PLINI EL JOVE

C. PLINII CAECILII SECVNDI EPISTVLARVM LIBER SEXTVS

Epist. 16, C. PLINIVS TACITO SVO S.
1. Petis ut tibi avunculi mei exitum scribam, quo verius tradere posteris possis. Gratias ago; nam video morti eius si celebretur a te immortalem gloriam esse propositam.
Em demanes que t’escrigui sobre el final del meu oncle matern, per tal que sigui capaç de transmetre’s més veritablement als successors. Et dono les gràcies; doncs veig
que, si a la seva mort és honrat, la seva glòria serà exhibida com a inmortal.
2. Quamvis enim pulcherrimarum clade terrarum, ut populi ut urbes memorabili casu, quasi semper victurus occiderit, quamvis ipse plurima opera et mansura condiderit,
multum tamen perpetuitati eius scriptorum tuorum aeternitas addet.
Encara que, de fet, va morir per la destrucció de les belles terres, pobles i ciutats de memorable caiguda, gairebé sempre romandrà, encara que ell mateix va composar
moltes obres que romandran, malgrat tot, l'eternitat dels teus escrits s'afegirà molt a la seva perpetuïtat.
3. Equidem beatos puto, quibus deorum munere datum est aut facere scribenda aut scribere legenda, beatissimos vero quibus utrumque. Horum in numero avunculus meus et
suis libris et tuis erit. Quo libentius suscipio, deposco etiam quod iniungis.
Sens dubte jo crec afortunats, als que se li ha estat donat per regal dels déus, o bé realitzar gestes dignes de ser escrites o escriure obres dignes de ser llegides, certament
molt afortunats els que se li ha concedit una i altre cosa. En el número d'aquests el meu oncle estarà entre els seus escrits i els teus també. Per aquest motiu també accepto
de molt bon grat allò que m'encarregues.
4. Erat Miseni classemque imperio praesens regebat. Nonum Kal. Septembres hora fere septima mater mea indicat ei apparere nubem inusitata et magnitudine et specie.
Estava a Misè i presidia personalment la flota. Faltaven nou dies per les Calendes de setembre, casi a la setena hora, la meva mare li indica que ha aparegut un núvol de
nocitària grandesa i forma.
5. Usus ille sole, mox frigida, gustaverat iacens studebatque; poscit soleas, ascendit locum ex quo maxime miraculum illud conspici poterat. Nubes — incertum procul
intuentibus ex quo monte; Vesuvium fuisse postea cognitum est — oriebatur, cuius similitudinem et formam non alia magis arbor quam pinus expresserit.
En aquell moment ell estava fent ús del sol, després en l'aigua freda, havia menjat i, recolzat, estudiava; va demanar les sandàlies, i va pujar a un lloc des d'on es pugués
observar molt més aquell prodigi. Aquella distancia no estava clar de quina muntanya s’aixecava el núvol( més tard es va saber que era el Vesubi), la seua aparença general
es podia expressar millor com un pi enlloc de quansevol arbre.
6. Nam longissimo velut trunco elata in altum quibusdam ramis diffundebatur, credo quia recenti spiritu evecta, dein senescente eo destituta aut etiam pondere suo victa in
latitudinem vanescebat, candida interdum, interdum sordida et maculosa prout terram cineremve sustulerat.
Perquè el núvol s’estava elevant a gran alçada sobre com una especia de tronc i despres es va partir en branques, imagino que perquè va ser empujat cap a dalt per la primera
explosió i despres es deixava sense suport a mesura que la pressició disminuïa o bé era suportat pel seu propi pes de manera que s’estenia i es va anar dispersent gradualment.
De vegades semblava blanc, de vegades tacat i brut, segons la quantitat de terra i cendra que diua.
7. Magnum propiusque noscendum ut eruditissimo viro visum. Iubet liburnicam aptari; mihi si venire una vellem facit copiam; respondi studere me malle, et forte ipse quod
scriberem dederat.
La perspicàcia erudita del meu oncle va veure de seguida que era important preo per a una inspecció més detinguda i va ordenar qe es prepares un vaixell ràpid, dient- me
que podia venir amb ell si ho desitjava. Vaig respondre que preferia seguir els meus estudis, i com va ser que ell mateix m’havia donat algun escrit per fer.
8. Egrediebatur domo; accipit codicillos Rectinae Tasci imminenti periculo exterritae — nam villa eius subiacebat, nec ulla nisi navibus fuga -: ut se tanto discrimini eriperet
orabat.
 Quan sortia de casa li van lliurar un missatge de Rectina, dona de Tascius, la casa de la qual estava a peu de la muntanya, de manera que la fugida era impossible excepte
en vaixell. Estava aterrida pel perill que l'amenaçava i li va implorar que la rescatés del seu destí
9. Vertit ille consilium et quod studioso animo incohaverat obit maximo. Deducit quadriremes, ascendit ipse non Rectinae modo sed multis — erat enim frequens amoenitas
orae — laturus auxilium.
Va canviar els seus plans, i el que havia començat amb un esperit d'investigació ho va completar com un heroi. Va donar ordres de llançament dels vaixells de guerra i va
pujar ell mateix a bord amb la intenció de portar ajuda a molta més gent a més de la Rectina, perquè aquest bonic tram de costa estava densament poblat.
10. Properat illuc unde alii fugiunt, rectumque cursum recta gubernacula in periculum tenet adeo solutus metu, ut omnes illius mali motus omnes figuras ut deprenderat oculis
dictaret enotaretque.
Es va afanyar cap al lloc que tots els altres marxaven precipitadament, dirigint el seu rumb cap a la zona de perill. No tenia por del tot, descrivint cada nou moviment i fase
del presagi que s'anotaven exactament tal com els observava.
11. Iam navibus cinis incidebat, quo propius accederent, calidior et densior; iam pumices etiam nigrique et ambusti et fracti igne lapides; iam vadum subitum ruinaque montis
litora obstantia. Cunctatus paulum an retro flecteret, mox gubernatori ut ita faceret monenti 'Fortes' inquit 'fortuna iuvat: Pomponianum pete.'
Ja queien cendres, més calentes i espesses a mesura que s'acostaven els vaixells, seguides de trossos de pedra tosca i de pedres ennegrides, carbonitzades i esquerdades per
les flames: de sobte es trobaven en aigües poc profundes, i la riba quedava bloquejada per les runes de la muntanya. Per un moment el meu oncle es va preguntar si a Tum
esquena, però quan el timoner va aconsellar aquest es va negar, dient-li que la fortuna estava al costat de la valenta i s'ha de fer per Pomponiano a Estàbia
12. Stabiis erat diremptus sinu medio — nam sensim circumactis curvatisque litoribus mare infunditur -; ibi quamquam nondum periculo appropinquante, conspicuo tamen et
cum cresceret proximo, sarcinas contulerat in naves, certus fugae si contrarius ventus resedisset. Quo tunc avunculus meus secundissimo invectus, complectitur trepidantem
consolatur hortatur, utque timorem eius sua securitate leniret, deferri in balineum iubet; lotus accubat cenat, aut hilaris aut — quod aeque magnum — similis hilari.
Allà va ser tallat per l'amplada de la badia (perquè la riba s'encorba gradualment al voltant d'una conca plena pel mar), de manera que encara no correva perill, tot i que era
clar que això s'acostaria a mesura que s'estenia. Per tant, Pomponian ja havia posat les seves pertinences a bord del vaixell, amb la intenció d'escapar si caigués el vent
contrari. Aquest vent, per descomptat, era ple a favor del meu oncle, i va poder portar el seu vaixell. Va abraçar el seu amic aterrit, el va animar i encoratjar, i pensant que
podia calmar les seves pors mostrant la seva pròpia compostura, va donar ordres que era per portar al bany. Després del bany es va estirar i va sopar; era bastant alegre, o
en tot cas fingia que ho era, cosa que no era menys valenta.
13. Interim e Vesuvio monte pluribus locis latissimae flammae altaque incendia relucebant, quorum fulgor et claritas tenebris noctis excitabatur. Ille agrestium trepidatione
ignes relictos desertasque villas per solitudinem ardere in remedium formidinis dictitabat. Tum se quieti dedit et quievit verissimo quidem somno; nam meatus animae, qui
illi propter amplitudinem corporis gravior et sonantior erat, ab iis qui limini obversabantur audiebatur.
Mentrestant, al mont Vesuvi, amples llençols de foc i flames saltant flamenaren en diversos punts, la seva brillant resplendor emfatitzada per la foscor de la nit. El meu
oncle va intentar apaivagar les pors dels seus companys declarant repetidament que no eren més que fogueres deixades pels camperols en el seu terror, o bé cases buides en
flames als barris que havien abandonat. Llavors es va anar a descansar i, certament, va dormir, perquè com que era un home corpulent, la seva respiració era força forta i
pesada i podia escoltar la gent que anava i venia per la seva porta.
Sed area ex qua diaeta adibatur ita iam cinere mixtisque pumicibus oppleta surrexerat, ut si longior in cubiculo mora, exitus negaretur. Excitatus procedit, seque Pomponiano
ceterisque qui pervigilaverant reddit.
En aquest moment el pati que donava accés a la seva habitació estava ple de cendres barrejades amb pedres tosca, de manera que el seu nivell havia pujat, i si s'hagués
quedat més a l'habitació no hauria sortit mai. Es va despertar, va sortir i es va reunir amb Pomponian i la resta de la casa que havien estat tota la nit asseguts.
14. In commune consultant, intra tecta subsistant an in aperto vagentur. Nam crebris vastisque tremoribus tecta nutabant, et quasi emota sedibus suis nunc huc nunc illuc abire
aut referri videbantur.
Van debatre si s'havien de quedar a l'interior o si s'havien d'aprofitar a la intempèrie, perquè els edificis ara tremolaven de cops violents i semblaven balancejar-se d'un
costat a un altre com si els estiguessin arrancats dels seus fonaments.
15. Sub dio rursus quamquam levium exesorumque pumicum casus metuebatur, quod tamen periculorum collatio elegit; et apud illum quidem ratio rationem, apud alios timorem
timor vicit. Cervicalia capitibus imposita linteis constringunt; id munimentum adversus incidentia fuit. Fora en canvi, hi havia el perill de caiguda de pedra tosca, encara
que fossin lleugeres i poroses; tanmateix, després de comparar els riscos van escollir aquest últim. En el cas del meu oncle, un motiu superava l'altre, però per als altres era
una opció de pors. Com a protecció contra la caiguda d'objectes es posen coixins al cap lligats amb draps.
16. Iam dies alibi, illic nox omnibus noctibus nigrior densiorque; quam tamen faces multae variaque lumina solvebant. Placuit egredi in litus, et ex proximo adspicere, ecquid
iam mare admitteret; quod adhuc vastum et adversum permanebat.
En altres llocs ja hi havia llum de dia a aquesta hora, però encara estaven a la foscor, més negres i densos que qualsevol nit que hi hagi hagut mai, que alleujaven encenent
torxes i diversos tipus de llums. El meu oncle va decidir baixar a la riba i investigar al mateix lloc la possibilitat de qualsevol escapada per mar, però va trobar que les onades
encara són salvatges i perilloses.
17. Ibi super abiectum linteum recubans semel atque iterum frigidam aquam poposcit hausitque. Deinde flammae flammarumque praenuntius odor sulpuris alios in fugam
vertunt, excitant illum.
18. Innitens servolis duobus assurrexit et statim concidit, ut ego colligo, crassiore caligine spiritu obstructo, clausoque stomacho qui illi natura invalidus et angustus et frequenter
aestuans erat.
Es va estendre un llençol a terra perquè s'estirés, i va demanar repetidament aigua freda per beure. Aleshores, les flames i l'olor de sofre que avisaven de l'aproximació del
foc van impulsar els altres a volar i el van despertar a aixecar-se. Es va quedar recolzat en dos esclaus i de sobte es va esfondrar, m'imagino perquè els vapors densos li van
sufocar la respiració bloquejant la seva tràquea que era constitucionalment feble i estreta i sovint inflamada.
19. Ubi dies redditus — is ab eo quem novissime viderat tertius -, corpus inventum integrum illaesum opertumque ut fuerat indutus: habitus corporis quiescenti quam defuncto
similior.
Quan va tornar la llum del dia el dia, dos dies després de l'últim dia que havia vist, el seu cos va ser trobat intacte i il·lès, encara totalment vestit i semblant més el son que
la mort.
20. Interim Miseni ego et mater — sed nihil ad historiam, nec tu aliud quam de exitu eius scire voluisti. Finem ergo faciam.
21. Unum adiciam, omnia me quibus interfueram quaeque statim, cum maxime vera memorantur, audieram, persecutum. Tu potissima excerpes; aliud est enim epistulam aliud
historiam, aliud amico aliud omnibus scribere. Vale.
Mentrestant, la meva mare i jo estàvem a Misenum, però això no té cap interès històric, i només volies saber de la mort del meu oncle. No diré més, llevat d'afegir que he
descrit detalladament tots els incidents dels quals vaig presenciar jo mateix o vaig sentir parlar immediatament després de l'esdeveniment, quan els informes tenien més
probabilitats de ser exactes. És per que seleccioneu el que millor s'adapti al vostre propòsit, perquè hi ha una gran diferència entre una carta a un amic i la història escrita
perquè tothom la llegeixi. Salut.
 C.PLINII CAECILII SECVNDI EPISTVLARVM LIBER SEXTVS
Epist. 20, C. PLINIVS TACITO SVO S. (Gai Plini saluda al seu estimat Tacit)
A. Ais te adductum litteris quas exigenti tibi de morte avunculi mei scripsi, cupere cognoscere, quos ego Miseni relictus — id enim ingressus abruperam — non solum metus
verum etiam casus pertulerim.
Em dius, animat per la carta que per petició teva vaig escriure sobre la mort del meu tiet, que desitges coneixer no tant sols quines pors sino també quin perill vaig patir
quant em vaig quedar a Misen (certaemnt, l’havia interrumput despres d’iniciar el meu relat.
'Quamquam animus meminisse horret, … incipiam.'
“Encara que el meu anim s’horroritza al recordar-ho … començaré”
B. Profecto avunculo ipse reliquum tempus studiis — ideo enim remanseram — impendi; mox balineum cena somnus inquietus et brevis.
Quant el meu tiet va marxar, em vaig dedicar als estudis la resta de temps (de fet, per aixo m’havia quedat) a continuació, del bany, del sopar, un inquiet i breu somni.
C. Praecesserat per multos dies tremor terrae, minus formidolosus quia Campaniae solitus; illa vero nocte ita invaluit, ut non moveri omnia sed verti crederentur.
Durant molts dies havia precedit un tremolor (de terra) menys espantós perquè era normal a Campània: però aquella nit es va fer tan fort que un hauria cregut que totes les
coses no es van moure, sinó que es van bolcar.
D. Irrupit cubiculum meum mater; surgebam invicem, si quiesceret excitaturus. Resedimus in area domus, quae mare a tectis modico spatio dividebat.
La meva mare va entrar corrent a la meva habitación i em va trovar aixecant-me amb la intenció de despertar-la si estava adormida
E. Dubito, constantiam vocare an imprudentiam debeam — agebam enim duodevicensimum annum -: posco librum Titi Livi, et quasi per otium lego atque etiam ut coeperam
excerpo. Ecce amicus avunculi qui nuper ad eum ex Hispania venerat, ut me et matrem sedentes, me vero etiam legentem videt, illius patientiam securitatem meam corripit.
Nihilo segnius ego intentus in librum.
Vam parar al pati de la casa que separava el mar de les cases amb un espai modest. No sé si anomenar-lo coratge o imprudència: de fet jo tenia disset anys. Demano un
llibre de Tito Livio i el vaig llegir com si no tingues res més a fer i encara, com havia començat, prenc notes. Aquí està un amic del meu oncle , qui recentment havia arribat
des d'Espanya per reunir-se amb ell. Quan ens va veure sentats, vaig continuar llegint; llavors ens retreu a tots dos, a mi per la meva temeritat i a la meva mare per permitir.
Encara així, continuo concentrat en el meu llibre.
Ja era la primera hora del dia i el dia seguia sent dubtós i gairebé lànguid; (pero la llum encara es tenue). Els edificis del nostre voltant ja es tambalejava i l’ espai obert en
el que estem era massa petit per que no patissim un perill real i inminent si la casa es derrumbava. . Aleshores finalment es va decidir deixar la ciutat. Ens van seguir una
multitud atemorritzada de persones que volien actuar sobre la decisió d’una altre persona amb preferencia als seus(un element en la por que es com la prudencia) que ens
apresuran en el nostre camí presionant amb força darrere de una densa multitud. Ens vem aturar una mica més enllà dels edificis i allá vem tenir algunes experiencies
estraordinaries que ens van alarmar profundamente. Els carruatges que haviem ordenat treure van començar a correr en diferents direccions , encara que el terra estaba
totalemt pla; però no es mantenien estacionats tot i estar bloquejats amb pedres.
De fet els carros que ens va fer treure, si bé en una superfície totalment plana, van ser empesos en direccions oposada i encara bloquejat amb pedres van quedar quiets al
mateix punt de suport.
F. Iam hora diei prima, et adhuc dubius et quasi languidus dies. Iam quassatis circumiacentibus tectis, quamquam in aperto loco, angusto tamen, magnus et certus ruinae metus.
G. Tum demum excedere oppido visum; sequitur vulgus attonitum, quodque in pavore simile prudentiae, alienum consilium suo praefert, ingentique agmine abeuntes premit
et impellit.
H. Egressi tecta consistimus. Multa ibi miranda, multas formidines patimur. Nam vehicula quae produci iusseramus, quamquam in planissimo campo, in contrarias partes
agebantur, ac ne lapidibus quidem fulta in eodem vestigio quiescebant.
I. Praeterea mare in se resorberi et tremore terrae quasi repelli videbamus. Certe processerat litus, multaque animalia maris siccis harenis detinebat. Ab altero latere nubes atra
et horrenda, ignei spiritus tortis vibratisque discursibus rupta, in longas flammarum figuras dehiscebat; fulguribus illae et similes et maiores erant.
A més, vam veure que el mar es reabsorbeix en si mateix pel tremolor de la terra. Certament la costa havia avançat i contenia molts animals marins a les sorres seques. A
l'altra banda, un núvol negre i espantós, interromput per corrents entrellaçats i centellejants d'aire ardent s'estenia en llargues figures de flames; aquells eren tant similars als
raigs o encara més gran.
J. Tum vero idem ille ex Hispania amicus acrius et instantius 'Si frater' inquit 'tuus, tuus avunculus vivit, vult esse vos salvos; si periit, superstites voluit. Proinde quid cessatis
evadere?' Respondimus non commissuros nos ut de salute illius incerti nostrae consuleremus1.
Llavors, el mateix amic d'Espanya de manera contundentment va dir: " Si el teu germà , "-" El teu oncle és viu , voldrà que us salveu; i si ha mort, voldria que sobrevisquesiu,
llavors a que espereu per fugir??”
Li vem respondre que no ens anirriem fins que sapiguessim sobre la seva salut, sent la nostra molt incerta.
K. Non moratus ultra proripit se effusoque cursu periculo aufertur. Nec multo post illa nubes descendere in terras, operire maria; cinxerat Capreas et absconderat, Miseni quod
procurrit abstulerat.
No es va detenir, va anar alunyant-se del perill ràpidament. Poc despres el núvol va descendre cap al terra, va cobrir el mar i havia rodejat i amagat l’illa de Capri, i havia
apartat/ allunyat a Mesino del que es veia
L. Tum mater orare hortari iubere, quoquo modo fugerem; posse enim iuvenem, se et annis et corpore gravem bene morituram, si mihi causa mortis non fuisset. Ego contra
salvum me nisi una non futurum; dein manum eius amplexus addere gradum cogo. Paret aegre incusatque se, quod me moretur.
Aleshores la meva mare a pregar, aconsella o absorta que jo fuguis d’algun mode. Perquè al ser jo jove podia marxar però ella tant pels anys i el cos pesat i malalt; anava a
morir en pocs anys; no volia provocar la meva mort. Jo contràriament li vaig respondre que no volia salvar-me sinó era juntament amb ella. Llavors, agafant la seva mà
l’obligo a avançar , ella penosament obeix i s’acusa de retrasar-me.

1
Copulativa
 C. PLINII CAECILII SECVNDI EPISTVLARVM LIBER SEPTIMVS
Epist. 27, C. PLINIVS SVRAE SVO S<ALVTEM>
I. Et mihi discendi et tibi docendi facultatem otium praebet. Igitur perquam velim scire, esse phantasmata et habere propriam figuram numenque aliquod putes an inania et
vana ex metu nostro imaginem accipere.
II. Ego ut esse credam in primis eo ducor, quod audio accidisse Curtio Rufo. Tenuis adhuc et obscurus, obtinenti Africam comes haeserat. Inclinato die spatiabatur in porticu;
offertur ei mulieris figura humana grandior pulchriorque. Perterrito Africam se futurorum praenuntiam dixit: iturum enim Romam honoresque gesturum, atque etiam cum
summo imperio in eandem provinciam reversurum, ibique moriturum.
III. Facta sunt omnia. Praeterea accedenti Carthaginem egredientique nave eadem figura in litore occurrisse narratur. Ipse certe implicitus morbo futura praeteritis, adversa
secundis auguratus, spem salutis nullo suorum desperante proiecit.
IV. Iam illud nonne et magis terribile et non minus mirum est quod exponam ut accepi?
V. Erat Athenis spatiosa et capax domus sed infamis et pestilens. Per silentium noctis sonus ferri, et si attenderes acrius, strepitus vinculorum longius primo, deinde e proximo
reddebatur: mox apparebat idolon, senex macie et squalore confectus, promissa barba horrenti capillo; cruribus compedes, manibus catenas gerebat quatiebatque.
VI. Inde inhabitantibus tristes diraeque noctes per metum vigilabantur; vigiliam morbus et crescente formidine mors sequebatur. Nam interdiu quoque, quamquam abscesserat
imago, memoria imaginis oculis inerrabat, longiorque causis timoris timor erat. Deserta inde et damnata solitudine domus totaque illi monstro relicta; proscribebatur tamen,
seu quis emere seu quis conducere ignarus tanti mali vellet.
VII. Venit Athenas philosophus Athenodorus, legit titulum auditoque pretio, quia suspecta vilitas, percunctatus omnia docetur ac nihilo minus, immo tanto magis conducit. Ubi
coepit advesperascere, iubet sterni sibi in prima domus parte, poscit pugillares stilum lumen, suos omnes in interiora dimittit; ipse ad scribendum animum oculos manum
intendit, ne vacua mens audita simulacra et inanes sibi metus fingeret.
VIII. Initio, quale ubique, silentium noctis; dein concuti ferrum, vincula moveri. Ille non tollere oculos, non remittere stilum, sed offirmare animum auribusque praetendere. Tum
crebrescere fragor, adventare et iam ut in limine, iam ut intra limen audiri. Respicit, videt agnoscitque narratam sibi effigiem.
IX. Stabat innuebatque digito similis vocanti. Hic contra ut paulum exspectaret manu significat rursusque ceris et stilo incumbit. Illa scribentis capiti catenis insonabat. Respicit
rursus idem quod prius innuentem, nec moratus tollit lumen et sequitur.
X. Ibat illa lento gradu quasi gravis vinculis. Postquam deflexit in aream domus, repente dilapsa deserit comitem. Desertus herbas et folia concerpta signum loco ponit.
XI. Postero die adit magistratus, monet ut illum locum effodi iubeant. Inveniuntur ossa inserta catenis et implicita, quae corpus aevo terraque putrefactum nuda et exesa reliquerat
vinculis; collecta publice sepeliuntur. Domus postea rite conditis manibus caruit.
XII. Et haec quidem affirmantibus credo; illud affirmare aliis possum. Est libertus mihi non illitteratus. Cum hoc minor frater eodem lecto quiescebat. Is visus est sibi cernere
quendam in toro residentem, admoventemque capiti suo cultros, atque etiam ex ipso vertice amputantem capillos. Ubi illuxit, ipse circa verticem tonsus, capilli iacentes
reperiuntur.
XIII. Exiguum temporis medium, et rursus simile aliud priori fidem fecit. Puer in paedagogio mixtus pluribus dormiebat. Venerunt per fenestras — ita narrat — in tunicis albis
duo cubantemque detonderunt et qua venerant recesserunt. Hunc quoque tonsum sparsosque circa capillos dies ostendit.
XIV. Nihil notabile secutum, nisi forte quod non fui reus, futurus, si Domitianus sub quo haec acciderunt diutius vixisset. Nam in scrinio eius datus a Caro de me libellus inventus
est; ex quo coniectari potest, quia reis moris est summittere capillum, recisos meorum capillos depulsi quod imminebat periculi signum fuisse.
XV. Proinde rogo, eruditionem tuam intendas. Digna res est quam diu multumque consideres; ne ego quidem indignus, cui copiam scientiae tuae facias.
XVI. Licet etiam utramque in partem — ut soles — disputes, ex altera tamen fortius, ne me suspensum incertumque dimittas, cum mihi consulendi causa fuerit, ut dubitare
desinerem. Vale.
Nuestro ocio me da la oportunidad de aprender y tú me enseñas; así que me gustaría mucho saber si crees que los fantasmas existen y tienen una forma propia y algún tipo
de poder sobrenatural, o si carecen de sustancia y realidad y toman forma solo a partir de nuestros miedos. Personalmente, me siento animado a creer en su existencia en
gran parte por lo que he oído de la experiencia de Curtius Rufus. 1Mientras todavía era oscuro y desconocido, estuvo adjunto a la suite del nuevo gobernador de África.
Una tarde caminaba arriba y abajo por la columnata de su casa cuando se le apareció la figura de una mujer, de tamaño y belleza sobrehumanos. Para calmar sus miedos, le
dijo que ella era el espíritu de África, que venía a predecir su futuro: volvería a Roma y ocuparía el cargo, y luego regresaría con autoridad suprema a la misma provincia,
donde moriría. Todo se hizo realidad. Además, la historia continúa diciendo que cuando dejó el barco a su llegada a Cartago, la misma figura se encontró con él en la orilla.
Al menos es cierto que cuando cayó Mal interpretó su futuro por el pasado y la desgracia por su éxito anterior, y renunció a toda esperanza de recuperación aunque ninguno
de los suyos desesperó de su vida.
Ahora considere si la siguiente historia, que contaré tal como me la contaron, no es tan notable y aún más aterradora. En Atenas había una mansión grande y espaciosa con
la mala reputación de ser peligrosa para sus ocupantes. En la oscuridad de la noche se oía el ruido de los hierros y, si se escuchaba con atención, se oía el traqueteo de las
cadenas, al principio a cierta distancia y luego al alcance de la mano. Entonces apareció el fantasma de un anciano, demacrado/consumido y sucio, con una larga barba
suelta y el pelo erizado, con grilletes en las piernas y agitando las cadenas de sus muñecas. 6. En relación a los habitantes pasarían tristes y espantosas noches, la falta de
sueño condujo a la enfermedad y a la muerte a medida que aumentaba su temor, porque incluso durante el día, cuando la aparición se había desvanecido, el recuerdo estaba
grabada en los ojos i el temor era más durador 1ue la causa de este. Por tanto, la casa estaba desierta, condenada a estar vacía y totalmente abandonada al espectro; pero se
anunciaba que salía al mercado por si alguien quería alquilar o comprar, ignorante de tanto mal.7. El filósofo Atenodoro viene a Atenas y lee el aviso de venta, habiendo
oído el precio y sospechando del bajo precio, pregunto por toda la historia, la qual salió a la luz; pero no obstante, de hecho, estaba más ansioso por alquilar la casa. 8. Al
atardecer, ordenó que le hicieran una cama/estancia en la parte delantera de la casa, y pide cuadernos, bolígrafo y lámpara/luz. Envió a todos sus sirvientes al interior y
concentró sus pensamientos, ojos y mano en la escritura, para que su mente estuvieron imaginarse ruidos inexistentes ni miedos vacíos. Al principio no hubo nada más
que el silencio de la noche; luego vino el sonido metálico del hierro y el arrastre de cadenas. No miró hacia arriba ni dejó de escribir, pero armó de valor su mente para
acallar los sonidos. Entonces el ruido se hizo más fuerte, se acercó, se escuchó en la puerta y luego dentro de la habitación. Miró a su alrededor, vio y reconoció al fantasma
que le había sido descrita. 9. Se puso de pie e hizo una señal con el dedo, como si lo llamara. Este, en su turno, le hizo una señal con la mano para que esperara un poco, y
de nuevo se inclinó sobre sus ceras/tablas, [motonimia] y su bolígrafo, mientras él fantasma) estaba haciendo sonar las cadenas sobre su cabeza mientras escribía. Miró a
su alrededor de nuevo y lo vio haciendo señales como antes, así que sin más demora tomó su lámpara y lo siguió.10. Se movía lentamente, como si estuviera cargado de
cadenas, y cuando se desvió hacia el patio de la casa se desvaneció de repente, dejándolo solo. Luego recogió algunas plantas y hojas y marcó el lugar.11. Al día siguiente
se acercó a los magistrados y les aconsejó que dieran órdenes para que se escavara el lugar. Allí encontraron huesos, retorcidos con cadenas, que quedaron desnudos y
corroídos por los grilletes cuando el tiempo y la acción del suelo pudrieron el cuerpo. Los huesos fueron recolectados y enterrados en público, y después de que las sombras
se hubieron puesto debidamente para descansar, la casa no volvió a verlos. dejándolo solo. Para estos detalles confío en la evidencia de otros, pero aquí hay una historia de
la que puedo dar fe. Uno de mis libertos, un hombre de cierta educación, dormía en la misma cama que su hermano menor cuando soñó que veía a alguien sentado en la
cama y poniéndose unas tijeras en su cabello, incluso cortándole un poco en la coronilla. Cuando amaneció, encontró este lugar cortado y el cabello tirado por el suelo.
Transcurrió poco tiempo y luego otro hecho similar confirmó el anterior. Un niño esclavo dormía con varios otros en las habitaciones de los jóvenes esclavos. Su historia
fue que dos hombres vestidos de blanco entraron por la ventana, le cortaron el pelo mientras estaba acostado en la cama y se fueron por el camino por el que habían venido.
La luz del día reveló que su cabeza también había sido rapada y el cabello estaba desparramado. No siguió nada notable, excepto quizás el hecho de que no fui llevado a
juicio, como debería haber sido si Domiciano (bajo quien sucedió todo esto) hubiera vivido más tiempo. 1Porque entre los papeles de su escritorio se encontró información
puesta en mi contra por Carus; de lo cual, en vista de la costumbre de los acusados de dejarse crecer el pelo, se puede interpretar el corte de pelo de mis esclavos como una
señal de que se había evitado el peligro que me amenazaba. Así que por favor aplique su mente erudita a esta pregunta; merece su consideración larga y cuidadosa, y yo
también seguramente no soy indigno de recibir su opinión informada. Puede discutir ambos lados del caso como siempre lo hace, pero ponga su énfasis en un lado o en el
otro y no me deje en suspenso e incertidumbre; mi motivo para pedir tu opinión fue para acabar con mis dudas.
CICERO
II. Scr. Thessalonicae a. d. III. Non. Oct. a.u.c. 696.
TVLLIVS S. D. TERENTIAE ET TVLLIOLAE ET CICERONI SUIS.
Noli putare me ad quemquam longiores epistulas scribere, nisi si quis ad me plura scripsit, cui puto rescribi oportere; nec enim habeo, quod scribam, nec hoc tempore
quidquam difficilius facio. Ad te vero et ad nostram Tulliolam non queo sine plurimis lacrimis scribere; vos enim video esse miserrimas, quas ego beatissimas semper esse
volui idque praestare debui et, nisi tam timidi fuissemus, praestitissem. Pisonem nostrum merito eius amo plurimum: eum, ut potui, per litteras cohortatus sum gratiasque
egi, ut debui. In novis tribunis pl. intelligo spem te habere: id erit firmum, si Pompeii voluntas erit; sed Crassum tamen metuo. A te quidem omnia fieri fortissime et
amantissime video, nec miror, sed maereo casum eiusmodi, ut tantis tuis miseriis meae miseriae subleventur: nam ad me P. Valerius, homo officiosus, scripsit, id quod ego
maximo cum fletu legi, quemadmodum a Vestae ad tabulam Valeriam ducta esses. Hem, mea lux, meum desiderium, unde omnes opem petere solebant! te nunc, mea
Terentia, sic vexari, sic iacere in lacrimis et sordibus, idque fieri mea culpa, qui ceteros servavi, ut nos periremus! Quod de domo scribis, hoc est de area, ego vero tum
denique mihi videbor restitutus, si illa nobis erit restituta; verum haec non sunt in nostra manu: illud doleo, quae impensa facienda est, in eius partem te miseram et
despoliatam venire. Quod si conficitur negotium, omnia consequemur; sin eadem nos fortuna premet, etiamne reliquias tuas misera proiicies? Obsecro te, mea vita, quod
ad sumptum attinet, sine alios, qui possunt, si modo volunt, sustinere, et valetudinem istam infirmam, si me amas, noli vexare; nam mihi ante oculos dies noctesque versaris:
omnes labores te excipere video; timeo, ut sustineas. Sed video in te esse omnia; quare, ut id, quod speras et quod agis, consequamur, servi valetudini. Ego, ad quos scribam,
nescio, nisi ad eos, qui ad me scribunt, aut [ad eos,] de quibus ad me vos aliquid scribitis. Longius, quoniam ita vobis placet, non discedam; sed velim quam saepissime
litteras mittatis, praesertim si quid est firmius, quod speremus. Valete, mea desideria, valete, D. a. d. III. Non. Oct. Thessalonica.

Salutancions de Tul·li a la seva estimada Terencia i els seus estimats Tuliola i Ciceró
No pensis/no vulguis pensar que escric cartes llargues/ de gran extensió a qualsevol, a no ser que algú m’hagi escrit extensamente i a qui considero que és necessari
respondre /ser respost (passiu).En efecte, ni tinc sobre que escriure ni ara considero res més difícil. A tu i a la nostre Tul·lia no puc escriure-us sense vessar moltes llàgrimes,
efectivament veig que sou molt miserables a les quals jo desitjava que fossiu sempre felices, hauria d’haver garantitzat
aquesta sino haguessin estat tan covards.
Li tinc gran estima a Piso pel seu merit, l’he encorrejat tant com he pogut i li he donat les gràcies com he degut. Entenc que tens grans esperances en els nous tribuns de la
plebs. Això sera ferme si la voluntat de Pompeu també ho és, però temo a Cras. Veig que totes les coses son realitzades amb molt esforç i amor / carinyo per tu, no em
sorprèn , sino que lamento la situació d’aquest mode, que les meves misèries siguin mitigades per les teves misèries. Per que P.Valerio, un home servicial, em va escriure
això que jo he llegit amb la manera en que tu vas ser portada a la força des de el temple de les vestals fins la taula Valeria.
Ay, llum meva, el meu desig; tu d’on tots solien demanar ajut. La meva terencia que tu siguis afligida d’aquest mode, que tu estiguis sumida en llàgrimes i misèries i que
això sigui per culpa meva, que nosaltres estem perduts ; encara que jo he vetllat pels altres.
Sobre el que escrius sobre la nostre casa o millor dit sobre el solar, en em sentire restituit fins que la casa sigui restituida. Pero aquestes coses no esta en les nostres mans.
Només lamento que la teva misèria i despojada et facis càrrec de part del gast s’ha de fer. Si es porta a terme aquest negoci aconseguirem totes les coses ; pero si aquest
infortuni ens atrapa; a cas també renunciaràs / llençaràs les teves riqueses / relíquies?. Estimada meva, en
el que es refereix a les despeses et demano que se’n facin carrec el que puguin (adquisitivament), si així ho desitgen i no forcis la teva salut tant fràgil, si es que m’estimes.
Perquè t’apareixes davant els meus ulls110 durant les nits i els dies. Veig que estas assumint totes les càrregues i temo que no resisteixis ; pero veig que tot recau sobre tu.
Per tant,perquè poguem guanyar el premi després de la teva esperança i esforç, cuida la teva salut. Jo no sé a qui he d’escriure, exceptuant els que m’escriuen o sobre el
que vosaltres m’escriviu a mi en les cartes. No m’extendre gaire més, per que això us plau a vosaltres; pero voldria que m’enviessiu cartes lo més sovint possible, especial-
ment si tot lo anterior es més fer-me.
Adeu , amors meus, Adeu.
Enviat el 5 d’octubre des de Tessalònica
VII. Scr. in protu Caietano nave conscensa VII. Id. Iun. a.u.c. 705.
TVLLIUS TERENTIAE SVAE SAL. PLVRIMAM.
Omnes molestias et sollicitudines, quibus et te miserrimam habui et, id quod mihi molestissimum est, Tulliolam, quae nobis nostra vita dulcior est, deposui et eieci; quid
causae autem fuerit, postridie intellexi, quam a vobis discessi: xolØn êxraton noctu eieci; statim ita sum levatus, ut mihi deus aliquis medicinam fecisse videatur, cui
quidem tu deo, quemadmodum soles, pie et caste satisfacies, id est Apollini et Aesculapio. Navem spero nos valde bonam habere; in eam simulatque conscendi, haec
scripsi. Deinde conscribam ad nostros familiares multas epistulas, quibus te et Tulliolam nostram diligentissime commendabo. Cohortarer vos, quo animo fortiore essetis,
nisi vos fortiores cognossem quam quemquam virum. Et tamen eiusmodi spero negotia esse, ut et vos istic commodissime sperem esse et me aliquando cum similibus
nostri rem publicam defensuros. Tu primum valetudinem tuam velim cures; deinde, si tibi videbitur, villis iis utare, quae longissime aberunt a militibus. Fundo Arpinati
bene poteris uti cum familia urbana, si annona carior fuerit. Cicero bellissimus tibi salutem plurimam dicit. Etiam atque etiam vale. D. VII Idus Iun.
Totes les angoixes i molèsties que per culpa meva t’han afligit a tu (i aixó es el que més m’angoixa) i a la nostra Tulia, que es el que mes estimem de la nostra vida; les he
abandonat i eliminat. La raó de tot això la vaig descobrir l'endemà de separar-me de tu. Vaig vomitar tota la nit durant tota la nit; llavors em vaig sentir tant alleugerit en
aquell moment, crec que algun déu em va curar. A aquests poders celestes apol·lo i Escolapi, us adreço
oracions d'agraïment amb pietat i devoció que us distingeixen. Espero tenir un bon vaixell, escrivint això en el moment de l'embarcament. A partir d’ara escriure un gran
nombre de cartes a la família, als qual demanarè que protegeixin a tu i a la nostra estimada Tulia, amb la major serenitat. T’hagues afegit exhortacions per augmentar el teu
valor, si no sapigues que ets més valent que qualsevol home. Després de tot, espero que els assumptes siguin de tal naturalesa, que pugui aventurar-me a esperar que tu
estiguis més tranquil·la i que jo estigui per fi en companyia d'homes d'idees similars a mi, per estar actuant en defensa del nostre país. Deixa que el teu primer interes sigui
la teva salut: a continuació, si et sembla possible, fes ús de les viles més allunyades dels exèrcits armats. Podeu utilitzar la villa del nostre amic Arpi deixant el nostre
establiment de la seva ciutat, si el preu del menjar puja. Envia-li al nostre estimat jove Cicero, el meu càlid amor. Adéu,adéu.
VIII. Scr. in castris Pompeii a. d. IV. Non. Iun. a.u.c. 708.
TVLLIUS TERENTIAE SVAE SAL.
Si vales, bene est, ego valeo. Valetudinem tuam velim cures diligentissime; nam mihi et scriptum et nuntiatum est te in febrim subito incidisse. Quod celeriter me fecisti
de Caesaris litteris certiorem, fecisti mihi gratum. Item posthac, si quid opus erit, si quid acciderit novi, facies, ut sciam. Cura, ut valeas. Vale. D. IIII Non. Iun.
Campament de la ciutat de Pompeia.
Si estàs bé, m’alegro. Jo estic bé. Sisplau, tingueu molta cura amb la vostra malaltia, ja que tant per carta com per missatger m’han informat que heu contagiat febre. Em
vas complaure al ser informat de les cartes de Cesar,et prego que en el futur per m’informis de qualsevol notícia que hagi de saber, passi el que passi. Cuida la teva salut.
Adéu.
IX. Scr. Brundisii mense Decembri a.u.c. 706.
TVLLIUS TERENTIAE SVAE SAL. PLVRIMAM
Ad ceteras meas miserias accessit dolor et Dolabellae valetudine et de Tulliae. Omnino de omnibus rebus nec quid consilii capiam nec quid faciam scio. Tu velim tuam et
Tulliae valetudinem cures. Vale.
Escrita a Bríndisi el desembre de l'any 47 aC
Tul·li Ciceró saluda a la seva estimada Terència. A totes les meves misèries/ preocupacions, ara s'afegeix la preocupació per les malalties de
Dolabela i de Túl·lia. En general, totes les coses van malament i no sé com reaccionar ni que fer. Procura tenir cura de la teva salut i la de Túl·lia. Adéu.
Liber Secundus, III. Scr. ad villam m. Dec. a. 694 (60).
CICERO ATTICO SAL.
Primum, ut opinor, euangelia. Valerius absolutus est Hortensio defendente. id iudicium Auli filio condonatum putabatur; et Epicratem suspicor, ut scribis, lascivum fuisse.
etenim mihi caligae eius et fasciae cretatae non placebant. quid sit sciemus cum veneris.
[2] fenestrarum angustias quod reprehendis, scito te Kurou paideian reprehendere. nam cum ego idem istuc dicerem, Cyrus aiebat viridariorum diaphaseis latis luminibus
non tam esse suavis; etenim esto opsis men he a, to de horomenon b, g, aktines de d kai e. vides enim cetera. nam si kat' eidolon emptoseis videremus, valde laborarent
eidola in angustiis. nunc fit lepide illa ekchusis radiorum. cetera si reprehenderis, non feres tacitum, nisi si quid erit eius modi quod sine i sumptu corrigi possit.
[3] venio nunc ad mensem Ianuarium et ad hupostasin nostram ac politeian, in qua Sokratikos eis hekateron sed tamen ad extremum, ut illi solebant,ten areskousan. est res
sane magni consili; nam aut fortiter resistendum est legi agrariae, in quo est quaedam dimicatio sed plena laudis, aut quiescendum, quod est non dissimile atque ire in
Solonium aut Antium, aut etiam adiuvandum, quod a me aiunt Caesarem sic exspectare ut non dubitet. nam fuit apud me Cornelius, hunc dico Balbum, Caesaris familiarem.
is adfirmabat illum omnibus in rebus meo et Pompei consilio usurum daturumque operam ut cum Pompeio Crassum coniungeret.
[4] hic sunt haec, coniunctio mihi summa cum Pompeio, si placet, etiam cum Caesare, reditus in gratiam cum inimicis, pax cum multitudine, senectutis otium. sed me
katakleis mea illa commovet quae est in libro tertio:
interea cursus, quos prima a parte iuventae
quosque adeo consul virtute animoque petisti,
hos retine atque auge famam laudesque bonorum.
haec mihi cum in eo libro in quo multa sunt scripta aristokratikos Calliope ipsa praescripserit, non opinor esse dubitandum quin semper nobis videatur heis oionos aristos
amunesthai peri patres. sed haec ambulationibus compitaliciis reservemus. tu pridie compitalia memento. Balineum calfieri iubebo. et Pomponiam Terentia rogat; matrem
adiungemus. Theophrastou peri philotimias adfer mihi de libris Quinti fratris.
En primer lloc com imagino hi ha bones notícies. Valeri ha sigut absolt, defensant Hortensi. Es pensa que aquesta sentència ha sigut concedida pel fill d'Aulí. Desconfio
que Epícrates, segons el que tu escrius, és insolent. En qualsevol cas no em complauen /agraden les seves sandàlies militars ni les seves cintes blanques. Sabrem el que
passa quan viguis. D'altra banda has de saber que tu critiques la Ciropedia donat que crítiques la finesa de les meves finestres [Donat que crítiques la finesa de les meves
finestres has de saber que crítiques la Ciropedia]. A l'haver dit això mateix, Cir em va respondre que les vistes dels jardins a través de les amples obertures no són gaire
agradables; perquè A és el punt de visió, l'objecte vist / percebut és B/C i D/E els rajos solars, també veus les coses restants. En efecte, si veiessin a través de la recepció
de les imatges, aquestes sofririen molt en els espais estrets, però amb aquesta distribució / així com estan les coses l'emissió dels rajos funciona molt bé. Si tu critiquessis
qualsevol altra cosa no ho deixaré passar sense rèplica, a no sé què hi hagi alguna cosa d'aquest tipus, allò que pot ser corregit sense cap despesa.
Ara, al mes de gener vindre i llavors presentaré els nostres plans i curs polític en el que a la manera socràtica arribo a cada una de les opcions , però finalment com ells (els
socràtics) acostumaven, declararé la meva preferència.Sense dubte, és un tema que necessita una reflexió seriosa perquè o m'oposo fermament a la llei agrària, el que seria
polèmic la qual té cert renom; o callo, el que no es diferencia de marxar a Solonium o Antium; o bé l'ajudo, que és el que diuen que Cèsar espera que faci sense dubtar.
Em va visitar Corneli, em refereixo a Balb, amic íntim de Cèsar; va afirmar que Cèsar seguirà els meus consells i és de Pompeu per a tot, i també procurarà unir a Cras
amb Pompeu. En aquest cas, hi ha les següents avantatges total afinitat amb Pompeu, i si vull, també amb Cèsar, reconciliar-me amb els meus enemics, la pau amb la
multitud i tranquil·litat durant la vellesa. Però la meva conclusió del tercer llibre, em trastorna:
"Mentrestant, manté el curs des de la primera etapa de joventut
i que com consol vas perseguir amb virtut i coratge
que augmenta la teva fama i lloança de tots els homes bons"
Donat que la pròpia Cal·líope em va dictar aquestes línies; en aquest llibre moltes frases van ser escrites aristocràticament, crec que no hi ha cap dubte que sempre
consideraré que “el millor dels auguris és lluitar pel nostre país”. Però reservem tot això pels nostres passejos durant la Compitalia. Tu recorda estar el dia abans. Ordenaré
que el bany sigui calentat. Terencià requereix la presència de Pomponia i també invita a la teva mare. Portam el llibre sobre l'honor de Teofrast de la llibreria del meu germà
Quint.