Mite I Antiguitat A La Poesia de Iorgos Seferis Per Raquel Villalonga Garcia PDF

Treball de Final de Grau en Humanitats: Estudis Interculturals
MITE I ANTIGUITAT
A LA POESIA DE GIORGOS SEFERIS
Autora: Raquel Villalonga Garcia
Tutor: Rubén Josep Montañés Gómez
Data de lectura: setembre del 2019

ÍNDEX
Agraïments 3
Resum / Resumen / Abstract 5
1. Introducció
1.1. Objectius i motivacions 7
1.2. La tradició mítica grecollatina 8
1.3. El mite en la literatura grega contemporània: la temptació de la pervivència 9
1.4. Teoria de la recepció 11

2. Mite i antiguitat 13
2.1. Giorgos Seferis 13
2.1.1. Dades biogràfiques 13
2.1.2. Obra poètica 14
2.2. Elements del mite 17
2.2.1. Argonautes 17
2.2.2. Odisseu (Ulisses) 19
2.2.3. Adonis 22
2.2.4. Astíanax 23
2.2.5. Andròmeda 24
2.2.6. Orestes 25
2.2.7. Eumènides / Venerables / Erínies 27
2.2.8. Ariadna 29
2.2.9. Gòrgona 30
2.2.10. Ciclop 31
2.2.11. Sirenes 32
2.2.12. Escila 33
2.2.13. Caribdis 34
2.2.14. Moira 35
2.2.15. Persèfone 36
2.2.16. Proteu / el Vell de la Mar 36
1
2.2.17. Centaures 38
2.2.18. Els Atrides 40
2.2.19. Hèlena 41
2.2.20. Cassandra 44
2.2.21. Antígona, Etèocles i Polínices, els fills d’Èdip 45
2.2.22. Medea 47
2.2.23. Hilas 49
2.2.24. Amàzones 50
2.2.25. Circe 50
2.2.26. Elpènor 51
2.2.27. Grees 52
2.2.28. Pàtrocle 53
2.2.29. Penteu 54
2.2.30. Hècate 54
2.2.31. Nereides 55
2.2.32. Pitis 56
2.2.33. Làpita 57
2.2.34. Aquil·leu 58
2.2.35. Hèctor 60
2.2.36. Príap 60
3. Conclusions 63
4. Bibliografia 64
5. Appèndix: text original I - XVII
2
AGRAÏMENTS
Al meu tutor, εὐχαριστῶ πολύ

A la meua família, per aspera ad astra
A mi, festina lente
3
4
RESUM
Partint dels pressupòsits de la teoria de la recepció, el present treball analitza l’obra

poètica de Giorgos Seferis amb l’objectiu de localitzar i destriar els referents del mite
implícits en el text i estudiar-los en el pensament i imaginari de l’autor, no sols per tal
d’entendre com aquest integra en el seu temps uns elements ancestrals, sinó amb la
finalitat de copsar el funcionament de l'hipertext en cadascun d'ells. En el mateix sentit,
els poemaris de Seferis corresponen a diversos períodes cronològics del segle XX,
marcats per esdeveniments com ara la Gran Catàstrofe de 1922 a Àsia Menor, l’exili a
causa de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi de Grècia, la qüestió xipriota i la
dictadura militar anomenada «dels coronels».
Paraules clau: recepció, mite, literatura, Antiguitat, Seferis, poemes
RESUMEN
Partiendo de los presupuestos de la teoría de la recepción, el presente trabajo analiza la

obra poética de Giorgos Seferis con el objetivo de localizar y distinguir los referentes
del mito implícitos en el texto y estudiarlos en el pensamiento y imaginario del autor, no
sólo para entender como este integra en su tiempo unos elementos ancestrales, sino con
el fin de captar el funcionamiento del hipertexto en cada uno de ellos. En el mismo
sentido, los poemarios de Seferis corresponden a varios períodos cronológicos del siglo
XX, marcados por acontecimientos como la Gran Catástrofe de 1922 en Asia Menor, el
exilio debido a la Segunda Guerra Mundial y la ocupación nazi de Grecia, la cuestión
chipriota y la dictadura militar llamada «de los coroneles».
Palabras clave: recepción, mito, literatura, Antigüedad, Seferis, poemas
ABSTRACT
Starting from the assumptions of the reception theory, the present work analyzes the
poetic work of Giorgos Seferis with the objective of locating and distinguishing the
referents of myth implicit in the text, and studying them in the author's thinking and
imaginary, not only to understand in what way Seferis integrates today some ancestral
elements, but in order to grasp the functioning of hypertext in each of them.
Additionaly, Seferis' collections of poems correspond to several chronological periods
of the 20th century, marked by events such as the Great Catastrophe of 1922 in Asia
Minor, exile due to World War II and Nazi occupation of Greece, the Cypriot issue and
the military dictatorship called «of the colonels».
Keywords: reception, myth, literature, Antiquity, Seferis, poems
5
6
1. INTRODUCCIÓ
1.1. Objectius i motivacions
La presència de l'Antiguitat, i sobretot del mite, a l'obra poètica

de Giorgos Seferis és tan abundant que la seua catalogació i anàlisi ultrapassaria amb
molt d'escreix l'extenció fixada per a un treball de final de grau. Aquest, per tant, es
restringeix només a la consideració dels elements del mite.
L’objectiu és fer una aproximació a la creació poètica de Seferis amb la

recepció proactiva, és a dir, on el lector ha de mantenir una actitud activa amb el text.
Aquesta proactivitat va dirigida a la tradició mítica de l’Antiguitat grecollatina, en
especial a la grega; allò que, amb no massa exactitud, hom sol denominar «mitologia».
Per tant, es tracta de l’anàlisi d’un recull de poemes on el denominador comú és el mite,
i més en general de la literatura grega antiga, vessada en la literatura grega de
l’actualitat. És a dir, pretén percebre com el mite clàssic incideix en la creació poètica i
el pensament del seu autor, Giorgos Seferis, un autor contemporani, amb una visió
àmplia que fa que es considere l’esmentada tradició mítica com un fet primordialment
literari, però amb una gran càrrega de realitat.
La motivació personal que m’hi ha portat ha estat el fet que al llarg de la nostra
carrera se’ns ha donat una sèrie de coneixements molt polivalents, a grans trets:
filosofia, història, art, literatura i llengua o interculturalitat i multiculturalitat. Per tots
aquests he cregut que calia fer justícia als ideals que el grau promou, i confegir un TFG
que unís tots aquests aspectes. Ja no és temps sols del coneixement teòric sinó que cal
posar-lo en pràctica, sempre des d’una mirada crítica.
A grans trets, aquest treball consta d’un apropament a les idees de la teoria de la
recepció d’acord amb Jauss i Isern; de la seua aplicació al mite en la literatura grega
contemporània, i la seua pervivència – una petita reflexió sobre la tradició grecollatina –
i de l’anàlisi de les diferents figures del mite en els diversos poemaris de Seferis.
A manera de modesta conclusió particular, de les pàgines següents s’extrau que

la multivalència que les conformen prové d’integrar-hi tot d’idees i valors, resultat
d’aquests quatre anys d’Humanitats. Que quede així aquesta idea, reiteradament
manifesta: es tracta d’una perspectiva que sols els estudiants d’una diversitat tant gran
de matèries poden prendre, per haver-se’n nodrit. Al treball es troben totes aquestes
7
idees i matisos; no sols hi ha la matèria principal del treball, que és la literatura, sinó
també i necessàriament història, filosofia, art i els aspectes antropològics i interculturals
d’aquests.
1.2. La tradició mítica grecollatina
L’objectiu d’aquest treball és fer una reflexió sobre la funció del mite en la
literatura contemporània, i en un sentit més ampli, en la societat, més que no explicar-
ne l’origen, evolució i utilització. L’anàlisi, doncs, del lligam entre les estructures
socials (representades pel mite) i el producte literari permetrà desenvolupar-hi una
perspectiva crítica i veure com el mite és utilitzat en cada moment en funció de les
ideologies, tenint a més a més en compte que aquestes són plurals i no sempre han estat
formalitzades explícitament com a tals.
Al llarg dels segles, la cultura escrita, plasmada després en librària, ha sigut

posterior a l’oral, i quantitativament menor que aquesta: així, els elements folklòrics i
populars – el mite, tot plegat –, han estat conformats i alhora han conformat els
comportaments socials, primer; i la producció literària, després, que fins fa relativament
poc en termes històrics era un fet de creació i difusió reduïda, sovint un petit cercle en
què tots eren autors i receptors alhora; i la utilització del masculí és deliberada, perquè
en aquest procés la dona es troba pràcticament absent, o la seua aparició és excepcional.
És només al segle XIX que l’escriptor – i en algun cas, l’escriptora – comença a

adreçar la seua obra, almenys idealment, a tota la societat. Això prioritza el concepte
d’originalitat: l’escriptor pren consciència de la seua dimensió social, del que suposa la
seua figura i treball, i per tant ja no es tracta de treballar dins d’una tradició literària,
sinó d’innovar: no sorprén que molts autors dels segles XIX i XX
es trobassen compromesos amb unes idees i polítiques determinades, que el paper de
l’art al si de la societat o les relacions entre aquests i ciència fossen objecte de llargs i
apassionats debats. La tradició mítica es manté sempre paral·lela a aquesta evolució:
constitueix, com ja en l’Antiguitat ho constituïa, un inventari d’episodis i personatges a
utilitzar en la creació literària.
Avui, en el segle XXI, la preponderància del mite produït o fixat per escrit
sobre l’oral queda més que palesa. Això, emperò, no és incompatible amb un fet curiós
8
que acompanya l’aparició de nous mitjans de comunicació: el valor que pren l’oralitat
quan està relacionada a la imatge, és a dir el cinema, la televisió, la internet o la
publicitat.
En qualsevol cas l’anàlisi del mite ha de ser canviant, perquè el seu ús canvia
constantment: després de determinar-ne els precedents, cal considerar-lo dins d’un
sistema d’expressió concret, d’un autor concret – perquè cada autor construeix un
sistema d’expressió particular – i d’una època concreta, i valorar-lo així des de
diferents perspectives.
1.3. El mite en la literatura grega contemporània: la temptació de la pervivència
Centrant-nos en el mite – com a «material textual» amb diferents lectures al llarg

del temps – i per bé que analitzarem exclusivament la seua presència en un poeta culte
com ara Giorgos Seferis, val a apuntar el caràcter particular que el context cultural grec
confereix a la seua utilització. La cultura grega – tant en el seu vessant culte com en el
popular, encara que potser de diferent manera – és profundament conservadora. A tall
d’exemple: el grec actual continua fent servir avui el mateix alfabet que va ser adoptat
oficialment a Atenes durant l’arcontat d’Euclides (403 a 402 aC), malgrat els
importantíssims canvis fonètics que aquelles grafies han experimentat des d’aleshores.
Aquesta insistència en el passat ha marcat totes les etapes de la història de
l’Hel·lenisme; pareix raonable entendre que el mite no ha estat indiferent a aquesta, i
això planteja qüestions tan interessants com difícils de resoldre.
D’una banda, el poeta que ens ocupa, Giorgos Seferis – o qualsevol altre autor
grec contemporani – fa el mateix ús del mite que en podria fer un autor català, o francès,
o alemany: per la via culta, presa de la lectura dels poemes homèrics, de les tragèdies,
de les Metamorfosis d’Ovidi o potser de la Biblioteca mitològica d’Apol·lodor; fins i tot
així, el mite és proteic i lliure, no té una forma canònica, les esmentades obres contenen
variants diverses, més o menys properes entre sí.
D’una altra, el mite sempre ha estat allí des de fa 3000 anys pel cap baix, amb
tots els seus trets de composició i execució habituals, en major o menor grau de
perfeccionament, en qualsevol poesia narrativa de transmissió oral; però qualsevol
acostament a certs tipus de literatura popular com ara la cançó demòtica
(δημοτικό τραγούδι) i més en concret a les denominades παραλογἐς, «variacions»
9
suggereix que la coincidència temàtica d’algunes d’aquestes amb mites de l’Antiguitat,
no pot explicar-se sense més per l’existència d’allò que en diríem «universals
mitològics», presents en proporció aleatòria a totes les cultures populars (Montañés,
2005: 52-53).
Si el mite, com ja s’ha dit, no és estàtic, sinó dinàmic, és preferible explicar certs
temes com una pervivència, una conservació. En això estant, cal distingir entre
pervivència o supervivència d’un mite antic, per oposició al seu revifament, en distinció
de Kakridis (1974: 81), que hi fa servir els mots grecs επιβίωση i αναβίωση: la primera
és problemàtica i més aviat independent de la tradició literària, i conserva sobretot els
arguments; la segona, relativament fàcil, a partir d’intervencions «cultes», especialment
a la contrada on se situava el mite antic, i sovint no conserva sinó el nom del personatge
protagonista, més o menys deformat: Ἡρακλής > Αράκλη (topònim, potser a través
d’Ηράκλειον); Πηνελόπη> Πηνελόπη; Ὀδυσσεύς > Λυσσέας; Ἶτυς > Ίτσος; Ἴκαρος >
το βασιλόπουλο (el petit príncep) της Νικαριάς; i la figura d’Ariadna apareix amb el
nom Χιόνα, potser com a explicació del topònim Χίος, l’illa de Quios.
El discerniment esdevé molt complicat. La hipòtesi de Kakridis (1974: 56) és

que els arguments de les pervivències ja eren coneguts en l’Antiguitat com a contes
populars, abans de ser conreats literàriament; i ja en l’Antiguitat hi havia llocs en què la
tradició ubicava amb preferència els mites, sense que quasi cap d’aquests s’hi hagués
generat. Potser els mites grecs de l’Antiguitat han arribat fins a nosaltres per una via
distinta de la tradició culta? Sens dubte alguns, i fins i tot molts d’aquests arguments
existien ja abans que Homer o els tràgics els conferissen la forma en què ens són
coneguts; però, ¿quina era la seua forma prèvia al conreu literari?
El resultat final és que si als anys seixanta del segle XX un barquer mostrava la
cova on es troba l’autèntica entrada a l’Hades, i no gosava acostar-hi la barca (Zotos,
1969: 190-193); o si una dona explicava la història del pobre xicot que sense saber-ho
va matar el seu pare i es va casar amb la seua mare la reina, i que era enterrat per allí a
prop (Blum, 1970: 265), difícilment podrem destriar –sobretot quan no s’hi aporten els
noms dels personatges – si la contalla s’ha transmés oralment de generació en generació
des de l’Antiguitat més remota, o ha estat objecte de revifaments, per un capellà erudit a
l’Edat Mitjana, o per un mestre il·lustrat de l’estat grec modern, però que en qualsevol
10
cas ha re-arrelat profundament i immediata als mateixos llocs on pressumptament va
nàixer.
I no hi ha dubte que aquesta tradició popular o popularitzada incideix en la

tradició culta, reforçant-la o intensificant-la. En suma: els grecs d’avui guarden una
relació complexa però emocionalment molt intensa amb la seua Antiguitat, i sobretot
amb els seus mites. Fins i tot un poeta culte com ara Seferis considera els personatges
del mite com els seus avantpassats, i no uns avantpassats llunyans i oblidats, sinó ben
propers i estimats. Qualsevol referència que s’hi faça té una dosi extra d’afectivitat que
els fa molt més operatius: si els manuals grecs de puericultura de fa cinquanta anys
explicaven a les mares que cal donar el pit als nadons «com ho
feien Hècabe i Penèlope» (Lee, 1953: 110; Mira, 1979: 9-31), quina càrrega emocional
prendran aquestes dues, a tall d’exemple, en la poesia?
1.4. Teoria de la recepció
La «teoria de la recepció» sorgeix al si de la crítica literària a partir de

l’hermenèutica i la fenomenologia vigents al llarg dels anys 50, en resposta al
formalisme rus de la «nova crítica» o al marxisme, que desproveeixen o redueixen al
mínim la importància del lector.
Vegem-ne els precedents. Desenvolupada a les obres del

filòsof morau Edmund Husserl (1859-1938), la fenomenologia entén que no es pot
assegurar l'existència independent dels objectes fora del coneixement de les persones:
els objectes que hom troba guarden relació directa amb les avinenteses en què
són encontrats. És la consciència, doncs, la que crea o defineix la pròpia percepció que
sorgeix d’aquests objectes, conforme els rep. S’arriba així directament al punt on les
coses es descriuen segons allò que es presenten a la consciència, i s’eviten
les qüestions sobre la realitat ultima o la probabilitat de conèixer el món.
La conseqüència d’aquest discurs de la fenomenologia és el desenvolupament de

la teoria de la literatura i orienta la crítica cap a la descripció del món de la consciència
d’un autor en concret: la percepcepció i construcció de la seua pròpia visió del món i la
seua manera de plasmar-lo al llarg de la seua producció (Culler, 1997: 121-132).
11
Pel que fa a la «teoria de la recepció», destaquen Hans Robert Jauss i
Wolfgang Iser. El primer parteix de l’hermenèutica del filòsof alemany Hans-
Georg Gadamer (1900-2002), i particularment de la seua «fusió
d’horitzons», osiga, aquella que té lloc entre les vivències que un text expressa i com la
forma de percebre'l – anomenat també percepció – canvia depenent del moment històric,
des de la seua creació fins a l'actualitat. Ben distintament, el corrent marxista no té en
consideració la recepció original dels textos literaris, sinó tan sols el mode de producció
dintre del qual foren generats; aquesta és la principal discrepància amb Jauss.
Jauss planteja, doncs, un nou tipus d’història literària: el crític hi fa de mitjancer

en palesar-se les diverses percepcions que hi ha d’un mateix text al llarg del temps. Els
textos, al capdavall, són un producte humà, per això podem entendre’ls encara
que provinguen d’altres cultures (Lane, 2006: 85) o s’hagen produït en altres modes de
producció.
Per la seua banda, Iser parteix de l’hermenèutica de Gadamer, però sobretot i

també, de la fenomenologia de Roman Ingarden (1893-1970) i la seua teoria de la
«concretització» del text: és el lector qui crea el significat potencial del text a través de
la lectura, concebuda, doncs, com a procés dinàmic. Per a Iser, el text és una estructura
objectiva incompleta que el lector ha de completar amb la seua imaginació, en una
mena d’«emplenar els espais en blanc» que tots els texts literaris tenen, en un procés
natural i fonamental que es realitza al llarg de la lectura i que porta a la comprensió del
text. Així, hi ha una interacció entre text i lector: la resposta estètica es crea mitjançant
les presumpcions del lector, però a la vegada aquestes es modifiquen
constantment, depenent de la compatibilitat de l’escrit amb les conjetures de l’autor
(Eagleton, 1988: 47-48).
Aquestes teories, fet i fet, confereixen al lector una funció activa respecte al text;
el text no és sinó una resposta davant les preguntes que l’horitzó d’expectatives planteja.
La interpretació de l’obra ha de focalitzar-se en la història de la recepció, i no en la
experiència del lector individual; en relació amb les normes mutables de l’estètica i els
conjunts d’expectatives que fan possible la seua lectura en diversos moments històrics o
èpoques (Castle, 2007: 43).
12
2. MITE ANTIGUITAT A L'OBRA POÈTICA DE GIORGOS SEFERIS
2.1. Giorgos Seferis
2.1.1. Dades biogràfiques
Georgios Seferiadis (Γεώργιος Σεφεριάδης), que passaria a la història de la

literatura grega com a Giorgos Seferis (Γιώργος Σεφέρης), va naixer el 29 de febrer de
19001 a Esmirna, fill de Stélios i Despó Seferiadis (el cognom familiar de la mare era
Tenekidis). En 1914 tota la família es traslladà a Atenes, i en 1917 el seu pare, advocat
de prestigi, fervent demoticista i partidari de Venizelos,2 es traslladà per motius
professionals a París, on aconseguí un renom com a expert en dret internacional.
Giorgos Seferis estudià dret a París des del 1918 fins al 1924. Mentrestant, en
1922, una expedició de l’exèrcit grec a Anatòlia que resultà desastrosa, va posar fi a la
presència grega a la riba de l’Egeu. Aquesta «Gran Catàstrofe d’Àsia Menor» va influir
de manera tan significativa en la història contemporània de l’hel·lenisme, com en el
pensament de l’autor. En acabar la carrera, Seferis es traslladà a Londres, per
recomanació de son pare, a aprendre anglès; hi romangué fins a febrer de 1925.
En 1926 tornà a Grècia i accedí per oposició al ministeri d’Afers Exteriors. Com
a funcionari agregat, va estar primer a Atenes i més tard a l’ambaixada de Londres.
Posteriorment, ja com a cònsol, fou destinat a Koritsà (Albània), on romangué des de
setembre del 1936 fins a desembre del 1937. Retornat a Atenes, se li assignà la direcció
de Premsa Estrangera del ministeri.
El 28 d’octubre de 1940 esclatà la guerra entre Grècia i Itàlia. L’exèrcit grec

obtingué victòries a Albània, i Alemanya es veié obligada a intervindre: el 6 d’abril del
1941, va envair Grècia, començant així l’Ocupació.
Seferis, juntament amb el govern, marxaren a l’exili per Egipte, Sudàfrica i

Itàlia. Quan pogueren tornar a Grècia el 23 d’octubre de 1944,
l’arquebisbe Damaskinós, cap del govern provisional, el va designar director del
Gabinet Polític.
113 de març segons el nostre calendari, ja que fins a 1923 fou vigent a Grècia el calendari julià.
2
Elefthérios Venizelos (Ελευθέριος Βενιζέλος, 23 d'agost de 1864 - París, 18 de març de 1936), advocat i
polític grec que fou primer ministre entre 1915 i 1935 al capdavant del Partit Liberal.
13
Seguint amb la seua carrera diplomàtica, marxà a Ankara en 1948, com a
conseller d’ambaixada i en 1951 tornaria a Atenes. Fou després conseller d’ambaixada a
Londres entre 1951 i 1952; i després romangué fins juliol del 1956 a Beirut ja com a
ambaixador del Líban, Síria, Jordània i Irak. L’última destinació seria, com a
ambaixador, a Londres, fins 1962. Una volta retirat, s’establí definitivament a Atenes.
Desafortunadament el seu retir no seria plàcid: el 21 d’abril del 1967 tingué el

colp d’estat dels coronels, encapçalat per Giorgos Papadopoulos.3 La dictadura militar
duraria 1974, i Seferis no en va veure el final: entristit i cansat, decidí no escriure res
més sinó un duríssim al·legat contra aquesta, publicat el 20 de març de 1969 als
periòdics. Morí a sa casa d’Atenes el 20 de setembre del 1971.
Fou homenatjat al llarg de la seua vida amb premis i distincions literàries i

acadèmiques arreu del món: el premi Palamàs (1947), un doctorat Honoris Causa
a Cambridge (1960), el premi William Foyle de Poesia a Londres (1962), i el Premi
Nobel de Literatura (1963). També obtingué doctorats Honoris Causa a Oxford,
Tessalònica i Princeton; a més de la condició de membre honorari a l’Acadèmia
Americana d’Arts i Ciències.
2.1.2. Obra poètica
Giorgos Seferis és considerat el senior de la generació poètica grega dels 30, que
en certa mesura naix per oposició a la dels 20, poeta captavanter de la qual fou Kostas
Kariotakis. Després del suïcidi d’aquest, la publicació en 1931 de Strofí, el primer
poemari de Seferis, significà un clar trencament amb amb l’estancada poesia grega del
moment. En paraules de Linos Politis (1991: 282):
Ja des del primer poema (que té el mateix títol, Strofí), la diferència era clara.
Aquesta llengua potser no podia aleshores ser entesa de forma immediata, tanmateix, els
lectors més sensibles s’adonaren que aquest poema tenia quelcom de nou i important a
dir. L’expressió era nova: austera, consica i amb una riquesa d’imatges de nova factura i
encara sense explotar, i recursos expressius agosarats. [...]
El «jo» narcisista, dominant en la poesia del moment, no es deixava sentir en
aquest recull, sinó, de maneres donamental i insistent, com a leit-motiv, el “nosaltres”.
Fins i tot als poemes de clara confessió, el jo s’eixamplava vers el proïsme, i el drama
personal s’enlairava a la universitat de la tragèdia.
3
Giorgos Papadópulos (Γεώργιος Παπαδόπουλος, 1919-1999), que durant l'ocupació nazi havia format
part de les tropes col·laboracionistes anomenades «Batallons de Seguretat», va presidir la junta militar
entre 1967 i 1973.
14
El títol en grec, Στροφή, és tan revelador com ambigu, tant pot significar «gir» com
«estrofa». Seferis ja era conscient del canvi que suposava la seua aportació poètica respecte a la
generació anterior: el pas de la poesia urbana i amarga de Kostas Kariotakis i els seus èmuls, a
una altra molt arrelada al paissatge hel·lènic. Cal tindre en compte que el mateix Seferis (19842:
167-168) no parlava de la mateixa manera de Kariotakis que dels kariotakistes:
En qualsevol cas, el més important i potser l’únic representant d’aquesta escola
fou Kariotakis. Un poeta amb una sensibilitat excepcional, que, encara que va morir
terriblement jove, va tenir la sort de deixar una obra que es considera com una fita en la
nostra poesia.
Dissortadament, com sol ocórrer tant sovint, de la poesia
de Kariotakis va naixer el kariotakisme, que era una premisa ben estreta. Per
exemple, Kariotakis va cantar, amb la seua imaginació dansaire, els algeps tràgics de la
seua cambra, però el poeta kariotakista es va tancar dins la seua cambra, i alguna vegada
dins del seu abric, amb una complaença ploramiques. El kariotakisme era una poesia
sense horitzó.
Tanmateix, al voltant de 1930, les coses canvien. El que caracteritza les
recerques del joves és una mena de idiosincràsia illenca. Els horitzons s’eixamplen. Els
carrerons polsegossos i les cambres queden enrere. L’Egeu amb les seues illes, la
mitologia marina, el viatge en totes les direccions, són les coses que els commouen i
que busquen d’expressar.
Amb Strofí, doncs, Seferis encetà el camí de la generació dels 30. La cisterna
fou el seu segon llibre, publicat en 1932, tot i que potser fos una composició anterior
a Strofi, perquè encara segueix molt la línia de la «poesia pura» francesa, concretament
la de Valéry, i manca del caràcter renovador del llibre anterior; consta de 115
hendecasíl·labs regulars, distribuït en estrofes de cinc, amb rima consonant i assonant.
En 1935 publica Mithistórima, considerat per molts el seu poemari cabdal. Ací
es reflecteix la tragèdia personal i col·lectiva, viscuda a Grècia i que serà una constant a
la seua poesia: la pèrdua de la patria jònica. El seu plany és el clam que el lliga a la
història de la Grecitat i la pèrdua d’aquesta (Montañés, 2011: 14). Mite i història, myth-
istórima, així aconsegueix una aproximació del imaginari social/col·lectiu al seu mite i
reivindica la història de tots. La línia general de Seferis serà veure el món contemporani
a través del passat mític, críticament.4 En aquesta obra Seferis ja conrea el seu particular
vers lliure, apartant-se del vers decapentasíl·lab «polític» de la tradició de la cançó
demòtica emprat a Strofí. Així s’assimila a la poesia moderna europea, camí que seguirà
durant tota la seua producció.
4Seferis és un fervent seguidor de les obres de Thomas Stearns Eliot – intelectual i un dels majors poetes
del segle XX –, per tant no ha d’estranyar que hi haja certa afinitat cap al mythical method d’Eliot per part
de Seferis (Gordon, 1977: 16; Vagenás, 1994: 61). Cf. el mateix Seferis (1981: 339-340 i 347-348).
15
A partir d’aquest punt, l’obra de Seferis es conforma al voltant d’un doble eix,
dos cicles que donen les següents compilacions poètiques: Quadern d’exercicis i Diari
de bord. La seua obra s’enllesteix amb els llibres Gimnopèdies (tan sols amb dos
poemes publicats a Lletres noves l’any 1936), Tord (1947) i Els tres poemes secrets
(1966), el seu últim poemari. Aparegueren, però dispersament i en diverses gasetes
literàries, alguns d’ells mai no foren recollits en cap llibre.
Diari de bord I (1940) prossegueix la línea oberta amb Mithistórima. Els

símbols o imatges de l’Antiguitat expressen, en aquest, un ambient tens dels anys
seguidament anteriors a la guerra. Un mes abans de la seua publicació
publicaren Quadern d’exercicis I, que arreplegava tots els poemes solts, des de molts
anys abans, que no recolliren ni a Strofi ni a Mithistórima.
Diari de bord II (1945) pertany als any d’exili. Els poemes es confeccionen a
partir d’una simbologia més cristal·lina – amb unes connotacions més pròximes a la
realitat, i per tant, més directes –. Aquesta aparent proximitat, però, s’esbocina amb el
següent compilació, Tord (1947),5 poemari de matisos més lírics i closos comparat amb
l’anterior producció seferiana. Albirem un tirallonga de malsons: les malastrugàncies de
la guerra, la destrucció, la mort, atorguen a aquest poemari un caire desil·lusionat i
agre, pesimista, – com deixa ben palés el l’últim poema: «La llum» –.
Seferis sempre tingué una particular simpatia per Xipre, una de les tantes terres
gregues lamentablemente irredentes. Una bona prova n’és Diari de bord III (1962),
lloança a l’illa, que reprèn el l’èmpit més líric de Seferis, del que fa pert l’excepció
el Diari de bord II. El gran caleidoscopi dels antics mites mostra ara, tal volta, enmig
del seu sòlit cripticisme, unes icones més humanes, d’una sensibilitat evident.
El darrer poemari publicat per Seferis fou Tres poemes secrets (1966), no conté
pràcticament referències al mite o l'Antiguitat, per la qual cosa, de fet, va desconcertar
força la crítica del moment. Finalment, Giorgos Savvidis, editor de l’obra de Seferis, va
confegir en 1976 el recull pòstum Quadern d’exercicis II, on arreplegà alguns poemes
solts que el poeta havia deixat inèdits.
5
Κίχλη, era el nom d'un vaixell grec afonat pels alemanys l'any 1941 al port de Poros, illa on Seferis
estiuejava en escriure aquest poemari.
16
2.2. Elements del mite
A grans trets l'eix vertebrador de les figures del mite que tot seguit es recullen és
l’Odissea. Seferis, com un James Joyce grec, hi trasllada la seua realitat. Encara que
també hi apareixen altres figures, cal posar especial atenció a aquelles que Homer posà
en escena per tal de veure l'operativitat de la seua recepció.
Voldria deixar clar que els meus coneixements de grec no són tan extensos ni
profunds com voldria, per això he treballat fonamentalment amb les següents
traduccions: a l'espanyol, la de la poesia completa de Seferis per Pedro Bádenas dela
Peña (1986) i la de l'antologia de Jose Antonio Moreno Jurado (1987); al català, la de
Mithistòrima de Carles Miralles (1980), la dels Tres poemes secrets de Jesús Cabezas i
Rubén Montañés (1993) i la recentment apareguda dels Diaris de bord de Joan Frederic
Calabuig (2019).
A més a més, aquells poemes o fragments dels quals no hi ha versió publicada

en català han estat traduïts, ex professo, pel professor Rubén J. Montañés, que m'ha
ajudat també amb la bibliografia grega.
2.2.1. Argonautes
S'anomenen «Argonautes» (Ἀργοναῦται, en grec modern Αργοναύτες) els

companys de Jàson que van anar a la recerca del Velló d'Or, perquè viatjaven a la nau
parlant Argo. La font principal, òbviament, n'és el poema èpic Ἀργοναυτικά,
Argonàutiques, d'Apol·loni de Rodes, i en segon lloc vindria Apol·lodor (I 9, 16 ss.). En
l'Antiguitat corrien diferents «catàlegs», és a dir, llistats dels Argonautes, però els més
importants són els de les dues fonts esmentades, que n'«estabilitzen» el seu nombre
entre 50 i 55. A banda de Jàson, que comandava l'expedició, són comuns a tots els
catàlegs Argos, constructor de la nau; Tifis, el pilot, substituït a la seua mort per Ergí,
fill de Posidó; Orfeu, el músic traci; i els endevins Ídmon, Amfiarau i el làpita Mopsos.
Altres fonts secundàries per als Argonautes, globalment, són: Píndar (Pítiques
IV); Valeri Flac, Argonàutica; Diodor de Sicília IV, 40 s.; Higí, Faules 12 i 14 a 23;
Ovidi, Metamorfosis VII, 1 s. Els personatges i episodis particulars, tanmateix, es
recullen en aquestes i moltes altres fonts.
17
Μυθιστόρημα / Mithistòrima6
IV Argonautes
IV
Argonautes
I una ànima
si el que vol és conèixer-se
en una ànima
diferent ha de veure’s:
l’estranger i l’enemic els hem vist en l’espill.
Eren gent ferma els companys, no es queixaven

ni del cansament ni de la set ni de la neu,
eren de la mena dels arbres o de les ones
que accepten el vent i la pluja
accepten la nit i el sol
sense canviar enmig del canvi.
Eren gent ferma, dies sencers
suaven remant amb els ulls acalats
respiraven amb ritme
i llur sang envermellia una pell dòcil.
Un dia cantaren, amb els ulls acalats
quan doblàvem l’illa deserta plena de nopals
en direcció a la posta, després del Cap dels Gossos que borden.
Si el que vol és conèixer-se, deien
en una ànima
diferent ha de veure’s, deien
i els rems copejaven l’or de la mar
quan el sol es ponia.
Doblàrem molts caps moltes illes la mar
que mena a l’altra mar, gavinots i foques.
De vegades dones dissortades gemien
plorant pels fills que havien perdut
i d’altres indignades reclamaven Alexandre el Gran
i glòries enterrades en el fons de l’Àsia.
Ancoràrem a platges plenes de flaires nocturnes
amb cants d’ocells, aigües que deixaven a les mans
el record d’una gran felicitat.
Però no acabaren els viatges.
Llurs ànimes s’uniren als rems i als escàlems
al rostre ombrívol de la proa
al rastre del timó
a l’aigua que rompia llurs figures.
6
Aquest poemari de Giorgos Seferis (publicat a Atenes en 1935) porta en grec el títol de difícil traducció
Μυθιστόρημα. En principi, aquest mot designa en grec actual la novel·la o historia mítica, però en l'edat
mitjana es refereix a una sèrie de composicions ficcionals en vers, que solen narrar les peripècies d'una
parella d'enamorats, amb elements fantàstics i final feliç. S’ha treballat, fonamentalment, a través de la
traducció de Carles Miralles (1980). Com es veu, va optar per la transliteració del títol, i potser fou la tria
més encertada. A la seua traducció espanyola de l'obra poètica completa de Seferis, Pedro Bádenas de la
Peña (1986) hi fa Leyenda, que no sembla una solució massa satisfactòria. Seferis, en nota a la primera
edició d'aquest recull, explica així el títol: «Són els seus dos formants que em feren triar el títol d’aquesta
obra: MITE, perquè he utilitzat, prou clarament, una mitologia determinada; HISTÒRIA, perquè m’he
proposat descriure, amb una certa coherència, una situació tan independentment de mi com els
personatges d’una novel·la». Seferis per tant fa un ús del mite que el converteix en una mena de símbol
de la historia humana, com una mena de pelegrinatge de l'ésser humà segle rere segle.
18
Els meus companys moriren, primer l’un després l’altre
amb els ulls acalats. Llurs rems
assenyalen a la platja el lloc on reposen.
Ningú no els recorda. Justícia.
Llevat del títol, on ve indicada la refèrencia mítica, no hi ha altres evidències al

respecte. El poema en sí mateix es un clar exemple d’aprofitament dels valors essencials
del mite antic per tal d’assimilar-los a la experiència de la gent comuna (Afgerís, 1989:
42; Vagenás, 1991: 146, 155, 248, 275). Es refereix a tothom que vaja sense un rumb
fix, sense una meta precisa. Cal destacar que l'atemporalitat que hi demostra l’autor no
es correspon amb les localitzacions; Seferis envolta el poema d’una precisió ambiental
propia de la Grecia real, però també d’una mil·lenària. Amb els mars, les costes i el
paisatge fa viatjar aquell qui el llegisca (Badenas de la Peña, 1986: 308).
La imatge que es recrea dels rems, senyal de la tomba del navegant, procedeix
de l'Odissea (XI 75-78), quan Odisseu davalla als inferns i Elpènor, mort feia poc de
temps, es dirigeix a l’heroi per implorar-li sepultura per al seu cos: «[...]alça’m un túmul
de terra al costat de la mar d’aigua grisa, / com a record d’aquest dissortat i memòria
futura. / Fes tot això per mi, i clava’m un rem sobre el túmul: / el mateix rem amb què,
quan vivia, remava amb els homes».7
Així mateix, el darrer vers no es refereix a ser una reivindicació de la justícia,

sinó del dret que té cada generació a rellegir i reinterpretar la poesia, enriquida per les
seues experiències i sensibilitats vitals de cada una.
2.2.2. Odisseu (Ulisses)
No tindria sentit parlar ara d'Odisseu (Ὀδυσσεύς en la forma grega antiga,

Οδυσσέας en grec modern; Ulisses prové de la forma llatina Vlixes), personatge notable
a la Ilíada i protagonista de l'Odissea; aquest poema homèric n'és la font principal, i les
secundàries són tantes que no pertoca enumerar-les.
7 Traducció de Mira (2011).
19
a) Μυθιστόρημα / Mithistòrima
IX, vv. 13-16
Les estrelles de la nit em guien cap a l'esperança
d'Ulisses de trobar els morts entre els asfòdels.
Quan hi fondejàrem, aquí entre els asfòdels, volíem trobar
el gorg que veié Adonis ferit.
En aquest cas concret, inequívocament Seferis es refereix a la visita que fa

Odisseu a l'Hades (Odissea XI) per tal de consultar l'espectre de Tirèsias; al llarg de la
visita hi ha també breus converses amb morts il·lustres. La referència als asfòdels és una
recaracterització: aquesta flor, Asphodelus sp., és la pròpia del regne
d'Hades (Odissea XI, 487-491; 539; 573), que estava dividit en tres parts. Al Tàrtar, la
més profunda, hi havia els rèprobes eterns; als Camps Elisis, els herois; i a les prades
dels asfòdels els morts no il·lustres, que no havies estat ni especialment bons ni
especialment dolents). En conseqüència, l'asfòdel també era la flor que els grecs de
l'Antiguitat solien portar a les tombes.
Vegeu 2.2.3. Adonis.
b) Quadern d'exercicis
«Sobre un vers estranger», poema sencer.
Sobre un vers estranger
A El·li, Nadal del 1931
Feliç aquell que feu el viatge d'Odisseu.

Feliç si en començar, va sentir ferma l'armadura d'un amor, estesa dins del seu cos, com les
venes on brunzeix la sang.
Un amor amb ritme indefugible, invencible com la música i eterna

perquè nasqué quan vam nàixer i quan morim, si mor, no ho sabem ni nosaltres ni cap altre.
Pregue al déu que m'acórrega per a dir, en un moment de gran felicitat, quin és aquest amor;
m'assec de vegades envoltat per la terra estranya, i sent el seu brunzir llunyà, com el so de
la mar que s'uní amb el xàfec inexplicable.
I es presenta davant meu, una vegada i una altra, l'espectre d'Odisseu, amb ulls enrogits per
la salmorra de l'ona
i pel desig curull de veure el fum que ix del caliu de la casa i del seu gos que va envellir
esperant a la porta.
S'hi està gran, xiuxiuejant entre les barbes enblanquides, paraules de la nostra llengua, com
la parlaven fa tres milers d'anys.
Estén un palmell escaldat per les cordes i la canya del timó, amb una pell llaurada per la
seca tramuntanada per la calda i per les nevades.
20
Diries que vol foragitar el superhumà Ciclop que veu per un sol ull, les sirenes que tal com
les escoltes oblides, Escil·la i Caribdis entremig nostre;
tants monstres complicats, que no ens permeten considerar que també ell era un home que
va lluitar dins del món, amb l'esperit i amb el cos.
És el gran Odisseu; aquell que digué que es fes el cavall de fusta i els aqueus van guanyar
Troia.
Imagine que ve a explicar-me com bastiré també jo un cavall de fusta per a guanyar la meua
pròpia Troia.
Perquè parla humilment i plàcida, sense esforç, diries que em coneix com un pare
i com alguns vells mariners, que recolzats a les seues xarxes, a l'hora que tempestejava i
s'enfuria l'aire,
em deien, als meus anys d'infantesa, la cançó d'Erotòcrit, amb les llàgrimes als ulls;
aleshores que m'esglaïava dins del meu son en sentir el destí advers d'Areté an davallar els
graons de marbre.
Em diu el dolor difícil de sentir les veles del teu vaixell inflades pel record i la teua ànima
esdevenint timó.
I estar sol, ombrívol dins la nit i ingobernable com la palla a l'era.
L'amargor de veure els teus companys enfonsats entre els elements, esparsos: un per un.
I com estranyament t'enardeixes parlant amb els morts, quan no arriben ja els vius que
t'esperaven.
Parla... veig encara les seues mans que sabien provar si a la proa estava ben tallada la
Gòrgona
regalar-me la mar blava i sense ones enmig del cor de la tempesta.
Pel que sembla, Seferis, no va escollir el títol d’aquest poema a l’atzar o per
mera estètica sinó que ho feu per tal d’establir una relació amb el text; com així ho va
desenvolupant en tot ell.
Seferis dedicà aquest poema a una de les seues cosines i hi combina dos vessants
per a crear-lo: l’obra d’uns dels grans mestres de la Pléiade,15 Joachim du Bellay, i
l’esperit de l’Odissea homèrica. En concret, el primer vers remet al del sonet XXXI de
Les Regrets (1558): «Heureux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage». Segons
paraules de Badenas de la Peña (1986: 311): «[...] ha logrado una penetrante síntesis del
símbolo de Odiseo, capaz de las mayores astucias y audacias – como hablar con los
muertos cuando los vivos no bastan –, hábil navegante, domeñador de monstruos,
necesitado de afecto y consciente de lo efímero».
21
c. Τετράδιο γυμνασμάτων A’ / Quadern d'exercicis I
«Ο κ. Στράτης Θαλασσινός περιγράφει έναν άνθρωπο. / El sr. Stratis Thalassinós
descriu un home: 4. Παλικάρι / Jovenall», vv. 1-2.
Vaig viatjar un any amb el capità Disseas
em va anar bé [...]
Disseas, en grec Δυσσέας, és la forma col·loquial d'Odisseas, és a dir, la forma

moderna d'Odisseus. El poema no desenvolupa el personatge d'Odisseu, però
l'antropònim és una referència inevitable, una clara aclucada d'ull al lector.
2.2.3. Adonis
Μυθιστόρημα / Mithistòrima
IX, vv. 13-16
La tradició sobre Adonis és d'evident origen semític; el nom deriva de l'hebreu

Adonai, «Senyor». En principi respon a un mite de la fertilitat: Adonis naix de l'arbre de
la mirra. Impressionada per la seua gran bellesa, Afrodita lliura el xiquet a Persèfone per
a què el cuide; però aquesta, enamorada també de la seua bellesa, es nega a tornar-lo.
Finalment, Zeus decreta que Adonis visca una tercera part de l'any amb Afrodita, una
altra amb Persèfone, i la restant on ell vulga; en la pràctica, prefereix passar-la amb
Afrodita.
Els «jardins d'Adonis», recipients en què les dones plantaven llavors de flors i
regaven amb aigua calenta per a què germinassen ràpidament, i també al punt es
marcissen, simbolitzaven i lamentaven la primerenca mort d'Adonis, a causa de les
ferides causades per un senglar instigat per Àrtemis, sense que queden clars els seus
motius. Les fonts més extenses sobre Adonis són Apol·lodor (III 14, 4 ss.) i Higí
(Faules 58, 161, 164).8
Altres fonts secundàries són: Ovidi, Metamorfosis X, 345 s.; Teòcrit I 109 i III
46; Llucià, Sobre la deessa síria 8; Estrabó, 755; Pausànias, V I 24, 7.
Les estrelles de la nit em guien cap a l'esperança

d'Ulisses de trobar els morts entre els asfòdels.
Quan hi fondejàrem, aquí entre els asfòdels, volíem trobar
el gorg que veié Adonis ferit.
8
Una monografia ja clàssica sobre Adonis, però encara molt vàlida, és la d'Attalah (1966).
22
Vegeu 2.2.2. Odisseu (Ulisses).
2.2.4. Astíanax
XVII Astíanax (títol i poema sencer)
Fill d'Hèctor i d'Andròmaca, anomenat Escamandri pel seu pare, en referència al

riu que regava Troia; Astíanax significa «el senyor de la ciutat», en agraïment a Hèctor.
Apareix, xiquet encara, al conegut passatge del comiat d'Andròmaca i Hèctor, jugant
innocentment amb el plomall del casc del seu pare; en aquest passatge s'inspira el
present poema de Seferis (Ilíada VI 400 ss.). Més endavant, Andròmaca es lamenta
davant la possibilitat que en caure Troia, els aqueus maten Astíanax llançant-lo des de
dalt d'una torre (Ilíada XXIV 725 ss.). Segons una tradició més recent, emperò,
Astíanax no va morir, sinó que va fundar una nova Troia.
Altres fonts secundàries són Eurípides, Andròmaca 10 i Les dones de Troia,

passim; Pausànias, X 25, 9; Ovidi, Metamorfosis XIII 415; Higí, Faules 109.
XVII
Astíanax
Ara que te'n vas emporta’t també el nen

que veié la llum sota aquell plàtan
un dia que ressonaven trompetes i lluïen armes
i els cavalls suats s’ajupien per tocar
la verda superfície de l’aigua
a la bassa amb llurs narius humits.
Les oliveres amb les arrugues dels nostres pares

les pedres amb la saviesa dels nostres pares
i la sang del nostre germà viva sobre la terra
eren una ferma alegria una fèrtil norma
per a les ànimes que comprenien llur prec.
Ara que te’n vas, ara que el dia de rendir comptes

sorgeix, ara que ningú no sap
a qui ha d’occir ni com ha d’acabar,
emporta’t el nen que veié la llum
sota les fulles d’aquell plàtan i ensenya-li
de meditar sobre els arbres.
Astianax és la clau per a entendre aquest poema. Seferis es va inspirar en el

famós passatge del comiat entre Hèctor i Andròmaca (Ilíada VI 429 ss.). Al rerefons del
poema s’augura la imminència fatal d’un desastre: la Gran Catàstrofe d’Àsia Menor a
què ja ens hem referit.
23
2.2.5. Andròmeda
Andròmeda és filla de Cefeu, rei d'Etiòpia, i de Cassiepea; aquesta havia ofés les
Nereides afirmant que ella i la seua filla eren més boniques que totes elles. Posidó, per
complaure les Nereides que demanaven venjança, va enviar un monstre marí que
assolava les terres de Cefeu, qui va consultar al respecte l'oracle d'Ammó, la resposta
del qual fou que Cassiepea havia de ser exposada com a víctima expiatòria. Els etíops
van obligar Cefeu a encadenar-la a un penyal; Perseu, que tornava de matar la Gòrgona,
la va veure, s'enamorà i va prometre a Cefeu que l'alliberaria si li la donava per esposa.
Cefeu va acceptar, Perseu matà el monstre i es va casar amb Cassiepea; però Fineu,
germà de Cefeu i promès de la jove, va ordir una conjura contra Perseu. Aquest, en
descobrir la conxorxa, va mostrar a Fineu i els seus partidaris el cap de la Gòrgona i els
petrificà. Perseu s'endugué Andròmeda a Argos i després a Tirint, on van tindre diversos
fills i una filla.
Les fonts principals per al mite d'Andròmeda són: Apol·lodor, II 3, 3-4; Ovidi,
Metamorfosis IV, 665 ss.; Higí, Faules 64.
XX [Andròmeda] (títol i poema sencer)
XX
S’obre novament la ferida del meu pit

quan declinen les estrelles i s’emparenten amb el meu cos
quan cau silenci sota els peus dels homes.
Aquestes pedres que s’enfonsen en el temps ¿fins on m’arrossegaran?

La mar la mar, qui podrà exhaurir-la?
Veig les mans, cada albada, que fan senyals al voltor i a l’esmerla.
Lligada a la roca que el dolor va fer meva,
veig els arbres que respiren la negra serenor dels morts
i després el somriure, que no progressa, de les estàtues.
En les primeres edicions de Mithistorima, el poema no incloïa el el títol; però sí

que es troba a les traduccions de R. Levesque (1945) i, més endavant, en les
de Rex Warner (1960). Quant al grec, sols es podrà trobar en la novena edició, on
fou inclós per Savvidis.
24
Andròmeda es presenta com una al·legoria, clau per a comprendre el poema. El
seu mite serveix a l’autor per a identificar-la amb amb Grècia: sense llibertat de
moviments i exposada a milers de riscos. S’hi han conjugat tres plans diferents de
l’experiència: l’individual, l’històric i el mític.
Cal observar que el cinquè vers és un clar ressó d’Agamèmnon d’Èsquil (v. 958),
quan Clitemnestra rep el seu espós: ἔστιν θάλασσα – τίς δέ νιν κατασβέσει; «Hi ha la
mar, qui podrà exhaurir-la?».
2.2.6. Orestes.
XVI (citació prèvia i poema sencer)
Orestes, fill d'Agamèmnon i Clitemnestra, va venjar l'assassinat del seu pare

matant Egist i la seua pròpia mare, en una de les «contradiccions» més intenses que el
mite construeix sobre la «justícia primitiva»: l’obligació de venjar el pare i la prohibició
ancestral de matar la mare. De fet, en haver consumat la venjança, Orestes fou al punt
turmentat per les Erínies, que apareixen al penúltim vers del present poema; el perdó
d’Orestes i la conciliació amb les Erínies va requerir una negociació en què aquestes
van obtenir l’honor degut com a deesses. Tot seguit vegeu 2.2.7. Eumènides.
La font principal per al mite d’Orestes és, precisament, l’Orestea d’Èsquil, única
trilogia tràgica conservada completa,formada per Agamèmnon, Les coèfores i Les
Eumènides; en realitat, Orestes pren protagonisme a partir de la segona tragèdia, perquè
era un xiquet quan la seua mare Clitemnestra va matar el seu pare Agamèmnon. Les
altres fonts més importants són els altres dos tragediògrafs: Sòfocles va representar
Electra, centrada en la germana d’Orestes, i Eurípides, Orestes. Fonts molt secundàries
en són els poemes homèrics: Ilíada IX 142 (cf. Odissea Xl 432 s.); Odissea I 40 s.; III
193 i 306 s.; IV 546 s.; Higí, Faules 101, 117, 119, 120, 129; Apol·lodor, VI 23 s.; i
Pausànias, I 22, 6; 28, 5; 33, 8; 41, 2; II 16, 7; 18 5 s.; 29, 9; 31, 4; 8; 9; III 1, 5-6; 3, 6-
7; 19-9; 22, 1; V 4, 3;VIII 1, 7; 6, 2; VIII 5, 1; 4; 34, 1-4; IX 16, 4 (en aparença una font
abundant, però amb relativament poques dades).
25
XVI
i el seu nom, Orestes.
A la sorra, de bell nou a la sorra, a la sorra,
quantes vegades, quants revolts sagnants, quantes negres
grades; els homes que em miren,
que em miraven quan, de dalt del carro,
vaig aixecar la mà, gloriós, i m'aclamaren.
La bromera dels cavalls em fustiga, i els cavalls quan s'esgotaran?
Cruix l'eix, s’escalfa l'eix, l’eix quan es cremarà?
Quan es trencaran les regnes? les ferradures,
quan petjaran plenament i completament la terra
l’herba dolça, entre les roselles on
collires una margarida primaveral?
Eren bells els teus ulls però no sabies on mirar
tampoc jo no sabia on mirar, sense pàtria
jo que lluito aquí dins, quantes vegades?
i sento que els genolls se’m pleguen sobre l’eix
sobre les rodes, sobre l’arena salvatge
els genolls es pleguen fàcilment quan ho volen els déus,
ningú no pot escapar-se’n, ¿de què serveix la força? no pots
escapar de la mar que et bressolà i que cerques
en aquesta hora de lluita, entre l’esbufec dels cavalls
amb les canyes que cantaren quan la tardor a la manera lídia
la mar que mai no trobaràs per més que corris
per més que busquis entre les negres Eumènides enfastidides,
sense perdó.
Aquest poema és paradigmàtic de com fa servir Seferis el mite: en aparença

críptic, pren sentit i situa el lector en un context i un episodi concret a partir de la breu
citació prèvia ὄνομα δ’ Ὀρέστης, que segons el mateix Seferis correspon a la tragèdia
de Sòfocles Electra (694). Ampliant la citació (692-695): τούτων ἐνεγκὼν πάντα
τἀπινίκια / ὠλβίζετ᾽, Ἀργεῖος μὲν ἀνακαλούμενος, / ὄνομα δ᾽ Ὀρέστης, τοῦ τὸ κλεινὸν
Ἑλλάδος / Ἀγαμέμνονος στράτευμ᾽ ἀγείραντός ποτε. Parla el Preceptor:
[...] sempre fou ell que es va emportar la victòria i que es va sentir dir feliç, quan
proclamaven que el vencedor era un argiu, que duia el nom d’Orestes i que era fill d’aquell
Agamèmnon que un dia aplegà el més il·lustre dels exèrcits de Grècia.9
La menció de les Eumènides no fa sinó confirmar, al final del poema, el que la

breu citació indicava.
Bádenas de la Peña (310: 1986) ho interpreta així:
Seferis convierte la figura de Orestes en un símbolo de una vida empujada

irremisiblemente a una carrera sin fin en la que se agolpan los sentimientos de culpa
del personaje mítico, el incómodo del vocerío de los espectadores de esa tragedia de
la carrera sin sentido, la amargura del exilio y la sensación de indefensión ante el
9
Traducció de Carles Riba.
26
destino. Parece no haber escapatoria de ese recinto infernal que objetivamente
presiden las sempiternas diosas de la condena: las Euménides.
2.2.7. Eumènides / Venerables / Erínies
Conegudes en principi per la denominació Erínies (Ἐρινύες); tant «Venerables»

(Σεμναί) com «Eumènides» (Εὐμενίδες), mot que significa «que hi resten bé» no són
sinó eufemismes; pel que fa a aquest darrer, el més conegut, a banda de la tragèdia
homònima d’Èsquil el trobem a Sòfocles (Aias 837, Èdip a Colonos 90 i 458),
Aristófanes (Els cavallers 1312, Les dones a les Tesmofòries 224) i Tucídides (I 1, 26).
Es tracta d’unes divinitats femenines violentes i aterridores, presents no sols en la
tradició mítica grega sino també a la romana, en la qual són anomenades Fúries (Furiae)
o Dires (Dirae).
Són la personificació de les causes pronunciades contra els criminals. En una

versió aparentment més antiga, nasqueren de la sang d’Urà, que impregnà la Terra
(Gea), quan fou castrat per Cronos, però segons Sòfocles, són filles de Gea i Èreb
(vegeu aquest concepte), i la tradició òrfica les fa filles d’Hades i Persèfone. En suma,
es tracta d’unes forces primitives que, de la mateixa manera que les Parques o Destins
(Μοῖραι; vegeu més endavant aquest concepte), no reconeixen l’autoritat de les
divinitats més joves.
Les fonts principals del mite són la Ilíada IX 571, XIX 87 i ss.; Hesíode
Teogonia, 156-190; Apol·lodor I 1 i 4; Èsquil Eumènides, passim; Eurípides Orestes,
passim; i Virgili Eneida VI 571, VII 324 i XII 846.
XVI v. 23
Pel que fa al poema, vegeu 2.2.6. Orestes.
b) Quadern d’exercicis
«El sr. Stratis Mariner: cinc poemes del sr. S. Mariner»
III. Tot passa

Vam oblidar la nostra contesa heroica amb les Eumènides
ens va prendre el son ens van prendre per morts i van marxar cridant
«Iu! Iu! Púuu... pax!»
blasmant els déus que ens protegeixen.
27
Segons indicació del mateix Seferis, l’onomatopeia del v. 3 remet a Les
Eumènides d’Èsquil (v. 143). No és una citació literal, encara que sí molt propera.
c) Quadern d’exercicis
«El sr. Stratis Mariner: anotacions per a una “Setmana”: Dissabte», vv. 15-17.
Dins d’aquesta caixa hi ha la vida quan comença a fer-se insuportable,

si pares l’orella sentiràs com alena;
compte, no l’obris abans que xiulen les Eumènides.
L’autor no hi especifica res concret, es remet únicament a la fatalitat que evoca

tota sola la idea de les Eumènides en el imaginari del poble grec.
d) Gimnopèdia
«II. Micenes», vv. 28-29.
[...] aquella nit del retorn
que començaren a xiular les Venerables
a l’herba escassa –
Seferis hi indicava, en nota, que les Venerables (Σεμνές) eren les Erínies, però
no és en absolut, ni pretén ser-ho, una creació pròpia. Encara que l'adjectiu σεμνός era
aplicat a diverses divinitats, a Atenes les σεμναὶ θεαί per excel·lència eren les Erínies,
fins al punt de ser denominades simplement Σεμναί (Èsquil, Les Eumènides 383 i 1041;
Eurípides, Orestes 410).
e) Quadern d’exercicis II.

«Circumstancials (1931-1939): [Damunt dels carros]», vv. 20 ss.
Les Venerables han promés al bisbe-Sum Sacerdot
entrar de nou a la seua cova
restar-hi i protegir la ciutat
fins la consumació dels segles. Ho ha ordenat el Déu de Grècia.
Clameu ara amb els vostres cants
ara amb els vostres cants
clameu...
El poema, del qual aquests versos són el final, narra o projecta, en to clarament
paròdic, una processó patriòtica pels carrers cèntrics d’Atenes. Els dos darrers versos
reprodueixen el vers final (1047) de Les Eumènides d’Èsquil, primer literal i després en
sentit invers.
28
f) Quadern d’exercicis I
«Lliuraments: Setze haïkús»
XIII - Erínia malalta
XIII
Erínia malalta
No té ulls
les serps que sostenia
se li mengen les mans.
A les representacions més conegudes de les Erínies, aquestes porten torxes i

serps.
g) Diari de bord III

«Els gats d’Ai-Nikolas», citació prèvia.
I amb tot, el meu cor entona
dintre meu, sense lira,
no ensenyat per ningú, la complanta
de l’Erinis. Ja no té
el dolç coratge de l’esperança.10
AGAMÈMNON, 990 ss.
Citació de la tragèdia Agamèmnon d’Èsquil.
2.2.8. Ariadna
Filla de Minos i Pasífae, reis de Creta, es va enamorar de Teseu quan aquest hi

vingué a matar el Minotaure; li va donar un cabdell de fil per a què després pogués eixir
del Laberint. En acabat va fugir amb Teseu, però no arribà a Atenes: Teseu la va
abandonar a Naxos, mentre dormia a la riba del riu. Tanmateix, aleshores hi arribà
Dionís amb el seu seguici, es va casar amb ella i la va dur a l'Olimp. D’aquesta unió
nasqueren Toant, Estàfil, Enopió i Peparet.
Les fonts principals per a Ariadna són Apol·lodor (I 9) i Pàusanias (I 20, 3; X

29, 4). Vindrien després Ovidi (Metamorfosis VIII, 174 s.) i Higí (Faules 43).
a) Quadern d’exercicis
«Lliuraments: Avinguda Singrú, 1930», vv. 13-14.
Trenca el fil d’Ariadna i heus-lo!
El cos blau de la gòrgona.
10
Traducció de Calabuig (2019).
29
Ariadna és un exemple arquetípic de l'ajuda femenina que rep l'heroi
mític quan va a la recerca d'un tresor, que pot ser la realització d'una gesta,
en sí mateix. En principi, doncs, pren un caràcter subordinat o auxiliar del
baró; però no és inhabitual que això canvie, per exemple Medea supera
amb escreix la figura de Jàson. En el cas d'Ariadna, abandonada a Naxos
per Teseu, sense motiu aparent, és recollida per Dionís i el seu alegre
seguici: es transforma en un agent transgressor, per oposició al seu paper
femení convencional del principi.
b) Quadern d’exercicis II
«Circumstancials (1945-1954?): Ariadna», vv. 15-16.
Ariadna
...profund... ocell... vesse... ansa... cega... ferisc... lab... la...
...berint... alfa... beta... gamma... delta...
2.2.9. Gòrgona
La Gòrgona (Γοργώ) va ser considerada primer un monstre de la generació

preolímpica. En principi eren tres germanes Gòrgones, filles de Forcis i Ceto: Esteno,
Euríale i Medusa; sols aquesta darrera era mortal, i Posidó s’hi uní, deixant-la
embarassada.
Aleshores Perseu, fill de Zeus i Dànae, va anar a donar-li mort, ja fos per ordre
de Polidectes, tirà de Sèrifos, o d’Atena. Calçant les sandàlies alades que Hermes li
havia donat, va trobar la seua cova i la va matar; primer paralitzant-la, fent-li veure el
seu reflex a la superfície polida de l’escut, i després tallant-li el coll. Del tall del coll de
Medusa sorgiren el cavall Pegàs i Crisàor. Més tard Atena posaria el cap de Medusa al
mig de la seua ègida (escut) per a petrificar els seus enemics sols amb mirar-la.
Amb el pas dels segles la imatge de Medusa, la Gòrgona per excel·lència, ha

anat canviant, però inicialment era un monstre amb el cap recobert de serps, el coll
protegit per escates de drac, ullals de senglar, ales d’or, mans de bronze i mirada
petrificadora. Versions posteriors del mite, emperò, la consideren víctima d’una
30
metamorfosi. La jove Gòrgona havia sigut una dona bellíssima i especialment orgullosa
de la seua cabellera, fins al punt de rivalitzar en bellesa amb Atena. Per això aquesta la
va castigar posant-li al cap serps en lloc de cabells. Encara altres versions diuen que la
ira d’Atena caigué sobre Medusa quan aquesta fou violada per Posidó en un santuari de
la dea, qui ho considerà un sacrilegi.11
Les fonts principals són Hesíode, Teogonia 274 i ss.; Ilíada, XI 35 i ss.; XI 635 i
735. De caràcter secundari, Apol·lodor, I 2 i 6; II 4, 2; Pausànias, X 4, VIII 47; i Ovidi,
Metamorfosis IV 627.
Medusa suposa, ací, la contrapartida de l'Ariadna ajudant de Teseu. Engarjola

una femineïtat feta monstre que queda exclosa de l’ordre del patriarcat; és a dir, del
concepte masculí de la femineïtat. Hom ha interpretat Medusa com la nuesa d’Atena
(Godayol, 2008: 190), un espai que és la frontera entre Atena i Medusa: «movent-se
entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que
dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’inexistent “ordre simbòlic de la mare”» (Marçal,
1998: 164).
Per a la Gòrgona a la tradició popular grega moderna, vegeu Politis (1994

[1899]), citat per Montañés (2014).
Quadern d’exercicis
Vegeu 2.2.8. Ariadna.
2.2.10. Ciclop
Hi ha tres tipus diferents de Ciclops (Κύκλωπες): els uranis (fills d’Urà i Gea, és
a dir, el Cel i la Terra) són Brontes, Estèropes i Arges (és a dir, el Tro, el Rellamp i el
Llamp); els ciclops sicilians, companys de Polifem, que apareixen a l’Odissea, i els
ciclops constructors. Tots tenen un sol ull al mig del front i una gran força.
11
Tristament, la culpabilització d’una víctima (en aquest cas d’una víctima d’agressió sexual) és una
qüestió que no soles afecta en l’actualitat. Aquest és un exemple que ha succeït al llarg de la història. No
sols ha de sofrir la pena de ser abusada sexualment sinó que una deessa, que es representa com a símbol
de saviesa, la castiga de nou.
31
La font principal del mite és Hesiode, Teogonia 139 ss. Les secundàries,
Apol·lodor, I 1 i 2, II 2, 1, III 10, 4; VII, 3 s.; Higí, Faules 49; Eurípides, El ciclop (més
important per ser l’únic drama satíric conservat sencer); Virgili, Eneida VIII 416 i ss.;
Ovidi, Metamorfosis XIII 760 ss.
a) Quadern d'exercicis
«Sobre un vers estranger», vv. 11
Vegeu 2.2.2. Odisseu.
b) Diari de bord III

«Énkomi», vv. 10-13.
Era una antiga ciutat: murades carrers i cases

es distingien com músculs petrificats de ciclops,
l’anatomia d’una força exhaurida sota l’ull
de l’arqueòleg l’anestesista o el cirurgià.
Έγκωμη en grec, és un jaciment arqueològic que data de l'edat del bronze (dels
segles XVI-XIII aC), a uns set quilòmetres al nord d'Ammókhostos o Famagusta, a la
part nord-occidental de Xipre. Fou excavat per Claude Schaeffer entre 1953 i 1955,
moment en el que Seferis el visità i va concebre el poema. També s’utilitza com a
topònim pels habitants de l’illa (Courtois, 1987: 182).
2.2.11. Sirenes
Les Sirenes (Σειρήνες), segons la versió més estesa filles de la musa Melpòmene
i d’Aqueloo tenen la part superior del cos de dona i la meitat d’au; Ovidi i altres fonts
atribueixen aquest aspecte a una metamorfosi. Habitaven en una illa del Mediterrani,
tradicionalment identificada amb Sorrento, anomenada també primitivament Partènope,
epònima de Nàpols; amb la seua música i els seus cants atreien als navegants, fins que
els vaixells encallaven en les seues costes, i les Sirenes els devoraven. Odisseu, en
passar-hi, seguint els consells de Circe va manar que el lligassen al pal i que els seus
companys es tapassen les orelles amb cera; així, ells no podien sentir els cants de les
Sirenes, i ell sí, però les seues ordres d’anar cap a la costa eren ignorades. Les Sirenes,
despitades pel seu fracàs, es precipitaren al mar i moriren ofegades.
32
Més tard, les Sirenes van ser considerades com a divinitats del més enllà, que
cantaven per als benaurats a les Illes Afortunades. Van passar a representar les
harmonies celestials, i com a tals apareixen sovint en els sarcòfags.
La font principal és l’Odissea XII, 1-200, i totes les altres tenen un caràcter molt
secundari. Val a citar, emperò, Higí, Faules 125 i 141; Apol·lodor, I 3, 4; 7, 10; 9, 25;
Ovidi, Metamorfosis V 512-562; Plutarc, Converses simposíaques IX 14, 6; i Apol·loni
de Rodes, IV 895 ss.
a) Quadern d'exercicis
«El sr. Stratis Mariner: anotacions per a una “Setmana”: Divendres»
Divendres
Des d’aleshores quantes vegades ha passat per davant dels meus ulls una dona, que li
restaven només els cabells, els ulls, el pit i res més, una gòrgona viatjant per la mar, i
entremig circulava l’airet fresc, com una sang blava.
Pel que fa a la gòrgona val a precisar que aquest mot, γοργόνα, en grec modern
designa també els mascarons de proa dels vaixells. Això ofereix dues possibilitats
d’interpretació: o bé que no hi ha mite, sinó només un fet de evolució lingüística, o bé
que hi ha el mite popular omnipresent i etern, amb concomitàncies amb el culte.
2.2.12. Escila
Escil·la (Σκύλλα), filla de Crataeis i pressumptament Tritó, és en la versió més

primitiva un monstre marí amb tors de dona, cua de peix i sis gossos eixint-li de la
cintura amb dues potes cadascun; unes altres versions li atribueixen sis llargs colls de
serp amb caps grotescos, i dotze potes d'una altra natura; altres fonts barregen totes dues
descripcions. Elements constants són que posseeix en cada cap tres atapeïdes fileres de
dents com de tauró, i que emet un udol estrident semblant al d'un gos.
33
Més tardanament s’hi suposa una metamorfosi: una nimfa, filla d’Apol·lo i
Hécate, o de Forcis i Ceto, hauria estat transformada en el monstre descrit per Circe,
empesa per la gelosia.
La tradició més primitiva la ubicava a la riba europea del Bòsfor, però la que
més s’assentà la situava a la banda siciliana de l’estret de Messina, el topònim «Sicília»
s’hauria fet derivar del nom d’Escil·la; a la banda del continent, separades per una
distància a tir de fletxa, hi hauria el també monstre Caribdis (vegeu aquest, tot seguit),
de manera que els vaixells, si volien evitar Caribdis, havien d’acostar-se perillosament a
Escil·la, i viceversa.
La mort d'Escil·la s’ha atribuït a Hèracles: quan tornava del país de Gerió,
Escil·la devorà alguns dels bous del seu ramat. Llavors s’enfrontaren i li donà mort. Els
déus la van convertir aleshores en un penyal, encara existent, que suposava greus perills
per als navegants.
La font principal del mite és l’Odissea XII 73 s. Les secundàries més destacables
són Apol·lodor, VII 20; Higí, Faules 125 i 199; i per extensió Ovidi, Metamorfosis VII
62 s.; XIII 900 - XIV, 74.
Quadern d'exercicis
2.2.13. Caribdis
Per a la ubicació, vegeu 2.2.12. Escil·la.
Caribdis és un monstre femení, filla de Posidó i Gea, situada com aquella primer
a la riba asiàtica del Bòsfor i després a la continental de l’estret de Messina. Tres voltes
al dia absorbia l’aigua de la mar en grans quantitats, empassant-se tot allò circundant, i
retornant després l’aigua.
La font principal del mite és l’Odissea XII 73 ss., 104 i ss., 234 i ss., 430 ss.
D’índole secundària, Apol·lodor, I 9 i 25; Higí, Faules, 125; Ovidi, Metamorfosis, VII
63; Virgili, Eneida III 418 s.; i Estrabó, V 268.
34
Quadern d'exercicis
«Sobre un vers estranger», v. 11
2.2.14. Moira
El mot μοῖρα està relacionat amb μέρος, «part», en el sentit de la porció de destí
que correspon a cada ésser humà. Aquesta abstracció, divinitzada, a partir dels poemes
homèrics es desenvolupa en forma de tres Moires, filles de Zeus i Temis: la més jove,
Àtropos, trau del floc el fil del destí, la mitjana, Cloto, el cabdella, i la més vella,
Làquesis, el talla en el moment de la mort.
La versió romana són les Parques, que alhora es relacionen amb el substantiu
partes. Al fòrum es trobaven representades per tres estàtues anomenades Tria Fata, «els
Tres Destins».
La principal font per a les Moires són els poemes homèrics: Ilíada IV 517; V 83,
613; XII 116; XVI 433 s., 849 s.; XIX 87; XX 128; XXIV 132, 209; Odissea III 269;
XI, 292. En molt menor mesura, la Teogonia d’Hesíode: 217, 901 s. Un caràcter molt
secundari hi prenen Èsquil (Les Eumènides 956 s. i Prometeu encadenat 511 s.) i
Eurípides (Alcestis 12 i 52).
IX – Jove Moira
XIII
Jove Moira
Dona nua
la magrana que es va trencar estava
plena d’estels.
En grec el mot μοίρα ha perviscut: avui significa «destí», i això ens porta a la
mateixa reflexió que fèiem sobre la Gòrgona.
35
2.2.15. Persèfone
Persèfone (Περσεφόνη) és la filla de Zeus i Demèter i deessa dels Inferns,

companya d'Hades, oncle seu i germà de Zeus, qui es va enamorar de ella i la va raptar
mentre agafava flors amb unes nimfes al pla de Enna, a Sicília. Demèter la va buscar per
tota Grècia, i a la fi, després de pressionar Zeus amb una inhibició de la fertilitat, aquest
manà a Hades retornar-la. Persèfone havia menjat als Inferns un gra de magrana,
suficient per retindre-la-hi per sempre; però Zeus va disposar que passàs la tardor i
l’hivern amb Hades i la primavera i l’estiu amb Demèter.
La principal font és l’Himne homèric a Demèter, passim. Hi segueixen Hesíode,

Teogonia 912 s.; Pausànias, VIII 37, 9; Higí, Faules, 146; Ovidi, Metamorfosis V 393
s.; i Apol·lodor, I 3, 1; 5, 1 s.; II 5, 2; III 14, 4.
«Lliuraments: Setze haïkús» XIV
XIV
Aquesta columna
té un forat, veus
a Persèfone?
2.2.16. Proteu / el Vell de la Mar
Proteu és un dels «Vells del Mar». A l’Odissea – on Menelau el captura per a

què li responga a unes preguntes – és fill de Posidó i pot fer profecies i transformar-se
en qualsevol cosa; séncarrega de pasturar els ramats dánimals marins, com ara foques,
del déu del mar. Viu a prop del Nil, a l'illa de Faros.
Heròdot en dona la versió més o menys evemerista que Proteu va ser un rei
d'Egipte contemporani de Menelau; Hèlena, que mai no va ser a Troia, va restar a
Egipte amb Proteu, qui la va tornar als aqueus després de la guerra.
La versió d’Eurípides és una variant de l’anterior: Proteu és rei de Faros, i

Hermes va crear un espectre d’Hèlena, que és la que se'n va amb Paris a Troia, mentre
que l’autèntica es queda amb Proteu.
36
Aquestes tres fonts esmentades del mite són les pricipals: Odissea IV 349 s.;
Heròdot, II 110 ss.; i Eurípides, Hèlena 6 ss. i passim. Amb caràcter secundari,
Apol·lodor, II 5, 9; i Ovidi, Metamorfosis XI 224 ss.
«Lliuraments: Descripció», vv. 13-14
Vaig obrir el meu cor

ple d’imatges que ja s’esvaniren, la llavor de Proteu.
Val a observar que el mot σπέρμα té en grec modern el mateix significat que en
antic, i per tant també podríem traduir-hi «l’esperma de Proteu».
b) Diari de bord II
«Dies de juny del 41», vv. 1-9.
Dies de juny del 41

La lluna nova ha eixit a Alexandria
portant la vella en braços
i nosaltres caminant cap a la Porta del Sol
en la foscúria del cor —tres amics.
¿Qui vol banyar-se ara a les aigües de Proteu?
Cercàrem la transformació de joves
amb desitjos que es bellugaven com peixos grans
en mars que han minvat d’improvís;
confiàvem en l’omnipotència del cos.
Tot sembla indicar que Seferis es va inspirar per a aquest poema en una sèrie de
poemes cavafians de títols anàlegs. La «Porta del Sol», de la que s'hi parla, és una de les
grans portes que hi ha a Alexandria; l’altra porta seria la de la Lluna. Seferis apreciava
molt la figura de Proteu – que habitava al far, en una illa situada a la entrada del port
d’Alexandria – per ser un símbol de transformació (cf. Odissea IV 455).
Seferis parla de la batalla que es lliurà contra les forces alemanyes i que
conclogué amb la invasió de l’illa de Creta en maig del 1941. Als vs. 11-12 del mateix
poema s'hi refereix com a τ’ όμορφο νησί ματώνοντας / λαβωμένο· το ήρεμο νησί, το
δυνατό νησί, το αθώο «la bonica illa que sagna / ferida; l'illa erma, l'illa forta, la
innocent».
37
c) Diari de bord II
«Darrera etapa», vv. 38-40.
Venim de les arenes del desert i dels mars de Proteu,

ànimes marcides per pecats públics,
cadascú té el seu rang com cada ocell té una gàbia.
d) Diari de bord III

«Hèlena», vv. 23-26
Rossinyol versaire.
una nit com aquesta a les costes de Proteu
t’escoltaren les captives espartanes i iniciaren el plany,
i entre elles —qui ho diria— Hèlena!
Una volta més, Seferis, fa servir Proteu – símbol del canvi –, i Hèlena – o en
aquest cas, la seua ombra (cf. Heròdot, II 112-120). La lluita dels troians per allò que no
era sinó un espectre, i no la mateixa Hèlena, seria el símbol de la llarga i sagnant lluita
dels xipriotes per la seua autodeterminació, que en un principi hagués implicat la seua
incorporació a l'estat grec.
e) Tres poemes secrets

«En escena»
IV «El mar» vv. 11-19
I tanmateix era dolça l’ona

on em llançava de xiquet i nadava
i encara quan era fadrí
que buscava figures als còdols,
tot cercant ritmes,
em va parlar el Vell del Mar:
«Jo sóc el teu lloc;
potser no sóc ningú
però puc tornar-me allò que vulgues».
Tot i que el Vell de la Mar per excel·lència és Nereu i no Proteu, l’aparició

reiterada d’aquest darrer en la poesia de Seferis i la insistència en la transformació ens
menen a identificar-lo ací amb ell.
2.2.17. Centaures
Éssers monstruosos amb la mitat superior del cos d’home i l’altra meitat inferior
de cavall, amb quatre potes, fills d’Ixíon i d’un núvol al qual Zeus havia donat l’aspecte
d’Hera per a veure si Ixíon s’atrevia a tal sacrilegi.
38
Habiten als boscos i a la muntanya, sobretot al Pèlion; es nodreixen de carn crua
i mantenen uns costums salvatges. Els centaures intervenen en diversos mites lluitant
contra Hèracles o contra els làpites.
Les fonts principals, per ordre d’antiguitat, són: Píndar, Pítiques II 39 ss.;
Odissea XXI, 295 s.; Sòfocles, Les dones de Traquis, passim; Apol·loni de Rodes,
Argonàutiques III 62; Apol·lodor, II 5, 4 ss.; Ovidi, Metamorfosis XII, 210 ss.; i Higí,
Faules 33, 34 i 62.
«Setze Haiku: A la manera de G. S.»
A la manera de G. S.
Onsevulla que viatge Grècia em fereix.
Al Pèlion entre els castanys la camisa del Centaure
lliscava entre les fulles per a envolupar-se al meu cos
quan pujava la costera i la mar em seguia
pujant també ella com el mercuri d'un termòmetre
fins que trobàssem l'aigua de la muntanya.
A Sandorini tocant illes que s'enfonsaven
sentint que tocava un flabiol en algun lloc a les pedres tosques
em va clavar la mà a la crugia
una sageta etzibada de sobte
per les acaballes d'una jovenesa que es ponia.
A Micenes vaig aixecar les grans pedres i els tresors dels Atrides
i em vaig ajaure amb ells a l'hotel de «La Bella Helena de Menelau»:
es van esvanir només al llostre que va clamar Cassandra
amb un gall penjat al seu coll negre.
A les Spetses a Poros i a Míkonos
m'emmalaltiren les barcaroles.
Què volen tots aquests que diuen
que es troben a Atenes o al Pireu?
Un ve de Salamina i pregunta a l'altre si potser «ve d'Omonia»
«No, vinc de Síntagma» respon tot complagut
«he trobat Iannis i m'ha convidat a un gelat».
Mentrestant Grècia viatja
no sabem res no sabem que som desembarcats tots nosaltres
no sabem l'amargura del port quan viatgen tots els vaixells:
ens burlem d'aquells que la senten.
Gent estranya que diu que es troba a l'Àtica i no es troba enlloc:
compren bombons per a casar-se
fan servir «creixpèls» es fotografien
l'home que he vist avui assegut amb un rerefons de colomins i flors
deixava que la mà del vell fotògraf li allisàs les rugues
que li havien deixat al rostre
tots els galls del cel.
Mentrestant Grècia viatja tothora viatja
i si «veiem florit de morts el pèlag egeu»
són aquells que van voler agafar el gran vaixell nedant
aquells que s'avorriren d'esperar els vaixells que no poden moure's
39
l'ELSI, el SAMOTHRAKI, l'AMBRAKIKO.
Xiulen els vaixells ara que es fa de nit al Pireu
xiulen tothora xiulen però no es mou cap argue
cap cadena no ha lluït mullada a la darrera llum que es pon
el capità resta petrificat entre el blanc i el dorat.
Onsevulla que viatge Grècia em fereix:
parapets de muntanyes arxipèlags granits nus...
El vaixell que viatja es diu AG ONIA 937.
A bord de l'Avlís, esperant salpar.

Estiu 1930.
En aquest poema, l'únic en que Seferis escriu «a la manera de...» (Argiriu, 1990:
27), acumula detalls, de vegades realistes, en un llenguatge banal, de vegades amb una
visió esquília. De nou a tornat a fer del mite i la història el passat i el present de la
realitat que li envolta.
D'entrada el «dolor de Grecia» seferià és el neguit per viure allunyat de les seues
arrels i estar a la deriva constant mentre Grècia segueix el seu camí. El v. 35 remet a
ὁρῶμεν ἀνθοῦν πέλαγος Αἰγαῖον νεκροῖς, «veiem florit de morts el pèlag egeu»
d'Agamèmnon (v. 659).
Pel que fa al Centaure, Nessos, i la seua túnica, és un reflex del mite d'Hèracles;
aludeix a Les dones de Traquis d’Eurípides, on la penyora d’amor es converteix en un
instrument de mort.
b) Diari de bord I
«Les anges sont blancs»12, vv. 5-8.
El rodejaven dones nues amb bronzades fulles de palera

fanals apagats on s’airejaven les benes tacades de la gran ciutat
cossos asimètrics que infantaven centaures i amàzones
en fregar els seus cabells la Via Làctia.
2.2.18. Els Atrides
Atreu (Ἀτρεύς), fill de Pèlops i Hipodamia, rei de Micenes i pare de Menelau i

d'Agamèmnon, anomenats Atrides.
Atreu i el seu germà bessó Tiestes foren desterrats per Pèlops per haver
assassinat el seu mig germà Crisip; refugiats a Micenes, va sorgir una forta rivalitat
12
El títol està pres del principi de la novel·la de Balzac Louis Lambert.
40
entre ells per aspirar tots dos al poder reial, però sobretot per l’adulteri d'Aèrope, esposa
d'Atreu, amb Tiestes. Havent esdevingut finalment rei de Micenes, Atreu va desterrar
primer Tiestes, després el feu tornar i es va venjar per l'adulteri servint-li cuinats en un
banquet els tres fills que havia tingut amb una nimfa i fent que se’ls menjàs, sense
saber-ho.
Les fonts principals són les tragèdies que desenvolupen algun episodi de la
nissaga: l’Orestea d’Èsquil, especialment Agamèmnon 1583 s.; d’Eurípides, Electra 726
s. i Orestes 41, 811, 995, 998. Amb caràcter secundari, Pausànias, II 16, 6; 18, 1; III 1,
5; 24, 11; V 3, 6; IX 40, 11; X, 26, 3; Higí, Faules 85; 88; i Apol·lodor, II, 4, 6.
«Lliuraments: A la manera de G. S.», v. 12.
Vegeu 2.2.17. Centaures.
2.2.19. Hèlena
Hèlena, esposa de Menelau, fou la causa que els grecs lluitassen per deu anys
contra Troia; la seua llegenda és d’enorme complexitat. Filla de Zeus i Nèmesis, quan
aquesta estava metamorfosada en oca, Hèlena va néixer d’un ou; després va ser
adoptada i cuidada per Leda. Se li atribueixen com a germanes Clitemnestra, Timandra i
Filònoe.
Son pare, Tindàreu, va permetre que fos ella qui triàs marit. Hèlena elegí
Menelau. D’aquest matrimoni nasqueren Hermíone i Nicòstrat.
Afrodita, havia promés a Paris entregar-li-la a canvi que aquest li atorgués el

premi a la bellesa, la Poma de la Discòrdia; Paris la raptà, donant motiu a la Guerra de
Troia. Segons els poemes homèrics, Hèlena hi visqué fins que conclogué la guerra,
acollida per Hècabe i Príam; però Eurípides dona una altra versió, com s’ha explicat en
«Proteu».
Encara que quasi tots els autors antics narren la llegenda d’Hèlena, les fonts
principals del mite són Ilíada III 121, 165, 237; VI 289 s.; XIII 517 i 626; XXIV 761;
41
Odissea III 205; IV 14; 227; 275 s.; XI 298. Per a l’altra versió, Eurípides, Hèlena,
passim.
Algunes fonts secundàries són Pausànias, I 33, 7 s.; II 22, 6; III 19, 10 s.; 20, 9;
24, 10; V 18, 3; Apol·lodor, III 10, 6 s.; 11, 1; V 9; 13; 19; 21; i Higí, Faules 77; 78.
«Lliuraments: A la manera de G. S.», v. 12.

«Hèlena», poema sencer.
Hèlena
TEUCRE:…a la marina Xipre, on m’ha prescrit la veu

d’Apol·lo que emigri, transferint-hi el nom illenc
de Salamina, en record del meu terrer pairal.
.....................................
HÈLENA: Jo no he anat a Troia: era un fantasma allò.
.....................................
MISSATGER: Què dius?
Què, per un núvol vam passar treballs en va?
EURÍPIDES, HÈLENA
«Els rossinyols no et deixen dormir a Platres».
Tímid rossinyol, en l’alenar de les fulles,

tu que ofereixes la frescor musical del bosc
als cossos separats i a les ànimes
d’aquells que saben que no tornaran.
Veu cega, que palpeges en la foscor del record
passos i gestos; no gosaria dir besades;
i el torbament amarg de la captiva aïrada.
Què és Platres? Qui coneix aquesta illa?

He passat la vida escoltant noms mai sentits:
nous països, noves follies dels homes
o dels déus;
el meu destí que oneja
entre l’espasa darrera d’un Àiax
i una altra Salamina
m’ha portat ací en aquesta platja.
La lluna
ha eixit del mar com Afrodita;
ha cobert els estels de Sagitari, ara s’atansa
al cor de l’Escorpí, i tot ho altera.
On és la veritat?
A la guerra jo també vaig ser arquer;
el meu destí, el d’un home que errà el blanc.
Rossinyol versaire.
42
una nit com aquesta a les costes de Proteu
t’escoltaren les captives espartanes i iniciaren el plany,
i entre elles —qui ho diria— Hèlena!
La mateixa que perseguírem durant anys a l’Escamandre.
Era allà, a les vores del desert; la vaig tocar, em va parlar:
«No és veritat, no és veritat» cridava.
«No vaig pujar a la nau de proa blava.
Mai no vaig posar els peus a Troia la valenta.»
Amb el pit ben cenyit, el sol als cabells, i aquella alçària

ombres i somriures pertot
als muscles als malucs als genolls;
pell viva, i els ulls
de llargues pestanyes,
era allà, a la riba d’un delta.
I a Troia?
A Troia res —era un fantasma.
Així ho volgueren els déus.
I Paris, es ficava al llit amb una ombra com si fos un ésser sòlid;
i nosaltres ens matàrem per Hèlena durant deu anys.
Un dolor gran va caure sobre Grècia.

Tants cossos llançats
als queixos de la mar als queixos de la terra;
tantes ànimes
lliurades a les moles, com el blat.
I els rius revenien de fang sangonós
per un onatge de lli per un núvol
un esbatec de papallona el plomissol d’un cigne
per una camisa buida, per una Hèlena.
I el meu germà?
Rossinyol rossinyol rossinyol,
Què és déu? Què és no déu? I què hi ha entre els dos?
Ocell plorós,
a Xipre la besada per la mar
on em manaren perquè em recordés la pàtria,
vaig fondejar tot sol amb aquesta rondalla,
si és veritat que això és una rondalla,
si és veritat que els homes no tornaran a picar
l’antic esquer dels déus;
si és veritat
que un altre Teucre, anys més tard,
o un Àiax o Hècabe o Priam
o algú desconegut, anònim, que tanmateix
haurà vist un Escamandre vessar de cadàvers,
no haurà d’escoltar per força
missatgers que vinguin a anunciar-li
que tant dolor i tanta vida
anaren a l’abisme
per una camisa buida per una Hèlena.
43
Pel que fa a la citació inicial, Seferis parafraseja els versos d’Hèlena d’Eurípides
que se citen des del ex ergo (ἐξ ἔργου: fora de l’obra), i que corresponen als següents:
148-150, 582 i 705-706.13
Com ja s’ha dit anteriorment – veure aquest mateix poema anatlizat des de la
figura de Proteu o el Vell de la Mar – quan Hèlena es troba amb Teucre a l’Egipte, li
revela que Paris mai no la va raptar, sinó que s’endugué la seua ombra; ella sempre
romangué amb Hermes al palau de Proteu. Seferis usa aquesta figura mitològica per a
mostrar la llarga i sagnant lluita que es lliurà a Xipre per la seua autodeterminació.
Aquest mite li era molt proper a Seferis, testimoni del que estava succeint a
Xipre, que li provocava unes inquietuds molt properes a les preocupacions que un dia
tingué Eurípides. Seferis es planteja el sentit de l’existència i els mateixos dubtes morals
que el tragediògraf.
2.2.20. Cassandra
Filla de Príam i Hècabe, tenía un germà bessó anomenat Helen; de nadons van
passar una nit en un temple d’Apol·lo, i dues serps els van passar la llengua pels òrgans
del sentits. Això els hauria conferit el do profètic.
En altres versions fou Apol·lo, enamorat de Cassandra, qui li’l donà; però com
ella no va voler complaure’l, el déu la va castigar fent que ningú no cregués les seues
profecies, com ara quan en arribar París amb Hèlena va predir la ruïna que duria a la
ciutat, o quan va endevinar que el cavall que aparentment els aqueus lliuraven com a
present a Troia era ple de guerrers armats.
Generalment s’entén que Cassandra és una profetessa inspirada, com la Pitia o la

Sibil·la. És a dir, el déu en prenia possessió i ella, en ple deliri, formulava els oracles.
Duta per Agamèmnon com a captiva a Micenes, fou assassinada juntament amb
aquest per Clitemnestra.
Les fonts principals en són els poemes homèrics: Ilíada VI 252; XIII 363 s.;
XXIV 699; Odissea XI 421; en segon lloc, Èsquil, Agamèmnon, passim, i Eurípides, Les
13
Cf. De Cuenca (1976) i Krikos-Davis (1979).
44
dones de Troia, passim. Amb caràcter secundari, Pausànias, V 19, 5; X 26, 3 s.;
Apol·lodor, III 12, 5; V 17; 22; 23; Higí, Faules 90; 193; 108; 117; 128.
«Lliuraments: A la manera de G. S.», vv. 14-15.
Vegeu 2.2.17. Centaures. Seferis s'hi refereix a Cassandra, prenent-la de

l’Agamèmnon d’Èsquil (vv. 1050-1142).
2.2.21. Antígona, Etèocles i Polinices, els fills d’Èdip
Els fills d’Èdip i Iocasta són Etèocles, Polinices, Antígona i Ismene.
Els dos fills barons, Etèocles i Polinices, acorden alternar-se cada any en el tron
de Tebes. En acabar el primer any del seu regnat Etèocles no sols es nega a cedir-li el
torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que a més l’expulsa de la ciutat. Polinices
es refugia aleshores a Argos, el rei de la qual, Adrast, li concedeix la mà de la seua filla.
Polinices aconsegueix que organitze un exèrcit contra Tebes per a recuperar el tron: és
l’anomenada expedició dels Set, tema de la tragèdia d'Èsquil Els set contra Tebes.
Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un
cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un
heroi tebà. Polinices ataca la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en
combat l’un contra l’altre. Els argius són finalment anihilats pels tebans i solament pot
escapar de la mort Adrast, gràcies al seu veloç cavall Aríon.
Mort el rei, Creont torna a governar Tebes i la seua primera disposició és

enterrar Etèocles i deixar insepult el cadàver de Polinices com a càstig per haver atacat
la seva propia ciutat. Però, tal com narra la tragèdia de Sòfocles Antígona, aquesta
desobeeix l’ordre i, seguint la llei divina de donar sepultura als familiars morts, llança
un grapat de pols damunt el cos del seu germà, gest ritual que basta per complir el deure
religiós. Creont ordena emparedar-la viva en una cova, on es penja. Hèmon, fill de
Creont i promès d’Antígona, es mata amb un punyal i tot seguit Eurídice, muller de
Creont, se suïcida.
45
Per a Antígona, les fonts principals del mite són les tragèdies de Sòfocles,
Antígona, passim, i en menor mesura, Èdip a Colonos, passim. Les fonts secundàries
són Apol·lodor, III, 7, 1; Higí, Faules, 72. 2; i Οvidi, Metamorfosis V I, 93.
Per a Etèocles i Polinices, la font principal és la tragèdia d’Èsquil Els Set contra
Tebes, passim. Amb caràcter secundari, Pausànias, IX 5, 5 ss.; 25, 2; Apol·lodor, III, 6,
1 ss.; i Higí, Faules 68.
«El sr. Stratis Mariner: anotacions per a una “Setmana”: Dimarts», vv. 21-27.
Recorde que ens va demanar una aspirina

els seus ulls jugaven entre negres rínxols
era pàlid i dues fondes rugues
envolupaven el seu front. Potser, emperò,
eres tu? Potser jo? O potser era
Antígona silent amb els muscles
vençuts sobre el pit?
b) Diari de bord I
«Matias Pascal entre les roses», vv. 17-33.
És un jardí petit ple de rosers

a penes uns metres quadrats que baixen amb mi
mentre davallo les escales, sense cel;
i la tieta li deia: «Antígona avui has oblidat els teus exercicis
al meu temps, no portava cotilla als teus anys.»
La tieta era un cos llastimós de venes entretallades
moltes arrugues vora les orelles un nas moribund
però els seus mots sempre anaven plens de seny.
Un dia vaig veure que li agafava el pit a Antígona
com el nen petit que furta una poma.
¿No l’encontraré aquesta vella mentre baixo?
Em va dir quan me n’anava: «¿Qui sap si mai ens trobarem?»
I després vaig llegir la seua mort en diaris endarrerits
les noces d’Antígona i les noces de la filla d’Antígona
sense que s’acabessin les escales ni el tabac
que em deixa un regust de vaixell fantasma
amb una gòrgona crucificada, quan encara era bella, al timó.
c) «Tord»
III. «La llum», vv. 56-69
Angelical i negra, llum,

riure de les ones als camins rals del mar,
riure plorós
et veu l’ancià suplicant
quan va a travessar les invisibles lloses
reflectida a la seua sang
que engendrà Etèocles i Polinices.
Angelical i negre, dia;
46
el sabor amarg de la dona que enverina l’empresonat
ix de l’onacom un fresc ramó ornat de gotes.
Canta, petita Antígona, canta, canta…
no et parle del que va pasar, et parle de l’amor;
adorna els teus cabells amb les punxes del sol,
xica fosca; […]
En el v. 60, cf. Sòfocles, Èdip a Colonos 1659-1682. En canvi, la imatge del v.
65, tot i parèixer clàssica, està presa de l’Erotócritos 157-58.
d) Quadern d’exercicis II
«Dels “Dies de 1945-1951” : Cec», vv. 10-17.
El son és pesant els matins de Desembre.

I cada desmbre pitjor que l’altre.
Un any Parga, l’altre Siracussa;
ossos dels avantpassats exhumats, pedreres
plenes d’homes esgotats, mutilats, sense alé
i la sang comprada i la sang venuda
i la sang compartit com els fills d’Èdip
i els fills d’Èdip morts.
Seferis, com Elitis, relaciona dates antigues amb dates actuals, pel seu fort
dramatisme. Hi posa en relació el captiveri dels atenencs a les pedreres de Siracusa,
arran de la fallida expedició a Sicília durant la Guerra del Peloponnès, amb la venda de
Parga, ciutat grega de la costa jònica, pels anglesos en 1819 a Alí Paixà14 i que obligà
als seus habitants a refugiar-se a les illes jòniques enduent-se amb ells fins i tot els ossos
dels seus avantpassats. L'esment dels fills d'Èdip (cf. Set contra Tebes d'Èsquil) fa
referència a la guerra civil.
2.2.22. Medea
Medea, filla de Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia, era sacerdotessa

d’Hècate, que algunes fonts consideren la seua mare; hauria aprés d’ella i de sa tia,
Circe, els principis de la bruixeria. Medea és l’arquetip de bruixa o maga, una dona
autònoma i inusual, contrària al model femení de l’època, com Calipso o l’ementada
Circe.
Medea conegué Jàson quan ell anà a la Còlquida, al capdavant dels Argonautes,
per a recuperar el velló d’or. El rei Eetes li demanà com a prova junyir dos bous que
14
Αλή Πασάς Τεπελενλής o Αλή Πασάς των Ιωαννίνων en grec. Fou un alt dignatari otomà que va
governar la regió de l’Epir; ambiciós, intentà fer-se sobirà independent de la zona sota el seu control. No
obstant acabà traït i mort, i el seu cap exposat en públic (Remerand, 1928: 67).
47
exhalaven flames i llaurar un camp amb ells sense ferir-se. La prova semblava
impossible però, amb els ungüents màgics donats per Medea, i seguint totes les seues
indicacions, la va superar. Aleshores, després d’haver sembrat les dents de lleó al sòl
llaurat en sorgiren uns soldats-esquelet; de nou gràcies a les pocions de Medea, que li
conferiren una força sobrenatural, aconseguí vèncer-los. Primer, esperant amb paciència
que cresqueren i llançant-los una immensa pedra; després, combatent amb els restants.
Eetes, en veure la victòria de Jàson, es va enfurismar perquè no volia entregar-li

el premi promès, el velló d’or. Medea, novament, ajudà Jàson i el dugué fins on estava
amagat el premi, custodiat per una serp gegant que mai no dormia. Gràcies a unes
herbes especials, i als seus poders hipnòtics, Medea aconseguí adormir-la i obtindre el
trofeu. Després d’aquesta gran traïció, Medea no podia tornar a casa. Enamorada de
Jàson i traïdora de la seua estirp, pregà al seu estimat poder fugir amb la seua expedició.
L’home no sols hi accedí sinó que li prometé fer-la la seua esposa, jurant-li fidelitat per
sempre.
Aleshores Eetes envià al seu fill major, Apsirt, juntament amb una gran flota, per
a donar-los caça. Quan quasi havien encalçat Jàson, aquest proposà entregar Medea si se
li permetia continuar el seu viatge amb el velló d’or. Llavors Medea s’ho va fer de
manera que el seu germanastre es presentés sol a les negociacions; Jàson l’assassinà
amb traïdoria, n’esquarterà el cadàver i va anar abocant-ne els trossos al mar. D’aquest
mode Eetes havia d’entretindre’s recollin-los un per un, i això donà l’avantatge
necessari perquè Jàson, Medea i els Argonautes fugiren.
Temps més tard quan Medea i Jàson ja havien tingut dos fills, ell va voler unir-
se amb Glauce (Γλαυκή), filla de Creont, rei de Corint. Veient-se deshonrada pel aquest
projectat matrimoni, Medea, sàvia i hábil, fingint ser sumisa demanà un sol dia per a
poder marxar. En aquest dia va regalar a Glauce una corona d’or i una túnica que amb
sols tocar-los li causaren una mort horrible.
Després d’haver matat l’amant de Jason va assassinar dos fills tinguts amb ell, i
amb el carro del seu avi Hèlios, tirat per dracs, fugí a Atenes per evitar la ira tant de la
família de Creont com de Jason.
El mite de Medea (Μήδεια) compta amb dues fonts que en podríem dir
«exclusives», la tragèdia homònima d’Eurípides i les Argonàutiques d’Apol·loni de
48
Rodes; el protagonista d’aquest poema èpic comença sent Jàson, però només hi apareix
Medea la seua forta personalitat va usurpant-hi gradualment el protagonisme. A banda,
hi podem enumerar Hesíode (Teogonia 956 s.), Píndar (Pítiques IV 15 s.), Plutarc
(Teseu 12), Diodor de Sicília (IV 45 s.), Ovidi (Metamorfosis VII 1 s. i Heroïnes XII),
Apol·lodor (I 9, 16; 23 s.; V 5) i Pausànias (II 3, 6-11; 12, 1; V 18, 3 i VIII 11, 2).
Tota la resta, heus-la ací, per ordre:

les màscares per als tres sentiments principals
i els intermedis
els vestits amb les voltes amanides per a moure’s
els telons, els llums,
els fills morts de Medea
el verí i el punyal.
2.2.23. Hilas
Heracles, en lluita contra els dríops, matà el seu rei Tiodamant i va raptar el seu
fill, Hilas, jove de gran bellesa de qui es va enamorar. Quan Hèracles va acudir a la
crida de Jàson per anar a cercar el velló d’or, Hilas el va acompanyar; forma part, per
tant, del grup inicial d’Argonautes.
Tanmateix, passat l’Hel·lespont, en una escala a Mísia, Hilas anà a buscar aigua
i fou raptat per les nimfes d’una font, captivades per la seva bellesa. Hèracles el cercà
llargament en va, sense preocupar-se de tornar a la nau, que reemprengué la navegació
sense ell. Sospitant dels misis, en prengué ostatges i els obligà a buscar Hilas en el curs
d’una festa anual: els sacerdots anaven a la muntanya propera i cridaven el nom del jove
per tres voltes. Però Hilas mai no va reaparèixer.
La font principal del mite és Apol·loni de Rodes, Argonàutiques I 1027 ss. Amb
caràcter secundari podem destacar Teòcrit, Idil·li XIII; Apol·lodor, I 9, 10; i Higí,
Faules 14.
Diari de bord I
« Piazza san Nicolò», vv. 3-7.
[...] murmura «durant anys me n’he anat al llit d’hora

mirava les imatges d’Hilas i de la Magdalena
abans de dir bona nit mirava el canelobre de llum blanca
49
els metalls que fulgien i amb penes i treball em separava
de les darreres veus del dia».
2.2.24. Amàzones
Les amazones (Ἀμαζόνες) eren un poble de dones guerreres descendents dÁres,

el déu de la guerra, i de la nimfa Harmonia. Habitaven al nord de Grècia, governades
per una reina, perquè els únics homes que hi havia entre elles eren esclaus; els fills
barons que tenien, els mataven o els mutilaven. A pesar dáquesta animadversió al
gènere masculí, en determinades èpoques tenien relacions amb estrangers per a què la
seva raça no desaparegués. En versions relativament tardanes, com ho mostra la
iconografia, les amazones es tallaven un pit per tal que aquest no les destorbàs en fer
servir lárc o la llança, donant peu a la falsa etimologia *α-μάζον, «sense pit». Adoraven
la deessa Àrtemis i se’ls atribueix la creació del seu gran temple en Efes, així com la de
la pròpia ciutat.
Les amàzones apareixen en diversos mites, com ara el fundacional d’Atenes i un

dels Dotze Treballs d´Hèracles, i experimenten una certa pervivència (Montañés, 2011).
Com a fonts principals genèriques, a banda de les dels diversos mites on

intervenen, podem destacar Apol·lodor, II 3, 2 ; 5, 9; Plutarc, Teseu 27; Pausànias, I 2,
1; 15, 2 ; 17, 2 ; 25, 2 ; 41, 7; II 31, 4 ; 32, 9; III 25, 3; IV 31, 8; V 10, 9; 11, 4 i 7; 25,
11; VII, 2, 7 i 8.
Diari de bord I
«Les anges sont blancs», vv. 5-8.
2.2.25. Circe
Circe, filla d´Hèlios i la nimfa Perseis i germana d'Eetes, guardià del velló d'or,
viu i senyoreja a l'illa d'Eea, identificada per Estrabó com el promontori Circeu, al Laci.
Tot i aparèixer també a la llegenda dels Argonautes, és molt més coneguda pel
seu paper a l’Odissea: quan Odisseu arribà a la seua illa, Circe va convertir la seua
tripulació en porcs. Hermes li donà a Odisseu una planta que retornà als mariners la
50
seua forma humana, però van tardar un any en poder abandonar lílla, perquè Circe es
sentia atreta per Odisseu; abans d'anar-se'n, Circe li va dir que anàs a visitar l’endeví
Tirèsias al inframon, i li va recomanar rutes per a tornar a Ítaca.
L'anomena ja Hesíode en Teogonia 957, però òbviament la font més important

és l’Odissea X, 133 a 574. Després, Apol·loni de Rodes, IV 576-591; Apol·lodor, I 9, 1;
24; Ep., VII 14 s.; Higí, Faules 125; Ovidi, Metamorfosis XIV 1-74; 246-440.
Diari de bord II
« Stratis el mariner entre els agapants»,15 vv. 44-48.
I els companys resten als palaus de Circe;

estimat Elpènor! Ximplet, pobre Elpènor meu!
¿O és que no els veus?
—«Socorreu-nos!»—
A Psarà per la cresta ennegrida.
En aquest poema Seferis s'expressa mitjançant el seu alter ego Estratis el

mariner (cf. Quadern d’Exercicis I). L’autor fa com Odisseu: obligat per les
circumstàncies, per a poder continaur el seu viatge haurà de interrogar els morts.
S’hi aprofiten, una volta més, citacions homèriques quasi textualment. Pel que fa
al personatge d’Elpènor, tan familiar per a Seferis, es juxtaposa a una citació directa que
en fa Solomós, de l’epigrama sobre la destrucció de Psarà durant la guerra de
independència, en 1824. Sobre la consideració d'Elpènor com a personatge individual o
col·lectiu, Savvidis (1981: 19-20) entenia que aquest poema és un punt d'inflexió.
2.2.26. Elpènor
Elpènor (Ἐλπήνωρ) és un dels companys d'Odisseu. Quan els companys

d'Ulisses estaven reunint-se de bon matí per a marxar de l’illa de Circe, Elpènor es va
quedar adormit a la terrassa del palau sota els efectes del vi que havia begut la vespra.
El van cridar, i ell, sense recordar-se d’on es trobava, mig adormit encara, va caure de la
terrassa es va matar en l'acte. Odisseu va trobar després als Inferns el seu espectre, qui li
15
Els agapants (Agapanthus) són un gènere de plantes monocotiledònies de la família de les agapantàcies
dins de l'ordre de les asparagals. D'origen africà, s'han adaptat molt bé al clima mediterrani, on són avui
freqüents en jardins i fins i tot en mitjanes de carreteres. L'espècie més comuna és l'Agapanthus praecox.
El nom, dels mots grecs ἀγάπη, «amor» i ἄνθος, «flor», significa, per tant, «flor de l'amor».
51
va pregar que se li concedissen les honres fúnebres habituals; Odisseu ho va fer. En
l’Antiguitat al Laci s'ensenyava la tomba de Elpènor.
La font principal i bàsicament única és l’Odissea X 550 s.; XI 57 s.; XII 10 s.
a) Diari de bord II
« Stratis el mariner entre els agapants», vv. 44-48.
Vegeu 2.2.25. Circe.
b) «Tord»
II. «El voluptuós Elpènor», títol i vv. 1-5.
EL VOLUPTUÓS ELPÈNOR
El vaig veure ahir aturar-se a la porta
sota la meua finestra; seria cosa de les set;
una dona era amb ell.
Tenia el posat d'Elpènor, poc abans de caure
i malmetre's, i tanmateix no anava begut.
2.2.27. Grees
Les Grees (Γραϊαι) són les «Velles». Mai no van ser joves; van néixer ja velles.
Filles de Forcis i Ceto – per això són també anomenades «Fòrcides» –, pertanyen a la
generació de les divinitats preolímpiques, com les Gòrgones. Són tres germanes: Enio,
Pefredo i Dino, i tenen un sol ull i una sola dent per a les tres, que es prestaven per torn.
Vivien en l'Occident extrem, al país de la nit, on mai no llueix el Sol.
Només tenen un paper actiu en el mite de Perseu: quan aquest va partir a matar
Medusa, va trobar en el seu camí primer les Grees, guardianes del camí que conduïa a
les Gòrgones. Com que no tenien més que un ull, vigilaven per torn. Perseu els va llevar
aquest ull únic, i quan adormir profundament, va poder passar. Es diu que va llançar
l'ull al llac Tritonis.
La font primària és Hesíode, Teogonia 270 s.; en segon lloc val a destacar
Apol·lodor, II 4, 2 s.; i Ovidi, Metamorfosis IV 774 s.
a) «Tord»
[...] el cor d’Escorpió s’ha post,
52
el tirà a l’endins de l’home ha marxat,
i totes les filles del mar, Nereides i Grees
corren a les llambregades de la ressorgida;
b) Tres poemes secrets

«Sobre un raig de sol hivernal» II
Es cremen les algues blanques,

emergents Graïes sense parpelles,
formes que en altre temps ballaven
petrificades flames.
La neu ha cobert el món.
2.2.28. Pàtrocle
Pàtrocle (Πάτροκλος o Πατροκλῆς, lit. «l’honor [κλέϝος] del pare [πατήρ]», fill
de Menici, va ser el millor amic d’Aquil·leu i – segons molts comentaristes – el seu
amant. Quan Aquil·leu, ofès per Agamèmnon, rei de Micènes, per haver-li pres aquest
la captiva Briseïda, es va negar a continuar lluitant contra els troians, Pàtrocle es va
posar les armes de l’invencible fill de Peleu i es presentà a la batalla en el seu lloc per a
donar coratge als aqueus. Va causar estralls a les files dels troians, però va ser debilitat
pel déu Apol·lo, ferit per Euforb i finalment mort per Hèctor.
El desig de venjar el seu amic va portar Aquil·leu a reprendre la lluita i matar el
propi Hèctor; tot seguit, celebrà amb gran magnificència els funerals de Pàtrocle.
Després de la mort de Aquil·leu, les seues cendres van ser barrejades amb les de
Pàtrocle. Una tradició sostenia, emperò, que aquest continuava vivint, juntament amb
Aquil·leu, Hèlena, Àiax Telamoni i Antíloc, a l'Illa Blanca, a la desembocadura del
Danubi.
La font principal, òbviament, n’és la Ilíada: I 337 s.; IX, 190 s.; 558 s.; XI 596
s.; 642 s.; 804 s.; XV 390 s.; XVI 1 s.; 130 s.; 278 s.; XVI passim; XVII 1 s.; 262 s.; 543
s.; XVIII 1 s.; 151 s.; 314 s.; XIX 276 s.; XXIII passim. Amb caràcter molt secundari,
Apol·lodor, III, 10, 8; 13, 8; Epítome IV, 6 s.; Ateneu, XIII 601a; i Pausànias, III 19, 13;
IX 5, 14.
Diari de bord III

«Record, I», vv. 7-12.
Els meus dits joguinejaven amb aquesta caramella
que em va donar un vell pastor perquè li vaig dir bona tarda;
els altres ignoraren qualsevol salutació;
es lleven, s’afaiten i mamprenen el jornal d’assassinats,
com el podaire o el cirurgià, metòdics, sense passió;
el dolor és un cos mort com Pàtrocle i ningú no comet cap error.
Aquest poema fou elaborat en l'època en que Seferis ocupava el lloc de conseller
d'ambaixada a Ankara. La idea del pastor és un símbol d’humilitat i del món pastorívol
– com ho és també la canya – , que representa la poesia del poble.
53
2.2.29. Penteu
Penteu (Πενθεύς), rei de Tebes, és descendent directe de Cadme, fill d’Equíon,
un dels homes nascuts de les dents del drac, i Agave, una de les filles de Cadme.
Quan Dionís arriba a Tebes, posa les dones en deliri: se’n van a la muntanya
vestides de bacants, i allà celebren els misteris del déu. Penteu, que malgrat les
advertències de Cadme i Tirèsias vol oposar-se a la propagació d'aquest culte violent,
tracta Dionís de xarlatà i impostor. Fent cas omís de diversos prodigis que presencia,
intenta encadenar-lo, sense èxit.
Aleshores, Penteu es trasllada al Citeró per a espiar les dones, amagat en un pi;
però elles el descobreixen i li donen mort pensant que és un lleó. Claven el seu cap a
l'extrem d'un tirs i Agave s'adona que ha matat el seu propi fill, advertida per Cadme, ja
de retorn a la ciutat.
La font essencial del mite de Penteu és, òbviament, la tragèdia d’Eurípides Les
bacants, passim. A continuació, Apol·lodor, III, 5, 2; Higí, Faules 76; 124; 239;
Pausànias, I 20, 3; II 2, 7; IX 2,4; 5, 4; i Οvidi, Metamorfosis I l l , 511 s.
Diari de bord III

«Penteu»
Penteu
El son l’omplia de somnis de fruits i de fulles;
la vigília no el deixava collir ni una mora.
I tots dos, plegats repartiren els seus membres entre les bacants.
2.2.30. Hècate
Hècate és una deessa afí a Ártemis i no posseeix cap mite pròpiament dit; la
caracteritzen més les seues funcions i atributs que no les llegendes en què intervé.
Hesíode la presenta com engendrada per Astèria i Perses, i com a descendent directa
dels Titans. Se la representa amb forma d'una dona de triple cos o tricèfala.
Atorga principalment la prosperitat material, el do de l'eloqüència en les
assemblees polítiques, la victòria en les batalles i en els jocs. Procura abundant pesca a
la gent de mar i fa prosperar o minvar el bestiar, a voluntat. Les seues prerrogatives
s'estenen a tots els dominis, contràriament a com ocorre, en general, amb les divinitats.
És invocada particularment com a «deessa nutrícia» de la joventut, amb igual títol que
Àrtemis i Apol·lo.
Es considera que presideix la màgia i els encanteris, lligada al món de les
ombres, i se li atribueix la invenció de la fetilleria; se la relaciona amb els màgs més
reconeguts, com ara Eetes i Medea. Tradicions tardanes la fan mare de Circe.
Les fonts principals són Hesíode, Teogonia 404-452; Himnes homèrics V 24 s.;
Apol·lodor I 2, 4; Diodor de Sicília IV 45 s.; i Ciceró, Sobre la natura dels déus III 18,
46.
54
a) Tres poemes secrets
«En escena»
III vv. 9-11.
Ells, tres,
els rostres de l’audaç Hècate.
Buscaven portar-te amb ells.
b) Quadern d’exercicis II.

«Circumstancials (1945-1954): La senyora Zen», vv. 16-20.
Aquella nit, que
vaig abraçar interminablement
en un llit esgarrifós
que il·luminava Hècate
a Eros mort.
Aquest poema fou publicat per primera vegada en Κυπριακά Γράμματα ΧΧ 238
(1955), pàg. 163. Seferis comenta parcialment el títol: es deu a un personatge imaginari
a partir d’una figureta improvisada amb la closca d’una nou. L’autor ho relaciona amb
la doctrina budista de la meditació i la concentració per tal d’assolir la veritat i la
il·luminació mental.
2.2.31. Nereides
Les Nereides són divinitats marines, filles de Nereu – el Vell de la Mar per
excel·lència, fill de Pont i de Gea –, i de Doris. Hi ha quatre «Catàlegs de les Nereides».
A l'homèric, quan Aquil·leu es dol per la mort de Pàtrocle, acompanyen Tetis totes les
seues germanes a conhortar-lo, en nombre de trenta-quatre (Il. XVIII 35-49); aquesta
exida de les Nereides a la platja és mencionada per Agamèmnon a Odisseu sense
anomenar-les per aquest apel·latiu (Od. XXIV 47-48). Hesíode enumera cinquanta-una
descendents de Nereu i Doris, tot recollint les característiques concretes d'alguna
d'aquestes (Teogonia 240-264). Apol·lodor ofereix un llistat de quaranta-cinc Nereides,
a banda de la genealogia d'aquestes; val a destacar la seua ascendència comuna amb les
Gòrgones. Finalment, Higí n'enumera trenta-dues, però els darrers disset noms
corresponen a un suposat llistat d'Oceànides confegit per Virgili. Aquests catàlegs són
coincidents només parcialment.
Heròdot reivindica per a les Nereides un origen pròpiament grec, a diferència

d'altres divinitats que considera preses dels egipcis. En qualsevol cas, tret d'algunes
excepcions – Tetis, Amfitrite, Galatea i Oritia – les Nereides no duen a terme
55
individualitzadament cap episodi mític: són divinitats tranquil·les i estètiques, de gran
bellesa i esplèndida cabellera, s'estan al casal del seu pare i es dediquen a passar l'estona
filant, teixint, cantant i entretenint-se en la natació recreativa. Són una mena de cor o
seguici benèvol.
Les fonts, doncs, són Ilíada XVIII 35-49; Odissea XXIV 47-48; Hesíode,
Teogonia 240-264. Amb caràcter secundari, Heròdot, II 50; Apol·lodor, I 2, 7; i Higí,
Faules pref., 8; 59; 64; 96; 106; a partir de Virgili, Geòrgiques IV 336.
«Tord»
Vegeu 2.2.27. Grees.
2.2.32. Pitis
Pitis (Πίτυς) és una nimfa que Pan pretenia; fugint d’ell va ser transformada en
pi (en grec antic, πίτυς). Per això Pan s’adorna el front amb garlandes de pi. Tot plegat,
sembla una variant del mite d’Apol·lo i Dafne.
Existia una altra variant: Pitis era estimada per Pan i per Bòreas, la tramuntana.
Es va lliurar al primer, i Bòreas, engelosit, la va precipitar des de dalt d'un penyal. Gea,
la Terra, es va apiadar d'ella i va transformar el seu cos en un arbre, el pi. L'ànima de
Pitis gemega quan Bòreas frega les branques dels pins, i aquestes, per contra, joioses,
subministren garlandes al déu Pan.
El mite és tardà i sembla de caràcter culte. Les fonts en són Nonnus,

Dionisíaques II 108; 118; XLII 259; Llucià, Diàlegs dels déus 22, 4; i Geopònica XI 10.
Quadern d’exercicis II
Darrers poemes (1968-1971)
«Olímpia, s. XX dC», poema sencer.
Olímpia, s. XX dC
A Giorgis Pavlópulos
La senyoreta Pitis ací adora els antics.

Sospira amb el Bòreas apressat
amb l’Austre plora;
pren agulles i broda
broda broda
amb el Garbí i el Xaloc.
56
La senyoreta Pitis va somniar a l’alba
que dormia amb ella un Làpita i després de gaudir-la
es tornà de nou estàtua en alguna teulada;
el té encara al seu esperit, quin xicot.
Quan pujava avui a l’església
amunt, a Druvas amb una mula negra
pensava en ell.
Dia de Sant Jordi i la icona cenyida
de glicínies o lilàs,com en diuen els d’ací;
celebra missa el Papacentaure.
La senyoreta Pitis resa, un moviment als seus llavis ho mostra
o potser és figura del bes?
Darrere d’ella, invisible, golafre i increiblement present
L’ENCORBAPINS
El poema se centra en un joc de paraules intraduible a la nostra llengua entre el
nom de Pitis (en grec antic «pi») i el personatge mític de Sinis, un bandoler de l'istme de
Corint conegut per esbocinar les seues víctimes lligant-les a un pi doblegat. Teseu acabà
amb ell i en conmemoració fundà els Jocs Ístmics (cf. Plutarc, Teseu 8.2).
2.2.33. Làpita
El làpites eren un poble que habitava a Perrèbia, Tessàlia, al costat de les

muntanyes Olimp i Ossa i a banda i banda del riu Peneu. Diodor de Sicília considera
Làpites (fill d'Apol·lo i d’Estilbe, filla al seu torn del riu Peneu) epònim dels làpites.
Entre els més famosos hi ha Hipseu, Ixíon, Pirítous, Ceneu i Polipetes.
A efectes del mite, l’episodi més conegut és la guerra amb els centaures. Els
làpites hi estaven emparentats: Ixíon, rei dels làpites, i Nèfele n’eren avantpassats dels
centaures. La guerra va sorgir quan durant les noces de Pirítous, fill de Ixíon, amb
Hipodamia, els centaures, que havien begut vi sense aigualir, van tractar de violar la
núvia i altres dones. Algunes versions donen com a causa el fet que Pirítous oblidàs
oferir sacrificis a Ares, qui va provocar com a represàlia la discòrdia entre els dos
pobles.
Els làpites, ajudats per altres herois com Teseu, van aconseguir derrotar als
centaures.
La font principal és l’historiador Diodor de Sicília, IV 69 s.; V 81. En segon

lloc, els poemes homèrics: Ilíada II 738 s.; XII 128 s.; XXIII 836 s.; Apol·lodor, I 8, 2;
Ovidi, Metamòrfosis VIII 303 s.; XII 250 s.; i Higí, Faules 173.
57
«Olímpia, s. XX dC», vv. 7-10.
Vegeu 2.2.32. Pitis.
2.2.34. Aquil·leu
Aquil·leu va ser el principal heroi de la Guerra de Troia i el més fort, ràpid i bell
guerrer de la Ilíada. Fill de Peleu, rei dels mirmidons, a Ftia, i de Tetis, una nimfa
marina, era considerat invencible, però no immortal. Al respecte hi ha dues versions:
segons la més coneguda, quan va nàixer la seua mare Tetis el va sostindre del taló i el
va submergir a l’Estígia per a tornar-lo immortal, però el seu taló mai no en va tocar les
aigües, deixant-li aquest punt vulnerable. En una altra versió, Tetis el posava al foc de la
llar per a cremar-li les parts mortals del cos i després l’ungia amb ambrosia, fins que
Peleu li va prendre el xiquet de les mans, i aquest va quedar amb un taló carbonitzat.
Enfurismada, Tetis els va abandonar tots dos i Peleu va substituir el taló cremat
d'Aquil·leu per la taba del gegant Damis, famós per la sea gran velocitat, que va
transmetre a Aquil·leu, qui seria anomenat «el dels peus lleugers».
Aquil·leu va créixer al costat de Pàtrocle a la serra del Pèlion, on s'alimentava de

senglars, entranyes de lleó i medul·la d'ós. També va aprendre el tir amb arc, l'art de
l'eloqüència i el cant, i la curació de les ferides.
Pel que fa a les seues gestes d’adult, en la seua major part es contenen a la
Ilíada, en relació sobretot amb la Guerra de Troia. Tanmateix, la Ilíada es basa
precisament en el fet que Aquil·leu es retira del combat sentint-se ofés per Agamèmnon.
Durant la retirada d’Aquil·leu, els troians, dirigits per Hèctor, van fer retrocedir
els aqueus i van assaltar-ne els vaixells. Pàtrocle, portant les armes d’Aquil·leu, va
aconseguir repel·lir als troians de les platges, però descobert l’engany va morir a mans
d'Hèctor abans que aconseguissen prendre Troia.
Quan Aquil·leu va saber la notícia, la ira i el dolor el van envair de tal manera
que va estar a punt de suïcidar-se. Pàtrocle va ser vetllat tota la nit, i Aquil·leu va jurar
venjar-lo. Va demanar a la seua mare Tetis unes noves armes, que va forjar Hefest, i va
eixir al combat: va matar Hèctor i després en va lligar el cadàver al carro i el va
58
arrossegar per nou dies al voltant dels murs de Troia, sense permetre que tingués els
ritus funeraris; fins que amb ajuda del déu Hermes, el rei Príam va convèncer Aquil·leu
que li tornàs el cos del fill per a celebrar-ne els funerals.
Aquil·leu va ser mort pel príncep troià Paris, qui li va disparar una fletxa
enverinada –segons algunes versions– dirigida pel déu Apol·lo al taló esquerre. Les
seues cendres van ser barrejades amb les de Pàtrocle i la seua mítica armadura va ser
causa de disputa entre Odisseu i Àyax. Després la seua mare Tetis va aconseguir per a
Aquil·leu la immortalitat i va viure a l'Illa Blanca, a la desembocadura del Danubi, on
se li va retre culte.
Les fonts són nombrosíssimes; la principal, és clar, és la Ilíada, passim, però en

podem destacar II 681-694; XI 625 i 771-790; XVI 37; XIX 326. Després, Odissea XI
477 s.; XXIV, 39 s.; Apol·lodor, III 13, 6 s. i Epítome III 14; 17; 22; 31 s.; Pausànias I
22, 6; III 19, 11 s.; 24, 10s.; Higí, Faules 96; 101; Ovidi, Metamorfosis XII 70-140;
597-609; XIII, 162 s.; Virgili, Eneida VI 56 s.
Quadern d’exercicis II.

«Circumstancials (1931-1939): El cavall de Moldovalàquia», vv. 16-26.
L’esgarrifós no es mostra mai;

no es mostra el gran ham que pesca des del pedestal rogenc;
quan guaites albires la perdició;
l’esperma garfiüt
que brolla de les seues espaordidores vergonyes
pesant com un canó indiferent en un palau d’Hidra,
llavor de mort
que clava certa aquell a qui apunta
i l’arrossega com Aquil·leu a Hèctor
panxa amunt enmig la pols
pàlid nu humiliat [...]
2.2.35. Hèctor
Hèctor és fill de Príam, rei de Troia, i Hècabe; casat amb Andròmaca i pare
d’Astíanax. Vegeu 2.2.4. Astíanax i 2.2.34. Aquil·leu.
La font principal, òbviament, és la Ilíada, passim però especialment I 242; II

416; 788 s.; III 76 s.;V 680 s.; VI 102 s.; VII 11 s.; 113 s.; IX 352 s.; XXII 433 s.;
XXIV, passim. Amb caràcter molt secundari, Eurípides, Resos, passim.
59
Vegeu 2.2.34. Aquil·leu.
2.2.36. Príap
Príap (Πρίαπος), fill de Afrodita i Dionís o Zeus, com a déu asiàtic i per la seua
condició de déu de la fertilitat, va ser inclòs al seguici festívol de Dionís. Príap vivia a la
ciutat asiàtica de Làmpsac i tenia un membre viril enorme i constantment erecte. En
infantar-lo, sa mare, tement que ambdós fossen objecte de burla dels déus, el va
abandonar a la muntanya; el descobriren uns pastors que el van criaren i el veneraren
per la seua virilitat. Segons alguns mitògrafs, la deformitat física de Príap era deguda als
maleficis d’Hera, qui temia que si reunia la bellesa de la seua mare Afrodita i el poder
del seu pare Zeus, fóra un perill per a la resta dels Olímpics.
La seua missió era guardar les vinyes i els jardins, particularment les
albergínies; tenia el poder de desviar i anul·lar els maleficis dels envejosos que
tractaven de perjudicar les collites.
Durant una festa dionisíaca, Príap es va trobar amb la nimfa Lotis i se’n va
enamorar. Quan de nit va tractar de sorprendre-la, un ase es posà a bramar, despertant
Lotis i totes les bacants. Confós, Príap va haver de renunciar al seu intent. En memòria
d'aquesta aventura era representat en companyia d'un ase.
Les fonts principals són: Pausànias, IX 31, 2; Esteve de Bizanci, s. v.

Λάμψακος; Οvidi, Metamorfosis IX 347 s.; i Diodor de Sicília IV 6.

«Circumstancials (1945-1954): Oda en estrofes a la manera de Kalvos», vv. 1-5.
Baixa, oh Pan! I tu, Príap

del tinter, acudeix! Nimfes
dels pins, amagueu-vos! Ara faré un himne
a Papatzonis!
60
61
3. CONCLUSIONS
Arribats a aquest punt, cal pensar que que ha quedat clara la imbricació del mite
clàssic en el pensament de Seferis, i com encara avuí dia podem veure un clar reflex
d’allò que succeí en l'Antiguitat. En frase atribuïda a Jorge Agustín Nicolás Ruiz de
Santayana, «qui oblida la seua història està condemnat a repetir-la». Aquest treball, per
tant, hauria de servir d’aproximació al pensament i l'obra de Seferis i a les influències
que els conformaren.
La clara implicació crítica i social de l’autor determina aquest treball i s'hi

manifesta. Ha suposat un constant necessari aprenentatge multivalent, encara que
sempre s’ha desenvolupat al voltant del mite clàssic.
Hem aclarit moltes de les incògnites inicials, però n’han aparegut d’altres i és
preferible pensar que això escau, ja que no pot haver-hi res exempt de dubtes; per tant
resoldre’ls serà, tal volta, matèria per a futurs treballs. Ara per ara em queda
l'immensurable agraïment per aquest viatge atemporal i intercultural on es retracta un
altra realitat, capaç d'entendrir o glaçar el cor de qui la conega, tot d’una.
Ni la llengua ni la terra ens separen d’aquella tradició grecollatina del mite; ans
al contrari, aquest ens uneix, per força, més encara amb ἡ παρ΄ ἡμῖν θάλασσα, el Mare
Nostrum. Aquesta mar per on es transporta i se n’exporta un coneixement que no entén
de fronteres; i encara que s’establisquen tiranies, la decadència – aparentment – ens
envolte i la història ens esborre o ens abolisca, la lluita no pot acabar mai: són més les
coses que agermanen els pobles del Mediterrani que no les que ens separen i
devideixen.
Després d’haver mostrat una mica, a través del mite i de la poesia de Seferis, la
societat grega i la seua història, cal que els lectors n’extraguen les seues conclusions;o si
més no hi ha l’esperança que els arribe al cor.
62
4. BIBLIOGRAFIA
AFGERÍS, MARKOS (1989) = Αυγέρης, Μάρκος, «Η ποίηση του Σεφέρη», in Για τον
Σεφέρη. Τιμητικό αφιέρωμα στα τριάντα χρόνια της Στροφής. Atenes: Νεφέλη.
ALLEN, GRAHAM (2000): Intertextuality. Londres: Routledge.
ARGIRIU, ALÉXANDROS (1990) = Αργυρίου, Αλέξανδρος. Δεκαεπτά κείμενα για τον Γ.
Σεφέρη. Atenes: Καστανιώτης.
ATTALAH, WAHIB (1966): Adonis dans la littérature et l'art grecs. París: Klincksieck.
BÁDENAS DE LA PEÑA, PEDRO (1986): Iorgos Seferis Poesía completa. Madrid, Alianza
Editorial.
BALLÓ, JORDI I PÉREZ, XAVIER (1995): La llavor immortal. Barcelona: Anagrama.
BEEKES, ROBERT S. P. (2009): Etymological Dictionary of Greek, Leiden: Brill.
BERISTAIN, Helena (2006): Alusión, Referencialidad, Intertextualidad. México D.F.:
Universidad Nacional Autónoma de México.
BRYCE, TREVOR R., (2002): «The Trojan War: Is There Truth behind the Legend?»,
Near Eastern Archaeology, vol. 65, núm 3, 182-195.
CABEZAS, JESÚS, MONTAÑÉS, RUBÉN (1993): Iorgos Seferis. Tres poemes
secrets.València: Edicions de la Guerra.
CALABUIG, JOAN FREDERIC (2019): Iorgos Seferis. Diaris de bord. Martorell, Adesiara.
COURTOIS, J.C, LAGARCE, J. (1986): Enkomi et le Bronze Recent a Chypre, Nicòsia:
Zavallis.
CULLER, JONATHAN (1997): Literary Theory: A Very Short Introduction. Oxford:
Oxford University Press. Trad. esp. Breve introducción a la teoria literaria.
Barcelona, Ed. Crítica (2001). La paginació de les referències correspon a la
traducció espanyola.
DIBELL, ANSEN (1999): Plot. (Elements of Fiction Writing). Cincinnati, Writer's Digest
Books, 5.
DU BALLEY, JOACHIM (1558): Les Regrets. Roma.
DE CUENCA, LUÍS ALBERTO (1976): «La Helena de Eurípides y un poema de Seferis»,
Estudios Clásicos 78, 371-378,
DI GIROLAMO, CONSTANZO (1995): Tendències actuals de les teories de la literatura.
Sabadell, Els Marges 53, 5-3.
EAGLETON, TERRY (1988): Una introducción a la teoría literaria. México D. F., Fondo
de Cultura Económica.
GODAYOL, PILAR (2008): «Entre Atenea i la Medusa: les mares literàries de Maria-
Mercè Marçal», Reduccions 89-90, 190-206.
GORDON, LYNDALL (1997): Eliot's Early Years. Oxford i Nova York: Oxford University
Press.
GRIMAL, PIERRE (2008): Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Paidós.
63
JULIÀ, LLUÏSA (1998): Àlbum Maria-Mercè Marçal. Barcelona: Centre Català del PEN
Club.
KAKRIDIS, IOANNIS (1974) = Κακρίδης, Iωάννης: Οι αρχαίοι Έλληνες στη νεοελληνική
λαϊκή παράδοση, Atenes: MΙET.
KRIKOS-DAVIS, K. (1979): «On Seferis’ “Helen”», Byzantine and Modern Greek Studies
5, 57-66.
LEE, DOROTHY (1953): «Greece», in Margaret Mead (ed.), Cultural patterns and
technical change, París / Nova York: UNESCO, 77-113.
MIRA, JOAN (1979): «De com es pot ser grec per trenta segles», L’Espill 4, 9-31.
MIRALLES, CARLES (1980): Mithistòrima, Barcelona: Quaderns Crema.
MONTAÑÉS, RUBÉN (2005): «Pervivència del mite antic a la cançó demòtica grega:
possibilitats i exemples» in Beltrán Llavador, Rafael, Rives Traver, Purificación i
Sanchis Llopis, Jorge L. (eds.), Quaderns de Filologia. Estudis Literaris 10,
València: Universitat de València, 49-71.
MONTAÑÉS, RUBÉN (2011): «La dona guerrera a la cançó acrítica: besnétes de les
amazones», in Jordi Redondo i Ángel Narro (eds.), Literatures Medievals II.
Herois I Sants a la tradició literària occidental, Amsterdam: Hakkert, 173-188.
MONTAÑÉS, RUBÉN, «Les germanes d'Alexandre el Gran», in Angel Narro, coord.
(2014): Elementos sobrenaturales en las literaturas clásicas y su recepción,
Amsterdam: Hakkert, 233-257.
MORENO JURADO, JOSE ANTONIO (1987): Yorgos Seferis, Madrid: Ediciones Júcar.
OLALLA, PEDRO (2001): Atlas mitológico de Grecia, Atenes: Road.
POLITIS, NIKOS 1994 [1899] = Πολίτης, Νίκος, Παραδόσεις. Μελέται περί του βίου και
της γλώσσης του ελληνικού λαού I. Atenes: Γράμματα.
REMERAND, G. (1928): Ali de Tepelen, París.
SEFERIS, GIORGOS (1981) = Σεφέρης, Γιώργος: «Κ. Π. Καβάφης, Θ. Σ. Έλιοτ
παράλληλοι», Δοκιμές Α’. Atenes: Ίκαρος.
SAVVIDIS, GIORGOS (1981) = Σαββίδης, Γιώργος: Μεταμορφώσεις του Ελπήνορα (Από
τον Πάουντ στον Σινόπουλο). Atenes: Ερμής.
SMITH, WILLIAM (ed.) (1846): Dictionary of Greek and Roman biography and
mythology. Vol. II. Londres: Taylor and Walton.
STRONG, JAMES (2003): El Tabernáculo de Israel. Grand Rapids, Portavoz.
VAGENÁS, NASOS (1991) = Βαγενάς, Νάσος: Ο ποιητής και ο χορευτής. Atenes: Κέδρος.
VAGENÁS, NASOS (1994) = Βαγενάς, Νάσος: «Αντικειμενική συστοιχία και μυθική
μέθοδος», in Η ειρωνική γλώσσα. Κριτικές μελέτες για τη νεοελληνική γραμματεία.
Atenes: Στιγμή.
WEST, MARTIN L. (2004): «Atreus and Attarissiyas», Glotta 77, 262–266.
ZOTOS, S., (1969) The Greeks. The Dilemma of Past and Present, Nova York: Funk &
Wagnalls.
64
5. APPÈNDIX: TEXT ORIGINAL
Δ΄
Αργοναύτες
Καὶ ψυχὴ
εἰ μέλλει γνώσεσθαι αὑτὴν
εἰς ψυχὴν
αὐτῇ βλεπτέον:
τον ξένο και τον εχθρό τον είδαμε στον καθρέφτη.
Ήτανε καλά παιδιά οι συντρόφοι, δε φωνάζαν

ούτε από τον κάματο ούτε από τη δίψα ούτε από την παγωνιά,
είχανε το φέρσιμο των δέντρων και των κυμάτων
που δέχουνται τον άνεμο και τη βροχή
δέχουνται τη νύχτα και τον ήλιο
χωρίς ν’ αλλάζουν μέσα στην αλλαγή.
Ήτανε καλά παιδιά, μέρες ολόκληρες
ίδρωναν στο κουπί με χαμηλωμένα μάτια
ανασαίνοντας με ρυθμό
και το αίμα τους κοκκίνιζε ένα δέρμα υποταγμένο.
Κάποτε τραγούδησαν, με χαμηλωμένα μάτια
όταν περάσαμε το ερημόνησο με τις αραποσυκιές
κατά τη δύση, πέρα από τον κάβο των σκύλων που γαβγίζουν.
Εἰ μέλλει γνώσεσθαι αὑτήν έλεγαν
εἰς ψυχὴν βλεπτέον, έλεγαν
και τα κουπιά χτυπούσαν το χρυσάφι του πελάγου
μέσα στο ηλιόγερμα.
Περάσαμε κάβους πολλούς πολλά νησιά τη θάλασσα
που φέρνει την άλλη θάλασσα, γλάρους και φώκιες.
Δυστυχισμένες γυναίκες κάποτε με ολολυγμούς
κλαίγανε τα χαμένα τους παιδιά
κι άλλες αγριεμένες γύρευαν το Μεγαλέξαντρο
και δόξες βυθισμένες στα βάθη της Ασίας.
Αράξαμε σ’ ακρογιαλιές γεμάτες αρώματα νυχτερινά
με κελαηδίσματα πουλιών, νερά που αφήνανε στα χέρια
τη μνήμη μιας μεγάλης ευτυχίας.
Μα δεν τελειώναν τα ταξίδια.
Οι ψυχές τους έγιναν ένα με τα κουπιά και τους σκαρμούς
με το σοβαρό πρόσωπο της πλώρης
με τ’ αυλάκι του τιμονιού
με το νερό που έσπαζε τη μορφή τους.
Οι σύντροφοι τέλειωσαν με τη σειρά,
με χαμηλωμένα μάτια. Τα κουπιά τους
δείχνουν το μέρος που κοιμούνται στ’ ακρογιάλι. *
Κανείς δεν τους θυμάται. Δικαιοσύνη.
I
IX, vv. 13-16
Τ’ άστρα της νύχτας με γυρίζουν στην προσδοκία
του Οδυσσέα για τους νεκρούς μες στ’ ασφοδίλια.
Μες στ’ ασφοδίλια σαν αράξαμε εδώ πέρα θέλαμε να βρούμε
τη λαγκαδιά που είδε τον Άδωνι λαβωμένο.
b) Quadern d'exercicis
«Sobre un vers estranger», poema sencer.
Πάνω σ’ έναν ξένο στίχο
Στην Έλλη, Χριστούγεννα 1931
Ευτυχισμένος που έκανε το ταξίδι τού Οδυσσέα.*

Ευτυχισμένος αν στο ξεκίνημα, ένιωθε γερή την αρματωσιά μιας αγάπης,
απλωμένη μέσα στο κορμί του, σαν τις φλέβες όπου βουίζει το αίμα.
Μιας αγάπης με ακατέλυτο ρυθμό, ακατανίκητης σαν τη μουσική και

παντοτινής
γιατί γεννήθηκε όταν γεννηθήκαμε και σαν πεθαίνουμε, αν πεθαίνει, δεν το
ξέρουμε ούτε εμείς ούτε άλλος κανείς.
Παρακαλώ το θεό να με συντρέξει να πω, σε μια στιγμή μεγάλης

ευδαιμονίας, ποιά είναι αυτή η αγάπη·
κάθομαι κάποτε τριγυρισμένος από την ξενιτιά, κι ακούω το μακρινό
βούισμά της, σαν τον αχό της θάλασσας που έσμιξε με το ανεξήγητο
δρολάπι.
Και παρουσιάζεται μπροστά μου, πάλι και πάλι, το φάντασμα του Οδυσσέα,
με μάτια κοκκινισμένα από του κυμάτου την αρμύρα
κι από το μεστωμένο πόθο να ξαναδεί τον καπνό που βγαίνει από τη
ζεστασιά του σπιτιού του και το σκυλί του που γέρασε προσμένοντας στη
θύρα.
Στέκεται μεγάλος, ψιθυρίζοντας ανάμεσα στ’ ασπρισμένα του γένια, λόγια

της γλώσσας μας, όπως τη μιλούσαν πριν τρεις χιλιάδες χρόνια.
Απλώνει μια παλάμη ροζιασμένη από τα σκοινιά και το δοιάκι, με δέρμα
δουλεμένο από το ξεροβόρι από την κάψα κι από τα χιόνια.
Θα ’λεγες πως θέλει να διώξει τον υπεράνθρωπο Κύκλωπα που βλέπει μ’

ένα μάτι, τις Σειρήνες που σαν τις ακούσεις ξεχνάς, τη Σκύλλα και τη
Χάρυβδη απ’ ανάμεσό μας·
τόσα περίπλοκα τέρατα, που δε μας αφήνουν να στοχαστούμε πως ήταν κι
αυτός ένας άνθρωπος που πάλεψε μέσα στον κόσμο, με την ψυχή και με το
σώμα.
II
Είναι ο μεγάλος Οδυσσέας· εκείνος που είπε να γίνει το ξύλινο άλογο και οι
Αχαιοί κερδίσανε την Τροία.
Φαντάζομαι πως έρχεται να μ’ αρμηνέψει πώς να φτιάξω κι εγώ ένα ξύλινο
άλογο για να κερδίσω τη δική μου Τροία.
Γιατί μιλά ταπεινά και με γαλήνη, χωρίς προσπάθεια, λες με γνωρίζει σαν
πατέρας
είτε σαν κάτι γέρους θαλασσινούς, που ακουμπισμένοι στα δίχτυα τους, την
ώρα που χειμώνιαζε και θύμωνε ο αγέρας,
μου λέγανε, στα παιδικά μου χρόνια, το τραγούδι του Ερωτόκριτου, με τα

δάκρυα στα μάτια·
τότες που τρόμαζα μέσα στον ύπνο μου ακούγοντας την αντίδικη μοίρα της
Αρετής να κατεβαίνει τα μαρμαρένια σκαλοπάτια.
Μου λέει το δύσκολο πόνο να νιώθεις τα πανιά του καραβιού σου

φουσκωμένα από τη θύμηση και την ψυχή σου να γίνεται τιμόνι.
Και να ’σαι μόνος, σκοτεινός μέσα στη νύχτα και ακυβέρνητος σαν τ’
άχερο στ’ αλώνι.
Την πίκρα να βλέπεις τους συντρόφους σου καταποντισμένους μέσα στα

στοιχεία, σκορπισμένους: έναν έναν.
Και πόσο παράξενα αντρειεύεσαι μιλώντας με τους πεθαμένους, όταν δε
φτάνουν πια οι ζωντανοί που σου απομέναν.
Μιλά… βλέπω ακόμη τα χέρια του που ξέραν να δοκιμάσουν αν ήταν καλά
σκαλισμένη στην πλώρη η γοργόνα
να μου χαρίζουν την ακύμαντη γαλάζια θάλασσα μέσα στην καρδιά του
χειμώνα.
c. Τετράδιο γυμνασμάτων A’ / Quadern d'exercicis I

«Ο κ. Στράτης Θαλασσινός περιγράφει έναν άνθρωπο. / El sr. Stratis Thalassinós
descriu un home: 4. Παλικάρι / Jovenall», vv. 1-2.
Ταξίδεψα ένα χρόνο με τον Καπετάν Δυσσέα
ήμουν καλά [...]
IX, vv. 13-16
Τ’ άστρα της νύχτας με γυρίζουν στην προσδοκία

του Οδυσσέα για τους νεκρούς μες στ’ ασφοδίλια.
Μες στ’ ασφοδίλια σαν αράξαμε εδώ πέρα θέλαμε να βρούμε
τη λαγκαδιά που είδε τον Άδωνι λαβωμένο.
III
XVII Astíanax (títol i poema sencer)
ΙΖ΄
Αστυάναξ
Τώρα που θα φύγεις πάρε μαζί σου και το παιδί

που είδε το φως κάτω από εκείνο το πλατάνι,
μια μέρα που αντηχούσαν σάλπιγγες κι έλαμπαν όπλα
και τ’ άλογα ιδρωμένα σκύβανε ν’ αγγίξουν
την πράσινη επιφάνεια του νερού
στη γούρνα με τα υγρά τους τα ρουθούνια.
Οι ελιές με τις ρυτίδες των γονιών μας

τα βράχια με τη γνώση των γονιών μας
και το αίμα του αδερφού μας ζωντανό στο χώμα
ήτανε μια γερή χαρά μια πλούσια τάξη
για τις ψυχές που γνώριζαν την προσευχή τους.
Τώρα που θα φύγεις, τώρα που η μέρα της πληρωμής

χαράζει, τώρα που κανείς δεν ξέρει
ποιόν θα σκοτώσει και πώς θα τελειώσει,
πάρε μαζί σου το παιδί που είδε το φως
κάτω απ’ τα φύλλα εκείνου του πλατάνου
και μάθε του να μελετά τα δέντρα.
XX [Andròmeda] (títol i poema sencer)
Κ΄
[Ανδρομέδα]
Στο στήθος μου η πληγή ανοίγει πάλι

όταν χαμηλώνουν τ’ άστρα και συγγενεύουν με το κορμί μου
όταν πέφτει σιγή κάτω από τα πέλματα των ανθρώπων.
Αυτές οι πέτρες που βουλιάζουν μέσα στα χρόνια ώς πού θα με

παρασύρουν;
Τη θάλασσα τη θάλασσα, ποιός θα μπορέσει να την εξαντλήσει;
Βλέπω τα χέρια κάθε αυγή να γνέφουν στο γύπα και στο γεράκι
δεμένη πάνω στο βράχο που έγινε με τον πόνο δικός μου,
βλέπω τα δέντρα που ανασαίνουν τη μαύρη γαλήνη των πεθαμένων
κι έπειτα τα χαμόγελα, που δεν προχωρούν, των αγαλμάτων.
IV
XVI (citació prèvia i poema sencer)
ΙΣΤ΄
ὄνομα δ’ Ὀρέστης
Στη σφενδόνη, πάλι στη σφενδόνη, στη σφενδόνη,
πόσοι γύροι, πόσοι αιμάτινοι κύκλοι, πόσες μαύρες
σειρές· οι άνθρωποι που με κοιτάζουν,
που με κοιτάζαν όταν πάνω στο άρμα
σήκωσα το χέρι λαμπρός, κι αλάλαξαν.
Οι αφροί των αλόγων με χτυπούν, τ’ άλογα πότε θ’ αποστάσουν;

Τρίζει ο άξονας, πυρώνει ο άξονας, πότε ο άξονας θ’ ανάψει;
Πότε θα σπάσουν τα λουριά, πότε τα πέταλα
θα πατήσουν μ’ όλο το πλάτος πάνω στο χώμα
πάνω στο μαλακό χορτάρι, μέσα στις παπαρούνες όπου
την άνοιξη μάζεψες μια μαργαρίτα.
Ήταν ωραία τα μάτια σου μα δεν ήξερες πού να κοιτάξεις
δεν ήξερα πού να κοιτάξω μήτε κι εγώ, χωρίς πατρίδα
εγώ που μάχομαι εδώ πέρα, πόσοι γύροι;
και νιώθω τα γόνατα να λυγίζουν πάνω στον άξονα
πάνω στις ρόδες πάνω στον άγριο στίβο,
τα γόνατα λυγίζουν εύκολα σαν το θέλουν οι θεοί,
κανείς δεν μπορεί να ξεφύγει, τί να την κάνεις τη δύναμη, δεν μπορείς
να ξεφύγεις τη θάλασσα που σε λίκνισε και που γυρεύεις
τούτη την ώρα της αμάχης, μέσα στην αλογίσια ανάσα,
με τα καλάμια που τραγουδούσαν το φθινόπωρο σε τρόπο λυδικό,
τη θάλασσα που δεν μπορείς να βρεις όσο κι αν τρέχεις
όσο κι αν γυρίζεις μπροστά στις μαύρες Ευμενίδες που βαριούνται,
χωρίς συχώρεση.
b) Quadern d’exercicis
«El sr. Stratis Mariner: cinc poemes del sr. S. Mariner»
Γ΄. Όλα περνούν
Ξεχάσαμε τον ηρωικό μας αντίλογο με τις Ευμενίδες
μας πήρε ο ύπνος μάς πήραν για πεθαμένους κι έφυγαν φωνάζοντας
«Γιου! Γιου! Πούουου… παξ!»
βρίζοντας τους θεούς που μας προστατεύουν.
Μέσα σ’ αυτό το κουτί είναι η ζωή όταν αρχίσει να γίνεται ανυπόφορη,
αν τ’ αφουγκραστείς θα την ακούσεις πώς ανασαίνει·
πρόσεξε μην τ’ ανοίξεις προτού σφυρίξουν οι Ευμενίδες.
V
d) Gimnopèdia
«II. Micenes», vv. 28-29.
το βράδυ εκείνο του γυρισμού
που άρχισαν να σφυρίζουν οι Σεμνές
στο λιγοστό χορτάρι—
e) Quadern d’exercicis II.

«Circumstancials (1931-1939): [Damunt dels carros]», vv. 20 ss.
Οι Σεμνές υποσχέθηκαν στον επίσκοπο-Αρχιερέα
να ξαναμπούνε στο σπήλαιό τους
και μένοντας εκεί να προστατεύουν την πόλη
ώς τη συντέλεια των αιώνων. Το πρόσταξε ο Θεός της Ελλάδος.
Ὀλολύξατε νῦν ἐπὶ μολπαῖς
νῦν ἐπὶ μολπαῖς
ὀλολύξατε…
f) Quadern d’exercicis I
XIII - Erínia malalta
ΙΓ΄
Άρρωστη Ερινύς
Δεν έχει μάτια
τα φίδια που κρατούσε
της τρων τα χέρια.
g) Diari de bord III

«Els gats d’Ai-Nikolas», citació prèvia.
Τὸν δ’ ἂνευ λύρας ὃμως ὑμνωδεῖ

θρῆνον Ἐρινύος
αὐτοδίδακτος ἔσωθεν
θυμός, οὐ τὸ πᾶν ἔχων
ἐλπίδος φίλον θράσος.
ΑΓΑΜΕΜΝΩΝ, 990 επ.
Σπάσε το νήμα της Αριάδνης και νά!
Το γαλάζιο κορμί της γοργόνας.
VI
b) Quadern d’exercicis II
«Circumstancials (1945-1954?): Ariadna», vv. 15-16.
Αριάδνη
.................................
…βαθύ… πουλί… χιμώ… λαβή… τυφλή… λαβώ… λαβ… λα…
…βύρινθος… άλφα… βήτα… γάμμα… δέλτα…

«Énkomi», vv. 10-13.
Ήταν μια πολιτεία παλιά· τειχιά δρόμοι και σπίτια
ξεχώριζαν σαν πετρωμένοι μυώνες κυκλώπων,
η ανατομία μιας ξοδεμένης δύναμης κάτω απ’ το μάτι
του αρχαιολόγου του ναρκοδότη ή του χειρούργου.
«El sr. Stratis Mariner: anotacions per a una “Setmana”: Divendres»
Παρασκευή
Από τότε πόσες φορές πέρασε μπροστά στα μάτια μου μια γυναίκα, που της απόμεναν
μονάχα τα μαλλιά, τα μάτια, το στήθος και τίποτε άλλο, γοργόνα ταξιδεύοντας στο
πέλαγο, κι ανάμεσό τους κυκλοφορούσε το φρέσκο αεράκι, ωσάν γαλάζιο αίμα.
IX – Jove Moira
Θ΄
Νέα Μοίρα
Γυμνή γυναίκα
το ρόδι που έσπασε ήταν
γεμάτο αστέρια.
XIV
ΙΔ΄
Τούτη η κολόνα
έχει μια τρύπα, βλέπεις
την Περσεφόνη;
VII
XIV
ΙΔ΄
Τούτη η κολόνα
έχει μια τρύπα, βλέπεις
την Περσεφόνη;
«Lliuraments: Descripció», vv. 13-14
Άνοιξα την καρδιά μου

γεμάτη εικόνες που έσβησαν κιόλας, το σπέρμα του Πρωτέα.
b) Diari de bord II
«Dies de juny del 41», vv. 1-9.
Μέρες του Ιουνίου ’41
Βγήκε το νέο φεγγάρι στην Αλεξάνδρεια
κρατώντας το παλιό στην αγκαλιά του
κι εμείς πηγαίνοντας κατά την Πόρτα του Ήλιου *
μες στο σκοτάδι της καρδιάς — τρεις φίλοι.
Ποιός θέλει τώρα να λουστεί στα νερά του Πρωτέα;
Τη μεταμόρφωση τη γυρέψαμε στα νιάτα μας
με πόθους που έπαιζαν σαν τα μεγάλα ψάρια
σε πέλαγα που φύραναν ξαφνικά·
πιστεύαμε στην παντοδυναμία του κορμιού.
c) Diari de bord II
«Darrera etapa», vv. 38-40.
Ερχόμαστε απ’ την άμμο της έρημος απ’ τις θάλασσες του Πρωτέα,
ψυχές μαραγκιασμένες από δημόσιες αμαρτίες,
καθένας κι ένα αξίωμα σαν το πουλί μες στο κλουβί του.
d) Diari de bord III

«Hèlena», vv. 23-26
Αηδόνι ποιητάρη,
σαν και μια τέτοια νύχτα στ’ ακροθαλάσσι του Πρωτέα
σ’ άκουσαν οι σκλάβες Σπαρτιάτισσες κι έσυραν το θρήνο,
κι ανάμεσό τους —ποιός θα το ’λεγε— η Ελένη!
VIII
e) Tres poemes secrets
«En escena»
IV «El mar» vv. 11-19
Κι όμως ήταν γλυκό το κύμα

όπου έπεφτα παιδί και κολυμπούσα
κι ακόμη σαν ήμουν παλικάρι
καθώς έψαχνα σχήματα στα βότσαλα,
γυρεύοντας ρυθμούς,
μου μίλησε ο Θαλασσινός Γέρος:
«Εγώ είμαι ο τόπος σου·
ίσως να μην είμαι κανείς
αλλά μπορώ να γίνω αυτό που θέλεις».
«Setze Haiku: A la manera de G. S.»
Με τον τρόπο του Γ. Σ.
Όπου και να ταξιδέψω η Ελλάδα με πληγώνει.
Στο Πήλιο μέσα στις καστανιές το πουκάμισο του Κενταύρου
γλιστρούσε μέσα στα φύλλα για να τυλιχτεί στο κορμί μου
καθώς ανέβαινα την ανηφόρα κι η θάλασσα μ’ ακολουθούσε
ανεβαίνοντας κι αυτή σαν τον υδράργυρο θερμομέτρου
ώσπου να βρούμε τα νερά του βουνού.
Στη Σαντορίνη αγγίζοντας νησιά που βουλιάζαν
ακούγοντας να παίζει ένα σουραύλι κάπου στις αλαφρόπετρες
μου κάρφωσε το χέρι στην κουπαστή
μια σαΐτα τιναγμένη ξαφνικά
από τα πέρατα μιας νιότης βασιλεμένης.
Στις Μυκήνες σήκωσα τις μεγάλες πέτρες και τους θησαυρούς των
Ατρειδών
και πλάγιασα μαζί τους στο ξενοδοχείο της «Ωραίας Ελένης του
Μενελάου»·
χάθηκαν μόνο την αυγή που λάλησε η Κασσάντρα
μ’ έναν κόκορα κρεμασμένο στο μαύρο λαιμό της.
Στις Σπέτσες στον Πόρο και στη Μύκονο
με χτίκιασαν οι βαρκαρόλες.
Τί θέλουν όλοι αυτοί που λένε
πως βρίσκουνται στην Αθήνα ή στον Πειραιά;
Ο ένας έρχεται από τη Σαλαμίνα και ρωτάει τον άλλο μήπως «έρχεται εξ
Ομονοίας»
«Όχι έρχομαι εκ Συντάγματος» απαντά κι είν’ ευχαριστημένος *
«βρήκα το Γιάννη και με κέρασε ένα παγωτό».
Στο μεταξύ η Ελλάδα ταξιδεύει
δεν ξέρουμε τίποτε δεν ξέρουμε πως είμαστε ξέμπαρκοι όλοι εμείς
δεν ξέρουμε την πίκρα του λιμανιού σαν ταξιδεύουν όλα τα καράβια·
περιγελάμε εκείνους που τη νιώθουν.
Παράξενος κόσμος που λέει πως βρίσκεται στην Αττική και δε βρίσκεται
πουθενά·
IX
αγοράζουν κουφέτα για να παντρευτούνε
κρατούν «σωσίτριχα» φωτογραφίζουνται
ο άνθρωπος πού ειδα σήμερα καθισμένος σ’ ένα φόντο με πιτσούνια και με
λουλούδια
δέχουνταν το χέρι του γερο-φωτογράφου να του στρώνει τις ρυτίδες
που είχαν αφήσει στο πρόσωπό του
όλα τα πετεινά τ’ ουρανού.
Στο μεταξύ η Ελλάδα ταξιδεύει ολοένα ταξιδεύει
κι αν «ὁρῶμεν ἀνθοῦν πέλαγος Αἰγαῖον νεκροῖς» *
είναι εκείνοι που θέλησαν να πιάσουν το μεγάλο καράβι με το κολύμπι
εκείνοι που βαρέθηκαν να περιμένουν τα καράβια που δεν μπορούν να
κινήσουν
την ΕΛΣΗ τη ΣΑΜΟΘΡΑΚΗ τον ΑΜΒΡΑΚΙΚΟ.
Σφυρίζουν τα καράβια τώρα που βραδιάζει στον Πειραιά
σφυρίζουν ολοένα σφυρίζουν μα δεν κουνιέται κανένας αργάτης
καμιά αλυσίδα δεν έλαμψε βρεμένη στο στερνό φως που βασιλεύει
ο καπετάνιος μένει μαρμαρωμένος μες στ’ άσπρα και στα χρυσά.
Όπου και να ταξιδέψω η Ελλάδα με πληγώνει·
παραπετάσματα βουνών αρχιπέλαγα γυμνοί γρανίτες…
Το καράβι που ταξιδεύει το λένε ΑΓΩΝΙΑ 937.
Α/π Αυλίς, περιμένοντας να ξεκινήσει.
Καλοκαίρι 1936
b) Diari de bord I
«Les anges sont blancs», vv. 5-8.
Τον περιστοίχιζαν γυμνές γυναίκες με μπρούντζινα φύλλα αραποσυκιάς

σβησμένοι φανοστάτες ανεμίζοντας τους κηλιδωμένους επίδεσμους της
μεγάλης πολιτείας
ασύμμετρα κορμιά γεννοβολώντας κενταύρους και αμαζόνες
σαν άγγιζαν τα μαλλιά τους το Γαλαξία.

«Hèlena», poema sencer.
Ελένη
ΤΕΥΚΡΟΣ: …ἐς γῆν ἐναλίαν Κύπρον, οὗ μ’ ἐθέσπισεν
οἰκεῖν Ἀπόλλων, ὄνομα νησιωτικὸν
Σαλαμῖνα θέμενον τῆς ἐκεῖ χάριν πάτρας.
.........................................................
ΕΛΕΝΗ: Οὐκ ἦλθον ἐς γῆν Τρῳάδ’, ἀλλ’ εἴδωλον ἦν.
.........................................................
ΑΓΓΕΛΟΣ: Τί φῄς;
Νεφέλης ἄρ’ ἄλλως εἴχομεν πόνους πέρι;
ΕΥΡΙΠΙΔΗΣ, ΕΛΕΝΗ
X
«Τ’ αηδόνια δε σ’ αφήνουνε να κοιμηθείς στις Πλάτρες». *
Αηδόνι ντροπαλό, μες στον ανασασμό των φύλλων,
συ που δωρίζεις τη μουσική δροσιά του δάσους
στα χωρισμένα σώματα και στις ψυχές
αυτών που ξέρουν πως δε θα γυρίσουν.
Τυφλή φωνή, που ψηλαφείς μέσα στη νυχτωμένη μνήμη
βήματα και χειρονομίες· δε θα τολμούσα να πω φιλήματα·
και το πικρό τρικύμισμα της ξαγριεμένης σκλάβας.
«Τ’ αηδόνια δε σ’ αφήνουνε να κοιμηθείς στις Πλάτρες».
Ποιές είναι οι Πλάτρες; Ποιός το γνωρίζει τούτο το νησί;
Έζησα τη ζωή μου ακούγοντας ονόματα πρωτάκουστα:
καινούριους τόπους, καινούριες τρέλες των ανθρώπων
ή των θεών·
η μοίρα μου που κυματίζει
ανάμεσα στο στερνό σπαθί ενός Αίαντα
και μιαν άλλη Σαλαμίνα
μ’ έφερε εδώ σ’ αυτό το γυρογιάλι.
Το φεγγάρι
βγήκε απ’ το πέλαγο σαν Αφροδίτη·
σκέπασε τ’ άστρα του Τοξότη, τώρα πάει νά βρει
την καρδιά του Σκορπιού, κι όλα τ’ αλλάζει.
Πού είν’ η αλήθεια;
Ήμουν κι εγώ στον πόλεμο τοξότης·
το ριζικό μου, ενός ανθρώπου που ξαστόχησε.
Αηδόνι ποιητάρη,
σαν και μια τέτοια νύχτα στ’ ακροθαλάσσι του Πρωτέα
σ’ άκουσαν οι σκλάβες Σπαρτιάτισσες κι έσυραν το θρήνο,
κι ανάμεσό τους —ποιός θα το ’λεγε— η Ελένη!
Αυτή που κυνηγούσαμε χρόνια στο Σκάμαντρο.
Ήταν εκεί, στα χείλια της ερήμου· την άγγιξα, μου μίλησε:
«Δεν είν’ αλήθεια, δεν είν’ αλήθεια» φώναζε.
«Δεν μπήκα στο γαλαζόπλωρο καράβι.
Ποτέ δεν πάτησα την αντρειωμένη Τροία».
Με το βαθύ στηθόδεσμο, τον ήλιο στα μαλλιά, κι αυτό το ανάστημα
ίσκιοι και χαμόγελα παντού
στους ώμους στους μηρούς στα γόνατα·
ζωντανό δέρμα, και τα μάτια
με τα μεγάλα βλέφαρα,
ήταν εκεί, στην όχθη ενός Δέλτα.
Και στην Τροία;
Τίποτε στην Τροία — ένα είδωλο.
Έτσι το θέλαν οι θεοί.
Κι ο Πάρης, μ’ έναν ίσκιο πλάγιαζε σα νά ηταν πλάσμα ατόφιο·
κι εμείς σφαζόμασταν για την Ελένη δέκα χρόνια.
Μεγάλος πόνος είχε πέσει στην Ελλάδα.
Τόσα κορμιά ριγμένα
στα σαγόνια της θάλασσας στα σαγόνια της γης· *
τόσες ψυχές
XI
δοσμένες στις μυλόπετρες, σαν το σιτάρι.
Κι οι ποταμοί φουσκώναν μες στη λάσπη το αίμα
για ένα λινό κυμάτισμα για μια νεφέλη
μιας πεταλούδας τίναγμα το πούπουλο ενός κύκνου
για ένα πουκάμισο αδειανό, για μιαν Ελένη.
Κι ο αδερφός μου;
Αηδόνι αηδόνι αηδόνι,
τ’ είναι θεός; τί μη θεός; και τί τ’ ανάμεσό τους;
«Τ’ αηδόνια δε σ’ αφήνουνε να κοιμηθείς στις Πλάτρες».
Δακρυσμένο πουλί,
στην Κύπρο τη θαλασσοφίλητη
που έταξαν για να μου θυμίζει την πατρίδα,
άραξα μοναχός μ’ αυτό το παραμύθι,
αν είναι αλήθεια πως αυτό ειναι παραμύθι,
αν είναι αλήθεια πως οι ανθρώποι δε θα ξαναπιάσουν
τον παλιό δόλο των θεών·
αν είναι αλήθεια
πως κάποιος άλλος Τεύκρος, ύστερα από χρόνια,
ή κάποιος Αίαντας ή Πρίαμος ή Εκάβη
ή κάποιος άγνωστος, ανώνυμος, που ωστόσο
είδε ένα Σκάμαντρο να ξεχειλάει κουφάρια,
δεν το ’χει μες στη μοίρα του ν’ ακούσει
μαντατοφόρους που έρχουνται να πούνε
πως τόσος πόνος τόση ζωή
πήγαν στην άβυσσο
για ένα πουκάμισο αδειανό για μιαν Ελένη.
«El sr. Stratis Mariner: anotacions per a una “Setmana”: Dimarts», vv. 21-27.
Θυμάμαι που μας ζήτησε μιαν ασπιρίνη
τα μάτια του έπαιζαν μέσα σε μαύρους κρίκους
ήταν χλωμός και δυο βαθιές ρυτίδες
τυλίγανε το μέτωπό του. Μήπως όμως
ήσουν εσύ; μήπως εγώ; Ή μήπως ήταν
η αμίλητη Αντιγόνη με τους ώμους
τους λυγισμένους πάνω από το στήθος;
b) Diari de bord I
«Matias Pascal entre les roses», vv. 17-33.
Είναι ένας μικρός κήπος όλο τριανταφυλλιές
λίγα τετραγωνικά μέτρα που χαμηλώνουν μαζί μου
καθώς κατεβαίνω τα σκαλοπάτια, χωρίς ουρανό·
κι η θεία της έλεγε: «Αντιγόνη ξέχασες σήμερα τη γυμναστική σου
στην ηλικία σου δε φορούσα κορσέ, στην εποχή μου».
Η θεία της ήταν ένα θλιβερό κορμί μ’ ανάγλυφες φλέβες
είχε πολλές ρυτίδες γύρω στ’ αφτιά μια ετοιμοθάνατη μύτη
XII
αλλά τα λόγια της ήταν γεμάτα φρόνηση πάντα.
Την είδα μια μέρα να γγίζει το στήθος της Αντιγόνης
σαν το μικρό παιδί που κλέβει ένα μήλο.
Τάχα θα τη συναπαντήσω τη γριά γυναίκα έτσι που κατεβαίνω;
Μου είπε σαν έφυγα: «Ποιός ξέρει πότε θα ξαναβρεθούμε;»
κι έπειτα διάβασα το θάνατό της σε παλιές εφημερίδες
το γάμο της Αντιγόνης και το γάμο της κόρης της Αντιγόνης
χωρίς να τελειώσουν τα σκαλοπάτια μήτε ο καπνός μου
που μου δίνει μια γέψη στοιχειωμένου καραβιού
με μια γοργόνα σταυρωμένη τότες που ήταν όμορφη, πάνω στο τιμόνι.
c) «Tord»
Αγγελικό και μαύρο, φως,

γέλιο των κυμάτων στις δημοσιές του πόντου,
δακρυσμένο γέλιο,
σε βλέπει ο γέροντας ικέτης
πηγαίνοντας να δρασκελίσει τις αόρατες πλάκες
καθρεφτισμένο στο αίμα του
που γέννησε τον Ετεοκλή και τον Πολυνείκη.
Αγγελική και μαύρη, μέρα·
η γλυφή γέψη της γυναίκας που φαρμακώνει το φυλακισμένο
βγαίνει απ’ το κύμα δροσερό κλωνάρι στολισμένο στάλες.
Τραγούδησε μικρή Αντιγόνη, τραγούδησε, τραγούδησε…
δε σου μιλώ για περασμένα, μιλώ για την αγάπη·
στόλισε τα μαλλιά σου με τ’ αγκάθια του ήλιου,
σκοτεινή κοπέλα· […]
d) Quadern d’exercicis II
«Dels “Dies de 1945-1951” : Cec», vv. 10-17.
Ο ύπνος είναι βαρύς τα πρωινά του Δεκέμβρη.
Κι ο ένας Δεκέμβρης χειρότερος απ’ τον άλλον.
Τον ένα χρόνο η Πάργα τον άλλο οι Συρακούσες·
κόκαλα των προγόνων ξεχωσμένα, λατομεία
γεμάτα ανθρώπους εξαντλημένους, σακάτηδες, χωρίς πνοή
και το αίμα αγορασμένο και το αίμα πουλημένο
και το αίμα μοιρασμένο σαν τα παιδιά του Οιδίποδα
και τα παιδιά του Οιδίποδα νεκρά.
Όλα τ’ άλλα, νά τα, κατά σειρά:
οι προσωπίδες για τα τρία κύρια συναισθήματα
και τα ενδιάμεσα
τα φορέματα με τις βόλτες έτοιμες να κινηθούν
XIII
τα παραπετάσματα, τα φώτα
τα σκοτωμένα παιδιά της Μήδειας
το φαρμάκι και το μαχαίρι.
Diari de bord I
« Piazza san Nicolò», vv. 3-7.
[...] «για χρόνια πλάγιαζα νωρίς» ψιθυρίζει

«κοίταζα την εικόνα του Ύλα και την εικόνα της Μαγδαληνής
προτού καλονυχτίσω κοίταζα τον πολυέλαιο με τ’ άσπρο φως
τα μέταλλα που γυάλιζαν και δύσκολα άφηνα
τις τελευταίες φωνές της μέρας».
Diari de bord II
« Stratis el marιner entre els agapants», vv. 44-48.
Κι οι σύντροφοι μένουν στα παλάτια της Κίρκης·
ακριβέ μου Ελπήνωρ! Ηλίθιε, φτωχέ μου Ελπήνωρ!
Ή, δεν τους βλέπεις;
—«Βοηθήστε μας!»—
Στων Ψαρών την ολόμαυρη ράχη.
b) «Tord»
II. «El voluptuós Elpènor», títol i vv. 1-5.
Ο ΗΔΟΝΙΚΟΣ ΕΛΠΗΝΩΡ
Τον είδα χτες να σταματά στην πόρτα
κάτω από το παράθυρό μου· θα ’ταν
εφτά περίπου· μια γυναίκα ηταν μαζί του.
Είχε το φέρσιμο του Ελπήνορα, λίγο πριν πέσει
να τσακιστεί, κι όμως δέν ηταν μεθυσμένος.
a) «Tord»
[...] η καρδιά του Σκορπιού βασίλεψε,
ο τύραννος μέσα απ’ τον άνθρωπο έχει φύγει,
κι όλες οι κόρες του πόντου, Νηρηίδες, Γραίες
τρέχουν στα λαμπυρίσματα της αναδυομένης·
XIV
b) Tres poemes secrets
«Sobre un raig de sol hivernal»
II
Καίγουνται τ’ ασπρα φύκια

Γραίες άναδυόμενες χωρίς βλέφαρα
σχήματα πού άλλοτε χόρευαν
μαρμαρωμένες φλόγες.
Τό χιόνι σκέπασε τόν κόσμο.
Diari de bord III

«Record, I», vv. 7-12.
Τα δάχτυλά μου παίζανε ξεχασμένα μ’ αυτή τη φλογέρα
που μου χάρισε ένας γέροντας βοσκός επειδή τού ειπα καλησπέρα·
οι άλλοι ξέγραψαν κάθε χαιρετισμό·
ξυπνούν, ξυρίζουνται, κι αρχίζουν μεροκάματο το σκοτωμό,
όπως κλαδεύεις ή χειρουργείς, μεθοδικά, χωρίς πάθος·
ο πόνος νεκρός σαν τον Πάτροκλο και κανείς δεν κάνει λάθος.
Diari de bord III

«Penteu»
Πενθεύς
Ο ύπνος τον γέμιζε όνειρα καρπών και φύλλων·
ο ξύπνος δεν τον άφηνε να κόψει ούτε ένα μούρο.
Κι οι δυο μαζί μοιράσανε τα μέλη του στις Βάκχες.
a) Tres poemes secrets

«En escena»
III vv. 9-11
Εκείνοι, τρεις
τά πρόσωπα τής τολμηρής Εκάτης.
Γύρευαν νά σε πάρουν μαζί τους.
b) Quadern d’exercicis II.

«Circumstancials (1945-1954): La senyora Zen», vv. 16-20.
[...] τη νύχτα εκείνη, που
αγκάλιασα αναπάντεχα
σ’ ένα φριχτό κρεβάτι
που φώτιζε η Εκάτη
τον Έρωτα νεκρό.
XV
«Olímpia, s. XX dC», poema sencer.
Ολυμπία, Κ΄ αι. μ.Χ.
Του Γιώργη Παυλόπουλου
Η Δεσποινίς Πίτυς * εδώ λατρεύει τους αρχαίους.
Στενάζει με το βιαστικό Βοριά
με το Νοτιά δακρύζει·
πιάνει βελόνες και κεντά
κεντά κεντά
με το Γαρμπή και το Σιρόκο.
Η Δεσποινίς Πίτυς ονειρεύτηκε την αυγή
πως την κοιμούνταν ένας Λάπιθος κι αφού τη χάρηκε
ξανάγινε άγαλμα σε κάποια στέγη·
τον έχει ακόμη στην ψυχή της, τέτοιο αγόρι.
Καθώς ανέβαινε σήμερα στην εκκλησιά
ψηλά στο Δρούβα με μαύρη μούλα
αυτόν συλλογίζουνταν.
Μέρα τ’ αϊ-Γιώργη και το εικόνισμα ζωσμένο
γλυσίνες ή πασχαλιές, καθώς τις λεν οι ντόπιοι·
λειτουργάει ο Παπακένταυρος.
Η Δεσποινίς Πίτυς προσεύχεται, μια κίνηση στα χείλια της το δείχνει
ή μήπως είναι σχήμα του φιλιού;
Πίσω της αθέατος, λαίμαργος κι απίστευτα παρών
ο ΠΙΤΥΟΚΑΜΠΤΗΣ

Το φοβερό δε φαίνεται ποτέ·
δε φαίνεται το μέγα αγκίστρι που ψαρεύει από το κοκκινωπό βάθρο·
όταν προσέξεις αντικρίζεις το χαμό·
το γαντζουρωτό σπέρμα
που τινάζεται από τα φριχτά αχαμνά του
βαριά σαν αδιάφορο κανόνι σ’ αρχοντικό της Ύδρας,
σπόρο θανάτου
που καρφώνει αλάθευτα τον όποιον σημαδέψει
και τον σέρνει καθώς ο Αχιλλέας τον Έκτορα
ανάσκελα μέσα στη σκόνη
χλωμό γυμνό ντροπιασμένον [...]
XVI
«Circumstancials (1945-1954): Oda en estrofes a la manera de Kalvos», vv. 1-5.
Κατέβα, ω Παν! Και συ Πρίαπε
του καλαμαρίου, ελθέ! Νύμφαι
των πεύκων κρυφθείτε! Τώρα θα υμνήσω
τον Παπατζώνην!
XVII

Mite I Antiguitat A La Poesia de Iorgos Seferis Per Raquel Villalonga Garcia PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Mite I Antiguitat A La Poesia de Iorgos Seferis Per Raquel Villalonga Garcia PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Treball de Final de Grau en Humanitats: Estudis Interculturals

Autora: Raquel Villalonga Garcia

Tutor: Rubén Josep Montañés Gómez

Data de lectura: setembre del 2019

1.3. El mite en la literatura grega contemporània: la temptació de la pervivència 9

1.4. Teoria de la recepció 11

Al meu tutor, εὐχαριστῶ πολύ

Partint dels pressupòsits de la teoria de la recepció, el present treball analitza l’obra

Paraules clau: recepció, mite, literatura, Antiguitat, Seferis, poemes

Partiendo de los presupuestos de la teoría de la recepción, el presente trabajo analiza la

Palabras clave: recepción, mito, literatura, Antigüedad, Seferis, poemas

Keywords: reception, myth, literature, Antiquity, Seferis, poems

La presència de l'Antiguitat, i sobretot del mite, a l'obra poètica

L’objectiu és fer una aproximació a la creació poètica de Seferis amb la

A manera de modesta conclusió particular, de les pàgines següents s’extrau que

1.2. La tradició mítica grecollatina

Al llarg dels segles, la cultura escrita, plasmada després en librària, ha sigut

És només al segle XIX que l’escriptor – i en algun cas, l’escriptora – comença a

1.3. El mite en la literatura grega contemporània: la temptació de la pervivència

Centrant-nos en el mite – com a «material textual» amb diferents lectures al llarg

El discerniment esdevé molt complicat. La hipòtesi de Kakridis (1974: 56) és

I no hi ha dubte que aquesta tradició popular o popularitzada incideix en la

1.4. Teoria de la recepció

La «teoria de la recepció» sorgeix al si de la crítica literària a partir de

Vegem-ne els precedents. Desenvolupada a les obres del

La conseqüència d’aquest discurs de la fenomenologia és el desenvolupament de

Jauss planteja, doncs, un nou tipus d’història literària: el crític hi fa de mitjancer

Per la seua banda, Iser parteix de l’hermenèutica de Gadamer, però sobretot i

2.1. Giorgos Seferis

2.1.1. Dades biogràfiques

Georgios Seferiadis (Γεώργιος Σεφεριάδης), que passaria a la història de la

El 28 d’octubre de 1940 esclatà la guerra entre Grècia i Itàlia. L’exèrcit grec

Seferis, juntament amb el govern, marxaren a l’exili per Egipte, Sudàfrica i

Desafortunadament el seu retir no seria plàcid: el 21 d’abril del 1967 tingué el

Fou homenatjat al llarg de la seua vida amb premis i distincions literàries i

2.1.2. Obra poètica

Diari de bord I (1940) prossegueix la línea oberta amb Mithistórima. Els

A més a més, aquells poemes o fragments dels quals no hi ha versió publicada

S'anomenen «Argonautes» (Ἀργοναῦται, en grec modern Αργοναύτες) els

Eren gent ferma els companys, no es queixaven

Ningú no els recorda. Justícia.

Llevat del títol, on ve indicada la refèrencia mítica, no hi ha altres evidències al

Així mateix, el darrer vers no es refereix a ser una reivindicació de la justícia,

2.2.2. Odisseu (Ulisses)

No tindria sentit parlar ara d'Odisseu (Ὀδυσσεύς en la forma grega antiga,

7 Traducció de Mira (2011).

En aquest cas concret, inequívocament Seferis es refereix a la visita que fa

Vegeu 2.2.3. Adonis.

Sobre un vers estranger

A El·li, Nadal del 1931

Feliç aquell que feu el viatge d'Odisseu.

Un amor amb ritme indefugible, invencible com la música i eterna

Disseas, en grec Δυσσέας, és la forma col·loquial d'Odisseas, és a dir, la forma

La tradició sobre Adonis és d'evident origen semític; el nom deriva de l'hebreu

Les estrelles de la nit em guien cap a l'esperança

Fill d'Hèctor i d'Andròmaca, anomenat Escamandri pel seu pare, en referència al

Altres fonts secundàries són Eurípides, Andròmaca 10 i Les dones de Troia,

Ara que te'n vas emporta’t també el nen

Les oliveres amb les arrugues dels nostres pares

Ara que te’n vas, ara que el dia de rendir comptes

Astianax és la clau per a entendre aquest poema. Seferis es va inspirar en el

S’obre novament la ferida del meu pit

Aquestes pedres que s’enfonsen en el temps ¿fins on m’arrossegaran?