Els eteris

David Castejón i Ferrer

Conte guanyador
Primer premi Catarsi 2021
— FANTASIA ERÒTICA —
1.

—A uí és un bon lloc…
Em parla d’es uena, en un xiuxiueig gairebé inaudible, ui sap si emprant el
mateix llenguatge en uè mormola l’Univers. Dementre ho fa, la bata li llisca pell
avall, des de la nuca vellutada a les espatlles banyades en fulgors auris, i d’allí a la
curvatura incitant dels malucs.
—… m’agrada fer-ho a l’escalfor del sol.
La roba, lleugera, li cau en volutes d’èter ns als peus.
Plantada davant del gran nestral oblong ue presideix la saleta d’obser-
vació, es mira amb ulls ensomniats l’orbe incandescent de l’estrella mare: una pi-
lota de foc abismada a una distància d’uns cent cin uanta milions de
uilòmetres, tràgicament sola enmig del no-res però no per això un bri menys
majestuosa. La lluentor ue s’escola a través de les moltes capes de l’escut ter-
molumínic li acarona les faccions pensívoles, sublimades en uimeres inson-
dables; també les sines petites i els mugrons de punta, dreçats a l’encalç del buit
estel·lar com si es delissin per cremar-se en tòrrid contacte amb l’astre rei.
Un cop n’ha tingut prou, s’ajup i es col·loca a uatre grapes sobre el jaç.
Em dedica un somriure; no amb el rostre, sinó amb cada múscul i cada bra
i cada porus del seu cos llest per a la incineració.
La seva anatomia en bloc la delata: ja no li cal verbalitzar res més.
Entesos, doncs. M’hi atanso en silenci; amb la mateixa prudència i el mateix
pas ferm d’un jaguar ue prepara l’atac tot agitant la cua sinuosa, si bé no pas la
del darrere. En intuir-me a prop, els seus glutis emergeixen per sobre de l’arc
suavíssim ue li dibuixa l’espina dorsal, com dues llunes bessones en uart crei-
xent: dues masses de carn nua, desitjoses ue unes ungles s’hi clavin i una sonda
d’espai profund les separi amb la mateixa fúria cinètica ue empeny els cometes,
des del periheli ns al núvol d’Oort.
A uí és just on solia culminar la meva feina, em dic, i on començava el meu
delit…
O a l’inrevés… mai no he sabut discernir-ho exactament.
Per desgràcia, amb el pas dels anys, l’hàbit i la repetició de rutines han aca-
bat per reduir-m’ho tot a un mer tràmit comercial.
Però no és pas moment per a melangies. Al cap i a la soc un professional,
així ue desembeino el membre i l’ajusto mentalment a les preferències ue m’ha
manifestat durant el sondeig precoital. Un torpede interplanetari de disset cen-
tímetres i mig de llargària per sis de gruix: la seva geometria particular i perso-
nalíssima del goig. Desconec si serà la massa o la velocitat amb uè se’m desplega
la ferramenta, però val a dir ue de seguida ella en capta la in uència gravi-
tatòria, per uè la fosca escletxa ue capitalitza les seves passions se li encén au-
tomàticament, igual ue una pista d’aterratge. Al dessota del triangle de
borrissol retallat i de l’epidermis, un grapat de llumenetes com balises oscil·len
en intermitències…
És el seu port de dades, ue implora connexió.
Som-hi, noi. Endavant amb tot.
Posseint-la per la cintura, m’hi encaixo. I penetro la seva humitat ns les
entranyes, tot abandonant-me a l’embruix del far llunyà ue crema allà en la nit
eterna. Ella es mossega els llavis, i els reobre en un hàlit lleu de pols sideral. Jo
enclavo de nou, encara amb la mirada perduda en l’espectacle incomparable de la
fusió contínua de nuclis d’hidrogen, ue se’m re ecteix al fons de les pupil·les
impertèrrites. En contra del ue pugui semblar, no és ue no posi concentració
en l’exercici de la meva tasca, sinó ue tinc el costum d’aplicar-hi una tècnica per
fer-la més intensa: de sempre, focalitzar-me en la negror perfecta ue tot ho em-
bolcalla m’ha fet esfereir i aferrar-me amb més desesper al cos ue m’estic tragi-
nant. Angoixa existencial a canvi de satisfacció profunda per a algú altre. Fotut,
però ben pagat. A la tercera envestida ella bufa i serra les dents… i a la uarta ja
regurgita l’ànima per la boca, acompanyada d’un let de sang fruit del furor ue
se n’apodera. Gruny i crida tot estrenyent els llençols i rebregant-los entre les
mans, com si en la gelor de l’espai –on són els cossos en moviment allò ue
regeix– el so pogués cobrar algun sentit. Ben aviat, com a resultat del frec a frec
primitiu se’ns activen els sensors subcutanis, per tal ue comencin a xerrar en el
seu protocol informàtic ue ens ha de dur a entrellaçar els sistemes nerviosos…
Aleshores ella percep ue és prepuci, i jo ue soc paret vaginal.
I jo em torno dona. I ella esdevé home.
I ella em perfora. I jo entomo la seva empenta.
I jo cavalco sobre la seva verga. I ella m’empala contra el cristall.
Barrejant estrògens i andrògens a la vegada, ens lliurem a l’imperi de la
uímica combinada; a l’exploració recíproca d’unes sensacions íntimes ue
només la meravella de la tecnologia ens possibilita compartir. uan la seva con-
secució del clímax se m’escola ns a la darrera mitocòndria de l’última cèl·lula,
ella esclata en un bram, empesa pel formigueig dels meus testicles al punt de
l’ebullició. Esdevinguts un, fosos en una unitat de carn compacta en òrbita a l’en-
torn de la gran foguera solar, ens diluïm en el torrent furibund ue ens aban-
dona, i ens ofeguem a l’uníson, colgats sota el tsunami ue arrasa i nega els
nostres interiors.
És en a uell moment àlgid –ara puc recordar-ho amb claredat– ue l’«àn-
gel» se m’apareix per primera vegada: una criatura tan bella ue aconsegueix
deixar l’orgasme titànic ue m’aclapara en un segon pla.
« uè ha estat això…?»

Estirats al llit, tots dos absorts en la contemplació del ballet fantasmagòric ue

ens brinda el cosmos, de sobte em pregunta ue a uant s’en la el ue em deu.
Només al cap de molta estona li responc ue tinc el costum de tarifar en CEPIs
(centímetres efectius de penis introduïts), al contrari de l’estàndard sectorial.
ue jo només compto el sòlid (la molla) o l’espai (l’absència d’a uesta); ue el
temps és una mesura relativa ue em rellisca entre els dits com si fos regolita lu-
nar. Aclarit a uest punt, li transfereixo l’arxiu ue conté la factura –l’escrutini
nal marca prop de dos-cents metres de passeig joiós entre els llavis del seu
cony–, i alço el xip ue duc empeltat a la mà dreta, per uè procedeixi al paga-
ment. La broma no puja pas a poca cosa. En total, són tres-cents cin uanta mil
uàsars: una uantitat gens menyspreable ue bé serviria per sufragar un creuer
pel cinturó d’asteroides, o ns i tot l’entrada d’una cúpula senzilla en algun dels
neobarris marcians…
No sembla importar-l’hi, però. Està podrida de diners.
En realitat, com tot ésser dotat de consciència ue re uereix els meus
serveis.
Ignorant de totes totes el meu canell expectant, d’una revolada m’engrapa
amb ímpetu pel coll, i estableix la connexió bancària a través de la col·lecció de
ginys ue ens augmenten les llengües biomecàni ues. En la cavernosa unió mo-
mentània de les nostres bo ues, per sobre del panteix, un piulet sord indica
transacció. Només després ue ens hàgim devorat a bastament s’apodera de la
cigala ue tinc encara recarregant-se, i enretira els cables ue l’assorteixen de
saba elèctrica reciclada, amb una cura uasi reverencial. A continuació en
corona el cim amb els morros delerosos, i ràpidament es llença precipici avall,
arrapant-se al tronc amb desig golafre. No em ueda altre remei ue entregar-me
a la sensació del cilindre poderós eixamplant-nos les comissures, ben untat de
bava; al toc impiu de campaneta i al pessigolleig ue ens rasca el paladar…
A uella forma d’empassar-se-la… no sé…
—Ens coneixem d’alguna cosa? —li demano, confós.
Ella hissa el cap des de les profunditats, com si emergís d’una llarga capbus-
sada sota aigües antàrti ues. Arreplega un glop d’aire; amb ànsia, al caire de
l’anòxia.
Es passa la llengua pels llavis.
I somriu, enigmàtica.
— ui sap?
Bé, mai no he tingut paciència per a les endevinalles. Tant se val.
Posant els ulls en blanc, em deixo caure d’es uena i m’abandono a la
propina. Un cop més, faig l’esforç de convèncer-me ue clientes com ella tal veg-
ada encara fan de la meva feina el millor de la galàxia…
ue em posen a recer de l’horror vacu ue em provo uen les distàncies.
ue m’ajuden a combatre la soledat.

2.

Soc en un núvol, un dels molts que conformen el món. És un món que no té terra ni
oceans, ni referències per determinar allò que és a baix o allò que queda per dalt; només
cel pertot i un repertori astorador de tempestes incommensurables.
La sortida d’un sol estrany pel desso a (o pel darrere) d’estrats quilomètrics de vels i
boirines, il·lumina un centenar de vòrtexs de colors que canvien: terbolins de vents hura-
canats girant contínuament en profundi ats di ícils de concebre. Les diferències enormes
de pressió atmosfèrica i densi at donen origen a corrents de convecció bestials, que reme-
nen de manera cons ant i feréstega la morfologia del paisatge que se’m reflecteix als ulls;
com si fora, en la immensi at d’un pla d’existència superior, la mà d’una divini at encu-
riosida i pueril agités el contingut tornassolat d’una esfera decorativa de cris all.
I és enmig d’aquest entorn irreal que floto jo. Un sòlid minúscul penjat d’una vasti-
tud que no m’és possible retenir entre les mans.
Per alguna raó que no encerto a comprendre, tot d’una se m’acudeix pensar que no
caic. I llavors em pregunto què és el que em sosté. No trigo pas gaire a descobrir-ho:
m’adono que estic suspès d’una mena de teranyina insubs ancial, que desafia totes les
lleis conegudes de la ísica. En voler provar la sensació que produeix al acte, observo que
el seu entramat es troba ordit amb filaments de… què cony? …llum? …so? …no sé quina
an asia. Al capdavall, després d’una segona exploració més conscien , determino que per
força ha de ser un es at inconegut i artificiós de l’aire: combinacions d’àtoms d’hidrogen i
d’heli, molècules de me à i d’amoníac, domesticades amb un propòsit funcional; modifi-
cades mitjançant alguna tecnologia inconcebible comple ament fora de l’abast de la cièn-
cia i la teoria terrestres. El gas resul an , robust i alhora dúctil en extrem, dibuixa ant
les arestes com les cares d’una estructura translúcida, voluble, que es perpetua en varia-
cions superposades d’una primera es ança senzilla, molt més enllà del que és la meva hu-
mil comprensió tridimensional. Formes lleugerament divergents, geometries i mides
mal·leables, configuren una mansió (un temple? un palau? una urbs?) que sura com per
art de màgia en l’eterni at de la planura celeste, gronxant-se a mercè del caprici dels
vents.
Aleshores arriba.
No posseeix trets antropomòrfics, però ampoc és quelcom que pugui definir-se com
clarament inhumà. La bellesa conceptual rotunda que emana de la seva presència només
en permet una descripció…
És un àngel.
Em recull dins del cau que formen les seves ales, amb delicadesa, i em sonda l’or-
ganisme per mitjà d’una miríada d’apèndixs ten aculars, que espeteguen en una bateria
de petits llamps. El xàfec elèctric sobre el meu cos nu em tiba i em posa ferm…
En aquest pun , invariablemen , perdo el senti .

«Vine…»

El dolç reclam encara ressona entre les sinapsis del meu cervell uan obro els ulls
de cop en la penombra del meu dormitori, entaforat dins la càpsula del son;
uan m’incorporo tot trasbalsat, respirant agitadament, amb el cor bategant-me
ràpid i la pell de gallina. La trempera ue em descobreixo sota el vinil del meu
uniforme de repòs és tan colossal ue ns i tot em fa mal.
En alliberar-me el membre captiu, em trobo les venes polsant tot a l’entorn
del tronc in adíssim, com mànegues de rec bombant al límit de la pressió reco-
manable. És aleshores ue, gairebé tement per la meva integritat, començo a sac-
sar…