404801-Text de L'article-598395-1-10-20221213

Anuari Verdaguer 30 - 2022, p.
69-118
ISSN 1130-202X, ISSN electrònic 2385-4952
https://doi.org/10.34810/anuariverdaguer.2022.30.404801
Cartes d’Estanislau Figueras i

Moragas als seus nebots
Narcís Oller i Josep Yxart
Rosa Cabré Monné
(Universitat de Barcelona)
rosacabremonne@gmail.com
Rebut 24-06-2022, Acceptat 16-09-2022
Estanislau Figueras i Moragas (1819-1882) era fill de Maria de les

Neus Moragas i Dot (1796-1860), de Valls, i Josep Marià Figueras i
Nogués (1795-1819),1 de Barcelona, i va néixer a la capital catalana el
13 de novembre de 1819. En aquell moment, la seva mare tenia vint
anys i feia poc que s’havia quedat vídua.2 Tot i que, com aclareix el seu
fill en una de les cartes a Yxart, ja havia rebut la legítima arran del seu
matrimoni, es va acollir al domicili dels seus pares a Valls. No sembla
que la família del marit s’hagués preocupat gaire o gens per la situació
econòmica i afectiva de la mare i de la criatura.
1. No es conserva cap registre de naixement, baptisme ni defunció, perquè

varen ser destruïts amb les guerres, per això fins ara només se sabia el nom i el pri-
mer cognom del pare del president Figueras. Ara, he trobat l’expedient matrimo-
nial, l’únic document que es conserva sobre el pare de Figueras, a l’Arxiu Diocesà
de Barcelona. Va ser presentat el 3 d’agost de 1818. Sabem que Josep Figueras era
fill de Miquel Figueras i Sabina Nogués, que pertanyien a la parròquia de Santa
Maria del Mar de Barcelona i que es va casar amb Maria de les Neus Moragas
Dot el 5 d’agost, coincidint amb l’onomàstica de la seva promesa. Josep Figueras,
que devia haver nascut el 1795, consta que tenia vint-i-tres anys el 1818 i Maria de
les Neus, dinou. Al cap de poc més d’un any de matrimoni, el 13 de novembre de
1819, va néixer el qui va ser el seu únic fill Estanislau Figueras i Moragas.
2. Com que Estanislau Figueras devia ser engendrat a mitjan mes de febrer
de 1819, la mort del pare ha d’ésser posterior a aquesta data. El seu fill explica que
va morir abans que ell nasqués, en una carta adreçada als Yxart, que cito per Sal-
vador-J. Rovira i Gómez (Els Yxart. Tres segles i escaig de vida catalana. Tarragona:
Silva editorial, 2017, p. 111), i un fragment de la qual copio més endavant.
69
Anuari Verdaguer 30 - 2022, p. 69-118
ISSN 1130-202X, ISSN electrònic 2385-4952 Rosa Cabré Monné
Document matrimonial dels pares d’Estanislau Figueras. Arxiu Diocesà de

Barcelona
70
Cartes d’Estanislau Figueras i Moragas Anuari Verdaguer 30 - 2022, p. 69-118
als seus nebots Narcís Oller i Josep Yxart ISSN 1130-202X, ISSN electrònic 2385-4952
Maria de les Neus era la quarta filla de l’advocat vallenc, fabricant

de llanes i passamaneria, Josep Moragas Lleonart (1768-1822)3 i de la
seva esposa Rosa Dot i Prat (1769-1841), casats el 30 de març de 1791.
A més d’ella, la parella va tenir altres cinc fills, Narcisa (1791-1809),
Maria Rosa (1792-1813), Fidel (1795-1856), hereu i advocat com el
pare, Josepa (1797-?) i Narcís (1811-1899).4 Després de la mort del
pare, Josep Moragas Lleonart, a la casa pairal dels Moragas, al carrer
del Forn de Valls, hi residien la matriarca vídua, Rosa Dot, el seu fill
petit Narcís, la filla Neus, també vídua, amb el seu fill Estanislau, i la
família de l’hereu Fidel Moragas Dot, la seva esposa Teresa Tavern i
Núñez-Pastor, casats el 12 de febrer de 1821, i els vuit fills que anaren
arribant entre 1821 i 1835 per aquest ordre, Rosa, Josep, Rafael, Te-
resa, Maria, Joana, Vicenta i Fidel.
Durant cinc anys Figueras va ser enviat, com a alumne intern, als
escolapis de Barcelona per tal de cursar humanitats, després va pas-
sar a Cervera i més endavant a Tarragona. Va estudiar la carrera de
Dret a les universitats de Barcelona i València i el juny de 1842 va ser
advocat.5 Aquest any va entrar a formar part de la redacció d’El Cons-
titucional de Pere Mata i Ribot i Fontseré, que s’editava a Barcelona
des de 1837 fins al 24 de novembre de 1843. Però, almenys durant les
vacances, tots els cosins devien coincidir a la casa pairal o al Bosc Mo-
ragas de Valls on compartien casa i jocs. Estanislau Figueras va tenir
ocasió de conviure durant uns anys amb tota la família. Dels seus co-
sins amb qui més s’avenia era amb la cosina gran, la Rosa (1821-1876),
dos anys més petita però que aviat va ser la seva companya de jocs.
Després va arribar el Josep (1823-1876), que serà l’hereu Moragas i un
advocat reconegut. Només era quatre anys més jove, però ja el devien
3. Era oficial de l’Armada i enginyer en cap de la fortalesa de Roses.

4. Disposo d’una còpia de la memòria familiar dels Moragas (Fidel MORAGAS
I MORAGAS. Qui som…? D’on venim…? Persones que he conegut i estimat) i dels arbres
genealògics de la família, un material inèdit que, entre d’altres, dec a l’amabilitat
del Sr. Joaquim Moragas (1934-2015). El fons Moragas es troba a l’Arxiu Nacional
de Catalunya. La Veu de Catalunya va publicar l’esquela de Narcís Moragas Dot el
dia 7 de novembre de 1899.
5. Informació que només he trobat al perfil biogràfic sense signar, «Don Esta-
nislao Figueras, presidente del poder ejecutivo». Ilustración Española y Americana,
Madrid, A. XVII, núm. VII (16 de febrer de 1873), p. 102.
71
considerar massa petit. Joana (1832-1903), que serà la mare de Josep

Yxart, ja era deu anys més jove.
A ca’ls Moragas, Estanislau Figueras sempre es va sentir molt es-
timat des que era un nen. L’àvia i la família de l’oncle-hereu els van
acollir sense reserves i amb total generositat. Per aquest motiu, ell
sempre els va correspondre amb un tracte molt afectuós i, ni quan es
va afincar definitivament a Madrid el 1851 com a diputat a Corts, no
va trencar mai aquest vincle familiar, com ho demostra la correspon-
dència, les visites i l’atenció amb què acull les preocupacions dels seus
parents. En una carta que Figueras envia als Yxart i Moragas durant
l’estada d’aquest a casa seva a Madrid, expressa obertament l’agraï-
ment i estimació pels Moragas:
Cuando yo nací, mi padre había muerto, mi madre había vuelto

al seno de su família a pesar de que ya había recibido todos sus
derechos paternos y maternos; en la casa de Moragas nací, allí me
crié al par que los hijos del heredero y jefe de la casa, yo no soy
pues Figueras principalmente, sino Moragas. Mi corazón no puede
equiparar a los parientes de ambas líneas aunque estén, con respecto
a mí, en un mismo grado. Los Figueras me miraron como extraño y
a menudo como enemigo, se han acercado a mí cuando mi nombre
ha sonado en el mundo. Los Moragas me han amado siempre por mi
puesto. Los unos son mi familia, los otros no.6
Dels germans Moragas i Dot, les noies havien fet matrimonis for-
ça solvents amb rics propietaris rurals, segons era habitual en aquestes
famílies. Les dues filles grans, Narcisa i Rosa, van morir força joves.
Narcisa, que estava casada amb Miquel Àngel Amigó, va tenir dos fills
Antoni i Narcís. D’aquest darrer, Narcís Amigó Moragas, sabem que
estava instal·lat a Madrid on es va casar amb Josefa García Labiano.
Va ser qui va mantenir més proximitat física amb Estanislau Figueras,
i devia ser el motiu principal pel qual el polític el va nomenar tutor
dels seus dos fills, en cas que quedessin orfes, com va esdevenir-se el
1882,7 essent, encara, menors d’edat. Rosa es va casar a Valls el 10 de
6. Ob. cit., nota 2, p. 111.

7. En aquest sentit, entre les cartes adreçades a Yxart, les corresponents als
Ms. J.Y.-21 i J.Y.-21a, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) són
ben particulars. La primera, escrita en paper, mida holandesa, personalitzada
amb l’encapçalament: «Narciso Amigó / Calle de Relatores, 13 / Madrid», da-
72
juliol de 1804 amb Magí Gatell Porta (1783), un propietari ric de Tor-
redembarra, i van ser pares de Francesc, Rosa i Fidel.8 L’altra germana
de Neus Moragas, Josepa, es va casar amb Josep Gassol i Porta,9 fill
de Valls, amb propietats a Alcover, i van tenir, tres fills i dues filles:
Ramon, Joaquim, Francesc, Francesca i Antònia. Josep Gassol va ser
el tutor del seu nebot, el jove estudiant de Dret, Estanislau Figueras,
que sempre el va reconèixer com «un segon pare» i va estimar els seus
fills com a germans. Afirmacions que repeteix en algunes de les cartes
conservades a l’Ateneu Barcelonès, on s’adreça a l’oncle10 o al cosí i
amic, Joaquim Gassol.11 Dels germans ja he parlat de Fidel, que va ser
l’hereu. I resta el germà petit, Narcís Moragas i Dot (1811-1899),12
que, en família, anomenaven Sisó. Va néixer més de tretze anys des-
tada a Madrid el 17 de març de 1889. La segona, datada el 25 de juny del mateix

any, està escrita en un quadernet a quatre cares mida quartilla, però sense cap
membret personalitzat. Una i altra estan escrites i signades per dues persones,
totes dues molt afectuoses amb el seu parent. La part signada per Narciso, la més
breu, és com una salutació i una presentació de la resta de la carta, més extensa,
que signa Pepe que de ben segur és Josep Estanislau, el fill gran de Figueras a qui
familiarment el seu pare anomenava Pepe Lao, com es pot veure en la darrera
d’aquestes cartes.
8. Josep FÀBREGAS ROIG. Fidel Gatell i Moragas, de Torredembarra a Puerto
Rico. Brocar. Cuadernos de Investigación Històrica, 41 (XII-2017), p. 117-152.
9. Eren una de les famílies més antigues i prestigioses de la comarca, tenien
grans propietats i drets de senyoria. El 1869 Josep Gassol Porta va ser nomenat
governador civil de Tarragona i ho va ser durant la Primera República. Entre d’al-
tres propietats, a Alcover era seva la finca de Ca Gassol, la masia de la qual està
inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni
Cultural de la Generalitat de Catalunya.
10. Vegeu també les cartes (1840-1851) de Figueras al seu oncle i tutor Josep
de Gassol, Ms. 869 de l’Ateneu Barcelonès.
11. Tot i que Figueras va tenir una molt bona amistat sobretot amb els seus
dos cosins més grans Ramon i Joaquim, sembla que va ser amb el segon amb qui
devia mantenir una relació més estreta, segons es desprèn de les cartes conserva-
des (datades entre 1840-1868) d’Estanislau Figueras al seu cosí Joaquim de Gas-
sol i Moragas, Ms. 851 de l’Ateneu Barcelonès.
12. Narcís Moragas i Dot (1811-1899) va treballar d’administrador de la Caixa
Catalana Industrial i Mercantil i va acompanyar Figueras en la famosa fugida a
França la nit entre el 10 i 11 de juny, després de renunciar a la presidència de la
República en favor de Pi i Margall que, de fet, ja era l’home fort del seu govern.
Vegeu Salvador-J. ROVIRA GÓMEZ. «Estanislau Figueras i els Ixart (1851-1873)».
Quaderns d’Història Tarraconense, 1989, núm. 8, p. 123 i 124. Hi ha un parell de
retrats seus al fons Yxart de l’Arxiu de Tarragona.
73
prés del germà que el precedia i només era nou anys més gran que
el seu nebot Estanislau, la qual cosa li permetia actuar més com si
fos un germà gran, que com un oncle. Sempre va ser al seu costat i el
va acompanyar a París el 10 de juny de 1873, després de renunciar a
la presidència del poder executiu de la Primera República, aclaparat
per les crisis polítiques i econòmiques, per les lluites cantonalistes i
la tercera guerra carlina. A tot això s’hi afegia la mort recent de la
seva primera i molt estimada muller Josepa Serrano de Aparicio i de
Magriñà, anomenada familiarment Pepa o Pepita i amb la qual s’ha-
via casat a Tivissa el 26 de gener de 1849. Tot plegat va contribuir
notablement al seu enfonsament psíquic, segons la carta que el dia
30 d’aquest mes Figueras va enviar al seu oncle i tutor Josep Gassol
Porta.13
Qui era Josepa Serrano? Acabada la carrera de Dret el 1843, Es-
tanislau Figueras i Moragas, després «de la caída del Regente [Espar-
tero] y del advenimiento al poder del partido moderado, retirose al
pueblo donde vivía su madre (Tivissa, provincia de Tarragona)».14
Neus Moragas Dot s’havia casat en segones núpcies amb Rafael de
Magriñà i Jardí,15 solter fins llavors, polític i ric hisendat de Tivissa,
13. Vegeu Ms. 869, Ateneu Barcelonès.

14. Vegeu nota anterior.
15. Rafael de Magriñà i Jardí (1797-1869) va ser advocat, polític liberal de for-
tes conviccions polítiques i hereu d’un dels llinatges més destacats de la Tivissa
del segle XVIII i XIX, que va engrandir les seves propietats amb la compra de terres
que provenien de la desamortització dels béns de l’Església. El 1822, als 25 anys,
era membre de la primera Diputació provincial, el 1829 participava de la Junta
administrativa de l’Hospital Santa Maria de Tivissa. Va organitzar una compa-
nyia de milicians per tal de defensar la zona de l’atac dels carlins durant la guerra
dels set anys. Va ser membre de la Junta de Armamento y Defensa de Cataluña.
El 1846 va ser nomenat alcalde de Tivissa i a l’any següent era Diputat a les Corts
de Madrid. El 1856 va tornar a ser diputat provincial. No va tenir descendència.
Per a informació sobre la família Magriñà, vegeu Joan Ramon VINAIXA MIRÓ.
«Ciutadans honrats i cavallers a Tivissa (segles XVII-XIX)». Miscel·lània del
Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, núm. 25 (2015), Dossier: «Famílies nobles de
la Ribera d’Ebre», Miravet, 2015, p. 243-248. El 20 d’agost de 1861 Rafael de Ma-
griñà (1799-1869), vidu de Neus Moragas des de 1860, es va casar el 20 d’agost de
1861, en segones núpcies, amb Maria Cinta Piñana i Navarro, parenta llunyana
seva (ell era net i ella besneta de Joaquim Jardí i Revull, nascut el 1727, i un dels
homes més rics d’aquelles contrades). Ella era natural de Tortosa i tenia gairebé
trenta anys menys que ell. Al Fons Yxart de l’Arxiu de Tarragona es conserva una
fotografia de Rafael de Magriñà, quan ja era gran.
74
amb propietats també a Mora d’Ebre i Valls. Magriñà tenia un germà

i tres germanes. Una d’elles, Maria Magdalena, també s’havia casat
amb un ric hisendat tivissà, Rafael Serrano de Aparicio i Solé amb
el qual havia tingut dos fills (Manuel16 i Delfí) i dues filles (Josepa i
Concepció), que, de segur, freqüentaven els seus oncles materns Ra-
fael i Neus. És en aquest context, entre 1843 i 1849, que Estanislau va
conèixer i tractar, es va enamorar i es va casar amb Josepa Serrano de
Aparicio i de Magriñà, una de les dues nebodes del segon marit de la
seva mare. El 1844 va obrir despatx d’advocat a Tarragona, des d’on
va defensar els seus ideals polítics. Nomenat comissionat a Madrid el
1848, el 1851 va ser elegit diputat a les Corts pel primer districte de
Barcelona i el 1854 va traslladar definitivament la seva residència a la
capital de l’Estat. «En aquellas Cortes formó un núcleo republicano
con Orense, Lozano y Jaen».17 Va ser un dels vint-i-un membres de la
cambra que va votar contra la monarquia. El 1854 havia traslladat a
Madrid el seu bufet i el 1856 s’hi col·legiava com a advocat i alternava
aquesta feina amb la de diputat a Corts.
Amb el fracàs del moviment del 3 de gener de 1866, Figueras es va
apartar de la primera línia política, però va seguir treballant pel tri-
omf d’una segona temptativa revolucionària que es va produir, sense
èxit, el mes de juny d’aquell any. No va deixar de conspirar i amb el
seu amic i col·laborador Nicolás Rivero el van empresonar el 12 de
maig de 1867, per ordre del general Narváez. Després d’uns mesos
d’exili i amb el triomf revolucionari de 1868, Estanislau Figueras va
16. Manuel Serrano de Aparicio i de Magriñà, notari de professió, es va casar

amb Teresa Lloberes Dolia. Un dels seus fills, l’enginyer director, primer, de les
obres del port de Cartagena i el 1904 a Castelló i, més endavant, de Tarragona,
Josep Serrano Lloberes (1868-1936) es va casar amb Carme Sunyer Font de la
Mora i va tenir quatre fills i dues filles. D’ells els més coneguts són Ramon Serra-
no Suñer (1901-2003), que es va casar amb Ramona «Zita» Polo i Martínez-Val-
dés, germana de la muller de Franco, i per això era conegut com «el cuñadísimo»;
va ser ministre d’Interior i més endavant d’Afers Exteriors en el govern del gene-
ral Franco, i Eduard Serrano Suñer (1902-1986), enginyer del projecte del pont
d’arcades que creua el riu Ebre per Mora d’Ebre i el director d’obres del port de
Tarragona com el seu pare, es va casar amb Maria Antònia (1909-1994) una de les
filles del farmacèutic reusenc Artur Punyed Lloveres i la seva esposa Antonieta
Wyneken Segimon.
17. «Don Estanislao Figueras, presidente del poder ejecutivo». Ilustración Es-
pañola y Americana, ob. cit. nota 5.
75
tornar al primer pla de la política i «puede decirse que ha sido el jefe

parlamentario de la minoría republicana. Formó parte del Directo-
rio republicano en los años de 1870 y 1871»,18 segons un comentari
de l’època que afegeix: «la acción de Figueras en la última crisis ha
sido principalísima: a su actividad, a su energía, a la influencia que
ejerce en las diferentes fracciones del partido republicano, así como
el prestigio de que goza entre todos los hombres públicos de España,
se debe más que a nada el rápido cuanto inesperado triunfo alcanzado
por aquel partido. […] Era, pues, natural que a D. Estanislao Figueras
se le adjudicase la presidencia del Gobierno republicano, para cuyo
buen desempeño nadie le niega la capacidad, la experiencia y el tacto,
unidos con la popularidad necesaria en tan críticos momentos.»19
La Primera República Espanyola es va proclamar l’onze de febrer
de 1873, per decisió conjunta de la Cambra de Diputats i del Senat.
I Figueras, en efecte, va ser anomenat President del Poder executiu,
que venia a ser una síntesi dels càrrecs de cap d’Estat i de cap de Go-
vern. Això va ser possible gràcies a la concessió feta als monàrquics
constitucionals de continuar participant del pressupost estatal. Des
del principi, la Primera República no es va sentir forta. Només havia
estat reconeguda per Suïssa i els USA. Una feblesa incrementada per
les tensions internes. A «l’endemà el govern republicà de Madrid ja
prenia mesures per evitar la creació de juntes revolucionàries,» que
haurien intentat «de fer real el canvi succeït a nivell nominal».20 Els re-
publicans, que a Catalunya eren un partit hegemònic, van pressionar,
encapçalats per Bartomeu Lostau, perquè la República fos federal i es
van manifestar en contra del que suposaven posicions monàrquiques
a Madrid. La tensió es va radicalitzar fins al punt que va dimitir el
Capità General, mentre els republicans federalistes «reclamaven que
la Diputació de Barcelona es constituís en Convenció de l’Estat de
Catalunya». Enmig dels aldarulls els carlins van prendre Berga.
Entre el vuit i nou de març el procés revolucionari es va accelerar
i Estanislau Figueras va haver de venir a Catalunya per tal d’aturar
18. Ídem nota anterior.

19. Ídem nota anterior.
20. Vegeu Francesc PI I MARGALL. La República de 1873. Apunte para escribir
su historia, Libro Primero. Madrid: Imprenta, estenotípia y galvanoplastia de Ari-
bau i Cia. Sucesores de Ribadeneyra, 1874, p. 9-34.
76
la descomposició del govern.21 Arribà a Tarragona el 10 de març i

s’adreçà als ciutadans des del balcó de la Diputació. Va dormir a la
casa pairal dels Moragas, al número 4 del carrer de Cavallers, on vivia
el seu cosí i hereu Josep Moragas i Tavern amb la família, i l’endemà a
les cinc del matí sortia cap a Barcelona. A Barcelona, on es va quedar
fins al 19 de març, va fer estada a casa del seu oncle matern Narcís
Moragas i Dot, que hi residia, atès que era l’administrador de la Cai-
xa Catalana Industrial i Mercantil.22 Figueras va tornar a Madrid de
manera precipitada, agafant un vaixell de Barcelona a València i ja no
va passar per Reus, tal com en principi tenia previst. El 5 d’abril, però
els republicans catalans ja tornaven als enfrontaments amb el govern
per tal de motivar-ne la caiguda i la convocatòria de noves eleccions.
En efecte el 22 de març es va dissoldre l’Assemblea Nacional i s’anun-
ciaren eleccions per al dia 10 de maig. Els problemes creixien arreu. A
tot això, el 20 d’abril els Yxart Moragas rebien la notícia de la mort de
Josepa Serrano de Aparicio i de Magrinyà, esposa de Figueras. Per da-
munt del cop d’estat de Cristino Martos i els radicals, els republicans
encapçalats per Figueras van guanyar els comicis i aquest va fer el dis-
curs inaugural de la legislatura a les Corts el dia 1 de juny. El 7 de juny
les Corts declaren la República Federal i nomenen Francesc Pi i Mar-
gall per a substituir Figueras en la presidència de la República. Com
que Pi no va poder formar govern, Figueras va haver de continuar al
capdavant del poder executiu. Van ser uns mesos d’alta tensió políti-
ca, que van desembocar en l’enemistat de Figueras amb Francesc Pi i
Margall, que havia estat el seu antic company al despatx d’advocats.
I, a més, la revolta cantonalista, que esclatà el juny, va acabar de des-
encadenar una forta crisi política. Figueras incapaç de mantenir tanta
tensió, va dimitir i la nit del 10 a l’11 de juny va marxar cap a França.
Havia durat quatre mesos en el càrrec. En la fugida el va acompa-
nyar el seu oncle matern Narcís Moragas Dot, que llavors es trobava
a Madrid donant-li suport i que en una carta, datada a Madrid el 28 de
maig i adreçada a Francesc de Paula Ixart i Vives, ja informava la fa-
21. Salvador-J. Rovira i Gómez dona una informació molt precisa d’aquest
viatge de Figueras a Catalunya a «Estanislau Figueras i els Ixart (1851-1873)».
Quaderns d’Història Tarraconense, Tarragona, núm. 8 (1989), p. 121-129, i a ell em
remeto.
22. Ídem nota anterior, p. 123.
77
mília de la necessitat urgent que el seu estimat nebot es prengués una

temporada de descans.23 De fet, en el Boletín Oficial de la Provincia
de Tarragona, núm. 94, ja s’anunciava que Pi i Margall, Ministre de la
Governació, s’encarregaria interinament de la Presidència del poder
executiu de la República, cosa que indica que la fugida de Figueras a
París no va respondre a un impuls sobtat, sinó que era del tot prevista.
Al seu retorn, a mitjan setembre, Figueras va tornar a ocupar el seu
escó de diputat a les Corts on va romandre fins al cop d’Estat del ge-
neral Manuel Pavía i Rodríguez de Alburquerque (1828-1895).
Fotografia d’Estanislau Figueras Moragas. Fons Narcís Oller 5D.53-2/17. Al re-

vés hi ha la dedicatòria «A mi querida prima Rosita Moragas. Don Elau i els seus
minyons. Madrid, 22 Febrer 1874».
23. Els detalls de la informació els dec a S-J. ROVIRA I GÓMEZ. «Estanislau
Figueras i els Ixart (1851-1873)». ob. cit., p. 124.
78
A Figueras el van succeir, successivament, tres presidents que en-

cara van durar menys temps al capdavant del poder executiu que no
pas ell: Francesc Pi i Margall en va ser de l’11 de juny al 19 de juliol,
Nicolás Salmerón, del 20 de juliol al 5 setembre, i Emilio Castelar,
del 5 de setembre de 1873 al 2 de gener de 1874. El cop d’estat del
general Manuel Pavía, antic partidari de Prim, del 3 de gener de 1874,
va dissoldre les Corts republicanes quan s’estava votant un nou presi-
dent atès que Castelar havia perdut la moció de censura, acordada el
31 de desembre de 1873 i presentada pels tres presidents precedents
Figueras, Pi i Margall i Salmerón. Manuel Pavía tampoc no estava sol.
Francisco Serrano i Cristino Martos també en van ésser impulsors.
En conseqüència, el republicà liberal-conservador Francisco Serrano
Domínguez, duc de la Torre, va ser nomenat president del consell exe-
cutiu del govern que es coneix com a «República dictatorial unitària».
El cop d’Estat del general Martínez Campos a Sagunt, el desembre de
1874, acabava definitivament amb la República i proclamava Alfons
XII com a rei d’Espanya. El nou monarca fou rebut amb particular
satisfacció pels sectors conservadors catalans, especialment espantats
per l’actuació del populisme federalista durant els anys del Sexenni i
per la irrupció de l’anarcosindicalisme de la Primera Internacional.24
Dels dos nebots a qui Estanislau Figueras adreça aquestes cartes,
Narcís Oller i Moragas (1846-1930) era el fill25 de la seva estimada
cosina Rosa (1821-1876) que, des de la mort del seu marit Josep Oller
Yxart el 4 de desembre de 1848, havia residit a la casa pairal dels Mo-
ragas al carrer Forn Nou de Valls fins a l’octubre de 1868. A partir de
llavors, es va traslladar amb tota la família del seu germà Josep al casal
del carrer de Cavallers, núm. 4 de Tarragona, on va viure fins a la pri-
mavera de 1873 quan, amb el seu fill Narcís, van passar a residir a Bar-
celona, al carrer de Mendizàbal (ara Junta de Comerç) i al tercer pis
24. Josep TERMES. «El sexenni democràtic». A: De la Revolució de Setembre a

la fi de la Guerra Civil (1868-1939) volum VI de la Història de Catalunya, dirigida
per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 34, 35-41 i 57.
25. El germà petit de Narcís Oller, Josep, nascut pòstumament a la mort del
pare Josep Oller Yxart el 1848, va patir des de petit problemes de salut i va morir
el 1853. Oller ho recorda a «Narcís Oller y Moragas per si mateix» (Fons Narcís
Oller, Ms. 1950, quadern XVII, p. 37-47, de la Biblioteca de Catalunya), transcrit
i publicat per Pilar Vives Corbella en l’Annex 9 del seu llibre L’estiueig al Bosc de
Valls. Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 2007, p. 225-229.
79
del número 13. Durant aquests anys, sempre que Figueras visitava la
família Moragas, tenia ocasió de retrobar la seva cosina. L’altre nebot,
Josep Yxart i Moragas, era el fill gran de la cosina Joana (1832-1903),
germana de Rosa, i del seu marit i bon amic d’ell, Francesc de Paula
Yxart i Vives (1929-1911), amb domicili al carrer de Cavallers núm. 12
i a qui va tractar especialment entre el 1844 i el 1854, anys en què va
viure a Tarragona, mentre hi va tenir obert el despatx d’advocat.
El setembre de 1873 Josep Yxart, que ja havia acabat la carrera de
Dret i estava en edat de complir el servei militar, va ser mobilitzat i
la família no va poder rescatar-lo d’aquesta obligació, atès que Emi-
lio Castelar, nomenat President del Poder executiu el 5 de setembre
d’aquell any, una de les primeres coses que va abolir va ser la possible
redempció del servei militar. El seu pare, Francesc Yxart i Vives, va
explicar en una carta a l’amic i cosí la situació del seu fill. Tot i que
llavors Figueras encara es trobava a França, des d’allí va escriure al seu
amic i parent el dia 5 d’agost de 1873, aconsellant-li d’enviar el noi a
Madrid a casa seva, sense admetre de cap manera la possibilitat que
anés a una dispesa. Va aconseguir de situar-lo a la secretaria particu-
lar del llavors Ministre de marina Jacobo Oreiro, que també ho havia
estat durant el seu govern.26 I, malgrat les reserves del pare d’Yxart,
va acabar acceptant l’oferiment de l’amic i familiar. Va acompanyar
el seu fill a la capital de l’Estat i el va deixar a casa del seu oncle. A
Madrid, l’activitat del jove Josep Yxart al Ministeri li deixava prou
hores lliures com per matricular-se a la Universitat d’uns cursos de
doctorat que no va acabar.27
Mentre, la vida d’Estanislau Figueras havia donat un nou gir. A
mitjan setembre de 1873 havia tornat del seu exili voluntari a França,
s’havia dedicat de nou a l’exercici de l’advocacia,28 i el dia 6 de febrer
de 1874, als cinquanta-quatre anys, es va casar en segones núpcies
amb Matilde López Mejorada,29 segons ell mateix comunicava amb
26. Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ a ob. cit. en dona una descripció fidelíssima
a partir de les cartes i del Diari inèdit de Francesc de Paula Ixart i Vives.
27. Vegeu Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ. Els Yxart. Tres segles i escaig de vida
catalana, ob. cit., p. 108-112
28. La dedicació al despatx d’advocat, que Figueras torna a reprendre en
aquest moment, el converteix de nou en un dels més prestigiosos de Madrid.
29. Al darrere de la fotografia dedicada es llegeix «Señora D[o]ña Rosa
Moragas de Oller. De su affma. prima Matilde Valero de Figueras. Madrid 17-
80
posteritat per carta a Francesc Yxart Vives. Amb la primera muller,

Josepa Serrano, no havien tingut fills i, ara amb una esposa molt més
jove que ell, l’esperança de poder ser pare devia ser un dels encants del
nou matrimoni. Yxart va compartir aquesta nova vida del seu oncle
els darrers mesos de la seva estada a Madrid.
Fotografia de Matilde López. Fons Oller 5D.53-2/61.2 (AHCB)
El gener de 1874 es va tornar a implantar la redempció del servei

militar i el dia 14 d’aquest mes el pare de Josep Yxart va dipositar els
10.000 rals del rescat. Per qüestions burocràtiques, el retorn a Tarra-
gona no va ser efectiu fins al 3 de març. Yxart, que ja havia començat
V-1875». I sota, amb lletra tremolosa de persona gran, potser del mateix Narcís
Oller, algú va afegir: «Muller d’Estalisnau, [sic] el president». Document 5D.53-
2/6.1/2, Fons Narcís Oller, AHCB. Adjuntem l’anvers.
81
els cursos de doctorat a la Universitat de Madrid, demanà al seu pare,

amb el consentiment de l’oncle Estanislau, de poder-se quedar a la
capital fins que s’acabessin aquests cursos. La negativa del pare s’ar-
gumentava en el fet que, com a primogènit i hereu, no necessitava
aquests estudis, i que el seu deure era tornar a Tarragona i començar
a exercir la professió d’advocat i així «aprender el manejo de unos in-
tereses que andando el tiempo han de ser tuyos».30 I aquí s’acaba el
sojorn madrileny del jove Yxart. De tota manera, els mesos passats a
Madrid li van permetre travar una forta amistat amb l’oncle Estanis-
lau i les dues extenses cartes de 1877, que aquí es publiquen, ho fan
avinent.
Al cap d’un any de casat, Figueras va ser pare per primer cop als
cinquanta-cinc anys. A finals de desembre de 1874 naixia el gran dels
seus dos fills, Josep Estanislau, i el juny de 1876 arribava el segon, Mi-
quel.31 Per això en la primera de les cartes al nebot Yxart parla dels
«padres viejos» i de la cura que tenia de la seva salut.
Estanislau Figueras després del cop d’estat del general Pavía s’allu-
nyà de la vida política i de la política i es va dedicar de ple al seu des-
patx d’advocat, tal com el propi Figueras explica en les cartes adreça-
des al seu nebot Yxart. Només, amb Nicolás Salmerón i Ruiz Zorrilla,
va fundar el Partit Republicà Federal Orgànic el 1880.
La relació entre l’oncle i els dos nebots de segur que no es redueix
a aquestes cartes. És probable que n’hi hagués alguna altra que no s’ha
conservat. I val la pena de recordar que en una carta a Yxart de 1872
(Ms. J.Y.-I-208, AHCB) Narcís Oller li comenta:
desde aquel día me ha sido completamente imposible rasguear una

sola línea, porque he estado sumamente ocupado y además preo-
30. Vegeu Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ. «Estanislau Figueras i els Ixart

(1851-1873)». Quaderns d’Història Tarraconense, 8. Tarragona: Institut d’Estudis
Tarraconenses Ramon Berenguer IV i Diputació de Tarragona, 1989, p. 125-126,
i Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ. Els Yxart. Tres segles i escaig de vida catalana, ob.
cit., p. 112.
31. Dedueixo l’edat dels nois de la informació que dona Figueras en la primera
carta a Yxart on especifica l’edat de cada un d’ells. Les fotografies de José Esta-
nislao i Miguel Figueras López formen part de la col·lecció privada «Tarragona
vintage» de Lluís Bonancia (https://tarragonavintage.wordpress.com/). El retrat
de Miguel també es troba al fons Oller, document 5D.53-2/18, de l’AHCB. Foto-
grafies realitzades per A. Barcia, «fotógrafo de S.S. M.M.», de Madrid.
82
cupado por una carta que recibí de nuestro primo Figueras, pidién-
dome detalles para alcanzarme un destino que, aun cuando no me
dice cual es, sospecho sea el de fiscal de algún juzgado, lo que no sé
si podrá obtener por el poco tiempo que hace aún que estoy ejer-
ciendo.
Tú que sabes mis ideas y conoces mis proyectos comprenderás
que esto únicamente puede agradarme como medio de empezar a
ganar algún dinero, pero nunca puede ser el modus vivendi por mi
apetecido ni mucho menos por Mamá, que tiene de la carrera fiscal
una idea completamente errónea. Esto dicho te harás cargo, sin
duda, de si debía preocuparme aquella carta y de si debo aún pensar
en lo que podrá resultar de las gestiones de Estanislao.
A l’esquerra, José Estanislao Figueras López. Aquesta fotografia hauria de ser

en el Fons Yxart, però no podem citar-lo perquè en cinc anys d’estar a l’Arxiu
Històric de Tarragona encara no s’ha pogut catalogar. Fotografia extreta de la
col·lecció privada «Tarragona vintage» de Lluís Bonancia. Al revers el seu pare
escriu: «Retrato de José Estanislao Figueras López a la edad de 5 años y 5 meses,
su padre lo envia a su estimado sobrino D. José Yxart Moragas en prueba de
cariño. Estº Figueras. Madrid, 26, junio, 1880.»
A la dreta, Miguel Figueras López. Fons Oller, 5D.53-2/18.1 i 2 (AHCB). Al re-
vers el seu pare escriu: «Retrato de Miguel Figueras López a la edad de 4 años y
4 meses, su padre lo envía a sus estimados sobrinos Don Narciso y Dª Esperanza
Oller en prueba de afecto, Estº Figueras. Madrid 26, junio 1880.»
83
I, en efecte, Oller serà nomenat fiscal suplent dels jutjats de Tar-

ragona, el titular dels quals era Ambrosi Tàpia i Gil que farà carrera a
l’Audiència de Barcelona i de València. Oller es va fer amic de Tàpia i
va col·laborar amb ell en l’elaboració del llibre Guía del jurado, editat
a Tarragona el 1873, i el va fer arribar a Figueras per tal que hi donés
el seu vistiplau.
Figueras, malgrat la distància, vol que els Moragas coneguin la
seva segona muller i els seus dos fills i els n’envia fotografies, que es
guarden en el fons Oller de l’AHCB i en el fons Yxart de l’Arxiu His-
tòric de Tarragona. Així, el 26 de juny de 1880 va fer arribar a Josep
Yxart els retrats, de cos sencer, dels dos fills quan tenien el gran cinc
anys i cinc mesos, i el petit quatre anys i quatre mesos, segons el pare
ho fa constar al revers de la fotografia. Les mateixes fotografies i amb
la mateixa data i semblant dedicatòria també van arribar a mans de
Narcís Oller i Esperança Rabassa.
Sabem que el 19 de febrer de 1881 Figueras es trobava a Tarragona
on devia saludar la família, ja que s’hi va desplaçar per tal d’assistir a
un banquet d’homenatge que li van dedicar els federals d’aquesta ciu-
tat i que a les 19 hores del mateix dia, va anar a Reus a la «Confiteria»
de Joan Montserrat Rosich on se’l va homenatjar amb un te, segons
s’anunciava i confirmava en el diari Las Circunstancias de Reus dels
dies 16, 18 i 20 de febrer d’aquell any.
Estanislau Figueras i Moragas va morir a causa de problemes pul-
monars a les tres de la matinada del dissabte dia onze de novembre
de 1882, als seixanta dos anys. Va deixar orfes els dos nois de vuit i
set anys, respectivament, i vídua la seva jove mare. L’advocat Narcís
Amigó Moragas, cosí germà del seu pare, haurà d’exercir de tutor.32
No tenim constància de la represa de contactes entre Yxart i els
Figueras López fins al 17 de març de 1889, que el primer rep una carta,
escrita des de Madrid, i signada pel fill gran, José Estanislao (Pepe
Lao per a la família) i pel cosí del seu pare i tutor dels nois, Narcís
Amigó Moragas. En aquesta carta,33 feliciten l’onomàstica a Yxart i li
demanen que els enviï el darrer volum d’El Año Pasado, corresponent
32. Narcís Amigó i Moragas, cosí germà d’Estanislau Figueras, era el pare de
Narcís Amigó i García, també advocat a Madrid, casat amb Josefa García Labia-
no, amb la qual va tenir tres fills Josefa, Filomena i Juan Antonio.
33. Ms. I-21, AHCB.
84
al 1888 i que conté els articles relatius a l’Exposició Universal de Bar-

celona. Yxart els fa a mans el llibre i la resposta, des de Madrid, el 25
de juny de 1889 és una segona «larga carta», per tal de comunicar-li
«las gratas impresiones y buenos ratos que pasamos todos, leyendo
tu precioso libro y recordando lo que el pasado año ocurrió en esa
Ciudad y la parte que a nosotros nos tocó disfrutar la temporadita
que estuvimos en ésa.»34 El noi s’acomiada demanant-li resposta i
convidant-lo un cop més a visitar-los a Madrid. En la mateixa car-
ta el seu tutor Narcís Amigó recorda els mesos de la tardor-hivern
de 1873 quan Yxart va residir a la capital com a soldat de marina, li
reclama notícies de Barcelona i de les estrenes de teatre que s’hi fan,
del viatge de Narcís Oller i la seva muller a París, per visitar la ciutat i
l’Exposició Universal de 1889,35 i de la coronació del poeta José Zorri-
lla, celebrada el dia 17 de juny d’aquell any a Granada i de la qual, com
que el poeta romàntic havia residit a la capital catalana, La Ilustración
Artística de Barcelona se’n va fer ressò i li va dedicar el número 395 del
22 de juliol de 1889.
Sembla que la situació econòmica de la família Figueras havia de
ser prou benestant, almenys mentre el pare va ser viu i va poder treba-
llar, pel fet que el seu bufet era un dels més prestigiosos, a Tarragona
durant els anys que el va tenir obert i a Madrid, des que l’hi va traslla-
dar; però no crec que Figueras disposés d’una sòlida fortuna familiar.
Els Figueras, segons ell mateix explica, no van ser massa generosos
amb ell. La seva mare va morir abans que el seu segon marit i no va
heretar-ne res. Potser la mare li va deixar alguna propietat de la seva
dot; però no podia ser gran cosa. La mort de la seva primera muller,
una Serrano de Aparicio y de Magriñà, també el va privar de l’herèn-
cia que li pertocava a ella. Pot ser per aquest motiu, la revista Ilustra-
ción Española y Americana del dia 22 de novembre de 1882, després
d’homenatjar qui havia estat President amb un retrat seu a la portada,
imprimeix a la segona pàgina aquesta nota:
Triste pero honrosa situación es la de la familia del que fue primer

Presidente de la República Española, D. Estanislao Figueras. No
34. Ms. I-21a, AHCB.

35. Vegeu N. Oller, Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, co-
mençament del capítol VIII. Valls: Cossetània Edicions, 2014, p. 116.
85
sólo los correligionarios, hombres de todos los partidos se han

asociado para iniciar una suscrición en favor de la esposa e hijos del
que, habiendo ocupado el puesto más alto del país, y siendo un nota-
bilísimo abogado, no dejó ninguna herencia a su familia. Vivía del
trabajo, y cuando éste cesó con su muerte, concluyó para siempre el
bienestar de aquella casa. [...].
L’anomenada d’extrema honestedat i d’indiscutible generositat,

que va acompanyar sempre Figueras, va ser la millor herència moral
que va deixar a la seva família; però els recursos econòmics de la vídua
i dels fills devien haver disminuït substancialment. No he buscat amb
detall si es va fer o no aquesta subscripció. Sí que el mausoleu on des-
cansen les seves despulles des de 1892 al cementiri civil de Madrid,36
al cap de deu anys de la seva mort, va ser un homenatge, segons es pot
llegir en una inscripció a la part frontal: «El partido federal orgáni-
co de Valencia a su gefe.» Sigui com sigui, el cas és que el Senat, en
sessió del dia 20 de desembre de 1916, «aprobó el dictamen de la Co-
misión sobre el proyecto de ley concediendo a doña Matilde López
Mejorada, Viuda de D. Estanislao Figueras, la pensión anual de 5.000
pesetas», segons es pot llegir a la pàgina 3 del periòdic El Socialista de
Madrid, del dijous 21 de desembre de 1916, i a la pàgina 34 del setma-
nari La Monarquía, de Madrid, A. VII, núm. 300 (2-XII-1916).
I si tornem a 1873, cal dir que, certament, la seva fugida a França
no va ser cap fet gloriós, però els que li ho han retret no han tingut en
compte una sèrie de detalls, que mantenen íntegra la dignitat del po-
lític. En primer lloc, la història ens explica que la dimissió de Figueras
ja s’havia produït uns dies abans i que el 9 de juny Francesc Pi i Mar-
gall ja havia estat elegit nou President del Poder executiu del qual va
prendre possessió a l’endemà. Fernando Valera, nebot de l’escriptor i
diplomàtic Juan Valera, en un article que li dedica a la revista El Eco
Republicano,37 demostra que Figueras tenia una alta dosi de valor, atès
que el 1869 només ell va gosar enfrontar-se al general Prim, que el
temia, o quan replica a Sagasta que coacciona a dir el nom d’algú a qui
Figueras acusava d’assassí. Una valentia que confirma, encara, amb el
36. Inaugurat el 9 de setembre de 1884.

37. Fernando VALERA. «Estanislao Figueras y Moragas (1819-1882)». El Eco
Republicano (12-XI-2020), https://www.ecorepublicano.es/2020/11/estanislao-
figueras-moragas.html
86
fragment d’una carta de Figueras a un amic, datada el 3 de novembre

de 1873, en la qual explica com van anar els fets:
Fue Pi encargado de formar nuevo gobierno. Presentóse a las Cortes

donde todos los ambiciosos, aquellos que se vieron defraudados en
sus esperanzas, los díscolos, los envidiosos hallaron ocasión de dis-
cutir, denigrando al nuevo gobierno. Levanteme yo a defenderlo en
cuyo acto se revolvió contra mí el general Pierrad,38 a quien sólo dí
una guantada, pero tan fuerte que lo puso fuera de combate.
La nit del 10 al 11 Figueras marxava cap a París, en realitat ell no

abandonava el govern, sinó tan sols el seu escó al Congrés. De fet, es
va prendre unes vacances anticipades una mica llargues per tal de re-
cuperar-se de l’agitació dels darrers mesos. Dels presidents de la Pri-
mera República potser Figueras ha estat el més injustament recordat
i en conseqüència el més oblidat, quan, en canvi, en el seu moment
se’l va valorar de manera molt notable. Només cal recordar que quan
el van elegir president li van fer confiança 244 dels 255 diputats de
la Cambra. Una incontestable majoria. I encara cal recordar que la
presidència dels seus successors al capdavant del poder executiu de la
República tampoc no va ser gaire lluïda.
El mateix dia de la mort de Figueras el periòdic El Día de Madrid,
després de lamentar el decés del polític i donar els principals trets de
la seva biografia, elogiava el destacat paper que havia tingut com a
diputat a les Corts espanyoles:
Dotado el Sr. Figueras de talento clarísimo, y de envidiable golpe de

vista, la autoridad de su consejo y la importancia de su opinión fue-
ron siempre reconocidas. Hombre de parlamento, tuvo como signos
característicos de su elocuencia, la oportunidad en las réplicas, la
prontitud en apoderarse del flaco de sus adversarios, y la brillantez
en las exposiciones. Su bondad se imponía; su talento se enseñoreaba
del auditorio y su acento enérgico completaba su triunfo. Para
conocer bien a Figueras hay que haberle seguido en sus campañas
parlamentarias, modelo de habilidad.
38. Blas Pierrad Alcedar (1812-1872). Diputat a Corts al Congrés en temps

del sexenni democràtic. LISSO. «Blas Pierrad». La Ilustración Republicana Fede-
ral, Madrid, A. I, núm. 6 (23 juliol, 1871) p. 87, 88 i 89.
87
El mateix to elogiós es troba a la necrologia apareguda a El Glo-

39
bo del 12 de novembre, l’endemà de la seva mort. S’hi remarca: «su
genio altivo i su alma apassionada», que el van portar al «partido re-
publicano al cual se afilió en 1840, contándose para gloria suya entre
los primeros que abrazaron estas ideas, pues como es sabido en 1840
fue cuando empezó a formarse el partido democrático espanyol». I,
sobretot, alaba la seva especial disposició per a la política parlamen-
tària:
Pocos hombres habrán tenido como él tanto don de gentes, tanta

delicadeza de sentimiento, y una inteligencia tan viva, tan penetran-
te, tan clara y tan flexible. Esto unido a su cultura, le permitía tratar
y cautivar el ánimo de sus conocidos, fuesen hombres de sociedad,
fuesen los más díscolos y atrabiliarios demagogos.
En canvi, afirma la seva escassa aptitud i preparació per al govern:
¡Lástima que a tales dotes no hubieran acompañado una más grande

amplitud de miras, una mayor solidez de ideas, y sobre todo, una
superior energía de caràcter, para bien de la República y de la patria!
Un altre testimoni d’aquell temps Álvaro de Figueroa i Torres,

comte de Romanones, en el seu llibre Los cuatro presidentes de la Pri-
mera República Española (Madrid: Espasa-Calpe, 1939, p. 188), també
va ser elogiós amb el polític català a qui descriu:
Catalán de pura cepa… de ojos grandes y negros, expresivos en su

gran bondad; la frente espaciosa, correctas las facciones, alto y recio;
lástima que el teñirse de negro endrino su recortado bigote, le resta-
ra distinción. […] Reposado de ademanes, quedo al hablar, dominan-
do a la perfección el habla castellana, que pronunciaba con un ligero
dejo catalán, poseía la rara virtud de ser muy avaro de su palabra;
a esta condición debió sus mayores triunfos en el Parlamento y en
el foro. […] Sus discursos, aun los más duros en el fondo revestían
tonalidades de suavidad y consideración al adversario; al clavarle
39. Cal recordar que El Globo, diari fundat a Madrid per Emilio Castelar el
1875, era el principal mitjà del Partit republicà, conservador, unitari i possibilista.
Va tenir diversos directors i va canviar de propietari el 1885, 1890, 1895, 1902 i fins
al 1932 que va durar encara va ser venut i comprat dues vegades més. A cada canvi
se li donava un nou enfocament i a poc a poc s’anà allunyant de l’ideari original.
88
el punyal hasta el pomo, de sus labios no desaparecía la sonrisa

bonachona. […] Figueras tuvo siempre gran número de amigos, y
aun cuando al final de su vida, cuando ya nada podían esperar de él,
los perdió todos, como sucede siempre murió sin conocer un solo
enemigo.
Però, tot i reconèixer-li un gran «valor personal», li retreu un escàs

«valor cívico», pel fet que «se asustaba de ser considerado autoritario
[...] cuando gobernar sin ser autoritario, no es governar». Torres Mi-
arnau en el parlament amb motiu de posar el retrat de Figueras, pin-
tat per Cristòfol Montserrat i Jofre, a la Galeria de Catalans Il·lustres
de l’Ajuntament de Barcelona el 22 de maig de 1906, es fa ressò40 de
l’opinió de Romanones i, com ell, lamenta la manca d’una «superior
energía de caràcter» en Figueras que «hubiera evitado su misteriosa
desaparición del poder, objeto de tan graves comentarios». I Josep
Pla que, quan en parla dins la seva Obra Completa, generalment es li-
mita a retreure-li l’escapada a França l’onze de juny de 1873,41 només
ho fa de manera elogiosa en dues ocasions. La primera dins Notes per
a Sílvia:42
Era un home molt pulcre, educadíssim, refinat. Contertulià cèle-

bre de la farmàcia que en aquella època tenia a Barcelona Narcís
Moragas, Figueras coneixia a fons el que s’aprenia llavors a ca l’apo-
tecari: la tolerància, la creença que la feblesa humana és infinita, la
sensació que el món no té remei i que aproximadament tothom és
igual. El senyor Estanislau era, a més, un gran advocat.
40. J. M. TORRES I MIARNAU. «Don Estanislao Figueras. Apuntes biográ-

ficos leídos en la sesión solemne celebrada el día 22 de mayo de 1906 en el Salón
de Ciento de la Casa Consistorial». Barcelona: Ayuntamiento Constitucional,
1907. El retrat i tota la galeria es pot visitar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres
de Barcelona. Vegeu L. ALSINA, P. MOLAS, B. de RIQUER, M. TOMÀS. Construint
la memòria. La galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona. Barcelona:
Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2021, p. 152-154.
41. Josep Pla, que no va conèixer Figueras i quan en parla toca d’oïda, només
l’anomena a propòsit dels fets històrics (OC vol. 12, p. 456 i 461; vol. 38, p. 372;
vol. 43, p. 350-351; i vol. 44, p. 407) o tracta de boutade la seva fugida (vol. 25, p. 9;
vol. 32, p. 211-212; vol. 33, p. 57) com a prova de la seva manca de caràcter i de la
incapacitat de gestionar les situacions polítiques difícils.
42. J. PLA. Notes per a Sílvia, OC 26. Barcelona: Edicions Destino, 1974, p.
97-98.
89
Encara que tot seguit, deriva cap a l’esmentada fugida. I el mateix

fa després del segon elogi quan es refereix al viatge a Catalunya com a
President del Poder executiu la primavera de 1873, simplificant molt
les coses i portant l’aigua cap al seu molí:43
El primer president, Estanislau Figueras, que era de Valls y un gran

advocat, correcte i bonhomiós, encara no era federal. Vingué a
Barcelona per posar un obstacle, per petit que fos, a les atzagaiades
federals, que en aquell moment ja no eren de Valentí Almirall, sinó
de l’empordanès Sunyer i Capdevila. A pesar de la seva comprensió
i la seva negociació, no pogué arreglar res. El fet, lligat amb l’estat
general del territori, que era deplorable, feu que el senyor Figueras
durés molt poques setmanes. Quan no pogué més, fugí a França.
Era el segon que marxava. El primer havia estat don Amadeu, que
desaparegué amb les mans al cap. El segon fou Estanislau Figueras,
primer president de la República.
I, a continuació, Pla deriva altra vegada cap a la «frase cèlebre»

adreçada a la cambra de diputats que tanca la seva presidència. Aquest
cop, però, dona com a font d’informació «la penya del [hotel] Colón
a la qual a vegades assistia el conegut novel·lista Narcís Oller, parent
de don Estanislau».
La frase, la fugida i els retrets que se li van fer a Figueras s’escam-
paren com una taca d’oli i han fet córrer tinta fins i tot en ple segle
XX. Unes veus que han jugat a disminuir la seva figura, però, quan un
s’acosta a mirar-la en detall, aquesta s’engrandeix, com li passa a Josep
Pla, malgrat les seves reticències.
Cal dir, però, que entre els seus coetanis, alguns van tenir una
opinió molt elogiosa del personatge i del polític. És el cas d’Emilio
Castelar, que havia estat el seu ministre d’Estat, a Semblanzas Con-
temporáneas:44
Bajo la apariencia de esa dulzura y de esa docilidad, propias de los

buenos caracteres [Figueras] oculta una indòmita energía, que le
ha auxiliado para sostenerse erguido, con la frente muy alta y muy
serena, aquí en este país, donde hemos visto tanta debilidad, tanta
43. J. PLA. Prosperitat i rauxa de Catalunya, OC 32. Barcelona: Edicions Des-

tino, 1977, p. 211-212.
44. La Propaganda Literaria, La Habana, 1871, p. 45.
90
inconsecuencia, que sólo se explican por cualidades opuestas a las

que a nuestro amigo enaltecen; por falta de energía en el carácter o
por falta de fe en las ideas.45
Encara que, més endavant, segons es pot llegir a l’apartat «Ecce

Homo» d’El Motín. Periódico satírico semanal (19-XI-1882), només
una persona va faltar a l’enterrament de Figueras, un home que no
faltava mai a cap mena d’acte, a qui «el propio respeto no mueve, ni
la ajena consideración impulsa: Castelar en fin».46 Aquest setmanari
troba molt lletja l’absència de Castelar, atès que Estanislao Figueras
«Vivió para la democracia, se sacrificó por ella y murió rindiéndole
culto. Veneremos su memoria.»47 De fet, l’opinió general sobre el ciu-
45. Cito per R. OLIVAR BERTRAND. «Puntualizaciones en torno al 73», p. 133-

157. L’11 de novembre de 1882 Castelar ja va publicar un fragment de la biografia
de Figueras, que havia escrit el desembre de 1870, dins «Homenaje a Figueras». El
Motín: periódico satírico semanal, Madrid, A. III, núm. 44.
46. L’article comença assenyalant l’afecte que tothom tenia a Figueras, propis
i contraris: «Todas las clases de la sociedad, hombres de todos los partidos, la
aristocracia y el pueblo, acompañaron a su última morada el cadáver del primer
presidente de la República española.» I continua: «nadie odiaba a Figueras -las
diferencias políticas apagadas, los ecos de la pasión, muda la enemistad, juntáron-
se entorno a su tumba los que admiraron su talento, apreciaron su consecuencia
y envidiaron sus nobles cualidades. Sólo un hombre faltó allí. Un hombre que
acude al sitio donde un histrión célebre se exhibe, o donde se da un baile suntu-
oso, o donde se celebra un gran festín; que quiere hacerse perdonar un pasado
demagógico con adulaciones cortesanas; que escupe sobre su historia la saliva
de la inconsecuencia, y lleva en su saña hasta más allá de la vida; hombre a quien
el propio respeto no mueve ni la ajena consideración impulsa: Castelar en fin». I
encara afegeix: «Increíble parece, pero es cierto: Castelar no asistió al entierro de
Figueras. El que en otro tiempo agotó los calificativos más altisonantes en elogio
suyo, y que, después de pelear a su lado en la oposición, subió con él al poder, el
amigo personal y el correligionario político, no acudió a rendirle el último tribu-
to, que el hombre rinde al hombre». El Motín: periódico satírico semanal, Madrid,
A. III (19-XI-1882), núm. 47, p. 1.
47. Sense signar. «Estanislao Figueras». El Motín, (19-XI-1882) ob. cit., p. 1.
I en el mateix número a «Ladrar a la luna» a propòsit que neos i conservadors
feien qüestió del fet que Figueras va morir «fuera de la Iglesia católica y haber
sido enterrado civilment» i l’articulista anònim respon amb preguntes com «Cual
caballero de los que le censuran puede ni soñar siquiera en ser tan decente como
él lo fue? […] Quién de estos, habiendo ocupado el primer puesto de la nación, y
en época turbulenta y azarosa, viviera después modestamente y muriera pobre,
dejando a su esposa y a sus dos hijos sin amparo.» Ídem, p. 1.
91
tadà Figueras sembla que era immillorable i estava per damunt de les
diferències ideològiques.
En aquest sentit les opinions de Benito Pérez Galdós o de Mi-
guel de Unamuno són més dignes de crèdit. Aquests escriptors no es
van deixar temptar mai per opinions reduccionistes. Tot el contrari,
sempre van manifestar un gran respecte i admiració pel polític ca-
talà. Benito Pérez Galdós, republicà convençut, coetani i bon amic
de Narcís Oller i de Josep Yxart, dibuixa el «perfil biográfico de Fi-
gueras» que va posar en boca del narrador de La primera República,48
novel·la de la darrera sèrie dels Episodios Nacionales, que, en el seu
conjunt, ofereix un retaule viu d’aquest any de 1873. El punt de vista
del narrador, en el relat, s’alimenta de la confiança i les confidències
de diversos membres del govern i, alhora, de la proximitat física de ser
un ciutadà madrileny. Amb ell, el lector assisteix a les lluites internes
que va mantenir la República, tant amb els monàrquics com entre les
files republicanes. El narrador hi analitza els conflictes provocats pels
radicals, sumats al fet d’haver d’enfrontar-se a la tercera guerra carli-
na, a alguns intents de cop d’estat, als aixecaments cantonals i, com a
colofó, a la greu crisi econòmica a què va haver de fer front el govern
de la República. Valora la suavitat de gestos amb què es van saber re-
soldre, o almenys temptejar, aquests conflictes. Galdós, per la seva
part, explica que hi volia deixar el testimoni personal del «alboroto
del divertido gallinero de mi patria» el 1873, per tal de fer evident que,
tot plegat, només podia portar al desastre. I és que
La naciente República no tenía momento seguro, y todo su tiempo

dedicábalo a quitar las chinitas que ponía en su camino la displicente
Asamblea Nacional, formada con todo el detrito de las pasiones
monárquicas. Al fin, en un día de marzo, hacia el 20 o 22, se con-
siguió que suspendiera la Cámara sus sesiones, después de votar la
abolición de la esclavitud en Puerto Rico y otras importantes leyes.49
I en el capítol XIII de la novel·la, Galdós fa que el narrador re-

produeixi els tres aspectes que Nicolàs Estébanez destaca d’aquest
48. Madrid, 1911, Perlado, Páez y Cía, p. 151.

49. GALDÓS. La Primera República, Cap. V. Madrid: Perlado, Páez y Cía, 1911,
p. 52.
92
polític català:50 1) La bondad extraordinària de qui considera «el

hombre más generoso y bueno del mundo [...] En su corazón arde el
sentimiento de caridad en su grado más efusivo. No acude a él ningún
necesitado que no halle consuelo y socorro [...]. Si para los extraños es
misericordioso, para los amigos no tiene límite su bondad. Practica el
principio cristiano en toda su pureza, desentendiéndose en absoluto
de la litúrgia», per la qual cosa fins i tot els neocatòlics el consideraven
«un ángel impío, un santo anticlerical»; 2) el gran afecte que sentia
per la seva muller Josepa Serrano de Aparicio i de Magrinyà i aquesta
per a ell, tot i que en materia religiosa es trobaven en pols oposats; i
3) el seu caràcter romàntic: «Antes de su viudez se prendó de una be-
lla señorita, y viudo y ya enlutado, el Presidente del Poder Ejecutivo
rondaba la casa de la damisela y acechaba en la esquina próxima para
verla entrar o salir. Pasión ardiente prendió en aquel hermoso cora-
zón que en todo ha de ser grande. Ni sus canas ni sus deberes políticos
le contenían en el violento retorno a la edad juvenil.» Aquesta noia
no podia ser d’altra que Matilde López, que ben aviat es va convertir
en la seva segona esposa. I, per acabar l’articulista confessa la seva ad-
miració incondicional pel polític: «Yo admiro a Figueras tal como es,
sin meterme a dilucidar si sus extravíos son aciertos, o sus errores son
cualidades excelsas. En él todo me parece bueno.»
Anys més tard, també Miguel de Unamuno en l’article que va de-
dicar a «Don Estanislao Figueras», publicat a Ahora, de Madrid el 8 de
maig de 1936, tracta amb gran respecte la personalitat del polític i, si
fa referència a l’escapada a França és només per assenyalar la impossi-
bilitat de reformar o de regenerar l’Estat. Mai no parla de la possible
feblesa de caràcter del polític.
¡Qué hombre! ¡Qué mal aprovechado! [Era el president de] la

República y del poder ejecutivo —que nada pudo ejecutar—, y el
50. Nicolàs Estébanez (1838-1914) militar, polític, redactor de diversos pe-

riòdics i membre del directori republicà amb Orense, Pi, Figueras i Castelar.
Gobernador de Madrid durant la República, es va exiliar després del 3 de gener
de 1874, però per ordre del govern espanyol se’l va expulsar de Portugal el 1876
i de Cuba. Després va passar a Mèxic i Estats Units, però aviat es va instal·lar a
París on va morir. Vegeu Diccionario enciclopédico Hispano-Americano. Barcelona:
Muntaner y Simón, 1890.
93
11 de junio huyó al extranjero con un “Ahí queda eso”. Huyó de la

España del “¡que bailen!”, del cantonalismo y de la anarquía popular.
Aquesta diversitat de punts de vista sobre el personatge i l’obra de

Figueras ha portat recentment a Fernando Valera a fer-se la pregunta
de fins a quin punt ell va claudicar com a president. I la resposta, des-
prés de veure com al llarg de la seva vida havia donat «reiteradas prue-
bas, no ya de valor personal, sino de temeridad, en conspiraciones,
revoluciones, cárceles y destierros», és contundent: opina que va ser
un home valent, que no va témer mai encarar-se a les situacions més
difícils i que mai no li va faltar sentit de l’autoritat, responsabilitat, i
fidelitat als compromisos adquirits. Tot el contrari.
…solo afirmo que mi profunda meditación sobre el caso me ha

llevado al convencimiento de que aquella decisión tan discutida de
abandonar la presidencia fue un acto moral de altísimos quilates,
porque precisa un valor cívico excepcional para hacer el sacrificio
silencioso de una vida, de un nombre y una situación en aras de la
patria y de la República.
I afegeix:
Cuando por razones de discrepancia con las personas y con la evolu-

ción de las Cortes republicanas hacia un extremismo que él conside-
rava inadecuado a la realidad social del país, prematuro y peligroso
para el porvenir del régimen, se convenció de que si quería volver
las cosas a su designio inicial, tendría que producir una escisión en
las filas republicanas, él, que había sido jefe y guía de todos, el piloto
de la navegación que llevó la nave a puerto, prefirió hundirse en la
soledad, la incomprensión y el silencio, aún a riesgo de que la historia
le tildara de débil y de cobarde.
Potser per això, Fernando Valera torna a citar la carta a l’amic

abans esmentada, on Figueras va escriure: «Creo sinceramente que
éste es el acto más grande de mi vida: sacrifiqué a sabiendas mi repu-
tación, arrojando a la calle una vida pública de más de treinta años.» I,
a continuació, resumeix:
Si se ha podido decir que Salmerón simbolizó el ideal de justicia, Pi

y Margall la libertad, y Castelar el sentido de gobierno, bien ganada
tiene Figueras la ejecutoria de símbolo y ejemplo de la abnegación.
94
“Jamás he visto ningún hombre tan dispuesto al sacrificio” le decía

su coetáneo y correligionario Fernando González.51
El 22 de maig de 1906 al saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelo-

na es va celebrar un homenatge al polític català amb la sessió solemne
de col·locar el retrat d’Estanislau Figueras Moragas a la «Galeria de
catalans il·lustres». A la sessió municipal del primer de desembre de
1903 va aparèixer per primer cop la proposta, però la decisió no es va
prendre fins el 4 d’agost de 1904. La realització va ser obra de Cristò-
fol Montserrat i Jorba52 i Josep M. Torres Miarnau va llegir el discurs
central de l’acte, editat per l’Ajuntament a l’any següent, en el qual va
recordar el talent específic del polític català:53
Dotado el Sr. Figueras de talento clarísimo y de envidiable golpe

de vista, la autoridad de su consejo y la importancia de su opinión
fueron siempre reconocidos. Hombre de Parlamento, tuvo como
signos característicos de su elocuencia la oportunidad en las réplicas,
la prontitud en apoderarse del flaco de sus adversarios y la brillantez
en la exposición de los hechos. Su bondad se imponía, su talento
se enseñoreaba del auditorio, y su enérgico acento completaba su
triunfo.
En plena guerra civil la revista barcelonina Meridià. Setmanari

de Literatura, Art i política. Tribuna del front popular anti-feixista, A.
1, núm. 43, del 4 de novembre de 1938, publicava a la segona pàgina
l’article «Estanislau Figueres vist per Josep Yxart». El crític tarrago-
ní, pel to i la redacció en passat («No sé si hauré encertat a evocar
la seva memòria»), va escriure el retrat del seu oncle després de la
mort d’aquest l’onze de novembre de 1882 i forçosament abans de po-
sar-se ell malalt. Per això hem de situar la seva redacció entre 1882
i 1892. Segons una nota de l’encapçalament, el text, escrit original-
51. Fernando VALERA. «Estanislao Figueras y Moragas (1819-1882)». El Eco

Republicano, Informativo Republicano Independiente. Estudios Republicanos,
XI, 2020.
52. Vegeu Agustí DURAN. «La galeria de catalans il·lustres». A: Barcelona i la
seva història. L’art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975, p. 458-461.
53. J. M. TORRES I MIARNAU. «Don Estanislao Figueras. Apuntes biográficos
leídos en la sesión solemne celebrada el día 22 de mayo de 1906 en el Salón de
Ciento de la Casa Consistorial». ob. cit., nota 40.
95
ment en castellà, va fer cap a la redacció de la revista per mitjà d’una

«venturosa avinentesa [que] ens ha posat davant els ulls unes notes
rigorosament inèdites de Josep Yxart, adreçades a un amic seu, en les
quals l’eminent crític esboça de mà mestre una curiosa silueta moral
i psicològica del primer president de la primera República espanyola
Estanislau Figueres i Moragues». La nota remarca la proximitat entre
el crític i el polític. Figueras durant anys va viure a Valls, a casa dels
avis Moragas, i a Tarragona, on va exercir d’advocat i freqüentava casa
Yxart, per l’amistat amb el seu pare i el parentiu amb la seva mare. I
pels sis mesos de convivència a Madrid. La redacció no publica l’ori-
ginal castellà, que li havien fet a mans i que desconec on pot haver
anat a parar, i en dona la traducció a un català d’allò més fabrià, que a
vegades no ens permet reconèixer la veu del crític memorialista i això
fa perdre vitalitat al text. Tot i així, val la pena donar-li difusió per la
informació de primera mà que conté. El reprodueixo a continuació.
Una figura històrica.

Estanislau Figueres vist per Josep Yxart
Estanislau Figueres va néixer el 1819 a Barcelona i no a Valls, com

han dit alguns biògrafs seus. El seu pare, que no sé si era advocat, però
sí un propietari força ric, que penso que vivia al carrer d’Avinyó, va
morir quan Estanislau era molt petit i no en tinc altra notícia. La seva
mare, donya Neus Moragues i Dot, germana de don Narcís, que viu
en aquesta ciutat i és ací molt conegut i respectat, fou qui realment
va educar Estanislau i va influir poderosament en la seva vida i en
la seva carrera. Estanislau era l’estampa mateixa de donya Neus i
va heredar no solament el físic, sinó tot el temperament i caràcter
de la seva mare. Jo l’he coneguda quan era noi i a mi i a tots els seus
nebots gairebé ens infonia por per la seva gran alçada i el seu aire
marcadament mascle. Tenia la mateixa cara i el mateix posat que
el seu fill, amb el qual gairebé s’hauria pogut confondre, si s’hagués
vestit d’home. Era morena, amb una fesomia animada i expressiva,
amb uns ulls grans i negres, uns llavis carnosos, el superior dels quals
era ombrejat per un borrissol peculiar de totes les dones baronívoles
i de temperament apassionat; era d’un caràcter molt vehement, dis-
cutidora, eloqüent i d’una franquesa i d’una bondat extraordinàries.
No sé per on ni com, es va afeccionar a la política; fou una d’aquestes
“politicòmanes”, alguns exemplars de les quals es troben encara en les
poblacions reduïdes i que són munyidores d’eleccions, entremaliades
i grans auxiliars dels cacics candidats. Seguint la tradició de la seva
96
família (els Moragues, de Valls) blasonava de liberal i progressista i

odiava els moderats i carlins amb tota l’ànima.
Estanislau va heredar de la seva mare, he dit, totes aquestes con-
dicions i, probablement, aquelles relacions i aquella “políticomania”
van influir en la seva vocació i el van afiliar des de molt jove al partit
progressista avançat, on figuraven els “demòcrates o republicans” que
aleshores gairebé no gosaven dir-se’n.
Essent estudiant, Estanislau fou el prototipus del calavera, del
noi entremaliat, desaplicat, debraillé, ardent en els seus gustos i en les
seves afeccions, i el noi mimat per la família, com tots els fills pròdigs,
per la seva inesgotable verbositat espurnejant, pel seu bon humor i
les seves entremeliadures d’estudiant: un “bohemi” de l’any quaranta,
en una paraula, una mica acanallat, però de mena excel·lent. Allò de
sempre: “un cap de trons” i un “cor d’or”. Les anècdotes de la seva
època d’estudiant, que es complaïa extraordinàriament a recordar,
és a dir, les anècdotes “novilladas”, esdevingudes d’antuvi a Cervera,
després a València, a Barcelona i penso que a Saragossa i tot, eren
interminables i molt i molt gracioses. Llençava els diners per la fines-
tra, es donava la gran vida i tornava cada estiu a casa seva (la dels seus
avis Moragues, de Valls) amb un bagul completament buit i alguna
sabata “desaparellada”, que hi sonava com un batall que anunciés
llòbregament a la seva mare i a la seva àvia que el fill pròdig tornava
sense un clau, sense camises ni calçotets. Aquelles senyores eren les
primeres a enterar-se’n, perquè també eren les que més el mimaven
i es passaven els hiverns trametent-li diners, roba i fins paraments
de casa complets perquè visqués com un marquès. Matalassos,
cortinatges de damasc, estris de cuina, tot anava a València... i no
tornava més. “Fins tenia tartana!” —contava Estanislau. I això de
tenir tartana, a València, un estudiant, era l’última paraula del fast i
del malbaratament. Carregat d’armes, com Tartarí54 —per bé que el
seu fort no hagués estat mai barallar-se a la valenta— recorria les ter-
túlies. Aleshores duien armes tots els petimetres, per poder passejar
pels carrerons d’aquella ciutat, infestada de lladres i d’assassins... per
gust, en aquella època, i potser ara i tot. Quan Estanislau estudiava a
la ciutat del Túria hi havia allí un altre calaveràs, que després es féu
comediant, Joaquim G[arcia] Parrenyo, del qual Estanislau contava
aventures i fetes extraordinàries, com les d’[Eduardo] Escalante o de
[Joan] Prim en llur joventut. Per cert que Estanislau hagué d’heure-
54. Vegeu la divertida novel·la d’Alfons Daudet, Tartarin a Tarascon (1872),

traduïda al català per Santiago Rusiñol el 1906. Barcelona: Llibreria Espanyola
d’Innocenci López. Aquesta traducció ha conegut d’altres edicions en diferents
empreses el 1922, 1934, 1952, 1986 i 1998.
97
se-les més tard amb Prim quan, llavors que aquell feia d’advocat a
Tarragona, es van desafiar, no sé per què —Manyé i Flaquer ho ha
contat en un article necrològic al “Diario de Barcelona”. En fi, em
sembla que n’he dit prou per imaginar quina mena de calavera fou
Estanislau en la seva joventut. Només dues dades més per acabar de
classificar-lo. Enmig d’aquestes condicions del tronera, cal advertir
que no era decididament donat a les dones. “Mai no vaig fer un pas
per cap dona”, li vaig sentir a dir moltes vegades. D’altra banda, no
solament era desaplicat, sinó dròpol i dormilega. De la seva afecció
als llençols en contava coses molt xiroies. Un dia, el llit tronat va
cedir i s’enfonsà pel capçal. Estanislau va seguir dormint en aquella
incòmoda posició, la testa cap avall i els peus enlaire. Un altre dia,
fent un esforç i per una d’aquelles resolucions que sovintegen entre
els mandrosos: “Des de demà, vida nova: no torno a mancar a classe”;
es va aixecar aviat, es va rentar i es disposà a sortir; però arriba a la
porta, es penedeix del seu cop de cap i es torna a ficar al llit.
Aquest fou en la seva jovenesa l’home qui, més tard, havien
d’admirar els madrilenys per ésser el matiner més famós de la Cort;
l’home qui es colgava a les nou en punt del vespre i que mai, tret de
casos extraordinaris, no va voler assistir a cap junta ni a cap Consell
de ministres i tot que es celebrés de nit. A les nou, al llit; amb la par-
ticularitat que deixava els nombrosos entrants i sortints de casa seva,
fossin qui fossin, en completa llibertat de continuar garlant al menja-
dor, on els rebia, fins a altes hores de la matinada. “Bona nit, senyors.”
L’amo de la casa s’acomiadava i el menjador continuava convertit en
un casino per als íntims.
Aquesta regularitat en el seu capteniment fou remarcable en
tots els seus aspectes d’ençà que es va casar i que va començar la
seva carrera. El noi desaplicat es va convertir, d’un dia a l’altre, en
un advocat honrat, intel·ligent i entès en els afers. Juraria que per
això no es va veure obligat a fer grans estudis. Tot s’ho trobava fet.
Estanislau era un d’aquests homes d’una vivor de comprensió prodi-
giosa, d’una memòria felicíssima que arribà a ésser proverbial, d’un
poder d’assimilació tan gran que li bastava sentir (jo ho havia vist)
una breu conversa sobre l’assumpte més abstrús perquè tot seguit
en parlés com si l’hagués profunditzat tota la vida. Al cap de poca
estona discutia amb el mateix que li havia proporcionat les noves i el
deixava meravellat.
Amb aquestes condicions —i gairebé no en va posar d’altres en
joc— va assolir ben aviat extraordinària pràctica i una sòlida repu-
tació de jurisconsult eminent, d’antuvi a Tarragona, on començà
d’exercir d’advocat, i després a Madrid, on era respectat i tingut per
un dels millors advocats del Suprem, admirat i estimat dels Alonso
98
Martínez, Montero Ríos, Nocedal,55 etc. De la facilitat espeterrant

amb què s’enterava dels afers més complicats n’he sentit contar
moltes anècdotes que hom aplica gairebé a tots els advocats de fama
i bregats en l’ofici; però jo l’he vist competir amb els primers, tu per
tu, avantatjant-los en la gràcia, la facilitat, la claredat i la simplicitat
de l’estil, coses que, com el seu tracte, eren el més gran distintiu de
la seva superioritat. Aquesta superioritat fou menys coneguda que
la seva vida política i, tanmateix, crec que l’advocacia era la seva
veritable vocació. Res de grans teories, ni de pregons estudis socials,
ni de disquisicions acadèmiques: Estanislau no era a posta per a res
d’això i ell se’n reia. Era l’home pràctic, de visió perspicaç, que pro-
funditzava les coses i els casos en tot llur conjunt, sense recórrer a
vagues generalitats. La seva imaginació viva els vestia amb una forma
brillant, però no enlluernadora, i els elevava amb certa passió, amb
certa vehemència casolana, per dir-ho així, i que era el fons del seu
caràcter: tot l’interessava, i s’interessava en els seus plets... com la
seva mare. Recordo que a la seva tertúlia de Tarragona s’hi jugava
a la brisca. I aquell home carregat de preocupacions i compromisos
polítics, gesticulava i cridava, seriosament interessat en una jugada
innocent, quan hom deixava caure un “tres” per un “as”. La facultat
de passar ràpidament d’allò més gran a allò més pueril era, junt amb
la seva memòria i les seves gracioses cantarelles de fetes i coses, el tret
més sobresortint de la seva conversa, que recorria tots els tons amb la
vertiginosa rapidesa d’un coet engegat.
El seu tracte junt amb la seva reputació d’advocat, fou proverbial,
a Madrid, per la seva simplicitat i la seva franquesa d’home de món,
causeur i de bonne compagnie. Aplomat com ningú, ningú no l’atrapà
sense rèplica, ni ell deixà mai de mirar ningú fit a fit amb l’esguard
dels seus ulls negres, refulgents i voraços. Tenia felicíssimes dispo-
sicions per al capteniment cortesà, aristocràtic i refinat. O’Donell,
Montpensier, diversos banquers (Mendoza, Cortina) el cercaven, el
mimaven, el festejaven, l’agafaven pel braç, l’invitaven i el tractaven
55. Deu voler dir que era admirat pels millors advocats residents a Madrid,
amb responsabilitats de govern, fossin progressistes o conservadors. Manuel
Alonso Martínez (1827-1891) de Burgos i Eugenio Montero Ríos (1832-1914) de
Santiago de Compostela, advocats liberals progressistes, catedràtics, juriscon-
sults i polítics amb importants i destacats càrrecs en el govern d’Espartero, que
cap el 1884, dins el marc del Partit liberal fusionista de Sagasta, van col·laborar
en el disseny de la «fórmula de garanties». A les seves antípodes, el madrileny
Ramon Nocedal Romea (1842-1907), terciari franciscà, va ser un dels primers i
més destacats integristes neocatòlics, enemic del lliure examen i dels krausistes.
Als darrers anys va pertànyer al Partit liberal conservador de Maura.
99
manyagament, admirats i atrets pel seu encís; i ell es deixava estimar,

però no es deixava dominar mai. La seva altivesa burgesa de la vella
soca de la Revolució l’empenyia (a vegades extremant-ho) cap a les
“males companyies”. De noi i de jove palesà una feblesa especial per
tota mena de declassés que l’envoltaven, el tutejaven i li prestaven
en tota avinentesa una mena de guàrdia. El despatx, les avant-sa-
les, el menjador, tot ho invadien: inventors desconeguts, emigrats
estrangers, revolucionaris de tota casta, bohemis, etc. Una frase seva:
“No pot ésser que els garibaldins de Marsala només fossin mil:56 jo
n’he coneguts i socorreguts en la meva vida més de mil cinc-cents”.
Coneixia i tractava aquesta mena d’aventurers de totes les nacions,
de tota Espanya i de tots els partits, i a casa seva els trobaven, no
sense cert despit i recel, la gent rica i els aristòcrates que hi anaven a
gaudir amb el seu tracte. “Aquest Estanislau, que no pot prescindir
d’aquestes... companyies!” Entre els seus amics n’hi havia de tots
colors i castes; la seva tolerància era extraordinària, la qual cosa no
impedia que, en les seves disputes, digués el que li passava pel cap. Hi
havia molts amics íntims seus que eren carlistes, coneguts vells, i tan-
mateix, el seu únic odi, l’única repulsió política que sentia de veres, i
pregonament, eren els que li inspiraven el carlisme: i en això també
era igual que sa mare, la qual, quan deia d’algú que era un “facciós”,
que era “de la facció”, ja ho havia dit tot... i, tanmateix, socorria l’ad-
versari en desgràcia. Quan el 1873, el carlisme va prendre tanta vola-
da, Figueres va passar estones veritablement amargues i tristes, en les
quals no intervenia per a res la seva sort personal. No; era la passió
de sectari mamada amb la llet que floria en la seva ànima més puixant
que cap altre entusiasme polític. “Tot, menys don Carles!” Quan va
rebre la nova que els carlins havien entrat a Valls va cridar i va plorar
i explicava a tothom que allò era, per a ell, com una humiliació perso-
nal. En realitat, és l’única vegada que l’he vist parlar de política amb
vehemència i realment interessat en la cosa pública.
No sé si hauré encertat a evocar la seva memòria. Aquestes notes
son fetes sense cap ordre i em sembla que encara em resta a dir el
doble del que he dit, però potser no acabaria mai, perquè Figueres
ha estat per a mi un dels pocs homes de vàlua i de fama que he pogut
observar de la vora. Acabaré com podré amb algun altre tret isolat,
amb uns tocs darrers.
56. Marsala va ser la ciutat on l’onze de maig de 1860 va desembarcar Giu-

seppe Garibaldi i els seus Mil homes, per tal d’alliberar l’illa i el sud d’Itàlia del
poder dels Borbons espanyols i lliurar-la al rei Vittorio Emanuele II en el marc
de la unificació italiana.
100
Figueres era religiós a la faisó romàntica d’aquell temps, deïsta,

filantrop, etc., però a més, practicava: jo l’he vist senyant-se sempre
en ficar-se al llit. La seva primera esposa, Pepita Serrano, era extra-
ordinàriament devota i rebia de tertúlia a Sunyer i Capdevila. Era
sorda, molt sorda, i Figueres, que l’estimava entranyablement, no
deixava de dir alguna vegada, tot somrient, que Déu li havia enviat
la sordera perquè no sentís les barbaritats i nicieses dels seus amics.
En els darrers anys de la seva vida, Figueres va canviar un xic les doc-
trines en aquest matèria i blasonava de laic i de lliure-pensador,57 tot
afectant, amb certa candorositat, un ateisme en el qual els íntims i la
família no hi crèiem.
En la seva joventut va tenir les seves vel·leïtats socialistes i fou
“fourrierista”;58 però després va canviar molt en aquest sentit.
En art, en literatura i en molts prejudicis en qüestions de gust,
era tot un romàntic del seu temps: cantava trossos de Donizetti,
Bellini i Rossini,59 imitant la veu i el gest dels operistes de la seva
època i, com un altre advocat famós, el barceloní Barret,60 substituïa
la lletra italiana d’aquells fragments per una lletra catalana de la seva
inventiva.61 Recitava passatges de la Bíblia, romanços castellans i
versos de Zorrilla. Tenia gran predilecció per la Bíblia. Un amic seu
deia que “havia après religió amb Béranger62 i poesia amb la Bíblia”.
Però Estanislau preferia la lectura de la Història a totes les altres i en
els seus darrers anys la de les cròniques i memòries d’homes d’Estat,
antics i moderns.
He dit que la seva memòria era prodigiosa, però cal advertir
que ho era en tots els sentits: memòria de llocs, de dates, de fets i de
fesomies. Tot això li servia meravellosament, com a tots els polítics,
per a fomentar i conservar amistats i afalagar al visitant amb la cita
espontània i neta de records íntims. Jo l’he vist, a Tarragona, poc
abans de la seva mort, rebre comissions de correligionaris durant tota
57. Està enterrat al Cementiri civil de l’Almudena de Madrid.

58. Seguidor de les idees filosòfiques, econòmiques, polítiques i socials del so-
cialista utòpic Charles Fourier (1872-1837). Molt difoses cap a mitjan segle XIX.
59. A l’article imprès hi diu Bossini, però es tracta d’un error d’impremta i
hauria de dir Rossini.
60. Francesc Barret Druet (1817-1881) advocat i polític, il·lustrat, catòlic i
liberal, d’origen irlandès per part de pare.
61. Una característica (goguettes) molt de moda en temps de Figueras.
62. Pierre Jean de Béranger (París 1780-1857), polític, poeta i chansonier molt
conegut, gràcies que entre 1816 i 1860 es van publicar el seus cinc reculls de Chan-
sons. Sovint es servia de les goguettes (cantar una lletra amb la música d’una altra
cançó ben coneguda), molt populars al segle XIX. Els seus temes: les dones, el vi i
l’amor per un cantó i la política per l’altre.
101
una tarda, sense deixar d’adreçar un sol instant a cada visitant una
paraula relativa a les llurs antigues relacions. Als qui eren d’una gene-
ració posterior, els parlava de llurs pares. Els recordava llur nom de
fonts, el motiu que els donaven al poble, el nom de la mare, de la dona
i de la quitxalla; que, en tal dia de tal festa, ell havia dinat amb ells a
tal banda, que l’havien obsequiat amb fruita de tal hort o tal altre...
mil menudències. Els parlava de tot, menys de política, i ells eixien
encantats de què els “apreciés” tant fins a recordar tants de detalls.
Era molt agut i tenia acudits i sortides a vegades agullonants; però
ordinàriament, d’un gènere especial, molt íntim i oportú. Una de les
seves rares vanitats era d’ésser no pas feliç, sinó alegre i de caràcter
despreocupat, puix que per a ell les contrarietats no comptaven.
Tanmateix, quan jo vaig tractar-lo més, estava profundament
amargat i, quan va morir, estava desesperat del tot. Una altra vanitat
seva: la d’haver fet sempre la seva santa voluntat, sense que mai
l’hagués dominat ningú. Expansiu per fora, es vanava de molt expert,
assenyat i astut interiorment. Potser ho fou, però a mi em semblava
un gran innocent, bondadós per excel·lència.
Josep Yxart
***
Cartes
Les cartes que s’editen a continuació reprodueixen fidelment els

originals manuscrits per bé que s’han adaptat a l’ortografia actual, se-
gons els criteris habituals.
Les cartes corroboren l’afecte que Figueras sentia pels Mora-
gas-Tavern.63 Afecte ben visible per la manera com es preocupava
d’aquests dos nebots segons, fills de dues cosines germanes seves, i la
relació cordial i amical que hi estableix. Dona consells com un germà
gran, es preocupa per la seva sort, els fa comentaris sobre la vida dià-
ria, quasi eremítica, comparteix amb ells les alegries de la paternitat
tardana64 i fins dibuixa un mapa de la situació política a la França coe-
63. Com les cartes manuscrites a l’oncle Josep Gassol i al cosí Joaquim Gassol
Moragas, dipositades a l’Ateneu Barcelonès, donen fe de la relació i l’estima d’E.
Figueras pels Gassol-Moragas, una altra branca de la família.
64. La bibliografia sobre la biografia de Figueras no dona mai el nom de la
segona muller, i rarament es diu que va tenir dos fills, dels quals no s’esmenta mai
el nom.
102
tània, que el revela un bon coneixedor. Per tot plegat, aquestes cartes
tenen l’interès d’apropar-nos a uns aspectes molt poc coneguts de la
vida privada i del punt de vista d’aquest notable polític català.
Aquestes cartes tot i ser familiars són destacables per la dimensió
pública del polític que les signa i la dels seus destinataris, escriptors.
Però, a més, són remarcables per les dades biogràfiques, precises i no-
vedoses, que aporten.
I. Quatre cartes d’Estanislau Figueras a Narcís Oller (1872-1874)
[1]65
Mi querida tia China:66 Acabo de leer su cariñosa carta y como en ella se

trata de Siset,67 del hijo de mi querida Rosa, contesto en el acto a su carta a
pesar del poco tiempo de que puedo disponer.
Lo primero q[ue] debe hacer Siset68 es agregarse a un colegio p[ar]a
ganar años de abogacía; luego veremos que se le nombre fiscal, q[ue] es la
entrada a una carrera, p[er]o no tema V. que tenga q[ue] ir a los limbos; irá a
Valls o Montblanch, o S[a]n Feliu o a otro punto cercano p[ar]a desp[ués],
al cabo de un par de años, ir quizá a Tarragona o a Bar[celo]na. En lo que no
hay q[ue] pensar es en ir de pronto a Bar[celo]na porq[ue] no puede ser. Si,
sin embargo, se decide a ser simplemente abogado y a hacer un bufete en ésa,
yo le recomendaré con eficàcia p[ero] q[ue] cuente que para eso se necesita
mucha paciencia, mucha aplicación, mucha perseverancia. En fin, el que elija
y escríbame V.V.
65. AHCB, Ms. 5D.53-12/C31-1.

66. Tia China o Colasina són els noms familiars de Nicolaua Tavern i
Núñez-Pastor, vídua de Joan Balle i germana de l’àvia materna d’Oller. A la Tor-
re del Lladó on vivia amb la filla, el gendre, i els germans Rafel i Josep, era el gran
reducte d’acollida dels Moragas a Barcelona i Narcís Oller i Josep Yxart hi anaven
a buscar recer familiar durant les seves estades a Barcelona. D’aquí que s’interessi
pel fill de la seva neboda. També Figueras s’interessa pel futur del jove Oller.
67. Siset nom familiar de Narcís Oller i Moragas.
68. En aquell moment Oller s’exercitava d’advocat com a passant al despatx
del seu oncle i tutor el jurisconsult Josep Moragas Tavern, germà de la seva mare.
103
Pepita69 mejor y les saluda con toda su alma. Me alegraré q[ue] Carmen70
esté ya bien.
Siempre queriéndole su mejor amigo,
Estanislao
Madrid, 23 d’abril de 1872
Mi amado sob[rino] Siset: acabo de recibir esta carta, léela, reflexiona y con-
sulta con tu angelical tío71 y después de todo esto hecho con calma, contés-
tame una carta q[ue] yo pueda remitir a tu primo,72 p[orqu]e podría yo no
hacerlo bien si escribiera tu determinación, no pierdas más que el t[iem]po
preciso, ésta es mi pobre opinión. Mucho os hallo a faltar esperando no me
faltareis a vuetra palabra. A todos os abraza tu amante tía
Colasina73
[2]74
Presidencia del Poder Ejecutivo

de la República Española
Particular
29 Febrero 1873
Querido Narciso: Te agradezco con toda mi alma tu felicitación por el
triunfo de la República,75 que espero se consolidará, contando para ello con
el apoyo y adhesión de todos los hombres honrados.
69. Josepa Serrano Aparicio Magriñà, la primera muller d’Estanislau Figue-

ras Moragas, segons consta a l’esquela publicada a la Gaceta de Madrid (21-IV-
1873) p. 186. Pepa, que així l’anomenaven familiarment, era molt apreciada per
la família Moragas.
70. Carmen Balle Tavern, filla de Nicolaua Tavern i Núñez-Pastor i Joan de
Balle, advocat i apoderat del Duc de Medinacelli, estava casada amb el seu cosí
germà Fidel Moragas Tavern, germà petit de Rosa Moragas Tavern, mare de N.
Oller.
71. Deu fer referència al seu oncle i tutor Josep Moragas Tavern, germà gran
de la seva mare.
72. Figueras no era cosí d’Oller, sinó de la seva mare i, per tant, li era oncle
segon.
73. Nicolaua Tavern i Núñez-Pastor, germana de l’àvia d’Oller i d’Yxart, es-
criu la carta al fill de la seva neboda sota de la carta que ha rebut d’Estanislau
Figueras.
74. AHCB, Ms. 5D.53-12/C31-2.
75. La Primera República Espanyola es va proclamar l’11 de febrer de 1873,
l’endemà de l’abdicació d’Amadeu I de Savoia i va durar fins al 2 de gener de 1874,
quan el president Castelar va quedar en minoria a les Corts. El poder executiu
de la Primera República va ser presidit successivament per Figueras, Pi i Margall,
104
Verdad, que en sus principios pudo lo de Barcelona ser algo,76 pero

tranquiliza tu espíritu, pues la sensatez y cordura de aquel pueblo, aparte
de las medidas del Gobierno y las autoridades, han neutralizado los efectos
que pudo haber causado. El ejército, te aseguro, se inspirará en los buenos
principios, pues a ello tienden las medidas del Gobierno de la República.
Agradezco, no obstante, tus indicaciones, pues bien sabes que siempre las he
atendido.
Efectivamente he recibido tu librito, Guía de Jurado,77 como también es
cierto que por mis muchas ocupaciones no he podido leerlo. Creo, que como
cosa tuya, me ha de gustar. Te ofrezco, que cuando pueda, lo censuraré.
Salmerón i Castelar. Estanislau Figueras profundament antimonàrquic i republi-

cà convençut, en bona part degut a la influència de la seva mare Neus Moragas i
Dot. La Gaceta de Madrid del 12 de febrer de 1873 dona la relació dels homes que
ocuparen els diferents monisteris: Ministre d’Estat, Emilio Castelar; Gràcia i jus-
tícia, Nicolás Salmerón; Hisenda, José Echegaray; Guerra, Fernando Fernández
de Córdoba; Marina, José M. de Beranger; Gobernació, Pi i Margall; Foment,
Manuel Becerra; i Ultramar, Francisco Salmerón. Un govern que aviat va topar
amb una sèrie de problemes, entre els quals el moviment insurreccional militar
que es va produir a Barcelona el març de 1873 i que es va iniciar el dia 20 de febrer.
Una revolta que cal inserir en el marc del moviment cantonal i en la voluntat de
proclamar a Catalunya l’Estat català, d’intenció federalista radical (de fet El Es-
tado Catalán era el nom del periòdic que Almirall va anar a publicar a Madrid per
tal de donar el màxim ressó a aquesta idea). L’ànima del moviment era Almirall,
com afirma S. A. [A. Feliu o J. M. Lasarte?] a «Valentín Almirall. Notícia sen-
sacional». El Diluvio (21-VI-1904). Vegeu Josep PICH I MITJANA. Federalisme i
catalanisme: Valentí Almirall i Llocer (1841-1904). Vic: Eumo Editorial, 2004, p.
160-162. Àngel DUARTE I MONTSERRAT. «Estanislao Figueras y el quimérico
federalismo manso». A: M. PÉREZ LEDESMA i Isabel BURDIEL (ed.). Liberales
eminentes. Madrid: Marcial Pons. Historia, 2008, p. 245-276. El seu govern només
va durar quatre mesos i el dia 11 de juny de 1873 Francesc Pi i Margall el succeïa
en el càrrec. Figueras es va veure superat pels problemes econòmics, polítics, les
tensions dins del seu Partit Republicà Democràtic Federal, en el qual va militar
entre 1868 i 1880, i la pressió dels federalistes exaltats.
76. Vegeu Josep TERMES. «El federalisme català en el període revolucionari
de 1868-1873». Recerques, núm. 2 (1972), p. 55-56; o Borja de RIQUER. «La Dipu-
tació Revolucionària, 1868-1874». A: Història de la Diputació de Barcelona, vol. 1.
Barcelona: Diputació de Barcelona, 1987, p. 226-230.
77. Guía del Jurado. Arreglada al texto de la ley de enjuiciamiento criminal vi-
gente, con notas, explicaciones y ejemplos que facilitan el ejercicio del cargo de Jurado,
por D. Ambrosio Tapia [Gil], fiscal del Juzgado del Partido de Tarragona y D.
Narciso Oller y Moragas, suplente de fiscal del mismo juzgado. Precio una pesse-
ta. Barcelona: Librería Española de I. López Bernagossi, 1873. N’hi ha una altra
edició del mateix any, feta a Tarragona a la Imprenta Tort y Cusidó en la qual
el subtítol és «útil a los magistrados, jueces, funcionarios del ministerio fiscal,
105
Pepa y Narciso78 te devuelven sus afectos que te servirás hacer exten-

sión a tu Mamá y demás familia, y ya sabes te quiere siempre tu primo79
E. Figueras
Rafael está fuera, pero bueno. Saluda a Pepe, Júlia, Juana y Paco,81 a tu
80
buena Mamá, a quien tanto quiero y en fin a toda la familia. Compadecedme

todos por la situación en que me encuentro, pero tened la seguridad de que
saldré con dignidad porque no me faltarán los principios honrados que me
imbuyó la familia ni el valor que tiene todo hombre de vergüenza.
Te abraza tu tío
Estanislao
1º Marzo 1873.
[3]82
Sra. Dª Rosa Moragas, Vd.ª de Oller

Mi querida Roseta: Recibí a su tiempo tu carta en que me participas el
concertado enlace de Siset83 con una señorita84 de cuyas buenas cualidades
físicas y morales, ya tenía noticia. Te doy, pues el parabién con toda el alma,
así como se lo daré a Siset a continuación de estos cuatro renglones.
Que Don Estanislao te quiere ya lo sabes de antiguo, y no duda que tú le
correspondas lo sabes también.
abogados, actuarios, procuradores y a todos los ciudadanos llamados por la ley

a ejercer el cargo de jurado». En el fons Oller es conserva un retrat d’Ambrosi
Tàpia dedicat, document 5D.53-2/56, AHCB.
78. El més segur és que es refereixi al seu cosí germà Narcís Amigó i Mora-
gas, advocat, com ell, i resident a Madrid. També podria ser el seu oncle Narcís
Moragas i Dot (1811-1899), però no ho crec perquè a aquest darrer li deien afec-
tuosament Sisó.
79. Rosa Moragas i Tavern era la seva cosina i el fill d’aquesta, Narcís Oller i
Moragas, era el seu nebot.
80. Podria ser el seu cunyat Rafael Serrano de Aparicio i de Magriñá, un dels
dos germans de Pepa, la primera muller. El segon marit de la seva mare, Rafael de
Magrinyà, va morir el 1869.
81. Figueras es referia al seu cosí germà Josep Moragas i Tavern i a la seva
muller Júlia Rodes i Laroza, a la seva cosina Joana Moragas Tavern i al seu ma-
rit Francesc de Paula Yxart Vives, aquests dos darrers, pares de Josep Yxart. De
l’amistat i bona entesa entre Estanislau Figueras i Francesc de P. Yxart, n’ha parlat
Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ a Josep Yxart i de Moragas i el seu entorn familiar
(1852-1895). ob. cit., p. 24-36.
82. AHCB, Ms. 5D.53-12/C31-3.
83. Siset era el nom familiar de Narcís Oller.
84. Esperança Rabassa i Pont, de Barcelona.
106
Adiós pues, mi predilecta prima, y recibe el cariño de

Estanislao85
Querido sobrino Siset: Recibe mi cordialísima enhorabuena por tu pro-
yectado enlace86 que deseo ver realizado cuanto antes. Aunque no conozco
personalmente a tu prometida sé que tiene todas las gracias y todas las virtu-
des. Ambas son garantía de vuestra felicidad que espero y deseo sea cumpli-
da.
Ponme a los pies de tu encantadora novia y recibe el cariño de tu tío y
buen amigo,
Estanislao Figueras
Alhama de Aragón, 18 Febrero de 187487
[4]88
Sr. D. Narciso Oller y Moragas

Mi querido Siset: Recibe la felicitación que te envío por tus días que són
el 2989 y dile a tu esposa que tome de esta felicitación la parte que le corres-
ponde. A ella y a tu Mamá desea mucho conocerlas Matilde,90 que las saluda.
85. Figueras havia tornat a mitjan setembre de 1873 de l’escapada del 10 de

juny cap França, deixant el govern en mans de Pi i Margall, que n’havia estat
l’home fort durant els quatre mesos del seu mandat.
86. El prometatge entre Narcís Oller i Esperança Rabassa i Pont es va cele-
brar a primers de gener de 1874, quatre mesos després que Oller hagués guanyat
la plaça d’oficial tercer de la secretaria de la Diputació de Barcelona, segons Oller
anota en la llibreta d’Efemèrides (Ms. 5D.53-1/66-2, AHCB), el casament civil va
ser a les onze hores del matí del dia 16 de maig de 1874 i l’eclesiàstic a les vuit del
vespre del mateix dia al cambril de la Verge de la Mercè de Barcelona, acompa-
nyats d’unes quaranta persones de les respectives famílies. Per les cartes entre
Oller i Yxart sabem que aquest darrer també va assistir al casori. El nou matrimo-
ni al principi es va instal·lar al tercer pis del núm. 13 del carrer de Mendizábal de
Barcelona, on Oller ja vivia amb la seva mare des de l’estiu de 1873. Sembla que al
pis principal hi vivia la propietària de l’immoble, Engràcia Colomer, Vda. Pont,
l’àvia d’Esperança.
87. En aquest moment el general Serrano, després del cop d’Estat del general
Pavía, el 2 de gener de 1874, s’havia fet amb el comandament estatal i governava
a manera de dictadura, des del 3 de gener fins a finals de desembre d’aquest any.
El 29 de desembre de 1874 el pronunciament del general Martínez Campos, des
de Sagunt, en favor d’Alfons XII va suposar el retorn de la monarquia borbònica
al poder.
88. AHCB, Ms. 5D.53-12/C 31-4.
89. El 29 d’octubre, diada de Sant Narcís, era l’onomàstica d’Oller. El seu
aniversari era el 10 d’agost.
90. El document, 5D.53-2/61 del Fons Oller de l’AHCB, és un retrat de dona
jove vestida de negre amb la dedicatòria a la «Señora Dña. Rosa Moragas de
107
Yo ya casi conozco a tu compañera porque me la describió animosamente tu

primo Pepe Yxart.91
A tu Mamá la quiero siempre con el cariño de hermano, recordando
siempre como tales vivimos nuestra infancia.
A Teresina92 le escribí antes del 15, mas no sé si ha recibido mi carta.
Atilio,93 que es un buen chico aunque algo pánfilo, puso el sobre pero no se
acordaba del número de la casa.
Expresiones a todos, abraza a tu esposa, mi nueva sobrina,94 y a tu buena
Mamá y recibe el cariño de tu tío
Estanislao
Madrid, 29 Octubre 1874
II. Dues cartes d’Estanislau Figueras a Josep Yxart
[1]95
Sr. Don José Ixart y Moragas

Tarragona
Madrid, 23 Set[iembr]e 1877

Queridísimo Pepe: Después de tres veranos consecutivos pasados en este
chicharreo de Madrid,96 aguantando un calor, que comiendo llegaba a cua-
Oller. De su affma. prima Matilde Valero de Figueras. Madrid, 17-5-1875».

91. Entre el setembre de 1873 i el febrer de 1874, Josep Yxart va residir al
domicili d’Estanislau Figueras, carrer de la Salud, número 13 de Madrid mentre
feia el servei militar.
92. Teresina (1829-1911) era la quarta dels germans Moragas i Tavern. Es va
casar el 1857 en primeres núpcies amb Antoni Montserrat i Guardiola. El 1867
es va quedar vídua i el 1872 es va tornar a casar amb Gabriel Montseny i Serra.
No va tenir fills. Vegeu arbre genealògic dels Moragas dins Salvador-J. ROVIRA I
GÓMEZ a Josep Yxart i de Moragas i el seu entorn familiar (1852-1895). Tarragona,
1889, p. 24.
93. Devia ser una mena de secretari o ajudant del despatx de Figueras.
94. Amb l’expressió «nueva sobrina», Figueras es referia que Esperança Ra-
bassa estava en procés de gestació de la seva filla gran Maria Assumpció, Ramona,
Agustina, Oller i Rabassa, que va néixer a les 3 de la tarda del 19 de febrer de
1875, segons testimoni de N. Oller a Efemèrides (Ms. 5D.53 1/C6-2, Fons Oller,
AHCB).
95. AHCB, Ms. J.Y.-I-101.
96. Aquests anys Figueras és un reconegut advocat, que viu dedicat al seu
despatx i a la seva clientela. Tanmateix es situarà en unes idees polítiques repu-
blicanes i federalistes, contràries al federalisme pactista de Francesc Pi i Margall,
108
renta y cinco grados centígrados a la sombra, pude hallar un claro y salí el 17

de agosto a reunirme con Matilde, mis hijos y mis padres políticos. Llevaba
el propósito de escribirte ahí, pero desde que puse el pie en Francia hasta
que regresé a esta tu casa el quince del actual, no tuve ni un solo día bueno.
Las aguas de aquella tierra descompusieron mi estómago de tal modo que
siempre tenía dolor de estómago y la cabeza turbia y dolorida como el que va
a marearse. A pesar de esto fui a París, y ahí me atacó una calentura de ciento
veinte pulsaciones por minuto, síntoma más alarmante en mi que en otro al-
guno, porque mi pulsación, en estado normal, es de cincuenta y cuatro a cin-
cuenta y seis. Por fortuna fue una calentura de las que llaman efímeras, que
no duró más que veinte y cuatro horas. Lo que sufrí en este espacio es inde-
cible: me veía solo, en país estrangero, en una fonda, el mal se presentaba con
caracteres de cierta gravedad y exigía, caso de continuar la ida de mi familia,
lo cual significaba un gasto que no tenía yo medios de sufragar. Figúrate pues
cómo andaría mi cabeza y lo que sufriría mi espíritu! Salí como te he dicho,
mejor librado de lo que racionalmente podía pensar y regresé a Biarritz, bue-
no relativamente, esto es, con la indisposición de estómago y la hipocondría
que lleva este mal consigo; además la cabeza seguía dolorida también. Así es
que no pensaba llevar adelante mi proyecto de escribirte una larga epístola;
mas ahora que estoy bien, que me hallo solo, porque mi familia no regresará
hasta principios de octubre, y aprovechando la fiesta dominical te dirijo esta
carta. No me excuso por mi largo silencio, porque no tengo excusa; te pido
perdón y cuento con tu cariño para alcanzarlo. El mayor castigo de mi falta
sería que hubieses dudado de mi acentuado afecto a tí y los tuyos, esperando
que no te habrá ocurrido semejante heregía. Me conoces y sabes como amo a
los míos, entendiendo por tales, además de la familia que me rodea, todos los
que proceden de los Moragas.
Tengo dos hijos,97 uno de treinta y tres meses que se llama José Estanis-
lao98 y otro de quince que se llama Miguel.99 El primero tiene algo de mi y
de su madre, de ésta más, y el segundo que es un Estanislao hecho y derecho.
Aun es más moreno que yo, de modo que puede decirse lo que en Cuba se
dice de los que tenían sangre negra; es un salto atrás; tiene el color de mi
contra el qual pronunciarà uns anys més tard, a València, el conegut discurs del
8 de maig de 1881. Precisament l’any anterior, el 1880, amb Salmerón i Ruiz Zor-
rilla, havia fundat el Partit Republicà Federal Orgànic, que amb la seva mort el
1882 tindrà una escassa activitat.
97. Al 1877 Figueras tenia 59 anys.
98. Si el fill gran havia nascut a finals de desembre de 1874, Figueras s’havia
d’haver casat els primers mesos de 1874.
99. Si té un any i tres mesos és que havia nascut al juny de 1876.
109
buena madre y de nuestro tío Sison.100 Ambos son guapos, según dicen: a mi
me lo parecen extremadamente. No es estraño; soy como los demás padres.
El primero es raro porque los abuelos lo crían mal; es su ídolo: el segundo es
bueno como el pan, su madre lo ha amamantado y aun chupa la teta, pero se
la quitarán así que estén aquí. Ambos hablan, el primero bien, el segundo con
lo que llaman aquí media lengua; yo me paso las horas muertas oyéndoles.
Pero no creas que tenga el defecto común a los padres viejos, que consiste
en ser blandos, no, yo no les dejo pasar ninguna, y la tolerancia de los abuelos
para con Pepe-Lao, es causa de más de un disgusto. Matilde, aunque no tan
severa como yo, lo es bastante y Miguel, que está más directamente bajo su
mano, no está malcriado.
Mi vida es la que tú conoces: me levanto temprano, trabajo asiduamente,
salgo poco y me acuesto a las nueve. Lo mismo en invierno que en la canícula.
La familia tampoco sale; para ninguno de nosotros hay teatros ni paseos: se
acuestan tarde, pero pasan la larga velada solos el padre, la madre y la hija.
Vivo ahora en buena casa, Costanilla de la Veterinaria 5,101 duplicado leyendo
que está al lado de las Salesas, donde radican hoy todos los tribunales, y muy
cerca de Recoletos, tanto que ves de detrás de los cristales de mis balcones,
uno de los jardincillos.
Tengo sol de mediodía y la casa es nueva y con excelente repartimiento.
Hablamos a menudo de tí y por encargo de todos te exhorto a que vengas a
pasar un mes con nosotros. Todos te queremos y ni nos molestarás porque
tenemos un cuarto muy bonito que nadie ocupa, ni te molestarás porque por
tarde que retires hallarás a alguno levantado todavía. Ven, pues, aprovechan-
do las vacaciones de Navidad.
100. Narcís Moragas Dot. En posterioritat algú, que podria ser el mateix
Narcís Oller, va escriure a dalt de la carta manuscrita «Narciso Moragas», segu-
rament per tal que no es confongués el seu oncle avi amb ell. I ho va fer amb la
mateixa mà insegura d’home vell que a la firma, «Estanislao», hi va afegir al costat
«Figueras».
101. Avui és el carrer de la reina Bárbara de Braganza, nom de la que va ser la
muller de Ferran VI, i que es va donar al carrer a finals del segle XIX. Està situat
entre la plaça del convent de les Salesas, fundat per l’esmentada reina i enderro-
cat a mitjan segle XIX, i el Passeig de Recoletos, que travessa el solar. És el barri
de Chueca, districte 1, on hi havia els jutjats i per això també es coneix com a
barri de la justícia. Primer es va dir de Sant Josep i més endavant el 1835 va aga-
far aquest nom per la seva proximitat amb l’Escola de Veterinària que ocupava
l’espai que ara és la Biblioteca Nacional. Aquest carrer podria ser l’antiga Calle
de Relatores, núm. 13 de Madrid, prop de l’Audiència a l’actual seu del Ministeri
d’Afers Exteriors, entre el carrer Atocha i el de Magdalena. És un carrer amb tot
d’edificis notables del s. XIX.
110
Respecto a política te diré lo que pienso de España y Francia. Empece-

mos por esta última y antes voy a cambiar de pluma porque está ya cansada
la usada hasta aquí.
Lo mismo aquí que en París, la universalidad de mis amigos opina que la
República saldrá triunfante y gloriosa de la crisis, Mac Mahoniana102 en la
forma y bonapartista y clerical en la forma,103 que en este momento atravie-
sa. Yo opino lo contrario; veo perdida la República y con ella Francia. Hace
mucho tiempo que pienso así. El golpe del 16 de Mayo lo anuncié con diecio-
cho meses de antelación. Un amigo extremeño que sabía mi opinión, al ver
el triumfo de los republicanos en las últimas elecciones, creyó que la había
modificado y me escribió preguntándomelo, con lo cual me dio pie para es-
cribirle una carta de veinte carillas diciéndole que persistía más que nunca y
exponiéndole las razones en que me apoyaba. La carta se copió, corrió por
algunos círculos, y como tuve la desgraciada fortuna de acertar el hecho y
hasta la forma en que vino, alaban ahora muchos mi tino político, sin pre-
juicio de creer que en este momento me equivoco. Creo que el Mariscal104
si pierde las elecciones, que es dudoso, nombrará un Ministerio incoloro al
cual ni aceptarán ni darán medios de gobernar (presupuestos) los republi-
canos. La gente reaccionaria se apoyará en el legado105 y de ahí el conflicto
de atribuciones, con los congresistas escandinavos que promoverán los con-
servadores, dando peor resultado, que Mac Mahon106 echará violentamente
a los republicanos que no tienen elementos de resistencia, y proclamará su
dictadura, temperada aparentemente por un Consejo de Estado, y prome-
102. Nom derivat de Patrice de Mac Mahon (1808-1893), duc de Magenta

i príncep de Solferino, de família amb tradició militar. Després de participar en
algunes empreses com la guerra franco-prussiana el 1870, va ser president de la
Tercera República francesa (1871-1940) entre el maig de 1873 i el gener de 1879.
Tot i formar un govern conservador, va reprimir les manifestacions ultramon-
tanes el 4 de maig de 1877. Dotze dies més tard, demanava a Jules Simon, cap
del govern de majoria republicana, de dimitir i constituïa un govern conservador
sota la direcció del duc de Broglie; va convèncer el Senat de dissoldre la cambra i
va fer un viatge pel país a fi d’assegurar-se la victòria dels conservadors a les pro-
peres eleccions. És el que s’ha conegut com a «cop del 16 de maig». Però les elec-
cions donaran la majoria del Senat a les esquerres i després de diversos intents de
trobar una solució, dimitirà el gener de 1879.
103. Potser volia dir «en el fons»; però la veritat és que torna a repetir «en la
forma».
104. Mac Mahon.
105. Sembla que aquesta sigui la paraula difícil de llegir.
106. El 1893, Emilio Castelar va publicar a La Ilustración Española y Ameri-
cana, A. XXXVII, núm. 41 i 42, dels dies 8 (p. 278 i 279) i 15 (p. 299, 301, i 304)
de novembre un article en dues parts sobre «El general Mac Mahon. (Recuerdos
personales)».
111
terá consultar plebiscitariamente al país en 1880, aprovechando este tiempo

para preparar la farsa, esto es, que pida el país la renta del imperio al emitir,
en aquella fecha, su oposición en las nuevas. Las reacciones que inicia y em-
puja el clero, no se paran; pueden acortar el paso, marcarlo como la tropa,
en ciertos momentos. Primero, retroceder, jamás. Esto no se ha visto ni verá
nunca. Conmigo la historia. El carácter de esta reacción es ultramontano:
la Roma Papal quiere dar la batalla,107 porque nunca tendrá más fuerzas que
ahora, y la dará, no lo dudes.
Alemania lo sabe y se apercibe. Luego que triunfe la reacción en Francia,
los alemanes pasarán la frontera y marcharán sobre París. Francia no puede
hacer frente a esta nueva invasión y será vencida como lo fue en 1870: perde-
rá Belfort con la baja Alsacia y la baja Lorena, Niza y Saboya y quizá Toulón;
tendrá que pagar una fuerte indemnización de guerra y quedará reducida a
los límites que tenía en el reinado de Carlos VII,108 esto será una potencia de
tercer orden. Por eso digo que están perdidas la República y Francia.
En cuanto a nosotros, que tan poco suponemos en el mundo, pienso
que tenemos dinastía para rato. No vendrá ninguna mejora liberal por el
casamiento,109 que se hará infaliblemente; al contrario, creo que reacentuará
más la política reaccionaria y que mandarán los neos,110 hueste pontifical que
tiene más savia que el antiguo partido moderado, momificado hoy.
Esta idea me marca mi actitud. Callo y espero. Tengo las mismas ideas y
los mismísimos propósitos que antes; pero como no veo que haya oportuni-
dad, ni la vislumbro por ahora, duermo como las marmotas en invierno. Ni
me aflijo, porque no tengo ambición; ni desespero porque arda viva la llama
de la fe en mi corazón. Recuerdo una frase de un personaje de Balzac ¡Col
tempo! esperemos pues y rindamos culto a nuestro ideal. La fe se prueba en la
desgracia y no soy yo el que menos fe tiene, te lo aseguro; sino fuera preten-
107. Des del 16 de juny de 1846 el papat l’ocupava Pius IX, que moriria el 7 de
febrer de l’any següent. El nou elegit serà Lleó XIII.
108. (1403-1461).
109. Es refereix al futur casament del rei Alfons XII (1857-1885) amb M.
Mercedes d’Orleans i Borbón (1860-1878), filla de la germana d’Isabel II, Lluïsa
Fernanda, casada amb Antoni d’Orleans, duc de Montpensier, que havia estat
pretendent a la corona espanyola després de la revolució de Setembre. El rei, que
l’havia conegut el 1872, havia anunciat el seu casament amb ella el 1874 en el mo-
ment d’accedir al tron. Per tant, Figueras pensa en aquest enllaç, que es celebrarà
el 23 de gener de 1878. Un matrimoni que va durar molt poc, atès que Mercedes
moriria de tuberculosi el 26 de juny. Per tal d’assegurar la continuïtat de la dinas-
tia, el 29 de novembre de 1879 Alfons XII es va tornar a casar amb Maria Cristina
d’Habsburgo-Lorena (1858-1929) i amb ella va tenir dues filles i un fill pòstum.
La mort prematura del rei el 25 de novembre de 1885, va convertir Maria Cristina
en reina regent fins al 1902 quan, per majoria d’edat, va poder regnar Alfons XIII.
110. Els neocatòlics.
112
cioso te diría que tengo más caudal de aquella virtud que ningún otro de los
que conozco.
Concluyo esta larga epístola. ¿Cómo están Julia y los niños? 111 Viven allí
o en Valls?112 ¿Cómo estais vosotros?113 ¿Cómo anda Marieta y sus nenes?114
Cuánto les quiero a todos, bien lo sabe Dios. Abrázalos por mí.
A tus Papás y hermanos mis cariñosos recuerdos, a los amigos que pre-
gunten alguna vez por mi, un recado.
Andrés115 que está aquí libre de sus causas cantonales,116 me encarga que
111. Júlia Rodes Laroza (1829-1920), vídua de Josep Moragas de Tavern

(1823-1876), i els seus fills.
112. La família de Josep Moragas i Júlia Rodes arran de la Revolució de Se-
tembre, es va traslladar a viure des de Valls a Tarragona, a la seva casa del carrer
de Cavallers, núm. 4 (els Yxart vivien a la casa núm. 12 del mateix carrer), després
de la nit de por que la família va passar quan pensaren que, arran de la informació
d’un jove revolucionari que havia estat a les ordres de l’oncle, podien ser víctimes
d’un assalt, com ho van ser altres tres cases de Valls després del pronunciament
revolucionari, el setembre de 1868. Narcís Oller ho explica en el relat «La Revo-
lució de Setembre», de la sèrie de «Records de noi» dins el volum Figura i Paisatge.
I afegeix també que, efectivament, la casa de Valls va ser assaltada l’any següent i
trinxats els pocs mobles que hi quedaven.
113. Figueras tenia una molt bona relació personal i epistolar amb Francesc
de Paula Yxart i Vives, marit des de 1851 de la seva cosina Joana Moragas i Tavern.
Figueras a finals de 1873 i primers de 1874 va acollir Josep Yxart a casa seva men-
tre feia el servei militar a les ordres del ministre de marina Jacobo Oreiro, des que
Figueras havia estat president del poder executiu de l’Estat, entre l’onze de febrer
i l’onze de juny de 1873. D’aquí la importància i efectivitat de la seva recomana-
ció. Per a l’oferiment reiterat de Figueras i l’acceptació final de Francesc Yxart
Vives, pare del crític, vegeu les cartes creuades sobre aquest tema comentades
per Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ a «Estanislau Figueras i els Ixart (1851-1873)».
Quaderns d’Història Tarraconense, 8. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses
Ramon Berenguer IV, Diputació de Tarragona, 1989, p. 125 i 128-129.
114. Marieta de Moragas i Tavern, germana petita de la mare d’Yxart i Oller,
estava casada amb el seu cosí germà, Pelai de Llanes i Tavern (general de marina i
fill de Dolors Tavern i Núñez-Pastor i el contraalmirall Pau Llanes Guinart). Van
tenir dos fills: Pau, nascut el 1869, i Pelai, el 1873.
115. Personatge desconegut.
116. Personatge desconegut. «A mitjan juliol es va iniciar —especialment a
Andalusia, el País Valencià i Cartagena— un aixecament dels federals intransi-
gents, dits cantonalistes, amb l’objectiu d’implantar el federalisme des de la base;
sense esperar les ordres del govern. Curiosament, a Catalunya, fogar del federa-
lisme intransigent, no tingué lloc un fenomen similar. Els federals restaren pací-
fics: probablement el temor dels carlins insurrectes [...] mostrant-los els perills de
l’absolutisme, els féu estrènyer les relacions amb tots els sectors republicans,...».
Josep TERMES. «La crisi de l’estiu: la cantonal». A: De la Revolució de Setembre a
113
te diga que se acuerda mucho de tí, que te quiere más y que te escribirá.
Recibe el cariño de tu tío y buen amigo
Estanislao117
[2]118
Sr. D. José Ixart

Bar[celo]na
Madrid, 15 Noviembre 1877
Querido Pepe: Mi puntualidad de hoy rescata mi antigua falta: contesto
a correo visto y esto te indica, no mi cariño solamente, sino lo mucho que me
interesa tu carta.
Empecemos por lo más importante. Aplaudo sin reserva tu resolución,119
y la elogiaría con entusiasmo si tuviera fe en tu perseverancia. Tu carne es
linfática y tu alma soñadora; lo que hace tu materia joven poco dispuesta
a vencer la aridez de los primeros pasos en el foro, período en que te dis-
gustan mucho como se disgustó el mono de la fábula al incar el diente en la
la fi de la Guerra Civil (1868-1939), volum VI de la Història de Catalunya, dirigida

per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 41.
117. Sobre Estanislau Figueras, vegeu l’article pòstum de Josep Yxart, escrit
en castellà i traduït pel diari al català, «Estanislau Figueras vist per Josep Yxart».
Meridià, núm. 43 (4-XI-1938) p. 2. Oller explica que aquest text és el retrat ori-
ginal que Yxart va escriure, després de la mort d’aquest el 1882: «...li copio, [...],
les interessants notes íntimes sobre la vida i caràcter que aquest, calamo currente,
escrigué de nostre il·lustre cosí Figueras, a petició de son biògraf don Josep Co-
roleu, i que, avui, he pogut jo obtindre de son fill». Narcís OLLER, notes del capí-
tol XI, dins Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, pròleg d’Enric
Cassany, edició d’Enric Cassany i Arnau Soler Pejoan. Valls: Cossetània, 2014,
p. 426-431.
118. Ms. J.Y.-I-102, AHCB.
119. Yxart ja devia estar a punt de prendre la resolució d’anar a Barcelona i in-
tentar d’obrir-se camí en el camp de la literatura. El setembre de 1877 va obtenir
el permís patern i, prèviament, sabem, per les cartes a Narcís Oller, que n’havia
parlat amb el seu oncle Josep Moragas abans de la seva mort el febrer de 1876.
Va viure del treball editorial i del periodisme, va publicar un catàleg de llibres a
partir d’uns criteris personals d’acord amb les tendències del moment, en va pro-
logar molts, va fer nombroses col·laboracions a la premsa de Barcelona, Madrid i
Puerto Rico, va escriure llibres, com la monografia sobre Fortuny (1881), i d’altres
a partir d’articles diversos com els cinc volums d’El Año pasado (1886, 1887, 1888,
1889, i 1890) o que responien a un projecte concret amb un guió i una estructura
prèvia com El arte escénico en España, del qual només va poder publicar el primer
volum i del segon només va tenir temps de fer-ne una part que es va reunir pòs-
tumament en volum (I, 1894 i II, 1895).
114
cáscara verde de la nuez.120 Y créeme, en el fondo del estudio del derecho

hay sustancioso manjar, y en el ejercicio de la abogacía se sienten verdaderos
goces. Ensáyalo y verás. Pero no creas que basta un año, ni dos: se necesitan
más.
Para acopiar caudal de resolución piensa en que cumplir un deber y ade-
más en que, al cumplirlo, llenas de júbilo el corazón de tus padres, que tanto
te quieren y da alegría al de los demás de la familia, que tanto nos interesa-
mos por tí. El recuerdo de Pepe121 debe afirmarte en tu resolución cuando
vaciles. Piensa en lo que tuvo que trabajar aquel Santo antes de llegar a ser lo
que fue. Espíritu meditabundo y serio, repudioso a todo lo que era oropel y
ostentación, digno en su humildad y fuerte, a pesar de la dulzura de su carác-
ter, en sus resoluciones, ha sobresalido sin el auxilio de nadie por su propia
virtualidad. Tú tienes cualidades para brillar como él y más que él si estudias
y perseveras. Labor omnia vincit. Yo he llegado a ser abogado por necesidad,
pero he llegado a serlo, y no tenia base! porque fui un pésimo estudiante. Qué
no harás tu, si quieres, que has estudiado más, que tienes más talento y que
no tendrás la rémora de la política, que se te enlace en las piernas como las
enredaderas de la manigua! Es verdad que tienes en cambio las aficiones de la
poesía, pero esta señora no es tan despótica y absorvente como la otra. Basta
de sermón.
Nada te he exagerado al describirte a mis hijos: ambos se me parecen,
uno de ellos sobre todo, pero creo que ambos tienen mejor carácter y sin
embargo temo que sean peores que yo, por la contemplación de sus abuelos,
pues en cuanto a su madre, no sería tan blanda. La chichonera122 está prescri-
ta: el padre ha sufrido rudos golpes y comprendiendo que ellos no dejarán de
sufrirlos también y quizá mayores, quiero que se [les] endurezca la epider-
mis, preparándolos así a una de las virtudes de los pieles rojas: al estoicismo.
In illo tempore, hubiera podido servirte en lo del periódico; hoy es dudoso,
a pesar de mi buena voluntad, y de que no he de omitir paso ni diligencia.
Cuando mi partido no tenía, ni aun remotamente, probabilidades de llegar
al poder, los republicanos no éramos objeto de odio. Partido de oposición
120. Figueras recomana a Yxart que tingui paciència, doni temps al temps i
espera que comenci a trobar gust a la seva feina d’advocat, posant tot el seu esforç
en el treball.
121. L’advocat Josep Moragas i de Tavern (1823-1876), oncle matern d’Oller i
d’Yxart; era el tutor del primer.
122. En català adopta diversos noms, segons el territori. Al sud de Catalunya,
de Tarragona avall, a Reus i a casa meva sempre en vàrem dir gorra de caure. A Vic,
al Rosselló, a Centelles i a Coloma de Queralt parlen de capçanes; però a bona
part del Principat, l’anomenen gorra de cop, a l’Alguer parlen de caretes i a les illes el
coneixen com a cervellera o trencafronts. Ara ja no es fabrica. Es tractava d’un bar-
ret bombat i dur en la seva part baixa, fet de fibra vegetal que es lligava a sota la
barbeta de la criatura i li protegia el cap de les caigudes mentre aprenia a caminar.
115
constante, tenía intereses comunes, hoy con unos, mañana con otros parti-
dos conservadores, porque los caídos luchaban con nosotros contra los que
privaban; así es que nos consideraban siempre, y algunas veces nos mimaban:
pero cuando han visto que fundábamos la república que constituíamos si-
tuación y gobierno, han creído que les despojábamos; porque esos S[eño]
res, aquí y en Francia y en todas partes, creen que tienen enfeudado el po-
der. Et inde ira. Nos odian hoy cordialmente, y a mi más que a ningún otro,
tanto porque traje la República como porque mandé sin ellos y por ellos. A
Castelar le toleran por dos motivos: Primero, porque mandó con ellos y por
ellos. Segundo, porque esperan que, caso de repetirse un once de Febrero,
él será el ariete con que han de batir en brecha la situación que se cree; es
decir le articulan, le sostienen y le encumbran porque ven en él un elemento
perturbador del partido republicano. Las revistas de hoy son conservadoras,
como la de “[Revista de] Europa” o “Europea”,123 o castelarinas,124 como “La
América”, de Asquerino,125 o la “Revista Contemporánea”, de Perojo.126 Sin
123. El setmanari Revista Europea, Madrid, 1874-1880, va ser un dels pilars

de la renovació filosòfica en llengua castellana. Fundada entre 1875 i 1878 pels
editors Eduardo Medina i Luís Navarro. Armando Palacio Valdés en va ser el
redactor en cap entre 1875 i 1878, i va traduir alguns textos filosòfics de Hartman,
Caro i d’altres, per tal de publicar-los a la revista. José del Perojo, Manuel de
la Revilla, Emilio Castelar, Marcelino Menéndez y Pelayo, Rafael Montoro, etc.
Aquesta publicació s’afegia a una anterior de molt exitosa: la Revista de España
(1868-1893), també progressista, que entre 1872 i 1873 va ser dirigida per Benito
Pérez Galdós.
124. En la línia del federalisme possibilista d’Emilio Castelar, que havia estat
ministre d’estat durant la presidència de Figueras i el quart i darrer president de
la Primera República espanyola, entre el 6 de setembre de 1873 i el 2 de gener
de 1874. En aquest moment Figueras estava distanciat de Castelar. Vegeu Ángel
DUARTE MONTSERRAT. «Estanislao Figueras y el quimérico federalismo manso».
A: Liberales eminentes, ob. cit., p. 245-270.
125. La América, Revista liberal, política, científica, i literària sortia cada quinze
dies amb setze pàgines. Tenia una intenció panhispanista. Es va publicar a Ma-
drid entre el 8 de març de 1857 i el 13 de juliol de 1886. Al principi la dirigia el
seu fundador Eduardo Asquerino (1826-1881), barceloní de naixement, i després
d’ell el seu germà Eusebi (1822-1895); cap a 1870 Víctor Balaguer el va substituir
al capdavant de la publicació. Vegeu Biografía de la “América”: una crónica hispa-
no-americana del liberalismo democrático español (1857-1886). Madrid: CSIC. Cen-
tro de Estudios Históricos, 1987.
126. Revista Contemporánea, fundada el 15-XII-1875 i dirigida per José del Pe-
rojo y Figueras, de formació racionalista i germànica, que va ser l’introductor de
Kant, Hegel i Fischer a Espanya. Va ser un periòdic madrileny pensat per a mi-
nories cultes, progressistes e innovadores, decantades al positivisme. Va comptar
amb col·laboradors del nivell intel·lectual de Rafael Altamira, Manuel de la Revi-
lla, Julián Sanz del Río, Urbano González Serrano, entre d’altres. A partir de 1879
116
embargo tocaré mis resortes y quizá alguno responda. Lo que puedes creer
es que no dejaré de mover ninguna piedra.
Censuro nuevamente tu indiferencia política. Es una forma de egoísmo
y no la menos desagradable. No impongo a nadie determinadas ideas, no las
aconsejo siquiera, pero creo, y lo digo siempre muy alto, que ningún buen
patricio debe ser indiferente a la política. La gestión de los negocios públicos
interesa a todos y todos deben llevar su piedrecita al edificio; no te aconsejo
que lo tomes con tanta fúria como yo, pero te invito a que pienses en lo que se
hace o en lo que se debe hacer, y a que con tu voto, cuando lo tengas, y con tu
pluma siempre, sostengas la política que te parezca mejor. Solón127 castigaba
a los que en un motín popular no salían a la plaza pública; yo sostendría al
principio de esta ley y castigaría a los indiferentes. Insisto en lo que te mani-
festé tanto sobre política interior como respecto a lo que pasa en Francia. Yo
bien quisiera equivocarme, pero desgraciadamente esta vez no van juntos el
deseo y la esperanza. Por lo demás, como yo no trabajo por ansia de poder,
sigo con la misma fe de siempre en mis ideas y siempre también, como te
dije, con los mismos propósitos. Realmente otro preocupa a nuestro querido
Sison128 la cuestión de casa: yo no puedo aconsejarle sino le diría que fuese
a vivir con Julia, 129 donde a cambio de alguna privación o incomodidad, ha-
llaría las dulzuras de la familia, sin la cual el hombre se ensimisma y llega a
endurecer su corazón.
Perojo va vendre la revista al polític canovista José Cárdenas, que la va mantenir

fins al 1907, i de la direcció se’n va ocupar Francisco de A. Pacheco. Vegeu Raquel
ASÚN. «Las revistas culturales y la novela: elementos para un estudio del realismo
en España»: A: Ivan LISSORGUES. Realismo y naturalismo en España en la segunda
mitad del siglo XIX: Actas del Congreso internacional celebrado en la Universidad de
Toulouse-Le Mirail del 3 al 5 de noviembre de 1985. Barcelona: Anthropos editorial,
1988, p. 75-89; i Toni DORCA. «Un proyecto de modernidad en la España res-
tauracionista: José del Perojo y la Revista Contemporánea (1875-1879)». A: Siglo
Diecinueve. Literatura Hispánica, 2. Valladolid, 1995, p. 79-100.
127. Soló d’Atenes (aproximadament entre 638 a 558 a. de C.), considerat un
dels set savis de Grècia. Important estadista, legislador i poeta. Des del segle IV a.
de C., personifica el pensament demòcrata.
128. Narcís de Moragas i Dot (1811-1897) va viure fins al 1841 amb la seva
mare Rosa Dot i Prats a Barcelona. D’aquí el consell d’Estanislau d’anar a viure
amb Júlia Rodes, la vídua de l’hereu Josep Moragas Tavern. Vegeu Salvador-J.
ROVIRA I GÓMEZ. Josep Ixart i de Moragas i el seu entorn familiar (1852-1895). Tar-
ragona, 1989, p. 31 i 32.
129. Josep Moragas Tavern era cosí germà d’Estanislau Figueras, i els seus
fills Vicens, Jeroni, Fidel, Dolors, Teresa, i Júlia Moragas Rodes li eren tan nebots
com Narcís Oller i Josep Yxart. Vegeu Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ. Josep Ixart i
de Moragas i el seu entorn familiar (1852-1895). Tarragona, 1989, p. 24.
117
Matilde, que ha leído tu carta dice a coro con Paula y Miguel,130 que ven-
gas por Navidad, aunque no sea más que por ocho días ¿Necesito yo decirte
que ése es también mi deseo?
Andrés131 te da las gracias por tu recuerdo y te saluda; mañana sale para
Marmolejo,132 pueblo de su residencia.
No va esta carta por el correo de hoy, porque se ha hecho tarde, sin cuya
circunstancia pondría unas líneas para Siset. Y tú dirás ¿pues porque no po-
nerlas mañana? Sencillamente porque tengo una vista importante que me
preocupa y que me dejará fatigado, pues he de esforzarme mucho y ya las
fuerzas no responden a la voluntad.
Visita y saluda de mi parte a Julia,133 hijos y Vicenta,134 id[em] a Sisón,135
lo mismo a Fidel, Carmen y Colasina,136 así como a Teresina y Monseny.137
Te quiere mucho tu tío,
Estanislao
130. Els pares de Matilde López, la segona esposa de Figueras, vivien amb
ells a Madrid.
131. Personatge desconegut, possiblement un secretari de Figueras a qui Jo-
sep Yxart devia haver conegut durant l’estada a casa dels Figueras la tardor-hi-
vern de 1873 mentre feia el servei militar.
132. Poble a l’oest de la comarca de la Campiña de Jaén, al límit amb Còrdova.
133. Júlia Rodes Laroza, casada amb Josep Moragas Tavern. Era filla del pin-
tor valencià Vicente Rodes Aries (1783-1858), afincat a Barcelona des de 1820,
professor i director de l’Escola de Llotja. Vegeu Carles PIROZZINI MARTÍ. Vi-
cente Rodes. Su vida y sus obras. Estudio crítico-biogràfico. Barcelona: L. Tasso, 1891.
134. Vicenta Moragas i Tavern era soltera i vivia amb la cunyada Júlia, vídua
del seu germà gran Josep, i els seus fills. Segons l’arbre genealògic dels Moragas
va morir el 1920.
135. Només esmenta el germà petit de la seva mare. Vegeu Salvador-J. ROVI-
RA I GÓMEZ. Josep Ixart i de Moragas i el seu entorn familiar (1852-1895). Tarragona,
1989, p. 24.
136. Tia Colasina, nom familiar de Nicolaua Tavern i Núñez-Pastor. El fill
petit de la seva germana Teresa, Fidel Moragas Tavern, era el marit de la seva filla
Carmen Balle Tavern.
137. Teresa Moragas i Tavern (1829-1911), germana de les mares d’Oller i
d’Yxart, es va casar en primeres núpcies amb Antoni Montserrat, «ric hisendat
de Vilaseca», el 1857, que va morir el 1867. La vídua el 1872 es va maridar de nou
amb Gabriel Montseny, «metge de Reus», tal com explica Narcís Oller a Narcís
Oller y Moragas per si mateix, Manuscrit 1950 de la Biblioteca de Catalunya.
118

404801-Text de L'article-598395-1-10-20221213

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

404801-Text de L'article-598395-1-10-20221213

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Anuari Verdaguer 30 - 2022, p.

Cartes d’Estanislau Figueras i

Estanislau Figueras i Moragas (1819-1882) era ﬁll de Maria de les

1. No es conserva cap registre de naixement, baptisme ni defunció, perquè

Document matrimonial dels pares d’Estanislau Figueras. Arxiu Diocesà de

Maria de les Neus era la quarta ﬁlla de l’advocat vallenc, fabricant

3. Era oﬁcial de l’Armada i enginyer en cap de la fortalesa de Roses.

considerar massa petit. Joana (1832-1903), que serà la mare de Josep

Cuando yo nací, mi padre había muerto, mi madre había vuelto

6. Ob. cit., nota 2, p. 111.

tada a Madrid el 17 de març de 1889. La segona, datada el 25 de juny del mateix

13. Vegeu Ms. 869, Ateneu Barcelonès.

amb propietats també a Mora d’Ebre i Valls. Magriñà tenia un germà

16. Manuel Serrano de Aparicio i de Magriñà, notari de professió, es va casar

tornar al primer pla de la política i «puede decirse que ha sido el jefe

18. Ídem nota anterior.

la descomposició del govern.21 Arribà a Tarragona el 10 de març i

mília de la necessitat urgent que el seu estimat nebot es prengués una

Fotograﬁa d’Estanislau Figueras Moragas. Fons Narcís Oller 5D.53-2/17. Al re-

A Figueras el van succeir, successivament, tres presidents que en-

24. Josep TERMES. «El sexenni democràtic». A: De la Revolució de Setembre a

posteritat per carta a Francesc Yxart Vives. Amb la primera muller,

Fotograﬁa de Matilde López. Fons Oller 5D.53-2/61.2 (AHCB)

El gener de 1874 es va tornar a implantar la redempció del servei

els cursos de doctorat a la Universitat de Madrid, demanà al seu pare,

desde aquel día me ha sido completamente imposible rasguear una

30. Vegeu Salvador-J. ROVIRA I GÓMEZ. «Estanislau Figueras i els Ixart

A l’esquerra, José Estanislao Figueras López. Aquesta fotograﬁa hauria de ser

I, en efecte, Oller serà nomenat ﬁscal suplent dels jutjats de Tar-

al 1888 i que conté els articles relatius a l’Exposició Universal de Bar-

Triste pero honrosa situación es la de la familia del que fue primer

34. Ms. I-21a, AHCB.

sólo los correligionarios, hombres de todos los partidos se han

L’anomenada d’extrema honestedat i d’indiscutible generositat,

36. Inaugurat el 9 de setembre de 1884.

fragment d’una carta de Figueras a un amic, datada el 3 de novembre

Fue Pi encargado de formar nuevo gobierno. Presentóse a las Cortes

La nit del 10 al 11 Figueras marxava cap a París, en realitat ell no

Dotado el Sr. Figueras de talento clarísimo, y de envidiable golpe de

38. Blas Pierrad Alcedar (1812-1872). Diputat a Corts al Congrés en temps

El mateix to elogiós es troba a la necrologia apareguda a El Glo-

Pocos hombres habrán tenido como él tanto don de gentes, tanta

En canvi, aﬁrma la seva escassa aptitud i preparació per al govern:

¡Lástima que a tales dotes no hubieran acompañado una más grande

Un altre testimoni d’aquell temps Álvaro de Figueroa i Torres,

Catalán de pura cepa… de ojos grandes y negros, expresivos en su

el punyal hasta el pomo, de sus labios no desaparecía la sonrisa

Però, tot i reconèixer-li un gran «valor personal», li retreu un escàs

Era un home molt pulcre, educadíssim, reﬁnat. Contertulià cèle-

40. J. M. TORRES I MIARNAU. «Don Estanislao Figueras. Apuntes biográ-

Encara que tot seguit, deriva cap a l’esmentada fugida. I el mateix

El primer president, Estanislau Figueras, que era de Valls y un gran

I, a continuació, Pla deriva altra vegada cap a la «frase cèlebre»

Bajo la apariencia de esa dulzura y de esa docilidad, propias de los

43. J. PLA. Prosperitat i rauxa de Catalunya, OC 32. Barcelona: Edicions Des-

inconsecuencia, que sólo se explican por cualidades opuestas a las

Encara que, més endavant, segons es pot llegir a l’apartat «Ecce

45. Cito per R. OLIVAR BERTRAND. «Puntualizaciones en torno al 73», p. 133-

La naciente República no tenía momento seguro, y todo su tiempo

I en el capítol XIII de la novel·la, Galdós fa que el narrador re-

48. Madrid, 1911, Perlado, Páez y Cía, p. 151.

polític català:50 1) La bondad extraordinària de qui considera «el

¡Qué hombre! ¡Qué mal aprovechado! [Era el president de] la