Aplicaciones Ofimaticas PDF

Informàtica i comunicacions
Aplicacions ofimàtiques
CFGM.SMX.M03/0.10
CFGM - Sistemes microinformàtics i xarxes
Generalitat de Catalunya
Departament d’Ensenyament
Aquesta col·lecció ha estat dissenyada i coordinada des de l’Institut Obert de Catalunya.
Coordinació de continguts
Núria Salvadó Granel
Manuela Torres Risco
Redacció de continguts
Roser Agustí Cambras
Albert Alfonso
Pep Bujosa
Albert Criado
Josep Escoda i Ferré
José Pedro García de las Bayonas Moreno
Eduard Latorre Jarque
Santiago Manrique
Xavier Ripoll
Núria Sánchez
Marina Serra i Gesti
Nico Torres
José Carlos Vilches
Adaptació de continguts
Pilar Bertrans Costa
Eduard Latorre Jarque
Cristina Obiols Llopart
M. Carme Palau Matamoros
Mª Antònia Rossell Olivé
Núria Salvadó Granel
Primera edició: setembre 2010

© Departament d’Ensenyament
Material realitzat per Eureca Media, SL
Dipòsit legal: B-27.238-2011
Llicenciat Creative Commons BY-NC-SA. (Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya).
Podeu veure el text legal complet a
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca
CFGM - Sistemes microinformàtics i xarxes 5 Aplicacions ofimàtiques
Introducció
Les aplicacions ofimàtiques són indispensables en la majoria d’entorns infor-

matitzats, en qualsevol empresa o organització. Qualsevol tècnic en sistemes
microinformàtics i xarxes, doncs, ha de conèixer aquestes aplicacions a fons.
En aquest mòdul es donarà una visió global als paquets ofimàtics existents.
També s’aprofundirà en tres de les eines ofimàtiques bàsiques (processadors
de text, fulls de càlcul i bases de dades) així com també es treballarà amb el
programari especialitzat en l’edició d’imatges i vídeos, en el programari de gestió
de presentacions i en les eines bàsiques per a qualsevol entorn ofimàtic actual del
correu i de l’agenda. A banda de presentar les eines i metodologies per a poder
prestar atenció adequada a l’usuari d’un sistema informàtic.
En la unitat “Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari” ens aturarem a fer un cop
d’ull als paquets ofimàtics globalment, als procediments que han de guiar un tècnic
informàtic a l’hora d’instal·lar aquest tipus de programari, a la documentació que
aquest ha de generar dels diferents processos, així com als punts que ha de tenir
en compte un tècnic informàtic en el suport que aquest ha de prestar als usuaris de
les aplicacions informàtiques.
En la unitat “El correu i l’agenda electrònica” s’analitzaran les aplicacions actuals
de correu que permeten comunicar-se virtualment als usuaris dels equips infor-
màtics, així com al programari que permet organitzar i gestionar informàticament
l’agenda. Aquestes eines són importants de cara a facilitar el treball eficient dels
usuaris dels actuals sistemes informàtics.
En la unitat “Processadors de text” s’analitzarà un processador de text concret,
el Write, del LibreOffice.org i es treballaran els aspectes més avançats dels
documents de text i les funcionalitats específiques d’aquest tipus de programari.
En la unitat “Fulls de càlcul” es plantejaran un seguit d’activitats que afavoriran
l’adquisició pràctica de les destreses necessàries per a l’ús com a usuari avançat
dels fulls de càlcul.
En la unitat “Bases de dades” es treballarà amb el sistema gestor de bases de dades
ofimàtiques més extès en el món de la petita i mitjana empresa: el MS-Access. A
través d’activitats guiades es presentarà a l’usuari l’organització de les dades en un
sistema gestor de bases de dades, l’extracció d’informació a través de les consultes,
així com la generació de petites aplicacions gràcies a l’ús dels formularis, informes
i eines com les macros.
En la unitat “Imatge i vídeo – Presentacions” es farà un cop d’ull a les aplicacions
que permeten manipular imatges digitals, treballant-ne les diferents caracterís-
tiques com ara el format, la resolució, etc. També es treballarà la captura i
l’edició de vídeo, doncs són eines indispensables per a qualsevol tècnic en sistemes
microinformàtics i xarxes que, per exemple, hagi d’elaborar vídeo tutorials.
També es mostraran els procediments per a elaborar presentacions multimèdia.
Totes les unitats d’aquest mòdul són molt pràctiques i en totes elles cal que
l’estudiant realitzi totes les activitats que hi trobarà, doncs són aquestes les que
permetran assolir els procediments requerits per a assolir els objectius. Així doncs,
recomanem a tots els estudiant practicar, practicar i practicar.
Resultats d’aprenentatge
En finalitzar aquest mòdul l’alumne/a:

Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari
1. Instal·la i actualitza aplicacions ofimàtiques i corporatives interpretant

especificacions i descrivint els passos a seguir en el procés.
2. Aplica tècniques de suport en l’ús d’aplicacions, identificant i resolent

incidències.
El correu i l’agenda electrònica
1. Realitza operacions de gestió del correu i l’agenda electrònica, relacionant-

ne les necessitats d’ús amb la configuració.
Processadors de text
1. Elabora documents i plantilles, descrivint i aplicant les opcions avançades

de processadors de textos.
Fulls de càlcul
1. Elabora documents i plantilles de càlcul, descrivint i aplicant opcions

avançades de fulls de càlcul.
Bases de dades
1. Elabora documents amb bases de dades ofimàtiques descrivint i aplicant

operacions de manipulació de dades.
Imatge i vídeo. Presentacions
1. Manipula imatges digitals analitzant les possibilitats de diferents programes

i aplicant tècniques bàsiques de captura i edició.
2. Manipula seqüències de vídeo analitzant les possibilitats de diversos pro-

grames i aplicant tècniques bàsiques de captura i edició bàsiques.
3. Elabora presentacions multimèdia descrivint i aplicant normes bàsiques de

composició i disseny.
Continguts
Unitat 1
1. Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari
Unitat 2
1. El correu i l’agenda electrònica
Unitat 3
1. Processadors de text
Fulls de càlcul
Unitat 4
Fulls de càlcul
1. Fulls de càlcul
Bases de dades
Unitat 5
Bases de dades
1. Disseny i creació de bases de dades
2. Taules
3. Consultes: definició i tipus
4. Formularis
5. Informes
6. Macros i altres eines

Unitat 6
1. Tractament d’imatge
2. Tractament del vídeo
3. Elaboració de presentacions
Aplicacions ofimàtiques i
atenció a l'usuari
Eduardo Latorre Jarque
Aplicacions ofimàtiques Aplicacions ofimàtiques i atenció a l'usuari
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge i criteris d’avaluació 7
1 Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari 9

1.1 Instal·lació d’aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques i corporatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.2 Tipus de llicències programari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.1.3 Actualització del programari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.1.4 Procediments d’instal·lació i configuració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.1.5 Especificacions tècniques en el procés d’instal·lació . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.1.6 Necessitats dels entorns d’explotació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.1.7 Configuració i adaptació del programari a l’empresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.1.8 Documentació de les incidències en el procés d’implantació . . . . . . . . . . . . . . 22
1.1.9 Resolució de problemes en la implantació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.2 Tècniques de suport a l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.2.1 Elaboració de guies i manuals d’ús d’aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.2.2 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.2.3 Identificació dels problemes amb el programari malintencionat . . . . . . . . . . . . . 27
1.2.4 Utilització dels manuals d’usuari per instruir en l’ús d’aplicacions . . . . . . . . . . . 29
1.2.5 Tècniques d’assessorament en l’ús d’aplicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.2.6 Elaboració d’informes d’incidències . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.2.7 Salvaguarda de la informació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.2.8 Utilització de tots els recursos disponibles per a la resolució d’incidències . . . . . . . 34
1.2.9 Resolució d’incidències en el temps i la qualitat adequats . . . . . . . . . . . . . . . . 35
Aplicacions ofimàtiques 5 Aplicacions ofimàtiques i atenció a l'usuari
Introducció
En aquesta unitat formativa treballarem la part prèvia a la instal·lació del maqui-

nari, quan cal decidir quin programari fer servir i en quines condicions, el procés
d’instal·lació i el suport que cal donar a l’usuari final. També tractarem el tema de
la documentació, els informes d’incidències i els processos preventius per evitar
la pèrdua d’informació.
Caldrà familiaritzar-se amb totes aquestes fases, ja que són fonamentals per donar
un servei de qualitat al client o a l’empresa que ens ha contractat.
Abans de fer les activitats de l’apartat Activitats, feu les que hi ha incloses en
aquesta part de contingut, ja que formen part de la teoria que heu d’aprendre per
assolir els objectius de la unitat formativa.
Resultats d’aprenentatge i criteris d’avaluació
En acabar aquesta unitat, l’alumne:
1. Instal·la i actualitza aplicacions ofimàtiques i corporatives interpretant

especificacions i descrivint els passos a seguir en el procés.
• Proposa solucions de programari.

• Respecta les llicències de programari.
• Actualitza les aplicacions.
• Identifica i estableix les fases del procés d’instal·lació.
• Respecta les especificacions tècniques del procés d’instal·lació.
• Elimina i/o afegeix components de la instal·lació en l’equip.
• Configura les aplicacions segons els criteris establerts.
• Documenta les incidències.
• Soluciona problemes en la instal·lació o integració amb el sistema
informàtic.
2. Aplica tècniques de suport en l’ús d’aplicacions, identificant i resolent

incidències.
• Elabora guies visuals amb els conceptes bàsics d’ús d’una aplicació.
• Identifica problemes relacionats amb l’ús d’aplicacions ofimàtiques.
• Identifica problemes relacionats amb virus, programes maliciosos
(malware) i cavalls de Troia.
• Utilitza manuals d’usuari per instruir en l’ús d’aplicacions.
• Aplica tècniques d’assessorament en l’ús d’aplicacions.
• Realitza informes d’incidències.
• Aplica els procediments necessaris per salvaguardar la informació i la
seva recuperació.
• Utilitza els recursos disponibles (documentació tècnica, ajudes en
línia, suport tècnic, entre altres) per solucionar incidències.
• Soluciona les incidències en el temps adequat i amb el nivell de
qualitat esperat.
1. Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari
1.1 Instal·lació d’aplicacions
La instal·lació d’un programari a l’ordinador no comença quan fem clic en

l’instal·lador ni acaba quan hem pitjat sis o set cops Acceptar i esperem que la
barra de progrés arribi al final. Quan es fa una instal·lació per a un client o una
empresa, cal seguir uns passos previs i fer un seguiment posterior, que garantirà
que el programari resol les necessitats de l’empresa, que ho fa el més ajustadament
possible a la seva manera de treballar i que els processos per fer-ho es van millorant
per estalviar problemes posteriors.
1.1.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques i corporatives
Anomenen suite ofimàtica (o paquet ofimàtic) un paquet d’aplicacions que tenen

com a objectiu facilitar les tasques pròpies d’una oficina: escriure textos, fer
càlculs, presentar informes, introduir i mantenir dades, fer o retocar imatges, etc.
De fet, la paraula ofimàtica ve d’oficina automàtica.
Els inicis de les aplicacions ofimàtiques se situen als anys setanta i vuitanta, amb
la popularitat creixent dels ordinadors de sobretaula. Els primers paquets que van
ser més utilitzats van ser el Lotus SmartSuite (amb el Lotus 1-2-3, que va ser
referència durant anys), el Corel WordPerfect Office (el WordPerfect va ser un
referent com a processador de textos fins al final dels anys vuitanta) i el Works de
Microsoft (que fins al 2008 encara es distribuïa, i que va ser eclipsat pel famós
MS Office, també de Microsoft).
Podem remarcar dos moments importants en les aplicacions ofimàtiques:
• 1989 i 1990, amb la sortida de l’Office de Microsoft en Mac i Windows.
• 2001, amb el llançament de la primera versió beta de LibreOffice.
Per què són tan importants aquests dos paquets? Doncs perquè són els més
estesos ara mateix. L’MS Office va ser durant més de quinze anys líder indiscutible
dels paquets ofimàtics. Agrupava aplicacions que cobrien la majoria de les
necessitats tant en les empreses com en les llars. A més, el LibreOffice, la seva
competidora més seriosa, té als seus inicis el referent de l’MS Office. Ara bé, el
LibreOffice té un avantatge substancial sobre l’MS Office: és gratuït; el seu codi
és obert, i es pot treballar per adaptar-lo a les necessitats pròpies, o desenvolupar
noves funcionalitats, interfícies gràfiques, etc.
Vegem ara quines aplicacions contenen tots dos paquets.
Taul a 1. 1.
MS Office LibreOffice
Processador de textos Word Writer
Full de càlcul Excel Calc
Presentacions PowerPoint Impress
Base de dades Access Base
Gràfics vectorials i diagrames Visio Draw
Equacions matemàtiques Editor d’equacions Math
Cada paquet té un entorn gràfic amigable, que permet gravar els documents que
elaborem, recuperar-los, desfer els canvis efectuats, veure una vista preliminar
abans d’imprimir, treballar amb molts documents a l’hora i que hi hagi com-
patibilitat entre les aplicacions del mateix paquet. Les aplicacions tenen unes
característiques que cada cop estan més desenvolupades i que integren les noves
tecnologies que van sortint en les pàgines web, xarxes, interfícies gràfiques, etc.
Les més destacables són:
1. Processador de textos
• Format de caràcters com ara mida, tipus de lletra, color, etc.

• Format de paràgrafs amb sagnats, espai entre línies, justificació del
text, etc.
• Format de pàgina que defineix marges, peus i encapçalaments, i que
és compatible amb etiquetes, cartes, sobres, etc.
• Impressió del treball per impressora.
• Incorporació de gràfics, imatges, taules, vídeo, so, etc.
• Correcció ortogràfica i gramatical.
• Inclusió d’hipervincles, índex, taules de contingut, glossaris, etc.
• I un llarg ventall de petits detalls que permeten una presentació
excel·lent dels textos, com ara l’enumeració, combinació de corres-
pondència, i plantilles predefinides.
• Macros, que ens permeten fer un seguit d’accions predeterminades
que utilitzem sovint.
2. Full de càlcul
• Permet el tractament de dades en un o diversos fulls.

• Incorpora fórmules de tot tipus (trigonomètriques, d’economia, dates,
condicionals, etc.).
• Permet formatar les dades amb la mateixa amplitud que el processador
de textos.
• Permet recórrer les fórmules, per saber d’on venen les dades que les
han originat i quines dades les utilitzaven a elles en el seu càlcul.
• Gràfics de tot tipus configurables.

• Permet copiar fórmules de manera intel·ligent, la qual cosa facilita la
feina quan es tracta de càlculs repetitius.
• Correcció ortogràfica, ús de macros, imatges, vídeo i so, hipervincles,
etc.
• Ordenació de dades.
• Vistes amb criteris de cerca.
• I moltes altres funcions que es desenvolupen i milloren versió rere
versió.
3. Eina de presentacions multimèdia
• Basat en diapositives com a base de les presentacions.

• Inclou l’editor de textos per formatar la part escrita.
• Possibilitat d’incloure imatges, gràfics, so, vídeo, etc.
• Efectes tant en la transició de diapositives com en els seus continguts.
4. Base de dades:
• Creació i manteniment de taules.

• Possibilitat d’incloure consultes automatitzades.
• Formularis per a la introducció de les dades.
• Informes per a la presentació de les dades.
• Assistents per facilitar l’accés a la totalitat de les funcions.
5. Gràfics vectorials i diagrames:
• Els gràfics vectorials no perden resolució quan se n’amplia la mida.

• Els diagrames inclouen tot un seguit de funcionalitats que permeten
fer-ne de tot tipus amb molta facilitat.
• Edició d’imatges ja existents i possibilitat de canviar els formats.
6. Equacions matemàtiques:
• Possibilitat d’escriure en llenguatge algebraic de tot tipus amb una eina

molt fàcil d’utilitzar.
• Ús de matrius, fraccions, exponents, índexs, subíndexs, etc.
• Lletres gregues, límits, integrals, derivades, etc.
• L’eina mostra tot plegat amb una estètica molt valorada pels que la fan
servir.
Tots dos paquets es poden instal·lar de manera individual o corporativa. La

diferència rau en l’ús que se’n farà i la llicència que té el paquet. Només les grans
empreses faran servir una instal·lació corporativa, amb un servidor des d’on es
pugui instal·lar l’aplicació i un altre de dades per desar els treballs fets.
1.1.2 Tipus de llicències programari
Una llicència de programari és un contracte entre l’autor (també pot ser el

titular dels drets d’explotació o un distribuïdor) i l’usuari del programa informàtic
(consumidor, professional o empresa) per utilitzar-lo complint una sèrie de termes
i condicions establertes dins de les seves clàusules. Aquestes clàusules determinen,
entre d’altres:
• La cessió de determinats drets del propietari a l’usuari sobre una o diverses

còpies del programari.
• Els límits de responsabilitat per errades.
• El terme de la cessió, que pot ser específic, indefinit, o sense especificar.
• L’àmbit geogràfic de validesa del contracte.
• Poden incloure compromisos de l’usuari envers el propietari, com la no

cessió a terceres persones o la no reinstal·lació en una altra màquina que
no sigui l’original
La contrapartida més comuna és el pagament d’un preu per la cessió d’aquests

drets, tot i que la Xarxa ha donat lloc a un tipus de llicència gratuïta o semigratuïta.
Podríem classificar les llicències de programari en quatre tipus bàsics:
1. Llicència de programari de codi obert permissiva. Es pot crear una obra

derivada sense que aquesta tingui obligació de cap tipus. N’hi ha moltes.
Les següents en són un exemple:
• Academic Free License v.1.2

• Apache Software License v.1.1
• Artistic License v.2.0
• Attribution Assurance License
• PHP License v.3.0
2. Llicència de programari de codi obert robusta. Aplica algunes restricci-

ons a les obres derivades, i fa que segons el grau d’aplicació es pugui dividir
en dues subcategories:
• Llicències de programari de codi obert robustes fortes, que contenen

una clàusula que obliga que les obres que se’n deriven o les modifica-
cions que es facin al programari original s’hagin de llicenciar en els
mateixos termes i condicions de la llicència original. Com a exemples
tenim:
– Common Public License v.1.0
– GNU General Public License v.3.0
– OpenSSL License
• Llicències de programari de codi obert robustes febles, que contenen

una clàusula que obliga que les modificacions que es facin en el
programari original es llicenciïn en els mateixos termes i condicions
de la llicència original, però les obres que se’n deriven es poden
llicenciar en altres termes i condicions. Com a exemples tenim:
• GNU Lesser General Public License v.2.1
• Mozilla Public License
• Open Source License
• Apple Source License v.2.0
3. Llicència de programari de codi tancat. També es coneix com a pro-

gramari de propietat o privatiu. Els propietaris estableixen els drets d’ús,
distribució, redistribució, còpia, modificació, cessió i, en general, qualsevol
altra consideració que s’estimi necessària.
Normalment, el programari sota aquesta llicència no pot ser modificat,
desassemblat, copiat o distribuït de maneres no especificades en la mateixa
llicència (pirateria de programari), regula el nombre de còpies que es poden
instal·lar i, fins i tot, la finalitat concreta per a la qual es pot utilitzar.
És habitual que els fabricants de programes sotmesos a aquest tipus de
llicències ofereixin serveis de suport tècnic i actualitzacions durant el temps
de vida del producte. Alguns exemples d’aquest tipus de llicències són les
anomenades CLUF: contracte de llicència per a l’usuari final o EULA (end
user license agreement, en anglès).
4. Programari de domini públic (sense llicència). Es permet l’ús, còpia,

modificació o redistribució amb ànim de lucre o sense.
En la Xarxa, trobem tres conceptes molt estesos per referir-se a la llicència
d’explotació d’un programari:
• Programari lliure (freeware): direm que un programari és lliure si

garanteix les llibertats següents:
– La llibertat d’utilitzar el programari, amb qualsevol propòsit.
– La llibertat d’estudiar com funciona el programari i modificar-lo,
adaptant-lo a les pròpies necessitats.
– La llibertat de distribuir còpies del programari.
– La llibertat de millorar el programari i fer públiques aquestes
millores a la resta d’usuaris, de manera que tota la comunitat se’n
beneficiï.
• Programari de prova (shareware): és quan el programari és gratuït,
però té algunes opcions i funcionalitats bloquejades que només són de
pagament, o bé només és gratuït un període de temps.
• Programari de publicitat (adware): quan el programari és gratuït
però conté publicitat. Aquesta publicitat es pot retirar si es passa a la
versió de pagament.
1.1.3 Actualització del programari
Gràcies a Internet, les actualitzacions són un fet en el món del programari.

Quan s’instal·la un programari, hi ha la possibilitat d’actualitzar-lo parcialment
o totalment. Això passa en els sistemes operatius, en els antivirus, en els paquets
ofimàtics i, en definitiva, en la majoria del programari.
Les actualitzacions poden ser totals, parcials, de complements o de bases de dades.

Vegem uns exemples que ens ajudaran a entendre millor el concepte.
• Windows. El SO de Microsoft té unes actualitzacions que surten periòdica-

ment per esmenar errades en la programació, per tapar forats que utilitzen
els virus o per afegir alguna funcionalitat entre d’altres. Les actualitzacions
més corrents són les automàtiques. Se cerca en el servidor si hi ha
actualitzacions, es descarreguen i s’instal·len. Aquestes actualitzacions són
parcials. Entre aquestes actualitzacions, de vegades hi ha els anomenats
paquets d’esmenes (service packs), que també són parcials però molt més
grans i afecten més d’una àrea del SO.
En canvi, en certs portàtils, el sistema operatiu que es venia era el Windows
Vista, però ja avisaven que amb la sortida del Windows 7 es podria
actualitzar; doncs bé, aquesta seria una actualització total, ja que canvia
el SO.
• Antivirus. Els antivirus (i els programes antiespia o antispyware) tenen

dos tipus d’actualitzacions periòdiques. Les parcials, en què es modifiquen
alguns components de l’antivirus per millorar les tasques de cerca i elimina-
ció, i les de base de dades, que carreguen més dades sobre virus. La primera
millora el rendiment de l’aplicació, i la segona amplia el nombre i tipus de
virus que és capaç de detectar l’aplicació.
• Videojocs. També el món dels videojocs té actualitzacions que els millo-

ren. Imaginem un videojoc de futbol. Tindrà actualitzacions parcials per
introduir noves regles (si és que n’hi ha) o per arreglar algun error que
s’hagi detectat després d’haver-lo llançat al mercat. Però també necessita
actualitzar la base de dades, ja que al gener, amb el mercat d’hivern, es fitxen
nous jugadors, i també hi pot haver canvis d’estadi (com el de l’Espanyol),
canvi de directius, entrenadors, etc.
• Navegadors. Els navegadors tenen complements que permeten veure

continguts de tot tipus, com ara el Java o el Flash. Aquests plug-in o
complements, s’han d’instal·lar després del navegador. Alguns navegadors
ja incorporen l’opció d’instal·lar els complements i, fins i tot, d’actualitzar-
los quan sigui necessari.
Les actualitzacions són necessàries per tenir una aplicació 100% funcional i el
més lliure d’errors possible. Bàsicament solucionen aquests problemes:
• Actualització de dades
• Correcció d’errades
• Millora del rendiment
• Incorporació de noves funcionalitats
• Millora de la seguretat
La majoria de les actualitzacions es fan mitjançant un assistent que mira si n’hi

alguna de disponible i, llavors, la instal·la. Si aquest assistent no hi és o s’ha
deshabilitat, caldrà que l’usuari vagi a la pàgina web del fabricant i descarregui
els fitxers necessaris per a l’actualització. Després, els haurà d’instal·lar.
1.1.4 Procediments d’instal·lació i configuració
Tots els paquets ofimàtics tenen una instal·lació per a particulars, i alguns inclouen,
a més, una instal·lació corporativa.
Durant aquest apartat, instal·lareu el LibreOffice al vostre ordinador, fixant-vos

bé en tot el procés i documentant-lo. Heu de tenir en compte que la vostra feina
pot ser tant instal·lar el programari com donar les instruccions perquè els usuaris
l’instal·lin (ajut telemàtic o telefònic). Per tant, caldrà preveure tots els problemes
i dubtes que podran tenir les persones que rebin les vostres instruccions.
Des d’aquí, només us donarem unes breus indicacions perquè sigueu vosaltres
els que completeu les instruccions amb captures de pantalla, explicacions, aclari-
ments, etc. Primer, anirem a la pàgina oficial de LibreOffice, ca.LibreOffice.org.
A partir d’aquí, heu de descarregar la versió segons el sistema operatiu. Un cop
baixada, haureu de fer uns passos previs i instal·lar el paquet.
És molt important que expliqueu que cal fer a cada pas i, si hi ha opcions, explicar-
les. També haureu de recomanar algunes de les opcions perquè l’usuari pugui
saber, en cas de dubte, quina li funcionarà millor.
Algunes opcions en el procés d’instal·lació també serviran per configurar l’aplica-

ció, com ara el directori en què està instal·lat. També caldrà que deixeu constància
d’aquestes opcions.
1.1.5 Especificacions tècniques en el procés d’instal·lació
Abans d’instal·lar un paquet s’han de tenir en compte alguns requisits per

assegurar-ne el bon funcionament. Tot i que els equips que tenim a casa com- Al annexos del material
web trobareu un arxiu
pleixen sobradament algunes d’aquestes especificacions, en el món de l’empresa PDF amb la descripció de
les especificacions
hi ha ordinadors més vells, o estacions de treball amb poques prestacions, ja que tècniques d’aquest cas
precís.
tenen un propòsit molt específic.
Heu d’assabentar-vos de les especificacions tècniques de la versió de LibreOffice

que heu instal·lat, i incorporar aquesta informació al principi de la vostra docu-
mentació. La informació l’heu de cercar en la mateixa pàgina d’on heu baixat
l’aplicació. Comproveu que els requisits es refereixen tant al maquinari com al
sistema operatiu, i que són diferents depenent del vostre sistema operatiu i la versió
instal·lada.
1.1.6 Necessitats dels entorns d’explotació
Moltes de les aplicacions actuals admeten extensions (plug-in en anglès). Són uns
complements que donen noves funcionalitats a l’aplicació. El LibreOffice també té
la possibilitat d’afegir complements. De nou, en la pàgina oficial, teniu un apartat
en que podeu veure totes les extensions que hi ha disponibles per a cada aplicació
del paquet. Com que el codi és obert, els impulsors del projecte i els voluntaris
fan tot tipus de millores en el LibreOffice. Moltes tenen a veure amb diccionaris,
correctors ortogràfics i gramaticals, però també hi ha millores en la compatibilitat
amb el format PDF, macros, plantilles, un rebost d’imatges predissenyades, etc.
Figu r a 1. 1. Menú Eines
El procés d’instal·lació de les extensions depèn de l’autor. Així, el més habitual

és baixar un arxiu amb extensió oxt, que amb un doble clic crida el LibreOffice
i instal·la l’extensió després d’acceptar els termes de la llicència i, de vegades,
configurar algunes opcions. Un altre sistema, és utilitzar el menú, tal com podeu
veure en la figura 1.1.
Com tot, les actualitzacions instal·lades també es poden actualitzar. De fet, com
podeu veure en la imatge, el LibreOffice us ho indica automàticament en qualsevol
de les aplicacions (figura 1.2).
Fig ur a 1 . 2. Indicació d’actualització disponible
Un cop instal·lades les extensions, en podeu veure la descripció, desactivar-les (i

activar-les més tard si volem) i eliminar-les, des de l’administrador d’extensions
fent clic a sobre de l’extensió que ens interessa (figura 1.3).
Fi gura 1 .3. Finestra de gestor d’extensions
1.1.7 Configuració i adaptació del programari a l’empresa
Un cop instal·lat el programari, l’hem de configurar i adaptar segons les nostres

necessitats (o les de l’empresa). Vegem algunes de les opcions:
Per personalitzar, per exemple, els programes de LibreOffice, s’ha d’anar al menú
Eines i després a Personalitza o Opcions, segons el que vulguem fer (figura 1.4).
Figu r a 1. 4. Personalització des del menú Eines
Dintre de Personalitza, trobem les pestanyes següents:
• Menús (figura 1.5). Des d’aquí podem editar què sortirà en cada menú
i adaptar-ho així el més possible a les necessitats de l’usuari. Fins i tot,
podríem fer desaparèixer algunes opcions perquè no es puguin fer servir.
Podeu fer les proves que vulgueu, ja que el botó Reinicialitza torna a posar
tot el que hi havia al començament.
Figu r a 1. 5. Pestanya Menús

• Teclat (figura 1.6). Des d’aquesta pestanya, podem assignar a cada tecla
una funció específica, tant per al Writer com per a tot el paquet ofimàtic.
Aquesta opció serveix per cridar algunes funcions que s’utilitzin molt de
manera més fàcil, sense haver de recórrer els menús. Aquí també podeu fer
les proves que vulgueu, ja que es poden reinicialitzar les tecles per separat
o tornar alhora tot el teclat a l’estat inicial.
Fi gu ra 1 . 6 . Pestanya Teclat
Fi gu ra 1 . 7 . Pestanya Barres d’eines
• Barra d’eines (figura 1.7). Les barres d’eines del Writer (i la resta del
paquet) es poden adequar a les nostres necessitats. Es poden treure o posar
nous elements en totes les barres d’eines (tant les que es veuen com les
contextuals). Primer trieu la barra d’eines i després la modifiqueu. També
es podria crear una barra d’eines totalment nova. Com en el casos anteriors,
podeu fer les proves que vulgueu, ja que podeu tornar a l’estat inicial amb
el botó Reinicialitza.
• Esdeveniments (figura 1.8). Els esdeveniments associen macros que heu

fet amb accions. Es poden fer per a un sol document (o plantilla) o bé per a
tot el LibreOffice depenent de l’opció que poseu a Desa a.
Figu r a 1. 8. Pestanya Esdeveniments
F igu r a 1. 9
El Menú d’opcions té moltes entrades (figura 1.9), i només en veurem unes

quantes a tall d’exemple:
• LibreOffice\Dades d’usuari. Com podeu veure en la imatge, aquí es poden

posar tota una sèrie de dades. Aquestes dades després es podran posar
automàticament amb certes funcions.
• LibreOffice\Camins. Aquí es poden modificar les carpetes en què el

LibreOffice va a buscar per defecte els gràfics o les plantilles, per posar
alguns exemples.
• LibreOffice\Seguretat. Per definir, entre d’altres, el nivell de seguretat de

les macros.
• LibreOffice\Aparença. Aquí podem modificar el color de la interfície de

el LibreOffice.
• LibreOffice\Actualització per Internet. Les noves versions (a partir de la

3.2) porten l’opció d’actualitzar-se. Aquí podem configurar la periodicitat
amb la qual es busquen actualitzacions.
• Carrega/desa\General. Les opcions que es troben aquí són molt impor-

tants per prevenir pèrdues d’informació. Observeu-les bé i feu proves. Us
pot anar bé activar-ne alguna.
• Carrega/desa\Microsoft Office. Aquí tenim opcions que permeten migrar

objectes de l’Office a LibreOffice i a la inversa.
• Configuració de la llengua\Llengües. Opcions diverses per a la llengua

de la interfície i la llengua en què escrivim habitualment.
• Configuració de la llengua\Ajudes a l’escriptura. Idiomes, diccionaris i

opcions d’autocorrecció.
• LibreOffice Writer\General. Opcions sobre enllaços, unitats de mesura i

tabulacions.
• LibreOffice Writer\Visualització. Visualització d’eines com les barres de

desplaçament, regle i l’opció de visualitzar objectes, taules, codis de camp,
etc.
• LibreOffice Writer\Tipus de lletra bàsic. Aquí definim els tipus de lletra

per a cada lloc del document.
• LibreOffice Writer\Impressió. Des d’aquí podem triar què imprimim, si

incloem les notes, etc.
• LibreOffice Writer\Taula. Opcions per a les taules.
• LibreOffice Writer\Llegenda automàtica. Aquí podem triar la llegenda

que es posarà automàticament quan inserim algun objecte de la llista.
• Gràfiques\Colors predeterminats. Trieu aquí els colors de les sèries de

dades quan inseriu una gràfica.
1.1.8 Documentació de les incidències en el procés d’implantació
Quan es decideix utilitzar un programari, s’han de documentar els processos

bàsics:
• Instal·lació amb totes les opcions que pugui demanar l’instal·lador.
• Adequació de l’entorn per adequar-se a les necessitats dels usuaris.
• Manteniment de les actualitzacions, canvis en les necessitats dels clients,

etc.
• Desinstal·lació si es decideix canviar de programari.
Aquests documents s’han de tenir actualitzats cada dia, ja que les actualitzacions
podrien canviar de lloc algunes opcions, ampliar-les o retallar-les, i a més els
instal·ladors podrien tenir quadres de diàleg diferents que podrien portar a error si
es fa servir una documentació obsoleta.
Les claus per elaborar una bona documentació són:
• Saber a qui va dirigida la documentació. No és el mateix elaborar una

documentació per a tècnics que per a qualsevol usuari.
• No donar mai res per sabut. El que és lògic per a vosaltres potser no ho
és per a la persona que ha de llegir la documentació. Sigueu exhaustius.
• Captures de pantalla. Molts cops, una captura de pantalla (on es poden

afegir fletxes o indicacions) pot ajudar més que tres paràgrafs d’explicacions.
Sense abusar d’aquest recurs, ja que si no la documentació esdevindria
massa densa, hauríeu d’incloure algunes captures per ajudar a entendre
millor els passos. Com més baix és el nivell de l’usuari, més captures són
necessàries.
• Utilitzar un vocabulari correcte mantenir-lo. Cal utilitzar els termes

adequats a cada acció, i utilitzar sempre el mateix verb per a una mateixa
acció. Molt sovint es confonen instruccions perquè s’utilitzen sinònims, i
l’usuari pensa que es tracta d’accions diferents.
• Ser clars en les instruccions. No heu de fer literatura. Cal donar les
instruccions de manera clara, utilitzant seqüències d’ordres. Si feu servir
connectors i no diferencieu prou bé els passos, es pot saltar alguna cosa.
• Les opcions s’han d’explicar. En cas que hi hagi diferents opcions i que
l’usuari tingui llibertat per escollir, expliqueu què fa cada una i les seves
conseqüències. No és mala idea recomanar-ne alguna, si és que penseu que
s’ha de fer.
Com que, actualment, les tasques d’explotació i manteniment del programari són
diferents de les de l’operador del programa, es diferencien els manuals per a
informàtics dels manuals per a l’usuari final i dels manuals per a l’usuari expert:
• Manual per a l’usuari informàtic. Aquest manual va dirigit al tècnic que

coneix el sistema informàtic, i l’emmagatzemament de dades i bases de
dades, i té informació de com funciona el sistema informàtic de l’empresa.
És el que prepara la documentació d’instal·lació i configuració de cada nova
aplicació i modifica les que ja hi ha.
• Manual per a l’usuari expert. Es dirigeix a usuaris avançats que coneixen

a fons l’aplicació informàtica i que tenen coneixements del sistema. Acos-
tumen a fer les tasques de suport a la resta d’usuaris.
• Manual per a l’usuari final. Aquest manual ensenya a moure’s per

l’aplicació. Seleccionant les tasques que vol fer, el funcionament del sistema
li és transparent.
L’estructura bàsica d’una guia d’instal·lació té, habitualment, aquests apartats:
• Portada amb el títol.
• Índex.
• Presentació, en què trobem una introducció a l’aplicació.
• Guia d’utilització del manual.
• Conceptes generals de l’aplicació.
• Requisits tècnics.
• Procés d’instal·lació, configuració i posada en marxa.
• Procés a seguir en cas d’error.
• Annexos.
1.1.9 Resolució de problemes en la implantació
Quan s’implanta un paquet ofimàtic (o qualsevol altre programari) poden sortir

problemes, que haureu de resoldre i documentar. Per documentar-los, explicareu
el problema, les possibles causes i les solucions aplicades. Aquests problemes
poden ser de natura molt diferent:
• Problemes amb el maquinari. El programari que instal·leu pot tenir uns

requisits de programari que no compleix algun ordinador, o bé que, tot i
complir-los, són tan justos que fan que el treball amb aquesta aplicació sigui
poc efectiu. Caldrà prendre nota d’aquestes circumstàncies, i millorar en la
mesura del possible els ordinadors que presenten aquests problemes.
• Problemes amb el programari existent o el sistema operatiu. Si durant

la instal·lació falta algun component clau del sistema operatiu, o algun
programari que ja hi ha entra en conflicte amb el que intenteu instal·lar,
caldrà o bé instal·lar les funcions que falten o bé substituir les que provoquen
el conflicte per unes altres. En cas d’incompatibilitat total, caldrà triar entre
el programari antic i el nou. Com sempre, s’ha de documentar la incidència
per preveure-la el proper cop.
• Problemes amb l’estructura de dades de l’empresa. Podria ser que

l’empresa utilitzés un servidor de dades, o llocs específics on els usuaris
haguessin de desar la informació. Caldrà, a més de configurar el paquet en
aquest sentit, comprovar que es pot fer sense cap problema. Podrien sorgir
error per permisos, tallafocs, o altres incidències. En tots els casos, s’hauran
de diagnosticar i documentar.
• Problemes relacionats amb l’adequació dels llocs de treball. Hi ha

usuaris que necessiten una adaptació al seu lloc de treball per problemes
físics o de salut. S’han de tenir en compte aquestes circumstàncies, que
poden afectar des de la mida estàndard de les lletres (deficiència visual), els
colors de la interfície (daltònics) o fins i tot el tipus de perifèrics (teclat,
impressora, etc.).
• Altres problemes. En la vostra feina us trobareu amb molts problemes,

alguns dels quals us sorprendran. El que s’ha de fer és diagnosticar-los,
resoldre’ls i documentar-los, de manera per millorar el procés cada cop més.
1.2 Tècniques de suport a l’usuari
Un cop instal·lat el nostre programari, cal fer un manteniment al sistema informàtic

per tal d’assegurar el seu correcte funcionament. A més, caldrà instruir els
usuaris finals, assessorar-los i preveure els problemes més habituals com la pèrdua
d’informació.
1.2.1 Elaboració de guies i manuals d’ús d’aplicacions
La guia o manual d’ús tenen com a objectiu donar a conèixer les possibilitats de
l’aplicació a l’usuari, de forma clara, amb una estructura lògica per tal que sigui
senzill trobar el que es vol fer.
L’estructura bàsica d’una guia d’ús té, habitualment, aquests apartats:
• Portada amb el títol.
• Índex.
• Presentació, on trobem una introducció a l’aplicació.
• Guia d’utilització del manual.

• Conceptes generals de l’aplicació.
• Mapa de menús i opcions.
• Guia d’introducció de dades per iniciar el treball.
• Guia d’usuari (com funciona el programa).
• Procés a seguir en cas d’error.
• Annexos.
Una de les claus per una bona guia és saber a qui va dirigida. En el cas d’empreses,
abans de fer una guia estàndard, hauríem d’assabentar-nos de quines operacions es
fan de forma habitual, per tal d’explicar-les amb tot deteniment. Aquelles funcions
que ens semblin importants les inclouríem també, en un ordre lògic, intercalades
amb les primeres. Per últim, podríem afegir-hi algunes funcions que, bé per la
seva dificultat, bé per ser novetats, no es feien servir, però podrien aplicar-se a
l’àmbit de treball. La resta de funcions, es podrien afegir en un annex, o en una
segona part, ja que posar-ho tot junt podria portar a error o fer massa pesant el
manual/guia.
Les captures de pantalla, exemples i qualsevol recurs pedagògic són adient en les
guies i manuals. Com que cal ser molt explícits, de vegades una imatge pot ajudar
a indicar un menú, un botó o un lloc/finestra. Si trobeu que explicar una situació
és massa complicat, feu servir una captura.
Quan es parla d’una funció de l’aplicació que té diverses opcions, es ressaltaran

les més importants (segons l’usuari al que va dirigit el manual o guia), però també
caldrà explicar el que fan la resta d’opcions. En cas de que es considerin poc útils,
no caldrà ser molt exhaustiu, però al menys s’ha de deixar clar què fan.
També inclourem els procediments que tingui l’empresa (si els té), de manera que
l’usuari pugui reproduir les accions necessàries, i tingui el suport de la guia per tal
de fer-ho. Per exemple, quan es parla de plantilles, no és suficient dir on es troben
i com aplicar-les. Si hi ha plantilles específiques a l’empresa, cal nomenar-les,
indicar la seva funció, etc.
En definitiva, un manual o guia d’una mateixa aplicació serà diferent depenent de

per a qui es fa. Només en casos molt puntuals, com publicacions genèriques, es
pot fer un repàs de totes les funcions sense distinció i sense personalitzar-ne cap.
Per acabar, en cas d’actualitzacions o canvi de programari, cal adaptar de nou tota
la documentació que es té, i es pot aprofitar aquesta acció per completar alguns
punts que s’ha vist que eren poc clars, o incloure nous procediments. És a dir,
que un manual, com un programari, també tindrà versions, i com més actualitzat
estigui, millor.
1.2.2 Identificació dels problemes amb el programari ofimàtic
Els problemes més comuns amb el programari ofimàtic són els relacionats amb
formats i versions del programari tot i que no són els únics. Podem trobar-nos
també amb problemes relacionats amb la llengua de la interfície (traduccions
nefastes, canvi del nom de funcions, etc.), canvi de lloc d’opcions als menús i
canvis de comportament d’utilitats quan es passa d’una versió a l’altra o quan es
canvia de paquet ofimàtic.
• Versions del programari. Quan un fabricant decideix fer una nova versió
d’un producte, habitualment, intenta que el nou producte sigui compatible
amb l’anterior. El que no sol fer és actualitzar l’antic perquè sigui compa-
tible amb el nou. Vegem-ne un exemple pràctic: quan Microsoft va decidir
treure al mercat l’MS Office 2007, ho va fer canviant totalment el format
dels seus arxius; això va fer que els arxius que s’havien fet amb versions
anteriors (.doc entre d’altres) es poguessin veure sense cap problema amb
el nou Office, però que els arxius que es feien en el nou format (.docx
entre d’altres) no es poguessin obrir i modificar amb les versions antigues;
pressionat pels usuaris, Microsoft va treure un pedaç que, instal·lat en les
estacions amb l’Office antic, permetia llegir els nous formats; tot i així,
part de les funcionalitats es perdien i els formats tampoc es corresponien
completament.
• Formats d’arxius. Quan es decideix canviar de paquet ofimàtic, o quan

rebem arxius de clients o proveïdors amb un format diferent del nostre,
podem tenir problemes per obrir-los. Les aplicacions cada cop més poden
obrir formats dels paquets “rivals”, però tot i així continuen havent-hi
incompatibilitats. En tot cas, s’han creat extensions i pedaços tant per al
LibreOffice com per a l’MS Office, de manera que es poden llegir els arxius
encara que no a la perfecció. Alguns formats, efectes, etc. poden no sortir
com esperàvem.
En qüestions de format també podem tenir problemes amb el de les bases de dades,
en cas de voler fer lligams i utilitzar la informació que contenen.
Les imatges (que tenen molts formats) també poden donar problemes, i no veure’s
quan les passem a l’aplicació ofimàtica.
Caldrà, doncs, conèixer les compatibilitats i incompatibilitats totals o parcials que

hi pugui haver i ressenyar-les. En cas de necessitar treballar amb aquests formats,
es podrien utilitzar programes de conversió de formats.
1.2.3 Identificació dels problemes amb el programari malintencionat
El programari malintencionat o, com s’acostuma a anomenar, virus, és un pro-

gramari que té com a objectiu alterar el comportament normal del nostre sistema
amb una finalitat destructiva o invasiva. Hi ha virus que es podrien englobar en
diverses categories de programari malintencionat. Nosaltres veurem els tipus més
habituals:
• Programa espia (spyware). El seu objectiu es aconseguir informació

del sistema que infecta (contrasenyes, adreces de correu, identificacions
bancàries, etc.) i transmetre-la als creadors.
• Programari de publicitat (adware). L’objectiu és que el sistema mostri

publicitat constantment, sobretot per mitjà de navegadors i d’aplicacions
ofimàtiques.
• Cavall Troia. És el tipus més nombrós. El seu objectiu és infiltrar-se en

un sistema i garantir l’accés remot per dur a terme diferents accions sense
necessitar permís del propietari. Aquestes accions poden ser:
– Instal·lar programari (també programari maliciós)

– Robar informació personal
– Esborrar, modificar o transferir arxius
– Executar o finalitzar processos (per exemple, desactivar l’antivirus)
– Apagar o reiniciar l’equip
– Monitorar pulsacions al teclat
– Fer captures de pantalla
– Omplir el disc dur d’arxius inservibles
– Utilitzar el nostre equip com a base per fer atacs a altres servidors (i
d’aquesta manera emmascarar la seva identitat)
• Cuc. Un cuc informàtic és un tipus que, a diferència d’altres programaris

maliciosos, no depèn d’arxius portadors per contaminar altres sistemes. Pot
modificar el sistema operatiu a fi d’autoexecutar-se com a part del procés
d’inicialització del sistema. Per contaminar altres sistemes, un cuc explota
vulnerabilitats de l’objectiu o utilitza algun tipus d’enginyeria social per
enganyar els usuaris i poder-se executar. En els últims anys, es va donar
a conèixer un cuc anomenat blaster, que provocava el reinici del Windows
al cap d’un minut d’haver-se engegat.
• Altres. Hi ha moltes més categories de programari malintencionat. Van des

dels dialers, que utilitzaven el mòdem per fer trucades a números de telèfon
amb tarificacions especials o fer trucades a llarga distància, fins als pop-ups,
que fan sortir finestres emergents en els navegadors.
Als annexos del material
web trobareu enllaços a
Hi ha indicis per sospitar que el nostre ordinador ha estat infectat si trobem algunes alguns programes
antivirus i antiespia.
de les anomalies següents:
• El sistema va més lent per a qualsevol operació.
• Surten errors del sistema amb molta freqüència.
• El sistema es bloqueja sense cap raó aparent.
• El sistema es reinicia tot sol.
• L’administrador de tasques o l’editor del registre estan deshabilitats.
• Apareixen directoris o arxius estranys.
• Les carpetes contenen arxius amb els mateixos noms que les carpetes.
• Quan s’imprimeix, els documents surten estranys i no tenen sentit.
• Executar aplicacions s’ha tornat complicat: surten molts errors.
• Hi ha modificacions en la longitud dels arxius i la data de creació.
• El sistema no reconeix dispositius USB o components físics.
• Algunes unitats lògiques de disc són inaccessibles.
• El sistema no acaba d’arrancar correctament o triga molt.
• Apareixen aplicacions amb noms estranys en el gestor de processos.
• Disminueix l’espai lliure en el disc dur.
• La memòria en ús és cada cop més gran, fins i tot quan no utilitzem el

sistema.
A part d’aquests símptomes, tenim les conseqüències de cada virus (esborrat de

discos, pop-ups en els navegadors, etc.).
Un cop el sistema ha quedat infectat, no tenim altre remei que aplicar-hi un

antivirus per desinfectar-lo (figura 1.10). En alguns casos, això no és possible, bé
perquè el sistema ja no respon, bé perquè la natura del virus no ho permet. Per tant,
la millor solució és una bona prevenció. Un bon antivirus i programa antiespia
actualitzats i un tallafoc (firewall) ben configurat. A tot això haurem de sumar la
responsabilitat dels usuaris, ja que alguns virus es propaguen mitjançant xarxes
socials o pàgines web, i si l’usuari accepta certes operacions, com la instal·lació
d’arxius baixats d’Internet, el sistema quedarà infectat.
Fi gura 1 .10 . Pantalla típica d’un programa antivirus
1.2.4 Utilització dels manuals d’usuari per instruir en l’ús

d’aplicacions
Cal donar una formació als usuaris que han de fer servir les aplicacions. Aquesta
formació té tres pilars bàsics: manuals, formadors i usuaris.
En qüestió de manuals tenim:
• El manual d’ús explica el funcionament i descriu totes les funcions del

programari. Habitualment, les funcionalitats estan agrupades per menús
i es pot accedir fàcilment a qualsevol informació mitjançant l’índex. Per
tant, és un manual de consulta, i es pot consultar qualsevol part sense haver
de passar per les anteriors.
• Els cursos es poden centrar bé en algunes funcions, bé en tot el programari,

amb una finalitat didàctica. És habitual incloure exemples i exercicis, ja
que, a diferència del manual d’ús, l’objectiu és formar i no pas servir per fer
consultes puntuals. També s’ha de destacar que en un curs s’ha de seguir un
ordre, ja que té sentit per al procés d’aprenentatge.
• Els programes d’aprenentatge són un tipus especial de cursos, que s’utilitzen

en l’autoaprenentatge. Tenen més recursos multimèdia i didàctics, com
ara vídeos, demostracions, enllaços, exercicis d’autoaprenentatge, etc. Han
de pautar molt bé les seqüències i tenir sempre les solucions als exercicis
plantejats, ja que, en aquest tipus de formació, no hi sol haver la figura del
formador.
Pel que fa als formadors, poden ser usuaris experts en el funcionament de

l’aplicació o bé el mateix creador. Han de tenir bones habilitats pedagògiques,
ja que, com més distància hi ha entre el nivell del formador i el de l’usuari, més
complicada es fa la tasca docent.
Podem distingir diferents tipus d’usuaris:
• Usuaris informàtics. Són els administradors del sistema i, per tant, han de
conèixer els processos d’instal·lació, manteniment i desinstal·lació. A més
pot ser que necessitin uns coneixements amplis del programari en qüestió,
tot i que això no sempre és així.
• Usuaris finals. Són els que han d’utilitzar el programari a nivell d’usuari.
Necessiten conèixer les funcionalitats del programari, però no el funciona-
ment intern ni els processos d’instal·lació, manteniment i desinstal·lació.
• Usuaris experts. Són usuaris finals especialitzats en el programari. Conei-

xen totes les funcionalitats i el comportament del sistema informàtic. Són
els més indicats per fer funcions de formador.
Hi ha certes pautes que s’haurien de seguir perquè un curs o unes jornades de

formació fossin totalment aprofitables:
1. Identificar i agrupar els usuaris segons el nivell
2. Motivar els usuaris
3. Esbrinar les necessitats dels usuaris
4. Establir els objectius de la formació
5. Preparar i organitzar els continguts
6. Organitzar el curs
7. Avaluar el curs
1.2.5 Tècniques d’assessorament en l’ús d’aplicacions
Un cop l’aplicació ha estat instal·lada, i tant els administradors com els usuaris
finals han rebut una primera formació, cal passar a la fase següent: crear
usuaris experts. Si un usuari només fa servir les funcions que coneix, pot estar
desaprofitant moltes de les possibilitats de l’aplicació. A més, quan es va triar el
programari, es va fer amb uns propòsits, i alguns s’han de donar a conèixer.
El procés ha de començar sabent què utilitzen realment els usuaris. Un cop

assabentats, farem un estudi sobre quines possibilitats no s’estan aprofitant i llavors
es convocaran unes jornades de formació per explicar aquestes funcionalitats.
Cal que els continguts siguin totalment adequats al que han de fer servir els usuaris.
És una “formació a la carta”, sobre situacions amb les quals es poden trobar en
el dia a dia de la feina. Es faran servir exemples molt concrets, exemples reals,
donant alternatives a procediments obsolets poc efectius.
Aquest assessorament ha d’incloure les noves possibilitats que s’afegeixen a les

aplicacions a cada nova versió. En cas que hi hagi pocs canvis, es podran explicar
mitjançant programes d’aprenentatge o simplement s’avisarà per correu electrònic
els usuaris potencials perquè el vagin incorporant a la seva feina.
Tot aquest procés és cíclic, en el sentit que els nous coneixements s’avaluaran
en la fase següent, en la qual sabrem si s’han assolit i es fan servir, o cal trobar
alternatives diferents per la seva poca acceptació o dificultat. El procés també té
una forta interacció amb els usuaris, ja que són els que determinen els continguts,
la forma i l’aprofitament de la formació.
També hem de fer un seguiment d’incidències. Podem donar suport als usuaris
finals mitjançant el canals següents:
• Ajudes en línia: mecanismes inclosos en la mateixa aplicació, de manera

local o remota mitjançant Internet.
– Visites guiades: diapositives o animacions que mostren les operacions

més importants que es poden dur a terme amb l’aplicació.
– Ajudes de context: quan l’ajuda es contextualitza segons on apunta el
ratolí.
– PMF (preguntes més freqüents): són les FAQ en anglès, preguntes que
s’han repetit molt i que es posen perquè puguin resoldre els dubtes més
habituals dels usuaris.
• Suport tècnic: que és l’assistència que dóna una empresa encarregada del
manteniment o del departament d’informàtica.
– Suport telefònic: també anomenat help-desk, en què es truca a un

número de telèfon i s’explica la incidència; des d’aquest s’intenta esbri-
nar la natura del problema, donar una solució definitiva o d’urgència i
donar avís per resoldre’l.
– Suport per web: semblant al telefònic, utilitzant xats o videoconferèn-
cia.
– Suport mitjançant accés remot: l’usuari dóna accés al tècnic, que
s’introdueix a l’ordinador per fer proves i intentar arreglar el problema
remotament.
– Suport presencial: quan hi ha un departament d’informàtica a l’em-
presa o un tècnic resident.
1.2.6 Elaboració d’informes d’incidències
Quan un usuari té un problema, es posa en contacte amb el servei tècnic intern

(si l’empresa disposa d’un departament d’informàtica) o extern (si s’ha optat
per contractar una empresa externa per fer el manteniment). Aquesta acció
l’anomenem obrir una incidència. Quan es resol, diem que la incidència s’ha
tancat. Podem rebre avís de la incidència telefònicament, presencialment, per

correu electrònic o per una aplicació específicament dissenyada. Durant aquest
procés, es genera l’informe d’incidència. L’informe ha de recollir la informació
següent:
• Data i hora de la incidència.
• Usuari i maquinari.
• Elements indicadors del diagnòstic (els símptomes que determinen la inci-

dència).
• El diagnòstic.
• Els passos o procediments a seguir per resoldre la incidència.
• El temps que es triga a resoldre-la.
• El sistema per verificar la resolució.
• Notes i observacions de les persones que han resolt prèviament aquesta

incidència.
• Enllaços web o indicacions sobre utilitats necessàries per a la resolució de

la incidència.
Aquesta informació es pot desar en documents de text, en format web o en una base
de dades documental accessible mitjançant una aplicació específica. L’opció de
la base de dades és segurament la més adequada, ja que permet tenir les dades
organitzades i indexades. Això simplificarà la tasca del tècnic en la cerca de
solucions ja existents, o veure l’historial d’incidències de l’usuari o el maquinari
implicat en la incidència. També permet donar avís en cas d’una incidència que
pugui afectar més d’un usuari, de manera que no es dupliquin incidències ni es
malbaratin recursos.
Hi ha incidències que no estaran documentades en cap lloc (ni en la base de dades

de l’empresa, ni en la del fabricant). Llavors, és bona idea fer ús dels fòrums
de discussió adequats o contactar amb el fabricant. Si la solució ja existeix, ens
la donarà i, si no, potser algú la trobarà (si som nosaltres mateixos, deixarem
constància de la solució en el fòrum per ajudar altres usuaris).
1.2.7 Salvaguarda de la informació.
La pèrdua d’informació en els sistemes informàtics és una de les pitjors situacions

amb què es poden trobar els usuaris. Contràriament al que passa amb incidències
de maquinari o programari, la informació perduda de vegades no és recuperable,
amb tot el que això pot arribar a comportar. Per tant, haurem de tenir alguns
mecanismes per salvaguardar la informació per si es produeixen pèrdues.
En el sistema operatiu Windows, hi ha una eina que ens permet fer còpies de
seguretat dels arxius que tenim en el nostre ordinador. Es tracta de l’eina de
còpia de seguretat, que podem trobar a Programes\Accessoris\Eines del sistema
(figura 1.11). Disposa d’un assistent que facilita molt la tasca.
Fig ur a 1. 11. Localització de l’eina de còpia de seguretat
Els passos són els següents:
1. Demana si es vol fer una còpia de seguretat o restaurar-ne una de feta.
2. Les ubicacions de les quals volem fer la còpia de seguretat.
3. El lloc on es vol desar la còpia de seguretat. Haurà de ser en un lloc

diferent de la nostra màquina, ja que si la còpia de seguretat està ubicada allà
mateix, en cas de fallada del disc dur, no podríem restaurar res. Utilitzarem
normalment un disc dur extern o en xarxa. També ens pregunta pel nom
que tindrà l’arxiu de la còpia de seguretat.
4. En l’ultima pantalla, s’ofereix un resum de les opcions triades i quan

cliquem a Finalitzar comença la còpia de seguretat. També hi ha un botó
d’opcions avançades que podeu investigar.
En moltes empreses, aquest problema l’han resolt utilitzant un servidor de dades,

on els usuaris desen el seu treball. Aquest sistema evita molts problemes, ja que els
arxius de cada usuari estan protegits d’altres usuaris, es fa una còpia de seguretat
(un back-up) periòdicament i, a més, són accessibles des de qualsevol terminal
perquè no depenen de la ubicació des d’on es treballa sinó de l’usuari que es valida
en el sistema.
En cas que s’hagi produït una pèrdua d’informació, encara hi ha la possibilitat de

recuperar-la amb programari específic, tot i que mai n’hi ha una total garantia, i
solament és una situació pal·liativa.
Tot i que en menor mesura, les configuracions dels sistemes informàtics també
contenen informació d’interès. Per tant, també haurem de tenir un mecanisme
per salvaguardar-les. De nou, el Windows ens ofereix una solució: Restaurar
el sistema (figura 1.12). L’eina la podem trobar a Programes\Accessoris\Eines
del sistema. Ens permet tornar a una situació en què el sistema era estable i no
creava problemes. És molt útil quan s’instal·len nous components de maquinari,

o després d’instal·lar alguns programaris. De vegades el mateix instal·lador crea
un punt de restauració, però també ho podem fer nosaltres.
F igu r a 1. 1 2 . Eina Restaurar el sistema
L’eina té un assistent que ens permet fer-ho tot més senzill. Els passos són els
següents:
1. Demana si es vol crear un punt de restauració o crear-ne un de nou.
2. Posem una descripció del punt de restauració que volem crear o bé triem el
punt de restauració que volem restaurar.
3. S’efectua l’operació.
1.2.8 Utilització de tots els recursos disponibles per a la resolució

d’incidències
Quan rebem una incidència, hem de localitzar el problema, resoldre’l i documentar

el procés. Tenim al nostre abast tot un seguit d’eines que ens ajuden a fer aquestes
accions. Els problemes es poden classificar segons l’origen:
• Usuari: quan és l’usuari qui fa malament alguna operació, perquè no sap

on desa els arxius, no segueix els passos d’un procediment, etc.
• Maquinari: quan hi ha problemes amb alguna peça de l’ordinador, de la

xarxa o un problema amb controladors.
• Programari: són problemes que comprenen des de configuracions d’apli-

cacions, sistema o xarxa fins a errades de l’aplicació o del sistema operatiu.
Cal dir que un mateix símptoma pot indicar moltes causes d’orígens ben diferents.
Per exemple, suposem que rebem una incidència d’un monitor que es queda en
negre. Les causes poden ser molt diverses: cable d’alimentació mal endollat
o malmès, targeta gràfica no operativa, controlador de la targeta mal instal·lat,
interruptor apagat, però també pot ser que sigui l’ordinador el que no arranca.
Per tant, és convenient tenir a disposició una sèrie de preguntes i indicacions per
intentar resoldre o descartar les possibilitats més fàcils. En cas de no poder-ho fer,
ens haurem de desplaçar per solucionar la incidència.
Vegem algunes eines que ens poden ajudar a diagnosticar els problemes.
• Eines pròpies del sistema operatiu. Són eines que venen integrades
amb el sistema operatiu. En el sistema Windows, destaquem l’editor del
registre, tauler de control, administrador de dispositius, actualitzacions
automàtiques, connexions de xarxa, etc.
• Utilitats addicionals, creades per altres empreses i que no pertanyen

al sistema. Tenim des d’utilitats que detecten el maquinari i baixen els
últims controladors, fins a recuperadors d’arxius, passant per investigadors
del maquinari, rastrejadors de la Xarxa o dispositius amb arrencada pròpia
i amb un ampli ventall d’utilitats de diagnosi i recuperació. Un exemple
molt estès d’aquestes utilitats són les eines Norton de recuperació d’errors
(http://www.symantec.com/es/mx/norton/products).
1.2.9 Resolució d’incidències en el temps i la qualitat adequats
Un cop detectat el problema, cal resoldre’l. Si aquesta incidència ja s’ha resolt en

el nostre departament tècnic, hi haurà una descripció detallada en la documentació
sobre com resoldre-la. Si no, caldrà saber on buscar-la.
L’ajuda, les PMF (preguntes més freqüents o FAQ en anglès) de la pàgina oficial
del producte, o les actualitzacions o pedaços i la documentació poden tenir
la informació que cerquem. En cas contrari, ens queda el recurs d’Internet,
que mitjançant pàgines de consultes i fòrums ens dóna un ventall de possibles
solucions.
Un cop coneixem la solució podem indicar a l’usuari com ha de resoldre el

problema, si és fàcil i no es necessita maquinari de recanvi, o anar in situ a fer-
ho personalment. Intentarem portar sempre tot allò que necessitem, fins i tot les
peces o el programari que es necessiten en cas que hi hagi dues o més causes.
És important resoldre la incidència al més aviat possible i, per tant, si no estem
totalment segurs de la causa, hem de preveure alternatives a la solució.
Quan una incidència és massa complexa, o implica recuperació de dades, o es

necessita una peça que no tenim en aquest moment, cal proveir l’usuari d’una
estació on pugui treballar fins que s’acabin les reparacions del seu ordinador. No
es pot ocupar el lloc de la feina durant massa temps, ni tampoc deixar els usuaris
sense possibilitats de treballar. S’ha de saber quantificar el temps de la reparació,
i si cal substituir o no l’equip avariat.
En definitiva, des del moment en què l’usuari es posa en contacte amb nosaltres
fins al moment en què la incidència està resolta poden passar minuts o dies, i sigui
com sigui hem de mantenir informada la persona implicada, donant primer una
solució d’urgència, i solucionant totalment el problema més tard. Aquí es veu la
importància d’una bona documentació, uns protocols d’actuació ben definits i, no
menys important, la vostra actitud envers l’usuari.
Gestió de correu i agenda
electrònica
Eduardo Latorre Jarque
Aplicacions ofimàtiques Gestió de correu i agenda electrònica
Índex
Introducció 5
Resultats de l’aprenentatge i criteris d’avaluació 7
1 Gestió de correu i agenda electrònica 9

1.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic. Dominis. Protocols . . . . . . 9
1.1.1 Protocols del servei de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2 Tipus de comptes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.3 Entorns de treball: configuració i personalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3 . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.3.3 Gestió del correu brossa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.3.4 Creació de regles i filtratges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3.5 Signatura automàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.3.6 Complements . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.3.7 Certificats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
1.4 Plantilles i signatures corporatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
1.5 Subscripció o sindicació de notícies ("news"): configuració, ús i sincronització de missatges . 26
1.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.6 La llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.6.1 Les llistes de correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
1.6.2 Crear un contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.6.3 Importar la llibreta d’adreces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.7 Gestió de correus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.7.1 Classificació del correu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.7.2 Eines de seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.7.3 Navegació pels missatges i fils de conversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.7.4 Paràmetres de connexió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.8 Formats d’emmagatzematge de la informació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
1.8.1 Arxivar correus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
1.9 Gestió de l’agenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
1.10 Sincronització i interacció amb dispositius mòbils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
1.10.1 Procediment per sincronitzar un dispositiu mòbil amb l’ordinador . . . . . . . . . . . 38
Aplicacions ofimàtiques 5 Gestió de correu i agenda electrònica
Introducció
Aquesta unitat formativa tracta de la gestió del correu electrònic i l’agenda

electrònica. El correu és una eina que s’utilitza molt sovint, i pot arribar a ser
realment difícil gestionar els nostres missatges i els contactes. Utilitzar un gestor
de correu i una agenda electrònica és una bona idea per evitar aquests problemes.
Des d’aquí donarem a conèixer el Mozilla Thunderbird i el Mozilla Sunbird. Tots
dos són gratuïts, i tenen una gran compatibilitat amb altre programari.
Abans de fer les activitats de l’apartat Activitats, feu les que hi ha incloses en
aquesta part de contingut, ja que formen part de la teoria que heu d’aprendre per
assolir els objectius de la unitat formativa.
Resultats de l’aprenentatge i criteris d’avaluació
1. Realitza operacions de gestió del correu i l’agenda electrònica, relacionant-

ne les necessitats d’ús amb la configuració.
• Descriu els elements que componen un correu electrònic, necessitats

bàsiques de gestió del correu.
• Configura diferents tipus de comptes de correu electrònic.
• Classifica i arxiva els missatges de correu.
• Opera amb la llibreta d’adreces.
• Treballa amb totes les opcions de gestió de correu electrònic (etiquetes,
filtres, carpetes, entre d’altres).
• Analitza les necessitats bàsiques de l’agenda electrònica, configuració.
• Connecta i sincronitza agendes de l’equip informàtic amb dispositius
mòbils.
• Utilitza opcions d’agenda electrònica.
1. Gestió de correu i agenda electrònica
El correu electrònic és un sistema cada dia més estès que permet enviar informació
a un o diversos destinataris de qualsevol indret del món per mitjà d’Internet.
Aquest sistema és l’equivalent del correu postal tradicional, però en l’àmbit de
les comunicacions electròniques, amb avantatges evidents quant a temps, espai,
volum, facilitat i gratuïtat del servei. No solament permet la comunicació
de missatges de text entre usuaris, sinó que també possibilita adjuntar arxius,
fotografies, enllaços, etc.
El creador del correu electrònic fou Ray Tomlinson, el 1971. Ray va triar l’arrova
(@) per dividir les parts del correu, ja que no existia en cap nom ni cognom.
No solament ha evolucionat el correu. També les agendes ho han fet d’una manera
espectacular. Ja no cal recórrer a papers ni a un únic emplaçament. Cada dia
més dispositius mòbils són compatibles amb les agendes electròniques. Tot plegat Els missatges de correu volen
figuradament per Internet entre els
fa més senzilla la tasca d’organitzar, comunicar i relacionar-nos amb els nostres ordinadors.
contactes.
1.1 Proveïdors, servidors i gestors de comptes de correu electrònic.

Dominis. Protocols
El correu electrònic és un servei que ofereix Internet i que permet la comunicació

entre diversos usuaris d’una manera asíncrona (no cal que el que envia i el que rep
estiguin connectats alhora).
Per poder enviar un missatge de correu electrònic necessitem una adreça. Cada
adreça electrònica és única i pertany a una persona o entitat.
Una adreça de correu electrònic, “jsanchez@ioc.cat”, està formada per quatre

elements:
• Nom d’usuari (jsanchez)
• Símbol arrova (@)

L’ús del símbol arrova en la
• Servidor (ioc) programació va començar l’any 1971,
quan l’informàtic Ray Tomlinson va
necessitar alguna cosa per separar
l’usuari del servidor.
• Domini (cat)
El símbol @ s’obté en fer clic simultàniament a les tecles ALT + 2, tant en

Windows com en Linux i Mac.
El nom d’usuari es pot personalitzar i pot contenir lletres, xifres i alguns signes.
És important escollir amb cura el nom d’usuari, ja que formarà part de la vostra
identitat digital i per mitjà d’aquest nom rebreu i enviareu tots els correus.
L’arrova no canvia mai, sempre és el separador entre el nom d’usuari i el domini.

Aquest darrer és el nom del proveïdor que dóna el servei de correu; per tant,
l’usuari no el pot canviar.
Per aconseguir una adreça de correu, necessitem un proveïdor, que pot ser de
pagament o gratuït. Un cop tenim l’adreça, hi accedirem mitjançant un usuari
i una contrasenya. Els proveïdors gratuïts són els més utilitzats i tenen unes
característiques específiques: inclouen publicitat, tant a la interfície com al cos del
missatge, i no podem modificar el nom del proveïdor a l’adreça. És a dir, sempre
seran del tipus usuari@proveidor.com. Alguns exemples de proveïdors gratuïts
són Gmail de Google, Hotmail de Microsoft, Yahoo! o Terra de Telefónica. Quant
als proveïdors de pagament, permeten escollir la capacitat de la bústia i el nom del
domini. El pagament es fa pel domini i, en alguns casos, també per la capacitat de
la bústia.
A més del proveïdor, el correu electrònic es diferencia segons el servei utilitzat:
• per mitjà d’un navegador web, o
• per mitjà d’un client (programari).
Els correus web (webmail) permeten enviar i rebre missatges mitjançant una
pàgina web, de manera que l’únic que necessitem és un navegador web qualsevol.
L’avantatge principal d’aquest sistema és que permet consultar el correu en
qualsevol ordinador, però l’inconvenient és que les funcions es limiten a les que
ofereix la pàgina web del nostre proveïdor. No obstant això, cal assenyalar que
cada cop disposen de més serveis.
Els clients de correu, en canvi, són programes que s’instal·len al nostre ordinador
i que ens permeten gestionar el correu i els contactes, a més de l’agenda. És el cas
de l’Outlook de Microsoft, del Thunderbird de Mozilla o del Lotus Notes.
Resumint, per poder enviar missatges necessitareu:
• Una adreça en un servidor de correu (d’un proveïdor gratuït o de pagament).
• Un mitjà per compondre els missatges: correu web o una aplicació de

correu.
Un missatge de correu electrònic consta dels elements bàsics següents (vegeu

figura 1.1):
• Destinatari. És l’adreça o adreces dels qui rebran el missatge.
• Remitent. És l’adreça de qui envia el missatge.
• CC. Els destinataris que es posin aquí rebran còpia del correu.
• Cco. Aquests destinataris rebran còpia del correu, però no ho sabrà ningú.
És el que s’anomena còpia oculta.
• Assumpte. És el títol del missatge. Quan l’usuari el rebrà, és el que veurà

del missatge per decidir si l’obre o no.
• Cos. És el missatge en si mateix. Molts servidors de correu permeten

incloure-hi imatges, incrustar-hi vídeos, animacions, etc.
Fi g ura 1 .1. Elements del correu
El correu electrònic és un mitjà fiable de comunicació. Si el compte de correu on

s’envia el missatge no existeix, té algun problema o està ple arribarà un missatge
que informa que el destinatari no ha rebut el missatge.
• Les adreces de correu no diferencien entre majúscules i minúscules, de

manera que és el mateix enviar un correu a MaRiA@IoC.CaT que a
maria@ioc.cat
• Freqüentment, els programes tenen la funció de desament automàtic quan

s’està escrivint un missatge de correu electrònic, de manera que la informa-
ció no es perd si hi ha una apagada, per exemple.
• Tot i que el missatge s’envia al moment, pot trigar a ser rebut o vist pel
destinatari, de manera que no s’obtindrà resposta a l’instant.
• Un cop enviats, els missatges s’emmagatzemen a la carpeta Enviats, de

manera que si volem enviar el mateix missatge, no cal que el tornem a
escriure.
1.1.1 Protocols del servei de correu electrònic
El servei de correu electrònic permet intercanviar missatges entre usuaris per mitjà
d’ordinadors interconnectats, però per fer aquesta comunicació cal disposar d’uns
elements i protocols que ho facilitin.
El compte de correu electrònic, com també la manera d’establir la comunicació

entre l’emissor i el receptor de correu, ha de seguir unes normes específiques que
estan marcades pel que s’anomena protocols d’Internet.
Els protocols d’Internet són un conjunt de regles de comunicació de xarxa en què

es basa Internet i que faciliten l’intercanvi de dades entre ordinadors connectats en
xarxa, i també permeten la comunicació i transmissió de correu electrònic entre
usuaris independentment del sistema operatiu i del client de correu que utilitzin.
Per poder enviar o rebre un correu electrònic necessitem disposar d’un compte de
correu en una màquina anomenada servidor de correu. És habitual que per fer
aquesta acció els usuaris estiguin connectats a Internet, tot i que de vegades no és
imprescindible.
Servidor de correu
El servidor de correu és una aplicació informàtica que permet l’enviament de

missatges de correu electrònic entre usuaris independentment de la xarxa que
utilitzin. És el responsable de l’encaminament del correu entre els diferents
sistemes.
El correu electrònic té una estructura que descriuríem com de client servidor, de

manera que en l’equip servidor s’allotjaran els comptes de correu dels usuaris i en
els clients de correu es gestionarà la baixada de missatges.
Client de correu
El client de correu són aplicacions que permeten relacionar els usuaris amb les
seves bústies de correu i els possibiliten baixar i gestionar missatges de correu
utilitzant uns protocols determinats (POP3 i IMAP).
Per poder llançar el client de correu electrònic, també s’ha de tenir informació
sobre el proveïdor de serveis d’Internet (ISP) de manera que es pugui configurar
el client adequadament.
ISP
ISP (Internet service provider, ‘proveïdor d’Internet’) són empreses dedicades a

connectar a Internet els usuaris o les diferents xarxes que tinguin, i proveir el
manteniment necessari perquè l’accés funcioni correctament. També ofereixen
serveis relacionats, com allotjament web o registre de dominis.
Així, per gestionar correu electrònic necessitem saber quins protocols de correu
electrònic hi ha. Podríem dir que el servidor de correu està format per dos
protocols, l’SMTP i el POP/IMAP. Vegem-ho amb més detall:
• El protocol SMTP (simple mail transfer protocol, ‘protocol simple de

transferència de correu’), que és l’estàndard d’Internet per a l’intercanvi
de correu electrònic. Té com a funció la transmissió del correu que surt

de la màquina de l’usuari remitent fins al servidor que emmagatzema els
missatges dels usuaris destinataris.
És important dotar aquest protocol d’autenticació per estalviar l’enviament i la

recepció de correu no volgut.
• El protocol POP (post office protocol, ‘protocol d’oficina de correus’) fa

referència al tipus de servidor que s’utilitzarà per rebre correu. Permet
la gestió, l’accés i la transferència de missatges de correu electrònic entre
el servidor de correu i l’usuari. A diferència del protocol SMTP, el POP
s’utilitza per a la baixada de correu. L’origen del protocol POP està
determinat per la necessitat de molts usuaris de llegir el correu connectant-
se puntualment a Internet; així, l’usuari es connecta al seu servidor de correu
i, utilitzant un programa client, l’usuari baixa els missatges i després es
desconnecta del servidor. Els avenços realitzats amb aquest protocol fan
que actualment es parli de la versió POP3.
• El protocol IMAP (Internet message access protocol, ‘protocol d’accés

a missatges d’Internet’) permet als clients de correu electrònic accedir
als missatges emmagatzemats en els servidors de correu des de qualsevol
màquina amb accés a Internet. Normalment, utilitzen aquest protocol els
servidors i clients de correu web que permeten a l’usuari gestionar el correu
des de qualsevol màquina amb connexió a Internet, encara que també és
possible dur a terme aquesta acció fent ús d’un client POP3 i baixant el
correu a una màquina local. L’IMAP es diferencia del POP en el fet que
els correus electrònics dels servidors IMAP estan emmagatzemats en el
servidor i s’hi queden fins i tot si es baixa el correu electrònic, mentre
que el correu POP baixa els missatges per al seu client de correu electrònic
directament i no romanen en el servidor.
El procés de transmissió de correu electrònic es pot veure en la figura 1.2.
F ig ur a 1. 2. Esquema del procés de transmissió de correu electrònic
En resum, quan l’usuari remitent envia un missatge, aquest es dirigeix al seu

servidor de correu mitjançant el protocol SMTP; des d’aquest s’envia al servidor
de correu de l’usuari destinatari i, finalment, aquest baixa el correu a la bústia en

la màquina local fent servir el protocol POP/IMAP.
Així, el protocol SMTP s’utilitza normalment per enviar i rebre missatges i el

protocol POP/IMAP permet als usuaris baixar els missatges. Per aquest motiu,
s’ha d’especificar tant el servidor SMTP com el servidor POP o IMAP quan es
configura l’aplicació o gestor de correu electrònic.
A més, i és important de tenir-ho en compte, aquests protocols no ofereixen prou

seguretat en el procés de transmissió de missatges i poden quedar al descobert
contrasenyes i altres informacions. Per aquest motiu, se sol afegir una capa SSL
que permet un mètode de xifratge que poden implementar tant el servidor de
correu com el client.
SSL
SSL (secure sockets layer, ‘protocol de capa de connexió segura’) és un protocol

criptogràfic que permet una connexió segura per a una xarxa, comunament
Internet.
1.2 Tipus de comptes de correu electrònic
Depenent del tipus de connexió, podem diferenciar entre tipus de comptes POP o
IMAP.
Una aplicació de correu (com el Thunderbird) utilitza aquests protocols per baixar
al nostre equip el correu que tenim pendent en el servidor (cas del POP) o
visualitzar els correus que hi ha en el servidor (cas de l’IMAP). Aquests protocols
no serveixen per enviar missatges.
El POP (protocol d’oficina de correus) és el protocol que permet rebre correus

electrònics des del servidor. La versió actual és la POP3, i està molt estesa a tots
els servidors de correu.
IMAP (protocol d’accés a missatges d’Internet) també és un protocol que permet

veure correus electrònics des del servidor, però funciona de manera diferent, ja
que no baixa cap informació a la nostra màquina.
En la taula 1.1 podeu veure les diferències, els avantatges i els desavantatges entre
el correu web i el POP.
Taul a 1. 1. Diferències entre el correu web i el POP
POP Web (protocol IMAP)
Es pot veure el correu sense estar connectat a Només es poden veure els correus quan s’està
Internet si prèviament s’ha baixat a l’ordinador. connectat a Internet, ja que sempre són en el
servidor.
Els arxius adjunts s’obren més de pressa, ja que es Els arxius adjunts no es baixen (si no ho volem) a la
desen al nostre equip amb els correus. nostra màquina, cosa que evita possibles infeccions.
Tau l a 1.1 (continuació)
POP Web (protocol IMAP)
El límit d’arxius és el del vostre disc dur, ja que els La limitació depèn del servidor de correu.
correus s’esborren del servidor un cop baixats (tret
que s’especifiqui el contrari).
En cas d’haver-hi un problema amb el nostre Es fan còpies de seguretat periòdiques, i la

ordinador, perdríem tots els correus. possibilitat de perdre correus és molt petita.
1.2.1 Recomanacions per crear un nou compte de correu
A l’hora de crear un nou compte de correu, heu de considerar un seguit de

recomanacions, quant al nom de l’usuari i la contrasenya (password).
1. El nom d’usuari
El nom d’usuari ha de ser original. Si escollim un nom comú segurament que una
altra persona ja l’ha enregistrat i no es podrà utilitzar. En serveis compartits amb
molts usuaris, com Hotmail, Gmail o Yahoo, el nom d’usuari és el que diferencia
els habitants del lloc.
Per a la ID es poden fer servir lletres i nombres. Si, per exemple, hi ha altres
usuaris “jsanchez” es pot afegir una data “jsanchez1197”. Per això és important
tenir pensades diferents opcions per al nom del nostre compte abans de començar.
2. La contrasenya
La contrasenya o paraula clau pot estar formada per lletres o una combinació de
lletres i nombres; en qualsevol cas, no hi pot haver menys de sis caràcters. La
contrasenya és una creació pròpia, secreta i confidencial. És com el número
d’accés al compte bancari o el PIN del telèfon mòbil: cap persona no la pot
conèixer; si algú la coneix, podrà accedir als nostres missatges privats o enviar
correus a altres persones fent servir la nostra identitat.
1.3 Entorns de treball: configuració i personalització
La majoria de gestors de correu POP3 es poden baixar del portal web corresponent
i després executar en el nostre ordinador personal seguint els passos de l’assistent
d’instal·lació.
Per exemple, si provem d’instal·lar el gestor de correu Mozilla Thunderbird (http:

//www.mozilla-europe.org/es/products/thunderbird/), que, segons la
versió, té una mida aproximada de 6,3 MB per al Windows, veurem que només
s’han de seguir les instruccions que van sortint a la pantalla. En la figura 1.3 podeu
veure la pantalla d’inici que ens guiarà en la instal·lació.
Figu r a 1 . 3 . Instal·lació del Mozilla Thunderbird
També haurem de donar les dades dels protocols SMTP i POP3 del compte de
correu que volem baixar, ja que, per utilitzar el gestor de correu, cal que estigui
vinculat a un compte de correu electrònic que és el que utilitzarem per rebre i
enviar missatges.
A més, en un mateix ordinador podem tenir diversos gestors de correu POP3

instal·lats. Per aquest motiu, al llarg del procés d’instal·lació també se’ns
preguntarà si volem que el Thunderbird sigui el nostre client de correu per defecte.
En cas afirmatiu, només haurem de seleccionar la casella adequada.
El Thunderbird permet tenir diversos comptes de correu electrònic. Així, cada

cop que accedim al gestor de correu, escollirem quin correu volem baixar.
Com podeu veure en la figura 1.4, la interfície del Thunderbird és força semblant
a l’estructura d’altres gestors de correu.
F igu r a 1. 4 . Interfície de la safata d’entrada del Mozilla Thunderbird
Anàlogament, si utilitzem un altre client de correu com l’Outlook 2007 contingut

en la versió Office 2007, el procés d’instal·lació és automàtic si s’afegeix quan
s’instal·la el paquet ofimàtic MS Office; si no fos el cas, només hauríem de tornar
a inserir el CD de la versió de l’Office adequada i escollir l’opció Agregar o treure
funcions i incloure l’opció de l’Outlook.
Figu ra 1. 5. Procés de configuració d’un nou compte en l’Outlook 2007
Per accedir a l’Outlook hem d’anar a Inici\Programes Microsoft Office\Microsoft

Office Outlook 2007 i, el primer cop que hi accedim, l’assistent ens guiarà per
configurar un compte de correu electrònic on, bàsicament, ens demanarà les
dades del compte que volem integrar, i també els tipus de servidors d’entrada
(POP/IMAP) i sortida (SMTP), tal com podeu veure en la figura 1.5.
Al llarg del procés també s’ofereix la possibilitat d’habilitar la característica de

cerca instantània en l’Outlook, com també la integració d’una llista de subminis-
trament RSS (really simple syndication). RSS és un format de dades que s’utilitza
per difondre continguts a subscriptors d’un lloc web determinat.
La interfície del gestor de correu és la que apareix en la figura 1.6.
Fig ura 1 .6. Interfície del gestor de correu Outlook 2007

1.3.1 Diversos comptes per cada gestor de correu
Tots els clients de correu que hi ha en el mercat tenen la possibilitat de gestionar

diversos comptes de correu; per aquest motiu, per a un mateix gestor de correu es
poden crear diferents comptes de correu de diversos usuaris.
Per exemple, en el cas del gestor de correu Thunderbird, per Crear un compte nou,
anirem a Eines\Paràmetres dels comptes\Afegeix un compte. Una altra opció és
des de Carpetes locals, dintre de l’apartat Comptes, fer clic a sobre de Crea un
compte nou. L’assistent ens dóna l’opció de triar entre crear un nou compte de
correu, un bloc o canal RSS, un compte de correu Gmail o un grup de discussió.
Si escollim l’opció Compte de correu, se’ns aniran mostrant diferents pantalles
on haurem d’inserir les dades del correu que volem donar d’alta. D’una banda,
se’ns demanarà el nom i l’adreça de correu; de l’altra, important, se’ns demanarà
informació del servidor d’entrada (POP o IMAP) i del servidor de sortida (SMTP).
Així, per exemple, si el nostre correu és alumneASI@xtec.cat, especificarem

pop.xtec.cat com a servidor d’entrada i smtp.xtec.cat com a servidor de sortida.
Triarem el servidor d’entrada POP o IMAP depenent de quina vulguem que sigui
la gestió del nostre correu. En la figura 1.7 es pot visualitzar quines serien les dades
requerides per configurar un nou compte de correu, en aquest cas, de Gmail.
Figu r a 1. 7. Configuració d’un compte de correu en el Thunderbird
Per acabar, validarem el nom d’usuari per accedir al compte i el nom de compte
que volem que ens aparegui i, finalment, obtindrem un resum del nou compte.
Cal destacar que en la finestra inicial per crear un nou compte també se’ns
ofereix l’opció de vincular el gestor de correu directament amb un compte de
Gmail. En aquest cas, només caldrà especificar l’usuari del correu de Gmail i,
automàticament, ja quedaran configurats els servidors d’entrada (pop.gmail.com)
i sortida (smtp.gmail.com).
Caldrà que, entre tots els comptes creats, n’establim un de predeterminat. A més,
si en crear el nou compte hem seleccionat l’opció Baixa els missatges ara, ens
demanarà la contrasenya del correu i baixarà els nous missatges.
Una vegada hem predeterminat un compte de correu en el gestor, en podem

visualitzar les característiques i modificar-les.
Si fem Eines\Paràmetres del compte, entre d’altres, podrem modificar la configu-

ració d’algunes dades del compte com els paràmetres del servidor i correu brossa,
o bé afegir un compte nou o suprimir el compte actiu.
Si utilitzem el gestor de correu Outlook també podem tenir integrats diversos

comptes de correu electrònic. Per afegir o eliminar un compte de correu, hem
d’anar a Eines\Configuració del compte; en la pestanya Correu electrònic selec-
cionem l’opció Crea i afegirem un compte nou. Anàlogament, podrem modificar
paràmetres del compte actiu fent clic a Reparar, o eliminar-lo fent clic a Eliminar.
En la figura 1.8 podeu veure aquestes opcions.
Fi gu ra 1 .8. Configuració d’un compte de correu en l’Outlook 2007
1.3.2 Migració de dades entre diferents gestors de correu POP3
Atesa la diversitat de gestors de correu POP3 que hi ha, la majoria contenen eines
que permeten migrar les dades d’un gestor a un altre.
Així, per exemple, en el cas del gestor de correu Thunderbird la migració de

dades d’un client a un altre és força simple; de fet, si realitzem la instal·lació
sobre el Windows, una vegada finalitzat el procés, se’ns demanarà si volem
importar la informació ubicada en l’Outlook Express o l’Outlook i, si és el cas,

automàticament copiarà totes les dades al nou gestor de correu, tal com podeu
F igu ra 1 .9 . Migració de dades entre gestors de correu
1.3.3 Gestió del correu brossa
El correu brossa és el correu que no voleu rebre (spam). Normalment, aquests

correus contenen publicitat o són correus massius d’adreces desconegudes no
gaire fiables. Podeu configurar filtres adaptatius (que van aprenent segons les
vostres decisions) per reconèixer aquest tipus de correus i posar-los en una carpeta
diferent, esborrar-los o fer l’acció que predetermineu.
De tant en tant, és convenient revisar la carpeta del correu brossa per si hi ha

algun missatge d’un contacte conegut. Si no hi ha cap missatge que us interessi,
podeu eliminar el contingut de la carpeta o deixar-lo perquè el servidor esborri els
missatges automàticament passats uns dies.
Una de les característiques d’un bon gestor de correu és que sigui capaç de filtrar
missatges no volguts a la carpeta específica destinada al correu brossa.
En l’Outlook, trobem les opcions per gestionar aquest tipus de correu a Acci-
ons\Correu electrònic no desitjat. Dintre d’aquest menú es poden definir les
adreces de correu electrònic que es poden considerar correu brossa. Si, dintre
d’aquest menú, seleccionem Opcions per al correu no volgut es poden definir
diferents nivells d’exigència per filtrar el correu.
En el Thunderbird s’inclou, per defecte, una carpeta de correu brossa dintre de

cada compte creat, i així permet classificar el correu no volgut per mitjà del
filtre antiinundació, que és un dels punts forts de les últimes versions d’aquest
gestor de correu. Així, s’inspecciona el codi HTML dels missatges que rep i
automàticament inhabilita la possibilitat de veure fotografies d’adreces noves o
sospitoses; òbviament, l’usuari podrà habilitar aquestes imatges per a aquesta
sessió o d’una manera permanent. L’usuari té moltes opcions per controlar el

correu brossa: el pot eliminar immediatament, el pot moure a una altra carpeta
o el pot deixar en la safata d’entrada com a correu brossa. Cada vegada que es
marca un missatge com a brossa, el client de correu “aprèn” i millora el filtratge.
Des d’Eines\Opcions\Privadesa podem gestionar el correu brossa d’una manera

eficient, i també activar l’antivirus i analitzar els missatges susceptibles de ser
fraudulents.
Per executar les accions referents als missatges brossa, cal seleccionar Ei-
nes\Executa els controls de brossa a la carpeta. Anàlogament, si volem suprimir
la brossa, farem Eines\Suprimeix la brossa de la carpeta.
1.3.4 Creació de regles i filtratges
Els filtres ens permeten classificar els correus així que els rebem, de manera que
segons qui els envia passen directament a una carpeta o una altra.
La majoria de clients de correu ofereixen l’opció d’agregar regles o filtratges per

gestionar el correu electrònic.
En el cas de l’Outlook, per realitzar aquestes accions hem d’anar a Eines\Regles i

alertes. Ens apareixerà una finestra on seleccionarem la pestanya Regles de correu
electrònic\Nova regla. A partir d’aquí, un assistent ens guiarà per escollir el tipus
de regla que volem aplicar.
En el cas del Thunderbird, una funcionalitat molt interessant és que podem definir
els nostres propis filtres; des d’Eines\Filtres de missatges podem escollir a quin
compte de correu volem aplicar el filtre i també personalitzar-lo fent Nou. Per
aplicar els filtres que estan definits, cal anar a Eines\Executa els filtres en la
carpeta.
De fet, podem executar filtratges tant per a un compte de correu determinat com per
a una carpeta local. Cal destacar la utilitat d’aquesta funcionalitat per organitzar
la informació del correu en carpetes.
Per exemple, suposem que volem crear un filtre pel que considerem amics. Hem
d’anar a Eines\Filtres de missatges, especificar sobre quin compte de correu volem
aplicar el filtre i fer clic a Nou. Posteriorment, hem de definir el nom del filtre,
configurar les característiques del missatge d’entrada (per exemple, algun missatge
el remitent del qual sigui correu Gmail) i especificar què en volem fer (esborrar-lo,
moure’l a alguna carpeta, etc.).
Perquè aquest filtre es faci efectiu hem d’anar a Eines\Executa els filtres en la
carpeta; d’aquesta manera veurem que, en la nostra safata d’entrada, els missatges
que provenen d’un remitent amb compte Gmail apareixen en color verd.
1.3.5 Signatura automàtica
Quan redactem un missatge de correu electrònic, normalment al final hi posem el

nostre nom i algunes dades més de contacte. Si volem que el Thunderbird ho faci
automàticament, hem de seguir els passos següents:
1. Anem a Eines\Paràmetres del compte i aquí triem l’adreça que volem configurar
(figura 1.10).
2. En la zona verda de la imatge, podeu veure els tres mètodes per incloure la
signatura.
• Podeu escriure la signatura en el quadre, fent servir codis HTML si marqueu

l’opció corresponent.
• Podeu fer la signatura en format TXT, HTML i format d’imatge i carregar-la.
• Si teniu feta una vCard, la podeu carregar amb la tercera opció.
3. Després d’haver escrit un missatge, la signatura us apareixerà automàticament

al final (figura 1.11).
F igu r a 1. 1 0 . Paràmetres del compte

F igur a 1 . 1 1. Missatge signat
1.3.6 Complements
Els complements (figura 1.12) inclouen els temes (colors, icones, etc.), les
extensions (noves funcionalitats) i els connectors (ponts entre Thunderbird i altres
aplicacions).
Fi g ura 1 .12 . Complements
La primera pestanya ens permet veure els complements recomanats i navegar

per veure tots els altres. Des d’aquí instal·lareu les extensions, els temes i els
connectors. Les altres pestanyes us permeten veure el que s’ha instal·lat en el
Thunderbird fins ara i habilitar, deshabilitar i desinstal·lar.
Figu r a 1 . 1 3 . Pàgina de complements per al Thunderbird
A continuació instal·larem un tema nou (les extensions i els connectors s’instal·len

d’una manera similar).
1. Feu clic a Navega per tots els complements.
2. S’obre amb el navegador per defecte la pàgina dels complements del Thunder-
bird (figura 1.13).
3. Canvieu l’opció de Tots els complements a Temes i feu clic en la icona verda de
la dreta per cercar temes nous.
4. Trieu-ne un (podeu fer clic en el nom per veure com quedarà).
5. Cliqueu a Baixa ara.
6. Us donen unes instruccions per instal·lar-lo (figura 1.14); seguiu-les.
F igu ra 1 . 1 4 . Instruccions per instal·lar un complement
7. Si heu triat un complement d’un autor no verificat, tindreu aquesta finestra

d’avís (figura 1.15).
Fi gura 1 .15 . Instal·lació de programari
Si esteu segurs del complement, el podeu instal·lar igualment. És possible que us

demani reiniciar el Thunderbird.
8. Ara ja tenim el tema instal·lat i el podem aplicar, si ho volem, fent clic a Utilitza
el tema.
9. Hem de tornar a reiniciar el Thunderbird, però, quan ho fem, ja tindrem el tema

instal·lat.
1.3.7 Certificats
Els certificats digitals són arxius que ens permeten autenticar la font d’un correu.
Els podem administrar des d’Eines\Opcions i triar la pestanya Avançat i la subpes-
tanya Certificats. Si fem clic a Visualitza els certificats els podrem importar.
1.4 Plantilles i signatures corporatives
Potser en l’entorn domèstic no és gaire corrent, però en l’àmbit corporatiu és molt

habitual enviar missatges de correu electrònic formatats amb colors, fotografies i
logotips. El gestor de correu ha de permetre enviar aquests missatges que utilitzen
una plantilla en HTML on s’ha dissenyat una estructura amb logotips, imatges,
signatures i altres elements de disseny.
Per al programari Thunderbird trobem el complement Stationery que maximitza

el potencial d’HTML en el correu electrònic. Si voleu integrar butlletins ben
bonics perfectament al vostre correu electrònic, aquest programari és una bona
opció per fer-ho (vegeu figura 1.16).
Fig u ra 1 . 1 6 . Plantilla feta amb Stationery
1.5 Subscripció o sindicació de notícies ("news"): configuració, ús i

sincronització de missatges
L’RSS, XML o Atom és una tecnologia desenvolupada per als llocs que s’actualit-
zen amb freqüència, com blocs o mitjans de comunicació digitals. Amb aquesta
eina es pot compartir la informació i utilitzar-la en altres llocs web o programes
sense haver d’accedir a la pàgina web d’origen de la informació.
Els RSS-Atom són part de la família dels formats XML (llenguatge de marques
o etiquetes) i estan dissenyats per a la distribució (syndication) de notícies o
informació tipus notícies contingudes en llocs web.
Aquesta tecnologia genera un arxiu que conté els titulars, un resum breu dels
articles i notícies i un enllaç cap a aquestes. També pot incloure informació
addicional com el nom de l’autor o la data i l’hora de publicació del contingut.
Per rebre les últimes actualitzacions d’un diari o blog, l’usuari s’ha de subscriure
al canal de notícies que li interessi en particular (escollint el mitjà de comunicació
o blog i, un cop dins, la secció d’interès).
La tecnologia RSS-Atom permet estar al dia i navegar entre tota la informació que
ens ofereix la Xarxa, seleccionant només la que ens interessa. No és l’usuari qui
va a la informació, sinó que la informació arriba a l’usuari directament.
Per llegir els canals de continguts (feed) RSS cal utilitzar un programa anomenat
afegidor. Aquest tipus de programa també es coneix com a lector de feeds o canal
de notícies, entre altres variacions.
1.5.1 Com afegirem RSS, XML o Atom
Hi ha dos sistemes per agregar canals RSS-Atom:
1. Accedint directament a la pàgina web d’informació; per exemple, accedim a

la web d’El Periódico de Catalunya (www.elperiodico.cat). Fem clic a l’opció de
menú RSS (figura 1.17).
F ig ur a 1. 17. Web d’“El Periódico de Catalunya”
• Dins dels marcadors, podem escollir la secció que ens interessa.
• Marquem, per exemple, Barcelona.
• Finalment, podem escollir el lloc on volem enviar la subscripció per

visualitzar-la posteriorment:
– Marcadors actius/dinàmics (del navegador)

– Blog: per afegir-ho a un blog
– MyYahoo!, Google: per agregar-lo a un escriptori virtual
– Correu electrònic
2. Per mitjà del navegador web
Alguns navegadors permeten agregar directament un RSS des de la barra d’adre-

ces. En accedir a un lloc web amb aquesta tecnologia, apareixerà en la barra de
navegació la icona taronja. Des d’aquí, l’usuari es pot subscriure al canal del blog
o diari.
1.6 La llibreta d’adreces
La llibreta d’adreces és un llistat d’adreces de correu electrònic, similar a una

agenda electrònica, que permet posar informació del nom, adreça de correu
electrònic, telèfons i altres dades. La seva utilitat es basa a poder introduir les
dades de les persones amb qui es manté més contacte i no haver d’escriure les
seves adreces cada cop que les necessitem. La llibreta es pot exportar a altres
aplicacions i, en la majoria d’aplicacions, també la podreu importar (figura 1.18).
F igu r a 1. 1 8 . Llibreta d’adreces
1.6.1 Les llistes de correu electrònic
Les llistes de correu electrònic són un ús especial del correu electrònic que per-
met la distribució massiva d’informació entre un gran nombre d’usuaris d’Internet
al mateix temps. Per fer servir la llista de correu podeu escriure un correu on el
destinatari és l’adreça de la llista (per exemple, llistaAlmunes@ioc.cat) i el correu
arribarà a totes les persones inscrites a la llista.
De vegades s’empren llistes de milers o, fins i tot, milions d’adreces de correu

electrònic per a l’enviament de correu no volgut o spam.
Moltes organitzacions utilitzen cada vegada més aquesta eina per mantenir infor-
mades les persones principalment amb notícies, publicitat i informació interessant.
Per no caure en pràctiques de spam, els correus s’envien després de la inscripció
prèvia del destinatari, donant-li l’oportunitat de cancel·lar-la quan així ho vulgui.
Així, si utilitzem el Thunderbird, inclou una llibreta d’adreces (Eines\Llibreta

d’adreces) per emmagatzemar les dades dels nostres contactes i incorpora, a banda
de les accions bàsiques, moltes utilitats com ara Importar la llibreta d’adreces
d’altres correus i Exportar les dades a un document *.LDIF.
Anàlogament, podem disposar de les adreces ubicades en les carpetes lo-

cals o les podem cercar en un servidor de directori LDAP determinat (Ei-
nes\Opcions\Redacció\Adreçament, Seleccionar servidor de directori i Edita els
directoris).
En el Thunderbird, per crear una llista de distribució hem d’anar a Eines\Llibreta

d’adreces\Nova llista i afegir els usuaris que volem que formin part de la llista, tal
com podeu veure en la figura 1.19.
Fig ur a 1 . 19 . Llista de correu
Podem accedir a la llibreta mitjançant la icona de la barra d’eines corresponent o

des del menú Eines. Té l’aspecte que mostra la figura 1.20.
F igur a 1. 20. Creació d’una llista de distribució amb el Thunderbird
1.6.2 Crear un contacte
Podem introduir un contacte nou a la llibreta d’adreces, afegint si es vol més

informacions com ara telèfons, buscapersones, fotografies, etc. Això ens dóna més
informació i, a més, ens permet tenir una agenda detallada dels nostres contactes.
Fixeu-vos bé en totes les opcions i pestanyes que té la finestra i ompliu les dades
segons les vostres necessitats (figura 1.21). Per fer-ho, fem clic a Crea un contacte.
F igu r a 1. 2 1 . Contacte nou a la llibreta d’adreces
Omplim les dades, però sobretot la que més ens interessa és la de l’adreça
electrònica. Un cop hem escrit la informació en les diferents pestanyes, verifiquem
en quina categoria volem afegir l’adreça (en el cas de la imatge és la Llibreta
d’adreces personals).
Veiem que les adreces que afegim es posen a la part de dalt i, a sota, es mostra la
informació de l’adreça que estigui seleccionada en aquest moment (figura 1.22).
F igu r a 1. 2 2 . Llibreta d’adreces
Fixeu-vos que, fins i tot, hi podem posar una fotografia. Si volem editar les dades,
només cal seleccionar l’adreça en qüestió i fer clic en el botó Propietats de la barra
d’eines. També tenim l’opció de suprimir el compte: Suprimeix o enviar un correu
electrònic: Redacta.
Vegem l’última opció de la barra d’eines: Crea una llista. Aquesta opció ens
permet crear llistes d’adreces (per exemple, Amics, Companys de l’IOC, Veïns,
etc.).
Primerament posem el nom a la llista, el sobrenom (si ho volem) i la descripció

(també és opcional) (figura 1.23). Després, només cal començar a escriure les
adreces i el programa les acaba de completar si són en la llibreta d’adreces.
Fig ur a 1 . 23 . Llista de correu
A la llibreta d’adreces, la icona és diferent de la d’un contacte individual.
A partir d’ara, sempre que escriguem una adreça en redactar un correu electrònic,
el Thunderbird mirarà la llibreta de correu i la intentarà completar, de manera que
ens estalviarem haver d’escriure tota l’adreça.
1.6.3 Importar la llibreta d’adreces
En cas que ja tinguem un gestor de correu instal·lat, podem importar la llibreta

d’adreces del gestor. Per fer-ho, hem d’anar a Eines\Importa (figura 1.24).
F ig ur a 1 . 2 4. Importar la llibreta d’adreces

Triem l’opció de Llibretes d’adreces i fem clic a Endavant. Ara se’ns demana de
quina aplicació volem importar la llibreta d’adreces. L’última opció, Text, és una
importació des d’un arxiu en format LDIF, o delimitat per comes o tabulacions
(figura 1.25).
Figu r a 1 . 2 5 . Última opció de la importació
1.7 Gestió de correus
La gestió dels correus es pot fer de dues maneres diferents: amb gestors de tipus
POP3 o amb gestors de correu web.
1. Gestors de tipus POP3
Els gestors de correu de tipus POP3 tenen una interfície força visual i fàcil
de manejar per realitzar les opcions bàsiques de redactar missatges, respondre,
reenviar, etc.
Fig u ra 1 . 2 6 . Interfície per redactar missatges en Thunderbird

Així, en el cas del Thunderbird, la interfície per redactar un missatge, que podeu
veure en la figura 1.26, a banda de permetre les opcions de donar format al
text (negreta, tipus de lletra, etc.) també incorpora opcions per adjuntar fitxers
i adreces web, fer correccions ortogràfiques, etc.
En la barra d’eines general del Thunderbird, apareixen també els accessos directes
a les accions més comunes en la gestió diària del correu electrònic com ara
redactar, respondre, reenviar, recuperar (per actualitzar la bústia), etc.
2. Gestors de correu web
Els gestors de correu web han evolucionat buscant interfícies fàcils d’utilitzar per
als usuaris i també que donin velocitat i potència a l’entorn tractant d’estalviar
informació addicional que representi una càrrega excessiva de contingut i de
recursos.
En principi, la majoria de gestors de correu presenten la safata d’entrada amb una

classificació amb carpetes; no obstant això, aquesta tendència està canviant i se
substitueixen les carpetes per etiquetes, com és el cas del Gmail, que no solament
ofereixen una interfície més clara i senzilla sinó també una velocitat òptima de
càrrega, edició i cerca de missatges.
A més, per exemple, la senzillesa de la pantalla de presentació del Gmail sense

notícies i informació addicional ja ens informa de quines en són algunes de les
característiques principals, com un filtratge potent de correu brossa, un sistema
de cerca ràpid i eficaç i una capacitat d’emmagatzematge destacable, a més de la
fàcil creació de filtres, entre d’altres.
En la figura 1.27 podeu veure la interfície d’edició de missatges del Gmail i, també,
a la banda esquerra, la classificació de la informació en etiquetes.
F igur a 1 . 2 7. Edició de missatges amb Gmail
En aquesta figura també veiem que, a l’hora d’editar un missatge, podem utilitzar
diverses opcions de format (negreta, cursiva, tipus de lletra, enllaç web, etc.), a
més de comprovar l’ortografia en diversos idiomes i adjuntar un fitxer, o descartar
o desar un missatge si encara no el volem enviar.
La interfície de correu que apareix de manera predeterminada en el Gmail conté

un menú a l’esquerra on apareixen les etiquetes amb algunes de les funcionalitats,
com l’opció de Redacta un missatge, Safata d’entrada per accedir als missatges,
Missatges enviats, Esborranys (cada pocs segons es desa un esborrany del missatge
que estem redactant), Xats, etc. Més avall trobem l’opció d’afegir contactes i
també l’opció per editar etiquetes que no estiguin creades. També trobem l’opció
d’invitar altres amics a tenir un correu Gmail.
En la part superior de la pantalla trobem els enllaços al calendari (Google

Calendar), documents (Google Docs), fotografies, webs, etc.
En la pantalla central trobem el seguit de missatges que hem rebut i, just a dalt
i a baix, tenim opcions per arxivar un missatge, marcar-lo com a correu brossa,
suprimir-lo i altres opcions complementàries com aplicar un filtre concret a un
missatge determinat, marcar-lo, etc.
Cal destacar l’enllaç directe al web i l’opció de cercar missatges, a més d’una
informació mínima de notícies.
També es pot baixar el compte de correu Gmail al mòbil, i baixar el correu Gmail
en un altre correu POP.
1.7.1 Classificació del correu
Atès el volum de missatges que acumula cada usuari i, moltes vegades, la diversitat
d’aquests, es fa necessari buscar eines per classificar-los.
Així, el Mozilla Thunderbird ofereix la possibilitat tant d’assignar etiquetes

predefinides com de crear-ne de noves. Per exemple, si seleccionem un missatge
i fem clic al botó dret del ratolí, hi podem posar una etiqueta predeterminada.
F i g ura 1 . 28 . Creació d’etiquetes amb el Mozilla Thun-

derbird
O, si seleccionem Nova etiqueta, en podem crear una de nova. Per accedir a les
opcions d’etiqueta, també hi podem anar amb el botó d’accés directe Etiqueta
o des del menú Missatge\Etiqueta. En la figura 1.28 veiem una mostra de com
s’afegeixen etiquetes.
En el cas de l’Outlook, a més de l’organització basada en carpetes, hi ha la

possibilitat d’assignar de manera automàtica categories amb colors als missatges
de la bústia en funció de qui envia el missatge o a qui va dirigit. Per accedir a
aquestes opcions cal anar a Eines\Organitza; hi apareixerà una finestra amb un
menú des d’on es podrà escollir el criteri per aplicar el color que es vol. També és
possible assignar categories i colors, senzillament fent clic en un dels missatges
amb el botó dret del ratolí i escollint l’opció adequada en el menú contextual.
1.7.2 Eines de seguretat
Un dels temes que més preocupa quan s’escull un client de correu POP3 és
que sigui un servei fiable i segur; per aquest motiu, cada cop més, els gestors
incorporen eines de seguretat que salvaguarden la informació dels usuaris i els
protegeixen, en la mesura que sigui possible, d’atacs.
En temes de seguretat, gestors de correu com el Thunderbird ofereixen l’encripta-

ció de missatges, signatures digitals i suport per a certificats de validesa. Aquesta
informació es troba a Eines\Paràmetres del compte\Seguretat.
1.7.3 Navegació pels missatges i fils de conversa
De vegades, pot ser útil moure’s ràpidament entre els missatges que tenim en
la bústia, com també navegar pels missatges seguint el fil de conversa; és a dir,
agrupar els missatges que són respostes d’un d’anterior.
Així, gestors de correu com el Thunderbird permeten la navegació històrica en els

missatges fent clic en les tecles Avançar i Retrocedir de manera molt semblant a un
navegador web i canviant ràpidament de missatges i carpetes. I no solament això,
sinó que podem navegar pels missatges utilitzant determinades tecles numèriques.
Així, si anem a Vés\Següent, trobarem diverses instruccions per anar al missatge
següent (fent clic a F), missatge per llegir (N), i així successivament, i el mateix
si anem a Vés\Anterior.
A més, s’ofereix l’opció de llegir els missatges seguint el fil de convers; és el que
el Thunderbird anomena cadenes. Així, si anem a Visualitza\Cadenes, podrem
visualitzar tots els missatges organitzats d’aquesta manera.
1.7.4 Paràmetres de connexió
De vegades, es necessita utilitzar un client de correu amb connexió directa a

Internet o bé passant per un servidor intermediari.
Clients de correu com el Thunderbird ofereixen la possibilitat de configu-

rar aquests paràmetres, especificant si volem una connexió a Internet o si
volem utilitzar un servidor intermediari. Per fer això hem d’anar a Ei-
nes\Opcions\Avançat\Xarxa i espai de disc i seleccionar Connexió, tal com podeu
F igu r a 1. 2 9 . Configuració de paràmetres de connexió en el Thunderbird
El fet que gestors de correu com, per exemple, el Thunderbird tinguin bones
opcions de classificació, funcions d’ús còmodes i eines de seguretat eficients fan
que siguin bones alternatives de clients de correu gratuït per a la gestió de correu
POP3/IMAP i SMTP.
Són coneguts el volum i la grandària de missatges diaris que rebem en la nostra

bústia de correu. En aquest sentit, és possible que només vulguem baixar els
correus que ens interessen i deixar els altres en el servidor per si hi volem accedir
més endavant. Si aquest és el nostre objectiu, cal que seleccionem l’opció IMAP.
Per contra, normalment escollirem l’opció POP si volem baixar el correu al nostre
ordinador.
1.8 Formats d’emmagatzematge de la informació
En rebre un correu electrònic, podeu dur a terme algunes accions, com respondre
el missatge, reenviar-lo a una altra adreça de correu, esborrar-lo, marcar-lo com a
correu brossa o arxivar-lo en una carpeta. Tots els programes de gestió de correu
electrònic, així com els gestors web, permeten aquestes opcions.
Les carpetes són les eines que es fan servir per gestionar els correus, automàtica-
ment a l’inici tenim les carpetes següents:
• Safata d’entrada: hi ha tots els missatges que han arribat.
• Paperera: conté una barreja de missatges.
• Safata de sortida: conté els missatges que s’han enviat.
• Safata de correu brossa
Podeu crear les vostres carpetes per classificar els correus rebuts
1.8.1 Arxivar correus
De vegades necessitem conservar missatges en el nostre compte de correu, encara

que no hi vulguem accedir durant un quant temps.
En aquest aspecte, l’Outlook 2007 ofereix la possibilitat d’arxivar-los. Per

realitzar aquesta tasca accedirem al menú Fitxer\Arxivar. En la finestra que sortirà
haurem de seleccionar la data a partir de la qual volem arxivar els missatges;
d’aquesta manera desapareixeran de la safata d’entrada i s’emmagatzemaran en
un fitxer *.PST, que és el format de les carpetes de missatges de l’Outlook.
1.9 Gestió de l’agenda
Un programari d’agenda permet organitzar cites en un calendari i gestionar

tasques.
Les cites es poden visualitzar en un calendari amb vistes diferents:
• Vista diària.
• Vista setmanal.
• Vista multisetmanal (són quatre setmanes comptant l’actual).
• Vista mensual.
A cada cita se li pot posar un avis o recordatori (uns quants minuts, unes quantes
hores o uns quants dies abans) en forma de soroll o missatge.
Les tasques són semblants a les cites, però no han d’estar lligades per força a una
data i una hora, i no apareixeran en el calendari, sinó en el quadre de tasques.
Tenen un tant per cent de completat; si el percentatge no arriba al cent per cent,
estan pendents i quan arriben al cent per cent passen a estar completades.
1.10 Sincronització i interacció amb dispositius mòbils
Actualment, tots els dispositius mòbils, entre moltes altres opcions, ofereixen
servei de calendari i agenda, que funcionen en el mateix dispositiu. Però, sovint, la
utilitat d’aquest servei rau a poder-lo sincronitzar amb l’ordinador, ja que d’aquesta
manera tindrem la informació emmagatzemada en el nostre PC.
En el moment en què volem sincronitzar aquest calendari del PDA (personal

digital assistant, ‘assistent digital personal’) amb algun programa de calendari
del nostre ordinador, pot ser que necessitem baixar algun programa de la Xarxa
per fer possible aquesta compatibilitat.
Així, la manera de sincronitzar el PDA amb l’ordinador és pràcticament directa

si aquest PC és de butxaca i, per tant, utilitza el Windows Mobile i l’ordinador té
instal·lat el sistema operatiu Windows. Normalment, el telèfon o PDA porta un
programari que permet passar arxius d’un dispositiu a un altre.
Per exemple, en el cas del Mac, s’inclou el programari iSync, que permet
sincronitzar pràcticament qualsevol dispositiu electrònic per mitjà del Bluetooth
amb l’ordinador.
Així, per sincronitzar el PDA amb un ordinador, si s’utilitza el Windows XP, s’ha
d’instal·lar el programa Microsoft Active Sync. En el cas del Windows Vista,
s’instal·larà el Windows Mobile Device Center.
L’objectiu de l’intercanvi d’informació entre el PDA i el PC és que es pugui

disposar de la informació del PC en qualsevol lloc. La majoria de PDA permeten
sincronitzar els tipus d’informació següents:
• Correu electrònic, contactes, calendari i tasques.
• Imatges, música i vídeo.
• Vincles amb webs preferits.
• Arxius.
Per sincronitzar tots dos dispositius, usualment es pot fer amb un cable USB,
utilitzant Bluetooth o amb Wi-Fi si l’aparell té l’opció.
1.10.1 Procediment per sincronitzar un dispositiu mòbil amb

l’ordinador
Si tenim un dispositiu mòbil de tipus Windows Mobile, aquest portarà el pro-

gramari Active Sync que haurem instal·lat en el nostre PC. Per instal·lar aquest
programari només cal inserir el CD en el PC i seguir les instruccions. En la figura
1.30 podeu veure alguna de les pantalles d’instal·lació del centre de dispositius de
Windows Mobile.
Una vegada instal·lat aquest programari, si volem sincronitzar el PDA amb el

PC, en connectar l’un amb l’altre arrencarà l’assistent de configuració de l’Active
Sync; seguint les instruccions de l’assistent se’ns demanarà què volem sincronitzar
(correu, calendari, agenda, etc.) i completarem els passos de la instal·lació fins a
acabar.
Una vegada instal·lat el programari en el PC, des del PDA buscarem l’opció
d’activar ActiveSync i l’opció Sincronitzar.
Simultàniament, amb l’ordinador també s’activa ActiveSync i s’inicia la sincronit-

zació automàticament.
Aquestes maneres de sincronitzar el PDA amb l’ordinador són semblants indepen-

dentment de quina sigui la versió del PDA.
F ig ur a 1. 30. Instal·lació del programari de sincronització del PDA amb l’ordinador
És interessant tenir en compte que moltes aplicacions web de calendari contenen

eines per sincronitzar amb aparells de tipus PDA.
És el cas, per exemple, de l’eina Google Calendar, que en el moment d’editar els
materials permet la sincronització amb Windows Mobile, iPhone i Blackberry.
De fet, el mòdul Google Mobile App que s’ha creat per a iPhone i iPod és una
aplicació gratuïta que facilita aquesta sincronització.
Estan sorgint moltes eines que permeten la comunicació entre el PDA i el calendari
de Google, entre les quals podem destarcar-ne dues:
• GooSync, un petit programa que permetrà sincronitzar totes les cites des
de dispositius de tipus Windows Mobile a Google Calendar, que fins i tot
permet notificar al mòbil les cites o alertes programades. De moment, n’hi
ha una versió gratuïta i una altra de subscripció, que permet sintonitzar diver-
ses agendes. Gràcies a eines com aquesta ja podem tenir tranquil·lament la
nostra agenda a Internet i sincronitzar-la amb qualsevol tipus de dispositiu:
Symbian, Windows Mobile, o fins i tot Blackberry, és a dir, amb mòbils,
PDA, PC de butxaca o Palm.
• GmobileSync, un programa senzill que també permet la comunicació del

PDA amb el calendari de Google. És un programa gratuït i permet que totes
les cites, tasques i esdeveniments registrats en el Google Calendar siguin
transferits i inclosos en el PDA (de tipus PC de butxaca). En la figura 1.31
podeu veure una mostra del procés de sincronització.
F igu r a 1. 3 1 . Procés de sincronització amb GMobileSync

Així, una vegada instal·lat aquest programa en el PDA, s’executarà des d’aquí
i, introduint les dades d’usuari i contrasenya del Gmail, sincronitzarem tots dos
calendaris. D’aquesta manera, cada cop que introduïm algun esdeveniment en el
PDA o en el Google Calendar i executem el programa per sincronitzar-los tots dos,
disposarem de les dades introduïdes en tots dos llocs d’una manera actualitzada.
Per acabar, cal tenir en compte que si utilitzem l’últim dispositiu del Google,
Android, hi accedirem directament des de l’escriptori, ja que és una de les
aplicacions que apareixen en la pantalla per defecte. D’aquesta manera, ens
estalviarem tenir diferents calendaris i haver-los d’actualitzar, com també instal·lar
altres programes de sincronització, ja que el Google Calendar és accessible tant
des del lloc web com des del mateix telèfon Android. En la figura 1.32 es veu un
exemple d’aquest model.
F igu r a 1. 3 2 . Interfície del dispositiu mòbil Android
Tota aquesta tecnologia és tan summament recent i avança a tal velocitat que, en
el moment de publicar els materials, en el mercat hi ha l’última versió Windows
Mobile 6.5, amb una interfície redissenyada i un sistema de reconeixement tàctil.
L’objectiu ha estat millorar la intuïtivitat dels menús i la presència d’una “tenda”
d’aplicacions. Tot això és necessari si vol fer la competència a l’iPhone d’Apple.
De la mateixa manera, moltes marques estan canviant de sistema operatiu, com,

per exemple, Samsung, que deixa d’utilitzar Windows Mobile i fa servir Symbian.
D’altra banda, per exemple, Motorola abandona Symbian i ara utilitza Android i
Windows Mobile.
En resum, a l’hora d’escollir un dispositiu determinat haurem d’estudiar amb

deteniment quines necessitats tenim.
Roser Agustí Cambras, Josep Escoda i Ferré, José Pedro García de las
Bayonas Moreno i Marina Serra i Gesti,
Adaptació de continguts: Pilar Bertrans Costa, M. Antònia Rossell Olivé, Núria
Salvadó Granel i Manuela Torres Risco
Aplicacions ofimàtiques Processadors de text
Índex
Introducció 5
1 Processadors de text 9
1.1 El menú Fitxer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.2 El menú Edita . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3 El menú Visualitza . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.4 El menú Insereix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.5 El menú Format . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.6 El menú Taula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
1.7 El menú Eines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.7.1 Revisió ortogràfica manual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.7.2 Revisió ortogràfica automàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.8 El menú Finestra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.9 El menú Ajuda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
Aplicacions ofimàtiques 5 Processadors de text
Introducció
En aquesta unitat aprendreu a fer ús del Writer, el programa de tractament de textos

de l’OpenOffice. Treballareu, entre d’altres aspectes, els estils, les plantilles, les
taules, les macros, la creació de tot tipus d’índexs, el control de canvis, les notes
a peu de pàgina i de final de document, etc. per arribar a assolir les habilitats
d’usuari avançat del Write.
Considerem fonamental que feu les activitats guiades que us proposem per poder
assolir els objectius d’aquesta unitat.
1. Elabora documents i plantilles, descrivint i aplicant les opcions avançades

de processadors de textos.
• Personalitza les opcions de programari i la barra d’eines.

• Dissenya plantilles.
• Utilitza aplicacions i perifèrics per introduir textos i imatges.
• Importa i exporta documents creats amb altres aplicacions i en altres
formats.
• Crea i utilitza macros en la realització de documents.
• Elabora manuals específics.
1. Processadors de text
El mòdul Writer de l’OpenOffice.org incorpora les eines bàsiques d’un proces-

sador de textos, juntament als recursos més avançats. Porta annexat un editor
HTML.
En funció de les necessitats de cadascú en l’ús d’un processador de textos,

utilitzareu amb més freqüència unes eines o unes altres.
Sobre el processador de textos de l’OpenOffice.org, es mostrarà quines funciona-

litats hi trobareu i es presentarà una introducció de les seves possibilitats, sense
aprofundir en el funcionament de cadascuna de les utilitats. Per una altra banda,
moltes de les eines que utilitzeu habitualment funcionen de manera similar en
diferents processadors de textos.
Es presentarà els diferents menús, moltes de les opcions que s’explicaran són
comunes als diferents components de l’OpenOffice.org.
1.1 El menú Fitxer
Des de Fitxer, podeu fer accions que afecten tot el document. A la barra d’eines,
s’ubiquen les icones amb algunes de les opcions que també trobeu al menú Fitxer: Opcions del menú Fitxer a la barra
d’eines
• Crear un document nou
• Obrir un document ja existent
• Desar
• Enviar per correu electrònic

Més opcions del menú Fitxer a la
barra d’eines
• Exportar directament com a PDF
• Imprimir fitxer
• Previsualització
Fent clic sobre el triangle petit situat a la dreta de la icona per crear un document
nou, es desplega un menú d’opcions per escollir el tipus de document.
Les funcionalitats que trobeu al menú Fitxer són:
1. Nou crea un document nou, que pot ser com es mostra a la figura 1.1.
F ig ura 1 .1 . Tipus de documents
En funció de l’opció que escolliu, es configurarà l’entorn de l’OpenOffice.org.
2. Obre... proporciona el quadre de diàleg Abrir (figura 1.2), amb el qual podeu
cercar un document al vostre ordinador. Podeu obrir arxius ODT, OTT, SXW,
STW, DOC, DOT, TXT, HTML, XML...
Des del diàleg Obre, podeu:
• Desplaçar-vos pels diferents nivells de carpetes, veure’n el contingut i crear

carpetes noves.
• Des de Tipo, podeu seleccionar que es vegin tots els arxius, o bé només un
format en concret.
• Si teniu un mateix document desat en diferents versions, a Versió podeu

escollir la versió que voleu obrir.
• L’opció Només lectura, si està activada, no us permet editar el document

que obrireu.
• Per obrir més d’un fitxer alhora, cal prémer Control, seleccionar-los i obrir.
• Per esborrar un arxiu, primer el seleccioneu, feu un clic amb el botó dret del
ratolí i, en el menú contextual, escolliu l’opció Suprimeix.
• Al menú contextual que s’obre fent un clic amb el botó dret sobre un fitxer,
trobeu altres opcions, com canviar el nom, imprimir, crear un accés directe...
• Des de Documents recents, podeu accedir als deu darrers documents oberts
amb l’OpenOffice.org.
Fi gura 1 .2. Diàleg Obre
Amb l’opció Tanca, tanqueu totes les finestres obertes sense tancar el programa.
Si un document té modificacions pendents de desar, l’OpenOffice.org us avisa.
La primera vegada que deseu un document és amb l’opció Anomena i desa...
Des del diàleg Anomena i desa..., podeu:
• Desplaçar-vos pels diferents nivells de carpetes, veure’n el contingut i crear

carpetes noves.
• Des de Tipo, podeu seleccionar amb quin format voleu desar el document.
Si escolliu un format, només veureu els arxius amb l’extensió indicada.
• Extensió automàtica del nom del fitxer desa l’arxiu amb l’extensió que,
per defecte, es correspon amb el tipus d’arxiu. En el cas d’un document de
text, l’extensió pròpia de l’OpenOffice.org és ODT.
• Desa amb contrasenya permet introduir una contrasenya per protegir

l’arxiu la propera vegada que es vulgui obrir.
L’opció Desa permet desar les modificacions fetes a un document que ja ha estat
desat anteriorment.
L’opció Desa-ho tot permet, quan teniu més d’una finestra oberta amb els docu-
ments corresponents, desar alhora les modificacions fetes a tots els documents.
L’opció Torna a carregar presenta el document actiu tal com es troba desat,
eliminant les modificacions fetes des de l’última vegada que s’ha desat.
Versions... fa possible obrir i desar, amb un sol fitxer, un document que té diferents
versions. Aquesta opció del menú es mostra activa després d’haver desat un
document. Permet que diferents persones treballin amb un mateix document i

que, posteriorment, es puguin comparar les modificacions fetes per cadascú. Els
canvis incorporats a una versió del document es poden acceptar per integrar-los
al document final, o bé es poden rebutjar. Al camp Desa una versió nova de la
finestra Versions podeu escriure un comentari sobre cada versió, que no es veurà
al document, que indiqui l’autoria dels canvis que es faran a cada versió.
Exporta i Exporta com a PDF... obre la finestra Exporta, que permet desar un
arxiu amb les extensions PDF o XHTML.
Amb l’opció Envia podreu fer el que es mostra a la figura 1.3.
F ig u ra 1 .3 . Opcions d’Envia
• L’opció Envia \Document com a correu electrònic obre el programa que

teniu predeterminat com a client de missatgeria amb un missatge en blanc i
el document actiu adjunt.
• L’opció Envia com a text d’OpenDocumentobre una finestra nova del

programa de correu electrònic per defecte amb el document actual com a
adjunt. S’utilitza el format de fitxer OpenDocument.
• L’opció Envia com a Microsoft Word... obre una finestra nova del
programa de correu electrònic per defecte amb el document actual com a
adjunt. S’utilitza el format de fitxer Microsoft Word.
• Escollint l’opció Document com a PDF adjunt..., converteix el document

actiu en aquest format i l’adjunta a un missatge.
• Quan treballeu amb documents molt extensos, l’opció Crea un document

mestre us permet treballar amb documents més reduïts que després incor-
porareu al document principal.
• Crea un document HTML permet desar un document en format HTML

per visualitzar-lo amb un navegador.
A Propietats podeu accedir a informació sobre el document actual.
• General: nom del fitxer, format, ubicació, pes, data i hora de creació (de
la primera vegada que s’ha desat), darrera vegada que ha estat modificat,
signatura digital (si la té), darrera vegada que s’ha imprès, temps d’edició...
• Estadística: nombre de pàgines, paràgrafs, paraules, caràcters...

També a Propietats podeu introduir informació sobre el document. Al camp

Descripció podeu escriure el títol, el tema, les paraules clau i els comentaris que
es desaran amb el document.
L’opció Signatures digitals... avala l’autoria del document i permet incorporar-hi

un certificat digital.
Des de Plantilles podeu administrar les plantilles. Podeu desar un document nou
com a plantilla, editar una plantilla, crear carpetes noves de plantilles... Per als
documents de distribució múltiple, permet inserir automàticament dades des de la
llibreta d’adreces.
Amb l’opció Previsualització de la pàgina, visualitzeu totes les pàgines del

document. No permet editar l’arxiu. Per sortir, premeu l’opció Tanca la
previsualització.
Des d’Imprimeix, accediu a les opcions d’impressió.
Configuració de la impressora permet escollir la impressora i configurar opcions

d’impressió accessibles també des d’Imprimeix.
El botó Surt tanca totes les finestres i el programa. OpenOffice.org us pregunta si

voleu desar els canvis abans de tancar.
1.2 El menú Edita
El menú Edita incorpora opcions que permeten modificar el contingut d’un

document.
Des de la barra d’eines, podeu accedir a algunes opcions del menú Edita: tallar,
copiar, enganxar, desfer i tornar a fer, buscar i substituir i el navegador (figura 1.4).
Alguns botons tenen opcions múltiples (taula 1.1)
F ig ur a 1. 4. Opcions del menú Edita a la barra d’eines
Taul a 1. 1. Botons del menú Edita

Botó Opcions
Fent un clic sobre el triangle situat a la dreta de la

icona d’Enganxar, us informa del tipus de fitxer del
porta-retalls

icona Desfés es desplega una relació de les darreres
accions que heu fet. Podeu seleccionar quantes
voleu desfer

icona Restaura, trobeu una relació de les accions
per restaurar. Podeu escollir quantes voleu restaurar
Tau la 1 . 1 (continuació)
Botó Opcions
Fent un clic sobre aquest botó Retalla la selecció i la

ubica al porta-retalls
Copia ubica una còpia de la selecció al porta-retalls
Enganxa situa el contingut del porta-retalls al lloc on

es troba el cursor. Si heu fet una selecció, serà
substituïda pel contingut que enganxeu
Aquestes accions també les podeu fer amb les dreceres de teclat (figura 1.5).
F ig ura 1 .5 . Dreceres del teclat
Enganxament especial... us permet escollir un format per al contingut del porta-

retalls que voleu enganxar. Resulta molt útil quan voleu enganxar text sense
format.
L’opció Seleccioneu el text es mostra activa en documents de lectura. Permet fer

una selecció sense que el cursor faci pampallugues.
Selecciona-ho tot selecciona tot el contingut del document.
Canvis fa referència a l’edició de les diferents versions d’un mateix document.

Una versió d’un document no es pot editar, és de lectura. Les modificacions a una
versió d’un document només es poden introduir amb l’opció Registre.
Si treballeu amb versions, des de Canvis podeu activar o desactivar les opcions
següents:
• Activar l’opció Registre permet introduir modificacions a una versió. Els

canvis fets es mostraran subratllats i amb un color diferent.
• Protegeix els registres permet introduir una contrasenya per evitar una
modificació del document amb l’opció Registre.
• Mostra permet veure, al document original, les modificacions fetes a les

diferents versions. Les diferències es mostraran amb colors diferents.
• Accepta o rebutja permet decidir, per a cada canvi, si s’incorpora o no al

document original.
• Comentari permet afegir un comentari a una modificació.
• Fusiona el document unifica les versions en un mateix document. Es

mostra el document original i els canvis introduïts a les diferents versions.
Compara el document permet comparar un document original amb una còpia

que ha estat modificada indicant on es troben els canvis.
Cerca i reemplaça permet cercar un text al document i substituir-lo, si es vol, per

un altre text.
Text automàtic mostra suggeriments per completar una paraula. Després d’es-
criure les tres primeres lletres, si coincideixen amb una entrada registrada a Text
automàtic, es mostra una ajuda de color blau amb la resta de lletres per completar
la paraula. Si premeu Retorn, accepteu la suggerència.
A l’OpenOffice.org les opcions del menú inactives es mostren grises i dins un marc
blau quan passeu el punter per sobre (figura 1.6). Les icones de la barra d’eines
inactives es mostren de color gris.
Fig ur a 1 . 6 . Opcions inactives
Intercanvia la base de dades obre una finestra que permet obrir un document
que intercanviarà unes dades amb el document actual. Cal seleccionar als dos
documents els camps que intercanviaran.
L’opció Camps permet editar un camp que s’ha introduït a Insereix\Camps.
Una nota al peu és una informació addicional que s’ubica al final d’una pàgina
o d’un document. S’insereix des del menú Insereix\Nota al peu. Poden estar
numerades, o bé indicades amb un símbol. Des d’Edita\Nota al peu, podeu editar
la nota.
Entrada de l’índex permet editar l’índex de contingut del document. Per crear
un índex de contingut, cal anar al menú Insereix\Índexs i taules\Entrada.
Per inserir una base de dades bibliogràfica, cal anar a Eines\Base de dades
bibliogràfica. L’opció Edita\Entrada bibliogràfica permet modificar-la.
Per inserir un enllaç a una pàgina d’Internet, cal anar a Insereix\Enllaç. L’opció
Edita\Enllaç obre el diàleg Enllaç per fer-hi modificacions.
L’opció Enllaços permet editar els enllaços del document actual cap a altres
documents.
L’opció Connector permet editar complements que amplien les funcionalitats del
programa.
Mapa d’imatge permet editar les opcions d’un mapa sensible amb diferents àrees
d’enllaços cap a altres documents o a una URL d’Internet. Cal seleccionar una
imatge perquè es mostri activa al menú.
Objecte permet editar un objecte que s’ha inserit amb el menú Insereix\Objecte.
1.3 El menú Visualitza
Amb el menú Visualitza, podeu activar o desactivar opcions de visualització. Les

opcions actives incorporen un senyal (checkbox) al davant.
Opcions del menú Visualitza a la
barra d’eines A la barra d’eines, podeu accedir a algunes de les opcions del menú Visualitza:
visualitzar fonts de dades, caràcters que no s’imprimeixen i escala.
Format d’impressió mostra l’aspecte que tindrà el document quan s’imprimeixi.
Format webmostra com es visualitzarà el document amb un navegador.
Barra d’eines configura quines barres d’eines voleu que es mostrin i quines no.
Permet accedir a diferents barres d’eines útils i interessants.
F ig u ra 1 . 7 . Opcions de les barres d’eines
Activant les diferents opcions, es mostren barres d’eines flotants o incrustades

(figura 1.7).
Podeu arrossegar una barra d’eines flotant per acoblar-la i fer-la fixa. El rectangle
gris us mostra on se situarà. Quan deixeu de prémer el punter del ratolí, s’ubicarà.
També podeu desacoblar-la per fer-la flotant.
Per tancar una barra d’eines flotant, és suficient fer un doble clic sobre la barra
superior corresponent.
Fent un clic a la icona de la barra d’eines, fareu que es mostri la barra de dibuix
a sobre de la barra d’estat. Fent un clic a la mateixa icona, feu que es deixi de
Accés a barra de dibuix mostrar.
Barra d’estat mostra o amaga la barra d’estat. La barra d’estat us ofereix

informació i opcions com són, entre d’altres:
• El nombre de pàgines i el número de la pàgina actual.
• Determinar l’escala de visualització del document.
• Fer que el text nou que introduïu s’insereixi, INSERT, o es sobreescrigui,

SOBRE.
Estat del mètode d’entrada es refereix a la visualització d’una finestra anomena-

da Input Method Engine.
Regle mostra o amaga els regles horitzontals i verticals.
Límits del text mostra o amaga el marc gris de la pàgina, que indica els marges
de l’àrea que s’imprimirà.
Ombreigs de camp permet veure l’ombra de color gris que es mostra a sota d’un
camp i d’altres indicadors.
Nom dels camps permet veure el nom dels camps introduïts al document.
Caràcters no imprimibles permet veure els salts de paràgraf, de línia...
Paràgrafs amagats es refereix a la visualització de text no visible, si n’hi ha al

document.
Font de dades permet veure a una àrea de la pantalla una font de dades.
Navegador obre la finestra que porta aquest nom (figura 1.8). En documents
extensos, resulta molt útil i facilita la navegació pel document. El navegador
permet, per a cada categoria (imatges, capçaleres, taules, enllaços...), veure si hi
ha elements al document. Fent un clic sobre els símbols + i -, feu que s’amaguin o
es mostrin els elements. Al navegador, feu doble clic sobre l’element que busqueu,
i el cursor immediatament el selecciona i us porta al lloc on està situat.
Per entendre el funcionament del navegador, obriu un document que contingui

imatges, enllaços, taules... A sota de cada categoria, trobareu el nom dels elements
que el document conté: gràfic 1, gràfic 2..., o bé objecte 1, objecte 2... Fent doble
clic sobre un element d’una categoria, automàticament el cursor es desplaçarà i el
veureu seleccionat.
L’opció Pantalla completa amaga les barres amb els menús i les eines. Des de
Pantalla completa, clicant al botó Pantalla completa, torneu a veure de nou els
menús i les eines.
Escala augmenta o redueix el zoom de visualització de la pantalla. Aquesta opció

també és configurable des de la barra d’estat.
Fig ur a 1 . 8 . Finestra Navegador
Fent clic al triangle petit situat al extrem dret de la barra d’eines, podeu accedir
als diàlegs per configurar quines icones de comandaments es mostraran a la barra
d’eines (figura 1.9).
F ig ura 1 .9 . Diàleg de configuració de la

barra d’eines
1.4 El menú Insereix
Des d’Insereix, podeu inserir elements al document: salts de pàgina, imatges,

enllaços, objectes, àrees, marcs, símbols, etiquetes, marcadors, camps...
Salt manual... permet les opcions següents (figura 1.10).
• Salt de línia situa el cursor a la línia següent, sense crear un paràgraf nou.
Si hi ha text a la dreta del cursor, el mou a la línia següent. Prement les
tecles de majúscules i de retorn també es fa un salt de línia.
• Salt de columna situa el cursor a l’inici de la columna següent. Si hi ha

text a la dreta del cursor, el mou a la columna següent.
• Salt de pàgina mou el cursor al començament de la pàgina següent. Si hi

ha text a la dreta del cursor, el situa a la pàgina següent. Prement les tecles
Control i Retorn, feu un salt de pàgina.
F ig u ra 1 .1 0 . Opcions de Salt manual...
L’opció Camps permet introduir automàticament al document la informació que

indiqueu, com la data, l’hora, el número de pàgina, el tema, el títol, l’autor/a...
(figura 1.11). Aquesta informació es mostra al document amb un fons gris i
un text genèric, com data, hora, títol, autor/a... Per visualitzar les dades que
l’OpenOffice.org ha introduït automàticament, feu una previsualització o activeu
Visualitza \Nom dels camps. Dades com l’autor/a, el títol, el tema... són les que
heu fet constar a Eines \Opcions \Dades d’usuari i a Fitxer \Propietats.
Des d’Edita \Camps o des del menú contextual que s’activa fent clic amb el botó
dret del ratolí, s’obre el diàleg Camps on podeu configurar que el contingut d’un
camp sigui fix o variable. Si deixeu camps variables, la propera vegada que deseu
el document es modificaran: l’hora, la data, el número de pàgina... Des del diàleg
Camps, també podeu configurar el format del camp.
Caràcter especial obre la finestra que porta el seu nom (figura 1.12). Seleccioneu
un Tipus de lletra i un Subconjunt per cercar un símbol. Amb l’opció D’acord, el
símbol escollit s’insereix al document en el lloc on es troba el cursor.
Figu r a 1 . 1 1. Opcions de camps
Figur a 1 .1 2. Finestra Caràcters especials
Secció permet inserir, al lloc on es troba el cursor, una secció nova al document.
A la finestra Insereix una secció, a Enllaç, podeu fer la crida a un altre document
que s’inserirà dins la secció. Com que el document no està incrustat sinó vinculat,
quan modifiqueu el document d’origen, també el veureu modificat dins la secció.
Des de Columnes, podeu indicar quantes n’hi ha d’haver i el seu disseny. Podeu
configurar també el sagnat, el color de fons... per a la secció nova (figura 1.13).
Figu r a 1. 13 . Inserir un text amb un enllaç a una pàgina d’Internet
Enllaç obre la finestra que porta aquest nom.
Per crear un enllaç a una adreça d’Internet, seleccioneu Internet. Empleneu el

camp Destinació amb la URL i Text amb el nom que es veurà al document. A
continuació, premeu els botons Aplica i Tanca: ja tindreu el text amb l’enllaç al
document.
Per inserir un enllaç a un document que teniu en local, escolliu l’opció Document
de la columna de l’esquerra. Al camp Camí, prement sobre la carpeta, indiqueu
el camí del fitxer i, al camp Text, escriviu el text que es mostrarà al document.
Finalment, premeu les opcions Aplica i Tanca (figura 1.14).
Figu r a 1. 14 . Inserir un text amb un enllaç a un document que teniu en local
Atenció! Heu de tenir en compte la ruta que indiqueu per cercar el document. En
el cas de l’exemple superior, l’enllaç funciona, però deixarà de funcionar si moveu
el fitxer o la carpeta de lloc.
Per garantir que l’enllaç funcioni encara que la carpeta s’ubiqui en un altre lloc,
a un servidor web, per exemple, cal que el document d’origen de l’enllaç i el
document de destí es trobin a la mateixa carpeta o al mateix directori de carpetes.
Aleshores, al camp Camí, modifiqueu manualment el camí. Continuant amb
l’exemple, si el document d’origen i de destí es troben a la mateixa carpeta, a

Camí escriureu només Informe.odt. Si el document d’origen de l’enllaç es troba
a un nivell superior, a Camí escriureu: elnomdelacarpeta\Informe.odt.
Activant Capçalera per defecte, situeu, a la part superior de la pàgina, una àrea
on podeu inserir text, una imatge... La capçalera se situa a totes les pàgines del
document. Desactivant Capçalera, suprimiu la capçalera amb el seu contingut.
Un missatge d’avís us demana que confirmeu que voleu suprimir la capçalera.
Fig ur a 1 . 15 . Marc gris
El marc gris no es mostrarà quan s’imprimeixi el document (figura 1.15).
A la finestra anomenada l’estilista, que s’activa al menú Format \Estil i formata-

ció, situeu-vos a l’opció Encapçalament de la categoria Estils de paràgraf. Feu clic
amb el botó dret i, al menú contextual, seleccioneu l’opció Modifica.... S’obrirà la
finestra Estil de paràgraf: capçalera on podeu configurar opcions, com el color
de fons de la capçalera, l’alineació, afegir-hi un marc, la font, la mida de la lletra...
Feu un clic al botó D’acord i s’aplicarà automàticament a la capçalera el format
escollit. També podeu accedir a aquesta opció situant-vos a la capçalera, fent clic
amb el botó dret del ratolí i escollint l’opció del menú contextual Edita l’estil del
paràgraf.
Peu i Nota al peu... situen una àrea a la part inferior de la pàgina. Peu s’insereix
a totes les pàgines del document. Nota al peu s’insereix cada vegada només a una
pàgina. Funcionen com Capçalera. Per modificar el format, aneu a l’estilista, que
s’activa a i feu un clic a Format \Estil i formatació, segons sigui el cas, a l’opció
Peu o Nota al peu de la categoria Estils de paràgraf. Al menú contextual, escolliu
l’opció Modifica i configureu un format nou. A Eines \Notes al peu podeu indicar
les opcions de configuració.
Per numerar les pàgines d’un document, inseriu, primer, un Peu. A continuació,
amb el cursor dins el peu, aneu a Insereix \Camps \Número de pàgina.
L’opció Llegenda només es mostra activa quan seleccioneu una imatge, quan
situeu el cursor a una taula... i permet escriure un peu per a una imatge, per a una
taula... Incorpora moltes opcions de configuració, com la inserció automàtica.
Marca de text permet situar, al lloc on teniu el cursor, un marcador invisible

per a un punt on voleu tornar-hi més endavant. Fent un clic a l’opció del menú
Insereix \Marca de text, s’obre la finestra Insereix una marca. Escriviu un nom
per al marcador i premeu D’acord. Al vostre exemple, heu creat al document tres
marcadors que porten per nom completar, conclusions i revisar. Al navegador
(Edita \Navegador), feu un clic sobre aquestes opcions i el cursor es desplaçarà
automàticament al lloc on heu inserit la marca.
Referència creuada té un funcionament similar a Camps, però amb més opcions

de configuració.
Nota permet inserir una nota al document amb un comentari. Incorpora la data i
l’hora i, si es vol, prement sobre el botó Autor, també el nom de qui ha escrit la
nota. Una nota mostra la forma d’un petit rectangle groc i se situa al lloc on teniu
el cursor. No es mostra fent una previsualització o quan s’imprimeix el document.
Seqüència insereix una seqüència de comandaments script al document. Es

mostra en forma de petit rectangle verd. Aquesta opció s’utilitza, principalment,
quan es crea un document destinat a ser visualitzat amb un navegador.
Índexs i taules permet crear un índex de contingut (figura 1.16). A Insereix

\Índexs i taules teniu les opcions Entrada, Índexs i taules i Entrada bibliogràfica.
Per crear un índex nou, aneu a l’opció Índexs i taules. Podeu escollir el tipus
d’índex que voleu crear: de contingut, alfabètic, d’il·lustracions, de taula... i podeu
configurar un disseny. Un cop creat l’índex, per afegir una entrada nova, aneu a
l’opció Insereix \Índexs i taules \Entrada.
Fig u ra 1 . 1 6 . Vista del diàleg per crear un Índex de contingut d’un document
Amb l’opció Sobre, podeu escriure el nom del destinatari/ària i del remitent, donar
format i configurar la impressora per imprimir una carta.
Marc obre la finestra que porta el seu nom. Escolliu, per al marc que voleu
crear, les mides (que després podeu modificar manualment), indiqueu si ha de tenir
columnes, el color de fons... Dins el marc, podeu inserir text, imatges, objectes...
Hi podeu afegir un enllaç, que s’activarà fent clic sobre el marc.
Podeu canviar el format d’un marc seleccionant-lo i anant a Format \Marc.

Seleccioneu un marc i feu un doble clic a sobre, també obrireu la finestra Marc.
Taula permet inserir una taula al document. També trobeu la mateixa funció a
Taula \Insereix.
Línia horitzontal permet escollir un dels dissenys per inserir un separador

decoratiu al document.
Imatge permet inserir al document una imatge. Teniu dues opcions:

• Des d’un fitxer: obre la finestra Insereix una imatge. Desplaçant-vos pels
diferents nivells de carpetes, podeu cercar la imatge. L’opció Previsualitza
permet mostrar una previsualització de la imatge a la mateixa finestra.
Per defecte, la imatge queda incrustada i es desa amb el mateix document.

Si activeu Enllaç, s’insereix la imatge vinculant-la amb el fitxer d’origen.
Marcant aquesta opció, si canvieu de lloc el fitxer d’origen o envieu el
document sense l’arxiu d’origen, la imatge ja no es mostrarà al document.
• Inserir una imatge de l’escàner. Primer, cal seleccionar un escàner, a

continuació, s’obre el controlador que porta incorporat el mateix escàner
i, finalment, la imatge obtinguda s’insereix al document.
Pel·lícules i so obre la finestra Insereix una pel·lícula o so. Permet afegir un fitxer
de vídeo o de so al document. A Tipo podeu escollir quin format d’arxiu voleu que
es mostri. Per reproduir un arxiu de vídeo o de so, cal anar a Eines \Reproductor
multimèdia.
Amb l’opció Obcjete, podeu inserir un objecte al document (figura 1.17). Escolliu
si voleu inserir un objecte OLE, so, vídeo, una miniaplicació (applet de Java), una
fórmula, un diagrama...
Fig u ra 1 . 1 7. Opcions d’in-

serir un objecte
Per inserir un objecte OLE (full de càlcul, gràfic, dibuix, presentació, fórmula...)
podeu crear-lo de nou, o bé cercar-ne un que tingueu a l’arxiu (figura 1.18). Per
defecte, l’objecte s’insereix incrustat i es desa amb el document.
Quan inseriu un fitxer ja existent, si marqueu l’opció Crea’n un a partir d’un fitxer,
vincula el document amb el fitxer. Aleshores, quan torneu a obrir el document, si
no hi ha el fitxer, l’objecte OLE no es veurà.
F ig ur a 1 .1 8. Finestra Insereix un objecte OLE

Marc flotant permet crear una finestra on es visualitzi un altre document. Cal
indicar l’amplada, l’altura i crear el vincle amb el document que s’ha de mostrar.
Fitxer incrusta un document de text o HTML al lloc on es troba el cursor. Per

inserir un document vinculat a un altre, cal fer-ho des de l’opció Insereix \Secció.
1.5 El menú Format
Podeu donar format al document de manera:
• Directa: seleccionant manualment un text o altres elements per aplicar-los

un atribut.
• A través dels estils, que es defineixen a la finestra Estil i formatació i, a

continuació, s’apliquen. Modificant un estil, canvia el format de totes les
parts del document on heu aplicat aquell estil.
Moltes opcions del menú Format són accessibles des de la barra de format. Si no
es mostra la barra de format, aneu al menú Visualitza \Barres d’eines \Formatació.
Activant les diferents icones, podreu aplicar format directe.
Fent una selecció i anant a l’opció Formatació per defecte, treureu el format (font,
mida de la lletra, negreta...) que heu aplicat de manera directa. Aquesta opció no
treu el format aplicat amb l’estilista.
Caràcter obre la finestra Caràcter, on podeu escollir una font, un estil (negreta,
cursiva...), una mida per a la lletra, efectes de la font (color, subratllat...), un color
de fons... per aplicar a una selecció o a la paraula on es troba el cursor.
Fent un clic a l’eina Pinzell de format de la barra d’eines, copieu el format de

la paraula on es troba el cursor, d’una selecció de text o d’un element seleccionat:
taula, imatge... Un cop copiat el format, el punter mostra la icona del cubell i
Pinzell de format permet aplicar el mateix format fent un clic sobre altres paraules, seleccions o
elements.
Fent un sol clic sobre el Pinzell de format, podreu fer una vegada l’acció de copiar
i aplicar format.
Punter en forma de cubell
Fent doble clic, podreu aplicar totes les vegades que vulgueu el format copiat. En
aquest segon cas, per desactivar el Pinzell de format, cal fer-li un clic a sobre.
Des de Paràgraf, podeu indicar per al paràgraf seleccionat opcions com:
• El sagnat abans i després del text.
• L’alienació a l’esquerra, al centre, a la dreta o justificat.
• El color de fons, el tipus de marc...

Pics i numeració permet escollir diferents opcions (figura 1.19), distribuïdes en

pestanyes, per aplicar a un text seleccionat.
Figur a 1 .1 9. Finestra Pics i numeració
Pàgina..., aquesta opció està relacionada amb l’estilista. És el mateix tipus de

diàleg que s’activa situant-vos sobre un estil de l’estilista i fent clic amb el botó
dret escollint l’opció Modifica. Des de Pàgina, podeu modificar un estil per a una
pàgina. Podeu definir opcions com:
• Format i marges de paper
• Color de fons
• Encapçalament i peu de pàgina
• Marcs
• Columnes
Canvia majúscules/minúscules permet, seleccionant un text que contingui caràc-

ters en majúscules, convertir-los a minúscules i a l’inrevés. Resulta molt pràctic
quan hi ha molts caràcters per canviar.
Columnes permet escollir un disseny de columnes per aplicar a una pàgina o

secció (figura 1.20). També podeu configurar dissenys personalitzats de columnes.
Figu r a 1. 20 . Configurar un disseny de columnes
Seccions es mostra actiu si heu inserit una secció al document des d’Insereix
\Secció. Obre la finestra Edita les seccions. Fent un clic al botó Opcions, podeu
modificar les columnes, el sagnat, el color de fons...
Estils i formatació obre la finestra que porta el seu nom (figura 1.21), anomenada
també l’estilista o format dinàmic. Fent un clic a la icona Estils i formatació de la
barra de format o fent un clic a F11, podeu fer que es mostri o es deixi de mostrar.
Estils i formatació L’estilista permet, amb pocs clics, canviar el format del document.
F ig ura 1 . 2 1. Finestra Estils i formatació
1. A les icones que es mostren a la part superior de la finestra, escolliu si voleu

aplicar un estil de paràgraf, caràcter, marc, pàgina o de llistes. A la llista
central, escolliu un estil.
2. Activeu el cubell.
3. Moveu el punter, que ara té forma de cubell, pel document fins a arribar al
lloc on voleu aplicar l’estil. No cal prémer cap botó del ratolí.
Punter en forma de cubell 4. Amb el mateix cubell, feu la selecció i s’aplicarà l’estil.
5. Deixeu anar el cubell, és a dir, el botó esquerre del ratolí.

Amb el cubell activat, podeu continuar aplicant l’estil a altres elements del
document. Quan hàgiu acabat, feu un clic sobre el cubell per desactivar-lo.
Podeu crear un nou estil personalitzat de diferents maneres:
• Situeu-vos a sobre d’un estil de l’estilista i feu un clic amb el botó dret
del ratolí. Al menú contextual, escolliu l’opció Nou. Al diàleg que s’obre,
escriviu un nom per a l’estil i definiu-ne les característiques de format. Feu
un clic a D’acord i ja tindreu l’estil personalitzat a l’estilista.
• Primer, doneu format a un text o a un altre element de manera directa. A

continuació, a l’estilista, feu un clic a la icona de la categoria (paràgraf,
caràcter, marc, pàgina o de llistes) de l’estil nou que voleu crear. Feu un clic
al lloc del document on abans heu donat format directe per copiar l’estil. Feu Creació d’un nou estil
un clic a la icona situada més a la dreta i escolliu l’opció Nou estil a partir
de la selecció.
A la finestra Crea un estil, escriviu un nom per a l’estil i feu clic a D’acord. El
vostre estil es mostrarà a l’estilista.
Podeu eliminar un estil personalitzat situant-vos-hi a sobre, obrint el menú

contextual i escollint l’opció Suprimeix. Si elimineu un estil, desapareix del
document el format aplicat amb aquell estil.
Per modificar un estil, situeu-vos a sobre i premeu amb el botó dret. En el menú
contextual, escolliu l’opció Modifica.
Formatació automàtica aplica al document les opcions de format, correcció i

completar paraules que heu configurat a Eines \Correcció automàtica. Podeu
aplicar-les mentre esteu escrivint, automàticament a tot el document, o bé que
es mostri un diàleg amb una relació dels canvis proposats i que pugueu escollir
quins accepteu i quins rebutgeu.
Ancora permet ancorar una imatge a una pàgina. Amb aquesta opció, encara que
elimineu elements, la imatge no es pot esborrar.
Ajusta permet, després de seleccionar una imatge, escollir com ubicareu el text
en relació a la imatge.
Alineament permet situar un o més elements seleccionats a la ubicació escollida:

esquerra, centre, dreta, justificat, amunt, centrat verticalment o avall.
Donats diferents elements que se superposen, per exemple, diverses imatges,

Ordena permet decidir per a cada element seleccionat on voleu situar-lo: més
endavant, més endarrere, al fons...
Inverteix permet invertir una imatge seleccionada, vertical o horitzontalment.
Agrupa permet fer un grup amb diversos elements per moure’ls o aplicar format
simultàniament. També podeu desagrupar-los.
Objecte permet donar format (mida, fons, línia...) a un objecte seleccionat.

Marc només es mostra actiu amb un marc seleccionat. Obre la finestra Marc, que
permet configurar opcions de format.
Imatge només es mostra actiu amb una imatge seleccionada. Obre la finestra
Imatge, que permet configurar opcions de format per a la imatge.
F ig u ra 1 . 22 . Opcions de format al menú

contextual
Situant-vos a sobre d’un document i fent clic amb el botó dret del ratolí, podeu
accedir a diverses opcions de format que també es troben al menú Format (figura
1.22).
1.6 El menú Taula
Al menú Taula, podeu inserir una taula a un document i editar-la.
Taula \Insereix \Taula obre la finestra Insereix una taula. Definiu el nombre de
files i columnes per a la taula que voleu crear. Formatat automàtic permet escollir
un disseny per a la taula. Finalment, feu clic a D’acord.
A la barra d’eines, amb el punter sobre la fletxa que hi ha a la dreta de la icona

Botó de taula
Taula podeu crear ràpidament una taula (figura 1.23).
Fi gura 1 .2 3 . Algunes opcions del menú Taula
Situant el cursor dins una taula ja creada, podeu inserir files noves o columnes
noves amb l’opció Taula \Insereix \Files o bé Taula \Insereix \Columnes, que
obren les finestres corresponents (figura 1.24).
Figu r a 1. 2 4 . Inserir files noves a una taula
Amb l’opció Suprimeix, podeu, després de situar el cursor al lloc adient, eliminar
la taula sencera, una fila o una columna.
Selecciona, com el seu nom indica, permet fer la selecció de la taula, fila, columna
o cel·la on es troba el cursor. Una altra opció per seleccionar una taula, fila,
columna o cel·la és situar el cursor dins la taula i, amb el ratolí, arrossegar per
fer la selecció.
Situant-vos dins una taula i fent clic amb el botó dret del ratolí, es mostra el menú
contextual amb moltes opcions de configuració de la taula.
Quan treballeu amb taules, la barra d’eines flotant Taula us permet crear i editar
ràpidament les taules (figura 1.25). Recordeu que les barres flotants s’activen a
Visualitza \Barres d’eines i es poden acoblar.
F ig ur a 1. 25 . Barra d’eines flotant Taula
Fusiona les cel·les ajunta les cel·les seleccionades en una sola cel·la.
Divideix les cel·les divideix una o més cel·les en el nombre de cel·les que indiqueu.
Fusiona la taula ajunta dues taules consecutives, no separades per cap paràgraf.
Quan hi ha diferents taules consecutives, un missatge us pregunta quines taules
voleu ajuntar (figura 1.26).
F igu r a 1 . 2 6 . Finestra Fusiona la taula

Divideix la taula divideix, en el punt on es troba el cursor, una taula en dues.
Converteix permet convertir automàticament un text situant-lo dins una taula, o

bé el contingut d’una taula convertir-lo a text.
Ordena permet organitzar automàticament el contingut d’una taula a partir dels

criteris que indiqueu: alfanumèric, ascendent, descendent...
Fórmula mostra la barra de fórmules del full de càlcul. Cada cel·la de la taula
equival a una cel·la del full de càlcul.
A Format mumèric podeu configurar el format de les hores, les dates, les
monedes, els números...
Formatació automàtica dóna format a la taula a partir del disseny que escolliu
(figura 1.27).
Figu r a 1. 27 . Aplicar a una taula una Formatació automàtica
Adaptació automàtica permet, per a la columna o fila de la taula on estigui situat

el cursor, indicar en centímetres l’amplada o altura que ha de tenir.
A Amplada de la columna, indiqueu si voleu modificar l’amplada de la columna

1, 2, 3... en funció del lloc on estigui ubicada, d’esquerra a dreta. A Amplada,
indiqueu una amplada en centímetres i feu un clic a D’acord (figura 1.28).
Fig u ra 1 . 2 8 . Finestra Amplada de la

columna
Una altra opció, Amplada òptima de la columna i Alçada òptima de fila: les
columnes i les files s’ajusten automàticament a una amplada o altura òptimes, la de
la cel·la més ampla o més alta. També podeu indicar, a Distribueix les columnes
equitativament i Distribueix les files equitativament, que les amplades i alçades
siguin equitatives, és a dir, totes igual.
Fixar l’amplada de columnes i de files també es pot fer manualment estirant del
marc de la taula (figura 1.29).
Fig u ra 1 . 2 9 . Modificar l’al-

çada d’una fila
Propietats de la taula obre la finestra Format de la taula. Informa de les

propietats de la taula (aliniació, columnes, fons, marc...) i permet modificar-les
(figura 1.30).
Fig ur a 1 .3 0. Finestra Format de la taula
1.7 El menú Eines
La revisió ortogràfica pot ser manual o automàtica.
A la barra d’eines, trobareu les icones corresponents per activar o desactivar la Revisió ortogràfica manual
revisió manual o automàtica.
Revisió manual automàtica
1.7.1 Revisió ortogràfica manual
L’opció del menú Eines \Ortografia i gramàtica i la icona de la barra d’eines

corresponent obren la finestra que porta el mateix nom. Podeu revisar tot el
document, o bé una part seleccionada. Per a cada error ortogràfic, podeu acceptar
la suggerència del diccionari i canviar la paraula, o bé ignorar-la (figura 1.31).
Fig u ra 1 . 3 1. Finestra de revisió ortogràfica
1.7.2 Revisió ortogràfica automàtica
Si està activa la revisió automàtica al document l’OpenOffice.org us indica amb

una línia vermella ondulada els errors ortogràfics.
Situant el punter sobre la paraula amb un error, amb el botó dret del ratolí activareu
un menú contextual amb opcions de correcció (figura 1.32).
Llengua permet accedir a la finestra de Partició de mots i a la revisió de la

separació sil·làbica.
Recompte de paraules us informa del nombre de paraules i caràcters del docu-

ment actual.
A Correcció automàtica podeu configurar i personalitzar opcions de correcció

del text, indicar excepcions... També podeu activar, desactivar i configurar la
funció de completar paraules.
F i g ura 1 . 3 2 . Menú contextual de revisió automàtica
Com tots els menús contextuals, s’activa clicant amb el botó dret, sobre la
paraula
Númeració d’esquemes, Numeració de línies i Notes al peu obren les finestres

que porten el nom corresponent. Permeten configurar opcions com:
• L’estil de numeració basant-se en lletres (A, B, C...) majúscules o minúscu-

les, xifres àrabs, xifres romanes...
• Numerar automàticament els capítols, les línies...
• Indicar el sagnat o la posició de cada línia en relació a les altres.
El format configurat s’aplica a través de la finestra Estils i formatació.
A Galeria, trobareu imatges i sons per inserir al document. Estan classificats per
temes, i hi podeu afegir temes nous i elements. Arrossegant un element des de
Galeria, el situeu al document (figura 1.33).
F igur a 1 . 3 3. Arrossegar un element de Galeria al document
La finestra de Galeria podeu obrir-la i tancar-la com una persiana, amb més o
menys alçada. Es pot deixar activa, però tancada, de manera que es pugui obrir
quan es necessiti (figura 1.34).
Fig ur a 1. 3 4 . Estirar la finestra de Galeria
Reproductor multimèdia obre la finestra que porta el seu nom. Permet cercar un
fitxer de so o de vídeo que tingueu arxivat i reproduir-lo (figura 1.35).
Fig ur a 1 . 35 . Reproductor de vídeo i so

Per reproduir un fitxer que estigui incrustat a la pàgina, aneu a Visualitza \Barra
d’eines \Reproductor multimèdia. A sobre de la barra d’estat, es mostra un
reproductor (figura 1.36). Seleccionant l’arxiu de so o de vídeo incrustat al
document, podeu reproduir-lo utilitzant les diferents icones de control.
La icona d’enllaç multimèdia permet cercar un arxiu nou de so o vídeo al vostre

ordinador.
Enllaç a arxiu multimèdia
F igu r a 1. 3 6 . Reproductor de vídeo i so sobre la barra d’estat
Auxiliar de combinació de correu, com el seu nom indica, ajuda a crear una
carta o un correu electrònic que s’ha d’enviar a moltes persones. Cal indicar
el document de base amb el contingut, seleccionar una llista d’adreces, tenir
en compte el sexe del destinatari/ària en la salutació, configurar el disseny,
personalitzar la correspondència amb el nom i l’adreça.
Ordena, com el seu nom indica, ordena les files, paràgrafs seleccionats... seguint
el criteri que indiqueu: per ordre alfabètic, numèric...
Calcula, a partir d’una fórmula, fa un càlcul i copia el resultat al porta-retalls.
Actualiza, com el seu nom indica, actualitza el contingut dinàmic que hi hagi a la
pàgina: camps, vincles a altres documents...
Una Macro es basa en un esdeveniment que origina una seqüència de comanda-

ments (moure el ratolí sobre un objecte, fer un clic sobre una imatge, un enllaç...).
Gestor d’extensions... permet afegir i treure extensions de l’OpenOffice.org
Paràmetres del filtre XML... permet crear i editar filtres per importar i exportar
arxius XML.
Personalitza... permet modificar els menús i crear-ne de nous, afegir i treure

icones de la barra d’eines, personalitzar les dreceres de teclat....
Opcions... permet configurar les vostres preferències: dades personals, idioma,

indicacions sobre els colors de la interfície, imprimir... Les dades configurades es
desen i es mostraran la propera vegada que obriu l’OpenOffice.org.
1.8 El menú Finestra
Al menú Finestra trobareu les opcions:
• Nova finestra: obre una finestra amb el mateix contingut que la finestra
actual. Les modificacions fetes en una finestra s’apliquen, també, a totes les
altres finestres que contenen el mateix document.
• Tanca la finestra: tanca la finestra activa.
Al final del menú Finestra, trobeu una relació dels documents que teniu oberts
amb l’OpenOffice.org. El document actiu mostra un punt negre al davant. Des de
Finestra, podeu canviar el document actiu seleccionant un altre document obert
(figura 1.37).
Fig ur a 1 . 3 7. Opcions del menú Finestra
1.9 El menú Ajuda
Al menú Ajuda trobareu (figura 1.38):
• L’Ajuda de OpenOffice.org permet accedir al tutorial que porta incorporat

el programa. Podeu trobar ajuda a través del contingut, l’índex i la cerca.
• Què és això?: Prement aquesta opció, un interrogant es desplaça amb el

punter i mostra una etiqueta amb ajuda contextual.
Fig ur a 1 . 3 8. Opcions del menú Ajuda
• Assistència us adreça a: www.openoffice.org
• Registre... us connecta a: www.openoffice.org per registrar-vos com a

usuaris d’OpenOffice.org. No és obligatori el registre.
• Quant a l’OpenOffice.org us informa de la versió i dels drets d’autor

(copyright).
Fulls de càlcul
Roser Agustí Cambras, Pep Bujosa, Santiago Manrique i José Carlos
Vilches
Adaptació de continguts: M. Antònia Rossell Olivé, Núria salvadó Granel i
Aplicacions ofimàtiques Fulls de càlcul
Índex
Introducció 5
1 Tractament de la informació numèrica 9

1.1 Conceptes bàsics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.2 Full de càlcul: canviar el nom d’un full, afegir un full, canviar l’ordre dels fulls... . . . . . . . 10
1.3 Introduir una fórmula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.4 Fórmules bàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.5 L’auxiliar de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.6 Copiar i enganxar fórmules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.7 Afegir automàticament llistes i sèries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.8 Donar format a les cel·les seleccionades d’un full de càlcul . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.9 Afegir columnes i files noves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.10 Unir cel·les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.11 Suprimir cel·les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.12 Alinear el contingut de les cel·les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.13 Donar format als números . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.14 Donar format a les cel·les: font, color de la font, color de fons, marc... . . . . . . . . . . . . . 24
1.15 Formatació condicional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
1.16 Afegir un diagrama . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
1.17 Canviar el format del diagrama . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.18 Configurar per imprimir o exportar a PDF. Donar format a la pàgina . . . . . . . . . . . . . . 30
Aplicacions ofimàtiques 5 Fulls de càlcul
Introducció
En aquesta unitat aprendreu a fer operacions avançades amb el full de càlcul

OpenOffice Calc.
Utilitzareu funcions avançades, entre d’altres, funcions de recerca, funcions

estadístiques i funcions de text.
Aprendreu a treballar amb llistes i taules dinàmiques i també a crear macros i

controls de formulari.
Amb la realització de les activitats guiades que us proposem, podreu assolir els
objectius d’aquesta unitat. Considerem fonamental que les feu.
1. Elabora documents i plantilles de càlcul, descrivint i aplicant opcions

avançades de fulls de càlcul.
• Personalitza les opcions de programari i barra d’eines.

• Utilitza els diversos tipus de dades i referència per a cel·les, rangs, fulls
i llibres.
• Aplica fórmules i funcions.
• Genera i modifica gràfics de diferents tipus.
• Empra macros per a la realització de documents i plantilles.
• Importa i exporta fulls de càlcul creades amb altres aplicacions i en
altres formats.
• Utilitza el full de càlcul com a base de dades: formularis, creació de
llistes, filtratge, protecció i ordenació de dades.
• Utilitza aplicacions i perifèrics per introduir textos, nombres, codis i
imatges.
1. Tractament de la informació numèrica
El full de càlcul ajuda a resoldre situacions i problemes de la vida quotidiana

amb un gran estalvi de temps. Permet organitzar les dades, fer càlculs, ressaltar
visualment elements, dissenyar gràfics...
Ofereix la utilíssima possibilitat de tornar a calcular automàticament tot el full de

càlcul en el moment en què es modifica un valor.
1.1 Conceptes bàsics
Un full de càlcul consisteix en una quadrícula organitzada en columnes i files.

Cada columna està identificada per una lletra i cada fila per un número.
La intersecció entre una fila i una columna és una cel·la.
Cada cel·la s’identifica per la columna i la fila corresponent: A1, B5, D4... A la
imatge (figura 1.1), la cel·la seleccionada és la B5.
Fig ur a 1 . 1 . Vista d’un full de càlcul amb

la cel·la B5 seleccionada
La cel·la on està situat el cursor és la cel·la activa. Quan seleccioneu una cel·la,
es mostra dins un marc negre. Quan seleccioneu més d’una cel·la, el seu fons es
mostra de color blau. Per seleccionar diverses cel·les, premeu el botó esquerre del
ratolí i, sense deixar-lo anar, moveu-lo sobre les cel·les que voleu seleccionar.
Un llibre està format per diferents fulls de càlcul que es desen en un mateix fitxer.
L’OpenOffice.org versió 3 desa, per defecte, un llibre amb l’extensió ODS.
Un rang està format per un conjunt de cel·les veïnes. Per identificar un rang, cal
anomenar-lo per la cel·la que està més amunt a l’esquerra i la que està més avall
a la dreta. El rang B3:D6 conté les cel·les que estan incloses dins la selecció de
B3 fins a D6. A l’exemple de sota (figura 1.2), les cel·les seleccionades formen el
rang B3:D6.
Fig ur a 1 . 2 . Selecció del rang B3:D6
Dins les cel·les, podeu introduir text, nombres i fórmules. Un cop introduït el
contingut, cal prémer la tecla Retorn per confirmar.
1.2 Full de càlcul: canviar el nom d’un full, afegir un full, canviar
l’ordre dels fulls...
D’entrada, un llibre nou conté tres fulls: Full1, Full2 i Full3. Per canviar de full,
només fa falta fer clic sobre la pestanya corresponent (figura 1.3).
F ig ura 1 .3 . Podeu canviar el nom dels

fulls i també afegir fulls nous o eliminar-ne.
Per canviar el nom d’un full, situeu-vos a sobre la pestanya que l’identifica i feu
clic amb el botó dret del ratolí. Al menú contextual (figura 1.4), escolliu l’opció
Reanomena el full... Al diàleg que s’obre, escriviu un nom nou per al full que
estigui relacionat amb el seu contingut, i feu clic al botó D’acord. També podeu
canviar el nom al menú Format \Full \Reanomena.
F ig u ra 1 .4 . Opcions del menú contextual
Per afegir un full nou, l’opció més ràpida és fer un clic a l’espai que hi ha a
continuació de les pestanyes dels fulls. S’obrirà un diàleg per afegir un full nou
(figura 1.5).
F igur a 1 . 5 . Finestra Insereix un full
També podeu fer clic amb el botó dret a la pestanya d’un full i, al menú contextual,
escollir l’opció Insereix un full. Una altra possibilitat és anar al menú Insereix /
Full....Al diàleg que s’obre, heu d’escollir on voleu que s’afegeixi el full nou.
Per canviar l’ordre dels fulls de càlcul, feu clic amb el botó dret a la pestanya amb
el nom del full, al menú contextual, escolliu l’opció Mou \Copia....Al diàleg Mou
/ Copia el full, indiqueu què voleu fer, moure o copiar el full, i on voleu situar-lo
(figura 1.6).
F igu r a 1 . 6 . Finestra Mou / Copia el full
També hi podeu accedir des del menú Edita \Full \Mou \Copia....
1.3 Introduir una fórmula
Un full de càlcul permet fer càlculs amb valors continguts a diferents cel·les. Amb
una fórmula indiqueu quines operacions es faran amb els valors dipositats a les
cel·les que assenyaleu.
Qualsevol operació que vulgueu fer amb un full de càlcul ha de portar el símbol
= al davant. Introduïu dins una cel·la una operació qualsevol, per exemple =3+2,
i feu un clic a la tecla Retorn. Veureu com, dins la cel·la, es mostra el resultat.
Un altre exemple:
Introduïu un valor a la cel·la A1 i un altre a la cel·la B1. A la cel·la C1, introduïu

la fórmula =A1+B1, feu un clic a la tecla de Retorn i comproveu com es mostra el
resultat (figura 1.7).
F ig ura 1 .7 . Fórmula introduïda a la cel·la

C1
Fent intro es mostrarà el resultat
Seleccioneu de nou la cel·la C1 i mireu la barra de fórmules. Fixeu-vos com a la

barra de fórmules es mostra la fórmula que abans heu introduït (figura 1.8). A la
cel·la C1, es mostra el resultat.
Fig u ra 1 . 8 . Vista del full de càlcul
Proveu a veure què passa si canvieu el símbol de sumar + pel símbol de restar -, o
bé pel de multiplicar * o el de dividir /.
Com heu vist, les fórmules permeten fer càlculs amb els valors introduïts a les
cel·les. Si una fórmula fa referència a una cel·la, canviant el valor de la cel·la,
canvia automàticament el resultat de l’operació, que es mostra a una altra cel·la.
Podeu escriure les fórmules a la barra de fórmules, o bé dins la mateixa cel·la on

voleu que es mostri el resultat.
Per escriure una fórmula a la barra de fórmules:
1. Al full de càlcul, situeu el cursor al lloc on voleu que es mostri el resultat.
2. A la barra de fórmules, feu un clic al símbol = Fixeu-vos com es modifica

la botonera de la barra de fórmules.
3. Escriviu la fórmula.
4. Feu un clic a la tecla Retorn o al botó Aplicar.

Aplicar
5. El resultat es mostrarà a la cel·la que abans heu indicat (figura 1.9).
El botó Rebutjar o la tecla Esc eliminen el contingut que heu introduït.

F ig ur a 1. 9. Resultat de la fórmula
Rebutjar
Per escriure una fórmula a la mateixa cel·la:
1. Situeu el cursor dins la cel·la on voleu que es mostri el resultat.
2. Escriviu una fórmula, sempre començant amb el símbol de funció =.
3. Després d’escriure la fórmula, confirmeu amb la tecla Retorn i es mostrarà

el resultat.
1.4 Fórmules bàsiques
Donades les cel·les C3 i E3, voleu:
• Sumar els valors de les cel·les: a la cel·la on voleu que es mostri el resultat,
escriviu la fórmula =C3+E3
• Restar els valors de les cel·les: a la cel·la on voleu que es mostri el resultat,
escriviu la fórmula =C3-E3
• Multiplicar els valors de les cel·les: a la cel·la on voleu que es mostri el

resultat, escriviu la fórmula =C3*E3
• Dividir els valors de les cel·les: a la cel·la on voleu que es mostri el resultat,
escriviu la fórmula =C3/E3
• Calcular un percentatge del valor introduït a una cel·la. S’explica amb

un exemple: donada la cel·la D6, voleu calcular el 15%. La fórmula és
=D6*15%.
També podeu crear fórmules escrivint el nom de l’operació amb lletres i utilitzant
parèntesis:
• =SUMA(A1;B1) és el mateix que =A1+B1.
• =SUMA(A1:A9) donarà com a resultat la suma de tots els valors introduïts

al rang A1:A9, és a dir, les cel·les de la columna A situades entre les files 1
i 9, ambdues incloses.
Suma El botó Suma de la barra de fórmules suma automàticament els valors de les cel·les
situades per sobre de la cel·la on es troba el cursor a la mateixa columna. Feu clic al
botó Suma, un rectangle de color blau emmarca les cel·les que se sumaran (figura
1.10).
Fig ura 1 .1 0 . Cel·les que

se sumaran
Si hi esteu d’acord, feu clic a la tecla Retorn i es mostrarà el resultat (figura 1.11).
Fig ur a 1 . 1 1 . Càlcul fet amb el botó Suma
Buscar la màxima, la mínima i la mitjana (figura 1.12):
F ig ura 1 . 12 . Càlcul de la mitjana, el màxim i el

mínim del rang
Donat el rang B1:B7, cal escriure la fórmula següent per cercar:
• la màxima o valor més alt: =MAX(B1:B7)
• la mínima o valor més baix: =MIN(B1:B7)
• el valor mitjà de tots els valors de les cel·les indicades: =MITJANA(B1:B7)
1.5 L’auxiliar de funcions
Per executar l’auxiliar de funcions, feu clic a la icona corresponent de la barra de

fórmules.
Auxiliar de funcions
L’auxiliar de funcions us ajuda a crear la sintaxi de les fórmules. Seguint les
indicacions de l’auxiliar, introduireu la fórmula a la cel·la escollida.
Les funcions estan classificades en categories (figura 1.13). Seleccionant una

categoria, es mostrarà una relació de les funcions que conté (figura 1.14).
Figu r a 1 . 1 3 . Categories de funci-

ons
Figu r a 1. 1 4 . Funcions de la cate-

goria escollida
Fent un clic sobre una funció, us informa del càlcul que farà (figura 1.15 i figura
1.16).
F igu r a 1. 1 5 . La funció AVUI determina la data actual de l’ordinador
F igu r a 1. 1 6 . Descripció de la funció ARRELQ
Fent doble clic, seleccioneu una funció i es mostrarà el diàleg per crear la fórmula.
Veureu un camp (poden ser més camps, segons de quina funció es tracti) on heu
d’introduir l’identificador de la cel·la. El podeu escriure manualment, o bé fer clic
sobre la icona Seleccionar cel·la.
Seleccionar cel·la
El diàleg per seleccionar una cel·la consisteix en un rectangle amb un camp on
s’introdueix l’identificador de cel·la (figura 1.17). Al full de càlcul, feu un clic
sobre la cel·la que voleu fer entrar. Fent un clic a Seleccionar cel·la, l’identificador
de la cel·la seleccionada s’introduirà a la fórmula.
F igu r a 1. 1 7 . Diàleg Seleccionar una cel·la
Si heu de fer referència a diverses cel·les, seguiu el mateix procediment. Final-

ment, l’assistent us mostra la fórmula creada, el resultat, us avisa si hi ha algun
error... Feu clic a D’acord per introduir la fórmula al full de càlcul.
Un altre exemple:
Voleu obtenir el mínim comú múltiple dels valors continguts a diferents cel·les
d’un full de càlcul. Seleccioneu la cel·la del full de càlcul on voleu que es mostri
el resultat i feu clic a la icona per executar l’auxiliar de funcions. Fent doble clic,
seleccioneu la funció que voleu obtenir, en aquest cas, MCM (figura 1.18).
Auxiliar de funcions
Fig u ra 1. 18 . Calcular el mínim comú múltiple amb l’ajut de l’auxiliar
Escriviu l’identificador de les cel·les que heu d’introduir a la fórmula, o bé les

seleccioneu amb l’ajuda de l’auxiliar Seleccionar una cel·la. La fórmula es crea
automàticament i, fent clic a D’acord, s’introdueix el resultat a la cel·la que abans
heu indicat.
Seleccionar cel·la
A Estructura es mostra l’estructura jeràrquica de la fórmula (figura 1.19). Un
punt vermell indica que hi ha un error. Un punt blau indica que les dades s’han
introduït correctament.
Figu r a 1 . 1 9 . Estructura jeràrqui-
ca de la fórmula
1.6 Copiar i enganxar fórmules
Podeu seleccionar una o diverses cel·les, copiar-les i enganxar-les a un altre lloc.

Si les cel·les que voleu enganxar tenen fórmules, s’actualitzaran a la cel·la nova.
Un exemple: si la fórmula que copieu de la cel·la A9 és:
=SUMA(A2:A8)
i l’enganxeu a la cel·la B9, automàticament es modifica per:
=SUMA(B2:B8)
Per copiar una fórmula, seleccioneu la cel·la i feu:
Control + C o aneu al menú Edita \Copia
Per enganxar la fórmula que heu copiat:
Control + V o aneu al menú Edita \Enganxa
Una altra manera molt més pràctica de fer l’acció de copiar i enganxar és
seleccionar la cel·la que conté la fórmula i arrossegar la selecció cap a altres cel·les
estirant del petit quadrat negre del vèrtex inferior dret (figura 1.20). Quan deixeu
anar el ratolí, la fórmula s’adapta i s’actualitza amb els identificadors de les altres
cel·les.
F i g ura 1 . 2 0. Arrossegar la fórmula
Els valors dinàmics (que s’actualitzen automàticament) reben el nom de referèn-

cia relativa. Pel contrari, a una referència absoluta, els valors esdevenen estàtics
i no es modifiquen en funció de variables.
1.7 Afegir automàticament llistes i sèries
Podeu veure les llistes predefinides de què disposeu a Eines \Opcions \OpenOf-
fice.org Calc \Ordena les llistes. En aquesta mateixa finestra, també podeu crear
noves llistes personalitzades.
Dins una cel·la, comenceu a escriure un nom de la llista, no cal que sigui la paraula
completa. A continuació, seleccioneu la cel·la i estireu del vèrtex inferior dret cap
a la direcció que vulgueu: cap a la dreta, cap avall... Automàticament s’ompliran
les cel·les amb els noms de la llista predefinida que l’OpenOffice.org ha reconegut.
Les llistes predefinides de l’OpenOffice.org es mostraran en l’idioma que hàgiu

indicat a Eines \Opcions \Configuració de la llengua.
Per fer sèries aritmètiques, seleccioneu dos o més cel·les veïnes que continguin
valors. A continuació, arrossegueu estirant del vèrtex inferior dret i les cel·les
s’ompliran amb la sèrie que l’OpenOffice.org, seguint una lògica aritmètica, hagi
reconegut.
Podeu definir més sèries a Edita \Emplena \Sèries... (figura 1.21).
Fig u ra 1. 21 . Emplenar sèries
Primer, seleccioneu les cel·les que voleu emplenar, a continuació, a la finestra

Emplena la sèrie, indiqueu el valor inicial, el valor final, l’increment... Feu clic
a D’acord i s’ompliran les cel·les amb la sèrie que heu configurat (figura 1.22).
Fig ura 1 .22 . Omplir una selecció de cel·les amb una sèrie
1.8 Donar format a les cel·les seleccionades d’un full de càlcul
Per seleccionar tota una columna, feu un clic a la casella on es troba la lletra del
seu nom. Per seleccionar tota una fila, feu un clic a la casella on es troba el número
que la identifica. La columna o la fila seleccionades mostren el fons blau.
• Modificar l’amplada de columnes i l’alçada de files
Podeu modificar l’amplada de les columnes (figura 1.23) o l’alçada de les files
situant el cursor a l’encapçalament de les columnes o de les files i arrossegant la
línia.
Fi g ura 1. 2 3 . Modificar
l’amplada de les columnes
Si a la capçalera feu doble clic sobre la línia, la columna automàticament s’adapta

a l’amplada òptima, la de la cel·la més plena. El mateix passa amb les files, que
s’ajusten a l’alçada òptima.
També podeu modificar l’amplada de la columna i l’alçada de fila seleccionada a

través dels menús Format \Columna i Format \Fila (figura 1.24).
F igu ra 1 .2 4 . Modificar l’amplada o l’alçada de columnes i files
Us suggereixen una amplada o una alçada òptima, respectivament, per a la

columna o fila seleccionada, en funció del contingut que heu introduït a les cel·les.
Una altra possibilitat és especificar l’amplada o l’alçada que desitgeu en cm. Tam-
bé podeu fer que una columna o una fila no es mostrin temporalment.Evidentment,
és suficient seleccionar una cel·la per modificar les mides de tota la fila o tota la
columna on pertany la cel·la.
1.9 Afegir columnes i files noves
Per afegir una columna nova, aneu a Insereix \Columnes. La columna nova
se situa a l’esquerra de la cel·la activa i desplaça columnes cap a la dreta. Si
seleccioneu diverses columnes, s’insereix el mateix nombre de columnes noves
que heu seleccionat.
Per afegir una fila nova, aneu a Insereix \Files. La fila nova se situa a sobre de la
fila seleccionada i desplaça files cap avall. Si seleccioneu diverses files, es creen
tantes files noves com heu seleccionat.
També podeu inserir files o columnes noves seleccionant la fila o la columna i

desplegant el menú contextual amb el botó dret del ratolí.
1.10 Unir cel·les
Fent clic a la icona Fusiona les cel·les o anant al menú Format \Fusiona les
cel·les, podeu unir les cel·les veïnes seleccionades en una sola cel·la. Un missatge
us pregunta: ”¿Voleu moure el contingut de les cel·les amagades a la primera
fila?”. Si contesteu afirmativament, es mostrarà tot el contingut introduït a les
cel·les.
Podeu desfer l’acció seleccionant la cel·la unida i desmarcant l’opció Fusiona les
cel·les. Fusiona les cel·les
1.11 Suprimir cel·les
Per suprimir cel·les, primer les heu de seleccionar. Situeu-vos a sobre i feu
clic amb el botó dret. Al menú contextual, escolliu si voleu eliminar només el
contingut, o bé les cel·les seleccionades (figura 1.25).
També podeu accedir a aquesta opció des del menú Edita \Suprimeix els contin-
guts i Edita \Suprimeix les cel·les.
Uns diàlegs us presentaran opcions sobre com s’ha d’eliminar el contingut o les
cel·les.
F ig ura 1. 2 5 . Menú contextual d’e-

liminar cel·les
1.12 Alinear el contingut de les cel·les
Per defecte, quan a una cel·la introduïu contingut, el text se situa a l’esquerra i les
xifres se situen a la dreta.
Podeu canviar l’alineació per defecte seleccionant les cel·les i fent clic amb el
botó dret. Al menú contextual, escolliu l’opció Formata les cel·les (figura 1.26).
També hi podeu accedir des del menú Format \Cel·les... La finestra que s’obre us
permet configurar moltes opcions de format. Feu un clic a la pestanya Alineació.
Fig u ra 1 . 2 6 . Escollir opcions per alinear el contingut de les cel·les
A Horizontal, escolliu si voleu alinear a l’esquerra, dreta, centre, justificat...
A Vertical, escolliu si voleu alinear el text de manera que se situï a la part superior,
central o inferior d’una fila.
A Direcció d’escriptura teniu l’opció d’inclinar la selecció amb l’angle que

indiqueu. Marcant l’opció Apilat verticalment, el contingut de la cel·la, lletres o
nombres, s’haurà de llegir de dalt a baix.
1.13 Donar format als números
Per donar format als números, primer seleccioneu les cel·les on voleu aplicar el
format, a continuació, aneu al menú Format \Cel·les i, a la finestra Atributs de
les cel·les, feu clic a la pestanya Nombres (figura 1.27). També hi podeu accedir
fent clic amb el botó dret sobre la selecció i escollint l’opció del menú contextual
Formata les cel·les.
Podeu escollir diferents categories de la llista (data, hora, monedes, percentat-

ges...) i indicar el nombre de decimals que voleu que es mostri, si voleu que els
valors negatius es mostrin de color vermell...
A la part central dreta de la finestra, obteniu una previsualització d’un número

seleccionat amb el format escollit.
Fi g ura 1 .27 . Format dels nombres
A la barra de format, a sota de la barra d’eines, trobeu unes icones per donar format
als números de les cel·les seleccionades (taula 1.1).
Taul a 1. 1. Formats de números

Icona Format numèric
Moneda
Icona Format numèric
Percentatge
Estàndard
Afegeix una posició decimal
Suprimeix una posició decimal
1.14 Donar format a les cel·les: font, color de la font, color de fons,
marc...
Primer, seleccioneu les cel·les on voleu aplicar el format i, a continuació, aneu al

menú Format \Cel·les. També hi podeu accedir fent clic amb el botó dret sobre
la selecció i escollint l’opció Formata les cel·les del menú contextual. S’obre la
finestra Atributs de la cel·la. Podeu escollir:
• Format dels números, com s’ha comentat abans.
• Font: tipus de lletra, estil i mida. Mostra una previsualització a la mateixa

finestra.
• Efectes de font: diferents tipus de subratllat, color del subratllat, tipus de

ratllat, color de la font, relleu, contorn, ombra... Mostra una previsualització
a la mateixa finestra.
• Alineació, com s’ha comentat abans.
• Marc: disposició de les línies, estil, distància del text...
• Fons: escollir entre 91 colors. Mostra previsualització.
• Protecció de cel·la: segons les opcions que escolliu, configura, per a la cel·la
o cel·les seleccionades, que no es puguin fer canvis, que no es mostrin les
fórmules, que no s’imprimeixin... Per introduir una contrasenya, aneu a
Eines \Protegeix document.
1.15 Formatació condicional
Aquesta opció permet que, si es dóna una condició determinada, es ressalti el valor
amb el color, format... que indiqueu.
Primer, cal que creeu un estil nou per al format condicional. Feu un clic a la icona
de l’estilista.
Icona de l’estilista
També podeu anar al menú Format \Estils i formatació per fer que es mostri la
finestra de l’estilista (figura 1.28).
F igur a 1. 28 . Finestra de l’estilista
Ja només queda indicar quina és la condició o quines són les condicions (figura
1.29). Seleccioneu les cel·les on voleu aplicar un format condicional i aneu al me-
nú Format \Formatació condicional. S’obrirà el diàleg Formatació condicional.
En el vostre cas, heu indicat que, quan el valor de la cel·la sigui inferior o igual a
100, s’apliqui el format que abans heu creat.
Fig u ra 1. 29 . Indicar les condicions de format
1.16 Afegir un diagrama
A partir de les dades d’un full de càlcul, podeu crear un gràfic.

Primer, seleccioneu les cel·les que s’inseriran al gràfic. Si voleu seleccionar cel·les
que no són veïnes, utilitzeu la tecla Control per sumar. Per seleccionar tota una
columna, feu clic sobre la lletra amb el seu nom. Per seleccionar tota una fila, feu
clic sobre la xifra que la identifica.
A continuació, activeu la icona de la barra d’eines Diagrama, o bé aneu al menú

Insereix \Diagrama....
Diagrama
A continuació apareix automàticament el gràfic corresponent a la selecció feta i al
mateix temps, s’obre la finestra de l’Auxiliar de diagrames. L’auxiliar consta de
quatre finestres de diàlegs on podeu anar indicant les característiques del diagrama
(figura 1.30).
F igu r a 1. 3 0 . Escollir un tipus de diagrama
Al primer diàleg, es mostren els tipus de diagrama i apareix remarcat el diagrama

que el programa ha fet per defecte amb les cel·les seleccionades. Si voleu canviar
el tipus de gràfic només heu de fer clic sobre l’opció desitjada. Automàticament
veureu el canvi reflectit en el diagrama.
Al segon diàleg, es mostren totes les cel·les que heu seleccionat. Marqueu si voleu
que les etiquetes que informen dels conceptes (nom dels continguts) siguin els de
la primera columna seleccionada, els de la primera fila o les dues opcions i també
si voleu la sèrie de dades en files o en columnes (figura 1.31). Feu clic al botó
Següent.
F igu r a 1. 3 1 . Interval de dades

En el tercer diàleg, podeu modificar l’interval de dades (figura 1.32): suprimir

sèries, afegir sèries i indicar l’interval per a la categoria de l’eix (és a dir, els
rètols que portarà l’eix de categories).
Fig u ra 1. 32 . Modificar les sèries de dades
En l’últim diàleg, podeu escriure el títol del gràfic i els títols dels eixos (si en
voleu), indicar si voleu que es mostri la llegenda i, si és el cas, marcar-ne la posició.
En les tres últimes finestres de diàleg podeu tornar enrere, continuar endavant o
finalitzar (figura 1.33).
F ig ura 1. 3 3 . Modificar els elements del diagrama
Finalment, feu clic al botó Finalitza. Si l’aspecte del diagrama no us acaba de

convèncer, no us preocupeu, ja li donareu format.
El diagrama està vinculat al full de càlcul. Si canvieu algun valor al full, també es
modifica al diagrama.
1.17 Canviar el format del diagrama
Fent un sol clic (figura 1.34), es mostren uns tiradors verds que permeten canviar
la mida del diagrama.
També es mostra el símbol que permet moure el diagrama per canviar-lo de lloc.
Fig u ra 1 . 3 4 . Selecció amb un clic
Moure el diagrama
Al menú contextual, accediu a les opcions que es mostren en la figura 1.35.
F ig ura 1. 3 5 . Menú contextual
Fent doble clic (figura 1.36), el diagrama mostra una línia grisa al voltant amb uns
punts negres.
F igu ra 1 .3 6 . Selecció amb doble clic
A més de les opcions anteriors de canvi de mida i de lloc, aquesta selecció activa
els menús, la barra d’eines i el menú contextual per donar format al diagrama.
Fent un sol clic sobre algunes de les icones de la barra de format, canviareu
automàticament l’aspecte del diagrama. Altres icones us permeten modificar el
tipus de diagrama, canviar manualment els valors de les entrades... (figura 1.37).
F igu r a 1 . 37 . Barra d’eines per do-

nar format al diagrama
Si el gràfic està seleccionat amb la vora grisa visible (doble clic) i moveu el cursor
lentament amb el ratolí sobre les diferents parts del gràfic, veureu com van sortint,
en finestretes de fons groc, els noms d’aquestes parts: Títol principal (és el títol),
Àrea del diagrama (és el fons de la finestra gràfica) i Llegenda. Cadascuna
d’aquestes parts és independent i pot ser modificada fent servir uns menús que
surten en prémer el botó dret del ratolí, havent-les seleccionat prèviament.
També podeu modificar les característiques del gràfic des de la barra de menús.
En el menú Insereix trobareu les opcions que es mostren en la figura 1.38.
Figu r a 1. 38 . Menú Insereix
En el menú Format trobareu les opcions que es mostren en la figura 1.39.
Figu r a 1. 3 9 . Menú Format

Exemples de diagrames (figura 1.40 i figura 1.41):
Fig u ra 1 . 4 0 . Exemple de format aplicat a un diagrama de sectors
Fig u ra 1 . 4 1 . Exemple de format aplicat a un diagrama de barres
1.18 Configurar per imprimir o exportar a PDF. Donar format a la

pàgina
Per donar format a les pàgines d’un llibre, aneu al menú Format \Pàgina. Una
manera més pràctica per aplicar el format de pàgina és treballar amb el mode
previsualització de la pàgina. Així, podreu veure directament el format que
apliqueu a la pàgina i com es mostrarà quan l’imprimiu en un full o l’exporteu
en format PDF.
Feu un clic a la icona previsualització de la barra d’eines.

Previsualització
A la pantalla del mode previsualització, feu un clic al botó Formata la pàgina
o aneu al menú Format \Pàgina. S’obrirà la finestra Estil de la pàgina: Per
defecte, que us permet configurar les opcions de la pàgina (figura 1.42).
Fi gura 1 .42 . Diàleg per donar format a la pàgina
• Organitzador es refereix a l’estil que esteu modificant. En el vostre cas,

esteu modificant l’estil Per defecte de la finestra Estil i formatació. Si
teniu creats més estils, també els podeu aplicar a la pàgina i modificar-los
en aquest mateix diàleg.
• Pàgina permet indicar el format de paper, l’orientació, els marges, com s’ha
d’ubicar el contingut al full...
• Vores permet configurar el marc que limita la pàgina: disposició de les

línies, estil, color...
• Fons permet escollir un color de fons per la pàgina.
• Capçalera: a través dels botons Opcions i Edita, permet incloure un

encapçalament al llibre.
• Peu de pàgina: a través dels botons Opcions i Edita, permet incloure un

peu de pàgina al llibre.
• Full permet marcar o desmarcar els elements que s’imprimiran: quadrícula,

imatges, diagrames, fórmules... També permet indicar l’ordre de les
pàgines.
Als menús Arxiu \Configuració de la impressora i Arxiu \Imprimir, podeu

acabar de configurar les propietats i opcions d’impressió.
Bases de dades
Els continguts del present material es basen en l’obra Bases de datos
en la enseñanza de Delgado, J.M.; Osset Martín, F.J. (coord.).
Ministerio de Educación, Instituto de Tecnologías Educativas.
Adaptació de continguts: M. Carme Palau Matamoros, Núria Salvadó Granel
Aplicacions ofimàtiques Bases de dades
Índex
Introducció 5
1 Disseny i creació de bases de dades 9

1.1 Introducció al LibreOffice Base . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.2 Components essencials d’una base de dades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2.1 Taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2.2 Consultes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2.3 Formularis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2.4 Informes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3 La importància de planificar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.4 Sobre LibreOffice Base . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.5 La primera base de dades amb LibreOffice . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.6 L’entorn de LibreOffice Base . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.7 Obrir bases de dades existents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
2 Taules 21
2.1 Creació de taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
2.2 Camps de la taula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
2.3 Tipus de dades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
2.4 Propietats dels tipus de dades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
2.5 Camps clau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
2.6 Creació d’un índex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.7 Importació de taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
2.8 Edició de dades en taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.8.1 Afegir dades a una taula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.8.2 Característiques interessants del mode Edició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
2.8.3 Eliminar registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
2.8.4 Duplicar registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.9 Cercar informació en una taula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.10 Ordenació bàsica de dades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
2.11 Autofiltre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
2.12 Modificar l’aparença d’una taula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
2.13 L’assistent per a taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.14 Relacions entre taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2.14.1 Concepte de relació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2.14.2 Tipus de relacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2.14.3 Establir relacions entre taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
2.14.4 Configurar relacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
Aplicacions ofimàtiques Bases de dades
3 Consultes: definició i tipus 47

3.1 Funcions amb consultes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
3.1.1 Navegar pels registres de la consulta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
3.1.2 Cercar un registre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
3.1.3 Ordenar i filtrar registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
3.1.4 Graella de la consulta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
4 Formularis 53
4.1 Assistent per crear formularis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
4.2 Entorn de disseny del formulari: barres i controls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
4.3 Entorn de disseny del formulari: selecció i modificació dels controls . . . . . . . . . . . . . . 65
4.4 Afegir informació a les taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
4.5 Afegir camps al formulari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
4.6 Propietats del formulari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
5 Informes 69
5.1 Assistent per crear informes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
5.2 Entorn de disseny de l’informe: selecció i modificació dels controls . . . . . . . . . . . . . . 74
6 Macros i altres eines 75

6.1 La gravadora de macros . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
6.2 Exportació de dades des de Base . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
6.3 Importació de dades a Base . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
Aplicacions ofimàtiques 5 Bases de dades
Introducció
La gran quantitat d’informació de què disposem és una característica del món ac-
tual. Per això, cal organitzar-la i planificar-la de manera sistemàtica i estructurada.
A l’apartat, “Utilització de bases de dades ofimàtiques”, veureu que el resultat

d’aquest procés de planificació s’estructura en una base de dades i, en el cas de les
bases de dades relacionals, consisteix a fer les tasques següents:
• Decidir quina és la informació a utilitzar.
• Analitzar com es pot agrupar aquesta informació.
• Determinar quines seran les agrupacions que intervindran a la base de

dades.
• Definir quines són les característiques que interessen de cada un dels

elements d’aquestes agrupacions o taules.
• Associar a cada un dels elements anteriors el tipus de valor (numèric,

alfanumèric, gràfic, etc.).
• Analitzar els possibles lligams entre les diferents agrupacions de dades i la

manera d’implementar-ho.
• Estudiar les modificacions oportunes per tal de millorar l’organització duta

a terme.
• Implementar els punts anteriors mitjançant les taules i les relacions entre
elles.
• Obtenir i crear la informació anterior.
La implementació d’aquestes tasques es concreta en la creació d’una base de dades

relacional. Microsoft Access és un gestor de bases de dades relacional: és un
programa que facilita l’ús i la manipulació de les bases de dades, incorporant els
elements i les eines que possibiliten la recerca, la modificació de dades, la relació
de dades, la visualització i la impressió de dades, etc.; en definitiva, la utilització
de dades.
La gestió de la informació també requereix un conjunt d’aplicacions ofimàtiques

que proporcionen documents en diferents formats. A l’apartat, “Integració
d’aplicacions ofimàtiques”, veureu que el nombre d’aplicacions i formats diferents
que es fan servir en l’actualitat, tant en el món empresarial com privat, és tan gran i
divers que per això les mateixes aplicacions ja incorporen eines per integrar dades
procedents d’altres aplicacions.
Amb la integració d’aplicacions ofimàtiques es poden aprofitar dades emmagatze-

mades en moltes aplicacions i formats i, convertint-les als formats adequats, poden
ser tractades en altres aplicacions.
En aquesta unitat, “Tractament de dades i integració d’aplicacions”, us aconsellem

que primer llegiu els continguts, on es detallen els procediments per treballar amb
una base de dades i per integrar diferents aplicacions ofimàtiques. A continuació
és recomanable que feu els exercicis d’autoavaluació i, sobretot, no deixeu de fer
les activitats, ja que considerem que són un element imprescindible per al vostre
autoaprenentatge.
1. Elabora documents amb bases de dades ofimàtiques descrivint i aplicant

operacions de manipulació de dades.
• Identifica els elements de les bases de dades relacionals.

• Crea bases de dades ofimàtiques.
• Utilitza les taules de la base de dades (inserir, modificar i eliminar
registres).
• Utilitza assistents en la creació de consultes.
• Utilitza assistents en la creació de formularis.
• Utilitza assistents en la creació d’informes.
• Realitza recerca i filtratge sobre la informació emmagatzemada.
• Crea i utilitza macros.
1. Disseny i creació de bases de dades
Una base de dades és un conjunt de dades ordenades segons certes regles i criteris.
Si a aquesta definició li afegim el concepte de gestor de bases de dades ens trobem
davant d’una aplicació que permet emmagatzemar de forma ordenada qualsevol
tipus d’informació, així com accedir i recuperar aquestes dades aplicant diferents
filtres i criteris de selecció. I és en aquesta última part en la qual resideix la
veritable raó de ser de les bases de dades: en les possibilitats de recuperar només
la informació que necessitem en cada moment, ordenar i fins i tot aplicar-hi
operacions aritmètiques.
Insistint en el concepte de conjunt ordenat de dades, podem trobar un exemple

bastant clar en la diferència existent entre un munt de números de telèfon i adreces
en trossos de paper o tenir-ho organitzat en una agenda. En ambdós casos tenim la
mateixa informació, però mentre que en el primer cas, trobar un número de telèfon
pot portar bastant temps, en el segon cas, el treball es pot reduir a uns pocs segons.
La diferència es troba en la manera com la informació està emmagatzemada i
organitzada.
En l’actualitat, les bases de dades són el pilar fonamental sobre el qual es

sustenten la majoria dels sistemes informàtics.
Tot, pràcticament tot, es troba emmagatzemat en bases de dades. Algunes

tan complexes com els sistemes administratius públics: sanitat, hisenda, etc,o
tan senzilles com la gestió de reparacions del taller mecànic on arreglem el
nostre cotxe, o la gestió d’un começ amb els seus clients, proveïdors, articles,
treballadors, etc.
1.1 Introducció al LibreOffice Base
El LibreOffice Base és un sistema gestor de base de dades (SGBD) que permet,

d’una banda crear les pròpies bases de dades o bé obrir sistemes d’altres fabricants.
Entre les principals característiques d’aquesta aplicació podríem destacar-ne:
• Com la resta de la suite d’ofimàtica es tracta d’una aplicació dissenyada sota

les normes del programari lliure.
• El sistema gestor de base de dades (SGBD) que s’utilitza es denomina HSQL

i està basat en Java.
• Inclou una gran quantitat d’assistents i vistes que fan més fàcil el treball a
totes aquelles persones que disposen de coneixements limitats sobre bases
de dades.
1.2 Components essencials d’una base de dades
En pràcticament qualsevol base de dades actual hi ha quatre elements essencials:

taules, consultes, informes i formularis. Tots són indispensables i necessaris.
• Taules: són estructures formades per camps i registres que permeten

emmagatzemar la informació. Sense taules es pot dir que la base de dades
no existeix, ja que la resta de components en depenen.
• Consultes: tenen com a propòsit principal recuperar la informació que

contenen les taules. Aquestes permeten filtrar informació i mostrar només
aquelles dades que ens interessen en cada cas.
• Formularis: faciliten principalment la tasca d’introduir informació a les

taules. Quan hem d’introduir poques dades ho fem directament a les taules
però si són moltes dades les que s’han d’introduir és millor fer-ho a través
del formulari.
• Informes: per obtenir còpies impreses de les nostres dades, utilitzarem els
informes, tot permetent fer operacions d’agrupament, suma i càlcul amb les
dades.
Aquesta és una definició molt bàsica de cada un dels elements que formen part
d’una base de dades però suficient per començar a familiaritzar-vos amb aquests
conceptes.
1.2.1 Taules
Dins d’una base de dades, la informació s’emmagatzema i s’organitza en taules.

La figura 1.1 en mostra un exemple.
F igu r a 1. 1 . Taula
A cada taula trobareu una sèrie de files i columnes. Les files d’una taula d’una
base de dades s’anomenen registres i les columnes, camps.
Totes les dades que apareixen en un registre es refereixen a un mateix individu

i totes les dades que apareixen en un camp es refereixen a un tipus d’informació
igual sobre l’individu. La intersecció d’un registre amb un camp s’anomena dada.
1.2.2 Consultes
Les consultes tenen com a propòsit recuperar la informació emmagatzemada en

les taules. Amb aquesta breu descripció podríem pensar ’per què no la mirem
directament a les taules?’ Doncs bé, l’avantatge es troba en la possibilitat que
ofereixen les consultes de filtrar la informació i mostrar només aquelles dades que
interessin en cada cas.
Per exemple, imagineu que teniu una enorme base de dades amb centenars de
clients i resulta que necessiteu saber els que resideixen a Tarragona per facilitar al
vostre comercial la planificació de la ruta de visites.
En aquest cas, la solució és crear una consulta per obtenir només aquells clients
de Tarragona, tal com es pot observar a la figura 1.2
Una altra de les característiques importants de les consultes és que podeu utilitzar
més d’una taula per mostrar dades relacionades. Això és així gràcies al fet que
Base és un sistema de bases de dades relacional.
F ig ur a 1. 2. Consulta
Les consultes es formen a partir de diferents expressions que permeten

relacionar-vos amb la base de dades per extreure informació d’una o diverses
taules. Aquestes expressions es creen utilitzant la interfície de disseny de
consultes i els assistents de LibreOffice Base, que serveixen com a pont entre
el llenguatge intern de Base, o SQL, i els vostres propòsits.
1.2.3 Formularis
Els formularis ajuden principalment en tasques d’introducció d’informació. Quan

es tracta d’incloure poques dades podeu fer-ho directament sobre les taules, però
quan el volum és important, aquest mètode es torna poc eficaç. Per resoldre aquest
problema, els formularis permeten incloure dades de forma molt més intuïtiva i
senzilla.
A la figura 1.3 podeu veure un exemple de formulari.
A més, i tal com passa amb les consultes, els formularis també permeten treballar
simultàniament sobre diverses taules d’una base de dades.
F igu r a 1. 3 . Formulari
Un aspecte menys conegut dels formularis, però molt útil en alguns casos, és
la recerca d’informació. LibreOffice Base permet utilitzar les eines de cerca
també sobre els vostres formularis.
1.2.4 Informes
Els informes tenen com a objectiu proporcionar les eines necessàries per obtenir
una còpia impresa de les dades existents en una base de dades. Tot i això,
existeixen altres possibilitats tan interessants com la generació d’arxius en format
PDF. Habitualment, els informes se solen fer a partir dels resultats obtinguts
de l’execució de consultes. D’aquesta manera es combina la possibilitat de
seleccionar només les dades que desitgeu que ens ofereixin les consultes amb
l’avantatge d’imprimir que tenen els informes.
La figura 1.4 mostra l’aparença típica d’un informe creat amb LibreOffice Base.
Tal com podeu comprovar el seu aspecte és molt similar als arxius de text creats
amb Writer. Aquesta opció permet aprofitar els vostres coneixements amb Writer
i aplicar-los en el disseny de formularis amb Base.
F ig ur a 1. 4. Informe
Base denomina a cadascun dels elements que hem descrit objectes de la base
de dades.
A la figura 1.5 es pot veure a la part esquerra de la interfície de l’aplicació els

accessos disponibles per a la creació de taules, consultes, formularis i informes.
F igu r a 1. 5 . Objectes
1.3 La importància de planificar
Abans de començar a treballar en una nova base de dades, és imprescindible

realitzar un procés previ de planificació i organització del treball.
Quan treballeu amb bases de dades relacionals és habitual distribuir la informació

en diferents taules vinculades entre si. Aquesta característica obliga a un procés
de planificació i disseny previ per obtenir el resultat esperat. Penseu què voleu
emmagatzemar a la base de dades, quines dades necessiteu recuperar i, en
definitiva, determineu el propòsit final del projecte per establir uns fonaments prou
sòlids.
Per això és convenient agafar llapis i paper per fer-nos un petit esbós del que serà
Per començar, establiu l’estructura de la base de dades.
prioritats i enumereu les
funcionalitats principals que
desitgeu obtenir de la base
de dades. • En primer lloc heu de tenir clara la finalitat del projecte, ja que serà
determinant per crear les taules necessàries i, en definitiva, l’estructura de
la base de dades més adequada.
• Enumereu les taules que necessiteu. Per exemple, si esteu dissenyant una
base de dades per un petit negoci, probablement necessitarà una taula de
clients, una altra de proveïdors, una altra de comandes, etc.
• Un cop presa la decisió sobre les taules, passeu a determinar quina serà la
informació que contindrà cada taula. Seguint amb l’exemple anterior, per
la taula de clients necessitarà el nom, l’adreça, el telèfon, la persona de
contacte, etc.
• Posteriorment, heu de pensar quina relació s’establirà entre les diferents

taules. Per exemple, està clar que entre la taula de comandes i la taula de
proveïdors hi haurà una relació.
• Per últim, també caldrà pensar en els elements que necessitareu com ara
consultes, formularis o informes.
Veiem ara uns exemples per il·lustrar la importància de realitzar una bona planifi-
cació. Veureu destacades certes paraules que considerem que són les més bàsiques
per cadascun dels diferents projectes.
Exemple d’una base de dades per portar un inventari
Podríem utilitzar una base de dades com a suport per realitzar un inventari de tots els
ordinadors de l’empresa, impressores, taules, dispositius de projecció i qualsevol altre
element que formi part del mobiliari de l’empresa. En aquest cas necessitaríem taules en
les quals guardar la descripció i la quantitat de cada un d’aquests objectes, així com la seva
ubicació. Per això últim, necessitareu crear una taula que contingui tots els departaments,
i altres estances de l’empresa, que continguin materials susceptibles de ser inclosos en
l’inventari. Els inventaris i catàlegs de material en general són susceptibles de gestionar-se
mitjançant bases de dades. Una base de dades és una bona solució per realitzar aquesta
gestió.
Exemple d’una base de dades per controlar les activitats d’un petit videoclub
Podríem utilitzar una base de dades per gestionar aquest negoci. En aquest cas
necessitaríem taules en les quals guardar les dades dels socis: nom, adreça, DNI, data
d’alta, etc. Necessitareu també crear una taula que contingui totes les pel·lícules: títol,
categoria, número de la pel·lícula, sinopsi, director, etc. Una taula categoria, en la qual
podríeu establir el preu de lloguer, si és d’aventures, infantil, d’acció o ciencia ficció, etc.
També faria falta una taula lloguer, en la qual, entre d’altres, podríeu enregistrar les
diferents informacions sobre les pel·lícules llogades: número de lloguer, número de soci,
número de pel·lícula, data de lloguer, si ha estat tornada o no, estat de devolució, etc.
Exemple d’una base de dades per gestionar un despatx d’administració de finques
En primer lloc necessitareu una taula en la qual pugueu especificar les diferents
comunitats que gestioneu. Això suposarà tenir informació del CIF, nom, domicili, propietari,
president, etc. També és convenient tenir en la vostra BD una taula que pugui recollir
les despeses que generen les diferents comunitats. És necessari també una taula
d’ingressos per tenir constància de les aportacions dels propietaris. I una taula on pugueu
tenir tota la informació rellevant de cada propietari. Quina és la taula que pot agrupar
tota aquesta informació?. Possiblement necessitareu una taula comodí relació-propietari-
comunitat que us permeti establir les relacions entre totes les taules.
Exemple d’una base de dades d’una empresa amb sucursals
Una possibilitat prou correcta seria tenir les taules dels articles, en les quals podríeu indicar
les característiques del producte que comercialitzeu, l’estoc que teniu, quin proveïdor el
subministra, etc. Necessitareu una taula de zones per indicar on s’ubiquen els vostres
clients. Quines taules penseu que falten? Treballadors, amb les seves dades personals,
zona comercial, vendes en la qual pugueu relacionar les vendes realitzades i quin
comercial n’és el responsable, quins articles ha venut, etc. Per acabar, una taula amb
els proveïdors, en la qual pugueu indicar, a part de les dades necessàries, l’article que us
subministra.
Com podeu observar pràcticament no hi ha cap aspecte al qual no es puguin aplicar

les bases de dades. Tot i això, cal dir que moltes vegades no hi ha una solució
única en el moment de planificar una base de dades ja que dependrà molt de les
necessitats d’informació que hi hagin. Després de llegir els
paràgrafs anteriors, veiem
que la nostra base de dades
Cal concretar una mica més. Les dades dels clients, quines són? Evidentment ha de contenir unes taules
de dades que seran les que
hem d’incloure nom i cognoms. I la seva adreça? No, si no pensem enviar-los disposaran de la informació
que necessitem gestionar.
correspondència. El seu número de telèfon? Sí, si preveiem que els haurem
d’avisar d’un enviament de mercaderia o de qualsevol altra circumstància. Persona

de contacte, CIF, forma de pagament, crèdit concedit, condicions de ports, etc?
Totes aquestes preguntes, i més, són les que us heu de fer abans de començar a
treballar amb una base de dades.
Una bona idea pot ser fer un esquema en paper anotant les dades que
voleu utilitzar i les tasques que voleu que realitzi la base de dades: llistat
de clients, articles que pertanyen a una determinada categoria, proveïdors,
etc. D’aquesta manera resultarà més senzill concretar la informació que
necessitem emmagatzemar-hi.
És convenient, també, estudiar l’estructura resultant per tal de poder detectar

possibles errors. Insistim en què una bona planificació farà molt més fàcil el treball
amb la base de dades. I el més important, evitarà que haguem de fer canvis sobre
l’estructura de taules, quan aquestes ja continguin informació.
1.4 Sobre LibreOffice Base
LibreOffice Base és un sistema gestor de base de dades (SGBD) i, com a tal, permet
administrar grans quantitats d’informació de forma ràpida i senzilla. També es
tracta d’una aplicació gratuïta i en català que es pot descarregar des del seu web.
Entre les principals característiques de LibreOffice Base podríem destacar-ne:
• Permet tant crear les nostres pròpies bases de dades com obrir aquelles
creades per altres persones.
• És programari lliure, com la resta de la suite LibreOffice.
• El sistema gestor de base de dades (SGBD) que utilitza Base s’anomena

HSQL i està escrit utilitzant llenguatge Java, oferint, entre d’altres, l’avan-
tatge de ser multiplataforma. És a dir, es pot executar en diferents entorns
com Linux o Windows sense que sigui necessari alterar res en els nostres
projectes.
• Inclou un gran nombre d’assistents i vistes per fer més fàcil la feina a totes
aquelles persones que disposin de coneixements limitats sobre bases de
dades.
• Per projectes senzills és possible accedir directament a fitxers DBase.

També permet obrir bases de dades Access, text pla, mysql, DAO o, fins
i tot, Oracle. O bé qualsevol altra base de dades a partir de les interfícies
ODBC o JDBC.
• Des de Base, podem accedir a la informació existent en agendes compatibles

amb LDAP, Outlook i, per descomptat, Mozilla.
Hi ha una relació estreta entre LibreOffice i Java. Aquest element resulta

imprescindible per dur a terme certes operacions dins del programa però, a
Base, la situació és molt més crítica ja que si no tenim instal·lada la màquina
virtual de Java pràcticament no funciona.
1.5 La primera base de dades amb LibreOffice
Per crear una nova base de dades, LibreOffice ho posa bastant fàcil amb l’Auxiliar
per a bases de dades que apareix després d’obrir l’aplicació o intentar crear una
base de dades des de qualsevol altra aplicació de LibreOffice. L’aspecte d’aquest
quadre de diàleg es pot comprovar a la figura 1.6.
F ig ur a 1. 6. Assistent de creació de base de dades
Pràctica d’accés a base de dades
Executeu els següents passos per accedir a una base de dades:
1. Feu clic a Inici / Programes / LibreOffice.org / LibreOffice.org Base si encara no heu iniciat el
programa o utilitzeu l’opció Arxiu / Nou / Base de dades si us trobeu dins l’entorn de qualsevol
altra aplicació de LibreOffice.
2. Dins del quadre de diàleg Assistent per a bases de dades apareixen diverses possibilitats:
Crear una nova base de dades, Obrir una base de dades ja existent o connectar amb una
base de dades existent. En aquests moments interessa crear una nova base de dades. Feu
clic en ella i premeu el botó Següent.
3. Un cop completat el pas anterior, en la següent finestra, que es veu a la figura 1.7, trieu
entre registrar o no la base de dades. Si decidiu registrar-la, estarà disponible com a origen
de dades per a altres projectes de LibreOffice (Write, Calc, Impress) amb tan sols recórrer
a la comanda Veure / Fonts de dades de Writer, Calc ... La figura 1.8 mostra l’aspecte
de Writer després d’utilitzar aquesta característica. En canvi, si no voleu aprofitar aquesta
opció i preferiu no registrar la base de dades, només estarà disponible des del propi arxiu de
LibreOffice Base.
4. Una altra de les opcions que podeu marcar és la casella que permet obrir la base de dades
en mode edició. Aquesta opció serà la més habitual per començar a treballar amb la base de
dades immediatament.
5. En prémer Finalitzar apareix la finestra Desa, en la qual triareu un nom i una ubicació per a la
base de dades que esteu creant. En aquest cas, a la nova base de dades li donareu el nom
de base1.odb.
F igu r a 1 . 7 . Registrar la base de dades
F igu r a 1 . 8 . Enllaçar Writer i base de dades
1.6 L’entorn de LibreOffice Base
Encara que Base és un component de LibreOffice.org, el seu aspecte difereix

lleugerament de la resta d’aplicacions de la suite. La figura 1.9 mostra l’entorn
del programa després de crear o obrir una base de dades amb l’assistent.
Figur a 1. 9. Entorn de base de dades
Dins de l’entorn de Base podeu distingir tres parts, a més de les típiques barres
d’eines i de menús que ja coneixeu. Al marge esquerre trobeu accessos per
als objectes de la base de dades: taules, consultes, formularis i informes. Ara,
fixeu-vos en l’àrea situada a la dreta i comproveu com apareix dividida en dues
seccions: la superior permetrà accedir ràpidament a les tasques disponibles per
a cada objecte com ara crear taules, afegir consultes, dissenyar formularis, etc.
S’anomena igualment Tasques. Mentre que la part inferior mostrarà els elements
disponibles per a l’objecte seleccionat en cada cas: taules, formularis ... Situeu el ratolí sobre
qualsevol de les tasques
disponibles i a la dreta
n’apareixerà una breu
descripció.
1.7 Obrir bases de dades existents
LibreOffice Base també permet obrir arxius de bases de dades ja creats tant del
propi programa com de tercers. En aquest últim cas podeu treballar amb bases de
dades Access, Paradox, dBase...
Per obrir un arxiu de bases de dades creat prèviament heu de marcar l’opció Obrir
un arxiu de base de dades existent en el primer pas de l’Assistent, per després fer
clic sobre el botó Obrir.
La llista Usat recentment mostra els últims projectes amb els quals heu treballat,
tal com mostra la figura 1.10.
F igu r a 1. 1 0 . Obrir una base de dades existent

2. Taules
Les taules d’una base de dades en conformen l’estructura principal, podríem dir
que es tracta dels fonaments bàsics de l’estructura. Cada taula conté la informació
que utilitzaran la resta d’objectes de la base de dades: consultes, formularis,
informes...
El disseny de les taules ha de ser un procés meditat en el qual heu de tenir en

compte les necessitats i la finalitat a les quals estarà destinada la vostra base
de dades.
2.1 Creació de taules
Hi ha dues formes de crear taules en base, utilitzant l’Auxiliar o bé emprant

l’eina de Disseny de taula. L’assistent ofereix algunes facilitats però també certes
limitacions. És per això que en primer lloc ens decantarem per l’opció de disseny
de taules.
A la finestra Disseny de taula que podem observar a la figura 2.1 hi teniu la típica
barra de menús de LibreOffice.org i a sota una barra d’eines reduïda. Les funcions
s’activaran quan comenceu a introduir informació.
F ig ur a 2. 1. Disseny de taula
2.2 Camps de la taula
Com ja sabeu, l’estructura interna de la taula està formada per camps

com podeu veure a la figura 2.2. Aquests camps determinen el caràcter de la
informació que emmagatzemen i s’identifiquen mitjançant un nom de camp. Per
exemple, en una taula en la qual s’emmagatzemin les dades dels proveïdors, un
camp imprescindible seria el nom del proveïdor, un altre el tipus d’article que
subministra. També podríem incloure la persona encarregada dels contactes, la
forma de cobrament, descomptes que realitza... i així fins a completar tota la
informació que desitgeu emmagatzemar sobre el proveïdor.
F igu ra 2 .2 . Camps
En principi pot ser vàlida qualsevol denominació a l’hora de crear un camp d’una
taula. No obstant això, és convenient complir algunes normes:
• El nom del camp ha de descriure, en la mesura del possible, la informació

que emmagatzema: nom, data, grup, etc.
• Intenteu que no sigui tan curt que no permeti endevinar el seu contingut, ni
tan llarg que resulti incòmode treballar-hi.
• És aconsellable no utilitzar símbols o caràcters especials (guions, espais

en blanc...) que puguin generar problemes amb certes operacions o en
traslladar la base de dades a altres sistemes.
• Trieu amb cura el tipus de dades per optimitzar al màxim la base de dades.
Cal resumir molt el tipus que indica si emmagatzemarem text al camp,
nombres o ambdós.
• No dubteu en utilitzar la columna Descripció per indicar el propòsit de cada

un dels camps.
• El nom dels camps no pot començar per espais ni contenir signes de

puntuació ni claudàtors.
• No poden existir dos camps amb el mateix nom a la mateixa taula.

2.3 Tipus de dades
El tipus de dades determina el caràcter de la informació que conté el camp. No

és el mateix emmagatzemar valors numèrics amb els quals posteriorment podreu
realitzar operacions matemàtiques, que guardar textos com ara els noms dels
articles.
Després d’introduir el nom del camp, cal desplegar el quadre de llista associat
a la columna Tipus de camp. Apareixerà una llarga llista de possibilitats que es
mostren a la figura 2.3.
F igur a 2. 3. Tipus de camp
El tipus de camp limita el contingut que emmagatzemarà i delimita l’espai de

memòria que ocuparà el valor introduït.
Quan es planifica el disseny d’una taula s’ha de pensar bé el tipus de camp que es
vol definir, tenint present el tipus d’informació que s’hi desarà.
Aquí teniu una llista de la principal tipologia de camps amb les seves característi-
ques més importants:
• Enter [INTEGER], nombre enter qualsevol amb capacitat d’emmagatze-

mar 10 dígits.
• Enter minúscul [TINYINT], nombre enter molt petit. Només accepta 3

dígits.
• Enter petit [SMALLINT], nombre enter amb valors que no sobrepassin

els 5 dígits.
• Número fraccionari o decimal [FLOAT], nombre decimal capaç d’emma-

gatzemar valors que no sobrepassin els 17 dígits entre dígits enters i dígits
decimals.
• Número real o decimal [REAL], nombre decimal capaç d’emmagatzemar

valors que sobrepassin els 17 dígits.
• Text [VARCHAR], tipus de camp destinat a cadenes de caràcters la

longitud dels quals no és fixa. La propietat Longitud determina la seva
longitud màxima. Aquest tipus de camp permet escriure qualsevol caràcter
que sigui alfabètic (lletres) o numèric, això sí, no permet fer operacions
numèriques ja que tracta els nombres com si fossin lletres.
• Text [VARCHAR_IGNORECASE], aquest és un tipus de camp semblant

a l’anterior, però es diferencia perquè no s’hi distingeixen majúscules ni
minúscules a l’hora de fer una cerca.
• Text (fix) [CHAR], tipus de camp destinat a cadenes de caràcter de longitud

fixa. Permet que tots els valors d’aquest camp dels diferents registres siguin
iguals en grandària. Normalment s’utilitza per a textos de mida fixa o poc
variable, com per exemple el codi postal, el telèfon, el tractament personal,
textos predefinits...
La longitud màxima del • Memo [LONGVARCHAR], de tipus caràcter destinat a emmagatzemar

tipus Text és de 255
caràcters. Si penseu que el textos de gran longitud com ara comentaris, etc.
camp superarà aquest límit
cal utilitzar el tipus Memo
[LONGVARCHAR]. • Data [DATE], aquest tipus de dades s’utilitza per emmagatzemar dates. El
format de presentació es pot seleccionar a la propietat Format (per exemple
dd/mm/aa).
• Hora [TIME], aquest tipus de dades s’utilitza per emmagatzemar infor-

mació referida a hores. El format de presentació es pot seleccionar a la
propietat Format (per exemple hh:mm:ss).
• Data i hora [TIMESTAMP], combinació de data i hora.
• Si/No [BOOLEAN], aquest tipus de dades, conegut com a booleà, s’utilitza

per emmagatzemar només 2 valors: Si/No, 0/1, true/false.
• Imatge [LONGVARBINAR], permet emmagatzemar fotos, imatges, grà-

fics.
Existeixen altres tipus de camps, com per exemple el tipus [BIGINT], per escriure
valors enters molt grans o [BINARY], per emmagatzemar dades binàries de mida
fixa, però no s’utilitzen tan freqüentment.
2.4 Propietats dels tipus de dades
Cada vegada que trieu un tipus de dada, la part inferior de la finestra de disseny
mostra una tot un seguit d’opcions que permeten ajustar el comportament del
camp a les necessitats de cada situació. A la figura 2.4 podeu veure les propietats
del tipus Text. En aquest cas, cal destacar la segona de les opcions anomenada
Longitud, amb la qual podreu establir la mida màxima de la cadena de caràcters

que contindrà el camp.
F igur a 2. 4. Propietats camp
Hi ha propietats compartides per més d’un tipus de dada i n’hi ha d’altres

d’específiques, només disponibles en alguns tipus de dades. Les més importants
són:
• Valor automàtic: en activar aquesta opció serà LibreOffice Base l’encarre-

gat d’afegir nous valors al camp. Els valors són seqüencials i diferents de
manera que aquesta propietat és especialment útil per associar-la a camps
clau de la base de dades. Només apareix en els camps de tipus Integer.
• Expressió increment automàtic: aquesta propietat apareix automàtica-

ment després de definir l’opció anterior com a Sí. La seva funció és la
d’establir el valor d’increment del camp, d’un en un, de dos en dos, etc.
En general, l’expressió per defecte serà la que utilitzem.
• Longitud: especifica el nombre de caràcters per als camps de tipus text o

la longitud màxima en els tipus numèrics. Les posicions decimals també
compten i es restaran de la mida total.
Truc En situar el cursor

• Xifres decimals: Determina el nombre de valors decimals que volem sobre qualsevol propietat,
Base en mostrarà al marge
emmagatzemar al camp. dret una descripció
detallada.
• Exemple de format: feu clic al botó petit que apareix a la dreta d’aquest
camp per mostrar el quadre de diàleg que podeu veure a la figura 2.5. Hi
podrem definir amb precisió el model de representació per a les dades al
camp. Les possibilitats d’aquest quadre de diàleg són realment interessants.
F igu r a 2. 5 . Opcions format numèric
• Valor per defecte: aquí podeu escriure el valor per defecte que prendrà el
camp després d’afegir un nou registre. Si per exemple en una taula de clients
preveieu que la majoria de registres són de Barcelona, podeu posar aquesta
propietat amb la qual cosa us estalviareu d’introduir aquesta informació de
forma repetida.
• Entrada requerida: si es tria l’opció Sí per a aquesta propietat s’està

obligant l’usuari a introduir una dada en aquest camp. Si no ho feu el registre
no es podrà guardar a la taula.
Les propietats dels camps varien en funció de si el tipus de camp és text,

numèric, data, etc.
2.5 Camps clau
En qualsevol base de dades, els registres inclosos en les diferents taules han
d’estar perfectament identificats i d’això se n’encarreguen les claus. Traslladant
aquest concepte a la vida real, cada ciutadà té un nombre de DNI. Pot haver-hi
dues persones amb el mateix nom i fins i tot cognoms iguals, però totes dues es
diferenciaran pel seu número de DNI, que és únic.
Cada taula ha de contenir almenys un camp que permeti identificar unívocament

cada registre.
Aquest camp pot ser real, com el mateix DNI d’una persona. O pot ser un valor
que ens inventem per aconseguir la mateixa finalitat, com un nombre que s’assigna
automàticament a cada registre, assegurant-vos (realment ho farà Base) que no es
repeteixi. Una altra opció és utilitzar una combinació de camps per identificar els
registres de la taula. Per exemple podríem definir la combinació de nom i cognoms
de la nostra taula per aquesta finalitat. No obstant això, existeix la probabilitat que
hi hagi clients amb el mateix nom i cognoms, cosa que fa que no sigui una clau
del tot vàlida.
És important que abans de tancar la taula definiu un camp clau ja que en cas
contrari no es pot editar el contingut de la taula per afegir registres.
Si necessiteu utilitzar més d’un camp per compondre la clau d’una taula, n’hi
haurà prou amb seleccionar en primer lloc els camps que voleu utilitzar per
després fer clic amb el botó dret i triar l’ordre Clau primària. La forma de
seleccionar més d’un camp és mantenir premuda la tecla CTRL mentre feu
clic a l’espai situat a l’esquerra del camp.
2.6 Creació d’un índex
Un índex és una taula oculta que genera Base en la qual estableix el valor del camp
que està sent indexat i la posició que ocupa a la taula. D’aquesta manera quan
ordeneu per un camp indexat, s’executa aquesta operació de forma molt ràpida. A
més si establiu que l’índex és únic (sense duplicats) Base evitarà que introduïu
valors repetits en aquest camp. Per exemple, en una taula de clients, si afegiu
el camp NIF per a aquest camp podreu definir-lo com un índex únic, i d’aquesta
manera no podreu duplicar a un client el NIF ja existent a la vostra taula.
Per tant, la creació d’índexs en una base de dades com Base és fonamental per
agilitar les operacions de recerca i filtrat de dades a la taula i per evitar errors en
la introducció de dades, tot evitant els registres duplicats.
Per crear un índex que impedeixi introduir dos clients amb idèntic NIF, accediu
al quadre de disseny d’índexs fent clic al botó Índex o bé, a través del menú Botó Índex
Eines/Disseny d’índex. Òbviament, heu d’estar dins del disseny de la taula a la
qual vulgueu afegir índexs (figura 2.6).
F igu r a 2. 6 . Disseny d’índexs
Apareix el quadre de diàleg de Disseny d’índexs (figura 2.7).
F igu r a 2. 7 . Quadre de diàleg
Al tauler esquerre hi apareixen els índexs creats i en el panell dret hi apareixen

els camps que componen cada índex dissenyat i la possibilitat de triar si serà
un índex únic (sense possibilitat de dades duplicades) o un índex amb duplicats.
Observeu com en haver definit com a clau principal el camp Id_Client, Base genera
automàticament un índex únic per a aquest camp. De tal manera, que no pot haver-
hi dos clients amb una mateixa dada en el camp Id_Client.
En definir claus principals en una taula, es genera un índex únic (sense permetre
duplicats) per al camp clau primària (figura 2.8).
Figur a 2. 8. Index clau principal
Per crear un índex únic que impedeixi introduir dos NIF idèntics per a dos clients,
feu clic al botó del quadre de disseny d’índexs.
Botó Quadre de disseny d’índexs
2.7 Importació de taules
LibreOffice Base ens permet importar dades procedents d’altres aplicacions

senzillament copiant i enganxant.
Fi g ura 2 .9. Importació 1

El procediment consisteix a copiar les dades del fitxer d’origen i enganxar-les a la

finestra principal d’una base de dades, tal com es detalla a continuació:
• En primer lloc cal obrir el fitxer d’origen i copiar les dades, tal com mostra
la figura figura 2.9.
• A continuació, cal situar-se a la finestra principal del fitxer de base de

dades on volem fer la importació, fer clic amb el botó dret i escollir l’opció
Enganxa, tal com mostra la figura figura 2.10.
F igu r a 2. 1 0 . Importació 2
• S’obrirà un assistent per a la importació de les dades, tal com mostra la

figura figura 2.11.
• La primera pantalla de l’assistent us permetrà escollir si voleu copiar

l’estructura de la taula i les dades, només l’estructura, és a dir, els diferents
camps però no els registres, o bé només voleu afegir dades. En aquest últim
cas, cal que ja tingueu una taula creada amb la mateixa estructura que la que
tenen les dades que voleu copiar.
• A la mateixa pantalla també podreu escollir si voleu definir una clau

primària. La podeu definir ara o més endavant. Podeu veure les opcions
disponibles en aquesta primera pantalla a la figura figura 2.11.
• Al pas següent haureu de triar quins són els camps que voleu afegir, poden
ser tots o només alguns. Tal com mostra la figura figura 2.12, els botons del
centre us ajudaran.
F ig ur a 2. 12. Importació 4
• A continuació podreu assignar les propietats a cadascun dels camps, tal com
mostra la figura figura 2.13.
• Un cop assignades les propietats, premeu el botó Crea. L’assistent us

indicarà que cal que assigneu una clau primària, tal com mostra la figura
figura 2.14. Podeu deixar que el mateix programa l’assigni i, si no és la que
voleu, més endavant podeu editar la taula i canviar-la.
• Un cop cliqueu el botó Sí, es genererà la taula i la podreu editar o obrir, tal
com mostra la figura figura 2.15.
F igur a 2. 15. Importació 7
2.8 Edició de dades en taules
Un cop creada la taula, afegits els camps necessaris i assignada la clau primària
per reconèixer inequívocament cada registre, el següent pas serà introduir en la
taula tota la informació que desitgeu emmagatzemar.
2.8.1 Afegir dades a una taula
Una vegada definida i creada l’estructura de la taula, ho teniu tot disposat per
començar a introduir dades. Si bé és cert que els formularis són l’eina específica
per afegir informació en una base de dades, podeu prescindir-ne a l’hora de
realitzar petites operacions d’edició. En aquests casos podeu treballar directament
sobre les taules de la vostra base de dades, afegint nous registres, modificant valors
o eliminant qualsevol dada.
Barra edició registres
Analitzem els diferens botons de la barra d’edició de dades (figura 2.16).
F igu r a 2. 1 6 . Barra edició registres
1. Permet guardar el registre actual.
2. Permet editar les dades.
3. Permet retallar un registre.
4. Permet copiar un registre.
5. Permet enganxar un registre.
6. Permet desfer una entrada de dades.
7. Permet cercar un registre.
8. Permet refescar la taula.
9. Permeten ordenar els registres en ordre ascendent o descendent o amb

paràmetres.
10. Comandaments que permeten filtrar informació.
Amb aquests passos podeu anar afegint dades a la taula, però no oblideu que
en acabar d’introduir tots els camps d’un registre i passar al següent, l’anterior
quedarà guardat automàticament a la taula.
El botó Desa també permet fer aquesta mateixa acció de forma manual.
Botó Desa
És important saber que la comanda Desfer no permet anul·lar la inserció

d’un registre complet.
En introduir les dades heu de tenir la precaució d’omplir els camps d’acord amb
la definició que hem fet de la taula. Base no detecta tots els errors i, en aquest
cas, és possible que transformi les dades a un valor per defecte equivocat. De la
mateixa manera, si intenteu emmagatzemar un registre sense omplir un camp que
hem definit com d’entrada requerida, Base ens ho impedirà amb la corresponent
finestra d’avís i amb un missatge incomprensible, tal com mostra la figura 2.17. En
principi només ens ha de preocupar la primera part del missatge: Error en inserir
un nou registre de dades.
F igur a 2. 17 . Missatge d’error
2.8.2 Característiques interessants del mode Edició
A la finestra d’edició trobeu una sèrie d’eines que us poden ajudar a l’hora de
treballar amb la informació de la taula:
• El botó Edició serveix per alternar entre el mode Edició i Només lectura.
En el primer cas podem afegir, modificar i eliminar dades de la taula. Es
reconeix perquè l’última fila de la taula apareix amb una icona de flaix a la Botó Edició
columna de l’esquerra. En el segon mode només podem llegir la informació

de la taula.
• El botó Refresca permet actualitzar les dades de la taula o reconstruir-les si

s’haguessin realitzat modificacions en l’estructura.
Botó Refresca
Observeu a la figura 2.18 com la part inferior de la finestra mostra uns botons que
permeten desplaçar-vos a través dels registres de la taula, en cas que aquesta fos
molt extensa i no cabés a la finestra. A l’esquerra apareix el número del registre
actiu amb el número de registres a la taula. Recordeu que les
combinacions de tecles
Control + C (copiar), Control
A la part inferior de la taula, la barra de la figura 2.19 indica el nombre de registres + X (tallar) i Control + V
(enganxar) són el mètode
que conté la taula i el registre on esteu situats. més ràpid per utilitzar
aquestes comandes. En
qualsevol cas, també els
Fi g ura 2 .18 . Finestra edició podeu trobar a Edita.
Fig ur a 2 . 1 9. Barra de registres

LibreOffice Base no permet copiar registres sencers. Però no tindreu cap problema
per utilitzar els comandaments Tallar, Enganxar i Copiar amb el contingut de
qualsevol camp de la taula.
2.8.3 Eliminar registres
Abans d’aprendre a eliminar un o més registres heu de conèixer la forma de

seleccionar-los. Per això, feu clic en l’espai de color situat a l’esquerra de cada
registre i que hem ressaltat en la figura 2.20.
F igu ra 2 .2 0 . Selecció de registres
Hi ha la possibilitat d’eliminar diversos registres a la vegada. Per això feu clic

al marge esquerre del primer, mantingueu premuda la tecla Maj i, a continuació,
seleccioneu l’últim dels registres que voleu esborrar. Després, tots els registres
situats entre els dos marcats quedaran seleccionats. Si utilitzeu la tecla Control,
podreu seleccionar registres no consecutius tal com mostra la figura 2.21.
F igu ra 2 . 2 1 . Selecció de registres no consecutius
Finalment, per eliminar un o diversos registres prèviament seleccionats, fem clic

amb el botó dret en l’espai gris situat a la seva esquerra. Apareixerà un menú
emergent en el qual seleccionarem l’opció Elimina files tal com podeu veure a la
figura 2.22.
F igur a 2. 22 . Eliminar un o diversos registres
Un cop eliminat el registre no existeix cap ordre que permeti desfer

l’operació, de manera que heu d’estar completament segurs abans d’executar- Eliminar registres: menú contextual
la.
2.8.4 Duplicar registres
LibreOffice Base ofereix un mètode senzill per duplicar un o diversos registres.

Aquest mètode pot estalviar feina a l’hora d’introduir informació similar a la taula:
1. Seleccioneu el registre o els registres que voleu duplicar.
2. A continuació feu clic, mantingueu premut el botó esquerre del ratolí i Al costat del cursor apareixerà
aquest símbol.
arrossegueu, fins que al costat del cursor aparegui un petit símbol més.
En aquest moment, podeu deixar anar el botoó del ratolí, i els registres
seleccionats apareixeran duplicats al final de la taula.
Si en duplicar registres el camp clau està configurat com a automàtic no

hi haurà cap problema ja que serà el mateix programa el que s’encarregarà
d’assignar el valor adequat. Si no és així, Base mostrarà un missatge d’error
i situarà el cursor sobre el camp clau perquè introduïu la dada correcta.
Després d’això, podreu validar el registre sense cap problema.
2.9 Cercar informació en una taula
Quan treballeu amb bases de dades, la recerca d’informació sol dur-se a terme
mitjançant consultes. No obstant això, quan només voleu localitzar un nombre
reduït de dades o no aplicareu criteris molt complexos, podeu fer la cerca des de
l’eina de recerca en taules. Amb aquesta eina podreu localitzar qualsevol registre
a partir del contingut de qualsevol dels seus camps.
Feu clic sobre el botó Cercar registres de dades per mostrar el quadre de diàleg
que apareix a la figura 2.23. Aquest quadre de diàleg està dividit en tres seccions,
de les quals ens n’interessen dues:
• L’opció Text situada a la secció Cerca per, serà on haureu d’introduir la

paraula o terme que desitgeu buscar a la taula. Podeu especificar una cadena
de caràcters o un nombre, o bé podeu fer que l’eina de recerca localitzi
aquells camps amb un camp buit (NULL) o amb un camp no buit.
• A la segona secció, Àrea, especificareu si voleu que Base busqui per tots els
camps de la taula o bé es limiti a buscar en un camp específic.
• A Paràmetres, podeu establir les condicions de la cerca.
Una opció interessant de la cerca, és la possibilitat d’utilitzar comodins en

camps de text.
El caràcter comodí ? equival a un caràcter i el caràcter comodí * equival a un

conjunt de caràcters. Per exemple l’expressió c?la cercaria registres amb els
valors cola i cala i l’expressió s* retornaria els registres amb qualsevol valor
que comencés per s.
F igu r a 2. 2 3 . Cercar registres
2.10 Ordenació bàsica de dades
Per defecte, cada vegada que obriu una taula es mostraran els registres en l’ordre
en què s’han introduït. No obstant això, podeu fer que els registres s’ordenin de
forma ascendent o descendent en funció de qualsevol dels camps que conformen

la taula.
• Feu clic sobre el nom del camp pel qual voleu que s’ordenin els registres.
Després de marcar, apareixerà seleccionada la columna corresponent tal
com es mostra a la figura 2.24.
• A continuació feu clic sobre el botó d’ordenació automàtica en ordre

ascendent o al botó d’ordenació automàtica en ordre descendent segons
sigui necessari. Ordre ascendent
• Automàticament apareixerà la taula amb els registres ordenats.

Ordre descendent
F ig ur a 2. 24. Ordenar registres
Podeu establir fins a tres condicions per ordenar els registres d’una taula com
podeu veure a la figura 2.25
Fi g ura 2 .25 . Condicions d’ordenació
2.11 Autofiltre
En determinades ocasions pot interessar-vos mostrar només certs registres de la

taula però sense utilitzar una consulta gaire complicada.
La forma més senzilla de fer-ho és utilitzar l’eina Autofiltre que permet mostrar a la
finestra de dades només aquells registres en els quals el valor del camp coincideix
amb el valor seleccionat.
Per tal de filtrar per dues condicions, heu de fer el primer filtratge i un
cop obtingueu el resultat tornar a aplicar el segon filtratge sobre el resultat
mostrat.
Per tal de recuperar l’aspecte original
de la taula i mostrar-ne de nou tots
els registres, feu clic a la icona
Elimina filtre.
2.12 Modificar l’aparença d’una taula
LibreOffice Base permet tot de petites modificacions sobre l’aspecte de les taules.
Per exemple:
• Per modificar l’amplada d’una columna feu clic amb el botó dret sobre la
seva capçalera i seleccioneu l’opció Ample de columna. Si trieu Automàtic
serà Base qui li assigni l’amplada de manera que es puguin llegir totes les
dades d’aquesta.
• Una altra manera de modificar l’amplada d’una columna és utilitzar el ratolí.

Situeu-vos amb el punter del ratolí en un dels límits laterals de la primera
cel·la de la columna que vulgueu modificar. El punter es transforma en una
doble fletxa. En aquest moment feu clic amb el ratolí i arrossegueu cap a
l’esquerra o la dreta el límit de la columna.
• Per modificar l’alçada de les files, els mètodes disponibles són els mateixos
que hem descrit per les columnes llevat que, en aquest cas, les modificaci-
ons afecten a totes les files de la mateixa manera.
• Si voleu canviar la font de text utilitzada per mostrar les dades de la taula,
feu clic amb el botó dret sobre l’espai situat a l’esquerra de cada fila i a
continuació seleccioneu la comanda Formatat de taules. LibreOffice Base
mostrarà el quadre de diàleg que podeu veure a la figura 2.26, en el qual
podreu triar la font de text, la seva grandària, l’estil, així com altres efectes
de font.
• Feu clic amb el botó dret sobre la capçalera de qualsevol columna i

seleccioneu la comanda Formatat de columnes. Entre les possibilitats que
ofereix el quadre de diàleg podreu modificar l’alineació de les dades i
aplicar-hi diferents formats.
• Per acabar, cal tenir en compte LibreOffice Base permet ocultar una o més
columnes de la taula temporalment. Per fer-ho seleccioneu la columna que
voleu amagar i feu-hi clic amb el botó dret per seleccionar l’opció Amaga
columna. Per tornar a fer-la visible haureu de fer clic amb el botó dret sobre
qualsevol cel·la de la primera fila, seleccionar l’opció Mostra columnes i
finalment fer clic sobre la columna que vulgueu que torni a ser visible o bé
sobre l’opció Totes. Observeu la figura 2.27.
Totes aquestes
modificacions es perdran si
no es guarden els canvis en
Fi g ura 2 .26 . Formatar taula sortir de LibreOffice Base,
no de la vista full de dades
de la taula.
Figur a 2. 27. Mostra columnes
2.13 L’assistent per a taules
L’assistent per a taules de Base inclou un gran nombre de taules predissenyades

que podeu configurar i utilitzar en tan sols uns minuts. La utilització d’aquesta
possibilitat que ofereix Base té algunes limitacions.
Utilitzeu aquesta opció de Base per comprovar tot el seu potencial.

2.14 Relacions entre taules
LibreOffice Base és un gestor de base de dades relacional perquè, entre altres coses,
permet establir vincles o relacions entre les taules que el componen.
L’objectiu d’aquestes relacions és principalment evitar la duplicitat d’informació

i, en conseqüència, optimitzar el rendiment de la base de dades.
2.14.1 Concepte de relació
Vegem un senzill exemple de relació entre les taules Clientsi Detall Comandes.
L’estructura d’aquestes taules provoca una important redundància de dades que

repercuteix directament sobre l’eficàcia del sistema.
La forma de solucionar aquest problema és senzilla: relacionar les taules i

substituir tota la informació de clients de la taula Comandes per la clau del client.
D’aquesta manera, quan sigui necessari utilitzareu el camp clau del client per
accedir a la taula Clients i obtenir-ne les dades necessàries.
En tota relació hi intervenen dues taules. La primera és la que conté la informació

completa i la denominarem taula principal, la segona la denominarem taula
secundària i és la que enllaça des dades de la taula principal amb la taula
secundària.
2.14.2 Tipus de relacions
La redundància d’informació no és gens recomanable quan es treballa amb bases

de dades que contenen una gran quantitat d’informació.
La solució passa per relacionar les taules amb informació coincident de manera
que no hi hagi duplicitat d’informació. Tot això, dit d’una altra manera, seria: per
què escriure dues vegades el mateix si puc fer-ho una sola vegada i treballar de la
mateixa manera?.
Tornant al nostre exemple, si relacionem les taules Clients i Productes mitjançant

el Codi del client n’hi hauria prou amb indicar a la taula Clients aquest valor per
tal d’obtenir el nombre de productes que ha comprat un determinat client.
No sempre les condicions per establir vincles entre dues taules són iguals. La
manera com es relacionen les taules entre si dóna lloc a comportaments diferents.
En l’estructutura de qualsevol base de dades trobem principalment tres tipus de
relacions que es descriuen de la següent manera:
• Un a molts
• Molts a molts
• Un a un
Dels tres tipus, el més utilitzat i recomanable en la majoria dels casos serà el model
Un a molts.
Un a molts
Vegem el primer model de relació prenent com a referència les taules Categories
i Productes. Qualsevol article (molts) pertany només a un grup (un). Un article
no pot ser en més d’una categoria. Doncs bé, ni més ni menys que aquest seria
l’argument d’una relació un a molts.
Un altre exemple. Sabem que cada client pot fer diverses comandes, però que cada
comanda l’ha feta un client. D’aquí podem extreure’n una relació un a molts entre
les taules Clients i Comandes.
En les relacions d’un a molts cada registre d’una taula A, a la qual

anomenarem taula primària, pot estar enllaçat amb més d’un registre d’una
altra taula B, a la qual anomenarem taula secundària. En canvi, cada registre
de la taula B només pot estar enllaçat a un registre de la taula A.
Un a molts o molts a un únicament es diferencia en el sentit de la relació, és a
dir, si la taula primària es troba a l’esquerra o dreta de la relació. En realitat
es tracta del mateix tipus de relació i és la més convenient d’utilitzar.
Un a un
Les relacions un a un no són massa freqüents però n’hi ha, així que les heu de
conèixer. Buscant alguna coincidència en el nostre entorn que ens pugui servir
com a exemple trobem el vincle entre una comanda i la seva factura. Tal com
sabeu, cada comanda genera una factura (un) i de la mateixa manera, cada factura
o tiquet de venda només pot tenir una comanda. Aquesta seria una relació un a
un.
Molts a molts
Si voleu conèixer els articles que han comprat els clients o els clients que
han comprat determinats articles, en principi necessiteu dues taules: Clients i
Productes. I quina seria la relació entre aquestes dues taules? Doncs bé, per
establir-la podríeu llegir que un client compra diversos articles, i un article pot
ser comprat per diversos clients. Per tant, us trobareu entre una relació molts a
molts.
Des d’un punt de vista teòric diríem que en les relacions molts a molts a cada
registre de la taula A se li poden associar diversos registres de la taula B i cada
Per establir una relació registre de la taula B pot estar relacionat amb més d’un registre de la taula A.
molts a molts entre dues
taules s’utilitza una taula
intermèdia que es relaciona
d’un a molts amb
cadascuna de les dues
taules que es volen
relacionar.
2.14.3 Establir relacions entre taules
Un requisit indispensable per establir una relació entre dues taules és que ambdues
taules tinguin un camp en comú. Observeu la figura 2.28.
F ig ur a 2. 2 8 . Relacions entre taules
Els camps que s’utilitzen per establir la relació entre dues taules han de ser
del mateix tipus integer, text, small integer, etc.
Habitualment, per a aquest propòsit, se solen utilitzar tipus enters (Integer)
però se’n podrien utilitzar de qualsevol altre tipus, sempre que fos el mateix
en les dues taules.
A més, heu de tenir en compte el següent:
• La propietat Mida del camp ha de ser igual en ambdues taules.
• Si el camp a la taula primària està definit com de Valor automàtic, a la taula

secundària ha d’estar definit com Integer.
• El camp comú ha de ser la clau principal a la taula primària.
2.14.4 Configurar relacions
Un cop establerta la relació podeu modificar les seves característiques. Cal fer
doble clic sobre la línia que representa la relació o bé fer-hi clic amb el botó dret
i triar Edita. En ambdós casos, Base mostra el quadre de diàleg que apareix a la
figura 2.29 amb la configuració per defecte de la relació.
Fig ur a 2 . 29 . Configurar relacions
La relació establerta entre les dues taules implica que qualsevol modificació
realitzada sobre la informació que conté la taula primària afectarà les dades de
la taula secundària.
Si, per exemple, elimineu la categoria 1 de la taula Categories això afectarà tots
els registres de la taula Productes pertanyents a aquest grup. Determinar com
reaccionarà la base de dades davant d’aquestes modificacions i d’altres similars és
el que permet configurar el quadre de diàleg Relacions.
La part inferior del quadre de diàleg Relacions està dividit en dues parts correspo-
nents a l’acció que durà a terme la base de dades quan actualitzeu i quan elimineu
un registre de la taula primària respectivament, com podeu veure a la :figura ??.
• L’opció Cap acció implica que els canvis a la taula primària no afectaran
la taula secundària. Aquesta decisió no és la més adequada, ja que és molt
probable que us condueixi a inconsistències a la base de dades.
• L’opció Actualitzar i Eliminar cascada implica que a la taula secundària

s’eliminaran o actualitzaran els registres en funció de l’acció que es dugui
a terme a la taula primària. Segurament aquesta sigui l’elecció més segura
i conservadora de les possibles i és la que haureu d’utilitzar en la majoria
dels casos.
• L’opció Posar null provocarà que, automàticament, el camp relacionat a la

taula secundària passi a null (buit) quan es modifiqui la taula primària.
• L’opció Per defecte fa que el camp relacionat de la taula secundària sigui

substituït pel valor predeterminat definit en la creació de la taula.
3. Consultes: definició i tipus
Les consultes eliminen les diferències entre una base de dades i una font de dades.
Una base de dades no és més que un tipus de font de dades. De res serveix tenir
la informació perfectament estructurada en taules si no hi ha la possibilitat de
recuperar aquestes dades.
Els SGBD mitjançant les consultes permeten obtenir tota la informació contingu-
da en les taules afegint interessants funcionalitats:
• Filtrar la informació per recuperar només aquelles dades que interessin en

cada cas.
• Ordenar la informació recuperada utilitzant tants criteris com es necessitin.
• Utilitzar diverses taules per obtenir-ne dades combinades.
Una consulta és un objecte de les bases de dades que permet establir criteris
de selecció per l’usuari i dóna com a resultat una taula especial dins d’una
base de dades.
Hi ha diverses formes de crear consultes en Base segons les característiques de

cada projecte:
• Crear una consulta en la vista Disseny.
• Utilitzar l’assistent per a consultes.
• Crear una consulta amb el llenguatge de consultes estructurat SQL.
Aquestes tres possibilitats les trobeu a la part superior de la finestra de l’aplicació,

tal com podeu veure a la figura 3.1
Fi gu ra 3 . 1 . Formes de crear consultes

Analitzem l’espai d’edició de consultes en la figura figura 3.2
Figu r a 3 . 2. Espai d’edició de consultes
3.1 Funcions amb consultes
Després d’executar la consulta i tenir accés als registres resultants, tindreu la

possibilitat de realitzar-hi diferents operacions com per exemple editar o modificar
qualsevol dels registres resultants, tallar, copiar i enganxar, buscar informació, etc.
Algunes operacions d’edició no estan permeses.
No està permès editar aquells camps que formen part de la clau de la taula o
taules orígens de la consulta.
3.1.1 Navegar pels registres de la consulta
Si el resultat de la consulta conté pocs registres no tindreu problemes, però si el

nombre de registres és molt gran, podeu utilitzar els botons de navegació que hem
ressaltat en la figura 3.3
F igur a 3 . 3 . Navegació per consultes
El primer que mostra la barra de navegació és el número del registre actual en què
us trobeu del total de la consulta: 1 de 10, 5 de 200, 34 de 1240, etc. El primer
d’aquests valors és editable, cosa que significa que podeu escriure un número
de registre i desplaçar-vos-hi directament. Introduïu un valor dins del rang de
registres i premeu la tecla Enter.
La resta de botons de la barra permeten el desplaçament.
3.1.2 Cercar un registre
Mitjançant el botó Cerca podeu buscar i localitzar qualsevol informació.

Comproveu-ho i seleccioneu el botó Cercar registre de dades per accedir al quadre
de diàleg de Cerca.
Botó Cerca
En el quadre de diàleg de cerca també todeu cercar els registres null que permeten
localitzar un camp buit: contingut del camp és null o no és null
3.1.3 Ordenar i filtrar registres
Les consultes són objectes de la base de dades que inclouen entre les seves
funcions el filtratge i l’ordenació d’informació obtinguda directament des de taules
i altres consultes. Si bé això és cert, també hi ha la possibilitat de recórrer a eines
d’ordenació i filtrat per organitzar les dades del resultat de la recerca.
Quan el volum dels resultats de les vostres consultes sigui important heu de
recórrer a les eines d’ordenació i filtrat disponibles a LibreOffice Base.
En les dues figures següents, figura 3.4 i figura 3.5, podeu observar els botons
disponibles:
F i g ura 3 . 4 . Barra d’ordenació i filtrat
F i g ura 3 . 5 . Barra de disseny de consulta
El menú contextual de filtre estàndard presenta la possibilitat d’utilitzar els

operadors recollits a la taula 3.1.
Taul a 3. 1. Operadors
Condició Descripció Realitza
= Igual a Retorna els registres que

coincideixen amb la condició.
<> Diferent de Només mostra els registres que

tenen valors diferents a la
condició.
< Menor que Mostra els registres els valors

dels quals són estrictament
menors que la condició.
> Major que Mostra els registres els valors

dels quals són estrictament
majors que la condició.
>= Major o igual que Retorna els registres els valors

dels quals són majors o iguals a la
condició.
< = Menor o igual que Retorna els registres els valors

són menors o iguals a la condició.
com Com Mostra els registres i els valors

iguals al que establiu.
no com No igual a Mostra els registres i els valors

diferents al que s’ha establert.
3.1.4 Graella de la consulta
El dissenyador de consultes és l’element principal a l’hora de compondre, editar i

executar consultes amb LibreOffice Base.
Les accions que podeu aplicar a la graella són:
• Modificar la posició dels camps: per millorar la seva visibilitat i l’accessi-

bilitat.
• Eliminar qualsevol camp. Només cal fer clic amb el botó dret sobre
l’encapçalament i seleccionar la comanda Elimina.
• Anomenar un camp de forma més entenedora utilitzant un àlies.
• Escollir la taula d’origen del camp si la consulta està composta de més d’una
taula.
• Establir l’ordre de presentació de les dades: ascentent o descendent.
• Visibilitzar o ocultar la informació que correspongui a un camp. No implica

eliminar el camp. S’utilitza si la informació és reiterativa i poc rellevant.
• Incloure funcions. Les consultes no només permeten seleccionar certs

registres d’una o diverses taules, també permeten realitzar operacions sobre
els resultats, com ara sumar, comptar, trobar la mitjana, o calcular el màxim
o el mínim d’una sèrie de valors. Cal tenir en compte que si afegim una
funció en un camp, la resta de camps també han de tenir associada alguna
funció. Hi ha disponibles les següents funcions:
– Grup: permet agrupar les dades de la consulta d’acord amb un o més

camps. Les funcions que incorporem es calcularan sobre els grups
indicats.
– Compta: determina el nombre de registres o files que tenen algun valor
en aquell camp.
– Mitjana: calcula la mitjana aritmètica dels valors d’un camp.
– Suma: calcula la suma dels valors d’un camp.
– Màxim: determina el valor més alt d’un camp.
– Mínim: determina el valor més baix d’un camp.
• Especificar els criteris de filtratge. A la fila de criteris hi podem incorporar

totes aquelles condicions que volem que compleixin els registres que ens
retornarà la consulta. Podeu utilitzar, entre d’altres, els següents operadors
i expressions:
– Els operadors que teniu recollits a la taula 3.1 i també l’expressió

ENTRE... I... que equival a >= .... I < =.....
– Els caràcters comodí ? i *. ? equival a un caràcter i * equival a un
conjunt de caràcters. Si el criteri inclou comodins cal que vagi precedit
de l’operador COM. Per exemple l’expressió COM ‘c?la’ retornaria els
registres amb els valors cola i cala i l’expressió COM ‘s*’ retornaria
els registres amb qualsevol valor que comencés per s.
– El caràcter ? com un paràmetre. Si incorporeu aquest caràcter com a
criteri en algun dels camps, cada cop que s’executi la consulta podreu
indicar el valor del criteri.
• També podeu crear consultes amb diversos criteris. En funció de la fila on

col·loqueu els criteris, aquests quedaran units pels operadors lògics AND o
OR. Si els criteris es situen a la mateixa fila queden units per l’operador
AND, això vol dir que la consulta només ens retornarà els registres que
compleixin tots els criteris que hem indicat. Si es situen a files diferents,
en canvi, queden units per l’operador OR i la consulta ens retornarà tots
aquells registres que compleixin algun dels criteris incorporats, no caldrà
que els compleixin tots.
4. Formularis
Un dels principals propòsits dels formularis és facilitar-vos la tasca d’introduir

informació a les taules de la vostra base de dades. A més de ser un mitjà senzill
i intuïtiu per introduir informació a la base de dades, els formularis tenen dues
funcions destacables: modificar i visualitzar informació.
Sobretot aquesta última és fonamental quan les vostres taules comencen a tenir un
volum raonable, ja que també inclouen funcions de filtratge o cerca similars a les
aplicades per a les taules.
Una utilització més avançada dels formularis permetrà introduir o modificar dades
de diverses taules alhora, aprofitant les propietats que aporten les relacions entre
taules.
Un formulari pot incloure textos, gràfics, quadres combinats i d’altres

elements.
4.1 Assistent per crear formularis
En la majoria dels casos, el mètode més convenient per crear un nou formulari és
utilitzar l’assistent al contrari que en el procés de la creació de taules.
Això no vol dir que l’assistent sigui l’única mitjà que podeu utilitzar per crear els
formularis, però sí el més còmode.
Fi g ura 4 .1. Objecte formulari

El primer que heu de fer és col·locar-vos a la finestra principal de Base. A

continuació, feu clic sobre l’objecte Formularis que apareix al panell de l’esquerra,
tal com mostra la figura 4.1.
Els formularis s’utilitzen fonamentalment per introduir dades en taules. Cal

que la base de dades que s’utilitza disposi de les taules necessàries.
Veureu que Base mostra dues noves opcions a la finestra de tasques:
1. Crea un formulari en vista de disseny.
2. Crea un formulari utilitzant l’auxiliar.
En aquest cas feu clic sobre Crea un formulari utilitzant l’auxiliar, tal com s’indica
a la figura 4.2.
Fig u ra 4 . 2 . Iniciar l’assistent
Immediatament, com podeu veure a la figura 4.3, apareix una finestra similar a
Writer sota de l’assistent.
F igu r a 4. 3 . Assistent del formulari
Veureu que l’assistent us presenta una finestra dividida en dues parts, tal com
mostra la imatge figura 4.4:
• La part esquerra, mostra els 8 passos per fer el formulari.
• La part dreta, mostra les opcions que podreu emprar en funció del moment
de la creació del formulari en què us trobeu.
F ig ur a 4 . 4 . Finestra assistent
L’assistent us anirà guiant pel procés de creació del formulari.
Primer pas
El primer que heu de fer és desplegar el quadre de llista Taules o consulta per
seleccionar la taula o consulta que conté els camps que voleu utilitzar en el
formulari, tal com mostra la imatge figura 4.5.
Els formularis es poden crear sobre les taules o sobre les consultes que
contingui la base de dades.
Fi g ura 4 .5. Selecció de camps
Automàticament veureu que el quadre de llista Camps disponibles mostra tots els
camps que conté la taula que heu seleccionat.
Indiqueu quins d’aquests camps apareixeran al formulari. Seleccioneu el camp

que us interessi i feu clic sobre el botó que serveix per transferir el camp cap a la
dreta (>). D’aquesta manera el camp seleccionat apareixerà en el quadre de llista
Camps del formulari.
A la figura 4.6 podeu veure una descripció del significat de cadascun dels botons
que podeu trobar en el primer pas de l’assistent.
F igu r a 4. 6 . Botons de selecció de camps
Un cop transferits tots els camps que utilitzareu en el formulari, dins el quadre de
llista Camps del formulari, podeu establir l’ordre en què desitgeu que apareguin al
formulari. Podeu modificar la posició dels camps, només heu de seleccionar-los
i, utilitzant els botons Pujar un lloc o Baixar un lloc, podreu col·locar-los en la
posició adequada.
Segon pas
Podeu incloure un subformulari al formulari principal sempre que les taules

estiguin relacionades, tal com mostra la figura 4.7.
Figu r a 4 . 7 . Afegir subformulari
En deixar desactivada l’opció Afegeix un subformulari comproveu com els passos

3 i 4 apareixen atenuats, indicant que aquests passos s’obviaran si feu un formulari
sense subformulari.
A la figura 4.8 podeu veure les opcions que mostra aquest segon pas de l’assistent.
F igur a 4 . 8 . Configurar subformulari
Com que no incloem cap subformulari, l’assistent passa automàticament al cinquè

pas.
Cinquè pas
En aquest pas de l’assistent heu de triar la millor disposició dels camps dins el
formulari. Tal com podeu veure, la figura 4.9 us mostra, en la secció Disposició
del formulari principal, diversos models predeterminats perquè seleccioneu el que
més us interessi per al vostre formulari. Observareu que després de seleccionar-
ne qualsevol canvia el formulari que teniu sota l’assistent mostrant la disposició
escollida dels controls.
Figu ra 4. 9. Distribució de camps al formulari
Si trieu la disposició En
columnes també podreu
col·locar els noms dels
Sisè pas camps alineats a l’esquerra
o a la dreta.
Aquest pas permet triar la finalitat per a la qual es crea el formulari, tal com es
mostra en la figura 4.10
Figu r a 4 . 1 0 . Selecció entrada de dades
Les possibilitats que us ofereix l’assistent són:
• El formulari s’ha d’utilitzar per introduir únicament dades noves: si voleu

utilitzar el formulari únicament per omplir les dades d’una o més taules.
• No es mostraran les dades existents: el formulari mostrarà els camps buits

i només hi podreu introduir noves dades. No podreu ni editar, ni modificar,
ni tan sols veure les dades que ja són dins de la taula o taules.
• El formulari mostrarà totes les dades: permet veure les dades de la taula o
taules amb les quals es treballa.
En seleccionar aquesta última opció també podeu indicar tot el que es podrà fer
amb les dades que es mostren:
• No permetis la modificació de les dades existents: les dades es mostren en

el formulari, però no es pot modificar el contingut de cap dels seus camps.
• No permetis la supressió de les dades existents: no permet que esborreu cap

dels camps.
• No permetis l’addició de noves dades: si seleccioneu aquesta casella no

podreu introduir noves dades a la taula o taules mitjançant el formulari.
De les tres caselles disponibles podeu seleccionar-ne una o diverses sumant

amb això les accions que cadascuna indica.
Setè pas
Aquest nou pas està destinat a configurar l’aspecte formal del formulari, permetent,
com podeu veure a la figura 4.11, configurar el color del fons i la forma de mostrar
el requadre que conté les dades dels camps.
F igur a 4 . 1 1. Estil de formulari
El quadre de llista Aplica els estils mostra els diferents colors que podeu utilitzar
en el fons del formulari.
La secció Vora del camp ofereix les tres formes de mostrar el requadre de les dades
dels camps:
• Sense vores: mostra simplement el requadre d’un altre color.
• Vista en 3D: mostra el requadre amb efecte tridimensional.
• Pla: mostra el requadre amb una línia en el contorn.
Vuitè pas
En aquest últim pas, tal com podem veure en la figura 4.12, només heu de posar
el nom que assignareu al formulari i indicar si a continuació treballareu amb el
formulari o el modificareu.
F igur a 4 . 1 2. Donar nom al formulari
Després de posar-li nom, feu clic sobre el botó Fi i segons si heu marcat Treballa
amb el formulari o Modifica el formulari passareu a la introducció de dades en el
formulari o a l’edició del formulari.
Si heu decidit treballar amb el formulari veureu que el nou formulari creat, tal
com mostra la figura 4.13, apareix davant de l’entorn de la vostra base de dades
llest per començar a introduir dades o per navegar per les dades que ja teniu en les
taules.
Fig u ra 4 . 1 3 . Formulari final
4.2 Entorn de disseny del formulari: barres i controls
L’entorn de disseny del formulari està integrat per dues parts diferenciades: el cos
del formulari i les barres d’eines. A continuació es descriuen les diferents barres
d’eines.
Barra de menús: amb menús similars als que mostra el processador de textos
Writer, si bé és cert que hi ha algunes opcions específiques dels formularis (vegeu
figura 4.14).
Fig ur a 4 . 1 4 . Barra menú
La barra d’eines estàndard: de la mateixa manera que els menús, conté els
mateixos botons que observeu quan esteu escrivint qualsevol document en Writer,
tal com mostra la imatge figura 4.15.
F igu r a 4. 1 5 . Barra estàndard
La barra d’eines de disseny: només està activa quan editeu un formulari o quan
el creeu en mode disseny, vegeu la imatge figura 4.16.
F igu r a 4. 1 6 . Barra disseny
A la taula taula 4.1 hi teniu la funció de cadascuna de les seves icones.

Taul a 4. 1. Icones de la barra de disseny
Icona Funció
Control: aquest botó s’activa en el moment en què es

tingui seleccionat un control o objecte del formulari
Formulari: permet visualitzar les propietats del

formulari
Navegador: permet navegar pels diferents objectes

incrustats al formulari
Afegir camp: permet afegir un camp de la taula amb

la que s’està treballant en aquest moment
Ordre d’activació: permet definir l’ordre per anar d’un

camp a l’altre. També anomenat ordre de tabulació
Disseny activat/desactivat: permet canviar del mode

disseny al mode edició
La barra d’eines de navegació de formularis: és la barra que teniu activa quan

treballeu amb les dades en un formulari i hi podeu trobar botons per desplaçar-
vos pels diferents registres, botons per filtrar les dades del formulari, botons per
ordenar els registres per diferents camps, etc., vegeu la imatge figura 4.17.
Fig ura 4. 1 7 . Barra navegació
A continuació es detalla la funció de les diferents icones que conté la barra de

navegació:
1. Permet cercar un registre que ja existeixi en el formulari.
2. És el registre que esteu visualitzant actualment a la pantalla del formulari.
3. És el número de registres total de què disposeu al formulari o taula.
4. Comandaments que permeten anar al primer o a l’últim registre o anar d’un

en un.
5. Permet afegir un registre nou. Si feu clic sobre aquest botó mostrarà el
formulari amb tots els camps buits i el cursor intermitent en el primer perquè
comenceu a introduir les dades d’un nou registre.
6. Permet desar els registres o canvis realitzats en el formulari. Podeu usar-

lo per desar les dades que s’han introduït en un registre nou o en un que
estigueu modificant. Els registres també es desen automàticament quan
premeu Retorn (Intro) estant en l’últim camp del formulari.
7. Permet desfer una acció. Elimina els canvis que s’hagin realitzat, bé sigui
modificant dades o introduint dades noves en el registre actual. Aquesta
opció és vàlida en l’edició de dades.
8. Permet eliminar el contingut del registre que ens mostra el formulari.

Aquesta acció elimina les dades de la taula que els conté i ja no es poden
recuperar, de manera que convé tenir molt clar que voleu esborrar les dades.
9. Permet refer una acció. Es tracta d’un botó que inclou dues accions diferents:
Actualitzar que mostra el contingut actualitzat de la taula de la base de dades
de la qual pren les dades el formulari i mostra el primer registre d’aquesta
taula, i Reconstruir que recompon la vista de la taula de la base de dades.
Heu d’utilitzar aquesta última acció sempre que modifiqueu l’estructura de
la taula.
10. Permet ordenar els registres en ordre ascendent o descendent.
11. Comandaments que permeten filtrar informació.
12. Permet visualitzar la taula de la qual s’està fent el formulari. Si hi feu clic
canviarà el formulari mostrant les dades en forma de taula com podeu veure
a la figura 4.18. Si hi torneu a fer clic tornarà a mostrar-se com a formulari.
Aquesta forma de visualització dels formularis també es pot utilitzar per
navegar pels registres, per modificar dades dels registres i per afegir nous
registres.
Per desar un registre no és
necessari omplir tots els
camps del formulari, només
cal que s’omplin aquells que F igu r a 4. 1 8 . Visualització de dades
siguin obligatoris.
Els diferents botons d’aquesta barra no serveixen per navegar pels camps que
integren un formulari, sinó per navegar pels diferents registres que utilitza
aquest formulari.
La barra d’estat: ofereix un determinat tipus d’informació al mateix temps que

permet modificar determinats paràmetres (figura 4.19).
Figu ra 4. 19 . Barra d’estat
Segurament teniu flotant, o a l’esquerra del monitor, la barra de controls (figura

4.20).
Fig ura 4. 2 0 . Botons de control
A la taula taula 4.2 hi teniu la funció de cadascuna de les seves icones.

Taul a 4 . 2. Controls del formulari
Icona Funció
Mode disseny: activa i desactiva el mode disseny.

Permet alternar entre els modes d’usuari (introducció
de dades a través dels camps) i la manera disseny
(edició dels camps de control)
Navegador del formulari: mostra tots els formularis i

subformularis del document amb el seus camps de
control
Casella de verificació: per valors Sí/No. Es pot posar

dins d’un grup d’opcions
Camp text: serveix per introduir dades o mostrar

dades
Camp formatat: és un quadre de text en el qual es

defineix el format de les entrades, sortides així com
els valors limitadors que les afecten
Botó per prèmer: insereix un botó que en ser premut

executa instruccions
Icona Funció
Botó d’opció: permet a l’usuari escollir d’entre

diverses opcions
Quadre llista: permet seleccionar un element d’una

llista
Quadre combinat: permet seleccionar un element

d’una llista o escriure les dades directament
Camp etiqueta: serveix per mostrar un tex predefinit
Assistent: especifica si s’ha d’activar l’assistent a

l’inserir un camp de control nou. Ajuda a establir les
propietats dels quadres de llista, control de taules i
d’altres camps de control
Quadre de grup: serveix per mostrar un marc per

agrupar camps de control. Molt útil per les caselles
de verificació o botó d’opció
Control de taula: permet crear un control amb el

disseny d’una taula de la base de dades
Control de selecció d’arxiu: permet seleccionar un

arxiu exterior a la base de dades
Control moneda: permet introduir un camp definit a la

base de dades com a monetari
Control calendari: permet introduir un camp a mode

de calendari per escollir una data concreta
4.3 Entorn de disseny del formulari: selecció i modificació dels

controls
En l’entorn de disseny dels formularis cal seleccionar prèviament els controls

abans de fer-hi qualsevol canvi. Tingueu en compte:
1. En seleccionar un control es seleccionen automàticament l’etiqueta i el

camp.
2. Si en seleccionar un control manteniu premuda la tecla Ctrl podreu selecci-

onar únicament l’etiqueta o únicament el camp.
3. La selecció de múltiples controls us permetrà fer-hi canvis de forma simul-

tània.
4. Podeu seleccionar més d’un control mantenint premuda la tecla Maj o les
tecles Ctrl + Maj i fent clic als diferents controls.
5. Si es tracta de controls contigus, també els podeu seleccionar activant el

botó Selecciona de la barra d’eines Disseny del formulari, el que té la icona
amb la fletxa, i dibuixant un requadre al voltant dels controls que vulgueu
seleccionar.
6. Seleccioneu diversos controls alhora i utilitzeu les opcions Alineació i

Posició i mida del menú contextual o accediu a les propietats des de l’opció
Control..., per alinear-los i igualar-ne la mida.
4.4 Afegir informació a les taules
La informació que introduireu mitjançant un formulari es reflectirà a la taula

d’origen.
Un cop obert el formulari, feu clic al botó corresponent de la barra de navegació

i, a continuació, cliqueu dins del camp en el qual voleu introduir les dades.
Per introduir dades en un altre camp podeu tornar a fer clic amb el ratolí sobre
un altre camp o prémer la tecla tabulador. A més de la tecla tabulador, disposeu
d’altres dreceres de teclat que poden ser útils i que estan recolliden en la taula
taula 4.3
Taul a 4. 3. Taula de dreceres de teclat
Tecla Acció
Fletxa amunt Si el cursor es troba en un camp numèric augmenta

en un la quantitat que el camp contingui. Si el cursor
es troba en un camp de text no fa res.
Fletxa avall Si el cursor es troba en un camp numèric disminueix

en un la quantitat que el camp contingui. Si el cursor
es troba en un camp de text no fa res.
Tecla Acció
Inici Col·loca el cursor al principi del camp en què es

troba.
Fi Col·loca el cursor al final del camp en què es troba.
Tabulador o Intro En prémer aquesta tecla el cursor es col·loca en el

camp següent del formulari. Si el cursor es troba en
l’últim camp del formulari passa al registre següent.
Maj + Tabulador En prémer aquesta combinació de tecles el cursor es

col·loca al camp anterior del formulari. Si el cursor es
troba en el primer camp del formulari passa al
registre anterior.
4.5 Afegir camps al formulari
Si inicialment el formulari no conté algun camp que es pugui necessitar es pot

afegir mitjançant el botó Afegir camp i apareixerà el quadre de diàleg Afegeix
camp, tal com podeu veure a la figura 4.21, en el qual es mostren tots els camps
disponibles a la taula.
Afegir camp F ig ura 4. 2 1 . Afegeix camp
Si el lloc on ha quedat el camp no és del vostre gust, podeu canviar-ne la posició

arrossegant-lo per deixar-lo a la posició definitiva dins del disseny del vostre
formulari. Feu-hi clic i moveu-lo amb el ratolí.
4.6 Propietats del formulari
És interessant conèixer les propietats del formulari ja que us permetran configurar

diversos aspectes del formulari. Per accedir-hi, feu clic amb el botó dret sobre
qualsevol camp i seleccioneu Formulari. Observeu que apareix el quadre de diàleg
Propietats del formulari, que es mostra a la figura 4.22, i que a la primera pestanya,
General, al camp Nom hi apareix MainForm.
F igur a 4. 22 . Propietats del formulari
Aquesta és la manera que té Base d’indicar-nos que està seleccionat el

formulari principal.
Mitjançant les opcions de configuració del quadre de diàleg Propietats del formu-
lari podreu modificar algunes de les decisions preses en els passos de l’assistent,
quan vau crear el formulari.
De les tres pestanyes disponibles al quadre de diàleg Propietats del formulari

prestareu especial atenció a la pestanya Dades que podeu veure a la figura 4.23
on hi ha les propietats que permeten configurar el comportament del formulari.
Algunes d’aquestes propietats són:
• Tipus de contingut: permet seleccionar l’origen de les dades que mostra el

formulari podent triar entre: taula, consulta o expressió SQL.
• Contingut: depenent del que es tingui seleccionat en l’opció anterior,

haureu de seleccionar la taula, la consulta o escriure una sentència SQL.
És a dir, si decidiu utilitzar una taula, aquí haureu de triar el nom de la taula
en qüestió que es desitja utilitzar.
• Filtra: permet establir un filtre associat a les dades que es mostren al

formulari. El filtre que establiu s’aplicarà sempre que obriu el formulari.
• Ordena: aquesta propietat permet aplicar un ordre als registres que mostra
el formulari.
• Permetre addicions: es pot decidir si utilitzareu el formulari per afegir

dades o només per veure els registres.
• Permet les modificacions: igual que en l’opció anterior, però en aquest cas
fa referència a la possibilitat de modificar les dades que es mostren en el
formulari.
• Permet les supressions: permet controlar des del formulari l’eliminació o

no dels registres que es mostren.
• Afegeix només dades: si especifiqueu aquesta propietat a Sí no podreu

visualitzar la informació existent en el formulari i només podreu incloure
nous registres.
Figu r a 4 . 2 3 . Propietats del formulari
En funció del sistema

operatiu amb què treballeu
o la versió de LibreOffice
que tingueu instal·lada, les
icones poden variar una
mica.
5. Informes
Els informes són l’eina que utilitzarem en Base per presentar les dades en paper,
perfectament tabulades i maquetades. És cert que per imprimir dades també podeu
fer-ho des de les taules, des de les consultes i fins i tot des dels formularis, però el
resultat final no seria tan bo com la presentació de les dades a través d’un informe.
Abans de continuar, assegureu-vos que teniu instal·lada una versió actualitzada del
Libreoffice. Per al disseny dels informes necessitareu l’extensió del Base Report
Builder o Constructor d’informes que les noves versions del LibreOffice ja porten
instal·lada per defecte però que no està instal·lada en versions anteriors.
Hi ha dos tipus d’informes:
• Informes estàtics: contenen les dades dels camps seleccionats en el moment

de crear l’informe.
• Informes dinàmics: s’actualitzen cada cop que s’executen per mostrar les
últimes dades.
Per entendre’ns diguem que un informe d’una base de dades es compon d’uns
apartats que permeten presentar la informació de manera ordenada, facilitant-ne
la interpretació per part del lector.
Tots els informes es basen en una única taula o consulta. Per tant, primer
cal decidir quins camps voleu utilitzar en l’informe. Si voleu utilitzar camps
de diferents taules, primer haureu de combinar aquests camps en una única
consulta. Després, crear l’informe basant-vos en aquesta consulta.
5.1 Assistent per crear informes

Un informe pot utilitzar com
a origen de dades tant
taules com consultes. Les
Per crear un informe, el primer que heu de fer és seleccionar la icona Informes al consultes són una gran
ajuda per filtrar i seleccionar
marge esquerre de la base de dades i en el Panell de tasques escollir l’opció Crea només aquelles dades que
desitgeu en l’informe.
un informe utilitzant l’auxiliar....
En el primer pas de l’assistent, trieu la taula o la consulta que és l’origen de les

dades de l’informe i a continuació seleccioneu els camps que voleu mostrar en
l’informe com us mostrem a la figura figura 5.1.
Fig u ra 5 . 1 . Selecció de taula i camps
Un cop seleccionats els camps feu clic al botó Següent per accedir al segon pas de
l’assistent. En aquest segon pas heu de triar el nom que tindrà cada un dels camps
com a capçalera de columna. Per defecte l’auxiliar utilitza el nom del propi camp
a la taula o consulta que serveixen com a origen de dades.
Podeu acceptar els noms que proposa l’assistent o escriure el que voleu que
aparegui en cada cas com podeu observar a la figura figura 5.2.
Fig u ra 5 . 2 . Modificació dels noms dels camps
Un cop realitzats els canvis corresponents, feu clic al botó Següent per accedir al
tercer pas d’aquest assistent.
En aquest pas podreu agrupar els registres que mostrarà l’informe a partir dels
valors de qualsevol dels seus camps. En un informe podeu realitzar un agrupament
com a màxim per quatre camps com podeu comprovar a la figura 5.3. Si agrupeu
per més d’un camp, aquests agrupaments es van anidant en funció del nivell de
cada grup.
Fi gura 5 .3. Selecció del criteri d’agrupament
Suposem que feu una llista d’alumnes dels tres últims cursos acadèmics. Aquesta
llista l’organitzeu en primer nivell pel curs acadèmic, en segon nivell pel nivell
escolar al qual pertany i en tercer nivell pel grup al qual pertany cada un
dins el mateix nivell escolar. En aquest cas, l’informe crearà un primer nivell
d’agrupament per al curs 2010/11, a dins hi crearà un grup per a 1r i a dins un
grup en el qual apareixerà la relació d’alumnes que estaven a 1r A al 2010/11. A
continuació apareixerà el grup B amb la seva relació d’alumnes. Si no hi ha més
grups apareixerà 2n amb els seus corresponents grups i així successivament per
als tres cursos acadèmics.
Despés de decidir els camps que utilitzareu per realitzar els agrupaments en
l’informe feu clic al botó Següent per accedir al quart pas.
En aquest pas seleccioneu el criteri d’ordenació de camps de l’informe en funció

de l’agrupament que heu triat. Podeu ordenar-los per un màxim de quatre camps
i en ordre ascendent o descendent. Fixeu-vos en la imatge figura 5.4.
Fi g ura 5 .4. Criteris d’ordenació

Recordeu que els camps agrupats només es poden ordenar dins de cada grup.
Un cop decidit el tipus d’ordenació que voleu utilitzar feu clic al botó Següent per
accedir al cinquè pas.
En aquest pas heu de triar l’aspecte extern de l’informe. Podeu veure les possibles
opcions a la figura figura 5.5.
Fig u ra 5 . 5 . Plantilles predissenyades per a informes
L’última decisió que heu de prendre en aquest pas és l’orientació de l’informe:

vertical o horitzontal. La utilització d’una o altra dependrà fonamentalment de la
quantitat de columnes que tingui el vostre informe.
Feu clic al botó Següent per accedir a l’últim pas de l’assistent per a la creació
d’informes en el qual donareu el nom a l’informe que esteu creant.
A continuació, a l’opció anomenada Quina classe d’informe voleu crear? heu

d’indicar si el tipus d’informe que esteu creant és un informe estàtic o dinàmic:
• Estàtic: si el tipus d’informe que voleu crear és un informe estàtic, LibrOffi-

ce Base genera automàticament l’informe amb les dades seleccionades i no
reflectirà cap canvi realitzat sobre les dades d’origen després de crear-lo,
de manera que si després de crear l’informe afegiu o modifiqueu qualsevol
registre de la base de dades, l’informe, en ser estàtic, no ho mostrarà.
• Dinàmic: en aquest tipus d’informes, LibreOffice Base reflectirà qualsevol

canvi realitzat sobre els registres de l’origen de dades de l’informe abans
d’executar-lo.
L’elecció d’un o altre tipus d’informe dependrà fonamentalment de l’ús que

pretengueu donar a aquests informes.
Si es tracta d’un llistat en el qual les dades no tenen possibilitat de modificació,

trieu el model estàtic, en cas contrari, utilitzeu el model dinàmic.
A continuació a Com voleu continuar després crear l’informe? heu d’indicar

l’acció que es durà a terme quan premeu sobre el botó Finalitzar.
Si trieu Modificar disseny d’informe, en finalitzar l’assistent LibreOffice edita

l’informe per realitzar-hi els canvis que considereu oportuns.
Si trieu Crear informe ara, l’informe es guarda i apareixerà en pantalla el resultat

per ser imprès.
Podeu comprovar el resultat obtingut a la imatge figura 5.6.
F ig ur a 5. 6. Informe final
Tanqueu l’informe, feu-hi clic amb el botó dret i seleccioneu Edita per accedir a
la pantalla de disseny de l’informe.
Observeu detingudament la pantalla de disseny que també teniu a la figura 5.7 i

comproveu les diverses parts que es distingeixen en el disseny de l’informe:
F ig ur a 5 . 7. Parts de l’informe
• Capçalera de pàgina: els elements que figurin en aquesta secció apareixeran

a l’inici de cada pàgina.
• Capçalera de camp: aquesta secció només apareixerà si hem fet alguna

agrupació. Com que en aquest cas hem agrupat pel camp IdCategoria,
la secció que veiem s’anomena IdCategoria Capçalera. Els elements que
figurin en aquesta secció apareixeran cada vegada que canviï el valor del
camp de l’agrupació.
• Detall: en aquesta secció hi apareixeran les dades de l’informe.
• Peu de pàgina: els elements que figurin en aquesta secció apareixeran al

final de cada pàgina. És on situarem, per exemple, el número de pàgina.
Si accediu al botó Navegador d’informes de la barra d’eines Estàndard i feu clic

amb el botó dret a Informe veureu que podeu fer visibles dues seccions més:
• Capçalera d’informe: els elements que figurin en aquesta secció apareixe-

ran un sol cop, a l’inici de l’informe. Hi posarem, per exemple, el títol de
l’informe.
• Peu d’informe: els elements que figurin en aquesta secció apareixeran un

sol cop, al final de l’informe. Hi podríem posar, per exemple, la data de
l’informe.
5.2 Entorn de disseny de l’informe: selecció i modificació dels

controls
En l’entorn de disseny dels informes, com en el dels formularis, cal seleccionar

prèviament els controls abans de fer-hi qualsevol canvi. Tingueu en compte:
1. La selecció de múltiples controls us permetrà fer-hi canvis de forma simul-

tània. Podeu seleccionar més d’un control mantenint premuda la tecla Maj
i fent clic als diferents controls.
2. Si es tracta de controls contigus, també els podeu seleccionar activant el

botó Selecciona de la barra d’eines Controls de l’informe, el que té la icona
amb la fletxa, i dibuixant un requadre al voltant dels controls que vulgueu
seleccionar.
3. Seleccioneu diversos controls alhora i utilitzeu les opcions Alineació i Canvi

de mida dels objectes del menú contextual o accediu a les propietats des de
l’opció Propietats, per alinear-los i igualar-ne la mida.
4. A la pantalla d’edició, hi teniu disponibles diverses barres d’eines pròpies

dels Informes que us permetran modificar-ne el format: Alinea a la secció,
Alineació, Canvi de mida dels objectes i Redueix a la secció.
5. Per activar i desactivar les propietats de cada control des de l’opció Propi-
etats, ho podeu fer des del menú contextual o des de de la barra d’eines
Controls dels informes.
6. Macros i altres eines
Les macros són seqüències d’ordres emmagatzemades en el sistema, de manera

que es poden reproduir moltes vegades a petició de l’usuari.
El seu nom, abreviatura de macroinstrucción (del llatí macro = gran), defineix tot
d’instruccions que s’emmagatzemen en el sistema i que posteriorment es poden
executar de forma seqüencial tantes vegades com sigui requerit, mitjançant una
sola ordre d’execució.
Les macros en LibreOffice es poden generar mitjançant aquests dos sistemes:
• Utilitzant la gravadora de macros, que grava seqüències d’ordres mentre

realitzeu una tasca utilitzant el ratolí i el teclat.
• La programació de macros, creant programes utilitzant algun dels llenguat-

ges de programació suportats per Office: LibreOffice.org Basic, Python,
BeanShell i/o JavaScript i utilitzant els objectes de l’API d’OpenOffice.
Atesa la necessitat, en el segon cas, d’un coneixement mínim, almenys, d’un dels
llenguatges suportats, i dels objectes de l’aplicació, accessibles a través de l’API
d’OpenOffice, aquesta opció sol ser utilitzada només per usuaris de nivell avançat
i programadors.
En LibreOffice, la gravadora de macros no es troba disponible per Impress,

Draw, Base, però si bé aquestes aplicacions no disposen d’aquesta eina, sí
que admeten crear macros mitjançant programació i executar-les.
6.1 La gravadora de macros
El mètode més senzill per a qualsevol usuari de LibreOffice que vulgui crear una
macro és utilitzar la gravadora de macros inclosa en l’aplicació.
Imagineu que:
• Cada dia inseriu 20 vegades la imatge del logotip de la vostra empresa en

els vostres documents
• Que heu de formatar diferents taules cada dia amb el mateix format
• Que importeu sovint documents d’altres aplicacions en els quals sempre heu
de buscar i reemplaçar els mateixos textos per altres
• Que imprimiu els mateixos documents amb diferents capçaleres i peus cada
dia
• Que feu qualsevol altre acció de manera igual i repetida uns quants cops al
dia
Totes aquestes tasques, que són quotidianes, repetitives i tedioses necessiten

molt de temps, d’atenció constant, poden ser, llevat d’excepcions, realitzades
a través d’una macro que podreu assignar a un botó. A partir d’aquest moment, la
tasca es reduirà a fer un clic en un botó.
En Base, és habitual crear un formulari principal amb diferents botons per

prèmer que realitzin accions reiteratives per accedir a la introducció de dades en
taules, visualitzar formularis, accedir a informes sense haver d’utilitzar l’entorn
general de Base.
Aquest formulari principal sempre pretén presentar a l’usuari un entorn amable i

de fàcil accés.
Moltes d’aquestes macros poden ser creades utilitzant la gravadora. De la

mateixa manera que una gravadora de veu, escoltarà atentament el nostre dictat
i posteriorment el reproduirà fidelment tantes vegades com sigui necessari, només
prement un botó o fent uns quants clics.
En gravar una macro el que realment fareu serà gravar aquelles accions que
executeu amb el teclat i el ratolí per una determinada tasca.
Aquestes accions queden gravades en un document intern de l’Office, i posteri-

orment, podreu tornar a executar-la perquè es repeteixi fidelment tot el procés,
invocant l’execució de la macro gravada.
El primer que heu de fer és tenir-ho tot preparat per gravar la macro. Per exemple,
si la nostra macro formatarà una taula, haureu de tenir preparada una taula ja
creada sense format. Si la vostra macro crea una taula, no serà necessària la taula
ja creada. Lògic, no?
De vegades cal repetir un procés diverses vegades perquè es gravi adequadament.

Cal tenir una mica de paciència, si les coses no surten a la primera. És normal.
Potser convindrà assajar un parell de vegades els processos a realitzar abans de

començar a gravar.
Abans d’entrar en matèria cal tenir en compte que en molts camps, però sobretot
en programació informàtica, la màxima divideix i venceràs és una llei d’or. És
probable que per realitzar una tasca hagueu de gravar diverses macros i executar-
les després seqüencialment perquè es repeteixi el procés per complet. És molt
habitual.
6.2 Exportació de dades des de Base
Podeu copiar una taula de Base a un full nou de Calc i, a continuació, podeu desar
o exportar les dades a qualsevol altre format de fitxer que admeti Calc.
• Obriu el fitxer de base de dades que conté la taula de base de dades que cal
exportar. Feu clic a Taules per veure les taules, o bé feu clic a Consultes per
veure les consultes.
• Trieu Fitxer/ Nou / Full de càlcul.
• A la finestra de Base, feu clic amb el botó dret del ratolí al nom de la taula
que voleu exportar. Trieu Copia al menú contextual.
• Feu clic a la cel·la A1 a la finestra nova de Calc i, a continuació, trieu Edita

/ Enganxa.
Ara podeu desar o exportar les dades a molts tipus de fitxer.
6.3 Importació de dades a Base
Podeu importar fitxers de text, fitxers de full de càlcul i la llibreta d’adreces del
sistema únicament en mode només de lectura.
Quan importeu a partir d’un fitxer de text o de full de càlcul, el fitxer ha de

tenir una primera fila d’informació de capçalera. La segona fila del fitxer és
la primera fila de dades vàlides. El format de tots els camps de la segona
fila determina el format de tota la columna. Qualsevol informació de format
d’un fitxer de full de càlcul es perd en importar-la a Base.
Per exemple, per garantir que la primera columna té format de text, cal que
us assegureu que el primer camp de la primera fila de dades vàlides conté
text. Si un camp a la primera fila de dades vàlides conté una xifra, tota la
columna s’estableix en format numèric, i només es mostraran nombres en
aquesta columna, i no text.
El procediment que heu de seguir és el següent:
• Obriu un fitxer de Base del tipus de base de dades que voleu.
• Creeu un fitxer de Base mitjançant l’Auxiliar de bases de dades, o bé obriu

un fitxer de Base que ja existeixi i que no sigui només de lectura.
• Obriu el fitxer de Calc que conté les dades que s’importaran a Base. Podeu
obrir un fitxer dBASE .DBF o molts altres tipus de fitxer.
• Seleccioneu les dades que es copiaran a Base.
• Podeu introduir una referència d’interval com ara A1:X500 al quadre de nom
si no voleu desplaçar-vos.
• Si copieu un full dBASE, incloeu la fila superior que conté les dades de
capçalera.
• Trieu Edita / Copia.
• A la finestra de Base, feu clic a Taules per veure les taules.
• A la finestra de Base, trieu Edita / Enganxa.
• Veureu el diàleg Copia la taula. La majoria de bases de dades requereixen

una clau primària, per tant, potser voldreu activar la casella Crea una clau
primària.
En sistemes Windows
també podeu utilitzar la
funció arrossega i deixa
anar en lloc de copia i
enganxa. Així mateix, per a
bases de dades registrades,
podeu obrir el Navegador de
font de dades (premeu F4)
en lloc d’obrir la finestra de
Base.
Roser Agustí, Albert Alfonso, Albert Criado, Eduard Latorre, Xavier
Ripoll, Núria Sánchez i Nico Torres
Adaptacio de continguts: Cristina Obiols, Eduard Latorre i Manuela Torres
Aplicacions ofimàtiques Imatge i vídeo. Presentacions
Índex
Introducció 7
1 Tractament de la imatge 11
1.1 Descàrrega i instal·lació del GIMP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2 La interfície del GIMP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2.1 La finestra principal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2.2 La finestra de la imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.3 Crear, obrir i desar una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.3.1 Obrir una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.3.2 Obtenir una imatge: d’una captura de pantalla, del porta-retalls, de l’escàner, enganxa
com a nou... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.3.3 Crear una imatge nova . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3.4 Desar una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.4 Eines de selecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.4.1 Fer seleccions rectangulars o el·líptiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.4.2 Fer una selecció lliure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.4.3 Fer una selecció amb les eines de selecció de regió contigua i selecció per color . . . . 27
1.4.4 Fer una selecció amb l’eina de tisores intel·ligents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
1.4.5 L’eina Camins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.5 Modes de color . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.6 Les eines de dibuixar i pintar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.6.1 Escollir un color . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
1.6.2 El cubell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
1.6.3 Pintar amb un patró . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
1.6.4 El degradat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35
1.6.5 Pintar una selecció o un camí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
1.6.6 Escollir un pinzell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
1.6.7 Característiques comunes a diverses eines: llapis, pinzell, goma d’esborrar, vaporitza-
dor, ploma de tinta, clona, difumina/ressalta, taca amb el dit, ferro roent . . . . . . . . 39
1.6.8 Les eines goma d’esborrar, vaporitzador, ploma de tinta, clona, difumina/ressalta, taca
amb el dit, ferro roent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
1.7 Crear una màscara ràpida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
1.8 Dibuixar amb el Gfig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
1.9 Les capes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
1.9.1 El diàleg de capes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
1.9.2 Les capes a la finestra de la imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
1.9.3 La capa de fons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
1.9.4 Crear capes noves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
1.9.5 Opacitat d’una capa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
1.9.6 Les seleccions flotants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
1.9.7 El menú contextual del diàleg de capes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
1.9.8 Desar una imatge amb capes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

1.10 Les eines de transformació d’una capa o selecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
1.11 Eines de transformació de la imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
1.12 Imatges amb text . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
1.12.1 Afegir text a una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
1.12.2 Posar ombra a un text . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
1.12.3 Línia de contorn del text . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
1.12.4 Omplir el text amb un degradat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
1.12.5 Omplir el text amb un patró . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
1.12.6 Omplir el text amb la textura d’una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
1.12.7 Aplicar filtres al text . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
1.12.8 Els rètols del GIMP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
1.13 Millorar la qualitat de les fotografies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
1.13.1 Els nivells . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
1.13.2 Les corbes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
1.13.3 Retocar una fotografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
1.14 Historial de desfer i Porta-retalls del GIMP . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
2 Vídeo i àudio 73
2.1 Formats de vídeo. Codecs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
2.2 Manipulació de la línia de temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
2.3 Selecció d’escenes i transicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
2.3.1 Transicions i efectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
2.4 Introducció de títols i àudio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
2.4.1 Procediment per aplicar un títol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
2.5 Importació d’àudio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
2.5.1 El so al vídeo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
2.5.2 Formats d’àudio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
2.5.3 Configuració de fitxers sonors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
2.5.4 Programari d’edició d’àudio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
2.5.5 Programari reproductor d’àudio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
2.5.6 Recomanacions per editar àudio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
2.6 Captura de vídeos de la pantalla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
2.6.1 CamStudio: un programari específic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
2.7 Captura de vídeos de la xarxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
2.8 Importació i exportació de vídeos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
2.8.1 Importació, enregistrament i captura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
2.8.2 Procediment per capturar seqüències de vídeo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
2.8.3 L’exportació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
2.9 Tractament de vídeos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
2.9.1 Començar l’Edició . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100
2.9.2 Procediment per editar els clips . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102
2.10 Creació audiovisual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
2.10.1 El llenguatge del vídeo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
2.10.2 Quins són els programes de programari lliure per a la creació audiovisual? . . . . . . 105
3 Elaboració de presentacions 107

3.1 Crear una presentació nova amb l’auxiliar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107
3.2 La interfície de l’entorn OpenOffice.org Impress . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110
3.2.1 El tauler Diapositives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
3.2.2 L’àrea de treball . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
3.2.3 Subfinestra de Tasques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
3.3 Afegir, eliminar i dissenyar diapositives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113
3.3.1 Afegir i eliminar diapositives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
3.3.2 Escollir el format de les diapositives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
3.4 Donar format al text . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
3.5 Inserir una imatge a una diapositiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
3.5.1 Inserir una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
3.5.2 Afegir una animació a una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121
3.5.3 Afegir interacció a una imatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124
3.6 Afegir animació als diferents elements d’una diapositiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
3.7 Escollir un fons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
3.8 Canviar l’ordre i amagar diapositives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
3.9 Augmentar o reduir la visualització d’una diapositiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
3.10 Aplicar una transició a una o a més diapositives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128
3.11 Inserir taules i diagrames . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129
3.12 Diapositiva mestre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132
3.13 Presentacions personalitzades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135
3.14 Cronometrar una presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 136
3.15 Obrir i desar una presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137
3.16 Imprimir una presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137
3.17 Projectar una presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139
Aplicacions ofimàtiques 7 Imatge i vídeo. Presentacions
Introducció
En aquesta unitat podreu veure diferents elements multimèdia, com ara la imatge,
el vídeo i l’àudio, que podreu incorporar a presentacions i també a d’altres tipus
de documents, així com tractar de forma específica qüestions relacionades amb el
material publicitari.
En l’apartat “Tractament de la imatge” aprendreu a treballar amb el GIMP (GNU

Image Manipulation Program). És un programa de creació i retoc d’imatges.
Podeu fer amb el GIMP les accions bàsiques amb les quals es familiaritza un
usuari o una usuària que s’està iniciant: seleccionar amb diferents eines, pintar,
canviar les mides, inserir text a una imatge, treballar amb capes...
El GIMP incorpora opcions avançades que el converteixen en un editor d’imatges

utilitzat també per dissenyadors professionals.
En l’apartat “Vídeo i àudio” es presentaran els principals conceptes referents a

l’edició de vídeo i els procediments per editar seqüències de vídeo amb diferents
eines com ara Windows Movie Maker o Kdenlive. També veureu els diferents
formats de fitxers de so i algunes eines per editar aquests fitxers.
En l’apartat “Elaboració de presentacions” aprendreu a elaborar presentacions

amb l’OpenOffice.org Impress. Una presentació és una seqüència de pàgines,
anomenades diapositives, que poden contenir text, imatges, diagrames, animaci-
ons, so, vídeo, efectes...
L’entorn de treball de l’OpenOffice.org Impress, té similitud amb l’entorn de

l’OpenOffice.org Writer. Els diferents components de l’OpenOffice.org tenen
moltes opcions dels menús i de les barres d’eines en comú. L’Impress, com
cadascun dels components de l’OpenOffice.org, té una sèrie d’opcions comunes i
d’altres d’específiques.
Per crear una presentació nova, primer heu de tenir un tema, un contingut... i heu
de planificar com estructurareu la informació que voleu presentar.
Tant el programari de tractament de la imatge com el d’edició de vídeo i àudio

us serà molt útil per poder incorporar a les vostres presentacions continguts
multimèdia que les faran més atractives.
A cadascun dels apartats que conformen aquesta unitat trobareu, a més dels
continguts, exercicis d’autoavaluació i un seguit d’activitats que us recomanem
que, cop llegits els continguts, feu els exercicis d’autoavaluació i sobretot no
deixeu de fer les activitats, ja que la seva realització és fonamental per assolir
els objectius de la unitat.
1. Manipula imatges digitals analitzant les possibilitats de diferents programes

i aplicant tècniques bàsiques de captura i edició.
• Analitza els diversos formats d’imatges.

• Realitza l’adquisició d’imatges amb perifèrics.
• Treballa amb imatges a diferents resolucions, segons la seva finalitat.
• Empra eines per a l’edició d’imatge digital.
• Importa i exporta imatges en diversos formats.
2. Manipula seqüències de vídeo analitzant les possibilitats de diversos pro-

grames i aplicant tècniques bàsiques de captura i edició bàsiques.
• Reconeix els elements que componen una seqüència de vídeo.

• Estudia els tipus de formats i còdecs més emprats.
• Importa i exporta seqüències de vídeo.
• Captura seqüències de vídeo amb recursos adequats.
• Elabora vídeos tutorials.
3. Elabora presentacions multimèdia descrivint i aplicant normes bàsiques de

composició i disseny.
• Identifica les opcions bàsiques de les aplicacions de presentacions.

• Reconeix els diversos tipus de visualització associats a una presenta-
ció.
• Aplica i recorre les diverses tipografies i normes bàsiques de compo-
sició, disseny i utilització del color.
• Dissenya plantilles de presentacions.
• Crea presentacions.
• Utilitza perifèrics per executar presentacions.
1. Tractament de la imatge
Podeu obtenir imatges de diverses fonts: fent fotografies amb una càmera di-
gital, fent dibuixos amb l’ordinador, amb les imatges descarregades d’Internet,
digitalitzant-les amb un escàner o capturant el que es veu a la pantalla de
l’ordinador.
Sigui quin sigui l’origen de la imatge, el GIMP (GNU Image Manipulation

Program), programari de creació i retoc d’imatges, us permetrà realitzar les
accions bàsiques amb les quals es familiaritza un usuari/ària que s’està iniciant:
seleccionar amb diferents eines, pintar, canviar les mides, inserir text a una imatge,
treballar amb capes...
1.1 Descàrrega i instal·lació del GIMP
Per descarregar-vos el GIMP, podeu anar a: http://the-gimp.softonic.com/
Trobareu versions per a Windows, per a Linux i per a Mac.
Un cop descarregat el fitxer només caldrà executar-lo. S’obrirà el wizard o

assistent d’instal·lació i haureu d’anar seguint les instruccions.
1.2 La interfície del GIMP
Fi g ura 1 .1. Exemple d’organització de l’espai de treball amb les finestres del GIMP
Al GIMP es poden distingir dues finestres essencials: la finestra principal i la

finestra de la imatge. Un altra finestra molt útil és la finestra de diàlegs encastables
(figura 1.1).
1.2.1 La finestra principal
La finestra principal incorpora:
• La barra del títol: fent un clic sobre la icona de la mascota del GIMP, s’obre
un desplegable amb les opcions Restaurar, Moure, Mida, Minimitzar,
Maximitzar i Tancar. Fent un doble clic sobre la icona de la mascota o
fent un clic sobre la X, tanqueu el programa.
• La barra del menú: des d’Edita podeu accedir, entre d’altres, al quadre
Preferències (figura 1.2) per configurar les opcions del GIMP.
Fig u ra 1 . 2 . Quadre de preferències
• La caixa d’eines: fent un clic sobre cada opció, s’obre la finestra corres-
ponent. A sota de la caixa d’eines s’ubiquen els controls per a cada eina
que activeu. Arrossegant la barra superior (on consta el nom de l’eina) del
quadre de control d’una eina, feu que el quadre se separi de la finestra i
es mostri a una finestra nova. Per restablir la ubicació per defecte, aneu
a Eines\Preferències\Gestió de finestres i premeu el botó Recupera les
posicions per defecte de les finestres.
A la figura 1.3, figura 1.4, figura 1.5 i figura 1.6 teniu una descripció de les eines
disponibles. Quan situeu el ratolí a sobre d’una eina n’apareixen el nom i la
descripció i, entre parèntesi, la tecla o combinació de tecles per activar-les des

del teclat.
F ig ur a 1. 3. Eines de selecció
Fig ur a 1 . 4 . Eines de transformació

Fig u ra 1 . 5 . Eines de pintura
Fig u ra 1 . 6 . Altres eines

1.2.2 La finestra de la imatge
Quan s’obre o es crea una imatge nova, la finestra principal és substituïda per la
finestra de la imatge, però només canvia la barra del títol.
• La barra del títol mostra una icona, que és la còpia reduïda de la imatge con-
tinguda a la finestra, el nom de la imatge, informació sobre el tipus d’imatge
(RGB, indexada o escala de grisos), el nombre de capes i les mides (amplada
x alçada) de la imatge. Clicant sobre la imatge reduïda, es despleguen les
opcions Restaurar, Moure, Mida, Minimitzar, Maximitzar i Tancar.
• La barra del menú conté els menús: Fitxer, Edita, Selecciona, Visualitza,
Imatge, Capes, Colors, Eines, Filtres, Finestres i Ajuda. Clicant amb el
botó dret sobre l’àrea de la imatge, es desplega un menú contextual amb les
mateixes opcions.
• Els regles verticals i horitzontals amb les guies corresponents que podeu
arrossegar amb el punter fins a situar-les al lloc escollit dins la imatge. Les
guies actuen com un imant que atreu els elements que moveu per la imatge.
Per treure una guia, activeu l’eina moure. Situeu el punter sobre la guia fins
que es mostri una mà amb el dit índex estirat (figura 1.7) i, a continuació,
arrossegueu la guia fora de la imatge.
Fi g ura 1 .7. Guies i eina moure en forma de mà
• Atenció: Per poder treure la guia, vigileu que al quadre de control de l’eina
moure tingueu activada l’opció Selecciona una capa o guia.
• El triangle petit situat a la part esquerra del regle horitzontal desplega un

menú amb les mateixes opcions que trobeu a la barra del menú i al menú
contextual que es desplega prement sobre la imatge amb el botó dret del
ratolí.
• Si voleu separar aquest menú del triangle i del menú contextual per obrir-lo
a una finestra nova, només cal fer un clic sobre les línies discontínues.
• Clicant de nou sobre el triangle (figura 1.8), el menú es tornarà a enganxar.

Prement amb el botó dret del ratolí, tornarà a mostrar-se en forma de menú
contextual.
F ig ura 1 .8 . Clicar sobre el triangle per

tornar a enganxar el menú
• La lupa està situada a la part dreta del regle horitzontal. Si la lupa està activa,
automàticament, quan maximitzeu la finestra, augmenta el zoom i, quan la
minimitzeu, es redueix.
• A la part inferior esquerra, es troba el botó Commuta màscara ràpida.
• A la part inferior dreta, veureu el botó Moure. Fent un clic, es mostra la

imatge activa amb mides reduïdes. Quan la finestra és més petita que la
imatge, i per tant, la imatge no es pot veure sencera, en lloc de moure les
barres de desplaçament vertical i horitzontal, podeu seleccionar la zona de
la imatge que voleu que es mostri desplaçant el rectangle que representa el
marc de la finestra.
• A la barra d’estat podeu escollir el percentatge de zoom que necessiteu per

visualitzar la imatge.
• També hi trobeu informació sobre el pes de la imatge, però no es refereix al

pes que tindrà un cop desada, sinó al pes o memòria ocupada que genera el
procés de treball.
• Els diàlegs encastables, que podeu trobar en el menú Finestres, permeten

controlar moltes opcions i possibilitats del GIMP. Podeu obrir un diàleg sol,
o bé un grup de diàlegs.Un grup de diàlegs pot estar format, per exemple,
per Capes, Canalsi Camins. Per obrir un diàleg, per exemple el de Capes
(figura 1.9), obriu el menú Finestresi desplegueu els Diàlegs encastables.
Escolliu Capes.
Fig ur a 1 . 9 . Diàleg de capes
• Per afegir a un diàleg o a un grup de diàlegs una altra pestanya per incorporar-
hi un diàleg nou, premeu el triangle que mira cap a l’esquerra, seleccioneu
l’opció Afegeix una pestanya (figura 1.10) i escolliu un diàleg de la llista
desplegada. Cada diàleg s’activa prement sobre la pestanya corresponent.
Fi g ura 1 .10 . Afegir un diàleg
• Quan treballeu amb el GIMP, és molt aconsellable tenir el diàleg de capes

actiu i visible (figura 1.11).
F ig ura 1 .1 1 . Finestra amb un grup de

diàlegs. Diàleg capes visible
Atenció!: A vegades us podeu trobar que una eina no us respongui i, per tant, no
pugueu fer amb ella l’acció que us proposeu. Aleshores, caldrà mirar:
• Si teniu seleccionada la capa sobre la qual voleu actuar.
• Si teniu una Selecció Flotant. Quan enganxeu o moveu una selecció, el

GIMP ho fa en una selecció flotant o capa temporal. Per continuar treballant,
cal ancorar la selecció flotant a la capa de sota, o bé situar-la en una capa
nova. El diàleg de capes us permet ancorar la selecció flotant (ubicar-la a la
capa de sota), o bé situar-la en una capa nova.
• Si no es tracta de res de tot això, caldrà mirar si les opcions del control de
l’eina estan configurades per a l’acció que voleu fer.
1.3 Crear, obrir i desar una imatge
Amb el Gimp podeu crear imatges noves. També podeu obrir una imatge o una
fotografia ja existent, fer els retocs que vulgueu i, finalment, desar-la. Les imatges
es poden desar en diferents formats. És important que escolliu el format més
adequat en funció de les vostres necessitats.
1.3.1 Obrir una imatge
El GIMP pot obrir molts formats de fitxer: GIF, JPG, ICO, PSP, PDF, PNG, TIF,
BMP, PSD... L’extensió pròpia del GIMP és XCF.
Per obrir una imatge ja existent, aneu a la finestra principal, al menú Fitxer\Obre.
Es mostra la finestra Obre una imatge (figura 1.12).
Fi g ura 1 .12 . Finestra Obre una imatge
• A la columna de l’esquerra, indiqueu, fent doble clic, a quina unitat anireu

a buscar la imatge...
• Amb els botons + Afegeix i – Suprimeix podeu afegir o treure dreceres per
accedir directament a unes carpetes en concret.
• A la columna del mig, cerqueu la carpeta i seleccioneu la imatge. Podeu

retornar a les carpetes que estan a un nivell superior clicant als botons que
es troben a la zona superior d’aquesta columna i que indiquen el camí on
esteu.
• A la columna de la dreta, obtindreu una previsualització a escala reduïda

de la imatge seleccionada, amb informació sobre el nom de la imatge,
l’extensió, el pes i les mides.
• Desplegant l’opció Totes les imatges, podeu crear un filtre en què s’indiqui
que només es mostrin a la columna del mig els fitxers que tenen una extensió
determinada.
• Prement sobre l’opció Selecciona tipus de fitxer, podeu escollir que el

GIMP detecti automàticament l’extensió d’un fitxer (opció per defecte), o
bé fer-ho manualment entre les extensions de la llista desplegada.
• Un cop seleccionada la imatge, premeu el botó Obre.

• Cada imatge s’obre a una finestra nova, tret que, des del menú Fitxer escolliu
l’opció Obre com a capa.
1.3.2 Obtenir una imatge: d’una captura de pantalla, del porta-retalls,

de l’escàner, enganxa com a nou...
Des de la barra del menú de la finestra principal, a Fitxer\Crea, teniu altres

opcions per obtenir una imatge (figura 1.13).
Fig u ra 1 . 1 3 . Menú Fitxer\Crea
Enganxa del porta-retalls
Permet enganxar a una finestra nova una selecció feta i copiada amb un altre
programa.
Captura de pantalla
Obriu la finestra WinSnap (figura 1.14): per capturar una sola finestra, marqueu
l’opció Captura una única finestra i també indiqueu els segons de retard que
hauran de transcórrer entre el moment en què assenyaleu la finestra per capturar i
el moment real en què es fa la captura. A continuació, premeu el botó Adquisició.
Fig u ra 1 . 1 4 . Finestra del WinSnap

Capturar una finestra o una pantalla
Després de prémer el botó Adquisició, es mostra la finestra Select Window (figura

1.15). Arrossegueu el símbol + per indicar la finestra que s’ha de capturar.
Fig ur a 1 . 1 5. Finestra de Select Window
Símbol + per assenyalar la finestra que s’ha de capturar. Durant els segons de
retard que heu indicat, podeu fer alguna modificació a la finestra abans que es faci
la captura. La captura obtinguda s’obrirà en una finestra nova del GIMP.
Per capturar la pantalla sencera, marqueu la opció corresponent a la finestra WinS-

nap. Marqueu els segons de retard que necessitareu i premeu el botó Adquisició.
A continuació, mentre transcorren els segons de retard que heu indicat, prepareu
la pantalla tal com voleu que es mostri a la captura i, automàticament, la captura
obtinguda es mostra en una nova finestra del GIMP. També, podeu fer la captura
de pantalla amb les opcions del teclat:
• Impr Pant per capturar una pantalla sencera.
• Alt + Impr Pant per capturar la finestra seleccionada. A continuació, des

de la finestra principal del GIMP, aneu a Fitxer\Crea\Del porta-retalls i
obtindreu la captura en una finestra nova.Escàner/càmera permet activar
el programa associat a l’escàner i obrir la imatge obtinguda directament al
GIMP.
1.3.3 Crear una imatge nova
Per crear una imatge nova, aneu al menú Fitxer\Nou: s’obre la finestra Crea una
nova imatge (figura 1.16).
Fig ura 1 .1 6 . Finestra Crea una nova imatge
Definir els paràmetres per crear una imatge nova
Definiu l’amplada i l’alçada de la imatge, o bé accepteu els valors que vénen donats
per defecte.
L’opció Plantilla permet escollir entre una llista amb formats de mides predetermi-
nades, per exemple, per dissenyar la caràtula d’un CD-ROM, un banner (cibertira)
per a la web...
Els botons vertical i horitzontal permeten, a partir de les mides introduïdes, crear
una imatge nova plantada o apaïsada, respectivament.
Les Opcions avançades permeten configurar altres paràmetres, com per exemple,
la resolució i el color.
1.3.4 Desar una imatge
Fig u ra 1 . 1 7 . Finestra per desar la imatge

Per desar una imatge, aneu a la finestra de la imatge, a Fitxer\Desa, o bé a

Fitxer\Anomena i desa. Es mostra la finestra Desa la imatge (figura 1.17).
Al camp Nom, escriviu un nom per a la imatge i, a continuació, escriviu

manualment l’extensió amb què voleu desar-la.
L’opció Selecciona tipus de fitxer (Per extensió) permet escollir un format de la

llista desplegada.
Si a l’opció Desa en la carpeta esteu d’acord amb la carpeta que teniu configurada
per defecte per desar els fitxers, confirmeu amb el botó Desa. Si no hi esteu
d’acord, premeu l’opció Navega per altres carpetes: s’obrirà la finestra Desa
la imatge, molt semblant a la d’Obre una imatge.
Cercar una carpeta on desar una imatge creada o modificada amb el GIMP
Des del quadre de diàleg Desa la imatge, podeu crear una carpeta nova prement el
botó Crea una carpeta que hi ha sobre la columna Previsualitza. També podeu
afegir i treure dreceres d’accés a carpetes amb els botons +Afegeix i –Suprimeix.
Cerqueu una carpeta on ubicar el fitxer, escriviu el nom, l’extensió i confirmeu
amb el botó Desa.
1.4 Eines de selecció
Les eines de selecció permeten seleccionar una part d’una imatge, de manera que,
després, podreu actuar-hi a sobre: retallar-la, copiar-la, moure-la, pintar-la, aplicar-
hi un filtre...
En primer lloc, heu d’escollir quina eina de selecció voleu utilitzar (figura 1.3).
L’eina Camins (figura 1.6) permet dibuixar i seleccionar.
Podeu fer una selecció sobre una imatge ja existent, o bé sobre una imatge nova.
1.4.1 Fer seleccions rectangulars o el·líptiques
Premeu el botó Selecció rectangular, o bé el botó Selecció el·líptica.
A continuació, poseu el punter sobre la imatge. La selecció s’inicia a l’extrem

on teniu el punter. Sense deixar de prémer el botó esquerre del ratolí, estireu
la selecció fins a completar-la. Quan deixeu anar el botó esquerre del ratolí,
haurà finalitzat la selecció. L’àrea seleccionada es mostra envoltada d’unes línies
discontínues que es van movent (figura 1.18).
Fig u ra 1 . 1 8 . Mostra d’imatges seleccionades
Si voleu que l’eina Selecció rectangular faci un quadrat, o l’eina Selecció

el·líptica faci un cercle, premeu la tecla de majúscules (Maj) mentre feu la
selecció.
Podeu fer una selecció a partir d’unes mides d’amplada i d’alçada establertes. Al
quadre de control de les eines Selecció rectangular o Selecció el·líptica, activeu
l’opció Fixat (figura 1.19), escolliu Mida, introduïu els valors que desitgeu i ja
podeu fer la selecció.
F ig ura 1. 1 9 . Introduir uns valors per les

mides d’amplada i d’alçada d’una selecció
El botó Recupera els valors per defecte configura de nou els paràmetres prede-
terminats.
Si voleu que l’àrea de la selecció rectangular o el·líptica estigui centrada en un

punt, situeu el punter del ratolí al punt central que heu escollit i feu un clic amb el
botó esquerre. Sense deixar de prémer el botó esquerre, premeu la tecla Control i
feu la selecció. La selecció començarà pel mig en lloc d’iniciar-se per defecte en
un extrem.
Per fer un cercle o un quadrat centrats en un punt, primer premeu amb el botó
esquerre el punt central on ha de començar la selecció, a continuació, premeu
simultàniament les tecles de majúscules i Control, i feu la selecció.
Per deixar de seleccionar, feu un clic fora de la selecció, o bé aneu a la finestra de

la imatge, al menú Selecciona. No seleccioneu res.
Per defecte, quan comenceu una selecció nova, desapareix una selecció anterior.
Des del quadre de control de les eines Selecció rectangular o Selecció el·líptica,
a l’apartat Mode (figura 1.20), prement el botó corresponent, podeu indicar el
tipus de selecció que voleu fer:
F igu r a 1. 2 0 . Tipus de selecció
Al costat del punter del ratolí, el GIMP us informa d’una manera gràfica sobre el
tipus d’acció que aneu a fer:
Quan al costat del punter del ratolí es mostra l’opció de moure la selecció, podeu
desplaçar la selecció per situar-la al lloc on vulgueu.
Si voleu afegir diverses seleccions, al quadre de control premeu el botó de Afegeix

a la selecció actual.
La tecla de majúscules permet sumar a una selecció un quadrat o un cercle (figura

1.21). Les seleccions afegides poden estar o no unides. Si les seleccions que
sumeu es toquen, les unifiqueu en una sola selecció.
Fi g ura 1 .21 . Sumar seleccions
Si voleu treure zones seleccionades, premeu el botó Sostreu de la selecció actual

del quadre de control. També la tecla Control permet anar-les restant. En
l’exemple que es mostra a la figura 1.22, veureu una selecció d’el·lipse i una segona
selecció d’el·lipse que retalla i suprimeix tot el que hi ha dins la seva àrea.
Fig u ra 1 . 2 2 . Restar seleccions
Podeu creuar seleccions, és a dir, fer una intersecció d’una selecció amb una altra.
Feu una primera selecció, a continuació, activeu el botó Creua amb la selecció,
i feu una segona selecció que es creui amb la primera (de color groc, a la figura
1.23). El resultat de la intersecció és una selecció amb tota la zona de la primera
selecció que està dins l’àrea de la segona selecció. Si premeu simultàniament les
tecles de majúscules i de Control mentre feu la segona selecció, creareu un quadrat
o un cercle que es creuarà amb la primera selecció.
Fig u ra 1 . 2 3 . Creuar seleccions
Si voleu fer rectangles i arrodonir els vèrtexs, primer creeu una selecció rectangu-
lar i, a continuació, aneu al menú Selecciona\Rectangle arrodonit.
A la finestra Funció: rectangle arrodonit indiqueu el radi dels extrems. També

podeu indicar que els vèrtexs siguin còncaus (figura 1.24).
Selecció rectangular amb vèrtexs
arrodonits i còncaus F i g ura 1 . 2 4 . Finestra per arrodonir un rectangle
Si teniu una imatge sencera seleccionada, l’opció Selecciona\Rectangle arrodo-

nit actuarà sobre tota la imatge.
Segons sobre quina àrea de la imatge vulgueu actuar, caldrà o no invertir la

selecció. Per seleccionar la part oposada, aneu al menú Selecciona\Inverteix.
Les eines de selecció permeten dibuixar. Podeu dibuixar una selecció i, a

continuació, pintar-la amb un color o un patró o amb un gradient.
Des del menú Edita, teniu accés a una sèrie d’opcions d’edició:
• Per eliminar un element seleccionat, aneu a Edita\Neteja o premeu la tecla

Suprimeix.
• Per copiar un element seleccionat, aneu a Edita\Copia o premeu les tecles

Control + C.
• Per enganxar a la finestra de la imatge un element del porta-retalls del

GIMP, aneu a Edita\Enganxa o premeu les tecles Control + V. L’opció
Edita\Enganxa com a nova imatge enganxa l’element seleccionat en una
finestra nova. L’opció Edita\Enganxa a enganxa dins una selecció el
contingut del porta-retalls.
1.4.2 Fer una selecció lliure
L’eina Selecció lliure (figura 1.3) permet fer una selecció a mà alçada. Convé
començar-la i acabar-la en el mateix punt, si deixeu anar el botó esquerre, la
selecció es tanca automàticament amb una línia recta (figura 1.25).
Com amb totes les eines de selecció, podeu afegir, treure i creuar seleccions.
Fi g ura 1 .25 . Exemple de selecció lliure
Imatge obitnguda de: http://bancoimagenes.isftic.mepsyd.es/ i posteriorment modificada
1.4.3 Fer una selecció amb les eines de selecció de regió contigua i
selecció per color
L’eina Selecció de regió contigua (figura 1.3) selecciona les regions contigües
pel color.
A la figura 1.26 podeu veure que, fent un clic amb l’eina Selecció de regió
contigua , se selecciona, en el lloc on heu fet el clic, tota una àrea delimitada
del mateix color. La fletxa indica la selecció feta: regió contigua de color groc.
F ig ura 1 . 26 . Exemple de selecció amb

l’eina Selecció de regió contigua
Fent un clic amb l’eina Selecciona per color, se seleccionen totes les àrees de la
imatge que tenen el mateix color (figura 1.27).
F ig ura 1 . 27 . Exemple de selecció amb

l’eina Selecció per color
1.4.4 Fer una selecció amb l’eina de tisores intel·ligents
L’eina Tisores intel·ligents (figura 1.3), a través dels punts que aneu indicant,
busca els contorns d’una zona de la imatge i automàticament s’hi adapta.
Per acabar la selecció, heu de tancar en el mateix punt on heu començat. Per
ajustar la selecció, podeu moure els punts de control i també crear-ne de nous.
Finalment, feu un doble clic dins la zona marcada amb els punts i ja tindreu l’àrea
seleccionada (figura 1.28).
Fi gura 1 .28 . Exemple de selecció feta amb l’eina Tisores intel·ligents
Imatge obitnguda de: http://www.openclipart.org i posteriorment modificada
1.4.5 L’eina Camins
L’eina Camins (figura 1.6) és una eina molt potent del GIMP que permet dibuixar
i seleccionar. Utilitzar aquesta eina requereix tenir un bon coneixement de la
finestra de diàleg Camins, que aquí s’explica.
En els controls de l’eina Camins, a Edita mode heu d’indicar si voleu:
• dissenyar, fer un dibuix,
• editar, modificar el dibuix,
• moure el dibuix.
Quadre de control de l’eina Camins
Quan dibuixeu, necessiteu tenir a la vista el diàleg Camins, que us permet crear
i editar un camí nou per a cada element que dibuixeu. Per obrir-lo, aneu al menú
Finestres\Diàlegs encastables\Camins (figura 1.29).
Figu r a 1 . 2 9. Finestra del diàleg

Camins
Un cop heu dibuixat un camí, en funció d’allò que voleu fer, podeu pintar-lo o
convertir-lo a selecció.
Pintar un camí
Pintar un camí vol dir resseguir-lo i escollir un color, un gruix...
Per pintar un camí, cal tenir-lo seleccionat al diàleg Camins. Als controls de l’eina
Camins, premeu el botó Pinta el camí. També podeu accedir a aquesta opció des
de la finestra de la imatge, a Edita\Pinta el camí, i des del diàleg Camins, al
menú contextual que s’activa posant el ratolí sobre un camí, prement amb el botó
dret i escollint l’opció Pinta el camí.
Crear una selecció des d’un camí
Convertir un camí a selecció permet poder actuar dins l’àrea seleccionada. Per
crear una selecció a partir d’un camí, és preferible que el camí comenci i acabi al
mateix punt, en cas contrari, es tancarà automàticament amb una línia recta.
Per crear una selecció des d’un camí, als controls de l’eina Camins, premeu el
botó Selecció a partir d’un camí. També podeu accedir a aquesta opció des del
diàleg Camins, al menú contextual que s’activa posant el ratolí sobre un camí i
prement el botó dret, i escollint l’opció Camí a selecció.
Un cop creada una selecció a partir d’un camí, podeu pintar-la amb les diferents
eines de pintar (figura 1.5), li podeu aplicar filtres i efectes...
Amb l’eina Camins també podeu seleccionar part d’una fotografia.
1.5 Modes de color
A la finestra de la imatge, aneu al menú Imatge\Mode, on podeu escollir tres

modes de color: RGB, escala de grisos i indexat.
Fig u ra 1 . 3 0 . Canals
Per defecte, quan creeu una imatge nova amb el GIMP, és amb el mode RBG.
Al diàleg Canals (finestra de la imatge a Finestres\Diàlegs encastables\Canals),
veureu els canals vermell, verd i blau d’una imatge (figura 1.30).
El mode escala de grisos crea un sol canal amb 255 colors del blanc al negre.
El mode indexat genera un canal amb una paleta d’un màxim de 256 colors.
L’extensió GIF només accepta imatges en mode indexat.
En funció del mode de la imatge, escollireu un format per desar-la. Una imatge
indexada podeu desar-la en format GIF, una imatge RGB en format JPG, PNG...
En el cas que no es correspongui el format escollit amb el mode de la imatge, el
GIMP us avisarà que cal exportar la imatge, és a dir, convertir-la automàticament
per desar-la en el format que heu indicat.
Quan treballeu amb capes, es crea un quart canal, el canal alfa. El GIMP utilitza
aquest canal per crear màscares o per fer seleccions automàtiques.
1.6 Les eines de dibuixar i pintar
El GIMP disposa d’onze eines de pintura (figura 1.5). A excepció del cubell i el
degradat, amb les quals només podeu pintar, amb les altres eines de pintura podeu
dibuixar i pintar.
Podeu activar les eines de dibuixar i pintar des de la caixa d’eines o des del menú
Eines\Eines de pintura.
Fent un clic sobre cada eina, es mostrarà el seu quadre de control. A les opcions
del quadre de control veureu que les eines de pintura tenen unes característiques
comunes i d’altres d’específiques de cada eina.
1.6.1 Escollir un color
El GIMP disposa d’un ampli ventall de diàlegs per escollir un color. A la finestra
principal trobeu les icones amb el color de primer pla i el color de fons actius.
Per canviar de color, feu un doble clic sobre la icona del color actiu que voleu
canviar. S’obre la finestra Canvia el color de primer pla o Canvia el color de
fons (figura 1.31).
Color de primer pla i color de fons
actius
Fig u ra 1 . 3 1 . Escollir un color
Els colors que veieu en un monitor són una barreja de vermell, R, verd, V, i blau,
B. La quantitat de color pot anar del 0 al 255. El color negre té 0 vermell, 0 verd
i 0 blau. El color blanc té 255 vermell, 255 verd i 255 blau.
A la figura 1.31, teniu un color 255 vermell, 0 verd i 0 blau.
En funció de la quantitat de vermell, verd i blau que barregeu, obtindreu un to H.

La saturació S indica la concentració de color, que va des del blanc fins al color
indicat en el to.
El valor V permet enfosquir i va des del negre fins al color indicat en el to.
La notació HTML podeu copiar-la per inserir color a una pàgina web.
F ig ura 1 .3 2 . Guies
La guia (figura 1.32) de la columna de la dreta us ajuda a escollir un to.
Al quadrat del centre, movent les guies, escolliu la saturació i el valor.

La guia horitzontal indica una saturació que va del 100, en la seva posició més
superior, al 0, en la seva posició més inferior.
La guia vertical indica un valor que va del 100, en l’extrem dret, al zero, en
l’extrem esquerre.
També podeu escollir un color d’una paleta anant a la finestra de la imatge, a

Finestres\Diàlegs encastables\Paletes.
1.6.2 El cubell
Amb l’eina Cubell de pintura (figura 1.5) podeu omplir de color la capa de fons
d’una imatge, tota una capa o una selecció.
Des de la finestra de la imatge, arrossegueu el color de primer pla o el color de

fons fins a l’interior de la zona que voleu pintar (figura 1.33). Podeu fer aquesta
acció encara que no hàgiu activat el cubell.
Fig ur a 1 . 3 3. Pintar seleccions
També podeu arrossegar un color des d’un Editor de paleta fins a l’àrea que voleu
omplir.
Editor de la paleta
Per activar una paleta, aneu al menú Finestres\Diàlegs encastables\Paletes.
A la finestra Paletes, escolliu una paleta i, fent un doble clic, s’obrirà l’Editor de
paleta.
1.6.3 Pintar amb un patró
F ig u ra 1 .3 4 . Quadre de diàleg de l’eina

Cubell de pintura
Podeu pintar amb un patró la capa de fons d’una imatge, tota una capa o una
selecció. Activeu un patró des del quadre de control de l’eina Cubell a Omple
amb el patró (figura 1.34) i des de Finestres\Diàlegs encastables\Patrons.
Prement sobre el patró actiu (figura 1.35), obteniu una previsualització.
F ig ura 1 .3 5 . Patró actiu
Per pintar amb un patró, arrossegueu el patró actiu fins a l’àrea per omplir. Des
del mateix diàleg de patrons, també podeu arrossegar un patró fins a la zona per
omplir, d’aquesta manera, podeu experimentar amb els diferents patrons d’una
manera més còmoda.
1.6.4 El degradat
Amb l’eina Degradats podeu omplir amb un degradat la capa de fons d’una
imatge, tota una capa o una selecció.
El degradat actiu per defecte (figura 1.36) està format per la transició entre el
color de primer pla i el color de fons. Si canvieu els colors de primer pla i de fons,
canviarà també el degradat.
Figu r a 1 . 3 6 . Degradat actiu per

defecte
Fent un clic a sobre del degradat actiu, s’obre una finestra en la qual podreu escollir
entre diferents degradats (figura 1.37). Prement el botó situat a la part inferior
dreta obriu el diàleg Degradats (figura 1.38).
F ig ur a 1. 37 . Escollir degradat
A la finestra Degradats, escolliu un dels degradats que incorpora el GIMP fent un

clic a sobre. El degradat escollit es convertirà en el degradat actiu.
F ig ura 1 .3 8 . Diàleg Degradats
Si feu un clic sobre el botó Edita el degradat, podreu accedir a la finestra Editor
de degradats, des de la qual podreu modificar el degradat.
També podeu crear un degradat nou. Si no el podeu desar, heu de comprovar que
hi hagi una carpeta seleccionada a Edita\Preferències\Carpetes\Degradats.
Un cop escollit el degradat i amb l’eina activa, per pintar situeu-vos a la zona que
voleu omplir amb el degradat. Feu un clic i estireu la línia del degradat (figura
1.39).
F igu ra 1 .3 9 . Pintar amb l’eina Degradats
El resultat del degradat serà diferent en funció del lloc on comença i acaba la línia
i de la longitud de la línia. El resultat també serà diferent si comenceu i acabeu el
degradat fora de l’àrea seleccionada o si feu una línia inclinada. A la figura 1.40
podeu veure un exemple de degradat.
Fi gura 1 .40 . Exemple de degradat
També podeu escollir diferents formes de degradat (figura 1.41).
Figu r a 1 . 41 . Formes de degra-

dat
1.6.5 Pintar una selecció o un camí
Podeu pintar el contorn d’una selecció des d’Edita\Pinta la selecció (figura

1.42). L’àrea interior de la selecció podeu deixar-la transparent, o bé pintar-la
posteriorment amb una eina de pintura.
F igur a 1. 42 . Finestra Pinta la selecció

Des de la finestra Pinta la selecció podeu configurar moltes opcions del traç:
• L’amplada de la línia de traçat.
• L’estil de línia, on podeu escollir com definir l’estil dels contorns, traços
preconfigurats...
• Traçar amb un patró.
• Traçar amb una eina de pintar, amb la configuració que teniu en el quadre
de control de l’eina.
Quan hàgiu configurat les diferents opcions, premeu el botó Pinta el traçat. Amb
el botó Recupera, podeu retornar a les opcions per defecte.
A la figura 1.43 podeu veure alguns exemples de traços aplicats a una selecció.
Fig u ra 1 . 4 3 . Exemples de traços aplicats a una selecció
La finestra Edita\Pinta el camí ofereix les mateixes opcions que Edita\Pinta la

selecció i pot aplicar-se a un camí dissenyat amb l’eina Camins. Els camins també
es poden convertir a selecció.
1.6.6 Escollir un pinzell
Moltes de les eines de pintura us permeten escollir un pinzell. Activeu la finestra

Pinzells des de Finestres\Diàlegs encastables\Pinzells, o feu un clic a la icona del
pinzell actiu des del quadre de control de l’eina a l’apartat Pinzell (figura 1.44).
Fig ur a 1 . 4 4. Finestra Pinzells
Segons la punta de pinzell que escolliu, el traçat tindrà un aspecte ben diferent
(figura 1.45).
Fig ur a 1 . 45 . Escollir la punta del pinzell
El GIMP permet que creeu i editeu els vostres pinzells.
1.6.7 Característiques comunes a diverses eines: llapis,

pinzell, goma d’esborrar, vaporitzador, ploma de tinta, clona,
difumina/ressalta, taca amb el dit, ferro roent
Una sèrie d’opcions, que s’activen amb dreceres de teclat o des del quadre de
control de cada eina, són comunes a la majoria d’eines de dibuixar i pintar.
Dibuixar una línia recta
Amb la tecla de majúscules podeu dibuixar una línia recta (figura 1.46). Poseu el
punter al lloc on voleu que comenci la línia, premeu la tecla de majúscules i feu
un clic. Sense deixar de prémer la tecla de majúscules, moveu el ratolí al punt on
voleu que acabi la línia i feu un altre clic.
F ig ura 1 .4 6 . Línies rectes
Forçar una línia recta a un angle
Feu un clic i, a continuació, premeu les tecles de majúscules i Control. Podeu

traçar línies rectes que se situin en angles de 15, 30, 45... graus (figura 1.47).
Aquests angles actuen com un imant que atreu la línia. Moveu el ratolí per situar
la recta i feu un clic per acabar.
F i g ura 1 . 4 7. Línia recta amb angle de 15°
Capturador de color
La tecla Control converteix el punter en Capturador de color (comptagotes) que

tria els colors de la imatge.
Configurar l’opacitat
En el quadre de control de les eines de pintura (figura 1.5), podeu configurar

l’opacitat: com menys opacitat, més transparència. Per defecte, l’opacitat màxima
està configurada al 100%. Amb una opacitat del 0% no es veurà el color amb què
dibuixeu o pinteu.
Esvaeix un traçat
De manera progressiva i amb la longitud que indiqueu en el quadre de control de

cada eina, el traç es va tornant transparent (figura 1.48).
Fig u ra 1 . 4 8 . Traçat amb esvaïment
El mode
Les opcions de mode que es mostren en el quadre de control de l’eina i en el diàleg

de capes fan referència a com es combinaran els colors nous que incorporareu a
la imatge quan se superposin amb els que ja hi ha. A la figura 1.49, s’ha enganxat
una fotografia a un fons blau amb diferents opcions de mode.
Fi gura 1 .49 . Opcions de mode de color
El llapis i el pinzell
El llapis i el pinzell tenen un funcionament força similar i amb diferències poc

perceptibles (figura 1.50).
Fi g ura 1 .50 . Exemples de traços fets amb llapis i amb pinzell
El llapis fa un traç net i amb vores fines. El pinzell pinta les vores una mica
difuminades.
1.6.8 Les eines goma d’esborrar, vaporitzador, ploma de tinta, clona,

difumina/ressalta, taca amb el dit, ferro roent
La Goma d’esborrar elimina els píxels de les zones per on passa utilitzant el
color de fons, de fet, pinta amb el color de fons.
El Vaporitzador pinta amb un traç més suau, menys intens que el pinzell.
La Ploma de tinta produeix un efecte similar al traç d’una ploma. En el quadre de

control, cal configurar opcions de mida, velocitat... fins a obtenir l’efecte desitjat.
L’eina Clona permet dibuixar i pintar utilitzant un patró, pot ser el patró actiu, o
bé un patró de la mateixa imatge. Aquesta eina és ideal per fer retoc d’imatges.
L’eina Difumina / ressalta barreja els píxels de la zona on la feu circular. En el

quadre de control, heu d’indicar si voleu que difumini o afili. També és una eina
molt indicada per fer retoc d’imatges.
Taca amb el dit, com el seu nom indica, produeix el mateix efecte que si passeu
el dit per sobre de pintura mullada.
L’eina Ferro roent, segons l’opció escollida, il·lumina o enfosqueix el trajecte per
on passa.
Vegeu totes aquestes eines a la figura 1.5.
1.7 Crear una màscara ràpida
Obriu una imatge ja existent, per exemple, una fotografia. A la finestra de la imatge,
premeu el botó Commnuta màscara ràpida (Maj + Q) situat a la part inferior
esquerra. Veureu que una capa (de color vermell) se situa sobre la imatge. Si
abans de prémer el botó feu una selecció, la màscara no ocuparà tota la imatge,
només la part oposada a la selecció.
A continuació, seleccioneu, dibuixeu, pinteu, apliqueu efectes... sobre la màscara.

Per desactivar la màscara, premeu altra vegada el botó Commuta màscara
ràpida: les accions que abans heu fet sobre la capa vermella s’han convertit en
una selecció. Podeu actuar sobre la selecció (pintar, posar efectes...) fins a obtenir
el resultat desitjat.
A la figura 1.51 podeu veure un exemple d’una imatge en la qual s’ha fet una
selecció i posteriorment s’ha activat la màscara ràpida. El procés per arribar a
aquest resultat ha estat el següent:
1. Crear una selecció de rectangle sobre la imatge.
2. Activar la màscara ràpida.
3. Aplicar el filtre Filtres\Artístic\Cubisme.
4. Desactivar la màscara ràpida.
5. Invertir la selecció a Selecciona\Inverteix.
6. Pintar la selecció.
Fi gura 1 .51 . Activar màscara ràpida i resultat de la màscara
Procedència de la imatge: àlbum personal
1.8 Dibuixar amb el Gfig
Podeu accedir a la finestra Gfig des de Filtres\Compom\Figures (Gfig).... Amb

aquesta utilitat, podeu crear polígons regulars i estrelles amb el nombre de cares
que indiqueu, arcs, espirals... Podeu escollir una punta de pinzell per traçar un
patró, un degradat o un color per emplenar.
A mesura que aneu creant elements (figura 1.52), es van mostrant a la finestra del
Gfig i a la finestra de la imatge. Pot resultar útil anar incorporant cada element
nou a una capa nova.
Fi g ura 1 .52 . Elements dibuixats i pintats amb el Gfig
1.9 Les capes
Les capes us proporcionen molta llibertat i comoditat quan treballeu amb imatges.
Es pot comparar les capes amb una pila de fulls transparents o semitransparents,
cadascun dels quals conté un element. El conjunt de totes les capes forma una
imatge.
Cada element nou que incorporeu a una imatge el podeu ubicar a una capa nova.
Això us permetrà poder modificar cada capa sense danyar els elements de la imatge
que es troben a altres capes.
Si treballeu amb una sola capa, resulta força complicat fer determinades accions
sobre un element concret (canviar les mides, moure’l, canviar colors, eliminar-
lo...), i, possiblement, el conjunt de la imatge es veurà deteriorat. Les capes us
permeten actuar per separat sobre els diferents elements d’una imatge.
1.9.1 El diàleg de capes
Per treballar amb capes, cal tenir visible el diàleg de capes que podeu activar des
de Finestres\Diàlegs encastables\Capes (figura 1.53).
F ig ura 1 .5 3 . Diàleg de capes

amb la capa Text seleccionada
Al diàleg de capes, cada capa ocupa una línia amb les possibilitats següents:
• A l’esquerra, un ull indica que la capa és visible. Fent un clic a sobre de

l’ull, la capa es torna no visible. Si premeu la tecla de majúscules i feu clic a
sobre de l’ull, amagueu totes les capes menys una. Tornant a fer majúscules
+ clic les mostreu totes.
• Clicant a la dreta de l’ull, activeu un cadenat. Activant el cadenat a diverses

capes, podeu moure-les juntes.
• Més a la dreta veieu una vista reduïda de la capa, també anomenada

thumbneil.
• A continuació, el GIMP posa un nom per defecte a cada capa. Per canviar
el nom, feu un doble clic al nom per defecte i podeu escriure un nom nou
que us ajudi a localitzar ràpidament la capa. També podeu canviar el nom
de la capa des del menú contextual que s’activa seleccionant una capa i fent
un clic amb el botó dret del ratolí, a Edita els atributs de la capa.
Per treballar amb una capa a la finestra de la imatge, primer cal seleccionar-la al
diàleg de capes.
• Amb l’opció Mode, definiu la manera com es barrejaran els colors d’una
capa amb els colors de les capes de sota. Cada píxel es fusionarà amb el
píxel corresponent de la capa inferior en funció del mode indicat.
• Per suprimir una capa, feu clic al botó Suprimeix la capa.
• Per suprimir un element d’una capa, primer cal seleccionar-lo i, a continua-

ció, anar al menú de la finestra de la imatge, a Edita\Neteja.
1.9.2 Les capes a la finestra de la imatge
A la finestra de la imatge, cada capa està emmarcada per uns guionets grocs. Des
del menú Visualitza\Mostra el marc de la capa podeu configurar que es vegin o
no els guionets.
Cada capa pot tenir una amplada i una alçada diferent de les altres capes de la
imatge. En aquest cas, veureu que els guionets grocs marquen una àrea més petita
a dins de la imatge o una àrea més gran que sobrepassa la imatge. L’àrea d’una
capa que queda fora del marc de la imatge no es veu.
Per moure una capa, utilitzeu l’eina Mou amb l’opció del quadre de control Mou
la capa activa (figura 1.54).
Fig ur a 1 . 54 . Mou la capa activa
F igur a 1. 55 . Exemple d’imatge creada amb capes

A la figura 1.55 podeu veure una imatge que està formada per uns elements que
se superposen: una capa de fons de color blanc i cadascun dels objectes situat en
una capa transparent. Els quadrats grisos indiquen que la capa és transparent. A
continuació, podeu veure algunes de les capes de la imatge (figura 1.56, figura
1.57, figura 1.58, figura 1.59, figura 1.60 i figura 1.61).
F igu ra 1 .5 6 . Capa de fons
F igu ra 1 .5 7 . Capa amb un objecte
F igu ra 1 .6 0 . Capa amb ombra

F igur a 1. 61 . Capa amb text
Amb el format propi del GIMP, XCF, podeu desar les imatges i alhora conservar
les capes.
1.9.3 La capa de fons
Quan creeu una imatge nova, al menú Fitxer\Nou, d’entrada, només conté la capa
de fons, el seu nom per defecte és Fons. La capa de fons és l’equivalent al llenç o
tela sobre la qual un pintor incorpora els elements que va dibuixant i pintant.
Per defecte, el color de la capa de fons és el color de fons. A la finestra Crea Vista de la capa de fons al diàleg de
capes
una nova imatge, a Opcions avançades (figura 1.62), podeu escollir que la capa
de fons s’ompli amb el color blanc, el color de primer pla, el color de fons,
transparent... Treballant amb capes, aquest color podeu modificar-lo sempre que
vulgueu.
Fig ur a 1. 6 2 . Crea una nova imatge. Opcions avançades
Si creeu una imatge per a la web, quan la capa de fons és transparent i deseu la
imatge en format GIF, un cop inserida a la web, les àrees transparents mostraran
el color de fons que tingui la pàgina.
Vista de la capa de fons al diàleg de
Si obriu una imatge ja creada i que teniu desada, se situa a la capa de fons. capes amb una imatge oberta
1.9.4 Crear capes noves
Per crear una capa nova, premeu el botó Nova capa del diàleg de capes (figura
1.63). Cada capa nova que creeu serà per defecte transparent, de manera que podeu
veure els elements que hi ha a les capes de sota. Quan creeu una capa nova, se
situa a sobre de la capa que teniu seleccionada.
F ig u ra 1 .6 3 . Diàleg de capes
Podeu canviar l’ordre de les capes amb les fletxes del diàleg de capes que apunten
cap amunt i cap avall.
El botó Duplica la capa situa a sobre una còpia de la capa seleccionada.
Arrossegant una capa des del diàleg de capes fins a la caixa d’eines, la convertiu
en una imatge nova.
1.9.5 Opacitat d’una capa
Al diàleg de capes, amb el botó Opacitat, que podeu fer lliscar a esquerra i dreta,
modifiqueu l’opacitat d’una capa (figura 1.64).
F ig ur a 1. 6 4 . Configurar l’opacitat
d’una capa
Abans s’ha explicat que una capa consta d’una part transparent i els objectes
formen la part opaca. L’opacitat màxima és del 100%.
Si baixeu aquest percentatge, feu que els elements que conté la capa tinguin un
percentatge de transparència i, per tant, deixin veure els elements de les capes de
sota (figura 1.65).
Fig ur a 1 . 6 5 . Sobre la fotografia, capa amb opacitat del

49%
Origen de la imatge: http://bancoimagenes.isftic.mepsyd.es/ i

posteriorment modificada
1.9.6 Les seleccions flotants
El GIMP crea automàticament una capa flotant (figura 1.66) quan enganxeu una
selecció a una imatge. També crea una capa flotant quan moveu una selecció amb
el seu contingut.
Una selecció flotant és una capa temporal sobre la qual hi podeu actuar, però no
deixa actuar sobre les altres capes fins que la fixeu.
Figu r a 1 . 6 6 . Vista del diàleg de

capes amb selecció flotant
Una vegada heu finalitzat el treball amb una capa flotant, cal fixar-la per poder
continuar treballant amb les altres capes. Teniu maneres diferents de fer-ho:
• Ancorar la capa flotant a la capa de sota amb el botó Fixa la capa flotant.
• Ubicar la capa flotant a una capa nova. Només cal seleccionar la capa flotant
al diàleg de capes i crear una capa nova.
• Al diàleg de capes, seleccionar la capa flotant i, en el menú contextual que

s’obre, amb el botó dret del ratolí, escollir l’opció Fixa la capa.
• A la finestra de la imatge, fer un clic fora de la selecció flotant quan el punter

del ratolí mostra la icona de l’àncora.
1.9.7 El menú contextual del diàleg de capes
Al diàleg de capes, situeu-vos a sobre d’una capa i feu un clic amb el botó dret
del ratolí. S’obrirà el menú contextual (figura 1.67) que us permet fer una sèrie
d’accions sobre la capa seleccionada, algunes de les quals ja s’han explicat.
F ig ura 1 .6 7 . Menú contextual d’una capa

des del diàleg de capes
L’opció Fusiona amb la capa inferior unifica la capa seleccionada amb la de sota.
Suposeu, per exemple, que voleu fusionar un text amb la seva ombra. En la fusió,
es conserva la transparència.
Una capa es pot suprimir sencera fent un clic al botó Suprimeix la capa.
Amb l’opció Mida del límit de la capa, podeu modificar les mides de la capa
augmentant o reduint l’amplada i l’alçada. Es modifiquen les mides del marc de
la capa, però no es modifiquen les mides dels elements que la capa conté.
Amb l’opció del menú contextual Capa a mida de la imatge, feu que l’amplada
i l’alçada de la capa siguin les mateixes que les mides de la imatge. No es
modifiquen les mides dels objectes continguts a la capa.
Amb l’opció Escala la capa, podeu modificar l’amplada i l’alçada d’una capa de
manera proporcionada. Es modifiquen les mides dels elements continguts a la
capa.
1.9.8 Desar una imatge amb capes
El format propi del GIMP és XCF, l’únic amb què el GIMP pot desar una imatge
amb les seves capes. Si voleu desar un treball per continuar-lo en un altre moment,
aquest format conserva les capes, camins... amb què estàveu treballant.
Per desar una imatge en altres formats, cal abans haver aplanat la imatge, és a
dir, unificar totes les capes en una de sola. Quan hàgiu finalitzat un treball, cal
que aneu a la finestra de la imatge, a Imatge\Aplana la imatge. Una imatge amb
transparència, la perd quan s’aplana.
Si us heu oblidat d’aplanar la imatge, el GIMP ho detecta i obre la finestra

Exporta un fitxer per informar-vos que cal exportar la imatge (figura 1.68), és
a dir, convertir-la en una sola capa per poder-la desar. Si confirmeu fent un clic a
Exporta, el GIMP aplana la imatge. A la imatge que conserveu oberta a la finestra
de la imatge, no s’hauran aplanat les capes, només a la imatge desada.
F ig ur a 1. 68 . Finestra Exporta un fitxer
Quan deseu en format GIF, el GIMP detecta si la imatge que voleu desar no
està aplanada i té diverses capes. Aleshores, a la finestra Exporta un fitxer,
us pregunta si voleu fusionar les capes en una de sola, o bé si voleu crear una
animació. Per desar un gif animat, heu d’escollir, per tant, l’opció Anomena i
desa com animació (figura 1.69).
Fig u ra 1 . 6 9 . Exporta un fitxer amb l’opció Anomena i desa com a animació
1.10 Les eines de transformació d’una capa o selecció
A la caixa d’eines (figura 1.4), trobeu cinc eines que permeten transformar una
capa o selecció:
• Gira
• Escala
• Inclina
• Perspectiva
• Capgira
Aquestes eines actuen sobre una capa o selecció, no sobre el conjunt de la imatge.
Gira la capa o selecció. Podeu introduir uns valors per a l’angle de gir, o bé
podeu girar la capa o selecció manualment, prement i desplaçant el botó esquerre
del ratolí. Finalment, confirmeu amb el botó Gira (figura 1.70).
Fig u ra 1 . 7 0 . Exemple de transformació amb l’eina Gira
Escala la capa o selecció. Aquesta eina canvia les mides d’una capa o selecció de
manera no proporcional. Per canviar les mides de manera proporcional, des del
diàleg de capes, seleccioneu una capa i cliqueu al botó dret, en el menú contextual,
escolliu l’opció Escala la capa figura 1.71).
F igur a 1. 71 . Exemple de transformació amb l’eina Escala
Inclina la capa o selecció. Introduïu uns valors positius o negatius per als eixos
X/Y. La capa o selecció s’inclina i retalla les zones que queden fora (figura 1.72).
F ig ur a 1. 72 . Exemple de transformació amb l’eina Inclina
Canvia la perspectiva de la capa o selecció. Des de quatre punts de control

situats als vèrtexs del marc de la capa, podeu estirar la imatge per transformar-ne
la perspectiva (figura 1.73).
F igur a 1. 73 . Exemple de transformació amb l’eina Perspectiva
Capgira la capa o selecció. Amb aquesta eina, la capa o selecció volteja

horitzontalment i es mostra com a mirall de l’original (figura 1.74).
F igu ra 1 .7 4 . Exemple de transformació amb l’eina Capgira
1.11 Eines de transformació de la imatge
Escalar una imatge
A la finestra de la imatge, al menú Imatge\Escala la imatge, podeu modificar les

mides d’una imatge (figura 1.75).
Fig ur a 1 . 7 5 . Finestra Escala la imatge
Per defecte, aquesta opció canvia les mides de la imatge de manera proporcionada,
conservant la relació entre l’amplada i l’alçada. Podeu introduir un valor per a
l’amplada i automàticament el GIMP calcula l’alçada.
Clicant sobre el cadenat, veureu que se separa. Aleshores, podeu introduir un

valor per a l’amplada i un altre per a l’alçada, sense mantenir la relació entre les
dues mides. La imatge es veurà deformada.
Des d’aquesta finestra, podeu, també, canviar la resolució de la imatge (figura 1.76,
figura 1.77, figura 1.78 i figura 1.79).
Fig ur a 1 . 7 6. Imatge original
Fig u ra 1 . 7 7 . Escalar la
imatge: reducció mantenint la
relació amplada/alçada
Fig ur a 1 . 7 8. Escalar la imatge: ampliació mantenint la

relació amplada/alçada
Fig u ra 1 . 7 9 . Escalar la
imatge sense mantenir la rela-
ció amplada/alçada
Canviar la mida d’una imatge
L’opció Imatge\Mida de la imatge modifica les mides de la imatge retallant-la.
A la finestra Defineix mida de la imatge (figura 1.80), introduïu unes mides per
a l’amplada i l’alçada que vulgueu que tingui la imatge. Encara que separeu el
cadenat i introduïu unes mides no proporcionals per a l’amplada i l’alçada de la
capa, la imatge no es veurà deformada.
Fig ur a 1 . 8 0 . Finestra Mida de la imatge
Un cop escollides les mides per a un enquadrament nou, el botó Centre situa
automàticament en el mateix punt central la imatge i el marc de la imatge nova.
Amb el ratolí, podeu moure la imatge per sota del marc per situar l’àrea que us
interessa dins l’enquadrament. Quan hàgiu situat l’àrea escollida dins el marc,
premeu el botó Canvia la mida. A la finestra de la imatge, veureu la capa amb les
mides originals de la imatge abans de retallar i la imatge amb les mides reduïdes
després de retallar.
Escapçar una imatge
A la caixa d’eines, teniu l’opció Escapça, que retalla i suprimeix tot el que queda
fora de l’àrea seleccionada d’una imatge.
Seleccioneu un àrea amb l’eina Escapça i premeu la tecla retorn per escapçar.
1.12 Imatges amb text
Ara es mostrarà com afegir text a una imatge nova, a una fotografia... Veureu
que, principalment, caldrà practicar i experimentar amb els múltiples recursos que
ofereix el GIMP.
1.12.1 Afegir text a una imatge
Podeu afegir text a una imatge nova, o bé a una imatge ja existent.
Feu un clic a l’eina Text de la caixa d’eines. En el quadre de control de l’eina Text
(figura 1.81), a Tipus de lletra, escolliu una de les fonts que teniu instal·lades al
vostre ordinador. Indiqueu una mida i un color per a la lletra.
Fig ur a 1. 81 . Quadre de control de l’eina

Text
Si cal, justifiqueu el text i introduïu uns valors per al sagnat i per a l’espaiat de
línia.
A continuació, feu un clic sobre la imatge i s’obrirà l’editor de text del GIMP
(figura 1.82).
Fig ur a 1 . 8 2. Editor de text

del GIMP
A mesura que escriviu a l’editor, el text es mostrarà a la imatge (figura 1.83),

començant pel mateix punt on abans heu fet el clic. El text pot tenir múltiples
línies.
F igu ra 1 .8 3 . Capa de text a la finestra de la imatge
En el quadre de control de l’eina Text, a Tipus de lletra (figura 1.84), teniu les
opcions per previsualitzar les fonts: més petites, més grans, visualitzar com a llista,
visualitzar com a graella... Escolliu l’opció que es troba més a la dreta, Obre el
diàleg de selecció de tipus de lletra.
Fi gu ra 1 . 8 4 . Opcions de previ-
sualització de les fonts
S’obrirà la finestra Tipus de lletra, que us ajudarà a escollir una font. Prement
sobre la icona amb un tipus de lletra, obtindreu una previsualització d’un text escrit
amb aquesta font.
Amb la capa de text seleccionada al diàleg de capes i amb les fletxes del teclat per
anar amunt i avall, i seleccionant les fonts a la finestra Tipus de lletra, a la finestra
de la imatge, podeu visualitzar en diferents fonts el text que abans heu escrit fins
a trobar la que més s’adeqüi al vostre objectiu.
Cada vegada que escriviu un text, el GIMP l’ubica a una capa nova, que a la finestra
de la imatge veieu envoltada d’unes línes grogues que indiquen el marc de la capa.
Per canviar el text de lloc, activeu l’eina Mou amb l’opció del quadre de control
Mou la capa activa (figura 1.85), comproveu que al diàleg de capes la capa de
text estigui seleccionada, i ja podeu arrossegar el text.
Amb l’opció de l’eina Mou, Selecciona una capa o guia, seleccioneu una capa
fent clic sobre un element d’aquella capa. Aquesta selecció es fa en base al pixelat,
i la punta del dit índex (de la mà en què s’ha transformat el punter) ha de tocar un
element opac de la capa que voleu seleccionar.
Fig ur a 1. 85 . Quadre de control de l’eina

moure
Per modificar un text, a la finestra de la imatge, feu un clic sobre el text o, al diàleg
de capes (figura 1.86), feu un doble clic sobre la capa de text. S’obrirà de nou
l’editor de text del GIMP amb el text que heu introduït abans, i ja podeu editar-lo.
Fig ur a 1. 8 6 . Diàleg de capes amb la

capa de text seleccionada
Per modificar la font, la mida de la lletra, el color, el justificat... comproveu que la

capa de text estigui seleccionada i, a continuació, feu els canvis des del quadre de
control de l’eina Text.
També podeu canviar el color del text arrossegant el color de primer pla o el
color de fons fins al text. Una altra opció és activar una paleta des del menú
Finestres\Diàlegs encastables\Paletes, escollir un color i arrossegar-lo fins al
text.
1.12.2 Posar ombra a un text
Aquí teniu un procediment força ràpid per posar ombra a un text:
• Escriviu un text amb la font, la mida i el color desitjat.
• A la finestra de la imatge, aneu al menú Filtres\Llums i ombres\Ombra.

S’obrirà la finestra Funció: Ombra (figura 1.87).
• Introduïu els valors per al desplaçament de l’ombra als eixos X / Y, el radi

del difuminat i configureu també el color i l’opacitat de l’ombra, tal i com
es mostra a la imatge següent. Finalment, premeu D’acord.
F i g ura 1 . 8 7. Funció: Ombra
Veureu que, per defecte, l’ombra s’ubica en una capa diferent del text. Si voleu
tenir text i ombra a la mateixa capa, unifiqueu-les amb l’opció Fusiona amb la
capa inferior, que trobareu al menú contextual que s’activa al diàleg de capes
seleccionant una capa i fent clic amb el botó dret. Després de fusionar-les, ja no
podreu modificar per separat el text i l’ombra.
A la figura 1.88 podeu veure un exemple d’un text amb ombra.
F ig ura 1 . 8 8. Exemple de text amb ombra

1.12.3 Línia de contorn del text
Podeu crear el text d’un color i la línia del contorn d’un altre.
• Primer creeu un text amb la font, mida de la lletra i color escollits.
• Premeu el botó Camí a partir d’un text del quadre de control de l’eina
Text.
• A la finestra de la imatge, aneu a Edita\Pinta el camí i escolliu les opcions

del contorn que apareixen a la figura 1.89.
Fi gu ra 1 . 8 9 . Finestra Pinta el camí
• Indiqueu l’amplada de la línia del contorn.
• Amb l’opció Color sòlid, el color del contorn serà el color de primer pla
(figura 1.90).
Fig ur a 1 . 90 . Opció Pinta el camí amb Color sòlid
• L’opció Patró aplica la textura del patró actiu al contorn del text (figura
1.91).
F i g ura 1 . 9 1. Opció Pinta el camí amb el patró
• L’opció Traça amb una eina de pintar aplica a la línia del contorn els
paràmetres del quadre de control de l’eina escollida (figura 1.92).
F ig ura 1 . 9 2. Opció Pinta el camí amb la goma d’esborrar
• Quan hàgiu acabat, aneu a la finestra de la imatge, a Imatge\Aplana la

imatge per unificar totes les capes en una de sola, i ja podeu desar la imatge.
1.12.4 Omplir el text amb un degradat
Per omplir el text amb un degradat feu el següent:
• Escriviu un text, ha de ser de color negre. Escolliu la font, la mida de la

lletra... que vulgueu.
• Al diàleg de capes, a sobre de la capa de text, creeu una capa nova. Poseu-li
de nom degradat.
• Al diàleg de capes, escolliu Mode\Pantalla.
• A la caixa d’eines, activeu l’eina Degradats, escolliu un degradat i ompliu

la capa. Veureu com el text es mostra pintat amb el degradat que heu escollit.
Podeu repetir l’acció d’omplir la capa provant diferents degradats totes les
vegades que necessiteu, fins a obtenir el resultat desitjat.
• Quan hàgiu acabat, aneu a la finestra de la imatge, a Imatge\Aplana la

imatge per unificar totes les capes en una de sola.
• Finalment, aneu al menú Imatge\Escapça la imatge, automàtic per treure

automàticament tots els contorns buits, i ja podeu desar la imatge.
1.12.5 Omplir el text amb un patró
Amb el GIMP i els editors gràfics en general, sovint de maneres diferents, es pot
arribar a resultats iguals o molt semblants. Aquesta és una manera de pintar un
text amb un patró:
• Escriviu un text nou.
• Al diàleg de capes, seleccioneu la capa de text, amb el botó dret del ratolí
obriu el menú contextual i indiqueu l’opció Text a selecció. Veureu que tot
el text s’ha seleccionat.
• A la caixa d’eines, activeu el Cubell de pintura. Al quadre amb els controls

de l’eina, indiqueu les opcións Omple amb el patró i Omple tota la
selecció. Pinteu l’interior de la selecció.
• Ara ja tindreu el text pintat amb el patró. A continuació, podeu aplicar una
ombra des de Filtres\Llums i ombres\Ombra.
• A la finestra de la imatge, al menú Selecciona, indiqueu No seleccionis res.

Finalment, aneu a la finestra de la imatge, a Imatge\Aplana la imatge per
unificar totes les capes en una de sola. Des d’Imatge\Escapça la imatge,
automàtic, podeu treure automàticament tots els contorns buits, i ja podeu
desar la imatge.
1.12.6 Omplir el text amb la textura d’una imatge
Suposeu que voleu un text amb la textura d’una imatge per incloure’l, o no, a la
mateixa imatge. Us expliquem una de les maneres com ho podeu fer.
• Obriu una imatge o una fotografia.
• Escriviu el text a la zona de la fotografia d’on voleu obtenir la textura.
• Al diàleg de capes, seleccioneu la capa de text i, amb el botó dret del ratolí,
obriu el menú contextual. Escolliu l’opció Text a selecció. Veureu el text
seleccionat.
• Situeu-vos a la capa on hi ha la fotografia i aneu a Edita\Copia. A

continuació situeu-vos a la capa on hi ha el text i aneu a Edita\Enganxa.
Heu enganxat la fotografia dins el text seleccionat, encara que no la veieu.
• Al diàleg de capes, fixeu la capa flotant prement el botó corresponent o, en

el menú contextual, escolliu l’opció Fixa la capa.
• Amb l’eina de Mou, desplaceu la capa de text fins al lloc on la voleu ubicar.
• Aplaneu la imatge al menú Imatge\Aplana la imatge i, si us agrada el

resultat, ja la podeu desar.
1.12.7 Aplicar filtres al text
No tots els filtres funcionen sempre, sovint requereixen que es donin unes deter-
minades condicions a la imatge per poder ser aplicats. Aquí teniu uns exemples
de filtres aplicats a un text des del menú Filtres.
F i g ura 1 . 9 3
F i g ura 1 . 9 4
F i g ura 1 . 9 5
1.12.8 Els rètols del GIMP
El GIMP disposa d’una col·lecció de rètols predissenyats. Podeu accedir-hi des

de Filtres\Capa transparent a logotip. Només cal introduir els paràmetres
que voleu personalitzar, i una seqüència de comandaments s’encarrega de crear
automàticament la imatge. Aquí en teniu uns exemples:
Fig u ra 1 . 9 6
F ig ura 1 . 9 7
1.13 Millorar la qualitat de les fotografies
Teniu una imatge amb poc contrast i els detalls no es distingeixen prou bé (figura
1.98). Al menú Colors i també al menú Eines\Eines de color disposeu d’una
sèrie d’opcions per millorar la seva qualitat (figura 1.99).
Fig ur a 1 . 98 . Exemple de fotografia per millorar
Fig ur a 1 . 9 9 . Opcions per millorar la

qualitat de la fotografia
1.13.1 Els nivells
Per millorar la fotografia podeu començar obrint el diàleg amb els nivells de la
imatge, que es troba a Eines\Eines de color\Nivells de color (figura 1.100).
A sota de l’histograma amb els Nivells d’entrada, veieu una línia amb un degradat
que va del negre al blanc. A la banda esquerra, trobeu el control de les ombres, a
la banda dreta, el control de les llums i, al centre, els tons mitjans.
Amb l’opció Previsualitza activada per veure com es va modificant la imatge, feu
clic sobre diversos punts de la línia que conté el degradat dels nivells d’entrada.
També proveu de fer lliscar les fletxes. Obriu els canals Vermell, Verd i Blau
per modificar per separat els nivells de cadascun (figura 1.101). Comproveu com
canvia la imatge.
Fig u ra 1 . 1 0 0. Finestra Nivells de color
F i g ura 1 . 1 0 1 . Obrir els canals
Amb el botó Recupera, desfeu les accions i retorneu als nivells d’origen de la
imatge.
Quan l’histograma no omple la banda esquerra o dreta d’algun dels canals, heu
de fer lliscar les fletxes fins al punt on comença a haver-hi color. Si teniu el canal
Valor activat, feu els canvis sobre tots els canals alhora.
Si no voleu ajustar els nivells manualment, premeu el botó Automàtic. Una

possibilitat és comprovar els canvis fets pel botó Automàtic als nivells d’entrada
dels diferents canals i, a continuació, acabar d’ajustar-ho manualment.
Com podeu comprovar a la figura 1.102, després d’ajustar els nivells la imatge ha
millorat en contrast.
Fig ur a 1 . 1 02 . Resultat després d’ajustar els nivells de

color
1.13.2 Les corbes
Les corbes permeten ajustar les ombres i la llum d’una manera més precisa que
els nivells. Podeu ajustar les corbes dels canals Vermell, Verd, Blau, o bé amb
l’opció Valor de tots els canals alhora.
Per fer-ho activeu el diàleg de corbes des d’Eines\Eines de color\Corbes de color

(figura 1.103).
Fi gura 1 .10 3 . Finestra Corbes de color
Si l’histograma es mostra buit de color a la banda esquerra, movent la línia

inclinada una mica cap a la dreta ja notareu un canvi a la imatge.
Situe-vos a sobre de la imatge i veieu com s’activa el comptagotes per escollir un

color. Després d’escollir un color, a la finestra Corbes de color, veureu que es
mostra una línia vertical. Feu un clic per fixar el punt d’intersecció entre la línia
inclinada i la vertical.
Movent la línia inclinada cap a la banda dreta i cap amunt, veureu com augmenta
el color vermell, verd o blau segons el canal en què us trobeu. A l’inrevés: movent
la línia cap avall, el color disminueix. Segons com moveu la corba, la imatge es
mostrarà més clara o més fosca.
1.13.3 Retocar una fotografia
Sovint, a les fotografies hi ha algun element que es voldria eliminar perquè

estèticament resulta molest. A la fotografia que es mostra a la figura 1.104, es
veu un cable d’alta tensió just per sobre del castell. A sota del balcó de la dreta,
una caixa de llums i uns cables no afavoreixen la imatge.
F i g ura 1 . 1 04 . Fotografia per retocar
Per treure de la fotografia els elements poc estètics es pot fer el següent:
• En primer lloc, cal assegurar-se de veure bé tots els detalls augmentant la

vista de la imatge amb la lupa. Si no està activada, amb la tecla + augmenta
el zoom, i amb el guió - es redueix.
• Amb l’eina Clona, es pot tapar el cable que hi ha sobre el castell. Primer,
al quadre de control, cal escollir un pinzell, en aquest cas, pot anar bé un
Circle (O5), a continuació, s’ha de senyalar una zona propera al cable que
es farà servir com a patró per pintar. Per obtenir el patró, situarem l’eina
Clona a un punt que pugui anar bé com a patró i, prement la tecla Control,
fer un clic (figura 1.105). A continuació, cal deixar de prémer Control.
Fig ur a 1. 10 5 . Seleccionar el patró pre-

ment Control i fent un clic
• Un cop tenim el patró anirem resseguint el cable per pintar-lo. A mesura

que movem l’eina de clonar, l’origen del patró canvia. Mentre pintem, una
creu, +, es mou amb l’eina i indica quin és l’origen del patró a cada moment
(figura 1.106).
Fig ur a 1 . 1 06 . La creu indica quin és el

patró a cada moment
• Si deixem anar el botó esquerre del ratolí, el patró retorna al punt d’origen.
A mesura que anem resseguint, pot ser necessari canviar l’origen del patró.
• Si és necessari es pot utilitzar l’eina Difumina per difuminar els contorns

de l’àrea pintada.
• Per eliminar la caixa de llums de sota el balcó i els cables visibles a sobre i
a sota s’ha de seguir el mateix procediment.
Al GIMP el botó F11 permet fer una previsualització. Activant la lupa de la

finestra de la imatge, la previsualització és a pantalla completa. Clicant de nou
F11 retorneu a la interfície del GIMP.
1.14 Historial de desfer i Porta-retalls del GIMP
Des de la finestra de la imatge a Edita\Desfés, podeu tornar enrere i desfer les

accions que heu fet a una imatge. Aquesta eina és molt útil quan no us agrada el
resultat del treball que heu fet.
Un cop heu desfet les accions, amb l’opció Edita\Refés podeu tornar-les a fer.
Des d’Edita\Historial de desfer activeu la finestra Historial de desfer (figura

1.107).
F ig ur a 1 . 1 07 . Finestra Historial
de desfer
L’eina Historial de desfer registra i desa en memòria cadascuna de les accions

que successivament aneu fent a una imatge.
A la finestra Historial de desfer, podeu veure una imatge en miniatura (thumbneil)

i al costat el nom de l’acció afegida.
Per tornar la imatge a un estat anterior, només cal que el busqueu i el seleccioneu.
Quan vulgueu desfer unes quantes accions, aquest procediment resulta molt
còmode i ràpid.
Amb l’opció Esborra totes les operacions per desfer de l’historial elimineu de
la memòria totes les accions fetes abans i després del registre seleccionat.
Diàleg Historial
Des de la finestra principal, a Fitxer\Fitxers recents\Fitxers recents, i des de

la finestra de la imatge, a Diàlegs encastables\Fitxers recents podeu accedir al
registre de les imatges obertes i desades anteriorment amb el GIMP (figura 1.108).
Aquest registre d’imatges permet tornar a obrir ràpidament una imatge. Primer,
cal seleccionar-la i, a continuació, prémer sobre la icona de la carpeta: s’obrirà
directament sense haver de tornar-la a cercar a les carpetes del disc dur.
Aquest registre inclou tant les imatges obertes com les desades, i inclou imatges
anteriors a les que trobeu a Fitxer\Fitxers recents\Fitxers recents.
Figu r a 1. 1 0 8 . Finestra Historial
Porta-retalls del GIMP
L’acció de tallar o copiar ubica l’element seleccionat al porta-retalls (figura 1.109)

i permet posteriorment enganxar-lo.
El GIMP permet tenir simultàniament al porta-retalls tantes còpies d’elements

com vulgueu.
Primer, seleccioneu l’element i, a continuació, aneu a Edita\Porta-retalls del

GIMP\Copia l’objecte amb nom ... o bé Edita\Porta-retalls del GIMP\Retalla
l’objecte amb nom ... També trobareu les opcions Copia i anomena o Retalla i
anomena. Introduïu un nom per a l’element i premeu D’acord. Ja teniu desada
una còpia de l’element seleccionat.
Figu r a 1 . 1 0 9. Finestra Porta-

retalls del GIMP
Per enganxar l’element que heu desat, cal anar a Edita\Porta-retalls del
GIMP\Enganxa l’objecte amb nom...: s’obre la finestra Porta-retalls del
GIMP, escolliu l’element de la llista, premeu el botó Enganxa l’objecte i ja

tindreu l’element a la finestra en què esteu treballant.
2. Vídeo i àudio
Una de les grans revolucions de la tecnologia del vídeo ha estat el seu pas
d’analògic a digital. La senyal de vídeo analògica era una senyal de llum que
es convertia en un senyal elèctric i posteriorment en un gràfic electromagnètic que
es gravava sobre un suport de cinta. Amb una tecnologia semblant a la de l’àudio
amb els radiocassets.
Amb l’aparició del vídeo digital han canviat molt els processos i tècniques d’edició
i transmissió de vídeo. En l’entorn professional varen sorgir formats de gravació
en cintes de tipus digital i sistemes d’edició no lineal.
Fent una analogia es va passar d’editar amb màquina d’escriure a fer-ho amb un
tractament de textos. Va introduir metodologies com l’insert, el copiar i enganxar,
etc.
En l’entorn no professional varen néixer els primers entorns de vídeo per a

sistemes operatius. Apple va ser la primera empresa en crear un entorn de vídeo per
al seu sistema operatiu: el Quicktime i el seu fitxer de vídeo digital el Enllaç extern.
mov. Així mateix va inventar conjuntament amb Sony el protocol IEE1394 i els
connectors Firewire que permetien el control i la transmissió de vídeo en format
DV a l’ordinador. Windows també va crear el seu propi entorn de vídeo i els seu
fitxer de vídeo digital el .avi.
A partir d’aquests entorns varen néixer els primers programes d’edició com el
Premiere d’Adobe, Studio de Pynaccle, Imovie d’Apple i posteriorment Windows
Movie Maker. Apareixen les capturadores que converteixen el vídeo analògic en
digital. El format de cinta VHS va donar pas al DVD com a suport de visionat
de vídeo i al mini DV com a format estàndard per a les càmeres domèstiques.
Actualment, el vídeo digital s’ha integrat en diferents plataformes i suport com els
telèfons mòbils, les consoles de jocs, les PDA, etc.
2.1 Formats de vídeo. Codecs
Una pel·lícula de vídeo és un conjunt de fotogrames (imatges)

gravats amb enregistrament de so. La informació d’aquestes imatges
necessita ser transformada a format digital mitjançant un còdec
(codificador/descodificador).
Els principals formats de vídeo són tres: Quick Time Movie (.mov), Audio Video
Interleave (.avi) i Moving Pictures Experts Group (.mpeg).
Tant el format .mov com .avi són contenidors d’àudio i vídeo que poden tenir les
dades, comprimides o no, en un fitxer.
El format .mpeg produeix una compressió de les dades. Des que es va crear s’han
anat desenvolupant diferents formats: mpeg-1, utilitzat en CD-ROM i Video Cd;
mpeg-2, utilitzat en DVD de vídeo i televisió digital; mpeg-4, que s’utilitza per
transmetre vídeo i imatges per la Web.
La majoria de formats i còdecs de vídeo han estat desenvolupats per empreses

que són propietàries de les patents, per la qual cosa cal comprar algun programari
per codificar el vídeo. El format .mov pertany a Apple i .avi a Microsoft. Els
fitxers Mpeg també tenen unes patents de diferents empreses. Divx és un estàndard
també propietari i cal comprar el codificador de l’empresa. Xvid és un còdec molt
semblant a Divx que si que està sota una llicència GNU. Així mateix la casa Vorbis
ha desenvolupat un format lliure d’àudio l’ogg que té una versió de vídeo amb el
còdec Theora.
En la taula 2.1 podeu veure un resum dels principals formats de vídeo.

Taul a 2. 1. Principals formats de vídeo
Formats Característiques
mov El format de Macintosh amb QuickTime aplica un

còdec molt eficaç que permet fer un vídeo amb una
qualitat acceptable amb un pes força reduït.
mpg Especialment utilitzat per ser codificat. El més

utilitzat en les descàrregues a través d’Internet.
flv Format natiu per flash. Molt utilitzat per Internet, en

els programes de web-2 i portals de vídeo com
Youtube.
rm Propietat de Real Networks, amb codificació pròpia.

Un dels formats més usats per a la transmissió de
vídeo per Internet. Real Player és el seu visor i Real
Producer el seu codificador.
avi Emmagatzema la informació separant la capa de

vídeo i de so. El vídeo pot ser codificat o pot estar en
l’estat original.
wmv El format de Microsoft. El seu programa original és el

Windows Media Player integrat en els últims sistemes
operatius de Microsof. Les últimes versions accepten
l’alta definició.
En la taula 2.2 podeu veure un resum dels principals còdecs de Vídeo.
Taul a 2. 2. Còdecs de vídeo

Còdecs Característiques
Mpeg4 Utilitzat en les càmeres digitals. 2 hores de vídeos

ocupen 15 GB. Comprimeix vídeo però no so.
DV Comprimeix vídeo i so. Admet una resolució màxima

de 720 x 512, utilitzat per DVD i la transmissió digital
de televisió (satèl·lit i terrestre). També es pot
emmagatzemar en un CD amb una qualitat
acceptable.
Tau l a 2.2 (continuació)
Còdecs Característiques
DivX Té una amplada de banda configurable en el moment

de la compressió. Fitxers de vídeos molt petits amb
una qualitat acceptable, això comporta que sigui molt
utilitzat.
Xvid Desenvolupat per programadors voluntaris, bona

compressió amb una qualitat acceptable, una
pel·lícula ocupa uns 700 MB, com és lliure l’utilitza
molta gent.
Tant els formats com els còdecs han de resoldre dues qüestions, comprimir les
dades en temps real per enviar-les al disc dur i descomprimir-les a una velocitat
suficientment ràpida perquè l’ordinador les pugui reproduir a 25 fotogrames per
segon. Normalment d’aquest procés s’encarreguen la targeta, la capturadora i el
programa d’edició.
2.2 Manipulació de la línia de temps
La línia de temps ofereix una representació visual del projecte i indica quan
comença i acaba cada clip, la seva disposició en el temps i, en cas de clips
sobreposats, quin és el que s’està utilitzant.
La línia de temps es compon de múltiples pistes. Aquestes pistes poden ser de

vídeo o d’àudio i hi afegirem els diferents clips segons el tipus de què es tracti. A
la línia de temps és on fareu el muntatge del vostre projecte. És aquí on podreu
aplicar les transicions necessàries entre seqüències.
El panell de la part inferior de la finestra (figura 2.1) s’anomena Línia de Temps.
Fi g ura 2 .1. Finestra principal de Kdenlive

A la part inferior de la línia de temps trobem la barra d’estat. Aquesta barra ens
ofereix informació sobre el projecte i les accions que executem en cada moment.
També hi trobem les icones per activar o desactivar l’opció de mostrar miniatures
en els clips de vídeo, àudio, transicions i efectes.
2.3 Selecció d’escenes i transicions
Normalment, quan realitzem la captura d’un clip sempre agafem més imatge de la
que necessitem, per tant hem de retallar el clip original mitjançant la inserció d’uns
punts (in-out), donant-li un punt d’entrada (in) i un punt de sortida (out). Quan
parlem d’aquest punts fem referència a l’inici o final d’un pla que serà editat.
També és possible que en una mateixa captura tinguem diferents plans que ens
interessen. En aquest cas, per no eliminar parts que ens interessen, podem dividir
el clip original en diferents parts, o copiar i enganxar el clip vàries vegades si el
programa no ens permet dividir el clip original.
Però encara que tingueu el millor ordinador i el programa d’edició més adient,
no serveix de res si no teniu clar que voleu aconseguir amb la vostra producció.
Sovint les idees més senzilles i curtes són les millors.
2.3.1 Transicions i efectes
Una de les millores més important de l’edició digital és la incorporació d’una

àmplia gamma de transicions i efectes sense cap pèrdua de qualitat.
Les transicions són un efecte que ens permet passar d’una imatge A a una
imatge B ocasionant que, durant un període de temps establert i concret, es
puguin veure ambdues imatges a la vegada a través de diferents tècniques.
Per explicar el llenguatge de les transicions podem fer el paral·lelisme ortogràfic

que serà de fàcil comprensió. A nivell ortogràfic, la transició és com una coma, un
punt o un punt i coma, és a dir una pausa, per tal de traspassar d’una informació
a una altre de forma suau. A nivell d’edició de vídeo, una transició s’utilitza
quan volem fer una pausa per continuïtat, de forma i manera que contribueix al
seguiment de la mateixa acció.
Les transicions sempre s’utilitzen per indicar alguna cosa a l’espectador: un salt
de temps, espai o narració. En funció de la durada i tipus de transició advertirem
més o menys a l’espectador d’algun canvi important. Una transició llarga seria
com un punt i apart i una transició curta i senzilla com una coma, buscant de nou
el símil ortogràfic.
El procediment per aplicar les transicions és el següent:

• Localitzeu la finestra on es troben les transicions.
• Indiqueu o modifiqueu la durada de la transició.
• Assegureu-vos que teniu imatge suficient per aplicar la transició. Si

apliqueu una transició molt llarga és possible que us quedeu sense les
imatges originals. Si no teniu espai, una solució seria insertar un clip estàtic
molt curt o bé ralentitzar una mica la imatge.
• Arrossegueu la transició entre les dues seqüències. Recordeu que abans o

després heu d’indicar el temps de la transició.
• Comproveu que ha quedat correcte i no hi ha salts d’imatge o continuïtat.
El procediment per aplicar els efectes és:
• Localitzeu la finestra on es troben els efectes.
• Seleccioneu l’efecte i la imatge.
• Previsualitzeu l’efecte per comprovar que us agrada.
• Arrossegueu l’efecte sobre el clip dins l’imatge de la línia de temps.
• Segons el programa que utilitzeu, podeu afegir més d’un efecte.
2.4 Introducció de títols i àudio
Unes de les eines multimèdia que més ha evolucionat en els darrers anys en el món
de l’edició ha estat la retolació de caràcters. Avui en dia, el mateix programari
d’edició ha proporcionat eines per poder realitzar treballs professionals en aquest
aspecte.
L’aplicació de gràfics i texts en els títols, en els crèdits o bé per entremig d’una
pel·lícula, s’han d’entendre com quelcom més que una simple formalitat, ja que
poden emprar-se també com un element expressiu més, complementari o no, en
qualsevol producció cinematogràfica.
2.4.1 Procediment per aplicar un títol
El següent és un procediment per aplicar un títol a un vídeo:
1. Obriu la finestra o el menú per fer els títols.
2. Abans d’escollir el tipus de títol, penseu quin tipus vol i on anirà, no és el

mateix un títol principal, un crèdit final o un subtítol.
3. Trieu l’efecte d’entrada del títol. Normalment tots els programes ofereixen
un gran ventall de possibilitats.
4. Penseu quin color o imatge de fons voleu. Normalment el color negre és

una bona opció, ja que ressalta la lletra i evita problemes.
5. Escolliu el tipus de lletra, el cos i el color.
6. Escriviu el text en les caixes corresponents.
7. Moveu el títol i col·loqueu-lo en el lloc més adient de la pantalla.
8. Busqueu si vostre programa us ofereix la possibilitat de realitzar moviments.
9. Arrossegueu el títol a la barra d’edició.
10. Si penseu fer un títol dinàmic, penseu els blocs de paraules que aniran
separats per poder realitzar els moviments independents de cada paraula
o bloc. Si escriviu tot el títol junt, després no el podreu animar per separat.
Important: Recordeu que en alguns editors, per veure els efectes, els títols, les
transicions o escoltar una música o efecte sonor en la línia d’edició, cal renderitzar
el clip corresponent. Si aquesta acció no la fa automàticament, haureu de donar
l’ordre vosaltres mateixos.
2.5 Importació d’àudio
Els equips informàtics actuals compten amb diferents dispositius multimèdia que
ens permeten accedir a diversos recursos audiovisuals, tant en línia com de manera
local. Els principals són els altaveus, el micròfon, l’entrada d’auriculars, la targeta
d’àudio, la targeta de vídeo i el reproductor-gravador de CD, DVD o Blu-Ray.
La targeta de so és el dispositiu que possibilita la gravació de so, la seva

manipulació i posterior reproducció a través dels altaveus o els auriculars. Per
gravar i editar cal emprar programes de tractament del so.
2.5.1 El so al vídeo
El so és essencial en qualsevol vídeo.
Sovint passa desapercebut, però sense ell les seqüències no tindrien vida. El so
ha d’acompanyar a l’escena i l’escena el so. No hi ha suficient en posar el nostre
tema preferit o cançó de moda. Una mala elecció de la música pot destrossar el
nostre treball d’edició. Trobar el so o la música adient no és fàcil i requereix el
seu temps.
Des del punt de vista d’edició, a l’hora d’editar un àudio hem de tenir present que
aquest pot provenir de diferents fonts i amb diferents característiques:
• La paraula, en forma de veu en off o diàlegs sincronitzats.
• La música.
• Els efectes sonors i ambientals.
• El silenci, com a valor expressiu.
Una línia de temps o edició amb diferents pistes d’àudio ens permetrà treballar
per separat les diferents fonts abans esmentades. D’aquesta forma guanyarem en
qualitat, comoditat i precisió.
2.5.2 Formats d’àudio
L’àudio de l’ordinador es pot presentar en diferents formats, que poden ser llegits
per diversos tipus de programes. Alguns poden llegir tots els formats. D’altres
programes no poden. Però, avui dia, sempre hi ha la possibilitat de descarregar-
se un complement addicional (còdec) perquè un programa pugui reproduir un
arxiu multimèdia, tant si l’hem baixat d’Internet com si l’hem enregistrat amb
una gravadora o el traiem d’un CD o DVD.
Els formats d’àudio més coneguts són:
• WAV: És un format d’àudio digital sense compressió de dades. Això fa que

els arxius d’aquest format siguin molt grans i, per aquesta raó, no és gaire
popular a Internet.
• MIDI: No emmagatzema so real sinó instruccions perquè un sintetitzador

les interpreti com a so. Ocupa menys espai a l’ordinador que altres tipus
d’arxiu de so, però gairebé ja no s’utilitza.
• MP3: És un format d’àudio comprimit. Ha esdevingut l’estàndard per a la

reproducció d’àudio digital per la bona relació que permet entre compressió
de dades i qualitat de so.
• WMA: Windows Media Audio és el format d’àudio de Windows. Es

relaciona amb Windows Media Video, el format de vídeo que Microsoft
fa servir en el Windows Media Player i ASF (Advanced Streaming Format),
també propietat de Microsoft.
• OGG Vorbis: És el format de reproducció d’àudio lliure. Això vol dir que
no cal llicència per fer-lo servir. Funciona amb diferents reproductors i té
una qualitat excel·lent.
• AAC: Diuen que l’Advanced Audio Coding està dissenyat per reemplaçar
l’MP2. Proporciona un grau de compressió molt alt, amb la qual cosa
els arxius ocupen menys espai, i la reproducció del so és molt similar a

l’original. És el format que fa servir Apple per als seus reproductors iPod i
el telèfon 3G iPhone.
2.5.3 Configuració de fitxers sonors
Els arxius d’àudio digital permeten la configuració de diversos paràmetres que

determinen la qualitat amb què els escoltarem.
Mode
L’àudio es pot escoltar en mono o en estèreo. En mono, només tenim un únic

canal que es transmet tant a l’altaveu esquerre com a l’altaveu dret de l’ordinador.
En estèreo, en canvi, hi ha dos canals independents que es transmeten cadascun
d’ells a un altaveu, cosa que fa que l’experiència sonora sigui millor.
En el context de la compressió d’àudio i els fitxers MP3, també han aparegut altres
modes d’emissió, com ara el Joint Estèreo, que estalvia espai d’emmagatzematge
i juga amb el que l’oïda humana no és capaç de distingir.
Entre els nous aparells que han aparegut al mercat també cal tenir en compte l’AC-
3, més conegut com a Dolby Digital o el DTS. Aquests formats permeten incloure
més canals, com ara un de central per a diàlegs, canals al darrere, canals d’efectes
i de sons molt greus.
Freqüència
La freqüència és un valor essencial per a la qualitat del so digital, que també

determina l’espai que ocupa un fitxer d’àudio. Com més alta sigui, més fidel serà
l’àudio al so original i major grandària tindrà. S’expressa en Hertz.
Una freqüència d’11 kHz és suficient per enregistrar veu, però no per gravar
música, ja que la qualitat seria semblant a escoltar una simfonia per telèfon. Així,
el valor estàndard utilitzat per digitalitzar música i obtenir una bona qualitat de
so és 44 kHz, és a dir, el doble del que és capaç de percebre la nostra oïda. A
la figura 2.2 es mostra el menú d’Audacity que permet canviar la freqüència d’un
arxiu sonor.
Fi gura 2 .2. Menú d’Audacity que permet canviar la freqüència d’un arxiu sonor
Bitrate o taxa de bits
La taxa de bits és un altre dels valors bàsics que determinen la qualitat d’un fitxer
sonor. Expressa la quantitat de dades per segon que es transmet en un senyal
d’àudio. Tal com passa amb la freqüència, com més alta és la taxa, més fidel és el
fitxer a l’àudio original. Amb un bitrate baix, el so es percebrà amb defectes. Per
exemple, amb música a un volum alt, es poden notar efectes metàl·lics.
En el cas de l’streaming o flux de dades, és a dir, de la tecnologia que permet que

gaudim d’arxius multimèdia sense haver-los de descarregar al nostre ordinador,
la taxa de bits (figura 2.3) determina que el flux de dades es transmeti sense
interrupcions. És a dir, que ens aparegui o no la indicació de buffering quan estem
reproduint un fitxer.
Fig u ra 2 . 3 . Pantalla del menú d’Audacity que permet canviar la taxa de bits d’un arxiu
sonor
Estàndards
La taxa de bits mínima per reconèixer la parla en un enregistrament és de 4 kbit/s.

La qualitat telefònica convencional se situa en els 8 kbit/s. En una ràdio en FM,
es troba al voltant dels 96 kbit/s. L’estàndard per MP3 és superior a aquest valor i
se situa en 128/160 kbit/s. Finalment, la qualitat del CD s’enfila fins als 224-320
kbit/s.
Mides
La mida d’un arxiu multimèdia en bytes és el producte del bitrate o taxa de bits
(en bits per segon) multiplicat per la durada de la gravació (en segons), dividit per
vuit.
Així doncs, un fitxer d’àudio sense compressió d’un minut enregistrat a 22 kHz i
a 16 bits/s ens pesarà 2,64 MB en mono i 5,28 MB en estèreo.
Si l’enregistrem a 44 kHz, que recordem és la qualitat desitjada per a un CD, i a

16 bits també, ocuparà 5,28 MB en mono i 10,56 MB en estèreo.
Hem de tenir en compte totes aquestes dades a l’hora de configurar un fitxer sonor,
tant si la font original és una veu o el so ambient, com si gravem un CD amb
música descarregada d’Internet.
2.5.4 Programari d’edició d’àudio
Tant Windows com Mac incorporen programes que permeten gravar so i reproduir-
lo posteriorment.
El sistema operatiu de Microsoft compta amb una gravadora de so (figura 2.4) que
es troba a la pestanya Accessoris\Entreteniment de la llista de programes.
Figu r a 2. 4 . Gravadora de sons de

Windows
Per fer-la servir, només hem de seleccionar el dispositiu d’entrada del so, per
exemple, un micròfon, a Panell de Control\Dispositius de so i àudio, pestanya
àudio i prémer gravar. L’arxiu que n’obtindrem tindrà un format PCM, és a dir, no
comprimit. El programa ens permet donar-li qualitat de CD, de ràdio o de telèfon.
Fi g ura 2 .5. Garage Band per a Mac OS
Pel que fa a Macintosh, les darreres versions del sistema operatiu d’Apple
incorporen una aplicació anomenada Garage Band (figura 2.5), que permet gravar
podcasts, és a dir, arxius d’àudio en format MP3 que es poden penjar a Internet.
Garage Band facilita la manipulació bàsica del so. Ajusta la gravació al tipus de
veu (masculina o femenina), en millora l’afinació, el tempo i el to. És un programa
més sofisticat que la gravadora de Windows, amb el qual l’usuari pot descobrir les
possibilitats de l’àudio digital.
Una altra alternativa és utilitzar el reproductor QuickTime, en versió Pro, que

possibilita tant la creació d’arxius d’àudio com de vídeo, però que és de pagament.
Un programari lliure per a l’edició senzilla de so és Audacity (figura 2.6), que

funciona amb Windows, MAC OS X i Linux, a més d’altres sistemes operatius.
Permet enregistrar sons en directe amb el micròfon, digitalitzar gravacions de
diferents suports, com ara cintes, discos de vinil o minidiscos, importar arxius i
combinar-los amb d’altres que tinguem, tot aplicant-hi diferents efectes, i exportar-
los en diferents formats (WAV, Ogg Vorbis, MP3...).
Fig u ra 2 . 6 . Programa Audacity per a Ubuntu
Val a dir, en aquest sentit, que el programa no treballa amb formats propietaris.
És a dir, que no podrem editar arxius Windows Media Audio (WMA) o Advanced
Audio Coding (AAC), que és el format que fan servir els dispositius Apple. El
programa es pot fer servir en català.
2.5.5 Programari reproductor d’àudio
Segons el sistema operatiu que utilitzem, tenim a la nostra disposició diferents

tipus de reproductors multimèdia per escoltar arxius de so.
Windows Media Player. El reproductor multimèdia de Windows (figura 2.7)

és el Windows Media Player (abreviat WMP). Permet reproduir arxius WMA i
ofereix la possibilitat de passar cançons d’un CD al disc dur de l’ordinador i a
la inversa. També busca a Internet les caràtules dels discos dels quals provenen
aquestes cançons. A més, incorpora una biblioteca que facilita la creació de llistes
de reproducció i l’edició avançada d’etiquetes. Això possibilita, per exemple, que
puguem incloure la lletra d’una cançó perquè aparegui de manera sincronitzada
quan l’arxiu de so es reprodueix.
Fi gura 2 .7. Pàgina a Internet del Windows Media Player
Winamp. És un reproductor multimèdia distribuït gratuïtament per l’empresa

Nullsoft. És popular perquè utilitza pocs recursos de l’ordinador durant el seu
funcionament i perquè va ser el primer a introduir les caràtules dels discos durant
la seva reproducció.
Quicktime. És el reproductor multimèdia d’Apple (figura 2.8). Suporta la majoria

de formats, i la versió Pro permet gravar àudio amb un micròfon connectat a
l’ordinador. Es pot fer servir amb Windows i fins i tot amb algunes distribucions
de Linux mitjançant MPlayer.
Fi g ura 2 .8. Pàgina a Internet del Quicktime
iTunes. És el programa de Macintosh que permet reproduir els arxius de

so, organitzar-los en llistes de reproducció, editar-ne la informació, gravar CD,
convertir els arxius a diferents formats i també comprar música a través d’Internet
a la botiga del mateix nom. Inclou també un visualitzador que presenta la música
gràficament. El reproductor d’Apple es pot fer servir amb Windows 2000, XP i
Vista. És el reproductor utilitzat pels usuaris d’iPod.
VLC Media Player. És un reproductor multimèdia de codi lliure distribuït sota

llicència GPL capaç de llegir molts tipus de formats i de suportar diverses maneres
d’emissió en directe (figura 2.9). És a dir, pot reproduir arxius multimèdia
d’Internet sense descarregar-ne els fitxers a l’ordinador. Funciona amb Macintosh,

Windows i Linux.
F igu ra 2 .9 . Reproductor VLC Ubuntu
2.5.6 Recomanacions per editar àudio
El següent és un recull de recomanacions interessants en el moment d’editar

l’àudio d’un vídeo.
• Feu una bona recerca d’àudio i guardar en una carpeta els més adients. Per
tal de no augmentar el pes de l’arxiu d’edició, és convenient abans eliminar
els àudios que no interessin.
• Determineu quin pes té la banda sonora en la nostra producció. Si voleu

editar un vídeo seguint les pautes de la música, primer de tot haureu de
col·locar aquesta en la línia d’edició, per determinar la durada i el ritme de
l’edició. Si la banda sonora no té cap importància, deixeu aquesta per més
endavant.
• Agrupeu en la finestra de clips o per carpetes les músiques i els efectes

sonors.
• Agafeu el clip d’àudio i arrossegueu-lo fins la línia d’edició o temps.

Recordeu que en el programa pot haver més d’una pista d’àudio. Si és
possible, col·loqueu el so original de la gravació en una pista, la música
en un altre i la veu en off o efectes en una altra.
• Ajusteu l’àudio amb la major precisió possible.
• Talleu o dividiu l’àudio sobrant. El que és molt important és tenir en compte

que si penseu fer una fosa amb un altre àudio, heu de deixar 1 ó 2 segons al
principi i al final per poder fer correctament la transició d’una forma suau.
• Aneu col·locant tots el sons en el lloc corresponent.
• Anul·leu o abaixeu la veu o el soroll de fons de la càmera que no us interessin,

en la pista corresponent. Cal anar en compte de no eliminar una part de so
original que podem utilitzar més endavant.
• Reguleu els altaveus del vostre monitor i escolteu tot el vídeo.
• Apugeu o abaixeu el so, de la línia d’edició, per a una perfecta audició.
• Sovint interessa escoltar dos àudios a l’hora, per exemple una veu en off i
la música. Si és així, i el programa ho permet, haureu de baixar la música
perquè la paraula es pugui escoltar bé, i tornar a pujar la música quan aquesta
hagi finalitzat.
• Recordeu que, a l’acabament de les imatges, la música ha de baixar

lentament.
• És important no oblidar-se de guardar el projecte cada 5 minuts.
Important: Recordeu que en alguns editors, per veure els efectes, les transicions
o escoltar una música o efecte sonor en la línia d’edició, cal renderitzar el clip
corresponent. Si aquesta acció no la fa automàticament, vosaltres haureu de donar
l’ordre.
2.6 Captura de vídeos de la pantalla
Hi ha diferents tipus de programari que permet capturar seqüències d’imatges per

poder disposar d’un fitxer de vídeo que contingui el que passa en un escriptori
d’un ordinador, durant un període determinat.
Això és molt útil per als tècnics que han de generar vídeos d’aprenentatge que
permetin visionar l’ús d’aplicacions, per exemple. També és útil per crear vídeos
de demostració de programaris o de procediments o qualsevol altra utilitat que
requereixi mostrar una seqüència dinàmica d’imatges.
2.6.1 CamStudio: un programari específic
Un programari que permet la gravació en un fitxer de vídeo d’un procés que

transcorre en l’escriptori d’un ordinador és CamStudio com podeu veure a la seva
pàgina web: http://camstudio.es/ (figura 2.10).
Fi g ura 2 .10 . Pàgina web de CamStudio

La interfície del programari CamStudio és molt senzilla i intuïtiva (figura 2.11).
F ig u ra 2 .1 1 . Interfície del programari

CamStudio
Les tres icones que apareixen en primer lloc a la barra d’eines d’esquerra a dreta
serveixen, respectivament per, iniciar la captura de la seqüència de vídeo, aturar-la
temporalment i poder-la reprendre més endavant i finalitzar la captura.
La quarta icona començant des de l’esquerra serveix per visualitzar o deixar de

visualitzar la part inferior de l’aplicació CamStudio i el menú de l’aplicació.
El cinquè botó de la barra d’eines (anotacions de pantalla) permet editar etiquetes

textuals per superposar-les a la imatge que es capturarà, de forma que la seqüència
de vídeo resultant podrà ser explicada textualment mentre es va projectant.
El darrer botó de la barra d’eines, el de més a la dreta, permet seleccionar el mode

del fitxer de vídeo resultant (AVI o SWF).
Analitzant els diferents menús, l’aplicació permet, des del menú File, gravar,
pausar la gravació o aturar-la. També permet sortir de l’aplicació (Exit).
Des del menú Region es permet fixar una regió o zona de la pantalla o escriptori
que serà la part susceptible de gravació, obviant la resta d’espai visible. També
permet fixar com a zona de gravació la pantalla sensera (Full Screen).
El menú Option (figura 2.12) permet seleccionar paràmetres útils de configuració

de les captures, com ara la resolució del vídeo, si es captura o no el cursor en la
gravació, les opcions de l’audio, o opcions que faciliten la captura com ocultar el
programari CamStudio en iniciar la gravació.
F igur a 2. 12 . El menú Opcions de CamStudio
El menú Tools permet afegir anotacions de pantalla o de vídeo (Screen Annotati-

ons, Video Annotations), a l’igual que es pot fer a través dels botons de la barra
d’eines. També permet fixar el mode d’enregistrament AVI o SWF.
El menú de View permet canviar entre tres modes de visualització de l’aplicació

CamStudio (de forma similar a com es pot fer a través del botó de la barra d’eines):
Normal View, Compact View, Buttons View (figura 2.13).
L’apartat Help permet accedir a l’ajuda de l’aplicació a través de la web del

programa, així com també permet obtenir informació del mateix i acceptar
donacions, per al projecte.
F igur a 2. 13 . CamStudio
2.7 Captura de vídeos de la xarxa
Actualment, quan navegueu per la xarxa, podeu gaudir d’un munt de vídeos en
Flash que solen estar emesos en streaming i, per tant, que no podeu guardar en el
vostre equip.
La manera de descarregar vídeos emesos en streaming (per exemple, copiar els

de YouTube al disc dur) no és altra que utilitzar algun tipus de complement
al navegador. Veureu el Video DownloadHelper que és un complement eficaç
i senzill d’utilitzar del navegador Firefox que, per tant, està disponible per als
sistemes operatius Windows, Linux i Mac OS X.
Per instal·lar el complement, des del navegador Firefox aneu a l’adreça web:
https://addons.mozilla.org/ca/firefox/addon/3006/ (figura 2.14).
F igu ra 2 .1 4 . Complements de Firefox
Feu clic al botó Afegeix-ho a Firefox, apareixerà la finestra que es mostra en la

figura 2.15.
F igu ra 2 . 1 5 . Instal·lació del complement
Feu clic al botó Instal·la.
Un cop instal·lat el complement, la finestra de Complements de Firefox ens

demanarà que reiniciem el programa, que és el que fareu (figura 2.16).
F igur a 2. 16 . Finestra Complements
Un cop reiniciat, veureu una icona nova a la barra d’eines del Firefox. El següent
pas serà començar a navegar normalment, quan estigueu en una web amb contingut
multimèdia que l’extensió pot descarregar, la icona de l’aplicació passarà del blanc
i negre a color i començarà a girar. Al mateix temps, al seu costat s’activarà una
fletxa que donarà pas a un petit menú de descàrregues (figura 2.17).
F ig ur a 2. 17 . Descarregar video de Youtube
Fer clic sobre la fletxa abans esmentada ens permetrà l’accés al desplegable amb
els arxius disponibles per descarregar (figura 2.18). En aquest exemple (un vídeo
penjat a YouTube), les possibilitats són obtenir el mateix vídeo en tres formats
diferents.
F ig ur a 2. 18 . Descàrregues possibles
En principi els tres estaran en format Flash (FLV), que no podrem reproduir
fàcilment (encara que de seguida explicarem com aconseguir-ho en altres formats).
Llavors, punxarem sobre el vídeo que preferim i es llançarà una finestra on triarem
el lloc del nostre disc dur en el qual es descarregarà el vídeo (figura 2.19). Mentre
s’estigui baixant, apareixerà un nombre al costat de la icona amb la quantitat de
descàrregues en curs.
F igu ra 2 .1 9 . Desar vídeo al disc
Per defecte, les descàrregues es fan d’una en una per no desbordar el nostre ample
de banda, però també podeu modificar aquest paràmetre, com veurem en el pas
següent. Quan estiguem baixant arxius, podrem veure la llista de descàrrega fent
clic amb el botó dret en la icona de Vídeo DownloadHelper i triant Descarregar
cua, i, per veure els arxius que estan ja en el nostre poder, punxarem de nou amb
el botó dret del ratolí en la icona i triarem Obrir carpeta de descàrregues.
És possible configurar algunes coses fent clic amb el botó dret sobre la icona
del complement i triant la primera opció, Preferències. La finestra (figura 2.20)
d’aquestes ofereix diverses pestanyes, de les quals ens fixarem en dos. La primera,
general, fa referència a les opcions més comunes i permet, entre altres coses, triar
si volem baixar els vídeos un a un o tots a la vegada, canviar el lloc del nostre disc
dur al qual es baixen els arxius i establir combinacions de tecles per a la descàrrega
ràpida i per obrir la carpeta de descàrregues.
F igur a 2. 20 . Finestra de configuració del Vídeo DownloadHelper
També podeu activar la conversió de formats, que es tracta de poder convertir els
vídeos des de la seva extensió original, FLV, fins a una altra que es pugui veure
sense problemes en els reproductors de vídeos del nostre equip.
Com Video DownloadHelper és “només” una extensió de Mozilla, no pot fer

aquesta feina per si mateix, de manera que recorre a ffmpeg, una utilitat de
conversió de vídeo coneguda i potent (figura 2.21). En el cas dels sistemes
Windows, s’accedeix a un intermediari propietari anomenat ConvertHelper.
F ig ur a 2 . 2 1 . Finestra de configuració de la conversió a Vídeo Downlo-

adHelper
Si l’aplicació conversora no s’ha trobat en el sistema apareixerà en vermell i

l’haureu d’instal·lar. Les regles de conversió permeten afegir conductes per
defecte, podeu especificar que tots els vídeos d’una pàgina web es converteixin
automàticament a un format determinat, per exemple podríeu posar una regla
“Convertir flv arxius de TOTS a MPEG4”. Això vol dir que, per defecte, convertirà
els arxius de totes les webs que visitem del seu format original FLV a un format
MPEG4.
Si voleu definir altres regles, podeu punxar a Nova Regla i triar els formats
d’entrada i sortida amb opcions com AVI i fins i tot formats específics per a iPod
i iPhone.
Els paràmetres de la conversió es poden definir pels diferents formats punxant en

el botó Detalls. Cal tenir en compte que les regles de conversió s’apliquen en
l’ordre en què apareixen, de manera que, si volem donar preferència a un tipus de
conversió, haureu de situar-lo al primer lloc de la llista.
2.8 Importació i exportació de vídeos
Per començar a treballar heu de obtenir les seqüències de vídeo de la càmera

de vídeo. A qualsevol càmera de vídeo, les seqüències sempre estan arxivades
dins d’aquesta, connectant-la a l’ordinador mitjançant un port USB 2.0 o firewire
aconseguireu enviar la informació de la manera més ràpida i estable al disc dur de
l’ordinador.
Un cop heu finalitzat la postproducció del nostre vídeo arriba el moment de fer
l’exportació. S’ha de tenir clar el destí de la producció, en funció d’aquest haureu
d’escollir un format, determinant la resolució, la qualitat i la mida del fitxer
resultant.
2.8.1 Importació, enregistrament i captura
Abans de començar a editar hem de preparar les configuracions bàsiques per

treballar amb fitxers de vídeo digital.
• Tipus d’edició de vídeo digital: Video for Windows (Avi), Quicktime

(Mov).
• Sistema de vídeo: NTSC (Americà), PAL (Europeu).
• Fotogrames: 25 imatges segon (més qualitat), 15 imatges segon (menys

qualitat).
• Resolucions: 764×576 (recomanable), CD 640×480, WEB 320×240,

160×20.
• Pantalla: estàndard 4/3, panoràmica o HD 16/9.
Un cop tenim tot el treball enregistrat, comencem el procés d’edició. Aquest

procés consta de tres parts fonamentals: la captura, la línia de temps o edició i
l’exportació.
Amb qualsevol càmera de vídeo, les seqüències sempre estan arxivades dins
d’aquesta. Sigui quin sigui el sistema en què les seqüències hagin estat emmagat-
zemades, abans d’editar hem de posar en comunicació la càmera amb l’ordinador.
Els dos sistemes de comunicació més utilitzats són els ports USB 2.0 i Firewire.
En els ports USB cal assegurar-se que la transferència de captura és correcta i
contínua. Penseu que esteu treballant amb imatges en moviment no amb imatges
fixes, per tant, no serveix qualsevol port USB.
Una bona part d’equips utilitzen el port Firewire (figura 2.22), ja que pot enviar
la informació més ràpida i estable. Per poder fer les captures amb aquest port,
l’ordinador ha de tenir una targeta Firewire i la càmera la connexió iLink.
Fig u ra 2. 22 . Port Firewire
Quan l’ordinador realitza una captura de vídeo, està codificant una gran quantitat
d’informació, una imatge de 768 x 576 (mides PAL) a una resolució de 24 bits
de color i 25 imatges per segon ocupa uns 30 MB cada segon o si voleu 115.200
MB per hora. Per això no és estrany que quan es treballa amb vídeo digital, els
programes utilitzin formats per generar els fitxers.
2.8.2 Procediment per capturar seqüències de vídeo
El següent és un procediment per capturar seqüències de vídeo:
• Connecteu la càmera de vídeo a l’equip informàtic amb el cable adient,

recorda USB-2 o Firewire.
• Obriu el programa d’edició.
• En alguns programes, automàticament, una finestra ens indica que la càmera

està ben connectada i per tant podem fer la captura o importació d’imatges.
• Si no reconeix la càmera automàticament, en el menú del programa o

finestra corresponent obriu el dispositiu de captura.
• En una finestra heu de seleccionar la càmera des d’on voleu fer la captura. Si
no apareix, pot ser que passi alguna d’aquestes quatre coses: la càmera no
està encesa, no està en mode player, que el cable no està ben connectat o, la
pitjor de totes, que el model de la càmera és incompatible amb el programa
d’edició.
• Creeu una carpeta i una ubicació per desar les captures i tots els arxius
relacionats amb el projecte. És molt important tenir tot el projecte en
una sola carpeta, ja que d’aquesta manera ens evitarem tenir problemes i
esborrar el projecte un cop acabat.
• Trieu la qualitat i dimensió de la captura. Normalment es fan en DV PAL.

En un treball escolar no sempre està clar on anirà a parar el nostre vídeo si a
Internet, a un DVD, a una cinta... Per tant, és millor desar-ho en la màxima
qualitat possible, perquè comprimir l’arxiu partint d’una bona qualitat no
hi ha cap problema, però mai podreu millorar la qualitat del màster.
• A les preferències de les captures podeu escollir una captura automàtica o

manual. El més fàcil és fer una captura automàtica (si el programa té aquesta
opció) i després ja anireu esborrant o tallant els clips que no us interessin.
• Procureu que les captures no siguin molt llargues, menys d’un minut, tret
que sigui una seqüència sencera, ja que moure arxius molt pesats comporta
una major dificultat per a l’edició. Seria ideal tenir un clip per a cada canvi
de plànol o seqüència.
• Feu la captura des de la finestra corresponent. A mesura que aneu fent la

captura, veureu les seqüències en forma de clip.
• Molt important, quan acabeu o mentre feu les captures no us oblideu d’anar
guardant el vostre projecte, per no perdre el material.
Important Si heu d’importar els arxius recordeu que la majoria de programes

d’edició només llegeixen arxius amb les extensions:
• Arxius d’imatge: .bmp, .dib, .emf, .gif, .jfif, .jpe, .jpeg, .jpg, .png, .tif, .tiff
i .wmf
• Arxius de vídeo: .asf, .avi, .m1v, .mp2, .mp2v, .mpe, .mpeg, .mpg, .mpv2,
.wm i .wmv
• Arxius d’àudio: .aif, .aifc, .aiff, .asf, .au, .mp2, .mp3, .mpa, .snd, .wav i
.wma
2.8.3 L’exportació
Finalment hem arribat a visionar el treball i hem acabat la postproducció del nostre
vídeo. Però ara cal anar en compte amb el renderitzat per no perdre qualitat. Per
fer-ho, s’ha de tenir clar el destí de la producció. En funció d’aquest haurem
d’escollir un format amb què la guardarem, determinant la resolució, la qualitat i

la mida del fitxer.
Un consell que us donem, és exportar el vídeo amb la màxima qualitat possible que
ens permeti el nostre equip, i després comprimir el material exportat a un vídeo
de menor qualitat per penjar a Internet, CD, DVD, etc.
Si des de l’editor exportem o renderitzem a una baixa qualitat, el resultat serà

pitjor de l’esperat. Sempre va bé tenir una còpia de seguretat de la pel·lícula en
format DV o MOV i si és possible tenir una còpia en cinta.
Normalment, des de l’editor de vídeo s’ofereixen diferents possibilitats a l’hora

d’exportar un projecte directament a cinta de vídeo o una gran varietat de formats:
• Gravar l’edició en una cinta de vídeo. Força recomanable per tenir una còpia
segura.
• Exportar l’edició en un arxiu DV. En aquest format no hi ha cap mena de

compressió i ofereix una bona qualitat.
• Exportar un arxiu en.AVI o QuickTime, perquè pugui ser reproduït en un

CD-ROM o guardar en el disc dur.
• Exportar l’edició en altres formats perquè pugui ser difós a Internet, podcast,
Mp3, Ipod, mòbil... Un bon còdec és el h.264.
• Exportar el muntatge a arxius. MPEG, per a la seva distribució en DVD. Un

bon format és el Mpge-2.
• Enviar el vídeo per correu electrònic. La majoria de programes realitzen la

compressió i obren el programa de correu automàticament.
La taula que es mostra a la taula 2.3 pot ser útil per consultar alguns aspectes
interessants de les exportacions.
Taul a 2 .3. Taula de formats de Vídeo Digital
Format VCD SVCD DVD DivX MOV ASF RM DV

XviD (Quickti- SMR (Reial
WMV me) nAVI vídeo)
Resolució 352x240 480x480 720x480 640x480 640x480 320x240 320x240 720x480

NTSC 352x288 480x576 720x576 720x576
PAL
Compressor MPEG1 MPEG2 MPEG2, MPEG4 Sorenson, MPEG4 RM DV

de MPEG1 Cinepak,
Vídeo MPEG4
Vídeo 1150 2500 3000- 3-100 3-200 100-500 100-500 25 Mbit /

bitrate kbit / s kbit / s 9000 kbit / s kbit / s kbit / s kbit / s s
kbit / kbit / s
seg
Compressor MP1 MP1 MP1, MP3, Sorenson, MP3, RM DV

d’àudio MP2, WMA, Cinepak, WMA
AC3, OGG, MP3
DTS, AAC,
PCM AC3
Format VCD SVCD DVD DivX MOV ASF RM DV

XviD (Quickti- SMR (Reial
WMV me) nAVI vídeo)
Àudio 224 kbit 128-384 192-448 64-448 64-192 64-128 64-128 1000-
bitrate /s kbit / s kbit / s kbit / s kbit / s kbit / s kbit / s 1500
kbit / kbit / s
seg
Mida / 10 MB / 10-20 30-70 1-10 MB 1-20 MB 1-5 MB / 1-5 MB / 216 MB /

minut min MB / min MB / min / min / min min min min
Minuts / 74min 35- 15-20 60 - 60- 120- 120- 3min

74min 60min min 180min 180min 300min 300min
CD
Hores / 6 hrs 3-6 hrs 2-4hrs 13-26hrs 13-26hrs 26- 26- 20min
DVDR (3-7hrs) 40hrs 40hrs
CompatibilitatMolt Bona Excel·lent Poca Cap Cap Cap Cap

amb Bona
DVD
player
de taula.
Consum Baix Alt Molt Alt Molt Alt Alt Baix Baix Alt
de
recursos
de PC
Qualitat Bona Molt Excel·lent Bona Bona Decent Decent Excel·lent

Bona
Paràmetres més importants que heu de tenir present a l’hora d’exportar
• Tipus de format i compressor: Veure la taula.DV millor qualitat per

guardar el màster.
• Sistema de vídeo: PAL (Europeu).
• Fotogrames: 25 imatges segon (més qualitat), 15 imatges segon (menys

qualitat).
• Resolucions: 720×576 (recomanable si feu servir DV), CD 640×480, WEB

320×240, 160×20.
• Pantalla: estàndard 4/3, panoràmica o HD 16/9.
Procediment per exportar el vídeo
• Assegureu-vos que el vídeo està completament acabat, sense cap errada.
• Si cal, renderitzeu tots els arxius necessaris.
• Deseu el projecte per seguretat.
• Exporteu el projecte en la millor qualitat possible: en cinta o en DV.
• Deseu o exporteu la pel·lícula, tingueu en compte que no és el mateix que

guardar el projecte de vídeo. Ara el vídeo es convertirà en un únic arxiu.
• Introduïu el nom del vídeo (no del projecte) i la ubicació al disc dur.
• Escolliu en quin suport es vol el vídeo: cinta, disc dur, DV, DVD, correu
electrònic, Mp3, mòbil, etc. No tots els programes ofereixen totes les
possibilitats. En el programa que utilitzeu haureu d’escollir una de les
opcions que s’hi ofereixen. Per tenir altres possibilitats haureu de recórrer
a altres programes de codificació de vídeo.
• Escollir la qualitat del vídeo resultant.
• Hi ha programes que un cop escollida l’opció, automàticament et realitzen

la compressió més adient. En canvi, en altres programes haureu d’indicar
manualment quina exportació o compressió desitgeu. Recordeu que heu de
tenir present: qualitat, mida, format, nombre de fotogrames, sistema...
• En funció dels paràmetres escollits, el programa us indicarà quan ocupa

(pes) l’arxiu de vídeo. Si no teniu suficient espai al vostre disc haureu de
rebaixar la qualitat en algun aspecte anterior.
• Feu clic en Finalitzar o ok i podreu veure com ha quedat la pel·lícula.
Recordeu que si el vostre ordinador no pot reproduir un vídeo, és possible que no

tingueu instal·lat el reproductor del sistema de compressió de vídeo adequat, aquí
teniu els més usuals:
• RealPlayer: http://spain.real.com/player/win/
• QuickTime: http://www.apple.com/support/downloads/
quicktime72forwindows.html
• DivX: http://www.divx.com/es
2.9 Tractament de vídeos
L’edició de vídeo consisteix bàsicament en l’ordenació dels diferents clips

(captures o fragments de vídeo), per tal de donar forma i expressivitat a una
producció audiovisual.
Quan editem hem de concentrar el pas del temps en breus instants d’imatges i per
això hem de recórrer a l’el·lipsi, mecanisme narratiu que consisteix en presentar
únicament els fragments significatius d’un relat. Per realitzar a la pràctica l’el·lipsi
entre les diferents seqüències existeixen molts recursos que es poden agrupar en:
• Per tall directe.
• Per transicions.
L’edició per tall directe és el recurs més utilitzat a l’hora d’anar canviant els
diferents plans. És el signe de puntuació bàsic del llenguatge audiovisual. És la
transició el·líptica més senzilla i que dóna dinamisme al vídeo. El sistema ideal de
pas d’una escena a una altra és aquell que passa desapercebut per a l’espectador,
creant l’il·lusió de continuïtat natural.
L’edició per tall condueix l’acció suprimint tot allò que no és necessari per al
desenvolupament del relat i fan comprensible, a l’espectador, l’evolució espai-
temporal sense cap explicació externa a la pròpia informació audiovisual.
En l’edició per tall, és on es fan més evidents els conceptes de continuïtat, ràcord,
direccionalitat i salt de l’eix d’acció.
L’edició per transicions consisteix a aplicar efectes en finalitzar un clip per

enllaçar-lo amb el següent.
2.9.1 Començar l’Edició
Una vegada feta la captura o importació de vídeos, hem de començar a tallar i

ordenar els clips (o vídeos individuals) a la barra d’edició (figura 2.23).
A un costat del programa, teniu totes les vostres captures. Segur que heu capturat
moltes més imatges de les que necessiteu, cap problema mentre tingueu espai en
el vostre disc dur.
Fig u ra 2 . 2 3 . Programari d’edició de Vídeo
Ara heu de començar a seleccionar, ordenar i tallar els clips que utilitzareu en la
vostra producció.
Els aspectes que cal tenir presents abans de col·locar els clips a la barra d’edició
són:
• Feu una bona selecció de clips i elimineu els que no serveixen.
• Ordeneu o agrupeu en carpetes els clips de la finestra de captures. L’ordre

evita mals de caps a l’hora de trobar els clips i agilitza l’edició. Si podeu
ordenar les captures per seqüències millor.
• Si no esteu segurs si utilitzareu un clip o no, deixeu-lo, sempre estareu a

temps d’esborrar-lo. Es perd força temps si heu de tornar a fer la captura,
per tant més val guardar-lo.
• Si el programa ho permet, duplica el clip quan hagis de fer proves, especi-

alment efectes. Experimenteu sobre un clip i deixa l’altre guardat per si de
cas.
• Abans de tallar el clip, feu-hi una ullada per escollir el tros més adient.
Procureu que no sigui llarg, 2-3 segons i que respecti les normes abans
esmentades en el mòdul de llenguatge audiovisual.
• Quan en un mateix clip hi ha diferents plans, intenteu dividir-los abans de

tallar definitivament el clip. És a dir, sovint trobareu que en un clip de 15
segons hi ha informacions diferents que cal separar abans d’editar. Un cop
separats podeu editar-los normalment.
• Segons quin programa utilitzeu, el clip el podeu tallar abans de col·locar-lo

a la barra d’edició, especialment si és molt llarg.
• Observeu en el tutorial corresponent com es fa un tall i quines possibilitats

ofereix el programa.
• Arrossegueu el clip a la barra d’edició i col·loqueu-lo en el lloc adient.

Intenteu editar seguint l’ordre del relat, reportatge...
• Si us heu descuidat un clip, la majoria de programes permeten insertar el

clip, respectant l’ordre posterior sense modificar l’edició. En els programes
més professionals aquesta opció l’heu de fer mitjançant l’opció del menú
Insert.
Recordeu que
• Cal ser ordenat per trobar amb facilitat els clips seleccionats.
• Els clips i les imatges que heu importat al teu projecte es queden en la
ubicació original. En la finestra de clips veureu la referència. Si esborreu o
canvieu d’ubicació el clip original, desapareixerà de la finestra de captures
i no es visualitzarà.
2.9.2 Procediment per editar els clips
No hi ha una manera universal d’editar. Cadascú ha de trobar el seu procediment

en funció del programa que utilitzi. Aquí teniu una base d’orientació que us pot
ajudar a realitzar una primera edició.
• Primer de tot cal determinar quina importància té la banda sonora en

la nostra producció. Si volem editar un vídeo seguint les pautes de la
música, primer de tot haurem de col·locar aquesta en la barra d’edició, per
determinar la durada i el ritme de l’edició. Si la banda sonora no té cap
importància, deixarem aquesta per més endavant.
• Agrupeu els clips en la finestra de captures, creant carpetes o blocs.
• Agafeu la primera seqüència. Ajusteu l’entrada i sortida, i arrossegueu-la

fins a la línia d’edició o de temps.
• Per poder editar amb comoditat, ajusteu la barra d’edició, de tal forma que
la indicació del temps estigui de segon en segon, és a dir: 1,2,3,4...
• Plantegeu-vos si és adequat aplicar transicions entre clips o efectes en els

diversos clips.
Per editar un grup d’imatges els passos que cal seguir són:
• Aneu al principi de l’edició i sobre una imatge fixa, un color o una seqüència,
afegir el títol del vídeo.
• Col·loqueu una transició entre el títol i el primer clip del vostre vídeo. Si
el que mana és la banda sonora, aprofiteu un canvi de ritme per ajustar el
principi o final del títol.
• Col·loqueu el segon grup d’imatges.
• Fer una transició entre el primer i segon grup.
• Si cal aplicar algun efecte, aquest es pot fer al final o aplicar-ho sobre el clip
després de haver-lo col·locat en la barra d’edició.
• De la mateixa forma que heu fet el títol d’entrada i els crèdits (títols) finals
del vídeo.
• Per acabar el vídeo està bé fer-ho amb una fosa en negre.
• Arrossegueu la banda sonora a la línia de música i ajusteu aquesta a la

durada de les imatges, deixant un segon per realitzar una fosa de so.
• Afegiu els efectes sonors.
• La majoria de programes permeten la possibilitat d’inserir una imatge entre

dos clips ja editats, d’aquesta forma es respecta el treball realitzat fins ara,
només cal ajustar de nou els efectes sonors.
• Previsualitzeu la pel·lícula i comproveu que tot és correcte.
• Molt important, no us oblideu de desar el projecte cada 5 minuts.
2.10 Creació audiovisual
La creació audiovisual és, sobretot, un procés comunicatiu. Tot producte és

un missatge que es vol fer arribar a algú i perquè aquest procés sigui exitós
ha de fer-se mitjançant l’ús d’un codi comú entre emissor i receptor.
Les creacions audiovisuals (com el cinema, els anuncis publicitaris o els video-
clips musicals) tenen el seu propi llenguatge. Els directors recorren als diferents
tipus de plans per elaborar seqüències. Aquests plans, els poden haver fet utilitzant
diferents moviments de càmera o situant-la amb diferents perspectives.
Convertit en llenguatge gràcies a una escriptura pròpia que s’encarna en cada

realitzador amb l’aparença d’un estil, el cinema s’ha convertit en mitjà de
comunicació, d’informació i de propaganda, la qual cosa, no és contradictòria
a la seva qualitat d’art.
El desenvolupament dels mitjans de comunicació de naturalesa digital i principal-

ment l’ús cada cop més intensiu d’Internet ha transformat de manera profunda
i irreversible la naturalesa de la comunicació. La digitalització creixent de
processos i productes comunicatius comporta canvis importants, no tan sols en
els continguts comunicatius sinó també, i molt especialment, en les tasques
necessàries associades per a la seva creació, producció i difusió. En oposició a
l’estructuració majoritàriament unitària i lineal del model comunicatiu –i narratiu–
clàssic, en les noves produccions audiovisuals multimèdia resulta essencial la
seva estructuració com a hipertextos electrònics complexos. A partir d’un
ventall d’eines i recursos audiovisuals digitals ample i creixent, les tasques de
producció audiovisual en els nous mitjans de comunicació digital abandonen la
seva fonamentació tradicional en l’establiment de límits, per passar, si més no, a
una nova situació de desdibuixament d’aquests límits.
2.10.1 El llenguatge del vídeo
La successió d’imatges en moviment davant nostre ens dóna una impressió de

realitat. Però aquestes imatges o fotogrames estan col·locats davant d’un projector
de tal manera que en passar a un ritme concret originen la imatge en moviment.
Cada segon d’imatge en moviment passant davant dels nostres ulls està composta
per una sèrie d’imatges fixes:
• Vídeo PAL (25 frames/seg.)

• Vídeo NTSC (30 frames/seg.).
El vídeo té el seu propi llenguatge. El pla és la unitat mínima significativa amb

diverses mides i valors, els quals es potencien a través del moviment del pla, o
millor dit, de la càmera amb la qual s’obté. La imatge constitueix l’element bàsic
del llenguatge del vídeo. La imatge està lligada al temps i en concret a la durada.
I en base a aquesta relació distingim entre:
• Pla: És un tot, és el conjunt de condicions, de format, quadre, etc. I els

conceptes de durada com el ritme i la relació amb altres imatges. El pla és
la unitat fílmica més important del llenguatge audiovisual. Podem dir que
és la unitat mínima.
• Presa: És l’equivalent a dues parades de cambra, entenent aquestes parades

com l’arrencada de la càmera i la parada. La presa designaria un punt de
vista i un enquadrament, sobre una acció durant un temps. La diferència
entre quadre i presa és que d’un pla podem fer diferents preses.
El pla és un terme que s’empra constantment en la producció audiovisual. Podem

comprendre el terme pla en tres maneres diferents:
• Pla en terme de moviment
• Pla en terme de mida
• Pla en terme de durada.
La mida d’un pla ve donada per l’escala o grandària, i com a mesura de referència
la figura humana. Utilitzarem quatre termes per classificar:
• Pla general: Pla sencer, de conjunt, mostra l’activitat, l’acció i també és

descriptiu i situa espacialment l’espectador.
• Pla americà: O “de tres quarts”. Accentuem la relació de l’espectador

amb el personatge. Dóna major intencionalitat i més detall. Neix amb les
pel·lícules de l’oest, per la necessitat de mostrar les cartutxeres en els duels.
• Pla mitjà: Es dóna importància al que es narra i s’aprecia amb claredat

l’expressió del personatge.
• Primer pla: Es concentra tota l’acció en el personatge, i emfatitza la

dramatització.
I dins d’aquesta classificació es poden afegir els conceptes de llarg o curt. Per
exemple, primer pla curt.
La mala utilització d’un pla pot provocar grans mals en el producte final, sempre
de cara a l’espectador, ja que cada pla té un sentit dramàtic i podria fer que
l’espectador perdés el fil argumental. Per exemple, utilitzar molts primers plans
causa pèrdues i desconnexió en l’espectador, o la utilització d’un pla general en el
lloc on la narració exigeix un primer pla ens faria perdre gran part de la informació
i del caràcter expressiu i dramàtic de la imatge.
L’elecció de cada tipus de pla ve determinada pel dramatisme que es vulgui

expressar, a més de per una qüestió estètica. És a dir, que l’elecció de la grandària
de pla no és arbitrària sinó que ens donarà un significat dramàtic.
Enquadraments
Els enquadraments constitueixen el primer aspecte de la participació creadora de

la càmera en la filmació de la realitat exterior, per transformar en matèria artística.
Es tracta de la composició del contingut de la imatge, és a dir, la manera com el
realitzador desglossa i organitza el fragment de realitat que presenta a l’objectiu
i que es tornarà a veure idèntic a la pantalla. En l’enquadrament s’adverteix fre-
qüentment una composició asimètrica amb diversos centres d’interès, moviments
i tensions que atorguen un balanç dinàmic de la imatge.
L’enquadrament és capaç de:
• Deixar certs elements de l’acció fora del quadre (lipsi).
• Mostrar només un detall significatiu o simbòlic (sinècdoque).
• Compondre arbitràriament i de manera poc natural el contingut del quadre

(símbol).
• Modificar el punt de vista normal de l’espectador (el símbol, una altra

vegada).
• Jugar amb la tercera dimensió de l’espai (la profunditat de camp), per

aconseguir efectes espectaculars o dramàtics.
2.10.2 Quins són els programes de programari lliure per a la creació

audiovisual?
El següent és un repàs al programari lliure per a la creació i la producció

audiovisual, entre els programes més destacats trobem:
• Gestió de projectes: planner
• Guió i guió animat o storyboard: Celtx
• Edició d’imatge: Gimp, Inkscape
• Animació 3D: Blender, Jahshaka
• Edició d’àudio: Audacity
• Edició de vídeo: Cinelerra, Cinepaint

• Subtitulat: subtitle processor
• Interactivitat: pure data, OpenFrameworks, vvvv

3. Elaboració de presentacions
L’OpenOffice Impress és un programari que s’utilitza per elaborar presentacions.

Una presentació és un conjunt de diapositives. Podeu donar diferents formats a
les vostres diapositives segons els elements que vulgueu incorporar: text, taules,
imatges, diagrames, etc.
Per fer més atractives les vostres presentacions l’Impress us permet posar efectes
d’animació als diferents elements d’una diapositiva, i escollir una plantilla o
diferents colors i efectes de fons per a les vostres presentacions.
3.1 Crear una presentació nova amb l’auxiliar
Quan executeu l’OpenOffice.org Impress, automàticament es mostra la finestra de

l’assistent o AutoPilot, que us guia per crear una presentació nova.
Per entrar directament a l’entorn de presentació i no iniciar sessió amb l’assistent,

heu d’activar la casella No tornis a mostrar aquest auxiliar. Si voleu que
es torni a mostrar l’auxiliar aneu a Eines \Opcions \OpenOffice.org Impress
\General (figura 3.1). A Document nou, marqueu l’opció Inicia amb l’auxiliar.
Les properes vegades que comenceu una sessió amb l’OpenOffice.org Impress,
s’executarà l’auxiliar.
Fi g ura 3 .1. Finestra d’Opcions
L’assistent consta de cinc finestres. A la figura 3.2, figura 3.3 i figura 3.4 podeu
veure les tres primeres.
El botó Crea permet interrompre en qualsevol moment l’auxiliar per entrar

directament a l’entorn de l’OpenOffice.org Impress.
El botó Següent permet continuar configurant les opcions de la presentació.
Fig u ra 3 . 2 . Primera pàgina de l’assistent de presentació
Dins l’entorn OpenOffice.org Impress, podreu modificar més endavant les opcions
que configureu.
A la primera finestra, podeu escollir:
• Presentació buida: amb aquesta opció i fent clic al botó Crea, creareu
una presentació a partir de zero, i l’entorn de l’OpenOffice.org Impress
s’executarà amb una pàgina en blanc per començar. Si premeu el botó
Següent, podeu continuar configurant opcions de la presentació.
• Des d’una plantilla: marcant aquesta opció, heu d’indicar quina plantilla
escolliu. Per defecte, disposeu de:
– Presentacions: consisteix en una plantilla amb un estil de fons i de text.

Per defecte, podeu escollir entre les plantilles anomenades Presentació
d’una novetat i Recomanació d’una estratègia.
– Fons de presentació: consisteix en una plantilla amb un fons. Podeu
escollir diverses opcions.
Si teniu plantilles personals creades, també es mostraran aquí per poder-les escollir.
Marcant Previsualització, obteniu una vista de les plantilles disponibles. A
l’entorn de l’OpenOffice.org Impress podeu modificar aquestes plantilles, o bé
crear-ne de noves.
• Obre una presentació existent: mostra una relació de les darreres presen-
tacions que heu obert. Fent un clic al botó Obre, s’obre el diàleg que permet
cercar i obrir una presentació que es trobi al vostre ordinador o a una URL.
Escollint l’opció de Només lectura, la presentació no es podrà editar.
Feu clic al botó Següent per passar a la pàgina 2 (figura 3.3).

Fi gura 3 .3. Segona pàgina de l’assistent de presentació
A la segona finestra trieu un estil de pàgina. Podeu escollir un dels que porta el
programa incorporats, o bé un estil que hàgiu creat durant una sessió anterior.
A continuació, configureu el format de la pàgina. Segons sigui el destí de la

presentació, indiqueu:
• Original: utilitza el format de pàgina original de la plantilla.
• Transparència: configura els marges per imprimir amb una transparència.
• Paper:configura els marges per imprimir a un document PDF o sobre paper.
• Pantalla: configura les proporcions per visualitzar les diapositives amb el

monitor d’un ordinador.
• Diapositives: configura les proporcions per a una diapositiva.
Feu clic al botó Següent per passar a la pàgina 3 (figura 3.4).
Fi gura 3 .4. Tercera pàgina de l’assistent de presentació
A la tercera finestra, escolliu com ha de ser la transició entre diapositives:

• A l’apartat Efecte, si indiqueu Sense efecte, canvia una diapositiva per la

següent sense transició, les pàgines es mostren senceres de cop.
• Si voleu un efecte, en teniu un ventall molt ampli per escollir. L’inici de la

pàgina nova es mostrarà amb l’efecte que hàgiu escollit.
• La velocitat de la transició pot ser: Mitjana, Lenta o Ràpida.
A Seleccioneu el tipus de presentació, indiqueu si voleu:
• Predeterminat: la transició d’una diapositiva a la següent es farà manual-

ment.
• Automàtic: la transició es farà de manera automàtica. En aquest cas,

indiqueu:
– El temps que s’ha de mostrar cada pàgina.

– El temps que ha de durar la pausa o transició entre el final de la
presentació i el reinici del principi de la presentació. Al tipus de
presentació automàtic, quan s’acaba la presentació, després de la pausa
que indiqueu, torna a començar de nou.
A la quarta finestra, podeu introduir un text (nom, tema, idees bàsiques ...) que es
mostrarà a la pàgina del títol de la presentació.
A l’última finestra, escolliu i marqueu les pàgines que voleu per a la presentació.
Feu clic al botó Crea i s’executarà l’entorn de l’OpenOffice.org Impress.
Els paràmetres que heu introduït a les cinc finestres els podreu canviar a l’entorn
OpenOffice.org Impress.
3.2 La interfície de l’entorn OpenOffice.org Impress
La interfície de l’OpenOffice.org Impress consta de:
• Una àrea superior amb la barra del menú, la barra d’eines i la barra del
format.
• Una àrea central amb tres columnes: el tauler Diapositives, l’àrea de treball
i el tauler Tasques.
• Una àrea inferior amb la barra d’estat. Pot ser útil que també es mostri la
barra d’eines de dibuix, que se situa a sobre de la barra d’estat. Per activar-
la, cal anar a Visualitza \Barra d’eines \Dibuix.
3.2.1 El tauler Diapositives
Al menú Visualitza \Subfinestra de diapositives, podeu fer que es mostri o

s’amagui el tauler Diapositives (figura 3.5).
Figu r a 3. 5. Tauler Diapositives
A Diapositives, podeu seleccionar amb un clic quina diapositiva es mostrarà a

l’àrea de treball. La diapositiva seleccionada té un marc blau (figura 3.6).
Fi g ura 3 .6. Diapositiva seleccionada
Situeu-vos a sobre d’una diapositiva i premeu amb el botó dret del ratolí. Al
menú contextual, teniu una sèrie d’opcions: crear una diapositiva nova, eliminar-
la, canviar el nom...
3.2.2 L’àrea de treball
L’àrea de treball mostra, de maneres diferents (figura 3.7), la presentació que esteu
editant:
Fig ur a 3 . 7. Modes de mostrar i editar la presentació
El mode Normal permet editar una sola pàgina: inserir text, imatges...
El mode Esquema permet visualitzar i editar el text de tota la presentació.
El mode Notes conté dues àrees: a la meitat superior de la pàgina, es mostra

la diapositiva activa i, a la meitat inferior, un quadre on podeu introduir una
explicació relacionada amb la diapositiva corresponent. Aquesta explicació no
serà visible per al públic assistent a la projecció i us permet tenir a la vista els
vostres apunts.
El mode Prospecte permet escollir quin nombre de diapositives voleu que es

mostri per pàgina, de cara a imprimir o convertir a PDF.
El mode Classificador de diapositives mostra una previsualització de totes les

diapositives i us permet canviar l’ordre.
3.2.3 Subfinestra de Tasques
Fi gura 3 . 8 . Subfinestra de Tas-

ques
A Tasques (figura 3.8) trobeu les opcions següents:
• Pàgines mestre permet escollir una plantilla i un estil comú per aplicar a les
diapositives: color de fons, estil de text, elements... Fent un clic sobre una
Pàgines mestre s’aplicarà a totes les diapositives de la presentació. Al menú
contextual (figura 3.9), podeu escollir si voleu aplicar la plantilla només a
les diapositives seleccionades.
Fig ur a 3. 9 . Menú contextual de Pàgines

mestre
• Formats permet escollir un disseny en funció del contingut que vulgueu

posar a la diapositiva: títol, imatge i esquema, títol i diagrama...
• Disseny de taula permet donar format a les files i columnes d’una taula.
• Animació personalitzada permet aplicar un efecte a una imatge seleccio-

nada.
• Transició entre diapositives aplica un efecte que es mostra en el canvi de

diapositives.
Al menú Visualitza \Barra d’eines, podeu activar una sèrie de barres d’eines que,
en funció de la tasca que estigueu fent, us seran molt útils. Algunes són finestres
flotants, d’altres s’acoblen a les barres d’eines. Per exemple, a la barra d’eines de
dibuix (figura 3.10), teniu botons per afegir text, una imatge, per obrir la galeria,
per inserir text Fontwork, etc.
Fi g ura 3 .10 . Barra d’eines de dibuix
Al menú Eines \Personalitza podeu accedir al diàleg per afegir icones de

comandament a la barra d’eines.
A les barres d’eines de dibuix, d’objectes 3D, del Fontwork... trobareu recursos
que us permeten fer més vistoses les vostres diapositives (figura 3.11).
Fig ur a 3 . 1 1 . Diapositiva amb elements creats amb la

utilització de diferents barres d’eines i menús
3.3 Afegir, eliminar i dissenyar diapositives
En una presentació podeu afegir diapositives noves i eliminar diapositives exis-

tents. També podeu donar a les vostres diapositives el format més adequat en
funció del seu contingut. Abans d’escollir el format, penseu quins elements ha
d’incloure la diapositiva (text, imatges, taules, diagrames...).
3.3.1 Afegir i eliminar diapositives
Primer, feu un clic al tauler Diapositiva per seleccionar una diapositiva. Es

mostrarà dins un marc de color blau fosc.
Per afegir una diapositiva nova, teniu diferents opcions, en totes elles la
diapositiva nova s’afegirà a continuació de la diapositiva que tingueu seleccionada:
• Aneu al menú Insereix\Diapositiva.
• A la barra d’eines, feu un clic al botó Diapositiva.
• Al tauler Diapositives o al mode Classificador de diapositives situeu-vos

a sobre d’una diapositiva i feu clic amb el botó dret. Al menú contextual
(figura 3.12), escolliu l’opció Nova diapositiva.
• Al tauler Tasques\Formats, escolliu un disseny, feu un clic amb el botó dret

i, al menú contextual, escolliu l’opció Insereix una diapositiva.
F ig ura 3 .1 2 . Menú contextual
Per defecte, el nom de les diapositives és Diapositiva 1, Diapositiva 2... Per

canviar el nom d’una diapositiva, al tauler Diapositives o al mode Classificador
de diapositives, feu un clic sobre una diapositiva amb el botó dret. Al menú
contextual (figura 3.12), escolliu l’opció Canvia el nom de la diapositiva.
Per eliminar una diapositiva:
• Seleccioneu-la i aneu a Edita\Suprimeix la diapositiva.
• Al tauler Diapositives o al mode Classificador de diapositives, situeu-vos

a sobre d’una diapositiva i feu clic amb el botó dret. Al menú contextual
(figura 3.12), escolliu l’opció Suprimeix la diapositiva.
3.3.2 Escollir el format de les diapositives
Podeu dissenyar una diapositiva manualment, o bé podeu partir d’un disseny

automàtic.
• Disseny manual: comenceu a treballar amb una diapositiva buida, és a dir,

una pàgina sense format predeterminat. Heu d’anar introduint manualment
els diferents elements a través dels menús o fent clic als corresponents
botons de la barra d’eines: icona de text
• Disseny automàtic: al tauler Tasques\Formats, escolliu un disseny que

s’adeqüi al contingut que tindrà la pàgina (figura 3.13). A continuació,
només cal anar fent les accions que us indica el format predeterminat:
escriure un títol, afegir un esquema, inserir una imatge, un diagrama...
F ig ur a 3. 13 . Dissenys per aplicar a una diapositiva
A Formats, feu un clic amb el botó esquerre sobre el disseny que heu escollit
i l’aplicareu a la diapositiva que teniu seleccionada. Si feu un clic amb el
botó dret sobre un disseny, podeu indicar les opcions Aplica a les diapositives
seleccionades o Insereix una diapositiva.
A les dues opcions, disseny manual i disseny automàtic, els elements introduïts
a la diapositiva s’ubiquen dins uns quadres que podeu moure, canviar les mides...
(figura 3.14).
Fi g ura 3 .14 . Moure i canviar la mida d’un quadre

3.4 Donar format al text
Podeu donar format a un text de diverses maneres:
Manualment seleccioneu un quadre amb text fent doble clic. El cursor s’ubicarà
dins el quadre. A continuació, seleccioneu el text. Fixeu-vos que ara es mostra la
barra d’eines (figura 3.15) per donar format al text. Configureu manualment els
paràmetres que desitgeu: font, mida de la lletra, estil, color...
Fig u ra 3 . 1 5 . Barra d’eines Formatació del text
Una altra possibilitat és seleccionar el quadre de text fent un clic a sobre. A

continuació, feu un clic amb el botó dret del ratolí.
Figu r a 3 . 16 . Finestra Estils i formatació
Es mostrarà un menú contextual on podeu accedir a moltes opcions per editar i

donar format al text: caràcter, paràgraf, posició, alineació, interacció, editar estils,
tallar, copiar, enganxar... Escolliu les opcions que voleu per al text seleccionat.
Cal fer una observació: l’opció del menú contextual Edita l’estil, es refereix a
editar els estils de la finestra Estils i formatació (figura 3.16), l’estilista. Aquesta
opció obre una finestra i, a la barra del títol, veureu el nom de l’estil que esteu
modificant.
Automàticament utilitzant l’estilista. Obriu l’estilista a Format \Estils i formata-

ció. Per donar format al text, escolliu l’opció Estils gràfics (figura 3.17). Escolliu
un estil de la llista i activeu el botó Área (és com un cubell de pintura). Moveu el
cubell fins al text on voleu aplicar l’estil i feu clic.
Fig ur a 3. 17 . Aplicar format amb l’estilista
Per desactivar el cubell, feu un clic a sobre. Si voleu modificar un estil, situeu-
vos a sobre i feu clic amb el botó dret. Al menú contextual (figura 3.18), escolliu
l’opció Modifica.
Fig ur a 3 . 1 8. Menú contextual d’un estil
Es mostrarà un diàleg on podeu canviar tots els paràmetres que desitgeu per a
l’estil escollit. Modificant l’estil, canviareu el format de tots els elements de la
pàgina on heu aplicat aquell estil. L’estilista us permet crear estils nous. Feu un
clic al botó Nou estil a partir de la selecció, escriviu un nom per a l’estil nou
i feu clic a D’acord. L’estil nou es mostrarà a la llista. Situeu-vos a sobre i feu
clic amb el botó dret. Al menú contextual, escolliu l’opció Modifica. Finalment,
indiqueu les característiques de l’estil nou i ja el podeu aplicar.
Amb el Fontwork (figura 3.19), podeu crear títols ràpidament:
Figu r a 3. 1 9 . Barra d’eines

Fontwork
• Obriu la galeria del Fontwork i escolliu un disseny (figura 3.20).

Fig u ra 3 . 2 0 . Galeria de Fontwork
• Feu clic a D’acord i el disseny escollit es mostrarà sobre la pàgina.
• Feu un doble clic per seleccionar el text escollit i es mostrarà la paraula

Fontwork en lletres petites i el cursor.
• Canvieu aquest text pel vostre text personalitzat.
• Per acabar, feu doble clic sobre el disseny i el disseny del Fontwork ha
incorporat el vostre text personalitzat.
• Feu un clic sobre la pàgina per deixar de seleccionar el text.
• A la figura 3.21 podeu veure alguns exemples de textos creats amb

Fontworks.
F i g ura 3 . 2 1 . Títols creats amb Fontwork

3.5 Inserir una imatge a una diapositiva
Podeu inserir imatges diverses i també fotografies en les vostres diapositives. A

més, també podeu afegir a les imatges diversos efectes d’animació i interacció. No
obstant això, cal ser prudent a l’hora de posar els efectes, no se n’ha d’abusar.
És bastant habitual posar a les diapositives un color de fons. Es pot posar fons a
una àrea, a una pàgina o a tota la presentació.
3.5.1 Inserir una imatge
El procediment per inserir imatges en una diapositiva canvia en funció del seu
disseny.
• Inserir una imatge a una pàgina sense disseny automàtic: feu un clic
al botó Des d’un fitxer de la barra d’eines o bé aneu al menú Inse-
reix\Imatge\Des d’un fitxer.
• Inserir una imatge a una pàgina amb disseny automàtic: a la pàgina

amb el mode Normal, feu doble clic al quadre per inserir una imatge (figura
3.22).
Fig ur a 3 . 2 2. Inserir una imatge a una

pàgina amb disseny automàtic
En tots els casos, es mostrarà el diàleg per inserir una imatge (figura 3.23).
Cerqueu una imatge. L’opció Enllaç, si està activada, relaciona la imatge amb
el seu fitxer d’origen. Les properes vegades que obriu la presentació, si no hi ha el
fitxer d’origen, la imatge ja no es veurà. Desmarcant aquesta opció, la imatge es
desa amb la presentació. L’opció Previsualitza permet tenir una previsualització
de la imatge a la mateixa finestra.
Fig u ra 3 . 2 3 . Diàleg Insereix una imatge
Fent un clic amb el botó dret sobre la imatge, accediu a les opcions del menú
contextual:
• Mida original: si voleu que les mides de la imatge siguin les originals.
• Ordena: quan hi ha diversos elements superposats, permet situar un

element davant, darrere, enviar-lo al fons... (figura 3.24)
• Aliniament: permet situar un element automàticament al lloc escollit

de la pàgina (figura 3.25). Aquesta acció també es pot fer manualment
seleccionant i arrossegant un quadre.
• Inverteix: inverteix la imatge horitzontal o verticalment.
• ...
Altres opcions com Línia, Àrea, Edita l’estil, Converteix... permeten editar un
dibuix.
Fi gu ra 3 . 2 4 . Opcions d’Ordena.
Posició d’una imatge en relació a
altres elements superposats
Figu r a 3 . 2 5 . Alinea-
ció d’una imatge
Per inserir una imatge de la galeria, activeu Eines\Galeria. La galeria se situa

sobre l’àrea de treball i podeu desplegar-la com si fos una persiana que puja i
baixa. Arrossegueu la imatge escollida al lloc on la voleu ubicar (figura 3.26).
F igur a 3. 26 . Arrossegar un element de la galeria a la pàgina de treball
Quan hàgiu acabat, podeu tornar a tancar la galeria pujant la persiana (figura 3.27),
o bé desmarcant-la d’Eines\Galeria.
Fi g ura 3 .27 . Persiana de la Galeria
3.5.2 Afegir una animació a una imatge
Per afegir animació a una imatge:
• Primer, seleccioneu la imatge.
• A continuació, aneu al tauler Tasques i desplegueu el quadre de control Ani-

mació personalitzada. Si aneu a l’opció del menú Presentació\Animació
personalitzada (figura 3.28), també es desplega el mateix quadre de
control.
• A Modifica l’efecte, escolliu l’opció Afegeix.
• Seleccioneu un efecte. Teniu moltíssimes opcions per escollir a:
– Entrada: bàsic, emocionant, moderat, especial.

– Èmfasi: bàsic, emocionant, moderat, especial.
– Sortida: bàsic, emocionant, moderat, especial.

– Camins de moviment: camins de l’usuari, bàsic, línies i corbes,
especial.
• A Velocitat indiqueu a quina velocitat s’ha de produir l’efecte: lenta,

mitjana, ràpida o molt ràpida.
• L’opció Previsualització automàtica us permet provar i visualitzar efectes

a la pàgina amb el mode Normal.
• Un cop us hàgiu decidit, feu un clic a D’acord.
F i g ura 3 . 2 8. Escollir una animació per a una imatge
• A sota d’Afegeix, Canvia i Suprimeix podeu llegir el nom de l’efecte que

heu posat (figura 3.29).
• Podeu posar efectes a diferents imatges de la mateixa pàgina.
• Per a l’efecte, indiqueu:
– L’inici de l’efecte: pot executar-se quan hi feu un clic a sobre (En

fer clic), pot executar-se amb els altres efectes (Amb anterior), o bé
s’executa quan han acabat els altres efectes (Després de l’anterior).
– A sota d’inici de l’efecte, podeu trobar diferents opcions en funció de
l’efecte escollint, com per exemple velocitat, direcció, propietat, etc.
– La velocitat o durada de l’animació pot ser molt ràpida, ràpida, mitjana
o lenta.
• Fent un clic al botó Reproduir, obtindreu a la pàgina amb el mode Normal

una previsualització de l’animació. Fent clic al botó Presentació de
diapositives, es mostrarà la presentació a pantalla completa començant per

la diapositiva actual.
• Per canviar un efecte, primer seleccioneu-lo i, a continuació, feu clic al botó

Canvia. Per treure un efecte, primer seleccioneu-lo i després feu clic al botó
Suprimeix.
Fig ur a 3. 29 . Característiques de l’efecte

d’animació
• Amb les fletxes amunt i avall podeu canviar l’ordre dels efectes. Posant-vos
sobre un efecte i fent clic amb el botó dret, podreu editar aspectes com el
control del temps, efectes de so...
• Amb el botó Opcions d’efecte (figura 3.30) s’obrirà un quadre de diàleg

en el qual podreu configurar més opcions de l’animació. Una opció molt
útil és el Retard: aquí podeu indicar el retard amb que començarà l’efecte
d’animació d’un element respecte de l’anterior (figura 3.31).
Fig ur a 3 . 3 0. Opcions d’efecte

Fig u ra 3 . 3 1 . Més opcions de configuració de l’efecte
3.5.3 Afegir interacció a una imatge
Permet que, fent clic sobre una imatge, s’executi una determinada acció. El
procediment per afegir interacció a una imatge és el següent:
• Seleccioneu la imatge.
• Aneu al menú Presentació de diapositives i escolliu l’opció Interacció.
• A la finestra Interacció, escolliu alguna de les accions que es mostren a la

figura 3.32.
• Un cop hagueu afegit interacció a una imatge, fent clic amb el botó esquerre,
executarà l’acció que heu indicat. Al mode Normal, si voleu seleccionar la
imatge de nou i no us deixa, utilitzeu el botó dret del ratolí.
• Observeu les diferents opcions que us ofereix la finestra Interacció.
Figu r a 3. 32 . Finestra Interacció

3.6 Afegir animació als diferents elements d’una diapositiva
El procediment per afegir animació als diferents elements d’una diapositiva és el

següent:
• Seleccioneu l’element. Aquests poden ser diversos: el títol, un quadre de

text, un gràfic, etc.
• A la finestra de Tasques, a l’apartat Animació personalitzada, feu clic

sobre el botó Afegeix i seleccioneu algun dels efectes que apareixen a la
figura 3.33.
• Feu clic sobre el botó Presentació de diapositives per veure el resultat.
Fig ur a 3 . 33 . Finestra Personalitza l’animació
3.7 Escollir un fons
A continuació veureu com escollir un fons per una àrea de la pàgina, per una
diapositiva o per a tota la presentació.
Escollir un fons per a una àrea de la pàgina
Podeu escollir un color, una textura, un patró, un degradat o una imatge de fons per
a una àrea seleccionada. Primer, seleccioneu el quadre on voleu afegir un fons i, a
continuació, aneu a Format \Àrea (figura 3.34), escolliu una opció que us agradi.
Fig u ra 3 . 3 4 . Finestra Àrea
Seleccionant un quadre, a la barra d’eines (figura 3.35) també podeu accedir a les
opcions per editar la línia i el fons d’una àrea.
Fig u ra 3 . 3 5 . Eines per editar la línia i el fons d’una àrea
Escollir un fons per a una pàgina o per a tota la presentació
Per escollir un color, una textura, un patró, un degradat o una imatge de fons per a
la pàgina que esteu editant o per a totes les pàgines, aneu a Format \Pàgina \Fons.
A la finestra Prepara la pàgina (figura 3.36), escolliu com ha de ser el fons de la
vostra presentació.
Fig u ra 3 . 3 6 . Escollir un fons per a una o per a totes les pàgines

Un cop heu escollit, un missatge us pregunta: Configuració per a totes les

pàgines? Si contesteu afirmativament, el fons s’aplica a totes les diapositives de
la presentació; si marqueu No el fons només s’aplica a la diapositiva seleccionada.
3.8 Canviar l’ordre i amagar diapositives
A continuació veureu el procediment per canviar l’ordre d’una o més diapositives.

També coneixereu el procediment per amagar diapositives.
Canviar una diapositiva de lloc
Al mode Classificador de diapositives, seleccioneu una diapositiva i arrossegueu-

la per canviar-la de lloc.
Mentre moveu la diapositiva, la línia negra us indica on se situarà la diapositiva si

la deixeu anar.
Per seleccionar més d’una diapositiva, premeu la tecla de majúscules i feu clic
sobre les diapositives que voleu seleccionar. A continuació, les arrossegueu.
Prement la tecla Control i fent clic sobre una diapositiva, n’obteniu una còpia que
podeu arrossegar i situar a un altre lloc.
També podeu canviar l’ordre de les diapositives al mode Esquema i al tauler

Diapositives.
Amagar una diapositiva
Aquesta opció permet amagar temporalment una diapositiva.
Al mode Classificador de diapositives, seleccioneu una o més diapositives.

Recordeu que, per seleccionar una diapositiva, feu un clic a sobre: es mostrarà
dins un marc de color blau. Per seleccionar més d’una diapositiva, premeu la
tecla de majúscules i aneu fent clic a les diapositives que voleu sumar.
Un cop feta la selecció, premeu el botó dret. Al menú contextual, activeu l’opció
Amaga la diapositiva.
La diapositiva amagada mostra el número corresponent al costat esquerra superior,

dins un requadre amb una línia inclinada.
Per fer que la diapositiva es torni a mostrar de nou, la seleccioneu i, al menú

contextual, activeu l’opció Mostra la diapositiva.
3.9 Augmentar o reduir la visualització d’una diapositiva
Per augmentar o reduir la visualització d’una diapositiva, aneu al menú Visualit-

za\Escala.
Les eines Escala podeu ajuntar-les a una barra, o bé podeu desacoblar-les i

convertir-les en una barra flotant (figura 3.37).
F ig ura 3 .3 7 . Eines Escala
Les opcions són: apropar, allunyar, escala al 100%, pàgina completa, ample de
pàgina, òptim, escala d’objectes i moure.
També podeu augmentar la visualització amb la tecla + de sumar. Per reduir la

visualització, premeu la tecla - de restar.
Fent doble clic al número amb un percentatge de la barra d’estat, es mostra la

finestra Escala.
A Escala podeu indicar el zoom en percentatges i introduir manualment el

percentatge que voleu (figura 3.38).
F igu ra 3 .3 8 . Introduir manualment el percentatge
3.10 Aplicar una transició a una o a més diapositives
Una transició és l’efecte que mostra una diapositiva mentre s’obre durant una
presentació. Per aplicar una transició, situeu-vos al mode Classificador de
diapositives i seleccioneu les diapositives a les quals voleu aplicar la mateixa
transició.
Al quadre de control Tasques, aneu a Transició de diapositiva (figura 3.39) i

escolliu una transició.
Fig ur a 3 . 3 9. Aplicar una transició de

diapositives
Indiqueu una velocitat: Ràpida, Mitjana o Lenta per a la transició.
A So, podeu configurar que s’escolti un so durant la transició.
A Avança diapositiva, indiqueu com voleu que es mostri la diapositiva següent:
• Fent clic amb el ratolí.
• De manera automàtica, un cop transcorreguts els segons que indiqueu.
Si feu un clic a Aplicar a totes les diapositives, fareu que tota la presentació tingui
la mateixa transició.
Situeu-vos al mode Normal i feu un clic al botó Reprodueix. Obtindreu una

previsualització de la transició a la pàgina que esteu editant.
Per treure transicions, seleccioneu les diapositives i, a Transició de diapositiva,

escolliu Sense transició.
3.11 Inserir taules i diagrames
Per inserir taules i diagrames en una diapositiva haureu de seguir els procediments
que s’expliquen tot seguit.
Inserir una taula

Per inserir una taula en una diapositiva seleccioneu la diapositiva i aneu al menú
Insereix\Taula. S’obrirà una finestra com la que es mostra a la figura 3.40.
F igu ra 3 .4 0 . Finestra Insereix una taula
A Tasques, apartat Disseny de taula, configureu la taula escollint alguna de les

opcions que es mostren a la figura 3.41.
Fi gu ra 3 . 4 1 . Disseny de taula
Podeu introduir en la taula les dades que siguin oportunes.
Acabeu de donar format a la taula (tipus de lletra, alineacions...).
Inserir un diagrama
El procediment per inserir un diagrama en una diapositiva és el següent:
• Inseriu una nova diapositiva. Al panel de Tasques, a Format, en els

formats Diapositiva buida i Diapositiva de títol haureu d’anar al menú
Insereix\Diagrama, a la resta de formats trobareu un botó per inserir
un diagrama (caldrà fer doble clic sobre el botó), així com altres tipus
d’objectes (figura 3.42).
Fig ur a 3 . 4 2. Botó per inserir un diagrama
Automàticament apareixerà un diagrama com el que es mostra a la figura 3.43.

Observeu que falta afegir les dades al diagrama.
Fi g ura 3 .43 . Diagrama per defecte
• Feu clic amb el botó dret del ratolí i escolliu l’opció Taula de dades del
diagrama. S’obrirà una finestra amb una sèrie de dades per defecte, tal
com es mostra a la figura 3.44.
Fi g ura 3 .44 . Sèrie de dades per defecte
• En aquesta taula esborreu les dades que surten per defecte i introduïu les
dades oportunes.
• Tanqueu la taule de dades. Obtindreu un gràfic amb les dades que s’hagin
introduït a la taula de dades.
• Per modificar el diagrama feu doble clic a sobre per editar-lo. A continuació
premeu el botó dret del ratolí. S’obrirà un menú contextual. A partir
d’aquest menú podeu canviar el tipus de diagrama, indicar la posició i mida
i l’arranjament. També podeu modificar les dades a Taula de dades del
diagrama. Si escolliu l’opció Propietats de l’objecte s’obrirà una finestra
en la qual podreu modificar diferents elements del diagrama. Aquesta
finestra variarà en funció de l’element del diagrama sobre el que estigueu
situats. Per exemple, si esteu situats sobre els eixos la finestra que apareixerà
serà com la que es mostra a la figura 3.45.
Fig u ra 3 . 4 5 . Eixos X
3.12 Diapositiva mestre
Una diapositiva mestre és aquella on podeu afegir elements que voleu que apare-
guin a totes les diapositives de la presentació que utilitzin la mateixa diapositiva
mestra.
Per canviar a la visualització de la diapositiva mestre aneu al menú Visualit-

za\Mestre\Diapositiva mestre. Us apareixerà la barra d’eines de la Visualització
mestra (figura 3.46).
F ig ura 3 . 4 6. Visualització mestra

Per crear una nova diapositiva mestra cal prémer el botó Nou mestre de la barra
d’eines de visualització mestra. Us apareixerà una nova diapositiva anomenada
Per defecte 1.
Seleccioneu la diapositiva i premeu el botó dret del ratolí. Es desplegarà el següent

menú contextual (figura 3.47).
Figu r a 3 . 4 7 . Menú contextual de

la diapositiva mestra
Seleccioneu l’opció Disseny de la diapositiva. S’obrirà la finestra que es mostra

a la figura 3.48.
F igur a 3. 48 . Finestra Disseny de la diapositiva
Feu clic a sobre del botó Carrega. S’obrirà la finestra Carrega l’estil de la pàgina
(figura 3.49), en la qual podreu escollir una plantilla per la diapositiva mestra.
Seleccionem, per exemple, la plantilla Grenn with White Lines i premem D’acord.
Fig u ra 3. 49 . Finestra carrega l’estil de la pàgina
En la finestra Disseny de la diapositiva comproveu com s’ha incorporat la

plantilla seleccionada (figura 3.50).
F igu ra 3. 5 0 . Plantilla seleccionada a la finestra Disseny de la diapositi-

va
Premeu D’acord i veureu com a la Visualització mestra apareix la diapositiva

que es mostra a la figura 3.51.
F igu ra 3 . 5 1 . Dispositiva mestra
Ara caldrà treballar amb aquesta diapositiva mestra per incorporar els elements
comuns a tota la presentació:
• Primer reanomeneu la diapositiva mestra. Ho podeu fer clicant sobre el

botó corresponent de la barra d’eines o escollint l’opció Canvia el nom del
mestre del menú contextual.
• A continuació modifiqueu i incorporeu els elements que seran comuns a tota

la presentació:
– Escolliu les característiques del text.

– També podeu inserir la data, així com un text o el número de diaposi-
tiva, al peu de pàgina de la diapositiva mestre (figura 3.52). Per fer-ho
aneu al menú Visualitza\Capçalera i peu. S’obrirà la finestra que es
mostra a la figura 3.53. En aquesta finestra heu d’activar les opcions

que considereu oportunes i, per acabar, prémer el botó Aplica-ho a
tot.
F igur a 3. 52 . Peu de pàgina de la diapositiva mestre
Fi gura 3 .53 . Finestra Encapçalament i peu
3.13 Presentacions personalitzades
En funció del públic a qui adreceu una presentació, del temps de què disposeu...
podeu configurar que no es mostri completa i escollir quines diapositives voleu
ensenyar. Crear una presentació personalitzada permet seleccionar les diapositives
que voleu que es mostrin a una projecció. Aneu al menú Presentació de
diapositives\Presentacions personalitzades.
A la finestra Presentacions personalitzades, podeu escollir una de les que ja teniu

creades, o bé crear-ne una de nova. Feu un clic al botó Nou i es mostrarà la finestra
Defineix la presentació personalitzada (figura 3.54). A l’esquerra, teniu les
pàgines de la presentació completa, aneu seleccionant les que voleu incloure a

la presentació personalitzada i feu un clic al botó amb la fletxa.
Fig u ra 3 . 5 4 . Finestra Defineix la presentació personalitzada
A Nom, poseu un nom a la presentació personalitzada i feu un clic a D’acord.

D’una mateixa presentació, podeu crear diverses presentacions personalitzades i
escollir la que més convingui en funció de la situació.
3.14 Cronometrar una presentació
Cronometrar una presentació vol dir enregistrar el temps que ha de durar cada di-
apositiva. El cronòmetre grava el temps durant el qual es mostra cada diapositiva,
que pot ser més llarg o més curt en funció de l’explicació que feu.
Fig u ra 3 . 5 5 . Finestra presentació de diapositives
Aneu al menú Presentació de diapositives\Practica els cronometratges. També

hi podeu accedir situant-vos al mode Classificador de diapositives i fent un clic
al botó Practica els cronometratges.
S’iniciarà la presentació i es mostrarà un rellotge cronometrador a l’àrea inferior

esquerra de la pantalla.
Feu un clic sobre el cronòmetre cada vegada que vulgueu passar a la pàgina
següent. Deseu la presentació quan hagi finalitzat.
La propera vegada que vulgueu mostrar la presentació de manera automàtica, aneu

al menú Presentació de diapositives\Paràmetres de presentació de diapositives.
Escolliu la presentació, marqueu l’opció Auto i feu un clic a D’acord, tal i com
es mostra a la figura 3.55.
3.15 Obrir i desar una presentació
A continuació s’explica què heu de fer per obrir i desar les vostres presentacions.
Obrir una presentació creada amb PowerPoint
Podeu obrir i modificar presentacions creades amb PowerPoint. Aneu al menú

Fitxer\Obrir i cerqueu una presentació. A Tipo, escolliu l’opció Microsoft Power
Point 97/2000/XP. Feu un clic a Obrir.
Desar una presentació
Per defecte, una presentació de l’OpenOffice.org presentació es desa en format

ODP. El diàleg Anomena i desa presenta l’opció de desar amb contrasenya
marcant el camp corresponent.
També podeu desar una presentació en format PPT de Microsoft PowerPoint.
Amb l’opció Fitxer\Exporta, podeu convertir una presentació per desar-la en

format HTML, PDF, SWF, PNG, GIF, JPEG, BMP... Un assistent o finestres
d’ajuda us guiaran per exportar la presentació.
3.16 Imprimir una presentació
Per imprimir una presentació, aneu al mode Prospecte. A la dreta, al tauler

Tasques, es mostrarà el quadre de Formats (figura 3.56).
Escolliu el format: podeu escollir que es mostrin d’una a nou diapositives per
pàgina.
F ig ura 3 .5 6 . Formats d’impressió
També podeu configurar opcions d’impressió a:
• Format\Pàgina: podeu indicar l’orientació del paper, els marges... (figura

3.57).
• Fitxer\Imprimeix\Propietats (figura 3.58).
• Eines\Opcions\OpenOffice.org Impress\Impressió (figura 3.59): podeu

indicar si voleu que s’imprimeixin les notes, els esquemes, les pàgines
amagades...
Fig u ra 3 . 5 7 . Finestra Prepara la pàgina

Fi gura 3 .58 . Finestra Propietat impressió del document
Fi gura 3 .59 . Finestra Opcions d’impressió de l’OpenOffice.org
3.17 Projectar una presentació
Aneu a Presentació de diapositives\Paràmetres de presentació de diapositives.

Es mostrarà la finestra Presentació de diapositives.
A Volum, escolliu si voleu que:
• Es mostrin totes les diapositives.
• Es mostrin les diapositives a partir d’una pàgina.
• Es mostri una presentació personalitzada, si la teniu creada.

A Tipus, escolliu:
• Predeterminat: mostrarà la presentació a pantalla completa.
• Finestra: mostrarà la presentació a l’entorn OpenOffice.org presentació,

amb la barra del menú i la barra d’eines a l’àrea superior.
• Auto: inicia una presentació automàtica i cronometrada. A Auto, podeu

indicar el temps de durada de la pausa, és a dir, entre la finalització de
l’última diapositiva i el reinici de la primera diapositiva de la presentació.
Per sortir, heu de fer un clic a la tecla Esc.
A Opcions, podeu indicar si voleu que es mostri la ploma que us permet dibuixar
sobre la diapositiva durant la projecció (figura 3.60).
F igu ra 3 .6 0 . Ploma per dibuixar sobre la diapositiva
El navegador de l’OpenOffice.org, que us permet saltar d’una diapositiva a una

altra sense seguir l’ordre de la seqüència (figura 3.61).
F i g ura 3 . 6 1 . Finestra del Navegador
Podeu iniciar una presentació de moltes maneres:
• Feu clic sobre el botó Presentació de diapositives de la barra d’eines.
• Feu clic al menú Presentació de diapositives\Presentació de diapositives.
• Al mode Normal, feu clic amb el botó dret sobre una diapositiva i, al menú
contextual, escolliu l’opció Presentació de diapositives.
• Feu clic als botons Presentació diapositives del tauler Tasques.
• Feu clic a la tecla F5.

Aplicaciones Ofimaticas PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Aplicaciones Ofimaticas PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Informàtica i comunicacions

CFGM - Sistemes microinformàtics i xarxes

Primera edició: setembre 2010

Podeu veure el text legal complet a

Les aplicacions ofimàtiques són indispensables en la majoria d’entorns infor-

En finalitzar aquest mòdul l’alumne/a:

1. Instal·la i actualitza aplicacions ofimàtiques i corporatives interpretant

2. Aplica tècniques de suport en l’ús d’aplicacions, identificant i resolent

El correu i l’agenda electrònica

1. Realitza operacions de gestió del correu i l’agenda electrònica, relacionant-

1. Elabora documents i plantilles, descrivint i aplicant les opcions avançades

1. Elabora documents i plantilles de càlcul, descrivint i aplicant opcions

1. Elabora documents amb bases de dades ofimàtiques descrivint i aplicant

Imatge i vídeo. Presentacions

1. Manipula imatges digitals analitzant les possibilitats de diferents programes

2. Manipula seqüències de vídeo analitzant les possibilitats de diversos pro-

3. Elabora presentacions multimèdia descrivint i aplicant normes bàsiques de

Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari

1. Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari

El correu i l’agenda electrònica

1. El correu i l’agenda electrònica

1. Disseny i creació de bases de dades

3. Consultes: definició i tipus

6. Macros i altres eines

Imatge i vídeo. Presentacions

2. Tractament del vídeo

Resultats d’aprenentatge i criteris d’avaluació 7

1 Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari 9

En aquesta unitat formativa treballarem la part prèvia a la instal·lació del maqui-

Resultats d’aprenentatge i criteris d’avaluació

En acabar aquesta unitat, l’alumne:

1. Instal·la i actualitza aplicacions ofimàtiques i corporatives interpretant

• Proposa solucions de programari.

2. Aplica tècniques de suport en l’ús d’aplicacions, identificant i resolent

1. Aplicacions ofimàtiques i atenció a l’usuari

1.1 Instal·lació d’aplicacions

La instal·lació d’un programari a l’ordinador no comença quan fem clic en

1.1.1 Tipus d’aplicacions ofimàtiques i corporatives

Anomenen suite ofimàtica (o paquet ofimàtic) un paquet d’aplicacions que tenen

Podem remarcar dos moments importants en les aplicacions ofimàtiques:

• 1989 i 1990, amb la sortida de l’Office de Microsoft en Mac i Windows.

• 2001, amb el llançament de la primera versió beta de LibreOffice.

Vegem ara quines aplicacions contenen tots dos paquets.

Processador de textos Word Writer

Full de càlcul Excel Calc

Presentacions PowerPoint Impress

Base de dades Access Base

Gràfics vectorials i diagrames Visio Draw

Equacions matemàtiques Editor d’equacions Math

• Format de caràcters com ara mida, tipus de lletra, color, etc.

• Permet el tractament de dades en un o diversos fulls.

• Gràfics de tot tipus configurables.

3. Eina de presentacions multimèdia

• Basat en diapositives com a base de les presentacions.

• Creació i manteniment de taules.

5. Gràfics vectorials i diagrames:

• Els gràfics vectorials no perden resolució quan se n’amplia la mida.

• Possibilitat d’escriure en llenguatge algebraic de tot tipus amb una eina

Tots dos paquets es poden instal·lar de manera individual o corporativa. La

1.1.2 Tipus de llicències programari

Una llicència de programari és un contracte entre l’autor (també pot ser el

• La cessió de determinats drets del propietari a l’usuari sobre una o diverses

• Els límits de responsabilitat per errades.