.

El cafè de la granota

Estudi preliminar

 Introducció
Aquesta obra és un recull de narracions diferents, però, alhora molts acaben tenint una
certa relació entre ells (lloc, temps espai...). La majoria dels contes són inspirats en la
vida popular d’una vila anomenada la Mequinensa.

El cafè de la Granota és un element que tenen en comú tots els capítols. És el lloc de
reunió de tots els veïns de la vila, on, en alguns casos s’expliquen les històries
relatades al llarg de tota l’obra

 Escenari geogràfic
L’escenari espacial en el qual es desenvolupa l’acció dels contes és la vila de
Mequinensa (vila on va néixer el propi autor, Jesús Moncada). En els contes de El cafè
de la granota apareixen els cafès, carrers, places, mines, llaüts i en general, tota la
vida rural de la Mequinensa, a més dels personatges- llaüters, pagesos, apotecaris...-
són gairebé sempre, tant masculins com femenins, habitants de la vila.

 Escenari temporal i històric

Tot i les poques dates esmentades en tot el recull de contes, podem situar l’acció
d’aquests contes en la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle
passat.

Per exemple, en “Futbol de ribera” trobem esmentat l’any 1958; en “Amarga reflexió
sobre un manat de cebes” s’especifica que l’acció transcorre el quinze de novembre de
1958 a les dues de la nit; en “Un enigma i set tricornis” el cronista aclareix al lector que
a principis dels anys seixanta el pes net de les forces de l’ordre de guarnició a la vila
excedia de bon tros la mitja tona.

També pot servir com a referència la repressió i opressió que pateixen els habitants
respecte la política, o les diverses al·lusions a la dictadura franquista.

 Humor i ironia
L’ humor i la forta ironia són formes que apareixen i acompanyen al lector al llarg de
tots els contes, i que, reforcen el fet que El cafè de la granota té un grau elevat
d’homogeneïtat. És així, com, forcen de manera subtil la lògica de situacions que, en
principi, són quotidianes.

1
  Mort i rituals funeraris
Veiem aparèixer la mort en la majoria de contes com una cosa quotidiana, llevada de
tota transcendència, i fins i tot, en alguns casos, amb un toc màgic.

 Crítica social i política

D’una manera o d’una altre, sembla que Moncada hagi redactat els contes per a
reproduir críticament les passions, les actituds morals, els anhels i els somnis dels
diferents personatges. Així doncs, podem veure que en “Informe provisional sobre la
correguda d’Elies” té com a tema la gasiveria, “Els delfins” la vanitat( Orgull inspirat
per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig
excessiu d'ésser notat i lloat de les gents.), “ Paraules des d’un oliver” la mesquinesa,
“Amor fatal en decúbit supí” la repressió sexual i la hipocresia... Una crítica social que
deixa entreveure els gustos de l’autor, i, en ocasions, es converteix en una forta sàtira.

 Estil
Segons Jesús Moncada, les idees que es volen expressar en un conte han de ser
clares i concises. Això vol dir que una paraula més del compte pot espatllar tot el
conte. Per tant, allò que més caracteritza els contes de El cafè de la granota és
l’agilitat i la concisió expositives. No obstant, no s’ha de caure en la
parquedat(moderació) ni en el laconisme(expressar el pensament amb molt poques
paraules). També és molt important no barrejar històries, com ja diu el Cristòfol al
cronista anònim.

 Estructura
Els catorze contes d’aquest recull es podrien dividir, pel que fa a l’estructura, en dos
grans grups:

 Soliloquis(monòlegs) “La Plaga de la Ribera”, “Senyora Mort, carta de Miquel

Garrigues”, “Els delfins, Paraules des d’un oliver” i “L’assassinat del Roger
Ackroyd”. A la vegada, podem classificar aquest contes en diferents tipus de
soliloquis:

o Soliloquis purs “Els delfins”.

o Soliloqui epistolar(relatiu o pertanyent a les cartes o lletres.) “La Plaga
de la Ribera” i “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”.
o Soliloqui amb un interlocutor mut “Paraules des d’un oliver” i
“L’assassinat del Roger Ackroyd”.

 Cròniques “Un barril de sabó moll”, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”,

“Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, “Futbol de ribera”, “Un enigma
i set tricornis”, “Amarga reflexió sobre un manat de cebes” i “Amor fatal en
decúbit supí”.

2
  Llenguatge
La llengua emprada per Moncada reflecteix un lèxic i una fraseologia pròpia del català
occidental, així com també és comú en ell, un lèxic relacionat amb la navegació.

No obstant, podríem assenyalar, que el que més caracteritza el llenguatge de

Moncada és l’oralitat; fa servir un to de llengua oral, que sembla que les històries hagin
estat recollides del que explicaven directament les veus populars.

Resum dels contes

1. Un barril de sabó moll

És una història explicada pel vell Cristòfol mentre prenen un cafè al Cafè de la
Granota. Era un migdia i feia molt mal temps, se sabia de ben cert que aquell dia
plouria.

Aquest conte tracta sobre en Florenci, un treballador de Pere Camps,

que, ja fent-se l’hora de dinar, quan va amarrar el vaixell al seu patró, Pere
Camps va ordenar-li que portés un barril de sabó a la botiga de l’Adelaida. La
botiga era a la punta de dalt del carreró Sant Francesc, la part més alta de la vila.

Mentre aquest pujava per la costera més empinada, va començar a ploure, i a

Florenci se li va esmunyir el barril de les mans (no sabem si va ser un accident o si
el va deixar caure) amb tant mala sort, que va anar rodolant carreró avall i es va
esclafar al cafè de l’Aleixandre. El barril es va obrir i els setanta quilos de sabó van
quedar per terra. L’aigua de la pluja els va dissoldre, i, de seguida es va formar una
gran muntanya d’escuma. Va ser molta casualitat que, quan a Florenci se li
escapava el barril, en Pere Camps pujava per la costera de camí a casa seva, i
aquest va haver de ficar-se a la barberia de la Clenxa per tal de no acabar esclafat.
Aquest fet va ser molt parlat al poble, i van comparar a en Florenci amb Sísif.

 Pere Camps és una persona violenta, aspra i ningú volia navegar amb ell. El
mal humor li venia de l’enveja d’en Toni Pit d’Estopa, el vell Gòdia i de Silvestre
Nicolau, i aquest mal humor el pagava amb els seus peons.

 Florenci és un bon noi, que fa tot el que se li diu. Tothom pensava que en
Florenci s’havia de rebel·lar contra en Pere Camps, el seu superior.

.
2. La plaga de la ribera

És una carta d’en Jeroni Salses i Santapiga- agutzil de la vila des de fa més de
trenta anys- dirigida a al director de la presó de Lleida. En Jeroni al·lega que té
bona conducta (tant pública com privada) i molta serietat a la feina. Es queixa
al director dels altres agutzils, que no saben fer la seva feina. Descriu com de
bé realitza ell la seva feina, els pregons.

Després, explica que volien derruir la Casa de la Vila i construir-ne una de

nova. Un dia, durant una reunió del ple de l’Ajuntament, es va decidir de

3
 començar les obres. Com que no hi havia lloc per embotir tot el material,
l’alcalde va decidir sortejar-lo entre regidors i funcionaris, i que cadascú ho
guardés a casa. A en Jeroni va tocar-li un lot amb el retrat del rei, l’arxiu del
cadastre, vuit capgrossos de la festa major i un presoner, en Valerià (Plaga de
Ribera). L’Elisenda, la dona d’en Jeroni va dir-li que no volia un criminal a casa.
En Jeroni explica que l’Elisenda es bona dona, però quan diu tonteries com
aquesta, la pega una mica i se li passa (masclisme).
Tot i la por del matrimoni per si Plaga de Ribera feia alguna malifeta o
s’escapava, poc a poc van veure que era un bon home, que no feia res de
dolent, i al cap de tres mesos, van agafar-li confiança. Ajudava també a
Elisenda a les tasques de la casa i el tractaven ja com un més de la família. Tot
i això, en Plaga es queixava a en Jeroni que la seva vocació era ser delinqüent,
però que no en sabia, cap crim li sortia bé. En Jeroni finalitza la carta demanant
al director si pot acollir a en Plaga de la Ribera (pagant, ja que no tenen cap fill
i volen gastar els diners en una bona acció com aquesta) allà a la presó i que
algun criminal li ensenyes alguna especialitat de la delinqüència.

 Jeroni Salses i Santipiga és el protagonista de l’historia, és a dir, és

qui redacta la carta. És l’agutzil de la vila. Té una dona, l’Elisenda, però
no tenen cap fill.

 L’Elisenda dona d’en Jeroni. No treballa, només fa les feines de casa.

 Valerià és la Plaga de Ribera. És un noi de vint anys. No fa res en la

vida i es considera un fracassat. Vol complir el seu somni de ser un
delinqüent.

3. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

El vell Cristòfol explica a Jesús Moncada (autor del llibre) les aventures que es
van viure en l’enterrament d’un veí del poble, l’oncle Nicolau, conegut per ser
una bellíssima persona, ara recordada per tots els habitants de Mequinensa.

Aquest enterrament va tenir molta transcendència i va ser molt criticat per la

gent del poble, ja que, l’hora exacta de l’enterrament coincidia amb la del partit
de lliga més important entre l’equip local i el seu gran rival.
Això va provocar que molta gent hagués de decidir entre anar a animar el seu
equip o anar a acomiadar al gran Nicolau.
Tot i això, va ser l’enterrament on més gent hi va acudir, d’una banda perquè
era un home que es feia estimar; d’altre banda, perquè un cop acabat el partit,
tant espectador com jugadors dels dos equips van acudir a l’enterrament.

Vint anys després de la mort de Nicolau, alguns veïns de Mequinensa encara

recorden aquella jornada com un dia trist per la pèrdua d’un ser proper i
estimat. Altres, recorden aquell dia amb ràbia i rancor pel fet que el partit va
tenir molt poca expectació a causa de la celebració del funeral del Nicolau, que
per a ells, era considerat molt menys important que el partit de futbol.

 Cristòfol és el narrador de l’historia, el qual, a la vegada, també hi

forma part. És un home d’edat avançada sensat, educat i coherent.
Demostra que tot i ser un gran aficionat al futbol, té altres prioritats.

4
  Nicolau Vilaplana és el personatge principal del capítol. Veí d’edat
avançada que mor a causa de la vellesa. Per la seva manera de ser i
actuar, s’ha guanyat el respecte i la confiança de tothom. Tot i la seva
mort, és recordat per molta gent, mentre que d’altres, el recorden amb
ràbia només perquè van enterrar-lo el dia de la disputa del derbi local.

 Cletxa barber del poble de Mequinensa. Pels seus comentaris el dia

de l’enterrament, demostra ser una persona immadura i incoherent. El
seu establiment acull la major part de les crítiques que el poble fa.

 Florentí Veriu veí d’edat adulta. Després de vint anys de la mort d’en
Nicolau, continua criticant aquell fet i li retreu al fill del difunt.

4. Paraules des d’un oliver

Aquest conte és un monòleg reproduït per un amic i company de guerra de

l’Isidre.
L’Isidre és propietari d’un comerç i d’un camp d’olivers i vet aquí que es troba al
seu company enfilat a un oliver recollint les seves olives i posant-les dins d’un
sac.

Quan l’Isidre el veu conta amb un llarg monòleg, un seguit d’excuses amb les
quals es justifica per tal que el seu company no l’acusi de lladre, i acaba dient-
li, que les collia per després portar-les a casa seva. Explica que li feia llàstima
veure les olives tan ufanoses i que el seu amo no les hi fes cas. L’Isidre, que
sap que tot el que el seu amic li diu no són més que excuses, agafa un bastó i
comença a donar-li cops, mentre l’altre, encara continua excusant-se i
recordant-li els bells temps que van viure tots dos junts.

 Narrador al principi apareix com un bon amic que només intenta

ajudar a l’Isidre collint-li les olives per després portar-les-hi a casa seva.
A mesura que avança l’historia veiem que el que realment vol, és robar-
li tantes olives com pugui per quedar-se-les ell. Astut i hàbil, intenta
enganyar l’Isidre.

 Isidre antic company de guerra del narrador. Intel·ligent i perspicaç,

s’adona que el narrador l’està intentant robar i enganyar.

5. Informe provisional sobre la correguda d’Elies

En aquest conte, un cronista descriu com l’Elies Santapau- un veí del poble-
recorre tot el poble- fent la ruta més curta- des de casa seva fins al Cafè de
Silveri a corre-cuita amb l’única finalitat de trobar-se a l’ordinari de Lleida.

La seva correguda va ser vista per diversos mequinensans, encara que no

sabien ben bé perquè ho feia, ni a quina hora ho feia; cadascú diu la seva.
L’únic que se sap del cert és que era dimarts vint-i-tres de juliol i feia una calor
de torradora. Després es va saber que el motiu era avisar a l’ordinari per a que
no li portés les medicines que li havia encarregat per a la seva dona, perquè
aquesta moriria abans del migdia.

5
 Resulta estranya l’actitud de l’Elies, ja que veiem que fa tota la correguda per
tot el poble amb una calor asfixiant només per a estalviar-se uns pocs diners,
mentre la seva dona s’està morint. És un comportament molt egoista.

 Elies és el protagonista del conte. És molt egoista i avariciós, perquè

està pensant en no gastar diners quan la seva dona està a punt de
morir.

 Cronista és un personatge molt exigent i els detalls són de gran

importància per a ell.

 Ferrer veí del poble. És un home que tenia molta feina.

 Forner veí del poble. És un home que descarregava sacs de farina i

era una mica tafaner.

 Sabater veí del poble. És un home molt detallista i meticulós, es fixa

en les sabates de tothom per examinar qui porta les de la competència i
per calcular quant trigarà la gent en fer malbé les seves sabates i quan
n’haurà de comprar unes altres.

6. Futbol de Ribera

La trama d’aquest conte es desenvolupa un diumenge de 1958, en un camp de

futbol- situat a la banda dreta de l’Ebre, a l’hort del Ramon- on l’equip visitant,
d’una vila dels Monegres, guanyava el partit. Tot es va capgirar de sobte a
causa de la riuada del Segre que va inundar tot el camp de futbol.

Cristòfol, un vell de la vila, ens explica dues anècdotes sobre el camp de futbol.
La primera, ens diu que degut a què el camp de futbol estava entre el Segre i
l’Ebre, necessitaven sempre un recollidor de pilotes perquè sempre anaven a
parar a un dels rius. La segona, és una llegenda, que diu que els habitants de
la vila, llençaven al riu als àrbitres si no arbitraven bé. Tot i això, mai cap àrbitre
no havia anat a parar a l’aigua, ho explicaven per atemorir els arbitres i que
arbitressin bé.

La trama del conte en si, explica que aquell diumenge, els visitants eren gent
de secà, eixuta i corretjosa i amb prous penes sabien el què era un riu. En
veure tot el camp inundat, van amuntegar-se tots- inclús l’àrbitre- a la zona del
camp, on, a causa d’un estrany desnivell, l’aigua no hi arribava. Veient que
l’equip contrari havia deixat el camp lliure, l’equip local va aprofitar aquest
temps per a capgirar el marcador; van fer sis gols, i al sisè van parar, perquè
no era qüestió d’humiliar-los, sinó de guanyar-los.

 Ladislau Saboga fotògraf de bodes, comunions, reportatges...Va

fotografiar una escena d’aquella tarda de futbol, en què, l’equip local va
marcar sis gols. El retrat es conserva al Cafè de la Granota.

 Cristòfol un vell del poble amb una memòria molt viva de la vila.

 Clenxa barber de la vila. No sentia gran afició pel futbol- tot i que el
seus parroquians no parlaven d’una altre cosa- però hi havia d’anar per
tal de no quedar-se sol al Cafè de la Granota.

6
  Xiquet és el narrador de la trama.

 Praxedes propietari del Cafè de la Granota. Havia de penjar la

fotografia de Ladislau.

 Teresa Planes seguidora apassionada de l’equip.

7. Senyora mort, carta de Miquel Garrigues

Aquest conte es tracta d’una carta que escriu en Miquel Garrigues (dels
Garrigues del Carrer Nou) a la Senyora Mort.

Miquel Garrigues és l’ex-barquer de l’Ebre. Amb la construcció d’un pont el seu

ofici ja no és necessari i per això, l’obliguen a retirar-se i a haver de buscar-se
una altre feina. Tot i estar vint anys treballant com a miner en una mina, ell té
molta melangia per la seva feina. Pensa que és la seva vocació, ja que hi ha
coses que es porten sempre dins d’un mateix.

Un dia, ja jubilat, va a buscar uns medicament a casa del senyor Honorat- un

home que té molta traça amb els pinzells- i aquest, li ensenyar un quadre pintat
per ell. El quadre representa l’entrada al lloc on viuen els morts. Al mig hi ha
una barca idèntica a la que tenia en Miquel. Segons Honorat, és una invenció
seva, però Miquel, després de reflexionar, es pregunta si és cert, que els
difunts, per arribar al lloc dels morts, han de fer una travessia en barca.

És per això, que en Miques s’adreça a la Mort per demanar-li que li guardi un
lloc com a barquer, quan li arribi l’hora de morir-se, i li promet, que no la
decebrà. Farà a la seva família cosir-li la carta a la roba, i així la Mort, la
trobarà de seguida, tot i que espera no morir-se fins d’aquí uns quants anys.

 Miquel Garrigues narrador del conte, és a dir, qui escriu la carta. Té

una gran vocació com a barquer. Té els ulls de colors desaparellats.

 Miquel Dalmau noi intel·ligent, amb de formació acadèmica. És polit.

 Senyor Honorat és el farmacèutic del poble. És un home gran i

aficionat a la pintura. Té els cabells llargs i porta ulleres.

8. Preludi de traspàs

En aquesta història es parla d’un noi a punt de perdre a la seva àvia i el

sofriment i dificultats que pateix aquesta per morir-se. Tot i els esforços, ni la tia
Teresa, ni les veïnes ni la tia Ramona- una dona que té la mà trencada en
agonies- aconsegueixen fer-li de més bon passar el tràngol de la mort.

Ens explica que no tothom s’acomiada d’aquest món de manera tan calmosa
com ho va fer l’oncle Orestes, que va dir-li a la seva dona- la tia Teresa- que
mentre ella feia el dinar, ell aprofitava per morir-se.

7
 Malauradament, amb l’àvia no seria tan fàcil, amb ella haurien de patir molt. Tot
i això, la culpa no és seva; si no hagués fet el que va fer, ara no tindria tanta
por de morir-se. Tothom sap el que va fer, i si algú no se’n recorda, hi és la tia
Ramona- que té presents els anys de les riades, els noms dels llaüts,
aniversaris de família, bodes...- per a recordar-ho.

Un dia, l’avi va anunciar a la seva dona que plantaria una figuera al pati.
L’àvia, va posar-hi moltes pegues, però, sense fer-ne cas, l’avi va acabar
plantant la figuera.

L’àvia, va guardar el rancor dins seu durant molts anys, fins el dia que el seu
marit va morir, i ella va aprofitar i la va serrar. El problema és que ara, l’àvia té
por, perquè pensa que el seu marit l’està esperant per demanar-li comptes, i
per això, no vol morir-se,

 Àvia és neguitosa. Té por de morir-se perquè va serrar la figuera.

 Avi va ser qui va plantar la figuera al pati sense el consentiment de la

seva dona.

 Tia Ramona Ho recorda tot. Té la mà trencada en agonies.

 Tia Teresa intentava ajudar a passar millor la mort de l’àvia. És dona

de l’oncle Orestes (un home que no va patir en morir-se).

9. Els delfins

El narrador d’aquest conte ens parla del seu ofici. Ell s’encarrega de donar el
cònsol a la família en tots els enterraments. En un principi, la gent es barallava
per a ser el primer en fer-ho, s’empentaven els uns als altres per aconseguir-
ho, però el narrador, que és el protagonista, ha assumit el paper, i ara, sempre
ho fa ell.

El poble, ho ha acabat acceptant, a excepció d’alguns vilatans, que es

dediquen a criticar-lo: que si en tal enterrament va dir més paraules de condol
que en tal altre; que si un dia no portava corbata i l’altre sí... El protagonista
explica que més d’una vegada ha pensat en deixar-ho, però al final, sempre
acaba traient força i continua amb la seva feina.

Després de reflexionar, se n’adona que quan ell no hi sigui per exercir, algú
l’haurà de substituir, i això l’amoïna molt, perquè no troba cap candidat
suficientment bo per a fer aquesta feina igual o millor que ell.

Pensa en tres homes com a successors, però a tots tres els troba algun
defecte: en Joan Campells és massa baixets, i els masses sempre són dolents;
en Joaquin Coloma té presència, però es bastó; i per últim, en Pere Cistella és
massa efusiu amb les famílies dels difunts importants.

El protagonista conclou pensant que no hi ha ningú que pugui fer aquesta feina
ben feta. El títol del capítol és molt significatiu, ja que en la monarquia
francesa, s’anomenaven dofins per a designar els precedents a la corona.

8
  Constantí Cirera mort del capítol.

 Carme la dona vídua de Constantí.

 Ramon Granera un noi prepotent, feia competència a en Miquel.

 Miquel és el protagonista.

 Joan Campells, Joaquim Coloma i Pere Cistella aspirants per al “lloc

de treball”.

10. Un enigma i set tricornis.

Aquest conte ens explica com set policies han de resoldre el cas de l’àrbitre
pirata. Els set guàrdies són: L’Hermogenes Martínez, que pesava quasi cent
quilos; l’Epifanio Torrijos, que era un escanyolit però ferreny; en Marcelino, que
tenia un nas llargarut i escrutador; en Rufino, que semblava un casanova i en
Joan Rius, en Pere Sabata i en Manuel Lloca, que eren els ximples. El narrador
ens descriu als policies com persones poc competents i professionals pel que
fa al seu ofici.

El títol d’aquest conte actua com a metonímia; els tricornis són els barrets que
es posaven els policies, i, com ja hem comentat anteriorment, els set tricornis
(la part) són els set policies (el tot).

Al camp de futbol de la vila hi havia algú que arbitrava tots els partits (l’àrbitre
pirata) sense ser l’àrbitre, i això, creava molts conflictes, perquè els equips
visitants sempre es queixaven i posaven sancions. Tot i això, les actuacions
d’aquell home misteriós, sempre eren molt agraïdes, ja que aconseguia
desbaratar els atacs més perillosos de l’equip contrari. Els guàrdies, van
començar a detenir gent, però, s’adonaven de la seva innocència, quan, en el
següent partit, l’àrbitre pirata tornava a actuar.

Un dia, l’àrbitre pirata es va confessar al mossèn, ja que se sentia molt

angoixat i no aconseguia dormir, i va afegir, que estava disposat a pagar
qualsevol penitencia per tal de calmar la seva consciència. A tot això, el
mossèn va dir-li que per dormir, necessitava fer una dieta nocturna més
lleugera, i que ell tenia un do per imitar a la perfecció els xiulets dels àrbitres.
També el va convèncer que no ho deixés ja que només faltava l’últim partit de
lliga. Va dir-li, que si ell no actuava, l’equip començaria a perdre partits, i la vila,
tan aficionada pel futbol, potser perdria l’interés en aquest esport, i ves a saber,
si començaria a tenir-ne per la política. El futbol era una manera d’entretenir a
la gent perquè no pensessin en els problemes politico-socials de la vila.

Així doncs, el misteriós home, va marxar a casa pensant que en ell residia el
futur de la vila, en si guanyaven o perdien el partit del proper diumenge.

Arribats aquest punt, el narrador comenta que arriba el moment de la seva

intervenció en l’historia. Ens diu que ell i el mossèn no eren grans amics, però
s’havien trobat un parell de vegades i compartien una gran passió pel futbol,
així que el mossèn, havia decidit demanar-li ajuda.

9
 Al final, el narrador desvela el seu nom, Cristòfol Vallcorna, i es fa a si mateix
un seguit de preguntes, reflexionant sobre què passaria si la gent s’assabentés
que ell es va conjuminar amb el mossèn per a estovar a en Broca, per tal que
no pogués enxampar a l’àrbitre pirata- que al final resultà ser el sergent Don
Hermógenes-, i així, aconseguir que el seu equip guanyés el partit.

 Els set policies (ja comentats i descrits anteriorment).

 Cristòfol Vallcorna el narrador de l’historia. Va col·laborar juntament

amb el mossèn en treure del mig a en Broca per aconseguir que no
enxampés a l’àrbitre-pirata.

 Salomé cotorra del Cafè de la Granota. Repetia tot el que sentia, per
això la gent parlava de temes intranscendents (dones, collites...). Va
morir de vella.

 Pere Sanses sabater d’ofici i taxidermista de vocació.

 Sebastià Soleres un penques saberut i maquiavèl·lic amb molta

prosopopeia.

11. Amarga reflexió sobre un manat de cebes.

La història comença el 15 de novembre de 1958 a la 1:30 de la nit, quan

l’Horaci Campells (sereno de la vila) va veure una figura que s’esmunyia cap a
la plaça de l’Església. El desconegut (Manuel Lloca) va arribar a la barberia del
Pere Soler. De sobte la porta del Cafè del Centre es va obrir i la Lloca reculà i
s’amagà a la barberia. Al cafè el Josep de Pons i el Joan de Sarroca discutien
sobre si l’endemà plouria, conversa que va tallar finalment el Pere Cirera. Quan
se’n van anar, l’amagat sortí i va anar cap a l’altra banda dels porxos de la
plaça i anà per la baixada del Mussol. Tres figures que hi havia a la plaça van
celebrar un conciliàbul breu sota el fanal i de seguida s’entenebriren.

Segons el diari de l’Horaci Campells (que escrivia el sereno de 5 a 6 del matí

cada dia) entre l’escena narrada i el moment que l’Horaci va trobar el Manuel
Lloca van passar dues hores. Però les anotacions referides a aquest espai de
temps no permeten endevinar el que va passar. Això és perquè el sereno es
trobava en una alcova femenina i això produí un buit en les seves notes que ell
va intentar omplir amb llocs i coses comuns.

A les 2:30 el Pere Canota va fer galopar la seva euga pel carrer Nou. A les 3:00
la Palmira d’Escarp i Tamariu va sortir al balcó sonàmbula i va cantar 3
vegades seguides “La donna è mobile”, de Rigoletto. Després, l’oncle Silvestre,
quan anava a gitar-se es va confondre de porta i va costar convèncer l’Eduard
Sarroca que havia estat una equivocació (les dues dones es deien Adelaida).
Després d’aquests esdeveniments el sereno va trobar el Manuel la Lloca.

De les vegades que es repetí aquesta història, aquesta va ser l’única que es va
trobar la Lloca als porxos de l’Arrupit. Sempre apareixia malferit i mig
estabornit. Així que l’Horaci Campells va anar al Cafè de la Granota a buscar
un remei. Allà el Praxedes, el Carmel de Soses i el Sergi Vidal ho discutien i
van concloure que ja li venia de família. El Manuel la Lloca va començar a

10
 queixar-se: “maleïdes siguin les cebes” i acompanyat per l’Horaci, va
emprendre el camí cap a casa fent un monòleg recollit al diari de l’Horaci.
Explicava que des que va posar els peus a la caserna li havien fotut una
pallissa però ell no va dir res. Es van aturar davant l’apotecaria mentre
s’eixugava la suor i després continuà parlant. Deia que en realitat havia dit
alguna cosa. Es queixava: “maleïdes cebes”; es veu que va robar un manat de
cebes de l’horta del Pasqual i el Pere Sabata el va enxampar i va contar-ho al
sergent. Llavors el van portar a la caserna i es van eixir a la llum tots els
robatoris en que havia ajudat el seu pare. Per això ara, o fa de confident o va a
la presó. La Lloca va seure un moment a l’escalinata de l’Església abans de
continuar. Continua: diu que quan surt de la caserna (que sempre li foten
llenya) comença l’altra funció: la gent li pega perquè ell és el “xivato”. L’Horaci i
la Lloca ja estan arribant a casa de la Lloca. Continua: el sergent li ha dit que li
espera una bona si no li diu els noms dels qui estan preparant la vaga de la
mina segre. Diu que ell va pensar que l’Horaci ho sabria, ja que el seu cunyat
treballa a la mina. I no li costaria res dir-li dos noms, perquè a l’Horaci li
interessa estar be amb ell, ja que al sergent no li agradaria saber que algú es
dedica a escalar cert balcó de la caserna i es fica al llit amb certa senyora.

Aquella va ser la vegada que més documentada està; se sap fins i tot el
nombre de vegades que l’Horaci Campells va pegar el Manuel la Lloca.

 Horaci Campells sereno de la vila. Acompanya a en Manuel però

s’enfada amb facilitat.

 Manuel de Lloca lladre a qui sempre peguen i ningú hi confia. Busca

el seu propi interès en tot el que fa mitjançant l’engany.

 Josep de Pon i Joan de Sarroca els dos parroquians que surten del
cafè.

12. L’assassinat del Roger Ackroyd

Aquest conte és, en realitat, un diàleg entre Damià, el protagonista i narrador, i

Sebastià, l’oient de Damià.

La narració, comença desvelant-nos el final de l’historia, i, tot seguit, ens dóna

arguments per a justificar-se. Ens diu, al principi, que ell (en Damià) va engegar
un tret a en Teodor de Peris, el seu cunyat. Ho confessa, perquè diu, que al
cap i a la fi, l’assassinat es va cometre al mig de la plaça i ho va veure tota la
vila.

Damià explica a Sebastià que un amic seu va deixar-li un llibre d’Agatha

Christie, anomenat L’assassinat del Roger Ackroyd. Ja que Damià és fanàtic de
les novel·les policíaques i d’assassinats, no va perdre temps en començar a
empassar-se el llibre. A continuació, menciona que si hi ha alguna cosa que
odia, és que l’interrompin mentre està llegint.

Explica que mentre llegia el llibre, va ser víctima d’unes quantes interrupcions,
com per exemple, la de la seva dona o la d’en Xapa. L’argument de la novel·la
que en Damià intentava llegir era el següent:

11
 Roger Ackroyd és un home que està casat de manera secreta amb una dona.
Aquesta dona, al seu moment, va enverinar al seu primer marit, i al veure que
una persona ho sap i li fa xantatge, es suïcida. Tot això li explica Roger al
doctor del poble on viu, Sheppard. Mentrestant, Parker, el majordom del Roger,
li entrega el correu al despatx, i entre les cartes, Roger veu que n’hi ha una de
la seva dona d’abans de suïcidar-se on hi ha escrit el nom del xantatgista
perquè aquest el pugui castigar. el Roger li demana que el deixin sol i el
majordom se’n va cap a casa i just quan se n’anava a dormir, el truquen dient-li
que vagi ràpid a casa d’en Roger. quan hi arriba, se’l troba assassinat.
Hercules Poirot, un detectiu, investiga el cas i dedueix que l’assassí és el
doctor del poble, el Sheppard.

Quan en Damià estava a punt d’acabar el llibre, el Teodor va aixafar-li el final,

confessant-li que Sheppard era el veritable assassí. En Damià no va es va
poder estar, i li va engegar un tret a Teodor, amb tanta mala sort, que la va
rebre la somera de Joanet Cistella, que va passar corrent entre Damià i
Teodor. En Damià hagués engegat un altre tir al Teodor si no fos perquè amb
la sang va acabar desmaiat al terra a causa de la impressió.

A tot això, mentre Damià va explicant a Sebastià tots els fets, aquest, el va
interrompent fent tic-tic-tic amb un bolígraf, i Damià, en contades ocasions, li
crida l’atenció per a que no el molesti mentre ell parla.

 Damià protagonista i narrador de l’historia.

 Dorotea dona de Damià.

 Hèctor, Adelaida, Xapa, i Brígida són veïns.

 Sebastià jutge del poble i amic de Damià.

13. Amor fatal en decúbit supí

Decúbit supí és el nom que rep la postura corporal quan estem estirats cap
amunt. Llavors, el títol del capítol significa assassinat per amor en la postura
decúbit supí.

El protagonista d’aquest conte, en Gervasi Fenolleda, és el propietari d’una

empresa minera (Liguites del Ebre S.L.), i l’última de la família Fenolleda.

En Gervasi és adúlter; enganya a la seva dona amb una altre, Claudia

Cardinale, al despatx de la seva mateixa casa. Gervasi se sent malament pel
que ha fet, però es planteja la possibilitat de tornar-ho a fer una vegada més,
només una i, després prou definitivament. Es queda mirant les fotos que hi ha
penjades al seu despatx de tots els homes Fenolleda i s’adona que no tot és
tan fàcil com ell esperava.

Finalment, obre els ulls i veu que ha traït, no només a la seva dona, sinó també
a la seva filla. Pren la decisió d’apunyalar sis cops amb un punyal de plata la
fotografia de la Claudia Cardinale, que somriu des de la seva fotografia.

 Gervasi Fenolleda home adúlter, propietari d’una empresa minera.

12
  Natàlia minyona de confiança de la casa. És molt tafanera i té una
visió negativa d’en Gervasi.

 Júlia Figueres dona d’en Gervasi.

 Julieta filla d’en Gervasi i de la Júlia.

 Claudia Cardinale amant d’en Gervasi. Està estirada al sofà.

 Els Fenolleda apareixen mencionats als quadres.

14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades

Aquest conte ens parla d’en Marcelí Montenegre, que, a càrrec del seu
administrador, havia de portar carbó a Tortosa. A en Marcelí, aquesta notícia el
va alegrar molt, perquè, tot i que ell ja era casat amb la Gabriela Cabanelles,
allà s’hi trobaria amb la seva amant, la Paulina, una cambrera del bar que
estava al costat de la catedral de Tortosa.

La Gabriela i el seu fill, en Carles, es dirigien cap a Lleida amb l’autobús de

línia. Des que en Carles va néixer, la Gabriela només tenia ulls per a ell, i
sempre patia per si li passava alguna cosa, tot i que els metges deien que eren
manies seves. D’això, en Marcelí n’estava molt gelós, perquè la Gabriela ja no
li feia gens de cas.

Mentre s’apropava l’hora, la vella Carlota- mare del Marcel·lí- se sentia cada
cop més neguitosa i procurava no mirar el rellotge. Desitjava que les noticies
que portés la nora de Lleida fossin bones pel nét, així la Gabriela deixaria
d’estar sempre tan preocupada pel nen. Li havien arribat xafarderies de veïnes
que parlaven de les nits del Marcel·lí a Tortosa, però li preocupava més que
l’haguessin vist parlant amb la seva primera xicota, la Roser. A mitja tarda, ja
faltava poc perquè arribés l’autocar, esperava que el seu fill es recordes d’anar
a buscar la Gabriela i el petit.

Feia tres dies que l’Adelaida va somiar que li queien les dents i això volia dir
que moriria algú de la família, la qual cosa, l’angoixar molt. D’altra banda, una
bruixa digué a la Gabriela que la primera persona que s’acostés a fer un petó al
seu fill seria la persona que li faria mal.

A la nit, l’autocar parà a Torrent de Cinca, on pujà la Joana Ribes, que va

declarar al procés que la Gabriela tenia la mirada perduda, com de boja.
Mentrestant, el Marcel·lí estava bevent i fumant un cigarret. No tenia cap
pressa per rebre la dona i el petit, ja que n’estava segur que les noticies serien
bones i el seu matrimoni no canviaria. Des del naixement del Carles, ell se
sentia fora d’aquest món i només li calmaven les nits amb la Paulina, que li
deia que es quedés amb ella. Quan el Marcel·lí sortia del bar, va veure la seva
mare, que anava cap a l’administració d’autocars de línia.

La por de la Gabriela augmentà en adonar-se que ja eren quasi a la vila; es va

recordar de les paraules: “Has trigat massa a venir, germana” i va començar a
parlar sola, segons la Maria Campells, que havia estat asseguda tot el viatge
davant seu i que també havia declarat al procés. El que realment tenia el seu

13
fill era un malefici, que només es podria curar descobrint la persona que li volia
el mal.

Mentre la vella Carlota caminava va pensar si la Gabriela s’hauria recordat de

comprar la navalla d’afaitar, un regal per al Marcel·lí, per veure si les coses
entre la parella milloraven.
Quan l’Adelaida va arribar al cafè del Silveri es va trobar amb les persones que
esperaven l’autocar (que van ser cridades a declarar més tard). Quan l’autocar
va parar, es van acostar mentre els viatgers baixaven. El Marcel·lí, la vella
Carlota i l’Adelaida esperaven la Gabriela i el nen. Mentre, la Gabriela es
repetia les paraules de la bruixa: “La primera persona que s’acosti a besar el
nen quan arribeu a la vila, és la que li dóna mal”. Ella va ser la última a baixar
de l’autobús.

Per acabar, el cobrador declarà que potser perquè havia baixat última de
l’autobús, ningú es va adonar que la Gabriela portava una navalla d’afaitar
oberta a la mà.

 Gabriela Cabanelles menuda i prima. Obsessionada amb el seu fill i

no fa cas al seu marit.

 Marcelí Montenegre marit de la Gabriela. Patró del Santa Bàrbara.

 Carles fill de Gabriela i Marcelí. És prim i poca cosa.

 Vella Carlota mare de Marcelí. Patia pel seu matrimoni.

 Adelaida mare de Gabriela. Patia pel somni que havia tingut.

 Narcís Costera peó de Sant a Bàrbara.

 Tobies administrador de la mina Pedret.

 Paulina propietària d’un bar de Tortosa. Amant de Marcelí.

 Ramon Oliver xofer de l’autocar de línia.

 Beltran metge del poble que havia visitat a Carles.

 Senyor Estanislau l’altre metge. Tenia barbes blanques i bastó.

 Joana Ribes i Maria Campells passatgeres de l’autobús.

 Carme dona que era present quan la Gabriela va clavar la navalla.

14