6.

Descolonització i neocolonialisme

1. Causes de la descolonització.
2. Àsia i les primeres independències
3. La conferència de Bandung i el no-
alineament
4. La descolonització d’Àfrica
5. Independències i neocolonialisme

Representació del treball, la cultura i la lluita a

l’entrada del Palau del Poble a Conakry (Guinea)
1. Comentari de text (p.264) 1. 20%

2. Comentari de gràfic (p. 278) 2. 10%

3. Dissertació històrica sobre la memòria de la colonització (p. 276) 3. 20%

4. Activitats de síntesi (p.273) 4. 10%

5. Examen 5. 40%
1. LES CAUSES DE LA DESCOLONITZACIÓ

1. L’IMPACTE DE LA II GUERRA MUNDIAL

Derrotes de les metròpolis front les forces de l’Eix → Vulnerabilitat

i pèrdua de prestigi. Fi del mite de l’home blanc invencible. Nehru

Ciutadans de les colònies han viscut l’experiència dels combats.

Moviments nacionalistes → Augment de influència i prestigi.

Sorgiment de líders carismàtics:
Ho Chi Minh
●
Nehru i Gadhi (Índia) La majoria d’estos líders havien
●
Ho Chi Minh (Vietnam) estudiat a les metròpolis i
●
Sukarno (Indonèsia) pertanyien a les elits locals.
●
Nasser (Egipte) Adscripcions ideològiques
●
Senghor (Senegal) diferents (comunistes,
●
Lumumba (Congo) reformistes, indigenistes, etc.)
Lumumba
2. FEBLESA DE LES METRÒPOLIS
Es va imposar el discurs crític a l’imperialisme.
Elevat cost econòmic
En el context d’una
Europa devastada, se’n
va qüestionar la
rendibilitat. Els beneficis
econòmics dels imperis
colonials només
repercutia positivament
en les elits comercials.
Crítiques ideològiques
Es va començar a
denunciar la injustícia
que suposava
l’explotació de la
població indígena i el
racisme blanc. Inclús el
Dibuix de l'anglés Ronald Searle que
propi papa va acabar denuncia el colonialisme a l'Àfrica,
criticant l’imperialisme. 1959.
3. EL CONTEXT INTERNACIONAL

Els Estats Units i l’URSS → Favorables a la descolonització.

Oportunitat per estendre per els nous

països la seua influència ideològica i
afeblir les velles potències

Carta fundacional ONU (1945) i a Declaració dels Drets

Humans (1946) → Reconeixen el dret dels pobles a
l’autodeterminació. Favorable a la descolonització. Obre les
portes a una descolonització pacífica.

Formulat de manera vaga i poc concreta. Els compromisos amb

la descolonització poden ser confusos. Debat legal entre
postures favorables i desfavorables a la descolonització.
LES DIFERENTS VIES DE DESCOLONITZACIÓ

Cas britànic. Es
NEGOCIACIÓ I creen estructures
PACTE de col·laboració
amb les excolònies
(Commonwealth)

Cas francès, holandès,

belga o portugués. La
LLUITA ARMADA relació amb les
excolònies va quedar
molt deteriorada.
2. ÀSIA: LES PRIMERES INDEPENDÈNCIES
L’Índia i el Pakistan

Principal colònia britànica («la joia de la Corona»)

Moviment independentista → Partit del Congrés

(Mahatma Gandhi). Mobilitzacions massives
bassades en la no-violència i la desobediència civil.
(anys 20 i 30).

Hindús (Índia uniforme

bassada en l‘hinduisme)
Conflicte intern entre

Lliga musulmana.
Defensaven a un Estat
propi musulmà separat
dels hindús.
Al 1930 Gandhi va començar la «Marxa de la sal», una protesta contra el monopoli britànic de les mines
de sal. Exemple de mobilització civil no-violenta. Durant un mes, Gandhi i milers de seguidors van recórrer
més de 300 kilòmetres en una acció que va atreure l’atenció de la premsa internacional i es considera
l’avant-sala de la independència del país.
 «Amb este senzill gest, faig
tremolar els ciments de
l’imperi britànic»

Com a colofó de la seua marxa, Gandhi

va entrar als dipòsits de sal (monopoli
britànic) i va endur-se un grapat de sal.
Moltes altres persones van seguir el
seu exemple. Durant les setmanes
següents, van ser milers els detinguts
acusats de recol·lectar sal il·legalment.
Aquesta acció, junt a vagues de fam i
altres mètodes de desobediència civil,
va exercir pressió sobre el domini
britànic.
1945: Clement Attlee, nou primer ministre
britànic. Laborista més procliu a
l’autodeterminació de la India que els seus
predecessors.

1947: Negociacions que van portar a la

independència de dos estats en base a
las seua religió predominant: la Índia i el
Pakistan.

Aquestes independències van anar

seguides d’una guerra entre els dos
estats (1947-1949), migracions massives
de població i una forta onada de violència
als carrers. El propi Mahatma Gandhi seria
assassinat per un radical hindú relacionat
amb grups ultradretans.
Pakistan estava dividit en dues parts (oriental i
occidental) separades per més de 2000
kilòmetres.
Pakistan occidental
(cap. Islamabad)

Pakistan
Pakistan oriental
(cap. Dhaka)

Al 1971 el Pakistan Oriental, desprès d’una llarga

guerra contra Pakistan occidental, es va
independitzar amb el nom de Bangladesh.
La Indoxina

La Indoxina és el territori del sud-est asiàtic que

França va colonitzar durant la segona meitat
del segle XIX. Correspon als territoris de
l’actual Vietnam, Cambodja i Laos.

Al 1945 les forces independentistes del Viet-

minh, encapçalades per Ho Chi Minh va
proclamar la República Democràtica del
Vietnam, de tendència comunista i amb capital
a Hanoi.

Com a resposta, França va enviar tropes al

país i va afavorir la constitució d’un protectorat
al sud del país. Al 1946 va esclatar una guerra
d’alliberament.
Dimensió internacional de la
guerra d’Indoxina al context de la
guerra freda:
●
Viet-minh → Suport de l’URSS i
de la Xina
●
França → Suport dels EUA
Humiliant derrota francesa a Dien Bien Phu (1954)
→ Conferència de pau a Ginebra.

Independències de Laos i Cambodja.

Vietnam queda dividit en dos Estats separats pel

paral·lel 17.
●
República Democràtica de Vietnam, presidida
per Ho Chi Minh i de tendència comunista.
●
Vietnam del sud: Règim proocidental tutelat per
francesos i nord-americans.

Aquesta divisió era provisional, a l’espera de

celebrar eleccions democràtiques que permeteren
unificar el país, però no mai es van produir. A partir
de 1965 tornaria a esclatar la guerra al Vietnam.
La creació de l’Estat d’Israel i la qüestió palestina

Des de principis del segle XX: Migracions de milers

de jueus a Palestina (Declaració britànica de
Balfour, 1917), considerada la seua «llar». És un
territori de majoria de població àrab.

Desprès de l’Holocaust: Front l’antisemitisme, els

jueus europeus plantegen la necessitat de reagrupar-
se a Palestina per tenir un lloc segur.

Orient Pròxim, 1945: Alguns protectorats britànics i

francesos de la zona van aconseguir la seua
independència: Síria, Jordània, el Líban...

A Palestina, territori encara sota mandat britànic,

els jueus comencen una campanya per la creació
d’un Estat jueu.
 Israel (jueu)
Proposta de l’ONU
(1947): Creació de dos
estats. Palestina (àrab)

Este acord va ser acceptat per

Israel els EUA i l’URSS, però no
per Palestina ni per cap país àrab
de l’entorn.

1948: Proclamació de l’Estat

d’Israel per part de Ben Gurion, el
seu primer president.
Israel és l'indret on va nàixer el poble jueu. Va ser allà on es va formar el
seu caràcter espiritual, religiós i nacional (...). Va ser allà on es va
escriure la Bíblia i es va donar al món sencer.

Exiliat de Terra Santa, el poble jueu hi va romandre fidel al llarg de tota

la seua diàspora i no va deixar mai de pregar pel retorn (...). La
catàstrofe nacional que es va abatre sobre el poble jueu, la massacre de
sis milions de jueus a Europa, ha demostrat la urgència d'una solució
per a aquest poble sense pàtria i el restabliment d'un Estat jueu que li
obrira les portes (...).

L'Estat d'Israel estarà obert a tota la immigració jueva, fomentarà el

desenvolupament del país en benefici de tots els seus habitants (...) i
assegurarà la igualtat social i política més completa, sense distinció de
religió, raça o sexe (...).

Proclama de Ben Gurion, 1948.

1948-1949: Primera guerra àrab-israeliana.
Tots els països de la Lliga àrab (Egipte, Síria,
Aràbia Saudita, Jordània, Iraq, Líban i Iemen)
van atacar Israel, però van ser derrotats. Israel
comptava amb el suport financer dels països
occidentals.

La victòria d’Israel va suposar la partició de

Jerusalem en dues meitats i l’adquisició de
nous territoris per Israel.

El territori de Palestina va quedar reduït a

Cisjordània i la franja de Gaza.
Nakba: Desplaçament forçat de més de
700.000 palestins a camps de refugiats.

Desprès de la seua victòria, Israel va

destruir centenars de poblacions palestines
que havien quedat dins del territoris israelià.
Este plan va desplaçar la seua població Una anciana palestina de 102 anys amb les
autòctona per establir colònies agrícoles claus de la seua antiga casa (2013)

israelianes (kibutz) i noves ciutats.

Es calcula que la xifra total de persones

refugiades superava els 6 milions, repartit
per països de tot l’Orient Pròxim.

Palestins a un dels nous camps de refugiats.

Durant les dècades posteriors va
haver diferents guerres entre Israel i
altres països àrabs del seu entorn.

Este victòries van servir a Israel per

desenvolupar un potent exèrcit,
ampliar els seus territoris i imposar-
se sobre els països del seu entorn.

Israel va esdevenir un important soci

dels Estats Units en el context de la
Guerra Freda.
●
Conflicte del Canal de Suez (1956)
●
Guerra dels sis dies (1967)
●
Guerra del Yom Kipur (1973)
●
Guerra civil libanesa (1982)
Intifades (1987 i 2000): Rebel·lions
generalitzades de la població palestina front
a l’Estat d’Israel.

La intifada de 1987 va proclamar de manera

unilateral l’Estat palestí.

Acords d’Oslo (1993). Creació de

l’Autoritat Nacional Palestina. Poder
provisional que havia d’iniciar la
transició cap a la creació d’un Estat
palestí. Esta transició no mai va
començar.
La frustració palestina ha donat força
als moviments més radicals, Hamàs,
que governa la Franja de Gaza i ha
ocupat el lloc de partits polítics més
moderants (OAP o Al-Fatah).

Israel ha adoptat sempre una posició

molt intransigent. De contundència
militar i política (negant-se a negociar) i
econòmica (donant suport a les
ocupacions de terres a Cisjordània per
part de colons israelians). En l’actualitat
Israel està governat per una coalició
ultraconservadora liderada per Benjamin
Netanyahu.
A Cisjordània governa l’Autoritat
Nacional Palestina, controlada per Al-
Fatah. Els colons israelians ocupen
cada volta més terres de Palestins. Els
palestins són atacats constantment per
estos colons.

La Franja de Gaza està

controlada per un govern de
Hamàs. És un dels territoris
del món més densament
poblats. Estan sotmesos a
un fort bloqueig econòmic.
Des d’octubre de 2023 està
sent atacada per l’exèrcit
d’Israel, provocant milers de
morts i desplaçaments de
població.
3. LA CONFERÈNCIA DE BANDUNG I EL NO-ALINEAMENT

Celebrada al 1955 a Bandung (Indonèsia).

També coneguda com la Conferència de

pobles Africans i Asiàtics, va reunir a 29
estats que tenien com objectiu impulsar
el dret a l’autodeterminació dels pobles,
erigir-se com una alternativa al bloc
soviètic i estatunidenc i reforçar la seua
identitat pròpia.

Va ser liderada pels governants de països

recentment descolonitzats. Va destacar
Sukarno (Indonèsia), Nasser (Egipte) i
Mufthi Amin al-Husayni, de la Delegación de Palestina,
Nehru (Índia). També va tindre hablando con el Primer Ministro de la República Popular
importància la participació de la Xina. China, Zhou Enlai, durante la Conferencia de Bandung,
el 19 de abril de 1955.
Què defensava la Declaració de
Bandung?
●
Els drets humans.
●
La igualtat de totes les races i nacions.
●
La lluita contra la pobresa.
●
Rebutjava la ingerència externa d’altres
països.
●
Neutralitat a la Guerra Freda.
●
Defensaven el desarmament i la
prohibició de les armes nuclears.
●
Reafirmava el dret dels pobles a la seua
independència.

Al 1960 l’ONU va recollir moltes d’estes

demandes i van aprovar una declaració que
condemnava el colonialisme i proclamava el
dret dels pobles a la seua autodeterminació.
MOVIMENT DELS NO-ALINEATS

Origen a la Conferència de Bandung, però es va

formalitzar a la Conferència de Belgrad (1969).

Pretenia integrar als països que aconseguien la

independència i presentar-se com una alternativa
als dos blocs de la Guerra Freda: EL TERCER Països membres dels estats no-alineats

MÓN.

Durant els anys 70 van ser crítics amb qüestions

com ara el sionisme, l’apartheid o el
neocolonialisme i van centrar-se en els
problemes de desenvolupament econòmic.

Al llarg dels anys 80 aquest moviment va perdre

capacitat d’influència internacional i la fi de la
guerra freda va marcar el seu declivi.
Tito, president iugoslau, va ser un dels principals
caps visibles del moviment dels no-alineats
4. LA DESCOLONITZACIÓ D’ÀFRICA

La descolonització d’Àfrica va estar molt influida

per les independències asiàtiques.

Podem diferenciar-ne dues etapes:

●
1954-1960: Magreb i països subsaharians
baix domini britànic (Ghana, Nigèria,
Tanzània, Kenya...)
●
1960-1975: Independències tardanes de les
colònies portugueses (Guinea-Bissau,
Moçambic, Angola...)
Els països del Magreb (1954-1960)

Nord d’Àfrica. Zona de cultura musulmana.

Desprès de la IIGM Egipte ja era un país
independent dels britànics i Líbia es va alliberar
dels italians.

La majoria de països estaven sota el control

francès.
●
Marroc i Tunísia: protectorats. És a dir,
governats per elits locals però sotmeses als
interessos francesos, que controlen el seu
comerç, política exterior i defensa.

En estos països s’havien format moviments

nacionalistes que s’oposaven al domini
francès i van mostrar cada volta més
resistència.
França va intentar negociar la descolonització
d’estos territoris per tal de seguir mantenint els
seus interessos a la zona.
●
Marroc: Independència al 1956. Mohammed V,
l’antic sultà, és proclamat rei. El nou monarca va
ocupar el Rif, la zona nord del Marroc, que era
protectorat espanyol. Franco va acceptar esta
ocupació. Mohammed V de Marroc

●
Tunísia: Va independitzar-se al 1957 en forma
de república. Estava dirigida pel líder
nacionalista Habib ibn Ali Bourguiba. Va
suprimir les antigues institucions colonials i va
expulsar del país l’elit indígena que va dirigir-lo
durant la colonització francesa.

El president tunisià Ali Bourguiba

Algèria era diferent per a França. No la
consideraven una colònia, sinó un altre
departament del país. A Algèria vivien molts
colons francesos (anomenats «pied-noirs»),
propietaris de terres i amb negocis puixants.

El Front d’Alliberament Nacional (FLN) va ser

un moviment nacionalista algerià que va iniciar
una lluita pel seu alliberament. Al 1945 va
proclamar unilateralment la seua independència i
França va respondre amb l’enviament de l’exèrcit
i la massacre de més de 40.000 ciutadans. Al
1954 va esclatar una guerra que duraria fins
1962.

Els francesos van utilitzar mètodes molt cruels

per reprimir la resistència algeriana. Això va
despertar una crítica creixent a la pròpia França i
unes postures en contra de la guerra.
Pressions dels «pied-noirs» al govern francès per a
mantenir el domini sobre França i no convocar un
referèndum d’autodeterminació.

Mobilitzacions contra la independència d’Algèria.

Creació d’un grup terrorista d’extrema dreta (OAS,
Organització de l’exèrcit secret) que inclús va atemptar
contra De Gaulle, el president francès.

El FLN també va emprar el terrorisme contra civils

francesos, àrabs col·laboracionistes, etc. .

1962: Proclamació de la república popular i

democràtica d’Algèria, presidida per Ben Bella i de
tendència socialista: reforma agrària, nacionalització
d’empreses... Els «pieds-noirs» van haver de marxar
del país.

1965: Un colp d’estat acaba amb el nou règim

algerià.
Àfrica subsahariana (1954-1960)

Colònies britàniques: Procès pactat i pacífic,

de manera que GB va poder seguir influint
d’alguna manera sobre els nous països.
●
Ghana (1957) Estes
●
Nigèria (1960) independències a
sovint van
●
Sierra Leone (1961) provocar
●
Tanzània (1961) conflictes interns
entre ètnies.
●
Uganda (1962)

Kenya en va ser l’excepció. Revolta Mau-Mau,

grup que defensava la població indígena
expulsada de les seues terres i sense drets
polítics. Repressió que va arribar als nivells de
genocidi. Independència al 1963.

Imatges: dos models de descolonització: pactada o desprès d’una llarga lluita

Colònies franceses: Els intents de seguir posseint les colònies van fracassar.
Finalment, procès negociat.

Independències 1960:
●
Senegal
●
Guinea
●
Gabon
●
Costa d’Ivori
●
Mali
●
Txad
●
Camerún
●
Mauritània
●
Madagascar
●
Etc...
EL CAS DE LA COLÒNIA BELGA DEL CONGO

Bèlgica accepta la seua independència al 1960: Naix la

República del Congo.
Eleccions democràtiques i arribada al poder de Patrice
Lumumba.

Lumumba va impulsar programa polític revolucionari,

amb nacionalització d’empreses mineres, principal font
dels interessos occidentals.

Bèlgica, amb ajuda dels EUA (context guerra freda), va

promoure conflictes interns, la secessió de la regió de
Katanga, rica en matèries primeres i l’assassinat de
Lumumba.

Desprès del seu assassinat es va instaurar la dictadura

militar dirigida per Mobutu, que va durar fins 1997 i que
tenia bona relació amb les empreses i governs
occidentals. La fortuna de Mobutu equivalia al deute
Patrice Lumumba
exterior del seu país.
Les independències tardanes (1960-1975)
Les colònies britàniques i franceses a l’Àfrica es van
independitzar a la dècada dels 60.

No va ser així amb les colònies portugueses de Guinea-

Bissau, Angola i Moçambic. Portugal, una dictadura
amb Salazar al capdavant, va rebutjar la seua
autodeterminació i va provocar llargues i cruentes
guerres contra moviments guerrillers d’alliberament entre
1960 i 1974.

Les guerres colonials de Portugal van ser molt

impopulars. El seu cost humà i econòmic era massa alt.
L’impacte va arribar a tal punt que va ser el detonant de
la Revolució dels clavellsa Portugal (1974) a través de
la qual un grup de militars portuguesos van provocar la fi
del règim dictatorial i van possibilitar la instauració d’una
democràcia.
Soldats portuguesos durant la Revolució dels clavells
 El cas de Sud-àfrica i l’apartheid (1960-1994)

El territori de Sud-àfrica ha tingut presència de

colons europeus des de fa segles: els bòers o
afrikaners, descendents d’holandesos. Aquesta
població va acabar sent integrada a l’imperi britànic
com una regió autònoma: La Unió Sud-africana. A la
colònia es va desenvolupar un règim de segregació
racial o apartheid.

1960: La República de Sud-àfrica s’independitza i

la política de segregació arriba al seu màxim
apogeu. El 70% de la població del país era negra,
però vivia desposseïda de drets als barris més
pobres, mentre que la població blanca tenia tots els
privilegis, la riquesa, etc. La relació entre persones
de diferent color de pell estava prohibida.
La població negra es va organitzar al voltant del
Congrés Nacional Africà, un partit que va practicar la
lluita no violenta fins que va ser il·legalitzat i perseguit,
llavors va apostar per la lluita armada.

Nelson Mandela va ser el seu principal líder, qui va

ser detingut al 1961 en col·laboració amb la CIA. Va
passar 27 anys a presó.

El règim de l’apartheid va existir fins principis dels anys

90, quan amb la fi de la guerra freda i l’aïllament al que
la va sotmetre la comunitat internacional, es van abolir
les lleis segregacionistes i es va legalitzar el CNA.

Les primeres eleccions (1994) van convertir a Nelson

Mandela en president. Es va iniciar un procés de
transició a la democràcia i la formació d’una comissió
de la veritat per investigar els crims comesos durant
l’apartheid. Encara ara les diferències racials marquen
la societat.
5. INDEPENDÈNCIES I NEOCOLONIALISME

En molts casos, les independències

no van ser suficients pel
desenvolupament social i econòmic
dels nous països. Els nous governs
van tindre importants problemes per
impulsar el creixement.

El concepte «Tercer món» prompte

va passar a ser sinònim de pobresa.
Mentre que la riquesa del món es
quedava als dos principals blocs,
estos països restaven en un estadi
menor de desenvolupament.
Alguns dels problemes dels nous països,
sobretot a l’Àfrica, eren:
●
Economia agrícola, escassa industrialització i
infrautilització dels recursos naturals.
●
Dependència dels països desenvolupats.
●
Atur i precarietat laboral. Treball infantil
habitual.
●
Elevades taxes d’analfabetisme.
●
Fràgil sistema sanitari i elevada mortalitat.
●
Creixement demogràfic molt elevat, èxode a
megaciutats saturades i sense serveis,
barraquisme...
●
Emigració a Occident.

El problema del deute extern: Molts països del «Tercer món» amb menys ingressos
subsisteixen gràcies al deute extern. Este ha passat del 22% del PIB al 1973 al 60 en
1987. Per pagar-lo s’ha de contractar més deute i este es fa cada vegada més gran. El
resultat és la impossibilitat de creixement econòmic i un nivell de vida molt baix.
Els països d’Orient Pròxim van
beneficiar-se dels ingressos del
petroli i van millorar la seua
economia.

Xina i la Índia van iniciar un

període de creixement que
s’aniria intensificant, amb Els «dragons asiàtics» (Hong
reformes i obertura a l’exterior Kong, Corea del Sud, Taiwan i
Singapur) van crèixer
potenciant una indústria basada
en l’exportació de productes a
baixos preus gràcies a una mà
d’obra barata i els avanços
tecnològics.
EL NEOCOLONIALISME

El neocolonialisme són les noves formes de

dependència econòmica, cultural i política
de les antigues colònies cap als interessos
occidentals.

Els països rics van continuar influint en el que

havien de produir les antigues colònies:
aliments, matèries primeres, fonts d’energia...
La major part d’eixa producció anava destinada Caricatura apareguda al diari Le Monde el 1978
als països rics. Els intercanvis eren desiguals
i generava un dèficit.

Molts països del «Tercer món» amb menys ingressos subsisteixen gràcies al deute
extern. Este ha passat del 22% del PIB al 1973 al 60 en 1987. Per pagar-lo s’ha de
contractar més deute i s’entra en una espiral d’endeutament. El resultat és la
impossibilitat de creixement econòmic i un nivell de vida molt baix.
Va existir una ingerència occidental en els
governs dels nous estats per tal de
pressionar-los per mantindre polítiques
favorables als seus interessos.

Van ser habituals colps d’estat amb suport

occidental contra governs que tenien
polítiques contràries a Occident, sovint a
través d’elits locals que van ser
recompensades.

Molts règims democràtics van derivar en

dictadures on uns polítics van
patrimonialitzar el poder amb la connivència
d’Occident. Mobutu és l’exemple més clar
d’això. Desprès de derrocar a Lumumba al
Congo va estar al poder fins 1997. La seua
Mobutu amb el príncep belga en 1973
fortuna equivalia al deute exterior del país.
El fracàs del model neocolonial francès
La inestabilitat política va ser un factor
característic dels països descolonitzats

Un altre factor que va provocar-ho van ser

els conflictes ètnics i religiosos que
sovint van acabar en guerres civils. En el
context de la guerra freda estos conflictes
servien als dos blocs per estendre-hi la
seua influència i els seus negocis, com
per exemple l’armamentístic.

A l’Orient Pròxim a la dècada de 1980 i

1990 van instaurar-se règims islàmics.
És el cas de l’Iran. Rebutjaven tota
influència occidental i proclamaven
societats teocràtiques.
 CONCEPTES CLAU

●
Dret a l’autodeterminació
●
Moviment dels No-alineats
●
Declaració de Bandung
●
Tercer món
●
Intifada
●
Acords d’Oslo
●
Pied-noirs
●
Apartheid
●
Neocolonialisme
●
Deute extern