Exercici 1: Visions de la Guerra Freda

La Guerra Freda va ser un període molt tens en la història occidental durant el qual van tenir lloc
múltiples disputes entre el bloc capitalista i el comunista. Entre moltes altres conseqüències o
desenllaços que podrien haver tingut aquests enfrontaments, el més temut i destructiu era la guerra
nuclear, la principal amenaça d'aquest conflicte, tot i que mai es va arribar a donar. En aquest treball,
parlaré sobre tres escenes de tres pel·lícules diferents que parlen sobre la tensió en alguns moments
determinats de la Guerra Freda, la importància del factor humà per evitar una catàstrofe d'aquestes
dimensions i, per últim, una crítica en clau d'humor a l'absurd de les relacions diplomàtiques en
relació amb les armes nuclears en aquell període.

Començaré per l'escena de Juegos de guerra (Badham, 1983) que ens situa en una sala de control de
llançament de míssils nuclears. En aquest fragment, dos homes reben l'ordre d'activar-ne el
llançament, però la moral i el sentiment de culpa d'un d'ells el porta a desatendre-la. Tot just
l'escenari canvia i veiem una reunió, que recorda a un gabinet de crisi, en el que s'està parlant de què
aquella ordre era un simulacre, però que va ser útil per adonar-se que el factor humà és un obstacle
per al bon executament d’un atac de destrucció massiva.
Aquesta escena no mostra una situació real concreta, però sí que es pot relacionar amb
múltiples casos de falsa alarma nuclear en què no es va efectuar un contraatac gràcies a l’ètica
humana i individual, com és el cas de l’Incident de l’Equinocci de tardor, l’any 1983. Per alguns
autors, com Archie Brown, el factor humà va ser el que va propiciar el “final feliç” de la Guerra Freda
(Velasco Martínez, 2021: 253), evitant la destrucció mútua en tantes ocasions.

La següent escena que vull comentar pertany a Trece días (Donaldson, 2000), també relativa a la
tensió que provocava la presència de míssils nuclears, en els respectius països enemics, preparats per
atacar. En aquest cas, sí que se'ns presenta un esdeveniment verídic: la Crisi dels míssils de Cuba, a
l’octubre de 1962. L’escena transcorre alternativament entre una reunió del Consell de Seguretat de
les Nacions Unides i la sala on es troba reunit el consell o gabinet de crisi del president dels Estats
Units, en aquell moment, John F. Kennedy. Els Estats Units acusen a la Unió Soviètica de col·locar
míssils balístics a Cuba, situant l’amenaça nuclear molt més a prop de les seves fronteres del que ja
estava.

En aquesta escena podem reconèixer perfectament als protagonistes de la reunió del Consell
de Seguretat per a solucionar el conflicte: Adlai E. Stevenson (ambaixador estatunidenc), Robert
Kennedy (el germà del president dels Estats Units) o Valerian Zorin (ambaixador soviètic). Es tracta
d’una representació molt fidel a la realitat i a com es va desenvolupar realment la reunió de les
Nacions Unides.
Així i tot, es pot detectar que té una gran càrrega ideològica i patriòtica, al meu parer, molt
forta, per la glorificació de l'ambaixador dels Estats Units i la gestió interna del país durant el
conflicte, narrant-ho amb l’epicitat típica de les pel·lícules estatunidenques a l’hora de parlar de fets
històrics en els que el seu país hagués participat. Es presenta a Adlai com un representant resolutiu,
amb un gran equip al darrere, un bon discurs i molta fermesa, mentre que Zorin és representat com
el diplomàtic que no va saber gestionar la situació i va quedar desprotegit per no haver tingut un
equip potent al darrere.
Aquesta pel·lícula, tot i ser versemblant, ven el discurs, qüestionat per alguns experts, de què
els Estats Units van portar a terme una gran gestió amb l’objectiu de defensar el seu país i la
seguretat internacional, prenent com a únic focus el risc de conflicte nuclear, quan realment també hi
havia el factor anticomunista i la teoria de les peces de dòmino, que els va portar a sentir-se
amenaçats pel fet de que Cuba, un país comunista i molt proper als Estats Units, estigués ben armat.
Al cap i a la fi, els Estats Units sabien que Cuba era un país comunista petit, envoltat d’enemics, amb
l’única defensa de les milícies o guerrilles que havien pres el poder, i també era del seu interès tenir
un armament més potent i el suport d’una potència nuclear com era la Unió Soviètica per dissuadir
als Estats Units d’atacar Cuba. Així ho explica Esteban M. Domínguez en el seu article sobre aquest
tema:

Es para nosotros evidente que ni Jruschov ni los estrategas de la política soviética dominaban
los pormenores políticos y prácticos del enfrentamiento entre Cuba y Estados Unidos. [...] A
nuestro entender, porqué la razón esgrimida para instalar los cohetes en Cuba (su
defensa) no era la verdadera para Jruschov, sino la de equilibrar el poderío nuclear
norteamericano, [...] asunto que Kennedy manejó muy inteligentemente, fue suficiente para
que Estados Unidos, siendo el agresor, pudiesen presentarse como el agredido y vender al
mundo la idea de que la verdadera causa de la crisis y del peligro de exterminio nuclear era la
presencia de las llamadas ‘armas ofensivas’ en Cuba. (Domínguez, 2012: 303-304)

Per últim, vull comentar l’escena de Dr. Strangelove (Kubrick, 1964), en què es mostra un conflicte
fictici en clau d’humor: un general estatunidenc ordena un atac nuclear contra la URSS per un ram de
bogeria, sense cap ordre ni justificació. El president dels Estats Units es posa en contacte amb el de la
Unió Soviètica per intentar prevenir-lo i que l’atac no tingui un gran impacte.
Aquesta pel·lícula es pot considerar una crítica al fet de que la guerra nuclear estigués en
mans d’uns pocs homes. La possibilitat de que s’efectuessin atacs amb una alta capacitat de
destrucció i mortalitat es trobava en la decisió d’uns pocs dirigents polítics, i fins i tot dels seus
possibles errors. Que la vida de milions de persones depengués d’un sol home que donés una ordre o
premés un botó1 i com aquest acte, a més, podria haver generat un contraatac del país enemic, que
hagués efectuat la mateixa ordre en resposta.
La pel·lícula és una clara crítica a l’absurd d’aquestes tensions i la injustícia de que una guerra
nuclear estigués en mans d’unes poques persones i fos tan fàcil de provocar, a més de ridiculitzar les
relacions diplomàtiques i la seva arbitrarietat. En aquest cas, el component nacionalista o patriòtic no
el trobem com sí que ho feiem a les altres dues escenes. Kubrick fa un retrat de la diplomàcia del
moment (el mateix moment en què es va fer la pel·lícula, durant la pròpia Guerra Freda) totalment
absurd, sense glorificar cap dels representants de cada país. Tots tenen intervencions ridícules i
accions sense sentit, retratant molt bé quina devia ser la postura del director, Stanley Kubrick, davant
aquest conflicte.

Aquestes tres pel·lícules formen part de l’extensa filmografia rodada amb la temàtica de la Guerra
Freda, que per la seva longevitat ha donat peu a la creació de molts materials de temàtiques
diverses. Cadascuna d’aquestes pel·lícules narren la seva història des d’un punt de vista determinat,
òptiques molt llunyanes entre elles, i que deixen entreveure el posicionament del director respecte
d’aquest conflicte en cada cas, fent palesa la importància que té la nacionalitat del director i la seva
ideologia a l’hora de crear, un aspecte que s’ha de tenir en compte a l’hora de veure les seves obres.

1
La figura del botó serveix a la pel·lícula per exagerar la facilitat amb la què es podria haver iniciat la
guerra nuclear, però evidentment és molt més complex efectuar un atac d’aquesta magnitud que
simplement apretar un botó.
Totes tres pel·lícules són molt interessants i molt útils per fer-se una idea del panorama de la política
internacional en aquell moment, però sense oblidar el biaix polític i les llicències preses pel director.

Fonts d’informació

Velasco Martínez, L. (2021). Brown, Archie: The Human Factor. Gorbachev, Reagan, and Thatcher, and
the end of the Cold War. Oxford, Oxford UP, 2020, 500pp. Revista Del Instituto Español De Estudios
Estratégicos, (16), 251–255. https://revista.ieee.es/article/view/2231

Domínguez, E. M. (2012). Cuba y la crisis de los mísiles. Tensões Mundiais, 8(14), 279-306.
https://revistas.uece.br/index.php/tensoesmundiais/article/view/569/457