EL MODERNISME (1890-1911)

TEXTOS
JAUME BROSSA
VIURE DEL PASSAT
Les diatribes llanades contra el carcter espanyol en general ens porten a dirigir
algunes amonestacions al carcter catal en particular. A quantes queixes no es presten
les alteracions que sofreix la fesomia moral dun poble com el nostre, que sembla que
hagi perdut la carta de navegar! Sols una vanitat cega ens pot fer creure que amb mig
segle de renaixena hem realitzat el progrs que era desperar. Si fssim francs i
sencers, haurem de reconixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens
bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que s fullaraca. Lexcessiu
culte al passat que sapoder del regionalisme esterilitza tota concepci moderna,
convertint el catalanisme literari en una resurrecci arqueolgica. Duna literatura que
sols havia de tenir per inspiradora lnima del poble, ses costums i sos ideals, ses
alegries i ses tristeses, sen va fer un conreu dhivernacle, la major part deguda a la
llavor que ens don el romanticisme francs.
LEdat Mitjana fou una veritable obsessi per als poetes i escriptors catalans. No
podem negar que al principi aquell era el gran medi de fer reviscolar lamor a la ptria
petita; per com que el moviment literari anava en sentit invers del poltic nacional,
forosament triomfant els ideals revolucionaris havia de resultar ms palpable el
contrasentit i lanacronisme de les reinvindicacions demanades pels nacionalistes
catalans. A tenir una literatura adaptada al medi en qu es produa, molt Catalunya
hauria pogut aconseguir del cop revolucionari del 68, puix segurament que el vigor de
les idees hauria donat ms embranzida quan la temptativa de proclamar lEstat Catal
lany 73. Si un crtic-socileg, prenent peu de la de la nostra literatura des de mig segle
en, volgus conixer lnima catalana, quedaria ben xasquejat. Lestudi de les nostres
lletres des de la restauraci dels Jocs Florals ens ha densenyar molt als que volem fer
passar pel seds de la crtica la producci de les generacions que ens han precedit.
Un dels principals lemes de la nova generaci literria i cientfica s no admetre
cap lmit en la concepci de lobra artstica i no acatar cap autoritat dun mode

incondicional quan se tracti de la investigaci imparcial i desinteressada. Ha de

remarcar-se aquest principi, perqu a Espanya no es practica el lliure examen seris i
elevat, puix tenim tan arrelada leducaci escolstica per una banda i la romntica per
laltra, que tots quants esforos es facin per fer obra cientfica seran pocs abans no
shaur creat el medi ambient apropiat a fi que la naci progressi per ingnita evoluci,
sense cops sobtats provinents de lexterior. Sn innumerables les pressions que cauen
sobre la intelligncia que sentrega a lestudi de la veritat relativa; de mode que durant
aquest segle no hi ha hagut cap espanyol de suficient virilitat per fer una veritable
revoluci didees.
A poques noves, formes dart noves. El fonament de la cultura duna generaci
ha de reposar sobre lo bo de lanterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, s
preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i comenar foc nou. Si Catalunya vol seguir el
cam que li correspon, deu agafar nous procediments en la creaci de lobra dart,
procediments que estiguin en consonnciqa amb el medi que la volti, procurant influir
sobre dell per millorar-lo. Les anteriors generacions, qu ens deixen en la literatura
catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginaci popular; un peu forat que ha
vingut obligant vries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idntics
conceptes i imatges retriques. I a fi que no es qualifiqui de lleugera aquesta asserci,
direm que a les noves generacions catalanes sels imposa una tasca que per la grandesa
que enclou hauria dalentar-nos cegament a sa realitzaci, referint-nos especialment a
problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat latenci dalguns aficionats.
Un dells s la reforma lingstica, que ha dacabar amb lanarquia gramatical que ha
estat imperant en el camp literari. Conseqncia daquest treball seris que sest
portant a cap hauria dsser lestabliment duna mtrica catalana que fes valer la
immensa riquesa que en fontica, morfologia i sintaxi t la nostra llengua. A ms,
shauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se amb cinquanta anys de soi-disant
renaixena, aix s la creaci dun centre de cultura propi, genuna expressi del nostre
carcter, marcant ben b la diferenciaci existent entre la nostra estructura moral i
intellectual i la dels dems pobles que ens volten. Havent volgut fer de Catalunya una
raa de comerciants, verament fencia, hem oblidat el desenrotllament de lnima
catalana, hem perms que una educaci factcia alters la nostra fesomia ntima, i aix
ha resultat la falta didees en la nostra literatura, la impossibilitat de fer obra sria,
cientfica, i labsncia dunitat daspiracions. Per a corregir aquest estat social patolgic,
qu es necessita?

Principalment, un pla de vida collectiva que hauria de formular lavantguarda

dels partidaris del modernisme. Dit est que, no podent confiar en un treball cientfic
com hauria dsser, de mode que la nostra regi, representada per homes aptes,
contribus al progrs general, lnica esperana que podem concebre s que el
moviment didees que demanem sencarni en lobra literria. Aix tal volta, si daltres
pasos han vingut gent docta a estudiar les nostres produccions, donant a llurs treballs el
carcter dinvestigaci folklrica, llavors el nostre renaixement tindria un valor positiu
que no t. El cas que es fes de la nostra literatura, rivalitzant amb la castellana, ens
portaria a una de les branques ms grans de la susdita tasca, aix s, a la revoluci que
haurem de fer en lensenyana regional si volem que les prximes generacions siguin
dignes de la Catalunya que ambicionem. La cincia de leducaci s de les que
preocupen ms els savis contemporanis, i per a les nacionalitats que tenen desconegut
llur carcter propi t un inters prctic ms gran encara, puix el poble que pot
manifestar-se tal com s en si t molt guanyat per desenrotllar progressivament son
vigor intutiu; per aquell que es veu obligat a posar-se careta, com pot sentir els
efectes duna educaci metdica, si aquesta comena per esborrar els traos
caracterstics que els diferencien? Aquesta idea sola basta per a comprendre la
transcendncia que t leducaci regional. Com ms sesmeni el particular, ms perfecte
surt el general. Per tant, ms far Catalunya amb educaci prpia, amb civilitzaci seva,
que no anant a remolc daltres agrupacions. Daquesta diferenciaci en lensenyana, en
la literatura, en lart, en vindria un concepte de la poltica que seria compendi de totes
les nostres aspiracions i que, anant aparellat amb el moviment sociolgic europeu, en
resultaria una fora latent, ben preparada per a quan vingus linstant a propsit en qu
tots els Estats contemporanis sofreixin levoluci que estem esperant. Si Catalunya no
es prepara amb antelaci, estar a merc de qualsevol fora exterior, la qual ens
acontentar deixant-nos fer lofici de jueus, mentre li entreguem el poder poltic i li
deixem exercir sobre nosaltres una hegemonia moral. Ara b, per a lesmentat pla es
deuria anteriorment fer treball idntic, parallel, al que necessitaria la nostra literatura si
volgus donar llum prpia. En aquest punt, com en molts daltres, les nacions del Nord
ens assenyalen prou b en cam. Pertot arreu va notant-se que lart, baix totes les seves
manifestacions, est adquirint, des que sha fet realista, un valor sociolgic,
intrnsecament i extrnsecament. En lo primer el ms digne destudi s en Zola, que ha
fet entrar dins ses grans obres la vida collectiva, arribant a absorbir quasi lindividual.
Segurament, amb la vulgaritzaci de la instrucci, lart, deixant una forta petjada en la

conscincia dun immens nombre dindividus, resulta una fora social noble, digna i
elevada, i que pot contrabalanar totes les energies materials, impulsant el progrs fins a
costa de tots els egoismes, prejudicis i interessos creats. No pot negar-se aquesta
afirmaci, en quant hi ha algunes nacions, com Noruega i Rssia, que estan sofrint una
evoluci tan fonda, que acabar per transformar la societat actual, i tot grcies a lIbsen
i en Bjrson en la primera i en Tolstoi i Dostoievski en la segona. I ara ve la deducci:
qu fa la literatura nostra per exterioritzar lestat ntim de lnima catalana
etnolgicament considerada? Si algun estranger desitgs conixer el que som i
representem, quins llibres li donarem?
Aquest s el treball a fer dins la novella, el teatre, les cincies socials, la poltica
militant i organitzada; per que necessita una llarga preparaci, una iniciaci difcil,
puix sense un mtode definit, sense elaborar-se abans un criteri, no s possible fer res, ja
que el nostre ideal s arribar a la unitat slida que obtingueren a Alemanya en el primer
ter daquest segle totes les manifestacions del pensament, on anaven a luna la
filosofia, la poesia, la msica, la cincia i la histria.
Molts ens assenyalaran aquests ideals com a somnis dideleg, per no faran
ms que augmentar el nostre desengany en veure la prostraci en qu Espanya jau, fins
al punt que les regions que abans es distingien per llur cultiu de la voluntat, la tenen tan
afeblida, que ni tenen fora per dir el nom amb qu sn batejades per la Naturalesa i per
la histria. Els ideals de la nova generaci podran ser satiritzats, ridiculitzats, per tenen
la consistncia de tota fe altruista, no participen de les petiteses dels egoismes de classe,
subjectats a tota mena dinteressos. Aquesta consideraci ens porta a conixer que pel
pervindre de Catalunya no cal esperar res de laristocrcia ni de la burgesia, que ha estat
en el present segle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sin que tenim que girar
els ulls vers la massa annima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raa, la
que sha emportat la pitjor part en la relaxaci del nostre carcter, i que, moguda per
diferents i oposades influncies, s lnica que ens pot donar nova saba si volem
reanimar lesperit regional de Catalunya. Adems, se li t de fer comprendre que
lorganitzaci que hauria de tenir la nostra nacionalitat no est gens renyida amb laven
poltic i civil de les classes que estan apretades per la camisa de fora de lactual Estat
mesocrtic, sin que, tenint per fonament la sobirania de lindividu, aniria dsplegant tots
els factors i energies socials per arribar al smmum del nostre programa, a la
democrcia pura. Comprs aix, es veur clarament lo distanciat que el moviment
catalanista sha mantingut de les veres aspiracions del proletariat, a qui shavia

darrancar el vaib de la poltica unitarista. Per mig de la desfeta que hi ha de

conviccions poltiques, molt ens anima veure la desconfiana i la indiferncia pels
catalans demostrada envers tot el que ve del poder central (tant de bo fos aix tamb en
altres coses, verbigrcia en els espectacles i altres importacions castellanes), fent-nos
creure que desitgen una poltica nova, emmotllada al nostre mode dsser; poltica que
sols pot resultar de lautonomisme radical.
Jaume BROSSA, Viure del passat, LAven, 2na etapa, any IV (1892), p. 257-264
(fragment)

JOCS FLORALS DENGUANY

Dies enrera vrem rebre una invitaci per assistir a una junta que havia de
celebrar-se a casa del secretari dels Jocs Florals de lany 1893. Com que LAven no vol
pendre part en una festa amb qual modo de realitzar-se no est conforme, vrem decidir
no atendre la convocatria. Mes, degut a que en alguns llocs forans on LAven s llegit,
la festa pseudo-catalanista encara t prestigi, aprofitem la present edici per parlar
della. Aixs els que sinteressen a estudiar les actuals corrents regionalistes arribaran a
deduir-ne el seu llegtim i veritable significat. Tant ms donem aquestes explicacions en
quant hi ha molta gent estranya que creu de bona fe que la instituci dels Jocs Florals s
lespill de les aspiracions nacionalistes de Catalunya.
Concedint molt, podr reconeixes que pels volts de lany 50 aquella festa devia
representar alguna cosa baix el doble punt de vista esttic i social. A hores dara tots els
motius que podrien presentar-se en la seva defensa han desaparegut. Vistes les actuals
corrents literries, els tres lemes de Ptria, Fe i Amor (tals com aqu sentenen) no
poden sostenir una literatura vigorosa i potenta. Aquells tres dos dinspiraci devien
estar molt b en temps de laimador de la gentilesa, no en una poca en qu Catalunya
necessita la federaci o la separaci i frisa per un art independent i lliure com laire.
Diferents voltes hem dit quins eren els principals defectes de la nostra literatura.
Seria inacabable la llista de crrecs a dirigir-se-li referint-nos a la mena dinspiraci que
li ha servit de guia, en el gust practicat, en els seus ultratges a la llengua, i al seu enter
desconeixement del pas on se produa. En el gremi descriptors joc-floralescos,
exceptuant-ne mitja dotzena entre poetes i prosistes, tots shan plagiat els uns als altros

fent poemes de poemes, drames de drames, novelles de novelles, narracions de

narracions, romanos de romanos, oblidant aqueix magnfic tros de terra catalana, que
s lo millor que tenim i lnic que pot fer-nos estimar el pas on hem nascut. Diguem-ho
alt: si la literatura catalana ha donat en Verdaguer, en Matheu, en Mestres, en Guimer,
lOller, lAlmirall, entenem semrpe que les seves millors qualitats estan en que han
sapigut apartar-se de la retrica gongorina desenrotllada per aquella instituci, la qual
en canvi dels autors citats ens ha donat esdriptors insubstancials de la mena den Pitarra,
Balaguer, Rugi i Ors, Bofarull, Roca i Roca, Pelai Briz, Careta i Vidal, Ubach i
Vinyeta, Riera i Bertran, Mart i Folguera, Collell, etc., etc.
Baix laspecte social, els Jocs Florals no han fet res prctic i positiu per a
lavenir de Catalunya. All ha sigut una barreja de partits poltics, una samfaina, una
congregaci de persones que sustentaven ideals minsos i raqutics. Molts van agafar el
catalanisme perqu creien que era un ornament tenir aficions que els distings de lhome
del carrer de la Boqueria.
Exceptuant lAlmirall, dels antics regionalistes cap ha donat un credo que
pogus servir de pen per a Catalunya.
Si hem de pendre en srio el grave problema de la nostra independncia,
deixem-nos de moixigangues que no parlen gens al cor dels catalans dara.
Ja que els Jocs Florals sn els principals mantenedors del mal gust literari, en
lloc de ser una festa carnavalesca, bo seria convertir-los en un concurs, on convergissin
els treballs de les millors intelligncies de Catalunya.
Suprimim duna vegada flors i violes; realitzem la poesia en lart i la literatura;
no fem ms els gegants en una festa que no t ra de ser.
Est clarament demostrat que sn ms tils els concursos de les corporacions
que concedeixen premis als treballs ms meritables en cincies i arts que no pas els
certmens potics. En els daquesta terra, generalment, shi canta una ptria mesquina,
simbolitzada en el proteccionisme; una fe que es fixa en una imatge, com el Sant Cristo
de Balaguer o la Majestat de Caldes; i un amor que va endreat a la conquesta duna
pubilla que disposi dun dot ben gros.
El fondo arcaic dels Jocs Florals no respon a les necessitats intellectives de
llite de la societat catalana. Aquesta discordncia ha de matar-los forosament un dia
o altro. En alguns temps aquella instituci devia sser un bosc florit i jois,
plcidament alegrat per les refilades dels aucells i els cants de les cigales; ara s un
pantano trist, ferstec, on ni sisquera hi poden viure les granotes i rates de claveguera.

Per aix LAven els combater, considerant-los el ms fort enemic de la

literatura, com una de tantes coses retrgrades que priven el progrs intellectual i la
independncia de Catalunya.
Jaume BROSSA, Jocs Florals denguany, LAven, 2na etapa, any V (1893), p. 127128 (fragment)
JOAN MARAGALL
LA NUEVA GENERACIN
La nueva generacin sabe que ha de hacer algo y que, ante todo, ha de deshacer
mucho. Y si no se pone desde luego manos a la obra en punto a lo de deshacer, es que, a
la verdad, no est segura de lo que debe edificar en substitucin de aquello que se siente
dispuesta a destruir.
He aqu las consideraciones que el actual estado de los espritus sugiere a un
periodista francs. El mundo, en este fin de siglo, se halla completamente falto de ideas
generales, y slo por ideas generales ha progresado siempre la humanidad. Un
fenmeno que todo lo domina, es que las sociedades slo han encontrado el orden
necesario a su existencia en una idea universalmente aceptada, la cual, en su expansin,
creaba un organismo bastante fuerte para resistir por largo tiempo todos los embates.
Hubo un mundo helnico, un mundo latino, un mundo cristiano, un mundo feudal...
Cada uno de estos mundos fundaba su fuerza en una idea, en una concepcin de la vida.
Qu concepcin existe hoy para dar fuerza a un pueblo o a una raza? Todas las ideas
antiguas se desmoronan y desaparecen, y no queda en pie ms que una vaga idea de
justicia social. Pero esta idea, nacida de una concepcin materialista de la vida, est
todava sin fuerza y no ofrece grandes esperanzas, porque se cie a una mera
distribucin de bienes e ignora el sacrificio al ideal y a la jerarqua, sin los cuales nada
bueno pudieron nunca hacer los hombres para los hombres.
Efectivamente, el momento actual del pensamiento joven es, en apariencia, poco
menos que el de un verdadero nihilismo.
Cuando de aqu a dos o tres siglos nos deca uno de los ms autorizados
representantes de aquel pensamiento entre nosotros- se estudie nuestra poca, y se vea
por qu hombres y por qu sistemas nos hemos dejado gobernar polticamente, nuestros

descendientes o se resistirn a dar fe a la evidencia histrica, o formarn de nosotros

una pobrsima idea.
Pocas almas jvenes dejarn de adherirse a esa triste reflexin, y menos aun las
habr que por evidentes, por entusiastas que sean, osen dar un paso ms adelante para
afirmar concretamente su fe en hombres y en sistemas que puedan ventajosamente
substituir a los que dan materia a juicios tan amargos.
No faltan temperamentos generosos que, por una especie de pudor moral, se
indignan de la acusacin de falta de ideales lanzada contra las nuevas generaciones, y
afirman valientemente la existencia de un gran ideal... latente entre nosotros. Tal
afirmacin, sana y profunda, es nuestro nico orgullo, nuestra defensa. No; no debemos
sufrir, que porque no acertemos a condensar nuestras aspiraciones y nuestros anhelos en
una palabra como la de razn, que empequeecieron nuestros abuelos, o la de libertad,
que han desacreditado nuestros padres, se nos tenga por espritus apagados, por pozos
secos, por perdurablemente ineptos e impotentes. No; mucho sentimos vibrar y moverse
en nosotros, mucho anhelamos y presentimos, mucho tenemos que decir y mucho
podemos hacer. Si lo diremos nosotros con nuestra propia terminologa, si lo haremos
nosotros con nuestras propias manos, no lo sabemos ni importa gran cosa; porque
sentimos bien intensamente que nuestra inefabilidad no es infecunda, que llevamos en
nosotros grmenes de grandes ideales y de poderosas energas, y que aun cuando sean
los futuros hombres quienes hagan las futuras cosas, estas cosa sern tambin algo
nuestro, porque aquellos hombres sern mucho de nosotros mismos. (...) Aun estas
mismas voces de negacin cuyos ecos se hablan y responden de uno a otro mbito del
mundo poltico moderno, y que son la ms explcita condena de muerte de los actuales
sistemas de gobierno, cabe reputarlas estriles? Cabe desconocer su significacin?
Voces de negacin por todas partes, voces de duda de todas las juventudes,
como saludando la aparicin del gran problema moderno que se va levantando
impotente y que Guyau, el maestro de los jvenes, ha planteado en estos trminos: El
equilibrio, la conciliacin de la individualidad siempre creciente, con el sentimiento de
la solidaridad que va creciendo cada vez ms.
Ante la majestad de este nuevo mundo de ideas, cuyos polos parecen ser el
socialismo y el anarquismo, hay ms sinceridad y ms promesas en las dudas e
inquietudes de los jvenes, que en las escpticas o estriles afirmaciones de los que
todava tienen en sus manos el fantasma del poder social; as como en aquellos paganos
que adoraban y sacrificaban ante unas figuras de dioses en quienes no crean, haba un

espritu menos religioso y fecundo que en los que levantaron un altar vaco y le pusieron
esta inscripcin: Deo ignoto.
Joan MARAGALL, La nueva generacin, Diario de Barcelona, 26-XI-1893
(fragment)

PATERNAL
Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893
Furient va esclatant lodi per la terra,
regalen sang les colltorades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforat, com a la guerra.
A cada esclat mortal la gent trmula es gira:
la crueltat que avana, la por que senretira,
se van partint el mn...
Mirant el fill que mama, a la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Per linfant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, se mira an ella,
i riu brbarament.

EXCLSIOR
Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquilla
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges runs,
Dna el front an el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aiges esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblidat de tot regrs:
no sacaba el teu viatge,
no sacabar mai ms...
de Poesia (1895)

SANTIAGO RUSIOL
ELS CAMINANTS DE LA TERRA
Una plana sense fi. Un mar de terra sestn sota la plana del cel. Les dues planes
sn llises: la de baix, sense arbres; la de dalt, sense nvols. El sol ja baixa, i ni un al
daire rellisca. Enmig daquella gran calma, daquella terra cremada que reposa,
sestn la llarga i desolada carretera.
Res com aquella lnia blanca dna el vrtig del desconsol. La via polsosa, estenentse interminable per les planes com una veta estesa, pujant com una serp per les
muntanyes, per tornar-se a estendre ms lluny, fins a perdres enll denll de lhoritz,
no es pot mirar sense tenir un dubte al cor, un sentiment de vaguetat, un buit
dabsncia de lnima que sen va seguint anguniosa la via, amb lafany de descobrir
sa llargria, que arriba a semblar infinita.
Enmig daquella quietud de la plana, daquella mort esblaimada, un remol de pols
quasi invisible camina desvaneixent-se.
EL REMOL
Seguiu-me, desgraciats de la terra. Seguiu el ritme de lespai, que mempeny vers un
cam sense fites. Seguiu la pols, que s la meva ombra, lombra del Jueu Errant, moguda
per la fora misteriosa del Dest. Seguiu-me terra enll com orenetes. Seguiu-me, per
no penseu a fer niu, que la terra sols ha de veures de pas. Seguiu-me i no planteu mai
arrels, i no planteu mai amor, que les arrels plantades sn nous dolors que han de dar

espines per fruit. Caminem sempre, que el caminar eternament ubriaga les idees i
ensopeix per esperar la tardana de la mort.
Camina sempre, em digueren maleint-me, i el caminar s la meva vida. Amb la
mateixa dolor amb qu es mouen els planetes, jo rellisco per la fosca del misteri. Veniu
amb mi, desconsolats de la vida; veniu per la llarga carretera.
El Sol va decantant-se, i, en enfosquir-se la terra, sembla aclarir-se la via, i per ella,
com punts negres, passen ombres, seguint la polsina del Jueu Errant, que rellisca.
COR DE FUGlTIUS
A tu et seguim, fantasma. Tu ets limant de la nostra desventura. Som fugitius. La
ptria que deixrem fou dura per plantar-hi les arrels de lamor. Sentrem fred i fam a
casa nostra. No tenem teulada on aixoplugar-nos; no tenem esc on arrupir-nos, i el
caliu del bressol fou laire lliure. Lnica amiga s la mort, i ella vindr all on anirem
nosaltres. Guians, Jueu, i portans all on voldrs, que la ptria que busquem s no
tenir-ne.
UN CEC
tantejant la terra,
caminant amb els ulls buits girats enlaire
On em portes, oh ombra que sospito? No veig on vaig. Sc cec i et segueixo. De la
terra que trepitjo, tot ms igual. Conec la grandria dels pobles pel crit que surt de la
seva gola; conec la grandria de la plana per lmplia quietud que en goso; conec el Sol
per la suor que marrenca dels ossos; conec el bany de la lluna pels somnis que em fa
nixer; la neu, per la fredor; la pluja, per la mullena, i conec el llarg de la carretera pel
que em tarda a trobar-se el fossar. Tot ms igual. Camino perqu aturat no puc viure.
Els homes es cansen aviat de veure la meva desventura i he densenyar-la de pas. Per
aixo et segueixo, Jueu. Crec que em portes a la mort, i tho agraeixo.

COR DE GIMNASTES I PALLASSOS

Som els joglars del poble, pasturant pel cam les engrunes dels pobres. Disfressats
amb retalls de la misria dels altres sorgides a sobre nostre; nascuts anant pel mn;
formada nostra parla de lescria de paraules pertot arreu recollides, seguim tamb la
polsosa carretera. Nostra missi s fer riure, i no ens queda ni una arruga dalegria!
Hem de divertir el poble, amagant el sofriment darrere duna rialla; hem de pidolar amb
ganyotes que inspirin el goig de viure. No podem demanar la pietat que mereixem,
perqu els homes no sallunyin de prop nostre. Caminar s nostre ofici, arrossegar la
tristesa per les planes, i amagar les misries, per presentar-nos riallers a les tristes arenes
i seguir caminant. Ombra, no ens deixis, que no podem aturar-nos!
COR DE BOHEMIS
Res sens en dna la vida. Visca la bohmia! Mai treballar! Ubriaguem-nos de sol,
endormisquem lesperit al comps de la indolncia; gronxem-nos en el bressol de la
ruta. Cantem entre la pols com les cigales; cantem la marxa eterna del somni, i deixemnos relliscar amb la vaguetat dels nvols. No tenim ambici. Avorrim els jueus de la
terra, i tu, Jueu Errant, ets lnic que ens atreus per la via misteriosa. Cantant i
somniant, et seguirem. Portans all on tu vulguis.
COR DE MALALTS
uns amb crosses, altres embenats,
altres en carretons i arrossegant-se tots plegats
entre la polseguera
Ai de nosaltres, malalts de laire lliure! Nostre hospital s la terra, i la misria el
remei. Sabem que no tenim cura, seguim la pols que ens arrastra, i el dolor que sofrim
larrosseguem pel mn per ensopir-lo. No sabem on morir, i busquem nostra tomba en
el recer de la ruta. All caurem, quan no podrem seguir-te. La pols ens servir de
mortalla, i a nostre pobre enterrament vindran les fulles seques. Som el que el mn
rebutja: som les aus empestades: som lltima misria que destillen els homes.
Caminem. Caminem. Nostre remei deu ser darrere de les ltimes muntanyes.
EL JUEU ERRANT

Seguiu, bohemis de la bohmia dels pobres; seguiu, clowns ambulants; seguiu,

msics, repetint un cant, sense ptria; seguiu, abandonats de la sort; seguiu els que no
teniu llit per a la vida, ni per a la mort un tros de terra segura; seguiu els que la
humanitat escup amb inconscient indiferncia, els que la ptria desterra i en fa eterns
fugitius de casa seva, els que heu perdut els records i oblidat la llengua mare.
Veniu amb mi els que sentiu una tristesa incurable; veniu amb mi els que canteu
sense veu i feu forces sense tenir-ne; veniu amb mi els que us aborden els gossos; veniu
amb mi, process de linfortuni, fulles seques de larbre de la desgrcia. Veniu i
caminem sense mai parar per aquesta ratlla blanca. Veniu per la llarga carretera.
COR DE TOTS PLEGATS
Marxem tots a un plegat. El Jueu Errant ens inspira. Seguim el ritme de lespai, que ens
empeny per un cam sense fites. Nosaltres som els que crida, els desconsolats del mn.
A nosaltres ens promet que caminar eternament ubriaga les idees i ensopeix per esperar
a tardana de la mort. Jueu, no ens abandonis, sigues la nostra estrella, lestrella negra
de la nit!

Ja s fosc. Al cel comencen a puntejar les estrelles. La carretera encara s

blanca, i per ella van passant les tristes siluetes dels caminants de la terra. Les veus de
la nit comencen a sentir-se, i all al lluny, perdent-se amb elles, se sent encara la veu
del Jueu Errant.
JUEU ERRANT
Veniu i caminem sense mai parar per aquesta ratlla blanca. Veniu per la llarga
carretera.
S'ha fet nit. On van els caminants de la terra, ni ells mateixos ho saben. Van desma,
atrets pel desconegut, fiant-se en el que vindr, provant sempre terres noves com
remeis nous als seus mals, fascinats del blau cel lluny, i qui sap! somniant potser en
linfinit, en el sempre ms dun fatalisme sense lmits.
Potser aix senten, i potser sn els sols filsofs que practiquen.

El seu rastre deixa un desig de seguir-los, un agredol, sentit i fugit de pressa, de

compassi i simpatia.
s un adu cada un que passa per la llarga carretera.
s ladu duna vaga silueta que sesfuma.
Ladu del cor presoner que voldria tenir ales.
Santiago RUSIOL, Els caminants de la terra, LAven,19, 15-X-1893, p. 289-290

DISCURS PRONUNCIAT PER SANTIAGO RUSIOL AMB MOTIU DE LA

COLLOCACI DE LA PRIMERA PEDRA AL MONUMENT DEL GRECO
(SITGES, AGOST 1897)
Lacte que avui realitzeu, la fita que avui se planta en el lloc on t dalar-se la figura
del gran Greco, s un dels actes que de nou vos enalteixen, s un pas vers lideal, s una
empenta donada a la nostra ptria ensopida, un crit de desvetllament, un exemple que
seguir i una prova de justcia.
El Greco, la figura imponderable que, arribant de laltra banda de la platja
daquest mar que contempleu, saturava en les costes ponentines com un raig de llum
dOrient per crear aquell art asctic fet denyorances de ptria i de somnioses tristeses;
el gran artista que, despreciant els detalls, entr en el fondo de lnima i va desentranyar
la vida per donar-la a ses figures; el precursor modernista, trobant en el realisme les
lnies del sofriment, les arrugues de pensaments misteriosos, els plecs de desenganys i
amargures, i clavant-les a la tela amb veritat idealitzada; el cor geners i noble, tenint
els braos oberts a tots els aimants de lart, per tots aquells que sofrien la pobresa de la
vida i sentien germinar la idea que es vol fer obra; ladmirat del gran Velzquez, el
mestre de tota una poca i el profeta inspiradssim; aquell artista immortal no tenia ni
una pedra assenyalant son pas gloris, ni un xiprer que ombregs la seva tomba
ignorada, ni una lpida despertant al caminant la memria de son nom, escrit al cor dels
artistes.
(...)
Avui, que salcen panteons en el camp de la cobdcia, que broten esttues
naixents de lenlluernament, sn molt pocs els que es recorden de les tombes amb
ptina, i a vosaltres vos ha tocat recollir aquesta herncia sagrada, un deure espiritual,

un testament del record, que us agram amb tota lnima. Vosaltres heu donat proves en
aquests temps de misries i dinnobles egoismes, de practicar lo ms noble que nia en el
cor de lhome: lagrament al que llega un goig espiritual. (...)
Aix vos deur a vosaltres la religi del record, i creieu que, veient-la practicar,
vos estimo i vos admiro. El poble que tan generosament sacrifica en les ares daquest
temple no el que ha deixat a la terra un b purament material, sino un raig de lesperit;
el poble que no repara si lhome que glorifica ha nascut en els terrossos del terme, en el
cercat duna frontera, sin en la plana del mn, per hermosejar la vida; el poble que
idealitza, que desprecia els curts de mires i veu lamplria de lArt i el fondo de la
bellesa, s digne de tenir ptria. El que recull les idees que volen per tot el mn i les
guarda en un reliquiari i les bressa vora el caliu de la llar, s digne que en el mn li
recullin les seves; els que emparen els artistes daltres terres no es trobaran emigrants a
qualsevol pas que vagin; no sofrir enyorament el que reculli en sa casa els emigrants
de ms lluny, ni ser freda la tomba pel que guardi les despulles venerables dels genis
morts en sos braos.
Tot aix fareu vosaltres, a laixecar aquest monument. Tot degut al vostre
esfor, tot a la fe que us alena. Millor que ens hagin negat el bronze. Daquest modo, no
deurem res a ning.
Daquest modo, podran fer alguns canons que no farien cap falta.
No faltarien per res, perqu tamb els monuments sn cuirasses que defensen la
ptria; sn cuirasses de cultura que aturen lenemic pel sol respecte que inspiren; sn
muralles que, amb el prestigi que donen al poble que les basteix, es guanyen la simpatia;
sn armes civilitzades que aturen la feresa.
Si cada poble del mn tirs les armes de lodi a la fornal de la glria per aixecar
monuments, cregueu que les armes ja no farien cap falta. Els pobles, glorificant-se els
uns als altres, acabarien les guerres.
El Eco de Sitges, 29-VIII-1897 (fragment)
DISCURS PRONUNCIAT PER SANTIAGO RUSIOL AMB MOTIU DE LA
INAUGURACI DEL MONUMENT AL GRECO (SITGES, AGOST 1898)
(...) fa tristesa el dir-ho, per s veritat- els que shan quedat les seves obres no han
tingut desprendiment, ni voluntat, ni memria, per pagar el deute que tenen. Molts

artistes que deuen tot lo que saben a la tradici del mestre shan mostrat sords al record i
sords a lagrament; els aplecs i societats que porten lArt per senyera no han donat
senyals de vida per recordar la del geni; fins se us neg la matria dun pobre pilot de
bronze que, dhaver-lo donat a temps, no el tindria lenemic i honraria la nostra ptria;
fins shan rigut de vosaltres i de la vostra abnegaci tots els curs de pensament, per
com ms destorbs han sortit i ms espines crescut pel cam de la vostra idea, ms
gloriosa fan lobra i ms gloris aquest poble que mig somis vora el mar sap somiar en
el passat mentre espera el pervindre.
Aquest pervindre que espera la gran regeneraci que necessita aquesta terra i
que tothom demana a crits com un poble que sofega-, si tots els pobles plegats
seguissin el nostre exemple, no es faria esperar gaire. Si en comptes dencomanar-nos a
la poltica menuda que porta odis de botiga, astucietes de guineu i depravaci de
costums, se segus el gran exemple de nacions fortes i dignes; si en comptes de
creurens hroes, de creurens en aquell temps que dominvem el mn, de creurens
com els nostres avis, ens vegssim tal com som i, procurant imitar-los, estudissim tots
plegats per ser dignes de lherncia; si en comptes daixecar esttues als homes
improvisats, fills dahir i enlairats per la sorpresa, als homes quina histria no ha passat
pel gran seds de la crtica, les alcssim a nel pedestal dels segles i, en comptes de
creurens dignes com les mateixes esttues, sols fssim els seus devots, uns devots
plens de la fe de ser dignes dels seus mrits, no veurem com els que acabem de veure.
Si lhonradesa es fes glria, els malvats es tindrien dencauar; si el mrit victria, els
tontos samagarien; si el treball virtut, emigrarien els dropos; si tots els pobles plegats
seguissin el vostre exemple, la gran regeneraci no es faria esperar gaire. De les
espigues de pobles, sen faria una gran garba, no de palla com s ara per desgrcia-,
sin despigues madures, daurades pel sol esplndid, i les planes daquesta terra serien
un mantell dor on tots viurem felios.
La nostra espiga s madura. Lesttua enlaire. Avui que tenim dabaixar el cap
per mirar tantes tristeses, havem dalar-lo per mirar la figura; avui que pertot arreu
sens rebaixa i desprecia, s un deber que tenim de poder mostrar als de fora que si
shonra els toreros, encara hi ha qui honra els artistes; que si b es parla flamenc, tamb
es parla el llenguatge del record amb concisi de lpida; que si shonra el vedell dor, es
trobar or per honrar la idea pura; que si cauen les muralles a lempenta de les bales,
altres muralles saixequen a lembat del pensament; que si hi ha pedestals darena on
shan enfilat els tontos ajudats de la fortuna, prop de larena tenim pedestals de pedra on

enlairar-hi el Geni que sembra, la llavor santa que avui s pa de lesperit dels mateixos
que ens denigren.
Fins la fama degoistes que tenem avui hem tirat per terra. Perqu el poble que
dna, com ha donat, lo ms noble que pot dar, la glria reconeguda, i no la dna a un fill
daqu, sin a un nom universal, no pot ser mai egoista. Fins contra el positivisme hem
aixecat la bandera, fins dexemple podem servir als altres pobles, ja que si aqu neix un
monument que no ha nascut en altres llocs, s prova que aquesta terra s abonada per a
nixer-hi. Mai les flors no han crescut en el desert, mai les plantes ufanoses sarrelen en
el rocam, ni han fruitat els arbres sense sa. S: si el Greco avui t una esttua, i la t a
la vora del mar, i la t al poble de Sitges, s que loreig de la platja i el gronxament de
les ones i la salabror de laire s vent que porta cultura. s que portaven en lnima la
idea germinadora i nhi ha hagut prou de regar-la perqu nasqus ufanosa.
A tots us dono les grcies, que tots us les mereixeu. Des dels que han obert la m
fins als que lhan allargada, des de lobrer al menestral, des del ric al mariner, des del
nostre Ajuntament a lartista que, vivint la vida de laltre artista, lha fet viure en eixa
pedra, desenterrant la seva memria, des dels que vivim aqu com als pelegrins de fora,
que de laltra banda dEspanya han vingut a honrar la gesta, a tots us dono les grcies.
Tots plegats haveu comprs que si es poden esborrar els pobles i canviar les fronteres, la
glria que surt de lArt i vesteix amb aureola els que saben honrar-la, aquesta no
sesborra mai; que si es moren els mortals, les planes que ells han escrit, si sn dignes i
hermoses i ben escrites, sn tresors que shan de guardar. I alabat qui sap guardar-les,
que si les guerres dels pobles omplenen els cementiris, desenterrar els genis i fer-los
viure de nou, aquesta s lobra de la pau, la gran obra que avui esteu fent vosaltres.
Visca el poble que ressuscita els morts a la vida de la glria, visca els homes que
fan viure la vida espiritual, s a dir, visca Sitges i visca el Greco!
El Eco de Sitges, 4-IX-1898 (fragment)
LA CASA DEL SILENCI
(DEL NATURAL)
All a la vora del poble de Boulogne i a un costat de la llarga i deserta ruta de
Versalles, entre mig de jardins, de toies darbres, de fondals de verdura i damagatalls
de flors, shi troba un jard de dolor.

Darrera duna pareet i al fons duna avinguda darbres, es veu un gran rtol que
surt dentre el brancatge i diu: Casa de curaci denfermetats nervioses; dessota del
rtol, grans reixes dissimulades per lnies darquitectura; un casal fred i simtric com
fbrica de salut, i sota les parets llises, netes, noves i brunyides, i dintre daquelles
reixes, esveltes, primes i daurades com una gbia de luxe, les figures dels malalts;
neurastnics presoners de la seva voluntat, tambalejant el seu vertigen o covant
endormiscats la seva incurable tristesa; les histriques, arraulides com si fossin flors
destufa, o caient com fulles seques; els malalts de la morfina assossegats pel desespero
dun afany que no han pogut satisfer, duna set que no sapaga, duna platja que no
arriba, i patint a totes hores lenyorament del reps, i les nsies duna calma somiada; i
tots all, volant-los lesperit a laltra banda de la reixa, correcta com les parets de la
casa, passejant-se com frares reclosos de lorde del sofriment, com siluetes tristes, com
exemplars curiosos de les modernes malalties, tancats en aquell museu.
Des de dintre, al fons daquell jard i darrere de les reixes, aquells presos
voluntaris per delicte de malalties nervioses, com a sola distracci i esbarjo de la
mirada, no veien ms que una casa, per una casa tan deserta, tan solitria i tan fnebre,
que la coneixien tots per la casa del silenci.
Era blanca, dun blanc patinat per la boira que shi havia ensenyorit i labrigava
tot lany; tenia aquells colors de molsa, que crien les cases abandonades; al llarg de la
blancor i per sobre les persianes, baixaven de la teulada aquells caminets de llgrimes
que la pluja va deixant a les cases amb arrugues; i voltada dun jard amb plantes
esmortedes, petita, baixa i quadrada, conservava un segell de distinci, un deix
densenyorida misria, una tristor recollida de casa noble i senyora, que, aixecant-se en
altre temps al fons de la soledat, shavia vist envada per les cases forasteres, encloentla, arraconant-la, quasi insultant-la amb linsult dels barris nous per les cases revellides.
Modesta darquitectura, mig amagada entre les branques, i molt sovint
difuminada darrere els borrallons de la neu, sa blancor de malaltia inspira melangia,
inspira latracci misteriosa dels palaus que semblen deshabitats, inspira sobretot
aquesta vaga buidor que porten a dintre seu les coses que van morint-se.
Perqu la casa no era morta; es moria, agonitzava a la vista dels malalts de la
casa de la salut; i aquell aire de casa que encara viu, per que no viur gaire temps;
aquella suor malalta de casa que es destenyeix, aquella blancor de febre, feien pensar en
lagonia, en la darrera caiguda que tenen els monuments abans de tornar-se runes. Les

portes daquella casa mai sobrien, per se sentien cruixir; els finestrons eren closos tot
el dia, per de nit deixaven anar claror i fins a voltes es badaven de bat a bat, com
buscant aire, com buscant neu, com buscant fredor de nit o de mort forastera: la
xemeneia no anava, per tot de sobte desprenia esgarrifances de calor, extremituds
nervioses, per tornar a quedar apagada, i un silenci misteris de tomba guardant gent
viva s el que donava ms angoixa, ms glaat recolliment a aquella casa estranya.
Perqu no ho era, de morta. Darrere dels porticons, de vegades, a la nit, entre la
llum indecisa duna grogor tremolosa, es veia lombra dun vell, dun home de cabells
blancs penjant lacis sobre dun cap de calavera; de vegades apoiant-se dessobre dels
vidres glaats, o mirant al buit de les tenebres, es veien dues siluetes idntiques, dues
siluetes de bessons, tots dos magres, tots dos de color de cera i amb els llavis
moradencs, com si un pet misteris els hagus enverinat.; tots dos com mmies
morint-se, com cossos sants, vistos darrer dun vidre... en la cripta dun fossar. De
vegades, mirant-se en la foscor del cel, o el mantell de les estrelles, es veia una altra
figura: una noia que podia ser una ombra, o el deliri dun malalt, o b un somni, i
aquestes quatre siluetes sescorrien com visions, sapagaven, es movien amb mandrosa
deixadesa, es perdien darrere les parets blanques; queien com ensomniades o tot duna
saixecaven, com preses de desesperaci, mentre del fons de la casa, a hores fixes, se
sentia un udol terrible; un udol tan llarg dagonia, un udol dun gos que plorava amb
veu tan esgarrifosa, que lnima es preguntava qui habitava aquella casa, i quin ser
estrany i malfic havia entrat all dintre.
Un dia, els malalts de la casa de la salut vam veure un cotxe de morts aturat a la
porta de la casa del silenci. Havia arribat quasi sol, havien entrat els cotxers dintre,
havien baixat una caixa, i fent dacompanyament a aquell mort solitari, havien sortit de
la casa dues figures idntiques destatura, dedat, i desgarrifosa magresa. Tots dos
saguantaven com dos morts erts vestits amb lltima roba de dol, es tenien drets per un
ressort nervis, vivien mirant-se, i pllids tots dos i amb els ulls quasi apagats, van anar
darrere del cotxe sense dir-se una paraula.
No va seguir ning ms a aquell estrany enterrament que pass com un enigma
per darrere de les reixes, i com ombres del dolor es van fondre les siluetes entre els
borrallons de neu, deixant noms les petjades sobre la blanca catifa, i com un perfum de
misteri que no sabien explicar-se ni els vens daquells camins apartats, ni els pocs
caminants que passaven.

Noms corrien coses vagues de la histria de la casa, que travessaven les reixes
de la casa de la salut, coses vagues com la boira que lembolcallava sempre: que era una
famlia noble, baixada de les planures del nord, una famlia opulenta que, ferida a poc a
poc per la misria ms negra, perduts i degenerats, shavien acurrucat dintre aquelles
parets blanques com qui es reclou a lermita de la fredor i de la mort; que el que duien a
enterrar era el pare dels bessons que seguien lenterrament, que a la casa hi quedava una
altra noia i un gos blanc, que no la deixava mai, i que tot sanaven morint dun ver
misteris, dun mal que els feia somiar desperts i els feia dormir somiant-hi, dun mal
que feia estimar la mort, dun mal que anava assecant el cos i encenent el foc de
lnima. Noms corrien coses vagues; com rastre daquell enterrament, van crrer tot el
dia, fins que al vespre, rebuts per ludol del gos, apoiant-se lun amb laltre, van arribar
els dos bessons com dos sers agonitzants i borratxos dalgun nctar sucida. Van tancarse dintre la casa blanca; per un moment va agitar-se aquella tomba de fred: com per un
ressort estrany es van obrir les finestres, i ja obertes de bat a bat, va callar el plorar del
gos i va tornar a regnar el silenci; un silenci buit, un silenci dinterior de pirmide, un
silenci que no movia ni el llum dun fanal, com una llntia impassible de claror com
devia ser la flama que feia llum al sarcfag dels soterranis de Memfis.
Qu era aquella casa? Quins sers eren aquells que senterraven en vida? Per
quins atzars de la desgrcia shavien recls all dintre? Quina llei del fatalisme els
condua a la mort, a una mort premeditada, a una mort volguda i terrible? No era
possible danar i trobar les arrels daquell arbre de noblesa i com shavien corcat fins a
donar aquelles flors que es morien sense saba; saber per quin pendent havien anat
rodolant fins a caure congelats en aquell desert de casa; saber qu els duia a la mort;
per el ver que els matava, si era un secret per a tothom, no ho era per a molts malalts
de la casa de la salut, que sofrien del turment de no poder-ne morir. El blsam sucida,
el nctar del b i del mal, lensopiment de la vida amb les nsies del no viure, ja sabem
els malalts que sols hi havia un esperit que tingus aquell poder: lesperit de la Morfina,
aquell esperit aimat com lombra del reps i cruel com un turment que fa somiar
lagonia; que apaga la set del cor i el maleeix consolant-lo; que adorm les fibres del cos
i desperta les de lnima; daquella hermosa Morfina, Sirena de veu melosa, Fada de
lamor al somni, Vetlladora de la pau, i dola visi del reps; daquella infame Morfina,
cortesana de la mort, Guardadora del turment, Font de set, i falsa i tradora amiga amb
llavis de temptaci i boca amb bava de vpera, i cor amb sang de pantera. Comprenien

els malalts, que aquelles hores de calma, per de calma enganyadora de la casa del
silenci, les donava la Morfina; que aquella grogor macabra la portava la Morfina; que
aquella febre nerviosa que fins feia tremolar les mateixes parets blanques, venia de la
Morfina; que era Ella la que apagava la vida, la que dava esgarrifors, la que amb els
seus dits de Marquesa i daurades ungles dharpia, escanyava a la quieta els estranys
sucides de la casa del silenci.
I ho fou cada dia ms, denigmtica i silenciosa, la casa de la quietud.
Aquell solitari enterrament sembl que en cridava daltres; semblava el guia
fatal del cam del cementiri. Ni un soroll, ni un sospir, ni un al viu, sortien ja daquells
vidres entelats; ni un ai!, ni una queixa passava per les parets, la blancor de les quals
sesgroguea com el color de les fulles duna gardnia pansida; fins els udols daquell
gos sanaven tornant ms fondos ms llargs i tristos, fins el fanal saclucava a poc a poc;
i a no ser que, alguna volta, encara es veien passar les ombres de les figures movent-se,
com algues mortes en aquell mar sense onades, shauria pogut ben dir que la claror de la
vida shavia apagat per sempre.
Tan sols en aquells moments, els ulls de darrere els vidres es miraven amb dolor
de desesperaci els de darrere la reixa, i eren mirats digual manera. Per un atzar del
dest, els condemnats a morir-se de la casa del silenci miraven els morfinacs de la casa
de la salut amb nsies de penedir-se; i els condemnats a curar-se, com un suplici de
Tntal, veien com una esperana de llibertat de la mort a darrere daquells vidres. Els de
fora, en les hores dagonia es miraven el remei sense fora per llenar-shi, i els de
dintre, en el turment de les nsies de la calma tan somiada, cridaven desesperats:
ditxosos els lliure de poder-se dar la mort... I uns i altres tremolaven per morir i
tremolaven per no viure.
Santiago RUSIOL, La casa del silenci, Pl & Ploma, 80, desembre 1901

Bibliografia
Jordi CASTELLANOS, Modernisme i noucentisme, dins Literatura i societat. La
construcci duna cultura nacional, Barcelona, LAven, 2013, p. 103-121
Jordi CASTELLANOS, El Modernisme. Selecci de textos, Barcelona, Empries, 1988

Joan-Llus MARFANY, Aspectes del Modernisme, Barcelona, Curial, 1975

Joan-Llus MARFANY, El Modernisme, dins Joaquim MOLAS, dir., Histria de la
Literatura Catalana. Part Moderna, vol. VIII, Barcelona, Ariel, 1986, p. 75-142