CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT

Aquest poema va ser escrit per Salvador Espriu pels voltants de l’any 1954. Forma
part d’El caminant i el mur, concretament de les dotze Cançons de la roda del temps
que és la segona part d’aquest llibre.
Cançó del matí encalmat mostra un dels aspectes més importants de la poesia
d’Espriu: el culte als morts que s’enllaça amb el misteri de la mort i l’origen de la
vida. També hi apareix el misteri de la divinitat. Espriu mostra un interés de salvació.
En aquest poema podem veure el vessant més líric de la poesia de Salvador Espriu:
l’autor accepta tot el que li ha tocat viure.
El poema consta de quatre estrofes, les dues primeres i la última tenen sis versos i la
tercera en té vuit. Tots els versos són hexasíl.labs excepte el vers número 6 que és un
trisíl·lab.
Podem dividir el poema en dues parts. La primera part conté les dues primeres
estrofes. S’anuncia que el jo poètic ha de morir mitjançant multitud de metàfores
totes referides a la mar. Primer apareix una metàfora: el sol a anat daurant el llarg
somni de l’aigua. Sota la meva opinió crec que es refereix a que la vida a anat passant
a poc a poc. Després es dona a entendre que el subjecte líric està cansat i la seva mort
està a prop. Diu que arriba a la calma (que simbolitza la mort) relacionada amb la
primera metàfora sobre la mar. Al final de la primera estrofa apareix una enumeració
amb gradació verbal: han mirat, han comprès / oblidaven.
A la segona estrofa Espriu passa a parlar d’una barca. Ens diu que la seva barca
s’envà mar endins, aquí la barca simbolitza la vida que se li escapa. La mar és el
símbol de l’aventura metafísica i quan es diu enllà de la mar es dòna a entendre que
comença un segon mar simbòlic (el de l’altre vida). En els últims dos versos l’autor
vol reflexar que un cop mort no es pot tornar a aquesta vida.
A la segona part el tema principal continua sent la mort, però aquesta vegada es tracta
des d’una altra perspectiva. L’escenari d’aquesta mort se situa a la casa pairal dels
Espriu a Arenys de Mar, la seva estimada Sinera. En aquesta part el jo poètic explica
que encara es viu però que falta poc perquè ell mori i quan això succeeixi no li sabrà
greu ni li farà por. Apareix una metàfora molt maca i molt ben trobada que es refereix
a què quan ell mori el sol renaixent brillarà sobre la seva tomba: i besarà l’or nou la
serenor del marbre.
En la última estrofa es diu que el subjecte líric, dins el pati interior de la seva casa (el
jardí dels cinc arbres), ja ha passat els millors anys de la seva vida que simbolitza
amb la metàfora la rara rosa blanca. Finalment, per concluir el poema apareix
aquesta frase: cridat, ara entraré en les fosques estances. Aquests últims dos versos
volen dir que quan arribi l’hora de morir entrarà simbòlicament a la casa on l’esperen
els seus morts.
En definitiva, aquest poema representa un dels temes més importants dins la poesia
de Salvador Espriu. És un poema amb multitud de metàfores i elements simbòlics.