Func. Variab

Unitat 1.
Funcions reals de variables reals
Matemàtiques II
Montserrat Corbera
montserrat.corbera@uvic.cat
Facultat de Ciències, Tecnologia i Enginyeries Enginyeria de l’automoció

Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya Facultat de Ciències, Tecnologia i Enginyeries
No es pot copiar sense permís de l’autor/a.
Drets reservats ¸ 2024

Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
Sagrada Família, 7
08500 Vic (Barcelona)
Matemàtiques II 2
Índex
Introducció 6
Objectius 7
Unitat 1. Funcions reals de variables reals 8
1.1 Funció real de variables reals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.2 Representació gràfica de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2.1 Representació gràfica de funcions de dues variables . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.3 Domini i recorregut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.3.1 Càlcul del domini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.4 Límits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.4.1 Definició i propietats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.4.2 Càlcul de límits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.5 Continuïtat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.6 Derivabilitat. Diferenciabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.6.1 Funcions d’una variable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.6.2 Funcions de diverses variables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.7 Optimització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
1.8 Integració de funcions de diverses variables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
1.8.1 Definició de la integral doble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
Matemàtiques II 3
1.8.2 Propietats de les integrals dobles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54
1.8.3 Integrals iterades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
Exercicis d’autoavaluació 61
1.4 Límits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
1.5 Continuïtat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
1.6 Derivabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
1.7 Optimització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
Solucionari d’autoavaluació 67
1.4 Límits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
1.5 Continuïtat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72
1.6 Derivabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
1.7 Optimització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86
Glossari de termes 96
Referències utilitzades 97
Matemàtiques II 4
Bibliografia recomanada 98
Annexos 99
A1.1 Seccions còniques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
A1.1.1 Equacions canòniques de les seccions còniques amb eixos paral·lels als eixos
de coordenades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
A1.1.2 Classificació de les còniques segons la seva equació general . . . . . . . . . . 104
A1.1.3 Equació general d’una cònica amb eixos girats respecte els eixos de coordenades104
A1.1.4 Resum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105
A1.2 Càlcul de límits mitjançant coordenades polars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107
Matemàtiques II 5
Introducció
Molts fenòmens de la vida real es poden modelar mitjançant funcions d’una variable, de dues o més
variables. Les funcions d’una variable s’han estudiat a l’assignatura de Matemàtiques I. En aquest
mòdul es veuran els conceptes bàsics de càlcul diferencial i integral per a funcions de diverses variables.
Matemàtiques II 6
Objectius
Els objectius del mòdul són els següents:
• Donar les definicions formals de funció real de variables reals.
• Calcular el domini d’una funció de dues variables i representar-lo gràficament.
• Representar gràficament funcions de dues variables i les seves corbes de nivell.
• Calcular les derivades parcials, la derivada direccional i el gradient d’una funció de diverses
variables.
• Calcular el pla tangent a una funció de dues variables.
• Trobar els extrems relatius de funcions d’una i dues variables.
• Calcular integrals dobles sobre regions senzilles de R2 (integrals iterades).
Matemàtiques II 7
Continguts
Unitat 1. Funcions reals de variables reals
En aquest mòdul les variables en negreta indicaran punts de Rn mentre que les variables sense negreta
indicaran punts de R. Així,
x = (x1 , x2 , . . . , xn ) ∈ Rn , a = (a1 , a2 , . . . , an ) ∈ Rn ,
x ∈ R, a ∈ R.
1.1 Funció real de variables reals
La idea de funció és un dels conceptes més bàsics en matemàtiques. Intuïtivament es pot pensar una
funció com una quantitat (variable dependent) que ve determinada per altres quantitats (variables
independents).
Exemple 1.1.1
a) L’àrea d’un quadrat (A) depèn de la longitud del seu costat (c), aleshores es pot pensar com la
funció d’una variable A = f (c) = c2 .
b) L’àrea d’un rectangle (A) depèn de la longitud dels seus costats (a i b), aleshores es pot pensar
com la funció de dues variables A = f (a, b) = a · b.
c) El volum d’un prisma rectangular (V ) depèn de la longitud dels seus costats (a, b i d), aleshores
es pot pensar com la funció de tres variables V = f (a, b, c) = a · b · c.
d) La llei dels gasos ideals diu que la pressió P d’un gas és una funció del volum V i de la temperatura
cT
T segons l’equació P = P (V, T ) = on c és una constant.
V
e) La desviació S en el punt mig d’una biga rectangular quan està subjecta pels dos extrems i suporta
una càrrega uniforme ve donada per la funció
C L3
S = S(L, w, h) = ,
w h3
on L és la longitud de la viga, w és l’amplada, h és l’alçada i C és una constant.
Matemàtiques II 8
A continuació donem la definició formal de funció real de variables.
Definció 1.1.1:
Una funció real de variables reals és una aplicacióa f d’un cert subconjunt D de Rn al
conjunt dels nombres reals R. Simbòlicament ho representarem per
f : D ⊂ Rn −→ R
x = (x1 , x2 , . . . , xn ) −→ y = f (x) = f (x1 , x2 , . . . , xn )
L’element y = f (x) s’anomena imatge de la funció f en el punt x.

La variables x1 , x2 , . . . , xn s’anomenen variables independents i la variable y s’anomena va-
riable dependent .
a
Una aplicació de D a R és una regla que assigna exactament un element y de R a cada element x de D.
Observeu que si n = 1 obtenim la definició de funció real de variable real que s’ha estudiat a Mate-
màtiques I.
Exemple 1.1.2
f : R −→ R
a) és una funció real d’una variable.
x −→ y = x2
x és la variable independent.
y és la variable dependent.
La imatge de la funció f en el punt x = 4 és f (4) = 42 = 16.
f : R2 −→ R
b) és una funció real de dues variables.
(x, y) −→ z = x + y
x, y són les variables independents.

z és la variable dependent.
La imatge de la funció f en el punt (x, y) = (2, 1) és f (2, 1) = 2 + 1 = 3.
f : R3 −→ R
c) és una funció real de tres variables.
(x, y, z) −→ w = 2x2 + yz
x, y, z són les variables independents.

w és la variable dependent.
La imatge de la funció f en el punt (x, y, z) = (1, −2, 3) és f (1, −2, 3) = 2 · 12 + (−2) · 3 = −4.
Matemàtiques II 9
1.2 Representació gràfica de funcions
A l’hora d’estudiar de les funcions d’una variable resultava molt útil disposar de la seva gràfica. Per
a funcions de diverses variables no sempre podrem estudiar el comportament de la funció a partir de
la seva gràfica. Per començar, com que vivim en un mon tridimensional, només sabem representar
objectes a l’espai R3 . Així doncs, només sabrem representar gràfiques de funcions de dues variables.
Per altra banda, aquestes gràfiques les representem sobre el paper o la pantalla d’ordinador o sigui
que fem la projecció d’un objecte 3D a un objecte 2D, això farà que no sempre sigui fàcil veure el
comportament de la funció a partir de la seva gràfica.
1.2.1 Representació gràfica de funcions de dues variables
Una funció de dues variables f assigna a cada punt (x, y) ∈ D ⊂ R2 un punt z = f (x, y) ∈ R.
Per analogia amb les funcions d’una variable, podríem representar la gràfica de la funció f a l’espai
R3 = R2 × R dibuixant cadascun dels triplets (x, y, z = f (x, y)) que la constitueixen (Figura 1.2.1),
obtenint d’aquesta manera una superfície a l’espai.
f (x, y)
x (x, y)
Figura 1.2.1: Representació gràfica d’una funció de dues variables.
La representació gràfica a mà de funcions de dues variables a partir d’una malla de punts (x, y, z =
f (x, y)) pot arribar a ser molt complicada. Per tal de fer la representació una mica més fàcil es
representen les anomenades corbes de nivell, anàlogues a les corbes de nivell d’un mapa topogràfic
(Figura 1.2.2).
Actualment la majoria de programes informàtics de matemàtiques (per exemple: Derive, Mathematica,

Matlab, Maple, Maxima) dibuixen gràfiques de funcions de dues variables a partir d’una malla de punts
(x, y, z = f (x, y)). Tot i així, si es vol interpretar correctament la gràfica obtinguda, moltes vegades
Matemàtiques II 10
s’haurà de recórrer a la interpretació de les corbes de nivell (la majoria d’aquests programes informàtics
també dibuixen corbes de nivell).
Figura 1.2.2: Corbes de nivell en un mapa topogràfic (figura extreta de [Sa]).

Definció 1.2.1:
Una corba de nivell de la funció f (x, y) és la gràfica de tots els punts (x, y) ∈ R2 que satisfan
la condició f (x, y) = c per a una certa constant c ∈ R.
Observeu que les corbes de nivell són els punts (x, y) que s’obtenen al tallar la gràfica de la funció per
un pla paral·lel al pla xy que es troba a una altura c (Figura 1.2.3).
Figura 1.2.3: Corbes de nivell d’una funció f (x, y) (figura extreta de [Sa]).
Conegudes les corbes de nivell podem representar gràficament la funció elevant cadascuna d’aquestes
corbes a l’altura corresponent.
Exemple 1.2.1
Matemàtiques II 11
a) Representació gràfica de la funció f (x, y) = x2 + y 2 .
Fixat c ∈ R, la corba de nivell f (x, y) = c ve donada per
x2 + y 2 = c. (1.2.1)
Analitzem la corba (1.2.1) pels diferents valors de c.
– Si c < 0, no existeix cap punt (x, y) ∈ R2 que satisfaci (1.2.1). És a dir, no tenim cap corba
de nivell per c < 0.
– Si c = 0, llavors existeix un únic punt, (x, y) = (0, 0), que satisfà (1.2.1). La corba de nivell
és el punt (0, 0).
√
– Si c > 0, l’equació (1.2.1) defineix una circumferència de centre (0, 0) i radi r = c. En
efecte, pel Teorema A1.1.1 sabem que l’equació (1.2.1) defineix una circumferència centrada
√
a l’origen i per l’equació (A1.1.1) sabem que aquesta circumferència és de radi r = c.
Dibuixem corbes de nivell per a uns quants valors de c > 0 equiespaiats. Prenent els valors de
c equiespaiats podem veure si la funció creix ràpidament (corbes de nivell molt juntes) o creix
lentament (corbes de nivell separades) amb un simple cop d’ull a les corbes de nivell. En aquest
cas hem representat els valors c = 0, c = 1/4, c = 1/2, c = 3/4, c = 1, c = 5/4, c = 3/2, c = 7/4 i
c = 2.
1.5
0.5
0
y
−0.5
−1
−1.5
−1.5 −1 −0.5 0 0.5 1 1.5
x
Dibuixem la gràfica de la funció a l’espai elevant cadascuna de les corbes de nivell a l’altura
corresponent.
Matemàtiques II 12
√ 6
z
r= c
c 8
z
3
r - 2
y 1
1
2
0
0
−1
−1
x y
−2 −2
x
Representació gràfica a partir de les Representació gràfica usant MATLAB.

corbes de nivell.
p
b) Representació gràfica de la funció f (x, y) = x2 + y 2 .
Fixat c ∈ R, la corba de nivell f (x, y) = c ve donada per
p
x2 + y 2 = c 99K x2 + y 2 = c2 . (1.2.2)
Analitzem la corba (1.2.2) pels diferents valors de c.
– Si c < 0, no existeix cap punt (x, y) ∈ R2 que satisfaci (1.2.2). És a dir, no tenim cap corba
de nivell per c < 0.
– Si c = 0, llavors existeix un únic punt, (x, y) = (0, 0), que satisfà (1.2.2). La corba de nivell
és el punt (0, 0).
– Si c > 0, l’equació (1.2.2) defineix una circumferència de centre (0, 0) i radi r = c (com en
l’apartat anterior, això es dedueix del Teorema A1.1.1 juntament amb l’equació (A1.1.1)).
Dibuixem corbes de nivell per a uns quants valors de c > 0 equiespaiats. Hem considerat els valors
c = 0, c = 1/4, c = 1/2, c = 3/4, c = 1, c = 5/4, c = 3/2, c = 7/4 i c = 2.
1.5
0.5
0
y
−0.5
−1
−1.5
−2
−2 −1.5 −1 −0.5 0 0.5 1 1.5 2
x
Matemàtiques II 13
Dibuixem la gràfica de la funció a l’espai elevant cadascuna de les corbes de nivell a l’altura
corresponent.
6
z
3
2.5
r=c c 2
1.5
z
1
0.5
r - 0
2
y 1 2
1
0
0
−1
x −2
−1
y −2
x
Representació gràfica a partir de les
Representació gràfica usant MATLAB.
corbes de nivell.
1.3 Domini i recorregut
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R una funció real de variables reals.
Definció 1.3.1:
El conjunt D s’anomena domini de la funció f . Així doncs el domini de la funció és el conjunt
format per tots el punts x de l’espai de sortida Rn que tenen imatge (és a dir, tots els punts
x ∈ Rn tals que existeix y ∈ R amb y = f (x)),
Dom (f ) = {x ∈ Rn : ∃ y ∈ R amb y = f (x)} = D.
Definció 1.3.2:
El recorregut de la funció f és el conjunt format per tots els punts y de l’espai d’arribada R
que són imatge d’algun punt x de D. Dit d’una altra manera,
Rec (f ) = {y ∈ R : ∃ x ∈ D amb y = f (x)} = {y = f (x), x ∈ D}.
Observeu que quan n = 1 aquestes definicions coincideixen amb les definicions de domini i recorregut
de funcions d’una variable que s’han vist a Matemàtiques I.
Exemples: funcions d’una variable
Matemàtiques II 14
Exemple 1.3.1
Determineu el domini i el recorregut de la funció f (x, y) = x2 + y 2 .
• Domini
La funció f (x, y) = x2 + y 2 està definida a tot R2 ja que podrem calcular el valor de x2 + y 2 per
a tot (x, y) ∈ R2 . Aleshores
Dom (f ) = R2 .
• Recorregut
A l’exemple Exemple 1.2.1 a) hem calculat les corbes de nivell de la funció f (x, y) = x2 + y 2 i hem
vist que només existeixen corbes de nivell per c > 0. Per tant,
Rec (f ) = [0, +∞).
Per analogia amb les funcions d’una variable, hauríem pogut estudiar el domini i el recorregut a partir
de la gràfica de la funció, però la interpretació en resulta molt més complicada.
1.3.1 Càlcul del domini
A l’assignatura de Matemàtiques I s’ha estudiat el domini de les funcions elementals. Els resultats
obtinguts es poden resumir de la següent manera:
Totes les funcions elementals estan definides a tot R excepte:

1
• definida sempre i quan el denominador x sigui diferent de zero
x
p
• x definida sempre i quan el radicand x sigui més gran o igual que zero
• ln x definida sempre i quan l’argument x sigui més gran que zero
• tan x definida sempre i quan x ̸= π/2 + kπ amb k ∈ Z
arcsin x
• definides sempre i quan l’argument x estigui comprès a l’interval [−1, 1]
arccos x
A partir del domini de les funcions elementals es pot calcular el domini d’una funció f qualsevol (tant
d’una com de diverses variables). El domini està format per tots els punts de l’espai de sortida (tant pot
ser R com Rn ) que fan que totes les expressions que intervenen en l’expressió de f estiguin definides.
Càlcul de domini de funcions de dues variables
Matemàtiques II 15
El domini d’una funció de dues variables normalment és una expressió complexa que és difícil interpretar.
Per això s’acostuma a demanar el domini acompanyat de la seva representació gràfica.
Exemple 1.3.2
p
a) Determineu el domini i el recorregut de la funció f (x, y) = x2 + y 2 .
– Domini
La funció x2 + y 2 és un polinomi en dues variables i està definida a tot R2 .
L’arrel està definida sempre i quan el radicand sigui més gran o igual que zero.
p
Llavors la funció f (x, y) = x2 + y 2 està definida sempre i quan x2 + y 2 > 0. Com que
x2 + y 2 > 0 per a tot (x, y) ∈ R2 (és suma de dos nombres positius), tenim que
Dom (f ) = R2 .
– Recorregut
p
A l’exemple Exemple 1.2.1 b) hem calculat les corbes de nivell de la funció f (x, y) = x2 + y 2
i hem vist que només existeixen corbes de nivell per c > 0. Per tant,
Rec (f ) = [0, +∞).

p
b) Determineu el domini, el recorregut i la representació gràfica de la funció f (x, y) = 4 − x2 − 4y 2 .
q
– Domini de la funció f (x, y) = 4 − x2 − 4y 2
La funció 4 − x2 − 4y 2 és un polinomi en dues variables i està definida a tot R2 .
L’arrel està definida sempre i quan el radicand sigui més gran o igual que zero; és a dir,
4 − x2 − y 2 > 0.
Per tant Dom (f ) = {(x, y) ∈ R2 : 4 − x2 − 4y 2 > 0}.

A continuació es dóna la representació gràfica del domini de la funció f (x, y).
Resolem la inequació 4 − x2 − y 2 > 0. Les inequacions de dues variables es resolen de manera
similar a les inequacions d’una variable (per a més detalls sobre la resolució d’inequacions
d’una variable podeu consultar el Tema 6 del curs d’Anivellament).
∗ Resolem l’equació 4 − x2 − 4y 2 = 0 99K x2 + 4y 2 = 4. Pel Teorema A1.1.1 aquesta és

l’equació d’una cònica, concretament una el·lipse centrada a l’origen. Trobem els valors
dels semieixos de l’el·lipse transformant l’equació x2 + 4y 2 = 4 en l’equació canònica
de l’ellipse (A1.1.2)
(∗ 1) x2 4y 2 x2 y 2
x2 + 4y 2 = 4 99K + = 1 99K + = 1.
4 4 22 1
Matemàtiques II 16
(∗ 1) L’equació canònica (A1.1.2) té un 1 al membre de la part dreta de l’equació.

Obtenim aquest 1 dividint tota l’equació per 4.
Així doncs, tenim una el·lipse centrada a l’origen amb semieixos a = 2 i b = 1. Si la
representem gràficament obtenim
y6
1
-
2 x
∗ La corba 4 − x2 − 4y 2 = 0 divideix el pla R2 en dues regions, una regió interior i una

regió exterior. Estudiem el signe de la funció g(x, y) = 4 − x2 − 4y 2 sobre cadascuna
d’aquestes regions.
Prenem un punt interior, per exemple el punt (0, 0). Com que g(0, 0) = 4 > 0 tenim
que g(x, y) > 0 a l’interior de la regió.
Prenem un punt exterior, per exemple el punt (0, 2). Com que g(0, 2) = −8 tenim que
g(x, y) < 0 a l’exterior de la regió.
∗ La solució de la inequació és el conjunt format per tots els punts (x, y) ∈ R2 tals que
g(x, y) > 0; és a dir, és el conjunt format per tots els punts de l’el·lipse i de l’interior
de l’el·lipse 4 − x2 − 4y 2 = 0.
p
– Recorregut de la funció f (x, y) = 4 − x2 − 4y 2 .
Estudiem les corbes de nivell de la funció f (x, y).
p
f (x, y) = c 99K 4 − x2 − 4y 2 = c.
Com que l’arrel sempre ens dona un resultat positiu o zero, només tenim corbes de nivell per
a c > 0. Per altra banda,
p
4 − x2 − 4y 2 = c 99K 4 − x2 − 4y 2 = c2 99K x2 + 4y 2 = 4 − c2 .
Observeu que aquesta equació només té sentit quan 4 − c2 > 0, és a dir, quan −2 6 c 6 2.
Així doncs tindrem corbes de nivell per 0 6 c 6 2; llavors
Rec (f ) = [0, 2].
– Representació gràfica de la funció f (x, y).

Dibuixem les corbes de nivell de la funció f (x, y) = c per a valors de c fixats equiespaiats
(aquí hem escollit c = 0, c = 1/2, c = 1, c = 3/2 i c = 2). Representem les corbes de nivell
al pla i després les elevem a l’altura corresponent.
Matemàtiques II 17
1 2
1.8
0.8
1.6
0.6
1.4
0.4 1.2
0.2 1
z
0.8
0
y
0.6
−0.2
0.4
−0.4
0.2
−0.6 0
2
−0.8
0
−1 −2
1 0.8 0.6 0.4 0.2 0 −0.2 −0.4 −0.6 −0.8 −1
−2 −1.5 −1 −0.5 0 0.5 1 1.5 2
x x y
1.4 Límits
El concepte de límit per a funcions de diverses variables és el mateix que per a funcions d’una variable,
però a l’hora de calcular el límit serà molt més difícil.
1.4.1 Definició i propietats
Definció 1.4.1:
Definició formal de límit
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R una funció definida a tot un entorn a
del punt a (excepte potser en
el punt a). Direm que el límit de f quan x tendeix al punt a és ℓ si i només si per a tot
ϵ > 0 existeix un δ = δ(ϵ) > 0 (que depèn de ϵ) tal que si la distància del punt x al punt a és
més petita que δ i més gran que zero, llavors la distància de f (x) a ℓ és més petita que ϵ.
Usant notació matemàtica la definició de límit s’expressa de la següent manera
lim f (x) = ℓ ⇐⇒ ∀ ϵ > 0 ∃ δ = δ(ϵ) > 0 tal que 0 < ||x − a|| < δ =⇒ |f (x) − ℓ| < ϵ.
x→a
a
Un entorn V de a es pot pensar com una bola oberta centrada en el punt a i de radi r amb r > 0 prou
petit. Una bola oberta de centre a i de radi r és el conjunt format per tots els punts x ∈ Rn tals que la distància
del punt a al punt x és més petita que r; és a dir, B(a, r) = {x ∈ Rn : ||x − a|| < r}.
x→a
A vegades en comptes de fer servir la notació lim f (x) = ℓ es fa servir la notació f (x) −→ ℓ.
x→a
Interpretació de la definició de límit
Matemàtiques II 18
Fixat un ϵ arbitrari petit mirem per a quins valors (x, y) es compleix que f (x, y) ∈ (ℓ − ϵ, ℓ + ϵ). Si
podem trobar un δ de manera que la imatge de tots els punts (x, y) que estan a distància més petita
que δ de a, excepte potser el punt a (és a dir, tots els punts de la bola oberta de centre a i radi δ,
excepte potser el punt a) estigui dins l’interval (ℓ − ϵ, ℓ + ϵ) i aquest δ el podem trobar sigui quin sigui
ϵ, llavors direm que lim f (x) = ℓ (veure la Figura 1.4.1).
x→a
Figura 1.4.1: Interpretació gràfica de la definició de límit en el cas bidimensional.
Definició informal de límit
L’expressió lim f (x) = ℓ diu que a mesura que x s’apropa a a, els valors de f (x) s’apropen tant com
x→a
es vulgui a ℓ.
Propietats dels límits
El límit d’una funció de diverses variables satisfà les mateixes propietats en quant a la suma, resta,
producte, divisió i composició que el límit de funcions d’una variable. De la definició també es dedueix
que si el límit existeix, aleshores aquest és únic. Hi ha però una diferència important amb els límits de
funcions d’una variable. Hem vist que lim f (x) = ℓ si a mesura que x s’apropa tant com vulguem al
x→a
punt a, els valors de la imatge f (x) s’apropen tant com es vulgui a ℓ. Per a funcions d’una variable
podem apropar-nos a a només per dos camins: o bé per la dreta o bé per l’esquerra del punt a. En
particular, hem vist que que una condició necessària i suficient per tal que el límit lim f (x) existeixi és
x→a
que el límit per l’esquerra i el límit per la dreta del punt a existeixin i siguin iguals.
Matemàtiques II 19
Teorema 1.4.1:
Sigui f una funció real de variable real. El límit de la funció f en el punt a existeix si i només
si els límits laterals en el punt a existeixen i coincideixen; és a dir,
lim f (x) = ℓ ⇐⇒ lim f (x) = lim+ f (x) = ℓ.

x→a x→a− x→a
Quan tenim una funció de dues variables podem apropar-nos al punt a per infinits camins diferents, en
particular ens podem apropar a a seguint qualsevol corba que passi per a (veure Figura 1.4.2). Llavors
la generalització del Teorema 1.4.1 per a funcions de dues variables es podria pensar com:
Teorema 1.4.2:
Direm que lim f (x, y) = ℓ si el límit quan (x, y) s’apropa al punt (a1 , a2 ), seguint
(x,y)→(a1 ,a2 )
tots els camins possibles que passen pel punt (a1 , a2 ), existeix i és igual a ℓ. En particular,
si existeixen dos camins diferents que donen límits diferents aleshores podem assegurar que
lim f (x, y) ̸ ∃.
(x,y)→(a1 ,a2 )
Figura 1.4.2: Alguns camins d’aproximació al punt a = (a1 , a2 ).
A continuació es defineix el que s’entén per límit segons un camí o límit en un subconjunt.
Definció 1.4.2:
Sigui B un subconjunt d’un entorn del punt (a1 , a2 ) tal que (a1 , a2 ) ∈ B (en particular, B pot ser
un camí). Considerem la restricció de f : D ⊂ R2 −→ R al subconjunt B, fB : B ⊂ R2 −→ R,
i suposem que fB està definida a tot B excepte potser al punt (a1 , a2 ). Es defineix el límit de
la funció segons el subconjunt B ⊂ D en el punt (x, y) = (a1 , a2 ) com
lim fB (x, y) = lim f (x, y).

(x,y)→(a1 ,a2 ) (x, y) → (a1 , a2 )
(x, y) ∈ B
Per tant, el límit de la funció restringida al subconjunt B és el valor a que tendeixen les imatges dels
punts (x, y) d’un entorn de (a1 , a2 ) que pertanyen a B.
Matemàtiques II 20
1.4.2 Càlcul de límits
Condició necessària per a l’existència del límit: Per a poder aplicar la definició de lim f (x)
x→a
(Definició 1.4.1) necessitem que la funció f estigui definida en tot un entorn del punt a, excepte potser
en el punt a (és a dir, necessitem que existeixi un conjunt V obert tal que a ∈ V i V \{a} ⊂ Dom (f )).
Si no es satisfà aquesta condició podem assegurar que el límit no existeix.
A) La funció està definida en tot un entorn del punt a, inclòs el punt a
Sigui f una funció que és suma, resta, producte, divisió o composició de funcions elementals (excepte
la funció signe i la funció part entera). Si la funció està definida en tot un entorn del punt a i també
en el punt a, llavors
lim f (x) = f (a).
x→a
Exemple 1.4.1
(∗ 1)
lim x3 y − sin(2x − 2) = 13 · 4 − sin(2 · 1 − 2) = 4
(x,y)→(1,4)
(∗ 1) Avaluem la funció f (x, y) = x3 y − sin(2x − 2) al punt (x, y) = (1, 4).
B) Qualsevol entorn de a conté punts (diferents del punt a) que no pertanyen al Dom (f )
Si qualsevol entorn de a conté punts (diferents de a) que no pertanyen al Dom (f ), llavors no es

compleix la condició necessària per a l’existència del límit i per tant
lim f (x) ̸ ∃.
x→a
Exemple 1.4.2
√ √
a) El lim x − y no existeix. En efecte, sigui f (x, y) = x − y. El domini de f és Dom (f ) =
(x,y)→(0,0)
{(x, y) ∈ R2 : x 6 y}. És fàcil veure que qualsevol entorn de l’origen conté punts que no pertanyen
a Dom (f ). Aleshores no es compleix la condició necessària per a l’existència del límit.
1 1
b) El lim no existeix. Sigui f (x, y) = 2 . Calculant el domini de la funció tenim
(x,y)→(0,0) x2 −y 2 x − y2
Dom (f ) = {(x, y) ∈ R2 : x =
̸ ±y}. Aleshores tot entorn de l’origen conté punts que no són del
domini de f i per tant el límit no existeix.
Matemàtiques II 21
C) La funció està definida en tot un entorn del punt a excepte en el punt a
Procedim com en els límits de funcions d’una variable (vegeu la secció 2.4.5 del Mòdul de Càlcul
diferencial I), però les eines per a resoldre les indeterminacions seran diferents. En particular, per a
funcions de dues variables no es pot utilitzar la regla de l’Hôpital. En canvi si que es podran fer servir
els infinitèsims.
A continuació es resumeixen els resultats més importants que s’han vist a Matemàtiques I pel càlcul
de límits.
Límits d’algunes de les funcions elementals

• lim+ loga x = −∞ si a > 1 i lim+ loga x = +∞ si 0 < a < 1,
x→0 x→0
• lim ax = +∞ si a > 1 i lim ax = 0 si 0 < a < 1,

x→+∞ x→+∞
• lim a = 0 si a > 1 i lim ax = +∞ si 0 < a < 1,

x
x→−∞ x→−∞
• lim tan x = +∞ i lim tan x = −∞,

x→π/2− x→π/2+
π π
• lim arctan x = i lim arctan x = −
x→+∞ 2 x→−∞ 2
Infinitesims equivalents quan x → 0
x2
sin x ∼ x cos x ∼ 1 − tan x ∼ x
2
ex ∼ 1 + x ln(1 + x) ∼ x
Infinits equivalents quan x → +∞
an xn + an−1 xn−1 + · · · + a1 x + a0 ∼ an xn .
Substituint a l’expressió de f el punt a podem obtenir diferents situacions les més habituals són
1
• aleshores el límit en general no existeix a no ser que tinguem
0
1 1
* − (el denominador és negatiu en tot un entorn del punt), aleshores − → −∞ ,
0 0
1 1
* + (el denominador és positiu en tot un entorn del punt), aleshores + → +∞,
0 0
1
• →0
∞
• K +∞ → +∞ si K > 1 i K +∞ → 0 si 0 < K < 1
• K −∞ → 0 si K > 1 i K −∞ → +∞ si 0 < K < 1
Indeterminacions
0 ∞
, , 0 · ∞, ∞ − ∞, ∞0 , 00 , 1∞
0 ∞
Matemàtiques II 22
Exemple 1.4.3
1 (∗ 1)
a) lim = +∞
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
(∗ 1) La funció x2 + y 2 és positiva en tot un entorn de l’origen.
(∗ 1)
e−1/(x
2 +y 2 )
b) lim = 0
(x,y)→(0,0)
1
(∗ 1) A l’apartat a) hem vist que lim = +∞, i per altra banda lim ex = 0.
(x,y)→(0,0) x2 + y2 x→−∞
sin(x2 + y 2 ) (∗ 1) x2 + y 2
c) lim = 2 =1
(x,y)→(0,0) x2 + y 2 x + y2
(∗ 1) Obtenim una indeterminació de la forma 0/0. Com que x2 + y 2 → 0 quan (x, y) → (0, 0)
podem aplicar infinitesims per calcular el límit.
Límits segons camins
A la Definició 1.4.1 hem vist la definició formal de límit segons un conjunt. Aquest conjunt pot ser un
camí qualsevol. Els camins que es fan servir més sovint són límits reiterats, límits per rectes i límits
per paràboles. Però també es podrien prendre límits sobre camins que passen per l’origen de la forma
y = g(x) o x = h(y) essent g i h funcions qualssevol tals que g(0) = 0 i h(0) = 0.
• Límits reiterats: prenem camins de la forma
r (x, y)
r?
?
Calculem els límits

lim lim f (x, y) , lim lim f (x, y) ,
x→0 y→0 y→0 x→0
Si aquests límits donen valors diferents podem assegurar que el límit no existeix (vegeu el
Teorema 1.4.1). En cas contrari, no podrem dir res en la majoria dels casos.
• Límits per rectes: prenem com a camins les rectes de la forma y = mx amb m ∈ R qualsevol.
Variant m ∈ R obtenim totes les rectes possibles que passen per l’origen excepte la recta x = 0,
que correspon a una recta de pendent infinit, però el límit segons aquesta recta ja s’ha estudiat
Matemàtiques II 23
en els límits reiterats.

Calculem el límit
lim f (x, mx).
x→0
Si aquest límit depèn de m, el límit depèn de la recta escollida i per tant
lim f (x, y) ̸ ∃.
(x,y)→(0,0)
En cas contrari en general no podem dir res.
• Límits per paràboles: prenem com a camins les paràboles de la forma y = ax2 (paràboles
amb eix vertical) o paràboles de la forma x = ay 2 (paràboles amb eix horitzontal) amb a ∈ R
qualsevol.
Calculem el límits
lim f (x, ax2 ) (paràboles de la forma y = ax2 )
x→0
lim f (ay 2 , y) (paràboles de la forma x = ay 2 )

y→0
Si algun d’aquests límits depèn de a, llavors el límit depèn de la paràbola escollida i per tant
lim f (x, y) ̸ ∃.
(x,y)→(0,0)
En cas contrari en general no podrem dir res.
• Límits per camins de la forma y = g(x) o x = h(y):

Si prenem com a camí una funció que passa per l’origen i és de la forma y = g(x) (respectivament,
x = h(y)), llavors el límit sobre aquest camí ve donat per

lim f (x, g(x)) respectivament, lim f (h(y), y)
x→0 y→0
Exemple 1.4.4
x3
Calculeu lim segons:
(x,y)→(0,0) x3 − y
a) Límits reiterats

x3 x3
lim lim 3 = lim = 1,
x→0 y→0 x − y x→0 x3

x3 0
lim lim 3 = lim = lim 0 = 0,
y→0 x→0 x − y y→0 −y y→0
x3
(com que els límits reiterats són diferents podem dir que lim no existeix).
(x,y)→(0,0) x3 − y
Matemàtiques II 24
b) Límits per rectes de la forma y = mx. Si m ̸= 0 tenim
x3 (∗ 1) 3x2 0
lim = lim = = 0,
x→0 x − mx
3 x→0 3x − m
2 −m
(el cas m = 0 s’ha estudiat a l’apartat a)).
(∗ 1) Apliquem la regla de l’Hôpital.
c) Límits per paràboles de la forma y = a x2 . Si a ̸= 0 tenim
x3 (∗ 1) 3x2 (∗ 1) 6x 0
lim = lim = = lim = = 0,
x→0 x3 − ax2 x→0 3x2 − 2ax x→0 6x − 2a −2a
(el cas m = 0 s’ha estudiat a l’apartat a)).
(∗ 1) Apliquem la regla de l’Hôpital.
d) Límits per camins de la forma y = a x3 . Si a ̸= 1 (el cas a = 1 no té sentit perquè correspon a

punts que no són del domini de la funció) tenim
x3 x3 1 1
lim = lim = lim = .
x→0 x − ax
3 3 x→0 (1 − a)x 3 x→0 1 − a 1−a
Veiem que el límit depèn del valor de a, això vol dir que el límit depèn del camí escollit i per tant
no existeix.
Existència del límit
En virtut del Teorema 1.4.1 si podem trobar camins diferents amb límits diferents podrem assegurar
que el límit no existeix. Per assegurar que el límit existeix hauríem de calcular el límit per a tots els
camins possibles. Això no sempre serà fàcil, una manera de fer-ho seria fent servir coordenades polars
(veure l’Annex). També podem provar que lim f (x, y) = ℓ usant directament la definició de
(x,y)→(0,0)
límit o el següent resultat:
Teorema 1.4.3:
Suposem que |f (x, y) − ℓ| 6 g(x, y) per a tot (x, y) en un petit entorn del punt (0, 0), excepte
potser en el punt (0, 0). Si lim g(x, y) = 0, llavors lim f (x, y) = ℓ.
(x,y)→(0,0) (x,y)→(0,0)
Exemple 1.4.5
x4
Provar que lim = 0.
(x,y)→(0,0) x2 + y4
x4 x4
Apliquem el Teorema 1.4.2. Com que x2 + y 4 > x2 podem assegurar que 6 i com que
x2 + y 4 x2
x4 x4
lim = 0 pel Teorema 1.4.2 lim = 0.
(x,y)→(0,0) x2 (x,y)→(0,0) x2 + y 4
Matemàtiques II 25
1.5 Continuïtat
Com passava per a les funcions d’una variable, la funció serà contínua en un punt a si la seva gràfica
no presenta cap tall, cap salt ni oscil·lacions inadmissibles en aquest punt (veure Figura 1.5.1).
Funció contínua Funció discontínua
Figura 1.5.1: Continuïtat de funcions de dues variables.
La definició de funció contínua és la mateixa que per a funcions d’una variable.
Definció 1.5.1:
Direm que f : D ⊂ Rn −→ R és contínua en un punt a si i només si es compleixen les tres
condicions següents:
1) a ∈ Dom (f ),
2) existeix el límit lim f (x) i aquest és diferent de ±∞,

x→a
3) lim f (x) = f (a).

x→a
Definció 1.5.2:
Es diu que f : D ⊂ Rn −→ R és contínua en un conjunt A si la funció és contínua en tots
els punts de A.
Recordeu que totes les funcions elementals excepte la funció signe (f (x) = sign (x)) i la funció part
entera (f (x) = e(x) = [x]) són contínues en tots els punts de l’interior del domini de la funció.
En particular, la funció f (x) = sign (x) és contínua en tot punt a ∈ R amb a ̸= 0 i la funció
f (x) = e(x) = [x] és contínua en tot punt a ∈ R amb a ̸= k, k ∈ Z. Recordeu també que tota funció
que és una suma, resta, producte, divisió o composició de funcions contínues és contínua a l’interior
del seu domini.
Matemàtiques II 26
Exemple 1.5.1

 3
 x y+x
2
y 2 ̸= x2 ,
Estudiar la continuïtat de la funció f (x, y) = x2 − y 2 en el punt (0, 0).

 0 y 2 = x2 .
El domini de la funció és R2 , com que la funció està definida en tot un entorn de l’origen té sentit estudiar
la continuïtat de la funció en el punt (0, 0).
Calculem els límits reiterats

x3 y + x2 x2
lim lim 2 = lim = 1,
x→0 y→0 x − y 2 x→0 x2

x3 y + x2 0
lim lim 2 = lim = 0.
y→0 x→0 x − y 2 y→0 −y 2
Com que tenim dos camins diferents amb límits diferents, podem assegurar que lim f (x, y) no
(x, y) → (0, 0)
y ̸= ±x
existeix i la funció f (x, y) no és contínua en el punt (x, y) = (0, 0).
1.6 Derivabilitat. Diferenciabilitat
1.6.1 Funcions d’una variable
A continuació repassem els resultats i les definicions més importants de la derivabilitat de funcions
d’una variable.
Sigui f una funció real de variable real. La derivada de la funció f en el punt a es denota per f ′ (a)
i es pot pensar com el pendent de la recta tangent a la corba y = f (x) en el punt (a, f (a)) (veure
Figura 1.6.1).
L’equació de la recta tangent a la corba y = f (x) en el punt (a, f (a)) ve donada per
y = f (a) + f ′ (a)(x − a). (1.6.1)
La funció f serà derivable en un punt a si existeix la recta tangent a la corba y = f (x) en el punt
(a, f (a)). Això equival a dir que la gràfica de la funció f no té ni un salt, ni una punxa, ni pendent
infinit en el punt a.
La definició formal de funció derivable i de derivada és la següent.
Matemàtiques II 27
Figura 1.6.1: Recta tangent a la corba y = f (x) en el punt (a, f (a)) (figura extreta de [Bu]).
Definció 1.6.1:
Direm que f : D ⊂ R −→ R és derivable en el punt a ∈ D si i només si
f (x) − f (a) f (a + h) − f (a)

existeix el límit lim = lim .
x→a x−a h→0 h
Si aquest límit existeix, la derivada de la funció f en el punt a ve donada per
f (x) − f (a) f (a + h) − f (a)

f ′ (a) = lim = lim .
x→a x−a h→0 h
Definció 1.6.2:
Es diu que f : D ⊂ R −→ R és derivable en un conjunt A si la funció és derivable en tots
els punts de a ∈ A.
Observació: Totes les funcions elementals són derivables en els seus punts de continuïtat excepte
la funció valor absolut f (x) = |x| que és derivable a tot R excepte en el punt x = 0 i la funció
√
f (x) = n x amb n senar que és derivable a tot R excepte el punt x = 0 (podem tenir problemes de
√
derivabilitat en arrels d’index parell per a funcions per exemple de la forma f (x) = x2 = |x|).
La suma, resta, producte, divisió o composició de funcions derivables és derivable en tots els punts de
continuïtat.
Donats dos punts x1 , x2 qualsevol definim l’increment de x com ∆x = x2 −x1 . Definim l’increment
de f en el punt x al variar la x un ∆x com ∆f = f (x + ∆x) − f (x). Aproximant la funció en el
punt x per la seva recta tangent tenim que l’increment de f en el punt x al variar la x un ∆x es pot
aproximar per
∆f ∼ f ′ (x)∆x. (1.6.2)
Quan els increments ∆f i ∆x són infinitament petits es denoten en termes dels diferencials df i dx
Matemàtiques II 28
respectivament. Aleshores (1.6.2) es transforma en
df = f ′ (x) dx, (1.6.3)
on df és la diferencial de la funció f .
El quocient
∆f f (x + ∆x) − f (x)
= ,
∆x ∆x
representa la raó de canvi o raó de creixement de la funció a l’interval [x, x + ∆x]. Noteu que la
definició de derivada en un punt x qualsevol es pot escriure com
∆f
f ′ (x) = lim . (1.6.4)
∆x→0 ∆x
Així la derivada de la funció en el punt x representa la velocitat instantània de variació de la funció en

aquest punt. En termes de diferencials l’expressió (1.6.4) es transforma en
df
f ′ (x) = . (1.6.5)
dx
Observeu que (1.6.5) es pot deduir també de (1.6.3) dividint els dos membres de la igualtat per dx.
1.6.2 Funcions de diverses variables
Derivades parcials
Derivades parcials de funcions de dues variables. Interpretació geomètrica
Sigui f una funció de dues variables com la de les Figures 1.6.2 i 1.6.3. Fixem la variable y = y0 , això
correspon a tallar la gràfica de la funció pel pla y = y0 obtenint així la secció y = y0 de la superfície
z = f (x, y). La gràfica de la funció sobre aquesta secció es pot pensar com la gràfica de la funció
d’una variable g(x) = f (x, y0 ) (veure Figura 1.6.2). Podem calcular la derivada d’aquesta funció
respecte x, en particular, g ′ (x0 ) dóna el pendent de la secció y = y0 de la superfície z = f (x, y) en el
punt (x0 , y0 , f (x0 , y0 )). Observeu que aplicant la Definició 1.6.1, l’expressió de g ′ (x0 ) ve donada per
g(x0 + h) − g(x0 ) f (x0 + h, y0 ) − f (x0 , y0 )

g ′ (x0 ) = lim = lim .
h→0 h h→0 h
La derivada g ′ (x0 ) s’anomena derivada parcial de f en el punt (x0 , y0 ) respecte la variable x i

∂f
es denota per (x0 , y0 ).
∂x
Matemàtiques II 29
Figura 1.6.2: Derivada parcial respecte x.
De manera semblant podem fixar la variable x = x0 (això correspon a tallar la gràfica de la funció
pel pla x = x0 , veure la Figura 1.6.3). El pla x = x0 talla la superfície z = f (x, y) en una corba
que correspon a la gràfica de la funció d’una variable ℓ(y) = f (x0 , y). Així doncs, podem calcular la
derivada d’aquesta funció respecte y (ℓ′ (y)), en particular, ℓ′ (y0 ) dóna el pendent de la secció x = x0
de la superfície z = f (x, y) en el punt (x0 , y0 , f (x0 , y0 )). Aplicant la Definició 1.6.1, l’expressió de
ℓ′ (y0 ) ve donada per
ℓ(y0 + h) − ℓ(y0 ) f (x0 , y0 + h) − f (x0 , y0 )

ℓ′ (y0 ) = lim = lim .
h→0 h h→0 h
La derivada ℓ′ (y0 ) s’anomena derivada parcial de f en el punt (x0 , y0 ) respecte la variable y i

∂f
es denota per (x0 , y0 ).
∂y
Així doncs, la definició formal de les derivades parcials és la següent.
Matemàtiques II 30
Figura 1.6.3: Derivada parcial respecte y.
Definció 1.6.3:
Sigui f : D ⊂ R2 −→ R.
a) La derivada parcial de f en el punt (x0 , y0 ) respecte la variable x es defineix com
∂f f (x0 + h, y0 ) − f (x0 , y0 )
(x0 , y0 ) = lim .
∂x h→0 h
b) La derivada parcial de f en el punt (x0 , y0 ) respecte la variable y es defineix com
∂f f (x0 , y0 + h) − f (x0 , y0 )
(x0 , y0 ) = lim .
∂y h→0 h
Observeu que si la funció g(x) = f (x, y0 ) és derivable en el punt x0 , aleshores podem calcular g ′ (x0 )
avaluant la derivada g ′ (x) en el punt x = x0 . De la mateixa manera si ℓ(y) = f (x0 , y) és derivable en
el punt y0 , podem calcular ℓ′ (y0 ) avaluant la derivada ℓ′ (y) en el punt y = y0 .
En general, la derivada parcial de f respecte a la variable x en un punt (x, y) qualsevol es denota

∂f
per (x, y) i és la funció que s’obté al derivar la funció f respecte a la variable x, pensant que la
∂x
variable y és una constant. De la mateixa manera, la derivada parcial de f respecte a la variable y en
∂f
un punt (x, y) qualsevol es denota per (x, y) i és la funció que s’obté al derivar la funció f respecte
∂y
∂f
a la variable y, pensant que la variable x és una constant. Llavors les derivades parcials (x0 , y0 )
∂x
Matemàtiques II 31
∂f ∂f ∂f
i (x0 , y0 ) es podran obtenir avaluant les derivades parcials i en el punt (x0 , y0 ), sempre i
∂y ∂x ∂y
∂f ∂f
quan les funcions i estiguin definides en el punt (x0 , y0 ). Si no és així, haurem de calcular les
∂x ∂y
∂f ∂f
derivades parcials (x0 , y0 ) i (x0 , y0 ) a partir de la definició.
∂x ∂y
Exemple 1.6.1
a) Calculeu les derivades parcials de la funció f (x, y) = x + y 2 en el punt (0, 0).
i) A partir de la Definició 1.6.2.
∂f f (0 + h, 0) − f (0, 0) h + 02 h
(0, 0) = lim = lim = lim = 1,
∂x h→0 h h→0 h h→0 h
∂f f (0, 0 + h) − f (0, 0) 0 + h2 h2
(0, 0) = lim = lim = lim = 0.
∂y h→0 h h→0 h h→0 h
∂f ∂f
ii) A partir de les derivades parcials i .
∂x ∂y
Primer calculem les derivades parcials.
∂f (∗ 1)
(x, y) = 1 + 0 = 1,
∂x
∂f (∗ 2)
(x, y) = 0 + 2y = 2y.
∂y
(∗ 1) Derivem la funció f respecte la variable x pensant que la y és una constant.
(∗ 2) Derivem la funció f respecte la variable y pensant que la x és una constant.

Avaluem aquestes derivades al punt (0, 0).
∂f ∂f
(0, 0) = 1|(x,y)=(0,0) = 1, (0, 0) = 2y|(x,y)=(0,0) = 0.
∂x ∂y
Nota: La notació F |x=a indica la funció F avaluada al punt x = a.
Observeu que hem obtingut el mateix resultat de les dues maneres.

 2
 xy si (x, y) ̸= (0, 0),
b) Calculeu les derivades parcials de la funció f (x, y) = x2 + y 4 en el punt

0 si (x, y) = (0, 0),
(0, 0).
Matemàtiques II 32
i) Apliquem la Definició 1.6.2:
∂f f (0 + h, 0) − f (0, 0) 0
h2
−0 0
(0, 0) = lim = lim = lim = 0,
∂x h→0 h h→0 h h→0 h
∂f f (0, 0 + h) − f (0, 0) 0
h4
−0 0
(0, 0) = lim = lim = lim = 0.
∂y h→0 h h→0 h h→0 h
∂f ∂f
ii) A partir de les derivades parcials i .
∂x ∂y

∂f (∗ 1) y 2 (x2 + y 4 ) − xy 2 (2x) − x2 y 2 + y 6
(x, y) = = ,
∂x (x2 + y 4 )2 (x2 + y 4 )2

∂f (∗ 2) 2xy(x2 + y 4 ) − xy 2 (4y 3 ) 2 x y x2 − y 4
(x, y) = = .
∂y (x2 + y 4 )2 (x2 + y 4 )2
(∗ 1) Derivem la funció f respecte la variable x pensant que la y és una constant.
(∗ 2) Derivem la funció f respecte la variable y pensant que la x és una constant.

∂f ∂f
Les derivades parcials i no estan definides en el punt (0, 0), per tant en aquest exemple
∂x ∂y
∂f ∂f
per calcular (0, 0) i (0, 0) hem de fer servir per força la definició.
∂x ∂y
Les derivades parcials d’una funció en un punt (x0 , y0 ) no sempre existeixen.
Exemple 1.6.2
Estudiar l’existència de les derivades parcials de la funció
 2 3
x + y si (x, y) ̸= (0, 0),
f (x, y) = x2 + y 2 en el punt (0, 0).

0 si (x, y) = (0, 0),
Apliquem la Definició 1.6.2
h2 +0
∂f f (0 + h, 0) − f (0, 0) h2 +0
−0 1
(0, 0) = lim = lim = lim ̸ ∃,
∂x h→0 h h→0 h h→0 h
0+h3
∂f f (0, 0 + h) − f (0, 0) 0+h2
−0 h
(0, 0) = lim = lim = lim = 1.
∂y h→0 h h→0 h h→0 h
∂f ∂f
En aquest exemple (0, 0) ̸ ∃ i (0, 0) = 1.
∂x ∂y
Matemàtiques II 33
Observació: Per a funcions d’una variable la derivabilitat garanteix la continuïtat. Per a funcions
de dues variables l’existència de derivades parcials no garanteix la continuïtat. Això és degut a que
l’existència d’una derivada parcial només depèn del comportament de la funció al llarg d’un segment
de recta, mentre que la continuïtat depèn del comportament de la funció en un entorn del punt.
Derivades parcials de funcions de més de dues variables
La definició formal de derivades parcials que hem donat per a funcions de dues variables es pot
generalitzar a funcions de més de dues variables de la següent manera.
Definció 1.6.4:
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R. Es defineix la derivada parcial de f en el punt a = (a1 , a2 , . . . , an )
respecte la variable xi , amb i = 1, . . . , n, com
∂f f (a1 , a2 , . . . , ai−1 , ai + h, ai+1 , . . . , an ) − f (a1 , a2 , . . . , an )

(a1 , a2 , . . . , an ) = lim .
∂xi h→0 h
∂f
Per a calcular la derivada parcial en un punt x qualsevol derivarem la funció respecte la variable
∂xi
xi pensant que la resta de variables són constants.
Exemple 1.6.3
Calculeu les derivades parcials de la funció f (x, y, z) = x2 y + 2xyz + z 2 .
∂f (∗ 1)
(x, y, z) = 2xy + 2yz,
∂x
∂f (∗ 2)
(x, y, z) = x2 + 2xz,
∂y
∂f (∗ 3)
(x, y, z) = 2xy + 2z.
∂z
(∗ 1) Derivem la funció f respecte la variable x pensant que la y i la z són constants.
(∗ 2) Derivem la funció f respecte la variable y pensant que la x i la z són constants.
(∗ 2) Derivem la funció f respecte la variable z pensant que la x i la y són constants.
Derivades parcials successives
Es defineixen les derivades parcials de segon ordre o derivades parcials segones de la funció
f (x1 , x2 , . . . , xn ) com

∂ 2f ∂ ∂f ∂ 2f ∂ ∂f
= , = , per i = 1, . . . , n, j = 1, . . . , n, j ̸= i
∂x2i ∂xi ∂xi ∂xi ∂xj ∂xi ∂xj
Matemàtiques II 34
De manera semblant es poden definir les derivades parcials d’ordre més gran.
∂ 4f
Per exemple, la derivada vindrà donada per
∂x21 ∂x2 ∂x4

∂ 4f ∂ ∂ ∂ ∂f
2
= .
∂x1 ∂x2 ∂x4 ∂x1 ∂x1 x2 ∂x4
Exemple 1.6.4
y
Calculeu les derivades parcials segones de la funció f (x, y) = x2 + ln x .
Calculem primer les derivades parcials primeres de la funció.

∂f 1 1 1
= 2x + y y − 2 = 2x − ,
∂x x x x
∂f 1 1 1
= y = ,
∂y x x y
∂f ∂2f
Derivant respecte x la funció obtenim la derivada parcial segona
∂x ∂x2

∂2f ∂ ∂f 1
2
= =2+ .
∂x ∂x ∂x x2
∂f ∂2f
Derivant respecte x la funció obtenim la derivada parcial segona
∂y ∂x∂y

∂2f ∂ ∂f
= = 0.
∂x ∂y ∂x ∂y
∂f ∂2f
Derivant respecte y la funció obtenim la derivada parcial segona
∂x ∂y∂x

∂2f ∂ ∂f
= = 0.
∂y ∂x ∂y ∂x
∂f ∂2f
Derivant respecte y la funció obtenim la derivada parcial segona
∂y ∂y 2

∂2f ∂ ∂f 1
2
= =− .
∂y ∂y ∂y y2
∂ 2f ∂ 2f
Observeu que a l’exemple anterior les derivades parcials creuades i són iguals. Això
∂x ∂y ∂y ∂x
succeeix per a la majoria de funcions amb les que nosaltres treballarem però en general no té perquè
Matemàtiques II 35
ser així. Les condicions que s’han de complir per tal que les derivades parcials creuades siguin iguals
es donen en el següent teorema.
Teorema 1.6.1: Teorema de Schwarz

Si la funció f : D ⊂ R2 −→ R admet derivades parcials segones i aquestes són contínues per a
tot (x, y) ∈ D, aleshores per a tot (x, y) ∈ D es satisfà
∂ 2f ∂ 2f
= .
∂x ∂y ∂y ∂x
Diferenciabilitat
A continuació generalitzarem el concepte de derivabilitat que hem donat per funcions d’una variable a
funcions de dues variables.
Hem vist que una funció d’una variable f és derivable en el punt x0 si i només si existeix la recta
tangent a la corba y = f (x) i aquesta no és vertical.
De manera semblant, una funció de dues variables f és diferenciable en el punt (x0 , y0 ) si existeix el
pla tangent a la superfície z = f (x, y) en el punt (x0 , y0 , f (x0 , y0 )) (veure la Figura 1.6.4) i aquest
no és un pla vertical.
Figura 1.6.4: Pla tangent a la superfície z = f (x, y) en el punt (x0 , y0 ).
Observeu que el pla tangent a la superfície z = f (x, y) en el punt (x0 , y0 , f (x0 , y0 )) està generat per
les rectes tangents a les corbes f (x, y0 ) i f (x0 , y). Així doncs, l’equació del pla tangent a la superfície
Matemàtiques II 36
z = f (x, y) en el punt (x0 , y0 , f (x0 , y0 )) vindrà donat per
∂f ∂f
z= (x0 , y0 ) (x − x0 ) + (x0 , y0 ) (y − y0 ) + f (x0 , y0 ).
∂x ∂y
A partir de la definició de derivabilitat de funcions d’una variable (Definició 1.6.1) sabem que f és
derivable en el punt x0 si i només si existeix el límit
f (x) − f (x0 ) f (x0 + h) − f (x0 )

lim = lim = f ′ (x0 ).
x→x0 x − x0 h→0 h
Observeu que l’expressió anterior es pot escriure com
f (x) − (f (x0 ) + f ′ (x0 )(x − x0 )) f (x0 + h) − (f (x0 ) + f ′ (x0 )h)

lim = lim = 0.
x→x0 x − x0 h→0 h
Aleshores podem pensar que la funció f és derivable en el punt x0 si la diferència entre les imatges de la
funció y = f (x) i les imatges de la recta tangent a la funció en el punt x0 , y = f (x0 ) + f ′ (x0 )(x − x0 ),
tendeix més ràpidament a zero que x ho fa a x0 .
La generalització d’aquest fet per a funcions de dues variables és la següent: la funció f és diferenciable
en el punt (x0 , y0 ) si la diferència entre les imatges de la funció z = f (x, y) i les imatges del pla tangent
∂f ∂f
a la funció en el punt (x0 , y0 , f (x0 , y0 )), z = (x0 , y0 ) (x − x0 ) + (x0 , y0 ) (y − y0 ) + f (x0 , y0 ),
∂x ∂y
tendeix més ràpidament a zero que (x, y) ho fa a (x0 , y0 ).
Definció 1.6.5:
Una funció f : D ⊂ R2 −→ R és diferenciable en el punt (x0 , y0 ) ∈ D, D obert, si existeixen
∂f ∂f
les derivades parcials (x0 , y0 ) i (x0 , y0 ) i a més,
∂x ∂y

∂f ∂f
f (x, y) − (x0 , y0 ) (x − x0 ) + (x0 , y0 ) (y − y0 ) + f (x0 , y0 )
∂x ∂y
lim p = 0.
(x,y)→(x0 ,y0 ) (x − x0 )2 + (y − y0 )2
El límit anterior és equivalent al límit

∂f ∂f
f (x0 + h1 , y0 + h2 ) − (x0 , y0 ) h1 + (x0 , y0 ) h2 + f (x0 , y0 )
∂x ∂y
lim p = 0.
(h1 ,h2 )→(0,0) (h1 )2 + (h2 )2
Aquesta definició es pot generalitzar a funcions de més de dues variables de la següent manera.
Matemàtiques II 37
Definció 1.6.6:
Una funció f : D ⊂ Rn −→ R és diferenciable en el punt a ∈ D, D obert, si existeixen les
∂f
derivades parcials (a) per i = 1 . . . n i a més,
∂xi

∂f ∂f ∂f
f (a + h) − f (a) + (a) h1 + (a) h2 + · · · + (a) hn
∂x1 ∂x2 ∂xn
lim p = 0,
h→0 h21 + h22 + · · · + h2n
on h = (h1 , h2 , . . . , hn ).
Teorema 1.6.2:
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R una funció diferenciable en el punt a ∈ D, D obert, aleshores f és
contínua en a.
Exemple 1.6.5
a) Estudieu la diferenciabilitat en el punt (0, 0) de la funció


 3
 x y+x
2
(x, y) ̸= (0, 0) ,
f (x, y) = x2 − y 2

 0 (x, y) = (0, 0) .
A l’Exemple 1.5.1 a) hem vist que la funció f no és contínua en el punt (0, 0), per tant la funció
f no és diferenciable en aquest punt.

 2
 xy + x
3
(x, y) ̸= (0, 0) ,
b) Estudiar la diferenciabilitat de la funció f (x, y) = x2 + y 2

 0 (x, y) = (0, 0) .
Calculem les derivades parcials de f en el punt (0, 0) a partir de la Definició 1.6.2.
0+h3
∂f f (0 + h, 0) − f (0, 0) h2 +0
−0 h3
(0, 0) = lim = lim = lim = 1,
∂x h→0 h h→0 h h→0 h3
∂f f (0, 0 + h) − f (0, 0)
0+0
0+h2
−0 0
(0, 0) = lim = lim = lim = 0.
∂y h→0 h h→0 h h→0 h3
Apliquem la Definició 1.6.2 en el punt (0, 0).

∂f ∂f
f (h1 , h2 ) − (0, 0) h1 + (0, 0) h2 + f (0, 0)
∂x ∂y
lim p
(h1 ,h2 )→(0,0) (h1 )2 + (h2 )2
Matemàtiques II 38
h1 h22 + h31
− (h1 + 0 + 0)
h21 + h22 0
= lim p = lim p = 0.
(h1 ,h2 )→(0,0) (h1 )2 + (h2 )2 (h1 ,h2 )→(0,0) (h1 )2 + (h2 )2
Per tant la funció f és diferenciable en el punt (0, 0).
Derivades direccionals, gradient
Derivades direccionals
p
Sigui f una funció de dues variables i sigui ⃗v = (v1 , v2 ) un vector unitari (és a dir, ||⃗v || = v12 + v22 =
1). Si prenem la funció f sobre la recta (x, y) = (x0 , y0 ) + t(v1 , v2 ) (és a dir, la recta que passa pel
punt (x0 , y0 ) i té per vector director el vector ⃗v ), aleshores obtenim una funció d’una única variable
g(t) = f (x0 + tv1 , y0 + tv2 ).
La derivada de la funció g(t) vindrà donada per
g(t) − g(0) f (x0 + tv1 , y0 + tv2 ) − f (x0 , y0 )

lim = lim .
t→0 t t→0 t
Aquesta derivada s’anomena derivada direccional de f en el punt (x0 , y0 ) segons la direcció i sentit de
⃗v i es denota per D⃗v f (x0 , y0 ).
El concepte de derivada direccional es pot generalitzar per a funcions de n variables, però en aquest
cas és més difícil donar-ne la interpretació geomètrica. La definició formal de derivada direccional per
a una funció de n variables és la que segueix.
Definció 1.6.7:
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R i sigui ⃗v = (v1 , v2 , . . . , vn ) un vector unitari. Es defineix la derivada
direccional de la funció f en el punt a segons la direcció i sentit de ⃗v com
f (a + t⃗v ) − f (a)
D⃗v f (a) = lim .
t→0 t
Observeu que les derivades parcials són un cas particular de les derivades direccionals. En particular,
la derivada parcial respecte la variable xi és la derivada direccional segons la direcció i sentit del vector
⃗ei on ⃗ei és el vector format tot per zeros excepte un 1 a la posició i.
Gradient
Matemàtiques II 39
Definció 1.6.8:
∂f
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R. Suposem que existeixen les derivades parcials (x) per a tot
∂xi
i = 1, . . . , n. Aleshores es defineix el gradient de la funció f en el punt x com el vector

∂f ∂f ∂f
gradf (x) = ∇f (x) = (x), (x), . . . , (x) .
∂x1 ∂x2 ∂xn
Exemple 1.6.6
Calculeu el gradient de la funció f (x, y) = x2 − 4x sin(xy).
Calculem les derivades parcials de f .
∂f
= 2x − 4 sin(xy) − 4x cos(xy)y,
∂x
∂f
= −4x cos(xy)x.
∂y
Aleshores
gradf (x, y) = (2x − 4 sin(xy) − 4x cos(xy)y, −4x cos(xy)x) .
Teorema 1.6.3:
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R una funció diferenciable en el punt x, llavors f té derivades direccionals
en el punt x segons la direcció del vector ⃗v = (v1 , . . . , vn ) per a tot vector ⃗v unitari. A més
D⃗v f (x) = gradf (x) · ⃗v ,
on gradf (x) · ⃗v és el producte escalara dels vectors gradf (x) i ⃗v .

a
El producte escalar dels vectors ⃗u = (u1 , u2 , . . . , un ) i ⃗v = (v1 , v2 , . . . , vn ) ve donat per
⃗u · ⃗v = (u1 , u2 , . . . , un ) · (v1 , v2 , . . . , vn ) = u1 v1 + u2 v2 + · · · + un vn ,
o bé
⃗u · ⃗v = ||⃗u|| ||⃗v || cos θ,
on θ és l’angle comprés entre els vectors ⃗u i ⃗v .
Exemple 1.6.7
Calculeu la derivada direccional de la funció f (x, y) = x2 −4x sin(xy) segons la direcció i sentit del vector
⃗v = (1, 3).
Matemàtiques II 40
A l’Exemple 1.6.6 hem vist que
gradf (x, y) = (2x − 4 sin(xy) − 4x cos(xy)y, −4x cos(xy)x) .
√ √
Observeu que el vector ⃗v no és un vector unitari ja que ||⃗v || = 12 + 3 2 = 10. Primer haurem de
trobar un vector unitari en la direcció del vector ⃗v . Aquest vector vindrà donat per

⃗v (1, 3) 1 3
= √ = √ ,√ .
||⃗v || 10 10 10
Aleshores, aplicant el Teorema 1.6.2 tenim que

1 3 1 3
D⃗v f (x, y) = gradf (x, y) · √ ,√ = (2x − 4 sin(xy) − 4x cos(xy)y, −4x cos(xy)x) · √ ,√
10 10 10 10
1 3
= √ (2x − 4 sin(xy) − 4x cos(xy)y) + √ (−4x cos(xy)x).
10 10
Interpretació geomètrica del vector gradient
Pel Teorema 1.6.2 tenim que la derivada direccional de f en el punt x segons la direcció del vector
unitari ⃗v = (v1 , . . . , vn ) ve donada per
(∗ 1)
D⃗v f (x) = gradf (x) · ⃗v = ||gradf (x)|| ||⃗v || cos θ = ||gradf (x)|| cos θ, (1.6.6)
on θ és l’angle comprés entre els vectors gradf (x) i ⃗v .

(∗ 1) Com ⃗v és un vector unitari, ||⃗v || = 1.
A partir de (1.6.6) veiem que el valor màxim de la derivada direccional en el punt x és ||gradf (x)||
i es dóna pels vectors ⃗v tals que cos θ = 1. Com que cos θ = 1 ⇔ θ = 0 tenim que el valor màxim
de la derivada direccional es dóna sobre la direcció del vector gradient. Per altra banda la derivada
direccional representa la variació del valor de la funció f per unitat de longitud. Així doncs, el vector
gradient és un vector tal que
• el seu mòdul és el valor màxim de les derivades direccionals D⃗v f per a tot els vectors unitaris ⃗v ,
• la direcció i el sentit és la direcció i sentit de màxim creixement de la funció (veure la Figura 1.6.5).
Matemàtiques II 41
Figura 1.6.5: Interpretació gràfica del vector gradient.
Regla de la cadena per a funcions de diverses variables
Teorema 1.6.4:
Sigui g(t) = f (x1 (t), x2 (t), . . . , xn (t)), on xi (t) són funcions derivables per i = 1, . . . , n i
f (x1 , x2 , . . . , xn ) és una funció diferenciable. Aleshores
∂f dx1 ∂f dx2 ∂f dxn

g ′ (t) = · + · + ··· + · ,
∂x1 dt ∂x2 dt ∂xn dt
∂f ∂f
on = (x1 (t), x2 (t), . . . , xn (t)) per i = 1, . . . , n.
∂xi ∂xi
Exemple 1.6.8
Trobeu la derivada de g(t) = f (x(t), y(t)) essent f (x, y) = sin(xy), x(t) = e2t i y(t) = e3t .
Aplicant el Teorema 1.6.2 tenim que
∂f dx ∂f dy
g ′ (t) = (x(t), y(t)) · + (x(t), y(t)) · . (1.6.7)
∂x dt ∂y dt
Calculem les derivades que ens fan falta:
∂f ∂f
(x, y) = y cos(xy), 99K (x(t), y(t)) = e3t cos(e2t e3t ) = e3t cos(e5t ),
∂x ∂x
∂f ∂f
(x, y) = x cos(xy), 99K (x(t), y(t)) = e2t cos(e2t e3t ) = e2t cos(e5t ),
∂y ∂y
dx
= 2e2t ,
dt
Matemàtiques II 42
dy
= 3e3t .
dt
Substituint els resultats obtinguts a (1.6.7) obtenim
g ′ (t) = e3t cos(e5t ) · 2e2t + e2t cos(e5t ) · 3e3t = 5 cos(e5t )e5t .
Observació: Noteu que substituint x(t) i y(t) a l’expressió de g(t) obtenim
g(t) = sin(e2t e3t ) = sin(e5t ).
Per tant podem derivar la funció g(t) com una funció qualsevol d’una variable en comptes de fer servir
la regla de la cadena.
Nota: En general si es dóna l’expressió de la funció f (x1 , . . . , xn ) i les expressions de les funcions
xi (t) podrem calcular la derivada de g(t) = f (x1 (t), x2 (t), . . . , xn (t)) substituint les expressions de les
funcions xi (t) a l’expressió de g(t) i calculant la derivada de la funció g(t) que en resulta. Si no tenim
l’expressió de f (x1 , . . . , xn ) o d’alguna de les funcions xi (t), llavors haurem de calcular la derivada de
g(t) a partir del Teorema 1.6.2.
Teorema 1.6.5:
Sigui g(t1 , . . . , tm ) = f (x1 (t1 , . . . , tm ), x2 (t1 , . . . , tm ), . . . , xn (t1 , . . . , tm )), on
xi (t1 , . . . , tm ) són funcions diferenciables per i = 1, . . . , n i f (x1 , x2 , . . . , xn ) també és una
funció diferenciable. Aleshores
∂g ∂f ∂x1 ∂f ∂x2 ∂f ∂xn

(t1 , . . . , tm ) = · + · + ··· + · ,
∂t1 ∂x1 ∂t1 ∂x2 ∂t1 ∂xn ∂t1
∂g ∂f ∂x1 ∂f ∂x2 ∂f ∂xn
(t1 , . . . , tm ) = · + · + ··· + · ,
∂t2 ∂x1 ∂t2 ∂x2 ∂t2 ∂xn ∂t2
..
.
∂g ∂f ∂x1 ∂f ∂x2 ∂f ∂xn
(t1 , . . . , tm ) = · + · + ··· + · ,
∂tm ∂x1 ∂tm ∂x2 ∂tm ∂xn ∂tm
∂f ∂f
on = (x1 (t1 , . . . , tm ), x2 (t1 , . . . , tm ), . . . , xn (t1 , . . . , tm )) per i = 1, . . . , n.
∂xi ∂xi
Exemple 1.6.9
Matemàtiques II 43
Trobeu la derivada de g(u, v) = f (x(u, v), y(u, v)) essent f (x, y) = x + ey , x(u, v) = u sin v i y(u, v) =
v cos u.
Aplicant el Teorema 1.6.2 tenim que
∂g ∂f ∂x ∂f ∂y
= · + · , (1.6.8)
∂u ∂x ∂u ∂y ∂u
∂g ∂f ∂x ∂f ∂y
= · + · , (1.6.9)
∂v ∂x ∂v ∂y ∂v
Calculem les derivades que ens fan falta:
∂f ∂f
(x, y) = 1, 99K (x(u, v), y(u, v)) = 1,
∂x ∂x
∂f ∂f
(x, y) = ey , 99K (x(u, v), y(u, v)) = ev cos u ,
∂y ∂y
∂x
= sin v,
∂u
∂x
= u cos v,
∂v
∂y
= v(− sin u),
∂u
∂y
= cos u,
∂v
Substituint els resultats obtinguts a (1.6.8) i (1.6.9) obtenim
∂g
= 1 · sin v + ev cos u · v(− sin u),
∂u
∂g
= 1 · u cos v + ev cos u · cos u.
∂v
Observació: Noteu que substituint x(u, v) i y(u, v) a l’expressió de g(u, v) obtenim
g(u, v) = u sin v + ev cos u .
Si calculem les derivades parcials de la funció g(u, v) directament obtenim el mateix resultat.
Nota: Com en el cas anterior, si es dóna l’expressió de la funció f (x1 , . . . , xn ) i les expressions de les
funcions xi (t1 , . . . , tm ) podrem calcular les derivades parcials de la funció
g(t1 , . . . , tm ) = f (x1 (t1 , . . . , tm ), x2 (t1 , . . . , tm ), . . . , xn (t1 , . . . , tm )),
substituint les expressions de les funcions xi (t1 , . . . , tm ) a l’expressió de g(t1 , . . . , tm ) i calculant les
derivades parcials de la funció g(t1 , . . . , tm ) que en resulta. Si no tenim l’expressió de f (x1 , . . . , xn ) o
d’alguna de les funcions xi (t1 , . . . , tm ), llavors haurem de calcular la derivada de g(t1 , . . . , tm ) a partir
del Teorema 1.6.2.
Matemàtiques II 44
Exemple 1.6.10
∂z ∂z
Trobeu i , essent z = f (u, v) on u = x2 − y 2 i v = exy .
∂x ∂y
Observeu que en aquest cas no coneixem l’expressió explícita de la funció f . Per tant haurem de calcular
∂z ∂z
les derivades parcials i a partir del Teorema 1.6.2.
∂x ∂y
∂z ∂f ∂u ∂f ∂v ∂f 2 ∂f 2
= + = (x − y 2 , exy ) · (2x) + (x − y 2 , exy ) · (yexy ),
∂x ∂u ∂x ∂v ∂x ∂u ∂v
∂z ∂f ∂u ∂f ∂v ∂f 2 ∂f 2
= + = (x − y 2 , exy ) · (−2y) + (x − y 2 , exy ) · (xexy ).
∂y ∂u ∂y ∂v ∂y ∂u ∂v
Derivació de funcions implícites
Sigui y(x1 , . . . , xn ) una funció de n variables (n pot ser 1) definida implícitament per l’equació
F (x1 , x2 , . . . , xn , y) = 0 on F (x1 , x2 , . . . , xn , y) és una funció diferenciable. La derivada parcial
∂y
es calcula derivant els dos membres de l’equació F (x1 , x2 , . . . , xn , y) = 0 parcialment respecte
∂xi
∂y
la variable xi , pensant que y és una funció de (x1 , . . . , xn ), i aïllant de l’equació que en resulta.
∂xi
D’aquesta manera obtenim el següent
∂ ∂ (∗ 1) ∂F ∂F ∂y
(F (x1 , . . . , xn , y)) = (0) 99K + = 0 99K
∂xi ∂xi ∂xi ∂y ∂xi
∂F
∂y
= − ∂x
∂F
i
per i = 1, . . . , n. (1.6.10)
∂xi ∂y
(∗ 1) Apliquem la regla de la cadena per a funcions de diverses variables. Noteu que com que totes
∂xj ∂xi
les variables xi són independents tenim que = 0 per a tot i ̸= j i = 1.
∂xi ∂xi
Observació: L’equació (1.6.10) quan n = 1 es transforma en

∂F
dy
= − ∂F
∂x
.
dx ∂y
Exemple 1.6.11
Sigui z(x, y) la funció definida implícitament per l’equació xez + zy + yex = 0. Calculeu les derivades
parcials de z.
Tenim dues maneres de calcular les derivades parcials de z.
Matemàtiques II 45
∂z
a) Per obtenir , derivem parcialment els dos membres de l’equació xez + zy + yex = 0 respecte x,
∂x
∂z
pensant que z és una funció de (x, y) i aïllem la derivada parcial de l’equació que en resulta.
∂x
∂z ∂z ∂z −ez − yex
ez + xez + y + yex = 0 99K = .
∂x ∂x ∂x xez + y
∂z
Per obtenir , derivem parcialment els dos membres de l’equació xez + zy + yex = 0 respecte y,
∂y
∂z
pensant que z és una funció de (x, y) i aïllem la derivada parcial de l’equació que en resulta.
∂y
∂z ∂z ∂z −z − ex
xez + y + z + ex = 0 99K = .
∂y ∂y ∂y xez + y
b) Sigui F (x, y, z) = xez + zy + yex , aleshores aplicant la fórmula (1.6.10) tenim que
∂F ∂F
∂z ∂z ∂y
= − ∂F
∂x
, = − ∂F . (1.6.11)
∂x ∂z
∂y ∂z
∂F ∂F ∂F
Calculem les derivades parcials , ,
∂x ∂y ∂z
∂F
= ez + yex ,
∂x
∂F
= z + ex ,
∂y
∂F
= xez + y.
∂z
Substituint els resultats obtinguts a (1.6.11) tenim
∂z −ez − yex ∂z −z − ex
= , = .
∂x xez + y ∂y xez + y
Observeu que la segona manera és molt més ràpida que la primera.
Matemàtiques II 46
1.7 Optimització
Definció 1.7.1:
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R i sigui x0 un punt interior de D.
a) Es diu que f té un màxim relatiu en el punt x0 si f (x0 ) > f (x) per a tot x en un cert
entorn de x0 (veure la Figura 1.7.6 a)).
b) Es diu que f té un mínim relatiu en el punt x0 si f (x0 ) 6 f (x) per a tot x en un cert
entorn de x0 (veure la Figura 1.7.6 b)).
Figura 1.7.6: Punts crítics per a funcions diferenciables de dues variables.
Suposem que f és diferenciable en un entorn del punt x0 , o dit d’una altra manera, suposem que
existeix el pla tangent a la superfície z = f (x, y) en el punt x0 . Observant la Figura 1.7.6 a) i b)
veiem que tant en el màxim relatiu com en el mínim relatiu el pla tangent a la funció és horitzontal;
és a dir, gradf (x0 ) = ∇f (x0 ) = 0. A la Figura 1.7.6 c) tenim un punt x0 en el qual el pla tangent
és horitzontal i en canvi x0 no correspon ni a un màxim relatiu ni a un mínim relatiu. En aquest últim
cas el punt x0 s’anomena punt de sella.
Definció 1.7.2:
Sigui f : D ⊂ Rn −→ R i sigui x0 un punt interior de D. Es diu que x0 és un punt crític de
f si es verifica o bé que ∇f (x0 ) = 0 o bé que ∇f (x0 ) no està definit.
Teorema 1.7.1:
Si f té un extrem relatiu en el punt x0 , aleshores x0 és un punt crític de f .
En aquest curs només s’estudiaran punts crítics tals que la funció sigui diferenciable en el punt (és
Matemàtiques II 47
a dir, tals que ∇f existeix). Per a aquestes funcions existeix un criteri similar al criteri de la segona
derivada.
Teorema 1.7.2: Criteri de la segona derivada
Sigui f : D ⊂ R2 −→ R i sigui (x0 , y0 ) un punt interior de D. Suposem que f té derivades

del punt (x0 , y0 ) i que ∇f (x0 , y0 ) = 0 (és a dir, (x0 , y0 )
parcials segones contínues en un entorn 
 ∂f (x, y) = 0,
∂x
és una solució del sistema d’equacions ). Sigui
 ∂f (x, y) = 0
∂y
 
∂ 2f ∂ 2f
 ∂x2 (x0 , y0 ) ∂x ∂y (x0 , y0 ) 
 
H(x0 , y0 ) = 
 2


 ∂ f ∂ 2f 
(x0 , y0 ) (x0 , y0 )
∂y ∂x ∂y 2
la matriu Hessiana de f avaluada en el punt (x0 , y0 ).

∂ 2f
a) Si det(H(x0 , y0 )) > 0 i (x0 , y0 ) < 0, aleshores f té un màxim relatiu en el
∂x2
punt (x0 , y0 ).
∂ 2f
b) Si det(H(x0 , y0 )) > 0, i (x0 , y0 ) > 0, aleshores f té un mínim relatiu en el
∂x2
punt (x0 , y0 ).
c) Si det(H(x0 , y0 )) < 0, aleshores f té un punt de sella en el punt (x0 , y0 ).
d) Si det(H(x0 , y0 )) = 0, aleshores el criteri de la segona derivada no decideix.
Exemple 1.7.1
a) Trobeu els extrems relatius de la funció f (x, y) = 2x2 + y 2 − x y − 7y.
La funció f està definida a tot R2 , és contínua a tot R2 i és diferenciable a tot R2 . Els punts crítics
de la funció són les solucions de l’equació ∇f (x) = 0.

∂f ∂f
∇f (x) = , = (4x − y, 2y − x − 7)
∂x ∂y
( (
4x − y = 0 x=1
∇f (x) = 0 ⇐⇒ (4x − y, 2y − x − 7) = (0, 0) ⇐⇒ ⇐⇒
2y − x − 7 = 0 y=4
La funció té un únic punt crític, el punt (1, 4).
Matemàtiques II 48
Calculem la matriu Hessiana de f

 
∂2f ∂2f
 ∂x2 (x, y) (x, y) 
 ∂x ∂y  4 −1
H(x, y) = 

=
 .
 ∂2f  −1 2
∂2f
(x, y) (x, y)
∂y ∂x ∂y 2
Aleshores

4 −1 4 −1
H(1, 4) = , i det (H(1, 4)) = = 7 > 0.
−1 2 −1 2
∂2f
Com que det (H(1, 4)) > 0 i (1, 4) = 4 > 0 el criteri de la segona derivada diu que el punt
∂x2
(1, 4) és un mínim relatiu.
b) Trobeu els extrems relatius de la funció f (x, y) = x3 + y 3 − 3 x y.
La funció f està definida a tot R2 , és contínua a tot R2 i és diferenciable a tot R2 . Els punts crítics
de la funció són les solucions de l’equació ∇f (x) = 0.

∂f ∂f
∇f (x) = , = 3x2 − 3y, 3y 2 − 3x
∂x ∂y
( (
3x2 − 3y = 0 x2 − y = 0
∇f (x) = 0 ⇐⇒ 3x − 3y, 3y − 3x = (0, 0) ⇐⇒
2 2
⇐⇒
3y 2 − 3x = 0 y2 − x = 0
Resolem el sistema d’equacions per substitució. Aïllem la variable y de la primera equació del
sistema (y = x2 ) i la substituïm a la segona equació obtenint així l’equació x4 − x = 0 ⇐⇒

x = 0, y = 02 = 0
x(x − 1) = 0 ⇐⇒ x = 0, x = 1. Aleshores les solucions del sistema són
3
x = 1, y = 12 = 1
La funció té dos punt crítics, el punt (0, 0) i el punt (1, 1).
 
∂2f ∂2f
 ∂x2 (x, y) (x, y) 
 ∂x ∂y  6x −3
H(x, y) = 

=
 .
 ∂2f  −3 6y
∂2f
(x, y) (x, y)
∂y ∂x ∂y 2
Aleshores

0 −3 0 −3
H(0, 0) = , i det (H(0, 0)) = = −9 < 0.
−3 0 −3 0
Com que det (H(0, 0)) < 0 el criteri de la segona derivada diu que el punt (0, 0) és un punt de
sella.

6 −3 6 −3
H(1, 1) = , i det (H(1, 1)) = = 27 > 0.
−3 6 −3 6
Matemàtiques II 49
∂2f
Com que det (H(1, 1)) > 0 i (1, 1) = 6 > 0 el el criteri de la segona derivada diu que el punt
∂x2
(1, 1) és un mínim relatiu.
Extrems condicionats. Multiplicadors de Lagrange
En aquest apartat veurem com trobar els extrems de la funció f (x, y) sobre la corba g(x, y) = 0. Ho
podem fer de dues maneres:
a) Si la corba donada implícitament per l’equació g(x, y) = 0 és tal que podem aïllar y en funció
de x (o podem aïllar x en funció de y), aleshores podem substituir y(x) (o x(y)) a l’expressió
de la funció obtenint d’aquesta manera una funció d’una sola variable que ja sabem estudiar.
b) Multiplicadors de Lagrange
El mètode de càlcul d’extrems condicionats d’una funció de dues variables mitjançant multipli-
cadors de Lagrange consisteix en el següent:
i) Construïm la funció de Lagrange
Φ(x, y) = f (x, y) + λ g(x, y).
ii) Resolem el sistema d’equacions
∂Φ
= 0,
∂x
∂Φ
= 0, (1.7.12)
∂y
g(x, y) = 0.
Els possibles extrems condicionats venen donats per les solucions d’aquest sistema.
iii) Sigui (x0 , y0 ) una solució del sistema (1.7.12). Considerem el determinant
∂ 2Φ ∂ 2Φ ∂g
(x ,
0 0y ) (x0 , y0 ) (x0 , y0 )
∂x2 ∂x∂y ∂x
∂ 2Φ ∂ 2Φ ∂g
D= (x0 , y0 ) (x0 , y0 ) (x0 , y0 )
∂y∂x ∂y 2 ∂y
∂g ∂g
(x0 , y0 ) (x0 , y0 ) 0
∂x ∂y
Si D és positiu aleshores (x0 , y0 ) és un màxim condicionat mentre que si D és negatiu

aleshores (x0 , y0 ) és un mínim condicionat.
Matemàtiques II 50
Exemple 1.7.2
Calculeu els extrems de la funció f (x, y) = x2 + y 2 subjectes a la restricció xy = 1.
Ho farem de les dues maneres que hem explicat.
a) Resolent l’equació xy = 1 obtenim que y = 1/x.

2
1
Substituint aquest valor a l’expressió de f obtenim la funció f (x) = x2 + .
x
Calculem ara els extrems relatius de la funció f (x).
Trobem els punts crítics de la funció.
La funció és contínua i derivable a tot R \ {0}. Així els punts crítics de la funció
vindran donats pels zeros de la funció derivada.
La derivada de f ve donada per
2
f ′ (x) = 2x − .
x3
Trobem les solucions de l’equació f ′ (x) = 0
2 Solució:
2x − = 0 99K 2x4 − 2 = 0 99K x = ±1.
x3
Aleshores els possibles extrems són x = 1 i x = −1.

6
Calculem la segona derivada de la funció f ′′ (x) = 2 + .
x4
Com que f ′′ (1) > 0 i f ′′ (−1) > 0, els punts x = 1 i x = −1 són mínims relatius.
El valor de y en x = 1 és y = 1 i el valor de y en x = −1 és y = −1. Aleshores, els extrems de

la funció f (x, y) = x2 + y 2 subjectes a la restricció xy = 1 són (x, y) = (1, 1) i (x, y) = (−1, −1) i
ambdós són mínims.
b) La restricció xy = 1 es pot expressar com g(x, y) = xy − 1.

Construïm la funció de Lagrange
Φ(x, y) = x2 + y 2 + λ(xy − 1).
Resolem el sistema
∂Φ
= 2x + λy = 0,
∂x
∂ϕ
= 2y + λx = 0,
∂y
g(x, y) = xy − 1 = 0.
Matemàtiques II 51
2x
De la primera equació tenim que λ = − . De la tercera equació tenim que y = 1/x. Substituint
y
aquests valors a la segona equació tenim que
2x2 2 Solució:
2y − = 0 99K − 2x3 = 0 99K 2 − 2x4 = 0 99K 1 − x4 = 0 99K x = ±1.
y x
Per tant les solucions del sistema són x = 1, y = 1 i λ = −2 i x = −1, y = −1 i λ = −2.

Calculem el signe de D en aquestes solucions
∂2Φ ∂2Φ ∂2Φ ∂g ∂g

=2 =λ =2 =y =x
∂x2 ∂x∂y ∂y 2 ∂x ∂y
Aleshores el determinant D avaluat a la solució x = 1, y = 1 i λ = −2 ve donat per
2 −2 1
D= −2 2 1 = −8
1 1 0
i per tant el punt (1, 1) és un mínim condicionat. El determinant D avaluat a la solució x = −1,
y = −1 i λ = −2 ve donat per
2 −2 −1
D= −2 2 −1 = −8
−1 −1 0
i per tant el punt (−1, −1) també és un mínim condicionat.
1.8 Integració de funcions de diverses variables
En aquesta secció estudiarem les integrals de funcions de dues variables (integrals dobles) de la forma
Z Z
f (x, y) dx dy
Ω
essent Ω una certa regió de R2 (només estudiarem què passa per regions Ω senzilles). El procediment
utilitzat es pot generalitzar a funcions de més de dues variables.
1.8.1 Definició de la integral doble
Z Z
La integral f (x, y) dx dy es defineix de manera semblant a la integral definida de funcions d’una
Ω
variable. En el que segueix pensarem que f (x, y) és una funció contínua a Ω.
Matemàtiques II 52
Per a facilitar-ne la interpretació gràfica comencem definint la integral doble de f sobre el rectangle
R = {(x, y) ∈ R2 : a 6 x 6 b, c 6 y 6 d}.
Sigui P1 = {x0 , x1 , . . . , xm } una partició de l’interval [a, b] i sigui P2 = {y0 , y1 , . . . , yn } una partició
de l’interval [c, d]. Definim una partició de R com el conjunt
P = P1 × P2 = {(xi , yj ) : xi ∈ P1 , yj ∈ P2 }.
La partició P divideix el rectangle R en m × n rectangles
Rij = {(x, y) ∈ R2 : xi−1 6 x 6 xi , yj−1 6 y 6 yj }, i = 1, 2, . . . , m, j = 1, 2, . . . , n.
En cada rectangle Rij la funció f pren un valor màxim Mij i un valor mínim mij (veure la Figu-
ra 1.8.7 b) i c)). La suma de tots els productes Mij ·(àrea de Rij ) s’anomena suma superior associada
a la funció f i a la partició P
X
m X
n X
m X
n
Smn = Mij (xi − xi−1 )(yj − yj−1 ) = Mij ∆xi ∆yj .
i=1 j=1 i=1 j=1
La suma de tots els productes mij ·(àrea de Rij ) s’anomena suma inferior associada a la funció f i a
la partició P
X
m X
n X
m X
n
Smn = mij (xi − xi−1 )(yj − yj−1 ) = mij ∆xi ∆yj .
i=1 j=1 i=1 j=1
b) c)
a)
Figura 1.8.7: Interpretació geomètrica de Rij , mij i Mij .
Matemàtiques II 53
Observeu que el nombre mij ∆xi ∆yj representa el volum del paral·lelepípede de base rectangular Rij
i alçada mij (Figura 1.8.7 b)) i el nombre Mij ∆xi ∆yj representa el volum del paral·lelepípede de
base rectangular Rij i alçada Mij (Figura 1.8.7 c)). Aleshores, si la funció f és no negativa a R,
les sumes Smn i Smn representen una aproximació del volum del sòlid delimitat inferiorment per R i
superiorment per la superfície z = f (x, y) (veure la Figura 1.8.7 a)).
Sigui f (x, y) una funció definida i fitada a R. Si
lim Smn = lim Smn = ℓ ̸= ±∞,

n→∞ n→∞
aleshores
Z Z
f (x, y) dx dy = ℓ.
R
Z Z
Per a definir la integral f (x, y) dx dy essent Ω una regió qualsevol, prenem un rectangle R que
Ω
contingui la regió Ω i procedim de la mateixa manera que en les integrals dobles sobre rectangles, però
prenent només els rectangles Rij continguts a Ω.
Definció 1.8.1:
Sigui f una funció definida al conjunt tancat Ω ⊂ R2 i fitada. Direm que f és integrable al
conjunt Ω si i només si
lim Smn = lim Smn = ℓ ̸= ±∞,
n→∞ n→∞
Si f és integrable aleshores
Z Z
f (x, y) dx dy = ℓ.
Ω
Z Z
Si la funció f és no negativa a Ω, llavors la integral f (x, y) dx dy representa el volum del sòlid
Ω
delimitat inferiorment per Ω i superiorment per la superfície z = f (x, y).
Z Z
Si z = 1, la integral 1 dx dy representa l’àrea de Ω (recordeu que el volum ve donat per l’àrea
Ω
de la base multiplicada per l’alçada).
El diferencial dx dy a vegades es denota per dA indicant així el diferencial d’àrea.
1.8.2 Propietats de les integrals dobles
A continuació es detallen algunes de les propietats de les integrals dobles.
Matemàtiques II 54
Z Z Z Z Z Z
a) (f (x, y) ± g(x, y)) dx dy = f (x, y) dx dy ± g(x, y) dx dy
Ω Ω Ω
Z Z Z Z
b) λ f (x, y) dx dy = λ f (x, y) dx dy λ ∈ R qualevol.
Ω Ω
Z Z Z Z Z Z
c) f (x, y) dx dy = f (x, y) dx dy + f (x, y) dx dy
Ω1 ∪Ω1 Ω1 Ω2
Z Z
d) Si Ω és un punt o una corba, aleshores f (x, y) dx dy = 0.
Ω
1.8.3 Integrals iterades
Teorema 1.8.1:
a) Sigui Ω la regió delimitada per les corbes y = ϕ1 (x) i y = ϕ2 (x) i les rectes x = a
i x = b. Suposem que ϕ1 (x) i ϕ2 (x) són funcions contínues a l’interval [a, b] tals que
ϕ1 (x) 6 ϕ2 (x) per a tot x ∈ [a, b]. Llavors
Z Z Z Z !
b ϕ2 (x)
f (x, y) dx dy = f (x, y) dy dx.
Ω a ϕ1 (x)
b) Sigui Ω la regió delimitada per les corbes x = ψ1 (y) i x = ψ2 (y) i les rectes y = c
i y = d. Suposem que ψ1 (y) i ψ2 (y) són funcions contínues a l’interval [c, d] tals que
ψ1 (y) 6 ψ2 (y) per a tot y ∈ [c, d]. Llavors
Z Z Z Z !
d ψ2 (y)
f (x, y) dx dy = f (x, y) dx dy.
Ω c ψ1 (y)
A continuació donem la interpretació geomètrica del Teorema 1.8.3.
Matemàtiques II 55
a) Sigui Ω una regió com la de l’apartat a) del Teorema 1.8.3 i sigui f una funció no negativa a Ω.
Z Z
La integral f (x, y) dx dy és el volum del sòlid T comprés entre Ω i la superfície z = f (x, y)
Ω
Per a tot x ∈ [a, b] podem calcular l’àrea A(x) de la secció transversal paral·lela al pla Y Z que
passa pel punt x
La regió Ω.
La secció transversal.
Z ϕ2 (x)
Fixat x ∈ [a, b], l’àrea de la secció transversal A(x) ve donada per f (x, y) dy (com que la
ϕ1 (x)
variable x està fixada podem pensar que A(x) és l’àrea compresa entre la funció d’una variable
g(y) = f (x, y), les rectes y = ϕ1 (x) i y = ϕ2 (x) i l’eix OY ).
Sigui P = {x0 , x1 , . . . , xn } una partició de l’interval [a, b] i sigui ∆xi = xi −xi−1 per i = 1, . . . , n.
Aleshores el volum del cos T es pot pensar com el límit quan n → ∞ de la suma dels volums
Matemàtiques II 56
Vi , i = 1, . . . , n, de les capes que tenen com a base la secció transversal A(xi ) i alçada ∆xi
Z !
X
n X
n ϕ2 (xi )
A(xi )∆xi = f (xi , y) dy ∆xi
i=1 i=1 ϕ1 (xi )
Z Z Z !
b b ϕ2 (x)
n→∞
−→ A(x) dx = f (x, y) dy dx.
a a ϕ1 (x)
b) Sigui Ω una regió com la de l’apartat b) del Teorema de Fubbini i sigui f una funció no negativa
Z Z
a Ω. Com en el cas a) la integral f (x, y) dx dy és el volum del sòlid T comprés entre Ω i
Ω
la superfície z = f (x, y).
Per a tot y ∈ [c, d] podem calcular l’àrea A(y) de la secció transversal paral·lela al pla XZ que
passa pel punt y
La regió Ω.
La secció transversal.
Z ψ2 (y)
Fixat y ∈ [c, d], l’àrea de la secció transversal A(y) ve donada per f (x, y) dx (pensem
ψ1 (y)
A(y) com l’àrea compresa entre la funció d’una variable g(x) = f (x, y), les rectes x = ψ1 (y) i
x = ψ2 (y) i l’eix OX).
Procedint com a l’apartat a) veiem que el volum de T vindrà donat per
Z Z Z !
d d ψ2 (y)
V = A(y) dy = f (x, y) dx dy.
c c ψ1 (y)
Exemple 1.8.1
Matemàtiques II 57
Z Z
a) Calculeu (x2 − y) dx dy essent Ω = {(x, y) ∈ R2 : −1 6 x 6 1, −x2 6 y 6 x2 }.
Ω
Primer dibuixem la regió Ω. A partir de la gràfica ens serà més fàcil determinar els límits
d’integració i també veurem si resulta més senzill integrar per seccions transversals horitzontals
(fixant y) o per seccions transversals verticals (fixant x).
En aquest cas la integració per seccions transversals verticals resulta més senzilla que la integració
per seccions transversals horitzontals. Per tal de veure’n les diferències ho farem de les dues
maneres.
Integració per seccions transversals verticals.
Fixat un valor de x ∈ [−1, 1] la variable y es pot moure a l’interval [−x2 , x2 ]. Aleshores
Z Z Z Z ! Z 1
1 x2 1
(∗ 1) x5 15 (−1)5
(x − y) dx dy =
2
(x − y) dy
2
dx = 2x4 dx = 2 =2 −
Ω −1 −x2 −1 5 −1 5 5
4
= .
5
Z x2
(∗ 1) Calculem la integral definida (x2 − y) dy. Com que integrem respecte la variable y, per
−x2
a calcular la integral considerarem que la variable x és una constant.
Z x2 x2
y2 (x2 )2 (−x2 )2
(x − y) dy
2
= x y−
2
= x (x ) −
2 2
− x (−x ) −
2 2
−x2 2 −x2 2 2
4
2

x x
= x4 − − −x4 − = 2x4 .
2 2
Integració per seccions transversals horitzontals.

√
Fixat un valor de y ∈ [−1, 0] la variable x es pot moure a l’interval [−1, − −y] i a l’interval
√ √
[ −y, 1] (si y = −x2 aleshores x = ± −y). Per altra banda, fixat un valor de y ∈ [0, 1] la
√ √ √
variable x es pot moure a l’interval [−1, − y] i a l’interval [ y, 1] (si y = x2 aleshores x = ± y).
Matemàtiques II 58
Aleshores
Z Z Z Z √ Z !
0 − −y 1
(x2 − y) dx dy = (x2 − y) dx + √
(x2 − y) dx dy +
Ω −1 −1 −y
Z Z √ Z !
1 − y 1
(x − y) dx +
2
√
(x − y) dx
2
dy
0 −1 y
Z p ! Z 1 p !
0
(∗ 1) (−y)3 1 4 2 y3 1
= 2 − −y+ dy + 2 −y+ dy
−1 3 3 0 3 3
"
p #0 " p #1
(−y)5 y 2 y
8 4 y5 y2 y
= 2 − − + +2 − +
15 2 3 5 2 3
−1 0
3 1 4
= 2· +2· =
10 10 5
(∗ 1)
Z √
− −y −√−y √
x3 (− −y)3 √ (−1)3
(x2 − y) dx = − yx = − y(− −y) − − y(−1)
−1 3 −1 3 3
p ! p
− (−y)3 p 1 4 (−y)3 1
= − ( (−y)3 ) − − + y = − −y+
3 3 3 3
Z 1 √
1
x3 (1)3 ( −y)3 √
√
(x2 − y) dx = − yx
√
− y(1) − = − y( −y)
−y 3 −y 3 3
p ! p
1 (−y)3 p 4 (−y)3 1
= −y − + ( (−y)3 ) = − −y+
3 3 3 3
Z √
− y − √y √ 3
x3 (− y) √ (−1)3
(x2 − y) dx = − yx = − y(− y) − − y(−1)
−1 3 −1 3 3
p ! p
− y3 p 1 2 y3 1
= + ( y3 ) − − + y = −y+
3 3 3 3
Z 1 √ 3
1
x3 (1)3 ( y) √
√
(x − y) dx
2
= − yx = − y(1) − − y( y)
y 3 √ 3 3
y
p ! p
1 y3 p 3 2 y3 1
= −y − − y ) = −y+
3 3 3 3
Per a calcular aquestes integrals hem pensat que la variable x és una constant.
Com podeu veure l’elecció de l’ordre d’integració pot ser clau a l’hora de calcular la integral.
Z Z
b) Calculeu x y dx dy essent Ω la regió delimitada per les rectes y = x, y = 0, y = 1 i x = 2.
Ω
Primer dibuixem la regió Ω.
Matemàtiques II 59
La integració per seccions transversals horitzontals resulta més senzilla que la integració per sec-
cions transversals verticals (en el primer cas en tindrem suficient calculant una integral, mentre
que en el segon cas haurem de calcular dues integrals).
Fixat y ∈ [0, 1], la variable x es pot moure a l’interval [y, 2]. Aleshores
Z Z Z 1 Z 2 Z 1 1
(∗ 1) y3 y4 1 7
xy dx dy = xy dx dy = 2y − dy = y − 2
=1− = .
Ω 0 y 0 2 8 0 8 8
Z 2
(∗ 1) Calculem la integral definida xy dx. Com que integrem respecte la variable x, per a
y
calcular la integral considerarem que la variable y és una constant.
Z 2 2 2
x2 22 y y3
xy dx = y = y − y = 2y − .
y 2 y 2 2 2
Matemàtiques II 60
Exercicis d’autoavaluació

1. Dibuixar la gràfica de la superfície especificada per la funció:
a) z = 4 − x2 − y 2 b) f (x, y) = y 2
c) f (x, y) = 6 − 2x − 3y d) f (x, y) = e−x

xy x > 0, i y > 0
e) f (x, y) =
0 x<0 o y<0
2. Trobeu el domini i el recorregut de les següents funcions:
√ p
a) f (x, y) = 1 − x2 + 1 − y2 b) f (x, y) = arcsin(x + y)
x+y
c) f (x, y) = d) f (x, y) = ln(4 − x − y)
xy
e) f (x, y) = ex/y
1.4 Límits
3. Calculeu els següents límits:
x+y
a) lim (5x + 3xy + y + 1) b) lim
(x,y)→(0,0) (x,y)→(2,4) x − y
x xy
c) lim √ d) lim
(x,y)→(1,1) x + y (x,y)→(1,1) x + y 2
2

1 − cos(x2 + y 2 )
e) lim f) lim ln(x2 + y 2 )
(x,y)→(0,0) x2 + y 2 (x,y)→(0,0)
y 2xy
g) lim h) lim
(x,y)→(0,0) x2 + y 2 (x,y)→(0,0) x2 + y 2
x2 y
i) lim
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
Matemàtiques II 61
1.5 Continuïtat
4. Estudiar la continuïtat de les següents funcions:


xy 2
̸ (0, 0)
si (x, y) =
a) f (x, y) = x2 + y 4

0 si (x, y) = (0, 0)
b) f (x, y) = ex+y
1.6 Derivabilitat
Càlcul de derivades parcials
5. Trobeu les derivades parcials primeres respecte x i respecte y en els punts indicats utilitzant la
definició:
1
a) f (x, y) = 2x + 3y a (x, y) = (1, 3) b) f (x, y) = a (x, y) = (2, 1)
x+y
6. Trobeu les derivades parcials respecte x i y:

x
a) f (x, y) = x2 − 3y 2 + 7 b) f (x, y) =
y
√
c) f (x, y) = xex/y d) z = ln xy
x2 4y 2
e) z = + f) u = x3 y 2 z + 2x − 3y + z + 5
2y x

x+a
g) f (x, y) = xy h) z = ln sin √
y
∂f ∂f ∂f
7. Essent f (x, y, z) = ln(xy + z), trobeu:
∂x (1,2,0) ∂y (1,2,0) ∂z (1,2,0)
∂f ∂f
8. Demostreu que x +y = 2 essent f (x, y) = ln(x2 + xy + y 2 )
∂x ∂y

∂z ∂z 2x + y
9. Comproveu que x +y = 0 essent z = sin
∂x ∂y 2x − y
10. Trobeu les derivades parcials segones de les funcions de l’Exercici 30.
Matemàtiques II 62
∂ 3u
11. Calculeu , essent u = xα y β z γ .
∂x ∂y ∂z
∂ 3z
12. Trobeu , essent z = sin(xy).
∂x ∂y 2
∂ 2r p
13. Calculeu , essent r = x2 + y 2 + z 2 .
∂x2
14. Trobeu la derivada direccional de la funció en el punt P i en la direcció del vector ⃗v

√ √
2 2 2 2
a) f (x, y) = x + y , P = (4, 3), ⃗v = ( , )
2 2
x
b) f (x, y) = , P = (1, 1), ⃗v = (0, −1)
y
c) f (x, y) = arcsin xy, P = (1, 0), ⃗v = (1, 5)
d) f (x, y) = e−(x +y ) ,
2 2
P = (0, 0), ⃗v = (1, 1)
e) f (x, y, z) = x2 + y 2 + z 2 , P = (1, 2, −1), ⃗v = (1, −2, 3)
f) f (x, y, z) = xyz, P = (2, 1, 1), ⃗v = (2, 1, 2)
15. Calculeu el gradient de la funció i el valor màxim de la derivada direccional en el punt indicat:
Funció Punt
√
a) f (x, y) = y x (4, 2)
b) f (x, y) = y cos(x − y) (0, π/3)
c) f (x, y) = ye−x
2
(0, 5)
d) w = xy 2 z 2 (2, 1, 1)
x
16. La temperatura en el punt (x, y) d’una placa ve donada per T = . Trobeu la direcció
x2 + y2
de major creixement de la calor a partir del punt (3, 4).
17. Es descriu la superfície d’una muntanya mitjançant l’equació:
h(x, y) = 4000 − 0, 001x2 − 0, 004y 2
Suposem que un alpinista està en el punt (500, 300, 3390). En quina direcció s’ha de moure
l’alpinista per tal de pujar el més ràpidament possible?
Matemàtiques II 63
Diferenciabilitat
18. Estudieu l’existència de derivades parcials i diferenciabilitat en el punt (0, 0) de les funcions de
l’Exercici 4.
Regla de la cadena, derivació implícita
19. Utilitzar la regla de la cadena per a calcular dw/dt:
a) w = x2 + y 2 , x = et , y = e−t
p
b) w = x2 + y 2 , x = sin t, y = et
c) w = x sec y, x = et , y =π−t
y
d) w = ln , x = cos t, y = sin t
x
e) w = x2 + y 2 + z 2 , x = et cos t, y = et sin t, z = et
f) w = xy cos z, x = t, y = t2 , z = arccos t
20. Trobeu ∂w/∂s i ∂w/∂t utilitzant la regla de la cadena, i avaluar aquestes derivades parcials en
els valors indicats d’s i t.
a) w = y 3 − 3x2 y,
2
x = tes , y = 2s + et , s = 0, t = 1
π
b) w = sin(2x + 3y), x = s + t, y = s − t, s = 0, t =
2
21. Trobeu les derivades parcials primeres de z derivant implícitament:
a) x2 + y 2 + z 2 = 25 b) xz + yz + xy = 0
c) tan(x + y) + tan(y + z) = 1 d) z = ex sin(y + z)
22. Essent l’equació (x2 + y)ez = k, on k és una constant, demostreu que:
x ∂z ∂z
+y = −1
2 ∂x ∂y
23. Essent la funció z = x3 − 2x2 y + xy 2 . Es demana:
dz
a) Trobeu si x = sin t i y = cos t.
dt
Matemàtiques II 64
dy
b) Per a z = c (essent c una constant), determinar .
dx
24. Essent s = f (x2 + y 2 + z 2 ) on x = r cos u cos v , y = r cos u sin v , z = r sin u. Demostreu

∂s ∂s
que =0i = 0.
∂u ∂v
∂z ∂z
25. Essent z = f (x + ay) i f una funció diferenciable, demostreu que =a .
∂y ∂x
∂z ∂z
26. Trobeu i , essent (x2 + y 2 )f (y, z) = 0 i z = z(x, y).
∂x ∂y
x ∂z ∂z
27. Essent z = arctan + f (x2 + y 2 ), calculeu y −x .
y ∂x ∂y

∂z ∂z x+z
28. Calculeu i per a la funció f xy, = 0 essent z = z(x, y).
∂x ∂y y
1.7 Optimització
29. Donada la funció f (x, y) = x3 +y 3 −3x−12y +25 , trobeu els extrems relatius i classifiqueu-los.
30. Trobeu, si existeixen, els extrems relatius de la funció:
u = x2 + y 2 − 2 ln x − 18 ln y essent x, y > 0
31. Determineu els extrems relatius de la funció: f (x, y) = e−x (2y + y 2 )

2
32. Obtingueu els extrems de la funció u = x y subjectes a la restricció x − 2y = 0.

33. Calculeu les integrals iterades següents:
Z 1Z 1 2 Z 4 Z 2
x dy dy
a) 2
dx b) dx
0 0 1+y 3 1 (x + y)2
Z 2Z 1 Z 2 Z x
x2 dy
c) (x2 + 2y) dx dy d) dx
0 0 1 1 y2
Z 2π Z
x
a
e) r dr dϕ
0 a sin(ϕ)
Matemàtiques II 65
34. Dibuixeu els dominis d’integració de les integrals iterades següents i canvieu-ne l’ordre d’integració.
Z 4 Z 12x Z π Z sin(x)
a) f (x, y)dydx b) f (x, y)dydx
0 3x2 0 0
Z 1 Z 1−y
c) √ f (x, y)dxdy
0 − 1−y 2
ZZ
35. Indiqueu els límits d’integració de la integral doble f (x, y) dA, en els dos ordres d’integració,
S
per les regions S indicades a continuació:
a) S és un rectangle de vèrtexs O(0,0); A(2,0); B(2,1); C(0,1)
b) S és el paral·lelogram de vèrtexs A(1,2); B(2,4); C(2,7);D(1,5)
c) S està limitada per la hipèrbola y 2 − x2 = 1 i la circumfèrencia x2 + y 2 = 9 i conté

l’origen de coordenades.
ZZ
36. Indiqueu els límits d’integració de la integral doble f (x, y)dA si la regió S ve definida per
S
les desigualtats següents:
a) x ≥ 0; y ≥ 0; x + y ≤ 1
b) x2 + y 2 ≤ x
ZZ
37. Calculeu x y dA, on S és el triangle de vèrtexs O(0, 0); A(10, 1) i B(1, 1) .
S
ZZ
x
38. Calculeu e y dA , on S és el triangle curvilini OAB, limitat per la paràbola y 2 = x i les
S
rectes x = 0 i y = 1 .
39. Calculeu l’àrea de la regió limitada per les paràboles y 2 = 10x + 25 i y 2 = −6x + 9.
40. Calculeu el volum del cos limitat per la paraboloide el·líptica z = 2x2 + y 2 + 1 , el pla x + y = 1
i els plans de coordenades.
41. Un cos està limitat pel paraboloide hiperbòlic z = x2 − y 2 i els plans z = 0 i x = 1. Calculeu
el seu volum.
Matemàtiques II 66
Solucionari d’autoavaluació
1.
Dibuixar la gràfica de la superfície especificada per la funció:

a) z = 4 − x2 − y 2 b) f (x, y) = y 2
c) f (x, y) = 6 − 2x − 3y d) f (x, y) = e−x

xy x > 0, i y > 0
e) f (x, y) =
0 x<0 o y<0
Solució 1
z=4−x2−y2 2
z=y
4
4
3
3.5
2
3
1
2.5
0
2
z
−1 1.5
−2 1
−3 0.5
−4 0
2 2
1 2 1 2
1 1
0 0
0 0
−1 −1
−1 −1
−2 −2 −2
y y −2
x x
a) Les corbes de nivell f (x, y) = c són b) Tenim una còpia de la funció y 2 sobre cada
√
circumferències de centre (0, 0) i radi 4 − c. recta x = c amb c constant.
Matemàtiques II 67
z=exp(−x)
z=6−2x−3y
5
20
4
z
15
3
10 2
2
z
5 1
1
0 0
2 2
0
1 1
−5
0 0
2 −1
1.5 −1 −1
1
0.5
0 −2 −2
−0.5 x
−1 −2 y x
−1.5
−2
y
d) Tenim una còpia de la funció e−x sobre

c) La gràfica d’una funció lineal és un pla.
cada recta y = c amb c constant.
f(x,y)
3.5
2.5
2
z
1.5
−2
0.5
−1
0
0
−2 −1.5 −1
−0.5 1
0 0.5 1
1.5 2
2 x
e)
2.
Matemàtiques II 68
Trobeu el domini i el recorregut de les següents funcions:

√ p
a) f (x, y) = 1 − x2 + 1 − y 2 b) f (x, y) = arcsin(x + y)
x+y
c) f (x, y) = d)f (x, y) = ln(4 − x − y)
xy
e) f (x, y) = ex/y
Solució 2
√ p
a) f (x, y) = 1 − x2 + 1 − y 2
( Solució:
√ 1 − x2 > 0 99K −1 6 x 6 1
→ Solució:
1 − y2 > 0 99K −1 6 y 6 1
Per tant,
Dom (f ) = {(x, y) ∈ R2 : −1 6 x 6 1, −1 6 y 6 1}.
Representació gràfica del domini:
√
És fàcil veure que per x ∈ [−1, 1] es satisfà que 1 − x2 ∈ [0, 1] i per tant 1 − x2 ∈ [0, 1].
Així doncs,
Rec (f ) = [0, 2].
b) f (x, y) = arcsin(x + y)
arcsin x està definit sempre i quan −1 6 x 6 1. Així doncs,
Dom (f ) = {(x, y) ∈ R2 : −1 6 x + y 6 1} = {(x, y) ∈ R2 : −1 − x 6 y 6 1 − x}.
y =1−x
y = −1 − x
Matemàtiques II 69
El recorregut de la funció x + y restringida a Dom (f ) és l’interval [−1, 1]. Així doncs, el

recorregut de f serà el mateix que el recorregut de la funció arcsin
Rec (f ) = [−π/2, π/2].
x+y
c) f (x, y) =
xy
La divisió està definida sempre i quan el denominador sigui diferent de zero; és a dir, quan
xy ̸= 0 i per tant quan o bé x = 0 o bé y = 0.
Dom (f ) = R2 \ {x = 0 ∪ y = 0}.
El domini és tot R2 menys les rectes x = 0 i y = 0.
Es pot veure fàcilment que
Rec (f ) = R.
d) f (x, y) = ln(4 − x − y)
ln x està definit sempre i quan x > 0. Així doncs,
Dom (f ) = {(x, y) ∈ R2 : 4 − x − y > 0} = {(x, y) ∈ R2 : y < 4 − x}.
y =4−x
El recorregut de la funció 4 − x − y restringida al Dom (f ) és l’interval (0, +∞) (tot el

domini de la funció logaritme). Per altra banda, el recorregut de la funció logaritme és R.
Llavors
Rec (f ) = R.
e) f (x, y) = ex/y
La divisió està definida sempre i quan el denominador sigui diferent de zero; és a dir, y ̸= 0.
L’exponencial està definida a tot R. Per tant,
Dom (f ) = R2 \ {y = 0}.
És a dir el domini de f és tot R2 menys la recta y = 0.

El recorregut de la funció x/y restringida al domini de f és R. Per altra banda, el recorregut
de l’exponencial és l’interval (0, +∞). Llavors,
Rec (f ) = (0, +∞).
Matemàtiques II 70
1.4 Límits
3.
Calculeu els següents límits:

x+y
a) lim (5x + 3xy + y + 1) b) lim
(x,y)→(0,0) (x,y)→(2,4) x − y
x xy
c) lim √ d) lim
(x,y)→(1,1) x + y (x,y)→(1,1) x2 + y 2

1 − cos(x2 + y 2 )
e) lim f) lim ln(x2 + y 2 )
(x,y)→(0,0) x2 + y 2 (x,y)→(0,0)
y 2xy
g) lim h) lim
(x,y)→(0,0) x + y 2
2 (x,y)→(0,0) x2 + y2
x2 y
i) lim
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
Solució 3 Els límits dels apartats a), b), c), d) s’obtenen directament substituint el punt a
la funció i els resultats són:
a) 1 b) −3 c) √1
2
d) 1
2
2 2 )2
1 − cos(x2 + y 2 ) (∗ 1) 1 − (1 − (x +y2
) (x2 + y 2 )2
e) lim = lim = lim =
(x,y)→(0,0) x2 + y 2 (x,y)→(0,0) x2 + y 2 (x,y)→(0,0) 2(x2 + y 2 )
x2 + y 2
lim = 0.
(x,y)→(0,0) 2
u2
(∗ 1) Usem l’infinitèsim cos u ∼ 1 − 2 .
f) lim ln(x2 + y 2 ) = lim+ ln u = −∞.

(x,y)→(0,0) u→0
u2
(∗ 1) Usem l’infinitèsim cos u ∼ 1 − 2 .
y ∅
g) lim = .
(x,y)→(0,0) x2 +y 2 ∅
Calculem els límits reiterats:

y 0
lim lim 2 2
= lim 2 = 0,
x→0 y→0 x + y x→0 x

y y 1 (∗ 1)
lim lim 2 = lim = lim = ̸ ∃.
y→0 x→0 x + y 2 y→0 y 2 y→0 y
Matemàtiques II 71
1 1
(∗ 1) lim = −∞ i lim+ = +∞
y→0− y y→0 y
Com que tenim camins diferents amb límits diferents podem assegurar que
y
lim ̸ ∃.
(x,y)→(0,0) x2 + y2
2xy ∅
h) lim = .
(x,y)→(0,0) x2 +y 2 ∅
Calculem el límit per rectes de la forma y = mx
2xy 2xmx 2mx2 2m

lim 2 2
= lim 2 2
= lim 2 2
= .
(x,y)→(0,0) x + y x→0 x + (mx) x→0 (1 + m )x (1 + m2 )
2xy
Com que el límit depèn de la recta escollida podem assegurar que lim ̸ ∃.
(x,y)→(0,0) x2 + y2
x2 y ∅
i) lim = .
2
(x,y)→(0,0) x + y 2 ∅
Calculem aquest límit en coordenades polars (vegeu l’Annex 2)
r2 cos2 θ r sin θ r3 cos2 θ r sin θ

lim = lim = lim r3 cos2 θr sin θ = 0.
r→0 r 2 cos2 θ + r 2 sin2 θ r→0 r2 r→0
El límit en coordenades polars no depèn de l’angle. Per tant
x2 y
lim = 0.
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
1.5 Continuïtat
4.
Estudiar la continuïtat de les següents funcions:



xy 2
si (x, y) ̸= (0, 0)
a) f (x, y) = x2 + y 4

0 si (x, y) = (0, 0)
b) f (x, y) = ex+y
Solució 4
Matemàtiques II 72
xy 2
a) Sigui f1 (x, y) = .
x2 + y 4
Domini: Dom (f1 ) = R2 \ {(0, 0)}, aleshores Dom (f ) = R2 .
Continuïtat: La funció f1 és contínua en tot el seu domini. Per tant només haurem
d’estudiar la continuïtat de f en el punt (0, 0).
A l’Exercici A1.2.1 c) hem vist que lim f1 (x, y) ̸ ∃, llavors f no és contínua en el
(x,y)→(0,0)
punt (0, 0).

La funció f és contínua a Dom (f ) \ {(0, 0)}.
b) Domini: Dom (f ) = R2 .
Continuïtat: La funció f és contínua a R2 .
1.6 Derivabilitat
Càlcul de derivades parcials
5.
Trobeu les derivades parcials primeres respecte x i respecte y en els punts indicats
utilitzant la definició:
1
a) f (x, y) = 2x + 3y a (x, y) = (1, 3) b) f (x, y) = a (x, y) = (2, 1)
x+y
Solució 5
a) Aplicant la Definició 1.6.2 tenim que
∂f f (1 + h, 3) − f (1, 3) 2(1 + h) + 3(3) − 11 2h

(1, 3) = lim = lim = lim = 2,
∂x h→0 h h→0 h h→0 h
∂f 2(1) + 3(3 + h) − 11 3h
(1, 3) = lim = lim = 3.
∂y h→0 h h→0 h
∂f ∂f
b) (2, 1) = − 19 , (2, 1) = − 19 .
∂x ∂y
6.
Matemàtiques II 73
Trobeu les derivades parcials respecte x i y:

x
a) f (x, y) = x2 − 3y 2 + 7 b) f (x, y) =
y
√
c) f (x, y) = xex/y d) z = ln xy
x2 4y 2
e) z = + f) u = x3 y 2 z + 2x − 3y + z + 5
2y x

x+a
g) f (x, y) = xy h) z = ln sin √
y
Solució 6
∂f ∂f
a) = 2x = −6y
∂x ∂y
∂f 1 ∂f x
b) = =−
∂x y ∂y y2

∂f x ∂f x2 x/y
c) =e x/y
+1 =− 2e
∂x y ∂y y
∂f 1 ∂f 1
d) = =
∂x 2x ∂y 2y
∂f x 4y 2 ∂f 8y x2
e) = − 2 = − 2
∂x y x ∂y x 2y
∂f ∂f ∂f
f) = 2 + 3 x2 y 2 z = −3 + 2 x3 y z = 1 + x3 y 2
∂x ∂y ∂z
∂f ∂f
g) = x−1+y y = xy ln(x)
∂x ∂y

∂f cot( a+x
√ )
y ∂f − (a + x) cot( a+x
√ )
y
h) = √ = 3
∂x y ∂y 2y2
7.
∂f ∂f ∂f
Essent f (x, y, z) = ln(xy + z), trobeu:
∂x (1,2,0) ∂y (1,2,0) ∂z (1,2,0)
Solució 7 Calculem primer les derivades parcials de f (x, y, z) = ln(xy + z) en un punt

(x, y, z) qualsevol.
∂f y ∂f x ∂f 1
= = = .
∂x xy + z ∂y xy + z ∂z xy + z
Matemàtiques II 74
Avaluem aquestes derivades parcials al punt (1, 2, 0) tenim
∂f ∂f 1 ∂f 1
(1, 2, 0) = 1 (1, 2, 0) = (1, 2, 0) = .
∂x ∂y 2 ∂z 2
8.
∂f ∂f
Demostreu que x +y = 2 essent f (x, y) = ln(x2 + xy + y 2 )
∂x ∂y
Solució 8 Calculem les derivades parcials de f (x, y) = ln(x2 + xy + y 2 ).
∂f 2x + y ∂f x + 2y
= 2 = 2 .
∂x x + x y + y2 ∂y x + x y + y2
∂f
El resultat s’obté substituint el resultat d’aquestes derivades parcials a l’equació x ∂x
+y ∂f
∂y
= 2.
Matemàtiques II 75
9.

∂z ∂z 2x + y
Comproveu que x +y = 0 essent z = sin
∂x ∂y 2x − y

2x + y
Solució 9 Calculem les derivades parcials de z = sin .
2x − y
∂z −4 y cos( 22 x+y
x−y
) ∂z 4 x cos( 22 x+y
x−y
)
= = .
∂x (2 x − y)2 ∂y (2 x − y)2
∂z ∂z
El resultat s’obté substituint el resultat d’aquestes derivades parcials a l’equació x ∂x
+y ∂y = 0.
10.
Trobeu les derivades parcials segones de les funcions de l’Exercici 30.
Solució 10
∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f
a) =2 = =0 = −6
∂x2 ∂x ∂y ∂y ∂x ∂y 2
∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f 1 ∂ 2f 2x
b) =0 = =− 2 = 3
∂x2 ∂x ∂y ∂y ∂x y ∂y 2 y
∂ 2f ex/y (x + 2y) 2
∂ f 2
∂ f xex/y (x + 2y) 2
∂ f x2 ex/y (x + 2y)
c) = = =− =
∂x2 y2 ∂x ∂y ∂y ∂x y3 ∂y 2 y4
∂ 2f 1 ∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f 1
d) 2
=− 2 = =0 2
=− 2
∂x 2x ∂x ∂y ∂y ∂x ∂y 2y
2
∂ f 8y 2 1 ∂ 2f ∂ 2f x 8y 2
∂ f x 2
8
e) = + = =− 2 − 2 = 3+
∂x2 x3 y ∂x ∂y ∂y ∂x y x ∂y 2 y x
2 2 2
∂ f ∂ f ∂ f
f) = 6 x y2 z = 2 x3 z =0
∂x2 ∂y 2 ∂z 2
∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f
= = 6 x2 y z = = 3 x2 y 2 = = 2 x3 y
∂x ∂y ∂y ∂x ∂x∂z ∂z∂x ∂y∂z ∂z∂y
∂ 2f ∂ 2f ∂ 2f
g) = x−2+y (−1 + y) y = = x−1+y (1 + y ln(x))
∂x2 ∂x ∂y ∂y ∂x
∂ 2f
2
= xy (ln x)2
∂y
2 a+x (√ )
∂ 2f csc ( √y ) ∂ 2f ∂ 2f − √ ) +(a+x) csc2 ( a+x
y cot( a+x √ )
h) = − y
= = y
2 y2
y
∂x2 ∂x ∂y ∂y ∂x
( ( √ ))
∂ 2f − (a+x) −3 y cot( a+x
√ )+(a+x) csc2 ( a+x
y
√ )
y
= 4 y3
∂y 2
Matemàtiques II 76
11.
∂ 3u
Calculeu , essent u = xα y β z γ .
∂x ∂y ∂z
Solució 11
∂u
= γ xα y β z γ−1 ,
∂z

∂ ∂u
= β γ xα y β−1 z γ−1 ,
∂y ∂z

∂ ∂ ∂u
= α β γ xα−1 y β−1 z γ−1 .
∂x ∂y ∂z
12.
∂ 3z
Trobeu , essent z = sin(xy).
∂x ∂y 2
Solució 12
∂z
= x cos(x y),
∂y

∂ ∂z
= − x2 sin(x y) ,
∂y ∂y

∂ ∂ ∂z
= − x2 y cos(x y) − 2 x sin(x y).
∂x ∂y ∂y
13.
∂ 2r p
Calculeu 2
, essent r = x2 + y 2 + z 2 .
∂x
∂ 2r y2 + z2
Solució 13 = 3 .
∂x2 (x2 + y 2 + z 2 ) 2
Matemàtiques II 77
14.
Trobeu la derivada direccional de la funció en el punt P i en la direcció del vector ⃗v

√ √
2 2 2 2
a) f (x, y) = x + y , P = (4, 3), ⃗v = ( , )
2 2
x
b) f (x, y) = , P = (1, 1), ⃗v = (0, −1)
y
c) f (x, y) = arcsin xy, P = (1, 0), ⃗v = (1, 5)
−(x2 +y 2 )
d) f (x, y) = e , P = (0, 0), ⃗v = (1, 1)
2 2
e) f (x, y, z) = x + y + z , 2
P = (1, 2, −1), ⃗v = (1, −2, 3)
f) f (x, y, z) = xyz, P = (2, 1, 1), ⃗v = (2, 1, 2)
Solució 14 Aplicant el Teorema 1.6.2,
D⃗v f (x) = gradf (x) · ⃗v ,
on ⃗v és un vector unitari.
a) ⃗v és un vector unitari.
gradf (x, y) = (2 x, 2 y) =⇒ gradf (4, 3) = (8, 6)
√ √ √
D⃗v f (4, 3) = gradf (4, 3) · ⃗v = (8, 6) · 22 , 22 = 7 2.
d) ⃗v no és un vector unitari, prenem un vector unitari en la direcció de ⃗v .

⃗v (1, 1) 1 1
= √ = √ ,√
||⃗v || 2 2 2

gradf (x, y) = −2 e−x −y x, −2 e−x −y y
2 2 2 2
=⇒ gradf (0, 0) = (0, 0)

D⃗v f (0, 0) = gradf (0, 0) · ⃗v = (0, 0) · √12 , √12 = 0.
e) ⃗v no és un vector unitari, prenem un vector unitari en la direcció de ⃗v .

⃗v (1, −2, 3) 1 −2 3
= √ = √ ,√ ,√
||⃗v || 14 14 14 14
gradf (x, y, z) = (2 x, 2 y, 2 z) =⇒ gradf (1, 2, −1) = (2, 4, −2)

−2 √3
D⃗v f (1, 2, −1) = gradf (1, 2, −1) · ⃗v = (2, 4, −2) · √1
14
, 14 , 14 = − √1214 .
√
√
b) 1 c) 5/ 26 f) 8/3
Matemàtiques II 78
15.
Calculeu el gradient de la funció i el valor màxim de la derivada direccional en el punt

indicat:
Funció Punt
√
a) f (x, y) = y x (4, 2)
b) f (x, y) = y cos(x − y) (0, π/3)
−x2
c) f (x, y) = ye (0, 5)
2 2
d) w = xy z (2, 1, 1)
Solució 15 A la pàgina 41 hem vist que el valor màxim de la derivada direccional ve donat
pel mòdul del vector gradient.
√
y
a) gradf (x, y) = 2 x
, √ x

gradf (4, 2) = 12 , 2
√
||gradf (4, 2)|| = 17
2
b) gradf (x, y) = (−y sin(x − y), cos(x − y) + y sin(x − y))

√ √
gradf (0, π/3) = π 6 3 , 12 − π 6 3
q √
||gradf (0, π/3)|| = 14 + π6 − π 6 3
2
c) gradf (x, y) = (2xye−x , e−x )

2 2
gradf (0, 5) = (0, 1)

||gradf (0, 5)|| = 1
d) grad u(x, y, z) = (y 2 z 2 , 2xyz 2 , 2xy 2 z)

grad u(2, 1, 1) = (1, 4, 4)
√
||grad u(2, 1, 1)|| = 33
16.
x
La temperatura en el punt (x, y) d’una placa ve donada per T = . Trobeu la
x2 + y 2
direcció de major creixement de la calor a partir del punt (3, 4).
Solució 16 La direcció de major creixement de la calor a partir del punt (3, 4) ve donada

7 24
per grad T (3, 4) = ,− .
625 625
Matemàtiques II 79
17.
Es descriu la superfície d’una muntanya mitjançant l’equació:
h(x, y) = 4000 − 0, 001x2 − 0, 004y 2
Suposem que un alpinista està en el punt (500, 300, 3390). En quina direcció s’ha de
moure l’alpinista per tal de pujar el més ràpidament possible?
Solució 17 Sobre el pla xy l’alpinista s’hauria de moure en la direcció de major creixement

12
de la funció h; és a dir, en la direcció de gradh(500, 300) = −1, − . Com que es troba al
5

12
punt (500, 300, 3390), la direcció que haurà de seguir des d’aquest punt és −1, − , 0 .
5
Diferenciabilitat
18.
Estudieu l’existència de derivades parcials i diferenciabilitat en el punt (0, 0) de les fun-

cions de l’Exercici 4.
Solució 18 Calculem les derivades parcials a partir de la Definició 1.6.2. Estudiem la dife-
renciabilitat a partir de la Definició 1.6.2 i del Teorema 1.6.2.
∂f ∂f
a) = 0, =0
∂x ∂y
Com que f no és contínua en el punt (0, 0), pel Teorema 1.6.2, f no és diferenciable en el
punt (0, 0).
∂f ∂f
b) = 1, =1
∂x ∂y
La funció és diferenciable en el punt (0, 0) ja que la funció ex i els polinomis són derivables
per a tot x ∈ R.
Regla de la cadena, derivació implícita
19.
Matemàtiques II 80
Utilitzar la regla de la cadena per a calcular dw/dt:
a) w = x2 + y 2 , x = et , y = e−t
p
b) w = x2 + y 2 , x = sin t, y = et
c) w = x sec y, x = et , y =π−t
y
d) w = ln , x = cos t, y = sin t
x
e) w = x2 + y 2 + z 2 , x = et cos t, y = et sin t, z = et
f) w = xy cos z, x = t, y = t2 , z = arccos t
Solució 19 Com que es dóna explícitament l’expressió de w i les expressions de les funcions
x(t), y(t) (i z(t)) podrem calcular la derivada de w respecte t substituint les expressions de les
funcions x(t), y(t) (i z(t)) a l’expressió de w i calculant la derivada de la funció w(t) que en
resulta.
dw
a) w(t) = e−2 t + e2 t = 2e2t − 2e−2t
dt
q
dw e2t + sin t cos t
b) w(t) = e2 t + sin(t)2 = √
dt e2t + sin2 t

dw 1 sin t
c) w(t) = − (et sec(t)) = −e t
+
dt cos t cos2 t
dw 1
d) w(t) = ln(tan(t)) =
dt sin t cos t
dw
e) w(t) = 2 e2 t = 4e2t
dt
dw
f) per a t ∈ (0, π), w(t) = t4 per a t ∈ (0, π), = 4t3
dt
20.
Trobeu ∂w/∂s i ∂w/∂t utilitzant la regla de la cadena, i avaluar aquestes derivades

parcials en els valors indicats d’s i t.
a) w = y 3 − 3x2 y,
2
x = tes , y = 2s + et , s = 0, t = 1
π
b) w = sin(2x + 3y), x = s + t, y = s − t, s = 0, t =
2
Matemàtiques II 81
Solució 20 Com que es dóna explícitament l’expressió de w i les expressions de les funcions
x(s, t) i y(s, t) podrem calcular les derivades parcials de w en un punt (s, t) qualsevol substituint
les expressions de les funcions x(s, t) i y(s, t) a l’expressió de w i derivant la funció w(s, t) que
en resulta. Finalment s’hauran d’avaluar les derivades parcials en els valors de s i t indicats.
a) w(s, t) = (2s + et )3 − 3t2 e2s (2s + et )
2 2
∂w ∂w
= 6(2s + et )2 − 3t2 [2e2s (2s + et ) + 2e2s ] (0, 1) = 6e2 − 6e − 6
2 2
∂s ∂s
∂w ∂w
= 6t(2s + et )2 et − 3e2s [2t(2s + et ) + 2t3 et ] (0, 1) = 6e3 − 12e
2 2 2 2
∂t ∂t
b) w(s, t) = sin(5 s − t)
∂w ∂w
= 5 cos(5s − t) (0, π/2) = 0
∂s ∂s
∂w ∂w
= − cos(5s − t) (0, π/2) = 0
∂t ∂t
21.
Trobeu les derivades parcials primeres de z derivant implícitament:
a) x2 + y 2 + z 2 = 25 b) xz + yz + xy = 0
c) tan(x + y) + tan(y + z) = 1 d) z = ex sin(y + z)
Solució 21 Expressem l’equació com una equació de la forma F (x, y, z) = 0. Aleshores

usant la fórmula (1.6.10) tenim que
∂F ∂F
∂z ∂z ∂y
= − ∂F
∂x
, = − ∂F .
∂x ∂z
∂y ∂z
a) F (x, y, z) = x2 + y 2 + z 2 − 25
∂z x ∂z y
=− =−
∂x z ∂y z
b) F (x, y, z) = xz + yz + xy
∂z y+z ∂z x+z
=− =−
∂x x+y ∂y x+y
c) F (x, y, z) = tan(x + y) + tan(y + z) − 1
∂z cos2 (y + z) ∂z cos2 (y + z)
=− 2 =− 2 −1
∂x cos (x + y) ∂y cos (x + y)
d) F (x, y, z) = z − ex sin(y + z)
∂z ex sin(y + z) ∂z ex cos(y + z)
= =
∂x 1 − ex cos(y + z) ∂y 1 − ex cos(y + z)
22.
Matemàtiques II 82
Essent l’equació (x2 + y)ez = k, on k és una constant, demostreu que:
x ∂z ∂z
+y = −1
2 ∂x ∂y
∂z ∂z
Solució 22 Calculem les derivades parcials i derivant l’equació (x2 + y)ez = k
∂x ∂y
implícitament. Sigui F (x, y, z) = (x2 + y)ez − k, aleshores
∂F ∂F
∂z 2 ez x 2x ∂z ∂y ez 1
= − ∂F
∂x
=− z 2 =− 2 = − ∂F = − z 2 =− 2 .
∂x ∂z
e (x + y) x +y ∂y ∂z
e (x + y) x +y
∂z ∂z x ∂z ∂z
Substituint els valors de les derivades parcials i a l’equació +y = −1 veiem
∂x ∂y 2 ∂x ∂y
que es compleix la igualtat.
23.
Essent la funció z = x3 − 2x2 y + xy 2 . Es demana:
dz
a) Trobeu si x = sin t i y = cos t.
dt
dy
b) Per a z = c (essent c una constant), determinar .
dx
Solució 23
a) Substituint l’expressió de x(t) i y(t) a l’expressió de z i simplificant l’expressió que en resulta

tenim que z(t) = sin t − 2 cos t sin2 t. Derivant l’expressió de z(t) respecte t obtenim
dz
= −4 sin t cos2 t + cos t + 2 sin3 t.
dt
b) z = c =⇒ x3 − 2x2 y + xy 2 = c. Aquesta equació defineix implícitament una funció

dy
y(x). Calculem la derivada dx
derivant implícitament.
Sigui F (x, y) = x3 − 2x2 y + xy 2 − c. Aleshores per la fórmula (1.6.10) tenim que
dy ∂F
3x2 − 4xy + y 2 3x − y
= − ∂F
∂x
=− = .
dx ∂y
−2x + 2xy
2 2x
24.
Matemàtiques II 83
Essent s = f (x2 + y 2 + z 2 ) on x = r cos u cos v , y = r cos u sin v , z = r sin u.

∂s ∂s
Demostreu que =0i = 0.
∂u ∂v
Solució 24 Substituint les expressions de x(r, u, v), y(r, u, v) i z(r, u, v) a l’expressió de s

obtenim
(∗ 1)
s(r, u, v) = f ((r cos u cos v)2 + (r cos u sin v)2 + (r sin u)2 ) = f (r2 ).
(∗ 1) Simplifiquem l’expressió obtinguda, tenint en compte que sin2 x + cos2 x = 1.

∂s ∂s
Com que s no depèn de u i de v tenim que =0i = 0. Encara que el problema no ho
∂u ∂v
∂s
demani, podem calcular a partir de la regla de la cadena i obtenim que
∂r
∂s
= f ′ (r2 ) · 2r.
∂r
Matemàtiques II 84
25.
∂z ∂z
Essent z = f (x + ay) i f una funció diferenciable, demostreu que =a .
∂y ∂x
∂z ∂z
Solució 25 Calculem les derivades parcials i aplicant la regla de la cadena per a
∂x ∂y
funcions de diverses variables (Teorema 1.6.2). Sigui u = x + ay aleshores
∂z df ∂u df
= · = (x + ay) · 1,
∂x du ∂x du
∂z df ∂u df
= · = (x + ay) · a.
∂y du ∂y du
∂z ∂z
El resultat s’obté substituint aquestes derivades parcials a l’equació =a .
∂y ∂x
26.
∂z ∂z
Trobeu i , essent (x2 + y 2 )f (y, z) = 0 i z = z(x, y).
∂x ∂y
Solució 26 Observeu que f : D ⊂ R2 −→ R és una funció de dues variables. Denotem per

u la variable que es troba a la primera posició i per v la variable que es troba a la segona posició;
és a dir, considerem la funció f (u, v) amb u = y i v = z. Calculem les derivades parcials de
z derivant implícitament l’equació (x2 + y 2 )f (y, z) = 0. Sigui F (x, y, z) = (x2 + y 2 )f (y, z),
aleshores a partir de la fórmula (1.6.10) tenim que
∂F ∂F
∂z ∂z ∂y
= − ∂F
∂x
, = − ∂F .
∂x ∂z
∂y ∂z
∂F ∂F ∂F
Calculem les derivades parcials i i aplicant la regla de la cadena per a funcions de
∂x ∂y ∂z
diverses variables quan faci falta i obtenim
∂F ∂F ∂f ∂F ∂f
= 2xf (y, z), = 2yf (y, z) + (x2 + y 2 ) (y, z), = (x2 + y 2 ) (y, z).
∂x ∂y ∂u ∂z ∂v
∂z 2x f (y, z) ∂z 2y f (y, z) − (x2 + y 2 ) ∂f (y, z)

Així doncs, =− =− ∂u
.
∂x (x + y 2 ) ∂f
2
∂v
(y, z) ∂y 2 2 ∂f
(x + y ) ∂v (y, z)
27.
Matemàtiques II 85
x ∂z ∂z
Essent z = arctan + f (x2 + y 2 ), calculeu y −x .
y ∂x ∂y
Solució 27 Sigui u = x2 + y 2 . Aplicant la regla de la cadena per a funcions de diverses

variables tenim que
 
∂z 1 ∂z  x
= + 2 x f ′ (x2 + y 2 ), = −  + 2 y f ′ (x2 + y 2 ),
∂x 1+ x2
y ∂y 1+ x2
y2
y2 y2
∂z ∂z
on f ′ = df
du
. Aleshores y −x = 1.
∂x ∂y
28.

∂z ∂z x+z
Calculeu i per a la funció f xy, = 0 essent z = z(x, y).
∂x ∂y y
x+z
Solució 28 Prenem u = xy i v = i procedim de manera semblant a l’exercici 50.
y

∂z
∂f
∂u
xy, x+z
y
· y 2
− ∂f
∂v
xy, x+z
y
=−
∂x ∂f
xy, x+z
∂v y

∂z
∂f
∂u
xy, x+z
y
· xy − ∂f
∂v
xy, x+z
y
· x+z
y
=− .
∂y ∂f
xy, x+z
∂v y
1.7 Optimització
29.
Donada la funció f (x, y) = x3 + y 3 − 3x − 12y + 25 , trobeu els extrems relatius i

classifiqueu-los.
Solució 29 La funció f està definida a tot R2 , és contínua a tot R2 i és diferenciable a tot

R2 . Els punts crítics de la funció són les solucions de l’equació ∇f (x) = 0.

∂f ∂f
∇f (x) = , = 3 x2 − 3, 3 y 2 − 12
∂x ∂y
Matemàtiques II 86
(
3x2 − 3 = 0 ⇐⇒ x = ±1
∇f (x) = 0 ⇐⇒ 3 x2 − 3, 3 y 2 − 12 = (0, 0) ⇐⇒
3 y 2 − 12 = 0 ⇐⇒ y = ±2
La funció té quatre punts crítics: el punt (1, 2), el punt (−1, 2), el punt (1, −2) i el punt
(−1, −2).
 
∂ 2f ∂ 2f
 ∂x2 (x, y) (x, y) 
 ∂x ∂y 
H(x, y) =   = 6x 0 .
 2  0 6y
 ∂ f ∂ 2f 
(x, y) (x, y)
∂y ∂x ∂y 2
Aleshores aplicant el criteri de la segona derivada tenim:
6 0 ∂ 2f
det (H(1, 2)) = > 0, (1, 2) > 0, mínim relatiu,
0 12 ∂x2
−6 0
det (H(−1, 2)) = < 0, punt de sella,
0 12
6 0
det (H(1, −2)) = < 0, punt de sella,
0 −12
−6 0 ∂ 2f
det (H(−1, −2)) = > 0, (−1, −2) < 0, màxim relatiu.
0 −12 ∂x2
30.
Trobeu, si existeixen, els extrems relatius de la funció:
u = x2 + y 2 − 2 ln x − 18 ln y essent x, y > 0
Solució 30 La funció u està definida a D = {(x, y) ∈ R2 : x > 0, y > 0} i és contínua i

diferenciable a D. Els punts crítics de la funció són les solucions de l’equació ∇f (x) = 0 que
pertanyen a D.

∂f ∂f 2 18 2 x2 − 2 2 y 2 − 18
∇f (x) = , = 2x − ,2y − = , ,
∂x ∂y x y x2 y2
(
2 x2 − 2 2 y 2 − 18 (∗ 1) 2 x2 − 2 = 0 ⇐⇒ x = ±1
∇f (x) = 0 ⇐⇒ , = (0, 0) 99K
x2 y2 2 y 2 − 18 = 0 ⇐⇒ y = ±3
(∗ 1) (x, y) ̸= (0, 0).
Matemàtiques II 87
Aleshores la funció té un únic punt crític a D, el punt (1, 3).

 
∂ 2f ∂ 2f  
 ∂x2 (x, y) (x, y)  2
 ∂x ∂y   2+ 2 0 
H(x, y) = 
 2
=

x
18  .
 ∂ f ∂ 2f  0 2+ 2
(x, y) (x, y) y
∂y ∂x ∂y 2
Aplicant el criteri de la segona derivada tenim:
4 0 ∂ 2f
det (H(1, 3)) = > 0, (1, 3) > 0, mínim relatiu.
0 4 ∂x2
31.
Determineu els extrems relatius de la funció: f (x, y) = e−x (2y + y 2 ).

2
Solució 31 La funció f està definida a tot R2 i és contínua i diferenciable a tot R2 . Els

punts crítics de la funció són les solucions de l’equació ∇f (x) = 0.

∂f ∂f −x2 −x2
∇f (x) = , = −2 e 2
x (2y + y ), e (2 + 2y)
∂x ∂y

−2 e−x x (2y + y 2 ), e−x (2 + 2y) = (0, 0)
2 2
∇f (x) = 0 ⇐⇒
(
(∗ 1) x (2y + y 2 ) = 0
⇐⇒
2 + 2y = 0 ⇐⇒ y = −1
(∗ 1) Usant les propietats de la funció exponencial tenim que e−x ̸= 0 per a tot x ∈ R.
2
Substituint el valor y = −1 a la primera equació del sistema obtenim x = 0. Aleshores la funció

té un únic punt crític, el punt (0, −1).
 
∂ 2f ∂ 2f
 ∂x2 (x, y) (x, y) 
 ∂x ∂y 
H(x, y) = 
 2


 ∂ f ∂ 2f 
(x, y) (x, y)
∂y ∂x ∂y 2

−2 e−x (2 y + y 2 ) + 4 e−x x2 (2 y + y 2 ) −2 e−x x (2 + 2 y)
2 2 2
= .
−2 e−x x (2 + 2 y)
2 2
2 ex
Matemàtiques II 88
Aleshores aplicant el criteri de la segona derivada tenim:
2 0 ∂ 2f
det (H(0, −1)) = > 0, (0, −1) > 0, mínim relatiu,
0 2 ∂x2
32.
Obtingueu els extrems de la funció u = x y subjectes a la restricció x − 2y = 0.
Solució 32 Per a trobar els extrems de funcions de diverses variables subjectes a una o
diverses restriccions normalment s’utilitzen els anomenats multiplicadors de Lagrange∗ . En
aquest exercici veurem com es pot resoldre el problema sense utilitzar multiplicadors de Lagrange.
Aïllem una de les variables de la restricció x − 2 y = 0, per exemple la variable x: x = 2 y.

Substituint l’expressió de x a l’expressió de la funció u obtenim una una funció d’una sola variable
u = 2 y y. A continuació trobem els extrems d’aquesta funció d’una variable.
Punts crítics de u: u′ = 4y u′ = 0 ⇐⇒ y = 0.
Estudiem el punt crític y = 0 pel criteri de la segona derivada: u′′ = 4 > 0.
Aleshores y = 0 és un mínim de u.
La funció u = x y subjecta a la restricció x − 2y = 0 té un mínim en el punt (x, y) = (0, 0).
33.
Calculeu les integrals iterades següents:

Z 1Z 1 2 Z 4 Z 2
x dy dy
a) 2
dx b) dx
0 0 1+y 3 1 (x + y)2
Z 2Z 1 Z 2 Z x
x2 dy
c) (x2 + 2y) dx dy d) dx
0 0 1 1 y2
Z Z
x
2π a
e) r dr dϕ
0 a sin(ϕ)
Solució 33
∗
Per a més informació podeu consultar el llibre
Salas, S. L. i Hille, E. (1994) Calculus, Volum 2, Tercera Edició, (Barcelona: Editorial Reverté).
Matemàtiques II 89
Z 1 Z 1 Z 1 Z 1 Z 1
x2 dy (∗ 1) dy (∗ 2)
a) 2
dx = x 2
2
dx = x2 [arctan y]10 dx
0 0 1+y 0 0 1+y 0
Z 1 h i 3 1
π π x π
= x2 dx = =
0 4 4 3 0 12
(∗ 1) Com que estem integrant respecte y i x2 no depèn de y (és a dir, x2 actua com una constant)
podem treure el terme x2 fora de la integral.
Z
dy
(∗ 2) dy = arctan y + C.
1 + y2
Z 4 Z 2 Z 42 Z 4
dy (∗ 1) 1 1 1
b) dx = − dx = − + dx
3 1 (x + y)2 3 x+y 1 3 x+2 x+1
4
x+1 5 4 25
= [− ln |x + 2| + ln |x + 1|]3 = ln
4
= ln − ln = ln
x+2 3 6 5 24
Z
∗ dy 1
( 1) =− + C(x)
(x + y)2 x+y
(integrem respecte la variable y considerant la variable x com una constant).
Z 2 Z 1 1
Z 2
2 x3
c) (x + 2y) dx dy = + 2xy dy
0 0 0 3 0
Z 2 h i
1 y 2 2 14
= + 2y dy = + y2 = + 4 = .
0 3 3 0 3 3
Z
x3
(∗ 1) (x2 + 2y) dx =+ 2xy + C(y)
3
(integrem respecte la variable x considerant la variable y com una constant).
Z Z ! Z 2 Z x ! Z 2 x
2 x
x2 dy (∗ 1) dy (∗ 2) 1
d) 2
dx = x 2
2
dx = x 2
− dx
1 1
x
y 1 1
x
y 1 y 1
x
Z 2 Z 2 2 2
1 1 x x4 1 9
= x − + 1 dx =
2
−x + x dx = − +
3
=2+ =
1 x x 1 2 4 1 4 4
(∗ 1) Com que estem integrant respecte y, x2 actua com una constant i la podem treure fora de la
integral.
Z
dy 1
(∗ 2) dy = − + C.
y2 y
Z 2π Z a Z 2π a Z 2π
(∗ 1) r2 a2 a2 sin2 ϕ
e) r dr dϕ = dϕ = − dϕ
0 a sin(ϕ) 0 a sin(ϕ) 2 0 2 2
Z 2π 2 Z 2π
a cos2 ϕ a2 2π 2 (∗ 1) a
2
ϕ 1 πa2
= dϕ = cos ϕ dϕ = + sin(2ϕ) =
0 2 2 0 2 2 4 0 2
Z
x 1
(∗ 1) A l’exercici 7 e) hem vist que cos2 x dx = + sin(2x) + C.
2 4
34.
Matemàtiques II 90
Dibuixeu els dominis d’integració de les integrals iterades següents i canvieu-ne l’ordre
d’integració.
Z 4 Z 12x Z π Z sin(x)
a) f (x, y)dydx b) f (x, y)dydx
0 3x2 0 0
Z 1 Z 1−y
c) √ f (x, y)dxdy
0 − 1−y 2
Solució 34
Z 4 Z 12x
f (x, y) dy dx
3x2
Z Z √y
0
a) 48 3
= f (x, y) dx dy
y
0 2
Z π Z sin(x)
f (x, y) dy dx =
0 0
b) Z 1 Z π/2 Z 1 Z π−arcsin y
+ f (x, y) dx dy
0 arcsin y 0 π/2
Observeu que la funció arcsinus és la funció inversa a la funció y = sin x a l’interval

π π
− 2 , 2 . Aquí també ens interessa la funció inversa del sinus a l’interval π2 , π , aquesta
vindrà donada per x = π − arcsin y.
Z 1 Z 1−y
√ f (x, y) dx dy
0 − 1−y 2
c) Z Z √ Z Z
0 1−x2 1 1−x
= + f (x, y) dy dx
−1 0 0 0
35.
Matemàtiques II 91
ZZ
Indiqueu els límits d’integració de la integral doble f (x, y) dA, en els dos ordres
S
d’integració, per les regions S indicades a continuació:
a) S és un rectangle de vèrtexs O(0,0); A(2,0); B(2,1); C(0,1)
b) S és el paral·lelogram de vèrtexs A(1,2); B(2,4); C(2,7);D(1,5)
c) S està limitada per la hipèrbola y 2 − x2 = 1 i la circumfèrencia x2 + y 2 = 9 i

conté l’origen de coordenades.
Solució 35
a) S és un rectangle de vèrtexs O(0,0); A(2,0); B(2,1); C(0,1).
Z 1 Z 2 Z 2 Z 1
f (x, y) dx dy f (x, y) dy dx
0 0 0 0
b) S és el paral·lelogram de vèrtexs A(1,2); B(2,4); C(2,7);D(1,5).
Z 2 Z 2x+3 Z 4 Z y/2 Z 5 Z 2 Z 7 Z 2
f (x, y) dy dx + + f (x, y) dx dy
y−3
1 2x 2 1 4 1 5 2
c) S està limitada per la hipèrbola y 2 − x2 = 1 i la circumfèrencia x2 + y 2 = 9 i conté

l’origen de coordenades.
Z 2 Z √
9−x2 Z 2 Z √
1+x2 Z 3 Z √
9−x2
√
+ √
+ √
f (x, y) dy dx
−3 − 9−x2 −2 − 1+x2 2 − 9−x2
Z −1 Z −√y2 −1 Z −1 Z √9−y2 Z 1 Z √9−y2

√ √ + √ √ + √
− 5 − 9−y 2 − 5 y 2 −1 −1 − 9−y 2
Z √
5 Z −√y2 −1 Z √
5 Z √9−y2
+ √ + √ f (x, y) dx dy
1 − 9−y 2 1 y 2 −1
36.
Matemàtiques II 92
ZZ
Indiqueu els límits d’integració de la integral doble f (x, y)dA si la regió S ve definida
S
per les desigualtats següents:
a) x ≥ 0; y ≥ 0; x + y ≤ 1
b) x2 + y 2 ≤ x
Solució 36
a) x ≥ 0; y ≥ 0; x + y ≤ 1
Z 1 Z 1−x
f (x, y) dy dx
0 0
b) x2 + y 2 ≤ x
Z 1 Z √
x−x2
√
f (x, y) dy dx
0 − x−x2
37.
ZZ
Calculeu x y dA, on S és el triangle de vèrtexs O(0, 0); A(10, 1) i B(1, 1) .
S
Solució 37
ZZ Z 1 Z 10y Z 1 10y Z 1
x2 y2
x y dA = y x dx dy = y dy = y 50y − 2
dy
S 0 y 0 2 y 0 2
Z 1 1
y3 50y 4 y 4 50 1 99
= 50y − 3
dy = − = − =
0 2 4 8 0 4 8 8
38.
ZZ
x
Calculeu e y dA , on S és el triangle curvilini OAB, limitat per la paràbola y 2 = x
S
i les rectes x = 0 i y = 1 .
Solució 38
ZZ Z Z ! Z Z
x
1 y2
1 xy 1 h x
iy 2 1 y2
e dA =
y y e dx dy = ye y dy = ye y −y dy
S 0 0 y 0 0 0
Matemàtiques II 93
Z 1 1
(∗ 1) y2 1
= (y e − y) dy =
y
ye −e −
y y
= e−e− − (0 − 1 − 0)
0 2 0 2
1
=
2
 
 u=y dv =Zey dy 
(∗ 1) Integrant per parts amb obtenim
 du = dy v = e dx = e 
y y
Z Z
y e dy = y e −
y y
ey dy = y ey − ey + C.
39.
Calculeu l’àrea de la regió limitada per les paràboles y 2 = 10x + 25 i y 2 = −6x + 9.
Solució 39 Representem gràficament les corbes y 2 = 10x + 25 i y 2 = −6x + 9.
Trobem els punts d’intersecció entre les dues paràboles:

Solució:
La coordenada x del punt d’intersecció satisfà 10x + 25 = −6x + 9 x = −1. 99K
√ Solució:
Aleshores la coordenada y ve donada per y 2 = 10(−1) + 25 = 15 99K y = ± 15.
L’àrea de la regió es pot calcular tal i com s’ha fet a la Secció ?? o també es pot calcular a
partir d’una integral doble. En aquest cas ho farem a partir de la integral doble.
 
Z Z Z √15 Z 9−y2 Z √15

6
 9 − y 2 y 2 − 25
S = 1 dA = √ 1 dx dy = √ − dy
R − 15 y 2 −25
10
− 15 6 10
Z √
15 √15
4 y2 4y 3
= √
4− dy = 4 y −
− 15 15 45 −√15
√ ! √ ! √
√ 4( 15)3 √ 4(− 15)3 √ √ 16 15
= 4 15 − − 4 (− 15) − = 8 15 − 8 153 =
45 45 3
40.
Matemàtiques II 94
Calculeu el volum del cos limitat per la paraboloide el·líptica z = 2x2 + y 2 + 1 , el pla
x + y = 1 i els plans de coordenades.
Solució 40
Z Z Z 1−x
1 1−x
2 2
y3 1
2
V = 2x + y + 1 dy dx = 2x y + +y dx
0 0 0 3 0
Z 1 Z 1
(1 − x)3 4 7 x3
= 2x (1 − x) +
2
+ (1 − x) dx = − 2x + 3x −
2
dx
0 3 0 3 3
1
4x 7x4 4 7 3
= −x +x −
2 3
= −1+1− =
3 12 0 3 12 4
41.
Un cos està limitat pel paraboloide hiperbòlic z = x2 − y 2 i els plans z = 0 i x = 1.

Calculeu el seu volum.
Solució 41 Busquem la intersecció del paraboloide hiperbòlic amb el pla z = 0:

x2 − y 2 = 0 =⇒ y = ±x. Aleshores el volum que busquem ve donat per
Z Z x
Z
1 x y3 1
V = x − y dy dx =2
x y−
2
dx 2
0 −x 0 3 −x
Z 1 Z 1 3 1
x3 x3 4x x4 1
= x −
3
− −x +
3
dx = dx = =
0 3 3 0 3 3 0 3
Matemàtiques II 95
Glossari de termes
Circumferència, 99
Coordenades polars, 108
Corba de nivell, 11
Càlcul d’àrees
a partir d’una integral doble, 54
Derivabilitat de les funcions elementals, 28

Derivació implícita
funcions de diverses variables, 45
Derivada, 28
Derivada direccional, 39
Derivades parcials, 29, 31, 34
Derivades parcials creuadades, 35
Derivades parcials successives, 34
Diferencial, 29
Domini, 14
El·lipse, 100
Extrems relatius
màxim relatiu, 47
mínim relatiu, 47
Funció contínua
en un conjunt, 26
en un punt, 26
Funció derivable
en un conjunt, 28
en un punt, 28
Funció diferenciable, 37
Funció integrable, 54
Funció real de variables reals
definició, 9
imatge, 9
variable dependent, 9
variables independents, 9
Gradient, 40
Hipèrbola, 102
Matemàtiques II 96
Increment, 28
Integrals dobles, 52
propietats, 54
Límit
en un punt, 18
límits per paràboles, 24
límits per rectes, 23
límits reiterats, 23
Matriu Hessiana, 48
Multiplicadors de Lagrange, 50
Paràbola, 101
Pla tangent, 37
Punt crític, 47
Punt de sella, 47
Recorregut, 14
Recta tangent, 27
Regla de la cadena
funcions de diverses variables, 42
Teorema de Schwarz, 36
Matemàtiques II 97
Referències utilitzades
[An] Antonijuan, J, Claverol, M., L zaro, J. T. i Ros, R. M (1996) Funcions de diverses variables.
Curs bàsic (Barcelona: Edicions UPC).
[Bu] Brugos J. (1994) C lculo infinitesimal de una variable, (Madrid: McGraw–Hill).
[Ca] Calle, M. L. i Vendrell, R. (1992) Problemes d’àlgebra lineal i càlcul infinitesimal (Vic: Eumo
Editorial).
[Lu] Lubary, J. A. i Maga¤a, A. (1995) Càlcul II Problemes resolts (Barcelona: Edicions UPC).
[Sa] Salas, S. L. i Hille, E. (1994) Calculus, Volum 2, Tercera Edició, (Barcelona: Editorial Reverté).
[Sm] Smith, R. T. i Minton, R. B. (2000) C lculo, Volum 1, (Colombia: McGraw—Hill Interame-

ricana, S.A.).
Matemàtiques II 98
Bibliografia
[Ay] Ayres, Jr. i Mendelson, E. (1991) C lculo diferencial e integral, (Madrid: McGraw–Hill).
[De] Demidovich, B. P. (1985) Problemas y ejercicios de An lisis matem tico, (Paraninfo, 1985).
[La] Larson, R. E., Edwards, B. H. i Hostetler, R. P. (1995) C lculo y geometría analítica,

(Madrid: McGraw–Hill cop.).
[Pe] Perelló, C. (1994) Càlcul infinitesimal amb mètodes numèrics i aplicacions, (Barcelona: Enci-
clopèdia Catalana).
Matemàtiques II 99
Annexos
A1.1 Seccions còniques
Les seccions còniques es poden pensar com la intersecció d’un pla amb un con circular recte (veure la
Figura A1.1.1).
El·lipse Paràbola Hipèrbola
Figura A1.1.1: Seccions còniques vistes com la intersecció d’un pla amb un con circular recte.
A continuació s’estudien els aspectes principals de les seccions còniques. Podeu trobar un resum amb
els conceptes bàsics que es requeriran en aquest curs al final de l’apèndix.
A1.1.1 Equacions canòniques de les seccions còniques amb eixos paral·lels

als eixos de coordenades
Circumferència
Definció A1.1.1:
Una circumferència de centre (x0 , y0 ) i radi r està formada per tots els punts (x, y) que estan
a distància r del punt (x0 , y0 ) (veure la Figura A1.1.2).
L’equació canònica d’una circumferència de centre (0, 0) i radi r és
x2 + y 2 = r 2 . (A1.1.1)
Matemàtiques II 100
L’equació canònica d’una circumferència de centre (x0 , y0 ) i radi r és
(x − x0 )2 + (y − y0 )2 = r2 .
Figura A1.1.2: Circumferència de centre (x0 , y0 ) i radi r.
El·lipse
Definció A1.1.2:
Una el·lipse es defineix com el conjunt de punts (x, y) tals que la suma de les seves distàncies
a dos punts fixats (anomenats focus) és constant. El centre de l’el·lipse es defineix com el
punt mig del segment de recta que uneix els focus.
A la Figura A1.1.3 es mostra una el·lipse centrada al punt (0, 0) amb focus a (−c, 0) i (c, 0). Observeu
que la x pot prendre valors entre −a i a, mentre que la y pot prendre valors entre −b i b. Els nombres
a i b s’anomenen semieixos de l’el·lipse. Es pot veure que els valors de a, b i c estan relacionats per
c 2 = a2 − b 2 .
Es defineix excentricitat d’una el·lipse com el nombre e = c/a. Com que c < a tenim que e ∈ (0, 1).
En particular, si tenim una circumferència (c = 0), llavors l’excentricitat és 0.
L’equació canònica d’una el·lipse centrada a l’origen i semieixos a i b és
x2 y 2
+ 2 =1 (A1.1.2)
a2 b
L’equació canònica d’una el·lipse de centrada al punt (x0 , y0 ) i semieixos a i b és
(x − x0 )2 (y − y0 )2
+ =1
a2 b2
Figura A1.1.3: El·lipse centrada a l’origen i de semieixos a i b (figura extreta de [Sm]).
Paràbola
Definció A1.1.3:
La paràbola es defineix com el conjunt de punts que tenen la distància a un punt fix (anomenat
focus) igual a la distància a una recta fixa (anomenada directriu). El vèrtex d’una paràbola
és el punt mig del segment perpendicular a la directriu que va des del focus a la directriu. La
recta perpendicular a la directriu que passa pel focus s’anomena eix transversal de la paràbola.
A continuació donem les equacions canòniques d’una paràbola amb eixos paral·lels als eixos de coor-
denades:
• Eix transversal horitzontal:

L’equació canònica d’una paràbola que té per focus el punt (c, 0) i per directriu la recta x = −c
(veure la Figura A1.1.4) és
y 2 = 4cx.
L’equació canònica d’una paràbola que té per focus el punt (c + x0 , y0 ) i per directriu la recta
x = x0 − c és
(y − y0 )2 = 4c(x − x0 ).
• Eix transversal vertical:

L’equació canònica d’una paràbola que té per focus el punt (0, c) i per directriu la recta y = −c
és (veure la Figura A1.1.5).
x2 = 4cy.
L’equació canònica d’una paràbola que té per focus el punt (x0 , c + y0 ) i per directriu la recta
y = y0 − c és
(x − x0 )2 = 4c(y − y0 ).
c>0 c<0
Figura A1.1.4: Paràbola que té per focus el punt (c, 0) i per directriu la recta x = −c.
c>0 c<0
Figura A1.1.5: Paràbola que té per focus el punt (0, c) i per directriu la recta y = −c.
Hipèrbola
Definció A1.1.4:
Una hipèrbola es defineix com el conjunt de punts (x, y) tals que la diferència de les seves
distàncies a dos punts fixats (anomenats focus) és constant. El centre de la hipèrbola és el
punt mig del segment de recta que uneix els focus. La recta que uneix els focus s’anomena eix
transversal de la hipèrbola.
A la Figura A1.1.6 es mostren dues hipèrboles centrades al punt (0, 0), una amb eix transversal
horitzontal i focus als punts (−c, 0) i (c, 0) i l’altra amb eix transversal vertical i focus als punts
(0, −c) i (0, c). Es pot veure que els valors de a, b i c de la Figura A1.1.6 estan relacionats per
b2 = c2 − a2 .
De manera similar a l’el·lipse, es defineix l’excentricitat de la hipèrbola com el nombre e = c/a. En
aquest cas tenim que c > a, així doncs e ∈ (1, +∞). En particular, si tenim una paràbola (c = a),
llavors l’excentricitat és 1.
a) b)
Figura A1.1.6: Hipèrboles centrades a l’origen: a) amb eix transversal horitzontal, b) amb eix trans-
versal vertical (figura extreta de [Sm]).
Observeu que en una hipèrbola tenim dues asímptotes obliqües. L’equació canònica d’una hipèrbola i
les seves asímptotes ve donada per:
• Equació canònica d’una hipèrbola centrada a l’origen amb eix transversal horitzontal:
x2 y 2
− 2 = 1. (A1.1.3)
a2 b
b
Equacions de les asímptotes: y = ± x.
a
• Equació canònica d’una hipèrbola centrada al punt (x0 , y0 ) amb eix transversal horitzontal:
(x − x0 )2 (y − y0 )2
− = 1.
a2 b2
b
Equacions de les asímptotes: y = y0 ± (x − x0 ).
a
• Equació canònica d’una hipèrbola centrada a l’origen amb eix transversal vertical:
y 2 x2
− 2 = 1. (A1.1.4)
a2 b
a
Equacions de les asímptotes: y = ± x.
b
• Equació canònica d’una hipèrbola centrada al punt (x0 , y0 ) amb eix transversal vertical:
(y − y0 )2 (x − x0 )2
− = 1.
a2 b2
a
Equacions de les asímptotes: y = y0 ± (x − x0 ).
b
A1.1.2 Classificació de les còniques segons la seva equació general
Es pot veure fàcilment que l’equació canònica de qualsevol cònica amb eixos paral·lels als eixos de
coordenades es pot transformar en una equació de la forma
Ax2 + Cy 2 + Dx + Ey + F = 0 , (A1.1.5)
on A i C no són simultàniament 0.
Definció A1.1.5:
L’equació (A1.1.5) és l’equació general d’una cònica amb eixos paral·lels als eixos de coor-
denades.
Teorema A1.1.1 Classificació de les còniques segons l’equació general (A1.1.5):
a) Cercle si A = C.
b) Paràbola si A = 0 o C = 0.
c) El·lipse si A ̸= C i A i C tenen el mateix signe.
d) Hipèrbola si A i C tenen signes diferents.
En particular, si D = E = 0, llavors la cònica està centrada a l’origen.
A1.1.3 Equació general d’una cònica amb eixos girats respecte els eixos de
coordenades
Teorema A1.1.2 L’equació general d’una cònica amb eixos girats respecte els eixos de coordenades
ve donada per
Ax2 + Bxy + Cy 2 + Dx + Ey + F = 0 .
Aquesta equació es pot escriure com una equació de la forma
A′ x̃2 + C ′ ỹ 2 + D′ x̃ + E ′ ỹ + F ′ = 0 ,
girant els eixos un angle θ on

A−C
cotan (2θ) = .
B
Els coeficients de la nova equació s’obtenen fent les substitucions
x = x̃ cos θ − ỹ sin θ, y = x̃ sin θ + ỹ cos θ.
A1.1.4 Resum
A continuació es detallen els conceptes bàsics de seccions còniques que es requeriran en aquest curs.
Seccions còniques amb eixos paral·lels als eixos de coordenades.
Equació canònica Equació canònica

Cònica Representació Gràfica
(centrada a l’origen) (centrada a (x0 , y0 ))
Radi r
Circumferència x2 + y 2 = r 2 (x − x0 )2 + (y − y0 )2 = r2
Semieix horitzontal a
Semieix vertical b
x2 y2 (x − x0 )2 (y − y0 )2
El·lipse + =1 + =1
a2 b2 a2 b2
Equació canònica Equació canònica

Cònica Representació Gràfica
(centrada a l’origen) (centrada a (x0 , y0 ))
Paràbola
y = a x2 + b x + c
(eix transversal vertical)
a>0 a<0
Paràbola
x = a y2 + b y + c
(eix transversal horitzontal)
a>0 a<0
Hipèrbola y2 x2 (y − y0 )2 (x − x0 )2
− =1 − =1
(eix transversal vertical) b2 a2 b2 a2
Hipèrbola x2 y2 (x − x0 )2 (y − y0 )2
2
− 2 =1 2
− =1
(eix transversal horitzontal) a b a b2
Podem tenir seccions còniques amb eixos no paral·lels als eixos de coordenades. Per exemple:
Classificació de les còniques
• Qualsevol equació de la forma Ax2 + Bxy + Cy 2 + Dx + Ey + F = 0 defineix una cònica
• Si B ̸= 0 tenim una cònica amb els eixos girats respecte els eixos de coordenades (en aquest
curs no les veurem)
• Si B = 0 tenim una cònica amb els eixos paral·lels als eixos de coordenades
a) Si A = C es tracta d’un cercle
b) Si A ̸= C i A i C tenen el mateix signe es tracta d’una el·lipse
c) Si A = 0 o C = 0 es tracta d’una paràbola
d) Si A i C tenen signes diferents es tracta d’una hipèrbola
e) Si D = 0 i E = 0 la cònica està centrada a l’origen en cas contrari està centrada en un

punt (x0 , y0 ) diferent de l’origen
A1.2 Càlcul de límits mitjançant coordenades polars
El càlcul del límit en un punt (a1 , a2 ) qualsevol es pot reduir al càlcul d’un límit a l’origen fent el canvi
de variables (x, y) = (x − a1 , y − a2 )
lim f (x, y) = lim f (x + a1 , y + a2 ).

(x,y)→(a1 ,a2 ) (x,y)→(0,0)
Per això només cal estudiar com calcular els límits a l’origen. A continuació veurem com calcular els
límits a l’origen fent servir coordenades polars.
Definció A1.2.1:
Donat un punt (x, y) ∈ R2 es defineixen les coordenades polars del punt (x, y) com el parell
(r, θ) on
 y

 θ = arctan , si (x, y) és un punt del primer quadrant,

 x

 π

 θ = si x = 0 i y > 0

 2
p  y
si (x, y) és un punt del segon o del tercer
r= x2 + y 2 , θ = π + arctan ,

 x quadrant,

 3π

 θ = si x = 0 i y < 0

 2


 θ = 2π + arctan y , si (x, y) és un punt del quart quadrant,
x
veure la Figura A1.2.1. L’expressió de (x, y) a partir de les coordenades polars (r, θ) ve donada
per
x = r cos θ, y = r sin θ.
y
r cos θ
y (x, y)

r r sin θ
θ

x x
Figura A1.2.1: Coordenades polars.
Observeu que en la Definició A1.2 de coordenades polars, l’angle θ satisfà θ ∈ [0, 2π). Noteu que el
punt (0, 0) correspon a r = 0 i per tant l’angle θ no està ben definit en aquest punt.
Proposició A1.2.1 Sigui f : D ⊂ Rn −→ R una funció definida en un entorn de l’origen, excepte

potser a l’origen. Aleshores es pot donar una de les següents situacions:
∗ 1)
f) Si lim f (r cos θ, r sin θ) = ℓ on ℓ no depèn de l’angle θ, llavors( ,
r→0
∀θ ∈ [0, 2π)
lim f (x, y) = lim f (r cos θ, r sin θ) = ℓ.

(x,y)→(0,0) r→0
∀θ ∈ [0, 2π)
(∗ 1) El fet que lim f (r cos θ, r sin θ) no depengui de θ assegura que el límit ℓ no depèn del
r→0
∀θ ∈ [0, 2π)
camí escollit i per tant el límit existeix i és igual a ℓ.
∗ 1)
g) Si lim f (r cos θ, r sin θ) = ℓ(θ); és a dir, el límit depèn de l’angle θ, llavors( ,
r→0
∀θ ∈ [0, 2π)
lim f (x, y) ̸ ∃.
(x,y)→(0,0)
(∗ 1) Com que lim f (r cos θ, r sin θ) depèn de θ, el límit depèn del camí escollit (si escollim
r→0
∀θ ∈ [0, 2π)
camins diferents obtenim límits diferents). Així doncs el límit no existeix.
h) Quan al calcular lim f (r cos θ, r sin θ) obtenim una indeterminació per alguns valors de θ
r→0
∀θ ∈ [0, 2π)
∅
(per exemple, si el resultat és cos θ
obtenim una indeterminació quan θ → π/2 i quan θ → 3π/2),
(∗ 1)
el límit en coordenades polars no decideix.
(∗ 1) Observeu que el fet que el resultat sigui cos∅ θ ens està dient que el límit segons tots els camins
que s’acosten a l’origen seguint direccions diferents a les donades per les rectes θ = π/2 i
θ = 3π/2 és 0 (això és degut a que θ ̸= π/2 i θ ̸= 3π/2 llavors cos∅ θ = 0) i per tant si existeix el
límit aquest ha de ser 0. Només faltarà veure què passa amb els camins que s’acosten a l’origen
seguint les direccions donades per les rectes θ = π/2 i θ = π/3, és a dir, camins que s’apropen
a l’origen tangents a les rectes θ = π/2 i θ = 3π/2.
Quan les coordenades polars no decideixen, cas c) de la Proposició A1.2.1, tant pot existir el límit com
no i s’ha de seguir estudiant l’existència del límit amb altres mètodes. Podem calcular el límit segons
diversos camins, si trobem dos camins diferents que donen límits diferents podem assegurar que el
límit no existeix. Podem provar l’existència de límit a partir de la definició de límit Definició 1.4.1 o a
partir del Teorema 1.4.2.
Exemple A1.2.1
xy 2
a) Calculeu lim .
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
xy 2
Substituint el punt (0, 0) a la funció f (x, y) = veiem que aquest límit dóna una indeter-
x2 + y 2
minació del tipus ∅/∅ que haurem de resoldre. Calculem el límit en coordenades polars:
r cos θ (r sin θ)2 r cos θ r2 sin2 θ

lim f (r cos θ, r sin θ) = lim = lim
r→0 r→0 (r cos θ)2 + (r sin θ)2 r→0 r 2 cos2 θ + r 2 sin2 θ
(∗ 1) r3 cos θ sin2 θ (∗ 2) r3 cos θ sin2 θ (∗ 3) ∗

2 ( 4)
= lim 2 = lim 2
= lim r cos θ sin θ = 0.
r→0 r 2 (cos2 θ + sin θ) r→0 r r→0
(∗ 1) Traiem factor comú les r’s del numerador i del denominador.
(∗ 2) sin2 θ + cos2 θ = 1
(∗ 3) Simplifiquem les r’s.
(∗ 4) Substituïm la r per 0.
El límit en coordenades polars no depèn de l’angle, estem al cas a) de la Proposició A1.2.1. Per
tant
xy 2
lim = 0.
(x,y)→(0,0) x + y 2
2
x2 − y 2
b) Calculeu lim .
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
x2 − y 2
x2 + y 2
(r cos θ)2 − (r sin θ)2 r2 cos2 θ − r2 sin2 θ

(∗ 1) r2 (cos2 θ − sin2 θ) (∗ 2) r2 (cos2 θ − sin2 θ) (∗ 3)

= lim = lim = lim cos2 θ − sin2 θ = cos2 θ − sin2 θ.
r→0 r 2 (cos2 θ + sin2 θ) r→0 r2 r→0
(∗ 2) sin2 θ + cos2 θ = 1

El límit en coordenades polars depèn de l’angle, estem al cas b) de la Proposició A1.2.1. Per tant
x2 − y 2
lim ̸ ∃.
(x,y)→(0,0) x2 + y 2
xy 2
c) Calculeu lim .
(x,y)→(0,0) x2 + y 4
xy 2
x2 + y 4
r cos θ (r sin θ)2 r cos θ r2 sin2 θ

(∗ 1) r3 cos θ sin2 θ (∗ 2) r cos θ sin2 θ (∗ 3) 0

= lim = lim = .
r→0 r 2 (cos2 θ + r 2 sin4 θ) r→0 cos2 θ + r 2 sin4 θ cos2 θ

Per a determinats valors de θ tenim una indeterminació ∅/∅, per tant, estem al cas c) de la
Proposició A1.2.1 i les coordenades polars no decideixen.
Si estem de sort i podem trobar dos camins diferents que donin límits diferents podrem dir que el
límit no existeix (només provarem límits reiterats, límits per rectes i límits per paràboles).
Observeu que a partir del límit en coordenades polars sabem que el límit segons tots el camins que
s’apropen a l’origen amb direccions diferents a les donades per les rectes θ = π/2 i θ = 3π/2 és zero
(noteu que cos θ = 0 ⇐⇒ θ = π/2 + kπ per a k ∈ Z). Això, per una banda, diu que si existeix
el límit aquest ha de ser zero. Per altra banda diu que només cal mirar quin es el límit segons
camins que s’apropen a l’origen segons les direccions donades per les rectes θ = π/2 o θ = 3π/2;
és a dir, per camins que s’apropen a l’origen tangents a l’eix OY .
A tall d’exemple, en aquest problema calcularem tots els límits reiterats, límits per rectes i límits
per paràboles i analitzarem els resultats.
– Límits reiterats: Suposem que x ̸= 0, llavors

xy 2 (∗ 1) 0 (∗ 2)
lim lim 2 = lim = 0 (A1.2.1)
x→0 y→0 x + y 4 x→0 x2
(∗ 1) Substituïm la y per 0.
(∗ 2) Observeu que en aquest límit el numerador és exactament 0 i no un nombre que tendeix a
0
0. Per tant 2 = 0.
x
Nota: Aquest límit no calia calcular-lo. A partir del resultat del límit en coordenades polars
ja sabem que (A1.2.1) és zero perquè estem calculant el límit sobre un camí que s’apropa a
l’origen segons una direcció diferent a la donada per les rectes θ = π/2, θ = 3π/2.
Suposem que y ̸= 0, llavors

xy 2 (∗ 1) 0 (∗ 2)
lim lim 2 = lim = 0. (A1.2.2)
y→0 x→0 x + y 4 y→0 y 4
(∗ 1) Substituïm la x per 0.
0
0. Per tant 4 = 0.
y
En resum, si ens apropem a l’origen per límits reiterats el límit és zero. Per tant els límits
reiterats no ens donen informació adicional.
– Límits per rectes: Considerem rectes de la forma y = mx amb m ∈ R qualsevol.
x(mx)2 x m2 x2 (∗ 1) x3 m2
lim f (x, mx) = lim = lim = lim
x→0 x→0 x2 + (mx)4 x→0 x2 + m4 x4 x→0 x2 (1 + m4 x2 )
(∗ 2) x m2 (∗ 3) 0
= lim = =0
x→0 1 + m4 x2 1
(∗ 1) Traiem factor comú les x’s del numerador i del denominador.

(∗ 2) Simplifiquem les x’s.
(∗ 3) Substituïm x per 0.
Com que el límit per rectes és zero tampoc decidim.
Nota: Observeu que tampoc calia calcular el límit per rectes. Les rectes de la forma y = mx
s’apropen a l’origen per totes les direccions excepte la direcció de l’eix OY i ja sabem que si
ens apropem a l’origen per una direcció diferent a la de l’eix OY el límit és zero.
– Límits per paràboles: Considerem paràboles de la forma y = ax2 amb a ∈ R qualsevol.
x(ax2 )2 x a2 x4 (∗ 1) x5 a2
lim f (x, ax2 ) = lim = lim 2 = lim 2
x→0 x→0 x2 2
+ (ax ) 4 x→0 x + a x4 8 x→0 x (1 + a4 x6 )
(∗ 2) x3 a2 (∗ 3) 0
= lim = =0
x→0 1 + a4 x6 1
(∗ 1) Traiem factor comú les x’s del numerador i del denominador.

(∗ 2) Simplifiquem les x’s.
(∗ 3) Substituïm x per 0.
Com que el límit per paràboles de la forma y = ax2 és zero tampoc decidim.
Nota: Observeu que tampoc calia calcular el límit per paràboles de la forma y = ax2 ja
que aquestes paràboles s’apropen a l’origen en la direcció de l’eix OX i ja sabem que si ens
acostema l’origen segons camins en aquesta direcció el límit és 0.
Considerem ara paràboles de la forma x = ay 2 amb a ∈ R qualsevol.
ay 2 y 2 ay 2 y 2 (∗ 1) a y4
lim f (ay 2 , y) = lim = lim = lim
y→0 y→0 (ay 2 )2 + y 4 y→0 a2 y 4 + y 4 y→0 y 4 (a2 + 1)
(∗ 2) a (∗ 3) a
= lim = 2 .
y→0 a2 + 1 a +1
(∗ 1) Traiem factor comú les y’s del numerador i del denominador.

(∗ 2) Simplifiquem les y’s.
(∗ 3) Substituïm y per 0.
El límit per paràboles de la forma x = ay 2 depèn de a; és a dir, depèn de la paràbola escollida.

Per tant,
xy 2
lim ̸ ∃.
(x,y)→(0,0) x2 + y 4
x2 y 2
d) Calculeu lim .
(x,y)→(0,0) x2 + y 4
x2 y 2
x2 + y4
(r cos θ)2 (r sin θ)2 r2 cos2 θ r2 sin2 θ

(∗ 1) r4 cos2 θ sin2 θ (∗ 2) r2 cos2 θ sin2 θ (∗ 3) 0

= lim = lim = .
r→0 r 2 (cos2 θ + r 2 sin4 θ) r→0 cos2 θ + r 2 sin4 θ cos2 θ

Per a determinats valors de θ tenim una indeterminació ∅/∅, per tant, estem al cas c) de la
Proposició A1.2.1 i les coordenades polars no decideixen.
Observeu que a partir del límit en coordenades polars sabem que el límit segons tots el camins que
s’apropen a l’origen amb direccions diferents a les donades per les rectes θ = π/2 i θ = 3π/2 és zero
(noteu que cos θ = 0 ⇐⇒ θ = π/2 + kπ per a k ∈ Z). Això, per una banda, diu que si existeix
el límit aquest ha de ser zero. Per altra banda diu que només cal mirar quin es el límit segons
camins que s’apropen a l’origen segons les direccions donades per les rectes θ = π/2 o θ = 3π/2;
és a dir, per camins que s’apropen a l’origen tangents a l’eix OY .
– Límits reiterats: Només cal estudiar el límit reiterat limy→0 (limx→0 f (x, y)).
Suposem que y ̸= 0, llavors

x2 y 2 (∗ 1) 0 (∗ 2)
lim lim 2 = lim = 0.
y→0 x→0 x + y 4 y→0 y 4
(∗ 1) Substituïm la x per 0.
0
0. Per tant 4 = 0.
y
Com que aquest límit és 0, els límits reiterats no ens donen informació adicional.
– Límits per rectes: No cal estudiar-los ja que amb les coordenades polars hem tingut en
compte el límit segons totes les rectes excepte la recta x = 0 i aquesta ha estat estudiada a
partir dels límits reiterats.
– Límits per paràboles: Només cal estudiar el límit segons paràboles de la forma x = ay 2
amb a ∈ R qualsevol.
a2 y 4 y 2 a2 y 4 y 2 (∗ 1) a2 y 6
lim f (ay 2 , y) = lim = lim = lim
y→0 y→0 (ay 2 )2 + y 4 y→0 a2 y 4 + y 4 y→0 y 4 (a2 + 1)
(∗ 2) a2 y 2 (∗ 3)
= lim = 0.
y→0 a2 + 1
(∗ 1) Traiem factor comú les y’s del numerador i del denominador.

(∗ 2) Simplifiquem les y’s.
(∗ 3) Substituïm y per 0.
El límit per paràboles de la forma x = ay 2 és zero.
Com que el límit segons tots els camins que hem provat ha donat 0, no podem dir res sobre
l’existència del límit. Podríem calcular el límit segons altres camins que s’apropen a l’origen però
veuríem que aquest també és 0 perquè en aquest cas el límit existeix i és 0. En efecte, com que
x2 + y 4 > x2 tenim que
x2 y 2 x2 y 2
< = y2.
x2 + y 4 x2
Com que lim(x,y)→0 y 2 = 0, aplicant el Teorema 1.4.2 amb g(x, y) = y 2 i ℓ = 0 podem assegurar
que
x2 y 2
lim = 0.
(x,y)→(0,0) x2 + y 4
x+y
e) Calculeu lim .
(x,y)→(0,0) x − y
x+y
Aquest límit no existeix ja que la funció f (x, y) = no està definida a tots els punts d’un
x−y
entorn de l’origen excepte pot ser a l’origen. En efecte, sabem que Dom (f ) = {(x, y) ∈ R2 : x ̸= y},
per tant qualsevol entorn de l’origen contindrà punts de la forma (x, x) que no són del domini de
la funció.

x + y si x ̸= y,
f) Calculeu lim f (x, y), essent f (x, y) = x − y
(x,y)→(0,0) 0 si x = y.
A diferència de l’apartat anterior la funció f (x, y) està definida en tot un entorn del punt (0, 0) o
sigui que en aquest cas si que té sentit calcular el límit.
Calculem primer el límit per camins diferents del camí y = x;
x+y
lim f (x, y) = lim .
(x, y) → (0, 0) (x, y) → (0, 0) x−y
y ̸= x y ̸= x
x+y
Substituint el punt (0, 0) a la funció veiem que aquest límit ens dona una indeterminació
x−y
del tipus ∅/∅ que haurem de resoldre. Calculem el límit en coordenades polars. La condició x = y
en coordenades polars és equivalent a la condició cos θ = sin θ. Així el límit només tindrà sentit
per a θ ̸= π/4 + kπ amb k = 0, 1.
r cos θ + r sin θ (∗ 1) r(cos θ + sin θ)

r→0 r→0 r cos θ − r sin θ r→0 r(cos θ − sin θ)
θ ̸= π/4 + kπ θ ̸= π/4 + kπ
(∗ 2) cos θ + sin θ cos θ + sin θ

= lim = .
r→0 cos θ − sin θ cos θ − sin θ
θ ̸= π/4 + kπ

lim f (x, y) ̸ ∃.
(x,y)→(0,0)
xy − x − y + 1
g) Calculeu lim .
(x,y)→(1,1) x2 − 2x + 1 + y 2 − 2y + 1
xy − x − y + 1
Si substituïm el punt (x, y) = (1, 1) a la funció f (x, y) = obtenim una
x2 − 2x + 1 + y 2 − 2y + 1
indeterminació del tipus ∅/∅ que haurem de resoldre.
Com que el límit no és a l’origen fem primer el canvi de variables (x, y) = (x − 1, y − 1) per
traslladar el punt (1, 1) a l’origen. Llavors
lim f (x, y) = lim f (x + 1, y + 1)

(x,y)→(1,1) (x,y)→(0,0)
(x + 1)(y + 1) − (x + 1) − (y + 1) + 1 xy
= lim = lim .
(x,y)→(0,0) (x + 1) − 2(x + 1) + 1 + (y + 1) − 2(y + 1) + 1
2 2 (x,y)→(0,0) x + y 2
2
xy
Calculem el límit lim en coordenades polars:
(x,y)→(0,0) x2 + y2
(r cos θ)(r sin θ) r cos θ r sin θ

lim f (r cos θ, r sin θ) = lim = lim 2
r→0 r→0 2
(r cos θ) + (r sin θ) 2 r→0 r cos2 θ + r2 sin2 θ
(∗ 1) r2 (cos θ sin θ) (∗ 2)
= lim = lim cos θ sin θ = cos θ sin θ.
r→0 r 2 (cos2 θ + sin2 θ) r→0
(∗ 2) Usem que sin2 θ + cos2 θ = 1 i simplifiquem les r’s.

xy xy − x − y + 1
lim ̸ ∃ =⇒ lim ̸ ∃.
(x,y)→(0,0) x2 + y2 (x,y)→(1,1) x2 − 2x + 1 + y 2 − 2y + 1

Func. Variab

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Func. Variab

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Unitat 1.

Funcions reals de variables reals

Facultat de Ciències, Tecnologia i Enginyeries Enginyeria de l’automoció

No es pot copiar sense permís de l’autor/a.

Drets reservats ¸ 2024

Unitat 1. Funcions reals de variables reals 8

1.1 Funció real de variables reals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8

1.2 Representació gràfica de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

1.2.1 Representació gràfica de funcions de dues variables . . . . . . . . . . . . . . . 10

1.3 Domini i recorregut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

1.3.1 Càlcul del domini . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

1.4.1 Definició i propietats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

1.4.2 Càlcul de límits . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

1.6 Derivabilitat. Diferenciabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

1.6.1 Funcions d’una variable . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

1.6.2 Funcions de diverses variables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

1.8 Integració de funcions de diverses variables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52

1.8.1 Definició de la integral doble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52

1.8.2 Propietats de les integrals dobles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

1.8.3 Integrals iterades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

1.2 Representació gràfica de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

1.3 Domini i recorregut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61

1.8 Integració de funcions de diverses variables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

1.2 Representació gràfica de funcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

1.3 Domini i recorregut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

1.8 Integració de funcions de diverses variables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89

A1.1 Seccions còniques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99

A1.1.2 Classificació de les còniques segons la seva equació general . . . . . . . . . . 104

A1.1.4 Resum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105

A1.2 Càlcul de límits mitjançant coordenades polars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Els objectius del mòdul són els següents:

• Donar les definicions formals de funció real de variables reals.

• Calcular el domini d’una funció de dues variables i representar-lo gràficament.

• Representar gràficament funcions de dues variables i les seves corbes de nivell.

• Calcular el pla tangent a una funció de dues variables.

• Trobar els extrems relatius de funcions d’una i dues variables.

• Calcular integrals dobles sobre regions senzilles de R2 (integrals iterades).

1.1 Funció real de variables reals

A continuació donem la definició formal de funció real de variables.

L’element y = f (x) s’anomena imatge de la funció f en el punt x.

x, y són les variables independents.

x, y, z són les variables independents.

1.2 Representació gràfica de funcions

1.2.1 Representació gràfica de funcions de dues variables

Figura 1.2.1: Representació gràfica d’una funció de dues variables.

Actualment la majoria de programes informàtics de matemàtiques (per exemple: Derive, Mathematica,

Figura 1.2.2: Corbes de nivell en un mapa topogràfic (figura extreta de [Sa]).

a) Representació gràfica de la funció f (x, y) = x2 + y 2 .

Fixat c ∈ R, la corba de nivell f (x, y) = c ve donada per

Analitzem la corba (1.2.1) pels diferents valors de c.

Representació gràfica a partir de les Representació gràfica usant MATLAB.

Analitzem la corba (1.2.2) pels diferents valors de c.

1.3 Domini i recorregut

Sigui f : D ⊂ Rn −→ R una funció real de variables reals.

Dom (f ) = {x ∈ Rn : ∃ y ∈ R amb y = f (x)} = D.

Rec (f ) = {y ∈ R : ∃ x ∈ D amb y = f (x)} = {y = f (x), x ∈ D}.

Exemples: funcions d’una variable

Rec (f ) = [0, +∞).

1.3.1 Càlcul del domini

Totes les funcions elementals estan definides a tot R excepte:

• ln x definida sempre i quan l’argument x sigui més gran que zero

• tan x definida sempre i quan x ̸= π/2 + kπ amb k ∈ Z

Càlcul de domini de funcions de dues variables