Seminari 2: Colonialisme i descolonització

El conflicte argelí i el sudafricà

Els processos colonials han estat, des del seu inici cap al segle XV, esdeveniments caracteritzats per la
seva violencia desmesurada, per la deshumanització o animalització dels habitants dels països
ocupats, per nombrosos genocidis i epistemicidis i, en definitiva, per un seguit d’accions d’imposició i
opressió per part d’Occident, les conseqüències de les quals encara patim avui en dia.

El que històricament ha seguit a una agressió o ocupació ha estat una resposta, més ràpida o
més tardana i amb més èxit o menys, per part del grup agredit, nombrosos moviments de resistència
indígena i processos d’independència respecte de la metròpoli. Aquest ha estat el cas de la majoria
de països d’Àsia, Àfrica i Amèrica, com el Congo, l'Índia, Indoxina, Haití o Argelia i Sudàfrica, dels que
parlaré en aquest treball.

En el cas d’Argelia, va ser colònia francesa des de l’any 1830. Després de més de cent anys d’ocupació,
als anys 50, els ciutadans argelins es van conscienciar i van decidir rebutjar l’opressió que patien per
part dels colons, organitzant-se políticament i emprenent accions de protesta contra el govern i
l’exèrcit francesos. Tant va ser així que va néixer una guerrilla argelina, anomenada FLN (Frente de
Liberación Nacional) per poder actuar contra l’exèrcit i l’administració francesa.

Aquestes protestes, tant per part de civils com per part de la guerrilla, van ser durament
reprimides per les forces colonials i, l’any 1956, França ja havia enviat a Argelia uns 500.000 soldats.
Degut a aquesta repressió, les accions del FLN es van radicalitzar, duent a terme atacs terroristes
contra militars i civils francesos i un cop d’estat fallit l’any 1961, que va provocar el naixement de
l’OAS (Organització de l’Exèrcit Secret). L’OAS va ser un grup paramilitar pro-colonial que es va crear
per dur a terme la contraofensiva cap als argelins que reclamaven la seva independència i cap al FLN,
iniciant diversos actes terroristes contra la població argelina.

Amb el recrudiment del conflicte, De Gaulle va decidir emprendre el camí cap a la

independència d’Argelia, tot i que no va ser una decisió voluntària. Es va prendre aquesta decisió a
causa de la insostenibilitat d’aquest conflicte. Per iniciar aquest procés d’independència, es van
signar els Acords d’Evian, signats per Louis Joxe (representant de França) i Belkacem Krim
(representant d’Argelia). Aquest tractat implicava un alt al foc immediat, l’establiment d’una amnistia
general i la convocatòria d’un referèndum en pocs mesos. Tot i semblar esperançador, els Acords
d’Evian van provocar una escalada de la violència i del terrorisme, degut a la insatisfacció per part de
la FLN i de l’OAS. De totes maneres, al juliol de 1962 es va celebrar un referèndum i el 8 d’octubre es
va proclamar la independència.

Aparentment, aquest desenllaç devia ser motiu de celebració, però realment va deixar a
alguns col·lectius bastant desprotegits. Aquests van ser els Pied Noirs i els Harkis, argelins que havien
lluitat de part de l’exèrcit francès i que, un cop declarada la independència, no van rebre recolzament
per part d’aquest país. Aquests dos grups, que van creure que la seva fidelitat es veuria
recompensada, van acabar en una situació de vulnerabilitat al veure’s obligats a exiliar-se a França
pel rebuig social que patien a Argelia, però no tenir cap tipus d’oportunitat en aquest país pel que
havien lluitat.
En el cas de Sudàfrica, colònia anglesa des de 1795 fins 1910, el conflicte es va iniciar l’any 1948 a
causa de la segregació per raça que patien les persones negres en el seu propi país. L’any 1910, els
afrikaners, un grup blanc sudafricà descendent de colons neerlandesos, van imposar una sèrie de
mesures que prohibien a les persones negres votar i ocupar càrrecs públics, arrebatant-los qualsevol
tipus de presència o veu política.

Arrel de la popularització de teories i estudis eugenèsics, es van començar a prendre

mesures per a evitar o reduir la reproducció de certes races o, fins i tot, exterminar-les, com en el cas
del nazisme. A Sudàfrica es van prendre aquest tipus de mesures en el moment en que el Partit
Nacionalista Blanc va prendre el poder, l’any 1948. Malan, el president del partit, va declarar
Sudàfrica propietat de la població colonial i va establir un Apartheid, fent que 317 lleis racistes
entressin en vigor. Es va prohibir el mestissatge, es va reduir el sou a la població autòctona
sudafricana, es van dividir els espais públics i els barris segons raça,...

Aquestes mesures van acabar provocant un moviment social per part de la població
oprimida, que cal destacar que era majoritària, fent que s’organitzessin i es manifestessin de forma
pacífica en contra de l’Apartheid, protestes durament reprimides per la policia i que van desembocar
en massacre en diverses ocasions.

Al 1960, el govern va declarar l’Estat d’emergència i es va represaliar durament a tothom que

formés part de moviments d’oposició al Partit Nacionalista Blanc o que es manifestés públicament en
contra de les seves polítiques. Al 1963, es va arrestar a diversos dirigents polítics de l'oposició, entre
els que es trobava Nelson Mandela, que va ser condemnat a cadena perpètua. Degut a l’escàndol
internacional que va suposar aquest enduriment del règim, els països de les Nacions Unides van
decidir condemnar el règim sudafricà, sotmetent-lo a un bloqueig econòmic que va portar al país a la
pobresa. Tot i així, l’Apartheid i la repressió es van intensificar durant els anys següents.

Finalment, degut a l’empobriment i la crisi a Sudàfrica, el règim va caure l’any 1991, acabant
amb la segregació racial i alliberant als presos polítics. Al 1992, es crea una nova constitució i es duen
a terme les primeres eleccions en que la població negra va poder votar. Degut a això, va guanyar les
eleccions Nelson Mandela, que havia estat empresonat gairebé trenta anys.

Tot i tractar-se de països molt allunyats geogràficament, sotmesos a l’ocupació de dues potències
diferents i haver patit experiències diverses, podem trobar la similitud en les seves experiències, així
com les viscudes a la majoria de països asiàtics, africans i americans: la repressió per part dels colons,
l’extermini de les seves cultures i identitats col·lectives o ètniques, el desmantellament de les seves
fronteres o la discriminació pel seu color de pell i fisonomia.

Les històries d’independència de tots i cadascun dels països colonitzats que després de
segles han aconseguit, en un moment o altre, desprendre’s de la metròpoli, els colons i la seva
repressió, són històries plagades de patiment i massacres. Aquestes experiències, han deixat
seqüeles que, a dia d’avui, seguim arrossegant. Sobretot vull destacar la censura de les veus
indígenes, el no-accés a la producció de coneixement i art i a la seva supressió de la vida pública i
política.

Durant aquests períodes de colonització, les persones europees van monopolitzar el poder
polític, acadèmic o intel·lectual i artístic, generant un coneixement que excloia i/o estigmatitzava a
les poblacions autòctones dels països colonitzats, degut a que aquestes persones autòctones no
tenien cap mena d’oportunitat de construir discursos polítics o generar coneixement i art des de la
seva perspectiva. Considero que això ha portat a que a dia d’avui es mantingui una certa hegemonia
blanca, un “apartheid” acadèmic i artístic, que segueix invisibilitzant a les persones que pertanyen a
països que en algun moment de la seva història van ser colonitzats, encara que en l’actualitat no es
manifesti tan clarament com a Argelia o Sudàfrica durant el segle XX.

Fonts d’informació

France24. (2022, 22 de març). Guerra de Argelia: una mirada retrospectiva a los Acuerdos de Évian,
60 años después. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=-NaTdq6Okdg

Históricamente. (2021, 14 d’agost). El país que se dividía entre blancos y negros. YouTube.
https://www.youtube.com/watch?v=vgNOwyHZamE

La Guerra de Argelia, 1954-1962. http://www.historiasiglo20.org/GLOS/guerraargelia.htm