixereu els diferents tipus de teclats i adquirireu la tècnica mecano-
gràfica que us permeti mecanografiar textos amb una velocitat considerable i amb
les mínimes errades possibles.
Per treballar el contingut d’aquesta unitat és recomanable que llegiu acuradament

el material per entendre tots els conceptes que s’hi tracten, i que realitzeu les
activitats i els exercicis d’autoavaluació.
Per a l’apartat on es desenvolupen les tècniques mecanogràfiques, és important

que practiqueu els exemples i les activitats des del primer dia, i amb constància
periòdica, per anar adquirint la destresa i seguretat que es requereixen per superar
la Unitat Formativa al final del seu període lectiu.
Resultats d’aprenentatge
En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:
1. Manté en condicions òptimes de funcionament els equips, aplicacions i

xarxa, instal·lant i actualitzant els components de hardware i software
necessaris.
• Realitza proves de funcionament dels equips informàtics.

• Comprova les connexions dels ports de comunicació.
• Identifica els elements bàsics d’equipament (hardware) i programari
(software) d’un sistema en xarxa.
• Caracteritza els procediments generals d’operacions en un sistema de
xarxa.
• Utilitza les funcions bàsiques del sistema operatiu.
• Aplica mesures de seguretat i confidencialitat, identificant el programa
tallafocs i l’antivirus.
• Comparteix informació amb altres usuaris de la xarxa.
• Executa funcions bàsiques d’usuari: connexió, desconnexió, opti-
mització de l’espai d’emmagatzemament, utilització de perifèrics,
comunicació amb altres usuaris i connexió amb altres sistemes o
xarxes, entre d’altres.
• Configura aplicacions segons els criteris establerts, identificat els
requisits mínims i òptims per al funcionament d’aplicacions.
• Identifica i estableix les fases del procés d’instal·lació, desintal·lació i
actualització del programari lliure i privatiu.
• Resol problemes, en el seu àmbit de competència, en la instal·lació o
integració amb el sistema informàtic.
• Supervisa la documentació d’incidències informàtiques segons les es-
pecificacions establertes i les reporta als serveis tècnics corresponents.
• Elimina i/o afegeix components de la instal·lació en l’equip.
• Reconeix les llicències de programari i els drets d’autoria.
• Garanteix i programa còpies de seguretat i còpies d’imatge fixa dels
equips informàtics de l’empresa.
• Utilitza amb agilitat programari de tractament d’informació escrita i
numèrica i configurat en llengua anglesa.
2. Gestiona el correu i l’agenda electrònica o PDA (Personal Digital Assistant),

utilitzant aplicacions específiques.
• Identifica i diferencia proveïdors de correu electrònic, gratuïts i de

pagament, programes servidors de correu i protocols, dominis, i
programes de gestió de correus.
• Crea diversos comptes de correu electrònic, personals i corporatius,

descrivint els elements que el componen i n’analitza les prestacions.
• Utilitza l’aplicació de correu electrònic.
• Configura diferents tipus de comptes de correu i agenda electrònics.
• Analitza les necessitats bàsiques de gestió de correu i agenda electrò-
nica.
• Realitza la gestió administrativa dels comptes de correu, personals i
corporatius, i de les agendes electròniques corresponents, segons els
protocols establerts.
• Connecta i sincronitza agendes de l’equip informàtic amb dispositius
mòbils.
• Identifica l’emissor, destinatari i el contingut en un missatge de correu.
• Aplica filtres de protecció de correu no desitjat.
• Canalitza la informació a tots els implicats.
• Comprova la recepció del missatge configurant l’avís de rebuda.
• Organitza les safates d’entrada i sortida creant etiquetes, carpetes,
filtres i altres opcions de gestió.
• Registra l’entrada o sortida de correus.
• Imprimeix, arxiva o elimina els missatges de correu.
• Aplica les funcions i utilitats que ofereix l’agenda electrònica com a
mètode d’organització del departament.
• Connecta i sincronitza agendes de l’equip informàtic amb dispositius
mòbils.
3. Processa textos alfanumèrics habitualment utilitzats a l’empresa, prioritàri-

ament en un teclat estès, aplicant les tècniques mecanogràfiques.
• Organitza els elements i espais de treball.

• Manté l’actitud corporal correcta i les condicions òptimes segons les
prescripcions ergonòmiques amb equipaments informàtics diversos.
• Identifica la posició correcta dels dits a les files del teclat alfanumèric.
• Identifica les funcions de posada en marxa del terminal informàtic.
• Utilitza coordinadament les línies del teclat alfanumèric i les tecles de
signes i puntuació.
• Utilitza el mètode d’escriptura al tacte en paràgrafs de dificultat
progressiva i en taules senzilles, en les dues llengües oficials.
• Transcriu textos alfanumèrics, en les dues llengües oficials i en llengua
anglesa, controlant la velocitat (mínim de 200 pulsacions per minut)
i la precisió (màxim una falta per minut) amb l’ajuda d’un programa
informàtic.
• Utilitza diferents tipus de teclats amb correcció ergonòmica, habilitat
digital, velocitat i precisió.
• Empra amb agilitat les tecles d’edició, i les tecles de funció que
substitueixen el ratolí o altres perifèrics d’entrada.
• Usa amb agilitat els teclats tàctils, i els teclats virtuals o en pantalla.
• Aplica les normes de presentació dels diferents documents de text.
• Localitza i corregeix els errors mecanogràfics, ortogràfics i sintàctics.
1. Manteniment bàsic d’equips, aplicacions i xarxa
Com en qualsevol màquina, un bon manteniment del nostre ordinador ens per-
metrà treure’n un millor rendiment del seu funcionament. Aquest manteniment
consisteix en una sèrie de procediments tant a nivell de maquinari com també, i
sobretot, a nivell de programari.
És important fer una bona previsió de les necessitats d’una empresa o qualsevol
altra tipus d’usuari i trobar les aplicacions informàtiques que millor les puguin
resoldre, en les quals s’hi poden afegir complements per augmentar les seves
funcionalitats.
Avui dia ja no podem concebre un ordinador com un aïllat, sinó connectat al món a
través de xarxes informàtiques. Un bon disseny de la xarxa, segons les necessitats
de l’usuari, i l’ús dels dispositius i les configuracions adequats, és fonamental per
obtenir el màxim rendiment dels nostres equips.
Però quan compartim informació també correm el risc de compartir perills i

amenaces. Per això hem de protegir els nostres equips i seguir unes normes de
seguretat, i si no hi hem arribat a temps, haurem de saber detectar els problemes
i reparar els danys.
1.1 Elements de ’hardware’: maquinari, perifèrics i accessoris

CPU
L’estructura externa d’un equip informàtic consta bàsicament de quatre elements La CPU (central process unit,
unitat central de procés) és el xip
que permeten establir la relació directa entre l’usuari del sistema i la CPU, com es central en el qual es ba sa el
funcionament de l’ordinador.
pot veure en la figura 1.1. Aquest xip governa la màquina
en el sentit més ampli de la
paraula.
F i g u r a 1 . 1 . Estructura externa d’un equip informàtic
Són els següents:
• Unitat central: habitualment té forma de caixa tancada i concentra la CPU

o microprocessador, la memòria del sistema, les unitats d’emmagatzematge
i les connexions d’entrada i sortida.
• Monitor: pantalla de visualització, que és la via de comunicació principal

entre l’ordinador i l’usuari.
• Teclat: juntament amb el ratolí, és la manera que té l’usuari de comunicar-

se amb l’ordinador, en aquest cas en mode text.
• Ratolí: juntament amb el teclat, és la manera que té l’usuari de comunicar-

se amb l’ordinador, en aquest cas en mode gràfic.
Tot aquest material constitueix el maquinari de l’ordinador (hardware, ‘ferramen-

ta, material dur’); és a dir, la part física:
• Circuits.
• Cables.
• Dispositius.
El hardware (maquinari) és el sistema físic que compon l’ordinador, amb

totes les parts de què consta.
Així mateix, l’usuari necessita alguna cosa que faci d’intèrpret entre ell i l’ordi-
nador. Aquesta feina d’intèrpret és el que fa tota una categoria que s’anomena
programari (software, ‘material tou’) i que inclou, a grans trets, tres grans grups
de programes:
• Sistema operatiu.
• Programes d’usuari.
El programari és el sistema
lògic que governa • Controladors de maquinari.
l’ordinador, amb totes les
parts de què consta.
En la figura 1.2 podeu veure un diagrama molt resumit de com funciona un sistema
informàtic.
De l’esquema de la figura 1.2 es pot deduir que l’usuari posa a funcionar els seus
programes sobre el sistema operatiu, i que això és l’únic que veu.
Efectivament, és així: si la CPU és d’un tipus o d’un altre, per exemple, l’usuari
no s’ha de preocupar perquè pot estar fent servir el mateix sistema operatiu
amb els mateixos programes (situació que s’anomena ser transparent a l’usuari).
En resum, si l’equip funciona correctament, a l’usuari no li importa quina n’és
l’estructura interna.
Figura 1.2 . Esquema de funcionament d’un sistema informàtic
Sota la categoria de maquinari hi ha una sèrie de dispositius interns i externs

que poden ser de presència obligada o no en un equip informàtic. D’altra banda,
aquests dispositius poden tenir característiques molt diverses.
1.1.1 Dispositius interns
Els dispositius interns són tots els components electrònics que estan
dissenyats per ser instal·lats dins de la caixa de l’ordinador i que estan
interconnectats entre ells amb cables anomenats busos.
Els dispositius interns més habituals són els següents:
• Placa base, CPU i memòria.
• Font d’alimentació.
• Disc dur.
• Altres unitats d’emmagatzematge.
Placa base, CPU i memòria
El nucli central d’un ordinador està format per l’associació entre la CPU i la
memòria, i aquests dos elements són els que marquen, en general, la potència
del sistema, concretament en termes de:
• Velocitat de rellotge de la CPU.

• Capacitat de memòria RAM.
Aquests elements (CPU i memòria RAM) se situen sobre el que s’anomena

placa base de l’ordinador que, a més, habitualment disposa dels connectors i
controladors següents:
La memòria RAM i la
memòria ROM
La memòria de treball d’un
ordinador és de tipus RAM • Connectors per a l’alimentació del sistema.
(random access memory) i
s’esborra en treure-li
l’alimentació elèctrica. La
memòria que no s’esborra • Controladors de discos.
s’anomena ROM (read only
memory), però no s’hi pot
escriure en condicions normals i, • Connectors per a l’expansió del sistema (ports d’expansió), que acostumen
per tant, es dedica a altres
tasques dins del sistema, com ara a ser de tipus AGP i PCI.
desar configuracions de
maquinari.
• Controladora de so.
• Controladora de xarxa de tipus Ethernet.
• Controladores d’entrades i sortides en sèrie, en paral·lel i USB.
• Controladors de teclat i ratolí.
A cadascun d’aquests ports i controladors s’aniran connectant altres dispositius,

com ara discos, impressores, teclat, targeta gràfica, etc. Podeu veure l’aspecte
d’una placa base qualsevol en la figura 1.3.
F i g u r a 1.3. Placa base
Font d’alimentació
La font d’alimentació es fa servir per donar energia a tots els dispositius que hi
ha a l’interior de la caixa de la unitat central. Se sol trobar integrada a la carcassa
metàl·lica de la caixa, com es pot apreciar en la figura 1.4.
Figu r a 1 . 4 . Font d’alimentació integrada a la caixa de l’ordinador
Disc dur
El disc dur és el sistema d’emmagatzematge massiu que té un ordinador. És on

hi haurà dipositat tot el que fa referència al programari que hi hagi en el sistema:
• Sistema operatiu instal·lat i fitxers de configuració.
• Controladors de maquinari instal·lats.
• Programes d’usuari instal·lats.
• Dades dels usuaris (fitxers emmagatzemats).
En la figura 1.5 podeu veure l’aspecte interior d’un disc dur. Bàsicament està
format per un conjunt de discos rígids superposats, que es llegeixen i s’escriuen
mitjançant uns capçals electromagnètics que viatgen per la superfície del disc.
F i g u r a 1 . 5 . Aspecte interior d’un disc dur
En la figura 1.6 podeu veure l’aspecte final d’un disc dur instal·lat en una caixa.
F i g u r a 1.6. Disc dur ja instal·lat (el dispositiu inferior)
Altres unitats d’emmagatzematge
Altres unitats d’emmagatzematge molt habituals en un sistema informàtic estàn-

dard són les següents:
• Unitat de disc flexible (floppy disk) o disquetera: de capacitat molt baixa,

existeix només de cara a la portabilitat de les dades, però amb la irrupció
dels sistemes d’emmagatzematge USB ha caigut en desús.
• Unitat de CD / DVD / BD: d’ús molt generalitzat, permeten emmagatzemar

una gran quantitat de dades en discos òptics.
1.1.2 Dispositius externs
Els dispositius externs, o perifèrics externs, són tots els aparells que
connectem a la unitat central mitjançant algun dels ports que es troben a
disposició de l’usuari.
Actualment, el port més utilitzat per connectar els perifèrics és el port USB i per
això, els ordinadors cada cop tenen més ports d’aquest tipus.
Els dispositius externs més habituals són els següents:
• Monitor (pantalla).
• Teclat i ratolí.
• Escàner.
• Impressora.
Monitor
Elmonitor és el dispositiu que s’encarrega de la presentació de les dades a l’usuari.
Va associat a la targeta gràfica (vegeu la figura 1.7), que s’instal·la inserida sobre
la placa base de l’ordinador, habitualment al connector AGP que té la placa.
Entre la targeta gràfica i el monitor configuren la potència gràfica de l’ordinador,

en termes del següent: Píxel és l’expressió d’imatge
mínima que es presenta en
un moment donat; cadascun
dels punts que conformen la
imatge és un píxel.
• Resolució màxima que es pot assolir: s’expressa donant les dimensions de
la pantalla en píxels quadrats, per exemple, 1.024 × 768.
• Profunditat de color: s’expressa en el nombre de bits amb què es codifiquen

els colors en pantalla, per exemple, 32 bits.
Figu r a 1 . 7 . Targeta gràfica de bus AGP
Teclat i ratolí
Imprescindibles en un ordinador estàndard, són els dispositius necessaris perquè

l’usuari pugui treballar amb l’ordinador: el teclat i el ratolí.
Es connecten a l’ordinador mitjançant els ports USB o els PS/2; aquests darrers,
de forma rodona.
Escàner
L’escàner és un dispositiu que digitalitza imatges per poder fer-ne el tractament

posterior a l’ordinador. Habitualment es connecta al port USB. La qualitat de
l’escàner es mesura en termes de la quantitat de punts per polzada que és capaç
de generar en digitalitzar una imatge, procés que rep el nom de digitalització.
Lògicament, com més resolució té una imatge més gran és l’arxiu que la conté.
Impressora
La impressora és un dispositiu que genera còpies en paper de documents enviats

des de l’ordinador.
Es connecta a la màquina mitjançant el port paral·lel o el port USB.
N’hi ha de molts tipus, però els més habituals són els següents:
• Injecció de tinta.
• Làser.
Les seves característiques es defineixen en termes del següent:
• Resolució (punts per polzada) que manipula.
• Tractament del color (B/N o color).
1.2 Elements de ’software’: programes privatius i lliures,

configuració, aplicacions i utilitats essencials. Instal·lació i
desinstal·lació de programes
Com a software (programari) entenem el conjunt de programes i

instruccions encarregades que el hardware (maquinari) faci la seva funció.
El software es pot dividir en tres grans categories:
• Software del sistema: corresponent al Sistema Operatiu. És el conjunt de

programes que administren els recursos del hardware i controlen les tasques
de l’ordinador.
• Software d’aplicació: són els programes que permeten als usuaris realitzar
les diferents tasques, com el tractament de textos, la gestió de bases de dades
i similars.
• Software de programació: és el conjunt de llenguatges de programació,

compiladors, intèrprets d’instruccions, etc. utilitzats pels programadors.
1.2.1 Programes privatius i lliures
Un programa està compost per un conjunt d’ordres o instruccions que

l’ordinador seguirà per realitzar les operacions corresponents.
Generalment, un programa indica a la màquina com a partir d’unes dades

d’entrada, aconseguir-ne unes de sortida.
Segons les corresponents llicències d’utilització, podem distingir entre els progra-
mes privatius (o propietaris) i lliures:
• El programari privatiu és qualsevol programari amb restriccions en l’ús

o modificació privada, o amb restriccions en la còpia i publicació de
versions modificades o no modificades. Normalment el seu codi font no
és disponible, o bé ho és sota restriccions.
• Elprogramari lliure (en anglès free software) és el programari que pot ser
usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït
bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé
amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també
tindran aquests drets.
No s’ha de confondre el programari lliure amb el programari gratuït (en anglès

freeware): aquest últim inclou, en algunes ocasions, el seu codi font encara que
no sigui lliure, i no se’ns asseguren els drets a la modificació i redistribució del
programa.
Alguns tipus de programaris privatius gratuïts són:
• Programari de prova (shareware): amb algunes opcions i funcionalitats

bloquejades que només són de pagament; o bé, només és gratuït un període
de temps.
• Programari de publicitat (adware): conté publicitat que es pot retirar si

es passa a la versió de pagament.
1.2.2 Configuració
En informàtica, quan es parla de configuració es refereix al fet d’escollir

entre les diferents opcions que caracteritzen els diversos elements d’un
ordinador, ja siguin programes, el sistema operatiu o elements de hardware,
per tal de personalitzar-los perquè s’executin com definim.
Aquestes opcions s’acostumen a determinar durant la instal·lació, però de tota

manera aquest conjunt d’informació també es podrà modificar més endavant si
es considera necessari.
Podem distingir entre dos tipus de configuració:
• Configuració predeterminada: és aquella que ve per defecte.

• Configuració personalitzada: és aquella que definirà l’usuari segons els

seus interessos o necessitats.
1.2.3 Aplicacions i utilitats essencials
Una aplicació és un tipus de programa informàtic que s’acostuma a executar

sobre el sistema operatiu i que permet a un usuari, utilitzant un ordinador,
realitzar una o diverses tasques específiques (com navegar per Internet,
gestionar el correu, explorar el disc dur, editar textos, jugar, etc). Un altre
tipus de programa són les utilitats, que ajuden a mantenir o realitzar altres
tasques generals com analitzar, configurar i optimitzar l’equip.
Tot ordinador és important condicionar-lo a les necessitats de l’usuari i optimitzar-

lo per tal de treure’n el màxim rendiment en les tasques diàries. Per això presentem
un seguit d’aplicacions i utilitats recomanables a considerar:
• La seguretat informàtica és un aspecte bàsic a tenir en compte, per això

s’haurien de tenir instal·lats un antivirus i un antispyware per prevenir de
possibles atacs. (AVG)
• Conjuntament, també seria necessari disposar d’un bon optimitzador per

millorar el rendiment general de l’equip, eliminant arxius temporals, his-
torials de cerca i navegació, o fins i tot desinstal·lant aplicacions de forma
definitiva. (CCleaner)
• Amb un navegador competent es podrà treure un bon profit d’Internet.

(Mozilla Firefox)
• I per gaudir dels diferents arxius multimèdia, caldrà un potent reproductor

amb compatibilitat amb la majoria de formats d’àudio i vídeo existents.
(VLC)
• També es necessitarà una aplicació que permeti descarregar aquells con-

tinguts per després reproduir localment, un gestor de descàrregues, i
preferiblement compatible amb el màxim de protocols com HTTP, HTTPS,
FTP, etc. (FlashGet)
• Moltes vegades segur que s’hauran d’utilitzar arxius comprimits, i per poder-
los visualitzar serà necessari un programa compressor. (WinRar)
• Per realitzar funcions d’oficina serà fonamental disposar d’eines ofimàti-

ques, com són els processadors de text, fulls de càlcul o programes per fer
presentacions. (LibreOffice)
1.2.4 Instal·lació i desinstal·lació de programes
Els ordinadors, per si sols, no són capaços de realitzar operacions, per molt simples
que puguin ser. Per això s’hi hauran d’instal·lar programes (software), que són
els que contenen les instruccions necessàries perquè un ordinador faci la tasca
corresponent.
Instal·lació
Actualment el procés d’instal·lació es realitza, en la majoria de casos, amb l’ajuda

d’assistents o programes instal·ladors que proporcionen instruccions detallades
dels passos a seguir i converteixen la instal·lació en una operació relativament
senzilla de fer.
Existeixen diferents tipus d’instal·ladors, però tots segueixen més o menys els
mateixos passos i anirem avançant per les següents pantalles:
1. Benvinguda. El primer que ens apareixerà serà la finestra de benvinguda,

que conté la informació del programa que anem a instal·lar. Simplement
pressionarem “Següent” (Next, en anglès) per continuar.
2. Llicència. A continuació se’ns mostraran les condicions de la llicència o

contracte. L’haurem d’acceptar (I agree, en anglès) per poder continuar.
3. Clau (només en programes de pagament). Si estem instal·lant un programa

de pagament, ens demanarà que introduïm una clau per poder comprovar
que és legal.
4. Ruta d’instal·lació. En el següent pas, normalment es demanarà escollir en

quina ruta o carpeta es vol instal·lar el programa. L’opció que ve per defecte
acostuma a ser la millor.
5. Opcions (no sempre). Algunes aplicacions tenen funcions opcionals que

podem escollir si instal·lar o no, marcant i desmarcant de la llista segons
ens interessin o no. En cas de dubte és recomanable deixar l’opció
predeterminada, que serà la més habitual.
6. Instal·lació. Després de definir la configuració del programa, es mostrarà

una barra de progrés que ens indicarà com avança la instal·lació.
7. Fi. I finalment, l’última pantalla ens dirà si la instal·lació ha finalitzat amb

èxit, i en alguns casos ens demanarà si volem executar el programa o llegir
el fitxer “Leeme” (o ReadMe en anglès).
Desinstal·lació
Normalment els ordinadors acostumen a tenir instal·lats molts programes i segu-

rament, en algun moment o altre, n’hi haurà algun que deixarà de ser-nos útil i el
voldrem eliminar i alliberar l’espai que ocupa.
El procés de desinstal·lació general pot resumir-se en els següents passos:
1. Tancar el programa: abans de desinstal·lar qualsevol programa, el primer

que s’ha de fer és comprovar que tant el propi programa com totes les
possibles funcions que en depenguin estan tancades.
2. Utilitzar les eines de desinstal·lació: hi ha programes que porten incorpo-

rat un desinstal·lador (o uninstall en anglès) però d’altres no:
• Uninstall: amb Windows, ho podrem trobar a Inicia/Tots els progra-

mes/(opcions corresponents al programa). És molt important llegir
i seguir correctament les instruccions, i escollir bé les opcions que
apareguin.
• Afegeix i suprimeix programes: Windows incorpora l’eina Afegeix

i suprimeix programes per treure correctament un programa de l’or-
No és gens recomanable
dinador. Es troba a Inicia/Configuració/Tauler de control. S’obrirà
eliminar els programes una finestra que mostrarà tots els programes instal·lats, on caldrà
manualment, esborrant
únicament la carpeta que seleccionar el que volem eliminar i fer clic al botó Suprimeix. Només
els conté.
caldrà seguir els passos per a la desinstal·lació.
Cal tenir en compte que en el moment de la instal·lació es col·loquen diferents

parts del programa en diferents carpetes i, a més de copiar els fitxers necessaris,
Windows guarda unes anotacions en el Registre de Windows. Si només s’esborra
la carpeta del programa, aquestes anotacions quedaran i poden provocar inconsis-
tències en el sistema.
1.3 Identificació de les eines (’software’) per treballar la informació:

textual, numèrica, dades, presentacions, imatges, d’àudio i de vídeo
Tant les persones com les organitzacions necessiten disposar d’informació per
prendre decisions i realitzar les seves tasques. Però, alhora, també produeixen
informació mitjançant la seva activitat, que serà útil per a d’altres.
Per moure aquesta informació, conservar-la, transmetre-la o utilitzar-la, serà

necessari desar-la. D’aquesta manera no es malmetrà, s’hi podrà accedir i es podrà
modificar o ampliar, i així generar les noves dades basant-se en les existents.
Els ordinadors treballen amb informació de tot tipus, tant amb números, com text,
imatges, etc. Existeixen una gran quantitat de programes per processar cada tipus
d’informació i els podem trobar individualment o en conjunt amb els anomenats
paquets ofimàtics.
1.3.1 Paquets ofimàtics: informació textual, numèrica, dades i

presentacions
Anomenen paquet ofimàtic un paquet d’aplicacions que tenen com a

objectiu facilitar les tasques pròpies d’una oficina: escriure textos, fer
càlculs, presentar informes, introduir i mantenir dades, fer o retocar imatges,
etc.
La paraula ofimàtica prové
de la contracció del terme
Els inicis de les aplicacions ofimàtiques se situen als anys setanta i vuitanta, amb oficina automàtica.
la popularitat creixent dels ordinadors de sobretaula. Els primers paquets més

utilitzats van ser el Lotus SmartSuite (amb el Lotus 1-2-3, que va ser referència
durant anys), el Corel WordPerfect Office (el WordPerfect va ser un referent com
a processador de textos fins al final dels anys vuitanta) i el Works de Microsoft
(que fins l’any 2008 encara es distribuïa i que va ser eclipsat pel famós MS Office,
també de Microsoft).
Podem remarcar dos moments importants en les aplicacions ofimàtiques:
• 1989 i 1990, amb la sortida de l’Office de Microsoft en Mac i Windows.
• 2001, amb el llançament de la primera versió beta de LibreOffice.
MS Office i LibreOffice
Per què són tan importants aquests dos paquets? Doncs perquè són els més estesos
ara mateix. Es tracta dels següents:
• L’MS Office (Microsoft Office) va ser durant més de quinze anys líder
indiscutible dels paquets ofimàtics. Agrupava aplicacions que cobrien la
majoria de les necessitats tant en les empreses com en les llars.
• El LibreOffice, la competidora més seriosa, té als seus inicis el referent de

l’MS Office. Ara bé, el LibreOffice té un avantatge substancial: és gratuït,
té un codi obert i es pot treballar per adaptar-lo a les necessitats pròpies, o
desenvolupar noves funcionalitats, interfícies gràfiques, etc.
En la taula 1.1 podeu veure les aplicacions que contenen tots dos paquets.
Taula 1.1. Aplicacions MS Office i LibreOffice
MS Office LibreOffice
Processador de textos Word Writer
Full de càlcul Excel Calc
Presentacions PowerPoint Impress
Base de dades Access Base
Gràfics vectorials i diagrames Visio Draw

Tau l a 1 . 1 (continuació)
MS Office LibreOffice
Equacions matemàtiques Editor d’equacions Math
Cada paquet té un entorn gràfic amigable, que permet enregistrar els documents
que elaborem, recuperar-los, desfer els canvis efectuats, veure una vista preliminar
abans d’imprimir, treballar amb molts documents alhora i que hi hagi compatibi-
litat entre les aplicacions del mateix paquet.
Les aplicacions tenen unes característiques cada cop més desenvolupades i que
integren les noves tecnologies que van sortint en les pàgines web, les xarxes, les
interfícies gràfiques, etc.
1.3.2 Tractament d’imatges
Les imatges digitals poden ser de dos tipus:
• Vectorials: estan formades a base de formes geomètriques definides per

vectors (cercles, polígons, arcs, etc.). Poden ser ampliades sense perdre
resolució i ocupen poc espai al disc, però no són apropiades per representar
imatges “reals”.
• Mapa de bits: estan formades per petits quadrets de colors anomenats

píxels, que tenen les propietats següents:
– El nombre de píxels per unitat d’àrea és el que anomenem resolució,

per tant, com més resolució més nítids ens seran els detalls. Podem
veure’n un exemple a la figura 1.8.
– Una altra propietat del mapa de bits és la profunditat en color, que
es defineix com el nombre de colors diferents que pot mostrar cada
píxel, i això dependrà del nombre de bits que pugui emmagatzemar.
Com més alt sigui aquest valor, més gran serà la varietat de colors
disponibles i més exacta serà la representació del color original.
F i g u r a 1.8. Exemples de diferents resolucions

GIMP
Existeixen diversos programes per a l’edició i el tractament d’imatges digitals,

però un dels més extesos és el GIMP (GNU Image Manipulation Program).
És un software lliure i gratuït que es va crear inicialment per a Linux, però

posteriorment se’n van fer versions per a Windows, Mac OS X i altres sistemes
operatius, convertint-lo en el programa de manipulació de gràfics disponible en
Logotip del GIMP
més sistemes operatius.
GIMP pot llegir i escriure en la majoria de formats gràfics, com per exemple
jpg, gif, png, pcx, tiff, els de Photoshop i el seu propi format xcf. Permet crear
gràfics i modificar-los canviant-ne de mida, retallant, canviant els colors, eliminant
elements no desitjats, etc. Per poder fer totes aquestes transformacions treballa
amb capes i disposa de diferents eines de selecció, de pintat, de modificació
d’escala o d’inclinació, de text i altres eines i filtres per a la modificació del color
i de l’aspecte de les imatges. També es pot utilitzar el GIMP per crear imatges
animades senzilles.
1.3.3 Tractament d’àudio i de vídeo
Avui en dia existeixen bastants programes que fan que l’edició d’àudio i vídeo, que
no és cosa fàcil, resulti ser una tasca força senzilla. Així, juntament amb l’ajuda
de tutorials, qualsevol persona que mai hagi editat vídeo ho podrà fer amb relatiu
poc temps i amb bona qualitat.
Hi ha força programes per a l’edició d’àudio i vídeo però, tot i que cada vegada
en són més els de software lliure i open source, no podem dir que abundin.
Àudio
Digitalitzar un àudio és capturar una font externa d’àudio i transforma-la en

un fitxer editable en formats diversos, com WAV, MP3, Ogg Vorbis, AIFF...
Un exemple seria passar una gravació antiga d’una cinta a format digital per
escoltar-la a través de l’ordinador.
Si tenim en compte que el so es propaga mitjançant ones analògiques i que un

ordinador no hi pot treballar, caldrà fer aquesta digitalització.
Existeixen diferents maneres de transformar el so analògic en digital, però la més

comuna és la captació del so mitjançant un micròfon.
Editar un àudio és manipular-lo per aplicar-li talls, afegir-hi o treure

fragments de sons, barrejar-hi sons, afegir-hi efectes, etc.
Per a la digitalització i edició d’àudio, ens fixarem en Audacity:
• No és l’únic editor d’àudio amb llicència de software lliure, però sí el més

estès i conegut, i està disponible en diferents idiomes i per a Windows, Mac,
GNU/Linux i altres sistemes operatius.
Logotip de l’Audacity
• Permet convertir l’àudio analògic a digital, gravar so en viu, copiar, tallar i
enganxar fragments de so, aplicar-hi efectes, convertir els formats, importar
i exportar, i moltes altres operacions. Aquest editor té una llista molt
completa d’eines i filtres que el fan estar per davant de qualsevol altre editor
gratuït.
Vídeo
Digitalitzar un vídeo significa convertir el nostre vídeo a llenguatge

màquina o, com es diu habitualment, capturar-lo i passar-lo de la càmera
a l’ordinador.
Una vegada el tinguem capturat ja el podrem editar.
Editar un vídeo digital consisteix en retocar i muntar les seqüències preses

amb la càmera de vídeo, utilitzant mitjans informàtics, per obtenir-ne un
fitxer que es pugui divulgar o publicar a través d’Internet o enregistrar en
suports CD, DVD, etc.
Durant aquest procés es tallaran i reordenaran els fotogrames, s’eliminaran aque-

lles parts que no ens interessi mostrar, es retocaran, s’hi incorporaran transicions i
efectes o s’hi afegirà música, etc., amb la finalitat d’explicar la història que s’havia
desenvolupat.
Les aplicacions per a l’edició de vídeos amb llicència GPL, les podríem distingir
Logotips d’editors de vídeo
en tres grups segons el seu ús:
• Programes d’ús domèstic: trobem Avidemux (Linux, BSD, MacOSX

i Microsoft Windows), VirtualDub (Microsoft Windows) i Kino GTK
(Linux), amb els quals es podran fer muntatges senzills, amb una qualitat
mitjana-baixa però apta per a la divulgació per Internet.
• Programes entre l’ús domèstic i el professional: són OpenShot Video

Editor i PiTiVi (ambdós per a Linux). Aquests ja permeten l’exportació a
un suport físic, il·limitades capes de vídeo i efectes més sofisticats.
• Programes d’ús professional: hi ha Kdenlive (Linux, BSD i MacOSX),

Lighworks (Microsoft Windows) i Cinelerra (Linux), amb els quals es
podran importar i exportar arxius amb qualitat HD, entre altres millores.
1.4 Sistemes operatius: tipus, usuaris, permisos i configuració
Un sistema operatiu és imprescindible per poder utilitzar l’ordinador: és la

plataforma sobre la qual funcionen els programes d’usuari i els controladors
de maquinari, tot i que el sistema operatiu, per se, no fa res més que permetre
la utilització de programes.
A grans trets, les tasques que fa el sistema operatiu són les següents:
• Presentació de cara a l’usuari.
• Gestió de les unitats de disc del sistema.
• Gestió dels perifèrics (mitjançant els controladors).
• Gestió de les comunicacions (xarxes).
Si el sistema operatiu no és capaç de gestionar un dispositiu perquè no té el

controlador corresponent instal·lat o configurat correctament, cap programa que
tingueu no el podrà fer servir, i serà com si aquest dispositiu no existís en
l’ordinador.
1.4.1 Tipus de sistemes operatius
Les famílies de sistemes operatius més conegudes són les següents:
• DOS: significa Sistema Operatiu de Disc (en anglès Disk Operating System).
EL més conegut és MS-DOS, creat per la companyia Microsoft.
• Windows: és el sistema operatiu privatiu (de pagament) de l’empresa

Microsoft. Segurament és el sistema més estès de tots els que hi ha, tant
en ordinadors domèstics com corporatius.
• OS/2: creat per IBM, però no se’n van fer gaires aplicacions compatibles a
causa del monopoli de Windows.
• Mac OS: és el sistema operatiu dels ordinadors Macintosh. Sistema molt

amigable i eficaç, creat per Apple Computer, Inc.
• Linux: “clon” gratuït del sempitern sistema operatiu de xarxa Unix. Està
mantingut per la comunitat, cosa que fa que l’actualització i millora del
sistema sigui ràpida i contínua. N’hi ha múltiples distribucions, com ara
Ubuntu, Debian i Fedora, entre d’altres.
1.4.2 Usuaris i permisos als sistemes operatius
La majoria de sistemes operatius permeten tenir diversos usuaris treballant simul-

tàniament i executant diferents tasques al mateix temps. Per aquest motiu serà
molt important portar un control sobre els usuaris, dels seus permisos d’accés i de
quins programes poden executar.
Tant en sistemes operatius Windows com en Linux, hi trobarem un usuari especial

amb drets per crear o eliminar altres usuaris, donar o treure permisos a aquests
usuaris, instal·lar o desinstal·lar programes, posar en funcionament certs serveis,
etc. Aquest usuari rep el nom d’usuari Administrador o root.
La resta d’usuaris són els anomenats usuaris locals i tenen denegats o restringits
certs permisos per impedir que es pugui alterar la configuració del sistema o fer-lo
malbé.
1.4.3 Configuració dels sistemes operatius
Els sistemes operatius, com els programes d’aplicació, es poden configurar per tal
de personalitzar-los segons les preferències de l’usuari.
Habitualment es configuren en el moment de la instal·lació, però si no és així

s’utilitzarà la configuració per defecte. Posteriorment sempre es podrà configurar
el funcionament del nostre equip.
Sempre és preferible utilitzar una configuració personalitzada adaptada a les

nostres necessitats.
1.5 Xarxes. Tipus de xarxes
La manera de posar en comunicació diversos ordinadors perquè

comparteixin informació es coneix amb el nom de xarxa.
Les xarxes es creen per administrar les necessitats informàtiques de les persones
i de les organitzacions. Existeixen diferents tipus de xarxes depenent del criteri
que s’utilitzi per diferenciar-les:
• Extensions geogràfiques
• Titularitats de la xarxa
• Topologies de la xarxa
• Mitjà de transmissió
• Models funcionals
1.5.1 Extensions geogràfiques
La localització geogràfica té en compte la distància que hi ha entre els ordinadors

o hosts que intercanviaran informació. Depenent de l’extensió geogràfica podem
trobar-nos diferents tipus de xarxes.
Xarxes d’àrea local (LAN)
Les xarxes d’àrea local o LAN permeten connectar totes les estacions de treball,
perifèrics, terminal i altres dispositius ubicats dins d’un mateix edifici, facilitant
que les empreses utilitzin la tecnologia informàtica per compartir de manera
eficient diferents recursos.
Les LAN estan dissenyades per al següent:
• Operar en una àrea geogràfica limitada (un edifici).
• Permetre als seus usuaris accedir a serveis de banda ampla.
• Proporcionar connectivitat amb els serveis locals.
• Connectar dispositius adjacents.
Xarxes d’àrea metropolitana (MAN)
Les xarxes d’àrea metropolitana MAN permeten connectar les seus d’una empresa
en una mateixa ciutat, per compartir informació de manera segura i ràpida.
Les MAN estan dissenyades per proporcionar als seus usuaris la distribució de
dades interconnectant les diferents LAN.
Xarxes d’àrea estesa o WAN
Normalment utilitzen línies de transmissió públiques que són compartides per

molts usuaris, per això hi ha unes especificacions legals, polítiques, econòmiques,
etc.
Les WAN estan dissenyades per donar connexió a equips en una àrea geogràfica
molt extensa.
1.5.2 Titularitats de la xarxa
Segons les propietats de la xarxa, podem classificar les xarxes en:
• Xarxes dedicades o privades. Les línies de comunicacions són dissenyades

i instal·lades per l’usuari o administrador del sistema, o bé llogades a les
companyies de comunicacions que es dediquen a oferir aquests serveis.
• Xarxes compartides o públiques. En aquestes xarxes les línies de comuni-

cació suporten informació de diferents usuaris. Es tracta de xarxes de servei
públic ofertes per companyies de telecomunicacions, per les quals s’ha de
pagar una quota depenent de la utilització que se’n fa. Un exemple és la
xarxa de telefonia fixa, la xarxa de telefonia mòbil, XDSI, ADSL, xarxes de
fibra òptica, etc.
1.5.3 Topologies de la xarxa
La topologia d’una xarxa ens defineix l’estructura de la xarxa, com és la forma

física, com es disposen els ordinadors i com accedeixen al medi. Hi ha dos tipus
de topologies:
• La topologia física ens diu com és la distribució del cablatge.
• La topologia lògica ens diu com accedeixen al medi els diferents disposi-
tius.
Topologia física
Node Quan s’instal·la una xarxa, es crea un mapa de la topologia física (figura 1.9) per
És l’extrem final d’una connexió
de xarxa o unió de dues o més enregistrar on està ubicat cada ordinador i com està connectat a la xarxa.
línies de la xarxa, que
s’interconnecten per mitjà
d’enllaços i actuen com a punts F i g u r a 1 . 9 . Topologia física
de control a la xarxa. Poden ser
processadors, controladors i
estacions de treball.
El mapa de la topologia física també mostra per on passen els cables i les
ubicacions dels dispositius de la xarxa que connecten els ordinadors. És molt
important mantenir i actualitzar els mapes de la topologia física per facilitar
futures tasques d’instal·lacions i resolucions de problemes.
Segons l’estructura física del cablatge i la seva distribució geogràfica, tindrem una
topologia diferent de xarxa:
• Xarxa en anell. És una topologia de xarxa en què cada node té una única
connexió d’entrada i una altra de sortida. Cada node es connecta amb el
següent fins a l’últim, que s’ha de connectar amb el primer. Topologia física en anell
• Xarxa en bus. És una topologia de xarxa en què els nodes estan connectats
a un medi de comunicació comú, el bus. Ethernet amb cable coaxial és un
exemple d’aquesta topologia.
• Xarxa en estrella. És una topologia de xarxa en què els nodes estan

connectats a un node central o commutador que actua d’encaminador per
transmetre els missatges entre nodes.
• Xarxa jeràrquica. És una extensió de la topologia d’estrella, en què cada Topologia física en bus
node pot estar connectat a un node superior i del qual poden penjar diversos
nodes inferiors que formen un arbre.
• Xarxa en malla. És una topologia de xarxa en què cada node està

interconnectat amb un o més nodes. D’aquesta manera, quan s’ha d’enviar
un missatge entre dos nodes es buscarà la ruta més adient. Aquesta ruta pot
dependre dels costos econòmics, la càrrega de les altres rutes, la velocitat o
qualsevol altre paràmetre.
Topologia lògica Topologia física estrella
Un mapa de la topologia lògica (figura 1.10) agrupa els ordinadors segons l’ús
que fan de la xarxa, independentment de la ubicació física que tinguin.
Figura 1.1 0 . Topologia lògica
Topologia física jeràrquica

Al mapa de la topologia lògica es poden registrar els noms dels ordinadors, les
adreces, la informació dels grups i les aplicacions.
Els dos tipus més comuns de topologies lògiques són:
1. Transmissió de testimoni o controlat. També anomenat mètode determinista.

Cada node té el seu temps propi per utilitzar el medi. Els dispositius de xarxa
agafen torns, en seqüència, per accedir al medi. Aquest mètode pot ser ineficients
perquè un dispositiu ha d’esperar el seu torn abans de poder utilitzar el medi, com
podem veure en la figura 1.11.
F i g u r a 1.11. Control d’accés al medi per mitjans compatits
2. Transmissió per difusió o basada en la contenció. Aquest mètode per difusió

o no determinista permet que qualsevol dispositiu intenti accedir al medi sempre
que hi hagi dades per enviar.
F i g u r a 1.12. Control d’accés al medi per mitjans compartits

Per evitar el caos complet en els medis, aquests mètodes usen un procés d’accés
múltiple per detecció de portador (CSMA) per detectar si els medis estan transpor-
tant una senyal. És possible que el procés CSMA falli si dos dispositius transmeten
al mateix temps. Això s’anomena col·lisió de dades. Si ocorre, les dades enviades
per tots dos dispositius es faran malbé i s’haurien d’enviar novament. Aquest
mètode es representa en la figura 1.12.
1.5.4 Mitjans de transmissió
Una xarxa és un sistema al qual s’hi poden connectar els ordinadors mitjançant un
protocol de comunicacions adequat. La via de connexió es pot fer per qualsevol
dels mitjans següents:
• Senyal elèctric a un cable (xarxa cablejada)
• Ones electromagnètiques a l’aire (xarxa sense fil)
Xarxes cablejades
Les xarxes cablejades defineixen una topologia que forma part de la manera de
governar l’accés dels ordinadors a la connexió.
Aquestes topologies han anat evolucionant al ritme de la tecnologia capaç de

preveure els problemes de connexió:
• Bus i anell: van ser les primeres, però si es trencava el cable (bus o anell)
la xarxa deixava de funcionar per a tothom.
• Estrella: són les que s’han acabat imposant, amb les seves diferents variants,
perquè si es trenca un cable la xarxa només falla per a la màquina que
penja d’aquest cable, ja que tots els ordinadors es connecten a un dispositiu
central.
Aquest dispositiu central, des del punt de vista elèctric es comporta com un bus
o com un anell, segons el cas, i rep el nom següent:
• Concentrador (hub), en el cas de la xarxa Ethernet més senzilla possible,

és un dispositiu molt poc optimitzat.
• Commutador (switch), en el cas de la xarxa Ethernet més optimitzada.
• Unitat d’accés múltiple (de la sigla anglesa MAU, multiple access unit),
en el cas de la xarxa Token Ring.
Els concentradors o commutadors, si n’hi ha més d’un, estan connectats entre

ells formant la xarxa, i en algun punt d’aquesta xarxa hi pot haver una via que
proporcioni connexió amb Internet (encaminador: router).
Xarxes sense fil
El funcionament d’una xarxa sense fil es basa en el fet que els ordinadors, que han
de contenir un dispositiu emissor/receptor, es comuniquen per ones de ràdio amb
unes antenes base anomenades punts d’accés. El funcionament és similar al de
la telefonia mòbil.
Els punts d’accés estan interconnectats i formen la xarxa, i en algun dels punts hi
pot haver una via que proporcioni connexió amb Internet (encaminador: router).
1.5.5 Models funcionals
Les xarxes d’ordinadors també es poden classificar segons les relacions funcionals
que existeixen entre els diferents elements de la xarxa.
Model client/servidor
Una xarxa client-servidor és aquella on tots els clients estan connectats a

un servidor on se centralitzen els diferents recursos.
Aquests recursos estan a disposició dels clients cada cop que els sol·liciten. Això
fa que totes les gestions que es realitzen es concentren en el servidor, que disposa
dels requeriments dels clients amb prioritat, els arxius que són d’ús públic i els
restringits, els arxius de només lectura, els que poden ser modificats, etc. Aquest
procés es detalla en la figura 1.13 i en la figura 1.14.
En el model client/servidor, el dispositiu que sol·licita informació es denomina

client i el dispositiu que respon la sol·licitud es denomina servidor.
F i g u r a 1 . 1 3 . Els arxius passen del servidor al client

Figura 1.1 4 . Els arxius passen del client al servidor
Xarxes d’igual a igual
En una xarxa entre iguals, dos o més ordinadors estan connectats per mitjà
d’una xarxa i poden compartir recursos (per exemple, impressora i arxius)
Les xarxes d’igual a igual
sense tenir un servidor dedicat. també es denominen
xarxes punt a punt (peer to
peer ).
Cada dispositiu final connectat (conegut com a punt) pot funcionar com un
servidor o com un client. Un ordinador pot assumir el paper de servidor per a
una transacció mentre funciona de manera simultània com a client per a una altra
transacció. Els papers del client i del servidor es configuren segons les sol·licituds
(vegeu la figura 1.15).
Figura 1.1 5 . Xarxes punt a punt
Un exemple d’una xarxa entre iguals és una simple xarxa domèstica amb dos
ordinadors connectats que comparteixen una impressora.
A diferència del model client/servidor, que utilitza servidors dedicats, les xarxes
punt a punt descentralitzen els recursos en una xarxa com es detalla en la figura
1.15. En lloc d’ubicar informació per compartir en els servidors dedicats, la
informació es pot col·locar en qualsevol part d’un dispositiu connectat.
1.6 Xarxes locals: components, configuracions principals, intercanvi

i actualització de recursos
Totes les xarxes estan pensades per compartir diferents dispositius i tenir-hi accés
d’una manera fàcil i sense complicacions.
Una xarxa d’àrea local (LAN) és la interconnexió de diversos ordinadors

personals i estacions de treball en oficines, fàbriques, etc., per compartir
recursos i intercanviar dades i aplicacions. En definitiva, permet que dues o
més màquines es comuniquin.
El terme xarxa local inclou tant el maquinari com el programari necessari per a la
interconnexió dels diferents dispositius i el tractament de la informació.
1.6.1 Components
Hi ha molts components que poden formar part d’una xarxa, per exemple ordina-
dors personals, servidors, dispositius de xarxa i cables.
Aquests components es poden agrupar en les categories següents:
• Hosts: són els dispositius connectats a la xarxa (també han de tenir una
adreça IP) que envien i reben tràfic dels usuaris. Exemple: ordinadors
personals i impressores connectades a la xarxa.
• Perifèrics compartits: utilitzen el host al qual estan connectats per realitzar

totes les operacions de xarxa, i no es comuniquen directament a través d’ella.
Exemple: càmeres, escàners i impressores connectades localment.
• Dispositius de xarxa: es connecten a altres dispositius, principalment hosts,

i mouen o controlen el tràfic de la xarxa. Exemple: hubs, switches o routers.
• Mitjans de xarxa: proporcionen la connexió entre els hosts i els dispositius

de xarxa. Exemple: tecnologies de connexió per cable (cable de coure o
fibra òptica) o tecnologies sense fil.
• Encaminadors: és un dispositiu necessari quan la xarxa té connexió a

Internet. Té dues connexions de comunicacions:
– Connexió interna: la fa servir per reenviar dades cap a dins de la

xarxa (trànsit interior) quan escau. Habitualment és una connexió de
xarxa d’àrea local (Ethernet o Token Ring).
– Connexió externa: la fa servir per retransmetre dades cap a Internet o
per rebre dades des d’Internet (trànsit exterior). Habitualment és una
connexió de xarxa d’àrea extensa (ADSL, Frame Relay, etc.).
1.6.2 Configuracions principals
La comunicació dins d’una xarxa es porta a terme mitjançant el que s’anomena

protocol de comunicació, que és un conjunt de regles que descriuen, a grans trets,
el següent:
• Identificació dels ordinadors a la xarxa.
• Accés dels ordinadors a la xarxa.
El requisit indispensable és que tots els ordinadors connectats a una mateixa xarxa
facin servir el mateix protocol de comunicacions. D’alguna manera, això es podria
entendre com fer que tots els ordinadors parlin el mateix idioma entre ells.
La família de protocols més estesa al món és la família TCP/IP, en la qual es basa

el funcionament de la xarxa global coneguda com a Internet.
Algunes de les configuracions principals de la xarxa local les haureu de fer

considerant els conceptes següents:
• Serveis i protocols
• Protocol TCP/IP
• Adreces IP
Servei i protocols
Les persones generalment busquen enviar i rebre diferents tipus de missatges a

través d’aplicacions informàtiques; aquestes aplicacions necessiten serveis per
funcionar en la xarxa. Alguns d’aquests serveis engloben World Wide Web, correu
electrònic, missatgeria instantània i telefonia IP.
Els dispositius interconnectats a través de medis per proporcionar serveis han

d’estar governats per regles o protocols.
En la taula 1.2 s’enumeren alguns serveis i el protocol estàndard vinculat de

manera més directa a aquests serveis.
Tau l a 1 . 2 . Serveis i protocols
Servei Protocol entàndard (o regla)
World Wide Web (WWW ) HTTP (hypertext transport protocol)
E-mail SMTP (simple mail transport protoc)

POP (post office protocol)
Missatge instantani(Jabber, AIM) XMPP (extensible messaging and presence protocol)
OSCAR (sistema obert per a la comunicació en

temps real)
Telefonia IP SIP (session initiation protocol)
El protocol més habitual en qualsevol xarxa informàtica i que és necessari per

connectar un ordinador a Internet és el protocol TCP/IP.
Protocol TCP/IP
El protocol TCP/IP fa referència als dos protocols més importants que el

componen: Protocol de Control de Transmissió (TCP) i Protocol d’Internet (IP).
També s’anomena família de protocols d’Internet, ja que és un conjunt de

protocols de xarxa en els quals es basa Internet i que permeten la transmissió
de dades entre ordinadors.
Així doncs, el protocol TCP/IP s’utilitza en xarxes comercials i domèstiques, i

també és el protocol primari d’Internet.
Els protocols TCP/IP són els que especifiquen els mecanismes de format
i d’encaminament que garanteixen que els nostres missatges siguin lliurats
als destinataris correctes.
En general, un protocol de comunicacions, entès com a conjunt, defineix el

següent:
• Protocol d’adreça IP: marca l’adreça de l’ordinador; aquesta adreça ha de

ser única a dins de la xarxa, igual que una persona té una adreça postal on
rep les cartes, i una altra persona té una altra adreça perquè viu en una altra
casa.
• Protocol d’accés a la xarxa de comunicacions: quan un ordinador té

alguna cosa per enviar ha d’esperar que el sistema li doni accés per tal
que no hi hagi dues màquines accedint a la xarxa al mateix temps. A més,
s’ha de definir com s’allibera el canal de comunicacions un cop acabada la
transmissió.
• Protocol de transmissió de dades: un cop l’ordinador ha accedit al canal

de comunicacions, les dades han de ser transmeses amb un format concret.
Adreces IP
El format de les adreces que defineix el protocol d’adreça IP perquè un ordinador

es pugui connectar en xarxa i amb l’exterior és un conjunt de nombres de 32 bits
amb diferent utilitat:
• Adreça IP: identificador unívoc de l’ordinador a la xarxa. Cap altra

màquina de la xarxa no pot tenir la mateixa adreça.
• Màscara de subxarxa: plantilla que serveix per esbrinar, a partir de

l’adreça IP d’un ordinador, quina és l’adreça de la xarxa sencera.
• Adreça de la porta d’enllaç (gateway): adreça a la qual s’han d’enviar els

paquets que estan destinats a ordinadors de fora de la xarxa (a Internet, per
exemple). Si l’ordinador no coneix aquesta adreça no tindrà connexió amb
l’exterior, i a més ha de ser un ordinador de dins de la xarxa.
• Adreces DNS (domain name server, ‘servidor de noms de domini’): ordina-

dors generalment externs a la xarxa que contenen llistes de correspondència
entre URL i adreces IP (així, quan posem un URL al navegador, com
ara http://ioc.xtec.cat/, l’ordinador podrà esbrinar quina és l’adreça IP
numèrica on ha d’enviar les dades, fent una consulta al DNS).
Evidentment, aquest tipus de servidors són imprescindibles per a l’usuari humà.

L’adreça IP, la porta d’enllaç i la màscara de subxarxa han de ser úniques (només
pot haver-n’hi una de cada), mentre que les adreces de DNS poden ser diverses.
Per tal que les persones puguin treballar i reconèixer les adreces IP, en lloc de
presentar els 32 bits en fila, els agrupen de vuit en vuit (en bytes), formant quatre
bytes, que poden prendre valors entre 0 i 255. Així, les adreces del protocol IP
tenen aspectes com ara 192.168.0.24.
1.6.3 Intercanvi i actualització de recursos
Les xarxes estan formades per multitud de dispositius que ens proporcionen accés
a una determinada funcionalitat o servei, i sense la seva existència la xarxa no seria
possible. Tots els aparells implicats, des de la targeta de comunicacions (NIC) fins
a l’encaminador, passant pels concentradors, commutadors i els cables i connec-
tors mateixos, són necessaris per igual perquè tot el conjunt funcioni i puguem
gaudir dels serveis i beneficis que ens ofereix una xarxa de comunicacions.
Intercanvi de recursos
Una de les finalitats de l’ús de les xarxes locals és compartir i intercanviar dades
i recursos per estalviar temps i diners:
• Estalvi de temps: perquè permet traslladar dades des d’un equip a un altre
sense haver de fer cap desplaçament físic. Sense la xarxa ens veuríem obli-
gats a fer arribar un dispositiu d’emmagatzematge extraïble, per exemple un
pendrive, a l’ordinador d’origen i després descarregar-lo en l’ordinador de
destí.
• Estalvi de diners: perquè permet utilitzar un equip, per exemple una

impressora, entre diversos usuaris de la xarxa local. Sense la xarxa, una
opció per imprimir seria que cada lloc de treball tingués una impressora.
Perquè això sigui possible, a més de tenir instal·lats i configurats tots els compo-
nents de la xarxa, és imprescindible que funcionin correctament.
Per tal de ser capaços de supervisar una xarxa i poder diagnosticar i resoldre
correctament els problemes que poden sorgir, hem de saber:
• Com ha estat dissenyada la xarxa.
• Quins dispositius en formen part.
• Quin és el seu funcionament en condicions normals.
Aquesta informació és coneix com a línia base (baseline) i s’obté a partir d’una
auditoria de les infraestructures de comunicacions.
Hi ha diverses eines que us poden ajudar a diagnosticar i corregir errors en la xarxa.

Aquestes eines poden ser:
• Eines de programari: en podem trobar de gratuïtes que vénen amb el

mateix sistema operatiu que estem fent servir o d’altres comercials que
podeu adquirir en funció de les vostres necessitats.
• Eines de maquinari: ens permeten analitzar l’estat dels components de la

xarxa a més baix nivell i de manera independent del sistema operatiu dels
dispositius que formen part de la xarxa.
Actualització de recursos de xarxa
Quan es parla d’actualitzar un recurs, el que realment es pretén és millorar

el servei que ofereix aquell recurs en concret.
Aquesta millora pot ser que afecti al rendiment del servei, fent que aquest funcioni
de manera més estable i més ràpida o que afegeixi noves funcionalitats, les quals
no són possibles d’obtenir sense l’actualització.
La majoria de dispositius són actualitzables, i els que no ho són, simplement es

canvien per nous.
Les principals actualitzacions que es poden fer en les xarxes locals són:
a) Dispositius no modulars
Els dispositius no modulars funcionen com un component únic i no poden

funcionar sense la suma de totes les seves parts.
Els dispositius de xarxa actuals de gamma baixa acostumen a ser no modulars, ja

que la seva fabricació és més senzilla i econòmica i el baix preu del producte no
justifica la complexitat de la fabricació en mòduls.
Normalment, quan s’actualitza un dispositiu que no és modular, aquest s’ha

d’aturar o deixar inoperatiu mentre es fa l’actualització, de manera que el servei
que ofereix queda interromput fins que l’actualització ha finalitzat.
Els encaminadors domèstics d’ADSL són un exemple de dispositius de xarxa no

modulars (figura 1.16), ja que tenen un baix cost i una funcionalitat molt concreta.
F i g u r a 1 . 1 6 . Encaminador de gam-
ma baixa no modular
b) Dispositius modulars
Els dispositius modulars poden fer les mateixes tasques que els no modulars, però
reparteixen aquestes tasques entre diversos components que poden funcionar de
manera independent, cosa que en facilita la manipulació.
Els equips modulars (figura 1.17) permeten actualitzar només aquella part del
component que no funciona correctament o que ha quedat obsoleta i requereix
una millora, mentre que els no modulars han de ser substituïts totalment.
F i g u r a 1 . 1 7 . Targeta d’expansió per equip modular

Un dels avantatges dels equips modulars (figura 1.18) és la disminució del cost
d’adquisició del component que s’ha d’actualitzar en lloc d’haver de comprar tot
un equip nou sencer.
F i g u r a 1.18. Esquema d’equip modular
Un altre punt a favor d’aquest tipus de dispositius és que, atès que sols es canvia un
component del dispositiu, només queda interrompuda la part de servei gestionada
pel component que s’està actualitzant, i la resta de l’aparell continua funcionant
amb normalitat.
c) Programari
L’actualització de programari permet al fabricant oferir als seus clients solucions

i millores en el sistema operatiu dels productes per tal de corregir els problemes
detectats o afegir noves funcionalitats.
Tot i que no és tan habitual com en el maquinari, hi ha fabricants que han

dissenyat el sistema operatiu del maquinari de manera modular, fet que facilitarà
l’actualització del mòdul o funcionalitat afectada per la millora.
1.7 Realització de còpies de seguretat del sistema informàtic de

l’empresa, i de còpia d’imatges fixa del sistema
Avui en dia, quan gairebé tot depèn de la informació guardada en format digital,
la realització de còpies d’aquesta informació és un procés de gran importància,
sobretot si es tracta d’una empresa. Perquè pot ser que disposem d’excel·lents
professionals informàtics i magnífics ordinadors, però no són infal·libles i es poden
veure afectats per avaries, virus o fins i tot eliminacions involuntàries. I és que
un petit error, sempre inesperat, pot destruir la feina d’anys en només un instant,
provocant grans pèrdues a l’empresa.
1.7.1 Còpia de seguretat
Una còpia de seguretat (backup en anglès) consisteix en guardar una còpia

de la informació (documents, programes, missatges de correu electrònic,
etc.) per tal de poder-la recuperar en cas de pèrdua.
Per fer una bona còpia de seguretat és important tenir en compte els aspectes
següents:
• Assegurar-se que les dades que es copiaran són correctes i no estan malme-
ses ni incompletes.
• Decidir quines dades són necessàries copiar i quines no cal.
• Establir en quina freqüència es faran les còpies per tal de disposar sempre
de l’última versió dels arxius. Dependrà de la importància i l’actualització
que es faci de la informació.
• Distribuir les còpies en diferents suports (discs externs, memòries USB, CD,
DVD, etc.). És important que les còpies es guardin en llocs diferents de
l’original perquè en cas de pèrdua puguem recuperar, com a mínim, una de
les còpies.
• Guardar més d’una còpia de seguretat, no només l’última. Així podrem

retrocedir a diferents moments passats.
• Comprovar que les còpies funcionen correctament i que els arxius realment
s’han guardat.
• Protegir l’accés a les còpies de seguretat de la mateixa manera que a les

dades originals en el seu ordinador.
1.7.2 Imatge del sistema
A més de realitzar una còpia de seguretat de la informació que ens interessa

protegir, també es pot guardar una imatge del sistema.
Una imatge del sistema és una còpia exacta de disc dur de l’ordinador, amb
totes les seves configuracions i dades.
És un arxiu on es guarda, com si féssim una fotografia, una còpia de tot el sistema
operatiu, drivers, programes, sistema d’arxius, correus electrònics i llibreta de
contactes, marcadors dels navegadors, etc.
Aquest tipus de còpia ens serà de gran utilitat quan necessitem restaurar un
equip després d’un desastre informàtic, ja que ens permetrà tornar a tenir l’equip
completament instal·lat, amb el seu sistema operatiu i software exactament igual
que el dia que es va fer la imatge.
Però també ens serà molt útil per mantenir sistemes amb múltiples equips iguals
(com, per exemple, una classe d’informàtica), podent clonar la imatge en tots els
ordinadors i tenir un mateix sistema operatiu, programes instal·lats i configuració
per a tots ells.
Alguns programes específics de software lliure que podem trobar per gestionar i
crear imatges són el K3b o l’InfraRecorder.
1.8 Necessitats dels entorns d’explotació i requeriments de les

aplicacions
Per tal de realitzar una bona gestió i efectivitat del treball, a les empreses sorgeixen
certes necessitats que poden ser cobertes per aplicacions informàtiques.
Per cobrir aquestes necessitats, no només serà important seleccionar les més
adients, sinó també estudiar els requeriments físics i/o lògics perquè es puguin
instal·lar i funcionar amb la seva màxima potencialitat.
Un cop dissenyat l’entorn d’explotació i instal·lades les aplicacions informàtiques,

amb el pas del temps anirien quedant desfasades si no es poguessin actualitzar.
1.8.1 Necesitats dels entorns d’explotació
Les empreses i els seus departaments han de definir les seves necessitats per desen-
volupar el seu treball amb eficiència, configurant així el seu entorn d’explotació.
Entre aquestes necessitats hi haurà les que es puguin resoldre mitjançant aplicaci-
ons informàtiques.
Per definir les necessitats dels entorns d’explotació d’aplicacions informàtiques,

és important conèixer dades com:
• Els departaments de l’empresa.
• Les funcions de cada departament.
• Les polítiques de seguretat: condicions físiques del maquinari, còpies de

seguretat, protecció de dades...
• Necessitats de formació del personal.

1.8.2 Requeriments de les aplicacions
Els requeriments de les aplicacions poden ser tant de maquinari com de progra-
mari, i són molt variables depenent del tipus d’aplicació.
Les principals característiques que cal tenir en compte són:
• Memòria RAM, processador i espai de disc dur.
• Recursos gràfics, targeta de vídeo, etc.
• Sistemes operatius que permetin treballar amb les aplicacions.
• Nombre d’usuaris que han de treballar conjuntament amb l’aplicació.
Només amb un bon disseny de l’entorn d’explotació i una bona previsió dels
requeriments de les aplicacions es poden evitar errades i fallides innecessàries.
1.8.3 Actualitzacions de les aplicacions
Les actualitzacions són necessàries per tenir una aplicació completament fun-
cional i tan lliure d’errors com sigui possible. Bàsicament solucionen aquests
problemes:
• Actualització de dades.
• Correcció d’errades.
• Millora del rendiment.
• Incorporació de noves funcionalitats.
• Millora de la seguretat.
La majoria de les actualitzacions es fan mitjançant un assistent que mira si n’hi

alguna de disponible i, aleshores, la instal·la. Si aquest assistent no hi és o s’ha
deshabilitat, caldrà que l’usuari vagi a la pàgina web del fabricant i baixi els fitxers
necessaris per a l’actualització. Després, els haurà d’instal·lar.
Gràcies a Internet, les actualitzacions són un fet en el món del programari.

Quan s’instal·la un programari, hi ha la possibilitat d’actualitzar-lo parcialment
o totalment. Això passa en els sistemes operatius, en els antivirus, en els paquets
ofimàtics i, en definitiva, en la majoria del programari.
Les actualitzacions poden ser totals, parcials, de complements o de bases de

dades.
Vegem uns quants exemples que ens ajudaran a entendre més bé el concepte.
• Windows. El SO de Microsoft té unes actualitzacions que surten periòdica-

ment per esmenar errades en la programació, per tapar forats que utilitzen
els virus o per afegir alguna funcionalitat, entre d’altres. Les actualitzacions
més corrents són les automàtiques. Se cerca en el servidor si hi ha
actualitzacions, es baixen i s’instal·len. Entre aquestes actualitzacions, que
són parcials, de vegades hi ha els anomenats paquets d’esmenes (service
packs), que també són parcials però molt més grans i afecten més d’una
àrea del SO. En canvi, en certs portàtils, el sistema operatiu que es venia
era el Windows Vista, però ja avisaven que amb la sortida del Windows 7
es podria actualitzar; doncs bé, aquesta actualització és total, ja que canvia
el SO.
• Antivirus. Els antivirus (i els programes antiespia, antispyware) tenen

dos tipus d’actualitzacions periòdiques: les parcials, en què es modifiquen
alguns components de l’antivirus per millorar les tasques de cerca i elimi-
nació, i les de base de dades, que carreguen més dades sobre virus. La
primera millora el rendiment de l’aplicació i la segona amplia el nombre i
el tipus de virus que és capaç de detectar l’aplicació.
• Navegadors. Els navegadors tenen complements que permeten veure

continguts de tot tipus, com ara el Java o el Flash. Aquests complements
(plug-in) s’han d’instal·lar després del navegador. Alguns navegadors ja
incorporen l’opció d’instal·lar els complements i, fins i tot, d’actualitzar-los
quan calgui.
1.9 Components i complements de les aplicacions
Un complement és una funcionalitat instal·lada que afegeix ordres

personalitzades i característiques noves a programes informàtics, per
millorar la seva productivitat.
Aquestes funcionalitats depenen de les aplicacions informàtiques. En el cas de

paquets ofimàtics, moltes tenen a veure amb diccionaris, correctors ortogràfics i
gramaticals, però també hi ha millores en la compatibilitat amb el format PDF,
macros, plantilles, un rebost d’imatges predissenyades, etc.
En general, quan s’instal·len els programes informàtics, també s’instal·len alguns

complements i es registren automàticament en l’ordinador. Un cop instal·lats els
complements es poden habilitar o deshabilitar, activar o desactivar, així com afegir
o eliminar.
Hi ha multitud de llocs web des d’on es poden descarregar complements per afegir-
los als programes instal·lats a l’ordinador.
Mentre es treballa amb complements, és habitual que es demanin certificats per

autentificar-los o que es demani confirmar l’autoria.
Els complements de les aplicacions informàtiques generalment inclouen:
• Els temes (colors, icones, etc.)
• Les extensions (noves funcionalitats)
• Els connectors (ponts entre la mateixa aplicació informàtica i altres aplica-

cions)
1.9.1 Extensions en LibreOffice
El LibreOffice també té la possibilitat d’afegir complements: a la pàgina oficial

teniu un apartat en què podeu veure totes les extensions que hi ha disponibles per
a cada aplicació del paquet.
Com que el codi és obert, els impulsors del projecte i els voluntaris fan tot tipus
de millores en el LibreOffice.
El procés d’instal·lació de les extensions depèn de l’autor, i n’hi pot haver de dos
tipus.
• El més habitual és baixar un arxiu amb extensió .oxt, que, amb un doble
clic, crida el LibreOffice i instal·la l’extensió després d’acceptar els termes
de la llicència i, de vegades, configurar algunes opcions.
• Un altre sistema és utilitzar el menú Eines/Gestor d’Extensions, tal com

podeu veure en la figura 1.19.
F i g u r a 1 . 1 9 . Menú Eines del LibreOffice
Un cop instal·lades les extensions, en podeu veure la descripció, desactivar-les (i

activar-les més tard si ho voleu) i eliminar-les, utilitzant la mateixa opció Eines
\Gestor d’Extensions que obre la finestra amb el mateix nom (figura 1.20) i fent
clic damunt de l’extensió que ens interessa.
F igura 1.20. Gestor d’extensions
Com tot, les extensions instal·lades també es poden actualitzar. De fet, com
podeu veure en figura 1.21, el LibreOffice us ho indica automàticament en
qualsevol de les aplicacions.
F igura 1.21. LibreOffice informa d’una actualització
1.10 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovació

d’integritat
El procés d’instal·lació general es pot resumir en els següents passos:
1. Requisits del sistema. Abans d’instal·lar el programa informàtic, cal

assegurar-se que l’ordinador compleix els requisits dels recursos. Amb
Windows, una manera de comprovar-ho és situar-se sobre la icona El meu
ordinador, fer clic amb el botó dret del ratolí i seleccionar Propietats.
2. Desinstal·lació de versions anteriors, per evitar conflictes i errors de

funcionament posteriors.
3. Execució del fitxer d’instal·lació.
4. Procés d’instal·lació. Cal seguir les instruccions i contestar les preguntes

que apareguin. Una de les més habituals és indicar la ubicació dels fitxers
del programa en el nostre ordinador.
5. Reiniciar l’ordinador quan hagi finalitzat la instal·lació.
Cada aplicació acostuma a tenir una guia d’instal·lació que es pot descarregar des
de la seva pàgina web oficial.
L’estructura bàsica d’una guia d’instal·lació té, habitualment, aquests apartats:
• Portada amb el títol.
• Índex.
• Presentació, en què trobem una introducció a l’aplicació.
• Guia d’utilització del manual.
• Conceptes generals de l’aplicació.
• Requisits tècnics.
• Procés d’instal·lació, configuració i posada en marxa.
• Procés que cal seguir en cas d’error.
• Annexos.
Aquests documents s’actualitzen al dia, ja que les actualitzacions automàtiques del

programari podrien canviar de lloc algunes opcions del programa, ampliar-les o
retallar-les, i a més els instal·ladors podrien tenir quadres de diàleg diferents que
duguin a error si es fa servir una documentació obsoleta.
1.10.1 Resolució de problemes en la instal·lació
Quan s’instal·la un programara informàtic poden sorgir problemes, que haureu de

resoldre. Aquests problemes poden ser de naturalesa molt diversa. Per resoldre’ls
podeu adreçar-vos a la documentació on potser trobareu la solució als problemes
o demanar suport tècnic.
Els problemes més habituals que us podeu trobar són els següents:
• Problemes amb el maquinari. Pot ser que el programari que instal·leu

tingui uns requisits de programari que no compleix algun ordinador, o bé
que, encara que els compleixi, són tan justos que fan que el treball amb
aquesta aplicació sigui poc efectiu.
• Problemes amb el programari existent o amb el sistema operatiu. Si

durant la instal·lació falta algun component clau del sistema operatiu, o
algun programari que ja hi ha entra en conflicte amb el que intenteu instal·lar,
caldrà o bé instal·lar les funcions que falten o bé substituir les que provoquen
el conflicte per unes altres. En cas d’incompatibilitat total, caldrà triar entre
el programari antic i el nou. Com sempre, s’ha de mirar la documentació i
seguir les recomanacions per resoldre la incidència.
• Problemes amb l’estructura de dades de l’empresa. Pot ser que l’em-

presa utilitzi un servidor de dades, o llocs específics on els usuaris hagin
de desar la informació. Caldrà, a més de configurar el programa en aquest
sentit, comprovar que es pot fer sense cap problema. Si sorgissin errors
de permisos, tallafocs o altres incidències, us hauríeu de comunicar amb el
departament d’informàtica perquè resolguessin la incidència.
• Problemes relacionats amb l’adequació del lloc de treball. Hi ha usuaris

que necessiten una adaptació al lloc de treball per problemes físics o de salut;
poden afectar des de la mida estàndard de les lletres (deficiència visual), els
colors de la interfície (daltònics) o, fins i tot, el tipus de perifèrics (teclat,
impressora, etc.).
1.10.2 Configuració
Un cop instal·lat el programari, l’heu de configurar i adaptar segons les vostres

necessitats (o les de l’empresa). Vegeu algunes de les opcions:
Per personalitzar, per exemple, els programes de LibreOffice, s’ha d’anar al menú
Eines i després a Personalitza o Opcions, segons el que vulguem fer (figura 1.22).
F igura 1.22. Opcions de personalització al menú Eines
Dintre de Personalitza, trobem les pestanyes següents:
• Menús. Des d’aquí (figura 1.23) podem editar què sortirà en cada menú i
adaptar-ho així tant com sigui possible a les necessitats de l’usuari. Fins i
tot, podríem fer desaparèixer algunes opcions perquè no es puguin fer servir.
Podeu fer les proves que vulgueu, ja que el botó Reinicialitza torna a posar
tot el que hi havia al començament.
F i g u r a 1 . 2 3 . Pestanya Menús
• Teclat. Des d’aquesta pestanya (figura 1.24), podem assignar a cada tecla
una funció específica, tant per a un programa determinat com per a tot el
paquet ofimàtic. Aquesta opció serveix per cridar algunes funcions que
s’utilitzen molt d’una manera més fàcil, sense haver de recórrer els menús.
Aquí també podeu fer les proves que vulgueu, ja que es poden reinicialitzar
les tecles separadament o tornar alhora tot el teclat a l’estat inicial.
F i g u r a 1 . 2 4 . Pestanya Teclat
• Barres d’eines (figura 1.25). Les barres d’eines dels programes del paquet
es poden adequar a les necessitats de cadascú. Es poden treure o posar
elements nous en totes les barres d’eines (tant les que es veuen com les
contextuals), i també es pot crear una barra d’eines totalment nova. Com
en els casos anteriors, podeu fer les proves que vulgueu, ja que és possible
tornar a l’estat inicial amb el botó Reinicialitza .
F igura 1.25. Pestanya Barres d’eines
• Esdeveniments (figura 1.26). Els esdeveniments associen macros que heu

fet amb accions. Es poden fer per a un sol document (o plantilla) o bé per a
tot el LibreOffice, depenent de l’opció que poseu a Desa a.
F igura 1.26. Pestanya Esdeveniments
El menú d’Opcions té moltes entrades, i només en veurem unes quantes a tall

d’exemple (figura 1.27):
• LibreOffice:
– Dades d’usuari. Com podeu veure en la imatge, és possible posar-hi

tota una sèrie de dades, les quals després es podran posar automàtica-
ment amb certes funcions.
– Camins. Aquí es poden modificar les carpetes en què el LibreOffice
va a buscar per defecte els gràfics o les plantilles, per posar alguns
exemples.
– Seguretat. Permet definir, entre d’altres, el nivell de seguretat de les
macros.
– Aparença. Aquí podem modificar el color de la interfície del Libre-

Office.
– Actualització en línia. Les noves versions (a partir de la 3.2) porten
l’opció d’actualitzar-se. Aquí podem configurar la periodicitat amb
què es busquen actualitzacions.
• Carrega/desa:
– General. Les opcions que hi ha aquí són molt importants per prevenir
pèrdues d’informació. Observeu-les bé i feu proves. Us pot anar bé
activar-ne alguna.
– Microsoft Office. Aquí tenim opcions que permeten migrar objectes
de l’Office al LibreOffice i a la inversa.
• Configuració de la llengua:
– Llengües. Opcions diverses per a la llengua de la interfície i la llengua

en què escrivim habitualment.
– Ajudes a l’escriptura. Idiomes, diccionaris i opcions d’autocorrec-
ció.
• LibreOffice Writer:
– General. Opcions sobre enllaços, unitats de mesura i tabulacions.

– Visualització. Visualització d’eines com les barres de desplaçament,
regle i l’opció de visualitzar objectes, taules, codis de camp, etc.
– Tipus de lletra bàsics. Aquí definim els tipus de lletra per a cada lloc
del document.
– Impressió. Des d’aquí podem triar què imprimim, si hi incloem les
notes, etc.
– Taula. Opcions per a les taules.
– Llegenda automàtica. Aquí podem triar la llegenda que es posarà
automàticament quan inserim algun objecte de la llista.
• Diagrames:
– Colors per defecte. Trieu aquí els colors de les sèries de dades quan
inseriu una gràfica.
F i g u r a 1 . 2 7 . Finestra Opcions
1.11 Diagnòstic i resolució de problemes
Abans d’instal·lar un paquet s’han de tenir en compte alguns requisits per

assegurar-ne el bon funcionament. Tot i que els equips que tenim a casa com-
pleixen sobradament algunes d’aquestes especificacions, en el món de l’empresa
hi ha ordinadors més vells o estacions de treball amb poques prestacions, ja que
tenen un propòsit molt concret.
Heu d’assabentar-vos de les especificacions tècniques de la versió del paquet

que heu instal·lat, i incorporar aquesta informació al principi de la vostra docu-
mentació. Heu de cercar la informació en la mateixa pàgina d’on heu baixat
l’aplicació. Comproveu que els requisits es refereixen tant al maquinari com al
sistema operatiu, i que són diferents depenent del vostre sistema operatiu i de la
versió instal·lada.
1.11.1 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic
Els problemes més comuns amb el programari ofimàtic estan relacionats amb
formats i versions del programari, si bé no són els únics. Podeu trobar-vos també
amb problemes relacionats amb la llengua de la interfície (traduccions nefastes,
canvi del nom de funcions, etc.), canvi de lloc d’opcions en els menús i canvis de
comportament d’utilitats quan es passa d’una versió a una altra o quan es canvia
de paquet ofimàtic. Quant a formats i versions, els problemes són:
• Versions del programari. Quan un fabricant decideix fer una nova versió
d’un producte, habitualment, intenta que el nou producte sigui compatible
amb l’anterior. El que no sol fer és actualitzar l’antic perquè sigui compa-
tible amb el nou. Vegem-ne un exemple pràctic: quan Microsoft va decidir
treure al mercat l’MS Office 2007, ho va fer canviant totalment el format
dels seus arxius; això va fer que els arxius que s’havien fet amb versions
anteriors (.doc, entre d’altres) es poguessin veure sense cap problema amb
el nou Office, però que els arxius que es feien en el nou format (.docx,
entre d’altres) no es poguessin obrir i modificar amb les versions antigues;
pressionat pels usuaris, Microsoft va treure un pedaç que, instal·lat en les
estacions amb l’Office antic, permetia llegir els nous formats; tot i això, una
part de les funcionalitats es perdien i els formats tampoc no es corresponien
completament.
• Formats d’arxius. Quan es decideix canviar de paquet ofimàtic, o quan

rebem arxius de clients o proveïdors amb un format diferent del nostre,
podem tenir problemes per obrir-los. Les aplicacions cada cop més poden
obrir formats dels paquets “rivals”, però tot i això continuen havent-hi
incompatibilitats. En tot cas, s’han creat extensions i pedaços tant per al
LibreOffice com per a l’MS Office, de manera que es poden llegir els arxius
encara que no a la perfecció. Alguns formats, efectes, etc. poden no sortir

com esperàvem.
En qüestions de format, també podem tenir problemes amb el format de les bases
de dades, en cas de voler fer lligams i utilitzar la informació que contenen.
Les imatges (que tenen molts formats) també poden portar problemes; pot ser que
no les veiem quan les passem a l’aplicació ofimàtica.
1.12 Manuals tècnics sobre incidències informàtiques. Protocols

d’actuació i report als serveis tècnics informàtics
La guia o manual d’ús té com a objectiu donar a conèixer les possibilitats d’una
aplicació a l’usuari; dins de la seva estructura ha de tenir un apartat que expliqui
el procés que cal seguir en cas d’error, de manera que l’usuari pugui reproduir les
accions necessàries i tingui el suport de la guia per fer-ho.
Els protocols d’actuació en cas d’error informàtic ajuden l’usuari a resoldre la

incidència. De primer, es recomana consultar la documentació existent, el manual
d’ús i l’ajuda en línia i, si no s’aconsegueix resoldre el problema, cal adreçar-
se al servei tècnic informàtic perquè el solucionin. El protocol pot especificar un
número de telèfon, una adreça de correu electrònic o un formulari web per reportar
l’error.
1.12.1 Ajuda en línia
L’ajuda en línia està formada pels mecanismes inclosos en la mateixa aplicació,

de manera local o remota mitjançant Internet. Es tracta del següents:
• Visites guiades: diapositives o animacions que mostren les operacions més

importants que es poden dur a terme amb l’aplicació.
• Ajudes de context: quan l’ajuda es contextualitza segons el lloc on apunta

el ratolí.
• PMF (preguntes més freqüents) o FAQ en anglès: són preguntes que s’han
repetit molt i que es posen perquè puguin resoldre els dubtes més habituals
dels usuaris.
1.12.2 Suport tècnic
El suport tècnic és l’assistència que dóna una empresa encarregada del manteni-
ment o del departament d’informàtica. Pot fer-se de diferents maneres:
• Suport telefònic: també anomenat help-desk, en què es truca a un número

de telèfon i s’explica la incidència; des d’aquest servei s’intenta esbrinar la
naturalesa del problema, donar-hi una solució definitiva o d’urgència i donar
avís per resoldre’l.
• Suport per web: semblant al telefònic, utilitzant xats o videoconferència.
• Suport mitjançant accés remot: l’usuari dóna accés al tècnic, que

s’introdueix a l’ordinador per fer proves i intentar arreglar el problema
remotament.
• Suport presencial: quan hi ha un departament d’informàtica a l’empresa o

un tècnic resident.
1.13 Identificació de virus i amenaces existents
El programari malintencionat o, com s’acostuma a anomenar, virus, és un progra-

mari que té com a objectiu alterar el comportament normal del nostre sistema amb
una finalitat destructiva o invasiva. Hi ha virus que es poden incloure en diverses
categories de programari malintencionat.
1.13.1 Tipus de programari malintencionat
Les amenaces poden ser provocades per aquests programes amb l’objectiu de
modificar el funcionament normal d’un equip o per treure’n beneficis, ja sigui
amb publicitat o obtenint dades personals il·lícitament.
A continuació hi ha una classificació dels principals tipus de programaris malin-

tencionats amb la descripció dels seus objectius:
• Spyware o programa espia. Té com a objectiu aconseguir informació

del sistema que infecta (contrasenyes, adreces de correu, identificacions
bancàries, etc.) i transmetre-la als creadors.
• Adware o programari de publicitat. L’objectiu és que el sistema mostri

publicitat constantment, sobretot per mitjà de navegadors i d’aplicacions
ofimàtiques.
• Cavall de Troia. És el tipus més nombrós. Té com a objectiu infiltrar-se en

un sistema i garantir l’accés remot per dur a terme diferents accions sense
necessitar permís del propietari. Aquestes accions poden ser:
– Instal·lar programari (també programari maliciós).

– Robar informació personal.
– Esborrar, modificar o transferir arxius.
– Executar o finalitzar processos (per exemple, desactivar l’antivirus).
– Apagar o reiniciar l’equip.
– Monitorar pulsacions al teclat.
– Fer captures de pantalla.
– Omplir el disc dur d’arxius inservibles.
– Utilitzar el nostre equip com a base per fer atacs a altres servidors (i,
d’aquesta manera, emmascarar la seva identitat).
• Cuc. A diferència d’altres programaris maliciosos, no depèn d’arxius

portadors per contaminar altres sistemes. Pot modificar el sistema operatiu
a fi d’autoexecutar-se com a part del procés d’inicialització del sistema. Per
contaminar altres sistemes, un cuc explota vulnerabilitats de l’objectiu o
utilitza algun tipus d’enginyeria social per enganyar els usuaris i poder-se
executar. En els últims anys, es va donar a conèixer un cuc anomenat Blaster,
que provocava el reinici del Windows al cap d’un minut d’haver-se engegat.
• Phishing o pesca. És un dels mètodes més utilitzats per estafar i consis-

teix en intentar obtenir dades confidencials de l’usuari com contrasenyes,
comptes bancaris, números de targeta de crèdit, identitats, etc. S’acostuma
a enganyar el possible estafat a través de correus electrònics suplantant la
imatge d’una empresa o organització pública per fer creure a la possible
víctima que les dades són sol·licitades per un lloc “oficial” quan en realitat
no és així.
• Pharming o desencaminament. És una de les modalitats més perilloses

del phishing. En aquest cas els correus electrònics aparentment estan buits,
però en visualitzar-los per l’usuari s’executarà un programa informàtic que
manipularà els arxius de domini (DNS), de manera que quan l’usuari vulgui
accedir a la web de la seva entitat financera se’l conduirà a una pàgina web
falsa, idèntica o molt similar a la real.
• Keylogger o enregistrador de teclat. És un tipus de software que registra i

grava la pulsació de tecles (i alguns, també clicks del mouse) amb l’objectiu
d’espiar aquell equip. La informació recopilada es pot gravar en un fitxer
local o enviar per Internet. La finalitat d’un keylogger pot ser maliciosa
si s’instal·la de forma oculta i s’utilitza per robar informació confidencial,
però també existeixen programes keylogger amb llicència comercial, com
per exemple aquells que permeten que els pares puguin tenir algun control
sobre l’activitat dels seus fills a Internet.
• Hoax o falsa alarma. Són missatges amb contingut fals o enganyós que
normalment es distribueixen en cadena i acostumen a anunciar virus desas-
trosos, persones malaltes que necessiten ajuda, o qualsevol altra notícia falsa.
L’objectiu d’un hoax pot ser únicament comprovar fins on pot arribar, però
també poden tenir altres objectius com saturar les xarxes, obtenir adreces
de correu on posteriorment enviar informació no sol·licitada, molestar algú
incloent-hi el seu nom, correu electrònic o número de telèfon, manipular
l’opinió pública d’una empresa o organització, etc. Aquests missatges són
difosos pels mateixos usuaris i normalment són correus electrònics, però
també poden ser missatges en fòrums, xats, blogs, etc.
• Spam. Es defineix com tots els missatges no desitjats que s’envien de

forma massiva a molts usuaris al mateix temps. Acostumen a ser de tipus
publicitari on s’ofereixen suposades ofertes, premis, sistemes per obtenir
diners fàcilment, productes miraculosos, etc.; en la majoria dels casos el
remitent és desconegut per l’usuari i porten un títol que busca cridar l’aten-
ció. Per intentar d’evitar rebre aquest tipus de missatges és important que si
hem d’introduir la nostra adreça en alguna web la camuflem (per exemple
nom(arrova)proveïdor.com), ja que existeixen uns robots encarregats de
visitar llocs web i recopilar correus. A més, els proveïdors de correu més
comuns, com són Hotmail, Gmail, Yahoo, etc., tenen inclosos uns sistemes
de filtres antispam que mouen aquests missatges directament a una carpeta
de correu brossa i ja no els veurem a la nostra safata d’entrada. Si tot
i així rebem algun missatge spam, és important que mai es contestin, ni
per sol·licitar la baixa, perquè en fer-ho estarem confirmant que l’adreça és
autèntica.
• Dialer. És una aplicació, o codi ocult en una web, que, sense el consenti-
ment de l’usuari, talla la connexió telefònica que s’està utilitzant per crear-
ne una de nova canviant el número de telèfon per un de tarifa d’alt cost, fet
que suposarà un notable augment en l’import de la factura telefònica. Els
usuaris afectats podran ser aquells que utilitzin un mòdem RTB o RDSI,
però amb les connexions ADSL un dialer no podrà fer res perquè els routers
no marquen números.
1.13.2 Indicis d’anomalies a l’ordinador
Hi ha indicis per sospitar que el nostre ordinador ha estat infectat, si trobem

algunes de les anomalies següents:
• El sistema va més lent per a qualsevol operació.
• Surten errors del sistema amb molta freqüència.
• El sistema es bloqueja sense cap raó aparent.
• El sistema es reinicia tot sol.

• L’administrador de tasques o l’editor del registre estan deshabilitats.
• Apareixen directoris o arxius estranys.
• Les carpetes contenen arxius amb els mateixos noms que les carpetes.
• Quan s’imprimeix, els documents surten estranys i no tenen sentit.
• Executar aplicacions s’ha tornat complicat: surten molts errors.
• Hi ha modificacions en la longitud dels arxius i en la data de creació.
• El sistema no reconeix dispositius USB o components físics.
• Algunes unitats lògiques de disc són inaccessibles.
• El sistema no acaba d’arrencar correctament o triga molt.
• Apareixen aplicacions amb noms estranys en el gestor de processos.
• Disminueix l’espai lliure en el disc dur.
• La memòria en ús és cada cop més gran, fins i tot quan no utilitzem el

sistema.
A part d’aquests símptomes, tenim les conseqüències de cada virus (esborrament

de discos, anuncis emergents en els navegadors, etc.).
1.14 Programari de seguretat. Tipus. Instal·lació: antivirus,

antiespies, tallafocs, entre d’altres
Dins del programari de seguretat que ens protegeix del programari maliciós
trobem els antivirus, els antiespies i els tallafocs.
1.14.1 Antivirus
Un antivirus és un programa que té diverses funcions:
• Analitza el disc dur, o qualsevol suport d’emmagatzematge de l’ordinador,

per tal de trobar arxius infectats per virus. El programa compara parts
d’un arxiu amb els continguts d’arxius de virus coneguts; per això és tan
important mantenir actualitzat l’antivirus.
• Elimina els virus trobats. Segons com estigui configurat l’antivirus, el

programa elimina el virus o el posa en quarantena.
• Evita que el virus estigui actiu.
• Analitza el correu electrònic.

• Analitza les pàgines web que es visiten quan naveguem per Internet.
Els antivirus i les seves actualitzacions es poden obtenir en línia, tot i que alguns
són de pagament (programes com Norton o McAfee). Altres programes són
gratuïts, especialment per a usuaris domèstics, com per exemple Avast!, AVG
Antivirus o CLAM AV.
Per instal·lar un antivirus en línia, normalment s’ha de baixar i executar l’arxiu

setup.exe. Una vegada executat, apareixen diverses finestres (llicència, ubicació
del programa, configuració, etc.) fins que el programa queda instal·lat.
És molt important mantenir actualitzat el programa. L’actualització es pot fer de

manera manual o automàtica, quan l’ordinador està connectat a Internet.
Normalment, els sistemes operatius de programari lliure tenen menys problemes

de seguretat que el sistema operatiu Windows.
1.14.2 Antiespies
Els programes espia s’instal·len al nostre ordinador mentre naveguem per Internet,
l’omplen de publicitat i obtenen dades nostres sense permís. Podem eliminar-los
utilitzant un programa antiespia.
Hi ha antivirus que porten aquesta funció incorporada. Entre els programes

antiespia que es poden baixar gratuïtament d’Internet trobem Ad-aware o Spybot.
El procediment per baixar-los és el mateix que seguim amb els antivirus en línia.
1.14.3 Tallafocs
Un tallafoc és un programa que filtra i bloqueja les comunicacions en xarxa (per

Internet o per xarxa local) no volgudes; és a dir, que protegeix la informació
d’intrusions externes i optimitza l’accés per nivells als diferents programes i
aplicacions que diversos usuaris d’un ordinador poden utilitzar.
El sistema operatiu Windows XP inclou per defecte un tallafoc. La configuració

permet activar-lo, amb excepcions o sense, o desactivar-lo:
• La pestanya d’Opcions avançades permet activar o desactivar el tallafoc per

a una connexió en concret.
• A la pestanya d’Excepcions, podem seleccionar-hi els programes o serveis

que no quedaran bloquejats pel tallafoc.
Quan s’utilitza un encaminador (router) per connectar-nos a Internet, també hem

d’utilitzar un tallafoc.
1.14.4 Desinfecció
Un cop el sistema ha quedat infectat, no tenim altre remei que aplicar-hi un

antivirus per desinfectar-lo. En alguns casos això no és possible, bé perquè el
sistema ja no respon, bé perquè la naturalesa del virus no ho permet. Per tant, la
millor solució és una bona prevenció: un bon antivirus (figura 1.28), un programa
antiespia actualitzats i un tallafoc (firewall) ben configurat.
A tot això haurem de sumar la responsabilitat dels usuaris, ja que alguns virus es
propaguen mitjançant xarxes socials o pàgines web, i si l’usuari accepta certes
operacions, com la instal·lació d’arxius baixats d’Internet o obrir missatges de
correu electrònic de desconeguts, el sistema quedarà infectat.
Figura 1.2 8 . Antivirus Nod32
1.15 Normes de seguretat bàsiques per a evitar infeccions per virus

o altres intrusions
Per gaudir d’una bona seguretat informàtica, s’han de tenir en compte unes regles
bàsiques que tot usuari d’Internet ha de conèixer:
• No s’han d’obrir els missatges electrònics d’origen desconegut.
• No s’han de facilitar dades personals ni codis PIN d’accés.
• No s’han d’obrir arxius de remitents desconeguts.
• No s’ha de confiar mai en els regals i les promocions fàcils d’obtenir, ni

respondre missatges que demanin informació d’una manera urgent.
• Cal tenir un sistema antivirus, fer-lo servir i actualitzar-lo periòdicament.

També és convenient instal·lar un sistema antiespia per evitar els programes

espia i de publicitat no volguda.
• Cal tenir actualitzat el navegador, i també instal·lar els pedaços del sistema
operatiu.
• És necessari mantenir-se informat sobre la seguretat general en l’ús d’Inter-

net.
Una altra qüestió important que cal tenir en compte en relació amb la seguretat
informàtica és la protecció de dades de caràcter personal.
La Llei orgànica de protecció de dades de caràcter personal (LOPD)

defineix el reglament de mesures de seguretat dels fitxers automatitzats que
continguin dades de caràcter personal.
La Llei regula, entre d’altres matèries, les obligacions que corresponen als titulars
de fitxers de dades de caràcter personal i els agents responsables de dur a terme el
tractament d’aquests, les mesures de seguretat que s’han d’adoptar i els drets de
les persones interessades.
L’objecte de la LOPD és garantir i protegir, en tot el que fa referència al tractament

de les dades personals, les llibertats públiques i els drets fonamentals de les
persones físiques i, especialment, del seu honor i intimitat personal i familiar.
Pel que fa a l’àmbit d’aplicació, s’aplica a les dades de caràcter personal registra-
des en suports físics que les faci susceptibles de tractament, i a qualsevol modalitat
d’ús posterior d’aquestes dades per part dels sectors públics i privats.
Tot seguit definim els conceptes clau que circumscriuen la protecció de dades
personals:
• Dades de caràcter personal: qualsevol informació numèrica, alfabètica,

gràfica, fotogràfica, acústica o de qualsevol altre tipus concernent a persones
físiques identificades o identificables.
• Fitxer: tot conjunt organitzat de dades de caràcter personal que permet

l’accés a les dades segons uns criteris determinats, independentment de la
forma o la modalitat de la creació, l’emmagatzematge i l’organització del
fitxer i de l’accés a aquest.
• Afectat o interessat: persona física titular de les dades que són objecte del
tractament.
2. Gestió de correu i agenda electrònica
El correu electrònic és un sistema cada dia més estès que permet enviar informació
a un o diversos destinataris de qualsevol indret del món per mitjà d’Internet.
Aquest sistema és l’equivalent del correu postal tradicional, però en l’àmbit de
les comunicacions electròniques, amb avantatges evidents quant a temps, espai,
volum, facilitat i gratuïtat del servei. No solament permet la comunicació
de missatges de text entre usuaris, sinó que també possibilita adjuntar arxius,
Els missatges de correu volen
figuradament per Internet entre els
ordinadors
fotografies, enllaços, etc.
El creador del correu electrònic fou Ray Tomlinson, el 1971. Ray va triar l’arrova
(@) per dividir les parts del correu, ja que no existia en cap nom ni cognom.
No solament ha evolucionat el correu. També les agendes ho han fet d’una manera
espectacular. Ja no cal recórrer a papers ni a un únic emplaçament. Cada dia
més dispositius mòbils són compatibles amb les agendes electròniques. Tot plegat
fa més senzilla la tasca d’organitzar, comunicar i relacionar-nos amb els nostres
contactes.
L’ús del símbol arrova en la

programació va començar l’any 1971,
quan l’informàtic Ray Tomlinson va
necessitar alguna cosa per separar
l’usuari del servidor
2.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic.

Dominis. Protocols
El correu electrònic és un servei que ofereix Internet i que permet la

comunicació entre diversos usuaris d’una manera asíncrona (no cal que el
que envia i el que rep estiguin connectats alhora).
Per poder enviar un missatge de correu electrònic necessitem una adreça. Cada
adreça electrònica és única i pertany a una persona o entitat. El símbol @ s’obté en fer
clic simultàniament a les
tecles ALTGR + 2, tant en
Una adreça de correu electrònic, “jsanchez@ioc.cat”, està formada per quatre Windows com en Linux i
Mac.
elements:
• Nom d’usuari (jsanchez): el nom d’usuari es pot personalitzar i pot

contenir lletres, xifres i alguns signes. És important escollir amb cura el
nom d’usuari, ja que formarà part de la vostra identitat digital i per mitjà
d’aquest nom rebreu i enviareu tots els correus.
• Símbol arrova (@): l’arrova no canvia mai, sempre és el separador entre el

nom d’usuari i el domini. Aquest darrer és el nom del proveïdor que dóna
el servei de correu; per tant, l’usuari no el pot canviar.
• Servidor (ioc).
• Domini (cat).
Un cop tenim l’adreça, hi accedirem mitjançant un usuari i una contrasenya.
Per aconseguir una adreça de correu, necessitem un proveïdor, que pot ser de dos
tipus:
• Els proveïdors gratuïts són els més utilitzats i tenen unes característiques
específiques: inclouen publicitat, tant a la interfície com al cos del missatge,
i no podem modificar el nom del proveïdor a l’adreça. És a dir, sempre seran
del tipus usuari@proveidor.com. Alguns exemples de proveïdors gratuïts
són Gmail de Google, Hotmail de Microsoft, Yahoo! o Terra de Telefónica.
• Quant als proveïdors de pagament, permeten escollir la capacitat de la

bústia i el nom del domini. El pagament es fa pel domini i, en alguns casos,
també per la capacitat de la bústia.
A més del proveïdor, el correu electrònic es diferencia segons el servei utilitzat:
• Per mitjà d’un navegador web: els correus web (webmail). Permeten enviar
i rebre missatges mitjançant una pàgina web, de manera que l’únic que
necessitem és un navegador web qualsevol. L’avantatge principal d’aquest
sistema és que permet consultar el correu en qualsevol ordinador, però
l’inconvenient és que les funcions es limiten a les que ofereix la pàgina web
del nostre proveïdor. No obstant això, cal assenyalar que cada cop disposen
de més serveis.
• Per mitjà d’un client (programari): els clients de correu. Són programes
que s’instal·len al nostre ordinador i que ens permeten gestionar el correu i
els contactes, a més de l’agenda. És el cas de l’Outlook de Microsoft, del
Thunderbird de Mozilla o del Lotus Notes.
Per poder enviar missatges necessitareu:
• Una adreça en un servidor de correu (d’un proveïdor gratuït o de

pagament).
• Un mitjà per gestionar els missatges: correu web o una aplicació de

correu.
Un missatge de correu electrònic consta dels elements bàsics següents (vegeu

figura 2.1):
• Destinatari. És l’adreça o adreces dels qui rebran el missatge.
• Remitent. És l’adreça de qui envia el missatge.
• CC. Els destinataris que es posin aquí rebran còpia del correu.
• Cco. Aquests destinataris rebran còpia del correu, però no ho sabrà ningú.
És el que s’anomena còpia oculta.
• Assumpte. És el títol del missatge. Quan l’usuari el rebrà, és el que veurà

del missatge per decidir si l’obre o no.
• Cos. És el missatge en si mateix. Molts servidors de correu permeten

incloure-hi imatges, incrustar-hi vídeos, animacions, etc.
Figura 2 . 1 . Elements del correu
Algunes de les característiques del correu electrònic són les següents:
• Les adreces de correu no diferencien entre majúscules i minúscules, de

manera que és el mateix enviar un correu a MaRiA@IoC.CaT que a
maria@ioc.cat
• Freqüentment, els programes tenen la funció de desament automàtic quan

s’està escrivint un missatge de correu electrònic, de manera que la informa-
ció no es perd si hi ha una apagada, per exemple.
• Tot i que el missatge s’envia al moment, pot trigar a ser rebut o vist pel
destinatari, de manera que no s’obtindrà resposta a l’instant.
• Un cop enviats, els missatges s’emmagatzemen a la carpeta Enviats, de

manera que si volem enviar el mateix missatge, no cal que el tornem a
escriure.
• Si el compte de correu on s’envia el missatge no existeix, té algun problema

o està ple arribarà un missatge que informa que el destinatari no ha rebut el
missatge.
2.1.1 Protocols del servei de correu electrònic
El servei de correu electrònic permet intercanviar missatges entre usuaris per mitjà
d’ordinadors interconnectats, però per fer aquesta comunicació cal disposar d’uns
elements i protocols que ho facilitin.
El compte de correu electrònic, com també la manera d’establir la comunicació

entre l’emissor i el receptor de correu, ha de seguir unes normes específiques que
estan marcades pel que s’anomena protocols d’Internet.
Els protocols d’Internet són un conjunt de regles de comunicació de xarxa

en què es basa Internet i que faciliten l’intercanvi de dades entre ordinadors
connectats en xarxa, i també permeten la comunicació i transmissió de
correu electrònic entre usuaris independentment del sistema operatiu i del
client de correu que utilitzin.
Servidor de correu
Per poder enviar o rebre un correu electrònic necessitem disposar d’un compte de
correu en una màquina anomenada servidor de correu.
És habitual que per fer aquesta acció els usuaris estiguin connectats a Internet, tot
i que de vegades no és imprescindible.
El servidor de correu és una aplicació informàtica que permet l’enviament

de missatges de correu electrònic entre usuaris independentment de la xarxa
que utilitzin. És el responsable de l’encaminament del correu entre els
diferents sistemes.
Client de correu
El correu electrònic té una estructura que descriuríem com de client-servidor, de

manera que en l’equip servidor s’allotjaran els comptes de correu dels usuaris i en
els clients de correu es gestionarà la baixada de missatges.
El client de correu són aplicacions que permeten relacionar els usuaris amb
les seves bústies de correu i els possibiliten baixar i gestionar missatges de
correu utilitzant uns protocols determinats (POP3 i IMAP).
ISP
Per poder llançar el client de correu electrònic, també s’ha de tenir informació
sobre el proveïdor de serveis d’Internet (ISP) de manera que es pugui configurar
el client adequadament.
ISP (Internet service provider, ‘proveïdor d’Internet’) són empreses

dedicades a connectar a Internet els usuaris o les diferents xarxes que tinguin,
i proveir el manteniment necessari perquè l’accés funcioni correctament.
També ofereixen serveis relacionats, com allotjament web o registre de
dominis.
Tipus de protocols
Així, per gestionar correu electrònic necessitem saber quins protocols de correu
electrònic hi ha.
Podríem dir que el servidor de correu està format per diversos protocols, l’SMTP
i el POP/IMAP. Vegem-ho amb més detall:
• El protocol SMTP (simple mail transfer protocol, ‘protocol simple de

transferència de correu’), que és l’estàndard d’Internet per a l’intercanvi
de correu electrònic. Té com a funció la transmissió del correu que surt
de la màquina de l’usuari remitent fins al servidor que emmagatzema els
missatges dels usuaris destinataris. És important dotar aquest protocol
d’autenticació per estalviar l’enviament i la recepció de correu no volgut.
• El protocol POP (post office protocol, ‘protocol d’oficina de correus’) fa

referència al tipus de servidor que s’utilitzarà per rebre correu. Permet
la gestió, l’accés i la transferència de missatges de correu electrònic entre
el servidor de correu i l’usuari. A diferència del protocol SMTP, el POP
s’utilitza per a la baixada de correu. L’origen del protocol POP està
determinat per la necessitat de molts usuaris de llegir el correu connectant-
se puntualment a Internet; així, l’usuari es connecta al seu servidor de correu
i, utilitzant un programa client, l’usuari baixa els missatges i després es
desconnecta del servidor. Els avenços realitzats amb aquest protocol fan
que actualment es parli de la versió POP3.
• El protocol IMAP (Internet message access protocol, ‘protocol d’accés

a missatges d’Internet’) permet als clients de correu electrònic accedir
als missatges emmagatzemats en els servidors de correu des de qualsevol
màquina amb accés a Internet. Normalment, utilitzen aquest protocol els
servidors i clients de correu web que permeten a l’usuari gestionar el correu
des de qualsevol màquina amb connexió a Internet, encara que també és
possible dur a terme aquesta acció fent ús d’un client POP3 i baixant el
correu a una màquina local. L’IMAP es diferencia del POP en el fet que
els correus electrònics dels servidors IMAP estan emmagatzemats en el
servidor i s’hi queden fins i tot si es baixa el correu electrònic, mentre
que el correu POP baixa els missatges per al seu client de correu electrònic
directament i no romanen en el servidor.
• SSL (secure sockets layer, ‘protocol de capa de connexió segura’) és un

protocol criptogràfic que permet una connexió segura per a una xarxa,
comunament Internet.
El procés de transmissió de correu electrònic es pot veure en la figura 2.2.
F igura 2.2. Esquema del procés de transmissió de

correu electrònic
Quan s’envia un missatge, aquest es dirigeix al seu servidor de correu

mitjançant el protocol SMTP; des d’aquest s’envia al servidor de correu
de l’usuari destinatari i, finalment, aquest baixa el correu a la bústia en la
màquina local fent servir el protocol POP/IMAP.
Així, el protocol SMTP s’utilitza normalment per enviar i rebre missatges i el

protocol POP/IMAP permet als usuaris baixar els missatges. Per aquest motiu,
s’ha d’especificar tant el servidor SMTP com el servidor POP o IMAP quan es
configura l’aplicació o gestor de correu electrònic.
A més, i és important de tenir-ho en compte, aquests protocols no ofereixen prou

seguretat en el procés de transmissió de missatges i poden quedar al descobert
contrasenyes i altres informacions. Per aquest motiu, se sol afegir una capa SSL
que permet un mètode de xifratge que poden implementar tant el servidor de
correu com el client.
2.2 Tipus de comptes de correu electrònic
Depenent del tipus de connexió, podem diferenciar entre dos tipus de comptes:
• El POP (protocol d’oficina de correus) és el protocol que permet rebre

correus electrònics des del servidor. La versió actual és la POP3, i està
molt estesa a tots els servidors de correu.
• L’IMAP (protocol d’accés a missatges d’Internet) també és un protocol que

permet veure correus electrònics des del servidor, però funciona de manera
diferent, ja que no baixa cap informació a la nostra màquina.
Una aplicació de correu (com el Thunderbird) utilitza aquests protocols per baixar
al nostre equip el correu que tenim pendent en el servidor (cas del POP) o
visualitzar els correus que hi ha en el servidor (cas de l’IMAP). Aquests protocols

no serveixen per enviar missatges.
En la taula 2.1 podeu veure les diferències, els avantatges i els desavantatges entre
el correu web i el POP.
Taula 2.1. Diferències entre el correu web i el POP
POP Web (protocol IMAP)
Es pot veure el correu sense estar connectat a Només es poden veure els correus quan s’està
Internet si prèviament s’ha baixat a l’ordinador. connectat a Internet, ja que sempre són en el
servidor.
Els arxius adjunts s’obren més de pressa, ja que es Els arxius adjunts no es baixen (si no ho volem) a la
desen al nostre equip amb els correus. nostra màquina, cosa que evita possibles infeccions.
El límit d’arxius és el del vostre disc dur, ja que els La limitació depèn del servidor de correu.
correus s’esborren del servidor un cop baixats (tret
que s’especifiqui el contrari).
En cas d’haver-hi un problema amb el nostre Es fan còpies de seguretat periòdiques, i la

ordinador, perdríem tots els correus. possibilitat de perdre correus és molt petita.
2.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu
A l’hora de crear un nou compte de correu, heu de considerar un seguit de

recomanacions, quant al nom de l’usuari i la contrasenya (password).
El nom d’usuari
El nom d’usuari ha de ser original. Si escollim un nom comú segurament que una
altra persona ja l’ha enregistrat i no es podrà utilitzar. En serveis compartits amb
molts usuaris, com Hotmail, Gmail o Yahoo, el nom d’usuari és el que diferencia
els habitants del lloc.
Per a la ID es poden fer servir lletres i nombres. Si, per exemple, hi ha altres
usuaris “jsanchez” es pot afegir una data “jsanchez1197”. Per això és important
tenir pensades diferents opcions per al nom del nostre compte abans de començar.
La contrasenya
La contrasenya o paraula clau pot estar formada per lletres o una combinació de
lletres i nombres; en qualsevol cas, no hi pot haver menys de sis caràcters. La
contrasenya és una creació pròpia, secreta i confidencial. És com el número
d’accés al compte bancari o el PIN del telèfon mòbil: cap persona no la pot
conèixer; si algú la coneix, podrà accedir als nostres missatges privats o enviar
correus a altres persones fent servir la nostra identitat.
2.3 Entorns de treball: configuració i personalització
La majoria de gestors de correu POP3 es poden baixar del portal web

corresponent i després executar en el nostre ordinador personal seguint els
passos de l’assistent d’instal·lació.
Vegem les principals característiques de la instal·lació, configuració i personalit-

zació de dos dels gestors de correu més utilitzats.
Mozilla Thunderbird
Per exemple, si provem d’instal·lar el gestor de correu Mozilla Thunderbird (http:

//www.mozilla-europe.org/es/products/thunderbird/), que, segons la versió, té
una mida aproximada de 6,3 MB per al Windows, veurem que només s’han de
seguir les instruccions que van sortint a la pantalla. En la figura 2.3 podeu veure
la pantalla d’inici que ens guiarà en la instal·lació.
F igura 2.3. Instal·lació del Mozilla Thunderbird
També haurem de donar les dades dels protocols SMTP i POP3 del compte de
correu que volem baixar, ja que, per utilitzar el gestor de correu, cal que estigui
vinculat a un compte de correu electrònic que és el que utilitzarem per rebre i
enviar missatges.
A més, en un mateix ordinador podem tenir diversos gestors de correu POP3

instal·lats. Per aquest motiu, al llarg del procés d’instal·lació també se’ns
preguntarà si volem que el Thunderbird sigui el nostre client de correu per defecte.
En cas afirmatiu, només haurem de seleccionar la casella adequada.
El Thunderbird permet tenir diversos comptes de correu electrònic. Així, cada

cop que accedim al gestor de correu, escollirem quin correu volem baixar.
Com podeu veure en la figura 2.4, la interfície del Thunderbird és força semblant
a l’estructura d’altres gestors de correu.
Figura 2.4. Interfície de la safata d’entrada del Mozilla Thunderbird
Microsoft Outlook 2007
Anàlogament, si utilitzem un altre client de correu com l’Outlook 2007 contingut

en la versió Office 2007, el procés d’instal·lació és automàtic si s’afegeix quan
s’instal·la el paquet ofimàtic MS Office; si no fos el cas, només hauríem de tornar
a inserir el CD de la versió de l’Office adequada i escollir l’opció Agregar o treure
funcions i incloure l’opció de l’Outlook.
Per accedir a l’Outlook hem d’anar a Inici/Programes/Microsoft Office/Microsoft

Office Outlook 2007 i, el primer cop que hi accedim, l’assistent ens guiarà per
configurar un compte de correu electrònic on, bàsicament, ens demanarà les
dades del compte que volem integrar, i també els tipus de servidors d’entrada
(POP/IMAP) i sortida (SMTP), tal com podeu veure en la figura 2.5.
Figura 2.5. Procés de configuració d’un nou compte en l’Outlook 2007
Al llarg del procés també s’ofereix la possibilitat d’habilitar la característica de

cerca instantània en l’Outlook, com també la integració d’una llista de subminis-
trament RSS (really simple syndication). RSS és un format de dades que s’utilitza
per difondre continguts a subscriptors d’un lloc web determinat.
La interfície del gestor de correu és la que apareix en la figura 2.6.
F i g u r a 2 . 6 . Interfície del gestor de correu Outlook 2007
2.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu
Tots els clients de correu que hi ha en el mercat tenen la possibilitat de

gestionar diversos comptes de correu; per aquest motiu, per a un mateix
gestor de correu es poden crear diferents comptes de correu de diversos
usuaris.
Mozilla Thunderbird
En el cas del gestor de correu Thunderbird, per crear un compte nou, anirem
a Eines/Paràmetres dels comptes/Afegeix un compte. Una altra opció és des de
Carpetes locals, dintre de l’apartat Comptes, fer clic a sobre de Crea un compte
nou.
L’assistent ens dóna l’opció de triar entre crear un nou compte de correu, un bloc o
canal RSS, un compte de correu Gmail o un grup de discussió. Si escollim l’opció
Compte de correu, se’ns aniran mostrant diferents pantalles on haurem d’inserir
les dades del correu que volem donar d’alta. D’una banda, se’ns demanarà el nom
i l’adreça de correu; de l’altra, important, se’ns demanarà informació del servidor
d’entrada (POP o IMAP) i del servidor de sortida (SMTP).
Així, per exemple, si el nostre correu és alumne@xtec.cat, especificarem

pop.xtec.cat com a servidor d’entrada i smtp.xtec.cat com a servidor de sortida.
Triarem el servidor d’entrada POP o IMAP depenent de quina vulguem que sigui
la gestió del nostre correu. En la figura 2.7 es pot visualitzar algunes de les dades
requerides per configurar un nou compte de correu.
Figura 2.7. Configuració d’un compte de correu en el Thunderbird
Per acabar, validarem el nom d’usuari per accedir al compte i el nom de compte
que volem que ens aparegui i, finalment, obtindrem un resum del nou compte.
Cal destacar que en la finestra inicial per crear un nou compte també se’ns
ofereix l’opció de vincular el gestor de correu directament amb un compte de
Gmail. En aquest cas, només caldrà especificar l’usuari del correu de Gmail i,
automàticament, ja quedaran configurats els servidors d’entrada (pop.gmail.com)
i sortida (smtp.gmail.com).
Caldrà que, entre tots els comptes creats, n’establim un de predeterminat. A més,
si en crear el nou compte hem seleccionat l’opció Baixa els missatges ara, ens
demanarà la contrasenya del correu i baixarà els nous missatges.
Una vegada hem predeterminat un compte de correu en el gestor, en podem

visualitzar les característiques i modificar-les.
Si fem Eines/Paràmetres del compte, entre d’altres, podrem modificar la configu-

ració d’algunes dades del compte com els paràmetres del servidor i correu brossa,
o bé afegir un compte nou o suprimir el compte actiu.
Si utilitzem el gestor de correu Outlook també podem tenir integrats diversos

comptes de correu electrònic.
Per afegir o eliminar un compte de correu, hem d’anar a Herramientas/Con-

figuración de la cuenta...; a la pestanya Correo electrónico seleccionem l’opció
Nuevo... i afegirem un compte nou.
De forma anàloga, podrem modificar paràmetres del compte actiu fent clic a
Reparar..., modificar les dades de l’usuari fent clic a Cambiar..., o eliminar el
compte fent clic a Quitar. En la figura 2.8 podeu veure aquestes opcions.
F i g u r a 2 . 8 . Configuració d’un compte de correu en l’Outlook 2007
2.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3
Atesa la diversitat de gestors de correu POP3 que hi ha, la majoria contenen

eines que permeten migrar les dades d’un gestor a un altre.
F i g u r a 2.9. Migració de dades entre gestors de correu

Així, per exemple, en el cas del gestor de correu Mozilla Thunderbird la migració
de dades d’un client a un altre és força simple; de fet, si realitzem la instal·lació
sobre el Windows, una vegada finalitzat el procés, se’ns demanarà si volem
importar la informació ubicada en l’Outlook Express o l’Outlook i, si és el cas,
automàticament copiarà totes les dades al nou gestor de correu, tal com podeu
veure en la figura 2.9.
2.3.3 Gestió del correu brossa
El correu brossa és el correu que no voleu rebre (spam).
Normalment, aquests correus contenen publicitat o són correus massius d’adreces

desconegudes no gaire fiables. Podeu configurar filtres adaptatius (que van
aprenent segons les vostres decisions) per reconèixer aquest tipus de correus i
posar-los en una carpeta diferent, esborrar-los o fer l’acció que predetermineu.
De tant en tant, és convenient revisar la carpeta del correu brossa per si hi ha

algun missatge d’un contacte conegut. Si no hi ha cap missatge que us interessi,
podeu eliminar el contingut de la carpeta o deixar-lo perquè el servidor esborri els
missatges automàticament passats uns dies.
Una de les característiques d’un bon gestor de correu és que sigui capaç de filtrar
missatges no volguts a la carpeta específica destinada al correu brossa.
Mozilla Thunderbird
En el Thunderbird s’inclou, per defecte, una carpeta de correu brossa dintre de

cada compte creat, i així permet classificar el correu no volgut per mitjà del
filtre antiinundació, que és un dels punts forts de les últimes versions d’aquest
gestor de correu. Així, s’inspecciona el codi HTML dels missatges que rep i
automàticament inhabilita la possibilitat de veure fotografies d’adreces noves o
sospitoses; òbviament, l’usuari podrà habilitar aquestes imatges per a aquesta
sessió o d’una manera permanent.
L’usuari té moltes opcions per controlar el correu brossa: el pot eliminar immedi-
atament, el pot moure a una altra carpeta o el pot deixar en la safata d’entrada com
a correu brossa. Cada vegada que es marca un missatge com a brossa, el client de
correu “aprèn” i millora el filtratge.
Des d’Eines/Opcions/Privadesa podem gestionar el correu brossa d’una manera

eficient, i també activar l’antivirus i analitzar els missatges susceptibles de ser
fraudulents.
Per executar les accions referents als missatges brossa, cal seleccionar Eines/Exe-
cuta els controls de brossa a la carpeta. Anàlogament, si volem suprimir la brossa,
farem Eines/Suprimeix la brossa de la carpeta.
En l’Outlook trobem les opcions per gestionar aquest tipus de correu a Acciones/-
Correo electrónico no deseado. Dintre d’aquest menú es poden definir les adreces
de correu electrònic que es poden considerar correu brossa. Si dins d’aquest menú
seleccionem Opciones para el correo no deseado..., es poden definir diferents
nivells d’exigència per filtrar el correu.
2.3.4 Creació de regles i filtratges
Els filtres ens permeten classificar els correus així que els rebem, de manera
que segons qui els envia passen directament a una carpeta o una altra.
La majoria de clients de correu ofereixen l’opció d’agregar regles o filtratges per

gestionar el correu electrònic.
Mozilla Thunderbird
En el cas del Thunderbird, una funcionalitat molt interessant és que podem definir
els nostres propis filtres; des d’Eines/Filtres de missatges podem escollir a quin
compte de correu volem aplicar el filtre i també personalitzar-lo fent Nou. Per
aplicar els filtres que estan definits, cal anar a Eines/Executa els filtres en la
carpeta.
De fet, podem executar filtratges tant per a un compte de correu determinat com per
a una carpeta local. Cal destacar la utilitat d’aquesta funcionalitat per organitzar
la informació del correu en carpetes.
Per exemple, suposem que volem crear un filtre pel que considerem amics. Hem
d’anar a Eines/Filtres de missatges, especificar sobre quin compte de correu volem
aplicar el filtre i fer clic a Nou. Posteriorment, hem de definir el nom del filtre,
configurar les característiques del missatge d’entrada (per exemple, algun missatge
el remitent del qual sigui correu Gmail) i especificar què en volem fer (esborrar-lo,
moure’l a alguna carpeta, etc.).
Perquè aquest filtre es faci efectiu hem d’anar a Eines/Executa els filtres en la
carpeta; d’aquesta manera veurem que, en la nostra safata d’entrada, els missatges
que provenen d’un remitent amb compte Gmail apareixen en color verd.
En el cas de l’Outlook, per realitzar aquestes accions hem d’anar a Herramien-

tas/Reglas y alertas.... Ens apareixerà una finestra on seleccionarem la pestanya
Reglas de correo electrónico i farem clic al botó Nueva regla.... A partir d’aquí,
un assistent ens guiarà per escollir el tipus de regla que volem aplicar.
2.3.5 Signatura automàtica
Algunes aplicacions permeten inserir la signatura de forma automàtica a

cada missatge.
Quan redactem un missatge de correu electrònic normalment al final hi posem el

nostre nom i algunes dades més de contacte. Si volem que el gestor de correu ho
faci de forma automàtica, ho haurem de configurar.
Mozilla Thunderbird
En el gestor de correu Thunderbird hem de seguir els passos següents:
• Anem a Eines/Paràmetres del compte i aquí triem l’adreça que volem

configurar (figura 2.10).
Figura 2.10. Paràmetres del compte
• En la zona verda de la imatge, podeu veure els tres mètodes per incloure la
signatura:
– Podeu escriure la signatura en el quadre, fent servir codis HTML si

marqueu l’opció corresponent.
– Podeu fer la signatura en format TXT, HTML i format d’imatge i
carregar-la.
– Si teniu feta una vCard, la podeu carregar amb la tercera opció.
• Després d’haver escrit un missatge, la signatura us apareixerà automàtica-

ment al final (figura 2.11).
F i g u r a 2 . 1 1 . Missatge signat
2.3.6 Complements
Moltes aplicacions actuals admeten complements que li donen noves

funcionalitats.
Hi ha multitud de llocs web des d’on es poden descarregar complements per afegir-
los als programes instal·lats a l’ordinador.
Un cop instal·lats, els complements es poden habilitar o deshabilitar, activar o

desactivar, així com afegir o eliminar.
Mozilla Thunderbird
Els complements de Thunderbird (figura 2.12) inclouen:
• Els temes (colors, icones, etc.).
• Les extensions (noves funcionalitats).
• Els connectors (ponts entre Thunderbird i altres aplicacions).

Figura 2.1 2 . Complements
La primera pestanya ens permet veure els complements recomanats i navegar

per veure tots els altres. Des d’aquí instal·lareu les extensions, els temes i els
connectors. Les altres pestanyes us permeten veure el que s’ha instal·lat en el
Thunderbird fins ara i habilitar, deshabilitar i desinstal·lar.
A continuació instal·larem un tema nou (les extensions i els connectors s’instal·len

d’una manera similar):
• Feu clic a Navega per tots els complements.
• S’obre amb el navegador per defecte la pàgina dels complements del

Thunderbird (figura 2.13).
Figura 2.1 3 . Pàgina de complements per al Thunderbird
• Canvieu l’opció de Tots els complements a Temes i feu clic en la icona verda
de la dreta per cercar temes nous.
• Trieu-ne un (podeu fer clic en el nom per veure com quedarà).
• Cliqueu a Baixa ara.
• Us donen unes instruccions per instal·lar-lo (figura 2.14); seguiu-les.
F i g u r a 2 . 1 4 . Instruccions per instal·lar un complement
• Si heu triat un complement d’un autor no verificat, tindreu aquesta finestra

d’avís (figura 2.15). Si esteu segurs del complement, el podeu instal·lar
igualment. És possible que us demani reiniciar el Thunderbird.
F i g u r a 2.15. Instal·lació de programari
• Ara ja tenim el tema instal·lat i el podem aplicar, si ho volem, fent clic a

Utilitza el tema.
• Hem de tornar a reiniciar el Thunderbird, però, quan ho fem, ja tindrem el

tema instal·lat.
2.3.7 Certificats
Els certificats digitals són arxius que ens permeten autenticar la font d’un
correu.
En Mozilla Thunderbird els podem administrar des d’Eines/Opcions i triar

la pestanya Avançat i la subpestanya Certificats. Si fem clic a Visualitza els
certificats els podrem importar.
2.4 Plantilles i signatures corporatives
Potser en l’entorn domèstic no és gaire corrent, però en l’àmbit corporatiu

és molt habitual enviar missatges de correu electrònic formatats amb colors,
fotografies i logotips.
Figura 2.1 6 . Plantilla feta amb Stationery
El gestor de correu ha de permetre enviar aquests missatges que utilitzen una

plantilla en HTML on s’ha dissenyat una estructura amb logotips, imatges,
signatures i altres elements de disseny.
Per al programari Thunderbird trobem el complement Stationery que maximit-

za el potencial d’HTML en el correu electrònic. Si voleu integrar butlletins ben
bonics perfectament al vostre correu electrònic, aquest programari és una bona
opció per fer-ho (vegeu figura 2.16).
2.5 Fòrums de notícies (’news’): configuració, ús i sincronització de

missatges
L’RSS, XML o Atom és una tecnologia desenvolupada per als llocs que
s’actualitzen amb freqüència, com blocs o mitjans de comunicació digitals.
Amb aquesta eina es pot compartir la informació i utilitzar-la en altres llocs
web o programes sense haver d’accedir a la pàgina web d’origen de la
informació.
Els RSS-Atom són part de la família dels formats XML (llenguatge de marques
o etiquetes) i estan dissenyats per a la distribució (syndication) de notícies o
informació tipus notícies contingudes en llocs web.
Aquesta tecnologia genera un arxiu que conté els titulars, un resum breu dels
articles i notícies i un enllaç cap a aquestes. També pot incloure informació
addicional com el nom de l’autor o la data i l’hora de publicació del contingut.
Per rebre les últimes actualitzacions d’un diari o blog, l’usuari s’ha de subscriure
al canal de notícies que li interessi en particular (escollint el mitjà de comunicació
o blog i, un cop dins, la secció d’interès).
La tecnologia RSS-Atom permet estar al dia i navegar entre tota la informació que
ens ofereix la Xarxa, seleccionant només la que ens interessa. No és l’usuari qui
va a la informació, sinó que la informació arriba a l’usuari directament.
Per llegir els canals de continguts (feed) RSS cal utilitzar un programa anomenat
afegidor. Aquest tipus de programa també es coneix com a lector de feeds o canal
de notícies, entre altres variacions.
2.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom
Hi ha dos sistemes per agregar canals RSS-Atom:
a) Accedint directament a la pàgina web d’informació
Per exemple, accedim a la web d’El Periódico de Catalunya

(www.elperiodico.cat). Fem clic a l’opció de menú RSS (figura 2.17).
Figura 2.1 7 . Web d’El Periódico de Catalunya
A partir d’aquí fem el següent:
• Dins dels marcadors, podem escollir la secció que ens interessa.
• Marquem, per exemple, Barcelona.
• Finalment, podem escollir el lloc on volem enviar la subscripció per

visualitzar-la posteriorment:
– Marcadors actius/dinàmics (del navegador).
– Blog: per afegir-ho a un blog.
– MyYahoo!, Google: per agregar-lo a un escriptori virtual.
– Correu electrònic.
b) Per mitjà del navegador web
Alguns navegadors permeten agregar directament un RSS des de la barra d’adre-

ces. En accedir a un lloc web amb aquesta tecnologia, apareixerà en la barra de
navegació la icona taronja. Des d’aquí, l’usuari es pot subscriure al canal del blog
o diari.
2.6 La llibreta d’adreces
La llibreta d’adreces és un llistat d’adreces de correu electrònic, similar

a una agenda electrònica, que permet posar informació del nom, adreça de
correu electrònic, telèfons i altres dades.
La seva utilitat es basa a poder introduir les dades de les persones amb qui es manté
més contacte i no haver d’escriure les seves adreces cada cop que les necessitem.
La llibreta es pot exportar a altres aplicacions i, en la majoria d’aplicacions, també
la podreu importar.
La majoria de gestors de correu incorporen aquesta funcionalitat. A la figura 2.18

teniu un exemple de la llibreta d’adreces a Microsoft Outlook 2007.
F i g u r a 2 . 1 8 . Llibreta d’adreces d’Outlook 2007
Vegem diferents possibilitats que ofereix la llibreta d’adreces a Mozilla Thunder-

bird.
2.6.1 Les llistes de correu electrònic
Les llistes de correu electrònic són un ús especial del correu electrònic que
permet la distribució massiva d’informació entre un gran nombre d’usuaris
d’Internet al mateix temps.
Per fer servir la llista de correu podeu escriure un correu on el destinatari és

l’adreça de la llista (per exemple, companysIOC@ioc.cat) i el correu arribarà a
totes les persones inscrites a la llista.
De vegades s’empren llistes de milers o, fins i tot, milions d’adreces de correu

electrònic per a l’enviament de correu no volgut o spam.
Moltes organitzacions utilitzen cada vegada més aquesta eina per mantenir infor-
mades les persones principalment amb notícies, publicitat i informació interessant.
Per no caure en pràctiques de spam, els correus s’envien després de la inscripció
prèvia del destinatari, donant-li l’oportunitat de cancel·lar-la quan així ho vulgui.
Així, si utilitzem el Thunderbird, inclou una llibreta d’adreces (Eines/Llibreta

d’adreces) per emmagatzemar les dades dels nostres contactes i incorpora, a banda
de les accions bàsiques, moltes utilitats com ara Importar la llibreta d’adreces
d’altres correus i Exportar les dades a un document *.LDIF.
Anàlogament, podem disposar de les adreces ubicades en les carpetes locals o les
podem cercar en un servidor de directori LDAP determinat (Eines/Opcions/Re-
dacció/Adreçament, Seleccionar servidor de directori i Edita els directoris).
En el Thunderbird, per crear una llista de distribució hem d’anar a Eines/Llibreta

d’adreces/Nova llista i afegir els usuaris que volem que formin part de la llista, tal
com podeu veure en la figura 2.19.
F i g u r a 2 . 1 9 . Llista de correu
Podem accedir a la llibreta mitjançant la icona de la barra d’eines corresponent o

des del menú Eines. Té l’aspecte que mostra la figura 2.20.
Figura 2.20. Creació d’una llista de distribució amb el Thunderbird
2.6.2 Crear un contacte
Podem introduir un contacte nou a la llibreta d’adreces, afegint si es vol més

informacions com ara telèfons, buscapersones, fotografies, etc. Això ens dóna més
informació i, a més, ens permet tenir una agenda detallada dels nostres contactes.
Fixeu-vos bé en totes les opcions i pestanyes que té la finestra i ompliu les dades
segons les vostres necessitats (figura 2.21). Per fer-ho, fem clic a Crea un contacte.
F i g u r a 2 . 2 1 . Contacte nou a la llibreta d’adreces
Omplim les dades, però sobretot la que més ens interessa és la de l’adreça
electrònica. Un cop hem escrit la informació en les diferents pestanyes, verifiquem
en quina categoria volem afegir l’adreça (en el cas de la imatge és la Llibreta
d’adreces personals).
Veiem que les adreces que afegim es posen a la part de dalt i, a sota, es mostra la
informació de l’adreça que estigui seleccionada en aquest moment (figura 2.22).
F i g u r a 2 . 2 2 . Llibreta d’adreces
Fixeu-vos que, fins i tot, hi podem posar una fotografia. Si volem editar les dades,
només cal seleccionar l’adreça en qüestió i fer clic en el botó Propietats de la barra
d’eines. També tenim l’opció de suprimir el compte: Suprimeix o enviar un correu
electrònic: Redacta.
Vegem l’última opció de la barra d’eines: Crea una llista. Aquesta opció ens
permet crear llistes d’adreces (per exemple, Amics, Companys de l’IOC, Veïns,
etc.).
Primerament posem el nom a la llista, el sobrenom (si ho volem) i la descripció

(també és opcional) (figura 2.23). Després, només cal començar a escriure les
adreces i el programa les acaba de completar si són en la llibreta d’adreces.
F i g u r a 2 . 2 3 . Llista de correu
A la llibreta d’adreces, la icona és diferent de la d’un contacte individual.
A partir d’ara, sempre que escriguem una adreça en redactar un correu electrònic,
el Thunderbird mirarà la llibreta de correu i la intentarà completar, de manera que
ens estalviarem haver d’escriure tota l’adreça.
2.6.3 Importar la llibreta d’adreces
En cas que ja tinguem un gestor de correu instal·lat, podem importar la llibreta

d’adreces del gestor. Per fer-ho, hem d’anar a Eines/Importa (figura 2.24).
Figu r a 2 . 2 4 . Importar la llibreta d’adreces

Triem l’opció de Llibretes d’adreces i fem clic a Endavant. Ara se’ns demana de
quina aplicació volem importar la llibreta d’adreces. L’última opció, Text, és una
importació des d’un arxiu en format LDIF, o delimitat per comes o tabulacions
(figura 2.25).
F i g u r a 2.25. Última opció de la importació
2.7 Gestió de correus
Existeixen multitud de gestors de correu electrònic, i els usuaris poden triar aquell
que millor s’adapti a les seves necessitats.
En primer lloc distingirem els diferents tipus de gestors i després veurem algunes
eines i paràmetres habituals.
2.7.1 Tipus de gestors de correus
La gestió dels correus es pot fer de dues maneres diferents:
• Amb gestors de tipus POP3, instal·lats a l’ordinador: Mozilla Thunderbird,

Microsoft Outlook 2007...
• Amb gestors de correu web, accessibles en línia des d’Internet: Gmail,

Hotmail, Yahoo...
Gestors de tipus POP3
Els gestors de correu de tipus POP3 tenen una interfície força visual i fàcil
de manejar per realitzar les opcions bàsiques de redactar missatges, respondre,
reenviar, etc.
Així, en el cas del Thunderbird, la interfície per redactar un missatge, que podeu
veure en la figura 2.26, a banda de permetre les opcions de donar format al
text (negreta, tipus de lletra, etc.) també incorpora opcions per adjuntar fitxers
i adreces web, fer correccions ortogràfiques, etc.
Figura 2.2 6 . Interfície per redactar missatges en Thunderbird
En la barra d’eines general del Thunderbird, apareixen també els accessos directes
a les accions més comunes en la gestió diària del correu electrònic com ara
redactar, respondre, reenviar, recuperar (per actualitzar la bústia), etc.
Gestors de correu web
Els gestors de correu web han evolucionat buscant interfícies fàcils d’utilitzar per
als usuaris i també que donin velocitat i potència a l’entorn tractant d’estalviar
informació addicional que representi una càrrega excessiva de contingut i de
recursos.
En principi, la majoria de gestors de correu presenten la safata d’entrada amb una

classificació amb carpetes; no obstant això, aquesta tendència està canviant i se
substitueixen les carpetes per etiquetes, com és el cas del Gmail, que no solament
ofereixen una interfície més clara i senzilla sinó també una velocitat òptima de
càrrega, edició i cerca de missatges.
A més, per exemple, la senzillesa de la pantalla de presentació del Gmail sense

notícies i informació addicional ja ens informa de quines en són algunes de les
característiques principals, com un filtratge potent de correu brossa, un sistema
de cerca ràpid i eficaç i una capacitat d’emmagatzematge destacable, a més de la
fàcil creació de filtres, entre d’altres.
En la figura 2.27 podeu veure la interfície d’edició de missatges del Gmail i, també,
a la banda esquerra, la classificació de la informació en etiquetes.
F i g u r a 2 . 2 7 . Edició de missatges amb Gmail
En aquesta figura també veiem que, a l’hora d’editar un missatge, podem utilitzar
diverses opcions de format (negreta, cursiva, tipus de lletra, enllaç web, etc.), a
més de comprovar l’ortografia en diversos idiomes i adjuntar un fitxer, o descartar
o desar un missatge si encara no el volem enviar.
La interfície de correu que apareix de manera predeterminada en el Gmail conté:
• Un menú a l’esquerra on apareixen les etiquetes amb algunes de les

funcionalitats, com l’opció de Redacta un missatge, Safata d’entrada per
accedir als missatges, Missatges enviats, Esborranys (cada pocs segons es
desa un esborrany del missatge que estem redactant), Xats, etc. Més avall
trobem l’opció d’afegir contactes i també l’opció per editar etiquetes que
no estiguin creades. També trobem l’opció d’invitar altres amics a tenir un
correu Gmail.
• En la part superior de la pantalla trobem els enllaços al calendari (Google

Calendar), documents (Google Docs), fotografies, webs, etc.
• En la pantalla central trobem el seguit de missatges que hem rebut i, just a

dalt i a baix, tenim opcions per arxivar un missatge, marcar-lo com a correu
brossa, suprimir-lo i altres opcions complementàries com aplicar un filtre
concret a un missatge determinat, marcar-lo, etc.
Cal destacar l’enllaç directe al web i l’opció de cercar missatges, a més d’una
informació mínima de notícies.
També es pot baixar el compte de correu Gmail al mòbil, i baixar el correu Gmail
en un altre correu POP.
2.7.2 Classificació del correu
Atès el volum de missatges que acumula cada usuari i, moltes vegades, la

diversitat d’aquests, es fa necessari buscar eines per classificar-los.
Mozilla Thunderbird
El Mozilla Thunderbird ofereix la possibilitat tant d’assignar etiquetes predefini-

des com de crear-ne de noves:
• Si seleccionem un missatge i fem clic al botó dret del ratolí, hi podem posar
una etiqueta predeterminada.
• Si seleccionem Nova etiqueta, en podem crear una de nova.
Per accedir a les opcions d’etiqueta, també hi podem anar amb el botó d’accés
directe Etiqueta o des del menú Missatge/Etiqueta.
En la figura 2.28 veiem una mostra de com s’afegeixen etiquetes.
Figu r a 2 . 2 8 . Creació d’etiquetes amb el Mozilla Thunderbird
En el cas de l’Outlook, a més de l’organització basada en carpetes, hi ha la

possibilitat d’assignar de manera automàtica categories amb colors als missatges
de la bústia en funció de qui envia el missatge o a qui va dirigit.
Per accedir a aquestes opcions cal anar a Herramientas/Organizar: hi apareixerà

una finestra amb un menú des d’on es podrà escollir el criteri per aplicar el color
que es vol.
També és possible assignar categories i colors, senzillament fent clic en un dels

missatges amb el botó dret del ratolí i escollint l’opció adequada en el menú
contextual.
2.7.3 Eines de seguretat
Un dels temes que més preocupa quan s’escull un client de correu POP3 és
que sigui un servei fiable i segur; per aquest motiu, cada cop més, els gestors
incorporen eines de seguretat que salvaguarden la informació dels usuaris
i els protegeixen, en la mesura que sigui possible, d’atacs.
En temes de seguretat, gestors de correu com el Thunderbird ofereixen l’encripta-

ció de missatges, signatures digitals i suport per a certificats de validesa. Aquesta
informació es troba a Eines/Paràmetres del compte/Seguretat.
2.7.4 Navegació pels missatges i fils de conversa
De vegades, pot ser útil moure’s ràpidament entre els missatges que tenim
en la bústia, com també navegar pels missatges seguint el fil de conversa; és
a dir, agrupar els missatges que són respostes d’un d’anterior.
Així, gestors de correu com el Thunderbird permeten la navegació històrica en

els missatges fent clic en les tecles Avançar i Retrocedir de manera molt semblant
a un navegador web i canviant ràpidament de missatges i carpetes.
I no solament això, sinó que podem navegar pels missatges utilitzant determinades
tecles numèriques. Així, si anem a Vés/Següent, trobarem diverses instruccions
per anar al missatge següent (fent clic a F), missatge per llegir (N), i així
successivament, i el mateix si anem a Vés/Anterior.
A més, s’ofereix l’opció de llegir els missatges seguint el fil de convers; és el que
el Thunderbird anomena cadenes. Així, si anem a Visualitza/Cadenes, podrem
visualitzar tots els missatges organitzats d’aquesta manera.
2.7.5 Paràmetres de connexió
De vegades, es necessita utilitzar un client de correu amb connexió directa a

Internet o bé passant per un servidor intermediari.
Són coneguts el volum i la grandària de missatges diaris que rebem en la nostra

bústia de correu. En aquest sentit, tenim diverses possibilitats:
• Si volem estar connectats en tot moment per llegir, esborrar i redactar

missatges, cal que utilitzem l’IMAP.
• Si volem baixar el correu al nostre ordinador, i a partir d’aquí llegir i esborrar

sense estar connectats, cal que utilitzem el POP. A més, podem respondre
o redactar els nostres correus i enviar-los tots d’una quan ens tornem a
connectar.
Clients de correu com el Thunderbird ofereixen la possibilitat de configurar

aquests paràmetres, especificant si volem una connexió a Internet (IMAP) o si
volem utilitzar un servidor intermediari (POP).
Per fer això hem d’anar a Eines/Opcions/Avançat/Xarxa i espai de disc i seleccio-

nar Connexió, tal com podeu veure en la figura 2.29.
Figura 2.2 9 . Configuració de paràmetres de connexió en el Thunderbird
El fet que gestors de correu com, per exemple, el Thunderbird tinguin bones
opcions de classificació, funcions d’ús còmodes i eines de seguretat eficients fan
que siguin bones alternatives de clients de correu gratuït per a la gestió de correu
POP3/IMAP i SMTP.
2.7.6 Formats d’emmagatzematge de la informació
En rebre un correu electrònic, podeu dur a terme algunes accions, com respondre
el missatge, reenviar-lo a una altra adreça de correu, esborrar-lo, marcar-lo com a
correu brossa o arxivar-lo en una carpeta. Tots els programes de gestió de correu
electrònic, així com els gestors web, permeten aquestes opcions.
Les carpetes són les eines que es fan servir per gestionar els correus, automàtica-
ment a l’inici tenim les carpetes següents:
• Safata d’entrada: hi ha tots els missatges que han arribat.
• Paperera: conté una barreja de missatges.
• Safata de sortida: conté els missatges que s’han enviat.

• Safata de correu brossa.
Podeu crear les vostres carpetes per classificar els correus rebuts.
Emmagatzemar correus
De vegades necessitem conservar missatges en el nostre compte de correu, encara

que no hi vulguem accedir durant un quant temps.
En aquest aspecte, l’Outlook 2007 ofereix la possibilitat d’emmagatzemar-los:

per realitzar aquesta tasca accedirem al menú Archivo/Arxivar....
A la finestra que sortirà haurem de seleccionar la data a partir de la qual

volem emmagatzemar els missatges; d’aquesta manera desapareixeran de la safata
d’entrada i s’emmagatzemaran en un fitxer *.PST.
El format .PTS és el format de les carpetes de missatges de l’Outlook.
2.8 Gestió de l’agenda
Un programari d’agenda permet organitzar cites en un calendari i gestionar

tasques.
Les cites es poden visualitzar en un calendari amb vistes diferents:
• Vista diària.
• Vista setmanal.
• Vista multisetmanal (són quatre setmanes comptant l’actual).
• Vista mensual.
A cada cita se li pot posar un avís o recordatori (uns quants minuts, unes quantes
hores o uns quants dies abans) en forma de soroll o missatge.
Les tasques són semblants a les cites, però no han d’estar lligades per força a
una data i una hora, i no apareixeran en el calendari, sinó en el quadre de tasques.
Tenen un tant per cent de completat; si el percentatge no arriba al cent per cent,
estan pendents i quan arriben al cent per cent passen a estar completades.
2.9 Sincronització amb dispositius mòbils. Aplicacions per a

dispositius mòbils
En els ordinadors Mac
s’inclou el programari iSync,
que permet sincronitzar
pràcticament qualsevol
dispositiu electrònic per
Actualment, tots els dispositius mòbils, entre moltes altres opcions, mitjà del Bluetooth amb
l’ordinador.
ofereixen servei de calendari i agenda, que funcionen en el mateix
dispositiu. Però, sovint, la utilitat d’aquest servei rau a poder-lo
sincronitzar amb l’ordinador, ja que d’aquesta manera tindrem la
informació emmagatzemada en el nostre PC.
L’objectiu de l’intercanvi d’informació entre el PDA i el PC és que es pugui

disposar de la informació del PC en qualsevol lloc.
La majoria de PDA permeten sincronitzar els tipus d’informació següents:
• Correu electrònic, contactes, calendari i tasques.
• Imatges, música i vídeo.
• Vincles amb webs preferits.
• Arxius.
Per sincronitzar tots dos dispositius, usualment es pot fer amb un cable USB,
utilitzant Bluetooth o amb Wi-Fi si l’aparell té l’opció.
En el moment en què volem sincronitzar el calendari del PDA (personal digital

assistant, ‘assistent digital personal’) amb algun programa de calendari del nostre
ordinador, pot ser que necessitem baixar algun programa de la Xarxa per fer
possible aquesta compatibilitat:
• Si s’utilitza el Windows XP, s’ha d’instal·lar el programa Microsoft Active

Sync.
• En el cas del Windows Vista, s’instal·larà el Windows Mobile Device

Center.
La manera de sincronitzar el PDA amb l’ordinador és pràcticament directa si

aquest PC és de butxaca i, per tant, utilitza el Windows Mobile i l’ordinador té
instal·lat el sistema operatiu Windows. Normalment, el telèfon o PDA porta un
programari que permet passar arxius d’un dispositiu a un altre.
2.9.1 Procediment de sincronització
Si tenim un dispositiu mòbil de tipus Windows Mobile, aquest portarà el progra-

mari Active Sync que haurem instal·lat en el nostre PC. Per instal·lar aquest
programari només cal inserir el CD en el PC i seguir les instruccions. En la figura

2.30 podeu veure alguna de les pantalles d’instal·lació del centre de dispositius de
Windows Mobile.
Una vegada instal·lat aquest programari, si volem sincronitzar el PDA amb el

PC:
• En connectar l’un amb l’altre arrencarà l’assistent de configuració de

l’Active Sync; seguint les instruccions de l’assistent se’ns demanarà què
volem sincronitzar (correu, calendari, agenda, etc.) i completarem els
passos de la instal·lació fins a acabar.
• Des del PDA buscarem l’opció d’activar ActiveSync i l’opció Sincronitzar.
• Simultàniament, a l’ordinador també s’activa ActiveSync i s’inicia la sincro-

nització automàticament.
Aquestes maneres de sincronitzar el PDA amb l’ordinador són semblants indepen-

dentment de quina sigui la versió del PDA.
F i g u r a 2 . 3 0 . Instal·lació del programari de sincronització del PDA amb l’ordinador
2.9.2 Aplicacions per a dispositius mòbils
És interessant tenir en compte que moltes aplicacions web de calendari contenen

eines per sincronitzar amb aparells de tipus PDA.
Sincronització amb Google
L’eina Google Calendar, en el moment d’editar els materials permet la sincronit-

zació amb Windows Mobile, iPhone i Blackberry.
De fet, el mòdul Google Mobile App que s’ha creat per a iPhone i iPod és una
aplicació gratuïta que facilita aquesta sincronització.
Estan sorgint moltes eines que permeten la comunicació entre el PDA i el

calendari de Google, entre les quals podem destarcar-ne dues:
• GooSync, un petit programa que permetrà sincronitzar totes les cites des
de dispositius de tipus Windows Mobile a Google Calendar, que fins i tot
permet notificar al mòbil les cites o alertes programades. De moment, n’hi
ha una versió gratuïta i una altra de subscripció, que permet sintonitzar diver-
ses agendes. Gràcies a eines com aquesta ja podem tenir tranquil·lament la
nostra agenda a Internet i sincronitzar-la amb qualsevol tipus de dispositiu:
Symbian, Windows Mobile, o fins i tot Blackberry, és a dir, amb mòbils,
PDA, PC de butxaca o Palm.
• GmobileSync, un programa senzill que també permet la comunicació del

PDA amb el calendari de Google. És un programa gratuït i permet que totes
les cites, tasques i esdeveniments registrats en el Google Calendar siguin
transferits i inclosos en el PDA (de tipus PC de butxaca). En la figura 2.31
podeu veure una mostra del procés de sincronització.
F i g u r a 2 . 3 1 . Procés de sincronització
amb GMobileSync
Així, una vegada instal·lat aquest programa en el PDA, s’executarà des d’aquí i,
introduint les dades d’usuari i contrasenya del Gmail, sincronitzarem tots dos
calendaris. D’aquesta manera, cada cop que introduïm algun esdeveniment en el
PDA o en el Google Calendar i executem el programa per sincronitzar-los tots dos,
disposarem de les dades introduïdes en tots dos llocs d’una manera actualitzada.
Per acabar, cal tenir en compte que si utilitzem l’últim dispositiu del Google,
Android, hi accedirem directament des de l’escriptori, ja que és una de les
aplicacions que apareixen en la pantalla per defecte. D’aquesta manera, ens
estalviarem tenir diferents calendaris i haver-los d’actualitzar, com també instal·lar
altres programes de sincronització, ja que el Google Calendar és accessible tant
des del lloc web com des del mateix telèfon Android. En la figura 2.32 es veu un
exemple d’aquest model.
Figura 2.32. Interfície del dispositiu mò-

bil Android
Tota aquesta tecnologia és tan summament recent i avança a tal velocitat que, en
el moment de publicar els materials, en el mercat hi ha l’última versió Windows
Mobile 6.5, amb una interfície redissenyada i un sistema de reconeixement tàctil.
L’objectiu ha estat millorar la intuïtivitat dels menús i la presència d’una “tenda”
d’aplicacions. Tot això és necessari si vol fer la competència a l’iPhone d’Apple.
De la mateixa manera, moltes marques estan canviant de sistema operatiu, com,

per exemple, Samsung, que deixa d’utilitzar Windows Mobile i fa servir Symbian.
D’altra banda, per exemple, Motorola abandona Symbian i ara utilitza Android i
Windows Mobile.
En resum, a l’hora d’escollir un dispositiu determinat haurem d’estudiar amb

deteniment quines necessitats tenim.
3. Escriptura de texts segons la tècnica mecanogràfica
El mètode científic d’escriptura al tacte és un estudi complex, mitjançant un

rigorós esquema d’aprenentatge per a l’ensinistrament gradual dels dits. Aquest
ensinistrament gradual dels dits es pot aconseguir mitjançant les tècniques meca-
nogràfiques. Els objectius d’aquest mètode es poden apuntar de la manera següent:
Per aconseguir aquests
objectius farem ús del
• Estalviar un temps considerable a l’hora de copiar un text. programa de
mecanografia MecaNet.
• Assegurar una escriptura correcta, ja que el fet d’utilitzar els dits d’ambdues
mans permet cometre menys errors.
• Aconseguir que la fatiga dactilar sigui inferior, perquè el mecanògraf està

preocupat per la transcripció del text i no per la ubicació de les tecles.
3.1 Actitud corporal davant del terminal
Actualment, la revolució que ha portat l’entrada dels ordinadors en els llocs de

treball ha provocat una nova epidèmia: les lesions musculoesquelètiques. Gairebé
en tots els llocs de treball administratius s’usen equips informàtics que, malgrat
que ens ajuden en les nostres tasques, també poden provocar diferents patologies
com ara molèsties a l’esquena, al coll, trastorns visuals, estrès, fatiga, etc. Aquests
problemes els provoquen l’activitat sedentària, el treball intensiu amb l’ordinador,
la manca d’espai per poder-se bellugar, el manteniment de postures estàtiques
durant períodes prolongats de temps, els ritmes elevats de treball, etc.
Tots els treballadors que habitualment usen un ordinador per realitzar la seva tasca,
solen dedicar-hi més de quatre hores diàries o vint hores setmanals i, per tant, estan
exposats a tots aquests riscos.
L’ergonomia és el conjunt de tècniques que tenen per objectiu adaptar el

treball a la persona.
Per preveure els possibles riscos laborals, cal tenir en compte els aspectes bàsics
següents:
• Adequar l’organització del treball i de les tasques.
• Dissenyar les instal·lacions de manera que garanteixin bones condicions

ambientals.
• Seleccionar el mobiliari i l’equipament que compleixi les recomanacions

ergonòmiques: taules, cadires, equips informàtics, etc.
• Formar i informar els treballadors.
A més, s’haurien de seguir tota una sèrie de recomanacions que ajudarien a

prevenir molts dels riscos a què estan subjectes els treballadors de les oficines, com
ara fer pauses en el treball, fer canvis de postura, fer relaxació visual o adoptar una
postura correcta. També forma part de la prevenció fer els exercicis recomanats
per tal d’alleujar càrregues acumulades.
3.1.1 Pauses en el treball
Per prevenir el cansament postural, visual i mental, és necessari introduir períodes

de descans entre les tasques.
Es considera pausa el període de recuperació que segueix a un període de

tensió de caràcter físic o psicològic generat pel treball.
La pausa en treballs amb PVD ha de permetre el repòs dels mecanismes d’aco-

modació i convergència dels ulls i dels músculs afectats per la postura, per la qual
cosa no es poden considerar pausa les esperes provocades pel propi sistema com
ara caigudes del programa, temps d’espera del programa, etc.
Cal iniciar les pauses abans de notar els símptomes de fatiga, i el temps dedicat a
aquestes no s’ha de recuperar augmentant el ritme de treball.
Són preferibles les pauses curtes i freqüents que les pauses llargues i escasses.
Sempre que sigui possible, les pauses s’han de fer lluny de la pantalla i han de
permetre al treballador relaxar la vista, canviar de postura, donar algunes passes,
realitzar exercicis de relaxació i estirament, etc.
Es recomana que per cada cinquanta minuts de treball, caracteritzat per un esforç
visual i postural, es realitzin deu minuts d’exercicis per evitar la fatiga.
3.1.2 Canvi de postura
Cal evitar postures forçades o extremes i mantenir durant un temps prolongat la

mateixa postura.
L’espai en el lloc de treball ha de ser suficient per poder moure i estirar les cames.
Si fos possible, s’hauria elaborar un pla de treball diari que combinés la posició
de peu i assegut.
Caldria alternar els treballs que impliquen molta atenció continuada i les tasques
amb menys requeriments mentals, com la introducció de dades.
A més, les persones que treballen moltes hores assegudes davant pantalles de
visualització de dades haurien de realitzar exercicis amb certa freqüència per
estirar els músculs de les mans, els braços, les espatlles, el clatell i l’esquena.
3.1.3 Relaxació visual
De tant en tant, cal mirar fixament un punt que es trobi lluny de la pantalla i
parpellejar periòdicament per lubricar els ulls i reduir el cansament ocular. També
cal fer revisions periòdiques i assegurar-se que la graduació de les ulleres és la
correcta.
Només amb vint minuts d’exercici regular, tres cops per setmana es pot ajudar a
prevenir el dolor ocular derivat del treball en oficines.
3.1.4 Postura correcta
Mantenir una postura correcta quan s’està assegut és essencial, especialment

en feines en què aquesta és la postura habitual al llarg de la jornada laboral.
L’avantatge de la posició d’assegut és l’estabilitat i, per tant, significa menys cost
energètic i menys cansament quan la postura és prolongada. L’inconvenient és que
estar assegut suposa una modificació de la columna vertebral que deixa de tenir
la seva forma normal per adoptar una forma més tensa i contreta. En la figura 3.1,
s’especifica la postura correcta de les diferents parts de cos com l’esquena, els
braços, les cames, el coll, el cap, etc. que cal adoptar per prevenir el malestar.
Figura 3.1. Postura correcta
Font: Guia Servei de Prevenció de Riscos laborals en treballs d’oficina. Universitat de La Rioja
Atesa la importància de la postura, el disseny del lloc de treball és bàsic. S’ha

d’adaptar a l’usuari i variar depenent de cada individu, i no a l’inrevés. Els peus
han d’estar recolzats al terra amb fermesa.
Es recomana intentar alternar l’ús del ratolí amb la mà dreta i esquerra indistinta-
ment per no sobrecarregar més un costat que altre de la nostra esquena.
Cal col·locar les coses a la taula de manera que els objectes i les eines d’ús freqüent
-telèfon, ratolí, etc.- es puguin agafar sense problemes.
3.2 Composició d’un terminal informàtic
En general, l’evolució constant de les noves tecnologies ha obligat els treballadors

a interaccionar en un entorn artificial, molts cops perjudicial per a la salut.
Aquesta interacció constant ha derivat en nombrosos estudis que incideixen en
la necessitat d’adoptar les mesures apropiades per evitar problemes de salut i
patologies derivades, sobretot de l’ús continuat de l’ordinador.
L’equip informàtic que cal considerar a l’hora d’establir les recomanacions de salut
laboral que fan referència a un lloc de treball amb tasques de mecanografiat, està
integrat per la pantalla, teclat i ratolí.
La freqüència 3.2.1 Pantalla

Les vibracions es caracteritzen,
entre altres coses, per la
freqüència. La freqüència és la És un element fonamental per garantir el confort de l’usuari. Cal tenir en compte
mesura del nombre de vegades
que ocorre un esdeveniment per una sèrie de paràmetres:
unitat de temps. Es mesura en
hertzs (símbol Hz), anomenat
així pel físic alemany Heinrich
Rudolf Hertz. 1 Hz vol dir que
un esdeveniment es repeteix una • La grandària i resolució de la pantalla segons el tipus de tasca.
vegada cada segon (una imatge
per segon). A determinades
freqüències, l’ull humà
distingeix dos impulsos • Els caràcters alfanumèrics han d’estar ben definits i configurats de manera
lluminosos (imatges) consecutius clara, tenir una dimensió suficient, i hi ha d’haver un espai adequat entre els
en el temps. Això es produeix
perquè en el sistema visual humà caràcters i les línies. Els caràcters han de ser d’un color fosc.
persisteix la imatge en la retina.
• La imatge ha de ser estable, i l’oscil·lació màxima admissible ha de ser

menor que el 0,02% de la distància nominal de visió.
• L’usuari ha de poder ajustar el contrast de luminàncies entre els caràcters i

el fons de la pantalla.
• La pantalla ha de ser orientable. La posició correcta és davant nostre, en

posició de 120º per evitar girs del coll, tal com es pot veure en la figura 3.2,
amb un angle de gir inferior a 35º, i inclinable. Cal col·locar la pantalla de
manera perpendicular a la font de la llum.
F i g u r a 3 . 2 . Pantalla orientable
• La pantalla no ha de tenir ni reflexos ni reverberacions. S’han d’evitar els

reflexos mitjançant el condicionament de l’entorn (evitar fonts de llum amb
girs de la pantalla, inclinació...) o amb la intervenció en la pròpia pantalla
(fer tractament antireflector o posar filtres antireflectors testats segons la
norma ISO-9241). Cal orientar el monitor per evitar que la font de llum
hi incideixi directament. Cal recordar que, quan mirem el monitor, tendim
a deixar de parpellejar i els ulls no es lubrifiquen adequadament; per tant,
és aconsellable desviar la mirada lluny durant 5 segons cada 15 minuts de
feina davant l’ordinador.
• S’ha d’emprar un suport independent o una taula regulable per a la pantalla

és una opció que, de vegades, pot resultar eficaç per evitar reflexos a la
pantalla.
• La distància entre la pantalla i l’usuari no ha de ser inferior a 40 cm, ni

superior a 90 cm; per tant, la taula ha de tenir la profunditat suficient.
• Pel que fa a la col·locació de la pantalla, la part superior del monitor ha

d’estar a l’alçada dels ulls o una mica més avall.
• S’han d’utilitzar pantalles amb una freqüència de reproducció d’imatge

entre 60 Hz i 75 Hz, ja que si és inferior a 60 Hz mostra una imatge vibrant,
que és percebuda per les persones com una sensació de moviment i pot
provocar mal de cap, picor als ulls i altres molèsties.
• No és recomanable treballar amb fons de pantalla de colors perquè fatiguen

la vista.
• S’ha d’evitar treballar amb documents que es troben en fundes de plàstic, ja

que amb els reflexos poden distorsionar l’escrit i obliguen a fixar la vista.
• S’ha de netejar periòdicament la superfície de visió (pantalla o filtre) per

evitar distorsions en la imatge.
3.2.2 Teclat
Aquest dispositiu d’introducció de dades també ha de complir uns requisits:
• Ha de ser inclinable per evitar que les mans es trobin per damunt del
colze. La inclinació del teclat ha d’estar compresa entre 0º i 25º respecte
a l’horitzontal del teclat, i l’alçada de la tercera filera de les tecles no ha
d’excedir de 30 mm respecte a la base de suport (vegeu la figura 3.3). En
escriure, els avantbraços, els canells i les mans han d’estar en una posició
neutra, sense flexionar en postures d’esforç. L’angle d’articulació del colze
ha d’estar entre 70º i 115º.
• Ha de ser independent de la pantalla per poder-lo reubicar segons els canvis

de postura de l’usuari.
F i g u r a 3 . 3 . Inclinació del teclat
• Hi ha d’haver espai suficient davant del teclat per recolzar els canells i
teclejar amb més facilitat (mínim 10 cm). La manca d’espai no permet que
els canells descansin i es crea una tensió estàtica en els braços i l’esquena.
• La disposició i les característiques de les tecles n’han de facilitar la utilitza-

ció.
• Els símbols de les tecles han de ser visibles.
• Pel que fa a la posició de les mans, cal col·locar els dits sobre la filera central
del teclat, que és la filera que correspon a les lletres asdfgh... Els canells
Ús del reposacanells quan es tecleja
han d’estar rectes i relaxats i, si no és així, cal regular l’alçada del teclat o
bé és aconsellable usar un reposacanells ajustat a l’alçada i inclinació del
teclat.
• Escriure necessita poca pressió dels dits, per tant, si es fa molta força pot
provocar tensió als tendons i als músculs dels avantbraços, canells i mans.
• La superfície del teclat ha de ser mat per evitar reflexos.

3.2.3 Ratolí
El ratolí és l’element mitjançant el qual ens movem dins de la pantalla i seleccio-

nem allò que ens interessa. Per tant, és un dispositiu que s’utilitza constantment
al llarg de la jornada laboral. Per a aquest dispositiu, s’han de tenir en compte els
detalls següents:
• Com el teclat, el ratolí es manipula amb la mà, canell i avantbraç, així

que serà recomanable adoptar una posició neutra i no manejar-lo amb força
excessiva.
• Cal netejar periòdicament la pols acumulada per garantir un desplaçament

adequat i reduir al mínim el nombre de moviments.
• Els usuaris esquerrans poden programar el ratolí per usar-lo amb la mà

esquerra.
3.3 Teclat QWERTY i altres
Operar amb teclats és una tasca comuna a moltes professions, i és per això que
és molt important començar a aprendre tècniques mecanogràfiques, ja que ens
permeten fer un ús àgil i ràpid del teclat. El punt bàsic d’aquestes tècniques és
col·locar els dits correctament, ja que si no es fa així, s’agafen vicis que després
costen molt de corregir que poden fer molt més lent l’ús del teclat.
És necessari conèixer el teclat i les seves particularitats, i tenir rapidesa, per fer El teclat QWERTY va ser
les diferents tasques administratives i de gestió en el món empresarial, ja que cada dissenyat el 1874 per L.
Sholes i els seus
vegada es fa més present allò que diu que “el temps és or”. col·laboradors, i la seva
distribució va ser per
necessitats de tipus
Al llarg dels anys han existit diverses formes de distribuir els caràcters al teclat mecànic.
(figura 3.4):
• QWERTY: és la que s’ha popularitzat. El seu nom fa referència a la

disposició de les tecles que inclouen lletres en la filera superior esquerra,
i va ser dissenyat per evitar l’engarrotament de les tecles.
• AZERTY: és la versió francesa del teclat QWERTY estàndard, amb

algunes lleugeres diferències.
• DVORAK: tot i ser ideada en el segle passat per ser més eficient, no va
aconseguir la popularitat suficient per desplaçar el teclat QWERTY. Està
dissenyat de manera que la fila central de tecles inclou les lletres més
comunes.
F i g u r a 3.4. Teclats QWERTY, AZERTY i DVORAK
3.4 Tecles d’escriptura, numèriques, d’edició i de funció
En el teclat QWERTY la disposició dels caràcters és similar tant si es tracta de

màquines d’escriure tradicionals o electròniques com de teclats d’ordinador.
3.4.1 En les màquines d’escriure
Les màquines d’escriure electròniques presenten una distribució de tecles que es

poden dividir en les següents: teclat alfanumèric, teclat ampliat, tecles de funció
i tecles de selecció de les condicions de treball. Les seves característiques són:
• Teclat alfanumèric. Es tracta d’un teclat QWERTY, i les diferències entre

les distintes màquines són la col·locació de signes especials.
• Teclat ampliat. Permet escriure signes internacionals i matemàtics especi-

als des del teclat alfanumèric.
• Tecles de funció. Aquestes tecles serveixen per realitzar funcions especials

com: fixar i eliminar marges i tabulacions, tabulació automàtica, correcció
d’errors.
• Tecles de selecció de les condicions de treball. Són les que permetien

interactuar a l’operari amb la màquina com: interlineat, signes especials,
etc.
3.4.2 En els ordinadors
El teclat de l’ordinador és més extens a causa de la quantitat d’aplicacions a la

qual està destinat.
La consola d’un ordinador té els següents teclats:
• Teclat alfanumèric.
• Teclat ampliat. Aquest i el teclat alfanumèric són similars a la màquina

d’escriure electrònica.
• Teclat numèric. Aquest teclat té dues funcions: introducció de nombres i

signes aritmètics i moviment del cursor i del document en pantalla.
• Tecles de funció. Aquestes tecles situades a la part superior del teclat, són
designades amb la lletra F i amb un nombre en el lloc que tenen.
• Tecles de moviment de cursor. Són quatre i serveixen per desplaçar el

cursor.
• Tecles especials.
3.5 Tipologia de teclats
Avui dia, quan es parla de tipologia de teclats es pensa únicament en els teclats
dels ordinadors, ja que les màquines d’escriure, encara que siguin electròniques,
pràcticament ja no s’utilitzen.
No hi ha un teclat d’ordinador estàndard, encara que molts fabricants imiten els

teclats dels ordinadors PC. En realitat, hi ha tres teclats de PC diferents:
• El teclat del PC original, amb 84 tecles.
• El teclat AT, també amb 84 tecles.
• El teclat millorat, amb 101 tecles.

Els tres són una mica diferents en la col·locació de les tecles de funció, la tecla de
control, la tecla de retorn i les tecles Shift.
Els teclats IBM contenen, a més, les següents tecles: Av Pàg , Av Pàg , Inici, Fi,
Inserir, Pausa, Num Lock, Scroll Lock, Break, Caps Lock, Imprimir pantalla.
En la figura 3.5 podem veure-hi les tecles d’un teclat d’ordinador PC disposades
de la manera tradicional. A més, el teclat disposa a la dreta d’un teclat numèric i,
en la zona central i superior, tecles que tenen funcions especials.
F i g u r a 3 . 5 . Teclat d’ordinador PC
Per als ordinadors MAC (Apple Macintosh) també hi ha diversos tipus de

teclats, tots ells anomenats ADB teclats (figura 3.6) perquè connecten a la d’Apple
Desktop Bus (ADB). Els dos tipus principals són:
• El teclat.
• El teclat estès, que compta amb 15 tecles de funció especial addicionals.
F i g u r a 3 . 6 . Teclat d’ordinador Mac
Per treballar amb teclat traient el màxim rendiment heu d’adonar-vos de la

importància de tota una sèrie d’instruccions que s’ha de procurar seguir.
3.6 Col·locació dels dits
És molt habitual comprar un ordinador i posar-nos a escriure sense cap mètode i

fins i tot aconseguir una certa velocitat.
Però desenganyeu-vos, si no feu servir correctament les tècniques de la mecano-

grafia, us trobareu que no podeu superar un cert límit de velocitat, i a la llarga el
vostre rendiment serà inferior.
La primera part de la tècnica consisteix en tenir els dits col·locats correctament

sobre el teclat. Per aconseguir-ho és imprescindible una bona posició del cos i de
les mans, així com conèixer perfectament l’estructura del teclat i les tecles que
formen part de cada filera.
3.6.1 La posició del cos
La posició del cos és molt important per prevenir la fatiga, però també ho és per
aconseguir una bona execució de l’escriptura:
• Heu de seure amb l’esquena recta.
• L’alçada del teclat ha de permetre que el braç i l’avantbraç formin aproxi- La posició del cos en teclejar és molt
important
madament un angle de 90º, amb els braços situats tan a prop del cos com es
pugui.
• Els braços s’han de moure el mínim possible. Són els canells, les mans i els
dits els que s’han de moure.
• Les mans han d’estar relaxades. Si és la primera vegada que feu meca-
nografia, pot passar que al cap d’una estona us facin mal els canells o
els avantbraços. És normal, però això és perquè no teniu les mans prou
relaxades. Al cap d’uns dies, quan hàgiu practicat una mica més, ja no us
faran mal.
3.6.2 La posició de les mans
La posició de les mans és amb els dits una mica corbats fregant lleugerament les
tecles que els corresponen. Les mans, però, no han d’estar repenjades.
Cal tenir present que a cada tecla li correspon un únic dit, tal com apareix reflectit
en la figura 3.7.
F i g u r a 3 . 7 . Posició de les mans al teclat
El teclat es divideix inicialment en dos blocs, i a cadascun li correspon la mà dreta

i la mà esquerra. Els blocs estan dividits entre els dits de la mà, que donen lloc als
conceptes de columna dels dits.
Aquesta divisió serveix per a tots els teclats alfanumèrics de les màquines
d’escriure i ordinador, ja que la seva funció consisteix a facilitar l’aprenentatge
i obtenir la velocitat desitjada.
L’ordinador té uns altres teclats, els quals no són sotmesos a aquestes divisions
imaginàries, atès que s’usen menys, però per regla general totes les tecles situades
a la dreta del teclat alfanumèric s’hauran de polsar amb la mà dreta.
En el cas d’utilitzar freqüentment el teclat numèric convé que s’hi distribueixin

els dits menuts, anular, del mig i índex en sentit vertical.
En situació de repòs, els dits es col·locaran seguint la relació que apareix a la figura
3.8.
F i g u r a 3 . 8. Posició de les mans al teclat en situació de repòs
La majoria dels teclats d’ordinador tenen dues tecles amb un ressalt o relleu.
Aquestes tecles són precisament les tecles F i J, i indiquen on heu de col·locar
el dit índex de cada mà en la posició inicial. Aquesta característica ens ajudarà
a col·locar, per tacte, correctament els dits sense mirar el teclat. Quan ja es té
experiència no cal mirar el teclat.
3.6.3 Les fileres del teclat
El teclat tradicional està dividit en quatre fileres: numèrica, superior, normal (que
és on es col·loquen els dits en posició inicial) i inferior. Les tecles que hi ha a cada
filera del teclat les podeu veure en la taula 3.1.
Taula 3.1. Fileres de l’ordinador
Denominació de la filera Tecles que componen la filera
Filera numèrica 1234567890‚¡
Filera superior o dominant Q W E R T Y U I O P `+
Filera normal A S D F G H J K L Ñ ´Ç
Filera inferior Z X C V B N M , .-
A sota de la filera inferior teniu la barra espaiadora. La mecanografia requereix la

utilització ordenada i sistemàtica de tots els dits d’ambdues mans, per això hem
de fer un repartiment precís i uniforme de les tecles per aconseguir la velocitat de
l’escriptura desitjada.
La filera normal s’anomena també guia, perquè s’hi troben les tecles que actuen
com a cases per als dits quan es mecanografia.
Les cases són les tecles en les quals està situat cada dit, i a les quals han de tornar
cada vegada que es desplacin per polsar una altra tecla.
La situació correcta dels dits en les tecles és fonamental per aconseguir el primer
objectiu de l’aprenentatge de la mecanografia: reconèixer les tecles al tacte.
3.7 Desenvolupament de la destresa mecanogràfica
Per aprendre mecanografia no hi ha cap altre remei que practicar. Hi ha molts

mètodes per fer-ho. Nosaltres ho farem practicant amb un programa interactiu.
Els exercicis són un mètode per anar agafant soltesa amb el teclat. Es pot fer servir
qualsevol mètode, però sigui quin sigui el que seguiu heu de tenir paciència i anar
fent exercicis.
Els exercicis que treballen l’ús dels teclats acostumen estructurar-se de manera
progressiva: en primer lloc s’exercita la filera normal, a continuació la filera
superior o dominant, i tot seguit la filera inferior. Posteriorment s’incorporen les
majúscules, els accents, les dièresis i altres signes. A continuació ja es passa a
l’apòstrof, el punt volat, els nombres i el retrocés.
Aquests exercicis pràctics, que s’han de realitzar fins a un perfecte domini del
teclat, van ser estudiats i ordenats per aconseguir una gran flexibilitat en els
moviments dels dits, d’aquesta manera s’assoleix una bona velocitat i exactitud
en els futurs escrits.
3.7.1 La filera normal
La filera normal és on els dits estan en la posició inicial. La posició inicial de les
mans és imprescindible per iniciar l’escriptura mecanogràfica. La posició inicial
és la que es mostra a la figura 3.9.
El dit petit de la mà esquerra ha d’estar posat correctament sobre la lletra A, i

successivament el dit anular sobre la S, el del mig sobre la D i l’índex sobre la F.
F i g u r a 3 . 9 . Posició correcta quan comenceu a escriure
Desplaçament dels dits

En teclejar cal no desplaçar la
mà, solament el dit que sigui
necessari. Cal intentar portar El dit petit de la mà dreta ha de quedar ben posat sobre la lletra Ñ, l’anular sobre
sempre el mateix interval de
temps entre pulsació i pulsació, i la lletra L, el del mig sobre la K i el dit índex sobre la lletra J.
polsar totes les lletres amb la
mateixa intensitat.
Els polzes han d’estar lleugerament posats sobre la barra espaiadora, els canells
no han de descansar a sobre de la màquina.
F i g u r a 3 . 1 0 . La tecla G es polsa amb l’índex de la mà esquerra
Després de cada pulsació, s’avança automàticament un espai, que és el lloc que

ocuparà el següent caràcter. Per deixar espais en blanc s’ha de prémer la barra
espaiadora.
Resten dues tecles al mig que es polsen amb els dits índexs. La G es polsa amb
l’índex de la mà esquerra i la lletra H amb l’índex de la mà dreta, la figura 3.10 i
la figura 3.11 ens presenten la forma de polsar aquestes lletres.
F igura 3.11. La tecla H es polsa amb l’índex de la mà dreta
La tecla que està a la dreta del dit petit dret serà polsada per aquest com podeu
veure en la figura 3.12. De la mateixa forma, les tecles que estan a l’esquerra del
petit esquerre, també seran polsades per aquest.
F igura 3.12. Les tecles que estan a la dreta del dit petit són polsades per aquest
Abans de començar els exercicis pràctics cal fer el següent:
1. Comproveu que la posició del cos és la correcta.
2. Situeu els dits en la fila normal del teclat. Vegeu si els dits petits d’ambdues
mans són a la seva tecla corresponent i tingueu present que aquesta posició
és imprescindible per escriure sense mirar al teclat.
3. Les mans han d’estar lleugerament arquejades, sense recolzar-les sobre la

màquina i els dits polzes sobre la barra espaiadora.
4. En polsar les tecles, els dits han d’aixecar-se tan poc com sigui possible, i
que els dits que no polsen cap tecla han de romandre immòbils a sobre les
seves tecles corresponents.
És important recordar que no s’ha de córrer, i que el ritme aproximat ha de ser

prémer una lletra cada segon. És útil anar dient les lletres mentalment o en veu
alta al mateix temps que es van polsant.
Exemple de pràctica de la filera normal
Escriviu el text següent fins al final de la línia, un mínim de tres línies iguals:
asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj asdf ñlkj
asdfg ñlkjh asdfg ñlkjh asdfg ñlkjh asdfg ñlkjh asdfg ñlkjh asdfg ñlkjh
Podeu repetir l’escriptura amb les mateixes lletres però en ordre invers.
3.7.2 La filera superior o dominant
Tingueu present que la posició inicial de les mans i els dits sempre és sobre de la
Filera superior o dominant
filera normal. Des d’aquesta posició els dits van fins a la filera de dalt, la filera
Per polsar les tecles de la filera
superior o dominant cal no dominant; i sempre, després de cada pulsació, els dits tornen a la filera normal per
desplaçar la mà, solament el dit
que ha de polsar la tecla. Cal quedar en posició inicial (vegeu figura 3.13).
procurar que la resta dels dits no
perdi el contacte amb les seves
tecles, i no oblidar utilitzar els F i g u r a 3 . 1 3 . Els dits sempre són a la filera normal per escriure, les altres fileres pugen i baixen
polzes de forma adequada: sobre
la barra espaiadora.
Quan mecanografiem, alguns dits perden la referència de la posició inicial. Per

tal de poder recuperar la posició és important deixar alguna referència. En aquest
sentit els dits petits i els índexs acostumen a realitzar una funció de “dit guia”, és a
dir, es procura que aquests dits no perdin la posició inicial i els altres dits tornen a
la posició situant-se correlativament a aquests. Quan els dits petits han de polsar
una tecla de la filera dominant, ens quedem sense dits guia, així que és necessari
fer ús d’unes “guies auxiliars”, que són els dits índex (vegeu figura 3.14).
F igura 3.14. Els dits índex també fan de guia quan els dits petits han d’escriure una lletra
El dit índex de la mà esquerra, a més de polsar les lletres F i G de la filera normal,

polsarà les lletres de la filera dominant R i T, i el dit retornarà a la seva posició
inicial sobre la F (vegeu la figura 3.15).
F igura 3.15. El dit índex de la mà esquerra polsa a més de les tecles F i G, les R i T
Quan es fan els exercicis de

mecanografia s’ha d’intentar
no mirar el teclat i situar-se
Abans de començar els exercicis pràctics cal fer el següent: en la posició correcta
d’escriptura.
1. Si la posició correcta del cos, mans i dits és molt important, també ho és

el ritme en la pulsació. Heu de guardar el mateix interval de temps entre
pulsació i pulsació. No s’han de polsar unes tecles amb rapidesa i unes
altres amb lentitud, ja que només aconseguireu fer errades, i no agafareu
més velocitat.
2. També és important que totes les lletres siguin polsades amb la mateixa
intensitat, per igualar l’escriptura.
3. Les tecles han de ser polsades, no colpejades, ja que, perdríeu velocitat.
4. Desplaceu el dit en polsar, no la mà. Un cop polsada la tecla que cal,

retorneu el dit a la seva posició inicial.
5. Tingueu en compte la posició correcta abans de començar a escriure.
Exemple de pràctica de la filera superior o dominant
asdft ñlkjy asdft ñlkjy asdft ñlkjy asdft ñlkjy asdft ñlkjy asdft ñlkjy
asdfr ñlkju asdfr ñlkju asdfr ñlkju asdfr ñlkju asdfr ñlkju asdfr ñlkju
Podeu escriure altres combinacions de lletres de les dues fileres.
3.7.3 La filera inferior
La filera inferior és la que es troba situada per sota de la filera normal, i cada una
de les seves tecles, de la mateixa manera que passa amb les altres fileres, ha de ser
polsada amb un dit determinat.
La posició correcta per polsar la lletra Z, que es troba a la filera inferior, és la que
es presenta a la figura 3.16.
Pel que fa a la mà esquerra, per polsar la lletra X, el dit anular es desplaça a la

filera inferior i els dits del mig i índex resten sobre les respectives tecles.
La lletra V i la B serà polsada pel dit índex esquerre, mentre que els dits petit,
anular i del mig romandran sobre les seves tecles (figura 3.17).
F i g u r a 3 . 1 6 . A l’hora de polsar les tecles inferiors hem de tenir cura de no moure els dits de la filera
normal
Com podeu comprovar, el dit índex està molt bé situat sobre la lletra F, mentre
que el dit petit es desplaça a la filera inferior per polsar la lletra Z.
Pel que fa a la mà dreta, el dit petit dret està sobre la lletra Ñ i aquest ha de
desplaçar-se a la filera inferior per poder polsar el guió i els dos puntets; en aquesta
pulsació, els dits anular, del mig i índex són sobre les lletres L, K, J.
El dit anular polsarà el punt i els dos puntets.
El dit del mig polsarà la coma i el punt i coma i l’índex polsarà les lletres M i N,
sempre amb molta cura que els dits que no estan polsant cap lletra restin a la seva
tecla corresponent.
F igura 3.17. La lletra V serà polsada pel dit índex i els dits petit, anular i del mig romandran sobre les
seves tecles
Exemple de pràctica de la filera inferior
asdfv ñlkjm asdfv ñlkjm asdfv ñlkjm asdfv ñlkjm asdfv ñlkjm asdfv ñlkjm
asdfb ñlkjn asdfb ñlkjn asdfb ñlkjn asdfb ñlkjn asdfb ñlkjn asdfb ñlkjn
Podeu escriure altres combinacions de lletres de les dues fileres.
3.8 Majúscules, numeració i signes de puntuació
Després d’haver practicat amb les tecles que representen lletres, ja podem co-
mençar amb altres tecles que completen l’escriptura d’un text: les majúscules,
la numeració i els signes de puntuació.
3.8.1 Les majúscules
Els teclats disposen de dues tecles per posar les majúscules, una a cada banda del
teclat, a l’alçada de la filera inferior.
Per posar les majúscules s’ha de mantenir premuda la tecla de majúscules amb el
dit petit de la mà contrària de la que s’ha de fer servir per polsar la tecla. Així,
si hem d’escriure la O majúscula, amb el dit petit de la mà dreta mantindrem
premuda la tecla de majúscules del costat esquerre, i amb el dit anular de la mà
dreta (el dit corresponent) premerem la O.
Vegeu a la figura 3.18 com el dit petit esquerre manté premuda la tecla de les
majúscules, mentre que el dit anular de la mà dreta polsa la lletra O.
F i g u r a 3 . 1 8 . El dit petit esquerre manté premuda la tecla de les majúscules, mentre que el dit anular
de la mà dreta polsa la lletra O
Totes les tecles que no corresponen a lletres, és a dir, les tecles numèriques i les
que corresponen a signes de puntuació i símbols tenen a la part superior una
segona opció. Aquests símbols o signes que apareixen a la part superior de la
tecla s’escriuen polsant una de les tecles de les majúscules que hi ha a la dreta i a
l’esquerra del teclat (filera inferior).
El teclat també ofereix l’opció de mantenir activada l’opció d’escriure en majús-

cules de forma continuada. Aquesta opció s’activa prement la tecla Bloc Maj. Si
examineu la figura 3.19, veureu que la tecla Bloc Maj. està situada en el costat
esquerre del teclat a l’altura de la filera normal, just al damunt de la tecla de les
majúscules del mateix costat, que es troba a la filera inferior. En la figura podeu
Tecles de majúscules
observar que es prem amb el dit petit esquerre.
Les tecles de les majúscules
s’han de polsar sempre amb el F i g u r a 3 . 1 9 . La tecla Bloq Maj és al costat esquerre del teclat
dit petit contrari de la mà que
correspongui a la majúscula o
signe que volem imprimir. Quan
s’està mecanografiant cal no
mirar el teclat i adoptar la
posició corporal correcta.
Aquesta tecla, com indica el nom, bloqueja l’escriptura en majúscules; d’aquesta

forma, sempre que hagueu d’escriure un text, un títol o alguna paraula en

majúscules, no haureu d’utilitzar la tecla de majúscules de l’esquerra o de la dreta;
haurem de prémer la tecla Bloq Maj i totes les lletres que polsem apareixeran en
majúscules.
Si teniu premuda la tecla de majúscules, els signes de puntuació o símbols que hi

ha a la part superior de les tecles seran els que apareixeran en el nostre escrit.
3.8.2 Els accents, la dièresi i altres signes de puntuació
En el teclat de la màquina hi ha tecles que, quan es premen, el cursor no avança,

com ara les d’accentuació i dièresi. Entre les tecles d’accentuació i dièresi trobem
l’accent agut i la dièresi (a la filera dominant), i l’accent greu i el circumflex (filera
superior). A la figura 3.20 podeu veure un exemple de com accentuar una paraula.
Els accents estan situats sota el domini del dit petit de la mà dreta, normalment al
costat de les tecles P i Ñ.
F igura 3.20. Exemple d’accentuació
Hi ha tecles, com les tecles del teclat alfabètic, que permeten escriure les lletres
en majúscules o minúscules segons si es prem o no al mateix temps la tecla de
majúscula corresponent.
De la mateixa manera, hi ha tecles des de les quals podem escriure diversos

caràcters (dos o tres, segons la tecla). Quan en una tecla hi ha tres opcions, aquesta
es divideix en tres parts: A, B i C (vegeu figura 3.21).
Perquè ens aparegui cada un dels símbols que ens interessen, cal:
• Prémer la tecla sola: ens apareix l’accent tancat.
• Prémer <Maj.> + la tecla: ens apareix la dièresi.

• Prémer <Alt Gr> + la tecla: ens apareix la clau d’obertura.
Figura 3.21. Exemple de tecla amb tres símbols
Accents
El dit que controla els accents és
el dit petit de la mà dreta. Per als
altres símbols s’aplica el mateix
criteri general, segons la posició
en el teclat.
A més dels accents, les dièresis i els signes de puntuació, també hi ha altres signes
com l’apòstrof o el punt volat, que veurem a continuació:
• L’apòstrof. Sol estar en la filera dels números, en la mateixa tecla que

l’interrogant, just després del nombre zero. És important no fer servir els
accents com a apòstrof, ja que es tracta de signes diferents.
• El punt volat. El punt volat és el punt que s’utilitza per a les eles geminades,
i no s’hauria de confondre amb el signe del punt normal, que és un símbol
tipogràfic i no ortogràfic. Sol ser a la filera dels nombres, a la mateixa tecla
que el 3.
3.8.3 Els números
La filera superior del teclat conté la filera de números i funciona de la mateixa

manera que la resta de fileres.
Pel que fa a la mà esquerra, si observem la figura 3.22 veurem com el dit petit es
desplaça a la filera superior per polsar el número 1. El dit anular de la mà esquerra
polsarà la tecla del número 2 i successivament, el dit del mig polsarà el número 3
i l’índex el 4 i el 5 (figura 3.23). Després de cada pulsació, els dits tornaran a la
seva posició inicial sobre la filera normal.
F igura 3.22. Escriure el número 1
F igura 3.23. Escriure el número 4
Pel que fa a la mà dreta, el dit petit polsarà, a més de la tecla del zero, totes les
tecles que siguin a la seva dreta. El dit anular de la mateixa mà polsarà el número
9 i, successivament, el dit del mig polsarà el 8 i l’índex el número 7 i el 6 (figura
3.24).
F igura 3.24. Introducció dels números 7 i 6

En ser polsada la filera superior del teclat en posició de majúscules es reproduiran

els següents signes:
! ” ·$%&/()=? ¿
3.9 Escriptura de paraules simples
Per realitzar correctament els exercicis heu de complir les indicacions següents:
• Heu de procurar no mirar al teclat.
• Heu de tenir molta cura de la col·locació dels braços, canells, mans i dits,
sobretot al principi, perquè és molt fàcil agafar defectes que després són
molt difícils de corregir.
• Recordeu que no s’han de recolzar les mans sobre la taula o teclat.
• Heu de polsar cada tecla amb el dit corresponent.
• Repetiu mentalment o, si esteu sols, en veu alta les tecles que premeu.
• Recordeu que el que es desplaça són els dits, i no les mans.
• La posició de les mans és a la fila normal i amb els dits de la mà esquerra

situats sobre les lletres A, S, D, F, i els dits de la mà dreta sobre les tecles
J, K, L, Ñ. Recordeu que les tecles F i J solen tenir uns ressalts per poder
situar correctament el dit índex de cada mà sense mirar.
• Per cada tecla que premeu el dit corresponent es desplaça sobre la tecla, la
prem i torna un altre cop a la posició inicial.
• Les pulsacions de les tecles han de ser breus i uniformes.
• Els dits de les mans no són iguals ni tenen la mateixa força, tampoc no són
iguals els dits de la mà dreta que els de la mà esquerra. És necessari que
practiqueu sobretot amb aquells dits que al principi semblin més difícils per
tal d’aconseguir que tinguin una habilitat similar.
• La barra espaiadora es fa anar amb els polzes de totes dues mans. Farem
servir el polze de la dreta quan l’ultima tecla premuda hagi estat amb la mà
esquerra, i a l’inrevés, quan hàgim premut l’última tecla amb la mà dreta,
polsarem la barra espaiadora amb el polze de la mà esquerra.
• Al principi heu d’anar a poc a poc. No us preocupeu de la velocitat, n’anireu

agafant sense adonar-vos-en. Això sí, heu de practicar molt i tenir molta
paciència, practicar, practicar, practicar...
Per al desenvolupament de les diferents lliçons que inclouen el curs utilitzarem un

programa de mecanografia. Tot i així, val a dir que per practicar mecanografia no
cal disposar d’aquest programa tothora, ja que, si voleu practicar i no el teniu a
mà, es poden desenvolupar exercicis de manera fàcil en el mateix processador de

textos.
Tanmateix, la utilització del programa específic per desenvolupar la tècnica meca-

nogràfica tindrà certs avantatges. Entre aquests destaquen exercicis dissenyats per
treballar certs aspectes concrets com la utilització de les tecles d’una determinada
filera, el teclat numèric, la velocitat. Tot això es treballa, alhora que ofereix la
possibilitat d’observar de forma contínua i immediata l’evolució que es va fent
amb l’ús del teclat. Això ha de permetre a l’alumne corregir aquells aspectes els
objectius dels quals no s’assoleixen.
3.9.1 Exercitació de les diferents fileres del teclat
Quan s’inicia el programa i un cop s’ha accedit al nostre usuari, es podran

començar a desenvolupar les activitats d’aprenentatge del programa. En aquestes
primeres lliçons l’alumne farà exercicis relativament curts, l’objectiu dels quals és
familiaritzar els dits amb les tecles que tenen assignades de les diferents fileres.
Per començar cada exercici se centrarà en les tecles d’una única filera fent que
cada dit només hagi de teclejar una o dues lletres diferents. Es pretén d’aquesta
manera que en veure la lletra que cal escriure, de forma automàtica i sense mirar el
teclat es mogui el dit corresponent. Amb aquesta finalitat, als primers exercicis es
practicarà una sola filera per exercici; i més endavant caldrà desenvolupar exercicis
on s’hagin de fer combinacions de lletres de diferents fileres.
És important que l’alumne vagi assolint en aquestes primeres lliçons els objectius
de precisió, que incideixen i donen especial rellevància al fet que cada lletra sigui
introduïda pel dit que li correspon, que es procuri no mirar el teclat i que la posició
dels dits es mogui el mínim.
Exemple d’exercicis per treballar les tres fileres de lletres
El text que segueix a continuació i que correspon a diversos exercicis del programa
mecanogràfic no és més que una combinació de lletres de la filera normal, i d’aquesta
filera amb les altres dues, per tal d’exercitar els dits i fer l’associació.
Cada exercici s’hauria de repetir diverses vegades.
1) Exercici amb la filera normal:
hasada lagaña halagas gafas agasajas agallas hagas halallas gala has alga alhajas
llagas halladas kagas hadas gasas
2) Exercici amb la filera normal i la filera superior:
leña fea lisa deidad gelida sega jefe fila sida dias fije siglas del desde les se lea esa
ese he ellas ideas sea diseñe
3) Exercici amb les tres fileres:
complace muchos marcados como marcada comercial compiladores comunes

creamos modificar cargamos mucha modificarlo campo comandos
Si en qualsevol moment voleu practicar i no teniu el programa, només cal que penseu
paraules amb combinacions de lletres d’una o diverses fileres i les escriviu repetidament
intentant fer el menor nombre d’errades possibles.
3.9.2 Exercitació del teclat numèric
Les tasques administratives comporten la necessitat d’introduir un gran nombre

de dades en format numèric. Per agilitzar aquesta tasca els teclats d’ordinador
fix inclouen a la part dreta (des de la perspectiva de l’usuari) tots els caràcters
numèrics agrupats; i aquesta agrupació de tots els caràcters numèrics és el que
coneixem com a teclat numèric.
D’aquesta manera si estem mecanografiant un text on apareixen pocs valors

numèrics utilitzarem la filera numèrica del teclat estàndard. Si, en canvi, hem
d’introduir un gran nombre de dades en format numèric utilitzarem el teclat
numèric, on els nombres es trobem agrupats en tres columnes.
Per realitzar aquests exercicis disposarem la mà dreta sobre aquest teclat numèric
fent que el dit índex ocupi en la situació inicial la tecla del nombre 4, el del mig el
5 i l’anular el 6. Així per escriure la resta de xifres es produirà un desplaçament
vertical cap amunt o cap avall dels dits.
Cal tenir present, abans de començar el desenvolupament de les activitats, que cal
haver activat el teclat numèric amb la tecla Bloq Núm que es troba a sobre d’aquest.
Als ordinadors portàtils el teclat numèric comparteix tecles amb el teclat de text.
Per fer-lo funcionar caldrà activar la tecla Num. En aquest cas és probable que
apareguin problemes en els exercicis on es combinen xifres amb parèntesis, ja
que en coincidir els caràcters en una mateixa tecla, per poder realitzar l’exercici
tal com està pensat hauríem d’anar activant i desactivant el bloqueig numèric. Si
utilitzeu ordinador portàtil per desenvolupar les activitats és recomanable que
disposeu d’un teclat numèric que es pot connectar a l’ordinador per realitzar
les activitats corresponents. Aquests teclats són unes extensions equivalents
al conjunt de caràcters (nombres i signes per realitzar operacions aritmètiques)
que habitualment trobem a la dreta als teclats estàn- dards dels ordinadors de
sobretaula.
Les primeres activitats amb el teclat numèric inclouen només xifres numèriques.
Posteriorment, aquestes es combinaran amb el punt o els signes corresponents a
les diferents operacions aritmètiques (suma, resta, multiplicació i divisió).
Exemple d’exercici amb el teclat numèric
Al principi només es practica amb xifres numèriques, com es pot veure en el text:
0987654321 0987654321 0987654321 098765 0987654321 0987654321 0987654321

098765
1234567890 1234567890 1234567890 123456 1234567890 1234567890 1234567890

123456
3.10 Escriptura de paraules i frases de dificultat progressiva
L’aprenentatge de les tècniques mecanogràfiques és progressiu. Així doncs, quan

ja s’ha assolit un cert nivell en l’escriptura de paraules simples, sense errades i
amb una velocitat considerable, ja es pot intentar augmentar de nivell i començar
a escriure paraules i frases de més dificultat.
En les paraules anirem incorporant els accents i caracters especials (ç, dièresi, l
geminada,...), i també anirem confeccionant frases amb els corresponents signes
de puntuació.
Per mecanografiar aquests exercicis és important continuar aplicant les mateixes

indicacions que els anteriors, els quals podem resumir en: no mirar el teclat,
col·locar el cos correctament, situar els dits sobre les tecles que corresponen i
intentar escriure el text sense errades, i de moment sense preocupar-se per la
velocitat.
A mesura que aneu adquirint seguretat i precisió teclejant també anireu

adquirint velocitat de forma progressiva.
3.11 Escriptura de texts amb velocitat controlada en les dues

llengües oficials i anglès
Un cop s’ha aconseguit un cert nivell de precisió i el mecanògraf escriu sense

cometre un elevat nombre d’errors, és el moment de començar a fer una major
incidència en la millora de la velocitat d’escriptura.
És freqüent pensar que col·locar de forma correcta els dits pot fer-nos alentir la
nostra velocitat i, de fet, això pot ser així en un primer moment. Tanmateix, s’ha de
dir que la correcta col·locació dels dits és l’única forma d’assolir grans velocitats.
La realitat és que aconseguir certes velocitats es fa difícil quan no s’utilitzen els
dits tal com s’indica.
Per exercitar la tècnica mecanogràfica utilitzarem un programa de mecanografia

que ens permet introduir textos i ens proporciona de forma contínua una avaluació
dels nostres progressos.
És important evitar mirar el teclat encara que en un primer moment sembli que
això ens suposa escriure amb una velocitat menor. És habitual que al principi
no se sàpiga on estan situades les lletres que cal pressionar, però per solucionar
aquest problema podreu veure que a la part inferior de la finestra de l’exercici hi
ha representat el teclat. Si teniu dubtes sobre la localització de les tecles és allà
on haureu de mirar.
3.11.1 Adquirir velocitat al teclat estàndard
“La rapidesa, que és una

virtut, engendra el seu vici,
que és la pressa.” Gregorio
Marañon, metge i escriptor
espanyol (1887-1960). Per intentar escriure a gran velocitat, és condició indispensable dominar “per-
fectament i totalment” la tècnica mecanogràfica. Aquest sistema és l’únic que
permet obtenir el nombre de pulsacions per minut que van adquirir els millors
mecanògrafs.
La velocitat en mecanografia s’obté per pulsacions per minut, i aquest càlcul no

pot fer-se amb el nombre de paraules mecanografiades en la unitat de temps, ja
que, totes les paraules no són iguals. Així, el procediment que utilitzarem per
ser el més generalitzat, exacte i equitatiu, és comptar les pulsacions donades per
minut.
Es denomina pulsació el cop que cal donar-li a una tecla de l’ordinador per escriure
una lletra, nombre, signe, etc. Per exemple, la paraula temps té cinc pulsacions,
ja que hem de polsar cinc vegades per escriure-la. Així com per obtenir un espai
en blanc hem de colpejar l’espaiador, cada espai en blanc, també es considera una
pulsació. Les vocals accentuades equivalen a dues pulsacions, una per a l’accent i
l’altra per a la vocal. Per fer una lletra majúscula i els signes per als quals cal pitjar
la tecla de majúscules, es comptabilitza de la mateixa manera: dues pulsacions.
Quan es pica un text i es compten les pulsacions per minut que s’han fet, podem
parlar de dos tipus de pulsació per minut: les brutes i les netes.
Les pulsacions per minut brutes són la forma de valorar la velocitat que
resulta de dividir les pulsacions efectuades pel nombre de minuts emprats.
El problema d’utilitzar aquest indicador com a resultat és que no inclou cap

penalització pels errors. Així podríem pressionar una tecla incorrecta de forma
repetida i ràpida al començament de l’exercici i després realitzar la resta de
l’exercici de forma normal. Això faria que ens trobéssim amb un resultat amb
un elevat nombre d’errors, però també una velocitat elevada (com a conseqüència
que hem premut repetidament i amb rapidesa una tecla incorrecta a l’inici de
l’exercici).
Per això és més recomanable utilitzar com a indicador de velocitat les pulsacions
per minut netes.
Les pulsacions per minut netes resulten de dividir les pulsacions

efectuades pel nombre de minuts emprats després d’aplicar una penalització
proporcional al nombre d’errors comesos.
3.11.2 El control del temps
Per fer un seguiment de les velocitats els programes de mecanografia fan un control
del temps que empra l’usuari per tal de poder realitzar la posterior avaluació.
Quan feu exercicis, no intenteu córrer, la velocitat vindrà sola; treballeu a ritme
normal. Sense aturar-vos. El que sí que és interessant és que procureu tenir molta
constància.
Si feu els exercicis pel vostre compte us podeu proposar de treballar la velocitat
de la manera següent:
• Prepareu el text que vulgueu picar.
• Obriu un document nou amb un processador de textos.
• Anoteu l’hora al principi.
• Escriviu sense perdre temps l’exercici complet.
• Anoteu l’hora a l’ultima línia.
• Deseu l’exercici amb el nom del marge.
• Imprimiu-lo.
• Repasseu el document imprès i marqueu els errors.
• Calculeu la vostra velocitat neta (si porteu el control) de la manera següent:

Pulsacions netes = pulsacions exercici - errors Velocitat = pulsacions netes
/ temps (en minuts).
• Calculeu el percentatge d’errors de la manera següent: Percentatge d’errors

= (errors / pulsacions exercici) / 100.
Exemple de com controlar les pulsacions
Hem fet un exercici amb les següents dades:
• Llargada del text: 530 pulsacions
• Hora d’inici: 17 h 34 min 23 s
• Hora final: 17 h 37 min 57 s
• Recompte dels errors: 24 errades
Per tant, el control de pulsacions ens donarà els següents resultats:
• Temps: 3 minuts i 34 segons
• Pulsacions netes = 530 - 24 = 506
• Temps (en segons) = (3 x 60) + 34 = 214 segons

• Temps (en minuts) = 214 / 60 = 3,57 minuts
• Velocitat = 506 / 3,57 = 141,74 pulsacions per minut
• Percentatge errors = (24 / 530) x 100 = 4,53%
3.12 Correcció d’errors. Correctors automatitzats. Correcció de

textos en diversos idiomes
Desenvolupar la tècnica mecanogràfica suposa desenvolupar dues capacitats clau:

la precisió i la velocitat, que tenen les característiques següents.
• La precisió és la perfecció del mecanografiat quant a falta d’errors.
• La velocitat per si sola no és un objectiu a assolir, ja que podria estar

carregada d’errors mecanogràfics que invalidarien la qualitat de l’escriptura.
Per aquest motiu cal corregir el seu càlcul en funció del nombre d’errors
comesos.
Sobre la precisió, val a dir que en l’actualitat els objectius han canviat respecte al
passat: no és el mateix mecanografiar amb una màquina d’escriure i cometre errors
que no es poden esborrar i t’obliguen a repetir tot el document, que la utilització
del processador de textos, on esborrar significa només prémer una tecla.
El cert és que, tot i així, es pot observar que els errors continus fan disminuir la
velocitat d’elaboració de documents i, a més, incrementa la probabilitat que se’ns
escapi algun error en la versió definitiva dels documents.
En aquest sentit, donada la importància en un primer moment d’aconseguir

disminuir al mínim el nombre d’errors i la importància de la concentració, que
permet que la situació de les tecles quedi memoritzada ràpidament, la precisió
serà l’objectiu principal de la primera fase d’aprenentatge.
3.12.1 Tecla de retrocés
En el mecanografiat de textos és habitual realitzar algun error i per això el teclat

incorpora una tecla que permet retrocedir un caracter introduït: és la tecla de
retrocés.
Tecla de retrocés La utilitat de la tecla de retrocés ha anat evolucionat juntament a la màquina en la

Es troba en la filera superior en
la màquina, i en l’extrem dret qual es troba incorporada:
d’aquesta. Quan es polsa la tecla
retrocés, aquesta desplaça el
cursor un espai a l’esquerra per • En les màquines d’escriure tradicionals el fet de prémer el retrocés no
tal d’esborrar el caràcter sobre el
qual se situa. implicava esborrar el caràcter i calia tornar a polsar la tecla introduïda amb
un petit full impregnat de corrector per tal que el caràcter quedés marcat en
blanc.
• En les màquines d’escriure electròniques aparegudes posteriorment, el

sistema va anar variant i el fet de polsar la tecla de retrocés ja permetia
esborrar directament el caràcter introduït de forma errònia.
• En l’ordinador també s’utilitza per corregir errors. Per esborrar una lletra
o una paraula es poden utilitzar diversos procediments, però el que ens
interessa a nosaltres és la tecla de retrocés, que esborra la lletra situada a
l’esquerra del cursor.
3.12.2 Correctors automatitzats
En el mecanografiat, utilitzant màquines d’escriure les errades s’han de corregir

manualment.
En canvi, si utilizem un programa de mecanografia ja incorpora una eina per

detectar cada errada, ja sigui d’un caràcter o bé d’un espai.
La correcció d’errors en el cas de MecaNet pot funcionar en dos modes diferents:
• En mode de lliçons: no permet l’avançament en l’escriptura quan es comet

algun error.
• En mode d’exàmens: comptabilitzarà cada error però no interromprà

l’escriptura.
L’objectiu d’aquest corrector només és detectar-los per valorar la qualitat de

l’escriptura i poder avaluar el progrés del mecanògraf.
3.12.3 Correctors de textos en diversos idiomes
Si voleu dur a terme vosaltres mateixos la correcció dels textos que mecanografieu
en un programa de tractament de textos, podeu recórrer a alguna d’aquestes eines,
que són només un tast del món de la correcció que podeu trobar a Internet.
L’objectiu d’aquests correctors és detectar els errors i corregir-los per presentar un

text sense errors d’ortografia i/o gramàtica.
La correció automatitzada és generada amb sistemes informàtics, els

editors de recursos interactius de programari de tipus textual, també
anomenats eines de localització.
Els correctors funcionen, a grans trets, amb un gestor de terminologia que permet
d’organitzar un altre tipus de recursos lingüístics, els diccionaris. Aquestes eines
constitueixen gestors de recursos lingüístics en múltiples idiomes, que poden ser
reutilitzats per a diferents projectes o per a altres eines diferents a les del seu entorn
de creació.
Aquestes eines són sistemes d’informació que permeten l’emmagatzematge, la

navegació, l’extracció i la creació de recursos lingüístics d’un idioma. Algunes
pàgines útils en aquest sentit que podríeu consultar, són les següents:
• Diec2: pàgina de consulta de la segona edició del Diccionari de la Llengua

Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. http://dlc.iec.cat/
• Corrector de Softcatalà: és un corrector senzill i eficaç. S’hi pot enganxar

el text i en fa la correcció ortogràfica. S’ha d’anar amb compte perquè no
fa correcció sintàctica ni gramatical, però és un bon recurs per assegurar
una primera correcció si tenim molts dubtes lingüístics en un sol text. http:
//www.softcatala.org/corrector_ortogràfic
• Optimot: és un portal de consultes gestionat per la Generalitat que aglutina

en un sol cercador els diccionaris normatius catalans. També hi podrem
resoldre dubtes lingüístics i és un bon traductor castellà-català. Aquest
recurs serà essencial per resoldre dubtes de textos mitjanament tècnics.
http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.html
• Enciclopèdia.cat: és el cercador de la Gran Enciclopèdia Catalana. És

la font de consulta essencial dels topònims i els noms propis. És el
complement ideal de l’Optimot. http://www.enciclopedia.cat/
• Termcat: és el cercador dels termes específics de qualsevol àmbit. També

recull tots els neologismes que encara no apareixen als diccionaris norma-
tius. http://www.termcat.cat/ca/
• Reverso: és un corrector d’anglès en línia d’ortografia i gramàtica, diccio-

nari i conjugació. http://www.reverso.net/ortografia/corrector-ingles/
• CorrectorOrtografico.com: és un corrector ortogràfic en 11 idiomes. http:

//www.correctorortografico.com/
• Ginger: és un corrector ortogràfic gratuït i universal. Funciona en navega-

dors web i també en Microsoft Office. http://www.gingersoftware.com/
langs/spanish/
• TinySpell: és un mini-corrector ortogràfic per a tot tipus de documents.

Inclou un complet diccionari amb més de cent mil termes en anglès, i
s’hi poden afegir diccionaris en altres idiomes, entre ells l’espanyol. http:
//tinyspell.numerit.com/

Ofimática U1

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Ofimática U1

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Tecnologia i comunicacions

Ofimàtica i procés de la informació

1 Manteniment bàsic d’equips, aplicacions i xarxa 13

1.10 Procediments d’instal·lació, configuració i comprovació d’integritat . . . . . . . . . . . . . . 50

2 Gestió de correu i agenda electrònica 65

2.9.1 Procediment de sincronització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97

3 Escriptura de texts segons la tècnica mecanogràfica 101

L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació digital a les empreses

En la unitat “Tecnologia i comunicacions digitals, i processament de dades”

En l’apartat “Manteniment bàsic d’equips, aplicacions i xarxa” coneixereu el

En l’apartat “Gestió de correu i agenda electrònica” aprendreu com es gestionen el

En l’apartat “Escriptura de textos segons la tècnica mecanogràfica” estudiareu les

Per treballar el contingut d’aquesta unitat és recomanable que llegiu acuradament

Per a l’apartat on es desenvolupen les tècniques mecanogràfiques, és important

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:

1. Manté en condicions òptimes de funcionament els equips, aplicacions i

• Realitza proves de funcionament dels equips informàtics.

2. Gestiona el correu i l’agenda electrònica o PDA (Personal Digital Assistant),

• Identifica i diferencia proveïdors de correu electrònic, gratuïts i de

• Crea diversos comptes de correu electrònic, personals i corporatius,

3. Processa textos alfanumèrics habitualment utilitzats a l’empresa, prioritàri-

• Organitza els elements i espais de treball.

1. Manteniment bàsic d’equips, aplicacions i xarxa

Però quan compartim informació també correm el risc de compartir perills i

1.1 Elements de ’hardware’: maquinari, perifèrics i accessoris

Són els següents:

• Unitat central: habitualment té forma de caixa tancada i concentra la CPU

• Monitor: pantalla de visualització, que és la via de comunicació principal

• Teclat: juntament amb el ratolí, és la manera que té l’usuari de comunicar-

• Ratolí: juntament amb el teclat, és la manera que té l’usuari de comunicar-

Tot aquest material constitueix el maquinari de l’ordinador (hardware, ‘ferramen-

El hardware (maquinari) és el sistema físic que compon l’ordinador, amb

Figura 1.2 . Esquema de funcionament d’un sistema informàtic

Sota la categoria de maquinari hi ha una sèrie de dispositius interns i externs

1.1.1 Dispositius interns

Els dispositius interns més habituals són els següents:

• Placa base, CPU i memòria.

• Altres unitats d’emmagatzematge.

Placa base, CPU i memòria

• Velocitat de rellotge de la CPU.

• Capacitat de memòria RAM.

Aquests elements (CPU i memòria RAM) se situen sobre el que s’anomena

• Controladora de xarxa de tipus Ethernet.

• Controladores d’entrades i sortides en sèrie, en paral·lel i USB.

• Controladors de teclat i ratolí.

A cadascun d’aquests ports i controladors s’aniran connectant altres dispositius,

F i g u r a 1.3. Placa base

Figu r a 1 . 4 . Font d’alimentació integrada a la caixa de l’ordinador

El disc dur és el sistema d’emmagatzematge massiu que té un ordinador. És on

• Sistema operatiu instal·lat i fitxers de configuració.

• Controladors de maquinari instal·lats.

• Programes d’usuari instal·lats.

• Dades dels usuaris (fitxers emmagatzemats).

F i g u r a 1 . 5 . Aspecte interior d’un disc dur

F i g u r a 1.6. Disc dur ja instal·lat (el dispositiu inferior)

Altres unitats d’emmagatzematge

Altres unitats d’emmagatzematge molt habituals en un sistema informàtic estàn-

• Unitat de disc flexible (floppy disk) o disquetera: de capacitat molt baixa,

• Unitat de CD / DVD / BD: d’ús molt generalitzat, permeten emmagatzemar

1.1.2 Dispositius externs

Els dispositius externs més habituals són els següents:

Elmonitor és el dispositiu que s’encarrega de la presentació de les dades a l’usuari.

Entre la targeta gràfica i el monitor configuren la potència gràfica de l’ordinador,

• Profunditat de color: s’expressa en el nombre de bits amb què es codifiquen