(CONCEPTES TEMA 7

Tupinada: és una forma de frau electoral que consisteix bé en la introducció de paperetes no procedents d’un
elector a les urnes o bé en alterar el recompte de vots per tal de desvirtuar el resultat d’unes eleccions.
Estes pràctiques van ser molt habituals durant les primeres dècades de la Restauració monàrquica (1874-1931),
durant les quals es va produir una alternança en el poder polític entre el Partit Liberal-Fusionista i el Partit Liberal-
Conservador dins del model de dominació política del món rural i de les ciutats més xicotetes conegut com a
caciquisme.
El procés consistia en guardar paperetes de vot en recipients com ara tupins i s’afegien o se sostreien de l’urna
electoral a conveniència del resultat desitjat. Esta pràctica es complementava amb altres com la manipulació amb
vots de morts suplantats per agents de paisà o col·locar les urnes en llocs d’accés molt complicat.
Oligarquia: Prové del terme genèric associat al control del poder per part d’un grup reduït de persones. Aplicat al
Sistema de la Restauració, amb l’ acord tàcit entre Cánovas i Sagasta d’ afavorir una alternança política, el
poder va quedar restringit a l’ oligarquia que formaren els components del dos únics partits dinàstics, és a dir,
el Conservador i el Liberal. Aquesta oligarquia va provocar que des de 1875 fins 1931, cap procés electoral fóra
vertaderament democràtic a Espanya i que molts altres corrents ideològiques (republicanisme, carlisme,
nacionalisme...) quedaren fora dels nuclis importants de poder, per tant marginats pel sistema.

Regionalisme: Doctrina política segons la qual en el govern d’un Estat ha de fer-se atenció especialment a la
manera de ser i a les aspiracions de cada regió. Aquesta doctrina política es va desenvolupar a l’ Espanya de finals
del segle XIX paral·lelament a altres doctrines com els nacionalismes. Els regionalismes que protagonitzaren
la vida espanyola durant finals del segle XIX i el segle XX, mai posaren en qüestió a la nació espanyola, però si
reclamaren d’aquesta una major atenció política i una reivindicació de la cultura pròpia de cada regió. A Espanya
cal destacar el regionalisme valencià protagonitzat per associacions culturals com “Lo Rat Penat” i autors com
Constantí Llombart o Teodor Llorente així com el regionalisme aragonès i andalús.

Nacionalisme: Ideologia d’un poble que, afirmant la seua naturalesa de nació, aspira a construir-se enun ens
autònom o un Estat independent. Aquesta ideologia va nàixer a Europa durant la meitat del segle XIX per a
reivindicar l’ afirmació dels nous estats nascuts al calor de les revolucions liberals i es consolidà durant la
dècada de 1890 a Espanya. Ací els protagonistes va ser els pobles basc i català. Ambdós estaven a la perifèria i
havien protagonitzat el creixement industrial espanyol, existint un sentiment de marginació per part de la
burgesia industrial i financera basca i catalana. Encara que amb diferències a les reivindicacions polítiques, els dos
nacionalisme basaren les seues reclamacions en la revindicació d’una llengua i cultura pròpies, que havien estat
marginades pel centralisme de Madrid producte de la implantació del liberalisme. El nacionalisme català va
tindre com a partit majoritari la Lliga regionalista de Cambó i líders importants com Francesc Cambó. El
nacionalisme basc va ser construït a partir dels escrits de Sabino Arana i va ser representat per el Partit
Nacionalista Basc (PNB).

Regeneracionisme: Corrent política nascuda dins de la classe intel·lectual i política espanyola producte del
desastre del 98 i la posterior crisis nacional i que va tindre com a figura més representativa a l’aragonès
Joaquín Costa i al seu partit polític la Unión Nacional, què es va caracteritzar pel suport popular i per ser molt
crític amb la Restauració.
Després del fracàs de l’experiència del Sexenni Democràtic, molts dels intel·lectuals que el protagonitzaren es
refugiaren a la “Institución Libre de Enseñanza” i d’ali van eixir les postures més crítiques cap al sistema de la
Restauració, després de la pèrdua de les colònies ultramarines el 1898 amb el Tractat de Pau de París entre
EEUU i Espanya.

Els regeneracionistes organitzaren una dura crítica cap a la història d’ Espanya, que sempre havia reclamat les
glòries passades i van apostar per renovar “allò espanyol” amb intenses reformes al camp espanyol i sobre tot a
l’educació per elevar el nivell cultural i formatiu del país, a partir de les quals solucionar el problema espanyol.

Malgrat la forta influència en ambients culturals i socials, el regeneracionisme mai va aconseguir un suport als
processos electorals (totalment controlats pels partits dinàstics) i no va tindre un èxit polític important que el portés
a executar les seues propostes.