[Lepant]

Argument de la història

Del fill maleit de Soliman desija

dir lo meu cant la cruel tirania
i com aprés, posat en agonia,
4 trist i perdut, s’és vist enclòs en sija,
degudament, puix ab supèrbia dura
pensant del món los regnes tots abatre,
ja no porà, com solia, combatre,
8 ni en son palau té posada segura:
clamar no es deu qui cerca mal si el troba,
ni si, robant, lo lladre perd la roba.

Cantaré més, ab molt alegre rima,

12 lo bell renom d’aquella casa franca,
d’Àustria dic, i l’esforç d’una branca
qui en proceïx, de qui es fa gran estima,
qui, batallant, ha molt fort oprimida
16 de l’Otoman la casa esforçada,
deixant del tot aquella desolada,
fent-li portar per força dura brida;
lo seu valor a tota Espanya esmalta
20 i durarà tant com lo món, sens falta.

Cant primer,
on veurem que en l’any mil cinc-cents setanta-u Selim, lo gran turc, ab una poderosa armada anà sobre
l’illa de Xipre i la prengué ab pactes, los quals no servà; i lo concert que es féu entre lo rei Felip d’Espanya
i los venecians, per intervenció del Sant Pare Pio quint

1-20 Tot i que la rúbrica indica que aquestes dues primeres estrofes constitueixen l’«Argument de la
història», el que fan és expressar la intenció del poeta i preanunciar l’estructura del poema, que presenta, en
oposició rotunda, la ‘cruel tirania del fill de Soliman’, Selim (v. 1-10), enfront del ‘bell renom de la casa
austríaca’, i en concret, de Joan d’Àustria (v. 11-20); el que anuncia la primera estrofa serà el tema dels dos
primers cants, mentre que la segona estrofa prefigura el tercer cant. Joan d’Àustria (Ratisbona, Baviera, 1547?-
Namur, Països Baixos 1578) era fill bord de Carles V i germanastre de Felip II, capità general de la
Mediterrània i cap de l’estol catòlic de la Santa Lliga contra l’armada turca.
1 maleit: ‘maleït’. És forma antiga; el vers demana aquí un mot bisíl·lab (i en totes les altres ocurrències del
mot en el poema). | desija: ‘desitja’.
3 aprés: ‘després’.
4 enclòs: ‘tancat, atrapat’. | sija: ‘sitja’.
9 Els ressons de la poesia d’Ausiàs March són presents en Pujol, com en altres autors del període; cf.
«Clamar no es deu qui mal cerca e troba» (March 52,1). Sobre la recepció de March en l’obra de Pujol, veg.
Valsalobre (1995) i Compagna (1998).
19 El concepte d’Espanya és, en Pujol i els seus coetanis, com en el tortosí Cristòfor Despuig, geogràfic i no
polític: fa referència a l’antiga Hispània romana (Duran 2000; Simon 2015). En el mateix sentit s’han de llegir
totes les altres remissions a Espanya i els espanyols en el Lepant.

1
 Introducció

Seguint costum de molts antics poetes

qui han escrit molt subtils escriptures,
prenent d’aquells exemples i figures
24 per imitar les coses per ells fetes,
en lo començ de tan gentil història
volguí cercar les filles molt amades
de Jupiter, qui són aposentades
28 en Helicon ab gran deport i glòria.

Aprés que fui, ab pressurosos passos,

pujat al mont on aquelles habiten,
prop d’una font a on molt se deliten
32 les encontrí, sens trobar embarassos;
totes me fan, en veure’m, molt gran festa,
volent saber lo per què pujat era
e jo, sens més, les fiu d’esta manera
36 de mon venir la causa manifesta:

«Treballant jo ab mon poder i manya

en recomptar les meravelles noves
i los grans fets, ab inaudites proves,
40 del general germà del rei d’Espanya,
viu clarament que sol no dec emprendre
un fet tan gran; per ço us prec ab mans juntes
que, reparant mes forces tan defuntes,
44 doneu favor a mon grosser entendre».

Posant-me enmig ab gest franc i afable,

diuen així: «Amic, no hajau cura,
que per a fer tan bella escriptura
48 no us faltarà estil prou raonable.
Totes serem en vostra companyia
per reforçar la vostra mà si es cansa:
estau segur, ab certa confiança,
52 puis sou guiat de tan segura guia.

»Per los treballs que cercant haveu presos

26-27 les filles molt amades / de Jupiter: Júpiter és el cap del panteó romà i pare de les nou muses (v. 59) o
heliconíades. Les muses, i més concretament Cal·líope, s’encarregaran de guiar el poeta en el procés
d’escriptura del Lepant (cf. v. 54, 110, 756). En la segona part del cicle lepantí, concretament en la Introducció de
l’autor dels següents llatins versos, les filles de Júpiter tornaran a fer acte de presència («Les muses fan per si bell
aposent»; v. 10-11).
28 Helicon: Helicó, muntanya de Beòcia, a Grècia, on la tradició mitològica situava la residència de les muses i
on hi havia les fonts d’Hipocrene i Aganipe (aquesta darrera, propera al peu de la muntanya). | deport:
‘recreació’.
30 mont: l’Helicó.
32 embarassos: ‘dificultats, obstacles’.
40 Joan d’Àustria, germà de Felip II.
44 grosser: ‘poc subtil, baix’.
51 estau: ‘estigueu’.

2
 −una em digué−, totes vos fem oferta
que us donarem una vena diserta,
56 on veureu clar que no són mal despesos
los que tenint les parts de bon poeta,
que fins ací en vós eren confuses,
ab lo favor de nosaltres, nou muses,
60 farà ton cant història prou ben feta.

»De Jupiter som filles molt eletes,

qui té del món lo govern infal·lible;
a son poder és fàcil i possible
64 fer lo que vol per vies molt secretes,
i, demostrant lo gran amor que ens porta,
heretam d’ell un do de tal potència
que fem hereus, quant volem, de ciència
68 als diligents qui ens toquen a la porta.

»Aquesta font que veus fonc fabricada

per lo cavall nat de sang de Medusa,
lo qual nasqué lo jorn que molt confusa
72 finí son temps l’encantadora fada
morint per mans del cavaller Perseo
qui, favorit per divinal misteri,
Andromedà llevant de cativeri,
76 fonc elegit en gendre de Cefeo;

»ab los forts peus batent la terra dura,

en aquest lloc fonc per aquell oberta
i, si bé par la muntanya deserta,
80 tot hom qui en beu és fill de la ventura;
que si són molts aquells qui la desigen
són molt poquets en nombre los qui en tasten
perquè son temps ab molt gran descuit guasten
84 i de cercar aquella s’enfastigen.

54 El text no concreta a quina de les nou muses s’adreça al poeta, però l’hem d’identificar amb Cal·líope,
musa de la poesia èpica (v. 756). Cf. v. 110.
55 vena diserta: capacitat de dir bé, amb facilitat i abundància.
60 Noti’s el pas de la segona persona del pl. (des del v. 46) a la segona del sing. (ton), que continuarà en les
estrofes següents.
66 heretam: ‘heredem’.
69 font: en referència a Hipocrene, ‘la font del cavall’, situada a l’Helicó; veg. la nota al v. 28. | fonc: ‘fou, va
ser’.
70-76 lo cavall nat de sang de Medusa, és a dir, Pegàs. Perseu va matar Medusa (l’encantadora fada) usant l’escut a
mode de mirall per no quedar petrificat per la seva mirada, servint-se de l’ajut d’Atenea. Del coll tallat, o de la
terra fecundada per la sang de Medusa, va nèixer el cavall Pegàs. Amb la mort de Medusa, Perseu va alliberar
Andròmeda, filla de Cefeu, captiva d’un monstre marí.
76 en: ‘per, com a’.
78 aquell: Pegàs.
79 par: ‘sembla’.
80 El fet de beure l’aigua d’Hipocrene afavoreix la inspiració poètica, i, segons Pujol, el dota de saviesa (cf. v.
85-92).
83 guasten: ‘gasten, perden’ (DCVB).
84 enfastigen: d’enfastijar, ‘fastiguejar, importunar, cansar’ (DCVB). El verb apareix sovint en aquest poema: v.
91, 164, 417 i pàssim.

3
 »L’aigua que veus tan clara i cristal·lina
té tal virtut que tot hom qui en pot beure
o n’és banyat, segons que poràs veure,
88 dotat se veu de singular doctrina
i sent en si, ab novella manera,
un saber cert del que saber desija
tant que jamés l’ignorar l’enfastija,
92 en lloc estret trobant ampla carrera.

»Pren sens tardar paper, ploma i tinta

i fes que els fets de la casa austriana,
per lo llevant, ponent i tramuntana,
96 i per mitjorn, s’escampen com los pinta
la veritat, cantant les meravelles
de l’austrià, qui tant l’ha exalçada;
vaja pertot sa fama de volada,
100 dels llegidors delitant les orelles».

E en aquell punt totes se cabussaren,

ab gran remor, dins la font encantada,
i, prest tornant eixir altra vegada,
104 tot lo meu cors d’aquell licor ruixaren;
e no sé com, ab nova meravella,
un nou esforç mon esperit reforça,
sentint en mi una complida força
108 per començar la història novella.

Al departir, ab moltes cortesies,

me diu: «Amic, anau en hora bona
i cercau bé lo que pertot se sona
112 de l’austrià i ses grans valenties;
e si desig de saber vos fatiga
en quina part poreu sos fets entendre,
jo us mostraré on poreu bé comprendre
116 tot lo que vol la Fama d’ell s’escriga.

Descripció de la Casa de la Fama

91 jamés: ‘jamai, mai’.

92 Per a qui ha obtingut saviesa, els aspectes complexos (lloc estret) li apareixen simples (ampla carrera). |
carrera: ‘camí’.
98 austrià: Joan d’Àustria. | l’ha exalçada: a la casa austriana (v. 94).
100 delitant: ‘delectant’.
101 cabussaren: ‘capbussaren’.
110 me diu: el subjecte de l’oració és Cal·líope (cf. v. 54 i 756).
117-172 La Fama és una divinitat al·legòrica romana, que té la missió d’escampar notícies, siguin certes o
falses. La descripció física de la Fama de Pujol (cf v. 871 i 1235) és deutora dels clàssics, especialment de
Virgili i Ovidi: és un personatge alat que viu al centre del món, en una casa de metall plena d’obertures, els
mots hi ressonen i hi fan una remor com la de les onades de la mar; ara bé, a diferència d’altres
caracteritzacions comunes del personatge, no és un monstre sinó una «Fama bella» (v. 871) que no diu
mentides sinó «noves certes» (v. 124; cf. v. 132-140: tot i que els fets que proclama la Fama són veritat i
mentida, al final només sobreviuen els primers); sobre la qüestió, veg. Miralles (2008).

4
 »Enmig del món, entre la mar i terra,
en un lloc alt, un gran castell se mostra,
d’on són mirats ab infal·lible mostra
120 qualsevols fets obrats en pau o guerra;
té mil portals ab les portes obertes:
és lo seu nom la Casa de la Fama,
la qual regint una famosa dama
124 de tots los fets reporta noves certes.

»En aquell lloc li plagué edificar-la

per veure-ho tot; les parets són de coure:
no pot algú tan prest sos llavis moure
128 quant allí es diu, ressonant lo que es parla,
les noves van de l’una en l’altra porta,
sens saber com ni d’on foren eixides,
i van així pertot entreteixides
132 que el ver i fals, tot mesclat, se reporta.

»Mai no veureu dormir allí persona,

e no penseu que gran remor s’hi faça,
mas un murmur que par que contrafaça
136 al de la mar quan està mig fellona,
on recitant veritats i mentides
diverses gents diverses coses mostren.
Mas a la fi les veres se demostren;
140 les altres són en no res convertides.

»Doncs cercareu diligent la senyora

on vos he dit, pregant-la que us informe
de tot lo fet a veritat conforme,
144 que és en tot cars molt segura penyora;
ella ho farà, que tal és sa costuma;
mai ha tingut en si cosa secreta,
ni pot fer menys, si bé par molt discreta,
148 de publicar tot lo que sap en suma».

Deixen-me sol, i jo, per fer la prova

de son avís, vaig on la Fama estava
perquè em digués tot lo que desijava
152 de punt en punt, ab verdadera nova;

118-119 mostra: rim equívoc; en el primer cas és un temps del verb pronominal mostrar-se (equivalent a
‘deixar-se veure’); en el vers següent és un substantiu, sinònim de ‘demostració’.
123 famosa dama: la Fama.
127-129 Entenem: no pot algú tan prest sos llavis moure / [que] quant allí es diu, immediatament ressona i
s’amplifica.
135 mas: ‘mes, però’; és grafia antiga.| contrafaça: ‘imiti’.
138-139 En diverses ocasions, tot al llarg del poema, Pujol aplega els verbs ‘mostrar’ (‘ensenyar’) i
‘demostrar’ (‘fer evident’); cf. v. 373-374 i 609-610.
141 senyora: la Fama (cf. v. 123 i 150).
142 informe: ‘informi’.
144 cars: ‘cas’.
145 sa costuma: ‘el seu costum’.

5
 on arribat −no penseu que dic faules−,
sens demanar lo perquè jo venia,
puis mon desig molt clar ella sabia,
156 donà començ a les següents paraules:

«En tant de temps com ha que no m’has vista,

he caminat per molt diverses terres,
vui trobant pau, demà molt cruels guerres,
160 alegre vui, demà ja em veia trista;
mas lo succés del que saber desitges
és digne molt que se’n faça memòria,
doncs si volràs fer verdadera història
164 d’estar atent un poc no t’enfastitges».

E començant, ab concert i bell orde,

perfetament de quant jo demanava
fui avisat, que cosa no hi faltava,
168 ni en son parlar mai coneguí desorde;
i al departir, ab deguda criança,
lleugerament se va volant per l’aire;
deixau-la anar, no pot passar desaire,
172 que jo començ, si m’escoltau, la dansa.

Narració

Lo fill maleit de Soliman Sultan,

anomenat Selim segons mon tema,
per l’apetit desordenat qui el crema
176 de dominar ab tirania gran,
no vol tenir constret lo seu furor,
mas, son desig seguint insaciable,
com si lo món per ell fos perdurable,
180 inicament, se’n volgué fer senyor.

153 no penseu que dic faules: cf. v. 443. Pujol fa servir una expressió similar al seu poema Los set goigs de la Verge
Maria de la Pau: «donau, doncs, fe, a mont cant i paraules / i no cregau que sien elles faules» (v. 79-80). També
s’havien valgut d’expresssions paral·leles Ausiàs March (38,1-3: «Si bé mostrau que mi no avorriu, / ans vos
altau de ma simpla paraula, / e mos escrits no creeu ésser faula»; 45,1-2: «Los ignorants Amor e sos exemples,
/ creent que els fets d’aquell són estats faula»; 73,1-4: «No pens algú que m’allarg en paraules / e que mos fets
ab los dits enferesca, / ans prec a Déu que de present peresca, / si mon parlar atany en res a faules»), que en
dos casos fa rimar faula/es també amb paraula/es, i Romeu Llull (XV, 6-7: «ni donen fe menys a vostres
paraules, / ans, tot rient, creen los digau faules»; Llull 1996: 200).
159 vui: ‘avui’.
163 verdadera història: en els paratextos a l’imprès barceloní de 1573, Joan Pujol escriu una dedicatòria en
prosa al noble Jeroni de Pinós en què insisteix en la necessitat de narrar «vera història», malgrat que escriu
poesia i narra «ficcions poètiques i altres coses que devien de la veritat». La dualitat poesia-història és present
en aquests prolegòmens al Lepant i tot al llarg del poema (cf. v. 743), i és recurrent també en altres poemes
èpics coetanis de temàtica històrica (veg. Duran 1994: 271; Miralles 2008: 17-19; Esteve & Moll 2017).
165-168 El relat que comença a continuació, la «Narració», s’ha d’entendre com un dictat de la Fama al
poeta.
173-420 El relat narra l’atac turc a Xipre i el setge de Famagusta.
173 Soliman Sultan: Solimà II (1495-1566), dit el Magnífic.
174 Selim II (1524-1574), soldà otomà. | tema: «Idea fixa, obsessionant; insistència en una idea o propòsit»
(DCVB).
178 L’ordre lògic del vers seria: «mas, seguint son desig insaciable».

6
 Del mes de març era lo primer jorn,
poc més o menys, de mil cinc-cents setanta,
quan començà, cremant ab ira tanta,
184 ab gran furor encendre lo seu forn;
i tant durà lo seu foll apetit,
tostemps creixent lo foc qui tant lo crema,
i tant cremà que l’olla restà sema
188 i, gemegant, restà molt dolorit.

Havia ja poc temps abans request

venecians que Xipre li donassen
sens detenir, o que s’aparellassen
192 a defensar aquella molt de prest.
Fonc-li respost que no en són de parer,
i del que vol que perda confiança,
que dur arnès, escut, espasa i llança
196 judicaran lo que se’n té de fer.

I així, tenint de l’hidròpic la set

qui, quant més beu, ab major set afanya
i, molt bevent, quant més beu més s’acanya,
200 i, més cremant, de beure està constret,
ab tot que és ric en terres i potent,
li semblen pocs per ell tots los seus regnes;
a son poder soltant les folles regnes
204 vol satisfer lo seu inic intent.

Per subjectar debaix de son voler

venecians e Xipre isla bella,
i totalment lo domini d’aquella
208 tenir constret ab son maleit poder,
exèrcit gran juntant de moltes parts
i capitans de tot son vassallatge
mana de prest que facen tal viatge,

180 inicament: ‘iniquament, sense equitat’.

187 sema: fem. de sem, «Mig buit; mancat d’una bona part del seu contingut» (DCVB).
189 El subjecte de l’oració és Selim II (v. 174). | request: ‘requerit’.

192 El 15 de març el doge de Venècia havia rebut un ultimàtum de l’ambaixador turc: o Xipre o guerra. Però
l’ambaixada amb l’ultimàtum havia sortit d’Istambul el primer de febrer. A final de març, l’exigència turca
havia estat rebutjada pel Senat venecià. El portugués Jerónimo de Corte Real, a la Felicíssima victoria... (1578),
també un poema èpic sobre l’episodi de Lepant, tria també començar el poema cronològicament amb la
decisió de Selim II de prendre Xipre als venecians (Vilà 2001: 568).
195-196 És a dir, que s’hi enfrontaran militarment, a veure qui venç. | dur: adjectiu.
197-200 Aquesta reeixida imatge ha estat associada a comparacions similars en la poesia ausiasmarquiana:
Rubió (1985: 40) i Riquer (1985: IV, 483). | hidròpic: afectat d’hidropesia, edema. | s’acanya: cf. «Acanyar de fam
o de set: fer-ne patir molta, fer morir de fam o de set» (DCVB, s.v. acanyar).| constret: «obligat, posat en
necessitat» (DCVB).
202-203 regnes, rims equívocs: en el primer cas equival a ‘regne, estat’; en el segon, a ‘regna, corretja de la
brida’.
204-236 Al juliol de 1570 una flota turca va desplaçar uns 100.000 homes des de la costa continental fins a
Limasol, a la costa oriental de Xipre, on van desembarcar.

7
 212 i en lo partir no vol que sien tards,

imaginant que és molt segur i cert

que dins breu temps, essent la isla presa,
no poran fer venecians defesa
216 puis son poder serà del tot desert,
i que molt prest, ab gran facilitat,
conquistarà tot lo cristianisme,
posant aquell més baix del trist abisme,
220 sens detenir, ab gran ferocitat.

Ja sentireu per moltes parts sonar

clarins, tabals i, ab gran remor, trompetes,
ab altre tant d’espantoses cornetes
224 que par que el món està per a finar,
replegant prest un nombre poderós
de molts vaixells i gent per fer la guerra,
municions i molta més desferra,
228 per semblant fet molt apte i profitós.

Parteixen, doncs, ab un terrible crit

i pressa gran galeres cent vuitanta
i altres vaixells que ma ploma no canta,
232 de gran espant, ni els posa en escrit;
on arribats, anant a vela i rems,
millers de gent desembarquen, sens compte;
no vull dir quants, tement que no em bescompte,
236 que el nombre és tant que passa los extrems.

Ab gran furor pertot van discorrent

sens perdonar a xic ni gran la vida.
Qui porà dir la crueltat sens mida
240 d’aquells maleits sens fer molt trist lament?
En molt breu temps, ab son poder soberg
fan que la gent estiga molt plorosa,
i fent així guerra tan sangonosa
244 no hi romangué nigun segur alberg.

212 sien tards: ‘siguin mandrosos, no s’entretinguin’.

215 defesa: ‘defensa’.
216 desert: adj., ‘deixat, abandonat (de persona o cosa que podria ajudar, protegir, animar, etc.)’ (DCVB).
219 trist abisme: Infern.
224 Per a una lectura en clau apocalíptica del poema, veg. Duran (1994). Cf. v. 1060.
227 desferra: per bé que generalment significa ‘despulles, ruïnes’, aquí pren el sentit d’‘equipament, bagatge’
(veg. DECat: III, 985b 51-55 s.v. ferro) militar (per destruir). Cf. també vv. 646 i 803.
228 molt apte i profitós es refereix al nombre poderós (v. 225).
230 Les galeres eren embarcacions impulsades principalment per rems (encara que també tenien veles), de
fàcil maniobrabilitat, que al segle XVI disposaven de cinc canons a proa. Veg. Martínez-Hidalgo (1971: 39-58)
i Bicheno (2005: 66-75).
232 de gran espant: ‘pel gran espant’.
233 on: a Xipre (v. 206).
234 millers: ‘milers’. | sens compte: ‘sense que es puguin arribar a comptar’.
237-244 La campanya xipriota dels turcs, especialment el setge i caiguda de Nicòsia, fou un episodi clau per
al control del Mediterrani que va ser descrit per altres autors que s’ocuparen de narrar l’episodi de Lepant

8
 De tots los llocs, restà per conquistar
tan solament la més segura força,
on los demés, retrets ab pura força,
248 de tant perill treballen escapar.
No hi valen gins quant Déu té ordenat
que en segur port don al través la fusta:
així es perdé la trista Famagusta,
252 segons aprés serà més declarat.

Durant lo temps que estan assetiats

aquells mesquins, ab tan gran estretura,
venecians procuren ab gran cura
256 perquè molt prest sien remediats;
e finalment, tots d’un mateix acord,
puis que trobar no poden millor manya,
volen pregar al rei Felip d’Espanya
260 que els do favor contra l’inimic fort.

Mas, recelant que puguen alcançar

per si mateix favor tan necessari,
primer se’n van al qui l’etern armari
264 sempre que vol pot obrir i tancar,
molt confiant que poran los seus precs
al gran lleó fer eixir de la cova
contra els pagans, per fer tan dura prova
268 que molt gran temps llançaran trists gemecs.

Conclòs així entre ells lo dit concert,

posteriorment a Pujol; entre aquests hi ha Jeroni Costiol, tant a la Primera parte de la chrónica (II,1-5) com al seu
Canto al modo de Orlando (I, estrofes 67-80). Sobre la campanya otomana de 1570 i l’expedició de la Santa Lliga
del mateix any, veg. Bicheno (2005: 197-212).
244 nigun: ‘cap’; tot i que també es podria llegir com a nigú en: ‘cap persona en’.
246-247 força: rim equívoc; el primer mot equival a ‘fortalesa, lloc fortificat’ (Famagusta), on es refugien els
qui fugen de l’avenç turc.
247 los demés: ‘la resta’ (DCVB).
249 gins: ‘ginys’; és forma antiga que Pujol fa conviure amb ‘ginys’ en el poema. Cf. v. 440.
250 don al través la fusta: «Donar a través o al través: topar de costat una nau contra les roques, de manera que
naufraga o roman embarrancada» (DCVB, s.v. través). | don: ‘doni’.
251 Famagusta: ciutat de la costa est de Xipre, domini venecià. Sobre el primer setge, el bloqueig de l’hivern
de 1570-1571, el setge final i presa de la ciutat, veg. Beeching (2002: 196, 203-213) i Bicheno (2005: 215-218).
252 aprés: ‘després’.
253 assetiats: ‘assetjats’. La forma ‘assetiar’, que prové d’un creuament entre assetjar i sitiar (DCVB, s.v.
assetjar), és la que empra Pujol (veg. també v. 287).
253-340 Incís que relata una acció simultània: el recurs dels venecians a Pius V per establir una aliança amb
Felip II, la Santa Lliga (v. 299).
256 perquè: ‘per tal que’.
260 do: ‘doni’. | inimic: ‘enemic’; és forma antiga que, en el poema, conviu amb ‘enemic’.
263 qui: el papa, aleshores Pius V (cf. v. 273, el Pare Sant; lo gran /sant pastor, v. 279, 413, 542, 556, 1509). Pius
V (1566-1572), conegut com el papa contrareformista per antonomàsia, tenia per objecte abocar totes les
rendes eclesiàstiques en l’extirpació del protestantisme i el combat contra l’Islam; per a la projecció sacra i
política de Pius V en relació a Lepant, veg. Caffiero (1998).
266 gran lleó: Felip II. Amb el lléo s’identifica la corona de Castella; cf. v. 259 i 276 (cf. Miralles 2008: 31, n.
19).
269 Es refereix al pacte entre els assetjats de Famagusta i els venecians (cf. v. 253-256).

9
 sens més tardar, sentint dura fatiga
per un afany qui, tement, los abriga
272 de major mal, veent camí obert,
al Pare Sant acorren juntes mans,
pregant-lo molt que vulla ser balança
per concertar una santa lligança
276 entre lo rei i los venecians.

No fonc mester discurs de grans raons

per induir de la cabanya santa
lo gran pastor perquè debaix sa manta
280 fes lo concert d’aquestes unions,
que bé coneix que com a bon pastor,
molt diligent, a ell de dret li toca
de replegar los polls com fa la lloca,
284 guardant-los bé del famejant astor.

A don Felip, d’Espanya rei potent,

fa prest avís ab semblant ambaixada,
fent-li saber com Xipre assetiada
288 és, sens dubtar, de la pagana gent,
pregant-lo molt, puis de benigne rei
té lo renom, justament, i catòlic,
per aterrar l’inimic diabòlic
292 ab son poder vulla donar remei.

L’ambaixador ab molta voluntat

fonc d’ell oït i concorden certs pactes,
dels quals se fan infal·libles contractes
296 perquè entre tots haja més fermetat,
e Pio quint, com a pedra angular,
és en lo mig, e vol prendre fatiga
de concertar aquesta Santa Lliga
300 molt confiat del fi tan singular.

I perquè el fet és tal que no requer

desprendre temps en fer llarga resposta,
fa com aquell qui, corrent per la posta,

270-272 sentint dura ... camí obert: ‘sentint una gran responsabilitat (dura fatiga) per un desig vehement (i.e., el
concert de la Santa Lliga) que els defensa (‘abrigar’ té el sentit d’‘emparar, protegir, defensar’; veg. DCVB)
d’un mal major que temen (i.e., el turc i la seva expansió mediterrània)’.
273 ‘acudeixen (acorren) amb les mans juntes (és a dir, fent el gest de pregar), al Pare Sant (el papa Pius V; cf.
v. 263)’.
275 santa lligança: la Santa Lliga; cf. v. 299.
276 lo rei: Felip II.
279 lo gran pastor: el papa Pius V; cf. v. 263. | manta: en sentit figurat, ‘protecció’ (veg. també v. 547 i 1571; cf.
v. 919 i 1023, mortal manta).
287 assetiada: ‘assetjada’; veg. v. 253.
292 vulla: ‘vulgui’.
297 pedra angular: la pedra base o primera pedra, que determina el fonament i estructura d’un edifici, la Santa
Lliga.
299 Les negociacions per a una Santa Lliga havien començat a Roma al juny de 1570.
301 requer: ‘requereix’. També al v. 461.

10
 304 son desitjat camí treballa en fer;
ab pressa gran ajunta dins breu temps
de sos vaixells, dic, cinquanta galeres;
fent elegir les bones i lleugeres,
308 fan son camí ab pressa gran ensems.

Lo capità, valent i molt ardit,

governador d’aquest socors tan noble
per deslliurar aquell afligit poble
312 no té repòs de dia ni de nit,
lo nom del qual no vull tenir celat
puis tant mereix que d’ell façam memòria:
Joan Andreu, qui de la casa Dòria
316 pren lo renom tan clar i senyalat.

A vela i rems, ab pressa navegant,

fan son camí sens que deixen petjada,
llauren la mar i no roman llaurada,
320 com fa l’aucell qui, per l’aire volant,
girant-se atràs, no veu de son camí
nigun senyal; així, doncs, fan sa via
per arribar on lo desig los guia,
324 per deslliurar aquell poble mesquí.

Mas, com lo temps del terme prefinit

alt en lo Cel, d’aquest fet admirable,
per oprimir al llop insaciable
328 no fos del tot acabat i complit,
no volgué Déu, usant de saber gran,
que profitàs la tanta diligència,
aguardant temps, ab certa providència,
332 per aterrar al fill de Soliman.

O fos per crim de comesos pecats

303 fa: el subjecte és Felip II. | corrent per la posta: relacionat amb les comunicacions antigues, a cavall. Cf.
«Anar en posta o a la posta: anar molt de pressa» (DCVB, s.v. posta).
311 poble: els assetjats a Famagusta.
314 façam: ‘fem’.
315 Gianandrea D’Oria (o Doria), parent del famós almirall genovès Andrea D’Oria (n’era l’oncle avi), era el
cap de l’estol del rei Felip II, amb 49 galeres. Es va reunir a Òtrant amb una dotzena de galeres venecianes
amb bandera pontifícia i plegades van partir cap a Candia, a la costa septentrional de Creta, on els esperaven
49 galeres venecianes més comandades per Girolamo Zane: era el conjunt de l’estol aliat cristià. El comandant
suprem de l’armada era Marcantonio Colonna, almirall de les dotze galeres pontifícies. Sobre la primera lliga,
la campanya xipriota del 1570 i les desvinences aliades, veg. Beeching (2002: 190-197) i Rivero (2008: 100-106
i 113-117).
319 Cf. Aen. III, 495: «nullum maris aequor arandum» (‘no us cal cercar cap planura marina’, en traducció de
Miquel Dolç; veg. Virgili 1972-1978).
325-340 El 17 de setembre partia l’estol cristià de Candia amb la intenció d’atacar Rodes i desconcertar Pialí
Baixà, cap turc, i fer-lo abandonar Xipre. Però abans d’arribar a l’objectiu van saber la notícia de la caiguda de
Nicòsia (9 de setembre, coneguda per Colonna el 23) i això va promoure dubtes, disensions i, finalment,
l’abandó de l’ofensiva. | prefinit: llatinisme, ‘decidit, determinat’ (del lat. praefinire ‘establir prèviament, fixar’).
327 El llop insaciable és el Turc.
331 aguardant temps: ‘esperant millor ocasió’.
332 al fill de Soliman: Selim II; veg. v. 173-174.

11
 d’aquells mesquins, o qualsevols demèrits,
fos lo que fos, o fos per dar-los mèrits,
336 de tant perill no foren deslliurats.
Déu permetent, entre ells hagué debat,
no sé per què les parts ja no concorden,
e, finalment, entre si tant discorden
340 que l’espanyol socors se n’és tornat.

En aquest temps, los inimics infels

treballen molt, ab força i mà robusta,
per assolar la trista Famagusta,
344 en los combats mostrant-se molt cruels;
per altra part, aquells qui es troben dins,
ab força gran i tota diligència,
fan son poder, ab dura resistència,
348 per escapar de mans d’aquells botxins.

Per alguns jorns, ab ànimo puixant

i braç valent, fan molt dura defensa;
si reben dany, ab consemblant ofensa
352 a aquells inics fan morir ab trist plant.
Mas, a la fi, per los cruels inics,
ab un engany, la força fonc vençuda,
de què restà Famagusta perduda,
356 plorant son mal entre sos enemics.

Tots los enginys, ni força, ni saber,

no són bastants per fugir de les traces
d’aquells maleits, qui, ferint ab menaces,
360 fan cruelment tant mal com poden fer.
Ab un engany fingit no mai pensat,
aquells tirans i membres del diable
causen lo fi, trist i molt lamentable,
364 d’aquells mesquins, degudament plorat.

Puis que lo fi no poden alcançar

de son intent, ni guanyar la conquista,

333-336 Al·ludeix als assetjats a Famagusta.

337 entre ells: entre els membres de la Santa Lliga.
341 Represa del fil narratiu sobre el setge de Famagusta, deixat al v. 252. | infels: ‘infidels’.
352 plant: ‘plany, lament’.
354 Jeroni Costiol relata el setge i rendició de Famagusta a Primera parte de la chrónica, II,10, però no diu res de
l’engany que descriuen dels v. 365-380. Tampoc a Canto al modo de Orlando, II, estrofes 86-101. Herrera, a la
Relación de la guerra de Cipre y suceso de la batalla naval de Lepanto, cap. XII-XIII (Herrera 1971: 83-93), que fa un
relat extens i documentat del setge i caiguda de la ciutat, no recull aquest pretès engany. Tampoc la
bibliografia esmentada a la nota al v. 251. Hem de convenir, doncs, que es tracta d’un episodi fictici, literari,
amb la doble intenció de mostrar la perfídia del Turc i justificar la rendició dels assetjats. | força: en el sentit de
‘fortalesa’.
356 En aquest vers ressonen les expressions de la primera de les Lamentacions de l’Antic Testament: «Que
solitària seu / la ciutat més poblada! ... Passa les nits plorant, / les llàgrimes li cobreixen les galtes; / no n’hi
ha cap que la consoli, / entre tots els seus amants; / tots els amics l’han traïda, / se li han tornat enemics»
(Lm 1,1-2).
358-359 rima traces / menaces: cf. v. 874-875.

12
 fingidament inventen nova llista
368 qui de socors los fa desconfiar:
per tot lo camp se diu ab alta veu,
posant aquells en molt trista fatiga,
que està vençut l’estol de nostra Lliga,
372 restant sobrat del tot lo poder seu.

I per mostrar que és així veritat,

fan demostrar fingidament galeres
qui per menyspreu rosseguen les banderes
376 del venciment del no donat combat;
e fan pertot alegries molt grans,
i ab mil senyals ne fan aparent prova,
dient pertot que és molt certa la nova
380 que són vençuts los pobres cristians.

Quan saben dins los qui estan retrets

de tant perill aquesta nova dura,
de resistir obliden tota cura
384 (e tot se fa ab divinals secrets)
i fan concert que en mans d’enemics
sien donats lo castell i la terra,
ab pacte exprés que més no els faran guerra,
388 restant segurs així los grans com xics.

Fonc més pactat entre les dues parts,

seguint així per força llur estela,
que certs vaixells, tenint bon vent en vela,
392 puguen eixir, cercant aquelles parts
que els aparrà per reparar lo dany
i navegar ab molt segur viatge,
a vela o rems, cercant nou habitatge
396 i nou repòs del ja passat afany.

Aquells maleits, de tot quant han jurat

no serven, no, ni una sola til·la:

365-367 El subjecte de l’oració és ‘els enemics’ (v. 341; cf. inics, v. 352 i 353; aquells maleits, v. 359).
367-368 nova llista d’enganys (v. 361). És a dir: ‘[els turcs] diuen tot de coses inventades [als assetjats = los, v.
368] per tal que no confiin que rebran cap mena de socors’; cf. v. 374 (fingidament) i 378 (aparent prova).
369 camp de batalla.
370 aquells: els assetjats.
372 sobrat: ‘superat’.
373-374 mostrar | demostrar: veg. nota als v. 138-139. | demostrar: sembla prendre el sentit d’’aparèixer’; la
primera versió del poema, publicada a Barcelona el 1573, diu arribar, fet que confirma aquesta lectura.
375 rosseguen: ‘arrosseguen’.
375-376 les banderes del venciment: les banderes blanques o les banderes de l’enemic, un cop capturades. És un
no donat combat perquè no hi ha hagut enfrontament, com sabem, sinó que l’estol catòlic ha tornat enrere (v.
325-340).
381 retrets: ‘retirats, sense comunicació’.
382 nova: ‘notícia’.
389 més: ‘a més a més, també’.
393 aparrà: ‘semblarà’.
398 til·la: ‘titlla’; els turcs no respecten cap dels pactes de rendició establerts amb els assetjats.

13
 quan foren dins (mon cor aigua destil·la
400 considerant d’aquells la crueltat!),
a xics i grans, sens mirar dret ni tort,
sens pietat passen a tall d’espasa,
e discorrent així de casa en casa,
404 és prou ditxós qui troba segur port.

Lo fi d’aquells i lamentable fet

fonc tan cruel que ma ploma no gosa
ni vol dir més guerra tan sangonosa.
408 Per recomptar i dir com fonc refet
aquell socors qui ja desconcertat,
sens detenir, ab pressa gran camina,
d’on renasqué una altra contramina
412 qui reparà molt prest tot lo passat.

Lo sant pastor del catòlic ramat,

quan veu que són les dos parts tan discordes,
ab cura gran, perquè tornen concordes,
416 vol prest refer tot lo desconcertat.
Mas, perquè pot mon cant enfastijar
al llegidor, ma ploma ja cansada
vol reposar perquè sia escoltada
420 ab nou desig en lo següent cantar.

[Fi del primer cant]

Cant segon,
com per intervenció del papa Pio quint fonc refeta la Lliga i com lo rei Felip féu general de la sua armada a
don Joan d’Àustria, germà seu, i de la potentíssima armada que féu Selim, lo gran Turc, i lo gran dany
que feren en moltes parts

Aquell qui té ab Déu omnipotent

lo seu voler unit ab concordança,
quan pren treball en ben obrar descansa,
424 molt confiat de l’etern pagament;
e qui no és tal, està desconfiat
de tot benfer i prest ne desespera,
perquè no veu ni prou no considera
428 que el ben obrar sia tan premiat.

410 El subjecte de camina és ploma (v. 406).

411 contramina: «fig. Acte d’astúcia per a impedir l’acció d’un altre» (DCVB). Aquí té un sentit més general de
contraatac; es refereix a la represa de la Lliga Santa a l’any següent, subjecte de la narració de la part inicial del
segon cant (vv. 421-564). Cf. v. 659.
413 lo sant pastor: el papa Pius V; cf. v. 263.
414 dos parts: la Senyoria de Venècia i Felip II.
419 sia: ‘sigui’.
421 Aquell: el papa, Pius V.

14
 Així que, doncs, si lo vicari sant
pren tant treball no en façau meravella,
que el bon pastor si perd una ovella
432 planyent-se molt pertot la va cercant.
Què deu fer ell, qui veu lo seu ramat
en gran perill de perdre’s tot en suma?
Aquest corcó, rosegant, lo consuma
436 de nit i jorn, sens mai estar parat.

I així, sabent com és del tot desfet

lo bon concert de nostra Lliga Santa,
no per això desmaia ni s’espanta,
440 mas cerca ginys ab què sia refet.
Pren sens tardar la ploma en les mans
i al rei Felip escriu ab breus paraules:
lo meu cantar no penseu que són faules,
444 que l’estil fonc ab paraules semblants.

Carta de Pio quint al rei Felip

«Fill amat,
qui del catòlic ramat
sou defensor infal·lible
448 ab lo poder invencible
que Déu vos ha comanat,

puis és cert
que lo sant i bon concert
452 s’és romput de nostra Lliga,
jo us avís ab gran fatiga
del perill que veig obert:

enteneu
456 que Selim, enemic greu
de l’Església sagrada,
vol ab molt potent armada
destruir lo poble seu.

460 És mester,
perquè tal fet no requer
descuit ni llarga tardança,
reünir nostra lligança
464 contra el maleit Llucifer;

daré jo

429 lo vicari sant: el papa Pius V.

430 façau: ‘feu’.
435 consuma: ‘consumeix’.
440 ginys: ‘enginys, estratègies’.
443 Cf. v. 153.
459 lo poble seu: el poble de la Església sagrada (v. 457).

15
 santa benedicció
contra la bèstia fera
468 al general i bandera
de la santa unió,

i ab sant zel
jo us daré contra l’infel
472 quant poder tinc en la Terra,
i per fer-li major guerra
cercaré favor del Cel.

Doncs, mon fill,

476 puis sou clarejant espill
on ma esperança es remira,
reprimint sa cruel ira,
guardau-nos de tant perill.

480 I sens més

daré fi a mon procés,
puis tinc certa experiència
ab quant santa obediència
484 sempre sou a Déu sotmès».

Aprés que fonc, ab lo segell usat,

de Pio quint la carta segellada,
un missatger la pren, qui de volada
488 davant lo rei Felip s’és presentat;
lo qual, rebut d’aquell benignament,
de son venir manifesta la causa;
e, finint prest, ab concertada pausa
492 posa lo fi a son raonament.

Junta consell lo nostre potent rei

per lo perill que de tal fet redunda,
e, coneixent que sempre més abunda
496 la crueltat de l’inimic sens llei,
per obviar que no veja complit
de son desig lo començat efecte,
ab son poder li vol fer dur objecte,
500 segons veuran llegint lo meu escrit.

Lo remei fonc que, seguint lo parer

de Pio quint, molt prest sia refeta
la unió perquè sia desfeta
504 la crueltat del segon Llucifer;

477 es remira: en el sentit de ‘es reflecteix, s’emmiralla’ (veg., també, v. 522).

483 Entengui’s: ‘ab quanta santa obediència’.
494 tal fet: l’ofensiva turca (vv. 455-459). | redunda: ‘resulta’ (cf. DCVB).
497 obviar: ‘impedir, obstaculitzar’ (cf. DCVB).
499 objecte: en l’accepció llatina d’obiectus, ‘oposició, obstacle’.

16
 i que, donant lo principal govern
de molts vaixells, un capità elegesquen
molt senyalat, al qual tots obeesquen
508 sens contradir com a singular pern.

Un sol germà que té, de Carlos quint

fill valerós, de qui fan tal estima
que no es pot dir en prosa ni en rima
512 puis en lo món no és tal com ell vivint,
per propri nom és nomenat Joan,
gran austrià, qui quasi deixà rasa
de l’Otoman la poderosa casa,
516 vencent lo fill de Soliman Sultan.

Aquest, doncs, vol que lo ceptre real

port en son lloc per fer tan gran efecte,
molt confiant que no hi haurà defecte,
520 que bon començ no pot acabar mal.
En son retret li diu: «Amat germà,
on dignament tota Espanya es remira,
castigau vós de Selim la gran ira,
524 puis en vós sol nostra esperança està.

»Jo vull que vós aneu en lo meu lloc

ab l’estendard, ab certa confiança
que fareu tant ab vostra valent llança
528 que el Turc perdrà per un peó lo joc;
per vós serà de Carlos renovat
lo bell renom i les grans valenties,
qui gloriós entre les hierarquies,
532 alt en lo Cel, viu benaventurat».

504 S’hi refereix en els mateixos termes en altres indrets de la seva poesia; cf. «segons llucifers» (Visió en
somni, v. 292), aplicat als protestants; també al v. 464 ha identificat Llucifer amb el Turc. Veg. Valsalobre
(1995: 117, n. 31).
508 com a singular pern: en aquest sentit: el capità (v. 506) serà l’únic (singular) de qui depengui (pern) el govern
dels vaixells (v. 505-506).
511 Cf. v. 1075, «ni s’és llegit en rims ni menys en prosa». És expressió de llarga tradició: cf. Petrarca, Canz.,
182,10-11: «et quanto è ‘l dolce male / né ‘n penser cape, nonché ‘n versi o ‘n rima»; però potser la que va
tenir més descendencia va ser la formulació d’Ariosto (Orlando furioso, i, 2, 2: «Cosa non detta in prosa mai né
in rima»), d’on prové el vers de Pujol (cf. «Things unattempted yet in Prose or Rhyme»; Milton, Paradise Lost
1.16). Pere Serafí, a l’«Epístola I», per expressar la inefabilitat del seu turment amorós, com en Petrarca, fa
servir una expressió més propera a les de Pujol: «I dir no es pot en prosa, menys en rima» (v. 28; Serafí 2001:
123).
512 no és tal com ell: ‘no n’hi ha cap altre com ell’.
513-515 Joan d’Àustria tenia aleshores al voltant de vint-i-quatre anys; just acabava d’enllestir, al març, la
campanya contra l’aixecament morisc de l’Alpujarra.
516 lo fill de Soliman Sultan: Selim II; veg. v. 173-174.
517 El subjecte de vol és Felip II (lo nostre potent rei, v. 493): ‘Felip II vol que aquest (Joan d’Àustria) porti en
lloc seu lo ceptre reial’ (cf. v. 525).
522 es remira: veg. v. 477.
531 hierarquies: ‘jerarquies’; és llatinisme. Al·ludeix a les jerarquies angèliques.
529-532 Joan d’Àustria renovarà el nom del llinatge emulant les gestes del seu pare, l’emperador Carles V,
que viu al Cel; cf. Al rei Filip, v. 17-32.

17
 Finint així lo seu raonament,
l’amat germà estretament abraça,
lo qual de goig a penes sap que és faça,
536 del que li diu tant se troba content;
per la mercè li vol besar les mans
alegrament, acceptant aquell càrrec,
molt confiant que en farà tal descàrrec
540 que ho sentiran los inimics pagans.

Crida lo rei al noble ambaixador

i al sant pastor respon d’esta manera:
que bé coneix que debaix tal bandera
544 serà segur i sens nigun temor,
i que tostemps és molt aparellat,
quant ell volrà, jurar la Lliga Santa,
estant segur que cobert de tal manta
548 en nigun temps jamés serà sobrat.

A vint de maig de l’any mil i cinc-cents

setanta-u la Lliga renovaren
entre les parts i los pactes firmaren,
552 i juren tots no hi seran renitents;
i, més avant, que qualsevol debat
mogut entre ells los sia necessari,
forçadament, fer-ne compromissari
556 al sant pastor del catòlic ramat.

En Roma fonc confirmat i llegit

lo sant concert, al temple de Sant Pere,
perquè nigú puga tornar arrere,
560 de les dos parts, del fet instituït;
i fet açò, lo nostre rei potent
fa replegar gran nombre de galeres,
e jo me’n torn a les regions feres,
564 per recomptar de la pagana gent.

Vingut lo mes de maig del següent any

de mil cinc-cents i u més de setanta,
Selim Sultan, seguint sa furor tanta,

534 L’amat germà és Joan d’Àustria; el subjecte d’abraça és Felip II.

542 al sant pastor: al papa Pius V; cf. v. 263.
545 tostemps: ‘sempre’.
547 manta: cf. v. 279.
548 jamés: ‘jamai, mai’. | sobrat: ‘superat, vençut’.
549 L’acord es va signar el 20 de maig (v. 549-551), i el 25 es feia la proclamació oficial a la basílica de Sant
Pere (v. 558). Veg. Serrano (1935: 30-53), Cerezo (1971: 107-127), Bicheno (2005: 220-224) i Rivero (2008:
117-133). A més del papat, Felip II i la República de Venècia, s’hi van adherir Gènova i Malta.
552 renitents: ‘desobedients’.
553 més avant: ‘a més, encara’.
556 al sant pastor: al papa Pius V; cf. v. 263.
565 següent any: al v. 549 el poeta ha esmentat l’any 1571. Podria sobtar ara l’aparició de nou de l’any 1571
qualificant-lo de següent, però s’està referint a l’àmbit turc (v. 563-564), i els havia “deixat”, al cant primer, a
l’any 1570.

18
 568 ab pressa gran comença novell dany;
armant de prest tres-cents vaixells de rem,
entre els quals ha galeres més de trenta
dos-centes dic, les quals, seguint l’empenta
572 dels vogadors, pertot fan mal extrem.

Aquell qui té lo principal govern

de tant estol Alí Baixà es nomena,
sens contradir un punt a quant ordena
576 la trista gent, hereva de l’Infern;
e van ab ell molts principals baixans,
dels quals veuran lo nom en breu sumari
mencionats en aquest calendari,
580 tots grans senyors en terres de pagans.

Del dit Baixà, del turc Selim elet,

dos amats fills, tots en edat molt tendre,
lo nom dels quals, si desitjau entendre,
584 és Amet Bei e l’altre Mahamet;
Partan Baixà, qui a la part dreta seu
del turc Selim quan és en la Turquia;
Siroc, visrei del lloc d’Escanderia;
588 un altre arrais qui es diu Xebar Abdeu.

Aprés veuran aquí Mahamet Bei;

Soliman Rais, un altre Cara Hoja;
Hassan Baixà, lo fill de Barbaroja;
592 Oquialí, qui d’Alger és lo rei;
ab dos fills més de Cara Mostafà,
los quals d’arrais retenen nomenada,

570-571 ... més de trenta / dos-centes...: ‘més de dues-centes trenta’, construcció paral·lela, però invertida, a la del
v. 566.
574 Alí Baixà: Muezzinzade Alí Baixà va ser nomenat Kapudan Baixà o Almirall de l’Armada otomana just a
l’inici de la campanya militar de l’estiu de 1571, a Negrepont (veg. nota al v. 613).
577 baixans: ‘baixàs’.
579 calendari: «ant. Llibre on s’anotaven els fets de l’any amb expressió de llurs dates» (DCVB). Pujol
compara aquí el seu poema al gènere annalístic, per les referències concretes a determinades dates.
581-612 Nòmina dels caps de l’armada turca.
584 Amet Bei i Mahamet, fills d’Alí Baixà (cf. v. 1445-1452). Bei és la denominació dels governadors de
província en l’antic Imperi Otomà.
585 Partan Baixà: Pertev Baixà, comandant adjunt de la flota otomana, general de terra.
587 Vers idèntic al 1458. | Siroc: Mohamet o Mehmet Siroc, bei d’Alexandria. Segons un coetani de Pujol,
Fernando de Herrera, Alexandria era anomenada Escanderia pels turcs (Relación de la guerra de Cipre y suceso de la
batalla naval de Lepanto, cap. XXVI; Herrera 1971: 148-149).
588 arrais: «ant. Caporal sarraí» (DCVB). | Xebar Abdeu: Pujol el fa governador de Xiu (Quíos?) (v. 1457), a
Bitínia; d’acord amb la «Relación de lo que hizo la armada de la Liga cristiana...» (Aparici 1847: 43), el seu
nom era «Abduxebâr».
589 Mahamet Bei: Mahamet o Mehmet, bei de Negrepont. Pujol el considera nét de Barbaroja i captiu (v.
1465).
590 Soliman Rais: Soliman Bei, Istambul (?). Pujol el situa entre els captius (v. 1461). | Cara Hoja: Kara Hodja
o Khodja, bei de Valona. Pujol el situa entre els presos (v. 1463).
591 Vers idèntic al 1454.
592 Oquialí: Uluc Alí o Euldj Alí, virrei d’Alger, era un calabrès que, havent estat capturat per corsaris
berberiscos, va obtenir la llibertat en convertir-se a l’Islam.
593 Cara Mostafà: Kara Mustafà, de Nauplia (?).

19
 i el pagador general de l’armada,
596 qui té per nom Cilivi Mostafà;

Cai Bei, qui té lo govern de Zinit;

Carojalí, capità de cossaris;
Alí Genovès, qui, foll ab mil desvaris
600 i renegant, son temps ha mal finit;
Belí Baixà, nomenat Dardanal,
gran majordom, mirant per la drassana;
de Salarrais un fill qui regint mana
604 als de Guirtós, un lloc molt principal;

Jafer Baixà, qui és governador

del lloc qui es diu Trípol de Barbaria;
Pervis Agà, lo qual de Romania
608 és lloctinent, tingut en gran honor;
Caur Alí i el trist arrais Cafer,
ab altres molts, que ací tots no es demostren,
dels quals veuran, segons mos versos mostren,
612 que en lo combat tingueren prou que fer.

En Negrepont, quan foren tots juntats,

qui deu, qui vint, qui cinquanta galeres,
fan deslliber, designant les senderes
616 per on iran a fer mil crueltats.
Parteixen, doncs, afamats com alans,
de fort castell que ells anomenen Roixo,

596 Cilivi Mostafà: alguns coetanis a Pujol el fan tresorer dels turcs («Mustafa Celeby, tesorero»; Costiol,
Primera parte de la chrónica, II,20).
597 Vers idèntic al 1473. | Zinit: Izmit, ciutat del nord-oest d’Anatòlia, no lluny de Constantinoble.
598 Carojalí: Kara Djali, corsari d’Alger, que segons Pujol fou pres (v. 1469). | cossaris: ‘corsaris’.
599 El vers és hipermètric: el primer hemistiqui té cinc síl·labes. | Alí Genovès: alguns coetanis a Pujol, com
ara Costiol (Primera parte de la chrónica, III,4), el fan capità de fanal.
601 Belí Baixà, nomenat Dardanal: Dardagan Baixà, bei de l’Arsenal (cf. v. 1461-1462). Sobre les drassanes
otomanes o arsenal (al Corn d’Or, l’estuari que divideix Constantinoble), veg. Barbero (2010: 4-6).
602 mirant per: ‘vigilant, tenint cura de’.
604 Guirtós: no hem sabut identificar el lloc a què fa referència Pujol en aquest vers.
605 Jafer Baixà: Djafer Agha Baixà, bei de Trípoli de Líbia.
606 Trípol: Trípoli. | Barbaria: costa mediterrània nordafricana, des de l’actual Marroc fins a l’actual Líbia.
607 Pervis Agà: Pervis Agha, bei de Nauplia, batejada com a Nàpols de Romania. Pujol l’inclou entre els
captius (v. 1467-1468).
609 Caur Alí, corsari d’Alexandria. | arrais Cafer: se’ns dirà més endavant que regia quinze galeres (v. 1466).
610-611 demostren / mostren: veg. nota als v. 138-139.
613 Negrepont: illa grega d’Eubea, on els turcs tenien una base naval. Des d’aquest vers fins al 724 es descriu
la campanya d’atacs costaners turcs de l’estiu de 1571: descens de Negrepont (d’on parteixen el 13 de juny)
fins a Candia, a Creta, i després recorregut per la costa occidental de la península de Morea ascendint per la
costa adriàtica grega i albanesa, fins ben a prop del golf de Venècia, on, sabedors de la preparació de la Santa
Lliga, retrocediran vers la base naval de Lepant, a l’estret on conflueixen el golf de Corint i el de Patràs. Veg.
Cerezo (1971: 97-101), Braudel (1976: 598-600), Beeching (2002: 222-224) i Bicheno (2005: 225-231).
615 fan deslliber: ‘deliberen, decideixen’.
617 alans: ‘gosos de presa’.
618 Roixo: probablement es refereix a l’illa de Castellroig, Castelrosso, en italià (Kastelórizo, en grec), a la
costa sud d’Anatòlia, a l’arxipèlag del Dodecanès, que va tenir un cert paper a la campanya turca vers Xipre de
l’any anterior, 1570, però no en la de l’estiu de 1571. Havia pertangut a la Corona d’Aragó, des del 1450, presa
per Bernat I de Vilamarí, fins al 1470.

20
 i en lo partir ningú d’ells se veu coixo
620 mas diligent de peus i de les mans.

Arriben prest de Candia al bell port,

qui per son nom és nomenat de Susa,
la fera gent, en tots sos fets confusa
624 puis de benfer mai ha hagut record,
lo qual és junt de la gentil ciutat
que vulgarment li diuen Acanea,
de qui gran dany reberen en pelea
628 los enemics de la cristiandat.

E si no fos que abans havien vist

de venecians lo valent Canaletes
gran capità, qui, per vies secretes,
632 se retragué al port, molt ben previst,
ab lo govern que porta de tres naus
i més avant seixanta-tres galeres,
hagueren fet les gents cruels i feres
636 tot son poder per fer-los tots esclaus.

Mas, recelant algun notable dany,

estan parats sens saber lo que facen,
i, a l’entretant que pensant s’embarassen,
640 Canaletes, ab un subtil engany,
galeres deu triant de son ramat,
eixint a punt una hora descuidada,
cinc fustes pren a pesar de l’armada,
644 que no hi valgué haver ben espalmat.

Partí l’estol de la pagana gent

per arribar ab tota sa desferra
a l’altre cap de la mateixa terra,
648 fent son camí la volta de ponent,

619 coixo: ‘coix’.

621 Candia: Candia (avui Iráklio), a la costa nordcentral de Creta.
622 Susa: sembla que es deu referir a la badia de Suda, que no és pas a Candia sinó a la costa més nord-
occidental cretenca, prop de Canea (cf. v. 625). És allà, camí de Canea, que el Turc va causar estralls en les
petites viles del litoral.
626 Acanea: Canea (avui Khanjá). La ciutat va sofrir dos atacs turcs infructuosos, castigats per l’artilleria de la
fortalesa.
629-644 Els atacs d’Alí Baixà contra Candia, pel mal temps i per la resistència dels defensors, no van reeixir,
i no va poder destruir les galeres venecianes que hi havia al port. Aleshores, Alí va decidir navegar cap al nord,
cap a la mar Jònica.
630 Canaletes: Antonio da Canale, ‘Canaletto’, és un cap venecià que, amb Quirini, es trobà al port de Candia
amb seixanta galeres venecianes dispostes per socòrrer Famagusta, ara bloquejades pel mal temps i les
incursions turques sobre la zona. Sobre l’expedició d’auxili de Quirini a Famagusta (gener-febrer 1571), veg.
Bicheno (2005: 214-215).
630-631 Hipèrbaton: ‘lo valent Canaletes, gran capità de venecians’.
634 més avant: veg. nota al v. 553.
643 fustes: ‘vaixells’.
644 espalmat: d’espalmar, «Netejar i enquitranar el fons de les naus o embarcacions» (DCVB).
646 desferra: veg. nota al v. 227.
648 la volta de ponent: es deu referir a l’ascens per la costa occidental de la península de Morea vers l’Adriàtic.

21
 a on volgué la desditxada sort
d’uns mesquinets qui fugir no pogueren
que el jorn següent dos fragates prengueren
652 de tres que són, que l’altra fugí fort.

Porten avís, segons aprés fonc dit

–perquè el Baixà descloure féu les lletres–,
que vaja prest lo valent Canaletes,
656 sens detenir de dia ni de nit,
los dits vaixells per la gran mar guiant,
fins arribar dins lo port de Messina
a don Joan, qui fa la contramina,
660 qui portarà los turcs a molt trist plant.

D’aquí se’n van los inimics infels

al Xirigà, illa prou nomenada,
on arribats ab la potent armada
664 van augmentant sos fets sempre cruels.
Cremen-ho tot sinó lo fort castell,
i promptament se’n van a Cabomaina,
sens detenir, l’estol vela no maina,
668 mas navegant caminen ab temps bell.

Quinze mil turcs en terra són eixits,

mas arnauts, famosa gent en guerra
(que així es fa dir la gent d’aquella terra),
672 en un moment se foren tots units,
i dels maleits qui vingueren allí
los grecs valents tal carnalatge feren
que en aquell jorn de morts n’hi romangueren
676 mil i dos-cents, ab trista i cruel fi.

Van a Modon, passant tostemps avant,

on arribats, promptament espalmaren
i sens tardar partint-se navegaren,

649-652 ‘Els turcs van prendre dues fragates, de tres, d’uns desgraciats (mesquinets) que van tenir la mala sort
d’ensopegar amb l’armada turca i, fora d’una, no van tenir temps a fugir’. Sembla referir-se a la flota de
Sebastiano Venier, capità general venecià de la mar, que fuig desordenadament de Corfú vers Messina,
encalçat per la flota otomana, tot perdent dues galeres en aquests enfrontaments.
653 El subjecte de porten són les fragates preses. L’ordre procedia de Venier, el qual gira al seu torn cap a
Messina.
658 Canale i la seva flota veneciana de Candia havia de girar cap a ponent, cap a Messina, a Sicília, on es
reunia la flota de la Santa Lliga al complet.
659 contramina: veg. nota al v. 411.
662 Xirigà: Cerigo (it.) o Citera/Citerea (grec: Kithira o Kythera), illa del sud-est de Morea, del grup
meridional de les Jòniques.
665 sinó: ‘excepte’ (veg. DCVB s.v. sinó. 4).
666 Cabomaina: cap Maina, el central dels tres caps del sud de la península de Morea.
667 maina: de ‘mainar’ (=amainar) (veg. DCVB).
670 arnauts: és el nom turc que rebien els albanesos; en l’imperi otomà, solia denominar els mercenaris
provinents d’Albània.
674 carnalatge: ‘carnatge’.
677 Modon: forma veneciana de Modona (Methoni, en grec) a la costa ocidental del Peloponès (a Messinia).

22
 680 sens reposar, la volta de l’Aljant.
Sinó el castell, lo restant fonc cremat
i dos o tres mesquins allí prengueren,
que els altres tots fugint se retragueren
684 per escapar de tanta crueltat.

Continuant e discorrent pertot,

se’n van d’aquí a la Xefalonia,
on, augmentant la sua fellonia,
688 d’ira cruel par que tenen sanglot.
Prenen catius en nombre quatre mil,
i ab peces dos treballen a combatre
al fort castell, pensant-lo prest abatre,
692 si bé forçats mudaren a altre estil,

perquè de dins isqueren molt apunt

set-cents soldats contra mil turcs en guerra
qui de la mar eren eixits en terra,
696 pensant trobar al defensor defunt;
dins son palau ne té lo trist Pluton
més de nou-cents, los quals allí finaren,
sens altres molts qui malferits restaren,
700 que los demés fugint retrets se són.

Aprés d’aquí, anaren al bell port

qui vulgarment és nomenat Pesquera:
és en Corfó, qui manté la bandera
704 de venecians, castell valent i fort;
no hi feren dany. Mas van-se’n al Sapot
e, dins tres jorns, tan fort lo combateren,
que sens remei en terra l’abateren:
708 culpa no té qui fa tot lo que pot.

Perquè fonc vist aquells valents soldats

qui es troben dins fer defensa tan dura
i ab tant esforç que fonc sobre natura,
712 puis en morir tan foren obstinats
que, no podent al fi més resistir

680 volta: ‘moviment de rotació’. | l’Aljant: sembla que podria fer referència a l’estrella Algenib (Al-Janb, en
àrab), de la constel·lació de Pegasus, tot i que també podria tractar-se d’Alioth (Al-Jawn, en àrab), de la
constel·lació de l’Óssa Major.
681 Veg. la nota al v. 665.
686 Xefalonia: Cefalònia, illa jònica.
690 peces: d’artilleria (veg. també v. 714).
691 L’ordre gramatical convencional seria ‘pensant abatre-lo prest’.
697 Pluton: Plutó, déu de l’Infern.
699 sens altres molts: ‘a més de molts altres’.
700 los demés: ‘la resta’ (els pocs que van quedar).
702 Pesquera: potser fa referència al port de Peschiera Chalichiopoulo, a Corfú (cf. Goodisson 1822: 12;
Schliemann 2012: 12).
703 Corfó: Corfú, illa de la mar Jònica (grec: Kérkira). La illa va ser devastada, però no van poder-ne assaltar
el castell interior (cf. Serrano 1935: 106; Beeching 2002: 235).
705 Sapot: Sopoto (o Soppoto), a la costa albanesa, davant de Corfú.

23
 al dur combat de furioses peces,
ans de rendir, se deixen fer mil peces,
716 i batallant volgueren tots morir.

Sens los predits, feren molts altres danys

aquells maleits, qui per mar qui per terra,
i fan pertot tan sangonosa guerra
720 que lo record durarà per molts anys.
Partint d’aquí se’n van a Lepantó,
molt segur port, per reparar l’armada,
perquè han vist venir a Gil d’Andrada
724 ab dos vaixells, molt secret espió.

Era perquè lo nostre don Joan,

volent saber de l’armada turquina,
lo trametré des del port de Messina,
728 dient que torn ab brevedat molt gran.
Mas tant temps ha que estic entre pagans
que, desitjant eixir de cativeri,
me’n vull anar, per cantar nou misteri
732 del que faran los valents cristians.

No façau cas del dany que han fet i fan,

que el temps és prop que en faran penitència,
i serà quan ab dura resistència
736 seran vençuts del nostre don Joan.
Mas puis me veig ab gran plaer llibert,
vull reposar cercant novella norma;
no us enutgeu pensant que molt temps dorma,
740 que jo us promet que prest seré despert.

Fi del segon cant

Cant tercer
i últim de la singular victòria que obtingué don Joan de l’armada del gran turc en lo golf de Lepant i dels
principals que allí foren morts i presos

Qui em donarà estil convenient

per dir lo fi de tan bella victòria

714-715 Rims equívocs: al 714 són ‘peces d’artilleria’; al 715, ‘trossets’.

709-716 Dins de la constant alternança de temps passat i present en la narració, aquesta cobla concentra el
recurs d’una manera vistent.
717-720 Al·ludeix a la part final de la campanya de càstig i saqueig de les colònies venecianes en la costa
adriàtica, illes i places costaneres com Durazzo, Dulcigno, Antivari, Badua, Curzola, Lesina, Cattaro i Ragusa.
723 Gil d’Andrada: Gil de Andrade, cavaller de Malta, va dur a terme diverses incursions informatives sobre
les posicions de la flota turca, i va ser qui va comunicar als aliats la situació de l’armada otomana en el port de
Lepant a finals de setembre. Va ser capità general interí de les galeres d’Espanya entre 1575 i 1577, quan va
passar a la Capitania General de les galeres de Sicília (Martínez Millán & Fernández Conti 1998; sobre les
actuacions d’informació d’Andrade, veg. índexs de Beeching 2002 i Barbero 2010).
727 lo: a Gil de Andrade.

24
 que sia tal que, cantant vera història,
744 lo llegidor no pens que sia vent?
Menester és que deix l’estil que sol
lo meu cantar, mudant alegre rima,
perquè llegint se’n faça gran estima
748 i que dur tant com durarà lo Sol.

Jo em só posat i mes en alta mar

d’heroics fets de la casa esforçada
de l’austrià, i veig tan engolfada
752 la mia nau que no se’n pot tornar;
per veure, doncs, lo terme desitjat
de mon cantar, vull recobrar coratge,
per acabar mon desitjat viatge,
756 si Cal·liopé no m’ha desemparat.

Mas, puis conec que no m’és dat a mi

de tal senyor cantar llaor condigne,
qui per la mar ab ànimo insigne
760 va navegant sens errar lo camí,
acompanyat de tanta noble gent
(segons veuran sos fets de gran valia)
que, si armà’s, Neptuno mai faria
764 ab son poder exèrcit tan valent,

per ço faré com qui per un gran riu,

a poc a poc retentant l’aigua, passa
ab flac bordó, de qui no fia massa
768 perquè el perill que veu és molt esquiu,
i ab bona sort per lo segur camí
se veu guiat on lo desig lo tira,
si bé passant, quan atràs se regira,
772 molt se penit perquè és entrat allí.

743 vera història: veg. la nota al v. 163.

741-744 El poeta expressa la dificultat de descriure uns fets històrics amb la retòrica pròpia de la poesia
èpica de manera equilibrada, per tal que el lector no perdi la percepció de la veracitat dels primers per l’excés
de la segona. Veg. v. 163.
745-748 alegre rima: cf. v. 11. | Tots els poetes hispànics ‘lepantins’ proposen un canvi de veu, cap a un estil
de més elevació, en el moment que aniran a fer la descripció de la batalla pròpiament dita, des de Corte Real a
Ercilla (Arauc. XXIII, 87; XXIV, 2) passant per Rufo (cf. Vilà 2004: 85 i n. 30).
749 mes: participi del verb metre, ‘posat’.
751 engolfada: en el sentit d’’endinsada en la mar’.
749-752 El poeta usa aquesta imatge marina per dir que ja s’ha implicat tant en el relat de les glòries del
llinatge austríac que no pot tornar ara enrere.
756 Veg. nota al v. 54.
763 si armà’s: ‘si s’armés’.
763-764 Neptuno: Neptú, déu dels mars; el seu exèrcit són els éssers mitològics marins: tritons, sirenes,
nereides, etc. | Sembla que Pujol al·ludeix al poema de Lluís Joan Vileta que porta per títol De mira et singulari
victoria… i que ell mateix traduí i glossà en la segona part dels seus poemes lepantins («Ab gran terror Júpiter
en lo cel»).
766 retentant: del llatí retentare, ‘tornar temptar, tocar de nou’. S’entén: ‘temptant, assajant repetidament l’aigua’
(per veure’n la profunditat).
768 esquiu: ‘desagradable’.
772 penit: ‘penedeix’.

25
 Jo em record bé que deixí el rei potent
ab cura gran dins en la sua Espanya,
qui, diligent, se donà tanta manya
776 que dins breu temps juntà galeres cent.
I al germà diu, qui de tan gran estol
té lo govern, vaja prest a Messina
per ordenar l’amarga medicina
780 que els turcs beuran per força ab mortal dol.

Partint aquell, del rei son car germà

pren comiat ab moltes abraçades,
i, caminant, en molt poques jornades
784 arriba dins lo comtat català
en la ciutat major i principal,
qui té el govern de tota aquella terra,
i ab bell concert, en temps de pau o guerra,
788 en lo que vol és vista majoral.

Si volgués dir ab degut compliment

la festa gran que abans d’entrar li feren
i l’honor tant ab lo qual lo reberen,
792 seria eixir del començat intent;
mas enteneu que fonc tal i tan ric
com se pertany a tan real persona,
que així ho sol fer la rica Barcelona,
796 seguint concert i son costum antic.

Parteix d’aquí ab pressa gran, sens més,

acompanyat de cinquanta galeres
i navegant per marines senderes
800 arriba prest al poble genovès;
i sens tardar, en Nàpols ab bell vent
fa son camí, a on isqué en terra
lo vuitèn jorn d’agost ab gran desferra,
804 seguint aquell gent noble i molt valent.

777 germà: Joan d’Àustria.

778 Messina, a Sicília, on s’havia de reunir tot l’estol de la Santa Lliga.
781 aquell: Joan d’Àustria (v. 777). | del rei son car germà: Felip II; car: ‘estimat’.
781-804 El periple de Joan d’Àustria fins a Barcelona i d’aquí fins Messina, passant per Gènova i Nàpols és
descrit per Costiol a Primera parte de la chrónica, II,11.
784-785 Joan d’Àustria va arribar a Barcelona el 16 de juny. Les referències a Barcelona en aquests versos
s’han de posar forçosament en relació amb els versos llatins de Vileta (Ad fortunatam Barcinonem) i les glosses
que en va fer Pujol (A la fortunada Barcelona), que conformen la segona part del cicle de Lepant.
789-796 El Dietari de la Generalitat es fa ressò de l’arribada de Joan d’Àustria a Barcelona i de la trobada amb
Lluís de Requesens en una anotació del dissabte 16 de juny de 1571 (DGC: II, 349). També el Manual de novells
ardits vulgarment apellat Dietari del Antich Consell Barceloní, en la mateixa data (MNA: V, 120).
797 El subjecte de l’oració és Joan d’Àustria.
797 La partida de Barcelona va ser el 18 de juny, amb trenta-set galeres (per bé que la flota inicial era de
quaranta-vuit, però onze van haver d’anar cap a Gibraltar). Arribaven a Gènova a final de juliol, amb una
travessa amb mal temps, d’on partien el 5 d’agost.
803 desferra: veg. nota al v. 227.
804 aquell: Joan d’Àustria.

26
 Aquí prengué de mà del cardenal
qui pren renom de la casa de Vela
l’estendard bell, qui mirant-lo revela
808 seguretat al valent general,
enmig del qual se mostra figurat
nostre senyor Déu i hom en pintura,
qui, per amor prenent nostra figura,
812 per nostres crims morí crucificat.

En haver pres lo segur estendard,

per donar fi al que tant imagina,
ab pressa gran partí per a Messina,
816 sens reposar en niguna altra part,
ab gran poder de galeres i gent,
de qui veuran quan seran ajuntades
lo nombre cert, que bé seran comptades
820 en lo meu cant, si llegiran atent.

Per altra part, segons fonc vist aprés,

venecians repleguen altra armada,
la qual essent al mateix port juntada
824 fonc conegut com eren tants o més;
i tots juntats procuren lo remei
per assolar aquella gent tan fera
que el trist Pluton molt gran temps ha que espera,
828 perquè vivint mai ha servada llei.

Aprés que fonc lo valent austrià

ab los predits juntat en molt pocs dies,
fon avisat per secretes espies
832 de l’estament de l’inimic tirà;
i ab tot que entén que és gran i poderós
i que en vaixells li té gran avantatge,
no per això desmaia son coratge,
836 mas en partir se mostra pressurós.

Treballa, doncs, ab cura i pressa gran,

posar a punt l’estol inexpugnable
per aterrar los membres del diable,

806 Vela: es refereix a Antoine Perrenot, cardenal de Granvelle, un dels negociadors de Felip II per l’afer de
la Santa Lliga i virrei de Nàpols al 1571.
815 La sortida de Nàpols va ser el vint-i-u d’agost.
820 atent: amb valor adverbial, ‘atentament’.
830 Joan d’Àustria va arribar a Messina el vint-i-quatre d’agost.
831 Segurament al·ludeix a Gil de Andrade, a qui ja s’ha referit com a «secret espió» (cf. v. 723-724).
838 L’armada catòlica es componia de 109 galeres venecianes (més 6 galiasses), 77 galeres espanyoles (més
20 naus), 12 galeres pontifícies i 9 galeres més (Savoia, Malta i Gènova, tres cadascun). N’era capità general
Joan d’Àustria i lloctinent general Marcantonio Colonna: en ells requeia la responsabilitat executiva militar.
D’altra banda, les decisions estratègiques les prenia un consell tripartit dels capitans generals dels tres estats
signataris: Joan d’Àustria (Espanya), Colonna (estats pontificis) i Sebastiano Venier (Venècia). Sobre els
preparatius i decisions estratègiques preses a Messina, veg. Serrano (1935: 66-102), Cerezo (1971: 129-162) i
Beeching (2002: 225-231).

27
 840 qui gran temps ha són vassalls de Satan;
i fet assò ab degut compliment,
ab tots los seus veles al vent desplega
i ab bell concert per la gran mar navega
844 per acabar lo començat intent.

L’any mil cinc-cents sobre setanta-u,

al jorn setzè del mes qui es diu setembre,
partí del port sens nigun perill tembre
848 lo general qui no té par nigú
portant ab si tot lo rovell de l’ou,
per expugnar les gents cruels i feres,
dins molts vaixells qui es nomenen galeres,
852 qui suma fan de dos-centes i nou.

Sens los predits, aporta més avant

sis grans vaixells nomenats galiasses,
qui sens temor per les marines places,
856 de port en port, ab ell van navegant;
i, més avant, ab vint-i-quatre naus
les quals no es són en lo combat trobades
per faltar vent, anant ben carregades
860 de tot mester contra els inimics braus.

Mas perquè em par no dever ser callats,

puis la raó no consent ni comporta
que resten dins, tancats detràs la porta,
864 los noms d’aquells tan clars i senyalats,
ací veuran en breu memorial
lo nom de molts qui en tan dura jornada
a risc de mort sa vida han posada
868 per alcançar aquell goig immortal.

Un don Lluís de cognom Requesens,

839-840 Cf. la nota al v. 504.

843 i ab bell concert: com altres poemes sobre Lepant, Pujol silencia les nombroses dissensions de l’estol de la
Santa Lliga i, en canvi, enfasitza l’aspecte unitari.
848 par: ‘igual’.
851 Sobre les galeres, veg. la nota al v. 230; sobre l’armada de la Santa Lliga, veg. la nota al v. 838.
853 los predits vaixells (v. 851).
854 Les galiasses eren més llargues, pesades i lentes que les galeres, però disposaven de molta més artilleria.
Les sis galiasses de l’armada catòlica eren venecianes i van tenir un paper cabdal en l’inici de la batalla de
Lepant. Veg. Martínez-Hidalgo (1971: 55-56) i Cerezo (1971: 42-44).
857 Segons l’ordre de marxa emesa a Messina les dades reals eren: 207 galeres, 6 galiasses i 20 naus, més 40
fragates i bergantins (i al voltant de 35000 homes de combat, sense comptar remers ni tripulació marina)
(Cerezo 1971: 133, 148-151). Algunes divergències amb Rivero (2008: 154): 208 galeres, 70 galiotes i fustes,
26 galions i naus i 6 galiasses. En una carta de Joan d’Àustria a García de Toledo (16 set. 1571), aquest
confessa que compta exactament amb 208 galeres, 6 galiasses i 24 naus, i amb 26000 infants.
861 em par: ‘em sembla’. | no dever ser: ‘no han de ser’.
864 aquells: els components de l’armada de la Santa Lliga.
869 Comença, fins al v. 908, una breu nòmina dels caps més importants del bàndol aliat. La selecció és molt
reveladora i manifesta la intenció última del poeta, enaltir les gestes dels representants de llinatges d’origen
català en la contesa (Miralles 2008; Valsalobre 2012). En primer lloc, el lloctinent de Joan d’Àustria, Lluís de
Requesens, de llinatge català; després, els dos capitans generals dels estols pontifici i venecià; a continuació,

28
 comanador molt digne de Castella,
de qui volant pertot la Fama bella
872 va dignament il·lustrant sos parents,
lo qual, aprés del noble don Joan,
lo primer lloc té de govern i traces,
i tot quant diu , ab sos precs o menaces,
876 se fa molt prest per tots quants allí estan.

Aprés veuran lo savi general

de Pio quint, Marc Antoni Colona,
pilar segur, de qui lo nom ressona
880 entre los grans molt clar principal,
al qual pertany govern de l’estendard,
segons entenc en guerra tan estranya,
si és absent del nostre rei d’Espanya
884 l’amat germà en qualsevulla part.

Lo general Venero nomenat,

que venecians per lo seu gran merèixer
han elegit per ço que fes descréixer
888 lo gran furor del poble condemnat,
vestint a molts ab dolorós afany
del trist Infern la feixuga cadena,
on turmentats ab sempiterna pena,
892 mai eixiran del flamejant parany.

No callaré, puis no ho vol la raó,

lo bell renom de Joan Andreu Dòria
qui en tal jorn, guanyant immortal glòria,
896 dels inimics féu gran destrucció,
sens los demés cavallers principals
de qui es deu fer tan digne recordança,
que en aquest món, quan finiran la dansa,

un dels caps militars aliats més importants, D’Oria; finalment, dels «demés cavallers principals» (v. 897) en
singularitza un, Joan de Cardona, també de llinatge català. Lluís de Requesens (Molins de Rei 1528-Brussel·les
1576), fill de Juan de Zúñiga y Avellaneda i d’Estefania de Requesens i Roís de Liori (el cognom de la qual va
anteposar al del pare per un acord matrimonial), era comanador major de Castella i lloctinent de Joan
d’Àustria (des de 1568), amb qui havia lluitat contra les moriscos sublevats a l’Alpujarra. Malgrat els mots de
Pujol, Requesens no va ser acceptat pels venecians com a lloctinent de tot l’estol aliat, per evitar un
comandament militar únic hispànic; ara bé, Pujol concorda amb altres fonts catalanes, que diuen de
Requesens que era «lloctinent general de l’armada marítima» (DGC: II, 349). Sobre la seva amistat amb Felip
II, el qual li va comanar una vigilància paternal estricta sobre el jove Joan d’Àustria, veg. Bicheno (2005: 237-
243). Felip II havia especificat a Joan d’Àustria que tota ordre seva havia d’obtenir l’aprovació prèvia de
Requesens (Serrano 1935: 59). Sobre Requesens, veg. les monografies de March (1944) i de Clopas (1971);
veg. també Molas (1996: 146-147).
871 Fama bella: veg. nota als v. 117-172.
874-875 rima traces / menaces: cf. v. 358-359.
877-878 Versos pràcticament idèntics (tret del primer hemistiqui del primer vers) a v. 1097-1098.
Marcantonio Colonna, capità general de l’estol pontifici, era el lloctinent de Joan d’Àustria (cf. v. 881-884).
885 Sebastiano Venier, capità general de l’estol venecià. Veg. la nota als v. 649-652.
894 Veg. nota al v. 315. Gianandrea D’Oria era capità general d’una de les esquadres de galeres de Felip II
(de 11 galeres), la que duia el seu nom, i a Lepant conduïa la primera de les quatre esquadres aliades, amb 51
galeres.
899 quan finiran la dansa: ‘quan moriran’.

29
 900 etern renom retinguen immortals.

Entre tots ells, és u molt senyalat

qui te per nom don Joan de Cardona,
qui de valent guanyà digna corona
904 en aquell jorn del perillós combat;
lo meu cantar no pot complidament
dar-li llaor tal ni tan sublimada,
que molta més ell no n’haja guanyada,
908 tant se mostrà en lo combat valent.

Ab los predits lo nostre don Joan

i ab altres molts per la gran mar salada
va navegant, e vol prendre l’armada,
912 de Selim, fill de Soliman Sultan;
e va pertot ab concert molt segur,
fent son camí diligent sens peresa
e lo renom de tan valent empresa
916 durarà tant com lo món dels vius dur.

Havia fets Apol·lo ja mil torns

sobre cinc-cents i u més de setanta
aprés que fonc vestit de mortal manta
920 qui féu lo cel, la terra, nits i jorns,
quan un matí, set d’octubre comptant,
la un estol a l’altre descobria
i sens tardar molt a punt se metia;
924 era lo lloc en lo golf de Lepant.

Ab gran concert la una i l’altra part

se met a punt, si bé té gran vantatge
lo general qui ab valent coratge
928 porta la creu per segur estendard;
tres esquadrons ordena grans i bells
i, per desfer de l’inimic les traces,

902 Joan de Cardona i de Requesens, militar d’origen napolità, baró de Sant Boi i cavaller de l’orde de Malta,
capità general de l’esquadra de galeres de Sicília, pertanyent a l’estol de Felip II. En els prolegòmens de la
batalla, li va ser comanada l’avantguarda de l’estol aliat, a la descoberta de l’armada otomana, amb vuit galeres.
En la batalla comandava set galeres, situades a la banda esquerra de l’ala sud, comandada per D’Oria, i, per
tant, prop de l’ala central o cos de batalla (veg. nota al v. 932); les seves accions van ser de gran eficàcia. Va
rebre diverses ferides: d’una fletxa, d’un tret d’arcabuç al pit i una granada incendiària li va causar greus
cremades. Va ser virrei de Navarra. Veg. Bicheno (2005: 283), Molas (1996: 148; 2004: 53-54).
916 dur: ‘duri’.
917 Apol·lo: el Sol.
919 mortal manta: ‘la protecció dels mortals’, és a dir, el ‘cos’; veg. v. 1023. Per a manta, veg. la nota al v. 279.
920 qui: Jesús (Déu fet home: v. 919).
921-924 Lepanto és el nom italià de la ciutat de Naupacta, en l’estret que separa el golf de Patràs del de
Corint; allà tenia base la flota otomana, la qual es va desplaçar cap a l’oest, vers la sortida del golf de Patràs.
Les indicacions de Pujol són exactes: els estols enemics es van trobar de sobte a dos quarts de vuit del matí
del set d’octubre a l’entrada al golf de Patràs o de Lepant, entre el cap Scrofa i la península de Morea. Els
preparatius per a la batalla van allargar-se unes quatre hores. Per a aquesta qüestió i per a la travessia de l’estol
aliat des de Messina fins al golf de Lepant, veg. Serrano (1935: 103-118) i Cerezo (1971: 163-172).
926 vantatge: ‘avantatge’. L’avantatge dels aliats, malgrat que en nombre eren lleugerament inferiors als turcs,
és que Déu està de la seva part (porta la creu, v. 928).

30
 posa davant les sis grans galiasses
932 de dos en dos, com a segurs castells.

Ab tal concert, se venen acostant,

i crida tant aquella gent canalla
que, si ells de foc i els nostres fossen palla,
936 eren bastants per fer-los gran espant;
i així cuitant sens orde ni govern
tan dur combat començà la gent fera,
que Tisifon, Al·lecto ni Megera,
940 ab tal furor no surten de l’Infern.

No són los fets conformes ab los crits

segons fonc vist dins l’espai de tres hores;
Oh, trist Selim, no crec jo que no plores
944 tant com viuràs un jorn tan dolorit!
Vui restaràs ab gran dol abatut
i l’Otoman perdrà l’antiga fama;
Espanya vol, Venècia d’ira brama,
948 per veure prest lo teu poder vençut.

Alí Baixà, mira bé lo que fas;

jo no sé lloc per on escapar pugues;
mira que són valents i molt feixugues
952 dels cristians les forces i lo braç;
de Mahomet no pot la falsedat

932 La disposició de l’armada de la Santa Lliga era exactament com ho descriu Pujol: l’estol aliat es diposa en
tres ales, una esquerra, al nord, comandada per Agostino Barbarigo amb 55 galeres; una dreta, al sud,
comandada per D’Oria, amb 54 galeres (on hi ha Joan de Cardona); al centre o cos de batalla hi ha una
esquadra de 64 galeres, amb la galera La Real amb Joan d’Àustria flanquejada per la capitana de Venècia, amb
Venier, i la capitana del papa, amb Colonna; a més, les 6 galiasses es disposen en grups de dos, davant de cada
ala de galeres per castigar l’enemic amb l’artilleria a l’inici de la batalla. A més, hi havia un grup de 30 galeres
situades darrere de l’ala central que servien de reforç d’homes, comandat per Álvaro de Bazán.
934 Era coneguda la remor eixordadora que precedia els atacs otomans, amb la intenció de desmoralitzar
l’oponent. Se’n fa ressò, per exemple, Fernando de Herrera, dient: «daban aquellos bravos alaridos y voces
con que suelen espantar a sus enemigos» (Relación de la guerra de Cipre y suceso de la batalla naval de Lepanto, cap.
XXVII; Herrera 1971: 152)
937 L’atribució de desordre és una forma simbòlica negativa: el caràcter desordenat i barbàric de l’enemic,
enfront de l’ordre dels propis rengs és habitual en els textos èpics sobre Lepant; la imatge procedeix de Virgili,
Aen VIII 682-683 (cf. amb l’exposició de l’ordre de l’estol catòlic, v. 929-932). De fet, el Mal apareix
tradicionalment caracteritzat pel caos i el desordre (cf. Rivero 2008: 280-281). El cert és que l’esquadra
otomana era en perfecte ordre de batalla, en paral·lel a la disposició de la Santa Lliga: hi havia tres ales, una
dreta al nord, enfront de la de Barbarigo, comandada per Siroc, situat a l’extrem dret, i amb Mehmet Bei a
l’extrem esquerre; al centre o cos de batalla, enfront de la de Joan d’Àustria, hi havia Alí Baixà, amb Hassan
Bei a l’extrem dret i Dardagan a l’esquerre; l’ala esquerra, enfront de D’Oria, era comandada per Uluc Alí
(Oquialí en el poema). Darrere de l’ala central otomana viatjava una petita flota de reserva comanada per
Murat Dragut Reis. Enfront de les 208 galeres i 6 galiasses de la Santa Lliga, l’estol otomà era de vers 260
naus, per bé que la potència artillera i, en conjunt, l’armament aliat, era molt superior al de l’Otomà.
939 Tisífone, Al·lecto i Megera són les Erínies gregues o Fúries romanes que habiten a l’Èreb, Tàrtar o
Infern, on terroritzen les ànimes.
941 i 944 crits / dolorit: rima assonant.
942 La batalla pròpiament dita, comptant tots els fronts, va durar al voltant de quatre hores, malgrat que la
durada és variable segons el punt on ens situem; per exemple, l’esmentat Fernando de Herrera, a la seva
Relación de la guerra de Cipre y suceso de la batalla naval de Lepanto, diu que van ser-ne cinc, de les 11 a les 4.
943 plores: ‘ploris’.

31
 fer-te segur en brega tan estreta;
jo te n’avís, si bé no som profeta:
956 vui moriràs, perdent lo teu estat!

Mas prosseguint ab l’orde començat,

al general digne de tanta glòria
me’n vull tornar per acabar la història
960 i reposar al terme desitjat;
lo qual, mirant l’estol de l’enemic
en tal extrem que fugir no podia,
mostrà senyals de molt gran alegria,
964 veent aquell perdut i sens abric.

Per animar la sua noble gent,

qui ja per si molt animosa era,
se fa portar de galera en galera,
968 i així passant, los exhorta breument
(que en aquell punt espai no té ni lloc
que puga fer parlant llarga tardança),
perquè lo temps de començar la dansa
972 era vingut per fer lo mortal joc.

Portant en mans una devota creu,

entre els seus va l’animós fill de Carlos,
ab gran esforç per millor animar-los
976 al dur combat que esperen fer en breu,
dient així: «Oh, los meus cars germans!,
considerau que vui fem esta guerra
per defensar la santa llei i terra
980 de nostre rei d’aquests inimics cans.

»Puis clarament tinc vist i conegut

de tots quants sou l’esforç i valentia,
no us diré més sinó que en aquest dia
984 teniu en mans vostre mal o salut;
doncs treballau que lo vostre esperit
d’aquestos cans primer venjat se veja,
que dura sort ab molt cruel enveja

955 som: ‘soc’; com a v. 1016 i 1581, i contra som: ‘som’, v. 61.
956 Efectivament, el cap de l’estol otomà, Alí Baixà, va morir en la batalla; cf. v. 1437-1440.
958 general: Joan d’Àustria.
964 abric: ‘refugi, lloc on protegir-se’.
967 Joan d’Àustria anava vestit de gala militar i va baixar de La Real a la proa d’una fragata –una nau de rems
petita (20 rems) que feia tasques de trasllat de soldats d’unes galeres a altres (Martínez-Hidalgo 1971: 25;
Cerezo 1971: 47)– per passar revista a les galeres situades a l’esquerre de La Real, des d’on va exhortar els seus
soldats; al mateix temps, Requesens passava revista a les galeres de la dreta de La Real, amb el crucifix a la mà.
El crucifix va ser fixat després a la proa de la galera capitana de Sant Jaume, de la reraguarda, capitanejada per
Alexandre Torrelles, fonamentalment tripulada per valencians i catalans. Es tracta del famós Crist de Lepant,
que es guarda a la capella del Santíssim Sacrament o de Sant Oleguer de la catedral de Barcelona (cf.
Martínez-Hidalgo 1971: 146-148; Bicheno 2005: 264).
969-970 ‘que en aquell moment (punt) no té ni espai [de temps; cf. v. 942] ni lloc per allargar-se parlant’.
977 cars: ‘estimats’; cf. v. 995.

32
 988 li prenga el cors a dura mort ferit».

Ab alta veu donant-li gran conhort

responen tots que tinga confiança,
que feriran ab molt valent puixança
992 fins arribar a l’extrem pas de mort,
i que estan certs i molt determinats,
ans de girar als enemics la cara,
deixar en mans d’aquells la vida cara
996 si ho permetran, volent-ho Déu, los fats.

Aprés que fonc lo savi general

ab pressa gran tornat en sa galera,
abans d’entrar en la batalla fera
1000 cerca favor del Rei celestial;
los ulls al Cel i juntades les mans,
agenollat, ab molt devota pensa,
a Déu etern, de majestat immensa,
1004 ab precs humils diu paraules semblants:

Oració

«Fill de Déu,
puis per nós clavat en creu
comportàreu mort tan dura,
1008 mirau, Senyor, ab gran cura
vui per aquest poble seu,

que si es perd
nostre sant i bon concert
1012 perilla el cristianisme.
Eia, doncs, fill de l’Altisme,
mirau-nos ab ull despert.

Jo, Senyor,
1016 confés que som pecador,
mas ab tot que així sia,
no em negueu la vostra guia,
puis vos prenc per defensor,

1020 i de grat

987 La dura sort de morir i l’enveja de no anar al paradís com aniran els catòlics morts en batalla. Els otomans
aniran a l’Infern (v. 1027-1028).
988 cors: ‘cos’.
994-995 cara, rim equívoc: el primer, substantiu, fa referència a la faç; el segon, adjectiu, és sinònim
d’’estimada’.
1002 pensa: ‘pensament’.
1004 Els poemes èpics que tracten de Lepant solen posar en paral·lel l’arenga de Joan d’Àustria i la d’Alí
(Rufo, La Austríada, inici del cant XXIII, Rufo 1948: 125-126; Ercilla, La Araucana, cant XXIV, oct. 11-18 i
28-36, Ercilla 2005: 662-664 i 668-670); Pujol va optar per establir el paral·lel mitjançant dues pregàries;
l’arenga dels v. 977-988 no té equivalent otomà.
1013 Eia: interjecció d’encoratjament. | Altisme: ‘Altíssim’.

33
 sempre estic aparellat,
defensant vostra creu santa,
a deixar la mortal manta
1024 ab què Vós m’haveu creat».

Per altra part, veuran Alí Baixà,

lo general d’aquella gent malvada,
qui justament està ja condemnada
1028 al trist Infern qui sempre cremarà,
ab trists gemecs de por i tremolant,
a Mahomet, ministre del diable,
perquè el defens en jorn tan lamentable
1032 suplica molt, ab un estil semblant.

Oració

«Oh Mahoma!,
perquè no diguen que és broma
ton poder los cristians,
1036 no consentes que els pagans
perden vui del món la poma

que ha guanyada
i valentment defensada,
1040 batallant ab esforç gran,
la casa de l’Otoman
singular i esforçada.

Si és oïda
1044 ma clamor i exaudida,
jo us faré fer sens faltar
un temple molt singular
tot cobert de caramida

1048 i refer
la vostra caixa d’acer,
dins la qual penjau en l’aire;

1023 mortal manta: ‘cos’; cf. v. 919. El vers equival a ‘a morir’.

1034 broma: ‘boira’.
1037 la poma: podria tractar-se del masc. de pom, «bolla d’or o d’altre metall preciós que els reis portaven a la
mà com a emblema del poder suprem» (DCVB, s.v. pom). L’expressió sembla equivaler a ‘el rovell, el domini’,
en al·lusió a les conquestes aconseguides.
1043-1044 ‘Si la meva clamor és oïda i exaudida [=escoltada benignament]’.
1045-1049 Els versos es fan ressò de les llegendes medievals i modernes sobre la vida i la mort de Mahoma,
com és el cas de les versions cinccentistes sobre el seu sepulcre a Medina. Veg., per exemple, el Claridoro de
España, de finals del segle XVI, que diu: «Los nueve caballeros ... llegaron al gran sepulcro en Medina del falso
profecta Mahoma, a donde estaba un suntuoso templo armado sobre infinidad de pilares de hermoso jaspe,
lisos y redondos, que hacía todo el templo como callejuelas, bajo de dos estados medianos y una capilla toda
de fina piedra imán, y en medio en una caja de yerro los polvos quemados de Mahoma. Todos los naturales
tenían aquello en gran veneración y milagro, como si cosa natural no fuera» (Lucía 2001: 150). | caramida:
‘imant’.
1048 L’esquema de rima de tota l’oració de Selim (com l’anterior de Joan d’Àustria) és aabba; en aquests cinc
versos, però, hi ha hagut una inversió: aabab.

34
 doncs, feu ab vostre poder
1052 que vui no passem desaire».

En aquest temps que los dos generals

ab grans gemecs a son déu reclamava,
la un estol a l’altre s’acostava,
1056 ab gran remor de clarins i tabals.
I en un moment sentiren disparar
ab gran brogit tanta d’artilleria,
que par que fos vingut lo darrer dia,
1060 de gran espant, que el món ha de finar.

Semblà que fos vingut lo darrer jorn,

que tornaran tots los mortals reviure,
rebent los bons en premi l’etern viure
1064 e los malvats per càstig l’etern forn,
tant fonc lo crit cruel i perillós,
avalot gran i terrible tempesta,
que consemblant ni cosa tan molesta
1068 en tot lo món no sé jo que mai fos.

Mesclà’s lo joc ab furor tan cruel,

que lo record la mia ploma espanta;
qui porà dir una feresa tanta
1072 de tal combat amarg més que lo fel?
Perquè fonc tal i de tanta furor,
que en nigun lloc s’és vista mai tal cosa,
ni s’és llegit en rims ni menys en prosa,
1076 ni mai ha escrit semblant nigun autor.

Si mai haveu oït un boniment

d’espessos trons, quan ab rellamps desparen,
la u seguint a l’altre, que mai paren,
1080 sens reposar ni sols un xic moment,
tal fonc lo jorn d’aquell cruel combat,
l’encontre dur i fúria molt terrible,
ab un remor tan gran i tan horrible
1084 que no es pot fer fingir major esclat.

1053-1054 ... los dos generals... reclamava...: Concordança ad sensum.

1060 Cf. v. 224.
1061-1062 El dia del Judici Final (cf. Ap 20,11-15).
1062-1063 etern viure: el Cel; etern forn: l’Infern.
1069 joc: «fig. acció o conjunt d’accions encaminades a obtenir tal o tal resultat» (DCVB).
1075 Cf. v. 511, «que no es pot dir en prosa ni en rima». Veg. la nota corresponent a aquell vers.
1076 El vers pot fer referència a la manca de referents literaris èpics del poeta a l’hora de narrar l’episodi de
Lepant (Comas 1971a: XXXIII). Sobre la possibilitat que el Lepant pujolià sigui el primer poema èpic de
temàtica lepantina a la Península, veg. Miralles (2008: 12-13) i Valsalobre (2013: 50-51).
1077 boniment: ‘remor’ (cf. bonir a DCVB).
1078 desparen: ‘disparen’; és forma antiga que, en el poema, conviu amb ‘disparar’.
1077-1084: Com Virgili (i com faran després altres poemes lepantins, com ara Ercilla i Rufo), Pujol compara
el xoc de les esquadres amb esdeveniments naturals de magnitud colossal, atorgant un valor còsmic a
l’encontre.

35
 Allí veuran los nostres capitans,
ab cor valent quiscú en sa galera,
cridant als seus: «Muira prest la gent fera,
1088 muiren de prest aquestos maleits cans!»
I a l’entretant no volen reposar,
mas batallant ab valerosos braços
si veuen lloc on haja embarassos
1092 i gran perill allà volen anar.

Qui porà dir del noble don Lluís

de Requesens la mostra bella i clara?
Lo genovès valent allà despara
1096 sobre los turcs ab molt subtil avís;
i no fa menys lo savi general
de Pio quint, Marc Antoni Colona;
lo venecià Venero ab ell consona,
1100 en aquell jorn guanyant nom immortal.

Entre tots ells, lo valent català

singularment de si fa mostra bella,
qui son renom trau de la casa vella
1104 qui de gran temps Cardona dir-se fa;
nigun temor demostra de morir,
mas avorrit apar qui tinga el viure,
perquè morint espera lo reviure
1108 alt en lo Cel i a l’etern Déu fruir.

Contra els troians Aquil·les no mostrà

major esforç, quan sobre Troia estava,
per reparar l’afront qui davallava
1112 de Paris, fill del rei Príam, troià;
ni Hèctor no fonc, en los cruels combats
contra los grecs, de major fortalesa,
quan de tots ells haguera bé defesa
1116 la gran ciutat, si no fossen los fats.

1089-1092 Recordi’s que, un cop havien contactat les esquadres, el combat es feia cos a cos (ab valerosos
braços, v. 1090) damunt la coberta dels vaixells.
1094 Sobre Requesens, veg la nota al v. 869.
1095 Es deu referir a D’Oria; veg. nota al v. 315.
1097-1098 Versos pràcticament idèntics (tret del primer hemistiqui del primer vers) a v. 877-878.
1098-1099 Sobre Colonna i Venier, veg. les notes als v. 315 i 649-652, respectivament.
1101ells: els militars de l’estol de la Santa Lliga. De la nòmina dels actes valerosos d’aquests (v. 1093-1236),
després d’anomenar protocolàriament i ràpida els generals més importants, a l’estrofa anterior, comença pels
militars catalans (v. 1101-1148), continua amb els castellans (1149-1220) i, finalment, venecians i alemanys,
genèricament (1221-1228).
1104 Sobre Joan de Cardona, veg. nota al v. 902.
1109-1116 Príam era el rei de Troia, pare d’Hèctor i de Paris, que va raptar Hèl·lena, la dona de Menelau; el
rapte és el punt de partida de la Guerra de Troia. Joan de Cardona és comparat als dos herois màxims dels
exèrcits aqueu (Aquil·les) i troià (Hèctor), fet que mostra la seva preeminència per damunt els altres
combatents de l’exèrcit cristià a Lepant. Més endavant, Pujol equipara tots els herois que defensen la causa
catòlica als guerrers grecs i troians o als militars grecs i romans (Anníbal, Hèctor, Escipió, Temístocles,
Xerxes; v. 1161, 1316-1336), fent-los hereus de tots aquests imperis (Miralles 2008: 27-29).

36
 Entre els seus va ab esforç valerós
dient: «Germans, vui és nostra jornada:
qui vida perd una altra en té guanyada
1120 alt en lo Cel, ab immortal repòs.
Teniu record que contra d’estos cans
façau tals fets, ab infal·lible mostra,
que es puga dir, ab digna llaor vostra,
1124 lo gran valor dels nostres catalans».

En aquell punt, lo noble don Enric,

molt digne fill del qui de Catalunya
té lo govern, no reposa ni es llunya
1128 de son parent, restant de fama ric;
si bé caigué d’un colp molt desastrat,
fent son dever, ferit d’una pedrada,
la qual fonc prest per ell mateix venjada
1132 sens dilatar, aprés que fonc llevat.

No dormen, no, don Guillem Santcliment,

ni don Enric nomenat de Centelles,
ni el valerós Alexandre Torrelles,
1136 demostrant bé son cor i braç valent,
perquè los dos, sens temor de morir,
sens reposar, ab ànimo invencible

1118-1124 Notem que Joan de Cardona és l’únic personatge, a més de l’exhortació al combat del cap de
l’estol de la Santa Lliga (v. 977 ss.), que pren la veu per arengar els combatents, la qual cosa el situa, en certa
manera, en paral·lel a Joan d’Àustria. D’entre els llinatges catalans, se singularitzen especialment, en aquest
poema, els Requesens i els Cardona. L’arenga fingeix que els soldats a qui s’adreça, anomenats germans i els seus,
són catalans, i per tant la fama que se’n derivarà en el combat implica la glòria de la nació catalana.
1125 Enric de Cardona i d’Erill, duc d’Assuévar, fill del governador de Catalunya, Pere de Cardona i de
Requesens; combatia en la galera capitanejada per Joan de Cardona. Son parent deu al·ludir a aquest darrer (v.
1104), cosí de Pere. Sobre Enric de Cardona, veg. Molas (1996: 45-46).
1133-1148 La nòmina de combatents catalans que exposa Pujol en aquests versos no sabem d’on prové,
perquè cap dels textos consultats, poètics o cròniques (Costiol, Lo Frasso, Herrera, Servià), anteriors al de
Pujol, no es fan ressò d’aquests noms, fora dels obligats Requesens i Joan de Cardona. Fernando de Herrera
al·ludeix a Santcliment i Alexandre Torrelles. Són recollits, procedents del poema pujolià, per Reixach (2005:
21). Sobre Guillem Ramon de Santcliment i de Centelles, diplomàtic (ambaixador a Praga) i militar (va servir a
les Alpujarras i als Països Baixos amb Lluís de Requesens), membre de l’orde de Sant Jaume, veg. Molas
(1996: 33-35) i Jurado (2016: 64-66). La major part dels citats pertanyien a la galera de Lluís de Requesens i hi
estaven estretament relacionats (Jurado 2016: esp. 78-81).
1134 Enric de Centelles: en aquell moment era baró de Centelles i comte de Quirra un jove Lluís Carrós de
Centelles i de Pinós (nebot de Jeroni de Pinós i de Santcliment, i cunyat del lloctinent general Enric de
Cardona), que no sabem que hagués participat en la batalla de Lepant; el sard Antonio Lo Frasso li dedicà el
1573 Los diez libros de fortuna de amor, un homenatge al gran heroi de Lepant, Lluís de Requesens (veg. Duran
1997, que identifica el cercle de nobles barcelonins presents en l’obra del sard). No hem sabut trobar
documentat cap Enric (o Enric Carrós) de Centelles viu l’any 1571; l’oncle de Lluís Carrós de Centelles, de
nom Enric, havia mort el 1545 (Duran 2012-13). Tot plegat ens indueix a creure que es tracta o bé d’un error
de Pujol en el nom del personatge (fet que sembla estrany, perquè seria l’únic cas en tot el Lepant) o bé que fa
referència a algú del llinatge dels Carrós de Centelles que no hem pogut identificar (no ens consta que
l’aleshores baró de Centelles tingués cap germà o cosí d’aquest nom).
1135 Alexandre Torrelles era molt proper a Lluís de Requesens, a qui va acompanyar des de les Alpujarras
fins als Països Baixos; va ser-ne un dels marmessors i va acompanyar el cos de Requesens a Barcelona després
de la mort d’aquest a Brussel·les. Era senyor del castell de la Roca del Vallès, castell de Pallejà i feudatari del
castell de Rosanes de Martorell (Clopas 1971, apud. Jurado 2016: 73). Era capità de la galera de Sant Jaume, a
la reraguarda.
1137 los dos: per bé que n’ha anomenat tres.

37
 fan contra els turcs batalla tan terrible,
1140 que jo conec no es pot plenament dir.

Ningú porà pujar en lloc tan alt

com han guanyat per sa gran valentia
Ramon Calders, combatent aquell dia,
1144 Francesc Cornet, don Lluís de Queralt,
e no m’oblit Dimes de Boixadors,
ni els fets estranys de Jaume Mijavila,
ab tots los quals Rafel Joan Pervila
1148 va dignament, ab condignes llaors.

Don Álvaro Baçán, lo gran marquès

de Santacruz, no vol que dir-se puga
que nigú d’ells, ferint ab mà feixuga,
1152 l’haja avançat de mandret ni revés.
Com lo blat cau davant del segador
qui té braç fort i falç molt bé llimada,
així mateix en tant trista jornada
1156 fugen los turcs d’aquell ab gran temor.

Ab tant furor com un lleó ferit,

lo valerós de Pliego comte digne,
ferint aquells ab ànimo insigne,
1160 al trist Infern los fa dar l’esperit;
i, contrafent al famós Anníbal,

1143 Probablement Ramon de Calders, senyor de Segur, que va ser general de galeres del Principat (1605),
«alcaid del castell d’Elna i armador de galeres implicat en la carrera d’Índies» (Jurado 2016: 69-70).
1144 Francesc Cornet i de Tamarit era capità d’un galió (Reixach 2005: 16). | Lluís de Queralt, de la família
dels senyors de Santa Coloma, possiblement fill o germà del baró d’aleshores, Guerau de Queralt; el 28 de
març de 1572, Pius V concedí un jublieu als que visitessin la Mare de Déu de Bell-lloc, a Santa Coloma de
Queralt, en reconeixement als mèrits de Lluís de Queralt a la batalla de Lepant (Saludes 2005: 34).
1145 Dimes de Boixadors i d’Erill, fill de Joan Lluís de Boixadors i de Requesens, dels senyors de Savallà, i
germà de Bernat de Boixadors i d’Erill, comte de Savallà. Era parent de Lluís de Requesens.
1146 Jaume de Mitjavila detentà diversos càrrecs públics a Barcelona entre 1545 i 1573: conseller de la ciutat,
algutzir ordinari, etc. (DGC: II). No sabem a quins fets estranys fa referència el poeta, per bé que ‘estrany’ té el
significat de ‘no freqüent, inusual’, i s’ha de llegir en sentit positiu, és a dir, com a sinònim d’‘insòlits,
extraordinaris’.
1147 Rafel Joan Pervila: no hem pogut documentar aquest personatge.
1148 A més dels militars i llinatges catalans esmentats, n’hi va haver d’altres d’assenyalats, entre altres el
guixolenc Montserrat Guardiola (o Gordiola), capità de la galera capitana La Santiago, de l’esquadra de
Nàpols, que combaté a l’ala esquerra, comandada per Barbarigo; Guardiola hi va morir (Serrano 1935: 159).
Veg. Esteve (1971a i 1971b) sobre Guardiola i altres capitans i mariners guixolencs que van participar a
Lepant.
1149 Álvaro de Bazán y Guzmán (Granada 1526-Lisboa 1588), primer marquès de Santa Cruz, militar i
almirall castellà, cavaller de l’orde de Santiago i capità general de la flota de Nàpols (de Felip II), comandava
una esquadra de reforç que viatjava just darrere de l’ala central de l’estol aliat (veg. nota v. 932).
1151 nigú d’ells: cap dels esmentats fins ara de l’armada de la Santa Lliga.
1152 mandret: «cop donat amb l’espasa de tall» (DCVB).
1158 Fernando Carrillo, comte de Priego, edecà de Joan d’Àustria, combatia a la galera La Real; la seva fúria
és comparada a la del lleó (veg. nota al v. 266). De fet, la major part dels combatents no catalans que Pujol
singularitza, són militars que combatien a la galera de Joan d’Àustria, La Real: Gil de Andrade, Lope de
Figueroa, Miquel de Montcada, Pedro Zapata, Luis Carrillo, Bernardino Cárdenas, Juan de Guzmán, Rodrigo
de Mendoza, Felipe de Heredia, Ruiz Díaz de Mendoza, etc. Sobre els personatges que anaven a La Real, veg.
Rivero (2008: 142).

38
 los enemics ja no li tenen cara,
que el més valent lo ferir desempara
1164 per escapar, fugint de tant de mal.

Lo senyalat i valent don Miquel,

qui té renom dels hereus de Moncada,
treballa molt que en aquella jornada
1168 los enemics no vessen més lo cel;
e no féu menys, ferint ab mortal joc,
lo senyalat don Pedro de Çapata,
qui perquè prest aquells tirans abata,
1172 per on ell va sembla que en passa foc.

Així com llamp qui baixa ab gran furor

sobre lo món deixant la sua esfera,
i davallant fent molt ampla carrera
1176 tot lo que vol traspassa ab gran ardor,
així ferint ab poderós assalt
en aquell jorn don Ferrando Mendoça:
qui en ses mans cau no té menester crossa,
1180 puis abans mor que no es coneix malalt.

En aquell ball tan clos i perillós,

de Cardenàs lo valent Bernaldino
no té repòs, mas ferint ab gran tino
1184 molts ne tramet a l’infernal repòs,
si bé, morint, la dura sort li féu
deixar son cors, mostrant-se molt esquiva,
ab bell renom deixant sa fama viva
1188 i l’esperit fruint a l’etern Déu.

Per altra part, don Joan de Gusman

ab don Felip cognomenat Herèdia
fan contra els turcs de mort dura tragèdia,
1192 puis per ses mans molts d’aquells moriran.

1161 contrafent: ‘imitant’. | Anníbal Barca, paradigma dels cabdills cartaginesos, conegut per les seves proeses
militars (veg. nota als v. 1019-1116).
1162 ja no li tenen cara: ‘no l’afronten, fugen’.
1165 Miquel Ramon de Montcada i Bou, cavaller de l’orde de Sant Jaume, mestre de camp del Terç de
Nàpols i destacat combatent a les Alpujarras al front dels voluntaris catalans, combatia a la galera La Real.
Malgrat que en alguns llocs llegim que Cervantes va combatre en la galera de Miquel de Montcada, hem
d’entendre que La Marquesa, on hi havia Cervantes, pertanyia a l’esquadra de Nàpols comandada per
Montcada, però el capità de la nau en la batalla era Diego de Urbino. Parent de Lluís de Requesens, després
de Lepant seria lloctinent de Mallorca i virrei de Sardenya. Veg. Albi (2005) i Jurado (2016: 58-60).
1168 vessen: ‘veiessin’.
1170 Pedro Zapata de Cárdenas o de Córdoba, comanador de Sant Jaume i gentilhome de Joan d’Àustria, va
combatre a la galera La Real.
1178 Fernando Carrillo de Mendoza, sisè comte de Priego i majordom de Joan d’Àustria; cf. nota al v. 1158.
1182 Bernardino de Cárdenas, marquès de Beteta, cavaller de l’orde de Malta, que va morir a la galera La
Real a causa de l’impacte d’un projectil de canó otomà al pit.
1183 tino: ‘encert’.
1189 Juan de Guzmán, comte d’Olivares (?), va combatre a la galera La Real.
1190 Felipe de Heredia, germà del comte de Fuentes, va combatre a la galera La Real.

39
 Lo mateix fa lo valent Romagàs,
comanador molt senyalat de Malta,
qui ab tal furor los enemics assalta
1196 que els fa ballar de mort lo contrapàs.

Ab braç potent ferint en aquell jorn,

lo senyalat Joan Coronado Vasques
fa que els maleits, tocats de mortals basques,
1200 sens respirar davallen al trist forn,
lo qual està molt junt a l’estendard,
com és costum, per guarda molt segura
del general, mirant ab molt gran cura
1204 a tots perills ab concert i bell art.

Seguint l’estil que sempre ha demostrat

en moltes parts don Lope Figarola,
ab gran furor, par que ferint assola
1208 dels enemics la gran ferocitat;
no fugen tant del llop molt famolent
per escapar de ses mans les ovelles,
ni es poden dir del tot les meravelles
1212 que en tal jorn féu ab ànimo valent.

De tant valor no passà gran espai

que en demostrà senyalat testimoni
quan, ja vençuts los vassalls del dimoni,
1216 sens moure braç al cor tenen gran glai.
Perseverant en son valent ferir
per assolar la gent cruel i fera,
prengué en ses mans la pagana bandera,
1220 guanyant renom que mai porà finir.

Allí veuran los forts venecians

qui contrafan lo gran valor d’Espanya,
ab tots aquells qui prenen d’Alemanya
1224 lo bell renom ab los italians;
enveja els fa l’u per l’altre valents,
ab molt gran dany d’aquella gent mesquina,
qui sens remei nigú de medicina

1193 Mathurin d’Aux Lescout de Romegas, cavaller francès de l’orde de Malta, combatia a la galera capitana
dels pontificis de Colonna. Sobre la llegenda dels actes d’armes d’aquest personatge, veg. Rivero (2008: 186).
1198 Juan Vázquez Coronado, cavaller de l’orde de Malta, era capità de la galera La Real. | Tot i que pot
semblar que ens trobem davant un vers hipermètric (4+7), podria salvar-se amb una sinèresi; amb tot, seria
l’únic cas de tot el poema d’unió de les dues vocals en ‘Joan’, nom que apareix en més d’una ocasió.
1201 lo qual: Juan Vázquez.
1203 general: Joan d’Àustria.
1206 Lope de Figueroa, mestre de camp del terç de Granada, va combatre a la galera La Real.
1213 Veg. la nota al v. 969.
1216 glai: ‘esglai’.
1219 De fet, qui es va apoderar de l’estendard turc del castell de popa de la galera Sultana d’Alí Baixà va ser
un tal Andrés Becerra, de les galeres de Álvaro de Bazán.
1221 los forts venecians és CD.
1225 Els actes valerosos d’uns atien el desig d’emulació dels altres.

40
 1228 baixen al lloc dels infernals turments.

Si jo volgués dir en lo meu cantar

de tots aquells l’esforç i valentia,
teniu per cert que temps me faltaria,
1232 que no es pot dir tot en particular.
En suma, doncs, de tots los damunt dits,
vull que entengau que, sense tallar rama,
feren tals fets que en lo llibre de Fama
1236 eternament se trobaran escrits.

Déu ordenant, volgué la dura sort

que tres d’aquells defensors molt catòlics
són arribats per aquells diabòlics
1240 a l’extrem pas horrible de la mort;
mas no tan prest han son viure finit
que abans no fos sa vida car comprada,
trametent molts d’aquella gent malvada
1244 al lloc escur i ple de gran brogit.

És lo primer Bernat de Marimon,

és lo segon Rodrigo Rebolledo:
aquest morí per defensar lo Credo,
1248 l’altre finà per lo Factor del món;
considerau la paga qual serà
en lo palau de la divina altura,
on haurà goig etern i sens tristura
1252 tot hom beneit qui allí pujarà.

És del tercer lo nom molt senyalat

i principal entre ells don Bernaldino
de Cardenàs, que dixo: «Si yo fino,
1256 morir així tinc per ben esmerçat.
Si mon cors mor, resta viu mon voler

1231 Vers paral·lel a un altre del poema Visió en somni, del mateix autor: «té per molt cert que temps me
faltaria» (v. 263).
1234 tallar rama: «enraonar molt, xerrar» (DCVB, s.v. rama).
1235 lo llibre de Fama: per al personatge al·legòric i la caracterització de la Fama pujoliana, veg. la nota als v.
117-172. A diferència d’altres descripcions de palaus al·legòrics, en la descripció de Pujol de la Casa de la
Fama no sabem quins són els noms dels homes que formen part d’aquesta casa simbòlica: la llista s’ha anat
fent, de mica en mica, mentre transcorria el relat, amb el nom dels herois cristians que ara configuren aquest
llibre de Fama (veg. Miralles 2008).
1239 arribats: ‘portats’.
1244 L’Infern.
1245 Bernat de Marimon: Bernat Joan Guerau de Marimon, diputat militar (veg. DGC: II) o bé Bernat de
Marimon, de la família dels senyors del castell de Sant Marçal, a Cerdanyola, membre de l’orde de Sant Jaume,
que va morir a la batalla (Jurado 2016: 68-69).
1246 Rodrigo Rebolledo: personatge encara per identificar; potser del llinatge dels Rebolledo, descendent del
Rodrigo Rebolledo que fou camarlenc de Joan II i parent d’un Francesc Rebolledo que apareix documentat a
finals dels anys 60 del Cinccents (DGC: II).
1247-1248 Els dos personatges esmentats moren com a defensors de la fe cristiana, aquí en forma de
sinècdoque de dues oracions (el Credo i el Factor del món) (veg. el poema de Pujol que comença «Factor del
món i de tot lo creat»).
1255 Veg. la nota al v. 1182.

41
 perquè si vui mil vides jo tinguera
de molt bon grat deixades les haguera,
1260 e fóra poc, segons lo que dec fer.»

Oh, Fill de Déu!, jo us prec que en lo descans

del goig etern vullau Vós que coronen
estos servents qui el viure abandonen
1264 per defensar vostre nom entre cans.
Visquen ab Vós, Senyor, eternament,
i així morint hauran guanyat dos vides,
puis se faran ací públiques crides,
1268 durant lo món, de son esforç valent.

No us prenga dol de tan ditxosa mort,

puis que morint ací tal renom deixen
i alt en lo Cel en glòria tanta creixen
1272 que sens finir viuran en segur port.
Mas ja deixant los qui ab Déu estan
ab gran delit fruint l’eterna glòria,
tornem als vius, vejam la gran victòria
1276 que dins breu temps los nostres guanyaran.

En aquest punt, no estava ociós

l’animós fill de Carlos invencible,
mas batallant ab fúria molt terrible
1280 contra els infels se mostra poderós:
l’esquerra mà sosté la santa creu
i l’altra té la vencedora espasa,
i ell molt devot, inflamat més que brasa,
1284 no cessa mai de reclamar a Déu.

Al còmit diu que vaja prestament

per encontrar a la real pagana,
per ço que té desig i molta gana
1288 de veure prest lo fi del venciment.
És obeït, i en aquell mateix punt
ab tant esforç per ell fonc envestida
que romangué del tot presa i rendida,
1292 tot defensor restant pres o defunt.

Un cardenal del pastor Pio quint

1262 vullau: ‘vulgueu’. | coronen: ‘coronin’.

1266 dos vides: l’eterna i la de la fama (v. següents). Cf. v. 1270-1271.
1267 ací: ‘en aquest món’.
1268 durant: ‘mentre duri’.
1277 Aquí comença, de fet, la descripció de la batalla, molt focalitzada per Pujol en uns pocs episodis
concrets. Sobre el desenvolupament de la batalla, veg. Serrano (1935: 124-159), Cerezo (1971: 170-182),
Beeching (2002: 243-264), Bicheno (2005: 259-289) i Rivero (2008: 165-186).
1285 El còmit era el responsable tècnic de navegació d’un navili.
1286 encontrar: ‘embestir’. Efectivament, i contra el que era habitual en grans batalles com aquesta, els caps de
cada armada van enfrontar-se directament i combatre amb gran fúria i despesa humana durant una hora i
mitja.

42
 ab ell està, molt devota persona
qui en aquell punt ab Déu sempre es raona,
1296 devotament humils precs oferint,
i sospirant, devotament plorós,
los cristians a ben morir conforta
dient així: «Oberta us és la porta
1300 del sant palau del sempitern repòs.

»No dubteu, no, en guerra tan cruel,

mas oferiu a Déu la vida vostra.
Feriu, feriu ab valerosa mostra,
1304 que el pagament haureu alt en lo Cel».
Ab aquest dir i moltes més raons,
de tots aquells reforça lo coratge
i fa que tots, als turcs causant damnatge,
1308 en lo ferir se mostren braus lleons.

E, finalment, jo vull que sapiau

que fonc de tots l’esforç i gran proesa
tan singular que no trobà defesa
1312 en nigun lloc la gent del trist palau,
perquè tots ells mostraren tal furor
per subjugar i prestament abatre
aquells infels que en lo valent combatre
1316 un Hèctor fort semblava lo menor.

Mas sobre tots lo valent austrià

mostrà de si mostra tan senyalada
que jo no crec que major sia estada
1320 ni es puga fer per nigun capità;
pensar-se pot, mas dir ab compliment
no es farà, no, puis on s’enclou miracle
lo més cient, trobant molt gran obstacle
1324 en aquell fet, se troba no sabent.

En ell està lo venciment tot sol

1293 cardenal: no consta que a la batalla hi hagués cap alt càrrec eclesiàstic; la màxima autoritat eclesiàstica era
Jerónimo Manrique de Lara, canonge de Toledo i “inquisidor de armada” des del juny de 1571; la resta eren
capellans castrenses franciscans, caputxins, hospitalers i jesuïtes (cf. Serrano 1935: 98 i 130; García-Hernán
1996). Podria tractar-se d’una confusió amb el bisbe Odescalco, a Messina (Serrano 1935: 99), o amb el
cardenal Granvelle, que ja ha citat abans (v. 806). És perfectament possible, però, que es tracti d’un
acreixement voluntari de Pujol per reforçar la implicació eclesiàstica en l’armada aliada; notem que, com
abans Joan d’Àustria (la veu de Felip II, el seu germà, i per extensió de tot Espanya) i després Joan de
Cardona (la veu dels catalans), ara el cardenal (la veu del papa Pius V) prendrà la paraula per arengar la seva
gent.
1306 aquells: els combatents de la Santa Lliga; la referència als lleons ens remet, indefectiblement, al gran lleó
del v. 266 (vegeu la nota), Felip II; cf. també v. 1157.
1308 sapiau: ‘sapigueu’.
1311 defesa: ‘defensa’.
1312 la gent del trist palau: els otomans, que tenen com a destí l’Infern.
1316 El menys valerós semblava el fort Hèctor de Troia, paradigma del valor.
1317 lo valent austrià: Joan d’Àustria.
1323 cient: ‘escient’, ‘sabedor’.

43
 i tot lo pes de la cruel batalla,
son braç valent mai dóna colp en falla
1328 sobre la gent que al trist dimoni col.
Ni Escipió, lo valent Africà,
qui tal renom guanyà per sa fortuna,
no fonc trobat en batalla niguna
1332 tan venturós per lo poble romà.

No combaté ab ànimo tan fort

Temistoclés, gran capità d’Atenes,
quan vencé mil ab tres-centes antenes
1336 i Xerxes fonc vençut ab dura sort;
ni fonc major lo combat dels romans
en aquell temps que en Àfrica passaren
quan ab dos-cents vaixells desbarataren
1340 a quatre-cents dels valents africans.

Lo dur combat, segons aprés fonc vist,

poc més o menys durà una hora i mitja,
quan romangué enclòs i mes en sitja
1344 de mort cruel lo poble infel i trist,
qui va perdent aquell maleit ergull
que poc abans ab gran furor tenia,
i, desmaiant, de viure desconfia,
1348 puis l’olla perd a poc a poc lo bull.

Oquialí, lo rei maleit d’Alger,

mirant lo joc que tant se desconcerta,
tenint per cert que en lo fugir acerta
1352 si pot eixir de lloc de tant quefer,
alça triquet per cercar segur port

1325 ell: ‘lo valent austrià’ (v. 1317).

1328 col: de coldre, ‘retre culte’. Joan d’Àustria, malgrat que tenia ordres de Felip II de no combatre
directament, va participar activament en la lluita cos a cos i va rebre una coltellada al turmell (Bicheno 2005:
279).
1329 Publi Corneli Escipió, dit l’Africà, general i senador romà, molt apreciat i famós a Roma.
1334-1336 Al·ludeix a la batalla de Salamina (480 aC), a la segona guerra mèdica, en què Temístocles, general
atenès, comandava poc més de tres-cents vaixells (antenes, pals de les naus, sinècdoque per vaixells) contra els
mil dos-cents vaixells dels perses, comandats pel rei Xerxes I. La comparació és molt oportuna perquè es
tracta d’una batalla naval en les costes gregues entre ‘europeus’ i ‘asiàtics’ (Occident/Orient; nou record
d’Acci a l’Eneida) i la disposició de l’armada grega, en tres formacions en línia, recorda la posterior de la Santa
Lliga a Lepant.
1337-1340 Potser fa referència a la batalla de Zama (202 aC), final de la segona Guerra Púnica, en territori
africà, encara que el contingent romà era superior al cartaginès. O potser a algun episodi previ. No podem
descartar, però, que es refereixi a Acci (31aC) i digui africans per la presència de Cleopatra en l’estol d’Antoni,
una flota combinada romanoegípcia; però Acci (Actium) era a Grècia. Pujol posa en paral·lel les gestes
heroiques del combatents cristians amb les dels herois de l’antiguitat: Anníbal, Hèctor, Escipió, Temístocles,
Xerxes (veg. nota als v. 1019-1116).
1342 Es refereix a la durada del combat al voltant de les galeres La Real i Sultana.
1343 mes: participi del verb metre, ‘posat’. | sitja: «ant. Clot profund a la terra […] ant. Presó subterrània»
(DCVB). L’expressió mes en sitja vindria a significar ‘captiu’ (reforç de l’enclòs previ) de la cruel mort (v. 1344).
1349 Uluc Alí, virrei d’Alger (cf. nota al v. 592), que comandava l’ala esquerra otomana, enfront de D’Oria
(cf. nota al v. 937), va fugir cap al nordoest, vers l’illa d’Oxia.
1353 triquet: ‘trinquet’.

44
 ab pressa gran; i fonc tan favorable
son navegar que en jorn tan lamentable
1356 no volgué Déu que fos ni pres ni mort.

Un fet estrany i digne de contar

acontengué durant la cruel guerra:
un catiu pres en la Nevada Serra,
1360 essent infel, se volgué senyalar
entrant dedins, enmig de tant soldat,
en la real galera i pagana,
on, batallant, nostra gent cristiana
1364 vol donar fi al perillós combat.

Quan fonc entrat enmig de tant renou,

per l’arbre amunt se’n puja ab pressa molta
(nigú no el veu ni manco no l’escolta,
1368 no miren alt, que baix ha què fer prou);
allí pujat, mostrant-se diligent
pren l’estendard de la gent trista i fera
i en lloc d’aquell hi posa la bandera
1372 qui té senyal de l’espanyola gent.

Aprés que fonc la batalla cruel

en tal estat que la gent enemiga
clarament véu que en tan dura fatiga
1376 no pot fugir de mans del poble fel,
per escapar de perill tan estrany,
per remei pren de Neptuno la casa:
del foc encès se llancen dins la brasa,
1380 segons ho diu vulgarment lo refrany.

Deçà dellà, ab crit molt dolorós

qui «Ai, Medet!» ab veu plorosa brama,
qui «Oh, Al·là!», qui Mahomet reclama,
1384 i el reclamar no troba profitós;
en treball tant, confusament, així
sense remei los veureu tots debatre,
llançant-se en mar qui dos, qui tres, qui quatre;
1388 deixant lo crit, al viure donen fi.

Fugint així en l’aigua per remei

de tal furor, quiscú d’ells se pensava
que dins la mar qui primer s’hi llançava

1357-1372 El relat del captiu morisc (un galiot, sens dubte) que pren l’estendard otomà i el substitueix per
l’espanyol sembla ser una llicència poètica (com més amunt, el parlament del «cardenal», v. 1293; o l’engany
als assetjats de Famagusta, v. 354); no en parlen les fonts més extenses (p.e., Jeroni Costiol, Antonio Lo
Frasso, Miquel Servià, Fernando de Herrera), ni tampoc l’hem llegit en les nombroses relacions i poemes en
plec solt que circulaven per Barcelona al 1571-1573. Veg. la nota al v. 1219.
1366 arbre: ‘pal de la nau’.
1376 fel: ‘fidel’.
1378 És a dir, es llancen a l’aigua.
1382 Medet és nom propi d’home en àrab.

45
 1392 per aquell fet havia de ser rei,
e jo no sé com dir un cars tan fort
dels inimics de nostra Lliga Santa
que, per fugir del perill qui els espanta,
1396 morir negats tinguen per bona sort.

Aquells mesquins van quasi mig negats,

entreteixits dins en la mar salada,
prenent sovint d’aigua molt gran golada:
1400 sanglotejant acaben sos trists fats.
Fan moviment de cap, de peus i mans,
i més bevent del que han necessari
van abraçant les ones, son contrari,
1404 pensant així fugir perills tan grans.

Cruel combat a l’entrar i eixir

és en lo mig de les aigües i ànimes:
l’aigua cruel vol que resten exànimes
1408 los cossos trists, portant-los a morir;
l’ànima fa tant que no vol deixar
son cors amat, i tanca-li la porta;
l’aigua entrar vol; l’ànima no ho comporta:
1412 no vol eixir, ni deixa l’aigua entrar.

Mas a la fi, fugint tanta furor,

tots los qui d’ells a Neptuno es donaren
la major part son cors allí deixaren
1416 que ell los rebé cuitant-los llur dolor,
i a son germà Pluton féu un present
de tots aquells que recollir podia;
pensar podeu quina pressa tenia
1420 en tan breu temps de negar tanta gent.

En aquell punt era ja declarat

lo venciment del tot de la part nostra,
perquè els pagans feien molt flaca mostra
1424 de resistir a tant valent soldat,
e ja vençuts, sens orde ni concert,
ab gran temor, lo ferir abandonen,
i els cristians a nigú d’ells perdonen;
1428 prou és ditxós qui la vida no hi perd.

Nigú pot dir dels qui són morts allí

lo nombre cert ab verdadera suma,

1393 cars: ‘cas’.

1399 golada: ‘glopada’.
1405-1412 Aquest angoixós combat entre l’ànima i l’aigua, una per no eixir i l’altra per entrar, contrasta amb
el despreniment dels catòlics en el pas de la mort, els quals saben que l’ànima volarà cap al Paradís (v. 1299-
1304 i pàssim); els otomans, en canvi, es resisteixen a morir perquè la seva ànima estima el cos (v. 1410), la
matèria. Es calcula que es van negar uns 10.000 homes de la flota otomana.
1414-1418 Plutó, déu de l’Infern, rep de grat tants vassalls per al seu regne. Tant ell com Neptú són fills de
Saturn i Rea.

46
 perquè són tants que no hi ha qui presuma
1432 comptar-los tots, ni dir de fi en fi;
per ço dirà dins pocs versos mon cant
lo nom d’alguns qui foren morts o presos
i, en aquell jorn a dura sort sotmesos,
1436 foren ferits de mal i treball tant.

Ali Baixà, de l’estol general,

és davallat dins la pudent llacuna
d’Estígia, on per via importuna
1440 és arribat al càrcer infernal;
Partan, passant ab barca de Caront,
ha travessat de Leteu la ribera,
i ab altres molts està mes en filera
1444 en lo trist camp del negre rei Pluton.

Entre els catius qui són més senyalats

de tots aquells en tal jornada presos,
veuran dos fills del Baixà, qui defesos
1448 no foren prou en los cruels combats;
del primer és son nom Mahamet Bei,
segons mon cant dessobre ja el nomena;
l’altre germà, posat en igual pena
1452 entre pagans, li diuen Amet Bei.

Són presos més entre los principals

Hassan Baixà, lo fill de Barbaroixa,
i ab ell Jafer, posat en gran congoixa
1456 en veure’s pres i ple de tants de mals;
Xebar Abdeu, governador del Xiu;
Siroc, visrei del lloc d’Escanderia,
ab un fill seu qui forçat lo seguia;
1460 Ali Beí ab Mostafà no riu;

1432 de fi en fi: ‘completament, del tot’ (cf. DCVB s.v. fi). Els càlculs actuals parlen d’aproximadament 8.000
morts de la flota de la Santa Lliga i uns 30.000 entre l’armada otomana, tots ells el dia de la batalla. En dies
posteriors van morir molts dels ferits.
1437-1444 Dels morts otomans, el poeta en singularitza els dos caps més importants, el comandant en cap
Alí Baixà (veg. nota al v. 574) i el comandant adjunt Pertev Baixà (veg. nota als v. 581-612). De fet, Pertev va
ser donat per mort però va sobreviure (Bicheno 2005: 295-296). Alí va morir d’un tret al front; algunes fonts
diuen que algú el va decapitar i en va portar el cap a Joan d’Àustria, el qual es va ofendre per la manca de
respecte pel cap adversari. Notem que tots els morts van a parar a l’Hades: allà Caront, el barquer, els
condueix creuant la llacuna Estígia, on conflueixen els rius de l’Hades.
1443 mes: participi del verb metre, ‘posat’.
1445 Els otomans de la llista de captius de Pujol han estat identificats quasi tots a les notes als v. 581-612.
Els fills d’Alí Baixà van ser capturats per la capitana de Sant Jaume, comandada per Alexandre Torrelles (veg.
v. 1135) (veg. Cf. Serrano 1935: 152 i Bicheno 2005: 304).
1447 defesos: ‘defensats’.
1450 Cf. v. 584.
1454 Vers idèntic al 591.
1455 Segurament el Jafer Baixà del v. 605.
1457 Xebar Abdeu: veg. v. 588. | Xiu: Cios (Quíos?), a Bitínia.
1458 Vers idèntic al 587. Siroc va morir en la batalla i va ser decapitat per Giovanni Contarini, no pas
capturat.
1460 Alí Beí: literalment, ‘senyor Alí’; personatge no identificat.

47
 Soliman Rais i Dardanal Baixà,
del Drassanal majordom en persona;
Cara Hoja, govern de la Velona,
1464 ab dos fills més de Cara Mostafà;
Mahamet Bei, de Barbarossa nét;
Cafer, regint tot sol quinze galeres;
Pervis Agà, qui, perdent ses banderes,
1468 sospira trist en veure’s tan estret.

Carojalí, ab Baixí guardià,

de Salarais un fill de gran estima;
Minat Alí, lo qual segons ma rima
1472 molt follament de son déu renegà;
Cai Bei, qui té lo govern de Zinit,
lloc principal junt a Costantinoble,
ab altres molts, los quals ab pena doble
1476 tenen son cor molt trist i dolorit.

Aquestos són, en suma, i molts més,

perquè de tots ací no es fa memòria
per donar fi a tan plasent història,
1480 si bé en puc fer un infinit procés;
basta que fonc tan cruel lo combat
i tan mortal contra els turcs aquell dia
que plenament escriure no es poria,
1484 puis no ho sap dir qui en ell s’és trobat.

Volia ja de Latona lo fill

posar lo cap dins en lo mar d’Espanya
quan fonc finit lo combat ab tal manya
1488 que els nostres són segurs de tot perill;
i, replegant lo nostre don Joan
los dos estols, parteix a rems i vela
per descansar en lo port de Petela,
1492 lloant a Déu per la mercè tan gran.

On arribat, clarament conegué,

perquè manà revista fos l’armada,

1464 Vers idèntic al 593.

1469 Baixí guardià: personatge no identificat.
1470 Potser es refereix a Mehmet Bei, fill de Salih Reis, bei de Negrepont, però que va resultar mort. Veg. v.
589.
1471 Minat Alí: el mateix personatge és esmentat per Costiol, que diu d’ell: «Minat, renegado, capitán de
fanal, que llevaba la galera en que va a pasear el Gran Turco: huído» (Primera parte de la chrónica, III,4).
1473 Vers idèntic al 597. | Sobre Zinit, veg. la nota al v. 597.
1479 plasent: ‘plaent’.
1480 ‘Si bé podria dir-ne coses infinitament’; procés té el sentit de ‘conjunt d’escrits’.
1481 basta a dir.
1485 El fill de Latona és Apol·lo, el Sol.
1486 És a dir, a ponent.
1490 dos estols: el propi i el capturat.
1491 Petalas o Petala, del conjunt d’illes jòniques entre Cefalònia-Ítaca i la costa etòlia.

48
 que en nombre cert era quasi doblada;
1496 pensar podeu quant content romangué.
Catius i morts véu que són infinits,
i los vaixells galeres cent vuitanta,
sens trenta més, los quals en pressa tanta
1500 dins en la mar restaren submergits.

A Pio quint avisa prestament

del bon succés de la cruel batalla
i al car germà correu fa qui sens falla,
1504 sens reposar, camina diligent;
ni per aquells deixar vol en oblit
de venecians la potent senyoria,
ni son parent lo noble rei d’Hongria,
1508 avisant-lós del que damunt és dit.

En Roma fonc tramès al sant pastor

lo valerós de Pliego digne comte.
Aprés partí per Hongria molt prompte
1512 ab cert avís un altre ambaixador,
lo nom del qual segons lo meu cantar
és nomenat don Hernando Mendoça,
qui poc abans a molts obrí la fossa
1516 del trist Pluton, fent-los ab ell regnar.

E promtament al realme espanyol

fonc enviat don Lope Figarola,
qui caminant ab pressa par que vola,
1520 per arribar on lo seu desig vol,
per fer present de l’infel estendard
per ell guanyat en la dubtosa guerra
a don Felip, qui de tan noble terra
1524 és digne rei, regint ab molt bell art.

Aprés partí diligent missatger

als venecians don Pedro de Çapata,
lo qual corrent no cura si s’esclata
1528 lo seu cavall, seguint lo seu voler.
Tot llegidor porà considerar
la festa gran que al fi de sa jornada
pogueren fer als qui tal ambaixada
1532 en aquell jorn meresqueren portar.

1498-1500 Cf. Costiol, Primera parte de la chrónica, III,2-3, dóna 170 galeres preses i 40-50 enfonsades o
cremades. Lo Frasso, El verdadero discurso de la gloriosa vitoria…, oct. 67, per la seva part, dona 190 preses i «más
de tryenta [sic] y cinco anegadas».
1509 al sant pastor: al papa Pius V; cf. v. 263.
1510 Vers quasi idèntic a 1158; veg. la nota al v. Els emissaris de Joan d’Àustria i les seves destinacions són
els que recullen els testimonis històrics: Fernando Carrillo, comte de Priego, a Roma; Ferrando (o Hernando)
de Mendoza a l’emperador Maximilià; Lope de Figueroa a Felip II; Pedro Zapata a Venècia.
1514-1516 Veg. les notes als v. 1155 i 1178.
1518 Veg. nota al v. 1206.
1526 Veg. nota al v. 1170.

49
 Entre les parts partit fonc igualment
i sens debat lo que per dret li toca;
tots són contents sens que nigú revoca,
1536 mas a tots plau lo franc repartiment.
I fet açò, lo valent general
se’n torna prest en lo port de Messina.
Lo venecià navegant s’encamina
1540 per arribar a son usat hostal.

Aquí s’estan quiscuna de les parts

per esperar la mansa primavera
i l’any següent tornar prest en filera
1544 major estol, ab més enginys i arts.
Gran Déu etern, vullau mos precs oir
afavorint aquesta Santa Lliga,
i el general en qualsevol fatiga,
1548 que si m’oïu, jo tindré prou que dir.

En tots sos fets ell tinga tanta sort

que quant farà en bé li succeesca,
i navegant per la gran mar meresca
1552 trobar tostemps en Scil·la segur port;
e si passant prop Sirtes trobarà
impediment o Caribdis irada,
se veja prest tal furor amansada,
1556 passant segur a on anar volrà.

Oh, Carles quint!, puis permetent-ho Déu

vos ha tallat lo fil la cruel Parca
i, transportat de mort ab la gran barca,
1560 molt gloriós fruïu lo regne seu,
vostre esperit senta del fill amat
contra els infels la valerosa prova,
qui dignament lo vostre nom renova,
1564 vivint al món tan clar i senyalat.

No us oblideu de pregar per lo fill

a l’etern Déu en la divina altura

1533-1536 El cert és que hi va haver nombroses dissensions sobre el botí (Serrano 1935: 178-181; Bicheno
2005: 280 i 345; Rivero 2008: 186-193).
1535 revoca: ‘revoqui’.
1537 lo valent general: Joan d’Àustria.
1538 Sobre el retorn i l’estada a Messina, veg. Serrano (1935: 181-186).
1547 el general: Joan d’Àustria.
1552-1554 Esment de tres dels principals obstacles de la mitologia clàssica a la navegació mediterrània:
Escil·la és un monstre de sis caps de gos situat en la costa siciliana de l’estret de Messina, enfront de Caribdis;
Sirtes: golf de Sirte i Sidra, a la costa de Líbia; Caribdis és un xuclador fenomenal en la costa calabresa de
l’estret de Messina, enfront d’Escil·la.
1558 Les tres Moires (o Parques) regulen la duració de la vida dels mortals amb un fil: n’hi ha una que fila,
una que l’embolica amb l’ajut d’una roda i la tercera, Dècima (o Làquesis), és la que el talla.
1559 La gran barca és la de Caront, el barquer que porta els morts a l’Hades (veg. nota als v. 1437-1444).
1561, 1565 fill: Joan d’Àustria, fill natural de l’emperador Carles.

50
 tinga per bé tostemps ab santa cura
1568 guardar aquell en qualsevol perill;
puis va de grat ab zel tan singular,
contra els pagans defensant la creu santa,
sia cobert ab invencible manta
1572 anant segur per terra i per la mar.

Aquest és, doncs, lo triomfant succés

jamés oït de tan bella victòria,
de què es farà durant lo món memòria,
1576 i més avant, si més durar pogués.
Espanya cant per la mercè tan gran
a l’etern Déu himnes molt gloriosos,
perquè siam tostemps victoriosos
1580 contra els hereus de Soliman Sultan.

Puis som al punt i terme desitjat

de mon cantar ma ploma farà pausa,
i no la fa, si bé mirau, sens causa,
1584 que lo repòs cerca tot hom cansat.
Estiguen ells en lo port reposant,
que jo me’n torn pujar al mont Parnaso,
cercant la font que fabricà Pegaso
1588 i nou estil per cantar altre cant.

Fi de la història

1568 aquell: el fill (v. 1561, 1565).

1574 jamés: ‘jamai, mai’.
1577 cant: ‘canti’.
1580 Els otomans.
1585 ells: els herois de Lepant. | El port ha de ser el de la ciutat de Barcelona; veg., més endavant, la
composició A la fortunada Barcelona.
1587 la font que fabricà Pegaso: Hipocrene (v. 69), on el poeta ha començat buscant la inspiració per escriure el
poema.
1586-1588 El poeta abandonarà la protecció de Cal·líope, la musa èpica (v. 54), i en cercarà una altra per
continuar escrivint.

51