Mallorquí, Elvis) Parròquia I Societat Rural Al Bisbat de Girona, Segles XIII-XIV PDF

fundació noguera
Estudis, 59
parròquia i societat rural

al bisbat de girona,
segles xiii-xiv
Elvis Mallorquí
bARCELONA, 2011
textos edievals
catalans
© Elvis Mallorquí, 2011

Edita: Pagès Editors, S L
Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida
editorial@pageseditors.cat
www.pageseditors.cat
Primera edició: octubre de 2011
ISBN: 978-84-9975-147-4
Dipòsit legal: L-937-2011
Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L
A la Iolanda
ÍNDEx
Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
Preliminar . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
Abreviacions . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
La definició de parròquia . . . . . . . . . . . . . 26
Església, feligresos i territori . . . . . . . . . . . 27
Parròquia i comunitat rural . . . . . . . . . . . 28
Una feudalització sense parròquies? . . . . . . . . 30
Fonts documentals i marcs d’anàlisi . . . . . . . . . 36
Per a una visió global: el bisbat de Girona . . . . . . 37
Des de la mitja distància: els ardiaconats de Girona i la
Selva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
Les parròquies, des de dins . . . . . . . . . . . 51
Primera part
ELS PRIMERS TEMPS DE LES PARRÒQUIES
L’establiment de la xarxa parroquial, de la fi del segle ix al
segle xi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
El poblament rural abans de les parròquies . . . . . . . 64
Vil·les i vilars . . . . . . . . . . . . . . . . 65
La lenta cristianització de la població rural . . . . . . 70
Les esglésies rurals del segle ix . . . . . . . . . . 74
“Aparrochiavit atque concessit decimas et primicias...”. . . . 79
L’establiment de la xarxa parroquial, segles x i xi . . . . 80
El romànic i l’aparició de les sagreres . . . . . . . . 84
Els castells feudals . . . . . . . . . . . . . . 90
Més enllà de les evidències escrites i materials . . . . . . 93
8 Elvis Mallorquí
Les formes de la parroquialització . . . . . . . . . 94

L’apropiació del delme . . . . . . . . . . . . . 98
La parròquia i els parroquians . . . . . . . . . . 101
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

La recuperació de la iniciativa episcopal, segles xii-xiii . . . . 105
Les “restitucions” d’esglésies i delmes laics . . . . . . . 106
L’efecte de la reforma gregoriana a Girona . . . . . . 107
Les capellanies de la seu gironina . . . . . . . . . 108
Els monestirs i el delme . . . . . . . . . . . . 114
El context social i polític dels segles xii i xiii . . . . . . 116
Els grups socials del camp gironí . . . . . . . . . 116
Els primers reis i el control de la classe dominant . . . 119
La recepció del dret romà i la imposició de la servitud . . 123
Els bisbes al capdavant de la diòcesi . . . . . . . . . 125
Concilis provincials i sínodes diocesans . . . . . . . 127
El control de les esglésies i dels delmes en mans de laics . 130
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135

El poblament a l’interior de les parròquies rurals, segle xiii i inici
del xiv . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137
La xarxa parroquial del bisbat de Girona, del segle xi al xiv . 137
Canvis i permanències . . . . . . . . . . . . . 138
La definició dels termes parroquials sobre el terreny . . . 142
La parròquia, una estructura adaptada a la dispersió de l’hàbi-
tat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 144
Veïnats i sufragànies . . . . . . . . . . . . . 145
Vincles entre masos i parròquia . . . . . . . . . . 150
La parròquia, una estructura poc útil per a la concentració del
poblament? . . . . . . . . . . . . . . . . . 159
L’església parroquial i el cementiri . . . . . . . . . 160
De les sagreres a les celleres i viles . . . . . . . . 162
La xarxa de camins . . . . . . . . . . . . . . 168
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . 173

Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii-xiv 9
Segona part
LA PARRÒQUIA I LES FORMES DE DOMINACIÓ
SOBRE ELS HOMES I LES DONES
Les senyories de les terres de Girona . . . . . . . . . 179
El nombre de senyories . . . . . . . . . . . . . . 180
Moltes petites senyories . . . . . . . . . . . . 181
L’estructura de la senyoria i la parròquia . . . . . . 183
La senyoria sobre la terra i sobre els homes . . . . . . 186
Prestacions agràries i censos emfitèutics . . . . . . . 187
Servitud i prestacions en treball . . . . . . . . . . 193
El control senyorial de l’economia rural . . . . . . . . 199
Ferreries, forns i molins . . . . . . . . . . . . 200
Els drets d’ús comunals . . . . . . . . . . . . 207
El mercat i la notaria . . . . . . . . . . . . . 212
El valor econòmic dels drets senyorials . . . . . . . . 214
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 218

La parròquia, una senyoria més . . . . . . . . . . . 221
Els delmes gironins a partir del Llibre Verd dels Feus . . . 222
La percepció del delme al segle xiv . . . . . . . . . 224
Delmes majors i delmes menors . . . . . . . . . 228
El valor dels delmes . . . . . . . . . . . . . 230
El repartiment del delme . . . . . . . . . . . . 234
Els bisbes de Girona, senyors dels delmes . . . . . . 237
Un reflex de l’evolució del delme als segles xiii i xiv . . . 240
Les primícies . . . . . . . . . . . . . . . . . 242
Les oblacions dels fidels . . . . . . . . . . . . . 247
Les prestacions per les persones . . . . . . . . . 251
Les prestacions per les terres . . . . . . . . . . . 255
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . 258

L’àmbit de la jurisdicció . . . . . . . . . . . . . . 261
Castells i parròquies al bisbat de Girona . . . . . . . . 261
Una visió des de dins: el plet del castell de Lloret . . . . 262
Una visió des de fora: les comunitats gironines en els fo-
gatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . 265
10 Elvis Mallorquí
L’administració de justícia . . . . . . . . . . . . . 271

L’exercici de la justícia criminal al tombant dels segles xiii
i xiv . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 272
Entre la jurisdicció civil i una “justícia de la terra” . . . 277
La defensa del territori . . . . . . . . . . . . . 280
Esglésies encastellades i celleres fortificades . . . . . . 280
Els castells i les prestacions militars . . . . . . . . 283
Les comunies del bisbe de Girona . . . . . . . . . 288
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 295

Tercera part
LA SOCIETAT RURAL A TRAVÉS DE LA PARRÒQUIA
El clergat parroquial . . . . . . . . . . . . . . 299
Controls externs sobre els clergues parroquials . . . . . . 299
Bisbes i ardiaques . . . . . . . . . . . . . . 300
Capellans i institucions eclesiàstiques gironines . . . . 303
Els càrrecs religiosos a les parròquies gironines. . . . . . 310
Noms i càrrecs . . . . . . . . . . . . . . . 311
Nombre i distribució geogràfica . . . . . . . . . . 313
Repartiment de les tasques rectorals . . . . . . . . 317
Patrimoni i rendes . . . . . . . . . . . . . . 319
Els clergues al capdavant de les parròquies . . . . . . . 329
Condició i formació . . . . . . . . . . . . . . 329
El clergat i la cultura escrita . . . . . . . . . . . 334
Nivell de vida . . . . . . . . . . . . . . . . 336
Procedència social i familiar . . . . . . . . . . . 340
Control episcopal sobre els clergues . . . . . . . . 343
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . 355

Els laics i la parròquia: nobles i pagesos . . . . . . . . 359
Els nobles, entre l’allunyament i l’aprofitament de la parròquia 359
Els grans senyors i la fundació de les capelles castrals . . 360
Els cavallers i la lluita pel control de les parròquies rurals . 367
L’ascens dels ciutadans arriba al camp . . . . . . . 376
Els parroquians i el seu enquadrament religiós a través de la
parròquia . . . . . . . . . . . . . . . . . . 380
Els grups socials a l’interior de les parròquies rurals . . . 381

La formació religiosa dels laics . . . . . . . . . . 388
El compliment dels sagraments eclesiàstics . . . . . . 392
Excomunicats, pecadors i heretges . . . . . . . . . 398
Les confraries rurals . . . . . . . . . . . . . . 406
L’assistència als pobres i als malalts . . . . . . . . 411
L’obreria i la participació dels laics en la gestió de la parròquia 416
El manteniment de l’església i la difusió de les obreries . . 417
Els recursos econòmics de les obreries . . . . . . . 424
L’obreria, sota el control de la pagesia de mas . . . . . 429
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433

Parròquia i comunitat rural . . . . . . . . . . . . 437
El naixement de les universitats rurals . . . . . . . . . 439
Universitats de castells i viles . . . . . . . . . . 440
Universitats de parròquies . . . . . . . . . . . . 447
Funcions de les universitats . . . . . . . . . . . 450
Les comunitats rurals en conflicte . . . . . . . . . . 457
Les comunitats de cara a l’exterior . . . . . . . . . 457
Lluites a l’interior de la comunitat . . . . . . . . . 460
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 466
Conclusions generals . . . . . . . . . . . . . . . 471

Fonts documentals . . . . . . . . . . . . . . . 472
La parròquia en el territori rural de Girona . . . . . . . 474
La parròquia i la senyoria . . . . . . . . . . . . . 476
La parròquia i la societat rural . . . . . . . . . . . 477
Els clergues . . . . . . . . . . . . . . . . 477
Els senyors . . . . . . . . . . . . . . . . 478
Els pagesos i les comunitats rurals . . . . . . . . . 480
Conclusions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 482

Fonts i bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . 487
Fonts documentals publicades . . . . . . . . . . . 487
Sigles utilitzades . . . . . . . . . . . . . . . . 493
12 Elvis Mallorquí
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . 495

Apèndixs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 539
1. Les parròquies del bisbat de Girona, segles x-xiv . . . . 539
Ardiaconat de Girona . . . . . . . . . . . . 540
Ardiaconat de la Selva . . . . . . . . . . . . 549
Ardiaconat d’Empúries . . . . . . . . . . . . 555
Ardiaconat de Besalú . . . . . . . . . . . . 562
2. El registre de la dècima eclesiàstica de 1364 . . . . . 572
La contribució dels beneficis eclesiàstics a la dècima de
1364 . . . . . . . . . . . . . . . . . . 572
La contribució de les obreries parroquials a la dècima
de 1364 . . . . . . . . . . . . . . . . . 578
Les capellanies dels ardiaconats de Girona i la Selva se-
gons la dècima de 1364 . . . . . . . . . . . . 582
3. El repartiment de les tasques dels clergues parroquials de
Quart, Llagostera i Paret Rufí, 1308-1321 . . . . . . . 584
4. Les activitats dels clergues de Cruïlles i Monells, 1302-1333 588
5. El capbreu del blat de l’oli de l’obra de Sant Martí vell, 1364-
1380 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 590

Documents . . . . . . . . . . . . . . . . . . 595

Índexs complementaris . . . . . . . . . . . . . . 637
Figures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 637
Mapes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 638
Taules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 639
Pròleg
La parròquia és i ha estat una peça essencial de l’estructura or-

ganitzativa de l’Església; la cèl·lula bàsica d’organització des de l’alta
edat mitjana, quan les diòcesis van esdevenir territoris massa amplis
per ser operatius en determinats aspectes de la vida diària dels cristi-
ans i es van subdividir en unitats més petites. La parròquia, ja llavors,
era una circumscripció territorial i alhora una comunitat de fidels que
compartia determinats aspectes de la vida religiosa: uns clergues, una
església, un cementiri, etc., amb tot el que envolta el funcionament de
la institució eclesial.
Però a l’edat mitjana la parròquia era molt més que això. Era també
un marc de sociabilitat per a la població rural que eventualment podia
servir per organitzar-se políticament. Era també un àmbit d’exercici de
la senyoria, utilitzat per al cobrament de rendes. La parròquia era, a
més a més, l’escena on es posaven de manifest solidaritats, jerarquies
o rivalitats a escala local.
És possible considerar la parròquia medieval només des del punt
de vista de les funcions religioses que exercia, com un espai utilitzat
pels bisbes per facilitar el control del territori diocesà. Elvis Mallorquí
Garcia, en aquest llibre, fruit de la seva tesi doctoral, ha triat preci-
sament el camí contrari, el d’analitzar la parròquia des de tots els
angles possibles. I ho fa, a més, procurant situar la parròquia en el
seu context, en el sentit més ampli, per tant, contraposant-la a altres
institucions, relacionant-la amb els diversos elements que configuren la
societat medieval fins a pintar un fris ric de matisos. Per aquest motiu
el llibre s’estructura en una sèrie de capítols que aborden els grans
temes des dels quals és possible estudiar el paper de la parròquia en
el món medieval.
14 Elvis Mallorquí
Des d’aquesta perspectiva, malgrat que l’Església a través de les

parròquies tingués un paper homogeneïtzador, la realitat a escala regi-
onal és molt variada. En bona part de la Catalunya Vella els individus
s’identifiquen en els textos escrits amb relació a la parròquia on viuen.
No és així en la majoria de regions peninsulars de la mateixa època. I
aquesta característica distintiva n’amaga moltes més que aquest llibre
aclareix admirablement.
És ben sabut que Catalunya conserva un tresor amb la documen-
tació medieval, difícilment superable. Sol fer-se esment dels pergamins
conservats, anteriors a l’any mil, però no es parla prou dels milers i
milers de documents dels segles xiii i xiv que es conserven als arxius
eclesiàstics o notarials, per posar només dos exemples. I una de les
principals virtuts d’aquest valuosíssim patrimoni rau en la possibilitat
de combinar fonts documentals de tipus molt divers: algunes procedents
dels arxius episcopals o diocesans, altres de les diverses senyories de
la regió i uns quants més dels rics arxius de les notaries que llavors
funcionaven en una munió de petites viles. Això és precisament el
que fa amb particular destresa Elvis Mallorquí, que ha dedicat una
bona part dels seus anys de recerca a descobrir i donar a conèixer
documents com els que procedien del monestir de Sant Miquel de
Cruïlles.1 Aquest llibre és sobretot el resultat d’una seriosa recerca als
arxius, intentant explorar tots els tipus de documents possibles. Alguns
es mereixen per ells mateixos l’edició acurada que n’ha fet l’autor com
en el cas de l’excepcional registre del bisbe de Girona anomenat Llibre
Verd dels Feus del 1362 que permet conèixer amb detall qui cobrava
els delmes de cada parròquia.2
L’àmbit de la recerca és una part de la diòcesi de Girona, formada
pels dos ardiaconats de la Selva i Girona, que a grans trets coincideix
amb els límits del comtat. Aquest és un espai on hi havia una xarxa
densa i antiga, constituïda per quasi dos centenars de parròquies. Sa-
bem que després del segle xi són poquíssims els canvis o segregacions
de parròquies.
Aquest és un territori que Elvis Mallorquí coneix pam a pam.
D’alguns indrets citats ja n’ha fet i publicat estudis monogràfics
—Monells, Begur, Lloret, Sant Mateu de Montnegre i les Gavarres en
general. Les explicacions sempre s’acompanyen amb casos concrets,
1. Mallorquí, E., El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’edat mitjana, La Bisbal
d’Empordà: Ajuntament, 2000.
2. Mallorquí, E., El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371), Girona: Dipu-
tació de Girona, 2011.
molts situats en mapes. El lector trobarà, a través de la parròquia,

una profunda reflexió sobre la història del paisatge i del poblament.
En un capítol podrà resseguir les diverses esglésies parroquials i els
altres temples, més d’un centenar, que no tenien estatus parroquial.
També ressegueix el fenomen de les sagreres, o celleres, i la formació
dels nuclis de poblament concentrat mentre es mantenien els veïnats
de masos dispersos. És aquest un punt crucial que sens dubte dóna
sentit a la importància dels territoris parroquials. N’hi ha d’altres. Per
exemple, l’absència d’una sòlida xarxa de termes castrals com la que
es troba coetàniament en comarques de més al sud o més a l’oest.
El llibre és especialment útil en la descripció del clergat parroqui-
al, un tema en el fons molt inexplorat en la Catalunya medieval. S’hi
examinen les figures dels rectors, sagristans, domers, diaques, clavers
i beneficiats, figures de qui dóna noms i exemples concrets de les
seves tasques, però també sobre els nivells de vida i les relacions que
establien amb bisbes, família d’origen i laics de la parròquia. Aquest
és un aspecte en general ignorat perquè precisament requereix un co-
neixement de les realitats locals més que no pas els principis generals.
Bona part del llibre es dedica a analitzar el paper dels laics en
les parròquies. Això inclou la noblesa, de la qual Elvis Mallorquí és un
bon coneixedor i ha contribuït decisivament a clarificar-ne genealogies,
dominis o rendes, i les jerarquies internes com les que diferencien
senyors de castells i cavallers de cases fortes. Tal com es demostra de
manera clara, a principis del segle xiv encara hi havia molts nobles
que cobraven delmes, però també s’observa un distanciament que es
manifesta per exemple en la construcció de capelles en castells i resi-
dències nobiliàries.
Un dels capítols centrals i indispensables del llibre és el que es
dedica a la relació dels clergues amb els seus parroquians laics. Aques-
tes experimentaren una important transformació amb el IV Concili del
Laterà, del 1215, que va comportar un canvi radical en exigir dels laics
un major compromís i una major responsabilitat. El concili promogué
un esforç seriós per controlar la pràctica religiosa a les parròquies.
En imposar l’assistència a la missa o el compliment d’un conjunt de
sagraments, encoratjava un contacte molt més regular amb l’Església
i el missatge cristià. Fruit d’aquest esperit són les visites pastorals on,
amb inusitada vivesa, s’interroga tant a clergues com a laics i que
recentment han esdevingut un centre d’interès per si mateix.3
3. Puigvert, J. M.; Monjas, L.; Perea, E.; Solà, X., Les visites pastorals: dels orígens
medievals a l’època contemporània, Girona: CCG Edicions, 2003; Monjas, Ll., La Reforma
16 Elvis Mallorquí
La responsabilitat dels parroquians afectava especialment la gestió

dels “obrers” encarregats de la cura del temple i els seus béns mobles, i
d’uns recursos que els pertocava administrar —com el blat de l’oli que
aquí es descriu amb sorprenent precisió. L’“obreria” es pot convertir
llavors en un mirall de les tensions de la societat local i per tant es
donen enfrontaments. Aquests són reveladors del paper que unes elits
podien assolir al capdavant de les institucions parroquials o de les
jerarquies internes com la que es demostra en l’oposició entre rustici
i iuvenes homines. La complexitat d’aquestes estructures parroquials
també deixa un marge per a la religiositat individual amb la proliferació
de petites confraries locals, amb les institucions de beneficis i amb les
disposicions per a la sepultura.
Aquest llibre té l’enorme encert de mostrar la parròquia en relació
amb la senyoria. No s’hi perd l’ocasió de fer un estudi seriós dels drets
senyorials per exemple passant revista als nombrosos capbreus conser-
vats per la diòcesi de Girona. Això permet constatar que la parròquia
fou en molts casos la circumscripció territorial utilitzada per gestionar
els diversos drets senyorials. És a dir, l’àmbit utilitzat per al cobrament
de rendes, la institució de batllies o l’organització de monopolis.
Aquesta exploració dels drets senyorials permet avaluar correcta-
ment el delme, un dels elements pels quals la recerca d’Elvis Mallor-
quí comença a ser valorada arreu. El delme és una peça essencial de
l’economia del bisbat, els monestirs i la principal font d’ingressos per
a molts nobles de la regió, a més, és clar, de ser una de les prestacions
de la pagesia més quantioses. El bisbe de Girona ha d’admetre que
són sovint els laics els qui es queden amb una part substancial dels
delmes de les parròquies. Tot i els esforços desplegats des de la reforma
gregoriana, els bisbes no aconsegueixen posar fi a aquesta realitat. Però
durant els segles xiii-xiv aconseguiren obtenir-ne el reconeixement dels
seus detentors per tal d’equiparar-los a feus —com una impressionant
sèrie d’homenatges conservats a l’arxiu de la Mitra de Girona demostra
a bastament. Tal com diu Roland Viader, el delme ha tingut un paper
estructurant en la proliferació ràpida de feus i fidelitats, en l’afirmació
de les jerarquies feudals.4
Amb relació a aquest darrer punt, l’estudi d’Elvis Mallorquí ofereix
una esplèndida visió dels poders dels bisbes gironins als segles xiii i
eclesiàstica i religiosa de la província eclesiàstica tarraconense al llarg de la baixa edat

mitjana: a través dels qüestionaris de visita pastoral, Barcelona: Fundació Noguera, 2008.
4. Viader, R., «La dîme dans l’Europe des féodalités. Rapport introductif», dins:
íd. (ed.), La dîme dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universitaires
du Mirail, 2010, p. 7-38.
xiv. Al costat d’aspectes més coneguts com el patrimoni o els intents

de controlar el nomenament dels clergues que tenen la cura d’ànimes
de les parròquies, se’ns mostren aspectes inèdits de l’autoritat episco-
pal com l’ús que feia de les excomunions. En una magnífica taula es
presenten els motius d’excomunió (cf. taula 29), entre els quals ocupa
un lloc destacat la no-assistència a les “comunies”, això és, la força
armada que el bisbe podia mobilitzar entre els habitants de la diòcesi.
No obstant això, l’autor també ens assenyala els límits del poder
episcopal o laic damunt de les parròquies. En primer lloc, rendes que
es queden al si de la comunitat parroquial, delmes menors, primícies i
oblacions dels fidels. Malgrat visites pastorals i excomunions, encara a
principis del segle xiv ens trobem amb una realitat local que no acaba
de sotmetre’s a les directrius episcopals.
Com tots els bons estudis aquesta és una tesi que en suggereix
d’altres i que obre nous camins, com l’estudi del poder episcopal, la
proliferació de les “universitats” rurals o la difusió de models artístics i
culturals en el món rural. En les pàgines d’aquest llibre Elvis Mallorquí
ens acompanya pel difícil camí del mig, entre els estudis d’història de
l’Església i els d’història del feudalisme, entre unes parròquies objecte
preuat de domini senyorial i alhora base d’una sociabilitat pagesa. El
resultat, del tot reeixit, és una contribució brillant al coneixement de
la Catalunya medieval.
Lluís To Figueras
Universitat de Girona
preliminar
La història del present llibre s’inicia deu anys enrere, quan vaig
començar a treballar decididament en el que acabaria convertint-se en
la tesi doctoral. Aleshores, havia enllestit diferents recerques derivades
del treball de recerca de nou crèdits del doctorat, presentat el 1997 a
la Universitat de Girona amb el títol d’“Un territori en evolució: Cruï-
lles i la conca mitjana del Daró del segle ix als inicis del segle xiv”,1 i
acabaven d’aparèixer publicats dos treballs més, un era l’edició del fons
documental del monestir de Sant Miquel de Cruïlles i l’altre la síntesi
de l’evolució del massís de les Gavarres amb especial incidència en el
fins aleshores massa desconegut període medieval.2
El primer projecte de la tesi doctoral tenia com a objectiu l’anàlisi
de la llarga etapa de creixement medieval, dels segles xi al xiii, a través
d’estudis microhistòrics de diversos indrets i sectors de les terres de
Girona. Segurament, la idea era massa ambiciosa perquè no s’havien
fet, encara, recerques arqueològiques, toponímiques i documentals que
servissin de base per reconstruir de manera fidedigna la realitat paisat-
gística medieval. De fet, alguns treballs puntuals sobre Riudellots de
1. Part dels materials recollits en el treball de recerca van ser reelaborats en

alguns articles, cf. Mallorquí, E., “El mas com a unitat d’explotació agrària. Repàs dels
seus orígens”, dins El mas medieval a Catalunya. Quaderns del Centre d’Estudis Comar-
cals de Banyoles, núm. 19, 1998, p. 45-64; íd., “Els àmbits de la solidaritat pagesa en
una comunitat rural de la Catalunya Vella (Cruïlles, s. xiii i inicis del xiv)”, dins J. Bar-
rull; J. J. Busqueta; E. Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme,
Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998, p. 185-203; íd., “Homes, viles i masos (Cruïlles,
1319)”, dins R. Congost; Ll. To (dirs.), Homes, masos, història, Barcelona: Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 43-89.
2. Mallorquí, E., El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’edat mitjana, la Bis-
bal d’Empordà: Ajuntament, 2000 [PSMCR]; Íd., Les Gavarres a l’edat mitjana, Girona:
CCG Edicions, 2000.
20 Elvis Mallorquí
la Selva, Sant Mateu de Montnegre, Monells i Lloret, juntament amb

recerques d’altres autors, ens han fet constatar la complexitat existent
a l’hora d’aproximar-se a les formes del poblament i de l’ocupació del
sòl de l’edat mitjana i, alhora, la necessitat urgent de combinar dife-
rents fonts d’informació, essencialment els capbreus senyorials i els
registres notarials de l’edat mitjana, i de partir dels cadastres i dels
amillaraments dels segles xix i xx.
És per aquest motiu que el plantejament inicial de la tesi es va
anar modificant d’acord amb les indicacions del doctor Lluís To Figue-
ras, director de la tesi, a mesura que elaborava les diferents parts que
finalment han constituït l’estudi. El punt de partida va ser un primer
esbós, elaborat entre el 2002 i el 2003, sobre el paper de la parròquia
en l’organització del territori, amb especial atenció a la seva dimen-
sió territorial, a la seva evolució entre els segles x i xiv, als delmes i
als altres drets parroquials, al paper dels clergues parroquials com a
portaveus de la jerarquia eclesiàstica i a la implicació dels laics en la
vida i en la gestió de la parròquia. Entre els anys 2004 i 2005 vaig
explorar les implicacions de les parròquies i dels castells termenats
en l’estructuració del territori del bisbat de Girona, en l’aparició dels
nuclis de poblament concentrat —castells, celleres i viles—, en la per-
vivència del poblament dispers en masos, en la definició dels grups de
la societat rural gironina —nobles i pagesos, sobretot— i, a l’últim, en
la construcció de les senyories feudals, de l’administració de justícia
i de la defensa militar del territori. A partir de la tardor del 2005 i
durant el 2006 vaig acabar d’estructurar la tesi doctoral en tres grans
apartats: un primer sobre l’abast de la presència de la parròquia en el
territori rural de la diòcesi de Girona; un segon sobre els grups socials
—clergues, nobles i pagesos— i les seves relacions amb les parròquies
rurals, i un tercer sobre les rendes associades a la parròquia i les for-
mes a través de les quals el marc parroquial permeté estructurar les
senyories feudals i les comunitats rurals.
La tesi doctoral, finalment, va ser llegida a la Facultat de Lletres
de la Universitat de Girona el 26 de març del 2007. El tribunal que la
va avaluar, format pels professors Josep M. Salrach (Universitat Pompeu
Fabra), Pascual Martínez Sopena (Universitat de valladolid), Roland
viader (CNRS, Toulouse), Joaquim M. Puigvert (Universitat de Girona)
i Pere Ortí (Universitat de Girona), li va concedir la màxima qualifi-
cació. Amb posterioritat a aquesta data, he ampliat algunes qüestions
puntuals de la tesi doctoral, com l’origen i la difusió dels veïnats i de
les celleres a les terres gironines entre els segles xi i xiv, i, gràcies a la
Beca de Ciències Socials concedida pel Patronat Francesc Eiximenis de
la Diputació de Girona, m’he encarregat de l’edició i l’estudi complets
del Llibre Verd dels Feus del bisbe de Girona, peça clau que permet
entendre millor el paper del delme com a fonament de l’economia
de tots els senyors medievals gironins.3 Finalment, l’obtenció de la
xix Beca de la Fundació Noguera el 2009 ha suposat l’empenta defi-
nitiva per a la publicació de la tesi doctoral, per la qual cosa agraeixo
la confiança dipositada en mi pel jurat de la beca i per la direcció de la
fundació. Ha estat l’ocasió per estructurar de manera més coherent els
materials de la tesi i fer-la menys feixuga del que era abans.4
* * *
Afortunadament, no he estat sol en el llarg camí de la tesi. Per

començar, he d’agrair les observacions i comentaris de Lluís To Figue-
ras, director de la tesi, Pere Ortí, Rosa Lluch, Víctor Farías i Aymat
Catafau, professors d’història medieval de les universitats de Girona,
Barcelona, Pompeu Fabra i Perpinyà, i també de Lluís Monjas i Xavier
Soldevila, que m’han permès anar situant les meves primeres idees
sobre la tesi i, sobretot, reconduir pacientment la nebulosa d’idees, de
documents i de projectes que tenia al cap i entre mans. També agraeixo
les crítiques i els suggeriments dels membres ja esmentats del tribunal
de la tesi doctoral, que he tingut en compte per a la publicació final.
De manera més general, em sento en deute envers tots els professors
de la Universitat de Girona, de la Universitat Pompeu Fabra i de la
Université de Toulouse-Le Mirail que he tingut al llarg de la llicencia-
tura i del doctorat d’Història, entre els quals voldria destacar els noms
de Pierre Bonnassie, Monique Bourin, José Ángel García de Cortázar,
Josep M. Salrach, Rosa Congost, Xavier Torres i Enric Saguer. També
han estat profitoses les converses amb els companys de llicenciatura
i doctorat que ens hem endinsat en el camp massa poc reconegut de
la investigació històrica.
3. Mallorquí, E., “Les celleres medievals de les terres de Girona”, Quaderns de la
Selva, núm. 21, 2009, p. 117-148; Íd., “Els veïnats: orígens i evolució d’una demarcació
territorial a l’interior de les parròquies del bisbat de Girona, segles x-xiv”, dins J. Bolós;
E. Vicedo (eds.), Poblament, territori i història rural, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs,
2009, p. 361-396; íd., El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371), Girona: Diputació
de Girona, 2011 [LVBG].
4. Bona part de les taules dels apèndixs de la tesi doctoral, amb els quals hem
elaborat figures i mapes, no els hem inclòs en aquesta publicació. Per tal de consultar-
los, cf. Mallorquí, E., “Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii i xiv”,
tesi doctoral inèdita, Girona, Universitat de Girona, 2007 (consultable a <www.tdx.cesca.
es> i <www.tesisenxarxa.net/TDx-0619107-123843/>.
22 Elvis Mallorquí
Més enllà de la universitat, aquest treball de recerca no hauria estat

possible sense moltes altres persones. En primer lloc, tots els arxivers
que m’han ajudat a cercar pergamins i llibres medievals, en especial Joan
Boadas (AMGi), Josep Matas i Santi Soler (AHG), Gabriel Roura (†)
i Joan Villar (ACG), Xavier Pérez i Quim Carreras (ACSE), Quim Daban
(SAMLM), Josep M. Pons Guri (†) i Hug Palou (AHFF) i, de manera
molt especial, Josep M. Marquès (†) (ADG). A continuació, els companys
dels instituts d’ensenyament secundari de Llagostera i Santa Coloma de
Farners i els membres de l’Associació d’Història Rural de les Comarques
Gironines, el Centre d’Estudis Selvatans, la revista Gavarres i la Colla
Excursionista Cassanenca, especialment en Pitu Basart, l’Eloi Madrià,
l’Àngel Madrià, en Joan Llinàs, en Narcís Figueras, en Miquel Borrell
i en Pere Gifre que m’han permès aprendre molts aspectes del passat
de la terra on vivim. Finalment, he d’agrair la paciència infinita de la
gent que tinc més a prop, els meus pares Josep i M. Àngels, el meu
germà David, els meus sogres Josep i Dolors, en Josep, la Cristina i
la Teia i, sobretot, la Iolanda, la Sira i la Duna.
Riudellots de la Selva, gener del 2011

Abreviacions
ACA Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona)

ACG Arxiu Capitular de Girona
ACS Arxiu Capitular de Solsona
ADG Arxiu Diocesà de Girona
ADM Arxiu Ducal de Medinaceli (dins l’Archivo de la Nobleza, de
Toledo)
AMGi Arxiu Municipal de Girona
ACBE Arxiu Comarcal del Baix Empordà (la Bisbal d’Empordà)
ACSE Arxiu Comarcal de la Selva (Santa Coloma de Farners)
AMS Arxiu Municipal de Salt
ANC Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès)
AHG Arxiu Històric de Girona
AHH Arxiu Històric d’Hostalric
AHMC Arxiu Històric Municipal de Calella
AHMCL Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat
AMSFG Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols
AMSU Arxiu Municipal de la Seu d’Urgell
APF Arxiu Patrimonial del mas Ferrer (Bescanó)
BCAH Biblioteca de Catalunya, Arxiu Històric
SAMLM Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar
SAMP Servei d’Arxiu Municipal de Palamós

24 Elvis Mallorquí
c. columna ed. orig. edició original

cap. capítol íd. ídem (el mateix autor)
cf. confer ‘compareu’ núm. número
comp. compilador p. pàgina
coord. coordinador s. núm. sense número
dir. director vol. volum
ed. editor
introducció
Fa més d’un segle, l’historiador francès Pierre Imbart de la Tour

va presentar una síntesi sobre l’evolució de les parròquies del seu país
entre la fi de l’antiguitat, en què, deia ell, parròquia i diòcesi eren sinò-
nims, i el segle xi, en què les esglésies rurals, després de multiplicar-se
arreu, havien estat privatitzades pels senyors feudals.1 Des d’aleshores,
la parròquia ha estat considerada com una de les principals institucions
de la societat rural de l’edat mitjana, si bé potser pel fet de ser una
institució de marcat caràcter eclesiàstic, els historiadors l’han considerat
essencialment des de l’òptica religiosa i no tant des dels vessants econò-
mic i polític, oblidant que les campanes de l’església identificaven una
comunitat rural —d’aquí, l’expressió “villages à clocher”— i en regien
el temps diari i setmanal, a la vegada que marcaven els moments de
festa i de dol i advertien els feligresos dels perills, de les tempestes o
del pas de criminals pel poble.2
A banda de l’empenta de la setmana de Spoleto de l’any 1980
per a l’estudi de la cristianització i l’organització eclesiàstica del camp
a l’alta edat mitjana, en els darrers vint anys les contribucions sobre
les parròquies a les diferents regions d’Occident cristià han pres nous
camins. Així es pot constatar en els col·loquis sobre l’enquadrament
1. Imbart de la Tour, P., Les paroisses rurales du 4e au 11e siècle, París: Picard,
1979 (ed. original, 1900).
2. Gaudemet, J., “La vie paroissiale en Occident au Moyen Âge et dans les temps
modernes”, Recueils de la Société Jean Bodin pour l’histoire comparative des institutions,
vol. 43, 1984, p. 65; Genicot, L., Comunidades rurales en el Occidente medieval, Barcelona:
Crítica, 1993, p. 140; Palazzo, É., Liturgie et société au Moyen Âge, París: Aubier, 2000,
p. 107-108. Per a una visió més àmplia del pes de l’Església sobre la societat medieval,
cf. Guerreau, A., El feudalismo, Barcelona: Editorial Crítica, 1984, p. 229-241; Íd., L’avenir
d’un passé incertain, París: Éditions du Seuil, 2001, p. 28-31.
26 Elvis Mallorquí
religiós dels fidels a París el 1984, sobre la parròquia en el si de l’es-

tructura de l’església i com a marc de desenvolupament de les comu-
nitats rurals a Fanjeaux el 1990, sobre els orígens de les parròquies
a l’antiguitat tardana a Roma el 1998 i a Toulouse el 2003, sobre la
relació entre les parròquies i la difusió del preromànic i del romànic
a Sant Miquel de Cuixà el 1998, sobre la configuració territorial de
les parròquies a Tours el 2004, sobre la vida religiosa i els aspectes
socials i econòmics a l’interior de les parròquies a Fanjeaux el 2004 i
sobre el delme a Flaran el 2008.3
La present tesi doctoral reprèn moltes de les reflexions suscitades
en aquests fòrums per tal de contrastar-les, en el marc d’un bisbat de
la Catalunya Vella, el de Girona, amb un conjunt heterogeni de fonts
documentals: les actes de consagració i dotació d’esglésies dels se-
gles x i xi, els diversos tipus de documents dels segles x-xiii conservats
en pergamí o en cartorals, les constitucions sinodals i provincials dels
segles xiii i xiv i les visites pastorals i els registres episcopals del xiv.
L’objectiu principal és, malgrat les dificultats existents, trobar els nexes
d’unió entre les imatges parcials de la parròquia que proporciona cada
tipus documental i, d’aquesta manera, obtenir una valoració global sobre
el seu paper en l’estructuració de la societat medieval. Per començar,
però, cal definir el que era una parròquia a l’edat mitjana.
La definició de parròquia
El mot llatí parochia té el seu origen en el grec paroikia, grup

d’habitatges veïns o gent que viu a l’entorn d’un lloc. Per als medi-
evalistes, però, la parròquia té altres significats: era, a la vegada, un
edifici destinat al culte religiós, una comunitat de fidels que hi eren
batejats i enterrats per un clergue i una circumscripció territorial sobre
la qual es recaptaven el delme i altres drets per al manteniment del
3. Cristianizzazione ed organizzazione ecclesiastica delle campagne nell’alto medio-

evo: espansione et resistenze, Spoleto: Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1982,
2 vols.; L’encadrement religieux des fidèles au Moyen-Âge et jusqu’au Concile de Trente,
París: Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, 1985; La paroisse en Languedoc
(xiiie-xive siècles), Toulouse: Éditions Privat – Centre d’Études Historiques de Fanjeaux,
1990; Pergola, Ph. (ed.), Alle origini della parrochia rurale (iv-viii sec.), Ciutat del Vaticà:
Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, 1999; La paroisse pré-romane et romane. Les
Cahiers de Saint-Michel de Cuxà, vol. 30, 1999; Delaplace, Ch. (dir.), Aux origines de la
paroisse rurale en Gaule méridionale, ivème-ixème siècles, París: Éditions Errance, 2005;
La paroisse, génèse d’une forme territoriale. Médiévales, vol. 29, 2005; L’Église au village,
Toulouse: Éditions Privat, 2005; Viader, R. (ed.), La dîme dans l’Europe médiévale et
moderne, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 2010.
culte.4 Tres elements, doncs, formen una parròquia medieval: l’església,

la comunitat de fidels i un territori vinculat al temple. Les diferents
formes d’emprendre l’estudi d’aquests tres elements ha condicionat
notablement les explicacions dels historiadors sobre els orígens de les
parròquies a les diferents regions d’Occident.
Església, feligresos i territori

Els primers estudiosos de la parròquia entenien que la xarxa
parroquial es va constituir a partir de la fragmentació de la parròquia
originària i única que era la diòcesi, amb seu a l’església catedral,
l’únic temple des d’on es podien administrar el baptisme i la resta de
sagraments; després, l’estudi de les advocacions de les esglésies permetia
detectar com es van anar fragmentant les primeres parròquies rurals
creades com a fragmentacions de la parròquia matriu.5 El progrés de
les recerques arqueològiques sobre temples rurals de l’antiguitat tardana
no ha modificat gaire aquesta idea inicial: la identificació de baptis-
teris formant part de les esglésies o dels seus conjunts monumentals
i l’omnipresència de conjunts de sepultures al seu entorn immediat
confirma la difusió de les funcions parroquials a molts temples de les
zones rurals d’Occident. Més recentment, diversos autors han rellegit les
disposicions dels concilis eclesiàstics d’Hispània i de la Gàl·lia i d’altres
textos dels segles iv-vii, fixant-se en els diversos significats de parochia
en aquests moments. No ha estat una tasca senzilla, atesa la polisèmia
de la paraula en qüestió: tant pot fer referència al conjunt de la diòcesi,
com a un simple lloc de culte, la basílica o l’“església parroquial”. El
que sembla clar, però, és que abans del segle ix no hi ha indicis que
permetin afirmar que les esglésies rurals, siguin qualificades com a
“parròquies” o no, disposin d’un territori propi. En realitat, no és fins
que Carlemany imposa el delme a la fi del segle viii que es comencen
a configurar, molt lentament, els termes de les parròquies rurals i que
es donen les primeres definicions de “parroquians”, conjunt de fidels
lligats, inicialment per la situació de llurs sepultures, a la figura del
4. García de Cortázar, J. Á., La sociedad rural en la España medieval, Madrid:

Siglo xxi, 1988, p. 90; Guerreau, A., “Quelques caractères spécifiques de l’espace féodal
européen”, dins N. Bulst; R. Descimon; A. Guerreau (eds.), L’état ou le roi, París: Éditions
de la Maison des Sciences de l’Homme, 1996, p. 89-91.
5. Imbart de la Tour , Les paroisses..., p. 50-51 i p. 93-95; Chaume, M., “Le mode de
constitution et de délimitation des paroisses rurales aux temps mérovingiens et caro-
lingiens”, Revue Mabillon, vol. 27, núm. 106, 1937, p. 61-73; Fournier, G., “La mise en
place du cadre paroissial et l’évolution du peuplement”, dins Cristianizzazione..., vol. 1,
p. 498-509.
28 Elvis Mallorquí
rector de la “seva” església, l’indret on protagonitzaven els principals

actes de les seves vides com a cristians: el baptisme, la confessió, l’as-
sistència a la missa, la comunió, els obsequis i el pagament del delme.6
És a partir del segle ix que, per a certes regions de l’Occident
europeu, podem començar a parlar de parròquies en el triple signi-
ficat d’església, comunitat de feligresos i territori. Ara bé, la difusió
d’aquesta entitat social i espacial es va fer d’una manera molt allargada
en el temps perquè, en realitat, no és fins als segles xii i xiii que els
principals compiladors de la legislació canònica recullen la parròquia
com a cèl·lula bàsica de l’ordenament de l’Església catòlica. En aquest
moment, doncs, la parròquia ha esdevingut, a tot arreu d’Occident, un
marc perfectament definit per a l’organització de la societat rural.7 Per
això, en aquesta recerca sobre el bisbat de Girona, després de presentar
cronològicament les fases de la constitució de la xarxa de parròquies
gironines (cf. primera part), prenem el segle xiii com a inici del període
en què analitzarem les relacions entre la societat rural i la parròquia
(cf. segona part i tercera part).
Parròquia i comunitat rural

Per a les terres gironines, els primers estudis que relacionen la
societat rural amb les estructures parroquials són obra de Josep M.
Marquès i de Joaquim M. Puigvert. A través dels casos de Vilobí d’Onyar,
Avinyonet de Puigventós i Riudellots de la Selva, la parròquia d’època
moderna apareixia com l’escenari en què els clergues i els membres de
6. Ripoll, G.; Velázquez, I., “Origen y desarrollo de las parrochiae en la Hispania

de la antigüedad tardía”, dins Pergola, Alle origini..., p. 111-142; Palol, P. de (dir.), Del
romà al romànic, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 394-395; Saxer,
v., “Les paroisses rurales de France avant le ixe siècle: peuplement, évangélisation, or-
ganisation”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuixà, vol. 30, 1999, p. 6-35; Delaplace, Ch.,
“La mise en place de l’infrastructure ecclésiastique rurale en Gaule à la fin de l’Antiquité
(ive-vie siècles après J.-C.)”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuixà, vol. 30, 1999, p. 167-
168; Íd., “Les origines des églises rurales (ve-vie siècles). À propos d’une formule de
Grégoire de Tours”, Histoire et Sociétés Rurales, vol. 18, 2002, p. 15-17; Zadora-Rio, E.,
“L’historiographie des paroisses rurales à l’épreuve de l’archéologie”, dins Delaplace, Aux
origines..., p. 16-20; íd., “The making of churchyards and parish territories in the Early-
Medieval Landscape of France and England in the 7th-12th Centuries: A Reconsidera-
tion”, Medieval Archaeology, vol. 47, 2003, p. 17-18; López Quiroga, J., “Los orígenes de
la parroquia rural en el occidente de Hispania (siglos iv-ix) (Provincias de Gallaecia y
Lusitania)”, dins Delaplace, Aux origines…, p. 193-228; Lauwers, M., “Paroisse, paroissiens
et territoire. Remarques sur parochia dans les textes latins du Moyen Âge”, Médiévales,
núm. 49, 2005, p. 12-25; Iogna-Prat, D., La Maison Dieu, París: Éditions du Seuil, 2006,
p. 244-246 i p. 312.
7. Gaudemet, “La vie...”, p. 73-75; Lauwers, “Paroisse...”, p. 25-30.
les comunitats rurals participaven activament i, a vegades, s’enfrontaven

pel manteniment de costums tradicionals que entraven en conflicte
amb les directrius de les autoritats diocesanes.8 Després de vint anys
de recerques sobre les parròquies als segles xvi, xvii i xviii, s’ha pogut
entendre millor el lloc dels clergues rurals tenint en compte la seva
procedència, la comunitat que regien i les condicions que els imposava
la jerarquia eclesiàstica; igualment, s’ha destacat l’estreta relació entre
les obreries parroquials i les universitats i municipis d’antic règim per
al finançament de les despeses de manteniment del temple, i també
amb les confraries, encarregades de les celebracions festives.
En contrast, no hi ha hagut cap aproximació global ni a les par-
ròquies gironines ni catalanes d’època medieval.9 I això que alguns
treballs de síntesi sobre les comunitats rurals medievals de diferents
regions europees han destacat, després de presentar les característiques
dels edificis eclesiàstics i dels cementiris, el paper important que han
tingut els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria,
les confraries, els hospitals i les almoines, així com la transcendència
del paper dels rectors de la parròquia, en tant que mitjancers entre
la voluntat i l’ideari dels bisbes i les aspiracions i possibilitats de la
comunitat rural. Dit d’una altra manera, a partir dels vincles religio-
sos dels feligresos envers el seu temple —les misses, les processons,
els sagraments, el cementiri, la gestió de les obreries i les confraries,
els donatius als pobres i malalts—, es va poder desenvolupar la vida
comunitària al món rural fins a generar unes primeres formes de go-
vern comunitari, fonamentades en l’assemblea de tots els habitants
d’una localitat per gestionar béns i drets que posseïen en comú —les
pastures, l’aigua, els boscos— i per elegir, de manera autònoma, els
representants que, durant un període de temps, s’havien d’encarregar
8. Marquès, J. M., L’Església a Vilobí d’Onyar, Vilobí d’Onyar, 1978; Íd., “Avinyonet
de Puigventós, poble, parròquia i castell”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos,
vol. 13, 1978, p. 11-66; Puigvert, J. M., Una parròquia catalana del segle xviii a través de
la seva consueta (Riudellots de la Selva), Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana,
1986. Vegeu, també, els seus treballs de síntesi, cf. Puigvert, J. M., Església, territori i
sociabilitat (s. xvii-xix), vic: Eumo Editorial, 2000, p. 111-113; Íd., “Parròquia i societat
rural: 15 anys d’investigacions”, Revista de Girona, núm. 202, 2000, p. 67-71; Marquès,
J. M., Una historia de la diòcesi de Girona (ca. 300-2000), Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 2007.
9. L’any 1998 Josep M. Salrach afirmava que “la parròquia rural, almenys pel que
fa a l’edat mitjana, és un gran tema d’estudi que mereix una monografia”, cf. Salrach,
J. M., “Solidaritat i sociabilitat pageses en els orígens de la vila (segles x-xiv)”, dins
Barrull; Busqueta; Vicedo, Solidaritats..., p. 67.
30 Elvis Mallorquí
de regir la comunitat.10 En el cas del bisbat de Girona, en quin mo-

ment trobem constituïdes tots aquests elements que caracteritzaran
les parròquies d’època moderna? Les primeres universitats gironines,
corresponents a les ciutats i viles reials més importants, neixen al se-
gle xiii; la institució s’estén, a inicis del xiv, a d’altres viles senyorials i
monàstiques i sembla que no és abans de la segona meitat del se-
gle xiv, quan el rei i les Corts imposen càrregues fiscals a totes i cadas-
cuna de les comunitats per mitjà dels fogatges, que es pugui imaginar
una generalització de les universitats a tots els indrets del regne. Aquest
darrer període serà, per tant, el moment final de la present recerca.
Una feudalització sense parròquies?

Que a l’època moderna i, segurament també, al final de l’edat
mitjana parròquia i comunitat rural siguin pràcticament sinònims o,
potser de manera més exacta, es confonguin contínuament, no vol
pas dir que tinguessin ni el mateix origen ni la mateixa història.11
Tal com s’ha assenyalat per a la Toscana, diversos factors incidiren,
a partir del 1100, sobre l’organització política de les comunitats ru-
rals: la senyoria, la parròquia, les pràctiques comunals sobre els espais
conreats i incults, les transformacions de la propietat de la terra i els
governs de les ciutats. Fins ara, a moltes regions italianes s’ha estudiat
el paper dels castells i, per tant, dels senyors laics sobre l’organització
del territori i de la societat rural: és el que Pierre Toubert va definir
com a incastellamento en el seu estudi sobre el Laci, on els senyors
feudals imposaren un control absolut també sobre les esglésies i els
drets parroquials fins al segle xii en què els papes de Roma i els bisbes
començaren a recuperar la seva autoritat sobre les esglésies, deixant que
els senyors mantinguessin el dret de patronatge. De manera semblant,
a la Llombardia els senyors dels castells continuaven controlant, als
segles xii i xiii, els delmes de les esglésies parroquials, però en aquest
moment les comunitats vilatanes van obtenir, després de negociacions i
10. Le Bras, G., Études de sociologie religieuse, París: Presses Universitaires de

France, 1955, vol. 1, p. 107-108; Gaudemet, “La vie...”, p. 75-82; Bourin, M.; Durand, R.,
Vivre au village au Moyen-Âge, París: Messidor, 1984, p. 59-98; Ullmann, W., Principios
de gobierno y política en la Edad Media, Madrid: Alianza Editorial, 1985, p. 221-222;
Genicot, Comunidades..., p. 119-140; Pastor, R., “Perspectivas para el estudio de las
solidaridades campesinas. Edad media”, dins Barrull; Busqueta; Vicedo, Solidaritats...,
p. 38-40; Brown, A., Church and Society in England, 1000-1500, Houndmills: Palgrave
Macmillan, 2003, p. 15-17.
11. Morsel, J., “Les logiques communautaires entre logiques spatiales et logiques
catégorielles (xiie-xve siècles)”, Bulletin du centre d’études médiévales d’Auxerre, fora de
sèrie núm. 2, 2008.
lluites amb els senyors, unes franqueses que els van permetre constituir
uns primers governs comunals, sovint amb el suport de les ciutats.12
Més a prop de Catalunya, la població rural del Llenguadoc, fins
al 1150, la població rural es va anar estabilitzant en els castra o nuclis
fortificats creats pels senyors al segle anterior i, des d’aleshores, les
comunitats van aconseguir que els seus senyors les reconeguessin com
a universitats, amb capacitat per delegar poders als cònsols elegits en
les assemblees comunals. A les terres de Castella, en canvi, es detecta
un major control de la parròquia per part de les comunitats rurals: als
segles xii i xiii, els concejos de la Tierra de Campos, tot i que no eren
els propietaris de les esglésies, sí que mantenien una forta capacitat
de control sobre una part dels delmes i sobre l’elecció dels clergues
locals entre els fills dels propis parroquians. És, però, a les valls dels
Pirineus —Andorra i les parts altes de la Bigorra i el Bearn—, on
les esglésies parroquials no només eren els elements estructuradors
de les comunitats de la vall, sinó que, a la vegada, actuaven com el
mecanisme a partir del qual els habitants de les valls s’integraven en
un món completament feudalitzat: ells mateixos elegien lliurement el
rector que els havia de servir i es quedaven, almenys fins al segle xiii,
una part substancial del delme.13
El ràpid repàs a l’evolució social d’algunes regions mediterrànies
permet entendre que el lent procés d’inecclesiamento, que entre els segles
ix i xi va reunir en uns mateixos indrets les esglésies, els cementiris i
els llocs habitats, va contribuir, a les regions on ni els castells ni les
institucions comunitàries es van desenvolupar del tot, a fixar espacial-
ment la població i a intensificar la pressió senyorial sobre els habitants
del camp a través de la prestació del delme. De fet, ja ho va enunciar
Robert Fossier fa uns anys, que la revolució de l’any 1000, amb l’es-
fondrament de l’ordre públic heretat dels carolingis i les violències de
la noblesa i dels cavallers, va portar l’encellulement de la població rural
a través de la casa i la família, la parròquia, la senyoria i la comuni-
12. Toubert, P., Les structures du Latium médiéval, Roma: École Française de

Rome, 1973, vol. 2, p. 867-894; Menant, F., Campagnes lombardes du Moyen Âge, Roma:
École Française de Rome, 1993, p. 453-454, p. 497-500 i p. 508-544; Wickham, Ch., Co-
munità e clientele nella Toscana del xii secolo, Roma: Viella, 1995, p. 204 i p. 220-223.
13. Bourin, M., Villages médiévaux en Bas-Languedoc, París: L’Harmattan, 1987,
vol. 2, p. 166-174; Martínez Sopena, P., La Tierra de Campos occidental, Valladolid: Ins-
titución Cultural Simancas, 1985, p. 273-303; íd., “Las solidaridades campesinas en la
Tierra de Campos durante la edad media”, dins Barrull; Busqueta; Vicedo, Solidaritats...,
p. 103-105; Viader, R., L’Andorre du ixe au xive siècle, Toulouse, Presses Universitaires du
Mirail, 2003, p. 285-327; Cursente, B., “Les abbadies ou abbayes laïques: dîme et société
dans les pays de l’Adour (xie-xvie siècles)”, Annales du Midi, vol. 116, 2004, p. 301-305.
32 Elvis Mallorquí
tat; més recentment, Joseph Morsel ha insistit també en el fet que els
processos de parroquialització, senyorialització i comunitarització són
tres dimensions indissociables de l’enquadrament de la població rural
medieval i, a la vegada, poden ser tres angles d’aproximació diferenciats
per als investigadors que estudiïn aquest període.14
Pel que fa a Catalunya, la tesi de Pierre Bonnassie sobre la feu-
dalització de la societat catalana entre els segles x i xi, un referent
del canvi feudal per a les regions de l’Europa mediterrània, deixava
poc marge a les esglésies rurals, si bé reconeixia la importància de
l’apropiació de béns i drets eclesiàstics, de parròquies i de monestirs
per part de magnats laics i les resistències de pagesos i eclesiàstics a
les violències dels senyors feudals, emmarcades en el moviment de Pau
i Treva de Déu al país i evidenciades amb la construcció de sagrers
en l’espai d’asil eclesiàstic que envoltava els temples. Amb relació als
delmes, assenyalà que a les zones de franquesa eren els únics impos-
tos públics que es recaptaven fins que, durant la revolta senyorial del
segle xi, van ser apropiats pels senyors feudals, els quals els infeuda-
ren a fidels laics o clergues tot i l’inici del corrent de restitució de
delmes a l’església.15 Aquests elements, però, van resultar insuficients
com per generar noves recerques sobre el paper de les parròquies en
la feudalització catalana durant els anys vuitanta del segle xx.16 Amb
una excepció remarcable: les sagreres. La contribució de Ramon Martí
sobre l’“ensagrerament”, de l’any 1988, i els treballs que la van seguir
realitzats per Pierre Bonnassie, Víctor Farías i Aymat Catafau, han
relacionat aquests nuclis eclesials característics de la Catalunya vella
amb la iniciativa dels pagesos que els construïren, amb el paper dels
bisbes o amb el control exercit pels senyors laics.17 En part, l’interès
14. Fossier, R., La infancia de Europa: siglos x-xii, Barcelona: Editorial La-

bor, 1984, vol. 1, p. 191-433; Lauwers, M., Naissance du cimetière, París: Aubier, 2005,
p. 269-274; Morsel, “Les logiques...”.
15. Bonnassie, P., Catalunya, mil anys enrera, Barcelona, Edicions 62, 1979-1981,
vol. 1, p. 154-159, p. 273, p. 287-291 i p. 419-424, i vol. 2, p. 18-21, p. 65-67, p. 110-
117, p. 155 i p. 203. Per a una exposició més completa del balanç historiogràfic sobre
les parròquies a Catalunya, cf. Mallorquí, E., “Parròquia i feudalització a la Catalunya
vella. Reflexions a partir del cas del comtat de Girona, segles ix-xi”, dins J.-P. Barraqué;
Ph. Sénac (dirs.), Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque
moderne, Toulouse: CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, 2009, p. 50-56.
16. Per exemple, en el col·loqui sobre el feudalisme realitzat a Girona el 1985
cap ponent ni cap comunicant van destacar el rol de la parròquia en la feudalització
catalana; cf. Portella, J. (ed.), La formació i expansió del feudalisme català. Estudi Gen-
eral, núms. 5-6, 1985-1986, p. 7-21.
17. Martí, R., “L’ensagrerament: l’adveniment de les sagreres feudals”, Faventia,
núm. 10, 1988, p. 166-179; Farías, v., “La sagrera catalana (c. 1025-c. 1200): características
y desarrollo de un tipo de asentamiento eclesial”, Studia Historica, núm. 11, 1993, p. 81-
Mapa 1
Les diòcesis catalanes als volts del 1300

Vall Elna
d'Aran Capcir ELNA
la Seu d'Urgell
GIRONA
URGELL
Vic Girona
OSONA
Lleida
LLEIDA
BARCELONA
Barcelona
TARRAGONA
Tarragona
Tortosa
TORTOSA
Seu diocesana
Diòcesi
Territori depenent
de diòcesis foranes
Font: Mestre, J.; Hurtado, V., Atles d’Història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62,
1995, p. 112.
121; Bonnassie, P., “Les «sagreres» catalanes: la concentration de l’habitat dans le «cercle
de paix» des églises”, dins L’environnement des églises et la topographie religieuse des
campagnes médiévales, París: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme, 1994,
p. 68-79; Catafau, A., Les celleres et la naissance du village en Roussillon (xe-xve siècles),
34 Elvis Mallorquí
per les sagreres és fruit del millor coneixement de les actes de consa-
gració i dotació d’esglésies catalanes, que, entre d’altres qüestions, han
servit per documentar el procés de creació de parròquies als diferents
territoris de la Catalunya vella (cf. mapa 1), per assenyalar-ne les for-
mes, les manifestacions i les etapes i per detectar els estrets vincles
amb la imposició del delme i dels altres drets parroquials a partir de
la fi del segle ix.18
Per a les muntanyes del Pirineu —Pallars, Urgell, Cerdanya—,
la correcció de la data de la dotalia de la seu d’Urgell, que no seria
del 839 sinó de la segona meitat del segle x,19 ha permès ressituar el
procés de parroquialització del bisbat d’Urgell per a un període més
tardà, cosa que coincideix amb el que s’ha detectat al Pallars i a la
Ribagorça, on els comtes respectius cedien delmes als seus fidels o als
principals monestirs de la zona juntament amb els castells de la fron-
tera o amb les esglésies del rerepaís. Paral·lelament, el comtat d’Osona
es va reocupar a finals del segle ix a través dels castells termenats,
a l’interior dels quals hi havia les parròquies i les vil·les i vilars on
residia la població rural; i la reorganització de les terres de la marca
fronterera del comtat de Barcelona —Penedès i Garraf— no va tenir
en compte la xarxa preexistent d’esglésies vinculades a vil·les, sinó que
es va estructurar a partir dels castells, de les concessions de delmes
als fidels dels comtes barcelonins i de l’erecció a l’interior dels castells
de nous temples, les noves esglésies parroquials.20
A les zones baixes de la Catalunya Vella, des del Vallès al bisbat
d’Elna, lluny de la frontera musulmana, la parròquia es va convertir
en la demarcació territorial bàsica del territori i en una eina per a
Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 1998; Farías, v.; Martí, R.; Catafau, A.,
Les sagreres a la Catalunya medieval, Girona: Documenta Universitaria, 2007.
18. Ordeig, R., Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii), Vic: Fun-
dació Gallifa, 1993-2002, 6 vols. [DEC]; Puigvert, x., “La introducció del delme a la
Marca d’Hispània”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 13, 1992, p. 117-
125. Aquests documents han servit de base per a moltes monografies sobre parròquies
osonenques publicades per Jaume Pladelasala, Ramon Ordeig i, sobretot, Antoni Pladevall
a la revista Ausa, de Vic, a partir dels anys 1950.
19. DEC, p. 1-14; Garsaball, J., “Sobre la pretesa data de dotació de la Seu
d’Urgell. Apunts per a una nova datació”, dins I Congrés d’Història de l’Església Catalana
des dels orígens fins ara, Solsona, 1993, vol. 1, p. 55-62.
20. Riu, M., “El paper dels «castra» en la redistribució de l’hàbitat al comtat
d’Osona”, Ausa, vol. 10, núms. 102-104, 1982, p. 401-409; Batet, C., “L’església i les es-
glésies en els inicis del domini comtal a la marca de Barcelona”, dins I Congrés..., vol. 1,
p. 247-254; Oliver, J., “Senyors capturats? El delme a la documentació de Pallars i Rib-
agorça anterior al s. xii”, dins Ph. Sénac (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes
au Moyen Age, Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 1995, p. 152-160.
la feudalització de la societat: els senyors controlaven tant els delmes

i les altres rendes parroquials com, a través de les capellanies i del
patronatge laic, l’economia dels rectors i preveres de les parròquies.21
Centrant-nos en el bisbat de Girona, Josep M. Marquès va situar en
els segles x i xi la constitució de la xarxa parroquial al bisbat de
Girona, per bé que rarament es documenta el mot parochia abans
de l’any 1000; mentrestant, Josep M. Salrach s’ha interessat pels con-
flictes generats al segle xii per la propietat laica de molts delmes de
parròquies gironines, fet que xocava amb les pretensions del bisbe,
dels canonges i dels abats de controlar-los directament; i, finalment,
Ramon Martí ha completat la seva hipòtesi inicial de l’apropiació de
les esglésies i de les sagreres pels senyors, que hi solien construir
els seus castells, amb la recerca sobre l’evolució del significat del
mot “alou” abans de l’any 1000, cosa que l’ha portat a afirmar que
a Girona “durant el segle x es procedeix a la parroquialització i a la
privatització dels ingressos que genera l’aplicació del delme eclesiàstic,
... però, sense fortificacions”.22
A partir del repàs a la bibliografia sobre la història de la parròquia
rural a l’edat mitjana, hem fixat els marcs cronològics i espacials de
la present recerca: el bisbat de Girona de l’inici del segle xiii, moment
en què els cànons del iv Concili del Laterà estableixen la parròquia
com a cèl·lula de base de l’organització de l’Església, fins a la segona
meitat del segle xiv, quan els fogatges catalans deixen entreveure l’exis-
tència d’una organització comunitària a través de les universitats. A
més, hem remarcat quins seran els centres d’interès de la recerca: les
parròquies com a entitats territorials sobre les quals es recaptava el
delme, com a marcs per a l’organització de la comunitat pagesa, com
21. Vilaginés, J., “El fenomen parroquial en la societat del vallès oriental a l’alta
edat mitjana (segles xi i xii)”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 9, 1988,
p. 125-142; Íd., El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles x-xii), Bar-
celona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, p. 104-130; To, Ll., “El marc de les
comunitats pageses: villa i parròquia en les diòcesis de Girona i Elna (final del segle ix-
principi de l’xi)”, dins Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil, Barcelona,
Generalitat de Catalunya, 1991, p. 226-239.
22. Marquès, J. M., “Creació i extinció de parròquies al bisbat de Girona”, An-
nals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 35, 1995, p. 405-446; Íd., “Parròquies i divisió
administrativa del territori, fins al s. xi”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 38,
1996-1997, p. 1501-1520; Salrach, J. M., “Disputes i compromisos entre l’Església de
Girona i la noblesa: notes d’unes difícils relacions (segles xi i xii)”, Anuario de Estudios
Medievales, núm. 29, 1999, p. 927-957; Martí, “L’ensagrerament: l’adveniment...”; íd.,
“L’alou a la documentació catalana d’època comtal: solució d’un problema historiogràfic
genèric”, dins La vida medieval als dos vessants del Pirineu, Andorra: Govern d’Andorra,
1997, p. 41-45; íd., “L’ensagrerament: utilitats d’un concepte”, dins Farías; Martí; Catafau,
Les sagreres..., p. 192-201.
36 Elvis Mallorquí
a àmbits d’exercici del poder senyorial i, evidentment, com a marcs

per al desenvolupament dels actes de la vida religiosa dels feligresos
que hi vivien. Resta per a detallar les fonts documentals que serviran
per a estudiar aquestes qüestions, juntament amb d’altres disciplines
que permeten completar les informacions procedents dels arxius. Grà-
cies a la cartografia hem pogut representar sobre el mapa l’impacte
de les parròquies en el territori, el poblament i la societat medievals.
La història de l’art i de l’arquitectura, des del preromànic a l’inici del
gòtic, ens han permès il·lustrar el vessant material de les parròquies
medievals. Els avenços continuats de l’arqueologia medieval a les co-
marques gironines han contribuït a precisar millor els orígens de les
esglésies parroquials gironines. I, finalment, la publicació dels textos
epigràfics de la ciutat de Girona, en espera de conèixer millor els que
hi ha escampats arreu de la diòcesi, descobreixen les voluntats dels
que els van fer redactar.
Fonts documentals i marcs d’anàlisi
No va ser fins al segle xvi que els rectors de les parròquies, a través
de les disposicions del concili de Trento, van ser obligats a enregistrar
els baptismes, els matrimonis i els òbits en els llibres sagramentals.
Això significa que els arxius parroquials de l’edat mitjana pràcticament
no conserven documentació dels segles xiii i xiv.23 Al bisbat de Giro-
na, esporàdicament, es troben pergamins o llibres d’aquesta època als
arxius de les parròquies, com la venda del domini de Guillem de Pa-
lera sobre uns masos d’Esponellà l’any 1257, com el magnífic capbreu
del castell de Cruïlles de l’any 1319 o el no menys interessant llibre
escrit pel rector de Riudellots de la Selva, entre el 1387 i 1399, amb
una cinquantena de testaments dels seus parroquians.24 Així, per tal
d’escriure la història de les parròquies rurals gironines cal recórrer a
la resta de fonts documentals disponibles, tant eclesiàstiques com no.
La gran extensió del bisbat i l’elevat nombre de parròquies ens han
portat a adoptar tres marcs d’anàlisi diferents per tal de respondre
tots els interrogants que ens plantegem sobre el paper i la funció de
la parròquia rural en la societat medieval. Els tres marcs tenen com
a base les divisions eclesiàstiques existents durant l’edat mitjana: la
diòcesi, els ardiaconats i les parròquies.
23. Puigvert, Església..., p. 94-95. A França, tanmateix, es conserven alguns re-

gistres de matrimonis del segle xiv, cf. Gaudemet, “La vie...”, p. 83-85.
24. ADG, Parròquia d’Esponellà, pergamí núm. 2 (1257.02.08), Parròquia de
Cruïlles, capbreu del segle xiv (1318.11.17-1320.02.18), i Parròquia de Sant Andreu Sa-
lou, vol. T-1 (1387-1399).
Per a una visió global: el bisbat de Girona

Creat al segle iv, el primitiu bisbat de Girona reunia els territoria
—o demarcacions administratives de l’Imperi romà— depenents de la
ciutat de Girona i, molt probablement també, dels municipis romans
d’Aquae Calidae —Caldes de Malavella— i de Blandae —Blanes—; ales-
hores, almenys des del 517, també existia un bisbat amb seu a la ciu-
tat romana d’Empúries que va ser absorbit pel de Girona després del
lliurament de la ciutat a Carlemany l’any 785. Així, a la fi del segle viii
el bisbat de Girona va adquirir l’extensió territorial que va mantenir
durant tota l’edat mitjana: els límits eren el Pirineu al nord, el mar a
llevant, les muntanyes del Puigsacalm, Collsacabra i Guilleries a l’oest
i el Montseny i el Montnegre al sud (cf. mapa 2).25 Potser per la co-
incidència dels límits amb accidents geogràfics clars, no disposem de
textos medievals que recullin les afrontacions del bisbat gironí amb
els veïns: en l’acta de consagració de la catedral de Girona del 1038
només es diu que el territori del bisbat incloïa els comtats de Girona,
Besalú, Empúries i Peralada.26
Els comtats existents a l’interior del bisbat de Girona van ser
creats al segle ix arran d’una reforma administrativa menada pels mo-
narques carolingis, però, en realitat, eren hereus de demarcacions més
antigues, els territoria de les antigues ciutats romanes i visigòtiques.27
A grans trets, el comtat de Besalú abastava la zona més muntanyenca
del bisbat, els d’Empúries i Peralada ocupaven la plana de l’Empordà i
el de Girona anava de la vall de la Tordera fins a la conca del Ter, amb
la plana selvatana com a espai principal. En el punt de confluència
25. Amich, N. M., Les terres del nord-est de Catalunya en les fonts escrites d’època
tardoantiga (segles iv-vii), Girona: Institut d’Estudis Gironins, 2006, p. 111-122. Els límits
medievals del bisbat gironí són vàlids encara avui, només amb una modificació rel-
levant: la cessió l’any 1957 de les parròquies de la vall de Camprodon al bisbat de Vic;
cf. Mallorquí, E., “Fronteres a l’escala local: el mapa de parròquies del bisbat de Girona
del segle xiv”, dins Fronteres. Una visió des de l’Empordà, Figueres: Institut d’Estudis
Empordanesos.
26. DEC, núm. 160 (1038.09.21). En canvi, existeixen dues delimitacions del
bisbat d’Osona, dels anys 978 i 1038, i dues més del de Barcelona, dels anys 1169 i
1176; cf. Junyent, E., Diplomatari de la Catedral de Vic, Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs,
1980-1987 [DCV], n. 445 (978.02.25); DEC, núm. 159 (1038.08.31); Baucells, J., Vivir en
la Edad Media: Barcelona y su entorno en los siglos xiii y xiv (1200-1344), Barcelona:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2004-2007, vol. 1, p. 79-86; Monjas, Ll.,
Les comunitats parroquials del Baix Llobregat a finals de l’edat mitjana, a través de les
visites pastorals del patriarca Sapera, 1414-1425, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2005, p. 75-76.
27. Martí, R., “Territoris en transició als Pirineus medievals (segles v-x)”, dins
La vida medieval als dos vessants del Pirineu, Andorra: Govern Andorrà, 1995, p. 43-49.
38 Elvis Mallorquí
Mapa 2
El bisbat de Girona, segle xiv
la Tet BISBAT D'ELNA

c
massís del el Te
Canigó
les Alberes
el L
ob
rega
l
t
la Muga
el Freser
l'Alt Empordà
el Ter la Garrotxa
ARDIACONAT
ARDIACONAT DE BESALÚ el Fluvià
el Pla de D'EMPÚRIES
l'Estany
el T
el Ter
er ri
el Baix Empordà
avarresa
Collsacabra
ARDIACONAT DE GIRONA
Girona
ó
la Plana
era G
Dar
el Ter
de Vic el
les Guilleries les Gavarres
la ri
BISBAT
l'O
yar
n
D'OSONA la Selva
el Rid
aura
ARDIACONAT DE LA SELVA
massís del
Montseny l'Ardenya
r dera
la To
rius principals
el Montnegre rius i rieres
el Vallès Relleu secundaris
s 0-200 m bisbat de
BISBAT DE 200-600 m Girona
só
me
600-1000 m
BARCELONA
Be
el s 0 10 km
are
> 1000 m ardiaconats
el M
Font: elaboració pròpia a partir del Mapa Físic de Catalunya 1:300.000, Barcelona: Institut
Cartogràfic de Catalunya, 1996.
dels tres grans sectors del bisbat,28 s’hi trobava la ciutat de Girona,
punt de pas obligat en els itineraris que comunicaven les terres de
la Península Ibèrica amb les del continent europeu. La seva situació
estratègica, posada de relleu en el setge de les tropes croades del rei
28. L’Empordà, la Selva i la Muntanya eren les denominacions populars anteriors

a la creació de les comarques actuals; cf. Sabaté, F., El territori de la Catalunya medieval,
Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1997, p. 46-48.
francès Felip l’Ardit, l’any 1285, li van merèixer el títol de “clau del
regne”.29 A nivell quotidià, el qualificatiu que més li corresponia era
el de “cap del bisbat”, perquè, encara que ho fos des de feia molts segles,
diversos factors van enfortir la capitalitat de Girona i van contribuir a
fer més sòlida la demarcació parroquial al segle xiv. En primer lloc, la
creació i l’actuació de la cúria diocesana de Girona va generar una visió
global sobre tot el territori del bisbat. Els notaris, escrivans, oficials i
jutges episcopals havien de distingir sovint parròquies del bisbat que
compartien un mateix topònim i, per agilitar-ho, van afegir-hi referèn-
cies geogràfiques que, vistes des de la ciutat de Girona, tenen un sentit
ben clar: és el cas de les parròquies de Riudellots, Cassà, Romanyà i
Maçanet “de la Selva” i d’Arenys i Romanyà “d’Empordà”. En segon
lloc, el govern municipal de la ciutat de Girona, tant en les protestes
per les alienacions de la jurisdicció reial com en la promoció de la
reintegració al patrimoni reial, prenia el bisbat com a marc d’actuació.
D’aquesta manera, la diòcesi de Girona esdevingué l’únic bisbat català
que tenia una equivalència en les institucions i pràctiques civils: els
Costums de Girona, que regulaven les relacions entre pagesos i senyors,
i els pesos i mesures de la capital gironina eren vàlids a tot el bisbat;
el jutge d’apel·lació reial, amb seu a Girona, era reclamat arreu dels
llocs del bisbat sota jurisdicció reial; el veguer gironí, amb el suport
dels jurats de la ciutat i de la resta d’oficials reials, podia actuar arreu
del bisbat per combatre les jurisdiccions baronials; i el bisbat de Girona
també era una demarcació tinguda en compte per l’administració reial,
tal com demostren els fogatges dels anys 1358, 1360 i 1378.30
Al costat dels costums gironins i dels fogatges, hi ha tres regis-
tres eclesiàstics de la dècada de 1360 que proporcionen una visió de
conjunt sobre totes les parròquies del bisbat de Girona: es tracta del
29. Guilleré, Ch., Girona al segle xiv, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de

Montserrat, 1993-1994, vol. 1, p. 43-44.
30. Negre, P., “La diócesis de Gerona: su importancia histórica”, Anales del In-
stituto de Estudios Gerundenses, núm. 12, 1958, p. 359-362; Iglésies, J., “El fogaje de
1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda
mitad del siglo xiv”, Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,
vol. 34, 1962, p. 277 i p. 340; Pons Guri, J. M., “Un fogatjament desconegut de l’any
1358”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, núm. 30, 1963-1964,
p. 323-496; Pons Guri, J. M., Les col·leccions de costums de Girona, Barcelona: Fundació
Noguera, 1988; Riera, A., “El bisbat de Girona al primer terç del segle xv. Aproximació
al context sòcio-econòmic de la sèria sísmica olotina (1427-1428)”, Anuario de Estudios
Medievales, núm. 22, 1992, p. 162-166; Sabaté, El territori..., p. 180-183 i p. 488-493;
Mieres, T., Costums de Girona, Girona: CCG Edicions, 2001 [CG]; Redondo, E., El fo-
gatjament general de Catalunya de 1378, Barcelona: Consell Superior d’Investigacions
Científiques, 2002.
40 Elvis Mallorquí
Llibre Verd dels Feus dels anys 1362-1371, del registre de la dècima
eclesiàstica del 1364 i del nomenclàtor d’esglésies del 1368.31 Per als
períodes anteriors, existeixen altres possibilitats. En primer lloc, les actes
de consagració i dotació d’esglésies, una font documental perfectament
catalogada que il·lumina els primers temps de les parròquies catalanes,
des de la fi del segle ix, i el naixement de les sagreres, al segle xi.32 En
comparació amb el bisbat d’Urgell, amb noranta-nou actes anteriors
al 1200, a Girona es conserven cinquanta-quatre dotalies completes i
disset notícies fragmentàries referides a la catedral de Girona, a quinze
monestirs, a cinc sufragànies i a quaranta-quatre temples parroquials
desigualment repartits entre els tres comtats: vint-i-un per Besalú, tret-
ze per Girona i deu per Empúries (cf. mapa 3). A partir del segle xii
endavant, la consagració de nous temples es van anar aturant, però
els registres de dotalies de l’Arxiu Diocesà de Girona contenen les
escriptures de fundació de beneficis d’altars i capelles que permeten
completar l’evolució de la xarxa parroquial i la gestió interna de les
parròquies gironines.33
En segon lloc, fruit de les reformes empreses el 1215 en el iv Con-
cili del Laterà, que foren rebudes a Catalunya en el concili de Lleida,
l’any 1229, es van començar a constituir les col·leccions de constituci-
ons dictades en els concilis provincials i en els sínodes diocesans, que
permeten conèixer de primera mà la doctrina i la disciplina eclesiàs-
tica, els rituals litúrgics, els costums, els valors morals, les pràctiques
jurídiques i les activitats econòmiques dels segles xiii i xiv.34 El bisbat
31. El Llibre Verd és un inventari dels delmes de totes les parròquies del bisbat
gironí, mentre que el registre de la dècima recull la contribució de tots els beneficis
eclesiàstics del bisbat de Girona a la dècima concedida pel papa al rei Pere III el Ceri-
moniós per als anys 1363 i 1364; mentrestant, el nomenclàtor d’esglésies de l’any 1368
és una relació de càrrecs d’esglésies i monestirs citats a les assemblees sinodals i que
servia, amb tota seguretat, per comprovar-ne l’assistència; cf. LVBG; Pons Guri, J. M.,
“Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo xiv”, Anales del Instituto de Estu-
dios Gerundenses, núm. 17, 1964-1965, p. 5-78; ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional,
vol. 1802 (1364).
32. Per a l’edició més completa, cf. DEC. Es tracta d’un tipus documental inexis-
tent fora de Catalunya, Provença i del nord d’Itàlia; cf. Lauwers, Naissance..., p. 141-144.
33. Es coneixen, almenys, cinquanta-cinc fundacions de beneficis del segle xiii
i vuitanta-una de la primera meitat del segle xiv; cf. Marquès, J. M., “Fundaciones de
beneficios en el obispado de Gerona, s. xii-xviii”, Anthologica Annua, núm. 36, 1989,
p. 498-503.
34. Noguer, T.; Pons Guri, J. M., “Constitucions sinodals de Girona de la prim-
era compilació”, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, núm. 18, 1966-1967,
p. 49-212 [CSG]; Pons Guri, J. M., “Constitucions conciliars Tarraconenses (1229 a 1330)”,
Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 47, 1974, p. 65-128, i núm. 48, 1975, p. 241-363
[CCT]. Sobre les possibilitats de la font, cf. Pontal, O., Les statuts synodaux, Turnhout:
Brépols, 1975, p. 85-89.
Mapa 3
Les actes de consagració d’esglésies al bisbat de Girona, 904-1200
Font: DEC. Els números corresponen a les esglésies citades a l’apèndix 1, on figuren
agrupades per ardiaconats.
42 Elvis Mallorquí
de Girona és la diòcesi amb més assemblees sinodals de la provín-

cia eclesiàstica Tarraconense, que és on es van celebrar més concilis
provincials —vint-i-vuit al segle xiii i vint-i-vuit més al xiv— de tota
l’Església catòlica. Mentre que a la veïna diòcesi de Barcelona es van
reunir tretze sínodes entre el 1229 i el 1344, a Girona se’n compten
almenys trenta-quatre entre els episcopats de Berenguer de Castellbis-
bal i Arnau de Mont-rodon, entre el 1245 i el 1348 (cf. taula 1).35 Fins
ara, de les constitucions sinodals gironines se n’ha estudiat les seves
coincidències i divergències amb relació a les disposicions canòniques
del dret eclesiàstic universal, però potser falta aprofundir en les circum-
stàncies històriques que van generar aquesta legislació i en les seves
conseqüències sobre les parròquies medievals i, en concret, sobre els
rectors que les dirigien i sobre els seus feligresos.
Taula 1
Bisbes i sínodes diocesans de Girona, 1199-1369
Bisbe Episcopat Sínodes Constitucions
Ramon de Palafolls 1214-1218
Alemany d’Aiguaviva 1219-1227
Guillem de Cabanelles 1227-1245
Berenguer de Castellbisbal 1245-1254 10 2
Pere de Castellnou 1254-1279 11 11
Bernat de Vilert 1279-1291 1
Bernat de Vilamarí 1292-1312
Guillem de Vilamarí 1312-1318 1
Pere de Rocabertí 1318-1324 1 1
Pere d’Urrea 1325-1328
Gastó de Montcada 1329-1334
Gilabert de Cruïlles 1334-1335
Arnau de Mont-rodon 1335-1348 10 71
Berenguer de Cruïlles 1348-1362 10 30
Ènnec de Vallterra 1362-1369 4 56
Total 48 171
Font: CSG, p. 53-212; Bueno, El derecho..., p. 57-113; Monjas, La reforma..., p. 89-91.
35. Bueno, S., El derecho canónico catalán en la baja Edad Media, Barcelona:

Edicions de la Facultat de Teologia de Catalunya, 2000, p. 11 i p. 57; Marquès, J. M.,
“Recensió. Al marge del dret canònic diocesà de Girona durant la baixa edat mitjana”,
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 42, 2001, p. 691-693; Monjas, Ll., La reforma
eclesiàstica i religiosa de la província eclesiàstica Tarraconense al llarg de la baixa edat
mitjana a través dels qüestionaris de visita pastoral, Barcelona: Fundació Noguera, 2008,
p. 75-91; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 341-348.
En tercer lloc, des de l’any 1294 es conserven els primers registres

generats per una primerenca administració episcopal gironina, organit-
zada pel notari Guillem de Socarrats, que exercí fins al 1311. A partir
del 1313, es va consolidar una notaria de l’oficial o vicari episcopal al
costat de la del mateix bisbe. Aquesta darrera, entre el 1313 i el 1332
va ser regida per Pere Capmany que també va confeccionar la segona
part del Cartoral de Carlemany, va redactar el Cartoral de Rúbriques
Vermelles i va encetar un registre de delmes que actualment es coneix,
precisament, com a Protocol de Pere Capmany (cf. taula 2).36 Gràcies
a ell, l’administració episcopal i la cúria diocesana van fer un pas
endavant en la seva organització interna. Fruit d’això, i a banda dels
cartorals, disposem d’uns registres episcopals classificats en dues sèri-
es: els de Lletres contenen, a part de les cartes enviades pels bisbes,
moltes informacions sobre els nomenaments de clergues de la diòcesi
i algunes d’aïllades sobre ordenacions, mentre els de Notaria recullen
tots els documents elaborats per la notaria episcopal; a més, disposem
d’alguns registres dels processos mantinguts a la cúria episcopal i de
volums que recullen còpies de les institucions de beneficis de diferents
èpoques.37 En el present estudi, òbviament, no hem emprat tota la
nombrosíssima documentació episcopal, sinó que només hi hem acudit
de manera puntual i sempre amb relació a qüestions molt concretes.
Per exemple, hem pogut resseguir el destí dels delmes parroquials en
mans de laics al llarg dels segles xiii i xiv gràcies a la segona part
del Cartoral de Carlemany i del Cartoral de Rúbriques Vermelles, al
Protocol de Pere Capmany i a dos registres més del fons de la mitra.
36. Marquès, J. M., Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (s. ix-xiv),
Barcelona, Fundació Noguera, 1993, 2 vols. [CCBG]; Marquès, J. M.; Puig, J. de; Serrat,
A., El Cartoral de Rúbriques Vermelles de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324),
Barcelona: Fundació Noguera, 2009 [CRV]; Íd., “Regest del protocol del notari de la
cúria diocesana de Girona Pere Capmany (anys 1313-1367)”, Arxiu de Textos Catalans
Antics, vol. 28, 2009, p. 265-453 [PPC].
37. PPC, p. 269-276. A la mateixa època, el bisbe Ponç de Gualba, de Barcelona,
va agrupar els registres episcopals en les sèries dels Registra Communium, les Collationes
i els Registra Ordinatorum; cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 295-314.
44 Elvis Mallorquí
Taula 2
Els registres de l’administració episcopal, 1294-1340
Registres Nombre de documents Total
Abans 1291- 1301- 1311- 1321- 1331-
1290 1300 1310 1320 1330 1340
Cartoral de Carlemany 517 4 21 71 11 624
Cartoral de Rúbriques 89 9 15 53 18 1 185
Vermelles
Protocol de Pere 1 225 77 48 351
Capmany
Escriptures de Delmes 166 56 38 18 7 22 307
Lletres 132 3 2.033 847 3.015
Notaria 618 416 372 1.823 912 4.141
Processos 2 6 10 26 74 112 230
Dotalies 348 32 28 45 49 67 569
Total 1.122 857 532 810 4.092 2.009 9.422
Fonts: CCBG, CRV, PPC; ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24 i calaix 11, vol. 6b; ADG, Lletres,
vol. U-1, U-2, U-2b, U-3, U-4, U-5, U-6 i U-7; ADG, Notaria, vol. G-1, G-2, G-3, G-4, G-5,
G-6, G-7, G-8, G-9, G-10, G-11, G-12, G-13, G-14 i G-15; ADG, Processos, Sèrie general;
ADG, Dotalies, vol. D-1, D-2, D-3, D-4, D-5, D-6, D-7, D-8, D-9, D-10, D-12, D-14, D-18,
D-19, D-20, D-21, D-22, D-23, D-29, D-152 i D-154. Dels registres de notaria a partir
del vol. G-7, dels anys 1329-1331, només hem comptat els documents que figuren en el
repertori selectiu elaborat per Josep M. Marquès.
Des de la mitja distància: els ardiaconats de Girona i la Selva

La consistència territorial del bisbat de Girona no va eliminar les
demarcacions internes al seu interior. A partir del segle xii, els comtats
altmedievals de Girona i Besalú es van anar diluint dins el territori sot-
mès a l’autoritat dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó; mentrestant,
els comtats d’Empúries i Peralada es convertiren en les baronies d’uns
poderosos llinatges nobiliaris, els comtes d’Empúries i els vescomtes
de Rocabertí, respectivament, molt sovint enfrontats entre ells. A partir
del segle xiii, els reis d’Aragó van concedir als veguers plena capacitat
d’actuació militar i jurisdiccional en els districtes territorials depenents
de nuclis urbans, de tal manera que les vegueries de Girona i Besalú,
juntament amb dues més de menors, Camprodon i la Ral, van començar
a prendre forma si bé a les terres depenents dels comtes d’Empúries
i dels vescomtes de Cabrera i Rocabertí el poder reial era només no-
minal.38 En contrast, l’autoritat del bisbe de Girona, especialment al
38. Sabaté, El territori..., p. 35-40 i p. 172.

llarg dels segles xiii i xiv, es feia sentir sobre els quatre ardiaconats
—Girona, Besalú, Empúries i la Selva— que integraven el bisbat. Els
límits dels ardiaconats gironins coincidien amb els dels antics comtats
de Girona, Besalú i Empúries-Peralada. Amb una novetat: l’ardiaconat
de la Selva ocupava la meitat sud de l’extens comtat gironí. I amb un
punt de divergència als límits septentrionals dels territoris de Besalú
i Empúries: mentre el comtat de Besalú tenia com a límit oriental la
strata francischa, els límits de l’ardiaconat d’Empúries s’allargaven cap
a ponent fins a incloure les parròquies d’Agullana, la Vajol, Sant Julià
dels Torts i part de la de Capmany.39
En el present estudi, hem utilitzat els ardiaconats de Girona i
la Selva, aproximadament la meitat meridional del bisbat,40 per tal de
reconstruir l’estructura bàsica del poblament de les parròquies gironines
—celleres, veïnats, masos, camins— i per analitzar-hi el grau d’aplicació
de les mesures dictades pels sínodes i pels bisbes a partir de l’anàlisi
aprofundida de les col·leccions de pergamins conservades als arxius
senyorials i dels primers registres de visita pastoral. Efectivament, en
els darrers vint anys s’han multiplicat les publicacions d’escriptures
dels segles ix-xiii conservades sobre pergamí o copiades en cartorals
que proporcionen moltes informacions sobre les parròquies rurals, però
encara queden uns quants fons inèdits (cf. taula 3). Es tracta, princi-
palment, de fons monàstics, dels arxius dels bisbes de Girona i de la
seu, dels reis d’Aragó i, és clar, de fons patrimonials laics, tant nobles
com pagesos, alguns dels quals remunten al segle xii.41 L’absència més
remarcable són els arxius dels comtes d’Empúries i dels vescomtes de
Cabrera que, de ben segur, contenen informacions valuosíssimes sobre
les terres gironines, però les dificultats d’accedir-hi durant els anys
d’elaboració de la tesi doctoral ens hi van fer renunciar.42
39. Pons Guri, “Nomenclátores...”, p. 10-11, p. 35, p. 51 i p. 54-55; Bolós, J.;

Hurtado, v., Atles del comtat de Besalú (785-988), Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1998,
p. 28-29; Íd., Atles dels comtats d’Empúries i Peralada (780-991), Barcelona: Rafael Dal-
mau editor, 1999, p. 26-27.
40. Aquest territori coincideix amb les comarques del Gironès, el Baix Empordà
i la Selva, que compten amb unes recents síntesis històriques; cf. Alberch, x.; Burch,
J. (coords.), Història del Gironès, Girona: Diputació de Girona – Consell Comarcal del
Gironès, 2002; Saurí, C.; Soler, S. (coords.), Història del Baix Empordà, Girona: Diputació
de Girona – Consell Comarcal del Gironès, 2006; Figueras, N.; Llinàs, J. (coords.), Història
de la Selva, Girona: Diputació de Girona – Consell Comarcal de la Selva, 2011.
41. Gifre, P.; Matas, J.; Soler, S., Els arxius patrimonials, Girona: CCG Edicions,
2002, p. 13.
42. Els fons comtal d’Empúries i vescomtal de Cabrera es van conservar molt
de temps a la Casa Pilatos de Sevilla, dintre l’Arxiu Ducal de Medinaceli, fins que van
ésser traslladats a l’Archivo de la Nobleza, a Toledo. Afortunadament, en l’actualitat
46 Elvis Mallorquí
Taula 3
Les col·leccions de pergamins referents a l’antic comtat de Girona,
817-1300
Fons documentals (arxiu; edició) Nombre de documents Total
Abans 1001- 1101- 1201-
1000 1100 1200 1300
ESGLÉSIA DE GIRONA
- Bisbe de Girona (ADG; CCBG, CRV, PPC, PM, SESS) 4 18 51 479 552
- Seu de Girona (ACG; CDSG) 26 111 447 757 1.341
- Ardiaques de Girona, la Selva i Besalú (ADG) 1 5 44 50
- Sagristà major (ADG) 5 52 57
- Claver (ADG) 1 3 31 35
- Cabiscol (ADG) 3 3
- Beneficiats (ADG) 2 39 41
mONESTIRS
- St. Daniel de Girona (ASD i ADG; CDSDG) * 4 27 64 347 442
- St. Martí Sacosta (BRAH; CSMS) * 6 9 19 34
- St. Pere de Galligants (ACA) 1 8 24 150 183
- Sta. Maria d’Amer (ACA i ADG; DSMA) * 16 12 31 143 202
- St. Feliu de Guíxols (ACA; PMMG; PSFG) * 2 5 14 21
- St. Pol de Mar (ACA; DCM) * 7 19 29 55
- Sta. Maria de Rocarossa (ACS; CSMRR) * 30 139 169
- Sta. Maria de Cervià (ACA; PSMCE) 6 23 72 61 162
- St. Miquel de Cruïlles (ACA; PSMCR) 18 20 123 161
ALTRES INSTITUCIONS ECLESIÀSTIQUES

- Almoina del vestuari (ADG) 1 119 120
- Almoina del Pa (ADG) 4 21 174 1.936 2.135
- Hospital de Santa Caterina (AHG) 1 10 205 216
comtes de barcelona i reis d’aragó

- Cancelleria (ACA; ACB; FAC; PACB) * 299 891 177 9 1376
s’han realitzat còpies en microfilm que s’han dipositat a l’arxiu del monestir de Poblet
i també als arxius municipals de Castelló d’Empúries i Hostalric, respectivament. Es-
perem en el futur comprovar si les afirmacions realitzades pel conjunt del bisbat de
Girona són vàlides també en els territoris de jurisdicció dels comtes d’Empúries i dels
vescomtes de Cabrera.
Fons documentals (arxiu; edició) Nombre de documents Total

Abans 1001- 1101- 1201-
1000 1100 1200 1300
lAICS
- Cruïlles-Peratallada i Farners (ANC; FPF) * 1 60 61
- Caramany de Corçà (ACC; FPCC) * 3 3
- Marquès de Camps de Salt (AMS; FPMC) * 1 11 12
- batlles i comunitat de preveres d’Arenys de Mar 1 1 12 94 108
(AHFF; IAHFF) *
- Veray de Celrà (AHG) 13 13
- Bell-lloc de Girona (AHMCL; FPMB)* 1 15 16
- Rovirola de Riudellots (ACSE) 8 8
- Ferrer de Bescanó (APF) 8 8
- Giol i Salvador de Calella i Teixidor de Pineda de Mar 1 28 29
(AHMC; IAHMC) *
- Fuster de Sant Medir i Boïgues de Sant Sadurní 32 32
(ACBE)
mUNICIPALS
- Ciutat de Girona (AMGi; PAG) 5
115 120
- Vila de Sant Feliu de Guíxols (AMSFG) 3
12 15
- Vila de Palamós (SAMP; PAMP) 3 3
Total 374 1.164 1.192 5.053 7.783
Les sigles en cursiva corresponen a col·leccions de documents editades, cf. Bibliografia.
Dels fons marcats amb *, només hem comptabilitzat els documents que figuren en les
publicacions citades que fan referència exclusiva a les terres de Girona.
D’altra banda, com la resta de llibres de l’administració episcopal,

els registres de visites pastorals permetrien un estudi global sobre el
conjunt de la diòcesi gironina. En el present treball, però, hem realit-
zat un buidat exhaustiu de totes les visites pastorals anteriors al 1330
dels ardiaconats de Girona i la Selva per tal de fixar-nos més en les
informacions qualitatives que contenen i poder-les relacionar amb altres
documents coetanis (cf. taula 4). L’acta de visita pastoral més antiga
del bisbat de Girona és la de Sant Esteve de Sords el 1295, que s’ha
conservat de manera aïllada si bé el mateix bisbe que la devia realitzar,
Bernat de Vilamarí, visitava el mateix any les esglésies de Miànigues
i Guèmol i el seu antecessor, Bernat de Vilert, ja havia visitat el 1290
la parròquia de Celrà.43 Al primer terç del segle xiv els bisbes gironins
43. ADG, Lletres, vol. U-1, f. 7r-v (1290.08.23; cf. document 1) i f. 24v (1295.10.20;
cf. document 3); ADG, visites Pastorals, vol. P-168, lligall 2.a. (1295...; cf. document 2).
48 Elvis Mallorquí
solien visitar, o fer visitar per altres, les parròquies de la diòcesi un

cop a l’inici del seu govern i després ho repetien segons un ritme, en
certs moments, biennal: als quatre primers registres de la sèrie de vi-
sites pastorals de l’ADG, corresponents als anys 1314-1315, 1315-1316,
1321 i 1329, cal afegir altres visites efectuades els anys 1300, 1303-
1304, 1305-1306, 1313, 1318, 1320, 1321 i 1324, que s’han conservat
de manera més fragmentària.44 I encara tenim referències indirectes a
una visita efectuada entre el febrer i el juny del 1326 pel bisbe Pere
d’Urrea, que no ha deixat cap acta escrita, i a una altra realitzada per
Guillem Venrell l’any 1328 en nom de l’arquebisbe de Tarragona.45
Conservem el text d’almenys una acta de visita pastoral per gaire-
bé totes les parròquies dels quatre ardiaconats del bisbat gironí entre
els anys 1295 i 1330 (cf. mapa 4). Tan sols hi manquen unes esglésies
que al primer terç del segle xiv ja s’havien convertit en sufragànies de
temples propers —com Torrent, Canapost i Campdorà— o que encara
s’havien de segregar —com Púbol. Dues altres constatacions són prou
rellevants: primer, les parròquies de senyoria eclesiàstica, com les de
la ciutat de Girona i els seus entorns, la Bisbal o Ravós del Terri, o
no van ser visitades o només ho van ser un sol cop; i, segon, la con-
centració de parròquies reiteradament visitades a les proximitats de
Besalú, Banyoles i Figueres, a les ribes del Ter fins a Girona i a la
plana del Baix Empordà, podria estar relacionada amb els interessos
polítics dels bisbes gironins a inicis del segle xiv.
Tal com es dedueix del qüestionari que es troba en els primers
fulls del registre de visita de les parròquies de Girona del 1329, a la
primera part del segle xiv, l’interès dels bisbes i dels visitadors per la
visitatio rerum, la inspecció dels béns immobles i mobles de l’Església,
sembla molt inferior al de la visitatio hominum, la investigació de la
vida i costums dels clergues i dels parroquians.46 Entre els capituli
44. Guilleré, Ch., “Les visites pastorales en Tarraconaise à la fin du Moyen

Age (xive-xve s.). L’exemple du diocèse de Gérone”, Mélanges de la Casa de Velázquez,
núm. 19, 1983, p. 138-140. A títol comparatiu, per al bisbat de Barcelona, cf. Baucells,
Vivir..., vol. 1, p. 276-294.
45. Es tracta de lletres de l’any 1326 que anunciaven la visita a diverses es-
glésies i monestirs, cf. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 16v (1326.02.08), f. 17v (1326.02.10),
f. 18v (1326.02.13), f. 32v-33r (1326.02.16), f. 22v (1326.02.18), f. 33v (1326.02.20?),
f. 33v-34r (1326.02.24), f. 38v (1326.03.04), f. 37v (1326.03.04), f. 39v (1326.03.09), f. 40v
(1326.03.11), f. 41r (1326.03.13) i f. 109r (1326.06.21). Pel que fa a la visita del 1328 en
nom de l’arquebisbe tarragoní, en tenim evidències en quatre actes de la visita efectuada
pels agents del bisbe de Girona l’any següent, cf. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 18v
(1329.05.22), f. 93r-v (1329.10.24), f. 97v-98r (1329.10.28) i f. 118v-119r (1329.11.18).
46. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, s. f. (1329...); cf. Puigvert, J. M.; Monjas,
Ll.; Perea, E.; Solà, x., Les visites pastorals dels orígens medievals a l’època contemporà-
Taula 4
Els primers registres de visites pastorals de l’Arxiu Diocesà
de Girona, 1295-1329
Bisbe Any Visitador Nombre d’actes
Bernat de Vilamarí 1295 ? 1 parròquia
(1292-1312) 1300 ca. ? 1 parròquia
1303-1304 Bisbe Bernat 16 parròquies
1305-1306 Bisbe Bernat 30 parròquies
Guillem de Vilama- 1313 Bisbe Guillem 23 parròquies
rí (1312-1318)
1314-1315Guerau Calvet, prior de 308 parròquies
Santa Maria de Rocarossa,
i Pere Capmany, clergue de
la seu de Girona
1315-1316 Guerau Calvet, prior de 116 parròquies
i Guillem de Puig visitador
Pere de Rocabertí 1318 Bisbe (Pere) 6 parròquies
(1318-1324)
1320 (Bisbe Pere) 27 parròquies
1321 ? 69 parròquies
1324 Guerau Calvet, prior de 72 parròquies
i Guillem de Puig visitador
Gastó de Montcada 1329 Ramon Albert, sagristà de 379 parròquies
(1329-1334) Llers, Guillem Saló, clergue
de Parlavà, i Ramon Por-
cell, canonge
Fonts: ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a. (1295), lligall 2.b. (1300 ca.), lligall
1.a. (1303-1304), lligalls 1.b. i 1.c. (1305-1306) i lligall 2.d. (1313); vol. P-1 (1314-1315);
vol. P-2 (1315-1316); vol. P-168, lligall 2.e. (1318) i lligall 2.f. (1320); vol. P-3 (1321);
vol. P-168, lligall 2.g. (1324); i vol. P-4 (1329); cf. Monjas, La reforma..., p. 107-109.
contra clerici, els visitadors preguntaven a un grup de fidels convocats

expressament per la condició canònica del sacerdot, per la seva resi-
dència a la parròquia, pel grau de compliment de les seves obligacions,
pels seus ajudants o substituts a l’església, pel manteniment del temple
nia, Girona: CCG Edicions, 2003, p. 195-198; Monjas, La reforma..., p. 125-133. Sobre
l’estructura formal de les actes de visita medievals, cf. Coulet, N., Les visites pastorales,
Turnhout: Brépols, 1977, p. 30-31; Benito, P., Les parròquies del Maresme a la Baixa
Edat Mitjana (1305-1447), Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1992, p. 35-36; Monjas, La
reforma..., p. 102-106.
50 Elvis Mallorquí
Mapa 4
Les visites pastorals al bisbat de Girona, 1295-1329
Nombre de visites
0
1
2
3
4
5
Font: cf. taula 4 i apèndix 1.
en condicions, per l’economia parroquial i, per damunt de tot, pel seu

comportament moral. Després venien els capituli contra laici, en els
quals el visitador preguntava als mateixos parroquians i als clergues
de la parròquia sobre el grau de compliment dels sagraments cristians
per part dels membres de la comunitat, la seva relació amb l’església
i els clergues, la seva moralitat, el grau de consanguinitat en els ma-

trimonis i les creences supersticioses o heretges.
La majoria de les respostes dels testimonis laics i eclesiàstics als
visitadors són concises i pobres en dades. En contrast, algunes actes
de visita proporcionen un interessant contrapunt a la freda legislació
canònica i a la visió tradicional de la submissió dels pagesos als se-
nyors feudals a través de precises descripcions dels excessos morals de
clergues i laics, de les deficiències en el servei dels rectors al capdavant
de les parròquies i dels incompliments dels deures cristians per part
dels feligresos laics. Així, les visites pastorals permeten analitzar el
paper dels clergues i dels laics al si de la parròquia, l’economia i les
rendes de les esglésies, la religiositat de la població rural i la seva re-
lació amb l’autoritat diocesana; a més, procuren valuoses informacions
sobre les rutes de circulació, la demografia rural i la gestió econòmica
de la parròquia. Amb relació a les visites del bisbat de Girona del se-
gle xiv, per molt que Christian Guilleré n’exposés les possibilitats el 1983,
amb prou feines han estat utilitzades per estudiar aquests aspectes.47
Les parròquies, des de dins

En els prop de 4.640 km2 d’extensió de la diòcesi gironina, quantes
parròquies hi havia a l’edat mitjana? Les fonts documentals anteriors
al 1300 no permeten efectuar recomptes de tot el bisbat en un mateix
moment històric.48 En canvi, per al segle xiv disposem d’almenys qua-
47. Guilleré, “Les visites...”, p. 145-156. Fora d’algunes monografies parroquials,

només destaca l’estudi global de la visita pastoral del 1420 i l’aprofitament de la visita del
1432 per avaluar l’abast dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428; cf. Puig, I., “Les visites
pastorals a la diòcesi de Girona. Segle xv”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm.
28, 1985-1986, p. 211-241; Íd., Una visita pastoral al Baix Empordà als anys 1420-1423,
Barcelona: Fundació Noguera, 2006; Prades, I., “Els terratrèmols de la sèrie olotina i
el cas de la vila d’Amer”, Quaderns de la Selva, núm. 2, 1990, p. 103-112. Pel que fa a
les possibilitats d’estudi de la font documental, els llibres de visita, cf. Vela, S., “Visites
pastorals a la diòcesi d’Urgell. L’exemple de les valls d’Andorra (1312-1314)”, Annals de
l’Institut d’Estudis Andorrans, 1990, p. 59-103; Salicrú, R., “Les primeres visites pastorals
a les parròquies del castell de Mataró: Mataró i Llavaneres (1305-1310)”, Acta Historica et
Archaeologica Mediaevalia, núms. 11-12, 1990-1991, p. 325-344; Benito, Les parròquies...;
Íd., “Le clergé paroissial du Maresme (évêché de Barcelone) d’après les visites pastorales
(1305-1447): recherches sur le thème du concubinage”, dins P. Bonnassie (ed.), Le clergé
rural dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail,
1995, p. 187-203; Monjas, Ll., “Les visites pastorals: de l’època medieval a la vigília del
Concili de Trento”, dins Puigvert; Monjas; Perea; Solà, Les visites..., p. 45-73; Íd., Les
comunitats...; i, en especial, Baucells, Vivir..., 4 vols.
48. Amb una excepció, el registre de la dècima eclesiàstica dels anys 1279-1280;
cf. Rius, J., Rationes Decimarum Hispaniae (1279-1280), Barcelona: Consejo Superior de
Investigaciones Científicas, 1946, 2 vols. [RDH].
52 Elvis Mallorquí
tre fonts diferenciades amb les quals ens podem aproximar al nombre
de parròquies existent en aquest moment, si bé hi ha sempre petites
variacions degudes al fet que algunes sufragànies a vegades eren con-
siderades com a parròquies i a vegades no (cf. taula 5). Es tracta de la
visita pastoral de l’any 1329, del Llibre Verd dels Feus elaborat entre
els anys 1362 i 1371, del registre de la dècima eclesiàstica de 1364 i
del nomenclàtor d’esglésies de 1368.49 Les xifres són contundents: al
bisbat de Girona hi havia quatre-centes sis parròquies i trenta-tres su-
fragànies que, en algun moment dels segles x al xiv, han pogut adquirir
l’estatus parroquial. Aquest nombre de parròquies és molt més elevat
que no pas als altres bisbats catalans durant els segles medievals i els
posteriors.50 Partint de les delimitacions de parròquies i batllies exis-
tents l’any 1840, que van servir com a termes dels municipis liberals,
i tenint en compte tant les alteracions del teixit de parròquies al llarg
de la baixa edat mitjana i de l’època moderna com les monografies
locals que han dibuixat els termes de les parròquies, ens hem atrevit
a dibuixar uns límits per a cada entitat parroquial (cf. apèndix 1). El
resultat és un mapa amb les quatre-centes dinou parròquies esmentades
en el Llibre Verd dels anys 1362-1372, en el qual n’hi ha unes quantes
amb límits dubtosos perquè no s’han conservat com a delimitacions
municipals entre els segles xix i xx ni tampoc han estat objecte d’es-
tudis monogràfics.51
49. ADG, Visites pastorals, vol. P-4 (1329); LVBG; ACA, Reial Patrimoni, Mestre
Racional, vol. 1802 (1364); Pons Guri, “Nomenclátores...”. No hem utilitzat les visites
pastorals de la dècada del 1360 perquè només es conserven per a setanta-una parròquies
el 1363 i per a cinquanta-sis el 1367; cf. ADG, Visites pastorals, vol. P-11 (1363) i vol.
P-12 (1367); Guilleré, “Les visites...”, p. 139.
50. A la segona meitat del segle xiv, el bisbat de Barcelona comptava amb dues-
centes seixanta-dos esglésies parroquials i sufragànies; cf. Monjas, Les comunitats...,
p. 80. A mitjan segle xvii, Girona, amb tres-centes quaranta-vuit parròquies, i Lleida,
amb tres-centes quaranta-sis, eren els bisbats amb més parròquies; els bisbats d’Urgell,
Barcelona i Vic superaven les dues-centes parròquies i, per sota, hi havia els bisbats
d’Elna, Tarragona, Tortosa i Solsona. Al segle xix, mentre el bisbat de Girona tenia
quatre-centes setanta parròquies, el d’Urgell tres-centes cinc, el de Vic en tenia dues-
centes noranta-nou, Barcelona dues-centes cinquanta-tres, Lleida dues-centes trenta-vuit,
Solsona cent quaranta-vuit, Tarragona cent trenta-tres i Tortosa cent; cf. Teruel, M.,
Vocabulario básico de la historia de la Iglesia, Barcelona: Editorial Crítica, 1993, p. 307-
308; Puigvert, Església..., p. 25.
51. Burgueño, J.; Lasso de la Vega, F., Història del mapa municipal de Catalunya,
Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2002, p. 141-153; Marquès, “Creació...”; Íd., Una
història..., p. 251-301; Mallorquí, “Fronteres...”; cf. apèndix 1. Amb relació al bisbat
d’Osona, Flocel Sabaté ha dibuixat els límits de les parròquies existents a mitjan se-
gle xiii; cf. Mestre-Hurtado, Atles..., p. 112-113.
Taula 5
Ardiaconats i parròquies del bisbat de Girona, segle xiv
Documents Ardiaconats Total

Girona Empúries Selva Besalú
Visita pastoral (1329)
- Parròquies 95 84 64 133 376
- Sufragànies 1 2 3
Llibre Verd (1362-1371)
- Declaracions 93 98 64 147 402
- Parròquies 100 101 67 151 419
- Sufragànies 7 8 3 3 21
Dècima eclesiàstica (1364)
- Parròquies 98 - 61 - -
Nomenclàtor (1368)
- Parròquies 96 93 63 147 399
Total
- Parròquies 100 95 65 146 406
Font: cf. apèndix 1.
Per tal d’entendre el funcionament de les parròquies “des de dins”,

per tal d’observar les interrelacions entre clergues, nobles i laics, hem
reduït el marc d’anàlisi a un nombre menor de parròquies. A vegades,
hem pogut localitzar documents excepcionals referits a una sola par-
ròquia que permetien il·lustrar fenòmens més generals en uns casos
concrets: per exemple, la llista de masos de Santa Coloma de Farners
que, des del 1203, havien de prestar uns censos a la capella de Santa
Maria de Farners, el capbreu del blat de l’oli de l’obreria de Sant Martí
Vell dels anys 1364-1368 o la descripció de la rodalia d’aquesta mateixa
parròquia el 1391.52 A banda d’aquests casos, hem realitzat un esforç per
tal de recollir tota la informació procedent dels capbreus senyorials,
per a una trentena de parròquies, i dels manuals notarials, per a Monells
i els pobles del seu entorn, amb l’objectiu d’aproximar-nos a les peces
52. AHG, Notarial, Resta del districte de la Bisbal, vol. 9, f. 1r-32v (1364-1380);
cf. document 11a i 11b; AHG, fons patrimonial Veray de Celrà, vol. 94 (1391.09.20); cf.
Mallorquí, “Parròquia...”, p. 172-177. La llista de masos de Santa Coloma de Farners
es coneix gràcies a una restitució feta al segle xvii; cf. Font, P.; Llinàs, J.; Mallorquí,
E., Santa Coloma de Farners, de la prehistòria al segle xv, Santa Coloma de Farners:
Ajuntament, 2010, p. 82-85.
54 Elvis Mallorquí
que conformaven la realitat local de la societat medieval: les persones,

els habitatges, els masos, les viles, els camins, les terres de conreu, els
molins, els senyors i, és clar, els rectors de les parròquies. Es tracta de
localitats no gaire allunyades de la ciutat de Girona i fonamentalment
rurals, repartides entre la plana del Baix Empordà —Cruïlles, la Bisbal,
Sant Sadurní, Monells, Corçà i, ja en el comtat d’Empúries, Vulpellac
i Castell d’Empordà—, la de la Selva —Riudellots de la Selva, Camp-
llong, Sant Andreu Salou, Cassà de la Selva i Llambilles—, la vall del
Terri —Ravós, Santa Llogaia i Sant Andreu del Terri, Palol de Revardit
i, a prop, Cervià i Riudellots de la Creu—, el massís de les Gavarres
—Sant Mateu de Montnegre, el Castellar, Santa Pellaia, Sant Cebrià de
Lledó, Sant Cebrià dels Alls, Sant Martí de Romanyà, Sant Pol de la
Bisbal i Fitor—, i les muntanyes properes a Rocacorba —la Mota— i,
al sud, un sector a cavall de la plana selvatana i el mar —Maçanet de
la Selva, Vidreres, Caulès i Lloret de Mar (cf. mapa 5).
A diferència dels inventaris i llevadors de censos dels segles xi,
xii i xiii,53 els capbreus senyorials de la primera meitat del segle xiv
suposen un salt important tant en la quantitat d’informació com en
la seva qualitat. Potser l’afinament de la pràctica notarial, paral·lel a
l’increment de les tarifes de redacció d’instruments fins que hagueren de
ser fixades, va facilitar la gestió de les senyories i, com una moda, va
desencadenar una onada de capbrevacions arreu; o potser l’inici d’una
conjuntura desfavorable per a les economies senyorials els obligà a
controlar totes les transmissions de les parcel·les dels seus dominis per
obtenir-ne les pertinents taxes de mutació —terços, lluïsmes i foriscapis.54
En tot cas, els capbreus són una eina excel·lent —potser l’única— per
acostar-nos als membres de la societat local de les parròquies rurals:
el lloc on residien, els elements que constituïen les seves explotacions
agrícoles i una part de les obligacions en censos i serveis envers els
senyors directes (cf. mapa 6 i taula 6). Però cal tenir en compte les
53. Sobre l’origen i l’evolució de la pràctica de la capbrevació entre els segles xi

i xiii, cf. Benito, P., “Hoc est breve... L’emergència del costum i els orígens de la pràctica
de capbrevació (segles xi-xiii)”, dins M. Sánchez (comp.), Estudios sobre renta, fiscalidad
y finanzas en la Cataluña bajomedieval, Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones
Científicas, 1993, p. 3-27.
54. Pons Guri, J. M., “Taxacions dels salaris de notaris i escrivans en jurisdiccions
baronals de les terres gironines (Palafrugell, Bàscara, Caldes de Malavella, Llagostera,
Cassà de la Selva i vescomtat de Cabrera)”, dins íd., Recull d’estudis d’història jurídica
catalana, Barcelona: Fundació Noguera, 1989, vol. 1, p. 95-157; To, Ll., “La diferenciació
pagesa a la diòcesi de Girona (segle xiv): una nota metodològica”, dins M. Barceló; G.
Feliu; A. Furió; M. Miquel; J. Sobrequés (eds.), El feudalisme comptat i debatut, València:
Universitat de València, 2003, p. 456-458.
Mapa 5
Situació de la trentena de parròquies estudiades
seves limitacions: en primer lloc, no es conserven mai tots els capbreus

de totes les senyories d’una mateixa parròquia, cosa que pot causar
greus errors d’interpretació si només es té en compte un sol capbreu;
en segon lloc, els capbreus ofereixen una imatge parcialment esbiai-
xada de la realitat medieval, perquè privilegia els drets derivats de la
56 Elvis Mallorquí
senyoria directa de les terres i la senyoria sobre les persones, mentre

n’amaga o n’ignora d’altres, com els drets d’ús de les pastures i dels
boscos, les relacions dels capbrevants amb les parròquies.55
Mapa 6
Els capbreus senyorials de les terres de Girona, 1311-1369
55. Ja fa temps que s’han explorat els capbreus gironins del segle xiv per al
coneixement de la societat rural gironina a l’edat mitjana, cf. Marquès, J. M., “Vilobí
d’Onyar a través del capbreu d’en Ramon Malars”, Estudis d’Història Agrària, núm. 5,
1984, p. 27-52; Sanz, A. Ll., “La pabordia d’Aro de la Catedral, 1180-1343”, dins Portella,
La formació..., p. 419-436; Soldevila, x., “Els capbreus de Fontanilles (1323-1334). Hipò-
tesis sobre la pagesia catalana medieval”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm.
35, 1995, p. 123-156; Bolós, J., El mas, el pagès i el senyor, Barcelona: Curial Edicions
Catalanes, 1995; Mallorquí, “Homes...”, p. 43-89; íd., “Les campagnes de Gérone (Cata-
logne) au travers des capbreus de la première moitié du xive siècle”, dins G. Brunel;
O. Guyotjeannin; J.-M. Moriceau (eds.), Terriers et plans-terriers du xiiie au xviiie siècle,
Rennes – París: Association d’Histoire des Sociétés Rurales – École Nationale des Chartes,
2002, p. 346-353; To, “La diferenciació...”, p. 447-456.
Taula 6
Els capbreus senyorials de les terres de Girona, 1311-1369
Senyors Anys A B C D E F G H I
Capbreus estudiats
1. Bernat de Palol cavaller 1311 44 + + + + +
2. Prior de Santa Maria de Cervià 1313-1316 201 + + + + +
3. Abat de Sant Pere de Galligans 1314-1315 87 + + + + + +
4. Almoina del Pa de la seu de Girona 1314 137 + + + + + +
5. Altar de Sant Domènec de la seu de 1315 26 + + + + + +
Girona
6a i 6b. Guerau de Torrent, cavaller, i 1315-1319 77 + + + + +
cambrer del monestir de Sant Feliu
de Guíxols
7. Pabordia de juliol de la seu de Girona 1316 131 + + + + + +
8. Ardiaca de Girona o de Ravós 1317 163 + + + + + +
9. Pabordia de novembre de la seu de 1317-1320 53 + + + + + + +
Girona i Guillem de Lloret, castlà
10. Arnau d’Alou i Ramon de Juià, cavallers 1318 2 + + + + +
11. Bernat de Cruïlles, noble, i monestir 1318-1320 247 + + + +
de Sant Miquel de Cruïlles (Mallorquí,
“Homes...”)
12. Abadessa de Sant Daniel de Girona 1320-1321 32 + + + + + + +
13. Abadessa de Sant Daniel de Girona 1320-1322 49 + + + + + +
14. Abadessa de Sant Daniel de Girona 1320-1324 13 + + + + + + +
15. Ramon de Juià, cavaller 1321 53 + + + + + +
16. Prior de Sant Miquel de Cruïlles 1323 2 + + + + +
17. Cabiscol de la seu de Girona 1325 5 + + +
18. Ramon Arnau de Sant Sadurní cavaller 1336-1339 179 + + + + + +
19. Hospital de Sant Llorenç de les Arenes 1337 1 + + + + +
20. Arnau de Vivers, jurista 1346-1348 35 + + +
21. P.rior de Sant Miquel de Cruïlles 1347 56 + + + + + +
22. Cambrer de Sant Miquel de Cruïlles 1351 34 + + + +
Altres estudis
23. Abat de Sant Esteve de Banyoles (Bolós, 1321 31 + + + +
El mas...)
24. Comanador d’Aiguaviva (Soldevila, 1323 116 + + + + +
“Els capbreus...”)
25. Ramon Xalabra i Ramon de Begur 1327 65 + + + + +
(Soldevila, “Els capbreus...”)
26. Prior de Santa Maria d’Ullà (Soldevila, 1334 64 + + + + + +
“Els capbreus...”)
27. Ramon Malars ciutadà (Marquès, 1337-1338 95 + + + + + +
“Vilobí...”)
58 Elvis Mallorquí
Senyors Anys A B C D E F G H I
28. Pabordia d’Aro de la seu de Girona 1344 112 + + + + + +
(Sanz, “La pabordia...”)
29. Abat de Sant Feliu de Guíxols (To, “La 1367-1369 46 + + + + + + +
diferenciació...”)
Abreviacions: A: nombre de declarants; B: clàusula d’homes propis; C: possessió de mas o casa;

D: esment individualitzat de les parcel·les de l’explotació sota domini del senyor capbrevador;
E: superfície de les parcel·les del mas i d’altres explotacions; F: esment de les terres dels ho-
mes propis pertanyents a d’altres senyors; G: declaració dels censos i agrers; H: prestacions en
treball; I: drets del castell.
Font: cf. mapa 6.
Mentrestant, els manuals notarials de les terres de Girona ofereixen

una llarga sèrie de possibilitats per a l’estudi històric. Especialment,
per als casos d’Amer i Torroella de Montgrí en què les sèries s’inici-
en a les darreres dècades del segle xiii.56 En el present estudi, hem
limitat la investigació al cas de les notaries de Monells i Cruïlles per
tal de contrastar les informacions obtingudes a partir dels pergamins
i capbreus senyorials i dels registres episcopals amb les nòtules que
s’hi han conservat: un manual de Cruïlles i set de Monells, un d’ells
un llibre de cúria i d’altres en fragments (cf. taula 7).57 El més relle-
vant que ofereixen aquests registres és el gran volum de dades sobre
aquestes localitats: mentre que els pergamins referents a Cruïlles per
als darrers anys del segle xiii es mou entorn dels deu per any, en el
manual dels anys 1302-1304 se n’arriben a comptar cent quaranta-nou
per a l’any 1303; a Monells, per la presència d’un mercat setmanal i
d’una fira ramadera, les xifres d’escriptures arriben a cinc-centes divuit
per a l’any 1332 i cinc-centes quaranta-sis per al 1333. A banda de
56. AHG, Notarial, Amer, vol. 1 (1261-1262), vol. 2 (1278-1279), vol. 2b (1282),
vol. 3 (1283), vol. 3b (1284), vol. 4 (1286), vol. 5 (1290-1292), vol. 6 (1291-1296), vol. 7
(1292-1293) i vol. 8 (1297-1300); Torroella de Montgrí, vol. 1 (1298-1299). A títol d’exemple
de les possibilitats d’estudi d’aquests registres, cf. Soldevila, x., “Una vila empordanesa
a l’edat mitjana. Torroella de Montgrí, segles xii-xiv”, Quaderns de la Selva, núm. 15,
2003, p. 89-103; To, Ll., “Cicles de vida i matrimoni a la Catalunya medieval. L’exemple
de la notaria d’Amer vers 1300”, dins J. Bolós; A. Jarne; E. Vicedo (eds.), Família pagesa
i economia rural, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010, p. 47-72.
57. A partir de notícies presents en documents copiats, sabem que tant a Monells
com a la Bisbal hi havia manuals en paper els anys 1272, 1287, 1293, 1296 i 1297;
cf. Marquès, J. M., Pergamins de la Mitra (899-1687), Girona: Institut d’Estudis Gironins,
1984 [PM], núm. 524 (1272.02.19), 485 (1287.02.08-1297.09.27) i 501 (1296.08.03); Pons
Guri, J. M., Inventari de l’Arxiu Històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar, Barcelona: Departa-
ment de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984 [IAHFF], núm. 141 (1293.06.08);
PSMCR, núm. 154 (1296.03.17).
la quantitat de documents, també canvia la tipologia dels documents

conservats: en les col·leccions de pergamins senyorials predominen els
textos referents a la senyoria —plets, concòrdies, establiments—, en
els manuals notarials hi sobresurten els diferents tipus contractuals
relacionats amb l’endeutament pagès.58
Taula 7
Els manuals notarials de Cruïlles i Monells, 1302-1334
Tipologia Notari Referència (folis) Anys Nombre
de documents
Cruïlles
- Manual Jaume Ballester C-1 (122) 1302-1304 325
o Jaume Martí
Total 325
Monells
- Manual Jaume Martí M-241 (26) 1304 162
- Manual Jaume Martí M-234 (38) 1316-1317 309
- Manual Jaume Martí M-162 (150) 1332-1333 807
- Llibre de Jaume Martí M-142 (6) 1333-1334 49
Cúria
Total 1.864
Abreviatures: C: AHG, Notarial, Cruïlles, núm. de volum; M: AHG, Notarial, Monells,
núm. de volum.
El repàs a la documentació estudiada permet constatar que, si bé

l’àmbit cronològic d’aquesta recerca es mou entre l’inici del segle xiii
i la segona meitat del xiv, hi ha un moment clau per al qual hem
procurat obtenir totes les informacions disponibles: col·leccions de
pergamins, cartorals, capbreus senyorials, registres notarials, visites
pastorals, llibres de la cúria episcopal, etc. Es tracta del primer terç
58. Mallorquí, E., “Fonts per a una història global del món rural: pergamins,
capbreus, registres episcopals i llibres notarials”, dins Documentació notarial i arxius,
Girona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2007, p. 159-170; Sales, Ll.,
“Crèdit i morositat a la Catalunya del segle xiv”, treball de recerca de doctorat inèdit,
Girona: Universitat de Girona, 2008.
del segle xiv, un moment que és, a la vegada, el punt d’arribada d’una
llarga sèrie d’evolucions en el territori i la societat, moltes d’elles mai
enregistrades per escrit, i el punt de partida d’una història, la de la
parròquia, que continua al llarg de tota l’època moderna i fins a la fi
de l’Antic Règim.
Primera part
Els primers temps de les parròquies
L’ESTABLIMENT DE LA xARXA PARROQUIAL,
DE LA FI DEL SEGLE ix AL SEGLE xi
L’any 833 Ellà i la seva muller Leubil·la van vendre a Gaudilà

una terra situada “in territorio Gerundense, in villa que dicitur Salto”.1
Aquesta és una de les primeres escriptures de compravenda de terres
referents a les terres de Girona que s’ha conservat. Durant prop de
dos-cents anys, les referències als “territoris” —o comtats— i a les
vil·les són constants per tal d’ubicar les terres, els drets i les persones.
Al segle xi, però, es produeix una transformació decisiva: des del 1041
en què es documenta per primer cop la “parrochia Sancti Cucufatis
de villa Saltus”,2 la parròquia substitueix tant el comtat com la vil·
la a l’hora de servir com a referència espacial i, almenys a Salt, va
sobreviure fins al segle xix en què va néixer el municipi actual. Molts
historiadors ens han precedit a l’hora d’explicar el procés de difusió
de les parròquies al bisbat de Girona,3 però ara estem en condicions
de relacionar les seves explicacions amb les cada vegada més nombro-
ses contribucions dels arqueòlegs. En un primer moment, intentarem
copsar els efectes de les evolucions produïdes en el camp gironí des
de la fi de l’imperi romà, al segle v, fins a la conquesta carolíngia
del segle ix. A continuació, emprendrem una descripció del procés
de creació de parròquies al bisbat de Girona entre els segles x i xi.
1. Sobrequés, S.; Riera, S.; Rovira, M.; Ordeig, R., Els comtats de Girona, Be-
salú, Empúries i Peralada, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003 [CC-5], núm. 12
(833.03.21).
2. Martí, R., Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100), Barcelona,
Fundació Noguera, 1997 [CDSG], núm. 235 (1041.05.01).
3. Martí, “L’ensagrerament: l’adveniment...”, p. 156-157; To, “El marc...”, p. 229-
230; Bolós, J., “Parròquia i organització del territori. Una aproximació cartogràfica”,
dins I Congrés..., vol. 1, p. 271-278; Marquès, “Creació...”, p. 409-410; íd., “Parròquies...”,
p. 1517-1519.
64 Elvis Mallorquí
I, pel final, deixem unes qüestions essencials per entendre del tot el
lloc que la parròquia havia aconseguit, almenys a les terres de Girona,
al final del segle xi, però en les quals els dubtes encara predominen
sobre les certeses.
El poblament rural abans de les parròquies
Entre el 785, en què els gironins van lliurar la seva ciutat a

Carlemany, i el 801, en què Lluís el Piadós va conquerir Barcelona, el
domini dels francs a les terres del bisbat de Girona es va consolidar
definitivament. En vista dels documents conservats, es poden detectar
moltes continuïtats en l’estructuració del territori rural des d’almenys
els temps visigòtics: es mantenien els territoria de les civitates de Gi-
rona i d’Empúries, documentats per primer cop els anys 833 i 881, i
s’hi havien afegit els de Besalú i Peralada, esmentats els anys 817 i
879. Al capdavant d’aquests dos darrers territoris, no hi havia ciutats
pròpiament dites, sinó uns nuclis de menor entitat: el castrum Tolone,
situat damunt la vila de Peralada, i el castrum Bisulduni, que ja devia
existir al segle ix però que no es documenta fins al 957 —potser quan
es va fortificar. A partir de mitjan segle, els “territoris” de les terres
gironines passen a ser qualificats com a pagi i, especialment en docu-
ments procedents de la cort carolíngia, com a comitatus, fruit d’una
reforma política i administrativa dels comtats catalans i del conjunt
de l’imperi carolingi.4
Al seu interior i, especialment, a les zones de muntanya, eren
freqüents les valls com a forma d’organització del territori als segles ix
i x: al comtat de Besalú tenim les de Llanars, Beget, Ribelles, Aguja,
Bichilbim —prop de Sant Aniol d’Aguja—, Albanyà, Bianya, Ridaura,
Vallmajor —a Montagut—, Joanetes, Bas, Santa Pau, Mieres, Gelà i
Manivuto —al nord de Borrassà—; al comtat gironí hi havia les valls
de Condreu —o Hostoles—, Cogolls, Llémena, Amer, Anglès, Santa
Coloma de Farners, Arbúcies, vallcanera, Llagostera i Aro, Fonts —a
Calonge— i Tordera; i als comtats d’Empúries i Peralada trobem les
valls de Colera, Freixe, Llançà, Roses i unes quantes més al cap de
Creus —Budiga, Fulcimania, Frinone, Subiradellos, Tabellaria, Segalaria
4. CCBG, núm. 1 (817.12.15) i 9 (881.05.17); CC-5, núm. 12 (833.03.21), 52

(879.06.26) i 324 (957.09.14); cf. Prieto, A.; Martí, R., “Ordenamiento territorial antiguo
y medieval del nordeste peninsular”, dins La ciutat en el món romà, Tarragona: Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1994, vol. 2, p. 339-342; Martí, “Territoris...”, p.
43-47; Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R., “El poblament rural a la conca alta del riu Fluvià
(la Garrotxa): l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana (segles vi-x d.C.)”, dins Barraqué;
Sénac, Habitats..., p. 15-16.
i Magrigul.5 A un nivell inferior, hi havia els castella, força rars a les

terres gironines segurament a causa de la llunyania de la frontera al
sud del Llobregat. A part del de Peralada, un dels més destacables
era Castellum Fractum, a Sant Julià de Ramis, que corresponia a les
restes derruïdes d’una fortalesa baiximperial refeta en època visigòtica
per controlar, al nord de Girona, la gran via de comunicació que unia
la península Ibèrica amb Europa; en coneixem d’altres del segle ix:
el castellum Uellosos, al damunt de les ruïnes ibèriques d’Ullastret,
esmentat el 834 com el de Sant Julià de Ramis, i el de Montaspre a
Begur, l’any 889.6 Per al segle x, se n’hi afegeixen uns quants més: al
comtat de Girona, els d’Argimon, Forcadell —a Blanes— i Montsoriu;
als comtats d’Empúries i Peralada n’apareixen al massís del cap de
Creus —Miralles, verdera, sa Clusa i sa Pinya Negra— i a les Alberes
—Rocabertí—; i al comtat de Besalú, només coneixem el castello Allone,
situat a Ribelles, i el Monte Spelio, a prop de Porqueres.7
Vil·les i vilars
A diferència dels castella, les villae i els villares apareixen cons-
tantment en la documentació gironina dels segles ix i x, ja que eren la
base de l’organització del poblament i del territori rurals de l’interior
del bisbat gironí. Només en el comtat de Girona, hem comptat cent
quaranta-quatre vil·les i vilars d’abans de l’any 1000 —quaranta-un del
segle ix i cent tres del segle x— i en podríem afegir vuitanta més si
recorrem a textos dels segles xi i xii.8 Segons els textos, eren unes cir-
cumscripcions territorials ben delimitades sobre el terreny que servien
5. Bolós, J.; Hurtado, v., Atles del comtat de Girona (785-993), Barcelona: Rafael
Dalmau editor, 2000, p. 22-32; íd., Atles del comtat de Besalú..., p. 26-33; íd., Atles dels
comtats..., p. 26-31.
6. CCBG, núm. 2 (834.12.02); Abadal, R. d’, Els diplomes carolingis a Catalunya,
Barcelona – Ginebra: Institut d’Estudis Catalans – Institució Patxot de Catalunya, 1926-
1952 [CC-1], vol. 1, p. 113-115. N’existeix un altre, el castrum Gorni del 898, situat al
nord de Joanetes, a la vall d’en Bas, que podria estar relacionat amb els castells de
les terres osonenques; cf. Folch; Gibert; Martí, “El poblament...”, p. 26. Existeixen uns
exhaustius estudis, documentals i arqueològics, del Castellum Fractum i del Castellum
Vellosos, cf. Nolla, J. M.; Palahí, Ll.; Vivó, D., “El Castellum de Sant Julià de Ramis i
la defensa de la via Augusta a l’antiguitat tardana”, dins Actes del congrés “Els castells
medievals a la Mediterrània nord-occidental”, Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny,
2004, p. 119-123; Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J. M.; Sagrera, J., “El castellum Uellosos del
puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà). vida i mort d’una fortificació carolíngia”,
Estudis del Baix Empordà, núm. 24, 2005, p. 5-54.
7. Cf. nota núm. 5.
8. Alberch; Burch, Història..., p. 698-701; Saurí; Soler, Història..., p. 691-695;
Figueras; Llinàs, Història..., p. 735-738.
66 Elvis Mallorquí
d’unitats bàsiques, d’una banda, per a l’administració de justícia del

rei carolingi o dels seus representants i, de l’altra, per a la recaptació
de tributs. A l’interior dels seus límits residia un conjunt de persones
que posseïen terres, vinyes i altres béns escampats en el terme i que
els podien donar, vendre i permutar. Per aquesta raó, no hem d’identi-
ficar les vil·les dels segles ix i x amb grans dominis senyorials d’un sol
propietari: les vendes i donacions de vil·les senceres —amb cases, horts,
terres, conreus, erms, pastures, boscos, garrigues, aigua corrent, molins,
recs, etc.— només afecten als drets públics sobre aquests elements.9
Així, podem considerar les vil·les dels temps carolingis com a
hereves de les nombroses vil·les romanes que, a grans trets, ocupa-
ven el mateix territori conreat en l’antiguitat. En els darrers anys, la
multiplicació de recerques arqueològiques sobre les vil·les romanes i
la comparació amb la toponímia conservada fins a l’actualitat permet
detectar algunes evolucions: l’abandó dels edificis clàssics de les vil·les
romanes entre els segles v i vi dóna pas a uns nous assentaments petits
i dispersos encara mal coneguts, com el de Puig Rom, un poblat forti-
ficat en alçada ocupat durant el segle vii a prop de la Roses romana.
L’ocupació musulmana de les terres catalanes durant bona part del se-
gle viii va comportar la instal·lació d’uns punts de suport als exèrcits i
als recaptadors d’impostos de l’emirat de Còrdova que han pogut ésser
identificats gràcies a les sèries de topònims com “palaus”, “guàrdies” i
“fars”, situats prop de les seus episcopals i ciutats visigòtiques i al llarg
dels eixos viaris. Les vil·les, però, van sobreviure: en temps del Baix
Imperi no només corresponien a una realitat material, sinó també a
una demarcació territorial que servia de base per a l’administració de
l’Imperi romà i del regne visigòtic; és en aquest sentit que les vil·les
van perdurar fins als temps carolingis.10 Els vilars, en canvi, corres-
9. A la primera meitat del segle x, hem comptat la presència de trenta-cinc

persones a la Bisbal, de disset a Vulpellac i de dotze individus sols i una parella a
Castellar de la Selva; cf. Mallorquí, Les Gavarres..., p. 56-57. Per a una visió de con-
junt, cf. Bonnassie, Catalunya..., vol. 1, p. 188-191; To, Ll., Família i hereu a la Catalu-
nya nord-oriental (segles x-xii), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997,
p. 50-61; Martí, R., “Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural
en Cataluña durante la transición medieval”, dins Ph. Sénac (ed.), De la Tarraconense à
la Marche Supérieure d’al-Andalus (ive-xie siècles): les hábitats ruraux, Toulouse: CNRS
– Université de Toulouse-le Mirail, 2006, p. 155-156; Salrach, J. M., “Campo y ciudad
desde la «Cataluña» carolingia: una visión retrospectiva de las transformaciones”, dins
Ph. Sénac (ed.), Villes et campagnes de Tarraconaise et d’Al-Andalus (ive-xie siècles): la
transition, Toulouse: Université de Toulouse-Le Mirail, 2007, p. 143-145.
10. Palol, Del romà..., p. 120; Martí, R., “La defensa del territori durant la transició
medieval”, dins Actes..., p. 95-100; íd., “Del fundus...”, p. 150-154; Folch, C., “Estratègies
de conquesta i ocupació islàmica del nord-est de Catalunya”, Quaderns de la Selva, vol.
pondrien a una primera expansió d’aquest territori inicial, efectuada

en època carolíngia: molts dels seus noms, als segles ix i x, recorden
encara els seus recents fundadors.11
La clara delimitació territorial en vil·les i vilars es traduïa direc-
tament sobre les formes de distribució del poblament en el terreny. De
moment, però, ni els textos ni l’arqueologia ajuden gaire a definir-les
amb precisió, si bé sembla que als comtats catalans a cada vil·la li
corresponia més d’una unitat de poblament.12 Per un costat, la docu-
mentació escrita deixa entreveure uns quants indicis de concentració
del poblament. Per exemple, dels camins que unien dues vil·les veïnes,
com la strata que unia Cruïlles i la Bisbal i el semitario de la Bisbal
a Vulpellac, se’n dedueix l’existència d’un punt central a cadascuna de
les demarcacions.13 De forma semblant, les fortificacions, com els vallos
i la pariete esmentades a la Bisbal el 922,14 només tenen sentit en els
punts on l’hàbitat es concentra. I el fet que l’advocació d’una església
passi a denominar una vil·la evidencia la identificació del temple com
a centre de la demarcació territorial: aquest és el cas de les vil·les de
Fontanet i de Salzet que, entre els segles ix i x, van adoptar el nom
de l’església que albergaven, Santa Maria —la Bisbal— i Sant Sadur-
ní, respectivament; i també els de Santa Coloma —de Farners— del
886 i la vil·la de Sant Esteve —d’en Bas— del 894, indrets dels quals
desconeixem el topònim anterior al religiós.15
15, 2003, p. 141; Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J. M.; Sagrera, J., “Les uillae de Constantí
a Carlemany. Aportacions gironines a la qüestió de l’evolució i la transformació de les
vil·les o termes rurals durant l’antiguitat tardana (segles iv-viii)”, Annals de l’Institut d’Es-
tudis Gironins, núm. 47, 2006, p. 43; Folch; Gibert; Martí, “El poblament...”, p. 21-24;
Roig, J., “Asentamientos rurales de la Alta Edad Media en Catalunya vella (siglos viii-
x)”, dins J. A. Quirós (ed.), The archaeology of early medieval villages in Europe, Bilbao
Euskal Herrik – Unibertsitaten Argitalpen Zerbitzau, 2009, p. 232-233.
11. Martí, R., “La integració a l’«alou feudal» de la seu de Girona de les terres
beneficiades pel «règim dels hispans». Els casos de Bàscara i d’Ullà (segles ix-xi)”, dins
Portella, La formació..., p. 51; To, “El marc...”, p. 213-214; Bolós, El mas..., p. 105-110.
12. En contrast, a Castella cada vil·la solia correspondre a un sol nucli de po-
blament agrupat; cf. García de Cortázar, La sociedad..., p. 25; Pastor, E., Castilla en el
tránsito de la Antigüedad al Feudalismo, Valladolid: Junta de Castilla y León, 1996, p.
300-301; Larrea, J. J., “Cadres de vie en Espagne chrétienne”, dins P. Bonnassie; P. Toubert
(eds.), Hommes et sociétés dans l’Europe de l’An Mil, Toulouse: Presses Universitaires du
Mirail, 2004, p. 151.
13. L’any 891 es documenta la “strata que discurrit de Crucilias per fossas usque
ad Sanctam Mariam” i el 922 el “semitario que discurrit per ipsas vineas de Sancta
Maria ad Vulpiliacho”; cf. CC-1, vol. 2, núm. 30 (891.07.15); CCBG, núm. 26 (922.05.23).
14. CCBG, núm. 33 (922.01.08).
15. CCBG, núm. 10 (881.08.29); CC-5, núms. 78 (889-891...) i 88 (894.03.25);
CDSG, núm. 115 (978.01.23).
68 Elvis Mallorquí
Per l’altre costat, també són clars els testimonis d’una notable
dispersió del poblament. La proliferació de vil·les i vilars en alguns
indrets, com a les valls d’Arbúcies el 923 i de Santa Coloma el 951,16
no ens permet imaginar-los com a nuclis consistents de població, sinó
en tot cas com a petites agrupacions d’habitatges. També existien ma-
sos i explotacions aïllades a l’interior de les vil·les i els vilars, com la
“domus cum curte et orto et ipso farraginale” que apareix envoltada
de terres a Vulpellac el 911, el “manso qui fuit de condam Joanni et
de Serena et alio manso que emit de Vuisilo femina” situats a Fitor el
949 i el “maso qui fuit de Teud”, de Montnegre, citat l’any 998. Espe-
cialment nombrosos eren als comtats de Besalú i Girona, però també
a les parts muntanyenques d’Empúries-Peralada: se’n detecten a Arbú-
cies, Finestres, Montagut, Camprodon i Baussitges.17 Tal com havien
assenyalat fa anys alguns geògrafs, els masos haurien tingut l’origen
en una colonització agrària duta a terme per iniciativa pagesa, que
hauria de ser la que es produí entre la fi del segle ix i l’inici del x, tal
com s’ha constatat a partir de l’anàlisi quantitativa de les referències
a ruptura i aprisio, que assenyalarien les rompudes de terres ermes i
de boscos als comtats catalans. Els seus protagonistes van ser, gairebé
sempre, grups humans reduïts: petites comunitats eremítiques, grups
de pagesos i, el més freqüent, parelles soles.18
Les referències escrites, tanmateix, són insuficients per tal de
mostrar si la tendència era cap a la concentració o, a la inversa, cap
a la dispersió de l’hàbitat. Cal recórrer a l’arqueologia, però durant
molts anys, l’únic poblat d’aquest període que havia estat excavat de
16. DEC, núms. 118 (923.02.06) i 67 (951.01.31); cf. Bolós; Hurtado, El com-
tat de Girona..., p. 48-49; Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Coloma..., p. 36 i p. 42-44.
Potser també a Cruïlles, on l’acta de consagració del 1062 dóna les afrontacions amb
les parròquies veïnes i, a la vegada, cita les vil·les i vilars de la parròquia, tal com era
corrent al segle x, cosa que podria assenyalar l’existència d’una dotalia anterior; cf. DEC,
núm. 211 (1062.11.20).
17. CCBG, núm. 27 (911.06.04); DEC, núms. 118 (923.02.06), 58 (946.12.15), 60
(947.10.15) i 63 (949.01.29); Udina, A., La successió testada a la Catalunya altomedieval,
Barcelona: Fundació Noguera, 1984 [STC], núm. 52 (998.12.30); cf. Salrach, J. M., “Tres
mots polèmics: «villa», mas i alou en època carolíngia”, dins El mas..., p. 23-24.
18. Vilà, J., “El mas, una creació pre-pirinenca”, dins íd., El món rural a Catalunya,
Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1973, p. 63-78; Salrach, J. M., “Mas prefeudal i
mas feudal”, dins J. Bolós; J. J. Busqueta (eds.), Territori i societat a l’edat mitjana, Lleida:
Universitat de Lleida, 1997, p. 28-30; íd., “Campo...”, p. 145. Per a una visió més global
del creixement agrari altmedieval, cf. Bonnassie, P., “La croissance agricole du Haut
Moyen Age dans la Gaule du Midi et le nord-est de la Péninsule Ibérique: chronologie,
modalités, limites”, Flaran, núm. 10, 1984, p. 13-35; Salrach, J. M., “Défrichement et
croissance agricole dans la Septimanie et le Nord-Est de la Péninsule Ibérique”, Flaran,
núm. 10, 1984, p. 133-151; To, Família..., p. 76-93.
manera regular era el de Caulès, al municipi de Caldes de Malavella.

Als anys setanta Manuel Riu va confirmar que les notícies sobre un
indret anomenat Caldeses el 914 i qualificat com a vico el 1032 cor-
responien cronològicament a les restes d’una església preromànica,
unes sepultures i una torre a l’altra banda d’un poblat format per uns
habitatges més tardans, dels segles xii i xiii.19 Podria ser que a Sidillà,
al terme de Foixà, hi hagués un assentament similar, però la manca
d’excavacions no permet vincular l’església preromànica de l’indret amb
la continuïtat de materials ceràmics des del Baix Imperi fins al segle
xiii en què el poblat va quedar colgat per les sorres del Ter.20
Afortunadament, en els darrers quinze anys l’interès dels arqueòlegs

per l’antiguitat tardana i per l’alta edat mitjana de les terres gironines
s’ha incrementat notablement. A Maçanet de la Selva s’ha constatat la
continuïtat de la vil·la romana de l’Hort d’en Bach fins a l’actual Palau
de Foixà, edifici aixecat al segle xii. En canvi, l’excavació de l’Aubert,
a la vall d’en Bas, ha permès documentar un edifici de nova planta,
rectangular i destinat a habitatge, amb murs fets de terra sobre un
sòcol de pedra lligada amb fang i probablement coberta de branques
i fang, i dos altres edificis similars que, per la ceràmica trobada i una
moneda de plata, poden datar dels segles viii-x. De la mateixa època
són el conjunt de vint-i-nou sitges trobades a can Pelet Ferrer, al sud
de Llagostera, amb material ceràmic molt simple i una moneda de
Lluís el Piadós, i els forats de pal excavats a can Gorgals Vell, a Santa
Coloma de Farners, corresponents a tres fons de cabanes i a possibles
tancats per als ramats. Finalment, l’anàlisi cartogràfica dels parcel·laris
actuals permet relacionar les formes dels camps actuals amb la mane-
ra en què van ser posats en conreu per primera vegada; així, mentre
les línies ortogonals que predominen en moltes zones de la plana del
Ter recorden antigues centuriacions d’època romana, les formes més
arrodonides dels camps, com les que es troben entre Flaçà i Sant Joan
de Mollet han estat relacionades amb el vilar Moredell esmentat el
926 —format per un mas, vint camps, vinyes i altres habitatges— que
hauria nascut a partir d’una clariana desboscada al voltant dels habi-
tatges i fora del territori conreat en temps dels romans.21
19. Udina, F., El archivo condal de Barcelona en los siglos ix-x, Barcelona: Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1951 [ACB], núm. 63 (914.08.11); CDSG, núm. 204
(1032.01.10); cf. Riu, M., “Excavaciones en el poblado de Caulers, municipio de Caldes de
Malavella, provincia de Gerona”, Excavaciones arqueológicas en España, núm. 88, 1975.
20. Catalunya Romànica, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1989, vol.
8, p. 208-214.
21. Llinàs, J.; Montalbán, C.; Ramírez, A., “L’Hort d’en Bach (Maçanet de la Sel-
va). Del segle ii aC al segle xx”, Quaderns de la Selva, núm. 10, 1998, p. 35-58; Folch,
C.; Gibert, J., “L’Aubert (la Vall d’en Bas, la Garrotxa): un assentament rural de l’alta
70 Elvis Mallorquí
En aquest paisatge rural caracteritzat per la presència de vil·les,

vilars i masos, fets generalment amb materials senzills, més tàpia i
palla que no pas pedra, hi residia una població que, al segle ix, ja
era plenament cristiana després d’un llarg i lent procés de difusió del
cristianisme al camp. Per resseguir-lo, caldrà fixar la nostra atenció en
el paper que han tingut dos elements també presents en el món rural:
les esglésies i els cementiris.
La lenta cristianització de la població rural

A diferència del que succeïa en el món pagà, en què els temples
es trobaven a l’interior de les ciutats i les tombes als afores, les pràc-
tiques funeràries cristianes es caracteritzaven per l’associació freqüent
dels grups de tombes a un temple eclesiàstic. De fet, però, primer van
ser les tombes dels primers sants i màrtirs de l’església cristiana, aixe-
cades en les necròpolis extraurbanes de les ciutats romanes, i després
van venir els temples cristians: a l’inici uns petits edificis funeraris
—martyrium o memoria— i ja als segles v i vi, unes basilicae; és així que
es va estendre el costum de ser enterrat “ad sanctos”, vora les tombes
i els temples dels sants.22 La ciutat de Girona n’és un bon exemple:
la primera basílica de Sant Feliu es degué construir al damunt de la
tomba del sant màrtir, dins la necròpolis situada des del segle iv prop
de la porta nord de la ciutat romana de Gerunda; també s’han localitzat
diversos cementiris a prop d’altres esglésies suburbanes, com les de
Sant Nicolau i Sant Martí Sacosta.23 De manera semblant, s’havia aixe-
edat mitjana (segles viii-x d.C.)”, dins Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, 2010, p. 349-354; Palomo, A.; Llinàs,
J.; Agüelo, x.; Tresserras, N., “Can Pelet Ferrer (Llagostera, Gironès): un assentament
agrícola altmedieval”, dins II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya,
Sant Cugat del Vallès, 2003, p. 463-467; Folch, C.; Gibert, J., “El jaciment d’època me-
dieval i moderna de Can Gorgals vell (Santa Coloma de Farners, la Selva)”, dins Desenes
Jornades..., p. 393-397; Folch, C.; Gibert, J.; Martí, R., “Asentamientos rurales de la Alta
Edad Media en Catalunya vella (siglos viii-x). Resultados preliminares de un proyecto de
investigación”, dins Quirós, The archaeology..., p. 291-296; Bolós, J., “El naixement d’un
vilar medieval: Moredell (Gironès) en època carolíngia”, Acta Historica et Archaeologica
Mediaevalia, núm. 22, 2001, p. 181-190; íd., Els orígens medievals del paisatge català,
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 271-273 i p. 306; Bolós;
Hurtado, Atles del comtat de Girona..., p. 46-47.
22. Ariès, Ph., El hombre ante la muerte, Madrid: Editorial Taurus, 1983, p. 33-59;
Naissance des arts chrétiens, París: Ministère de la Culture, 1991, p. 88-133; Treffort, C.,
L’église carolingienne et la mort, Lyon: Presses Universitaires de Lyon, 1996, p. 133-135;
Lauwers, M., La mémoire des ancêtres, le souci des morts, París: Beauchesne Éditeur,
1997, p. 148-151.
23. Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J. M.; Sagrera, J., El sector nord de la ciutat
de Girona, Girona: Ajuntament, 2000, p. 17-30; íd., Girona, de Carlemany al feudalisme
cat una necròpolis important al damunt de l’abandonada ciutat grega

d’Empúries, mentre que la població es concentrava al nucli fortificat
de Sant Martí; al damunt de la tomba d’un personatge desconegut,
es va alçar a la fi del segle iv o a l’inici del v una basílica-martyrium
que fou reformada al segle vi i que aplegava moltes tombes, algunes
de monumentals segons es pot deduir de la presència de sarcòfags de
marbre.24 Finalment, a Caldes de Malavella han aparegut cinquanta-sis
sepultures d’estructura molt simple on hi havia seixanta-un individus;
per les seves formes, les podem situar entre els segles iv-vii, de mane-
ra que es prova la pervivència del poblament a l’antiga Aquae Calidae
gairebé fins a la conquesta carolíngia del territori de Girona.25
Els progressos de l’arqueologia en els darrers anys i la lectura
atenta dels documents escrits referents a la Mediterrània occidental
han certificat com els cultes pagans van perviure al camp fins al se-
gle v i com, al llarg dels segles v i vi, es van generalitzar els edificis
eclesiàstics al món rural, molt sovint a partir de monuments funeraris
aixecats per famílies poderoses, propietàries de villae, que volien, amb
la perpetuació del record del difunt, mantenir la seva posició social.
A les terres de Girona, un dels exemples millor estudiats és el de l’an-
tiga església de Santa Cristina d’Aro, que va passar de ser una cella
memoriae, un monument funerari erigit en record d’un personatge il·
lustre, bastida a la darreria del segle v, a un petit temple preromànic
envoltat de tombes ja al viii. N’hi ha d’altres que segueixen una evolució
similar, com els de Santa Magdalena a Empúries, de la Torre del Fum
del monestir de Sant Feliu de Guíxols i el de Sant Joan de Bellcaire,
tots aixecats a partir de monuments funeraris singulars i reformats
en diverses ocasions des del segle v al x. Menys clars són els casos de
les cellae memoriae de Santa Maria de Roses, de la qual no coneixem
l’evolució fins al monestir aixecat allà mateix al segle x, i de la Neà-
polis d’Empúries, que s’hauria mantingut fins a l’inici del segle viii.26
(785-1057), Girona: Ajuntament, 2003, p. 87-98. Sobre el culte a Sant Feliu, cf. Amich,
Les terres..., p. 199-221.
24. Tradicionalment, es considerava que la seu episcopal d’Empúries a l’època
visigòtica es trobava al nucli de Sant Martí, però les darreres recerques arqueològiques
la situarien a ponent de la ciutat romana, a l’entorn dels temples de Santa Margarida;
cf. Nolla, J. M.; Casas, J., Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Estudi General, n. 15, 1995,
p. 311-314; Bolós; Hurtado, Atles dels comtats..., p. 46-47.
25. Merino, J.; Agustí, B., “La necròpolis paleocristiana de Sant Esteve (Caldes
de Malavella, la Selva)”, Cypsela, núm. 8, 1990, p. 236; Merino, J.; Nolla, J. M.; Santos,
M., Aquae Calidae, Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 1994, p. 136.
26. Casas, J.; Castanyer, P.; Nolla, J. M.; Tremoleda, J., El món rural d’època
romana a Catalunya, Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1995,
p. 139; Palol, Del romà..., p. 195 i p. 197-203; Nolla, J. M.; Casas, J.; Santamaria, P.
72 Elvis Mallorquí
Un altre tipus de temple cristià és el de Sant Julià de Ramis, que

servia de lloc de culte per a la comunitat que residia a la fortificació
baiximperial i visigòtica, coneguda com a Castellum Fractum l’any 834,
i fins i tot, gràcies a una pica baptismal que s’hi ha conservat i del
cementiri que hi havia al seu entorn, es pot deduir que gaudia de fun-
cions parroquials. A Bell-lloc d’Aro, aprofitant unes restes d’un edifici
industrial del segle i dC., s’aixecà una església als segles vi-vii enmig d’un
cementiri. Les troballes d’una ara visigòtica a Santa Maria dels Turers i
d’un frontal de sarcòfag de marbre i una mensa d’altar paleocristiana a
Sant Joan Sescloses, sota els temples actuals, fan pensar en una major
antiguitat del culte en aquests temples, tot i que no sabem fins a quin
punt es podien assemblar als de Sant Julià o Bell-lloc. Finalment, s’han
descobert alguns edificis cristians aixecats sobre antics llocs de culte
pagans: els casos de Sant Aniol de Finestres i de les esglésies de Mas
Castell, a Porqueres, en són uns magnífics exemples.27
L’estudi de les pràctiques funeràries aporta una visió complemen-
tària de la cristianització del món rural. Hem vist, fins ara, com moltes
vegades les tombes es concentraven al voltant dels temples cristians.
Però també es realitzaven enterraments lluny de qualsevol església:
la necròpoli de les Goges, situada a Sant Julià de Ramis, reuneix les
sepultures de més de dos-cents individus enterrats entre la fi del se-
gle vi i el començament del segle ix, una població que, pel notable
desgast físic dels seus esquelets, sembla que s’hauria dedicat de for-
ma rutinària a diverses activitats feixugues, com el conreu agrícola,
la ramaderia i tasques domèstiques.28 Aquest conjunt de sepultures
constitueix una clara prova de la continuïtat del poblament en aquesta
zona entre el final de l’època antiga i l’inici de l’edat mitjana: seria el
lloc de sepultura d’unes poblacions rurals disperses en petits nuclis de
(eds.), In suo fundo. Estudi General, vol. 25, 2005, p. 252; Aicart, F.; Nolla, J. M.; Palahí,
Ll., L’Església Vella de Santa Cristina d’Aro, Girona: Institut de Recerca Històrica de la
Universitat de Girona, 2008, p. 77-90, p. 93-105, p. 113-136, p. 153-178 i p. 226-252.
27. Burch, J.; Nolla, J. M.; Palahí, Ll.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D., Exca-
vacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis, Girona: Ajuntament de
Sant Julià de Ramis, 2000, p. 143-146; Aicart; Nolla; Palahí, L’Església..., p. 107-111 i
p. 179-201; Palahí, Ll., “Santa Maria de Bell-lloc (Santa Cristina d’Aro)”, dins Desenes
Jornades..., p. 329-339; Agüelo, x., “Intervenció arqueològica a l’església de Santa Maria
dels Turers (Banyoles, Pla de l’Estany)”, dins Desenes Jornades…, p. 537-540.
28. Agustí, B.; Burch, J.; Merino, J. (eds.), Excavacions d’urgència a Sant Julià
de Ramis, Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1995, p. 109-123
i p. 129-135.
poblament, les vil·les i vilars dels segles ix i x.29 A més, les similituds
entre les tombes suggereixen una organització bastant igualitària de les
comunitats que les van construir, cosa que coincideix amb la situació
dels petits propietaris de les vil·les i vilars, sotmesos al pagament de
drets i impostos als representants de l’autoritat pública.
Altres necròpolis rurals han estat ben descrites gràcies a l’arque-
ologia: les de Rost de Pi i els Boïcs, a les parròquies besaluenques
d’Argelaguer i Joanetes, estaven formades per unes quantes tombes de
lloses.30 Però també existeix una colla de cementiris aïllats coneguts
per la memòria oral dels habitants de la zona: només al massís de les
Gavarres tenim constància dels que hi havia al coll de la Ganga —la
Bisbal—, a prop de can Vergeli —Sant Cebrià dels Alls—, a Banyeres
entre can Boïgues i can Follia de Muntanya —Sant Sadurní— i a prop
de Sant Cebrià de Lledó la necròpolis dels Jueus.31 A manca d’un estudi
exhaustiu de cadascun, tenim dos indicis de la seva possible vincula-
ció amb formes d’enterrament anteriors a l’any 1000 similars a les de
les necròpolis esmentades més amunt. El primer és la tipologia de la
mitja dotzena de tombes identificades a la necròpolis dels Jueus: es
tracta de sepultures excavades a la roca i cobertes amb lloses de pedra
atribuïbles als segles viii-x.32 El segon és un testimoni escrit de l’any
1313, Pere de Sala, de Sant Pol de la Bisbal, anys després d’haver es-
tat excomunicat i readmès a la comunitat parroquial, encara afirmava
que “elegeret jacere aput collem de Ganga quam in cimiterio ecclesie
de Episcopali uel dicte ecclesie Sancti Pauli”, és a dir, preferia ésser
enterrat al coll de la Ganga abans que als cementiris parroquials de
la Bisbal o Sant Pol. Aquesta notícia seria del tot anecdòtica si no fos
que, d’una banda, al coll de la Ganga s’hi troba realment un cementiri
sense església i que, de l’altra, la frase pronunciada pel parroquià de
29. Per a d’altres parts de Catalunya, cf. Riu, E., “Temples i espai feudal des
de l’arqueologia”, dins Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles x al
xviii). Quaderns Científics i Tècnics, núm. 3, 1991, p. 265-273; Vallès, J.; Bosch, J. M.,
“Hipòtesis sobre l’espai funerari rural del segle quart al segle onze. El Camp de l’Alzina,
un exemple de cementiri comunal”, Olerdulae, núm. 19, 1994, p. 103-122. Per a una visió
més global, cf. Treffort, L’église..., p. 168-170.
30. Folch; Gibert; Martí, “El poblament...”, p. 19-20.
31. Cortadellas, x., El poble dels Centfocs, Tarragona: Edicions el Mèdol, 1996,
p. 76 i 168-172.
32. Catalunya Romànica, vol. 8, p. 301-302. Sobre la tipologia de les sepultures,
cf. Bosch, J. M.; vallès, J., “Sepultures tipus cista de lloses i/o tegulae a Catalunya: hipò-
tesi interpretativa (1)”, dins II Congreso de Arqueología Medieval Española, Madrid: 1987,
vol. III, p. 327-328; Raynaud, C., “Typologie des sepultures et problèmes de datation.
L’apport des fouilles de Lunel-Viel (Hérault)”, dins Nécropoles languedociennes de l’Anti-
guité tardive et du Haut Moyen-Âge. Archéologie en Languedoc, núm. 4, 1987, p. 123-127.
74 Elvis Mallorquí
Sant Pol és equiparada, en la visita pastoral del 1313, a l’acusació con-

tra un altre parroquià de Sant Pol que no volia mantenir una llàntia a
l’església.33 Potser es tracta, doncs, d’un testimoni tardà que suggeriria
una resistència als canvis en les formes d’enterrament derivats del
procés de parroquialització encetat entre els segles x i xi i que només
s’hauria consolidat en moments posteriors.34
Les esglésies rurals del segle ix
Les aportacions de l’arqueologia permeten entendre les formes

i modalitats del procés de cristianització del món rural del bisbat de
Girona, però també ajuden a interpretar millor les notícies sobre esglé-
sies que es troben en la documentació escrita del segle ix. Per referir-se
als temples cristians rurals, la paraula parrochia encara és excepcional
mentre que, al costat del genèric ecclesia, s’enregistren tres paraules
per designar les esglésies rurals: domus, cella i basilica.
Rere el nom de domus, hi podem trobar, per un costat, ermites
i esglesioles allunyades de nuclis de població, com la “domum Sancti
Nazarii” esmentada el 891 com a afrontació meridional de la vil·la
Palatium Maurore, a la Bisbal d’Empordà, o les esglesioles dedicades
a Sant Climent, Sant Iscle, Sant Pere, Sant Nazari i Sant Segimon que
poblaven la vall d’Arbúcies l’any 923.35 Per l’altre, una domus podia
equivaldre a un petit cenobi subjecte a un monestir més important,
més o menys allunyat, o al bisbe i a la seu de Girona. Aquest tipus
de temple, tanmateix, sol ser designat més freqüentment com a cella.
Per exemple, la cellula de Sant Climent, que l’any 844 va ser donada
amb el terme de Peralta al bisbe i a la catedral de Girona, reunia un
reduït grup de monjos que “ibidem Deo famulantes labores manuum
exercere videntur”.36 El monestir de Sant Medir, al Gironès, tenia unes
quantes “cellis sibi subjectis” entre les quals hi havia el 844 la “domus
Sancte Marie sita secus fluvium Amera”, la “domus ... super fluuium
Steriam” i “cellulas duas in pago Impuritanensi sitas, quarum una ap-
33. ADG, visites, vol. P-168, lligall 2.d., f. 11r-v (1313.03.28); cf. Mallorquí, Les
Gavarres..., p. 60-62.
34. El lent procés d’inecclesiamento, caracteritzat per l’acostament dels temples,
dels cementiris i dels habitatges entre els segles ix i xi, també va generar la resistència de
molts que refusaven caure sota el control eclesiàstic; cf. Lauwers, Naissance..., p. 269-274.
35. CC-1, vol. 2, núm. 30 (891.07.15); DEC, núm. 118 (923.02.06); cf. Marquès,
J. M., “Esglésies del Baix Empordà”, Estudis del Baix Empordà, núm. 15, 1996, p. 59.
De les esglésies d’Arbúcies, només la de Sant Pere —Desplà— esdevingué una església
parroquial en temps posteriors.
36. CCBG, núm. 7 (844.06.11), núm. 11 (886.11.01) i núm. 21 (889.05.29).
pellatur Columbariis sita super fluuium Teceram, altera quippe dicitur

Carcer, sita iuxta maris magin littora”; de manera semblant, el cenobi
de Sant Pau de Fontclara tenia subjectades, el 889, la domus Sancte
Reparate —a Begur— i la domus Sancti Mathei —de Canet de Verges.37
El mateix passava a les terres dels comtats de Besalú i Empúries: els
temples de Sant Pere d’Albanyà i Sant Martí de les Escaules el 844,
de Sant Julià i Sant Vicenç del Mont el 866, de Sant Aniol d’Aguja i
Sant Llorenç del Mont el 871 corresponen clarament a la categoria
dels petits cenobis, si bé el darrer és anomenat basilica; mentrestant,
les cellae de Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Pineda, Sant Frui-
tós —de Santa Creu— i de Sant Pere de Rodes, disputades entre els
monestirs de Sant Policarp de Rasès i Sant Esteve de Banyoles l’any
879, en serien uns altres exemples.38
Finalment, queden les basilicae. L’any 887 se’n documenten a tretze
indrets situats a l’entorn de la ciutat de Girona: Canet, Cartellà, Sant
Gregori, Estanyol, Aiguaviva, Salitja, Vilobí, Riudellots, Cassà de la
Selva, Llambilles, Salt, Montfullà i Vilablareix.39 No sabem com eren
físicament aquests temples, ni tampoc ens imaginem si s’adequaven
al model arquitectònic de les “basíliques” paleocristianes: esglésies de
tres naus, amb la central més elevada per tal d’il·luminar l’interior del
temple, instal·lades als llocs rurals amb més població o, simplement,
qualsevol església més gran que les que tenien una sola nau i un sol
absis.40 La definició que ens permeten fer els textos és, simplement,
que es tracta d’esglésies estretament vinculades amb vil·les altmedie-
vals, tal com s’ha comprovat a Vilablareix —pel topònim, per la torre
sepulcral romana a pocs metres i per les restes localitzades de la vil·la
romana— i a Montfullà —on s’ha excavat la vil·la romana— i tal com
podría ser a Vilobí —pel nom de “villam Albini”— i als llocs de Car-
tellà, Cassà i Llambilles —per l’origen romà dels seus noms.41 També
37. Pruenca, E., Diplomatari de Santa Maria d’Amer, Barcelona, Fundació Noguera,
1995 [DSMA], núm. 2 (844.04.14); CC-1, vol. 1, p. 113-115 (889.06...).
38. CC-1, p. 6-8 (844.05.11), p. 154-156 (844.05.13), p. 219-221 (866.02.22),
p. 176-178 (871.04.11); CC-5, núm. 52 (897.06.26); cf. Folch; Gibert; Martí, “El pobla-
ment...”, p. 26; Aicart; Nolla; Palahí, L’Església..., p. 107-111.
39. CDSG, núm. 17 (887.11.24). En el document s’esmenten les “decimas de
Fornello atque Fornelleto”, la qual cosa permet pensar que encara no hi havia cap
temple a Fornells de la Selva.
40. Per exemple, el temple paleocristià de Bellcaire d’Empordà; cf. Junyent, E.,
L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Barcelona: Curial Edicions Cata-
lanes, 1983, p. 229-231.
41. Nolla, J. M.; Casas, J., Carta arqueològica de les comarques de Girona, Girona:
Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1984, p. 196-197; Bolós-Hurtado, Atles
del comtat de Girona..., p. 35 i 76-77; Nolla, J. M.; Patiño, C.; Sagrera, J.; Vivó, D., La
76 Elvis Mallorquí
algunes esglésies consagrades al segle x encara eren qualificades com

a basilicae: és el cas dels temples reedificats de la Bisbal el 904, de
Fontcoberta el 922 i de Santa Coloma —de Farners— el 951, aquest
darrer després d’un atac dels hongaresos l’any 942.42
Fins aquí hem resumit el que diu la documentació escrita. Ara
cal interpretar-ho i, sobretot, relacionar-ho amb les recerques arque-
ològiques sobre els períodes anteriors a la conquesta carolíngia. És
probable que tant les cellae com les domus aïllades dels nuclis habitats
puguin ser fruit de l’ocupació de noves terres per part de petits grups
colonitzadors, en aquest cas de monjos.43 En canvi, les basilicae, en
tant que temples associats a vil·les d’origen romà, serien unes esglésies
que podríem anomenar “preparroquials” perquè els clergues que hi
servien podien administrar el baptisme a una comunitat de feligresos.
Correspondrien, per tant, al model d’església rural visigoda, que no
tenia atribuït encara un districte territorial propi encara que estiguessin
vinculades a vil·les rurals.44
Quantes n’hi havia, de basilicae al segle ix? A hores d’ara, no es-
tem en condicions de respondre a aquesta qüestió. Els estudiosos de
l’art preromànic català sembla que estan d’acord a atribuir les restes
d’aquest estil arquitectònic, no tant al segle ix, en què la majoria dels
temples haurien estat construïts “ex luto et lapidibus” —amb tàpia i
pedra—, sinó al segle x, en què s’aixecaven nous temples, en substitució
dels antics, “ex calce et lapidibus et lignis degolatis” —pedres lligades
amb morter de calç i cobertes amb bigues allisades—, tal com es do-
cumenta a Sant Miquel de Cuixà el 953.45 Per tant, només a través de
l’anàlisi arqueològica exhaustiva dels temples anteriors a l’any 1000
es podrà determinar si s’hi troben restes de temples del segle ix. Per
exemple, l’absis trapezial i l’arc de ferradura de Sant Climent de Peralta
podrien correspondre al temple que s’hi alçava al segle ix, igual com
les capçaleres excavades de Sant Esteve de Caulès i de Sant Cebrià
vil·la romana i el jaciment altmedieval de Sant Pere de Montfullà (Bescanó, el Gironès),

Girona: Institut del Patrimoni Cultural, 2003; Palahí, Ll.; Costa, A., “La vil·la romana
de Vilablareix”, dins Desenes Jornades..., p. 219-227. A Maçanet de la Selva, l’església
parroquial actual es troba al límit de l’espai que devia ocupar la vil·la romana de l’Hort
d’en Bach; cf. Llinàs; Montalbán; Ramírez, “L’Hort...”.
42. DEC, núm. 29 (904.11.08), 117 (922.08.12) i 67 (951.01.31).
43. Bonnassie, “La croissance...”, p. 17; Salrach, “Défrichement...”, p. 140.
44. Batet, “L’església...”, p. 245; Vilaginés, El paisatge..., p. 107; Ripoll-Velázquez,
“Origen...”, p. 145-149; Sotomayor, M., “La penetración de la iglesia en los medios rurales
de la España tardorromana y visigoda”, dins Cristianizzazione..., vol. 2, p. 652.
45. Barral, x., L’art pre-romànic a Catalunya, segles ix-x, Barcelona: Edicions 62,
1981, p. 75; Junyent, L’arquitectura..., p. 212-214.
dels Alls. I si aquests temples situats en mig dels massissos litorals de

l’Ardenya i les Gavarres podien haver estat aixecats al segle ix, els de
la plana empordanesa, com els de Canapost, Palau-sator, Fontclara,
Vulpellac i Sant Julià de Boada, encara podrien ser més antics.46 En
aquest sentit, alguns autors han relacionat la presència de temples que
conserven elements preromànics —absis trapezial i arcs ultrapassats o
de ferradura— amb un topònim de l’indret derivat de “guàrdia”, “far”
i “palau”, noms vinculats a l’organització política i militar de l’emirat
de Còrdova, i han aventurat la hipòtesi que aquests temples podrien
haver-se aixecat al segle viii gràcies a l’entesa i a la col·laboració dels
bisbes cristians amb el poder islàmic.47
Tot plegat, doncs, ens condueix a imaginar que al segle ix ja existia
una molt completa xarxa d’esglésies rurals, sobre les quals es comença
a imposar el pagament del delme a la fi del mateix segle (cf. mapa 7).
La primera notícia, al bisbat de Girona, és justament la del 887: el
bisbe Teuter va donar els delmes i les oblacions de les tretze basilicas
esmentades —que pagaven, és clar, els feligresos residents en les vil·les
i vilars associats— a la canònica de Sant Feliu i Santa Maria de Girona
per al seu propi manteniment. La cort carolíngia hauria promogut la
reforma organitzativa de les canòniques de les seus episcopals, amb
l’adopció de la regla aquisgranesa, i el mitjà per aconseguir-ho era
la implantació del delme als comtats catalans, una prestació que, un
segle abans, els monarques carolingis ja havien imposat a les parts
centrals de l’imperi carolingi.48 Així, només a partir d’aquest moment
es pot parlar, pròpiament, de “parròquies”, atès que, a part de les fun-
cions que li eren pròpies —baptisme i sepultura, sobretot—, s’imposa
progressivament la percepció del delme sobre un territori atribuït als
temples rurals. En tenim una confirmació de l’any 889: el bisbe Serf-
dedéu, de Girona, va acudir a visitar el monestir de Sant Esteve de
Banyoles, l’abat del qual va denunciar que dues esglésies aixecades
pels seus predecessors, les de Santa Maria de Porqueres i Sant Mar-
46. Catalunya Romànica, vol. 8, p. 232, 239-244, 349-350, 364-365 i 368-370;

Riu, “Excavaciones...”; Sánchez, M., “Intervencions arqueològiques a l’església de Sant
Cebrià dels Alls (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura)”, dins Novenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 2008, p. 341-345.
47. Així s’ha assenyalat pels temples de Sant Esteve de Palausardiaca, Santa
Eulàlia de Palauborrell, Sant Miquel de Palol Sabaldòria, Santa Maria de Fonteta, Sant
Julià de Boada, Sant Joan de Palausaverdera, Sant Esteve de Mar, Santa Maria de Pa-
lau, Sant Miquel de Cirera, Sant Feliu de Carbonils, Sant Briç de Tapis i Sant Cugat
d’Albons; cf. Folch, “Estratègies...”, p. 145-146.
48. Puigvert, “La introducció...”, p. 122-123. Sobre la implantació del delme
en terres de l’imperi carolingi, cf. Devroey, J.-P., “Dîme et économie des campagnes à
l’époque carolingienne”, dins Viader, La dîme..., p. 40-50.
78 Elvis Mallorquí
Mapa 7
Les esglésies rurals del bisbat de Girona fins al segle ix
tí de Campmajor, i confirmades per diversos preceptes carolingis, els

havien estat sostretes. Per això, el bisbe va decretar-ne la restitució al
monestir banyolí, tot imposant l’obligació de pagar dos modis de vi i
gra anualment a la seu gironina i tot establint que aquelles parròquies
—“predicte parrochie”— paguessin delmes, primícies i altres oblacions

eclesiàstiques al monestir.49
“Aparrochiavit atque concessit decimas et primicias...”
Una sola frase, que es conserva en l’acta de consagració i dotació

de l’església de Santa Maria de la Bisbal, de l’any 904, descriu a la
perfecció el que significava crear una parròquia al segle x. “Aparro-
quiar” era l’acció d’establir el terme subjecte a la prestació del delme
en benefici de l’església que es consagrava. En el cas citat, el bisbe
Servusdei va acudir a la vil·la Fontanet, al pagus de Girona, “ad con-
secrandas ecclesias ... edificatas in honore Sanctae Marie virginis et
Sancti Michaelis arcangeli et Sancti Johannis babtistae, praecursoris
Christi”, cridat per dotze homes —entre ells, un levita i un prevere—
que les havien reedificat.50 No es tractava pas de tres esglésies diferents
sinó, com era corrent, de les advocacions dels tres altars del temple o
dels tres titulars de la mateixa església. Tot seguit, els promotors de
la consagració van dotar el nou temple amb camps i vinyes escampats
pels termes de les vil·les de Fontanet —l’actual la Bisbal—, de Vulpellac
i de Canapost —aquestes dues fora de la parròquia bisbalenca—, per
tal que ho tinguessin els sacerdots que servirien a l’església sense que
“nullus comes, vicecomis, vicarius vel centenarius neque ulla saecularis
potestas hoc exinde abstrahere presumat”. Al seu torn, el bisbe gironí
va “aparroquiar” i concedir els delmes i les primícies de les vil·les de
Fontanet, Palatium Maurore i Fonteta i els vilars Abellars, Perduts i
Murell, que constituïren el terme parroquial de la Bisbal. De manera
semblant, en l’acta de consagració de l’església de Sant Feliu de Fon-
tocoberta, l’any 922, es diu el següent: “ego jamdictus Wigo, episcopus,
dono atque aparrochio ad jamdictas basilicas ... ipsam villam Fonte
Cuberta ... et villa Savarens et villa Frigroles ... et villa Iserga et villa
de Frexened cum illorum termino ... atque concedo omnes decimas
et primicias de ipsarum villas ... ad ipsas ecclesias supranominatas”.51
L’establiment d’un vincle, a través del delme, entre una església i
un territori format per vil·les i vilars, les entitats a partir de les quals
s’ordenava el poblament rural altmedieval, és un fet d’enorme transcen-
49. CC-5, núm. 68 (889.03.01). Poc després, el 894, s’esmenta la “parrochia Na-
tivale” com afrontació d’un alou situat al vilar Terruç, a Sant Esteve d’en Bas, cf. CC-5,
núm. 88 (894.03.25). Tot i que la menció de la parròquia encaixa amb la implantació
del delme al bisbat de Girona, existeixen dubtes que es tracti del districte d’una església
rural, perquè no en tenim cap més notícia.
50. DEC, núm. 29 (904.11.08); cf. Marquès, “Parròquies...”, p. 1505.
51. DEC, núm. 117 (922.08.12).
80 Elvis Mallorquí
dència. Al llarg del segle x, diversos documents permeten constatar com

l’acció d’atermenament de l’espai rural per a la percepció dels delmes i
d’altres drets eclesiàstics es repetia una i altra vegada fins que al segle xi
la parròquia esdevé el marc principal a partir del qual les terres i els
homes se situen en l’espai. Al seu centre, l’església parroquial adquireix
la fesomia romànica que encara és perceptible en molts indrets; al seu
entorn, l’espai de la sagrera és ocupat pel cementiri i per uns petits
edificis on, primer, s’emmagatzemaven les collites i, poc després, es
convertien en residències. Fins i tot, molts castells dits “feudals” van
acabar situant-se a tocar el temple parroquial.
L’establiment de la xarxa parroquial, segles x i xi
Diversos documents permeten comprovar com les noves entitats

territorials creades a partir dels temples cristians rurals s’estaven multi-
plicant a tot arreu. A través de la cronologia de les actes de consagració
i dotació d’esglésies, es detecten unes concentracions de documents en
uns períodes, del 887 al 913, del 945 al 978 i del 1022 al 1080, que
podrien assenyalar els grans impulsos del procés de parroquialització
a la Catalunya Vella. També evoluciona la manera de definir el territori
de la parròquia: al segle x, la rodalia del terme es podia fixar a partir
dels accidents geogràfics, però sembla més estesa l’enumeració de les
vil·les i vilars que quedaven integrats en la nova demarcació.52 Això és
el que es detecta, almenys, amb les disset dotalies gironines del segle x
—sense comptar les notícies fragmentàries i els documents falsos o
suspectes—: a part dels casos ja esmentats de la Bisbal i Fontcoberta,
també recullen la llista de vil·les i vilars que integraven la parròquia
les dotalies dels monestirs de Sant Pere de Camprodon el 904, Santa
Maria de Finestres el 947, Santa Maria d’Amer el 949 i Sant Esteve
de Banyoles el 957 i de les esglésies de Fitor el 949, Santa Coloma
de Farners el 951, Sant Joan les Fonts el 959 i Sant Andreu del Coll
el 996.53 De les altres, n’hi ha quatre que esmenten les entitats de po-
blament que integraran el nou terme parroquial i, a la vegada, resse-
gueixen els accidents geogràfics de la rodalia de la parròquia: es tracta
de les esglésies d’Arbúcies el 923, de Sant Martí de Baussitges el 946,
de Vallcanera el 969 i de Sant Feliu del Bac el 997.54 I, finalment, hi
52. Martí, “Del fundus...”, p. 159-160; Bolós, “Parròquia...”, p. 271-278; íd., Els
orígens..., p. 111-114; Marquès, “Creació...”, p. 409-410; íd., “Parròquies...”, p. 1511-1512.
53. DEC, núms. 30 (904.11.27), 60 (947.10.15), 63 (949.01.29), 66 (949.11.09),
67 (951.01.31), 73 (957.10.16), 76 (959.01.10) i 111 (996.03.07).
54. DEC, núms. 118 (923.02.06), 58 (946.12.15), 119 (969.02.09) i 113 (997.01.20).
ha tres temples més, el terme dels quals és fixat només a partir de la

descripció del seu termenal respectiu: Sant Quirze de Colera el 935,
Sant Julià de Ribelles el 947 i Sant Pere d’Albanyà el 957.55
El repàs de les actes de consagració i dotació deixa molts buits
en el mapa de les parròquies gironines existents al segle x (cf. mapa 8).
Però això és fruit de la relativa escassetat d’aquest tipus documental,
que es pot completar resseguint un qualificatiu, el d’appendicium, que
assenyala l’existència d’un terme ben delimitat, el qual, quan apareix
vinculat a un temple eclesiàstic, el podem prendre com a sinònim de
parròquia. El consignem, per primera vegada, a Anglès l’any 890 i, ja
al segle x, a Calonge els anys 945 i 948, a Aiguaviva el 950 i a Cal-
des de Malavella el 969.56 D’aquesta manera, podem afirmar que als
volts de l’any 1000, la parròquia ja havia esdevingut un nou marc de
referència espacial i, com veurem més endavant, d’exercici del poder.
En pocs anys, es passa de l’expressió “in termino de Buada vel in
parrochia Sancti Felicis” que, l’any 994, encara remarcava el pes de
la vil·la en l’articulació del territori, a la “parrochia Sancti Felicis de
Buata” esmentada l’any 1036.57
Al segle xi la xarxa parroquial gironina surt a la llum dels docu-
ments escrits. És especialment notable l’evolució produïda al comtat
de Girona, on es passa de tretze parròquies documentades mitjançant
la seva acta de consagració o simples mencions del seu terme o ap-
pendicium, a cent vint-i-cinc (cf. figura 1). Només en les dècades dels
anys 1060 i 1070, el nombre de parròquies documentades es duplica.
A la vegada, diverses notícies coincideixen a assenyalar que, a mitjan
segle xi, les parròquies ja constituïen una xarxa densa i compacta,
sense espais buits, sobre tot el territori. En tenim exemples als quatre
ardiaconats gironins: al de la Selva l’any 1041 la localitat de Fornells
estava envoltada per les parròquies de Sant Feliu de Girona, Palol,
Quart, Llambilles, Campllong, Riudellots, Aiguaviva, Vilablareix i Salt,
les mateixes que en l’actualitat; mentrestant, a l’ardiaconat de Besalú,
la parròquia de Queixàs limitava el 1046 amb els termes de Pedrinyà i
Crespià que encara no eren qualificats de parròquies i amb altres ele-
ments del paisatge; a les terres de l’ardiaconat de Girona la parròquia
de Cruïlles afrontava el 1062 amb les de la Bisbal, Sant Cebrià dels Alls,
Sant Cebrià de Lledó, Sant Sadurní, Monells i Corçà, també com ara;
55. DEC, núms. 51 (935.01.09), 59 (947.02.18) i 74 (957.10.19).

56. DSMA, núm. 4 (890.06.25); CCBG, núms. 45 (945.04.16), 46 (948.04.10) i
47 (950.03.01); DEC, núm. 119 (969.02.09); cf. Marquès, “Parròquies…”, p. 1517-1519.
57. CCBG, núms. 67 (994.04.05) i 96 (1036.05.26); cf. Marquès, “Parròquies...”,
p. 1513.
82 Elvis Mallorquí
Mapa 8
El procés de parroquialització als ardiaconats de Girona i la Selva,
segles x-xi
i a les terres emporitanes la parròquia de Sant Joan Sescloses, l’any

1064, tenia com a límits l’estany de Castelló i els termes parroquials
de Castelló, Vilanova i Pedret.58
58. CDSG, núm. 235 (1041.05.01); DEC, núms. 178 (1046.01.22), 211 (1062.11.20)
i 219 (1064.09.14).
Figura 1
El procés de parroquialització al comtat de Girona, segles x-xi
Fins a quin punt els límits parroquials estaven marcats sobre el

terreny? Sembla probable que quan s’enumeren les vil·les i els vilars
que formaven una nova parròquia, el terme resultant era la suma de
les terres conreades de cadascuna de les entitats que el constituïen,
però els límits quedarien més desdibuixats a les zones de bosc, erms
i aiguamolls.59 Ara bé, ja al segle x es donen casos de parròquies de-
limitades per una sèrie d’accidents geogràfics ben clars, senyal que la
territorialització de la parròquia ja s’havia iniciat. Al segle xi i, més
exactament, a la dècada dels anys 1070, tenim indicis que aquest procés
ja s’estava acabant. En primer lloc, tenim almenys un cas que, arran
d’una disputa, s’acaben plantant unes fites de pedra per separar dues
parròquies: el 1072, davant les pretensions del prevere de l’església
de Medinyà i de dos cavallers, els canonges de la seu de Girona van
haver de demostrar que posseïen els delmes i les primícies del vilar
Granollers, a la parròquia de Sant Julià de Ramis; aleshores, tots ells,
acompanyats d’alguns veïns de Sant Julià, “piduvando perrexerunt per
termines iam dictarum parrochiarum”.60 En segon lloc, la creació de
noves parròquies s’estava limitant: mentre Santa Àgata de Montnegre,
que el 1043 figurava dins la parròquia de Sant Sadurní, va esdevenir
59. Per les dificultats de representar gràficament els límits parroquials, cf. Hau-
tefeuille, F., “La cartographie de la paroisse et ses difficultés de réalisation”, dins De-
laplace, Aux origines..., p. 25-28.
60. CDSG, núm. 346 (1072.06.14).
84 Elvis Mallorquí
una parròquia independent abans del 1064 en què se l’esmenta per

primer cop, l’església de Santa Maria d’Aro, consagrada el 1078, ja no
es va desvincular de la parròquia matriu, Santa Cristina d’Aro, i va
restar com a sufragània durant uns quants segles.61
L’abast del procés de parroquialització del bisbat de Girona, entre
els segles x i xi, queda ben palès en el fet que, almenys en les terres
estudiades corresponents al comtat de Girona —o als ardiaconats de
Girona i la Selva—, les parròquies documentades abans del 1100 sumen
el 75% de totes les que hi hagué fins al segle xiv. Les que no hi són
comptades és perquè es trobaven en zones amb pocs textos conservats
del segle xi o perquè van ser creades amb posterioritat.
El romànic i l’aparició de les sagreres

L’any 1988 Ramon Martí va plantejar, en el seu estudi sobre
l’ensagrerament, unes primeres hipòtesis que vinculaven el procés de
parroquialització amb la difusió del romànic al bisbat de Girona i
arreu de la Catalunya Vella, amb la constitució de les sagreres en
l’espai d’asil que voltava els temples i, sobretot, amb el control directe
dels excedents pagesos que s’hi reunien mitjançant la construcció de
la mateixa residència senyorial al centre de la sagrera. Més tard, ell
mateix i d’altres autors han anat completant la seva hipòtesi inicial
amb noves idees: la presència de sagrers i sitges a l’entorn immediat
dels temples consagrats seria un símptoma que els delmes i les primí-
cies es pagaven i que, en la majoria de casos, ja eren apropiats pels
senyors feudals.62 Les esglésies, però, continuaven essent els edificis
més rellevants perquè eren l’únic indret on es podien reunir tots els
feligresos per seguir tots els ritus fonamentals del culte cristià. Sota
presidència del rector, s’hi celebrava diàriament el culte a Déu a través
de les misses, del rés de les hores dels oficis i de les misses de difunts
o votives, s’hi administraven els cinc sagraments que els bisbes havien
delegat als clergues amb cura d’ànimes —el baptisme, el matrimoni,
l’eucaristia, la penitència i la unció dels malalts—, s’hi predicava la
paraula de Déu, s’hi ensenyaven els rudiments de la fe, s’hi fomentaven
les bones devocions i, sobretot, s’hi recordava l’obligació de sostenir
61. PM, núm. 9 (1043.12.09); Villanueva, J., Viage literario a las iglesias de Es-
paña, Madrid, Academia de la Historia, 1803-1852 [VL], vol. 12, núm. 28 (1064.02.15);
DEC, núm. 235 (1078.12.31).
62. Martí, “L’ensagrerament: l’adveniment...”, p. 166-179; íd., “Del fundus...”,
p. 161; Riu, E., “De la fi de l’imperi al feudalisme. Problemes d’arqueologia i història”,
dins Barceló; Feliu; Furió; Miquel-Sobrequés, El feudalisme…, p. 130; Salrach, “Cam-
po...”, p. 145-146. Sobre les sagreres gironines, cf. Mallorquí, “Les celleres...”, p. 119-124.
econòmicament l’església. Per tal d’acomplir aquestes missions, calia

que el temple fos degudament consagrat amb una cerimònia que, com
enregistren les dotalies gironines i catalanes, el transformés en la do-
mus Dei, la casa de Déu.63
Aquestes necessitats, lligades a un probable creixement demogràfic
de les comunitats rurals, van comportar la substitució de molts tem-
ples preromànics del segle x per uns nous edificis. No pas tots, perquè
alguns han sobreviscut fins a l’actualitat: l’església de Sant Julià de
Boada —o Boadella—, al comtat d’Empúries, n’és un magnífic exemple,
igual com les de Sant Martí de Baussitges, Santa Maria de Vilanant o
Sant Andreu del Torn.64 Es tracta, certament, de parròquies d’extensió
reduïda que no haurien necessitat ampliar el temple parroquial perquè
la població es degué mantenir estable des del segle xi fins a la fi de
l’edat mitjana i, fins i tot, més enllà. En la gran majoria de parròquies,
però, els temples preromànics van desaparèixer sota les esglésies romà-
niques aixecades al seu damunt, si no era que, com a Fitor i Canapost,
es desdoblava la nau preromànica amb una al costat de plenament
romànica.65 En general, al segle xi es va anar generalitzant un model
de temple plenament romànic, a partir de formes i elements propis
del preromànic català —com l’opus spicatum— i d’altres d’importats
de fora, que consistia en una sola nau coberta amb volta de canó, un
sol absis semicircular, un campanar d’espadanya i faixes i arcuacions
llombardes a l’exterior de la capçalera. Les reformes efectuades en èpo-
ques posteriors, algunes després de les destruccions ocasionades pels
terratrèmols dels anys 1427 i 1428 i moltes als segles xvi, xvii i xviii,
han esborrat les traces originals de bona part dels temples romànics
gironins. Per això, en queden pocs d’edificis que conservin, de manera
gairebé intacta, la fesomia de l’edifici original. Un d’ells podria ser
l’església de Sant Andreu de Pedrinyà: una nau única que reflecteix la
unitat i la cohesió de la comunitat parroquial; poques obertures exte-
riors que, amb l’ajuda de llànties, candeles i ciris, feien més emotives
les cerimònies; i pintures murals, en aquest cas la representació de la
63. Corts, R.; Galtés, J.; Manent, A. (dirs.), Diccionari d’Història eclesiàstica de
Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2000, vol. 3, p. 315; Nieto, J. M.; Sanz,
I., La época medieval: Iglesia y cultura, Madrid: Ediciones Istmo, 2002, p. 160-161 i
p. 172-173. Pel que fa a les característiques i funcions dels temples romànics, cf. Bourin;
Durand, Vivre..., p. 60-62; Zimmermann, M., “Les actes de consécration d’églises. Construction
d’un espace et d’un temps chrétiens dans la Catalogne médiévale (ixe-xiie siècle)”, dins
P. Henriet (dir.), À la recherche de légitimités chrétiennes, París-Madrid: ENS Éditions –
Casa de Velázquez, 2003, p. 34-36.
64. Barral, L’art..., p. 78-84; Junyent, L’arquitectura..., p. 214-219.
65. Catalunya Romànica, vol. 8, p. 356-363 i 370-373.
86 Elvis Mallorquí
Maiestas Domini encerclada pels quatre evangelistes, que instruïen els

laics en la història sagrada (cf. figura 2). A banda d’aquest senzill tem-
ple, representatiu de la majoria de parròquies rurals gironines, també
hi havia esglésies més grans, com la de Caldes de Malavella, un edifici
de tres naus dels segles xi i xii que havia d’albergar una població més
nombrosa.66
La construcció dels temples romànics al segle xi al damunt dels
edificis preromànics anteriors va anar associada amb la fixació defini-
tiva del cementiri al costat del temple. No era cap novetat, ja que des
dels inicis de la implantació del cristianisme al món rural esglésies i
sepultures anaven associades. A partir del 900, al nord d’Europa, es va
començar a difondre el ritual de la consagració dels cementiris que,
a les terres catalanes, arriba a partir de la fi del segle x, tal com es
pot resseguir amb la lectura de les actes de consagració i dotació.67
Igualment, la presència de sepultures en l’entorn immediat d’esglésies
preromàniques del segle x, com Caulès, Canapost, Palau-sator, Fontclara,
Vulpellac, Sant Julià de Boada i Sant Climent de Peralta, demostra la
generalització del cementiri parroquial.68 El cas de Montfullà, excavat
darrerament, proporciona dades de gran interès: a prop de l’església de
Sant Pere, s’hi ha localitzat un camp de sitges utilitzat com a molt fins
al segle xi que va ser amortitzat perquè al seu damunt s’hi va estendre
el cementiri parroquial, del qual es conserven sepultures amb perfils
antropomorfs.69 Gràcies a d’altres documents, coneixem els esforços
dels bisbes catalans del segle xi per evitar que la gent fos enterrada als
encreuaments de camins o a les portes de casa seva i per amenaçar
amb l’excomunió, l’exclusió de la comunitat de fidels, tots aquells que
no pagaven els drets de sepultura; fruit d’això, els testaments posteriors
al 1120 recullen l’increment de l’ús dels cementiris parroquials a canvi
de donacions a l’església.70
66. Catalunya Romànica, vol. 5, p. 291-293, i vol. 8, p. 256-263.

67. Fournier, “La mise...”, p. 516-517; Farías, “La sagrera...”, p. 106-107; Treffort,
L’église..., p. 137-148; Zimmermann, “Les actes...”, p. 38-40; Lauwers, Naissance..., p. 24-30,
p. 115-117 i p. 146-151.
68. Riu, “Excavaciones...”; Catalunya Romànica, vol. 8, p. 232, 239-244, 349-350,
364-365 i 370.
69. Nolla; Patiño; Sagrera; Vivó, La vil·la..., p. 69-73; Sagrera, J., “La vil·la ro-
mana de Montfullà”, dins Novenes Jornades..., p. 279-285.
70. Riu, M., “Alguns costums funeraris de l’edat mitjana a Catalunya”, dins
Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta Mediaevalia, annex 1, 1981-1982,
p. 32-34; To, Ll., “L’evolució dels ritus funeraris a través dels testaments”, Lambard, núm. 3,
1987, p. 82-84; Riu, “Temples...”, p. 269-272.
Figura 2
L’església romànica de Sant Andreu de Pedrinyà
L’església de Sant Andreu de Pedrinyà és una de les que conserva millor l’estructura
romànica original del segle xi, perquè no ha estat alterada ni a l’edat mitjana ni a l’època
moderna. A més, el temple conservava unes pintures murals que, als anys trenta del se-
gle xx van ser traslladades al Museu d’Art de Girona. © Elvis Mallorquí, 2006.
88 Elvis Mallorquí
La consagració dels temples i dels cementiris parroquials podria

estar relacionada amb l’emmagatzemament dels productes de les collites
extrets en concepte de delmes, primícies i d’altres drets senyorials, com
les tasques i els agrers. Per la solidesa dels seus murs, les esglésies
preromàniques i romàniques eren aprofitades com a dipòsit de cereals
i altres productes. En tenim una evidència a Sant Sadurní: l’església de
Sant Joan de Salelles, que servia de centre d’un petit domini del jutge
Sendred que va acabar en mans de l’abadia de Sant Daniel el 1018,
ha conservat diverses sitges a l’interior del temple.71 Un altre cas: el
1064 el levita i jutge Guitard, en el seu testament, va deixar a l’abat de
Sant Feliu de Guíxols tretze mancusos vells i 11 de nous de blat que
tenia “in cigar de Sancto Amancio et in ecclesia de Fenals”, a la vall
d’Aro.72 Sens dubte, la recerca arqueològica encara ha d’aportar més
indicis dels sistemes d’emmagatzematge de cereals i vi a l’entorn de les
esglésies gironines del segle xi.73 De moment, només podem constatar
que aquestes pràctiques van perdurar en el temps: el 1164 el monestir
de Cervià va rebre “archas ·II· et blat que sunt in eadem ecclesia”; i,
ja al segle xiv, es tenen notícies que a les esglésies de Cervià, Estanyol
i Sils s’hi guardava blat, forment, melca i altres esplets, que es podia
netejar —amb la batuda— als cementiris respectius.74
Ben aviat la funció de dipòsit va passar al conjunt de petits edificis
aixecats en l’espai de trenta passes al voltant de les parets del temple, on
també hi havia el cementiri. Es tracta dels “sagrers” i dels “cellers”, dues
denominacions per uns mateixos edificis referides, la primera, a l’espai
sacralitzat que ocupaven i, la segona, a la funció d’emmagatzematge que
realitzaven. La consagració de l’església de Santa Eulàlia de Cruïlles, el
1062, ho especifica amb claredat: junt amb el temple, es va consagrar
el “cimiterium ad mortuorum corpora sepelienda et ad sacraria”, amb
tot el cercle inclòs en els “triginta legittimos passus”, amb el cementiri i
71. Marquès, J. M., Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300),

Barcelona: Fundació Noguera, 1997 [CDSDG], núm. 6 (1018.03.16). A més de les sit-
ges, a l’església de Sant Joan de Salelles s’hi havia conservat una tremuja que permetia
buidar el gra des de l’exterior cap a dins de la nau; cf. Calzada, J., Inauguració de les
obres de restauració de la capella de Sant Joan de Salelles (Sant Sadurní de l’Heura, Baix
Empordà), Girona: Diputació de Girona, 1987.
72. Blanco, J., El monestir de Sant Feliu de Guíxols (segles x-xi), Sant Feliu de
Guíxols: Ajuntament, 1991 [PSFG], núm. 8 (1064.01.27).
73. Puig, C., “Les campagnes roussillonnaises au Moyen Âge”, tesi doctoral inè-
dita, Toulouse: Université de Toulouse-le Mirail, 2003, cap. 6.
74. To, Ll., El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia, Barcelona, Fundació
Salvador Vives Casajuana, 1991 [PSMCE], núm. 68 (1164.07.30); ADG, Visites pastorals,
vol. P-168, lligall 2.f., f. 2v-3r (1320.04.02), i Lletres, vol. U-16, f. 187v (1350.09.06) i
vol. U-20, f. 109r-110r (1352.06.08).
“cum omnibus hedificiis sacrariorum que ibi fuerint”.75 Les altres actes
de consagracions d’esglésies dels segles xi i xii també defineixen l’espai
sagrat de trenta passes al voltant del temple que incloïa el cementiri
i la sagrera, tant pels temples parroquials —Lloret i Pineda el 1079,
Sant Iscle de Vallalta el 1090, Corts el 1102 i Biert el 1116—, com
pels sufraganis —Castell d’Aro el 1078 i Franciac el 1079.76 També es
ressegueix la difusió de les sagreres mitjançant els esments de sagrers
en d’altres documents. Se’n troben al voltant d’esglésies parroquials: el
1051 el comte de Barcelona protegia el cementiri i els sagrers situats
arran de l’església de Santa Maria de la Bisbal; el 1064 a tocar de
l’església de Sant Sadurní hi havia un mas “ad ipsa Guarda... simul
cum ipso sacrario et cum curtilio” i un “sacrarium ruscatum quod est
ad ipsa barrera Sancti Saturnini de Salzed”; en altres testaments del
1064 apareixen sagrers per emmagatzemar cereals i vi al voltant de les
esglésies de Fenals d’Aro, Caçà de Pelràs, Canapost i Santa Àgata; el
1076 en trobem a l’església de Sant Martí Sapresa; i el 1078 el cabiscol
Joan deixà al seu successor els alous que tenia a Vulpellac “cum ipsis
sacrariis que sunt iuxta ecclesiam Sancti Iuliani”, mentre a Canet es va
vendre un alou amb casals, arbres i “ipsum sacrarium quod est iuxta
ecclesiam Sancti Uincencii”.77 També es documenten sagrers entorn
de monestirs, com el de Sant Miquel de Cruïlles el 1062 i Sant Feliu
de Guíxols el 1064.78
Al darrer terç del segle xi, alguns edificis de la sagrera ja s’havien
convertit en la residència dels seus propietaris. És el cas de les mansiones
de Riudellots de la Selva, citades el 1064 amb els “sacraria cum earum
omnibus hedificiis que sunt iuxta uel in circuitu ecclesie predicti Sancti
Stephani de Riuodeluto”, de les “mansiones et domos ... in sacrariis
vel cimiterio Sancti Iuliani de Quarcano cum eorum pertinentiis” del
mateix any i de la “domum ... que est in cimiterio Sancti Michaelis
75. DEC, núm. 211 (1062.11.20).

76. DEC, núms. 235 (1078.12.31), 237 (1079.01.08), 238 (1079.01.17), 240
(1079.01.30), 259 (1090.10.14) i 321 (1116.02.27); ACG, pergamí núm. 134 (1102.08.24).
77. CCBG, núm. 109 (1051.03.10); CDSG, núms. 424 (1051-1093...), 299
(1064.01.29), 363 (1078.12.11) i 359 (1076.01.29); PSFG, núm. 8 (1064.01.27); Rius, J.,
“Cartes antigues de Sant Martí Sacosta”, Analecta Sacra Tarraconensia, núm. 4, 1928
[CSMS], núm. 15 (1078.10.06); cf. Martí, “L’ensagrerament: utilitats...”, p. 121-141. A
la sagrera de Fenals el levita i jutge Guitard hi guardava l’annona, diversos vascula i
algunes quantitats de vi i a Sant Martí Sapresa es va vendre un sagrer “cum ipsa uexella
uel cum ipsa ferramenta uel superposito”.
78. A Sant Miquel de Cruïlles es distingien les domibus que eren dins el recinte
monàstic —“que intus sunt”— dels sacrariis que eren fora —“que foris sunt”—, mentre
a Sant Feliu de Guíxols el levita Guitard hi tenia uns “sacraria cum uasculis que sunt
... sub prefata ecclesia”; cf. DEC, núm. 211 (1062.11.20); PSFG, núm. 8 (1064.01.27).
90 Elvis Mallorquí
de Fuxano” on jeia el clergue Bernat Belel el 1065 quan dictava testa-

ment; a més, les sagreres de Sant Pau de Sarrià i Sant Julià de Ramis
estaven formades el 1087 per “domos et sacrarios et curtilios”, a prop
de l’església de Sant Gregori hi havia el 1094 l’“estalium dominicum
... cum omnes mansiones et sacrarios” de Berenguer Eldemar, i a la
Bisbal el 1112 Eliardis tenia “ipsas meas casas in sacraria Sancta Maria
ubi ego habito cum curtilio et parietes et hostia”.79
En resum, l’aixecament dels temples romànics, especialment a
partir de mitjan segle xi, es va produir al mateix temps que es definia
un espai sagrat i d’asil al voltant de l’església, molt sovint una cir-
cumferència de trenta passes de radi que albergava el cementiri, on
s’agrupaven els enterraments dels feligresos, i la sagrera, on hi havia
els sagrers o cellers que, en principi, servien per emmagatzemar les
collites dels pagesos del terme parroquial. Segurament, els conjunts de
feligresos que acudien a l’església estaven prou cohesionats internament
com per col·laborar en els treballs col·lectius de la construcció i per
repartir-se l’espai de la sagrera i del cementiri de manera equitativa,
tal com es produí a Corts l’any 1103: els “parrochiani Sancti Iuliani de
Corzs” van construir un temple nou i li van concedir el cementiri, “in
quo cimiterio facit unusquisque ex parrochianis suam perprisionem ad
suum sacrarium ibi agendum”.80 De totes maneres, els habitants de les
parròquies no s’escapaven de la influència dels personatges que exercien
el poder polític i militar de l’època, els senyors dels castells, que tam-
bé foren presents, des del mateix segle xi, a l’interior de les sagreres.
Els castells feudals

Al costat de les esglésies, uns altres edificis sobresortien enmig del
paisatge rural del segle xi per la qualitat dels seus materials —la pedra
i la calç, sobretot— que els han permès resistir fins als nostres dies:
els castells. La relativa manca de fortificacions militars als comtats de
Girona, Besalú, Empúries i Peralada al segle x, es va corregir finalment
al segle següent, amb la difusió d’un model de castell que, per sobre
79. VL, vol. 12, núm. 28 (1064.02.15); CDSG, núm. 303 (1064.03.24), 314
(1065.03.31), 403 (1087.03.01) i 453 (1094.04.06); CCBG, núm. 210 (1112.02.27); cf. també
Farías, “La sagrera...”, p. 107-112. La funció de residència no exclou altres funcions: la
mateixa Eliardis devia conservar en les seves cases els productes que deixa en el seu
testament: el pa, “tam de frumento quam de blat”, i el vi, “tam de veteri quam de novo”;
a més, ja tenia recipients per guardar-ho —“vexels” i “tinas”—; fins i tot, el “curtilio” que
s’hi esmenta podria ser l’estable de les seves vaques i dels seus porcs.
80. CCBG, núm. 187 (1103.04.23); cf. Bonnassie, “Les «sagreres»...”, p. 75; Farías,
“La sagrera...”, p. 98.
de la seva funció de defensa del territori, corresponia a la residència

d’una nissaga de senyors laics, a la seu d’un fort poder local i al centre
de recaptació d’un conjunt de drets que els senyors, mitjançant el seu
petit exèrcit de guerrers, imposava als pagesos de la contrada. Aquests
castells van ser el fonament de l’estructuració del poder polític del
Principat de Catalunya un cop passats els anys de revolta dels nobles
en contra de les estructures de poder heretades dels temps carolingis.
En efecte, és a través dels pactes, les convinences i els juraments de
fidelitat que el comte Ramon Berenguer I va poder consolidar el seu
poder damunt dels senyors i dels guerrers que controlaven la major
part de les fortificacions arreu dels seus comtats. La seva tasca, però, va
quedar en entredit quan els seus fills bessons el van succeir i sobretot
quan el comte Ramon Berenguer II Cap d’Estopa va ser assassinat el
1086. Afortunadament per als comtes barcelonins, el seu fill Ramon
Berenguer III va aconseguir que es repetissin els homenatges i els
juraments de fidelitat amb relació a molts castells que s’havien fet
anteriorment al seu avi.81
A les terres gironines, trobem castells enmig de les sagreres, com
la domum que el 1035 tenia Gilabert, el senyor de Cruïlles, al cemen-
tiri de l’església de Santa Eulàlia de Cruïlles; d’altres, però, eren ben
lluny del temple parroquial, com el “castrum de Laured” on va viure,
entre el 1041 i el 1103, la senyora Sicardis, emparentada amb els ves-
comtes de Girona.82 La majoria de fortificacions, però, apareixen en
els documents que el comte Ramon Berenguer I va utilitzar per tal
de poder conformar el seu poder damunt dels senyors i guerrers que
protagonitzaren la revolta feudal. Al llarg del seu govern, entre el 1035
i el 1076, es documenten per primer cop els castells de Farners, Tude-
la, Lloret, Benedormiens, Fornells, la Bisbal, Sant Sadurní, Malavella,
Palafrugell, Colltort, Castellbarri, Cervià, Begur, Pals, Peratallada, Cassà
de la Selva, castell Maur i Sant Esteve de Mar, a més dels castells de
Sobreportes i Gironella a la ciutat de Girona i les torres de Púbol i
Palau-sator. En el darrer quart del segle xi, només tenim constància de
dos castells més: els de Juià i de Montpalau. I, ja al segle xii, durant
l’etapa de govern del comte Ramon Berenguer III, s’esmenten els castells
de Cruïlles, Monells, Brunyola, Torcafelló, Palafolls, Bescanó, Anglès,
81. Bonnassie, Catalunya..., vol. 1, p. 183-190; Bisson, “Feudalism...”, p. 173-175;

Martí, “La defensa...”, p. 107-109.
82. CCBG, núm. 92 (1035.04.07); CDSG, núm. 234 (1041.01.23); ACG, pergamí
núm. 136 (1103.10.06) i pergamí núm. 137 (1104.02.19); cf. Pons Guri, J. M., “Sicardis,
senyora de Montseny i de Lloret”, Mediaevalia, núm. 10, 1992, núms. 3 i 4; Mallorquí,
“Homes...”, p. 55.
92 Elvis Mallorquí
Llagostera, la fortificació dels Cabrera a Girona i les cases fortes de

Calella i Constantins. El resultat final de la implantació dels castells
a les terres gironines no va ser tan complet com el de les parròquies:
dels cinquanta-set castells esmentats fins al primer terç del segle xiv
als ardiaconats de Girona i la Selva, només se’n documenten trenta-sis
abans de l’any 1100 (cf. mapa 9), una xifra que dista molt de les cent
vint-i-cinc parròquies documentades a la mateixa data.
Mapa 9
Castells i cases fortes dels ardiaconats de Girona i la Selva,
segles x-xiv
Font: Mallorquí, “Parròquia...”, p. 253-257 i 457-463.

En certs casos, els castells gironins del segle xi ja disposaven

d’un terme territorial propi. Els alous situats a les vil·les de Fornells,
Fornellets i Puig Richinario, que van ser cedits el 1028 al vescomte
Bremon d’Osona, limitaven amb les parròquies de Quart, Llambilles,
Campllong, Riudellots, Aiguaviva, Vilablareix i Sant Feliu de Girona;
vint anys després, l’any 1048, els mateixos alous constituïren “ipsum
kastrum de Fornels, cum omni ipso alodio quod in circuitu predicti
kastri habebat”.83 Paral·lelament, les mansiones dominicas que el cabiscol
Ponç, l’any 1064, tenia a prop de l’església parroquial Sant Sadurní, a
les quals s’afegí el 1052 la fortedam del seu nebot Amat vives, foren
el nucli inicial del castrum documentat l’any 1102, el terme del qual
limitava “in ecclesiam de Matremagna et in castrum de Munellis et in
castrum de Crudiliis et in monasterium Sancti Michaelis et in parro-
echias Sancte Agate et Sancte Palladie et Sancti Cipriani de Alliis et
Sancti Cipriani de Letone”.84 Alguns castells del litoral també tenien
un terme atribuït, perquè, com és el cas de Benedormiens —a Castell
d’Aro—, havien de defensar la costa —la vall d’Aro, en aquest cas— de
tota “paganorum infestatione” i d’altres amenaces procedents de mar
enllà; de manera semblant, els castells de Pals, Begur, Sant Esteve i
Castell Maur —els dos últims a Palamós— disposaven de termes propis
sobre diversos trams de la costa baixempordanesa.85
Més enllà de les evidències escrites i materials
Recapitulant el que diuen els documents escrits, la introducció

del delme al bisbat de Girona, a partir de la fi del segle ix, va alterar
l’estructuració territorial tradicional amb la substitució de les vil·les i
83. CDSG, núm. 193 (1028.01.24); Feliu, G.; Salrach, J. M. (dirs.), Els pergamins
de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, Barcelona: Fun-
dació Noguera, 1999 [PACB], núm. 344 (1048.05.03).
84. CCBG, núm. 111 (1052.02.07); CSMS, núm. 7 (1064.02.15); Marquès, J. M.,
“La senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de l’Heura, fins al 1319”, Estudis sobre temes
del Baix Empordà, núm. 3, 1984, p. 71-106 [SESS], núm. 9 (1102.03.09).
85. ACG, Libro de los Privilegios segundo de Sant Feliu de Guíxols, f. 6 (1041.05.26);
PACB, núms. 578 (1062.04.25) i 631 (1065.04.08); ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 1023,
pergamí núm. 53 (1063.05.11); cf. Esteva, Ll.; Pallí, Ll., Els llocs de la Vall d’Aro, Gissalis
i el monestir guixolenc, 881-1199, Sant Feliu de Guíxols: Amics del Museu Municipal,
1995, n. 24; Mallorquí, E., “El castell de Sant Esteve de Mar i el litoral palamosí al
segle xi”, Estudis del Baix Empordà, núm. 27, p. 58-59. La titularitat pública dels castells
del litoral gironí, aparentment, semblava garantir la seva funció de defensa del territori
davant possibles atacs procedents del mar; cf. Bonnassie, P., “Le littoral catalan durant
le Haut Moyen Âge”, dins J.-M. Martin (ed.), Zones côtières littorales dans le monde mé-
diterranéen au Moyen Âge: défense, peuplement, mise en valeur. Castrum 7, Roma-Madrid:
École Française de Rome – Casa de Velázquez, 2001, p. 260-263.
94 Elvis Mallorquí
vilars altmedievals per unes noves demarcacions, les parròquies. La

seva difusió, produïda durant tot el segle x i bona part de l’xi, hauria
originat una xarxa contínua de demarcacions eclesiàstiques, sense es-
pais buits entre elles i amb límits que començaven a estar ben marcats
sobre el terreny. Fins i tot, molts castells haurien estat creats a partir
de l’estructura parroquial: alguns s’aixecaven a redós del temple, en
l’espai de la sagrera, i tenien un terme que es definia a partir de les
parròquies veïnes existents. Però els textos escrits no ho diuen tot i
deixen oberts alguns interrogants, com el de les formes en què es va
produir la multiplicació de les parròquies rurals gironines i el del pa-
per que hi tingueren els senyors laics que, a partir del segle xi, eren
els principals posseïdors de delmes parroquials del bisbat de Girona.
Caldrà, doncs, presentar algunes hipòtesis que puguin, a partir del que
sabem, resoldre aquests interrogants.
Les formes de la parroquialització

L’establiment del marc parroquial, entre els segles x i xi, no va
eliminar les traces dels límits de les vil·les i vilars altmedievals. Molts
van perviure i van conservar les seves funcions de demarcació terri-
torial a l’interior de la parròquia. Tornant al cas de la Bisbal, la villa
Fontaneto —o de Santa Maria— és la que va donar origen al nucli
actual de la Bisbal, on hi ha l’església parroquial i el castell del bisbe;
la villa Palacio Maurore sembla que és al puig del Palau situat al segle
xv al sud de la Bisbal; la villa Fonsedictus correspon al nucli de Fon-
teta; el villare Abiliares ha donat origen al veïnat d’Abellars; el villare
Perductus s’hauria convertit en el nucli creat al voltant de l’església
sufragània —gairebé parroquial— de Sant Pol; i el villare Murello, el
podem identificar amb el veïnat del Vilar.86 Al segle xi, vil·les i vilars
estaven formats per grups diversos de masos: al terme de Sant Martí
de Llémena, hi havia el 1065 la villa Nerunos amb quatre masos, la
villa Albareda amb dos masos, la villa de Reixag amb un mas i una
borda, la villa Longa amb set masos i una borda, la villa Pariete Alta
amb un mas, la villa Boscherons amb un mas i la villa Fossa Alba
amb un molí i diversos alous.87 Aquesta situació devia ser general a
les terres gironines i va perdurar fins al segle xiv en què continuaven
existint conjunts de masos agrupats rere uns topònims que coincidien
amb els del segle xi. A Cruïlles, els noms de les vil·les i vilars que
86. DEC, núm. 29 (904.11.08); cf. Frigola, J., “La Bisbal i els primers moments
de la seva història”, Llibre de la vi Marxa de l’Arboç, 1984, p. 24-38.
87. VL, vol. 12, núm. 29 (1065.10.10).
conformaven la parròquia des del 1062 pervivien encara l’any 1319:

segons el capbreu d’aquest any, hi havia dos masos que es trobaven
al lloc de Carreres, vint-i-cinc a Rabioses, dos a Solls, quatre a Vallo-
quera, quatre a Tapioles i sis a Pastells; a més, hi havia masos aïllats
anomenats Estanyol, Puig Alt, Tresdós i Darnaculleta.88 A Cassà de la
Selva, es detecta una situació similar: el lloc de Perulas del 887, la
villa Ascleto del 914, la villa Leporarios del 954 i el lloc de Solgusta
del 1118 van convertir-se en els veïnats de Perles —tretze masos—,
Esclet —disset masos—, Llebrers —tretze masos— i Sangosta —onze
masos— a l’inici del segle xiv.89
Els masos, al segle xi, es multipliquen a tot arreu. Els textos per-
meten descriure’ls com unes veritables explotacions econòmiques, en
les quals l’agricultura, desenvolupada en el conjunt de terres, camps,
vinyes, closos i tries que depenien de la casa, es combinava amb una
certa activitat ramadera dins d’un sector de l’interior de la parròquia
que li era atribuït, amb afrontacions i tot. Alguns testimonis de les
Gavarres són ben clars: el 1064 i el 1078 els quatre masos del lloc de
Cabruja, a Santa Pellaia, i els dels llocs d’Aspirà, Altinag i Tresculls, a
Sant Cebrià dels Alls comptaven amb “omnibus pertinenciis et afron-
tationibus”; en aquesta darrera parròquia, el 1083, es documenta un
“mansum in quo ego —Adalbert Ramon— habito, casas cum curtis,
arbor, arboribus, cum terres et uinees que ibidem sunt, et affrontat
de parte orientis in rios ·II· qui ibi sa adunent, de meridie in rio Gur
de Marca, de occiduo in terra Sancti Felicis de cenobio Gixals uel in
uinea de Petro Adebran, de parte uero circi in rio que uenit de Cru-
sanes”; i a Santa Àgata, el 1087, un mas que fou donat a Sant Pere
de Galligants limitava amb el camí que sortia de sota l’església, el riu,
el mas de Cardonedes, els vinyals de Lorena, la terra de Sant Pere i
l’església de Santa Àgata.90
88. DEC, núm. 211 (1062.11.20); ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del s. xiv
(1319); cf. Mallorquí, “Els veïnats...”, p. 365-367. Aquesta situació també es donava al
bisbat de Barcelona, tal com s’ha detectat a Vilamajor, cf. Aventín, M., Vilamajor 872-
1299, Sabadell: Ausa, 1990, p. 47-52.
89. CDSG, núms. 17 (887.10.24) i 90 (954.02.21); ACB, núm. 63 (914.08.11);
CDSDG, núm. 34 (1118.02.18); AHG, Hospici, vol. 166 (1314); ACA, Monacals, Sant Pere
de Galligants, rotlles 5, 6, 7, 8, 37, 39 i 40; ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 1024 (1314);
AHG, Sant Feliu de Guíxols, vol. 7 (1319).
90. VL, vol. 12, núm. 28 (1064.02.15); CDSG, núm. 386 (1083.08.30); CSMS,
núm. 15 (1078.10.06); ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 1024, pergamí núm. 8 (1087.02.16);
cf. Mallorquí, Les Gavarres..., p. 89-90. En contrast, les vil·les i els vilars es manteni-
en sense fragmentar a les muntanyes del Pirineu, a Astúries i Galícia, cf. Portela, E.;
Pallarés, M. C., “La villa por dentro. Testimonios galaicos de los siglos x y xi”, Studia
Historica – Historia Medieval, núm. 16, 1998, p. 25-30; To, Ll., “Habitat dispersé et struc-
96 Elvis Mallorquí
Tot i la tendència a la seva fragmentació en masos, les vil·les i

els vilars són essencials per entendre els mecanismes que permetien
la multiplicació de les parròquies rurals. La construcció d’una església
secundària en un dels nuclis menors podia originar una nova parrò-
quia segregada de la parròquia matriu, més antiga, amb un territori
més extens i, sovint, situada al centre d’una vall.91 Encara avui, se’n
conserven unes quantes, de capelles i ermites aixecades al segle xi:
físicament, eren ben simples perquè consistien tan sols una petita nau
rectangular i un absis semicircular (cf. figura 3). Els textos anteriors
al 1100 no permeten, però, valorar el grau de dependència envers el
temple parroquial, però sí constatar que al seu entorn hi havia alguns
sagrers: de la capella de Santa Maria de Montnegre, per exemple, només
podem assegurar que depenia del monestir de Cervià el 1071; men-
trestant, la de Sant Joan de Salelles, que pertanyia a Sant Daniel des
del 1018, va ser restituïda al monestir gironí “cum plurimis sacrariis
circumquaque constructis” pels castlans de Sant Sadurní l’any 1094;
prop de la capella de Santa Margarida de Vilobí, aquest mateix any,
hi havia un “sacrario qui est in sacrera Sancte Margarite”, igual com
també n’hi havia un altre a la capella de Sant Cristòfor de Raset.92
Algunes d’aquestes capelles rurals, situades al centre d’una vil·la
o vilar, van esdevenir les seus de parròquies independents de l’església
matriu. Malauradament, però, només disposem d’un sol cas ben datat
de la fragmentació d’una parròquia antiga i extensa, la de Caldes de
Malavella, hereva de la ciutat romana d’Aquae Calidae. L’església de
Vallcanera, fins l’any 969 en què es va consagrar com a parròquia in-
dependent, es trobava “in apendicione Sancti Stephani qui situs est in
locum que vocant Kallidas”; en canvi, el lloc de Franciac estava situat
entre els termes de les parròquies de Riudellots de la Selva i Caldes
el 1045 i quan l’any 1079 s’hi va consagrar l’església de Sant Mateu,
només va esdevenir una sufragània de la de Caldes.93 En d’altres casos,
el procés d’independització de les esglésies secundàries es va quedar
a mitges: dels cinc temples sotmesos a Sant Quirze d’Arbúcies el 923,
tures féodales dans l’Espagne du nord au Moyen Âge central”, dins B. Cursente, (ed.),
L’habitat dispersé dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universitaires
du Mirail, 1999, p. 122-128; Bolós, Els orígens..., p. 70 i 250-255.
91. Bolós, “Parròquia...”, p. 263-266; íd., Els orígens..., p. 122-124.
92. PSMCE, núm. 23 (1071.05.02); CDSG, núm. 448 (1094.03.04); CDSDG, núm. 28
(1094.12.05); ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 815, f. 39r (1059-1108.12.12); cf. Catalunya
Romànica, vol. 5, p. 189, i vol. 8, p. 198-199, 277-279 i 367-368.
93. DEC, núms. 119 (969.02.09) i 240 (1079.01.30); CDSDG, núm. 14 (1045.03.31).
Tot i que no en tenim cap prova documental, és possible que les esglésies de Sant Andreu
Salou, Santa Seclina i Caulès també s’haguessin segregat de Caldes.
Figura 3
Les capelles de Santa Maria de Montnegre, Sant Joan de Salelles
i Santa Margarida de Vilobí
Les capelles de Santa Margarida de Vilobí —a dalt a l’esquerra—, Sant Joan de Salelles
i Santa Maria de Montnegre —a la dreta—, totes aixecades al segle xi en estil romànic,
corresponen a un model de temple secundari perquè no disposava de totes les funcions
parroquials. Sobretot pel fet de tenir un cementiri propi, van esdevenir els centres es-
pirituals dels veïnats del seu entorn.
només el de Lliors i Sant Pere Desplà acabaren esdevenint esglésies

sufragànies al segle xiv; els temples d’Espiells, Raset i Barrera, depenents
de la parròquia de Sant Genís de Cervià el 1121, no se n’independitza-
ren mai; i les esglésies de Llofriu, Torroella de Mont-ras i Esclanyà, al
segle xiv, continuaven essent sufragànies de Sant Martí de Palafrugell.94
94. DEC, núm. 118 (923.02.06); PSMCE, núms. 43 (1121.03.13) i 76 (1177.05.13);

ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 69r-70r (1329.06.21) i f. 97v-98r (1329.10.28); LVBG,
núms. 63, 86 i 236 (1362-1371).
98 Elvis Mallorquí
L’apropiació del delme

El segon interrogant té a veure amb el procés que va conduir a
l’apropiació del delme pels senyors laics. Sabem que existia des de feia
temps en terres franques i que, a Girona, no va ser introduït fins al
887, en què el bisbe va cedir els delmes d’unes quantes esglésies a la
canònica de la seu gironina.95 Els bisbes, aparentment, van continuar
controlant el delme al llarg del segle x, perquè en les actes de consa-
gració del bisbat de Girona conservades sempre s’esmenten els delmes
i són ells qui els cedeixen a les noves esglésies creades. Tanmateix, ho
feien com a caps de l’església o bé, tal com era corrent des de l’anti-
guitat tardana, com a agents del poder públic?
A Arbúcies el 923, el bisbe Guiu especifica que ho fa “ex decimis
episcopatus mei primitus”; en canvi, en el cas del monestir d’Amer el
949 es recorda que l’obtenció dels drets parroquials sobre les vil·les i
vilars del terme es feia “sicut in regalibus preceptis est constitutum”.96
Aquí hi ha el quid de la qüestió: si els monestirs beneficiaris de pre-
ceptes i privilegis d’immunitat rebien el delme, podem entendre que
l’havien rebut conjuntament amb la resta de drets públics cedits pels
monarques carolingis. El cas d’Amer presenta encara més matisos. Els
preceptes dels anys 844, 860 i 922 van permetre als abats assegurar
els seus béns i drets a les vil·les i cel·les de Sant Andreu del Terri, Co-
lomers i, més tard, Sant Pau de Fontclara, tres de les parròquies que,
juntament amb la de Sant Miquel d’Amer, pagaven el delme íntegre
a l’abat d’Amer encara al segle xiv.97 Els preceptes no esmenten els
delmes, però gràcies a la delimitació dels termes de Colomers i Sant
Pere de Càrcer, a Torroella, a mitjan segle x sabem que existien i que
els obtenia l’abat.98 La continuïtat de la possessió dels delmes entre el
segle x i el xiv ens ha de fer reflexionar sobre la resta de delmes que
no estaven en poder dels monestirs. Si aquests els gaudien a la vega-
da com a patrons de les parròquies consagrades i com a beneficiaris
d’immunitat legitimats per la monarquia, aleshores els senyors laics
beneficiaris de privilegis similars haurien pogut fer el mateix: quedar-se
els delmes de les seves esglésies a canvi d’assegurar el servei religiós.
95. Puigvert, “La introducció...”, p. 121-123.

96. DEC, núms. 118 (923.02.06) i 66 (949.11.09).
97. DSMA, núms. 2 (844.05.14), 3 (860.11.19) i 7 (922.06.05); LVBG, núms. 12,
43, 81 i 127 (1362-1371). A més, al segle xiv el monestir d’Amer obtenia parts importants
dels delmes de Sant Medir de Cartellà, Ginestar i Sant Esteve de Llémena, un testimoni
probable de l’antic domini sobre aquests indrets; cf. LVBG, núms. 22, 27 i 33 (1362-1371).
98. DSMA, núm. 11 (951.06.14); CC-5, núm. 293 (951.04.04).
El problema rau en la manca d’evidències documentals de l’apropi-

ació dels delmes des de la fi del segle ix i al llarg del segle x. O potser
no les hem sabut veure o deduir. Entre els anys 892 i 893, el bisbe
Servusdei va anul·lar la legislació anterior que concedia exempcions
fiscals als hispans de Bàscara, de manera que el bisbe podria fer valer
els seus drets en el mateix moment que les terres exemptes canviessin
de titular.99 Per coincidència cronològica amb la introducció del del-
me a les terres gironines, podria ser que el bisbe intentés liquidar el
règim dels hispans per la via de la imposició del delme? Un altre cas:
el 898 un particular anomenat Teodosi va obtenir un precepte en què
se li confirmava la possessió de la vall d’en Bas i de la vil·la de Sant
Esteve.100 No s’hi esmenten ni l’església del lloc ni els delmes, però el
document podria descriure el moment previ a la creació de la parrò-
quia: un gran propietari controlant tot un terme en el qual, quan li
plagués, podria fer venir el bisbe a consagrar l’església i a constituir
la parròquia. De fet, aquesta és la situació del lloc veí de les Preses el
926: els almoiners del difunt Elienard donen a una dona, Ricars, l’alou
que tenia per aprisió a la mateixa vall d’en Bas, a la vil·la de les Preses,
on hi havia l’església de Sant Pere, als llocs del Pujol, l’Avellaneda i
la Nespoleda i al vilar de Corbs i al vilar Nou.101 Aquí, l’estructura del
domini és calcada de la de les primeres parròquies constituïdes al se-
gle x: un nucli amb l’església i un conjunt d’indrets i vilars depenents.
Finalment, a mitjan segle x, en dues actes de consagració gironines hi
té un protagonisme destacat un personatge anomenat Ènnec, qualificat
el 949 com a vescomte, que es documenta en la dotalia de Fitor aquest
any i en la de Santa Coloma de Farners el 951.102
Les evidències de l’apropiació d’esglésies i delmes per part dels
grans magnats és més clara a la fi del segle x i a l’inici de l’xi, perí-
ode en què es barregen els antics drets fiscals sobre les vil·les amb
les rendes parroquials i en què les esglésies esdevenen els centres ar-
ticuladors dels dominis senyorials. Per exemple, el domini episcopal
de la Bisbal d’Empordà, constituït des del segle ix per quatre vil·les i
dos vilars, era descrit l’any 1002 com l’“ecclesiam Sancte Marie quam
dicunt Episcopale cum ipso alaude vel fisco”.103 Els comtes també dis-
99. Martí, “La integració...”, p. 52-53; Folch; Gibert, “El poblament...”, p. 246.
100. CC-1, vol. 2, f. 368-370 (898.06.24); cf. Folch; Gibert; Martí, “El pobla-
ment...”, p. 27-29.
101. CC-5, núm. 200 (926.03.07).
102. DEC, núms. 63 (949.01.29) i 67 (951.01.31).
103. CCBG, núms. 7 (844.06.11), 10 (881.08.29), 11 (886.11.01), 21 (899.05.29),
37 (922.06…) i 70 (1002.12…).
100 Elvis Mallorquí
posaven de dominis que incloïen esglésies i els seus drets: el 966 els
marmessors del comte Miró van donar al monestir de Ripoll tota la
vall de Tossa amb les esglésies de Sant Vicenç i Sant Lionç i els seus
delmes i primícies; i el 993 el comte Borrell va donar l’alou de Caldes
al monestir de Sant Pere de Galligants amb les esglésies, els delmes
i les primícies corresponents.104 A partir del 1019 la canònica de la
seu de Girona va rebre donacions de moltes esglésies i molts delmes
a molts racons dels comtats de Girona, Besalú i Empúries; a més, els
comtes de Barcelona van comprar l’església gironina de Sant Daniel
el 1015 per edificar-hi un monestir femení i la comtessa Ermessenda,
entre el 1051 i el 1058, va restituir esglésies i fiscos a la seu gironi-
na.105 També els vescomtes disposaven lliurement de les esglésies: els
de Cabrera van donar l’any 1038 al cenobi de Sant Salvador de Breda
l’església parroquial de Santa Maria de la mateixa població, juntament
amb les de Gaserans i Tordera. I alguns magnats laics s’havien quedat
amb esglésies i rendes parroquials: l’any 1004 el bisbe Ot de Girona va
sol·licitar al comte Bernat Tallaferro de Besalú la celebració d’un judici
sobre la possessió de les esglésies de Tortellà, Argelaguer i Sadernes,
que havien estat apropiades per tres germans que deien que la seva
família les havia tingut “durant més de cent anys”; el 1025 Gausbert
va evacuar els alous, delmes i primícies de l’església de Sant Sadurní
d’Arenys —d’Empordà— que havia posseït durant quinze anys per ne-
gligència episcopal, i el 1045 Bernat Guillem de Fonolleres i Guidenela
van restituir a la parròquia d’Ultramort l’alou eclesiàstic que posseïen
injustament.106
No és només que comtes, vescomtes i magnats posseïssin els
delmes d’algunes esglésies parroquials, sinó que fins i tot en els delmes
corresponents a institucions eclesiàstiques hi havia petits cavallers que
n’obtenien. El testimoni més eloqüent és el de Sant Julià de Ramis
l’any 1072: els canonges de la seu de Girona van haver de demostrar
al bisbe que el seu capellà i altres homes en nom de l’església “per
·XXX· annos haberent possessas decimas et primicias de ... uillare
Granollariis”, en contra del que pretenien el prevere de Sant Sadurní
de Medinyà i dos cavallers que tenien “decimas iam dicte ecclesiae
104. CC-5, núm. 377 (966.11.20); Baraut, C., “Els documents, dels anys 981-1010,
de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell”, Urgellia, núm. 2, 1980, p. 7-166 [DACSU], núm.
232 (993.09.24).
105. CCBG, núms. 79 (1019.11.20), 85 (1019-1031.09.24) i 120 (1051-1058);
CDSDG, núm. 5 (1015.06.18).
106. VL, vol. 13, núm. 23 (1004.02.18); CDSG, núms. 191 (1025.01.29) i 246
(1045.12.20); Pons Guri, J. M., “Dotalies d’esglésies selvatanes del bisbat de Girona al
segle xi”, dins íd., Recull..., vol. 2, p. 459-476, núm. 1 (1038.06.04).
Sancti Saturnini per tres equales partes diuisas”.107 I, igual com l’abat
de Banyoles temia, l’any 1086, que es construïssin nous castells als vol-
tants de la població,108 l’existència d’“ecclesias incastellatas” també era
percebuda com una font de perills per a les localitats veïnes. Per això,
aquests temples, voltats de fortificacions o aixecats com a apèndixs de
construccions fortificades, van ser exclosos de la protecció episcopal en
diverses assemblees de Pau i Treva del segle xi perquè eren la llar de
bandes de lladres i raptors, potser membres de famílies de l’aristocràcia
laica, que atemorien i saquejaven les poblacions veïnes.109
La parròquia i els parroquians

Queda un darrer aspecte dubtós per resoldre: el de l’aparició de
la comunitat de feligresos que pagaven els delmes i que assistien a
l’església parroquial per tal de rebre-hi els sagraments. Evidentment, de
l’existència de baptisteris i cementiris dins o a l’exterior dels temples ja
en podem deduir que també hi havia uns fidels que hi acudien regu-
larment per rebre els sagraments administrats pels clergues. Però, per
documentar realment els parroquians, cal que analitzem acuradament
els textos conservats dels segles x i xi.
En primer lloc, algunes de les actes de consagració i dotació
d’esglésies parroquials del bisbat de Girona recullen, entre els que les
construeixen i els que les doten, els membres de tota o, més sovint, d’una
part de la comunitat de feligresos juntament amb els clergues que els
dirigien. Per al segle x, tenim que a la dotalia de la Bisbal hi figuren deu
laics i dos clergues, a la de Finestres són vint-i-dos laics i cinc clergues,
a Fitor hi havia vint-i-dos laics i quatre clergues, a Baussitges trenta-set
laics i tres clergues i a Sant Joan les Fonts quaranta-tres laics i tres
clergues.110 Al mateix temps, en d’altres parròquies consagrades al segle x
el nombre de fundadors o donadors era molt menor: a Fontcoberta
107. CDSG, núm. 346 (1072.06.14).

108. L’abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles va aconseguir que l’arquebisbe
de Narbona i els bisbes de Girona, Vic, Carcassona, Magalona i Barcelona procuressin
“ut nemo utriusque sexus castellum in praedicto monasterio vel in circuitu unius leguae
et modiae confinio faciat, illis exceptis qui iamfacti consistunt, quod Deus avertat”;
cf. Marca, P. de, Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, París: François Muguet, 1688
[MH], núm. 301 (1086.09.06).
109. Es tracta de les assemblees de Vic l’any 1033, Barcelona, Vic i Girona el
1064; cf. Gonzalvo, G., Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles xi-xiii), Bar-
celona, Generalitat de Catalunya, 1994 [CPTC], núms. 3 (1033...), 4 (1064...) i 5 (1064...).
També a França les esglésies fortificades van ser excloses de la Pau de Déu; cf. Aubrun,
M., La paroisse en France des origines au xve siècle, París: Picard, 1986, p. 99-101 i 155.
110. DEC, núms. 29 (904.11.08), 58 (946.12.15), 60 (947.10.15), 63 (949.01.29)
i 76 (959.01.10).
només hi figura un sol prevere, a Arbúcies en són dos, a Ribelles un

clergue i dos laics, a Santa Coloma de Farners quatre laics i dos cler-
gues, Sant Feliu del Bac tres laics membres d’una mateixa família i a
Sant Andreu del Coll cinc laics, un dels quals s’anomena dominus.111 La
reducció del nombre de persones que participen en la fundació de les
noves parròquies, des de la fi del segle x i sobretot des de mitjan segle
xi, ha estat interpretada com un indici de la precoç senyorialització de
les parròquies gironines: a part del bisbe, en la dotalia de Cruïlles del
1062 només s’anomena el clergue Gaufred —probable fill del senyor
del lloc—, en les de Castelló d’Empúries i Sant Joan Sescloses del
1064 hi apareixen comtes, magnats i cavallers i en les de Santa Maria
d’Aro, Sant Romà i Sant Joan de Lloret i Santa Maria de Pineda hi
apareixen els senyors dels respectius llocs.112 Paral·lelament, també es
va modificar el rol dels clergues que servien en aquestes parròquies:
abans de l’any 1000 tenien un paper capdavanter fonamentat en el seu
saber i, en concret, en el domini de l’escriptura; en canvi, al llarg del
segle xi, els clergues es van quedar amb un esquifit fevum presbyterale
concedit pels veritables senyors de les parròquies, els que controlaven
el delme, com a retribució mínima per la seva tasca.113
En segon lloc, a través de la recerca del significat del mot parro-
chianus en els textos dels segles x i xi no hem pogut detectar l’existència
d’un clar sentiment de comunitat vinculat a l’església. D’una banda,
tenim una referència a un grup de parrochiani que coincidia amb tots
els feligresos d’una parròquia: es tracta del cas de Sant Julià de Corts
on el 1103 els parroquians van col·locar sota la protecció del bisbe i
de la seu gironina l’església i els sagrers que havien construït.114 De
l’altra, el mateix mot s’aplica de manera força restrictiva als senyors
111. DEC, núms. 117 (922.08.12), 118 (923.02.06), 59 (947.02.18), 67 (951.01.31),

111 (996.03.07) i 113 (997.01.20).
112. DEC, núms. 211 (1062.11.20), 218 (1064.09.09), 219 (1064.09.14), 235
(1078.12.31), 237 (1079.01.08), 238 (1079.01.17) i 239 (1079.01.23).
113. Això és el que s’ha constatat a les parròquies dels Pirineus; cf. Bonnassie,
P.; Illy, J.-P., “Le clergé paroissial aux ixe-xe siècles dans les Pyrénées orientales et
centrales”, dins Bonnassie, Le clergé..., p. 159-166. Als bisbats de Girona i Elna, molts
clergues rurals dels segles ix i x pertanyien a les famílies benestants de la comunitat
rural; cf. To, “El marc...”, p. 235-237.
114. CCBG, núm. 187 (1103.04.23). També es dóna el cas que el mot “parrochi-
ani” es refereix a grups més indefinits de persones: el 1164 Arnall Guillem va deixar a
l’església de “Sancto Martino de Fellinis ·XX· solidos, decem quos parroheciani debent
mihi” i el 1205 Guillem Batlle, pagès de Garrigoles, va deixar tres oliveres del seu clos
al temple de Sant Vicenç “ita quod parrochiani teneant eas ad utilitatem dicte ecclesie”,
cf. PSMCE, núm. 68 (1164.07.30); ACG, pergamins del segle xiii, s. n. (1205.08.25); cf.
Bonnassie, “Les «sagreres»...”, p. 75; Farías, “La sagrera...”, p. 98.
que controlaven les rendes de la parròquia: l’any 1072 el prevere de

Sant Sadurní de Medinyà rebia els delmes de la parròquia juntament
amb dos “parroechitanis suis”, els milites Dalmau Ramon i Guillem
Arbert; i l’any 1155 Berenguer d’Aiguaviva i la seva muller Adelaida,
en recompensa pels mals causats als dominis del monestir de Santa
Maria d’Amer a la sagrera i salvetat de Colomers, es van lliurar al
cenobi com a “fideles parroechianos” per tal de ser-hi sepultats el dia
de la seva mort.115
Conclusions
Fins als darrers anys, l’evolució que va conduir de les primeres
esglésies rurals del final de l’antiguitat fins a les parròquies “feudals”
del segle xi havia estat tractada per diversos historiadors des de di-
ferents punts de vista, sovint antagònics, i sense gaires connexions
entre ells. Les recerques més recents coincideixen, almenys per al cas
català, a assenyalar la imposició del delme a la fi del segle ix per
iniciativa dels governants carolingis, a destacar la complementarietat
dels districtes castrals i parroquials a la frontera des del segle x i a
subratllar la difusió sistemàtica de les parròquies, les sagreres i les
institucions feudals al segle xi. Queda, tanmateix, per aclarir com es
van difondre els temples cristians al camp català en els segles vi, vii
i viii, si va ser més a iniciativa dels bisbes o dels patrons laics de les
esglésies.116 Suposant que fos aquesta darrera possibilitat la més estesa,
seria ben lògic pensar que, des de la fi del segle ix, la imposició del
delme hagués acabat en mans dels senyors de les esglésies, per molt
que les actes de consagració i dotació ho camuflin dient que era per
al manteniment dels clergues de l’església consagrada. Si no hagués
estat així, no s’entendria que el delme i les esglésies figuressin com a
part integrant, a vegades essencial, dels alous i dominis senyorials de
la darreria del segle x i la primeria de l’xi. Ni tampoc s’entendria que,
com veurem més endavant, al segle xiv els senyors laics continuessin
essent els titulars de més del 60% dels delmes del bisbat, tot i que des
de la fi del segle xi i fins al xiii molts laics havien cedit delmes a la
seu de Girona i a d’altres institucions eclesiàstiques.
115. CDSG, núm. 346 (1072.06.14); DSMA, núm. 32 (1155.02.13). Amb relació a
les salvetats empordaneses, cf. Egea, A., “Salvetats i «hospitals» a l’Empordà medieval”,
dins Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès, Girona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2010, p. 110-118.
116. Riu, “Temples...”, p. 266-268. A l’imperi carolingi, la majoria de les esglésies
rurals del segle ix ja eren privatitzades; cf. Aubrun, La paroisse..., p. 76-78.
Així podem considerar el segle x com un moment clau, almenys

en el bisbat de Girona, per a la senyorialització de la societat a través
de la parròquia, que va acabar esdevenint un nou marc de referència
i d’exercici del poder. La imposició del delme en els termes parroqui-
als, aleshores, hauria propiciat les primeres ocasions i circumstàncies
favorables per a l’increment de la pressió senyorial sobre les comuni-
tats pageses. Però, tant o més que la precocitat de la implantació del
delme i de les parròquies del bisbat de Girona, destaca la rapidesa
amb què es tanca la xarxa parroquial a la segona meitat del segle xi,
cosa que contrasta amb altres regions d’Occident.117 A Girona, unes
quantes actes de consagració del segle x ja fixen la rodalia del terme
parroquial i al segle xi ja tenim indicis que la xarxa de parròquies està
ben definida sobre el terreny. En aquest període, doncs, al bisbat de
Girona ja es donen els tres elements bàsics que definien la parròquia
medieval: unes esglésies que, tot i haver estat recentment construïdes
en estil romànic, solien tenir els seus orígens en temples preromànics
del segle x o en d’altres d’anteriors; uns territoris ben marcats sobre el
terreny i sobre els quals, des de la fi del segle ix, es recaptaven delmes
i primícies, i unes comunitats de parroquians en les quals, ja des del
segle x, començaven a sobresortir algunes famílies amb capacitat per
reedificar els temples destruïts o construir-ne de nous, potser perquè eren
les que s’havien apropiat dels delmes parroquials. Al segle xi, aquestes
famílies s’erigiran en els senyors feudals que instal·laran, sovint, el seu
castell al costat del temple parroquial sobre el qual havien edificat els
fonaments del seu ascens social.
117. Al Quercy, per exemple, tot i que els delmes i les primeres mencions
a “parròquies” són dels volts de l’any 1000, no és fins al segle xii que es comencen
a multiplicar les delimitacions de termes parroquials; cf. Hautefeuille, “La délimitation
de territoires paroisiaux dans les pays de moyenne Garonne (xe-xve siècles)”, Médiévales,
núm. 49, 2005, p. 81-83. Pel que fa a Galícia i, en concret, al bisbat d’Iria-Santiago,
el delme hi apareix als volts del 900 i s’organitza una primera xarxa parroquial al vol-
tant de la ciutat, però la parroquialització de la diòcesi no es realitza fins al segle xii,
cf. López Alsina, F., “Parroquias y diócesis: el obispado de Santiago de Compostela”,
dins García de Cortázar, J. A. (ed.), Del Cantábrico al Duero, Santander: Universidad de
Cantabria, 1999, p. 289-291.
LA RECUPERACIÓ DE LA INICIATIVA EPISCOPAL,
SEGLES xii-xiii
En el capítol anterior no hem destacat els bisbes gironins pel seu

protagonisme en el procés d’implantació del delme i de les parròqui-
es rurals a la diòcesi al llarg dels segles ix, x i xi. Els hem vist, això
sí, consagrant les esglésies, establint els respectius termes delmers,
imposant el sinodatge —un cens pagat en blat, forment, ordi, vi o
sègol— als clergues en reconeixement de la seva autoritat1 i posseint
unes determinades esglésies, tal com ho feien monestirs i magnats laics.
Eren, tal com s’ha recollit en les actes de consagració, la figura clau
que permetia convertir un edifici en la “casa de Déu”.2 I, certament, hi
hagué bisbes emprenedors, com Gotmar (936-954) i Arnulf (954-970),
que van menar una activa política de consagració de temples, sis ca-
dascun d’ells, si bé en molts casos devien actuar més perquè van ser
cridats pels constructors de les esglésies que no pas a iniciativa pròpia.
També eren, d’acord amb els acords signats en les assemblees de Pau
i Treva del segle xi, els responsables d’implantar una justícia episcopal
sobre tots aquells que causessin danys als temples i a les sagreres.3
Els bisbes, com tots els dirigents de l’església catalana altmedi-
eval, estaven vinculats amb els governants del país: molts fills de les
famílies comtals de Barcelona, Empúries i Besalú van ocupar els càr-
recs episcopals de Girona, Barcelona, Vic, Elna i Urgell i tots ells, en
tant que delegats dels monarques carolingis, esdevingueren els màxims
1. En els casos de Santa Maria d’Aro, Pineda, Franciac i Sant Iscle Vallalta,
també es paguen diners, conills o cera pel sinodatge; cf. DEC, núms. 235 (1078.12.31),
238 (1079.01.17), 240 (1079.01.30) i 259 (1090.10.14); To, “El marc...”, p. 233.
2. Zimmermann, “Les actes...”, p. 36-37.
3. Farías, “La sagrera...”, p. 91-92; íd., “La proclamació de la Pau i l’edificació
dels cementiris. Sobre la difusió de les sagreres als bisbats de Barcelona i Girona (segles
xi-xiii)”, dins Farías; Martí; Catafau, Les sagreres..., p. 50-57.
representants de l’ordre públic als comtats catalans des de la fi del

segle ix, en què s’intentà recuperar l’antic bisbat d’Empúries, fins a la
primera meitat del segle x, període en què el bisbe Pere Roger (1010-
1050), germà de la comtessa Ermessenda, promogué la construcció
de la catedral romànica i aconsellà sovint els comtes barcelonins.4 Els
seus successors, Berenguer Guifred (1050-1093), fill dels comtes de
Cerdanya, i Bernat Umbert (1094-1111), fill dels senyors de Montseny
i de Lloret, continuaren vinculats als grups dominants de la societat
dels quals procedien, per molt que durant els seus episcopats es van
reunir alguns concilis que significaven l’arribada de la “reforma gre-
goriana” a Catalunya. Aquest moviment tenia com a finalitat recupe-
rar la supremacia del poder papal davant dels drets dels monarques
i prínceps, però els seus efectes no es van començar a sentir fins al
segle xii o més tard. A Girona, per exemple, és al segle xiii que els
bisbes van configurar una estructura eclesiàstica molt poderosa amb
capacitat per intervenir en la vida de totes les persones. No ho van
fer sols, sinó que hi van tenir molt a veure les directrius dels caps de
l’Església d’Occident, la recuperació paral·lela de la iniciativa política
dels comtes-reis catalans i la difusió del notariat públic i dels juristes
que van recuperar el dret romà. Tots aquests processos, que tingueren
lloc entre els segles xi i xiii, van contribuir a una definició jurídica més
clara de la societat medieval.
Les “restitucions” d’esglésies i delmes laics
L’any 1002 el bisbe Odó de Girona (995-1010) va obtenir del

papa Silvestre II (999-1003) el reconeixement de la seva autoritat sobre
“omnes ecclesias parochiales vel appendicios... cum decimis et primitiis
et oblacionibus et alaudes que ad ipsas ecclesias pertinent vel habere
videntur” als comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada.5 Pel
que hem vist, aquesta afirmació corresponia més a una utopia que no
pas a la realitat: segurament en el pas del segle x a l’xi la majoria de
les esglésies gironines ja havien escapat del control real del bisbe i,
amb elles, els seus delmes, primícies, oblacions i altres drets. Potser es
tractava simplement d’un desig, però anticipava en més de mig segle
els objectius dels reformadors de l’Església catòlica d’Occident, amb
4. Roura, G., Girona carolíngia, Girona: Ajuntament – Diputació de Girona, 1988,
p. 54-63; Freedman, P. H., “Le pouvoir épiscopal en Catalogne au xe siècle”, dins Catalu-
nya i França..., p. 178-180; Catalunya Romànica, vol. 5, p. 29-33; Ordeig, R., “Precisions
sobre l’episcopologi de Girona dels segles viii-x”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,
núm. 45, 2004, p. 471-482.
5. CCBG, núm. 70 (1002.12…).
els papes Gregori VII (1073-1085) i Urbà II (1088-1099) al capdavant:

instaurar l’església universal, uniforme en doctrina, llei i culte arreu;
estendre la senyoria papal sobre els prínceps governants; controlar la
jerarquia eclesiàstica de cada territori intervenint en les eleccions dels
bisbes; reformar la vida monàstica i capitular, i dedicar més atenció a
les pràctiques religioses dels laics.6
L’efecte de la reforma gregoriana a Girona

Les preocupacions dels papes reformadors s’adreçaven més a elimi-
nar les intromissions dels governants laics sobre la jerarquia eclesiàstica
que no pas als simples titulars de parròquies. A Catalunya, per exemple,
la inestabilitat política posterior a l’assassinat de Ramon Berenguer II
el 1082 va fer que els bisbes catalans, amb Berenguer Seniofred de
Lluçà al capdavant, posessin l’Església catalana sota el control directe
de la Santa Seu, vigilessin de prop els grans monestirs benedictins
catalans —fundats per comtes i poderosos locals— i promoguessin
les canòniques agustinianes —que reconeixien l’autoritat dels bisbes
damunt d’elles.7 Aquesta situació, tanmateix, fou temporal: quan el
comte Ramon Berenguer III va assolir la majoria d’edat, va recuperar
l’autoritat sobre la jerarquia de l’Església catalana. Mentrestant, a un
nivell més local els senyors laics continuaven posseint, com abans de les
violències del segle xi, moltes esglésies amb els seus delmes i primícies.
A Girona, els concilis celebrats els anys 1068 i 1078 marquen la
introducció de les directrius de la reforma gregoriana a la diòcesi: s’hi
atacà la simonia, o compra de càrrecs eclesiàstics, i l’apropiació senyorial
del delme si deixava sense recursos els preveres i clergues parroquials;
s’hi establí que totes les esglésies havien d’obtenir la quarta part dels
delmes per tal de destinar-los als preveres i clergues que hi servien, i
es recordà que calia pagar-ne tant pels fruits dels camps, vinyes, horts i
arbres, com pels animals o per l’ús dels molins, fins i tot els jueus per
les terres adquirides a cristians.8 De totes maneres, els presents en el
concili del 1078 eren conscients del pes dels delmes en mans de laics
i, sobretot, de la impossibilitat de fer-hi front: només se’ls va prohibir
rebre les ofrenes de les misses i dels altars, les primícies i els drets
6. Lauwers, “Paroisse...”, p. 25; Brown, Church..., p. 5, 19-23 i 28-34.

7. Freedman, P. H., “Archbishop Berenguer Seniofred de Lluçà and the Gregorian
reform in Catalonia”, Studi Gregoriani, vol. 14, 1991, p. 154-159; Moran, J., Les Homilies
de Tortosa, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1990, p. 15-16.
8. VL, vol. 13, núm. 26 (1068); Gonzalvo, G., Les constitucions de Pau i Treva
de Catalunya (segles xi-xiii), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1994 [CPTC], núm. 7
(1078); cf. Marquès, J. M., Concilis provincials Tarraconenses, Barcelona: Edicions Proa,
1994, p. 83-85 i 87-88; Salrach, “Disputes...”, p. 940.
sobre els enterraments i bateigs, però van poder continuar rebent sense
impediment els delmes que, sens dubte, ja posseïen amb anterioritat.
La celebració del concili del 1078 va esperonar, pocs dies des-
prés, el bisbe Berenguer de Girona a encetar una intensa campanya
de consagracions d’esglésies: en el termini d’un mes, el trobem a Santa
Maria d’Aro —sufragània de Santa Cristina d’Aro— el 31 de desem-
bre, a Sant Romà de Lloret el 8 de gener del 1079, a Pineda el 17 de
gener, a Sant Joan de Lloret —la capella del castell— el 23 de gener
i a Sant Mateu de Franciac —sufragània de Caldes— el 30 de gener.9
A excepció de les dues esglésies sufragànies, el bisbe sembla que dis-
posa lliurement, segons recullen el text de les actes, dels delmes, de
les primícies i de les oblacions de cada temple parroquial, mentre uns
personatges laics —Berenguer Gausfred a Santa Maria d’Aro, Sicardis i
els seus fills a Lloret i Arbert a Pineda— dotaven l’església amb l’espai
que es destinaria a la sagrera i al cementiri. Podria ser que aquestes
dotalies fossin el resultat d’un compromís entre la voluntat del bisbe
de controlar les rendes de les parròquies, tal com va ser dictat en els
concilis gironins, i la realitat del poder local dels senyors feudals. Però
no hi va haver continuïtat: la iniciativa episcopal, als darrers anys del
segle xi, va quedar pràcticament aturada.
Les capellanies de la seu gironina

Al segle xii, les coses sembla que comencen a canviar. Els bisbes
gironins d’aquest període, tots membres de llinatges nobiliaris de la
pròpia diòcesi —com els Peratallada, Llers, Monells i Medinyà—, van
col·laborar estretament amb els comtes de Barcelona i amb els canonges
i clergues de la seu per tal d’obtenir privilegis i drets per a l’Església
gironina.10 En tenim un testimoni revelador: el 1156 el bisbe gironí
va obtenir del comte Ramon Berenguer IV (1131-1162) “omnes eccle-
sias et earum capellanias quas tu prefate episcope a nostris militibus
iniuste et contra omnem rationem in servitute detineri iustissime con-
9. DEC, núms. 235 (1078.12.31), 237 (1079.01.08), 238 (1079.01.17), 239
(1079.01.23) i 240 (1079.01.30). Una situació similar es produí, dos anys abans, a Bar-
celona, cf. Vilaginés, El paisatge..., p. 113.
10. Els bisbes d’aquesta centúria foren Bernat Umbert (1094-1110), Ramon (1112),
Berenguer Dalmau (1113-1145), Berenguer de Llers (1145-1158), Guillem de Peratallada
(1160-1168), Guillem de Monells (1168-1178), Ramon d’Usall (1179-1196) i Gaufred de
Medinyà (1196-1198); cf. Catalunya Romànica, vol. 5, p. 30-31 i 57-59; Canal, J.; Canal,
E.; Nolla, J. M.; Sagrera, J., Girona comtal i feudal (1000-1190), Girona: Ajuntament
– Diputació de Girona, 1996, p. 58-59. Per al bisbat de Barcelona i a d’altres indrets,
cf. Nieto; Sanz, La época..., p. 162-163; Vilaginés, El paisatge..., p. 113-116.
querebaris ... salvis decimationibus quas milites tenent per me”.11 Amb
d’altres paraules, el comte va concedir les esglésies i les capellanies,
però no els delmes que tenien els seus vassalls, al bisbe, tot i que les
havia reclamat de manera injusta. Aquesta notícia introdueix un nou
concepte vinculat estretament a la parròquia, el de la capellania, que
va associat, és clar, a l’existència d’un capellanus.
Tot i que els diccionaris del lèxic medieval solen confondre el
capellanus —o plebanus— d’una parròquia amb els preveres o rectors
que s’encarregaven de la cura d’ànimes, el capellà era, aparentment,
qui controlava la gestió econòmica de la parròquia i qui nomenava i
destituïa els rectors parroquials.12 En diversos textos gironins, s’observa
amb claredat la superioritat dels capellans sobre els altres preveres
establerts en esglésies parroquials, potser perquè controlaven els drets
i l’economia de la parròquia, tal com s’intuïa el 1072 quan els capellani
de les esglésies de Sant Julià de Ramis i Sant Sadurní de Medinyà, al
costat dels canonges de la seu, el primer, i de dos cavallers, el segon,
es disputaven els delmes del vilar Granollers.13 A partir de la fi del se-
gle xi els testimonis són cada vegada més clars. L’any 1096, Dispòsia,
filla de Gilabert de Cruïlles, va efectuar unes deixes en ordi i forment
“ad Guillelmi Bernardi presbiter et capellanum... et ad alios clericos
eiusdem ecclesie”; el 1098 Bernat Gausfred, senyor de Pals, va deixar
“inter ecclesia Sancti Petri et Berengarium capellanum eiusdem eccle-
sie ·x· oues et ad ebdomadarios prefate ecclesie oues ·III·”; i el 1101
Berenguer Ademar va donar 3 sous de plata “ad capellanum Sancti
Saturnini cum suis clericis”.14 La reiterada presència de capellans en
la documentació del monestir de Santa Maria de Cervià, entre el 1084
i el 1177, fa pensar que aquest càrrec ja era reconegut a l’interior del
priorat.15 Altres testimonis de mitjan segle xii corroboren la suprema-
cia dels capellans sobre els clergues: a Sant Cristòfor de Fonolleres,
11. ACG, Llibre Verd del Capítol, f. 200v (1156.07.14); cf. Jiménez, M., “Una part de
la gestació del poder i el patrimoni. L’adquisició de capellanies a la seu de Girona durant
l’època medieval”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 38, 1996-1997, p. 1557.
12. Així ha estat assenyalat al Vallès, cf. Vilaginés, El paisatge..., p. 129-130. En
la documentació gironina apareix ocasionalment un sinònim de capellà, el plebanum,
que antigament hauria estat el cap de comunitats cristianes importants i que exercia la
cura d’ànimes; cf. Du Cange, Ch., Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis, Graz: Aka-
demische Druck, 1954, vols. 2-3, p. 121-122, i vols. 6-7, p. 364; Niermeyer, J. F., Mediae
Latinitatis Lexicon Minus, Leiden: E. J. Brill, 1984, p. 131-132 i p. 804; Corts; Galtés;
Manent, Diccionari....
13. CDSG, núm. 346 (1072.06.14).
14. PSMCR, núms. 17 (1096.08.17) i 19 (1101.12.15); PSFG, núm. 12 (1098.10.29).
15. PSMCE, núms. 26 (1084.08.29), 29 (1102.06.29), 41 (1120.02.07) i 76
(1177.05.13).
comtat d’Empúries, Estefania de Fonolleres va cedir el 1122 al bisbe i

al plebanum de la parròquia el “dominium siue seruitia quod hactenus
habui in plebano uel in clericis predicte ecclesie”, de tal manera que
els “clerici redant sua iura ecclesie Sancti Christofori ac Gerundensi
sedi debitam obedientiam”; el 1130, mentre Bernat Ramon definia “in
manus Gaucefredi capellanus” la meitat de l’alou de Sant Julià de
Corçà situat a la parròquia de Caçà de Pelràs, els preveres i el diaca
només van presenciar l’acte en tant que testimonis; el 1146 Berenguer
va deixar “ad Sancti Stephani et ad suum plebanum sestarios III de
blad et ad Vitalem et Ramundum presbiteros sestarios III de blad et
diachalem migeras III”, i el 1162 Berenguer de Rocacorba va definir
al bisbe de Girona i a l’ardiaca totes les “donationes et exactiones et
apparatuus, albergas etiam et adquisitiones quas huiusque quolibet
modo faciebamus in ecclesiis Sancte Marie de Granoyariis et Sancte
Marie de Rochacurva et capellano earumque clericis”; a més, la presèn-
cia dels capellans de Sant Sadurní de Vilavenut, Camós i Mata entre
els membres de la confraria del Terri, l’any 1204, podria manifestar la
seva voluntat de diferenciar-se de la resta de preveres.16
L’existència del càrrec de capellanus a moltes parròquies gironines,
des de la segona meitat del segle xi almenys, degué ser aprofitada pels
bisbes del segle xii i pels seus representants al bisbat, els ardiaques.17
En efecte, potser per la seva insistència de bisbes i ardiaques, molts
laics van donar, definir o restituir a la seu de Girona nombroses es-
glésies parroquials, sovint amb els seus delmes, primícies i oblacions:
en el Cartoral de Carlemany del bisbe de Girona hi ha quaranta-vuit
definicions, la major part de les quals es van produir en les dècades
centrals del segle xii (cf. taula 8). Per exemple, el 1116 el bisbe Be-
renguer va donar a la canònica de la seu de Girona l’“ecclesia Sancti
16. CCBG, núm. 228 (1122.02.20); ACG, pergamí núm. 209 (1130.05.01); PSMCE,
núm. 65 (1146.06.27); ACG, Llibre Verd del Capítol, f. 193v-194v (1162.09.22); ADG,
Monacals, Seu, ardiaconat de Girona, pergamí núm. 2 (1204.05.13); Marquès, J., Canet
d’Adri, Girona: Ajuntament, 1988, núm. 31.
17. Com a d’altres regions d’Occident, el càrrec d’ardiaca, o arxilevita, existia a
la seu de Girona des del segle x sense tenir cap territori atribuït, però sí unes funcions
que anaven de la visita a les parròquies al control dels preveres rurals; cf. Imbart de
la Tour, Les paroisses..., p. 96-98 i 134-135; Aubrun, La paroisse..., p. 26 i 48-49; López
Alsina, F., “El encuadramiento eclesiástico como espacio de poder: de la parroquia al
obispado”, dins Los espacios de poder en la España medieval, Logroño: Instituto de Estu-
dios Riojanos, 2002, p. 437. Al segle xii, els ardiaques gironins comencen a ser designats
pels llocs on tenien els seus dominis principals: el 1168 entre els marmessors del bisbe
Guillem de Peratallada hi havia Arnau ardiaca de Ravós, Guillem ardiaca de Monells
i Arnau ardiaca de Navata, cf. Arnall, M. J.; Pons Guri, J. M., L’escriptura a les terres
gironines: segles ix-xviii, Girona: Diputació de Girona, 1993 [ETG], núm. 38 (1168.03.20).
Taula 8
Donacions de drets parroquials a la seu de Girona i a la canònica de
Vilabertran, 1101-1220
Institucions Cronologia Total
1101-1140 1141-1180 1181-1220
Seu de Girona
Celrà i Navata (EDPO) Borgonyà (ESDP) Vilallonga,
S. Climent de Peralta Ordis (ED) Bolós, Capsec,
(ECDPO) les Planes, les Encies, Montagut,
Les Preses (E) S. Iscle de Colltort, Cervià, Fellines
S. Vicenç de Camós, i Viladasens (E)
S. Maria de Finestres, S. Maria de Serra
S. Aniol, S. Esteve de (D)
Llémena, S. Maria dels
Arcs, Falgons, S. Miquel
de Campmajor, Porqueres,
Serinyà, Fontcoberta,
Crespià, Calabuig,
Armentera, S. Cristòfor dels
Horts, Rocabruna, Beget,
S. Llorenç de la Muga,
Llers, Segueró, Bordils,
Juià, la Pera, Caçà de
Pelràs, Rocacorba,
Granollers de Rocacorba,
Cursavell, Llerona, Palera,
la Cot, Llanars, S. Eulàlia
Sacosta (E)
Total 4 36 8 48
Canònica de Santa Maria de Vilabertran

Vilademires i Avinyonet (EDPO) Cabanes (E)
S. Maria del Vilatenim (EDP)
Castellar (EDP) Figueres (EDO)
S. Cristòfor les Fonts Molins, Taravaus i Vilarig (D)
(ED)
Vilabertran, S. Feliu de
Guàrdia,
S. Feliu del Bac,
S. Pere dels Vilars,
S. Cebrià d’Arnera,
S. Cristòfor de
Bodinga (E)
Total 9 6 1 16
Abreviatures: E: església; C: cementiri; S: sagrera; D: delmes; P: primícies; O: oblacions.

Font: CCBG, ESMV.
Felicis de Celrano cum decimis et primitiis et oblationibus fidelium tam

uiuorum quam etiam defunctorum et cum uniuersis alodiis”; l’any 1136
Dalmau de Peratallada va definir a la seu i al bisbe “ipsam ecclesiam
Sancti Clementis —de Peralta—... cum uniuersis decimis et primitiis
et oblationibus tam uiuorum quam etiam defunctorum ad predictam
ecclesiam pertinentibus et cum ipso cimiterio quantum ad honestatis
sepulturam necessarium fuerit”; i el 1143 Bernat Joan, la seva muller,
la seva cunyada —filles de Guillem Bernat de Cornellà— i el seu feuda-
tari Bernat d’Adri van definir a la seu de Girona i al bisbe l’“ecclesiam
Sancti Iohannis de Burgunan ... cum decimis et primitiis suis, tam de
agris ac uineis et omni laboratione quam de molendinis, columbariis,
ortos, lana, lino, canabo et uniuersis que decimari possunt”.18
Les esglésies i els drets parroquials que, al llarg del segle xii,
van anar a parar a la seu de Girona no van acabar essent gestionades
directament pels bisbes. Eren els ardiaques, canonges i clergues de
la seu els qui ho feien perquè al seu càrrec s’hi associava el dret de
capellania sobre una o diverses parròquies. Per exemple, la capellania
de Corçà estava en mans de l’ardiaca de Besalú el 1182 i del canonge
gironí Alemany d’Aiguaviva el 1258; el 1164 el canonge Arnau de Darnius
era el capellà de Sant Llorenç de Maçanet; el 1183 el cabiscol de la
seu, Gaufred de Medinyà, tenia la capellania de Riudellots de la Selva;
l’any 1228 l’ardiaca de Besalú, Deodat de Terrades, exercia la capellania
de Santa Maria de Vidreres; el 1248 el capellà de Sant Pere de Llorà
era el canonge Guillem de Cartellà; finalment, l’any 1256 el bisbe Pere
de Castellnou va unir la capellania de Sant Iscle de Centenys amb la
sagristia segona de la seu i el 1271 la de Vilamacolum amb l’ofici del
ferial de la seu. Aquests capellans eren els encarregats de gestionar
l’economia de les parròquies: el 1130 el capellà de Corçà va aconse-
guir que un laic restituís a l’església “medietatem tocius alodii ecclesie
Sancti Iuliani, ... scilicet de censibus atque usaticis et de chestes et de
ioues et de tragines atque de omnimodis adempramentis necnon et de
baiolia”, mentre els seus successors dels anys 1182 i 1258 van establir
cases de la cellera, camps, molins i horts; el 1138 el senyor Ramon
Arnau va restituir uns alous a l’església de Sant Sadurní “in manus
18. CCBG, núms. 219 (1116.11.30), 265 (1136.07.24) i 276 (1143.07.04). Amb
relació a les formes i als significats de les disputes entre l’església gironina i els laics
poderosos del bisbat; cf. Salrach, “Disputes...”, p. 946-952. A part de les cessions en-
registrades al Cartoral de Carlemany, segur que se’n produïren algunes més, com la
donació efectuada el 1130 pel comte Ramon Berenguer III a l’obra i a l’altar de Santa
Maria de la catedral de Girona de l’església de Sant Feliu de Boada, amb els delmes,
primícies i oblacions; cf. Miquel, F., Liber Feudorum Maior, Barcelona: Consejo Superior
de Investigaciones Científicas, 1945-1947 [LFM], núm. 493 (1130.08.19).
Mapa 10
Capellanies eclesiàstiques als ardiaconats de Girona i la Selva,
1222-1364
Fonts: CCBG; PM; ADG, Mitra, calaix 5, vol. 3 i vol. 24, i calaix 11, vol. 6; ACA, Reial
Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802 (1364); cf. Jiménez, “Una part...”, p. 1565-1568.
Guilelmi Bernardi plebani”; l’any 1176 el capellà de Sant Llorenç de

Maçanet rebé el reconeixement de ser home propi per part de Guillem
de Gaserans; el 1187 el capellà de Sant Isidor de la Pera va vendre
unes cases situades a tocar de la paret de l’església; els anys 1219 i
1236 el capellà de Sant Miquel de Palol de Revardit va establir unes

cases situades “infra forciam de Palaciolo de Riuouitis” i una peça de
terra; i entre el 1267 i el 1292 el capellà de Vidreres va obtenir les
confessions de servitud de diversos homes i dones de la localitat.19
D’aquesta manera, la seu de Girona va acabar controlant, a la
segona meitat del segle xiv, les capellanies d’unes cent quaranta-quatre
parròquies, la majoria de les quals estaven situades a l’ardiaconat de
Girona (cf. mapa 10). En total, el percentatge de parròquies gironines
controlades per la seu arribava al 34,3%,20 cosa que deixava que els
cavallers i els nobles, tal com especificava l’acord del 1156 entre el comte
de Barcelona i el bisbe gironí, conservessin els delmes i els drets sobre
moltes parròquies que posseïen. També hi havia, però, unes quantes
parròquies que pertanyien a institucions monàstiques.
Els monestirs i el delme

Ja al segle ix alguns monestirs, com el de Santa Maria d’Amer,
havien estat beneficiats amb preceptes dels reis carolingis que els con-
firmaven drets sobre diferents vil·les. En certa manera, aquests drets
haurien perdurat fins als segles xiii i xiv perquè els monestirs obtenien
delmes i controlaven els clergues de les parròquies subordinades a
l’autoritat dels abats dels monestirs. Al segle xi s’hi van afegir noves
donacions que van ser confirmades per butlles dels pontífexs romans.
El monestir de Sant Feliu de Guíxols, el 1163, va obtenir del papa Ale-
xandre l’església de Santa Maria de Fenals, els delmes i primícies de la
vall d’Aro i de la vil·la de Solius, i el de Sant Salvador de Breda, l’any
1185, va garantir-se la titularitat de les esglésies parroquials de Santa
Maria de Breda, Sant Quirze d’Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu, Sant
Llorenç de Gaserans, Sant Gabriel de Grions, Sant Andreu de Reminyó,
Santa Eulàlia d’Hortsavinyà, Sant Esteve de Maçanes, Sant Esteve de
Tordera, Sant Cebrià de Fogars, Santa Maria i Sant Pere de Pineda,
19. ACG, pergamí núm. 209 (1130.05.01), pergamí núm. 232 (1138.07.07), per-
gamí núm. 438 (1182.10.07) pergamí núm. 469 (1187.07.03) i pergamins del segle xiii, s.
núm. (1219.08.18, 1228.08.232, 1236.03.13, 1248.10.22, 1258.11.11, 1267.06.08, 1281.10.08,
1281.11.02, 1282.07.20 i 1292.02.15); núms. 24 (1164.09.27) i 23 (1176.10.20); CCBG,
núm. 349 (1183.09.21); ADG, Dotalies, vol. D-4, f. 280r-v (1256...); ACG, Llibre Verd del
Capítol, f. 109r (1271.05.18); cf. Grahit, E., “Llibre Vert del Cabildo de Gerona”, Revista
de Gerona, núm. 4, 1877, p. 118-119, 165-173 i 365-375, núm. 19; Marquès, J., Maçanet
de la Selva, Maçanet de la Selva: Ajuntament, 1983, núm. 9.
20. Al bisbat de Tours, les parròquies controlades per la seu eren el 40,9% del
total, cf. Chevalier, B., “Les restitutions d’églises dans le diocèse de Tours du xe au xiie
siècle”, dins Études de Civilisation Médiévale (ixe-xiie siècles), Poitiers, CESCM, 1974, p. 131.
Sant Genís de Palafolls i Sant Pere de Martorell.21 Finalment, l’any

1224 el bisbe de Vic, actuant d’àrbitre en el plet sobre la dependència
de l’església de Tossa entre el bisbe gironí i l’abat de Ripoll, va pro-
posar que “quandocumque abbas in eadem ecclesia instituere voluerit
clericum secularem, clericus ibidem ab abbate institutus obedienciam
promittat et iuret episcopo Gerundensi”.22
Altres cenobis de menor importància, antiguitat i poder econòmic
que els anteriors van obtenir dels bisbes gironins la cessió del control
de les esglésies parroquials veïnes. El 1121 el bisbe Berenguer va donar
al monestir de Santa Maria de Cervià “ipsam ecclesiam Sancti Genesii
de Cerviano cum decimis et primiciis et cum fidelium tam vivorum
quam etiam mortuorum oblacionibus” i va encarregar als seus priors
que la tinguessin “cantanda, disponenda atque regenda secundum Deum
et secundum secta canonum”; vint anys després, el 1141, el mateix
bisbe va donar l’“ecclesiam Sancte Eulalie de Crudiliis cum decimis et
primiciis suis, alodiis et oblationibus, et cum omnibus iure ecclesie” al
restaurat monestir de Santa Maria d’Ullà, amb facultats per governar-
la “per proprias personas siue per clericos sibi subditos...”; de totes
maneres, el 1144 el bisbe gironí va rectificar perquè va subjectar la
capellania de la mateixa església al monestir veí de Sant Miquel de
Cruïlles.23 L’elecció dels rectors d’algunes parròquies podia esdevenir
motiu de disputa entre les institucions eclesiàstiques: a Sant Andreu
Salou, l’any 1200 es va acordar que la “institucionem capellanorum
debere ibi fieri consensu abbatis Sancti Petri simul et abbatisse Sancti
Danielis”.24 A la fi del segle xiii, el monestir de Sant Pere de Galligants
encara controlava les parròquies de Sant Nicolau, al mateix burg de
Sant Pere, i de Santa Eugènia, a l’horta de Girona; i l’abat de Banyoles
reclamava, per tal d’escapar a la jurisdicció i als poders episcopals,
posseir les esglésies de Miànigues i Guèmol “ex priuilegiis Romanorum
pontificium pleno jure” i també feia jurar fidelitat al clergue que servia
a Santa Maria dels Turers.25
Amb la reforma gregoriana, però, van ser les canòniques agustini-
anes les que haurien incidit en la millora de la formació dels clergues
21. MH, núm. 440 (1163.06.25); Catalunya Romànica, vol. 5, p. 276-277

(1185.05.10).
22. CRV, núm. 28 (1224.03.30).
23. PSMCE, núm. 43 (1121.03.13); PSMCR, núm. 26 (1141.04.25) i 27 (1144.10.26).
24. CDSDG, núms. 93 (1200.07.29) i 94 (1200 ca.).
25. ACA, Monacals, Sant Pere de Galligants, rotlle 53, pergamí núm. 5 (1255.12.13)
i rotlle 28, pergamí núm. 4 (1284.06.02); ADG, Lletres, vol. U-1, full solt cosit al f. 24v
(1295.10.20); Constans, Ll. G., Diplomatari de Banyoles, Banyoles: Centre d’Estudis Co-
marcals de Banyoles, 1985-1993 [DB], núm. 466 (1299.07.15); cf. document 3.
rurals, tal com es dedueix de diversos homiliaris provençals traduïts al

català al segle xii. A les terres de Girona, la canònica més important,
Santa Maria de Vilabertran, va obtenir drets sobre setze esglésies par-
roquials (cf. taula 8) i el priorat de Sant Pere Cercada va rebre entre
el 1148 i el 1166 les esglésies de Santa Coloma de Farners, l’Esparra i
Sauleda, amb les rendes corresponents.26 Tanmateix, la concessió de la
cura animarum de les parròquies als monestirs va acabar comportant,
a nivell de tot l’Occident cristià, més conflictes que no pas solucions,
de manera que els papes van començar a preferir que fossin els bisbes
qui controlessin els clergues de les parròquies.27
El context social i polític dels segles xii i xiii
Les disputes i els acords que es van produir al segle xii entre els
senyors laics, la seu de Girona i els monestirs, sota els auspicis dels
bisbes de Girona i dels comtes de Barcelona sembla que corresponen
a una mena de pacte entre els grups dominants de la societat per
repartir-se les rendes procedents de les parròquies rurals. En aquest
mateix període, però, es van produir uns canvis essencials en les formes
d’organització de la societat rural a la Catalunya Vella que, en bona
part, van perviure al llarg del segle xiii i més enllà. Abans de reprendre
l’anàlisi del paper dels bisbes al capdavant de la societat gironina, cal
resseguir els processos que van fer evolucionar els grups socials del
món rural gironí entre els segles xii i xiii.
Els grups socials del camp gironí

El codi dels Usatges de Barcelona, que és a la vegada el fruit
dels costums establerts durant els anys de les violències feudals del se-
gle xi i l’instrument que van utilitzar els comtes barcelonins per recu-
perar el seu poder polític al segle xii,28 pot ser una bona eina per a
conèixer els diferents grups socials del món rural català del segle xii.
L’usatge 64, per exemple, enumera els col·lectius que podien confiar
26. ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, f. 65r-v (1148.06.20) i f. 66v (1166.11.27); cf.
Moran, Les Homilies..., p. 21-22 i 31-36; íd., “La prédication ancienne en Catalogne.
L’activité canoniale”, dins La Prédication en Pays d’Oc, xiie – début xve siècle, Toulouse:
Éditions Privat, 1997, p. 17-35.
27. Constable, G., “Monasteries, Rural Churches and the «Cura Animarum» in
the Early Middle Ages”, dins Cristianizzazione..., vol. 1, p. 349-389; Avril, J., “La vie des
paroisses d’après quelques lettres du pape Alexandre III”, dins P. Guichard, Papauté, mo-
nachisme et théories politiques, Lyon: Presses Universitaires de Lyon, 1994, vol. 1, p. 23-28.
28. Bonnassie, Catalunya..., vol. 2, p. 226-249.
en l’autoritat superior dels prínceps catalans i en les seves facultats

de govern: deixant a part les últimes categories derivades de la re-
ligió —“peregrini et camina tenentes, amici et inimici, christiani et
sarraceni, iudei et heretici”—, la clivella essencial es trobava entre els
“homines nobiles” i els “ignobiles”; entre els primers hi trobem “reges
et principes, magnates et milites”, entre els segons “rustici et pagenses,
mercerii et negociatores”.29
En la seva major part, els Usatges regulen els vincles i els lligams
entre els membres del grup superior de la societat, el dels senyors, cosa
que permet descobrir la jerarquia que, per sota dels comtes, anava
dels vescomtes als cavallers —“a uicecomitibus usque ad inferiores
milites”— passant pels comdors i pels vasvassors. Comtes i vescomtes
eren els successors dels membres de l’alta aristocràcia del segle x —que
havien rebut drets i poders dels monarques carolingis en forma de
benefici—, mentre que els rangs inferiors de la noblesa van aparèixer
al llarg del segle xi com a fruit de les transformacions socials dels
anys 1020-1060. Tot i el seu estatus nobiliari, els cavallers eren més a
prop dels pagesos que no pas dels grans nobles: la mort d’un cavaller
era castigada amb una multa de 12 unces d’or, just el doble del que
costava la mort d’un rusticus; en canvi, per un vasvassor es pagaven
60 unces, per un comdor 120 i per un vescomte 240.30 De fet, al se-
gle xii i, sobretot, en els graons inferiors de la noblesa, la mobilitat
social encara era factible: tal i com expressen els usatges 8 i 9, si un
fill de cavaller no era armat cavaller —“non erit miles factus”— abans
dels 30 anys d’edat, era considerat com un rusticus a l’hora d’esmenar
una mort o una ferida; si un cavaller deixava la cavalleria, perquè no
tenia ni cavall ni armes, ni havia obtingut un feu de cavaller, ni anava
a les hosts o cavalcades ni acudia als plets i cúries, ja no podria ser
jutjat com a cavaller; i encara, el valor del jurament d’un cavaller vell,
que no es podia defensar amb les armes, o d’un cavaller pobre, que no
es podia preparar per a la guerra, era inferior al dels cavallers de vint
a seixanta anys d’edat que sí que es podien defensar sols.31
29. Bastardas, J., Usatges de Barcelona, Barcelona: Fundació Noguera, 1991 [UB],
p. 96-99.
30. UB, p. 54-55 i 60-61. Els comdors eren magnats importants que rebien grans
conjunts d’honors i dominis directament dels comtes; els vasvassors corresponen als
castlans, guardians de fortificacions en nom de vassalls dels comtes; finalment, els milites
eren homes amb pocs dominis, que disposaven d’equipament militar i cavall i s’havien
especialitzat en l’ús de les armes.
31. UB, p. 58-59 i 88-91.
Els pagesos i els altres grups de persones depenents dels nobles

també són citats en els Usatges, però amb menor freqüència: segons
els usatges 13, 24, 107 i 115, per un pagès ferit o mort es pagava la
meitat que per un cavaller i els pagesos tenien menys dies de termini
per ser citats en un tribunal, eren multats el doble si venien els béns
embargats i eren considerats majors d’edat a quinze anys, mentre que els
cavallers només ho eren als vint.32 A més, els pagesos estaven subjectes
a un seguit d’exaccions banals i mals usos imposats per la violència
dels senyors al segle xi: segons els usatges 109 i 110, els senyors po-
dien rebre una part dels béns dels “exorchis pagensibus”, morts sense
fills, i dels “cucuciorum”, adúlters; i l’usatge 118 impedia al pagès o
rusticus reclamar al príncep els danys que havia rebut corporalment
o materialment i només li permetia acudir a la justícia del seu senyor,
el mateix que li prenia béns i li exigia noves prestacions per la força.33
No tots els sotmesos als nobles i a la senyoria eren de la mateixa
condició. Els batlles, els ferrers i els moliners, per exemple, es diferen-
ciaven de la resta de la població rural pel seu estret contacte amb els
senyors; a més, els homes propis i solius, titulars de masos i bordes,
disposaven de patrimonis suficients per a les seves famílies, per bé
que estaven sotmesos a un estricte règim de servitud; i, finalment, a
les viles i celleres rurals, trobem els petits pagesos fent més d’artesans
que no pas de cultivadors de la terra. Des d’una perspectiva jurídica,
els Usatges de Barcelona recullen una distinció dins el grup de la pa-
gesia: els usatges 52 i 53 separaven, segons el valor econòmic atribuït
als seus juraments en un judici, els “rustici qui teneant mansum et
laborent cum pare bouum” dels “rusticis qui dicuntur bachallarii”.34
Aquesta distinció tenia una traducció en la realitat medieval: a mitjan
segle xii, els habitants de Caldes i Llagostera van adreçar-se al comte
Ramon Berenguer IV perquè més de cent joves, entre els fills dels pa-
gesos i teixidors i altres mestres i “baculares”, van fugir cap a d’altres
indrets per viure-hi.35
32. UB, p. 60-61, 68-69, 122-123, 128-131.

33. UB, p. 122-125 i 130-133.
34. UB, p. 88-89; To, Ll., “Les jeunes (iuvenes homines) dans la société paysanne
aux alentours de 1200”, dins H. Débax (ed.), Les sociétés méridionales à l’âge féodal, Tou-
louse: Publications du Mirail, 1999, p. 410. El mot “bachallarii”, als segles medievals,
designava un jove aspirant a cavaller i, per extensió, qualsevol jove; cf. Alcover, A. M.;
Moll, F. B., Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1926-
1962, “batxiller”.
35. “Erant inter Kalidas et Lacustariam ·C· iuuenes, inter filios rusticorum et
testores et alios magistros et baculares qui habebant denarios et annonam” que van fugir
“in alios honores nobilium militum ubi melius se habent”; cf. ACA, Cancelleria, Ramon
Berenguer IV, Extrainventari, pergamí núm. 2501 (1150 ca.); Bisson, Th. N., Tormented
Voices, 1140-1200, Cambridge: Harvard University Press, 1998, p. 100.
Els primers reis i el control de la classe dominant

Les queixes dels homes de Caldes i Llagostera es devien a la
mala gestió del veguer Arnau de Perella, l’administrador d’aquests do-
minis en nom del rei, que s’estava convertint en un senyor gràcies al
malbaratament dels recursos reials en profit seu i dels seus amics, a
l’aprofitament de les seves capacitats judicials per al seu benefici, al
trencament de juraments amb els pagesos i a la creació d’una clien-
tela pròpia de servents.36 Precisament van ser cavallers com Arnau
de Perella els que van protagonitzar, al llarg del segle xii, una segona
fase d’exaccions violentes a la pagesia. Tenim poques dades del pro-
cés, però sembla clar que els cavallers haurien aprofitat els desordres
interns del regne per exigir encara més als pagesos, tal com va passar
en els primers anys del regnat de Jaume I: l’any 1217 el rei va dema-
nar a Ramon de Palau, senyor de Monells, que prengués el cavaller
Guillem de Riera i altres malfactors que residien a la casa forta de
Riera, a Calonge, per tal d’acabar amb els danys que practicaven en
aquell sector.37 Com a resultat d’aquest procés, es van construir moltes
cases fortes, o domus, on les nissagues de cavallers establien la seva
residència i des d’on exercien el seu poder arbitrari sobre els homes
i les dones de l’entorn. Per exemple, el 1188 Arnau de Palol, cavaller
originari de Palol d’Onyar, defensava els seus drets sobre la “casa et
honore de Barbaveteri” a Celrà; l’any 1233 Berenguer de Montagut va
recollir en un llevador tots els censos que rebia dels masos i homes
de la parròquia de Sant Julià de Ramis pel “kastro ... de Monteacuto”,
la petita fortalesa on residia.38 La construcció de torres i cases fortes,
entre els segles xii i xiii, gairebé va fer doblar el nombre de fortifica-
cions existents en terres del bisbat de Girona (cf. figura 4).
36. Bisson, Th. N., “The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)”, dins
Portella, La formació..., p. 159-163.
37. ACA, Batllia General, vol. 5, f. 28r (1217.08.21).
38. PSMCR, núm. 88 (1188.05.28); ACA, Monacals, Sant Pere de Galligants, ro-
tlle 26, pergamí núm. 6 (1233.05.30); cf. Farías, V., “Las fortificaciones medievales del
Vallès (siglos ix-xiii). Un inventario a partir de las fuentes escritas”, Acta Historica et
Archaeologica Mediaevalia, núm. 23-24, 2003-2004, p. 38-41 i 45-49; Graupera, J., “L’or-
ganització de l’espai i models de poblament del Baix Maresme durant l’edat mitjana”,
dins L’organització de l’espai i models de poblament, Mataró: Grup d’Història del Casal,
2003, p. 32-36; Bolós, Els orígens..., p. 131-134. La domus d’Olivet, situada al terme de
Canovelles, al Vallès, és un magnífic exemple d’aquest tipus de fortaleses, nascudes al
segle xii i lloc de residència d’un llinatge de cavallers; cf. Pujades, J.; Subiranes, C., Des
del cim de la torre, Granollers: Museu de Granollers, 2004.
Figura 4
Aparició de castells i cases fortes als ardiaconats de Girona i la Selva,
segles x-xiv
22
20 castells
18 cases fortes
16
14
12 21
19
10
8
13
6

10
4 8
6
5
2 4 44 4
3
2 2
0 11
Abans 1000 1001-1050 1051-1100 1101-1150 1151-1200 1201-1250 1251-1300 1301-1350 1351-1400
Ateses les violències protagonitzades pels cavallers, els comtes bar-

celonins no es van quedar amb els braços plegats. Per començar, Ramon
Berenguer IV va fer inventariar tots els seus dominis de la Catalunya
Vella per tal d’estabilitzar les finances comtals, cosa que va permetre
al seu fill, Alfons I (1162-1196), assumir des del 1173 el manteniment
de l’ordre públic, la repressió de la guerra i l’establiment de la pau a
través del control de les assemblees de pau i treva en tot el territori
català. Les constitucions dictades pel monarca, aconsellats pels grans
magnats i barons que l’acompanyaven en les assemblees,39 revelen amb
claredat qui eren els causants de les violències: el 1187 es va establir
l’excomunió per als milites que no volguessin obeir els manaments dels
comtes i dels seus veguers ni sotmetre’s a la seva justícia; el 1192 es va
39. Al llarg del segle xii els magnats i barons sempre assistien a les assemblees
de pau i treva, mentre els cavallers només ho van fer excepcionalment els anys 1118 i
1192 i de manera regular des del 1214; cf. CPTC, núms. 9 (1118.04.04), 10 (1131.03.10),
11 (1134.04.15), 14 (1173…), 15 (1173…), 16 (1187.05.19), 17 (1188.08.13), 18 (1192.11...),
20 (1200.06.09) i 23 (1214...); Bisson, Th. N., “Els orígens de les Corts catalanes”, dins
íd., L’impuls de Catalunya, Vic: Eumo Editorial, 1997, p. 146-157.
manar que els magnats i els cavallers no provoquessin incendis ni en

temps de pau ni de guerra i que no prenguessin a ningú els bous de
llaurar; el 1214 la infracció de la pau i treva per part de “milites... vel
eorum filii, vel nobiles vel homines villarum” costava 60 sous, mentre
que els pagesos només havien de pagar 20 sous; i el 1225 es va establir
que si un cavaller o noble no volgués esmenar uns danys que hagués
causat, el veguer hauria de fer enderrocar les seves fortaleses.40 També
les ecclesias incastellatas, excepte aquelles on es refugiessin malfactors,
raptors i lladres —potser uns cavallers violents?—, van quedar sotmeses
a l’autoritat dels bisbes i dels comtes-reis en les assemblees dels anys
1173 i 1188.41
Dels temps d’Alfons I, el veguer reial, en tant que encarregat de
fer complir les disposicions de les assemblees de pau i treva, va alterar
la manera com s’administrava la justícia al damunt dels habitants de
les parròquies rurals. Com a responsable del manteniment de la pau
pública, controlava els castells mitjançant les convinences i juraments
de fidelitat enregistrats en el Liber Feudorum Maior.42 Ara bé, les difi-
cultats del seu successor, Pere I el Catòlic (1196-1213), enfront de les
exigències de la noblesa laica i a causa de la seva política de conquesta
a Occitània, van portar a legalitzar el ius maletractandi en les Corts
de Cervera del 1202. No es tracta, però, de l’acta de naixement de la
servitud pagesa, sinó més aviat del pacte arrabassat pels senyors feu-
dals al monarca per frenar les intromissions dels agents reials, batlles
i veguers, en les jurisdiccions senyorials. En efecte, el text de l’acord
estableix que els pagesos no puguin apel·lar al rei en cas de ser robats
o maltractats pels senyors, que, des del segle xi, podien imposar càstigs
judicials igual d’arbitraris que les exaccions banals.43
Superades les adversitats de la fi del regnat de Pere I, el jove
Jaume I (1213-1276) va recuperar la figura del veguer per fer complir
els estatuts de pau i treva, per perseguir els infractors i processar-los,
40. CPTC, núms. 16 (1187.05.19), 18 (1192.11...), 21 (1202.09...), 23 (1214...), 24

(1218.06.23) i 25 (1225.04.28).
41. CPTC, núm. 15 (1173...); cf. Farías, “La sagrera...”, p. 103-105.
42. Bisson, Th. N., “L’essor de la Catalogne: identité, pouvoir et idéologie dans une
société du xiie siècle”, Annales E.S.C., vol. 39, núm. 4, 1984, p. 465-472; Sánchez, M., El
naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles xii- xiv), Vic: Eumo Editorial, 1995,
p. 32-33; Kosto, A. J., Making Agreements in Medieval Catalonia, Cambridge: Cambridge
University Press, 2001, p. 278-285.
43. Freedman, P. H., Assaig d’història de la pagesia catalana, Barcelona: Edicions
62, 1988, p. 108-113; To, Ll., “Drets de justícia i masos: hipòtesi sobre els orígens de
la pagesia de remença”, Revista d’Història Medieval, núm. 6, 1995, p. 144; Benito, P.,
Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles xi-xiii), Barcelona:
Consell Superior d’Estudis Científics, 2003, p. 501-504.
segons disposicions dels anys 1214 i 1225; poc després, el 1228, el rei
regulava les atribucions dels veguers reials en les terres eclesiàstiques:
havien de jurar la pau davant del bisbe i del poble de la ciutat, no
podien manar cap cavalcada sobre les terres ni els homes d’església o
de monestir, no podien associar-se amb lladres i homes culpables ni
vendre la justícia ni tampoc albergar-se en masos d’església o de llocs
religiosos.44 D’aquesta manera, s’entén millor el paper dels veguers a
les terres de Girona: el 1225 el bisbe Alemany d’Aiguaviva es queixà
al veguer reial de les malifetes efectuades per Bernat, fill de Ramon
d’Anglès, al terme de Sant Sadurní; el bisbe Pere de Castellnou ob-
tingué del rei Jaume I, l’any 1257, el permís per tal que els homes
dels dominis episcopals de Crespià, Dosquers i Pedrinyà deixessin de
pledejar a Besalú i, el 1264, el compromís que els veguers de Girona,
Besalú i Camprodon, els jutges i els batlles defensarien i conservarien
els drets eclesiàstics; i encara, l’any 1270, el rei Jaume va manar al
veguer que tornés les penyores preses a homes d’església en ocasió de
la guerra contra el comte de Foix, i el 1273, bisbe i veguer van pactar
com perseguir i empresonar lladres i malfactors.45
Amb Pere II el Gran (1276-1285), els acords deixaren pas a vio-
lentes imposicions per part dels agents reials i a moltes tensions amb
el bisbe: entre la fi de l’any 1280 i el 1281 el veguer de Girona, Beren-
guer de Torroella, va saltar-se la jurisdicció episcopal a molts indrets,
per perseguir malfactors, jutjar i empresonar homes del bisbe, tallar
arbres, destruir cellers i prendre bestiar.46 A més, el veguer va atacar
directament els drets i privilegis de l’Església gironina: va impedir als
clergues del bisbat redactar instruments, va prendre les fatigas als pre-
lats i pabordes de la seu de Girona i va posar bans sobre la compra de
la sal al bisbat de Girona i sobre l’obligació dels litigants procedents
de llocs de jurisdicció eclesiàstica a acudir a la cúria reial. I encara
el veguer va obligar els homes d’església del bisbat de Girona a anar
a la vila de Figueres per fer-hi unes “operas serviles”, a contribuir en
les despeses de les “bastitis constructis in ualle de Ostoles” i, mitjan-
çant un pregó general, a sortir “ad sonum” i anar “in exercitu siue
44. CPTC, núms. 23 (1214...) i 25 (1225.04.28); Cortes de los antiguos reinos de

Aragón y de Valencia y del principado de Cataluña, Madrid: Real Academia de la Historia,
1896 [CAVC], vol. 1, núm. 17 (1228.12.22).
45. PM, núms. 117 (1225.04.16), 226 (1257.04.24), 286 (1270.01.12) i 300
(1273.06.28); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1264.10.08).
46. Entre el desembre del 1280 i el maig del 1281 el rei Pere II, després de paci-
ficar el regne de València i alguns barons catalans revoltats, era absent de Catalunya per
entrevistar-se i negociar amb els reis de França i de Castella; cf. Soldevila, F., Jaume I.
Pere el Gran, Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1955, p. 93-96.
host” amb les tropes reials fins i tot contra els mateixos senyors.47 Ara
bé, les necessitats imperioses d’ajuda del monarca just després de la
conquesta de Sicília, el va forçar, en les Corts de Barcelona del 1283,
a manar als veguers i als seus oficials que no entressin a les ciutats,
viles i castells d’altres senyors “pro querimoniis, faticis, pignoracionibus
sive execucionibus”.48
La recepció del dret romà i la imposició de la servitud

També va ser durant el regnat d’Alfons I que el dret comú, a través
de la universitat de Montpeller, va començar a penetrar al Principat de
Catalunya, paral·lelament a la difusió de la institució pública del notariat
i al pas dels documents simples als instruments públics.49 Al segle xi i
encara al xii els clergues eren els qui redactaven els contractes, igual
com a partir del 1200, si bé en aquest moment comencen a afegir a
la seva condició l’esment que eren escrivans o notaris. Amb les seves
signatures tenim les primeres notícies de l’expansió de les notaries al
bisbat de Girona: el 1154 el prior de Bellcaire tenia l’escrivania del
bisbe gironí; entre el 1172 i el 1207 “Ermengaudus, presbiter et pu-
blicus scriptor Gerunde”, va redactar moltes escriptures a Girona; els
reis Pere I i Jaume I van concedir als monestirs gironins de Besalú,
Camprodon, Banyoles i Amer el dret de tenir una escrivania pública a
les seves localitats respectives els anys 1203, 1206, 1226 i 1238; i també
al segle xiii es difongueren les notaries públiques a les terres del comtat
d’Empúries, a partir de les més antigues establertes a Cabanes el 1191,
a Peralada el 1193 i a Castelló d’Empúries el 1205 fins a un total de
trenta-dues a l’inici del segle xiv.50 A la part meridional de l’Empor-
dà, les notaries van aparèixer en un marc cronològic de pocs anys: a
47. Les bastitis de la vall d’Hostoles corresponen justament a fortificacions que

s’hi havien aixecat; cf. Du Cange, Glossarium..., vol. 1, p. 599. L’octubre del 1281, en ple
sínode general celebrat a la catedral de Girona, Berenguer de Torroella va ser excomunicat
pel bisbe “propter multa maleficia et dampna que nobis et hominibus nostris dedit et
ecclesie Gerundensis et aliis ecclesiis et clericis et hominibus ecclesiarum locorumque
religiosorum nostre dyocesis”; cf. PM, núm. 378 (1281.10.16).
48. CAVC, vol. 1, núm. 22 (1283.12.26). De fet, els veguers no podien intervenir
en delictes contra la pau i treva ocasionats dins els murs i els termes d’un castell, perquè
pertanyien al senyor del lloc.
49. Pons Guri, J. M., “El dret comú a Catalunya”, dins íd., Recull..., vol. 4, p. 67-88.
50. Aragó, A. M., “Concessions reials del dret de notaria a parròquies i monestirs
catalans”, Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, vol. 1, 1978,
p. 8-9; Pons Guri, J. M., “De l’escrivent al notari i de la charta a l’instrumentum. Recepció
dels usos notarials itàlics a Catalunya”, dins íd., Recull..., vol. 4, p. 89-108; Bensch, S.
P., “Un notariat baronial: notaris i pràctiques documentals en el comtat d’Empúries al
segle xiii”, dins Documentació..., p. 123-134.
Sant Miquel de Cruïlles, entre el 1204 i el 1232, “Petrus presbiter et

publicus scriptor” s’encarregà, seguint la tradició de diversos monjos
que el precediren, de redactar almenys tretze escriptures; el seguiren
altres preveres que van ser els primers notaris de diverses escrivanies
públiques en localitats properes com la Bisbal, Ullastret, Sant Sadurní
i Peratallada: “Guillelmus Redorta presbiter et Episcopalis publicus
notarius” el 1232, “Guillelmus Laurentius presbiter et scriptor publi-
cus de Oleastreto” l’any 1240, “[... de ...ano] presbiter et publicus scrip-
tor Sancti Saturnini” vers el 1246 i “Arnaldus Petri Marie presbiter et
notarius Petracisse” l’any 1277.51 En aquests anys, també van aparèixer
altres notaries a Monells el 1242, a Calonge el 1268, a Palafrugell el
1269, a Rupià i Cruïlles el 1276, a Verges el 1282 i a Sant Feliu de
Guíxols el 1293.52 Tots els notaris depenien de poders senyorials que
gaudien de drets jurisdiccionals sobre un territori determinat: el 1238
el rei Jaume I va concedir al monestir d’Amer l’establiment d’un “pu-
blicum tabellionem in ... uilla de Amerio et in tota parrochia Sancti
Michaelis de Amerio”; el bisbe controlava les notaries de la Bisbal, d’on
rebia, el 1250, “una libra piperis de scribania” i de Rupià, després de
la cessió de drets dels comtes d’Empúries el 1269; i els vescomtes
de Cabrera, l’any 1313, van establir a Hostalric la seu de la notaria i de
la cúria de tot el vescomtat.53
Un dels efectes de la difusió del notariat i dels instruments públics
va ser la precisa definició dels drets i les obligacions dels pagesos. Els
juristes i notaris del segle xiii van començar a utilitzar la terminolo-
gia de l’emfiteusi, una figura jurídica romana, per tal de descriure el
sistema predominant de propietat compartida: anomenaven “propietas
et utile dominium” els drets hereditaris dels pagesos sobre els seus
béns i “jus et directum dominium” els que tenien els senyors sobre
les terres dels seus dominis.54 Aquests darrers, per tal d’assegurar-se
l’estabilitat de la família al mas i la continuïtat de la percepció de
les rendes, van promoure unes pràctiques —redempció, mals usos,
51. PM, núms. 151 (1232.10.28) i 256 (1246?.10.15); PSMCR, p. 99-100 i núms. 58
(1240.12.06) i 121 (1277.09.02). Amb relació al paper dels clergues notaris del bisbat de
Barcelona, cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1102-1108.
52. PSMCR, núms. 60 (1242.08.30), 99 (1269.01.30), 113 (1276.01.19), 118
(1276.09.15) i 128 (1282.02.16); CCBG, núm. 284 (1268.12.26); ACG, pergamins del se-
gle xiii, s. núm. (1293.04.13).
53. DSMA, núm. 68 (1238.11.18); CCBG, núm. 467 (1250 ca.); CRV, núm. 64
(1269.05.23); ASD, pergamí núm. 439 (1313.02.05).
54. A Cruïlles, les primeres referències escrites d’aquests termes corresponen a
la dècada de 1290; cf. Mallorquí, “Homes...”, p. 60-61. El vocabulari derivat de l’emfi-
teusi ha continuat essent utilitzat en les relacions agràries de la regió de Girona fins al
segle xix; cf. Congost, R., Els propietaris i els altres, Vic: Eumo Editorial, 1990, p. 33-52.
etc.— per vincular els habitants dels masos, els “homes propis” a les
seves explotacions: es tracta de la servitud.55 Ara bé, les concessions
reials de cartes de franqueses a diverses viles al llarg del segle xiii va
generar moviments de població originària de llocs de senyoria laica i
eclesiàstica, cosa que era contrària als interessos dels senyors respec-
tius. Així, davant l’amenaça de la croada que dirigia el rei de França,
el rei Pere II va fer una important concessió als nobles i senyors del
país a les Corts de Barcelona del 1283: convertir el costum de pagar
la redempció i obtenir la carta d’enfranquiment per sortir del domini
d’origen en una norma jurídica. Així es va aprovar una constitució
per la qual el rei es comprometia a no acceptar en els seus dominis
homes que no haguessin pagat la redempció: “Item quod in terris sive
locis ubi hominis redimi consueverint non transferant domicilia sua ad
loca nostra nisi se redimerint”. De totes maneres, aquesta concessió,
ratificada en corts posteriors i utilitzada per justificar la servitud fins
a la fi de l’edat mitjana, assenyalava la feblesa de les elits urbanes i
del propi rei per oposar-se de manera seriosa a la força de la servitud
en terres de la Catalunya Vella i, potser encara amb més intensitat,
al bisbat de Girona, on la condició jurídica de la majoria de pagesos
continuava essent la servil.56
Els bisbes al capdavant de la diòcesi
Quid sit parochia. Locus in quo degit populus alicui ecclesiae

deputatus certis finibus limitatus, et accepitur hic parochia qua-
tenus spirituale ius ecclesiae se extendit, et in una determinatione
plures baptismales esse non possunt.
Aquesta és la primera definició precisa de parròquia, entesa com
a marc de vida per als fidels i com a territori delimitat atribuït exclu-
sivament a una església baptismal. La va escriure, a mitjan segle xiii,
Enrico da Susa, més conegut com a cardenal Hostiensis.57 Cent anys
55. Freedman, P. H., Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval,

Vic: Eumo, 1993, p. 144-155; Donat, L.; Lluch, R.; Mallorquí, E.; Soldevila, x.; To, Ll.,
“Usos i abusos del concepte de mas (el cas de la regió de Girona, segles xii-xiv)”, dins
M. T. Ferrer; J. Mutgé; M. Riu (eds.), El mas català durant l’edat mitjana i la moderna
(segles ix-xviii), Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2001, p. 125-158.
56. CAVC, vol. 1, núm. 22 (1283.12.26); cf. To, Ll., “Els remences i el desenvo-
lupament de les viles catalanes a l’entorn de 1200”, dins L. Assier Andrieu; R. Sala, La
ciutat i els poders, Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 2000, p. 148-152; íd.,
“Servitude et mobilité paysanne: les origines de la «remença» catalane (xiie-xiiie siècle)”,
Mélanges de l’École Française de Rome, vol. 112, núm. 2, 2000, p. 862-865.
57. És l’apartat “De parochiis” del llibre III, cf. Hostiensis, Aurea summa, Venècia:
apud Iunctas, 1581, p. 188.
abans, Gracià, en el seu Decretum, recollí la tradició canònica de

l’alta edat mitjana referent, entre d’altres aspectes, a la parròquia,
que ja la concebia com un territori depenent de l’església parro-
quial i com l’espai sobre el qual es recaptava el delme. Altres juristes
van aclarir que els parroquians havien de pagar el delme a l’església
del lloc on eren establertes les seves terres.58 És així que en el pas del
segle xii al xiii es va clarificar el significat de “parròquia”, així com
el de “parroquià” i les seves obligacions de prestar delmes, primícies
i altres oblacions, de ser enterrats al cementiri parroquial i de rebre
els diferents sagraments eclesiàstics administrats pels clergues par-
roquials amb cura d’ànimes.
El IV Concili del Laterà, celebrat l’any 1215, va marcar el punt
d’inflexió en l’evolució del paper dels bisbes al capdavant de les seves
diòcesis. Si del període anterior destacava la seva submissió o imbri-
cació amb els poders feudals laics, al segle xiii van demostrar una ca-
pacitat d’iniciativa que els va portar a imposar la percepció del delme
a partir de la parròquia, que esdevingué la cèl·lula territorial de base
de l’organització de l’Església, i també a controlar de prop els mones-
tirs benedictins i del personal eclesiàstic que servia a les parròquies.59
D’entre les disposicions que més afectaven les parròquies rurals, en
sobresurten algunes relacionades amb els clergues: els bisbes van rebre
l’autoritat per reformar els seus excessos morals i per jutjar-los —cànons
7, 8, 14, 15 i 16—, per escollir els candidats més idonis per guiar i
predicar als feligresos —cànons 9, 10 i 27— i per assegurar que tots
els clergues ocupessin els seus beneficis, especialment els que tenien
cura d’ànimes, i que rebessin una part dels ingressos de les parròqui-
es —cànons 28, 29, 30 i 32—; també es va establir a cada catedral
una escola per a l’adequada formació teològica dels clergues —cànon
11—; finalment es va establir que les procuracions per les visites dels
bisbes no fossin excessives —cànons 33 i 34— i que no es pagués cap
taxa per a l’ordenació dels clergues ni tampoc que aquests exigissin
diners per als enterraments, matrimonis i altres sagraments —cànons
63 i 66—. En el concili del 1215 també es va definir en quins casos i
de quina manera es podia dictar una ordre d’excomunió —cànons 47
58. Decretum Graciani, Venècia: apud Socios Aquile Renouantis, 1605; Lauwers,
“Paroisse...”, p. 26-28; Zadora-Rio, E., “Territoires paroissiaux et construction de l’espace
vernaculaire”, Médiévales, núm. 49, 2005, p. 105; Martí, “Del fundus...”, p. 160.
59. Mansi, J. D., Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio, Venècia:
apud Antonium Zatta, 1778, vol. 22, c. 953-1086; Foreville, R., Lateranense IV, Vitòria:
Editorial Eset, 1972; Nieto; Sanz, La época..., p. 146-150, 161 i 172-173; Brown, Church...,
p. 86-87; Lauwers, “Paroisse...”, p. 29-30; Hautefeuille, “La délimitation...”, p. 75; Monjas,
La reforma..., p. 69.
i 49— i es va determinar que calia guardar el crisma i l’eucaristia a

l’interior de les esglésies sota pany i clau i que no es podien guardar
béns dels clergues dintre els temples —cànons 19 i 20—, cosa que havia
de supervisar el bisbe. Finalment, els laics van ser obligats, sota pena
d’excomunió i de no rebre sepultura eclesiàstica si morien, a “confi-
teri ad minus semel in anno et comunionem recipere” —cànon 21—;
també se’ls va recomanar que, en cas de malaltia, cridessin un clergue
per tal d’assegurar la salvació de llurs ànimes —cànon 22—; a més, es
va atribuir un significat religiós al matrimoni i se’l va col·locar sota
els auspicis de l’Església —cànons 50, 51 i 52—; també es va imposar
la prioritat del pagament del delme abans de qualsevol altre cens o
agrer —cànons 53 i 54—, i es van vincular els feligresos a una única
parròquia rural, allà on eren sepultats i on pagaven el delme —cànon
56. Amb tota aquesta renovació de la legislació canònica, és pròpia-
ment al segle xiii que es defineixen de forma clara els vincles entre la
parròquia i els parroquians, materialitzats amb la prestació del delme,
la sepultura al cementiri parroquial i la recepció dels sagraments al
temple parroquial. En aquest sentit, les visites pastorals de la primeria
del segle xiv ho enregistren de manera ben patent amb expressions com
“parrochiani ipsius ecclesie temporibus debitis confitentur et recipiunt
Corpus Christi”, que identifiquen els parroquians amb el conjunt dels
feligresos laics de la parròquia.60
Concilis provincials i sínodes diocesans

Per tal de modificar els costums religiosos dels feligresos de les
parròquies rurals, els bisbes tenien dues possibilitats: fer-ho ells mateixos
o cercar els millors intermediaris possibles per tal que ho fessin en el
seu nom. El primer camí comportava que ells mateixos s’encarreguessin
de la predicació directa i de la catequesi dels fidels cristians majori-
tàriament illetrats de les parròquies rurals. Els bisbes eren, en efecte,
els primers encarregats de la formació religiosa dels laics de la seva
diòcesi: igual com el 1215, una constitució del concili provincial de
Lleida del 1229 els empenyia a predicar “per suas dioceses ... verbum
60. Aquesta afirmació genèrica sobre els parroquians, la trobem a Campllong i

Riudellots de la Selva el 1313, a Monells, Sant Cebrià dels Alls, Cervià i Sant Climent de
Peralta en la visita dels anys 1314-1315, a Cruïlles i Sant Cebrià dels Alls en la dels anys
1315-1316 i a Sant Andreu Salou el 1324; cf. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall
2.d., f. 20v-21r (1313.04.10) i f. 21v-22v (1313.04.11), i lligall 2.g., f. 2v-3r (1324.05.19);
vol. P-1, f. 3r (1314.12.16), f. 5r-v (1314.12.23), f. 7r (1314.12.28) i f. 9r (1315.01.06);
vol. P-2, f. 8v-9r (1315.12.17) i f. 12r-v (1315.12.22).
salutis eterne” o encarregar-ho a uns homes idonis.61 La manera de fer-

ho, és clar, era en el transcurs de les visites pastorals a les parròquies:
els bisbes pronunciaven sermons, per bé que estaven més preocupats
per conèixer de primera mà el grau de compliment dels sagraments
eclesiàstics per part dels feligresos i per la correcció en la pràctica
de la litúrgia. Tot i el marc legal, no tenim evidències concretes de la
tasca pastoral exercida pels catorze bisbes gironins que se succeïren
entre el 1199 i el 1348. Potser pesava massa el seu origen social: la
majoria eren membres dels llinatges aristocràtics més importants del
bisbat i, abans de ser elegits bisbes, havien estat membres del capítol
gironí (cf. taula 1).62 Aquest costum, però, no es va respectar sempre:
Berenguer de Castellbisbal era un frare predicador i va ser promogut
a l’episcopat per la iniciativa de Pere d’Albalat, arquebisbe de Tarra-
gona; Bernat de Vilamarí i el seu nebot Guillem van ser nomenats
directament pel Papa de Roma. La successió més problemàtica, però,
va ser la de Pere de Rocabertí, mort el 1324: tot i que el capítol va
triar Gilabert de Cruïlles, el papa Joan xxii va anul·lar la decisió i va
designar bisbe l’aragonès Pere d’Urrea; finalment, els dos darrers bisbes
del període estudiat, l’esmentat Gilabert i Arnau de Mont-rodon, van
ser elegits altre cop pel capítol.63
Els bisbes gironins, en canvi, preferiren més sovint cercar uns
intermediaris per influir en les vides dels fidels cristians: els clergues
rurals. Aquests s’havien d’encarregar de la celebració de la missa, de
l’administració dels sagraments i del manteniment dels estris litúrgics
i de la cura pastoral dels seus feligresos, la qual cosa significava que, a
més d’obligar-los a pagar el delme i les almoines al temple, els havien
de proporcionar uns mínims coneixements de la doctrina cristiana.64 Per
61. CSG, p. 62-63; Marquès, Concilis..., p. 92-93; Resines, L., La catequesis en

España, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1997, p. 49.
62. En seixanta dels cent quaranta-nou anys que van del 1199 al 1348, governaren
bisbes originaris de fora el bisbat: Berenguer de Castellbisbal, Pere de Castellnou, Pere
d’Urrea, Gastó de Montcada i Arnau de Mont-rodon; cf. Marquès, “Recensió...”, p. 697.
Vegeu unes primeres aproximacions a les biografies dels bisbes Bernat de Vilamarí, Pere
d’Urrea, Gastó de Montcada i Arnau de Mont-rodon; cf. Marquès, J. M.; Puig, J., Lletres
del bisbe de Girona. Segle xiv. Vol. 1 (n. 1-620), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans,
2007 [LBG], p. 71, 75, 92-95 i 218; Puig, J. de, “Bernat de Vilamarí, bisbe de Girona
(1292-1312), compra unes propietats a Corçà”, dins J. Claret, coord., Miscel·lània Ernest
Lluch i Martín, Vilassar de Mar: Fundació Ernest Lluch, 2006, p. 215-222.
63. Catalunya Romànica, vol. 5, p. 31; Bueno, El derecho..., p. 53-85; Marquès,
“Recensió...”, p. 705; Nieto; Sanz, La época..., p. 163-165; Monjas, La reforma..., p. 58-61.
64. Aubrun, La paroisse..., p. 139-141; Longère, J., “La prédication d’après les
statuts synodaux du Midi au xiiie siècle”, dins La Prédication..., p. 254-255; Nieto; Sanz,
La época..., p. 159-161; Genicot, Comunidades..., p. 124-125; Brown, Church..., p. 46-47
i 86-87.
instruir-los adequadament, calia que el bisbe i els clergues es reunissin

periòdicament a la catedral, tal com es va establir en el IV Concili
del Laterà i en el concili de Lleida presidit pel cardenal de Sabina i
legat papal, Joan Halgrin d’Abbeville, l’any 1229 que marca l’inici de
la reforma de l’Església a Catalunya. Els sínodes diocesans servien per
acomplir diversos objectius: primer de tot, repartir el crisma —els olis
consagrats pel bisbe per beneir i per administrar els sagraments— a
tots els clergues amb cura d’ànimes de la diòcesi; després, concedir un
subsidi caritatiu al nou bisbe; i, finalment, aprovar noves constitucions
sinodals que, juntament amb les dels concilis provincials, permeten
aproximar-nos al coneixement de la doctrina i la disciplina eclesiàstica,
dels rituals litúrgics, dels costums, dels valors morals, de les pràctiques
jurídiques i de l’economia dels segles xiii i xiv.65
A Girona els sínodes s’havien de celebrar, a la catedral, el dia
de Sant Lluc —el 18 d’octubre— fins l’any 1337, però no sembla que
sempre es complís la norma de la celebració anual,66 per la qual cosa
podem prendre l’activitat sinodal dels bisbes gironins com a termòmetre
de les seves tendències més o menys allunyades de les directrius del
IV Concili del Laterà (cf. taula 1). De Guillem de Cabanelles no s’ha
conservat cap constitució, però la seva coincidència cronològica amb el
concili de Lleida del 1229 el devia convertir en el primer impulsor dels
sínodes a Girona. Berenguer de Castellbisbal hauria continuat la seva
tasca, especialment pels seus lligams amb l’arquebisbe Pere d’Albalat
i Ramon de Penyafort, integrants tots dos dels temples més reforma-
dors de l’església catalana de la primera meitat del segle xiii. Els dos
bisbes següents, Pere de Castellnou i Bernat de Vilert, es dedicaren
més a augmentar el patrimoni de l’Església gironina i a defensar-lo en
els difícils temps de la invasió francesa del 1285. Bernat de Vilamarí
i el seu nebot Guillem també van defensar els drets eclesiàstics, tant
en el conflicte amb els comtes d’Empúries com davant el rei d’Aragó
en l’acord sobre la lleva del sometent i de les comúnies del 1302;67
tanmateix, ambdós bisbes semblen poc compromesos amb la reforma
eclesiàstica perquè, d’una banda, van derogar algunes constitucions
sinodals i en van rebaixar les penes i, de l’altra, van convocar ben pocs
65. CSG; CCT; cf. Monjas, “Les visites...”, p. 45-46; íd., La reforma..., p. 83-91;
Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 315-338.
66. Pons Guri, “Nomenclátores...”, p. 6. La no-celebració dels sínodes deslliurava
els clergues de pagar el cens corresponent al sinodatge, però també els interessava que
se celebressin —sobretot a l’inici d’un nou episcopat— per eliminar les penes imposades
per accions incorrectes; cf. Marquès, “Recensió...”, p. 699-700.
67. Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 79-81.
sínodes. Pere de Rocabertí va recuperar aquesta pràctica, però no va

tenir gaire continuïtat en els deu anys turbulents que van seguir la seva
mort el 1324. Només Arnau de Mont-rodon va aconseguir reordenar
amb èxit el funcionament dels sínodes: les setanta-una sinodals del seu
episcopat constitueixen un autèntic tractat del dret canònic diocesà,
perquè tracta tots els temes anteriors, les renova i les adapta al seu
temps sense imposar penes gaire exagerades.68
El control de les esglésies i dels delmes en mans de laics

Entre els segles xii i xiii es van produir, al bisbat de Girona, unes
transformacions transcendentals que van permetre als bisbes controlar
de ben a prop les esglésies parroquials i, sobretot, els seus delmes.
La primera té a veure amb un mot, “vicaria”, que a la segona meitat
del segle xii designava els drets dels senyors laics —potser adquirits
violentament— sobre les parròquies. Aquest mot sol aparéixer en defi-
nicions de drets parroquials envers els bisbes: el 1151 Guillem Umbert
va definir al bisbe totes les vicaries que tenia sobre diverses esglésies;
el 1157 Berenguer d’Anglès va renunciar a les exaccions i a les vica-
ries de les parròquies de les Planes, les Encies, Sant Iscle de Colltort
i Sant Vicenç de Camós, i Guillem Ademar amb la seva família van
fer el mateix amb les vicaries de les esglésies del terme de Finestres;
el 1159 Gaufred de Cistella va definir a la seu de Girona la vicaria
sobre l’església de Sant Cristòfor dels Horts; el 1189 ho va fer Arnau
de Sales per a totes les esglésies del seu domini; l’any 1195 Pere de
Cervera i la seva mare van donar a la seu de Girona els drets que ell
obtenia, en virtut de la vicaria, sobre les esglésies de Bolós, Capsec i
Montagut; i, finalment, Arnau de Llers, el 1210, va cedir al bisbe totes
les “exacciones iniustas uel aliquas malas pressiones, forcias, albergas,
questias, uicarias uel instituciones clericorum, caualgatas, hospitatio-
nes” que rebia dels homes depenents de l’església de Girona.69 Aquests
drets podrien haver sobreviscut, en algun cas, fins a la segona meitat
del segle xiii: els senyors del castell de Cruïlles, per exemple, obtenien
68. Bueno, El derecho..., p. 53-85. Algunes normes sinodals d’Arnau de Mont-

rodon contra el concubinatge, amb la consegüent imposició de multes pecuniàries als
clergues infractors, han estat relacionades amb la seva voluntat de sufragar el retaule
major de la catedral; cf. Marquès, “Recensió...”, p. 698.
69. CCBG, núms. 287 (1151.06.03), 294 (1157.02.28), 296 (1157.09.29), 298
(1159.01.29), 360 (1189.06.04), 368 (1195.09.19) i 397 (1210.02.16). El bisbe Berenguer,
després de cedir diversos drets a l’església de Santa Maria d’Ullà, va amenaçar amb
l’anatema a “aliquis laicus in prefatis terris aliquam uicariam uel dominationem quolibet
modo requisierit”; cf. CCBG, núm. 220 (1117.02.14).
gairebé tots els delmes de la parròquia homònima i, a la vegada, van

contribuir a la “decima ecclesiastica” dels anys 1279 i 1280 amb 107
sous i 2 diners “pro sacristia et capellania”, com si fossin uns capellans
que controlessin els clergues locals.70 Però, en aquests moments, els
bisbes gironins ja estaven a punt de controlar els nomenaments dels
clergues parroquials i eliminar les interferències que poguessin cau-
sar els senyors laics o els abats i priors de monestirs amb privilegis
d’exempció, cosa que es documenta a la perfecció amb els registres
episcopals a partir de la darrera dècada del segle xiii (cf. el capítol “El
clergat parroquial”).
La segona transformació té a veure amb l’actitud dels bisbes envers
els delmes parroquials en mans dels senyors laics. Afortunadament, hi
ha un munt de notícies, conservades en pergamins originals i en còpies
als principals registres de l’arxiu dels bisbes, en què, utilitzant el llen-
guatge dels vincles feudovassallàtics, els delmes posseïts per senyors laics
apareixen com a feus atorgats pel bisbe i, per tant, els possessors de
delmes han esdevingut vassalls episcopals. Les més antigues remunten a
l’episcopat d’Alemany d’Aiguaviva (1219-1227). Per exemple, l’any 1219
l’hereu d’Arnau de Llers, Guillem de Cervià, va reconèixer tenir pel bisbe
el castell de Juià i els delmes de Rocabruna, Beget, Segueró, Albanyà,
Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Cistella, Vilanant, Figueres, Pont
de Molins, Biure, Sant Quirze, Olmells, Hortal, Llers i Juià; dos anys
després, el cavaller Ramon de Farners va reconèixer al bisbe Alemany
que la capella de Santa Maria de Farners, que ell havia fundat, estava
subjecta al “dominio et proprietate plenarie et perfecte Gerundensis
ecclesie” juntament amb la “decima totius laborationis mee panis et vini
ubicumque fiat”.71 Per la cronologia, sembla lògic pensar que aquestes
pràctiques tenen l’origen en el IV Concili del Laterà, celebrat el 1215,
que va iniciar una lluita contra els patrons laics que administraven béns
d’esglésies i arribaven a atacar els clergues —cànon 45—; amb relació
al control dels delmes, semblen decisius dos cànons del concili —els
cànons 44 i 61— que exigien l’aprovació i consentiment dels bisbes
per tal que les propietats eclesiàstiques en mans de laics —com els
delmes— poguessin ser alienades i per tal que els clergues que havien
obtingut esglésies i delmes de part de laics les poguessin gaudir sense
problema. De totes maneres, aquesta no és l’única possibilitat: a la
segona meitat del segle xii els juristes de la Provença van començar a
70. PSMCR, núms. 37 (1195.07.22), 85 (1264.02.02) i 87 (1264 ca.); CCBG,

núms. 493 (1272.09.09) i 509 (1286.11.17); RDH, vol. 1, p. 96 (1279-1280); cf. Mal-
lorquí, “Homes...”, p. 60.
71. PM, núm. 104 (1219.08.09); CRV, núm. 26 (1221.08.09).
resoldre l’embolic de drets derivat de la reforma gregoriana tot impul-

sant la definició de la senyoria episcopal sobre els nobles laics de la
regió i les seves propietats eclesiàstiques; poc després, els bisbes d’Elna
també utilitzaven el llenguatge feudovassallàtic per aclarir els seus drets
sobre, entre d’altres coses, els delmes i les esglésies del seu territori.72
En el cas del bisbat de Girona, la difusió d’aquesta mena de re-
coneixements de la titularitat episcopal de delmes que posseïen senyors
laics es deu a un fet puntual: l’acte de submissió del comte Hug IV
d’Empúries al bisbe Alemany d’Aiguaviva que va signar el 10 de març
del 1226, després d’haver estat excomunicat per diversos delictes i mali-
fetes comeses per ell i pels seus homes a la Bisbal, Bàscara, Ullà, Foixà,
Castelló d’Empúries, Verges i Ullastret.73 Els termes de la submissió
foren crucials perquè era el comte, en tant que sobirà, qui se sotmetia
al bisbe, en tant que representant de l’Església. Segurament hi va tenir
molt a veure el temor del comte i d’altres nobles del Llenguadoc a ser
atacats per un exèrcit croat dirigit pel rei Lluís VII de França contra
els heretges càtars que encara hi resistien. Per això, tant el comte
emporità com els senyors occitans van signar uns actes de submissió
molt similars entre el març i l’abril del 1226. Al bisbat de Girona, en-
tre el març i el desembre del 1227 en què va morir, el bisbe Alemany
d’Aiguaviva va obtenir el reconeixement del seu dret eminent sobre els
delmes que posseïen els principals nobles del territori i vassalls dels
comtes emporitans: Arnau de Navata, Gilabert de Cruïlles, Ramon de
Palou, Pere d’Orriols, el vescomte Dalmau de Rocabertí i Galceran de
Mont-roig. El seu successor, el bisbe Guillem de Cabanelles (1227-1245),
va continuar la tasca a l’inici del seu episcopat i, potser encara amb
més intensitat, després de la conquesta de Mallorca i de la celebració
del concili de Lleida: entre el 1228 i el 1230 va signar 26 homenatges
(cf. figura 5).
72. Mazel, F., “Seigneurie épiscopale, aristocratie laïque et structures féodo-vas-

saliques en Provence au xiie siècle”, dins Rives nord-méditerranéennes, 22 juliol 2005,
<http://rives.revues.org/document58.html>; Catafau, A., “Un inventaire des fiefs tenus pour
l’évêque d’Elne (fin xiie siècle)”, dins Débax, Les sociétés..., p. 333-334; íd., “Les évêques
d’Elne, leurs fiefs et leurs vassaux, xie-xive siècles”, dins M. Grau; O. Poisson (dirs.), Elne.
Ville et territoire, Elna: Société d’Amis d’Illiberris, 2003, p. 145-147.
73. Benito, P., “La submissió del comte Hug IV d’Empúries i de la noblesa
emporitana a l’Església de Girona (1226-1229): una repercussió de la croada albigesa
liderada per Lluís VIII, rei de França, a Catalunya”, dins Església, societat i poder a les
terres de parla catalana, Valls: Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana,
2005, p. 139-154.
Figura 5
El control dels delmes laics del bisbat de Girona, 1221-1360
Els bisbes de la segona meitat del segle xiii van continuar utilit-
zant el llenguatge ritual i simbòlic de les prestacions d’homenatge i
infeudacions, el que millor entenien els membres de la classe feudal,
per tal de poder controlar de més a prop les transmissions dels delmes
entre la classe nobiliària i, sobretot, cobrar el lluïsme pertinent a cada
venda, donació o heretament. Per això, disposem de reconeixements
similars en què els laics confessaven posseir delmes en feu i en nom
del bisbe de Girona. El conjunt d’informació sobre els delmes laics del
bisbat de Girona és, doncs, molt rellevant: vuit-cents trenta-cinc do-
cuments en total.74 Cal dir que, en la seva majoria, només es tracta
74. Bona part dels documents originals es conserven, agrupats per ardiaconats,
als calaixos 1, 2, 3 i 4 del patrimoni de la Mitra, però també en tenim còpies en diversos
de petites porcions del delme d’una parròquia, però això no és cap

obstacle per considerar important la presència laica entre els titulars
de delmes. I, en realitat, aquest aplec de dades ens informa més sobre
la política dels diversos bisbes, que no pas sobre els mateixos laics.
En efecte, el gràfic mostra com la iniciativa de Guillem de Cabane-
lles no va tenir continuïtat al llarg dels episcopats de Berenguer de
Castellbisbal (1245-1254) i Pere de Castelnou (1254-1279); en canvi,
des del 1279, Bernat de Vilert (1279-1291) i els dos bisbes Vilamarí,
Bernat (1291-1312) i Guillem (1312-1318), van reactivar el seu interès
pels delmes laics, tot posant les bases per a l’obra del seu successor.
En efecte, tot i la brevetat del seu episcopat, Pere de Rocabertí (1318-
1324) va promoure activament la política de control dels delmadors
laics, tant a través dels reconeixements de feus que rebia com de les
firmes i llicències que otorgava.75
Del gràfic, cal fer constar la diversitat d’evolucions que segueixen
cadascun dels tipus documentals considerats. En primer lloc, els reco-
neixements —o capbrevacions— de laics que tenien delmes efectuats
al bisbe, que havien estat predominants en la dècada de 1220, no ho
van tornar a ser fins a l’episcopat de Pere de Rocabertí. En segon
lloc, les firmes, llicències i establiments de delmes concedits a laics
només adquireixen rellevància a les dues dècades finals del segle xiii
i la mantenen durant bona part del segle xiv. A més, la documenta-
ció recollida pels agents episcopals sobre delmes que eren objecte de
compravendes, heretaments, testaments, plets i definicions entre laics
és proporcionalment important al llarg de tota la segona meitat del
segle xiii; a partir de 1320, però, va perdent pes fins a desaparèixer
del tot. I, finalment, el cas dels delmes donats a institucions o beneficis
eclesiàstics, els bisbes van idear un sistema per no deixar de perdre
ingressos: a part d’un petit cens anual, que recordava la titularitat
episcopal sobre els delmes, els clergues beneficiaris dels delmes ha-
vien de fer un pagament considerable al bisbe en el moment del seu
nomenament (cf. el capítol “Parròquia i comunitat rural”).
registres: al del notari Pere de Capmany, encetat el 13 de novembre del 1318, al Cartoral
de Rúbriques Vermelles, a dos volums més del fons de la Mitra, un del calaix 5 i l’altre
del calaix 11 i a la part final del Cartoral de Carlemany, cf. PM, p. 7; CCBG, p. 18-20 i
29; CRV, p. 40-42; PPC, p. 280; cf. Marquès, “Recensió...”, p. 701-702.
75. Poc després, el 1328, el rei Alfons III va encarregar la creació d’una comissió
per endreçar les rendes de les castlanies de la corona i exigir els lluïsmes no pagats
corresponents a transaccions dels delmes de les castlanies; cf. Sabaté, F., “Les castlanies
i la comissió reial de 1328”, dins Sánchez, Estudios..., p. 206-217.
Conclusions
Entre el segle xi i el xiii es van produir uns canvis decisius que,
si bé no van alterar la natura feudal de l’estructura de la societat
rural gironina, sí que van contribuir a clarificar la situació jurídica
dels diferents grups socials. En relació amb les parròquies, la legis-
lació canònica dictada en els concilis i els treballs dels juristes que
recuperaven el dret romà va permetre establir finalment què eren les
cèl·lules territorials de base de l’Església. A Girona, la novetat no era
tant aquesta definició, que ja s’havia establert del tot entre els segles x
i xi, sinó la definitiva estructuració jeràrquica a l’interior del bisbat. Al
cim, el bisbe de Girona governava el bisbat des del seu palau episcopal,
situat ben a prop de la catedral. A prop d’ell, els ardiaques de Girona,
Besalú, Empúries i la Selva, alguns canonges de la seu de Girona i
uns quants monestirs benedictins van adquirir, a partir del segle xi,
drets i atribucions sobre les parròquies rurals de la diòcesi, que van
continuar essent vàlids fins als segles xiii i xiv. En aquest sentit, les
mesures preses en els concilis de Girona dels anys 1068 i 1078, sota
presidència de legats papals, pretenien evitar la compravenda de càrrecs
eclesiàstics i els nomenaments de clergues sense ordenació episcopal,
d’acord amb els principis de la reforma gregoriana. Tanmateix, no va
ser fins ben entrat el segle xiii que els bisbes van disposar de mitjans
efectius per poder controlar les parròquies, els drets que proporcionaven
i els clergues que les dirigien.
El cas dels delmes del bisbat de Girona és il·lustratiu de l’estat
de les forces dels grups dominants de la societat amb relació al bisbe.
Malgrat el gran nombre de delmes que, per mitjà de donacions, com-
pres o restitucions, havien passat a formar part, entre els segles xii i
xiii, del patrimoni d’institucions eclesiàstiques com la seu de Girona i
alguns monestirs benedictins, encara a finals del xiii i al xiv la major
part dels delmes de les terres del bisbat de Girona romania en mans de
senyors laics. Això significaria que abans que s’iniciessin les donacions
d’aquests drets a la seu gironina i als monestirs, la pràctica totalitat dels
delmes del bisbat de Girona —exceptuant els d’alguns antics cenobis
beneficiaris de preceptes carolingis— hauria estat en mans de senyors
laics abans del 1100. Ara bé, aprofitant un moment de feblesa dels
comtes d’Empúries, el 1226, els bisbes gironins van aconseguir erigir-
se com a senyors eminents dels titulars laics de delmes i exigir-los el
pagament de lluïsmes i altres taxes de mutació quan eren traspassats.
A Girona, doncs, els bisbes no van acaparar delmes per a ells, sinó que
només es van concentrar en quedar-se les taxes de mutació d’aquests
drets que continuaven en mans dels laics.
EL POBLAMENT A L’INTERIOR DE LES PARRÒQUIES
RURALS, SEGLE xiii I INICI DEL xiv
Mentre, a nivell general, es produïen canvis i evolucions en l’or-

ganització de la societat i de l’Església, al llarg dels segles xi, xii i xiii
també es modificava l’estructura interna de les parròquies del bisbat de
Girona. Gràcies als documents disponibles dels segles xiii i xiv, coneixem
els noms dels feligresos d’unes quantes parròquies i el lloc on residien,
de tal manera que podem definir amb notable precisió les formes de
poblament existents a les terres gironines i resseguir l’empremta que
les parròquies hi havien deixat. Per això, tractarem en primer lloc com
el marc parroquial va quedar fixat i consolidat a partir del segle xi i
com es va configurar una jerarquia d’esglésies —temples parroquials
i sufraganis, capelles, ermites— a l’interior de cada terme. En segon
lloc, analitzarem la utilitat de la parròquia per tal d’organitzar una po-
blació rural que majoritàriament residia en masos aïllats. I, finalment,
restarà per veure fins a quin punt la forta centralitat exercida pel nucli
de la parròquia, amb l’església, el cementiri i la sagrera, es va traduir
en el naixement d’unes primeres formes de poblament concentrat en
aquests indrets.
La xarxa parroquial del bisbat de Girona, del segle xi al xiv
A la fi del segle xi les parròquies gironines ja eren unes demarca-

cions territorials delimitades sobre el terreny sobre les quals es recap-
taven el delme, la primícia i els altres drets que els feligresos havien de
pagar. Eren, certament, les cèl·lules bàsiques per a l’organització local
de l’Església, però no va ser fins al segle xiii, amb l’embranzida que va
suposar el IV Concili del Laterà del 1215, que els bisbes esdevingueren
els veritables caps de llurs respectives diòcesis, capaços de fer arribar
les seves directrius a tots els racons del bisbat, i que els rectors es
convertiren en els responsables, als ulls de les autoritats eclesiàstiques,

de les comunitats parroquials. Abans d’analitzar els efectes d’aquestes
disposicions canòniques sobre la vida dels feligresos, ens centrarem
en les transformacions realitzades en la xarxa parroquial del bisbat de
Girona entre els segles xii i xiii.
Canvis i permanències
Entre el segle xi i la fi de l’edat mitjana, el nombre de parròquies
de les terres gironines es va mantenir força estable. La comparació
entre les parròquies documentades abans del 1100 i les que figuren en
diferents llistes del segle xiv —la visita pastoral del 1329, el Llibre Verd
dels anys 1362-1371, el registre de la dècima eclesiàstica del 1364 i el
nomenclàtor d’esglésies del 1368 (cf. taula 5)—1 posa de relleu l’alta
densitat del teixit parroquial aconseguida al segle xi: més de tres quar-
tes parts de les parròquies del bisbat —el 72%— ja consten per escrit
abans de l’any 1100, en concret setanta-set de l’ardiaconat de Girona,
cinquanta del de la Selva, seixanta-vuit d’Empúries i cent vint-i-dues de
Besalú (cf. mapa 11 i apèndix 1). A més, probablement, les diferències
entre el segle xi i el xiii es deuen més als buits documentals existents
que no pas a un retard real de la parroquialització en alguns sectors.
Que la xarxa es mantingués estable, però, no vol pas dir que no
s’hi haguessin produït alteracions.2 De fet, ja al segle xi la construcció
d’un temple romànic més ampli podia realitzar-se a certa distància de
l’església preromànica anterior, que quedava abandonada, cosa que
succeí almenys a Santa Cristina d’Aro i Porqueres.3 Amb posterioritat
al 1100, els trasllats de les seus de les parròquies no són estranys. El
més espectacular devia ser el de Sidillà, a l’ardiaconat d’Empúries: la
parròquia de Sant Romà, esmentada el 1095, aixecada en un vilar da-
tat del 983 i al damunt de restes romanes no gaire ben excavades, va
desaparèixer al segle xiii sota la sorra del Ter; aleshores, les funcions
parroquials van ser traslladades al temple de la comanda hospitalera de
Sant Llorenç de les Arenes, que és la que, des d’aleshores, va donar nom
a la parròquia.4 A partir del segle xiv es produïren altres trasllats dels
1. A part d’aquestes llistes de parròquies, cal esmentar la de les Rationes Deci-
marum, menys completa que les del segle xiv; cf. RDH (1279-1280); Baucells, Vivir...,
vol. 1, p. 103-110.
2. Marquès, “Creació...”, p. 405-406.
3. Aicart; Nolla; Palahí, L’Església..., p. 77-83 i 193-201.
4. CDSG, núms. 123 (983.06.14) i 459 (1095.03.14). La parròquia de Sant Romà
de Sidillà encara és esmentada l’any 1226 i, juntament amb Sant Llorenç de les Arenes,
el 1274, però al segle xiv només existia el topònim; cf. CCBG, núm. 404 (1226.06.13);
temples parroquials o de les seves funcions, evidències de l’adaptació

de la xarxa eclesiàstica als canvis produïts en el poblament: l’any 1340
el cavaller Guillem de Vilaüt i els parroquians de Castell d’Empordà
van demanar construir un nou temple parroquial al voltant del castell
perquè l’església vella de Llaneres era lluny del poble i, de vegades,
inaccessible per les inundacions; mentrestant, en algunes parròquies
dels vessants de les Gavarres, com Fenals, Vall-llobrega i Sant Climent
de Peralta, es va abandonar el primitiu temple parroquial, dels se-
gles x i xi i situat a les parts més altes dels respectius termes, i se’l va
substituir per un de nou aixecat a la plana, allà on es concentrava la
majoria de parroquians.5
A part dels trasllats, la xarxa parroquial del bisbat de Girona també
es va veure alterada a les viles de senyoria monàstica. Els abats i els
monjos de Santa Maria d’Amer, Sant Salvador de Breda i Sant Feliu
de Guíxols havien exercit directament les funcions parroquials a les
poblacions respectives des de la seva fundació. Al segle xiii, però, apa-
reixen uns temples nous, depenents directament dels cenobis esmentats,
que s’encarreguen específicament de la cura d’ànimes: es tracta de les
esglésies de Sant Miquel d’Amer, Santa Maria de Breda i Santa Maria
de sota el monestir de Sant Feliu de Guíxols.6 La mateixa evolució es
produeix a Banyoles, no pas sense conflictes: el 1270 l’abat i els monjos
de Sant Esteve de Banyoles, d’una banda, i els clergues de l’església de
Santa Maria dels Turers, de l’altra, s’enfrontaren per la celebració de la
missa matinal, les festes dels sants altars, els sermons, les processons
dels diumenges, els convits i aniversaris, l’atenció dels parroquians
malalts i, sobretot, les sepultures; al final, acordaren que l’església de
Santa Maria esdevingués un temple parroquial amb cementiri propi
assegurant, però, la preeminència dels primers en totes les cerimònies
religioses de la vila.7 A Camprodon hi trobem, si fa no fa, el mateix:
la consagració del monestir de Sant Pere, l’any 1168, deixava clar que
l’església parroquial de Santa Maria, amb les rendes, hi estava ben
CRV, núm. 76 (1274.04.07); PM, núms. 885 (1323.04.08) i 939 (1327.10.30); cf. Catalunya
Romànica, vol. 8, p. 208-214.
5. ADG, Lletres, vol. U-7, f. 42v-43r (1340.05.17); cf. Mallorquí, E., Històries
amagades de les Gavarres, Girona: Consorci de les Gavarres, 2008, p. 17. També a Tossa
s’hauria produït el trasllat de la seu de la parròquia, des de l’actual capella de Sant
Benet al temple romànic de la Vila Vella, aixecat a finals del segle xii, de quan data la
carta de poblament de Tossa; cf. Zucchitello, M., Tossa: la formació d’una vila, Tossa:
Ajuntament, 1998, p. 84-87. A aquests casos, hi podríem afegir els de Torrent, Llambilles i
Lloret de Mar, si es demostrés que les capelles de Sant Llop i de Sant Cristòfor del Bosc
i el temple de Sant Quirze havien estat les primeres seus de les respectives parròquies.
6. Marquès, “Creació...”, p. 410.
7. DB, núm. 346 (1270.01.07).
Mapa 11
Les parròquies del bisbat de Girona, segle xiv
subjecta; ja al segle xiv, es va arribar a una precisa concòrdia entre

l’abat i els monjos, d’una part, i els rectors i diaques, de l’altra, sobre el
repartiment d’alguns drets —les torxes, les mortalles i els enterraments
d’albats i pobres—, el cerimonial d’algunes festivitats —el Corpus, la
Candelera i Rams— i la compensació donada als clergues de la parròquia
a canvi dels delmes i primícies que es quedava el monestir.8 També els

monestirs instal·lats en indrets més despoblats originaren alteracions
de la trama parroquial: Sant Pere Cercada, una canònica agustiniana
instituïda el 1136, esdevingué el 1245 una parròquia independent de
la de Sant Iscle de Sauleda.9
A part dels trasllats de seus parroquials i les noves parròquies
erigides en viles o llocs monàstics, també es van crear noves parrò-
quies al llarg dels segles xiii i xiv. D’una banda, a la ciutat de Girona i
al seu entorn immediat van aparèixer les parròquies de Sant Pere de
Galligants, Santa Susanna del Mercadal i Sant Martí Sacosta, que coin-
cidien amb els diferents burgs de la ciutat de Girona, i les de Fontajau
i Taialà, a les proximitats de la capital, però ja a l’altre marge del riu
Ter. La definició territorial d’aquestes noves parròquies, però, no va ser
immediata: encara l’any 1332 els rectors de la parròquia de la seu i
els de Sant Feliu de Girona van acordar alterar els límits en dos punts
molt concrets de la ciutat, les cases situades a tramuntana de la torre
Cornèlia i el castell de Cabrera.10 De l’altra, es van crear unes poques
parròquies rurals: només tres, Blanes, Grions i Púbol, als ardiaconats
de Girona i la Selva durant la primera meitat del segle xiv, la qual
cosa indica les grans dificultats per iniciar un procés de segregació
d’una parròquia en aquest moment.11 La parròquia de Santa Maria de
Blanes, segregada el 1319 de la de Tordera, només va obtenir un terme
molt reduït que quedava compensat pel fort dinamisme comercial de
la vila de Blanes arran de les franqueses concedides pels vescomtes
de Cabrera el 1260.12 Encara més complex va ser el procés de separació
8. DEC, núm. 398 (1168.11.13); cf. Pascual, J., “Relacions entre el monestir i
la parròquia de Camprodon”, dins IV Assemblea d’estudis del seu comtat, Olot: Amics
de Besalú i el seu comtat, 1980, vol. 1, p. 5-7.
9. VL, vol. 14, núm. 18 (1336.03.30); ADG, Mitra, calaix 5, vol. 24, f. 65v-66r
(1245.05.02); cf. Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Coloma..., p. 48 i p. 64-65. L’any 1371 la
parròquia de Sauleda va desaparèixer definitivament en ser agregada a Sant Pere Cercada.
10. Mallorquí, E., “Conflictes pels drets parroquials de la ciutat de Girona, se-
gles xiii i xiv”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 45, 2004, p. 382-383 i 386-387;
Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J. M.; Sagrera, J., Girona en el segle xiii (1190-1285), Girona:
Ajuntament, 2010, p. 132-133. La creació de noves parròquies urbanes entre els se-
gles xii i xiii és general a tot Occident; cf. Aubrun, La paroisse..., p. 109-113.
11. Marquès, “Creació...”, p. 410; íd., “La parròquia de Púbol”, Estudis del Baix
Empordà, núm. 17, 1998, p. 92. En aquests ardiaconats només queda una possible
parròquia medieval per documentar, la de Regencós, i n’hi ha dues més, les de Lloret
Salvatge i Sant Amanç, que podrien ser sufragànies d’Amer i Anglès, respectivament, i
que apareixen com a parròquies als llibres notarials d’Amer, cf. AHG, Notarial, Amer,
vol. 5, f. 17v-18r (1290.05.29), i vol. 14b, f. 174r (1317.11.17).
12. Marquès, J. M.; Reixach, J., La parròquia de Santa Maria de Blanes, Girona:
L’Eix Editorial, 1993, p. 10-13; Pons Guri, J. M., “Unes franqueses per a la vila i el port
de la parròquia de Púbol a partir de l’any 1335: des de mitjan segle xiii

es documenten conflictes entre els nuclis de Púbol i la Pera o, almenys,
entre els seus senyors respectius, els del castell de Cervià, que contro-
laven Púbol, i la seu de Girona, senyora de la Pera; ja entrat el segle
xiv, es van multiplicar les violències fins al punt que, l’any 1326, els
“homines de Pubelo, timore hominum de Piru, ducti non audebant
nec ausi fuerunt diebus etiam dominicis vel festivis accedere ad eorum
maiorem et parrochialem eclesiam de Piru nec ad clericos eiusdem” i,
al seu torn, els clergues de la Pera no volien accedir al lloc de Púbol,
amb la qual cosa els habitants d’aquest indret estaven “in maximum
periculum animarum”. La primera solució del conflicte, el 1335, va
passar per l’erecció de la parròquia de Púbol, de la qual va ser rector
el beneficiat de la capella de Púbol. Ara bé, davant la protesta dels
homes de la Pera per la pèrdua d’ingressos de la seva església, l’any
següent se’ls va compensar amb l’obligació imposada als habitants de
Púbol de continuar pagant una part dels drets rectorals als clergues
de la Pera. Així, fins al 1427 en què se n’independitzà definitivament,
l’església de Púbol esdevingué una sufragània de la parròquia origi-
nària de la Pera, per molt que tingués un territori propi, equivalent
als dominis del castell de Púbol i separat del de la Pera pel “torrens
vocatus des Pontiy”.13
La definició dels termes parroquials sobre el terreny

El repàs de les noves parròquies creades entre els segles xii i xiv
ens ha servit per constatar, d’una banda, l’elevada densitat de la xarxa
parroquial assolida ja al segle xi i, de l’altra, les grans dificultats per
a erigir noves parròquies, perquè això exigia, és clar, el fraccionament
dels drets atribuïts inicialment a una església.14 A més, calia traçar uns
de Blanes”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 26, 2005, p. 265-266. La

segregació de Blanes és una prefiguració del que seran, a l’època moderna, les noves
parròquies creades a la Marina de la Selva i al Maresme, cf. Pons Guri, “Nomenclá-
tores...”, p. 14-17.
13. CRV, núm. 42 (1242.02.10); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 10r-v (1326.03.20),
f. 47r-v (1326.03.14), f. 48r-v (1326.03.20), f. 86r (1326.05.27), f. 97r-v (1326.06.07) i f. 100v
(1326.06.12), i vol. U-2b, f. 18r (1326.10.15), Notaria, vol. G-6, f. 40v-41v (1326.08.07),
i Processos medievals, vol. 350, f. 4v-11v (1335.03.10) i vol. 154, f. 1r-2v (1336.11.29);
cf. Marquès, “La parròquia...”, p. 93-94 i 103-105.
14. Al bisbat de Barcelona, el naixement de les parròquies de Sant Martí de
Provençals el 1105 i Sant Genís dels Agudells el 1237 va comportar la partició dels
drets que abans rebia la parroquia matriu, Sant Andreu del Palomar; cf. Busqueta, J. J.,
Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu del Palomar als segles xiii-xiv, Barcelona:
Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1991, p. 57-60 i 105-106.
nous límits per a les parròquies creades, cosa que podia ser més senzill
si els límits ja havien estat fixats en la dotalia dels segles x i xi o en
acords posteriors com el de Sant Julià de Ramis i Medinyà l’any 1072.
Però per a la majoria de parròquies consagrades, o bé s’enumeraven
les vil·les i vilars que les integraven, o bé s’esmentaven les parròquies
veïnes amb què afrontaven, cosa que deixa la porta oberta a pensar
que les marques físiques sobre el terreny no eren presents a totes les
parròquies en aquests segles.15
Això explica alguns conflictes pels termes parroquials als se-
gles xiii i xiv. El primer se situa l’any 1273 a les terres del Baix Ter:
els homes d’Ullà, amb el suport del bisbe de Girona, el seu senyor,
denunciaren l’ocupació d’aigualleixos, arenys i sauledes per part dels
homes de Canet de Verges i del seu senyor, el comte d’Empúries, després
que una inundació del riu Ter hagués esborrat els límits parroquials;
per això, el jutge va elegir “tres agrimensores probos homines anti-
cos et consuetos in dictis locis” per tal que marquessin “cum stachis
dictos limites parochiales” i, després, en presència dels agrimensors
i del propi jutge, s’hi aixecarien “termini lapidei ... ubi sunt stache
pro consignandis et terminandis limitibus dictarum parochiarum”.16
Un segon conflicte es produí aigües amunt del Ter, l’any 1304, entre
l’ardiaca de Ravós, Ramon de Vilaric, i dues persones de Celrà, Ber-
nat Moler i Ferrer Albiguer, sobre un “cabiacho resclause monarii de
s’Amfós quod est in parrochia de Cilrano” perquè algunes estructures
del monar queien dins la parròquia de Sant Julià de Ramis, alou de
l’ardiaca de Ravós, arran del fet que “dicta parrochia et eius limites
ab ipsam parrochiam uersus dictum flumen —el Ter— procenduntur
inclusiue usque ad medium ipsius fluminis”.17 Finalment, l’any 1312
un veí de Llambilles, Bernat Arades, i un altre de Santa Pellaia, Joan
Pujol, van actuar d’àrbitres en el plet entre, d’una banda, el sagristà
de la seu de Girona i el domer i el diaca de l’església de Llambilles i,
de l’altra, Ponç de Santa Cecília i els clergues de Santa Pellaia, pels
delmes i primícies d’unes terres situades al límit de les dues parròquies.
Els àrbitres, un cop informats a través de testimonis fidedignes i per
15. Enfront d’algunes visions que vinculen els límits parroquials als dels fundi
d’època romana, recerques recents permeten assenyalar que, en diverses regions, les
parròquies del segle xiii encara no tenien els seus límits ben marcats sobre el terreny;
cf. Bolós, Els orígens..., p. 116-117; Hautefeuille, “La délimitation...”, p. 80-81; Zadora-
Rio, “Territoires...”, p. 113-114.
16. CCBG, núm. 496 (1273.09.15).
17. ADG, Seu de Girona, ardiaconat de Girona, pergamí núm. 35 (1304.09.11);
cf. document 8.
escriptures antigues sobre els termes, van decidir col·locar una sèrie
de termes de pedra enmig de les terres en qüestió:
unum ... in medio serre podii vocati Podii Aulesen inter tenedonem
mansi de Cumbis et tenedonem mansi Franch de Sancta Pelagia,
et alium ... in cumba vocata de Serra Mijana in honore mansi
Berengarii Dalmacii de Russis de parrochia Sancte Pelagie, et
alium ... in medio serre vocate Serre Mediane in tenedone mansi
Petri de Russis de parrochie Sancte Pelagie, et alium ... in caput
vinee Berengarii Goxat de Lambillis vocate Vinee de Aquauiua que
est decimale de Lambillis, et alium ... in loco uocato Puig Ariol
inter tenedonem Petri Segerii de Lambillis et tenedonem Petri de
Francho de Sancta Pelagia, et alium ... in torrente voca[to] de
Cabr[a]morta inter tenedonem Guillelmi de Cigiis et tenedone Petri
de Caneto, et alium ... in vinea majori dicti Guillelmi de [Cigiis],
et alium ... in loco uocato [Breda] inter tenedonem heredis Rai-
mundi de Cote condam et tenedonem dicti Guillelmi de Cigiis.18
En el primer i en el tercer cas, les necessitats de la recaptació del
delme i de les primícies sobre unes terres ubicades en zones posades
recentment en conreu, tant als aigualleixos del Baix Ter com als boscos
de les Gavarres, són les que van portar els veïns i els seus senyors a
delimitar amb major precisió els termenals de cada parròquia. Això
ens fa pensar que, si a la fi del segle xiii i a l’inici del segle xiv les
discussions sobre els termes de les parròquies es produïen només en
sectors marginals —boscos i aiguamolls—, és perquè els termes de
les parròquies de la plana eren coneguts i acceptats per tothom des
de feia molt de temps. Ho confirma la naturalitat amb què l’any 1318
Nicolau Ros, de la Bisbal, va capbrevar al senyor de Cruïlles una feixa
a Cruïlles que limitava a llevant “ab lo camí que departeix lo terme de
Cruyles e de ça Bisbal”.19
La parròquia, una estructura adaptada a la dispersió de l’hàbitat
La capacitat d’adaptació de l’estructura parroquial a les caracte-

rístiques del poblament dispers en masos és un fet que, moltes vega-
des, s’ha passat per alt. I això que, tant a la Catalunya Vella, com al
Pirineu i a les terres del Midi francès és freqüent trobar parròquies
“complexes”, que agrupen al seu interior diferents unitats de pobla-
ment preexistents —vil·les i vilars— i que poden arribar a organitzar
18. ADG, Seu de Girona, Sagristà major, pergamí núm. 72 (1312.10.18); cf. do-
cument 11; Mallorquí, Històries..., p. 29-32.
19. ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv, f. 22v (1318.12.22).
el cobrament del delme a partir dels masos aïllats escampats pel

terme.20 Les informacions relatives al bisbat de Girona aporten més
elements per considerar fortament rellevant els lligams entre l’estructura
parroquial i el poblament dispers.
Veïnats i sufragànies
Hem vist més amunt com les vil·les i vilars altmedievals van
sobreviure a l’interior dels termes de les parròquies i es van acabar
convertint en veïnats als segles xiii i xiv (cf. el capítol “L’establiment de
la xarxa parroquial”). La funció fiscal que tenien els primers també es
va mantenir, perquè els veïnats continuaven servint de marc territorial
per a la recaptació del delme. Segons el Llibre Verd dels Feus, elaborat
entre el 1362 i el 1371, en unes quantes parròquies, generalment exten-
ses, el delme encara es recaptava per “vicinatus”, “territoria” o “loci”,
unes entitats menors de poblament a l’interior de les parròquies. Hem
comptat quaranta parròquies en què un o més d’un veïnat no delmaven
de la mateixa manera que la resta del terme i divuit parròquies més
en què els veïnats eren les entitats principals de recaptació del delme.
Vegem-ne alguns casos dels ardiaconats de Girona i la Selva: a Sant
Gregori els cinc masos del “vicinatu de Examins” pagaven la meitat
del delme al monestir de Sant Pere de Galligants; a Paret Rufí el sa-
gristà major de Sant Feliu de Girona obtenia el delme del “vicinatu
de Domeny”; el veïnat de Santa Fe de la Serra, de la parròquia de
Vilafreser, s’havia constituït com un “decimali” diferenciat amb límits
propis; a Sant Martí Vell el ciutadà gironí Guillem de Queixàs recap-
tava el delme “in quibusdam mansis que sunt in vicinatu de Paloll”
i Pere de Llac es quedava amb la meitat del delme de “toto vicinatu
de Castellario et de Lachu”; a Madremanya el beneficiat de l’altar de
Sant Benet de la seu de Girona rebia el delme del veïnat de Bevià; a
Cruïlles el prior del monestir de Sant Miquel i l’hereu de la “domus
de Monte” rebien, respectivament, el delme del “vicinatus de Pastellis”
i del “vicinatus de Tapiolis”; a Bell-lloc d’Aro el sagristà de la seu de
Girona rebia tot el delme del “vicinatu de Clarano”; a Maçanet de la
Selva Guillem d’Estanyol rebia un terç del delme del “vicinatus de
Rouirola”, format per deu masos, tot i que els seus habitants anessin
“propter stagnis impetum... ad ecclesiam de Sils”; a Tordera l’hereu del
mas de Palancons obtenia uns 15 sous anuals del delme del “vicinatu
20. Larrea, “Cadres...”, p. 160; Hautefeuille, “La cartographie...”, p. 26-27; Iogna-

Prat, La Maison..., p. 249. Sobre la dispersió del poblament a l’oest de França, cf. Pichot,
D., Le Village éclaté, Rennes: Presses Universitaires de Rennes, 2002.
de Goyats”; a Fogars, el prior de Roca-rossa recaptava tot el delme del

gra i del vi del “vicinatu de Rocha”; a Brunyola l’Almoina del Pa de la
seu de Girona es quedava amb el delme del “vicinatu de Ermedanis” i
dels set masos que s’hi trobaven; finalment, a Sant Martí Sapresa men-
tre el paborde de desembre de la seu de Girona recollia el delme dels
deu masos que hi havia al “vicinatu uersus Anglesium” i al “vicinatu
ecclesie Sancti Martini”, els parcers del delme de Brunyola otenien el
delme del “vicinatu de Posis”.21
Les demarcacions intraparroquials anomenades “locus” o “territo-
rium” coincideixen del tot amb els veïnats. A Sant Esteve de Guialbes,
el prior de Santa Maria de les Olives rebia el delme de certes posses-
sions del “loci de Oliuis”; mentrestant, de “territoria”, en detectem a
la ciutat de Girona —Vila-roja i Montilivi—, a Sant Medir de Cartellà
—Nespla, Freixanet, Perafita i Frugell— i a Sant Julià de Ramis, on
el paborde de maig de la seu de Girona rebia tot el delme “in toto
podio Sancti Juliani ... et in territorio uocato de Oliuars et de Vilaua-
ques”, mentre se’l repartia amb la pabordia de Xungla de Sant Feliu
de Girona “in territorio de Monteacuto et in territorio de Garriga”.22
Els millors exemples de parròquies dividides en veïnats útils per a la
recaptació del delme es troben, tanmateix, als ardiaconats d’Empúries
i de Besalú: al primer, tenim la parròquia de Peralada, on coneixem
els perceptors del delme i el valor de les seves parts per a cadascun
dels veïnats o territoris amb què es dividia el terme, és a dir, Peralada,
Costes, Garriga, Vallgornera, Puig Barutell, les Olives, Viladequirc i
Morassac; al segon, tenim el cas de Montagut on el delme es cobrava
en diferents parts corresponents als llocs d’Angles, la Riera de Palau,
Tapioles, els Vilars, Jou, Oliva i Solà.23
Els veïnats, però, no només servien per al delme. També es dóna
el cas, molt ocasionalment, de repartiment de la cura d’ànimes d’una
parròquia entre diversos domers, cadascun dels quals tenia atribuït un
territori o veïnat. Això és el que es dedueix, precisament, del cas de la
21. LVBG, núms. 28, 29, 62, 66, 73, 77, 204, 213, 215, 221, 222, 245 i 246 (1362-
1371); cf. Pons Guri, “Nomenclátores...”, p. 17; Mallorquí, “Els veïnats...”, p. 375-376.
La forma de recaptació del delme podia evolucionar ràpidament: a Sant Martí Vell,
el 1391, els únics veïnats utilitzats per obtenir el delme eren els de Valldemià i Palol,
mentre que es prenien altres unitats com el delmer del Llac, el mas Pertús, les valls
de Grataconills, Puigalt, Vallmajor i les Rovires i els masos dels Cellers i de la Tallada;
cf. AHG, fons patrimonial Veray, vol. 94 (1391.09.20).
22. LVBG, núms. 1, 33, 41 i 55 (1362-1371). A Sant Julià de Ramis, el 1317
hi havia tres cases al puig de Sant Julià i dos masos a Vilavaques, cf. ACA, Monacals
d’Hisenda, vol. 393, f. 78r-v i f. 79v-80r (1317.08.11), i f. 68r-v, f. 71v-72r i 78v (1317.08.12).
23. LVBG, núms. 179 i 342 (1362-1371); cf. Mallorquí, “Fronteres...”.
parròquia besaluenca de Montagut, on un domer rebia el delme dels

horts de Castellfollit “racione sue ebdomade” i un altre el rebia d’unes
possessions al veïnat d’Oliva perquè ell havia obtingut l’“ebdomada
vocata de Oliva”; mentrestant, a Cassà, es documenten l’“ebdomedarius
de Scleto et ebdomedarius de Uerneta” i, a Llagostera, els domers de
la parròquia rebien el delme del carnatge dels masos de Sant Feliu
de Girona, no a parts iguals, sinó “quisque eorum in illis mansis qui
sunt infra territorium sue ebdomade”.24
La vitalitat dels veïnats a l’interior de les parròquies era encara
més visible quan s’hi trobava una església sufragània o una simple ca-
pella. En un recent inventari dels veïnats documentats als ardiaconats
de Girona i la Selva, hem trobat que, en l’estat actual de les recerques,
prop del 20% dels veïnats tenien un temple al seu centre.25 Els que
disposaven d’una església sufragània eren com unes parròquies gairebé
independents, perquè tenien un clergue assignat que hi deia missa i els
veïns hi podien ser enterrats; en canvi, depenien de l’església parroqui-
al en matèria econòmica, ja que el repartiment de delmes, primícies
i oblacions es feia a nivell de tot el terme, i religiosa, ja que no s’hi
celebraven les misses principals ni s’hi administrava el baptisme. Per
exemple, a Vulpellac, l’absència del domer major el 1306 feia que el
menor hagués de celebrar “diebus dominicis et festiuis bis in die, scili-
cet in ecclesia parrochiali et in ecclesia Sancte Susanne de Peralta que
est sufragania istius ecclesie, set non habet clericum”; a Sant Pol de la
Bisbal, a voltes considerada parròquia independent, el clergue Ramon
de Prat tenia la cura d’ànimes, però si se n’absentava l’administraven
els clergues de l’església de la Bisbal que també enterraven els hereus
i les persones principals dels masos; finalment, els clergues que van
servir a Panedes entre el 1305 i el 1342 havien estat presentats pels
mateixos feligresos, cosa excepcional al bisbat gironí.26 La visita pasto-
ral a Arbúcies, l’any 1329, aclareix encara més les característiques de
les esglésies sufragànies: el substitut del rector d’Arbúcies va declarar
que l’església de Lliors n’era sufragània perquè “habet recipere crisma
ab eadem” i perquè el seu clergue no havia d’anar al sínode, cosa que
tenia una traducció econòmica ja que entre ambdós temples “faciunt
unam procurationem”.27
24. LVBG, núms. 198, 205 i 342 (1362-1371); cf. Mallorquí, “Els veïnats...”, p. 377.
25. Mallorquí, “Els veïnats...”, p. 373-374.
26. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18) i f. 26v-
27r (1306.05.09); i Notaria, vol. G-2, f. 21r (1305.03.29), vol. G-3, f. 1v (1320.04.10) i
f. 24r (1320.09.11), i vol. G-16, f. 98r-v (1342.08.31).
27. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 97v-98r (1329.10.28). L’esment de la situació
jurídica de l’església de Santa Maria de Lliors es deu a l’interdicte posat pel visitador
No tots els temples secundaris establerts a l’interior de les par-

ròquies tenien la consideració de sufraganis. També hi havia capelles
o ermites, algunes de les quals podien exercir una certa centralitat a
l’interior d’un veïnat, com passa amb la capella de Sant Cristòfor de
Raset —a Cervià de Ter—, documentada des del 1177 i probablement
apropiada per un llinatge de cavallers, els Raset, que residien en un
alberg al costat, per la qual cosa es deia el 1304 que “non habet red-
ditus nec clericos”.28 Al terme de Sant Mateu de Montnegre, el cabis-
col de la seu de Girona conservava l’any 1222, en tant que senyor de
la parròquia, el jure parrochiali sobre la capella de Santa Maria de
Montnegre, propietat del monestir de Cervià, de tal manera que els
“clerici Sancti Mathei in ipsa ecclesie Sancte Marie quodam tempore
celebrant diuina”.29 En canvi, no tenim cap evidència que se celebrés
la missa a les capelles de Sant Joan de Salelles i de Santa Cristina de
Corçà: la primera continuava en mans de l’abadessa de Sant Daniel el
1237, com al segle xi, i la segona només la tenim documentada com
a beneficiària d’unes deixes de 2 sous efectuades per la senyora Maria
de Cruïlles el 1234 i pel cavaller Arnau de Sant Miquel el 1267.30 La
fundació, l’any 1253, de la capella de Sant Bartomeu de Torres, a Vi-
lavenut, aporta més precisions sobre les formes de la subjecció envers
la parròquia: el clergue de la capella no podia obtenir res dels delmes,
primícies i oblacions, només podia rebre els parroquians de Vilavenut
el dia de la festa de Sant Bartomeu i no els podia administrar cap
sagrament eclesiàstic.31
Altres capelles i ermites, igual de depenents de les esglésies par-
roquials que les anteriors, estaven més desvinculades dels veïnats. La
domum Sancti Nazarii, esmentada el 891 al sud de la Bisbal, continu-
ava com a ermita els anys 1286 i 1332 en què hi servien els clergues
Arnau Niela i Pere Balloví. Una altra ermita amb característiques pe-
culiars és la de Sant Joan de l’Erm, a la parròquia de Juià: el 1276 el
bisbe Pere de Castellnou va acceptar Joan de Roques i la seva muller
Ermessenda Oliver com a donats, juntament amb Ramon Ferran que
pastoral, en nom de l’arquebisbe de Tarragona, al clergue del lloc que no va voler pagar
sol la procuració.
28. PSMCE, núm. 76 (1177.05.13); ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a.,
f. 8v-10r (1304.03.10).
29. PSMCE, núm. 23 (1071.05.02); ADG, Seu de Girona, Cabiscol, pergamí n. 1
(1222.10.23); cf. Mallorquí, E., Paisatge i història de Sant Mateu de Montnegre, Girona:
CCG Edicions, 2003, p. 29-31.
30. CDSDG, núms. 28 (1094.12.05) i 167 (1237.11.14); PSMCR, núms. 55
(1234.03.31) i 92 (1267.09.11).
31. CRV, núm. 51 (1253.07.17).
n’era el principal responsable; i el 1290 el bisbe hagué de manar als

donats de Sant Joan que assistissin “ad matricem ecclesiam” en certes
festes, tal com li havien demanat el sagristà i el domer de Juià, que
hi oferissin una candela i una oblació de pa, que fossin enterrats al
cementiri parroquial i que paguessin uns diners anuals al sagristà i
als altres clergues a canvi de l’administració dels sagraments eclesiàs-
tics; a canvi, els rectors de la parròquia es comprometien a celebrar
els oficis els dies de les festes de Sant Joan a la capella. Un darrer
exemple d’ermita rural és el de Santa Maria d’Erols, situada al terme
de Llambilles: segons un arbitratge del 1333, es va arribar a l’acord
que el sagristà de l’església parroquial rebria la meitat de les “obla-
cionibus siue oferenes panis, vini et denariorum” i la tercera part de
“tota luminaria cere et denariorum”, mentre la resta seria pel donat
o la donada que hi residissin; a més, el sagristà es va comprometre a
anar a la capella, “cum suis parrochianis”, els dies de les quatre festes
de Santa Maria —Nativitat, Anunciació, Purificació, Assumpció— per
celebrar-hi la “missam majorem et sollempnem et omne aliud diui-
num officium ad ipsam missam pertinens”, a excepció que no hagués
de celebrar, en aquests dies, una missa de difunts o unes núpcies al
temple parroquial.32
La migradesa dels recursos econòmics a què tenien dret els temples
secundaris va fer que els clergues i donats que hi servien cerquessin noves
fonts d’ingressos: ho proven les concessions episcopals de quesitòries
—llicències per tal de poder demanar almoina arreu del bisbat— per
sufragar les despeses de construcció i reparació de l’edifici o d’adquisició
de béns mobles —llibres, vestits, draps, llums i ornaments— pels altars.
De les seixanta-sis quesitòries concedides entre els anys 1325 i 1332
a esglésies del bisbat de Girona, prop d’un terç eren per a capelles i
ermites com les anteriors.33 A poca cosa més tenien dret els clergues
que servien en els temples secundaris de les terres gironines, ja que
els bisbes de la darreria del segle xiii i de la primeria del xiv vigilaven
estrictament que les prerrogatives de les parròquies no fossin minvades
32. PM, núm. 2 (891.07.15); ADG, Lletres, vol. U-1, f. 7r (1276.09.11) i f. 7r-v
(1290.08.23); PSMCR, núm. 136 (1286.07.29); AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 56v
(1332.10.17); ADG, Monacals, Seu, Sagristà major, pergamí núm. 95 (1333.01.13);
cf. document 1; Mallorquí, Històries..., p. 106-109.
33. ADG, Lletres, vol. U-2, U-2b, U-3, U-4 i U-5 (1325-1332). Els bisbes van con-
cedir, en total, cent dotze quesitòries: quaranta-sis per a hospitals, monestirs, esglésies
i capelles de fora del bisbat i seixanta-sis per a persones i esglésies del bisbat, entre
els quals comptem conversos del judaisme i captius —divuit—, esglésies parroquials
—onze—, la catedral i esglésies de la ciutat de Girona —sis—, monestirs i hospitals del
bisbat —onze— i les capelles o ermites —vint.
per cap església sufragània, capella o ermita o pels seus senyors. Un

magnífic exemple d’aquesta política episcopal el trobem el 1295 en l’in-
tent del bisbe Bernat de Vilamarí de visitar els temples de Sant Romà
de Miànigues i Sant Pere de Guèmol, situats als voltants de Banyoles
i sota la dependència del monestir de Sant Esteve. Pel bisbe eren uns
temples perfectament parroquials perquè, gràcies als seus termes, eren
“limitatas seu distinctas ... a ceteris parrochiis conuicinis” i perquè
els clergues administraven, als que hi vivien, “babtismum, penitenci-
am, uiaticum ac alia oportuna ecclesiastica sacramenta”; per tant, ell
tenia tot el dret de visitar-les. En canvi, l’abat de Banyoles, zelós dels
seus privilegis, va intentar justificar davant del Papa de Roma que es
tractava d’unes simples capellas que pertanyien al monestir de Sant
Esteve per uns privilegis dels pontífexs romans —unes butlles— molt
antics i que no tenien res a veure amb les parròquies.34 Al final, tal i
com s’observa en les llistes de parròquies de la fi del segle xiv, Guèmol
i Miànigues es convertiren en parròquies independents i sotmeses a
l’autoritat episcopal com les veïnes.
Vincles entre masos i parròquia

Igual com els veïnats, també els masos eren utilitzats com a unitat
de recaptació dels delmes i les primícies d’algunes parròquies. Els masos
eren, segons les informacions procedents dels capbreus senyorials de
la primera meitat del segle xiv, unes cases habitades permanentment
per una família pagesa, normalment aïllades enmig de les terres de
conreu —excepte a les planes inundables de l’Empordà— i situades al
centre d’unes petites explotacions agràries.35 A l’interior de les cases, hi
regnava una gran modèstia: a través dels escassos inventaris de béns
mobles del segle xiii o de l’inici del xiv, només es pot deduir l’existèn-
cia d’unes àrees de magatzem —intrata—, de dormitori —camera—,
de cuina —coquina— i, segurament també dins la casa, d’estable dels
animals; mentrestant, les excavacions de masos d’aquesta època només
34. ADG, Lletres, vol. U-1, full solt cosit al f. 24v (1295.10.20); cf. document 3.
També els monjos de Sant Quirze de Colera, en la visita pastoral de l’any 1316, van
intentar justificar l’estatus no parroquial de la capella de Santa Maria, al costat del mo-
nestir, on es feia missa els diumenges i gairebé tots els festius i hi existia un cementiri
on eren enterrats els albats i les dones joves que no feien deixes a l’església; cf. ADG,
Visites pastorals, vol. P-2, f. 57r-58r (1316.05.02).
35. La bibliografia sobre els masos dels segles xiii i xiv és molt abundant. Entre
altres treballs, cf. Bolós, Els orígens..., p. 259-262; Donat; Lluch; Mallorquí; Soldevila;
To, “Usos...”, p. 130-136.
permeten detectar la presència de sitges i de febles parets.36 Pel que fa

a l’organització de l’explotació agrària, sabem que a l’entorn immediat
dels masos hi havia unes parcel·les dedicades a un ús més intensiu de
la terra —closos, farraginals i quintanes—, mentre que les terres de
cereals i les vinyes eren més lluny, enmig de les peces dels masos veïns;
a més, els habitants dels masos disposaven de drets d’ús sobre els bos-
cos, on duien a pasturar els seus ramats, feien llenya i obtenien altres
productes forestals, i sobre l’aigua, tal com es dedueix de la freqüent
possessió dels molins hidràulics per petits grups de pagesos de mas.37
Les implicacions del mas, però, no acabaven aquí. La residència
en el terme d’un castell comportava unes obligacions dels habitants
dels masos envers el senyor jurisdiccional: reparar les parets i fossats
del castell, fer guàrdies al castell i seguir-lo quan els convocava a some-
tent amb el corn del castell (cf. el capítol “L’àmbit de la jurisdicció”).
A més, des de la segona meitat del segle xiv, en el repartiment de
les quantitats a pagar en concepte d’imposicions reials i talles de les
universitats locals, segur que es distingia entre els masos i els altres
habitatges. I encara, els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels
que pagaven els habitants dels masos posen de relleu la seva vincu-
lació amb la parròquia. En la major part de les recerques dedicades
als masos, però, aquests vincles no solen ser destacats, tot i que eren
clarament perceptibles als segles xiii i xiv i que, segurament, provenen
de molt abans. Les relacions entre masos i parròquies es manifestaven
en quatre àmbits diferenciats: 1) el pes del poblament dels masos en el
conjunt de les parròquies, 2) l’organització de l’espai agrari a l’interior
de la parròquia, 3) la identificació dels habitants dels masos amb la
parròquia i 4) la possessió de cellers a la cellera.
1. En primer lloc, a l’interior de la majoria de parròquies rurals
gironines hi havia veritables xarxes de masos disseminats. Ja al se-
gle xii, l’inventari dels dominis del comte Ramon Berenguer IV enre-
gistra cent quinze masos al terme de Caldes, cent seixanta-nou al de
36. PSMCR, núm. 152 (1295.06.02); ACA, Monacals, Sant Miquel de Cruïlles, rotlle
8, pergamí núm. 1 (1327.06.06); ACG, Pabordia de Novembre, lligall s.n., plec núm. 2
(1357.06.03); cf. Mallorquí, Històries..., p. 85-94; íd., “Masos agraris o ramaders? El cas
de Cruïlles i Sant Cebrià dels Alls a la primera meitat del segle xiv”, dins Bolós; Jarne;
Vicedo (eds.), Família..., p. 170-171.
37. Mallorquí, “Homes...”, p. 76-77; íd., “Molins pagesos en temps feudals: els
molins dels termes de Sant Sadurní i Cruïlles (Baix Empordà) als segles xiii i xiv”, dins
Els usos de l’aigua en la història, <http://k.udg.edu/VCHA/wp-content/uploads/2009/07/E.-
Mallorquí.pdf>.
Llagostera i vint-i-quatre a la petita parròquia de Quart, per exemple.38

Del segle xiii tenim un parell de capbreus de Sant Sadurní i Cruïlles,
datables de manera aproximada dels anys 1218 i 1264, que recollien,
respectivament, quaranta-dos masos i bordes que integraven la senyo-
ria de Ramon Arnau de Sant Sadurní i setanta-cinc masos depenents
del senyor del castell de Cruïlles i del monestir de Sant Miquel de
Cruïlles.39 És, però, a l’inici del segle xiv que els capbreus senyorials
enregistren nombrosos conjunts de masos a tot arreu: a Sant Sadurní,
per exemple, comptem cent quatre masos en els capbreus de la pabor-
dia de juliol de la seu de Girona del 1316 i de Ramon Arnau de Sant
Sadurní del 1336; a Cruïlles els masos arribaven a 81 en el capbreu
general del 1319 i en una capbrevació de Sant Daniel l’any 1322; a les
Gavarres, hem arribat a comptar vint-i-quatre masos a Sant Mateu de
Montnegre, vint-i-un a Santa Pellaia i Santa Àgata i també vint-i-un
a Fitor en diversos capbreus; i a Lloret de Mar vuitanta-vuit entre el
1317 i el 1320.40 Combinant capbreus i altres documents en pergamí
de la fi del segle xiii i de l’inici del xiv, les llistes de masos encara es
poden allargar: dels vint-i-set masos que figuren en els cinc capbreus
coneguts de la població selvatana de Riudellots de la Selva, podem
passar a noranta-vuit utilitzant altres documents; mentrestant, a Santa
Coloma de Farners el capbreu de Berenguer de Farners del 1339 només
recull vint-i-quatre masos, quan sabem que almenys n’hi havia uns
cent quinze entre els segles xiii i xiv.41 Aquesta situació no és pròpia
només dels sectors que hem estudiat més a fons dels ardiaconats de
Girona i la Selva, sinó que val per a tot el bisbat: el Llibre Verd dels
Feus dels anys 1362-1371 recull setanta-tres masos per a Maçanet de
Cabrenys i vint-i-tres més per a Tapis, que fan un total de noranta-sis
masos, una xifra una mica superior als vuitanta-vuit focs existents al
terme de Maçanet el 1378; mentrestant, a Toralles hi havia trenta-un
masos, una xifra no gaire allunyada dels trenta-sis que figuraven en
el capbreu del 1345.42 Aquests documents permeten constatar com, a
38. Bisson, Th. N., Fiscal Accounts of Catalonia under the early Count-Kings, 1151-
1213, Berkeley: University of California Press, 1984 [FAC], núms. 1g, 1h i 1i (1151.04.02-06).
39. PM, núm. 546 (1218 ca.); PSMCR, núm. 87 (1264 ca.).
40. Mallorquí, “El mas...”, p. 51; íd., “Homes...”; íd., Les Gavarres..., p. 106-113 i
212-224; íd., “El terme de Lloret de Mar del segle xi al xviii: una aproximació cartogrà-
fica”, dins Estudis en honor de Josep M. Pons Guri/2. Quaderns de la Selva, núm. 13,
2001, p. 79-82. Pel que fa a Sant Sadurní, cf. ADG, Mitra, calaix 17, pergamí núm. 42
(1316); AHG, Notarial, Sant Sadurní, vol. 110 (1336).
41. Mallorquí, E., “Una qüestió de toponímia: el domini senyorial del clergue
Guillem Gaufred a Riudellots de la Selva al segle xiii”, Quaderns de la Selva, núm. 19,
2007, p. 17-24 i 52-57; Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Coloma..., p. 83-84.
42. LVBG, núms. 271, 293 i 294 (1362-1371); Redondo, El fogatjament..., p. 108;
Homs, M. M.; Canal, J., “Senyors i pagesos del castell de Toralles (Garrotxa)”, Annals de
la primera meitat del segle xiv i malgrat els progressos del poblament
concentrat a l’entorn en celleres i viles a la plana selvatana i encara
més a l’empordanesa, la majoria de famílies pageses continuava vivint
en masos (cf. mapa 12).
Molt probablement aquests conjunts de masos s’haurien format a
partir de les successives divisions hereditàries de les tinences familiars;
això, tanmateix, suposava repartir les terres de conreu entre un nombre
cada vegada major d’explotacions pageses, si no era que s’ampliava l’àrea
conreada. Per provar-ho, hom sol recòrrer a la toponímia per assenyalar
l’existència de masos d’Amunt i d’Avall o a l’aparició documental de
“bordes”, “cabanes” i “masoveries” entre els segles xii i xiii;43 en canvi,
és més rar trobar testimonis concrets de la divisió de masos, com el de
Sant Cebrià dels Alls, a les Gavarres, on es va passar dels dos masos
existents a la vil·la de Malvet l’any 1064 a almenys cinc en poc més
d’un segle, l’any 1178, dos dels quals pertanyien a uns germans que
el 1153 convivien encara en un sol mas situat al vilar de Malvet.44 Per
aquest motiu, entre els segles xi i xiv, es produïen alteracions freqüents
en les xarxes de masos de les parròquies: a Cruïlles el 1319 el nombre
de masos deshabitats i abandonats —tant els que van quedar fossilit-
zats com a topònims com els que es desintegraven i eren absorbits per
d’altres masos— arriba al 13,8% —tretze de noranta-quatre— i a Lloret
de Mar el 1320 potser per destruccions ocasionals per atacs des del
mar, al 22,3% —dinou sobre vuitanta-cinc.45 Per fer front a aquestes
situacions, calia una dedicació constant i atenta per part dels senyors
i dels seus agents si no volien perdre les rendes de masos que havien
quedat sense habitants i sense ningú que en treballés les terres. En cas
de manca d’hereus, el senyor podia recuperar, mitjançant el “benevís”,
els drets del tinent del mas i el podia establir de nou: així ho va fer el
l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 41, 2000, p. 66-78. Els focs de Tapis estaven inclosos
entre els de Maçanet de Cabrenys perquè no hi ha cap entrada per aquesta parròquia.
43. Aventín, Vilamajor..., p. 49-50; Bolós, El mas..., p. 105-114; íd., Els orígens...,
p. 252 i 257; Fernández, J., Una família catalana medieval, Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 156-192; Sabaté, El territori..., p. 64-72.
44. CDSG, núms. 386 (1083.08.30) i 390 (1085.01.04); ACG, pergamí núm. 276
(1153.02.05) i pergamí núm. 416 (1178.01.10); cf. Mallorquí, Les Gavarres..., p. 91. Els
masos també es podien multiplicar a partir de la fragmentació de les reserves senyorials
de diverses institucions eclesiàstiques; cf. Benito, Senyoria..., p. 222-240.
45. Mallorquí, “Homes...”, p. 75-76; íd., “El terme...”, p. 75-76. A Terrassa, entre
el 1311 i el 1314 el conjunt de masos del domini reial de Terrassa s’estava desintegrant
per les alienacions de terres dels masos, per la deficient gestió del patrimoni reial i per
la proximitat als nuclis urbans de Terrassa, Sabadell i Barcelona; cf. Farías, V., “El mas
en los dominios reales de Terrassa según una encuesta real de los años 1311-1314”,
dins Ferrer; Mutgé; Riu, El mas..., p. 170-171; Benito, Senyoria..., p. 308-315 i 325-326.
Mapa 12
Poblament concentrat i dispers al bisbat de Girona a l’inici
del segle xiv46
46. Les parròquies representades en el mapa són les que els capbreus i la docu-
mentació de l’inici del segle xiv proporciona una xifra de població més elevada que la dels
fogatges dels anys 1358, 1360 i 1378; cf. Mallorquí, “Les campagnes...”, p. 348-349. Les
dades són les següents: Cruïlles va passar de les cent seixanta-sis llars el 1319 a una xifra
màxima de noranta-set en els fogatges; Sant Sadurní de dos-cents sis focs a setanta-tres;
Ravós del Terri de seixanta-un a trenta-vuit, Sant Mateu de Montnegre de quaranta-vuit a
trenta; Lloret de Mar de vuitanta-tres a seixanta-set; Riudellots de setanta-dos a seixanta-
nou; i Llambilles de setanta-tres a quaranta-tres. Un cas a part és el de Cervià, on la
1291 el prior de Sant Miquel de Cruïlles, que havia recuperat el domini

útil del mas Pasqual que li “euenit ad beneuisium siue ad escahuta
ex defectu personarum et tenetorum”; el mateix succeí el 1302 amb
el mas Andreu de la parròquia de Cruïlles.47 En cas que els tinents
del mas no volguessin residir de manera continuada al mas, el senyor
els podia dur a judici i expulsar-los per recuperar-ne el domini útil,
tal com va passar el 1295 amb el mas Motgera de Cruïlles i la seva
propietària, Elisenda de Malver.48
2. Un segon àmbit de relació entre mas i parròquia, el trobem en
l’organització de l’espai agrari a l’interior de les parròquies. Els senyors
gironins del segle xi, tot i l’augment de la sostracció sobre la pagesia
que van generar les seves violències, es van veure “forçats” a adaptar
la gestió dels seus dominis i, sobretot, la recaptació de les seves rendes
a les explotacions pageses existents, els masos. A partir del segle xiii,
els pagesos dels masos van veure com els seus drets hereditaris i inde-
finits sobre les seves tinences es van començar a definir jurídicament
com a “domini útil”, cosa que els permetia, mentre complissin amb
les obligacions envers el senyor “directe”, organitzar la producció de
la major part de les terres de conreu agrícola, les que formaven part
dels seus masos, d’acord amb els seus interessos i necessitats; així, per
exemple, molt sovint cedien parcel·les a d’altres pagesos a canvi d’unes
“tornes”, unes petites quantitats de diners, que es pagaven “in auxilium
censi” als senyors directes de les terres. El fruit d’aquest actiu mercat
de la terra, que permetia reestructurar constantment el patrimoni dels
masos, és el que es pot constatar en la majoria de capbreus senyorials
de la primera meitat del segle xiv. A més, el paisatge agrari resultant
d’aquestes pràctiques reflecteix el paper predominant dels masos i dels
seus habitants: en un primer temps, cap al segle xi, encara era possible
que els masos formessin una entitat territorialment compacta, però a
l’inici del segle xiv, el paisatge es dividia en uns petits espais de conreu
intensiu a les portes de les cases dels masos —closos i farraginals— i
xifra del 1313 —cent-quatre caps de casa— queda entre les dels fogatges, que fluctuen
entre els setanta-un i els cent dinou focs. Finalment, el nombre de focs de Monells el
desconeixem perquè comptaven dintre la casa taxada del comte d’Empúries.
47. PSMCR, núm. 143 (1291.01.14); AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 20r-v
(1302.08.10). La pràctica del benevís, queda recollida en els Costums de Girona; cf.
CG, p. 168-170. Amb el dret d’excaduta, els senyors podien recuperar els béns vacants
per manca de successió o confiscació i quedar-se’n les rendes, cf. Niermeyer, Mediae...
“excaduta”.
48. PSMCR, núms. 151 i 152 (1295.06.02). El mas Motgera no va tornar a ser
establert, juntament amb la seva batllia, fins l’any 1301; cf. ACA, Monacals, Sant Miquel
de Cruïlles, rotlle 11, pergamí núm. 1 (1301.06.10).
a prop dels cursos d’aigua —horts i illes—, en uns sectors més exten-
sos ocupats pels cereals i la vinya, on cada mas tenia unes quantes
parcel·les separades i, finalment, més enllà de l’àrea conreada, en les
zones de bosc i pastura on els habitants dels masos tenien drets d’ús
i d’aprofitament.49
3. Una tercera qüestió té a veure amb la forta identificació entre
la família i el mas. La dispersió d’aquestes unitats d’explotació, la seva
adequació a les capacitats de treball d’una família i els drets heredi-
taris dels seus habitants feia que, en els capbreus del començament
del segle xiv, el cognom de la família coincidís gairebé sempre amb el
nom dels masos. A Sant Cebrià dels Alls, per exemple, dels trenta-tres
masos esmentats el 1319, només tres estaven en mans de persones
que no duien el nom del mas. Ara bé, la dispersió dels masos obli-
gava els seus habitants a utilitzar el marc parroquial d’una manera
molt més freqüent i habitual que no pas els vilatans o habitants de
celleres: a Cruïlles, el 1319, prop del 60% dels habitants dels masos
s’identifiquen afegint la referència a la parròquia al darrere del seu
nom propi (cf. taula 9). El mateix succeeix a d’altres indrets, com a
Ravós del Terri, on els habitants de dinou dels vint-i-un masos que
declaren en el capbreu del 1317 incorporen la referència parroquial
al seu nom, mentre que només ho fan cinc dels quaranta habitants
de la força de Ravós. Mentrestant, a la parròquia de Sant Cebrià dels
Alls, tots els propietaris de masos que declaren al capbreu del 1319,
vint-i-nou en total, diuen que són “de la parròquia de Sent Cibrià de
s’Ays e del terme e juridicció del castell de Cruyles”.50
Amb tota seguretat, la menció a la parròquia en el nom dels
habitants dels masos era el resultat d’una sèrie de pràctiques i rituals
que confirmaven, any rere any, la pertinença de les cases disperses a la
parròquia. En primer lloc, tenim el salpàs, documentat a la ciutat de
Girona el 1237, a Gualta el 1296 i a Sant Mateu de Montnegre el 1325.
Consistia, tal com s’ha descrit per a l’època moderna, en la benedicció
amb sal i aigua de totes i cadascuna de les cases de la parròquia a
canvi d’un pagament simbòlic al rector parroquial, molt sovint en ous.51
49. Bolós, El mas..., p. 126-131; Mallorquí, “El mas...”, p. 59-61; íd. “Homes...”,
p. 58-59; Donat; Lluch; Mallorquí; Soldevila; To, “Usos...”, p. 131-132.
50. ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv (1319); ACA, Monacals
d’Hisenda, vol. 381 (1317).
51. ADG, Seu de Girona, Claver, pergamí núm. 12 (1237.08.31), ACG, pergamins
del segle xiii, s. n. (1296.03.15); ADG, Seu de Girona, Cabiscol Major, pergamí núm. 4
(1325.03.03); cf. Document 7; Mallorquí, “Conflictes...”, p. 390-391. Per als segles mo-
derns, cf. Puigvert, J. M., “Una mirada etnològica des de la història: el ritual del salpàs”,
dins xix Assemblea intercomarcal d’estudiosos, Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1985,
p. 173-180; íd., Església..., p. 32-34.
Taula 9
La pertinença a la parròquia dels habitants de Cruïlles, 1319
Formes de poblament Designació dels habitants Total

PC PSS-CC C CC SM VSM SR Ø
Poblament concentrat
- Castell de Cruïlles 7 28 4 39
- Vila de Sant Miquel de Cruïlles 30 1 1 32
- Salvetat de Rabioses 5 6 11
Total 5 7 28 30 1 6 5 82
(%) 6,1 8,5 34,1 36,7 1,2 7,3 6,1
Poblament dispers en masos
- Veïnat de Cruïlles 2 1 4 7 14
- Veïnat de Sant Miquel 2 7 2 11
- Veïnat de Salelles 2 6 1 1 10
- Veïnat de Rabioses 20 4 24
- Veïnat de les Goresques 3 3
- Veïnat de Valloquera 4 1 5
- Veïnat de Tapioles 7 7
- Veïnat de Pastells 6 6
- Veïnat de Solls 1 1
Total 47 7 1 5 8 13 81
(%) 58 8,6 1,2 6,2 9,9 16,1
Abreviatures: PC: de la parròquia de Cruïlles – PSS-CC: de la parròquia de Sant Sadurní

i terme del castell de Cruïlles – C: de Cruïlles – CC: del castell de Cruïlles – SM: de Sant
Miquel de Cruïlles – VSM: de la vila de Sant Miquel de Cruïlles – SR: de la salvetat de
Rabioses (de Rabioses) – Ø: sense especificar. Font: ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu
del segle xiv (1319).
En segon lloc, al segle xiv el delme encara es recaptava, sovint,

a partir dels masos. En divuit parròquies —quinze de l’ardiaconat de
Besalú, dos del d’Empúries i una de la Selva—, que sumen el 4,3%
sobre el total del bisbat gironí, els delmadors recollien el delme mas
per mas.52 És probable que aquesta situació hagués estat corrent amb
anterioritat a moltes altres parròquies: de fet, en noranta-cinc parròqui-
52. Es tracta de les parròquies de Riudarenes a l’ardiaconat de la Selva, Capmany

i Sant Iscle al d’Empúries i Avellanacorba, Bassegoda, Batet, Castellar, Entreperes, Escau-
les, Joanetes, Maçanet de Cabrenys, Tapis, Pujarnol, Sant Cristòfor les Fonts, Sant Pere
des Puig, Solamal, Toralles i Vilavenut al de Besalú, cf. LVBG, núms. 107, 188, 241, 270,
271, 284, 286, 294, 295, 303, 344, 348, 349, 360, 364, 366, 386 i 396 (1362-1371). També
al Quercy el delme es recaptava per masos, cf. Hautefeuille, “La délimitation...”, p. 85.
es més —el 22,6% sobre el conjunt del bisbat— encara alguns masos
servien com a unitat de percepció del delme. Per exemple, el 1341 els
habitants dels masos Preses, Bertran i Català de Sant Mateu de Mont-
negre van reconèixer al claver de la seu de Girona i al sagristà de la
parròquia que els pagaven el delme i la primícia dels esplets del pa,
del vi, de la llana, del lli, del cànem, del carnatge i dels horts, mentre
la resta de parroquians ho pagaven al temple parroquial i al cabiscol
de la seu. A Caldes i Llagostera, arran de les donacions testamentàries
dels drets sobre masos efectuades pels comtes de Barcelona a benefici
de diversos monestirs, ens trobem l’any 1362 que els abats de Sant
Feliu de Guíxols, Santa Maria de Vilabertran, Sant Salvador de Breda i
Santa Maria d’Amer, l’abadessa i la prioressa de Sant Daniel, els priors
de Santa Maria de Ridaura i Santa Anna de Barcelona, el paborde de
Tordera de Sant Feliu de Girona, l’ardiaca de la Selva, el comanador
del Temple d’Aiguaviva, els establerts a l’altar de Sant Pere i Sant Pau
de Girona i a l’església de Sant Feliu de Llagostera, un cavaller i un
ciutadà de Girona rebien els delmes dels masos dels seus dominis res-
pectius a les dues parròquies.53 En tots aquests casos queda ben clara
la vinculació parroquial dels masos que escapaven a la forma general
de delmar de les parròquies respectives.
En tercer lloc, la prestació d’altres drets reals corresponents a la
parròquia també se solia calcular i repartir per masos, tal com especi-
fiquen els Costums de Girona (cf. el capítol “El clergat parroquial”).54
A Santa Coloma de Farners tots els masos havien de pagar unes pres-
tacions en espècie per a la capella de Santa Maria de Farners, situ-
ada al peu del castell de Farners, tal com figurava en un llevador de
censos del 1203, poc després de la seva fundació; mentrestant, a Sant
Pol de la Bisbal, l’any 1306, si el clergue s’absentava de la parròquia,
els rectors de l’església matriu de la Bisbal s’encarregaven d’exercir la
cura d’ànimes a Sant Pol i de “sepelire heredes et principales personas
manssorum”, és a dir, que es devien quedar amb els drets de sepultu-
ra dels titulars dels masos, mentre que els de la resta de parroquians
eren per al temple de Sant Pol; a Colomers les masades depenents del
monestir d’Amer pagaven unes quantitats d’ordi i forment “racione
comestionis” als clergues de la parròquia, que depenien de l’abat sel-
vatà; i, finalment, la major part de les quantitats en espècie i moneda
53. ADG, Seu de Girona, Claver, pergamí núm. 57 (1342.03.29); LVBG, núms.
205 i 207 (1362-1371); cf. document 23.
54. També a Barcelona els drets parroquials es cobraven per masos, com el
salpàs i les sepultures que el 1223 es van repartir el rector de Vallvidrera i l’església de
Santa Creu d’Olorda, cf. Benito, Senyoria..., p. 371-372.
recaptades entre el 1364 i el 1388 a Sant Martí Vell pel blat de l’oli
procedia dels masos i bordes de la parròquia.55
4. El darrer vincle existent entre els masos i les parròquies és la
possessió, per part dels titulars dels masos, de cellers situats en l’espai
sagrat que voltava l’església parroquial. De manera semblant als bisbats
d’Elna, Barcelona i Osona, en els cellers de les celleres gironines no és
segur que s’hi emmagatzemessin les collites de cereals, però sí el vi que
havia estat elaborat en les premses de raïms construïdes pels habitants
dels masos; aquests, a més, també col·laboraven per comercialitzar el
vi, encara que fos sota la vigilància dels senyors. Així doncs, la cellera
era un dels mecanismes a través dels quals els masos s’integraven en
un sistema econòmic més complex que depassava de molt el marc
parroquial.56 Però, d’altra banda, els cellers que cada mas solia tenir
al perímetre sagrat de la cellera es van convertir en la residència dels
fills segons o d’altres familiars dels masos. Així sembla ser a Vilobí
d’Onyar el 1337 i també a Cruïlles i a Santa Maria de Montnegre: la
coincidència dels cognoms del 30% dels habitants del castell de Cruïlles,
la vila de Sant Miquel i la salvetat de Rabioses amb els cognoms dels
habitants dels masos de Cruïlles el 1319 pot ser el fruit d’instal·lar en
les celleres i nuclis concentrats una part dels excedents demogràfics
dels masos, on podien desenvolupar oficis artesanals o treballar en el
comerç; mentrestant, a Santa Maria de Montnegre els anys 1314 i 1356
diversos masos disposaven de cases a la cellera que podien sotsestablir
a d’altres persones, sense vincles familiars amb els titulars dels masos.57
La parròquia, una estructura poc útil per a la concentració del poblament?

Tal com han posat de relleu les darreres recerques, els resultats
de l’ensagrerament del segle xi van ser més aviat pobres: la majoria de
sagreres no van esdevenir res més que minúsculs nuclis formats per les
esglésies parroquials, pel cementiri i per un conjunt de sagrers. Va ser,
55. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 26v-27r (1306.05.09);
cf. apèndix 5; Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Coloma..., p. 82-85; Soldevila, x., “Els ma-
sos del monestir d’Amer al Baix Empordà al començament del segle xiv”, dins Ferrer;
Mutgé; Riu, El mas..., p. 440.
56. Cuvillier, J.-P., “Una societat en crisi: la sagrera, la parròquia i el castell de
Taradell després de la Pesta Negra (1352-1365)”, Ausa, núm. 6, 1968-1971, p. 223-241;
Busqueta, Una vila..., p. 78-80; Fernández, Una família..., p. 179; Catafau, A., “La «cellera»
et le mas en Roussillon au Moyen Âge: du refuge à l’encadrement seigneurial”, Journal
des Savants, 1997, p. 343-347; Donat; Lluch; Mallorquí; Soldevila; To, “Usos...”, p. 133;
Puig, Les campagnes..., cap. 6; Bolós, Els orígens..., p. 192.
57. Marquès, “Vilobí...”, p. 36-37; Mallorquí, “Homes...”, p. 73-74; íd., Pobla-
ment..., p. 134-139.
en realitat, al llarg dels segles xii i xiii que les sagreres van convertir-se
en la forma de poblament concentrat més corrent en diversos territoris
catalans, com el Vallès i el Rosselló.58 Al bisbat de Girona es dóna la
mateixa situació, però en el lent procés de concentració del poblament
a l’entorn de les esglésies hi van incidir molts altres factors a part dels
derivats de la parroquialització.
L’església parroquial i el cementiri

Per molt que la parròquia fos, sobretot, una demarcació territorial
amb uns límits ben definits, tenia un centre perfectament establert:
l’església parroquial i, al seu costat, el cementiri. La missa dominical
aplegava tots els feligresos a l’interior del temple cada setmana, els
quals, a la sortida, ja sigui a les portes o al cementiri, es trobaven
per resoldre les qüestions que els afectaven, per intercanviar notícies i
productes en uns mercats improvisats o per celebrar les festes populars;
de fet, l’església havia estat construïda pel conjunt dels habitants del
lloc i solia servir també per a usos militars, de vigilància i protecció.
Potser l’aspecte més rellevant que hi tenia lloc era la celebració regular
de l’assemblea de veïns per repartir-se les càrregues financeres que els
pertocaven, tant amb relació al manteniment del temple com al paga-
ment dels impostos als reis o de les rendes als senyors, i per regular
afers comuns, com l’ús dels espais comunitaris o el manteniment dels
senyors.59 Per exemple, l’any 1151, en l’inventari dels drets del comte
Ramon Berenguer IV, les declaracions del que havia de rebre a Caldes
de Malavella, Llagostera i Palafrugell es van fer al davant de les por-
tes de les respectives esglésies —“ante hostium ecclesie”— i davant la
presència dels prohoms de cada domini comtal, a part dels batlles i
encarregats de recollir els drets; i l’any 1333 la “uniuersitas proborum
hominem parrochie et ville de Calidis, in cimiterio ecclesie de Calidis
more solito congregata”, va nomenar uns procuradors per reclamar els
deutes pendents als marmessors d’un ciutadà gironí.60
58. Soler, M., “Feudalisme i nucleació poblacional. Processos de concentració de

l’hàbitat al comtat de Barcelona entre els segles x i xiii”, Acta Historica et Archaeologica
Mediaevalia, núms. 23-24, 2003-2004, p. 80-81; Vilaginés, El paisatge..., p. 136-149; Catafau,
A., “Les «celleres» du Roussillon. Le regroupement villageois dans l’espace consacré au-
tour de l’église et son rôle dans la formation de l’habitat concentré dans l’ancien diocèse
d’Elne, xe-xive siècles”, dins Sénac, Histoire..., p. 180-185; íd., Les celleres..., p. 93-99.
59. Gaudemet, “La vie...”, p. 75-78 i p. 82; Salrach, J. M. (coord.), Història Agrària
dels Països Catalans. Vol. 2. Edat Mitjana, Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca,
2004, p. 525-526.
60. FAC, núms. 1g, 1h i 1j (1151.04.02-06); AHG, Notarial, Caldes-Llagostera,
vol. 7 (1333.07.12).
Aquest punt central de la parròquia que era l’església i el seu

cementiri no havia canviat gaire des del segle xi. Als segles xiii i xiv
encara es mantenia dempeus, a la majoria de parròquies, el temple
romànic aixecat al segle xi. Segurament, de reformes n’hi havia hagut
moltes perquè el manteniment del temple era una tasca tan constant
que, com veurem més endavant, va exigir la creació d’una institució,
l’obreria, dedicada a sufragar-ne les despeses. A Romanyà de la Selva,
per exemple, les obres de reforma del temple estaven molt avançades
l’any 1364.61
En els indrets més poblats, però, es va haver d’ampliar l’edifici
parroquial per tal d’encabir dins l’església tots els feligresos. A Calonge
i a Cassà de la Selva, per exemple, es va substituir el temple aixecat
al segle x per un gran temple romànic dels segles xii i xiii, dels quals
només han quedat restes del parament, els arcs torals i part de la de-
coració de la façana sota les reformes d’època moderna.62 A Banyoles
la importància del temple sufragani de Santa Maria dels Turers, que
s’alliberà a la segona meitat del segle xiii del control estricte dels abats
de Sant Esteve de Banyoles, va permetre emprendre una important
reforma arquitectònica: es va enderrocar l’església vella per aixecar-
ne una de nova que albergués la nombrosa població local.63 Aquestes
ampliacions dels temples van continuar al segle xiv i, en certa mesura,
van permetre la difusió de l’estil gòtic fora de la ciutat de Girona no-
més en unes viles que estaven en plena fase de creixement econòmic,
urbanístic i demogràfic, gràcies a la presència d’un mercat setmanal,
d’una fira anual, d’una notaria i, és clar, d’un gran temple eclesiàstic. El
cas més rellevant és el de Castelló d’Empúries, però a Monells el 1349
els obrers, atès que el temple parroquial era insuficient, van decidir
edificar-ne un de nou i sufragar-lo per mitjà d’una confraria.64 De totes
maneres, les mostres d’art gòtic més freqüents són les escultòriques i
pictòriques: es troben retaules i imatges als monestirs de Sant Pere de
Rodes, Sant Pere de Besalú i Sant Esteve de Banyoles i al convent del
Carme de Peralada, però també als temples parroquials i sufraganis de
Navata, Palera, Jonqueres i Sant Gregori, entre d’altres.65
61. Freixas, P., L’art gòtic a Girona, segles xiii-xiv, Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans, 1983, p. 52.
62. Catalunya Romànica, vol. 5, p. 93-94, i vol. 8, p. 186-187.
63. DB, núm. 346 (1270.01.07) i 437 (1294.06.02).
64. ADG, Lletres, vol. U-12, f. 85v-86r (1349.06.20); cf. Bloch, M., La historia
rural francesa: caracteres originales, Barcelona: Editorial Crítica, 1978, p. 423; Marquès, J.
M., “Confraries medievals del bisbat de Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins,
núm. 34, 1994 p. 355.
65. Molina, J., Fragments del gòtic a Girona, Girona: Diputació de Girona, 2008,
p. 14-15, 44, 47, 56-58.
Una prova tardana de la centralitat exercida per l’església i el

cementiri parroquials, la proporciona la convocatòria general dels ho-
mes de remença per tal que paguessin les despeses de redempció de
la servitud, els anys 1448 i 1449. Si ens fixem en els punts de reunió
elegits a cada localitat —el cementiri i l’església parroquial, la plaça
del castell, una casa particular o un prat— i en la natura del so que
cridava els veïns —les campanes de l’església o el so del corn i del
viafors des del castell—, observem que les campanes tenien molta més
capacitat de convocatòria que no pas els corns dels castells i que, nor-
malment, les reunions tenien lloc a la plaça de cada localitat, una plaça
situada a tocar de l’església i el cementiri.66 Tanmateix, això no va ser
suficient com per originar sempre i en tot lloc un nucli de població
concentrada al seu entorn.
De les sagreres a les celleres i viles

Gràcies a un primer inventari de les sagreres i celleres docu-
mentades dels ardiaconats de la Selva i de Girona,67 podem presentar
unes evidències sobre l’evolució dels nuclis eclesials entre els segles xi
i xiv a les terres de Girona. La primera constatació és que el nombre
de les sagreres documentades al segle xi o a la primera meitat del xii,
en comparació amb el de les parròquies dels mateixos ardiaconats,
noranta-sis i seixanta-tres respectivament, és relativament baix: només
trenta-sis, la qual cosa significaria que tan sols en un 22,6% de les
parròquies s’hauria desenvolupat la sagrera. És probable, però, que
la relativa escassetat d’actes de consagració i dotació d’esglésies en
aquests territoris i la concentració de les sagreres documentades a
les zones més properes a la ciutat de Girona, on s’escampaven els
dominis de les institucions eclesiàstiques gironines que proporcionen
els documents estudiats, permet imaginar que una anàlisi exhaustiva
de la documentació d’altres senyors —com els vescomtes de Cabrera—
podria fer sortir a la llum unes quantes sagreres més.
Alts volts del 1300 eren setanta-un els nuclis eclesials existents
als ardiaconats de Girona i la Selva, gairebé el doble de les sagreres
de dos-cents anys abans. En aquests nuclis, que s’anomenen pràcti-
66. AHCG, Convocatòria general dels homes de remença (1448-1449); cf. Homs,
M. M., El sindicat remença de l’any 1448, Girona: Ajuntament, 2005; Mallorquí, “Par-
ròquia...”, p. 156-157.
67. Mallorquí, “Les celleres...”, p. 135-148. Per al text que segueix, cf. íd., p. 125-
129. Per a la resta de la Catalunya Vella i el Rosselló, cf. Farías, “La sagrera...”, p. 115-
119; Catafau, “Les «celleres»...”, p. 174-176; íd., Les celleres..., p. 56-82.
cament tots “celleres”, hi continuen predominant dues funcions: d’una

banda, la de concentrar els productes de les collites en cellers i graners;
de l’altra, la d’albergar els fills segons de masos propers en habitatges
aixecats damunt dels antics cellers. En cinquanta d’aquests nuclis de
poblament concentrat —trenta-tres a l’ardiaconat de Girona i disset al
de la Selva— l’únic element que hauria atret els habitatges al seu en-
torn era l’església. Així, ens trobem que en el 34,3% de les parròquies
de l’ardiaconat gironí i en el 26,9% de les parròquies selvatanes es van
consolidar, en menor o major grau, uns nuclis eclesials. Majoritàriament,
aquests nuclis estaven situats al bell mig de la plana de la Selva, a
les ribes i marges del Ter i als sectors de la plana empordanesa per-
tanyents a l’ardiaconat de Girona (cf. mapa 13). De celleres en zones
de muntanya, en trobem ben poques: només a les Gavarres —Fitor,
Santa Pellaia, Santa Maria i Sant Mateu de Montnegre— i a la vall
d’Hostoles —Colltort, Cogolls, les Planes i Sant Feliu de Pallerols.
Rere les celleres de l’inici del segle xiv s’amagaven diferents situ-
acions. N’hi havia unes quantes que no diferien gaire del que devien
ser les sagreres del segle xi: una església, un cementiri i una minúscula
agrupació de cases. Campllong i Sant Andreu Salou, per exemple, te-
nien menys de cinc cases l’any 1314 i de les celleres de Fitor i Santa
Pellaia, a les Gavarres, només en coneixem algun element aïllat —les
cases de Nadal de Cals a Fitor i el celler del cavaller Guerau de Tor-
rent a Santa Pellaia. Un segon grup de celleres estaria format per les
que aplegaven més de deu cases, alguna ferreria i els habitatges dels
clergues locals. Les que es trobaven en sectors de muntanya, per les
majors dificultats d’accés a l’aigua i de la pràctica de l’agricultura, no
van poder mantenir-se després de la greu crisi econòmica i demogràfica
que va allargar-se durant els segles xiv i xv: és el que va passar amb
les celleres de Santa Maria i Sant Mateu de Montnegre, a les Gavarres,
i les de Sant Julià del Llor i Tinyoses, als marges del Ter. En canvi, a
la plana selvatana n’hi havia de semblants que, com les de Riudellots
de la Selva i Vilobí d’Onyar, van mantenir-se durant els segles xiv i xv
i, fins i tot, van experimentar un creixement a l’època moderna. Final-
ment, existia un grup reduït de celleres que, abans de mitjan segle xiv,
ja havien experimentat un creixement significatiu, fins als voltants de
les trenta llars, gràcies a la celebració d’un mercat setmanal o l’exis-
tència d’una notaria a la població. És el cas de les celleres de Cassà
de la Selva, Santa Coloma de Farners i Vidreres.68
68. Per a més dades, cf. Mallorquí, E., “Tres celleres selvatanes en ple desenvo-
lupament: Santa Coloma de Farners, Cassà de la Selva i Vidreres a la primera meitat
del segle xiv”, dins Ciutats, viles, sagreres, Hostalric: Ajuntament, en premsa.
Mapa 13
Els nuclis de població de les terres de Girona, segles xi-xiv
Font: Mallorquí, “Les celleres...”, p. 135-148.
Aquest darrer grup de celleres manté unes certes similituds amb

uns altres nuclis, vint-i-un en total, que, tot i ser qualificats com a
celleres en algun document, deuen el seu creixement a d’altres ele-
ments presents a la població: cinc d’aquests nuclis havien estat creats
entorn de monestirs, set van créixer com una vilanova al voltant d’un
castell o d’un mercat i nou més podrien ser qualificats com a “celleres
castrals” per l’associació, a vegades des del mateix segle xi, d’una for-
talesa senyorial, o castell, a l’interior mateix de la sagrera o cellera.69

El cas de Monells ho il·lustra a la perfecció: l’any 1102 el senyor del
lloc va aconseguir la llicència del comte de Barcelona per traslladar al
costat del seu castell el mercat rural que fins aleshores se celebrava
al veïnat d’Anyells, al terme de Corçà; això va fer que el nucli del
castell, desenvolupat al voltant de la plaça central del mercat i al llarg
del carrer de la Vilanova, cresqués molt més durant els segles xii i xiii
que no pas la cellera entorn del temple de Sant Genís —a l’altre mar-
ge del Rissec.70 Igual d’interessant és el cas de la Bisbal, una sagrera
ràpidament convertida en “villa et castel” al segle xi que va continuar
creixent a redós del castell-palau dels bisbes de Girona fins a reunir
un centenar de famílies a l’entorn del 1200 dintre de l’espai emmura-
llat, on hi havia cases d’institucions eclesiàstiques, cavallers i jueus; a
partir del 1232 el nucli va continuar creixent “extra villam apud villam
novam”, molt abans que el 1323 el rei Jaume II concedís el privilegi
de mercat a la vila.71
A la segona meitat del segle xiii, Monells no era l’única vila amb
mercat de les terres gironines. El 1267, el cavaller Ferrer de Cruïlles va
manar als seus marmessors que fessin pregonar als principals mercats
de les terres gironines d’aleshores, “in omnibus foris que sunt in villis,
scilicet, Gerunde, Balneolis, Bisulduni, Baschere, Petralate, Castilioni,
Turrucelle, Petre Incise, Monellis et Calidis”, si algú tenia una injúria
contra ell o contra el seu pare, per tal de restituir el que calgués.72 L’es-
tructura topogràfica de cadascuna d’aquestes localitats es devia adaptar
a les necessitats de les activitats mercantils i de l’establiment de famílies
69. Per a d’altres sectors del bisbat de Girona, s’ha estimat que les celleres
es troben en l’origen de tres quartes parts dels setanta-dos nuclis de població de la
Garrotxa i que, de manera similar, molts pobles del comtat d’Empúries tenen al centre
una església, si bé a la xarxa inicial de sagreres s’han superposat altres fenòmens —cas-
tells, fortificacions, viles noves, mercats—, cf. Bolós, Els orígens..., p. 164 i p. 189; íd.,
“Aportació al coneixement de la morfogènesi dels pobles del comtat d’Empúries”, dins
Bolós-Vicedo, Poblament..., p. 266-280.
70. ACA, Cancelleria, Ramon Berenguer III, pergamí núm. 78 (1102.02.08); BCAH,
Arxiu, pergamí núm. 1641 (1200 ca.); AHG, Notarial, Monells, vol. 162 (1332-1333) i
vol. 161 (1333); Mallorquí, E., “La vila de Monells, del segle ix al xii”, Estudis del Baix
Empordà, núm. 18, 1999, núms. 1 i 2; íd., Històries..., p. 124-126; Bolós, Els orígens...,
p. 242-244.
71. CCBG, núms. 109 (1051.03.10), 152 (1083.10.03) i 374 (1200 ca.); PM, núms. 151
(1232.10.28) i 833 (1323.03.21); cf. Marquès, J. M., “El govern episcopal de La Bisbal”,
Estudis del Baix Empordà, núm. 14, 1994, p. 141; Mercader, M. D., L’aljama jueva de la
Bisbal d’Empordà abans de la Pesta Negra, la Bisbal: Ajuntament, 1999, p. 25-31; Frigola,
J., La Bisbal, Girona: Diputació de Girona – Caixa de Girona, 2003, p. 13; Mallorquí,
Històries..., p. 126.
72. PSMCR, núm. 93 (1267.11.14).
d’artesans, igual com passava a d’altres poblacions: la vila d’Amer, per

exemple, es va desenvolupar al voltant del monestir de Santa Maria
i d’un mercat ja esmentat el 1184; Hostalric, entre el 1242 i el 1243,
va rebre del rei Jaume I el privilegi per celebrar un mercat setmanal
i dels vescomtes de Cabrera, senyors del castell i de la població, una
carta de poblament i d’enfranquiment per a tots els que s’establissin a
la vila nova situada al costat del castell; pel que fa a Blanes, el 1260,
els vescomtes de Cabrera també van concedir franqueses per als futurs
habitants de la vila que es pretenia construir a tocar del port.73 Més
tard, altres poblacions també van veure com s’instal·lava un mercat al
seu entorn: Calonge el 1279, Anglès el 1294, Llagostera el 1324, Calella
el 1327 i Santa Coloma de Farners el 1344, entre d’altres.74
Més enllà dels mercats, molts nuclis gironins es van anar des-
envolupant al llarg dels segles xii i xiii a partir dels monestirs i de les
fortaleses senyorials, sovint aixecades a l’interior de la sagrera i al costat
de l’església parroquial. La “vila de Sent Miquel de Cruyles” és un bon
exemple del primer cas: documentada al segle xi com a sagrera, l’any
1319 reunia cinquanta edificis i hi vivien almenys trenta-dues famílies al
costat del recinte monàstic i la “carrera mercadera” que conduïa cap
al mercat de Monells, sense cap obra de muralla, fortificació o defensa.75
De nuclis desenvolupats al voltant dels castells, en tenim dos exemples
prop del de Sant Miquel: a llevant, el “castel de Cruyles”, erigit en una
sagrera envoltada de parets —o murs— el 1062 a l’interior de la qual,
des del 1035 almenys, hi havia la casa —o castell— dels senyors, i de-
senvolupat fins a reunir els habitatges de trenta-nou famílies el 1319,
protegits per una nova muralla antiga i per una “força nova” al sector
del Barri, que a l’inici del segle xiv s’estava parcel·lant i edificant;76 i
a ponent de Sant Miquel de Cruïlles hi havia la vila de Sant Sadurní,
73. DSMA, núm. 40 (1184.01.13); Martínez Giralt, A., “Els orígens del mercat i de
la vila nova d’Hostalric (1242-1243)”, Acta Hostalrici, núm. 1, 2008, núms. 1 (1242.10.18)
i 2 (1243.01.02); Pons Guri, “Unes franqueses...”, p. 265-266.
74. ACA, Cancelleria, vol. 44, f. 141r (1279.08.08), vol. 194, f. 115r (1294...);
cf. Pons Guri, J. M., “El mercat de Calella i la carta de poblament de Calella”, dins
íd., Recull..., vol. 3, p. 145-162, núm. 1 (1327.07.21); Grau, D., Llagostera, Girona: Diputació
de Girona, 1987, p. 21; Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Coloma..., p. 119.
75. Mallorquí, “Homes...”, p. 51-55. És el mateix cas dels nuclis de Lledó i
Ridaura; cf. Bolós, Els orígens..., p. 197-198.
76. CCBG, núm. 92 (1035.04.07); DEC, núm. 211 (1062.11.20). L’any 1304 s’es-
menta un espai no edificat que limitava amb un “pati assignato ad carrerium” i un altre
“pati assignato ad plateam”, cf. AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 116r (1304.01.29); cf.
Badia, J., L’arquitectura medieval de l’Empordà. I. Baix Empordà, Girona: Diputació de
Girona, 1977, vol. 1, p. 107-109, 167-168 i 224-225; Catalunya Romànica, vol. 8, p. 175-
178, 295-299 i 302-304; Mallorquí, “Homes...”, p. 54-55.
bastida també en una sagrera del segle xi que albergava el castell dels
senyors del lloc i que va créixer fins a arribar a reunir, al començament
del segle xiii, almenys seixanta-set individus que pagaven censos “per
domos” situades al nucli i, entre els anys 1316 i 1336, unes cent dos
famílies repartides en tres sectors ben diferenciats: la sagrera, la vila
protegida per murs i per un portal i el barri situat extramurs.77 De
sagreres convertides en castells o forces, en què el procés d’incastella-
mento se superposa a una forma anterior d’ensagrerament, n’hi ha uns
quants exemples més: Vilademuls, Llers, el Mallol, Santa Pau, Vulpellac
i Llagostera; en canvi, ja no són tants els casos similars als de Cruïlles i
Sant Sadurní, en què els nuclis castrals fortificats continuaven creixent
fora la muralla fins a formar veritables viles noves: un dels més ben
documentats és el de Sant Feliu de Pallerols.78
Finalment, a les terres gironines també van erigir-se alguns nuclis
promoguts gràcies a cartes de poblament: el poble de Tossa es va fundar
el 1187 al voltant del castell del Mont Guardí, gràcies a la iniciativa
de l’abat de Ripoll, el senyor del terme de Tossa; igualment, Palamós
és una fundació del rei Pere II, l’any 1297, que volia controlar un port
al litoral gironí.79 Ara bé, en ple segle xiii també van néixer unes altres
agrupacions d’habitatges que serien un fruit espontani del creixement
agrari i del desenvolupament de l’economia mercantil al llarg de l’edat
mitjana: la “salvetat de Rabioses” reunia, el 1319, les cases de deu cap-
brevants del veïnat de Rabioses, a Cruïlles; mentrestant, a Cassà de la
Selva s’originà el veïnat de Ventallol al sector de l’antic veïnat de Sangosta
més proper al nucli de l’església parroquial; i a partir del 1262, en què
tenim la primera notícia, es va anar constituint el nucli del port de
Lloret arran de la platja, lluny de l’església parroquial i del castell fins
que el 1320 ja hi vivien disset famílies i que el 1346 ja hi havia trenta-
sis caps de casa que vivien al port, bàsicament pescadors i mariners.80
77. CCBG, núm. 111 (1052.02.07); VL, vol. 12, núm. 28 (1064.02.15); PM, núm. 546
(1218 ca.); ADG, Mitra, calaix 17, pergamí núm. 42 (1316); AHG, Notarial, Sant Sadurní,
vol. 110 (1336).
78. Martí, “L’ensagrerament: l’adveniment...”, p. 168-176; Canal, J.; Fochs, C.,
“La sagrera de Sant Feliu de Pallerols”, Annals 1990-1991, 1992, p. 50-55; Bolós, Els
orígens..., p. 206, 212, 234-235; Llinàs, J., “El castell i les muralles de Llagostera”, dins
M. Albà; E. Mallorquí (eds.), Història de Llagostera, Llagostera: Ajuntament, 2010, p.
165-190. En contrast amb les terres del Llenguadoc, on l’establiment dels nuclis castrals
solien comportar l’abandó del nucli creat entorn de l’església parroquial, a Girona només
està ben documentat en el cas de Foixà, cf. Bolós, Els orígens..., p. 277-278.
79. Font Rius, J. M., Cartas de población y franquicia de Cataluña, Madrid-Barcelona:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1969 [CPFC], núms. 180 (1187.05.10)
i 335 (1279.12.03).
80. Mallorquí, “Homes...”, p. 56; íd., “El port de Lloret i els seus habitants (segles xiii
i xiv”, Quaderns de la Selva, núm. 15, 2003, p. 55 i p. 59; Mundet, J., Toponímia dels
veïnats de Cassà. 2. Sangosta, Cassà de la Selva: Ajuntament, 2009, p. 21-22.
La xarxa de camins
A part de la concentració de la població entorn de les esglésies,
l’anàlisi de la xarxa viària pot aportar nous indicis sobre els efectes de
la parroquialització.81 Els principals camins que estructuraven l’interior
de les terres gironines des dels segles altmedievals, quan les parròquies
adquireixen el seu caràcter territorial, posaven en contacte els mer-
cats existents, que també eren els llocs de cobrament dels drets sobre
la circulació de mercaderies —el teloneum. L’únic mercat documentat
d’abans de l’any 1000 és el que es trobava a la ciutat de Girona, al peu
de les escales de la seu, al Mercadell, que més tard es va traslladar a
l’Areny, a l’exterior de les muralles romanes. D’entre els camins que hi
conduïen, el més important era el camí que anava de Barcelona a la
plana del Rosselló i que creuava, de nord a sud, el bisbat de Girona;
a partir del segle xi, però, la via s’havia desdoblat al sud de la ciutat
entre el camí tradicional, que passava el 1022 per Palau-sacosta i For-
nells fins al centre de Caldes, i el que seria conegut més endavant com
a “camí barcelonès” o camí ral de Girona a Barcelona, que el 1032
passava més a l’oest, per l’Avellaneda i el Regàs.82 Del Pont Major sobre
el Ter, al nord de Girona, sortien dues rutes importants, una cap a
Banyoles i Besalú documentada el 977 i l’altra cap a Empúries, passant
per Celrà, Cruïlles, la Bisbal, Vulpellac i Canapost segons consta en
textos dels anys 891, 904 i 994.83 Dos camins més unien Girona amb
la ciutat de Vic, capital del comtat i bisbat d’Osona: una resseguia el
Ter fins a Anglès i seguia cap a Osor i l’altra passava per Aiguaviva
i Sant Martí Sapresa, des d’on s’enfilava cap a Santa Creu d’Horta i
Sant Hilari Sacalm. Finalment, una altra ruta anava de Girona fins al
port de Sant Feliu de Guíxols passant per la Vall d’Aro i pels llocs de
81. Bolós, Els orígens..., p. 406-409. De manera semblant, al Llenguadoc es va

reestructurar la xarxa de camins rurals amb els canvis socials i polítics del segle xi;
cf. Durand, A., Les paysages médiévaux du Languedoc, xe-xiie siècles, Toulouse: Presses
Universitaires du Mirail, 1998, p. 170-173.
82. CC-1, vol. 1, p. 68-71 (878.09.09); CCBG, núm. 31 (921.02.25); PSMCE, núms. 2
(994.09.07), 5 (996.03.05) i 7 (1007.02.04); CDSG, núm. 205 (1032.12.27); cf. Canal; Canal;
Nolla; Sagrera, El sector..., p. 13-16; íd., Girona..., p. 404-406; Bolós; Hurtado, Atles del
comtat de Girona..., p. 44-45; Alberch; Burch, Història..., p. 232-233; Borrell, M.; Llinàs,
J.; Figueras, N.; Mallorquí, E.; Merino, J., Deu llegües de pols i roderes, Santa Coloma
de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 2005, p. 25-28.
83. CC-1, vol. 2, núm. 30 (891.07.15); DEC, núm. 29 (904.11.08); CC-5, núm. 394
(969.01.08); CCBG, núm. 66 (994.01.31); cf. Bolós; Hurtado, Atles del comtat de Besalú...,
p. 44-45; Canal; Canal; Nolla; Sagrera, Girona..., p. 404-405; Casas, J.; Sanmartí, E., “El
camí d’Empúries. Aproximació a la xarxa viària del Baix Empordà”, Informació Arque-
ològica, núms. 33-34, 1980, p. 59-63.
Cassà, Llebrers i Llambilles, segons consta en textos del segle x.84 A

part dels grans eixos viaris que unien Girona amb l’exterior del comtat,
ja des dels segles x i xi existia una densa xarxa de camins secundaris
que unien la ciutat amb les poblacions de l’entorn immediat —Sant
Gregori i Domeny, Canet d’Adri i Cartellà, Sarrià i Fontajau, Vilabla-
reix, Vila-roja, Sant Daniel i Campdorà. Alguns d’aquests camins es
van allargar, en segles posteriors, fins a arribar als extrems del comtat:
és el cas del “camí públich qui va de Torsa a Gerona”, documentat el
1314, i del “caminum publicum quo itur aput Calidas”, esmentat el
1323.85 En aquesta època, l’interès dels ciutadans de Girona va fer que
invertissin en algunes millores en els principals camins: el 1322, per
exemple, el mestre d’obres Joan Batlle, natural de Carcassona, va rebre
l’encàrrec d’eixamplar el camí de Girona a Sant Feliu de Guíxols —que
fins aleshores només permetia el pas de traginers amb mules— per tal
que hi poguessin passar carretes; a Riudellots de la Selva, els ciutadans
gironins van finançar la construcció d’un pont sobre l’Onyar als volts
del 1330 i el 1342 van elevar el camí per estalviar-se els efectes de les
inundacions; i l’any 1357, en el camí de Girona a Vic, al seu pas per
Santa Eugènia, es va construir el conegut pont del Dimoni sobre el
Güell.86
A la xarxa bàsica de comunicacions amb centre a la ciutat de
Girona, se n’hi van afegir d’altres al voltant dels primers nuclis rurals
amb mercat. De fet, ja al segle ix devien existir altres punts del bisbat amb
funcions vinculades al tràfic de mercaderies: l’any 860 sembla que es
cobrava el viaticum, el portaticum i el teloneum a Anglès, al límit entre
els comtats de Girona i el d’Osona; i potser els conflictes dels segles ix
i x pel domini episcopal de Bàscara, a la confluència dels comtats
d’Empúries, Besalú i Girona, tenien aquest origen.87 És possible que
84. CDSG, núms. 90 (954.02.21), 105 (967.01.20) i 146 (996.05.11); AC, núm. 184
(979.02.12); ACA, Monacals, Sant Pere de Galligants, rotlle 8, pergamí núm. 34
(1026.02.05); cf. Pladevall, A., “El poblament i la propietat de la terra als antics termes
de Sant Hilari Sacalm i de la vall d’Osor (s. x)”, Quaderns de la Selva, núm. 6, 1993,
p. 66; Canal; Canal; Nolla; Sagrera, Girona..., p. 405; Bolós; Hurtado, Atles del comtat
d’Osona..., p. 44-45 i 52.
85. ACA, Monacals, Sant Pere de Galligants, rotlle 39, pergamí núm. 8 (1314.10.15);
ASD, pergamí n. 524, capbrevació núm. 4 (1323.06.22); cf. Canal; Canal; Nolla; Sagrera,
Girona..., p. 401-411.
86. Juliol, G., Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624), Barcelona: Fun-
dació Noguera, 2001 [LVCG-2], núm. 7 (1322.12.04); AMGi, I.1.2.1, lligall 1, reg. 1,
f. 27r (1330 ca.); AHG, Notarial, Girona-6, vol. 13 (1342.05.06); cf. Guilleré, Girona...,
vol. 1, p. 219, p. 222-223 i p. 229-230; Borrell; Figueras; Llinàs; Mallorquí; Merino,
Deu llegües..., p. 32-37.
87. DSMA, núm. 3 (860.11.19); cf. Martí, “La integració...”, p. 50-52.
aquesta mateixa funció s’hagués dut a terme a l’indret d’Anyells, a

Corçà, a tocar dels límits del comtat de Girona i sobre l’antic camí
d’Empúries, indret que va esdevenir el punt d’arribada d’uns camins
que, els anys 1061 i 1062, venien de Sant Sadurní i de Sant Miquel de
Cruïlles. El trasllat del mercat d’Anyells a Monells, el 1102, va multiplicar
la seva atracció sobre els camins de la comarca: l’any 1132 hi havia
una “carrera que pergit ad ipsum forum de Monnels” que passava per
les parts altes de les Gavarres; el 1200 hi anava un altre camí des de
Bordils, els anys 1292 i 1294 es documenta un tercer camí que unia
Monells amb Girona passant per la vall de Sant Daniel i la muntanya
dels Àngels; n’hi havia un quart que venia el 1300 de Monells; i, per
acabar, existia la “carraria mercateria ... qua itur uersus Monellos”
que venia segurament des de Calonge passant pel coll de la Ganga i
creuant el veïnat de Rabioses de Cruïlles.88
La xarxa de camins pels ardiaconats de Girona i la Selva es pot
completar a través de la representació cartogràfica dels itineraris se-
guits pels visitadors episcopals de l’inici del segle xiv. Segons la visita
del 1329, en què es van visitar pràcticament totes les parròquies dels
dos ardiaconats a un ritme mitjà de tres parròquies per dia (cf. mapa
14),89 descobrim altres vies de comunicació: un camí entre Arenys i
Tordera creuant el massís del Montnegre, un altre entre Blanes i Hos-
talric pels marges de la Tordera, un tercer d’Hostalric a Arbúcies —que
devia continuar en direcció a Vic—, una via que unia Girona i Calonge
resseguint la carena de les Gavarres, una altra que anava de Palamós
a la Bisbal per Fitor i, finalment, dos camins que anaven de Girona
cap a les terres de l’ardiaconat de Besalú, un per la vall del Brugent i
l’altre per la del Llémena.
Així doncs, totes les parròquies gironines estaven connectades amb
les veïnes mitjançant els camins principals que hem repassat més amunt
o d’altres de secundaris. Aquests darrers eren utilitzats pels pagesos per
anar als seus camps i vinyes, per dur a pasturar el bestiar o per anar
als molins. També s’esmenten els camins “esgleiers” o missaders, els
que servien i eren utilitzats pels parroquians per anar cada diumenge
a missa: a Riudellots tenim la “strada qui va a la isglésia de Sanct Es-
teve” documentada el 1067; a Vilobí la “via qui pergit ad ecclesia” del
88. PM, núm. 3 (1061.10.10); DEC, núm. 211 (1062.11.20); ACG, pergamí núm. 220
(1132.12.07); ACG, Llibre Gran de la Sagristia Major, f. 92v-93r (1200.02.11); CDSDG,
núms. 394 (1292.10.28) i 400 (1294.02.08); PSMCR, núm. 87 (1264 ca.) i 161 (1300 ca.);
AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 18r-v (1302.18.05); cf. Mallorquí, Històries..., p. 69.
89. Sobre el ritme de visites de parròquies al bisbat de Barcelona, cf. Benito,
Les parròquies..., p. 96-99; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 231-240.
1094; a Maçanet la “via qui pergit ad ecclesiam Sancti Laurentii” del

1174; i a Cassà de la Selva tenim uns camins que unien masos —el
mas Calvó, el mas Bru— i veïnats —Vilabella o Esclet— amb l’església
parroquial de Sant Martí els anys 1213 i 1314.90
Mapa 14
Els camins dels visitadors episcopals, 1329
Font: ADG, Visites pastorals, vol. P-4 (1329).
90. CDSDG, núm. 16 (1067.01.13); CDSG, núm. 449 (1094.03.04); IAHFF, núm. 24
(1174.06.07); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1253.10.04); AHG, Hospici, vol.
166, f. 11r (1314.05.29), f. 14r-15r (1314.06.06) i f. 34r-v (1314.10.18); cf. Marquès, Ma-
çanet..., núm. 10.
Mapa 15
172
Xarxes de camins locals a les conques del riu Daró i del riu Onyar, segle xiv
Elvis Mallorquí
Més que l’inventari de tots els camins missaders gironins dels

segles xiii i xiv, el que ens pot servir per descobrir l’efecte de la par-
roquialització sobre la xarxa de camins en l’àmbit local és una anàlisi
comparada de dos territoris diferenciats, un a la plana empordanesa i
l’altre a la selvatana (cf. mapa 15).91 Al primer sector, la densa xarxa de
camins té a veure amb la concentració de mercats medievals —Anyells
al segle xi, Monells al xii i la Bisbal al xiv— al llarg de l’antic “camí
d’Empúries”, sobretot amb l’articulació d’uns quants camins a partir
del segle xii que anaven cap a Monells; a més, els nuclis castrals de
Cruïlles i Sant Sadurní i la cellera de Corçà esdevingueren uns altres
petits centres on confluïen els camins menors que creuaven els respec-
tius termes parroquials. En canvi, a la plana selvatana la densitat de
camins és menor i els camins més importants —el “camí barcelonès”—
són “extralocals”, allunyats dels nuclis de població; altres camins, com
els de Tossa i Caldes, potser s’haurien configurat com a tals després
d’enllaçar diversos trams que unien nuclis de població erigits, tots, en
sagreres del segle xi. Aquí, doncs, a manca de mercats rurals relativa-
ment antics, la xarxa de camins locals es va poder configurar a partir
dels pobles eclesials.
Conclusions
La constitució de la xarxa de parròquies, entre els segles x i xi,
no només va homogeneïtzar el territori rural del bisbat de Girona a
partir d’unes unitats espacials que no deixaven cap espai buit entre
elles, sinó que va tenir moltes més conseqüències sobre el terreny. Per
exemple, la identificació de la parròquia amb un temple concret li va
conferir una supremacia sobre la resta d’esglésies situades a l’interior
del terme. El temple parroquial, aixecat generalment al segle xi amb
unes formes clarament romàniques, estava preparat per administrar els
sagraments traspassats als clergues parroquials —baptisme, núpcies,
eucaristia, penitència i viàtic— i per aixoplugar tota la comunitat de la
parròquia —per la qual cosa el temple podia ser d’una sola nau o bé
de tres. En canvi, els altres edificis eclesiàstics no tenien totes aquestes
funcions: les esglésies sufragànies, tot i tenir atribuït un territori de-
finit dins la parròquia, només van arribar a aplegar al seu entorn les
sepultures dels fidels, però mai s’hi batejava ningú; les capelles rurals
van esdevenir sovint el centre de petits dominis senyorials, per bé que
de tant en tant s’hi celebraven actes litúrgics; i les ermites, on vivien
91. Sobre les possibilitats d’aquesta mena d’estudi, cf. Bolós, Els orígens...,
p. 406-409.
petits grups o parelles de donats, van generar alguns conflictes amb

les parròquies on estaven establertes per tal d’aclarir el repartiment
de les almoines que s’hi efectuaven. De fet, a través de les quesitòries
concedides pels bisbes, se supervisava l’economia de les capelles rurals
i les ermites per tal que no esgotessin o minvessin els recursos de les
parròquies.
La concentració de funcions religioses a l’església parroquial va
atreure al seu entorn els habitatges d’alguns parroquians. L’evolució
va ser molt lenta, però al segle xi ja s’ha consolidat el cementiri a redós
de l’edifici parroquial i a l’interior del cercle de pau que les assemblees
de Pau i Treva van definir com a “sagrera”. En aquest espai sagrat, s’hi
van construir uns petits edificis, els sagrers o cellers, on els pagesos
dipositaven els productes de les collites per, en principi, protegir-les de
les violències dels senyors feudals i milícies de cavallers del segle xi.
Però, al cap de poc temps, alguns d’aquests edificis van convertir-se en
cases i van originar gairebé molts dels nuclis de població concentrada
de les terres del bisbat de Girona, les celleres.
Feien falta més condicions per tal que una sagrera del segle xi
es consolidés i es convertís en un veritable nucli eclesial. Alguns no
apareixen més en la documentació posterior al 1100 i d’altres van ar-
ribar al segle xiv com uns minúsculs nuclis de quatre o cinc cases al
voltant de l’església i el cementiri. La situació més corrent és la de les
celleres amb unes deu cases, tant a la plana com a la muntanya, si bé
els seus destins s’oposen a partir de la crisi baixmedieval. Finalment, hi
havia unes poques celleres consolidades ja al segle xiv que tenien una
estructura similar als nuclis amb un castell senyorial al seu interior,
que solien disposar d’una muralla que els encerclava i protegia, i a les
viles formades a l’entorn dels mercats rurals.
La parròquia no era només la primera guspira que va originar el
poblament concentrat a les àrees rurals, sinó que a la vegada tenia molta
relació amb els masos dispersos, la forma de poblament predominant
a la majoria de llocs. És probable que aquest vincle hagués nascut en
el mateix moment de creació de les parròquies, quan en les actes de
consagració i dotació s’atribuïa a una església determinada un conjunt
de vil·les i vilars que, amb el temps, es convertirien en veïnats formats
per uns grups de masos a l’interior de les parròquies. És al segle xiv,
però, que observem tot l’abast de la relació masos-parròquia: en primer
lloc, el gran nombre de masos havia fet que la major part de l’espai
agrari de la parròquia s’ordenés en funció dels interessos dels habitants
dels masos, combinant petits espais d’agricultura intensiva amb àrees
de cereals i vinyes compartides per diversos masos; en segon lloc, a la
forta identificació del mas amb la família que hi residia, testimoniada

amb la coincidència de noms, s’hi afegia una estreta vinculació del
mas amb la parròquia, que es traduïa en els pagaments anuals de delmes
i altres drets parroquials que podien, fins i tot, ser específics de cada
mas; i, en tercer lloc, els habitants dels masos solien tenir un celler
a l’espai de la sagrera, que, si calia, podien cedir-lo als fills segons de
les famílies per tal que hi establissin la seva residència.
La parròquia, doncs, va tenir un paper fonamental per a l’orde-
nació del poblament rural del bisbat de Girona. Tot i que no va ser
l’únic factor que incidí en la consolidació dels nuclis concentrats, gai-
rebé sempre es troba una sagrera en el seu origen. I, a manca d’altres
formes d’organització, la parròquia va acabar articulant els masos dis-
persos que hi havia al seu terme. També a través del marc parroquial
la població rural i les seves activitats econòmiques es van integrar en
circuits econòmics que unien la ciutat de Girona amb les principals
viles-mercat de l’interior del bisbat i amb altres ciutats importants
de fora de la diòcesi. L’estudi de la xarxa viària medieval als volts
de Girona permet observar que, a part dels grans camins que unien
la ciutat amb Barcelona, Vic, Perpinyà i amb els nuclis marítims de
Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Empúries i a part de les vies creades
amb relació a diversos mercats rurals, com els d’Anyells i Monells, la
majoria de camins locals de les terres selvatanes i baixempordaneses
tenen com a punt de partida i d’arribada els nuclis concentrats erigits
a partir d’esglésies parroquials.
Segona part
LA PARRÒQUIA
I LES FORMES DE DOMINACIÓ
SOBRE ELS HOMES I LES DONES
lES senyoriES dE les terres de girona
En uns recents estudis sobre les terres dels comtats de Barcelo-

na i de Girona, Pere Benito i Víctor Farías han analitzat els diversos
aspectes de la senyoria de la terra entre els segles xi i xiv, des dels
primers contractes altmedievals de complantació de vinyes i de mitgeria
fins al naixement de les tinences pageses sotmeses a unes prestacions
arbitràries que acabaren originant la servitud pagesa, des de l’ascens
d’una elit pagesa que posseïa masos i que, a vegades, podia completar
amb batllies, ferreries i molins fins a la difusió de les viles promoci-
onades econòmica i jurídicament pels senyors mitjançant franqueses,
concessions de mercats i fires i establiments de notaries.1 Tenint molt
presents aquestes contribucions i d’altres que, també per a les terres
del bisbat barceloní, han relacionat la formació de les comunitats rurals
a partir d’institucions com el sometent, el sagramental o les obreries
parroquials, la vinculació dels masos aïllats amb la institució parroquial
i les relacions entre les comunitats, les senyories feudals, les ciutats i
el rei,2 intentarem analitzar unes quantes senyories gironines dels se-
gles xiii i xiv per descobrir els possibles vincles amb les parròquies on
estaven establertes. Per fer-ho, l’eina principal són prop d’una trentena
de capbreus senyorials de les primeres dècades del segle xiv que fan
referència a unes poques parròquies situades a no gaire distància de
la ciutat de Girona (cf. taula 6 i mapes 5 i 6).
1. Benito, Senyoria...; Farías, V., El mas i la vila a la Catalunya medieval, València:
Universitat de València, 2009, p. 282-288 i p. 346-348.
2. Cuadrada, C., El Maresme medieval, Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 1988,
p. 82-95; Busqueta, Una vila...; Ortí, P., “El municipi de Barcelona i les parròquies del
seu entorn al segle xiv”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 31/1, 2001, p. 33-48.
Cada capbreu, recordem-ho, descrivia una senyoria diferent, de

manera que el contingut de les declaracions que contenen pot variar
molt: els drets derivats de la senyoria directa sobre les explotacions
pageses com els masos o les simples parcel·les hi són gairebé om-
nipresents, igual com les clàusules amb les quals els homes propis
reconeixien la seva servitud i les prestacions en treball que efectuaven
als senyors; ara bé, només en set dels vint-i-vuit capbreus analitzats
es recullen les prestacions corresponents als drets del castell termenat
i, a més, el nombre de declarants a cada capbreu varia notablement.
Més excepcionalment, els capbreus recullen els drets senyorials sobre
una capella rural o, fins i tot, la part dels drets parroquials que rebia
el capellà de la parròquia. Altres elements de les senyories medievals
no apareixen en els capbreus, com els dels mercats i les notaries, o
només hi consten d’esquitllentes, com els drets dels senyors sobre els
espais incults i sobre l’aigua. A la vegada, la informació sobre els ano-
menats “monopolis feudals” és molt desigual: mentre la ferreria i els
pagaments del llòçol solen ser presents en molts capbreus, el forn no hi
apareix mai i la majoria dels molins que hi figuren no es corresponen
amb la imatge d’un monopoli senyorial.3 Per això, caldrà completar
els capbreus amb altres documents que aportin més dades sobre el
funcionament del conjunt de la senyoria i sobre les seves possibles
relacions amb les parròquies rurals.
El nombre de senyories
La primera dada que cal ressaltar de la senyoria a les terres de

Girona, especialment les situades més a prop a la capital i lluny de la
influència jurisdiccional dels comtes d’Empúries i dels vescomtes de
Cabrera, és l’altíssim nombre de senyors que hi havia a l’interior
de cadascuna de les parròquies. Al costat de les institucions eclesiàsti-
ques titulars de dominis directes —pabordies i càrrecs de les esglésies
i institucions benèfiques de Girona, monestirs, esglésies parroquials i
beneficis establerts en tota mena d’altars i temples—, hi havia una gran
varietat de senyors laics: des de membres de l’alta aristocràcia catalana,
senyors de castells i cavallers, fins a ciutadans, homes de viles i pagesos
de mas.4 Això coincidia, és clar, amb un alt grau de fragmentació de
les senyories existents a l’interior de cada parròquia.
3. Això mateix s’ha assenyalat amb relació als capbreus de la comanda templera
del Masdéu, al Rosselló; cf. Verdon, L., La terre et les hommes en Roussillon aux xiie et
xiiie siècles, Aix-en-Provence: Publications de l’Université de Provence, 2001, p. 79-83.
4. És el mateix que s’ha detectat al Vallès; cf. Aventín, M., La societat rural en
temps feudals, Barcelona: Columna, 1996, p. 82-112.
Moltes petites senyories

Ja fa més de trenta anys, Josep M. Marquès va realitzar una
completa descripció del capbreu de Vilobí d’Onyar, de l’any 1338, i en
va explorar les seves possibilitats per a la història agrària. Aleshores,
ja alertava del fet que, per molt que el senyor que el va fer, el ciutadà
gironí Ramon Malars, fos el senyor del castell de Vilobí, el document
no recollia tota la població resident al terme. Ho deduïa dels esments
a d’altres persones i, sobretot, a vint-i-quatre altres senyors directes que
van ser citats en les afrontacions de les terres capbrevades.5 La veritat
és que ni tenint uns quants capbreus coetanis no n’hi ha prou per tal
de conèixer tots els habitants d’una parròquia i les implicacions de
la seva dependència envers els senyors directes. El cas de Riudellots
de la Selva, població veïna de Vilobí d’Onyar, és un bon exemple de
la situació més general de les senyories gironines: els cinc capbreus
estudiats, d’entre el 1256 i el 1329, només recullen les declaracions
de seixanta-quatre persones, de les quals només vint-i-set declaren ser
homes propis d’un o altre dels senyors capbrevadors —l’Almoina del
Pa, l’abat de Sant Pere de Galligants, l’altar de Sant Domènec de la
seu de Girona i l’abadessa de Sant Daniel—; ara bé, a través d’aquests
i d’altres documents, hem pogut documentar vint-i-tres senyories més,
almenys noranta-vuit masos i unes set famílies més a la petita cellera
de la localitat.6 A vegades, es donen situacions excepcionals en les quals,
a partir d’un o pocs capbreus, es pot documentar la pràctica totalitat
dels caps de casa d’una parròquia. És el que succeeix a Cruïlles, on en
un únic capbreu elaborat l’any 1319 a instàncies dels dos principals
senyors del terme, el senyor del castell Bernat de Cruïlles i el prior
del monestir de Sant Miquel de Cruïlles, es recullen les declaracions
de cent seixanta-tres persones.
5. Els senyors directes de Vilobí, al segle xiv, eren sis monestirs, nou institucions
eclesiàstiques gironines i dos de locals, dos nobles, tres laics i dos ciutadans de Girona, a
part del també ciutadà Bernat Malars, senyor del castell l’any 1338; cf. Marquès, “Vilobí...”,
p. 38-39. Un cas similar és el de Palafrugell: el 1333 en el capbreu del prior de Santa
Anna de Barcelona, el senyor principal del lloc, es documenten disset senyories més; cf.
Espert, M., “La senyoria del Priorat de Santa Anna de Barcelona a Palafrugell: estudi
del capbreu de 1333”, tesina de doctorat inèdita, Barcelona: Universitat de Barcelona,
2004. També es pot detectar la multiplicitat de senyories a través de la documentació
notarial, tal com s’ha fet a la Vall d’en Bas; cf. Bolós, Els orígens..., p. 82-83.
6. Les senyories de Riudellots de la Selva, Cruïlles, Fitor, Sant Cebrià dels Alls,
Santa Pellaia, Santa Àgata i Sant Mateu de Montnegre, les hem estudiat de manera
monogràfica en diversos treballs, cf. Mallorquí, “Homes...”, p. 44-45 i 51-52; íd., Les
Gavarres..., p. 106-114; íd., Paisatge..., p. 46-51; íd., “Una qüestió...”, p. 15-24 i p. 52-58;
íd., “Dues comunitats gironines: Cruïlles i Riudellots de la Selva als segles xiii i xiv”,
dins Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès, Girona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2010, p. 150-161.
De totes maneres, tant si hi havia molts o no tants senyors a

cada parròquia, a tot arreu es donava una superposició de senyories
que generava més problemes que no pas n’arreglava. A Cruïlles mateix,
el capbreu del 1319 seria el fruit tardà d’una concòrdia de l’any 1264,
que ja preveia confeccionar un “caput breue speciale” per determinar
quins drets corresponien, sobre cada parcel·la i cada mas, al senyor
del castell i al prior del monestir;7 a més, hi havia d’altres senyors al
terme: els monestirs de Sant Daniel de Girona, Santa Maria d’Ullà i
Sant Martí Sacosta, els cavallers Ferrer de Cruïlles i Ramon de Mont
i el batlle Ramon sa Figuera. A Riudellots, i a la majoria d’indrets, era
comú el cas del mas Morat que, l’any 1320, disposava, per un costat,
d’una casa, el clos i una feixa sota domini de l’abadessa de Sant Daniel
de Girona i, per l’altre, de set camps, deu feixes, una casa a la cellera
i altres petites parcel·les per l’altar de Sant Domènec i pel cabiscol
de la seu de Girona, pels monestirs de Sant Pere de Galligants i Sant
Martí Sacosta, per l’Hospital Nou, per l’Almoina del Pa de Girona i pels
ciutadans Pere Berenguer Estruç i Bernat de Banyoles.8 I, fins i tot, es
dóna el cas que les rendes d’una mateixa parcel·la de terra quedaven
repartides entre senyors directes diferents: els censos i agrers d’una
feixa de Celrà, l’any 1337, es repartien entre l’abat de Sant Pere de
Galligants, el paborde de Mieres de Sant Feliu de Girona, la candela
de l’altar de Sant Martí Sacosta i l’Almoina del Pa de la seu.9
El gran nombre de senyories i la seva superposició no només
complica la recerca als historiadors, sinó que també afectava la pròpia
gestió dels dominis senyorials ja a l’edat mitjana. En tenim alguns
exemples prou reveladors. El primer prové de la parròquia de Riudellots
de la Selva: l’any 1265 els procuradors dels feus del rei Jaume I i del
noble Gastó de Bearn, senyor del castell de Fornells, van denunciar la
venda de “septem mansos seu dominium ipsorum in parrochia Sancti
Stephani de Riuolutorum in loco uoccato Rayl” que havia fet el cavaller
Arnau de Vilademany al clergue gironí Guillem Gaufred, el qual, en tant
que eclesiàstic, era una “personam prohibitam” per posseir béns en feu
de nobles i del rei. Després d’una enquesta a molts testimonis de la
parròquia —alguns dels quals manifesten haver-ho après “a patre suo
et matre et avia istius testis”—, el jutge reial Bernat de Vic va provar
la validesa de la compra del clergue Guillem Gaufred perquè els set
7. PSMCR, núm. 85 (1264.02.02); ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv
(1319).
8. ASD, pergamí núm. 524 (1320.08.21).
9. ACA, Monacals, Sant Pere de Galligants, rotlle 10, pergamí núm. 35 (1337.05.03).
masos no es trobaven al lloc de Rayl, sinó “in loco uoccato Ribolta”.10

És a dir, la llunyania dels senyors o la migradesa del domini havien
generat un alt grau de desconeixement del propi domini senyorial i,
en conseqüència, la pèrdua del plet que havien encetat.
Un altre cas, més tardà, ens posa en evidència el poc poder de
reacció d’alguns senyors davant les pèrdues demogràfiques derivades de
la Pesta Negra del 1348. L’any 1359 el clergue de Sant Pol de la Bisbal
va denunciar al bisbe que el prior de Sant Miquel de Cruïlles volia
vendre els masos Bofill, Martorell i Foixà del seu domini ja que havien
quedat deshabitats; davant del risc que l’església parroquial deixés de
rebre’n les prestacions acostumades, s’encetà un plet que conclogué
el 1364 amb una sentència que garantia al clergue la continuïtat del
cobrament dels censos i drets pertinents a la parròquia.11 No devien
haver-hi gaires llocs on el clergue d’una parròquia pogués posar en-
trebancs i intervenir en la gestió interna d’un domini monàstic. I és
que, atès el gran nombre de senyories, la institució parroquial havia
esdevingut l’únic element que cohesionava internament una comunitat
rural i, fins i tot, els senyors el van prendre com a base territorial per
organitzar els seus propis dominis.
L’estructura de la senyoria i la parròquia

A les zones rurals pròximes a la ciutat de Girona els senyors que
tenien més d’un castell eren ben pocs. Un d’ells, Ramon de Palau, va
disposar en el seu testament del 1234 que els seus marmessors reco-
llissin “omnes fructus et expleta et redditus ac proventus tocius mei
honoris” d’acord amb els castells que posseïa: el de Monells havia de
ser administrat per Arnau de Sant Miquel i Arnau Sord, juntament amb
el batlle del lloc; el de Palau-sator per Berenguer d’Aguiló, Ramon de
Sant Genís i Ramon Seguer, amb el batlle; el de la Tallada per Pere de
Roses i el batlle, i el de Basella per Ramon de Fontcoberta, Guillem
Eliards i Berenguer de Vilar i els batlles respectius. També Gilabert
de Cruïlles, ja establert a Peratallada, utilitzava els seus castells per
garantir deutes: el 1259 va comprometre’s a pagar 1.000 sous anuals
al rei a partir de les rendes i drets del “castrum ... de Cruylles cum
omnibus terminis et pertinenciis suis”.12
10. ADG, Almoina, Riudellots de la Selva, pergamí núm. 69a (1265.12.14).

11. ADG, Lletres, vol. U-33, f. 45v-46v (1359.07.15); ACA, Monacals, Sant Miquel
de Cruïlles, rotlle 16, pergamí núm. 9 (1364...).
12. PSMCR, núm. 56 (1234.07.27); ACA, Cancelleria, registre 10, f. 145r
(1259.07.27).
La gran majoria dels senyors de les àrees rurals de Girona te-

nien dominis repartits en més d’un lloc i prenien el marc parroquial
per estructurar-los en batllies. Els batlles, antigament, havien estat
els encarregats d’organitzar el treball i l’explotació dels dominis se-
nyorials mitjançant les prestacions en joves i serveis a què estaven
obligats els tinents; de mica en mica, però, van anar transformant-
se en recaptadors dels censos i de les parts de collita dels masos i
de cadascuna de les parcel·les que havien de rebre els senyors res-
pectius i, a canvi de la feina, n’obtenien una participació en forma
normalment de braçatge.13 El priorat de Sant Miquel de Cruïlles, per
exemple, només disposava de batlles a les parròquies on tenia més
drets: a Cruïlles mateix, el batlle dels veïnats de Pastells i Solls reco-
llia els delmes de la capellania de Santa Eulàlia pel monestir, mentre
un altre batlle recaptava les tasques i les primícies de les terres del
priorat a la parròquia de Cruïlles i als veïnats de Perduts i de Sant
Pol de la Bisbal; a Sant Sadurní, el batlle residia al mas de la Sureda;
a Llaneres el batlle era l’habitant del mas Castellar l’any 1208 i el del
mas Casabó el 1254; a Fitor hi havia un batlle a l’honor de Quinsana
del priorat de Sant Miquel; a Parlavà els batlles eren els habitants del
mas de Cros l’any 1242; a Jafre Guillem de Vall era el batlle del prior
de Sant Miquel; i a Sant Cebrià dels Alls el batlle del sagristà del
monestir era Pere d’Aspirà.14 Si els dominis d’un senyor eren molt
petits, l’àmbit d’actuació dels batlles es podia estendre per diverses
parròquies. És el cas del batlle del capítol de la seu que recollia les
rendes a les parròquies de Corts, Mata, Borgonyà, Sords i Pujals dels
Cavallers; del batlle del priorat de Sant Miquel de Cruïlles a Llaneres
que obtenia els drets de les parròquies veïnes de Canapost, Casavells,
Corçà i Vulpellac; del batlle del monestir de Sant Daniel que actuava
a Vilafreser, Pujals dels Cavallers, Santa Llogaia, Fellines i Viladasens,
i del batlle de l’abat d’Amer que gestionava les seves possessions de
Ginestar, Sant Gregori, Cartellà, Canet, Adri, Montbó, la Mota, Sant
Medir i Riudellots de la Creu.15
13. Farías, V., “Sobre la reorganización del señorío rural y la figura del baiulus en
la Catalunya del noreste de los siglos xii y xiii”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 30/2,
2000, p. 890-894 i p. 902-909; Benito, Senyoria..., p. 270-279.
14. PSMCR, núms. 42 (1208.07.28), 44 (1211...), 49 (1227.06.13), 55 (1234.03.31),
60 (1242.08.30), 62 (1243.06.06), 72 (1254.07.19), 75 (1258.12.07), 137 (1287.09.14) i
146 (1293.06.18); ACA, Monacals, Sant Miquel de Cruïlles, rotlle 11, pergamí núm. 1
(1301.06.10); cf. PSMCR, p. 81-83.
15. CCBG, núm. 381 (1204.01.01); PSMCR, núms. 42 (1208.07.28) i 72 (1254.07.19);
CDSDG, núm. 197 (1246.01.31); ADG, Dotalies, vol. D-3, f. 171r-174r (1292.08.12).
Parròquies i batllies, doncs, eren utilitzades pels senyors a l’hora

d’organitzar la seva comptabilitat. A Fitor, el batlle dels hospitalers
de Sant Joan de les Arenes, Bernat de Puig, va portar l’any 1332 tots
els fruits de les collites de blat i raïm que pertocaven al procurador
d’aquesta institució eclesiàstica.16 Més ben documentat és el cas dels
dominis de l’Almoina del Pa de la seu de Girona, els batlles de la
qual, abans de la seva reforma del 1347, reunien les rendes en diner
i en espècie d’una o més parròquies en graners i cellers —com els de
Riudellots de la Selva i Viladasens—, i després ho transportaven a Gi-
rona per fer el pa.17 Aleshores, els pabordes de l’Almoina anotaven als
seus llibres de comptes els ingressos de cadascun dels seus dominis, la
majoria dels quals són citats com a parròquies: Llambilles, Campdorà,
Celrà, Juià, Madremanya, la Pera, Caçà de Pelràs, Foixà, Fonolleres,
la Bisbal, Cruïlles, Sant Cebrià dels Alls, Calonge, Aro, Sant Andreu
Salou, Riudellots de la Selva, Franciac, Caldes, Estanyol, Aiguaviva,
Vilablareix, Salt, Borraçà, Sant Pere Pescador, Palauborrell, Marenyà,
Gaüses, Viladasens, Llampaies, Orriols, Terradelles —Sant Andreu del
Vilar—, Medinyà, Sant Andreu del Terri, Santa Llogaia, Borgonyà, Vi-
lamarí —i Juïgues—, Vilavenut, Serinyà, Crespià, Espinavessa, Clota,
Taialà, Domeny i Sant Gregori. En alguns indrets hi havia més d’un
batlle: a Cassà de la Selva hi havia la “bajulia ... d·en Tayada quam tenet
Arnaldus Canerii” i la “bajulia mansi Canerii de Perles”; a Brunyola,
hi havia el batlle del castell a més de la batllia de Pere Oller a Sant
Martí Sapresa, la d’en Palau i la d’Armedans que tenia Joan Vedell; i
a Camós eren batlles en Masó i en Ramon Arnau.18
En resum, a les zones del bisbat de Girona més properes a la ca-
pital, la parròquia havia esdevingut un marc territorial que els senyors
16. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 51v (1332.10.10).

17. El 1271 l’Almoina del Pa tenia una casa amb celler a la cellera de Vilada-
sens, “in qua scilicet domo seu cellario congregentur et conseruentur omnes fructus
et prouentus quos dicta helemosiina percipit et in posterum ... est percipienda in ipsa
parrochia”, i el 1336 tenia a la cellera de Riudellots de la Selva “juxta ecclesiam quan-
dam domum qua est granarium”; cf. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1271.01.27);
AHG, Hospici, vol. 4, f. 115r-117r (1336-1337...); ADG, Seu de Girona, Cabiscol, pergamí
núm. 5 (1336.09.13); cf. document 8. Sobre l’Almoina del Pa de la seu de Girona, cf.
Guilleré, Ch., “Une institution charitable face aux malheurs du temps: la Pia Almoina
de Gérone (1347-1380)”, dins M. Riu (dir.), La pobreza y la asistencia a los pobres en la
Cataluña medieval, Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1981-1982,
vol. 2, p. 319; Lluch, R., Els remences, Girona: Documenta Universitaria, 2006, p. 30-36.
18. AHG, Hospici, vol. 1, f. 1r-48v (1331-1332), vol. 2, f. 1r-53r (1332-1333),
vol. 1889, f. 17r-30v i f. 33r-40v (1333-1334), i vol. 3, f. 1r-45v (1334-1335). La resta de
dominis de l’Almoina eren els masos Barrera de Cartellà i el de Madrenys, la coromina
de la Crosa, el benefici de Sant Joan, el lloc d’Agulló i la ciutat de Girona amb els llocs
d’Aspirà i la vinya Jofresa o Bascona.
utilitzaven per instituir les batllies i calcular els seus ingressos. A més,
els senyors que tenien dominis en una mateixa parròquia podien col·
laborar entre ells per resoldre problemes comuns. A Cruïlles, la concòrdia
signada el 1264 entre el senyor del castell i el prior del monestir de
Sant Miquel va establir diverses formes de col·laboració entre ells i els
seus respectius batlles, perquè havien de repartir-se els terços, lluïsmes i
foriscapis, signar tots ells en les escriptures de compravenda de masos i
de terres, recollir els agrers i el delme conjuntament i, finalment, fer un
“caput breve speciale cum die et anno et testibus et cum firmamento et
probatione partium”.19 Tenim dues proves que confirmen que almenys
l’últim pacte es va complir: un primer capbreu, datat de poc després
del 1264, que recull les declaracions de setanta-set persones, tinents de
masos la majoria, que especificaven el que pertocava a cada senyor; i
un segon capbreu, del 1319, que conté dos-centes quaranta-set decla-
racions dels homes dels masos de Cruïlles, dels nuclis del castell, de
la vila de Sant Miquel i de la salvetat de Rabioses, de la parròquia de
Sant Cebrià dels Alls i dels llocs veïns. Un fet similar succeeix el 1314
a la zona de Cassà de la Selva, Campllong, Riudellots de la Selva i les
parròquies més properes: almenys dos dels senyors eclesiàstics que hi
tenien dominis, l’Almoina del Pa i el monestir gironí de Sant Pere de
Galligants, es van posar d’acord a l’hora de redactar els capbreus res-
pectius. Per les dates, pel formulari emprat i, sobretot, pel fet d’estar
en català, no hi ha cap dubte que van aprofitar el mateix notari —el
clergue Ramon de Torrent, de Cassà de la Selva— per tal de redactar
les declaracions d’uns pagesos que, en bona part dels casos, tenien
possessions sota la senyoria d’ambdues institucions.
La senyoria sobre la terra i sobre els homes
Sense entretenir-nos en l’origen i les característiques de l’emfiteu-

si i dels contractes agraris de la zona de Girona,20 intentarem definir
les principals característiques de les senyories gironines a partir dels
capbreus senyorials del principi del segle xiv. En aquests documents,
els pagesos i els vilatans confessen al senyor que mana redactar el
capbreu tenir per ell, o sota el seu domini directe, cases, masos, terres
i, a vegades, molins i ferreries, la qual cosa es traduïa en el pagament
d’una part de la collita si hi havia conreus —els agrers—, d’un cens
19. PSMCR, núms. 85 (1264.02.02) i 87 (1264 ca.); ADG, Parròquia de Cruïlles,

capbreu del segle xiv (1319).
20. Per aquesta qüestió al comtat de Barcelona, cf. Benito, Senyoria..., p. 339-363. I
per a la historiografia sobre l’emfiteusi, cf. Benito, Senyoria..., p. 91-95, 119-122 i 615-728.
fix en espècie o en diner o bé de les dues coses a la vegada. A més,

sol constar sempre que els pagesos havien de pagar unes taxes de mu-
tació —els terços, lluïsmes i foriscapis— al senyor de la terra en cas
que aquesta hagués estat venuda, sotsestablerta o traspassada a algú
altre. Les formes de possessió de la terra descrites en els capbreus
ens presenten, sempre, la simultaneïtat de drets sobre un mateix bé
que també recollien els contractes emfitèutics: d’una banda, el pagès
treballava les terres i vivia en els masos o en les cases i ho podia ven-
dre, donar i cedir als seus fills i hereus i, de l’altra, el senyor en rebia
perpètuament uns censos, agrers i taxes.
Prestacions agràries i censos emfitèutics

Els capbreus de la primeria del segle xiv enregistren una gran
varietat de pagaments als senyors directes per les parcel·les de terra,
amb la qual cosa podem resseguir pràctiques consuetudinàries en les
prestacions agràries i en els censos emfitèutics i descobrir possibles
diferències entre territoris, parròquies, llocs i senyories (cf. taula 10).
Per una petita part de les terres —que va entre l’11,8% a Sant Mateu
de Montnegre i el 36,4% a Fitor—, els pagesos pagaven uns censos fixos
en diner o unes quantitats fixes en espècie; en canvi, la gran majoria
de les parcel·les —entre el 56,5% de Cruïlles i el 86% de Riudellots
de la Selva— pagaven al senyor directe els agrers, o prestacions cor-
responents a parts de les collites. Només escapaven del pagament dels
agrers algunes parcel·les que eren considerades “alous francs” —que
només contribuïen al delme— o “alous fiscals” —que havien de satis-
fer delmes junt amb els terços i els lluïsmes—21 i que es trobaven, els
segons sobretot, una mica a tot arreu (cf. figura 6).
La tasca era l’agrer més estès: el pagaven entre el 46,2% de les
terres de Cassà de la Selva i el 88,5% de les de Santa Pellaia. Com
queda especificat a Sant Sadurní el 1347, “tascha soluitur ad decimam
mensuram et dictum brasciaticum soluitur in hunc modum uidelicet
quod pro ipso brasciatico datur media tascha”; és a dir, la tasca era la
desena part de la collita, extreta després del delme, tal com s’especifica
als Costums de Girona —potser per això, es considerava que la tasca
era l’onzena mesura—, i el braçatge, la prestació que solien rebre els
batlles en compensació de la feina de recaptar les rendes dels senyors,
era la meitat.22 Amb aquestes equivalències, podem establir una gra-
21. Mallorquí, “Homes...”, p. 68-69.

22. AHG, Notarial, Sant Sadurní, vol. 109, f. 57v-58v (1347.11.27); CG, p. 152-153.
188
Taula 10
Prestacions agràries i censos de masos, cases i peces de terra
Prestacions Parròquies estudiades
Cruïlles Sant Sadurní Fitor Santa Pellaia Sant Mateu de Cassà Riudellots
Montnegre de la Selva de la Selva
Agrers
? 48 27 30 15 4 15 120 5
Alou franc 8 1 24 1
Alou fiscal 89 11 16 1 1 8 11 19 1 3
Mitja tasca 9
Tasca 545 25 313 9 74 1 85 13 140 17 263 25 73 9
Tasca i 161 22 289 15 2 59 14 2 2
braçatge
Sisè 10 5 5 2 1
Dues tasques 27 314 39 1 14 4
Elvis Mallorquí
Quart 12 4 8 1 5
Quart i 1 2 3 2 1
braçatge
Meitat 1
Censos
? 1 13 9 4 5 9
En diner 63 48 39 114 52 24 40 4 1 8 11 1 15 14 10 24 40 5 8 12
En espècie 269 80 10 173 44 102 3 2 2 14 11 1 5 15 8 57 49 1 15 8 1
Total 1354 83 61 1106 72 133 118 5 1 96 15 2 169 18 32 569 61 14 100 13 1
Peces de terra Masos Cases ?: no s’especifica la prestació. Font: Mallorquí, “Parròquia...”, p. 657-660.
duació entre els diferents tipus de prestacions agràries: la mitja tasca,

present només de forma testimonial a Cruïlles, corresponia a 1/20 o
el 5% de la collita; la tasca i mig braçatge, equivalent a 1/8 parts de
la collita o al 12,5%; la tasca i el braçatge sencer, que era 1/6,6 parts
de la collita o el 15%; el sisè i el quart eren, evidentment, la sisena
i la quarta part de la collita, o el 16,6% i el 25%; les dues tasques,
mentrestant, equivalien al 20% de la collita; el quart i el braçatge
equivalia a 1/3,3 parts de la collita o al 30%; i, finalment, en el cap-
breu de Cruïlles de 1319 apareix una menció a una terra que pagava
la meitat de la collita, just el mateix que s’acordava en els contractes
ad laborationem ja documentats a la fi del segle xiii i a l’inici del xiv.23
Comparant les diferents localitats estudiades a partir dels capbreus
(cf. figura 7), ens trobem amb una sostracció menor sobre les terres
agrícoles del massís de les Gavarres —de les parròquies de Fitor, Santa
Pellaia i Sant Mateu de Montnegre—, que, si comptem les terres en
alou que no pagaven parts de fruits, se situa una mica per sota del
10% de la collita. En canvi, les terres més productives de les planes
superaven sempre la tasca, tant les de la Selva —Cassà i Riudellots de la
Selva— com les del Baix Empordà —Cruïlles i Sant Sadurní—, perquè
una porció important de terres havia de contribuir amb la tasca i mig
o tot el braçatge. El cas més remarcable és el de Sant Sadurní, on les
terres gravades amb dues tasques igualen el nombre de les terres que
pagaven una sola tasca.24
En segon lloc, les cases dels nuclis concentrats eren posseïdes amb
la mateixa fórmula que les parcel·les, però, lògicament, no donaven
parts de collita als senyors. Per això, els capbreus consignen tan sols els
censos que es pagaven per les cases i albergs que s’havien multiplicat
en molts nuclis rurals: de manera semblant al que havia succeït a la
ciutat de Girona, a la fi del segle xiii i a la primera meitat del xiv els
senyors parcel·laven un sector de terreny proper als nuclis inicials i
cedia als tinents els espais per edificar amb les condicions pròpies de
23. A Cruïlles mateix se’n troben entre els anys 1302 i 1304; cf. Mallorquí,
“Homes…”, p. 63-64; Donat, L., “Contractes ad laborationem i establiments de masos
després de la Pesta Negra (1349)”, dins Congost; To, Homes..., p. 128.
24. Hem calculat la sostracció mitjana per a les set parròquies estudiades sumant
el producte de cada peça de terra pel percentatge de la seva sostracció —tasca, sisè,
quart, meitat, etc.— i dividint-ho pel nombre total de terres de les parròquies —comp-
tant els alous francs i fiscals, però no les terres que en desconeixem el que pagaven.
Els resultats són els següents: la percepció mitjana a Fitor era del 8,80%, a Sant Mateu
de Montnegre el 9,47%, a Santa Pellaia i Santa Àgata el 9,88%, a Cruïlles el 10,19%, a
Cassà de la Selva el 10,29%, a Riudellots de la Selva l’11,36% i, per últim lloc, a Sant
Sadurní el 14,49%.
l’emfiteusi.25 El resultat que figura en els capbreus, però, no és gens

uniforme: deixant de banda els casos poc significatius de Santa Pellaia
i Riudellots, els pagaments en espècie predominen sobre els censos
en diner a Cruïlles, Sant Sadurní i a Fitor; en canvi, a Sant Mateu de
Montnegre i a Cassà, succeeix el contrari (cf. figura 7). És possible que
aquesta situació tan diversificada sigui només el reflex d’unes formes de
creixement urbanístic que tingueren lloc en diferents moments i que,
després de l’embranzida senyorial del començament, va evolucionar
sense la seva presència; així, es podria explicar el fet que, sobretot a
Cassà de la Selva, molts habitants del nucli de la cellera visquessin en
cases que havien obtingut a través d’un sotsestabliment efectuat per
d’altres pagesos o vilatans, la qual cosa ja no va ser recollida en els
capbreus senyorials del lloc.
Figura 6
Agrers de les peces de terra segons els capbreus gironins, 1314-1363
Font: cf. taula 10.
I, en tercer lloc, les prestacions dels masos que figuren en els

capbreus evidencien una major complexitat que les parcel·les i les cases
de les viles i nuclis concentrats. Els pagesos dels masos havien de pagar
25. Sobre la ciutat de Girona, cf. To, Ll., “La seigneurie dans une ville médié-
vale: le développement de l’emphytéose à Gérone au xiie siècle”, dins Sénac, Histoire...,
p. 233-238. Amb relació als nuclis del castell de Cruïlles i al port de Lloret; cf. Mallorquí,
“Homes...”, p. 54-55 i p. 64-65; íd., “El port...”, p. 55-56.
un conjunt molt variat de drets al senyor directe que anaven dels agrers
de les terres que voltaven la casa —si bé, a vegades, l’hort, la quintana
o el farraginal eren alous dels pagesos— fins a uns censos fixos, en
diner i en espècie, corresponents a diversos conceptes relacionats amb
la família que residia a la casa (cf. figura 8).26 Amb relació als agrers,
la tasca era el pagament més estès, sobretot a les parròquies de la
Selva i de les Gavarres; en canvi, a Cruïlles predomina el pagament de
la tasca i el braçatge i a Sant Sadurní el de les dues tasques; cal des-
tacar, finalment, l’aparent poca pressió senyorial sobre els masos de
Fitor, per bé que els càlculs es basen en menys dades. Pel que fa als
censos, els que requeien sobre els masos eren més feixucs que els de
les terres de conreu. Els de Cruïlles l’any 1319, per exemple, solien
incloure quantitats diverses de cereals, aviram, pernes de porc, moltons
i anyells, ous, formatges, vi, palla i llenya que, aparentment, solen ser
descrits amb un nom que els engloba, el d’alberga, dret que podria
correspondre a un antic costum dels senyors i dels seus estadants a
alimentar-se en cadascun dels masos del seu domini.27
Figura 7
Censos de les cases segons els capbreus gironins, 1314-1363
Font: cf. taula 10.
26. També a Barcelona es diferencien els pagaments per la manedia del mas —con-
junt format per la casa i les terres que la voltaven—, dels que es realitzaven per la la-
boratio —conjunt de les altres parcel·les—; cf. Benito, Senyoria..., p. 216-266.
27. Mallorquí, “Homes...”, p. 66-68. A Barcelona, l’alberga era al segle xii un
dret d’hostatjament reial, però abans de la fi del xiii va esdevenir un conjunt de censos
fixos i, finalment, un pagament només en moneda; cf. Benito, Senyoria..., p. 282-287.
Figura 8
Agrers dels masos segons els capbreus gironins, 1314-1363
Font: cf. taula 10.
Tot i la riquesa i varietat de les informacions que contenen els

capbreus només consignaven els pagaments fixos o a parts de fruits
que rebien els senyors, una part dels que figuraven en les llargues enu-
meracions de drets senyorials recollides en les vendes i transaccions
de masos i senyories. A més, en els capbreus també es concretaven els
drets dels senyors sobre les persones i sobre les transaccions de terres
dels masos. En efecte, al segle xiii els senyors supervisaven, mitjançant
el cobrament dels lluïsmes pertinents, la cessió de terres i cases a famí-
lies que no residien en el mateix mas a través dels sotsestabliments.28
Alguns capbreus de l’inici del segle xiv permeten detectar la pràctica
28. Al comtat de Barcelona, el control senyorial dels lluïsmes sobre les transac-
cions de terres va ser definitiu a partir de la constitució de Pere I de l’any 1211, la qual,
aparentment, sembla basar-se en una “institucione quam olim Gerunde fecimus”, és a dir,
que el rei havia fet redactar anteriorment a Girona; cf. CAVC, vol. 1, núm. 13 (1211.03.10);
Benito, Senyoria..., p. 615-624. De totes maneres, un acord entre el mestre de l’Hospital i
els habitants de Sant Celoni, l’any 1203, ja tractava aquestes qüestions, que van quedar
resoltes amb una sentència arbitral del 1280; cf. Pons Guri, J. M., “Document sobre
la jurisdicció senyorial a Sant Celoni l’any 1203”, dins íd., Recull..., vol. 3, p. 228-236;
íd., “Sentència arbitral sobre lluïsmes, subestabliments i altres drets emfitèutics”, dins íd.,
Recull..., vol. 3, p. 237-247. A Girona les pràctiques consuetudinàries amb relació als
lluïsmes, terços i foriscapis formen part dels Costums de Girona; cf. CG, p. 122-129.
dels sotsestabliments de terres o de cases als nuclis concentrats per

part dels pagesos o titulars del domini útil de la terra: a Cassà de la
Selva, el 1314, molts pagesos declaren tenir terres per l’Almoina del Pa
sense especificar-ne els agrers que pagaven a la institució, segurament
perquè les havien cedit a terceres persones; mentrestant, a Cruïlles,
l’any 1319, eren moltes les persones que confessaven pagar una petita
quantitat —gallines, capons o diners— per tornes i en ajuda del cens
que un mas determinat havia de pagar al senyor directe.29 És probable
que aquesta forma de sotsestabliment fos una pràctica més estesa als
volts de nuclis de població agrupada, perquè eren una manera que per-
metia acordar els interessos dels vilatans, sempre disposats a adquirir
parcel·les per fer-hi un hort o una vinya, amb els dels pagesos dels
masos, als quals se’ls oferia una forma de rendibilitzar econòmicament
una part de les terres que havien hagut de treballar fins aleshores.
També hi havia, però, molts tinents de masos que pagaven tornes a
d’altres masos per terres cedides, de manera que la mateixa pràctica
del sotsestabliment podia servir per d’altres finalitats que no han estat
prou estudiades.
Servitud i prestacions en treball

En contrast amb els habitants de les celleres i viles, les persones
dels masos estaven sotmeses a un control més estricte per part dels
seus senyors directes, amb el qual pretenien assegurar la continuïtat
de l’explotació i, en conseqüència, la de les rendes que n’obtenien re-
gularment.30 Així, els documents dels segles xi i xiii enregistren, amb
una precisió creixent, les implicacions de la servitud fins a esdevenir
l’element més característic de la condició jurídica de la gran majoria
de la població rural gironina de la baixa edat mitjana. Els estudis de
Jaume Vicens Vives sobre la distribució dels focs remences abans
de les guerres de la fi del segle xv i el contingut de molts articles dels
Costums de Girona coincideixen a indicar la gran extensió de la ser-
vitud al bisbat de Girona.31 Els capbreus de la primeria del segle xiv,
29. Mallorquí, “Homes...”, p. 63-64.

30. To, Ll., “Le mas catalan du xiie siècle: genèse et évolution d’une structure
d’encadrement et d’asservissement de la paysannerie”, Cahiers de Civilisation Médiévale,
vol. 36, núm. 2, 1993, p. 174-177.
31. Vicens Vives, J., El gran sindicato remensa (1488-1508), Madrid: Consejo Su-
perior de Investigaciones Científicas, 1954, p. 104-105; íd., Historia de los remensas (en
el siglo xv), Barcelona: Edicions Vicens-Vives, 1945, p. 18-22; Congost, R., “La Catalunya
del mas, és a dir, la Catalunya Vella”, dins G. Biaggioli; R. Congost; G. Jover (eds.),
L’organització de l’espai agrari, Girona: CCG Edicions, 2002, p. 20-24; CG, núms. 1, 2,
3, 19, 22, 27, 28, 29, 41.
en canvi, presenten unes informacions molt desiguals sobre els homes

propis que han provocat errors d’interpretació en estudis basats en
aquesta font: potser el més flagrant, i que més literatura historiogràfica
ha generat, és el de la Vall d’Aro, d’on s’afirmava, a partir d’un capbreu
de la pabordia d’Aro del 1344, que la societat local estava polaritzada
entre una minoria d’homes propis que tenien masos i grans conjunts
de terra i una minoria de pagesos lliures amb molt poca terra; com
s’ha demostrat, però, els petits pagesos aparentment lliures, en realitat,
o bé residien al nucli fortificat de Castell d’Aro o bé eren homes propis
d’altres senyors, entre ells el monestir de Sant Feliu de Guíxols.32
Una lectura massa ràpida de les dades sobre la servitud que fi-
guren en els capbreus pot conduir, doncs, a interpretacions errònies
de la realitat social de cada localitat. En efecte, en aquests estudis cal
tenir sempre presents dues idees: la primera és que hi havia dos tipus
diferents de servitud, la dels homes propis que vivien en masos, que
estaven obligats a no abandonar-lo i que estaven sotmesos al pagament
de la remença i dels altres mals usos, i la dels homes propis sense
mas, que només reconeixien el domini del seu senyor i el pagament
d’algun cens i servei;33 la segona idea és que, mentre no hi hagi cartes
de franquesa atorgades als habitants del lloc, hauríem de pensar que
els altres declarants dels capbreus que no es declaren com a homes
propis eren, tots o la gran majoria, homes propis de senyors diferents
dels que van fer redactar els capbreus. És el que ens trobem a Vilobí
d’Onyar el 1338: dels noranta-cinc capbrevants, n’hi havia quaranta-un
que eren homes propis del senyor del castell per raó d’un mas o d’una
borda i tres que eren homes propis sense mas i que només pagaven
un cens en capons al senyor del castell; els cinquanta-un declarants
restants eren, molt probablement, homes propis dels altres senyors que
tenien dominis a Vilobí.34 Això mateix ho detectem en les parròquies
que hem estudiat a fons: la majoria dels homes que reconeixen ser
homes propis vivien en masos i reconeixien com a drets dels senyors
les entrades i eixides en el mas, el pagament dels mals usos i, sobretot,
el pagament de la redempció en cas que algú del mas volgués sortir-ne
(cf. taula 11). Però també existien persones pròpies sense mas: a Sant
Sadurní, d’on disposem dels capbreus dels dos senyors més importants
del lloc que controlaven el castell i els seus drets, la pabordia de juny
de la seu de Girona i el castlà Ramon Arnau de Sant Sadurní, pràcti-
32. Sanz, “La pabordia...”, p. 424-430; To, “La diferenciació...”, p. 455-456.

33. Especialment pels vincles entre la servitud i els masos, cf. Lluch, Els re-
mences..., p. 351-388.
34. Marquès, “Vilobí...”, p. 41.
cament tots els habitants de la població eren homes propis, la meitat

amb masos i l’altra meitat sense. Aquests últims eren els habitants de
la vila de Sant Sadurní i no confessaven deure res als seus senyors, a
excepció del reconeixement de ser-ne propis.
Taula 11
Servitud i serveis en treball als capbreus senyorials
Prestacions Parròquies estudiades

Cruïlles Sant Fitor Santa Sant Cassà de Riudellots
Sadurní Pellaia Mateu la Selva
Nombre de masos 83 72 5 15 18 61 13
Servitud
Censos en espècie 3 1 9 1
Entrades i eixides 42 8 11
Jurament i homenatge 4 7
Mals usos 42 2 7 1 1
Reconeixements de ser home 1 102 3 9 14 66 14
propi
Redempcions 42 2 8 1 11
Serveis en treball
Batudes 46 22 4 6 5
Cavades 2 6
Eixobertes 3 6
Jornals 37
Joves 66 46 1 9 32 11
Manedes 5 6
Menjar al batlle 21 1 9 23 5
Obres 50 32 6
Podades 32 3 4 26 6
Portar tasques 12 5 16 58 3 22
Segades 6 4 4
Tragines 1 2 1 4 16 1
Veremades 5 3 9
Font: Mallorquí, “Parròquia...”, p. 661-662.
Molt sovint, els homes propis també estaven sotmesos a prestaci-

ons en treball als seus senyors, que sí figuren de manera detallada en
els capbreus pel seu caràcter regular i fix (cf. taula 11). Es tracta de
les feines que els pagesos havien de realitzar en les terres dominicals
—la reserva senyorial— que, segles o dècades enrere, els senyors feien
treballar de manera directa sota la supervisió del batlle. Així, hi trobem
les “joves” —llaurar un dia els camps del senyor abans de la sembra
o al maig per als conreus d’estiu—, les “tragines” o “tirades” —trans-
portar les garbes a l’era pel batre o escampar fems al camp— i les
“segades” i “batudes”; amb relació al conreu de la vinya, hi hauria
les “cavades”, les “eixobertes”, les “podades” i les “veremades”, a les quals
podríem incloure les “manedes” —o jornals al servei del senyor amb
una bèstia per al treball de la vinya—; a més, hi havia unes prestacions
més genèriques de “jornals” i d’“obres”, del pagament d’un “menjar”
al batlle quan anava a recollir els drets i de l’obligació de portar les
tasques d’unes terres o vinyes al celler, casa o graner dels senyors dintre
la mateixa parròquia. El recompte de les mencions d’aquesta mena
de serveis, parròquia per parròquia, ens descobreix com no tots els
masos pertanyents a un mateix senyor estaven obligats a les mateixes
prestacions: a Cruïlles i a Sant Sadurní, per exemple, bona part dels
masos prestaven “joves” i, en menor mesura, “batudes” i “obres” als
seus senyors; en canvi, només els pagesos depenents de Sant Miquel
de Cruïlles havien de fer “cavades”, “eixobertes” i “veremades” a les
vinyes del monestir.35 A Sant Mateu de Montnegre i a Riudellots de la
Selva, hi havia més persones que prestaven serveis que no pas masos,
però es tractava tan sols de l’obligació de dur les tasques d’una terra
o vinya a la casa del senyor i d’oferir un menjar al batlle.
El marc parroquial, en alguns indrets, era important per a la
prestació d’aquests serveis en treball: si no es realitzaven a l’interior
de la parròquia on residien els tinents, aquests en quedaven exempts.
L’any 1282 el prior de Sant Miquel de Cruïlles va reclamar a quatre
homes propis seus de la parròquia de Sant Sadurní la prestació setma-
nal d’opera als honors que el monestir tenia a la vila de Sant Miquel,
per consolidar les parets del monestir, del cementiri i de les trilles, i
al mas Pla de Corçà, aquí “in structura parietum”.36 Al final, però, el
prior només va veure reconeguda les prestacions a la vila de Sant Mi-
quel —aixecada al llarg d’un camí que separava les parròquies de Sant
Sadurní i de Cruïlles—; les altres no les va obtenir perquè s’havien de
realitzar en una parròquia diferent de la dels homes propis.
35. A Vilobí d’Onyar, el 1338, només vint-i-sis dels quaranta-un homes propis
que residien en masos havien de prestar joves, tirades, manedes o batudes; cf. Marquès,
“Vilobí...”, p. 41-42; Mallorquí, “Homes...”, p. 67-68. Al comtat de Barcelona s’ha com-
provat l’estreta relació d’aquestes prestacions amb el treball pagès a la reserva senyorial;
cf. Benito, Senyoria..., p. 384-400.
36. PSMCR, núm. 129 (1282.08.19).
També a Sant Sadurní, tenim un cas similar dels volts de 1340

que aclareix encara més les obligacions en treball d’alguns parroquians.
Dos pagesos benestants de Sant Sadurní, Ramon de Buïga i Maimó ses
Arades, havien adquirit el domini directe d’unes possessions de vinya
situades al Podium de Rota, al límit dels termes de Sant Sadurní i
Sant Mateu de Montnegre, al cavaller Bernat de Mont, el qual l’havia
comprat abans a Guillem Gil de Castelló, també cavaller. El domi-
ni útil d’aquestes peces pertanyia a uns “emphiteote” de Sant Mateu
—Ferrer sa Costa, Berenguer Sabenc i Pere des Clos— i a uns altres de
Sant Sadurní —Arnau ses Arades i Guillem Boscà. Els dos titulars del
domini directe van encetar un plet amb els emfiteutes per tal d’acla-
rir si aquests estaven forçats o no a portar les tasques i els censos al
lloc on decidissin els primers. Els testimonis recollits presenten un
panorama interessant sobre els costums de recollida de les tasques i
dels agrers a Sant Sadurní: quatre testimonis del lloc recordaven que,
entre trenta i quaranta anys enrere, quan Guillem Gil era el senyor, els
tinents de les vinyes havien de portar les tasques al mas d’en Boscà i,
més tard, al d’en Salvador pel jure seruitutis; després, el dit Guillem
Gil les feia dur a Monells; un altre testimoni, originari de Cassà de la
Selva, afirmava que l’any anterior era a Banyeres amb el seu animal i
que va portar, en concepte de tasca, una somada dels raïms d’una de
les vinyes del domini al mas d’en Ramon de Buïga.37
A manca de la sentència final, el més interessant del plet és el
conjunt de respostes a una qüestió plantejada als testimonis per la
part pledejant sobre si “usus et obseruancia est in diocesis Gerunden-
sis quod emphiteote portant agraria et census ad hospicia et domos
dominorum directorum dum sint infra parrochia in qua [sunt] dicti
emphiteote et domini directi”. En efecte, els vint-i-sis testimonis cridats
exposaven, cadascun d’ells, els seus coneixements sobre les pràctiques
consuetudinàries a les seves parròquies d’origen i a divuit senyories
diferenciades. Només tres testimonis diferents citen emfiteutes d’Orfes,
Celrà i Sant Mateu de Montnegre que portaven les tasques a parròquies
diferents de les seves, a Pujals, Campdorà i Santa Pellaia, respectivament
(cf. taula 12). Així doncs, la parròquia, almenys en aquest aspecte,
incidia directament en l’organització d’un domini senyorial en marcar
un límit espacial a la pràctica de portar les tasques de les vinyes al
celler del senyor.
37. ADG, Processos medievals, vol. 221 (1340 ca.); cf. Mallorquí, “Parròquia...”,
p. 663-664.
Taula 12
Domini directe i costums locals al bisbat de Girona, segle xiv
Parròquia i senyor Drets Obligacions dels emfiteutes
Sant Sadurní
Ramon de Pontós cavaller Tasques de les vinyes Portar-les al celler de Ramon de
Pontós a Banyeres, com a jure ser-
vitutis
Bisbe de Girona (domini Tasques i agrers Portar-los al celler del bisbe a la
comprat a Ramon Arnau ca- cellera de Sant Sadurní
valler de Sant Sadurní) Delme de pa i vi Portar-lo al celler del bisbe, a can-
vi d’una fogaça per cada somada
del delme
Prior de Sant Miquel de Cru- Tasques i agrers Portar-los a la casa del prior a
ïlles Sant Miquel
Santa Maria de Cervià i Sant Tasques Pagar-les intus vineas (sense por-
Joan de Salelles tar-les ni al monestir ni al lloc de
Sant Joan)
Pere de Font Tasques i censos Portar-los al mas i a la tina de
Pere de Font com a jure servitutis
Pere Follia Tasques, agrers Portar-los a la casa o mas de Pere
i censos Follia des del temps de les recog-
niciones de les possessions
Fitor
Cambrer de Sant Miquel de Tasques de les vinyes Portar-los al celler del cambrer si-
Cruïlles i censos tuat al mas Riera de Fitor, tant si
són de la parròquia com d’alienis
parrochiiis
Prior de Sant Miquel de Cruï- Tasques Portar-les al celler del prior situat
lles a Quinzanella
Cornellà i Pujals dels Pagesos

Castell de Cornellà Tasques i censos Portar-los al castell de Cornellà
Jaume de Cornellà Tasques de les terres Portar-les a la casa de Jaume de
de pagesos de Pujals Cornellà a Orfes
a Orfes
Celrà
Castell de Barbavella (domini Tasques i censos Portar les tasques al castell i pa-
adquirit per l’Hospital Nou de gar els censos ad mansos uel do-
Girona) mos suas proprias
Arnau Ferrer de Celrà Tasques, agrers Portar-los a la casa d’Arnau Fer-
i censos rer
Parròquia i senyor Drets Obligacions dels emfiteutes

Rectors de l’altar de Sant Jau- Tasques i agrers Portar-los al castell d’Aguiló com
me de la seu de Girona a jure servitutis
Casa de Campdorà Tasques del lloc Portar-les a la casa de Campdorà,
de Ferreres, parròquia a la parròquia de Campdorà
de Celrà
Sant Mateu de Montnegre

Ramon d’Escala cavaller Tasques Portar-les a la casa de Ramon
d’Escala a Montnegre
Ramon Albert ciutadà de Giro- Tasca d’una vinya del Portar-la a l’alberg de Ramon Al-
na mas de Coll berg a Santa Pellaia
Sant Martí de Castellar

Abat de Santa Maria d’Amer Tasques i censos Portar-los al mas de Morrefred,
on hi ha el celler de l’abat des de
fa dotze anys, i abans de la invasió
dels francesos, al mas de Lledó on
l’abat hi tenia la tina i els vixellos
Sant Daniel de Girona

Abadessa de Sant Daniel Agrers i censos Portar-los al monestir de Sant Da-
niel
Font: ADG, Processos medievals, vol. 221 (1340 ca.).
El control senyorial de l’economia rural
Els senyors feudals no només exercien la seva pressió sobre els

homes i dones i sobre les terres, sinó que també van aconseguir imposar
la seva autoritat sobre uns quants elements clau de l’economia agrària
i ramadera predominant a l’època medieval: la ferreria, el molí, el forn,
els espais incults, la notaria i el mercat. Recerques recents han mostrat
que les ferreries, els forns i els molins no eren unes infraestructures
tan cares i fora de l’abast econòmic dels pagesos que únicament els
senyors en podien sufragar la seva instal·lació i que, en conseqüència,
podien exigir que cada pagès del districte hi hagués d’acudir forçosa-
ment.38 Igualment, amb relació als espais comunals, les notaries i els
38. Hinojosa, E., El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante

la Edad Media, Madrid: Librería General de Victoriano Suárez, 1905, p. 110-114; Martí,
R., “Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal en Cataluña”, dins
M. Barceló (coord.), Arqueología medieval, Barcelona: Editorial Crítica, 1988, p. 165-194;
Trijueque, P., “Els molins fariners de la batllia de Palamós”, Estudis del Baix Empordà,
núm. 13, p. 99-136; Farías, V., “La ferreria i el mas al nord-est català medieval”, dins El
mas..., p. 40-41; íd., “Les ferreries al nord-est de la Catalunya Vella (segles xi-xiv). Una
mercats s’ha subratllat la gran complexitat existent en la seva gestió i

la seva contribució essencial a l’hora d’estructurar espacialment el món
rural.39 En les pàgines que segueixen intentarem descobrir els possibles
vincles amb la parròquia rural.
Ferreries, forns i molins

Les ferreries oferien un servei complementari de l’economia agrí-
cola i ramadera dels masos: els ferrers s’encarregaven de produir i
reparar les eines de ferro necessàries per a les activitats dels habitants
dels masos, a canvi del pagament de quantitats fixes de blat, forment
i vi corresponents al llòçol, que variaven segons la possessió d’animals
de llauró i de bast o segons l’extensió del mas. Les primeres ferreries
documentades solen pertànyer a senyors feudals que podien invertir en
les eines i les instal·lacions de la ferreria, garantir el subministrament
en mineral de ferro i en carbó i, sobretot, obligar els habitants dels
masos de la seva senyoria d’acudir exclusivament a la ferreria corres-
ponent. L’any 1151 el comte Ramon Berenguer IV en tenia dues al seu
domini de Caldes i tres al de Llagostera, però també en devia tenir
almenys una a cadascun dels altres dominis seus de Quart, Llofriu i
Palafrugell perquè n’obtenia el llòçol.40 La documentació dels segles xii
i xiii, però, encara és molt dispersa i fragmentària, de manera que pot
generar la il·lusió que a cada parròquia hi havia una sola ferreria. A
Tordera, per exemple, el 1226 els homes dels masos de Sant Feliu de
Girona havien d’acudir a un ferrer, Bernat Ferrer de Lledó, que, com
que no rebia tot el blat del llòçol perquè la “fabrica erat a predictis
hominibus nimium remota et in eo loco posita ad quem absque graui
dispendio et dampno non poterant de facili causa locidandi conuenire”,
contribució a l’estudi d’una institució senyorial”, dins L’obtenció del ferro pel procediment
directe entre els segles iv i xix, Andorra: Ministeri de Cultura, 2001, p. 40-41; Benito, Se-
nyoria..., p. 414-416. Per a una visió més global, cf. Pons Guri, J. M., “Compendi sobre
els drets dels castells termenats (segles xiii-xv)”, dins íd., Recull..., vol. 3, p. 345.
39. Vilà, J., “Vida rural i mercats setmanals dels segles x al xii”, dins íd., El món
rural a Catalunya, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1973, p. 41-62; Fernández, J.,
“Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles xiv-xv). Conflictes
per a la utilització de l’espai a la baixa edat mitjana”, Acta Historica et Archeologica
Mediaevalia, núm. 10, 1989, p. 189-220; Ferrer, M. T., “Boscos i deveses a la Corona
catalano-aragonesa (s. xiv-xv)”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 20, 1990, p. 526-
529; Busqueta, J. J.; Vicedo, E. (eds.), Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa
contemporània, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1996, p. 11-74; Farías, V., “La vila i
el mas: economia pagesa i mercat a la Catalunya Vella dels segles xi-xiv”, dins E. Vicedo
(ed.), Fires i mercats i món rural, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2004, p. 101-117;
íd., El mas..., p. 282-288 i 346-348.
40. FAC, núm. 1g, 1h i 1i (1151.04.02-06).
va haver de reubicar l’any 1231 la ferreria al costat del mas de Pere

Pereta; quaranta anys després, se n’hi documenta una de nova que
servia els masos de Santa Maria de Roca-rossa. Igualment, a Llagos-
tera hi havia alguns masos depenents de Sant Feliu de Girona que, a
finals del segle xii, continuaven prestant el llòçol als reis catalans; en
canvi, l’any 1278 tres masos el pagaven al monestir de Sant Daniel,
que devia haver-hi instal·lat una nova ferreria al lloc.41
A partir del segle xiv, els capbreus gironins enregistren ferreries
al servei exclusiu del senyor del castell. El 1317 Bernat Ferrer tenia al
costat del seu mas la “fabricham de districtu” de Ravós del Terri i
prestava un cens anual de 2 sous i 8 diners a l’ardiaca de Girona; a
més, “tenetur facere et locidare castro de Rogacionibus omnia appara-
menta ferrea necessaria ad faciendum laboracionem panis et vini dicti
castri et vinee Sancti Juliani”. Això mateix passava amb la ferreria de
la parròquia de Vilobí i el llòçol que, el 1287, el senyor del castell de
Vilobí va cedir a l’almoina fundada pel seu pare: en el capbreu del 1338
el ferrer va reconèixer que lloçava les relles i les eixades del senyor
del castell, que proporcionava el carbó i el ferro necessari.42 Ara bé,
no s’hi diu res de les obligacions del ferrer envers els habitants dels
masos escampats pel terme.
En canvi, els capbreus que van fer redactar els senyors dels castells
de Sant Sadurní, Cruïlles i Lloret recullen, mas per mas, les quantitats
pagades pel llòçol. Però no ens trobem res semblant al que hauria
d’haver estat un monopoli senyorial. La ferreria de Sant Sadurní, que
el 1316 compartien Arnau Ferrer, Ramon de Masó i Pere, el fill d’Arnau
de Masó, només devia servir als trenta-dos masos que en van pagar el
llòçol, però no als altres setanta-dos que hi havia al terme; de fet, quan
el 1333 Arnau Ferrer va sotsestablir la ferreria amb la condició que el
Ferrer fes el servei acostumat a “omnibus illis que astricti sunt ipsi fa-
brice” i que llocés a qualsevol altra persona que hi acudís, “tam juuenes
homines quam alii [qui non sunt dicte fabrice astricti]”. A Cruïlles, la
41. FAC, núm. 101 (1185...-1196.04.25); Marquès, J. M., Diplomatari de Sant Feliu
de Girona, dins <http://www.arxiuadg.org/index3.htm>, Girona: Arxiu Diocesà de Girona,
2004 [DSFG], núms. 73 (1226.08.18) i 87 (1231.02.27); CDSDG, núm. 328 (1278.02.27);
Pons Guri, J. M., El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa, Barcelona: Fundació Noguera,
1984 [CSMRR], núm. 118 (1278.10.26). Al bisbat de Barcelona, l’àmbit d’influència de
les ferreries podia coincidir amb una parròquia, un terme castral o unitats territorials
superiors, cf. Busqueta, Una vila..., p. 168-169; Farías, “La ferreria...”, p. 30, 35 i 38; íd.,
“Les ferreries...”, núms. 1, 2, 3 i 9; Benito, Senyoria..., p. 414.
42. CDSDG, núm. 363 (1287.07.10); ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 30r-32r
(1317.08.09); cf. Marquès, “Vilobí...”, p. 47. També a la Bisbal hi existia una “fabrica de
districtu” l’any 1333, però només en sabem que proporcionava vint-i-cinc mitgeres de
forment anual a Ramon Torroella; cf. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 139r (1333.03.22).
ferreria depenia del castell del lloc i el llòçol el pagaven seixanta-nou

persones per seixanta-sis masos dels vuitanta-un que existien en tot
el terme. I a Lloret, l’any 1320, Bernat Guinart tenia, a part del seu
mas, la ferreria del lloc, per la qual obtenia la meitat del llòçol i, com
a millora, un cens prestat pels hereus dels masos Pastell i Saragossa;
dels seixanta-sis masos que el 1320 estaven habitats, només la meitat
—vint-i-nou— prestaven el llòçol a la pabordia de novembre de la seu
de Girona 43 És probable que en aquests llocs existissin altres ferreri-
es vinculades a dominis senyorials secundaris, semblants a la que el
priorat de Santa Maria de Cervià tenia, el 1314, a la cellera de Santa
Maria de Montnegre per tal de servir els homes propis del prior, però
no la resta de pagesos de la parròquia que depenien d’altres senyors.44
Finalment, a Llambilles, el 1299, feia dos anys que la ferreria d’Amunt
de Llambilles s’havia quedat sense ferrer i el cavaller Arnau d’Alou no
havia trobat ningú que volgués establir-s’hi; per això es va arribar a
l’acord que els habitants de l’alberg del batlle Bernat de Santa Cecília
i de setze masos més podrien fer lloçar i reparar les seves eines al
“faber inferioris fabrice”, situada a la part més plana de la parròquia
de Llambilles i pertanyent a una altra senyoria.45
En d’altres poblacions trobem ferreries amb un dret de districte
només sobre els masos d’un mateix domini senyorial. A Cassà de la
Selva, sabem pel capbreu del 1314 que l’Almoina del Pa de la seu de
Girona tenia la “fàbrega de Pugmoler ... la qual és de destret” i que
Pere sa Sala tenia “·Ia· fàbrega al seu mas ... qui és de destret, ço és a
saber, lo mas d’en Guilem de Rexac, e Guilem Benuç, Guilem Artau,
Jacme Negre de Cassan, mas Miron de Sangosta, e mas Ferrer, mas
Julian, mas Frigola”.46 En canvi, a Riudellots de la Selva, la ferreria
43. ADG, Almoina, calaix 17, pergamí núm. 42 (1316.02.19); ADG, Parròquia de
Cruïlles, capbreu del segle xiv, s. f. (1319.02.04); ACG, Pabordia de novembre, capbreu
de Lloret, f. 16v-17v (1320.04.21); SAMLM, fons patrimonial Xiberta, vol. 1, núm. 11
(1326.02.109); cf. Mallorquí, “El terme...”, p. 75-76; íd., “Les campagnes...”, p. 353; “Par-
ròquia...”, p. 665-668.
44. ADG, Santa Maria de Cervià, capbreu de 1315, f. 47v-48r (1314.09.15); ACA,
Monacals, Santa Maria de Cervià, pergamí s. núm. (1356.05.17-18); cf. Mallorquí, Pai-
satge..., p. 220.
45. ADG, Almoina, Llambilles, pergamí núm. 38 (1299.03.30). L’any següent els
homes de Llambilles van apel·lar al compromís del 1299 a causa de les tarifes dels ser-
veis oferts pel ferrer; cf. ADG, Almoina, Llambilles, pergamí núm. 39 (1300.03.26). I el
1368 la ferreria d’Avall encara servia els seus propis clients, segons consta en un capbreu
del llòçol; cf. ADG, Almoina, Llambilles, pergamí núm. 112 (1367.12.08-1368.01.05); cf.
Mallorquí, “Parròquia...”, p. 668-669.
46. AHG, Hospici, vol. 166, f. 4r (1314.05.20) i s. f. (1314.12.11). És possible que
els senyors del castell de Cassà i d’altres senyors directes del terme tinguessin algunes
ferreries pròpies que, de moment, no han estat identificades.
tenia com a districte tota la parròquia: l’any 1165 Pere de Vilademany

va concedir al ferrer Guerau “illam frabricham quem habeo infra ter-
minos de Riuolutorum” amb la condició que no n’hi hagués cap altra;
més tard, el llinatge dels Vilademany va traspassar el domini a Guillem
Gaufred, tresorer de la seu, el 1256 i aquest, a la seva mort, el 1292,
el va cedir a l’Almoina del Pa de la mateixa seu.47 Al final del segle xiii
continuava existint una sola ferreria en tot el terme de la parròquia
de Riudellots, a la qual acudien tant els que treballaven amb un parell
de bous com els que ho feien amb dues parelles: els primers pagaven
al ferrer una quartera de blat i els altres el doble, és a dir, una mit-
gera. Això ho sabem per un plet entre els prohoms de la parròquia i
el ferrer, l’any 1298, en què els àrbitres van demanar a cada part que
documentessin “per instrumenta et per testes antiquos dignos quod in
tota parrochia de Riuolutorum non habebat nec habere debebat aliam
fabricham seu etiam picadoram et, si inuenerant per dictos testes anti-
quos, quod dominus dicte fabrice inuenerat quasdam picadores et ipsas
fecit fregi et adnichilari”. Per això, el 1324, els habitants del mas Rovira
de Riudellots van aixecar, en un camp proper al mas però ubicat ja a
la parròquia veïna d’Aiguaviva, “quandam domum et fabricam in qua
locidabamus rilias nostras et omnium aliorum qui nobiscum locidaru
uolebant”; això sí, van haver de jurar al paborde de l’Almoina del Pa,
com a senyor de la ferreria de Riudellots, que només la utilitzarien
per al seu propi ús i no per al d’altres riudellotencs.48
A banda de les ferreries, hi havia una altra infraestructura neces-
sària per a una economia majoritàriament agrària: els forns de pa. En
primer lloc, sembla que a les àrees rurals s’obligava els habitants de
cada lloc a portar la farina per coure el pa. Així s’observa en les cartes
de poblament de Tossa, l’any 1186, i de Palamós, el 1279.49 A Monells,
47. El 1165 Pere de Vilademany va establir la ferreria a Guerau, ferrer; els anys
1177 i 1196 el batlle dels Vilademany reconeixia que rebia una esquitllada de blat pel
llòçol; el 1234 Pere Ramon de Vilademany va reconèixer tenir infeudat una part del delme
i la ferreria de Riudellots pel cabiscol de la seu i el 1256 el seu fill, Arnau, va vendre’s
tot el domini de la parròquia a Guillem Gaufred, que va dictar testament el 1292; cf.
ADG, Almoina, Riudellots de la Selva, pergamí núm. 40 (1165.09.20), pergamí núm. 150
(1177.04.03), pergamí núm. 151 (1196.01.05) i pergamí núm. 19 (1234.05.14); Cassà de
la Selva, pergamí núm. 654 (1256.12.10) i pergamí núm. 669 (1256 ca.); i Brunyola,
pergamí núm. 216 (1292.08.12).
48. ADG, Almoina, Riudellots de la Selva, pergamí núm. 84 (1298.10.30) i per-
gamí núm. 106 (1324.08.30).
49. A Tossa, tots els habitants havien de portar “causa coquendi suum panem ad
... clibanum —del monestir de Ripoll—, ad triginta panis” i a Palamós el rei es compro-
meté a “facere furnum et tenere condirectum ad decochendum ibidem panem et aliam
et alia que in furno sunt decoqui usitata”, mentre que els habitants del poble hi havien
de coure el pa; cf. CPFC, núms. 180 (1187.05.10) i 335 (1279.12.03).
al centre de la vila, hi havia un forn el 1304 en mans del senyor del

castell i del seu castlà, que en guardava les claus i, segons una crida
del 1375, el comte d’Empúries i senyor del lloc exigia que “nuyl hom
no coga pan si no en lo forn de destret”.50 El cas més revelador és,
potser, el de la Pera: l’any 1273 vint-i-cinc homes de la vila i parròquia,
en nom seu i en el d’altres prohoms, van cedir al bisbe de Girona el
“furnum in ipsa villa de pane ibi ex districtu coquendi, sic quod nos et
omnes successores nostri in perpetuum ad dictum furnum et in dicto
furno panem nostrum coquemus et coquere teneamur”; anys més tard, el
1332, la titularitat del forn havia passat al cavaller Ponç de Finestres.51
Amb tota seguretat, en aquest darrer moment el forn de la Pera era
d’ús exclusiu pels habitants de la vila, perquè els de Púbol —cinc anys
abans de la constitució de la nova parròquia— ja en tenien un altre.52
Tenim constància d’altres forns, concentrats en terres baixempordaneses.
A Ullà, el bisbe i els homes del lloc van comprar a Bernat de Santa
Eugènia, l’any 1245, la “ligna et plenarium lignarium in montaneis et
plano de Turrucella de Montegrino ... ad opus furni vestri de Uliano”
i el 1321 el rei Jaume II, com a senyor de Torroella, va confirmar la
donació.53 A Rupià, l’any 1326, el bisbe va manar al seu majordom Pere
des Puig que arrendés el forn a tres compradors que actuaven en nom
de la universitat i dels prohoms del lloc; dos anys després, el bisbe va
tornar a vendre el forn a un aragonès.54 També a la Bisbal hi havia un
forn gestionat per Ramon d’Aristagen, on la sarraïna Axona va robar
alguns béns, segons consta en l’acusació dictada el 1296 contra el seu
amo, el jueu Isaac Profet.55 I a Vulpellac, l’any 1332, Ramon Arnau
de Sant Sadurní va arrendar al cavaller bisbalenc Arnau de Blanes tot
el que rebia a Vulpellac, juntament amb el “furnum de districtu quod
habemus in docto loco de Uulpiliacho ut est fieri assuetum”.56
50. PSMCR, núm. 56 (1234.07.27); AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 29r
(1332.07.27) i vol. 161 f. 5r-6v (1333.04.07) i f. 18v-19r (1333.05.10); cf. Soldevila, x.,
Alimentació i abastament al Baix Empordà medieval (segles xii-xiv), la Bisbal d’Empordà:
Ajuntament, 2004, p. 58.
51. CRV, núm. 75 (1273.09.11). L’any 1332 un pagès de Sant Martí Vell, Guillem
Casadavall des Llac, va prometre a la muller del cavaller Ponç de Finestres “metra leya
complidament al forn de la Pera ·III· dies la setmana, lo diluns el dimecres e·l diuenres”,
a canvi de 100 sous i de la meitat del benefici del forn; cf. AHG, Notarial, Monells,
vol. 162, full solt entre els folis 76v i 77r (1332 ca.) i f. 69v-70r (1332.11.13).
52. Pere Tarascó de Millars de Madremanya va comprometre’s amb els cavallers
Bernardí d’Abellars i Bernat de Planils a portar la llenya necessària pel forn de Púbol
durant un any; cf. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 58v (1332.10.24).
53. CRV, núm. 45 (1245.04.19) i 170 (1321.10.01); PM, núm. 863 (1321.10.01).
54. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 61r (1326.04.11) i f. 62r (1326.04.17); ADG, Notaria,
vol. G-6, f. 18v (1326.04.17), f. 28r (1326.05.14) i f. 187r-v (1328.05.03).
55. PM, núm. 501 (1296.08.03).
56. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 43r-v (1332.09.14).
Totes les poblacions on es documenta un forn eren nuclis de

poblament concentrat, cosa que feia que es trobessin sota la depen-
dència dels castells termenats i no de la parròquia; en canvi, als llocs
on predominava la dispersió dels masos, una infraestructura col·lectiva
com aquesta no devia ser necessària perquè cada família, a casa seva,
devia disposar d’un petit forn d’ús privat. Aquesta diferenciació també
es donava entre els molins rurals: els que es trobaven en zones de
poblament agrupat solien estar fortament controlats pels senyors, com
passava amb els molins del “rego comitale” que anava de Bescanó al
Mercadal de la ciutat de Girona, la majoria dels quals estaven sota do-
mini del bisbe, la seu de Girona i Sant Daniel.57 Pel que fa als molins
de les àrees rurals, es documenten poques referències al districte del
molí senyorial: a Palol de Revardit, vint-i-sis de les quaranta-quatre
persones que declaren en el capbreu de 1311 confessen prestar al senyor
Bernat de Palol una quantitat fixa d’ordi, “racione transacionis inter
ipsos ac alios homines eiusdem parrochie facet de districtu molendi
in molendino ipsius Bernardi et de operis quas tenebantur prestare
in resclausa ipsius molendini”. A Monells, un pregó del 1347 establia
“que nuyl hom no molga dins la parròquia de·l térmen de Monells si
no en lo molín del honrat en Ramon de Pontons, ho en lo molín d·en
Jacme de Roses, ho en lo molín d·en Pere Molin, ho en lo molín de
na Sunyera de Cies”; i a Torroella de Montgrí, el 1372, ningú no podia
treure “gran de negun linatge del loch de Torroella per molra a altres
molins sinó del dit loch”.58
En canvi, a les Gavarres i a les parròquies de la plana més pro-
pera al massís, es documenten molts petits molins construïts a inici-
ativa pagesa que pagaven tasca i agrers als senyors del terme: a Sant
Sadurní, el 1258, hi havia cinc parçoners al molí de Miradones i sis
al de Falgars, ambdós al Daró; també n’hi havia al molí de sa More-
ra, a la riera de Pastells, al terme de Cruïlles el 1273.59 Els capbreus
de la primeria del segle xiv recullen un gran nombre d’aquest tipus
de molins, especialment als termes de Cruïlles i Sant Sadurní, on se
n’han comptat trenta-tres entre el Daró i les rieres de Pastells, Rissec,
Cabanyell i la Deixesa, i a la vall de l’Aubí, a les parròquies de Vila-
romà i Vall-llobrega, on n’hi ha onze de documentats; i, en menor
57. Canal; Canal; Nolla; Sagrera, Girona..., p. 281 i 308-310. Per a l’exposició
que segueix, cf. Mallorquí, “Molins...”.
58. BCAH, Arxiu, pergamí 406 (1311.02.07-1311.04.16); ADG, Lletres, vol. U-10,
f. 181r-v (1347.03.14); cf. Soldevila, Alimentació..., p. 56.
59. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1258.02.18); PSMCR, núm. 108
(1273.04.08).
mesura a les parròquies de les Gavarres, com Fitor i Sant Cebrià dels
Alls, d’on tan sols en coneixem tres i dos respectivament.60 De cap
d’aquests molins es pot deduir cap mena de vincle amb la parròquia.
Per exemple, els habitants de les parròquies més altes de les Gavarres
acudien a molins situats en d’altres termes i a la part més baixa del
massís: diversos masos de Santa Pellaia tenien dret a utilitzar alguns
dies els molins de sa Llobatera, Rupit, es Llossar i Cervera de Sant
Sadurní; o bé a la inversa, dues dones de Fonteta —terme de la Bis-
bal— acudien el 1340 al molí Degotall, a la riera de Cals, al terme de
Fitor.61 L’origen d’aquestes situacions tan diverses sembla provenir de
la manera com eren construïts els molins, perquè només calia que un
grup de persones es posés d’acord en com contribuir-hi: a Sant Martí
Vell, el 1332, Bartomeu i Jaspert de Puigsec van acordar les quanti-
tats d’inversió —dues parts el primer i una el segon— per construir
un molí en un camp situat a ses Illes, juntament amb la resclosa i els
recs corresponents.62
En resum, sembla que la majoria de les senyories gironines, a
causa de la seva fragmentació i, segurament també, de l’important pes
del poblament dispers en masos, no van poder articular un territori
coherent al seu entorn. Si les ferreries es trobaven normalment en els
dominis senyorials més consistents, formats per un grup prou nombrós
de masos situats en una mateixa parròquia, els forns de destret senyorial
apareixen tan sols en nuclis de poblament concentrat, un senyal inequí-
voc que poca cosa podien fer els senyors per controlar els petits forns
i les eines de ferrer —com les “picadores” de Riudellots de la Selva—
que hi devia haver als masos. Amb relació als molins, el protagonisme
pagès encara és més evident: la iniciativa de la construcció dels molins,
en moltes parts de les terres gironines, corresponia essencialment als
pagesos, mentre que els senyors es limitaven a concedir la llicència i
a rebre unes prestacions fixes o proporcionals i els lluïsmes sobre les
transaccions de drets sobre els molins entre els pagesos.
60. AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 18r-v (1302.08.05?), i Monells, vol. 162,
f. 115r (1333.02.06); ACBE, fons patrimonial Torroella de Fitor, pergamí núm. 9b (1352...);
Mallorquí, “Homes...”, p. 50-51; íd., Les Gavarres..., p. 104 i p. 133; íd., Històries...,
p. 142-143; Trijueque, “Els molins...”, p. 102-103.
61. Mallorquí, Les Gavarres..., p. 133-134. També al bisbat de Barcelona, els
molins rurals estaven més lligats als senyors territorials que no als titulars de castells
termenats; cf. Benito, Senyoria..., p. 280-282.
62. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 23r-v (1332.07.20). El senyor directe de
les terres, el clergue beneficiat a l’altar de Santa Maria de Sant Martí Vell, va concedir
llicència per les obres i pel pas de l’aigua cap al molí; cf. AHG, Notarial, Monells, vol.
162, f. 31r-v (1332.08.01).
Els drets d’ús comunals

Al bisbat de Girona, les formes de gestió dels molins eren regu-
lades, igual com l’accés als boscos, a les pastures i als espais incults,
a través de l’article 72 dels Usatges de Barcelona, el text del qual és
el següent: “Strate et vie publice, aque currentes et fontes uiui, prata
et paschue, silue et garrice et roche in hac patria fundate sunt de po-
testatibus, non ut habeant per alodium uel teneant in dominio, set ut
sint omni tempore adempramentum cunctorum illorum populorum,
sine ullius contrarietatis obstaculo et sine aliquo constituto seruicio”.
L’usatge no parla directament de parròquies, sinó que només hi consten
les “potestats” i els “pobles”. Les primeres, se les sol identificar amb els
senyors dels castells que, en el transcurs de la feudalització, haurien
privatitzat els antics drets de l’autoritat pública carolíngia, la del rei
i dels seus representants als comtats.63 Diversos casos de les terres de
Girona confirmen l’apropiació de la gestió de l’incultum per part de
molts senyors que feien com els reis catalans, que dictaven prohibici-
ons per “scindere ilices, suberes et alias quaslibet arbores fructiferas” i
donaven llicències per accedir lliurement als boscos de les muntanyes.64
A Sant Sadurní, Ramon Arnau va promoure, el 1218, la rompuda d’una
part dels boscos de la parròquia en benefici seu; el senyor de Cruïlles
tenia el 1264 i el 1319, als veïnats més muntanyencs del terme —Pas-
tells, Tapioles i Solls— i a les parròquies de Sant Cebrià dels Alls i de
Romanyà, un ramat de porcs que eren guardats i alimentats —amb
mitgeres de glans— pels pagesos dels masos d’aquest sector de les
Gavarres; de manera semblant, el cavaller Guerau de Torrent, de Santa
Pellaia, obtenia el dret de “glanatge” de diversos masos per alimentar
els seus porcs i el porquer que els guardava.65 A vegades els senyors
s’atribuïen drets sobre les pastures que potser no tenien: l’any 1327 el
63. UB, p. 106-107; cf. Farías, V., “El medio natural en una sociedad señoriali-
zada. Composición, explotación y apropiación del incultum en la Catalunya del noreste
(siglos x-xiii)”, dins J. Clemente Ramos (ed.), El medio natural en la España medieval,
Cáceres: Universidad de Extremadura, 2001, p. 280-285.
64. Així es documenta el 1197 a Castellar de la Selva i el 1241 a Llagostera,
Caldes i Santa Seclina, cf. DSMA, núm. 53 (1197.02.09); ADG, Almoina, Cassà de la
Selva, pergamí núm. 648 (1241.02.23); cf. Mallorquí, E.; Varas, M., “Un privilegi de
Jaume I per als habitants de Caldes, Llagostera i Santa Seclina”, Quaderns de la Selva,
núm. 11, 1999, p. 121-123.
65. CRV, núm. 23 (1218.11.05); PSMCR, núm. 87 (1264 ca.); ADG, Parròquia de
Cruïlles, capbreu del segle xiv (1319); ADG, Sant Feliu de Guíxols, vol. 7, f. 270v-271v i
f. 279v-281v (1315.02.08); cf. Ferrer, “Boscos...”, p. 526-529; íd., “Emprius i béns comu-
nals a l’edat mitjana”, dins Busqueta; Vicedo, Béns..., p. 55-57; Mallorquí, Les Gavarres...,
p. 103 i 135. La prestació de glans i l’obligació d’alimentar els porcs del castell també
es documenta el 1338 a Vilobí d’Onyar; cf. Marquès, “Vilobí...”, p. 43.
cavaller Arnau de Reixac va prendre penyores a uns homes de Rupià

que havien dut bestiar a pasturar als erms de Casavells, però el bisbe
li manà de revocar l’ordre perquè no hi tenia jurisdicció.66
A la vegada, els “pobles” exercien, sobre els espais incults, els
emprius, uns drets d’ús col·lectius amb els quals extreien els recursos
necessaris per completar unes economies familiars massa fonamenta-
des en l’agricultura. L’any 1190 el senyor de Torroella de Montgrí va
concedir als habitants d’Ullà “omnia adempramenta que eis necessaria
fuerint uel habere uoluerint in montaneis et in planis et in aquis dulcis
siue salsis”; els homes de Caldes, Llagostera i Santa Seclina, gràcies
al privilegi reial del 1241, van poder “laborare, et uenari uel scindere
nemora, ligna et fustos uel glandes colligere et ex eis porcos refficere et
ducere eos in montaneis de Tursa et de Calles et de Olivis”; a Cassà de
la Selva, Arnau de Vilademany va vendre uns masos del seu domini el
1265 “cum omnibus arrabassatis et laboracionibus quas homines istius
honoris quem uobis uendo habent et tenent et fecerunt ad panem uel
uinum in boscho et montanea que et qui fuit dicti Arnaldi de Oliuis” i
amb el dret dels habitants dels masos de poder “lignare, boschare, car-
bonare et ramare ad usum proprium in dicto boscho et montanea”; i a
Lloret de Mar, l’any 1346, descobrim una desigualtat entre els habitants
del port i els de disset masos: els primers només tenien dret a extreure
cabirons, pals i brucs per tancar els horts, forcadells per aguantar les
vinyes i les trilles, llenya de les artigues i glans dels boscos del terme;
en canvi, els segons, qualificats com a rusticos, també podien obtenir
plançons d’alzines i suros, salzes, verns o àlbers.67
Amb algunes excepcions,68 els pagesos de cada lloc pagaven unes
quantitats als senyors que controlaven els espais comunals a canvi
dels drets d’utilitzar-los. Els capbreus del segle xiv recullen sovint unes
prestacions “per pasturay e per lenyar”, és a dir, per poder alimentar
els ramats amb productes dels boscos i dels incults i extreure’n llenya i
altres productes. Els pagesos del veïnat de Montnegre, l’any 1314, pagaven
un formatge al monestir de Cervià i un altre al seu batlle “pro pastura
si habet bestiarium”; l’any següent, els pagesos de Santa Pellaia, Santa
66. LBG, núm. 74 (1327.03.21).

67. CCBG, núm. 362 (1190.11.19); ADG, Almoina, Cassà de la Selva, pergamí
núm. 648 (1241.02.23); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1265.06.07); Pons, M.,
El fons municipal en pergamí de l’antiga universitat de Lloret de Mar, Lloret de Mar:
Ajuntament, 2002 [PULM], núm. 1 (1346.03.07); cf. Mallorquí, “El port...”, p. 59-60; íd.,
Històries..., p. 132-137.
68. Els habitants dels masos dels veïnats de Serramala i Llebrers, de Cassà, es
quedaven amb els productes del bosc “absque aliquo servicio”, cf. ACG, pergamins del
segle xiii, s. núm. (1265.06.07).
Taula 13
Els pagaments pels drets d’ús dels espais comunals, 1314-1356
Parròquies i senyories Any Nombre Pagaments pels drets d’ús
de Glans Llenya Palla Pasturatge Quest Cabrit
masos
Cruïlles
Bernat de Cruïlles i Sant Miquel 1319 82 12 7 19 1 63
de Cruïlles
Sant Sadurní
Pabordia de juny de la seu de 1316 26 17
Girona
Ramon Arnau de Sant Sadurní, 1336 23 10 18 27 1
cavaller
Sant Miquel de Cruïlles 1347 14 5
Guerau de Torrent, cavaller 1315 2 2
Fitor
Sant Miquel de Cruïlles i 1340 1 2
Ramon de Senesterra, senyor de ca.
Palau-sator
Santa Pellaia i Santa Àgata

Guerau de Torrent, cavaller 1315 13 3 27
Sant Mateu de Montnegre

Santa Maria de Cervià 1314 9 16
Santa Maria de Cervià 1356 7 11
Guerau de Torrent, cavaller 1315 2 15
Font: Capbreus (cf. taula 6).
Àgata i Sant Mateu de Montnegre que depenien del cavaller Guerau de

Torrent li prestaven també un o dos formatges només si tenien bestiar
menut; i el 1319 els homes del senyor de Cruïlles, de les parròquies de
Cruïlles, Sant Cebrià dels Alls i Sant Pol de la Bisbal, també pagaven
ous i formatges en concepte de pasturatge o quest i alguns feixos de
llenya (cf. taula 13).69 Més ocasionalment, algunes prestacions ens des-
69. ADG, Santa Maria de Cervià, capbreu de 1315, f. 46r-54r (1314.09.15-

1314.09.29); AHG, Sant Feliu de Guíxols, vol. 7, f. 243v-286r (1315.01.29-1315.02.08);
ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv, f. 13v-73r (1319.02.04-1319.05.19).
També a Vilobí es detecta un pagament pel pasturatge en ous i oques l’any 1338; cf.
Marquès, “Vilobí...”, p. 40.
cobreixen més activitats als boscos: el 1315 diversos habitants de Santa

Pellaia pagaven una cistella de cireres al cavaller Guerau de Torrent;
dos anys després, el propietari del mas Pujol va reconèixer al paborde
de novembre i al castlà de Lloret la “forestariam consuetam ... scilicet
de cera et de caça et de pellibus sicut est fieri consuetum que inquam
foresteria durat de festo Omnium Sanctorum usque ad Carnipriuium”.70
Les pràctiques relacionades amb els aprofitaments dels espais in-
cults no tenien com a marc la parròquia ni el conjunt dels parroquians
com a protagonistes, sinó la senyoria.71 El fet que els habitants de dos
masos del veïnat de Tapioles, situat a la parròquia de Sant Sadurní i
al terme del castell de Cruïlles, paguessin un cens pel “quest d·ous o
de formatges” a Bernat de Cruïlles l’any 1319 i un formatge de quest
a Ramon Arnau de Sant Sadurní “per pasturay tempore quo bestia-
rium tenuero” l’any 1336 ho posa ben de manifest: calia assegurar-se
el permís dels senyors de cada terme castral per tal d’accedir a les
pastures més properes als masos.72 Tanmateix, en un cas sí que el dret
d’ús sobre els espais incults era vàlid en el marc de les parròquies:
l’any 1273 s’enfrontaren les comunitats d’Ullà, de senyoria episcopal,
i la parròquia de Sant Mateu de Canet de Verges, sota el domini dels
comtes d’Empúries, pels límits de cadascuna de les parròquies i pels
aigualleixos, arenys i sauledes dels marges del Ter; com que els béns i
drets en disputa eren “in parrochia de Uliano”, els ullanencs demanaven
que “sint in usu et esse debeant dicte uniuersitatis ex iure parrochiali”,
la qual cosa va ser confirmada pels jutges del plet; a més, del mateix
text es dedueix que aquestes pràctiques d’empriu eren corrents a la
70. AHG, Sant Feliu de Guíxols, vol. 7, f. 246v-248r, f. 252r-253r, f. 256v-257v

i f. 259r-260v (1315.01.29), f. 262v-264v, f. 266r-267r i f. 270v-271v (1315.02.08); ACG,
Pabordia de novembre, capbreu de Lloret de 1317, f. 14v-15r (1317.06.13). A la darreria
del segle xiv, la precisió dels capbreus s’incrementa, fins al punt que en el del castell de
la Roca de Solius, del 1394, els pagesos reconeixien tenir dret a rebre els “iura foras-
terie in glanatgiis, pasturatgiis, lignatigiis et quarteriis aprorum et aliorum animalium
silvestrium ... in omnibus montaneis et nemoribus siue boschis ac aliis possessionibus
et locis infra terminos et territorium dicti castri”; cf. AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 274
Capbreu de Solius (1394-1396); Aicart, F.; Auladell, M.; Vivó, J., El Castell de la Roca,
Girona: Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona, 2010, p. 77.
71. En contrast, al delta del Llobregat i a les muntanyes pirinenques, les uni-
versitats rurals es van enfortir mitjançant la defensa dels seus drets sobre els espais
comunals, cf. Fernández, “Aprofitaments...”, p. 199-202; Vilanova, M., “Marc parroquial
i solidaritats pageses a la vall d’Andorra al segle xiv: una aproximació”, dins Barrull;
Busqueta; Vicedo, Solidaritats..., p. 275-277; Viader, L’Andorre..., p. 192-194.
72. Es tracta de Jaume Sabater de Tapioles i de Ramon de Tapioles i el seu
probable fill Guillem de Tapioles; cf. ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del s. xiv,
f. 10v-11r (1319.02.04-05); AHG, Notarial, Sant Sadurní, vol. 110, f. 89v-90r (1337.02.19).
plana empordanesa, perquè el jutge es refereix al “iure et usu et obse-

ruancia rierie fluuii Ticeris et etiam Fluuiani et aliarum rieriarum”.73 I,
aparentment, el mateix valia per la pesca al mar: l’any 1245 el senyor
de Calonge, Gilabert de Cruïlles, va atorgar unes ordinacions als pes-
cadors de xàvega del seu terme per tal d’evitar futures, signe inequívoc
dels drets senyorials sobre el mar igual com el dret a rebre delmes
dels peixos, ribatges i part dels peixos de tall.74
Un segon aspecte a destacar és que aquestes notícies coincideixen
a assenyalar el començament d’una tendència a l’increment del pes del
mercat en l’economia rural del bisbat de Girona a partir del segle xiii.
En efecte, el document de Cassà del 1265 recordava que els productes
del bosc, mentre fossin per a l’ús propi dels habitants dels masos de
Serramala i Llebrers, no haurien de prestar res al senyor. A Lloret, el
1346, els habitants del port no podien exportar ni per terra ni per mar
llenya per vendre, però sí que ho podien fer els rusticos dels masos,
que devien fer arribar la fusta, la llenya i el carbó dels boscos allà on
hi havia la demanda. Altres notícies de la segona meitat del segle xiv
testimonien la comercialització de productes forestals: des del 1350 al
1383 el bisbe comprà diverses vegades somades de llenya procedents
de Montnegre; el 1353 el carbó de les muntanyes de Tossa i Llagoste-
ra era exportat per mar a Barcelona, i el 1371 al mercat de la Bisbal
es pagava l’onzè “de calç, de lenya, de carbó que venen, e de mel, de
cera, si és que les dites coses cuyleguen dins lo terme o defora”.75 La
creació d’un dens teixit de mercats rurals certifica el començament
d’una estreta relació entre les activitats realitzades als boscos del massís
amb el mercat, una relació que a l’època moderna es convertiria en
una dependència cada cop més absorbent.
73. CCBG, núm. 496 (1273.09.15).

74. AHG, Notarial, Calonge, vol. 238 (1245.11.13); cf. Garrido, A.; Pérez, M.;
Alegret, J. L.; Darnaculleta, M., Les ordinacions de la pesquera de Calonge (segles xv-
xvii), Palamós: Fundació Promediterrània, 2010, p. 90-91 i 113-114. Sobre els drets
de ribatge i els peixos de tall, documentats a Lloret, Tossa i Vila-romà, per exemple,
cf. LBG, núm. 195 (1344.03.26); LVBG, núms. 85 i 89 (1362-1371); Pons Guri, “Com-
pendi...”: p. 346; Zucchitello, Tossa..., p. 197-200; Llinàs, J.; Mallorquí, E.; Merino, J.;
Montalbán, C., El castell de Sant Joan de Lloret, Lloret: Ajuntament, 2003, p. 45-47 i 51.
75. Sobre Sant Mateu de Montnegre, vegeu: ADG, Notaria, vol. G-31, f. 109r-v
(1354.10.11); vol. G-37, f. 107r (1357.11.13); vol. G-40, f. 161v-162r (1361.02.26); vol.
G-42, f. 8r-v (1362.03.03); ADG, Dotalies, vol. D-168, f. 89v (1383.06.01); cf. Guilleré,
Girona..., vol. 1, p. 353; Mallorquí, Paisatge..., p. 54 i p. 247-248. Sobre Tossa, vegeu:
AHG, Notarial, Sant Feliu de Guíxols, vol. 885 (1353.07.30); cf. Zucchitello, M., El
comerç marítim de Tossa a través del port barceloní (1357-1553), Tossa de Mar: Ajunta-
ment, 1982, p. 78. I sobre la Bisbal cf. ADG, Lletres, vol. U-64, f. 57r-v-58r (1371.10.17).
El mercat i la notaria
La xarxa de mercats setmanals de les zones rurals de Girona havia
començat a estructurar-se al segle xi a partir dels que existien a les
ciutats de Girona i Besalú i en alguns punts al límit de dos comtats,
com Banyoles i Anyells.76 Des del segle xii, els comtes de Barcelona
i reis d’Aragó van dictar privilegis que permetien la creació de més
mercats rurals arreu del bisbat de Girona: a Monells el 1102, a Castelló
d’Empúries i Peralada el 1128, a Arenys el 1161, a Sant Celoni el 1181
i a Bàscara el 1187; a més, ja funcionaven els d’Amer el 1184 i el de
Torroella de Montgrí el 1187.77 Durant el segle xiii se’n van afegir uns
quants més: Hostalric el 1242, Peratallada i Caldes el 1267, Palamós el
1279, Anglès el 1294, Sant Feliu de Guíxols i la Bisbal el 1323, Llagos-
tera el 1324 i Calella el 1327, juntament amb les fires de Peratallada el
1301 i d’Olot el 1315; i encara hi va haver alguns mercats, com els de
Cassà i Calonge, dels anys 1272 i 1279, que no es van consolidar i van
acabar desapareixent.78 Cadascun d’aquests mercats tenia un territori
d’influència que, amb la seva multiplicació, es va anar reduint: la creació
del de Bàscara el 1187 significava que no n’hi hauria cap altre “in toto
terrarum spatio de Busuldone usque ad Torrozellam de Montegrino
neque a ciuitate Gerunda usque ad Petram Latam”; un segle més tard,
la realitat era tota una altra perquè cada mercat exercia una atracció
més espontània i menys forçada sobre unes quantes parròquies i, a
vegades, sobre tota una comarca: al mercat de la cellera de Cassà, hi
acudien per comprar i vendre “gentes de convicinio et locis convicinis
dicte cellarie et etiam de Sancta Columba de Farneriis”, a l’altra banda
de la plana de la Selva; i a la fira ramadera de Monells, que s’hi cele-
brava a finals d’octubre, atreia persones de tot el Baix Empordà i les
Gavarres per tal de vendre-hi o comprar-hi bestiar. Evidentment, entre
76. Vilà, “Vida...”, p. 45-47 i p. 55.

77. ACA, Cancelleria, Ramon Berenguer III, pergamí núm. 76 (1102.02.08), per-
gamí núm. 292 (1128...) i pergamí núm. 295 (1128...); Ramon Berenguer IV, pergamí
núm. 343 (1161...), i Alfons I, vol. 2, f. 53 (1181...); DB, núm. 165 (1175.03.13); DSMA,
núm. 40 (1184.01.13); CCBG, núm. 355 (1187.04...); cf. Mallorquí, “La vila...”, 1.
78. PSMCR, núm. 93 (1267.11.14); CPFC, núm. 335 (1279.12.03); ACA, Can-
celleria, vol. 44, f. 141 (1279.08.08), vol. 194, f. 115 (1294...); ANC, fons patrimonial
Cruïlles-Peratallada, pergamí núm. 337 (1301.06.25); PM, núm. 883 (1323.03.21); cf.
Pons Guri, “El mercat...”, núm. 1 (1327.07.21); Martínez Giralt, “Els orígens...”, núm.
1 (1242.10.18). Sobre Cassà de la Selva, Olot, Sant Feliu de Guíxols, Llagostera i els
mercats baixempordanesos, cf. Grau, Llagostera, p. 21; Puigvert, x., L’època medieval,
Olot: Ajuntament, 1996, p. 42; Jiménez, À., Sant Feliu de Guíxols, Sant Feliu de Guíxols:
Ajuntament, 1997, p. 70; Farías, V., “«Gentes de convicinio emebant et vendebant». Sobre
la difícil història del mercat de Cassà de la Selva”, Quaderns de la Selva, núm. 15, 2003,
p. 24-25; Soldevila, Alimentació..., p. 39-44.
els que anaven a mercats com el de Monells hi havia comerciants de

llana i draps, carnissers i prestamistes jueus, però també molts page-
sos de masos que acudien al mercat per vendre els seus excedents i
també per comprar animals útils per als treballs agraris i per pactar
amb comerciants l’engreix de bestiar a les seves cases per partir-se’n
els beneficis en el moment de la venda.79 Ara bé, no sempre era lliure
i voluntària la concurrència dels pagesos al mercat: de vegades, els
senyors forçaven els habitants del seu terme a acudir al mercat que
havia establert a la seva població: a la Bisbal, el 1323 el bisbe havia
promogut un nou mercat pròxim al més antic de Monells i obligava
“que tot hom venga al mercat de sa Bisbal, ço és ·I· parsona de cascun
alberch e que aport qualsque vendaries per vendra”.80
Els mercats setmanals, oficialitzats mitjançant una concessió re-
ial, exercien una influència sobre un territori molt més extens que les
parròquies, però això no treu que les celleres, per la concentració de
cereals i vi, i a les portes de les esglésies i els cementiris, els diumenges
abans o després de la missa, eren llocs privilegiats per als intercanvis
a petita escala: a Cruïlles, un nucli sense mercat setmanal, el dia amb
més actes enregistrats a la notaria local era precisament el diumenge.81
Als bisbes gironins no els agradaven aquestes concentracions espon-
tànies d’intercanvis: el 1190 es va prohibir que a Ullà se celebrés el
“macellum” —el mercat de la carn— els diumenges; en un sínode di-
ocesà dels anys 1340-1343 el bisbe va amenaçar amb l’excomunió tots
els fidels que acudissin o celebressin mercats o fires els diumenges.82
Paral·lelament als mercats, però a una escala menor, les notaries
rurals es van consolidar al llarg del segle xiii i també van exercir un
poder d’atracció sobre els habitants de la vila on cada notaria esta-
va ubicada i sobre les parròquies més properes, fins al punt que els
notaris, tot i la seva dependència envers alguns senyors, van ser inte-
79. La vinculació dels masos amb els mercats data, almenys, dels segles xii i
xiii;
cf. Benito, Senyoria... p. 265-266; Farías, El mas..., p. 384-396.
80. AHG, Notarial, la Bisbal, vol. 1634, s. f. (1348.01.25). Una situació similar
es documenta a Verges el 1354; ADG, Lletres, vol. U-24, f. 100v-101r (1354.11.04); cf.
Soldevila, Alimentació..., p. 41.
81. To, Ll.; Mallorquí, E., “Espaces de sociabilité paysanne et marchés en Cata-
logne: les exemples d’Amer et Monells vers 1300”, dins Écritures de l’espace social, París:
Publications de la Sorbonne, p. 531.
82. CCBG, núm. 362 (1190.11.19); CSG, p. 140. A Anglaterra els llocs amb mer-
cats setmanals pressionaven als monarques per tal que eliminessin amb els mercats
informals que es realitzaven els diumenges a les portes de les esglésies; cf. Britnell,
R. H., “The Proliferation of Markets in England, 1200-1349”, Economic History Review,
núm. 34, 1981, p. 212-213.
grats ràpidament en el teixit social de les viles on residien.83 El cas ja

estudiat de Monells ho demostra a bastament: els dissabtes, els dies
amb mercat, els llocs de procedència dels assistents a la notaria els
anys 1332 i 1333 eren tant del massís de les Gavarres com de la plana
baixempordanesa; en canvi, durant la resta de dies de la setmana la
notaria de Monells atreia només els monellencs i els habitants de les
parròquies veïnes i del sector més proper de les Gavarres —Sant Ce-
brià de Lledó, Madremanya, Sant Martí Vell i la Pera—; mentrestant,
els notaris establerts a les celleres de Vidreres i Cassà de la Selva, que
en ambdós casos eren clergues de les parròquies respectives, solien
redactar escriptures els mateixos diumenges, cosa que els va suposar
que fossin sancionats pels visitadors els anys 1320 i 1329.84
El valor econòmic dels drets senyorials
Estudiant la relació entre la parròquia i la senyoria a l’inici del

segle xiv, hem pogut detectar als racons més propers a la ciutat de
Girona una clara adequació de les batllies, peces clau en l’organització
de la senyoria, al marc territorial que oferia la parròquia. L’extrema
fragmentació de les senyories i la juxtaposició de les unes sobre les
altres feien que ni els pagesos ni els senyors les poguessin prendre com
a unitats independents; en canvi, els límits parroquials, que en algun
cas coincidien amb el districte de les ferreries rurals, assenyalaven
una àrea a l’exterior de la qual els senyors no podien forçar els seus
homes a realitzar serveis en treball o a portar les tasques de les terres.
Per a d’altres aspectes de les senyories medievals, les parròquies no
comptaven gens. Les desigualtats del contingut dels capbreus estudiats
impedeixen que es pugui aclarir del tot si el predomini d’uns tipus
concrets de prestacions agràries, de censos emfitèutics o de serveis en
treball es deu més a l’existència de costums locals de cada parròquia
o bé a les característiques i natura de cada senyoria. En canvi, entre
les atribucions dels senyors titulars de castells termenats, hi havia els
drets sobre unes quantes ferreries, sobre la majoria dels forns i sobre
uns pocs molins hidràulics; igualment, aquests senyors eren els que
gestionaven els espais comunals de bosc i de pastura i que rebien dels
pagesos uns petits censos a canvi de poder-los utilitzar per al seu pro-
83. Així s’ha destacat en altres regions mediterrànies, com el Laci, la Toscana i
el Llenguadoc; cf. Toubert, Les structures..., p. 3-133; Bourin, Villages..., p. 34-41; Redon,
O., “Le notaire au village. Enquête en pays siennois dans la deuxième moitié du xiiie
siècle et au début du xive siècle”, dins Campagnes médiévales, París: Publications de la
Sorbonne, 1995, p. 679.
84. To; Mallorquí, “Espaces...”, p. 531-533; Mallorquí, “Tres celleres...”.
pi ús. I encara, als nuclis més importants, els senyors castrals també
controlaven la notaria local i el mercat setmanal, l’àmbit d’influència
dels quals superava de molt el terme parroquial.85
El més difícil, però, és quantificar el pes econòmic dels drets pro-
cedents de la senyoria i comparar-los amb els que s’obtenien a través
de la parròquia (cf. el capítol “La parròquia, una senyoria més”). A
banda dels censos fixos en diner o en espècie, desconeixem el valor
de les prestacions en treball efectuades pels pagesos, desconeixem les
variacions de les collites del segle xiv —una part de les quals anava a
mans dels senyors a través de la tasca i d’altres agrers— i, fora d’unes
poques excepcions, desconeixem els ingressos ocasionals derivats de les
taxes de mutació —terços, lluïsmes i foriscapis—, de les redempcions
de servitud i de la resta de mals usos. De dades, tanmateix, n’hi ha
d’escampades en diferents fonts documentals. Són les que ens serviran
per realitzar una primera aproximació a les xifres dels drets senyorials
d’alguns indrets gironins.
En primer lloc, els llibres notarials recullen els contractes d’arren-
dament de tots o de part dels drets senyorials d’un lloc a canvi d’una
quantitat monetària global que l’arrendatari pagava i que, durant l’any
següent, recuperava fent-se càrrec ell mateix de la senyoria. Es tracta,
és cert, de xifres aproximades perquè a l’arrendatari li interessava ob-
tenir un benefici per damunt del preu pagat. De Monells, l’any 1304,
disposem de quantitats corresponents al valor anual de tots els drets
del castell i al valor de les lleudes dels productes del camp, de les hor-
talisses, de la carnisseria i de la peixateria del mercat, unes xifres que,
tot i la distància cronològica, són molt superiors al valor del delme i
dels beneficis dels clergues parroquials (cf. taula 14). Cal recordar, això
no obstant, que el terme parroquial de Monells era molt reduït —el
delme no podia ser molt elevat— i que, pel fet que hi havia un mercat
i molts artesans a la vila, es tractava d’un nucli molt poblat, amb prop
de dues-centes llars als anys 1332-1333, que feien créixer notablement
els ingressos del senyor del lloc.86
85. Hem deixat sense estudiar la relació amb la parròquia, segurament poca,
de diversos drets vinculats als castells termenats: la prohibició de vendre vi durant uns
dies, la instal·lació de tavernes i carnisseries, els drets de pas del bestiar, els peatges, el
blat d’acapte, les toltes, les qüèsties, les fòrcies, les cenes, les albergues, els maridatges,
etc.; cf. Pons Guri, “Compendi...”, p. 346.
86. L’any 1304, per l’arrendament d’un any de les rendes del castell de Monells es
van pagar 2.650 sous; per l’arrendament durant quatre mesos de la “leude dez camp” del
mercat de Monells es van pagar 300 sous, pel de les “ortalize fori de Monellis” 155 sous
i per la “leude mazelli et piscaterie” 220 sous; i, tot i que en desconeixem el motiu de
la recaptació, també disposem del valor de la “collecta castri” de Monells corresponents
Taula 14
Els ingressos senyorials a Monells, Brunyola i Camós, 1304-1382
Lloc Any Senyoria Parròquia
Drets sobre Mercat Cúria Col·lecta Delmes Beneficis
els homes i eclesiàstics
les terres
Monells 1304 132,5 33,75 108
1306 32,5
1362 > 32,5
1364 > 20
Camós 1347-1348 50
1348-1349 21
1349-1350 21
1350-1351 21
1351-1352 24,5
1352-1353 24,5
1354-1355 30
1362 > 78*
1364 41,25
1376-1377 42
1377-1378 42
1378-1379 42
1381-1382 33,5
Brunyola i 1350-1351 70,27
Sant Dalmai 1362 > 80*
1364 46,62
1376-1377 254,6
1381-1382 246,8 66,21
Estanyol 1362 > 50
1364 33
1376-1377 61,94
1381-1382 38,37
Totes les quantitats estan expressades en lliures. * De Camós desconeixem el valor glo-
bal del delme de les parròquies de Santa Maria i Sant Vicenç de Camós a la vegada, la
parròquia de Sant Martí Sapresa estava inclosa dins el terme de Brunyola.
Fonts: AHG, Notarial, Monells, vol. 241, f. 13v-14r (1304.06.02), f. 19r (1304.07.06) i
f. 26r (1304.09.10); ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 24r-v (1306.04.20);
AHG, Hospici, vol. 17 (1350-1351), vol. 23 (1376-1377) i vol. 265 (1381-1382); LVBG;
ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802 (1364); Lluch, “Remença…”, p. 177-179.
a tres mesos del 1304, 27 lliures, que podrien equivaldre a la xifra de 108 lliures. Sobre
Monells al segle xiv, cf. Mallorquí, Històries..., p. 124-128.
A part dels llibres notarials, els manuals de comptes dels pabordes

de l’Almoina del Pa de la seu de Girona reunien unes dades essencials
per a l’estudi dels ingressos procedents de la senyoria, perquè s’hi ano-
taven les quantitats recaptades de manera fixa i ocasional en concepte
de censos, foriscapis, mals usos, redempcions, fermes d’espoli, morts i
lluïsmes.87 A més, a partir de la reestructuració interna de la institució
l’any 1347, comptem amb una xifra global de l’arrendament dels seus
drets a cada parròquia o terme, sense que desapareguin les entrades
ocasionals anteriors, perquè aquests ingressos els compartien l’Almoina
i els arrendadors respectius. D’aquesta manera, podem establir algunes
comparacions entre tres indrets diferenciats: el terme de Brunyola —que
aplegava la parròquia homònima i les de Sant Dalmai i Sant Martí Sa-
presa—, el lloc de Camós —amb les parròquies de Sant Vicenç i Santa
Maria— i la parròquia d’Estanyol.88 Comparant la xifra més elevada
dels drets senyorials amb la suma del valor dels delmes i dels beneficis
eclesiàstics dels anys 1362 i 1364, ens trobem que, mentre a Brunyola
els drets de la senyoria del castell i de la cúria superaven de molt els
de la parròquia, a Camós i Estanyol, on l’Almoina només disposava de
dominis en terres i masos, ens trobem amb la situació contrària. Es
tracta, doncs, d’un fet rellevant: si bé la parròquia no generava tants
ingressos com un castell termenat, sí que aportava als senyors —laics i
eclesiàstics— molt més que no pas la majoria de senyories territorials,
que eren les més nombroses a les terres centrals del bisbat de Girona.
87. Rosa Lluch, a qui agraïm les dades referents a Brunyola i Camós de la taula
14, és qui més ha estudiat els manuals de comptes de l’Almoina gironina i ha alertat
de les dificultats de realizar análisis quantitatives de les dades que contenen, cf. Lluch,
Els remences...; íd., “Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399)”, dins Congost;
To, Homes..., p. 151-184; íd., “La renta de la tierra de una parroquia gerundense (siglos
xiv y xv)”, Edad Media: revista de historia, núm. 11, 2010, p. 235-262.
88. El castell de Brunyola —que incloïa les parròquies de Brunyola, Sant Martí
Sapresa i Sant Dalmai— era la senyoria més important i compacta de l’Almoina del Pa,
constituïda pel domini directe de setanta masos i i pels drets de la jurisdicció sobre els
cent quaranta focs existents en aquells termes entre el 1336 i el 1342; cf. Teixidor, R.,
Brunyola, Santa Coloma de Farners: Edicions la Trona, 2006, p. 179 i 190-191. Segons els
fogatges, la població del terme de Brunyola fluctua entre els vuitanta-quatre del 1358, els
cent vint-i-cinc del 1365 i els setanta-sis del 1378; a Camós, en canvi, l’Almoina només
tenia vint-i-sis masos, una xifra que no arriba a la meitat del conjunt de focs de les
parròquies de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós: seixanta-dos el 1358, setanta-vuit el
1365 i cinquanta-vuit el 1378; i el domini de l’almoina a la parròquia d’Estanyol només
aplegava una petita part de les prop de quaranta llars del terme —entre trenta-cinc del
1358 i quaranta-dos del 1365—; cf. Pons Guri, “Un fogatjament...”, p. 375-377; Iglésies,
“El fogaje...”, p. 94-99; Redondo, El fogatjament..., p. 51, 55, 82, 166 i 188; Lluch, Els
remences..., p. 39-40.
Conclusions
Al bisbat de Girona existia una gran diversitat de senyories. Els
capbreus senyorials de la primeria del segle xiv enregistren unes pres-
tacions anuals en forma d’una part proporcional de la collita o d’uns
censos fixos en diner o en espècie que rebien els senyors pel seu do-
mini directe sobre peces de terra, cases i masos. Els capbreus també
detallen totes les prestacions en treball que realitzaven els pagesos,
sobretot els que vivien en masos, als seus senyors, però, en contrast,
tan sols esmenten de passada altres drets la percepció dels quals no era
regular: d’una banda, les taxes de mutació —terços i lluïsmes— que el
senyor obtenia quan una terra o un mas del seu domini eren donats,
venuts, sotsestablerts o traspassats; i, de l’altra, els pagaments vinculats
a la servitud dels homes propis —redempcions, intèsties, eixòrquies,
cugúcies i altres mals usos.
La senyoria, però, també incloïa altres elements que no solen
quedar reflectits, almenys de manera directa, en els capbreus. Es tracta,
en primer lloc, dels tradicionalment considerats com a monopolis senyo-
rials sobre les ferreries, els forns i els molins: la comparació entre les
dades de les capbrevacions i de la documentació notarial, sobretot, ens
dibuixa una realitat molt més matisada de l’àmbit territorial o districte
corresponent a cadascuna d’aquestes infraestructures essencials per a
l’economia rural. En segon lloc, per mitjà d’uns reduïts censos en ous,
formatges, llenya i palla que figuren en alguns capbreus, descobrim
com els senyors dels castells regulaven l’accés dels pagesos i dels seus
ramats als espais incults del seu terme per tal de dur-hi a pasturar el
seu bestiar o per tal de recollir fusta, llenya i altres productes essen-
cials per complementar la seva dieta i els seus ingressos. I, en tercer
lloc, algunes senyories importants controlaven, gràcies a l’obtenció de
privilegis reials, una notaria i/o un mercat setmanal, unes activitats
que, a part dels ingressos que procuraven al senyor, permetien exercir
un control encara més consistent sobre la població rural.
Les senyories gironines més nombroses eren les que disposaven
del domini sobre un conjunt més o menys gran de parcel·les de terra
i sobre alguns masos dispersos. Així, en un mateix terme parroquial,
se superposaven les senyories d’altars i beneficis establerts en esglésies
parroquials o de la ciutat de Girona —la seu i Sant Feliu, sobretot—,
de monestirs benedictins i institucions de beneficència eclesiàstica
—almoines i hospitals—, de llinatges de cavallers i ciutadans de Girona
i, fins i tot, de pagesos benestants que haurien estat capaços d’adqui-
rir el domini directe d’algunes terres. En canvi, l’alta fragmentació de
les senyories comportava una major feblesa de la majoria de senyors

davant d’altres poders que intervenien a la societat rural.89
Davant de tot aquest conjunt tan divers de senyories, la parrò-
quia es constituí com un marc territorial estable que oferia diverses
possibilitats d’organització als senyors. Aquests, per exemple, podien
organitzar la gestió dels seus dominis tenint en compte les divisions
parroquials: així trobem uns quants batlles encarregats de recollir els
drets d’un mateix senyor a l’interior de la mateixa parròquia on vivien i
també altres batlles establerts al centre d’un territori format per tres o
quatre parròquies perquè els drets a recaptar estaven més dispersos. A
més, els senyors seguien, probablement, els costums de cada parròquia
o lloc a l’hora d’exigir uns agrers o uns censos més o menys elevats,
potser de manera semblant al que es detecta amb relació a algunes
prestacions en treball que, com l’obligació de dur les tasques al celler
senyorial, només es podien exercir a l’interior de la parròquia on resi-
dien els tinents pagesos. En definitiva, els límits de les parròquies eren
altament rellevants per a uns quants aspectes de l’organització interna
de les senyories rurals de les terres gironines.
89. De manera semblant, la fragmentació dels dominis senyorials va impedir

l’incastellamento al Friuli italià i la feblesa del poder senyorial a certes localitats de
la Toscana va incidir de manera directa sobre la constitució de les comunitats rurals,
cf. Cammarosano, P.; De Vitt, F.; Degrassi, D., Storia della società friulana. Il Medioevo,
Udine: Casamassima, 1988, p. 103-155; Wickham, Ch., “Comunidades rurales y señorío
débil: el caso del norte de Italia, 1050-1250”, dins I. Álvarez Borge (coord.), Comuni-
dades locales y poderes feudales en la Edad Media, Logroño: Universidad de la Rioja,
2001, p. 397-415.
La parròquia, una senyoria més
L’any 1318 Arnau Bofill, de la parròquia de la Bisbal, va declarar

que tenia un camp al Vilar, “la meitat del qual camp és en lo terme
de Cruyles e l’altra meitat en lo terme de ça Bisbal, la qual meitat del
terme de Cruyles tinch per lo noble senyor en Bernat de Cruyles e
don-li·n delma”.1 Aquest cas il·lustra de manera ben gràfica la utilitat
de la demarcació parroquial: ubicar persones i terres per tal d’aclarir
a quina parròquia calia pagar els drets parroquials corresponents. Des
de les actes de consagració del segle x, se solen esmentar tres tipus de
prestacions derivades de les parròquies: els delmes, les primícies i les
oblacions dels fidels. Les dues primeres, segons el concili de Girona del
1068, corresponien a una part “ex omnibus rebus que possidentur, tam
de operibus manuum quam ex agricultura seu de molendinis, sive de
ortis seu et ex omnibus animalibus”.2 Les oblacions eren les donacions
pietoses efectuades pels parroquians a canvi de la recepció d’alguns
sagraments —baptismes, casaments i enterraments— i de la benedicció
de les cases —salpàs—, o bé, per la il·luminació de l’església i per la
celebració de misses per les ànimes dels difunts.3 Al segle xiv, totes
aquestes prestacions continuaven vigents i, gràcies als textos conservats,
ens adonem tant de la seva diversitat com de l’enorme complexitat que
portava la seva recaptació.
1. ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv, f. 21v-22r (1318.12.20).
2. CPTC, núm. 7 (1068); Marquès, Concilis..., p. 84; Bueno, El derecho..., p. 341.
3. To, “L’evolució...”, p. 87-91; Vilaginés, El paisatge..., p. 124.
Els delmes gironins a partir del Llibre Verd dels Feus

En els capbreus senyorials, els més utilitzats per descriure la
senyoria sobre les terres i les persones als segles xiii i xiv, gairebé
mai hi apareix el delme. Potser per això alguns historiadors no l’han
considerat com una renda senyorial més en contra de les evidències
procedents d’una lectura atenta de la documentació medieval i de
recents contribucions historiogràfiques. De les mil peces capbrevades
el 1319 a Cruïlles, per exemple, només s’esmenta el delme en vint-
i-sis casos que eren o bé “alous fiscals” que no pagaven tasca, però
sí delmes i lluïsmes, o bé “alous francs” que només pagaven delme.4
De manera semblant, aportacions historiogràfiques recents han per-
mès resituar el lloc del delme en el centre de l’estructura feudal de
diversos territoris de la Corona d’Aragó: igual com havia passat amb
les conquestes de Tortosa i Lleida a mitjan segle xii, l’ocupació de
Mallorca, València i Menorca al llarg del segle xiii va comportar una
ràpida difusió de les parròquies rurals i la implantació del delme
sobre els productes de l’agricultura, l’oli, el vi, el peix, el bestiar, la
cacera, els molins, els forns i d’altres activitats.5 Paral·lelament, a les
terres de la Catalunya Vella s’ha destacat el pes del delme: al bisbat
d’Elna, un inventari de la fi del segle xii posa de relleu com els bisbes
havien infeudat, entre altres béns i drets, molts delmes de parròquies
rurals; i al bisbat de Barcelona, una enquesta del 1328 revela que el
delme constituïa la renda essencial de les castlanies depenents dels
monarques catalans.6
Per a la diòcesi de Girona, ja hem analitzat els documents amb
els quals els bisbes van aconseguir entre el segle xiii i el primer quart
del segle xiv esdevenir els senyors eminents dels delmadors gironins.
La seva tasca, però, no es va aturar aquí, sinó que va continuar al llarg
4. Mallorquí, “Homes...”, p. 60.

5. Burns, R. I., “The parish as a frontier institution in thirteenth-century Valen-
cia”, Speculum, vol. 37, 1962, p. 249-250; íd., “A mediaeval income tax: the tithe in the
thirteenth century kingdom of Valencia”, Speculum, núm. 41, 1966, p. 440-451; Sastre,
F., “El pariatge de Menorca de 1301”, Mayurqa, núm. 20, 1981-1984, p. 141-154; López
Bonet, J. F., “Dominis seculars, patrimoni eclesiàstic i rendes decimals a la Mallorca
cristiana”, Mayurqa, núm. 22, 1989, p. 354 i p. 360; Sastre, J., “L’organització de Menorca
de 1301”, Mayurqa, núm. 24, 1997-1998, p. 43-52; Barton, Th. W., “Constructing a diocese
in a post-conquest landscape: a comparative approach to the lay possession of tithes”,
Journal of Medieval History, núm. 35, 2009, p. 10-31. Com que aquestes conquestes van
ser promogudes com a Croades, els reis es van apropiar d’una part important de cada
delme, si bé molts els van infeudar a nobles i cavallers.
6. Catafau, “Un inventaire...”; íd., “Les évêques...”, p. 142-149; Sabaté, “Les cas-
tlanies...”, p. 177-179 i 191-194; Benito, Senyoria..., p. 364-368.
del segle xiv amb l’elaboració d’un llibre únic pel seu contingut i uti-
líssim per aproximar-se de manera global al coneixement del paper del
delme en la societat gironina medieval. Es tracta del Llibre Verd dels
Feus conservat a l’ADG, un conjunt de quatre-centes dues declaracions
sobre la forma com es distribuïa el delme a totes i cadascuna de les
parròquies del bisbat de Girona, ordenades per ardiaconats i recopi-
lades per Guillem Bernat de Perles.7 L’any 1362 el bisbe Berenguer de
Cruïlles va nomenar aquest clergue de la seu de Girona, originari del
mas Perles de Vilafreser, majordom episcopal i capellà de Sant Daniel
de Girona, com a procurador “ad ... petendum et levandum omnia
jura decimarum et aliorum feudorum dignitati episcopali infra diocesis
Gerundensis pertinencium ac etiam ad requirendum tenetores et pos-
sidentes dicta feuda ut ipsa feuda et decimas deberent dicto domino
episcopo recognoscere et capudbreviare”; a més, el bisbe va manar als
clergues del bisbat que, si eren requerits per Guillem Bernat, l’infor-
messin “super negociïs tangentibus ipsa feuda”. L’any següent, el nou
bisbe Ènnec de Vallterra el va confirmar en el càrrec i li va conferir
plens poders per actuar en nom d’ell a l’hora de rebre reconeixements
de tenir delmes en feu, percebre’n els lluïsmes corresponents i, fins i tot,
emparar-los, cosa que va fer almenys fins al 1373, tal com ha quedat
enregistrat en dos capbreus de delmes amortitzats iniciats en aquests
anys. Durant aquests anys, Guillem Bernat de Perles va acudir a totes
les parròquies del bisbat per preguntar als clergues, batlles i llevadors
quin era el valor dels delmes, qui n’eren els posseïdors, si eren clergues
o laics i si hi havia feus pertinents a la dignitat episcopal —“si imfra
ipsas parrochias erant alia feuda honorabilia dicte dignitati episcopali
pertinencia”—; a més, va utilitzar un munt de documents relatius als
delmes conservats a l’arxiu episcopal, tal com es pot comprovar amb
les citacions d’escriptures antigues —moltes copiades al Protocol de
Pere Capmany— en el mateix text de les declaracions del Llibre Verd.
És gràcies a cinc referències a documents datats entre el març i el
setembre del 1372, escrites per la mateixa mà però no amb la mateixa
tinta que el text de les declaracions, que podem assenyalar l’estiu del
1371 com a moment en què es va acabar l’escriptura del manuscrit
original del Llibre Verd. Aquestes notícies coincideixen amb l’esment,
en el primer foli del manuscrit, que va ser el nou bisbe Jaume de Tri-
lla, a partir del 1369, qui va ordenar la redacció definitiva del volum:
“ad memoriam huiusmodi in futurum de predictis habendam fecit et
7. Tot l’apartat que segueix es basa en l’estudi del Llibre Verd dels Feus que
acompanya la seva edició, cf. LVBG.
ordinavit librum istum per capitula et per parrochias et loca clare et

distincte, ut sequitur”.8
La percepció del delme al segle xiv
Les quatre-centes dues declaracions recollides en el Llibre Verd

sobre com es recaptava el delme no concorden exactament amb les
quatre-centes dinou parròquies que s’hi documenten. En realitat, la
parròquia era la unitat principal en tres-cents cinquanta casos, cosa que
significava que, de tota la producció agropecuària de cada terme se’n
feia una pila comuna a partir de la qual els delmadors n’obtenien la
seva part. En la resta, trobem quatre grups de tres i quatre parròquies
que delmaven juntament, vuit grups de dos parròquies que delmaven
conjuntament i set possibles parròquies que eren considerades com a
sufragànies a l’hora de recaptar el delme. També hi havia trenta-cinc
parròquies més en què el delme es recaptava a partir d’unitats menors,
com els veïnats i els masos existents a l’interiors dels seus termes.9
El text de les declaracions sol començar amb el nom dels infor-
mants. N’hi havia entre un i quatre per parròquia. En total, n’hem
comptat cinc-cents catorze, prop del 19% dels quals eren laics que, pel
fet de ser batlles, arrendataris dels delmes o notaris, coneixien prou bé
com es repartia el delme de diferents parròquies. La gran majoria dels
informants —prop del 64%— eren rectors de les parròquies, cosa que
sembla lògica arran de la constitució sinodal del 1256 que els obligava
a preguntar “diligenter quis percipit decimam parrochiarum suarum, et
pro ipsa decima teneatur, et quot domini sint in ea”; a més, el registre
de visites del 1329 confirma que els bisbes, a través dels seus visita-
dors, aprofitaven aquesta ocasió per preguntar als clergues qui eren
els delmadors laics i els seus batlles naturals, quina part del delme
8. LVBG, núm. 1 (1362-1371); ADG, Lletres, vol. U-43, f. 164r (1362.02.09), i
Notularum, vol. G-45, f. 51v-52r (1363.06.20). La utilització d’un paper homogeni —amb
la mateixa filigrana—, l’ordenació en plecs homogenis, la preparació dels folis —amb el
dibuix de la caixa d’escriptura i el número de foli—, l’escassetat de ratllats i esmenes,
la confecció paral·lela de la “Tabula parrochiarum” indiquen que la redacció definitiva
del Llibre Verd va ser una tasca ben pensada i perfectament executada. Tanmateix, va
quedar incompleta: entre les quatre-centes dues parròquies, es documenten, amb l’ano-
tació “vide” al marge, vint-i-dos aspectes dubtosos i existeixen cent vint-i-nou espais en
blanc corresponents, en general, als noms d’alguns perceptors de delmes.
9. En dues-centes quinze parròquies hi havia terres que delmaven de manera
diferenciada a la del conjunt de la parròquia; n’hi havia noranta-set en què eren masos els
que s’escapaven del règim general del terme i quaranta més en què eren veïnats sencers
els que no seguien la forma de delmar de la parròquia; finalment, en cinc parròquies
era la cellera la que variava la manera de prestar el delme.
rebien, quin valor econòmic tenia i si utilitzaven el delme per garantir

dots.10 Després dels seus noms, els informants comencen detallant els
delmes menors, els que només afecten una petita part de la parròquia
—unes terres, uns masos, uns veïnats— o que corresponen a un sol
dels productes delmats. Amb la frase “De tota vero alia decima...”, o
d’altres de similars, s’inicia la descripció de com es repartia el delme
major i, dels delmes en mans de laics, se n’enregistra el valor anual.
Finalment, al final de la major part de les declaracions s’enumeren
tots els productes subjectes a la prestació del delme, tal com es fa a
Sant Cebrià dels Alls: “Prestatur autem decima in dicta parrochia de
omni grano, racemis, lino, canabo, lana, carnatico et de ortalicia et
etiam de olivis”.11
La major part dels productes subjectes al delme, segons el Llibre
Verd, eren agraris, cereals sobretot i, tal com queda recollit als Cos-
tums de Girona, la quota a pagar corresponia a la desena mesura.12
Dels cereals, però, només en coneixem la varietat a partir dels censos
fixos pagats abans de repartir el delme: així descobrim que es produïa
forment, ordi, civada, espelta, mill i sègol; en setze parròquies es docu-
menta el delme del “gruanum” o gruany, un cereal del qual s’obtenia
una farina per fer sèmola.13 La referència genèrica als “expletis pani et
vini” apareix a gairebé totes les parròquies de les quals coneixem els
productes delmats gràcies a la clàusula final de cada declaració; l’úni-
ca excepció, per al delme dels raïms, es troba a les parròquies d’alta
muntanya de la vall de Camprodon —Setcases, Tregurà, Vilallonga de
Ter i Llanars—, on no es conreaven o no se’n produïen prou com per
ser delmats. Altres conreus arboris i arbustius, com les oliveres i, més
ocasionalment, els pins pinyoners i els avellaners, apareixen només
allà on les produccions devien ser rellevants.
10. adg, visites pastorals, vol. P-4 (1329); CSG, p. 112 i p. 121; Bueno, El de-
recho..., p. 347; Monjas, La reforma..., p. 125-133.
11. LVBG, núm. 91 (1362-1371). Abans del segle xiv, les notícies sobre els pro-
ductes que delmaven eren molt escadusseres: el 1095 els senyors del castell i el monestir
de Cervià rebien delmes de carn, de l’hort, de les terres de cereals i de les vinyes; i el
1143 a Borgonyà es pagaven delmes “tam de agris ac vineis et omni laboratione quam
de molendinis, columbariis, ortos, lana, lino, canabo et universis que decimari possunt”;
cf. PSMCE, núm. 28 (1095.03.30); CCBG, núm. 276 (1143.07.04). Amb relació al bisbat
de Barcelona, cf. Benito, Senyoria..., p. 367 i 374-377.
12. CG, p. 152-153; Pons Guri, Les col·leccions..., p. 28, 92-93, 206, 245 i 325.
13. A través dels llibres notarials, s’ha pogut documentar una gran varietat de
cereals —forment, civada, ordi, sègol, mill, espelta, mestall—, hortalisses —cebes, alls,
espinacs, cols— i llegums —faves, cigrons, llenties i llobins— que es produïen als camps
del Gironès i del Baix Ter; cf. Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 358-371; Soldevila, Alimen-
tació..., p. 27-28 i p. 87-88.
Dues altres produccions agràries, tradicionalment vinculades a

una artesania rural del teixit i de la cistelleria, s’estenien arreu del
bisbat: es tracta del lli i del cànem, rarament exempts de pagar del-
me. Mentrestant, la roja, el roldor i el safrà, produïts essencialment al
centre de la plana de l’Alt Empordà, tenien una clara vinculació amb
la manufactura urbana i amb el comerç a llarga distància. En canvi,
les hortalisses que es produïen als horts de les cases de pagès i de
l’entorn de celleres i viles servien com a fonament per a la subsistència
de la població pagesa; potser per això, en moltes parròquies gironines
les hortalisses eren exemptes de pagar delme. D’entre les hortalisses
documentades en el Llibre Verd, les cols són les que apareixen amb
major freqüència; al seu darrere també s’esmenten les cebes, els naps,
els raves, les faves, les escalunyes, els alls, els porros i els llegums.
Al costat de l’agricultura, la ramaderia també era essencial en el
conjunt de l’economia rural medieval. A través dels delmes esmentats
en el Llibre Verd, sabem que el delme de la carn, o “carnaticho”,
era una sostracció feta sobre els ramats de cada casa, segurament
un animal de cada deu —potser entre els nascuts el darrer any— a
excepció dels llocs on la prestació s’havia convertit en una quantitat
en moneda per cada animal, com a Rocabruna, on es pagava un
diner i mig per cada vedell.14 Al costat del delme de la carn, també
es percebia aquesta prestació sobre altres productes ramaders: ous,
formatges i llana. És possible que les prestacions d’un ou per mas i
d’un formatge per mas, documentades a Sant Gregori i Lladó, res-
pectivament, fossin més generals, si bé l’activitat formatgera es con-
centrava a l’ardiaconat de Besalú; igualment, l’única notícia sobre la
forma de delmar de la llana establia que cada mas pagava un velló
de llana, és a dir, el conjunt de la llana tosa d’un xai: els clergues
parroquials de Sant Joan ses Croses “percipiunt decimam lane per
totam parrochiam, scilicet de quilibet manso ·I· velor lane”.15 El del-
me de la llana no es pagava a unes quantes parròquies de la plana
selvatana —potser perquè aquí s’hi produïa essencialment carn per
al consum de la ciutat de Girona—, i a molts sectors del litoral, on
hivernaven els ramats transhumants que viatjaven cap a l’alta mun-
14. LVBG, núm. 263 (1362-1371). A Santa Àgata de Montnegre, el 1332, un par-
roquià va haver de pagar al clergue de la parròquia 20 sous “racione cuiusdam porcelli
decime” i 50 sous més per les despeses del plet; mentrestant, a Sant Pere Pescador
només es pagava carnatge dels anyells i a Vilademuls qui tenia polls n’havia de pagar
un pel delme; cf. AHG, Notarial, Monells, col. 162, f. 75v (1332.11.27); LVBG, núm. 155
i 401 (1362-1371).
15. LVBG, núms. 28, 160 i 325 (1362-1371).
tanya a l’estiu. En contrapartida, els elevats delmes de les parròquies

de Setcases, Tregurà, Vilallonga de Ter, Llanars i Molló, juntament
amb el desenvolupament drapaire i mercantil de la vila de Camprodon
des del segle xiii, poden assenyalar que era en aquests indrets on es
percebia el delme dels ramats transhumants just en el moment de
la tosa de la llana, al començament d’estiu, abans que els animals
pugessin a les pastures de la muntanya.16
Del mar, les úniques produccions que el Llibre Verd esmenta com
a subjectes al delme eren els peixos i el corall. Aquest darrer producte
només es documenta al cap de Begur i al cap de Creus, als termes de les
parròquies de Begur, Palafrugell, Cadaqués i la Selva de Mar. En canvi,
el delme dels peixos s’esmenta a gairebé totes les parròquies del litoral,
amb algunes excepcions, i també a Castelló d’Empúries, l’únic estany
interior que produïa prou pesca com per delmar. Tal com es desprèn de
les declaracions de Begur i Esclanyà, els senyors que obtenien el delme
dels peixos el cobraven just en el moment que les barques arribaven
a les platges dels seus termes; en canvi, a Vila-romà els pescadors del
terme havien de pagar mig diner per cada sou obtingut mitjançant la
pesca i els forasters un diner sencer i, en concret, els que pescaven
al mar de la Fosca, a Palamós, havien de prestar un quarter per cada
peix de tall i 2 sous per barca que pesqués tan sols un dia a l’any.17
El més rellevant dels delmes del mar és la seva estreta vinculació amb
els castells termenats del litoral, fruit potser d’una tardana ocupació
d’aquest sector exposat als perills del mar i d’una concessió dels drets
per part dels comtes de Barcelona i d’Empúries a monestirs i grans
senyors que els haurien mantingut des del segle xi fins al xiv.18
A banda de l’agricultura, la ramaderia i la pesca, el delme també
devia gravar, forçosament, els beneficis generats pel comerç, l’artesa-
nia, els salaris i els préstecs. Es tracta dels “delmes personals” que
van causar, a d’altres regions europees i especialment a les ciutats,
plets entre els rectors parroquials i els seus feligresos.19 El Llibre Verd,
però, només esmenta la percepció del delme dels beneficis dels molins
—“lucro molendinorum”— a Roses i Argelaguer i del delme de les
16. LVBG, núms. 257, 258, 259, 260 i 262 (1362-1371); cf. Guilleré, Girona...,
vol. 1, p. 371-380.
17. LVBG, núms. 85 i 89 (1362-1371).
18. Bonnassie, “Le littoral...”, p. 260-263. També al bisbat d’Elna els delmes del
mar pertanyien als senyors jurisdiccionals, cf. Catafau, “Les évêques...”, p. 145.
19. Little, A. G., “Personal tithes”, English Historical Review, vol. 60, núm. 236,
1945, p. 67-68 i 75-83; Constable, G., “Resistance to Tithes in the Middle Ages”, Journal
of Ecclesiastical History, vol. 13, núm. 1, 1962, p. 177-178.
olles de terra a Masarac i Vilarnadal.20 Potser pel fet que eren delmes
escadussers, poc fiables i de difícil recaptació i quantificació, als bisbes
gironins no els devia interessar gaire enregistrar qui els posseïa i qui,
per tant, li hauria hagut de pagar els lluïsmes corresponents. A més,
el fet que els delmes de la ciutat de Girona i els de bona part de les
principals viles amb mercat de la diòcesi fossin en mans de clergues o
institucions eclesiàstiques fa que encara tinguem menys dades d’aquests
delmes que segur que existien: els molins reials del monar del Mer-
cadal, per exemple, l’any 1209 pagaven el delme al sagristà segon de
la seu de Girona.21
Delmes majors i delmes menors

En moltes declaracions recollides en el Llibre Verd, se sol as-
senyalar la diferenciació entre uns delmes menors i el delme major,
que se solia recaptar de manera conjunta i que després es repartia
entre els parcers del delme. Un bon exemple és el de Vilobí d’Onyar:
després d’esmentar els delmes que cobraven l’ardiaca de la Selva, la
sagristana del monestir de Sant Daniel de Girona i el sagristà i domer
de l’església de Vilobí i que afectaven, respectivament, les coromines
del castell de Vilobí i d’en Pere Serradavall, els masos i les terres d’en
Serradavall, d’en Comaneta i d’en Pere Serra i els polls dels habitants
de la cellera de Vilobí, es diu el següent: “de tota vero alia decima
dicte parrochie et decimalis eiusdem, scilicet expletorum panis et vini
et omnium aliorum de quibus decima est ibi prestari assueta, fiunt
·xxxii· partes equales, et vocatur decima major”.22 Això indica que el
delme principal era recaptat de manera unitària per un sol batlle o per
un grup de batlles; a més, el senyor del castell de Vilobí i el paborde
de l’Almoina rebien, cadascun d’ells, 4 i 5 mitgeres de forment segons
la mesura de Girona com a cens extret de la pila comuna del delme
major i els esmentats sagristà i domer de l’església de Vilobí obtenien
la “sextam partem tocius decime majoris subscripte, scilicet de comuni
acervo antequam dividatur, et ista ·VIa· pars vocatur Siston”.
El nom de “decima major”, que es repeteix en quaranta par-
ròquies d’arreu del bisbat, fa referència a la part més quantiosa del
20. LVBG, núms. 165, 182 i 341 (1362-1371). De cada fornada, calia pagar una
olla de terra als senyors obtentors del delme.
21. Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J. M.; Sagrera, J., “Història urbana de Girona. El
Monar Reial del Mercadal a Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 35,
1995, p. 58-60.
22. LVBG, núm. 249 (1362-1371).
delme, la que generava més ingressos i la que afectava a més terres

de la parròquia en qüestió. En general, coincidia amb el delme que
gravava els dos principals productes, els cereals i la vinya, però en
moltes parròquies s’hi incorporaven les altres produccions. En canvi,
els delmes menors afectaven tan sols unes terres, masos o sectors de
la parròquia o algun producte en concret: a Paret Rufí, es distingia el
delme major, la “decima tocius grani grossi”, del delme dels “expleto-
rum minutorum et racemorum ac tocius lini, canapi, lane, carnatici
et ortalicie”; a Peralada, el “delmaton” o delme menor corresponia al
delme d’unes quantes possessions disperses pel terme parroquial; a més,
hi havia disset parròquies, majoritàriament de l’ardiaconat de Besalú,
on totes les porcions del delme eren menors i es recaptaven a partir
dels masos existents als termes respectius.23 Al costat de les vuit-centes
seixanta-vuit porcions de delmes majors sobre tot el bisbat de Girona,
hem arribat a comptar fins a vuit-centes trenta-dues porcions de delmes
menors, que corresponien majoritàriament a delmes de sectors de les
parròquies —des d’una parcel·la o d’un sol mas a tot un veïnat—, sense
oblidar que una part important eren delmes de productes secundaris:
la carn, la llana, el “gruany”, el cànem, el lli, les hortalisses, etc.
Entre delmes majors i menors, cal fer una menció especial al
dels novals per les particularitats pròpies que presenten. De les trenta-
quatre parròquies en què se’ls menciona, només en dues, les parròquies
empordaneses de Far i Vila-sacra, se’ls identifica als delmes recaptats
sobre les terres que feia poc que eren conreades; a més, a Palol de
Vila-robau el rector parroquial i l’abat de Sant Miquel de Fluvià van
acordar repartir-se el delme d’unes terres, algunes de les quals feia
almenys quaranta anys que eren conreades.24 La situació geogràfica dels
novals esmentats no sembla atzarosa: es troben al llarg del curs
dels rius Ter, Manol i Muga, prop de les desembocadures del Ter, el
Fluvià i el Daró, en sectors de plana entre el Gironès i el Pla de l’Estany
i, més rarament, en espais de muntanya. Els novals indiquen els llocs
23. LVBG, núms. 29, 107, 179, 188, 241, 270, 271, 284, 286, 294, 295, 303, 344,
348, 349, 360, 364, 366, 386 i 396 (1362-1371). A tot arreu existien els delmes menors:
al bisbat de Barcelona s’anomenaven de “les menuderies”, al bisbat castellà de Zamora
les “minucias” i al comtat d’Artois els delmes menuts gravaven el bestiar, els arbres i
els fruits, els llegums, les plantes farratgeres, el lli, el cànem i la llana; cf. Martín, J. L.,
“Diezmos eclesiásticos: notas sobre la economía de la sede zamorana (siglos xii-xiii)”,
dins Actas de las I Jornadas de Metodología Aplicada de las Ciencias Históricas, Santiago
de Compostel·la: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Santiago, 1975, vol.
2, p. 72; Sabaté, “Les castlanies…”, p. 192; Delmaire, B., “Note sur la dîme des jardins,
«mes» et courtils dans la France du Nord au Moyen Âge”, dins Campagnes médiévales,
París: Publications de la Sorbonne, 1995, p. 233-235.
24. LVBG, núms. 142, 149 i 150 (1362-1371).
on s’hauria implantat més tardanament l’agricultura: els aiguamolls

propers als rius i a les planes del litoral, cosa que coincideix amb les
notícies sobre l’establiment de conreus en estanys de les planes selva-
tana i empordanesa des del segle xiii.25 De totes maneres, la menció
de novals a les parròquies de Requesens i Sant Silvestre, a l’Albera,
podria assenyalar l’existència de plantacions de vinya en antics espais
de bosc, sobre les quals es va començar a exigir el delme, tal com
s’ha pogut documentar a Camprodon, als límits entre Santa Pellaia
i Llambilles i entre Fitor i Sant Climent de Peralta.26 L’any 1362,
catorze anys després de l’inici de les mortalitats, aquestes parcel·les
de conreus en espais tan marginals potser havien estat abandonades
i deixaven de produir delmes. Per això, ja no se’n devia parlar més.
El valor dels delmes

Amb tota seguretat, la distinció entre delmes majors i delmes
menors tenia una equivalència econòmica ben clara. Gràcies al Llibre
Verd, que recull el valor anual —normalment en lliures— dels delmes
que eren posseïts per laics, podem intentar quantificar els valors dels
uns i dels altres. Comencem pels menors: tan sols disposem d’indicaci-
ons monetàries del seu valor per a noranta porcions de les vuit-centes
trenta-dues que hem documentat, el 10,8%; tanmateix, les dades cor-
roboren completament el que ja assenyala el nom: més de la meitat
dels delmes menors proporcionaven unes rendes inferiors a les 5 lliures
anuals i gairebé el 90% estaven per sota de les 10 lliures anuals.27 També
són escasses les dades quantitatives del valor del delme dels novals:
a Borgonyà els novals —deu peces de terra— proporcionaven 1 lliura
anualment, que equivalia al 4,8% del valor del delme del conjunt de la
25. D’estanys i aiguamolls que es començaven a conrear, se’n documenten a

Riudarenes, Paret Rufí, Llorà, Camós, Vilajoan, Bordils, Sant Joan de Mollet, Sant Jordi
Desvalls, Ullà, Canet de Verges i Pals, cf. CCBG, núms. 475 (1257.05.08) i 496 (1273.09.15);
ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1259.02.04, 1262.11.19, 1270.08.11 i 1280.10.12);
ADG, Notaria, vol. G-3, f. 155r-v (1322.08.09), i vol. G-12, f. 3v-4r (1336.12.07); i Lletres,
vol. U-11, f. 136v (1348.01.09). En el Llibre Verd, a més, ja no es consideren novals les
terres conreades en antics estanys situats a Sils, Maçanet de la Selva, Vilacolum, Gaüses,
Castelló d’Empúries, Sant Joan ses Croses i Palau-saverdera, cf. LVBG, núms. 129, 152,
158, 160, 164, 213 i 215 (1362-1371).
26. LVBG, núms. 170 i 186 (1362-1371); ADG, Notaria, vol. G-1, f. 7r (1294.09.16),
i Seu de Girona, Sagristà major, pergamí núm. 72 (1312.10.18); cf. Document 11; Marquès,
J. M., “Algunes dades sobre la parròquia de Fitor”, dins Santa Coloma de Fitor, 948-1998,
Palamós: Associació d’Amics de Fitor, 1998, p. 7-9; Mallorquí, Històries..., p. 29-32.
27. Només en un cas, el delme dels peixos del mar i de l’estany de Castelló,
s’arriba a les 100 lliures anuals, cf. LVBG, núm. 158 (1362-1371).
parròquia; a Empúries i Cinclaus els novals i els delmes dels beneficis

dels clergues que els obtenien generaven 5 lliures de renda anual, un
5,9% de les més de 85 lliures anuals del delme parroquial; a Valveralla
els novals produïen 2,5 lliures, un 7,7% del delme de la parròquia; i
a Verges el delme dels novals corresponia al 5,8% del valor del delme
de tota la parròquia, 138 lliures.28
Més corrent era la valoració econòmica de les porcions dels del-
mes majors, però només les dels laics que les obtenien. Ara bé, com
que les parts dels delmadors laics i eclesiàstics se solen expressar en
fraccions, la dada del valor dels delmes en mans de laics pot ser sufi-
cient per calcular el valor dels delmes majors o principals d’una part
important de les parròquies gironines, en concret dos-centes vuitanta
de les quatre-centes dinou del bisbat, és a dir, el 66,83% del total.
Això proporciona una base prou sòlida i consistent per a calcular, per
exemple, la suma del valor dels delmes per ardiaconats i, així, adonar-
nos de les diferències existents entre ells (cf. taula 15). El delme de
les seixanta-una parròquies de l’ardiaconat de Girona sumen 2.437,15
lliures, xifra que dóna una mitjana del valor anual del delme per par-
ròquia de 39,95 lliures, la mitjana més baixa dels quatre ardiaconats
gironins, potser per la manca de dades de la ciutat de Girona. A Be-
salú, la Selva i Empúries el valor mitjà del delme major per parròquia
era de 46,41 lliures, 53,99 lliures i 65,17 lliures, respectivament, i la
mitjana de totes les parròquies de què coneixem el valor del delme és
de 50,98 lliures anuals.
Taula 15
El valor dels delmes majors del bisbat de Girona, 1362-1371
Parròquies ardiaconats Total
Girona Empúries la Selva Besalú
Nombre de parròquies: 100 101 67 151 419
sense dades 39 30 22 48 139
amb dades 61 71 45 103 280
Valor total delme major 2.437,15 ll. 4.627,10 ll. 2.429,75 ll. 4.780,20 ll. 14.274,20 ll.
Valor mitjà per parròquia 39,95 ll. 65,17 ll. 53,99 ll. 46,41 ll. 50,98 ll.
Extrapolació del valor 3.995,33 ll. 6.582,21 ll. 3.617,63 ll 7.007,87 ll. 21.360,32 ll.
total del delme major
Abreviacions: ll.= lliura.
28. LVBG, núms. 50, 118, 122 i 124 (1362-1371).

Si extrapoléssim el valor mitjà del delme a la totalitat de parròquies

dels quatre ardiaconats gironins, obtindríem unes xifres considerables:
3.995,33 lliures per l’ardiaconat de Girona, 6.582,21 lliures pel d’Em-
púries, 3.617,63 lliures pel de la Selva i 7.007,87 lliures pel de Besalú.
En total, als volts del 1370 el delme del bisbat de Girona hauria pogut
proporcionar 21.360,32 lliures anuals que, amb la primícia, equivalent
a la meitat del delme, podrien pujar fins a les 32.040,48 lliures anuals.
Aquesta xifra seria la mínima, perquè encara caldria afegir-hi la majoria
dels delmes menors i els delmes dels novals dels quals desconeixem
el valor econòmic.29
Taula 16
Tipologia de les parròquies segons el valor del delme, 1362-1371
Valor del delme Nombre de parròquies Total
Girona Empúries La Selva Besalú
? 39 30** 22 48 141
< 10 ll. 1 2 6 9
10-25 ll. 17 11* 7 25 61
25-50 ll. 22* 22** 11º 29º 92
50-100 ll. 13** 20º 11** 26* 77
> 100 ll. 5 11 9* 11º 39
Total 100 101 67 151 419
Abreviacions: ?: sense menció del valor de la parròquia – ll.: lliures – *: valor del delme
compartit per dues parròquies a la vegada – º: valor del delme compartit per més de
dues parròquies a la vegada.
Diversos factors influïen en les diferències del valor dels delmes

per ardiaconats: el nombre de població resident, l’extensió del terme
parroquial, les condicions geogràfiques i també les activitats econòmi-
ques que s’hi donaven (cf. taula 16 i mapa 16). A l’ardiaconat de la
Selva, per exemple, hi ha una proporció més elevada de parròquies
que superaven les 50 lliures anuals pel delme, fruit del predomini de
l’agricultura i la major extensió de les parròquies. A la inversa, a l’ar-
diaconat de Girona, d’on manca la xifra del delme per a la ciutat de
Girona, les parròquies tenien termes més reduïts i, en conseqüència,
29. Amb relació a aquestes xifres, els ingressos de l’Almoina del Pa els anys 1375-
1376 voltaven les 1.000 lliures anuals i els del municipi de Girona els anys 1376-1377
sumaven poc més de 10.000 lliures anuals; cf. Guilleré, Ch., “Criteris medievals per a
l’estudi comarcal: el cas de la Selva a través de les enquestes episcopals”, Quaderns de
la Selva, núm. 2, 1990, p. 90; íd., Girona..., vol. 1, p. 346-347.
el 40% de les parròquies disposava de delmes entre les 10 i les 50 lliu-

res. Pel que fa al valor dels delmes de la vall de Camprodon, dels més
elevats de la diòcesi, cal explicar-los pel fort pes que hi devia tenir la
ramaderia ovina transhumant. També eren quantiosos els delmes dels
principals nuclis de població del bisbat de Girona per als quals tenim
la valoració: la vila de Besalú proporcionava 250 lliures, la de Banyoles
200 lliures i, sobretot, la de Peralada, que amb les 619 lliures rebudes
anualment pel delme, evidencia la forta càrrega econòmica que podia
arribar a suposar aquesta renda.
Mapa 16
Geografia del valor dels delmes majors de les parròquies gironines,
1362-1371
Cal tenir en compte que les valoracions del delme van ser rea-
litzades catorze anys després de la Pesta Negra. En donen testimoni
vuit anotacions escrites al Llibre Verd que recorden el bono tempore
anterior a les mortaldats, ante mortalitates. Aquestes expressions co-
incideixen amb quantificacions de l’abast de les pèrdues econòmiques
derivades de la davallada de la població i de la reducció de la pro-
ducció agrícola i ramadera: a Beget, Sant Llorenç de la Muga i Santa
Margarida de Bianya el valor del delme havia disminuït a la meitat
i a Sils, Vidreres i Tapis, la reducció encara havia estat major.30 Sor-
prenentment, el delme dels peixos que el comte d’Empúries obtenia
del sector de mar entre Castelló i Cadaqués i també de l’estany de
Castelló d’Empúries, havia passat de 80 lliures abans de les mortaldats
a 100 lliures després, potser perquè s’hauria acabat la sobreexplotació
dels recursos pesquers.31
El repartiment del delme

Partint dels primers treballs de Christian Guilleré sobre la distribu-
ció espacial dels titulars dels delmes gironins dels ardiaconats de la Selva
i de Girona,32 l’estudi complet del Llibre Verd permet un aprofundiment
d’aquesta qüestió per al conjunt de la diòcesi a partir de la classificació
dels delmadors o obtentors de delmes en quatre grans grups. El primer
correspon a les persones i institucions eclesiàstiques “extraparroquials”,
amb seu o residència fora de la parròquia d’on obtenen el delme i,
sovint, sense relació directa amb la institució parroquial: d’una banda,
els càrrecs i institucions eclesiàstiques establertes a la ciutat de Girona
—bisbe, canonges, pabordes, ardiaques i clergues de la seu de Girona,
hospitals, almoines, etc.— i, de l’altra, abadies i priorats benedictins,
canòniques agustinianes, cases de templers i hospitalers. El segon grup
és el dels clergues vinculats directament amb les parròquies d’on es
cobrava el delme, distingint els clergues que servien personalment en
el temple i els capellans que, tot i la seva vinculació amb la parròquia,
solien ser clergues de la seu. En tercer lloc, hem agrupat els grans
senyors de les terres de Girona, que fonamentaven el seu poder en la
possessió d’un o de més d’un castell feudal, i que estaven encapçalats
pels reis d’Aragó, pels comtes d’Empúries i pels vescomtes de Cabrera,
Rocabertí i Bas. Finalment, el quart grup correspon a la resta de laics,
entre els quals destaquen els cavallers i petits nobles rurals per sobre
30. LVBG, núms. 213, 216, 264, 293, 300 i 350 (1362-1371).
31. LVBG, núm. 158 (1362-1371).
32. Guilleré, “Criteris...”, p. 88-89 i 92; íd., Girona..., vol. 1, p. 346-347.
dels ciutadans de Girona, dels habitants de la ciutat de Girona o viles

rellevants i de simples pagesos de mas o artesans.
Després de relacionar els valors dels delmes majors que coneixem
amb els grups de delmadors que els rebien, classificats per ardiaconats
(cf. taula 17), la primera impressió és que als ardiaconats de Girona i
la Selva, els més propers a la capital, predominaven els titulars ecle-
siàstics del delme en nombre, mentre que a les parts més allunyades
ho feien els senyors laics. Més de la meitat de l’import total anava a
mans de cavallers, ciutadans i altres laics: la proporció era més elevada
als ardiaconats de Besalú i d’Empúries, on voltava el 60%, mentre a
la Selva la proporció de diners obtinguts pels cavallers i altres laics,
el 34%, s’igualava amb el de les persones i institucions eclesiàstiques
de fora de la parròquia, grup que als ardiaconats d’Empúries i Besalú
només es quedava amb el 22% dels delmes i al de Girona el 18%.
Remarquem una forta coincidència entre els quatre ardiaconats amb
relació a la part dels delmes que romania en mans dels clergues par-
roquials, al voltant del 10%, si bé les porcions eren les que menys
ingressos proporcionaven. Finalment, pels delmes en mans de grans
nobles i senyors de castells, en nombre eren relativament pocs, però
la renda que generaven era la més alta a cada ardiaconat.
El repartiment dels delmes majors, en nombre de porcions, con-
trasta fortament amb el dels delmes menors, que majoritàriament
—prop de la meitat, el 46%— quedaven en mans dels rectors, sagris-
tans, domers, diaques i clergues beneficiats de les mateixes parròquies
rurals. Potser per compensar la presència marginal dels clergues entre
els principals delmadors de la diòcesi, rebien majoritàriament els delmes
menors de les parròquies: els de la llana, la carn, el cànem, el lli, el
“gruany”, els polls, les hortalisses, els pinyons i els formatges. De ma-
nera semblant, el delme dels novals acabava majoritàriament en mans
dels clergues parroquials: deixant de banda el complex cas de Pals, on
es feien divuit parts dels delmes dels novals de pa i sis de les del vi
abans de repartir-les entre cinc i tres delmadors, respectivament,33 en
vint-i-vuit de les trenta-quatre parròquies d’on coneixem qui obtenia
els novals eren els titulars de la cura d’ànimes qui ho feien. També és
notable la participació dels capellans, en vint-i-dues de les mateixes
trenta-quatre parròquies, com a obtentors de porcions dels delmes dels
novals: potser es tracta d’un recordatori de la seva antiga preeminència
sobre els rectors i curats de les parròquies a qui, en virtut del dret de
patronat, escollien per realitzar els serveis religiosos. Va ser precisament
33. LVBG, núm. 84 (1362-1371).

Taula 17
Porcions dels delmes majors i menors, 1362-1371
Perceptors del delme Ardiaconats Total

Girona Empúries La Selva Besalú
1. Porcions dels delmes menors
 Persones i institucions 45 42 48 70 205
eclesiàstiques extraparroquials
 Clergues parroquials 99 92 47 145 383
 Senyors de castells 2 13 4 19
 Cavallers, ciutadans i altres laics 47 48 32 77 204
 Altres 3 2 4 12 21
Total 196 197 135 304 832
2. Porcions i valors dels delmes majors
 Persones i Porcions 63 53 55 80 251
institucions Valor absolut 443,25 1.053,75 825,75 1.093,10 3.415,85
eclesiàstiques Valor mitjà 7,04 19,88 15,01 13,66 13,61
extraparroquials
 Clergues Porcions 45 47 28 50 170
parroquials Valor absolut 309,40 527,10 247,00 357,60 1.441,10
Valor mitjà 6,88 11,21 8,82 7,15 8,48
 Senyors de Porcions 18 9 11 15 53
castells Valor absolut 681,00 340,00 522,50 295,00 1.838,50
Valor mitjà 37,83 37,78 47,50 19,67 34,69
 Cavallers, Porcions 58 115 48 173 394
ciutadans i altres Valor absolut 1.003,50 2.706,25 834,50 3.034,50 7.578,75
laics Valor mitjà 17,30 23,53 17,39 17,54 19,24
Porcions 184 224 142 318 868
Total Valor absolut 2.437,15 4.627,10 2.429,75 4.780,20 14.274,20
Valor mitjà 13,25 20,66 17,11 15,03 16,44
entre capellans i clergues que es van produir conflictes amb relació

als novals: a Llorà, Pals, Bordils i Camós, entre el 1259 i el 1280, els
capellans van aconseguir quedar-se una part dels delmes dels novals;
el 1348 el rector de Paret Rufí va obtenir, en perjudici del capellà, els
delmes dels novals de la devesa de la parròquia; i entre el 1362 i el
1371 el capellà de Llorà pretenia quedar-se el delme dels novals de
les terres sota domini directe de l’Hospital Nou, els clergues curats
de Sant Gregori reclamaven els novals per a ells mateixos, a Palol de
Vila-robau el rector de la parròquia i l’abat de Sant Miquel de Fluvià
havien pactat com repartir-se’ls i a Vilarig hauria passat el mateix entre

el rector i el capellà.34
Els bisbes de Girona, senyors dels delmes

L’anàlisi exhaustiva del Llibre Verd dels Feus permet assenyalar que
els bisbes gironins gairebé no en rebien, de delmes. Quines motivacions
tenien, aleshores, els tres bisbes, Gilabert de Cruïlles, Ènnec de Vallterra
i Jaume de Trilla, que van confiar en Guillem Bernat de Perles per tal
de realitzar l’inventari i confeccionar el volum? Tot i que no s’esmenta
en cap punt del volum, els bisbes pretenien controlar les transaccions
dels delmes laics i cobrar-ne els lluïsmes corresponents. Al llarg del se-
gle xiii van aconseguir imposar la seva senyoria eminent sobre els
titulars dels delmes laics mitjançant el llenguatge formal dels vincles
feudovassallàtics: els senyors reconeixien tenir en feu els seus delmes
sota domini del bisbe i li’n prestaven homenatge; aquest, en contra-
partida, firmava i establia delmes als senyors i als seus successors,
previ pagament de les corresponents taxes de mutació, i també feia
el mateix amb les batllies del delme que eren perpètues o “naturals”.
En el Llibre Verd, però, la paraula “laudemium” només apareix
en una anotació marginal de la declaració de la Garriga amb la qual
es pretenia remarcar què calia fer quan hi havia senyors mitjans
entre el titular del delme i el bisbe de Girona: en aquesta parròquia
Francesc de Fortià tenia una tercera part del delme major en feu “pro
monasterio de Vilanera et dictum monasterium pro domino episcopo
et ecclesia Gerundensi”, de manera que “dictum monasterium est
dominus medius tocius dicte decime et dominus episcopus dominus
major”; això significava que, quan el delme canviava de titular, els
lluïsmes i foriscapis s’havien de partir, per meitats, entre el senyor
mitjà i el senyor major.35 Aquesta situació devia ser força més gene-
ral, tal com es desprèn de molts documents episcopals que recullen
tota mena de transaccions de delmes i, lògicament, les prestacions de
terços, lluïsmes i foriscapis que permetien als bisbes ingressar quan-
titats que anaven, al segle xiv, des de les quatre a les cent cinquanta
lliures, unes xifres que suposaven entre el 8% i el 36% del preu de
la transacció i que solien superar les rendes anuals obtingudes de les
parts dels delmes. Ara bé, segons la declaració del vicari general de
34. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1259.02.04, 1262.11.19, 1270.08.11
i 1280.10.12); ADG, Lletres, vol. U-11, f. 136v (1348.01.09); LVBG, núms. 26, 28, 142 i
317 (1362-1371).
35. LVBG, núm. 125 (1362-1371).
la diòcesi de Girona el 1369, era costum arreu del bisbat que, per les
coses immobles que es tenien en feu i que eren traspassades, es pagava
al senyor directe, sobre cent sous, vint-i-cinc sous pel mig terç i cinc
sous més pel mig lluïsme, la qual cosa equivalia al 30% del preu de
la venda o del traspàs.36
Per a l’economia dels bisbes, l’obtenció de les taxes de mutació dels
delmes devia ser tan essencial que per compensar la pèrdua d’aquests
drets quan un laic donava una part del delme a una església o a un
altar, el bisbe demanava uns censos anuals als clergues beneficiaris de
les donacions “in recompensacionem foriscapiorum, terciorum vel lau-
dismiorum” o bé un pagament “in novitate clerici”, és a dir, a l’entrada
d’un nou clergue en el càrrec que obtenia el delme.37 En el text del
Llibre Verd, només en una ocasió s’explicita clarament aquesta finalitat:
na Blanca de Maura obtenia un terç del delme major de la parròquia
de Foixà, valorat en 15 lliures barceloneses anuals, però mentre s’ela-
borava el Llibre Verd el va vendre al prior de la capella de Foixà, el
qual havia de fer “de censu in recompensacione foriscapiorum domino
episcopo quolibet anno in festo Natalis Domini ·LV· solidos”.38 Ara bé,
entre els censos que rebia el bisbe dels diferents delmes, se n’esmenten
cinquanta-tres que eren en recompensa dels lluïsmes i onze més com
a novetat dels clergues, prova que aquestes pràctiques eren generals
a tot el bisbat. El valor d’aquests censos no era gens menyspreable:
suposaven entre el 10 i el 25% de la renda anual de la part del delme,
cosa que s’aproxima notablement al que el bisbe n’hagués obtingut pel
lluïsme si haguessin continuat en mans de laics.39
El Llibre Verd, doncs, no tenia com a finalitat enregistrar els
lluïsmes que havia de percebre el bisbe ni tampoc recollir els censos i
prestacions que obtenia dels clergues que obtenien antics delmes laics.
El volum, en tot cas, havia de ser l’eina amb què els bisbes i els seus
agents podrien demanar lluïsmes i, amb les anotacions del valor anual,
calcular-ne ràpidament l’import. Per això, el que sí que dibuixa prou
bé el Llibre Verd és la piràmide de dependències de la noblesa laica
envers el bisbe i amb relació a uns feus molt específics, els delmes.
Amb la seva representació gràfica (cf. figura 9), podem comprovar
com la gran majoria de delmes que eren tinguts en feu, entre el 88 i
36. ADG, Lletres, vol. U-52, f. 126v (1369.04.25).

37. PM, núm. 81 (1279.01.23).
38. LVBG, núm. 102 (1362-1371).
39. Per aquest motiu el bisbe Ènnec de Vallterra, l’any 1366, va encetar un altre
registre per aplegar-hi els reconeixements de diversos clergues que li pagaven censos en
recompensa dels lluïsmes, cf. ADG, Mitra, calaix 12, vol. 13 (1366-1369), 39 f.
Figura 9
L’estructura feudal del bisbat de Girona a partir del delme,
1362-1371
Beneficiaris del delme

Bisbe de Girona
Institucions eclesiàstiques de Girona
Clergues parroquials (1)
Grans nobles (rei, vescomtes, senyors de castells)
Cavallers, ciutadans i laics
(4)
?
Possessió en feu
(32)
Senyors
dels
delmes (206)
(367)
Delmes infeudats (367)

1 2 27 337
251 170 53 394

BISBAT DE GIRONA: PORCIONS DELS DELMES MAJORS (868)
el 95% segons els ardiaconats, estaven en mans dels cavallers i dels

altres laics. Una part important, al voltant de la meitat, dels delmes
dels cavallers eren feus dels senyors dels castells, nobles, vescomtes i
comtes.40 Tanmateix, era el bisbe qui, directament o mitjançant senyors
que feien d’intermediaris, acabava essent senyor de pràcticament tots
els delmes infeudats existents a la diòcesi gironina, entre el 84 i el
97% segons els quatre ardiaconats. Aquests vincles, doncs, implicaven
estretament el bisbe de Girona amb la feudalitat laica del bisbat i, en
conseqüència, l’erigien com el principal poder en aquestes terres: com a
cap de l’església tenia autoritat sobre tots els eclesiàstics i monestirs i,
40. Així, la situació del delme al bisbat de Girona no és tan diferent de la dels
bisbats de Barcelona i Osona, on el delme era una renda dels castells feudals i estava
infeudada als castlans que en tenien cura; a més, el 1328 el rei Alfons III va encarregar
una enquesta sobre la seva situació per tal de recuperar els lluïsmes sobre les transac-
cions dels drets i delmes que se li havien escapat per la mala gestió dels castlans, cf.
Sabaté, “Les castlanies...”, p. 191-194 i 206-217.
com a senyor eminent dels delmes laics, podia imposar la seva senyoria
sobre els senyors dels castells i els cavallers del bisbat.41
Un reflex de l’evolució del delme als segles xiii i xiv
Per la manera com va ser confeccionat, el Llibre Verd conté un

enorme conjunt d’informacions sobre la titularitat dels delmes del bis-
bat de Girona abans del 1362. A través de la representació gràfica de
la cronologia dels dos-cents cinquanta-vuit documents citats al llarg
de les pàgines del manuscrit (cf. figura 10), descobrim com més de la
meitat, cent trenta-quatre, corresponen al primer quart del segle xiv i,
en concret, als episcopats de Guillem de Vilamarí (1312-1318) i Pere
de Rocabertí (1318-1324), els bisbes que emprengueren decididament
l’ordenació dels arxius episcopals i, al mateix temps, realitzaren el pas
definitiu que portà els bisbes gironins a controlar tots els delmadors
laics del bisbat de Girona (cf. figura 5). La majoria d’aquests documents
eren reconeixements fets per senyors laics que tenien delmes en feu,
però els bisbes i els seus agents també van recórrer a una altra font
d’informació sobre els delmes: els rectors parroquials. Una constitució
sinodal del 1335 obligava els clergues a comunicar al bisbe “omnes
venditiones, permutationes, obligationes et alias quascumque aliena-
tiones actenus de decimis infra suam parrochiam”.42 Això no era cap
novetat: els visitadors episcopals del 1329 preguntaven als clergues i
als testimonis laics de les parròquies gironines qui eren els delmadors
laics i els seus batlles naturals, quina part del delme rebien, quin valor
econòmic tenia i si utilitzaven el delme per garantir dots.43
La supervisió sobre el delme encarregada pels bisbes de la primeria
del segle xiv tenia una intenció ben clara: conèixer els delmadors laics
i detectar traspassos o cessions dels delmes que no haguessin satisfet
el pagament del lluïsme corresponent al bisbe. A través dels pergamins
conservats en els arxius de moltes institucions eclesiàstiques que van
obtenir delmes per donacions o compres als antics senyors laics, es
detecta l’elevada freqüència d’ocasions en què calia pagar els lluïsmes
41. Guilleré, Ch., “Ville et féodalité dans la Catalogne du Bas Moyen Age”, dins
Portella, La formació..., p. 449.
42. CSG, p. 112 i 121; Bueno, El derecho..., p. 347.
43. ADG, Visites pastorals, vol. P-4 (1329). Disposem de notícies més precises:
el 1326 els clergues de Cantallops informaven al bisbe del valor de la part de delme
comprada per Pere Clarà; i el 1347 el bisbe va manar a tots els rectors de la diòcesi
informar-lo sobre els canvis de titular dels delmes; cf. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 40r
(1326.03.11), i vol. U-11, f. 29v (1347.06.02).
Figura 10
Cronologia dels documents citats al Llibre Verd, 1362-1371
140
134 Documents citats
al Llibre Verd
120
100
80
60
42 42
40

24
20
9
1 2
0
Abans 1201- 1226- 1251- 1276- 1301- 1326- 1351- 1376- Després
de 1200 1225 1250 1275 1300 1325 1350 1375 1400 de 1401
dels delmes. De Riudellots de la Selva, per exemple, s’han conservat

disset actes —vendes, donacions, definicions i arrendaments— vinculats
amb la part del delme que el 1236 tenia Pere Ramon de Vilademany i
que, després de passar per les mans del ciutadà gironí Ramon Andreu
i el cavaller Bernat de Balenyà, van ser reunides altre cop pels pabor-
des de l’Almoina l’any 1292; igualment, a les parròquies de Vila-romà i
Vall-llobrega el capellà, l’abat de Sant Feliu de Guíxols, obtenia un sisè
del delme, mentre dos cavallers —de les cases d’Aguilar i Vila-romà—es
repartien la resta fins que els Alemany, senyors de Vila-romà, van cedir
la seva part al bisbe. Com en aquests casos, molts altres delmes ecle-
siàstics recollits en el Llibre Verd del 1362 havien estat anteriorment
en mans de laics. Una primera recerca sobre algunes de la trentena
de parròquies seleccionades ens fa adonar que el pes dels delmes en
mans de laics, als volts del 1200, era encara més important que l’any
1362 (cf. figura 11).
Figura 11
L’evolució dels titulars dels delmes gironins, segles xiii-xiv
Les primícies
La relativa poca participació del clergat parroquial en el repar-

timent del delme, a excepció dels novals, estava compensada per les
primícies. Aquesta prestació parroquial que, etimològicament, corres-
ponia als primers fruits de l’agricultura i la ramaderia era un dret més
antic que el delme, tal com ho recullen diversos cànons dels concilis
visigòtics, i ben arrelat a les terres catalanes, tal com proven les actes
de consagració de les esglésies gironines del segle x.44 Al segle xi, les
primícies es pagaven en concepte dels serveis oferts pels sacerdots, ja
que els jueus, que pagaven delmes per terres comprades a cristians, no
havien de pagar ni primícies ni oblacions; potser per això els assistents
al concili de Girona del 1078 van prohibir als laics la possibilitat de
rebre les ofrenes de les misses i dels altars, les primícies i els drets
sobre els enterraments i bateigs, mentre els permetien continuar rebent
els delmes.45 La legalitat, però, no coincideix del tot amb la realitat:
des del segle x fins al xii són molts els laics que posseïen delmes i
primícies de parròquies gironines i que, com passava a d’altres regions
de l’Occident cristià, exercien el patronatge i gestionaven directament
aquestes esglésies, mentre que compensaven mínimament els clergues
per la seva feina pastoral. A partir del segle xii, en algunes parròquies
controlades per monestirs eren els monjos, i no els rectors, qui es que-
daven les primícies: l’any 1144 el prior de Sant Miquel de Cruïlles rebia
totes les primícies de la parròquia de Cruïlles en tant que capellà; i el
1177 l’abat de Sant Miquel de Fluvià rebia els delmes i les primícies
amb els quals havia de servir la doma de Santa Coloma de Matella.46
Aquestes situacions confirmen que la percepció de les primícies anava
lligada al dret de patronat exercit per monestirs i capellans —molts
d’ells clergues de la seu gironina— sobre les parròquies que controlaven.
Partint d’aquests precedents, les notícies que conté el Llibre Verd
dels Feus sobre les primícies confirmen, en bona part, la seva apropiació
per monestirs i càrrecs religiosos de la seu que disposaven del dret de
capellania. De les trenta-vuit parròquies on s’esmenten les primícies, en
dos terços els capellans obtenien tota la primícia, una part o la primícia
d’uns sectors a l’interior de la parròquia.47 Al costat dels capellans, però,
també els clergues parroquials amb cura d’ànimes —rectors, sagristans
i domers— rebien les primícies, totalment o en part, de dues terceres
parts de les trenta-vuit parròquies en qüestió; i els diaques, almenys en
44. Puigvert, “La introducció...”, p. 117; DEC, núms. 29 (904.11.08), 30 (904.11.27),

51 (935.01.09), 58 (946.12.15), 59 (947.02.18), 60 (947.10.15), 63 (949.01.29), 66 (949.11.09),
67 (951.01.31), 73 (957.10.16), 74 (957.10.19), 76 (959.01.10), 85 (965.07.17), 111 (996.03.07),
113 (997.01.20), 117 (922.08.12), 118 (923.02.06) i 119 (969.02.09).
45. VL, vol. 13, núm. 26 (1068); CPTC, núm. 7 (1078); cf. Marquès, Concilis...,
p. 84-85; Salrach, “Disputes...”, p. 940.
46. PSMCR, núm. 27 (1144.10.26); ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 1023, pergamí
núm. 27 (1177.06.23).
47. Aquesta apropiació podia ser d’origen recent: per exemple, el capellà de
Gualta, l’any 1296, va començar a reclamar un terç de les primícies al domer, que fins
llavors les havia obtingut totes; cf. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1296.03.15).
cinc parròquies, n’obtenien una petita part. Aquest fet és significatiu

perquè les primícies no tenien tan poc valor com el delme dels novals,
sinó que, si llegim amb atenció les notícies que s’hi refereixen, podem
descobrir que eren la manera a través de la qual molts clergues de les
parròquies gironines participaven en el delme.48
Algunes declaracions del Llibre Verd recullen com la primícia es
recaptava en el mateix moment que el delme i, tal com va quedar es-
pecificat en els Costums de Girona, just després del delme i de la tasca
i abans del braçatge.49 Per això, igual que es parla de “delmers”, també
existien, encara que de manera més excepcional, els “primiciers”, és a
dir, sectors d’una parròquia on la primícia es recaptava d’una manera
determinada o anava a parar a diferents mans: a Darnius, el sagristà,
el domer i el claver rebien la meitat del delme dels porros i de les
cols cadascú “in suo primiciario”.50 Mentrestant, a Pals els batlles de
diversos delmadors rebien una mitgera d’ordi del delme i de la primí-
cia per convocar els “levatores seu congregatores dictarum decime et
primicie quando vadunt ad dividendum expleta in areis rusticorum”.51
És a partir d’aquestes notícies, per aquestes i d’altres parròquies, que
s’especifica que la primícia corresponia a la meitat del delme (cf. figu-
ra 12). Per exemple, de Cervià es diu que el delme de tots els productes
“consuevit congregari simul cum primicia et tunc dividitur sic videlicet
quod dictus nobilis Francischus de Cerviano recipit ex dictis decima
et primicia medietatem et predicti prior et clerici curati recipiunt al-
teram medietatem ipsarum decime et primicie”. Semblaria, doncs, que
a Cervià el senyor laic es queda amb una part de les primícies, però
només és una aparença formal. Si ens fixem en el cas de Santa Pellaia,
ho entendrem millor: el sagristà i el diaca “recipiunt medietatem ex
ipsis decima et primicia sive totam primiciam et quartam partem dicte
decime quod idem est”, mentre un ciutadà de Girona “recipit alteram
medietatem dictarum decime et primicie sive tres partes ipsius decime
48. Un exemple del valor que donaven els clergues parroquials a les primícies és
la disputa, l’any 1321, entre el domer i el diaca de Domeny pel delme i per la primícia
d’una feixa de terra que el diaca tenia en alou franc; cf. ADG, Notaria, vol. G-3, f. 44v-
47r (1321.01.20); document 15.
49. LVBG, núms. 42, 141, 214 i 297 (1362-1371); CG, p. 152-153. La recaptació
conjunta del delme i la primícia es mantingué arreu al llarg de l’època moderna; cf.
Gifre, P., “Servituds i prestacions pageses a l’època moderna. L’exemple del domini de
l’Almoina del pa de la seu de Girona (1486-1776)”, Recerques, núm. 30, 1994, p. 24.
50. LVBG, núm. 301 (1362-1371). L’any 1312 els delmadors de Llambilles i els
de Santa Pellaia afirmaven que les terres que es disputaven pertanyien al seu “decimale
et primiciale”; cf. ADG, Seu de Girona, Sagristà major, pergamí núm. 72 (1312.10.18);
document 12.
51. LVBG, núm. 82 (1362-1371).
factis inde ·IIIIor· equis partibus”. És a dir, la suma d’una quarta part
del delme amb la primícia equivalia a les tres quartes parts restants del
delme, sense la primícia. A Sant Joan de Mollet, mentre el delme i la
primícia del gra es repartien segons aquest model, en el cas dels raïms
i dels altres productes les proporcions eren una mica diferents: Ramon
Madir, ciutadà de Girona, rebia la tercera part de la suma de delme
i primícia i els clergues es quedaven amb les dues parts restants, una
de les quals corresponia exclusivament a la primícia. Per acabar-ho
d’adobar, a Pedret, Pau i Arenys hi ha altres models de repartiment
del delme i la primícia, però sempre deixen clar que aquesta segona
renda era exactament la meitat que la primera.
Figura 12
Proporcions entre delme i primícia al bisbat de Girona
Font: LVBG, núms. 63, 68, 93, 141, 155, 161, 163, 214, 219, 228, 301 i 342 (1362-1371).
Aquestes pràctiques locals eren vàlides arreu del bisbat: un dels

costums gironins establia que el delme era la desena mesura i la pri-
mícia “est medietas decime, et sic est xv mensura”.52 Cal advertir, però,
que l’equivalència que figura als costums no és del tot correcta: si el
delme era la desena mesura —el 10% de la collita— i si la primícia es
pagava cada quinzena mesura, això significa que equivaldria al 6,67%
de la collita i no al 5% que correspondria a la meitat exacta del delme.
Aquesta segona equivalència de la primícia, que seria una de cada vint
mesures, es detecta l’any 1117 a Ullà i també al bisbat de Barcelona.53
Així, no sembla gaire forassenyat pensar que, amb el delme i la primí-
cia junts, de cada collita el 15% anava a parar a mans dels clergues
parroquials i dels diversos senyors delmers, laics i eclesiàstics, que es
repartien el delme.54 Ara bé, en la prestació del delme i la primícia,
existien moltes particularitats locals i exempcions parcials per a alguns
productes: a Lloret “non prestatur primicia nisi tamen de ·xxxa· mensuris
tamen una”; a Roses no es pagava ni delme ni primícia de les olives
al territori de la Garriga; i a Sant Mateu de Montnegre els clergues
parroquials obtenien el terç del delme de llana, carn i hortalisses perquè
no s’hi estava obligat a pagar primícia ni de la llana ni del carnatge.55
La importància real de les primícies rau en el fet que, amb permís
dels capellans i eclesiàstics amb dret de patronat sobre les parròquies
rurals, anaven a parar a les mans dels clergues parroquials. Per exem-
ple, el sagristà de Santa Eulàlia de Noves —o Garriguella— obtenia un
terç del delme dels esplets “ultra primiciam”, és a dir, que si sumem la
primícia a la porció del delme, ens trobem que ingressava més del 55%
del producte recollit conjuntament a través del delme i la primícia.56
En l’àmbit de tot el bisbat, si prenem les xifres conegudes del valor
anual dels delmes, hi afegim l’estimació del que valien les primícies i
52. CG, p. 152-153.

53. CCBG, núm. 220 (1117.02.14); cf. Vilaginés, El paisatge..., p. 123-124; Benito,
Senyoria..., p. 370; Baucells, Vivir..., vol. 3, p. 1350. A Tortosa i Mallorca, en canvi, la
primícia corresponia a 1/40 part dels fruits; cf. Virgili, A., “El delme i la primícia al bisbat
de Tortosa”, dins I Congrés..., vol. 1, p. 427; López Bonet, “Dominis...”, p. 354 i p. 360.
54. Al Llibre Verd no hi apareix mai l’equivalència general del delme; en canvi,
sí que hi surten unes poques excepcions: a Arenys es pagava pel gra, pels raïms, pel lli,
pel cànem i pel carnatge “de ·x· mensuris ·Ia· inter decimam et primiciam” i pels pinyons
“de ·xxxa· mensuris ·Ia· tamen”; i a Castelló d’Empúries “prestatur decima et primicia
sic, scilicet de ·x· mensuris unam inter decimam et primiciam”; cf. LVBG, núms. 158
i 228 (1362-1371).
55. LVBG, núms. 165, 196 i 219 (1362-1371).
56. LVBG, núm. 157 (1362-1371). A la Catalunya de l’època moderna els rectors
i domers continuaven rebent majoritàriament les primícies, si bé la institució que tenia
els drets de capellania també se’n quedava; cf. Gifre, “Servituds...”, p. 25.
suposem que majoritàriament anaven a mans dels clergues parroquials

i només una petita part als clergues de la seu gironina i els monestirs
(cf. taula 18), ens trobem que els rectors de les parròquies gairebé
igualaven —amb un 31,73%— els ingressos que obtenien els cavallers
en concepte del delme —el 35,40%— i superaven el que n’extreien les
institucions eclesiàstiques extraparroquials —un 24,29%— i els grans
senyors feudals —un 8,58%.57 Aquestes xifres permeten plantejar la
hipòtesi que el bon coneixement del repartiment del delme que els
clergues parroquials demostren no provenia tant dels manaments epis-
copals, sinó de la seva participació directa en aquesta operació que els
permetia cobrar les primícies. Així doncs, el negoci dels delmes al bisbat
de Girona no només interessava als senyors laics i a les institucions
eclesiàstiques que els obtenien, sinó també als bisbes pels lluïsmes
que se’n derivaven i als clergues parroquials per les primícies que es
cobraven a la vegada.
Taula 18
Ingressos per delmes i primícies segons els grups socials, 1362-1371
Perceptors Valor documentat del Valor estimat de la Total
delme primícia
A. Persones i institucions 3.415,85 23,93% 1.784,27 25%* 5.200,13 24,29%
eclesiàstiques
extraparroquials
B. Clergues parroquials 1.441,10 10,10% 5.352,83 75%* 6.793,93 31,73%
C. Senyors de castells 1.838,50 12,88% 1.838,50 8,58%
D. Cavallers, ciutadans 7.578,75 53,09% 7.578,75 35,40%
i altres laics
Total 14.274,20 100% 7.137,10 100% 21.411,30 100%
* Percentatge hipotètic.
Les oblacions dels fidels
En origen, les ofrenes dels fidels eren donatius voluntaris a les

esglésies, però, de mica en mica, van quedar vinculades a cadascun dels
57. Al bisbat de Segòvia als segles moderns, els rectors obtenien el 33% del
delme, el bisbe i els clergues de la seu un altre 33% i el terç restant es repartia entre el
rei, la mesa episcopal i la fàbrica de la parròquia; cf. García Sanz, Á., “Los diezmos del
Obispado de Segovia del siglo xv al xix: problemas de método, modos de percepción y
regímenes sucesivos de explotación”, dins Actas de las I Jornadas de Metodología Aplicada
de las Ciencias Históricas, Santiago de Compostel·la: Secretariado de Publicaciones de
la Universidad de Santiago, 1975, vol. 3, p. 148.
sagraments administrats pels clergues parroquials.58 A diferència del

delme i, en menor mesura, la primícia, rarament es precisa el contin-
gut de les “oblaciones fidelium” en les actes de consagració d’esglésies
parroquials gironines. De mica en mica, a partir del segle xi es van
definint millor les oblacions: a les esglésies de Cruïlles i Cervià, dels
anys 1062 i 1121, n’obtenien dels “fidelium vivorum hominum quam
etiam mortuorum”; el 1144 la capellania de Santa Eulàlia de Cruïlles
rebia “omnibus oblationibus ac luminationibus tam viuorum quam
deffunctorum” i l’any 1237 el sagristà segon de la seu de la catedral va
concedir al claver “omnes exitus et oblaciones nupciarum et deffunciones
priuatas et medietatem salis pacii” de l’església de Girona; encara més,
l’any 1270 els clergues de Sant Sadurní i els monjos de Sant Miquel
de Cruïlles es disputaven les almoines efectuades els dies “dominicis
et festiuis, et oblaciones ac alia seruicia... et lexias quorundam parro-
chianorum... sepulturas eligencium in cimiterio Sancti Michaelis”; i a
Gualta, el 1296, el domer i el capellà de la parroquial es repartien les
deixes dels difunts, la lluminària, les oblacions de la vigília i del dia de
Santa Maria d’Agost i el salpàs.59 Així doncs, les oblacions dels fidels
incloïen les quantitats pagades per enterrar els difunts, pels casaments,
per la il·luminació dels temples amb ciris i llànties, per les almoines
els dies de celebració litúrgica i pel salpàs.
Per al segle xiv les informacions existents sobre algunes determi-
nades parròquies recullen la gran diversitat dels drets que corresponien
a les oblacions dels fidels.60 Dues insòlites capbrevacions dels clergues
de la parròquia de Sant Mateu de Montnegre, efectuades l’any 1314 al
monestir de Cervià i el 1325 al cabiscol de la seu de Girona, capellà de
la parròquia, i un reconeixement de tres pagesos del terme depenents
del claver de la seu de Girona, datat del 1341, permeten conèixer totes
les prestacions depenents de la institució parroquial: d’una banda, els
delmes i les primícies, que es repartien els clergues parroquials, el
claver i el cabiscol de la seu; de l’altra, els censos per la lluminària,
les oblacions de les festes de Nadal, Pasqua i Pentecosta, el salpàs, les
58. Imbart de la Tour, Les paroisses..., p. 69-70 i 153-156; Aubrun, La paroisse...,

p. 44 i 130-131; Chiffoleau, J., “Sur l’économie paroissiale en Provence et Comtat Ve-
naissin du xiiie au xve siècle”, dins La paroisse..., p. 85-87.
59. DEC, núm. 211 (1062.11.20); PSMCE, núm. 43 (1121.03.13); PSMCR, núms. 27
(1144.04.26) i 101 (1270.01.13); ADG, Seu de Girona, Claver, pergamí núm. 12 (1237.08.31);
ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1296.03.15); cf. Mallorquí, “Conflictes...”, núm. 1.
60. Al bisbat de Barcelona els drets dels rectors incloïen oblacions, lluminàries,
conreus, matrimonis, enterraments, talles, censos, salpàs i ofrenes en capelles i altars;
cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1350-1359.
deixes pels difunts i un cens a l’obreria parroquial (cf. figura 13). Tots
els parroquians hi estaven obligats, si bé existien diferències entre els
habitants de la cellera de Sant Mateu, les famílies de tres masos del
veïnat de Preses i la resta de feligresos perquè els pagaven al cabiscol,
al claver o als clergues parroquials. A més, a l’interior de la parròquia
existia la capella de Santa Maria de Montnegre que, tot i estar situada
al centre del domini senyorial del monestir de Santa Maria de Cervià,
havia de pagar censos al cabiscol de la seu.
Figura 13
Els drets parroquials a Sant Mateu de Montnegre, 1314-1341
Fonts: ADG, Santa Maria de Cervià, capbreu de 1315, f. 53v (1314.09.29), Cabiscol, per-
gamí n. 4 (1325.03.04), i Claver, pergamí núm. 57 (1341.03.29); cf. documents 12, 16 i 23.
La segregació parcial de la parròquia de Púbol envers la de la

Pera, l’any 1335, va motivar les queixes dels parroquians i dels clergues
d’aquest últim lloc que es van veure perjudicats per la reducció dels
seus ingressos; per això, els pubolencs van haver de continuar pagant
diverses prestacions parroquials a la Pera fins ben entrat el segle xv.
Entre aquestes hi havia: el blat de l’oli, els diners del rotlle, del ciri
pasqual i de les candeles, la cera de les vigílies de l’altar major i de les
festes anuals, les ofrenes de les parteres, dels bateigs i dels matrimonis,
els ciris dels difunts, les ofrenes de pa, vi i llums, el salpàs, els drets
pel toc de campanes, les primícies i l’ajuda al pagament de les visites
pastorals.61 Un cas similar és el de la parròquia de Blanes, segregada
el 1319 de la de Tordera: el primer rector de Blanes, Berenguer Tosell,
que fins aleshores estava a la parròquia mare, s’havia de sostindre
amb les primícies i amb els drets dels enterraments i dels matrimo-
nis; poc després, el 1323, s’hi va crear el càrrec de claver, dotat amb
una quantitat fixa pagada per la universitat de Blanes i amb un terç
de les almoines recollides en els enterraments.62 A Arbúcies, entre el
1323 i el 1338 el rector de la parròquia va obtenir, per l’administració
dels sagraments i per la celebració de sufragis i absoltes pels difunts,
la primícia i una retribució o “conducta” consistent en mitja quarte-
ra de gra, designada com el “bladum vigiliarum”; el 1339 s’esmenta
que el rector havia obtingut 42 quarteres, que podrien equivaldre a
la prestació de les vuitanta-quatre famílies que hi devia haver a la
parròquia.63 Finalment, el plet del 1335 entre el sagristà i els obrers
de l’església de Sant Cebrià dels Alls posa de relleu la natura precisa
d’unes oblacions o ofrenes que es realitzaven a l’altar de Santa Maria
de la mateixa parròquia en les quatre festivitats de Maria al llarg de
l’any. Els acords finals són molt aclaridors: 1) de les oblacions do-
nades pels fidels “tam in pane quam in denariis quam etiam in aliis
... ad osculum manus presbiteris in ipso altari missam celebranti”,
dues parts eren pel sagristà i la tercera part pels obrers per tal de
61. ADG, Processos, vol. 154, f. 1r-2v (1336.11.29) i vol. 350, f. 12r-19r (1427...);
cf. Marquès, “La parròquia...”, p. 93-94. El rotlle era, probablement, un estri “in quo
poni torticia et cerea deputata et deputati ad eleuationem corporis Christi dum misse in
altari maiori Beate Marie ipsius ecclesie —d’Agullana— celebrantur”; cf. ADG, Lletres,
vol. U-19, f. 112r-v (1352.01.10).
62. Marquès-Reixach, La parròquia..., p. 10-12. El 1394 es va crear a Blanes el
càrrec de sagristà, que obtingué com a benefici 18 lliures anuals de la caixa dels béns
comuns de la vila; a més, recollia els ciris dels assistents als enterraments i aplegava
les ofrenes fetes en els baptismes.
63. Marquès, J. M., Arbúcies cristiana, Girona: L’Eix Editorial, 1994, p. 23.
convertir-la “in utilitatem et ornamentum eiusdem altaris”; 2) en cas

que la festa de la Purificació caigués en diumenge, les oblacions serien
pel sagristà, i 3) com que en aquestes festes el sagristà ja celebrava
la missa a l’altar de Santa Maria, quedava exempt de fer-ho a l’altar
major de Sant Cebrià.64
En resum, rere el nom d’oblacions dels fidels s’amagava una gran
varietat de prestacions molt diverses: pagaments en espècie —pa, vi— o
diners en recompensa de les tasques pastorals i la celebració de misses
pels difunts, com el “bladum vigiliarum”, les ofrenes de les parteres
i les almoines en batejos, matrimonis i enterraments; censos per a la
il·luminació del temple —les llànties, les candeles, el ciri pasqual— i
per al seu manteniment, com el blat de l’oli que rebia l’obreria parro-
quial; ofrenes i donatius efectuats per les festes principals de l’any; el
salpàs i altres drets secundaris, com els diners del rotlle, els donatius
pel toc de campanes i les ajudes per sufragar les despeses de les visites
pastorals. Per analitzar de manera més aprofundida aquest conjunt tan
divers de prestacions que eren les “oblaciones fidelium”, partirem d’una
distinció ja documentada a la baixa edat mitjana. A causa de molts
plets originats a partir de la Pesta Negra del 1348 sobre la percepció
dels drets parroquials, molts juristes gironins van seguir la màxima
“personae respondeant personis et res rebus” per diferenciar els serveis
que es prestaven a les esglésies i als clergues parroquials per raó de les
persones, dels que eren pagats per raó de les terres. Així ho recullen,
almenys, diversos articles dels Costums de Girona.65
Les prestacions per les persones

Entre els “servitia quae fiunt propriis personis clericorum”, que
prestaven tant els habitants dels masos com els homes joves de les
celleres i viles, hi havia les comestiones, les oblationes i les defunc-
tiones. Aquestes prestacions derivaven, en part, de l’administració dels
sagraments per part dels clergues parroquials que, per molt que les
constitucions sinodals del segle xiii els prohibien exigir almoines a
64. ADG, Notaria, vol. G-9, f. 144r-v (1335.09.04); cf. document 20. Un conflicte
similar sobre les lluminàries de l’altar de Sant Llorenç va tenir lloc, el 1355, a la parròquia
de Sant Pere de Riu o de Pineda; cf. ADG, Lletres, vol. U-26, f. 46v-47v (1355.08.27).
65. CG, p. 48-54. Amb anterioritat a la Pesta Negra ja es documenta un conflicte
similar: el 1343 els homes de Fonteta es queixaven que els clergues de la parròquia
de la Bisbal no feien totes les celebracions al temple sufragani al·legant que hi havia
masos abandonats que no pagaven els drets parroquials; cf. ADG, Lletres, vol. U-6,
f. 112r (1343.09.02).
canvi de les tasques pastorals, les devien considerar fonamentals per

a la seva economia.66
El dret sobre els difunts rep el nom de mortalicium a les par-
ròquies de Santa Eugènia i Salt l’any 1305: a la primera era el do-
mer qui el rebia tot, mentre que a Salt el “mortalicium diuiditur in
frabricam et ebdomedariis ecclesie”.67 No sabem, però, si aquesta
prestació corresponia a les deixes que els testadors efectuaven als
clergues i a les esglésies o bé a un pagament consuetudinari a canvi
de donar sepultura cristiana als difunts de la parròquia. Ambdues
opcions eren posibles: l’any 1315 els clergues de Peralada “nolunt
facere sepulturam alicuius defuncti donec habeant fideiussorem pro
solucione sepulture”, és a dir que no s’encarregaven de fer cap servei
funerari si no tenien qui l’havia de pagar; l’any següent s’explica que els
albats i dones joves que morien sense fer deixes a l’església de Sant
Quirze de Colera eren enterrats al cementiri de la capella de Santa
Maria fins que el prior del monestir va decidir que els enterressin
juntament amb la resta de parroquians al cementiri del monestir de
Sant Quirze.68 És possible que aquest tipus de prestacions origines-
sin uns ingressos notables: el 1352 el bisbe de Girona va signar un
rebut de 1.851 sous al seu majordom, que recollia les deixes dels
difunts de la Bisbal, Palafrugell, Cruïlles i Calonge.69 No és estrany,
doncs, que es produïssin conflictes a l’entorn del dret sobre els en-
terraments: mentre a la ciutat de Girona la lluita es donava entre
institucions eclesiàstiques —la parròquia de Sant Feliu contra els
frares carmelitans el 1305 i contra la seu de Girona els anys 1331 i
1332—,70 a les parròquies rurals qui se solia enfrontar era el rector
66. Marquès, Concilis..., p. 88; Bueno, El derecho..., p. 347. L’església predicava

que els sagraments s’havien d’administrar gratuïtament, però arreu era costum donar
una quantitat als clergues oficiants; cf. Chiffoleau, “Sur l’économie...”, p. 102-105; Ger-
main, R., “Revenus et actions pastorales des prêtres paroissiaux”, dins Le clerc séculier
au Moyen Âge, París: Publications de la Sorbonne, 1993, p. 103; Baucells, Vivir..., vol. 1,
p. 728-734 i p. 782-785.
67. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.b., f. 3v (1305.11.21) i f. 4r
(1305.11.22).
68. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 94v-95r (1315.02.10), i vol. P-2, f. 57r-58r
(1316.05.02).
69. ADG, Notaria, vol. G-24, f. 115v (1352.05.08).
70. ADG, Processos, vol. 11 (1305.05.04) i vol. 118 (1331.02.04-1331.06.08); ADG,
Seu de Girona, Claver, pergamí núm. 48 (1332.07.06); cf. Mallorquí, “Conflictes...”,
p. 384-386. A Girona, l’any 1328, els rectors de les parròquies de la ciutat van pactar
amb els dominics que aquests respectarien la quarta part dels enterraments que perto-
cava a la parròquia originària dels difunts; de fet, dos anys abans, els domers de Cassà
van reclamar als framenors de Girona el pagament del quart degut per la sepultura de
amb els seus feligresos. A Arbúcies, el 1322, un parroquià discutia

al seu rector la “possessione juris percipiendi despuylam et terciam
partem bonorum mobilium juuenum hominum parrochie de Arbuciis
decendencium”.71
L’exigència de les comestiones, unes prestacions en forment al
rector, també va ser objecte de polèmica a diverses parròquies giro-
nines. Als volts del 1300 els parroquians de Borgonyà van protestar
contra el seu nou rector, Pere Arnau, perquè ja no volia percebre els
“mengars seu comestiones” dels masos i dels seus tinents de la manera
com s’havia fet fins aleshores, “in puluentis, videlicet comedendo ibi
absque perceptione et prestacione ordei et frumenti”, sinó que exigia
una quartera de forment i una d’ordi als masos i mitja de cada a les
bordes; mentrestant, un parroquià de Santa Maria de la Cot va ser
excomunicat el 1338 per no pagar delmes ni el blat de les vigílies al
seu rector; i altre cop a Borgonyà, el 1360 el rector, que havia insultat
els feligresos i havia jurat indecorosament per Déu i per la Verge Ma-
ria, els va haver d’absoldre per no pagar-li el blat de les comestiones.72
Podria ser que les comestiones només es rebessin a l’entrada en el
càrrec d’un nou rector: l’any 1346 Berenguer Julià va prometre fer el
servei de Pere Maçana, sagristà de Santa Pellaia, a canvi de 40 sous
i tots els esdeuenimenta, a excepció de tots els “expletis panis et vini
et comestionibus seu frumento quod pro ipsis comestionibus datur
per parrochie” que se’ls reservava el segon.73 Però també existien els
menjars per les festes —vigílies— i pels matrimonis: el 1308 el diaca
de Quart rebia la meitat —l’altra devia ser pel domer— “de omnibus
comestionibus tam racione vigiliarum quam racione nupciarum”, la
tercera part —les altres dues eren pel domer— d’“omnium oblacionum”
Guillem Esquerrer, senyor del castell de Cassà, al convent franciscà; cf. ADG, Lletres,
vol. U-2, f. 168v-169r (1326.08.02), i Notaria, vol. G-6, f. 200r-204r (1328.03.26).
71. ADG, Processos, vol. 54, f. 7r (1322...). De manera semblant, al bisbat de
Barcelona el rector de Sant Andreu del Palomar reclamava el llit —l’escon i els draps—
dels bracers difunts, dels pobres, viatgers, abandonats i fills segons dels pagesos i dels
pagesos llauradors si morien intestats o eixorcs, a més dels béns mobles i la roba dels
forans i pobres morts a la parròquia, cf. Busqueta, Una vila..., p. 110. Potser el rebuig
al pagament d’aquests drets provenia del fet que es tractava d’un segon pagament exigit
per la mort d’un pagès, després del que hauria pagat abans al senyor, cf. Swanson, R.
N., “Le clergé rural anglais au Bas Moyen Âge (vers 1300-vers 1530)”, dins Bonnassie,
Le clergé..., p. 83-86.
72. ADG, Processos, vol. 7, f. 1r-2v (1300 ca.); Lletres, vol. U-6, f. 44v-45r (1338.03.10)
i vol. U-37, f. 189r (1360.03.26). Potser l’exigència d’un cistell de raïm per part del domer
de Sant Andreu del Coll als seus parroquians podria relacionar-se amb aquest dret de
comestiones; cf. ADG, Processos medievals, vol. 207 (1338).
73. ADG, Notaria, vol. G-18, f. 83r-v (1346.01.07).
i d’“omnium missarum... que veniunt racione deffuncionum”, i unes

lexias consuetudinàries per treure la creu en processó; i a Peralada, el
1315, els rectors volien obtenir “pro comestionibus nupciarum ... tantum
ab uno pauper quantum ab uno diuice uel quasi et etiam recipiunt
nimis tam a pauper quam a diuice ut eis videtur” i, a més, volien co-
brar abans de celebrar les misses, cosa que indignava els feligresos.74
El conjunt de tasques preparatòries per a les misses i oficis també
tenia una compensació econòmica, consuetudinària, per al clergue que
les prestava: es tracta dels “drets d’estola”. A Quart el 1308 el domer
rebia el meritum consuetum per encendre les llànties, mentre que el
diaca obtenia 12 diners pel llum de la festa de Santa Margarita, dues
oblacions pel llor, una denariatam per la candela beneïda el dia de la
Candelera i la palma i el meritum pel servei de neteja de l’església; a
Llagostera, l’any 1317, el claver rebia ofrenes per batejar els infants,
uns diners o una gallina per dur la creu als enterraments, unes petites
quantitats d’oli, vi i diners per preparar l’església els dissabtes i les vi-
gílies de les festes, totes les ofrenes que procedien de sis masos i dues
cases per qualsevol motiu, les primícies, vigílies i el delme de la carn
de quatre masos, el vi i tot allò que s’ofereix pel vi a l’església i una
part dels convits als casaments, i a Paret-Rufí, el 1321, el domer rebia
les ofrenes corresponents a l’enterrament dels albats i a la celebració
de les misses, mentre el diaca en rebia per la celebració d’una missa
d’aniversari i per ajudar el domer en les tasques de la missa.75
De Llagostera tenim unes indicacions precioses sobre el salpàs: el
claver ajudava el domer a repartir-lo els diumenges al matí i els dies
acostumats per l’església, als volts de Pasqua. El salpàs era una pràctica
ritual que servia per purificar simbòlicament, mitjançant una barreja de
sal i aigua, cadascuna de les cases de la parròquia; en compensació, els
clergues medievals —igual com els moderns— rebien unes quantitats d’ous
74. ADG, Cúria, Testaments i Causes Pies, pergamí núm. 35 (1308.04.22), i Visites
pastorals, vol. P-1, f. 94v-95r (1315.02.10).
75. ADG, Cúria, Testaments i Causes Pies, pergamí núm. 35 (1308.04.22); AMLL,
Col·lecció Ajuntament de Llagostera, s. núm. (1317.10.13); ADG, Notaria, vol. G-3, f.
44v-47r (1321.01.20); cf. Document núms. 10 i 15. Altres disputes entre els clergues d’una
mateixa església, com les de Montagut el 1327, Vila-romà el 1361, Banyoles i la Garriga
el 1367; cf. ADG, Notaria, vol. G-6, f. 139v (1327.10.02), vol. G-41, f. 88v-90v (1361.07.15),
vol. G-49, f. 87r-88r (1367.05.10) i vol. G-45, f. 57r-58r (s. d.). A més, sabem que la
creu també es podia treure en processó en cas de tempesta: a Sant Jordi Desvalls, l’any
1329, els parroquians van queixar-se dels clergues perquè “quando yminent tempestates
aeriis non exeunt crucem de ecclesia nisi pigre”; cf. ADG, Visites pastorals, vol. P-4,
f. 1r (1329.04.09). En les visites pastorals del bisbat de Barcelona es consignava el valor
monetari dels serveis dels clergues, com enterrar els albats i pobres forasters, celebrar els
oficis de difunts o el matrimoni o tocar les campanes, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 59.
de cada casa que variaven segons si era mas o no.76 Així és, el 1359 els
curats de Santa Maria dels Turers de Banyoles reclamaven dotze ous
d’una casa de jueus de la vila i, l’any següent, el sagristà d’Ultramort
reivindicava el seu dret a rebre seixanta ous pel salpàs repartit durant
la setmana de Pasqua.77
Per acabar, els testaments enregistrats a les notaries rurals solien
incloure unes deixes que anaven a parar a mans dels clergues parro-
quials. En principi, però, aquests petits donatius no són producte de
cap obligació establerta a cada parròquia, sinó que serien fruit d’una
decisió lliure i personal. Dels vint testaments de persones residents a
Monells conservats dels anys 1332 i 1333, tots van efectuar deixes a
l’església de Sant Genís i als seus clergues per un valor mitjà de prop
de 4 sous; els rotlles i les llànties de l’església solien rebre, cadascun,
uns 4 diners de mitjana de cada testador; els dos altars de la capella
del castell de Monells —dedicats a Sant Jaume i Santa Maria— solien
obtenir, de mitjana, uns 6 diners a cada testament; i en una ocasió
s’enregistren una deixa d’un diner per cada clergue de la capella del
castell, una altra de 3 diners pel rotlle de la capella, 6 diners pel
campaner de Sant Genís i 2 sous pel sagristà de la parròquia.78 Amb
relació a aquestes deixes dels parroquians, el 1353 els parroquians
de Sant Cebrià dels Alls es van queixar del rector de Cruïlles que els
volia fer pagar dues vegades les deixes per “torts” oblidats, és a dir,
per compensar les injúries comeses pel testador.79
Les prestacions per les terres

Entre els serveis reals, els que “dantur ratione possessionum” i que
“non pereunt cum personis mansorum, immo semper durant cum suis
mansis et honoribus”, hi trobem el “bladum olei”, els “denarios cerei
76. A Barcelona, la primera notícia referent al salpàs o “salis aspergionem”

data del 1026; cf. Benito, Senyoria..., p. 372-373. Per al segle xiv i l’època moderna,
cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1358; Puigvert, “Una mirada...”; íd., Església..., p. 32-34.
77. ADG, Lletres, vol. U-33, f. 66r-v (1359.07.06) i vol. U-37, f. 101r (1360.03.30);
cf. Soldevila, Alimentació..., p. 135.
78. De deixes a l’església i als clergues de Monells, n’hi ha dues de 2 sous, nou
de 3 sous, quatre de 4 sous, quatre de 5 sous i una de 8 sous; cadascun dels rotlles i
de les llànties de l’església de Monells van rebre 2 diners en dues ocasions, 3 diners en
una, 4 diners en onze, 6 diners en tres i, en una ocasió, un testador va deixar 3 diners
a cada rotlle i 4 diners a cada llàntia; finalment, els dos altars de la capella del castell
de Monells van obtenir, cadascun, 3 diners en un cas, 4 diners en un altre, 6 diners en
dotze casos, 9 diners en un, 12 diners en tres i 5 sous per comprar un drap per l’altar
de Santa Maria; cf. Mallorquí, “Parròquia...”, p. 585-587.
79. ADG, Lletres, vol. U-21, f. 253r-v (1353.05.10).
paschalis”, el “lumen vigiliale” i, potser, el “bladum monachiae quod

datur monacho seu clavigero”. Tots aquests drets van anar convertint-se
en pagaments fixos a partir del segle xiv, tal com es demostra amb el
cas del mas Coscó de Rupià, que era rònec el 1370: el bisbe va reduir
a Bernat Coscó la remença a 12 sous, els drets del sagristà i el llum
de les vigílies a 12 diners, el blat de l’oli a 12 diners i els drets del
ferrer a 13 diners; a l’època moderna, cada casa sabia exactament el
que havia de pagar: a Ravós del Terri, l’any 1520, els habitants del mas
Puig pagaven als clergues de l’església parroquial la primícia, un cens
de quatre gallines, 11 diners “pro luminaria”, 6 diners “pro tortias”, 2
quarterons de forment per l’“opus” de l’església, 2 diners a la “candela”
i 1 diner pel “cereo paschali”.80
D’entre els diversos drets reals, el més important era segurament
el “blat d’oli”, que corresponia a un cens en cereals —ordi, sobretot—
que, després de ser venuts o intercanviats, havien de permetre pagar
la il·luminació dels temples: així s’especifica el 1357 a Vila-romà i a
Fellines entre el 1362-1371.81 A Sant Sadurní, el 1332, Berenguer de
Casadamont d’Estrabau va concedir el seu mas “ad laboracionem” a
dos homes que l’haurien de conrear i, entre d’altres obligacions, haurien
de pagar el “bladum olei et locidum”; l’any següent, Bernat Ferrer de
Monells, en nom de l’església parroquial, va rebre de Guillem Metge
3 mitgeres i mitja d’ordi “racione bladi olei”; a Fellines, l’any 1362,
el donzell Pere de Galliners pagava, per la part que rebia del delme,
a l’obra de l’església parroquial “unam quarteriam ordey que uocatur
blat d’oli”.82 I a Sant Martí Vell, el 1364, cada casa pagava a l’obreria
parroquial una quantitat fixa pel blat de l’oli: els masos pagaven una
mitgera de blat i les bordes una quartera, mentre que els homes joves
solien pagar unes quantitats fixes de diners, per bé que alguns pagaven
en blat o ordi (cf. taula 19). De totes maneres, per diverses notícies
sabem que es tractava d’un pagament que generava un cert rebuig
entre els parroquians: l’any 1326, a Begudà, a l’ardiaconat de Besalú,
els clergues havien de reclamar el blat de l’oli als que no en pagaven
gens o part; el 1329, a Ullastret, les llànties no cremaven durant dos
o tres mesos “propter tardacionem solucionis olei quod debet soluere
80. CG, p. 48-53; ADG, Notaria, vol. G-53, f. 67v-69v (1370.11.09); ADG, Seu
de Girona, ardiaca de Girona, pergamí núm. 150 (1520.02.29). Al bisbat de Barcelona,
es documenten prestacions similars —el “bladum de oleo”, el “bladum de lumine” i el
“frumentum de vigilia”— que, des del segle xiii, se solien repartir per masos, cf. Benito,
Senyoria..., p. 372-373.
81. ADG, Lletres, vol. U-31, f. 123r-v (1357.05.23-25); LVBG, núm. 60 (1362-1371).
82. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 48r (1332.10.05) i f. 55v-56r (1332.10.12),
i vol. 142, f. 1v-2r (1333.10.14); LVBG, núm. 60 (1362-1371).
baiulus dicti loci”, el qual estava excomunicat; i, a Sant Feliu de Boada,

els “operarii dicte eclesie et alii parrochiani minuerunt quasi in tercia
parte mensuram bladi olei ita quod bladum olei non potest sufficere
ad honera supportanda ad que obligatum fuerat dictum opus”, és a dir,
que no hi havia prou ingressos com per il·luminar l’església.83
Taula 19
El blat de l’oli de l’obra de Sant Martí Vell, 1364-1388
Concepte de pagament Quantitat Total

Masos i bordes
- 1 alberg 1 ½ m. de blat 1 ½ m. de blat
- 3 masos, 1 borda 1 m. i ½ q. de blat (msr. 5 m. de blat
Monells)
- 24 masos, 1 masada 1 m. de blat (msr. Monells) 25 m. de blat
- 16 bordes 1 q. de blat (msr. Monells) 8 m. de blat
Homes i dones joves
- 2 homes joves 6 d.b. 12 d.b.
- 2 homes joves 4 d.b. 8 d.b.
- 13 homes joves, 3 dones joves 3 d.b. 48 d.b.
- 2 homes joves 1 q. de blat (msr. Monells) 1 m. de blat
- 5 homes joves, 1 dona jove ½ q. de blat (msr. Monells) 1 ½ m. de blat
- 2 homes joves 3 q. d’ordi (msr. Monells) 1 ½ m. d’ordi
Terres
- Peça de terra i vinya a Balaria 6 d.b. 6 d.b.
- Quadre de terra a Monar Tasca Tasca
- Feixa de terra a Puig de Borna 2 d.b. 2 d.b.
- Saió de terra a Puig Coniller Tasca i 1 q. de blat (msr. Tasca i 1 q. de blat
Monells)
Total 74 d.b., 42 ¼ m. de blat, 1 ½ m. d’ordi
i 2 tasques
Abreviacions: d.b.: diners barcelonesos; m.: mitgera; msr.: mesura; q.: quartera.
Font: apèndix 5.
Ara bé, malgrat la diversitat del conjunt de drets derivats de la

parròquia, pràcticament no tenim dades del seu valor econòmic. No-
més tenim, per ara, una sola excepció: la parròquia de Cruïlles. Aquí,
83. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 20r-v (1326.10.16); ADG, Visites pastorals, vol. P-4,
f. 18r-v (1329...) i f. 67r-v (1329.06.18); cf. Soldevila, Alimentació..., p. 99.
a part d’uns delmes que rebia el prior del monestir de Sant Miquel
—al veïnat de Pastells, a la coromina de la Porta Nova i a la reser-
va del monestir—, dels de l’hereu de la casa de Mont —al veïnat de
Tapioles—, dels d’Arnau de Blanes —al puig de Lladrers— i dels de
Pere Romaguera de la Bisbal —del camp de Croses—, era el senyor
del castell del lloc, Gilabert de Cruïlles, qui rebia, entre els anys 1362 i
1371, el delme de la parròquia de Cruïlles, valorat en unes 100 lliures
barceloneses anuals. I, gràcies a dos documents procedents de la notaria
de la població, podem calcular el valor anual d’alguns ingressos dels
clergues de la parròquia: el 1303 Guerau Bonanat va pagar 50 sous
al prior de Sant Miquel, capellà de la parròquia, per la “luminariam
denariorum et ceree que ... veniant et dentur altari Sancti Bartholomei
de Crudiliis” durant dos anys; i l’any següent, el 1304, els procuradors
del monestir van reconèixer que devien 28 sous al mateix clergue,
Guerau Bonanat, per la “curam animarum celebrata ... in [ecclesia]
Sancte Eulalie de Crudiliis de Carnipriuio ·xLe· proximo transacto ...
usque ad Carnipriuium ·xLe· proxime uenturum”.84 Aquestes xifres,
comparades amb el valor del delme de la parròquia, són ben indicatives
de la migradesa de les oblacions dels fidels.
Conclusions
L’enorme volum de documentació escrita sobre els delmes, en
especial dels segles xiii i xiv és un bon indicador de la veritable im-
portància d’aquesta renda associada a la parròquia des del segle x.
Segons els cànons dels concilis altmedievals i les primeres actes de
consagració, els delmes estaven destinats, almenys en part, al man-
teniment del clergat parroquial, però a la fi de l’edat mitjana havia
esdevingut un dels pilars bàsics, o potser el pilar bàsic, en singular,
de l’economia de la catedral de Girona, dels principals monestirs del
bisbat, de tots els grans senyors feudals de la diòcesi i d’una bona co-
lla de llinatges de cavallers. Aquesta afirmació és fruit de la lectura i
de l’anàlisi exhaustiva del Llibre Verd dels anys 1362-1371, en el qual
els bisbes de Girona van fer-hi enregistrar com es repartia el delme a
cadascuna de les parròquies del bisbat. En realitat, l’objectiu perseguit
pels bisbes era més precís: conèixer el nom de tots els perceptors laics
dels delmes del bisbat i, sobretot, conèixer el valor anual d’aquestes
rendes. Aquestes informacions havien de servir al bisbe, en tant que
cap de la jerarquia eclesiàstica i titular, en teoria, de tots els delmes
84. AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 67v (1303.04.25) i f. 105v (1304.01.10);

cf. documents 5 i 6; LVBG, núm. 77 (1362-1371).
de la diòcesi, per tal d’exigir als delmadors laics el reconeixement de

tenir en feu seu aquesta prestació eclesiàstica i, sobretot, el pagament
de lluïsmes i foriscapis en el moment de la venda, donació o obligació
del delme. Així, el bisbe també participava, de manera més indirecta,
en els ingressos que aportava aquesta renda al conjunt dels grups di-
rigents de les terres gironines.
La situació dels delmes gironins a la segona meitat del segle xiv
és el punt d’arribada d’una llarguíssima evolució que comença en el
mateix moment de creació de les parròquies, entre els segles x i xi en
què s’estableix el territori subjecte a la prestació del delme. Tot i el
seu origen eclesiàstic i les disposicions preses en els concilis gironins
dels anys 1068 i 1078, molts delmes ja estaven en mans de laics i
els bisbes podien fer ben poca cosa per evitar-ho. De fet, a les terres
de Girona les esglésies van esdevenir unes peces clau dels dominis
senyorials en el pas del segle x a l’xi: ho confirma l’existència, al seu
interior, de sitges i, a l’espai que les envoltava, de sagrers i, fins i tot,
de la mateixa residència dels senyors. I gràcies als delmes, els grans
senyors laics haurien pogut aixecar les seves fortaleses i els seus castells
i consolidar-se al capdamunt de la societat rural gironina. No només
això, aquests mateixos senyors feudals haurien donat una part dels
seus delmes i d’altres drets eclesiàstics a la seu de Girona i a diverses
institucions eclesiàstiques, que haurien pogut bastir nous temples —la
mateixa catedral de Girona, per exemple— o ampliar els existents amb
nous altars i capelles. I probablement també, tot i que no en tenim
evidències documentals, els grans nobles haurien cedit en feu alguns
delmes —els de parròquies petites, sobretot— a famílies de cavallers,
que haurien pogut construir les seves cases fortificades en el transcurs
dels segles xii i xiii. D’aquesta manera, la situació descrita en el Llibre
Verd, en què la major part dels delmes del bisbat de Girona queda-
ven en mans dels grans nobles feudals, dels principals establiments
eclesiàstics i de molts llinatges de cavallers, seria el resultat d’una
llarga evolució, iniciada ben bé al segle xi, en la titularitat dels delmes
parroquials. Entre els segles xiii i xiv, però, es produí una novetat: els
bisbes, per mitjà dels reconeixements de delmes, haurien aconseguit
convertir-se en els caps de la jerarquia feudal de les terres gironines,
un fet excepcional que només es pot explicar per l’estreta aliança dels
bisbes amb els monarques catalans que també es manifestava en la
col·laboració militar entre els bisbes i els veguers de Girona.
Queda pendent una altra qüestió: si el delme no es quedava a
les mateixes parròquies que el pagaven, què quedava per als clergues i
rectors. A través del Llibre Verd obtenim algunes pistes: la majoria dels
delmes menors, que procedien d’unes poques parcel·les, d’uns masos
o, fins i tot, d’un sector de la parròquia, o bé corresponien a produc-

tes secundaris que no eren ni els cereals ni el vi, anaven a mans del
clergat de les parròquies; el mateix succeïa amb el delme dels novals,
de les noves terres posades en conreu. Però és sobretot a través de les
primícies que els rectors participaven en el delme, fora d’unes poques
parròquies de titularitat monàstica on les rebien alguns monestirs i
capellans a canvi de garantir-hi els serveis religiosos. En la majoria de
parròquies, la primícia equivalia al valor de mig delme i, tot i recaptar-
se conjuntament amb el delme, anava destinada, de manera exclusiva,
al clergat parroquial. Fins i tot es podria plantejar, a tall d’hipòtesi,
que les primícies s’haguessin convertit, al segle xiv, en la recompen-
sa amb què els bisbes pagaven als clergues parroquials la seva feina
com a vigilants del repartiment del delme i, sobretot, dels canvis de
titulars per poder, així, cobrar els lluïsmes corresponents. A més, els
rectors i clergues de les parròquies rebien un conjunt molt diversificat
de drets que es pagaven pels serveis que oferien als temples: es tracta
de les oblacions dels fidels vius i dels difunts, dels pagaments per la
il·luminació de l’església i per l’administració dels sagraments i de les
almoines recollides per les cerimònies litúrgiques. Tot i que el seu valor
econòmic no era comparable al valor dels delmes o de les primícies,
aquests drets sí que tenien un paper important a l’hora de cohesionar
internament la comunitat parroquial. Els primers articles dels Costums
de Girona, dedicats a aquestes pràctiques consuetudinàries, posen de
relleu la seva importància, just en un moment en què la crisi demo-
gràfica que succeí la Pesta Negra del 1348 havia alterat profundament
els fonaments econòmics de l’edifici de la societat feudal. Els juristes
gironins, per resoldre molts plets generats per l’abandó de moltes ca-
ses i explotacions, van diferenciar les prestacions parroquials que es
devien per les persones —les comestiones, oblationes i defunctiones—,
que es podien deixar de pagar si no havia quedat ningú, i les que
s’havien de pagar per les possessions —el “bladum olei”, sobretot—,
que es continuaven pagant perquè anaven lligades a la terra i als seus
propietaris. És a través d’aquests últims pagaments, que eren recollits
i, amb tota seguretat, administrats per l’obreria, que redescobrim els
estrets vincles dels masos i dels seus habitants amb la parròquia rural.
L’ÀMBIT DE LA JURISDICCIÓ
A diferència de la fragmentació dels drets propis de les senyories i

de l’organització de la percepció del delme i dels altres drets eclesiàstics
a través de les parròquies, l’administració de la justícia i l’organització
de la defensa al bisbat de Girona romanien, en principi, sota la potestat
dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó i dels veguers, els seus princi-
pals agents. Tot i que el mot “jurisdicció” sol referir-se, de manera més
específica, a l’exercici de la justícia, també incloïa l’organització de la
defensa militar, tant en l’àmbit de tot el bisbat com a escala més local.
Les parròquies, en principi, no eren les unitats jurisdiccionals de base
ni per a la justícia ni per a l’exèrcit. Era el castell termenat que servia
per a aquestes dues finalitats, tal com quedà recollit en els Costums de
Girona. Però això no ha de ser un impediment per preguntar-se quin
paper hi tenia la parròquia o si realment n’hi tenia cap.
Castells i parròquies al bisbat de Girona
De consuetudine observata et obtenta in diocesi Gerundensi iura

castri terminati quae sunt imprescriptibilia ... sunt quattuor, vi-
delicet: sonum cornu, guayta, bada et opus foraneum fortitudinis
castrorum. Veruntamen si aedificia se contingunt parietibus fora-
neae, dominus castri habet providere magistris in logerio et cibo
tantum quamdiu opus duraverit in ipsa parte ubi ipsa aedificia
fortitudini foraneae sunt contigua. Et homines termini ipsius castri
cuiuscumque sint domini tenentur eorum sumptibus facere totum
aliud opus. Et ita fuit iudicatum de castro de Sancto Acisclo et
de castro de Loreto et de pluribus aliis.1
1. CG, p. 158-159.

Aquest fragment dels Costums de Girona, que forma part del

capítol 2 de la compilació de Tomàs Mieres, fa referència a uns plets
sobre els castells de Sant Iscle —de Vidreres— i Lloret de Mar. El pri-
mer no ha estat encara estudiat, a diferència del segon que, gràcies a
Josep M. Pons Guri, ha servit com a exemple del que significaven els
castells termenats gironins i, per extensió, catalans a la segona meitat
del segle xiv. Abans d’entrar-hi de ple, cal recordar breument la his-
tòria de Lloret de Mar: durant bona part del segle xi Sicardis —filla
dels vescomtes gironins— va ser la senyora del castell i, amb els seus
fills, va fer consagrar l’església parroquial de Sant Romà i la capella
del castell de Sant Joan l’any 1079; després de la seva mort el 1103 i
la del seu fill Bernat Umbert, bisbe de Girona, el 1110, la meitat de la
senyoria del castell va passar a la canònica de la seu de Girona, mentre
els Palafolls disposaren de l’altra meitat fins al 1218 en què, després
de molts plets, la cediren a la seu gironina; al llarg dels segles xiii i
xiv, doncs, la seu de Girona i, en concret, els pabordes de novembre
disposaven de la senyoria del castell juntament amb una família de
castlans, els Lloret, que s’encarregaven directament de la fortalesa i,
en certa manera, van acceptar la creació del nucli del port de Lloret,
a la platja, a partir del 1262, en una parròquia que, fins aleshores,
únicament estava formada per masos aïllats establerts a les parts més
planes del terme.2
Una visió des de dins: el plet del castell de Lloret

La història del plet del castell de Lloret, iniciat el 1374 i resolt
el 1378,3 posa en evidència el conflicte entre els homes depenents del
castell i els seus senyors a l’hora d’imposar-los unes càrregues que, si
bé ja havien existit anteriorment, feia temps que no es cobraven. El
conflicte es va gestar l’any 1372, en què Guillem Ramon de Lloret, castlà
i feudatari de la pabordia de novembre de la seu de Girona, va vendre
els drets de la castlania del castell de Lloret al seu senyor. Aleshores,
feia més de vint anys que la fortalesa havia estat destruïda per una
flota de genovesos i, com que ni Simó de Lloret ni el seu fill Guillem
Ramon hi vivien, no el degueren fer reparar. El paborde de novembre,
Bernat Oliva, després de reunir —amb la compra de la castlania— les
dues meitats del domini del castell el 1372, va fer capbrevar els seus
2. Mallorquí, “El terme...”, p. 75-77; “El port...”, p. 51-56; Llinàs-Mallorquí-Merino-

Montalbán, El castell..., p. 39-49.
3. PULM, núm. 5 (1378.06.11); cf. Pons Guri, J. M., “La sentència sobre el castell
de Lloret”, dins íd., Recull..., vol. 3, p. 170-182.
vassalls per conèixer amb detall els seus drets,4 amb la qual cosa es
degué adonar que bona part dels habitants del lloc li devien la prestació
d’obres als valls i als murs del castell. Així, quan el 1374 el rei Pere III
va demanar que es fortifiquessin totes les poblacions catalanes arran
de l’entrada al Principat de les tropes de Jaume II de Mallorques, el
paborde va trobar l’ocasió perfecta per exigir-la als lloretencs.
La sentència final del plet condemnava els habitants de Lloret
“ad operandum et operas faciendum et prestandum in dicto castro et
eius forcia et ad gaytandum ibi tempore guerre et ad fossata ibi faci-
enda, aptanda et scuranda”. Més que la resolució final, ens interessa
l’argumentació de cadascuna de les parts enfrontades. D’una banda,
Nicolau de Vall, procurador del paborde, per provar que el castell de
Lloret era termenat,5 va afirmar: 1) que el paborde de novembre havia
estat considerat tradicionalment com a senyor del castell de Lloret i
dels seus termes i pertinences; 2) que el castell de Lloret, amb les seves
possessions, drets i dominis directes, pertanyia des d’antic i per costum
al paborde de novembre, que n’era el senyor directe i alodial; 3) que
els pabordes solien exercir, per mitjà d’agents, la jurisdicció civil als
termes del castell; 4) que al terme del castell hi solia haver una forta-
lesa; 5) que aquesta fortificació va ser enderrocada pels genovesos vint
anys enrere; 6) que el castell de Lloret havia de ser reparat i recons-
truït; 7) que el castell era castell des de feia, com a mínim, seixanta
anys, segons recordaven els habitants del lloc; 8) que, segons tots els
presents, es tractava d’un castell termenat; 9) que els seus termes eren
el castell de Tossa a llevant, el mar a migdia, el terme de Blanes i el
vescomtat de Cabrera —Tordera— a ponent, i Montbarbat, una part del
vescomtat de Cabrera —Vidreres— i del terme de Gastó de Montcada
—Caulès i Caldes— a tramuntana; 10) que trenta-dos homes tenien la
seva llar al terme del castell; 11) que no hi havia cap lloc al terme on
aquests homes, amb les seves famílies, poguessin protegir-se en temps
de guerra; 12) que convenia que es reparés el castell, mitjançant les
obres dels homes de Lloret, per tal que s’hi refugiessin en cas de perill;
13) que en temps de guerra els homes s’hi resguardaven amb els seus
béns, animals i famílies; 14) que els senyors del castell, els pabordes,
hi havien tingut un castlà, “videlicet en Lloret et suos predecessores”;
15) que també hi tenien la ferreria de destret, imposaven bans, multes
4. ACG, Pabordia de novembre, vol 8.e.22 Capbreu de Lloret (1373). Es conserva
un capbreu més antic en què només es descriu la meitat del domini del castell, la part de
la pabordia de novembre; cf. ACG, Pabordia de novembre, capbreu de Lloret (1317-1320).
5. Pons Guri, “La sentència...”, p. 177-178. Sobre les obligacions i els drets dels
castells termenats, cf. Pons Guri, “Compendi...”.
i talles, exercien la jurisdicció civil, reclamaven una peça del peix de

tall i una part dels animals espenyats, es reservaven el vi vell en certs
temps de l’any, feien sonar el corn i sol·licitaven bades i guaites, i 16)
que tots aquests drets eren propis dels castells termenats.
D’altra banda, els procuradors dels habitants de Lloret, Arnau
de Pla i Bernat Domènec, van intentar defensar-se de les demandes
senyorials. Entre els arguments utilitzats, van dir que “ipsi ignorant
castrum de Loreto seu forcia esse castrum terminatum et quod habeat
iura castri terminati”.6 Segons ells, els termes de Lloret —el castell de
Tossa, el mar, el terme de Blanes, el vescomtat de Cabrera i la parrò-
quia de Caulès— eren tan sols els de la parròquia de Lloret “pro iure
primitiarum et aliorum iurium clericorum curatorum de Loreto” i no
corresponien als del castell, que feia temps que havia deixat de ser
termenat. Pel que fa a la prestació de les obres al castell, els procu-
radors dels habitants de Lloret afirmaven que, entre els “rustici —els
pagesos dels masos— et homines iuvenes sive homines vocati homines
de mar” —els pobladors del port—, n’hi havia hagut alguns d’obligats a
fer obres i jornals, però que des de feia molts anys —entre vint-i-cinc
i cent, segons la memòria dels testimonis— n’havien quedat lliures,
tal com sabien Guillem Ramon de Lloret i el paborde de novembre.
Reconeixien que alguns homes havien fet obres a la fortalesa de Lloret
“in eorum libertate” i que havien rebut aliments dels senyors del castell
a canvi de les obres. Sobre l’obligació de recollir-se al castell en temps
de guerra, els procuradors van dir que n’eren lliures, igual com de
la ferreria de destret, del privilegi del vi vell i de la peça del peix de
tall, drets mai exigits a Lloret. A més, Guillem Ramon de Lloret, amb
l’acord del paborde, havia enfranquit sis homes —dels masos Domè-
nec, Creixell, Guinart, Blandric, Daví i Pera— de fer obres a la força.
En dues afirmacions genèriques sobre el conjunt del bisbat de
Girona, els procuradors dels habitants de Lloret sintetitzen prou bé
les dues maneres d’organitzar el territori i, a la vegada, la societat en
aquestes terres. D’una banda, les parròquies: “omnes parrochie diocesis
Gerundensis sunt distincte et separate una ab alia et habent certas
limitationes et terminos usquequo proceduntur”. De l’altra, els castells
termenats: “in diocese Gerundense sunt diversa fortalicia que vocatur
castra sive castells, tamen cessant esse —però ja no són— castra ter-
minata et habere privilegia castri terminati”.7 De la posició defensada
pels habitants de Lloret es desprèn que les parròquies gaudien d’un
6. Pons Guri, “La sentència...”, p. 179-180.

7. Pons Guri, “La sentència...”, p. 179.
mateix estatus arreu del bisbat i, en canvi, que no tots els castells
gironins eren termenats ni havien de rebre els mateixos drets. Pel
fet d’haver estat expressades en un judici, aquestes frases no han de
coincidir pas amb la realitat del segle xiv, però, en canvi, el sol fet
que algú les arribés a pronunciar ens planteja dos grans interrogants:
1) la coexistència de parròquia i castell termenat, era pròpia només
de Lloret o, en cas contrari, es donava amb més freqüència?, i 2) les
dues institucions eren compatibles o bé, com a Lloret, una pesava més
que l’altra? Per respondre a aquestes qüestions, cal eixamplar el marc
d’anàlisi i prendre en consideració casos similars al de Lloret.
Una visió des de fora: les comunitats gironines en els fogatges

Espigolant els pergamins i llibres dels segles xiii i del xiv trobem
diversos exemples de la coexistència a Girona de parròquies i castells
termenats. En uns quants casos, els termes de castells coincideixen
amb els de les parròquies, o bé perquè els primers resseguien els límits
preexistents de les segones o a la inversa: quan el 1324 es va separar el
castell de Llagostera dels dominis encara reials de Caldes i Santa Secli-
na, els “termini Calidarum et Locustarie” es dividien “prout utriusque
loci parrochie dividuntur”;8 en canvi, la parròquia de Púbol, segregada
el 1335 de la Pera, va obtenir com a terme el “territorium de Pubelo”
depenent del castell del lloc.9 El que és més significatiu, però, és que
els termes dels castells no es van definir precisament sobre el terreny
fins aquest moment tan tardà i sempre a causa o bé de conflictes en-
tre diversos senyors, o bé d’alienacions de la jurisdicció reial a favor
de nobles, cavallers, ciutadans i institucions eclesiàstiques. En el cas de
Solius, els límits del terme castral, que coincidien amb els de la par-
ròquia, van ser fixats per escrit el 1302 per tal d’assegurar que els
senyors del castell de la Roca de Solius, el sagristà major de la seu de
Girona, podien exigir als habitants del terme l’eixida amb armes al so
del castell, entre d’altres drets.10 Més corrents, però, són les fixacions
8. ACA, Cancelleria, registre 225, f. 226-228 (1324.03.27). Encara avui, existeix
una falca molt pronunciada que entra al terme de Llagostera que està ocupada pels
masos Companyó, Adroher i Cabanyils, pertanyents els anys 1271 i 1310 a la parròquia
de Santa Seclina, actualment part del municipi de Caldes; cf. Albà, M.; Torres, Ll., El
termenal de Llagostera, Llagostera: Ajuntament, 2001, p. 25-29 i 71-73.
9. La divisió parroquial es va fer, doncs, a partir del castell, de manera “quod
torrens vocatus des Pontiy dividat istam ecclesiam parrochialem de Pubelo et aliam
ecclesiam predictam de Piru”; cf. ADG, Processos, vol. 350, f. 4v-11v (1335.03.10); cf.
Marquès, “La parròquia...”, p. 105.
10. Aicart; Auladell; Vivó, El Castell..., p. 70-71.
del termenal en el moment en què els compradors o beneficiaris de

drets reials entraven en possessió de les seves respectives jurisdiccions:
quan el 1324 l’antiga possessió comtal i reial de Llagostera va passar
a mans dels Montcada, es van fixar les fites amb Solius, Tossa, Roma-
nyà i Cassà de la Selva; el 1326 es van establir els “mulliones, fitas vel
fixurias lapideas et bitumine seu calce constructas” que delimitaven els
límits de la vila de Banyoles, sobre la qual tenia jurisdicció l’abat del
monestir de Sant Esteve; i a Sant Feliu de Guíxols, que va esdevenir
braç de la ciutat de Girona i patrimoni reial el 1354, es va delimitar
el terme l’any següent.11
A les terres gironines, però, la superposició exacta entre par-
ròquies i castells no es dóna amb gaire freqüència. En canvi, a un
castell li sol correspondre més d’una parròquia: l’any 1269 trenta-un
veïns van jurar que la parròquia de Parlavà pertanyia, igual com la
d’Ultramort, al castell de Rupià, que acabava de ser comprat pel bisbe
Pere de Castellnou; el 1326 la “villa Calidarum et villis seu locis de
Franciacho de Sancta Seglina et de Cauleriis ... sunt infra terminos
dicti castri —el de Malavella— et sunt etiam de pertinentiis bajuliae
de villa Calidarum cum terminis et pertinentiis”.12 Al vescomtat de
Cabrera, la batllia de n’Orri, que tenia seu al castell de Montsoriu,
incloïa les parròquies d’Arbúcies, Sant Pere des Pla, Lliors, Cerdans,
Sant Pere Cercada, Sant Miquel de Cladells, Sant Feliu de Buixalleu,
Riells, Viabrea, Gualba, Breda, Gaserans, Grions i Hostalric.13 Mentres-
tant, l’absència de castells a les parts altes del massís de les Gavarres
va fer que les parròquies fossin incorporades als termes dels castells
de la plana propera: Sant Cebrià dels Alls pertanyia a Cruïlles, Sant
Cebrià de Lledó i Santa Pellaia —tot i la discontinuïtat territorial— a
Monells, Sant Pol de la Bisbal a la Bisbal i, finalment, Fitor i Sant
Climent de Peralta a Palau-sator.14
Alguna vegada tenim la certesa que els termes de la parròquia
no coincidien sobre el terreny amb els del castell. El de Cruïlles, l’any
11. ACA, Cancelleria, vol. 225, f. 226-228 (1324.03.27); DB, núm. 583 (1326.05.08);
AMSFG, Llibre Vermell, f. 1v (1354.06.10); ACG, Sant Feliu de Guíxols, Liber Privilegi-
orum Maior, f. 77 i 79 (1355.01.16); cf. Esteva, Ll.; Pallí, Ll., El termenal de Sant Feliu
de Guíxols (1354-1980), Sant Feliu de Guíxols: Amics del Museu Municipal, 1990; Albà;
Torres, El termenal..., p. 30-39 i 51-69.
12. CRV, núms. 64 (1269.05.23) i 66 (1269.07.14); ACA, Cancelleria, vol. 228,
f. 49v-52v (1326.03.08).
13. La validesa del marc castral al vescomtat de Cabrera es mantingué fins
l’època moderna, cf. Pladevall, A., “La batllia d’Orri i d’Arbúcies”, Monografies del Mont-
seny, núm. 9, 1994, p. 125-135; Pons Guri, J. M., “Les jurisdiccions dels vescomtats de
Cabrera i de Bas, l’any 1527”, Revista de Dret Històric Català, núm. 1, 2001, p. 155-224.
14. Mallorquí, Les Gavarres..., p. 108-113.
1319, incloïa la parròquia homònima i la de Sant Cebrià dels Alls, però

també els veïnats de Salelles i de Valloquera pertanyents a la parròquia
de Sant Sadurní, una terra situada a la parròquia de Monells i un
conjunt de masos i possessions de la parròquia de Romanyà.15 Aquesta
situació, cinquanta anys enrere, ja havia ocasionat conflictes entre els
principals senyors dels llocs veïns tot anticipant-se, en alguns aspectes,
al ja conegut plet de Lloret. El 1268 el prior de Sant Miquel de Cruïlles
discutia a la senyora del castell de Sant Sadurní, Ermessenda d’Anglès,
i als seus castlans la legalitat d’uns bans, talles i obres que els pagesos
—“rustici”— del monestir pagaven al castell, perquè segons el prior no
eren consuetudinàries —almenys en els darrers quaranta anys—, sinó
que havien estat imposades violentament mig any enrere.16 Un dels
punts de la discussió era el motiu pel qual sis pagesos del monestir
pagaven una quantitat de civada, palla i ous i prestaven una jova: per
la senyora del castell, aquests censos es pagaven “pro castlania”, per-
què els “homines et rustici sunt infra terminos dicti castri” i perquè
“dictum castrum habet terminios”; en contraposició, el prior deia que
el cens es pagava “pro garda” perquè aquelles persones només vivien
a la parròquia de Sant Sadurní, perquè no creia que el castell tingu-
és termes. I encara hi havia una qüestió més: dos pagesos de Sant
Miquel de Cruïlles, segons els senyors del castell, “habent domos in
castro Sancti Saturnini ubi custodiant et saluant se et sua”; el prior,
en canvi, va negar que es protegissin —en cas de perill— o guardessin
el bestiar a Sant Sadurní.
La superposició entre castells termenats i parròquies podia arribar
a ser, doncs, complexa i conflictiva. Per fer-nos una idea global del pes
de cadascun dels dos tipus de demarcacions territorials en el conjunt
del bisbat, ens cal recórrer als fogatges de la segona meitat del segle xiv.
Eren el mecanisme a través del qual es distribuïen els donatius acordats
en les Corts pel rei amb els representants dels braços reial, eclesiàstic
i nobiliari: a cada comunitat urbana i rural, li corresponia pagar una
quantitat de diners que variava segons el nombre de focs que figura en
els fogatges i que, posteriorment, es repartia entre els seus membres
a través d’un impost, la talla, que els gravava segons la seva riquesa.17
Més enllà de les informacions fiscals i demogràfiques que contenen,
els fogatges presenten un conjunt de “comunitats” del bisbat subjectes
al pagament acordat a les Corts, perquè diferencien, segurament a
15. Mallorquí, “Homes...”, p. 59.

16. PSMCR, núm. 95 (1268.04.30).
17. Ortí, P., “Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada de 1360”,
Anuario de Estudios Medievales, núm. 29, 1999, p. 749; Redondo, El fogatjament..., p. 5-8.
partir de l’organització jurisdiccional del territori, entre “ciutats”, “vi-

les”, “castells”, “parròquies” i “llocs”. D’aquesta manera, podem avaluar
globalment la presència de cadascuna d’aquestes entitats en el si del
territori del bisbat de Girona (cf. taula 20).
Taula 20
Les comunitats dels ardiaconats de Girona i la Selva segons
els fogatges, 1358-1378
Tipus de comunitat Fogatges Total
1358 1360 1378
Ciutat 1 1 1 1
Vila 1 2 1 2 + (1)
Vall 1 2 2 2
Castell 4 10 13 11 + (2)
Castell i parròquia 1 6 2 14
Parròquia 79 85 60 90 + (4)
Lloc 11 1 15 7+ (16)
Indefinit (–) 11 17 47
Total 109 124 141 127 + (23)
( ) Casos dubtosos. Fonts: 1358: Pons Guri, “Un fogatjament...”; 1360: Iglésies, “El
fogaje...”; 1378: Redondo, El fogatjament...
En el conjunt de la diòcesi, hi havia una ciutat, Girona, i diverses

viles, entre les quals destacaven Besalú, Camprodon i Figueres. Als ar-
diaconats de Girona i la Selva, de viles només hi consten Amer i Pals,
tot i que Sant Feliu de Guíxols també encaixaria en aquesta definició.
També hi havia dues valls, encara que tenien unes característiques ben
diferenciades: la vall d’Hostoles reunia set parròquies i estava sota el
domini dels senyors del castell del mateix nom; la vall de Sant Daniel,
a les portes de Girona, coincidia amb el territori depenent del monestir
homònim tant pel que fa a la parròquia com per la senyoria. El 18%
dels nuclis repartits als ardiaconats de Girona i la Selva eren castells
termenats, per bé que la meitat podien ser designats com a “castell
i parròquia” fins i tot en un mateix fogatge. Mentrestant, el 15% de
nuclis eren qualificats com a “llocs”: en la majoria de casos es tractava
de veïnats i petits grups d’habitatges dins d’un terme més ampli, però
el mot podia servir per designar castells o parròquies. Precisament les
“parròquies” són les unitats fiscals de les comarques de Girona més
representades en els fogatges, amb una proporció que arriba a prop
dels dos terços. Cal assenyalar, tanmateix, que existien uns territoris a
l’interior del bisbat que contribuïen en bloc al pagament del fogatge: es
tracta de les “cases taxades” del comte d’Empúries i dels vescomtes de

Rocabertí i Cabrera.18 Aquests territoris, que als ardiaconats de Girona
i la Selva ocupaven el lloc de Monells i la meitat sud-occidental de les
terres selvatanes, estaven organitzats igualment en castells termenats
i parròquies, tal com es comprova en el fogatge de 1360 en què els
llocs del vescomtat de Cabrera, quan va ser confiscat pel rei Pere III,
van contribuir amb la resta de focs reials.19
En la representació gràfica de les unitats fiscals dels fogatges
sobre el territori dels ardiaconats de Girona i la Selva (cf. mapa 17),
observem com les parròquies s’estenen per tot arreu, però sobretot a
l’entorn immediat de la ciutat de Girona. Aquesta àrea coincideix, a
grans trets, amb els territoris sotmesos jurisdiccionalment al veguer
reial de Girona i, en certs aspectes, a la pròpia ciutat gironina: el
1390, per exemple, les “universitates parrochiarum vicarie et baiulie
Gerunde”, vint-i-cinc en total, havien de contribuir en les obres dels
murs de la ciutat de Girona (cf. mapa 19).20 Mentrestant, de castells
termenats només en trobem als extrems més allunyats de l’antic comtat
de Girona —Lloret, Tossa, Rocacorba, Finestres, Farners, Brunyola— o
bé en terres de senyors laics importants, com els Cruïlles —castells de
Cruïlles, Peratallada, Begur—, els Cartellà —castells d’Hostoles i Car-
tellà— i els Montcada —castells de Caldes, Llagostera, Cassà i, durant
un temps, Vilobí.
En resum, no és fins a la segona meitat del xiii i, sobretot, al se-
gle xiv que el castell termenat es consolida com a demarcació territori-
al. Com hem vist en el plet de Lloret, un castell termenat comportava
un llarg seguit d’obligacions per als habitants del seu terme: realitzar
obres i guaites, refugiar-se a la fortificació en cas de conflicte, sortir
armat quan sonava el corn del castell, etc. No ha d’estranyar, doncs,
que els lloretencs no acceptessin de bon grat les càrregues derivades
del castell i que defensessin que en el seu terme només existia la par-
ròquia. Igual com els habitants de Bordils, els quals, per tal d’escapar
a la jurisdicció baronial dels senyors de Cervià, també van reivindicar
que la parròquia depenia del rei tot dient que “el lloc de Bordils no
18. Ortí, “Una primera...”, p. 753.

19. Iglésies, “El fogaje...”. Sobre l’organització interna del vescomtat de Cabrera,
transformat en comtat d’Osona entre els anys 1356 i 1364, cf. Pladevall, “La batllia...”;
Sabaté, El territori..., p. 81 i 476-477.
20. Les parròquies eren les de Cartellà, Canet, Llorà, Sant Martí de Llémena,
Ginestar, Celrà, Juià, Madremanya, Mollet, Flaçà, Sant Medir, Montbó, Adri, Llambilles,
Campllong, Sant Andreu Salou, Riudellots de la Selva, Fornells de la Selva, Aiguaviva,
Sant Julià de Ramis, Vilafreser, Viladasens, Fallines, Llampaies i Sant Andreu del Terri;
cf. LVCG-2, núm. 56 (1390.01.24); cf. Sabaté, El territori..., p. 78-79.
Mapa 17
Les comunitats subjectes als fogatges als ardiaconats de Girona
i la Selva, 1358-1378
és de castell”.21 Aquestes reivindicacions són, creiem, uns excel·lents

indicadors de la fortalesa que tenia la institució parroquial a les terres
21. Sabaté, El territori..., p. 93-94.

de Girona: ningú no la posava en dubte, ni tan sols els pagesos que

havien de pagar molts drets als clergues i als senyors de la parròquia.
La preponderància de la parròquia, especialment als sectors dels ar-
diaconats de Girona i la Selva més propers a la capital, degué tenir
unes conseqüències decisives en les dues atribucions principals de la
jurisdicció: l’administració de la justícia i l’organització de l’exèrcit.
L’administració de justícia
Buscant similituds amb les ciutats italianes, s’ha cregut que la

ciutat de Barcelona exercia diversos drets jurisdiccionals sobre un ampli
espai territorial —de Montgat a Castelldefels, passant per Collserola— i
la jurisdicció plena sobre l’“hort i vinyet” —les parròquies més properes
a la ciutat. En veritat, a la ciutat de Barcelona era el rei qui exercia
la jurisdicció civil i la criminal a través dels seus agents, el batlle i el
veguer, que també feien complir les ordinacions del govern municipal
instaurat el 1283; a les parròquies de l’hort i vinyet i del terme ampli, el
veguer reial exercia la jurisdicció criminal, mentre que la civil anava a
càrrec dels senyors de cada lloc.22 La situació a Girona devia ser força
similar a la de Barcelona. Quan els anys 1190 i 1194 el rei Alfons I va
enfranquir els habitants de la ciutat de la intestia i de l’eixorquia, es
va definir l’espai on eren vàlides aquestes exempcions —de la font de
Pedret a la torre Gironella i a la cadireta superior—, un espai molt més
reduït que la parròquia de Sant Feliu.23 Anys més tard, entre el 1283
i el 1284 es va organitzar el govern municipal a través dels “paciarii,
iurati et consules”, que podien recollir col·lectes i talles, comprovar-ne
els comptes i dictar bans sobre la ciutat.24 Els jurats gironins, en can-
vi, no tenien cap atribució judicial ni sobre la pròpia ciutat ni, molt
menys encara, sobre el territori circumdant. Era al veguer, al batlle i
a la resta d’oficials reials a qui pertocava la defensa de les llibertats de
la ciutat: el 1286 el rei permeté al veguer jutjar a Girona “omnis homo
extraneus, cuiuscumque iurisdiccionis sit, qui debebit aliquid alicui de
Gerunda vel delinquerit in vicaria Gerunde vel robaverit aliquos homi-
nes de Gerunde”. En efecte, el 1300 el rei Jaume II va unir la ciutat
22. Aquest tòpic ha estat utilitzat de manera totalment acrítica per molts autors,
fins i tot quan la realitat que es llegeix en els documents era ben diferent; cf. Ortí, “El
municipi...”, p. 35-46.
23. Guilleré, Ch., Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1553), Barcelona:
Fundació Noguera, 2000 [LVCG-1], núm. 2 (1190.04...); LVCG-2, núm. 2 (1194.10...). El
1194 els habitants de l’alou de Sant Pere de Galligants van ser exclosos de la franquesa
i van haver de continuar pagant l’eixorquia al monestir fins al segle xiv.
24. CAVC, vol. 1, núm. 22 (1283.12.26); LVCG-1, núm. 8 (1284.01.25).
de Girona al comtat de Barcelona, va prometre que no vendria ni la

ciutat ni les jurisdiccions de la vegueria gironina i va confirmar “quod
vicarius Gerunde ... exerceat iurisdictiones in ipsa vicaria”.25
En contrast amb les ciutats de Barcelona i de Girona, la situació
jurisdiccional de moltes àrees rurals del bisbat gironí arribava a elevats
graus de complexitat. L’historiador Josep M. Pons Guri, ja fa temps,
parlava de les “jurisdiccions compartides” quan, en un mateix territori,
un senyor laic i un senyor eclesiàstic es repartien les atribucions judi-
cials seguint normalment les distincions tradicionals entre jurisdicció
civil i criminal, alta i baixa justícia i mer i mixt imperi.26
L’exercici de la justícia criminal al tombant dels segles xiii i xiv
Qualsevol que vulgui emprendre l’anàlisi de la situació jurisdicci-

onal d’un territori determinat ha de fixar, d’antuvi, un marc cronològic
ben definit per tal d’analitzar la correlació de forces existent aleshores
entre els principals poders polítics del moment. En el nostre cas, hem
pres els anys del regnat del rei Jaume II (1291-1327) que presenten,
almenys a les terres gironines, una relativa estabilitat política basada
en l’estreta aliança amb els bisbes de Girona per lluitar en contra dels
comtes d’Empúries. A més, l’any 1301 la teoria de la supremacia del
poder reial sobre la resta dels senyors laics es dugué a la pràctica amb
la primera definició territorial de les vegueries.27
Al bisbat de Girona, el veguer de Girona i el sotsveguer de Besa-
lú eren, en principi, els encarregats d’exercir la jurisdicció criminal a
qualsevol indret. Als sectors dels ardiaconats de Girona i la Selva, la
tasca dels veguers tenia el suport dels batlles de la ciutat de Girona i
de les poblacions reials de Caldes i Palamós. A la batllia de Palamós,
25. LVCG-1, núm. 10 (1286.03.19) i núm. 17 (1300.04.14); cf. Lalinde, J., La

jurisdicción real inferior en Cataluña, Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, 1966,
p. 93-99; Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 130-138. D’acord amb aquests pactes, el 1301
el rei va vendre les rendes de Quart, Palau i Montalt, però en va exceptuar els drets
jurisdiccionals, el mer i mixt imperi, l’host i la cavalcada, les redempcions i la cena; cf.
Fernández, Una família..., p. 94.
26. Pons Guri, J. M., “Jurisdiccions compartides a la Catalunya baix-medieval”,
dins íd., Recull..., vol. 3, p. 117-143; Zucchitello, M., “Jurisdiccions compartides. Els
exemples de Tossa i Lloret de Mar”, dins Estudis en honor de Josep M. Pons Guri-2.
Quaderns de la Selva, núm. 13, 2001, p. 109-140. Per a una visió més global, cf. Ferrer,
M. T., “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats
catalano-aragonesos a la fi del segle xiv”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 7, 1970-
1971, p. 359-361; Cuadrada, C., “Sobre el mer i mixt imperi als senyorius feudals de la
Catalunya Vella (segle xiv)”, Mayurqa, núm. 22, 1989, p. 201-202.
27. Sabaté, El territori..., p. 172-173.
instituïda el 1279 pel rei Pere II, el batlle exercia la jurisdicció civil
i criminal sobre els habitants de la vila i dels llocs veïns de Calonge,
Vila-romà i Vall-llobrega; més tard, el 1298, el rei Jaume II amplià el
territori de la batllia a les parròquies de Fitor i Fenals, però els prohoms
i la universitat de Girona, el 1305, li suplicaren que retornés aquests
llocs a la jurisdicció i districte de la vegueria de Girona.28 L’altre batlle,
el de Caldes de Malavella, exercia la jurisdicció civil i criminal i el mer
i mixt imperi en el territori que tenia establert —el castell de Malave-
lla, la vila de Caldes i els llocs de Franciac, Santa Seclina i Caulès—,
en els castells de Tossa i Lloret i, segurament també, en els de Cassà
i Llagostera, que pertanyien al rei si bé els havia arrendat a diversos
senyors de la contrada. El batlle reial de Caldes, però, desaparegué
el 1326 quan el seu domini, igual com el de Cassà el mateix any i el
de Llagostera, dos anys abans, van ser cedits a Ot de Montcada per
compensar el dot de la darrera muller del rei Jaume II i germana d’Ot,
Elisenda de Montcada.29
En realitat, però, els veguers tenien molts obstacles per desen-
volupar la tasca que els havia encomanat el monarca. El primer era
la cessió de drets jurisdiccionals a establiments monàstics i als bisbes
de Girona, estrets aliats del rei a les terres gironines. L’any 1297, per
exemple, l’abat de Sant Esteve de Banyoles va obtenir la jurisdicció
civil i el mer i mixt imperi sobre els vilatans i els pagesos del terme,
la qual cosa li permetia tenir jutge, batlle i saig, cúria i llibre de cúria
i presó per clergues, monjos i laics —els darrers s’havien de cedir al
veguer de Besalú— i les facultats de pregonar, dictar sentències, rebre
apel·lacions, donar tutors i curadors als pubills i dones i supervisar
dels pesos i mesures del mercat.30 Els únics drets que es va reservar
el monarca eren l’obligació de seguir-lo a ell i als veguers en cas de
convocatòria del Princeps namque, de persecució dels banyolins que
infringien les constitucions de pau i treva, de procés contra homes
28. CPFC, núm. 335 (1279.12.03); Camós, Ll.; Marquès, J. M., “Documents en
pergamí de l’Arxiu Municipal de Palamós”, Estudis sobre temes del Baix Empordà, núm. 6,
1987 [PAMP], núm. 1 (1279.11.09) i 4 (1298.06.18); LVCG-1, núm. 20 (1305.07.27); Sa-
baté, El territori..., p. 200. Cal assenyalar que el 1277 el veguer de Girona va vendre al
bisbe el castell de Vila-romà, tal com ho va demanar el cavaller Pere Alemany en el seu
testament; cf. CRV, núm. 77 (1277.02.07).
29. ACA, Cancelleria, vol. 225, f. 227r-228v (1324.03.29), i vol. 228, f. 49v-51r
(1326.03.07) i f. 51v-52v (1326.03.08); cf. Sales, “Crèdit...”, p. 25-27.
30. DB, núm. 458 (1297.05.21). El pacte era vàlid encara el 1324, quan el sots-
veguer de Besalú va convocar el sometent de la vegueria i va entrar armat a Banyoles
per endur-se uns criminals que l’abat de Sant Esteve tenia empresonats; el plet es va
resoldre dos anys més tard a favor del monestir i en contra del sotsveguer; cf. DB, núms.
578 (1324.10.27) i 587 (1326.01.31).
del monestir en causes civils i criminals, de captura de malfactors i

de pregó del veguer de Girona. Cinc anys després, també es van re-
definir els drets dels reis i dels bisbes en dues poblacions de senyoria
episcopal, la Bisbal i Bàscara: el 1302 el rei Jaume II va concedir al
bisbe la jurisdicció màxima criminal que els oficials de Besalú tenien
a la vila de Bàscara i als seus termes i el mer imperi que els oficials
de Girona havien obtingut “iniuste” —injustament— al castell i vila
de la Bisbal.31 Així, el bisbe i els seus oficials podrien imposar penes
i castigar qualsevol delinqüent fins i tot pels crims més greus —se-
grest, incendi, agressió en camí i homicidi— i imposar-los les penes
més dures —pena de mort, exili o mutilació de membres—, amb una
sola limitació: “quod extra muros dictorum locorum de Baschera et
de Episcopali nulla per vos vel officiales vestros fiat executio penae
quae ultimum publicium inferat, neque furcae aut alia signa poenae
mortem imponentis extra muros locorum predictorum erigantur per
vos vel officiales vestros.”
El segon gran obstacle que hagueren d’afrontar els veguers per
a administrar la justícia eren els senyors laics. Els principals nobles
del bisbat, els comtes d’Empúries i els vescomtes de Cabrera, units
temporalment a finals del segle xiii, exercien amb total llibertat la seva
jurisdicció sobre els seus dominis. Malgrat els pactes signats entre els
comtes emporitans, d’una banda, i els bisbes gironins i els reis d’Ara-
gó, de l’altra, per repartir-se i respectar les jurisdiccions episcopals del
castell de Rupià i de les parròquies d’Ultramort i Parlavà, les comtals
de Fonolleres, Serra de Daró, Canet de Verges i Sant Iscle i les reials
de Torroella i Rocamaura,32 a la fi del dos-cents esclatà un conflicte
armat entre els comtes d’Empúries i els reis d’Aragó, aliats amb els
bisbes gironins. Les jurisdiccions hi tingueren un paper rellevant: el
1301, mentre Jaume II implantava les vegueries al Principat, el comte
Ponç Hug va erigir, a les portes de la Bisbal, el castell d’Empordà i li va
concedir la jurisdicció civil i criminal sobre el seu terme, que ocupava
les parròquies de Llaneres i Vulpellac.33 Mentrestant, el vescomte Bernat
de Cabrera, l’any 1311, exercia les facultats del mer i mixt imperi als
seus dominis del castell de Montpalau i de la parròquia de Pineda:
31. PM, núm. 524 (1297.09.27); CRV, núm. 103 (1302.11.16); ADG, Lletres, vol.
U-1, f. 36r-v (1297.11.01-02); cf. Riera, A., “La justícia senyorial eclesiàstica (segles x
al xiv). El cas de Bàscara”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 38, 1996-1997,
p. 1569-1580.
32. CRV, núm. 64 (1269.05.23); PM, núm. 404 (1285.06.18).
33. Pons Guri, J. M.; Rodríguez, J., Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric
Municipal de Calella, Barcelona: Fundació Noguera, 1990 [IAHMCL], núm. 105 (1301.05.01).
jutjava els crims de lesa majestat, moneda falsa, adulteris, homicidis,

parricidis, robatoris de diner públic, redacció de falsos testaments i
violències amb armes.34 Altres senyors, però, també disputaven l’exer-
cici de la justícia als veguers i s’aprofitaven de les negligències dels
oficials reials. És el cas de Bernat de Cruïlles que l’any 1305 havia
intentat apropiar-se del mer i mixt imperi de les viles i dels termes de
Peratallada i Cruïlles, d’on només exercia la jurisdicció civil; de totes
maneres, entre el 1318 i el 1331, el mateix senyor va obtenir drets ju-
risdiccionals a Sant Cebrià dels Alls i Sant Climent de Peralta i sobre
el lloc de Santa Susanna de Peralta.35
En resum, als primers anys del segle xiv els veguers reials de
Girona, tot i comptar amb l’ajuda dels batlles de Girona, Palamós i
Caldes, tan sols exercien les seves capacitats judicials a les terres dels
ardiaconats de Girona i de la Selva més properes a la capital, les ma-
teixes que estaven organitzades de manera gairebé exclusiva per par-
ròquies i que no comptaven amb els castells termenats. En realitat, els
veguers es trobaven al centre d’un triangle de forces oposades: el rei,
sempre necessitat de diners per sufragar les seves polítiques d’expansió
pel Mediterrani; els nobles feudals, que molt sovint eren arrendataris
dels drets reials però que pressionaven per quedar-se’ls definitivament;
i els representants de la ciutat de Girona, els quals eren completament
contraris a l’expansió de les baronies feudals laiques i partidaris de la
recuperació dels drets alienats per part dels monarques. Aquests, per
exemple, van intentar evitar que Guillem Esquerrer, noble al servei del
rei, prengués possessió del castell de Monells el 1308 i van intentar
redimir en nom del rei la jurisdicció del mateix Esquerrer a Cassà de
la Selva el 1316.36 Les pressions dels ciutadans de Girona es feren més
fortes després de la cessió reial dels dominis de Caldes, Cassà de la
Selva i Llagostera als Montcada, entre el 1324 i el 1326, arribant fins al
punt de pressionar el veguer de Girona per tal que ataqués la població
de Cassà i en foragités els representants dels Montcada.37
34. AHFF, fons Notarial, pergamí núm. 213 (1311.06.15); cf. Pons Guri, “Juris-
diccions...”, núm. 3.
35. LVCG-1, núms. 44 (1318.09.30), 53 (1321.08.17) i 109 (1331.09.18). El mateix es
detecta al castell de Cornellà de Terri; cf. Arnall, M. J., Lletres reials a la ciutat de Girona
(1293-1515), Barcelona: Fundació Noguera, 2000 [LRCG], núms. 11 i 12 (1317.02.28).
36. ACA, Cancelleria, registre 142, f. 89r-v (1308.07.03); LVCG-1, núm. 36
(1316.03.24).
37. LVCG-1, núms. 77 (1327.12.16) i 79 (1328.01.22); ADG, Lletres, vol. U-2,
f. 106v (1324...); cf. Sabaté, El territori..., p. 172-180 i 203; Sales, Ll., “El setge i l’ocu-
pació del castell de Cassà de la Selva (1329): un conflicte jurisdiccional entre senyories
provocat per les alienacions del patrimoni reial”, Quaderns de la Selva, vol. 22, 2010,
p. 71-75. La cessió de la batllia de Caldes als Montcada va generar un seguit de conflictes
Mapa 18
L’alienació de les jurisdiccions reials als ardiaconats de Girona
i la Selva, segle xiv
Fonts: Ferrer, “El patrimoni...”; Llinàs; Mallorquí, Història..., p. 142; Sales, “Crèdit...”.
amb les institucions eclesiàstiques que posseïen els castells de Tossa —el monestir de
Ripoll— i Lloret de Mar —la pabordia de novembre de la seu de Girona—, que no es
resolgueren fins al 1348 i el 1357, respectivament; cf. ADM, Apuntamientos de Moncada,
vol. 1, f. 539r-v (1348.03.12); PULM, núm. 2 (1357.12.13); cf. Pons Guri, “Jurisdiccions...”;
Zucchitello, “Jurisdiccions...”, p. 128-135.
La parròquia, en aquests primers anys del segle xiv, no era gens

rellevant per a l’exercici de la justícia criminal. En situacions excep-
cionals, però, ho podia arribar a ser: quan el 1326 els Montcada van
obtenir la jurisdicció de Cassà de la Selva, la senyoria del castell va
continuar en mans dels descendents de Guillem Esquerrer perquè, a
banda de certs problemes successoris, restava pendent de pagar un
deute contret pel rei Jaume II uns quants anys abans. Així, almenys
fins al 1329 el batlle dels Montcada era qui administrava la justícia i, si
havia d’empresonar algú, el conduïa al castell de Llagostera.38 Aquesta
situació excepcional prefigurava el que passaria a la segona meitat del
segle xiv. Mentre les concessions més antigues de jurisdiccions havien
pres com a base els castells termenats —la Bisbal, Caldes, Llagoste-
ra, Cassà de la Selva, Cornellà, etc.— o territoris més extensos —les
valls d’Hostoles, d’Amer i d’Aro, la baronia dels Cruïlles-Peratallada,
etc.—, les urgents necessitats de numerari van dur els reis Pere III
el Cerimoniós i Joan I a alienar, especialment entre els anys 1360 i
1390, la jurisdicció criminal i altres drets reials a la pràctica totalitat
del territori on actuaven els veguers gironins.39 En aquest moment i a
la part central dels ardiaconats de Girona i la Selva, les cessions dels
drets jurisdiccionals van prendre les parròquies com a base territorial
(cf. mapa 18).
Entre la jurisdicció civil i una “justícia de la terra”

L’anàlisi de la situació de la justícia criminal a les terres gironines
posa en evidència una clara diferenciació entre les zones controlades
per senyors laics a través dels castells i les parròquies més properes a
la ciutat de Girona on el veguer i els batlles reials eren els encarregats
d’administrar justícia. Amb relació a la jurisdicció civil, la distinció
d’aquests dos sectors segurament també seria vàlida, sobretot pel fet
que allà on hi havia un castell termenat, hi existia també una cúria
senyorial formada pel batlle, pel jutge, pels saigs i pel notari del lloc.
Els primers llibres de cúria conservats, del 1328 a Cassà de la Selva
i del 1333 a Monells, recullen la intervenció dels batlles en casos de
deutes i d’empares judicials i la seva capacitat per empresonar persones,
subhastar béns, dictar pregons i ordenances en conflictes entre veïns i
rebre els juraments de fidelitat dels nous habitants a les viles.40 Per al
38. Sales, “El setge...”, p. 63-66.

39. Ferrer , “El patrimoni...”, p. 427-429 i 471-484.
40. AHG, Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 4 (1328-1332), i Monells, vol. 142
(1333.09.17-1334.01.28). Sobre les possibilitats d’aquesta font per a l’estudi del crèdit i
de l’endeutament pagès, cf. Sales, “Crèdit...”.
període anterior a la dècada del 1320 i, encara més, per al segle xiii,
només disposem d’unes poques dades disperses sobre les cúries dels
castells termenats de Sant Sadurní, Cruïlles i la Bisbal.
La carta de justícies de Sant Sadurní, de l’any 1296, presenta un
inventari dels drets senyorials en matèria de jurisdicció civil. El paborde
d’Aro i els castlans del lloc podien imposar multes en moneda i penes
corporals —passar un dia a la presó del castell, vestit a l’hivern i nu
a l’estiu— als habitants dels termes del castell de Sant Sadurní per
diversos delictes: l’entrada i els danys de persones i bestiar en vinyes,
trilles i horts, el robatori de fruites i d’altres béns, la tala d’arbres, la
recollida d’herba, la captura de coloms, el no-seguiment de la con-
vocatòria del sometent per perseguir malfactors, el desembeinament
d’espases i les baralles i alteració de l’ordre públic.41 Mentrestant, els
senyors del castell de Cruïlles i els priors del monestir de Sant Miquel
podien “ponere bannum” a delictes similars als anteriors i compartien
un “judex communis” que dictava sentències en els casos d’empara i
plets de béns de masos disputats entre ambdós senyors.42 El jutge i el
batlle solien ser membres fixos de la cúria del castell de Cruïlles, que
podia supervisar els comptes de les deixes testamentàries, subhastar
terres per pagar deutes i nomenar tutors per a menors d’edat.43 Final-
ment, el batlle de la Bisbal, en nom de la cúria, imposava multes als
qui ajudaven delinqüents, robaven animals, objectes i documents d’altri,
envaïen propietats alienes i agredien persones amb armes i baralles;
també castigaven els jueus de la població que utilitzaven mesures il·
legals en els intercanvis, concedien préstecs “ultra statutum domini regis
de ratione ·C· pro ·xx·” i mantenien relacions carnals amb cristians.44
41. PM, núm. 486 (1296.01.08); cf. Marquès, “La senyoria...”, núm. 17.
42. PSMCR, núm. 85 (1264.02.02).
43. AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 21v (1302...), f. 22r (1302.08.20), f. 25r
(1302...), f. 49r-v (1302.12.25), f. 56r (1303.01.30), f. 70r (1303.05.23) i f. 86v (1303.09.12);
ACA, Monacals, Sant Miquel de Cruïlles, rotlle 10, pergamí núm. 7 (1327.05.14), rotlle
8, pergamí núm. 1 (1327.06.06), i rotlle 11, pergamí núm. 16 (1328.04.28); cf. Mallor-
quí, “Homes...”, p. 76-77. En el capbreu de Cruïlles del 1319 es troba un camp adquirit
“per compra que·n fiu d·en Guillem de Sure o de la cort de Cruyles” i una persona que
actuava com a “tudor dat e asignat per la cort de Cruyles als fills que foren d·en Perich
Reig e als béns d’aquells” i com a “curador donat per la cort de Cruyles als béns d·en
Ramon Çabater absent de la terra”; cf. ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv,
f. 4v-5r i f. 31r-v (1319.02.05) i f. 71r-v (1319.02.12). La cúria de Cruïlles, a més, tenia
un corredor o nunci, encarregat de la “preconiam sive cridam et curroteriam”; cf. AHG,
Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 45r (1302...); ADG, Parròquia de Cruïlles, capbreu del se-
gle xiv, f. 55v (1319.02.06).
44. PM, núms. 524 (1272.02.19-1287.08.01), 485 (1287.02.08-1296.02.26) i 501
(1296.08.03). A part del batlle, a la Bisbal també hi havia un majordom episcopal i un
jutge amb capacitat per actuar també als dominis episcopals de Rupià i Sant Sadurní;
Què passava, mentrestant, a les poblacions que no formaven part

del terme de cap castell? Sense una anàlisi exhaustiva dels registres de
les notaries de la ciutat de Girona i dels de la cúria del veguer i del
batlle de la ciutat, no podem fer res més que plantejar la hipòtesi
que, com al comtat de Barcelona, el pacte entre senyories eclesiàsti-
ques i senyors dels castells, segons el qual els monestirs i les esglési-
es podrien exercir la justícia damunt dels seus homes propis, també
hauria estat vàlid a les terres de Girona.45 En tenim algunes mostres:
el 1194 Elisenda de Vilademany i l’abat del monestir de Sant Miquel
de Cuixà es van repartir les “iustitiis et exorchiis et homicidiis” del
mas Prats de Riudellots de la Selva; el 1201 el paborde de Sant Martí
Sacosta va portar a judici la vídua d’Arnau de Quart per abandonar
el mas on vivien també a Riudellots, i el 1295 el prior de Sant Miquel
de Cruïlles va nomenar un jutge que hagué de dictar sentència en el
plet amb Elisenda de Malver, hereva del mas Motgera de Cruïlles, que
l’havia abandonat per viure a la Bisbal.46 Encara un exemple més de
les facultats dels senyors de la terra sobre els seus homes: l’any 1251
el paborde de maig de la seu de Girona va posar un ban que afectava
els habitants “in uilla de Oliuars et uillari de Uillauacarum”, dins la
parròquia de Sant Julià de Ramis, per tal de limitar i, si era possible,
evitar entre el maig i la festa de Sant Miquel l’entrada de persones i
bestiar en camps, vinyes i horts a través de la imposició de multes que
variaven si s’havia fet de dia o de nit i si el bestiar era gros o menut.47
Semblaria, doncs, que mentre es definien les atribucions judicials
dels senyors dels castells, els senyors eclesiàstics haurien aconseguit
privatitzar l’exercici dels drets de justícia sobre els seus homes propis.
Una constitució de les Corts de Girona del 1321 concedia als senyors
directes tots els drets de justícia sobre els seus “rustici, borderii et
juuenes homines”, que no podien apel·lar a cap tribunal reial, eclesiàstic
o urbà.48 Mentrestant, els Costums de Girona recullen que els senyors
dels castells podien empresonar els seus homes propis i tenir-los “sub
cf. PM, n. 524 (1296.02.06) i núm. 501 (1296.08.03); ADG, Notaria, vol. G-3, f. 135v-
136v (1322.05.25).
45. Benito, Senyoria..., p. 483-487 i 501-504. Aquest pacte s’hauria materialitzat
legalment amb la constitució de les Corts de Cervera del 1202 que negava als pagesos
la possibilitat d’apel·lar als tribunals reials i garantia als senyors la independència de
la seva jurisdicció arbitrària; d’aquest règim, però, se n’escapaven els tinents de les
senyories eclesiàstiques i dels feudataris dels comtes-reis; cf. CAVC, vol. 1, núm. 11;
CPTC, núm. 21 (1202.09...).
46. CDSDG, núm. 83 (1194.03.07); ADG, Almoina, Riudellots de la Selva, pergamí
n. 42 (1201.04.17); PSMCR, núms. 151 i 152 (1295.06.02).
47. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1251.06.20).
48. CAVC, vol. 1, núm. 31 (1321.08.16); cf. Cuadrada, “Sobre el mer...”, p. 206.
tina vel tavega vel in ferris vel in biga”, però no els homes dels feus
reials i dels llocs religiosos; ara bé, allà on un senyor de castell tenia
jurisdicció, no es podia apel·lar a cap altre senyor superior, encara que
es tractés d’un habitant d’un lloc de domini eclesiàstic que apel·lés al
bisbe.49 Aquest costum, doncs, deixava oberta la porta al fet que, a les
zones organitzades només a través de les parròquies i sense la presèn-
cia de castells termenats, els homes i les dones poguessin apel·lar a
instàncies superiors com el veguer i, com assenyala el text esmentat,
el propi bisbe.
La parròquia, doncs, no va ser el marc d’exercici de la justícia
civil per part dels senyors dels castells o dels beneficiaris de les con-
cessions jurisdiccionals efectuades pels reis. Eren els castells termenats
les unitats bàsiques a partir de les quals s’administrava la justícia civil,
igual com la criminal. Però a les terres del bisbat més properes a la
ciutat de Girona, on predominava l’estructura parroquial i no existien
castells termenats, podem parlar que s’hi aplicava la “justícia de la
terra”, és a dir, la justícia civil exercida pels mateixos senyors directes,
molts d’ells eclesiàstics, en contra dels quals els pagesos, en cas de des-
acord amb les sentències dictades, tenien dret a apel·lar directament
al veguer o al bisbe.
La defensa del territori
Per molt que ens imaginem fàcilment que la guerra, especialment

a l’època medieval, era l’activitat pròpia de reis, nobles, cavallers i
guerrers professionals, la realitat dels segles xiii i xiv ho desmenteix
radicalment. D’una banda, la pervivència en aquest període d’esglésies
encastellades que ja existien al segle xi contradiu la “lògica” feudal
que atribueix al castell i als seus senyors el monopoli de la força i de
les armes. De l’altra, els membres de les comunitats rurals gironines
participaven activament en els exèrcits, en l’organització de la defen-
sa i en el manteniment de l’ordre en el territori. A més, la parròquia
també té, en aquests aspectes, un paper que podia arribar a ser, en
alguns casos, rellevant.
Esglésies encastellades i celleres fortificades

Una de les constitucions de l’assemblea de Pau i Treva de Fon-
darella, del 1173, situava les “ecclesias incastellatas” sota la protecció
49. CG, p. 82-83 i 138-139.

dels bisbes i dels comtes reis d’Aragó, totes excepte aquelles on es

refugiessin malfactors, raptors i lladres. Es va posar fi, doncs, a una
situació anòmala que s’arrossegava des del segle xi mitjançant el pacte
entre el bisbe, que recuperava la seva autoritat sobre unes esglésies
que havien escapat del seu control directe, i els comtes de Barcelona
i reis d’Aragó, que s’asseguraven la seva jurisdicció sobre els castells
i fortaleses eclesials.50 Al segle xiii, aquesta problemàtica reapareix en
el context de l’augment de tensions entre els comtes d’Empúries i els
bisbes gironins, aliats amb els monarques catalans, fins que poc abans
del 1300 va esclatar obertament el conflicte.51
L’església de Vulpellac és un dels primers exemples de les conse-
qüències del conflicte: l’any 1269 el bisbe gironí va autoritzar el cavaller
Ramon de Sant Julià a “facere fortiam ... in parrochia Sancti Iuliano
de Vulpeyaco, in loco in quo iam incepistis facere dictam forciam” i
a “incastellare ecclesiam de Vulpeyaco et facere ibi fortiam tam supra
ecclesiam quam in clochario sive campanili eiusdem ecclesiae”.52 En
aquest cas, el bisbe no actuava tant com a cap de l’Església i respon-
sable de tots els temples del bisbat, sinó com a senyor jurisdiccional
del lloc veí de la Bisbal: Ramon de Sant Julià va comprometre’s a no
perjudicar ni atacar el castell veí de la Bisbal, a permetre el pas dels
bisbalencs que perseguien enemics seus i a prestar fidelitat i homenatge
al bisbe per l’obra efectuada a l’església. En canvi, en les terres dels
comtes d’Empúries i d’altres nobles el poder dels bisbes arribava sem-
pre tard, quan els temples ja havien estat fortificats: el 1272 el comte
Hug d’Empúries es comprometé a no utilitzar el temple encastellat de
Sant Iscle d’Empordà en contra dels dominis eclesiàstics; l’any 1299
el bisbe va escriure al cavaller Dalmau de Creixell que no fortifiqués
l’església de Vilaür; l’any següent, el bisbe va trobar encastellada l’es-
glésia de Montagut i va prohibir, sota amenaça d’excomunió, que els
homes de Castellfollit, Begudà, Sant Joan les Fonts i el Castellar hi
contribuïssin; a més, va manar a la senyora Ermessenda de Pontós i
al seu fill Bernat que enderroquessin les fortificacions de l’església de
Sant Andreu de Banyeres; i el 1301 el bisbe va fer arribar als clergues
de Sant Climent Sescebes i de Capmany una carta amb una sentència
50. CPTC, núm. 15 (1173...); cf. Farías, “La sagrera...”, p. 103-105. Altres assem-
blees de la fi del segle xii, com les de Perpinyà del mateix any 1173 i de Girona del
1188, reiteren la jurisdicció comtal sobre les esglésies fortificades; cf. CPTC, núms. 14
(1173...) i 17 (1188.08.13).
51. Soler-Saurí, Història..., p. 223-226.
52. CRV, núm. 65 (1269.05.28).
d’excomunió per tots aquells homes del comtat d’Empúries que con-
tribuïssin a l’encastellament dels dos temples parroquials esmentats.53
Molt probablement, les fortificacions consistien en el sobrealça-
ment de l’absis i de la resta de parets de l’edifici, on es col·locaven
espitlleres i matacans que s’han conservat fins a l’actualitat en els
temples de Sant Iscle d’Empordà, Vilaür i Capmany.54 Tanmateix, no
existeix encara cap inventari de les esglésies fortificades a les terres
gironines55 que permeti relacionar-les amb conflictes militars dels
segles xiii i xiv. Ni tampoc s’ha estudiat prou la topografia urbana
dels nuclis eclesials com per detectar-hi possibles elements de forti-
ficació. La documentació escrita permet assenyalar-ne alguns casos:
l’any 1242 Hug de Cervià, senyor de Púbol, va definir al bisbe les
malifetes comeses a les viles i parròquies de la Pera i Caçà de Pelràs
i va permetre que els homes de la Pera poguessin tancar la vila de la
Pera; mentrestant, el 1245 el senyor del castell de Cervià, Ermengol de
Cervià —que també era el cabiscol de la seu gironina—, va concedir
que els futurs habitants del mas Baus només haguessin de prestar al
castell el mateix que els altres homes propis de l’església gironina, és
a dir, una guaita i una obra a la cellera de Cervià, a part de censos i
agrers; l’any 1297 el comte d’Empúries va apel·lar a l’arquebisbe de
Tarragona en contra de la decisió del bisbe de Girona de fortificar
el lloc de Corçà, que havia adquirit a través d’una complexa compra
tres anys abans; i l’any 1337 s’esmenten els fossats i les muralles de
la cellera de Vilobí d’Onyar.56 Per sort, recentment s’ha identificat
un pany de la muralla de la cellera medieval de Corçà i s’ha trobat
un mur amb tres espitlleres a tocar d’un dels portals d’entrada a la
cellera fortificada de Flaçà.57
53. CRV, núm. 71 (1272.03.16); ADG, Lletres, vol. U-1, f. 40r (1299.05.08), 50r
(1300.07.12), 56r (1300.08.20) i 57r (1301.01.09).
54. Catalunya Romànica, vol. 8, p. 314, i vol. 9, p. 439-440 i 931-932. Els temples
de Vulpellac, la Pera, Sant Climent Sescebes i Montagut van ser reformats a l’època
moderna i no han conservat elements dels segles xiii i xiv.
55. Al Rosselló s’ha estudiat el repartiment geogràfic i les característiques arqui-
tectòniques de quaranta-tres edificis religiosos fortificats i s’ha esbossat una cronologia de
la seva difusió, iniciada al segle xii, però intensificada entre els segles xiii i xiv, després
de l’establiment de la frontera definitiva amb el regne francès a les Corberes l’any 1258;
cf. Leclerc, S., “Les églises fortifiées en Roussillon”, dins Études Roussillonaises offertes
à Pierre Ponsich, Perpinyà: Le Publicateur, 1987, p. 223-233. També es documenten es-
glésies fortificades en terres llenguadocianes; cf. Baudreu, D., “Le Bas-Razès aux xi-xiie
siècles, formes castrals et ecclésials de l’habitat groupé”, dins Sénac, Histoire..., p. 203-204.
56. CRV, núm. 42 (1242.02.10); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1245.10.14);
PM, núm. 518 (1297.09.16); cf. Marquès, “Vilobí...”, p. 42-43; Puig, “Bernat...”, p. 218-219.
57. Punseti, D.; Cabra, J., “Estudi dels paraments de la muralla de Corçà. Immoble
del carrer Sant Sebastià, s/núm. (Corçà, Baix Empordà)”, dins Desenes Jornades..., p. 529-
Els castells i les prestacions militars

En l’estat actual de les recerques, la fortificació d’esglésies i ce-
lleres sembla tenir un paper secundari enfront de la rellevància dels
castells, sempre protegits amb murs, torres i fossats, en l’organització
de la defensa militar als segles xiii i xiv. En aquest moment, no només
els senyors, els cavallers i els guerrers es movien dintre dels castells,
sinó que molts pagesos hi acudien per realitzar tasques de manteniment
dels murs i dels fossats, o bé per fer les guaites o serveis de vigilància,
tal com consta en els Costums de Girona.58 Aquestes pràctiques consu-
etudinàries, fixades per escrit en algunes sentències judicials de finals
del segle xiv, com la de Lloret del 1378, eren molt més antigues: l’any
1277 el castlà Bernat de Lloret i vuit homes, en nom seu i d’altres,
van acordar que els homes propis dels masos rebrien un berenar diari
quan fessin obres al fossar, en d’altres parts del mur i a l’interior del
castell.59 Tant a la muralla com a dins del castell, els pagesos havien de
treballar amb calç sota la direcció d’uns mestres que rebien un menjar
sencer i amb la col·laboració d’uns obrers que rebien un loguerium per
la feina; a més, si calia portar la calç de Girona o d’altres llocs, amb
bèsties pròpies, el castlà havia de proporcionar civada als animals i
menjar als traginers. Al cap de quaranta anys, segons el capbreu dels
anys 1317-1320, els homes dels masos de Lloret i de Caulès encara
prestaven les obres “in muro exteriori et in uallo dicti castri... ad ser-
viendum magistris tamen qui ibi operentur” a canvi de la merendam
del senyor del castell (cf. taula 21). La prestació sembla exclusiva dels
masos: ni els sis homes de les bordes ni els divuit habitants del port
de Lloret havien de satisfer aquest servei al castell. Pel que fa a la
guaita, la situació encara era més extrema: només tres homes de la
parròquia hi estaven obligats.
Un altre cas ben documentat és el de Ravós del Terri. Segons
el capbreu del 1317, el batlle de l’ardiaca, Berenguer Batlle, havia de
“mandare et compellere traginas et batudas et juuas et omnes alias
operas que pro archidiaconatu fiunt”, de manera que controlava que els
homes propis, borders i homes joves de Ravós efectuessin les “operas
ad murum forcie exterioris” i les guaites i les bades en temps de guerra,
segons el seu estatus personal (cf. taula 21). Cal dir, però, que no les
realitzaven de la mateixa manera: els homes joves de Ravós “non ha-
532; Frigola, J., “Intervenció arqueològica al carrer de la Cellera, 17 (Flaçà, Gironès)”,

dins Desenes Jornades..., p. 421-423.
58. CG, p. 158-161; cf. Pons Guri, “Compendi...”, p. 342-344.
59. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1277.01.02).
Taula 21
Les prestacions militars dels homes dels castells de Ravós i Lloret,
1317-1320
Habitants Obres Guaites Comunies
Ravós del Terri

Masos de la parròquia
- Batlle 1
- homes propis de l’ardiaca 3 3
Bordes de la parròquia
- homes propis de l’ardiaca 3 3
Força o cellera de Ravós
- homes joves 13 13
Total 20 19
Lloret de mar
Masos de la parròquia
- homes propis de la pabordia 6 6 6
- homes propis de la pabordia 15 5 3 17 15 5
i del castlà
- (homes propis del castlà) 1 1 2 1* 1
Bordes de la parròquia
- homes propis de la pabordia 2 2 1 1
i del castlà
Port de Lloret
i del castlà
i Maimó Flaquer
- (no especificat) 5 5 2 3
Total 22 30 3 49 40 12
Sí No. * Bernat Botet “ignorat si tenetur ire cum armis in exercitu domini
episcopi propter guerram sicut alii uel non”. Font: ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381
(1317); ACG, Pabordia de novembre, capbreu de Lloret (1317-1320).
bentes mansos neque bornas concedunt quod faciunt ... medias guytas
et medias badas ad forciam castri exteriorem reparandam et tenendam
condirectam medias operas”, a canvi d’un desdejuni —“projunis”—; els
rustici o propietaris de masos, en canvi, havien de tenir “condirectum
murum et valla forcie exterioris dicti castri” i també prestar bades i
guaites al castell quan fos necessari i el senyor ho requerís, a canvi,

això sí, de rebre menjar “a la brada que moratur in turri castri de
Rogacionibus”.60
Aquestes pràctiques existien, segur, en d’altres castells termenats,
però els capbreus no les recullen de manera tan precisa com a Lloret i
Ravós.61 De fet, a vegades surten a la llum alguns conflictes originats quan
els homes que havien de prestar les obres i les guaites no eren propis
del senyor del castell, sinó d’altres senyories. El prior de Sant Miquel
de Cruïlles, per exemple, hagué de defensar sovint els seus homes de
les exigències tant dels senyors de Sant Sadurní com dels de Cruïlles:
l’any 1268, mentre el castlà del castell de Sant Sadurní reclamava que
“usus, obseruancia et consuetudo est et fuit ... quod domini dicti castri
imposerunt et imponunt banna, tallias et operas rusticis et hominibus
monasterii de Crudiliis habitantibus in parrochia Sancti Saturnini”,
el prior l’acusava d’haver imposat per la força, mig any abans, obres,
guaites, talles, bans i pagaments de civada “pro garda” als homines i
rustici del monestir, atès que alguns vivien al castell de Sant Sadurní
i d’altres només hi tenien cases on ni hi residien ni hi tenien bestiar;62
molt més tard, el 1355, el prior de Sant Miquel de Cruïlles va recórrer
al bisbe gironí per queixar-se del fet que Gilabert i Constança, senyors
de Cruïlles, van obligar els homes de Sant Miquel a treballar a la força
de Cruïlles i a portar-hi 500 somades de pedres i 10 mitgeres de calç.63
Amb relació a aquests plets, els juristes acabaren resolent sempre a
favor dels senyors dels castells i en contra dels homes d’església i dels
aloers, que, juntament amb la resta d’homes del terme, van ser forçats
a treballar a les muralles, valls, avantmuralles, barbacanes, “arqueries”
60. ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 65v-67r (1317.08.10?).

61. A Cruïlles, l’any 1319, només un home prestava una “obra a obs del vall”
al senyor del castell; a Cassà de la Selva, només una família prestava “gueytes” al mo-
nestir de Sant Feliu de Guíxols, senyor de la “fortitudine de Vilabela”, mentre diversos
homes propis confessaven prestar obres per reparar-ne els valls; cf. ADG, Parròquia de
Cruïlles, capbreu del segle xiv, f. 32r-v (1319.02.16); AHG, Sant Feliu de Guíxols, vol.
7, f. 98v-99r (1319.11.15). A Vilobí d’Onyar, l’any 1337, alguns homes propis pagaven
uns diners per la bada i la guaita, efectuaven jornals per escurar els fossats o refer les
fortificacions i permetien al senyor tallar arbres per fer bigues pel castell; cf. Marquès,
“Vilobí...”, p. 42-43. És possible que a la segona meitat del segle xiv les obligacions
relacionades amb la defensa del castell termenat s’especifiquessin millor: alguns homes
propis que la sagristia segona de la seu de Girona tenia a Solius confessaven prestar
guaites en temps de guerra i obres “in barreriis seu barbachanis et aliis fortaliciis” del
castell de la Roca de Solius i fer reparar les barreres, barbacanes, portes i tancaments
en fusta, ferro i pedres del castell; cf. AHG, Notarial, Vall d’Aro, vol. 274 Capbreu de
Solius (1394-1396); cf. Aicart; Auladell; Vivó, El Castell..., p. 76-77.
62. PSMCR, núm. 95 (1268.04.30).
63. ADG, Lletres, vol. U-25, f. 230v-231r (1355.03.27) i f. 281r (1355.04.20).
—potser espitlleres— i en la torre mestra del castell —però no en les

altres cases de l’interior de la fortalesa— i a fer la guaita i els serveis
de vigilància; a més, es va negar als habitants dels masos la possibi-
litat de defensar-se en les seves cases —potser amb torre— i, és clar,
d’eximir-se d’aquestes prestacions militars.64
Les obres i les guaites no eren els únics serveis militars exigits
pels senyors dels castells. Els homes de la senyoria havien de sortir
“ad sonum et cornu castri”, és a dir, a la crida efectuada des del castell
pel senyor o pels seus agents, tant en cas de guerra com per perseguir
delinqüents, però sempre dintre del districte del castell. Es tracta d’un
dret dels senyors dels castells que, si bé els Costums de Girona diuen
que no podien processar els seus homes, sí que els podien castigar amb
un ban o multa en el cas que desobeïssin la crida del sometent.65 Per
exemple, l’any 1264 el senyor de Cruïlles reclamava “ponere bannum”
als homes del prior de Sant Miquel de Cruïlles perquè “debebant exire
ad sonum et cornu castri de Crudiliis dum tamen non esset tempore
guerre”; l’any 1269 trenta-un homes de Parlavà van reconèixer que
havien d’“exire ad sonum et cornu predicti castri”; a Sant Sadurní, el
paborde de juny i el castlà van establir el 1296 “quod omnis homo
qui sit de termino castri nostri de Sancti Saturnini exeat et teneatur
exire ad sonum dicti castri statim quando sonum de viafora mittetur
in dicta villa seu parrochia Sancti Saturnini et cornu cornabitur dicti
castri, et ille qui contrafecerit solvat nobis pro banno vel baiulis nostris
incontinenti decem solidos sine omni remedio”; l’any 1307 l’ardiaca
de Ravós va intentar limitar els drets que tenia Ramon de Galliners,
cavaller i senyor de la força de Santa Llogaia del Terri, sobre els ho-
mes del lloc que eren de senyoria de l’ardiaca i, així, va aconseguir
que, tot i prestar els serveis de bada, guaita i obres, no haguessin de
sortir en host, exèrcit o cavalcada fora de la parròquia; i a Palol de
Revardit, els homes del cavaller Bernat de Palol li van reconèixer el
1311 el dret de “facere pacem et guerram de ipsis hominibus et quod
ipsi homines tenentur facere badas et gueytas et exire ad sonum et
alia seruicia facere necessaria tempore guerre”.66
64. CG, p. 160-161 i 164-165.

65. CG, p. 158-161 i 164-165. Els únics que se n’escapaven eren els pagesos que
rebien l’encàrrec de tocar el corn del castell, com Pere de Serrabadal de la vall d’Amer el
1332 i altres famílies de la vall de Bas, Sant Joan les Fonts i Tortellà; cf. ETG, núm. 90
(1332.10.05); Soler, S., “Notes sobre el dret de cornar a Tortellà (terme del castell de
Sales), s. xiv-xvii”, dins Amics de Besalú. Ix Assemblea d’estudis del seu comtat, Besalú:
Amics de Besalú i el seu Comtat, 2003, p. 138-141.
66. PSMCR, núm. 85 (1264.02.02); CRV, núm. 66 (1269.07.14); PM, núm. 486
(1296.01.08); ADG, Seu de Girona, Ardiaconat de Girona, pergamí núm. 36 (1307.08.02);
La participació dels pagesos en el sometent feia necessari que cada

família tingués a casa unes quantes armes, cosa que queda provada
amb el fet que a la intrata del mas Albà de Lloret de Mar, el 1357,
hi hagués “duas balistas et ·II· rochs quarum balistarum est modici
valoris, quarum una dicitur esse Guillelmi Fortis; item unam lanceam;
item unum paues qui dicitur fuit Andree; item ·I· jubetum grossum”.67
Així, la participació de tota la comunitat en el sometent, a les ordres
del senyor del castell, devia ser un efectiu mitjà d’autodefensa. Potser
per això, alguns habitants de masos i veïnats allunyats dels nuclis
fortificats van sol·licitar una mena de col·laboració militar als senyors
dels castells i als seus agents: els anys 1262 i 1270 cinc homes de Sant
Pol de la Bisbal i un de Vulpellac, d’acord amb el seu senyor directe
dels masos —el prior de Sant Miquel de Cruïlles—, van prometre al
bisbe de Girona, com a senyor de la Bisbal, que sempre estarien “parati
armorum”, sortirien “ad sonum et cornu castri et hominum de Epis-
copali et ad adiuuam et defensionem eorum et omnium terminorum
eiusdem castri” i pagarien una lliura de cera de cens i reconeixement,
a canvi de rebre la protecció i l’ajuda dels batlles i homes de la Bisbal
en cas que els primers els cridessin.68
Els sometents organitzats des dels castells degueren tenir un paper
destacat en el llarg conflicte entre els comtes emporitans, d’una ban-
da, i els reis d’Aragó i bisbes de Girona, de l’altra, i també en d’altres
conflictes de menor abast territorial.69 Però aquesta forma de sometent
no era l’únic agrupament militar existent: segons el text dels Costums
de Girona, “omnes homines civitatis et vicariae Gerundae, cuiuscum-
que sint domini, de consuetudine tenentur ire ad exercitus, hostes et
cavalcatas et ad sonum emissum de viafors et pacis et treugae et usa-
tici Princeps namque”.70 És a dir, a part dels senyors del castell, que
podien mobilitzar els seus homes però només dintre del districte dels
seus castells, el veguer de Girona, en nom del rei, podia alçar sometent
per perseguir els foragitats de pau i treva i també amb finalitats pre-
BCAH, Arxiu, pergamí núm. 480 (1311.02.07-1311.04.16); cf. Marquès, “La senyoria...”,
núm. 17; Mallorquí, “Parròquia...”, p. 856-857.
67. ACG, Pabordia de novembre, lligall s. núm., plec núm. 2 (1357.06.03).
68. PSMCR, núms. 79 (1262.08.25) i 102 (1270.06.24); cf. Mallorquí, “Els àm-
bits...”, p. 196. De manera similar, l’ardiaca major va autoritzar cinc homes propis i sòlids
seus, de la parròquia de Santa Llogaia del Terri, a anar a l’exèrcit contra els genovesos
tal com “alii homines qui sunt ecclesiarum degentes infra terminos seu juridiccionem
militum”; cf. ADG, Seu de Girona, ardiaconat de Girona, pergamí núm. 58 (1332.09.11).
69. Altre cop, la situació excepcional de Cassà de la Selva entre el 1326 i el 1329
féu que els senyors de l’indret, els Montcada, no poguessin exercir la jurisdicció des
del castell, en mans dels hereus de Guillem Esquerrer; cf. Sales, “El setge...”, p. 64-65.
70. CG, p. 176-177.
ventives o defensives.71 I el mateix rei, en virtut de l’usatge 68 conegut

com Princeps namque, podia alçar el sometent general, que aplegava
tots els homes d’entre vint i cinquanta-cinc anys —exceptuant-ne els
pobres, els batlles, els jutges, els oficials i els advocats— per defensar
el país, cosa que va succeir l’any 1285 arran de la croada del rei de
França contra Pere II el Gran.72
Les comunies del bisbe de Girona

A diferència dels castells, no documentem prestacions d’obres a
les fortificacions de les esglésies ni tampoc serveis de guaita des dels
campanars ni, encara menys, rectors de parròquies al capdavant
dels sometents locals. Però, mentre al bisbat de Barcelona, entre els
segles xiii i xiv, es van crear els sagramentals del Baix Llobregat i
del Vallès, unes milícies formades pels homes de vila i pels pagesos
depenents de l’església, del rei o dels ciutadans de Barcelona i or-
ganitzades a partir de les parròquies,73 a les terres gironines es de-
senvolupava un contingent militar format exclusivament per homes
depenents d’esglésies: les “comunies” del bisbe de Girona.74
71. Lalinde, La jurisdicción..., p. 110-116. Al segle xiii l’host més popular es va

convocar moltes vegades, però l’exèrcit feudal de castlans i cavallers, en franca deca-
dència, encara actuà en diversos conflictes; cf. Sabaté, “Les castlanies...”, p. 184-185.
72. “Princeps namque si quolibet casu obsessus fuerit, uel ipse idem suos ini-
micos obsessos tenuerit, uel audierit quemlibet regem uel principem contra se uenire
ad debellandum, et terram suam ad succurrendum sibi monuerit tam per litteras quam
per nuncios, uel per consuetudines, quibus solet amoneri terra, uidelicet per fars, omnes
homines, tam milites quam pedites, qui habeant etatem et posse pugnandi, statim ut
hec audierint uel uiderint, quam citius quod poterint ei succurrant. Et si quis eis fallerit
de iuuamine quod in hoc facere poterit, perdere debet cuncta que per illum habere in
perpetuum; et qui honorem per eum non tenuerit emendet ei fallimentum et deshonorem
quem ei fecerit cum auere et sacramento, manibus propriis jurando quoniam nemo debet
fallere ad principem ad tantum opus uel necessitatem”; cf. UB, p. 102-103; Peres, J., El
sometent a través de la història, Barcelona: Joaquim Horta ed., 1924, p. 5, 10 i 28-34.
73. El sagramental del Baix Llobregat es va constituir el 1258 i el del Vallès el
1315; cf. Peres, El sometent..., p. 27, 37-42; Madurell, J. M., “Els sagramentals del Vallès,
Maresma i Llobregat. (Contribució a la seva història)”, dins VII Congreso de Historia de
la Corona de Aragón, Barcelona: 1962, vol. 3, p. 183-192; Cuadrada, “El sagramental i les
franqueses del Vallès i del Maresme a l’Edat Mitjana”, dins xxxiii Assemblea interco-
marcal d’estudiosos, Granollers: Museu de Granollers, 1988, p. 203-217; íd., “Els greuges
del sagramental a les Corts Catalanes (s. xiv-xv)”, dins Les Corts a Catalunya, Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 1991, p. 208-216; Ferrer, “El sagramental: una milícia cam-
perola dirigida per Barcelona”, Barcelona. Quaderns d’història, núm. 1, 1995, p. 61-70.
74. Potser a causa de l’existència de les comúnies, el sagramental es va implan-
tar a Girona a partir del 1430 i sense participació de l’església; cf. LVCG-2, núm. 97
(1430.10.31); cf. Cuadrada, “Els greuges...”, p. 214; Ferrer, “El sagramental...”, p. 70;
CG, p. 176-177.
Ja al segle xi es tenen notícies, al sud de França i en el context

de la implantació de la Pau de Déu, d’exèrcits formats per pagesos
i dirigits pels bisbes per tal de garantir la protecció dels dominis
eclesiàstics i episcopals, si bé, ben aviat, serien derrotats pels exèrcits
feudals, formats per veritables professionals de la guerra.75 Mentres-
tant, la inexistència d’un poder públic fort a Catalunya va fer que
els bisbes promoguessin la institució de la Pau i Treva de Déu per
tal de limitar les violències i posar els infractors de les constitucions
sota la jurisdicció episcopal; al segle xii, la iniciativa episcopal es
va consolidar amb el suport rebut dels comtes de Barcelona i dels
seus representants als territoris, els veguers. Aquests, d’acord amb la
jurisdicció dels bisbes, perseguien els infractors, els imposaven mul-
tes pecuniàries —de 30 a 60 sous— o d’excomunió, que es repartien
entre ambdós poders. Les insuficiències del poder episcopal, doncs,
eren suplides pel suport dels veguers, els quals, al seu torn, havien
de jurar el seu càrrec davant dels bisbes, els havien de cedir una part de
les multes imposades i els havien de deixar participar en els judicis
als infractors.76 Segurament és en aquestes pràctiques on cal cercar
l’origen de les comunies del bisbe de Girona, un exèrcit que podria
haver pres el nom d’un dels Usatges de Barcelona i que podria tenir
molt a veure amb l’obligació dels homes d’església de seguir el bisbe
quan aquest els convoqués, tal i com s’expressa en una constitució del
parlament eclesiàstic de Tarragona.77
A banda dels seus nebulosos orígens, diverses notícies del pri-
mer terç del segle xiv permeten dibuixar prou bé les característiques
d’aquest contingent militar. La primera, situada en el context del con-
flicte entre el bisbe de Girona i el rei d’Aragó, d’una banda, i el comte
d’Empúries, de l’altra, és un procés de l’any 1301 iniciat amb la de-
manda dels procuradors dels homes d’església del comtat d’Empúries
i del vescomtat de Cabrera —aleshores units pel matrimoni de Ponç
Hug i Marquesa— en contra de l’ordre dictada pel bisbe de Girona
75. Aubrun, La paroisse..., p. 102.

76. Lalinde, La jurisdicción..., p. 69-70.
77. Es tracta de l’Usatge 70: “Comunie et conueniencie quas inuicem milites et
pedites fecerint in caualcatas uel in uenationes ire uolentes, firmiter teneantur ab eis qui
eas audierint et auctorizauerint, et qui eas audierint et tacuerint et non contradixerint,
ut ita habeant produm et dampnum quemadmodum inter illos fuerit conuentatum”; cf.
UB, p. 104-105. El text de la constitució del 1235 diu així: “Homines vero ecclesiarum et
locorum religiosorum ad mandatum sui episcopi ad pacem et treugam deffendendam exire
ire teneantur secundum quod ipse episcopo videbitur expedire, habito respectu ad negotii
qualitatem, salva juredictione Terraconensis ecclesie”; cf. CAVC, núm. 18 (1235.02.07).
“de sequendo comunias cum armis et victualibus trium mensium”.78

Deien que només el comte d’Empúries —i vescomte de Cabrera—,
com a titular del mer imperi i la jurisdicció civil i criminal en els seus
dominis, podia exigir als seus súbdits el servei d’host i cavalcada; a
més, es deia que l’“exercitus comuniarum” s’havia pregonat i reunit per
atacar el castell de Verges, una possessió dels comtes emporitans, amb
la qual cosa els homes d’església del comtat i del vescomtat haurien
d’enfrontar-se al seu senyor, al qual devien fidelitat i homenatge. Davant
la resposta del bisbe de Girona, que considerava que no hi podia haver
excepcions i que calia defensar els ministres i els homes d’església de
tota opressió, els procuradors van apel·lar a la seu de l’arquebisbe de
Tarragona. Desconeixem la resolució final del plet, per bé que degué
tenir alguna cosa a veure amb els termes de l’acord del 1302 entre el
rei Jaume II i el bisbe Bernat de Vilert per tal d’organitzar la persecució
dels foragitats de pau i treva: en cas que els malfactors no restituïssin
els danys ni obeïssin les disposicions del veguer gironí, aquest podia
demanar a l’“episcopum seu eius officialem ut convocet comunias”. El
veguer, doncs, podia demanar al bisbe que, en un termini de quinze
dies i sota pena d’excomunió i multa de 20 sous, els “homines comu-
niarum” estiguessin llestos per afegir-se a l’“exercitus locorum domini
regis” i seguir-los on calgués —mai fora del bisbat de Girona— fins
que obtinguessin la llicència per retornar a les seves llars.79
L’acord del 1302 continuava vigent vint anys després. En efecte,
l’import de les multes imposades als absents de la comunia es repartia
per meitats entre el rei i el bisbe, tal com reconegué Pere de Cardo-
nets, porter de l’infant Alfons, amb relació a les sancions imposades a
uns homes del vescomtat de Bas els anys 1327 i 1328. La direcció de
l’exèrcit dels homes d’església continuava en mans dels oficials reials,
però el bisbe encara era qui els convocava: el 1327 el veguer de Girona
va manar els homes de Corçà que anessin contra el castell de Foixà,
però el bisbe no li ho permeté “si dons les comúnies no eren appellades
per vós sènyer e per l·esglea”.80 Aquest i d’altres excessos comesos pel
veguer de Girona i els seus agents, com emetre el “sonum de viafors”
78. ADG, Processos medievals, vol. núm. 10, f. 49r-51r (1301.09.09).

79. CRV, núm. 102 (1302.11.15); cf. Guilleré, “Ville...”, p. 455; íd., Girona...,
p. 83-84. La quantitat de 20 sous per multa coincideix amb la que era imposada als ab-
sents dels sagramentals del Llobregat i del Vallès; cf. Ferrer, “El sagramental...”, p. 62-63.
80. ADG, Lletres, vol. U-2b, f. 107v-108r (1327.04.15) i f. 125r (1327); vol. U-3,
f. 52v-53r (1328.01.17), f. 156v (1328.08.27), f. 164v (1328.09.23) i f. 177v (1328.11.08).
L’import de les multes era pel veguer als llocs de jurisdicció reial, pel bisbe als dominis
de la mesa episcopal i es dividia per meitats en terres d’esglésies, barons, cavallers,
ciutadans i altres persones.
sense motiu seriós i la imposició de penes injustes i indegudes, van

portar el rei Alfons III, l’any 1332, a regular les circumstàncies en què
els “homines ecclesie Gerundensis dicti monasteriorum religiosorum
clericorum et personarum ecclesiasticarum diocesis Gerundensis” ha-
vien de sortir al so de viafors: 1) si el so era emès sense causa justa,
no es podia demanar cap multa als que no havien sortit; 2) els homes
d’església només havien de sortir a perseguir malfactors en cas de crim
flagrant i en cas de dubte, dins els límits de la jurisdicció reial i sota
pena màxima de 10 sous si no ho feien, i 3) com que “vicarie diocesis
Gerundensis multum late existunt”, es permeté que els que vivien més
enllà de dues llegües del lloc on el so de viafors fos emès només ha-
guessin de sortir si els perseguits passaven per les seves poblacions.81
Afortunadament, disposem de dos aplecs documentals que es
refereixen als integrants de les comunies i a la seva vinculació amb
la parròquia. Es tracta, d’una banda, del capbreu de Lloret dels anys
1317-1320 en el qual els homes propis del paborde de novembre i del
seu castlà reconeixen estar obligats a “ire cum armis sicut alii homines
termini castri de Loreto propter guerram domini episcopi Gerundensi
uel dicti prepositi ... cum aliis hominibus ecclesie ... cum comuniis
ecclesie Gerundensi ... quocumque loco ipse dominus episcopus ipsos
habeat necessarios” (cf. taula 21). Dels quaranta-cinc homes propis
depenents de la pabordia de novembre, tant si eren homes dels ma-
sos i de les bordes com pobladors del port de Lloret, només vuit se
n’escapaven, un dels quals “quia est faber”. Fins i tot, en els casos en
què una dona era el cap de la família, eren els fills els que anaven a
l’exèrcit. De l’altra, els registres de la cort episcopal de Girona recu-
llen el nom de dues-centes una persones excomunicades perquè no
havien acudit a les “comunie seu exercitus comuniarum ... uocate”
l’any 1325 contra Guillem Batlle, senyor de la torre de Montpaó —a
la comarca de la Segarra—, que havia estat “a pace et treuga legitime
81. PM, núms. 971 (1331.10.25) i 974 (1332.03.09). Els abusos d’agents reials
que forçaven homes d’església a seguir les tropes reials van continuar en dates poste-
riors: el 1340 el veguer de Girona i el batlle reial de Figueres van obligar molts homes
d’església a seguir l’host i cavalcada en contra del comte de Pallars; i el 1359 el batlle
reial de Palamós va imposar penyores a homes de Vila-romà i Vall-llobrega perquè no
havien acudit a un viafors; cf. ADG, Lletres, vol. U-7, f. 44r-v (1340.05.17) i vol. U-34, f.
112v-113r (1359.02.13); LRCG, núm. 122 (1340.06.16); ADG, Notaria, vol. G-15, f. 111v
(1341.06.14); PM, núm. 1095 (1341.11.10-13). Encara el 1367 es va convocar la comunia
per atacar el castell d’Argimon, en mans del vescomte Bernat IV de Cabrera, i sembla
que el 1383 es va reunir la darrera comunia; cf. Marquès, J. M., “Argimon: indret, castell
i santuari”, Quaderns de la Selva, núm. 5, 1992, p. 35-36.
tunc eiectum”.82 La gran majoria van ser absolts en els anys següents
després de satisfer unes multes —normalment 20 sous per persona—83
o de demostrar que n’eren exempts. En efecte, hom podia escapar-se
de l’exèrcit episcopal per motius d’edat —els menors de catorze anys i
els majors de setanta—, d’ofici —els ferrers, els moliners i els notaris,
sobretot—, de salut i d’estatus personal —ser home franc, pobre de
solemnitat, solter o home propi de cavaller o d’un monestir exempt—
(cf. taula 22).
Reunint les informacions dels dos plecs documentals analitzats,
podem concloure que els integrants de l’exèrcit episcopal eren homes
propis depenents d’institucions eclesiàstiques que tant podien residir en
masos i bordes com en nuclis concentrats. Ara bé, no pas a tot arreu
del bisbat: les zones de procedència dels excomunicats corresponen,
paradoxalment, a territoris de jurisdicció senyorial —com el comtat
d’Empúries, el vescomtat de Cabrera, Bas i Rocabertí o el castell de
Farners (cf. mapa 19). Com s’explica això? La resposta no és gens clara,
però pot tenir a veure amb el fet que els habitants de les parròquies
de la rodalia de Girona ja participaven activament en la defensa de la
ciutat, tal com es dedueix de la contribució amb obres a la muralla
de Girona l’any 1390,84 i potser també integrant l’exèrcit de la ciutat.85
Segurament, les capacitats d’aquesta força militar no eren suficients
per defensar eficaçment els interessos del rei i de les ciutats reials, per
la qual cosa els jurats gironins veien amb bons ulls la continuïtat de
les comunies que permetien aplegar els homes d’església de la resta
del bisbat.86
82. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 10v (1326.03.22); cf. document 17a. La identifica-
ció de Guillem Batlle com a senyor de la torre de Montpaó es dóna a: ADG, Lletres,
vol. U-3, f. 156v (1328.08.27), vol. U-4, f. 143r (1330.12.12), vol. U-5, f. 8r-v (1332.11.09);
i ADG, Notaria, vol. G-11, f. 75r-v (1336...). La torre estava situada al sud-est de Cervera;
cf. Els castells catalans, Barcelona: Rafael Dalmau editor, vol. 6, p. 715-717; Catalunya
romànica..., vol. 24, p. 450-451.
83. ADG, Lletres, vol. U-2b, f. 107v-108r (1327.04.15); vol. U-3, f. 52v-53r
(1328.01.17), f. 153v (1328.07.28), f. 156v (1328.08.27), f. 165r (1328.09.26) i f. 179r
(1328.11.12). A Pere de Vilagats de Puigpardines, després de pagar 50 sous, n’hi hagueren
de retornar 30; cf. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 156v (1328.08.27).
84. LVCG-2, núm. 56 (1390.01.24); Sabaté, El territori..., p. 78-79.
85. De la milícia urbana de Girona en tenim notícia l’any 1318, quan el rei Jau-
me II va demanar als gironins que el seguissin en una expedició militar de dos mesos;
cf. LRCG, núm. 14 (1318.09.08).
86. Guilleré, “Ville...”, p. 455-456; íd., Girona..., vol. 1, p. 83-85.
Taula 22
Els motius d’exempció de la comunia contra Guillem Batlle,
1326-1336
Motius Nombre de casos Total %
Estatus personal 27 13,43
- home franc i/o redimit 5
- homes propis de monestir 1 (10)
- home propi de cavaller 2
- no tenir mas 1
- solters sense heretament 1
- pobre de solemnitat 7
Edat 17 8,46
- menors de catorze anys 2
- majors de setanta anys 13 (2)
Ofici 28 13,93
- ferrer 5
- forner (2)
- moliner 15
- notari 3
- barber (1)
- nuncis (2)
Malaltia 23 11,44
- indeterminada 17
- febres quartanes 2
- coixos 1
- per aspectum corporis 1
- bogeria 1
- in genitalibus fractis 1
Altres 9 4,48
- absència de la diòcesi 1
- absència del domicili 2
- donar testimoni en un plet 4
- tenir en comanda un castell 1
- acudir a la comunia a Girona 1
Sense motiu especificat 97 97 48,26
Total 184 17 201 100
( ): casos dubtosos.
Mapa 19
La procedència dels integrants de les comunies del bisbe de Girona,
1326-1336
Font: LVCG-2, núm. 56 (1390.01.24); Mallorquí, “Parròquia...”, p. 792-795.
Existeix una segona explicació possible: el veguer de Girona, com

a responsable de garantir l’ordre en les parròquies de la rodalia que
depenien de la jurisdicció reial, no necessitava la llicència del bisbe
per convocar a l’exèrcit els homes d’església d’aquests llocs. En canvi,
als llocs de jurisdicció senyorial, l’única via que tenia el veguer per
aconseguir més efectius per al seu exèrcit era a través del bisbe i
dels seus agents a les parròquies, els rectors, els quals publicaven les
crides a l’exèrcit del veguer, assenyalaven quines persones se n’havien
absentat i els excomunicaven fins que no hagués estat satisfeta la multa

corresponent de 20 sous. En efecte, després de la convocatòria a la
comunia contra Guillem Batlle, el 1325, molts clergues parroquials van
rebre l’encàrrec d’investigar la validesa de les excuses aportades pels
absents de la comunia, de recollir les multes imposades i d’absoldre
els que havien estat excomunicats i oportunament exemptats;87 a Sant
Jordi Desvalls, l’any 1329, el clergue sabia perfectament que hi havia
molts excomunicats “propter communias”, igual com a Sant Iscle de
Colltort, el domer explicava el cas de dos parroquians que van morir
mentre eren excomunicats “ex eo quia non juerant ad comunias”, dels
béns dels quals va prendre la quantitat exigida com a penyora;88 i, en
el sínode diocesà de 1335, el bisbe Arnau de Mont-rodon va manar als
clergues amb cura d’ànimes que recordés als “parrochianos suos qui in
excomunione per annum vel ultra, ratione comuniarum vel alia quevis
causa persisterint”, que s’havien de fer absoldre.89 Cal dir, tanmateix,
que no sempre els clergues es comportaven tal com esperava el bisbe:
el 1326 l’oficial del bisbe imposà 150 sous de multa al sagristà d’Espo-
nellà —potser per un afer vinculat a les comunies— i l’any següent el
bisbe manà als clergues de la vall de Bas que li donessin les penyores
rebudes dels parroquians multats abans d’absoldre’ls.90
Conclusions
Als segles xiii i xiv, els senyors dels castells termenats, els seus
castlans i els seus batlles eren, en tant que caps de la cúria formada
per jutges ordinaris i notaris, els principals encarregats d’exercir la
87. ADG, Notaria, vol. G-7, f. 38v-39r (1330.04.19), i Lletres, vol. U-4, f. 197r
(1331.09.20). En alguns casos, no eren els mateixos clergues de les parròquies, sinó altres
religiosos, com els capellans de Sant Miquel de Fluvià i de Sant Quirze de Colera, el
prior de Sant Pere Cercada i clergues de parròquies veïnes —Caldes, Arenys, Valveralla,
Masarac, Vilamalla, Cabanes i Sant Climent Sescebes— a les dels acusats —Maçanet
de la Selva, Sant Iscle de Vallalta i Sant Pere de Riu, Ventalló, Vilarnadal, Sant Feliu de
Cadins i Vilartolí, respectivament—; cf. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 66r (1326.04.22), vol. U-2b,
f. 39v-40r (1326.11.14), f. 83v (1327.02.13) i f. 85r (1327.02.18), vol. U-3, f. 57v (1328.01.27)
i f. 179r (1328.11.12); cf. document 17b. Només en un cas, el de Bernat de Rovira d’An-
glès, el bisbe va encarregar la investigació a un jurista de Girona; cf. ADG, Lletres, vol.
U-2, f. 172v (1326.08.07) i vol. U-3 (1327.10.07).
88. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 1r (1329.04.29) i p. 114v (1329.11.15).
89. Tomàs Noguer i Josep M. Pons Guri van transcriure comunionum en lloc de
les comuniarum a què es refereixen interpretacions més recents; cf. CSG, p. 120; Bueno,
El derecho..., p. 93; Marquès, “Recensió...”, p. 699.
90. ADG, Notaria, vol. G-6, f. 81r (1326.12.09) i f. 104r (1327.04.17), i Lletres,
vol. U-2b, f. 105v (1327.04.15). Només en el primer cas, la relació amb la qüestió de
les comunies no és clara.
justícia en els afers civils que solien enfrontar els membres de la ma-
teixa comunitat local entre ells. A la vegada, organitzaven el sometent
local, és a dir, la milícia formada per tots els caps de casa del lloc que
havien de sortir armats quan el corn del castell els cridava per perse-
guir lladres o malfactors o per qualsevol altre motiu. Aquestes formes
organitzatives, però, només es donaven en els territoris estructurats a
partir dels castells termenats que, als ardiaconats de Girona i la Selva,
no eren majoritaris. Als sectors on només existia la parròquia com a
base de l’ordenació territorial i social, situats a la zona circumdant a
la ciutat de Girona i caracteritzats pel predomini de petites senyories
eclesiàstiques superposades entre elles, la justícia era administrada o
bé pels propis senyors directes dels homes propis o bé pel veguer i
pels altres oficials reials, que també s’encarregaven de l’enquadrament
militar dels habitants d’aquests territoris.
A diferència de la justícia civil, els veguers de Girona es reserva-
ven, en nom dels reis d’Aragó, l’exercici de la jurisdicció criminal i el
manteniment de la Pau i Treva a tots els racons de la vegueria definida
el 1301. En realitat, el veguer exercia sense oposició aquestes atribu-
cions només a l’àrea central del bisbat i de la vegueria, a l’entorn de
la ciutat de Girona, un territori estructurat a partir de les parròquies
perquè els castells termenats havien anat perdent la definició territorial
heretada del segle xi. En canvi, als sectors del comtat d’Empúries i
del vescomtat de Cabrera, al nord-est i al sud del bisbat, respectiva-
ment, l’autoritat dels veguers era pràcticament inexistent si no hagués
estat per les comunies, un exèrcit format pels homes d’església i que,
a sol·licitud del veguer, el bisbe podia convocar a través de la xarxa
de rectors parroquials. A més, a mesura que avançava el segle xiv, i
sobretot a partir de mitjan segle, les vendes de la jurisdicció reial a
moltes parròquies gironines haurien acabat amb totes les atribucions
dels veguers i dels altres oficials reials, però les degueren mantenir
perquè molts compradors dels drets judicials van ser ciutadans de
Girona o la pròpia ciutat gironina. Així, es pogué mitigar la influència
dels senyors feudals a la rodalia de la capital del bisbat i, sobretot,
es pogueren posar les bases per a la recuperació de les jurisdiccions
reials a l’extrema fi del segle xiv mitjançant les lluïcions.
Tercera part
LA SOCIETAT RURAL
A TRAVÉS DE LA PARRÒQUIA
EL CLERGAT PARROQUIAL
La parròquia, a més de ser un territori vinculat a una església

i un conjunt de vincles materials amb forma de delmes, primícies i
oblacions que havien de satisfer els que hi residien, era una comuni-
tat de fidels dirigida per un o més d’un clergue. A partir del segle xiii
l’increment de la capacitat dels bisbes per controlar els rectors de les
parròquies rurals coincideix amb un increment paral·lel de la informació
que s’hi refereix, majoritàriament conservada en els mateixos arxius
diocesans: els pergamins de la Mitra, els cartorals de Carlemany i de
Rúbriques Vermelles i, ja en el segle xiv, els registres de visita pastoral,
lletres i notaria (cf. taules 2, 3 i 4). Tot aquest conjunt documental
permet entendre els procediments i intencions que movien els bisbes,
els ardiaques i els capellans a intervenir en les parròquies rurals, però
també permet conèixer els càrrecs religiosos existents a cadascuna de
les parròquies del bisbat i també les persones que els ocupaven.
Controls externs sobre els clergues parroquials
Per damunt de les parròquies, les cèl·lules fonamentals a partir

de les quals s’organitzava el territori de la diòcesi, existia una sòlida
estructuració jeràrquica. Al cim, el bisbe de Girona governava el bisbat
des del seu palau episcopal, situat ben a prop de la catedral. A prop
d’ell, els ardiaques de Girona, Besalú, Empúries i la Selva, alguns ca-
nonges de la seu de Girona i uns quants monestirs benedictins van
adquirir, a partir del segle xi, drets i atribucions sobre les parròquies
rurals de la diòcesi, que continuaven exercint als segles xiii i xiv. Aques-
tes interferències externes en la vida parroquial, cal tenir-les presents
des de l’inici.
Bisbes i ardiaques
Al llarg del dos-cents, els bisbes gironins es van envoltar d’una
administració cada vegada més eficient, la curia episcopal, formada per
juristes i notaris. Des del 1295, Ponç Albert exercia el càrrec d’oficial
—jutge— de la cort del bisbe a Girona i, com a tal, encarregava còpies
de testaments i perseguia malfactors que atacaven béns i persones de
llocs de jurisdicció episcopal; després de la seva mort el 1326, el va
succeir Roderic Sabata, canonge valencià, i es va crear un segon lloc
d’oficial amb seu a Castelló d’Empúries, amb Berenguer Ballester al
davant.1 La notaria episcopal va ser organitzada per Guillem de Socar-
rats a la darrera dècada del segle xiii i, entre el 1313 i el 1332, Pere
Capmany va consolidar la notaria de l’oficial o del vicari general, càrrec
creat el 1326 i ocupat per Gispert Fulcarà, sagristà segon de la seu.2
Juntament amb els bisbes i els membres de la seva cúria, els
ardiaques, degans i arxipreveres tenien competència per fer complir
el celibat als rectors, per mantenir amb correcció els ornaments i per
autoritzar, en nom del bisbe, els clergues a servir en esglésies de patro-
natge laic.3 El seu àmbit d’actuació corresponia a l’ardiaconat que s’havia
començat a definir a la segona meitat del segle xii (cf. Introducció).4
Ara bé, la documentació conservada presenta els ardiaques del segle
xiii com a membres del seguici episcopal —testimonis, marmessors— o
bé com a senyors directes de terres i drets.5 Les úniques traces de la
seva activitat com a administradors dels seus ardiaconats procedeix de
les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280: aquest darrer any els
ardiaques de Besalú i de la Selva van pagar la seva contribució a la
dècima eclesiàstica “pro archidiaconatu et capellaniis suis”, de manera
semblant al que havien fet alguns canonges de la seu de Girona i de
Sant Feliu de Girona que eren titulars d’algunes capellanies.6 En aquest
sentit, doncs, les atribucions pastorals dels ardiaques s’haurien anat
1. DSFG, núm. 384 (1293.10.30); ADG, Lletres, vol. U-1, f. 29v (1296.05.31) i f. 32v
(1296.06.24), i vol. U-2, f. 12r-v (1326.10.07), f. 15r-v (1326.02.15) i f. 72v-73r (1326.05.07).
2. ADG, Lletres, vol. U-1, f. 1v-2r (1326.01.23); cf. Marquès, “Recensió...”, p. 694-
695; PPC, p. 269-276.
3. CSG, p. 65-68 i 73-74; Pons guri, “Nomenclátores...”, p. 10-11; Marquès, Conci-
lis..., p. 94-100.
4. ETG, núm. 38 (1168.03.20); PM, núm. 55 (1173.08.11); ACG, pergamí núm.
547 (1198.07.18); ADG, Mitra, calaix 11, vol. 6b, f. 17r (1200.08.01).
5. Els pergamins dels fons dels quatre ardiaques només fan referència als respec-
tius patrimonis territorials i drets senyorials, mentre que els calaixos 1, 2, 3 i 4 del fons
de la Mitra només apleguen els documents referents als delmes dels quatre ardiaconats
gironins (cf. taula 3).
6. RDH, vol. 1 p. 95-97.
reduint al llarg del segle xiii fins a convertir-se en un càrrec honorífic

de les catedrals.
Les intervencions de bisbes i ardiaques en les parròquies rurals
es realitzaven bàsicament en dues circumstàncies molt concretes: els
sínodes diocesans i les visites pastorals. Els sínodes que anualment se
celebraven a la catedral eren un dels millors instruments que tenien
els bisbes per incidir en la vida de clergues i parroquians, perquè,
primer de tot, tots els abats, priors, pabordes i almenys un clergue
amb cura d’ànimes de cada parròquia havien d’assistir personalment
al sínode diocesà o demanar llicència al bisbe per enviar-hi un substi-
tut. A continuació, tots els rectors parroquials estaven obligats a tenir
“in suis ecclesiis omnes et singulas constitutiones sinodales nostras et
predecessores nostrorum”.7 I, a més, els assistents al sínode havien de
prestar el dret de “sinodaticum” com a signe de submissió a l’autoritat
episcopal i a canvi de la recepció del crisma, els olis sagrats. Es tractava
d’un cens en espècie fixat, des del segle x, en les dotalies i consistent
en quantitats diverses de blat, forment, ordi, vi i sègol, o també en
lliures de cera.8 Al segle xiv els bisbes continuaven cobrant lliures de
cera en el moment de celebració del sínode, però els responsables
d’efectuar els pagaments ja no eren sempre els clergues parroquials,
sinó que també eren delmadors laics, perquè el sinodatge s’extreia de
la pila conjunta del delme major abans que els obtentors dels delmes
la partissin en les seves parts respectives. En principi, era el bisbe qui
solia obtenir els censos pel sinodatge o pel crisma, però una constitució
sinodal del 1335 deixava la porta oberta perquè es paguessin “sinodatica
vel cathedratica ... nobis vel alicui archidiacono”.9 I així era, segons el
Llibre Verd dels anys 1362-1371, a Calabuig, Cantallops i Capmany
el capellà local obtenia aquest dret i, a Santa Coloma de Farners, ho
feia el prior de Sant Pere Cercada, el qual, potser com a record dels
antics drets del priorat sobre la parròquia, obtenia “pro sinodo” 6
quarteres d’ordi, 6 de mill, 3 de forment i 3 de sègol del delme.10
A banda dels sínodes, les visites pastorals eren l’ocasió ideal per
tal que el bisbe comprovés in situ l’aplicació pràctica de la normativa
referent a la celebració del culte i a la moralitat de clergues i laics
i, en cas d’abusos, mancances o desviacions, pogués corregir-ho im-
posant multes i penes d’excomunió. A l’inici del segle xiv, però, els
7. CSG, p. 117-149; Bueno, El derecho..., p. 190-191 i 270.

8. Imbart de la Tour, Les paroisses..., p. 158-159; Pons Guri, “Nomenclátores...”,
p. 6; To, “El marc...”, p. 233; Bueno, El derecho..., p. 337-338; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 358.
9. CSG, p. 123.
10. LVBG, núms. 135, 187, 188 i 243 (1362-1371).
bisbes gironins generalment preferien deixar aquesta tasca en mans

de delegats seus, els quals podien tenir més interès a obtenir guanys
econòmics que no pas a reformar els costums dels clergues i laics de les
parròquies.11 No disposem de descripcions del cerimonial de la visita,
des de l’arribada del visitador, que celebrava o feia celebrar la missa
i predicava, fins a l’administració de la confirmació i la tonsura, amb
una excepció: el 1295 l’abat de Sant Esteve de Banyoles va acusar el
bisbe d’atacar la immunitat monàstica sobre les esglésies parroquials
de Miànigues i Guèmol perquè, mitjançant unes lletres, havia manat als
rectors que “ipsi congregarent siue uocarent populum dictarum capella-
rum ad dictas capellas” i que, el dia de la visita, “pararent uobis —al
bisbe— et familie uestre reffeccionem siue procuratorem”.12 I és que
la visita era l’ocasió d’exigir el cobrament del dret de “procuratio”, en
concepte d’allotjament i de manutenció del bisbe i del seu sèquit en el
transcurs de la visita: el cas de Verges, on el 1326 cinc parroquians van
prestar al sagristà i al domer pa, vi i oli per a la procuració de visita
del bisbe, confirma que, efectivament, es tractava d’un dret vinculat a
l’hostatjament del visitador.13 El més freqüent, però, era que es pagués
en moneda: per les lletres del bisbe reclamant les procuracions que li
pertocaven per la visita efectuada el mateix any 1326 —de la qual no
hem conservat les actes—, sabem que, mentre el monestir de Sant Mi-
quel de Cruïlles pagava 120 sous, les parròquies en pagaven entre 30 i
50.14 Aquestes quantitats pecuniàries anaven a càrrec dels clergues i de
la comunitat de feligresos, tal com es dedueix de la visita pastoral dels
anys 1305-1306: en parròquies petites com Sant Martí de Llaneres o
Sant Pol de la Bisbal, les “expense procuracionis domini episcopi” eren
11. Marquès, “Recensió...”, p. 694-697. L’any 1329 Guillem de Saló, clergue de

Parlavà, va rebre la facultat de visitar i la “potestatem inquirendi contra quoscumque
clericos seu personas ecclesiasticas uobis denunciantes aut quos alias interllexeritis de
carnis incontinencia aut aliis criminibus seu excessibus diffamatos”, cf. ADG, Visites
pastorals, vol. P-4, f. 129r (1329.10.14). En contrast, els bisbes de Barcelona solien
aprofitar els seus viatges per visitar les parròquies per on passaven, cf. Baucells, Vivir...,
vol. 1, p. 221-226 i 260-265.
12. ADG, Lletres, vol. U-1, f. 24v (1295.10.20); cf. document 3; Monjas, “Les
visites...”, p. 56-58; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 186-191 i 193-218.
13. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 94r (1326.06.04); cf. Bueno, El derecho..., p. 339-
340; Marquès, “Recensió...”, p. 703; Monjas, “Les visites...”, p. 58-59; Baucells, Vivir...,
vol. 1, p. 178-179 i 235-246. Pel que fa a la situació en terres franceses, cf. Aubrun, La
paroisse..., p. 119-120 i 131-132.
14. En concret, la parròquia de Caulès va pagar 36 sous; la de Sant Esteve de
Guialbes, 40 sous; la de Fitor; 42 sous, Fontanilles, 51 sous; i Gualta, 52 sous; cf. ADG,
Lletres, vol. U-2, f. 41v-42r (1326.03.13), f. 53v-54r (1326.03.25), f. 31r (1326.03.26), f. 62r
(1326.04.17), f. 83v (1326.05.21), f. 84v (1326.05.24), f. 92r (1326.05.30), f. 96r (1326.06.06)
i f. 107r (1326.06.19); ADG, Notaria, vol. G-6, f. 30v (1326.05.29) i f. 39v (1326.08.02).
repartides a parts iguals entre els domers i l’opus ecclesie; en canvi, en

parròquies més grans, com Santa Eugènia, Monells o Sant Sadurní, el
capellà pagava un quart, l’obra un altre quart i la resta els domers.15
Especialment conflictiva va ser la percepció de les procuracions de la
visita efectuada el 1328 per Guillem Venrell en nom de l’arquebisbe
de Tarragona: a Llaneres, després de la visita, les llànties van deixar
de cremar perquè l’església “fuerit depredata... propter uisitacionem
archiepiscopi”; a Franciac el clergue curat havia pagat 40 sous per la
procuració de la visita de l’arquebisbe i no va voler pagar la següent
visita, aquesta en nom del bisbe gironí, l’any 1329; i a Arbúcies, el
visitador de l’arquebisbe va posar un interdicte contra el clergue de
l’església sufragània de Lliors perquè no volia pagar-li la procuració.16
Capellans i institucions eclesiàstiques gironines

A part de les seves atribucions genèriques sobre el conjunt de les
parròquies del bisbat, tant els bisbes com els ardiaques solien posseir
la capellania d’unes parròquies concretes. També molts abats, priors,
pabordes i clergues de la seu de Girona, administradors d’almoines i
hospitals eren capellans d’altres parròquies de la diòcesi. Els capellans
del segle xiv continuaven intervenint en la gestió del patrimoni de
l’església parroquial, normalment sense residir-hi personalment; per
això, el 1335 se’ls va manar que no s’excedissin a l’hora d’organitzar
les festes dels sants patrons de cada església i que no hi convidessin
tants clergues perquè gravava massa l’economia parroquial.17
D’una banda, els capellans s’havien quedat amb una part —o
potser tot— del patrimoni territorial que era assignat al temple en
el moment de la seva consagració: el 1317 la capellania de l’església
de Ravós, annexada poc abans a la dignitat de l’ardiaca de Girona i
concedida a un familiar de l’ardiaca que era canonge, comprenia una
coromina, un mas amb els drets de servitud sobre la família que hi
residia, cinc camps, quatre feixes o peces de terra i nou cases, cortals
o casals situats a l’interior de la força de Ravós, juntament amb les
tasques, els delmes i els censos corresponents; l’any 1326 la capellania
de Sant Feliu de Boada, que pertanyia a l’obra de la seu de Girona,
15. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.b., f. 3v (1305.11.21) i lligall 2.c.,
f. 21v-26v (1306.04.18-1306.05.09).
16. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 18v (1329.05.22), f. 93r-v (1329.10.24),
f. 97v-98r (1329.10.28) i f. 118v-119r (1329.11.18).
17. CSG, p. 140-141. Cal advertir que, segons el Llibre Verd, alguns capellans
eren curats de manera que exercien la cura d’ànimes a les parròquies respectives, com
passava a Albanyà i Tortellà, cf. LVBG, núms. 299 i 340 (1362-1371).
incloïa el domini directe sobre vuit cases i albergs, un celler, tres ma-
sos i moltes terres que pagaven censos, tasques, delmes i primícies.18
D’altra banda, molts delmes parroquials anaven a parar a mans
dels capellans i de les institucions i persones eclesiàstiques que dete-
nien els drets de capellania d’una o diverses parròquies. El bisbe de
Girona, per exemple, era el capellà de les parròquies de Paret Rufí, la
Pera i Púbol i en rebia els delmes; el mateix Guillem Bernat de Per-
les, autor del Llibre Verd, procurador episcopal i beneficiat a la seu
de Girona, era el capellà del monestir i de la parròquia de Sant Daniel de
Girona; altres canonges i clergues de la seu també eren titulars de ca-
pellanies rurals, com les d’Ultramort, Vilamacolum i Riumors; i molts
responsables d’institucions monàstiques gironines, com els abats de
Sant Feliu de Guíxols, Sant Pere de Galligants, Sant Pere de Besalú
i Santa Maria de Vilabertran, els priors de Santa Anna de Barcelona,
Santa Maria de Besalú, Manlleu i Santa Maria de Lladó, el piater
de Vilabertran i l’obrer de Sant Pere de Besalú eren capellans de les
parròquies de Vila-romà i Vall-llobrega, Palafrugell, Avellanacorba, Vi-
lademires, Garrigoles, Besalú —amb Capellada i Fares—, Sant Privat,
Borrassà, Cabanes i Batet.19 Tots aquests casos, però, només eren una
petita part de la realitat: l’any 1364 els canonges i els clergues de la
seu de Girona disposaven de les capellanies de cent quaranta-quatre
parròquies i exercien “la mera col·lació per observansa antiga” en no-
ranta-tres, segons consta en l’acta d’unió d’aquestes capellanies a les
rendes del capítol l’any 1372.20
En general, els monestirs obtenien els delmes de les parròquies
on estaven fundats (cf. mapa 20). És el que passa amb els monestirs de
Sant Feliu de Guíxols, Breda, Sant Pere Cercada, Amer, Roses, Sant Pere
de Rodes, Sant Quirze de Colera, Banyoles, Santa Maria i Sant Pere de
Besalú, Ridaura i Camprodon. No és cap casualitat: en un principi, els
monjos haurien pagat uns clergues per servir a les esglésies parroquials
que depenien d’ells o bé hi haurien acabat servint ells mateixos com a
clergues, administrant tots els sagraments eclesiàstics i quedant-se totes
les rendes parroquials.21 D’altres cenobis es quedaven amb delmes de
18. ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 63r-65v (1317.08.08-10); cf. Roura, G.,
“Capbreu de la capellania de Sant Feliu de Buada (any 1326)”, Estudis del Baix Empordà,
núm. 14, 1995, p. 122-126. A l’arxiu de la catedral es conserven, inèdits, els capbreus de
les capellanies de Maçanet de Cabrenys, del 1271, i de Riudellots de la Creu, del 1297;
cf. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1271.05.25 i 1297.02.03).
19. LVBG, núms. 1, 3, 29, 70, 86, 89, 104, 130, 153, 157, 181, 270, 307, 322,
336, 337 i 366 (1362-1371).
20. Jiménez, “Una part...”, p. 1564.
21. Constable, Monastic tithes, Cambridge: Cambridge University Press, 1964,
p. 61-62.
parròquies més allunyades: Sant Pere de Galligants i Sant Daniel de

Girona obtenien els de Franciac i Sant Andreu Salou, Santa Maria
d’Arles, al Vallespir, rebia delmes de parròquies de l’Alta Garrotxa, Sant
Joan de les Abadesses recollia delmes d’altres parròquies garrotxines
i Santa Maria de Ripoll posseïa el delme del terme de Tossa de Mar.
Mapa 20
Geografia dels delmadors eclesiàstics: monestirs i institucions
gironines
Font: LVBG (1362-1371).

La situació a l’entorn proper de la ciutat de Girona, a les parrò-

quies situades a menys de vint kilòmetres de distància, és prou diferent.
En aquest territori és on s’estenien els dominis territorials i els masos
depenents de moltes institucions eclesiàstiques de la ciutat, com les pa-
bordies de la seu de Girona, l’abadia de Sant Feliu de Girona, l’Almoina
del Pa de la seu de Girona, l’Hospital Nou —o de Santa Caterina—i, a
una escala menor, el Ferial de la seu de Girona o els diversos beneficis
eclesiàstics establerts als altars de la catedral. La constitució d’aquestes
senyories a partir de les donacions de nobles, ciutadans i pagesos, va
ser paral·lela a l’adquisició dels delmes per part d’aquestes mateixes
institucions eclesiàstiques a l’entorn urbà gironí.22
La possessió de terres i masos i l’obtenció dels delmes per part
de capellans i monestirs solia anar acompanyada d’una altra facultat:
la col·lació, el dret de nomenar els clergues que havien de servir en
un benefici eclesiàstic determinat. En efecte, segons un acord entre el
bisbe Guillem de Vilamarí i el capítol de la seu de Girona, de l’any
1313, els membres del capítol podien nomenar els beneficis sense cura
d’ànimes de col·lació episcopal i de renda superior als 150 sous i els de
col·lació canonical i de renda superior a 100 sous. Per aquest motiu, es
va encarregar a Hug de Cruïlles, abat de Sant Feliu de Girona, a Arnau
de Mont-rodon, canonge, i a Guillem Tarascó, prevere de capítol, que
determinessin els beneficis del bisbat que complien aquelles condicions;
es tractava de cinquanta-sis capellanies de col·lació episcopal i menys
de 150 sous de renda anual i de tres més de nomenament a càrrec dels
ardiaques de Ravós i de Besalú i menys de 100 sous anuals. De totes
maneres, l’arquebisbe de Tarragona va anul·lar aquest acord perquè
“eandem concessionem de iure non valere, ipsamque in quantum de
facto processit”.23
A banda de les parròquies controlades per capellans de la seu gi-
ronina, cent quaranta-quatre segons el registre de la dècima del 1364,24
hi havia moltes més parròquies sense capellà que potser havien estat
sota el patronatge de senyors feudals laics, els quals encara al segle xiii
22. Guilleré, “Une institution...”, vol. 2, p. 325-331; íd., “Ville...”, p. 462 i 464;
Sanz, “La pabordia...”, p. 420-421; Castells, N., Puigdevall, N., Reixach, F., L’Hospital de
Santa Caterina, Girona: Diputació de Girona, 1989, p. 33-35; Marquès, J. M., “El temple de
Sant Feliu de Girona al segle xiv”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 42, 2001,
p. 131-150; Gironella, A., “L’Hospital de Santa Caterina de Girona”, treball de recerca
inèdit, Girona: Universitat de Girona, 2002, p. 49-53; DSFG; Lluch, Els remences, p. 30-37.
23. CRV, núms. 115 (1313.05.01), 124 (1314.04.02), 128 (1315.04.12) i 130
(1315.08.06).
24. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802 (1364), cf. Mallorquí, “Par-
ròquia...”, p. 381.
podien nomenar els clergues: una constitució del concili de Lleida del
1229 establia que el bisbe o l’ardiaca del lloc havien d’autoritzar els
clergues a servir a les esglésies en què “patronus laicus representare
contempnit episcopo ad curam animarum”.25 Així, els bisbes de Giro-
na, al mateix temps que, des del 1226, van imposar la seva autoritat
sobre els delmadors laics per mitjà de reconeixements i infeudacions
dels delmes, també s’haurien esforçat per intervenir en la designació dels
clergues que havien d’encarregar-se d’una parròquia. D’aquesta tasca,
però, no és fins a la fi del segle xiii que la podem detectar en els pri-
mers registres episcopals, que recullen molts exemples en què els bisbes
nomenaven clergues amb cura d’ànimes o, millor dit, confirmaven els
clergues presentats pels canonges i preveres del capítol de la seu de
Girona i als abats i priors de monestirs que gaudien de la capellania
(cf. taula 23).26
Taula 23
Presentacions i nomenaments de clergues de parròquies gironines,
1295-1334
Parròquia Data Clergue Presentació i nomenament
Clergues amb cura d’ànimes

-Bisbal, la 1331.08.05 Bernat Aulomar, domer P Pere de Capmany, capellà
-Campllong 1328.05.31 Arnau de Ribera, domer i P Cabiscol de la seu
sagristà
1333.05.25 Jaume Sinol, domer P Cabiscol de la seu
-Cassà de la Selva 1320.04.10 Pere Sabater, claver P Paborde de Cassà de la seu
-Castellar de la Selva 1305.02.28 Jaume de Vilar, domer P Prior de Sant Pere Cercada
-Cervià 1324.05.08 Guillem Mallol, domer N Prior de Santa Maria de Cervià
-Cruïlles 1304.10.12 Pere de Pedró, domer i N Prior de Sant Miquel de Cruïlles
sagristà
1327.09.12 Joan de Bruguera, rector N Prior de Sant Miquel de Cruïlles
-Llambilles 1327.12.19 Guillem Ferrer, domer P Sagristà major de la seu
-Montnegre, Sant 1328.01.29 Joan Morell, domer P Cabiscol de la seu
Mateu de
1330.03.02 Guerau Teixidor, domer P Cabiscol de la seu
-Palol de Revardit 1328.07.26 Bernat Renart, diaca N Joan Guitart, capellà
-Peralta, Sant Climent 1327.12.19 Jaume de Coma, domer P Paborde de setembre de la seu
de 1329.11.28 Guillem de Gurri, domer P Paborde de Cassà de la seu
25. CSG, p. 73-74; Marquès, Concilis..., p. 100.

26. Guilleré, “Les visites...”, p. 145-146.
Parròquia Data Clergue Presentació i nomenament

-Riudellots de la Creu 1306.07.08 Berenguer Ferrer, domer N Berenguer de Reixac, capellà
1328.08.29 Bonanat d’Estrada, P Bernat de Cornellà, canonge i
domer capellà
-Romanyà de la Selva 1328.03.14 Pere Escaler, domer N Abat de Sant Feliu de Girona
1328.11.12 Arnau Pere Ramon, do- N Abat de Sant Feliu de Girona
mer
-Sant Andreu del Terri 1306.07.09 Berenguer de Mitjà, do- N Abat de Santa Maria d’Amer
mer
1307.07.19 Cervià, curat N Abat de Santa Maria d’Amer
-Sant Andreu Salou 1328.04.22 Bernat de Puig, domer P Abat de Sant Pere de Galligants
1330.09.10 Guillem de Torre, domer P Abat de Sant Pere de Galligants
-Sant Julià de Ramis 1321.05.21 Guillem Ferrer, curat N Prior de Sant Vicenç de Roca
-Sant Pol de la Bisbal 1334.03.04 Francesc Miassèn, rector P Capellà de la Bisbal
Clergues amb beneficis sense cura d’ànimes

-Cervià 1296.11.26 Valerià Batlle, beneficiat P Bernat Batlle (laic)
1324.05.08 Ramon de Torrent, bene- N Prior de Santa Maria de Cervià
ficiat
-Maçanet de la Selva 1305.09.06 Guillem Cabot, beneficiat P Bernat de Cartellà, senyor
de la torre de Cartellà
-Monells 1297.09.05 Berenguer de Comes, be- P Sibil·la, comtessa d’Empúries i
neficiat al castell de Mo- senyora de Monells
nells
1326.04.10 Ramon Simó, beneficiat a P Marquesa de Santa Pau, senyora
l’altar de Sant Jaume de la
capella del castell
1328.07.21 Guillem Isarn beneficiat a P Ramona, vídua de Ramon de
l’altar de Santa Maria del Pontós, cavaller
castell
1332.07.28 Guillem Ponç beneficiat a N Simó de Vallgornera, senyor del
l’altar de Sant Jaume de la castell de Monells
capella del castell
-Peralta, Sant Climent 1320.05.16 Guillem d’Om, beneficiat P Hereva de Dalmau de Sant Iscle,
de a la capella de Sant Pere cavaller
de Peralta
-Sant Pol de la Bisbal 1323.09.18 Ramon de Prat, beneficiat P Propietària del mas Prat
-Sant Sadurní 1307.09.19 Arnau Sadurní, beneficiat P Ramon Arnau de Sant Sadurní,
senyor del castell
-Vidreres 1295.07.08 Ferrer de Prat, beneficiat P Domer de Vidreres
1307.07.06 Berenguer de Deveses, P Propietari del mas Oliver
beneficiat a l’altar de Sant
Miquel
1327.04.22 Pere Ferrer, domer N Abat de Sant Feliu de Girona
Abreviacions: N: nomenament; P: presentació. Font: Mallorquí, “Parròquia...”, p. 400-409.
Que a partir del 1300 no hi hagués cap laic que pogués escollir
els clergues amb cura d’ànimes de les parròquies no significa que, amb
anterioritat, això no hagués succeït.27 Tanmateix, del bisbat de Girona
només disposem d’uns pocs testimonis. El primer prové del text d’una
visita pastoral a Cassà de la Selva l’any 1320: el batlle de la població,
Guillem de Vilallonga, i un parroquià, Pere Dorca, recordaven que,
trenta anys enrere, el paborde de Cassà de la seu de Girona, Bernat
Guillem, “contulit tunc beneficium sacristie Bernardi de Canerio ... ad
preces et instanciam proborum hominum de Caciano”, aparentment
sense supervisió ni llicència episcopal; a la seva mort, el nou paborde
Dalmau de Pujals va voler imposar el seu candidat, Francesc Porcell,
sense fer cas als proceres de la parròquia que havien pensat en una altra
persona i que, “intendentes ... habere jus in collacione dicti beneficii”,
van deixar el benefici de la sagristia “in suspenso et sine gubernatore
certo et ecclesia etiam seruicio diuino in multis aliis patitur defectum
et esse defraudatur”.28 Un cas similar és el de l’església de Panedes,
sufragània de Llagostera: entre el 1305 i el 1342, els clergues Pere
Sabater, Pere Cortada, Bernat Morell i Bonanat de Vilallonga, van ser
confirmats pels bisbes gironins després d’haver estat presentats pels
feligresos del veïnat de Panedes.29
En tots dos casos, estem davant d’uns fets excepcionals: el primer
descriu un costum que, per última vegada, es va dur a la pràctica a
la darreria del segle xiii; el segon afecta a un temple secundari, no
parroquial. De totes maneres, els bisbes no van eliminar completament
el dret de patronatge dels laics, sinó que el van limitar als beneficis
eclesiàstics vinculats a la celebració de misses i d’aniversaris en altars
i capelles, sense cap responsabilitat sobre la cura d’ànimes. En aquests
càrrecs, instituïts en capelles i en altars d’esglésies parroquials a partir
del segle xii, els fundadors solien especificar sempre qui tenia el dret
de patronatge.30 Per exemple, l’any 1201 a Corçà Guillem Adalbert va
establir un prevere a l’altar de Santa Maria al temple parroquial, per
27. De fet, era una pràctica habitual al regne carolingi i a les terres de Castella,
Navarra i els Pirineus, cf. Aubrun, La paroisse..., p. 42; Reynolds, S. K., Kingdoms and
Communities in Western Europe, 900-1300, Oxford: Clarendon Press, 1997, p. 93-95; Mar-
tínez Sopena, La Tierra..., p. 298-299; íd., “Las solidaridades...”, p. 103-105; Larrea, J. J.,
La Navarre du ive au xiie siècle. Peuplement et société, Brussel·les: De Boeck Université,
1998, p. 580-581; Viader, R., “L’irrationnelle possession des églises d’Andorre (xie-xiie
siècles)”, dins Sénac, Histoire..., p. 119-133; Brown, Church..., p. 97-98.
28. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.f., f. 10v-18r (1320.04.13).
29. ADG, Notaria, vol. G-2, f. 21r (1305.03.29), vol. G-3, f. 1v (1320.04.10) i
f. 24r (1320.09.11), i vol. G-16, f. 98r-v (1342.08.31).
30. Marquès, “Fundaciones...”.
tal que hi fes una missa diària i els altres oficis divins per la seva
ànima i la dels seus parents, i va deixar clar que “neque episcopus
neque ardiaconus neque capellanus uel sacrista uel alia qualibet per-
sona habeat jus uel licenciam assignandi uel constituendi presbiterum
prephato altari cum illis redditibus et in illis redditibus qui a me uel a
meis”; igualment, a Monells, en el seu testament de l’any 1234, Ramon
de Palau va instituir un prevere i un diaca a la capella de Sant Jaume
de Monells que havia de ser presentat i aprovisionat pel “capellanus
Sancti Jacobi” de tal manera que “ueniant ad unum refectorium et ·I·
dormitorium et viuant pariter de comuni”.31 Aquests drets pervivien
encara al segle xiv: en les lletres episcopals els bisbes confirmaven
les presentacions efectuades pels senyors de castells per als beneficis
establerts en les seves capelles —Monells, Peralta, Sant Sadurní— o
per altres laics, propietaris de masos fins i tot, per als càrrecs creats
en altars secundaris dels temples parroquials —Sant Pol de la Bisbal,
Vidreres. Fins i tot, en algun cas força excepcional, es pot observar
com la comunitat de veïns podia arribar a exercir aquestes tasques: a
Pineda, l’any 1332, la universitat i el rector del lloc van presentar al
bisbe un clergue per ocupar un benefici a l’església del lloc.32
Els càrrecs religiosos a les parròquies gironines
Amb la supervisió de bisbes, ardiaques i capellans, els que havien

de fer funcionar efectivament la parròquia eren els clergues que rebi-
en la responsabilitat pastoral sobre una comunitat de fidels, la “cura
animarum”. El reduït nombre d’actes de consagració del bisbat de
Girona dificulta l’estudi del seu paper al capdavant de les comunitats
rurals dels segles ix, x i xi i, en realitat, no és fins a la fi del segle xii
que, gràcies a la menció del lloc on servien al darrere del seu nom,
podem vincular els clergues rurals amb una parròquia determinada.33
31. ACG, pergamí núm. 564 (1201.02.16); PSMCR, núm. 56 (1234.07.27).

32. ADG, Lletres, vol. U-5, f 55v (1332.09.14). Un cas similar el trobem a Vilarig,
on els anys 1324 i 1327 el cavaller Guillem de Vilarig va presentar un clergue al benefici
de Sant Nicolau, amb el consentiment dels feligresos; cf. ADG, Notaria, vol. G-4, f. 111r
(1324.04.25) i vol. G-6, f. 104r (1327.04.17).
33. Amb relació a les tasques específiques dels sacerdots, sabem que el 1049 el
clergue d’Ollers havia de dir el “sacrum Dei ministerium” a l’esglesiola d’Espasèn i que
el 1053 els dos sagristans de la seu de Girona es van repartir la cura de les llànties d’oli,
els ciris pasquals, l’encens, la cobertura del temple, els ornaments de la catedral per les
festes, la neteja dels altars i del baptisteri i la reparació del campanar, cf. CDSG, n. 256
(1049.03.31) i 269 (1053.05.11). El primer clergue rural del qual sabem la parròquia on
servia fou “Bernardus presbiter de Chaciano”; cf. PM, núm. 68 (1199.10.05); PSMCR,
núm. 39 (1203.12.05).
Des d’aleshores i, sobretot, a partir del tombant del segle xiv, la do-
cumentació referent al clergat de les parròquies rurals es multiplica
espectacularment: disposicions dels concilis provincials i dels sínodes
diocesans, actes de visita pastoral, nomenaments de clergues i llicèn-
cies per absentar-se, processos protagonitzats per clergues i llibres de
comptes de les dècimes dels anys 1279-1280 i 1364. D’aquesta manera,
podem presentar un balanç prou complet del paper dels rectors al si
de les parròquies rurals.
Noms i càrrecs
A banda dels capellans, els textos del segle xiii recullen molts títols
i càrrecs amb els quals es distingia els preveres parroquials. Cal, doncs,
començar per aclarir-ne el significat. En les constitucions sinodals i les
visites pastorals apareixen diversos qualificatius per referir-se als càrrecs
parroquials. Per un costat, tenim noms genèrics referits a la formació
dels clergues: el clericus tant pot ser un simple tonsurat com un que
hagi rebut els ordes sagrats; el diachonus correspon al clergue que ha
entrat en els ordes majors i ha obtingut el diaconat, i el presbiter el
que ha assolit l’orde sagrat més elevat —per sota del de bisbe—, el
presbiterat. Per l’altre, uns noms més específics permeten distingir els
capacitats per exercir la cura animarum, és a dir, vetllar pel bé espiri-
tual dels feligresos d’una parròquia administrant-los els sagraments, i
els que no: entre els primers, hi havia el rector, sacerdot titular d’una
parròquia; el sacrista, que s’encarregava també del govern de la sagris-
tia, on es guardaven els ornaments sagrats i els vestits sacerdotals, i
d’endreçar l’església, i l’ebdomedarius, un prevere que es repartia amb
un altre, per setmanes —ebdomade—, la celebració dels oficis divins i
l’administració dels sagraments als feligresos.34 Tot i que en el concili de
Lleida del 1229 es va intentar fer que només un d’ells, a cada església,
s’encarregués de la cura i rebés les ofrenes de les confessions, al se-
gle xiv, a moltes parròquies gironines hi havia dos o tres domers, tal
com es dedueix d’unes constitucions d’Arnau de Mont-rodon adreçades
als clergues amb cura d’ànimes per tal que s’encarreguessin de l’ofici
la setmana que els pertocava i que no s’absentessin “in septimana
sua, idest eo tempore quo ad ipsum onus exercicii cure animarum in
sua parrochia competere dinoscatur”.35 També hi havia els vicaris que
34. CSG, p. 122 i 130.

35. CSG, p. 72-73, 120 i 132-133; Marquès, Concilis..., p. 99-100. El sistema dels
domers o curats setmaners va perviure fins al segle xviii, cf. Puigvert, Una parròquia...,
p. 67-94.
regien, com a substituts d’altres, una parròquia de la qual no eren el

titular. I, per acabar, entre els clergues sense cura d’ànimes hi havia
el diachonus, el clavarius —encarregat de guardar les claus de l’església
i controlar-ne l’economia— i alguns preveres que disposaven de beneficis
simples vinculats a algun altar del temple parroquial o a alguna capella
del terme; la seva única funció era la celebració de misses i oficis pels
difunts, cosa que no els portava cap mena de responsabilitat pastoral.36
La lectura de les constitucions sinodals permet constatar un rela-
tiu desinterès dels bisbes envers els clergues beneficiats en comparació
amb els “sacerdotes et clerici curam animarum habentes” que, segons
una sinodal del bisbe Berenguer de Castellbisbal, de mitjan segle xiii,
tenien uns quants camps d’actuació.37 En primer lloc, la custòdia de
l’església: el cos de Crist i el crisma s’havien de guardar a l’altar i sota
clau, la pica baptismal havia d’estar coberta i situada prop de l’altar,
les cortines i altres draps i els vestits sacerdotals s’havien de cuidar, les
parets i el sòl del temple havien d’estar nets —no s’hi podia guardar
res, excepte en temps de guerra— i els llibres s’havien de guardar en un
lloc especial. En segon lloc, els clergues havien de cuidar el seu aspecte
físic per tal que tothom els distingís perfectament: l’hàbit llarg i d’un
sol color, amb un “supertunicale” rodó i clos de llana o lli, la tonsura
ben rodona i una corona gran i ampla; a més, havien de celebrar els
oficis divins a les hores i temps correctes, fent especial atenció al que
deien, a com ho deien i a no encavalcar-se amb els altres clergues; i
també havien de mantenir un correcte estil de vida, el del celibat, que
comportava que evitessin les “mulieres iuvenculas seu suspectas” a casa
seva i, sobretot, el concubinatge que els podria comportar la pèrdua
del benefici.38 El text de la constitució, però, insisteix en dos aspectes
essencials de l’actuació dels rectors parroquials: d’una banda, la pre-
dicatio als feligresos, amb la qual es pretenia que promoguessin obres
de pietat, no caiguessin en pecat, no tardessin a confessar-se i que la
penitència fos sincera; i de l’altra, l’administratio dels cinc sagraments
36. Com que cap d’aquests noms designa els que han rebut els ordes menors
—l’ostiariat, el lectorat, l’exorcistat i l’acolitat—, semblaria que les persones que estaven
al capdavant de les parròquies ja havien entrat en els ordes majors: el sotsdiaconat, el
diaconat i el presbiterat; cf. Alcover-Moll, Diccionari...; Corts; Galtés; Manent, Dicci-
onari...; Marquès, “Fundaciones...”; íd., “Ensenyament al bisbat de Girona fins a la Il·
lustració”, Arxiu de Textos Catalans Antics, núm. 12, 1993, p. 273-301; To, “L’evolució...”,
p. 91-94. Per al bisbat de Barcelona, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 887-889 i 907-914,
i vol. 2, p. 1144-1179.
37. CSG, p. 102-106; Bueno, El derecho..., p. 63-65.
38. Nieto-Sanz, La época..., p. 173-175; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 444-445, i
vol. 2 p. 1041-1049.
corresponents als curats —el baptisme, la penitència, la comunió, el

matrimoni i l’extremunció.39 El tercer àmbit d’actuació dels clergues
parroquials era el dels “subditos sibi comissos”, és a dir, els feligresos
laics de la seva parròquia: amb l’arma de l’excomunió, els rectors no
podien permetre que ningú fos “in publica fornicatione” sense haver-se
casat, que el marit i la muller no visquessin sota el mateix sostre ni
que algú prestés amb usura o l’encobrís amb compravendes simulades
de blat.
Nombre i distribució geogràfica

No a totes les parròquies de les terres gironines hi havia els ma-
teixos càrrecs ni el mateix nombre de clergues. Comparant les actes de
visita practicades en diferents anys, podem efectuar un primer recompte
dels clergues que servien a cada parròquia (cf. mapa 21 i taula 24). A
Cervià, per exemple, el 1304 hi havia un sagristà i un domer amb cura
d’ànimes, un clergue obtentor del benefici instituït per Arnau de Llers
i dos sacerdots al monestir.40 A Sant Sadurní i Monells, uns mateixos
preveres ocupaven més d’un càrrec a la vegada: l’any 1306 el prevere
Guillem de Vilademarc tenia un benefici establert pels senyors del castell
de Sant Sadurní i un altre pel clergue Berenguer, i a Monells, mentre
el domer major i sagristà, Ramon Vermell, ocupava el càrrec de dia-
ca, el domer menor, Ramon Miró, tenia el benefici de la capella del
castell, ambdós amb la llicència episcopal que els permetia compatibi-
litzar les tasques dels dos càrrecs i obtenir-ne les rendes respectives.41
Taula 24
El nombre de clergues a les parròquies gironines, 1304-1364
Parròquia Visites pastorals (1304-1329) Dècima eclesiàstica (1364)
Castellar 1R 1 1C 1
Caulès 1R 1 1C 1
Lloret 1S 1 1R 1
Mota, la 1R 1 1C 1
Sant Andreu del Terri 1C 1 1C 1
Santa Àgata 1R 1 1C 1
39. Els altres dos sagraments, la confirmació i l’ordenació, eren administrats

exclusivament pel bisbe; cf. Bueno, El derecho..., p. 195-258.
40. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f. 8v-10r (1304.03.10).
41. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 24r-v (1306.04.20) i f. 25r-v
(1306.04.24).
Parròquia Visites pastorals (1304-1329) Dècima eclesiàstica (1364)

Santa Llogaia del Terri 1D 1 1 C, 1 D 2
Cruïlles 1 S, 1 DC 2 1C 1
Quart 1 D, 1 DC 2 1C 1
Bisbal, Sant Pol de la 1 S, 1 B 2 1 C, 1 B 2
Fitor 1 S, 1 DC 2 1 S, 1 DC 2
Palol de Revardit 1 S, 1 DC 2 1 C, 1 DC 2
Ravós 1 S, 1 DC 2 1 C, 1 DC 2
Riudellots de la Creu 1 S, 1 DC 2 1 C, 1 DC 2
Romanyà 1 S, 1 D 2 1 C, 1 D 2
Sant Cebrià de Lledó 1 D, 1 DC 2 1 S, 1 DC 2
Sant Cebrià dels Alls 1 S, 1 DC 2 1 S, 1 DC 2
Santa Pellaia 1 D, 1 DC 2 1 C, 1 DC 2
Llaneres 1 S-D, 1 D 2 1 S, 1 D 2
Vulpellac 1 S-D, 1 D 2 1 S, 1 D 2
Peralta, Sant Climent 1 S, 1 D 2 1 S, 1 D, 1 B 3
de
Sant Julià de Ramis 1 S, 1 D 2 1 S, 1 D, 1 B 3
Llambilles 1 D, 1 DC, 1 B 3 1 C, 1 DC 2
Montnegre 1 D, 1 DC, 1 B 3 1 C, 1 DC 2
Corçà 1 S, 1 D, 1 DC 3 1 S, 1 D, 1 DC 3
Sant Andreu Salou 2 D, 1 B 3 1 C, 1 D, 1 B 3
Campllong 1 S-D, 1 D, 1 B 3 1 C, 1 D, 1 CL, 1 B 4
Bisbal, la 2 D, 1 B 3 1 CP, 3 D, 1 CL, 4 B 9
Riudellots de la Selva 1 S-D, 1 D, 1 CL, 1 B 4 1 S, 1 D, 1 CL, 1 B 4
Cervià, Sant Genís de 1 S-D, 1 D, 3 B 5 1 S, 1 D, 2 B 4
Maçanet, Sant Llorenç 2 D, 1 CL, 2 B 5 1 C, 1 D, 1 CL, 1 6
de DC, 2 B
Vidreres 2 D, 1 DC, 1 CL, 1 B 5 1 C, 1 D, 1 CL, 3 B 6
Monells, Sant Genís de 1 S-D, 1 D, 1 CP, 1 6 1 C, 1 D, 1 DC, 1 B 4
DC, 2 B
Cassà de la Selva, Sant 1 S, 2 D, 1 CL, 2 B 6 1 C, 1 D-S, 1 D, 1 5
Martí de CL, 1 B
Sant Sadurní 1 S-D, 2 D, 3 B, 1 CP 7 1 S, 2 D, 1 CL, 2 B 6
Abreviacions: B: beneficiat; C: clergue; CL: claver; CP: capellà; D: domer; DC: diaca; R:
rector; S: sagristà.
Fonts: Visites pastorals (cf. taula 4); ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802
(1364).
Mapa 21
Els clergues parroquials segons les visites pastorals, 1304-1329
Font: Visites pastorals (cf. taula 4).

Sovint, en les visites no apareixen els clergues que servien bene-

ficis establerts, per la qual cosa cal contrastar les dades de les visites
amb altres fonts documentals. Gràcies als llibres notarials, per exemple,
sabem que a Cruïlles entre els anys 1302 i 1304 hi havia dos clergues
a l’església parroquial de Santa Eulàlia i dos més al monestir de Sant
Miquel, on vivien vuit monjos i el prior; mentrestant a Monells, entre
el 1332 i el 1333, hi havia un domer i un sagristà i dos preveres be-
neficiats (cf. apèndix 4). Els capbreus senyorials, per la seva banda,
recullen els noms dels clergues de Sant Mateu de Montnegre i Cervià
l’any 1314, de Sant Sadurní el 1316 i de Ravós del Terri i Sant Julià
de Ramis el 1317.42 I, tot i la distància cronològica, el registre de la
decima de 1364 recull unes xifres que confirmen el nombre de clergues
per parròquia que assenyalem a través de les primeres visites pastorals
del segle xiv. Però és sobretot gràcies a la comparació de les visites
pastorals amb els registres coetanis de lletres i de notaria de la cúria
episcopal que podem confirmar els càrrecs per parròquia citats ante-
riorment, especialment els que tenien cura d’ànimes.
El nombre de clergues per parròquia coincidia, lògicament, amb
la distinció entre parròquies petites, mitjanes i grans segons la quanti-
tat ingressada en concepte del delme. Entre la trentena de parròquies
estudiades, les que només tenien un sol rector es troben a les parts de
muntanya —Sant Pol de la Bisbal, Santa Àgata, el Castellar, la Mota i
Caulès—, en zones d’alta densitat de parròquies —Santa Llogaia i Sant
Andreu del Terri— o en punts mal comunicats amb Girona —Lloret. De
parròquies amb dos clergues, amb combinacions diverses de domers,
sagristans i diaques, en trobem tant a la plana selvatana —Campllong,
Sant Andreu Salou, Llambilles i Quart— i a l’empordanesa —Llaneres
i Vulpellac—, com a les valls del Terri i del Revardit —Palol, Ravós,
Riudellots de la Creu i Sant Julià de Ramis— i a les Gavarres —Sant
Mateu de Montnegre, Santa Pellaia, Sant Cebrià de Lledó, Sant Cebrià
dels Alls, Fitor i Sant Climent de Peralta. Finalment, les parròquies amb
tres clergues o més —Maçanet, Vidreres, Riudellots, Cassà de la Selva,
Sant Sadurní, Monells i Corçà— i les que en tenen dos però conviuen
amb una institució eclesiàstica important a la parròquia —un monestir
benedictí a Cervià i Cruïlles i el palau del bisbe a la Bisbal— són, a la
vegada, les més poblades —amb més ànimes per custodiar— i les més
riques —amb major producció agrícola i ramadera. La presència del
42. ADG, Santa Maria de Cervià, capbreu de 1315, f. 27r-v (1314.02.15) i f. 53r-v
(1314.09.29), Seu de Girona, Cabiscol, pergamí núm. 4 (1325.03.04), i Mitra, calaix 17,
pergamí núm. 42 (1316.01.27 i 1316.01.28); ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 52r-v
(1317.08.10) i vol. 393, f. 79v (1317.08.11).
càrrec de claver, només en quatre parròquies selvatanes de la trentena

que hem estudiat —Vidreres, Maçanet, Cassà i Riudellots de la Selva—,
sembla que és un bon índex de la notorietat de la parròquia.
Repartiment de les tasques rectorals

El major o menor nombre de clergues residents en una parròquia
incidia directament en el repartiment de les tasques entre ells. En les
parròquies amb un únic clergue, aquest ho havia de fer tot; a les altres,
les particularitats locals són la norma. L’acta de la visita de Salt l’any
1305 especifica que els dos domers “debent esse presbiteri et quilibet
eorum habet curam animarum in sua ebdomada et resident ac tenentur
residere in ecclesiis”; a Cervià, el sagristà i el domer es repartien la
cura d’ànimes l’any 1304, mentre que el clergue del benefici instituït
per Arnau de Llers celebrava missa tres dies al monestir i els dos altres
clergues del cenobi havien de fer les misses, els oficis divins de dia i
nit i donar almoines tres mesos als pobres de Crist.43 El creixement
de la població o la divisió de parròquies podia comportar la creació
de nous càrrecs a la parròquia: l’any 1265 l’“ebdomedarius de novo
creatus” a Santa Maria dels Turers, a Banyoles, havia d’encarregar-se
del diachonatus i de la sacristia i de suplir les absències del primer
domer; la fundació de la parròquia de Blanes, el 1323, va fer néixer el
càrrec de claver, al qual es van atribuir les feines de tocar les campa-
nes, escombrar l’església, encendre les llànties, obrir i tancar les portes,
portar els pal·lis els dies de festa, acompanyar amb un llum el rector
quan visitava els malalts, fer les hòsties, dir els evangelis i passions i,
fins i tot, ensenyar els minyons de la població.44 En algunes parròquies
especialment extenses els domers es repartien els feligresos segons els
veïnats existents: el Llibre Verd esmenta l’“ebdomedarius de Scleto et
ebdomedarius de Verneta” a Cassà de la Selva, mentre a Llagostera els
domers rebien el delme del carnatge d’uns masos “quisque eorum in
illis mansis qui sunt infra territorium sue ebdomade” i a Montagut un
domer rebia el delme dels horts de Castellfollit “racione sue ebdomade”
i un altre el delme d’unes terres del veïnat d’Oliva perquè ell obtenia
l’“ebdomada vocata de Oliva”.45
Sovint es produïen conflictes entre els preveres d’una mateixa
parròquia per les tasques que cadascun havia de fer i, en el fons, pels
43. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f. 8v-10r (1304.03.10) i lligall
1.b., f. 4r (1305.11.22).
44. DB, núm. 326 (1265.02.21); cf. Marquès; Reixach, La parròquia..., p. 11-13.
45. LVBG, núms. 198, 205 i 342 (1362-1371); cf. Mallorquí, “Els veïnats...”, p. 377.
ingressos que n’havien d’obtenir. A Besalú, l’any 1269, el prior de Santa

Maria va dictar unes ordinacions sobre la celebració del culte a Sant
Vicenç de Besalú i sobre el repartiment de tasques entre el domer i
el diaca; a Vulpellac, el 1306, l’absència del domer major feia que el
menor hagués de celebrar “diebus dominicis et festiuis bis in die, sci-
licet in ecclesia parrochiali et in ecclesia Sancte Susanne de Peralta
que est sufragania istius ecclesie, set non habet clericum”; a Sant Pol
de la Bisbal, el mateix any, el clergue Ramon de Prat tenia la cura
d’ànimes, però si s’absentava els clergues de l’església de la Bisbal se
n’encarregaven i també enterraven els hereus i les persones principals
dels masos; a Maçanet de la Selva el 1326 i a Vidreres el 1327, els
domers i els clavers van aclarir a qui pertocava realitzar els tocs de
campanes; i a Fornells de la Selva, l’any 1329, els clergues s’oblidaven
del correcte servei de l’ofici diví perquè “unus dicit horas suas solus
et per se et alter similiter solus et per se”.46
En tres casos, l’acord final enregistra minuciosament el gran nom-
bre de tasques concretes que havien de fer els clergues (cf. apèndix 3).
A Quart, l’any 1308, un clergue de Cassà i dos de Riudellots de la
Selva hagueren de posar pau entre el domer i el diaca. Pels acords
presos, coneixem algunes pràctiques consuetudinàries pròpies de la
parròquia —les deixes per les processons del diaca amb la creu, la lec-
tura de l’Evangeli de Sant Joan a càrrec del diaca o el pagament de
diners al diaca per anar al crisma— i n’esmenta d’altres de comunes
als llocs veïns —el cant de les matines al cor o l’inici de la missa major
dels “diebus ferialibus” a l’“hora solis orientis sicut et alii ebdomedarii
convuicinii faciunt”. L’altre cas se situa a la parròquia de Paret Rufí,
molt a prop de la ciutat de Girona: l’any 1321 el canonge gironí Be-
renguer de Vilert va dictar la sentència de la causa entre el domer i
el diaca sobre algunes qüestions concretes: 1) la titularitat del delme
i la primícia que pagava una feixa de terra que el diaca tenia en alou
franc; 2) l’obtenció de deixes i almoines per misses; 3) l’obtenció de les
oblacions per l’enterrament dels albats; 4) la celebració de les misses
per l’ànima de n’Amigaç de Calonge; 5) els tocs de campanes de dia,
46. Marquès, J. M., “Pergamins de Santa Maria de Besalú a l’Arxiu Diocesà

de Girona”, Annals 1990-1991, 1992, p. 239-310 [PSMB], núm. 206 (1269.05.27); ADG,
Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18) i f. 26v-27r (1306.05.09);
i vol. P-4, f. 90v-91r (1329.10.22); ADG, Lletres, vol. U-3, f. 27r (1327.12.18) i f. 57v-59r
(1326.04.04). De la segona meitat del segle xiv, de conflictes entre clergues d’una mateixa
parròquia en tenim a Colomers i Sant Pere Pescador el 1352, a Vila-romà el 1361, a
la Garriga el 1364, a Banyoles el 1367 i a Sant Medir el 1368; cf. ADG, Processos,
vol. 270 i vol. 272 (1352...); Notaria, vol. G-41, f. 88v-90v (1361.07.15), vol. G-45,
f. 57r-58r (1364...), vol. G-49, f. 87r-88r (1367.05.10), i vol. G-50, f. 75r-77r (1368.09.06).
nit i per tempesta, i 6) el repartiment dels esplets d’una terra amb

la qual se sufragava un aniversari de quatre preveres instituït per na
Bernarda de Domeny.
El tercer conflicte que estudiem es va produir en una parròquia
més gran, la de Llagostera, on servien quatre domers i un claver. L’any
1317, el domer i sagristà Arnau Benet, els domers Berenguer de Santa
Coloma, Jaume Vidal i Arnau de Boada van acordar refer una antiga
escriptura que s’havia perdut durant la guerra dels francesos, l’any
1285, en la qual es descrivien les tasques específiques del claver del
lloc: batejar infants, enterrar els albats, portar la creu als enterraments
i el ciri a les processons, llegir lectures de l’evangeli en algunes misses
de l’any, fer les hòsties, preparar els estris, els vestits i els materials de
la missa i dels oficis, netejar l’església, encendre les llànties, tocar les
campanes des de matines fins al capvespre, portar el crisma, repartir
el salpàs i, si calia, suplir les absències dels domers. Així doncs, el
claver de Llagostera complia les funcions dels diaques de parròquies
més petites.
Patrimoni i rendes
Per tal de deslliurar-se de les tasques de producció d’aliments
i exercir totes les funcions inherents al seu càrrec, els rectors de les
parròquies rebien una gran varietat de drets de part dels parroquians.
Primer de tot, disposaven del patrimoni immobiliari associat al càrrec
rectoral, format en molts casos per una casa —la rectoria—, un hort i
unes poques terres que, no pas sempre, figuren en els capbreus senyo-
rials (cf. taula 25). Podria tractar-se del que quedava de la dotació de
l’església després de les apropiacions senyorials: a Sant Sadurní, per
exemple, el castlà Ramon Arnau va restituir, l’any 1138, a l’església del
lloc “pecie terre ·II· et fexa ·I·”; a Cruïlles, entre el 1264 i el 1319, les
propietats de l’església de Santa Eulàlia es reduïen a la tasca de vuit
peces de terra;47 a Cervià hem trobat el clergue parroquial, Pere de
Fellines, amb un patrimoni més extens, segurament perquè pertanyia a
l’almoina dels pobres que ell mateix gestionava. Les minses dades dels
capbreus contrasten força amb les dels testaments dels propis clergues
parroquials: aquests documents els presenten com uns personatges que
47. ACG, pergamí núm. 232 (1138.07.07); PSMCR, núm. 87 (1264 ca.); ADG,
Parròquia de Cruïlles, capbreu del segle xiv, f. 3v, f. 32v-33r, f. 40v-41r, f. 44v-45r,
f. 63v-64r i f. 68r-69r (1319.02.04-06). És possible que les terres de Santa Eulàlia fossin
més, perquè les esmentades figuren en els capbreus perquè pagaven terços i lluïsmes
al senyor de Cruïlles.
podien disposar fàcilment de grans quantitats de diner per poder fer

deixes pietoses per misses, almoines, esglésies i clergues i per poder
donar als seus familiars i amics.
Taula 25
El patrimoni dels clergues parroquials, 1253-1333
Parròquia Clergues Patrimoni
Testaments
Mercadal, Santa Susanna Pere Duran, clergue 1253. Deixes pietoses (317 s.), als fa-
del miliars (hort d’Algivira, vinya d’Aspirà,
cases al Mercadal, vinyes i bosc a Tri-
lles parròquia de Sant Gregori, celler de
Segalars, alous erms i conreats a Sant
Gregori, vaixella, llit de draps i aparell
i 550 s.), a altres persones (590 s.), al
bisbe i l’abat de Sant Feliu de Girona
(80 s.). Llibres.
Usall, Sant Cristòfor d’ Arnau de Casadevall de 1291. Deixes pietoses (197 s. i 1 flaça-
Cutzac, clergue da de 5 s.) i a d’altres persones (3 copes
d’oli per una llàntia, ovelles d’Usall, 4
escrinis, 1 banc, 1 tina, 1 escon) i a cler-
gues (vestit blanc amb pells de conills,
túnica blanca). Hereus dels seus béns
(pobres de Crist).
Fitor, Santa Coloma de Berenguer de Comes, 1304. Deixes pietoses (352,5 s.), a fami-
clergue liars (212,5 s., 22 mitgeres d’ordi, 1 mit-
gera de forment i 1 hort a Monells), a
d’altres persones (30 s.) i al bisbe (3 s.).
Hereus dels seus béns (pobres de Crist).
Púbol, Sant Pere de Pere Ramada, clergue 1333. Deixes pietoses (281,5 s. i 1 auri
amfosí), a familiars (92 s. i el vi que és
al celler), a d’altres persones (200 s.,
tinard, vaixell, pedra d’oli) i al senyor
(150 s.). Deutes per pagar (550 s.). Lli-
bres (1 breviari). Hereu dels béns mo-
bles i immobles (Guillem Rasador de
Púbol).
Capbreus
Palol de Revardit, Sant Joan Llorenç 1311. Cases dins el castell; hort
Miquel de
Cervià, Sant Genís de Pere de Fellines clergue 1314. Vessana de terra al Palau dit Agu-
(Almoina de Cervià) llonet; camp anomenat Clot; dues pare-
llades de terra a Godafrè; mig camp de
s’Englada; feixa a Raset; hort al barri
del monestir; casa i pati a tocar les ca-
ses de l’Almoina.
Parròquia Clergues Patrimoni

Montnegre, Sant Mateu de Joan Boscà, clergue 1314. Cases, terres i horts a la cellera
de Santa Maria; un hort a la Font; un
camp prop del camino generali
Pere de Bancells, diaca 1325. Casa a tocar l’església parroquial
Ramis, Sant Julià de Arnau de Serres, domer 1317. Cases de la doma prop de l’esglé-
sia; dos horts
Ravós del Terri, Sant Bernat de Brugueres, 1317. Hort prop de les seves cases dins
Cugat de domer la força de Ravós; camp al pla de Ravós
Sant Sadurní Guillem Hualger, domer 1316. Hort a l’horta de la pabordia; al-
berg al barri del castell de St. Sadurní
Ramon de Serra, domer 1316. Alberg al barri del castell de St.
Sadurní; hort entre el Pedró i el Padrell;
hort a l’horta de la pabordia;
Pere Joer, sagristà 1316. Alberg a la vila de St. Sadurní
Pere Cauha, clergue 1316. Feixa de terra a la coromina de la
pabordia
Fonts: testaments 1253: ADG, Sant Feliu de Girona, pergamí s. n. (DSFG, n. 162);
1291: Arxiu Parroquial d’Usall, pergamí s. n. (DB, n. 422); 1304: AHG, Notarial, Mo-
nells, vol. 241, f. 16r-v; 1333: AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 142r-143r. Cap-
breus 1311: BCAH, Arxiu, pergamí núm. 406; 1314: ADG, Monacals, Santa Maria
de Cervià, capbreu de 1315, f. 274r-v i f. 53r-v; 1316: ADG, Mitra, calaix 17, perga-
mí núm. 42; 1317: ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 52r-v i f. 65v, i vol. 393,
f. 79v; 1325: ADG, Seu de Girona, Cabiscol, pergamí núm. 4.
En segon lloc, a través de la descripció de les tasques pastorals

exercides pels clergues a les parròquies rurals, descobrim un munt de
prestacions econòmiques, de valor molt escàs segurament, que anaven
a parar a mans dels clergues parroquials: ofrenes per portar la creu i
enterrar els difunts, per batejar, per celebrar casaments, per netejar el
temple, per encendre les candeles, llànties i llums, per tocar les cam-
panes, per anar al sínode a buscar el crisma i per repartir el salpàs
(cf. apèndix 3). A la vegada, la lectura dels testaments de feligresos
de parròquies rurals permet consignar les deixes testamentàries d’uns
pocs diners als pulsatori cimbalorum d’algunes esglésies.48 Es tracta,
però, d’unes retribucions que, a més de ser de percepció no regular,
són molt difícilment quantificables.
La tercera font d’ingressos dels clergues parroquials eren els delmes
i les primícies que hi anaven associades. Amb el Llibre Verd dels anys
1362-1371 sabem que tres-cents vint-i-nou clergues dels ardiaconats de
48. Se’n troben als testaments de Pere Berenguer de Sant Sadurní i del clergue
Pere Ramada de Púbol, els anys 1332 i 1333; cf. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 10r-v
(1332.06.21) i f. 142r-143r (1333.03.10). Per a França, cf. Aubrun, La paroisse..., p. 130-131.
Girona i de la Selva obtingueren parts de delmes majors, delmes me-

nors i delmes dels novals (cf. taula 26 i mapa 22). D’aquests tres-cents
vint-i-nou, els rectors, curats, domers i sagristans, tots ells amb cura
d’ànimes, en sumaven el 55%; la resta eren, o bé capellans —25%—,
o bé diaques i clergues beneficiats —19%. Tanmateix, tots junts només
aconseguien obtenir al voltant d’un 10% dels delmes gironins i, a més,
molts capellans que en rebien eren clergues de la seu de Girona o di-
rigents de monestirs i altres institucions eclesiàstiques. Només en les
parròquies més petites, els clergues locals obtenien una part important
dels delmes: en dinou parròquies, se’l quedaven tot,49 potser perquè es
tractava de parròquies creades tardanament, a partir del segle xii en
què el teixit parroquial ja estava consolidat i que els bisbes de Girona,
aprofitant les directrius marcades per la reforma gregoriana, ja no van
permetre que els delmes d’aquestes noves parròquies acabessin en mans
de senyors laics. Ara bé, els rectors parroquials eren els principals re-
ceptors dels delmes menors, dels delmes dels novals i, sobretot, de les
primícies, rendes que els proporcionaven el fonament més sòlid dels
seus ingressos econòmics.
Taula 26
La participació dels clergues parroquials en els delmes
dels ardiaconats de Girona i la Selva, 1362-1371
Tipus de participació Clergues Total
A B C D E F G (%)
Participació en els delmes majors

1. Part del delme 24 26 3 7 13 6 79 24,01
2. Delme d’un sector de la parrò- 2 5 1 1 1 10 3,04
quia
3. Benefici del clergue 27 17 2 10 3 1 60 18,24
4. Masos o terres 12 17 5 10 7 1 11 63 19,15
5. Alou de l’església 1 4 3 8 2,43
Obtenció de delmes menors

1. Carnatge 3 11 3 11 6 1 35 10,64
2. Llana 2 7 1 6 3 19 5,78
3. Cànem i lli 1 2 1 4 3 11 3,34
49. Es tracta de les parròquies de Rocacorba, Canet de Verges, Ermedàs, Ca-

nyà, Sant Tomàs de Fluvià, Cadaqués, Vallmala, Esprac, Sant Martí del Castellar, Santa
Eugènia de l’Horta de Girona, la Cot, Escales, Palera, Sant Quintí de Bas, la Miana, el
Mor, el Freixe, Orsinyà i Sant Marçal de Quarentella, cf. LVBG, núms. 25, 116, 139, 143,
144, 166, 171, 175, 197, 256, 269, 277, 338, 361, 371, 372, 375, 380 i 400 (1362-1371).
Tipus de participació Clergues Total

A B C D E F G (%)
4. “Gruany” 2 2 4 1,22
5. Polls 1 1 1 3 0,91
6. Hortalisses 2 1 1 1 5 1,52
7. Pinyons 1 1 2 0,61
8. Formatges 1 1 0,3
9. Novals 5 6 3 7 2 1 24 7,29
Censos sobre els delmes

1. Sobre el delme major 3 3 0,91
2. Sobre el carnatge 1 1 0,3
3. Sobre el delme d’oli, roldor i 1 1 0,3
peixos
Total 82 97 21 64 43 1 21 329 100

(%) 24,92 29,48 6,38 19,45 13,07 0,3 6,38 100
A: capellà; B: rector i curats; C: domer; D: sagristà; E: diaca; F: claver; G: beneficiats.

Font: LVBG (1362-1371).
La natura de les rendes dels beneficis dels rectors de les par-

ròquies era, doncs, molt complexa i diversificada i seria impossible
quantificar-la si no existissin algunes estimacions del seu valor global.
Per al segle xiii, només disposem dels comptes de la “decima ecclesi-
astica” establerta en el segon concili de Lió, l’any 1274, que totes les
institucions i tots els càrrecs eclesiàstics havien de pagar en sis anys
per finançar les croades.50 El registre hauria d’aportar un índex indi-
recte del valor de tots els beneficis eclesiàstics, perquè la contribució
consistia en el 10% del seu valor total. N’hem conservat les quantitats
satisfetes als dos darrers anys del sexenni, els anys 1279 i 1280, de
manera que sumant les dues xifres i multiplicant-les per tres hauríem
d’obtenir el total aproximat del que cada institució va pagar (cf. taula
27). Les dades, però, no són gaire lògiques: per un costat, hi ha una
gran disparitat entre les parròquies que paguen “pro ecclesia” i les que
ho fan “pro fabrica”; per l’altre, sorprèn molt el fet que parròquies pe-
tites com Sant Pol de la Bisbal o Llaneres paguin més que parròquies
molt més poblades com Monells i Sant Sadurní.
50. RDH, vol. 1, p. viii-Ix.

Mapa 22
Geografia dels delmadors eclesiàstics: capellans i clergues
parroquials
Font: LVBG (1362-1371).

Taula 27
Les rendes dels beneficis parroquials, 1279-1364
Parròquia Dècima Visites (1304-1320) Dècima (1364)
(1279-1280)
Parròquies de valor inferior a 10 ll.

Sant Andreu del fabrica Clergue (Ø)
Terri [10 s. 8 d.] [?]
Santa Àgata fabrica Clergue (Ø)
[1 ll. 10 s.] [?]
Cruïlles ecclesia Clergue curat ultra
[7 ll. 19 s. 7 d.] victum debet soluere
prior pro eo (8 s.),
diaca (Ø) [> 4 ll.]
Quart fabrica Clergue (Ø [154 s.])
[1 ll. 7 s. 9 d.] [7 ll. 14 s.]
Castellar fabrica Clergue (16 s. [8 ll.])
[1 ll. 8 s. 5 d.] [8 ll.]
Caulès fabrica Clergue (16 s.) [8 ll.]
[6 s. 9 d.]
Parròquies de valor d’entre 10 i 20 ll.

Montnegre ecclesia Clergue (16 s.), diaca
[7 ll. 11 s. 9 d.] (Ø [64 s.])
[11 ll. 4 s.]
Bisbal, Sant Pol ecclesia Clergue (200 s.) Clergue (24 s.), bene-
de la [10 ll. 10 s.] [10 ll.] ficiat (Ø)
[> 12 ll.]
Santa Pellaia ecclesia Clergue (25 s.), diaca
[9 ll. 5 s.] (Ø)
[> 12 ll. 10 s.]
Mota, la ecclesia, opera Clergue (26 s.) [13 ll.]
dels anys ante-
riors
[8 ll. 3 s. 9 d.]
Llambilles ecclesia Clergue (16 s.), diaca
[6 ll. 10 s. 3 d.] (Ø [6 ll.]) [14 ll.]
Sant Cebrià de ecclesia Sagristà (18 s.), diaca
Lledó [7 ll. 17 s. 9 d.] (Ø [100 s.])
[14 ll.]
Sant Cebrià dels ecclesia Sagristà (16 s.), diaca
Alls [6 ll. 19 s.] (16 s. [8 ll.])
[16 ll.]
Llaneres, Sant ecclesia Dos domers Sagristà (16 s.), do-
Martí de [13 ll. 17 s. 3 d.] (200 s.; 200 s.), mer (16 s.)
capellà (120 s.) [16 ll.]
[26 ll.]

(1279-1280)
Vulpellac, Sant fabrica Sagristà i domer Sagristà (16 s.),
Julià de [1 ll. 14 s. 8 d.] major (250 s.), domer (16 s.)
domer menor [16 ll.]
(200 s.), capellà
(200 s.)
[32 ll. 10 s.]
Santa Llogaia fabrica Clergue (16 s.),
del Terri [1 ll. 3 s. 9 d.] domer (16 s.)
[16 ll.]
Peralta, Sant ecclesia Sagristà (16 s.),
Climent de [9 ll.] domer (16 s.),
beneficiat (Ø)
[> 16 ll.]
Palol de Revardit ecclesia Clergue (17 s.), diaca
[8 ll. 17 s. 6 d.] (17 s.) [17 ll.]
Riudellots de la fabrica Clergue (18 s.), diaca
Creu [16 s.] (16 s.)
[17 ll.]
Romanyà ecclesia Clergue (18 s.),
[7 ll. 15 s.] domer (16 s.)
[17 ll.]
Ravós ecclesia Clergue (20 s.), diaca
[8 ll. 9 s. 6 d.] (16 s.)
[18 ll.]
Fitor ecclesia; fabrica Sagristà (20 s. 8 d.),
[4 ll. 9 s.] diaca (16 s.)
[18 ll. 6 s. 4 d.]
Sant Julià de ecclesia Sagristà (24 s.),
Ramis [9 ll. 4 s. 6 d.] domer (13 s.
[130 s.]), beneficiat
(Ø)
[> 18 ll. 10 s.]
Parròquies de valor entre 20 i 40 ll.

Monells, Sant ecclesia Sagristà i domer Clergue (17 s.),
Genís de [6 ll. 6 s.] (300 s.), domer domer (18 s.), diaca
(300 s.), capellà (Ø), beneficiat (5 s.
(100 s.), diaca [50 s.])
(80 s.), dos be- [> 20 ll.]
neficiats (250 s.;
80 s.)
[55 ll. 10 s.]
Sant Andreu fabrica, ecclesia Clergue (16 s.),
Salou [2 ll. 8 s.] domer (16 s.), benefi-
ciat (9 s. [90 s.])
[20 ll. 10 s.]

(1279-1280)
Lloret ecclesia Rector (50 s.)
[11 ll. 3 s.] [25 ll.]
Campllong ecclesia Clergue (23 s.),
[8 ll. 8 s. 9 d.] domer (21 s.), claver
(Ø), beneficiat (6 s.
[60 s.])
[> 25 ll.]
Corçà ecclesia Sagristà (40 s.),
[16 ll. 5 s.] domer (24 s.),
diaca (16 s.)
[40 ll.]
Parròquies de valor superior a 40 ll.

Riudellots de la ecclesia Sagristà (36 s.),
Selva [21 ll. 14 s.] domer (30 s.), claver
(16 s.), beneficiat (Ø)
[> 41 ll.]
Maçanet, Sant ecclesia Clergue (30 s.),
Llorenç de [15 ll. 15 s. 9 d.] domer (25 s.), claver
(18 s.), diaca (16 s.),
dos beneficiats (Ø; Ø)
[> 44 ll. 10 s.]
Cervià, Sant fabrica, rector de Domer (270 s.), Sagristà (20 s.),
Genís de l’almoina sagristà (200 s.) domer (16 s.), dos
[17 ll. 15 s.] [23 ll. 10 s.] beneficiats (20 s.
[10 ll.]; 34 s.)
[45 ll.]
Cassà de la Sel- ecclesia Dos domers, Clergue (23 s.),
va, Sant Martí de [26 ll. 2 s. 4 d.] beneficiat (80 o domer i sagristà (24
100 s.) s.), domer (23 s.),
[4-5 ll.] claver (18 s.), benefi-
ciat (Ø [30 s.])
[45 ll. 10 s.]
Sant Sadurní ecclesia Tres domers (300 Sagristà (25 s.), dos
[6 ll. 16 s. 9 d.] s.; 200 s.; 200 s.), domers (22 s.; 21 s.),
tres beneficiats claver (Ø [100 s.]),
(30 s. —i 600 s. dos beneficiats (Ø
propis—;150 s.; [10 ll.]; Ø)
60 s.), capellà
(200 s.) [> 49 ll.]
[57 ll.]
Vidreres ecclesia Clergue (40 s.),
[10 ll. 15 s. 4 d.] domer (40 s.), claver
(20 s.), tres benefici-
ats (18 s. [9 ll.]; Ø; Ø)
[> 59 ll.]

(1279-1280)
Bisbal, la ecclesia Capellà (43 s. 6 d.),
[51 ll. 8 s. 3 d.] tres domers (31 s.;
31 s.; 31 s.), claver
(Ø [100 s.]), quatre
beneficiats (Ø; Ø; Ø;
16 s. [8 ll.])
[> 81 ll. 5 s.]
Abreviacions: Ø sense dades; [ ]: estimacions per al conjunt de la parròquia; d.: diners;

ll.: lliures; s.: sous.
Fonts: 1279-1280 (RDH); 1304-1320 (ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a, f. 8v-
10r; lligall 1.c., f. 21v-27r; i lligall 2.f., f. 10v-18r); 1364 (ACA, Reial Patrimoni, Mestre
Racional, vol. 1802).
En canvi, sí que són més coherents les informacions extretes

d’unes poques visites pastorals de l’inici del segle xiv i les de la dèci-
ma de 1364. Les visites pastorals a les parròquies de Cervià el 1304,
Llaneres, Monells, Sant Pol de la Bisbal, Sant Sadurní i Vulpellac el
1306 i a Cassà de la Selva el 1320 consignen el valor dels beneficis
eclesiàstics que s’hi trobaven: els domers i els sagristans obtenien
rendes que sumaven entre 200 i 300 sous l’any —o 10 i 15 lliu-
res anuals—, força més que diaques, capellans i clergues beneficiats
—entre els 80 sous de Monells i Cassà i els 200 de Sant Sadurní.
El registre de la dècima concedida pel papa al rei d’Aragó pels anys
1363 i 1364 aporta una visió més global. Els càlculs realitzats es
basen en el fet que no hi havia clergues que paguessin menys de
16 sous per la dècima, xifra que equival al 10% de les 8 lliures —o 160
sous— de renda anual que era el límit per sota del qual hom estava
exempt de contribuir en aquest impost eclesiàstic. En efecte, el rector
de Ginestar, el benefici del qual havia estat “computato ad vii libras”,
no pagava res perquè “non ualet viii libras nec habet aliud”.51 En les
51. ADG, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802, f. 20r (1364). També es-
taven exempts de pagar la dècima, per privilegi papal, els oficis eclesiàstics en mans de
cardenals, que no eren pocs: el 1361 s’eximiren les sagristies major i menor de Girona,
els ardiaconats de Ravós i Empúries, l’abadia de Sant Feliu de Girona, el priorat de
Cervià, la infermeria de Ripoll, les capellanies de Ravós, Albons, Darnius, Navata, Palol
de Revardit, Palau-saverdera, Arenys de Munt, Sant Vicenç de Camós, Armentera, Ver-
ges i Sant Esteve de Bas, la pabordia de juny de la seu, algunes canongies, beneficis
i porcions canonicals de Girona; cf. ADG, Lletres, vol. U-41, f. 62r-v (1361.08.19). En
terres franceses, les diferències de rendes entre clergues anaven de les 2-4 lliures per a
les parròquies pobres de la muntanya i 35-40 lliures per a les parròquies riques de la
plana, cf. Germain, “Revenus...”, p. 102.
trenta-dues parròquies estudiades, la mitjana del valor de les rendes

dels clergues sense cura d’ànimes era inferior a les 8 lliures anuals:
6 lliures i 18 sous els diaques, 6 lliures i 3 sous els beneficiats en
altars i capelles i 7 lliures i 13 sous els clavers. En canvi, les xifres
dels preveres amb cura d’ànimes superaven aquest llindar econòmic de
poc en les parròquies d’un sol rector —8 lliures, 14 sous i 9 diners
de mitjana— i, a les parròquies de més d’un rector, arribaven fins a
les 12 lliures anuals.
Els clergues al capdavant de les parròquies
Per les responsabilitats pastorals i el nivell de vida que hi ana-

ven associats, el càrrec de rector parroquial era desitjat per molts i,
a la vegada, els poderosos de la parròquia i els poders exteriors —el
bisbe, sobretot— el volien tenir sota el seu control. El rector solia ser
membre de les famílies benestants de la mateixa parròquia on servia
o de les veïnes i, abans del segle xiv, solia residir al lloc on tenia el
benefici i se n’absentava relativament poc; amb el poder conferit pel
bisbe i l’autoritat moral aconseguida pel fet de saber llegir i escriure,
el clergue vetllava pel manteniment dels bons costums de la comunitat
i procurava donar, amb els seus sermons i amb l’exemple de la seva
vida, un missatge moral i religiós als feligresos.52 En bona mesura,
aquest missatge era dictat pels bisbes a través de les nombrosíssimes
constitucions sinodals dels segles xiii i xiv. Per tot plegat, cal analitzar
les notícies gironines sobre l’origen social i geogràfic del clergat giro-
ní, així com sobre la seva formació religiosa, el seu nivell de vida i el
control a què estava sotmès per part dels bisbes.
Condició i formació
Al bisbat de Barcelona, en les visites efectuades a l’inici del se-
gle xiv, el bisbe Ponç de Gualba solia concedir els ordes sacerdotals
menors, la tonsura sobretot, a tots els infants que assistien a les classes
dels rectors, sempre que no fossin il·legítims ni fills de sacerdots, amb
la qual cosa podien optar a un benefici eclesiàstic, a una escrivania o
al servei domèstic d’un rector.53 Cap de les visites gironines fa refe-
rència a aquesta pràctica, però també devia ser força general, atès el
52. Le Roy Ladurie, E., Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, París: Galli-
mard, 1982, p. 513-517; Bourin; Durand, Vivre..., p. 93-95; Aubrun, La paroisse..., p. 54-55
i 133-134; Palazzo, Liturgie..., p. 31-35.
53. Benito, Les parròquies..., p. 130-132; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 187-188. Per
a moltes diòcesis franceses, cf. Aubrun, La paroisse..., p. 161-162.
gran nombre de tonsurats que es desprèn d’algunes ordenances reials:

el 1322 el rei Jaume II va compel·lir els “habitatores dicte civitatis
—Girona— tonsurati, in aliis maioribus ordinibus non constituti” a
contribuir al subsidi per l’expedició a Sardenya i a les talles i despe-
ses comunes de la ciutat; i el seu fill Alfons III, el 1330, va perme-
tre que poguessin ser elegits com a jurats les persones que “eorum
iuventutis tempore tonsuram habuerunt”.54 De fet, els registres de
lletres de l’arxiu episcopal contenen un gran nombre de testimonials
de tonsura, és a dir, de llicències que permetien a clergues gironins
exercir en d’altres bisbats i als forasters exercir a les terres gironines;
també hi ha dimissòries o permisos per tal que un bisbe no gironí
tonsurés escolars i clergues gironins (cf. figura 14). Normalment es
tracta de notícies molt concises, però tenim algun cas més detallat: el
1333 Guillem de Freixeneda, escolar de Vilanant, va rebre la tonsura
després de testificar que tenia estudis suficients per rebre el primer
orde sacerdotal i que era nat de matrimoni legítim; l’any següent, el
bisbe va dispensar Guillem Joan, escolar, per rebre la tonsura tot i
ser fill de solter i soltera.55 Cal assenyalar que els fills d’homes propis
no podien ser tonsurats ni entrar en ordes sagrats si, prèviament, no
s’havien redimit del seu senyor.56
La tonsura, doncs, era la primera condició per entrar en el sa-
cerdoci, però no l’única. Els clergues forans de la diòcesi havien de
presentar credencials del bisbe del lloc d’on provenien i, segons unes
constitucions de Berenguer de Castellbisbal i de Pere de Rocabertí,
se’ls impedia ser rebuts sense coneixement del bisbe, a excepció que
fossin de bona fama i costums o formessin part del seguici de perso-
natges importants. Igualment, el fet de ser fill de clergue era, des de
la reforma gregoriana del segle xi, un impediment per rebre els ordes
sagrats: el 1078 es va prohibir als fills de preveres, diaques i sotsdia-
ques que heretessin la dignitat del seu pare i que fossin promoguts als
ordes superiors; ja entrat el segle xiv, el sínode del 1335 va impedir
que aquests fills i filles servissin als oficis divins, cosa que es donava
en certs casos segons la visita del 1329: a Ginestar el clergue Ramon
Sala “celebrat multociens cum dicto filio suo qui est quasi sex annis”;
i a Borgonyà el rector Pere Arnau tenia un fill que ja era tonsurat amb
el qual celebrava la missa a l’esglèsia “quia non habet alium scolarem
... qui iuuet eum in missa et aliis horis celebrandis”.57
54. LRCG, núm. 23 (1322.05.12) i núm. 39 (1330.02.23).

55. ADG, Lletres, vol. U-5, f. 108br (1333.08.20) i f. 140v-141v (1334.02.14).
56. Lluch, Els remences..., p. 271-272.
57. CPTC, núm. 7 (1078); CSG, p. 109, 116-117 i 128; ADG, Visites pastorals, vol.
P-4, f. 53v-54v (1329.06.02) i f. 118v-119r (1329.11.18); cf. Marquès, Concilis, p. 84-88;
Bueno, El derecho..., p. 270-271 i p. 286.
Figura 14
Els tonsurats de la diòcesi de Girona, 1326-1334
Font: ADG, Lletres (cf. taula 2).
També calia tenir assegurada una certa estabilitat econòmica que

permetés estudiar i esperar l’obtenció d’un càrrec amb benefici propi.
En tenim alguna dada aïllada del segle xii: el 1151 Pere Adalbert i la
seva muller van donar 80 sous i dues feixes de terra a Santa Maria
de Cervià per tal que el seu fill Guillem, clergue, fos mantingut pel
monestir.58 És al segle següent, però, que això esdevingué norma: una
constitució del concili de Lleida del 1229 prohibia que ningú fos promo-
gut “in subdiaconatum, diaconatum vel presbiteratum nisi habeat suf-
ficiens ecclesiasticum beneficium vel saltem sufficiens patrimonium”.59
A partir d’aleshores els testaments de pagesos de mas proporcionen
notícies més explícites: el 1241 Ramon Artau, pagès de Salt, va dei-
xar 30 sous al seu fill Pere, clergue, i va disposar que “habeat uitam
et uictum in ipso manso —el mas Artau— usque ad ·x· annos, et si
58. PSMCE, núm. 66 (1151.01.07).

59. CSG, p. 71; Marquès, Concilis..., p. 98.
forte Deus dederit aliud beneficium unde possit uiuere, tenetores dicti
mansi non teneantur dare deinde aliud nisi ·xx· solidos”; i l’any 1332
Ramon Nadal de Madremanya va disposar en el seu testament “quod
provideatur Petro filio meo in uictu et uestitu et in libris et in salario
negocciorum suficienter quousque fuerint in etate ·xxv· annorum et
quod adistat officium clericale” i que, a més, rebés 200 sous en concepte
de llegítima paterna.60 Una altra opció era cercar el suport d’un senyor
o cavaller que els mantingués mentre anessin obtenint els diversos ordes
eclesiàstics: el 1332 el cavaller Ramon de Pontós va presentar al bisbe
l’acòlit Francesc Alagot de Monells “in subdiachonatus, diachonatus
atque presbiteratus ordinibus statutis temporibus promouendum” i el
1333 el castlà de Sant Sadurní, Ramon Arnau, va fer el mateix amb
Simó fill d’Aldric de Guàrdies de la parròquia de Sant Cebrià de Lledó,
clergue tonsurat.61
Un cop superats aquests condicionants, calia seguir una instrucció
religiosa abans de poder ser nomenat clergue: en el concili de Lleida
del 1229 es va amenaçar amb l’apropiació de les rendes dels seus bene-
ficis els rectors i altres clergues de les esglésies parroquials “qui latinis
verbis loqui nesciunt” i que excusessin la seva ignorància “ex deffectu
magistrorum”, si no era que es posaven a estudiar en una de les es-
coles de gramàtica que s’havien d’instituir als bisbats i ardiaconats.62
A la catedral de Girona, situada sota l’actual torre Cornèlia, a l’extrem
nord-occidental del claustre, hi havia una escola que devia funcionar
des del segle xi, quan apareix el càrrec de cabiscol o “caput scholae”
de la seu; s’hi estudiava gramàtica i cant amb un “magister scolarum
cantus” i un “magister grammatice”.63 A l’església de Sant Feliu de
Girona hi havia una altra escola: l’any 1320 el bisbe va permetre a
Jaume de Viladevall ensenyar-hi gramàtica i lògica durant un any, tot
i l’informe desfavorable del guardià dels framenors i de l’ardiaca Arnau
de Soler.64 D’escoles, però, n’hi devia haver a diverses viles gironines
i també a moltes parròquies rurals, ja que una constitució sinodal
60. DSFG, núm. 126 (1240.08.11); AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 82r-84r
(1332.12.11).
61. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 42r (1332.08.22), i vol. 161, f. 25v
(1333.05.21).
62. CSG, p. 63-64; Bueno, El derecho..., p. 240-241; Batlle, Ll., “La escuela de la
Catedral”, dins íd., La cultura a Girona de l’edat mitjana al Renaixement, Girona: Diputació
de Girona, 1979, p. 283; Marquès, Concilis..., p. 93-94. Sobre la formació dels clergues
a les diòcesis de França, cf. Aubrun, La paroisse..., p. 116-117 i p. 162-163.
63. ADG, Notaria, vol. G-3, f. 171v-173v (1332.09.29); cf. Batlle, “La escuela...”,
núms. 1 i 2; Perarnau, J., “El testament de Guillem Marrull, parent de Nicolau Eimeric”,
Arxiu de Textos Catalans Antics, núm. 1, 1982, p. 263-268.
64. ADG, Notaria, vol. G-3, f. 31v (1320.10.22).
del 1335 obligava tots els rectors a “instruere et informare novitios

presbiteros in sua ecclesia beneficia obtinentes”, tot ensenyant-los les
fórmules de la consagració i les oracions del baptisme i dels altres
sagraments tal com ells les havien après.65 En tenim algunes proves:
l’any 1253 el capellà de l’església de Vilavenut s’anomenava “magister
Ugo”; el 1335 Berenguer de Casalells, diaca de Paret Rufí, va anar a
estudiar gramàtica i cant a Aiguaviva, probablement amb Bernat de
Requesens, beneficiat de la capella de Vilademany que, dos anys abans,
havia aprofundit en diverses matèries escolàstiques; i el 1354 el claver
de Blanes va atacar Dalmau de Crosa, de Cassà de la Selva, que havia
obert una escola a la vila quan el primer i els seus predecessors eren
els únics amb dret episcopal per oferir una escola de salms, gramàtica
i altres disciplines als escolars de Blanes.66
A aquestes escoles és on acudien els clergues gironins que, tot i
disposar ja de beneficis eclesiàstics, havien d’estudiar per tal de rebre
els ordes majors del diaconat i del presbiterat. Aquest era el cas del
sagristà de Sant Julià de Ramis i el diaca de Palol de Revardit que,
el 1315 i el 1329 respectivament, s’absentaven de les seves parròquies
perquè encara estaven estudiant: el primer havia de ser promogut el
dia de Pasqua “ad presbiteratus ordinem ... et tunc incontinenti intendit
facere et faciet residenciam in ipsa ecclesie personalem”, mentre que el
segon cedia les seves rendes a l’obra de la seu de Girona “usque dictus
diaconus fuerit ad sacros ordines promotus”.67 En canvi, a Blanes el
1329 el tonsurat Guillem de Closes “tenet diaconatum dicte ecclesie
et debet esse presbiter racione dicte diaconatus et non uult promoueri
nec facit continuam residenciam, ita quod per se nec per alium non
fit aliquid seruicium in dicto diaconatu et in officio presbiteratus”;
per això, el visitador li va retenir els fruits del benefici mentre no hi
hagués un prevere substitut que “usque fuerit promotus faciat totum
seruicium”.68 Aquesta darrera situació no era gaire corrent: entre els anys
1322 i 1335, els diaques de Llofriu, Monells i Sant Feliu de Pallerols,
65. CSG, p. 124; Marquès, “Ensenyament...”, p. 274-275; Bueno, El derecho...,

p. 241-242 i p. 271; Soto, J. M., “Disposiciones sobre la cultura del clero parroquial en la
literatura destinada a la cura de almas (siglos xiii-xiv)”, Anuario de Estudios Medievales,
núm. 23, 1993, p. 296-298. Sobre la presència d’escoles a les zones rurals del bisbat
de Barcelona, cf. Perarnau, J., “L’«Ordinacio studii Barchinone et rectoris eiusdem» del
bisbe Ponç de Gualba (8 novembre 1309)”, Revista Catalana de Teologia, núm. 2/1, 1977,
p. 166-169; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 446-450.
66. CRV, núm. 51 (1253.07.17); ADG, Lletres, vol. U-5, f. 104v-105r (1333.07.30),
i vol. U-25, f. 120v-121r (1354.11.18); ADG, Notaria, vol. G-10, f. 80v (1335.10.06).
67. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 11r-v (1315.01.22) i vol. P-4, f. 52v (1329.05.31).
68. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 82r-v (1329.07.04).
els domers de la Bisbal i Peratallada, i els clergues beneficiats de Cassà

de la Selva, de la capella de la torre de Peralta, de Santa Coloma de
Farners i del castell de Peratallada, entre d’altres, buscaven un substitut
que suplís la seva absència durant un o dos anys mentre estudiaven
gramàtica.69 Després dels estudis, calia aprovar els exàmens per accedir
als ordes majors, que només podia concedir el bisbe de Girona. Així,
el cabiscol va enviar-li l’any 1325 els clergues que havien superat les
proves per obtenir el sotsdiaconat —Bernat Claver de la Bisbal—, el
diaconat —Pere d’Hospital beneficiat de Sant Pere de Galligants, Pere
de Millars de Sant Dalmai i Guillem Bernat de Sant Gregori, entre
altres— i el presbiterat —Pere d’Esprac.70 D’aquesta manera, podem
resseguir el ràpid ascens d’alguns clergues: per exemple, Bernat Cla-
ver, domer de la Bisbal, després d’obtenir el sotsdiaconat el 1325, va
continuar estudiant durant tres anys més fins que el 1330 va renunciar
a la doma; des d’aleshores i fins al 1335, el trobem documentat a la
seu de Girona, on ocupava el benefici de coc —cuiner— de la seu.71
El clergat i la cultura escrita

Aparentment, el nivell cultural del clergat gironí era força bo.72
En aquest grup existia, certament, una diglòssia entre la llengua que
parlaven, el català, i la que utilitzaven per llegir i escriure, el llatí.
Naturalment, el llatí era la llengua de l’Església: pràcticament tota la
missa, a excepció del sermó, s’hi havia de fer. I també era la llengua
de pràcticament tots els àmbits de la cultura, a excepció de la litera-
tura cortesana en occità. El català, en canvi, era la llengua d’ús quo-
tidià del conjunt de la societat, però s’escrivia molt poques vegades.
Analitzant els destinataris de les cartes redactades per l’escrivania del
69. ADG, Notaria, vol. G-3, f. 157r-v (1322.08.16), vol. G-4, f. 70r (1323.10.30)
i f. 145r (1324.09.22); vol. G-6, f. 100v (1327.03.26); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 86r-v
(1326.05.27), f. 170v (1326.08.05), f. 187v (1326.09.12) i f. 15r-v (1326.10.09), vol. U-4,
f. 169v-170r (1331.06.29) i vol. U-5, f. 6r (1332.10.16) i f. 110v-111r (1333.08.25).
70. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 35r-v (1326.03.06-07); cf. CSG, p. 108; Bueno, El
derecho..., p. 241.
71. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 35v (1325.03.06), f. 7v-8r (1326.02.01), f. 187v
(1326.09.12), f. 14r (1326.10.09) i f. 14v (1326.10.16), vol. U-4, f. 124r (1330.11.02) i f. 197v
(1331.09.24); ADG, Notaria, vol. G-6, f. 59r (1326.10.09) i vol. G-10, f. 91v (1335.11.15).
72. A Galícia, Astúries i Castella, a la fi de l’edat mitjana, molts clergues encara
no coneixien el llatí i el parlaven de manera defectuosa, cosa que preocupava les au-
toritats eclesiàstiques; cf. Ríos, M. L.; Díez, C., “La vie du clergé rural dans le nord de
l’Espagne médiévale d’après les actes sinodaux”, dins Bonnassie, Le clergé..., p. 173; Mar-
tínez Domínguez, J. A., Los clérigos en la Edad Media, La Corunya: Editorial Toxosautos,
2003, p. 187-188; Arranz, A., “La cultura en el bajo clero: una primera aproximación”,
Anuario de Estudios Medievales, núm. 21, 1991, p. 591-604.
bisbe, s’observa que les úniques que són en català són les adreçades als
batlles episcopals i als nobles de les terres gironines; en canvi, tots els
clergues, també els parroquials, que reben encàrrecs del bisbe sabien
llegir perfectament el llatí (cf. taula 28). A més, molts clergues posseïen
llibres que, a l’hora de la seva mort, donaven als temples parroquials:
l’any 1227 el canonge de la seu Pere de Pineda va deixar en violari
al seu germà Berenguer i després a l’església de Caldes un “librum ...
novum in quo continetur officiarium et missale”; un altre canonge,
Pere de Prat, va donar el 1247 el “breuiarium maius quod emi a Pe-
tro Iohanne clerico, et maneat semper in coro dicte ecclesie —Santa
Seclina— catenis firmatum et numquam exeat de dicta ecclesia”; i el
1253 Pere Duran, clergue del Mercadal, va cedir al seu cosí Dalmau
“omnes libros meos, quos habeat et teneat dum uixerit”; per al segle
xiv, sabem que el rector de Lliurona, el domer de Camós i el rector
de Sant Martí del Castellar posseïen llibres religiosos com breviaris,
hores, diürnals, psalteris, doctrinals i sermoners.73
Taula 28
La llengua de les lletres episcopals i reials, 1293-1330
Remitent Anys Destinataris Total
A B C D E F
Bisbes de Girona 1296-1301 35 21 5 11 27 2 101
1326 130 3 15 19 15 21 32 168 1 5 1 354 56
Reis d’Aragó 1293-1330 1 16 31 48
Total 166 3 36 19 36 63 32 195 1 7 1 503 56
Llatí Català
A. Jerarquia eclesiàstica. B. Nobles i cavallers. C. Ciutadans. D. Veguers, batlles i oficials.
E. Clergat rural. F. Parroquians.
Fonts: 1296-1301: ADG, Lletres, vol. U-1; LBG — 1326: ADG, Lletres, vol. U-2; LBG —
1293-1330: LRCG, vol. 1.
El domini de la llengua escrita per part dels clergues va ser apro-

fitat pels senyors feudals, laics i eclesiàstics, a l’hora de crear notaries
en les localitats més poblades i importants. De fet, l’increment dels
fons en pergamí al llarg del segle xiii es deu a l’aparició de preveres
73. CRV, núm. 31 (1227.05.16); DSFG, núm. 153 (1247.10.18) i 187 (1253.05.26).
Tanmateix, la majoria de notícies sobre biblioteques de clergues procedeixen del món
urbà, cf. Batlle, Ll., “Notícies de llibres d’antics inventaris de clerecia parroquial del
bisbat de Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 19, 1968-1969, p. 234-
235; Iglesias, J. A., “La cultura dels clergues a la Catalunya baix-medieval a través de
les biblioteques”, dins I Congrés..., vol. 1, p. 93-103.
redactors d’instruments notarials arreu. Aquest fet incomodava els reis

d’Aragó que temien que, en cas de frau, poguessin evitar la justícia
reial perquè eren persones de jurisdicció eclesiàstica. Per això, Pere II,
Jaume II i Alfons III van prohibir la presència de clergues a l’escri-
vania de la vegueria i de la batllia de Girona i van intentar controlar
les escrivanies de domini eclesiàstic i els clergues redactors d’instru-
ments, mentre el bisbe Arnau de Mont-rodon, els anys 1337 i 1338,
va prohibir-los que rebessin “inmoderatum salarium sive pretium pro
instrumentis, actis sive aliis scripturis”.74 De totes maneres, en aquesta
època ningú va posar en qüestió la validesa dels testaments redactats
pels clergues parroquials, sobretot si, tal com figura als Costums de
Girona, hi havia cinc testimonis i el sacerdot deixava clar, per escrit,
que rebia els dons del testador en nom del benefici i no en el seu
propi.75 A més, els preveres-notaris veien reforçada encara més la seva
activitat si el bisbe els concedia la llicència: és el cas del domer de
Santa Maria de Granollers, Ramon de Baieria, que rebé el poder per
redactar testaments i cartes nupcials el 1296; i també el dels domers
de Cassà de la Selva que, segons un text del 1335, enregistraven els
testaments dels seus parroquians en un llibre específic.76
Nivell de vida
A diferència d’altres regions, el nivell de vida dels clergues rurals
catalans és una qüestió que amb prou feines s’ha estudiat.77 Fins ara
només disposem d’unes poques notícies referides a clergues baixem-
pordanesos que participaven activament en el comerç de productes
agrícoles i de bestiar a la comarca: a casa seva tenien tines, àmfores,
74. LRCG, núm. 19 (1321.08.21); cf. CSG, p. 132; Ferrer, M. T., “Notariat laic
contra notariat eclesiàstic. Un episodi de la pugna entre ambdós a Girona (1374-1380)”,
Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos, núm. 5, 1977, p. 20;
Ginebra, R., “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya”, dins Actes del II Congrés d’His-
tòria del notariat català, Barcelona: Fundació Noguera, 2000, p. 89-99.
75. Pons Guri, J. M., “El testamento parroquial gerundense en el siglo xiv”,
Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, núm. 16, 1963, p. 185-192; Ginebra, “Les
escrivanies...”, p. 99-100; CG, p. 108-109. Amb relació al bisbat de Barcelona, cf. Bau-
cells, Vivir..., vol. 1, p. 765-770.
76. ADG, Notaria, vol. G-1, f. 21v (1296.02.24), i vol. G-9, f. 119v-120r (1335.02.07).
Vegeu també el llibre de testaments de la parròquia de Riudellots de finals del segle xiv,
cf. ADG, Parròquia de Sant Andreu Salou, Testaments, vol. 1 (1387-1399).
77. A Anglaterra la majoria de clergues rurals, amb uns ingressos anuals d’en-
tre 5 i 20 lliures, podien gaudir d’una relativa bona alimentació i habitar en cases ben
construïdes, en pedra, i prou confortables; cf. Dyer, Ch., Niveles de vida en la Baja
Edad Media, Barcelona: Editorial Crítica, 1991, p. 52, p. 79-80 i p. 142; Swanson, “Le
clergé...”, p. 74-81.
bótes per emmagatzemar cereals i vi i solien distribuir el seu bestiar

en unes quantes cases pageses mitjançant contractes de comanda.78
L’anàlisi exhaustiva dels registres de Cruïlles i de Monells permet fer-se
una idea del ventall d’ocupacions que duien a la notaria molts clergues
parroquials. Actuaven, per exemple, com a testimonis d’actes entre
particulars, compraven i venien terres i rendes, prestaven a pagesos de
les seves parròquies o de les veïnes i cedien, en tant que propietaris,
el seu bestiar a cases pageses per tal que fos engreixat (cf. apèndix 4).
La diversitat i el valor monetari de les operacions en què participaven
els clergues, sobretot els de Monells, indiquen que pertanyien a les ca-
pes superiors de la societat rural gironina i que eren uns personatges
rellevants en el si de cada comunitat rural.79 Aquesta preeminència
també es manifestava en una forta capacitat de seducció sobre les do-
nes de la parròquia: de Pere de Fellines, clergue establert al monestir
de Cervià, es deia el 1304 que “procreauerit prolem ex Dulcia Joffra,
et ex Guillelma de ..., et ex quadam muliere quam tenet Gerunde que
est soror ... Carbacerii de Gerunda” i que “habuit duos infantes ex
Guillelma Banyes filia Bernardi Banyes”; mentrestant, Bernat Tallada
clergue tonsurat de Celrà, l’any 1329, “habet uxorem in uilla Castili-
onis, et esponsauit Arnaldinam mulierem in dicta uilla de Çelrano et
procreauit ex ea unum filium, et hoc non obstante tenet publice pro
concubina aliam mulierem uocatam na Saurine Coguya”; i, si hem de
fer cas de la declaració d’un cavaller de la parròquia, el domer de les
Planes, Pere de Fàbrica, l’any 1329, va ser acusat de tenir fills de “na
Toschana sa Boxeda ... comatre sua”, de “n·Epegot filia d·en Piyat”,
parenta de l’anterior, de “na Maria d·Estodolet”, de “na Uila” i de “na
Ruireta” i d’haver tingut relacions amb “multis aliis mulieribus”.80 Fi-
nalment, a l’hora de la mort, els rectors pretenien deixar constància
de la seva importància social imitant bisbes, ardiaques, canonges i
clergues del capítol de la seu de Girona, que inscrivien en les làpides
dels seus sepulcres les deixes per instituir preveres, misses, aniversaris,
almoines o ciris.81 En efecte, el 1312 el rector de Romanyà, Ponç de
78. PSMCR, núm. 123 (1279.11.02); AHG, Notarial, Palau-sator, vol. 94

(1344.02.16); cf. Soldevila, Alimentació..., p. 79, 90 i 106-108.
79. És així també al Pirineu i a les terres de Castella, cf. Le Roy Ladurie, Mon-
taillou..., p. 513-517; Martínez Sopena, La Tierra..., p. 482-486.
80. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f. 8v-10r (1304.03.10); i vol.
P-4, f. 57v-58r (1329.06.05) i f. 111r-112r (1329.11.14).
81. Nonó, B., “Aquí es redacten i s’esculpeixen inscripcions”, Girona: Universitat
de Girona, 2003, núms. 20 (1273), 21 (1310), 24 (1316), 26 (1320), 69 (1321), 72 (1326),
94 (1328), 95 (1331), 96 (1333), 97 (1334), 99 (1337), 100 (1341), 101 (1348), 102 (1348)
i 103 (1348).
Pla, va instituir tres ciris per tal que cremessin en l’elevació del Cos
de Crist; a Sant Mateu de Montnegre, el 1336, el clergue Guerau Teixidor
va instituir a l’altar de Santa Creu un aniversari que s’havia sufragat
amb una renda anual de 5 sous d’un mas d’Aiguaviva (cf. figura 15).82
Ara bé, és difícil assegurar que aquest nivell de vida fos vàlid per
a tots els rectors parroquials del bisbat. N’hi havia alguns que tenien
moltes dificultats per assegurar-se les rendes que els pertocaven a causa
de la seva gran diversitat. A més, la intromissió d’una institució ecle-
siàstica, com el priorat de Sant Miquel de Cruïlles a les parròquies de
Sant Sadurní i Cruïlles, podia amenaçar les rendes dels clergues que hi
servien. L’any 1270 el capellà i els domers de Sant Sadurní van reclamar
al prior i als monjos del monestir les deixes que alguns parroquians
seus feien els diumenges i festius, les oblacions i les donacions dels que
volien ser enterrats al cementiri de Sant Miquel; el bisbe, segurament
seguint la constitució núm. 32 del concili de Lleida, que disposava que
els delmes i els drets de sepultura havien de correspondre a les esglésies
parroquials, va sentenciar a favor de la parròquia, en el sentit que els
feligresos de Sant Sadurní només podrien anar a missa al monestir
un o dos dies la setmana o els dies de les festes dels altars, i que si
volien ser enterrats al monestir, haurien de satisfer la quarta part de
les deixes a l’església parroquial.83 Mentrestant, a la parròquia veïna
de Santa Eulàlia de Cruïlles, sotmesa al patronatge del prior de Sant
Miquel, els clergues patien sovint l’endeutament crònic del monestir:
el 1302 el prior va empenyorar els 200 sous que rebia anualment de
la batllia de Parlavà al clergue Ramon Torró fins que s’haguessin pagat
els 3.300 sous que li devia; el 1303 els procuradors del monestir van
arrendar a l’altre prevere, Guerau Bonanat, les deixes per la llum i els
ciris de l’altar de Sant Bartomeu per 50 sous i li van signar el 1304 un
debitori de 28 sous per la cura d’ànimes d’un any; i encara van haver
de concedir un altre debitori de 38 sous per pagar l’alimentació dels
dos clergues de la parròquia, Guerau Bonanat i Pere de Pedró, perquè
no se’ls havia alimentat al monestir com era costum.84
Aquests no són els únics casos d’oposició dels clergues parroqui-
als als seus teòrics superiors, els capellans. Entre el 1228 i el 1229, el
82. Catalunya Romànica, vol. 8, p. 310-311.

83. PSMCR, núm. 101 (1270.01.13); cf. CSG, p. 81; Marquès, Concilis..., p. 105.
84. AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 17r (1302.07.30), f. 67v (1303.04.25),
f. 105v (1304.01.10) i f. 119v (1304.02.22); cf. documents 4, 5, 6 i 7. Tot i els problemes,
Guerau Bonanat va instituir un aniversari al monestir de Sant Miquel de Cruïlles, els
administradors del qual encara compraven rendes el 1333, cf. AHG, Notarial, Monells,
vol. 162, f. 125v (1333.02.24).
Figura 15
Les làpides dels clergues de Sant Mateu de Montnegre, 1336-1338
Làpides dels sepulcres de Guerau Teixidor i de Joan Albert, clergues de la parròquia

de Sant Mateu de Montnegre, dels anys 1336 i 1338 respectivament.
© Elvis Mallorquí, 2006.
clergue de Vidreres va aconseguir que el capellà Deodat de Terrades li

reconegués els drets que tenia el primer sobre un farraginal o hortal
situat davant l’església de Santa Maria on el segon havia establert al-
gunes cases; des d’aleshores, les cases situades al voltant de l’església
pertanyien als clergues de la parròquia i només pagaven un cens al
capellà, mentre que alguns camps pagaven la tasca als domers i els
terços i lluïsmes al capellà.85 De manera semblant, el domer de la par-
ròquia de Corçà, l’any 1248, va discutir el domini exercit pel canonge
Alemany d’Aiguaviva sobre una vinya situada al puig Rodó; el 1297 a
Sant Feliu de Pallerols, el diaca i el capellà també van oposar-se pels
drets de la parròquia; a Monells, el 1317, el sagristà Ramon Vermell i
el domer Ramon Miró van arribar a l’acord final sobre els diners i la
cera per la lluminària de l’altar de Santa Maria; i a la Bisbal, el 1341,
el capellà i el beneficiat de la capella de Santa Anna del castell es dispu-
taven els diners oferts pel llum a la capella.86 I, per acabar, els clergues
també s’havien de barallar amb els seus feligresos que incomplien el
pagament d’alguns drets: a Llaneres, l’any 1329, les “lampade uacant
quia parrochiani ducunt causam per quodam manso quod pertinet ec-
clesie” i a Santa Àgata Ramon Sagrera devia a Pere d’Hospital clergue
70 sous, 50 dels quals eren “racione expenssarum quas tu fecisti in
quadam caussa que inter me et te ducta fuit racione decime carnagii”
i els altres 20 “racione cuiusdam porcelli decime que tibi fuit adiudi-
catus”; en algun cas, fins i tot, el conflicte va acabar amb violència,
com a Sant Andreu Salou on el domer es va enfrontar a un parroquià
seu “et fuit fama quod dictum cimiterium fuit sanguine pollutum”.87
Procedència social i familiar

A partir de la comparació entre registres notarials, visites pas-
torals i capbreus, podem conèixer, en uns pocs casos la vinculació
familiar dels clergues. Potser el millor exemple és el del mas Boïga
—o Buïgues— de Banyeres, parròquia de Sant Sadurní, perquè des de
la segona meitat del segle xiii hi havia clergues en la família: Bernat
de Boïga va deixar el 1285 una vinya al seu germà Ramon, clergue
a la capella de Santa Maria del Mar de Torroella, i aquest darrer el
1294 va retornar una vinya i un bosc al seu nebot Pere de Boïga; a
85. ACG, pergamins del segle xiii, s. n. (1228.08.23, 1229.09.24, 1237.03.04,

1243.02.15 i 1265.10.15); cf. Mallorquí, “Tres celleres...”.
86. ACG, pergamins del segle xiii, s. núms. (1248.02.19) i (1297); AHG, Notarial,
Monells, vol. 234, f. 21r-v (1317.01.26); ADG, Notaria, vol. G-14, f. 126r-v (1341.07.28).
87. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 18v (1329.05.22) i f. 92v (1329.10.23);
AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 75v (1332.11.27).
més, Ramon de Boïga de Torroella obtenia el 1306 el benefici —de 150

sous anuals— instituït a l’altar de Santa Maria de l’església de Sant
Sadurní pel clergue Berenguer —d’Estrabau.88 Aquest benefici devia ser
de patronatge de la família: segons les visites pastorals del 1314 i del
1329, l’obtenia Arnau de Boïga, rector de la capella de Sant Andreu
de Banyeres.89 A través dels capbreus, en què actuà de testimoni en-
tre el 1316 i el 1347, podem constatar que disposava d’un patrimoni
complet: unes cases i un celler a la vila de Sant Sadurní, una vinya
i bosc a Romagosa, una altra vinya al puig Cremat, una trilla prop
del mas Frigola i una era i un quadre de terra a la coromina dels
Forns, prop la vila.90 La seva benestança econòmica també procedia
del comerç de bestiar i de les operacions de préstec: el 1316 va rebre
50 sous d’un deute, encobert sota el contracte de comanda, de Pere sa
Sureda de Sant Sadurní; l’any 1316 va prestar en comanda 100 sous
a Antoni Sabater i la seva muller Bonanata de la Bisbal; el 1326 va
pagar la procuració de la visita episcopal efectuada a les parròquies
de Sant Mateu i Santa Àgata de Montnegre, segurament per avançar
els diners als clergues de cada lloc; el gener del 1333 va cedir en co-
manda a Pere Maimó de Valloqueres, de Cruïlles, “quatuordecim oues
et decem agnos et unam porcellam pili albi”; i el maig del mateix any
va fer el mateix amb “undecim oues et sex mutones et duos agnos et
tres porchos”.91 Aquest nivell de vida li permetia actuar sovint com a
testimoni de molts contractes signats a la notaria de Monells, sense
deixar de col·laborar amb la seva família, sobretot en els moments de
trasbals que seguien la mort del cap de casa: el 1333 el clergue Arnau
va cedir el ramat d’onze ovelles, sis moltons, dos anyells i tres porcs a
la vídua del seu germà Ramon sa Boïga de Banyeres, que els tindria a
l’alberg del mas, després d’haver-los comprat ell mateix per 60 sous; i
88. ACBE, fons patrimonial Teixidor, patrimoni Boïgues, pergamí 10 (1285.01.21) i

pergamí 16 (1294.01.29); ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 25r-v (1306.04.24).
89. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 3v (1314.12.17) i vol. P-4, f. 61r-v (1329.06.08).
Com a rector de la capella de Banyeres, Arnau de Buïga, figura com a testimoni dels
pactes nupcials entre Alamanda de Banyeres i Guillem ses Mates de Banyeres i de l’esta-
bliment d’un celler al lloc de Banyeres a Guillem sa Bruguera el juny i el desembre del
1332; cf. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 12v-13r (1332.06.23) i f. 84v (1332.12.19).
90. ADG, Mitra, calaix 17, pergamí núm. 42 (1316.01.15-1316.03.05); AHG, No-
tarial, Sant Sadurní, vol. 110, f. 20v-21v i f. 23r-25r (1336.08.21), f. 25v-26r i f. 27r-28v
(1336.08.22), f. 34v-36r i f. 39v-40r (1336.08.23), f. 45r-v (1336.08.27), f. 61v-63r i f. 75r-76v
(1336.08.30), f. 71v (1336.09.02) i f. 85v-86r (1336.09.09), i vol. 109, f. 13v (1347.07.26)
i 50v-53r (1347.10.26).
91. AHG, Notarial, Monells, vol. 234, f. 15r (1316.12.20) i f. 35v (1317.04.17),
i vol. 162, f. 93v (1333.01.02) i vol. 161, f. 16v (1333.05.08); ADG, Lletres, vol. U-2,
f. 84v (1326.05.24).
el 1336 el propi Arnau va declarar, com a tutor de “Petri pupilli filii et

heredis Berengarii ça Buyga condam fratris mei de Sancto Saturnino”,
en el capbreu de Ramon Arnau de Sant Sadurní l’any 1336.92
A les parròquies de Santa Pellaia i de Sant Cebrià de Lledó trobem
casos comparables. Bonanat sa Cabruja de Santa Pellaia és esmentat
el 1315 com a testimoni en les capbrevacions de deu veïns al cavaller
Guerau de Torrent; el 1328, després d’aconseguir el diaconat de la
parròquia veïna de Sant Cebrià de Lledó, va demanar una llicència
de dos anys al bisbe i va portar Guillem Bernat de Gàrrep —de Sant
Gregori— com a substitut; poc després del seu retorn a la parròquia,
el 1333, va rebre en préstec 100 sous del seu germà Joan sa Cabruja,
propietari del mas Cabruja de Santa Pellaia, per pagar un deute a Mosse
s’Escola jueu de Girona. Aquest préstec, més enllà de l’evident amor
fraternal, pot traduir l’interès mutu de controlar un càrrec parroquial
a benefici del seu propi llinatge. Potser és això el que explica la mala
fama que el 1329 tenia Bonanat sa Cabruja entre els parroquians de
Sant Cebrià de Lledó: el van acusar d’absentisme, perquè no sabien
si tenia llicència del bisbe, i d’haver tingut una filla d’una dona ano-
menada Elisenda.93
Una situació similar es donava a la parròquia veïna de Santa Pellaia:
el diaca Guillem Juliol, el mateix any 1329, va ser acusat per Guillem
de Lledó i Berenguer de Siquart de vagabundus i de tenir descendència
d’una dona anomenada Francisca de Puigdecals, tot i que no la tenia
a casa; l’altre clergue de la parròquia, el domer, va rectificar aquestes
acusacions dient que el diaca havia obtingut llicència del bisbe després
de conviure amb una dona, però va confirmar les seves absències i la
incorrecta celebració de l’ofici diví. Què significaven aquestes acusaci-
ons? Uns documents anteriors ens en donen una pista: el 1314 Joan
Juliol, Pere d’Església, Ramon Bonadona i Vidal de Puig van acusar,
davant del visitador episcopal, Arnau de Canet i Guillem de Vallossera
de comprar sacs d’avellanes a 20 sous cadascun i de vendre’ls després
a 30 sous. Els noms dels testimonis citats en el registre de visites —els
tres primers dels quals es repeteixen en la visita del 1315— podrien
92. AHG, Notarial, Monells, vol. 234, f. 12v (1316.12.02) i f. 36v (1317.04.23),
vol. 242, f. 28r (1324.04.02), f. 34r (1324.04.16), i vol. 161, f. 16v (1333.05.08); i Sant
Sadurní, vol. 110, f. 28v-29r (1336.08.22).
93. AHG, monestir de Sant Feliu de Guíxols, vol 7, f. 269v-270r, f. 273r-v, f. 276v-
277v, f. 278v-279v, f. 279v-281v, f. 281v-282r, f. 282r-v, f. 282v-283r, f. 283r-v i f. 284v
(1315.02.08); ADG, Lletres, vol. U-3, f. 69v (1328.02.08), Notaria, vol. G-6, f. 158r
(1328.02.08), i Visites pastorals, vol. P-4, f. 78r-v (1329.07.01); AHG, Notarial, Monells,
vol. 161, f. 28r (1333.06.12).
correspondre als membres d’un dels bàndols existents a Santa Pellaia,

el qual sembla que és el predominant atès que va poder controlar poc
després la mateixa institució parroquial per mitjà del clergue Guillem
Juliol, germà de Joan Juliol. Els acusats del 1314, en canvi, haurien
cercat l’ajuda d’un altre grup: els matrimonis de les filles de Pere sa
Cabruja amb un Canet i un Vallossera segellaven les aliances que els Ca-
bruja anaven teixint per tal d’oposar-se al llinatge predominant.94
Control episcopal sobre els clergues

Des del moment en què una persona era tonsurada, deixava de
pertànyer a la jurisdicció ordinària —del rei, del veguer i dels senyors
de castells termenats—, deixava de contribuir a les quèsties i passava
a dependre exclusivament de la justícia dictada pel bisbe.95 Així, els
delictes comesos per clergues van originar incomptables conflictes entre
els oficials reials i els bisbes. Els reis d’Aragó van intentar minimitzar
els privilegis dels clergues tonsurats que no havien adquirit els ordes
majors, molts dels quals s’havien casat i havien format famílies: el
1322 Jaume II va manar que contribuïssin al pagament del subsidi
de la ciutat de Girona per a l’expedició de Sardenya i també a les
altres talles i despeses comunes de la ciutat; el 1333 Alfons III els va
barrar les portes als oficis de la notaria de la vegueria de la ciutat;
i el 1336 el rei Pere III va sol·licitar al bisbe Arnau de Mont-rodon
que no demanés la pena de sacrilegi quan un laic feria un clergue
casat i que no excomuniqués el veguer o el batlle reial si arrestaven
clergues armats.96 Malgrat tot, el bisbe Arnau va utilitzar, igual com
els seus predecessors, l’excomunió contra els oficials reials per de-
fensar, quan calia, els clergues que havien caigut en mans d’ells per
delictes civils, tal com es pot comprovar en els registres episcopals
(cf. taules 29 i 30). Un 7% dels excomunicats eren veguers, batlles
o saigs que havien agredit o empresonat clergues o havien desobeït
els manaments episcopals.
94. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 5v-6r (1314.12.25) i vol. P-4, f. 77v-78r
(1329.06.30); cf. Mallorquí, Històries..., p. 80-83.
95. Nieto-Sanz, La época..., p. 161. L’exempció dels clergues a l’hora de pagar la
quèstia fou establerta el 1235 en un parlament eclesiàstic a Tarragona; cf. CPTC, núm. 27
(1235.02.07).
96. LRCG, núm. 23 (1322.05.12), núm. 64 (1333.07.16), núms. 79 i 80 (1336.06.19).
Taula 29
Els motius d’excomunió al bisbat de Girona, 1294-1340
Motius A B C D Total
(1294-1301) (1304-1325) (1326-1334) (1334-1340)
Excomunions de clergues
- Absència 2 1 3 0
- Administració de monestirs 4 1 4 1
- Agressió a clergues 2 2 0
- Concessió de beneficis eclesiàstics 2 1 2 3 7 1
- Concubinatge, joc i armes 3 3 6 0
- Croada contra Pere II 3 3 0
- Deutes 2 8 1 1 11 1
- Impagament de drets eclesiàstics* 1 9 9 2 19 2
- Incompliment d’ordres del bisbe 4 2 3 7 2
- Incompliment de clausura 1 2 5 1 7 2
- Ordenació sense llicència 1 1 0
- Robatori de béns eclesiàstics 1 1 2 0
Excomunions de laics
- Absència de les comunies 84 2 1 84 3
- Acolliment d’excomunicats 1 0 1
- Administració de l’obreria 7 2 7 2
- Agressió a clergues 16 2 1 11 28 2
- Atac contra béns eclesiàstics 53 9 1 4 3 4 2 62 14
- Comerç amb infidels 1 1 0
- Concessió de beneficis eclesiàstics 1 1 1 1
- Deutes 39 12 1 51 1
- Encastellar l’església 1 1 0
- Impagament del bovatge i drets senyorials 18 1 1 4 19 5
- Impagament de drets parroquials 1 4 1 24 29 1
- Incompliment d’ordres del bisbe 5 3 8 0
- Incompliment de deixes testamentàries 8 2 1 9 2
- Interrupció dels oficis religiosos, joc 1 1 2 0
- Invasió de la jurisdicció episcopal 2 3 2 1 3 7 4
- Unions matrimonials il·legals 9 9 0
- No reconeixement de delmes 4 2 6 0
Excomunions de clergues i laics

- Sense motiu especificat 4 1 2 2 16 2 8 30 5
Total 102 17 21 5 240 23 63 5 426 50
Individus solts. Grups indefinits. * Drets eclesiàstics (procuracions, subsidi,

dècima, auris).
Fonts: A (1294-1301): ADG, Lletres, vol. U-1, i Notaria, vol. G-1; B (1304-1325): PM; PPC;
ADG, Notaria, vol. G-2; C (1326-1334): ADG, Lletres, inventari exhaustiu; D (1334-1340):
ADG, Lletres, repertori selectiu, i Notaria, repertori selectiu.
Taula 30
Els excomunicats del bisbat de Girona per grups socials, 1294-1340
Grups socials A B C D TOTAL

(1294-1301) (1304-1325) (1326-1334) (1334-1340)
Abats, canonges, ardia- 6 1 8 1 32 4 3 49 6
ques, monjos, etc.
Clergues 3 8 24 4 7 42 4
Nobles 24 1 2 5 31 1
Cavallers i ciutadans 24 1 19 3 47 0
Oficials reials i senyorials 3 1 18 1 9 1 31 2
Laics 42 1 1 142 10 41 3 226 14
? 14 4 4 1 0 23
Total 102 17 21 5 240 23 63 5 426 50
Individus solts Grups indefinits.
Fonts: A (1294-1301): ADG, Lletres, vol. U-1, i Notaria, vol. G-1 — B (1304-1325): PM;
PPC; ADG, Notaria, vol. G-2 — C (1326-1334): ADG, Lletres, inventari exhaustiu — D
(1334-1340): ADG, Lletres, repertori selectiu, i Notaria, repertori selectiu.
Que el bisbe defensés els clergues no significa pas que oblidés la

seva obligació de controlar l’acció pastoral i la conducta dels clergues,
que havia de concordar amb el model de virtuts cristianes difoses
en molts textos des del segle xiii. En certa manera, el bisbe pretenia
convertir els rectors parroquials en uns instruments al seu servei per
tal de dirigir les poblacions rurals segons els seus interessos. Això ja
succeïa el 1326 a Sant Vicenç de Camós quan els clergues van rebre
l’encàrrec de l’oficial episcopal Roderic Sabata d’obligar uns parroquians
a pagar talles; l’any següent, els de Vila-romà i Vall-llobrega van haver
de notificar a uns homes que no eren propis del bisbe que havien de
pagar les tasques de les terres sota senyoria episcopal; i el 1360, da-
vant la querella de l’abat de Santa Maria de Roses contra cinquanta
veïns de Roses i Castelló que no pagaven delmes ni tasques, el bisbe
va ordenar als clergues de Roses que els cités a comparèixer davant
la cúria episcopal.97 Però cal deixar clar que, al primer terç del se-
gle xiv, els bisbes no controlaven tan estrictament com volien el clergat
de la seva diòcesi i que, per posar-los sota la seva obediència, havien
de recórrer a l’excomunió.
L’estudi sobre els casos d’excomunió al bisbat de Girona permet
plantejar millor les circumstàncies i els implicats en fets que obliga-
97. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 37r (1326.11.26), vol. U-3, f. 15r (1327.09.25), i
vol. U-38, f. 116v-117r (1360.10.01).
ven el bisbe a intervenir com a jutge o cap de la clerecia del bisbat

(cf. taules 27 i 28). En primer lloc, qualsevol eclesiàstic tenia la potestat
d’excomunicar: el 1326 el capellà de Serinyà tenia per excomunicat el
clergue de Vilafreser i el seu procurador, que afirmaven haver obtingut
el benefici per col·lació papal; i el 1328 es va donar la situació que un
beneficiat, el cambrer i l’obrer del monestir de Sant Pere de Besalú es
tenien mútuament per excomunicats.98 Per ser definitiva, una sentència
d’excomunió havia de passar per la cúria episcopal, atès que era el
bisbe i els seus oficials els únics que podien ratificar les excomunions
o dictar les sentències d’absolució.99
En segon lloc, el repàs de les lletres episcopals ens descobreix
quins eren els motius més freqüents d’excomunió dels clergues. Les
condemnes per no pagar el subsidi i la dècima al rei o les procuracions
i censos als bisbes —26,4% dels clergues excomunicats— o per deutes
—15,3%— superaven de molt els casos d’obtenció de l’orde sacerdotal
i la concessió de beneficis eclesiàstics sense llicència del bisbe —no-
més un 12,5%— (cf. taula 29). Cal dir, això no obstant, que els bisbes,
segons una constitució sinodal redactada entre el 1337 i el 1338 per
Arnau de Mont-rodon, es reservaven uns quants tipus de delictes per tal
de jutjar-los ells mateixos en lloc dels rectors i curats de les parrò-
quies: els homicidis, els sacrilegis, els enterraments d’excomunicats,
la utilització del cementiri en temps prohibits, l’incendi d’esglésies, la
falsificació d’escriptures públiques, els falsos testimonis, la lectura de
l’evangeli per clergues que no havien obtingut el diaconat, el servei
religiós sense llicència episcopal, l’explotació dels fills, la violació de
monges o dones verges, la sodomia, la bestialitat, l’incest, la celebració
de matrimonis clandestins i els sortilegis.100
Abans d’arribar a l’extrem de l’excomunió, el bisbe exercia una
altra mena de control per corregir les deficiències morals i culturals
del clergat: els sínodes diocesans i les visites pastorals.101 Tots els cler-
gues amb cura d’ànimes havien d’assistir regularment als sínodes, on
eren instruïts pel bisbe amb noves directrius com les que els impedien
sortir de la seva parròquia sense llicència del bisbe, arrendar els fruits
98. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 98v-99r (1326.06.10), i vol. U-3, f. 112r (1328.04.28).
99. ADG, Notaria, vol. G-1. f. 73r (1297.12.24); Santa Maria de Besalú, pergamí
núm. 335 (1313.05.27); Processos medievals, vol. 29 (1319...); i Lletres, vol. U-2, f. 95r
(1326.06.04) i f. 172r-v (1326.08.07), i vol. U-4, f. 64v (1329.11.04).
100. CSG, p. 134-135.
101. Aubrun, La paroisse..., p. 119-122; Benito, Les parròquies..., p. 164-187; Igle-
sias, “La cultura...”, p. 97; Ryckebusch, “Le contrôle du clergé rural dans le Sud-Ouest de
la France au Bas Moyen Âge”, dins Bonnassie, Le clergé..., p. 205-206; Brown, Church...,
p. 95-96.
dels seus beneficis a laics, fer de jutges o àrbitres en plets o absoldre

ningú per delictes d’estricta competència episcopal —els casos d’exco-
munió, sobretot—; també van rebre l’encàrrec d’encendre la “luminaria
tam cere quam olei” a tots els altars, supervisar l’obreria parroquial,
redactar una “matricula” amb els noms dels parroquians que rebien
la confessió cada any i concedir permisos per demanar almoina a la
parròquia. Ara bé, la llei no sempre es complia: potser per la pressió
dels representants de les comunitats rurals i dels senyors laics titulars
de delmes i capellanies, el bisbe va haver de recordar reiteradament
l’obligació dels clergues d’obeir els preceptes episcopals.102
La visita pastoral era, segurament, molt més efectiva a l’hora de
controlar l’acció dels rectors de les parròquies, sobretot si era realitza-
da pel propi bisbe. En efecte, el sol fet de conèixer personalment els
clergues, de parlar-hi, de veure’ls actuar en privat i públicament en les
misses ja ajudava el visitador a fer-se’n una idea de les seves capacitats.
A més, una part de les preguntes que adreçava a un grup de feligresos
es referien directament a la vida i costums dels clergues de la mateixa
parròquia i al grau de satisfacció amb les tasques pastorals que els
eren encarregades quan rebien els seus beneficis. Acabada la visita, el
bisbe o el visitador redactaven els decrets o resolucions sobre els fets
denunciats en el transcurs de la visita, molt sovint penes pecuniàries
i obligacions de presentar-se al palau episcopal, davant l’oficial, per
respondre de les acusacions rebudes.103
La lectura de la primera acta de visita conservada, la de Sords de
l’any 1295, confirma la vigilància estricta a què eren sotmesos els cler-
gues en el moment de la visita: allí s’hi deia que el clergue Berenguer
havia conegut carnalment una parroquiana i n’havia tingut quatre fills,
el menor dels quals ja tenia dotze anys; a més, sembla que “prouidit
dicte mulieri in uictu, non tamen [in uestitu nec conductu domorum
nec] de bonis ecclesiasticis”; i el clergue Pere de Vilarrasa, tres anys
enrere, havia estat insultat i agredit per un parroquià; el domer Gui-
llem Garlí feia dos anys que era absent de la parròquia.104 A partir de
les visites pastorals efectuades a les trenta-dues parròquies que hem
estudiat a fons (cf. taula 31), descobrim com els casos denunciats amb
més freqüència eren els que tractaven sobre la conducta moral dels
clergues.105 El concubinatge dels clergues, amb fills i filles molt sovint,
102. CSG, p. 132 i 117-149; Bueno, El derecho..., p. 190, 191 i 270.

103. Monjas, “Les visites...”, p. 49.
104. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f. 1r-2v (1295...); cf. document 2.
105. En els concilis del 1068 i del 1078, igual com en el de Lleida del 1229,
s’amenaçà tots els preveres i diaques que vivien amb dones amb la pèrdua dels seus
s’estenia a tot arreu: n’hi havia a una tercera part de les parròquies
del bisbat segons la visita del 1314;106 i, segons la del 1329, a més de
la meitat de les trenta-dues parròquies estudiades hi havia clergues
concubinaris o amb incontinència sexual i el 45% dels clergues denun-
ciats abans del 1330 —seixanta-un sobre cent trenta-vuit— vivien amb
dones i fills o havien tingut relacions sexuals amb dones. Potser per
això es va especificar amb detall que els dos clergues de Sant Julià de
Ramis, tot i que no tenien els ordes sacerdotals i anaven a Girona a
estudiar entre setmana, “viuunt continenter et caste”.107
Taula 31
Els incompliments de les obligacions dels clergues parroquials,
1304-1329
Incompliment dels clergues Visites pastorals Total
1304 1306 1313 1314- 1315- 1318 1320 1324 1329
1315 1316
Concubinatge 1 3 2 7 13
Concubinatge amb fills 4 6 2 5 2 4 2 13 38
Incontinència 1 1 2 2 4 10
Malversació de béns eclesiàstics 2 2 2 1 4 11
Incompliment dels serveis 2 8 1 8 2 1 10 32
Incompliment dels tocs 2 1 3
de campana
Absència de la parròquia 2 3 3 2 1 10 21
Falsificació d’instruments 1 1 2
Usura 1 1 2
Joc 2 2
Violència i ús d’armes 4 4
Total 10 18 6 20 8 4 11 5 56 138
El bisbe sabia prou bé que aquestes acusacions eren, moltes ve-

gades, simples murmuracions dels parroquians: a Vulpellac el 1315
els feligresos reconeixien que el clergue i la seva companya “propter
senectutem utriusque non credunt ... carnaliter conjungantur”; altres
beneficis eclesiàstics, cf. VL, vol. 13 núm. 26; CSG, p. 65-66; CPTC, núm. 7 (1078);
Marquès, Concilis..., p. 84, 87 i 94-95.
106. Guilleré, “Les visites...”, p. 146.
vegades, la dona només estava amb el clergue en els períodes de més

feina, com la Quaresma a Santa Àgata o la collita a Sant Andreu Sa-
lou.108 Tanmateix, la intenció dels bisbes a llarg termini era corregir
aquesta forma de relacions conjugals del clergat parroquial imposant
forts càstigs però també concedint premis. A Vidreres, el 1329, el bisbe
va obligar el clergue Berenguer Rafard a pagar 100 sous de multa i
a vendre la casa que tenia al costat de la dona amb qui va pecar,
i encara després el va empresonar; en canvi, el sagristà de Sant Julià
de Ramis va ser dispensat del concubinatge després de cinc anys de
no tenir relacions amb la dona i d’haver-la tret de casa.109
La política de premis i sancions responia a la preocupació dels
bisbes per les possibles conseqüències econòmiques de la vida en comú
d’un clergue amb una dona, i a vegades amb fills, sobre les rendes dels
beneficis eclesiàstics. Una sinodal d’Arnau de Mont-rodon, d’entre els
anys 1337 i 1338, prohibia “quod clerici non emant domos mulierculis
cum quibus carnaliter comiscentur”,110 no fos cas que es posés en perill
la contribució dels clergues a les càrregues imposades pels bisbes i pels
papes. La preocupació no era sense fonament: el 7,9% de les denún-
cies de clergues —onze sobre cent trenta-vuit— eren per malversació
dels béns dels beneficis eclesiàstics. Per exemple, el 1304 el domer
de Cervià va casar la seva filla amb 500 sous i el 1306 el domer de
Llaneres va casar dues filles i un fill; a Sant Sadurní, el 1314, es deia
que el domer, tot i no tenir una dona a casa seva, “prouidet sibi pro
mayori parte in suis nessessariis”; l’any 1329, a Monells, una dona no
volia viure amb el seu marit perquè el sagristà “tenet eam ad expensas
suas” i molt sovint se la veia “comedere in domo dicti sacriste”; i a
Fitor el diaca tenia la seva “filiam in domo sua que procurat eum in
necessitatibus suis”.111
Vinculats també amb la moralitat, hi havia altres delictes come-
sos pels clergues que perseguien els bisbes: portar armes, jugar “ad
taxillos, ... ad ludum de tindaurell vocatum et ad ludum de palet et de
bitles”, no vestir els hàbits clericals o no arreglar-se bé la tonsura.112
Alguns clergues gironins van ser acusats d’aquests fets: el diaca de
108. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 88v (1315.11.23); vol. P-4, f. 77r-v
(1329.06.30) i f. 92v (1329.10.23).
109. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 94r-95v (1329.10.23) i f. 57r-v (1329.06.05).
110. CSG, p. 133; To, “L’evolució...”, p. 146-148.
1.c., f. 22v-23r (1306.04.19); vol. P-1, f. 3r-v (1314.12.17); vol. P-4, f. 60v-61r (1329.06.08)
i f. 70r-v (1329.06.21). Per al bisbat de Barcelona, cf. Benito, “Le clergé...”.
112. VL, vol. 13 núm. 26; CSG, p. 67-68, 102-103, 111, i 126-128; Marquès,
Concilis..., p. 84 i 88; Bueno, El derecho..., p. 288-289.
Corçà portava armes de nit el 1314 i el domer de Llambilles, junt amb

dues persones més, l’any 1329, “ludebant juxta ecclesiam ad taxillos
siue ad talos, ... et nolebant dimitere ludum, ... ymo uociferabant et
rixabantur”, en el mateix moment que un framenor havia de dir el
sermó; a Cassà i Vidreres, on els clergues gestionaven una notaria,
van ser acusats de falsificar instruments públics; i encara hi havia els
que practicaven una mena de préstec usurari, com Guerau Hospitaler
de Cervià el 1304 i Guerau de Cruïlles que, el 1315, “mutuat bladum
prout magis ualebit bladum imfra minum”.113
Els incompliments de les seves obligacions al capdavant de la
parròquia, com no administrar correctament els sagraments eclesiàs-
tics, no tocar bé les campanes i no residir regularment a la parròquia,
també eren perseguits pels bisbes: sumen el 40% de les denúncies
a clergues en els llocs estudiats. Especialment greu era la mort de
parroquians malalts sense poder-se confessar ni rebre el cos de Crist
perquè el clergue se’n va despreocupar, la qual cosa va succeir a
Vulpellac el 1306, a Sant Cebrià dels Alls l’any 1314, i a Sant Jordi
Desvalls i Fornells de la Selva el 1329.114 En canvi, menys transcen-
dentals eren els oblits d’altres tasques, com portar i encendre el ciri
pasqual, no administrar vi a les persones que rebien el cos de Crist
o no encendre les llànties i les candeles que, per disposicions testa-
mentàries, havien de cremar.115
El toc de les campanes, que marcava la mesura del temps de
cada dia, era objecte d’una atenció estricta dels parroquians: el 1314
el sagristà de Fitor “non pulsat campanam competenti hora ad ma-
tutinos”, a Llaneres “non pulssatur ad vesperos ut deberet” i a Sant
Jordi Desvalls el sagristà no volia tocar la campana per la festa del
patró local; a Monells el 1329 el diaca “tarde trayt campanam siue
cimbalum” de manera que “ipsi clerici non possunt dicere matutines
spaciose nec puntanti quia gentes uolunt audire missas ... et ire ad
operas suas”; al Castellar i a Sant Mateu de Montnegre, el 1329, calia
reparar els campanars perquè “campanile minatur ruinam et cimbala
non possunt pulsari sine magno periculo”, i a Fornells el mateix any
2.g., f. 10v-18r (1320.04.13), vol. P-1, f. 2v-3r (1314.12.14), vol. P-2, f. 8v-9r (1315.12.17),
i vol. P-4, f. 75v-76v (1329.06.29) i f. 94r-95v (1329.10.23).
114. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18), vol.
P-1, f. 5r-v (1314.12.23); vol. P-4, f. 1r (1329.04.29) i f. 90v-91r (1329.10.22).
115. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 1r (1329.04.09), f. 18v (1329.05.22), f. 56v-
57r (1329.06.04) i f. 91rv (1329.10.22). Amb relació al bisbat de Barcelona, cf. Baucells,
Vivir..., vol. 1, p. 1063-1074; Bourin-Durand, Vivre..., p. 60-61.
el sagristà “tenetur pulsare campanas sicut in conuiciniis ecclesiis

pulsatur, et ipse in solis ortu trahit ipsas campanas ita quod dicti
parrochiani non posunt surgere mane, nec ipsi clerici dicunt matutinas
horis debitis”.116 I els feligresos també protestaven per la manca de
vestits sacerdotals a Palol de Revardit el 1315 i pel robatori d’objectes
litúrgics, com un “calix argenteus” de l’església de Riudellots de la Selva
el 1313 “propter culpam sacriste et ebdomedarii ipsius ecclesie, nam
cum in uicinis ecclesiis quibusdam fuisset factum similiter furtum”.117
De totes maneres, la qüestió que més atenció exigia als bisbes i
a la seva cúria era l’absentisme dels clergues, que podia generar un
mal servei per als feligresos que pagaven cristianament les oblacions i
els drets rectorals: a Vulpellac el 1306 el domer major no havia deixat,
durant dos anys, cap substitut a l’església, cosa que feia que el domer
menor “male suplet vices eius, non tenet scolarem idoneum et celebrat
diebus dominicis et festivis bis in die”; a Sant Cebrià dels Alls el 1314
un scolaris feia el servei del diaca absent; i el domer de Santa Pellaia,
davant l’absència del diaca, “non potest ita bene facere officium diuinum
sicut si dictus diaconus esset presens”.118 Per això, diverses constitu-
cions sinodals pretenien acabar amb aquestes situacions: el 1256 es
va establir “quod clericus habens benefficium requirens residentiam,
non serviat pro alio clerico in eadem ecclesiam”; l’any 1335 els rectors
havien d’obligar els obtentors de beneficis en altars i capelles de la
parròquia a residir-hi si així ho exigia el propi benefici; entre el 1337
i el 1338 es va amenaçar amb una pena de 20 sous els clergues que
servien una cura d’ànimes en nom d’un altre sense llicència episcopal,
es va ordenar que els clergues beneficiats tinguessin en condicions les
cases dels seus beneficis i hi visquessin i també es va prohibir que els
domers s’absentessin en les setmanes en què es feien càrrec de la cura
d’ànimes sense deixar-hi un substitut idoni.119 Aquestes normes s’apli-
caven efectivament: el 1329 el bisbe es va emparar dels fruits de dos
domers de Cassà de la Selva perquè “sunt absentes et non faciunt nec
uolunt facere continuam residenciam”;120 i entre el 1326 i el 1340 es
van excomunicar tres clergues per culpa de la seva absència, reiterada
116. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 4r (1314.12.20), f. 7r-v (1314.12.29) i

f. 88v (1315.11.22); vol. P-4, f. 60v-61r (1329.06.08), f. 76v-77r (1329.06.30) i f. 90v-91r
(1329.10.22). Per al bisbat de Barcelona, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 483-490.
117. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.d., f. 21v-22v (1313.04.11) i P-1,
f. 12v (1315.01.27).
118. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18); vol.
P-1, f. 5r-v (1314.12.23); vol. P-4, f. 77v-78r (1329.06.30).
119. CSG, p. 110, 120, 127, 129 i 132-133; Bueno, El derecho..., p. 267-269.
120. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 79v-80r (1329.07.02).
i sense permís (cf. taula 29). De totes maneres, les visites pastorals
recullen un percentatge molt més alt de clergues absents en les par-
ròquies gironines. En la visita del 1314, hi havia aproximadament un
10,4% de les parròquies del bisbat on mancaven clergues; en canvi, en
la del 1329 mancaven els rectors en nou parròquies de les trenta-dues
estudiades —el 28,1%— (cf. taula 31), una xifra que ja s’acostava més
a la del 1401 —el 28,6%.121
El creuament de les informacions sobre els clergues parroquials
que procedeixen de les visites pastorals i dels registres de lletres i de
notaria de la cúria diocesana permet aprofundir en els nivells i les causes
de l’absentisme al bisbat de Girona. Del total de clergues que sabem
que van servir a una o altra de les trenta-dues parròquies estudiades
amb més detall, el 19,2% —trenta-nou sobre dues-centes tres— es va
absentar durant un període determinat amb la corresponent llicència
episcopal. A més, hi havia vint-i-nou clergues que eren “conducticios” o
“deseruientes in ecclesia” al lloc dels clergues absents, com Berenguer
de Pujol de Lloret de Mar. Malauradament, només en un cas sabem les
condicions amb què els substituts realitzaven la tasca i les retribucions
que n’obtenien: el 1346 Berenguer Julià, prevere del bisbat de Girona,
va prometre a Pere Maçana, sagristà de Santa Pellaia, que faria en el
seu nom “seruicium et officium ac residenciam personalem in ecclesia
et parrochia ipsius”, que hi exerciria bé la cura d’ànimes entre el mes
de gener i la festa de Sant Joan i que s’encarregaria dels llums i de la
cera per la il·luminació del temple; a canvi, rebria un pagament de 40
sous juntament amb “omnia esdeuenimenta que pouenire possint sibi
racione dicti sui beneficii” a excepció dels esplets de pa i vi i els men-
jars o el forment que es dóna pels menjars; a més, el dit Pere Maçana
es faria càrrec d’“omnia onera que pro decimis, talliis quibuscumque
et visitacionibus dominorum archiepiscopi uel episcopi que fient in
uel pro dicta ecclesia”.122 En comparació amb el valor del benefici
del sagristà de Santa Pellaia l’any 1364, uns 250 sous de renda anual
(cf. taula 27), el salari del vicari només representava el 16% del total,
és a dir, una xifra irrisòria.
Pel que fa a les causes de les absències de clergues (cf. taula 32),
una part considerable es deu a la necessitat de completar els estudis per
tal poder obtenir el permís episcopal definitiu per regir una parròquia
o un benefici, com passava el 1320 amb el diaca de Ravós, que vivia a
121. Guilleré, “Les visites...”, p. 148-149. A França, l’absentisme dels clergues

i la presència dels vicaris era més general i primerenca que a Girona; cf. Aubrun, La
paroisse..., p. 118-119.
122. ADG, Notaria, vol. G-18, f. 83r-v (1346.01.07).
Girona, i el de Llambilles, que només era a la parròquia els diumen-

ges i festius, i el 1329 amb el diaca de Palol.123 A més, moltes altres
circumstàncies feien marxar els clergues de les parròquies durant uns
períodes més o menys llargs: malalties, el servei a d’altres beneficis com
a substituts, la poca renda del benefici, l’empresonament per delictes
comesos pel clergue titular, la realització d’altres oficis i el temor a ocu-
par el càrrec per amenaces rebudes. Aquesta darrera situació evidencia
els conflictes existents al si de la parròquia: el diaca de Sant Mateu de
Montnegre el 1324 havia estat amenaçat pel cavaller Ramon d’Escales;
el rector de Lloret el 1329 havia marxat “causa infirmitatis” tot i que,
segons l’opinió de bona part dels feligresos, també era “ualde rixosus”;
i a Cassà de la Selva, els anys 1329 i 1334, faltaven dos domers de la
parròquia “propter reguardium”, és a dir, per por.124
Taula 32
Els motius dels nomenaments i de les absències dels clergues
gironins, 1294-1340
Motius Núm. de casos %
Nomenaments de clergues
- Mort de l’antecessor 16 13,1
- Renúncia al benefici 29 23,8
- Permuta amb el clergue anterior 22 18
-? 55 45
Total 122 100
Absències de clergues
- Estudis 12 30,8
- Malaltia 1 2,6
- Renda insuficient del benefici 2 5,1
- Obtenció del presbiterat 1 2,6
- Servir altres beneficis 2 5,1
- Empresonament 2 5,1
- Reguardium (por) i amenaces 4 10,3
- Altres oficis (escuders) 2 5,1
-? 13 33,3
Total 39 100
123. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.f., f. 8v-9r (1320.04.12), i
vol. P-4, f. 52v (1329.05.31) i f. 56v-57r (1329.06.04).
124. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.g., f. 32v (1324.07.12); vol. P-4,
f. 81v-82r (1329.07.04) i f. 199v (1329.12.19); ADG, Lletres, vol. U-5, f. 167r (1334.07.06);
cf. Mallorquí, “Parròquia...”, p. 400-409. Sobre “reguardium”, cf. Alcover-Moll, Diccionari...
Taula 33
La durada dels càrrecs eclesiàstics de les parròquies gironines,
1295-1348
Parròquia Càrrecs Període Anys Clergues Mitjana
Castellar 1 1304-1329 25 4 6,25
Caulès 1 1324-1330 6 3 2
Lloret 1 1313-1334 21 3 7
Mota, la 1 1315-1342 27 1 27
Sant Andreu del Terri 1 1306-1325 23 5 4,6
Santa Àgata 1 1315-1330 15 1 15
Bisbal, Sant Pol de la 2 1306-1337 31 4 15,5
Cruïlles 2 1302-1329 27 5 10,8
Fitor 2 1307-1330 23 4 11,5
Llambilles 2 1299-1334 35 8 8,75
Quart 2 1299-1348 49 6 16,33
Ravós del Terri 2 1322-1329 7 3 4,67
Riudellots de la Creu 2 1306-1329 23 4 11,5
Sant Cebrià de Lledó 2 1314-1329 15 4 7,5
Sant Julià de Ramis 2 1315-1329 14 5 5,6
Santa Llogaia del Terri 2 1315-1329 14 3 9,33
Santa Pellaia 2 1314-1334 20 4 10
Campllong 3 1313-1333 20 9 6,67
Corçà 3 1297-1336 39 7 16,71
Montnegre, Sant Mateu 3 1295-1329 34 7 14,57
de
Palol de Revardit 3 1298-1332 34 6 17
Romanyà de la Selva 3 1297-1336 39 6 19,5
Sant Andreu Salou 3 1299-1329 30 5 18
Sant Cebrià dels Alls 3 1296-1335 39 6 19,5
Peralta, Sant Climent de 4 1299-1331 32 9 14,22
Riudellots de la Selva 4 1313-1333 20 6 13,33
Bisbal, la 5 1296-1334 38 15 12,67
Cervià 5 1296-1333 37 11 16,81
Maçanet de la Selva 5 1313-1338 25 9 13,89
Monells 5 1297-1343 46 14 16,42
Cassà de la Selva 6 1320-1338 18 10 10,8
Sant Sadurní 6 1306-1331 25 4 12,5
Vidreres 6 1295-1338 43 12 21,5
Mitjana global 12,65
Mitjana = (anys × càrrecs) / clergues. Font: Mallorquí, “Parròquia...”, p. 400-409.
El nombre d’anys que els clergues servien a les parròquies és

molt variable. Detectem, tanmateix, una variació entre les parròquies
petites, d’un o dos clergues, els quals hi residien una mitjana de 10,2
anys, i les més grans, de cinc o sis preveres, que hi servien durant prop
de quinze anys (cf. taula 33). També sembla que existeix una actitud
diferent entre, d’una banda, els clergues beneficiats i, en certa mesura
també els diaques, i, de l’altra, els domers i sagristans. Els primers
solen passar molts anys a una mateixa parròquia i estan estretament
vinculats als feligresos; en canvi, els domers i sagristans, sotmesos a
un major control episcopal i, en alguns casos, enfrontats amb els no-
bles locals o amb grups o faccions de parroquians, tenien una major
tendència a abandonar la parròquia, tal com hem vist abans, o per
permutar-la amb un altre clergue. En efecte, bona part dels canvis de
clergue en les parròquies estudiades es deuen a permutes dels beneficis
entre clergues o bé a renúncies als beneficis que, en molts casos, eren
el pas previ a una permuta; la mort dels clergues antecessors només
es consigna en una quarta part dels canvis de titular d’un benefici, si
no comptem els que en desconeixem el motiu (cf. taula 32).
Conclusions
A partir del iv Concili del Laterà, en què es van establir els sí-
nodes diocesans i les visites pastorals com a principals mecanismes
per supervisar les parròquies i els clergues que hi servien, els bisbes
de Girona degueren començar a capitalitzar la tasca realitzada amb
anterioritat per ardiaques i capellans al capdavant de prop de la meitat
de les parròquies del bisbat que estaven sota el seu control i van poder
centrar els seus esforços en les que encara quedaven en mans de se-
nyors laics. Així, a la vegada que imposaven la seva senyoria sobre els
titulars laics dels delmes, els bisbes gironins també haurien intervingut
en els nomenaments dels clergues d’aquestes parròquies. Els primers
testimonis escrits són dels darrers anys del segle xiii i del primer terç
del segle xiv, que és de quan daten els registres més antics de la cúria
episcopal, i permeten conèixer amb molt detall el paper dels clergues
al capdavant de les parròquies del bisbat.
En efecte, des dels volts del 1300 ens trobem amb clergues que
exercien la cura d’ànimes —rectors, sagristans i domers— i d’altres
que no —diaques, clavers i beneficiats—, segons les possibilitats eco-
nòmiques i les necessitats demogràfiques de cada parròquia. El re-
partiment de les tasques entre uns i altres no era senzill: en general,
l’administració dels sagraments i la celebració de les misses i dels oficis
requeia en els curats, mentre les tasques preparatòries per al culte i
el toc de campanes era cosa dels diaques i clavers; però les feines
compartides entre uns i altres eren moltes i no sempre s’acceptaven
de bon grat, tal i com proven les llargues i precises resolucions dels
arbitratges dictats en els conflictes entre els clergues d’una mateixa
parròquia. Moltes vegades, rere cada conflicte hi havia motius econò-
mics: les estimacions del valor dels beneficis dels clergues parroquials
efectuades en algunes visites pastorals i, sobretot, les contribucions
enregistrades en els llibres de pagament de la dècima eclesiàstica dels
anys 1279-1280 i del 1364 posen de manifest una sensible diferenciació
entre els rectors i domers amb cura d’ànimes, els quals, de mitjana,
obtenien entre 8 i 12 lliures de renda anual, i els diaques, clavers i
beneficiats que es quedaven molt sovint per sota de les 8 lliures, el
límit marcat pel Papa a l’hora de poder ser eximit del pagament de
la dècima eclesiàstica. Potser era aquesta diferenciació econòmica la
que generava la lluita dels clergues menors per tal de procurar obte-
nir més rendes acaparant l’exercici de més tasques, perquè generaven
deixes i donatius dels feligresos que completaven els seus ingressos
procedents dels delmes —menors i dels novals, generalment—, de les
primícies i d’un patrimoni immobiliari, petit normalment, format per
la rectoria, un hort i algunes terres properes.
Per tal de poder accedir a aquests càrrecs, existia un procés de
selecció que començava des del moment en què una persona entrava
a l’orde sacerdotal després d’obtenir la tonsura. L’estudi i la formació
intel·lectual dels candidats a clergue, bàsicament en cant i gramàtica,
els permetia superar les proves per accedir al sotsdiaconat, al diaconat
i al presbiterat, sempre que, prèviament, ja disposessin d’un benefici.
Amb aquests casos, es comprova que els bisbes no tenien al segle xiv
un poder absolut sobre els clergues de les parròquies de la seva diòcesi:
en molts d’ells, el bisbe es limitava a acceptar el candidat proposat per
l’ardiaca, pel capellà, per l’abat o pel prior que havia conservat aquesta
facultat. A través de les constitucions sinodals i de les visites pasto-
rals, els bisbes i els seus agents procuraven que els rectors parroquials
s’encarreguesin de l’església i del seu patrimoni, que cuidessin el seu
aspecte físic i moral —el celibat— i que es dediquessin a la predicació,
a l’administració dels sagraments als fidels i a vetllar per la moralitat
dels laics de les seva parròquia. Ara bé, mitjançant la comparació dels
registres episcopals amb llibres notarials i capbreus senyorials, descobrim
que alguns clergues es dedicaven a tants negocis com els laics, que
mantenien estrets vincles econòmics amb les seves famílies d’origen,
que vivien amb dona i fills, que eren capaços de seduir unes quantes
dones i que tenien un desig de deixar un record de la seva existència
després de morir amb les làpides que feien esculpir o de les misses i
aniversaris que instituïen.
Per aquest motiu, els bisbes i la seva cort de Girona van dedicar
molts esforços a regular i reformar, si es donava el cas, el comportament
dels clergues parroquials. Dues armes van ser especialment efectives:
l’amenaça de l’excomunió i la imposició de multes pecuniàries després
de les visites pastorals. Així és, molts clergues van ser excomunicats
per intentar accedir a l’orde sacerdotal i a beneficis eclesiàstics sense
la corresponent llicència episcopal, i d’altres per no pagar el subsidi,
la dècima, les procuracions de visita o altres censos i prestacions al
bisbe o bé per deutes. I a través dels decrets i les multes en diner
imposades en el transcurs de les visites a les parròquies, els bisbes
incidiren directament en la conducta moral dels clergues parroquials,
lluitant sempre contra el concubinatge que podia posar en perill els
recursos dels beneficis rectorals i contra l’incompliment de les obliga-
cions pastorals dels rectors, especialment la mala administració dels
sagraments, la incorrecció dels tocs de campanes i les absències in-
justificades de la parròquia.
En resum, la figura del rector parroquial gironí a l’inici del se-
gle xiv sembla que es troba en un estadi inicial de la conversió del
clergue rural, capdavanter de les comunitats rurals prefeudals del se-
gle x, en l’agent episcopal imprescindible per la difusió de la ideologia
catòlica oficial que la reforma tridentina del segle xvi va voler imposar
a les masses del camp.125 Tanmateix, cal deixar clar que existien moltes
diferències entre els rectors rurals, encarregats de la cura d’ànimes i
amb uns ingressos que els garantien un bon nivell de vida, i els cler-
gues sense cura d’ànimes que tenien molts més problemes per viure
dignament. Potser aquest fet és el que explica que alguns diaques o
beneficiats preferissin servir en la mateixa parròquia on havien nascut
—o en alguna de veïna— i així, conservar els vincles amb la llar dels
familiars —que els podia ser d’utilitat si els recursos del benefici eren
escassos— i, fins i tot, participar en les rivalitats internes de la par-
ròquia; en canvi, els rectors i els domers amb cura d’ànimes podien
desvincular-se més fàcilment dels interessos i preocupacions dels seus
parroquians i actuar més com a transmissors de les directrius dictades
pel bisbe i la cúria episcopal, la qual cosa, tanmateix, podia girar-se
en contra seva i acabar amb un enfrontament, en algun cas violent,
amb els propis feligresos o els cavallers que volien convertir el temple
parroquial en una propietat privada seva.
125. Puigvert, Església..., p. 56-57.

ELS LAICS I LA PARRÒQUIA: NOBLES i pagesos
La tasca dels clergues al capdavant de les parròquies rurals ha-

via de servir per a tots els feligresos sense exclusions, per a tots els
habitants en els termes de les esglésies que ells gestionaven. Així ho
remarcaven les constitucions sinodals i la legislació eclesiàstica dels
segles xiii i xiv, però en la realitat d’aquesta època hi havia unes clares
distincions socials que s’havien gestat segles enrere i que, probable-
ment, tenien molt a veure amb les condicions en què van néixer les
mateixes parròquies. Efectivament, a les parròquies rurals del bisbat
de Girona hi residien nobles, cavallers, homes propis amb masos i
sense masos, homes francs que vivien en viles, pobres de solemnitat,
etc. L’objectiu de les pàgines que segueixen és analitzar els vincles de
cadascun d’aquests grups amb la institució parroquial.
Els nobles, entre l’allunyament i l’aprofitament de la parròquia
A l’interior del grup de la noblesa laica, la distinció entre els grans

magnats i els cavallers, ja perceptible als segles xi i xii, es va accentuar
entre els segles xiii i xiv. Les cinc taules que Gilabert de Cruïlles tenia
l’any 1395 al menjador del castell de Peratallada, la més gran per a
ell, una per als hostes i visitants, una pels servents i dues més, són un
indici de la fastuositat de les festes que hi devien tenir lloc, situació
que contrasta amb la migradesa de recursos de molts cavallers gironins
a la mateixa època que no podien pagar la investidura dels seus fills,
que passaven a ser donzells.1 Un dels índexs més fiables per a distingir
1. Bofarull, F., Gilaberto de Cruïlles, Barcelona: Tipografía La Academia, 1886,

p. 47-56; Els castells..., p. 729-731; Sobrequés, S., “La nobleza catalana en el siglo xiv”,
Anuario de Estudios Medievales, núm. 7, 1970-1971, p. 513-517 i p. 527-530; Soldevila,
Alimentació..., p. 154.
els grans nobles dels petits cavallers és el tractament que rebien uns
i altres en les escriptures redactades pels notaris. Mentre els comtes,
vescomtes i senyors de castells eren qualificats com a “nobiles”, els
cavallers i donzells rebien el tractament de “venerabiles” igual com els
abats i priors de monestirs i també els canonges, ardiaques i sagristans
de la seu de Girona; això sí, el bisbe es distingia d’un i altre grup pel
seu tractament de “reverendus dominus”.2 D’aquests grups, el que ens
interessa aquí és definir les seves implicacions amb les parròquies ru-
rals, que anaven des de la possessió de delmes i d’esglésies fins a la
construcció de capelles privades i a la pressió per controlar els clergues
amb cura d’ànimes.3
Els grans senyors i la fundació de les capelles castrals

A la darreria del segle xiii i al segle xiv, els principals magnats
laics de les terres gironines continuaven pertanyent, com en èpoques
precedents, als llinatges comtals i vescomtals. El 1322, després de la
derrota del comte d’Empúries pels exèrcits dels reis d’Aragó i del bisbe
de Girona, es va extingir la primera casa comtal emporitana, a la qual
va succeir l’infant Pere, fill del rei Jaume II, i els seus descendents.
D’entre les famílies amb el títol vescomtal, la de Bas s’havia unit a la
2. Entre els grans senyors hi trobem els Montcada, els senyors de Cruïlles i
Santa Pau, els comtes d’Empúries i els vescomtes de Cabrera, cf. ACA, Monacals, Sant
Pere de Galligants, rotlle 8, pergamí núm. 31 (1314.05.28); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 19r
(1326.06.14); AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 30v (1332.07.30) i f. 65r-66r (1332.11.03).
Entre els cavallers, trobem Ramon de Pontós, Bernat de Sant Miquel, Berenguer de
Reixac, Ramon de Pontós, Ramon d’Escala, Arnau de Blanes, Bernat de Mont i Guillem
Alió, cf. AHG, Notarial, Monells, vol. 161, f. 5r-6v (1333.04.07), f. 25r-v (1333.05.25),
f. 32r (1333.06.26); i vol. 162, f. 21r (1332.04.23), f. 80r (1332.12.08), f. 94r-v (1333.01.05)
i f. 90v-91r (1332.12.28). Pel que fa als eclesiàstics “venerables” trobem als ardiaques de
Girona i la Selva, a l’abat de Sant Pere de Rodes, al sagristà segon de la seu de Girona,
al paborde de Breda i als priors de Roca-rossa i Cruïlles; cf. ADG, Visites pastorals,
vol. P-1, f. 11r-v (1315.01.22), i Lletres, vol. U-2, f. 48r-v (1326.03.22) i f. 63v (1326.04.19);
ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 63r (1317.08.07); AHG, Notarial, Monells, vol. 161,
f. 22r-v (1333.05.15). Per a d’altres regions europees, cf. Mullett, M., La cultura popular
en la Baja Edad Media, Barcelona: Editorial Crítica, 1990, p. 43-45.
3. Gràcies als treballs de Josep Pella i Forgas, Joaquim Botet i Sisó, Francesc
Monsalvatje i Pelai Negre, entre altres, s’han pogut compilar les dades de molts llinatges
nobiliaris gironins, cf. Els castells..., vols. 1 i 2. En canvi, no se n’ha arribat a estudiar
cap en el seu context històric, polític i social, com sí que s’ha fet pels Montcada; cf.
Sobrequés, “La nobleza...”, p. 350-351; Shideler, J. C., A Medieval Catalan Noble Family:
the Montcadas, 1000-1230, Los Angeles: University of California Los Angeles, 1983. El
que sí que s’ha recollit és la documentació familiar d’algun llinatge de cavallers, com els
Farners de Santa Coloma o els Caramany de Corçà; cf. Gifre, P.; Soler, S., Patrimoni i
arxiu, la Bisbal d’Empordà: Ajuntament, 1996 [FPCC]; íd., Els Farners: vassalls de senyors
i senyors de pagesos, Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 1996 [FPF].
dels comtes d’Empúries i, des del 1331, a la dels vescomtes de Cabrera.

Aquests, entre els segles xiii i xiv, van acabar controlant un espai que
anava de la costa de la Selva i del Maresme fins a l’interior d’Osona,
a cavall dels bisbats de Girona i Barcelona; els seus centres foren el
castell de Montsoriu i la vila d’Hostalric i, ja al xiv, la de Blanes. Els
vescomtes de Rocabertí, establerts sòlidament a la vila de Peralada, van
incrementar la seva importància als volts del 1300, sobretot després
de la derrota dels seus enemics tradicionals, els comtes emporitans.
Finalment, un gran noble barceloní, Ot de Montcada, va obtenir del
rei Jaume II, en compensació del seu matrimoni amb Elisenda de
Montcada, els castells de Caldes, Llagostera i Cassà de la Selva, cosa
que el convertí en un poderós senyor establert a poca distància de la
capital diocesana.4
En un nivell inferior trobem alguns llinatges senyorials que eren
descendents d’alguns senyors de castells esmentats ja al segle xi (cf.
mapa 9). Per a les terres més properes a la ciutat de Girona, destaquen
els senyors de Monells que, al segle xiii, adquiriren el vescomtat de Bas
per via matrimonial i, amb un altre casament, es van unir als comtes
d’Empúries. Els seus veïns, els senyors de Cruïlles, s’uniren amb els
Peratallada per originar una de les famílies més influents de la diòcesi,
que controlava tot el sector oriental de les Gavarres fins al mar i que
va donar dos bisbes al segle xiv, Gilabert de Cruïlles (1334-1335) i Be-
renguer de Cruïlles (1348-1362). A les terres selvatanes, els Vilademany
havien arribat a controlar, com a feudataris de senyors més poderosos,
uns quants castells —Vilademany, Solterra, Cornellà, Farners i Cassà de
la Selva— a mitjan segle xiii, però no els van mantenir tots fins al xiv.5
El cas dels senyors de Cervià, que controlaven les poblacions
properes de Bordils i Púbol, és indicatiu de les relacions que havien
mantingut amb les parròquies rurals des del segle xi: mentre l’any
1024 Sunyer Llobet efectuà uns donatius per a les obres de les es-
glésies de Cervià i Sant Mateu de Montnegre, la fundació del mones-
tir de Santa Maria de Cervià degué acaparar, a partir del 1053, tota
la generositat dels senyors cervianencs.6 Aquest cenobi va esdevenir la
necròpolis del llinatge fundador, cosa que també va passar amb els de
4. Sobrequés, S., Els barons de Catalunya, Barcelona: Ediciones Vicens-Vives,

1957, p. 7-14, 35-38, 68-85, 90-91, 105-112 i 132-138; íd., “La nobleza...”, p. 517-518;
Sales, “El castell...”, p. 63-69.
5. Bofarull, Gilaberto..., p. 6-46; Sobrequés, Els barons..., p. 32-35 i 90-91; Ma-
llorquí, “La vila...”, p. 41-43; PSMCR; íd., “El castell...”, p. 49-56; Font; Llinàs; Mallorquí,
Santa Coloma..., p. 60-63.
6. STC, núm. 134 (1024.11.09); MH, núm. 238 (1053).
Sant Salvador de Breda, Sant Miquel de Cruïlles i Sant Pere Cercada,

patrocinats pels vescomtes de Cabrera, pels Cruïlles i pels Vilademany,
respectivament. Tots ells esperaven convertir les donacions materials en
beneficis espirituals de les pregàries dels monjos per les ànimes dels
seus avantpassats difunts.7
De totes maneres, el fet que molts castells feudals, com els de
Cruïlles, Sant Sadurní, Medinyà, Llagostera i Brunyola, entre altres,
fossin erigits al costat de temples parroquials preexistents és un testi-
moni físic del control exercit pels primers propietaris de les fortaleses
sobre els drets de les esglésies veïnes, un control que pervivia encara
als segles xiii i xiv amb la possessió d’uns quants delmes parroquials
(cf. mapa 23). Sorprenentment, els descendents de comtes, vescomtes i
senyors de castells gairebé només obtenien els delmes de les parròquies
on radicaven els seus drets patrimonials i els que havien adquirit per
matrimoni, perquè n’havien infeudat molts altres a cavallers vassalls
seus. Gràcies al Llibre Verd dels anys 1362-1371, podem localitzar els
grans llinatges del bisbat: a l’ardiaconat de la Selva, només destaquen
els vescomtes de Cabrera i els Montcada; al de Girona, en canvi, trobem
les famílies dels senyors d’Hostoles, Cervià, Medinyà, Orriols, Cruïlles,
Juià, Granollers de Rocacorba, Palol de Revardit i Calonge; a Besalú,
sobresurten els vescomtes de Rocabertí per damunt de llinatges com
els Sales, Bestracà, Falgons, Bassegoda, la Roca, Sant Aniol; i a Em-
púries, els de Ventalló, Albons, Pau, Vilagut i Vilopriu, sempre a redós
dels comtes d’Empúries.
És possible que la progressiva intromissió dels bisbes, del capítol
de la catedral de Girona i d’alguns monestirs en la gestió de les parrò-
quies, amb relació tant al control dels clergues que hi servien com a la
supervisió, a través d’homenatges i juraments de fidelitat, del repartiment
dels delmes, acabés provocant un progressiu allunyament dels senyors
envers les seves parròquies. Gràcies al seu poder i riquesa, s’haurien
escapolit de l’enquadrament religiós que l’església secular imposava. La
fundació de capelles als seus castells, cosa que els permetia disposar
de manera privada dels serveis religiosos que els eren necessaris, ho
certifica. En el seu testament del 1234 el senyor de Monells, Ramon
de Palau, volia ser enterrat a la capella del castell, on s’havia d’aixecar
un “altare beate Marie ita quod ecclesia amplietur a parte meridiana
ad opus ipsius altaris”, i va manar instituir un prevere i un diaca que
7. Pons Guri, “Dotalies...”, núm. 1 (1038.06.04); PSMCR, p. 34-35; Font; Llinàs;

Mallorquí, Història..., p. 63-68. Per a una visió més general, cf. Treffort, L’église...,
p. 94-98; Lauwers, La mémoire..., p. 191-194 i 291-299.
Mapa 23
Geografia dels delmadors laics: comtes, vescomtes i senyors
de castells
Font: LVBG (1362-1371).
viurien d’un conjunt de rendes cedit pel senyor; de manera semblant,

el 1238 els senyors de Cartellà van fundar un benefici a l’altar de Santa
Maria de la capella del seu castell, amb el qual el prevere que l’ocupés
oferís “pro nobis et pro omnibus fidelibus defunctis sacrificium Deo”,
celebrés “nocturnum pariter et diurnum officium semper in dicta ec-

clesia” i fes “ardere die et nocte omni tempore unam lampadam ante
altare Beate Marie quod est in dicta capella”.8
La presència de capelles al costat dels castells gironins és un bon
indicador de la voluntat de distinció social dels senyors amb relació
a la resta de membres de les parròquies rurals. De moment, amb la
documentació estudiada només hem localitzat capelles a prop d’un terç
dels castells de les terres gironines, potser els que continuaven habitats
als segles xiii i xiv (cf. mapa 9). Que no anessin a l’església parroqui-
al, però, no vol pas dir que descuidessin la seva fe i la seva devoció.
Guerau de Cervià i Francesc de Rocabruna, per exemple, tenien uns
frares franciscans com a confessors, administradors de les seves rendes
i marmessors.9 A més, també tenien a prop els preveres beneficiats
en les mateixes capelles castrals, presentats pels senyors i confirmats
en el càrrec pels bisbes, que també podien suggerir noms de clergues
per ocupar una vacant: el 1343 el bisbe va recomanar a Francesc de
Cervià el clergue Ponç de Finestres, fill d’un cavaller, per ocupar el
lloc de clergue al castell de Púbol.10 Això sí, qui donava possessió del
benefici i li lliurava les claus era el rector de la parròquia local: l’any
1332, el clergue Guillem Ponç va arribar a Monells amb la carta en
què el bisbe li conferia el benefici establert a l’altar de la capella de
Sant Jaume del castell; tot seguit, el domer li’n donà possessió i “in
signum possessionis eiusdem tradidit sibi claues capelle Sancti Jacobi
memorato”.11
A més de garantir amb rendes el culte en una capella, els senyors
necessitaven una llicència episcopal que especifiqués que només tenien
dret d’acudir-hi els habitants de la casa o castell i els seus servents i
que els drets parroquials no quedaven afectats. Per al bisbat de Gi-
rona, entre els anys 1326 i 1350, hem comptat trenta-dues llicències
concedides majoritàriament —el 75%— a nobles i cavallers o, més
exactament, a mullers, vídues i filles de nobles i cavallers (cf. taula
34).12 Aquests permisos, per molt que s’associï els nobles a una cultu-
ra més profana —la de l’amor cortès dels trobadors i de les novel·les
8. PSMCR, núm. 56 (1234.07.27); CCBG, núm. 461 (1238.06.14).

9. ADG, Notaria, vol. G-10, f. 5r-6r (1335.03.06); PM, núm. 1051 (1337.12.18).
Sobre la vida litúrgica a les capelles privades d’Anglaterra, cf. Brown, Church..., p. 102-103.
10. ADG, Lletres, vol. U-7, f. 102r (1343.01...).
11. ADG, Lletres, vol. U-5, f. 14r-v (1332.07.28); AHG, Notarial, Monells, vol.
162, f. 30rv (1332.07.29); cf. Mallorquí, “Parròquia...”, p. 400-409.
12. Al bisbat de Barcelona s’han enregistrat cinquanta-sis llicències concedides a
l’inici del segle xiv, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 535-557. Per a d’altres regions europees,
cf. Genicot, Comunidades..., p. 137-139; Brown, Church..., p. 101-102.
cavalleresques—, proven que la religió tenia un important paper en la

seva vida: construïen capelles privades a les seves residències, dota-
ven beneficis eclesiàstics, instituïen misses i aniversaris pels difunts,
designaven els clergues, etc.13 De fet, tant els bisbes com els principals
càrrecs de les diferents institucions eclesiàstiques de la diòcesi proce-
dien sempre de l’estrat nobiliari del propi bisbat. El cas dels fills del
matrimoni entre Gilabert de Cruïlles i Guillema de Peratallada és ben
explícit: una de les cinc filles va convertir-se en monja de Sant Joan de
Sexena i tres dels cinc fills —Jofre, Gilabert i Hug— van ser clergues,
un dels quals esdevingué canonge i bisbe de Girona i un altre abat de
Sant Feliu de Girona.14
Taula 34
Llicències episcopals per no assistir a la missa al temple parroquial,
1326-1350
Beneficiaris Data Llicència episcopal
Beatriu de Cervià 1326.02.03 Celebrar missa al castell de Cervià durant un
any.
Beatriu de Cervià 1327.01.20 Celebrar missa al castell de Cervià.
Gispert, abat de Breda 1327.02.06 Viure fora del monestir i celebrar missa en altar
portàtil, per malaltia.
Beatriu de Cervià 1328.01.30 Celebrar missa al castell de Cervià i no anar a
la parroquial.
Tiburgeta de Cabrera 1328.04.15 Celebrar missa en altar portàtil a casa.
Ponç de Rocabertí 1331.06.27 Celebrar missa a casa seva.
i muller
Sibil·la, muller de 1332.11.12 Celebrar missa a la força de Saulerola, terme
Berenguer de Saulerola, de Santa Pau.
cavaller
Galceran de Vilarig, 1333.05.06 Celebrar missa al castell de Quermençó mentre
cavaller hi visqui.
Ramon, abat de Cam- 1333.07.26 Viure fora del monestir i celebrar missa en altar
prodon portàtil a Pujalar, per conflictes amb els monjos.
Pere Rossell, laic de 1335.03.01 Retirar-se, elegir confessor, celebrar missa a
Girona casa seva i portar vestit d’ermità.
Berenguer, abat de 1340.01.12 Celebrar missa en altar portàtil a casa seva.
Besalú
13. Barbero, A., L’aristocrazia nella società francese del Medioevo, Bolonya: Capelli
editore, 1987, p. 166-214; Mullett, La cultura..., p. 42; Bourin, Villages..., vol. 1, p. 289-298;
Íd., “De la communauté paroissiale à l’universitas castri”, dins La paroisse..., p. 209-211.
14. ANC, fons patrimonial Cruïlles-Peratallada, pergamí núm. 911 (1295.02.11);
AHG, fons patrimonial Veray, pergamí núm. 12 (1295.02.11).
Beneficiaris Data Llicència episcopal

Ferrer de Canet, cava- 1340.02.01 Celebrar missa a la capella del seu castell de
ller Canet.
Elisenda, vescomtessa 1340.02.07 Celebrar missa als castells de Sant Llorenç de la
de Rocabertí Muga i Cabanes.
Muller de Bernat Rovira 1343.08.09 Celebrar missa en altar portàtil, per malaltia.
Garsenda, muller de 1343.11.19 Celebrar missa en altar portàtil.
Ramon Arnau de Sant
Sadurní, cavaller
Maria de Canet, ves- 1344.02.07 Celebrar missa en altar portàtil.
comtessa
Clergues de Sant Martí 1344.08.25 Celebrar missa en altar portàtil per la ruïna de
Sapresa i Sant Amanç l’església de Sant Amanç on hi ha l’altar.
Guillem de Biure, 1345.01.05 Celebrar missa en altar portàtil a la casa de Biu-
cavaller re, a Queixàs.
Berenguera, vídua de 1345.07.19 Celebrar missa en altar portàtil a la seva força,
Ramon de Catllar a Santa Margarida de Bianya.
Pere de Bach, cavaller 1345.08.08 Celebrar missa en altar portàtil al castell de la
Roca de Palencà.
Timbors de Cabrera 1345.10.22 Celebrar missa en altar portàtil al seu castell de
Sant Iscle de Vallalta.
Joan, comte d’Empúries 1346.01.12 Celebrar missa en altar portàtil.
i muller
Bernat de Vilamarí, 1346.05.09 Celebrar missa en altar portàtil.
cavaller
Guillem de Biure, 1346.06.16 Celebrar missa en altar portàtil a la força de
cavaller Biure, a Queixàs.
Alamanda, vídua de 1346.10.25 Celebrar missa en altar portàtil al castell d’An-
Simó de Vallgornera glès per dificultat d’anar fins la Cellera.
Bernat de Vilademany, 1347.01.17 Celebrar matrimoni al castell d’Anglès.
cavaller, i Blanca, filla
de Simó de Vallgornera
Ramon d’Empúries, 1347.05.04 Celebrar missa en altar portàtil.
monjo de Colera
Guillem de Biure 1347.05.17 Celebrar missa en altar portàtil al castell de Biu-
re, a Queixàs.
Timbors de Cabrera, 1348.08.26 Celebrar missa en altar portàtil.
vescomtessa
Garsenda, vídua de Ra- 1349.03.16 Celebrar missa en altar portàtil a Sant Sadurní.
mon Arnau, cavaller
Arnau de Biure, cavaller 1349.12.09 Celebrar missa a la casa de Biure, a Dosquers.
Rector de Corsavell 1350.05.12 Celebrar missa en altar portàtil amb tots els
parroquians al puig de Bauçols per ser allibe-
rats de la pedregada.
Font: ADG, Lletres, vols. U-2, U-3, U-4, U-5, U-6, U-7, U-8, U-9, U-10, U-11, U-12, U-13,
U-14, U-15 i U-16 (1326-1350).
Els cavallers i la lluita pel control de les parròquies rurals

L’anàlisi individualitzada dels grans nobles del bisbat de Girona,
no la podem repetir pels cavallers, a causa del seu gran nombre. A la
primeria del segle xv, segons els comentaris realitzats per un cavaller
gironí, Asbert sa Trilla, i segons els recomptes de vots del braç militar
a les Corts del 1411, s’estima que hi havia prop d’un miler de cases
nobiliàries a Catalunya, la majoria de les quals eren de cavallers.15 Per
al segle xiv, de moment, l’únic recompte general de nissagues de cava-
llers ens el proporciona el Llibre Verd dels anys 1362-1371, que recull
vuitanta-cinc cognoms de famílies de cavallers que obtenien delmes
de moltes parròquies gironines i cinquanta-vuit cases fortes, torres o
forces que els servien de residències (cf. mapes 9 i 24).16 Especialment
als ardiaconats de Girona, Empúries i Besalú, la presència de cavallers
com a titulars de delmes es dóna a una gran majoria de parròquies; i,
fins i tot, obtenien el delme major de manera íntegra a onze parròquies
gironines, set emporitanes i quinze de besaluenques, això sí, sempre
com a feu de senyors dels castells i de membres de l’alta aristocràcia
gironina.17
Un exemple de la complexitat del repartiment dels delmes laics
el trobem a la vall d’Hostoles, a l’extrem nord-occidental de l’ardiaco-
nat de Girona. El senyor dels castells d’Hostoles i Puig-alder, Guillem
Galzeran de Rocabertí, obtenia els delmes de les parròquies de Colltort,
les Encies i Sant Feliu de Pallerols. Dels vuit llinatges de cavallers que
residien en una casa forta ubicada a la vall, n’hi havia quatre que ob-
tenien delmes: els de la casa de Vall, de les Encies, es quedaven amb
part del delme de les Encies i del de Sant Feliu de Pallerols; els de la
casa de Planes, de les Planes, obtenien delmes a Cogolls i Sant Pere
Sacosta; els de la casa de Sant Romà, de Cogolls, participaven del delme
de les Planes i, finalment, els de la casa de Port, de Colltort, recollien
el delme de Pineda i exercien el càrrec de batlle del delme major de la
mateixa parròquia de Colltort (cf. mapa 25). És significatiu el fet que
els cavallers de la vall obtenien delmes de parròquies on no residien.
15. Sobrequés, “La nobleza...”, p. 518-521. Al Périgord hi havia més de 600 lli-

natges de petits milites feudataris dels vescomtes de Limoges, els comtes del Périgord
i d’altres senyors; en total, es compten entre un i tres cavallers per parròquia rural; cf.
Fournioux, B., “Les chevaliers périgordins et leur assise territoriale aux xiiie-xive siècles”,
Archéologie Médiévale, núm. 18, 1988, p. 255-272.
16. LVBG, p. 499, 551, 557 i 576.
17. LVBG, núms. 18, 53, 54, 60, 71, 75, 80, 82, 91, 92, 96, 118, 120, 123, 126, 134,
152, 302, 303, 314, 317, 323, 340, 343, 359, 360, 362, 377, 386, 391, 398 i 401 (1362-1371).
Mapa 24
Geografia dels delmadors laics: cavallers i altres laics
Font: LVBG (1362-1371).

Mapa 25
Els delmadors laics de la Vall d’Hostoles
Font: Canal, J.; Fochs, C., La vall d’Hostoles en temps dels remences, Sant Feliu de Pa-
llerols: Esbart de la Vall d’Hostoles, 1999; LVBG (1362-1371).
No tots els cavallers gironins del segle xiv eren iguals. N’hi havia
que, pel fet de residir en un castell com a castlans, tenien un nivell de
vida que s’acostava al dels nobles i titulars de castells que hem pre-
sentat en apartats anteriors. És el cas dels castlans de Sant Sadurní
i de Lloret, que tenien un tracte molt proper —i, sovint, conflictiu—
amb els seus senyors, que eren pabordes de la seu de Girona; i el
dels Farners de Santa Coloma, castlans del castell de Farners des del
segle xii que tenien com a senyors els Vilademany, els Savassona i els
vescomtes de Cardona.18 Un segon grup, potser el més nombrós, era el
dels cavallers que residien en cases fortes aixecades enmig de senyories
directes integrades per conjunts de masos i terres. Un bon exemple
és el de la “turris de Mazaneto” aixecada el 1201 per Arnau Guillem
de Cartellà, amb “muros, parietum et fossata et ceteras munitiones”, de
la qual depenia un domini consistent, l’any 1270, en drets pagats pels
habitants de trenta-nou masos, quatre bordes i tres homes de les parrò-
quies de Maçanet i de Vidreres.19 El darrer grup dels cavallers gironins
el formaven els que residien a l’interior d’una vila, és a dir, d’un centre
de població concentrada que exercia una certa capitalitat sobre unes
quantes parròquies rurals de l’entorn gràcies al mercat setmanal, a
les fires anuals, a petites comunitats jueves, a la presència d’artesans
i mercaders i, sobretot, al fet de ser la seu d’un poder senyorial sòlid.
En els primers anys del segle xiv, en documentem almenys dos a la
Bisbal, Guillem de Blanes i Bernat de Llabià, que devien ser vassalls
del bisbe, i set llinatges diferents a Monells, els de Bernat d’Abellars,
el castlà Simó Gallart, Ramon de Mont, Guillem de Planils, Ramon de
Pontós, Guillem de Soler i Guillem de Sant Iscle.20
A part dels delmes i dominis directes, molts cavallers comple-
taven els seus ingressos amb el servei a senyors més importants,
tant en qüestions administratives21 com amb la participació a la
18. SESS; FPF, p. 17-20; Llinàs; Mallorquí; Merino; Montalbán, El castell...,

p. 45-48; Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Coloma..., p. 57-60.
19. BCAH, Arxiu, pergamí núm. 5649 (1201.07.07), pergamí núm. 12182
(1270.02.26) i pergamí núm. 12107 (1270 ca.). Altres cavallers d’aquest grup podrien
ser Ramon de Gironella, que entre el 1261 i 1262 va construir una força amb torres,
valls i barbacanes al mas Bofill de Vilarnau, de Caldes de Malavella, o Guerau de Torrent
que des del 1291 tenia un domini format per 14 masos, 289 terres i 3 cases entre Santa
Pellaia i Sant Mateu de Montnegre, o els Menola, vassalls dels castlans de Montpalau;
cf. CDSDG, núms. 266 (1261.08.30) i 270 (1262.08.21); Catàleg de pergamins del fons de
l’Ajuntament de Girona (1144-1862), Barcelona: Fundació Noguera, 2005 [PAG], núms. 84
i 85 (1291.08.01); Mallorquí, Les Gavarres..., p. 107-109; Pladevall, A., “La domus de
Menola, a Pineda de Mar”, dins Estudis en honor de Josep M. Pons Guri/2. Quaderns de
la Selva, núm. 13, 2001, p. 58-60.
20. CCBG, núms. 544 i 545 (1313.07.06); Mallorquí, Històries..., p. 117-118. So-
bre la presència de cavallers a la ciutat de Girona i a les viles de Peralada i Castelló,
cf. Sobrequés, “La nobleza...”, p. 518; Farías, El mas..., p. 324-325. Pel que fa als cava-
llers que residien en castra del Llenguadoc i en viles de la Tierra de Campos castellana,
cf. Bourin, Villages..., vol. 1, p. 264-267, i vol. 2, p. 188-194; Martínez Sopena, La Tierra...,
p. 501-504.
21. El 1339 Ramon de Sant Miquel, cavaller de Corçà, era el procurador del
comtat d’Empúries i regia la vegueria del comtat; cf. PM, núm. 1083 (1339.11.12).
guerra.22 Això els permetia figurar, tal com palesen els preus pagats
com a dots i llegítimes als termes de Cruïlles i Sant Sadurní (cf. tau-
la 35), a la part superior de la piràmide social dels segles xiii i xiv, per
sota dels senyors dels castells —com els Cruïlles— però clarament
per sobre dels pagesos més rics i benestants i dels vilatans. Tanma-
teix, els cavallers estaven passant per un delicat moment a causa de
l’increment de les seves despeses mentre els seus ingressos romanien
estables o baixaven, cosa que els generava dificultats per mantenir
l’estatus de cavaller. Des de l’assemblea de pau i treva de Tarragona,
l’any 1234, no podia ser cavaller ningú més que els fills de cavaller; cent
anys més tard, a Monells, tots els cavallers que hi vivien es designaven
ells mateixos com a “fills de cavaller”, senyal que no haurien pogut
satisfer el preu de la investidura com a cavallers. I això que gaudien
d’uns quants privilegis —participar en les corts, no ser empresonats
ni embargats per deutes, no pagar peatges, lleudes i mesuratges, no
ser jutjats per ningú més que el rei—23 i, a sobre, eren benvolguts a
les viles: el 1346 seixanta-tres veïns de Rupià van oferir uns quants
avantatges fiscals —exempció de talles, quèsties, obres als murs i valls
i guaites— a Jordà d’Abellars, fill del difunt cavaller Arnau d’Abellars
per tal que es traslladés a viure a Rupià “attenens que població de
grans ennoblaexen los lochs, viles e castells e que franquees e im-
munitats conduen los grans a poblar·se an·aquels lochs en los quals
poden aconseguir e haver franquees e immunitats”.24
22. En la invasió francesa del 1285 degueren morir els cavallers gironins Beren-
guer d’Abellars, Bernat de Lloret i Guillem de Palol de Sant Sadurní, perquè van deixar
vídues i fills orfes; cf. PM, núms. 405 (1285.07.07) i 449 (1292.01.19); ADG, Mitra, calaix
5, vol. 24, f. 97r-v (1286.06.16).
23. CAVC, núm. 19 (1235.03.17), 22 (1283.12.26) i 27 (1307.05.03); CG, p. 63-64
i 70-71. Entre els laics gironins assistents a les corts del 1307, hi trobem els senyors
Guerau i Bernat de Cabrera i Bernat de Cruïlles i els cavallers Ponç de Santa Pau,
Dalmau de Palol, Guillem Galceran de Cartellà, Riembau de Far, Huguet de Cervià i
Bernat Senesterra. Per a una visió global, cf. Flori, J., Caballeros y caballería en la Edad
Media, Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica, 2001, p. 87.
24. AHG, Notarial, Rupià, vol. 473, f. 152r-157v (1346.02...).
Taula 35
El valor dels dots i les llegítimes dels llinatges senyorials, 1232-1312
Data Contraents Concepte Documents
Senyors
Llinatge dels Cruïlles
1284 Berenguer de Cruïlles, fill de Gilabert de Llegítima 500,00 ll.b.
Cruïlles
1301 Hug de Cruïlles, germà de Bernat de Cru- Llegítima 200,00 ll.b.
ïlles
Llinatge dels Vilademany
1284 Pere Simó de Vilar i Agnès de Grions (filla Dot 550,00 ll.m.
d’Arnau de Vilademany)
Cavallers
Llinatge dels Farners
1232 Guillem de Farners i Guillema de Castell- Donació 1.000 m. d’or
vell per núpcies
1280 Simó de Castellet i Alamanda de Farners Dot 150,00 ll.b.
1280 Guillem de Farners i Esclarmonda de Cas- Dot 275,00 ll.b.
tell
1312 Ponç de Castellet i Sibil·la de Farners Dot 175,00 ll.b.
Llinatge dels Terrades (Casavells)
1252 Berenguer de Terrades i Elisenda de Serra Dot 65,00 ll.m.
Llinatge dels Castanyet
1278 Guillem de Mansolí i Sança (o Saura) de Dot 53,50 ll.b.
Castanyet
Llinatge dels Vilaüt (Monells)
1295 Guillem de Vilaüt, donzell, i Brunissenda Dot 150,00 ll.b.
de Pontós
Llinatge dels Sant Iscle
1299 Guillem de Sant Iscle, cavaller, i Saura de Dot 150,00 ll.b.
Millars
Llinatge dels Abellars (Pedrinyà)
1300 Bernat d’Abellars, fill de cavaller, i Eibelina Dot 300,00 ll.b.
de Vilanova
Abreviatures: ll.b.: lliures barceloneses; ll.m.: lliures melgoreses; m.: morabatins.
Font: FPF; Mallorquí, “Parròquia...”, p. 492 i 493; Font; Llinàs; Mallorquí, Santa Colo-
ma…, p. 105 i 106.
A semblança dels senyors, els cavallers també van intentar controlar

algunes parròquies rurals. De fet, com que obtenien molts delmes, havien
establert la seva casa forta a tocar de les parets del temple parroquial
o havien fortificat la mateixa església.25 Però van topar amb els bisbes
que, des del segle xiii, estaven posant en ordre les seves respectives
diòcesis, amb una dedicació especial per supervisar el repartiment dels
delmes —i obtenir quan calgués les taxes de mutació— i per controlar
els clergues que ocupaven els càrrecs parroquials. La majoria de ca-
vallers rurals no van arribar a tenir capella particular, de manera que
era dins l’església on havien de demostrar la seva superioritat damunt
dels pagesos i vilatans. Per això, durant la missa, seien en cadires
mentre la resta de feligresos o estaven drets o s’asseien al terra.26 I,
també per això, després de la seva mort podien ser enterrats, prèvia
llicència episcopal, a l’interior dels temples parroquials (cf. taula 36).27
La justificació d’aquesta posició preeminent, remarcada encara en al-
gunes làpides, es devia a les importants donacions que havien fet a
l’hora de fundar beneficis presbiterals i aniversaris en un dels altars
dels temples parroquials, a l’hora de construir algun altar més dintre
la mateixa església o a l’hora d’aixecar nous edificis religiosos, tant
capelles rurals que esdevingueren seus de confraries religioses com
capelles al costat dels seus castells i cases fortes.28
Cal fer notar, tanmateix, una evolució en les pràctiques religioses
dels cavallers: dels set cavallers que dictaren ser enterrats en monestirs
dels ardiaconats de Girona i la Selva, sis ho van fer entre els anys
1204 i 1286; en canvi, al segle xiv els cavallers preferien els temples
parroquials per a ser-hi sepultats. És possible que, des del segle xii i
fins bona part del xiii, els cavallers s’enterressin sovint en cenobis fun-
dats i patrocinats pels seus senyors, de manera que després de la seva
25. Entre el 1274 i el 1280 Arnau de Camós residia al puig de l’Església de Santa
Maria de Camós, mentre Ramon de Sant Julià va fortificar el temple de Vulpellac el
1269 i Dalmau de Creixell el de Vilaür el 1299; cf. CRV, núm. 172 (1269.05.28); ADG,
Almoina, Camós, pergamí núm. 53 (1274.03...), pergamí núm. 56 (1278.03.18), pergamí
núm. 67 (1279.08.05) i pergamí núm. 68 (1280.05.23); ADG, Lletres, vol. U-1, f. 40r (1299).
26. L’any 1346 els clergues de Corçà van manar a Bernat Sord, cavaller, que
traiés una cadira que tenia a l’església, però ell al·legava que era de Ramon de Sant
Miquel, també cavaller, i va aconseguir continuar-la usant; cf. ADG, Lletres, vol. U-10,
f. 44v-45r (1346.05.19).
27. El bisbe Arnau de Mont-rodon va establir que “nullus sepeliatur in ecclesia
sine nostra et successorum nostrorum licencia speciali”, cf. CSG, p. 127.
28. Una làpida gòtica, conservada a l’església de Santa Maria de Fenals d’Aro,
recorda com Gueraua de Llabià, muller del cavaller bisbalenc Bernat de Llabià, va ser
enterrada el 1338 al monestir de Sant Feliu de Guíxols i va donar al diaca de Santa
Maria de Fenals i a les monges de Santa Maria del Mar de Calonge totes les rendes
de la parròquia d’Aro per tal que el diaca es fes sacerdot i fes celebrar dues misses
setmanals a Fenals per l’ànima de la donant i els seus; cf. Badia, L’arquitectura..., vol. 1,
p. 142-144. A Anglaterra s’han detectat pràctiques similars per part la gentry o baixa
noblesa rural, cf. Brown, Church..., p. 92-93, 108-111 i 132-135.
mort continuaven “al seu servei”. Per exemple, al segle xii els Cartellà
de Maçanet van efectuar donacions al monestir cistercenc de Vallde-
maria, i els Farners, amb d’altres cavallers, contribuïren al progrés de
la canònica de Sant Pere Cercada fundada pels Vilademany.29 Al segle
xiii, però, la situació canvia: els Cartellà van aixecar el 1219 una cape-
lla, dedicada a Sant Jaume, al costat de la seva “turri de Macianeto”,
mentre els Farners promovien el culte a l’ermita de la Mare de Déu
de Farners, creada el 1200, i instal·laven la capella del Sant Esperit al
costat de la seva casa forta d’Alou el 1221.30 Altres cavallers hagueren
d’esperar molts més anys per tenir una capella privada, com Arnau de
Canet que aixecà la capella de Santa Florentina poc abans del 1350, o
simplement traslladaren les tombes dels seus antecessors cap a temples
parroquials, cosa que va fer Pere d’Oix el 1345 portant el sepulcre des
del monestir de Sant Esteve de Banyoles fins al cementiri d’Oix.31
Taula 36
Pràctiques religioses dels cavallers gironins, 1204-1362
Temples Ardiaconats de Girona Ardiaconats d’Empúries i Besalú
i la Selva
A) Llocs d’enterrament de cavallers gironins, 1204-1362

Monestirs 7 tombes 1 tomba
Convents urbans 2 tombes 1 permís
Esglésies parroquials 6 permisos, 3 tombes, 1 làpida 7 permisos, 1 tomba, 1 làpida
Capelles castrals 1 permís, 1 làpida
B) Fundacions d’altars, beneficis i capelles per part de cavallers gironins, 1294-1349

Monestirs 2 beneficis 5 beneficis
Esglésies parroquials 12 beneficis, 1 altar, 1 capella 22 beneficis, 1 altar, 1 capella,
1 aniversari
Capelles rurals 1 benefici 2 capelles, 1 benefici
Capelles castrals 3 beneficis, 2 capelles 3 capelles, 1 benefici
(1151.08.04), pergamí núm. 9069 (1171.06.12); Font; Llinàs; Mallorquí, Història..., p. 66.
30. DEC, núm. 431 (1200.04.23); BCAH, Arxiu, pergamí núm. 12062 (1219.03.28);
CRV, núm. 25 (1221.08.08). En el cas de la Mare de Déu de Farners, el cavaller Ramon
de Farners va col·locar-la sota la protecció de l’església i del bisbe de Girona, cosa que
comportava que era el bisbe qui nomenava els clergues que hi servien; cf. Font; Llinàs;
Mallorquí, Història..., p. 76-78.
31. ADG, Lletres, vol. U-8, f. 177v-178r (1345.01.05), i vol. U-15, f. 217r (1350).
La vinculació de molts cavallers amb les esglésies parroquials no

només existia amb relació a les sepultures, sinó que també afectava els
clergues que servien a les esglésies parroquials: els cavallers Dalmau
de Palol i Guillem de Canelles van procurar que alguns dels seus fills
entressin al sacerdoci cedint-los, fins i tot, algunes parts de delmes; en
canvi, els cavallers Pere de Cornellà i Ramon Xatmar van patrocinar
clergues amb qui no tenien cap parentiu fins a la seva ordenació.32
Aquestes “inversions” interessades dels cavallers, en espera d’obtenir
compensacions dels clergues a qui haurien ajudat, xocaven frontalment
amb la política episcopal de controlar les parròquies, les seves rendes i
els rectors. En el sínode de 1337-1338, el bisbe Arnau de Mont-rodon es
queixava que els rectors de les esglésies acceptaven els enterraments a
l’interior del temple “propter metum dominorum locorum seu aliorum
petentium”.33 La por dels rectors no era sense fonament: l’any 1313, el
sagristà i domer de Campllong no residia a la parròquia “propter bric-
ham quam habuit cum Petro Berengarii Strusii”, un ciutadà gironí que
hi havia constituït, com si fos un cavaller, un petit domini; el 1324 el
diaca de Sant Mateu de Montnegre havia marxat “eo quia Raymundus
de Scalde miles minatur eidem propter suspicionem quam habet ut
dicitur quod idem turbaret hospicium eiusdem Raimundi et inde est
fama”; l’any 1329 la vídua del cavaller Guillem de Foixà tenia a Sant
Cebrià dels Alls una “domum pertinentem ad jus et beneficium dicte
sacristie”, però el sagristà no la podia recuperar; el mateix any el cavaller
Jaume de Palau, en qualitat de testimoni citat pel visitador episcopal,
va acusar el domer de les Planes d’Hostoles de tenir públicament una
“toferarie” on molts homes vils i lladres acudien per jugar i d’haver
tingut fills de més de nou dones diferents, emparentades totes entre
elles; finalment, el 1344 un escuder i els dos fills del cavaller Ramon
Arnau de Sant Sadurní van manar al domer de Vulpellac que marxés
de la parròquia i li van prendre uns béns.34
No és estrany, doncs, que aquestes agressions a clergues haguessin
comportat l’excomunió a alguns cavallers de les comarques gironines
(cf. taules 29 i 30). A més, encara hi havia un altre motiu de conflicte:
els terços i lluïsmes que els bisbes exigien als titulars laics dels delmes
32. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 135v-136r (1328.05.25) i vol. U-6, f. 190v (1338.03.02),
i Notaria, vol. G-18, f. 150r (1346.08.18); PM, núm. 1042 (1337.05.17).
33. CSG, p. 127.
34. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.d., f. 20v-21r (1313.04.10), i lligall
2.g., f. 32v (1324.07.12); vol. P-4, f. 78v-79r (1329.07.01) i f. 111r-112r (1329.11.14); i
Lletres, vol. U-8, f. 53r-v (1344.06...) i f. 101r-v i f. 103v-104v (1344.08.09). En el cas de
les Planes, el visitador episcopal no es va esverar gens i es va limitar, simplement, a
citar el clergue a comparèixer al palau episcopal.
que eren venuts o traspassats devien ser una suma considerable, de

manera que els cavallers devien pressionar fortament els clergues locals
per tal que no expliquessin al bisbe qui rebia el delme a cada lloc o
si hi havia hagut canvis de titular. Entre els delmadors excomunicats,
tenim els cavallers Guillem de Canelles i Bernat Guillem de Foixà,
que no volien reconèixer els delmes que tenien els anys 1326 i 1328,
el cavaller Dalmau Xatmar, que no volia pactar el terç del delme de
Cornellà el 1344, i el senyor Francesc de Cervià que no volia prestar
homenatge pels delmes que tenia pel bisbe el 1350.35
L’ascens dels ciutadans arriba al camp

La condició nobiliària aconseguida pels cavallers gironins al se-
gle xiii estava sotmesa, com a la resta d’Europa occidental, a una extre-
ma fragilitat. A banda del sotrac que per alguns llinatges de cavallers
gironins va suposar la invasió francesa del 1285 als darrers anys del
segle es notava un cert endeutament crònic. Els Cartellà de Maçanet,
per exemple, havien intentat obtenir el 1277 la tasca d’uns closos i
terres que, segons una sentència, havien estat sempre alous francs dels
pagesos, el 1288 van ser avalats per Ramon de Marata per comprar uns
masos a Vallmanya i el 1291 van pagar a terminis uns draps comprats
a un comerciant de Sant Feliu de Guíxols; també el 1291 Pelegrina de
Torrent venia un mas de Santa Pellaia a un clergue gironí; i el 1313 el
cavaller Bernat de Torcafelló havia estat “in excomunicacionem bene
per ·Ve· annos continue et non curat quod faciat se absolui cum sit
excomunicatus per debita que ut credit non potest bene soluere”.36
En canvi, alguns ciutadans de Girona es trobaven en disposició
de segellar, per mitjà dels pactes matrimonials amb les famílies de ca-
vallers, el seu ascens social cap a la noblesa.37 El cas paradigmàtic és
el dels Bell-lloc, uns mercaders que des de la fi del segle xiii comencen
a comprar dominis útils a pagesos de les parròquies de les ribes del
35. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 45r (1326.03.20), vol. U-8, f. 25v (1344.04.30), i
vol. U-16, f. 42v-43r (1350.04.28); LBG, núm. 111 (1328.04.27).
(1288.01.22) i pergamí núm. 12050 (1291.12.15); PAG, núm. 85 (1291.08.01); ADG, Vi-
sites pastorals, vol. P-168, lligall 2.d, f. 14v-16r (1313.03.11). Sobre la situació econòmica
dels cavallers a Anglaterra i Castella al llarg del segle xiii, cf. Coss, P. R., “Sir Geoffrey
de Langley and the crisis of the knightly class in thirteenth-century”, Past and Present,
núm. 68, 1975, p. 3-37; íd., The origins of the English Gentry, Cambridge: Cambridge
University Press, 2003, p. 95; Martínez Sopena, La Tierra..., p. 501-504.
37. Per a Barcelona i la resta de Catalunya, cf. Sobrequés, “La nobleza...”,
p. 514-518; Bensch, S. P., Barcelona and its rulers, 1096-1291, Cambridge: Cambridge
University Press, 1995, p. 347-393.
Ter —Constantins, Sant Julià del Llor, les Serres, Sant Climent d’Amer
i Anglès— i drets del domini directe; però també altres ciutadans ho
van aconseguir: el 1287 els Sitjar van adquirir la meitat de la “forcia
de Cijario”, al pla de Salt, amb els masos, bordes, masoveries i terres
que l’envoltaven, situades als termes de Salt, Vilablareix, Montfullà,
Aiguaviva i Fornells de la Selva; el 1303 els Mascardell van adquirir un
domini similar al marge esquerre del Ter; entre el 1308 i el 1349 Eime-
ric de la Via va esdevenir el veritable senyor del castell de Bescanó.38
És probable que la religiositat dels ciutadans de Girona no so-
brepassés els límits de la pròpia ciutat,39 però des de la primeria del
segle xiii els registres episcopals permeten descobrir la presència de
ciutadans en unes poques parròquies rurals. Alguns presentaven clergues
per a beneficis establerts en esglésies parroquials com les d’Ullastret
i de Vallcanera; d’altres construïen capelles rurals, com la de Santa
Maria l’Anunciada de Natzaret a Constantins aixecada per Bernat de
Tornavells el 1342.40 D’altres procuraven demostrar públicament el seu
poder i prestigi distingint-se de la resta de parroquians: l’any 1332, per
exemple, el ciutadà Jaume Calvet, que era feligrès de Sant Feliu de
Girona, aconseguí el permís del bisbe per oir missa a Fornells sem-
pre que residís al mas que tenia a prop de l’església de Sant Cugat;
i l’any 1348 Andreu de Banyoles, ciutadà de Girona, va ser enterrat
dintre el temple parroquial de Riudellots de la Selva perquè, “propter
multitudinem cadaverum”, no hi havia prou espai al cementiri per a
la seva tomba.41
Els ciutadans, però, degueren preferir una altra manera d’incidir
damunt les parròquies rurals: l’adquisició de delmes. El Llibre Verd dels
anys 1362-1371 enregistra com molts delmes de parròquies situades a
menys de vint kilòmetres de distància de Girona havien anat a parar
a mans de ciutadans gironins (cf. mapa 24). A part de la parròquia
de Santa Eulàlia Sacosta i Campdorà, a les portes de la ciutat, on uns
38. Per als Bell-lloc, cf. Fernández, Una família..., p. 215-246 i 266-267. Per
als altres ciutadans gironins, cf. BCAH, Arxiu, pergamí núm. 12122 (1287.06.07); PAG,
núm. 131 (1303.11.22); Gironès, x., Els pergamins del Mas Ferrer de Bescanó, Bescanó:
Ajuntament, 2005 [FPMFB], núms. 12 (1308.10.06), 24 (1329.01.05), 25 (1331.01.12), 27
(1337.07.07), 34 i 35 (1340.09.01) i 41 (1349.02.04).
39. Per al cas de Barcelona, s’ha demostrat que les deixes pietoses dels ciutadans
anaven de manera gairebé exclusiva per a les esglésies i convents urbans; cf. Borau,
C., Els promotors de capelles i retaules a la Barcelona del segle xiv, Barcelona: Fundació
Noguera, 2003, p. 460-462.
40. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 192v (1326.09.19), i vol. U-4, f. 166v (1331.06.20);
Notaria, vol. G-14, 93v-94r (1342.08.03); i Dotalies, vol. D-160, f. 7v (1348.12.05).
41. ADG, Lletres, vol. U-5, f. 58v (1332.10.19), i vol. U-13, f. 14r (1348.08.09).
ciutadans rebien tot el delme major, molts altres habitants de la ciutat

havien adquirit petites porcions dels delmes majors de les parròquies
de Vilanna, Bescanó, Llorà, Paret Rufí, Riudellots de la Creu, Cornellà
i Sords, Bordils, Sant Joan de Mollet, la Pera i Púbol, Madremanya i
Sant Sadurní, a l’ardiaconat de Girona, i d’Aiguaviva, Estanyol, Sant
Dalmai, Vilobí i Santa Coloma de Farners, al de la Selva. Aquesta
situació, però, no és exclusiva de la ciutat de Girona, sinó que també
s’observa, a una escala menor, al voltant d’altres viles de certa relle-
vància econòmica, com Peralada, Castelló d’Empúries, Besalú, Banyo-
les i Camprodon. Aquest darrer cas és realment remarcable: gairebé
trenta camprodonins disposaven de drets sobre els delmes de dinou
parròquies més o menys properes, senyal inequívoc de la prosperitat
generada pel comerç i la indústria de la llana al segle xiv a la vila de
Camprodon (cf. mapa 26).
Mapa 26
Els delmes en mans d’habitants de Camprodon
Font: LVBG (1362-1371).
A partir de la segona meitat del segle xiv, els ciutadans de Gi-

rona encara tingueren una nova oportunitat de fer-se presents en les
parròquies rurals de l’entorn urbà. Les necessitats de numerari de la
Taula 37
Els compradors de les jurisdiccions reials de la vegueria de Girona,
segle xiv
Compra- Llocs alienats Total
dors
Nobles i Francesc de Cervià, Ramon Cervià, Cornellà, Ginestar, Llambi- 49
cavallers Xatmar, Constança de Pere- lles, Llorà, Sant Medir, Sant Martí
llós (infanta Violant), Bernat de Llémena, Cartellà, Flaçà, Vila-
de Llémena, vescomte de Ro- dasens, Fellines, Santa Maria de
cabertí, Pere Galceran de Car- Camós, Sant Vicenç de Camós, Bi-
tellà, Huguet de Santa Pau, ert, Canet, Montbó, Montcal, Gra-
Bernat Montpalau, Guillem nollers de Rocacorba, Sobre-roca,
Galceran de Rocabertí, Bernat Vall d’Hostoles, Vilobí, Cassà de la
de Sant Martí, els Montcada, Selva, Caldes, Llagostera, Solius,
Gilabert de Cruïlles, Pallarès, Romanyà, Bell-lloc, Fenals, Calon-
Senesterra, Joan d’Empúries, ge, Palamós, Cruïlles, Santa Pellaia,
Jaspert de Campllong Sant Cebrià dels Alls, Sant Cebrià de
Lledó, Santa Àgata, Torrent, Begur,
Esclanyà, Regencós, Fitor, Perata-
llada, Sant Climent de Peralta, Vul-
pellac, Palau-sator, Monells, Púbol,
la Pera, Cassà de Pelràs, Pedrinyà
Església Monestir d’Amer, monestir de Vall d’Amer, Santa Cristina d’Aro, 8
Sant Feliu de Guíxols, mones- Palafrugell, Sant Sadurní, la Bisbal,
tir de Santa Anna de Barcelo- Brunyola, Sant Martí Sapresa, Sant
na, bisbe de Girona, Almoina Dalmai
Ciutat de - Jurats de la universitat de Púbol, Orriols, Corçà, Sant Esteve 14
Girona la ciutat de Girona de Llémena, Aiguaviva, Bescanó,
Bordils, Campllong, Juià, Llampa-
ies, Madremanya, Medinyà, Riude-
llots de la Selva, Sant Andreu Salou
- Ciutadans de Girona a títol Castellar, Sant Mateu de Montne- 25
particular: Hospital, Be- gre, Bordils, Constantins, Montfu-
net, Santdionís, de la Via, llà, Quart, Sant Gregori, Sant Martí
Santcliment, Bell-lloc, Su- Vell, Vilanna, Fornells, Palau i Mon-
nyer, Estruç, Escala, Julià, tilivi, Salt, Campdorà, Celrà, Sant
Vila, Bisbal, Avellaneda, Julià de Ramis, Vilar de Sant An-
Margarit, Santceloni dreu, Ravós, Sant Andreu del Terri,
Palol de Revardit, Riudellots de la
Creu, la Mota, Taialà, Paret Rufí,
Montagut, Salitja
Font: Ferrer, “El patrimoni...”, p. 471-484.
monarquia catalana, a causa de les guerres a Sardenya i amb Castella,

la van portar a alienar els drets de la jurisdicció reial a gairebé un
centenar de localitats de la vegueria de Girona: si bé és cert que la
meitat de les alienacions van ser adquirides per nobles i cavallers de
les terres del bisbat, cal no oblidar que prop del 40% de jurisdiccions
va acabar, o bé a mans de ciutadans de Girona a títol particular, o bé

a mans dels jurats de la ciutat de Girona, que no volien veure com
nous senyors feudals posaven entrebancs a les activitats mercantils i
financeres que convertien Girona en una important capital al nord-est
de Catalunya (cf. taula 37).
Els parroquians i el seu enquadrament religiós a través de la parròquia
Mentre senyors, cavallers i uns quants eclesiàstics que controlaven

les parròquies gaudien de rendes, càrrecs i un elevat estatus social,
la resta de la població rural estava sotmesa al seu dominium i tenia
ben poques possibilitats d’escapar-ne. Això sí, a partir del segle xiii,
la progressiva aplicació de les directrius del iv Concili del Laterà va
uniformitzar tota la població rural a través de la parròquia, tal com es
desprèn de l’anotació escrita, per part dels notaris, de la referència a la
parròquia de procedència al darrere del nom de les persones. A partir
dels fons monàstics de Sant Daniel de Girona, Santa Maria d’Amer i
Sant Miquel de Cruïlles, hem trobat persones que no eren ni nobles ni
clergues que, el 1218 a Cruïlles i el 1234 a Amer, encara no utilitzaven
la referència a la parròquia darrere el seu nom; en aquests mateixos
anys, en documentem d’altres que afegien al seu nom la seva localitat
de procedència —Canet, Fontclara, Celrà— sense especificar que eren
parròquies; és sobretot a la dècada de 1240 que es multipliquen les
persones que especifiquen amb claredat quina és la seva parròquia
d’origen o de residència —Sant Gregori, Canet, Tordera, Madremanya,
les Planes, Sant Sadurní i Cruïlles.42 Aquesta cronologia, la del segon
quart del segle xiii, podria ser que no fos casual: es tracta dels mateixos
anys en què s’implantaven a Girona les disposicions lateranenses per
mitjà del concili de Lleida del 1229 i dels sínodes diocesans. Aquest
seria el moment, doncs, en què finalitzaria el procés de parroquialització
iniciat als segles x i xi: les esglésies parroquials no només disposaven
d’un territori ben definit i d’uns drets associats, sinó que a partir del
segle xiii esdevingueren el centre de les vides dels parroquians, almenys
segons la legislació eclesiàstica. Ara bé, els parroquians no eren, de cap
42. PSMCR, núms. 45 (1218.08.21), 73 (1256.02.29) i 75 (1258.12.07); CDSDG,

núms. 129 (1220.09.24), 134 (1225.04.29), 177 (1240.05.15), 203 (1247.08.12) i 211
(1249.01.24); DSMA, núms. 72 (1221.02.13), 75 (1224.11.29), 86, 87 i 88 (1234.03.13),
96 (1235.09.08) i 116 (1250.05.05). Les referències gironines coincideixen en el temps
amb d’altres del bisbat de Barcelona, cf. Busqueta, J. J., “Comunitat rural i marc par-
roquial al pla de Barcelona: aspectes de l’organització veïnal de Sant Andreu de Palomar
a la Baixa Edat Mitjana”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 9, 1988,
p. 365-366; íd., Una vila..., p. 67-68.
manera, un grup homogeni: entre els pagesos sotmesos a servitud, n’hi

havia alguns que dirigien la comunitat rural i actuaven com a agents
dels senyors, mentre d’altres havien de completar els seus ingressos
treballant com a jornalers agrícoles, artesans, mossos i criats.43
Els grups socials a l’interior de les parròquies rurals

Quatre grans grups de persones convivien a les parròquies del
bisbat de Girona: pagesos dels masos, homes joves dels nuclis concen-
trats, homes francs i lliures i pobres. Els dos primers grups eren tots
homes propis i sòlids d’un senyor determinat, si bé pagaven quantitats
diferents a la parròquia pel blat de l’oli, per exemple, i els segons no
afegien la referència a la parròquia darrere dels seus noms (cf. taules
9 i 19). Aquesta distinció a l’interior de la societat rural va resultar
crucial a partir de la Pesta Negra de 1348: els rusticos, homes propis
i sòlids sotmesos als mals usos i a la remença i obligats a cedir el
seu mas a un únic hereu, havien de pagar al temple parroquial tant
els drets reals —blat de l’oli, lluminària i llòçol— que requeien sobre els
seus masos i bordes com també els drets personals —oblacions, defun-
cions i àpats— mentre algú hi visqués; en canvi, els iuvenes homines,
fills d’homes propis sense dret sobre cap mas, només havien de satis-
fer a les parròquies els drets sobre les persones, si no era que havien
adquirit res de masos rònecs.44
La diferenciació entre “pagesos” i “homes joves” està perfectament
estipulada en el capbreu de l’ardiaca de Ravós, de l’any 1317, gràcies
a unes anotacions escrites al marge de cada declaració (cf. taula 38).45
Aquest mètode permetia als ardiaques de Ravós distingir ràpidament
els seus dependents segons la categoria jurídica i saber quines eren les
seves obligacions acostumades: els “juuenes homines de Rogacionibus
43. Duby, G., Economía rural y vida campesina en el Occidente medieval, Madrid:

Ediciones Altaya, 1999, p. 366-371; Rösener, W., Los campesinos en la Edad Media, Bar-
celona: Editorial Crítica, 1990, p. 222-224; Dyer, Niveles..., p. 39-41.
44. Pons Guri, Les col·leccions..., p. 23-26; CG, p. 48-61, 92-95, 110-113, 118-121
i 134-135. A l’època moderna, els llevadors de les obreries parroquials encara distingien
les contribucions a la parròquia dels pagesos i dels menestrals, cf. Puigvert, Església...,
p. 127 i 128.
45. Molt probablement, es tracta d’anotacions afegides amb posterioritat a la
redacció del capbreu, potser als volts del 1366 en què el nou ardiaca va exigir asservi-
ments als seus homes propis, cf. ADG, Seu de Girona, ardiaconat de Girona, pergamins
núms. 90a, 90b, 90c i 90d (1366.04.14) i pergamins núms. 90e, 91, 92, 93, 94, 95, 96,
97, 98, 99, 100, 101, 102, 103, 104, 105, 106, 107, 108, 109, 110, 111, 112, 113, 114, 115,
116, 117 i 118 (1366.07.30). Potser l’autor de les anotacions havia llegit les primeres
versions dels Costums de Girona per definir els habitants de Ravós.
non habentes mansos neque bornas” prestaven a l’ardiaca una jova a

l’hora de sembrar l’ordi si tenien bous o una carregada de fems al cortal
si no en tenien i la meitat de les prestacions de guaita, bada i obres
a la força del castell que els “rustici domini archidiaconi parrochie
de Rogacionibus habentes mansos integros”. Les obligacions d’aquests
darrers eren més completes: una femada, tres joves, batudes, tirades de
garbes, tragines a Girona, bades, guaites i obres al castell, a part dels
censos i drets pel mas i les seves terres.46 El fonament de la distinció
entre uns i altres era, precisament, la possessió o no d’un mas.47 Tots
els tinents de masos de Ravós eren “rustici” de l’ardiaca, a excepció
d’Arnau des Vilar que depenia de Guillem de Déu; mentrestant, tots
els habitants de la força de Ravós eren “juuenes homines” o “juuenes
mulieres”, menys dos clergues, el batlle de Ravós i l’habitant de la bor-
da Cebrià, instal·lada dins el nucli fortificat. En canvi, a la parròquia
veïna de Santa Llogaia del Terri l’ardiaca de Ravós només tenia drets
sobre sis persones de les vint-i-una que apareixen en el capbreu com a
habitants d’aquesta parròquia; a la resta, qualificats de “terri tenentes”,
tan sols els exigia censos i agrers sobre les terres que estaven sota la
seva senyoria directa.48
Diversos documents i estudis de les comarques de Girona permeten
generalitzar la divisió social existent a Ravós. A Borgonyà, a l’entorn
del 1300, el domer reclamava, per raó dels “mengars” que calia pagar
“in nouitate ipsius clerici”, una quartera de forment i una altra d’ordi
als tinents dels masos i només mitja de cada cereal als borders.49 Al
nucli fortificat de Castell d’Aro, el 1344, s’esmenten dos homes joves
entre els trenta-quatre capbrevants que hi residien, molts dels quals
eren designats simplement com a homes propis; mentrestant, a la res-
46. ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 65v-66r (1317.08.10).

47. Tot i que existien els “borderii”, titulars d’una borda, els considerem, pel seu
reduït nombre, dintre del grup dels pagesos de mas. La borda era, a Tordera el 1231,
un mas d’extensió més reduïda “non habens possessionem ad unum bouem” o “minimas
habens possessiones”, mentre el 1265, a Riudellots de la Selva, podia ser un petit mas
depenent d’un mas més gran i potser amb la casa separada de l’explotació, cf. DSFG,
núm. 87 (1231.02.27); Mallorquí, “Una qüestió...”, p. 32-33.
48. A Riudellots de la Selva, les “personis campaneriis” eren les que només tenien
terres per l’altar de Sant Domènec de la seu de Girona, cf. AHG, Notarial, Girona-4,
vol. 36, f. 13r (1315.06.09).
49. El domer reclamava “quod tenetores mansorum tenebantur ei racione men-
gars ad ·I· quarteriam frumenti et ad ·Iª· quarteriam ordei et tenetores bordarum ad
mediam quarteriam frumenti et mediam quarteriam ordei”; al seu torn, els parroquians
replicaren “quod tenetores mansorum soluerent ei ·Ia· quarteriam frumenti et borderii
mediam”; cf. ADG, Processos medievals, vol. 7, full solt 1r (1300 ca.).
ta del terme de la parròquia de Santa Cristina d’Aro es documenten

vint-i-quatre homes propis depenents de la pabordia de juliol de la seu
de Girona i trenta-dues persones més que, segurament, eren pròpies
d’altres senyors amb drets al terme.50 A Sant Martí Vell els habitants
dels masos contribuïen a l’obra de la parròquia més que no pas els
habitants de les bordes i que els homes joves que vivien a la cellera,
tal com consta en el capbreu del blat de l’oli dels anys 1364-1388 (cf.
apèndix 5).
Taula 38
Els estatus personals dels habitants de Ravós i Santa Llogaia
del Terri, 1317
Estatus Ravós del Terri Santa Llogaia del Terri
Masos Bordes Cases de la ? Total Masos ? Total
força
- Rusticus 18 1 19 6 6
- Juuenis homo / 30 2 32 1 1
- juuenis mulier
- Borderius 2 2
- Terri tenens 13 13
- Homo proprius 1 1 2
- Clergues 2 2
- Sense qualificatiu 1 2 3 1 1
Total 19 2 34 5 60 6 15 21
Font: ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381 (1317).
En totes aquestes poblacions, els habitants dels masos tenien una

capacitat econòmica més gran que no pas la resta de la població rural.
La comparació de les quantitats pagades com a dot i llegítima per gent
de masos i gent de les celleres i viles no deixa lloc al dubte: hi havia
diferències notables a l’interior del mateix grup de tinents de mas, però,
en conjunt, les sumes pagades eren sempre més elevades que les dels
vilatans, dedicats més a l’artesania i el comerç que no a l’agricultura, a
excepció dels homes joves de petites celleres com les de Constantins i
50. La comparació de les dades del capbreu del 1344 de la Pabordia de Juliol de
la seu de Girona amb les del capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols del 1367-
1368 permet constatar que, en lloc d’una acusada polarització social, els rustici eren el
component fonamental de la classe pagesa rural del segle xiv, cf. Sanz, “La pabordia...”,
p. 424-430; To, “La diferenciació...”, p. 455-456.
Tinyoses, que treballaven de jornalers en els masos veïns. En els casos

de Cruïlles i Sant Sadurní (cf. taula 39), la quantitat mitjana que els
pagesos pagaven als seus fills i filles pels dots i les llegítimes a què
tenien dret en deixar la casa pairal era d’uns 716,8 sous, mentre que
els vilatans no donaven més de 218,8 sous. La raó d’aquesta diferència
d’arrel econòmica està, altre cop, en la possessió d’un mas o no i, a
la vegada, en l’ocupació preferentment agrària dels pagesos dels ma-
sos. En contrast, els habitants de les celleres i viles només disposaven
d’unes poques parcel·les de vinya i hort, obtingudes per compra o per
sotsestabliment, amb les quals obtenien un complement a l’ofici que
realitzaven en la seva pròpia casa o en un obrador proper: a Cruïlles
i Monells, per exemple, hi trobem ferrers, teixidors, forners, cistellers,
pedrers, mercaders, pellissers, filadors, barbers, flequers, mestres, mo-
ners, ollers, sabaters, sastres, etc.51 A vegades, havien de completar
els seus ingressos treballant de jornalers per als habitants dels masos,
especialment en els moments de més feina al camp: la sembra, la sega
i la verema;52 o transportant productes per via marítima o terrestre:
a Lloret el conflicte entre disset “rustici” dels masos de la parròquia i
trenta-sis habitants del nucli mariner del port, l’any 1346, tenia com a
rerefons el control de la comercialització dels productes forestals per
mar; i a Llagostera molts habitants feien de traginers entre Girona i
Sant Feliu de Guíxols.53
51. Mallorquí, “Homes...”, p. 55-56; íd., “La vila...”, p. 49. Per a d’altres parts
de Catalunya, cf. Bolós, El mas..., p. 148-153; Aventín, La societat..., p. 126-128; To, “La
diferenciació...”, p. 444-446.
52. La manca de braços que va seguir a la Pesta Negra de 1348 va permetre
als “manuals e specialment bracers” dels dominis episcopals demanar als contractants
“loguers he salaris de lus jornals en la meytat ho més que no solen ne deuen”; per això,
el bisbe va fixar a 2 sous el jornal d’un home per la sega i a 16 diners el d’una dona que
segava, lligava o espigolava; cf. ADG, Lletres, vol. U-16, f. 144v-145r (1350.05.25); Saurí-
Soler, Història..., p. 709. També coneixem l’existència de jornalers i d’esclaus agrícoles
a les terres de Tinyoses i Constantins a mitjan segle xiv; cf. Fernández, Una família...,
p. 192 i 258.
53. PULM, núm. 1 (1346.03.07); cf. Mallorquí, “El port...”, p. 59-60; Soldevila, x.,
“Llagostera sota els primers Montcada. Organització social i política a mitjan segle xiv”,
dins Albà-Mallorquí, Història..., p. 206-207.
Taula 39
Els estrats socials de Cruïlles i Sant Sadurní, 1276-1333
Data Contraents Concepte Valor
Pagesos de mas
Parròquia de Cruïlles
1276 Pere Mercader (Cruïlles) i Gueraua Sabet de Sure Dot 15,00 ll.
(Cruïlles)
1302 Pere Català de Pantaleu (Sant Feliu de Boada) i Dot 50,00 ll.
Ermessenda Vinyes de Sant Miquel (Cruïlles)
1302 Guillem Joan d’Anyells (Corçà) i Ermessenda Dot 35,00 ll.
Ullastre (Cruïlles)
1302 Simó de Sorerols (Girona) i Guillema de Maçanet Dot 20,00 ll.
(Cruïlles)
1302 Jaume Mateu (Valldavià) i Ermessenda Tria Dot 30,00 ll.
(Cruïlles)
1302 Pere Ullastre (Cruïlles) i Agnès Escler de Guàrdia Dot 40,00 ll.
(Rupià)
1303 Berenguer Bofill (Vulpellac) i Dolça Andreu Dot 17,50 ll.
(Cruïlles)
1303 Guillem Recolta (Cruïlles) i Maria Pont de Sale- Dot 17,50 ll.
lles (Cruïlles)
1303 Pere Puig (Cruïlles) i Elisenda Roca (Vulpellac) Dot 21,00 ll.
1303 Bernat Massot (Cruïlles) i Peregrina Canyà (Vul- Dot 40,00 ll.
pellac)
1304 Vidal Carbó (Cruïlles) i Ermessenda Roig (Fitor) Dot 52,50 ll.
1304 Guillem Roig (Fitor) i Agnès Carbó (Cruïlles) Dot 35,00 ll.
1304 Guillem Motgera (Cruïlles) i Berenguera Serra Dot 30,00 ll.
(Cruïlles)
1333 Pere sa Pujada (Sant Mateu de Montnegre) i Dot 50,00 ll.
Venguda Maçot de Salelles (Cruïlles)
Parròquia de Sant Sadurní

1332 Guillem ses Mates de Banyeres (Sant Sadurní) i Dot 70,00 ll.
Alamanda de Banyeres (Sant Sadurní)
1332 Bernat de Bruguera (Sant Sadurní) i Margarida Dot 37,50 ll.
Campmajor (Sant Sadurní)
1332 Nicolau Bosèn (Sant Mateu de Montnegre) i Gui- Dot 50,00 ll.
llema ses Mates de Banyeres (Sant Sadurní)
1333 Arnau de Bruguera (Sant Sadurní) i Ferrera .(…) Dot 20,00 ll.
1333 Ramon Castelló (Sant Cebrià de Lledó) i Brunis- Dot 50,00 ll.
senda de Vilademarc (Sant Sadurní)
Data Contraents Concepte Valor
Parròquia de Santa Coloma de Farners

1308 Pere Olivera (Santa Coloma de Farners) i Elisen- Dot 30,00 ll.
da Net (Santa Coloma de Farners)
1327 Pere de Canavia (Castanyet) i Elisenda de Ventós Dot 17,00 ll.
(Santa Coloma de Farners)
1335 Pere Mata (Castanyet) i la filla de Pere Massane- Dot 40,00 ll.
da (Santa Coloma de Farners)
1349 Guillem Vives del mas Cubies i Alamanda Callicó Dot 20,00 ll.
(Santa Coloma de Farners)
Vilatans
Parròquia de Cruïlles
1284 Pere Mestre de Rabioses (Cruïlles) i Adelaida Vi- Dot 7,50 ll.
dal de Sant Miquel (Cruïlles)
1302 Marquesa Ramon de Sant Miquel (Cruïlles) Llegítima 7,50 ll.
1302 Bernat Selvà (Cruïlles) i Guillema Sabet (Cruïlles) Dot 6,00 ll.
1303 Bernat Genover (Cruïlles) Llegítima 5,00 ll.
1303 Jaume Filaner (Cruïlles) i Benvenguda Aguiló Dot 20,00 ll.
(Cruïlles)
1303 Pere Molins (Cruïlles) i Guillem de Brugueres Dot 17,50 ll.
(Sant Cebrià dels Alls)
Parròquia de Sant Sadurní

1332 Pere Sagrera (Sant Sadurní) Llegítima 5,00 ll.
Fonts: FPCP, PSMCR; AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1 (1302-1304), i Monells, vol. 162
(1332-1333); Mallorquí, “Parròquia...”, p. 492-493; Font; Llinàs; Mallorquí, Història...,
p. 110-111.
A banda dels homes propis dels masos i dels homes joves dels
nuclis concentrats, a partir de mitjan segle xii es va començar a ges-
tar un nou grup social format pels habitants de viles i ciutats bene-
ficiades amb cartes de franqueses concedides pel rei o per diversos
senyors feudals. Eren homes i dones francs dels mals usos i d’algunes
càrregues feudals més, però les seves obligacions variaven d’un lloc
a l’altre.54 La promoció de la ciutat de Girona i dels nuclis reials de
Caldes, Llagostera, Torroella de Montgrí i Palamós va empènyer altres
54. Amb relació a les cartes de franquesa de les terres dels ardiaconats de Girona
i la Selva, cf. Mallorquí, E.; Varas, M., “El privilegi del rei Jaume I (1241). Contingut,
context i permanència”, dins Albà-Mallorquí, Història..., p. 160-163.
senyors jurisdiccionals a concedir prestacions similars a les principals

poblacions dels seus dominis. A la fi del segle xii els abats de Ripoll
i Sant Feliu de Guíxols van enfranquir els habitants de Tossa i Sant
Feliu, respectivament, dels mals usos i d’altres obligacions banals; però
va ser, sobretot, a partir de la segona meitat del segle xiii que el pro-
grés econòmic de les viles beneficiàries de franqueses va estimular les
noves concessions. Per exemple, l’abat i els monjos del monestir de
Banyoles, “cognoscentes etiam quod major pars villarum et hominum
domini regis, qui et que sunt in episcopatu Gerundensi, sunt facte et
facti immunes et liberi”, van concedir el 1263 unes llibertats als habi-
tants de la vila de Banyoles; igualment, la fundació de la Ral el 1248
atreia tants habitants de la vila de Camprodon que l’abat de Sant Pere
de la població va haver de concedir una generosa carta de franquesa;
a prop d’allí, l’abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses inten-
tava conservar la densa xarxa de masos habitats i, alhora, promoure
el desenvolupament de la vila de Sant Joan, però perseguia els homes
que anaven a llocs i poblacions fora del domini de l’abat i, en especial,
els que s’establien en viles reials.55
No tots els senyors, però, gaudien de drets jurisdiccionals. Per
això, molts senyors directes procuraren evitar que els seus homes propis
s’enfranquissin després de residir, durant un any i un dia, dins una
ciutat o vila enfranquida sense que el senyor els ho hagués requerit.56
Per aquesta raó, per exemple, s’arribà a l’acord el 1218 que l’abat de
Ripoll, senyor d’Olot, no acceptaria cap habitant de les parròquies sot-
meses al vescomte de Bas sense cap carta d’enfranquiment i pagant una
prestació monetària a canvi de la fidelitat i obediència al seu senyor; el
1249 es va pactar el mateix entre el bisbe de Girona, senyor de la vila
de Bàscara, i el senyor del castell de Vilademuls; i l’any 1255 Barce-
lona i el seu fill, habitants de Girona però nascuts al mas Guarner de
la parròquia de Sant Andreu Salou, van ser obligats a reconèixer que
continuaven essent propis i sòlids de les Candeles de la seu de Girona
i a renunciar al privilegi reial de franqueses de la ciutat de Girona.57
El darrer grup social a tenir en compte és el dels pobres, exclosos
i desvalguts que rarament apareixen en la documentació gironina.58
55. Hinojosa, El régimen..., p. 330-333; To, “Servitude...”, p. 853-855.

56. CG, p. 80-81.
57. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1255.08.19); cf. To, “Servitude...”,
p. 857-860.
58. En canvi, a la parròquia barcelonina de Sant Andreu del Palomar, el 1297,
per sota dels pagesos llauradors i dels bracers o jornalers, hi havia un tercer grup
format per pobres, vagabunds, infants abandonats, viatgers i peregrins, cf. Busqueta,
“Comunitat...”, p. 366-373; íd., Una vila..., p. 108-110.
Conjuntures desfavorables com la que va succeir la invasió francesa

del 1285 degueren portar algunes persones a la pobresa: l’any següent
Ferrer Barceló de Cruïlles va deixar a la seva muller un camp amb la
condició “quod dicta uxori mea nutriat et procuret infantes meos de
bonis meis ac eis prouideat, dando etiam ei licentiam et plenariam
potestatem quod, necessitate famis uel nuditatis sue uel dictorum
infantum meorum, possit uendere et alienare de predictis bonis meis
ad cognicionem duorum proborum hominum dicte parrochie”; i el
1289 Ferrer Vilardell d’Amer i la seva muller van dotar l’almoina dels
pobres del monestir d’Amer amb dos camps a Salt, tot reservant-se
“quod si nos ambo uel alter nostrorum ueniremus ad tantam pau-
pertatem quod non possemus uiuere nec sustentari de aliis nostris
bonis, quod possemus uendere propter famem in hoc casu predictos
campos cum fructibus eorundem”.59 Igualment, la carestia provocada
per unes males pluges l’any 1333, “lo mal any primer”, hauria em-
pobrit moltes persones de la zona de Torroella de Montgrí. Aquestes
situacions, juntament amb l’augment demogràfic de la població rural,
la fragmentació de les tinences i l’alt nivell d’endeutament envers cre-
ditors de les viles, de les ciutats i jueus —per pagar dots, llegítimes
i deixes testamentàries—, acabaven accentuant les diferències socials
al camp i perpetuant un sector social pobre.60 De moment, no podem
quantificar quin percentatge de la població rural gironina estava per
sota del llindar de la pobresa, però sí que disposem de dos indicis
indirectes: en la comunia convocada el 1325 contra Guillem Batlle
van ser declarats exempts els “pobres de solemnitat” —set persones—
i els malalts —vint-i-tres persones—, que sumen al 15,42% del total
(cf. taula 22); l’altre indici és el nombre mitjà de racions de pa, unes
dues mil cinc-centes, distribuïdes per l’Almoina del Pa de la seu de
Girona els anys 1347 i 1348: es tracta d’uns dos mil cinc-cents pans
diaris.61 Aquesta xifra, però, inclou tant els pobres de la ciutat com
els de la ruralia més propera que hi acudien fàcilment.
La formació religiosa dels laics

Independentment dels grups existents en el si de la població ru-
ral, la jerarquia eclesiàstica transmetia i imposava —o almenys ho va
intentar— unes pràctiques morals i religioses que pretenien modificar
els costums dels laics. La predicació era la principal eina per a la ca-
59. PSMCR, núm. 135 (1286.03.04); DSMA, núm. 180 (1289.12.13).

60. Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 404-409; Soldevila, Alimentació..., p. 73-74.
61. Guilleré, “Une institution...”, p. 331-333.
tequesi dels feligresos majoritàriament illetrats de les parròquies rurals.

No tenim constància de la tasca pastoral exercida pels bisbes gironins,
però sí que coneixem les instruccions dictades a mitjan segle xiii per
tal que els rectors poguessin “instruere populum sibi comissum in
predicationibus” i amonestar els seus feligresos per tal que “exerceant
se secundum Apostolum ad opera pietatis, et peccata caveant et vitent
quantum humana fragilitas nosce sint”.62 Els temes més tractats en els
sermons dels clergues parroquials, sempre pronunciats en la llengua
del poble, eren els articles de fe i els dogmes continguts en les sagra-
des escriptures, juntament amb els advertiments de les obligacions de
celebrar els sagraments i respectar els manaments de l’església per no
caure en el pecat i garantir la salvació de les seves ànimes; més oca-
sionalment, es recordava el contingut de les constitucions sinodals, les
croades, els miracles, la lluita contra la blasfèmia i contra el comerç
amb infidels.63
Des del II Concili de Lió del 1274 es van difondre alguns opuscles
destinats a la formació de la població illetrada, com el “catecisme de
Tomàs” amb sermons de Tomàs d’Aquino pronunciats l’any anterior,
la Somme le roi de Llorenç d’Orleans dels volts del 1280 o la Summa
septem sacramentorum de Pere d’Albalat.64 Contenien explicacions sobre
els manaments, els articles de fe, els pecats, les virtuts, els dons de
l’Esperit Sant i les principals oracions dels cristians que els preveres
havien d’ensenyar als seus feligresos. Aquesta mena d’eines divulgati-
ves van arribar també al bisbat de Girona quan, ja entrat el segle xiv,
el bisbe Arnau de Mont-rodon va decidir incloure en una sinodal
els deu manaments, les dues maneres de recordar els articles de fe, els
set sagraments de l’església, els set dons de l’esperit sant, els set vicis
i pecats capitals i les set obres de misericòrdia, tot per tal que arri-
bessin als laics de cadascuna de les parròquies gironines.65 A banda
dels rectors, però, també els laics hi van posar de la seva part: alguns
d’ells, desitjosos d’accedir a unes formes d’espiritualitat més profundes,
van escriure textos en llengua vulgar, com la Doctrina pueril de Ramon
62. CSG, p. 102-106; Bueno, El derecho..., p. 63-65.

63. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 476-483; Lauwers, La mémoire..., p. 393-395.
64. Resines, La catequesis..., p. 17-20 i 155-156; Santanach, J., “La Doctrina Pueril
de Ramon Llull i la catequesi medieval”, dins <http://www.bib.ub.es/www7/llull/7cateques.
htm>, Barcelona: Biblioteca de la Universitat de Barcelona, 2001; Nieto; Sanz, La época...,
p. 149-150 i 189-191; Brown, Church..., p. 147-149; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 450-453.
D’abans del 1274, destaquen els sermons de Sant Bonaventura pronunciats els anys
1259 i 1264; cf. Paul, J., “La prédication de Saint Bonaventure dans le Midi”, dins La
Prédication..., p. 127-157.
65. CSG, p. 102-106 i 144-147; Bueno, El derecho..., p. 63-65 i 326-327.
Llull del 1279, que adaptaven els conceptes teològics i pastorals per a
la resta de laics.66
Taula 40
Els qüestors del bisbat de Girona, 1320-1360
Beneficiaris de quesitòries Períodes Total
1320-1330 1331-1340 1341-1350 1351-1360
Institucions eclesiàstiques de fora del bisbat de Girona

- Altres bisbats catalans 19 3 1 4 27
- Altres països 27 1 2 3 33
Institucions eclesiàstiques del bisbat de Girona

-Capelles 21 1 5 27
-Esglésies parroquials 8 2 2 7 19
-Monestirs 7 3 7 17
-Catedral i Sant Feliu de 7 2 3 12
-Girona
-Hospitals 4 2 1 4 11
Altres
-Obres (ponts, muralles) 2 2 4
-Persones (conversos, 18 3 17 13 51
captius, etc.)
Total 111 12 30 48 201
Font: ADG, Lletres i Notaria (cf. taula 2). La diferència de quesitòries entre la primera
dècada estudiada i les altres es deu a l’ús, per al període 1320-1330, del repertori ex-
haustiu de lletres, mentre que per als altres els índexs són selectius.
Sense arribar a la profunditat dels raonaments de Ramon Llull, la

majoria de la població rural degué escoltar alguna d’aquestes idees en
algun sermó pronunciat per frares franciscans o dominics en el trans-
curs d’alguna festivitat important: a Llambilles, el dia de Pentecosta del
1329 “post comestionem quidam frater minor uolebat sermocinari in
ecclesia predicta”, però li ho van impedir els crits d’uns parroquians
que jugaven a fora l’església; el mateix any el diaca de Maçanes es
queixava que per Quaresma ja no venien “minores nec predicatores nec
alios religiosos”, per culpa del domer que no els donava aliment ni els
66. Soler, A., “Espiritualitat i cultura: els laics i l’accés al saber al final del
segle xiii”, Studia Lulliana, núm. 38, 1998, p. 14-19; Resines, La catequesis..., p. 79-82;
Santanach, “La Doctrina...”.
hostatjava.67 Hi havia, tanmateix, un altre col·lectiu que circulava per

tot el bisbat demanant almoines per a les institucions religioses que
representaven, adreçant-se als feligresos i mostrant-los cartells, pintures
i, fins i tot, relíquies. Es tracta dels qüestors, que coneixem gràcies
a les dues-centes una llicències, o quesitòries, concedides pels bisbes
entre el 1320 i el 1360 (cf. taula 40). Deixant de banda les llicències
per a la construcció de ponts i muralles i per a l’ajuda de jueus con-
vertits al cristianisme i d’antics captius rescatats de terres sarraïnes
—el 27,4%—, una bona part —el 29,8%— anava a esglésies i hospitals
d’altres bisbats catalans i de fora del país i la resta —el 42,8%— era per
a institucions eclesiàstiques del propi bisbat. És així que es degueren
sufragar part de les ampliacions gòtiques de la catedral i de Sant Feliu
de Girona, els nous altars erigits en temples parroquials i monàstics,
l’ornamentació de moltes capelles i ermites rurals i la construcció i
manteniment d’hospitals.68
Tot i la seva importància, la predicació no era l’única forma de
transmetre les normes i els valors cristians a les poblacions rurals
illetrades: el cant dels fidels, la devoció per les relíquies, la pietat ma-
nifestada en llànties i espelmes, el recurs als versos catequètics per
memoritzar els sagraments, les processons, l’escenificació de parts del
evangelis i, finalment, les representacions escultòriques i pictòriques
conservades a l’interior dels temples romànics.69 Amb tota seguretat,
totes les parròquies rurals tenien pintures als seus murs romànics que,
en un moment o altre, es devien utilitzar com a recurs catequètic per
“transmetre” el missatge religiós i moral que volia divulgar la jerarquia
eclesiàstica. Actualment, però, les pintures murals o bé s’han perdut
o bé només es conserven de forma fragmentària. Un exemple magní-
fic per entendre l’abast del programa iconogràfic que contenia al seu
interior és el de l’església empordanesa de Sant Tomàs de Fluvià, on
les pintures de la qual presenten tot el cicle cristològic: a l’absis, el
Crist en Majestat envoltat dels quatre evangelistes, Sant Miquel, Sant
Gabriel i dos querubins; a la volta els ancians de l’Apocalipsi, l’entra-
da de Jesús a Jerusalem, el Sant Sopar, l’empresonament de Jesús, la
crucifixió i les tres Maries al sepulcre. El temple de Sant Andreu de
67. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 75v-76v (1329.06.29) i f. 87r-88v (1329.07.08).
També a Barcelona era corrent que els frares menors i els predicadors acudissin a les
parròquies rurals per dir sermons i per confessar, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 469-474.
68. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 92r (1327.03.19), i vol. U-11, f. 67r (1347.08.31); i
Notaria, vol. G-13, f. 66v-67r (1338.08.13); cf. CSG, p. 125, 130, 137, 140 i 143; Baucells,
Vivir..., vol. 1, p. 474 i 937-941.
69. Resines, La catequesis..., p. 24-27.
Pedrinyà conserva una estructura pictòrica similar, amb altres escenes

de la vida de Jesús: l’anunciació, la visitació de Maria a Isabel, la na-
tivitat i l’anunciació als pastors. Finalment, les esglésies de Canapost,
Fontclara i Sant Julià de Boada recullen, per damunt de tot, la figura
del Crist en Majestat encerclat pels apòstols i altres figures.70
El compliment dels sagraments eclesiàstics

Més enllà dels preceptes de la fe catòlica que s’exigien als laics,
la religió cristiana fomentava, a través d’una sèrie de ritus i accions
simbòliques, la cohesió entre els membres de la comunitat per tal de
limitar una violència que hauria pogut posar en qüestió la seva pròpia
supervivència. En aquest sentit, la cerimònia de la missa era una pre-
gària contínua de pau entre Déu i els homes sense pecat i, sobretot,
entre els propis homes, mentre d’altres pràctiques religioses demana-
ven periòdicament la reunió, la col·laboració i l’ajuda mútua entre els
feligresos; a la vegada, l’ambient de misteri generat en les celebracions
litúrgiques mitjançant la llum dels finestrals, les llànties i les espelmes
i l’ús de la llengua llatina, devia afavorir un cert ordre a l’interior del
temple. De totes maneres, no sempre devia ser així perquè, al segle xiii,
la jerarquia eclesiàstica va dictar noves mesures per eradicar el com-
portament poc formal i irreverent dels fidels a la missa: s’asseien a
terra, xerraven i fins i tot es barallaven. Potser l’únic moment en què
el respecte era sempre present era l’elevació de l’hòstia, presentada als
ulls de les classes populars com a símbol de la presència real de Crist. 71
Per al bisbat de Girona, tenim poques notícies sobre el seguiment
de la litúrgia per part dels laics. Entre les disposicions sinodals, Pere de
Castellnou reclamava el 1267 que no es realitzessin balls alegres ni es
cantessin cançons obscenes i deshonestes a les esglésies i als cementiris,
atès que eren llocs d’oració; als anys 1337-1338 Arnau de Mont-rodon
obligava els rectors a advertir els seus parroquians —especialment els
que no eren cavallers, oficials dels reis o agents dels senyors— que no
podien portar armes a l’església i els anys 1340-1343 pretenia que els
fidels de les parròquies, sota pena d’excomunió, “ne in diem dominicis
vel festivis mercatum, firas vel nundinas teneant vel faciant”.72 Les vi-
70. Catalunya Romànica, vol. 8, p. 234-239, 242-243, 256-262 i 362-363; vol. 9,

p. 856-863; i vol. 25, p. 147-153.
71. Mullett, La cultura..., p. 51-57 i 63-64; Resines, La catequesis..., p. 24; Nieto;
Sanz, La época..., p. 203-204; Palazzo, Liturgie..., p. 11-15; Brown, Church..., p. 103-105;
72. CSG, p. 111-112, 127, 129 i 140; Bueno, El derecho..., p. 325.
sites pastorals confirmen aquests incompliments: l’any 1320 la gent de

la parròquia de Sils guardava el gra de les seves collites a l’interior del
temple, “de quo tota uniuersitas multum grauatur, quod est inhones-
tas magna ecclesie memorate et dampnum ac incomodum eiusdem et
pannorum et uestimentorum ecclesie supradicte”; a més, els dies de les
festes anyals, les “pixtrices veniunt cum pane ad ecclesiam et perturbant
totum officium et comouent multas bucas in ecclesia”; l’any 1329, a
Llambilles, els testimonis i els clergues van denunciar un altre clergue i
dues persones més perquè “ludebant juxta ecclesiam ad taxillos siue ad
talos” i, amb els seus crits i baralles —“uociferabant et rixabantur”—,
van impedir que un framenor pogués fer el sermó als parroquians; el
mateix any, a Vidreres, el bisbe ordenà al clergue i notari Berenguer
Rafard que “in diebus dominicis et festiuis ante eleuatione Corpore
Christi in misa magori non recipiat aliqua instrumenta ab hominibus
dicti loci nisi forte esset testamenta uel alium periculorum imineret,
ad hoc ut parrochiani possint ... interesse dicte misse”.73
L’assistència a la missa, el descans dominical, el dejuni i l’abs-
tinència eren, juntament amb els coneixement dels rudiments de la
fe i la pregària, algunes de les pràctiques que permetien als laics as-
segurar-se en vida la salvació de les seves ànimes sense entrar en els
ordes sacerdotals ni canviar de forma de vida. El que era encara més
fonamental era la recepció dels sagraments: el baptisme, la confirma-
ció, el matrimoni, la penitència, l’eucaristia i la sepultura cristiana en
un cementiri. A través de les visites pastorals del primer terç del se-
gle xiv, es pot avaluar el grau de compliment dels sagraments eclesiàstics
i de les normes morals per part dels feligresos de cada parròquia del
bisbat de Girona, si bé existeix una gran desigualtat d’informacions.
Del baptisme, per exemple, sabem que s’administrava de manera ex-
clusiva en temples parroquials: el 1295 a l’església de Sords hi havia
unes fonts baptismals; els “populatores” de Santa Susanna de Peralta,
l’any 1306, “batizantur in ecclesia parrochialis” de Vulpellac; a Torroella
de Montgrí, el 1343, les “fontes baptismales non sunt sufficientes nec
integre”.74 A banda dels casos de bateig de persones adultes —sarra-
ïns—, la majoria dels batejats eren infants portats a la pica baptismal
pels seus padrins: a Cornellà el 1329 es recordava una dona que “ele-
uauit ... de sacro fonte” el seu fillol; tanmateix, molts infants morien
poc després del bateig, mentre duien encara el vestit blanc que els
73. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.f., f. 2v-3r (1320.04.02) i vol. P-4,
f. 75v-76v (1329.06.29) i p. 94r-95v (1329.10.25).
74. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f. 1r-2v (1295...) i lligall 1.c.,
f. 21v-22r (1306.04.18), i vol. P-7, f. 84v-85v (1343.05.25); cf. document 2.
donava el nom d’albats.75 Encara més desconegut és el sagrament de

la confirmació, l’acte d’imposar el senyal de la creu al front dels fidels
amb l’oli del crisma que conferia la fortalesa de la fe a qui el rebia.
A Girona no hem detectat cap referència a la confirmació, potser pel
fet que, almenys en els registres de visita pastoral més complets —els
dels anys 1314-1315, 1315-1316 i 1329—, el visitador no era el bisbe,
l’únic que podia administrar aquest sagrament.76
Pel que fa a la comunió i a la confessió, el seu compliment devia
ser força general tal com es desprèn de les frases “parrochiani veniunt
bene ad confessiones et recipiunt Corpus Christi diebus et temporibus
consuetis” i ningú “obierit sine baptismo et confessione” en deu de les
trenta-dues parròquies més estudiades.77 Igualment, la norma sembla
confirmar-se per l’escassetat de casos d’incompliment: el 1329 a Vul-
pellac, davant la sospita d’un clergue novell que “aliqui sunt in dicta
parrochia de quibus non est memoria quod uenerint ad confessionem”,
el visitador va ordenar al rector que obligués els “parrochianos saltem
semel in anno venire ad confessionem”; mentrestant, a Sant Pere de
Pineda un home havia estat difamat del crim d’heretgia i de no voler
“uenire ad ecclesiam nec recipere Corpus Christi”.78 Els confessors de-
vien ser els mateixos rectors de les parròquies rurals, tal com figura
en una constitució sinodal dels anys 1340-1343 que els manava que
“debent scire conscientias singulorum” i que cada any “scribant seu
scribi faciant in matricula nomina singulorum parrochianorum suorum
qui ad sacramentum confessionis accesserint illo anno”.79 En tenim
75. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 55r-v (1329.06.03). Les notícies de bateig
d’esclaus sarraïns provenen de Cruïlles el 1302 i de Monells el 1333, cf. AHG, Notarial,
Cruïlles, vol. 1, f. 45v (1302.12.30), i Monells, vol. 162, f. 111r-v (1333.01.08) i f. 146r-v
(1333.04.01-03). Els drets derivats dels enterraments dels albats s’enregistren a Llagos-
tera el 1317 i a Paret Rufí el 1321, cf. apèndix 3. Per a una visió més global sobre el
baptisme, cf. Treffort, L’église..., p. 35-43; Palazzo, Liturgie..., p. 42-43; Nieto; Sanz, La
época..., p. 191; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 612-621, 624-643.
76. Al bisbat de Barcelona, es documenta la confirmació a quaranta parròquies
visitades l’any 1303 i en set més els anys 1304-1308, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 186-
191 i p. 647-663.
77. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.d., f. 11r-v (1313.03.28), f. 20v-21r
(1313.04.10) i f. 21v-22r (1313.04.11), i lligall 2.g., f. 2v-3r (1324.05.19); vol. P-1, f. 3r
(1314.12.16), 5r-v (1314.12.23), f. 7r (1314.12.28) i f. 9r (1315.01.06); vol. P-2, f. 8v-9r
(1315.12.17) i f. 12r-v (1315.12.22); i vol. P-4, f. 52r-v (1329.05.31).
78. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 18v-19r (1329.05.22) i f. 83r (1329.07.05).
79. CSG, p. 138-139. Sobre la confessió i la comunió a les parròquies del bisbat
de Barcelona, cf. Benito, Les parròquies..., p. 217-218 i p. 229-230; Baucells, Vivir...,
vol. 1, p. 561-587. No va ser fins al xviii que els sacerdots van anotar en els llibres de
compliment pasqual —o “statu animarum”—, qui es confessava per Pasqua, cf. Delu-
meau, J., La confesión y el perdón, Madrid: Alianza Editorial, 1992, p. 76; Puigvert, “Una
mirada...”; íd., Església..., p. 32-34.
una prova documental: el 1304 Berenguer Bonfill d’Anyells, de Corçà,

es va reservar 50 sous per a la seva ànima que havien de ser donats
“ad cognicionem Guillelmi clerici de Quarciano confessoris mei”.80 De
totes maneres, els frares que acudien a les parròquies per dir sermons,
tal com hem vist més amunt a Llambilles i Maçanes, també devien
escoltar confessions dels fidels.
Amb relació al matrimoni, la lectura de les visites pastorals con-
firma que els bisbes i els visitadors gironins perseguien els matrimonis
clandestins celebrats a les cases particulars sense passar per l’església
i també la bigàmia, el concubinatge i la separació dels casats. Només
en la visita del 1314, però en el conjunt de tot el bisbat de Girona, es
compten trenta-set parelles casades que no vivien juntes i setanta-dues
parelles convivint fora del matrimoni o, segurament, que s’havien casat
sense la supervisió eclesiàstica.81 En les parròquies que hem estudiat de
manera més aprofundida (cf. taula 41), el 65% dels pecats consignats
corresponen a aquestes infraccions dels laics contra la moral sexual
que l’Església maldava per imposar: adulteris o relacions fora del ma-
trimoni, concubinatges estables —molts amb fills pel mig—, parelles
casades que no volien conviure juntes, un matrimoni entre consanguinis
i prostitució. Davant d’aquests casos, l’excomunió era una arma uti-
litzada sovint: el 1329 Guillem Llobet de Maçanet de la Selva va ser
excomunicat “ex eo quia non uult celebrare matrimonium cum quadam
mulierem uxore sue”.82 De totes maneres, tenim dos petits testimonis
de l’èxit de les intencions episcopals de controlar els matrimonis de les
classes populars: el primer és un full solt conservat en un registre de
la notaria d’Amer de la primeria del segle xiv que recull dos testimonis
que expliquen els vincles de parentiu entre dos nuvis que s’anaven a
casar, una mostra de la vigilància exercida per la comunitat parroquial
i pel seu clergue per donar validesa als matrimonis entre veïns; Ramo-
na de Torrent, vídua d’Arnau Pagès de Sant Cebrià dels Alls, el 1332,
va prometre donar a la seva filla Gueraua 200 sous “sub tali tamen
pacto et condicione si tu duxeris virum publice in facie ecclesie”; en
canvi, no donaria els diners “si virum non duxeris in facie ecclesie”.83

81. Guilleré, “Les visites...”, p. 155.
82. ADG, Visites pastorals, vol. P-4,. 95v-96r (1329.10.26).
83. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 10v (1332.06.17); cf. To, “Cicles...”, p. 69-71.
Taula 41
La moralitat dels laics segons les visites pastorals, 1304-1329
Pecats dels laics Visites pastorals Total
1304 1306 1313 1314- 1315- 1318 1320 1324 1329
1315 1316
Concubinatge 1 2 1 5 1 2 1 7 20
Adulteri 2 1 1 4 8
Matrimonis il·legals o 2 3 2 2 9
no-convivència dels cònjuges
Incest o afinitat dels cònju- 1 1
ges
Prostitució 1 1
Usura 1 1 4 1 5 12
Joc 2 2
Blasfèmia 2 1 3
Incompliment de llànties, 2 3 5
deixes i obligacions
Total 5 7 3 11 4 2 5 1 23 61
El darrer sagrament, que consistia en la unció del malalt o del

moribund amb els olis sagrats, sembla que havia caigut en un cert
desús des de l’època carolíngia, sense arribar a desaparèixer del tot:
una sinodal gironina de l’any 1335 prohibia als rectors administrar
l’“extremam unctionem” als excomunicats.84 En lloc seu, els preveres de
les parròquies administraven la comunió als moribunds, el viàtic, amb
unes formes molt ritualitzades: el sacerdot, vestit amb una sobretúnica i
l’estola, acompanyat d’uns escolans que portaven un llum i una campaneta
—per advertir els fidels i fer-los agenollar—, anava a visitar el malalt a
casa seva tot cantant psalms penitencials i lletanies, el confessava i li
administrava l’eucaristia que havia portat en un calze sagrat.85 Després
de la mort, calia que el cos del difunt fos enterrat cristianament: el
84. CSG, p. 124. Pel que fa a Barcelona, cf. Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 756-
765. I amb relació a França, cf. Aubrun, La paroisse..., p. 146-147; Avril, J., “Mort et
sépulture dans les statuts synodaux du Midi de la France”, dins La Mort et l’au-delà en
France méridionale, xiie-xve siècle, Toulouse: Éditions Privat, 1998, p. 347 i 350; Treffort,
L’église..., p. 48-52.
85. Aquest ritual està descrit en una sinodal barcelonina del 1241, però també
sembla que se seguia en les llars catòliques de Montaillou; cf. Le Roy Ladurie, Mon-
taillou..., p. 501-502; Baucells, Vivir..., vol. 1, p. 741-756. Vegeu també: Avril, “Mort...”,
p. 345-346; Nieto; Sanz, La época..., p. 192; Treffort, L’église..., p. 52-56.
cadàver es rentava, era col·locat dins una mortalla i es traslladava a

l’església o al cementiri després de cantar una vigília i de celebrar una
missa de difunts. Tots aquests actes eren de gran importància per als
feligresos o, si més no, això és el que s’evidencia quan la descurança
dels clergues deixava que algun parroquià malalt morís sense haver
rebut el cos de Crist. Aleshores, es produïen forts escàndols entre la
comunitat que podien arribar a oïdes dels visitadors; per exemple, a
Vulpellac, el 1306, una “muliere decessit Corpore Christo non recepto”;
a Sant Cebrià dels Alls, l’any 1314, una altra dona va morir “intestata
et sine comunione et confessione culpa clerici qui vocatus noluit ac-
cedere ad eam uespero quo fuit vocatus ante occasum solis”; a Sant
Jordi Desvalls, el 1329, una tercera dona “mortua fuit excomunicata
sine absolucione” tot i tenir una “literam absolucionis”; i el mateix any
a Fornells de la Selva Nadal Rossell, atès que el seu fill “infirmabatur
ad mortem”, havia requerit al domer Bernat de Comes “cum magna
instancia ut iret ad comunicandum et confitendum dictum filium suum,
et dictus Bernardus dixit quod non erat septimana sua et quod iret
ad epdomedarium qui erat multum a remotis extra parrochiam, et ita
dictus Bernardus noluit ire et per totam illem diem dictus filius suus
non potuit comunicare”; finalment, a Torroella, l’any 1343, hi havia
uns quaranta pagesos a la muntanya del lloc que havien de portar els
cossos dels difunts “sine cruce et clericis” a un lloc prop de la vila,
tot i pagar els mateixos drets parroquials que els altres feligresos.86
L’elecció del lloc de sepultura la feia el mateix difunt i ho dispo-
sava en el seu testament: a diferència de la ciutat, on els convents de
framenors i predicadors competien amb les esglésies parroquials per
atreure sepultures i donatius, al camp pràcticament tots els testadors
elegien el cementiri de la seva església parroquial.87 Existeix, és clar,
algun cas de refús: l’any 1313 Pere de Sala va contestar al rector de
Sant Pol de la Bisbal que “elegeret jacere aput Collem de Ganga quam
in cimiterio ecclesie de Episcopali uel dicte ecclesie Sancti Pauli”, és a
dir, que refusava ser enterrat en qualsevol cementiri parroquial.88 Però
la lectura dels testaments conservats a la notaria de Monells ens confir-
ma amb claredat la forta vinculació dels fidels amb la seva parròquia:
dinou dels vint-i-un testadors residents a la localitat elegien, lliurement,
86. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18), vol. P-1,
f. 5r-v (1314.12.23); vol. P-4, f. 1r (1329.04.29) i f. 90v-91r (1329.10.22), i vol. P-7,
f. 84v-85v (1343.05.25).
87. Aubrun, La paroisse..., p. 147-148; Nieto; Sanz, La época..., p. 195; Baucells,
Vivir..., vol. 1, p. 770-774 i p. 778-780; Mallorquí, “Conflictes...”.
88. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.d., f. 11r-v (1313.03.28).
ésser enterrats al cementiri parroquial, mentre els dos restants van triar
el cementiri de les parròquies veïnes on havien nascut (cf. taula 42).
A banda de l’enterrament, els donatius per a la salvació de les
ànimes dels difunts eren una qüestió essencial, tal com es posa de
manifest en els testaments redactats davant de notari. A Monells vint
testadors van donar entre 2 i 8 sous als clergues i a l’església de Sant
Genís de Monells; gairebé tots van deixar uns quants diners a cada
rotlle i llàntia del temple i als dos altars de la capella del castell de
Monells. Els donatius més quantiosos anaven destinats a les misses per
les ànimes dels difunts —uns 20 sous de mitjana— i a l’almoina als
pobres —uns 23 sous amb alguns parroquians que van nomenar hereus
els pobres—; igualment, els parroquians efectuaven altres deixes, de
menor quantitat, a la confraria de Sant Projecte i a l’obra parroquial,
al campaner de la parròquia, als aniversaris del temple i a l’altar de
Santa Maria de l’església de Monells. A través d’aquesta mostra de tes-
taments, es pot comprovar com la devoció religiosa dels monellencs
s’adreçava prioritàriament a la seva pròpia parròquia.
Excomunicats, pecadors i heretges

L’incompliment reiterat dels sagraments podia comportar l’exco-
munió, que impedia entrar a l’església, assistir a la missa per rebre
l’eucaristia i, en cas de morir sense ser absolt, ser enterrat al cementiri
parroquial, tal com es va establir en una constitució sinodal del 1335.89
Les visites pastorals de la primeria del segle xiv confirmen aquestes
situacions: després d’haver rebut dues sentències d’excomunió, el vidre-
renc Pere de Toses, l’any 1329, va emmalaltir i finalment va voler que
el domer “audiret eum in confessione” per tal que l’absolgués abans
de la mort; a Torroella de Montgrí, el 1343, “plures layci excomunicati
dum officium sit in dicta ecclesia stant in januis dicte ecclesie et pos-
sunt uideri ab ipsis clericis qui officium celebrant”.90 De totes maneres,
en els registres de visita estudiats hi consten alguns excomunicats de
llarga durada: a Cervià el 1304 Bernat Batlle i la seva família estaven
excomunicats des de feia quinze anys; a Sant Pol de la Bisbal els anys
1313 i 1314 hi havia un parroquià, Pere de Sala, que no havia assistit
a l’església ni s’havia confessat en els darrers cinc anys; a Llambilles
el 1320 Joan Arades complia sis anys d’excomunió “quia ipse percussit
Bernardum clericum dicte ecclesie”; a Maçanet de la Selva el 1329 Gui-
89. CSG, p. 124.

90. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 94r-95v (1329.10.25), i vol. P-7, f. 84v-85v
(1343.05.25).
Taula 42
Les esglésies parroquials en els testaments de la notaria de Monells, 1304-1333
Testador Data Donatius a l’església de Monells
Parròquia
Sepultura
Clergues
i església
Rotlles
i llànties
Capella del
castell
Misses
Almoina
Obra
parroquial
Confraria
Altres
Fitor
(3)
-Berenguer de Comes, clergue 1304 SGM 7 s. 6 d. 5 s. i 6 d. Hereus 50 s. . Campaner
de l’església de Santa Coloma de Hereu (6 d.), aniversa-
Fitor ris (200 s.)
Madremanya
(3)
-Pelegrina, filla de Bernat Nadal 1333 SEM 3 s.
de Millars
Monells
(3)
i societat rural al bisbat de
-Guillem d’Anglada 1304 SGM 4 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 15 s. 10 s.

-Pelegrina, vídua d’Arnau Isarn 1304 SGM 8 s. 6 d. (1) 12 d. (2) 50 s. 30 s. 7,5 s. Campaner
(6 d.)
-Catalana, vídua de Gaufred de 1304 SGM 5 s. 4 d. 6 d. (2) Hereus 4 s. Altar de Santa
Girona,
Mas Maria (30 s.)

(3)
-Guillema, muller de Vidal 1304 SGM 2 s. 4 d. (2) 15 s. 12 s.
Canorat
-Guillema, vídua de Berenguer 1316 SGM 3 s. 2 d.(1) 6 d. (2) 10 s. 5 s.
Ferrer
segles xiii-xiv
-Berenguer d’Amer 1317 SGM 5 s. 4 d.(1) 12 d. (2) 20 s. 20 s.

-Guillem Marquès 1317 SGM 5 s. 6 d.(1) 12 d. (2) 50 s. 100 s. Aniversaris
399
30 s. (camp)
Testador Data Donatius a l’església de Monells
400
Sepultura
Clergues
i església
Rotlles
i llànties
Capella del
castell
Misses
Almoina
Obra
parroquial
Confraria
Altres
(3)
-Pere Pasqual de la Bisbal, habi- 1317 SGM 3 s. 4 d.(1) 10 s. 20 s.
tant al castell de Monells
-Gaubós, muller de Ramon d’Om 1317 SGM 4 s. 2 d.(1) 9 d. (2) 20 s. 20 s.
de Cies
(3)
-Guillema, muller de Pere Cerdà 1324 SGM 3 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 30 s. 30 s.
Hereus
-Guillema, muller de Vidal 1324 SGM 2 s. 4 d.(1) 3 d. (2) 10 s. 10 s.
Canorat
(3)
... de Vilar 1324 SS 3 s. 3 d. i 6 d. (2)
4 d.(1) i 3 d.
-Ermessenda, vídua de Jaume 1330 SGM 3 s. 3 d.(1) 6 d. (2) 25 s. ... s.
Elvis Mallorquí
Segrera
-Ramona, vídua de Ramon de 1332 SGM 4 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 20 s. 20 s. 5 s.
Mas
-Miracle, muller de Pere de Pont 1332 SGM 3 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 15 s. 15 s. 5 s.
-Pere Caçà 1332 SGM 4 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 20 s. 20 s. 5 s.
-Bonanata, muller de Pere Llucià 1332 SGM 3 s. 6 d. (2) 5 s.
-Guillema, vídua d’Arnau de 1332 SGM 3 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 15 s. 20 s. 15 s.
Veguer
Pere Bofill 1333 SGM 3 s. 4 d.(1) 6 d. (2) 20 s. 15 s.
Notes: 1. a cada rotlle i llàntia. 2. a cada altar de la capella. 3. Donacions a altres esglésies parroquials.
Abreviacions: SGM: cementiri de Sant Genís de Monells. SS: cementiri de Sant Sadurní. SEM: cementiri de Sant Esteve de Madrema-
nya. Font: cf. Mallorquí, “Parròquia...”, p. 585-587.
llem Llobet havia estat excomunicat per no voler celebrar el matrimoni

eclesiàstic amb la seva muller; el mateix any, el saig Maimó Goday de
Vulpellac portava vuit anys excomunicat i a Sant Jordi Desvalls “quasi
omnes parrochiani sunt excomunicati tam pro communies quam pro
obligacione creditorum”.91 A través dels llibres de la cúria episcopal,
en canvi, sabem que entre el 1294 i el 1340 es van excomunicar dos-
cents vint-i-sis individus i catorze grups indefinits de persones laiques,
majoritàriament feligresos de les parròquies rurals (cf. taula 30). Els
motius d’excomunió més repetits són l’absència injustificada de la co-
munia convocada pel bisbe i pel veguer en contra de Guillem Batlle el
1325, l’impagament d’alguns drets senyorials com les tasques i de drets
parroquials, els deutes, les agressions a clergues, l’incompliment de
deixes testamentàries, la mala administració de l’obreria parroquial i la
celebració de matrimonis clandestins, entre d’altres (cf. taules 22 i 29).
L’excomunió devia ser una arma prou dissuassòria per a la majo-
ria de feligresos de les àrees rurals; així s’explica el contrast entre les
relativament poques persones excomunicades en les visites pastorals
i l’alt nombre de laics que cometien pecats públicament i infringien
les normes publicades en els concilis i sínodes diocesans. Certament,
hi havia parròquies on ningú vivia en pecat, però també d’altres on
ningú se n’escapava.92 La variabilitat de la font documental seria fruit
de la combinació entre la capacitat d’investigació i l’interès del visita-
dor episcopal, el paper del clergue parroquial com a vigilant dels seus
feligresos i la complicitat o malfiança entre els veïns a l’hora d’amagar
o denunciar els casos de pecat públic.
Si intentem establir una classificació dels pecats que es documenten
a les parròquies estudiades del bisbat de Girona, els més omnipresents
són els relacionats amb la vida conjugal i el matrimoni, com hem vist
més amunt. A continuació, el segon grup de pecats comesos pels laics
és el que formen la blasfèmia, el joc i la usura, que sumen una quarta
part del total denunciat en les visites pastorals. La blasfèmia apareix
91. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.a., f. 8v-10r (1304.03.10), lligall
2.d., f. 11r-v (1313.03.28), i lligall 2.f., f. 8v-9r (1320.04.12); vol. P-1, f. 3v (1314.12.19),
i vol. P-4, f. 1r (1329.04.09), f. 18v-19r (1329.05.22) i f. 95v-96r (1329.10.26).
92. Per exemple, el 1313 a Campllong i a Riudellots de la Selva no hi havia
“nullus in ipsa parrochia clericus uel laicus qui teneat concubinam nec de aliquo peccato
sit diffamatus” i el 1324 a Sant Andreu Salou els testimonis preguntats “si est in dicta
parrochia aliquis qui in publico peccato existat, dixerunt quod non quod ipsi sciant”; en
canvi, el 1304 a Cervià es van denunciar casos d’adulteri, concubinatge, prostitució i usura,
i el 1306 a Vulpellac vivien concubinaris, usurers i blasfems; cf. ADG, Visites pastorals,
vol. P-168, lligall 1.a., f. 8v-10r (1304.03.10), lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18), lligall
2.d., f. 20v-21r (1313.04.10) i f. 21v-22r (1313.04.11) i lligall 2.g., f. 2v-3r (1324.05.19).
de manera excepcional: el 1306 a Llaneres i Vulpellac “multi alii sunt

difamati ... de blasfemando Deum”; pel que fa al joc, es cometien
alguns fraus: a Vulpellac i a Sant Sadurní, els anys 1306 i 1315, hi
havia els “onzeners”, que canviaven “undecim pro duodecim in ludo”.93
Finalment, la usura era força més corrent: només en la visita del 1314
es documenten trenta-cinc usurers al conjunt del bisbat de Girona;
segurament aquestes persones, majoritàriament pertanyents als pagesos
de mas, s’haurien vist beneficiades per les oportunitats de negoci que
l’increment de la comercialització dels productes agraris havia generat:
Guerau Hospitaler de Cervià, l’any 1304, “recipit usuras mutuando super
[certis] fructibus earum non computatis in sortem, et alia recipiendo
inhonesta lucra”; a Santa Pellaia, el 1314, Arnau de Canet i Guillem
de Vallossera van ser acusats de comprar “auellanas infra annum et
dant in saco ·xxti· solidos et vinditur quando recipiunt ·xxx· solidos uel
circa”; Ermessenda de Puig de Cruïlles, el 1329, la qual “mutuat blatum
et denarios ad usuram faciendo contractus illicitos et in fraude usura-
rum”, i el 1337 l’ardiaca de Ravós va manar a uns quants homes del seu
domini, de les parròquies de Ravós i de Sant Julià de Ramis, que no
realitzessin més préstecs amb usura.94 En canvi, els registres episcopals
recullen alguns casos més d’impagament dels drets parroquials que van
arribar a la cúria del bisbe: el 1298 el sagristà de Castelló reclamava
el delme dels farratges i d’altres productes al paborde de Castelló de la
seu de Girona; l’any 1326 els clergues de Begudà recordaven que calia
pagar el blat de l’oli; i el 1333 els delmadors de Vilafreser van portar
a judici alguns parroquians que no pagaven el delme.95 Després dels
avisos corresponents i de la sentència judicial, els incomplidors que
mantenien la seva actitud podien ser castigats amb l’excomunió o, fins
i tot, el braç secular —veguers, batlles, saigs— els obligava a complir
les seves obligacions: tres veïns de Cadaqués van ser excomunicats el
93. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 21v-22r (1306.04.18) i f. 22v-
23r (1306.04.19), i vol. P-2, f. 8r-v (1315.12.16); cf. Benito, Les parròquies..., p. 216-217;
94. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.a., f. 8v-10r (1304.03.10), vol. P-1,
f. 5v-6r (1314.12.25), i vol. P-4, f. 65v (1329.06.16); ADG, Notaria, vol. G-12, f. 70v-71r
(1337.03.31); cf. Guilleré, “Les visites...”, p. 155.
95. ADG, Lletres, vol. U-1, f. 37r (1298.03.11), vol. U-2, f. 20r-v (1326.10.16),
vol. U-5, f. 63v (1333.02.20). Tenim testimonis similars de la segona meitat del segle xiv:
a Beuda el 1350 i a Vila-romà el 1357 no es pagava el blat de l’oli; a Borgonyà el 1360
no es pagava el blat de les comestions al rector; a Bordils el 1361 es defraudaven delmes,
i a Vilert el sagristà va denunciar els parroquians que no pagaven l’oli per cinc llànties;
cf. ADG, Lletres, vol. U-16, f. 176r (1350.08.13), vol. U-31, f. 123r-v (1357.05.23-25),
vol. U-37, f. 189r (1360.03.26), i vol. U-41, f. 22r (1361.06.12); Notaria, vol. G-50,
f. 198v-199r (1370.03.06).
1337 per no pagar el delme d’una terra al rector; l’any següent un veí
de la Cot, a la vall del Bac, va seguir la mateixa sort per no pagar el
delme ni el blat de vigílies, i el 1339 el mateix veguer de Girona va
haver de perseguir Miró de Garriga, de Sant Julià de Ramis, que havia
estat excomunicat.96 Tanmateix, els parroquians eren absolts pel bisbe
tan bon punt complien amb el seu deure cristià.97
El reiterat esment de l’impagament de delmes com a causa de
denúncia i, fins i tot, d’excomunió devia portar, el 1334, l’arquebisbe
de Tarragona a manar a tots els rectors que recordessin als feligresos
que calia pagar fidelment delmes i primícies.98 El resultat, però, fou,
possiblement, contraproduent: en una constitució sinodal del 1335 el
bisbe Arnau de Mont-rodon va demanar als rectors que li expliquessin
si, “instigante diabolo, contigerit clericos per laicos vel etiam per alios
clericos occidi, mutilari, vulnerari vel manus in eos miti violentias”.99
Les violències contra clergues podien anar des d’una simple injúria,
com la que va rebre el sagristà de Sant Joan les Closes d’un moner
de Castelló el 1326, fins a l’assassinat, com el dels rectors de Sarrià el
1295 i Corçà el 1297, passant, és clar, per les amenaces, com les que va
rebre el rector de Sant Climent de Peralta el 1327 de dos parroquians
de Vulpellac, i per les agressions físiques, com les de dos parroquians de
Llambilles al seu rector l’any 1329.100
A diferència de les qüestions de moralitat, en les visites pastorals
no apareixen gairebé mai les desviacions de l’ortodòxia catòlica. És
cert que, entre els rituals catòlics, n’hi havia alguns que tenien com
a objectiu el control de la naturalesa: els anys 1317 i 1321 el claver
de Llagostera i el domer i el diaca de Paret-Rufí havien de tocar les
campanes quan hi havia tempesta i trons; els parroquians de Sant Jordi
Desvalls, el 1329, es queixaven perquè els clergues “quando yminent
96. ADG, Lletres, vol. U-6, f. 25r-v (1337.03.07) i f. 44v-45r (1338.03.10), i vol.
U-7, f. 9v (1339.09.18). Aquestes formes de resistència al pagament del delme responien
normalment a circumstàncies particulars i mai es convertien en atacs oberts contra
l’església i els delmadors, cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1347-1350; Tanner, N.; Watson,
S., “Least of the laity: the minimum requirements for a medieval Christian”, Journal of
Medieval History, vol. 32, núm. 4, 2006, p. 415.
97. Dos parroquians de Sant Gregori, que no havien pagat delmes d’uns horts,
van ser absolts el 1350 i dos més del mateix lloc, que no havien pagat el cens de la
vigília al seu domer, van ser absolts l’any següent; cf. ADG, Notaria, vol. G-23, f. 183r-v
(1350.12.11) i vol. G-24, f. 10r-11v (1351.02.08).
98. ADG, Notaria, vol. G-65, f. 12v-13v (1335.06.03).
99. CSG, p. 121.
100. ADG, Lletres, vol. U-1, f. 21r (1295.05.14), vol. U-2, f. 8v-9r (1326.10.03) i
f. 94r-v (1327.03.30), i vol. U-4, f. 62r (1329.10.14); i Notaria, vol. G-1, f. 57v (1297.05.22).
tempestates aeriis non exeunt crucem [de] ecclesia nisi pigre”.101 En

canvi, existien altres pràctiques perseguides, com les que realitzaven
endevinadors, sortílegs i conjuradors per conèixer el futur i realitzar
conjuris o encantaments. En les visites de la primera meitat del segle xiv,
n’apareixen uns quants: Ermessenda de Frigola de Biert i una altra de
Maçanet de la Selva feien d’endevinadores els anys 1313 i 1315, mentre
entre els anys 1329 i 1343 el clergue Berenguer Almar de Palafrugell,
la muller de Guillem Rosselló de Sant Andreu del Terri, na Jordina
de Sant Cebrià de Lledó i na Molines de Rabioses, de la parròquia de
Cruïlles, feien conjuracions i sortilegis; a més, a Campllong “nullus est
in ipsa parrochia diuinator seu diuinatrice, veruntamen quod Bernar-
dus Gonech parrochianus ipsius ecclesie fuit ad quandam diuinatricem
secundum quod ipse idem publice referebat et illa diuinatrix est in
quodam loco uocato za Uola diocesis Vicensis”.102
Aquests delictes, malgrat l’obligació dels visitadors de preguntar
si es donaven a cada parròquia segons el qüestionari de la visita del
1329 i la capacitat de jutjar els “sortilegia facientes” d’acord amb una
constitució sinodal dels anys 1337-1338,103 atreien poc l’interès dels
bisbes i dels inquisidors, que dedicaven més esforços a la persecució
dels heretges. L’heretgia, en el fons, era una creació de l’ortodòxia
catòlica: l’expansió de la burocràcia episcopal i papal sembla haver
requerit l’existència d’uns heretges per tal de legitimar el seu poder,
especialment si era contestat.104 Al bisbat de Girona, a l’inici del se-
gle xiv, els principals heretges eren els beguins, un col·lectiu nascut al
segle xii al nord d’Europa que defensava la vida comuna, la pregària
per les ànimes dels difunts i la lectura de les escriptures, sense fer cap
mena de vot.105 A la fi del segle xiii a la Corona d’Aragó els beguins
101. AMLL, Col·lecció Ajuntament de Llagostera, s. núm. (1317.10.13); ADG, No-

taria, vol. G-3, f. 44v-47r (1321.01.20); ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 1r (1329.04.09);
cf. document 15.
102. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall II.d., f. 14v-16r (1313.03.11) i
f. 20v-21r (1313.04.10), vol. P-1, f. 17r (1315.03.18), vol. P-4, f. 69v (1329.06.21), vol. P-5,
f. 27r (1331.03.04), vol. P-7, f. 23v (1341.07.21) i f. 83v (1343.05.24); Perarnau, J., “Activi-
tats i fórmules supersticioses de guarició a Catalunya en la primera meitat del segle xiv”,
Arxiu de Textos Catalans Antics, núm. 1, 1982, p. 47-78. Pel que fa al bisbat de Barcelona
i a les valls d’Andorra, cf. Vela, “Visites...”, p. 62; Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1636-1667.
103. CSG, p. 135; ADG, Visites pastorals, vol. P-4, s. f. (1329); Monjas, La re-
forma..., p. 125-128.
104. Caro Baroja, J., Las brujas y su mundo, Madrid: Editorial Alianza, 1993, p. 110-
119; Brown, Church..., p. 156-160; Puig, J., “Documents relatius a la Inquisició del «Re-
gistrum Litterarum» de l’Arxiu Diocesà de Girona”, Arxiu de Textos Catalans Antics, n.
17, 1998, p. 381-462.
105. Little, L. K., Pobreza voluntaria y economía de beneficio en la Europa me-
dieval, Madrid: Taurus, 1980, p. 164-171; Nieto; Sanz, La época..., p. 203-204; Lauwers,
La mémoire..., p. 431-434 i 456-458.
s’identificaven molt sovint com a integrants del terç ordre dels francis-
cans i estaven estretament vinculats amb els de Provença i Llenguadoc,
on vivia un dels seus ideòlegs, Pere Joan d’Oliu.106 Entre el 1312 i el
1317, però, l’arquebisbe de Tarragona va dictar algunes prohibicions
que tenien com a finalitat fer desaparèixer els beguins o integrar-los en
algun ordre religiós ben acceptat: els prohibí llegir, instruir, comentar i
interpretar matèries —articles de fe, sagraments de l’església, plenitud
del poder del Papa, etc.— fins llavors reservades als clergues i teòlegs,
dur hàbit religiós, viure en comunitat, demanar almoina i tenir o llegir
qualsevol llibre de teologia en vulgar.107
Els beguins, a les terres de Girona, formaven un moviment es-
sencialment urbà: el cas més conegut és el de Pere Duran de Baldac,
condemnat a morir cremat el 1321 per l’inquisidor Arnau de Burget;108
el mateix any, un canonge regular de Sant Martí Sacosta, Dalmau de
Lapart, sabia “manifestas hereses” i afirmava “quod Christus homo in
carne et ossibus non erat in gloria celesti” i “quod homine mortuo anima
nichil sit”,109 i el 1325 el notari Guillem des Quer va ser acusat d’haver
rebut cartes de membres de grups beguins i terciaris franciscans, una de
les quals es referia a una “domina de ciuitate Gerunde que uocatur na
Duranda uxor condam Durandi de Baldach que fuit hereticus combustus
Gerunde” i a un home, Bernat Murea, “qui dicebat esse de tercia regula
beati Francisci”.110 Els vincles d’aquest grup establert a Girona amb el
món rural són difícils d’establir, però segurament existien: l’any 1320,
tot i que els seus veïns el consideraven “fatuus”, poc assenyat, Arnau
Darder de Tossa “dicebat et gentes publice informabat quod in hostia
consecrata non continetur uerum corpus Christi” i portava “habitum
biguinorum uel consimilem et barbam longam”; el 1326 el clergue de
106. Pere Joan era autor d’un text, la Postilla super Apocalipsim, que era llegit
sovint per les comunitats de beguins, i també era conegut per considerar el matrimoni
com un “meretricium occultatum” o un “bordel privat”; cf. Perarnau, J., “Noves da-
des sobre beguins de Girona”, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, núm. 25/1,
1979-1980, p. 237-238; Duvernoy, J., “La prédication dissidente”, dins La prédication...,
p. 120-121; Soler, “Espiritualitat...”, p. 6-10.
107. Soler, “Espiritualitat...”, p. 3-11; Nieto; Sanz, “La época...”, p. 204-205; Bau-
cells, Vivir..., vol. 1, p. 491-494 i vol. 2, p. 1679-1689.
108. Pou, J., Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv), Alacant: Ins-
tituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1996, p. 194-196; Perarnau, “Noves dades...”, p. 240-242.
109. La condemna va consistir en la prohibició de sortir del monestir en dos
anys i en l’obligació d’observar el silenci, de practicar l’abstinència de menjar i de llegir
els psalms en la celebració de la missa; cf. ADG, Processos medievals, vol. 47, f. 1r-6v
(1321...).
110. ADG, Processos medievals, vol. 83, f. 7r (1325 ca.); ADG, Notaria, vol. G-5,
f. 1r-2r (1325.06.05) i f. 3r-v (1325.05.14).
Santa Margarida de Bianya va ser traslladat a Girona per haver pro-

nunciat una “enormia contra fidem catholicam”, i el 1335 l’inquisidor
Arnau de Burget va prohibir a Ferrer Morell de Llambilles portar l’hàbit
o el mantell dels franciscans, segurament perquè no n’era.111 Potser el
cas més valuós, i complex, és el de Castelló Amargant, habitant de la
Bisbal, que havia vist cremar tres beguins a Cabestany, al bisbat d’Elna,
i havia dormit a Girona amb dos homes més “in domo paupertatis
duabus noctibus in festiuitatibus Natalis proxime nunc transactis”; di-
verses dones, a més, l’acusaren d’haver blasfemat contra Déu a casa de
Pere de Lapard a la Bisbal, d’haver-se pronunciat a favor de diversos
beguins condemnats injustament pel Papa, entre ells fra Pere Joan, a
qui admirava profundament i amb qui compartia les seves creences
sobre la proximitat de l’apocalipsi; el mateix Castelló era conscient de
la relliscositat del terreny que trepitjava: digué, fins i tot, “que [si] el
uolia dir ço que sabia que no seria a fer deman a uespre lo foc”.112 La
clemència que va demanar al bisbe i la seva disposició a complir amb
els càstigs imposats degueren influir en la suavitat de la sentència: el
1320 fou condemnat a canviar el seu hàbit llarg, a no viure amb cap
família ni pronunciar més “uerba temeraria”, a estar un any sencer
davant la porta de l’església de la Bisbal i a oferir a un sacerdot que
va agredir les “disciplinas siue virgas” amb què el va atacar.113
Les confraries rurals

Més enllà dels casos d’incompliment de les normes cristianes
detectats en les visites pastorals, existien molts feligresos de les par-
ròquies rurals que manifestaven, especialment en els seus testaments,
111. ADG, Processos medievals, vol. 27, f. 1r-v (1320.01.08); ADG, Lletres, vol. U-2,
f. 32v-33r (1326.11.05), i vol. U-6, f. 15v (1335.10.05); cf. Puig, “Documents...”, núm. 1.
112. ADG, Processos medievals, vol. 27, f. 3r-8r (1320.01.15-1320.03.04). Les frases
atribuïdes a Castelló Amargant són ben expressives: “Déus vuyla que el no sia fiyl de
la gran bagassa”, “quod matrimonium esse lupanar occultum” i “plus placet Deo unam
helemosinam amore eius accipere quam si multe helemosine amore ipsius largirentur”.
De fra Pere Joan deia que era un home sant i bo, que realitzà dos o tres miracles
en vida i que havia escrit uns textos que foren enviats a Grècia i a terra de sarraïns
perquè no fossin cremats; sobre la seva condemna a la foguera, deia que “dominus
papa faciebat et procedebat in hoc negocio sicut Pilatus processerat in facto Christi,
qui Pilatus tradidit Christum judeis ut secundum legem suam ipsum condempnarent”.
Castelló s’havia impregnat del missatge apocalíptic d’aquest frare: “Antechristus erat
in breui uenturus et cicius quam homo crederet”, “infra ·xv· annos proxime uenturos
erunt tante tribulationes quales non fuerunt ab inicio mundi, et que quarum “tot hom
se perdria e quod totus mundus ueniret infra dictum tempus ad unam legem”, “infra
dictum tempus mulieres comederent filios suos”.
113. ADG, Processos medievals, vol. 28, f. 1r-v (1320.03.25).
una devoció religiosa particular canalitzada a través d’una confraria.

Com a tot arreu, les confraries gironines del segle xiv tenien com a
finalitat principal l’organització del culte als difunts a través de misses
d’aniversari.114 Gràcies als seus capítols fundacionals i a la institució
de beneficis eclesiàstics a les seves seus, sabem que les confraries gi-
ronines solien fixar un territori —d’una o més parròquies— al voltant
de la seva seu per tal de definir qui en podia ser membre i qui no.
Els confrares, un cop fet el jurament i inscrits al llibre de la confra-
ria, adquirien les obligacions de visitar els confrares malalts, oferir
misses i pregàries pels confrares difunts, pagar la contribució anual
a la confraria i efectuar deixes en el moment de testar. També era
obligada l’assistència a l’aplec de la confraria, un dia l’any en què as-
sistien a una missa dita pel prevere beneficiat de la confraria, elegien
els pabordes que l’administrarien durant l’any següent i dinaven tots
plegats. De totes maneres, una confraria també es podia constituir
per edificar una església o pagar uns deutes, tal com succeí a Monells
el 1349: els obrers, atès que el temple parroquial era insuficient, van
decidir edificar-ne un de nou i sufragar-lo per mitjà d’una confraria.115
Aquestes afirmacions valen només per al segle xiv. Per al període
anterior, gairebé només tenim dades sobre les confraries a partir de do-
nacions testamentàries.116 A partir de l’any 1000 trobem confraries
establertes en monestirs per sufragar la il·luminació amb candeles i
llànties —Banyoles, Lladó, Cervià i Cadins—, en santuaris —Argimon,
el Collell i Sant Corneli de Bas— i, finalment, en simples esglésies
parroquials —Sant Medir, Estanyol, Oix i Vilamarí— (cf. mapa 27).
El fet que la majoria de les deixes testamentàries siguin de 5, 10 o
20 sous podria indicar que les mateixes confraries haurien fixat les
114. Bach, A., “Confraries medievals”, dins I Congrés..., vol. 1, p. 215-231; Mar-

quès, “Confraries...”, p. 341-346. Per a una visió més general sobre les confraries, cf.
Tour, Les paroisses..., p. 163-164; Aubrun, La paroisse..., p. 150-152; Genicot, Las comu-
nidades..., p. 134-136; Dyer, Niveles..., p. 312; Brown, Church..., p. 98-102; Lauwers, La
mémoire..., p. 355-374.
115. ADG, Lletres, vol. U-12, f. 85v-86r (1349.06.20); cf. Bloch, La historia...,
p. 423; Marquès, “Confraries...”, p. 355.
116. Les més antigues són les fraternae de Sant Sadurní i Sant Pere de Llorà, de
la fi del segle x, cf. CDSG, núm. 123 (983.06.14); DCV, núm. 524 (986.10.12); cf. Bonnassie,
Catalunya..., vol. 1, p. 265 i vol. 2, p. 110. D’actes de fundació de confraries, al bisbat de
Girona, només coneixem la de Sant Andreu del Torn, de mitjan segle xiii, cf. DB, núm.
287 (1250 ca.). Per a d’altres territoris catalans, cf. Boix, J., “La «Confraternitat de Nos-
tra Senyora d’Ivorra»: estudio de una cofradía de comienzos del siglo xi en el obispado
de Urgel”, dins Riu, La pobreza..., vol. 2, p. 13; Alturo, J. L’arxiu antic de Santa Anna,
Barcelona: Fundació Noguera, 1985 [AASA], vol. 1, p. 173-174 i núm. 305 (1156.06.09);
Bolós, J., “Solidaritats pageses i territori: la confraria de Lillet de l’any 1100”, dins
Barrull; Busqueta; Vicedo, Solidaritats..., p. 159-160; Vilaginés, El paisatge..., p. 133-136.
quantitats que pertocava pagar als membres que dictaven testament.117

Així s’entendria que Maria de Cruïlles, el 1234, deixés a la confraria
de Sant Feliu de Cadins “id que continetur in capitebreui dicte com-
fratrie”, que el seu nét Gilabert de Cruïlles donés a diverses confraries
unes quantitats “sicut in cartellis earum reperietur” i que el cavaller
Berenguer de Castell estipulés “quod confratres facient secundum quod
in confratrie ordinacionibus est scriptum et continetur”.118 Les deixes
testamentàries també consignen altres pràctiques que tenien lloc a la
mort d’un confrare, com l’encàrrec de ciris, el pagament dels deutes
als confrares i el convit funerari.119
Els casos de les confraries de Cervià i del Terri, que apareixen
en uns quants testaments dels segles xii i xiii, permeten descobrir una
nova particularitat: el fet que semblen restringides a les capes altes de
la societat —clergues, nobles i cavallers. La del monestir de Cervià,
esmentada per primer cop el 1164, permetia als seus membres —els
senyors de Cervià, cavallers, vilatans o pagesos— participar activa-
ment en les pregàries dels monjos o, almenys, rebre’n els “spiritualis
beneficiïs” com a “socios spirituales et confrares”.120 En contrast, la
“confratriam de Esterria” reunia un grup de clergues de la vall del
Terri, segons queda clar en la institució d’un benefici a l’església de
la canònica agustiniana de Sant Vicenç de Roca el 1204, signada per
Joan, capellà de Vilavenut, i pels seus confrares Joan de Corts —prior
de la confraria—, Ramon d’Agemel, Guillem de Costaràbida, Bernat,
capellà de Camós, Bernat, capellà de Mata, Joan, clergue de Borgonyà,
Ramon Guerau, prevere, i Pere Sunyer de Vilafreser. Segons l’acta, el
prevere beneficiat havia de vestir amb l’hàbit regular i, a canvi de les
rendes, rebre allí “uictum et uestitum sicut unus aliorum fratrum eius-
117. Només en casos excepcionals hem detectat pagaments de 50 o 100 sous a

les confraries del Terri, Sant Medir, la Selva i Sant Corneli de Bas, cf. ACG, pergamins
del segle xiii, s. núm. (1234.12.13); CDSDG, núm. 189 (1243.12.12); DSMA, núm. 195
(1296.09.23).
118. PSMCR, núm. 55 (1234.03.31); DSMA, núm. 195 (1296.09.23); AHG, fons
patrimonial Veray, pergamí núm. 12 (1295.02.11).
119. L’any 1234 Ermessenda de Sobrànigues va manar als marmessors que “unum
cereum ... ardeat in diebus sabatis ad missas Sancte Marie sicut consuetum est in con-
fratria”; el 1270 Pere Alemany de Vila-romà va donar a la “confratrie de Maritimo ·x·
solidos, et quod soluatur illud qui dicte confratrie debeo”; i el clergue Pere de Collell de
Rupià, l’any 1279, va manar “quod omnibus confratribus —de Sant Andreu de l’Estany,
a Ullastret— qui fuerint ad meam sepulturam detur prandium de pane et de uino et
de quaseo”; cf. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1234.12.13); PSMCR, núms. 104
(1270.09.13) i 123 (1279.11.02).
120. PSMCE, núms. 68 (1164.07.30), 97 (1198.05.15) i p. 176; ACA, Monacals, Santa
Maria de Cervià, pergamí núms. 757 (1208.04.18), 1944 (1207.04.13) i 770 (1211.02.28).
Mapa 27
Les confraries del bisbat de Girona, segles xii, xiii i primera
meitat del xiv
Font: ADG, Notaria, vol. G-1, G-2, G-3, G-4, G-5, G-6, G-8, G-9, G-10, G-11, G-12, G-15,
G-16, G-17, G-18, G-20; Marquès, “Confraries...”, p. 335-375.
dem ecclesie” i celebrar-hi “diuina assidue pro anima mea et omnium

deffunctorum christianorum”.121 Des d’aleshores, diversos membres de la
121. ADG, Seu de Girona, ardiaconat de Girona, pergamí núm. 2 (1204.05.13).

petita noblesa gironina van efectuar donatius a la confraria, establerta

a partir del 1219 en el monestir de Sant Vicenç de Roca.122
A partir del segle xiv, les confraries s’obren a tots els fidels, es
“democratitzen” definitivament i s’estenen a una bona part de les par-
ròquies gironines.123 Així es constata amb l’anàlisi de la representació
cartogràfica de les diferents confraries conegudes, que també permet
assenyalar l’expansió de les confraries fora del sector comprès entre la
ciutat de Girona i les viles de Figueres, Besalú i Torroella de Montgrí
i, en especial, cap a les terres selvatanes on pràcticament no n’hi havia
hagut abans. Un exemple representatiu del nou model de confraria
que es difongué en el tres-cents, estretament vinculat amb la parrò-
quia, és el de la “comfratria Sancti Proiecti ecclesie de Monellis” —o
Sant Brauget—, que coneixem fonamentalment gràcies als testaments
consignats pel notari de Monells els anys 1332 i 1333. Es tractava, en
primer lloc, d’una institució amb seu a l’interior del temple parroqui-
al de Monells, exactament a l’“altaris Sancti Proiecti quod est situm
in ecclesia Sancti Genesii de Monellis”. En segon lloc, aplegava un
col·lectiu que incloïa molts habitants de Monells i de llocs veïns com
Madremanya o, fins i tot, la Bisbal que, a l’hora de dictar testament,
deixaven unes quantitats fixes de 5 sous a la confraria. Finalment, la
confraria de Monells devia disposar d’uns capítols fundacionals que
incloïen l’obligació d’assistir a l’aplec anual —per absentar-se del qual
calia una dispensa específica— i d’un patrimoni en terres —com els
horts situats al lloc anomenat “Campo de Sancto Proiet”, sota el domini
directe de l’altar de la confraria i del sagristà de Monells.124 Aquestes
característiques es retroben en algunes confraries antigues refundades
a partir del 1300, com les de Santa Maria de les Olives, de Cervià o
del Terri.125
En resum, les confraries gironines, especialment les del segle xiv,
reforçaven algunes pràctiques ja presents en les parròquies rurals gi-
ronines: l’establiment d’un moment de reunió recurrent en el qual la
missa i l’eucaristia hi tenen un paper essencial; l’assegurança d’un en-
122. ACG, pergamí núm. 479 (1189.04.20); ACG, pergamins del segle xiii, s.
núm. (1219.01.12) i s. núm. (1234.12.13); ADG, Seu de Girona, ardiaconat de Girona,
pergamí núm. 7 (1240.03.16).
123. Brown, Church..., p. 122-123 i 126-129; Lauwers, La mémoire..., p. 467-468.
124. AHG, Notarial, Monells, vol. 241, f. 23r (1304.08.01) i vol. 162, f. 22v-23r
(1332.07.16 i 1332.07.17), f. 27r (1332.07.20), f. 46v (1332.10.03), f. 57r (1332.10.19) i
f. 124r-v (1333.02.22); ADG, Lletres, vol. U-17, f. 121r (1350.12.19).
125. ADG, Dotalies, vol. D-5, f. 122r i f. 124r-126v (1316) i vol. D-8, f. 58r-65r
(1380 i 1489); Lletres, vol. U-14, f. 33v (1354.10.31) i vol. U-24, f. 141v (1354.10.31);
Notularum, vol. G-26, f. 198v-199r (1351.12.22) i vol. G-43, f. 79r-80r (1362.11.29).
terrament digne als confrares que morien i d’unes pregàries regulars

per garantir-los la salvació, i la decisió voluntària de formar part de
la confraria, cosa que enfortia la identificació dels feligresos amb la
parròquia on vivien. Ara bé, no sabem fins a quin punt eren visibles,
en el si de les confraries, els senyals de diferenciació social que sí que
es detecten amb relació a l’assistència envers els més desfavorits de la
societat medieval: els pobres i els malalts.
L’assistència als pobres i als malalts

Si ja a l’inici de l’edat mitjana l’Església s’encarregava de redistri-
buir als pobres, als malalts, a les vídues, als orfes i als nens abandonats
les donacions pietoses, a partir del segle xiii la vocació assistencial de
l’Església es va incrementar amb la difusió de la idea que els pobres,
que tenien la salvació assegurada per la seva condició, es van convertir
en els intermediaris entre Déu i els rics, és a dir, que servien als rics per
guanyar-se el cel tot practicant l’almoina. Així van néixer unes quantes
iniciatives de caritat i d’assistència que proporcionaven menjar, vestit
i atenció mèdica als pobres: les almoines i els hospitals.126
Aquestes institucions eclesiàstiques de beneficència, nascudes en
un context de desenvolupament econòmic i monetització de l’econo-
mia rural que feia més fràgil l’existència d’una part creixent de la
població, van desenvolupar-se especialment en les ciutats i a l’entorn
de monestirs (cf. mapa 28). En el cas de Girona, l’any 1228 Bernat de
Sobrànigues va fundar una almoina que repartia 100 sous en pa el dia
de Tots Sants i 200 sous el Divendres Sant, mentre Arnau d’Escala en
va fundar una segona que repartia una mitgera de pa diària als pobres
entre Quaresma i Pentecosta; el 1245 el canonge de Vilafreser va fun-
dar l’almoina del vestuari que repartia camises i calces als pobres per
Pasqua i túniques per Tots Sants.127 A més, a Sant Pere de Galligants
i a Sant Feliu de Girona existien iniciatives similars per donar vestits,
126. Per a una visió de conjunt a nivell d’Occident, cf. Imbart de la Tour, Les
paroisses..., p. 161-162; Aubrun, La paroisse..., p. 51-52; Niermeyer, Mediae..., p. 662-663;
Dyer, Niveles..., p. 297-300; Nieto; Sanz, La época..., p. 200-202; To, “L’evolució...”, p. 88;
Borrell, M., Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada, Cabrera de Mar: Galerada,
2002, p. 67-69.
127. Guilleré, Ch., “Assistance et charité à Gérone au début du xiv siècle”, dins
Riu, La pobreza..., vol. 1, p. 193-195; íd., “Une institution...”; Castells; Puigdevall; Reixach,
L’Hospital..., p. 11-12; Brodman, J. W., Charity and Welfare, Philadelphia: University of
Pennsylvania Press, 1998, p. 12-19; Lluch, Els remences..., p. 30-37. Per a una visió
global sobre Occident, cf. Mollat, M., Pobres, humildes y miserables en la Edad Media:
estudio social, México: Fondo de Cultura Económica, 1988, p. 107-173; Riu, La pobreza...
aliments i diners als “pauperes Ihesu Christi qui uadunt mendicando

de nocte et die per portas et puellas uirgines pauperes maritandas”.128
Igualment, en d’altres monestirs existien almoines administrades per
un clergue de la comunitat tot seguint les disposicions establertes pel
fundador en el seu testament. A Amer, l’any 1240 va ser creat el càr-
rec d’almoiner, que va rebre el delme dels novals de la vall d’Amer
i la possessió d’una trilla i dos camps per alimentar els pobres que
demanessin pa al monestir.129 A Sant Feliu de Guíxols, l’any 1320 el
monestir distribuïa pa i vi als pobres gràcies a les donacions que rebia
l’almoina del celler i l’almoina del pa.130 Mentrestant, a Santa Maria
de Cervià el clergue Arnau va instituir-ne una abans del 1279 en què
ja existia un “rectore helemosine”; un seu successor, el clergue Pere de
Fellines, va ser acusat entre el 1304 i el 1314 de no complir l’encàrrec
de donar, des de la Purificació de Santa Maria fins a Pentecosta, una
quartera de blat als pobres.131
En aquesta mateixa època, es va començar a establir una xarxa
“difusa” de caritat i assistència pública, basada en almoines de pa cuit
i roba repartides en esglésies parroquials i en alguns hospitals, que va
perviure fins a la segona meitat del segle xviii.132 De totes maneres, a
les mateixes cases pageses ja es produïa una primera atenció dels vells
i malalts més desvalguts: a la vegada que, especialment al segle xiii,
s’anava imposant el sistema d’heretament a un sol fill —el primogè-
nit—, els pactes nupcials dels hereus dels masos amb les seves mullers
solien incloure l’acord pel qual els pares de l’hereu continuarien vivint
en el mateix mas fins a la seva mort. En certs casos, s’hi estipula que,
en cas de conflicte, els hereus de la casa haurien de pagar als seus
progenitors unes quantitats anuals d’aliment —ordi, forment, vi, oli i
cansalada—, vestits, calçats i diners mentre visquessin.133
128. DSFG, núm. 153 (1247.10.18) i 345 (1288.01.24).

129. DSMA, núm. 103 (1240.05.01) i 180 (1289.12.23).
130. Soldevila, Alimentació..., p. 157.
131. RDH, vol. 1, p. 72 i 100. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f.
8v-10r (1304.03.10) i vol. P-1, f. 7r (1314.12.28).
132. Puigvert, Església..., p. 189-190; Borrell, Pobresa..., p. 80-97. Per a Anglater-
ra i el nord de França, cf. Dyer, Niveles..., p. 133-134; Delmaire, B., “Comptes d’églises,
comptes des pauvres, comptes de communauté dans le nord de la France (xiiie-xvie
siècle)”, dins A. Follain, (ed.), L’argent des villages du xiiie au xviiie siècles, Rennes: As-
sociation d’Histoire des Sociétés Rurales, 2000, p. 70-72.
133. En trobem un exemple amb el mas Puig de Monells l’any 1333, cf. AHG,
Notarial, Monells, vol. 162, f. 119v (1333.02.10). Hi ha casos més excepcionals: al mas
de na Prada de Cruïlles, l’any 1325, a part de la titular de l’explotació, Guillema de
Prada, hi vivia una “vetula” que ja no abandonava la casa per anar a treballar al camp;
el 1333 Dolça Pagesa de Caçà de Pelràs va donar tots els seus béns a una parella ca-
Mapa 28
Almoines i hospitals del bisbat de Girona, segles xii, xiii i primera
meitat del xiv
Font: ADG, Notaria, vol. G-1, G-2, G-3, G-4, G-5, G-6, G-8, G-9, G-10, G-11, G-12, G-15,
G-16, G-17, G-18, G-20; Marquès, “Els hospitals...”, p. 19-36.
sada de Mollet, sense tenir-hi cap parentiu aparent, amb la condició que la proveïssin
en menjar, beguda, vestit i calçat mentre visqués; el 1354 Guillema Llobet de Bordils,
tutora de Bartomeua, filla del difunt Berenguer Saló, va reconèixer que l’havia alimentat,
calçat i vestit durant dos anys i quatre mesos, fins que la noia va morir, cf. ADG, Pro-
cessos medievals, vol. 75, f. 6r (1325.11...); AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 118v-119r
(1333.02.15); ADG, Seu de Girona, Sagristà major, pergamí núm. 122 (1354.11.25); cf.
Soldevila, Alimentació..., p. 144-145. Per a Anglaterra, cf. Smith, R. M., “The manorial
court and the elderly tenant in Late Medieval England”, dins M. Pelling; R. M. Smith,
Life, Death, and Elderly, Londres: Routledge, 1991, p. 48-51.
La família troncal, doncs, era el primer sistema d’atenció a les

persones més desvalgudes, però no devia ser suficient per atendre tot-
hom. Per això es detecten moltes deixes als pobres en els testaments
gironins del segle xiii que hem estudiat: a Llagostera uns vestits per
a “pauperibus presbiteris” el 1214; una almoina de 100 sous per als
pobres del Mercadal de Girona el 1253; una altra per vestir pobres
vergonyants a Rupià el 1279; una més per repartir pa a Bordils el
primer diumenge després de Pasqua a Bordils el 1298; i una darrera
per donar una mitgera d’ordi a la porta de l’església l’endemà de Tots
Sants a Madremanya el 1332.134 Les parròquies també administraven
els diners obtinguts a través de les deixes testamentàries “pro elemosina
Christi pauperibus eroganda”: entre els anys 1332 i 1333 gairebé tots els
testadors de Monells van donar entre 10 i 90 sous per als pobres de la
parròquia i alguns d’ells, clergues i vídues, els podien nomenar hereus
i tot.135 De fet, una constitució sinodal de mitjan segle xiv confirma la
validesa del control parroquial sobre els beneficiaris de les almoines,
perquè impedia que “nullus assurgat ad petendas elemosinas a Christi
fidelibus pro pauperibus verecundis nisi prius a rectore et a probis
parrochianis ipsius ecclesie fuerit specialiter deputatus”.136
A part de les almoines, els hospitals medievals també oferien asil
als pobres, malalts, vells i infants abandonats. Se’n solien encarregar uns
donats laics que els dedicaven la seva vida en espera de la salvació de
llurs ànimes.137 A la ciutat de Girona, als segles xiii i xiv n’hi havia tres
en funcionament: l’hospital de la Seu o dels Capellans, situat al burg
de Sant Pere de Galligants; la casa de leprosos de Pedret i l’Hospital
Nou, o de Santa Caterina, creat el 1212 al burg del Mercadal.138 Els
134. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1214.09.29), s. núm. (1279.11.02) i
s. núm. (1298.05.05); DSFG, núm. 187 (1253.05.26); AHG, Notarial, Monells, vol. 162,
f. 82r-84r (1332.12.11); cf. Soldevila, Alimentació..., p. 63.
135. AHG, Notarial, Monells, vol. 241, f. 16r-v (1304.06.20) i f. 17r (1304.06.26);
vol. 242, f. 29v-30r (1324.04.04); vol. 162, f. 10r-v (1332.06.21), f. 22v (1332.07.16),
f. 22v-23r (1332.07.17), f. 27r (1332.07.20), f. 57r (1332.10.19), full solt entre els f. 84 i
85 (1332.12.14), f. 91r-v (1332.12.24), f. 124r-v (1333.02.22) i f. 142r-143r (1333.03.10),
i vol. 161, f. 16r (1333.05.07).
136. CSG, p. 139.
137. Per a una visió global dels hospitals medievals, cf. Mollat, Pobres...,
p. 133-140; Miramon, Ch., Les “donnés” au Moyen Âge. Une forme de vie religieuse laïque,
v. 1180 - v. 1500, París: les Éditions du Cerf, 1999, p. 337-343. Pel que fa als bisbats
de Girona i Barcelona, cf. Marquès, J. M., Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona,
Girona: Diputació de Girona, 2000, p. 31; Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1477-1588.
138. ACA, Monacals, Molins i monars de Girona, nota 40 (1189); AHG, Hospital
de Santa Caterina, pergamí núms. 19 (1212.03.21) i 67 (1252.05.11); ADG, Lletres, vol.
U-1, f. 7v-8r (1291.05.02); cf. Guilleré, “Assistance...”, p. 196-197; Brodman, Charity..., p.
38; Gironella, L’Hospital..., p. 25-26 i 85-92; Canal, J.; Canal, E.; Nolla, J. M.; Sagrera,
preveres que hi servien estaven estretament controlats pels rectors de

l’església parroquial de Sant Feliu de Girona: el rector de la capella
de l’Hospital Nou, fundada el 1225, havia de ser presentat pel rector de
Sant Feliu i no podia administrar la cura d’ànimes als “parrochianos
matricis ecclesie et aliarum convicinarum ecclesiarum” ni tampoc re-
bre’n les oblacions, les sepultures o els altres sagraments eclesiàstics,
ja que els únics que podien ser enterrats al cementiri de l’hospital i
proporcionar donatius al rector de l’hospital eren els “pauperes, infirmi
ibidem convenientes et fratres eiusdem hospitalis sive conversi” i els
“transeuntes”.139
Evidentment, els hospitals de la ciutat de Girona responien a les
necessitats de grans centres urbans amb un elevat nombre de pobres i
malalts a qui assistir i, en conseqüència, tenen pocs elements en comú
amb els hospitals de les àrees rurals. De fet, s’ha pensat sovint que
l’hospital era, amb el mercat, la notaria, l’aglomeració de la població i
les activitats artesanals, un dels indicadors que permeten distingir una
vila de la resta de nuclis rurals i que li atorguen una certa capitalitat
sobre el territori de l’entorn.140 Però d’hospitals n’hi havia tant a viles
com a petits nuclis rurals: poc després de les primeres mencions de
l’hospital de pobres i leprosos de la vila de Peralada, entre els anys
1176 i 1195, tenim notícia de l’hospital de les Olives, un nucli secun-
dari, el 1205.141 A partir d’aleshores i al llarg del segle xiii s’han pogut
documentar els hospitals de les viles de Castelló d’Empúries, Besalú,
Figueres, Llers, Navata i Banyoles, i dels de nuclis menors com Cabanes,
Crespià, Fortià i Sant Mori.142 La representació cartogràfica d’aquests
hospitals (cf. mapa 28) posa en evidència que gairebé no existien hos-
pitals als ardiaconats de Girona i de la Selva, potser per la proximitat
de la ciutat gironina.143 En canvi, a la primera meitat del segle xiv la
J., La ciutat de Girona en la 1ª meitat del segle xiv, Girona: Ajuntament, 1998, p. 36; íd.,
El sector..., p. 72-75, 99-102 i 106.
139. PM, núm. 120 (1225.08.21); cf. Canal; Canal; Nolla; Sagrera, El sector...,
p. 99; Gironella, L’Hospital..., núm. 2.
140. Farías, El mas..., p. 226-231.
141. Marquès, J. M., Escriptures de Santa Maria de Vilabertran (968-1300). Fi-
gueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 1995 [ESMV], núms. 600 (1176.05.12) i 682
(1195.01.13); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1205.08.25).
142. Marquès, J. M., “Els hospitals de la diòcesi de Girona”, dins J. Reventós; J.
M. Marquès, Els hospitals de les comarques de Girona, Barcelona: Editorial Hacer, 2001,
p. 23-31; Egea, A., “Llers. Els homes i els fets”, Annals de l’Institut d’Estudis Emporda-
nesos, núm. 14, 1979-1980, p. 284-286.
143. Les úniques excepcions són l’“hospitale ad hospitandum et recipiendum et
pascendum et uestiendum pauperes” que el senyor de Monells, Ramon de Palau, havia
manat construir als seus marmessors l’any 1234 i que, probablement, s’establí a Palau-
xarxa d’hospitals del bisbat de Girona es va densificar a la vegada que

el control del bisbe es feia evident sobre els conversos dels hospitals
de Figueres, Olot i l’Armentera i sobre els recaptadors d’almoines per
als hospitals de Castelló, Castellfollit, Olot i Garriguella.144 També n’hi
havia a Torroella de Montgrí i Rupià i a diversos indrets dels ardiaco-
nats de Girona i la Selva: als monestirs de Santa Maria de Cervià i
Sant Feliu de Guíxols i a les viles d’Hostalric, Monells i Caldes, on uns
metges tenien cura dels malalts que prenien els banys.145
L’obreria i la participació dels laics en la gestió de la parròquia
L’església parroquial era la casa de Déu i l’edifici millor construït,

més sòlid, més gran i més bell de tot el terme, el més adient per a la
celebració del culte cristià. També era, a la vegada, la casa del poble,
on es reunia la comunitat en assemblea, on es guardava l’excedent de
les collites i on, si calia, es refugiaven en cas de guerra. Igual com els
seus avantpassats que havien aixecat el temple, els parroquians dels
segles xiii i xiv contribuïen materialment a la seva conservació perquè
els senyors laics i eclesiàstics que s’havien apropiat de les rendes de les
parròquies no hi eren sempre presents. Si bé ja existia al segle x, és
al xiii que es va difondre arreu d’Europa la “fabrica” o “opus ecclesie”,
una institució formada per representants dels fidels i per clergues de
la parròquia que s’encarregaven de l’adquisició dels objectes litúrgics
i dels vestits sacerdotals i del manteniment en bon estat de l’edifici
parroquial, dels teulats i dels campanars.146 Ara bé, per molt que la
sator, i l’hospital de la capella de Santa Magdalena de Riudellots de la Creu citat l’any

1299; cf. PSMCR, núm. 56 (1234.07.07); ADG, Notaria, vol. G-1, f. 102r (1299.05.09);
Soldevila, Alimentació..., p. 156-157.
144. CRV, núm. 118 (1313.07.01) i 120 (1313.09.21); PM, núm. 899 (1323.07.05);
ADG, Lletres, vol. U-2, f. 138v-139r (1326.03.07), f. 152r-v (1326.08.05) i f. 155v (1326.09.20);
i vol. U-5, f. 10v-11r (1332.11.20).
145. ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.a., f. 8v-10r (1304.03.10);
AMSFG, pergamí núm. 18 (1305.04.29); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 61v (1326.04.16),
f. 148r-v (1326.05.28) i f. 189r (1326.09.15), vol. U-3, f. 130v (1328.05.08), vol. U-4,
f. 106r (1330.07.06) i vol. U-10, f. 121v (1346.10.17); ADG, Notaria, vol. G-6, full solt
després del f. 57 (1326 ca.); PM, núms. 1051 (1337.12.18) i 1094 (1341.10.11); cf. Borrell,
M., Caritat, beneficència, solidaritat: l’hospital de Sant Feliu de Guíxols (del s. xiv al s. xx),
Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 2005, p. 15; Soldevila, Alimentació..., p. 157; Marquès,
J., “Monells”, Revista de Gerona, núm. 52, 1970, p. 11-12, i núm. 53, 1970, p. 11-12.
146. Per a una visió global de les obreries a Occident, cf. Bloch, La historia...,
p. 422-423; Bourin-Durand, Vivre..., p. 62-63, i 1993, p. 42-44; Aubrun, La paroisse...,
p. 149-150; Genicot, Comunidades..., p. 133-134; Ruiz de la Peña, J. I., “Las solidaridades
vecinales en la Corona de Castilla (siglos xii-xv)”, dins Cofradías, gremios y solidaridades
en la Europa Medieval, Pamplona: Gobierno de Navarra, 1993, p. 56-59; Reynolds, King-
doms...; Brown, Church..., p. 90-91. Sobre l’aparició dels mots “fabrica ecclesie”, “opus
parròquia enquadrés i igualés tots els habitants del món rural, les
diferències existents entre els feligresos de les parròquies rurals s’evi-
denciaven encara més en la gestió econòmica i en l’administració de
les rendes i recursos de la parròquia a través de l’obreria parroquial.
El manteniment de l’església i la difusió de les obreries

Al bisbat de Girona, el mot “opus”, més corrent que el de “fa-
brica”, designa des del segle xi la construcció mateixa del temple. En
els testaments de moltes persones sovintegen els donatius “ad opera”
d’una o diverses esglésies, especialment a les de la ciutat de Girona
i als monestirs fundats per llinatges nobiliaris.147 També s’efectuaren
donacions per a obres d’esglésies parroquials des del segle xi, cosa que
devia coincidir amb la construcció de molts temples romànics: el 1024
Sunyer Llobet va donar diners “ad opera Sancti Genesii —de Cervià— et
ad ipsa opera Sancti Matei de Montenigro similiter” i també “ad ipso
clochario de Sancti Felicis de Celrano, ad ipsos magistros”; el 1060
Ponç va deixar un mancús “ad ipsa opera Sancti Andree” —potser Sant
Andreu Salou—, i el 1067 Bonfill Donuç va deixar mig muig de blat
“ad operam etiam Sancti Vincencii de Rupiano”.148 Al segle xii aquest
tipus de deixes es mantenen de manera testimonial —només n’hem
consignat a Canet i Cervià—,149 potser perquè la majoria de temples
ja haurien estat construïts amb anterioritat. Al segle xiii, en canvi, els
donatius a l’obra deixen pas a les deixes de diners per adquirir llibres,
objectes litúrgics i ornaments per al culte en les esglésies parroquials:
pal·lis, draps de lli per cobrir l’altar, calzes d’argent, etc.150
ecclesie” i “operarios”, cf. Du Cange, Glossarium..., vol. 2-3, p. 586, i vol. 6-7, p. 47-48 i
59; Niermeyer, Mediae..., p. 402, 739 i 742.
147. Les primeres notícies sobre les obres de la seu, Sant Feliu i el Sant Sepulcre
de Girona remunten al segle xii, cf. PSMCR, núm. 19 (1101.12.15); PSMCE, núms. 29
(1102.06.29), 65 (1146.06.27) i 68 (1164.07.30); AMSU, pergamí núm. 3 (1143.08.06); ADG,
Dotalies, vol. D-2, f. 212v (1159.03.27); ACG, pergamí núm. 479 (1189.04.20); CDSDG,
núm. 135 (1225.12.25); Nonó, B., Mil anys d’història escrita, Maçanet de la Selva: Taller
d’Història de Maçanet de la Selva, 2001; Marquès, “El temple...”, p. 131-150. Pel que
fa a les obres dels monestirs de Santa Maria de Cervià, Sant Pere de Galligants i Sant
Miquel de Fluvià, cf. PSMCE, núms. 12 (1059.06.14) i 29 (1102.06.29); PSFG, núm. 13
(1132.05.12).
148. STC, núm. 134 (1024.11.09); CDSG, núm. 283 (1060.07.26); PSFG, núm. 9
(1067.11.27); cf. To, “L’evolució...”, p. 89.
149. ACG, pergamí núm. 216 (1132.03.10); PSMCE, núms. 68 (1164.07.30) i 76
(1177.05.13); Marquès, Canet..., núm. 10.
150. Aquests objectes es troben en donatius a les esglésies de Brunyola, Sant
Dalmai, Paret Rufí, Vilanna, les Planes, Gualta i Bellcaire i a la capella de Santa Maria
de Montnegre, cf. CDSDG, núm. 189 (1243.12.12); DSFG, núms. 153 (1247.10.18), 345
Al segle xiii, però, l’“opus” adquireix, especialment amb relació

a les grans esglésies, als monestirs i a la catedral de Girona, un nou
significat, el de la institució eclesiàstica dotada de recursos econòmics
propis que, en origen, devien procedir de les donacions i deixes per la
construcció i millora dels temples. L’“opus ecclesie Sancte Marie Ge-
rundensis” va contribuir amb les sumes de 67 sous i 65 sous 3 diners
a la dècima apostòlica dels anys 1279 i 1280; a més, tenia capacitat
d’actuació pròpia per rebre part dels drets d’un clergue mort intestat i
els fruits del benefici del diaca de Palol d’Onyar mentre aquest no fos
“ad sacros ordines promotus”;151 mentrestant, als monestirs de Santa
Maria de Cervià, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Besalú, Sant Pere
de Galligants i de Sant Pere de Rodes, hi havia el càrrec d’obrer.152
També a les parròquies rurals, l’obra —o obreria— s’hi va anar
difonent des de la segona meitat del segle xiii. La primera font d’in-
formació correspon al registre de la decima ecclesiastica dels anys
1279-1280 perquè recull, al costat dels pagaments corresponents a la
desena part de les rendes dels beneficis eclesiàstics, unes quantitats
molt inferiors pagades “pro fabrica”: mentre el 1279 l’“ecclesia Sancti
Mathei de Montenigro” pagava 25 sous i 10 diners, la “fabrica” de la
parròquia veïna del Castellar només havia de pagar 3 sous i 6 diners;
a més, l’any 1279 les esglésies de Montbó, la Mota i Sils van pagar
per partida doble: d’una banda, per l’església —quantitats entre 32 i
23 sous— i de l’altra, “pro opere preteriti anni” o “pro fabrica duorum
annorum elapsorum”—quantitats entre 18 diners i 18 sous.153 Desco-
neixem, tanmateix, la lògica a què obeïen aquestes diferències en la
contribució de parròquies i obreries a la dècima eclesiàstica. Una pri-
mera hipòtesi és que l’obra fos una institució temporal, que es creava
només quan calia efectuar despeses importants per reparar una part
del temple o ampliar-lo,154 i que, aleshores, les quantitats enregistrades
els anys 1279 i 1280 indicarien tan sols els temples on, en aquells anys,
s’estava treballant. Ara bé, les variacions que s’observen en el nombre
de parròquies “en obres” entre els dos anys del registre de la dècima
(1288.01.24) i 412 (1292.03.21); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1262.01.27); AHG,
Hospital de Santa Caterina, pergamí núm. 158 (1285.08.08).
151. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 52v (1329.05.31); ACA, Reial Patrimoni,
Mestre Racional, vol. 1802, f. 6v (1364); CRV, núm. 53 (1255.09.25); RDH, vol. 1, p. 67 i 95.
152. PSMCE, núm. 88 (1188.05.28); ACA, Monacals, Sant Pere de Galligants,
rotlle, 27, pergamins, núms. 12 (1289.11.21) i 14 (1339.01.13), i rotlle 28, pergamins
núms. 5 (1307.02.01) i 23 (1322.04.01); RDH, vol. 1, p. 64, 66, 84-85 i 87.
153. RDH, vol. 1, p. 70-75 i 98-103.
154. Algunes donacions es feien per quan s’hi fessin obres, com la del sagristà
Ramon de Sant Martí que el 1293 va deixar 200 sous al tresorer de la seu de Girona
“quousque operetur in ecclesia” de Sant Feliu de Girona, cf. DSFG, núm. 431 (1293.10.30).
converteixen aquesta hipòtesi en poc versemblant: a l’ardiaconat de

Girona en trobem trenta-tres el 1279 i quaranta-un el 1280 —36,2%
i 45%—, mentre que a la Selva només són catorze el 1279 i dotze el
1280 —22,6% i 19,3%— (cf. mapa 29). Existeix una altra explicació
possible: el registre conservat només correspon als dos últims anys
del sexenni en què es va pagar la dècima, per la qual cosa és possible
que les obres que no apareixen documentades ni el 1279 ni el 1280 ja
haurien pagat per la dècima en els quatre anys anteriors.
L’existència d’obreries a la majoria de temples parroquials es con-
firma en els primers registres de visites pastorals del segle xiv, si bé no
per a totes les parròquies. Els visitadors, en efecte, sempre preguntaven
si el temple es trobava en bones condicions i si disposava de tots els
estris necessaris —“pannis, libris, vestimentis sacerdotalibus ac aliis
ecclesiasticis ornamentis”— per al culte;155 en les seves respostes, tant
clergues com parroquians compartien la preocupació per l’estat dels
béns i edificis de l’església, entre d’altres aspectes relatius al correcte
funcionament de la parròquia (cf. taula 43). Pel que fa als edificis, era
la teulada —“cobertura, testudo, tectum”— l’element més fràgil del
temple, almenys en els casos de Llaneres, Vulpellac, Maçanet de la
Selva, Sant Pol de la Bisbal, Sant Sadurní i Palol de Revardit entre els
anys 1306 i 1316; igualment, calia que el campanar estigués en bones
condicions per tal que els clergues poguessin tocar les campanes, cosa
que no passava ni a Llaneres, ni al Castellar, ni a Sant Mateu de Mont-
negre ni a Sarrià el 1329; i també calia refer el “tectum uolte altaris
beati Jacobi” a Sant Pol de la Bisbal el 1313, la “clausura cimiterii”
de Campllong el mateix any, les portes —“janue”— de Sant Martí de
la Mota el 1316 i les teulades de Terradelles i Begur el 1329.156 L’aten-
ció dels parroquians també es dirigia als elements mobles del temple:
a Vulpellac les “cortine et alia ornamenta ecclesie corrumptintur ex
humiditate ecclesie”, a Riudellots de la Selva hi faltava un “calix ar-
genteus” i a Palol de Revardit els vestits sacerdotals; pel que fa als
llibres —antifonaris, psalteris, oficiaris, consuetes, legendari escolar,
epistolaris, evangeliaris, ordinaris— s’ha assenyalat que, el 1314, en
faltaven al 18% de les parròquies; el 1329, en canvi, només en falta-
ven a dotze de les cent cinquanta-nou parròquies dels ardiaconats de
Girona i la Selva, un 7,5% de les parròquies.157
155. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, s. f. (1329); Monjas, La reforma..., p. 125-128.
156. Amb relació a l’estat dels edificis parroquials —església, campanar i recto-
ria— al bisbat de Barcelona, cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1367-1398.
157. Guilleré, “Les visites...”, p. 152. Al bisbat de Barcelona, faltaven llibres al
37% de les parròquies, cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1196-1218. Sobre els vestits sacer-
dotals, els ornaments, els vasos sagrats i el mobiliari litúrgic que eren necessaris per al
culte a les parròquies; cf. Baucells, Vivir..., vol. 2, p. 1235-1252 i p. 1274-1293.
Mapa 29
Les obreries parroquials en el registre de la decima ecclesiastica,
1279-1280
Font: RDH, vol. 1, p. 64-75 i 84-104.

Taula 43
L’estat dels temples parroquials segons les visites pastorals,
1304-1329
Necessitats dels templers Visites pastorals Total
1304 1306 1313 1314- 1315- 1320 1329
1315 1316
Reparacions
-Teulada 1 4 2 2 3 2 14
-Campanar 1 3 4
-Tancament del 1 1
cementiri
-Portes de l’església 1 1
Mancances
-Llibres 1 1 1 5 3 2 12 25
-Draps d’altar 1 1 1 2 5
-Cortines 1 1 1 3
-Ornaments 1 1 3 5
-Vestits sacerdotals 1 1 1 3
-Estris litúrgics 1 4 5
Total 4 8 8 10 7 2 27 66
Ateses aquestes mancances, els bisbes o els seus visitadors solien

ordenar les reparacions i les adquisicions que fossin oportunes. A Caulès
el clergue havia pres tot sol la iniciativa d’absentar-se de la parròquia
“pro emendo unum librum ad opus dicte ecclesie”; en canvi, a Sant
Julià de Ramis el visitador va haver d’obligar els “operarios et alios
parrochianos per censuram ecclesiasticam ad habendum predictum
psalterium et antifonarium”, a Ullastret els obrers van ser obligats a
solucionar la manca de llibres, la mala ornamentació, la mala ubica-
ció de les campanes i les llànties que no cremaven, al Castellar els
parroquians van rebre el manament “ut reperent et reficiant dictum
campanile taliter quod predicta cimbala possint trahi et pulsari”, i a
Santa Maria de Camós el visitador va manar als parroquians que eren
presents “ut fecerent talliam” per comprar llibres i ornaments.158 En
cas d’incompliment, els parroquians podien ser excomunicats: a Mo-
lló, el 1327, se’ls va concedir una pròrroga d’un any per adquirir un
158. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 18r-v (1329.05.21), f. 53r (1329.06.01),
f. 57r-v (1329.06.05), f. 76v (1329.06.30) i f. 81r (1329.07.03).
breviari amb cant per 23 lliures; l’any següent els prohoms d’Ullastret
van demanar, per pobresa i esterilitat de la collita, que no els obli-
guessin a adquirir aleshores alguns llibres ni els excomuniquessin; el
1329, davant el deplorable estat de l’església de Terradelles, el visitador
episcopal va obligar “per censuram eclesiasticam” que els habitants
de Sant Andreu del Vilar contribuïssin amb la resta de parroquians
a reparar-la i a comprar llibres, draps i calzes; finalment, els dinou
habitants del veïnat de Millars, de la parròquia de Madremanya, van
ser excomunicats l’any 1337 per no voler contribuir econòmicament a
la reparació del temple parroquial.159
És possible que aquestes mancances siguin degudes a la poca
estructuració interna de les obreries parroquials. Per molt que, el 1315,
a Mieres l’“opus ecclesie regitur bene per illos quibus comititur guber-
nacione ipsius operis”,160 el cas més general devia ser el contrari. A la
vila de la Bisbal l’any 1326 no hi havia ningú “qui·s entremeta dels
feyts comuns de la sglea del dit loch ne de leuar e prestar los drets de
la obra d’aquella, ans per contrast los dits drets se perden per ço cor
no és qui·ls deman”; per aquest motiu, el bisbe de Girona, senyor del
lloc, va manar al batlle Guillem sa Frigola que amb quatre prohoms
de la Bisbal “n·elegiscats ·x· e aquesl ·x· elegesquen-ne dos que sien
lex o d’altres qui sien bons e sufficiens” i els forcés “que prenen aquel
càrrech e aquel offici ab algun dels clergues de la sglea ésser hy volen
e açó·s faça encontinent com peril sia en la triga”.161 De manera sem-
blant, l’any 1342 la universitat de la vila de Caldes, reunida al cemen-
tiri, va nomenar dos procuradors laics i el sagristà de la parròquia per
recollir i administrar les rendes de la sagristia, l’obreria i les llànties
de l’església de Sant Esteve i Santa Maria i de les capelles de Sant
Grau i Sant Maurici, amb capacitat per exigir les quantitats degudes
a tothom i amb l’obligació de passar comptes al final.162
Aquestes regulacions, realitzades en dues viles importants, coin-
cidien amb la voluntat del bisbe Arnau de Mont-rodon. L’any 1339, a
través d’una constitució sinodal, va establir la forma d’elegir els obrers,
que, sota la supervisió d’un clergue, havien de portar els comptes de
l’economia de la parròquia i assegurar el bon estat del temple, dels
llibres i dels ornaments litúrgics necessaris per al culte. El text és ben
explícit:
159. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 8r (1327.09.25) i f. 173v (1328.10.27), Visites pas-
torals, vol. P-4, f. 62v (1329.06.10), i Notaria, vol. G-12, f. 73v-74r (1337.04.04).
161. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 191v (1326.09.19); cf. document 18.
162. AHG, Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 24, f. 99r-v (1342.01.25).
Item cum, propter deffectum operariorum sive procuratorum

operis ecclesiarum parrochialium nostre diocesis, ipse ecclesie
in refectionibus, libris et aliis necessariis frequenter dampna et
dispendia patiantur, ideo statuimus quod, in singulis parrochiis
nostre diocesis, singulis annis eligantur per uniuersitatem unius-
cuiusque parrochie duo operarii ex parrochianis ipsius ecclesie
quibus adiungatur unus ex clericis ecclesie ipsius parrochie, qui
se intromittant de negotiis ipsius ecclesie et cuncta necessaria
ipsi ecclesie, tam in reparationibus, quam in libris, ornamentis,
et aliis necessariis ipse ecclesie, provideant et audiant rationes
seu computa operariorum anni preteriti, habeantur potestatem
faciendi eis finem generalem si apparuerit eis bonum computum
reddidisse, super quibus eorum conscientias intendimus onerare.163
Es tracta, més que de la institucionalització d’unes pràctiques
de gestió de les parròquies per part dels feligresos laics, que ja exis-
tien amb anterioritat, de la reacció del cap de l’església davant de les
mancances detectades en les obreries i en l’estat exterior i interior dels
temples cristians. Tanmateix, els problemes no es resolgueren imme-
diatament. En una nova sinodal del 1340 el bisbe Arnau obligava tots
els clergues de la diòcesi a comprar un exemplar de les constitucions
sinodals “ad expensas operis ecclesiarum”; el 1343 encara mancaven
obrers a Corçà, on dos laics i un clergue beneficiat van ser nomenats
pel bisbe per administrar l’obra de l’església de Corçà i les deixes pie-
toses dels feligresos; el 1350 a Solius els parroquians no volien elegir
obrers; el 1351 els obrers de Sant Andreu Salou van pagar 143 sous
per un breviari; quatre anys després el bisbe va manar que els obrers
elegits de Sant Julià de Ramis realitzessin bé la seva feina i el 1368
els de Sant Cebrià de Lledó van encarregar un legendari santoral a un
canonge de Sant Martí Sacosta.164
Tot i els problemes, les obreries s’havien generalitzat a pràctica-
ment totes les parròquies gironines. Segons el registre de la decima
ecclesiastica del 1364, comptem vuitanta obreries a l’ardiaconat de Gi-
rona —al 82,5% de les parròquies— i cinquanta-set a l’ardiaconat de la
Selva —al 93,4% de les parròquies— (cf. mapa 30). Es tractava, doncs,
d’una institució ben consolidada que contribuïa a la dècima amb unes
quantitats molt inferiors a la majoria de beneficis eclesiàstics en mans
de clergues. En algunes parròquies, l’obra havia estat apropiada per
163. CSG, p. 138.

164. ADG, Lletres, vol. U-6, f. 142v-143r (1343.04.28), vol. U-16, f. 33v-34r
(1350.04.08), i vol. U-27, f. 15v (1355.09.29), i Notaria, vol. G-26, f. 9v (1351.05.06), i
vol. G-51, f. 34r (1368.10.29); cf. CSG, p. 142.
clergues establerts en beneficis ben magres de recursos econòmics: a

les parròquies de Granollers de Rocacorba, Sant Climent d’Amer, Sant
Aniol, Sarrià, Peratallada, Sant Miquel de Cladells, Reminyó i Torde-
ra, un clergue pagava la dècima pel seu benefici i, a la vegada, per
l’obra.165 La variabilitat de les contribucions de les obreries parroquials
a la dècima del 1364 està directament relacionada amb la importància
del temple parroquial: les tres obreries que paguen més de 10 sous el
1364, Caldes de Malavella, Llagostera i Madremanya, corresponen a
alguns dels llocs més poblats; a l’altre extrem, les obreries de Torrent,
Boadella, Salt, Sant Medir i Palol d’Onyar, estaven exemptes del pa-
gament, per la menudesa del valor de les seves rendes. Cal assenyalar
també el predomini, en terres de l’ardiaconat de Girona, dels pagaments
inferiors a 2 sous, a la vegada que a la plana de la Selva la majoria de
contribucions arribaven als 5 sous; es tracta d’un testimoni més de les
diferències entre el gran nombre de parròquies petites a l’ardiaconat
gironí i la major extensió i menor quantitat de parròquies selvatanes.
Els recursos econòmics de les obreries

A les contribucions de les obreries en les dècimes eclesiàstiques
i les despeses de manteniment de les esglésies i d’adquisició de llibres
i ornaments, cal afegir-hi altres obligacions. Els obrers, per exemple,
pagaven una part de les procuracions derivades de les visites pas-
torals efectuades pels bisbes o pels seus agents, tal com va quedar
enregistrat el 1306.166 També havien de satisfer uns quants censos en
espècie —copes d’oli, candeles— o diners per anar “ad crismam”, és a
dir, a buscar el crisma en el sínode diocesà.167 En un cas, a Sant Cli-
ment d’Amer, el visitador del 1329 va requerir els parroquians, a canvi
d’obtenir “totum jus sacristie” —per algun motiu que desconeixem—,
per tal que “faciant totum seruicium pertinens ad sacristiam, scilicet
165. El clergue de Cladells, per exemple, “jurauit ad Sancta Dei Euuangelia

quod istius anno fructus beneficii cum fabrica non ualuunt ·viii· libras”; cf. ACA, Reial
Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802, f. 19v-20v, f. 22r, f. 27r, f. 32v-33v (1364...).
166. En parròquies petites —Llaneres i Sant Pol de la Bisbal— qui pagava les
procuracions eren els obrers i els domers, mentre en parròquies més poblades —Monells i
Sant Sadurní— també hi participaven els capellans, cf. ADG, Visites pastorals, vol. P-168,
lligall 1.c., f. 22v-26v (1306.04.19-1306.05.09).
167. Els diners per anar al sínode els rebia el diaca de Quart el 1308, mentre
que les copes d’oli es documenten a Ravós del Terri el 1317 i a Sant Mateu de Mont-
negre el 1325; també a Ravós el domer rebia una lliura de candeles; cf. ADG, Cúria,
Testaments i Causes Pies, pergamí núm. 35 (1308.04.22); ADG, Seu de Girona, ardiaco-
nat de Girona, pergamí núm. 48 (1317.09.15), i Cabiscol, pergamí núm. 4 (1325.03.03);
documents núms. 10 i 16.
Mapa 30
Les obreries parroquials en el registre de la decima ecclesiastica,
1364
Font: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802 (1364); cf. apèndix 2.
pulsare campanas et lampadas attendere et abtare et oleum ponere et

ecclesiam mundare et pannos lauare et ostias facere et uinum habere
ad misas et ad crismam mitere et decima soluere”.168 Més cap a la fi

del segle xiv, eren els encarregats de contractar pintors i artesans per
elaborar molts retaules gòtics de temples parroquials, d’estimar el valor
dels beneficis eclesiàstics de la parròquia per comunicar-ho als visita-
dors episcopals i també d’administrar temporalment capelles, esglésies
i beneficis vacants.169 Per tot plegat, calia que els obrers disposessin
d’un finançament econòmic suficient que procedia de quatre fonts di-
ferents: la gestió del patrimoni en terres de l’església o de l’obreria, la
participació en els delmes i en les oblacions parroquials, l’obtenció de
donatius dels feligresos i la percepció gairebé íntegra d’alguns drets
que gravaven tots els parroquians.
Del patrimoni territorial de l’obreria, sabem que el capellà de
Ravós rebia alguns censos “de redditibus dicte opere”, entre els quals
hi havia la lliura i mitja de cera que procedia d’un camp establert el
1317 pels obrers de Ravós; igualment, a Riudellots de la Selva, l’any
1341 el sagristà i un parroquià, com a “operarii, procuratores et ami-
nistratores operis seu fabriche dicte ecclesie”, van reduir els agrers
que prestava un camp situat prop del riu Onyar a un cens de 3 sous i
6 diners anuals.170 Els obrers tenien facultat per comprar, vendre o establir
terres sempre, però amb la corresponent llicència episcopal: el 1329 el
clergue de Santa Àgata de Montnegre i els obrers van ser denunciats
perquè “dederunt in amphiteosim [Petro Sagrera] quoddam patium
terre quod est de cimiterio consacrato” sense el permís del bisbe.171
Pel que fa al delme, les obreries parroquials gironines només en
rebien parts menors i de poc valor, tant de productes concrets com
l’oli —Granollers de Rocacorba, Llançà, el Sallent i el Torn— o el gru-
any —Crespià i Fontcoberta— com de petits conjunts de parcel·les o
masos de titularitat de l’església, de la capellania, de l’obra o d’altres
—Borgonyà, Llampaies, Saus, Caldes, Pinqueró, Queixàs, Montagut,
Porqueres i Pujarnol— o, fins i tot, dels beneficis dels molins —Arge-
laguer.172 En d’altres parròquies, les obreries cobraven uns censos fixos,
169. FPCC, p. 69 (1388); Guilleré, “Les visites...”, p. 144-145; Pujol, M., Pin-
tors i retaules dels segles xiv i xv a l’Empordà, Figueres: Institut d’Estudis Empordane-
sos, 2004, p. 23-25 i 66. L’administració de beneficis eclesiàstics pels obrers es detecta,
entre d’altres indrets, el 1357 a la capella de Santa Margarida d’Anglès i entre el 1405
i 1407 a la sagristia de Sant Mateu de Montnegre, cf. ADG, Lletres, vol. U-32, f. 201r
(1357.12.14), vol. U-105, f. 65v (1405.07.09), vol. U-106, f. 20r-v (1406.03.30) i vol. U-107,
f. 79r (1407.09.03).
ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 56r (1317); ACSCF, fons Rovirola-Batlle, capsa 1,
pergamí núm. 6 (1341.03.05); cf. document 22.
172. LVBG, núms. 24, 50, 58, 132, 169, 207, 291, 323, 329, 341, 366, 370, 373,
385, 386 i 391 (1362-1371). En el cas de Borgonyà, els obrers cobraven el delme i la
normalment en espècie, que s’extreien “super tota ista decima majori

antequam diuidatur”, és a dir, de la pila del delme major abans que
se’n fessin les parts. Els pagaments en ordi eren majoritaris: l’obreria
de Fellines n’obtenia una quartera, les de Rupià i Vilafant una mitgera,
la de Viladasens tres quarteres, les de Cartellà, Santa Llogaia d’Alguema
i Cantallops dos mitgeres, les de la Garriga i Verges tres mitgeres i les
de Borrassà, Vilamalla i Vilatenim quatre mitgeres; també es pagaven
censos en blat i diners a Santa Cecília de Càrcer, en oli a Garrigàs
i en civada i espelta a Salitja.173 A part del delme, els obrers rebien
part de les oblacions: l’any 1335 el sagristà de Sant Cebrià dels Alls va
acordar amb els dos obrers de la parròquia que la tercera part de les
ofrenes en pa o en diners a l’altar de Santa Maria en les quatre festi-
vitats marianes de l’any “conuertatur et conuerti habeat in utilitatem
et ornamentum eiusdem altaris per dictos operarios”.174
Com en segles anteriors, als segles xiii i xiv van continuar les
deixes pietoses de petites quantitats de diners a les obreries parroquials
efectuades pels feligresos en el moment de redactar testament. Així
ho prova l’anàlisi dels testaments enregistrats a la notaria de Monells
(cf. taula 42). El més rellevant, però, és la certesa que els obrers ga-
rantien que les donacions testamentàries no quedessin en paper mu-
llat: el 1291 el clergue Arnau de Casadevall, de la parròquia d’Usall,
va deixar unes rendes per tal que Bernat Vilana i els seus familiars
mantinguessin encesa una llàntia al temple, però si aquests “essent
negligentes in predicto servicio faciendo, volo et mando quod operarii
ecclesie predicte, qui pro tempore fuerint, habeant potestatem recipiendi
predictum oleum et faciant bene et complete servicium antedictum”;
el 1332 Ramon Nadal de Madremanya va disposar que, en cas que el
seu hereu ho incomplís, els obrers de la parròquia s’encarreguessin de
les deixes al temple parroquial per les tortes de cera i per les almoines
de Tots Sants, Pasqua i Sant Miquel; el 1350 els obrers de Monells van
reclamar judicialment al marmessor del falconer del comte d’Empúries
l’entrega d’un anell d’or i safir llegat a la parròquia.175
primícia del mas Cornellà o Freixenedell almenys des del 1329, cf. ADG, Visites pastorals,
vol. P-4, f. 53v-54v (1329.06.02). La situació de les terres gironines contrasta fortament
amb la d’Andorra, on el delme restà controlat, en bona mesura, pels feligresos, cf. Viader,
L’Andorre..., p. 324-327.
173. LVBG, núms. 10, 32, 59, 60, 100, 123, 124, 146, 148, 187, 250, 306, 307 i
313 (1362-1371).
174. ADG, Notularum, vol. G-9, f. 144r-v (1335.09.04); cf. document 20.
175. DB, núm. 422 (1291.01.14); AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 82r-84r
(1332.12.11); ADG, Lletres, vol. U-17, f. 13v (1350.10.05).
Finalment, els obrers recaptaven alguns pagaments específics de

tots els parroquians. Tal com recordava un dels Costums de Girona, els
homes dels masos “tenentur integriter deliberare operariis ipsius ecclesie”
tot el “bladum olei” i els altres serveis reals a què estaven sotmesos i,
precisament, s’anomenava “blat d·oli” el cens d’ordi que rebia, entre el
1362 i el 1371, l’obreria de Fellines de part d’un dels delmadors de la
parròquia.176 En origen, devia tractar-se d’un cens per tal de garantir
la il·luminació del temple a base de llànties d’oli,177 però en molts casos la
prestació en oli s’havia convertit en un cens en cereals destinat a pagar
l’oli: el 1332 Berenguer de Casadamont d’Estrabau, de Sant Sadurní, va
establir el seu mas Casadamont, per sis anys, a dos homes del veïnat
de Rissec que havien de pagar tots els censos i només la meitat del
“bladum olei” i del llòçol.178 El cas més clar, però, és el “caputbreve
bladi olei operis ecclesie Sancti Martini Veteris”, redactat entre els anys
1364 i 1388, que documenta a la perfecció com els obrers rebien més
de quaranta-dues mitgeres de blat i 74 diners anuals de trenta-cinc
habitants en masos i bordes —un d’ells era cavaller— i de trenta-tres
homes i dones que devien residir a la cellera —dos dels quals s’havien
apropiat de masos abandonats després de la Pesta Negra— (cf. apèndix
5).179 Aquest capbreu, igual com els costums compilats per Tomàs Mie-
res que es refereixen al blat de l’oli i a d’altres drets parroquials, devia
ser fruit de la terrible conjuntura socioeconòmica que va seguir a la
Pesta Negra del 1348, que va deixar molts masos i moltes explotacions
sense tinents i sense conrear. L’any 1356 els obrers de la parròquia de
Fornells es van queixar al bisbe que trenta persones, en nom seu o com
a propietaris, hereus o tutors de masos que havien quedat abandonats,
contradeien a l’“ecclesie de Fornellis et eius fabriche operi in diuersis
peccunie bonorum quanti<ta>tibus tam pro blado olei, cereo paschale
et aliis”.180 I a Borrassà, l’any 1370, ningú no pagava el blat d’oli ni
els altres serveis reals pel mas Miquel, abandonat i repartit entre vuit
tinents diferents; després d’un plet i d’una enquesta menada per tres
parroquians, es va decidir que l’encarregat de pagar el quartó d’oli a
176. LVBG, núm. 60 (1362-1371); CG, p. 50-51.

177. El 1291 els obrers d’Usall tenien “potestatem recipiendi predictum oleum
—i fer— bene et complete servicium antedicto” i el 1363 l’obreria d’Albons conservava
una carbassa plena d’oli en una pica de pedra de l’interior de l’església; cf. DB, núm. 422
(1291.01.04); ADG, Visites pastorals, vol. 11 (1363.05.19); cf. Soldevila, Alimentació..., p. 99.
178. AHG, Notarial, Monells, vol. 162, f. 48r (1332.10.05).
179. Al segle xvi s’enregistren encara pagaments similars a l’obra de Ravós;
cf. ADG, Seu de Girona, ardiaconat de Girona, pergamí núm. 150 (1520.02.29); Guilleré,
“Les visites...”, p. 153; Puigvert, Església..., p. 125-126.
180. ADG, Lletres, vol. U-27, f. 152r-153r (1356.01.14).
l’obreria havia de ser Nicolau Bernat perquè tenia l’extensió més gran
del mas i, a més, el seu “carcabocium”.181
L’obreria, sota el control de la pagesia de mas

El valor de les rendes de les obreries no eren insignificants. Tor-
nant al cas de Sant Martí Vell, si sumem les quantitats monetàries amb
el valor de les quaranta-dues mitgeres de blat —al preu d’11 sous 6
diners cadascuna el 1364—, tenim que l’obra de Sant Martí Vell dispo-
sava anualment de 24 lliures, 11 sous i 6 diners com a mínim, ja que
segurament tenia altres fonts d’ingressos.182 No ha d’estranyar, doncs,
que el bisbe Arnau de Mont-rodon, amb la seva constitució sinodal
del 1339, obligués els obrers de cada parròquia i un dels clergues a
supervisar les “rationes seu computa operatorium anni preteriti”.183
I, malgrat aquesta disposició, es van produir uns quants conflictes a
l’entorn de la gestió de les obreries gironines.
Deixant de banda les parròquies gironines on no hi havia laics a
les obreries, perquè les seves rendes havien estat associades a un be-
nefici dels clergues de les parròquies, segons consta en els comptes de
la dècima de 1364,184 existien conflictes entre els clergues i els obrers
laics per la gestió econòmica de les obreries. És el cas de Maià on el
1316 els obrers van posar el “bladum operis in quadam scrinea que est
in eadem ecclesia cuius scrinee clauem dicti operarii tenebant”, però
el clergue, després d’oferir-los 100 sous pel blat, va acabar obrint la
caixa amb una “alia claue falssa” i no els va voler pagar la quantitat
acordada.185 En la visita pastoral del 1329 s’enregistren problemes a
Ullastret i a Paret Rufí, on les llànties havien de cremar “propter tar-
dacionem olei” a càrrec del batlle del primer indret i del fet que els
obrers del segon no volien posar-hi l’oli; a Bordils els obrers no volien
compartir els ingressos del blat de l’oli amb els clergues, de manera
que “bona dicti operis consumuntur et deuastantur in uano”; i a Sant
Feliu de Boada els clergues es queixaven que els obrers i altres par-
181. ADG, Notaria, vol. G-50, f. 202v-203r (1370.03.31); cf. document 25. El mas
Miquel podria haver tingut un molí annex d’on vindria el mot carcabocium —carcavà.
182. Pel preu de la mitgera del blat, cf. Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 302.
183. CSG, p. 138. Al nord de França es té coneixement de comptes d’obreries o
fàbriques parroquials des de la fi del segle xii; el registre més antic, però, és del 1309;
cf. Delmaire, “Comptes...”, p. 70-72.
184. Als ardiaconats de Girona i la Selva, això es dóna a les parròquies de Sarrià,
Sant Climent d’Amer, Sant Aniol —de Finestres—, Granollers de Rocacorba, Reminyó,
Sant Miquel de Cladells, Peratallada, Vilobí i Tordera; cf. apèndix 2.
185. ADG, Visites pastorals, vol. P-2, f. 74r-77r (1316.09.25).
roquians “minuerunt quasi in tercia parte mensuram bladi olei” de

manera que ja no es podien sufragar totes les despeses del temple.186
Més conflictes: a Arbúcies el paborde de Breda —com a capellà de la
parròquia— i el rector van excomunicar l’any 1328 set parroquians
que havien administrat malament les rendes de l’església d’Arbúcies;
a Palol d’Onyar, el 1333, ni l’obra ni els parroquians havien pagat la
seva part en les despeses de la visita pastoral; i el 1344 a Vallcanera el
rector va donar l’ordre a tres parroquians de donar comptes de l’obra
parroquial.187
En tots els casos precedents, la informació conservada no permet
anar més enllà de la constatació de l’oposició entre clergues i obrers
laics. En contrast, el cas de Sant Sadurní aporta unes dades més pre-
cises. Els quatre testimonis laics de la visita del 1329, Pere Dalmau,
Pere Llaurador, Bernat sa Vall, Sadurní Lloret —habitants de la vila de
Sant Sadurní—188 van declarar que els “operarii dicte ecclesie nolunt
reddere computum de blado olei juuenis hominibus qui consueuerunt
esse operarii nec clericis”, a la vegada que dos clergues de la parrò-
quia, el sagristà Pere Jover i el domer Guillem Conill, afirmaven que
els “operarii et pagesii nolunt soluere bladum olei nec uolunt admitere
clericos ad dictum opus”.189 Sembla, doncs, que l’obra parroquial estava
dominada i controlada pels “pagesii” dels masos que ocupaven el càrrec
d’obrer i no volien pagar ni retre comptes del blat de l’oli; i, en efecte,
els dos obrers —Ramon d’Estrabau i Guillem Sureda— que el 1332 van
vendre per un any “totum bladum ecclesie” eren habitants de masos
de la parròquia, igual com l’arrendatari d’aquest any —Bernat Mas de
Banyeres—.190 En canvi, ni els “iuuenes homines” —homes propis sense
mas— que havien ocupat l’obreria amb anterioritat ni els clergues hi
eren admesos. De fet, la divisió social existent al si de la comunitat
afectava també la cohesió interna del petit grup de clergues de Sant
Sadurní: el sagristà i el domer contraris als pagesos dels masos van
186. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 18r-v (1329.05.21), f. 58v-59r (1329.06.06),
f. 67r-v (1329.06.18) i f. 124r-v (1329.11.21).
187. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 64r-65r (1328.01.31), vol. U-5, f. 118r (1333.09.27),
i vol. U-8, f. 3v (1344.04.08); cf. Marquès, Arbúcies..., p. 28.
188. Segons el capbreu del 1336, Pere Dalmau i els infants del difunt Bernat de
Vall tenien albergs a la vila de Sant Sadurní i Pere Llaurador hi tenia unes cases; no
s’esmenta cap habitatge de Sadurní Lloret, però el probable pare d’aquest, Berenguer
Lloret, havia declarat tenir el 1316 unes cases al barri del castell de Sant Sadurní;
cf. ADG, Mitra, calaix 17, pergamí núm. 42 (1316.01.28); ADG, Notarial, Sant Sadurní,
vol. 110, f. 32r-33r (1336.08.22), f. 50v-51v (1336.08.28), f. 85r-v (1336.09.10) i f. 104r-
105r (1337.01.24).
189. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 61r-v (1329.06.08); cf. document 19.
ser acusats de tenir concubines i fills pels dos altres clergues, Arnau
Boïga i Guillem Hualger, el primer dels quals era originari d’un mas
de la parròquia.191
La conflictivitat social detectada en el si de l’obreria de Sant Sa-
durní podia existir en d’altres indrets. A Ullastret el 1326 es va produir
una “controuersia inter pagesios ex una parte et juuenes homines ipsius
loci ... ex alia super juribus per eos ecclesie eiusdem loci prestandos
esse”.192 Aquí, potser, els pagesos dels masos també controlaven l’obra
parroquial en contra dels interessos dels vilatans. En dues parròquies
més, les de Ravós del Terri i de Fornells de la Selva, podem confirmar el
predomini dels habitants dels masos en el si de l’obreria (cf. taula 44).
A Ravós, els obrers esmentats l’any 1317, Joan de Casesdemont i Gui-
llem Ros, i els seus antecessors en el càrrec, Guillem d’Hortes i Bernat
Pagès, eren “rustici” i propietaris útils de masos segons el capbreu del
mateix any.193 A Fornells, els sis laics que el 1329 responien al visitador
episcopal, entre ells el batlle —Tomàs Balrat— i els tres obrers —Vidal
de Comes, Nicolau Estrader i Jaume Ferrer—, residien probablement
en masos.194
Taula 44
Procedència social dels obrers i testimonis en les visites pastorals,
1304-1329
Parròquia Masos Viles i celleres Altres Desconeguda Total
Obrers
Fornells de la Selva, Sant 3 3
Cugat de
Ravós del Terri, Sant Cugat de 4 4
Sant Sadurní 2 2
Total 9 9
(100%)
191. D’Arnau de Boïga, cf. notes 89, 90, 91 i 92 del capítol 7. Guillem Hual-
ger residia al barri de Sant Sadurní; cf. ADG, Mitra, calaix 17, pergamí núm. 42/30
(1316.01.27); i AHG, Notarial, Sant Sadurní, vol. 110, f. 64r-v (1336.08.30).
192. Malauradament, desconeixem els motius concrets del conflicte; cf. ADG,
Lletres, vol. U-2, f. 109v (1326.07.16).
ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 15v-16v (1309.08.08), f. 32r-34r, f. 60r i f. 62r
(1317.08.08).
194. ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 90v-91r (1329.10.22). Altres documents
confirmen l’existència dels masos Vidal de Comes, Estrader de Vilaruric i Ferrer a l’inici
del segle xiv; cf. Marquès, J. M., Masos de Fornells, Fornells de la Selva: Ajuntament,
1999, p. 227-235.
Parròquia Masos Viles i celleres Altres Desconeguda Total
Testimonis
Alls, Sant Cebrià dels 9 2 11
Campllong, Sant Quirze de 6 1 4 11
Cervià, Sant Genís de 4 4 4 12
Cruïlles, Santa Eulàlia de 5 5 10
Fitor, Santa Coloma de 5 5
Fornells de la Selva, Sant 3 3
Cugat de
Llambilles, Sant Cristòfor de 4 2 1 7
Lloret, Sant Romà de 8 1 1 10
Monells, Sant Genís de 4 12 2 3 21
Montnegre, Sant Mateu de 3 3
Ramis, Sant Julià de 4 1 5
Ravós del Terri, Sant Cugat de 7 7
Salou, Sant Andreu 2 4 6
Sant Sadurní 4 10 1 15
Santa Àgata 3 2 5
Santa Pellaia 7 7
Terri, Sant Andreu del 2 3 5
Terri, Santa Llogaia del 3 6 9
Total 83 35 15 19 152
(54,6%) (23%) (9,8%) (12,5%)
Si eixamplem la comparació dels noms dels parroquians citats als

registres de visita entre els anys 1304 i 1329 i les declaracions dels cap-
breus de les poblacions millor documentades podem distingir dos grups
de parròquies: d’una banda, a les menys poblades, on tampoc existien
nuclis rellevants de població concentrada, tots els testimonis interrogats
a les visites eren habitants dels masos; de l’altra, a les parròquies més
poblades i amb nuclis de població en ràpid procés de creixement, es
documenta una major presència dels vilatans. D’aquesta manera, podem
entendre el rerefons social dels conflictes existents en algunes parròqui-
es gironines: els pagesos de mas controlaven l’obreria parroquial —el
blat de l’oli i els altres recursos— en contra dels interessos dels homes
joves que vivien en nuclis concentrats i que els podien denunciar als
clergues i als visitadors episcopals.195 El cas de Sant Sadurní no seria
tan excepcional a les terres gironines.
195. A l’època moderna pervivia el predomini dels homes de mas en les obreries
parroquials, si bé s’havia regulat de manera equitativa la participació de pagesos i me-
nestrals a la institució, cf. Bloch, La historia..., p. 423; Puigvert, Església..., p. 111-167;
íd., “Parròquia i societat...”.
Conclusions
Des de la celebració del iv Concili del Laterà, l’any 1215, els
dirigents de l’Església es van començar a preocupar seriosament per
l’adoctrinament dels laics en la fe cristiana, mentre molts dels seus
intel·lectuals més reconeguts van escriure textos catequètics i van pro-
nunciar sermons famosos amb aquest mateix objectiu. En l’àmbit local,
les celebracions litúrgiques, la predicació de rectors, bisbes i frares, el
cant, les mostres de pietat, les processons, la devoció per les relíquies,
les escenificacions teatrals i les pintures murals dels temples contribuïen
a enfortir els principis de la fe cristiana entre els laics. Calia, a més,
que els feligresos exterioritzessin públicament la seva fe mitjançant la
recepció dels sagraments eclesiàstics: el baptisme, la confirmació, la
confessió i la comunió, el matrimoni i l’extremunció. La documentació
medieval no es refereix de manera equitativa a cada sagrament, però
sabem que tots s’administraven als segles xiii i xiv i que la majoria
de la població rural, amb comptades excepcions, els rebia de manera
adequada. A més, hi havia feligresos que participaven de manera més
activa en la vida religiosa local, ja sigui a través d’una confraria, ja sigui
a través dels donatius efectuats en testament als clergues, als altars, a
misses, als pobres, a l’obreria. També n’hi havia d’altres que, al contrari,
eren amenaçats o castigats amb l’excomunió per agredir clergues, per
casar-se clandestinament, per no pagar els drets parroquials, per no
complir amb les deixes testamentàries dels seus familiars difunts, per
practicar la usura. Molt sovint, amb l’advertència que aquestes accions
eren pecaminoses i conduïen a la condempnació eterna de les ànimes,
els visitadors en tenien prou per reformar les actituds dels laics de les
parròquies rurals, de manera que no van haver de recórrer, com sí que
va passar a la ciutat de Girona, a les fogueres on van cremar alguns
beguins sota ordres dels inquisidors.
L’aparent uniformitat que l’Església imposava als feligresos laics,
que a partir del segle xiii ja eren designats col·lectivament amb el nom
de “parroquians”, xoca frontalment amb la divisió de la societat rural
en diferents grups que mantenien unes relacions ben diferenciades amb
la institució de la parròquia. En un extrem hi havia els poderosos, els
senyors i els cavallers, els quals havien controlat tradicionalment, des
del segle xi com a mínim, els delmes i els clergues que servien en les
parròquies rurals. Al segle xiv nobles i cavallers mantenien, en una
proporció elevada, la possessió dels delmes parroquials, si bé havien
de reconèixer que els tenien en feu pels bisbes i, en cas de traspàs
hereditari, donació o venda, havien de pagar els lluïsmes correspo-
nents. En canvi, a mesura que els bisbes exercien un control més
estricte sobre la formació i el nomenament dels clergues parroquials,

els nobles i cavallers van començar a desvincular-se de les parròquies
i a distanciar-se dels feligresos: en la mesura de les seves possibilitats
econòmiques, preferien ser enterrats en monestirs als quals havien
efectuat importants donacions i també celebrar la missa en capelles
construïdes als seus castells i cases fortes. Molts cavallers, però, no van
aconseguir arribar a aquest nivell i van intentar utilitzar la parròquia
rural per a fer visibles les distàncies amb els pagesos: s’asseien en ca-
dires i no al terra, demanaven ser enterrats en tombes a l’interior de
les esglésies i no al cementiri, etc. Aquestes actituds, però, van generar
uns quants conflictes entre ells i els rectors parroquials que, d’acord
amb les directrius episcopals, s’oposaven a les seves voluntats.
A l’altre extrem, hi havia un altre grup de persones que també
s’aprofitava dels recursos de les parròquies, si bé a una escala molt
diferent: es tracta dels pobres i malalts que, en principi, eren atesos
per les pròpies famílies del camp fins que les crisis de subsistència
derivades del creixement demogràfic dels segles xiii i xiv van empobrir
una part important de la població rural. És quan es difonen, a les ciu-
tats, els hospitals i les almoines que concedien pa i vestits a un gran
nombre de pobres. Tanmateix, a les parròquies rurals també existien
petites almoines que, alguns dies a l’any, concedien als pobres petits
donatius procedents de les donacions pietoses de molts parroquians
desitjosos d’aconseguir la salvació eterna per a llurs ànimes.
Entre ambdós extrems, entre els senyors i els pobres, hi havia la
majoria de la població rural que contribuïa al sosteniment econòmic
de les parròquies —i de la senyoria— a través del pagament dels del-
mes, les primícies i les altres oblacions i que, a canvi, podia aspirar a
participar activament en la seva gestió. No era un grup homogeni: hi
havia, en primer lloc, una distinció fonamental entre els homes i dones
francs per residir en ciutats i viles que havien obtingut franqueses i els
que continuaven sotmesos a servitud; i, en segon lloc, aquest darrer
grup es dividia entre els rustici, homes propis amb un mas o borda, i
els iuvenes homines, homes propis sense mas que residien normalment
en celleres i nuclis sense franqueses. Les diferències entre aquests dos
darrers grups s’evidenciaven a l’interior de la parròquia, especialment
en l’obreria, la institució que s’encarregava del manteniment de l’edifici
parroquial i de l’adquisició dels objectes litúrgics i dels vestits sacerdo-
tals. Abans que el bisbe Arnau de Mont-rodon en regulés les funcions,
la forma d’elecció dels obrers i la supervisió dels comptes l’any 1339,
les obreries ja existien en moltes parròquies gironines. En les visites
pastorals del primer terç del segle xiv, molts laics es preocupaven per
l’estat de l’església parroquial i per la manca de llibres i estris litúrgics
i s’encarregaven de pagar les procuracions de visita i de vetllar pel

compliment de les deixes testamentàries als altars de les esglésies. Els
obrers, doncs, havien d’administrar uns recursos molt variats: petites
participacions en els delmes i les oblacions al temple, petits conjunts
de terres i camps en propietat de l’obreria i, sobretot, uns pagaments
anuals de tots els parroquians, entre els quals destaca el bladum olei. En
conseqüència, podien sorgir alguns conflictes en la gestió de l’obreria:
en algunes parròquies era controlada per clergues que tenien beneficis
insuficients; en d’altres, eren grups de parroquians que no acceptaven
la intromissió dels clergues i que gestionaven la institució en profit
seu. És aleshores que sorgeixen enfrontaments entre “rustici” i “iuvenes
homines” pel control de l’obreria.
En definitiva, la societat rural de la diòcesi de Girona, al segle xiv,
estava plenament cristianitzada, però això no constituïa cap bloc ho-
mogeni en creences, pensaments i actituds, que potser era l’ideal que
pretenia imposar la jerarquia eclesiàstica de l’època. La presència d’ho-
mes francs, homes propis amb mas, homes joves sense mas i pobres,
a l’interior de les parròquies, juntament amb l’existència de nobles i
cavallers que s’aprofitaven dels recursos de les parròquies, posa en
evidència la veritable complexitat de la societat rural medieval, que
molts historiadors havien reduït a la dialèctica, amb permís del clergat,
entre senyors i pagesos.
PARRÒQUIA I COMUNITAT RURAL
En paraules de Robert Fossier, a partir de l’any 1000 s’inicia

una etapa en la història de les societats europees caracteritzada per
l’encellulement, o enquadrament, de les poblacions rurals. Diversos pro-
cessos simultanis i interdependents, amb múltiples variants locals, van
difondre arreu del continent unes estructures similars d’organització
de la societat: les cases on vivien famílies nuclears, les parròquies al
voltant d’un temple, les senyories caracteritzades pel castell i les co-
munitats rurals capaces de gestionar autònomament els seus recursos.1
En la present recerca sobre el bisbat de Girona, hem destacat el pes
important del poblament dispers en masos, originats pel fraccionament
de les vil·les i vilars altmedievals, fins al punt que tant la parròquia
com la senyoria s’hi hagueren d’adaptar: tant per al delme com per
a les rendes senyorials es prenien els masos com a unitats bàsiques
per a la seva recaptació. Ara bé, mentre l’enquadrament parroquial,
generalitzat entre els segles x i xi, es va mantenir molt estable fins al
segle xiv, la majoria de les senyories gironines que no disposaven de
drets jurisdiccionals sobre un territori es van fragmentar fins a constituir
dominis massa petits com per poder ordenar el territori i la societat
al seu entorn. Queda pendent una qüestió: l’estudi de la formació de
les institucions comunitàries gironines, les universitates, i el seu pa-
per en la recaptació i el pagament d’impostos, la regulació col·lectiva
de la producció i l’organització de la defensa, tasques que per molts
historiadors no tenen res a veure amb la parròquia.2
1. Fossier, La infancia..., vol. 1, p. 191-433.

2. Morsel, “Les logiques...”. Per a una visió global sobre el naixement de les
comunitats rurals a l’Occident europeu, cf. Fossier, R., “Les communautés villageoises
en France du Nord au Moyen Âge”, dins Les communautés villageoises en Europe Oc-
Tanmateix, en dues àrees ben properes al bisbat de Girona i a

la Catalunya Vella on s’han estudiat a fons les formes i els processos
vinculats al naixement de les comunitats rurals, s’ha considerat que la
parròquia va tenir-hi un procés no sempre decisiu, però sí important.
D’una banda, al litoral del Llenguadoc, els senyors van aconseguir
concentrar el poblament rural al voltant dels seus castra, en els quals,
a partir del segle xii, es van consolidar els grups de “probi homines
castri” que aconsellaven els senyors i els seus batlles en matèria ju-
dicial o que feien d’àrbitres entre els veïns; al segle xiii, la pressió i
la negociació dels prohoms van aconseguir franqueses o costums que
permetien la constitució de la comunitat com a universitas, és a dir,
en la institució basada en l’assemblea dels caps de casa del poble
que elegien uns representants permanents —cònsols, síndics— per a
administrar els afers de la comunitat delegats pels senyors; més cap
al segle xiv, l’assemblea general va quedar reduïda a la reunió d’uns
quants prohoms, membres de la minoria dirigent i benestant de la
comunitat, que també va controlar l’obreria parroquial, les confraries
i les institucions de beneficència local, fins al punt de nomenar els
mateixos obrers.3
D’altra banda, a les valls d’Andorra, les comunitats dels segles xi
i xii formaven part de l’exèrcit i dels tribunals de justícia, gestionaven
les pastures i els espais comunals i controlaven les parròquies, els seus
clergues i els seus delmes; a més, l’any 1162, van escollir uns represen-
tants per prestar homenatge i jurar fidelitat en nom de tots els habitants
de la vall. Ara bé, des de la fi del segle xiii, l’evolució econòmica, la
presència dels notaris, la senyorialització i la modificació del règim de
successió van donar pas a un govern de notables que volia dirigir les
comunitats des de dins i aprofitar-se, en benefici propi, de l’explotació
de les muntanyes i emprius.4
L’objectiu del present capítol és analitzar els processos de formació
de les comunitats rurals del bisbat de Girona, les seves funcions, la
cidentale du Moyen Âge aux Temps Modernes. Flaran, núm. 4, 1984, p. 29-53; García de
Cortázar, J. Á., “Les communautés villageoises du Nord de la Péninsule Ibérique au
Moyen Âge”, dins Les communautés…, p. 55-77; Ourliac, P., “Les communautés villa-
geoises dans le Midi de la France au Moyen Âge”, dins Les communautés..., p. 79-115;
Genicot, Comunidades..., p. 107-117; Bourin, M., “Historiographie des communautés de
la France méridionale”, dins La formation des communautés d’habitants au Moyen Âge,
<http://lamop-univ-paris1.fr/W3/xanten/xantenBourin.htm>.
3. Bourin, Villages..., vol. 1, p. 287-289, 301-304 i 311-326, i vol. 2, p. 145-154,
166-174, 173-179 i 285-320; íd., “Les solidarités villageoises et l’écrit: La formalisation
des années 1150-1250. L’exemple languedocien”, dins Cofradías..., p. 31-32, 40-42 i 45-49;
íd., “De la communauté...”, p. 199-201 i 206.
4. Viader, L’Andorre..., p. 285-327, 337-347 i 387-392; Vilanova, “Marc...”, p. 272-277.
seva organització interna i les lluites en què es van veure implicades,

per tal d’esclarir-hi quina va ser l’aportació de la parròquia. Caldrà
veure, doncs, si la solidesa de la implantació eclesial característica de
les terres de Girona, que va contribuir notablement, amb els castells i les
altres formes de senyoria, a la intensificació de la pressió senyorial
sobre els homes i la producció, també va facilitar el desenvolupament
de formes de col·laboració, de pràctiques assembleàries i d’institucions
de govern local presents en moltes altres regions europees.
El naixement de les universitats rurals
Si limitéssim l’enquesta sobre les comunitats rurals de les terres

gironines a les que reben el nom d’universitas, ens hauríem de centrar
només als segles xiii i xiv, perquè és en aquest moment que el mot co-
mença a designar una comunitat amb representants permanents i amb
personalitat jurídica pròpia. Amb anterioritat a aquesta data i des del
segle x es detecten “comunitats vives i operants, amb consciència de la
seva personalitat col·lectiva, reconeguda pel poder públic i manifestada
palesament de cara enfora”.5 Aquestes comunitats estaven encapçalades
per una elit, els “boni homines”, que resolien afers sorgits entre els
habitants de cada lloc i que col·laboraven amb comtes i altres repre-
sentants de l’autoritat en l’administració de justícia; però també tots
els membres de la comunitat podien actuar conjuntament en defensa
dels seus interessos o en contra de les imposicions de censos, tributs
i serveis per part dels més poderosos. Dos àmbits d’actuació semblen
específics de les comunitats d’habitants de les vil·les altmedievals: per
un costat, l’ús de boscos i espais incults sota la forma d’empriu i a
canvi del “pascuarium” que pagaven als representants del rei caro-
lingi; per l’altre, la construcció i la dotació en béns i rendes de les
esglésies parroquials.6 La solidesa dels vincles veïnals de les comu-
nitats del segle x es va veure molt afectada al segle següent, quan
l’aristocràcia va eliminar les franqueses i llibertats de la pagesia i va
sotmetre el conjunt de la població rural al ban senyorial. La resistèn-
5. Font Rius, J. M., “Génesis y manifestaciones iniciales del régimen municipal en
Catalunya”, dins íd., Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval,
Barcelona: Universitat de Barcelona, 1985, p. 584; íd., “La comunitat local o veïnal”, dins
Sympòsium Internacional sobre els Orígens de Catalunya (segles viii-xi)/1. Memorias de la
Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, núm. 23, 1991, p. 569-570.
6. Bonnassie, Catalunya..., vol. 1, p. 268-272; Bonnassie, P.; Guichard, P., “Les
communautés rurales en Catalogne et dans le Pays Valencien (ixe-milieu xive siècle)”,
dins Les communautés…, p. 79-85; To, “El marc...”, p. 218-229 i 237-239; íd., Família...,
p. 54-61 i 67-72; Salrach, “Solidaritats...”, p. 43-51.
cia a aquesta imposició violenta va començar, sense gaire èxit, en el

mateix segle xi a través de la Pau i Treva de Déu que només quan
el comte de Barcelona va posar-la sota el seu control, ja al segle xii, va
servir de fre real al poder i a la violència de la noblesa. Mentrestant,
s’aprofundia la submissió personal de la majoria de la població rural,
la que residia en masos.7
A partir de la fi del segle xii, van néixer les primeres formes de
govern municipal a les ciutats i viles reials catalanes, que corresponen
a associacions de defensa mútua —en forma de coniuratio, confratria
o consulatus— davant del poder reial o senyorial, que actuaven o bé
conjuntament a través d’una assemblea general de veïns o bé a través
de la delegació de tasques concretes i puntuals a uns representants o
síndics. En un segon moment, a mitjan segle xiii i gràcies a l’interès
del rei Jaume I de cercar interlocutors locals per tal de consolidar el
seu poder, a les ciutats es va definir una estructura de govern a càrrec
d’un reduït nombre de magistrats —cònsols, paers o jurats— que se-
guia les indicacions d’un grup més gran de consellers i, de vegades, de
l’assemblea general de veïns o prohoms del lloc. A partir del segle xiv,
es va substituir definitivament l’assemblea general per un consell ampli
constituït gairebé exclusivament per l’elit de la població i, sobretot,
pels cònsols que havien consolidat el seu poder executiu i que s’havien
convertit en uns càrrecs permanents; de totes maneres, fins i tot a les
ciutats catalanes més grans, els governs municipals no es van desem-
pallegar mai de l’autoritat reial o senyorial que els va ajudar a néixer:
els batlles i els veguers representaven el rei o el senyor jurisdiccional
i presidien les assemblees veïnals i les eleccions de representants de
la comunitat.8 Aquesta és l’evolució que segueix la ciutat de Girona.9
Universitats de castells i viles

Al darrere de la ciutat de Girona, només en unes poques viles del
bisbat va néixer una forma de govern municipal al llarg del segle xiii.
La presència de la cúria senyorial que administrava justícia per a tots
els habitants del terme d’un castell és un dels factors que més incidí
en l’aparició d’uns prohoms que actuaven com a consellers dels batlles
i dels altres agents de la senyoria —jutges i notaris— i que acabaren
7. Bonnassie, Catalunya..., vol. 2, p. 41-72, 105-117 i 249-267; Bonnassie-Guichard,

“Les communautés...”, p. 85-93; Aventín, La societat..., p. 461-474; Salrach, “Solidari-
tats...”, p. 57-58.
8. Font Rius, “Génesis...”, p. 585-591.
9. Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 147-167.
esdevenint els representants de la comunitat que es reunia, primer, per

designar síndics o procuradors per a afers puntuals i, més endavant,
jurats o cònsols amb tasques més permanents. Però sempre calia que
el senyor de la vila concedís als veïns la possibilitat de reunir-se, elegir
representants i participar al seu costat en els assumptes col·lectius.10
Gràcies a recerques recents, basades en el buidatge dels registres
de les notaries gironines i de la cancelleria reial, podem començar a
dibuixar un mapa de les primeres universitats del bisbat de Girona,
en concret dels ardiaconats de Girona, la Selva i el sector del Baix
Ter pertanyent a l’ardiaconat d’Empúries (cf. taula 45 i mapa 31). En
aquesta part del bisbat, la vila reial de Torroella de Montgrí i la vila
monàstica de Banyoles obtingueren uns governs locals des de ben aviat:
la població de Torroella ja va obtenir el 1237 unes primeres franqueses,
que van ser confirmades el 1265 amb el jurament de vuit persones “per
nos et per totam universitatem populi Turricelle cuius locum habemus”;
en passar a formar part del domini reial, el 1272, la universitat es va
organitzar internament de manera més eficient, per la qual cosa des
de la primeria del segle xiv es documenten dos cònsols i deu consellers
que es preocupen pel manteniment de l’obra del temple parroquial, del
pont del Ter i de l’hospital de la vila, per la defensa dels privilegis de
la vila davant dels jutges de Girona i per la representació de la vila
a les corts catalanes; de totes maneres, els batlles reials continuaven
prenent les decisions importants sobre l’organització de la defensa, el
control dels pesos i de les mesures del mercat i l’aprovisionament en
cereals de la vila de Torroella, per bé que sovint actuaven a instància
i precs dels prohoms i consellers del lloc.11 Mentrestant, a Banyoles,
la concessió del rei Jaume I, l’any 1226, a l’abat del monestir del con-
trol sobre la justícia, el mercat i la notaria de la vila va revoltar els
habitants del lloc fins al punt que van ser excomunicats; l’any 1236
els banyolins es van unir, per sacramentum, formant una confraria o
conjuració i intentant nomenar el seu propi batlle; finalment, l’abat
cedí l’any 1263 algunes llibertats i exempcions de servitud als banyo-
lins per tal de poder competir amb el desenvolupament econòmic de
les viles i llocs reials enfranquits i, quaranta anys després, el 1303, va
arribar a un acord amb tres síndics o procuradors de la “universitatis
hominum ville de Balneolis” per tal de crear els càrrecs de “juratos
et consiliarios pro tractandis et ordinandis negociis comunibus ipsius
ville”; des d’aleshores, quatre jurats i deu consellers eren elegits per
10. Pons Guri, “Compendi...”, p. 346-350; Font Rius, “La comunitat...”, p. 522-534.
11. CPFC, núms. 271 (1237.09.12) i 314 (1265.11.08); cf. Soldevila, “Una vila...”,
p. 93-99.
la comunitat en unes assemblees generals convocades i presidides

per l’abat o pel seu lloctinent, es podien reunir a l’església de Santa
Maria dels Turers, disposaven d’un segell propi amb la imatge de Sant
Esteve i tenien poder per imposar talles al conjunt de la població, però
l’abat conservava els drets sobre la justícia i l’economia de la vila.12
Taula 45
Cronologia de les universitats gironines, 1250-1350
Universitats Ardiaconats Total
Girona Selva Empúries*
Universitats de parròquia
-Procuradors especials (Corçà, Fonolleres, Llaneres, 1 4 1 1 5 12
Parlavà, la Pera, Regencós, Riudellots de la Selva,
Sant Feliu de Boada, Sant Iscle, Ultramort, Vila-
romà, Vulpellac)
-Sense especificar (la Garriga, Parlavà, Pineda, Sant 1 2 2 1 6
Miquel d’Amer, Canet de Verges, Sils)
Universitats de castells
-Procuradors especials (Bellcaire, Brunyola, Cruï- 5 2 5 12
lles, Esclanyà, Llagostera, Palau-sator, Pals, Perata-
llada, Rupià, la Tallada, Ullastret, Verges)
-Sense especificar (Albons, Bellcaire, Foixà, Lloret) 1 1 2 4
-Altres (Sant Sadurní) 1 1
Universitats de viles
-Procuradors especials (Caldes, Palamós, Ullà) 1 1 1 3
-Representants electes (la Bisbal, Sant Feliu de Guí- 1 1 1 3
xols, Torroella de Montgrí)
-Sense especificar (Amer, Blanes) 1 1 2
-Altres (Santa Coloma de Farners, Monells) 1 1
Total 2 15 1 9 4 14 45
1250-1300 1301-1350
* Del comtat d’Empúries només hem estudiat el sector meridional (Baix Ter).
12. DB, núms. 233 i 234 (1226.04.14), 235 (1226.08.18), 323 (1263.09.30), 483
(1303.04.20) i 583 (1326.05.08); cf. Font Rius, J. M., “Un problème de rapports: gouver-
nements urbaines en France et en Catalogne (xiie et xiiie siècles)”, dins íd., Estudis...,
p. 608-609; Farías, V., “Les franqueses d’una vila monàstica. El cas de Banyoles”, dins La
Carta Municipal de Banyoles, 1303, Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles,
2003, p. 7-9; Turull, M.; Bueno, M., “El contingut jurídic i institucional del laude arbitral
de 1303”, dins La Carta..., p. 11-15.
Mapa 31
Les universitats rurals del bisbat de Girona, segles xiii i xiv
A semblança de Torroella i Banyoles, les viles empordaneses de

Peralada, Castelló d’Empúries i Figueres van obtenir, els anys 1246,
1249 i 1323, respectivament, uns privilegis que els permetien organitzar
una primera forma de govern municipal estable a l’inici del segle xiv. A
part d’aquests casos, però, són ben poques les poblacions de les terres
selvatanes, gironines i baixempordaneses que van desenvolupar-se fins
a aquest estadi abans del 1350, per molt que hi existís una notaria
estable i que els senyors dels llocs haguessin concedit diverses fran-
queses i llibertats als habitants.13
La presència de la notaria sembla que és una condició prèvia
per a la constitució de les universitats, tal com es pot comprovar a
les terres baixempordaneses: mentre els primers notaris de la Bisbal,
Ullastret, Monells, Sant Sadurní, Rupià, Cruïlles i Peratallada apareixen
entre els anys 1232 i 1277,14 les universitats d’aquests llocs van aparei-
xent entre la fi del segle xiii i el primer quart del xiv. A la Bisbal, l’any
1297, el batlle es va queixar, en nom del bisbe i de la universitat, de
les infraccions del veguer de Girona a la jurisdicció episcopal; el 1302
els representants de la universitat de Cruïlles van arrendar, juntament
amb el senyor i el batlle, el redelme de pa i vi del castell; a Monells,
el 1304, quaranta-nou persones van acordar que, en cas que algú del
lloc fos ferit mentre realitzés alguna tasca “per lo cuminal vel per
uniuerssitatem hominum ville de Monellis”, la comunitat pagaria les
despeses del metge; el 1320 un home de Peratallada portava al bisbe
el pagament d’una multa imposada a tota la comunitat de veïns; l’any
1322 la universitat del castell d’Ullastret va arribar a un acord de pau
amb la de la Bisbal i d’altres de veïnes; el 1326 uns síndics o procura-
dors actuaven en nom de la comunitat de Rupià per arrendar el forn
durant un any o per pagar deutes, i el 1341 la universitat de Sant
Sadurní va prometre donar al bisbe el redelme dels fruits del terme.15
De manera similar a la notaria, les poblacions que van obtenir
franqueses dels seus senyors tenien l’oportunitat, no només de desen-
volupar-se urbanísticament i demogràficament, sinó també de potenciar
les institucions de govern local. La carta de poblament i franqueses de
Palamós, l’any 1279, atorgava al batlle l’autoritat per governar la vila
en nom del rei, per jutjar-hi i per controlar el forn, el comerç de la sal,
el mercat, la fira i la vida local, però per mantenir els carrers calia el
“consensu et deliberatione quinque vel sex proborum hominum dicte
13. CPFC, núm. 316 (1267.06.21); Cobos, A., Llibre de Privilegis de la vila de Fi-
gueres (1267-1585), Barcelona: Fundació Noguera, 2004 [LPF], núms. 4 i 5 (1295.01.13) i
9 (1323.12.16); Farías, El mas..., p. 369. Un indicador del baix nivell de desenvolupament
de les universitats del sud del bisbat de Girona és el reduït nombre d’arxius municipals
gironins que conserven privilegis i concessions dels segles xiii i xiv: Banyoles, Blanes,
Palamós, Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí.
14. Cf. notes 51 i 52 del capítol 2. Per al Llenguadoc, cf. Bourin, “Les solida-
rités...”, p. 36-41.
15. PM, núm. 524 (1297.09.27); AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 44v (1302.12.21),
i Monells, vol. 241, f. 3r-v (1304.03.08); ADG, Notaria, G-3, f. 32v-33r (1320.11.07),
vol. G-6, f. 18v (1326.04.17) i vol. G-15, f. 61r-v (1341.02.19); PM, núm. 1083 (1322.02.17
i 1339.11.12); cf. Mallorquí, “Parròquia...”, p. 855; íd., Històries..., p. 127-128.
ville”. Aquesta és la primera notícia d’uns representants de la comu-

nitat de Palamós, just en el moment de la seva fundació, però no és
fins al 1341 que s’havia constituït la universitat local amb uns síndics
i procuradors permanents al capdavant.16 Mentrestant, els habitants de
Caldes i Llagostera, que entre el 1185 i el 1196 ja havien aconseguit
fixar per escrit uns antics usatges amb el que rebien els comtes, van
obtenir del rei Jaume I una carta de franqueses l’any 1241 en la qual
es regulaven molts aspectes econòmics i jurídics que els afectaven.17
La universitat, però, no s’esmenta ni a Caldes ni a Llagostera; no va
ser fins al segle xiv que en tenim les primeres notícies: el 1321 la uni-
versitat dels homes de Llagostera va comunicar al rei Jaume II que
alguns veïns del lloc es negaven a pagar cenes, quèsties, remences i
altres drets a Guerau de Rocabertí, senyor del lloc en nom del rei; el
1333 la universitat dels prohoms de la parròquia i vila de Caldes va
nomenar uns procuradors per exigir els deutes pendents d’un ciutadà
gironí i, uns anys després, el 1344, van obtenir la confirmació del senyor
del lloc, Pere de Montcada, de les franqueses i privilegis anteriors.18
Algunes poblacions de senyoria laica també van rebre franqueses
entre els segles xiii i xiv. Per exemple, l’any 1312 Cruïlles i Peratallada
van obtenir del rei Jaume II la confirmació d’uns privilegis concedits
anteriorment pels senyors locals, que consistien en la fixació de diverses
prestacions senyorials —toltes, quèsties, acaptes, fòrcies, remences, eixor-
quies, intesties— i, per a Peratallada, la regulació del desenvolupament
urbanístic i econòmic de la vila; també Pals havia obtingut un privilegi
del rei Jaume II i poc després, el 1321, els síndics i procuradors de la
universitat van acordar pagar 500 sous anuals a canvi d’enrunar un
molí i la resclosa i de no pagar les tasques de les terres que s’hi con-
rearan; després de l’acord, l’assemblea de la universitat es va reunir a
la plaça del castell amb el so del corn per designar nous procuradors
i síndics per acudir al bisbe i entregar-li els diners.19
16. CPFC, núm. 335 (1279.12.03); SAMP, pergamí núm. 9 (1341.09.25).

17. FAC, núm. 101 (1185-1196); ADG, Almoina, Cassà de la Selva, pergamí
núm. 648 (1241.02.23); cf. Mallorquí-Varas, “Un privilegi...”, p. 117-118 i 121-123; íd.,
“El privilegi...”, p. 155-159.
18. ACA, Cancelleria, vol. 246 (1321.06.05); AHG, Notarial, Caldes-Llagostera, vol.
7 (1333.07.12), i vol. 26, f. 90r (1344.05.10); cf. Sales, “Crèdit…”, p. 55-56; Soldevila,
“Llagostera...”, p. 201.
19. ACA, Cancelleria, vol. 198, f. 314r (1301.05.26), vol. 344, f. 100r (1309.10.12)
i vol. 209, f. 168v-169v (1312.05.15); CRV, núms. 171 (1321.10.06), 173 (1321.10.23),
174 (1321.11.09), 175 (1321.11.11) i 176 (1321.11.12); cf. Farías, V., “Franqueses i altres
cartes atorgades pel rei Jaume II a les viles de Pals i Peratallada (Baix Empordà)”, dins
J. M. Delgado; J. Ibáñez; J. Pich; Ll. Riudor, (eds.), Antoni Saumell i Soler, Barcelona:
Universitat Pompeu Fabra, 2007, p. 285-296.
En cap d’aquests casos, com tampoc als de Blanes, Calella i Tossa,

les franqueses instituïen cap forma de govern de la comunitat rural. En
canvi, en algunes poblacions eclesiàstiques, els habitants s’enfrontaren
durant anys i dècades als seus senyors: l’abat d’Amer, per exemple, no
va concedir franqueses a la universitat de la vila fins al 1336 en què una
sentència arbitral l’hi va obligar; mentrestant, a Sant Feliu de Guíxols,
les cartes dels anys 1181 i 1287 no van portar cap govern municipal
consistent, però la universitat de la vila, des del 1258, i els jurats que la
representaven, des del 1310, van oposar-se sovint a la voluntat de l’abat
de Sant Feliu.20 Un cas especial el constitueixen les poblacions sotmeses
directament al poder dels bisbes de Girona, que no van ser beneficiades
amb cap privilegi: la presència de la notaria i de la cúria senyorial, a
partir del segle xiv, va accelerar la consolidació de la universitat de la
Bisbal, que l’any 1321 nomenava uns síndics per oposar-se al notari
bisbalenc per les taxes de confecció de les escriptures, que el 1323
va obtenir la concessió d’un mercat setmanal, que el 1326 ja repartia
unes quantes càrregues imposades pel bisbe mitjançant unes talles i
que el 1328, amb permís del bisbe Gastó de Montcada, el senyor de
la localitat, ja es va configurar amb l’estructura de consell municipal i
síndics o procuradors permanents.21 Mentrestant, els habitants d’Ullà
negociaven directament amb el comte d’Empúries les joves i serveis
que li prestaven i defensaven amb èxit els seus drets de pastures als
arenys del Ter davant les pretensions de la població veïna de Canet
els anys 1271 i 1273; ja en el segle xiv la universitat local va comprar
el redelme al bisbe de Girona i el 1328 imposava una talla per pagar
al procurador de la comtessa d’Empúries per crims comesos contra
homes de Bellcaire.22
Finalment, hi ha unes poblacions amb castell termenat que no
disposaven ni de notaria permanent ni de franqueses o privilegis, però
en les quals, a partir del segle xiv, ja hi ha documentada una univer-
sitat. A la plana del Baix Empordà hi havia les d’Albons, Bellcaire,
Foixà, Palau-sator, la Tallada i Verges en terres del comtat emporità, i
20. CPFC, núms. 163 (1181.06.01), 351 (1287.08.01) i 387 (1336.01.06); AMSFG,
pergamí núm. 8 (1258.10.05); cf. Jiménez, Sant Feliu..., p. 62 i 73.
21. ADG, Notaria, vol. G-3, quadern després del f. 153 (1321.04.09); PM, núm.
883 (1323.03.21); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 191v-192r (1326.09.19), vol. U-4, f. 95r-v
(1330.05.26), i vol. U-11, f. 145r-v (1348.01...); LBG, núms. 51 (1326.07.15) i 185 (1344.02.13);
cf. Frigola, La Bisbal..., p. 16-17, i taula 49. De manera semblant, la vila episcopal de
Bàscara ja disposava el 1344 de síndics amb poder per imposar talles; cf. ADG, Lletres,
vol. U-7, f. 150v (1344.03.18).
22. CCBG, núms. 492 (1271.10.07) i 496 (1273.09.15); PM, núm. 322 (1276.10.19);
LBG, núms. 119 (1328.09.13) i 120 (1328.09.15).
Esclanyà i Palau-sator a la part gironina. Mentrestant, a la Selva no-

més hem documentat dos casos: a Lloret, l’any 1277, un grup d’homes
depenents del castell va pactar amb el castlà la forma de realitzar les
obres al castell i, a Brunyola, el 1350, el senyor del castell, el paborde
de l’Almoina, va aclarir amb els homes de la universitat els deutes
d’una talla feta dotze anys enrere.23 De totes maneres, això es deu al
fet que en el present estudi hem deixat de banda els fons relatius al
vescomtat de Cabrera, que és on es trobaven d’altres universitats de
castells que, al seu torn, es dividien en universitats menors a cada
parròquia del terme castral.24
Universitats de parròquies
A les viles i castells on, entre la segona meitat del segle xiii i la
primera del xiv, van aparèixer les primeres universitats rurals, també
hi havia, és clar, lògicament parròquies que, sense cap mena de dubte,
també degueren incidir en la seva aparició. La parròquia, en efecte,
havia generat uns estrets vincles de solidaritat entre els veïns des del
mateix moment de la construcció del temple i, sobretot, gràcies al seu
continu manteniment i als vincles d’ajuda mútua que es manifestaven
a través de les confraries o les almoines.25 Per això, no ha d’estranyar
l’estreta imbricació de les universitats de les viles amb la institució
parroquial: per exemple, després que el 1270 els prohoms i al poble
de la vila de Banyoles enderroquessin l’església de Santa Maria dels
Turers per fer-ne una “aliam rehedificandi novam, ampliorem, alciorem
et longiorem facere”, l’any 1293 els obrers de la parròquia van demanar
la contribució de la universitat de la vila de Banyoles per pagar les
obres i el mestre de cases.26
De manera semblant, els hospitals de les viles de Peralada, Castelló
d’Empúries, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols estaven con-
trolats pels cònsols i jurats de les universitats respectives: a Peralada, el
1300 el comanador de la casa de malalts de Sant Llàtzer va presentar
el clergue pel benefici de l’hospital, però quatre anys després ja ho van
fer els cònsols de Peralada; a Castelló, els cònsols de la vila dirigien
l’hospital i controlaven els clergues que hi servien; a Torroella de Mont-
23. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1277.01.02); ADG, Almoina, Brunyola,
pergamí núm. 78 (1350.03.20).
24. Pladevall, A., El Comtat d’Osona a mig segle xiv, Barcelona: Els Comtes de
la Vall de Marlès, 1972, p. 28; Sabaté, El territori..., p. 81.
25. Font Rius, “Génesis...”, p. 580-583; íd., “La comunitat...”, p. 498-505.
26. DB, núms. 346 (1270.01.07) i 427 (1293.02.22).
grí els prohoms de la universitat local regien l’hospital; i, finalment,

la universitat de Sant Feliu de Guíxols, a la fi del segle xiv, era qui
pagava l’hospitaler.27 Igualment, l’obreria parroquial també estava sota
control de la universitat: diversos prohoms de Torroella de Montgrí, en
nom de la resta de membres de la comunitat, van nomenar els obrers
els anys 1304, 1305 i 1313 i encara aquest últim any els obrers eren
al mateix temps cònsols i procuradors de la vila; a la Bisbal, el 1326
quatre prohoms havien de triar, amb el batlle episcopal, deu persones
que, al seu torn, elegissin els dos obrers encarregats de compartir
amb el clergue de la parròquia la gestió econòmica de la parròquia;
a Caldes de Malavella, el 1342, la universitat, reunida al cementiri, va
nomenar dos procuradors laics i el sagristà de la parròquia per recollir
i administrar no només l’obreria, sinó també les rendes de la sagristia
i les llànties de l’església de Sant Esteve i Santa Maria i de les cape-
lles de Sant Grau i Sant Maurici; i a Amer el 1343 la universitat de
la parròquia de Sant Miquel, convocada a toc de campana i a so de
viafors, es va reunir per escoltar la lectura d’una butlla papal que els
obligava a prestar obediència a l’abat d’Amer.28
Certament, les reunions dels membres de les parròquies, de tots
o d’una part —els homes d’una determinada senyoria—, se celebraven
normalment a l’església parroquial o al seu cementiri, els únics llocs
capaços d’albergar-los a tots per tractar qualsevol qüestió que els afectés.
No és estrany, doncs, que en aquests punts centrals de les parròquies
apareguin les universitats dels llocs que no eren ni viles ni castells. Al
bisbat de Girona en tenim uns quants exemples dels segles xiii i xiv:
a la Pera, l’any 1297, els habitants de la cellera van ser convocats al
davant del temple per les campanes i pel pregoner; a Lloret de Mar,
el 1391, la universitat dels homes del port, del terme i de la parròquia
es van reunir al cementiri de l’església de Lloret després que sonessin
les campanes i el corn del castell “prout in similibus est assuetum
dicta universitate in unum conuocata et congreguari”.29 Un cop havia
27. ADG, Notaria, vol. G-1, f. 114v (1300.04.13), i vol. G-2, f. 3r (1304.10.31);
ADG, Lletres, vol. U-2, f. 26v (1326.10.23). Sobre Torroella de Montgrí i Sant Feliu de
Guíxols, cf. Soldevila, Alimentació..., p. 156-157; Borrell, Caritat..., p. 15. A d’altres llocs
de Catalunya, també s’ha detectat la col·laboració de la parròquia i la universitat a l’hora
de gestionar els hospitals; cf. Salrach, “Solidaritats...”, p. 67-68.
28. ADG, Lletres, vol. U-2, f. 191v (1326.09.19); AHG, Notarial, Caldes-Llagos-
tera, vol. 24, f. 99r-v (1342.01.25); ADG, Notaria, vol. G-17, f. 77v-78r (1343.12.02);
cf. document 18.
29. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1297.07.29); PULM, núm. 8 (1391.11.24);
cf. Sabaté, El territori..., p. 78. Cal recordar que els homes de remença de les parròquies
i llocs del bisbat de Girona, l’any 1448, es reuniren majoritàriament als cementiris o a
prop dels temples parroquials; cf. AHCG, Convocatòria general dels homes de remença
(1448-1449); cf. Homs, El sindicat...; Mallorquí, “Parròquia...”, p. 156-157.
aparegut la universitat en una parròquia, també es barrejaven els afers

d’una i altra institució: el 1328 la universitat de la Garriga volia dotar
un benefici amb les rendes de la confraria de Sant Joan, de la mateixa
població; a Pineda, l’any 1332, la universitat i el rector del lloc van
presentar al bisbe un clergue per ocupar un benefici a l’església del
lloc; l’any 1333 els “proceres Sancti Cipriani de Letone” van comprar
una campana per a la parròquia, sense dir enlloc que ho fessin com
a representants de la comunitat; i el 1350 els procuradors de la uni-
versitat de Darnius, l’any 1350, van rebre 100 sous dels marmessors
del sagristà de Vilafreser per tal de comprar un calze de plata per a
l’església de Darnius.30 I, si calia, la universitat podia implicar-se a fons
en la defensa dels drets de les parròquies rurals: és el cas de la Pera,
on l’any 1336 un síndic de la universitat i el sagristà van presentar una
causa contra la segregació de la parròquia de Púbol.31
Aquesta confusió entre universitat i parròquia a la primeria del
segle xiv no ajuda a explicar les fases successives del procés de consti-
tució d’universitats en les parròquies rurals del bisbat de Girona. Però
és molt probable que aquest procés tingui com a protagonistes els
grups de prohoms de les parròquies que continuaven pervivint durant
els segles xii i xiii. Eren, aparentment, uns membres de la comunitat
que, per la seva experiència, eren cridats per supervisar les pràctiques
d’establiment de masos i terres, la gestió dels béns de vídues i orfes,
la construcció de noves infraestructures en les senyories rurals i la
resolució de conflictes per mitjà d’arbitratges. En tenim uns quants
exemples: el 1069 els bons homes de Cervià van delimitar els límits
de les àrees d’influència del senyor del castell i del prior del monestir
sobre un bosc del terme; el 1159 el cavaller Arnau de Cartellà volia
establir a Oliver les terres d’un mas que “ad probum homines pertinent
et pertinere debent”, és a dir, que les havien confiscat o les feien treballar
ells; a Tordera, l’any 1231, s’havia de construir una nova ferreria “ad
cognicionem Petri de Prato —el paborde de Sant Feliu de Girona— et
trium proborum hominum quos ipse eligat”; i el 1286 Ferrer Barceló
de Cruïlles va deixar el mas Domènec de Carreres a la seva muller
i, només en cas de “necessitate famis uel nuditatis” d’ella i dels seus
fills, li va permetre vendre terres del mas “ad cognicionem duorum
proborum hominum dicte parrochie”.32 A Riudellots de la Selva l’any
30. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 120v-121r (1328.04.22), i vol. U-5, f 55v (1332.09.14).
AHG, Notarial, Monells, vol. 161, f. 40r (1333.07.24); ADG, Notaria, vol. G-3, f. 172r
(1350.11.12).
31. ADG, Processos, vol. 154, f. 1r-2v (1336.11.29); cf. capítol 3.
32. PSMCE, núm. 19 (1069.06.23); DSFG, núm. 87 (1131.02.27); BCAH, Arxiu,
pergamí núm. 10119 (1159.12.24); PSMCR, núm. 135 (1286.03.04).
1298 es documenten a la vegada dos prohoms, Guillem Dorca i Arnau

Guerau, que van dictar un compromís entre el paborde de l’Almoina,
els “proceres parrochie” —el conjunt de feligresos— i el ferrer del lloc
sobre les condicions d’ús de la ferreria establerta dins la cellera.33
Els successors dels prohoms de les parròquies són, des de la fi
del segle xiii, els procuradors i síndics que comencen a actuar en nom
de la universitat, o assemblea de veïns, d’aquestes mateixes parròqui-
es. Ara bé, fora de la delegació de poders per a unes funcions molt
concretes, no coneixem res més dels representants de les “universitats
de parròquia”.34 A la Pera, el 1297, els habitants de la cellera elegien
uns procuradors per defensar-se en un judici a la cort reial de Girona;
l’any 1320, dues persones de Regencós, en nom de la universitat, ha-
vien pagat al bisbe les multes per la invasió del lloc d’Ullà; l’any 1344
els procuradors de les universitats d’Ultramort i Sant Feliu de Boada
podien imposar talles al conjunt dels veïns, possiblement per construir
recs i motes i drenar terres inundades; l’any següent, trenta-set veïns
de Parlavà van elegir dos procuradors per fer front al sagristà del lloc
en un plet; i el 1347 els procuradors de les universitats de Parlavà i
Ultramort havien de pagar un censal al cavaller Jordà d’Abellars.35
Funcions de les universitats

Malgrat que existien les universitats gironines consolidades amb
càrrecs representatius permanents al primer quart del segle xiv —Tor-
roella de Montgrí, Banyoles, Peralada, Castelló d’Empúries, Figueres,
Sant Feliu de Guíxols—, eren ben poques, com també era reduït el
nombre total d’universitats als ardiaconats de Girona i la Selva: només
n’hem comptat vint-i-set mentre que, segons la visita del 1329, hi ha-
via cent cinquanta-nou parròquies, és a dir, només en un 17% de les
parròquies hi havia una universitat documentada abans del 1350. A
més, tant les universitats de castells com les de parròquies romanien
encara en un estadi incipient del seu desenvolupament, el de la reunió
de l’assemblea de veïns per nomenar uns procuradors que actuessin
puntualment en nom de la comunitat. A banda de la seva imbricació
amb la parròquia, els seus àmbits preferents d’actuació eren, teòrica-
33. ADG, Almoina, Riudellots de la Selva, pergamí núm. 84 (1298.10.30).

34. Les universitats de parròquies gironines s’assemblen als “concejos de collaci-
ón” de la Tierra de Campos, que s’encarregaven del repartiment d’impostos i de ratificar
acords per tota la comunitat; cf. Martínez Sopena, La Tierra..., p. 512-514.
35. ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1297.07.29); ADG, Notaria, vol. G-3,
f. 32v-33r (1320.11.07).
ment, la gestió dels espais comunals, l’organització i la participació en

la defensa del territori i, sobretot, la fiscalitat.
Molts historiadors han destacat l’activa intervenció de les comu-
nitats rurals en la gestió dels boscos, les pastures i els aiguamolls no
aptes per al conreu agrícola, tant per regular-ne l’ús entre els veïns com,
sobretot, per defensar els seus drets d’ús davant dels poders senyorials
exteriors o de les comunitats veïnes.36 Amb relació al bisbat de Girona,
però, el pes dels senyors i dels seus agents en aquest àmbit no sembla
que deixi gaire espai a les comunitats: els senyors dels castells termenats
exigien el pagament d’uns censos fixos a canvi de permetre l’accés als
espais incults, però també escoltaven les demandes dels habitants de
cada lloc i dictaven sentències en cas de conflicte. El 1273 els senyors
d’Ullà i Canet de Verges, el bisbe de Girona i el comte d’Empúries,
respectivament, van delimitar els termes parroquials per aclarir quina
de les dues comunitats tenia dret a utilitzar els aigualleixos, els arenys
i les sauledes dels marges del riu Ter, que, a causa d’una inundació,
s’haurien mogut de lloc. L’any 1251 el paborde de maig de la seu de
Girona va posar uns bans o multes “cum consilio et uoluntate proborum
hominum ... in uilla de Oliuars et uillari de Uillauacarum”, al terme
de Sant Julià de Ramis, per tal de sancionar els propietaris d’animals
—bous, ases, porcs i ovelles— que els deixessin entrar en camps i vinyes
d’altres durant els mesos de maig, juny, juliol i setembre. Mentrestant,
a Sant Sadurní, l’any 1296, el paborde d’Aro i els castlans del lloc van
fixar, “ad instanciam preces et requisicionem proborum hominum ville
et perrochie antedicte et etiam cum consilio eorumdem”, diverses penes
i obligacions a tots els habitants del lloc en cas que entressin, ells o
el seu bestiar, en camps, vinyes i horts d’altres persones i també en
cas que collissin herba en llocs on hi hagués esplets i hi fessin alguna
destrossa. I el 1346 a Lloret de Mar senyors del castell van dictaminar
que els boscos del lloc pertanyien als habitants de disset masos i podien
comerciar amb els productes forestals, mentre que els habitants del
port només van conservar els seus drets d’obtenir llenya i fusta dels
boscos però només per al seu propi ús.37
36. Font Rius, “Génesis...”, p. 581-582, íd., “Algunes consideracions sobre la

historiografia i la problemàtica dels béns comunals”, dins Busqueta-Vicedo, Béns...,
p. 24-26; Fernández, “Aprofitaments...”, p. 199-202; íd. “Béns comunals a l’edat mitjana.
Un estat de la qüestió”, dins Busqueta-Vicedo, Béns...; Ferrer , “Emprius...”; Salrach,
“Solidaritats...”, p. 68-71.
37. CCBG, núm. 496 (1273.09.15); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm.
(1251.06.20); SESS, núm. 17 (1296.01.08); PULM, núm. 1 (1346.03.07); cf. Mallorquí,
“Parròquia...”, p. 854-855.
Sembla clar que les comunitats rurals gironines eren del tot in-
capaces per regular pel seu compte els drets d’ús dels boscos o l’accés
dels ramats a les terres de conreu després de la collita. En canvi, amb
relació als molins i a l’aigua s’ha detectat la intervenció d’uns prohoms
i d’uns mestres de riera que feien complir els costums existents a cada
lloc: el 1319 a Cassà de la Selva s’especifica que, abans de construir
un nou molí, calia que els “proborum hominum” del terme del castell
supervisessin els acords entre el promotor de l’obra i els propietaris
de les terres per on passaven els recs, de manera que s’apliqués cor-
rectament el costum que ja seguien altres molins del veïnat —“juxta
morem consuetum aliorum molendinorum de conuicinio nostro”—;
mentrestant, a Sant Sadurní el ciutadà gironí Vidal de Queixàs va dictar
l’any 1336 un arbitratge entre els parçoners de dos molins veïns del
Rissec després consultar dos “magistri rierie” del lloc.38
Igual com la defensa dels drets d’ús sobre els espais incults, la
participació de les comunitats vilatanes en l’exèrcit i en la defensa del
territori també ha estat considerada com un factor de cohesió de la
pròpia comunitat.39 A les terres de Girona, hem vist com l’organització
militar de la població a través dels sometents locals estava supeditada
a la iniciativa dels senyors dels castells o dels seus feudataris. En casos
puntuals, la participació dels habitants de les comunitats en les obres
de fortificació i reparació de les muralles i fossats, en els serveis de
vigilància del territori i en el mateix exèrcit local o sometent també
obeïa als seus propis interessos de defensar-se de qualsevol amenaça
exterior: així, els habitants de la vila de Sant Feliu de Guíxols, després
d’obtenir una carta de franqueses de l’abat del lloc l’any 1181, van
jurar ser-li fidels i bons defensors i estar “parati in armis, in operibus
forcie et ville, in hostis et in cavalcatis et in missionis guardiarium”.40
De manera semblant, les universitats podien organitzar exèrcits propis
o refer les muralles de les seves viles: en una carta del 1322 Ferrer de
Lillet, batlle general de Catalunya, informava que l’“exercitu homines
38. ADG, Cort del bisbe, Testaments i causes pies, pergamí núm. 54 (1319.09.16);
ACBE, fons patrimonial Vancells Fina, pergamí s. núm. (1336.04.10); cf. Mallorquí,
“Molins...”. A la plana de Vic els habitants de les sagreres, al segle xiii, nomenaven
representants en casos de conflictes per l’ús de l’aigua per tal de millorar l’aprofitament
de l’energia hidràulica de la comarca; cf. Cuvillier, J.-P., “Les communautés rurales de
la plaine de Vich aux xiiie-xive siècles”, Mélanges de la Casa de Velázquez, núm. 4, 1968,
p. 73-103.
39. Per exemple, en el cas dels sagramentals del Vallès i del Baix Llobregat;
cf. Madurell, “Els sagramentals...”; Cuadrada, “El sagramental...”; íd., “Els greuges...”;
Ferrer, “El sagramental...”.
40. CPFC, núm. 163 (1181.06.01).
Locustarie”, invocant la carta de franqueses de Jaume I del 1241, havia

atacat els de Tossa segurament per defensar la continuïtat de l’explo-
tació dels boscos tossencs a càrrec de Pere de Fonolleres, procurador
de la universitat dels homes de Llagostera; mentrestant, els prohoms
de Caldes, el 1342, van manllevar 50 sous per arreglar un tram de la
muralla de la vila.41
Ara bé, a mesura que transcorria el segle xiv, la implicació dels
monarques catalans en diverses guerres afectava directament les pobla-
cions rurals gironines, entre d’altres: els nuclis episcopals de la Bisbal,
Ullà i Rupià hagueren de contribuir amb quinze, quinze i deu soldats
respectivament a les guerres dels reis, a més de construir muralles —les
de la Bisbal el 1364— i pagar-ne les despeses a través d’impostos indi-
rectes durant una colla d’anys.42 No és estrany que algunes universitats
rurals s’oposessin a aquestes prestacions militars: els anys 1341 i 1351
els síndics de la vila reial de Palamós defensaven el seu privilegi del
1279 que els eximia de combatre pel rei fora del bisbat de Girona, o
d’anar “in host vel exercitus nec in cavalcada extra episcopatum Ge-
runde per mare neque per terram”.43
Finalment, cal detectar si les necessitats organitzatives de les co-
munitats per tal de poder recaptar i pagar els impostos van tenir a
veure o no amb el desenvolupament de les universitats rurals. A les
ciutats i principals viles catalanes, la consolidació de les institucions
municipals urbanes al segle xiv va anar acompanyada de l’establiment,
a part de les talles o col·lectes que ja s’empraven per repartir entre els
veïns les sumes dels subsidis o ajudes recaptats conjuntament amb la
quèstia, de tres fonts regulars de finançament propi: les imposicions
—impostos indirectes que gravaven diversos productes de consum i
que solien ser arrendats per curts períodes de temps—, els impostos
sobre la renda —redelmes i onzens— i el recurs al crèdit i als préstecs,
ja fos per mitjà dels jueus o a través de censals.44 Amb relació a les
universitats rurals del bisbat de Girona, disposem d’algunes notícies
que permeten apuntar unes primeres hipòtesis. Al llarg de la primera
41. AHG, Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 23, f. 50v (1342.11.25); cf. Sales,
“Crèdit...”, p. 55; Soldevila, “Llagostera...”, p. 202.
42. Marquès, “El govern...”, p. 146-147.
43. CPFC, núm. 335 (1279.12.03); SAMP, pergamí núm. 9 (1341.09.25) i pergamí
s. núm. (1351.07.16).
44. Font Rius, J. M., “La administración financiera en los municipios catalanes
medievales”, dins íd., Estudis..., p. 613-614 i 616-628; Ortí, P., Renda i fiscalitat en una
ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv, Barcelona: Consell Superior d’Estudis Científics,
2000, p. 584-600; Morelló, J., “Els impostos sobre la renda a Catalunya: redelmes, onzens
i similars”, Anuario de Estudios Medievales, núm. 27/2, 1997, p. 903-968.
meitat del segle xiv algunes universitats de viles i castells van haver de
fer front a pagaments de quantitats importants: el 1304 la universitat
de Torroella de Montgrí va pagar 500 sous, o 25 lliures, per reparar
el pont sobre el Ter; el mateix any, els homes del castell de Monells
hagueren de pagar 25 lliures corresponents a tres mesos d’una col·lecta
sobre tot el bisbat de Girona; l’any 1321 la universitat de Pals també
va pagar 500 sous al bisbe a canvi d’enrunar un molí i la resclosa i de
no pagar les tasques de les terres que s’hi conrearan; a la Bisbal, els
habitants del lloc solien concedir donatius als seus senyors els bisbes,
a l’inici de llurs episcopats, entre els quals n’hi ha un de 4.000 sous
l’any 1326.45
Per a la recaptació d’aquestes quantitats, els habitants de les co-
munitats rurals van trobar en les talles un bon sistema de repartiment
del total a pagar, tant que el mot “talla” també designava el propi
pagament o imposició. Un dels primers testimonis apareix en la carta
municipal concedida l’any 1303 per l’abat de Banyoles als habitants de
la vila, els quals, prèvia assemblea general convocada pel propi abat
o el seu lloctinent, podien acordar la imposició de “tallia vel comune”
per a qualsevol afer; després, l’assemblea elegia unes persones que
taxaven o tallaven la quantitat a repartir entre el conjunt de vilatans i
unes altres encarregades de recaptar els diners assignats a cadascú.46
A partir de 1320, les referències a les talles comencen a sovintejar en
diversos indrets de les terres gironines: a la Bisbal, el 1326 el bisbe
Pere d’Urrea va manar a la universitat que fes talla per pagar 300 sous
als marmessors del bisbe anterior, Pere de Rocabertí, i al batlle que
forcés tothom a contribuir-hi; l’any 1345, a instància d’uns prohoms
de Caldes, el procurador de Pere de Montcada i el jutge demanaren al
batlle que fes vendre a través del corredor públic totes les coses que
havien estat empenyorades a Pere Eruç, Guillem Roig, Pere Malavella,
Bartomeu Revellí, Bernat Cendra, Guillem Eixandri, tots de Caldes i
Pere Mataró, de Franciac, per raó de la talla que concediren a Pere
de Montcada; i encara a Brunyola, l’any 1350, el paborde de l’Almoina
i els homes de la universitat van enfrontar-se per una talla feta dotze
anys enrere.47
45. AHG, Notarial, Monells, vol. 241, f. 13r (1304.05.30); CRV, núm. 176
(1321.11.12); cf. Marquès, “El govern...”, p. 141.
46. DB, núm. 483 (1303.04.20); cf. Farías, “Les franqueses...”, p. 7-9; Turull-
Bueno, “El contingut...”, p. 11-15.
47. LBG, núm. 51 (1326.07.15); ADG, Lletres, vol. U-2, f. 192r (1326.09.19); AHG,
Notarial, Caldes-Llagostera, vol. 575, f. 208r (1345.09.19), i vol. 28, f. 128r (1346.08.28);
ADG, Almoina, Brunyola, pergamí núm. 78 (1350.03.20); cf. Sales, “El castell...”, p. 75.
Les contribucions dels veïns a les talles locals solien ser proporci-
onals a les riqueses de cada llar, tal com es dedueix de les distincions
entre “maioribus”, “mediocribus” i “minoribus” detectada a Torroella
de Montgrí l’any 1265.48 De totes maneres, en alguna ocasió descobrim
que aquesta diferenciació es corresponia amb els dos grans grups del
món rural, els pagesos dels masos i els homes joves: l’any 1317, tot i
que Arnau de Vilar de Ravós del Terri tenia un mas, com que no era
home propi de l’ardiaca, “contribuit in talliis et comunibus parrochie de
Rogacionibus sicut unus borderius siue juuenis homo”.49 A més, alguns
batlles pretenien escapolir-se de les contribucions a les talles: a Sant
Sadurní, l’any 1327, els dos procuradors dels homes propis de Ramon
de Pontós, senyor de la força de Banyeres, van acusar el batlle Guillem
de Mates de no voler contribuir en la talla acordada entre tots ells per
sufragar les despeses de les obres al portal de la cellera de Banyeres;
el batlle, tot i ser un home propi més, tenir un mas, haver participat
en les obres del portal i refugiar-s’hi en cas de guerra, no volia pagar
els 5 sous en què havia estat taxat perquè creia que era un privilegi
inherent a la seva funció i al seu càrrec.50 Igualment, els cavallers, els
ciutadans de Girona i els notaris pretenien eximir-se de les talles locals,
la qual cosa els valgué algun enfrontament amb la comunitat.51 Així
pren més valor la generosa oferta realitzada per seixanta-tres veïns
de Rupià a un cavaller, Jordà d’Abellars, per tal que s’instal·lés a la
localitat i no hagués de contribuir ni en les talles, ni en les quèsties,
ni en les obres als murs i valls i les guaites.52
La cronologia del desenvolupament de l’administració financera
de les universitats rurals de les terres gironines, encara basada exclu-
sivament en els repartiments a través de les talles, contrasta amb la
de les viles reials que, a partir del 1320, ja disposaven d’un segon pi-
lar de les finances municipals: el recurs a les imposicions i a la fisca-
48. CPFC, núm. 314 (1265.11.08). Al Llenguadoc es detecten diferenciacions si-

milars, cf. Bourin-Durand, Vivre..., p. 195-197; Bourin, “Historiographie...”.
49. ACA, Monacals d’Hisenda, vol. 381, f. 37r (1317.07.21).
50. ACBE, fons patrimonial Teixidor, patrimoni Boïgues, plec 2, pergamí núm.
22 (1327.05.07); cf. Mallorquí, “Parròquia...”, p. 858-860.
51. A Torroella de Montgrí, l’any 1314, un oficial reial va segrestar les rendes
i els béns d’un petit noble que no volia contribuir al subsidi corresponent a les noces
d’una filla del rei Jaume II amb el duc d’Àustria; a la Bisbal, el 1330, el bisbe va manar
a un jurista que resolgués la causa de la universitat contra els notaris del lloc sobre
si havien de contribuir a les talles; i a Celrà, el 1391, els síndics de la universitat van
acordar amb un ciutadà de Girona, Bernat de Lloberes, que aquest col·laboraria en les
talles del poble; cf. ADG, Lletres, vol. U-4, f. 95r-v (1330.05.26); ADG, Cúria del bisbe,
Testaments i Causes Pies, pergamí núm. 152 (1391.07.10).
52. AHG, Notarial, Rupià, vol. 473, f. 152r-157v (1346.02...).
litat indirecta per tal de sufragar els donatius als monarques catalans,
embrancats en guerres a Sardenya i en un constant augment de les
despeses.53 És el cas de Torroella de Montgrí que, per tal de pagar als
monarques els subsidis acordats en les corts i per tal de garantir el
seu abastiment en gra, va intentar obtenir uns ingressos ordinaris a
partir de l’arrendament dels bans de la vila i de les imposicions sobre
el blat, el vi i la carn.54 Aquesta facultat, però, no es va generalitzar a
totes les universitats de parròquies i castells al segle xiv, tot i que les
necessitats financeres de la monarquia, primer, van obligar els habi-
tants d’altres viles i llocs reials a pagar donatius i quèsties —Pals, Sant
Feliu de Guíxols, Fornells, Quart i Palau-sacosta—55 i, després, van
estendre arreu del país els impostos a partir del fogatge de les Corts
del 1359. A cada localitat hi havia uns síndics encarregats d’efectuar
les pagues corresponents a cada subsidi acordat a Corts i de recap-
tar les quantitats atribuïdes a cada vila, castell, parròquia o lloc se-
gons el seu nombre de focs;56 per fer-ho, solien recórrer a les talles: a
Rupià, Parlavà i Ultramort, el bisbe va donar llicència per constituir
dos síndics a cada poble amb poders per imposar talles; i a Quart,
l’any 1360, els setanta-tres focs del lloc havien de pagar 50 sous, però
el bisbe va demanar que es rebaixés la talla perquè dotze focs eren
d’església.57 De vegades, tanmateix, per pagar les quantitats repartides
a través dels fogatges, les universitats també podien recórrer als ingres-
sos procedents d’imposicions indirectes, o bé a l’endeutament a través
de censals i violaris, que es va generalitzar a la segona meitat del se-
gle xiv.58 No és, doncs, fins a la segona meitat del segle xiv que, amb les
53. Sánchez, El naixement..., p. 77-78 i 102-103; Sánchez, M.; Ortí, P., “La Corona
en la génesis del sistema fiscal municipal en Catalunya (1300-1360)”, dins M. Sánchez;
A. Furió (eds.), Col·loqui Corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana, Lleida:
Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, p. 236-246.
54. Soldevila, x., “Una vila...”, p. 96-99.
55. Sánchez-Ortí, “La Corona...”, p. 271-275.
56. Gràcies a un fragment d’un llibre de rebudes del fogatge concedit al rei pels
estaments eclesiàstics l’any 1358, sabem que existien síndics a les parròquies de Celrà,
Llampaies, Viladasens, Flaçà, Juià, Mollet, Fellines, Vilafreser, Sant Martí Vell, Pedrinyà,
Sant Martí de la Mota, Campllong, Madremanya, Caçà de Pelràs i, encara que sembli
fals, també al Vilar de Sant Andreu de la parròquia de Terradelles; cf. ACA, Reial Patri-
moni, Mestre Racional, vol. 2603, lligall núm. 2, f. 2r-18v (1358).
57. ADG, Lletres, vol. U-34, f. 115r (1359.02.14), i vol. U-37, f. 73r (1360.04.18);
cf. Pons Guri, “Un fogatjament...”, p. 410-424; Ortí, “Una primera aproximació...”,
p. 753; íd., Renda..., p. 600-609.
58. Ortí, “Una primera aproximació...”, p. 750-751. Amb anterioritat, només de
manera puntual les universitats rurals accedeixen a aquesta forma de finançament: l’any
1336, la universitat de la Pera, per tal de fer front a la segregació de Púbol, havia elegit
uns síndics amb facultat, entre altres, per rebre unes quantitats de diners dels habitants
necessitats de recollida dels diners per pagar les quantitats imposades

a cada comunitat a través del fogatge, van néixer universitats a totes
i cadascuna de les parròquies que fins llavors encara no en tenien.
És per això que el 1390, quan s’obliga els habitants de la batllia de
Girona a contribuir en les obres dels murs de la ciutat de Girona, ja
s’especifica que es tracta de les vint-i-cinc “universitates parrochiarum
vicarie et baiulie Gerunde” situades en l’entorn immediat de la capital
(cf. mapa 19).
Les comunitats rurals en conflicte
De vegades, la violència, les lluites i els conflictes incidien en

la conformació de les comunitats rurals perquè, als segles medievals,
els pagesos i els vilatans no podien rebel·lar-se obertament contra els
senyors feudals, que controlaven la força militar, sinó només practicar
una resistència activa i permanent basada sovint en la negociació. Per
a aconseguir èxits, com la concessió d’una carta de franqueses o l’alli-
berament d’alguna càrrega servil, calia una unitat entre els membres de
la comunitat que no sempre era possible. Les institucions comunals, en
realitat, no aconseguiren eliminar les lluites a l’interior de les comunitats
rurals per controlar el magre poder local.59 A continuació, analitzarem
els conflictes que van viure algunes de les comunitats gironines que
hem estudiat més a fons; l’objectiu és descobrir-hi la participació dels
diversos actors de la societat rural —nobles, clergues i laics— i enten-
dre el paper, a vegades contradictori, que cadascun d’ells tingué en la
constitució de les institucions comunitàries locals.
Les comunitats de cara a l’exterior

Les freqüents lluites entre senyors afectaven, de manera ben di-
recta, les comunitats establertes en els seus dominis. Normalment no
romanien passives, sinó que hi prenien part al costat del seu senyor.
És el que va passar, per exemple, en un conflicte local, situat als llocs
veïns de la Pera i Púbol, entre la segona meitat del segle xiii i el primer
terç del segle xiv. La lluita entre el senyor d’un castell amb el de la
parròquia on estava establert pel control d’un mateix espai territorial
dels llocs i per pagar pensions de crèdits a cristians i jueus sobre el redelme de la Pera;
cf. ADG, Processos, vol. 154, f. 1r-2v (1336.11.29).
59. Pastor , R., Resistencias y luchas campesinas en la época del crecimiento y
consolidación de la formación feudal, Madrid: Siglo xxi, 1993, p. 245-250; Bourin-Durand,
Vivre..., p. 217-219; Bourin, Villages..., p. 321-330; Martínez Sopena, La Tierra..., p. 551-
566; Pastor, Castilla..., p. 300-305.
va acabar creant dues comunitats rurals diferenciades i enfrontades,

una a la cellera que voltava el temple de Sant Isidor de la Pera i l’al-
tra al voltant del castell de Púbol. El conflicte l’encetà el senyor de
Púbol, Hug de Cervià, abans del 1242, atacant els habitants de la Pera
i impedint-los accedir a les pastures del terme del seu castell, fins que
el bisbe el va obligar a renunciar a les seves pretensions i a permetre
que els habitants de la Pera poguessin tancar —amb murs i fortifica-
cons— la cellera. Al cap d’uns anys, però, la pressió senyorial sobre
la Pera reaparegué: el 1297 els habitants de la cellera de la Pera es
van reunir en assemblea general per designar procuradors i respondre
judicialment a la cúria reial de Girona davant de les qüestions presen-
tades pel noble Bernat Amat de Cardona. L’any 1326 el conflicte s’havia
agreujat perillosament, atiat tant pel bisbe com pel noble Guerau de
Cervià, fins al punt que els homes de Púbol no anaven a l’església
parroquial de la Pera per por dels habitants de la cellera i els clergues
de la Pera no s’atrevien a anar a Púbol. Així s’arribà al 1335 en què el
bisbe Gilabert de Cruïlles va erigir la parròquia de Púbol; aleshores,
la universitat de la cellera de la Pera va protestar enèrgicament per la
pèrdua d’ingressos de la seva església i va aconseguir que Púbol es
quedés com a sufragània i que els seus feligresos continuessin pagant
part dels drets rectorals a la Pera.60
Un segon conflicte, d’abast més general, també es va allargar
durant unes quantes dècades entre la fi del segle xiii i l’inici del xiv. És
el que enfrontava els comtes d’Empúries, d’una banda, i els bisbes de
Girona i els reis d’Aragó, de l’altra, a les terres meridionals del comtat
—i ardiaconat d’Empúries— i als llocs veïns de l’ardiaconat de Girona
que avui formen part del Baix Empordà. El conflicte va afectar un
elevat nombre de parròquies i llocs que quedaven en l’espai delimitat
per tres viles principals: Torroella de Montgrí, vila reial des del 1272,
la Bisbal, de senyoria episcopal, i Monells, vila dels comtes d’Empúries
en terres de l’antic comtat de Girona. L’enfrontament s’aguditzà a l’úl-
tima dècada del segle xiii perquè el comte d’Empúries havia fortificat
l’església de Sant Iscle i havia aixecat castells a Bellcaire i a Castell
d’Empordà, a la parròquia de Llaneres i prop de la Bisbal; el bisbe hi
reaccionà intentant fortificar els llocs de Corçà, Ultramort, Casavells
60. CRV, núm. 42 (1242.02.07); ACG, pergamins del segle xiii, s. núm. (1297.07.29);
ADG, Lletres, vol. U-2, f. 10r-v (1326.03.20), f. 47r-v (1326.03.14), f. 48r-v (1326.03.20),
f. 86r (1326.05.27), f. 97r-v (1326.06.07) i f. 100v (1326.06.12), i vol. U-2b, f. 18r (1326.10.15);
ADG, Notaria, vol. G-6, f. 40v-41v (1326.08.07); ADG, Processos medievals, vol. 154,
f. 1r-2v (1336.11.29) i vol. 350, f. 4v-11v (1335.03.10); cf. Marquès, “La parròquia...”,
p. 93-94 i 103.
i Serra de Daró, però el comte d’Empúries passà de les amenaces als

atacs directes a clergues i drets eclesiàstics, als robatoris de bestiar,
a les invasions i saquejos d’aquestes poblacions i, fins i tot, al desvia-
ment de l’aigua del Ter per inundar els conreus d’Ullà i perjudicar la
vila de Torroella. L’any 1306 el rei Jaume II dugué els seus exèrcits
a l’Empordà i va sotmetre el comte Ponç Hug II, tot i que abans de
la seva mort, el 1313, va intentar revoltar-se un altre cop. En aquest
context de violència, les comunitats depenents d’uns i altres senyors
s’hi van veure immerses del tot: és el cas de la vila de Monells, els
habitants de la qual l’any 1299 van insultar i ferir homes de Corçà i
l’any 1304 van associar-se per tal de pagar les despeses del metge en
cas que algun d’ells fos ferit. En els anys següents, Monells va rebre
directament les conseqüències de la guerra i de l’ocupació per part
de les forces reials i episcopals: la senyoria comtal del castell va ser
cedida pels oficials del rei a d’altres senyors, com Guillem Esquerrer
el 1308; la vila va ser atacada el 1311 i el mercat va ser bandejat el
1313 perquè el batlle de Monells no va cedir al veguer reial un home
de Foixà que hi havia comès crims. De manera similar, la vila de la
Bisbal també es va veure afectada, entre els anys 1299 i 1306, per
l’amenaça que suposava la construcció pel comte d’Empúries d’una
fortalesa a Castell d’Empordà.61
Ara bé, la fi de la guerra entre els senyors no acabà amb les
enemistats locals que havia generat: l’any 1319 prop de quaranta veïns
de la Bisbal van delegar poders a dos clergues de Girona per tal que
seguissin uns processos contra ells a la cúria reial i a la del bisbe per
uns assassinats comesos a la Bisbal per homes d’Ullastret i de Vulpellac;
i no va ser fins al 1322 que les universitats de la Bisbal i Corçà, d’una
banda, i les d’Ullastret, Vulpellac, Sant Iscle i Fonolleres, de l’altra,
pogueren arribar a un acord de pau per evitar nous enfrontaments
entre els seus habitants.62 L’any següent el rei va concedir un privilegi
al bisbe per tal que pogués celebrar mercat a la Bisbal els divendres,
la qual cosa perjudicava directament el mercat més antic de Monells,
que se celebrava el dia següent, el dissabte; a més, el bisbe obligava
61. ACA, Cancelleria, vol. 114, f. 21v-22r (1299), vol. 203, f. 204v-205r (1306),
vol. 200, f. 144r i f. 226r (1308), vol. 210, f. 93v (1311), i vol. 308, f. 85r (1313); AHG,
Notarial, Monells, vol. 241, f. 3r-v (1304.03.08); cf. Pella, J., Historia del Ampurdán,
Barcelona: Impremta de Lluís Tasso, 1883, p. 514-517; Marquès, “Monells”, p. 13-14; Els
castells..., vol. 2, p. 640-648 i 675-681; Saurí-Soler, Història..., p. 223-226; Puig, “Bernat...”,
p. 215-222; Mallorquí, Històries..., p. 125-128.
62. PM, núms. 781 (1319.04.24) i 1083 (1322.02.17 i 1339.11.12). La concòrdia
del 1322 va ser ratificada l’any 1339 per les universitats de la Bisbal i d’Ullastret, amb
els batlles respectius.
els habitants de la Bisbal a acudir-hi sota pena de ban i els multava

si acudien a Monells.63 Davant d’aquestes accions, no és estrany que
els senyors de Monells protestessin immediatament després de l’erecció
del mercat i que habitants dels llocs veïns ataquessin el mercat de la
Bisbal o els que s’hi adreçaven: el 1328 uns homes de Cruïlles van
fer danys a la vila de la Bisbal; el 1344 uns homes de Corçà van ser
atacats per gent de Monells mentre anaven a la Bisbal; l’any 1350 dos
homes de la Bisbal, que eren confrares de Sant Projecte de Monells,
no pogueren complir el vot d’assistir a l’aplec anual, i el 1359 un altre
cop la gent de Monells atacà un bisbalenc que hi havia anat.64 Aquestes
picabaralles contínues entre poblacions veïnes sembla que van enfortir
el sentiment comunitari dels seus habitants, enfrontats sempre a la
gent dels llocs propers.
Lluites a l’interior de la comunitat

En comparació amb les rivalitats entre pobles veïns, l’estudi dels
conflictes produïts a l’interior de les comunitats rurals gironines presenta
una complexitat molt major perquè els protagonistes, clergues, senyors
i cavallers i la resta de la població rural, podien desenvolupar pa-
pers molt diferents a cada parròquia. A més, a molts indrets de les
terres gironines existia una divisió entre els habitants dels masos i
els dels nuclis concentrats que, en certs moments, esclatà en conflicte
obert i que, segons els indrets, pogué evolucionar de maneres contra-
posades. I, finalment, molt sovint les lluites produïdes a l’interior d’una
comunitat eren, en realitat, la suma de diversos conflictes superposats.
El progressiu control que els bisbes de Girona, al llarg del se-
gle xiii, van aconseguir imposar sobre el clergat rural, especialment
sobre els que obtenien beneficis amb cura d’ànimes, degué alterar
notablement la vida quotidiana de les comunitats rurals. Els bisbes
pretenien convertir els rectors parroquials en uns instruments essen-
cials per controlar les poblacions del camp i, sobretot, per garantir el
cobrament de les rendes eclesiàstiques; tanmateix, no tots els clergues
semblaven disposats a seguir les indicacions dels bisbes: alguns vivien
amb concubines posant en perill l’economia dels seus beneficis, d’altres
incomplien els serveis religiosos a què estaven obligats i uns quants
63. PM, núm. 883 (1323.03.21); ADG, Notaria, vol. G-6, f. 56v-57r (1326.09.17);
cf. Marquès, “El govern...”, p. 145.
64. ADG, Notaria, vol. G-4, f. 26r-v (1323.04.28), i Lletres, vol. U-3, f. 53v-54r
(1328.01.25), vol. U-7, f. 121r (1344.02.05), vol. U-17, f. 121r (1350.12.19) i vol. U-34, f.
41v (1359.04.13); cf. Marquès, “El govern...”, p. 145-147; Saurí-Soler, Història..., p. 268-273.
s’absentaven massa sovint o durant períodes massa llargs de les seves

parròquies. En alguns casos, els motius d’aquests incompliments tenien
molt a veure amb la pressió que rebien de part de senyors i cavallers,
o bé, de la resta de feligresos del lloc.
En efecte, a mesura que els bisbes dels segles xiii i xiv anaren
imposant la seva autoritat sobre els rectors parroquials, els senyors dels
castells s’aparten de la pràctica comunitària de la religió i es reclouen,
amb llicència episcopal, en les capelles que fan construir en els seus
castells i palaus; en contrast, molts cavallers no van poder construir
cap capella i procuraren diferenciar-se dels seus veïns pagesos fent-se
enterrar no en el cementiri, sinó a l’interior del temple parroquial,
a canvi d’importants quantitats per fundar beneficis i aniversaris en
els altars de l’església. La voluntat dels cavallers, però, no sempre es
complí pacíficament, sinó que alguns van utilitzar l’amenaça i l’agressió
als clergues parroquials, els quals els podien excomunicar i portar al
tribunal del bisbe. A la vegada, els clergues rurals gironins s’hagueren
d’enfrontar de manera continuada als feligresos de les seves parròquies
per tal de conduir-los espiritualment segons els manaments episcopals
dictats en els sínodes diocesans; és probable, tanmateix, que les qües-
tions de moralitat i de pràctica religiosa, que oposaven clergues i par-
roquians i que servien d’excusa per denunciar-se mútuament en ocasió
de les visites pastorals, tinguessin un rerefons econòmic important: el
pagament dels drets rectorals per part dels feligresos. Efectivament,
alguns clergues van rebre l’agressió violenta de parroquians seus que
havien estat excomunicats prèviament, però també tenim notícia de
l’actuació conjunta de tots els laics d’una parròquia en contra d’un
clergue que els exigia, injustament segons ells, una nova prestació. Per
exemple, a Figueres, el 1250, l’abat de Vilabertran i la universitat dels
parroquians es posaren d’acord sobre les lluminàries i les oblacions
als clergues del lloc; a Borgonyà, als volts del 1300, el domer volia
imposar un pagament fix per raó del blat dels menjars; a Siurana, el
1313, els parroquians van designar quatre procuradors i síndics per
oposar-se als clergues que els exigien àpats després de celebrar matri-
monis; i el 1343 certs homes de Fonteta, un nucli secundari del terme
de la Bisbal, es van queixar al bisbe que els clergues de la Bisbal no
feien totes les celebracions a l’església de Fonteta al·legant que hi havia
masos abandonats.65
65. ESMV, núm. 829 (1250.03.16); ADG, Processos, vol. 7, f. 1r (1300 ca.) i vol.
26, f. 1r (1313.04.11); LBG, núm. 140 (1343.09.02).
No tots els conflictes a l’interior de les parròquies rurals, però,

tenien els clergues com a protagonistes. Als segles xiii i xiv les tradi-
cionals lluites entre senyors i pagesos per l’obtenció de drets i rendes
s’havien anat transformant en unes llargues negociacions que podien
acabar amb la concessió pels primers de privilegis i franqueses a favor
dels segons; els senyors laics i eclesiàstics, imitant el camí emprès pels
reis, havien començat a enfranquir algunes de les seves poblacions
més importants per tal d’afavorir-ne el desenvolupament econòmic i
comercial que, de manera indirecta, també els beneficiava. Malgrat tot,
la concessió de franqueses només va afectar alguns nuclis gironins i
la majoria de la població rural, sobretot la que residia en masos aï-
llats, va continuar sotmesa als senyors feudals a través d’una estreta
dependència personal que els havia de garantir el cobrament de totes
les rendes que els pertocaven. La redacció de capbreus senyorials, la
confiscació de masos als tinents que abandonaven l’explotació, la pres-
tació de juraments de fidelitat i d’homenatge, etc., eren pràctiques que
recordaven repetidament la submissió dels pagesos als seus senyors.
Això no obstant, la complexa estructura senyorial de les terres
gironines, amb la presència de moltes senyories, la majoria petites,
a l’interior d’una mateixa parròquia feia que pogués existir una gran
diversitat de situacions conflictives. Un dels casos més evidents és el de
la parròquia de Sant Sadurní, on la placidesa de les relacions socials
internes que sembla transmetre la carta de justícies del 1296, concedida
als habitants del lloc pels dos senyors del castell, el paborde de juliol i
el castlà Ramon Arnau, amb els clergues com a testimonis, contrasta
enormement amb la situació al cap d’uns anys, amb conflictes superpo-
sats a diversos nivells: entre els dos senyors del lloc, entre els pagesos
i els vilatans i, encara, entre els senyors i els seus tinents. En efecte,
el castlà del lloc, Ramon Arnau de Sant Sadurní, va rebel·lar-se l’any
1318 contra la seu de Girona, de qui depenia teòricament el castell,
prenent la iniciativa a l’hora d’exigir “tallias seu collectas et servicia
sibi convencionaliter expresse inhibita” als homes propis de la seu de
Girona, de dirigir aquests homes contra altres homes d’església, d’obli-
gar-los a portar “signum suum ... in scutis”, de dictar pregons ell sol
en contra del costum que tenien de fer-ho plegats i d’obligar-los a obeir
el seu batlle en lloc del de la seu de Girona; però la temptativa li va
sortir malament, perquè, el 1319, el bisbe s’hi va interposar, va cedir a
la seu uns quants beneficis a canvi de la propietat del castell de Sant
Sadurní i va obligar Ramon Arnau a convertir-se en el seu vassall i a
prestar-li homenatge. Mentrestant, de la lectura de la visita pastoral del
1329 es desprèn un fort enfrontament entre els habitants dels masos i
els homes joves de la vila pel control de l’obreria de la parròquia, que
els primers no volien cedir als segons ni tampoc que els clergues en
supervisessin els comptes del blat de l’oli. A més, també s’enfrontaren
alguns homes propis amb els seus senyors, sobretot si aquests eren uns
altres pagesos que havien adquirit drets senyorials: als volts del 1340
Ramon de Boïga i Maimó ses Arades, que havien adquirit el domini
d’unes vinyes al cavaller Bernat de Mont, exigien als pagesos portar les
tasques del raïm al celler que tenien a la parròquia de Sant Sadurní.
Finalment, existien conflictes a l’interior del mateix grup de pagesos
dels masos: el 1327 Guillem Mates havia intentat escapar de la contri-
bució en una talla acordada per tots els homes depenents de Ramon
de Pontós, senyor de la força de Banyeres, excusant-se amb el fet de
ser el batlle de l’esmentat senyor; i el 1336 els tres parçoners del molí
de Perafigueres, Guillem Bancells, Pere Fornells i Arnau Sureda, van
conduir el veguer i el jutge ordinari de Girona al seu molí per tal que
veiessin in situ el problema causat perquè els parçoners del molí del
Güell havien aixecat massa la resclosa de manera que l’aigua tornava
a entrar al molí de Perafigueres i no podia funcionar correctament.66
Un cas similar de divisió del conjunt de feligresos d’una parròquia
el trobem, l’any 1346, a Lloret de Mar. L’oposició entre els habitants dels
masos i els pobladors del port de mar, nucli que va créixer ràpidament
entre la fi del segle xiii i la dècada de 1340, es manifestava en la lluita
per controlar la comercialització dels productes dels boscos del terme;
a més, l’any 1347, els prohoms de Lloret van demanar el trasllat de
l’església parroquial, situada a l’interior del terme, al nucli del port creat
a la platja de Lloret, però no s’aconseguí perquè no tothom hi estava
d’acord. Ara bé, quan l’any 1372 el paborde de novembre de la seu
de Girona va comprar al castlà els seus drets sobre el terme, tots els
lloretencs es van unir en contra seva: en efecte, davant la redacció d’un
nou capbreu general el 1373 i, sobretot, davant l’exigència de prestar
les obres necessàries per tal de reparar el castell de Lloret, destruït
vint anys enrere, els habitants de Lloret van haver-se de defensar en un
llarg procés que, si bé acabà amb la victòria dels senyors, va potenciar
el desenvolupament de la pròpia universitat local, la qual, l’any 1391,
es reuní en assemblea per tal de designar uns síndics que poguessin
endeutar-se en nom de la comunitat.67
66. SESS, núm. 17 (1296.01.08) i p. 80-81; PM, núm. 756 (1318.05.14); CRV, núm.
144, 145, 146, 147, 148 i 149 (1319.08.18); ACBE, fons patrimonial Teixidor, patrimoni
Boïgues, plec 2, pergamí núm. 22 (1327.05.07); ADG, Visites pastorals, vol. P-4, f. 61r-v
(1329.06.08); ACBE, fons patrimonial Vancells-Fina, pergamí s. núm. (1336.04.10); cf.
document 19; Mallorquí, “Parròquia...”, p. 663-664 i 858-860; íd., “Molins...”.
67. PULM, núms. 1 (1346.03.07), 3 (1372.03.02), 5 (1378.06.11) i 8 (1391.11.24);
ADG, Lletres, vol. U-11, f. 66v (1347.08.30) i f. 143r-v (1348.01.19); cf. Pons Guri, “La
A la Bisbal, en canvi, sembla que es va produir una evolució

inversa a la de Lloret: entre la fi del segle xiii i la primera meitat del
xiv, la fortalesa del domini episcopal sobre el conjunt de la població i
del terme de la Bisbal es materialitzava en el sòlid poder del batlle, en
mans de la família Frigola, en l’actuació dels membres de la cúria del
castell —jutges i notaris, sobretot— a l’hora d’administrar la justícia
civil i els drets de la jurisdicció —impostos, talles, fogatges, viafors,
reclutament d’homes per a l’exèrcit reial, baralles entre veïns, empreso-
naments, etc.— i en la promoció econòmica de la vila, del seu mercat i
de la seva fira. A més, la lluita entre els bisbes de Girona i els comtes
d’Empúries havia enfortit la consciència comunitària dels bisbalencs fins
al punt que la universitat local s’havia començat a estructurar, sempre
sota la dependència i l’observació dels agents episcopals presents a la
vila. Ara bé, l’evolució seguida durant la baixa edat mitjana va posar
de manifest el continu desacord entre els vilatans i els pagesos dels
masos del terme de la Bisbal, fins al punt que al segle xvi nasqueren
dues universitats diferenciades, la dels vilatans i la dels pagesos, que
no es refiaven l’una de l’altra i, més tard encara, al segle xviii, el nucli
de Fonteta aconseguí segregar-se del terme de la Bisbal.68
A d’altres poblacions properes no es detecta aquesta conflictivitat
interna a la comunitat rural. A Monells, per exemple, el terme del seu
castell era d’extensió molt reduïda, amb la qual cosa els pagesos dels
masos només eren una petita minoria en comparació amb els habitants
de la vila; a més, els continus atacs de les poblacions veïnes sota do-
mini reial i episcopal va enfortir la solidaritat comunitària com posa
de manifest l’acord d’ajuda mútua, en cas que algú fos ferit, signat per
prop de cinquanta habitants de Monells l’any 1304: els testimonis de
l’escriptura són dos clergues de la parròquia, Ramon Vermell i Ramon
Miró, i un dels cavallers del lloc, Arnau de Millars. Anys després, a la
dècada de 1330 no tenim notícia d’enfrontaments interns, tot i l’exis-
tència d’una elit local formada per unes vuit famílies de cavallers que,
per l’absència del senyor, l’infant Pere comte de Ribagorça i d’Empúries,
controlaven el castell i les seves rendes; aleshores, les úniques actu-
acions dels prohoms de Monells eren per col·laborar amb el batlle o
amb el senyor del lloc en la cúria judicial del lloc.69
sentència...”; Mallorquí, “El port...”, p. 56-60; Llinàs; Mallorquí; Merino; Montalbán, El

castell..., p. 49-51.
68. Marquès, “El govern...”, p. 142-145 i 148; Frigola, La Bisbal..., p. 24-25.
69. Dels cent vuitanta-tres grups familiars de Monells, els anys 1332-1333, només
setze —el 8,74%— vivien en masos; cf. AHG, Notarial, Monells, vol. 241, f. 3r-v (1304.08.08),
i vol. 162, f. 31v-32r (1332.08.05) i f. 116v-117r (1333.01.22); cf. Mallorquí, “Parròquia...”,
p. 855; íd., Històries..., p. 121-130.
En diverses parròquies de les Gavarres trobem una situació dia-

metralment oposada a la de Monells, perquè gairebé tota la població
residia en masos i les celleres eren minúscules. Això, però, no eliminava
la possibilitat de topades entre grups i bàndols diferenciats a l’interior
de les parròquies: a Santa Pellaia i a Sant Cebrià de Lledó, es produï-
ren lluites internes per controlar el càrrec de diaca de cada parròquia,
lluites que deixaren un rastre d’acusacions mútues en els registres de
visita pastoral de la primeria del segle xiv.70 A la plana de la Selva,
la majoria de parròquies també estaven constituïdes fonamentalment
per masos; els seus habitants, com és el cas de Riudellots de la Selva,
solien fer front comú a les exigències dels clergues i, sobretot, a les
mancances dels seus serveis pastorals, però l’existència de moltes se-
nyories reduïdes a la parròquia havien convertit els batlles senyorials
del lloc en els principals dirigents de la comunitat: l’any 1326 Pere
Ros, probable batlle de l’altar de Sant Domènec de la seu de Girona
a la parròquia, actuà com a procurador dels homes del lloc en un plet
contra el claver de la parròquia.71
Per concloure, el procés endegat pel bisbe l’any 1325 contra el
clergue Berenguer de Puig-alt, beneficiat de Rupià que, uns anys en-
rere, havia estat rector a Cruïlles, posa en evidència l’existència d’uns
quants conflictes que implicaven el conjunt dels habitants d’aquesta
última localitat. En un principi, el clergue fou acusat d’especular amb
el preu del blat: cada any pel juny en comprava una gran quantitat i el
venia molt més car al final de l’any, quan hi havia més necessitat, fins
al punt que “exhauriuit facultates multorum hominum de Crudiliis”.
Aquests, lògicament, es van començar a reunir per queixar-se del rector,
però aquest, tement que el volguessin fer fora de la parròquia, “false
composuit quasdam litteras sub nomine baiuli et omnium procerium
de Crudiliis” i les va enviar a la senyora Constança, muller de Gilabert
de Cruïlles, que residia al palau de Peratallada. Així va aconseguir que
la senyora el confirmés en el càrrec de rector de la parròquia i, tot
seguit, un diumenge a la sortida de la missa, “ante januam ecclesie
de Crudiliis, legit et publicauit literam dicte domine hominibus loci de
Crudiliis ibi congregatis”. La reacció dels prohoms de Cruïlles va ser
70. ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 5v-6r (1314.12.25), i vol. P-4, f. 77v-78r
(1329.06.30) i f. 78r-v (1329.07.01).
71. ADG, Lletres, vol. U-2b, f. 33v (1326.11.05). L’any 1315 Bernat Ros era el batlle
de l’altar de Sant Domènec; cf. AHG, Notarial, Girona-4, vol. 36, f. 12r-v (1315.06.07). El
predomini social dels batlles a Riudellots de la Selva es va mantenir durant uns quants
segles, com és visible encara amb les torres dels masos Ros, Grau i la torre Ponsa;
cf. Mallorquí, E., “El Sobirà de Santa Creu d’Horta (Osor): del mas medieval a la masia
moderna”, Quaderns de la Selva, núm. 17, 2005, p. 88.
immediata: l’endemà volien anar a Peratallada a demanar explicacions

a la seva senyora, però el rector els va sentir i els amenaçà. I, tot se-
guit, Berenguer de Puig-alt va córrer cap a la Bisbal i Corçà a buscar
alguns amics i familiars, que eren “inimicos capitales hominum de
Crudiliis”, per tal d’impedir als homes de Cruïlles que passessin pel
terme de la Bisbal. L’exaltació dels fascinerosos de la Bisbal els va
portar, però, a preparar i realitzar una “corregudam contra locum et
homines de Crudiliis”, és a dir, a entrar i envair el terme de Cruïlles,
tot matant un home i capturant bous i altres animals per valor de 700
sous. Això va fer que el sometent de Cruïlles fos cridat per perseguir
els malfactors que es dirigien cap a la Bisbal, on els homes del lloc,
avisats pel clergue Berenguer de Puig-alt, els van protegir. En el plet
contra el clergue, es van afegir altres incidents, com l’agressió que
ell va realitzar durant el mercat de la Bisbal a un home de Cruïlles i
l’acusació de concubinatge del rector amb una dona de Sant Miquel de
Cruïlles, de la qual havia tingut un fill i l’havia batejat a l’església
de Cruïlles. En resum, a través de les qüestions plantejades als testi-
monis del procés, ens assabentem de la greu enemistat entre el rector
i els seus parroquians, que es va veure afavorida per l’absència dels
senyors del lloc, que residien a Peratallada, i que va ser agreujada amb
l’odi ja existent entre els homes de Cruïlles i els de la Bisbal.72
Conclusions
De l’estudi de la formació de les universitats rurals del bisbat de
Girona, es desprèn una primera constatació: el seu relatiu poc nombre
es deu al fet que aquestes institucions, a excepció de les de la ciutat
de Girona i d’unes poques viles de la diòcesi, no deixaven rastre escrit
de les seves actuacions al llarg del segle xiii i de la primera meitat del
xiv. Només espigolant en els registres notarials es poden trobar notícies
referents a les universitats més petites. Per això és urgent continuar la
tasca de confecció d’un recull exhaustiu de les actuacions col·lectives,
per localitats, per tal de definir millor el grau del seu desenvolupament
institucional, és a dir, si s’hi celebraven assemblees de tots els caps de
casa, si podien elegir síndics o representants per a tasques puntuals, si
tenien capacitat per nomenar jurats amb caràcter permanent per des-
envolupar unes competències concretes, etc. Faltaria, doncs, completar
72. ADG, Processos medievals, vol. 75, f. 2r-12r (1325.11...). El conflicte entre
Cruïlles i la Bisbal va continuar en els anys següents: el 1328 uns homes de Cruïlles
van atacar el mercat de la Bisbal; cf. ADG, Lletres, vol. U-3, f. 53v-54r (1328.01.25);
Marquès, “El govern...”, p. 147.
les recerques realitzades amb l’anàlisi acurada dels fons documentals

dels comtes d’Empúries i dels vescomtes de Cabrera i, sobretot, dels
fons notarials dels arxius gironins, tal com ha fet Xavier Soldevila per
al territori del Baix Ter entorn de Torroella de Montgrí.
Tenint en compte aquests condicionants previs, tot sembla in-
dicar que el naixement de les universitats rurals al bisbat de Girona
es va produir amb un relatiu retard en comparació amb les terres
llenguadocianes, on als volts del 1300 ja hi havia prop de cinquanta
viles i nuclis, majoritàriament a la plana i amb estreta relació amb la
xarxa comercial, amb cònsols o síndics generals, mentre a la resta de
poblacions l’assemblea de veïns podia designar síndics per a tasques
concretes.73 En aquest mateix moment, les universitats dels ardiaconats
de Girona, la Selva i del sector del Baix Ter eren molt menys nombro-
ses —només set— i no n’hi havia cap amb institucions permanents, ja
fossin cònsols o jurats i un consell més reduït que l’assemblea. Ara bé,
al llarg de la primera meitat del segle xiv l’evolució va ser força ràpida
i va permetre arribar a les quaranta-una universitats amb representants
capacitats, sobretot, per recaptar els impostos directes i repartir-los
entre els veïns a través de talles. Aquests representants, però, gaire-
bé no intervenien de manera autònoma en altres tasques atribuïdes
sovint a les universitats rurals, com la gestió dels espais incults i les
pràctiques ramaderes en terrenys agraris, la participació en la defensa
de la població i la defensa de les franqueses concedides a la població.
Evidentment, el ritme de desenvolupament de les universitats di-
feria notablement segons la categoria de cada localitat. Abans de mig
segle xiv, només les universitats de viles reials, episcopals i monàstiques
amb mercat setmanal, van disposar de jurats i d’un consell permanent
que actuaven en nom de tots els veïns. En terres dels ardiaconats de
Girona i la Selva, a part de la ciutat de Girona, només hi trobem els
casos de la Bisbal i Sant Feliu de Guíxols, i potser també els d’Amer
i Palamós; de la resta del bisbat, hi podem comptar els llocs de Ba-
nyoles, Bàscara, Castelló d’Empúries, Figueres, Peralada, Torroella de
Montgrí i, segurament també, Besalú i Olot. En la resta d’universitats,
les úniques actuacions conjuntes dels habitants eren per delegar, puntu-
alment, tasques concretes a uns procuradors o síndics. Amb les dades
analitzades, podem aventurar unes primeres hipòtesis per explicar les
circumstàncies que van envoltar la difusió de les universitats rurals de
les terres de Girona.
73. Bourin, Villages..., vol. 2, p. 154-162.

En primer lloc, no sembla que les ciutats de senyoria reial inter-

vinguessin directament en la creació d’institucions comunals en el ter-
ritori de la seva influència immediata. Tant a Girona com a Barcelona,
el pes de l’administració reial es va mantenir sòlid fins a la dècada de
1280; després, les concessions reials als municipis, per tal de cercar
aliances davant la Croada contra el rei Pere II, van consolidar les
institucions de govern local a la vegada que s’anava definint un grup
social de prohoms i ciutadans amb voluntat per exercir el poder, que
s’ampliaven les competències de poder dels municipis, que es construïa
un sistema fiscal propi i que les ciutats s’inserien en l’entramat polític
del Principat. A partir del segon terç del segle xiv, i amb l’alienació
dels drets jurisdiccionals exercits pel rei i pels seus agents en terres de
Girona, el govern de la ciutat gironina i els seus grups dirigents van
intentar salvaguardar tot allò que es pogués mitjançant la compra de
jurisdiccions i l’organització directa de la defensa de la ciutat i de les
parròquies veïnes.74
En segon lloc, la presència d’un poder senyorial fort en una po-
blació accelerava la cohesió del conjunt d’habitants del lloc, que rebien
franqueses i privilegis diversos, incloent-hi el dret d’elegir síndics o
jurats permanents per a gestionar els assumptes col·lectius.75 Ara bé, a
la majoria de llocs del bisbat de Girona, la fragmentació dels dominis
senyorials, el poblament dispers en masos i la servitud personal dels
tinents va dificultar la cohesió de tots els pagesos d’un terme parroquial
o castral, simplement pel fet que tenien menys necessitat de reunir-se
i actuar conjuntament. Només les situacions greus, com la segregació
d’un sector de la parròquia, l’exigència de censos no acostumats pel
rector o l’atac violent d’un senyor feudal, podien moure els interessos
dels membres de la comunitat en una mateixa direcció. Però hi havia
moltes altres reunions que només aplegaven uns petits grups de la par-
ròquia per resoldre els problemes que els afectaven personalment: a Sant
Sadurní, per exemple, els homes depenents de Ramon de Pontós van
obligar el batlle a pagar les talles; i a Sant Julià de Ramis, els homes
dels vilars d’Olivars i Vilavaques van sol·licitar uns bans al seu senyor.
A la majoria de parròquies, castells i llocs, doncs, no hi havia
massa necessitat de les institucions comunitàries locals: el funciona-
ment autònom de l’obreria parroquial i les reunions dels homes propis
74. Guilleré, Girona..., vol. 1, p. 237-265; Ortí, Renda..., p. 632-645. La situació

catalana contrasta vivament amb la de les regions italianes, on les ciutats van desenvo-
lupar uns governs força més complexos que van ser imitats per les comunitats rurals
des del 1100; cf. Wickham, Comunità..., p. 220-221.
75. Bourin, Villages..., vol. 2, p. 162-165.
d’una senyoria determinada eliminaven ocasions en les quals, en d’altres

regions, hauria actuat la universitat o els seus representants. Ara bé,
segons les circumstàncies concretes de cada població i de cada mo-
ment històric es podia accelerar la formació de les universitats rurals.
Per posar un cas, l’alta concentració d’universitats al sector del Baix
Ter —entre Torroella de Montgrí i la Bisbal—, documentades des de
la fi del segle xiii, pot ser fruit no només de l’anàlisi exhaustiva dels
registres notarials de la zona, sinó també una conseqüència dels con-
flictes que van sacsejar les comunitats d’aquest territori a causa de la
guerra oberta entre els comtes d’Empúries i els reis d’Aragó. Igualment,
la instauració a partir de les Corts de 1359 d’un impost directe sobre
totes les llars del Principat de Catalunya, que s’havia de recaptar per
mitjà d’un fogatge general, va exigir que cada comunitat —ciutat, vila,
castell, parròquia o lloc— nomenés uns síndics encarregats de repartir
la suma atribuïda al conjunt dels habitants i de pagar-la al col·lector del
fogatge. En aquest moment, la necessitat va provocar que es creessin
institucions comunitàries allà on encara no n’hi havia i es consolidessin
les que ja existien amb anterioritat. D’aquesta manera, l’estructura par-
roquial, que era la forma d’enquadrament social més estesa a la diòcesi
de Girona, va servir de punt de suport per al naixement de moltes
universitats rurals perquè, sovint, era l’única institució que permetia
aplegar tots els habitants d’una comunitat. Cal dir, però, que en moltes
parròquies i castells, el desenvolupament de les institucions comuni-
tàries no evolucionà gaire més enllà: l’any 1527 a les terres gironines
del vescomtat de Cabrera només existien jurats i consells a la vila de
Blanes, mentre que als termes de Palafolls, Montpalau, la batllia de
n’Orri, Anglès, Riudarenes, Vidreres, Maçanet de la Selva i Tordera es
mantenia l’organització assembleària més primitiva.76
76. Pons Guri, “Les jurisdiccions...”, p. 164-168.

CONCLUSIONS GENERALS
La parròquia rural, tot i haver estat objecte d’estudis des del se-
gle xix, és una institució que ha passat força desapercebuda en bona
part dels treballs sobre la societat medieval de les regions mediterrà-
nies d’Europa. El motiu és que normalment s’ha col·locat el castell
al centre de les relacions entre els grups socials presents en el camp,
sobretot a partir del segle xi i de la feudalització del conjunt de la
societat europea.1 A la Catalunya Vella, o més exactament a les ter-
res de Girona, l’incastellamento hi era present, però no era la forma
predominant d’organització del poblament i de la societat. En canvi,
era al voltant de la parròquia que s’articulaven tant el territori com
la societat rurals del bisbat de Girona i, en especial, de la seva meitat
meridional —els ardiaconats de Girona i la Selva— que constitueix el
marc d’anàlisi elegit.
Altres factors van acabar de delimitar el terme i el territori d’estudi.
En primer lloc, diversos historiadors que han treballat la documentació
gironina dels segles x, xi, xii i xiii, han assenyalat algunes particula-
ritats que es desmarquen de l’evolució d’altres parts de la Catalunya
Vella. En concret, el predomini d’alous senyorials al segle x, la difusió
de les parròquies abans de l’any 1000 i el retard en la implantació
dels castells amb relació a les zones de la frontera no encaixen del
tot amb el model d’evolució presentat per Pierre Bonnassie en la seva
tesi doctoral, elaborada a partir d’exemples pirinencs i barcelonins
sobretot.2 En segon lloc, en uns quants articles sobre diferents comar-
ques catalanes s’ha destacat el paper de la parròquia a l’hora de la
1. Toubert, Les structures...; Bonnassie, Catalunya....

2. To, “El marc...”; Martí, “L’alou...”; Batet, “L’església...”; Oliver, “Senyors...”.
configuració de la societat rural: d’una banda, perquè la parròquia es

va establir territorialment entre els segles x i xi i, de l’altra, perquè a
redós del temple parroquial van néixer els primers nuclis de població
concentrada —les sagreres o celleres—; a més, els drets parroquials i
el delme eren unes importants fonts d’ingressos per a la noblesa laica
i per a les institucions eclesiàstiques dels segles xi i xii.3 Finalment, la
publicació de treballs sobre les parròquies catalanes d’època moderna,
que demostraven l’abast de la participació laica en el seu funcionament
intern,4 feia realment necessària una recerca sobre la fase medieval de
les parròquies de Catalunya.
Fonts documentals
L’elecció d’estudiar les parròquies rurals del bisbat de Girona ha

anat acompanyada de la voluntat de romandre obert a totes les fonts
d’informació possibles que s’hi refereixin i no únicament a les actes
de consagració i dotació d’esglésies, majoritàriament dels segles x, xi
i de la primeria del xii, que enregistren el naixement i la constitució
de les parròquies gironines, i les visites pastorals que, a partir del
1300, presenten les parròquies com unes institucions vives, formades
pel clergue i la comunitat de feligresos i perfectament integrades en
l’estructura de la diòcesi.5
Per sí soles, aquestes fonts no permeten valorar adequadament la
importància de la parròquia, entendre’n la seva funció en la societat
rural i copsar-ne la complexitat existent. Per això, també he acudit
a fonts documentals que no es refereixen de manera preferent a la
parròquia, però que proporcionen moltes dades que, relacionades en-
tre elles, completen la imatge global de les parròquies gironines. Per
exemple, els pergamins del segle xi permeten constatar que la parròquia
va substituir la vil·la com a marc territorial bàsic arreu del bisbat a
l’hora de localitzar terres, camps, cases i drets. Els del segle xii, en-
tre els quals destaquen les donacions i vendes de drets eclesiàstics a
favor de la catedral de Girona i de monestirs benedictins, permeten
entendre que el control laic de les parròquies i dels seus drets havia
estat gairebé absolut al segle xi. Les escriptures relacionades amb els
delmes que es conserven en pergamí, en cartorals i en registres de la
cúria diocesana als fons de l’Arxiu Diocesà de Girona, són el testimoni
3. Martí, “L’ensagrerament...”; Farías, “La sagrera...”; Bonnassie, “Les sagreres...”;

Catafau, Les celleres...; Farías; Martí; Catafau, Les sagreres....
4. Puigvert, Una parròquia...; íd., Església...
5. DEC; Puigvert; Monjas; Perea; Solà, Les visites...
de l’enorme tasca desenvolupada pels bisbes dels segles xiii i xiv per
tal de convertir-se en senyors eminents de tots els delmadors laics del
bisbat.6 Amb relació a aquestes escriptures, el Llibre Verd dels Feus
de l’any 1362, el colofó final de la política episcopal de control dels
delmes, també serveix per comprendre que l’apropiació feudal de les
esglésies gironines i dels seus drets encara era molt important en aquest
moment. Els notaris del segle xiii van començar a anotar la parròquia
on residien les persones que intervenien en els contractes, la qual
cosa indica que la comunitat parroquial es començava a consolidar.
Els capbreus senyorials d’inicis del segle xiv recullen els noms de tots
o bona part dels feligresos d’una parròquia determinada i, de vegades,
permeten saber si vivien en masos o en cases dels nuclis de població
concentrada. Els registres redactats a la cúria diocesana documenten
com els bisbes intervenien en la vida interna d’una parròquia: nomenaven
els clergues parroquials, els convocaven als sínodes per instruir-los, els
vigilaven a través de les visites pastorals, els corregien amb multes i
sancions si calia, els ordenaven que controlessin els seus feligresos, etc.
Finalment, els registres de les notaries de nuclis rurals aporten moltes
dades, per al primer terç del segle xiv, sobre les activitats privades de
parroquians i de clergues, especialment les compravendes de terres,
bestiar i drets, i els préstecs i debitoris.
Tots aquests tipus documentals m’han permès observar la parrò-
quia des de perspectives molt diferents i això és essencial per entendre
que, en els segles medievals, era la suma d’unes quantes realitats su-
perposades. En efecte, la parròquia era (1) la cèl·lula territorial base
de tots els ardiaconats del bisbat, (2) un dels elements estructuradors
del poblament rural del bisbat, sobretot a través dels nuclis eclesials
que va originar i dels camins locals que els unien amb els masos del
terme, (3) una institució que reunia el conjunt de drets i prestacions
que els fidels pagaven als clergues, als capellans, als senyors laics i
eclesiàstics i als bisbes, (4) el mecanisme a través del qual els rectors
transmetien els valors i ideals de la jerarquia eclesiàstica cap a la resta
de la població rural, (5) un important marc de sociabilitat per a cada
comunitat rural perquè la dispersió predominant de l’hàbitat feia que
les comunitats tinguessin poques ocasions d’actuar conjuntament; i
(6) un dels principals escenaris de les aliances i de les lluites entre
els diversos actors del món rural: senyors, clergues, pagesos de mas
i vilatans.
6. PM; CCBG; CRV; PPC; LVBG.

La parròquia en el territori rural de Girona

Entre els segles x i xi, la parròquia va esdevenir la cèl·lula territorial
bàsica del bisbat de Girona. Abans, existien diversos tipus d’esglésies
rurals al segle ix: temples erigits al damunt de mausoleus funeraris
d’època tardoromana, petites cel·les monàstiques que formaven part
del patrimoni de la catedral o de grans cenobis benedictins afavorits
pels reis carolingis, ermites aïllades que són citades com a afrontacions
de vil·les i basilicas establertes al centre d’unes vil·les o vilars. A partir
de la fi del segle ix, aquest darrer tipus d’església esdevé el centre de
percepció d’una nova prestació eclesiàstica, el delme, imposada sobre
la producció agrícola i ramadera d’un conjunt de vil·les i vilars. La
delimitació dels territoris parroquials és perfectament visible en les
actes de consagració i dotació posteriors al 900 que fixaven sobre el
terreny els límits de cada nova parròquia.
La constitució de la xarxa de parròquies es va realitzar entre els
segles x i xi, tal com es comprova a partir de les primeres mencions
documentals de cadascuna de les parròquies gironines. No totes les
parròquies, però, van acabar essent iguals: les més extenses, amb ter-
ritoris formats per l’agregació de diferents vil·les i vilars, sembla que
són també les més antigues; en canvi, les que coincidien amb una
sola vil·la carolíngia serien les més recents. Ara bé, la solidesa de la
parròquia com a marc territorial del món rural es posa de manifest
amb la gran estabilitat del nombre de parròquies entre el segle xi i el
xiv: el 75% de les esmentades en les llistes del segle xiv apareix abans
del 1100; entre el 25% restant hi ha les parròquies que són esmentades
més tard per manca de documents i les que van ser creades de bell nou
a la ciutat de Girona, als seus entorns i en d’altres punts del bisbat.
L’interior dels termes parroquials estaven estructurats a partir de
l’església, un edifici adequat per a l’administració dels sagraments als
feligresos i per a la celebració de la missa dominical i d’altres celebra-
cions litúrgiques. Aquestes funcions li conferien una supremacia sobre
la resta de temples —capelles, ermites i esglésies sufragànies— que hi
pogués haver en el terme. Com es pot comprovar en el cas de Cruïlles,7
des del segle xi es documenten sagrers en els cercles de pau i d’asil al
voltant del temple parroquial de Santa Eulàlia, del priorat benedictí
de Sant Miquel i de la capella rural de Sant Joan de Salelles. No totes
aquestes sagreres, però, van originar nuclis de població concentrada i
permanent: al voltant de la capella de Salelles només s’hi van aixecar
7. Mallorquí, “Homes...”; íd., “Dues comunitats...”.

dues cases més. Ara bé, a la plana la majoria dels nuclis eclesials es
van consolidar i van acabar essent designats pels textos dels segles xiii
i xiv com a celleres. Algunes situades a prop de camins o d’institucions
monàstiques —Sant Miquel de Cruïlles—, van créixer ràpidament entre
els segles xiii i xiv fins a esdevenir viles. A més, sobretot a l’Empordà,
els senyors van establir la seva residència a l’interior de les celleres
i les van convertir en nuclis castrals o castells —castell de Cruïlles.
El creixement dels nuclis eclesials, però, gairebé no va alterar
la forma de poblament predominant arreu del bisbat de Girona, els
masos dispersos i aïllats a l’interior del terme parroquial. En realitat,
les celleres van néixer perquè els pagesos dels masos donaven als seus
fills segons, no hereus, els cellers que tenien a la sagrera per tal que hi
establissin la seva residència. Molt probablement, la vinculació entre
masos i parròquies remunta als temps dels seus orígens perquè tant
els uns com les altres eren els successors de les vil·les i dels vilars
altmedievals: a moltes parts del bisbat hi havia veïnats que agrupaven
uns quants masos a l’interior de la parròquia; els seus noms coincidien
amb els de les unitats de poblament altmedievals, però mentre no es
realitzin més estudis arqueològics, no en sabrem ni la seva constitució
originària, al segle x, ni les fases de la seva disgregació posterior en
masos.8
La importància de la parròquia en l’estructuració tant del terri-
tori com del poblament al bisbat de Girona no ha de fer oblidar que
existien altres elements vertebradors del món rural.9 D’una banda, la
creació d’un mercat setmanal en un lloc determinat conferia un gran
poder d’atracció sobre la població rural dels voltants. De l’altra, els
castells, sobretot els que s’instal·laven en el cor de les celleres, van
originar molts nuclis castrals, fortificats tots ells, que estaven en ple
creixement als volts del 1300. A més, els castells van esdevenir noves
demarcacions territorials superposades a les parròquies, sense arribar
mai a formar una xarxa tan completa i definida com la parroquial; de
fet, no va ser fins al segle xiv que els castells termenats van ser presos
com a marcs locals d’organització de la defensa militar i d’exercici
de la justícia, sobretot un cop el rei la cedia a un senyor feudal. Ara,
tot i la literatura jurídica que van generar els castells termenats —als
Costums de Girona, sobretot—, a les terres gironines els castells només
van arribar a articular efectivament els sectors més allunyats de la
capital —la vall d’Hostoles, el litoral i el vescomtat de Cabrera.
8. Mallorquí, “Els veïnats...”.

9. Farías, El mas....
La parròquia i la senyoria
A part de ser una unitat d’estructuració del territori rural, la par-

ròquia estava relacionada directament amb l’organització feudal de la
societat i s’integrava a la perfecció en l’entramat de la renda senyorial.
Sobretot a través del delme, la principal prestació dels parroquians a
la seva església, consistent, en principi, en la desena part de tots els
productes obtinguts a través de les activitats dels pagesos i vilatans. La
poca documentació dels segles x, xi i xii que s’hi refereix ha fet pensar
que eren poc importants, però tant els indicis d’aquest període com les
evidències dels segles xiii i xiv fan pensar que els delmes havien estat
i eren l’element fonamental de l’economia de bona part dels senyors,
laics i eclesiàstics, de les terres gironines. D’una banda, les actes de
consagració dels segles x i xi ja establien la percepció del delme des
de la mateixa creació de la parròquia. De l’altra, les donacions d’esglé-
sies, drets eclesiàstics i delmes per part de laics a institucions eclesiàs-
tiques al segle xii, els reconeixements i les definicions de delmes per
part dels senyors laics al segle xiii i el Llibre Verd dels Feus del bisbe
de Girona del 1362 coincideixen a destacar que la majoria de delmes
parroquials estava en mans dels senyors laics. Per això, podem pensar
que va ser gràcies als delmes que els senyors feudals del segle xi van
poder aixecar els castells i erigir-se en els principals dominadors de
la societat medieval.
A partir del segle xii, es detecta una lenta tendència al traspàs de
delmes i drets eclesiàstics de senyors laics a la catedral i algunes ins-
titucions monàstiques. La lentitud del procés va portar els bisbes del
segle xiii a imposar la seva autoritat eminent sobre tots els titulars laics
de delmes: els exigien la prestació d’homenatge i jurament de fidelitat
igual com si es tractés d’un feu qualsevol i, així, els podien reclamar el
pagament de terços i lluïsmes en cas de venda, donació o heretament.10
Aquesta voluntat dels bisbes no va donar fruits immediatament: primer
calgué recollir els pergamins en els arxius de la Mitra i ordenar-los
en diversos registres, tal com es va fer en temps del bisbe Pere de
Rocabertí, entre el 1318 i el 1324; després els bisbes van utilitzar les
visites pastorals per demanar als clergues parroquials com es repartia
el delme a cada parròquia i quin valor tenia cada part; i, finalment,
entre el 1362 i el 1371 es va redactar el Llibre Verd després d’una
enquesta més precisa parròquia a parròquia i recollint les dades que
es conservaven en els llibres episcopals.
10. Benito, “La submissió...”.

No tots els drets eclesiàstics anaven a mans dels senyors. Una

part dels delmes menors —de petites parcel·les o d’uns pocs masos,
o bé de productes secundaris que no eren ni els cereals ni el vi— i
els delmes dels novals —allà on s’havien adequat per al conreu nous
espais guanyats, en general, als aiguamolls—, juntament amb les pri-
mícies, es quedaven en mans dels rectors i diaques de les parròquies.
Aquests també obtenien en exclusiva altres drets parroquials: es trac-
tava de les oblacions dels fidels vius i dels difunts, dels pagaments per
la il·luminació de l’església i per l’administració dels sagraments i de
les almoines recollides per les cerimònies litúrgiques. La problemàtica
generada a partir de les crisis demogràfiques del segle xiv va fer que
els juristes baixmedievals distingissin, dintre de les oblacions, les
que es devien per les persones —les comestiones o menjars, les obla-
tiones o donatius pels sagraments, les defunctiones pels enterraments
dels parroquians, els drets d’estola i el salpàs—, i les que es pagaven
pels masos i les terres —el blat de l’oli, el ciri pasqual, el llum de les
vigílies i el blat de la mongia.
La parròquia i la societat rural
La parròquia, a més de ser una entitat territorial i un conjunt

de drets i prestacions, també era un col·lectiu humà. La parròquia era
el punt de confluència de tres grups socials diferenciats: els clergues,
els senyors i els pagesos. Això fa que calgui substituir els esquemes
simples que oposaven els parroquians al seu rector o els pagesos al
seu senyor per un model de comunitat rural més complex.
Els clergues
Els clergues de les parròquies rurals es trobaven a mig camí entre
la comunitat i el bisbe. El poder del bisbe havia canviat profundament
entre el segle x i el xiv: havia passat de ser un càrrec cobejat pels
comtes i pels magnats més poderosos a ser el veritable cap espiritual
del bisbat. Van ser sobretot les directrius marcades pels cànons del iv
Concili del Laterà del 1215, pels concilis provincials de la Provincia
Tarraconense des del 1229 i pels diversos sínodes diocesans de Gi-
rona les que van establir les formes de control dels bisbes sobre les
parròquies de la seva diòcesi i sobre els rectors que hi servien.11 A
través de les actes conservades en els registres episcopals de l’inici del
segle xiv, es pot conèixer com s’entrava en l’ofici sacerdotal: la primera
11. CSG; Bueno, El derecho...; Monjas, La reforma...

condició era la tonsura; després, els candidats havien de cursar cant

i gramàtica a l’escola i formar-se en l’estudi de les escriptures per tal
d’adquirir els ordes del sotsdiaconat, del diaconat i del presbiterat;
i, finalment, podien aspirar a obtenir un benefici eclesiàstic. Tot i
això, molts clergues no seguien aquest camí: a vegades, amb l’ajuda
d’un senyor o cavaller els clergues accedien ràpidament a un càrrec
i, després, el bisbe els obligava a completar els seus estudis a Girona
tot absentant-se del servei a la seva parròquia. Però, en definitiva, tots
els clergues i, sobretot, els que tenien cura d’ànimes havien de tenir
cura de l’església i dels seus béns, cuidar el seu aspecte personal,
respectar el celibat, predicar i administrar els sagraments i vetllar
per la moralitat dels seus feligresos. I, en cas que desobeïssin aquests
preceptes, podien ser multats econòmicament en ocasió de les visi-
tes pastorals o castigats amb l’excomunió i la confiscació dels seus
beneficis i ingressos.
El nombre de clergues variava segons l’extensió i la riquesa de les
parròquies: algunes de petites només tenien un rector; a les parròquies
de bona part de les Gavarres i de les planes de la Selva i de l’Empordà
convivia un sagristà amb un diaca, i a les parròquies més poblades
hi havia almenys dos domers que compartien la cura d’ànimes, algun
claver i diversos clergues amb beneficis simples en altars del temple
parroquial. Lògicament, el valor econòmic dels ingressos dels clergues
diferia en funció de la parròquia on residien i del càrrec que exercien:
mentre rectors i domers obtenien entre 8 i 12 lliures de renda anual,
molts diaques, clavers i beneficiats es quedaven molt sovint per sota de
les 8 lliures, el límit que els eximia del pagament de la dècima eclesi-
àstica.12 Això pot explicar que alguns diaques i beneficiats servissin a la
parròquia on havien nascut, conservant els vincles amb els seus fami-
liars i participant en les lluites de bàndols a l’interior de la parròquia;
mentrestant els rectors i els domers, més independents econòmicament,
es distingien dels seus parroquians i actuaven com a transmissors de
les directrius dictades pel bisbe i la cúria episcopal.
Els senyors
Segurament, els senyors feudals dels segles xi i xii controlaven
de manera molt directa els clergues que servien en les parròquies que
tenien sota el seu domini. Però, a mesura que els bisbes van consolidar
el seu poder sobre les esglésies, els clergues i els delmes del bisbat,
12. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802 (1364); cf. apèndix 2.
essencialment al llarg del segle xiii, els senyors van deixar d’incidir en
la vida i en la conducta moral del conjunt dels parroquians. De fet,
molts van intentar escapar del control que començava a exercir el bisbe
i la cúria diocesana: molts senyors van construir capelles a l’interior
dels castells per no haver d’acudir al temple parroquial, barrejar-se amb
la resta de feligresos ni confessar-se davant el rector de la parròquia.
No tots els senyors, però, ho van aconseguir: mentre els grans nobles
de les terres de Girona, com els vescomtes de Cabrera i els senyors
de Cruïlles i Cervià, van construir i dotar monestirs benedictins al
segle xi prop de les seves residències, la majoria dels cavallers no van
poder bastir capelles a les seves cases fortes i hagueren d’utilitzar el
temple parroquial per distingir-se dels altres feligresos —instal·lant-hi
les seves tombes, per exemple—, tot i que sovint s’havien d’enfrontar
amb els clergues parroquials per aquest motiu.
Aquesta diferenciació entre la noblesa reproduïa la que ja existia
amb relació a la possessió dels delmes per part de laics: els grans no-
bles i els senyors dels castells controlaven els delmes de les parròquies
més extenses i riques, mentre que els cavallers només obtenien en feu
alguns delmes de parròquies menys poblades. Però també existia una
distinció entre les característiques dels drets que exercien uns i altres.
D’una banda, els cavallers i petits senyors s’havien de conformar amb
exercir el seu domini sobre un conjunt més o menys extens de terres
i masos, sobre els quals obtenien parts proporcionals a la collita,
censos fixos en diner o espècie i taxes de mutació en cas de traspàs
del mas o del camp. A més, solien obtenir els pagaments vinculats a
la servitud dels homes propis, com la redempció i altres mals usos.
I, finalment, també solien controlar algunes infraestructures essenci-
als per a l’economia rural, com les ferreries, els forns i els molins.
D’altra banda, pel fet de controlar un o més castells termenats, els
grans senyors i nobles disposaven de dominis més extensos que no
pas els cavallers, però també obtenien altres tipus de drets: vigilaven
l’accés dels pagesos als espais incults de cada terme —boscos, les
pastures o els aiguamolls—; controlaven els mercats i les notaries;
obtenien prestacions militars dels pagesos —obres, jornals, guaites i
serveis militars—, i encara disposaven de drets de justícia sobre els
que residien al terme del castell.
Al segle xiii i a la primeria del segle xiv els reis catalans encara
exercien algunes prerrogatives que els eren pròpies i que els situaven
al capdamunt de tots els senyors laics: a través dels veguers i batlles,
dirigien l’exèrcit reial del bisbat, perseguien els infractors de la Pau i
Treva i administraven la justícia criminal al territori de Girona. A més,
els monarques van consolidar i ampliar la seva presència efectiva al

bisbat de Girona amb el control de Torroella de Montgrí, Palamós i
Pals, sobretot davant del poderós comte d’Empúries. Però, a mesura
que avançava el segle xiv i, sobretot, arran de les guerres del regnat
de Pere III el Cerimoniós, els monarques van anar venent els seus
drets jurisdiccionals als grans senyors de les terres de Girona que van
esdevenir més poderosos que en el període precedent.
Els pagesos i les comunitats rurals

Després de l’estudi de clergues i senyors, les parròquies medievals
constitueixen un magnífic observatori del funcionament intern de les
comunitats rurals gironines. Les fonts de natura eclesiàstica les pre-
senten com unes comunitats religioses formades pels fidels i pel rector
que estaven ben integrades dins l’estructura de l’església medieval. El
iv Concili del Laterà, l’any 1215, va definir per a tots els parroquians
un model de vida cristiana que es va anar imposant al llarg de tot el
segle xiii: els sermons dels rectors, bisbes i frares, el cant, els ciris, les
llànties, les processons, la devoció per les relíquies, les pintures murals
dels temples i, sobretot, la missa i les cerimònies litúrgiques, tot anava
dirigit a adoctrinar els laics en els principis de la fe cristiana. Però no
n’hi havia prou: calia que cada parroquià exterioritzés públicament la
seva fe en cadascun dels actes principals de les vides dels parroquians
—baptisme, confirmació, matrimoni i extremunció— i a través de la
confessió i comunió, pel que fa a la confessió i a la comunió, almenys
un cop cada any. De totes maneres, moltes persones incomplien les
obligacions cristianes i eren excomunicades pels rectors per agredir-los
físicament, per casar-se clandestinament, per no complir amb les seves
obligacions i per cometre pecats d’incontinència, adulteri, usura, joc,
i blasfèmia, entre altres.
El marc parroquial oferia als feligresos un cert marge d’actuació
col·lectiva. L’obreria era una institució que s’encarregava del manteni-
ment de l’edifici parroquial i de l’adquisició dels objectes litúrgics i dels
vestits sacerdotals i, per fer-ho, els obrers, elegits pels feligresos amb la
supervisió dels rectors, administraven uns quants recursos econòmics:
petites participacions en els delmes i les oblacions al temple, propietat
de terres i camps i censos anuals pagats per tots els parroquians, com
el blat de l’oli. A més, les confraries garantien als seus membres un
tractament igualitari a l’hora de la mort, és a dir, un enterrament digne
i les pregàries necessàries per a la seva salvació. Però a les parròquies
rurals hi havia gent que no hi podia participar directament perquè
eren pobres i estaven malalts; aquests havien de dirigir-se a la ciutat
de Girona o als nuclis més poblats per tal de rebre aliment i vestit a
través d’almoines o ser assistits en els hospitals.13
Figura 16
La comunitat rural
Rei
Bisbe
Senyor
jurisdiccional
Veguer
Batlle
Senyors
directes
Cavallers i
síndics ciutadans
síndics batlle
Rector Monestirs
Comunitat batlle
obrers (universitat) Clergues i
batlle beneficiats
Parroquians Homes
Pagesos

benestants
Pagesos Homes Homes
de mas joves francs
Pobres i malalts
Aquesta imatge igualitària de la comunitat parroquial xoca amb

la que procedeix dels capbreus senyorials, que permeten diferenciar els
habitants de les parròquies segons el nivell de riquesa —o la grandària
de les seves explotacions— i segons l’estatus jurídic —o grau de depen-
dència envers els senyors. La primera distinció era entre els homes i
dones sotmesos a servitud i els que n’eren, totalment o parcialment,
francs i lliures gràcies a concessions reials, monàstiques o senyorials.
Als ardiaconats de Girona i la Selva, els homes lliures es concentraven
a la ciutat de Girona i en unes poques viles. Mentrestant, els serfs, que
eren majoria al bisbat, estaven dividits internament entre els “rustici”,
13. Guilleré, “Assistance...”; íd., “Une institution...”; íd., Girona...

homes propis amb un mas o borda, i els “iuvenes homines”, homes

propis sense mas que residien en celleres i viles i que es dedicaven a
l’artesania o al comerç. Sovint els pagesos de mas i els homes joves
estaven vinculats familiarment, però les seves diferències els podien
enfrontar, per exemple, pel control de l’obreria parroquial.
Els textos escrits des de la fi del segle xiii enregistren una nova
institució en el món rural: la universitat, l’assemblea de veïns d’un terme
parroquial o castral. Normalment a través d’uns síndics o representants,
la universitat gestionava els espais incults, controlava les pràctiques de la
ramaderia en terrenys agraris, repartia els impostos directes entre
els veïns per mitjà de talles, defensava les franqueses concedides a la
població i, a vegades, dirigia l’obreria parroquial, les confraries i les
almoines locals. Però això, aquestes competències, a mitjan segle xiv,
només les havien assumit les universitats d’unes poques viles més po-
blades i dinàmiques. A més, en aquest moment també es detecten com
algunes persones sobresortien de la resta de membres de la comuni-
tat rural, perquè exercien funcions en nom del conjunt de la comunitat
—és el cas dels síndics i dels obrers parroquials—, o bé exercien càrrecs
dintre de l’administració senyorial —és el cas dels batlles senyorials
que pretenien accedir als grups privilegiats de la societat—. Tots ells,
però, continuaven formant part de la comunitat rural.
Conclusions
Chris Wickham, en el seu treball sobre les comunitats rurals de
la Toscana, deia que, abans de proposar teories sobre el desenvolupa-
ment de les comunitats, calia estudiar bé, en cada cas, quins factors
havien estat els més decisius: la senyoria, la parròquia, els drets i usos
comunals sobre la terra, el pes de la ciutat, les transformacions en la
propietat de la terra.14 Amb la present recerca espero haver contribuït
a remarcar el paper de la parròquia a l’hora de crear i organitzar les
comunitats del bisbat de Girona (cf. figura 17). El punt de partida són
els temples cristians que, fins al segle ix, s’havien instal·lat enmig d’un
territori organitzat a través de vil·les i vilars rurals. Els segles x i xi
coincideixen amb la parroquialització definitiva del bisbat de Girona.
La implantació del delme va alterar l’ordenació territorial preexistent
de vil·les i vilars perquè va establir la primacia del nucli amb l’esglé-
sia sobre la resta d’assentaments. La creació de les parròquies es va
allargar durant dos segles, però la xarxa final no va deixar espais buits.
14. Wickham, Comunità...

A més, al llarg del segle x s’observa com el protagonisme de clergues

i comunitats rurals en les primeres actes de consagració deixa pas al
paper que hi tenien personatges més poderosos que actuaven sols. Al
segle xi el pes d’aquests magnats es fa més evident: molts d’ells aixe-
quen fortaleses en el cercle de pau que voltava el temple i s’apropien
definitivament dels drets eclesiàstics, dels delmes sobretot. Així, a les
terres de Girona la feudalització de la societat hauria començat per
la parròquia.
Figura 17
Evolució cronològica de les parròquies i de les comunitats rurals
800 900 1000 1100 1200 1300 1400
creació termes parroquials noves parròquies (ciutat i viles)

Territori
castells termes castrals

mercats i fires
esglésies sagreres celleres i viles

Poblament
rurals
esglésies romàniques
vil∙les i vilars masos masos i veïnats
delmes, primícies i oblacions altres drets parroquials

Drets
apropiació laica control eminent del bisbe

donacions a la seu
capellans rectors i domers

magnats senyors feudals controlats pel bisbe
Societat
diferenciació
comunitats pageses serfs "parroquians" obreria

universitat
A partir del segle xii s’inicien una sèrie de tendències que s’allar-
guen fins al segle xiv. En primer lloc, la seu de Girona i alguns esta-
bliments monàstics importants van aconseguir que molts nobles els
donessin o els restituïssin tots o, més sovint, part dels drets sobre
diverses esglésies del bisbat de Girona. Aquests drets eclesiàstics van
passar a ser gestionats pels capellans, que també supervisaven el servei
religiós efectuat pels clergues que residien efectivament en les parrò-
quies rurals. Al segle xiii es va produir una segona etapa en el procés
de retorn dels drets sobre les esglésies a la titularitat episcopal: els

bisbes de Girona van convertir-se en senyors eminents dels delmes
dels bisbats i, sense posar-ne en dubte la propietat laica, van aconse-
guir que els senyors feudals els prestessin homenatge pels delmes. A
la vegada, els bisbes van consolidar el seu control sobre els rectors de
les parròquies: reservant als capellans i als senyors de les parròquies
el dret de presentació, el bisbe es reservava la facultat de nomenar i
destituir-los tots els clergues. En segon lloc, mentre els delmes eren el
fonament més sòlid de l’economia dels senyors, la senyoria sobre terres
i homes s’hauria adequat a les unitats de poblament de l’interior de les
parròquies, els masos, i hauria desenvolupat un estricte control sobre
els seus habitants a través de la servitud. Potser per això l’incastella-
mento, el procés de concentració de l’hàbitat entorn de les fortaleses
senyorials i la transformació del paisatge rural que els voltava no va
tenir un paper gaire rellevant a les terres de Girona, a excepció dels
extrems dels ardiaconats de Girona i la Selva, el litoral i les terres del
vescomtat de Cabrera.
En el segle xiv, les comunitats del camp gironí apareixen com una
realitat complexa: mentre les visites pastorals les presenten com un
conjunt de fidels sotmesos a les directrius morals dels bisbes, els cap-
breus i la documentació notarial permeten perfilar amb prou precisió
la diferenciació interna existent. No es tracta, com s’havia defensat fa
uns anys, d’una oposició entre una minoria de remences benestants i
una majoria de pagesos lliures i pobres, sinó d’una distinció entre els
habitants dels masos i els dels nuclis de poblament concentrat, nor-
malment tots sotmesos a diferents graus de servitud. Enmig d’aquesta
complexitat, s’evidencien algunes formes de gestió col·lectiva: els obrers
de les parròquies, elegits per la resta de feligresos i supervisats pel rector,
s’encarregaven del manteniment del temple parroquial; i la universitat,
l’assemblea del conjunt de caps de casa d’un territori, d’acord amb la
voluntat dels senyors, assumia una sèrie de competències vinculades
amb la gestió dels espais incults i dels boscos, amb l’organització de
la defensa i, sobretot, amb la recaptació dels impostos. De fet, les
universitats no es van generalitzar del tot fins a mitjan segle xiv, quan
les Corts van establir el pagament d’impostos directes sobre tota la po-
blació del Principat de Catalunya que s’havien de recaptar a través dels
fogatges. En aquest moment, i a una bona part del bisbat de Girona, la
parròquia era l’única institució que permetia distingir des de l’exterior
—en aquest cas, des de l’administració reial— les comunitats rurals.
Així doncs, el mapa de les comunitats gironines segons els fo-
gatges dels anys 1358-1378 és la constatació directa que la parròquia
va esdevenir la forma organitzativa predominant en el territori rural
del bisbat de Girona, per damunt dels castells termenats que només
articulaven els sectors més allunyats de la ciutat de Girona. Al centre
del bisbat, al voltant de la ciutat de Girona, la parròquia era la insti-
tució que més renda proporcionava als senyors i, a més, els oferia un
marc territorial estable per a l’organització dels dominis d’institucions
eclesiàstiques, de cavallers, ciutadans i fins i tot pagesos benestants. A
més, la parròquia havia esdevingut l’estructura fonamental a partir de
la qual s’havien organitzat internament les comunitats retratades en
els fogatges perquè no existia cap altra institució que pogués exercir
aquest paper.
Fonts i bibliografia
Fonts documentals publicades
Abadal, Ramon d’, Els diplomes carolingis a Catalunya, Barcelona – Gi-

nebra: Institut d’Estudis Catalans – Institució Patxot de Catalunya,
1926-1952, 2 vols. (Catalunya Carolíngia; 1) [CC-1]
Alturo, Jesús, L’arxiu antic de Santa Anna, Barcelona: Fundació Noguera,
1985, 3 vols. [AASA]
Arnall, M. Josepa, Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515), Bar-
celona: Fundació Noguera – Ajuntament de Girona, 2000, 2 vols.
[LRCG]
Arnall, M. Josepa; Pons Guri, Josep M., L’escriptura a les terres gironines:
segles ix-xviii, Girona: Diputació de Girona, 1993, 2 vols. [ETG]
Baraut, Cebrià, “Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitu-
lar de la Seu d’Urgell”, Urgellia [la Seu d’Urgell], núm. 2, 1980,
p. 7-166. [DACSU]
Bastardas, Joan, Usatges de Barcelona. El codi a mitjan segle xii, Barce-
lona: Fundació Noguera, 1991 (ed. orig.: 1984). [UB]
Bisson, Thomas N., Fiscal Accounts of Catalonia under the early Count-
Kings, 1151-1213, Berkeley: University of California Press, 1984,
2 vols. [FAC]
Blanco, Joan, El monestir de Sant Feliu de Guíxols (segles x-xi). La for-
mació del domini, Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1991. [PSFG]
Camós, Lluís; Marquès, Josep M., “Documents en pergamí de l’Arxiu
Municipal de Palamós”, Estudis sobre temes del Baix Empordà
[Sant Feliu de Guíxols], núm. 6, 1987, p. 119-135. [PAMP]
Castells, Narcís; Colomer, M. Assumpció, Els pergamins de l’arxiu del
Marquès de Camps, Salt: Ajuntament, 1999. [FPMC]
Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona (1144-1862).

Arxiu Municipal de Girona, Barcelona: Fundació Noguera – Ajun-
tament de Girona, 2005, 3 vols. [PAG]
Cobos, Antoni, Llibre de Privilegis de la vila de Figueres (1267-1585),
Barcelona: Fundació Noguera, 2004. [LPF]
Constans, Lluís G., Diplomatari de Banyoles, Banyoles: Centre d’Estudis
Comarcals de Banyoles, 1985-1993, 6 vols. [DB]
Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y del principado
de Cataluña, Madrid: Real Academia de la Historia, 1896, vol. 1
(Cortes de Cataluña). [CAVC]
Decretum Graciani emendatum et notationibus dilucidatum, Venècia:
apud Socios Aquile Renouantis, 1605.
Feliu, Gaspar; Salrach, Josep M. (dirs.), Els pergamins de l’Arxiu Comtal
de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, Barcelona:
Fundació Noguera, 1999, 3 vols. [PACB]
Fernàndez, Josep; Fernàndez, Joan, Inventari dels pergamins del fons
Mercader - Bell·lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de
Llobregat (s. xi-xviii), Barcelona: Fundació Noguera, 1989, 2 vols.
[FPMB]
Font Rius, Josep M., Cartas de población y franquicia de Cataluña,
Madrid-Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
1969, 2 vols. [CPFC]
Foreville, Raimunda, Lateranense iv, Vitòria: Editorial Eset, 1972 (His-
toria de los Concilios Ecuménicos; 6/2).
Gifre, Pere; Soler, Santi, Els Farners: vassalls de senyors i senyors de
pagesos. Catàleg documental de l’Arxiu Farners, Santa Coloma de
Farners: Consell Comarcal de la Selva – Centre d’Estudis Selva-
tans, 1996. [FPF]
Gifre, Pere; Soler , Santi, Patrimoni i arxiu. Inventari del fons patri-
monial Caramany de Corçà (segles xiii-xx), la Bisbal d’Empordà:
Ajuntament, 1996. [FPCC]
Gironès, Xavier, Els pergamins del Mas Ferrer de Bescanó, Bescanó:
Ajuntament, 2005. [FPMFB]
Gonzalvo, Gener, Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles xi-
xiii), Barcelona, Generalitat de Catalunya – Departament de Jus-
tícia, 1994. [CPTC]
Grahit, Emili, “Llibre Vert del Cabildo de Gerona”, Revista de Gerona
[Girona], núm. 4, 1877, p. 118-119, 165-173 i 365-375.
Guilleré, Christian, Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1553), Bar-
celona: Fundació Noguera – Ajuntament de Girona, 2000. [LVCG-1]
Homs, M. Mercè, El sindicat remença de l’any 1448, Girona: Ajunta-

ment, 2005.
Hostiensis, Enrico da Susa cardenal, Aurea Summa, Venècia: apud An-
tonium Zatta, 1778.
Iglésies, Josep, “El fogaje de 1365-1370. Contribución al conocimiento
de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo xiv”,
Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona
[Barcelona], vol. 34, 1962, p. 249-356.
Juliol, Griselda, Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624), Barce-
lona: Fundació Noguera – Ajuntament de Girona, 2001. [LVCG-2]
Junyent, Eduard, Diplomatari de la Catedral de Vic. Segles ix-x, Vic:
Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980-1987, 4 vols. [DCV]
Mallorquí, Elvis, El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’edat mitjana.
Estudi i edició dels documents (1035-1300), la Bisbal d’Empordà:
Ajuntament, 2000. [PSMCR]
— El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371). El delme i l’estruc-
tura feudal de la diòcesi de Girona al segle xiv, Girona: Diputació
de Girona, 2011. [LVBG]
Mansi, Joannes Dominicus, Sacrorum conciliorum nova et amplissima
collectio, Venècia: apud Antonium Zatta, 1778.
Marca, Pere de, Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, París: François
Muguet, 1688. [MH]
Marquès, Josep M., Pergamins de la Mitra (899-1687). Arxiu Diocesà de
Girona, Girona, Institut d’Estudis Gironins, 1984. [PM]
— “La senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de l’Heura, fins al 1319”,
Estudis sobre temes del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols],
núm. 3, 1984, p. 71-106. [SESS]
— “Pergamins de Santa Maria de Besalú a l’Arxiu Diocesà de Girona”,
Annals 1990-1991. Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca,
1992, p. 239-310. [PSMB]
— Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (s. ix-xiv), Barcelona,
Fundació Noguera, 1993, 2 vols. [CCBG]
— Concilis provincials Tarraconenses (introducció i traducció de Josep
M. Marquès), Barcelona: Edicions Proa – Facultat de Teologia de
Catalunya, 1994.
— Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300), Bar-
celona: Fundació Noguera, 1997. [CDSDG]
— Diplomatari de Sant Feliu de Girona, dins <http://www.arxiuadg.
org/index3.htm>, Girona: Arxiu Diocesà de Girona, 2004. [DSFG]
Marquès, Josep M., Escriptures de Santa Maria de Vilabertran (968-

1300). Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 1995. [ESMV]
Marquès, Josep M.; Puig, Jaume de, Lletres del bisbe de Girona. Segle xiv.
Vol. 1 (n. 1-620), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans – Facultat
de Teologia de Catalunya – Ajuntament de Girona, 2007. [LBG]
Marquès, Josep M.; Puig, Jaume de; Serrat, Albert, El Cartoral de Rúbri-
ques Vermelles de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324),
Barcelona: Fundació Noguera, 2009. [CRV]
— “Regest del protocol del notari de la cúria diocesana de Girona
Pere Capmany (anys 1313-1367)”, Arxiu de Textos Catalans Antics
[Barcelona], vol. 28, 2009, p. 265-453. [PPC]
Martí, Ramon, Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100),
Barcelona: Fundació Noguera, 1997. [CDSG]
Mieres, Tomàs, Costums de Girona (edició crítica i traducció d’Antoni
Cobos), Girona: CCG Edicions – Associació d’Història Rural de
les Comarques Gironines, 2001. [CG]
Miquel, Francesc, Liber Feudorum Maior. Cartulario real que se conserva
en el Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona: Consejo Superior
de Investigaciones Científicas, 1945-1947, 2 vols. [LFM]
Noguer, Tomàs; Pons Guri, Josep M., “Constitucions sinodals de Girona
de la primera compilació”, Anales del Instituto de Estudios Ge-
rundenses [Girona], núm. 18, 1966-1967, p. 49-212. (També dins
Josep M. Pons Guri, Recull d’estudis d’història jurídica catalana,
Barcelona: Fundació Noguera, 1989, vol. 2, p. 81-222). [CSG]
Nonó, Brígida, Mil anys d’història escrita, Maçanet de la Selva: Taller
d’Història de Maçanet de la Selva, 2001.
— “Aquí es redacten i s’esculpeixen inscripcions”. Aproximació al cor-
pus epigràfic de la ciutat de Girona, Girona: Universitat de Girona
– Institut del Patrimoni Cultural, 2003.
Ordeig, Ramon, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-xii),
Vic, Fundació Gallifa – edició pròpia, 1993-2002, 6 vols. [DEC]
Pérez, Xavier, Diplomatari de la Cartoixa de Montalegre (segles x-xii),
Barcelona: Fundació Noguera, 1998. [DCM]
Pons, Margot, El fons municipal en pergamí de l’antiga universitat de
Lloret de Mar, Lloret de Mar: Ajuntament, 2002. [PULM]
Pons Guri, Josep M., “Un fogatjament desconegut de l’any 1358”, Boletín
de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona],
núm. 30, 1963-1964, p. 323-496. (També dins Íd., Recull d’estudis
d’història jurídica catalana, Barcelona: Fundació Noguera, 1989,
vol. 1, p. 255-449.)
Pons Guri, Josep M., “Nomenclátores de la diócesis gerundense en el si-

glo xiv”, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses [Girona],
núm. 17, 1964-1965, p. 5-78. (També, en català, dins Íd., Recull
d’estudis d’història jurídica catalana, Barcelona: Fundació Noguera,
1989, vol. 2, p. 9-79.)
— “Constitucions conciliars Tarraconenses (1229 a 1330)”, Analecta
Sacra Tarraconensia [Barcelona], núm. 47, 1974, p. 65-128, i núm.
48, 1975, p. 241-363. (També dins Josep M. Pons Guri, Recull
d’estudis d’història jurídica catalana, Barcelona: Fundació Noguera,
1989, vol. 2, p. 223-387.) [CCT]
— “El mercat de Calella i la carta de poblament de Calella”, Anuario
de Historia del Derecho Español [Madrid], núm. 51, 1981, p. 613-
618. (També dins Íd., Recull d’estudis d’història jurídica catalana,
Barcelona: Fundació Noguera, vol. 3, p. 145-162.)
— “La sentència sobre el castell de Lloret”, Annals de l’Institut d’Es-
tudis Gironins [Girona], núm. 26, 1982-1983, p. 87-110. (També
dins Íd., Recull d’estudis d’història jurídica catalana, Barcelona:
Fundació Noguera, 1989, vol. 3, p. 163-182.)
— El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa, Barcelona: Fundació
Noguera, 1984. [CSMRR]
— Inventari de l’Arxiu Històric “Fidel Fita” d’Arenys de Mar, Barcelona:
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1984.
[IAHFF]
— Les col·leccions de costums de Girona, Barcelona: Fundació No-
guera, 1988.
— “Taxacions dels salaris de notaris i escrivans en jurisdiccions
baronals de les terres gironines (Palafrugell, Bàscara, Caldes de
Malavella, Llagostera, Cassà de la Selva i vescomtat de Cabrera)”,
Fundació Noguera, 1989, vol. 1, p. 95-157.
— “Dotalies d’esglésies selvatanes del bisbat de Girona al segle xi”,
— “Document sobre la jurisdicció senyorial a Sant Celoni l’any 1203”,
— “Sentència arbitral sobre lluïsmes, subestabliments i altres drets
emfitèutics a Sant Celoni”, dins Íd., Recull d’estudis d’història jurídica
catalana, Barcelona: Fundació Noguera 1989, vol. 3, p. 237-247.
Pons Guri, Josep M., “Les jurisdiccions dels vescomtats de Cabrera i

de Bas, l’any 1527”, Revista de Dret Històric Català [Barcelona],
núm. 1, 2001, p. 155-224.
Pons Guri, Josep M.; Rodríguez, Jesús, Inventari dels pergamins de l’Arxiu
Històric Municipal de Calella, Barcelona: Fundació Noguera, 1990.
[IAHMC]
Pruenca, Esteve, Diplomatari de Santa Maria d’Amer (edició a cura de
Josep M. Marquès), Barcelona, Fundació Noguera, 1995. [DSMA]
Puig, Jaume de, “Documents relatius a la Inquisició del «Registrum Lit-
terarum» de l’Arxiu Diocesà de Girona”, Arxiu de Textos Catalans
Antics [Barcelona], núm. 17, 1998, p. 381-462.
Redondo, Esther, El fogatjament general de Catalunya de 1378, Barcelona:
Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2002.
Rius, Josep, “Cartes antigues de Sant Martí Sacosta”, Analecta Sacra
Tarraconensia [Barcelona], núm. 4, 1928, p. 343-395. [CSMS]
— Rationes Decimarum Hispaniae (1279-1280), Barcelona: Consejo
Superior de Investigaciones Científicas, 1946, 2 vols. [RDH]
Sevillano, Francisco, Inventario de los pergaminos medievales de los
monasterios gerundenses, Madrid, Dirección General de Archivos
y Bibliotecas, 1953. [PMMG]
Sobrequés, Santiago; Riera, Sebastià; Rovira, Manuel; Ordeig, Ramon,
Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada, Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 2003, 2 vols. (Catalunya Carolíngia;
5), [CC-5]
To, Lluís, El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia. Una anàlisi
local del canvi feudal, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casa-
juana, 1991. [PSMCE]
Udina, Antoni, La successió testada a la Catalunya altomedieval, Barce-
lona: Fundació Noguera, 1984. [STC]
Udina, Frederic, El archivo condal de Barcelona en los siglos ix-x. Estudio
crítico de sus fondos, Barcelona: Consejo Superior de Investigaci-
ones Científicas, 1951. [ACB]
Villanueva, Jaime, Viage literario a las iglesias de España, Madrid, Aca-
demia de la Historia, 1803-1852. [VL]
Sigles utilitzades
AASA Alturo, J., L’arxiu antic de Santa Anna.

ACB Udina, F., El archivo condal de Barcelona en los siglos ix-x.
CAVC Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y del prin-
cipado de Cataluña.
CC-1 Abadal, R. d’, Els diplomes carolingis a Catalunya.
CC-5 Sobrequés, S.; Riera, S.; Rovira, M.; Ordeig, R., Els comtats de
Girona, Besalú, Empúries i Peralada.
CCBG Marquès, J. M., Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona
(s. ix-xiv).
CCT Pons Guri, J. M., “Constitucions conciliars Tarraconenses
(1229 a 1330)”.
CDSDG Marquès, J. M., Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona
(924-1300).
CDSG Martí, R., Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100).
CG Mieres, T., Costums de Girona.
CPFC Font Rius, J. M., Cartas de población y franquicia de Cataluña.
CPTC Gonzalvo, G., Les constitucions de Pau i Treva de Catalunya (se-
gles xi-xiii).
CRV Marquès, J. M.; Puig, J. de; Serrat, A., El Cartoral de Rúbriques
Vermelles de Pere de Rocabertí, bisbe de Girona (1318-1324).
CSG Noguer, T.; Pons Guri, J. M., “Constitucions sinodals de Girona
de la primera compilació”.
CSMRR Pons Guri, J. M., El cartoral de Santa Maria de Roca Rossa.
CSMS Rius, J., “Cartes antigues de Sant Martí Sacosta”.
DACSU Baraut, C., “Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Ca-
pitular de la Seu d’Urgell”.
DB Constans, Ll. G., Diplomatari de Banyoles.
DCM Pérez, x., Diplomatari de la Cartoixa de Montalegre (segles x-
xii).
DCV Junyent, E., Diplomatari de la Catedral de Vic. Segles ix-x.

DEC Ordeig, R., Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles ix-
xii).
DSFG Marquès, J. M., Diplomatari de Sant Feliu de Girona.

DSMA Pruenca, E., Diplomatari de Santa Maria d’Amer.
ESMV Marquès, J. M., Escriptures de Santa Maria de Vilabertran
(968-1300).
ETG Arnall, M. J.; Pons Guri, J. M., L’escriptura a les terres gironi-
nes: segles ix-xviii.
FAC Bisson, Th. N., Fiscal Accounts of Catalonia under the early
Count-Kings, 1151-1213.
FPCC Gifre, P.; Soler, S., Patrimoni i arxiu. Inventari del fons patri-
monial Caramany de Corçà (segles xiii-xx).
FPF Gifre, P.; Soler, S., Els Farners: vassalls de senyors i senyors de
pagesos. Catàleg documental de l’Arxiu Farners.
FPMB Fernàndez, J.; Fernàndez, J., Inventari dels pergamins del fons
Mercader - Bell·lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de
Llobregat (s. xi-xviii).
FPMC Castells, N.; Colomer, M. A., Els pergamins de l’arxiu del Mar-
quès de Camps.
FPMFB Gironès, x., Els pergamins del Mas Ferrer de Bescanó.
IAHFF Pons Guri, J. M., Inventari de l’Arxiu Històric “Fidel Fita”
d’Arenys de Mar.
IAHMC Pons Guri, J. M.; Rodríguez, J., Inventari dels pergamins de
l’Arxiu Històric Municipal de Calella.
LBG Marquès, J. M.; Puig, J. de, Lletres del bisbe de Girona. Segle xiv.
Vol. 1.
LFM Miquel, F., Liber Feudorum Maior.
LPF Cobos, A., Llibre de Privilegis de la vila de Figueres (1267-1585).
LRCG Arnall, M. J., Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515).
LVBG Mallorquí, E., El Llibre Verd del bisbe de Girona (1362-1371).
LVCG-1 Guilleré, Ch., Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1553).
LVCG-2 Juliol, G., Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624).
MH Marca, P. de, Marca Hispanica sive Limes Hispanicus.
PACB Feliu, G.; Salrach, J. M. (dirs.), Els pergamins de l’Arxiu Comtal
de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I.
PAG Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona (1144-
1862).
PAMP Camós, Ll.; Marquès, J. M., “Documents en pergamí de l’Arxiu
Municipal de Palamós”.
PM Marquès, J. M., Pergamins de la Mitra (899-1687). Arxiu Dio-
cesà de Girona.
PMMG Sevillano, F., Inventario de los pergaminos medievales de los
monasterios gerundenses.
PPC Marquès, J. M.; Puig, J. de; Serrat, A., “Regest del protocol del
notari de la cúria diocesana de Girona Pere Capmany (anys
1313-1367)”.
PSFG Blanco, J., El monestir de Sant Feliu de Guíxols (segles x-xi). La
formació del domini.
PSMB Marquès, J. M., “Pergamins de Santa Maria de Besalú a l’Arxiu
Diocesà de Girona”.
PSMCE To, Ll., El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia.
PSMCR Mallorquí, E., El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’edat
mitjana.
PULM Pons, M., El fons municipal en pergamí de l’antiga universitat de
Lloret de Mar.
RDH Rius, J., Rationes Decimarum Hispaniae (1279-1280).
SESS Marquès, J. M., “La senyoria eclesiàstica de Sant Sadurní de
l’Heura, fins al 1319”.
STC Udina, A., La successió testada a la Catalunya altomedieval.
UB Bastardas, J., Usatges de Barcelona. El codi a mitjan segle xii.
VL Villanueva, J., Viage literario a las iglesias de España.
Bibliografia
Actes del congrés “Els castells medievals a la Mediterrània nord-occidental”,
celebrat a Arbúcies, els dies 5, 6 i 7 de març de 2003, Arbúcies:
Museu Etnològic del Montseny, 2004.
Agüelo, Xavier, “Intervenció arqueològica a l’església de Santa Maria
dels Turers (Banyoles, Pla de l’Estany)”, dins Desenes Jornades
d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies: Museu Et-
nològic del Montseny, 2000, p. 537-540.
Agustí, Bibiana; Burch, Josep; Merino, Jordi (ed.), Excavacions d’ur-
gència a Sant Julià de Ramis. Anys 1991-1993, Girona: Centre
d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1995.
Aicart, Francesc; Auladell, Marc; Vivó, Jordi, El Castell de la Roca. Les
empremtes d’una fortalesa fantasma a Solius (Santa Cristina d’Aro,
Baix Empordà), Girona: Ajuntament de Santa Cristina d’Aro –
Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona, 2010.
Aicart, Francesc; Nolla, Josep M.; Palahí, Lluís, L’Església Vella de San-
ta Cristina d’Aro. Del monument tardoantic a l’església medieval,
Girona: Ajuntament de Santa Cristina d’Aro – Institut de Recerca
Històrica de la Universitat de Girona, 2008.
Albà, Marta; Mallorquí, Elvis (coords.), Història de Llagostera. Les claus

del passat, Llagostera: Ajuntament, 2010.
Albà, Marta; Torres, Lluís, El termenal de Llagostera, Llagostera: Ajun-
tament, 2001.
Alberch, Xavier; Burch, Josep (coord.), Història del Gironès, Girona:
Diputació de Girona – Consell Comarcal del Gironès, 2002.
Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B., Diccionari català-valencià-
balear, Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1926-1962, 10 vols.
Amich, Narcís M., Les terres del nord-est de Catalunya en les fonts escrites
d’època tardoantiga (segles iv-vii). Les seus episcopals de Girona i
Empúries i el culte a Sant Feliu de Girona a l’Antiguitat tardana,
Girona: Institut d’Estudis Gironins, 2006.
Anoro, Francesc; Costa, Lluís; Figueras, Narcís; Llinàs, Joan, Veïnats,
camins i cases de pagès. Aproximació històrica als termes de Sils
i Vallcanera, Sils: Ajuntament, 1993.
Aragó, Antoni M., “Concessions reials del dret de notaria a parròquies
i monestirs catalans”, Estudios Históricos y Documentos de los
Archivos de Protocolos [Barcelona], vol. 1, 1978, p. 1-14.
Ariès, Philippe, El hombre ante la muerte, Madrid: Editorial Taurus, 1983
(ed. orig.: L’homme devant la mort, París: Éditions du Seuil, 1977).
Arranz, Ana, “La cultura en el bajo clero: una primera aproximaci-
ón”, Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 21, 1991,
p. 591-604.
Aubrun, Michel, La paroisse en France des origines au xve siècle, París:
Picard, 1986.
Aventín, Mercè, Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la
consolidació del feudalisme, Sabadell: Ausa, 1990.
— La societat rural en temps feudals: Vallès Oriental, segles xiii-xvi,
Barcelona: Columna, 1996.
Avril, Joseph, “Mort et sépulture dans les statuts synodaux du Midi de
la France”, dins La Mort et l’au-delà en France méridionale, xiie-xve
siècle, Toulouse: Éditions Privat – Centre d’Études Historiques de
Fanjeaux, 1998, p. 343-364 (Cahiers de Fanjeaux; 33).
— “La vie des paroisses d’après quelques lettres du pape Alexan-
dre III”, dins Pascal Guichard (ed.), Papauté, monachisme et
théories politiques: le pouvoir et l’institution ecclésiale, les églises
locales. Études d’histoire médiévale offertes à Marcel Pacaut, Lyon:
Presses Universitaires de Lyon, 1994, vol. 1, p. 19-28.
Bach, Antoni, “Confraries medievals”, dins I Congrés d’Història de l’Es-
glésia Catalana des dels orígens fins ara (Solsona, 20-23 setembre
1993), Solsona: 1993, vol. 1, p. 215-231.
Badia, Joan, L’arquitectura medieval de l’Empordà. I. Baix Empordà,

Girona: Diputació de Girona, 1977, 2 vols.
Barbero, Alessandro, L’aristocrazia nella società francese del Medioevo.
Analisi delle fonti letterarie (secoli x-xiii), Bolonya: Capelli editore,
1987.
Barceló, Miquel; Feliu, Gaspar; Furió, Antoni; Miquel, M.; Sobrequés,
Jaume, (eds.), El feudalisme comptat i debatut: formació i expan-
sió del feudalisme català, València: Universitat de València, 2003.
Barral, Xavier, L’art pre-romànic a Catalunya, segles ix-x, Barcelona:
Edicions 62, 1981.
Barraqué, Jean-Pierre; Sénac, Philippe (dirs.), Habitats et peuplement
dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne. Travaux
du groupe Resoyr III, Toulouse: CNRS-Université de Toulouse-Le
Mirail, 2009.
Barrull, Jaume; Busqueta, Joan J.; Vicedo, Enric (eds.), Solidaritats
pageses, sindicalisme i cooperativisme. Segones Jornades sobre Sis-
temes agraris, organització social i poder local als Països Catalans,
Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998.
Barton, Thomas W., “Constructing a diocese in a post-conquest lands-
cape: a comparative approach to the lay possession of tithes”,
Journal of Medieval History [New York], núm. 35, 2009, p. 1-33.
Batet, Carolina, “L’església i les esglésies en els inicis del domini comtal
a la marca de Barcelona”, dins I Congrés d’Història de l’Església
Catalana des dels orígens fins ara (Solsona, 20-23 setembre 1993),
Solsona: 1993, vol. 1, p. 243-257.
Batlle, Lluís, “Notícies de llibres d’antics inventaris de clerecia parro-
quial del bisbat de Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
[Girona], núm. 19, 1968-1969, p. 231-246.
— “La escuela de la Catedral”, dins Íd., La cultura a Girona de
l’edat mitjana al Renaixement, Girona: Diputació de Girona, 1979,
p. 281-309.
Baucells, Josep, Vivir en la Edad Media: Barcelona y su entorno en
los siglos xiii y xiv (1200-1344), Barcelona: Consejo Superior de
Investigaciones Científicas, 2004-2007, 4 vols.
Baudreu, Dominique, “Le Bas-Razès aux xie-xiie siècles, formes castra-
les et ecclésiales de l’habitat groupé”, dins Philippe Sénac (ed.),
Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Age, Perpinyà:
Presses Universitaires de Perpignan, 1995, p. 187-228.
Bayer, Robert, Tortellà, Tortellà: Ajuntament, 1991.
Benito, Pere, Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana (1305-
1447). Una aproximació des de les visites pastorals, Mataró: Caixa
d’Estalvis Laietana, 1992.
— “Hoc est breve... L’emergència del costum i els orígens de la pràc-
tica de capbrevació (segles xi-xiii)”, dins Manuel Sánchez (comp.),
Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajome-
dieval, Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas,
1993, p. 3-27.
— “Le clergé paroissial du Maresme (évêché de Barcelone) d’après les
visites pastorales (1305-1447): recherches sur le thème du concu-
binage”, dins Pierre Bonnassie (ed.), Le clergé rural dans l’Europe
médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail,
1995, p. 187-203 (Flaran; 13).
— Senyoria de la terra i tinença pagesa al comtat de Barcelona (segles xi-
xiii), Barcelona: Consell Superior d’Estudis Científics, 2003.
— “La submissió del comte Hug iv d’Empúries i de la noblesa em-

poritana a l’Església de Girona (1226-1229): una repercussió de la
croada albigesa liderada per Lluís viii, rei de França, a Catalunya”,
dins Església, societat i poder a les terres de parla catalana. Actes
del iv Congrés de la CCEPC (Vic, 20 i 21 de febrer del 2004), Valls:
Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana – Cossetània
Edicions, 2005, p. 139-154.
Bensch, Stephen P., Barcelona and its rulers, 1096-1291, Cambridge:
Cambridge University Press, 1995 (versió catalana: Barcelona i els
seus dirigents, 1096-1291, Barcelona: Editorial Proa – Seminari
d’Història de Barcelona, 2000).
— “Un notariat baronial: notaris i pràctiques documentals en el com-
tat d’Empúries al segle xiii”, dins Documentació notarial i arxius.
Els fons notarials com a eina per a la recerca històrica, Girona:
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2007, p. 123-
134.
Bisson, Thomas N., “L’essor de la Catalogne: identité, pouvoir et idéo-
logie dans une société du xiie siècle”, Annales E.S.C. [París], vol.
39, núm. 4, 1984, p. 454-479. (També dins Íd., L’impuls de Ca-
talunya. L’època dels primers comtes-reis (1140-1225), Vic: Eumo
Editorial, 1997, p. 15-44.)
— “The crisis of the Catalonian franchises (1150-1200)”, dins Jaume
Portella (ed.), La formació i expansió del feudalisme català. Actes
del Col·loqui organitzat pel Col·legi Universitari de Girona (Girona,
8-11 gener 1985). Homenatge a Santiago Sobrequés i Vidal. Estudi
General [Girona], núms. 5-6, 1985-1986, p. 153-172. (També íd.,
L’impuls de Catalunya. L’època dels primers comtes-reis (1140-1225),

Vic: Eumo Editorial, 1997, p. 75-100.)
Bisson, Thomas, N., “Els orígens de les Corts catalanes”, dins íd., L’im-
puls de Catalunya. L’època dels primers comtes-reis (1140-1225),
Vic: Eumo Editorial, 1997, p. 141-157.
— Tormented Voices. Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia,
1140-1200, Cambridge: Harvard University Press, 1998.
Bloch, Marc, La historia rural francesa: caracteres originales, Barce-
lona: Editorial Crítica, 1978 (ed. orig.: Les caractères originaux
de l’histoire rurale française, París: Librairie Armand Colin, 1931;
ed. revisada i ampliada, 1952).
Bofarull, Francesc de, Gilaberto de Cruïlles, Barcelona: Tipografía La
Academia, 1886.
Boix, Jorge, “La «Confraternitat de Nostra Senyora d’Ivorra»: estudio de
una cofradía de comienzos del siglo xi en el obispado de Urgel”,
dins Manuel Riu (dir.), La pobreza y la asistencia a los pobres en
la Cataluña medieval, Barcelona: Consejo Superior de Investiga-
ciones Científicas, 1981-1982, vol. 2, p. 13-42.
Bolós, Jordi, “Els masos del terme de Montagut l’any 965”, Revista
Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 4, 1978, p. 655-667.
— “Hàbitat i societat a la parròquia de Sant Esteve d’en Bas a l’edat
mitjana. Representació cartogràfica”, dins Amics de Besalú. VII
Assemblea d’estudis del seu comtat, Olot: Amics de Besalú, 1991,
vol. 2, p. 65-88.
— “Parròquia i organització del territori. Una aproximació carto-
gràfica”, dins I Congrés d’Història de l’Església Catalana des dels
orígens fins ara (Solsona, 20-23 setembre 1993), Solsona: 1993,
vol. 1, p. 259-284.
— El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de
la Garrotxa a l’edat mitjana, Barcelona: Curial Edicions Catalanes,
1995.
— “Solidaritats pageses i territori: la confraria de Lillet de l’any
1100”, dins Jaume Barrull; Joan J. Busqueta; Enric Vicedo (eds.),
Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida: Institut
d’Estudis Ilerdencs, 1998, p. 157-167.
— “El naixement d’un vilar medieval: Moredell (Gironès) en època
carolíngia”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona],
núm. 22, 2001, p. 181-190.
Bolós, Jordi, Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del
paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, Barce-
lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004.
Bolós, Jordi, “Aportació al coneixement de la morfogènesi dels pobles

del comtat d’Empúries”, dins Jordi Bolós; Enric Vicedo (eds.):
Poblament, territori i història rural, Lleida: Institut d’Estudis Iler-
dencs, 2009, p. 261-284.
Bolós, Jordi; Hurtado, Víctor, Atles del comtat de Besalú (785-988),
Barcelona: Rafael Dalmau editor, 1998.
— Atles dels comtats d’Empúries i Peralada (780-991), Barcelona: Ra-
fael Dalmau editor, 1999.
— Atles del comtat de Girona (785-993), Barcelona: Rafael Dalmau
editor, 2000.
Bolós, Jordi; Jarne, Antonieta; Vicedo, Enric (eds.), Família pagesa i
economia rural. VII Congrés sobre sistemes agraris, organització
social i poder local, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010.
Bolós, Jordi; Vicedo, Enric (eds.), Poblament, territori i història rural.
VI Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local,
Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2009.
Bonnassie, Pierre, Catalunya, mil anys enrera. Creixement econòmic i
adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle x al final
del segle xi, Barcelona: Edicions 62, 1979-1981, 2 vols. (ed. orig.:
La Catalogne du milieu du xe siècle à la fin du xie siècle: crois-
sance économique et mutations d’une société, Toulouse: Association
des Publications de l’Université de Toulouse-le Mirail, 1975-1976,
2 vols.).
— “La croissance agricole du Haut Moyen Age dans la Gaule du Midi
et le nord-est de la Péninsule Ibérique: chronologie, modalités,
limites”, Flaran [Auch], núm. 10, 1984, p. 13-35.
— “Les «sagreres» catalanes: la concentration de l’habitat dans le
«cercle de paix» des églises”, dins L’environnement des églises et
la topographie religieuse des campagnes médiévales, París: Éditions
de la Maison des Sciences de l’Homme, 1994, p. 68-79.
— (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne (Actes des
XIIIe journées internationals d’histoire de l’abbaye de Flaran, 6-8
septembre 1991), Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 1995
(Flaran, 13).
— “Le littoral catalan durant le Haut Moyen Âge”, dins Jean-Marie
Martin (ed.), Castrum 7. Zones côtières littorales dans le monde
méditerranéen au Moyen Âge: défense, peuplement, mise en valeur.
Actes du colloque international organisé par l’École Française de
Rome et la Casa de Velázquez, en collaboration avec le Collège
de France et le Centre interuniversitaire d’histoire et d’archéologie
médiévales (UMR 5648 – Université Lyon II – C.N.R.S. – E.H.E.S.S)
Rome, 23-26 octobre 1996, Roma-Madrid: École Française de Rome

– Casa de Velázquez, 2001, p. 251-271.
Bonnassie, Pierre; Guichard, Pierre, “Les communautés rurales en Cata-
logne et dans le Pays Valencien (ixe-milieu xive siècle)”, dins Les
communautés villageoises en Europe occidentale du Moyen Âge aux
Temps Modernes. Flaran [Auch], núm. 4, 1984, p. 79-115.
Bonnassie, Pierre; Illy, Jean-Pascal, “Le clergé paroissial aux ixe-xe siècles
dans les Pyrénées orientales et centrales”, dins Pierre Bonnassie
(ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse:
Presses Universitaires du Mirail, 1995, p. 153-166.
Borau, Cristina, Els promotors de capelles i retaules a la Barcelona del
segle xiv, Barcelona: Fundació Noguera, 2003.
Borrell, Miquel, Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada. Dides,
expòsits i hospicians, Cabrera de Mar: Galerada – Centre d’Estudis
Selvatans, 2002.
— Caritat, beneficència, solidaritat: l’hospital de Sant Feliu de Guíxols
(del s. xiv al s. xx), Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 2005.
Borrell, Miquel; Figueras, Narcís; Llinàs, Joan; Mallorquí, Elvis; Merino,
Jordi, Deu llegües de pols i roderes. El camí ral de Girona al Tor-
dera, Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 2005.
Bosch, Carles; Egea, Antoni, Mil anys de domini episcopal a Bàscara
(817-1845), Bàscara: Ajuntament, 2002.
— L’antic municipi de Calabuig, Bàscara: Ajuntament, 2007.
— L’antic municipi d’Orriols, Bàscara: Ajuntament, 2007.
Bosch, Josep M.; Vallès, Jordi, “Sepultures tipus cista de lloses i/o te-
gulae a Catalunya: hipòtesi interpretativa (1)”, dins II Congreso de
Arqueología Medieval Española, Madrid: 1987, vol. III, p. 327-328.
Bourin, Monique, Villages médiévaux en Bas-Languedoc. Génèse d’une
sociabilité (xe-xive siècles), París: L’Harmattan, 1987, 2 vols.
— “De la communauté paroissiale à l’universitas castri”, dins La
paroisse en Languedoc (xiiie-xive siècles), Toulouse: Éditions Pri-
vat – Centre d’Études Historiques de Fanjeaux, 1990, p. 199-214
(Cahiers de Fanjeaux; 25).
— “Les solidarités villageoises et l’écrit: La formalisation des an-
nées 1150-1250. L’exemple languedocien”, dins Cofradías, gremios
y solidaridades en la Europa medieval, Pamplona: Gobierno de
Navarra-Departamento de Educación y Cultura, 1993, p. 31-49.
— “Historiographie des communautés de la France méridionale”,
dins La formation des communautés d’habitants au Moyen Âge.
Perspectives historiographiques (Xanten, 19-22 juin 2003), <http://
lamop-univ-paris1.fr/W3/xanten/xantenBourin.htm>.
Bourin, Monique; Durand, Robert, Vivre au village au Moyen-Âge. Les

solidarités paysannes du 11e au 13e siècle, París: Messidor – Temps
Actuels, 1984 (reedició publicada a: Rennes: Presses Universitaires
de Rennes, 2000).
Britnell, R. H., “The Proliferation of Markets in England, 1200-1349”,
Economic History Review [Herts], núm. 34, 1981, p. 209-221.
Brodman, James W., Charity and Welfare. Hospitals and the Poor in Medi-
eval Catalonia, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1998.
Brown, Andrew, Church and Society in England, 1000-1500, Houndmills:
Palgrave Macmillan, 2003.
Bueno, Santiago, El derecho canónico catalán en la baja Edad Media:
la diócesis de Gerona en los siglos xiii y xiv, Barcelona: Edicions
de la Facultat de Teologia de Catalunya, 2000.
Burch, Josep; Nolla, Josep M.; Palahí, Lluís; Sagrera, Jordi; Sureda,
Marc; Vivó, David, Excavacions arqueològiques a la muntanya de
Sant Julià de Ramis. 1. El sector de l’antiga església parroquial,
Girona: Ajuntament de Sant Julià de Ramis, 2000.
Burgueño, Jesús; Lasso de la Vega, Ferran, Història del mapa munici-
pal de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya – Direcció
General d’Administració Local, 2002.
Burns, Robert I., “The parish as a frontier institution in thirteenth-
century Valencia”, Speculum [Cambridge, Massachussets], vol. 37,
núm. 2, 1962, p. 244-251.
— “A mediaeval income tax: the tithe in the thirteenth century
kingdom of Valencia”, Speculum [Cambridge, Massachussets],
núm. 41, 1966, p. 438-452.
Busqueta, Joan J., “Comunitat rural i marc parroquial al pla de Barcelona:
aspectes de l’organització veïnal de Sant Andreu de Palomar a la
Baixa Edat Mitjana”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia
[Barcelona], núm. 9, 1988, p. 361-389.
— Una vila del territori de Barcelona: Sant Andreu del Palomar als
segles xiii-xiv, Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana,
1991.
Busqueta, Joan J.; Vicedo, Enric (eds.), Béns comunals als Països Ca-
talans i a l’Europa contemporània. Sistemes agraris, organització
social i poder local als Països Catalans, Lleida: Institut d’Estudis
Ilerdencs, 1996.
Calzada, Josep, Sant Gregori: fulls d’història de la parròquia i el poble,
Sant Gregori: Ajuntament, 1986.
Calzada, Josep, Inauguració de les obres de restauració de la capella de

Sant Joan de Salelles (Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà),
Girona: Diputació de Girona – Generalitat de Catalunya, 1987.
Cammarosano, Paolo; De Vitt, F.; Degrassi, D., Storia della società friu-
lana. Il Medioevo, Udine: Casamassima, 1988.
Canal, Josep; Canal, Eduard; Nolla, Josep M.; Sagrera, Jordi, “Història
urbana de Girona. El Monar Reial del Mercadal a Girona”, Annals
de l’Institut d’Estudis Gironins, núm. 35, 1995, p. 55-67.
— Girona comtal i feudal (1000-1190), Girona: Ajuntament – Dipu-
tació de Girona, 1996.
— La ciutat de Girona en la 1ª meitat del segle xiv, Girona: Ajunta-
ment, 1998.
— El sector nord de la ciutat de Girona. De l’inici al segle xiv, Girona:
Ajuntament, 2000.
— Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la
ciutat antiga a l’època medieval, Girona: Ajuntament, 2003.
— “El castellum Uellosos del puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix
Empordà). Vida i mort d’una fortificació carolíngia”, Estudis del
Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], núm. 24, 2005, p. 5-54.
— “Les uillae de Constantí a Carlemany. Aportacions gironines a la
qüestió de l’evolució i la transformació de les vil·les o termes ru-
rals durant l’antiguitat tardana (segles iv-viii)”, Annals de l’Institut
d’Estudis Gironins [Girona], núm. 47, 2006, p. 15-48.
— Girona en el segle xiii (1190-1285). Cartografia i descripció de la
ciutat medieval, Girona: Ajuntament, 2010.
Canal, Josep; Fochs, Carles, “La sagrera de Sant Feliu de Pallerols”,
Annals 1990-1991 [Olot], 1992, p. 19-91.
— La vall d’Hostoles en temps dels remences. Exposició amb motiu
del 500è aniversari de la mort de Francesc de Verntallat, 1499-1999,
Sant Feliu de Pallerols: Esbart de la Vall d’Hostoles, 1999.
Caro Baroja, Julio, Las brujas y su mundo. Un estudio antropológico de la
sociedad en una época oscura, Madrid: Editorial Alianza – Ediciones
del Prado, 1993 (ed. orig.: Madrid: Revista de Occidente, 1961).
Casas, Josep; Castanyer , Pere; Nolla, Josep M.; Tremoleda, Joaquim, El
món rural d’època romana a Catalunya (L’exemple del Nord-Est),
Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1995.
Casas, Josep; Sanmartí, Enric, “El camí d’Empúries. Aproximació a la
xarxa viària del Baix Empordà”, Informació Arqueològica [Girona],
núms. 33-34, 1980, p. 59-63.
Castells, Narcís; Puigdevall, Narcís; Reixach, Francesc, L’Hospital de
Santa Caterina, Girona: Diputació de Girona, 1989.
Catafau, Aymat, “Les «celleres» du Roussillon. Le regroupement villa-

geois dans l’espace consacré autour de l’église et son rôle dans
la formation de l’habitat concentré dans l’ancien diocèse d’Elne,
xe-xive siècles”, dins Philippe Sénac (ed.): Histoire et archéologie
des terres catalanes au Moyen Age, Perpinyà: Presses Universitaires
de Perpignan, 1995, p. 163-185.
— “La «cellera» et le mas en Roussillon au Moyen Âge: du refuge
à l’encadrement seigneurial”, Journal des Savants [París], 1997,
p. 333-361.
— Les celleres et la naissance du village en Roussillon (xe-xve siècles),
Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 1998.
— “Un inventaire des fiefs tenus pour l’évêque d’Elne (fin xiie siècle)”,
dins Hélène Débax (dir.), Les sociétés méridionales à l’âge féodal.
Hommage à Pierre Bonnassie, Toulouse-Le Mirail: Presses du Mi-
rail, 1999, p. 331-337.
— “Les évêques d’Elne, leurs fiefs et leurs vassaux, xie-xive siècles”,
dins Marie Grau; Olivier Poisson (dirs.): Elne. Ville et territoire.
L’historien et l’archéologue dans sa cité. Hommage à Roger Grau,
Elna: Société d’Amis d’Illiberris, 2003, p. 141-150.
Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. (Col·loqui inter-
nacional Hug Capet 987-1987: La France de l’an mil), Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 1991.
Catalunya Romànica, Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana,
vol. 4 (La Garrotxa), 1990; vol. 5 (El Gironès, la Selva i el Pla de
l’Estany), 1991; vol. 8 (L’Empordà-I), 1989; vol. 9 (L’Empordà-II),
1990; vol. 20 (El Barcelonès, el Baix Llobregat i el Maresme), 1992;
vol. 24 (El Segrià, les Garrigues, el Pla d’Urgell, la Segarra i l’Urgell),
1997; i vol. 25 (El Vallespir, el Capcir, el Donasà, la Fenolleda, el
Perapertusès), 1996.
Chaume, Maurice, “Le mode de constitution et de délimitation des pa-
roisses rurales aux temps mérovingiens et carolingiens”, Revue
Mabillon [Ligugé], vol. 27, núm. 106, 1937, p. 61-73.
Chevalier, Bernard, “Les restitutions d’églises dans le diocèse de Tours
du xe au xiie siècle”, dins Études de Civilisation Médiévale (ixe-xiie
siècles). Mélanges offerts à Edmond-René Labande, Poitiers, Centre
d’Études Supérieurs de Civilisation Médiévale, 1974.
Chiffoleau, Jacques, “Sur l’économie paroissiale en Provence et Comtat
Venaissin du xiiie au xve siècle”, dins La paroisse en Languedoc
(xiiie-xive siècles), Toulouse: Éditions Privat – Centre d’Études His-
toriques de Fanjeaux, 1990, p. 85-110 (Cahiers de Fanjeaux; 25).
Congost, Rosa, Els propietaris i els altres. La regió de Girona, 1768-1862,

Vic: Eumo Editorial, 1990.
— “La Catalunya del mas, és a dir, la Catalunya Vella”, dins Giuliana
Biaggioli; Rosa Congost; Gabriel Jover (eds.), L’organització de
l’espai agrari: masos, possessions, poteri, Girona: CCG Edicions
– Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, 2002,
p. 19-36.
Congost, Rosa; To, Lluís (dirs.), Homes, masos, història. La Catalunya
del nord-est (segles xi-xx), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de
Montserrat – Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Uni-
versitat de Girona, 1999.
Constable, Giles, “Resistance to Tithes in the Middle Ages”, Journal of
Ecclesiastical History [Cambridge], vol. 13, núm. 1, 1962, p. 172-185.
— Monastic tithes. From their origins to the twelfth century, Cambridge:
Cambridge University Press, 1964.
— “Monasteries, Rural Churches and the «Cura Animarum» in the
Early Middle Ages”, dins Cristianizzazione ed organizzazione eccle-
siastica delle campagne nell’alto medioevo: espansione e resistenze,
Spoleto: Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1982, vol. 1,
p. 349-389.
Cortadellas, Xavier, El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres,
Tarragona: Edicions el Mèdol, 1996.
Corts, Ramon; Galtés, Joan; Manent, Albert (dirs.), Diccionari d’Història
eclesiàstica de Catalunya, Barcelona: Generalitat de Catalunya –
Editorial Claret, 2000, 3 vols.
Coss, Peter R., “Sir Geoffrey de Langley and the crisis of the knightly
class in thirteenth-century”, Past and Present [Oxford], núm. 68,
1975, p. 3-37.
— The origins of the English Gentry, Cambridge: Cambridge University
Press, 2003.
Coulet, Noël, Les visites pastorales, Turnhout: Brépols, 1977.
Cristianizzazione ed organizzazione ecclesiastica delle campagne nell’alto
medioevo: espansione e resistenze. xxviii Settimana di Studio del
Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo (Spoleto, 10-16 aprile
1980), Spoleto: Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1982,
2 vols.
Cuadrada, Coral, El Maresme medieval: les jurisdiccions baronals de
Mataró i Sant Vicenç de Vilassar. Hàbitat, economia i societat,
segles x-xiv, Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana – Barcelona: Rafael
Dalmau ed., 1988.
Cuadrada, Coral, “El sagramental i les franqueses del Vallès i del Ma-
resme a l’Edat Mitjana”, dins xxxiii Assemblea intercomarcal d’es-
tudiosos (Granollers, 17-18 d’octubre de 1987), Granollers: Museu
de Granollers – Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, 1988,
p. 203-217.
— “Sobre el mer i mixt imperi als senyorius feudals de la Catalunya
Vella (segle xiv)”, Mayurqa [Palma de Mallorca], núm. 22, 1989,
p. 199-211.
— “Els greuges del sagramental a les Corts Catalanes (s. xiv-xv)”, dins
Les Corts a Catalunya. Actes del Congrés d’Història Institucional
(Barcelona, 1988), Barcelona: Generalitat de Catalunya – Depar-
tament de Cultura, 1991, p. 208-216.
Cursente, Benoît, “Les abbadies ou abbayes laïques: dîme et société dans
les pays de l’Adour (xie-xvie siècles)”, Annales du Midi [Toulouse],
vol. 116, 2004, p. 285-305.
Cuvillier, Jean-Pierre, “Les communautés rurales de la plaine de Vich
aux xiiie-xive siècles”, Mélanges de la Casa de Velázquez [Madrid],
núm. 4, 1968, p. 73-103.
— “Una societat en crisi: la sagrera, la parròquia i el castell de Ta-
radell després de la Pesta Negra (1352-1365)”, Ausa [Vic], núm. 6,
1968-1971, p. 223-241.
Delaplace, Christine, “La mise en place de l’infrastructure ecclésiasti-
que rurale en Gaule à la fin de l’Antiquité (ive-vie siècles après
J.-C.)”, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuixà [Codalet], vol. 30,
1999, p. 153-170.
— “Les origines des églises rurales (ve-vie siècles). À propos d’une
formule de Grégoire de Tours”, Histoire et Sociétés Rurales [Caen],
vol. 18, 2002, p. 11-40.
— (dir.) Aux origines de la paroisse rurale en Gaule méridionale, ivème-
ixème siècles, París: Éditions Errance, 2005.
Delmaire, Bernard, “Note sur la dîme des jardins, «mes» et courtils

dans la France du Nord au Moyen Âge”, dins Campagnes médi-
évales. Études offertes à Robert Fossier, París: Publications de la
Sorbonne, 1995, p. 231-246.
— “Comptes d’églises, comptes des pauvres, comptes de communauté
dans le nord de la France (xiiie-xvie siècle)”, dins Antoine Follain
(ed.), L’argent des villages du xiiie au xviiie siècles. Actes du colloque
d’Angers (30-31 octobre 1998), Renes: Association d’Histoire des
Sociétés Rurales, 2000, p. 69-96.
Delumeau, Jean, La confesión y el perdón. Las dificultades de la confesi-
ón: siglos xiii a xviii, Madrid: Alianza Editorial, 1992 (ed. original:
L’aveu et le pardon. Les difficultés de la confession: xiii-xviiie siècle,

París: Fayard, 1990).
Devroey, Jean-Pierre, “Dîme et économie des campagnes à l’époque
carolingienne”, dins Roland Viader (ed.), La dîme dans l’Europe
médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail,
2010, p. 37-62 (Flaran; 30).
Documentació notarial i arxius. Els fons notarials com a eina per a la
recerca històrica. Jornades celebrades els dies 5 i 6 d’octubre de
2006 a l’Arxiu Històric de Girona, Girona: Departament de Cultura
i Mitjans de Comunicació, 2007.
Donat, Lídia, “Contractes ad laborationem i establiments de masos des-
prés de la Pesta Negra (1349)”, dins Rosa Congost; Lluís To (dir.),
Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles xi-xx),
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Institut de
Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, 1999,
p. 125-149.
Donat, Lídia; Lluch, Rosa; Mallorquí, Elvis; Soldevila, Xavier; To, Lluís,
“Usos i abusos del concepte de mas (el cas de la regió de Girona,
segles xii-xiv)”, dins M. Teresa Ferrer; Josefina Mutgé; Manuel
Riu (eds.), El mas català durant l’edat mitjana i la moderna (segles
ix-xviii), Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques,
2001, p. 125-158.
Duby, Georges, Economía rural y vida campesina en el Occidente medi-
eval, Madrid: Ediciones Altaya, 1999 (ed. orig.: L’économie rurale
et la vie des campagnes dans l’Occident médiéval, París: Éditions
Montaigne, 1962).
Du Cange, Charles du Fresne, Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis,
Graz: Akademische Druck – U. Verlagsanstalt, 1954, 10 vols.
Durand, Aline, Les paysages médiévaux du Languedoc, xe-xiie siècles,
Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 1998.
Duvernoy, Jean, “La prédication dissidente”, dins La prédication en Pays
d’Oc (xiie – début xve siècle), Toulouse: Éditions Privat – Centre
d’Études Historiques de Fanjeaux, 1997, p. 111-124 (Cahiers de
Fanjeaux; 32).
Dyer, Christopher, Niveles de vida en la Baja Edad Media. Cambios
sociales en Inglaterra c. 1200-1520, Barcelona: Editorial Crítica,
1991 (ed. orig.: Standards of living in the later Middle Ages: social
changes in England c. 1200-1520, Cambridge: Cambridge Univer-
sity Press, 1989).
Egea, Antoni, “Llers. Els homes i els fets”, Annals de l’Institut d’Estudis
Empordanesos [Figueres], núm. 14, 1979-1980, p. 263-338.
Egea, Antoni, Aspectes històrics de Siurana d’Empordà (939-1803), Siu-

rana: Col·legi Públic “El Serrat”, 1995.
— “Salvetats i «hospitals» a l’Empordà medieval”, dins Miscel·lània
en honor de Josep M. Marquès, Girona: Publicacions de l’Abadia
de Montserrat – Diputació de Girona, 2010, p. 109-118.
El mas medieval a Catalunya. Actes del col·loqui de tardor (Banyoles, 12 i
13 de desembre de 1998). Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals
de Banyoles [Banyoles], núm. 19, 1998.
El nostre poble de pagès, Maçanet de la Selva: Taller d’Història de Ma-
çanet de la Selva, 1988.
Els castells catalans (obra dirigida per Pere Català i Roca), Barcelona:
Rafael Dalmau editor, 1990-1993, vols. 1, 2 i 3.
Espert, Mercè, “La senyoria del Priorat de Santa Anna de Barcelona
a Palafrugell: estudi del capbreu de 1333”, tesina de doctorat
inèdita, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004.
Esteva, Lluís; Pallí, Lluís, El termenal de Sant Feliu de Guíxols (1354-
1980), Sant Feliu de Guíxols: Amics del Museu Municipal – Institut
d’Estudis del Baix Empordà, 1990.
— Els llocs de la Vall d’Aro, Gissalis i el monestir guixolenc, 881-1199,
Sant Feliu de Guíxols: Amics del Museu Municipal, 1995.
Farías, Víctor, “La sagrera catalana (c. 1025-c. 1200): características y
desarrollo de un tipo de asentamiento eclesial”, Studia Historica
– Historia Medieval [Salamanca], núm. 11, 1993, p. 81-121.
— “La ferreria i el mas al nord-est català medieval”, dins El mas
medieval a Catalunya. Actes del col·loqui de tardor (Banyoles, 12 i
13 de desembre de 1998). Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals
de Banyoles [Banyoles], núm. 19, 1998, p. 29-44.
— “Sobre la reorganización del señorío rural y la figura del baiulus
en la Catalunya del noreste de los siglos xii y xiii”, Anuario de
Estudios Medievales [Barcelona], núm. 30/2, 2000, p. 887-916.
— “Les ferreries al nord-est de la Catalunya Vella (segles xi-xiv). Una
contribució a l’estudi d’una institució senyorial”, dins L’obtenció
del ferro pel procediment directe entre els segles iv i xix. Actes del
6è curs d’arqueologia d’Andorra (Andorra la Vella, 2-5 d’octubre
del 2000), Andorra: Ministeri de Cultura – Àrea de Recerca His-
tòrica, 2001, p. 35-62.
— “El medio natural en una sociedad señorializada. Composición,
explotación y apropiación del incultum en la Catalunya del noreste
(siglos x-xiii)”, dins Julián Clemente Ramos (ed.), El medio natural
en la España medieval. Actas del I Congreso sobre ecohistoria e his-
toria medieval (Cáceres, 29 noviembre-1 diciembre 2000), Cáceres:

Universidad de Extremadura, 2001, p. 277-299.
Farías, Víctor, “El mas en los dominios reales de Terrassa según una
encuesta real de los años 1311-1314”, dins M. Teresa Ferrer;
Josefina Mutgé; Manuel Riu (eds.), El mas català durant l’edat
mitjana i la moderna (segles ix-xviii), Barcelona: Consell Superior
d’Investigacions Científiques, 2001, p. 159-188.
— “«Gentes de convicinio emebant et vendebant». Sobre la difícil
història del mercat de Cassà de la Selva”, Quaderns de la Selva
[Santa Coloma de Farners], núm. 15, 2003, p. 21-32.
— “Les franqueses d’una vila monàstica. El cas de Banyoles”, dins La
Carta Municipal de Banyoles, 1303. Edició commemorativa del 700
aniversari. Banyoles, 2003, Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals
de Banyoles, 2003, p. 7-9.
— “Las fortificaciones medievales del Vallès (siglos ix-xiii). Un inventa-
rio a partir de las fuentes escritas”, Acta Historica et Archaeologica
Mediaevalia [Barcelona], núms. 23-24, 2003-2004, p. 23-49.
— “La vila i el mas: economia pagesa i mercat a la Catalunya Vella
dels segles xi-xiv”, dins Enric Vicedo (ed.), Fires, mercats i món
rural. Quartes Jornades sobre Sistemes agraris, organització social i
poder local als Països Catalans, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs,
2004, p. 101-117.
— “La proclamació de la Pau i l’edificació dels cementiris. Sobre
la difusió de les sagreres als bisbats de Barcelona i Girona (se-
gles xi-xiii)”, dins Víctor Farías; Ramon Martí; Aymat Catafau,
Les sagreres a la Catalunya medieval, Girona: Centre de Recerca
d’Història Rural – Associació d’Història Rural de les Comarques
de Girona – Documenta Universitaria, 2007, p. 13-84.
— “Franqueses i altres cartes atorgades pel rei Jaume II a les viles
de Pals i Peratallada (Baix Empordà)”, dins Josep M. Delgado;
Jordi Ibáñez; Josep Pich; Lluís Riudor (eds.), Antoni Saumell i
Soler. Miscel·lània in memoriam, Barcelona: Universitat Pompeu
Fabra, 2007, p. 285-296.
— El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una soci-
etat senyorialitzada (segles xi-xiv), València: Universitat de València,
2009.
Farías, Víctor; Martí, Ramon; Catafau, Aymat, Les sagreres a la Catalunya
medieval, Girona: Centre de Recerca d’Història Rural – Associa-
ció d’Història Rural de les Comarques de Girona – Documenta
Universitaria, 2007.
Fernàndez, Josep, “Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del

Llobregat (segles xiv-xv). Conflictes per a la utilització de l’espai a
la baixa edat mitjana”, Acta Historica et Archeologica Mediaevalia
[Barcelona], núm. 10, 1989, p. 189-220.
— Una família catalana medieval. Els Bell-lloc de Girona, 1267-1533,
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Ajuntament
de Girona, 1995.
— “Béns comunals a l’edat mitjana. Un estat de la qüestió”, dins
Joan J. Busqueta; Enric Vicedo (eds.), Béns comunals als Països
Catalans i a l’Europa contemporània, Lleida: Institut d’Estudis
Ilerdencs, 1996, p. 67-74.
Ferrer , M. Teresa, “El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius
jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle xiv”,
Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 7, 1970-1971,
p. 351-491.
— “Notariat laic contra notariat eclesiàstic. Un episodi de la pugna
entre ambdós a Girona (1374-1380)”, Estudios Históricos y Docu-
mentos de los Archivos de Protocolos [Barcelona], núm. 5, 1977,
p. 19-34.
— “Boscos i deveses a la Corona catalano-aragonesa (s. xiv-xv)”,
Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 20, 1990,
p. 526-529.
— “El sagramental: una milícia camperola dirigida per Barcelona”,
Barcelona. Quaderns d’història [Barcelona], núm. 1, 1995, p. 61-
70.
— “Emprius i béns comunals a l’edat mitjana”, dins Joan J. Bus-
queta; Enric Vicedo (eds.), Béns comunals als Països Catalans i a
l’Europa contemporània, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1996,
p. 33-65.
Ferrer, M. Teresa; Mutgé, Josefina; Riu, Manuel (eds.), El mas català
durant l’edat mitjana i la moderna (segles ix-xviii). Aspectes arque-
ològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Actes
del Col·loqui (Barcelona, 3-5 de novembre de 1999), Barcelona:
Consell Superior d’Investigacions Científiques, 2001.
Figueras, Narcís; Llinàs, Joan (coords.), Història de la Selva, Girona:
Diputació de Girona – Consell Comarcal de la Selva, 2011.
Flori, Jean, Caballeros y caballería en la Edad Media, Barcelona: Edi-
ciones Paidós Ibérica, 2001 (ed. orig.: Chevaliers et chevalerie au
Moyen Âge, París: Hachette, 1998).
Folch, Cristian, “Estratègies de conquesta i ocupació islàmica del nord-
est de Catalunya”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners],
vol. 15, 2003, p. 139-154.
Folch, Cristian; Gibert, Jordi, “L’Aubert (la Vall d’en Bas, la Garrotxa):
un assentament rural de l’alta edat mitjana (segles viii-x d.C.)”,
dins Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona,
Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, 2010, p. 349-354.
— “El jaciment d’època medieval i moderna de Can Gorgals Vell
(Santa Coloma de Farners, la Selva)”, dins Desenes Jornades d’Ar-
queologia de les Comarques de Girona, Arbúcies: Museu Etnològic
del Montseny, 2010, p. 393-397.
Folch, Cristian; Gibert, Jordi; Martí, Ramon, “El poblament rural a
la conca alta del riu Fluvià (la Garrotxa): l’antiguitat tardana i
l’alta edat mitjana (segles vi-x d.C.)”, dins Jean-Pierre Barraqué;
Philippe Sénac (dirs.), Habitats et peuplement dans les Pyrénées au
Moyen Âge et à l’époque moderne. Travaux du groupe Resopyr III,
Toulouse: CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, 2009, p. 13-36.
— “Asentamientos rurales de la Alta Edad Media en Catalunya Vella
(siglos viii-x). Resultados preliminars de un proyecto de investi-
gación”, dins Juan Antonio Quirós, ed., The archaeology of early
medieval villages in Europe, Bilbao: Euskal Herrik – Unibertsitaten
Argitalpen Zerbitzau, 2009, p. 289-301.
Font, Pere; Llinàs, Joan; Mallorquí, Elvis, Santa Coloma de Farners. De
la prehistòria al segle xv, Santa Coloma de Farners: Ajuntament –
Edicions la Trona, 2010.
Font Rius, Josep M., “Génesis y manifestaciones iniciales del régimen
municipal en Catalunya”, dins íd., Estudis sobre els drets i insti-
tucions locals en la Catalunya medieval, Barcelona: Universitat de
Barcelona, 1985, p. 577-597. (Publicat originalment a: Miscellanea
Barchinonensia [Barcelona], núm. 16, 1967, p. 67-91).
— “Un problème de rapports: gouvernements urbaines en France et
en Catalogne (xiie et xiiie siècles”, dins íd., Estudis sobre els drets i
institucions locals en la Catalunya medieval, Barcelona: Universitat
de Barcelona, 1985, p. 599-610.
— “La administración financiera en los municipios catalanes medi-
evales”, dins íd., Estudis sobre els drets i institucions locals en la
Catalunya medieval, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1985,
p. 611-637.
— “La comunitat local o veïnal”, dins Sympòsium Internacional so-
bre els Orígens de Catalunya (segles viii-xi)/1. Memorias de la Real
Academia de Buenas Letras de Barcelona [Barcelona], núm. 23,
1991, p. 491-576.
— “Algunes consideracions sobre la historiografia i la problemàtica
dels béns comunals”, dins Joan J. Busqueta; Enric Vicedo (eds.),
Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània,

Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1996, p. 11-30.
Fossier, Robert, La infancia de Europa: siglos x-xii. Aspectos económicos
y sociales, Barcelona: Editorial Labor, 1984, 2 vols. (ed. orig.: En-
fance de l’Europe: xe-xiie siècles. Aspects économiques et sociaux,
París: Presses Universitaires de France, 1982, 2 vols.).
— “Les communautés villageoises en France du Nord au Moyen
Âge” dins Les communautés villageoises en Europe Occidentale
du Moyen Âge aux Temps Modernes, Flaran [Auch], núm. 4, 1984,
p. 29-53.
Fournier, Gabriel, “La mise en place du cadre paroissial et l’évolution
du peuplement”, dins Cristianizzazione ed organizzazione ecclesi-
astica delle campagne nell’alto medioevo: espansione e resistenze,
Spoleto: Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1982, vol. 1,
p. 495-534.
Fournioux, Bernard, “Les chevaliers périgordins et leur assise territori-
ale aux xiiie-xive siècles”, Archéologie Médiévale [Caen], núm. 18,
1988, p. 255-272.
Freedman, Paul H., Assaig d’història de la pagesia catalana, Barcelona:
Edicions 62, 1988.
— “Le pouvoir épiscopal en Catalogne au xe siècle”, dins Catalunya
i França meridional a l’entorn de l’any mil (Col·loqui internacional
Hug Capet 987-1987: La France de l’an mil), Barcelona: Generalitat
de Catalunya, 1991, p. 174-180.
— “Archbishop Berenguer Seniofred de Lluçà and the Gregorian re-
form in Catalonia”, Studi Gregoriani [Roma], vol. 14, 1991, p. 153-
159.
— Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya Medieval, Vic:
Eumo, 1993.
Freixas, Pere, L’art gòtic a Girona. Segles xiii-xiv, Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans – Institut d’Estudis Gironins, 1983.
Frigola, Jordi, “La Bisbal i els primers moments de la seva història”,
Llibre de la vi Marxa de l’Arboç [la Bisbal d’Empordà], 1984,
p. 24-38.
— La Bisbal, Girona: Diputació de Girona – Caixa de Girona, 2003
(Quaderns de la Revista de Girona; 109).
Frigola, Josep, “Intervenció arqueològica al carrer de la Cellera, 17
(Flaçà, Gironès)”, dins Desenes Jornades d’Arqueologia de les Co-
marques de Girona, Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, 2010,
p. 421-423.
García de Cortázar, José Ángel, “Les communautés villageoises du Nord

de la Péninsule Ibérique au Moyen Âge”, dins Les communautés
villageoises en Europe Occidentale du Moyen Âge aux Temps Mo-
dernes, Flaran [Auch], núm. 4, 1984, p. 55-77.
— La sociedad rural en la España medieval, Madrid: Siglo xxI, 1988.
García Sanz, Ángel, “Los diezmos del Obispado de Segovia del siglo xv
al xix: problemas de método, modos de percepción y regímenes
sucesivos de explotación”, dins Actas de las I Jornadas de Metodo-
logía Aplicada de las Ciencias Históricas, Santiago de Compostela:
Secretariado de Publicaciones de la Universidad de Santiago, 1975,
vol. 3, p. 143-152.
Garrido, Alfons; Pérez, Montse; Alegret, Joan Lluís; Darnaculleta, Mont-
serrat: Les ordinacions de la pesquera de Calonge (segles xv-xvii),
Palamós: Fundació Promediterrània per a la conservació, l’estudi
i la difusió del patrimoni marítim, 2010.
Garsaball, Jordi, “Sobre la pretesa data de dotació de la Seu d’Ur-
gell. Apunts per a una nova datació”, dins I Congrés d’Història
de l’Església Catalana des dels orígens fins ara (Solsona, 20-23
setembre 1993), Solsona, 1993, vol. 1, p. 55-62.
Gaudemet, Jean, “La vie paroissiale en Occident au Moyen Âge et dans les
temps modernes”, Recueils de la Société Jean Bodin pour l’histoire
comparative des institutions [París], vol. 43, 1984, p. 65-86.
Genicot, Léopold, Comunidades rurales en el Occidente medieval, Barce-
lona: Crítica, 1993 (ed. orig.: Rural communities in the medieval
West, Baltimore: The Johns Hopkins University Press, 1990).
Germain, René, “Revenus et actions pastorales des prêtres paroissiaux”,
dins Le clerc séculier au Moyen Âge. xxiie Congrès de la S.H.M.E.S
(Amiens, juin 1991), París: Publications de la Sorbonne, 1993,
p. 101-119.
Gifre, Pere, “Servituds i prestacions pageses a l’època moderna. L’exemple
del domini de l’Almoina del pa de la seu de Girona (1486-1776)”,
Recerques [Barcelona], núm. 30, 1994, p. 7-26.
Gifre, Pere; Matas, Josep; Soler, Santi, Els arxius patrimonials, Girona:
CCG Edicions – Associació d’Història Rural de les Comarques
Gironines, 2002.
Ginebra, Rafel, “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya”, dins Actes
del II Congrés d’Història del notariat català (a cura de Juan José
López Burniol i Josep Maria Sans i Travé), Barcelona: Fundació
Noguera, 2000, p. 89-160.
Gironella, Anna, “L’Hospital de Santa Caterina de Girona: un model
de racionalització de la caritat (de mitjan segle xiv al segle xv)”,
treball de recerca inèdit, Girona: Universitat de Girona, 2002.
Grau, Dolors, Llagostera, Girona: Diputació de Girona – Caixa d’Estalvis

Provincial, 1987.
Graupera, Joaquim, “L’organització de l’espai i models de poblament
del Baix Maresme durant l’edat mitjana”, dins L’organització de
l’espai i models de poblament. II Jornades d’Història i Arqueologia
Medieval del Maresme, Mataró: Grup d’Història del Casal, 2003,
p. 23-40.
Guerreau, Alain, El feudalismo. Un horizonte teórico, Barcelona: Edito-
rial Crítica, 1984 (ed. orig.: Le féodalisme. Un horizon théorique,
París: Sycomore, 1980).
— “Quelques caractères spécifiques de l’espace féodal européen”, dins
Neithard Bulst; Robert Descimon; Alain Guerreau (eds.), L’état
ou le roi. Les fondements de la modernité monarchique en France
(xive-xviie siècle), París: Éditions de la Maison des Sciences de
l’Homme, 1996, p. 85-101.
— L’avenir d’un passé incertain. Quelle histoire du Moyen Âge au xxie
siècle?, París: Éditions du Seuil, 2001.
Guilleré, Christian, “Assistance et charité à Gérone au début du xiv
siècle”, dins Manuel Riu (dir.), La pobreza y la asistencia a los
pobres en la Cataluña medieval, Barcelona: Consejo Superior de
Investigaciones Científicas, 1980, vol. 1, p. 191-204.
— “Les visites pastorales en Tarraconaise à la fin du Moyen Age
(xive-xve s.). L’exemple du diocèse de Gérone”, Mélanges de la
Casa de Velázquez [Madrid], núm. 19, 1983, p. 125-167.
— “Une institution charitable face aux malheurs du temps: la Pia
Almoina de Gérone (1347-1380)”, dins Manuel Riu (dir.), La pobreza
y la asistencia a los pobres en la Cataluña medieval, Barcelona,
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1981-1982, vol.
2, p. 313-345.
— “Ville et féodalité dans la Catalogne du Bas Moyen Age”, dins Jaume
Portella (ed.), La formació i expansió del feudalisme català. Actes
General [Girona] , núms. 5-6, 1985-1986, p. 447-466.
— “Criteris medievals per a l’estudi comarcal: el cas de la Selva a
través de les enquestes episcopals”, Quaderns de la Selva [Santa
Coloma de Farners], núm. 2, 1990, p. 85-101.
— Girona al segle xiv, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont-
serrat – Ajuntament de Girona, 1993-1994, 2 vols.
Hautefeuille, Florent, “La délimitation des territoires paroissiaux dans
les pays de moyenne Garonne (xe-xve siècles)”, Médiévales [Vin-
cennes], núm. 49, 2005, p. 73-88.
Hautefeuille, Florent, “La cartographie de la paroisse et ses difficultés

de réalisation”, dins Christine Delaplace (dir.): Aux origines de la
paroisse rurale en Gaule méridionale, ivème-ixème siècles, París:
Éditions Errance, 2005, p. 24-32.
Hinojosa, Eduardo de, El régimen señorial y la cuestión agraria en Ca-
taluña durante la Edad Media, Madrid: Librería General de Vic-
toriano Suárez, 1905.
Homs, M. Mercè; Canal, Josep, “Senyors i pagesos del castell de Tora-
lles (Garrotxa)”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona],
núm. 41, 2000, p. 51-122.
I Congrés d’Història de l’Església Catalana des dels orígens fins ara,
Solsona, 1993.
Iglesias, J. Antoni, “La cultura dels clergues a la Catalunya baix-medieval
a través de les biblioteques”, dins I Congrés d’Història de l’Església
Catalana des dels orígens fins ara (Solsona, 20-23 setembre 1993),
Solsona: 1993, vol. 1, p. 93-103.
Imbart de la Tour , Pierre, Les paroisses rurales du 4e au 11e siècle. Les
origines religieuses de la France, París: Picard, 1979 (reimpressió
de l’edició original, 1900).
Iogna-Prat, Dominique, La Maison Dieu. Une histoire monumentale de
l’Église au Moyen Âge, París: Éditions du Seuil, 2006.
Jiménez, Àngel, Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica, Sant Feliu
de Guíxols: Ajuntament, 1997.
Jiménez, Montserrat, “Una part de la gestació del poder i el patrimoni.
L’adquisició de capellanies a la seu de Girona durant l’època me-
dieval”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 38,
1996-1997, p. 1555-1568.
Junyent, Eduard, L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic,
Barcelona: Curial Edicions Catalanes – Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 1983.
Kosto, Adam J., Making Agreements in Medieval Catalonia. Power, Order,
and the Written World, 1000-1200, Cambridge: Cambridge Univer-
sity Press, 2001.
Lalinde, Jesús, La jurisdicción real inferior en Cataluña (“Corts, veguers,
batlles”), Barcelona: Ajuntament de Barcelona – Museu d’Història
de la Ciutat, 1966.
La paroisse en Languedoc (xiiie-xive siècles), Toulouse: Éditions Privat
– Centre d’Études Historiques de Fanjeaux, 1990 (Cahiers de Fan-
jeaux; 25).
Larrea, Juan José, La Navarre du ive au xiie siècle. Peuplement et société,
Brussel·les: De Boeck Université, 1998.
Larrea, Juan José, “Cadres de vie en Espagne chrétienne”, dins Pierre

Bonnassie; Pierre Toubert (ed.), Hommes et sociétés dans l’Euro-
pe de l’An Mil, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 2004,
p. 137-162.
Lauwers, Michel, La mémoire des ancêtres, le souci des morts. Morts,
rites et société au Moyen Âge (diocèse de Liège, xiie-xiiie siècles),
París: Beauchesne Éditeur, 1997.
— Naissance du cimetière. Lieux sacrés et terre des morts dans l’Oc-
cident médiéval, París: Aubier, 2005.
— “Paroisse, paroissiens et territoire. Remarques sur parochia dans
les textes latins du Moyen Âge”, Médiévales [Vincennes], núm. 49,
2005, p. 11-32.
Le Bras, Gabriel, Études de sociologie religieuse, París: Presses Univer-
sitaires de France, 1955, 2 volums.
Leclerc, Sabine, “Les églises fortifiées en Roussillon”, dins Études Rous-
sillonaises offertes à Pierre Ponsich, Perpinyà: Le Publicateur, 1987,
p. 223-233.
L’Église au village. Lieux, formes et enjeux des pratiques religieuses, Tou-
louse: Éditions Privat, 2005 (Cahiers de Fanjeaux; 40).
L’encadrement religieux des fidèles au Moyen-Âge et jusqu’au Concile de
Trente. Actes du 109e congrès national des sociétés savantes, Dijon
1984, París: Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, 1985.
Le Roy Ladurie, Emmanuel, Montaillou, village occitan de 1294 à 1324,
París: Gallimard, 1982 (ed. orig., 1975; traducció castellana: Mon-
taillou, aldea occitana de 1294 a 1324, Madrid: Taurus, 1981).
Les communautés villageoises en Europe Occidentale du Moyen Âge aux
Temps Moderns, Flaran [Auch], núm. 4, 1984.
Little, A. G., “Personal tithes”, English Historical Review [Oxford], vol.
60, núm. 236, 1945, p. 67-88.
Little, Lester K., Pobreza voluntaria y economía de beneficio en la Europa
medieval, Madrid: Taurus, 1980 (ed. orig.: Religious poverty and
the profit economy in medieval Europe, Londres: Paul Elek, 1978).
Llinàs, Joan, “El castell i les muralles de Llagostera”, dins Marta Albà;
Elvis Mallorquí (eds.), Història de Llagostera. Les claus del passat,
Llagostera: Ajuntament, 2010, p. 165-190.
Llinàs, Joan; Mallorquí, Elvis; Merino, Jordi; Montalbán, Carme, El
castell de Sant Joan de Lloret, Lloret: Ajuntament, 2003.
Llinàs, Joan; Montalbán, Carme; Ramírez, Alonso, “L’Hort d’en Bach
(Maçanet de la Selva). Del segle ii aC al segle xx”, Quaderns de
la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 10, 1998, p. 35-58.
Lluch, Rosa, “Remença i mals usos: el cas de Camós (1331-1399)”,

dins Rosa Congost; Lluís To (dirs.), Homes, masos, història. La
Catalunya del nord-est (segles xi-xx), Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat – Institut de Llengua i Cultura Catalanes
de la Universitat de Girona, 1999, p. 151-184.
— Els remences. La senyoria de l’Almoina de Girona als segles xiv i xv,
Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines
– Documenta Universitaria, 2006.
— “La renta de la tierra de una parroquia gerundense (siglos xiv y
xv)”, Edad Media: revista de historia [Valladolid], núm. 11, 2010,
p. 235-262.
Longère, Jean, “La prédication d’après les statuts synodaux du Midi
au xiiie siècle”, dins La Prédication en Pays d’Oc, xiie-début xve
siècle, Toulouse: Éditions Privat – Centre d’Études Historiques de
Fanjeaux, 1997, p. 251-274 (Cahiers de Fanjeaux; 32).
López Alsina, Fernando, “Parroquias y diócesis: el obispado de Santia-
go de Compostela”, dins José Ángel García de Cortázar (ed.), Del
Cantábrico al Duero. Trece estudios sobre organización social del
espacio en los siglos viii a xiii, Santander: Universidad de Canta-
bria – Parlamento de Cantabria, 1999, p. 263-312.
— “El encuadramiento eclesiástico como espacio de poder: de la
parroquia al obispado”, dins Los espacios de poder en la España
medieval. xii Semana de estudios medievales (Nájera, 30 julio-3
agosto 2001), Logroño: Instituto de Estudios Riojanos, 2002,
p. 425-457.
López Bonet, José F., “Dominis seculars, patrimoni eclesiàstic i rendes
decimals a la Mallorca cristiana”, Mayurca [Palma de Mallorca],
núm. 22, 1989, p. 353-365.
López Quiroga, Jorge, “Los orígenes de la parroquia rural en el occidente
de Hispania (siglos iv-ix) (Provincias de Gallaecia y Lusitania)”,
dins Christine Delaplace (dir.), Aux origines de la paroisse rurale
en Gaule méridionale, ivème-ixème siècles, París: Éditions Errance,
2005, p. 193-228.
Madurell, Josep M., “Els sagramentals del Vallès, Maresma i Llobregat.
(Contribució a la seva història)”, dins vii Congreso de Historia de
la Corona de Aragón, Barcelona: 1962, vol. 3, p. 183-192.
Mallorquí, Elvis, “El mas com a unitat d’explotació agrària. Repàs dels
seus orígens”, dins El mas medieval a Catalunya. Actes del col·
loqui de tardor (Banyoles, 12 i 13 de desembre de 1998). Quaderns
del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles [Banyoles], núm. 19,
1998, p. 45-64.
Mallorquí, Elvis, “Els àmbits de la solidaritat pagesa en una comunitat

rural de la Catalunya Vella (Cruïlles, s. xiii i inicis del xiv)”, dins
Jaume Barrull; Joan J. Busqueta; Enric Vicedo (eds.), Solidaritats
pageses, sindicalisme i cooperativisme. Segones Jornades sobre Sis-
temes agraris, organització social i poder local als Països Catalans,
Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998, p. 185-203.
— “Homes, viles i masos (Cruïlles, 1319)”, dins Rosa Congost; Lluís
To (dir.), Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles
xi-xx), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Institut
de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, 1999,
p. 43-89.
— “La vila de Monells, del segle ix al xii”, Estudis del Baix Empordà
[Sant Feliu de Guíxols] , núm. 18, 1999, p. 35-54.
— Les Gavarres a l’edat mitjana. Poblament i societat d’un massís
del nord-est català, Girona: CCG Edicions – Associació d’Història
Rural de les Comarques Gironines, 2000.
— “El terme de Lloret de Mar del segle xi al xviii: una aproxima-
ció cartogràfica”, dins Estudis en honor de Josep M. Pons Guri/2.
Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 13, 2001,
p. 67-82.
— “Les campagnes de Gérone (Catalogne) au travers des capbreus de
la première moitié du xive siècle”, dins Ghislain Brunel; Olivier
Guyotjeannin; Jean-Marc Moriceau (eds.), Terriers et plans-terriers
du xiiie au xviiie siècle. Actes du colloque de Paris (23-25 septembre
1998), Rennes – París: Association d’Histoire des Sociétés Rurales
– École Nationale des Chartes, 2002, p. 343-360.
— Paisatge i història de Sant Mateu de Montnegre. Els noms de lloc
d’una parròquia de les Gavarres, Girona: CCG Edicions – Ajunta-
ment de Quart, 2003.
— “El port de Lloret i els seus habitants (segles xiii i xiv)”, Quaderns
de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 15, 2003, p. 49-65.
— “Conflictes pels drets parroquials de la ciutat de Girona, segles xiii
i xiv”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 45,
2004, p. 379-401.
— “El Sobirà de Santa Creu d’Horta (Osor): del mas medieval a la
masia moderna”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners],
núm. 17, 2005, p. 81-103.
— “Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles xiii i xiv”, tesi
doctoral inèdita, Girona, Universitat de Girona, 2007 (consultable a
<www.tdx.cesca.es i www.tesisenxarxa.net/TDx-0619107-123843/>).
Mallorquí, Elvis, “Fonts per a una història global del món rural: per-
gamins, capbreus, registres episcopals i llibres notarials”, dins
Documentació notarial i arxius. Els fons notarials com a eina per
a la recerca històrica, Girona: Departament de Cultura i Mitjans
de Comunicació, 2007, p. 159-170.
— “Una qüestió de toponímia: el domini senyorial del clergue Gui-
llem Gaufred a Riudellots de la Selva al segle xiii”, Quaderns de
la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 19, 2007, p. 7-59.
— “El castell de Sant Esteve de Mar i el litoral palamosí al segle xi”,
Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], núm. 27, 2008,
p. 25-66.
— Històries amagades de les Gavarres, Girona: Consorci de les Ga-
varres, 2008.
— “Parròquia i feudalització a la Catalunya Vella. Reflexions a par-
tir del cas del comtat de Girona, segles ix-xi”, dins Jean-Pierre
Barraqué; Philippe Sénac (dir.), Habitats et peuplement dans les
Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne. Travaux du groupe
Resopyr III, Toulouse: CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail,
2009, p. 49-64.
— “Els veïnats: orígens i evolució d’una demarcació territorial a l’in-
terior de les parròquies del bisbat de Girona, segles x-xiv”, dins
Jordi Bolós; Enric Vicedo (eds.), Poblament, territori i història
rural. vi Congrés sobre Sistemes agraris, organització social i poder
local, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2009, p. 361-396.
— “Les celleres medievals de les terres de Girona”, Quaderns de la
Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 21, 2009, p. 117-148.
— “Masos agraris o ramaders? El cas de Cruïlles i Sant Cebrià dels
Alls a la primera meitat del segle xiv”, dins Jordi Bolós; Antonieta
Jarne; Enric Vicedo (eds.), Família pagesa i economia rural, Lleida:
— “Dues comunitats gironines: Cruïlles i Riudellots de la Selva als
segles xiii i xiv”, dins Miscel·lània en honor de Josep M. Marquès,
Girona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Diputació de
Girona, 2010, p. 150-161.
— “Fronteres a l’escala local: el mapa de parròquies del bisbat de
Girona del segle xiv”, dins Congrés El fet fronterer. Fronteres, re-
lacions, intercanvis. Visions de les fronteres des de l’Empordà (Fi-
gueres, 6, 7 i 8 de novembre de 2009).
— “Tres celleres selvatanes en ple desenvolupament: Santa Coloma
de Farners, Cassà de la Selva i Vidreres a la primera meitat del
segle xiv”, dins Ciutats, viles, sagreres. Els nuclis urbans a la Baixa
Edat Mitjana (s. xiii-xv). Actes del II Seminari d’Estudis Medievals

d’Hostalric (Hostalric, 18-19 de novembre de 2010), Hostalric: Ajun-
tament, 2011, en premsa.
Mallorquí, Elvis, “Molins pagesos en temps feudals: els molins dels
termes de Sant Sadurní i Cruïlles (Baix Empordà) als segles xiii
i xiv”, dins Els usos de l’aigua en la història. De l’antiguitat als
nostres dies. V Congrés d’Història Agrària dels Països Catalans. Ho-
menatge al doctor Emili Giralt i Raventós (1927-2008) (Barcelona,
15-17 desembre 2010), dins <http://k.udg.edu/VCHA/wp-content/
uploads/2009/07/E.-Mallorquí.pdf>.
Mallorquí, Elvis; Varas, Montse, “Un privilegi de Jaume I per als habi-
tants de Caldes, Llagostera i Santa Seclina”, Quaderns de la Selva
[Santa Coloma de Farners], núm. 11, 1999, p. 109-124.
— “El privilegi del rei Jaume I (1241). Contingut, context i perma-
nència”, dins Marta Albà; Elvis Mallorquí (coords.), Història de
Llagostera. Les claus del passat, Llagostera: Ajuntament, 2010, p.
147-164.
Marquès, Jaume, “Monells”, Revista de Girona [Girona], núm. 52, 1970,
p. 11-12, i núm. 53, 1970, p. 13-14.
— Maçanet de la Selva, Maçanet de la Selva: Ajuntament, 1983.
— Canet d’Adri. Història dels pobles del municipi, Girona: Ajuntament
de Canet d’Adri; Diputació de Girona; Departament de Cultura
de la Generalitat de Catalunya, 1988.
Marquès, Josep M., L’Església a Vilobí d’Onyar, Vilobí d’Onyar, 1978.
— “Avinyonet de Puigventós, poble, parròquia i castell”, Annals de
l’Institut d’Estudis Empordanesos [Figueres], vol. 13, 1978, p. 11-
66.
— “Vilobí d’Onyar a través del capbreu d’en Ramon Malars”, Estudis
d’Història Agrària [Barcelona], núm. 5, 1984, p. 27-52.
— “Fundaciones de beneficios en el obispado de Gerona, s. xii-xviii”,
Anthologica Annua [Roma], núm. 36, 1989, p. 493-507.
— “Argimon: indret, castell i santuari”, Quaderns de la Selva [Santa
Coloma de Farners], núm. 5, 1992, p. 31-42.
— “Ensenyament al bisbat de Girona fins a la Il·lustració”, Arxiu de
Textos Catalans Antics [Barcelona], núm. 12, 1993, p. 273-301.
— Arbúcies cristiana, Girona: L’Eix Editorial, 1994 (Sant Feliu; 17),
— “Confraries medievals del bisbat de Girona”, Annals de l’Institut
d’Estudis Gironins [Girona], núm. 34, 1994, p. 335-375.
— “El govern episcopal de La Bisbal”, Estudis del Baix Empordà
[Sant Feliu de Guíxols], núm. 14, 1994, p. 137-149.
Marquès, Josep M., “Creació i extinció de parròquies al bisbat de Gi-

rona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 35,
1995, p. 405-446.
— “Esglésies del Baix Empordà”, Estudis del Baix Empordà [Sant
Feliu de Guíxols], núm. 15, 1996, p. 35-67.
— “Parròquies i divisió administrativa del territori, fins al s. xi”,
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 38, 1996-
1997, p. 1501-1520.
— “La parròquia de Púbol”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu
de Guíxols], núm. 17, 1998, p. 91-106.
— “Algunes dades sobre la parròquia de Fitor”, dins Santa Coloma
de Fitor, 948-1998, Palamós: Associació d’Amics de Fitor, 1998,
p. 7-9.
— Masos de Fornells, Fornells de la Selva: Ajuntament, 1999.
— Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona, Girona: Diputació de
Girona, 2000.
— “Recensió. Al marge del dret canònic diocesà de Girona durant
la baixa edat mitjana”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Gi-
rona], núm. 42, 2001, p. 691-706.
— “Els hospitals de la diòcesi de Girona”, dins Jacint Reventós; Josep
M. Marquès, Els hospitals de les comarques de Girona, Barcelona:
Editorial Hacer, 2001, p. 19-36.
— “El temple de Sant Feliu de Girona al segle xiv”, Annals de l’Ins-
titut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 42, 2001, p. 131-150.
— Una història de la diòcesi de Girona (ca. 300-2000), Barcelona:
Bisbat de Girona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.
Marquès, Josep M.; Reixach, Jaume, La parròquia de Santa Maria de
Blanes, Girona: L’Eix Editorial, 1993 (Sant Feliu; 16).
Martí, Ramon, “La integració a l’«alou feudal» de la seu de Girona de
les terres beneficiades pel «règim dels hispans». Els casos de Bàs-
cara i d’Ullà (segles ix-xi)”, dins Jaume Portella (ed.), La formació
i expansió del feudalisme català. Actes del Col·loqui organitzat pel
Col·legi Universitari de Girona (Girona, 8-11 gener 1985). Homenatge
a Santiago Sobrequés i Vidal. Estudi General [Girona], núm. 5-
6, 1985-1986, p. 49-62.
— “L’ensagrerament: l’adveniment de les sagreres feudals”, Faventia
[Barcelona], núm. 10, 1988, p. 153-182.
— “Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal
en Cataluña”, dins Miquel Barceló (ed.), Arqueología medieval. En
las afueras del “medievalismo”, Barcelona: Editorial Crítica, 1988,
p. 165-194.
Martí, Ramon, “Territoris en transició als Pirineus medievals (se-

gles v-x)”, dins La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Actes
del 3r curs d’arqueologia d’Andorra 1991, Andorra: Govern Andorrà,
1995, p. 37-83.
— “L’alou a la documentació catalana d’època comtal: solució d’un
problema historiogràfic genèric”, dins La vida medieval als dos
vessants del Pirineu. Comunitats pageses. Estructures d’hàbitat. Cul-
tura material. El registre de dades arqueològic (Actes del 4t curs
d’arqueologia d’Andorra 1994), Andorra, Govern d’Andorra – Mi-
nisteri de Cultura, 1997, p. 28-60.
— “La defensa del territori durant la transició medieval”, dins Actes
del congrés “Els castells medievals a la Mediterrània nord-occidental”,
celebrat a Arbúcies, els dies 5, 6 i 7 de març de 2003, Arbúcies:
Museu Etnològic del Montseny, 2004, p. 89-114.
— “L’ensagrerament: utilitats d’un concepte”, dins Víctor Farías; Ra-
mon Martí; Aymat Catafau, Les sagreres a la Catalunya medieval,
Girona: Centre de Recerca d’Història Rural – Associació d’Història
Rural de les Comarques de Girona – Documenta Universitaria,
2007, p. 81-204.
— “Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento
rural en Cataluña durante la transición medieval”, dins Philippe
Sénac (ed.), De la Tarraconense à la Marche Supérieure d’al-Andalus
(ive-xie siècles): les hábitats ruraux, Toulouse: CNRS – Université
de Toulouse-le Mirail, 2006, p. 146-161.
Martín, José Luis, “Diezmos eclesiásticos: notas sobre la economía de
la sede zamorana (siglos xii-xiii)”, dins Actas de las I Jornadas
de Metodología Aplicada de las Ciencias Históricas, Santiago de
Compostela: Secretariado de Publicaciones de la Universidad de
Santiago, 1975, vol. 2, p. 69-78.
Martínez Domínguez, José Antonio, Los clérigos en la Edad Media, La
Corunya: Editorial Toxosautos, 2003.
Martínez Giralt, Alejandro, “Els orígens del mercat i de la vila nova
d’Hostalric (1242-1243)”, Acta Hostalrici [Hostalric], núm. 1, 2008,
p. 5-19.
Martínez Sopena, Pascual, La Tierra de Campos occidental. Poblamiento,
poder y comunidad del siglo x al xiii, Valladolid: Institución Cul-
tural Simancas, 1985.
— “Las solidaridades campesinas en la Tierra de Campos durante
la edad media”, dins Jaume Barrull; Joan J. Busqueta; Enric
Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme.
Segones Jornades sobre Sistemes agraris, organització social i poder
local als Països Catalans, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998,

p. 93-114.
Mazel, Florian, “Seigneurie épiscopale, aristocratie laïque et structures
féodo-vassaliques en Provence au xiie siècle”, dins Rives nord-
méditerranéennes. Aspects du pouvoir seigneurial de la Catalogne à
l’Italie (ixe - xive siècles) [en línia], 22 juliol 2005. [URL: <http://
rives.revues.org/document58.html>, consultat el 27.02.2009].
Menant, François, Campagnes lombardes du Moyen Âge. L’économie et la
société rurales dans la région de Bergame, de Crémone et de Brescia
du xe au xiiie siècle, Roma: École Française de Rome, 1993.
Mercader , M. Dolors, L’aljama jueva de la Bisbal d’Empordà abans de
la Pesta Negra. Els “Libri Iudeorum” del segle xiv, la Bisbal: Ajun-
tament, 1999.
Merino, Jordi; Agustí, Bibiana, “La necròpolis paleocristiana de Sant
Esteve (Caldes de Malavella, la Selva)”, Cypsela [Girona], núm. 8,
1990, p. 219-238.
Merino, Jordi; Nolla, Josep M.; Santos, Marta: Aquae Calidae. Presència
romana a la Selva, Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis
Selvatans – Consell Comarcal de la Selva, 1994.
Mestre, Jesús; Hurtado, Víctor, Atles d’Història de Catalunya, Barcelona:
Edicions 62, 1995.
Miramon, Charles de, Les “donnés” au Moyen Âge. Une forme de vie re-
ligieuse laïque, v. 1180 - v. 1500, París: les Éditions du Cerf, 1999.
Molina, Joan, Fragments del gòtic a Girona, Girona: Diputació de Gi-
rona – Fundació Caixa Girona, 2008 (Quaderns de la Revista de
Girona; 140).
Mollat, Michel, Pobres, humildes y miserables en la Edad Media: estudio
social, México: Fondo de Cultura Económica, 1988 (ed. orig.: Les
pauvres au Moyen Âge, Brussel·les: Complexe, 1984).
Monjas, Lluís, “Les visites pastorals: de l’època medieval a la vigília
del Concili de Trento”, dins Joaquim M. Puigvert; Lluís Monjas;
Eugeni Perea; Xavier Solà, Les visites pastorals dels orígens medi-
evals a l’època contemporània, Girona: CCG Edicions – Associació
d’Història Rural de les Comarques Gironines, 2003, p. 45-73.
— Les comunitats parroquials del Baix Llobregat a finals de l’edat mit-
jana, a través de les visites pastorals del patriarca Sapera, 1414-1425,
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat – Ajuntament
de Sant Feliu de Llobregat, 2005.
— La reforma eclesiàstica i religiosa de la província eclesiàstica Tarra-
conense al llarg de la baixa edat mitjana a través dels qüestionaris
de visita pastoral, Barcelona: Fundació Noguera, 2008.
Moran, Josep, Les Homilies de Tortosa, Barcelona: Curial Edicions Ca-

talanes – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.
— “La prédication ancienne en Catalogne. L’activité canoniale”, dins
La Prédication en Pays d’Oc, xiie - début xve siècle, Toulouse: Édi-
tions Privat – Centre d’Études Historiques de Fanjeaux, 1997,
p. 17-35 (Cahiers de Fanjeaux; 32).
Morelló, Jordi, “Els impostos sobre la renda a Catalunya: redelmes,
onzens i similars”, Anuario de Estudios Medievales [Barcelona],
núm. 27/2, 1997, p. 903-968.
Morsel, Joseph, “Les logiques communautaires entre logiques spatiales
et logiques catégorielles (xiie-xve siècles)”, Bulletin du centre d’études
médiévales d’Auxerre [Auxerre], fora de sèrie núm. 2, 2008 [URL:
<http://cem.revues.org/index10082.html>].
Mullett, Michael, La cultura popular en la Baja Edad Media, Barcelona:
Editorial Crítica, 1990.
Mundet, Joaquim, Toponímia dels veïnats de Cassà. 2. Sangosta, Cassà
de la Selva: Ajuntament, 2009.
Naissance des arts chrétiens. Atlas des monuments paléochrétiens de la
France, París: Ministère de la Culture - Imprimerie Nationale, 1991.
Negre, Pelai, “La diócesis de Gerona: su importancia histórica”, Anales
del Instituto de Estudios Gerundenses [Girona], núm. 12, 1958,
p. 359-362.
Niermeyer, J. F.: Mediae Latinitatis Lexicon Minus, Leiden: E. J. Brill,
1984.
Nieto, José Manuel; Sanz, Iluminado, La época medieval: Iglesia y cultura,
Madrid: Ediciones Istmo, 2002.
Nolla, Josep M.; Casas, Josep, Carta arqueològica de les comarques de
Girona. El poblament d’època romana al N.E. de Catalunya, Girona:
Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona, 1984.
— Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la
Neàpolis. Estudi General [Girona], núm. 15, 1995.
Nolla, Josep M.; Casas, Josep; Santamaria, Paula (eds.), In suo fundo.
La necròpoli oriental de la vil·la romana del Collet de Sant Antoni
(Calonge, Baix Empordà) i els cementiris rurals de les antigues
ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General
[Girona], vol. 25, 2005.
Nolla, Josep M.; Palahí, Lluís; Vivó, David, “El Castellum de Sant Julià
de Ramis i la defensa de la via Augusta a l’antiguitat tardana”,
dins Actes del congrés “Els castells medievals a la Mediterrània
nord-occidental”, celebrat a Arbúcies, els dies 5, 6 i 7 de març de
2003, Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, 2004, p. 117-130.
Nolla, Josep M.; Patiño, Carles; Sagrera, Jordi; Vivó, David, La vil·la
romana i el jaciment altmedieval de Sant Pere de Montfullà (Bescanó,
el Gironès), Girona: Institut del Patrimoni Cultural – Universitat
de Girona, 2003.
Novenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (L’Escala-
Empúries, 6 i 7 de juny de 2008), L’Escala-Empúries, 2008.
Oliver, Jaume, “Senyors capturats? El delme a la documentació de
Pallars i Ribagorça anterior al s. xii”, dins Philippe Sénac (ed.),
Presses Universitaires de Perpignan, p. 135-161.
Ordeig, Ramon, “Precisions sobre l’episcopologi de Girona dels se-
gles viii-x”, dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona],
núm. 45, 2004, p. 471-482.
Ortí, Pere, “Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada
de 1360”, Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 29,
1999, p. 747-773.
— Renda i fiscalitat en una ciutat medieval: Barcelona, segles xii-xiv,
Barcelona: Consell Superior d’Estudis Científics, 2000.
— “El municipi de Barcelona i les parròquies del seu entorn al se-
gle xiv”, Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 31/1,
2001, p. 33-48.
Ourliac, Paul, “Les communautés villageoises dans le Midi de la Fran-
ce au Moyen Âge”, dins Les communautés villageoises en Europe
Occidentale du Moyen Âge aux Temps Modernes. Flaran [Auch],
núm. 4, 1984, p. 79-115.
Pagès, Joan, Les Preses i el monestir de Sant Benet de Bages, Girona:
Diputació de Girona – Ajuntament de les Preses, 1984, 2 vols.
Palahí, Lluís, “Santa Maria de Bell-lloc (Santa Cristina d’Aro)”, dins
Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbú-
cies: Museu Etnològic del Montseny, 2000, p. 329-339.
Palahí, Lluís; Costa, Anna, “La vil·la romana de Vilablareix”, dins Dese-
nes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Arbúcies:
Museu Etnològic del Montseny, 2000, p. 219-227.
Palazzo, Éric, Liturgie et société au Moyen Âge, París: Aubier, 2000.
Palol, Pere de (dir.), Del romà al romànic. Història, art i cultura de la
Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona: Fun-
dació Enciclopèdia Catalana, 1999.
Palomo, A.; Llinàs, Joan; Agüelo, x.; Tresserras, N., “Can Pelet Ferrer
(Llagostera, Gironès): un assentament agrícola altmedieval”, dins
II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, Sant
Cugat del Vallès, 2003, p. 463-467.
Pascual, Julià, “Relacions entre el monestir i la parròquia de Camprodon”,

dins iv Assemblea d’estudis del seu comtat. Actes i comunicacions,
Olot: Amics de Besalú i el seu comtat, 1980, vol. 1, p. 5-9.
Pastor, Enrique, Castilla en el tránsito de la Antigüedad al Feudalismo.
Poblamiento, poder político y estructura social. Del Arlanza al Duero
(siglos vii-xi), Valladolid: Junta de Castilla y León, 1996.
Pastor, Reyna, Resistencias y luchas campesinas en la época del crecimiento
y consolidación de la formación feudal. Castilla y León, siglos x-
xiii, Madrid: Siglo xxi, 1993 (ed. orig. 1980).
— “Perspectivas para el estudio de las solidaridades campesinas.
Edad media”, dins Jaume Barrull; Joan J. Busqueta; Enric Vicedo
(eds.), Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida:
Paul, Jacques, “La prédication de Saint Bonaventure dans le Midi”,
dins La Prédication en Pays d’Oc, xiie - début xve siècle, Toulouse:
Éditions Privat – Centre d’Études Historiques de Fanjeaux, 1997,
p. 127-157 (Cahiers de Fanjeaux; 32).
Pella, Josep, Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las
comarcas del noreste de Cataluña, Barcelona: Impremta de Lluís
Tasso, 1883.
Perarnau, Josep, “L’«Ordinacio studii Barchinone et rectoris eiusdem»
del bisbe Ponç de Gualba (8 novembre 1309)”, Revista Catalana
de Teologia [Barcelona], núm. 2/1, 1977, p. 151-188.
— “Noves dades sobre beguins de Girona”, Anales del Instituto de
Estudios Gerundenses [Girona], núm. 25/1, 1979-1980, p. 237-248.
— “Activitats i fórmules supersticioses de guarició a Catalunya en
la primera meitat del segle xiv”, Arxiu de Textos Catalans Antics
[Barcelona], núm. 1, 1982, p. 47-78.
— “El testament de Guillem Marrull, parent de Nicolau Eimeric”,
Arxiu de Textos Catalans Antics [Barcelona], núm. 1, 1982, p. 263-
268.
Peres, Jaume, El sometent a través de la història, Barcelona: Joaquim
Horta ed., 1924.
Pergola, Philippe (ed.), Alle origini della parrochia rurale (iv-viii sec.),
Ciutat del Vaticà: Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, 1999.
Pichot, Daniel, Le Village éclaté. Habitat et société dans les campagnes
de l’Ouest au Moyen Âge, Rennes: Presses Universitaires de Ren-
nes, 2002.
Pladevall, Antoni, El Comtat d’Osona a mig segle xiv. Origen i extensió
del comtat d’Osona creat pel rei Pere III a favor de Bernat de Ca-
brera l’1 de març de 1356, Barcelona: Els Comtes de la Vall de
Marlès, 1972.
Pladevall, Antoni, “El poblament i la propietat de la terra als antics

termes de Sant Hilari Sacalm i de la vall d’Osor (s. x)”, Quaderns
— “La batllia d’Orri i d’Arbúcies”, Monografies del Montseny [Vila-
drau], núm. 9, 1994, p. 125-135.
— “La domus de Menola, a Pineda de Mar”, dins Estudis en honor
de Josep M. Pons Guri/2. Quaderns de la Selva [Santa Coloma de
Farners], núm. 13, 2001, p. 57-66.
Pons Guri, Josep M., “El testamento parroquial gerundense en el si-
glo xiv”, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses [Girona],
núm. 16, 1963, p. 185-199 (També dins Íd., Recull d’estudis d’his-
tòria jurídica catalana, Barcelona: Fundació Noguera, 1989, vol.
1, p. 21-32).
— “Jurisdiccions compartides a la Catalunya baix-medieval”, dins íd.,
Recull d’estudis d’història jurídica catalana, Barcelona: Fundació
Noguera, 1989, vol. 3, p. 117-143.
— “Compendi sobre els drets dels castells termenats (segles xiii-xv)”,
— “Sicardis, senyora de Montseny i de Lloret”, Mediaevalia [Barce-
lona], núm. 10, 1992, p. 351-361.
— “El dret comú a Catalunya”, dins Íd., Recull d’estudis d’història
jurídica catalana, Barcelona: Fundació Noguera, 1989, vol. 4,
p. 67-88.
— “De l’escrivent al notari i de la charta a l’instrumentum. Recepció
dels usos notarials itàlics a Catalunya”, dins íd., Recull d’estudis
d’història jurídica catalana, Barcelona: Fundació Noguera, 1989,
vol. 4, p. 89-108.
— “Unes franqueses per a la vila i el port de Blanes”, Acta Historica
et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona], núm. 26, 2005, p. 263-
270.
Pons Guri, Josep M.; Rodríguez, Jesús, Els noms de lloc a l’alt Maresme
dels segles ix-xii. Antics termes de Montpalau, Palafolls i Tordera,
Arenys de Mar: Llibreria El Set-Ciències, 2000.
Pontal, Odette, Les statuts synodaux, Turnhout: Brépols, 1975.
Portela, Ermelindo; Pallarés, M. Carmen, “La villa por dentro. Testi-
monios galaicos de los siglos x y xi”, Studia Historica – Historia
Medieval [Salamanca], núm. 16, 1998, p. 13-43.
Portella, Jaume (ed.), La formació i expansió del feudalisme català. Actes

General [Girona] , núms. 5-6, 1985-1986.
Pou, Josep, Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos xiii-xv),
Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert – Diputación Provi-
cincial de Alicante, 1996 (ed. orig.: Vic: Seràfica, 1930).
Pradalié, Gérard, “Les sauvetés castrales”, dins Cadres de vie et société
dans le Midi médiéval. Hommage à Charles Higounet. Annales du
Midi [Toulouse], núm. 102, 1990, p. 29-34.
Prades, Isidre, “Els terratrèmols de la sèrie olotina i el cas de la vila
d’Amer”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 2,
1990, p. 103-112.
Prieto, Alberto; Martí, Ramon, “Ordenamiento territorial antiguo y
medieval del nordeste peninsular”, dins La ciutat en el món romà.
Actes del xiv Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica (Tarra-
gona, 5-11 setembre 1993), Tarragona: Comitè Organitzador del xvi
Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica – Consejo Superior
de Investigaciones Científicas – Institut d’Estudis Catalans, 1994,
vol. 2, p. 339-342.
Puchades, Josep M.; Reixach, Modest, “Bisbat de Vic. Mapa de termes
parroquials”, dins Bisbat de Vic. Aspectes geogràfics, històrics, de-
mogràfics, pastorals, Granollers: Bisbat de Vic, Editorial Mont-
blanc, 1969.
Puig, Carole, “Les campagnes roussillonnaises au Moyen Âge: dynamiques
agricoles et paysagères entre le xiième et la première moitié du
xive siècle”, tesi doctoral inèdita, Toulouse: Université de Tou-
louse-le Mirail, 2003.
Puig, Immaculada, “Les visites pastorals a la diòcesi de Girona. Segle xv”,
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 28, 1985-
1986, p. 211-241.
— Una visita pastoral al Baix Empordà als anys 1420-1423, Barcelona:
Fundació Noguera, 2006.
Puig, Jaume de, “Bernat de Vilamarí, bisbe de Girona (1292-1312),
compra unes propietats a Corçà”, dins Jaume Claret (coord.),
Miscel·lània Ernest Lluch i Martín, Vilassar de Mar: Fundació Er-
nest Lluch, 2006, p. 215-222.
Puigvert, Joaquim M.: “Una mirada etnològica des de la història: el
ritual del salpàs”, dins xix Assemblea intercomarcal d’estudiosos
(Sitges, 27-28 octubre 1984), Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans,
1985, p. 173-180.
— Una parròquia catalana del segle xviii a través de la seva consueta
(Riudellots de la Selva), Barcelona: Fundació Salvador Vives Ca-
sajuana, 1986.
Puigvert, Joaquim M., Església, territori i sociabilitat (s. xvii-xix), Vic:

Eumo Editorial, 2000.
— “Parròquia i societat rural: 15 anys d’investigacions”, Revista de
Girona [Girona], núm. 202, 2000, p. 67-71.
Puigvert, Joaquim M.; Monjas, Lluís; Perea, Eugeni; Solà, Xavier, Les
visites pastorals dels orígens medievals a l’època contemporània,
Girona: CCG Edicions – Associació d’Història Rural de les Co-
marques Gironines, 2003.
Puigvert, Xavier, “La introducció del delme a la Marca d’Hispània”,
Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona], núm. 13,
1992, p. 117-125.
— L’època medieval, Olot: Ajuntament – Diputació de Girona, 1996.
Pujades, Josep; Subiranes, Carme, Des del cim de la torre. La domus
d’Olivet, Granollers: Museu de Granollers, 2004.
Pujol, Miquel, Pintors i retaules dels segles xiv i xv a l’Empordà, Figueres:
Institut d’Estudis Empordanesos, 2004.
Punseti, Daniel; Cabra, Judith, “Estudi dels paraments de la muralla
de Corçà. Immoble del carrer Sant Sebastià, s/núm. (Corçà, Baix
Empordà)”, dins Desenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de
Girona, Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, 2000, p. 529-532.
Quirós, Juan Antonio (ed.), The archaeology of early medieval villages
in Europe, Bilbao: Euskal Herrik - Unibertsitaten Argitalpen Zer-
bitzan, 2009.
Raynaud, Claude, “Typologie des sepultures et problèmes de datation.
L’apport des fouilles de Lunel-Viel (Hérault)”, dins Nécropoles lan-
guedociennes de l’Antiguité tardive et du Haut Moyen-Âge. Archéologie
en Languedoc [Sète], núm. 4, 1987, p. 121-132.
Redon, Odile, “Le notaire au village. Enquête en pays siennois dans la
deuxième moitié du xiiie siècle et au début du xive siècle”, dins
Campagnes médiévales. Études offertes à Robert Fossier, París: Pu-
blications de la Sorbonne, 1995, p. 667-680.
Resines, Luis, La catequesis en España. Historia y textos, Madrid: Bi-
blioteca de Autores Cristianos, 1997.
Reynolds, Susan K., Kingdoms and Communities in Western Europe,
900-1300, Oxford: Clarendon Press, 1997 (ed. orig. 1984).
Riera, Antoni, “El bisbat de Girona al primer terç del segle xv. Apro-
ximació al context sòcio-econòmic de la sèria sísmica olotina
(1427-1428)”, Anuario de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 22,
1992, p. 161-202.
Riera, Albert, “La justícia senyorial eclesiàstica (segles x al xiv). El

cas de Bàscara”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona],
núm. 38, 1996-1997, p. 1569-1580.
Ríos, M. Luz; Díez, Carmen, “La vie du clergé rural dans le nord de
l’Espagne médiévale d’après les actes sinodaux”, dins Pierre Bon-
nassie (ed.), Le clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne,
Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 1995, p. 167-186.
Ripoll, Gisela; Velázquez, Isabel, “Origen y desarrollo de las parrochiae
en la Hispania de la antigüedad tardía”, dins Philippe Pergola
(ed.), Alle origini della parrochia rurale (iv-viii sec.), Ciutat del Va-
ticà: Pontificio Istituto di Archeologia Cristiana, 1999, p. 101-165.
Riu, Eduard, “Temples i espai feudal des de l’arqueologia”, dins Ac-
tuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles x al
xviii). Simposi (Barcelona, 5-7 octubre 1989). Quaderns Científics
i Tècnics [Bellaterra], núm. 3, 1991, p. 265-273.
— “De la fi de l’imperi al feudalisme. Problemes d’arqueologia i
història”, dins Miquel Barceló; Gaspar Feliu; Antoni Furió; M.
Miquel; Jaume Sobrequés (eds.), El feudalisme comptat i debatut:
formació i expansió del feudalisme català, València: Universitat de
València, 2003, p. 119-132.
Riu, Manuel, “Excavaciones en el poblado de Caulers, municipio de
Caldes de Malavella, provincia de Gerona”, Excavaciones arqueo-
lógicas en España [Madrid] , núm. 88, 1975.
— “Alguns costums funeraris de l’edat mitjana a Catalunya”, dins
Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya. Acta Mediaevalia.
Annex 1, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1981-1982, p. 27-57.
— “El paper dels castra en la redistribució de l’hàbitat al comtat
d’Osona”, Ausa [Vic], vol. x, núms. 102-104, 1982, p. 401-409.
— (dir.) La pobreza y la asistencia a los pobres en la Cataluña me-
dieval. Volumen misceláneo de estudios y documentos, Barcelona:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1980-1982, 2 vols.
Roig, Jordi, “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altome-
dievales en Cataluña (siglos vi-x)”, dins Juan Antonio Quirós (ed.),
The archaeology of early medieval villages in Europe, Bilbao: Euskal
Herrik – Unibertsitaten Argitalpen Zerbitzau, 2009, p. 207-251.
Rösener , Werner, Los campesinos en la Edad Media, Barcelona: Edito-
rial Crítica, 1990. (ed. orig.: Bauern im Mittelalter, Munich: C. H.
Beck’sche Verlagsbuchhandlung, 1985).
Roura, Gabriel, Girona carolíngia. Comtes, vescomtes i bisbes (del 785
a l’any 1000), Girona: Diputació de Girona – Ajuntament de Gi-
rona, 1988.
Roura, Gabriel, “Capbreu de la capellania de Sant Feliu de Buada

(any 1326)”, Estudis del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols],
núm. 14, 1995, p. 121-126.
Ruiz de la Peña, José Ignacio, “Las solidaridades vecinales en la Corona
de Castilla (Siglos xii-xv)”, dins Cofradías, gremios y solidaridades
en la Europa Medieval (Actas de la xix Semana de Estudios Medi-
evales de Estella, 20-24 de julio de 1992), Pamplona: Gobierno de
Navarra, 1993, p. 51-73.
Ryckebusch, Fabrice, “Le contrôle du clergé rural dans le Sud-Ouest
de la France au Bas Moyen Âge”, dins Pierre Bonnassie (ed.), Le
clergé rural dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses
Universitaires du Mirail, 1995, p. 205-227.
Sabaté, Flocel, “Les castlanies i la comissió reial de 1328”, dins Manuel
Sánchez (comp.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la
Cataluña bajomedieval, Barcelona: Consejo Superior de Investiga-
ciones Científicas, 1993, p. 177-241.
— El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l’espai i divisió
territorial al llarg de l’edat mitjana, Barcelona: Fundació Salvador
Vives Casajuana, 1997.
Sagrera, Jordi, “La vil·la romana de Montfullà”, dins Novenes Jornades
d’Arqueologia de les comarques de Girona (l’Escala-Empúries, 6 i 7
de juny de 2008), L’Escala-Empúries, 2008, p. 279-285.
Sales, Lluís, “Crèdit i morositat a la Catalunya del segle xiv. El cas
de la vila de Caldes de Malavella”, treball de recerca de doctorat
inèdit, Girona: Universitat de Girona, 2008.
— “El setge i l’ocupació del castell de Cassà de la Selva (1329): un
conflicte jurisdiccional entre senyories provocat per les alienaci-
ons del patrimoni reial”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de
Farners], vol. 22, 2010, p. 55-77.
Salicrú, Roser, “Les primeres visites pastorals a les parròquies del cas-
tell de Mataró: Mataró i Llavaneres (1305-1310)”, Acta Historica
et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona], núms. 11-12, 1990-1991,
p. 325-344.
Salrach, Josep M., “Défrichement et croissance agricole dans la Sep-
timanie et le Nord-Est de la Péninsule Ibérique”, Flaran [Auch],
núm. 10, 1984, p. 133-151.
— “Mas prefeudal i mas feudal”, dins Jordi Bolós; Joan J. Busqueta
(eds.), Territori i societat a l’edat mitjana. Història, arqueologia,
documentació, Lleida: Universitat de Lleida – Institut d’Estudis
Humanístics Miquel Coll i Alentorn, 1997, p. 13-40.
Salrach, Josep M., “Tres mots polèmics: «villa», mas i alou en època
carolíngia”, dins El mas medieval a Catalunya. Actes del col·loqui
de tardor (Banyoles, 12 i 13 de desembre de 1998). Quaderns del
Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles [Banyoles], núm. 19, 1998,
p. 9-28.
— “Solidaritat i sociabilitat pageses en els orígens de la vila (segles
x-xiv)”, dins Jaume Barrull; Joan J. Busqueta; Enric Vicedo (eds.),
Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme, Lleida: Institut
d’Estudis Ilerdencs, 1998, p. 43-71.
— “Disputes i compromisos entre l’Església de Girona i la noblesa:
notes d’unes difícils relacions (segles xi i xii)”, Anuario de Estudios
Medievales [Barcelona], núm. 29, 1999, p. 927-957.
— (coord.) Història Agrària dels Països Catalans. Vol. 2. Edat Mitjana,
Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca, 2004.
— “Campo y ciudad desde la «Cataluña» carolingia: una visión re-
trospectiva de las transformaciones”, dins Philippe Sénac (ed.),
Villes et campagnes de Tarraconaise et d’Al-Andalus (vie-xie siècles):
la transition, Toulouse: Université de Toulouse-Le Mirail, 2007,
p. 139-155.
Sánchez, Manuel (comp.), Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en
la Cataluña bajomedieval, Barcelona: Consejo Superior de Inves-
tigaciones Científicas, 1993.
— El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (se-gles xii-xiv),
Vic: Eumo Editorial – Universitat de Girona, 1995.
Sánchez, Manuel; Ortí, Pere, “La Corona en la génesis del sistema fis-
cal municipal en Catalunya (1300-1360)”, dins: Manuel Sánchez;
Antoni Furió (eds.), Col·loqui Corona, municipis i fiscalitat a la
baixa Edat Mitjana. Actes, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995,
p. 233-278.
Sánchez, Marina, “Intervencions arqueològiques a l’església de Sant
Cebrià dels Alls (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura)”,
dins Novenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona
(l’Escala-Empúries, 6 i 7 de juny de 2008), L’Escala-Empúries,
2008, p. 341-345.
Santanach, Joan, “La Doctrina Pueril de Ramon Llull i la catequesi
medieval”, dins <http://www.bib.ub.es/www7/llull/7cateques.htm>,
Barcelona: Biblioteca de la Universitat de Barcelona, 2001.
Sanz, Antoni Ll., “La pabordia d’Aro de la Catedral, 1180-1343”, dins
Jaume Portella (ed.), La formació i expansió del feudalisme català.
Actes del Col·loqui organitzat pel Col·legi Universitari de Girona
(Girona, 8-11 gener 1985). Homenatge a Santiago Sobrequés i Vi-

dal. Estudi General [Girona] , núms. 5-6, 1985-1986, p. 419-436.
Sastre, florenci, “El pariatge de Menorca de 1301”, Mayurqa [Palma
de Mallorca], núm. 20, 1981-1984, p. 141-154.
Sastre, Jaume, “L’organització de Menorca de 1301”, Mayurqa [Palma
de Mallorca], núm. 24, 1997-1998, p. 43-52.
Saurí, Conxa; Soler, Santi (coord.), Història del Baix Empordà, Girona:
Diputació de Girona – Consell Comarcal del Gironès, 2006.
Saxer, Victor, “Les paroisses rurales de France avant le ixe siècle: peu-
plement, évangélisation, organisation”, Les Cahiers de Saint-Michel
de Cuixà [Codalet], vol. 30, 1999, p. 5-47.
Sénac, Philippe (ed.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen
Âge, Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 1995.
Shideler , John C.: A Medieval Catalan Noble Family: the Montcadas,
1000-1230, Los Angeles – University of California Los Angeles,
1983 (versió catalana: Els Montcada: una família de nobles cata-
lans a l’edat mitjana (1000-1230), Barcelona: Edicions 62, 1987).
Smith, Richard M.: “The manorial court and the elderly tenant in Late
Medieval England”, dins Margaret Pelling; Richard M. Smith, Life,
Death, and Elderly. Historical perspectives, Londres-Nova York:
Routledge, 1991, p. 39-61.
Sobrequés, Santiago: “La nobleza catalana en el siglo xiv”, Anuario de
Estudios Medievales [Barcelona], núm. 7, 1970-1971, p. 513-531.
— Els barons de Catalunya, Barcelona: Ediciones Vicens-Vives, 1989,
4ª edició (ed. orig. 1957) (Col·lecció Història de Catalunya – Bi-
ografies Catalanes; 3).
Soldevila, Ferran, Jaume I. Pere el Gran, Barcelona: Ediciones Vicens-
Vives, 1986, 4a edició (ed. orig. 1955) (Col·lecció Història de Ca-
talunya – Biografies Catalanes; 5).
Soldevila, Xavier, “Els capbreus de Fontanilles (1323-1334). Hipòtesis
sobre la pagesia catalana medieval”, Annals de l’Institut d’Estudis
Gironins [Girona], núm. 35, 1995, p. 123-156.
— “Els masos del monestir d’Amer al Baix Empordà al començament
del segle xiv”, dins M. Teresa Ferrer; Josefina Mutgé; Manuel Riu
(eds.), El mas català durant l’edat mitjana i la moderna (segles ix-
xviii), Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques,
2001, p. 429-440.
— “Una vila empordanesa a l’edat mitjana. Torroella de Montgrí,
segles xii-xiv”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners],
núm. 15, 2003, p. 89-103.
Soldevila, Xavier, Alimentació i abastament al Baix Empordà medieval

(segles xii-xiv), la Bisbal d’Empordà: Ajuntament, 2004.
— “Llagostera sota els primers Montcada. Organització social i política
a mitjan segle xiv”, dins Marta Albà; Elvis Mallorquí (coords.),
Història de Llagostera. Les claus del passat, Llagostera: Ajuntament,
2010, p. 191-217.
Soler , Albert, “Espiritualitat i cultura: els laics i l’accés al saber al fi-
nal del segle xiii”, Studia Lulliana [Palma de Mallorca], núm. 38,
1998, p. 3-26.
Soler, Maria, “Feudalisme i nucleació poblacional. Processos de con-
centració de l’hàbitat al comtat de Barcelona entre els segles x
i xiii”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia [Barcelona],
núms. 23-24, 2003-2004, p. 69-101.
Soler, Santi, “Notes sobre el dret de cornar a Tortellà (terme del castell
de Sales), s. xiv-xvii”, dins Amics de Besalú. ix Assemblea d’estudis
del seu comtat, Besalú: Amics de Besalú i el seu Comtat, 2003,
p. 137-155.
Soto, José M., “Disposiciones sobre la cultura del clero parroquial en
la literatura destinada a la cura de almas (siglos xiii-xiv)”, Anuario
de Estudios Medievales [Barcelona], núm. 23, 1993, p. 257-356.
Sotomayor, Manuel, “La penetración de la Iglesia en los medios rurales
de la España tardorromana y visigoda”, dins Cristianizzazione ed
organizzazione ecclesiastica delle campagne nell’alto medioevo: es-
pansione e resistenze, Spoleto: Centro Italiano di Studi sull’Alto
Medioevo, 1982, vol. 2, p. 639-670.
Swanson, Robert N., “Le clergé rural anglais au Bas Moyen Âge (vers
1300 - vers 1530)”, dins Pierre Bonnassie (ed.), Le clergé rural dans
l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universitaires du
Mirail, 1995, p. 61-100.
Tanner , Norman; Watson, Sethina, “Least of the laity: the minimum
requirements for a medieval Christian”, Journal of Medieval History
[Cambridge, Massachussetts], vol. 32, núm. 4, 2006, p. 395-423.
Teixidor , Ricard, Brunyola. De castell a poble i de baronia a municipi,
Santa Coloma de Farners: Edicions la Trona – Ajuntament de
Brunyola, 2006.
Teruel, Manuel, Vocabulario básico de la historia de la Iglesia, Barcelona:
Editorial Crítica, 1993.
To, Lluís, “L’evolució dels ritus funeraris a través dels testaments”,
Lambard [Barcelona], núm. 3, 1987, p. 75-96.
— “El marc de les comunitats pageses: villa i parròquia en les di-
òcesis de Girona i Elna (final del segle ix-principi de l’xi)”, dins
Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil (Col·loqui

internacional Hug Capet 987-1987: La France de l’an mil), Barce-
lona: Generalitat de Catalunya, 1991, p. 212-239.
To, Lluís, “Le mas catalan du xiie siècle: genèse et évolution d’une
structure d’encadrement et d’asservissement de la paysannerie”,
Cahiers de Civilisation Médiévale [Poitiers], vol. 36, núm. 2, 1993,
p. 151-177.
— “La seigneurie dans une ville médiévale: le développement de
l’emphytéose à Gérone au xiie siècle”, dins Philippe Sénac (ed.),
Presses Universitaires de Perpignan, 1995, p. 229-251.
— “Drets de justícia i masos: hipòtesi sobre els orígens de la pagesia
de remença”, Revista d’Història Medieval [València], núm. 6, 1995,
p. 139-149.
— Família i hereu a la Catalunya nord-oriental (segles x-xii), Barcelona:
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.
— “Les jeunes (iuvenes homines) dans la société paysanne aux alen-
tours de 1200”, dins Hélène Débax (dir.), Les sociétés méridionales
à l’âge féodal. Hommage à Pierre Bonnassie, Toulouse: Publications
du Mirail, 1999, p. 407-412.
— “Habitat dispersé et structures féodales dans l’Espagne du nord au
Moyen Âge central”, dins Benoît Cursente (ed.), L’habitat dispersé
dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses Universi-
taires du Mirail, 1999, p. 121-144 (Flaran; 18).
— “Els remences i el desenvolupament de les viles catalanes a l’entorn
de 1200”, dins Louis Assier Andrieu; Raymond Sala, (dirs.), La
ciutat i els poders. Actes del Col·loqui del 8è Centenari de la Carta
de Perpinyà (23-25 d’octubre 1997), Perpinyà: Presses Universitaires
de Perpignan, 2000, p. 131-156.
— “Servitude et mobilité paysanne: les origines de la “remença” ca-
talane (xiie-xiiie siècle)”, Mélanges de l’École Française de Rome
[Roma], vol. 112, núm. 2, 2000, p. 827-865.
— “La diferenciació pagesa a la diòcesi de Girona (segle xiv): una
nota metodològica”, dins Miquel Barceló; Gaspar Feliu; Antoni
Furió; M. Miquel; Jaume Sobrequés (eds.), El feudalisme comp-
tat i debatut: formació i expansió del feudalisme català, València:
Universitat de València, 2003, p. 441-463.
— “Cicles de vida i matrimoni a la Catalunya medieval. L’exemple
de la notaria d’Amer vers 1300”, dins Jordi Bolós; Antonieta Jar-
ne; Enric Vicedo (eds.), Família pagesa i economia rural, Lleida:
To, Lluís; Mallorquí, Elvis, “Espaces de sociabilité paysanne et marchés

en Catalogne: les exemples d’Amer et Monells vers 1300”, dins
Écritures de l’espace social. Mélanges d’histoire médiévale offerts à
Monique Bourin, París: Publications de la Sorbonne, p. 519-537.
Toubert, Pierre, Les structures du Latium médiéval. Le Latium méridi-
onal et la Sabine du ixe siècle à la fin du xiie siècle, Roma: École
Française de Rome, 1973.
Treffort, Cécile, L’église carolingienne et la mort. Christianisme, rites
funéraires et pratiques commémoratives, Lyon: Presses Universi-
taires de Lyon, 1996.
Trijueque, Pere: “Els molins fariners de la batllia de Palamós”, Estudis
del Baix Empordà [Sant Feliu de Guíxols], núm. 13, p. 99-136.
— El termenal de Palamós, Palamós: 1999.
Turull, Max; Bueno, Marta, “El contingut jurídic i institucional del
laude arbitral de 1303”, dins La Carta Municipal de Banyoles,
1303. Edició commemorativa del 700 aniversari. Banyoles, 2003,
Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 2003, p. 11-15.
Ullmann, Walter, Principios de gobierno y política en la Edad Media,
Madrid: Alianza Editorial, 1985 (ed. orig.: Principles of Govern-
ment and Politics in the Middle Ages, Londres: Methuen & Co.
Ltd., 1961).
Vallès, Jordi; Bosch, Josep M.: “Hipòtesis sobre l’espai funerari rural
del segle quart al segle onze. El Camp de l’Alzina, un exemple de
cementiri comunal”, Olerdulae [Vilafranca del Penedès], núm. 19,
1994, p. 103-122.
Vela, Susanna, “Visites pastorals a la diòcesi d’Urgell. L’exemple de les
valls d’Andorra (1312-1314)”, Annals de l’Institut d’Estudis Andor-
rans [Barcelona], 1990, p. 59-103.
Verdon, Laure, La terre et les hommes en Roussillon aux xiie et xiiie
siècles. Structures seigneuriales, rente et société d’après les sources
templières, Aix-en-Provence: Publications de l’Université de Pro-
vence, 2001.
Vicens Vives, Jaume, El gran sindicato remensa (1488-1508), Madrid:
Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1954.
— Historia de los remensas (en el siglo xv), Barcelona: Edicions Vicens-
Vives, 1978 (ed. orig. 1945).
Viader , Roland, “L’irrationnelle possession des églises d’Andorre (xie-
xiie siècles)”, dins Philippe Sénac (ed.), Histoire et archéologie des
terres catalanes au Moyen Age, Perpinyà: Presses Universitaires de
Perpignan, 1995, p. 119-133.
Viader, Roland, L’Andorre du ixe au xive siècle. Montagne, féodalité et

communautés, Toulouse: Presses Universitaires du Mirail, 2003.
— (ed.) La dîme dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse: Presses
Universitaires du Mirail, 2010 (Flaran; 30).
Vilà, Joan, “Vida rural i mercats setmanals dels segles x al xii”, dins Íd.,
El món rural a Catalunya, Barcelona: Curial Edicions Catalanes,
1973, p. 41-62.
— “El mas, una creació pre-pirinenca”, dins íd., El món rural a Ca-
talunya, Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1973, p. 63-78.
Vilaginés, Jaume, “El fenomen parroquial en la societat del Vallès
oriental a l’alta edat mitjana (segles xi i xii)”, Acta Historica et
Archaeologica Mediaevalia [Barcelona], núm. 9, 1988, p. 125-142.
— El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles x-xii),
Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Vilanova, Montserrat, “Marc parroquial i solidaritats pageses a la vall
d’Andorra al segle xiv: una aproximació”, dins Jaume Barrull;
Joan J. Busqueta; Enric Vicedo (eds.), Solidaritats pageses, sindi-
calisme i cooperativisme, Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1998,
p. 263-280.
Virgili, Antoni, “El delme i la primícia al bisbat de Tortosa”, dins
I Congrés d’Història de l’Església Catalana des dels orígens fins ara
(Solsona, 20-23 setembre 1993), Solsona: 1993, vol. 1, p. 423-431.
Wickham, Chris, Comunità e clientele nella Toscana del xii secolo. Le
origini del comune rurale nella Piana di Lucca, Roma: Viella, 1995.
— “Comunidades rurales y señorío débil: el caso del norte de Italia,
1050-1250”, dins Ignacio Álvarez Borge (coord.), Comunidades
locales y poderes feudales en la Edad Media, Logronyo: Universidad
de la Rioja, 2001, p. 397-415.
Zadora-Rio, Élisabeth, “The making of churchyards and parish territo-
ries in the Early-Medieval Landscape of France and England in
the 7th-12th Centuries: A Reconsideration”, Medieval Archaeology
[Londres], vol. 47, 2003, p. 17-18.
— “L’historiographie des paroisses rurales à l’épreuve de l’archéolo-
gie”, dins Christine Delaplace (dir.): Aux origines de la paroisse
rurale en Gaule méridionale, ivème-ixème siècles, París: Éditions
Errance, 2005, p. 15-23.
— “Territoires paroissiaux et construction de l’espace vernaculaire”,
Médiévales [Vincennes], núm. 49, 2005, p. 105-120.
Zimmermann, Michel, “Les actes de consécration d’églises. Construction
d’un espace et d’un temps chrétiens dans la Catalogne médiévale
(ixe-xiie siècle)”, dins Patrick Henriet (dir.): À la recherche de légi-

timités chrétiennes. Représentations de l’espace et du temps dans
l’Espagne médiévale (ixe-xiiie siècle), París-Madrid: ENS Éditions
– Casa de Velázquez, 2003, p. 29-52.
Zucchitello, Mario: El comerç marítim de Tossa a través del port bar-
celoní (1357-1553), Tossa de Mar: Ajuntament, 1982.
— Tossa: la formació d’una vila. El comte, l’abat i els tossencs (se-
gles ix-xii), Tossa: Ajuntament, 1998.
— “Jurisdiccions compartides. Els exemples de Tossa i Lloret de
Mar”, dins Estudis en honor de Josep M. Pons Guri-2. Quaderns
Apèndixs
1. Les parròquies del bisbat de Girona, segles x-xiv
El nombre d’esglésies del bisbat de Girona que, entre els segles x

i xiv, van ser seus de parròquia arriba a 439: 110 es troben a l’ardia-
conat de Girona, 69 al de la Selva, 105 al d’Empúries i 155 al de Be-
salú. Algunes, però, no ho van ser durant tot el període estudiat o bé,
essent esglésies sufragànies, en alguns moments puntuals figuren com
a parroquials. En les taules següents, recollim totes aquestes esglésies
segons l’ardiaconat a què pertanyien, precedides del número que les
identifica en el mapa corresponent i seguides de la seva condició al
segle xiv. En l’apartat de referències, expliquem els canvis d’estatus de
l’església al llarg de la seva historia i resumim algunes dates impor-
tants: l’any de l’acta de consagració del temple si és que s’ha conservat,
l’any de la seva primera menció amb el qualificatiu de “parrochia” i els
anys de les llistes de parròquies gironines dels segles xiii i xiv en què
figuren. Aquestes llistes són: els registres de la dècima eclesiàstica dels
anys 1279-1280 i 1364, el Llibre Verd dels Feus confeccionat entre el
1362 i el 1371 i el nomenclàtor del 1368 amb les esglésies amb cura
d’ànimes que havien de ser representades en els sínodes. També hem
recollit els anys en què cada parròquia va ser visitada abans del 1330.
Per a la confecció dels mapes de cada ardiaconat, ens hem basat
en l’estudi de Jesús Burgueño i Ferran Lasso de la Vega de l’evolució
de les divisions municipals des dels seus inicis, al segle xix, fins a
l’actualitat. Per a períodes anteriors, hem tingut presents els canvis
experimentats per les parròquies entre els segles xiv i xx enregistrats
per Josep M. Marquès. A més, en cas que existeixi alguna representació
gràfica dels límits de la parròquia, també l’hem tinguda en compte i la
citem en l’apartat de referències de la taula de l’ardiaconat respectiu.
Abreviatures: EP: església parroquial; ES: església sufragània; ACD: acta de consagració
i dotació de l’església; ?: primera menció de l’església en un context equivalent al de
la parròquia, sense que aquesta sigui mencionada específicament; -data-: esment d’una
església documentada amb anterioritat a la parròquia.
Fonts: Visites pastorals (cf. taula 3); RDH; LVBG; ACA, Reial Patrimoni, Mestre Raci-
onal, vol. 1802 (1364); cf. Pons Guri, “Nomenclàtors...”; Marquès, “Creació...”; íd., Una
historia…; Burgueño-Lasso de la Vega, Història..; Bolós, “Parròquia...”; íd., Els orígens…;
Bolós-Hurtado, Atles del comtat de Besalú...; íd., Atles del comtat de Girona...; íd., Atles
dels comtats…; Mestre-Hurtado, Atles… p. 64-65 i 134-135.
Ardiaconat de Girona
Núm. Esglésies Referències
1 Adri, St. Llorenç d’ EP Notícies (1078, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1315, 1316, 1329).
Bibliografia: Marquès, Canet…, p. 17.
2 Alls, St. Cebrià dels EP Notícies (1062, 1279-1280, 1362, 1364,
Bibliografia: Mallorquí, Les Gavarres…,
p. 221.
3 Amer, St. Climent d’ EP Antigament anomenada St. Climent de Secu-
run. Notícies (1066, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1306, 1315, 1316,
1329).
4 Amer, St. Miquel d’ EP Antigament, les funcions parroquials re-
queien sobre el monestir de Sta. Maria
d’Amer, que havia estat una cella al segle ix.
Notícies (1184, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329). Enrunada pel terratrè-
mol del 1427 i traslladada al monestir de Sta.
Maria d’Amer.
5 Anglès, Sta. Maria d’ (la Cel- EP Antiga ecclesia del segle ix, depenent del
lera) monestir de St. Medir, traslladat més tard
a Amer, que ja disposava d’appenditiis. No-
tícies (1066, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1306, 1315, 1316, 1329).
6 Begur, St. Pere de EP Notícies (1199, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1314, 1329). Biblio-
grafia: Mallorquí, El castell…, p. 28.
7 Bescanó, St. Llorenç de EP Notícies (1080, 1279-1280, 1362, 1364,
1321, 1329).
8 Biert, St. Martí de EP ACD (995-1010, 1116). Notícies (995-1010,
1066, 1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1315, 1316). Bibliografia: Mar-
quès, Canet…, p. 17.
9 Bisbal, St. Pol de la ES Depenia de la Bisbal tot i que en algunes vi-

sites pastorals apareix com a parròquia inde-
pendent. Notícies (1264..., 1279-1280, 1364,
1315, 1329).

10 Bisbal, Sta. Maria de la EP ACD (904). Notícies (904, 1019, 1279-1280,
1362, 1364, 1368). Visites pastorals (1329).
11 Boada, St. Feliu de EP Notícies (994, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1314, 1329).
12 Boadella, St. Julià de EP També anomenada de Boada. Restes pre-
romàniques a la nau, volta, arcs i absis. No-
tícies (1058, 1279, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1314, 1329).
13 Bordils, St. Esteve de EP Notícies (1074, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
14 Borgonyà, St. Joan de EP Notícies (1143, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
15 Caçà de Pelràs, St. Martí de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1362, 1364,
16 Calonge, St. Martí de EP Notícies (945?, 1019, 1279-1280, 1362, 1364,
17 Camós, St. Vicenç de EP Notícies (1042, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1329).
18 Camós, Sta. Maria de EP Notícies (1097, 1279-1280, 1362, 1368). Vi-
sites pastorals (1315, 1316, 1321, 1329).
19 Campdorà, St. Jaume de ES Des del 1078 sufragània de Sta. Eulàlia Sa-
costa. Notícies (1066).
20 Canapost, St. Esteve de ES Restes preromàniques a la nau, l’absis i als
murs. Des del 1279 sufragània de St. Esteve
de Peratallada. Notícies (1019?, 1064).
21 Canet, St. Vicenç de EP Notícies (887?, 1060, 1279-1280, 1362, 1364,
22 Càrcer, Sta. Cecília de EP També coneguda com Sta. Cecília de les Ser-
res. Notícies (1019, 1279-1280, 1362, 1364).
23 Cartellà, St. Feliu de EP Notícies (887?, 1089, 1279-1280, 1362, 1364,
24 Celrà, St. Feliu de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1315, 1329).
25 Cervià, St. Genís de EP Notícies (1055, 1279-1280, 1362, 1364,
26 Cogolls, St. Cristòfol de EP Notícies (1091, 1279-1280, 1362, 1364,
Bibliografia: Canal-Fochs, La vall..., p. 38-39.
27 Colltort, St. Iscle de EP Notícies (1157, 1279-1280, 1362, 1364,
28 Constantins, St. Vicenç de EP Notícies (1122, 1280, 1362, 1364). Visites
pastorals (1315, 1316, 1320, 1329).

29 Corçà, St. Julià de EP Notícies (1062, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
30 Cornellà, St. Pere de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
31 Corts, St. Julià de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
32 Cruïlles, Sta. Eulàlia de EP En algun cas anomenada St. Bartomeu pel
nom d’un altar. ACD (1062). Notícies (1039,
1062, 1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1314, 1315, 1329). Bibliografia:
Mallorquí, “Homes…”, p. 83-89.
33 Encies, Sta. Maria de les EP Notícies (1157, 1279-1280, 1362, 1364,
34 Esclanyà, St. Esteve d’ ES Possibles restes preromàniques. Depenia de
Palafrugell, tot i que en alguns documents fi-
gura com a parroquial. Notícies (1182, 1279-
1280, 1362, 1364, 1368). Visites pastorals
(1329). Bibliografia: Mallorquí, El castell…,
p. 28.
35 Fellines, St. Martí de (Fal- EP Notícies (1044, 1279-1280, 1362, 1364,
lines) 1368). Visites pastorals (1314, 1315, 1329).
36 Fitor, Sta. Coloma de EP Possibles restes preromàniques. ACD (948).
Notícies (948, 1072, 1234, 1279-1280, 1362,
1364, 1368). Visites pastorals (1314, 1315,
1329). Bibliografia: Mallorquí, Les Gavar-
res…, p. 223.
37 Flaçà, St. Cebrià de EP Notícies (1074, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
38 Fontajau, St. Ponç de EP Notícies (1231, 1279-1280, 1362, 1368).
39 Fontclara, St. Pau (o Pol) de EP Antic monestir del segle ix. Notícies
(-889-, 1195, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1314, 1329).
40 Galligants, St. Pere de EP Monestir fundat al segle x que exercia
les funcions parroquials sobre el burg de
St. Pere de Galligants de la ciutat de Girona.
Notícies (1134?, 1279-1280, 1362). Biblio-
grafia: Canal; Canal; Nolla; Sagrera, Girona
en el segle xiii…, p. 132.
41 Ginestar, Sta. Maria de EP Notícies (1184, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1315, 1316, 1329 ).
42 Girona, St. Feliu de EP Antiga seu episcopal de Girona, convertida
en abadia canonical i parròquia. Notícies
(-817-, 1028, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Bibliografia: Canal; Canal; Nolla; Sagrera,
Girona en el segle xiii…, p. 133.

43 Girona, Sta. Maria de EP Seu episcopal de Girona des del segle ix. A
partir del segle xiii disposa de drets parro-
quials sobre una part de la ciutat de Girona.
Notícies (1238, 1362). Bibliografia: Canal; Ca-
nal; Nolla; Sagrera, Girona en el segle xiii…,
p. 132.
44 Granollers de Rocacorba, EP Notícies (1065, 1279-1280, 1362, 1364,
Sta. Maria de 1368). Visites pastorals (1315, 1316, 1329).
45 Guialbes, St. Esteve de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1315, 1316, , 1329).
46 Juià, St. Pere de EP Notícies (1087, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
47 Llampaies, St. Martí de EP Notícies (1052-1093, 1279-1280, 1362, 1364,
48 Lledó, St. Cebrià de EP Notícies (1062, 1279-1280, 1362, 1364,
49 Llémena, St. Esteve de EP Notícies (1157, 1279-1280, 1362, 1364,
50 Llémena, St. Martí de EP Notícies (1065, 1279-1280, 1362, 1364,
51 Llofriu, St. Fructuós de ES Depenia de Palafrugell tot i que a vegades fi-
gura com a parròquia. Notícies (1121, 1280,
1362, 1364). Visites pastorals (1314).
52 Llor, St. Julià del EP Notícies (1066, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
53 Llorà, St. Pere de EP Notícies (1065, 1279-1280, 1362, 1364,
54 Lloret Salvatge, St. Julià de ES Notícies (1290).
55 Madremanya, St. Esteve de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1364, 1368). Vi-
sites pastorals (1329).
56 Mata, St. Andreu de EP Notícies (1019, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
57 Medinyà, St. Sadurní de EP Notícies (1072, 1280, 1362, 1364, 1368). Visi-
tes pastorals (1313, 1314, 1316, 1329).
58 Mercadal de Girona, Sta. Su- EP Notícies (1081?, 1233, 1362, 1364, 1368).
sanna del Visites pastorals (1305, 1313, 1318, 1324,
1329). Bibliografia: Canal; Canal; Nolla; Sa-
grera, Girona en el segle xiii…, p. 132-133.
59 Mollet, St. Joan de EP Notícies (1074, 1279-1280, 1362, 1364,

1329).
60 Monells, St. Genís de EP Notícies (1019?, 1062, 1279-1280, 1362,
1315, 1329).

61 Montbó, St. Joan de EP Notícies (1094, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1329). Vinculada a
Montcal el 1364. Bibliografia: Marquès, Ca-
net…, p. 17.
62 Montcal, Sta. Cecília de EP Notícies (1092, 1279-1280, 1362, 1364,
grafia: Marquès, Canet…, p. 17.
63 Montnegre, Sta. Àgata EP A vegades inclosa a l’ardiaconat de la Selva i
d’altres al de Girona. Notícies (1019?, 1064,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1316, 1329). Enrunada entre el 1407 i
el 1432 i agregada a Sta. Pellaia el 1527. Bi-
bliografia: Mallorquí, Les Gavarres…, p. 217.
64 Mota, St. Martí de la EP Notícies (1052-1058, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
65 Orriols, St. Genís d’ EP Notícies (1098, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1315, 1329). Bibliografia:
Bosch-Egea, L’antic municipi d’Orriols.
66 Palafrugell, St. Martí de EP Notícies (1019?, 1052-1058, 1279-1280,
1362, 1364, 1368). Visites pastorals (1314).
67 Palau-sator, St. Pere de EP Notícies (994?, 1280, 1362, 1364, 1368). Vi-
sites pastorals (1314, 1329).
68 Pallerols, St. Feliu de EP Notícies (1184, 1279-1280, 1362, 1364,
Bibliografia: Canal; Fochs, La vall..., p. 38-39.
69 Palol de Revardit, St. Miquel EP Notícies (1075, 1279-1280, 1362, 1364,
de 1368). Visites pastorals (1314, 1316, 1329).
70 Pals, St. Pere de EP Notícies (1051-1058, 1279-1280, 1362, 1364,
71 Paret Rufí, St. Feliu de (Do- EP Notícies (1051-1058, 1279-1280, 1362, 1364,
meny) 1368). Visites pastorals (1314, 1329).
72 Pedrinyà, St. Andreu de EP Notícies (1064, 1279-1280, 1362, 1364,
Agregada a la Pera el 1600.
73 Pera, St. Isidor de la EP Notícies (-841-, 982?, 1045, 1279-1280, 1362,
1315, 1329).
74 Peralta, St. Climent de EP Antiga cella del segle ix, subjecta a la seu de
Girona, amb restes preromàniques. Notícies
(-844-, 1136, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1314, 1329). Traslladada al
segle xv a St. Pere de Peralta.
75 Peratallada, St. Esteve de EP El 1279 hauria substituït la de Canapost.
Notícies (1279-1280, 1362, 1364, 1368).
76 Pineda, St. Miquel de EP Notícies (1279-1280, 1362, 1364, 1368). Vi-
sites pastorals (1315, 1316, 1329 ). Bibliogra-
fia: Canal-Fochs, La vall..., p. 38-39.

77 Planes, St. Cristòfor de les EP Notícies (1175, 1279-1280, 1362, 1364,
1329). Bibliografia: Canal; Fochs, La vall...,
p. 38-39.
78 Púbol, St. Pere de ES Antiga capella del castell de Púbol, esdevin-
guda parroquial el 1335 però romangué com
a sufragània de la Pera. Notícies (1052-1058,
1362, 1364, 1368)
79 Pujals dels Cavallers, Sta. Eu- EP Notícies (1075, 1279, 1362, 1364, 1368). Vi-
làlia dels sites pastorals (1315, 1316, 1321, 1329).
80 Pujals dels Pagesos, Sta. Ma- EP Antiga sufragània de Sta. Eulàlia de Pujals
ria de dels Cavallers. Notícies (1279-1280, 1362,
1329).
81 Ramis, St. Julià de EP Notícies (1072, 1279-1280, 1362, 1364,
82 Ravós del Terri, St. Cugat de EP Notícies (1096, 1279-1280, 1362, 1364,
83 Riudellots de la Creu, St. EP Notícies (1052-1058, 1279-1280, 1362, 1364,
Martí 1368). Visites pastorals (1314, 1316, 1329).
84 Rocacorba, Sta. Maria de EP Notícies (1065, 1279-1280, 1362, 1364,
85 Sacosta, St. Genís ES Església sufragània de St. Miquel d’Amer,
que pot aparèixer com a parròquia. Notícies
(1188). El 1410 es va unir definitivament a
Amer.
86 Sacosta, St. Pere EP Notícies (1280, 1320, 1362, 1364, 1368). Vi-
sites pastorals (1329). Bibliografia: Canal;
Fochs, La vall..., p. 38-39.
87 Sacosta, St. Martí EP Monestir benedictí convertit en priorat agus-
tinià, exercia funcions parroquials sobre el
burg de Sant Martí de la ciutat de Girona.
Notícies (-898-, 1362, 1368). Visites pastorals
(1324). Bibliografia: Canal; Canal; Nolla; Sa-
grera, Girona en el segle xiii…, p. 133.
88 Sacosta, Sta. Eulàlia EP Notícies (1078, 1279-1280, 1362, 1364,

89 Sarrià, St. Pau de EP Notícies (1083, 1279-1280, 1362, 1364,
90 Sobre-roca, St. Andreu de EP També anomenada St. Andreu de la Barro-
ca. Notícies (1197, 1279-1280, 1362, 1364,
91 Sords, St. Esteve de EP Notícies (986?, 1075, 1279-1280, 1362, 1364,
1321, 1329).

92 St. Aniol (de Finestres) EP Antic santuari de culte pagà, sobre el qual
s’aixecà una església cristiana als segles viii-
ix, remodelada al segle xi. Notícies (979?,
1157, 1279, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1315, 1316, 1329).
93 St. Daniel (de Girona) EP Monestir fundat el 1018 i que exercia les fun-
cions parroquials sobre la vall de St. Daniel.
Notícies (1362).
94 St. Gregori EP Basilica al segle ix. ACD (995-1010). Notí-
cies (-887-, 995-1010, 1038, 1279-1280, 1362,
1316, 1329). Bibliografia: Calzada, Sant Gre-
gori…: apèndix.
95 St. Medir (de Cartellà) EP Antic monestir del segle ix, que va ser traslla-
dat a Sta. Maria d’Amer al segle ix. Notícies
(-844-, 1153, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
96 St. Sadurní EP Antigament coneguda com St. Sadurní de
Salzet. Notícies (1043, 1279-1280, 1362,
1315, 1329).
97 Sta. Pellaia EP Notícies (1062, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1314, 1315, 1329). Biblio-
grafia: Mallorquí, Les Gavarres…, p. 217; íd.,
Històries..., p. 29.
98 Taialà, St. Narcís de EP Notícies (1231, 1279-1280, 1364, 1362, 1368).
99 Terradelles, St. Martí de EP Notícies (1243, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1315, 1316, 1329).
100 Terri, St. Andreu del EP Antiga cella o domus del segle ix depenent
del monestir de Sta. Maria d’Amer. Notícies
(-844-, 1188, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
101 Terri, Sta. Llogaia del EP Notícies (1246, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
102 Torrent, St. Vicenç de ES Sufragània de St. Feliu de Boada abans del
1362. Notícies (1279, 1362, 1364, 1368).
103 Torroella de Mont-ras, St. Es- ES Depenia de Palafrugell, tot i que sembla
teve de que és parròquia el 1279 i el 1364. Notícies
(1196, 1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1314, 1329).
104 Vall-llobrega, St. Mateu de EP Notícies (1272, 1279-1280, 1362, 1364,
Agregada a Sta. Maria de Palamós el 1584 i
traslladada a un nou temple el 1669. Biblio-
grafia: Trijueque, El termenal...

105 Vell, St. Martí EP Notícies (1047, 1279-1280, 1362, 1364,
106 Viladasens, St. Vicenç de EP Notícies (1044, 1279-1280, 1362, 1364,
107 Vilafreser, St. Sadurní de EP Notícies (1052-1058, 1098, 1279-1280, 1362,
1316, 1329).
108 Vilamarí, Sta. Maria de EP Notícies (1094, 1279-1280, 1362, 1364,
1329).
109 Vilanna, St. Mateu de EP Notícies (1094, 1279-1280, 1362, 1364,
1320, 1321, 1329).
110 Vila-romà, Sta. Eugènia de EP Notícies (1063?, 1191, 1362, 1364, 1368). Vi-
sites pastorals (1315, 1329). Coneguda com
St. Joan de Palamós des del 1588. Bibliogra-
fia: Trijueque, El termenal...
Mapa 32
Les parròquies de l’ardiaconat de Girona
Ardiaconat de la Selva
1 Aiguaviva, St. Joan d’ EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 949?,
1028, 1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1313, 1320, 1321, 1324, 1329).
2 Arbúcies, St. Quirze d’ EP ACD (923). Notícies (923, 1279-1280, 1362,
1329).
3 Arenys, St. Martí d’ EP Notícies (991?, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
grafia: Pons Guri; Rodríguez, Els noms...,
p. 207-218.
4 Aro, Sta. Cristina d’ EP Antiga cella memoriae del segle v, esdevingu-
da una església enmig d’un cementiri al vii-
viii i traslladada al lloc actual, a uns 500 m,
al segle x. Notícies (1041, 1063, 1279-1280,
1362, 1364, 1368). Visites pastorals (1324,
1329). Bibliografia: Esteva; Pallí, Els llocs...
5 Bell-lloc, Sta. Maria de Filafa- EP Possibles restes preromàniques. Antigament
ms o de sota l’advocació de St. Esteve el 939. Notícies
(939?, 1064, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1324, 1329). Unida el 1591
a Sta. Cristina d’Aro i segregada el 1787. Bi-
bliografia: Esteva; Pallí, Els llocs...
6 Blanes, Sta. Maria de EP Segregada el 1319 de Tordera. Notícies
(1362, 1364). Visites pastorals (1329). Bi-
bliografia: Pons Guri; Rodríguez, Els noms...,
p. 207-218.
7 Breda, Sta. Maria de EP Des del segle xi, les funcions parroquials
s’administraven des del monestir de St. Sal-
vador de Breda, fundat el 1038. Notícies
(1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1315, 1316, 1329).
8 Brunyola, St. Fructuós de EP Notícies (1080, 1279-1280, 1362, 1364,
Bibliografia: Teixidor, Brunyola..., p. 257-259.
9 Buixalleu, St. Feliu de EP Notícies (1068 ca., 1279-1280, 1362, 1364,
10 Caldes de Malavella, St. Es- EP Notícies (969?, 1279-1280, 1362, 1364,
teve de 1368). Visites pastorals (1324, 1329).
11 Campllong, St. Quirze de EP Notícies (1028, 1279-1280, 1362, 1364,
12 Cassà, St. Martí de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1069,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1320, 1324, 1329).
13 Castanyet, St. Andreu de EP Sufragània de Sta. Coloma de Farners el 951,
esdevinguda parroquial el 1111. Notícies
(951, 1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1320, 1324, 1329). Bibliografia:
Font; Llinàs; Mallorquí, Història...

14 Castellar, St. Martí de EP Notícies (1132, 1279-1280, 1362, 1364,
15 Caulès, St. Esteve de EP Restes preromàniques a l’absis. Notícies
(1079, 1279, 1362, 1364, 1368). Visites pas-
torals (1324, 1329). Unida a Vidreres el 1448.
16 Cercada, St. Pere EP Priorat agustinià, esdevingut parròquia el
1245. ACD (1245). Notícies (1079, 1245,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1320, 1324). Bibliografia: Font; Llinàs;
Mallorquí, Història...
17 Cladells, St. Miquel de EP Notícies (1232, 1279-1280, 1362, 1364,
Bibliografia: Font; Llinàs; Mallorquí, His-
tòria...
18 Esparra, St. Martí de l’ EP Notícies (1202, 1279-1280, 1362, 1364,
19 Estanyol, St. Andreu d’ EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1080,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1320, 1324, 1329).
20 Farners, Sta. Coloma de EP Basilica probablement ja existent al segle ix,
destruïda el 942 pels hongaresos. ACD (951).
Notícies (951, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Font; Llinàs; Mallorquí, Història...
21 Fenals, Sta. Maria de EP Notícies (968?, 1064, 1280, 1362, 1368). Visi-
tes pastorals (1324, 1329). Traslladada al lloc
actual el 1443, unida a Castell d’Aro el 1602
i segregada el 1833. Bibliografia: Esteva; Pa-
llí, Els llocs....
22 Fogars, St. Cebrià de EP Notícies (974?, 1194, 1279-1280, 1362, 1364,

23 Fornells, St. Cugat de EP Notícies (-887-, 1032, 1279-1280, 1362, 1364,
24 Franciac, St. Mateu de EP Sufragània de Caldes de Malavella el 1079,
parròquia a partir del segle xiii. ACD (1079).
Notícies (1079, 1279-1280, 1362, 1364,
25 Gaserans, St. Llorenç de EP ACD (1086). Notícies (1086, 1279-1280,
1320, 1329).
26 Grions, St. Gabriel de EP Segregada d’Hostalric el 1340. Notícies
(1279, 1362, 1364, 1368).
27 Guíxols, Sta. Maria de sota el EP Inicialment, el monestir, reconstruït al se-
monestir de St. Feliu de gle x sobre un monument funerari enmig
d’un cementiri dels segles v-vi exercia les
funcions parroquials. Notícies (1362, 1368).
Visites pastorals (1329). Bibliografia: Esteva;
Pallí, El termenal...

28 Hortsavinyà, Sta. Eulàlia de EP Notícies (1080-1081, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1320, 1324, 1329). In-
corpora St. Miquel de Vallmanya el 1423. Bi-
bliografia: Pons Guri-Rodríguez, Els noms...,
p. 207-218.
29 Hostalric, Sta. Maria d’ EP Notícies (1280, 1362, 1364, 1368). Visites
pastorals (1320, 1324, 1329).
30 Llagostera, St. Feliu de EP Notícies (955?, 1066, 1279-1280, 1362, 1364,
grafia: Albà-Torres, El termenal...
31 Llambilles, St. Cristòfor de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1028,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pas-
torals (1320, 1329). Bibliografia: Mallorquí,
Històries…, p. 29.
32 Lliors, Sta. Margarida de ES Església sufragània depenent d’Arbúcies.
Notícies (1329, 1362).
33 Lloret, St. Romà de EP ACD (1079). Notícies (1279-1280, 1362,
1329). Traslladada de l’interior al centre de
la vila el 1522.
34 Maçanes, St. Esteve de EP Restes romàniques. Notícies (1093, 1279-
(1324, 1329).
35 Maçanet, St. Llorenç de EP Restes romàniques. Notícies (1079, 1279-
(1313, 1324, 1329). Bibliografia: El nostre
poble…, p. 98-99.
36 Martorell, St. Pere de EP Notícies (985-993?, 1246, 1279-1280, 1362,
1329). Bibliografia: El nostre poble…, p. 98-
99.
37 Montfullà, St. Pere de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1067,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1316, 1329).
38 Montnegre, St. Mateu de EP Notícies (1024, 1279-1280, 1362, 1364,
grafia: Mallorquí, Les Gavarres…, p. 214.
39 Palafolls, St. Genís de EP Antigament anomenada St. Genís de Vilel-
les. Notícies (1079, 1279-1280, 1362, 1364,
p. 207-218.
40 Palol (d’Onyar), St. Sadurní EP Notícies (1041, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
de Visites pastorals (1316, 1329).
41 Panedes, St. Ampèlit de ES Església sufragània depenent de Llagoste-
ra, que el 1364 és tractada com a parròquia
independent. Notícies (1279, 1305, 1364,
1368).

42 Pineda, St. Pere de EP Associada a Sta. Maria de Pineda abans del
segle xiv. Notícies (1140-1150?, 1279-1280,
1329). Bibliografia: Pons Guri-Rodríguez, Els
noms..., p. 207-218.
43 Pineda, Sta. Maria de EP Associada a St. Pere de Pineda abans del
segle xiv. ACD (1079). Notícies (1079, 1279-
(1329). Bibliografia: Pons Guri-Rodríguez,
Els noms..., p. 207-218.
44 Pla, St. Pere des ES Església sufragània depenent d’Arbúcies.
Notícies (1329, 1362).
45 Quart, Sta. Margarida de EP Notícies (1028, 1279-1280, 1362, 1364,
46 Reminyó, St. Andreu de (Ra- EP Notícies (1038, 1279-1280, 1362, 1364,
mió) 1368). Visites pastorals (1324, 1329). Biblio-
p. 207-218.
47 Riudarenes, St. Martí de EP Notícies (1225, 1279-1280, 1362, 1364,
48 Riudellots, St. Esteve de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1028,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1313, 1320, 1329). Bibliografia: Mallor-
quí, “Una qüestió...”, p. 59.
49 Romanyà, St. Martí de EP Restes preromàniques. Notícies (1057, 1279-

(1324, 1329). Bibliografia: Esteva; Pallí, Els
llocs....
50 Salitja, Sta. Maria de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1075,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1320, 1324, 1329). Bibliografia: Teixi-
dor, Brunyola..., p. 257-259.
51 Salou, St. Andreu EP Notícies (1200, 1279-1280, 1362, 1364,

52 Salt, St. Cugat de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1041,
1321, 1324, 1329).
53 Sapresa, St. Martí EP Sufragània de St. Amanç el 1019, esdevin-
guda parroquial el segle xiv. Notícies (1279-
(1306, 1321, 1324, 1329). Bibliografia: Teixi-
dor, Brunyola..., p. 257-259.
54 Sauleda, St. Iscle (o St. Cris- EP Notícies (1089, 1279-1280, 1362, 1368).
tòfor) de Visites pastorals (1329). Unida a St. Pere
Cercada el 1371. Bibliografia: Font; Llinàs;
Mallorquí, Història...
55 Sils, Sta. Maria de EP Notícies (1087, 1279-1280, 1362, 1364,
Bibliografia: Anoro; Costa; Figueras; Llinàs,
Veïnats..., p. 60 i apèndix.

56 Solius, Sta. Agnès de EP Notícies (1103, 1279-1280, 1362, 1364,
grafia: Esteva; Pallí, Els llocs....
57 St. Amanç ES Unida a St. Martí Sapresa al segle xiv. No-
tícies (1019, 1317, 1362, 1364, 1368). Visi-
tes pastorals (1306, 1321). Enrunada pel
terratrèmol de 1427. Bibliografia: Teixidor,
Brunyola..., p. 257-259.
58 St. Dalmai EP Antigament anomenada de Tornavells. No-
tícies (1080, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
grafia: Teixidor, Brunyola..., p. 257-259.
59 Sta. Eugènia (de sobre l’Horta EP També anomenada Sta. Eugènia de Ter. No-
de Girona) tícies (-988-, 1056, 1279, 1362, 1364, 1368).
60 Sta. Seclina EP Potser antiga sufragània de Caldes de Ma-
lavella, després parròquia. Notícies (1241,
1279-1280, 1362, 1368). Visites pastorals
(1324, 1329).
61 Tordera, St. Esteve de EP Notícies (1038, 1279-1280, 1362, 1364,
p. 207-218.
62 Tossa, St. Vicenç de EP Notícies (966?, 1079, 1279-1280, 1362, 1364,
63 Vallalta, St. Cebrià de EP Notícies (1068 ca., 1279-1280, 1362, 1364,
p. 207-218.
64 Vallalta, St. Iscle de EP ACD (1090). Notícies (1040, 1090, 1279-
(1313, 1324, 1329). Bibliografia: Pons Guri;
Rodríguez, Els noms..., p. 207-218.
65 Vallcanera, Sta. Eulàlia de EP Segregada de Caldes de Malavella el 968.
ACD (968). Notícies (968, 1279-1280, 1362,
1329). Bibliografia: Anoro; Costa; Figueras;
Llinàs, Veïnats..., p. 60 i apèndix.
66 Vallmanya, St. Miquel de EP Notícies (1091, 1279-1280, 1362, 1364,
1368). Visites pastorals (1324, 1329). Unida a
Hortsavinyà el 1423. Bibliografia: Pons Guri;
Rodríguez, Els noms..., p. 207-218.
67 Vidreres, Sta. Maria de EP Notícies (1079, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
68 Vilablareix, St. Menna de EP Basilica al segle ix, a tocar de la vil·la roma-
na i la torre sepulcral encara visible. Notícies
(-887-, 1028, 1279-1280, 1362, 1364, 1368).
Visites pastorals (1313, 1320, 1321, 1324,
1329).
69 Vilobí, St. Esteve de EP Basilica al segle ix. Notícies (-887-, 1064,
1279-1280, 1362, 1364, 1368). Visites pasto-
rals (1306, 1320, 1324, 1329).
Mapa 33
Les parròquies de l’ardiaconat de la Selva
Ardiaconat d’Empúries
1 Agullana, Sta. Maria d’ EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
2 Albons, St. Cugat d’ EP Possibles restes preromàniques. Notícies
(983, 1362, 1368). Visites pastorals (1314)
3 Arenes, St. Llorenç de les EP Depenia de Sidillà, però el 1313 esdevin-
gué parroquial. Notícies (1065, 1313, 1362,
1368).
4 Arenys (d’Empordà), St. Sa- EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
durní d’ (1313, 1315, 1329).
5 Armentera, St. Martí d’ EP Notícies (974, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
6 Baussitges, St. Martí de EP ACD (940). Restes preromàniques a la nau,
l’absis i la volta. Notícies (1148, 1362, 1368).
Visites pastorals (1315, 1321, 1329). Unida al
Freixe el 1148 i a Espolla el 1438.
7 Bedenga (o Bellcaire EP Antiga cella memoriae del segle v, esdevin-
d’Empordà), St. Joan de guda una església enmig d’un cementiri al
vii-viii i un temple preromànic al segle x.
(1314, 1321, 1329).
8 Cabanes, St. Vicenç de EP Notícies (1069, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
9 Cadaqués, Sta. Maria de EP Notícies (1251, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
10 Calabuig, St. Feliu de EP Notícies (1115, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Bibliografia: Bosch; Egea, L’antic mu-
nicipi de Calabuig.
11 Calçada, St. Pau de la EP Notícies (990, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Figueres el 1577.
12 Camallera, St. Bartomeu de ES Església parroquial, també qualificada com
a sufragània de Gaüses els anys 1321 i 1329.
Notícies (1368). Visites pastorals (1314,
1321, 1329).
13 Canet (de Verges), St. Mateu EP Antiga cella del segle ix depenent de St. Pau
de de Fontclara. Notícies (-889-, 1362, 1368).
14 Cantallops, St. Esteve de EP Notícies (1100, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
15 Canyà, St. Martí de ES Unida a Torroella de Fluvià el 1326, però fi-
gura com a parroquial el 1368. Notícies (974,
1362, 1368).
16 Capmany, Sta. Àgata de EP Notícies (1062, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1324, 1329).
17 Casavells, St. Genís de EP Notícies (1071, 1362, 1368). Visites pastorals
(1313, 1314, 1329).
18 Castelló (d’Empúries), Sta. EP ACD (1064). Notícies (957?, 1362, 1368). Vi-
Maria de sites pastorals (1315, 1316, 1324, 1329).

19 Cebollera (o Sescebes), St. EP Notícies (974, 1362, 1368). Visites pastorals
Climent de (1315, 1324, 1329).
20 Cinclaus (Sta. Reparada de) ES Restes romanes a l’interior del temple, pot-
ser d’un temple paleocristià o d’un de pre-
romànic. Depenia de Sant Martí d’Empúries
al segle xiv. Notícies (1362).
21 Colera, St. Miquel (o Sta. EP Depenia de Sant Quirze de Colera el 1215,
Maria) de però figura com a parroquial el 1368. Notí-
cies (1362, 1368). Visites pastorals (1315,
1321, 1329).
22 Colera, St. Quirze de EP També esmentada com a Sta. Maria prop del
monestir de St. Quirze de Colera. ACD (935).
Restes preromàniques a l’absis del mones-
tir. Notícies (1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329).
23 Colomers, Sta. Maria de EP Antiga cella del segle ix depenent del mones-
tir de St. Medir, traslladat després a Amer.
Notícies (-844-, 951, 1362, 1368). Visites pas-
torals (1314, 1329).
24 Croses (o Sescloses), St. EP Antiga cella del segle ix, depenent de St. Es-
Joan ses teve de Banyoles i després de St. Policarp de
Rasès. Possibles restes preromàniques. ACD
(1064). Notícies (-879-, 1362, 1368). Visites
pastorals (1315, 1321, 1329). Unida a Caste-
lló el 1586.
25 Delfià, St. Julià (o St. Romà) EP Notícies (1043, 1362, 1368). Visites pastorals
de (1315, 1324, 1329). Unida a Garriguella en-
tre el 1575 i el 1600.
26 Desvalls, St. Jordi EP Notícies (1066, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329).
27 Empúries, St. Martí d’ EP Antiga basilica esmentada al segle ix. No-
tícies (-842-, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1321, 1329).
28 Ermedàs, Sta. Maria d’ EP Possibles restes preromàniques. Notícies
(1042, 1362, 1368). Visites pastorals (1315,
1329).
29 Espolla, St. Jaume d’ EP Notícies (1088, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1324, 1329).
30 Esprac, St. Genís d’ EP Possibles restes preromàniques. Notícies
1321, 1329). Unida a Espolla el 1432.
31 Estrada, Sta. Maria de l’ ES Església parroquial, però també esmenta-
da com a sufragània d’Agullana el 1315 i el
1362. Notícies (1201, 1362, 1368). Visites
pastorals (1315). Unida a Agullana el 1432.
32 Far (d’Empordà), St. Martí EP Notícies (936?, 1362, 1368). Visites pastorals
de (1313, 1329).
33 Fluvià, St. Miquel de EP Abadia que també exercia com a parroquial.
(1315).

34 Foixà, St. Joan de EP Notícies (1058, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1329).
35 Fonolleres, St. Cristòfor de EP Restes preromàniques a l’absis. Notícies
1314, 1329).
36 Fontanilles, St. Martí de EP ACD (965). Notícies (1362, 1368). Visites
pastorals (1304, 1306, 1314, 1329).
37 Fortià, St. Julià de EP Notícies (1093, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
38 Freixe, St. Miquel del EP Possibles restes preromàniques. Depenia de
Baussitges el 1148, parroquial a mitjan se-
gle xiv. Notícies (1362, 1368). Visites pasto-
rals (1321).
39 Garriga, St. Feliu de la EP Antiga ecclesia del segle ix depenent del
monestir de St. Policarp de Rasès. Notícies
(-889-, 1362, 1368). Visites pastorals (1304,
1315, 1316, 1321, 1329).
40 Garrigàs, St. Miquel de EP Notícies (1102, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
41 Garrigoles, St. Sadurní de EP Notícies (1143, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1329).
42 Gaüses, Sta. Maria de EP Notícies (1229, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
43 Gualta, Sta. Maria de EP Notícies (1047, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1329).
44 Guàrdia, St. Feliu de EP Notícies (1051, 1362, 1368). Unida a Vilama-
colum al segle xv.
45 Jafre, St. Martí de EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1304, 1306, 1313, 1314, 1329).
46 Llabià, St. Romà de EP Notícies (1058, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
47 Llançà, St. Vicenç de EP Notícies (974, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
48 Llaneres (o Castell EP Notícies (1101, 1362, 1368). Visites pastorals
d’Empordà), St. Martí de (1306, 1314, 1329).
49 Marenyà, St. Esteve de EP Notícies (1228, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1329).
50 Masarac, St. Martí de EP Restes preromàniques a la nau i l’absis. No-
tícies (1071, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316).
51 Mata de la Selva, St. Esteve EP Possibles restes preromàniques. Notícies
de (1080, 1362, 1368). Visites pastorals (1315,
1321, 1329).
52 Matajudaica, St. Joan de EP Notícies (899?, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1329).
53 Matella, Sta. Coloma de EP Notícies (1123, 1362, 1368). Unida a Serra
de Daró el 1367.

54 Mollet (de Peralada o EP Notícies (1076, 1362, 1368). Visites pastorals
d’Empordà), St. Cebrià de (1315, 1324, 1329).
55 Montiró, St. Sadurní de ES Depenia de Palacals –o l’Om– el 1362, però
figura com a parroquial el 1368. Notícies
(1259, 1362, 1368). Visites pastorals (1321).
56 Noves (o Garriguella), Sta. EP Notícies (1069, 1362, 1368). Visites pastorals
Eulàlia de (1315, 1316, 1324, 1329).
57 Palacals o de l’Om, Sta. Ma- EP Notícies (1107, 1362, 1368). Visites pastorals
ria de (1315, 1316, 1321, 1329). Unida a Montiró
el 1565.
58 Palau-sardiaca, Sta. Eulàlia EP Possibles restes preromàniques. Notícies
de (915, 1362, 1368). Visites pastorals (1321,
1329).
59 Palau-saverdera, St. Joan de EP Possibles restes preromàniques. Notícies
1321, 1329).
60 Palol de Vila-robau (o de EP Restes preromàniques a la nau i l’absis. No-
Fluvià), St. Genís de tícies (1053, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329). Unida a Sant Miquel de
Fluvià el 1602.
61 Parlavà, St. Feliu de EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
(1306, 1314, 1329).
62 Pau, St. Martí de EP Notícies (1098, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329, 1350?).
63 Pedret, St. Esteve de EP Notícies (974, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1324, 1329).
64 Peralada, St. Martí de EP Notícies (1002, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
65 Pescador, St. Pere EP Notícies (913, 1362, 1368). Visites pastorals
(1304, 1315, 1321, 1329).
66 Rabós (d’Empordà), St. Ju- EP Notícies (1069, 1362, 1368). Visites pastorals
lià de (1315, 1324, 1329).
67 Requesens, Sta. Maria de EP Notícies (1261, 1362, 1368). Visites pasto-
rals (1315, 1321, 1329). Unida a Cantallops
el 1447.
68 Riumors, St. Mamet de EP ACD (1150). Notícies (983, 1362, 1368). Visi-
tes pastorals (1315, 1321).
69 Rodes, Sta. Creu de EP Restes preromàniques. Notícies (966, 1362,
70 Roses, St. Andreu de EP ACD (1053). Notícies (944, 1362, 1368). Visi-
tes pastorals (1315, 1316, 1329).
71 Rupià, St. Vicenç de EP Notícies (1065, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1318, 1329).
72 Sala, Sta. Maria de EP Notícies (1296, 1362, 1368). Visites pastorals
(1318, 1329).
73 Saldet, Sta. Eugènia de ES Depenia de l’Armentera el 1362, però figura
com a parroquial el 1368. Notícies (1094,

74 Saus, Sta. Eugènia de EP Notícies (1316, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
75 Serra (de Daró), Sta. Maria EP Notícies (997, 1362, 1368). Visites pastorals
de (1306, 1315).
76 Sidillà, St. Romà de - Restes preromàniques a la nau i l’absis del
segle x. Notícies (1065, 1313). El 1313 el cul-
te ja s’havia traslladat a St. Llorenç de les
Arenes.
77 Siurana (d’Empordà), Sta. EP Notícies (1077, 1362, 1368). Visites pastorals
Coloma de (1314, 1321, 1329). Bibliografia: Egea, Aspec-
tes..., p. 22 i 32-33.
78 Solans, St. Miquel de EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Traslladada a la Jonquera el
1528.
79 St. Iscle (d’Empordà) EP ACD (1125). Notícies (989, 1362, 1368). Visi-
80 St. Mori ES Depenia de Saus, però figura com a esglé-
sia parroquial el 1368. Notícies (1066, 1362,
81 St. Silvestre (de la Valleta) EP Restes preromàniques a l’absis i als murs.
(1315, 1321, 1329). Sufragània de Garrigue-
lla el 1602.
82 St. Tomàs (de Fluvià) EP Priorat que també exercia com a esglé-
sia parroquial. ACD (1094-1111). Notícies
1321). Unida a Vila-robau el 1582.
83 Torroella de Fluvià, St. Ce- EP Notícies (1170, 1362, 1368). Visites pastorals
brià de (1313, 1315, 1329).
84 Torroella de Montgrí, St. Ge- EP Notícies (1168, 1362, 1368). Visites pastorals
nís de (1306, 1314, 1329).
85 Torts, St. Julià dels ES Possibles restes preromàniques. Església
parroquial, però també esmentada com a
sufragània d’Agullana el 1315 i el 1368. No-
tícies (1087, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315). Unida a Agullana el 1365; després a
la Jonquera.
86 Ullà, St. Andreu d’ EP Notícies (1182, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316).
87 Ullastret, St. Pere d’ EP Notícies (899, 1362, 1368). Visites pastorals
(1306, 1314, 1329).
88 Ultramort, Sta. Eulàlia d’ EP ACD (-816-?). Notícies (816-817, 1045, 1362,
1329).
89 Vajol, St. Martí de la ES Església parroquial, però també esmenta-
da com a sufragània d’Agullana el 1315 i el
1362. Notícies (1266, 1362, 1368). Visites
pastorals (1315).

90 Valveralla, St. Vicenç de EP Notícies (1318, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
91 Vallmala, St. Martí de EP Restes preromàniques a la nau i a l’absis.
ACD (1018). Notícies (1018, 1362). Visites
pastorals (1321). Unida a Colera el 1435.
92 Verges, St. Julià de EP Notícies (1078, 1362, 1368). Visites pastorals
(1304, 1315, 1329).
93 Vilabertran, Sta. Maria de EP Abadia que també exercia com a església
parroquial. ACD (1100). Notícies (968, 1362,
94 Vilacolum, St. Esteve de EP Notícies (997, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
95 Vilajoan, Sta. Maria de EP Possibles restes preromàniques. Notícies
1315, 1329). Unida a Ermedàs el 1600.
96 Vilajuïga, St. Feliu de EP Restes preromàniques a la volta i l’aparell.
(1315, 1324, 1329).
97 Vilamacolum, Sta. Maria de EP Possibles restes preromàniques. Notícies
1321).
98 Vilamalla, St. Vicenç de EP Notícies (1058, 1362, 1368). Visites pastorals
(1313, 1315, 1329).
99 Vilanova (de la Muga), Sta. EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
Eulàlia de (1315, 1324, 1329).
100 Vilarnadal, St. Pere de ES Depenia de Masarac el 1362. Notícies (1093,
1362). Unida a Borrassà el 1612.
101 Vila-sacra, St. Esteve de EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315).
102 Vilatenim, St. Joan de EP ACD (1064). Notícies (1013, 1362, 1368). Vi-
sites pastorals (1313, 1324, 1329).
103 Vilaür, St. Esteve de EP Notícies (1237, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
104 Vilopriu, St. Pere de EP Notícies (1078, 1362, 1368). Visites pastorals
(1314, 1329).
105 Vulpellac, St. Julià de EP Notícies (904, 1362, 1368). Visites pastorals
(1306, 1314, 1329).
Mapa 34
Les parròquies de l’ardiaconat d’Empúries
Ardiaconat de Besalú
núm. Esglésies Referències
1 Aguja, St. Aniol d’ EP Antic cenobi del segle ix, que al final del se-
gle x esdevingué possessió de la seu de Gi-
rona. Notícies (-871-, 1362, 1368). Visites
pastorals (1315, 1329). Unida a Sadernes el
1592.
2 Albanyà, St. Pere d’ EP Antic monestir del segle ix, primer indepen-
dent i des del 869 cella depenent de Sta. Ma-
ria d’Arles. Possibles restes preromàniques.
ACD (957). Notícies (-844-, 1362, 1368).
3 Alguema, Sta. Llogaia d’ EP Notícies (1105, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
4 Arcs de Santa Pau, Sta. Ma- EP Notícies (1098, 1362, 1368). Visites pastorals
ria dels (1315, 1329).
5 Argelaguer, Sta. Maria d’ EP Notícies (1004, 1362, 1368). Visites pastorals
(1303, 1329).
6 Aulina, St. Ponç d’ ES Antiga església parroquial, depenia de St.
Salvador de Bianya el 1362 però fou esglé-
sia parroquial el 1368. Notícies (1279, 1362,
1368). Visites pastorals (1315, 1329). Unida
com a sufragània a St. Salvador de Bianya el
1420 i el 1568.
7 Avellanacorba (o de la Torre), EP Notícies (988, 1362, 1368). Visites pastorals
St. Miquel de (1315, 1329). Unida a Porreres, St. Feliu del
Bac i Sta. Maria de la Cot el 1568.
8 Avinyó (o Avinyonet de Puig- EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
ventós), St. Esteve d’ (1315, 1316, 1324, 1329).
9 Bac, St. Feliu del EP ACD (997). Notícies (946, 1362, 1368). Visi-
tes pastorals (1315, 1329). Sufragània de Po-
rreres el 1511 i el 1568.
10 Balbs, St. Joan dels EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Sufragània de la Pinya el 1568
i unida a la Pinya el 1609.
11 Banyoles (o dels Turers), Sta. EP Inicialment, les funcions parroquials s’exer-
Maria de cien des del cenobi de St. Esteve de Banyo-
les. Probable temple d’època visigòtica, igual
com l’ara amb inscripcions que s’hi han tro-
bat, envoltada de tombes. Notícies (1017,
12 Bàscara, St. Iscle de EP Notícies (1138, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Bibliografia: Bosch; Egea, Mil
anys..., p. 18.
13 Bassegoda, St. Miquel de EP Notícies (1280, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Lliurona el 1551.
14 Batet, Sta. Maria de EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).

15 Beget, St. Cristòfor de EP Notícies (979, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
16 Begudà, Sta. Eulàlia de EP ACD (1118). Notícies (1034, 1362, 1368). Vi-
sites pastorals (1315, 1329).
17 Besalú, St. Vicenç de EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329).
18 Bestracà, St. Andreu de EP Possibles restes preromàniques. Notícies
(893, 979, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Sant Miquel de Pera
el 1593.
19 Beuda, St. Feliu de EP Notícies (1003, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1303, 1329).
20 Bianya, St. Salvador de EP ACD (1170). Notícies (1090, 1362, 1368).
Catalunya Romànica, vol. 4., p. 58.
21 Bianya, Sta. Margarida de EP Notícies (954, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
22 Biure, St. Esteve de EP Notícies (1070, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
23 Bolós, Sta. Maria de EP ACD (1050). Notícies (1362, 1368). Visites
pastorals (1315, 1329).
24 Borrassà, St. Andreu de EP Antiga església esmentada al segle ix, equi-
valent potser a una basilica. Possibles restes
preromàniques. Notícies (-817-, 1362, 1368).
Visites pastorals (1315, 1316, 1324, 1329).
25 Briolf, St. Esteve de EP Notícies (1229, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329).
26 Cabanelles, Sta. Coloma de EP Notícies (1017, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
27 Cabiçó (o de Sales de Llier- EP Notícies (1085, 1362, 1368). Visites pastorals
ca), St. Martí de (1329).
28 Calbs (o Cals), St. Maurici de EP Antiga sufragània de Porqueres el 1182, se’n
segregà al segle xiv. Notícies (1362, 1368).
Visites pastorals (1321, 1329). Unida a Pu-
jarnol el 1608.
29 Campmajor, St. Martí de EP A la fi del segle ix és una ecclesia qualifica-
da com a parròquia. Notícies (-889-, 1362,
Unida a Sant Miquel de Campmajor el 1607.
30 Campmajor, St. Miquel de EP Notícies (1144, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
31 Camprodon, Sta. Maria de EP Notícies (1017, 1362, 1368). Visites pastorals
(1316, 1329). Bibliografia: Puchades; Rei-
xach, Bisbat...
32 Canelles, St. Esteve de EP Possibles restes preromàniques. ACD (1094-

1111). Notícies (855, 1362). Visites pastorals
(1315, 1316).

33 Capellada (o Juvinyà), St. EP Inicialment a Juvinyà, fou traslladada a Ca-
Martí de pellada, prop de Besalú el 1104. Notícies
(977, 1104, 1362, 1368). Visites pastorals
(1316, 1329).
34 Capsec, St. Martí de EP Notícies (1033, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
35 Carbonils, St. Feliu de EP Restes preromàniques a l’absis. Notícies
1329). Sufragània de Pincaró el 1396 i dels
Horts el 1566.
36 Casamor, St. Tiburci (o St. EP Antiga cella del segle ix, depenent de Sta.
Romà) de Maria d’Arles. Notícies (-869-, 1362, 1368).
Visites pastorals (1315, 1329). Unida a Vila-
demires el 1481.
37 Castellar (de la Muntanya), EP Notícies (1079, 1362, 1368). Visites pastorals
Sta. Maria (1315, 1329).
38 Castellfollit (de la Roca), St. ES Capella del castell de Castellfollit, erigida el
Salvador de 1347 com a sufragània de Montagut. Notí-
cies (1255, 1347, 1368). S’independitzà defi-
nitvament el 1608.
39 Centenys, St. Iscle de EP Notícies (1243, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329).
40 Cirera, St. Miquel de EP Antiga cella del segle ix, depenent de Sta. Ma-
ria d’Arles; més tard, sufragània d’Albanyà el
1329 i, finalment, església parroquial. No-
tícies (-869-, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
41 Cistella, Sta. Maria de EP Notícies (974, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
42 Coll, St. Andreu del EP Possible església anterior a la del 998, que
al segle xiv depenia del priorat de Ridaura el
1368. ACD (996). Notícies (936, 1362, 1368).
Visites pastorals (1315, 1329). Unida a Ri-
daura el 1565.
43 Corçavell (o Cursavell), St. EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
Martí de (1315, 1329). Unida a Lliurona el 1507.
44 Cot, St. Miquel de la EP Notícies (1009, 1362, 1368). Visites pastorals
(1306, 1315, 1329). Bibliografia: Catalunya
Romànica, vol. 4, p. 60.
45 Cot (o Llongarriu), Sta. Ma- EP Notícies (1175, 1362, 1368). Visites pastorals
ria de la (1315, 1329). Sufragània de Porreres el 1568
i el 1714.
46 Creixenturri (o Greixentur- EP Notícies (952, 1362, 1368). Visites pastorals
ri), St. Cristòfor de (1315, 1329). Unida a Camprodon el 1597.
Bibliografia: Puchades; Reixach, Bisbat...
47 Crespià, Sta. Eulàlia de EP Notícies (1151, 1362, 1368). Visites pastorals
(1324, 1329).
48 Darnius, Sta. Maria de EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1321, 1329).

49 Dosquers, St. Martí de EP Notícies (949, 1362, 1368). Visites pastorals
(1303, 1329).
50 Entreperes, Sta. Maria d’ EP Notícies (1096, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Unida a Sadernes el 1476.
51 Escales, Sta. Maria d’ EP Notícies (1092, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Oix el 1436.
52 Escaules, St. Martí de les EP Antic monestir del segle ix, depenent de la
seu de Girona. Notícies (-844-, 1002, 1362,
53 Espinavessa, St. Llorenç d’ EP Notícies (1079, 1362, 1368). Visites pastorals
(1303, 1315, 1316, 1324, 1329).
54 Esponellà, Sta. Maria d’ EP Notícies (921, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329).
55 Estela, Sta. Maria d’ EP ACD (957). Notícies (1362, 1368). Visites
pastorals (1315, 1329).
56 Falgons, St. Vicenç de EP Notícies (1097, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
57 Fares, Sta. Maria de ES Antiga església parroquial, esdevingué su-
fragània de Capellada el 1335. Notícies (969,
1362, 1368).
58 Figueres, St. Pere de EP Notícies (1020, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1324, 1329).
59 Finestres, monestir de Sta. EP Priorat citat el 1368, que també feia de pa-
Maria de rròquia. ACD (947). Notícies (947, 1362,
60 Fontcoberta, St. Feliu de EP ACD (922). Notícies (922, 1362, 1368). Visi-
tes pastorals (1315, 1316, 1324, 1329).
61 Fontfreda, St. Miquel de EP Notícies (1073, 1362, 1368). Visites pasto-
rals (1315, 1329). Sufragània de Carbonils
el 1444.
62 Fonts, St. Cristòfor les EP Notícies (1028, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
63 Fonts, St. Joan les EP Notícies (958, 1362, 1368). Visites pastorals
(1316, 1329).
64 Freixe, Sta. Maria del EP Església parroquial, esmentada el 1315 com
a sufragània de Mieres. Notícies (1000, 1362,
1368). Visites pastorals (1315). Unida a Mie-
res el 1569.
65 Galliners, St. Julià de EP Restes preromàniques a la capçalera i al
transsepte. Notícies (1134, 1362, 1368). Visi-
66 Gitarriu, St. Andreu de EP Notícies (1221, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Sadernes el 1490.
67 Guèmol, St. Pere de EP Notícies (957, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1321, 1329). Unida a Miànegues
el 1608.
68 Hortmoier, St. Miquel d’ EP Notícies (979, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Unida a Oix el 1585.

69 Horts, St. Cristòfor dels EP Notícies (957, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
70 Joanetes, St. Romà de EP Notícies (1150, 1362, 1368). Visites pastorals
(1306, 1315, 1329).
71 Jou, St. Eudald de ES Antiga església parroquial, esdevinguda su-
fragània els anys 1362 i 1368. Notícies (1326,
1362, 1368). Unida a Montagut el 1592.
72 Lladó, St. Feliu de EP Notícies (1074, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
73 Llanars, St. Esteve de EP ACD (1168). Notícies (978, 1168, 1362,
grafia: Puchades; Reixach, Bisbat...
74 Llers, St. Julià de EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1321, 1329).
75 Lligordà, St. Pere de EP Notícies (1079, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329).
76 Lliurona, St. Andreu de EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
77 Maçanet (de Cabrenys), St. EP Notícies (990, 1362, 1368). Visites pastorals
Martí de (1315, 1329).
78 Maià (de Montcal), St. Vi- EP Notícies (978, 1362, 1368). Visites pastorals
cenç de (1303, 1315, 1316, 1329).
79 Merlant, St. Quirze de EP Notícies (1096, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329). Unida a Porqueres el 1532.
80 Miana (o Minyana), St. Mi- ES Sufragània de St. Julià del Mont el 1288,
quel de després església parroquial. Notícies (1288,
1329).
81 Miànegues, St. Romà de EP Notícies (957, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Calbs a la darreria del
segle xiv i a Guèmol el 1508.
82 Mieres, St. Pere de EP Notícies (-844-, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
83 Moians (o Meians), St. Mi- EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
quel de (1329). Unida a Oix el 1415.
84 Molló, Sta. Cecília de EP Notícies (936, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Bibliografia: Puchades; Reixach,
Bisbat....
85 Monars, St. Feliu de EP Notícies (1064, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Hortmoier el 1357,
però encara consta com a independent el
1362.
86 Mont, St. Julià del EP Antic cenobi del segle ix, que esdevingué
possessió del monestir de Banyoles. Notícies
(-866-, 1362, 1368). Visites pastorals (1315,
1321, 1329). Traslladat a la Miana entre el
1362 i el 1399.

87 Mont (o de Sous), St. Llorenç EP Antiga basilica del segle ix, primer depenent
del de St. Aniol d’Aguja, després esdevinguda
abadia i que també feia de parròquia. Notí-
cies (-871-, 1362, 1368).
88 Montagut, St. Pere de EP Notícies (916, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Bibliografia: Bolós, “Els masos...”,
p. 666-667.
89 Montellà (o Monteia), St. Mi- EP Notícies (1221, 1362, 1368). Visites pastorals
quel de (1329). Unida a Tortellà més tard. Bibliogra-
fia: Bayer, Tortellà.
90 Mor, St. Silvestre del EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329).
91 Muga, St. Llorenç de la EP Possibles restes preromàniques. Notícies
1329).
92 Navata, St. Pere de EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329).
93 Oix, St. Llorenç d’ EP Notícies (937, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
94 Oliveda, St. Andreu d’ EP Possibles restes preromàniques. Notí-cies
1329). Unida als Horts el 1566.
95 Olot, St. Esteve d’ EP ACD (1116). Notícies (977, 1116, 1362,
96 Ollers, St. Martí d’ EP Notícies (1049, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
97 Ordis, St. Julià d’ EP Notícies (1019, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1324, 1329).
98 Orfes, Sta. Maria d’ EP Notícies (1146, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
99 Orsinyà (o Aussinyà), St. EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
Fructuós d’ (1329). Sufragània de Sta. Maria de Besalú
el 1586 i de St. Silvestre des Mor el 1622.
100 Palera, Sta. Maria de EP Notícies (1085, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329). Unida a Lligordà el 1598.
101 Palol Sabaldòria, St. Miquel EP Restes preromàniques a la nau. Notí-
de cies (1167, 1362). Unida a Santa Llogaia
d’Alguema entre el 1353 i el 1381. Visites
pastorals (1315).
102 Parets (d’Empordà), Sta. Llo- EP Notícies (958, 1362, 1368). Visites pastorals
gaia de (1315, 1329).
103 Pera, St. Miquel de la EP Notícies (1228, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Oix el 1593.
104 Pincaró, St. Bartomeu de EP Sufragània d’Albanyà el 1329, després pa-
rroquial. Notícies (1272, 1362, 1368). Visites
pastorals (1315, 1329). Unida a Sant Llorenç
de la Muga el 1605.

105 Pinya, Sta. Maria de la EP ACD (1023). Notícies (1011, 1023, 1362,
106 Pontós, St. Martí de EP Notícies (1124, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
107 Porqueres, Sta. Maria de EP Antiga basílica funerària de tres naus del fi-
nal del segle v, modificada fins al segle viii i
sobre un cementiri. A la fi del segle ix és una
ecclesia qualificada com a parròquia. Al se-
gle xii es va construir l’actual temple a poca
distància. ACD (1182). Notícies (-889-, 1182,
108 Porreres (o de la Vall del EP Notícies (946, 1362, 1368). Visites pastorals
Bac), St. Andreu de (1315, 1329).
109 Preses, St. Pere de les EP ACD (1119). Notícies (922, 1119, 1362,
grafia: Pagès, Les Preses..., vol. 1, p. 29.
110 Principi, St. Vicenç de ES Antiga església parroquial, unida a Bassego-
da el 1326. Notícies (1228, 1362, 1368). Vi-
sites pastorals (1315). Unida a Oix el 1614.
111 Puig (o de Bianya), St. Pere EP ACD (965). Notícies (965, 1362, 1368). Visi-
des tes pastorals (1315, 1329).
112 Puigmal, Sta. Cecília (o Llú- ES Depenia de St. Salvador de Bianya el 1362,
cia) de però el 1368 apareixen per separat Sta. Llú-
cia i Sta. Cecília de Puigmal. Notícies (1362,
1368). Des de l’època moderna, és sufragània
de St. Joan de les Abadesses, al bisbat de Vic.
Bibliografia: Santanach; Costa, Santa Llúcia.
113 Puigpardines, Sta. Maria de EP Notícies (1060, 1362). Visites pastorals
(1315, 1329).
114 Pujarnol, St. Cebrià de EP Notícies (1248, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
115 Queixàs (o Olmeda), St. Mar- EP ACD (1046). Notícies (1046, 1070, 1362,
tí de 1368). Visites pastorals (1315, 1316, 1329).
116 Ribelles, St. Julià de EP ACD (947). Notícies (947, 1362, 1368). Vi-
sites pastorals (1315, 1329). Unida a Oix el
1614.
117 Ridaura, Sta. Maria de EP Antiga cella monàstica, convertida en mo-
nestir i més tard en parròquia. ACD (1100).
Notícies (911-936, 1362, 1368). Visites pasto-
rals (1315, 1329).
118 Riu, St. Feliu de EP Notícies (1279, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Sadernes el 1588.
119 Rocabruna, St. Feliu de EP Notícies (1097, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
120 Romanyà (d’Empordà), St. EP Notícies (899?, 1362, 1368). Visites pastorals
Medir de (1315, 1329).
121 Sadernes, Sta. Cecília de EP Notícies (977, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).

122 Salarsa, St. Valentí de ES Església sufragània de Beget des de la seva
consagració. ACD (1168). Notícies (1368).
123 Sallent, St. Vicenç de EP Notícies (866, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329). Bibliografia: Bolós, El
mas..., p. 81 i 100.
124 Segueró, Sta. Maria de EP Notícies (1001, 1362, 1368). Visites pastorals
(1303, 1315, 1316, 1329).
125 Serinyà, St. Andreu de EP Possibles restes preromàniques. Notícies
1329).
126 Serra (o Serres), St. Martí de EP Notícies (899, 1362, 1368). Visites pastorals
la (1315, 1329).
127 Setcases, St. Miquel de EP Notícies (1118, 1362, 1368). Visites pastorals
xach, Bisbat...
128 Socarrats, St. Andreu de EP Notícies (1000, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a St. Joan les Fonts el
1582.
129 Solamal (o de Bianya), St. EP Sufragània del Puig el 979, després església
Martí de parroquial. Notícies (979, 1362, 1368). Visi-
tes pastorals (1315, 1329). Unida al Puig els
anys 1568 i 1582.
130 St. Antoní (de Collfred) ES Església parroquial depenent de Ridaura el
1368. Notícies (1362, 1368). Visites pastorals
(1315). Després, sufragània de Riudaura.
131 St. Marçal (de Quarentella) EP Notícies (1096, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Unida a Vilademuls el 1455.
132 St. Privat (de Bas) EP Notícies (1017, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315).
133 St. Quintí (de Bas) EP Notícies (978, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Unida a Joanetes el 1436 i a St. Este-
ve de Bas el 1776.
134 Talaixà, St. Martí de EP Notícies (872, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Unida a Oix el 1614.
135 Tàpies (o Tapis), St. Briç (o EP Possibles restes preromàniques. Notícies
Bres) de (953, 1362, 1368). Visites pastorals (1315).
Unida a Maçanet de Cabrenys el 1514.
136 Taravaus, St. Martí de EP ACD (1321). Notícies (1123, 1321, 1362,
1329).
137 Terrades, Sta. Cecília de EP Notícies (983, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
138 Toralles, St. Martí de EP Notícies (1209, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315). Unida al Castellar el 1594.
139 Torn, St. Andreu del EP Restes preromàniques a l’absis. Notícies
1321, 1329).
140 Tornarissa (o del Clot), St. EP Notícies (1253, 1362, 1368). Visites pastorals
Martí de (1315, 1329).

141 Tortellà, Sta. Maria de EP Notícies (998, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Bibliografia: Bayer, Tortellà.
142 Tregurà, St. Julià de EP Notícies (978, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329). Bibliografia: Puchades; Reixach,
Bisbat...
143 Ull (o de Bas), Sant Esteve d’ EP ACD (1119). Notícies (894, 1119, 1362,
Bibliografia: Bolós, “Hàbitat…”, p. 73-75.
144 Usall, St. Cristòfor d’ EP Notícies (1086, 1362, 1368). Visites pastorals
(1304, 1329).
145 Ventajol, St. Feliu de EP Notícies (978, 1362, 1368). Visites pastorals
(1329). Unida al Torn el 1589.
146 Vilademí, St. Esteve de EP Notícies (1017, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1329).
147 Vilademires, St. Mateu de EP Notícies (1050, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316).
148 Vilademuls, St. Joan de EP Notícies (1053, 1362, 1368). Visites pastorals
(1321, 1329).
149 Vilafant, St. Cebrià de EP Notícies (1075, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1324, 1329).
150 Vilallonga (de Ter), St. Martí EP Notícies (1183, 1362, 1368). Visites pastorals
xach, Bisbat....
151 Vilanant, Sta. Maria de EP Restes preromàniques a les naus, la volta i

l’absis. Notícies (1018, 1362, 1368). Visites
pastorals (1315, 1321, 1329).
152 Vilar d’Olibans (o dels Vi- EP Possibles restes preromàniques. Notícies
lars), St. Pere del (951, 1362, 1368). Visites pastorals (1315,
1329). Unida a Fontfreda el 1432 i a Maçanet
de Cabrenys el 1580.
153 Vilarig, St. Martí de EP Notícies (1092, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
154 Vilavenut, St. Sadurní de EP Notícies (1072, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1321, 1329).
155 Vilert, Sta. Maria de EP Notícies (-844-, 1362, 1368). Visites pastorals
(1315, 1316, 1329).
Mapa 35
Les parròquies de l’ardiaconat de Besalú
2. El registre de la dècima eclesiàstica de 1364

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, enmig dels volums del Mestre
Racional, n’hi ha uns quants que contenen la contribució dels eclesi-
àstics gironins a diverses dècimes eclesiàstiques concedides pels papes
als monarques catalanoaragonesos al segle xiv. El registre més complet
és el de 1364, del qual, a continuació, n’oferim les dades ordenades en
tres taules diferents. La primera conté les quantitats pagades per cada
clergue que tenia un benefici, amb cura d’ànimes o sense, a cadascuna
de les parròquies dels ardiaconats de Girona i la Selva; a més, com
que d’algunes declaracions es dedueix que l’import que pagava cada
clergue corresponia al 10% del valor del seu benefici, podem arribar
a calcular —a vegades assenyalant el mínim— el valor de la retribució
anual dels beneficis de cada parròquia. Cal tenir en compte, tanma-
teix, que els beneficis que no arribaven a les 8 lliures anuals estaven
exempts de pagar. La segona taula recull els pagaments que efectuava
cada obreria parroquial a la dècima, que són d’imports molt menors
als dels clergues; cal assenyalar, tanmateix, que no s’hi esmenten les
obreries d’algunes parròquies —setze de l’ardiaconat de Girona i sis
de la Selva— sense que en puguem esbrinar els motius i que, ocasi-
onalment, alguns clergues declaren conjuntament el seu benefici i la
fàbrica o obreria —amb la qual completaven, segurament, les minses
rendes que els proporcionava el seu càrrec. Finalment, en la tercera
taula hi recollim els titulars de les capellanies de prop de la meitat
de les parròquies del bisbat de Girona, la major part dels quals eren
canonges i clergues de la catedral de Girona.
La contribució dels beneficis eclesiàstics a la dècima de 1364

Núm. Parròquia Clergues (quantitat pagada) Valor
1 Sacosta, St. Pere Clergue (Ø) ?
2 St. Andreu del Clergue (Ø) ?
Terri
3 St. Medir Sagristà (Ø), domer (Ø) –menys de 100 s. i ?
sense altres beneficis–
4 Terradelles Clergue (Ø), diaca (Ø) ?
5 Sacosta, Sta. Clergue (6 s.) 3 ll.
Eulàlia
6 Cruïlles Clergue curat ultra victum debet soluere prior > 4 ll.
pro eo (8 s.), diaca (Ø)
7 Esclanyà Clergue (11 s. 6 d. [5 ll.]), diaca (Ø) > 5 ll.
8 Càrcer, Sta. Cecília Clergue (12 s. [6 ll.]) 6 ll.
de

9 Llampaies Sagristà (Ø [130 s.]) 6 ll. 10 s.
10 Ginestar Clergue (Ø [7 ll.]) 7 ll.
11 Fellines Clergue (Ø [7 ll.]), domer (Ø) > 7 ll.
12 Colltort, St. Iscle Clergue (16 s.) 8 ll.
de
13 Mata Clergue (16 s.) 8 ll.
14 Pedrinyà Clergue (16 s.) 8 ll.
15 Púbol Clergue (16 s.) 8 ll.
16 Biert Clergue (16 s.), domer o diaca (Ø) > 8 ll.
17 Orriols Clergue (16 s.), diaca (Ø) > 8 ll.
18 Pujals dels Cava- Clergue (16 s.), diaca (Ø) > 8 ll.
llers
19 Sobre-roca Clergue (16 s.), beneficiat de Sta. Maria (Ø) > 8 ll.
20 Vall-llobrega Clergue (16 s.), diaca (Ø) > 8 ll.
21 Encies, les Clergue (16,5 s.), diaca (Ø) > 8 ll. 5 s.
22 Sarrià Clergue amb fàbrica (17 s.) 8 ll. 10 s.
23 Taialà Clergue (17 s.) 8 ll. 10 s.
24 Sords Clergue (18 s.) 9 ll.
25 Llémena, St. Martí Clergue (18 s.), beneficiat (Ø) > 9 ll.
de
26 St. Climent d’Amer Clergue amb fàbrica (19 s.) 9 ll. 10 s.
27 Caçà de Pelràs Clergue (19 s. 6 d.) 9 ll. 15 s.
28 Borgonyà Clergue (20 s.) 10 ll.
29 Fontclara Clergue (20 s.) 10 ll.
30 Llor, St. Julià del Clergue (20 s.) 10 ll.
31 Torrent Clergue (20 s.), beneficiat (Ø) > 10 ll.
32 Bisbal, St. Pol Clergue (24 s.), beneficiat (Ø) > 12 ll.
de la
33 Boadella Clergue (20 s.), diaca (5 s. [50 s.]) 12 ll. 10 s.
34 Camós, Sta. Maria Clergue (25 s.) 12 ll. 10 s.
de
35 Pineda, St. Miquel Clergue (25 s.) 12 ll. 10 s.
de
36 Pujals dels Pagesos Clergue (25 s.), diaca (Ø) > 12 ll. 10 s.
37 Sta. Pellaia Clergue (25 s.), diaca (Ø) > 12 ll. 10 s.
38 Corts Clergue (26 s.) 13 ll.
39 Mota, la Clergue (26 s.) 13 ll.
40 Llémena, St. Este- Clergue (18 s.), diaca (Ø [4,5 ll.]) 13 ll. 10 s.
ve de
41 St. Cebrià de Lledó Sagristà (18 s.), diaca (Ø [100 s.]) 14 ll.
42 Vilanna Clergue (28 s.) 14 ll.
43 St. Cebrià dels Alls Sagristà (16 s.), diaca (16 s. [8 ll.]) 16 ll.
44 St. Esteve de Sagristà (16 s.), domer (16 s.) 16 ll.
Guialbes

45 Sta. Llogaia del Clergue (16 s.), domer (16 s.) 16 ll.
Terri
46 Vilamarí Clergue (16 s.), domer (6 s. [60 s.]), benefi- 16 ll.
ciat (10 s. [100 s.])
47 Peralta, St. Cli- Sagristà (16 s.), domer (16 s.), beneficiat de > 16 ll.
ment de la capella de St. Pere (Ø)
48 St. Aniol (de Fines- Clergue amb fàbrica (20 s.), diaca (Ø [125 16 ll. 5 s.
tres) s.])
49 Montcalb Clergue (33 s.) 16 ll. 10 s.
50 Bescanó Clergue (18 s.), diaca (16 s.) 17 ll.
51 Constantins Clergue (20 s.), diaca (Ø [7 ll.]) 17 ll.
52 Palol de Revardit Clergue (17 s.), diaca (17 s.) 17 ll.
53 Riudellots de la Clergue (18 s.), diaca (16 s.) 17 ll.
Creu
54 Adri Clergue (18 s. 4 d.), diaca (16 s.) 17 ll. 6 s. 4 d.
55 Mollet Sagristà (20 s.), diaca (16 s.) 18 ll.
56 Ravós Clergue (20 s.), diaca (16 s.) 18 ll.
57 Rocacorba Clergue (20 s.), dos beneficiats (16 s.; Ø) > 18 ll.
58 Fitor Sagristà (20 s. 8 d.), diaca (16 s.) 18 ll. 6 s. 4 d.
59 St. Julià de Ramis Sagristà (24 s.), domer (13 s. [130 s.]), bene- > 18 ll. 10 s.
ficiat de la capella del castell de Montagut
(Ø)
60 Palau-sator Sagristà (20 s. 6 d.), domer (16 s.), tres bene- > 18 ll. 5 s.
ficiats (Ø; Ø; Ø)
61 Paret Rufí Clergue (21 s.), diaca (17 s.) 19 ll.
62 Flaçà Sagristà (23 s.), diaca (16 s.) 19 ll. 10 s.
63 Granollers Clergue amb fàbrica (23 s.), domer (16 s.) 19 ll. 10 s.
64 Juià Sagristà (22 s.), domer (18 s.), beneficiat (Ø), > 20 ll.
beneficiat de Sant Joan de l’Erm (Ø)
65 Mercadal, (Sta. Clergue (40 s.), beneficiat (Ø) > 20 ll.
Susanna del)
66 Monells Clergue (17 s.), domer (18 s.), diaca (Ø), > 20 ll.
beneficiat del castell (5 s. [50 s.])
67 Vilafreser Sagristà (25 s.), domer (16 s.) 20 ll. 5 s.
68 Llorà Sagristà (25 s.), domer (18 s.) 21 ll. 5 s.
69 Medinyà Sagristà (19 s.), domer (16 s.), beneficiat (Ø 22 ll. 10 s.
[100 s.])
70 St. Gregori Clergue (25 s.), domer (20 s.) 22 ll. 10 s.
71 Pallerols, St. Feliu Clergue (45 s.), diaca (Ø) > 22 ll. 10 s.
de
72 Pera, la Sagristà (21 s.), domer (16 s. 6 d.), beneficiat 22 ll. 15 s.
(16 s. [80 s.])
73 Boada, St. Feliu de Sagristà (24 s.), domer (24 s.), diaca (2 s.) 25 ll.
74 Torroella de Mont- Clergue (18 s.), diaca o sagristà (16 s.), bene- 25 ll.
ras ficiat (14 s. [8 ll.])

75 Viladasens Clergue (18 s.), dos domers (16 s.; 16 s.) 25 ll.
76 Planes, St. Cristò- Clergues (25 s.), diaca (Ø [5 ll.]), beneficiat 25 ll. 10 s.
for de les (16 s.)
77 Cogolls Clergue (19 s.), diaca (Ø), beneficiat del > 25 ll. 10 s.
castell de Puig-alder (16 s. [8 ll.]), beneficiat
del castell d’Hostoles (16 s. [8 ll.])
78 Vila-romà Sagristà (30 s.), domer (16 s.), beneficiat de 26 ll.
la capella del castell (6 s. [60 s.])
79 St. Martí Vell Clergue sagristà (24 s.), domer (18 s.), diaca > 26 ll.
(Ø [100 s.]), beneficiat (Ø)
80 Begur Sagristà (30 s.), diaca (Ø [136 s.]), beneficiat 26 ll. 16 s.
de la capella del castell (10 s. [100 s.])
81 Canet Sagristà (26 s.), domer (20 s.), beneficiat 32 ll.
(18 s. [9 ll.])
82 Pals Sagristà (30 s.), domer (25 s.), beneficiat 32 ll. 10 s.
(10 s.)
83 Cartellà Sagristà (24,5 s.), domer (20 s.), beneficiat 32 ll. 5 s.
de la capella del castell de Cartellà
(20 s. [10 ll.])
84 Madremanya Sagristà (25 s.), domer (22 s.), diaca (19 s.), > 33 ll.
beneficiat (Ø)
85 Bordils Sagristà (22 s.), domer (20 s.), diaca (16 s.), 35 ll.
beneficiat (12 s. [6 ll.])
86 Camós, St. Vicenç Clergue (20 s.), domer (19 s. 6 d.), diaca (16 38 ll. 15 s.
de s.), beneficiat (Ø [11 ll.])
87 Corçà Sagristà (40 s.), domer (24 s.), diaca (16 s.) 40 ll.
88 Cornellà Clergue (16 s.), domer (16 s.), dos benefi- 40 ll. 10 s.
ciats (10 s. [100 s.]; 8 s. [80 s.]), beneficiat de
l’altar de Sant Antoni
(16 s. [8 ll.]), beneficiat de l’altar de Sant Ge-
nís (14 s. [70 s.]), beneficiat de Sant Miquel
(8 s. [80 s.])
89 Cervià Sagristà (20 s.), domer (16 s.), dos benefi- 45 ll.
ciats (20 s. [10 ll.]; 34 s.)
90 Anglès Sagristà (45 s.), domer (25 s.), diaca (Ø), 48 ll.
tres beneficiats a la capella del castell
(16 s. [8 ll.], Ø, 10 s. [5 ll.])
91 Calonge, St. Martí Sagristà (34 s.), tres domers (20 s.; 20 s.; 22 > 48 ll.
de s.), beneficiat (Ø), claver (Ø)
92 St. Sadurní Sagristà (25 s.), dos domers (22 s.; 21 s.), > 49 ll.
claver (Ø [100 s.]), dos beneficiats
(Ø [10 ll.]; Ø)
93 Peratallada Sagristia amb fàbrica (25 s. 4 d.), domer > 50 ll. 13 s.
(20 s.), diaca (Ø), beneficiat del castell 4 d.
(22 s.), beneficiat de Sta. Maria (24 s.), dos
beneficiats (8 s. [80 s.]; 20 s.)

94 Palafrugell Sagristà (32 s.), tres domers (22 s.; 18 s.; > 57 ll. 10 s.
18 s.), beneficiat de St. Miquel (Ø); benefi-
ciat
(9 s. [90 s.]), diaca (Ø); església sufragània
de Llofriu (16 s. [8 ll.])
95 Bisbal, la Capellà (43 s. 6 d.), tres domers (31 s.; 31 s.; > 81 ll. 5 s.
31 s.), claver (Ø [100 s.]), quatre beneficiats
(Ø; Ø; Ø; 16 s. [8 ll.])
96 Celrà Sagristà (50 s.), tres domers (30 s.; 30 s.; > 86 ll.
30 s.), beneficiat (7 s. [70 s.]), beneficiat de
l’altar de Sta. Maria (Ø), beneficiat del Cos
de Crist (9 s. [90 s.]), claver (16 s. [8 ll.])
1 Palol d’Onyar Clergue (Ø) ?
2 Sta. Àgata Clergue (Ø) ?
3 Lliors Clergue (23 s. [60 s.]), beneficiat de la > 3 ll.
capella de Montsoriu (Ø)
4 Arbúcies Clergue (100 s.), beneficiat (Ø) > 5 ll.
5 Bell-lloc Clergue (Ø [7 ll.]) 7 ll.
6 Quart Clergue (Ø [154 s.]) 7 ll. 14 s.
7 Castellar Clergue (16 s. [8 ll.]) 8 ll.
8 Caulès Clergue (16 s.) 8 ll.
9 Cladells Clergue amb fàbrica (18 s. 8 d. [8 ll.]) 8 ll.
10 Grions Clergue (16 s.) 8 ll.
11 Montfullà Clergue (16 s.) 8 ll.
12 Panedes Clergue (16 s.) 8 ll.
13 Sta. Eugènia Clergue (18 s.) 9 ll.
14 Vallmanya Clergue (19 s.) 9 ll. 10 s.
15 Castanyet Clergue (20 s.) 10 ll.
16 Franciac Clergue (20 s.) 10 ll.
17 Hortsavinyà Clergue (23 s.) 11 ll. 10 s.
18 Montnegre Clergue (16 s.), diaca (Ø [64 s.]) 11 ll. 4 s.
19 Reminyó Clergue amb fàbrica (26 s.) 13 ll.
20 Tossa Clergue (26 s.) 13 ll.
21 Pineda, St. Pere de Clergue (27 s.), diaca (Ø) > 13 ll. 10 s.
22 Solius Clergue (18 s.), diaca (Ø [99 s.]) 14 ll. (– 1 s.)
23 Llambilles Clergue (16 s.), diaca (Ø [6 ll.]) 14 ll.
24 St. Dalmai Clergue (22 s. 3 d.), diaca (8 s. [70 s.]) 14 ll. 12 s. 6 d.
25 Gaserans Clergue (30 s.) 15 ll.
26 St. Martí Sapresa i Clergue (30 s.) 15 ll.
St. Amanç
27 Martorell Clergue (30 s.), diaca (Ø) > 15 ll.
28 Breda, Sta. Maria Clergue porcioner del monestir (26 s. 7 d.) 16 ll. 10 s.
de

29 Brunyola Sagristà (18 s.), domer (16 s.) 17 ll.
30 Romanyà Clergue (18 s.), domer (16 s.) 17 ll.
31 Vilablareix Sagristà (17 s.), domer (17 s.) 17 ll.
32 Fogars Rector (35 s.) 17 ll. 10 s.
33 Sils Clergue (20 s.), diaca (16 s.) 18 ll.
34 St. Andreu Salou Clergue (16 s.), domer (16 s.), beneficiat 20 ll. 10 s.
(9 s. [90 s.])
35 Blanes Clergue (25 s.), diaca (16 s.), clergue de la > 20 ll. 10 s.
capella del castell (Ø [< 20 ll.])
36 Salt Sagristà (18 s.), domer (18 s.), beneficiat 21 ll.
(6 s. [60 s.])
37 Vallcanera Clergue (28 s.), diaca (16 s.), beneficiat (Ø) > 22 ll.
38 Vallalta, St. Cebrià Clergue (30 s.), diaca (16 s.) 23 ll.
de
39 Esparra, l’ Clergue (22 s.), diaca (16 s.), beneficiat de 24 ll.
la capella del castell d’Argimon (Ø [100 s.])
40 Maçanes Clergue (30 s.), diaca (18 s.) 24 ll.
41 Pineda, Sta. Maria Clergue (32 s.), claver (16 s.), diaca (Ø), > 24 ll.
de dos beneficiats (Ø; Ø)
42 Lloret Rector (50 s.) 25 ll.
43 Campllong Clergue (23 s.), domer (21 s.), claver (Ø), > 25 ll.
beneficiat de Sant Bartomeu (6 s. [60 s.])
44 Fornells Sagristà (20 s.), domer (16 s.), beneficiat 26 ll.
de la capella del castell (16 s. [8 ll.])
45 Arenys, St. Martí Clergue (40 s.), diaca (Ø [7 ll.]) 27 ll.
d’
46 Vallalta, St. Iscle Clergue (40 s.), diaca (17 s.) 28 ll. 10 s.
de
47 Hostalric Clergue (32 s.), diaca (16 s.), beneficiat de > 31 ll.
la casa de Grions (Ø), tres beneficiats (Ø;
Ø; Ø [7 ll.])
48 Salitja Clergue (16 s.), diaca (16 s.), beneficiat (Ø 32 ll.
[16 ll.])
49 Estanyol Clergue sagristà (16 s.), domer (16 s.), 33 ll.
beneficiat (Ø [15 ll.])
50 Riudarenes Clergue (23 s.), domer (23 s.), claver (Ø 34 ll.
[7 ll.]), beneficiat de la capella de
Montcorb (8 s. [80 s.])
51 Buixalleu Rector (72 s.) 36 ll.
52 Sta. Coloma de Clergue (20 s.), domer (20 s.), claver (Ø 37 ll. 13 s.
Farners [100 s.]), beneficiat de Sta. Maria (10 s.
6 d. [108 s.]), beneficiat a la capella de Sta.
Esperança (8 s. [80 s.]), dos beneficiats a
la capella del castell de Farners (Ø; 6 s.
6 d. [65 s.])
53 Riudellots de la Sagristà (36 s.), domer (30 s.), claver > 41 ll.
Selva (16 s.), beneficiat (Ø)

54 Palafolls Clergue (35 s.), domer (35 s.), claver > 43 ll.
(16 s.), beneficiat de la capella del castell
(Ø)
55 Maçanet, St. Llo- Clergue (30 s.), domer (25 s.), claver > 44 ll. 10 s.
renç de (18 s.), diaca (16 s.), beneficiat (Ø), benefi-
ciat de la capella de la torre de Cartellà (Ø)
56 Cassà de la Selva Clergue (23 s.), domer i sagristà (24 s.), 45 ll. 10 s.
domer (23 s.), claver (18 s.), beneficiat de
Sta. Margarita (Ø [30 s.])
57 Vilobí Sagristà (30 s.), domer (23 s.), claver 56 ll.
(20 s.), sagristà amb la fàbrica (4 s.), be-
neficiat de Sta. Maria (24 s.), beneficiat de
Sta. Margarida (11 s. [110 s.])
58 Tordera Clergue (35 s.), domer (35 s.), claver 57 ll. 10 s.
(26 s.), diaca amb fàbrica i sagristia (19 s.)
59 Vidreres Clergue (40 s.), domer (40 s.), claver > 59 ll.
(20 s.), beneficiat de Sant Pau (18 s. [9 ll.]),
beneficiat de Sant Miquel (Ø), beneficiat
de la capella de St. Iscle (Ø)
60 Aro Sagristà (30 s.), dos domers (22 s.; 20 s.), > 59 ll. 3 s.
claver (Ø), beneficiat (16 s. [8 ll.]), benefi-
ciat a la capella del castell
(20 s. [10 ll.]), diaca (Ø [103 s.])
61 Caldes Clergue (36 s.), sagristà (18 d.), dos do- 61 ll.
mers (26 s.; 26 s.), claver (16 s.)
62 Aiguaviva Sagristà (30 s.), domer (25 s.), dos be- 73 ll. 10 s.
neficiats (Ø [5 ll.]; Ø [12 ll.]), beneficiat
de l’altar de St. Salvador (22 s. [20 ll.]),
beneficiat de la capella de Sta. Maria de
Vilademany (10 s. [100 s.]), beneficiat de la
capella de St. Jaume (8 s. [80 s.])
63 Llagostera Sagristà (30 s.), tres domers (30 s.; 30 s.; 85 ll.
30 s.), claver (18 s.), dos beneficiats (16 s.
[8 ll.]; 6 s. [60 s.]), beneficiat de la capella
de St. Llorenç (10 s. [5 ll.])
Ø: clergue exempt de pagar la dècima – [ ]: estimació del valor del benefici que
figura al registre.
Font: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 1802 (1364).
La contribució de les obreries parroquials a la dècima de 1364

Núm. Parròquia Subjecte de la dècima Quantitat
1 Boadella Fàbrica Ø
2 St. Medir Fàbrica Ø
3 Torrent Fàbrica Ø

4 Rocacorba Fàbrica 4 d.
5 Llor, St. Julià del Fàbrica 6 d.
6 Sobre-roca Fàbrica 6 d.
7 Vilamarí Fàbrica 6 d.
8 Bisbal, St. Pol de la Fàbrica 8 d.
9 Palol de Revardit Fàbrica 9 d.
10 Boada, St. Feliu de Fàbrica 12 d.
11 Colltort, St. Iscle de Fàbrica 12 d.
12 Encies, les Fàbrica 12 d.
13 Esclanyà Fàbrica 12 d.
14 Fitor Fàbrica 12 d.
15 Llémena, St. Esteve de Fàbrica 12 d.
16 Monells Fàbrica 12 d.
17 Mota, la Fàbrica 12 d.
18 Palafrugell Fàbrica 12 d.
19 Pujals dels Cavallers Fàbrica 12 d.
20 St. Gregori Fàbrica 12 d.
21 Sta. Llogaia del Terri Fàbrica 12 d.
22 Taialà Fàbrica 12 d.
23 Vilanna Fàbrica 12 d.
24 Biert Fàbrica 14 d.
25 Borgonyà Fàbrica 14 d.
26 Cruïlles Fàbrica 14 d.
27 Mata Fàbrica 14 d.
28 Orriols Fàbrica 14 d.
29 Vall-llobrega Fàbrica 16 d.
30 Constantins Fàbrica 18 d.
31 Llampaies Fàbrica 18 d.
32 Llorà Fàbrica 18 d.
33 Mollet Fàbrica 18 d.
34 Montcalb Fàbrica amb la fàbrica de 18 d.
Montbó que hi posa la quarta
part
35 St. Cebrià de Lledó Fàbrica 18 d.
36 Viladasens Fàbrica 18 d.
37 Caçà de Pelràs Fàbrica 20 d.
38 Flaçà Fàbrica 20 d.
39 Sords Fàbrica 21 d.
40 St. Andreu del Terri Fàbrica 22 d.
41 Canet Fàbrica 24 d.
42 Càrcer, Sta. Cecília de Fàbrica 24 d.
43 Cartellà Fàbrica 24 d.
44 Celrà Fàbrica 24 d.

45 Cervià Fàbrica 24 d.
46 Cogolls Fàbrica 24 d.
47 Fellines Fàbrica 24 d.
48 Fontclara Fàbrica 24 d.
49 Juià Fàbrica 24 d.
50 Llémena, St. Martí de Fàbrica 24 d.
51 Medinyà Fàbrica 24 d.
52 Pedrinyà Fàbrica 24 d.
53 Peralta, St. Climent de Fàbrica 24 d.
54 Pujals dels Pagesos Fàbrica 24 d.
55 St. Esteve de Guialbes Fàbrica 24 d.
56 Sta. Pellaia Fàbrica 24 d.
57 Adri Fàbrica 28 d.
58 St. Cebrià dels Alls Fàbrica 28 d.
59 Bisbal, la Fàbrica 30 d.
60 Bordils Fàbrica 30 d.
61 Pallerols, St. Feliu de Fàbrica 30 d.
62 Corçà Fàbrica 36 d.
63 Pals Fàbrica 36 d.
64 Planes, St. Cristòfor de les Fàbrica 44 d.
65 Camós, St. Vicenç de Fàbrica 48 d.
66 St. Sadurní Fàbrica 48 d.
67 Vilafreser Fàbrica 48 d.
68 Torroella de Mont-ras Fàbrica 54 d.
69 Anglès Fàbrica 60 d.
70 Palau-sator Fàbrica 60 d.
71 Vila-romà Fàbrica 60 d.
72 St. Martí Vell Fàbrica 62 d.
73 Pera, la Fàbrica 66 d.
74 Calonge, St. Martí de Fàbrica 96 d.
75 Madremanya Fàbrica 132 d.
76 Sarrià Clergue amb fàbrica 17 s.
77 St. Climent d’Amer Clergue amb fàbrica 19 s.
78 St. Aniol (de Finestres) Clergue amb fàbrica 20 s.
79 Granollers Clergue amb fàbrica 23 s.
80 Peratallada Sagristia amb fàbrica 25 s. 4 d.
1 Palol d’Onyar Fàbrica Ø
2 Salt Fàbrica Ø
3 Salitja Fàbrica 4 d.
4 Castanyet Fàbrica 8 d.
5 Sta. Àgata Fàbrica 8 d.

6 Vilablareix Fàbrica 10 d.
7 Grions Fàbrica 12 d.
8 Martorell Fàbrica 12 d.
9 St. Dalmai Fàbrica 12 d.
10 Tossa Fàbrica 12 d.
11 Vallmanya Fàbrica 12 d.
12 Franciac Fàbrica 14 d.
13 Quart Fàbrica 15 d.
14 Lliors Fàbrica 18 d.
15 Lloret Fàbrica 18 d.
16 St. Martí Sapresa i St. Fàbrica 18 d.
Amanç
17 St. Andreu Salou Fàbrica 21 d.
18 Arenys, St. Martí d’ Fàbrica 24 d.
19 Breda, Sta. Maria de Fàbrica 24 d.
20 Buixalleu Fàbrica 24 d.
21 Hortsavinyà Fàbrica 24 d.
22 Montnegre Fàbrica 24 d.
23 Palafolls Fàbrica 24 d.
24 Vallalta, St. Cebrià de Fàbrica 24 d.
25 Montfullà Fàbrica 28 d.
26 Solius Fàbrica 28 d.
27 Campllong Fàbrica 30 d.
28 Gaserans Fàbrica 30 d.
29 Llambilles Fàbrica 30 d.
30 Cladells Clergue amb fàbrica (18 s. 8 32 d.
d.)*
31 Estanyol Fàbrica 35 d.
32 Aiguaviva Fàbrica 36 d.
33 Vallalta, St. Iscle de Fàbrica 36 d.
34 Fogars Fàbrica 40 d.
35 Romanyà Fàbrica 42 d.
36 Hostalric Fàbrica 48 d.
37 Vilobí Sagristà amb la fàbrica 48 d.
38 Esparra, l’ Fàbrica 60 d.
39 Fornells Fàbrica 60 d.
40 Pineda, St. Pere de Fàbrica 60 d.
41 Pineda, Sta. Maria de Fàbrica 60 d.
42 Riudellots de la Selva Fàbrica 68 d.
43 Brunyola Fàbrica 76 d.
44 Aro Fàbrica i fàbrica de Sta. Maria 60 d. i 18 d.
d’Aro sufragània
45 Arbúcies Fàbrica 96 d.

46 Cassà de la Selva Fàbrica 96 d.
47 Maçanet, St. Llorenç de Fàbrica 96 d.
48 Vidreres Fàbrica 96 d.
49 Maçanes Fàbrica 120 d.
50 Riudarenes Fàbrica 120 d.
51 Sils Fàbrica 120 d.
52 Sta. Coloma de Farners Fàbrica 120 d.
53 Vallcanera Fàbrica 120 d.
54 Llagostera Fàbrica 180 d.
55 Tordera Diaca amb fàbrica i sagristia 19 s.
56 Caldes Fàbrica 246 d.
57 Reminyó Clergue amb fàbrica 26 s.
Ø: obreria exempta de pagar la dècima; * La contribució del clergue i la fàbrica de Sant

Miquel de Cladells a la dècima és de 18 s. 8 d, la qual cosa implica que si el còmput
del valor del benefici del clergue és de 8 ll. i, segons el percentatge de la dècima, el
clergue hauria de pagar 16 s., la diferència amb la xifra global —2 s. 8 d. o 32 d.— ha
de correspondre a la quantitat de l’obreria.
Les capellanies dels ardiaconats de Girona i la Selva segons la dècima

de 1364
Titulars Capellanies
Seu de Girona
Bisbe de Girona Paret Rufí (8 s.), Corçà (37 s.), la Pera (20 s.), Rupià (20 s.)
Cabiscol major Terradelles (12 s.)
Sagristà segon Verges (60 s.), Armentera (30 s.)
Ardiaca major Ravós (15 s.), Albons (40 s.), Darnius (31 s.), Navata (25 s.),
Palol de Revardit (20 s.), St. Sadurní (16 s.)
Ardiaca de Besalú Bordils (60 s.), Maçanet de Cabrenys (55 s.), la Mota (2 s.),
Terrades (60 s.), Beget (60 s.), Orfes (20 s.), St. Climent Ses-
cebes (8 s.), Solans (7 s.), Vilaric (15 s.), Bolós (12 s.), Jafre (13
s.), Monells (6 s.), Galliners (10 s.), St. Cristòfor de les Planes
(7 s.), Lliurona (13 s.)
Ardiaca de la Selva Sta. Maria i St. Pere de Pineda (22 s.), Riudellots de la Creu
(13 s.), Ollers (17 s.), Ullastret (36 s.), Far (16 s.), Vila-sacra
(24 s.), Vilopriu (17 s.), Setcases (82 s. 6 d.), Castellar de la
Selva (1 s. 6 d.)
Paborde de desembre Agullana (40 s.), St. Llorenç de la Muga (30 s.), Serinyà (43 s.),
Calonge (18 s.), Pelacals (25 s.), Maçanet de la Selva (40 s.), St.
Esteve de Bas (40 s.)
Paborde de gener Cursavell (13 s.), St. Feliu de la Garriga (24 s.), Surano (43 s.),
Freixenet (10 s.)
Paborde de juliol Bescanó-Ultramort-Bàscara-Dosquers-Crespià-Montfullà (45
s.), Vilacolum (2 s. 6 d.)
Tresorer de la seu Maià (20 s.), Sords (3 s. 6 d.), St. Iscle d’Empordà (14 s.)
Canonges i preveres Adri-Cartellà (30 s.), Fitor (15 s.), Segueró (15 s. 6 d.), Vila-
de capítol dasens (15 s. 6 d.), Cornellà (15 s.), Calabuig (8 s.), Tarabaus
(9 s.), Begur (40 s.), Pedret (34 s.), Medinyà (10 s.), Queixàs
(8 s.), Santa Pau (30 s.), Vidreres (17 s.), St. Pere des Puig
(20 s.), Llagostera (50 s.), St. Martí Vell-Madremanya (100 s.),
Palol d’Onyar (27 s.), St. Martí d’Arenys (12 s.), St. Vicenç de
Camós (15 s.), Peralada (220 s.), (St. Julià del) Llor (20 s.),
Argelaguer (15 s.), Caçà de Pelràs (2 s. 6 d.), Aguamillo (6 s.),
Fellines (13 s.), Vilamarí (13 s.), Riudarenes (10 s.), Lligordà
(17 s.), St. Climent d’Amer (10 s. 6 d.), Peratallada (6 s. 6 d.),
St. Gregori (20 s.), Llorà (15 s.), Vilamalla (19 s. 2 d.), Pals
(30 s.), Caldes (12 s.), Vilanant (33 s.), Beuda (31 s.), Fontco-
berta (20 s.), Falgons (1 s.)
Beneficiats de la seu Empúries (34 s.), St. Jordi Desvalls (30 s.), Sta. Maria de
Castellar (8 s.), Hortes (10 s.), Requesens (9 s.), Espinavessa
(12 s.), Capmany (10 s.), Sobre-roca (8 s.), Toralles (12 s.), Gra-
nollers (6 s. 6 d.), Rocacorba (2 s.), St. Dalmai (2 d.), Pujarnol
(6 s. 6 d.), Vilajoan (3 s.), sinodo de Franciac (22 s.), Brunyola
(2 d. malla), Palau-sator (16 s.), Sta. Maria de la Tallada —a
Verges— (...), St. Julià de Boadella (18 d.), Rabós (6 s.), la Pera
(1 s.), Valveralla (6 s.), la Bisbal (20 s.), St. Esteve de Llémena
(8 s. 6 d.)
Obra de la seu delme de St. Feliu de Boada (100 s.)
Ferial de la seu delme de Fornells (120 s.)
Sant Feliu de Girona

Abat de Sant Feliu Ordis (130 s.)
Capellà St. Feliu de Girona (30 s.)
Paborde de setembre Palafolls (60 s.)
Altres clergues Hospital Nou (victum)
Monestirs
St. Pere de Galligants St. Nicolau (5 s.)
St. Daniel de Girona St. Daniel (17 s.)
St. Martí Sacosta St. Martí Sacosta (6 d.)
Sta. Maria d’Amer St. Miquel d’Amer (42 s.)
St. Feliu de Guíxols St. Feliu de Guíxols (30 s.)
Sense especificar Borgonyà (18 s. 6 d.), Begudà (36 s.), St. Esteve de Guialbes
(10 s.), Vilanna (10 s.), Saus (18 s.), Sallent (8 s.), Marenyà
(10 s.), Vilaür (8 s. 4 d.), Vilafant (15 s.), les Encies (3 s.), Roca-
bruna (10 s.), Sta. Llogaia del Terri (10 s.), Biure (2 s.), Pujals
dels Pagesos (3 s.), St. Julià del Mont (18 d.), Vilavenut (10 s.),
St. Aniol (12 s. 6 d.), Torroella de Fluvià (11 s.), Talaixà (4 s.),
Martorell (2 d.), Gualta (7 s.), Vilanova (60 s.), St. Cebrià dels
Alls (3 s.), Flaçà (20 s.), Noves-Garriguella (35 s.), Fonelleres
(80 s.), Llanars (80 s.), Cistella (24 s.), la Pinya (16 s.), Llers
(55 s.), Llaneres (10 s.), St. Joan Sescroses (8 s.), Vilallonga
(43 s.), Porqueres (35 s.), Molló (26 s.), Montagut (68 s.), Pau
(35 s.), Esponellà (4 s.), St. Pere Pescador (60 s.), Torroella de
Montgrí (42 s.), Romanyà de la Selva (30 s.), Mieres (44 s.),
Miànigues (6 s.), St. Cristòfor les Fonts (35 s.), Hortsavinyà
(9 s.), Esponellà (15 s.), Canyà (16 s.), Vilademill (8 d.), Dalfià
(9 s.), Gaüses (13 s.), Pontós (11 s.), St. Pere Sacosta (5 s.),
Vilajuïga (10 s.), Vilademuls (7 s.), Sta. Cecília de Càrcer (2 s.),
St. Feliu de Boada (50 s.)
3. El repartiment de les tasques dels clergues parroquials de Quart,

Llagostera i Paret Rufí, 1308-1321
Pocs són els textos medievals que descriuen les obligacions con-
cretes i específiques de cadascun dels clergues d’una parròquia. En la
taula següent en comparem tres de diferents classificant les tasques que
havien de fer els clergues que regien les parròquies de Quart, Llagostera
i Paret Rufí. El primer recull la disputa entre el domer i el diaca de la
parròquia de Santa Margarida de Quart, que es va resoldre l’any 1308
amb un arbitratge en què es van fixar, almenys, les obligacions d’un
dels dos, el diaca. El segon text va ser redactat el 1317 a causa de la
pèrdua d’un document més antic en el transcurs de la invasió francesa
del 1285; s’hi especifiquen les tasques pròpies del claver de la parròquia
de Llagostera. L’últim document és la sentència arbitral dictada l’any
1321 per un canonge de la seu gironina en el plet que enfrontava el
domer i el diaca de Paret Rufí per diversos motius que s’hi especifi-
quen: el delme i la primícia d’unes terres del diaca, els enterraments
dels albats, la celebració de les misses i els tocs de campanes.
Tasques Quart (1308) Llagostera (1317) Paret Rufí (1321)
Administració dels sagraments

1. Bateig Claver: bateja tots
els nens, excepte els
nascuts entre Pasqua i
Pentecosta (ofrenes).
2. Sepultura Diaca: porta la creu Claver: porta la creu i Domer: enterra els al-
dins i fora de l’esglé- segueix el domer arreu bats i ha de portar la
sia (ofrenes). i al cementiri a l’anada creu (rep les ofrenes
Domer i diaca (obla- i tornada (2 d., blat o 1 corresponents).
cions per les misses gallina)
racione defuncio- Claver: enterra els
num). albats (ofrenes).
3. Matrimonis Domer i diaca (co-
mestiones per vetlles i
núpcies).
Misses i oficis
4. M. de Diaca: missa d’ani- Diaca: celebra tres
difunts i aniversari per Bernat de misses per setmana
versaris Quart i porta cande- durant l’Advent i la
les, hòsties i el vi. Quaresma per l’àni-
ma d’en Amigaç, amb
l’ajuda del domer.
Diaca: celebra la mis-
sa d’aniversari per
l’ànima de Bernarda
de Domeny (rep 8 d.
del domer).
5. M. de fes- Domer: celebra les Claver: llegeix la 9ª Domer: celebra les
tius i diumen- misses de diumenges, lectura de la missa dels misses a l’església,
ges Nadal, St. Esteve, Cir- diumenges i festius i ajudat pel diaca (que
cumcisió, Aparició, ajuda el prevere que rep 1/3 de les obla-
Sta. Margarida i celebra la missa matu- cions i deixes fetes
altars de l’església, tina d’aquests dies. encara que fossin per
quatre festes de Sta. Claver: llegeix “Cum sota de 5 s.).
Maria i dels signorum venis Lazari” a la missa
maiorum ad Deum matutina de Nadal i
pertinentibus, la feria Pasqua, dia de Cendra
secunda després de i l’endemà de Tots
Pasqua i de Pen- Sants.
tecosta; el diaca hi Claver: llegeix l’evan-
llegeix l’Evangeli geli “In principio erat
Domer: celebra la verbum” de la missa
missa de Divendres major de diumenge
Sant; el diaca diu des de Pasqua a St.
“flectamus genua” Miquel.
Domer: celebra la Claver: llegeix la passió
missa de Dissabte “Et flectamus genua” el
Sant; el diaca beneix dia de Divendres Sant.
el ciri pasqual i diu Claver: llegeix l’evange-
“Ite missa est”. li el dia de la vetlla de
Pasqua.
Sagristà: llegeix la
passió del Ram.
6. M. de diebus Domer: celebra la Domers: llegeixen la
ferialibus missa major a l’hora passió el Dimarts i
solis orientis com els Dimecres de Setmana
domers veïns. Santa.
Domers: celebren
la missa major dels
festius amb ajuda del
claver.
Claver: llegeix l’evange-
li de la missa major
Domers: celebren la
missa major dels dies
ferials amb ajuda del
claver i del diaca a
l’altar.

7. Oficis divins Domer i diaca: cele-
bren els oficis in coro
de l’església i que
surgant ad matutinos.
8. Altres Diaca: llegeix l’evan- Claver: porta el ciri a la
geli de St. Joan per processó.
costum de la parrò-
quia.
Tasques preparatòries per al culte

9. Vi, aigua i Diaca: porta el vi Sagristà i claver: fan
hòsties i l’aigua (ho paga les sagrades formes
l’obra parroquial) quan sigui necessari.
Domer i diaca: fan les Claver: cada dia ha de
hòsties plegats (les portar vi i aigua (el vi
paga el domer). el paga l’obra).
10. Encens, Claver: prepara les bra-
brases i vestits ses, l’encens i la capa
per a les misses.
Claver: prepara les
brases per les vespres,
segones vespres i lau-
des, i només als laudes
dels diumenges.
Claver: desplega els
vestits del domer que
celebra la missa major
i els plega amb el
domer.
11. Cura de Domer i diaca: prepa- Sagristà i claver: pre-
l’església ren junts l’església paren l’església i l’altar;
Diaca: neteja el tem- despleguen, pleguen
ple (meritum de les i estenen els vels de
oblacions comunes). l’església.
Claver: neteja l’esglé-
sia i les parets en les
festivitats; els dissabtes
després de vespres
neteja els paviments
dels altars i examina
les creus.
12. Llor i Diaca: porta el llor i
palma la palma (el domer li
dóna dues oblacions).
13. Llums i Diaca: porta la can- Claver: cada dia encén Diaca: s’encarrega de
candeles dela per la candelera les llànties (mitja portar les candeles a
(li dóna el domer) copa d’oli que paga el les misses per l’ànima
Domer: prepara el sagristà o 12 d. de les d’en Amigaç de
llum per la festa de almoines). Calonge.

Sta. Margarida (el
domer li dóna 12 d. i
un llum)
Domer: encén totes
les llànties (rep el me-
ritum consuetum).
Tocs de campanes
14. Diaris Diaca: ha de tocar les Claver: toca a matines, Diaca: toca les cam-
campanes a totes les vespres i laudes, a panes cada dia a les
hores acostumades. missa major i a tem- laudes i a totes hores
pesta a l’estiu, tant a la del dia, en cas de
Quaresma com durant trons i tempestes de
tot l’any. dia, al vespre per sa-
Claver: toca la cam- ludar la Verge Maria
panada matinal abans i lligar i relligar les
que els clergues vagin cordes.
a matines des de St. Domer: com que
Miquel a Quaresma té les claus, ha de
excepte els festius. tocar les campanes
de nit fins al matí i
les laudes i en cas
de tempestes i trons
de nit.
15. Festius Domer i diaca: cadas-
cú toca una campana
a totes les hores de
les 5 festes principals.
16. Altres tocs Claver: fa els primers
tocs de campanes per
qualsevol difunt.
Altres
17. Clau de Diaca: té la clau dia Domer: té la clau de
l’església i nit. l’església.
18. Sínode Domer: hi va cada Claver: porta el crisma
any; el diaca l’acom- el Dijous Sant de Pas-
panya i rep 4 d. de qua (12 d. pagats per
l’obra parroquial pel l’obra).
crisma.
19. Salpàs Domer: reparteix el
salpàs el matí dels
diumenges i dies acos-
tumats per l’església,
amb ajuda del claver.
20. Absències Claver: ocupa el lloc Domer: en cas d’ab-
dels quatre domers si sència del diaca, ha
han d’anar a Girona, de tocar les campa-
estan malalts o de viat- nes a totes les hores
ge durant un mes si cal i lligar i relligar les
(part de les ofrenes cordes.

donades a la missa per
al domer, deixes dels
feligresos difunts i dels
convits dels casa-
ments).
Font: ADG, Cúria, Testaments i Causes Pies, pergamí núm. 35 (1308.04.22); AMLL, Col·
lecció Ajuntament de Llagostera, s. núm. (1317.10.13); ADG, Notaria, vol. G-3, f. 44v-47r
(1321.01.20); cf. documents 10 i 15; Mallorquí, “Parròquia...”, p. 390-393.
4. Les activitats dels clergues de Cruïlles i Monells, 1302-1333

Els registres més antics de les notaries de Cruïlles i de Monells
contenen un munt de notícies sobre les diverses activitats en què par-
ticipaven els clergues d’ambdues parròquies, activitats que no solen
tenir res a veure amb les tasques pròpies dels seus beneficis eclesi-
àstics: la cura d’ànimes, els serveis i oficis religiosos, l’administració
d’almoines, etc.
Clergues Activitats en què participaven
Cruïlles (1302-1304)
Ramon Torró, clergue de Cruïlles (...1302...)

Ha de rebre: 200 mitgeres de forment (1302.05.16?), 600 s. (1302.07.29) i 250 s.
(1302.08?13) a càrrec del prior de Sant Miquel; 200 s. (1302.07.30) a càrrec del sa-
gristà i l’infermer de Sant Miquel de Cruïlles
Guerau Bonanat, clergue de Santa Eulàlia de Cruïlles —i germà del monestir de Sant
Miquel de Cruïlles— (...1302-1304...)
Arrendament: lluminària i ciris de l’altar de St. Bartomeu per 50 s. (1303.04.25)
Fidejussor: dot (1302.11.04)
Ha de rebre: 28 s. a càrrec del prior de Sant Miquel (1304.01.10)
Préstecs: 52 s. (1303.05.02), 76 s. (1303.05.02)
Provisió a càrrec del monestir de Sant Miquel (1304.02.22)
Bernat de Viladavall, clergue del monestir de Sant Miquel de Cruïlles (...1302-1304...)

Fidejussor: dot (1302.11.04).
Préstec: 600 s. (1302.11.04).
Testimoni (1302.05.16?, 1302.07.29, 1302.08?.13, 1303.04.01, 1303.04.25, 1303.06.14,
1303.06.23, 1303.10.24, 1304.01.11).
Berenguer Berard, clergue del monestir de Sant Miquel de Cruïlles (...1303...)

Testimoni (1303.04.01, 1303.04.25, 1303.10.24).
Venda: feixa de terra per 100 s. (1303.05.25), feixa de terra per 100 s. (1303.09.20)
Pere de Pedró, clergue de Santa Eulàlia de Cruïlles (...1304...)

Provisió a càrrec del monestir de Sant Miquel (1304.02.22)
Monells (1332-1333)
Arnau Cassà, clergue de Monells, establert en el benefici instituït per Ermessenda de

Pontós a l’església de Monells (...1316-1317...)
Testimoni (1316.10.25 ab., 1317.01.26, 1317.02.12, 1317.03.07)
Altres: nomena procuradors per rebre les rendes del benefici establert per Ermes-
senda de Pontós (1317.03.07); rep la promesa de Guillem des Pedró sagristà de la
Pera que, en cas que no es realitzés la permuta de beneficis entre aquest i Pere Ferrer
clergue de Porto-Pi, li restituïria totes les despeses i missions fetes (1317.02.19)
Ramon de Bellvilar, clergue i capellà de la capella del castell de Monells (...1316-1317...)

Procurador d’Arnau Cassà per rebre les rendes del benefici establert per Ermessenda
de Pontós (1317.03.07)
Testimoni (1317.03.01)
Signatura, en tant que senyor, per l’hipoteca d’uns béns (1316.11.18).
Altres: Ramon Vermell, clergue de Monells, vol permutar, per la seva indecència a
l’hora d’exercir la cura d’ànimes com a domer i sagristà de Monells, aquest benefici
amb el de la capella del castell de Monells (1317.05.01)
Ramon Vermell, clergue de Monells, ...1316-1317...

Deute: 77 s. per raó d’un lloguer (1317.01.26); 200 s. per injúries (1317.04.04)
Establiment: hort a l’horta de Ponç de Vallfruguera que va ser donat per Pere de
Gualta a la seva vídua (1316.03.01)
Testimoni (1316.11.25, 1316.12.02)
Altres: reconeix que els domers havien rebut les lluminàries, la cera i els diners,
donats a l’altar de Santa Maria, a canvi d’una lliura de cera candelada al sagristà de
Monells per la festa de l’Assumpció (1317.01.26); decideix permutar el benefici de
la doma i sagristia de Monells, amb cura d’ànimes, amb el de Ramon de Bellvilar,
clergue de la capella del castell, i nomena procurador per acudir al bisbe i renunciar
en nom seu (1317.05.01)
Berenguer Martí, clergue i diaca de l’església de Monells (...1316-1317...)

Testimoni (1316.11.25, 1317.02.07, 1317.04.22)
Altres: nomena procurador seu el seu germà Salvador Martí de Monells per renun-
ciar, a la cúria romana, al seu benefici a l’església de Monells i acceptar-ne qualsevol
amb cura d’ànimes o sense (1317.07.20)
Ramon Miró, clergue i domer de St. Genís de Monells (...1316-1333...)

Deute: 113 s. (1316.12.02), 117 s. (1324.02.16), 40 s. (1324.02.17), 90 s. (1332.05.28)
Fill il·legítim: Raimundus spurius filius Raimundi Mironi de Monellis clericus signa
com a testimoni (1316.10.27)
Procurador de Ramon Vermell, clergue de Monells per acudir al bisbe de Giro-
na i renunciar a la cura d’ànimes i a la doma i sagristia de Sant Genís de Monells
(1317.05.01)
Sotsestabliment: trilla (1332.05.29)
Testimoni (1316.10.29, 1316.11.16, 1317.01.09, 1317.01.22, 1317.01.26, 1317.02.12,
1317.03.05, 1317.04.22, 1330.03.23, 1332.11.10, 1332.11.26, 1333.01.11)
Altres: rep el reconeixement de Ramon Vermell, clergue, que els domers havien rebut
les lluminàries, la cera i els diners de l’altar de Santa Maria a canvi d’una lliura de
cera (1317.01.26); Absol, juntament amb altres persones de Monells, el noble Ramon
d’Empúries dels deutes per raó del pa, vi, carn i lloguer d’animals, després d’haver

rebut 48 sous i 8 diners (1324.02.28); promet donar els raïms al sagristà a canvi
del menjar o 6 d. per dia (1332.08.06), rep el beneficiat de la capella de St. Jaume
(1333.07.29), consell al sagristà en una venda (1333.03.09), asserviment d’un home
com a rector de l’altar de Sta. Maria de Monells (1333.05.26)
Guillem Isarn, clergue, obtentor del benefici establert per Ermessenda de Pontós a
l’altar de Sta. Maria de l’església de St. Genís de Monells (...1324-1333...)
Comanda: 1 vaca i 2 vedelles (1333.01.09), 1 vaca i 2 vedells (1333.01.09)
Compra: unes terres sota el domini de la pabordia de maig de la seu i de l’almoina
per 600 s. (1330.08.07 abans) Préstec: 50 s. (1324.03.12), 29 s. (1324.03.26), 23 ll. i
9 s. (1332.05...), 23 ll. i 9 s. (1332.07.12), 40 s. (1332.11.12), 60 s. (1332.11.17), 20 s.
(1333.02.20)
Testimoni (1324.02.26, 1324.03.26, 1324.04.09, 1324.04.25, 1330.08.07, 1332.07.16,
1332.10.24, 1332.11.10, 1333.01.26, 1333.03.09, 1333.04.17)
Altres: aprovació d’un establiment (1332.07.12)
Berenguer de Parets, clergue i sagristà de St. Genís de Monells (...1332-1333...)

Àpoca: 200 s. (1333.04.06)
Arrendament: sòtol dins la vila de Monells per tenir una taula (1333.05.27)
Compra: tina per 70 s. (1333.08.08)
Ha de rebre: 450 s. a càrrec dels possessors del molí (1333.04.06)
Préstec: 200 s. (1333.04.06)
Venda: hort per ... (1332.10.03), cens de 9 mitgeres d’ordi al molí de Fontanella
(1333.03.09)
Altres: promesa de donar menjar o 6 d. per dia al domer (1332.08.06), redempció
d’una dona per no haver trobat l’hereu del senyor (1332.11.26), promesa de garantir
una venda (1333.03.13)
Guillem Ponç, clergue establert al benefici de l’altar de St. Jaume de la capella del cas-
tell de Monells (...1332-1333...)
Altres: presentació de la carta del nomenament (1332.07.29); Guillem de Palamós de
Monells li signa el complement que li fa per raó de l’empara dels raïms de la vinya
seva (1333.09.22)
5. El capbreu del blat de l’oli de l’obra de Sant Martí Vell, 1364-1380

De la parròquia de Sant Martí Vell es conserva un capbreu de
l’obreria parroquial que recull quaranta-vuit declaracions dels anys
1364-1368 i, a continuació, vint-i-tres més del 1380 en concepte del
“bladum olei”. En la taula següent resumim les informacions que hi
figuren, distingint les declaracions del 1380, en cursiva, de les anteri-
ors. En alguns casos les hem pogut relacionar amb les dels primers
anys. A més de consignar el pagament, també separem els habitants
de masos i bordes —trenta-cinc persones— dels homes i dones joves
que probablement residien a la cellera de Sant Martí Vell —vint-i-set
homes, dos homes més que tenien masos, potser perquè els havien
incorporat després dels daltabaixos demogràfics posteriors al 1348, i
quatre dones.
Núm. Nom Habitatge Quantitats pagades
Masos i bordes
1 Pere de Llac Mas d’en Llac 1 mitgera de blat, m. Monells
69 Pere de Llac Mas Feliu 1 mitgera de blat, m. Monells
Borda de Casadevall 1 quartera de blat, m. Monells
de Llac
3 Berenguer Marcó Mas Marcó 1 mitgera de blat, m. Monells
4 Pere Pere Mas Pere 1 mitgera de blat, m. Monells
5 Bernat Berenguer Mas sa Serra 1 mitgera de blat, m. Monells
56 Bernat Llorenç
6 Bernat de Geronella Mas Geronella 1 mitgera de blat, m. Monells
7 Francesc de Valldemià Mas Valldemià 1 mitgera de blat, m. Monells
Borda Martí 1quartera de blat, m. Monells
9 Bernat Tallada Borda Aliarts 1 quartera de blat, m. Monells
10 Arnau Pasqual àlies Borda Pasqual de 1 quartera de blat, m. Monells
70 Jordi Palol
Berenguer Torra
13 Arnau Jordi Mas d’en Jordi 1 mitgera de blat, m. Monells
Borda des Güell 1 quartera de blat, m. Monells
17 Ramon de Torre de Mas de Torre 1 mitgera de blat, m. Monells
70 Palol
Berenguer Torra
18 Bernat Roca de Vilossa Mas d’en Roca 1 mitgera de blat, m. Monells
22 Pere de Casadavall de Mas de Casadavall 1 mitgera de blat, m. Monells
Ginestet
27 Margarita, Mas Jofre 1 mitgera de blat, m. Monells
filla i hereva de Guillem
Jofre difunt de Galliçà
32 Guillem Ginesta, pare Mas de Puig-sec 1 mitgera de blat, m. Monells
i administrador de la
seva filla Brunissenda
57 Francesc Banyes, clergue
obtentor del benefici ins-
tituït per ... de Ginestet
donzell
35 Jaume Pasqual de Borda Pasqual 1 quartera de blat, m. Monells
(Palol)
36 Guillem de Matamala Borda Ferrera 1 quartera de blat, m. Monells
37 Andreu Batlle de Gi- Mas d’en Roca de 1 mitgera de blat, m. Monells
nestet Ginestet
38 Guillem Banyes Mas Banyes 1 mitgera i ½ quartera de blat,
m. Monells
39 Ponç Blanc Borda d’en Marimon 1 quartera de blat, m. Monells
Sala
42 Ramon Esteve Borda d’en Domènec 1 quartera de blat, m. Monells
56 Bernat Llorenç de Ginestet
44 Guillem de Vilar Borda des Vilar 1 quartera de blat, m. Monells

46 Francesc de Casada- Mas de Casadamont 1 mitgera de blat, m. Monells
mont de Llac Borda des Portell 1 quartera de blat, m. Monells
49 Bartomeu Genesta Mas de Vallmanya 1 quartera de blat, m. Monells
50 Arnau Pasqual Borda Matfresa 1 quartera de blat, m. Monells
56 Bernat Llorenç Borda d’en Carbonell 1 quartera de blat, m. Monells
59 Berenguer de Noves, Mas d’en Noves 1 mitgera de blat, m. Monells
senyor (útil) del mas
Noves
60 Alamanda, filla i hereva Mas Vilossa 1 mitgera i ½ quartera de blat,
de Guillem de Vilossa m. Monells
difunt
61 Cristina de Vilar, senyora Borda Vilara 1 mitgera i ½ quartera de blat,
útil del mas Vilar m. Monells
62 Bernat Mir, senyor útil Mas Mir 1 mitgera de blat, m. Monells
del mas Mir
63 Vicença de Pertús, senyo- Mas Pertús 1 mitgera de blat, m. Monells
ra útil del mas de Pertús
64 Guillem Batlle Mas Batlle 1 mitgera de blat, m. Monells
65 Guillem Martí, senyor Mas Martí 1 mitgera i ½ quartera de blat,
útil del mas Martí m. Monells
Borda Barc... 1 quartera de blat, m. Monells
67 Berenguer de Terrades, Alberg de Ginestet 3 quarteres de blat
donzell domiciliat al lloc Masada Bat... 1 mitgera de blat
de Ginestet Mas... 1 mitgera de blat
68 Arnau Dalmau de Mas d’en Dalmau 1 mitgera de blat, m. Monells
Vilossa Mas Gorin 1 mitgera de blat, m. Monells
Borda Feliua 1 quartera de blat, m. Monells
71 Jaume Sastre Mas Riera 1 mitgera de blat, m. Monells
Borda Salvador 1 quartera de blat, m. Monells
Homes i dones joves

2 Bernat Martí de Gi- Home jove 1 quartera de blat, m. Monells
nestet
8 Ferrer Salvador Home jove ½ quartera de blat, m. Girona
11 Pere Ramon Home Jove 3 d. barc.
12 Berenguer Jofre Home Jove 3 d. barc.
14 Pere Ponç Home jove 1 quartera de blat, m. Monells
Mas de Serra 1 mitgera de blat, m. Monells
15 Bernat des Castellar Home jove ½ quartera de blat, m. Girona
16 Ramon Vidal Home Jove 3 d. barc.
19 Berenguer Brauget Home jove 3 d. barc.
20 Guillem Verger Home jove 3 d. barc.
21 Pere Abril Home jove 3 d. barc.
23 Bernat Ralló Home jove 4 d. barc.
24 Cília, filla de Bernat Dona jova ½ quartera de blat, m. Monells
Teixidor, difunt, i vídua
de Pere Xiberta

25 Berenguera, vídua de Dona jova 3 d. barc.
Bartomeu Rupidell
26 Berenguera, muller de Dona jova 3 d. barc.
Joan Sabater
28 Ramon Esteve, menor Home jove 6 d. barc.
de dies
29 Guillem de Mallorques Home jove 3 d. barc.
30 Guillema, filla de Gui- Dona jova 3 d. barc.
llem de Busquets difunt
31 Guillem Berenguer Home jove 4 d. barc.
menor de dies
33 Pere Resclosa àlies Home jove 6 d. barc.
Tallada de (...)
34 Berenguer de Puig-sec Home jove 3 d. barc.
40 Bartomeu Vilar vanoer Home jove 3 d. barc.
41 Francesc Resclosa Home jove 3 d. barc.
43 Berenguer de Busquets Home jove 3 d. barc.
45 Guillem Mir Home jove 3 d. barc.
47 Bernat Rocó Home jove ½ quartera de blat, m. Monells
48 Bernat Cortada Home jove 3 d. barc.
52 Francesc Teixidor Home jove ½ quartera de blat, m. Monells
53 Jaume Sastre Home jove 3 quarteres d’ordi, m. Monells
55 Ramon Vaquerí Home jove ½ quartera (de blat), m. Monells
58 Guillem Berenguer, Home jove 1 quartera de blat, m. Monells
major de dies
71 Jaume Sastre Mas Sastre, com a 3 quarteres d’ordi, m. Monells
home jove
Terres
51 Bernat Gaufred, fill de Peça de terra i vinya 6 d. barc.
Francesc Gaufred difunt (2 vessanes) a Bala-
ria; home jove
54 Ramon Esteve, major Quadre de terra Tasca
de dies (1 vessana) a Monar
66 Margarita, muller de Feixa de terra a Puig 2 d. barc.
Pere Martí de Borna
56 Bernat Llorenç Saió de terra Tasca i ½ quartera de blat, m.
(2 saions) a Puig Monells
Coniller
Font: AHG, Notarial, Resta del districte de la Bisbal, vol. 9, f. 1r-32v.
Documents
1290, agost, 23
Còpia d’ordinació episcopal de 23 d’agost de 1290, per la qual el bisbe,
practica la visita pastoral a Celrà, resol la controvèrsia entre Fe-
rrer de Vall, sagristà, i Ramon de Galià, domer de Juià i Ramon
Ferran, donat de Sant Joan de l’Erm, i mana que els donats de
l’ermita assisteixin a missa en certes festes a la parròquia, de la
qual precisa altres drets.
Original: ADG, Lletres, vol. U-1, f. 7r-v.
[Translatum]
Cum esset controuersia diucius agitata inter clericos Sancti Pe-
tri de Juylano, ex una parte, et donatum capelle Sancti Johannis de
Heremo in dicta parrochia constitute, racione juris parrochialis quod
dicti clerici dicebant se habere debere tam in dicta capella quam in
donato et familia loci predicti, tandem cum dictus Bernardus, Dei gra-
tia episcopus Gerundensis, esset in parrochia Sancti Felicis de Cilrano
causa uisitacionis faciende et sui debiti officii exequendi, Ferrarius
de Valle, sacrista, et Raymundus Galia, ebdomedarius ecclesie Sancti
Petri de Juylano, presente Raymundo Ferrandi, donato dicte capelle,
eandem questionem exposuerunt coram domino episcopo supradicto.
Qui iamdictus dominus episcopus, longo tractatu habito inter eos, de
uoluntate eorundem, fecit ordinacionem perpetuam in hunc modum,
dicens et ordinans quod donatum Sancti Johannis de Heremo qui nunc
est uel qui pro tempore fuerit ueniat in quinque festiuitatibus anni,
scilicet in festo Paschatis, Pentechostes, Sancti Petri de junio et Omnium
Sanctorum ac Natiuitatis Domini ad matricem ecclesiam Sancti Petri
de Juyano et ibi audiat missam et offerat unam candelam et unam

oblacionem panis quarum quelibet ualeat ·I· denarium.
Item ordinauit predictus dominus episcopus quod donati et dona-
te predicte capelle speliantur in cimiterio Sancti Petri de Juylano nisi
dominus episcopus Gerundensis concesserit dicte capelle cimiterium in
loco predicto et eundem ibidem duxit consecrandum et, tunc temporis,
sepeliantur dicti donati et donate in predicto cimiterio sine impedi-
mento clericorum qui pro tempore fuerint in dicta ecclesia de Juyano.
Veruntamen dixit et ordinauit iam dictus dominus episcopus quod
predicti donati et donate faciant lexiam clericis ecclesie de Juyano prout
moris [...] est in dicta ecclesia et parrochia de Juyano.
Item uoluit et ordinauit predictus dominus episcopus quod dictus
donatus qui nunc est et pro tempore fuerint donet quolibet anno sa-
criste predicte ecclesie de Juylano in festo Natalis Domini ·X· denarios
et ebdomedarium ·vi· denarios et clauigerio ·IIIIor· et dictus sacrista et
allii clerici ministrent sacramenta ecclesiastica dicto donato et familie
eiusdem ut in dicta ecclesia est fieri consuetum.
Item uoluit et mandauit et etiam ordinauit predictus dominus
episcopus quod in festo Beati Johannis Euangeliste et beati Johannis
Babtiste dicti clerici veniant ad ecclesiam Sancti Johannis de Heremo
et ibi celebrent diuinum officium et dictus donatus donet cuilibet cleri-
corum predicte ecclesie Sancti Petri in quolibet de predictis festis ·XII·
denarios et quod dicti clerici nichil in candelis et aliis oblacionibus et
obuencionibus que obuerint et ad dictum locum aportabuntur causa
deuocionis a fidelibus christianis recipiant, sed totum sit ad seruicium
et utilitatem ecclesie seu capelle Sancti Johannis predicti.
Item dixit et ordinauit quod si dictus donatus uel aliqui qui pro
tempore fuerint uoluerint ibidem missas facere celebrari quod hoc
faciant fieri a clericis predicte ecclesie de Juylano, dum tamen ipsi
hoc benigne facere uoluerint, et pro labore satis[fiat] predictis clericis
a donato superius memorato.
Actum est hoc ·X· kalendas septembris, anno Domini ·Mo·CCo·XCo·.
Signum predictorum clericorum qui hoc firmamus. Signum Rai-
mundi Ferrandi, donati predicte capelle, qui hoc firmo pariter atque
laudo. Testes huius rei sunt venerabile Arnaldus de Juuiniano, archi-
diaconi de Rogacionibus, et Raimundus de Stagno, capellanus domini
episcopi, et Guillelmus, clericus de Serra.
Signum mei Mathei de Alda, clerici ecclesie Gerundensis et notarii
reuerendi patris domini Bernardi, Dei gratia Gerundensis episcopi, qui
hoc scripsi et clausi die et anno prefixis.
1295...
Fragment de la visita pastoral a l’església parroquial de Sords, de la qual
es conserven algunes declaracions dels parroquians.
Original: ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 2.a., f. 1r-2v.
[...] sunt fontes babtis[males] in ecclesia. Item dixit quod est fama
publica in [...] quod [ipse] Berengarius carnaliter cog[nouit] Guillel-
mam, mulierem parrochianam ecclesie de Surdis, et credit quod est
fama quod procreauerit ex ea [·IIIIor·] filios, quorum minor habet plus
quam ·XII· annos. Postmodum interrogatus, dixit quod ipse Berengarius
carnaliter cognouit dictam mulierem et credit quod ex ea procreauit
dictos ·IIIIor· filios. Item dixit quod est fama quod prouidit dicte mu-
lieri in uictu. Item, [postmodum interrogatus], dixit quod prouidit ei
in uictu, non tamen [in uestitu nec conductu domorum nec] de bonis
ecclesiasticis, set de patrimonio. Item dixit quod Raymundus de Gal-
linariis est diffamatus quod carnaliter cognouit Raymundam Pericham
eiusdem parrochie. Item dixit quod Castilio Ortalani, parrochianus, est
publice infamatus quod [in ecclesia de Surdis percussit et ...] publice
Petrum de Villarasa presbiterum ecclesie de Surdis. Item dixit quod
dictus Castilio per ipsum Berengarium fuit publice denunciatus <et>
excomunicatus quia percuserrat dictum Petrum presbiterum. Item dixit
quod predictus Castilio tres anni sunt elapsi fuit publice denunciatus
<et> excomunicatus ex causa predicta. Super pluribus aliis uisitacionis
officium tangentibus interrogatus dixit se nichil scire.
Berengarius de Ilia, Berengarius de Cresollo et Bernardus de Po-
diata, parrochiani, sub fide et legalitate sua interrogati, dixerunt quod
Guillelmus Garli, ebdomedarius dicte ecclesie, non fecit residenciam
in [ipsa] ecclesia duo anni sunt elapsi. Super pluribus aliis uisitacionis
officium tangentibus interrogati dixerunt se nichil scire.
Postmodum, eadem die prefatus episcopus ad se [uoca]uit pre-
dictum Berengarium, clericum, et interrogatus per dictum episcopum
si postquam prouidit dicte [Guillelme] mulieri in uictu, non tamen in
uestitu nec in conductu domorum ut superius dixit, celebrauit missam
uel alias administrauit in suo officio sicut [...] et dixit quod non. Item,
interrogatus, dixit quod postquam prouidit in uictu dicte mulieri in
infirmitate constitutus fuit absolutus generaliter ab omnibus sententiis
excomunicacionis suspensionis et interdicti.
Eadem die dominus episcopus uocauit ad se Castilionem Ortolani,
parrochianum, et interrogatus sub fide et legalitate sua, dixit quod est
fama [in parrochia de Surdis] quod ipse per uim [intus] in ecclesia
de Surdis [per uestes] traxit per uim Petrum de Villarasa presbiterum

uolens ipsum inde abstrahere uiolenter. Postmodum, interrogatus de
ueritate, dixit quod est uerum quod ipse per uim intus in ecclesia de
Surdis per uestes traxit per uim Petrum de Villa predictum uolens ip-
sum inde abstrahere uiolenter. Item dixit quod ·viII· anni sunt elapsi
quod predicta comisit et quod de predictis non fuit absolutus.
Cetrum recept[um] predictis predictorum cum idem dominus
episcopus propter occupatorum negociorum iminencium ulterius [in
premissis] procedere non posset ipsa die supersedere disposuit in eis-
dem tamen cum expedire uiderit processurus.
1295, octubre, 20
Lletra del bisbe Bernat de Vilamarí al papa Bonifaci viII. En la visita a
les esglésies de Miànegues i Guèmol, en data de 26 de setembre de
1296, l’abat Arnau de Banyoles apel·là a la seu apostòlica que la
visita pastoral era contrària als privilegis papals del monestir. Atès
que el bisbe predecessor les visità i són completament parroquials,
el bisbe no accedeix a l’apel·lació.
Original: ADG, Lletres, vol. U-1, full solt cosit al f. 24v.
[Forma apostolorum abbatis de Balneolis]

Sanctissimo in Christo Patri ac Domino domino Bonifacio, diuina
prouidencia sacrosancte Romane Ecclesiae summo pontifici, Bernardus,
miseracione diuina Gerundensis episcopulis pedum oscula beatorum.
Cum ex officii nostri debito ad ecclesias de Milleanicis et de Agamillo
in nostra sitas diocesis accessissemus in eisdem uisitacionis officium
impensuri, venerabilis frater Arnaldus, Dei gratia abbas monasterii
Sancti Stephani de Balneolis dicte nostre diocesis, nobis in ecclesia
de Agamillo predicta ipsum officium exercentibus quandam scripturam
quam appellacionem asseruit obtulit sub hac forma:
Cum appellacionis remedium grauatis contra justiciam et qui grauari
se timent probabiliter sit concessum, idcirco nos frater Arnallus, abbas,
et conuentus monasterii Sancti Stephani de Balneolis, sencientes nos et
nostrum monasterium et capellas nostras de Milleanicis et de Agamillo
et eorum rectores contra justiciam grauatos et probabiliter timentes nos
et dictum monasterium contra justiciam in futurum grauari a uobis
reuerendo patre in Christo domino Bernardo, Dei gratia episcopo Gerun-
densi, a uobis et uestra audiencia et processu facto et faciendo, ad sedem
apostolicam in hiis scripsit appellamus et instanter apostolos pecimus

nobis dari et eosdem petentes iterum ac pluries instanter nobis tradi,
ponimus nos et nostrum monasterium et clericos siue rectores dictarum
capellarum nostrarum, scilicet Sancti Romani de Milleanicis et Sancti Petri
de Agamillo, et ipsas capellas et omnia bona dicti monasterii et ipsorum
clericorum siue rectorum et capellarum sub proteccione et defensione
sedis eiusdem causas grauaminum nobis et dicto monasterio et prefatis
clericis siue rectoribus dictarum capellarum illatas inferius exprimentes.
Primo grauastis contra iusticiam nos et dictum monasterium ac
prefatos rectores dictarum capellarum vos reuerende patre, quia cum
predictum monasterium et abbates et conuentus qui pro tempore fuerunt
in eo possederint et nos nunc possideamus ex priuilegiis Romanorum
pontificium pleno jure predictas capellas et earum rectores, vos per uestras
litteras significaueritis predictis rectoribus ·viI· kalendas octobris, anno
infrascripto, quod uos sequenti proxime die uisitaretis predictas capellas
et in eis uisitacionis officium exerceretis cum in eisdem uisitare non
debeatis nec uisitacionis officium exercere.
Item mandastis eisdem rectoribus per easdem litteras contra justici-
am quod ipsi congregarent siue uocarent populum dictarum capellarum
ad dictas capellas quod facere non debent.
Item mandastis per easdem litteras dictis rectoribus contra justiciam
quod [in] ipsa die qua facturos uos predicta dicebatis pararent uobis et
familie uestre reffeccionem siue procuratorem quod facere non debent
cum in dictis capellis ut dictum est uisitare minime debeatis.
Item cum nos per venerabilem fratrem nostrum Petrum de Marti-
nis, monachum et sacristam nostri monasterii, supplicauerimus uobis et
rogauerimus uos quod a predictis que in periudicium nostrum et dicti
monasterii ac rectorum predictorum facere uolebatis cessare dignaremur
uel saltim supersedere ad tempus ut nos interim faceremus uos ceretos de
jure nostro et dicti monasterii, respondistis et comunicatus fuistis quod
sequenti mane essetis in dicta capella Sancti Romani de Milleanicis et
uisitacionis officium exerceretis ibidem.
Item quia post hec uenistis personaliter ad capellas predictas fac-
turus et completurus predicta.
Facta fuit hec appellacio ·vio· kalendas octobris, anno Domini ·Mo·
CC ·XCo· quinto, et etiam presentata per dictum dominum abbatem dicto
o
domino episcopo in ecclesia Sancti Petri de Agamillo, presentibus testibus.

Nos autem, [ueritate comparta considerantes dictas ecclesias suis
certis terminis siue locis limitatas seu distinctas esse a ceteris parrochiis
conuicinis ac infra dictos terminos habitantes recipere et easdem clericos
earum in ipsis ministrare babtismum, penitenciam, uiaticum ac alia
oportuna ecclesiastica sacramenta ipsasque ecclesias in diocesis nostra

sitas et nostrum proximum predecessorem in eis libere uisitare, cum
ex hiis constet, prefatas ecclesias non esse capellas sed parrochiales
ac nobis de jure comuni subiectas, nosque in possessione quieta de
easdem libere uisitandi ex quo nobis ibidem uisitantibus est de jure
debita procuracio consequenter et nulla nobis priuilegia super hiis Ro-
manorum pontificium in contrarium sicut ostensa appellacionem pre-
missa et causas immouerimus occasiones in ea contentas reputauimus
friuolas et inanes, propter que ac ne uisitacionis officium frustratorem
deluditur dicte appellacioni non duximus defferendum].a
Immo ea non obstante jure nostro uisitando dictas ecclesias usi
sumus, quia uero dictus abbas instanter a nobis apostolos postulauit,
nos non defferendo appellacioni iamdicte set dumtaxat ad testimonium
perhibendum cur eam non admisimus seu ei non detulimus in hac
parte has nostras litteras sigilli nostri munimine roboratis securitati
uestre direximus presentandas.
Datum inb [monasterio Sancte Marie de Ulmo], Gerundensis
diocesis,c [·XIII· kalendas nouembris], anno Domini ·Mo·CCo·XCo· quinto.
Misse fuerunt dicto abbati presentes littere per Petrum Buade,
clericum nuncium juratum domini episcopi, qui [nuncius] ut retulit
easdem litteras dicto abbati recipienti tradidit die anno predictis, sci-
licet ·XIII· kalendas nouembris.
a. segueix ratllat: appellacionem premissam et causas ymo uerius occasiones in
ea contentas reputantes friuolas et inanes, cum ecclesie memorate nobis et ecclesie
Gerundensis ut in nostra predicta site diocesis sint subiecte ac noster proximus
predecessor libere uisitauerit in eisdem sicque parrochiales eo quod suis terminis
siue locis certis sint limitate ac distincte ab aliis parrochiis conuicinis ac infra ipsos
terminos habitantes recipiant et eisdem clerici earum administrent in ipsis [babtismum,
penitenciam, uiaticum et alia] oportuna ecclesiastica sacramenta, propter que nos
considerantes super hiis nostram et dicte Gerundensis ecclesie intencionem de jure
comuni fundatam et eandem etiam ecclesiam esse in possessione quieta uisitandi
ecclesias supradictas, appellacioni prefate non duximus defferendum. b segueix ratllat:
dicta ecclesia de Agamillo. c segueix ratllat: ·vio· kalendas octobris.
1302, juliol, 30
Gallard, sagristà de Sant Miquel de Cruïlles, i ..., infermer del monestir,
institueixen Ramon Torró, clergue de Cruïlles, en el deute de 3.300
sous barcelonesos que li deuen el prior i els monjos del monestir
de Sant Miquel de Cruïlles; per això, li obliguen 200 sous, que
rebrà a Sant Feliu de Parlavà de la batllia de Dalmau de Cros, fins

que recuperi els 3.300 sous barcelonesos.
Original: AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 17r-v.
Frater Gaylardus, sacrista monasterii Sancti Michaelis de Crudiliis

[et ...], infirmarius dicti loci, simul, instituimus [...] tibi [Petro] Torroni,
clerico de Crudiliis, in toto illo debito [trium milium ·CCC·] solidorum
barchinonensium de terno, quod tibi debent [cum instrumento] frater
Poncius, prior [....] tunc camerarius dicti loci, frater Ferrarius de Cru-
diliis, frater Dalmacius de Monte, frater Bernardus de Miliariis, frater
Jacobus [...], monachi dicti monasterii, et pro quibus tibi obligauerunt
·CC· solidos [...] per te et quos uolueris habendos et recipiendos in
solucionem dicti debiti de redditibus quos recipiuntur in parrochia
Sancti Felicis de Palarafano vel alibi, sicut est de bajulia Dalmacii de
Croso, ita quod de [...] habeas et teneas et recipias ut continetur in
instrumento debitorio [...] tribus milibus ·CCC· solidis et [...] predictis
·CC· solidis [...] ·MMM·CCC· solidis et in omnibus aliis in [...] debitori-
um [...] et nominatis, promittimus etc. Et si per [...] etc. Renunciando
[... in integrum ...] euiccione etc. Et hoc juramus.
Testes Raimundus Pages et Bernardus de [...] de Petracissa, ·III·
kalendas augusti.
1303, abril, 25
Pere Martí i Pere Seguer, monjos i procuradors del monestir de Sant
Miquel de Cruïlles, d’acord amb la resta de la comunitat, venen
a Guerau Bonanat, clergue de Cruïlles, tota la lluminària dels di-
ners i de la cera que siguin donades a l’altar de Sant Bartomeu de
Cruïlles, pel preu de 50 sous.
Original: AHG, Notarial, Cruïlles, vol. 1, f. 67v.
Frater Petrus Marti et frater Petrus Seguer, [monachi], procurato-

res monasterii Sancti Michaelis de Crudiliis, gratis et ex certa sciencia,
de hac die qua istud instrumentum scribitur ad duos annos proxime
venturos, vendimus tibi Geraldo Bonanat, clerico de Crudiliis, totam
luminariam denariorum et ceree que interim veniant et dentur altari
Sancti Bartholomei de Crudiliis, que omnia prior dicti loci recipere
debet, et propter hoc accipimus ·L· solidos barchinonenses de terno
quos a te confiteor habuisse et recepisse et eos de assensu et voluntati
fratris Ferrarii de Crudiliis, fratris Dalmacii de Monte, fratris Bernar-
di de Miliariis, fratris Jacobis Cassabo, camerarii, fratris Bernardi de

Brugeria, infirmarii, in utilitatem et necessitatem dicti monasterii co-
nuertisse, renunciando etc. Si quid uero etc. Et sic promitimus etc. Et
pro euiccione obligando nomine quo supra de voluntate predictorum
bona dicti monasterii habita et habenda.
Testes Berengarius Berart et Bernardus de Villadaual, clerici Sancti
Michaelis predicti, ·viI· kalendas madii.
1304, gener, 10
Pere Seguer, procurador substitut de Pere de Costa, procurador d’Arnau
de Vilamur, prior de Sant Miquel de Cruïlles, reconeix a Gue-
rau Bonanat, clergue de Cruïlles, que li deu 28 sous per la cura
d’ànimes celebrada a l’església de Santa Eulàlia de Cruïlles de les
Carnestoltes passades fins a les Carnestoltes properes.
Frater Petrus Seguer, procuratora substitutus ab magistro Petro [de

Costa], clerico [not. Garn.], procuratoris fratris Arnaldi de Vilamuro,
prioris Sancti Michaelis de Crudiliis, nomine quo supra, confiteor debere
tibi Geraldo Bonanati, clerico de Crudiliis, ·XXviII· solidos barchino-
nenses de terno, quos promeuisti in curam animarum celebrata per te
in [ecclesia] Sancte Eulalie de Crudiliis de Carnipriuio ·XLe· proximo
transacto usque hodie et quam debes procurare usque ad Carnipriuium
·XLe· proxime uenturum, sine promissionem factam per me nomine
quos upra et per dictum magistrum [Petri], renunciando etc. soluere
in proxime uenturo Carnipriuio ·XLe· et nisi tibi obligo nomine quo
suprac bona dicti monasterii et specialiter illa que pertinent et euenient
deinde ecclesie supradicte in hoc tamen non intelliguntur ipsa que tibi
debent in monasterio predicto racione victus tui.
Testes Guillelmus Rubei et Spurius de Quorciano de Episcopalis,
·IIIo· idus januarii.
a. segueix ratllat: fratris Arnaldi de Vilamuro. b. segueix ratllat: fratre.
c. segueix ratllat: quicquid deinde ... in ecclesia.
1304, febrer, 22
Pere Seguer, monjo de Sant Miquel de Cruïlles i procurador substitut de
Pere de Costa, procurador del prior Arnau de Vilamur, reconeix a
Guillem Roig de Cruïlles que li deu 38 sous que han estat gastats
per les provisions de Guerau Bonanat i Pere de Pedró, clergues de
Santa Eulàlia de Cruïlles, i promet pagar-los la propera festa
de Sant Feliu d’agost, amb la garantia de les primícies, les vetlles i
les canòniques de la batllia.
[...] frater Petrus Segerii, monachus monasterii Sancti Michaelis

de Crudiliis, procurator [...] fratris Petri de Costa, procuratore insti-
tuto a fratre Arnaldo de Vilamur, priori Sancti Michaelis de Crudiliis,
confiteor et recognosco ne mutuo recepisse a te Guillelmi Rubei de
Crudiliis ·XXXviII· solidos barchinonenses de terno quos [...] ad opus
prouisionis Geraldi Bonanat et Petro de Petrono, clericis Sancte Eulalie
de Crudiliis, ex eo quia in dicto monasterio nolunt eis dare prouisionem
ut consuetum est, renunciando etc., soluere in proxime venturo festo
Sancti Felicis augusti proxime venturi, pro quibus ·XXXviII· solidos
nomine quo supra obligo et trado tibi in presenti omnes primicias et
frumentum vigiliarum et canonicarum tuarum bajuliarum, quas re-
cipias et congreges tantum et tandiu quousque [...] debito tibi fuerit
plenarie satisfactum, in quibus non tangamus nec tangi facimus etc.,
nunc promito etc. Et si per predictis feceritis etc. Et generaliter obligo
bona dicti monasterii nomine quo supra.
Testes Petrus de [Triliis] et Petrus Romancii de Episcopalis, ·IX·
kalendas marcii.
1304, setembre, 11
Sentència arbitral de Ramon Calvet, jurista de Girona, i Guillem Ra-
mon de Flaçà en causa entre Ramon de Vilarig, ardiaca de Ravós,
i Bernat Moler i Ferrer Albiguer de Celrà sobre un cabiac del molí
de Samfós situat al mig del Ter, que determina que el terme parro-
quial entre Celrà i Sant Julià de Ramis arriba al mig del riu Ter.
Original: ADG, Seu de Girona, Ardiaconat de Girona, pergamí núm. 35.
Nouerint uniuersi quod, cum venerabilis Raimundus de Villaricho,

archidiaconus Gerundensis, ex una parte, et Bernardus Moler et Ferrarius
Alberguer de Cilrano, ex altera, compromisissent tanquam in arbitratores
in Raimundum Calueti, jurisperitum Gerunde, et Guillelmum Raimundi
de Flociano, capellanum ecclesie Sancti Felicis Gerunde, super quodam
cabiacho resclause monarii de s’Amfós quod est in parrochia de Cilar-
no, quod cabiachum est in dresseria rupis que mouetur, promiserunt
dicte partes sibi adinuicem et dictis arbitratoribus, sub pena centum
solidos barchinonenses, stare dicto laudo seu composicioni quam super
predictis predicti arbitratores de jure uel per composicionem ducerent
promulgandam, volentes quod possent cognoscere juris ordine seruato
uel non seruato et utraque pars proposuit intencionem seu peticionem
suam per modum articulorum, quarum tenores infra sequntur.
Ponit Bernardus Moler et Ferrarius Alberger, eo modo quo melius
eorum, intencio juuari possit quod monarium de s’Amfós pertinet ad
sequinum Sen Daniol. Item ponunt et probare intendunt quod pre-
dicti Ferrarius et Bernardus possident molendinum Stremer qui est
in monario de s’Amfós pro dicto sequino. Item ponunt et probare
intendunt quod predicti Ferrarius et Bernardus et eorum antecessores
tenuerunt et possiderunt et nunc possident predictum molendinum in
pace et fine omni prestacione ac contradiccione a ·XL· annis citra et
a tanto tempore quod memoria hominum in contrarium non existit.
Item ponunt et probare intendunt quod de premissis est publica fama
et comunis credencia in parrochia de Cilrano.
Tenor uero peticionis dicti archidiaconi est qui sequitur. Intendit
probare Raimundus de Villa[richo, archidiaconus de Roga]cionibus,
nomine suo et ipsius archidiachonatus, quod ripparia fluminis Ticeris
quatenus est infra et intra parrochiam Sancti Juliani de Ramis et infra
eius limites et [quatenus] termini [dicti] archidiaconatus procenduntur
est alodium ipsius archidiachonatus et ecclesie Gerundensem. Item quod
dicta parrochia et eius limites ab ipsam parrochiam uersus dictum
flumen procenduntur inclusiue usque ad medium ipsius fluminis. Item
quod dictus archidiaconatus tenet et deffendit rippariam supradictam
per liberum et franchum alodium sicut predecessores sui ipsam tene-
runt habuerunt et deffenderunt pro ·XL· et ·L· annos et per tantum
spacium temporis quod eius contraii memoria hominum non existit.
Item quod usus et obseruancia est tam in dicta ripparia quam aliis
maioris partis diocesis Gerundensis quod quicumque construere uult aut
construxit molendinum siue molendina in aliqua parte sue ripparia in
qua molendina siue molendinum huiusmodi iminent facienda componit
seu componere consueuit cum illo de cuius dominio aut proprietate
aliquid reciperit adempriuium siue racione resclause aut cabiach uel
alterius necessitatis molendini constructi aut etiam construendi. Item

quod dictus usus et obseruancia durauit et fuit in dictis rippariis ita
quod contrarium attemptans prohibetur et prohiberi consueuit ·XXX· et
·XL· anni sunt elapsi et tantum temporis quod in contrarium memoria
hominum non existit. Item intendit probare dictus archidiaconus quod
termini dicti archidiachonatus sunt ac etiam procenduntur a parte
orientis loco quod riuus aque Sterrie flumini aque Ticeris unicentur
usque ad locum qui dicitur Font Calent uersus occidentem. Item quod
tenetores seu constructores molendinorum qui infra dictos terminos
construuntur aut fuerunt constructa composuerunt seu tenentur com-
ponere pro predictis cum dicto archidiacono aut predecessoribus suis.
Item quod illi qui contendebant componere proo predictis cum dicto
archidiacono uel predecessoribus suis prohibebantur in tenedone ipsius
archidiaconatus aliquid operari siue aliquid recipere adempriuum. Item
quod de predictis est fama et comunis uox et credencia consonans ue-
ritati in omnibus et singulis locis quibus sunt molendina in aliquibus
rippariis. Item quod resclausa molendinorum siue monarii de s’Amfós
que de nouo construitur seu nititur construi est infra parrochiam et
limites predictos et in dicta ripparia seu tenedone dicti archidiaconi
et eius archidiaconatus seu magna eius parte. Item quod, temporibus
quibus dicta resclausa fuit fieri attemptata fuit fracta, diruta atque
destructa ex parte dicti archidiaconi, quia in suum perjudicium fie-
bat et quia inde secum non conueniebatur seu etiam componebatur
juxta usum ripparie et obseruancia supradictos, unde cum non sit
jus tenetoribus dictorum molendinorum habere in dicto loco dictam
resclausam quatenus in tenedone dicti archidiaconi procenditur, petit
idem archidiaconus nomine quo supra dictam resclausam de dicto loco
penitus remoueri et pronunciari predictos tenetores non habere jus ibi
resclausam faciendi nec tenendi et quod caueant de non tenendo et
faciendo ibi resclausam in futurum.
Quibus peticionibus prepositis et remissionibus subsecutis et
testibus hinc inde productis publicatis et diligenter examinatis et ins-
trumentis in jure productis et tempore in compromisso contento a
partibus et ab ipsis arbitratoribus prorogato usque ad tempus presen-
tis sentencie prolate Dalmacius de Podialibus, procurator institutus
in presenti negocio a venerabili predicto archidiacono, ex una parte,
et dicti Bernardus Moler et Ferrarius Alberger, ex altera, pecierunt
cum magna instancia super predictis sentenciam ferri qui arbitratores
dicto procuratore et Bernardo et Ferrario memoratis in presencia dic-
torum arbitrorum constitutis processerunt ad ferendam sentenciam
in premissis, uidelicet in hunc modum. Unde nos Raimundus Calueti
et Guillelmus Raimundi, arbitri et arbitratores predicti, visa peticione
proposita per venerabilem Raimundum de Villaricho, archidiaconum

de Rogacionibus, contra Bernardum Molerii et Ferrarium Albergerii
de Cilrano et remissione ei per aduersam partem facta, visis etiam et
consideratis excepcionibus et racionibus hinc inde propositis et testibus
et instrumentis in jure productis diligenter examinatis, habito pruden-
tum consilio et deliberacione super predictis habita, pronunciamus, sub
pena in compromisso apponita, quod tenetores molendinorum monarii
de s’Amfós possint habere et tenere resclausam et cabiachum in rippa
Ticeris uersus Sanctum Julianum a quadam Ruppe Magna, que est
juxta pedem montis de Sancto Juliano inferius uersus dictum mona-
rium de s’Amfós, absque contradimento dicti archidiaconi et suorum
successorum; a dicta uero Ruppe superius uersus molendina de Ca-
bra non possint tenetores dictorum molendinorum habere uel tenere
resclosam siue cabiachum uersus Sanctum Julianum de Ramis que
protendatur siue figatur in rippa Ticeris uel prope ipsam rippam que
est uel erit uersus Sanctum Julianum in tantum quod propter ipsam
resclosam siue cabiachum eueniat uel euenire possit aliquid dampnum
ipsi rippe sine uoluntate dicti archidiaconi et successorum eius. Et in
predictis in quantum faciunt pro predictis Bernardus Molerii et Fer-
rarii Albergerii, presentibus, absoluimus eos et in eis condempnamus
dictum archidiaconum, absentem, et eius procuratorem Dalmacium de
Podialibus, presentem. In quantum uero faciunt pro ipso archidiacono
et contra dicto Bernardum Molerii et Ferrarium Albergerii, condem-
pnamus dictos Bernardus Molerii et Ferrarium Albergerii, presentes,
et ea adjudicamus dicto archidiacono, absenti, et dicto Dalmacio eius
procuratori presenti.
Lata fuit hec sentencia ·IIIo· idus septembris, anno Domini imil-
lesimo ·CCCo· quarto, presentibus partibus predictis et Dalmacio de
Podialibus, procuratore predicto, Johanne Petro, Bernardi de Schala,
Berengario de Guornallo, jurisperito Gerunde, et Geraldo Ferrarii de
Nesplenerio, habitator Gerunde, et Petro de Villarubea, habitatore Ge-
runde, et pluribus aliis. Ego Raimundus de Uilaricho, archidiaconus
Gerundensis predictus, saluo jure archidiaconatus, subscribo. Sig+num
mei Raimundi Calueti, predicti, que subscribo. Ego Guillelmus Raimundi
de Flaciano, predictus, subscribo.
Eg+o Petrus Burgesii, scriptor Gerunde, hanc sentenciam scripsi
mandato arbitratorum predictorum.
1306, abril, 24
Visita pastoral del bisbe Bernat de Vilamarí a l’església de Sant Sadurní.
Original: ADG, Visites pastorals, vol. P-168, lligall 1.c., f. 25r-v.
[De Sancto Saturnino]

In nomine Domini qui uisitauit et fecit redempcionem plebis sue
reuerendus pater in Christo dominus Bernardus, Dei gratia Gerunden-
sis episcopus, ·viIIo· idus madii, anno Domini millesimo ·CCCo·vio·
ad ecclesiam Sancti Saturnini, accessit ibidem uisitacionis officium
inpenssurus et [ ].a
Bernardus des Uilar, Petrus Guinsana, Petrus Guillelmi, Bernar-
dus Guillelmi, Berengarius Uitalis, Maymonus de Torrens, sub fide
et legalitate sua interrogati, dixerunt quod in ecclesia sunt tres eb-
domedarii in suis ebdomadis habentes curam animarum. Et redditus
ebdomedarii mayoris ualent ·CCC· solidos et cuiuslibet aliorum ·CC·
solidos. Item dixerunt quod dominus castri stabiliuerit in ipsa ecclesia
unum beneficium presbiterale quod tenet Guillelmus de Uiladamarc et
ualent eius redditus ·XXX· solidos set sunt ibi assignati ·DC· solidos
quos ipse tenet, qui etiam tenet quoddam beneficium in eadem ecclesia
stabilitum per Berengarium, condam clericum ipsius ecclesie, et [dici-
tur] quod ualent redditus ·CL· solidos, quod beneficium de uoluntate
testatoris tenet et tenere potest Raimundus de Boiga de Turricella de
uita sua. Item dixerunt quod in ipsa ecclesia beneficium monacchi
siue [scobalerii] et ualent redditus ·LX· solidos. Item dixerunt quod
capellanus de Episcopali tenet capelaniam ipsius ecclesie et ualent
eius redditus ·CC· solidos. Item dixerunt quod Guillelmus Hualgerii,
ebdomedarius, est difamatus quod procreauerit [prolem] ex Alicssende
de Uiladamarc. Credunt tamen quod crimen non durat nec durauit a
tempore quo dominus episcopus ipsam ecclesiam ultimo uisitauit. Item
dixerunt quod Raimundus, clericus ebdomedarius, est difamatus quod
procreauerit prolem ex Maria Almara et ipse tenet unum ex ipsis filiis
secum; predictam autem mulier non habuit infantes ·XII· anni sunt
completi et, ex eo quod non habuit infantes et prius consueuit habere
dixerunt quod [dubitare uirum] duret crimen aut non. Item interrogati
si est fama quod ipsum crimen non duret, dixerunt quod non est fama
qui duret, quam ipsa frequenter uenit ad ipsum et intrat domum. Item
dixerunt quod monacchi monasterii de Crudiliis et clerici sunt difa-
mati de incontinencia. Item dixerunt quod Bernardus de Maya dimisit
certos redditus pro una candela portanda et ardenda ad corpus Christi
dum portatur per clericos infra parrochiam predicte ecclesie et ipsa
candela non portatur, quam monachus predictus dicunt se non teneri

ad portandam eandem nisi inde sibi constituatur salarium condecenter.
Expensse procuracionis domini episcopi exsoluuntur pro dimidia
parte per ·III· ebdomedarios supradictos equaliter et residua medietas
soluutur per capellania et opus ecclesie equaliter.
a. espai en blanc.
10
1308, abril, 22
Arbitratge de Bernat de Camós, sagristà de Cassà de la Selva, i Bernat
Benuç i Bartomeu Canut, clergues de Riudellots de la Selva, en el
plet entre Bernat de Lladrés, domer de Quart, i Guillem de Ruira,
diaconil del mateix lloc, sobre les obligacions del mateix diaconil.
Original: ADG, Cort del bisbe, Testaments i Causes Pies, pergamí núm. 35.
Hoc est translatum fideliter sumptum Gerunde, die vicesima

mensis marcii, anno a Natiuitate Domini millesimo quadringentesimo
sexto, auctoritate et decreto venerabilis Guillelmi Ycardi, [decretorum]
doctoris, judicis ordinarii Gerunde, in hiis interuenientibus, a quodam
instrumento publico tenoris sequentis.
Nouerint uniuersi quod mota fuit questio, ex una parte inter Ber-
nardum de Ladrés, clericum et ebdomedarium ecclesie Sancte Margerite
de Quarto, et Guillelmum de Ruyra, clericum et diachonum eiusdem
ecclesie, ex altera, super plures questiones et demandas qui unus petebat
et mouebat contra alium. Tandem ambo predicti clerici promiserunt se
stare dite et pronunciacioni facte inter ipsos per Bernardum de Canerio,
clericum et sacristam ecclesie de Caciano, et per Bernardum Benucii
et Bartholomeum Carnuti, clericos ecclesie de Riuolutorum de Silua,
et sub pena et virtute sacramenti ab utraque parte facti per predictum
Bernardi de Ladrés et per predictum Guillelmum Guilllemum de Ruyra
tactisque sacrosanctis quatuor Euuangeliis corporaliter per ipsos. Tan-
dem predicti arbitri seu amicabiles compositores inter predictos, visis et
auditis racionibus utriusque partis, sub pena et virtute dicti sacramenti,
dixerunt et pronunciarunt in hunc modum, quod dictus Guillelmus de
Ruyra et suos successores tenenat clauem dicte de Quarto ecclesie die
noctuque et quod pulsent et teneantur pulsare cimbala in omnibus
horis debitis et consuetis, exceptis quinque festiuitatibus principalibus
si sint ibi duo cimbala in dicta ecclesia, dictus Bernardus de Ladrés et
suos successores teneantur pulsare in predictis ·Ve· festiuitatibus unum
cimbalum et dictus Guillelmus alium in omnibus horis dictarum ·V·
festiuitatium.
Item dixerunt quod dictus Bernardus de Latrariis et suos succes-

sores teneantur accendere omnes lampadas dicte ecclesie et habeant
et recipiant inde [meritum] consuetum.
Item dixerunt quod diachonus purget et mundifficet dictam eccle-
siam et teneatur defferre laurum et palmam et dictus ebdomedarius
det et teneatur dare dicto diachono duas oblaciones de pulcrioribus
de comuni et, si dictus diachonus non vult facere dictum seruicium
purgandi dictam ecclesiam, dictus ebdomedarius teneatur facere et
habeat inde illud idem meritum de oblacionibus de comuni.
Item dixerunt quod dictus diachonus vadat quolibet anno ad cris-
mam et habeat idem ab opere dicte ecclesie quatuor denarios ut est
actenus fieri consuetum.
Item dixerunt quod dictus diachonus defferat crucem dicte eccle-
sie in omnibus locis necessariis intus et extra tamen habeat et recipiat
lexias racione dicte crucis prout est fieri consuetum.
Item dixerunt quod diachonus debet sequi et ire comitatum cum
dicto ebdomedario.
Item dixerunt quod dictus ebdomedarius et dictus diachonus
insimul faciant hostias sine missione dicti diachoni et etiam simul
preparent ecclesiam.
Item dixerunt quod dictus diachonus defferat vinum et aquam
ad opus dicte ecclesie tamen sine omni missione sua et suorum suc-
cessorum.
Item dixerunt quod dictus diachonus pronunciet Euuangelium,
videlicet in omnibus diebus dominicis et in Natiuitate festo Nathalis
Domini et in festo Sancti Stephani et Circumcisionis, Aparicionis et
Dedicacionis dicte ecclesie et in quatuor festiuitatibus beate Marie et
in festiuitatibus altarium dicte ecclesie et in omnibus festiuitatibus
signorum maiorum ad Deum pertinentibus et in feria secunda post
festum Pasche et in feria ·IIa· post Pente<costes> illud idem, et etiam
quod dictus diachonus pronunciet Euuangelia Sancti Johannis ut moris
est dicte ecclesie.
Item dixerunt quod dictus ebdomedarius et dictus diachonus di-
cant et celebrent diuina officia intus dictam ecclesiam, scilicet in coro
et etiam surgant ad matutinos tali hora sicut in aliis conuiciniis, et
quod dictus ebdomedarius possit se induere in diebus ferialibus ad
missam maiorem, videlicet in hora solis orientis sicut et alii ebdome-
darii conuicinii faciunt.
Item dixerunt quod dictus diachonus habeat et recipiat terciam
partem in dictam ecclesiam omnium oblacionum.
Item dixerunt quod dictus diachonus habeat et recipiat terciam

partem omnium missarum in dicta ecclesia que veniunt racione def-
funccionum.
Item dixerunt quod dictus diachonus recipiat medietatem de om-
nibus comestionibus tam racione vigiliarum quam racione nupciarum.
Item dixerunt quod in die Sancte Margarite dictus ebdomedarius
teneatur dare dicto diachono quolibet festo dicte Sancte Margarite ·XII·
denarios de terno et unum lumen de pulcrioribus, scilicet de illis qui
fiunt ibi de consuetudine tantum.
Item dixerunt quod dictus ebdomedarius teneatur dare dicto
diachono in quolibet festo Sancte Marie candelarie unam denariatam
candele benedicte tantum.
Item dixerunt quod ebdomedarius non teneatur juuare dictum
diachonem in missis celebrandis, videlicet in illis quibus dictus diacho-
nus tenetur celebrare pro anima Bernardi de Quarto condam, neque
teneatur ei dare candelas neque hostias nec vinum ad predictas missas
celebrandas dicti presbiteratus dicti Bernardi de Quarto condam, set dic-
tus ebdomedarius teneatur juuare in missis celebrandis dicto diachono,
videlicet in illis in quibus racione deffunccionum tenentur celebrare
et [si] teneatur ei dare hostias vinum et candelas tantum in predictis.
Item dixerunt quod dictus diachonus teneatur dicere et pronunciare
in die veneris Sancta Passinem Domini nostri Ihesu Christi et dicere
“Flectanius genua” et in sabbato sancto teneatur dictus diachonus be-
nedicere cereum paschale et dicere “Ite missa est” quando pronunciabit
Euuangelium.
Acta fuit hec dita seu pronunciacio apud ecclesiam Sancte Ma-
rie de Villademagno, ·XIIIo· kalendas madii, anno Domini millesimo
·CCCo· octauo.
Testes huius dite fuerunt Petrus de Fabrica et Guillelmus de Ponte
et Guillelmus Dorcha de Riuolutorum de Silua et Berengarius Guinardi
et Bernardus de Podiolo de Quarto et dicti arbitri et utraque pars dicta
ditam approbauit.
Sig+num Bartholomei Carnuti, presbiteri et ebdomedarii ecclesie
de Riuolutorum de Silua, qui hanc dicam scripsi et cum literis rasis
et emendatis in linea ·XXXa·IXa· ubi dicitur “decimo” et in eadem ubi
dictiur “octauo”.
Ego Guillelmus Ycardi, decretorum doctor, judex ordinarius Ge-
runde, huic translato sumpto ab eius originali et cum eodem ueridice
comprobato meam actoritatem interpono [...] et decretum propria manu
hoc me subscribens.
Eg+o Franciscus Vitalis, notarius publicus substitutus auctoritate

regia a Jacobo de Campolongo, publico ciuitatis baiulie et vicarie Ge-
runde suarumque pertinenciarum notario, hoc translatum a suo originali
sumptum et cum eodem de verbo ad verbum fideliter comprobatum
scribi feci et clausi.
11
1312, octubre, 18
Arbitratge de Bernat Arades de Llambilles i Joan Pujol de Santa Pe-
llaia sobre els límits dels respectius termes delmers de les dues
parròquies a puig Aulesèn i Serramitjana.
Original: ADG, Seu de Girona, Sagristà major, pergamí núm. 72.
Nouerint uniuersi quod, [... cont]rouersia et questione [inter] ue-

nerabilem [Bernardum de ... de Lam]billis, ex una parte, et Poncium de
Sancta Ccecilia et clericos ecclesie Sancta Pelagie, ex [altera, ... super
...] et clerici dicte ecclesie de Lambillis quibus residue due partes pri-
micie pertinent parrochie de Lambillis [...ebant] quedam loca terras et
possessiones existentes ultra infrascriptas limitaciones uersus Sanctam
Pelagiam fore de parrochia et decimale et primiciale de Lambillis dic-
tique Pontio de Sancta Cecilia et clerici ecclesie Sancte Pelagie quibus
prout est diuidi consuetum eos pertinent decima et primicia parrochie
Sancte Pelagie in contrarium asserentes ac etiam dicentes et asserentes
non solum dicta loca terras et possessiones [...] quedam loca terras et
possessiones existentes ultra limitaciones infrascriptas uersus Lambillas
fore de parrochia et decimale et primiciale Sancte Pelagie. Tandem
super hiis per dictas partes, sub pena centum solidos barchinonenses
a parte pauci adinuicem [stipul... et tornatis] inde pignoribus in posse
arbitrorum subscriptorum, fuit compromissum in Bernardum Aradis de
Lambillis et Johannem Juliolli de Sancta Pelagia tanquam [...] arbitros
arbitratores siue amicabili componitores ab ipsis partibus electos qui,
sub dicta pena [...] deinde et limitare seu etiam terminare usque ad
que loca, parrochia, primiciale et decimale de Lambillis uersus Sanctam
Pelagiam et parrochia et primiciale et decimale Sancte Pelagie uersus
Lambillas se extendant.
Quiquidem nos Bernardus Aradis et Johannes Juliolli, arbitri pre-
dicti, ad instanciam partium jamdictarum, recognoscimus partibus su-
pradictis et etiam quibuslibet aliis quorum intersit uel interesse possit,
cum testimonio huius publici instrumenti vicem episcopale gerentis et
ubique perpetuo valituri, quod nos, informati super hiis legitime tam
per deponiciones quam [...] testium fidedignorum super hiis per nos
receptorum et quod scripturas terminos et instrumenta antiqua quam
per plura alia legitima documenta quod [...] que fuit dies martis que
intitulabatur ·Xvio· kalendas nouembris, anni presentis, limitamus et
terminamus dicta loca prefixis terminis lapideis, quorum terminorum
unum prefiximus et posuimus in medio serre podii vocati podii Aulesen
inter tenedonem mansi de Cumbis et teneone mansi Franch de Sancta
Pelagia; et alium in conspectu predicti in cumba vocata de Serra Mijana
in honore mansi Berengarii Dalmacii de Russis de parrochia Sancte
Pelagie; et alium in conspectu super proxime dicti in medio serre vocate
serre Mediane in tenedone mansi Petri de Russis de parrochie Sancte
Pelagie; et alium in conspectu supra proxime dicti in caput vinee Be-
rengarii Goxat de Lambillis vocate vinee de Aquauiua que est decimale
de Lambillis; et alium in conspectu supra proxime dicti in loco uocato
Puig Ariol inter tenedonem Petri Segerii de Lambillis et tenedone Petri
de Francho de Sancta Pelagia; et alium in conspectu supra proxime
dicti in torrente voca[to] de Cabr[a]morta inter tenedonem Guillelmi
de Cigiis et tenedone Petri de Caneto; et alium in conspectu supra
proxime dicti in vinea majori dicti Guillelmi de [Cigiis]; et alium in
conspectu supra proxime in loco uocato [Breda] inter tenedonem here-
dis Raimundi de Cote condam et tenedonem dicti Guillelmi de Cigiis.
Dicentes etiam [..., sub dicta pena nos dicti arbitri quod dicte
partes ...] uersus aliam uel sui abinde ad exigendum uel recipiendum
decimam uel primiciam ultra dictos terminos [...] nullatenus se exten-
dant cum secundum rei ueritatem dicte parrochie secilicet [...] ultra
terminos supradictos, iniungentes nichilominus nos, arbitri supradicti,
sub pena [....] recognicionem ac presens instrumentum et contenta in
eo per se et suos successores in decimis et primiciis supradictis laudent
approbent penitus atque firment.
Actum est hoc ·XV· kalendas nouembris, anno Domini ·Mo·CCCo·
duodecimo.
Sig+num Berengarii de Palacio, sacriste ecclesie Gerundensis.
Sig+num Jacobi de Valle, ebdomedarii. Sig+num Petri de Sancta Pace,
diachoni ecclesie de Lambillis. Sig+num [... de ...], clerici ecclesie Ge-
rundensis, procuratoris dicti Poncii de Sancta Cilia et aministratoris
bonorum ac negociorum gestoris eius, [... instrumento] inde confectus
per manum Jacobi Tresfort, notarii Gerunde, ·V· nonas octobris, anno
Domini ·Mo·CCCo· nono [...]. Sig+num Berengarii de Villario, ebdome-
darii ecclesie Sancte Pelagie, predicta omnia et singula laudante [...]
hec firmamus. Testes huius rei sunt Nicholaus de Ruppe et Berengarius
de Oliuela, clericus [...] de Balneolis, clericus.
Eg+o Raymundus Viaderii, notarius publicus substitutus auctorita-

te regia a Raimundo Simonis de Toylano, publico Gerunde notario, hec
scribi feci et clausi, cum suprascripto in ·IIa· linea ubi dicitur [... et in ...
“... vocato Loreda inter” et in linea testium ubi dicitur “Johannes”].
12
1314, setembre, 29
Joan Boscà, clergue de Sant Mateu de Montnegre, reconeix tenir pel
monestir de Santa Maria de Cervià, en violari, la capella de San-
ta Maria de Montnegre amb totes les seves pertinences, les cases,
terres i horts que hi ha a la cellera de Santa Maria i una terra i
un camp situats al lloc anomenat Font, i reconeix pagar diversos
censos al monestir i al cabiscol de la seu de Girona.
Original: ADG, Santa Maria de Cervià, capbreu de 1315, f. 53r-v.
Resum: ADG, Santa Maria de Cervià, resum del capbreu de 1315, f. 107-108.
Johannes Boscani, clericus Sancti Mathei de Monte Nigro, iura-

uit et, interrogatus, dixit quod tenet pro monasterio de Ceruiano ad
suum violarium capellam Beate Marie de Monte Nigro cum omnibus
suis pertinenciis, cum terris et ortis dicte capelle ac domos que omnia
habet in parrochia Sancti Mathei in cellaria dicte capelle siue iuxta
cellariam, videlicet quosdam porticos que tenentur cum dicta capella a
meridie et ab occidente. Item altera domus que est in dicta cellaria et
affrontat ab oriente in cortale Petri de Ulmo et ab occidente in casale
Marie Goscone. Item tenet pro eodem ·Ia· terram in loco qui dicitur
Fontem, sicut affrontat ab oriente in fonte et ab occidente in trilia
mansi de Costa, et non prestat aliquid, set facit pro predicto annuatim
duos denarios manso de Costa et ·XII· denarios manso d’en Sabet. Item
tenet ·I· campum ibidem, qui affrontat ab oriente in camino generali
et ab occidente in honore Petri de Ulmo, et prestat dicto monasterio
·Ia· tascam. Item dixit quod omnia predicta preter dictam tascam sunt
proprie apropriate capelle predicte quia dicta capella est dicti monasterii
et, ideo, dixit quod pro predictis omnibus facit dicto monasterii annu-
atim ·XXV· solidos et unam quarteriam de amenles. Item quod facit
pro eadem capella precentori Sancte Marie sedis Gerunde annuatim ·Ia·
libram cere et quod debet facere ardi in dicta capella semper de die
et de nocte ·Ia· lampadem et celebrare ibidem in ebdomada duos dies.
Hec dixit etc. quarto kalendas octobris, anno quo supra.
Testes Petrus de Fabrella de Monte Nigro et Guillelmus de sa

Buyga de Bayeres.
13
1314, desembre, 17
Visita pastoral de Guerau Calvet, prior del monestir de Santa Maria de
Roca-rossa, a l’església i parròquia de Sant Sadurní.
Original: ADG, Visites pastorals, vol. P-1, f. 3r-v.
[Visitacio ecclesie et parrochie Sancti Saturnini]

·Xvi· kalendas januarii anno predicto, Geraldus Calueti, visitator
predictus accessit ad ecclesiam et parrochiam Sancti Saturnini causa
visitacionis officium exercendi et, conuocatis personis inferius nomi-
natis inquisiuit super statu ecclesie et parrochie antedictis ac vita et
conuersacione clericorum et aliorum ibidem ministrancium.
Petrus de na Paya, Maymonus Parerii, Raymundus Satornini, in-
terrogati, dixerunt quod a festo Pasche usque ad festum Penthecostes
consueuit celebrari missa matutinalis in predicta ecclesia in diebus
dominicis et festiuis, sed a tribus annis citra uel circa cessauit predicta
missa celebrari. Item dixerunt quod Raymundus de Serra, ebdomedarius
dicte ecclesie, tenet publice Mariam Almara, sed tamen non tenet eam
in domo, sed intrat et exit in hospicio eiusdem clerici frequenter et
ipse etiam prouidet sibi pro mayori parte in suis nessessariis.
Item dixerunt quod Arnaldus Buyga, clericus stabilitus in dicta
ecclesia, cognoscit carnaliter quandam mulierem nomine Florenssam,
uxorem d’en Bort cap de linagge. Item dixerunt quod na Serra mutuat
bladum ad usuras. Super aliis etc.
Item Berengarius de Torrente, interrogati, dixit super concubinatu
Arnaldi de Buyges, clerici, de fama idem quod proximi testes. Super
aliis etc.
Raymundus de Serra, Guillelmus Hualguer, clerici dicte ecclesie,
interrogati super omnibus articulis, dixerunt omnia esse in bono statu.
14
1315, desembre, 16
Visita pastoral realitzada per Guerau Calvet, prior de Santa Maria de
Roca-rossa, a l’església i parròquia de Sant Sadurní.
[·IIa· visitacio ecclesie et parrochie Sancti Saturnini]

·XviI· kalendas januarii anno predicto, Geraldus Calueti, prior
monasterii Sancte Marie de Rupe Ruffa, visitator predictus, accessit ad
ecclesiam et parrochiam Sancti Saturnini causa visitacionis officium
exercendi. Et conuocatis personis inferius nominatis, inquisivit super
statu ecclesie et parrochie antedictis ac vita et conuersacione clericorum
et aliorum ibidem ministrancium.
Arnaldus Ferrarii, interrogatus, dixit quod Petrus Juuerii, sacrista
dicte ecclesie, tenet publice quandam mulierem in concubinam nomine
Ermessendem, de qua habet prolem et diu est quod tenuit eam. Super
aliis etc.
Item Bernardus Guillelmi et Petrus Nouelli, interrogati, dixerunt
de incontinencia sacriste predicti idem quod primus testis secundum
famam. Super omnibus aliis etc.
Petrus Jouerii sacrista, Guillelmus Hualgerii et Raymundus de
Serra, ebdomedarii ipsius ecclesie, interrogati, dixerunt quod ecclesia
indiget reparacione quo ad tectum. Super aliis etc.
Item Arnaldus Ferrarii, interrogatus, dixit de incontinencia sa-
criste predicti idem quod predicti testes; addito quod dicta mulier est
modo pregnans. Item dixit quod Ferrarius Miçer mutuat ·XI· pro ·XII·
in ludo. Super aliis etc.
15
1321, gener, 20
Arbitratge de Berenguer de Vilert, canonge de la seu i ardiaca de Valles-
pir a Elna, en causa entre Berenguer de Guardiola, domer de Paret
Rufí i Bernat de Coromina, diaca de la mateixa església, sobre
delme i primícia, albats i celebració de misses.
Original: ADG, Notaria, vol. G-3, f. 44v-47r.
[Domeny, sentència arbitral]

Nouerint uniuersi quod cumq uestio uerteretur inter Berengarium
de Guardiola ebdomedarium et sacristam ecclesie Sancti Felicis de
Pariete Ruffino ex una parte, et Bernardum de Condamina diachonum
ipsius ecclesie ex altera super eo videlicet quia dictus ebdomedarius
dicebat se jus habere recipiendi decimam et primiciam in quadam
fexia terre quam dictus diachonus ad se pro francho alodio pertinere
dicebat sic in aliis terris recipit dictus ebdomedarius in parrochia su-

pradicta, dicto diachono contrarium asserente et dicente quod ipse et
predecessores sui habuerunt / f. 45r / et possederunt pro francho alodio
ipsam fexiam terre ita quod nullus recepit nec recipit ibi decimam uel
primiciam nisi tantum ipse diachonus et predecessores sui a tanto
tempore citra quod in contrarium memoria non existit.
Et super eo etiam quod dictus ebdomedarius dicebat quod dictus
diachonus de oblacionibus datis uel dimisis pro missis celebrandis in
ecclesia supradicta citra quantitatem ·V· solidos non debebat aliquid
habere uel percipere diachonus supradictus, eodem diachono contrarium
asserente ac dicente se debere percipere de omnibus lexiis quantumcum-
que paucis factis uel dimissis pro missis celebrandis terciam partem.
Ac etiam super eo quia dictus ebdomedarius dicebat quod dictus
diachonus de albatis decedentibus in loco de Domeyn ipsius parrochie
non debebat aliquid recipere et quod debebat portare crucem ad ipsos
albatos et alia facere que in talibus sunt per diachonum fieri consueta,
dicto diachono contrarium asserente et dicente quod ex eo quia in illis
albatis plusquam in aliis laborabat in ipsis debebat terciam partem reci-
pere sicut in omnibus aliis ipsius parrochie recipit et recipere consueuit.
Verteretur etiam questio inter ebdomedarium et diachonum supra-
dictos super missis per ipsum diachonum celebrandis ter in ebdomada
in aduentum domini et in Cadragesima pro anima videlicet cuiusdam
uocati Namigaç de Colonico condam racione lexie quam dictus Na-
migaç dimisit ipsi diachono pro dicto seruicio faciendo, dicente dic-
to diachono quod dictus ebdomedarius debebat eum juurae ad ipsas
missas celebrandas et sibi necessaria ministrare, prefato ebdomedario
contrarium asserente et dicente quod dictus Namigaç non potuit ipsum
uel beneficium suum ad hac aliquatenus obligare.
Ac super eo etiam quia dictus ebdomedarius dicebat se teneri pul-
sare cimbalum in prima pulsacione matutinorum tantum et non ultra,
et quod diachonus tenebatur cimbala pulsare in secunda pulsacione
matutionrum et in laudibus et ad omnes / f. 45v / alias horas diei et
noctis et triam post completorium pulsare cimbalum ad oracionem sa-
lutacionis beate Marie Virginis et etiam ad tronitrua et tempestates que
de nocte occurrunt et etiam cordas ipsorum cibalorum ligare et religare
quocienscumque sit necessario faciendum; dicto diachono contrarium
asserente ac dicente quod ipse tenebatur pulsare cimbalum in laudi-
bus qualibet die et continuare ipsam pulsacionem omnibus horis diei
donec pulsatum foret ad vesperos et quod in aliis nullatenus tenebatur
et specialiter ad pulsandum de nocte ad tonitrua cum ebdomedarius
supradictus claues teneat ecclesie supradicte.
Ac super eo etiam quia dictus diachonus dicebat se debere re-

cipere terciam partem de bonis cuiusdam pecie terre alodialis quam
quondam mulier condam uocata Bernarda de Domeyn dimisit ecclesie
supradicte pro anniuersario ·IIIIor· presbiterorum anno quolibet pro
eius anima faciendo, dicto ebdomedario contrarium asserente ac di-
cente quod ipse et predecessores sui in ipsa ebdomada tenuerunt et
excoluerunt dictam peciam terre et fecerunt seruicium pro eadem nec
diachonus uel eius predecessores aliquid habuerunt de anniuersario
supradicto uel de fructibus dicte terre.
Tandem ebdomedarius et diachonus sepedicti, volentes super pre-
dictis omnibus et singulis ad pacem et concordiam peruenire [die et
anno subscriptis], in presencia mei notarii et testium infrascriptorum,
compromiserunt per se et successores suos in venerabilem virum Ber-
nardum de Vilacerto canonicum Gerundensis et archidiaconum Valles-
pirii in ecclesia Elnensis, dantes eidem plenam et liberam potestatem
cognoscendi et pronunciandi super predictis omnibus et ea determinandi
breuiter simpliciter et de plano et sine strepitu judicii et figura in scriptis
uel sine scriptis, die feriata uel non feriata, prout discrecioni sue melius
uidebitur faciendum, promitentes ipse partes per se et successores suos
stare paarere et obedire dicto pronunciacioni et determinacioni quam
dictus venerabilis / f. 46r / Bernardus de Vilacerto fecerit in predic-
tis, et quod semper ratum et firmum habebunt per se et successores
suos quicquid per ipsum determinatum fuerit in predictis et quod non
contrauenient aliqua racione, et hec jurarunt quilibet predictorum ad
sancta Dei Eguangelia corporaliter tacta.
Quiquidem venerabilis Bernardus de Vilacerto, visis et auditis
peticionibus, racionibus et deffensionibus utriusque partis, visa insuper
inquisicione uisitacionis facte in dicta ecclesia de Pariete Rufino per
reuerendum dominum Petrum Dei gratia episcopum Gerundensium,
habitoque diligenti tractatu de composicione inter partes pro bono
pacis et concordie amicabiliter componendo, presentibus mei notario
et testibus subscriptis, arbitrando pronunciauit et dictas questiones
determinauit ut sequitur.
In prima questione condempnauit dictum ebdomedarium, ita quod
nichil recipiat in decima uel primicia illius fexie terre quam dictus
diachonus pro francho alodio semper habuit et possedit.
In secunda questione condempnauit dictum ebdomedarium ita
quod semper habeat dare dicto diachono terciam partem de omnibus
oblacionibus et lexiis factis uel dimissis pro missis celebrandis in ecclesia
supradicta, et predicta adjudicauit diachono supradicto.
In tercia uero questione condempnauit diachonum supradictum ita

quod nichil recipiat de albatis loci de Domeyn, et nichilominus teneatur
idem diachonus protare crucem ad ipsos albatos et facere seruicium
consuetum pro ipsis albatis et hec adjudicauit ebdomedario supradicto.
Super quarta uero questione condempnauit dictum ebdomedarium
ita quod debeat semper juuare ipsum diachonum ad celebrandum mis-
sas ter in ebdomada in Quadragesima et in Aduentum Domini, excepto
quod non teneatur dictus ebdomedarius dare candelas ad dictas missas
diachono supradicto, et hec adjudicauit eidem diachono.
Super quinta etiam questionem condempnauit dictum diachonum
ita quod teneatur semper pulsare cimbalum / f. 46v / in laudibus et
deinde ad omnes alias horas diei et etiam ad tempestates et conitrua
que de die occurrunt et etiam pulsare qualibet die dum tamen sit
presens in parrochia cimbalum in crepusculo ad salutacionem beate
Virginis Gloriose, et ipso diachono existente extra parrochiam teneatur
pulsare cimbalum ad dictam salutacionem ebdomedarius supradictus
et etiam ad tonitrua de die si absens fuerit a parrochia diachonus
supradictus teneatur etiam ligare et religare dictus diachonus cordas
ipsorum cimbalorum quocienscumque occurrerit necessario faciendum,
et hec adjudicauit ebdomedario supradicto. Dictus uero ebdomedarius
cum teneat claues de nocte ispius ecclesie teneatur pulsare cimbalum
ad matutinum usque ad laudes et etiam ad tempestates et tonitrau
que de nocte occurrunt.
Super sexta uero questione condempnauit ebdomedarium supra-
dictum ita quod habeat semper dare dicto diachono octo denarios
barchinonenses pro anniuersario faciendo et quod dictus diachonus
teneatur celebrare quolibet anno unam missam pro anima institucionis
anniuersarium supradictum, et in tercio anno duas missas. Item pro-
nunciauit et dixit dictus venerabilis Bernardus de Vilacerto ex potestate
sibi concessa a partibus supradictis quod hec omnia et singula inter
ebdomedarium et diachonum supradictos et eorum successores in dictis
beneficiis per modum predictum perpetue obseruentur.
Lata fuit hec arbitracio composicio pronunciacio siue dita per
venerabilem Bernardum de Vilacerto predictum, presentibus dictis eb-
domedario et diachono et eam sponte et expresse approbantibus emolo-
gantibus et ratificantibus per se et successores suos in dictis beneficiis
ac jurantibus etiam ad sancta Dei Euan-/ f. 47r / gelia contra predicta
nunquam uenire, imo ea semper obseruare ·XIIIo· kalendas februarii,
anno predicto, in presencia reuerendi patris domini Petri Dei gratia
Gerundensis episcopi auctoritatem suam ad predicta presntantis, et
presentibus testibus venerabilibus Guillelmo de Corneliano et Simone
de Sexano canonicis ecclesie Gerundensis.
Item dicta die dicti sacrista et diachonus compromiserunt super

omnibus questionibus et demandis quas habeant inter se racione eccle-
sie supradicte uel habere poterint in futurum in illum quem dominus
episcopus Gerudnensis eis uoluerit nominare, seu etiam assignare, et
hoc facient quocienscumque et quandocumque occurrerit faciendum,
et hec jurarunt attendere et complere. Testes que supra proximi.
16
1325, març, 3 (1324)

Pere de Terrades, clergue i domer de Sant Mateu de Montnegre, i Pere
de Bancells, clergue i diaca de la mateixa església, reconeixen tot
el que el cabiscol de la seu de Girona sol rebre de la parròquia de
Sant Mateu de Montnegre, en concepte d’oblacions, lluminàries,
salpàs, albergues, delmes i primícies, deixes dels difunts i festivi-
tats i també de la capella de Santa Maria de Montnegre.
Original: ADG, Seu de Girona, Cabiscol Major, pergamí núm. 4.
Nouerint uniuersi quod Petrus de Terradis, clericus et ebdomedarius

ecclesie Sancti Mathei de Motenigro, et Petrus de Bancellis, clericus et
diachonus eiusdem ecclesie, recepto juramento super sancta ·IIIIor· Dei
Euuangelia corporaliter tacta ab eisdem, dixerunt et confessi fuerunt
de omnibus que venerabilis precentor ecclesie sedis Gerunde recipit
et recipere debet et recipere consueuit in dicta ecclesia dicti Sancti
Mathei quam in parrochiam eiusdem.
Primo dictus venerabilis precentor et sui successores in eadem
ecclesia recipiunt et recipere consueuerunt, uidelicet in festo Natalis
Domini et in festo Pasche et in festo Penthecoste, sextam partem om-
nium oblationum que eueniunt in predicta ecclesia, exceptis tamen
tribus mansis qui uocantur de Presis. Et dictus ebdomedarius et sui
successores recipiunt et recipere consueuerunt in dicta ecclesia omnes
oblationes inde prouenientes dictorum trium mansorum de Presis.
Item dixerunt quod dictus dominus precentor et sui successores
recipiunt et recipere consueuerunt et debent in vigilia Beati Mathei,
videlicet a solis ocasu usque ad auroram, omnes denarios qui, racione
luminarie, in dicta ecclesia inde proueniunt predictum tempus.
Item dixerunt quod inde dominus precentor recipit et recipere
debet et consueuit in salpassio tocius parrochie predicta sextam par-
tem, excepta cellaria dicti Sancti Mathei et etiam exceptis dictis tribus
mansis de Presis.
Item dixerunt quod dictus dominus precentor recipit et recipere

debet et consueuit ab opere seu fabriche siue sacristie eiusdem ecclesie
annuatim in festo Circumcisionis Domini unam copam oley ad rectam
mensuram Gerunde.
Item dixerunt quod idem venerabilis precentor recipit et recipere
debet et consueuit quolibet anno in capellam Sancte Marie de Monte
Nigro in festo Natiuitatis Beate Marie unam libram cere.
debet et consueuit ab ebdomedario et diachono eiusdem ecclesie dicti
Sancti Mathei annuatim in festo Sancti Vincentii tresdecim solidos
et quatuor denarios barchinonenses monete de terno pro alberga et
dictus ebdomedarius predicte ecclesie soluit et soluere tenetur duas
partes predictorum denariorum et dictus diachonus terciam partem.
Item dixerunt quod dominus precentor recipit et recipere debet
et consueuit de tota decima predicte parrochie, videlicet de carnalagio,
de lana, lino, canabo et etiam de caulibus ortorum, duas partes pre-
dicte decime et clerici dicte ecclesie recipiunt terciam partem predicte
decime, exceptis tamen dictis tribus mansis de Presis in quibus dictus
dominus precentor in decima dictorum mansorum nichil accipit nec
accipere consueuit.
Item dixerunt quod tota decima predicte parrochia panis et vini
diuiditur sic quo dictus dominus precentor recipit tres mensuras et
clerici predicte ecclesie recipiunt quartam mensuram pro primiciam.
debet, uidelicet in lexiis deffunctorum de illis personis qui condunt
et ordinant testamenta, pro qualibet persona defuncta octo denarios
monete de terno et de illis personis qui decedunt sine testamentis dictus
dominus precentor inde recipit suam terciam partem.
Preterea dictus Petrus de Terradis et dictus Petrus de Bancellis
fuerunt protestati quod ipsi quo ad presens nesciunt quod aliqua alia
dominus precentor nec sui successores recipiant alia uel recipere de-
beant nisi prout superius est expressum.
Quod fuit actum et a predictis clericis superius scriptis et nomi-
natis firmatum concessum et juratum ·IIIIo· nonas marcii, anno Domini
·Mo·CCCo· vicessimo quarto, testibus presentibus Raymundo de Scala,
Michaele de Fonte, Petro Ollerii eiusdem parrochie.
Sig+num Bartholomei Carnuti, presbiteri et sacriste ecclesie de
Riuolutorum de Silua, qui hec scripsi et clausi.
17
A) 1326, març, 22
Pere d’Urrea, bisbe de Girona, comunica a Pere de Savarrés, capellà
del monestir de Sant Miquel de Fluvià, que no ha de tenir per
excomunicat Ponç Ferrer, absent de la comunia de Guillem Batlle
perquè és l’únic ferrer de fàbrega de destret.
Original: ADG, Lletres, vol. U-2, f. 48v-49r.
Petrus etc. dilecto in Christo Petro de Sauarresio, capellano mo-

nasterii Sancti Michaelis de Fluuiano, uel eius locum tenenti. Salutem
in Domino. Vobis, per presentes, dicimus et mandamus quot Poncium
Ferrarii, parrochianum vestrum, [lacorem] presentium pro excomuni-
cato nullatenus habeatis, ex eo quia no fuit ad comunias seu exercitus
comuniarum que contra Guillelmi Baiuli a pace et treuga legitime tunc
eiectum fuerunt anno preterito [con]uocate. Cum tunc fuisset ut pro
certo didiscimus declaratum quod omnes fabri qui fabricam de districtu
habent et tenentur regere, tempore conuocacionis ipsarum comuniarum,
essent exempti et liberati ab huius seruitute sicque admitatis eum ad
diuina officia libere sint proprius.
Datum [ ].a
a. espai en blanc.
B) 1326, abril, 22
Pere d’Urrea, bisbe de Girona, mana al clergue de Caldes, Pere Canut,
que s’informi i prengui una resolució sobre el cas de Francesc de
Bosseganys, Bernat de Puig i Berenguer de s’Arabau, tots de la par-
ròquia de Maçanet de la Selva, que al·leguen haver estat malalts
l’any anterior en ocasió de la comunia contra Guillem Batlle.
Original: ADG, Lletres, vol. U-2, f. 66r.
Petrus etc. discreto et dilecto in Christo Petro Canuti, clerico ec-

clesie de Calidis. Salutem in Domino. Ex parte Francisci de Bosseguays,
Bernardi de Podio et Berengarii ç’Arabau, parrochie de Macianeto,
fuit exponitum coram nobis quod, cum anno proxime lapsso comunie
diocesis Gerundensis fuissent contra Guillelmi Baiuli a pace et treuga
tunc [eiectum] per ecclesiam conuocate ipse [graui] infirmitate corporali
detenti, non potuerunt exsequi exercitus comuniarum pro excecucione
faciende contra Guillelmum Baiuli supradictum. Propter quod clerici
ecclesie de Macianeto habebt et mitant eos ut excomunicatos in ecclesia
supradicta. Quapropter ad instanciam ipsorum uobis tramitimus per
presentis quatinus inquiratis in dicta parrochia de Macianeto an pre-
dicti et eorum quilibet essent tunc prout asserunt inpedimento legitimo

propediti taliter quod non possent sequi exercitus supradictos receptis
inde testibus fidedignis et si inueneritis ita esse declaretis eosdem pro
predictis nullam excomunicacionis sententiam incurrisse, mandantes
auctoritate nostra clericis ecclesie supradicte quod eosdem admitant
libere ad diuinum officium sicut prius.
Datum in predicto loco de Calidis, ·X· kalendas madii, anno predicto.
C) 1326, setembre, 12
Pere d’Urrea, bisbe de Girona, mana als clergues de Sant Cebrià dels
Alls que admetin als oficis divins Berenguer Teixidor, que no es-
tava obligat a anar a la comunia contra Guillem Batlle perquè és
tres quarts home propi de cavaller i un quart home d’església.
Original: ADG, Lletres, vol. U-2, f. 187v-188r.
Petrus etc. Dilectis in Christo clericis ecclesie Sancti Cipriani de

Alleis. Salutem in Domino. Cum Berengarius Textoris, [parrochianus
uester], ad sequendum comunias que anno preterito contra Guillelmum
Baiuli a pace et treuga tunc eiectum fuerunt per ecclesiam conuocate
astrictus non esset, cum sit homo quantum ad tres partes de dominio
militum et de ecclesia non nisi ad quartam partem, ideo uobis dicimus
et mandamus quatinus ipsum Berengarius Textoris, ex eo quia ad dictas
comunias non fuit, pro excomunicato minime habeatis. Imo ipsum ad
diuina decetero admitatis libere sicut prius redd.
Datum Gerunde sub nostro sigillo maiori, ·IIe· idus septembris,
anno predicto.
[Habuimus ·XviII· denarios].
18
1326, setembre, 19
Pere d’Urrea, bisbe de Girona, mana al seu batlle de la Bisbal, Guillem
sa Frigola, que li mana que elegeixi deu homes que en designin
dos per fer d’obrers, atès que no hi ha cap procurador dels béns de
l’església de la Bisbal.
Original: ADG, Lletres, vol. U-2, f. 191v.
De nós en Pere etc. a l·amat en Guillem ça Frigola, batle nostre

de la Bisbal. Hauem entès que en la uilla de la Bisbal no ha nuyl hom
asenyaladament qui·s entremeta dels feyts comuns de la sglea del dit

loch ne de leuar e prestar los drets de la obra d·aquella, ans per contrast
los dits drets se perden per ço cor no és qui·ls deman. Un, com nós
no uullyam que la dita esglea sia defraudada en sos drets per aquesta
manera, diem-uos e·us manam que, ab aquests IIII prooms ensems de
la Bisbal qui aquesta letra us presentaran, n·elegiscats X e aquels X
elegesquen-ne dos [que] sien lex o d·altres qui sien bons et sufficiens a
açó e quan sien elegits uós, per autoritat nostra, forçats-los que prenen
aquel càrrech e aquel offici ab alcun dels clergues de la esglea ésser
hy uolen e açó·s faça encontinent com peril sia en la triga.
Dada sotz segel menor etc.
[Nichil].
19
1329, juny, 8
Visita pastoral realitzada per Ramon Albert, sagristà de Llers, a l’església
i parròquia de Sant Sadurní.
[De Sancto Saturnino]

Eodem die dictus uisitator accessit ad eclesiam Sancti Saturnini
causa uisitacionis oficium exercendi.
Et Petrus Dalmacii et Petrus Laboratoris et Bernardus sa Ual et
Saturninus Loreti, jurati et interrogati, dixerunt se aliquid nescire fore
corrigendum in dicta parrochia, excepto quod operarii dicte eclesie
nolunt reddere computum de blado olei juuenis hominibus qui con-
sueuerunt esse operarii nec clericis. Dixerunt etiam quod Raimundus de
Pontonibus habet terciam partem decime dicte parrochie et Guillelmus
Mata est baiulus naturalis in dicta parte.
Petrus Jouerii, sacrista predice eclesie, iuratus et interrogatus,
dixit aliquid se nescire fore corrigendum in dicta parrochia, excepto
quod operarii et pagesii nolunt soluere bladum olei nec uolunt admitere
clericos ad dictum opus.
Guillelmus Conilii, ebdomedarius dicte eclesie, juratus et inter-
rogatus, dixit ut supra proximus testis.
Arnaldus Buiga, clericus stabilitus in dicta eclesia, juratus et in-
terrogatus, dixit se aliquid nescire fore corrigendum in dicta parrochia,
excepto quod Petrus Jouerii, sacrista, habet prolem ex quadam muliere
uocata prout credit Ermesendis. Et Guillelmus Conilii habet prolem

ex quadam muliere uocata n’Estruga, tamen non tenent eas in domo
propria, sed quilibet mulier habet suam domum, nescit tamen si fuit
cum eis dispensatum nec si fuit eis pena inposita, tamen bene scit
quod de predictis fuerunt acusati.
Guillelmus Hualgerii, epdomedarius dicte eclesie, juratus et inter-
rogatus, dixit se aliquid nescire fore corrigendum in dicta parrochia,
excepto quod Petrus Iouerii, sacrista, tenet in domo propria quandam
mulierem uocatam Ermesendem et habet ex ea tres filios. Item dixit
quod Guillelmus Conilii, ebdomedarius, tenet in domo propria quandam
mulierem uocatam Astrugam et habet ex ea unum filium. Et de predictis
generatur magnum scandalum in tota parrochia et dictus testis monuit
predictos clericos multociens ut dimiterent predictas concubinas qua
publice tenent in domo et noluerunt nec uolunt desistere a predictis.
Interrogatus si fuit cum eis dispensatum et si fuit eis inposita pena de
predictis, dixit se nescire.
Et dictus uisitator iniunxit et mandauit dicto sacriste sub pena
decem librarum ut dimitat predictam Ermesendem et expellat eam
de domo. Item dictus uisitator inunxit et mandauit dicto Guillelmo
Conilii sub pena decem librarum ut dimitat predictam Astrugam et
expellat eam de domo.
20
1335, setembre, 4
Convinença entre Guillem Imars, sagristà de l’església de Sant Cebrià
dels Alls, i Joan Lunell i Pere Alenyà, obrers de l’església i de l’altar
de Santa Maria de la mateixa església, sobre les ofrenes fetes a
l’altar esmentat.
Original: ADG, Notaria, vol. G-9, f. 144r-v.
[Sant Ciprià dels Alls, convenció entre rector y obrers]

Nouerint uniuersi quod cum esset contentio seu controuersia in-
tera Guilellmus Ymars, sacristam ecclesie Sancti Cipriani de Alleis, ex
una parte, et Johannemb [Lunelli] et Petrum Alanyani, parrochianos
et operarios dicte ecclesie et altaris Beate Marie siti in eadem, ex alte-
ra, racione oblacionum seu offertarum que offeruntur in ·IIIIor· anni
festiuitatibus ipsius Beate Virginis Marie in altari predicto annuatim.
Tandem dicte partes uolentes ad pacem et concordiam super predictis
venire ac litigio [quod de] presenti seu in futurum inde prouenire set
etiam oriri posset finem imponere, videlicet idem Guillelmus Ymars,
sacrista, per se et successores suos in dicta sacristia, et Johannes Lunelli

et Petrus Alanyani, operarii predicti, per se et successores suos dicte
ecclesie et altaris predicti operarios, ordinarunt, conuenerunt et etiam
concesserunt et uoluerunt quod de omnibus et singulis oblacionibus seu
offertis que, tam in pane quam in denariis quam etiam in aliis, in altari
Beate Marie predicto in ·IIIIor· anni festiuitatibus ipsius Beate Marie
Virginis decero annuatim [ad osculum manus presbiter in ipso altari
missam celebrantis tamen oferentur, sint due partes] ex ipsis predicti
sacriste et succesorum eius ad omnes suas et suorum uoluntates inde
faciendas et tercia pars ex eisdem sit altaris predicti que tercia [pars]
conuertatur et conuerti habeat in utilitatem et ornamentum eiusdem
altaris per dictos operarios seu per illos qui pro tempore fuerint in
eadem ecclesia et altari predicto, [de consilio] eiusdem sacriste uel qui
pro tempore fuerit in ecclesia supradicta.
Voluerunt, tamen, conuenerunt, [ordinauerunt] et concesserunt
quod, quandocumque et quocienscumque festum Purificacionis Beate
Marie euenerit in die dominica, quod omnes oblaciones seu offerte
que in pane, denariis uel in aliis ipsa die tamen in dicto altari a Ch-
risti fidelibus [ad osculum manus tamen dum missam celebrabitur]
offerentur, sint integriter et sine aliqua diminucione sacriste predicti
et eius successorum in dicta sacristia, quiquidem sacrista et eius suc-
cessores in ipso festo Purificacionis et in omnibus aliis tribus festis
Beate Marie teneatur missam sollempniter celebrare in altari predicto.
Et quod die seu diebus predictarum festiuitatum quibus dictus sacrista
seu successores sui missam in eodem altari sollempniter ut predicitur
celebrabunt non teneantur in ipsis diebus aliam missam celebrare seu
facere celebrari, ita quod pro celebracione unius a celebracione alterius
penitus sint exempti.
Promitentes idem sacrista, per se et successores suos in dicta sac-
ristia. et operarii predicti, per se et successores eorum in dictis ecclesia
et altari operarios, et omnes etiam insimul sponte jurantes per Deum
etc. predictam ordinacionem conuenienciam et concessionem ratam
gratam et firmam semper habere et numquam in aliquo contraue-
nire [uel reuocare] jure aliquo siue causa, per hanc [...] ordinacionem
conuencionem seu concessionem noluerunt dicte partes [...] quibusdam
ordinacionibus pro dicto altari facientibus [contentis in quodam instru-
mento confecto] ·III· nonas nouembris anno Domini ·Mo·CCCo·XXXo·
primo et clauso per Jacobum Martini, notarium publicum de Monellis,
in aliquo derogari [nec eas] cassari uel etiam anullari immo omnia et
singula in eo contenta uoluerunt in suo robore permanere. De quibus
omnibus ambe predicte partes mandarunt fieri publicum instrumentum
per me notarium infrascriptum.
Que fuerunt acta et a Guillelmus Ymars, sacrista, Johanne Lunelli

et Petro Alanyani, operariis predictis, concessa firmata et jurata ·IIo·
nonas septembris, anno Domini ·Mo·CCCo·XXXo· quinto, presentibus
testibus venerabilis Guilellmus de Scala, canonico Sancti Felicis Ge-
runde, Guilelmo Maçaneti, sacriste ecclesie Sancti Cipriani de Letone,
et Bernardo de Verdegerio, clerico Gerundensi.
a. segueix ratllat: Berengarius. b. segueix ratllat: Nuelli.
21
1336, setembre, 13
Pere de Casadevall, paborde de l’Almoina del Pa de la seu, autoritza a
Bernat Gombau de Riudellots de la Selva, que reconegui a Beren-
guer de Cruïlles, cabiscol de la seu, la manera com es divideixen
els delmes de la parròquia de Riudellots de la Selva.
Original perdut.
Còpia del 1364 d’A.: ADG, Seu de Girona, Cabiscol Major, pergamí núm. 5.
Hoc est translatum fideliter sumptum Gerunde, terciadecima die

septembris, anno a Natiuitate Domini millesimo ·CCCo· sexsagesimo
quarto, auctoritate et decreto venerabilis et discreti Petri Comitis, le-
gum doctoris judicis ordinarii inter[itementibus], a quodam publico
instrumento per alphabetum diuiso cuius tenor dinoscitur esse talis.
Sit omnibus notum quod ego Petrus de Casadeual, preposito Ele-
mosine panis sedis Gerunde, cum hoc presenti publico instrumento
ex causa subscripta, dono [et transfero] licenciam et potestate tibi
Bernardo Gombau de Riuolutorum de Silua, homini proprio dicte Ele-
mosina, recognoscendi venerabili Berengario de Crudiliis, precentori
sedis Gerunde, et ipsi precentorie bajuliam quam habeo in parte seu
partibus quas dicta Elemosina habet et percipit in decima parrochie
de Riuolutorum de Cilua et in aliis locis, in quibus decimale ipsius
parrochie extenditur quo decima quantum ad expleta panis et lini et
canabi sic diuiditur, scilicet [quod fiunt inde octo partes] et precentor
ecclesie Gerundensis recipit inde quinque partes, et de tribus partibus
residuis fiunt quatuor partes de quibus dicta Elemosina recipit tres
partes et Raymundus de Villanoua de Baschanone quartam partem.
Decima vero carnatici et volatilium dicte parrochie et lane sic diuidi-
tur, scilicet quod dictum precentor recepit de ipsa medietate et de alia
medietate clerici ecclesie de Riuolutorum recipiunt quartam partem et
de residuis tribus partibus fiunt quatuor partes de quibus Elemosina
recepit tres partes et Raymundus de Villanoua quartam partem. Quam
licenciam tibi dono ex quia michi constat per instrumentum donacionis

Petro Gombali filioque suo Bernardo et suis predecessoribus tuis facte
de dicta bajulia per Guillelmum Dalmacii et filium suum Berengarium
et uxores suas Guillelmam et Beatricem, cum instrumento confecto
terciodecimo kalendas septembris anno vicesimo nono regni Lodouici
regis junioris, in posse Petri leuite, que precentoria habet jus in dicta
bajulia quod dicti Guillelmus Dalmacii et eius filius Berengarius et
uxores ipsorum pro quibus tenebatur habebant quod tenetur dicta ba-
julia et teneri debet pro precentoria antedicta ut de hoc me certificaui
et michi constat tam per dictum instrumentum quod vidi tenui et legi
quam alia. Promittens tibi et tuis predictam licentiam et alia antedicta
rata et firma semper habere per me et meos successores in dicta Ele-
mosina et contra ea non venire de jure vel de facto aliqua racione. Et
ego Bernardus Gombau predictus, non obstante licenciam predictam
michi atributa per vos dictus venerabili prepositum, per me et meos
successores tenentes dictam bajuliam, non obstante quod dicta baju-
lia non teneam pro dicta Elemosina, promitto vobis et successoribus
vestris quod ego et mei successores in dicta bajulia leuabimus et con-
gregabimus bene et fideliter dictas partes quas ipsa Elemosina habet in
dicta decima et eas vobis et successoribus vestris ac quibus volueritis
trademus fideliter atque bene retenta michi et meis retrodecima tamen
pro labore meo. Et si forte pro defectu predictorum vos vel successores
vestri dampnum aliquod sustinueritis vel inter[...] siue aliquas inde
feceritis missiones in judicio vel extra quocumque modo totum vobis
et successoribus vestris in dicta Elemosina restituere promitto et inde
credamini vos et successores vestri simplici verbo vestro sine testibus
et juramento. Et propter hoc obligo vobis et successoribus vestris in
dicta Elemosina me et omnes heredes et successores meos et omnia
bona mea ubique habita et habenda, jurans sponte per Deum et eius
sancta quatuor Euangelia corporaliter a me tacta, predicta attendere
et complere et in aliquo non contrafacere aliqua racione. Et ego Be-
rengarius de Crudiliis, precentor ecclesie Gerundensi predictus, per me
et meos successores in dicta precentoria, firmo, laudo et approbo tibi
dicto Bernardo Gombau et tuis perpetuo bajuliam predictam, ita ut
tu et tui amodo imperpetuum ipsam habeatis teneatis ac possideatis
bajuliam cum suis juribus prout melius ad tuum tuorumque bonum
et sanum intellectum possit intelligi atque dici, saluo jure predicte
precentorie in terciis, laudimiis, foriscapiis et omnibus aliis ad domi-
nium directum pertinentibus. Et pro hoc firmamento et laudamento
confiteor a te habuisse et recepisse centum solidos barchinonenses de
terno, renunciando excepcioni peccunie non numerate et non recepte et
doli. Et si forte propter hoc plus michi competit vel competere potest
aut debet totum illud plus tibi et tuis dono donacione irreuocabili inter
uiuos, promittens tibi et tuis predictum firmamentum et laudamentum
et omnia alia et singula supradicta rata grata et firma semper habere,
tenere et obseruare et in aliquo non contrauenire aliqua racione. Et
ego Bernardus Gombau predictus, jamdictum firmamentum recipiens a
uobis venerabili Berengario de Crudiliis, precentore predicto, de bajulia
antedicta, confiteor et recognosco vobis quod ipsam bajuliam teneo cum
juribus suis pro ipsa precentoria et pro vobis et successoribus vestris
in eadem confitens vobis quod omnia tercia, laudimia et foriscapia ex
ipsa proueniencia sunt et esse debent vestri et successorum vestrorum
in precentoria antedicta, jurans sponte per Deum et eius sancta quatuor
Euangelia corporaliter a me tacta predicta fore vera.
Actum est hoc idus septembris, anno Domini millesimo ·CCCo·
tricesimo sexto.
Sig+num Petri de Casadeual, prepositi. Sig+num Berengarii de
Crudiliis, precentoris. Sig+num Bernardi Gombau, predictorum, qui hec
firmamus et laudamus pariterque juro ego dictus Bernardus Gombau.
Testes huius rey sunt Arnaldus de Sererollis, clericus sedis Gerunde, et
Raymundus de Orta, sacrista ecclesie de Valuaraya, et Petrus de Villa,
clericus tonsuratus.
Eg+o Raymundus de Brugeria, notarius publicus substitutus auc-
toritate regia a Bernardo de Toylano, publico Gerunde notario, hec de
notis acceptis per Arnaldum de Manso condam simili auctoritate et
substitucione notarium publicum, scribi feci et clausi.
Ego Petrus Comitis, legum doctor judex ordinarius Gerunde qui,
presens translatum cum suo originali fideliter comprobauit notarius
infrascriptus, auctoritate judiciali subscribo decretumque meum in-
terpono.
Eg+o Raymundus de Brugeria, notarius publicus substitutus aucto-
ritate regia a Bernardo de Toylano, quondam publico Gerunde notario,
hoc translatum a suo originali sumptum et cum eodem de uerbo ad
uerbum fideliter comprobatum scribi feci et clausi.
22
1341, març, 5 (1340)

Bartomeu Carnut, sagristà de l’església de Riudellots de la Selva, i Arnau
Guerau, parroquià de Riudellots, procuradors i administradors de
l’obra de l’esmentada església, redueixen a un cens de 3 sous i 8
diners barcelonesos els agrers, és a dir, dues tasques, el delme i la

primícia, que Arnau de Rovirola, de la mateixa parròquia, pagava
per un quadre de terra, d’un jornal de bous d’extensió, situat a
prop del mas Rovirola i del riu Onyar.
Original: ACSCF, fons patrimonial Rovirola-Batlle, capsa 1, pergamí núm. 6.
Sit omnibus notum quod ego Bartholomeus Carnuti, sacrista eccle-

sie Sancti Stephani de Riuolutorum de Silua, et [Arnaldus] Geraldi sa
Guielsony, parrochie de Riuolutorum de Silua, operarii, procuratores
et aministratores operis seu fabrice dicte ecclesie, electi ab uniuersi-
tate hominum dicte parrochie et habentes potestatem ut asserimus
ad subscripta ab uniuersitate dicte parrochie nobis traditam verbote-
nus ut moris est et concessam, ex certa sciencia, attenta, considerata
et procurata utilitate dicte fabrice seu operis, per nos et successores
nostros in eadem, de consensu et uoluntate plurium ex probis homi-
nibus dicte parrochie cum quibus et etiam cum tota uniuersitate dicte
parrochie frequenter colloquium habuimus et tractatum, reducimus et
tornamus vobis Arnaldo sa Rouirola dicte parrochie et uestris perpetuo
ad certum sensum, scilicet trium solidorum et sex denariorum monete
barchinonense de terno soluendorum anno quolibet dicto operi et ope-
rariis eisdem in festo Sancti Michaelis, agraria illa, scilicet duas trascas
necnon et decimam et primiciam que prestare debebant et consueue-
runt dicto operi de expletis cuiusdam quadri terre quem habetis et pro
dicto opere seu fabrica tenetis in parrochia predicta prope clausum
mansi uestri, et affrontat ab oriente in riuo Undaris, a meridie in ho-
nore d·en Vinyoles, ab occidente et a circio in honore uestro sicut est
diuisum per terminos, et continet dictum quadrum terre unum bonum
jornalem bouum. Ita uidelicet ut uso et uestri decetero agraria aliqua,
decima uel primicia non prestetis de dicto quadro terre, set loco et
in recompensacionem eorum prestetis inde dictos tres solidos et sex
denarios de censu in dicto festo Sancti Michaelis annuatim dicto operi
seu fabrice, et illis qui eam pro tempore reg[iant] propter tamen hanc
reduccionem in directo dominio di<re>cte terre, scilicet in terciis, lau-
dismiis et foriscapiis inde prouenientis, emparis et aliis ad directumd
ominium pertinentibus, nullum fiat prejudicium dicto operi. Immo in
eis sit jus ipsius operis saluum perpetuo et illesum, sicque per nos et
nostros successores in dicto opere, promitimus uobis et uestris quod
predictam reduccionem et alia omnia predicta nos et successores nostri
in dicto opere perpetuo rata, grata et firma habebimus, tenebimus et
seruabimus et non contraueniemus, infringemus vel reuocabimus, sub
bonorum dicti operis omnium iptotheca. Confitemur in predicta reduc-
cione utilitatem dicti operi procurasse, pro eo quia dicta terra per vos
non bene excolebatur propter minimam honeracionem dictorum agra-
riorum et nunc melius per vos laborabitur, meliorabitur et cultiuabitur

et si contingeret eam uendi prouenient inde meliora foriscapia dicto
operi et etiam pro eo quia cum agraria predicta sepe defficerent dictus
tamen census immo erit perpetuus et annualis. Et nos Bernardus de
Balneolis, ciuis Gerunde, Bernardus Gombau, Bernardus de Vinyoles,
Petrus Morati, Petrus Morages, Guillelmus Agreti, Bernardus de Oliueria,
Bartholomeus Miri, Petrus Calueti, Guillelmus Senyerich et Guillelmus
Boschani, Francischus Calueti, Arnaldus de Rouiria et Petrus de Gar-
riga, Arnaldus Vilar et Guillelmus Viaderii, parrochie de Riuolutorum,
predicti, cerciorati quod in predicta reduccione fuit procurata utilitas
dicti operis predictis omnibus consentimus et ea firmamus in omnibus
et laudamus. Et ego dictus Arnaldus sa Rouirola, dicte reduccione
consenciens, confitensque me dictam terram tenere superius confron-
tatam pro dicto opere seu fabrica dicte ecclesie et quod dictum opus
seu fabrica habet in ea directum dominium scilicet tercia, laudismia,
foriscapia, emparas, firmamenta et omnia alia ad directum dominium
pertinencia et quod racione dicte reduccionis prestare debeo et promito
decetero et perpetuo dicto operi anno quolibet in festo Sancti Michae-
lis dictos tres solidos et sex denarios monete barchinonense de terno,
obligando ad hec uobis et successoribus uestris, ditam terram cum
suis melioramentis factis et faciendis, jurans per Deum et eius sancta
quatuor Euuangelia a me corporaliter tacta predicta omnia fore uera.
Actum est hoc tercio nonas marcii, anno Domini millesimo trecente-
simo quadragesimo. Sig+num Bartholomei Carnuti. Sig+num Arnaldi
Geraldi. Sig+num Bernardi de Balneolis. Sig+num Bernardi Gombau.
Sig+num Bernardi de Vinyoles. Sig+num Petri Morati. Sig+num Petri
Morages. Sig+num Guillelmi Agreti. Sig+num Bernardi de Oliueria.
Sig+num Bartholomei Miri. Sig+num Petri Calueti. Sig+num Guillelmi
Senyerich. Sig+num Guillelmi Boschani. Sig+num Francischi Calueti.
Sig+num Arnaldi de Rouiria. Sig+num Petri de Garriga. Sig+num Arnaldi
de Vilari. Sig+num Guillelmi Viaderii predictorum, qui hec firmamus
et laudamus. Sig+num Arnaldi de Rouirola predicti, qui hec firmo et
laudo pariterque juro. Testes huius rei sunt Johannes de Plano, de
Vulpiliacho, et venerabilis Petrus de Casadeual, prepositus Elemosine
Panis sedis Gerunde.
Eg+o Raymundus de Brugeria notarius publicus substitutus aucto-
ritate regia a Bernardo de Toylano, publico Gerunde notario, hec scribi
feci et clausi cum raso et aptato in linea testium ubi dicitur “Johannes
de Plano de Vulpiliacho” et cum raso et emendato in ·XIIIIa· linea ubi
dicitur “operis”.
ABC. ABC.
23
1341, març, 29
Pere de Preses, Berenguer Bertran i Guillem Català de Preses de Sant
Mateu de Montnegre, a causa d’una diferència entre Guillem Ca-
valler, claver de la seu, i Ferrer Moner, sagristà de Sant Mateu
de Montnegre, sobre el delme i la primícia dels seus masos, reco-
neixen al referit claver que la primícia és d’ell.
Original: ADG, Seu de Girona, Claver, pergamí núm. 57.
Sit omnibus notum quod nos Petrus de Presis et Berengarius

Bertrandi et Guillelmus Cathalani de Presis parrochie Sancti Mathei
de Montenigro, attendentes quod questionis materia oriebatur et uer-
ti sperabatur inter uos Guillelmi Cauallerii, clauigerum ecclesie sedis
Gerunde, et Ferrarium Monerii, sacristam ecclesie Sancti Mathei de
Montenigro, ex una parte, et nos, ex altera, racione decime et primicie
mansorum honorum et possessionum nostrarum, tandem nos et uos
uolentes viam litigii euitare et procere laboribus et expensis de ueritate et
equitate predictorum nos informauimus diligenter et reperta ueritate et
nobis cercioratis de jure nostro, per nos et nostros, presentes et futuros,
confitemur et recognoscimus uobis dicto clauigero, presenti, et uobis
dicto Ferrario, absenti, et uestris successoribus quod, non obstante usu
uel consuetudine in contrarium ut dicimus obstruatis, nos debemus
et, per nos et nostros, promitimus uobis et successoribus uestris quod
nos, decetero et perpetuo, trademus, dabimus et deliberabimus uobis
et uestris successoribus integriter et in pace decimam et primiciam
de expletis panis et vini, lana, lino, canabo, carnatico et jure ortorum
et aliis omnibus de quibus decima et primicia prestatur comuniter et
prestabitur decetero per alios parrochianos parrochie Sancti Mathei
de Montenigro in parrochia predicta de Montenigro, que decima et
primicia inter vos ambos et uestros successores diuiditur et diuidi de-
bet sicut est consuetum. Et si forte pro deffectu premissorum uos uel
uestri dampnum aliquod sustinueritis uel interesse siue aliquas inde
feceritis missiones, damini uos et uestri simplici uerbo uestro sine
testibus et juramento. Et propter hoc obligamus uobis et uestris omnia
bona nostra ubique habita et habenda, promittentes uobis et uestris et
etiam jurantes sponte per Deum et eius sancta quatuor Euuangelia a
nobis corporaliter tacta predicta omnia fideliter attendere et complere
et non contrauenire aliqua racione.
Actum est hoc quarto kalendas aprilis, anno Domini millesimo
trecentesimo quadragesimo primo.
Sig+num Petri de Presis. Sig+num Berengarii Bertrandi. Sig+num

Guillelmi Cathalani, predictorum, qui hec firmamus et laudamus pa-
riterque juramus. Testibus huius rei sunt Jacobus Ferrarii et Jacobus
Sabaterii, comorantes Gerunde.
Eg+o Raymundus de Brugeria, notarius publicus substitutus auc-
toritate regia a Bernardo de Toylano, publico Gerunde notario, hec
scribi feci et clausi.
24
A) 1364, juliol, 22, Sant Martí Vell

Pere de Llac de la parròquia de Sant Martí Vell, capbreva els obrers de
l’obra de Sant Martí Vell, en la qual consigna els pagaments cor-
responents al blat de l’oli, que havia de fer pels masos Llac i Feliu
i la borda de Casadavall de Llac.
Original: AHG, Notarial, Resta del districte de la Bisbal, vol. 9, f. 1r-v.
Petrus de Lachu parrochie Sancti Martini Veteris confiteor et

recognosco operariis [operis ecclesie Sancti] Martini Veteris [et eidem
operi] quod facio et presto [ac facere et prestare] teneor et promitto
dicto operi, quolibet anno perpetuo in festo Sanctorum Petri et Feli-
cis, pro manso meo vocato de·n Lach sito infra dictam parrochiam et
eius honoribus, terris, vineis et possessionibus, [unam migeriam bladi
oley] ad mensuram de [Monellis. Et etiam facio et presto ac] facere
et prestare teneor et promitto [dicto operi, quolibet] anno perpetuo in
dicto festo [Sanctorum Petri et Felicis, unam] migeriam bladi oley ad
dictam mensuram pro alio manso meo vocato Feliu sito infra dictam
parrochiam et eius honoribus terris, vineis et possessionibus. Item facio
et presto ac facere et prestare teneor et promitto dicto operi, quolibet
anno perpetuo in dicto festo Sanctorum Petri et Felicis, pro quadam
borna mea vocata de Casedeuall de Lachu dicte parrochie et eius ho-
noribus, terris et possessionibus, unam carteriam bladi oley ad dictam
mensuram. Jurans sponte per Deum et eius sancta ·IIIIor· Euangelia
corporaliter a me tacta predicta omnia fore vera, hec igitur omnia et
singula supradicta facio et firmo in manu et posse notarii infrascripti
tanquam publice persone a me nomine dicti operis et omnium quorum
intersit et intererit stipulantis et recipientis.
Quod fuit actum in parrochia Sancti Martini Veteris et per dic-
tum Petrum de Lachu firmatum et laudatum ·XXIIa· die julii, anno
a Nativitate Domini millesimo ·CCCo· LXIIIIo·, presentibus testibus
Guillelmo de Colle de Corciano et Johanne Raimundi de Ceruiano.
B) 1364, juliol, 22, Sant Martí Vell

Bernat Martí de Ginestet, home jove de la parròquia de Sant Martí Vell,
capbreva als obrers de l’obra de Sant Martí Vell el que ha de pagar
pel blat de l’oli.
Original: AHG, Notarial, Resta del districte de la Bisbal, vol. 9, f. 1v-2r.
Bernardus Martini de Ginesteto parrochie Sancti Martini Veteris

confiteor et [in veritate] recognosco operariis operis ecclesie Sancti
Martini Veteris et eidem operi quod ego ut joues om dicte parrochie
facio et presto ac facere et prestare teneor et promitto eidem operi,
quolibet anno perpetuo in festo Sanctorum Petri et Felicis, unam car-
teriam bladi oley ad mensuram de Monellis. Jurans sponte per Deum
et eius sancta ·IIIIor· Euangelia corporaliter a me tacta predicta om-
nia fore vera, hec igitur omnia et singula supradicta facio et firmo
in manu et posse notarii infrascripti tanquam publice persone a me
nomine dicti operis et omnium quorum intersit et intererit [ac potest
et poterit interesse legitime] stipulantis et recipientis.
Quod fuit actum in parrochia Sancti Martini Veteris et per dictum
Bernardum Martini firmatum et laudatum [et juratum] ·XXIIa· die julii,
anno a Nativitate Domini millesimo ·CCCo· LXIIIIo·, presentibus testibus
<Guillelmo> de Colle de Corciano et Johanne Raimundi de Ceruiano.
25
1370, març, 31
Sentència de Bartomeu de Puig, oficial del bisbe de Girona, en la causa
entre Galceran Llavanera i Pere Oliba de Borrassà, arrendadors
dels fruits de l’obra parroquial de Borrassà, i Nicolau Bernat, del
mateix lloc, segons la qual i després d’una enquesta efectuada per
veïns de la localitat, condemna a aquest darrer a pagar el quartó
del forment d’oli que corresponia al mas Miquel, que havia quedat
abandonat i del qual Nicolau posseïa diverses terres i el carcaboç.
Original: ADG, Notaria, vol. G-50, f. 202v-203r.
[Borraçà, sentència a fabor de la obra de la iglesia]

[Pro ·XII· denarios]
Nouerint uniuersi quantum esset questio inter Galcerandum La-
uanera et Petrum Oliba de Borraciano, emptores ad certum tempus
fructuum et jurium pertinencium operi ecclesie de Borraciano, ex una
parte, et Nicholaum Bernardi de Borraçiano, ex altera, racione fru-
menti olei, scilicet unius quarteronia et aliorum seruiciorum realium

dicto operi pertinencium ad que asserunt ipsum Nicholaum Bernardi
teneri tanquam tenentem et possidentem carcabocium mansi Michaelis
parrochie de Borraciano, et ipsa questio verteretur coram venerabili et
prudenti viro domino Bartholomeo de Podio, clerico licenciato in legibus
officiali reuerendi domini episcopi Gerundensis. Dictus dominus officialis
comisit literatorie Bernardi Lucian, sacriste ecclesie de Borraciano, et
Petro Auiyon dicti loci ut diuidant et consignent pro rata secundum
magior et minus terras tenentes dicti mansi ad soluendum dictum pe-
titum seruicium prout in dicta comissionis litera lacius continetur et
inde relationem fecerint plenarie dicti comissarii ipsi domini officiali.
Et in ipsa relacione inter alia contineatur quod ipsi receperunt super
predictis testimonium in scriptis quarum tenor talis est.
En Guillem Pere Ramon de Vilamorell e en Johan Figera e na Be-
renguera Nicholaua de Vilamorell de la parròquia de Borraçan, testimonis
demanats per segrament si sabien qui fahia la vigília de ·I· corteron de
forment, lo qual senç és reyal del mas Michel de Vilamorell, e dixeren que
en Guillem Metge del dit loch tén una fexa qui fo del dit mas Michel apelat
Forques, la qual afronta a sol ixednt a la possession del mas Baron de
Vilarmorell, a migdia a la fexa d·en Guillem Pere Ramon e a sol ponent
al seu masex del dit mas, a cerç a la fexa de·na Olota de Santa Logaya.
Item en Jacme Matheu de Auiyon tén un ort lo qual fo d·en Thomas
Michel e afronta a sol ixent a la Ribera de [Alguema],b a migdia al·ort
d·n Baron e a sol ponent al rech del molín, a cerç en la possession d·en
Cerol de Toyan.
Item Arnau Barata tén una caseta lo qual fo del dit mas, afronta
a sol ixent a la casa d·en Faja, e a migdia e a sol ponent al camín pú-
blich, a cerç a la casa del dit mas Miquel o Carcaboç, lo qual tén en
Nicholau Berant, la qual fexa ort e casa és tengut de fer entretot ·XviII·
diners de senç tots ayns.
Iten n·Abrila tén una casa ab alcun pati la qual afronta a sol ixent
e a migdia en la casa d·n Nicholau Bernat, a sol ponent en lo camín
públich, a cerç en la sua possessió masexa.
Item ela masexa tén una fexac / f. 203r / de terra apelada Viyolas,
la qual afronta a sol ixent en la terra d·en Guillem Pere Ramon, a mi-
gdia en la terra d·en Nicholau Bernat, a sol ponent en la possession d·en
Andreu Pagès, a cerç en la possessió d·en Nicholau Bernat.
Item ela matexa tén una fexa de terra la qual afronta a sol ixent
en la possession d·en Pere Ramon de Senta Logaya, e a migdia en la
possessió d·n Ferrer [de] Vilamorell, per les quals casesd demontditas és
acustumada de fer entre tot ·viII· diners.
Item en Geron de Crexel tén una fexa de terra qui afronta a sol
ixent al camín públich, a migdia en la possession d·en Nicholau Bernat,
a sol ponent al camín públich, a cerç en la possession d·en Pere Andreu,
la qual fa ·II· diners al cençs demontdit.
Iten en Francessinet tén una vinya la qual fo del dit mas, afronta
a sol ixent en la possession d·en Berenguer Sartre, a migdia en la terra
d·en Pere deç Vich e d·en Pere Albert, e a sol ponent en la terra d·en Pere
deç Pou, e a çerc en la terra d·en Arnau Barata, la qual era obligada de
pagar quescun ayn ·II· diners al dit cenç.
Iten en Nicholau Bernat tén lo carcabaç de la dita masada e ·I·
tros de terra la qual afronta a sol ixent a la casa d·en Figera, e a mgidai
a la casa d·en Abrill, e a sol ponent al camí públich, e a cerç en la era
d·en Nichholau Bernat, per la qual casa era obligat de pagar ·X· diners
per quescun ayn al dit cenç.
Item en Pere Strayn de Crexel tén una fexa de terra a Pug Maleu
la qual fo del dit mas, afronta a sol ixent en la terra d·en Baron de Vi-
lamorell, a migdia en la possession d·en Nicholau Bernat, a sol ponent
en la terra d·en Guillem Metga, a cerç en la terra d’·en Nicholau Bernat,
la qual terra és obligada a pagar tots ayns ·I· corteron de forment a la
obra de la esgleya de Borraçan, lo qual senc és tengut de leuar e de pagar
lo cens demontdit en Nicholau Bernat de Vilamorell, tenens les ·II· parts
del dit carcaboç e més. Bernat Lucian humil seruidor vostre sacristan
de Borraçan e Pere Auiyon del dit loch comissaris per uós elets a rebra
informacion de les dites coses desús contengudes.
Ideo instante et requirente dicto Galcerando Lauanera, nomine
quo supra et nomine operis seu fabrice dicte ecclesie de Borracia-
no, dictus dominus officialis, presente et uocato Nicholao de Valle,
ciue Gerunde, nomine procuratorio dicti Nicholay Bernardi, sedens
pro tribunali more judicis judicantis, pronunciauit dixit et declarauit
/ f. 203v / dictum Nicholaum Bernardi, tanquam tenentem et possidentem
carcabocium dicti mansi Michaelis parrochie de Borraciano seu eius
maiorem partem, debere et teneri facere et prestare ac persoluere operi
ecclesie de Borraciano annis singulis racione ipsius mansi Michaelis
unum quarteronum frumenti racione frumenti oley et alia seruicia realia
dicto operi pertinencia et quod prenominati alii tenetores possessionum
que fuerunt dicti mansi si jam non consueuerunt aliquid soluere in
adjutorium predictorum sibi soluere et prestare teneatur secundum
maius et minus. Et predicta dicto Galcerando Lauanera, nomine quo
supra et operi dicte ecclesie, adjudicauit et ad ea facienda soluenda et
prestanda dictum Nicholaum Bernardi, licet absentem et eius nomine
dictum Nicholaum de Valle presentem, condempnauit et dictus Nicho-
laus de Valle dixit se predictis minime consentire, de quibus omnibus

dictus Galcerandus Lauanera requisiuit et mandauit sibi fieri publicum
et publica instrumentum et instrumenta per me notarium infrascriptum.
Que fuerunt acta ut premititur Gerunde ultima die marcii, anno
a Natiuitate Domini ·M·CCC· septuagesimo, presentibus ad hec et uo-
catis testibus Galcerando de Quintano, causidico, et Narcisso de Fonte,
scriptore curie officialis Gerunde.
a. segueix ratllat: oley. b. segueix ratllat: Algema. c. segueix ratllat: tén una
fexa. d. segueix ratllat: per les quals cases.
Índexs complementaris
Figures
1. El procés de parroquialització al comtat de Girona, se-
gles x-xi...................................................................................... 83
2. L’església romànica de Sant Andreu de Pedrinyà.................... 87
3. Les capelles de Santa Maria de Montnegre, Sant Joan de
Salelles i Santa Margarida de Vilobí......................................... 97
4. Aparició de castells i cases fortes als ardiaconats de Giro-
na i la Selva, segles x-xiv. .......................................................... 120
5. El control dels delmes laics del bisbat de Girona, 1221-
1360............................................................................................ 133
6. Agrers de les peces de terra segons els capbreus gironins,
1314-1363................................................................................... 190
7. Censos de les cases segons els capbreus gironins, 1314-
1363............................................................................................ 191
8. Agrers dels masos segons els capbreus gironins, 1314-1363. 192
9. L’estructura feudal del bisbat de Girona a partir del delme,
1362-1371................................................................................... 239
10. Cronologia dels documents citats al Llibre Verd, 1362-1371.... 241
11. L’evolució dels titulars dels delmes gironins, segles xiii-xiv.... 242
12. Proporcions entre delme i primícia al bisbat de Girona..... 245
13. Els drets parroquials a Sant Mateu de Montnegre, 1314-
1341............................................................................................ 249
14. Els tonsurats de la diòcesi de Girona, 1326-1334.................... 331
15. Les làpides dels clergues de Sant Mateu de Montnegre,
1336-1338................................................................................... 339
16. La comunitat rural..................................................................... 481

17. Evolució cronològica de les parròquies i de les comuni-
tats rurals................................................................................... 483
Mapes
1. Les diòcesis catalanes als volts del 1300.................................. 33
2. El bisbat de Girona, segle xiv.................................................... 38
3. Les actes de consagració d’esglésies al bisbat de Girona,
904-1200..................................................................................... 41
4. Les visites pastorals al bisbat de Girona, 1295-1329............ 50
5. Situació de la trentena de parròquies estudiades.................... 55
6. Els capbreus senyorials de les terres de Girona, 1311-1369...... 56
7. Les esglésies rurals del bisbat de Girona fins al segle ix. ........ 78
8. El procés de parroquialització als ardiaconats de Girona i la
Selva, segles x-xi. ....................................................................... 82
9. Castells i cases fortes als ardiaconats de Girona i la
Selva, segles x-xiv....................................................................... 92
10. Capellanies eclesiàstiques als ardiaconats de Girona i la
Selva, 1222-1364........................................................................ 113
11. Les parròquies del bisbat de Girona, segle xiv......................... 140
12. Poblament concentrat i dispers al bisbat de Girona a l’inici
del segle xiv................................................................................ 154
13. Els nuclis de població de les terres de Girona, segles xi-xiv 164
14. Els camins dels visitadors episcopals, 1329............................. 171
15. Xarxes de camins locals a les conques del riu Daró i del
riu Onyar, segle xiv................................................................... 172
16. Geografia del valor dels delmes majors de les parròquies
gironines, 1362-1371.................................................................. 233
17. Les comunitats subjectes als fogatges als ardiaconats de
Girona i la Selva, 1358-1378..................................................... 270
18. L’alienació de les jurisdiccions reials als ardiaconats de
Girona i la Selva, segle xiv. ....................................................... 276
19. La procedència dels integrants de les comunies del bisbe
de Girona, 1326-1336 ............................................................... 294
20. Geografia dels delmadors eclesiàstics: monestirs i institu-
cions gironines........................................................................... 305
21. Els clergues parroquials segons les visites pastorals, 1304-
1329............................................................................................ 315
22. Geografia dels delmadors eclesiàstics: capellans i clergues

parroquials................................................................................. 324
23. Geografia dels delmadors laics: comtes, vescomtes i senyors
de castells................................................................................... 363
24. Geografia dels delmadors laics: cavallers i altres laics............ 368
25. Els delmadors laics de la Vall d’Hostoles................................. 369
26. Els delmes en mans d’habitants de Camprodon...................... 378
27. Les confraries del bisbat de Girona, segles xii, xiii i primera
meitat del xiv.............................................................................. 409
28. Almoines i hospitals del bisbat de Girona, segles xii, xiii i pri-
mera meitat del xiv.................................................................... 413
29. Les obreries parroquials en el registre de la decima eccle-
siastica, 1279-1280..................................................................... 420
30. Les obreries parroquials en el registre de la decima eccle-
siastica, 1364.............................................................................. 425
31. Les universitats rurals del bisbat de Girona, segles xiii i
xiv. .............................................................................................. 443
32. Les parròquies de l’ardiaconat de Girona................................ 548
33. Les parròquies de l’ardiaconat de la Selva............................... 554
34. Les parròquies de l’ardiaconat d’Empúries.............................. 561
35. Les parròquies de l’ardiaconat de Besalú................................. 571
Taules
1. Bisbes i sínodes diocesans de Girona, 1199-1369................. 42
2. Els registres de l’administració episcopal, 1294-1340............. 44
3. Les col·leccions de pergamins referents a l’antic comtat
de Girona, 817-1300................................................................... 46
4. Els primers registres de visites pastorals de l’Arxiu Diocesà
de Girona, 1295-1329................................................................. 49
5. Ardiaconats i parròquies del bisbat de Girona, segle xiv ....... 53
6. Els capbreus senyorials de les terres de Girona, 1311-1369...... 57
7. Els manuals notarials de Cruïlles i Monells, 1302-1334.......... 59
8. Donacions de drets parroquials a la seu de Girona i a la
canònica de Vilabertran, 1101-1220......................................... 111
9. La pertinença a la parròquia dels habitants de Cruïlles,
1319............................................................................................ 157
10. Prestacions agràries i censos de masos, cases i peces de

terra............................................................................................ 188
11. Servitud i serveis en treball als capbreus senyorials................ 195
12. Domini directe i costums locals al bisbat de Girona, se-
gle xiv. ........................................................................................ 198
13. Els pagaments pels drets d’ús dels espais comunals, 1314-
1356............................................................................................ 209
14. Els ingressos senyorials a Monells, Brunyola i Camós,
1304-1382................................................................................... 216
15. El valor dels delmes majors del bisbat de Girona, 1362-
1371............................................................................................ 231
16. Tipologia de les parròquies segons el valor del delme,
1362-1371................................................................................... 232
17. Porcions dels delmes majors i menors, 1362-1371.................. 236
18. Ingressos per delmes i primícies segons els grups socials,
1362-1371................................................................................... 247
19. El blat de l’oli de l’obra de Sant Martí Vell, 1364-1388............ 257
20. Les comunitats dels ardiaconats de Girona i la Selva
segons els fogatges, 1358-1378.................................................. 268
21. Les prestacions militars dels homes dels castells de Ravós
i Lloret, 1317-1320..................................................................... 284
22. Els motius d’exempció de la comúnia contra Guillem
Batlle, 1326-1336....................................................................... 293
23. Presentacions i nomenaments de clergues de parròquies
gironines, 1295-1334.................................................................. 307
24. El nombre de clergues a les parròquies gironines, 1304-
1364............................................................................................ 313
25. El patrimoni dels clergues parroquials, 1253-1333............... 320
26. La participació dels clergues parroquials en els delmes
dels ardiaconats de Girona i la Selva, 1362-1371.................... 322
27. Les rendes dels beneficis parroquials, 1279-1364.................... 325
28. La llengua de les lletres episcopals i reials, 1293-1330............ 335
29. Els motius d’excomunió al bisbat de Girona, 1294-1340........ 344
30. Els excomunicats del bisbat de Girona per grups socials,
1294-1340................................................................................... 345
31. Els incompliments de les obligacions dels clergues parro-
quials, 1304-1329....................................................................... 348
32. Els motius dels nomenaments i de les absències dels cler-

gues gironins, 1294-1340........................................................... 353
33. La durada dels càrrecs eclesiàstics de les parròquies giro-
nines, 1295-1348........................................................................ 354
34. Llicències episcopals per no assistir a la missa al temple
parroquial, 1326-1350................................................................ 365
35. El valor dels dots i les llegítimes dels llinatges senyorials,
1232-1312................................................................................... 372
36. Pràctiques religioses dels cavallers gironins, 1204-1362......... 374
37. Els compradors de les jurisdiccions reials de la vegueria
de Girona, segle xiv.................................................................... 379
38. Els estatus personals dels habitants de Ravós i Santa Llo-
gaia del Terri, 1317.................................................................... 383
39. Els estrats socials de Cruïlles i Sant Sadurní, 1276-1333........ 385
40. Els qüestors del bisbat de Girona, 1320-1360.......................... 390
41. La moralitat dels laics segons les visites pastorals, 1304-
1329............................................................................................ 396
42. Les esglésies parroquials en els testaments de la nota-
ria de Monells, 1304-1333......................................................... 399
43. L’estat dels temples parroquials segons les visites pastorals,
1304-1329................................................................................... 421
44. Procedència social dels obrers i testimonis en les visites
pastorals, 1304-1329.................................................................. 431
45. Cronologia de les universitats gironines, 1250-1350............... 442

Mallorquí, Elvis) Parròquia I Societat Rural Al Bisbat de Girona, Segles XIII-XIV PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Mallorquí, Elvis) Parròquia I Societat Rural Al Bisbat de Girona, Segles XIII-XIV PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

fundació noguera

parròquia i societat rural

© Elvis Mallorquí, 2011

Les formes de la parroquialització . . . . . . . . . 94

L’administració de justícia . . . . . . . . . . . . . 271

Els grups socials a l’interior de les parròquies rurals . . . 381

Conclusions generals . . . . . . . . . . . . . . . 471

La parròquia és i ha estat una peça essencial de l’estructura or-

Des d’aquesta perspectiva, malgrat que l’Església a través de les

molts situats en mapes. El lector trobarà, a través de la parròquia,

La responsabilitat dels parroquians afectava especialment la gestió

eclesiàstica i religiosa de la província eclesiàstica tarraconense al llarg de la baixa edat

xiv. Al costat d’aspectes més coneguts com el patrimoni o els intents

1. Part dels materials recollits en el treball de recerca van ser reelaborats en

la Selva, Sant Mateu de Montnegre, Monells i Lloret, juntament amb

Afortunadament, no he estat sol en el llarg camí de la tesi. Per

Més enllà de la universitat, aquest treball de recerca no hauria estat

Riudellots de la Selva, gener del 2011

ACA Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona)

c. columna ed. orig. edició original

Fa més d’un segle, l’historiador francès Pierre Imbart de la Tour

religiós dels fidels a París el 1984, sobre la parròquia en el si de l’es-

El mot llatí parochia té el seu origen en el grec paroikia, grup

3. Cristianizzazione ed organizzazione ecclesiastica delle campagne nell’alto medio-

culte.4 Tres elements, doncs, formen una parròquia medieval: l’església,

Església, feligresos i territori

4. García de Cortázar, J. Á., La sociedad rural en la España medieval, Madrid:

rector de la “seva” església, l’indret on protagonitzaven els principals

Parròquia i comunitat rural

6. Ripoll, G.; Velázquez, I., “Origen y desarrollo de las parrochiae en la Hispania

les comunitats rurals participaven activament i, a vegades, s’enfrontaven

de regir la comunitat.10 En el cas del bisbat de Girona, en quin mo-

Una feudalització sense parròquies?

10. Le Bras, G., Études de sociologie religieuse, París: Presses Universitaires de

12. Toubert, P., Les structures du Latium médiéval, Roma: École Française de

14. Fossier, R., La infancia de Europa: siglos x-xii, Barcelona: Editorial La-

© Elvis Mallorquí, 2010

la feudalització de la societat: els senyors controlaven tant els delmes

a àmbits d’exercici del poder senyorial i, evidentment, com a marcs

Fonts documentals i marcs d’anàlisi

23. Puigvert, Església..., p. 94-95. A França, tanmateix, es conserven alguns re-

Per a una visió global: el bisbat de Girona

la Tet BISBAT D'ELNA

© Elvis Mallorquí, 2006

28. L’Empordà, la Selva i la Muntanya eren les denominacions populars anteriors

29. Guilleré, Ch., Girona al segle xiv, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de

de Girona és la diòcesi amb més assemblees sinodals de la provín-

35. Bueno, S., El derecho canónico catalán en la baja Edad Media, Barcelona:

En tercer lloc, des de l’any 1294 es conserven els primers registres

Des de la mitja distància: els ardiaconats de Girona i la Selva

38. Sabaté, El territori..., p. 35-40 i p. 172.

39. Pons Guri, “Nomenclátores...”, p. 10-11, p. 35, p. 51 i p. 54-55; Bolós, J.;

ALTRES INSTITUCIONS ECLESIÀSTIQUES

comtes de barcelona i reis d’aragó

Fons documentals (arxiu; edició) Nombre de documents Total

D’altra banda, com la resta de llibres de l’administració episcopal,

solien visitar, o fer visitar per altres, les parròquies de la diòcesi un

44. Guilleré, Ch., “Les visites pastorales en Tarraconaise à la fin du Moyen

contra clerici, els visitadors preguntaven a un grup de fidels convocats

© Elvis Mallorquí, 2008

Font: cf. taula 4 i apèndix 1.

en condicions, per l’economia parroquial i, per damunt de tot, pel seu

i els clergues, la seva moralitat, el grau de consanguinitat en els ma-