EL MARINER DE SANT PAU

E l mariner de Sant Pau era d’un poble de la maresma de l’Empordà

que ell mai no va voler anomenar de tristor que li feia. Com que

tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar,

la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge

de Barcelona a Mallorca. El vent, sempre que sortia, li anava en popa,

i la fortuna li ballava davant dels ulls.

Però vet aquí que un hivern els núvols es van arrastellar en el cel

i una forta llevantada va fer estelles el seu bastiment a les costes de

Provença. Ell va invocar Santa Maria dels Socors i en va sortir viu.

Però, ai!, dels seus infortunis, ell no en sabia més que la primera part.

La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat el seu vaixell,

amb l’altra havia arrencat la seva casa de soca-rel i s’havia ajagut en el seu mateix
llit.

En arribar al seu poble, el mariner va cercar la seva esposa i els seus fills, i no en

va trobar rastre; va cercar casa seva i no en va trobar ni els fonaments;

i el lloc on s’aixecava, entre arbres i flors, tampoc no hi era: la mar dormia en ell,

reposada i tranquil·la com un lleó adormit.

Quan es va revenir, va plorar tres dies i tres nits, sense menjar ni beure; va mirar

la mar per última vegada, va tornar-la a maleir i va jurar fugir-ne ben lluny, on

no l’hagués de veure mai més. Es va posar a l’espatlla un rem,

única cosa que va trobar de la seva perduda i enfonsada hisenda, i va prendre el

primer camí que el va allunyar de la mar. Al cap d’una estona de caminar per uns

aiguamolls i joncars que mai no se li acabaven, va arribar a uns estanys del Baix

Empordà.
—Aquests estanys —va dir— són els fills de la mar, i, per tant, són

tan res de bo com son pare.

I, deixant el camí en sec, es va girar cap a l’altra banda; sabia prou

bé de què fugia, però no sabia on anava, caminant a la perduda com

un boig. Va deixar la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa

amunt.

Arribant a Banyoles, s’adonà que la gent no era la mateixa del seu

país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de

quedar perduda i enfonsada hisenda, i va prendre el primer camí que el va allunyar

de la mar. Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars

que mai no se li acabaven, va arribar a uns estanys del Baix Empordà.

—Aquests estanys —va dir— són els fills de la mar, i, per tant, són

tan res de bo com son pare.

I, deixant el camí en sec, es va girar cap a l’altra banda; sabia prou

bé de què fugia, però no sabia on anava, caminant a la perduda com

un boig. Va deixar la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa

amunt.

Arribant a Banyoles, s’adonà que la gent no era la mateixa del seu

país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de

quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures, va veure

lluentejar l’estany. Creient tot plegat que era un retall de mar que el

perseguia en la seva fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà

a córrer pel camí morraller de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies feia que en fugia i desitjava ja

reposar de la fatiga i, sobretot, de la pena. Però, abans volgué fer la

prova: se n’anà al mig de la plaça, es descarregà el rem i, ensenyant-lo

a la gent que l’envoltava, els digué:

—Què és això?

—Això és un rem —li respongueren uns traginers de marina que

descarregaven peix.

—Doncs, adéu-siau —respongué ell secament.

Es va carregar de nou el rem al coll, i per la ribera del Fluvià s’encaminà

cap al cor de la muntanya. Després de caminar i caminar veié

eixamplar-se el congost i desplegar-se una plana oberta i, enmig d’ella,

la formosa ciutat d’Olot. Tot entrant-se’n pels seus carrers, s’anava

dient a si mateix: «Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes

i ben llunyana del mar, i els seus habitants no sabran res de la

meva enemiga mortal». Quan arribà al mig de la plaça, prengué el rem

amb la seva mà dreta i preguntà als molts curiosos que l’envoltaven:

—Sabríeu dir-me què és això?

—És una pala de forn —va respondre un noiet.

—Què saps tu? —li va dir son pare, que havia estat a marina—.

Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

«Ja som a prop d’allà on anem», es digué el mariner, «però no hi

som encara.»

Espolsà les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixà la plana

per la vall de Bianya. S’enfilà per Capsacosta i darrere la serralada

es trobà tot seguit a Sant Pau de Segúries. Allí abaixà el rem, l’ensenyà

a aquells pastors i pagesos i els digué:

—Bona gent: sabríeu dir-me què és això?

—Ai, ai! Quina cosa de preguntar! —li respongué el més vell, i, per

tant, el més autoritzat de la rodona—. Això és un culler.

—Però, què és un culler? —preguntà l’empordanès.

—Una cullera grossa o una pala de remenar el blat de moro dins l’olla.

—Doncs, aquí em quedo —respongué el mariner. I tal dit, tal fet

JACINT VERDAGUER