M A N U A L S D E D I A G N O S I - 1 0 -

MANUAL
DE DIAGNOSI
I INTERVENCIÓ
EN INSTAL·LACIONS
DE SUBMINISTRAMENT,
DISTRIBUCIÓ,
ESCALFAMENT I
EVACUACIÓ INTERIOR
D’AIGUA SANITÀRIA

Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Barcelona

Manuals de diagnosi 10

MANUAL DE DIAGNOSI
I INTERVENCIÓ
EN INSTAL·LACIONS
DE SUBMINISTRAMENT,
DISTRIBUCIÓ, ESCALFAMENT
I EVACUACIÓ INTERIOR
D’AIGUA SANITÀRIA
Manuals de diagnosi

1. Manual de diagnosi i tractament d'humitats

2. Manual de diagnosi i intervenció en sostres unidireccionals de formigó i

ceràmics

3. Manual de diagnosi, patologia i intervenció en estructures de fusta

4. Manual de diagnosi, patologia i intervenció en sistemes estructurals de

parets de càrrega

5. Manual de diagnosis y tratamiento de materiales pétreos y cerámicos

6. Manual de geotècnia i patologia, diagnosi i intervenció en fonaments

7. Manual per a la diagnosi i el tractament de l'amiant a la construcció

8. Manual de diagnosis e intervención en estructuras de hormigón armado

9: Manual de diagnosis e intervención en cubiertas planas

10. Manual de diagnosi i intervenció en instal·lacions de subministrament,

distribució, escalfament i evacuació interior d’aigua sanitària
Manuals de diagnosi 10

MANUAL DE DIAGNOSI
I INTERVENCIÓ
EN INSTAL·LACIONS
DE SUBMINISTRAMENT,
DISTRIBUCIÓ, ESCALFAMENT
I EVACUACIÓ INTERIOR
D’AIGUA SANITÀRIA

Tema 1

Francesc Xavier Barca Salom

Dr. Enginyer industrial. Professor associat d'història de la ciència i de la tècnica
en la UPC

Tema 2, 3 i 7

Albert Soriano Rull

Tècnic en instal·lacions hidrosanitàries, professor i cap d’estudis de l’Escola
Gremial d’Electricitat i Fontaneria de Barcelona

Tema 4

Roger Bancells Chaler

Arquitecte tècnic

Tema 5

Jordi Marrot i Ticó

Arquitecte tècnic. Unitat de rehabilitació i medi ambient del CAATEEB

Tema 6

Marc Maso Varés

Enginyer industrial
Direcció: Àrea tècnica del CAATEEB

Coordinació continguts: Jordi Marrot. Rehabilitació i Medi Ambient, CAATEEB

© 2017, dels autors i de l'obra

© 2017, Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de

Barcelona

CC
BY NC ND

Aquesta obra està sota llicència de: Creative Commons CC BY-NC-ND 4.0
http://creativecommons.org

1a edició, febrer 2017

ISBN: 978-84-15195-01-6
Índex

Introducció 11

I. Antecedents 13

1. Història de l’aigua 15
1.1. Aigua i higiene: una perspectiva històrica 15
1.2. El gran canvi fruit de la necessitat. Segle XIX 17
1.2.1. Les millores en els subministraments 17
1.2.2. La dificultat d’introduir les millores 19
1.2.3. Els banys amb aigua calenta 20
1.2.4. El tot a la claveguera i la depuració dels residus 20
1.3. De la difusió a la sostenibilitat. Segle XX 21
1.4. Bibliografia 22

2. Conceptes fonamentals 23
2.1. Hidràulica 23
2.1.1. Massa i densitat 23
2.1.2. Pes específic 23
7
2.1.3. Viscositat 24
2.1.4. Tensió superficial i capil·laritat 24
2.2. Hidrostàtica 24
2.2.1. Pressió 24
2.3. Hidrodinàmica 25
2.3.1. Pressió hidrodinàmica 25
2.3.2. Concepte de pressió residual en una instal·lació 26
2.4. Cabals, consums i temperatura 26
2.4.1. Cabal 26
2.4.2. Cabal de disseny 26
2.4.3. Consums 27
2.4.4. Calor i temperatura 27
2.4.5. Xarxa o circuit de distribució 28
2.4.6. Xarxa o circuit de retorn o recirculació 28
2.5. Bibliografia 28

3. La instal·lació 29
3.1. Components de les instal·lacions de distribució
i subministrament d’aigua 29
3.1.1. Captació i distribució general d’aigua – cicle urbà de l’aigua 29
3.1.2. Tractament de l’aigua en origen 30
3.1.3. Distribució 31
3.1.4. Subministrament 32
 3.2. Components de les instal·lacions d’aigua calenta
sanitària - ACS 40
3.2.1. Bescanviadors 40
3.2.2. Dipòsits d’ACS 41
3.2.3. Vàlvules de regulació 43
3.2.4. Bombes de circulació per ACS 44
3.2.5. Comptadors per ACS 45
3.2.6. Canonades 46
3.2.7. Aïllaments 48
3.2.8. Instal·lacions d’ACS tipus 49
3.3. Components de les instal·lacions d’evacuació d’aigües
residuals i pluvials 52
3.3.1. Configuració tipus de les instal·lacions 53
3.3.2. Components de la xarxa d’evacuació 55
3.3.3. Altres instal·lacions 59
3.4. Bibliografia 61

4. Subministraments energètics 63
4.1. Nomenclatura bàsica 63
4.2. Sector de la distribució de l’aigua 64
4.2.1. La factura de l’aigua 64
4.3. El sector del gas natural 68
4.3.1. La factura del gas 68
8
II. La diagnosi 71

5. Metodologia de diagnosi 73
5.1. Introducció 73
5.2. Prediagnosi 75
5.2.1. Inspecció de reconeixement 76
5.3. Estudis previs 81
5.3.1. Aixecament gràfic i coneixement de la instal·lació 81
5.3.2. Anàlisi de la instal·lació 81
5.4. Diagnòstic 82
5.5. Bibliografia 83
Apèndix D. Simbologia 83

6. Verificació de la instal·lació 87
6.1. Conceptes previs 87
6.1.1. Paràmetres fonamentals 87
6.1.2. Equacions fonamentals 88
6.2. Com definir un cabalímetre? 89
6.3. Inspecció de reconeixement i mesuraments 89
6.3.1. Instruments de mesura de cabals 89
6.3.2. Instruments de mesura de temperatura 93
 6.4. Errors i incertesa en les mesures 95
6.5. Anàlisi de les instal·lacions d'ACS 97

III Les tècniques d'intervenció 101

7. Les millores d’intervenció 103

7.1. Mesures de millora de la seguretat per a les persones 103
7.1.1. Característiques físiques de l’aigua 103
7.1.2. Duresa de l’aigua 104
7.1.3. Materials 105
7.1.4. Desinfecció 107
7.2. Mesures de millora de la seguretat de la instal·lació 108
7.2.1. Incrustacions 108
7.2.2. Descalcificació 109
7.2.3. Corrosions 110
7.3. Mesures de millora de la seguretat del subministrament 112
7.3.1. Instal·lació de dipòsits d’acumulació d’aigua sanitària 112
7.3.2. Instal·lació d’equips de pressurització 112
7.4. Mesures de millora de l’eficiència energètica 113
7.4.1. Intervenció de millora en instal·lacions existents 113
7.4.2. Millora de l’eficiència de les calderes 113
7.4.3. Variadors de freqüència en grups de pressió i d’altres
dispositius 114
9
7.4.4. Aïllament de conductes, canonades i dipòsits 115
7.4.5. Reducció de la temperatura d’acumulació 116
7.4.6. Reductors i limitadors de cabal 117
7.4.7. Implantació d’un circuit de retorn 118
7.4.8. Integració de les energies renovables i d’altres equips
energètics alternatius 119
7.5. Bibliografia 121

IV Annex 123

Empreses especialitzades 125

10
Introducció
Unitat de rehabilitació i medi ambient

L’aigua és un bé necessari per a la vida i escàs en el nostre Planeta. En els edifi-

cis, s’hi subministra aigua que un cop utilitzada és evacuada i retornada de nou
al medi ambient. Per altra banda, es requereix energia per escalfar-la i aquesta
utilitza actualment de forma majoritària els combustibles fòssils, que són el
principal causant de l’augment dels gasos d’efecte hivernacle i de l’escalfament
de la terra. És per tot això que el consum d’aigua i les instal·lacions energèti-
ques dels edificis són objecte d’auditories en què es fa una revisió i verificació
de la instal·lació per a proposar millores de l’eficiència energètica, mediambiental
i econòmica.
Per altra banda la diagnosi està relacionada amb el reconeixement d’una
instal·lació per a verificar-ne el seu estat de conservació i la seva adequació als
límits normatius per al seu ús i manteniment correcte.
Aquest manual es dedica a aquesta segona finalitat i vol ser una guia genèrica
que ajudi els professionals que han d’afrontar la tasca de valorar i dictaminar
sobre l’estat actual d’una instal·lació, per a proposar-ne la intervenció que sigui
més adient en cada cas. Per realitzar aquesta tasca s’ha comptat amb un grup
d’experts que han desenvolupat els capítols del manual segons la seva especia- 11
litat, experiència i coneixement en cada àmbit.
La tipologia d’edificis que pot trobar el tècnic que intervé en els edificis exis-
tents, pot ser diversa i per això s’inicia el manual amb una visió històrica que
serveix per visualitzar com han anat apareixent els diferents components i
materials per a prestar el servei de subministrar, escalfar i evacuar l’aigua en els
edificis.
Posteriorment s’exposen els conceptes fonamentals que s’han de conèixer i
dominar per poder interpretar el funcionament d’aquestes instal·lacions, les
quals s’expliquen en el tercer capítol d’aquest manual. Com que aquesta
temàtica és molt extensa i la seva exposició en detall supera àmpliament l’objec-
tiu d’aquest manual, s’ha facilitat bibliografia concreta de cada tema perquè el
lector pugui ampliar si és necessari el seu coneixement sobre cada aspecte de
les instal·lacions.
L’aigua és subministrada als edificis per empreses públiques o privades
que presten el servei de potabilització i per generar l’energia necessària per
escalfar l’aigua s’utilitzen combustibles fòssils que també són subministrats
per empreses. Per tal que el tècnic pugui diagnosticar en cada cas la millor
recomanació sobre la contractació d’aquests subministraments, s’ha desen-
volupat en el quart capítol una descripció dels diferents tipus de facturació
d’aquests subministraments.
La diagnosi de la instal·lació es tracta en el cinquè capítol, en el qual per una
banda s’exposa una metodologia genèrica per afrontar aquest tipus d’encàrrec,
que està basada en la metodologia exposada en la pròpia col·lecció d’aquests
manuals, i per altra banda, es mostra la realització de les verificacions de la
instal·lació que requereixen un coneixement mes aprofundit.
En el darrer capítol s’estableix una mostra de les intervencions i propostes de
millora més habituals en aquest tipus d’instal·lacions.
12
I. Antecedents

13
14
1. Història de l’aigua
Francesc X. Barca Salom
Professor associat d'història de la ciència i de la tècnica en la UPC

1.1. Aigua i higiene: una perspectiva històrica

Les necessitats d’aigua a les primeres civilitzacions, sovint lligades als cultes
religiosos i també a l’economia, van permetre desenvolupar sistemes d’em-
magatzematge i elevació d’aquest líquid. A Egipte es van idear dipòsits artificials
d’aigua en èpoques humides per poder-los fer servir en les seques. També
s’inventaren màquines elevatòries per fer pujar l’aigua del riu Nil allà on era
necessària i s’empraren per primer cop les canonades de fang i de plom.
A Mesopotàmia també es recollia aigua en grans llacs artificials i per regar els
jardins de Babilònia va caldre elevar l’aigua amb una màquina i distribuir-la
mitjançant canonades metàl·liques. Ciutats com Nínive i Babilònia disposaven
d’una primitiva xarxa de clavegueram i es feia servir l’aigua per extreure les
matèries fecals. 15
L’ús de l’aigua en habitatges i jardins d’aquestes civilitzacions va influir en la
Grècia antiga. Les fonts van esdevenir sagrades i s’amagaren dins dels temples.
L’aigua era tan important que fou considerada com un dels quatre elements de
la natura. Els poetes cantaven les seves virtuts i els metges preconitzaven el seu
ús si procedia de fonts naturals i la desaconsellaven si era de pantans. Els grecs
aprengueren a distribuir les aigües mitjançant canonades de fusta, de fang o de
plom i empraren aixetes de fusta o de metall. A les cases es va difondre l’ús de
latrines o en el seu defecte es feien servir vasos portàtils. A més, el bany que
inicialment fou considerat un luxe es va anar popularitzant fins a convertir-se
en una necessitat, de manera que a les ciutats s’establiren algunes cases de
banys. Tant Plató com Aristòtil consideraven que per a mantenir la salut pública
calia disposar d’aigua potable de bona qualitat sobretot a les aglomeracions
urbanes (Bechmann, 1898: I, 54).
La civilització romana va incrementar l’ús de l’aigua fins al punt de gastar-la de
manera abundant tant per a usos públics com privats. S’aixecaren aqüeductes
per a transportar-la i distribuir-la. Els romans avançaren molt en la hidràulica
de manera que aprengueren a agafar l’aigua de les fonts, rius, llacs o capes
freàtiques i a repartir-la mitjançant derivacions. D’aquesta manera aconseguiren
gran quantitat d’aigua encara que no sempre de bona qualitat perquè arribava
bruta. L'empraren per a beure i també per a netejar els carrers, per a les fonts,
les termes i els banys. Per als romans els banys eren, a més d’un lloc de reunió i
plaer, un indret per fer salut.
A Roma s’empraren canonades de plom que es fabricaven doblegant una
planxa i soldant els extrems per la part superior. Solament les famílies molt
benestants disposaven d’aigua corrent mentre que la població l’havia d’anar
a buscar a les fonts o a les basses. Durant l’Imperi algunes altres famílies
obtingueren concessions d’aigua com a recompensa pels serveis prestats. La
quantitat concedida es graduava pel diàmetre del tub instal·lat.
A les ciutats romanes hi va haver pràctiques de sanejament. Les cases tenien
latrines que se solien netejar amb abundant aigua. A Roma n'hi havia també de
públiques. Des del segle VI a C, Roma va disposar d’una gran claveguera que
servia de sanejament del fórum: La Cloaca Màxima. Es tractava d’un riu natural
recobert d’una volta. En el segle I a C, per ordres del cònsol Agripa, es va

16
Figura 1.1 Inodor dissenyat per John Harington en
el segle xvi (Harington, 1596: 76)
desenvolupar una xarxa de clavegueres que disposaven de dipòsits per retenir
els materials abans de llençar-los al riu (Calmette, 1911: 175). Barcelona també
disposava de clavegueram a l’època romana les restes del qual aparegueren al
carrer de la Palma de Sant Just.
L’arribada dels bàrbars en el segle V va significar la decadència, i els costums
romans es van transformar completament. A més, el cristianisme va combatre
les pràctiques higièniques dels romans. Tenir cura del cos esdevenia pecaminós.
Durant l’Edat Mitjana es va perdre el costum del bany i caigueren en l’oblit els
treballs col·lectius d’obtenció d’aigua i de sanejament. D’aquesta manera les
deixalles s’acumulaven en un cantó del monestir o del castell. Les latrines dels
castells se situaven sovint a dalt dels murs exterior de manera que les matèries
fecals anaven a parar directament a la fossa. No va ser fins al segle IX que
no es comencen a utilitzar fosses estanques o fosses sense fons per a situar
les latrines a sobre. Molt sovint aquestes fosses es feien servir també com a
masmorres. L’oblit que durant aquesta llarga etapa de la història es va tenir
de la higiene va ser a la base de les malalties i epidèmies que assolaren el sud
d’Europa (Wright, 1962: 50).
Amb el desenvolupament comercial i artesanal van començar a retornar, encara
que molt lentament, les necessitats de la higiene i de la salubritat pública. Fou
cap al segle XIV que a París es van començar a preocupar per la brutícia i,
a més de prohibir el llançaments de deixalles al Sena es van iniciar les cons-
truccions de clavegueres inicialment per a usos dels palaus i convents i que
posteriorment esdevingueren públiques. A Barcelona també, cap a 1364 es va
construir un col·lector cobert, que es podia recórrer a cavall, fins a les drassanes.
Tot i la brutícia general, en alguns monestirs hi havia lavatorium i disposaven de
banyeres de fusta equipades amb sistemes per escalfar aigua així com lavabos
d’aigua corrent per a rentar-se les mans. També en els palaus hi havia banyeres
portàtils usualment de fusta on es feia el bany en companyia. També en aquest
segle algunes ciutats disposaren de banys públics, sovint relacionats amb festes
i bordells, que solien ser clausurats tot sovint. Però no fou fins al Renaixement
que amb el canvi de costums es van crear noves necessitats d’aigua. Es res-
tauraren aqüeductes i es recuperaren fonts de manera que el subministrament
d’aigua va retornar a algunes ciutats.
Tot i així el canvi fou lent de manera que ciutats com París fins al segle XVI no
va disposar de concessions d’aigua de pagament i el parlament va imposar
als propietaris de cases l’obligació de instal·lar-hi pous negres als seus edificis.
Durant el regnat de Lluís XIV, es varen fer obres hidràuliques importants espe-
cialment lligades a la construcció del Palau de Versalles, els jardins del qual
requeriren abundants quantitats d’aigua. Tanmateix, aquesta residència reial no
disposava pas de gaires cambres de bany i se solien utilitzar cadires foradades
situades dins d’armaris per a fer les necessitats corporals.
La latrina era considerada com un indret brut que calia mantenir allunyat i per
això es van cercar sistemes per convertir-la en neta per tal d’introduir-la dins de
l’habitació. A Anglaterra John Harington (1560-1612) (Figura 1.1), cortesà de la
reina Isabel I va dissenyar un precedent de l’inodor amb cisterna que va instal·lar
a Kelston, prop de Bath, i que sembla que la reina va rebutjar perquè desprenia
pudor (Harington: 1596). La innovació consistia en incorporar una vàlvula per a
controlar el cabal d’aigua de neteja. Es tractava d’un banc foradat sota el qual
es situava un cilindre –fabricat de maons, de pedra o de plom i recobert de
quitrà, resina o cera per evitar les putrefaccions– obert per sota per on queien
els residus a un corrent d’aigua. Per impedir la sortida de gasos, aquest orifici es
taponava mitjançant un tap accionat per una barra situada al costat del seient.
Per facilitar la neteja, hi havia a prop un dipòsit d’aigua, que s’obria mitjancant
una clau disposada darrera del seient (García; de la Peña, 2001: 129).
Tot i aquests invents, continuava havent-hi una aversió per la higiene afavorida
pels corrents religiosos tant de la Reforma com de la Contrareforma. Es pretenia
evitar les temptacions de la carn i per això la majoria de la població no exposava
la seva pell ni a l’aigua ni al sabó. Es preferia la neteja corporal en sec mitjançant
olis i perfums més que l’ús de l’aigua, ja que hi havia la creença que aquesta era
agent de contagi. Es pensava que l’aigua podia transmetre fred, humors i pesti-
lències a través dels porus de la pell i per aquest motiu la millor mesura de neteja
era la roba neta que eixugava suors i treia o amagava la brutícia (Casas, 2013:18).
Al segle XVIII, amb la Il·lustració, la neteja va començar a associar-se amb la
salut i es va estendre el concepte de cambra de bany. Al 1775 Alexander Cum-
ming (1733-1814) (Figura 1.2), matemàtic i rellotger, va inventar un vàter amb
un sifó que al tenir un tancament hidràulic evitava les males olors (Cumming,
1766). Aquest invent tenia sota de la tassa una vàlvula que mantenia tancat el
forat de sortida. Tanmateix, degut a què aquesta vàlvula s’obria amb el pes, no
funcionava gaire bé. Joseph Bramah (1748-1814) (Figura 1.3), ebenista anglès,
va patentar tres anys després que Cumming, una nova vàlvula que s’accionava
amb una maneta i que no depenia del pes. Posteriorment Lambeth va perfec-
cionar aquest invent introduint una rodella de cautxú perquè la tassa quedés
hermèticament tancada per sota. En aquest sistema els residus anaven a parar
al sifó mentre que la cubeta ja tancada s’omplia parcialment d’aigua neta fins
a un sobreeixidor. Al llarg d’aquests anys hi hagué diverses variants de vàter.
Una d’elles va ser la cubeta amb recipient (pan closet) que es caracteritzava per
tenir, sota del vas de metall, una cubeta que girava dins un cofre unit al sifó de
sortida. Una altra variant era la que fabricava la casa Jennings i que consistia en
realitzar el tancament mitjançant un èmbol (García; de la Peña, 2001: 133).
Fou aleshores com, al voltant d’aquest vàter del segle XVIII, es va anar formant
la cambra de bany però encara va caldre esperar més d’un segle perquè
substituís les latrines i els orinals. A aquest vàter primitiu s’hi va afegir la dutxa,
que fou patentada per primer cop per William Feetham per tal de seguir les
recomanacions mèdiques de fer banys de pluja com a tractament. També és
cap al 1740 que apareix la primera capsa de neteja o bidet. Aquest invent
parisenc, que se solia amagar en el dormitori dins les tauletes de nit, fou batejat
a França amb el mateix nom que es designaven els petits cavalls. Es va establir
per analogia ja que es muntava un bidet com es muntava un poni. A Espanya
fou conegut com la guitarra higiénica per la seva forma i va representar un gran
pas en la higiene femenina (Casas: 2013: 19).

1.2. El gran canvi fruit de la necessitat. Segle XIX

Al principi del segle XIX els problemes de sanejament encara no s’havien
convertit en una necessitat. Fou arran del còlera del 1832 que es va començar
a abordar l’anàlisi de la suficiència del clavegueram. La higiene pública es va
convertir en primordial principalment per l’enorme creixement de les grans
ciutats. Unes ciutats que necessitaven cada dia majors quantitats d’aigua no
sols per a la neteja de les vies públiques sinó també per a usos privats. No n’hi
havia prou que hi hagués una aixeta d’aigua a l’edifici. Aquesta havia d’arribar a
cada un dels pisos. Fou aleshores que va caldre disposar i fer arribar als usuaris
aigües netes, pures i potables, per la qual cosa va caldre millorar els sistemes Figura 1.2 Vàter amb sifó dissenyat per Alexander
de filtratge i també incrementar la pressió de subministrament. En algunes Cumming en 1775 (Wright: 1962: 141)
ciutats com París, Viena o Londres van rebutjar respectivament l’ús de l’aigua 17
del Sena, del Danubi o del Tàmesis perquè ni filtrada era útil per al consum. El
desenvolupament de la indústria de les canonades de fosa va afavorir la ràpida
implantació de la distribució de l’aigua

1.2.1. Les millores en els subministraments

L’acumulació temporal de les aigües a les cuines o lavabos en cubells i l’ús

de fosses sèptiques comportaven fortes olors a causa de la putrefacció de les
matèries. Per això, van començar a ser proscrites i reemplaçades per altres
sistemes més higiènics basats en el principi d’allunyar les aigües brutes i proveir
les cases d’aigües netes.
Georges Dariès a la seva obra Distributions d’eau publicada a París a finals del
segle explicava com s’havia de fer una instal·lació d’aigua (Figura 1.6). Afirmava
que l’aigua havia d’arribar a les cases per una escomesa de diàmetre petit
normalment de plom, procedent d’una canonada pública. Aquesta escomesa
travessava la calçada i la vorera i entrava dins la casa a través del mur. Si hi
havia comptador, aquest s’instal·lava en el soterrani o a la planta baixa amb
una aixeta de tall al costat, situada després del comptador. L’aixeta es situava Figura 1.3 Vàter dissenyat per Joseph Bramah en
a la vorera, en el cas que el subministrament fos d’aforament. Les distribucions el segle xviii (García; de la Peña, 2001: 133)
més antigues només proporcionaven servei a les plantes baixes i calia recórrer
a una bomba per a pujar l’aigua als dipòsits situats en els terrats. Aleshores
l’aigua arribava a la resta dels pisos per una canonada descendent. Tanmateix,
aquesta disposició –deia Dariès- que no era corrent. L’usual era que si la pressió
era molt feble els veïns es conformessin amb l’aixeta del pati. Per això, una de
les millores introduïdes aquests anys havia estat l’arribada de l’aigua a cada un
dels pisos ja que, a banda d’evitar haver d’anar a cercar-la a la planta baixa,
afavoria considerablement la higiene domèstica. Dariès explicava que en aquest
cas calia escollir muntants de plom de diàmetre apropiat tenint en compte el
cabal, la pressió mitjana i la longitud total des de la connexió. De vegades era
aconsellable posar una aixeta de descàrrega a la part baixa del muntant per
poder buidar-lo durant la nit quan s’esperaven gelades. De cada muntant sortien
les diverses canonades que s’anaven subdividint per portar l’aigua als diferents
elements com els lavabos i els vàters. Les connexions es feien de plom i a totes
elles s’hi posa una aixeta de tall (Dariès, 1899: 450).
 Figura 1.4 Comptador d’aigua mitjançant el
sistema de velocitat (Daries 1899: 462)
18
Figura 1.5 Comptador d’aigua per sistema de
pistons. (Daries 1899:453)
Figura 1.6 Esquema de distribució interior d’aigua. (Daries 1899:450)
Per determinar el volum d’aigua consumida i facturar el seu consum es va
anar introduint paulatinament els comptadors que van substituir el sistema
de cobrament per aforament. Un comptador havia d’enregistrar el cabal
independentment de la pressió que tingués l’aigua. Els primers tenien una
construcció simple i robusta però presentaven una elevada pèrdua de càrrega.
Bàsicament, els diferents models s’agrupaven segons comptessin el volum o
la velocitat (Figures 1.4 i 1.5).
Els comptadors de volum aprofitaven el moviment alternatiu d’un o diversos
pistons. Atès que cada cilindrada desplaçava el mateix volum, per determinar
el volum d’aigua calia conèixer el nombre de pistonades efectuades. Els comp-
tadors de velocitat, que semblaven petites turbines, mesuraven el volum pel
nombre de voltes que feien unes aletes que es movien per impuls de l’aigua.
D’aquesta manera a final del segle XIX el subministrament d’aigua a les ciutats
importants ja es feia mitjançant una xarxa de canonades que sortien d’un
dipòsit i es repartien pels diversos carrers. Poc a poc, es va anar abandonant
el sistema de torres d’aigua consistent en un gran nombre de dipòsits disse-
minats pels diversos barris de la ciutat i es va anar implantant l’estudi acurat
del traçat de la xarxa, dels càlculs dels diàmetres i de les pèrdues de carrega
de forma que pels carrers més densos havia de passar les canonades més
grosses i d’elles partien les ramificacions. Les primeres xarxes eren, doncs,
ramificades amb un dipòsit en un extrem. Però les dificultats sorgides en cas
d’avaries van anar transformant aquestes en xarxes mallades (Putzeys: 1908:
148). Les canonades, situades normalment sota la via pública, eren general-
ment de fosa, però posteriorment se substituirien per altres de ciment o de
xapa quitranada i a cada 300 m s’instal·laren aixetes de tall. En canvi, els tubs
de plom, degut al seu major preu i la seva flexibilitat, es reservaven per a les
canonades de diàmetre petit de l’interior dels habitatges perquè era més fàcil
adaptar-les a les sinuositats requerides. A més l’aigua pura no atacava el plom
i per això no presentava inconvenients aparents per a la salut. No obstant, si
les aigües tenien quantitats de carbonat càlcic podien ser perjudicials i per
això es recomanava la seva renovació.
Amb la distribució de l’aigua es va introduir les aixetes o vàlvules que permetien
tallar el subministrament. Se n’instal·laren dins d’arquetes d’obra a les cruïlles,
Figura 1.7 Instal·lació mal feta amb les errades indicades (Trale, 1882: 2)

19
en els angles dels carrers, i on s’ajuntaven canonades. També s’hi posaven a
cada escomesa, una a l’exterior sobre la via pública i l’altra dins de l’immoble.
Es van desenvolupar diversos tipus entre els quals destaquen les de comporta o
les d’esfera. Les vàlvules de comporta disposaven d’una mena de lent gruixuda
que pujava o baixava amb l’ajut d’un cargol. Hi hagué diversos tipus segons la
forma exterior (cilíndriques, el·líptiques o planes), segons la qualitat del bronze
o del cargol o bé per la disposició del premsaestopes. Les vàlvules esfèriques
es caracteritzaven per fer el tancament mitjançant una peça troncocònica que
travessava el cos de l’aixeta amb l’ajut d’un cargol o una clau superior. Després
d’alguns temptejos previs, les aixetes dels lavabos, van acabar situant-se sobre
les cubetes, les quals estaven connectades amb un tub d’aigües brutes.
Figura 1.8 Evolució de la forma dels sifons (D, U, S)
(Bechmann, 1898: II, 73)
1.2.2. La dificultat d’introduir les millores

Tanmateix, les instal·lacions reals sovint no s’ajustaven gaire al que la teoria

aconsellava. El metge anglès del col·legi de Leeds, Sir Thomas Pridgin Trale
(1831-1923), motivat pel perill que comportaven per la salut aquests vàters
mal instal·lats, va recollir la seva experiència en una obra que fou traduïda al
francès en 1882 sota el títol Dangers au point de vue sanitaire des maisons mal
construites (Figura 1.7). En ella recollia de manera molt gràfica aquells defectes
habituals deguts a la manca d’habilitat dels instal·ladors. I sostenia que: “En
cap altra indústria es troba un menyspreu dels principis més elementals de la
ciència juntament amb l’oblit de la integritat professional. La posada de tubs i de
conductes de drenatge escapen a tot tipus de vigilància i a la mala execució de
la ma d’obra. Aquests treballs mal fets gaudeixen d’impunitat” (Trale, 1882: vii).
La seva principal recomanació consistia en establir sifons a totes les canonades
(Figura 1.8), ja que solament amb el sifó hidràulic s’aconseguia una obturació
hermètica efectiva. La introducció d’aquest element a les canonades interiors
va representar una autèntica revolució pel que feia a la higiene i va permetre
eliminar les olors infectes.
Inicialment, el sifó tenia forma de D de manera que s’emplenava de dipòsits i
es taponava dificultant la seva neteja. Posteriorment, es va anar perfeccionant la
forma, de manera que es va passar a una forma U i més endavant a la forma de
S. Aquest consistia en una doble desviació sense canvi de secció que al mateix

20
Figura 1.9 Vàter de cubeta troncocònica (a dalt) i
de cubeta plana (a baix) (Bechmann, 1898: II, 92)
temps que facilitava la circulació de l’aigua també facilitava la neteja. A més s’hi
va instal·lar un tap a la part de baix per permetre una neteja més acurada.
Com hem vist abans, els vàters inicials eren cubetes sota les quals s’hi col·lo-
cava un sifó. Cap al 1870 Thomas William Twyford (1849-1943) va dissenyar una
variant del vàter de Bramah denominada wash-out water closet o de cubeta
plana, i pels mateixos anys es va posar en el mercat un altre model dissenyat
per Hopper i denominat wash-down water closet o de cubeta troncocònica
(Figura 1.9). Totes dues eren cubetes de funcionament automàtic que permetien
la supressió de les vàlvules, obturadors i èmbols (García; de la Peña, 2001: 135).
A la cubeta troncocònica (wash-down), el tub d’evacuació quedava al darrera de
l’orifici inferior i les deixalles queien directament a l’aigua que s’havia d’eliminar.
En canvi, la cubeta plana (wash out) tenia una part còncava que retenia aigua i
que comunicava amb el sifó per la part de davant. Els residus queien primer a la
tassa i després l’aigua els havia d’arrossegar (Casas, 2013: 24). Aquest sistema
és menys corrent que el primer, tot i que es fa servir encara en alguns països
centreeuropeus. Les modificacions posteriors van anar en la direcció d'inclinar
les parets de la cubeta, sobretot la posterior fins gairebé posar-la vertical. També
es va augmentar la càrrega d’aigua en el sifó. Les cubetes es van dissenyar amb
un vorell per on sortia l’aigua amb força.
1.2.3. Els banys amb aigua calenta
Preparar aigua calenta pel bany no era una cosa moderna, els antics aprengue-
ren a utilitzar el calor acumulat en pedres o maons. També s’empraren recipients
plens d’aigua escalfats a la vora de la xemeneia o de la cuina. En el segle XIX les
cambres de bany més luxoses sovint disposaven de banyera que podia rebre
aigua calenta mitjançant una canonada específica que acaba en una aixeta
similar a la de l’aigua freda i situada al seu costat. L’escalfament de l’aigua es
feia, aleshores, mitjançant una caldera o aprofitant la calor del forn d’una cuina
on l’aigua se la feia travessar per un serpentí. Es podia completar la instal·lació
amb una columna de dutxa.
V. CH. Joly en el Traité pratique du chauffage, de la ventilation et de la distribu-
tion des eaux publicat en 1873 recollia algunes maneres d’escalfar l’aigua. La
més simple consistia en un recipient cilíndric que comunicava amb la banyera
mitjançant dos tubs i que disposava d’un escalfa-roba a la part superior. Aquest
cilindre solia dur un fogar interior alimentat per algun combustible o per una
corona de becs de gas. La segona manera era la de situar el cilindre de coure
sobre un massís de maons ubicat, bé a la mateixa cambra de bany o a l’habitació
contigua. En el cilindre s’hi posava aigua la qual s’escalfava pels fums del fogar
situat en el massís. El tercer sistema consistia en aprofitar alguna font de calor de
l’habitatge. Per això es situava un bullidor d’aigua al costat del fogar del forn de la
cuina, el qual l’escalfava. Ara bé, si es volia tenir un sistema d’escalfament d’aigua
independent de la cuina, calia disposar d’una caldera i d’un dipòsit amb flotador.
A Anglaterra s’havia implantat el sistema d’escalfar aigua on el bullidor estava en
contacte directe amb el fogar, mentre que a França es preferia aprofitar el calor
dels gasos de la combustió que comportaven menor consum. Evidentment, el
preu del combustible estava darrera d’aquestes formes diferents d’escalfar l’aigua.
(Joly, 1873: 34) (Figures 1.11 i 1.12).
Tot i que el gas era encara massa car per ser emprat per altres usos diferents
de l’enllumenat, al 1888 William T. Sugg va patentar una banyera anomenada
Sabrina, que duia incorporat un escalfador de gas en la part inferior el qual escal-
fava un feix de tubs de manera que l’aigua circulava per convecció natural. Amb
gas també es van fabricar escalfa-banys independents de la banyera que duien
cremadors fixos o mòbils. Aquests aparells escalfaven l’aigua de forma que no hi
havia contacte entre els fums de la combustió i l’aigua escalfada a fi d’aconseguir
una aigua calenta i neta (Alayo; Barca: 2010: 331) (Figura 1.10).
1.2.4. El tot a la claveguera i la depuració dels residus
Fins a principi del segle XIX les ciutats millors equipades sols disposaven
d’alguns quilòmetres de clavegueres i sovint construïdes no gaire racionalment.
Fou arrel de les propostes higienistes d’Edwin Chadwick a l’informe The Sanitary
Condition of the Labouring Population que es van introduir, no sols les xarxes
d’abastiment d’aigua, sinó també es va millorar el sistema de clavegueram. Les
lleis sanitàries angleses van establir el principi de drenatge dels residus domès-
tics mitjançant l’aigua. Això va comportar la connexió de totes les cases a una
xarxa de claveguera pública. Des d’aleshores es va establir el sistema conegut
com a tot a la claveguera que tal vegada seria millor designar com a tot arrosse-
gat per l’aigua (Calmette, 1911).
Figura 1.10 Escalfador d’aigua calenta sanitària amb gas (Alayo & Barca: 2011: 332)

En pocs anys, Londres va establir una xarxa de canalitzacions subterrànies que

recollien les aigües residuals i les duien a un gran col·lector, el qual desembocava
dins el Tàmesis. París també va establir la seva xarxa de galeries per recollir les
aigües pluvials i domèstiques. L’exemple de París i Londres va ser seguit per altres
ciutats europees. El 1886 Barcelona va dur a terme un pla de reforma del subsol
dirigit per l’enginyer Pere Garcia Faria, que va permetre establir el clavegueram
modern i reduir les malalties que les aigües brutes transmetien (Folch, 2006).
Al 1848 Lord Morpeth com a comissionat de boscos de la Gran Bretanya
va introduir una llei de salut pública i va proposar l’establiment del sistema
separatiu segons el qual s’establia una doble canalització. Una, destinada
per a les aigües negres i domèstiques i una altra, per a la recollida de les
aigües pluvials. Aquest sistema separatiu amb les seves diferents modalitats
d’aplicació fou reconegut com a satisfactori per a la higiene en el Congrés de 21
Figura 1.11 Esquema de funcionament d’un
Brussel·les de 1903 i es va estendre ràpidament per Anglaterra i els Estats escalfador (Joly, 1873: 34)
Units (Imbeaux: 1905: 152).
També foren els anglesos els pioners en establir el principi de depuració de les
aigües de les clavegueres abans de llençar-les als rius o mars. Una depuració
que inicialment era química o que servia per a la irrigació agrícola i que ja en el
segle XX es va dur a terme per processos de filtració intermitent o de depuració
biològica artificial (Mantecon, 2012).

1.3. De la difusió a la sostenibilitat. Segle XX

Fins a la II Guerra Mundial, encara hi havia pous i fosses sèptiques com a
sistemes de sanejament, així com també galeries i col·lectors de fosa de ferro,
de zinc, plom o de materials ceràmics. No obstant això, després de la contesa
bèl·lica es van començar a implantar les arquetes de fàbrica de materials diver-
sos tant metàl·lics com el zinc, plom o acer com de material ceràmic. També
se’n fabricaven de fibrociment, i començava a introduir-se les de material plàstic
com el PVC. A partir de la dècada dels 70 adquireixen major implantació les de
polietilè, polipropilè i també les de formigó armat (Monjo, 2002: 98).
Els banys, al segle XX, es converteixen en una estança indispensable en una
llar i es posen a l’abast de les economies més modestes. S’associen al confort
i a la millora del nivell de vida i es recuperen, també, com a espais de plaer. La
cambra de bany passa a ser més funcional i els elements que la conformen,
a fabricar-se amb materials més lleugers. S’abandona el ferro en favor de la Figura 1.12 Esquema d’una cuina amb bullidor
porcellana, sobre tot després de la I Guerra Mundial i poc a poc les canonades d’aigua situat al costat del forn (Joly , 1873: 38)
de plom o de ferro són substituïdes per les de coure i les d’acer galvanitzat. En
el darrer terç del segle es difonen les canonades de PVC, de polietilè reticulat
i de polipropilè que poc a poc van substituint les de coure principalment per
raons econòmiques (Monjo, 2002: 98).
També es fabriquen acumuladors d’aigua calenta. Es tractava de dipòsits que
funcionaven per termosifó la circulació dels qual era produïda per la diferent
densitat de l’aigua calenta o freda. Posteriorment, es van fabricar altres models
amb rescalfador que s’acoblaven al sistema de calefacció per aigua calenta

Figura 1.13 Acumulador d’aigua amb caldera
de carbó (Radiadores, calderas, acesorios para la
calefacción Ideal Classic, 1935: 113)
22
mitjançant una caldera inicialment de carbó i que posteriorment fou substituïda
per una de combustible líquid (gasoil o fueloil) o per unes de murals que empra-
ven el gas ciutat, propà o gas natural.
La millora del nivell de vida de la població en els anys 60 va afavorir els dissenys
de sanitaris econòmics al temps que elegants i funcionals. El creixement econò-
mic va donar lloc a un increment de construcció d’habitatges en els quals la
cambra de bany es va convertir en un espai fonamental de la llar. La societat del
benestar va afavorir la introducció d’aquells aparells que proporcionaven confort
i plaer com els productes d’hidromassatge. En el darrer terç del segle xx, la
preservació i respecte al medi ambient va donar lloc a elements que feien el
bany més sostenible. Apareixen les cisternes amb estalvi d’aigua i els sanitaris
foren dissenyats per combinar la funcionalitat amb consum racional de l’aigua.
Un dels dissenys més recents és el W+W(washbasin + watercloset) de Roca
que consisteix en unir dos elements essencials del bany: el vàter i el lavabo.
Amb això, a més de guanyar espai permet reduir en un 60% el consum d’aigua
ja que es reutilitza la que s’ha fet servit al lavabo per emplenar la cisterna del
vàter. En aquest element es combinen els requeriments de sostenibilitat amb els
de l’estètica i és un exemple de treball conjunt entre els laboratoris d'innovació
i els tallers d’arquitectura i disseny d’interiorisme. És un clar exemple del camí
emprès per les instal·lacions d’aigua dels anys propers.
1.4. Bibliografia
Alayo Manubens, Joan Carles & Barca Salom, Francesc X. (2011) La tecnolo-
gía del gas a través de su historia. Barcelona. Fundación Gas Natural Fenosa,
LID editorial.
Bechmann, Georges. Salubrité urbaine, distributions d’eau, assainissement.
París: Baudry et Cie, Libraires-éditeurs, vol I i II, 2e éd. (1898-1899).
Calmette, Albert, Imbeaux. Egouts et vidanges, ordures ménagères, cime-
tières. Dins: Chantemesse, A, i Mosnu, E. (dir) Traité d’Hygiène, vol. XV
(1911).
Casas Desantes, Cecilia & Herradón Figueroa, Ma Antonia. Toilette: la higiene
a finales del siglo XIX. Madrid: Fundación Museo Cerralbo (2013).
Cumming Alexander. Elements Of Clock And Watch Work Adapted To Practice.
London: printed for the Author by J. Hughs (1766).
Dariès, Georges Distributions d’eau. París: Vve Ch. Dunod, éditeur (1899).
Folch, Montserrat & Salgot, Miquel. Gestió i tractament d’aigues residuals.
Apunts de la Universitat de Girona (2006). Cap I. http://www3.udg.edu/publi-
cacions/vell/electroniques/gestio_aigues_residuals/pag/Capitol1.htm.
Garcia Navarro, Justo. de la Peña Pareja Eduardo. El diseño de la higiene.
Origen y evolución de los aparatos sanitarios. Madrid: Fundación Cultural
COAM (2001).
Harington, John. A New Discourse of a Stale Subject Called The Metamorpho-
sis of Ajax. Exclassics. Project 2015. Facsímil de l’original publicat a Londres
per Richard Field (1596).
Imbeaux. “Saneamiento de poblaciones” Revista de Obras Públicas, vol. 52,
152-155, (ed. 1905).
Joly, V.CH. Traité pratique du chauffage, de la ventilation et de la distribution
des eaux dans les habitations particulières et de la distribution des eaux dans
les habitations particulières a l’usage des architectes, des entrepreneurs et
des propriétaires. París: Librairie Polytechnique. J. Baudry, libraire-éditeur
(1873).
Mantecón Pascual, Rafael. Manual Técnico de Inspección. http://www.
aguasresiduales.info/revista/libros/manual-tecnico-para-el-control-e-inspec-
cion-en-redes-de-saneamiento (2012).
Monjo Carrió, Juan & Maldonado Ramos, Luis. Manual de Inspección
Técnica de Edificios. Madrid : Ediciones Munilla-Leria (2002).
Putzeys, Félix. Approvisionnement communal, eaux potables, abattoirs, mar-
chés. Dins: Chantemesse, A, & Mosnu, E. (dir) Traité d’Hygiène, vol. XIV
(1908).
Trale, Thomas Pridgin. Dangers au point de vue sanitaire des maisons mal
construites. París: Ducher et Cie (1882).
Wright, Lawrence. Pulcro y decente. Barcelona: Editorial Noguer (1962).
2. Conceptes fonamentals
Albert Soriano Rull
Tècnic en instal·lacions hidrosanitàries, professor i cap d’estudis de l’Escola
Gremial d’Electricitat i Fontaneria de Barcelona

2.1. Hidràulica
La hidràulica és la branca de la física que estudia el comportament dels fluids
en funció de les seves propietats específiques. És a dir, estudia les propietats
mecàniques dels líquids depenent de les forces a què són sotmesos. La part de
la hidràulica que estudia les condicions d’equilibri i repòs, es diu hidrostàtica,
mentre que la hidrodinàmica s’ocupa del moviment dels mateixos.
En els propers apartats veurem algunes d’aquestes propietats, d’una forma
genèrica i sense aprofundir en excés, donat que no és aquest l’objectiu d’aquest
manual.

2.1.1. Massa i densitat

La massa és una propietat intrínseca dels cossos i segons el sistema de mesura

emprat, la podem valorar en: 23

Sistema cegesimal ( CGS ) Gram

Sistema internacional ( SI ) Quilogram

Sistema tècnic ( ST ) kg - massa o UTM ( Unitat Tècnica de Massa )

El pes d’un cos es defineix com la força amb la qual és atret per la Terra,
aplicada en el seu centre de gravetat (c.d.g.):
Pes = m·g

Com que és una força, les seves unitats són el Newton ( N ) en el S.I, la Dina ( Dn )
al CGS i el quilopond en la S.T.

En física, la densitat és una magnitud escalar referida a la quantitat de massa en

un determinat volum d’una substància; la densitat d’una substància varia amb la
temperatura i la pressió.

De forma genèrica podem diferenciar entre diferents conceptes de densitat:

– Densitat absoluta
– Densitat relativa
L’aigua té una densitat absoluta a 3,8 ºC i a una atmosfera de pressió igual a 999,997
Kg/m3, encara que amb freqüència en els càlculs es considera el valor de 1.000 Kg/
m³ ( SI ) o un g/cm3 ( CGS ).

2.1.2. Pes específic

És el quocient entre el pes del cos (P = mg) i el volum ; és a dir, és el pes per unitat
de volum d’una substància. El pes específic de l’aigua a 4ºC sotmès a una pressió
de 1 atmosfera és γ = 9806,26·N/m3

24
Ascensió capil·lar
Figura 2.1 Efecte de l’ascensió capil·lar i la seva
aplicació en la soldadura (tova) del coure
Quan es tracta d’una substància homogènia, l’expressió per al seu càlcul és :
P m·g
γ= = = p·g
V v
On: “m” és la massa i “g” es l’acceleració de la gravetat.
2.1.3. Viscositat
Es la propietat en virtut de la qual oposen una resistència al moviment uniforme
de la seva massa a causa del fregament d’unes molècules amb altres. Aquest
grau de “resistència” es caracteritza per un coeficient típic de cada substància
que es diu viscositat dinàmica o simplement viscositat i que es representa per μ.
En els líquids la viscositat disminueix en augmentar la temperatura i augmenta
molt lleugerament amb la pressió, sent l’aigua una excepció; ja que primer dis-
minueix i després augmenta amb la pressió. En els gasos la viscositat augmenta
amb la temperatura.
En estudis específics d’hidràulica i en determinats desenvolupaments de càlcul
s’acostuma a parlar de la viscositat relativa o viscositat cinemàtica, que corres-
pon al quocient entre la viscositat absoluta i la densitat del mateix fluid.
μ
ν=
ρ
On, ν: Viscositat cinemàtica; μ: Viscositat absoluta; ρ: Densitat del fluid. La
unitat de la viscositat cinemàtica en el SI és : m²/s.
2.1.4. Tensió superficial i capil·laritat
La superfície lliure d’un líquid o la de separació de dos líquids immiscibles es
comporta com una membrana elàstica sotmesa a l’acció d’una força per unitat
de longitud, anomenada tensió superficial, la qual determina que la superfície
dels líquids no sigui horitzontal sinó corba, rebent el nom de menisc. Alguns
líquids com l’aigua tenen menisc còncau i altres com el mercuri el tenen
convex. Aquesta força depèn de la naturalesa del líquid i és independent de
l’extensió de la superfície.
Un fenomen provocat per la tensió superficial és la capil·laritat. El fenomen de
la capil·laritat no només es produeix en els líquids, sinó també en els metalls en
estat de fusió, l’aplicació pràctica constitueix per exemple en la soldadura del
coure per capil·laritat. La capil·laritat es produeix tant millor, com més petit i més
regular és l’espai entre el tub i l’accessori que es pretén soldar.
2.2. Hidrostàtica
És la part de la física que estudia els fluids en estat de repòs, considerant fluids
tant als líquids com als gasos, ja que un fluid, és qualsevol substància capaç
de fluir. Es caracteritzen per no tenir forma pròpia i per tant adoptar la forma del
recipient que els conté. D’altra banda, els líquids (pràcticament incompressi-
bles) posseeixen volum propi, mentre que els gasos (compressibles) ocupen la
totalitat del recipient o conducte que els conté.
2.2.1. Pressió
La pressió es defineix com la força per unitat de superfície que s’exerceix
perpendicularment a aquesta superfície. En el sistema internacional d’unitats
(SI), la unitat de pressió és el Pascal, simbolitzat per Pa i equival a un Newton
per metre quadrat. Pa = N/m², però hi ha altres unitats d’ús corrent que es
detallaran en posteriors apartats.
Sobre la superfície d’un líquid a l’aire lliure actua la pressió atmosfèrica, el
valor depèn del pes de la columna d’aire que gravita sobre ell mateix. A 0ºC
tenim l’atmosfera normal. La pressió estàtica pot expressar-se com la pressió
absoluta en relació al zero o buit absolut i la pressió relativa, també anomenada
manomètrica, útil o eficaç, és la que s’obté disminuint-la en el valor de la pressió
atmosfèrica, sent aquesta última la que ens interessa en la pràctica.
2.2.1.1. Pressió hidrostàtica
La pressió hidrostàtica és la pressió que s’exerceix a l’interior d’un líquid com
a conseqüència del seu propi pes. La pressió hidrostàtica que suporta un
punt d’un líquid és directament proporcional al pes específic del líquid (γ) i a la
profunditat (h).
Per a la mesura de la pressió s’utilitzen els baròmetres i els manòmetres.
Els baròmetres mesuren la pressió absoluta respecte al buit, mentre que els
manòmetres mesuren una pressió relativa, diferencial, o pressió manomètrica,
generalment una sobrepressió (o depressió) respecte de la pressió atmosfèrica.

2.3. Hidrodinàmica
És la part de la física que estudia els fluids quan estan en moviment, en aquest
cas, l’anàlisi del comportament de l’aigua en circulació a través de la instal·lació.
L’aigua, al desplaçar-se per una canonada, pot fer-ho de diferents formes o
règims. Existeixen principalment dos tipus de règim, que depenen entre altres fac-
tors, de la velocitat del fluid a través de l’element o conducció per la qual travessa.

2.3.1. Pressió hidrodinàmica

Els fluids, no són perfectes, per això en el seu recorregut pel circuit perden ener-
gia en circular d’un punt a un altre d’una conducció. Aquesta pèrdua d’energia
es deu al fregament que es produeix entre el fluid i les parets de la conducció
així com pel pas del mateix a través dels obstacles que presenta la canonada:
canvis de direcció, estrenyiments o canvis de secció, vàlvules, derivacions,
maneguets, etc. Règim Laminar: El perfil del líquid es mou paral·lel
El fregament de l’aigua a través de les conduccions i elements pels quals cir- a la paret del tub, la velocitat del flux màxim es
troba al centre del tub i va decreixent fins a zero
cula: canvis de direcció, estrenyiments o canvis de secció, vàlvules, derivacions, a les parets del tub, de manera que les velocitats
maneguets, etc, provoca una pèrdua original de l’energia o pressió amb la qual adopten un perfil parabòlic.
el fluid va ser originalment impulsat, A aquest fregament se l’anomena pèrdua de
càrrega. El canvi de règim de l’aigua de laminar a turbulent provoca un augment
desordenat de la pèrdua de càrrega, ja que el seu desplaçament deixa de ser
uniforme; en això també tenen a veure altres factors com la rugositat de les
parets de la canonada, el diàmetre interior de la mateixa, la longitud del tram en 25
estudi, la temperatura del fluid, la densitat del mateix, etc. (Figura 2.2).
Les pèrdues de càrrega en una instal·lació les podem classificar bàsicament en:
Pèrdues de càrrega lineals: són les pèrdues de pressió resultants del fre- Règim Turbulent: El fluid es desplaça
completament pertorbat formant turbulències en
gament de l’aigua amb les parets internes de trams rectilinis de canonada. totes direccions. El perfil de les velocitats en aquest
Aquestes pèrdues de càrrega depenen de la rugositat del material amb el qual cas és molt pla, en forma d’U
està fabricada la canonada (coeficient de rugositat), del diàmetre intern de la
mateixa, de la temperatura i velocitat del fluid i de la longitud del tram de cano-
Figura 2.2 Règim laminar i règim turbulent d'un
nada en estudi. Habitualment es mesuren en mm.c.a (mil·límetres de columna
fluid
d’aigua) o algun dels seus múltiples.
Pèrdues de càrrega localitzades o singulars: són les pèrdues de pressió
resultants del fregament de l’aigua amb les parts internes dels accessoris i
elements interposats en el circuit (accessoris, comptadors, vàlvules, etc.).
Habitualment solen ser d’un valor molt baix, excepte en alguns casos on
l’aigua en travessar determinats elements ha d’efectuar un recorregut altament
sinuós o es veu sotmès a bruscs estrenyiments en què el fregament és molt alt
i en conseqüència es produeix una alentiment de la circulació de l’aigua, amb
una evident pèrdua de pressió localitzada. Això pot ocórrer en determinats
tipus de comptadors i vàlvules de pas. En el projecte de moltes instal·lacions
sol estimar un determinat percentatge de pèrdues localitzades, per evitar
efectuar un càlcul detallat d’una gran quantitat de punts amb un valor de
pèrdua molt baix.
Les pèrdues de càrrega localitzades es mesuren igualment en mil·límetres
columna d’aigua - mm.c.a, o en algunes ocasions, es poden estimar també
com a metres de longitud equivalent de canonada, incrementant així el valor de
la pèrdua de càrrega lineal, mitjançant una equivalència aproximada entre dos
paràmetres similars.
En qualsevol cas, per valorar la pressió final o residual en una instal·lació,
haurem de considerar entre altres factors, i com es veurà en següents apartats,
el valor de les pèrdues de càrrega, tant lineals com localitzades i restar-la de la
pressió original amb la qual l’aigua va sortir del seu punt d’origen, per al nostre
cas l’escomesa de la instal·lació.
 2.3.2. Concepte de pressió residual en una instal·lació

Perquè una instal·lació de fontaneria o les aixetes d’un determinat aparell sanitari
funcionin correctament, no n’hi ha prou amb què proporcioni un cabal suficient,
ho ha de fer amb una intensitat o pressió de l’aigua adequades a l’ús al qual es
destinen els diferents aparells i punts de consum.
Per això, entendrem com a pressió residual, la pressió final que tindrà l’aigua a
la sortida de les aixetes, després d’haver superat el recorregut a través de tot el
circuit de canonades i accessoris de la xarxa de subministrament.
La pressió la podrem mesurar en diferents unitats com el bar (bar), el quilo-
gram-força centímetre quadrat o metro columna d’aigua (m.c.a), encara que la
unitat de mesura del Sistema Internacional és el Kilo Pascal (kPa). Serà impor-
tant atendre les equivalències i equivalències aproximades1 entre totes elles, així
com la utilització de múltiples i submúltiples.

100 kPa = 1 bar = 1 kg / cm2 = 10 m.c.a

En una instal·lació de subministrament d’aigua es podrà comprovar que l’aigua,

en determinats moments, es manté en repòs, i d'altres circula a través de la
xarxa de canonades, fet que influirà sobre la pressió que tingui l’aigua d’origen
en la instal·lació.
El valor de la pressió d’un líquid pres en repòs rep el nom de pressió estàtica.
Quan el mateix líquid (sigui quin sigui) està en moviment, causa un fregament
sobre les parets del conducte, que provoca una pèrdua progressiva de la seva
energia o impuls original, a mesura que aquest avança. La pressió resultant
presa amb el líquid en moviment es coneix amb el nom de pressió dinàmica. Per
això, i amb base al valor de la pressió de l’aigua segons l'aixeta es mantingui
oberta o tancada, parlarem de pressió estàtica o de pressió dinàmica. Per tot
l’esmentat, la pressió dinàmica sempre serà menor que l’estàtica, atès que en
obrir l’aixeta l’aigua haurà de travessar tot el mecanisme intern de la pròpia
aixeta (per sortir finalment per la boca de l’aixeta) i amb això, perdrà part de la
seva força o pressió inicial (pèrdua de càrrega).
El valor de pressió residual, segons la normativa vigent espanyola, serà per a
26 aixetes comunes (aixetes de lavabos, rentamans, dutxes, banyeres, vàters amb
cisterna, urinaris, bidets, aigüeres, rentadores i rentavaixelles) de 100 kPa (1 bar)
de pressió dinàmica (pressió amb l’aixeta totalment oberta) i per a aixetes amb
especials necessitats de pressió (fluxors, determinat tipus d’escalfadors o altres
aparells) de 150 kPa (1,5 bar) de pressió dinàmica.
La pressió residual màxima no haurà d’excedir en cap cas dels 500 kPa (5 bar),
amb el propòsit de no debilitar els components interns de les aixetes i aparells
sanitaris.
La pressió de l’aigua la determinarem mitjançant un aparell de mesurament
anomenat manòmetre.

2.4. Cabals, consums i temperatura

2.4.1. Cabal

S’entén per cabal la quantitat d’aigua o fluid que circula a través d’una secció
de canonada per unitat de temps. Normalment, s’identifica amb el flux volumè-
tric o volum que passa per una àrea donada en la unitat de temps.

2.4.2. Cabal de disseny

Com s’ha vist en apartats anteriors, un dels paràmetres a considerar en una

instal·lació de fontaneria és el cabal, que definirem com la quantitat d’aigua
subministrada o utilitzada, per al nostre cas el litre (l.) En la unitat de temps, pel
nostre cas el segon (s.). Per això, la unitat de mesura per als cabals amb els
quals treballarem serà el litre per segon (l/s), equivalent al seu torn, a dm3/s.
Perquè cada aixeta corresponent a cada aparell sanitari pugui subministrar la
quantitat d’aigua necessària per complir el seu objectiu, ha de proporcionar una
quantitat mínima d’aigua a la qual anomenarem cabal mínim instantani i el valor

1 Entre algunes unitats de pressió l’equivalència mostrada més amunt no és absolutament

exacta, però, per l’aproximació dels seus valors es dóna per acceptada per la majoria de
càlculs a realitzar.
està regulat per la normativa corresponent a l’especialitat, a Espanya el Codi
Tècnic de l’Edificació (CTE) en el seu apartat HS4 - Subministrament d’aigua.
A continuació, s’inclou la taula amb els cabals instantanis mínims per a cada
servei, tant en servei d’aigua freda com en aigua calenta sanitària.

Cabal
Cabal instantani
instantani mínim
mínim aigua calenta -
Tipus d’aparell sanitari / Punt de consum aigua freda (l/s) ACS (l/s)

Rentamans, lavabo, bidet i assimilables 0,10 0,07

Inodor (WC) amb cisterna, urinari amb

0,10 --
cisterna i assimilables

Urinari amb aixeta-pulsador temporitzat 0,15 --

Dutxa / pica de cuina domèstica / safareig /

0,20 0,10
abocador i assimilables

Rentadora de roba domèstica/

0,20 0,20 Consum mig
Rentavaixelles domèstic i assimilables
Ciutat (l/habitant/
Banyeres 0,30 0,20 dia)

Inodors (WC) amb fluxor 1,25 -- Barcelona 100

Aixeta aillada o aixeta de garatge 0,20 -- Madrid 131

Sevilla 126
2.4.3. Consums
València 160 27
El concepte de consum ve associat al cabal total que es consumeix per un
determinat abonat o conjunt d’abonats a una xarxa de subministrament, de fet, Bilbao 109
el consum es mesura habitualment en m3/h, que equival a la quantitat d’aigua
que passa a través del comptador d’aigua al llarg d’una hora. Però el terme de
consum, també s’associa a la quantitat d’aigua utilitzada de mitja per un grup Saragossa 100
d’habitants concret, com per exemple en les estadístiques globals i locals de
consum d’aigua, on es parla de litres per habitant i dia (l/hab./dia) per a poder Nova York 503
valorar si un determinat nucli de població gasta poca o molta aigua.
Melbourne 210
2.4.4. Calor i temperatura
Pequín 666
Sovint pensem que la calor i la temperatura són el mateix. La calor i la tempera-
tura estan relacionades entre si, però són conceptes totalment diferents. Nova Delhi 172
La física entén la calor com l’energia que es traspassa d’un sistema a un altre
o d’un cos a un altre, una transferència vinculada al moviment de molècules, Moscú 492
àtoms i partícules. En aquest sentit, la calor es pot generar mitjançant una
reacció química (combustió), una dissipació de tipus mecànic (fricció) o elec-
París 162
tromagnètica (microones) o degut a una reacció nuclear, per tant, és important
recordar que els cossos no tenen calor, sinó energia interna. Quan una part
d’aquesta energia es transfereix d’un sistema o cos cap a un altre que es troba Londres 158
a diferent temperatura, es parla de calor.
Quan parlem de calor, es necessari també parlar del concepte de calor específic Berlín 154
(Ce), que és el calor necessari per elevar un grau la temperatura de la unitat de
massa d’un cos. La unitat de l’energia calorífica, la caloria (cal), es defineix com Milà 151
la quantitat de calor necessària per elevar en un grau la temperatura d’un gram
(1 gr.) d’aigua. La unitat més habitual per a mesurar aquesta energia calorífica es
la Kilocaloria (kcal), tot i que n’hi ha d’altres.

1 kcal = 1.000 cal

1 kcal = 4.180 joules
1 joule = 0,24 calories

La temperatura és en canvi, la magnitud que ens permet valorar el nivell de calor

d’un cos. La unitat més habitual és el grau centígrad en l’escala de Celsius,
 tot i que també existeix l’escala Fahrenheit i la Kelvin. Les equivalències entre
aquestes, són les següents:

Punt d’ebullició de l’aigua 100 ºC 212 ºF 373 K

Punt de fusió del gel 0ºC 32 ºF 273 K

Quan dos cossos en contacte estan a diferent temperatura, el que té més

temperatura cedeix calor al de menor temperatura. La quantitat de calor cedida
és funció de la massa (m), la calor específica (Ce) i la diferència de temperatures.
(T1 – T2).
Q = m x Ce x (T1 – T2)

2.4.5. Xarxa o circuit de distribució

En instal·lacions d’aigua calenta sanitària (ACS) sempre tindrem un circuit

o xarxa encarregada de conduir l’aigua escalfada des del generador tèrmic
(caldera, escalfador, etc.) fins al punt o punts de consum, d’aquesta xarxa, se’n
diu xarxa d’impulsió o distribució.

2.4.6. Xarxa o circuit de retorn o recirculació

En sistemes de producció d’ACS per mitjà d’acumuladors, podrem configurar la

instal·lació perquè un cop l’aigua arribi als punts de consum, per tal de mantenir
tota la xarxa a una temperatura constant i reduir els temps d’espera per a la
recepció de l’aigua calenta des del generador, amb una xarxa de canonades de
retorn des dels propis punts de consum fins a l’acumulador/s.

28
Sortida d'aigua calenta sanitària

Entrada d'aigua freda

de xarxa Consum

Recirculació
aigua sanitària

Circulador Termostat
regul. ≈ 40 ºC

Anada a la caldera

Retorn a la caldera

Figura 2.3 Exemple d’una instal·lació d’aigua calenta sanitària amb circuit de retorn

2.5. Bibliografia
Soriano Rull Albert i Pancorbo Floristan F.Javier. Suministro, distribución
y evacuación interior de agua sanitaria. Edificiones Marcombo, 2012. ISBN:
9788426717788
3. La instal·lació
Albert Soriano Rull
Tècnic en instal·lacions hidrosanitàries, professor i cap d’estudis de l’Escola
Gremial d’Electricitat i Fontaneria de Barcelona

3.1. Components de les instal·lacions de distribució i

subministrament d’aigua
Pretendre sintetitzar en poques pàgines totes les parts i components d’una
instal·lació de subministrament, distribució i evacuació d’aigua, és una tasca
que es podria titllar d’agosarada, amb risc de deixar incomplets la majoria
d’apartats. Per aquesta raó, en el següent capítol es farà una síntesi de les fases
i components més destacats que intervenen en un cicle de subministrament
i evacuació d’aigua en una instal·lació, restant a criteri del lector ampliar els
coneixements en la diversa bibliografia existent per a cadascun dels apartats
d’aquest capítol i que, entre molts d’altres i a títol de referència, indiquem a
l'apartat de bibliografia, amb l’expressió “Consultar”.

3.1.1. Captació i distribució general d’aigua – cicle urbà de l’aigua

Es defineix com el conjunt d’instal·lacions de regulació, derivació i conducció de

les aigües captades principalment des de rius, embassaments, aqüífers, fins a
les plantes de tractament i potabilització. Existeixen fonts de captació especials
com l’extracció de l’aigua de mar per a la seva posterior dessalinització i reuti-
lització, com a font d’aigua potable. La captació, de fet, només és un esglaó en
l’anomena’t cicle urbà de l’aigua, donat que l’aigua un cop captada, travessa
per diferents fases, que són principalment:
– Fase de potabilització i tractament
– Fase de transport i emmagatzematge
– Fase de distribució general 29
– Fase de subministrament i consum
– Fase d’evacuació d’aigües residuals
– Fase de conducció per a clavegueram i sanejament general
– Fase de depuració d’aigües residuals
– Fase de reaprofitament d’aigües residuals tractades/retorn al medi natural

1
3

8
5

9
7

Figura 3.1 Esquema del cicle urbà de l’aigua. 1 Captació del riu; 2 Estació potabilitzadora (ETAP)/
Desalinitzadora en captació des del mar; 3 Central d’elevació d’aigua (bombeig), transport i
emmagatzematge; 4 Dipòsit de cua i xarxa d’impulsió/distribució urbana; 5 Punts de consum domèstic/
industrial; 6 Xarxa de sanejament; 7 Estació depuradora (EDAR); 8 Distribució d’aigües residuals
tractades i regenerades/Reutilització; 9 Xarxa de retorn/Abocament residual d’aigües tractades.
 3.1.2. Tractament de l’aigua en origen

L’objectiu d’una planta potabilitzadora d’aigua és proporcionar aigua a la xarxa

de distribució amb la millor qualitat higienicosanitària possible, complint els
requisits que estableixi la reglamentació vigent i especialment amb el que diu el
RD 140/2003, on s’estableixen els criteris sanitaris de la qualitat de l’aigua de
consum humà. Per aconseguir-ho, serà necessari realitzar el tractament més
adequat en cada moment.
Els tractaments més habituals en una planta de tractament d’aigua potable
(ETAP) són:

3.1.2.1. Desbast i filtrat

La seva finalitat és l’eliminació de les partícules en suspensió relativament grans
com, per exemple, restes de fulles, branques, animals, etc. El desbast es rea-
litza mitjançant reixes, la separació de les quals permet la retenció dels elements
anteriorment citats.

3.1.2.2. Preoxidació
És un dels processos més importants d’una estació potabilitzadora-depuradora.
Quan es realitza amb clor o els seus compostos, s’acostuma a anomenar
precloració. El seu objectiu és eliminar de l’aigua aquelles substàncies que
puguin causar problemes en els processos següents o evitar l’aparició i/o el
desenvolupament d’organismes, principalment algues, que posteriorment serien
difícils d’eliminar. El compost normalment usat en aquest procés és el clor-gas o
l’hipoclorit sòdic.

3.1.2.3. Coagulació-Floculació
Les aigües superficials contenen partícules en suspensió que cal coagular i
aglutinar per precipitar-les després. La floculació és un procés físicoquímic que
es provoca en addicionar a l’aigua determinats productes químics anomenats
coagulants. Aquest procés dóna lloc a certes reaccions químiques, amb forma-
ció de precipitats, i es produeix, a més, un efecte físic de neutralització de les
càrregues electronegatives que posseeixen les partícules en suspensió.
30

3.1.2.3. Sedimentació-Decantació
Un cop barrejada amb els coagulants i el clor, l’aigua arriba als tancs de
sedimentació. En aquests tancs l’aigua segueix un lent recorregut vertical
ascendent. El procés de floculació i de sedimentació es realitza simultàniament.
A la decantació es separen els flòculs que s’extreuen, en forma de fangs. Els
fangs pateixen un tractament, que permet la seva utilització posterior en proces-
sos industrials (fabricació de productes per a la construcció), preservant així el
medi ambient.

3.1.2.4. Filtració
La filtració és el procés per a l’obtenció d’una aigua perfectament clarificada i
té com a missió la de retenir les petites partícules que puguin existir en l’aigua
després de l’anterior procés. En general, el sistema es realitza fent passar
l’aigua decantada a través d’una capa de material granular inert. Normalment,
s’utilitza sorra sílice.

3.1.2.5. Absorció
En aquest procés s’utilitza la capacitat que tenen alguns materials per retenir
alguns compostos i molècules orgàniques que poden produir olors i sabors desa-
gradables a l’aigua. Normalment, s’utilitza amb aquesta finalitat, el carbó actiu.

3.1.2.6. Desinfecció
L’etapa final del procés de tractament d’aigües potables és sempre una
desinfecció. Fins i tot, en alguns casos de plantes molt senzilles, aquesta és
l’única etapa del procés. La desinfecció té com a principal objectiu eliminar els
gèrmens patògens existents, així com servir de protecció per a futures contami-
nacions. La legislació especifica clarament que “les aigües potables de consum
públic hauran de contenir al llarg de tota la xarxa de distribució del sistema
d’abastament, i en tot moment, clor residual lliure o combinat o altres agents
desinfectants a les concentracions que determini l’autoritat sanitària”.
Un dels aspectes més controvertits respecte al tractament de desinfecció amb
clor, resideix en l’índex de trihalometans (THM) que conté l’aigua tractada. Els
THM es formen per la reacció de la matèria orgànica amb el brom, fruit de
l’oxidació dels bromurs en el procés de cloració.
La matèria orgànica i la brutícia, reaccionen a l’entrar en contacte amb el clor i
produeix fins a 600 compostos diferents, entre ells, alguns amb risc de provocar
el desenvolupament d’agents cancerígens, a llarg termini. Tot i així seria fals afir-
mar de manera genèrica, que tots els tractaments de cloració són cancerígens.
Hi ha altres tractaments de desinfecció complementaris i/o alternatius a la
cloració com són:
– Desinfecció per osmosi inversa (sistema de membranes).
– Desinfecció per ozonització.
– Desinfecció amb raigs ultraviolats.
– Desinfecció amb altres compostos halogenats, diferents del clor.
– Desinfecció per tractament amb sals de plata o sals plata-coure.
A continuació, es mostren unes imatges referents al cicle de potabilització de
l’aigua.

Filtració 4
5 Cloració - Desinfecció

6 Remineralització

2 Coagulació
3 Decantació 7
Distribució a la xarxa 31

1 Captació

Figura 3.2 Esquema d’un cicle bàsic de tractament per potabilització Figures 3.3 ETAP d’Abrera – Barcelona (superior); Sant Joan
Despí – Barcelona (inferior)

3.1.3. Distribució

El proveïment d’aigua potable a nuclis habitats s’efectua per mitjà d’una xarxa
de transport i distribució exterior, la finalitat és garantir que en tots els punts
existeixi el cabal necessari i la pressió convenient, garantint la qualitat d’aigua
requerida, evitant així qualsevol possible contaminació des del punt de captació
fins als punts de consum dels abonats.
Les xarxes de transport i distribució en les aglomeracions urbanes, estan ateses
tant per entitats privades com per la pròpia Administració pública, amb estructu-
res prou equipades per ocupar-se del seu funcionament i manteniment.
Fonamentalment, les xarxes de transport i distribució exterior estaran com-
postes per canalitzacions (canonades de mitjà i gran diàmetre) i tots aquells
dispositius que faran factibles la seva maniobra.
Les conduccions de transport i distribució general d’aigua seguiran la topografia
del terreny, amb les seves consegüents variacions de recorregut, salvant tots
aquells elements propis d’altres serveis ja existents (xarxes de sanejament, gas
 o altres serveis). També han de disposar de tot un seguit d’elements propis per
a la seva gestió i maniobra (vàlvules de tall i sectorització, ventoses, descàrre-
gues, etc).
Les xarxes d’abastament, és a dir de distribució general d’aigua estan com-
posades habitualment per canonades principals o artèries y per canonades
secundàries, d’un diàmetre més petit i que són les que connectarien amb les
escomeses d’entrada a les edificacions.
Les canonades principals de distribució poden tenir diferents configuracions,
principalment en forma de:
Xarxes mallades
– Major seguretat en el servei.
– Millor equilibrat hidràulic.
– Millor repartició de la pressió.
– Circulació de l’aigua en doble sentit.
– Constant moviment de l’aigua en el circuit.
– Major flexibilitat de la xarxa.
Xarxes ramificades
– Menor inversió d’instal·lació i costos de manteniment.
– Dimensionament i disseny de la xarxa més senzill.
– Menor longitud dels trams i de la xarxa en general.
Això provoca que en molts casos s’opti per combinar les avantatges d’aquests
dos tipus de xarxa, dissenyant les anomenades: Xarxes mixtes, aquest tipus de
xarxa consisteix a procurar una instal·lació que permet que les artèries principals
del subministrament formin una xarxa mallada deixant en previsió l’expansió de
la xarxa, ramificacions obertes que a mesura que adquireixin importància quant
a nombre connexions en servei, podran anar tancant i/o obrint malles, fins a
connectar de nou a la xarxa original per les seves canonades secundàries. El
bon funcionament i la raonable durada d’una xarxa de distribució obliguen que
els valors de la pressió, en la mateixa, quedin dins de límits recomanables (4 a 6
Kg/cm2).

32

Figura 3.4 Distribució a sector urbà mitjançant una xarxa de tipus mixt (mallat + ramificat)

3.1.4. Subministrament

3.1.4.1. Escomeses
Un cop l’aigua arriba a les immediacions dels edificis i locals, connecta amb les
anomenades escomeses, aquestes són canonades que penetren a l’interior dels
edificis i que deixen pas a les instal·lacions interior comunitàries i particulars dels
abonats i usuaris, per tant podríem definir-les com els trams que posen en comú
les instal·lacions del servei públic de subministrament amb les instal·lacions de
titularitat privada.
Segons sigui el tipus d’edifici, les escomeses es classifiquen en:
– Connexions domiciliàries, comercials i terciàries.
– Connexions industrials.
– Connexions per a la xarxa contra incendis.
Habitualment, les escomeses es classifiquen en funció del tram que roman a
l’interior o exterior de l’immoble en:
– Escomesa externa: És el tram que parteix d’una canalització exterior de dis-
tribució general i en la qual s’efectua la derivació cap a un edifici, finalitzant el
seu recorregut en un pericó, situat als voltants i exterior de l’immoble, conté
una clau de tall, que permet interrompre el subministrament a l’edifici des de
l’exterior del mateix. Aquest tram és responsabilitat de l’empresa encarregada
del servei de subministrament d’aigua.
– Escomesa interna: És el tram que partint del pericó exterior, més proper a
l’edifici, penetra en el mateix, i connecta al seu torn, amb un pericó situat a
l’interior de l’immoble, conté una clau de tall, que permetrà tancar el sub-
ministrament d’aigua a tots els usuaris des de l’interior de l’edifici, aquest
tram, habitualment és responsabilitat de la propietat de l’edifici i el cost de
les modificacions o instal·lacions que s’hi hagin de fer en aquest tram, serà
responsabilitat dels abonats amb qui connecta l’escomesa.
Aquesta diferenciació entre escomesa interna i externa no es contempla en
la normativa vigent del CTE, tot i que és plenament assumida per la majoria
d’empreses subministradores d’aigua. Habitualment, la responsabilitat en
l’execució de l’escomesa externa serà de l’empresa subministradora mentre
que la responsabilitat sobre l’execució del tram d’escomesa interna (inclosos els
costos de la mateixa) serà de la propietat o abonats privats de l’edificació.
S’ha de dir però, que cada empresa de subministrament d’aigua sol tenir
les seves normes particulars, tant si la companyia és privada com si és de
titularitat municipal, s’hauran de respectar les especificacions tècniques que
se’ns assenyalin per al disseny i muntatge d’aquest tram d’instal·lació i si
convé, per altres trams en què l’empresa de subministrament hi tingui alguna
responsabilitat o possibilitat d’intervenció (tub d’alimentació, comptadors,
claus...)

33

Figura 3.5 Esquema d’una escomesa d’aigua a un edifici

Aquestes instruccions tècniques es poden sol·licitar pels canals d’informació

habituals d’aquestes empreses, que en ocasions també les publiquen a les
seves pàgines web, habitualment amb accés restringit a professionals. Un
comentari important és el de fer notar que actualment, al no existir l’anomena’t
Carnet d’Instal·lador Autoritzat d’Aigua, les sol·licituds d’alta i legalització d’una
instal·lació (butlletí de la instal·lació) no resten condicionades a anar signades
amb número d’instal·lador autoritzat, situació que sí que era obligatòria anys
enrere.
L’escomesa, segons la normativa vigent (HS4-CTE), ha de disposar, com a
mínim, de les següents parts:
– Clau de presa o un collaret de presa en càrrega, sobre la canonada de distri-
bució de la xarxa exterior de subministrament que obri el pas a l’escomesa.
– Tub d’escomesa que enllaci la clau de presa amb la clau de tall general.
– Clau de tall a l’exterior de la propietat
34

Figura 3.6 Exemple de normes particulars per a escomeses de l’empresa Aigües de Barcelona – Bateries de Comptadors
Les escomeses alhora connectaran amb el conjunt de mesura (comptadors i
claus) dels abonats, la modalitat de la xarxa de subministrament, segons les
particularitats de l’edificació i el número d’abonats poden ser:
a. Instal·lació per a comptador general (únic) si només es compta amb un únic
abonat. Estarà composta principalment per:
– Escomesa.
– Instal·lació general, que conté:
- Armari o pericó per a la ubicació del comptador, claus i dispositius.
- Tub d’alimentació.
- Distribuïdor principal.
– Instal·lacions particulars.
- Derivacions col·lectives
b. Instal·lació per a comptadors divisionaris, muntats en bateria de compta-
dors o instal·lats de forma aïllada, si es compta amb diferents abonats. Estarà
composta principalment per:
– Escomesa.
– Instal·lació general, que conté:
- Tub d’alimentació.
- Armari o cambra per a la ubicació dels comptadors en bateria.
- Comptadors I les seves claus, i dispositius.
- Muntants.
– Instal·lacions particulars.
- Derivacions individuals

3.1.4.2. Instal·lació general

La instal·lació general connectarà amb les instal·lacions interiors de l’edifici
o local. Aquest tram d’instal·lació transcorrerà per zona comunitària i la seva
instal·lació i manteniment anirà per compte de la propietat de l’immoble o local,
o, si s’escau, pel de l’empresa instal·ladora i/o mantenidora de l’edifici.
Segons l’apartat 3.2.1.2 de l’HS4 la instal·lació general, estarà formada per les
següents parts:
– Clau o vàlvula de tall general.
– Filtre general de la instal·lació/filtre colador 35
– Armari o pericó pel comptador general o per a la
ubicació de la bateria amb els seus comptadors
divisionaris.
– Tub d’alimentació.
– Distribuïdor principal/Bateria de comptadors.
– Comptador general/Comptadors divisionaris i les
seves claus de maniobra.
– Tubs ascendents o muntants
Al Document Bàsic HS4 del CTE, podrem trobar la
descripció i característiques principals que han de tenir
cadascuna d’’aquestes parts de la instal·lació, algunes
empreses responsables del subministrament d’aigua
també disposen d’informació per a la instal·lació
d’alguns d’aquests trams, segons les seves normes
particulars.

Figura 3.7 Instal·lació tipus amb comptador general. 1 Tub d’escomesa Figura 3.8 Instal·lació tipus amb bateria de comptadors divisionaris. 1 Tub
exterior; 2 Clau de tall general (exterior); 3 Tub d’escomesa interior; 4 d’escomesa exterior; 2 Clau de tall general (exterior); 3 Tub d’escomesa interior;
Pericó per al comptador general; 5 Tub muntant; 6 Purgador sobre 4 Clau de tall general (interior); 5 Filtre general; 6 Tub d’alimentació.
muntant; 7 Clau de pas d’usuari; 8 Derivació particular.
 Figura 3.9 Distribució de subministrament d’aigua a un edifici amb bateria de Figura 3.10 Instal·lació de subministrament d’aigua amb doble bateria de
comptadors divisionaris. 1 Tub d’escomesa exterior; 2 Clau de tall general comptadors i grup de pressió
(exterior); 3 Tub d’escomesa interior; 4 Clau de tall general (interior); 5 Filtre
general; 6 Tub d’alimentació; 7 Bateria de comptadors divisionaris; 8 Tubs
36 ascendent / muntants; 9 Punt de lectura exterior; 10 Derivació individual;
11 Instal·lació interior de l’usuari

3.1.4.3. Instal·lacions amb suport de grup de pressió

Segons l’apartat HS4 del CTE quan a la instal·lació no es pot garantir una
pressió dinàmica mínima de 100 kPa (1 Kgf/cm2) per a punts de consums
convencionals o de 150 kPa (1,5 Kgf/cm2) per a punts de consum amb majors
necessitats de pressió, s’haurà de comptar amb el suport d’un grup de pressió.
En aquest sentit, s’haurà de tenir en compte també les prescripcions reflectides
a la Norma UNE 149202 de 2013, sobre Equips de pressió. Les empreses
responsables del servei de subministrament per xarxa habitualment estan obli-
gades a garantir el servei en condicions adequades fins a un màxim de pressió,
depenent de les característiques de la xarxa i que aquests valors, es podran
consultar als reglaments propis de cada municipi o conjunt de municipis dels
que depengui l’àmbit del subministrament d’una mateixa empresa o companyia
d’aigües.
La consideració de grup de pressió pren forma des del moment en què les
bombes hidràuliques no actuen mai soles, si no formant un conjunt amb d’altres
components, com són el dipòsit de pressió, el comandament elèctric, o bé
electrònic, en el cas de grups amb variador/s de freqüència o velocitat .
Els equips de pressió estan formats habitualment per:
– Dipòsit d’acumulació previ (en funció de les especificacions concretes de
l’empresa responsable del subministrament)
– Conjunt de bombes (dos bombes com a mínim, segons HS4 del CTE)
– Dipòsit/s de pressió hidropneumàtics o calderí/Variadors de freqüència
– Sistema de control elèctric o bé electrònic
Cal dir però, que la tendència actual és a la instal·lació de grups de pressurit-
zació amb control electrònic, és a dir grups amb incorporació d’un variador de
freqüència que millora considerablement les prestacions, consum i vida útil de
l’equip i components del mateix.
D’altra banda, també s’ha de comentar que en moltes instal·lacions la pressió
de la xarxa és perfectament adequada pel subministrament d’aigua a les prime-
res plantes d’un edifici però insuficient per les més allunyades, en aquests casos
el que s’acostuma a fer, és connectar el grup de pressió només a les plantes
situades a major alçada, d’aquesta manera els requeriments de potència del
grup poden ser menors i ajustades a les necessitats reals de la instal·lació.
En aquests casos, cal fer una bifurcació al tub d’alimentació general, per tal
d’instal·lar-hi dos bateries de comptadors, una pels usuaris que es poden
subministrar directament amb la xarxa i un altre connectada amb el grup de
pressurització, que alimentarà la segona bateria de comptadors, pels usuaris
que requereixin el suport complementari de pressió, que degut a l’alçada de
l’edifici, la xarxa de subministrament no pot atorgar. (Figura 3.10)

3.1.4.4. Instal·lacions particulars

Són les instal·lacions pròpies de l’abonat o usuari, estan formades per:
– Clau de pas: S’ha de situar a l’interior de la propietat particular en lloc acces-
sible per a la seva manipulació.
– Derivació particular: El traçat es realitzarà de manera que les derivacions a
les cambres humides siguin independents. Cadascuna d’aquestes deriva-
cions comptarà amb una o diverses claus de tall per a cada cambra humida,
tant per a la presa d’aigua freda com d’aigua calenta. Distribució mitjaçant “Tes” (derivacions)
– Ramals d’enllaç: Connectaran amb la presa d’alimentació a cada un dels
punts de consum (aparells sanitaris-aixetes), habitualment a través d’una clau
de pas, també anomenada clau d’esquadra.
– Punts de consum: Entenent-se com els dispositius preparats per subminis-
trar aigua a tots aquells equips i aparells sanitaris existents en la instal·lació,
com dipòsits o cisternes, escalfadors d’aigua instantanis, acumuladors, cal-
deres per a la producció d’ACS i calefacció i, en general, tot tipus d’aixetes
i vàlvules d’alimentació a aparells sanitaris situats a l’interior d’una cambra
humida.
Alhora, la manera de distribuir les canonades per l’interior de la instal·lació pot
adquirir diferents configuracions, en funció del format escollit d’alimentació
als aparells de cada cambra humida, observant principalment tres modalitats
diferents d’execució:
– Recorregut horitzontal per la part alta del local o cambra humida. - Sistemes
de distribució interior mitjançant «tes». 37
– Sistemes de distribució interior mitjançant «distribuïdors».
– Distribució interior mitjançant col·lector centralitzats/col·lectors individuals (per
cambra humida)
A diferència d’altres modalitats, la distribució mitjançant col·lectors implica Distribució mitjançant distribuidor hidrosanitari
necessàriament un recorregut de canonades considerablement més gran, al
requerit en una distribució ramificada de tipus convencional o fins i tot amb
una distribució amb accessoris distribuïdors, cal assenyalar però els avantat-
ges de la distribució per col·lectors per davant de les altres modalitats, pel
que fa a:
– Control de l’usuari sobre la dotació de cabals d’aportació a cada punt de
consum o cambra humida, mitjançant les vàlvules de regulació que incorpo-
ren alguns d’aquests col·lectors.
– Estabilitat de pressions i equilibrat hidràulic, ja que l’obertura d’una aixeta
no afectarà sobre el funcionament d’un altre aixeta en servei en un mateix
o un altre cambra humida, per això no influirà sobre el cabal ni la pressió
d’alimentació, que es mantindran constants, ja que els ramals seran comple-
tament independents.
– Evita la instal·lació de vàlvules de tancament individual per aparell al costat
de la presa d’alimentació del mateix (de vegades de difícil accés) quedant
centralitzades sota un mateix allotjament de fàcil accés i control.
– Més seguretat de la instal·lació i accessibilitat per l’usuari. L’absència
d’unions en el traçat de canonades (directes des del col·lector a l’aparell),
elimina la possibilitat de fuites per trencament o esforços en les unions, facili-
tant en tot moment i cas necessari, la intervenció dels professionals.

3.1.4.4.1. Aparells sanitaris – Punts de consum

Un aparell sanitari és un receptacle amb subministrament local d’aigua Distribució mitjaçant col·lector hidrosanitari,
(aixeta) emprat per a la neteja parcial o integral del cos, per al seu ús sanitari encastat en pared o tabicó
en els edificis, així com per a la seva evacuació. Aquest subministrament
local d’aigua pot ser previst per al rentat de mans, cara i dents (com en el
cas dels lavabos i rentamans), la neteja integral del cos i cabell (com en el
cas de dutxes i banyeres) o de parts del cos molt concretes (bidet), així com
aparells previstos per a l’evacuació de residus biològics, com són els inodors Figura 3.11 Diferents configuracions de distribució
(W.C.) i urinaris. També es consideren aparells sanitaris els fabricats per a interior de les canonades d’alimentació d’aigua
 usos específics de rentat de vaixella o neteja, tals com les piques, safareigs i
abocadors.
De la mateixa manera la majoria d’aparells sanitaris tant a nivell domèstic com
terciari o bé els que s’instal·len en edificis de publica concurrència poden ser
principalment per la seva configuració i fixació:
– Amb suport a terra - aparells de peu
– Suspesos (a paret, envà...)
Pel tipus de muntatge:
– Muntatge vist.
– Muntatge encastat (a paret/a terra –plats de dutxa)
Pel que fa als materials amb els quals es fabriquen els aparells sanitaris comer-
cialitzats actualment, poden ser fabricats, segons el seu ús, amb diferents
materials, com són:
– Porcellana vitrificada.
– Gres porcellànic.
– Marbre.
– Vidre (per a lavabos i rentamans).
– Fosa (principalment per a banyeres).
– Acer inoxidable.
– Materials sintètics i acrílics (plàstics, resines i fibra de vidre esmaltats).
– Etc.
Pel que fa als inodors (W.C) i concretament a les cisternes, haurem de garantir el
màxim estalvi d’aigua. Avui dia les cisternes, tant si són vistes com encastades
en paret, disposen de capacitats màximes (volums) entre 6 i 4,5 litres, oferint
la possibilitat de provocar la descàrrega completa de la cisterna o bé només la
meitat de l’aigua de la mateixa (descàrrega dual). Els sistemes de descàrrega
dels diferents fabricants poden ser principalment:
– Polsador de dues àrees (àrea gran = descàrrega completa/àrea petita = mitja
descàrrega)
– De segona pulsació, per interrupció de descàrrega (al polsar per segona
Figura 3.12 (Superior) Banyera de fossa / (Inferior)
Bidet de porcellana sanitària
vegada el polsador s’interromp la descàrrega)
Les capacitats de les cisternes actuals, en modalitat “dual”, acostumen a ser de:
38
6 /3 litres, 4,5/3 litres, 4/2 litres,

3.1.4.4.2. Punts de consum - aixetes

Respecte a les aixetes, mostrem de manera gràfica una classificació dels actuals
sistemes d’aixetes tant per a ús domèstic, com terciari o per a edificis de
pública concurrència, destaquen també que actualment, la majoria de fabricants
introdueixen als diferents sistemes d’aixetes, mecanismes per obtenir el màxim
estalvi d’aigua en aquests dispositius.

AIXETES HIDROSANITÀRIES: mescladores - possibilitat de mescla o barreja d'aigua freda i calenta

DE MESCLA MANUAL
(Monocomandament TEMPORITZADES TERMOSTÀTIQUES ELECTRÒNIQUES
/ Bicomandament)

DUTXES RENTAMANS RENTAMANS RENTAMANS

BIDETS (ús públic) AIGÜERES (ús públic)
BANYERES DUTXES
RENTAMANS DUTXES BANYERES DUTXES
SAFAREIG (ús públic) (ús públic)
AIGÜERES

Figura 3.13 Classificació dels diferents tipus d’aixetes pel seu us i servei
Avui dia, la implantació de les aixetes monocomandament és majoritària, encara
que en determinats casos (models concrets d’aparells sanitaris, criteris en
decoració de cambres de bany) es segueixen fabricant models bicomandament,
de doble volant. Depenent de l’emplaçament en el qual hagin de ser instal·lades
(àmbit domèstic, vestuaris, lavabos públics ...), podrem trobar:
– Aixetes vistes: Com les que s’instal·len sobre la superfície de lavabos, bidets,
aigüeres, etc.
– Aixetes encastades: Com les instal·lades en urinaris i dutxes, a vestidors o
lavabos públics.
Hi al seu torn, aixetes amb manetes especials que faciliten la seva manipulació a
persones amb mobilitat reduïda i dificultats físiques diverses, són les anomena-
des manetes gerontològiques, hospitalàries o alimentàries.
Pel que fa al tipus d’aixeta que garanteix un major percentatge d’estalvi, podem
dir sense cap dubte que juntament amb les aixetes termostàtiques, les aixetes
electròniques són les que (principalment en serveis públics com col·legis, insti-
tuts, llars d’avis, etc.) possibiliten un major estalvi d’aigua, degut al sistema de
detecció de proximitat, per sensors (fotocèl·lules), que impedeix que les aixetes
puguin quedar obertes per distracció. També existeixen les aixetes electròniques
mescladores, en les quals es permet seleccionar la temperatura desitjada de la
mescla. El flux d’aigua igualment s’interromp en retirar les mans.
L’actual apartat HS4 del CTE ens assenyala que a les zones de pública con-
currència dels edificis, les aixetes dels lavabos i les cisternes dels WC, hauran
d’estar dotats de dispositius d’estalvi d’aigua.

3.1.4.5. Sistemes i dispositius de desguàs per aparells sanitaris

Cada aparell sanitari, excepte de l'inodor (la pròpia arquitectura d’aquest aparell
ja facilita el sifonatge), tindrà la seva pròpia vàlvula de desguàs, aquesta vàlvula
s’acobla al dispositiu que procurarà un segellat hidràulic.
Els tancaments hidràulics o sifons són els elements encarregats d’impedir el
retorn de gasos i olors cap a l'interior dels propis aparells i cap a l’interior de
les cambres humides on s’allotgen. En l’interior d’aquests, es crea un segellat
hidràulic a través d’una càmera d’aigua que hi queda al seu interior en pro-
duir-se l’evacuació de l’aigua en cada ús de l’aparell. Els tancaments hidràulics 39
poden ser independents per aparell, anomenant-se sifó, o col·lectius per al
conjunt de diversos aparells ubicats en una mateixa cambra humida, anome-
nant-se pot sifònic.
Les dimensions dels desguassos dels aparells sanitaris i per tant de les seves
vàlvules, han de ser les necessàries perquè aquests buidin l’aigua en els
següents temps màxims.

Cabal base Temps màxim

Tipus d’aparell d’evacuació d’aigua d’evacuació d’aigua

Banyeres 90 l/min. 4 minuts

Dutxes 45 l/min. ------

Rentamans 30 l/min. 15 segons

Bidets 30 l/min. 15 segons

Aigüeres de cuina ---------- 40 segons

S’ha de dir però, que a Catalunya la tendència imposa l’ús del sifó independent
per aparell, respecte el pot sifònic, de fet, l’ús d’aquest dispositiu ens permet
una millor sectorització de la instal·lació de desguàs i ens permet actuar de
manera independent davant qualsevol incidència o avaria produïda en els
aparells sanitaris. Al Document Bàsic HS5 del CTE (apartat 3.1) ens descriu les
característiques que han de complir aquests elements per tal de poder realitzar
adequadament les seves funcions.
Pel que fa a les vàlvules de desguàs dels aparells, bàsicament podem classifi-
car-les per la geometria i la mida de la vàlvula. Existeixen models que s’adapten
Figura 3.14 De dalt a baix: Sifó ampolla i sifó corb,
a diferents alçades, fins i tot en el cas de dutxes d’obra enrasades a terra, amb pot sifònic i càmera sifònica d’un inodor (W.C)
 el propòsit de cobrir el drenatge de l’aigua abocada en tota l’àrea que ocupa el
plat de dutxa. Les vàlvules de tipus sifònic per a banyera presenten l’avantatge
d’actuar simultàniament com a vàlvules d’admissió d’aigua i com sifons, per la
qual cosa la connexió pot fer-se directament al tub de desguàs. Disposen a la
part inferior del cos d’un enllaç recte que permet connectar-lo al tub procedent
del sobreeixidor, per al cas de la seva connexió a banyeres.
Les vàlvules automàtiques per a banyera (desguassos automàtics) disposen
d’un volant giratori que acciona, mitjançant un cable tensor, la vàlvula obtu-
radora. El volant té una obertura que fa la funció de sobreeixidor. La seva
instal·lació és ràpida i còmoda, adaptant-se al igual que els anteriors, tant a les
banyeres de fosa com a les de planxa d’acer o de material acrílic.

Figura 3.15 Conjunt d’embornal-canaleta amb

reixeta superior per desguàs de plat de dutxa d’obra

Per al drenatge d’aigua en plats de dutxa d’obra existeixen els desguassos-em-

bornals en canaleta, consistents en una canaleta especial de material plàstic o
metàl·lic, que queda oculta sota la superfície del plat de dutxa i que al seu torn
connecta amb una o dues preses de desguàs (en els extrems). La part vista
d’aquest element, queda enrasada habitualment amb el terra o fins i tot amb la
part baixa de la paret, coberta en la seva part vista, per una reixa d’acer inoxida-
ble perforada al llarg de tota la seva longitud (imatge 3.14 – dreta).

3.2. Components de les instal·lacions d’aigua calenta

sanitària - ACS
40

En aquest apartat es farà esment als principals components que intervenen

en una instal·lació d’aigua calenta sanitària (ACS), amb una breu descripció
de les seves característiques i la seva funcionalitat, restant a criteri del lector
l’ampliació de qualsevol dels apartats amb la diversa bibliografia tècnica
existent sobre aquesta especialitat. Com sempre, sota les prescripcions de la
normativa vigent, en aquet cas, l’apartat HS4 – Subministrament d’aigua – del
Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) i lògicament també, al Reglament d’Instal·la-
cions Tèrmiques en Edificis (RITE).

3.2.1. Bescanviadors

Un bescanviador de calor, és un dispositiu dissenyat per a transferir calor entre

dos fluids. Són elements fonamentals en els sistemes de producció d’aigua
calenta sanitària i també en calefacció. Sí féssim una analogia amb una ins-
tal·lació de calefacció, veuríem que un radiador actua cedint calor a l’ambient
que l’envolta, mentre que per exemple en una instal·lació solar tèrmica, la calor
es transmet a l’aigua de consum, gràcies precisament al bescanviador. Aquest
bescanvi el podem aconseguir directament dintre d’un dipòsit acumulador, com
en el cas del acumuladors-bescanviadors, que incorporen un serpentí de tubs
on hi circula aigua calenta del primari (escalfada per la caldera o grup tèrmic), o
externament instal·lant-hi un element independent, és el cas dels bescanviadors
de plaques.
Els bescanviadors de plaques estan constituït per un paquet de plaques
metàl·liques (acer inoxidable) corrugades mitjançant un procés d’estampació
en fred, suportades entre si mitjançant un bastidor compost per una part fixa i
una altra mòbil, el qual possibilita l’estrenyiment i assegura la estanquitat entre
els fluids i l’atmosfera mitjançant juntes. El paquet de plaques, que constitueix
la superfície d’intercanvi, formant un sistema de canals de fluxos paral·lels, on
l’aigua circula a contracorrent travessant canals alternatius, a fi de provocar un
alt coeficient de transmissió de calor.
Pel dimensionat i selecció del bescanviador de plaques més adequat, haurem
de considerar les següents variables:
– Cabals d’aigua que ha de passar a través del bescanviador (primari i secundari)
– Temperatures de disseny en el circuit primari i secundari i en conseqüència el
“salt tèrmic” a considerar
– La pressió que ha de resistir el bescanviador i també la pèrdua de càrrega
màxima que ha de generar
Existeixen igualment softwares que permeten calcular el tipus de bescanviador
més adequat, segons les característiques de la instal·lació.
Al següent apartat, es veurà la descripció dels bescanviadors interns, és a dir,
els anomenats dipòsits acumuladors-bescanviadors, que no necessiten bes-
canviador extern, donat que ja l’incorporen a dins el propi acumulador d’aigua
calenta. Tot i això, aquest tipus d’acumuladors es fan servir en instal·lacions
petites i mitjanes, donada la limitació en el volum d’acumulació disponible amb
aquest sistema.

Figura 3.16 Funcionament d’un bescanviador de

plaques i imatge de bescanviadors de plaques

3.2.2. Dipòsits d’ACS 41

Pel que fa als dipòsits acumuladors d’ACS, podem classificar-los principalment
en:
– Acumuladors convencionals o directes
– Acumuladors bescanviadors o indirectes
Tant si son d’un tipus o d’un altre, si es necessiten grans demandes d’ACS es
podran disposar de dos dipòsits, connectats en sèrie o bé en paral·lel, tot i que
sempre serà preferible la connexió en paral·lel i amb l’anomena’t retorn invertit,
per tal d’equilibrar les pèrdues de càrrega produïdes al circuit de canonades.
La millor disposicio de l'acumulador serà sempre vertical, aconseguint enviar
l'ACS més calenta i el retorn a una temperatura més òptima, augmentant
d'aquesta manera el rendiment de la instal·lació, tot i que també se’n fabriquen
per a instal·lació en horitzontal.
Per tal d’afavorir l’estratificació (divisió del dipòsit en nivells de temperatura), es
realitza l'entrada en el dipòsit per la part inferior i la sortida per la superior, donat
que l’aigua freda pesa més i es queda a les parts baixes, mentre que l’aigua
calenta, per diferència de densitat, puja.
Per evitar la proliferació de la legionel·losi, en acumuladors destinats a usos
col·lectius, s’haurà de poder arribar a temperatures de 60ºC i eventualment
als 70ºC , a fi de garantir una desinfecció eficaç, segons el RD 865/2003. Els
acumuladors per ACS han de complir a més, amb la Norma UNE EN 1287, pel
que fa a la seva fabricació.

3.2.2.1. Acumuladors convencionals

Són recipients metàl·lics i habitualment cilíndrics, fabricats en acer inoxidable,
acer amb recobriments especials (resines exposi i d’altres) o acer amb recobri-
ment d’esmalt vitrificat (per a petits volums d’acumulació), que disposen d’una
sèrie de connexions a la instal·lació i registres, com: entrada d’aigua freda,
sortida d’aigua calenta, connexió de recirculació, connexió de buidatge, registre
de neteja i d’altres connexions a dispositius de control, com sondes, vàlvules o
equips de mesura.
 Únicament emmagatzemen l’aigua escalfada prèviament, pel que es requereix
un bescanviador exterior i una bomba que circuli l’aigua a escalfar entre el
dipòsit i el bescanviador.
En funció de l’emplaçament del dipòsit, s’hauran de seleccionar les caracterís-
tiques constructives del mateix, així com el possible aïllament tèrmic o camisa,
donat que són elements sensibles a provocar importants pèrdues energètiques
a través de la seva superfície. De la mateixa manera, poden incorporar, espe-
cialment els domèstics i terciari un element de protecció, anomenat ànode de
sacrifici, que amb el manteniment adequat, evita o redueix les possibilitats de
que s’hi formi corrosió a dins el dipòsit, degut principalment a les propietats de
l’aigua en contacte amb el metall de l’interior del dipòsit.

Figura 3.17 Instal·lació d’acumulació individual,

combinada amb bescanviador de plaques

Tant si són de tipus convencional com de tipus bescanviador en la seva selecció

42 s’haurà d’indicar al fabricant si es necessita per a instal·lació en vertical o bé
en horitzontal, considerant que per reduir l’estratificació, sempre és preferible
la seva instal·lació en vertical. Es fabriquen habitualment amb volums variables,
des dels 300 l. fins els 5000 l.

3.2.2.2. Acumuladors bescanviadors

Els podem classificar com:
– Acumuladors de doble paret: contenen una paret exterior al dipòsit per
la qual circula l’aigua procedent del grup tèrmic, envoltant l’acumulador;
el conjunt s’acaba amb un aïllament exterior. S’utilitzen exclusivament en
instal·lacions petites. Podríem dir també que es com tenir un dipòsit dins un
altre, per tal d’obtenir una superfície de contacte més gran.
– Acumuladors amb serpentí interior: són el tipus d’acumuladors-bescan-
viadors més habituals. Són dipòsits senzills amb un o dos bescanviadors
tubulars (serpentí) dins en el seu interior.
El més habituals són els dipòsits acumuladors que disposen al seu interior d’un
serpentí ó bescanviador, que permet l’escalfament de l’aigua del dipòsit. El
gran avantatge dels segons sobre els primers, és que amb una font de calor i
un intercanviador incorporat al seu interior poden satisfer tant demandes punta
d'ACS, com consums prolongats, ja que no només posseeixen aigua calenta
acumulada, sinó que alhora escalfen l’aigua instantàneament, a més d’oferir un
millor rendiment, respecte els de doble paret.
A més, l’estratificació interior de temperatures en els acumuladors de doble
paret, és molt més gran, amb les consegüents oscil·lacions en la temperatura
de sortida d'A.C.S. Aquests, a més, són d’unes dimensions més grans que els
acumuladors amb serpentí interior, per un mateix volum d’acumulació, donat
que requereixen més dotació d’aigua del circuit primari.
En instal·lacions de producció d’ACS amb energia solar tèrmica és molt habitual
fer servir els acumuladors amb doble serpentí, l'inferior per al líquid procedent
dels captadors solars (a menor temperatura) i el superior per a l'aigua procedent
de la caldera (a major temperatura).
 Figura 3.18 Imatge i esquema d’un acumulador-
bescanviador d’un serpentí (dreta) i doble serpentí
(esquerra),

3.2.3. Vàlvules de regulació

Les vàlvules, tant de tall com les de regulació de cabal i/o temperatura en
instal·lacions d’ACS, han de complir el que s’especifica a la legislació vigent
per a aigües de consum humà; a més, no han de modificar les característiques
organolèptiques ni la salubritat de l’aigua que controlen i ser resistents a la
corrosió interior. Aquests elements també han de garantir ser capaços de
funcionar eficaçment en les condicions previstes de servei, pel que fa a tempe-
ratura i pressió. En aquests cas, han de garantir ser resistents a temperatures
màximes de 100º i pressions màximes de treball de 10 bar i en alguns casos 16
bar, tot i que les condicions de servei, siguin sempre inferiors en aquests valors.
Es fabriquen habitualment en materials metàl·lics com l’acer inoxidable, bronze,
bronze niquelat o d’altres aliatges, algunes parts d’aquests elements poden
contenir materials com el llautó i també materials plàstics en el capçals de
regulació, com el polipropilè, el PVC o l’ABS.
Per a la regulació de les temperatures d’ACS es fan servir habitualment dos
tipus de vàlvules:
– Motoritzades.
– Termostàtiques.
43
Vàlvules Motoritzades
Poden ser vàlvules de dos o tres vies que funcionen mitjançant un servomotor
proporcional, comandat per reguladors que reben els senyals de sondes de
temperatura, per tal de regular el cabal de pas d’ACS o aigua freda sanitària en
tot un circuit o bé, en una zona concreta del mateix. Aquest tipus de vàlvules es
fabriquen per funcionar normalment obertes o bé, normalment tancades, segons
la funció que hagin de fer en el circuit. Es a dir, en aplicar tensió al motor, la
vàlvula s’obra, en el cas de les normalment tancades (NC) o bé en aplicar tensió
al motor la vàlvula restarà tancada, en el cas de les normalment obertes (NA).
L’elecció del nombre de vies depèn de la instal·lació. Una de 2 vies es podrà
utilitzar quan no es necessiti recirculació al circuit. Això passarà quan les vàlvu-
les i el grup tèrmic o bomba es controlin amb el mateix termòstat, ja que quan
pari un, també pararà l’altra i no tindrem flux d’aigua treballant en contra de la
vàlvula tancada. En el cas que la vàlvula i el grup tèrmic o bé la bomba treballin
independentment, caldrà utilitzar una vàlvula de tres vies, per assegurar la recircu-
lació de l’aigua al circuit quan la vàlvula estigui tancada i evitar d’aquesta manera
sobrepressions en el circuit. Considerant les variacions tan importants que es
produeixen en les demandes d’ACS, han de ser a més, de resposta molt ràpida.

Figura 3.19 Imatge de dos tipus de vàlvules

motoritzades

Figura 3.20 Imatge de dos tipus de vàlvules
termostàtiques
44
Figura 3.21 Bomba circuladora amb variador
de velocitat (esquerre), bomba circuladora
convencional (centre-dreta)
Vàlvules Termostàtiques
Les vàlvules mescladores termostàtiques s’utilitzen per obtenir una distribució
d’aigua calenta sanitària a temperatura constant i regulable. El control automàtic
del fluid garanteix una bona gestió de l’aigua calenta, en no produir-se pèrdues
d’aigua o d’energia, ajustant la temperatura al nivell desitjat, a més, s’aconse-
gueix reduir la pèrdua de calor en les canonades. Les vàlvules termostàtiques
en definitiva, permeten enviar l’aigua calenta a una temperatura d’ús prefixada,
directament als punts de consum, d’aquesta manera l’ajust de l’aigua calenta
a les aixetes és més ràpida i no es desaprofita mentre es realitzen ajustaments,
per part de l’usuari final
Funcionen directament mitjançant un element sensible a la temperatura que les
posiciona de manera contínua. Hi ha dos tipus, les dissenyades per col·locar
a la sortida dels dipòsits d’acumulació (4 vies), que admeten recirculació, i les
vàlvules dissenyades per a la seva ubicació propera als punts de consum (3
vies), que no admetent la recirculació. També s’han dissenyat vàlvules termostà-
tiques de dues vies per instal·lar exclusivament en muntants de recirculació, que
redueixen el cabal al necessari per a mantenir les temperatures de consigna en
els mateixos.
3.2.4. Bombes de circulació per ACS
Un dels elements fonamentals en una instal·lació d’ACS és la bomba circula-
dora. El seu objectiu es provocar la recirculació del l’aigua. Aquesta recirculació
de l’aigua entre el generador d’ACS i els punts de consum ha de permetre reduir
al màxim el temps transcorregut entre l’apertura de l’aixeta o punt de consum
més allunyat del generador i l’arribada de l’aigua calenta al punt d’util·lització.
A les instal·lacions d’ACS es fan servir bombes al circuit primari per transferir
la calor des del circuit connectat al generador de calor (caldera) fins al circuit
d’aigua de consum; bombes de secundari quan la producció es realitza per
acumulació amb intercanviadors externs, i bombes de recirculació per a la
circulació de l’aigua per tot l'edifici, habitatge o local.
És important comentar que en els darrers anys s’ha introduït a les instal·lacions
la utilització de les bombes circuladores amb variador de velocitat (freqüència),
la regulació electrònica de la velocitat de la bomba garanteix que sempre estigui
funcionant segons les condicions del sistema, això garanteix una reducció
significativa del consum energètic (elèctric) i unes condicions de funcionament
òptimes i perfectament compatibles amb la resta de la instal·lació, a més de
garantir una vida útil més llarga d’aquest component.
Habitualment les instal·lacions d’ACS d’àmbit domèstic i en general en petites
instal·lacions, la recirculació es realitza amb una bomba que ja està incorporada
a la pròpia caldera mixta. En d’altres instal·lacions de major volum la bomba es
un component independent que s’inclou en el circuit amb la resta d’elements
del mateix.
Per determinar la bomba adequada en instal·lacions individuals, es determina el
cabal i l’alçada manomètrica que ha de vèncer, i amb aquestes dades es tria del
catàleg del fabricant el model i potència de l’aparell. Com cabal del circulador en
instal·lacions individuals se sol prendre el 10% del cabal màxim que es demana
i el diàmetre mínim de canonada de 16 mm. Segons el Document Bàsic HS4
del CTE, s’haurà de considerar a més el consum punta de la instal·lació per
dimensionar el cabal màxim de la bomba, així com la longitud de la canonada
de recirculació i considerar també que la bomba ha de vèncer les pèrdues de
càrrega del circuit (lineals més localitzades o puntuals). Un cop considerats el
cabal i la pèrdua de càrrega total, podrem triar la bomba més adequada a la
nostra instal·lació.

3.2.5. Comptadors per ACS

Un comptador d’aigua, és un dispositiu amb funcionament mecànic, electro-

mecànic ó bé electrònic, que permet comptabilitzar el consum d’aigua o la
quantitat d’energia tèrmica consumida per unitat de temps. Segons l’apartat
HS4 del CTE i el RITE en instal·lacions de producció centralitzada d’aigua
calenta sanitària i en aquelles que disposin d’aparells bitèrmics, estarem obligats
a comptabilitzar els consum d’ACS i en alguns casos com en les instal·lacions
de producció d’ACS centralitzada, també el consum d’energia tèrmica, mit-
jançant un comptador d’energia.
Els comptadors que s’utilitzen per a instal·lacions d’aigua calenta sanitària els
podem classificar en dos tipus, segons la funció que han de fer en una instal·lació:
– Comptadors de consum d’aigua calenta sanitària
– Comptadors d’energia tèrmica

3.2.5.1. Comptadors d’ACS

Els comptadors d’aigua han de ser objecte de control metrològic d’aprovació de 45
model i verificació primitiva i compliran tots els requisits d’homologació, precin-
tat i verificació que exigeix la normativa vigent. Els comptadors en funció de la
temperatura de treball, podran dividir-se principalment en:

Tipus de comptador Temperatura mínima (ºC) Temperatura màxima (ºC)

Aigua freda sanitària 0ºC 30ºC

Aigua calenta sanitària 30ºC 90ºC

Figura 3.22 Comptador d’aigua calenta sanitària

El funcionament d’un comptador d’ACS, es basa en els mateixos principis que
els comptadors normals d’aigua freda o aigua de xarxa, només que els seus
components interns estan dissenyats i preparats per a suportar les temperatures
pròpies d’un circuit d’aigua calenta sanitària.
Els comptadors d’ACS s’instal·len connectant-los al muntant individual d’ACS
d’una instal·lació centralitzada amb distribució individual per abonat-usuari o bé,
en instal·lacions individuals, es connecten habitualment a la sortida del ramal
d’ACS del grup tèrmic o caldera encarregada d’escalfar l’aigua.

3.2.5.2. Comptadors d’energia tèrmica

Els comptadors d’energia tèrmica són instruments concebuts per mesurar la
calor cedida per un líquid caloportador (aigua calenta) en un circuit d’intercanvi
tèrmic, es a dir, són comptadors de calories. Els comptadors d’energia tèrmica
estan formats pels següents elements:
– Cabalímetre amb cable de senyal de cabal a l’integrador
– Sonda de temperatura d’impulsió
– Sonda de temperatura de retorn
– Integrador (cap de mesurament) Figura 3.23 Comptador d’energia tèrmica
 En el muntatge dels comptadors d’energia tèrmica cal prestar especial atenció
a la instal·lació de les sondes de temperatura, l’element sensible ha de quedar
situat al centre de les canonades en què s’instal·len, assenyalant en direcció
contrària a la del flux d’aigua.

3.2.6. Canonades

L’util·lització de canonades en instal·lacions d’ACS vindrà precedida de la veri-

ficació d’aptitud a les condicions de treball que hagin de suportar les mateixes,
principalment s’haurà de comprovar que les canonades compleixen amb escreix
les condicions de:
– Resistència a la temperatures màximes de treball
– Resistència a la pressió màxima de treball
– Comportament davant els esforços (dilatacions, contraccions, altres possibles
tensions)
– Comportament davant les condicions de l’aigua i l’ambient exterior (anàlisi de
risc de corrosió interior o exterior)
De la mateixa manera, es garantirà la total compatibilitat amb els accessoris
de la pròpia canonada i d’altres elements i dispositius a connectar o en con-
tacte amb el circuit de canonades, com vàlvules, suports, fixacions, etc. És
important destacar que convindrà garantir que els diferents tipus de sistemes
de canonades, hauran de complir amb els estàndards de qualitat, certificada
per les entitats i organismes de certificació de producte i en concret pel territori
espanyol els d’AENOR, per mitjà de les Normes UNE específiques al tipus de
canonada i ús previst que correspongui.
Els tipus de canonada més habitual pel muntatge de xarxes d’aigua calenta
sanitària son:
– Acer inoxidable – Segons Norma UNE-EN 10.312, sèries 1 i 2.
– Coure – Segons Norma UNE-EN 1.057
– Polietilè reticulat (PE-X) – Segons Norma UNE-EN ISO 15.875.
– Polipropilè (PP) Copolímer Random (PP-R) – Segons Norma UNE-EN ISO
15.874.
– Multicapa (PE-X/Alu/Pe), polímer/alumini/polietilè– Segons Norma UNE
46 53.961 EX.
– Polietilè resistent a temperatura (PE-RT), – Segons UNE-EN ISO 22391
– Multicapa (PE-RT/Alu/Pe), políetilè resistent a temperatura /alumini/polietilè –
Segons Norma UNE 53.960
– Polibutilè (PB), Segons Norma UNE-EN ISO 15.876
– Policlorur de vinil clorat (PVC-C), Segons Norma UNE-EN ISO 15.877.
– Policlorur de vinil no plastificat (PVC-U), Segons Norma UNE-EN 1.452.
Resten excloses d’aquesta classificació les canonades metàl·liques de plom o
amb contingut o aliatge d’aquest metall, les canonades d’alumini (en contacte
amb l’aigua), les canonades d’acer galvanitzat, amb temperatures d’ús superiors
a 60ºC i les canonades plàstiques de polietilè (simple, no reticulat), les canona-
des d’acrilonitril butadiè-estirè (ABS), donat que aquestes últimes són per a us
industrial i no amb aigua sanitària de consum humà.
Entre aquest ampli ventall, podem destacar com a més habituals, en instal·la-
cions d’ACS:
– Coure
– Polietilè reticulat (PE-X)
– Polipropilè (PP) Copolímer Random (PP-R)
– Multicapa (PE-X/Alu/Pe)

Unió amb tub de coure Unió amb tub de PP-R Unió amb tub Multicapa Unió amb tub de PE-X

Figura 3.24 Diferents tipus d’unions per a diferents tipus de material de canonades per a ACS
Respecte a la selecció del tipus de canonada a utilitzar, dependrà molt de
– Format físic de la canonada (rígida, semirígida, flexible)
– Sistema de treball i unió de la canonada amb els seus accessoris
D’aquesta manera, a la següent taula es reprodueix tant el format habitual per a
cadascuna de les canonades assenyalades com els diferents sistemes de treball
i unió habituals per les mateixes. S’ha destacat en negreta el tipus d’unió més
habitual

Tipus de Format de fabricació Sistemes d’unió amb els seus

canonada accessoris

Acer inoxidable Format rígid (barra) Unió per accessoris premsats

(press-fitting)/Soldadura forta
amb % plata

Coure Format rígid (barra)/ Soldadura tova % plata/

Format flexible (rollo) – accessoris premsats/accessoris
máx.Ø 22 mm de compressió

Polietilè Format flexible (rollo) Unió per expansió-contracció

Reticulat (PE-X) Format semi-rígid (barra) del tub (quick-easy-UPONOR)/
casquet lliscant/unió per
compressió

Polipropilè Format semi-rígid Unió per termofussió/Unió

Copolímer (barra) per accessori electrosoldat -
Random (PP-R) Format flexible (rollo) electrofussió

Polibutilè (PB) Format flexible (rollo) Unió ràpida per compressió

Format semi-rígid (barra) (pusch-fitting)/unió per
termofussió/unió per casquet
lliscant

Multicapa (PE-X/ Format flexible (rollo) Unió per accessoris premsats 47

Alu/ PE) Format semi-rígid (barra) (press-fitting)/unió per
compressió/casquet lliscant

PVC-U/PVC-C Format rígid (barra) Unió per encolat (soldadura

freda) /

Respecte els materials termoplàstics, les diferents Normes UNE, els classifiquen
principalment segons:

Classe d’aplicació
S’entén per “classe” l’aplicació òptima, que no exclusiva, per la qual ha estat
dissenyada la canonada, sota una vida útil de 50 anys. Un mateix tipus de
canonada podrà tenir classificació per a diferents classes d’aplicació. Aquesta
classificació està presa de la Norma ISO 10508 i els camps d’aplicació donats
s’entendran com orientatius.
La classificació és la següent:
– Classe 1: canonades per al subministrament d’aigua calenta sanitària a 60ºC.
– Classe 2: canonades per al subministrament d’aigua calenta sanitària a 70ºC.
– Classe 4: calefacció per terra radiant i radiadors a baixa temperatura.
– Classe 5: canonades per a calefacció per radiadors a alta temperatura.

Sèrie
És un paràmetre adimensional adoptat de la Norma ISO 4065 que permet
classificar els tubs, reflectint la relació entre la tensió tangencial (σ), temperatura
(ºC) i pressió de treball a aquesta mateixa temperatura. És una forma de quanti-
ficar quant afecta la pressió del fluid a les parets interiors de la canonada a una
temperatura donada. És a dir, una sèrie 5 estaria més afectada per la pressió
que un sèrie 3,2; o el que és el mateix, una sèrie 3,2 és més resistent a la
pressió, a altes temperatures, que una sèrie 5. Per cada tipus de canonada sota
una classe d’aplicació específica es podran distingir diferents sèries segons la
seva resistència a la pressió en funció de la temperatura de treball.
 Les Normes UNE també classifiquen les canonades segons altres paràmetres
com són:
– Relació de dimensions normalitzada (SDR) (Relació entre el diàmetre exterior i
el gruix de la canonada)
– Coeficient global de disseny (coeficient de seguretat sota unes determinades
condicions de treball)
– Corba de regressió de la canonada (envelliment als 50 anys, segons unes
condicions de treball en continu)
Tot i els complexes paràmetres que es defineixen a les Normes UNE per a cada
sistema de canonades (canonada + accessori afí) s’han de tenir en compte que
el tècnic haurà de considerar principalment, i com s’ha dit abans, la resistència
a la pressió segons la temperatura de l’aigua, la màxima temperatura de tre-
ball, i també que per als mateixos diàmetres exteriors es fabriquen canonades
per a treballar en diferents condicions de pressió (PN), fet que canvia inevitable-
ment els gruixos i per tant els diàmetres interiors de les canonades, segons la
sèrie de cadascuna.

3.2.7. Aïllaments

Les canonades utilitzades en instal·lacions d’aigua freda i sobretot les utilitzades

per al transport d’aigua calenta sanitària poden requerir ser aïllades mitjançant
fundes especials, amb l’objectiu de protegir mecànicament la seva estructura
i evitar el contacte amb els materials de construcció en el seu recobriment, en
quedar encastades o embegudes en els envans; evitar pèrdues tèrmiques en
instal·lacions d’aigua calenta sanitària, o bé impedir l’aparició de vapor d’aigua
per condensació sobre la superfície de la canonada, afectant així a l’estructura
de la mateixa o als altres elements de la instal·lació, com accessoris, vàlvules,
suports, etc. També s’haurà de considerar en ocasions l’aïllament de dipòsits i
d’altres components i dispositius, per tal de garantir el màxim nivell d'eficiència
energètica, reduint al màxim la pèrdua tèrmica a través de l’estructura de tots
els elements del circuit d’ACS.

3.2.7.1. Normativa
48 Quan la temperatura exterior de l’espai per on discorre la xarxa pugui assolir
valors capaços de gelar l’aigua del seu interior, o es prevegin pèrdues tèrmiques
en la xarxa d’ACS, s’aïllarà tèrmicament aquesta xarxa, amb aïllament adequat
al material de constitució i al diàmetre corresponent a cada tram afectat, per
a això se seguiran les pautes assenyalades en l’actual CTE-HS4, si bé, com a
criteri concret, en intervenir de forma paral·lela a la instal·lació, la xarxa d’aigua
calenta sanitària, se seguiran també les instruccions reflectides en el Reglament
d’Instal·lacions Tèrmiques en Edificis (RITE).
Com es veurà en el capítol 6 d’aquest manual, dedicat a les “millores d’interven-
ció”; el RITE assenyala un nivells d’aïllament mínims, en funció de les condicions
de cada instal·lació, pel que fa a temperatura del fluid i si la canonada trans-
corre per un espai interior o bé exterior (procediment simplificat), de la mateixa
manera s’ofereix també en aquest document les fórmules de càlcul per a poder
obtenir el nivell d’aïllament apropiat a unes condiciones tèrmiques específiques

Figura 3.25 Instal·lació d’aigua calenta sanitària

centralitzada, aïllada amb camisa de PVC
i per altra banda, hem de destacar també l’existència de softwares de càlcul
dissenyats per a complir amb els criteris de la normativa vigent i que permeten
obtenir igualment el nivells d’aïllament ajustats a les necessitats tèrmiques de la
instal·lació.
Actualment els materials utilitzats per a l’aïllament tèrmic o anticondensació en
xarxes de canonades, són les anomenades coquilles. Aquests elements són
fundes de material elàstic, que permeten introduir la canonada al seu interior, o
bé acoblar la camisa aïllant oberta linealment, per després segellar-la mitjançant
encolat o cinta autoadhesiva. De la mateixa manera, podem trobar canonades
amb aïllament tèrmic incorporat de sèrie (canonades preaïllades) amb materials
com el poliuretà expandit rígid o d’altres components aïllants. Fins i tot en la
selecció de les canonades de la instal·lació, podrem en molts casos triar entre
diferents sèries de canonades del mateix fabricant, amb diferents nivells d’aïlla-
ment tèrmic o anticondensació .

3.2.8. Instal·lacions d’ACS tipus

Els sistemes de preparació d’ACS es classifiquen principalment en tres grans

grups:
– Sistemes de producció instantània.
– Sistemes de producció amb semiacumulació.
– Sistemes de producció amb acumulació total.

3.2.8.1. Sistemes de producció instantània.

L’aigua es prepara de forma instantània en travessar un equip generador
(escalfador instantani ...), responent a la demanda dels usuaris. És un sistema
de preparació habitual, encara que no exclusiu, en edificis d’àmbit domèstic i
residencial (habitatges). Aquest sistema produeix el cabal d’aigua que en cada
instant es precisa. Quan la demanda dels usuaris és màxima, el generador de
calor desenvolupa la seva màxima potència. Els sistemes de producció instantà-
nia d’ACS poden ser de tres tipus:
– Escalfadors instantanis d’aigua a gas, generalment murals.
– Calderes mixtes (ACS + calefacció), murals o de peu.
– Escalfadors elèctrics instantanis. 49
En la majoria dels casos els escalfadors domèstics destinats exclusivament a la
producció d’ACS són generadors alimentats per gas. La seva capacitat s’indica
pel cabal que pot ser escalfat des de la temperatura de xarxa (10ºC/15ºC) a
la temperatura d’ús (40ºC/50ºC). Els models més habituals per a aquest tipus
d’escalfadors instantanis oscil·len entre els 9 i 16 litres/minut, i hi ha models tant
de capacitat inferior com superior.
Tot i que no és el recurs més habitual, ans el contrari, en instal·lacions cen-
tralitzades amb producció instantània, el component bàsic dels sistemes de
producció instantània d’ACS és el bescanviador, sent els més habituals els
bescanviadors de plaques d’acer inoxidable; als mateixos es connecta en el
primari el circuit de calderes i en el secundari el d’aigua de consum.

Figura 3.26 Esquema d’un circuit centralitzat amb producció instantània d’’aigua calenta sanitària
1. Filtre de protecció
2. Dispositiu antiretorn amb clau de comprovació
3. Punt de buidatge
4. Vàlvula de seguretat i vas d'expansió
 L’aigua freda es connecta al secundari del bescanviador i la sortida del mateix
a la distribució general d’ACS; per poder mantenir la temperatura en els punts
més allunyats es realitza un circuit de recirculació on el retorn es connecta a
l’entrada d’aigua freda, amb la intervenció d’una bomba circuladora. Aquesta
connexió requereix d’una vàlvula antiretorn, per evitar que pel circuit de recircu-
lació pugui passar aigua freda directament al circuit de consum.

3.2.8.2. Sistemes de producció amb semiacumulació

Aquest sistema està dotat d’un petit volum d’acumulació integrat en el equip
generador o independent d’aquest. És un sistema de preparació apte per al
sector domèstic i terciari, amb volums d’ACS moderats. El sistema està format,
essencialment, per un generador o caldera, un dipòsit acumulador i un intercan-
viador integrat o independent (depenent del volum de la instal·lació i l’equip) a
més, d’una bomba circuladora situada entre la caldera i el bescanviador.
Els sistemes de producció d’ACS per semiacumulació, només poden fer front
a una part de la demanda sol·licitada, requerint el suport del grup tèrmic per a
cobrir la totalitat del consum previst. Com a elements auxiliars aquests sistemes
requereixen de bombes al circuit primari, encarregades de fer circular l’aigua
dels col·lectors de les calderes als intercanviadors.
Actualment existeixen també solucions per a la producció d’ACS amb sistemes
de semiacumulació per condensació, amb generadors que allotgen dipòsits
de doble tanc. Aquesta tecnologia permet un intercanvi d’energia a través de
les parets del tanc intern i el circuit primari del generador. Les parets internes
i externes del tanc interior d’acer inoxidable treballen com a intercanviador de
calor, obtenint una gran superfície d’intercanvi. La gran superfície d’intercanvi
permet alhora reduir els temps d’escalfament i reduir el volum aigua emmagat-
zemada, obtenint grans prestacions d’aigua calenta sanitària, amb menors
requeriments d’espai.

50

Figura 3.27 Instal·lació d’ACS amb semiacumulació per dipòsit bescanviador (esquerre) / Esquema d’una caldera amb microacumulació (centre) / Caldera amb
acumulació integrada (dreta)

3.2.8.3. Sistemes de producció amb acumulació total

Els sistemes de producció d’ACS amb acumulació total, són sistemes més
propis de grans instal·lacions de producció centralitzada d’aigua calenta
sanitària, com hotels, poliesportius i edificis en general amb una gran demanda
simultània d’ACS. En aquesta modalitat, l’aigua calenta de consum es distri-
bueix en la seva totalitat després d’haver estat acumulada en un o més dipòsits.
Sens dubte, és la millor solució davant grans consums, tot i els requeriments
d’espai físic necessaris per a la ubicació dels acumuladors.
En aquestes instal·lacions s’haurà de minimitzar tot el possible les considerables
pèrdues de calor que es produeixen en els acumuladors, per tant, el tipus de
dipòsit acumulador i els seu possible aïllament, seran aspectes a considerar per
a optimitzar al màxim el consum d’energia. En aquest sentit, podem dir que com-
parativament amb d’altres modalitats de producció d’ACS, les calderes o grups
tèrmics a emprar, poden ser d’una potència inferior, donat que el consum es
produeix directament des dels propis dipòsits. Com ja s’ha esmentat en apartats
anteriors, els dipòsits acumuladors tenen capacitats molt variables, habitualment i
per a instal·lacions d’un cert consum des dels 300 litres fins els 5.000 litres.
Com en les anteriors modalitats de producció d'ACS, caldrà adaptar-se als
requeriments dels Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) en els seus Documents
Bàsics HE4/HS4 i també el que prescriu el Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques
en Edificis (ITE).

3.2.8.4. Prevenció de la Legionel·losi

La legionel·losi és una malaltia produïda pel bacteri de la legionel·la (Legionella
pneumophila), aquest bacteri descobert l’any 1976 a conseqüència d’un brot
sorgit d’una reunió d’antics legionaris dels EUA, es desenvolupa generalment
en concentracions d’aigua (rius, estanys, pous, dipòsits o safates amb acu-
mulacions d’aigua a l’intempèrie) a temperatures entre 20ºC i 42ºC, essent la
temperatura més favorable per a la seva proliferació entre els 35ºC i 37ºC.
La legionel·losi es produeix habitualment per inhalació de micropartícules d’ai-
gua vaporitzades en l’aire (aerosols), els efectes d’aquesta malaltia poden variar
segons els individus infectats i produir des de lleus dolors abdominals, diarrees,
nàusees i vòmits, fins a quadres greus de pneumònia amb complicacions i
conseqüències mortals per fallida respiratòria, fallida renal o fallida multiorgànica,
entre d’altres.
Per aquesta raó, serà de vital importància que la instal·lació d’ACS, espe-
cialment si pot generar aerosols, disposi d’un pla de prevenció i control de la
legionel·la, amb el personal de manteniment adequadament format i certificat,
així com de les mesures de control, desinfecció i actuació necessaris, en cas
de detecció de proliferació del bacteri o aparició de brot. Aquesta situació pot
tenir mes repercussió en sistemes d’aigua calenta sanitària amb acumulació
i circuit de retorn i en general en sistemes d’aigua climatitzada amb agitació
constant i recirculació, amb raigs d’alta velocitat o injecció d’aire (balnea-
ris, jacuzzis, vasos o banyeres terapèutiques, banyeres d’hidromassatge,
tractaments amb raigs a pressió i d’altres que puguin generar un cert nivell
d’aerosols.
Per tal d’adoptar les mesures adequades, s’haurà de complir rigorosament en
totes les instal·lacions classificades com a instal·lacions de risc amb les norma- 51
tives d’aplicació general d’àmbit estatal i les corresponents d’àmbit autonòmic i
local, com són entre d’altres el Real Decreto 865/2013 ó en l’àmbit autonòmic el
Decret 352/2004 de la Generalitat de Catalunya. En aquesta legislació i d’altres
normatives tècniques, com el HS4 del CTE o el Reglament d’Instal·lacions
Tèrmiques en Edificis (RITE) es pauten les operacions d’inspecció, neteja i
manteniment a realitzar en les instal·lacions i els seus components, així com la
periodicitat de les mateixes.
En el capítol dedicat a les millores d’intervenció, es pot ampliar part d’aquesta
informació, essent essencial l’estudi dels documents esmentats, en relació a les
mesures de prevenció, detecció i control.

3.2.8.5. Integració de l’energia solar tèrmica

Actualment i des de ja fa alguns anys, concretament des de l’entrada en vigor del
Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) en 2006, tots els edificis que consumeixin ACS
(amb algunes excepcions) hauran d’incorporar sistemes de producció d’aigua
calenta sanitària mitjançant equips d’energia solar tèrmica. Aquest fet, comporta
necessariament integrar les instal·lacions d’energia solar tèrmica a la resta de la
instal·lació d'ACS i gaudir dels coneixements bàsics necessaris per aconseguir un
disseny correcte i acurat de la instal·lació, en el que s’obtingui el major rendiment
possible amb el màxim estalvi energètic i la màxima reducció d’emissions de CO2
Paral·lelament, també s’hauran de contemplar les normatives de caràcter
autonòmic i local ó municipal (ordenances municipals) referents a les carac-
terístiques i requisits de les instal·lacions solars per a la producció d'ACS.
De manera general, les prescripcions pel disseny, dimensionat i muntatge
d’aquestes instal·lacions vindran recollides al Document Bàsic del CTE:
HE-4 – Contribució solar mínima d’aigua calenta sanitària.
En aquest sentit, s’ha de recordar que la demanda energètica, dependrà
fonamentalment de dos factors principals, com són:
– Zona climàtica: Localitat on s’emplaci la instal·lació (temperatura d’entrada
d’aigua, temperatures ambient, etc)
– Ocupació i tipologia de l’edifici: Nombre d’usuaris i l’ús o destí de l’edifici
(domèstic, esportiu, hospitalari, etc)
 Així doncs, l’estructura bàsica d’una instal·lació per a la producció d’ACS amb
energia solar tèrmica per a diferents usuaris d’un mateix edifici, ha d’incorporar
com a mínim les següents parts i components:
– Sistema de captació solar (panells solars): Format per un conjunt de cap-
tadors o panells solars que ocupen un espai comú a l’edifici, generalment la
coberta del mateix. En habitatges unifamiliars es comptarà habitualment amb
un sistema de captació independent per a cada habitatge, situat a la coberta
o teulada de l’edificació.
– Sistema d’acumulació: Donat que en molts casos no es produeix la coin-
cidència entre els temps de producció amb radiació solar i els temps de
consum, s’incorporaran sistemes d’acumulació col·lectiva o individual i també
mixt, mitjançant acumuladors i bescanviadors.
– Sistema de circulació i elements del circuit primari: Per aquest circuit cir-
cularà el fluid caloportador impulsat per una bomba circuladora. Donat que
és un circuit hidràulic tancat, incorporarà els corresponents purgadors, got
d’expansió, vàlvules de seguretat i resta d’elements de control, seguretat i
mesura, entre d’altres, citarem: termòmetres, manòmetres, claus de càrrega i
buidat del circuit, etc.
– Equip de control i monitorització: Per tal que tots els components de la ins-
tal·lació ofereixin la màxima funcionalitat i s’aconsegueixi un rendiment òptim
alhora que es puguin detectar possibles avaries a la instal·lació, s’incorporarà
a la mateixa una centraleta electrònica que permeti controlar les temperatures
del sistema, el funcionament de la bomba circuladora, el nivell de consum o
la disponibilitat d’aigua en el sistema. En funció de la complexitat i volum de
la instal·lació, la centraleta pot monitoritzar diferents paràmetres i fins i tot
permetre el control i l’enviament de senyals i missatges d’avís a components
digitals (com mòbils i tauletes ) de l’usuari o responsable del manteniment.
– Sistema o equips complementaris de producció auxiliar: Donat que sovint
la radiació solar no es suficient per a cobrir la demanda d’aigua calenta
sanitària per part dels usuaris amb l’equip d’energia solar, s’incorporarà al
sistema el generador tèrmic o caldera de suport per cobrir la demanda en els
moments de mancança de servei.

52

Figura 3.28 Imatge d’una instal·lació amb producció d’ACS per a un edifici i esquema d’instal·lació individual

3.3. Components de les instal·lacions d’evacuació

d’aigües residuals i pluvials

Des de l’entrada en vigor del Codi Tècnic de l’Edificació l’any 2006, les ins-
tal·lacions d’evacuació d’aigües residuals i pluvials, passen a ser regulades
mitjançant el Document Bàsic HS5 del CTE, anomenat evacuació d’aigua,
abans però, hi havia hagut a Espanya la Norma Tècnica de l’Edificació (NTE) i
d’altres, que amb diferents criteris en determinaven el disseny i l’execució de
les mateixes.
3.3.1. Configuració tipus de les instal·lacions

Actualment el DB–HS5 del CTE assenyala que les aigües residuals i pluvials a
l’interior d’un edifici poden ser recollides i conduïdes cap a l’exterior, es a dir
cap a la xarxa de clavegueram o sanejament, seguint principalment tres tipus de
configuració diferents, a més, també s’haurà de tenir en compte la possibilitat
de disposar de plantes o cambres humides (amb bombament) per sota el nivell
del clavegueram, fet que obligarà a una evacuació forçada.

3.3.1.1. Evacuació mitjançant xarxa separativa

Segons l’actual normativa d’edificació, sempre que la xarxa de sanejament exte-
rior sigui separativa, es a dir amb doble conducte interior de pluvials i residuals,
estarem obligats a dissenyar una xarxa d’evacuació igualment separativa amb
una xarxa interior independent per les aigües residuals i una altra per les pluvials.
Malauradament, no tots els municipis disposen d’aquestes xarxes de sane-
jament exterior i sempre serà preceptiva la consulta al tècnic municipal
corresponent. Naturalment l’existència de xarxes totalment separatives, permet
als municipis un millor aprofitament de les aigües pluvials i unes despeses
menors en la depuració i tractament de les aigües residuals.
Es evident, que en aquesta tipologia d’instal·lació ens trobarem amb dues
escomeses a les que hi haurem de connectar els ramals generals d’evacuació,
habitualment el municipi directament o bé, per mitjà de l’empresa encarregada
del servei, disposa d’unes instruccions tècniques que permetran conèixer les
prescripcions tècniques per a la connexió amb la xarxa pública de sanejament,
a nivell d’acotaments, mides, materials a emprar i d’altres detalls a considerar,
tot i que existeixen documents que poden facilitar informació genèrica sobre
l’operativa de disseny i construcció per aquests trams de la instal·lació.

3.3.1.2. Evacuació mitjançant xarxa semiseparativa o mixta

És un sistema que disposa de baixants i col·lectors independents per a les
aigües pluvials i residuals, encara que ambdues xarxes confluiran en un únic
punt d’unió, abans de la seva sortida o connexió amb la xarxa de clavegueram

53

Figura 3.29 Instal·lació d’evacuació d’aigües per a un edifici, de tipus separatiu
Figura 3.30 Instal·lació d’evacuació d’aigües per a un edifici, de tipus mixt.
1 Conducte / canonada de ventilació primària; 2 Conducte de recollida
d’aigües pluvials des dels canalons; 3 Baixant d’aigües residuals; 4 Col·lector
d’aigües residuals; 5 Baixant d’aigües pluvials amb ventilació secundaria; 6
Connexió de ventilació secundaria; 7 Embornal; 8 Baixant d’aigües pluvials;
9 Col·lector d’aigües pluvials; 10 Confluència entre col·lectors de residuals
i pluvials; 11 Pericó d’escomesa interior; 12 Pericó d’escomesa exterior; 13
Conducte de sanejament exterior (públic).
 o sanejament exterior (escomesa única). Aquest sistema, a cavall entre el
tot i el res, hauria de permetre una fàcil i econòmica adaptació de les xarxes
d’evacuació interior als edificis, en el cas que un futur es decideixi, per part
de l’Administració pública, l’adaptació de la xarxa de sanejament unitària en
separativa.
Aquest tipus de xarxa però, fa imprescindible l’ús d’algun element sifònic en el
punt de trobada entre els circuits de residuals i de pluvials. El vigent HS5 (CTE)
contempla aquesta modalitat com la configuració mínima en les edificacions
a construir des de l’entrada en vigor del mateix. La connexió entre la xarxa
privada i la pública es realitzarà mitjançant un pericó de registre que seguirà les
prescripcions corresponents a la normativa establerta pel municipi o l’empresa
encarregada del manteniment de la xarxa pública en cada cas.
La solució de fer baixants independents amb només un sol col·lector interior
general, s’ha de contemplar com a preferiblement evitable, ja que tot i econo-
mitzar el disseny i la construcció de la instal·lació, comportaria un increments
importants en les despeses posteriors, a l’hora de transformar la instal·lació
d’unitària en separativa, pel fet d’haver d’instal·lar col·lectors generals indepen-
dents.
Donat que en aquesta tipologia d’instal·lació la xarxa d’aigües pluvials i la xarxa
d’aigües residuals s’uniran en el punt més proper a l’escomesa, aquest fet con-
dicionarà l’obligatorietat de dissenyar un sistema o xarxa de ventilació suficient,
tant per la xarxa de residuals, com també per la de pluvials amb la qual estarà
en contacte.

3.3.1.3. Evacuació individual amb equip de depuració independent per

inexistència de xarxa de clavegueram.
Quan la xarxa interior d’evacuació no es pot connectar a la xarxa general de
sanejament, bé per ser inexistent o bé per raons tècniques que no ho facin
possible, es dissenyarà la instal·lació amb un sistema propi d’abocament i
tractament de les aigües residuals. El sistema més emprat en aquets casos és la
connexió a una fossa sèptica.

54

Sortida d'aire

Conducte ventilació de la fossa

Aigües grises

Sifó

Figura 3.31 Instal·lació de fosa sèptica per

l’’evacuació d’aigües residuals en edifici mitjançant
fossa sèptica Ventilació primària
Aigües negres

Ventilació secundària

Sifó

Pendent % = 2 cm/m

Fossa sèptica

Aquests elements són pous o grans pericons, anomenats també pous negres,
en els quals s’aboca la totalitat de les aigües residuals conduïdes des dels
edificis. Aquesta fossa, consisteix bàsicament en un receptacle, realitzat mit-
jançant blocs de maó, metall o plàstic, en què sedimenten els sòlids i es deixa
en flotació el residu líquid.
A l’interior de la fossa sèptica s’efectua un tractament primari de sedimentació
i digestió anaeròbica de les aigües residuals. La matèria flotant i els sòlids dipo-
sitats es poden conservar al llarg de llargs períodes de temps, durant els quals
es descomponen «anaeròbiament» (sense presència d’oxigen), encara que es
podria considerar com un sistema de tractament de les aigües residuals, com-
porta un gran risc de contaminació del terreny amb el qual està en contacte, i
obliga a realitzar freqüents intervencions de neteja i manteniment, per no pro-
vocar reflux de líquids o retorn de gasos cap a l’interior de les edificacions per
obturació en la fossa. De la mateixa manera, la instal·lació d’una fossa sèptica
haurà de complir amb les autoritzacions pertinents a nivell de seguretat i a nivell
tècnic per part del municipi on resti emplaçada la fossa, i s’hauran de respectar
escrupolosament les mesures de manteniment d’aquest tipus d’instal·lació.

3.3.1.4. Evacuació forçada mitjançant bombes

En el cas d’edificis amb plantes i serveis per sota del nivell del sanejament
públic, s’haurà d’instal·lar un sistema de sobreelevació amb bombes, per tal
d’impulsar les aigües residuals fins la xarxa de sanejament exterior. Aquesta
connexió s’haurà de dissenyar de manera que es compleixin les prescripcions
municipals i les de la normativa vigent (CTE-HS5), segons les quals només s’han
d’impulsar forçadament (amb bombes) aquelles aigües que restin a un nivell
inferior al del sanejament públic, la resta, ho hauran de fer per gravetat.
Habitualment s’impulsaran les aigües residuals i en cas d’haver d’impulsar
també aigües pluvials es realitzarà amb una xarxa i unes bombes independents
de les de les aigües residuals, si la xarxa exterior es separativa. La impulsió
es realitzarà amb doble bomba, garantint un sistema autònom d’alimentació
elèctrica, en casos de talls de subministrament a la xarxa.
Les aigües residuals amb continguts d'olis, greixos, hidrocarburs i d’altres subs-
tàncies potencialment contaminants o altament agressives hauran de passar
primer per un separador de greixos, per després ser impulsades a la xarxa de
clavegueram.

55

Figura 3.32 Instal·lació d’evacuació d’aigües

residuals i pluvials amb bombament separatiu

3.3.2. Components de la xarxa d’evacuació

3.3.2.1. Canalons
Els anomenats canalons són safates disposades amb pendent mínima que recull
i canalitzen les aigües pluvials precipitades sobre superfícies i cobertes inclin-
ades de les edificacions. Aquests elements han de recórrer tot el perímetre de
l’edificació protegit per la teulada, provocant l’evacuació, a través de baixants
connectats en algun dels extrems de la xarxa de canalons. Els materials poden
 ser diversos, habitualment de plàstic, però també de xapa de coure, zinc i amb
formes semicircular, de trapezi, etc.
El seu disseny i dimensionat seguirà l’assenyalat en l’apartat 4.2.2 del Docu-
ment Bàsic HS5 del CTE, en general, tot i que aquest document pauta la mida
del canaló en funció de la màxima superfície de recollida, a efectes pràctics es
selecciona la mida del canaló en funció de la superfície més desfavorable.

Figura 3.33 Perímetre de teulades d’un edifici amb

canalons (esquerre) / Canalons de material plàstic
(dreta)

3.3.2.2. Baixants
Els baixants són els trams descendents que condueixen les aigües pluvials i
residuals des de la connexió amb la xarxa de petita evacuació fins als col·lectors
parcials o generals de l’edificació. Són canonades generalment fabricades
en plàstic, principalment en PVC o Polipropilè i diàmetres diversos, segons el
cabal màxim d’evacuació que han d’admetre. Aquests mateixos baixants es
fan servir també com a conductes de ventilació de la pròpia xarxa d’evacuació
i per conduir les aigües pluvials procedents dels canalons o bé, de les cobertes
(planes) dels edificis.
Segons la normativa d’aplicació general (HS5-CTE) s’han de realitzar sense
desviacions, ni reculades i amb un diàmetre uniforme en tota la seva alçada
excepte, en el cas de baixants de residuals, quan existeixin obstacles insalva-
bles en el seu recorregut i quan la presència de vàters (W.C) exigeixi un diàmetre
56 concret des dels trams superiors que no sigui superat per la resta del baixant.
En edificis de més de deu plantes, s’interromprà la verticalitat del baixant, per tal
de disminuir el possible impacte de caiguda. La desviació s’ha de preveure amb
peces especials o escuts de protecció del baixant i l’angle de la desviació amb
la vertical ha de ser superior a 60º, a fi d’evitar possibles embussos, el reforça-
ment es realitzarà amb elements de polièster aplicats «in situ»
El seu dimensionat, es farà amb base a documents reconeguts, principalment a
l’assenyalat al Document Bàsic HS5 del CTE o també en base a la Norma UNE
corresponent (UNE-EN 12056)

3.3.2.3. Col·lectors
Els col·lectors, són els trams horitzontals amb pendent, que enllacen els baixant
amb d’altres col·lectors o bé amb la xarxa exterior de sanejament, mitjançant
l’escomesa. La pendent, dependrà del cabal màxim d’aigües que ha d’admetre
aquest tram. Com en el cas anterior, en un edifici tindrem principalment col·lec-
tors d’aigües residuals i col·lectors d’aigües pluvials, tot i que en xarxes exteriors
de tipus unitari, es disposarà també del tram de col·lector mixt, que haurà d’unir
les dues xarxes abans de la connexió amb el sanejament exterior. Són canona-
des igualment fabricades en materials plàstics amb diferents diàmetres segons
el cabal màxim d’evacuació per cada tram.
La xarxa general de col·lectors s’ha de dissenyar de manera que la connexió
amb els trams de derivació es realitzi de forma obliqua segons la direcció de les
aigües cap a la seva evacuació exterior, evitant així col·lapses a la confluència
amb les aigües que transcorren pel col·lector.
En funció de la diferència de cotes entre la xarxa de clavegueram i la planta més
baixa de l’edificació, els col·lectors poden ser:
– Suspesos o penjats. Amb l’objectiu d’evacuar l’aigua per gravetat, connec-
ten directament amb l’escomesa de sanejament de l’edifici, realitzant el seu
recorregut suspesos de brides o trapezis sota el sostre de la primera planta,
pàrquing o soterrani de l’immoble (pàrquing, etc.).
– Soterrats. Els tubs aniran en rasa de dimensions adequades, situats per sota
de la xarxa de distribució d’aigua potable. Se’ls dotarà d’un pendent mínim
d’evacuació del 2%.
 Figura 3.34 Col·lectors d’aigües residuals
suspesos a sostre

La xarxa de col·lectors, ha de permetre un número mínim de punts d’ inspecció i

registre per tal de poder-hi intervenir en cas d’avaria, especialment en la con-
fluència o unió amb els baixants generals de l’edifici, fent servir pericons o bé
colzes i accessoris registrables.
El seu dimensionat, es farà en base a documents reconeguts, principalment a
l’assenyalat al Document Bàsic HS5 del CTE o també en base a la Norma UNE
corresponent (UNE-EN 12056)

3.3.2.4. Pericons
Els pericons són els elements d’inspecció i registre que intercalats a la xarxa de
col·lectors (generalment soterrats) permeten intervenir al personal de manteni-
ment, davant de possibles obstruccions o avaries a la xarxa. Aquests pericons
57
poden ser només de registre o sifònics, si la seva funció passa també per
dificultar el retorn de gasos i olors a l’exterior, també existeixen els pericons de
tipus embornal, com els que es situen protegits amb una reixa als accessos a
les rampes d’aparcaments subterranis.
Els pericons, per la seva forma i característiques, poden ser cilíndrics o bé amb
forma de cub, alhora, a la part superior poden incorporar una tapa estanca o bé
una reixa. Quan hi hagi pericons quadrats o rectangulars amb diverses entrades
i sortides, no es podrà efectuar més d’una entrada a l’arqueta per cadascun
dels seus costats. Actualment, tot i que també es fan d’obra, s’acostumen a
fabricar en materials plàstics, com el PVC, el PE o el PP, disposant de diferents
punts d’acoblament per permetre la connexió dels col·lectors corresponents.
Segons sigui la seva funció i situacio a la xarxa els pericons poden ser:
– Pericons de pas, si van intercalats en un tram de col·lector (consultar HS5 –
CTE)
– Pericons a peu de baixant, com a element intermedi entre un baixant i el
col·lector amb el que connecta. (consultar HS5 – CTE)
– Pericons de tipus sifònic
– Pericons de tipus embornal
Al Document Bàsic HS5 del CTE, podem trobar algunes altres prescripcions
útils pel disseny, dimensionat i la instal·lació d’aquest important element de la
xarxa d’evacuació.

Figura 3.35 Pericons de material plàstic (dalt i

centre) i detall d’instal·lació de pericó
 3.3.2.5. Altres elements de la xarxa
En aquest apartat, es farà un breu esment a d’altres elements i equips que
podem trobar a la xarxa d’evacuació d’aigües residuals i pluvials, tals com:

Embornals de terra i claveguerons

Són elements que ens permeten evacuar les aigües precipitades sobre cobertes
planes, com són patis exteriors, terrasses i similars. S’haurà de considerar que
aquestes superfícies necessitaran una mínima pendent, per tal de facilitar que
l’aigua es vegi abocada cap a l’embornal, tot i que existeixen els anomenats
embornals sifònics o també anomenats d’aspiració, que es poden instal·lar
en cobertes totalment planes, sense cap tipus de pendent, gràcies a l’efecte
d’aspiració sifònica que provoquen. El número d’embornals a instal·lar, depèn
dels m2 de superfície i també (factor que no contempla el HS5 del CTE) de la
capacitat d’admissió d’aigua de cada tipus d’embornal. Pel dimensionat, es
podrà seguir l’assenyalat en el Document Bàsic HS5 del CTE.

Figura 3.36 Embornals per evacuació d’aigües

pluvials en coberta, rampa, etc

Vàlvules aireació-ventilació
Són dispositius que, situats a les boques dels baixants no ventilats, permeten
l’entrada d’aire exterior en el moment que es provoca una descàrrega d’aigua
en la xarxa, al que resten connectats. Per tant, s’instal·len en aquelles situacions
on els baixants de residuals, no travessen les cobertes ni sobresurten de les
teulades. Són elements molt pràctics i relativament econòmics. El seu dimensio-
58 nat es realitza amb base al cabal d’aire necessari per equilibrar les pressions a la
xarxa durant les descàrregues de l’evacuació.

Figura 3.37 Vàlvula d’aireació-ventilació (esquerre)

/ Funcionament d’una vàlvula d’aireació (dreta)

Accessoris de derivació mixta

Com a alternativa a les ventilacions convencionals hi ha al mercat determinats
accessoris que permeten simplificar la ventilació secundària a primària, situant
aquest accessori en les baixants. Aquest accessori, anomenat derivació mixta,
representa un gran avantatge ja que a més d’admetre major càrrega hidràulica,
redueix la velocitat del flux d’evacuació, garantint una ventilació òptima tant en
la columna com en els ramals d’evacuació, limitant les variacions de pressió
(compressió i depressió) i evitant la formació de taps hidràulics alhora que s’en-
carrega de mantenir un flux, provinent dels ramals d’evacuació, estable i regular
en la seva entrada a la columna.
Són accessoris fabricats habitualment en materials plàstics com el polietilè,
polipropilè o PVC, tot i que aquest tipus d’accessori no es contempla en la
normativa d’aplicació general del CTE.
Aquest tipus d’accessori, és molt útil, per tal de simplificar el disseny de la xarxa
d’evacuació en edificis de vàries alçades.

Equips de bombament d’aigües residuals

Com ja s’ha plantejat, quan existeixen plantes a un nivell inferior al de la con-
nexió amb el sanejament exterior, caldrà la instal·lació d’un bombament que
Figura 3.38 Accessori de derivació mixta elevi les aigües residuals o en alguns casos pluvials, fins al sanejament públic.
En aquests casos es fan servir bombes específiques per bombeig d’aigües
residuals, de la mateixa manera que les bombes per aigües netes, són bombes
centrífugues, que generalment funcionen submergides en el pou o pericó de
bombament, on s’hi aboquen les aigües des dels baixants o col·lectors corres-
ponents. S’han d’instal·lar almenys dos, per tal de garantir el servei de forma
permanent en casos d’avaria, reparacions o substitucions.
Depenent de l’origen de les aigües residuals (domèstiques, industrials, etc.) en la
selecció de la bomba s’haurà de considerar especialment dos factors:
– Tipus d’impulsor de la bomba (Vòrtex, Triturador, etc.)
– Pas de sòlids de la bomba
En el disseny del sistema de bombament, a més, s’hauran de tenir en compte
el disseny del pou de bombament o també anomenat pou d’abocament, donat
que és on s’hi aboquen les aigües, la situació de les sondes de nivell per regular
l’actuació de les bombes, la ventilació del pou, així com la seguretat en el
subministrament elèctric, davant possibles avaries.

3.3.3. Altres instal·lacions

Existeixen altres tipus d’instal·lacions per evacuar o aprofitar les aigües d’eva-
cuació, que no es troben contemplades dins l’actual normativa d’aplicació
general (CTE) però que són molt interessants en determinats supòsits. Entre
d’altres, esmentarem:
– Instal·lacions d’evacuació d’aigua en edificis per buit induït Figura 3.39 Bomba submergible
– Instal·lacions per a la reutilització d’aigües grises en edificis
– Instal·lacions de recuperació de calor de les aigües residuals en els edificis
Per l’extensió que requeriria, no s’aprofundirà en el coneixement d’aquests tipus
d’instal·lacions, no obstant, en aquest apartat, es farà una breu descripció del
seu funcionament i les seves característiques principals.

3.3.3.1. Instal·lacions d’evacuació d’aigua en edificis per buit induït

Una instal·lació d’evacuació d’aigües residuals per buit induït consisteix en una
instal·lació que incorpora bàsicament inodors especials (inodors de buit) que
necessiten un cabal mínim d’aigua per descàrrega, donat que funcionen per 59
efecte d’una depressió a la xarxa, que provoca un conjunt de bombes de buit en
coordinació amb altres elements com vàlvules d’interfase i pous d’abocament.
Les avantatges d’aquest sistema d’evacuació, tot i el seu cost i complexitat, són
evidents:
– Diàmetre de canonades d’evacuació general considerablement més petits.
– Menor disponibilitat d’espai per a la disposició i muntatge d’aparells sanitaris,
així com per al recorregut de canonades a través dels paraments del propi
edifici.
– Major estalvi d’aigua, ja que no es requereixen volums tan grans per a una
descàrrega eficaç dels aparells sanitaris (1 litre per a descàrrega d’ino-
dors-WC, respecte a 3 ó 6 litres en sistemes d’inodors convencionals)
– En instal·lació d’evacuació d’aigües pluvials ofereixen igualment la possibilitat
d’evacuació amb menors diàmetres.
– L’horitzontalitat total dels col·lectors generals i/o parcials, evitant la ins-
tal·lació en pendent dels trams, facilitant així el muntatge del conjunt de la
instal·lació.
També podem considerar les instal·lacions d’evacuació d’aigües pluvials amb
sistemes d’embornals sifònics com a sistemes d’evacuació per aspiració, tot
i que en aquest cas, no seria necessària la intervenció de cap estació de buit
centralitzada, per a provocar l’efecte d’aspiració a la xarxa.

3.3.3.2. Instal·lacions per a la reutilització d’aigües grises en edificis

Una instal·lació de reutilització d’aigües grises és una instal·lació que permet
conduir les aigües procedents de rentamans, dutxes i banyeres, mitjançant
una xarxa de conductes independent, a un equip de tractament especial,
que permet, un cop processades, tornar-les a impulsar, mitjançant una xarxa
independent d’aigües grises (tractades) a determinats aparells i aixetes com les
cisternes d’inodor (WC) i les aixetes de reg.
El tractament que ha de realitzar l’equip, ha de permetre un nivell de depura-
ció-desinfecció que a priori, complexi amb la legislació vigent sobre reutilització
d’aigües depurades (Real Decreto 1620/2007). Actualment els únics equips que
permeten assolir aquests nivells de desinfecció són els equips amb tecnologia
de tractament per membranes d’ultrafiltració.
 A Catalunya ja hi ha més de cinquanta municipis que incorporen a les seves
ordenances municipals l’obligatorietat d’implementar en els edificis de certes
característiques aquests tipus d’equips, per tal d’aconseguir nivells de consum
d’aigua en el sector domèstic que permetin un estalvi proper al 40%. Aquest fet,
ens obliga a consultar en l’etapa del projecte, les prescripcions municipals en
relació a la possible instal·lació d’equips de reutilització d’aigües grises o fins i
tot d’aigües pluvials.

3.3.3.3. Instal·lacions de recuperació de calor de les aigües residuals en els

edificis
Capturar la calor de les aigües residuals produïdes en un habitatge, o fins i tot
en un edifici i posar-la en ús, requereix només d’un recuperador o intercanviador
de calor de doble paret, instal·lat en un tram disponible del baixant individual
d’aigües residuals o grises, que pot capturar la calor d’aquestes aigües i aplicar
aquesta calor per donar suport a la cobertura d’una altra demanda d’aigua
calenta, que pugui tenir lloc en un moment posterior. Si la generació d’aigües
residuals és concurrent amb la necessitat d’aigua calenta (per exemple, en una
dutxa), la calor directa es pot utilitzar mitjançant un intercanviador regeneratiu.
La calor es transfereix des de les aigües residuals que baixen pel conducte
central a l’aigua freda, que al mateix temps es mou cap amunt, a través del
circuit helicoidal adherit a la part exterior de la canonada de recollida. El con-
ducte helicoidal té una secció un xic aplanada en el contacte amb la canonada
central, per augmentar la superfície de contacte i millorar la transferència de
calor. Aquest dispositiu permet elevar la temperatura original de la xarxa d’aigua
freda des dels 10ºC fins a uns 24ºC.

Aigua freda
60 Aigua preescalfada
Aigua calenta
sanitària
Aigües grises/
residuals calents

Figura 3.40 Esquema d’una instal·lació de

recuperació de calor en xarxa d’evacuació d’aigües
en edifici (esquerra) / Intercanviador de calor de
doble paret (dreta)

Tenint en compte la quantitat de dutxes que podem trobar en edificis com

són poliesportius, hotels, residències d’estudiants, geriàtrics i immobles simi-
lars, considerarem els mateixos, com els edificis receptors òptims per a la
implantació d’un sistema de recuperació de calor, sigui de forma centralitzada
o independent, ja que pel seu règim d’ocupació i ús, ens permetrà un retorn
raonable de la inversió inicial requerida.
Com a conclusió, podem afirmar que en un edifici podríem aconseguir un
considerable estalvi d’aigua i energètic amb la reutilització tant les aigües grises
com amb l’aprofitament de la calor d’aquestes i en general de les residuals.
3.4. Bibliografia
Albert Soriano Rull i F.Javier Pancorbo Floristan. Suministro, distribu-
ción y evacuación interior de agua sanitaria. Ediciones Marcombo, 2012.
ISBN: 9788426717788.
Documento Básico HS4 del Codigo Técnico de la Edificación. CTE.
Documento Básico HS5 del Codigo Técnico de la Edificación. CTE.
Real Decreto 1027/2007, de 20 de julio, por el que se aprueba el Reglamento
de Instalaciones Térmicas en los Edificios. RITE.
Norma UNE-EN 12109:1999 Redes de evacuación por vacío en el interior de
edificios.
Manual de tuberías plásticas en edificación. AENOR/AseTUB.
ISBN: 9788481437003.
Guía técnica de contabilización de consumos. IDAE. ISBN: 9788496680111.
Guía técnica para el diseño y cálculo del aislamiento térmico de conducciones,
aparatos y equipos. IDAE. ISBN: 9788496680081.
Guía técnica de agua caliente sanitaria central. DAE. ISBN: 9788496680524.
Guía Técnica sobre redes de saneamiento y drenaje. CEDEX. Ministerio de
Fomento. ISBN: 9788477904915.
Guia técnica para la prevención y control de la legionelosis en instalaciones.
Subdirección General de Sanidad Ambiental y Salud Laboral
Manual de Bombas sumergibles y estaciones de bombeo. Empresa Flygt S.A.
ITT Industries.
Manual de bombeo. Empresa Bombas Grundfos.
Guia técnica de recomendaciones para el reciclaje de aguas grises en edificios.
Aqua España.

61
62
4. Subministraments energètics
Roger Bancells Chaler
Arquitecte tècnic

4.1. Nomenclatura bàsica

Abans d’endinsar-se en la interpretació i comprensió de les factures d’aigua
i de gas natural és necessari, i recomanable, conèixer els termes unitaris que
conformen els valors que s’expressen a la pròpia factura. D’aquesta manera,
es detalla a continuació una nomenclatura d’aquests valors amb una petita
definició per fer entendre què significa cada expressió.

kWh (kilowatt hora)

És la quantitat d’energia mesurada dins un cert espai de temps. Per tant,
aquest paràmetre indica la quantitat de gas natural un cop aplicat el factor de
conversió del comptador, que registra en m³.
CUPS (Codi Universal Punt de Subministrament)
És un codi alfanumèric començat per les lletres ES i seguit de 20 dígits que
s’assigna a un punt de subministrament de gas natural. Vindria a ser com
el DNI del punt de subministrament de gas, essent necessari per qualsevol
tipus de gestió amb les companyies. No hi ha dos CUPS iguals, i sempre fan
referència a l’usuari no pas a la companyia comercialitzadora.
Número de contracte
És el número que classifica el contracte de subministrament entre companyia
i usuari.
Període de facturació
Període de temps entre dues dates on es calcula el consum de l’usuari.
Terme fix de gas natural
És un import a pagar mensualment en concepte de disponibilitat immediata
de gas natural, amb la pressió i qualitat pactada en contracte. 63
Quota de servei
És un import a pagar mensualment en concepte de disponibilitat immediata
d’aigua potable, amb la pressió i qualitat pactada en contracte.
TUR (Tarifa d’Últim Recurs)
Tarifa de gas natural per contractes inferiors a 50.000kWh de consum anual.
L’import d’aquesta tarifa es revisa trimestralment, regulada pel Govern i
publicada en el BOE.
Tarifa d’accés
És el preu per kWh contractat amb la companyia de gas natural.
Impost especial d’hidrocarburs
Impost que grava els consums d’hidrocarburs com a combustibles, donat
que generen una emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera.
Bo social
Contracte que ofereix un preu inferior de l’aigua potable per usuaris desfavo-
rits, sempre i quan reuneixin unes condicions determinades.
Mercat lliure
Són contractes entre companyia de gas natural i usuari on la tarifa d’accés no
pertany a la TUR. Aquestes tarifes són pactades directament amb la com-
panyia i no són regulades pel Govern. Normalment són per usuaris amb un
consum de gas natural anual superior als 50.000kWh.
Lloguer d’equips de mesura
És l’import que factura la companyia en concepte de lloguer del comptador
de gas natural o d’aigua potable. Existeix la possibilitat d’adquirir el comptador
com a propietat, comunicant a la companyia que elimini aquest valor de la
factura. En contrapartida, qualsevol anomalia del comptador aniria a càrrec de
l’usuari consumidor.
Tram o bloc de facturació
Consum d’aigua potable, expressat en m³. Com més trams incloguin la
factura d’aigua, més car és el m³.
 4.2. Sector de la distribució de l’aigua
A diferència del sector elèctric o del gas natural, la comercialització de l’aigua
potable no es divideix, aparentment, en dos grans trams, sinó que la mateixa
companyia que s’encarrega de distribuir l’aigua potable fins al comptador de
l’edifici és la mateixa que procedeix a la seva facturació. No obstant, una pràc-
tica poc habitual en altres subministraments és que en el de l’aigua potable es
procedeix a incloure fins la factura impostos no corresponents al propi consum
d’aigua potable, com pots ser la taxa de sanejament o la TMTR (Taxa Metropoli-
tana de Tractament de Residus).
Dins l’àmbit autonòmic, Catalunya, l’empresa que distribueix i comercialitza l’ai-
gua potable varia significativament depenent d’on es situa l’edifici; per exemple,
a l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’empresa encarregada d’aquestes tasques
és Aigües de Barcelona (Agbar), una gran majoria dels municipis de les provín-
cies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida és Sorea i, per exemple, Aigües de
Mataró (AMSA) que només s’encarrega de la capital del Maresme.
Paral·lelament, es va fundar l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) al 1998, i
al 2000 s’origina un impost “ecològic” a tots els usuaris per aconseguir una
sensibilització sobre l’aigua i, per tant, reduir-ne el seu consum.
Cal destacar que, probablement, la factura de l’aigua potable és la més
complexa d’interpretar de totes, encara més que la d’electricitat, donat que
apareixen diferents conceptes que depenen de diferents organismes aliens al
propi consum d’aigua. Analitzades diverses factures d'aigua s'observa que, de
mitjana, només un 15% de l’import correspon al propi consum d’aigua potable;
la resta de conceptes pertanyen a taxes, cànons i impostos.

4.2.1. La factura de l’aigua

La lectura del consum d’aigua potable és bimensual amb lectures reals i, com
en la majoria de les factures de subministraments, la factura de l’aigua es
divideix en tres grans parts:
– El primer correspon a les dades informatives de l’usuari i de les dades de
facturació (figura 4.1).
64 – El segon correspon al resum de la factura, indicant els conceptes facturats
amb el total de la quantitat facturada (figura 4.2).
– El tercer i últim correspon al desglossat dels conceptes facturats (figura 4.3).

Figura 4.1 Dades informatives

Primera part. Dades informatives (figura 4.1)
En aquest sentit, i centrant-nos en cada una de les parts, s’entén com a dades
informatives de l’usuari aquelles que corresponen al nom i cognoms, DNI i
adreça de subministrament 1 ; i les dades de facturació corresponen al número
de factura, el període de facturació i la data d’emissió de la factura 2 .
A més a més, i dins la primera part de la factura, es sol trobar un requadre amb
una informació molt necessària per interpretar la factura de l’aigua potable,
requadre on s’indica la tipologia d’habitatge pertinent al subministrament. Cal
destacar que Agbar distingeix fins a nou tipus d’habitatges, ordenats des de
l’habitatge tipus A fins el tipus I amb la intenció de determinar el cabal instal·lat i,
per tant, associar la quota de servei a la tipologia d’habitatge. El cas d’exemple
es tracta d’un habitatge tipus C, que segons aquesta classificació disposa
d’un cabal nominal de 0,40m³/hora amb una quota fixa mensual de 7,86€,
import de la quota de servei. Seguint amb el requadre que es feia referència a
l’inici d’aquest paràgraf, s’indiquen les lectures per tal de saber el consum real
obtingut dins el període de facturació.

Segona part. Resum dels conceptes facturats (figura 4.2)

Passant a la segona part de la factura, que es troba a la pàgina principal, es
detallen els conceptes facturats. Els conceptes que es detallen són:
– Subministrament d’aigua, on queda inclòs el consum d’aigua potable en m³ i
la quota de servei 3 .
– El cànon de l’aigua, pertinent a l’ACA 4 .
– La Taxa de Tractament de Residus Municipals (la TMTR) 5 .
– L’Impost de Valor Afegit (IVA) 6 .
A la part inferior del document s’observa el cubicatge total del consum d’aigua
potable dins el període de facturació i el total de la factura en euros.

65

Figura 4.2 Resum dels conceptes facturats

 Tercera part. Desglossat dels conceptes facturats (figura 4.3)
El primer concepte és la quota de servei 7 , que depèn directament del tipus
d’habitatge i s’ha detallat a la primera part de la factura. El segon concepte
correspon al consum d’aigua potable 8 , que es divideix en trams depenent del
cubicatge de consum d’aigua. En aquest sentit, Aigües de Barcelona disposa
dels següents trams o blocs de facturació:
– Tram 1. De 0 fins a 6m³, amb un preu de 0,6341€/m³.
– Tram 2. De 7 fins a 9m³, amb un preu de 1,2682€/m³.
– Tram 3. De 10 fins a 15m³, amb un preu de 1,901€/m³.
– Tram 4. De 16 fins a 18m³, amb un preu de 2,535€/m³.
– Tram 5. Superiors a 18m³, amb un preu de 3,168€/m³.
Per tant, tenint en compte que la factura d’exemple correspon a 21m³ d’aigua
consumits en dos mesos, s’entén que mensualment el consum ha sigut de
10,50m³. Així, el consum de la factura d’exemple quedaria comprès entre els
trams 1 i 3, donat que mensualment es superarien els 10m³ d’aigua potable. No
obstant, i fent un parèntesis en aquesta segona part de la factura, cal esmen-
tar les bonificacions que existeixen actualment, i en aquest sentit, la factura
d’exemple en disposa d’una, per aquest motiu els trams de facturació queden
compresos entre l’1 i el 2. Veure l’apartat de bonificacions per a més informació.

66 9

10

11

Figura 4.3 Desglossat dels conceptes facturats

El cànon de l’aigua, el tercer concepte desglossat 9 , fou creat al 2000 amb
finalitats ecològiques. Recaptat per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) per
contribuir sobre els costos dels serveis del cicle de l’aigua i que s’aplica directa-
ment sobre el consum d’aigua potable dins el període de facturació. Per tant, i
en línies generals, qui més consumeix aigua potable més car serà aquest cànon.
La referència econòmica del cànon es pot trobar directament al web de l’Agèn-
cia Catalana de l’Aigua, essent els següents paràmetres:

Concepte 1r tram 2on tram 3er tram 4rt tram

Volum 0-9m³ 10-15m³ 16-18m³ >18m³

Import 0,486€/m³ 0,5601€/m³ × 2*1 0,5601€/m³ × 5*1 0,5601€/m³ × 8*1

= 1,1202€/m³ = 2,8005€/m³ = 4,4808€/m³

*1 Els coeficients que multipliquen el preu del cànon a partir del segon tram corresponen a una penalització
per consums mensuals més elevats, de manera que el cànon en el tercer tram és cinc vegades superior al
que podria ser el primer tram. Aquest coeficient és fix establert per llei.

Seguint amb l’exemple de la factura, el consum total de l’habitatge és de 21m³,

per tant, s’hauria d’aplicar el segon tram, amb un import d’1,1202€/m³. Donat
que aquest subministrament disposa d’una bonificació, l’import del cànon
quedarà inclòs dins el primer tram, és a dir, de 0,486€/m³.
Alguns municipis dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona inclouen dins les
seves factures d’aigua potable la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus
Metropolitans (la TMTR) 10 , que consisteix en la gestió i tractament dels residus
municipals. Dit d’una altra manera, l’impost municipal de recollida de la brossa
queda prorratejat bimensualment a les factures d’aigua potable. Aquest impost
es pot deduir des de la pàgina web de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (www.
amb.cat), i s’extreu a través de la classificació del tipus d’habitatge (d’on també
s’extreu la quota de servei), i del consum d’aigua potable. Entrant per aquest
tipus de classificació s’identifica un codi alfanumèric, tipus D11, D12, D13, que
depenent del municipi de l’Àrea Metropolitana indica l’import total. 67
Tornant a la factura d’exemple, la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus
Municipals per aquest tipus de subministrament correspon a un habitatge tipus
C amb un consum d’entre 6 i 12m³, obtenint el codi D13 que es tradueix en
un import de 52,26€ anuals. Donat que aquest subministrament disposa d’una
bonificació, l’import d’aquesta taxa es veu reduïda en 0,46€.
Per una altra banda, també existeix un concepte que no tots els municipis
inclouen dins la factura de l’aigua potable, és la taxa de clavegueram o sane-
jament. Aquesta taxa es recapta per compte dels Ajuntaments i correspon a
la recollida i conducció de les aigües residuals fins als col·lectors generals que
finalitzen a les depuradores; a més a més, aquesta taxa hauria de permetre les
reparacions i inversions dins la xarxa municipal de clavegueram de cada muni-
cipi. La taxa de sanejament es calcula en base de l’import total de la factura,
sense impostos, aplicant un coeficient vigent que aprova cada Ajuntament. Per
exemple, a Mataró és del 50% de l’import total.
Finalment, alguns municipis com Mataró inclouen un nou concepte anomenat
conservació del comptador. Aquest paràmetre vindria a ser l’equivalent al lloguer
del comptador d’electricitat i, com a tal, és un import mensual que defineix cada
municipi o empresa.
L’últim concepte desglossat de la factura d’aigua potable es detalla el percen-
tatge de l’Impost de Valor Afegit (IVA) 11 , on un 10% correspon als conceptes
de subministrament d’aigua i el cànon de l’ACA, la Taxa Metropolitana de
Tractament de Residus Municipals n’està exempta i el 21% correspon a la
conservació del comptador.

Bonificacions
En general, les companyies comercialitzadores d’aigua potable disposen
d’una tarifa social, que vindria a ser el bo social. Aquesta tarifa consisteix en la
reducció d’un 25% de l’import de servei d’aigua, incloent la quota de servei i el
primer tram o bloc de facturació. Els col·lectius que es poden beneficiar queden
detallats al web:
http://www.aiguesdebarcelona.cat/facturadelaigua/bonificacions/bonifica-
cions-socials/
 Per una altra banda, el cànon de l’ACA també disposa de bonificació, anomenat
cànon social. Aquesta bonificació es tradueix en l'aplicació del primer cànon al
mateix valor que tenia l'1 de gener del 2011 (0,3999€/m³), amb la particularitat
que si se supera el primer tram o bloc de facturació la bonificació no s’aplica.
Els col·lectius que es poden beneficiar queden detallats al web www.gencat.cat
La Taxa Metropolitana de Tractament de Residus (la TMTR) ofereix una taxa
social, corresponent a una bonificació del 50% de la quota de la taxa per bones
pràctiques en la utilització de les deixalleries i per a col·lectius desfavorits. Els
col·lectius que es poden beneficiar queden detallats al web www.amb.cat
Algunes companyies ofereixen una bonificació en el cas que es demostri que
conviuen 3 o més persones dins la unitat de convivència en l’habitatge de residèn-
cia habitual. Aquesta bonificació consisteix en l’ampliació del cubicatge d’aigua
potable en els trams o blocs de facturació, quedant de la següent manera:
– S’incrementa en 2m³ al mes per cada persona addicional en el primer tram.
– S’incrementa en 3m³ al mes per cada persona addicional en el primer tram.
– S’incrementa en 5m³ al mes per cada persona addicional en el primer tram.
– S’incrementa en 6m³ al mes per cada persona addicional en el primer tram.
Cal tenir en compte que aquest increment de tram o bloc de facturació també
és extrapolable al cànon de l’ACA i a la TMTR. Els requisits i la documentació
necessària es troben al web de www.aiguesdebarcelona.cat

4.3. El sector del gas natural

La distribució i transport del gas natural a l’estat es divideix en dos sectors: el
primari, on les pressions són superiors a 60 bars; i el secundari on les pressions
es situen entre 16 i 60 bars. Després de la liberalització del sector, Enagas
és l’única empresa que gestiona la xarxa primària de distribució; en canvi, a
la secundària hi ha més diversificació, com pot ser Gas Natural, Endesa Gas
Transportista, Enagas, etc... Finalment, les xarxes de transports es connecten
amb les xarxes de distribució amb pressions inferiors als 16 bars, xarxes que
condueixen el gas natural fins l’usurari final.
Molt semblant al sector elèctric, el transport i distribució del gas queda reduït
68 a unes quantes empreses, no obstant, és en la comercialització on l’usuari pot
realitzar canvis d’empresa de subministrament, essent aquesta empresa la
comercialitzadora de gas natural.

4.3.1. La factura del gas

És molt comú trobar que l’empresa comercialitzadora de gas natural també ho

sigui d’electricitat; és per aquesta raó que, per exemple, les factures d'algunes
companyies com són Gas Natural Fenosa o Endesa Energía poden incloure el

Figura 4.4
consum de gas natural i d’electricitat en el mateix document. No obstant, hi ha
certa controvèrsia amb les factures que rep l’usuari final, donat que mentre la
lectura d’electricitat sol ser mensualment la del gas és bimensual. Cal tenir en
compte que cada dos mesos la factura inclourà ambdues energies, mentre que
mensualment només en serà una.
Pel motiu anterior, la majoria de factures de gas natural tenen una estructura
molt similar que les factures d’electricitat. Per tant, el document es podria dividir
en: costos fixes i costos variables. Dins els fixes quedarien inclosos aquells
paràmetres que no varien en funció del consum de gas natural obtingut dins els
períodes de lectura, mentre que els costos variables serien totalment al revés.
La pàgina principal de la factura (figura 4.5) queda dividida en tres parts. La
superior 12 , on s’indiquen les dades personals de l’usuari, número i data
d’emissió de la factura i el número de compte i entitat bancària on es procedirà
al càrrec de l’import de la factura.
La part central 13 on queden resumits els detalls de facturació que, depenent
de la mensualitat, poden incloure ambdues energies.
La inferior 14 on s’indiquen els mètodes de contacte amb la companyia comer-
cialitzadora i distribuïdora de gas natural.
Al dors de la pàgina principal queden desglossats els paràmetres inclosos en el
resum dels detalls de facturació, indicats a la part central de la pàgina principal.
Igual que al subministrament elèctric, el de gas natural queda identificat per
una codi alfanumèric que vindria a ser la matrícula d’un vehicle, no n’hi ha dos
d’iguals. Aquest codi és el CUPS (Codi Universal de Punt de Subministrament).

69

12

13

14

Figura 4.5
 Com en tota factura cal diferenciar entre els costos fixes i els variables. Iniciant
pels paràmetres que no depenen del consum, és a dir els costos fixes, el primer
correspon a un import a abonar mensualment a la companyia en concepte de
disponibilitat de gas natural en qualsevol moment i en la qualitat pactada en
contracte, el terme fix. A diferència de la potència elèctrica, que vindria a ser
el símil del cost fix a la factura d’electricitat, el terme fix de gas natural no es
multiplica per cap concepte sinó que és un paràmetre en euros mensuals que
varia en funció de la tarifa de gas natural contractada, donat que no és el mateix
un subministrament per empresa que per un de domèstic.
Un altre cost fix dins de la factura de gas natural és el lloguer del comptador.
L’import d’aquest lloguer es determina a l’Ordre IET/12812/2012 i del tipus de
comptador instal·lat. El comptador registra el cubicatge de gas natural consumit
en m³, i al dors de la primera pàgina, on es desglossen els conceptes facturats,
es detalla el factor de conversió entre aquest cubicatge i els kWh de facturació
que, a data d’avui, queda fixat en 1m³ són 10,644kWh de gas natural.
Passant als costos variables, són aquells que varien depenent del consum de
gas natural que s’ha obtingut de les lectures entre dos períodes. Per tant, el
primer cost vindria a ser el del propi consum de gas natural. Aquest concepte
esdevé de multiplicar el cost de la tarifa contractada en el punt de subminis-
trament de gas natural i la diferència entre les dues lectures d’un període de
facturació.
Arribats en el punt de les tarifes, amb gas natural n’existeixen de regulades pel
Govern, les anomenades TUR (Tarifes d’Últim Recurs), on un usuari domèstic
pot acollir-s’hi sempre i quan el seu consum de gas sigui igual o inferior a
50.000kWh anuals. A partir dels 50.000kWh cal contractar el consum de gas
natural dins el mercat lliure. Aquestes tarifes tenen les nomenclatura de TUR1 i
TUR2, i els seus imports queden inclosos dins el BOE. Des de l’1 d’Octubre del
2016, les tarifes TUR de subministrament de gas natural són:

Tarifes Consum anual Terme fix Terme variable

(kWh) (€/mes) (€/kWh)

70
TUR 1 ≤ 5.000 4,34 0,04824488

TUR 2 >5.000 - ≤5.000 8,67 0,04137088

Però, com és possible saber el consum de gas anual si encara no l’he contrac-
tat?. Com a resposta general es podria indicar que tots els consums inferiors
a 5.000kWh anuals serien aquells subministraments de gas per obtenir única i
exclusivament aigua calenta sanitària al domicili, mentre que si el subministra-
ment de gas natural ha de ser per aigua calenta sanitària i calefacció de ben
segur que el consum de gas natural serà superior a 5.000kWh anuals. No obs-
tant, aquesta classificació no deixa de ser una mitjana i, com a tal, el consum
pot estar per sobre o per sota d’aquestes dades.
Just sota aquesta línia de facturació es troba l’Impost Especial sobre hidrocar-
burs. La finalitat d’aquest impost, aplicat des de l’1 de gener del 2013 emparat
per la Llei 15/2012, és gravar els consums d’hidrocarburs com a combustibles,
donat que generen una emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera. La intenció
final d’aquest impost és posar fre a l’ús d’aquests combustibles i, per tant,
rebaixar les emissions d’efecte hivernacle. Aquest impost varia en funció del
consum de gas natural, i es multiplica per un concepte que depèn del tipus de
subministrament:
– Per un usuari domèstic, l’impost és de 0,00234€/kWh.
– Per un usuari industrial, l’impost és de 0,00054€/kWh.
– Per un usuari que utilitzi el gas natural com a recàrrega de vehicle, l’impost és
de 0,00414€/kWh.
Finalment, cal tenir en compte l’Impost de Valor Afegit que grava la factura en
un 21%.
II. La diagnosi

71
72
5. Metodologia de diagnosi
Jordi Marrot i Ticó
Arquitecte tècnic. Unitat de rehabilitació i medi ambient del CAATEEB

5.1. Introducció
La diagnosi de la instal·lació de subministrament, distribució, escalfament i
sanejament d’aigua sanitària, no està molt regulada en el nostre país, i per
aquest motiu cal que se’n determini el seu abast quan s’afronta aquest tipus
d’encàrrec.
Per determinar l’abast de la diagnosi cal tenir present quines són les prioritats
que han de satisfer aquest tipus d’instal.lacions.
Quan es valora l’estat d’una instal·lació, el més habitual és que en primer lloc
es preservi la seguretat dels usuaris, en segon lloc la seguretat de la pròpia
instal·lació, en tercer lloc garantir la fiabilitat del subministrament, en quart lloc
preservar la durabilitat mitjancant un correcte manteniment i finalment, aconse-
guir la màxima eficiència en el seu rendiment.

Eficiència energètica i en el consum d’aigua

Manteniment de la instal·lació
73
Fiabilitat del subministre

Seguretat de la instal·lació

Seguretat de les persones

Figura 5.1 Piràmide de prioritats

Amb l’objectiu d’ordenar aquesta tasca, es proposa una metodologia genèrica,

en la qual es presenten les diferents fases del procés de diagnosi que, com és
habitual en aquest tipus de treball, són tres:
1. Prediagnosi o primer reconeixement per tal d’observar-ne les caracterís-
tiques físiques i funcionament de la instal·lació, localitzar els símptomes,
lesions, avaries i modificacions que pugui presentar i determinar la necessitat
o no de fer un estudi més a fons.
2. Estudis previs o aprofundiment en el coneixement de la instal·lació pel que
fa a les dimensions, traçat, materials, seguretat per a les persones, verificació
del funcionament de la instal·lació, comprovació de l’eficiència, implantació
del manteniment i tot allò que influeixi en el seu òptim funcionament.
3. Diagnòstic o en el que s'exposi l'analisi de la informacio recollida, calculs,
valoració de l'estat de conservació i les conclusions de la diagnosi, establint
en el cas que sigui necessari les propostes d'intervenció o actuacions que
siguin recomanables..
La metodologia que se sintetitza a l’esquema adjunt vol ser, fonamentalment,
una eina de reflexió i de guia en el procés de diagnosi de la instal·lació de qual-
sevol edifici i per això, en la seva elaboració, s’ha considerat un ampli ventall de
possibilitats que cal concretar i adaptar en cada cas, segons les característiques
particulars i l’experiència del tècnic que l’hagi d’aplicar.
El procés de treball que es proposa respon a una concepció d’adquisició
d’informació progressiva com a conseqüència de les reflexions fetes en cada
etapa del procés.
 Quadre 1. Esquema de metodologia de diagnosi
Prediagnosi Objectius
- Realitzar un primer
reconeixement general de
les característiques i de
l’estat de conservació de
la instal·lació.
- Decidir la necessitat
d’una diagnosi o estudi
aprofundit
Estudis previs Objectius
Recollir la informació
necessària per poder deter-
minar l’estat dels elements
de la instal·lació, en relació
amb la seguretat de les
persones, la instal·lació,
la fiabilitat del subministre,
l’eficiència, la durabilitat
i el manteniment de la
instal·lació.
1.1 - Obtenir una imatge com-
pleta de la geometria de
Aixecament gràfic
l’edifici i els components
i coneixement dels
de la instal·lació.
components de la
- Conèixer amb precisió els
instal·lació
materials i les característi-
ques de la instal·lació
1.2 - Conèixer les pressions
Anàlisi de la a què està sotmesa la
instal·lació instal·lació
- Determinar els elements i
les zones que hauran de
74 ser objecte d’un estudi
aprofundit amb proves de
servei in situ i de laboratori
- Conèixer la importància
real i les causes dels
diferents símptomes,
lesions i avaries
- Conèixer els paràmetres
necessaris per comprovar
la seguretat de les
persones i la instal·lació,
la fiabilitat del subminis-
trament, l’eficiència i la
durabilitat o manteniment
2.1 - Determinar la tolerància
Comprovació de d’acceptació o rebuig
la seguretat de les
persones i de la
instal·lació
2.2 - Determinar la tolerància
Comprovació d’acceptació o rebuig
de la fiabilitat
del subministre
2.3 - Determinar les expectati-
Comprovació ves de durabilitat
del manteniment
2.4 - Avaluar els consums
Comprovació de d’aigua i energètics per la
l’eficiència energètica producció d’ACS
i del consum d’aigua
Diagnòstic Objectius
- Deixar constància
de l’estat actual i
dictaminar que cal fer en
la instal·lació
Accions
- Anàlisi de la instal·lació
fent un esquema dels
elements i materials que la
componen.
- Localització de símp-
tomes, lesions, avaries
i modificacions en la
instal·lació.
Accions
- Amidament i representació
del traçat de la instal·lació,
materials, símptomes,
lesions, avaries i modifica-
cions en la instal·lació.
- Verificació documental
- Dades de la contractació i
facturació del subministra-
ment d'aigua i energètics.
- Establiment de lots
d’inspecció
- Estudi dels símptomes,
lesions, avaries i modifica-
cions en la instal·lació
- Realització d’hipòtesis de
pressió i primera valoració
- Disseny i realització de
campanya de verifica-
cions, assaigs i proves de
servei.
- Predimensionat
- Càlculs
- Càlculs
- Valoració dels processos
de degradació
- Càlculs
- Benchmarking
Accions
- Recollida de la
informació de les fases
anteriors, anàlisi i
redacció del document
final
Mitjans Criteris de mostreig
- Plànols de l’edifici - Visita general amb
- Plànols de la instal·lació més incidència a les
- Inspecció visual zones aparentment més
problemàtiques.
- Croquis de la instal·lació i
detalls
- Realització de cales
Mitjans Criteris de mostreig
- Plànols i croquis - Visita a l’edifici
- Inspecció visual - Inspecció del 100% de
- Arxius i documents les zones amb lesions
- Inspecció variable de la
- Tècniques i aparells auxi-
resta de la instal·lació
liars per a l’aixecament
gràfic i fotogràfic. - Nombre de mostres
variable en funció dels
- Sistemes i simbologia de
representació tipus de proves de servei
a realitzar
- Extracció de mostres - Mesuraments directes
- Proves de servei - Verificació de la incertesa
- Proves de laboratori en les mesures
- Proves de verificació - Calibració d'aparells de
mesura
- Extracció de mostres
- Monitorització
- Normativa
- Programes informàtics
- Valors límits
- Normativa
- Valors límits
- Registre de les inspec-
cions reglamentaries
- Pla de manteniment
- Programa de manteniment
- Normativa
- Arbres de decisió
- Valors per comparació
Mitjans Criteris de mostreig
- Prediagosi i estudis previs
- Criteris subjectius del
tècnic
- Particularitats de la ins-
tal·lació, l’edifici i l’entorn
5.2. Prediagnosi
Qualsevol procés de diagnosi requereix com a primer pas fer un reconeixement
ràpid però amb molta atenció i cura per tal de poder aplegar tota la informació
necessària. En aquesta visita general cal aplegar les característiques i materials
de la instal·lació i comprovar-ne:
– L'existència de lesions, avaries o modificacions de la instal·lació
– La durabilitat dels components
– La verificació de l’estanquitat
– Els sistemes d’ancoratge i fixació
– Les alteracions de les condicions del subministrament
– Les condicions d’utilització i manteniment
– El compliment de normativa
El recull de la informació en aquesta fase es realitza mitjançant una inspecció
visual, si bé en alguns casos es necessari accedir a armaris, sales i registres,
etc... Cal disposar de les claus per a poder-hi accedir i en altres casos caldrà
fer cales per a poder observar les instal·lacions, havent de disposar dels mitjans
auxiliars adequats en cada cas. Aquest apartat es especialment important per
garantir la seguretat del tècnic inspector i, a més a més, indica per si sol que els
components de la instal·lació que no es pot accedir per a fer una inspecció amb
condicions tampoc s’hi està realitzant les tasques de manteniment i conservació.
Les característiques d’aquest tipus de treball parcial (dins de tot un procés de
diagnosi), o complet (si concloem que no cal continuar amb la diagnosi), són
molt semblants als d’un informe-dictamen convencional i en general pot incloure
els aparts següents:
1. Objectius
Exposició dels motius que han determinat la realització del treball i determinar
les prioritats i l’abast de l’encàrrec.
2. Antecedents
Comentaris sobre la informació facilitada pel sol·licitant en el moment d’iniciar
el treball, tant la informació gràfica, escrita o documental, com les explica-
cions verbals referents a l’objecte d’estudi.
3. Inspeccions realitzades 75
En alguns casos, pot resultar interessant fer una breu relació de les visites
d’inspecció fetes, indicant les condicions en què s’han realitzat i la informació
que han facilitat els ocupants.
4. Descripció i localització
Explicació, a grans trets, de la història i l’evolució de l’edifici en el temps, del
seu entorn i de les seves característiques tipològiques.
5. Característiques de la instal·lació
Descripció ordenada dels diferents elements, materials i tipologia de la
Figura 5.2 Components d’una instal·lació
instal·lació, que s’han pogut localitzar. inaccessibles amb condicions de seguretat
En aquest apartat, cal donar sempre una visió genèrica de la instal·lació
que faciliti la comprensió de l’element en estudi i de tots els factors que hi
influeixen.
6. Simptomatologia i lesions
Com a complement de l’apartat anterior, cal descriure aquí els símptomes,
lesions, avaries i modificacions observades dels diferents components,
indicant-ne la seva localització i les circumstàncies que els envolten.
7. Anàlisi, càlculs i valoració de l’estat
Un cop recollida la informació comentada, cal analitzar-la detalladament i fer
l’anàlisi, càlculs i valoració de l’estat que es consideren necessaris amb base
a paràmetres obtinguts.
8. Conclusions i recomanacions
Per acabar el document, caldrà fer una síntesi dels aspectes que es consi-
derin més importants en relació amb l’estat de la instal·lació, la gravetat dels
defectes i les lesions observades. També caldrà donar, si escau, recomana-
cions respecte mesures preventives, actuacions d’urgència o conveniència de
fer una diagnosi més aprofundida.
Annexes
Sovint, la realització d’aquesta tasca ens permet l’accés a documents
d’interès i comporta la necessitat de fer alguns treballs complementaris.
Adjuntar aquests documents o un extracte d’aquests pot ser interessant per
complementar la prediagnosi.
 5.2.1. Inspecció de reconeixement

La inspecció de reconeixement és una de les activitats fonamentals de la diagnosi.

Per a realitzar aquest treball és útil i molt aconsellable la utilització de fulls de
camp en els quals es pugui revisar la instal·lació sense deixar-se cap element
sense comprovar. La informació pot ser molt diversa i als efectes de disposar
d’una guia genèrica es proposa el següent llistat que caldrà adaptar a cada
edifici i tipus d’encàrrec:

Instal·lació de subministrament o xarxa primària

1. Geometria de l’edifici i la instal·lació

Plantes
Alçats
Seccions
Esquemes i detalls
Memòria de càlcul
Pla i programa de manteniment

Figura 5.3 Grups de pressió

2. Característiques
Subministrament directe
Dipòsits de gravetat
Comptadors
Grup de pressió
Aixeta de pas general
De comporta
De bola
Muntants, vistos/registrables/encastats
76
Acer galvanitzat
Coure
Figura 5.4 Presa de dades en bateria de Plom
comptadors PVC
Polipropilè
Polietilè d’alta densitat

3. Símptomes i lesions a observar

Pèrdues o fuites.
Ruptura de peces.
Mal estat de segellaments i junts.
Corrosió d’elements metàl·lics.
Subministrament incorrecte.

Figura 5.5 Clau de pas general

4. Localització dels símptomes i lesions
Ancoratges i fixacions.
Colzes, reduccions.
Aixetes de pas.
Muntants.

5. Eficiència energètica, consum d’aigua i medi ambient

Presència d’amiant en el calorifugat de canonades
Presència d’amiant en dipòsits d’aigua de fibrociment
Presència de canonades de plom
Figura 5.6 Dipòsit d’aigua de fibrociment No es disposa d’aïllament en les canonades
Instal·lació de distribució o xarxa secundària

1. Geometria de l’edifici i la instal·lació

Plantes
Esquemes i detalls
Memòria de càlcul
Pla i programa de manteniment

2. Característiques
Tipologia de canonades
Vistes
Encastades
Aïllades
Protegides
Material de canonades
Acer galvanitzat
Acer inoxidable
Coure
Plom
PVC
Polipropilè
Aixetes, tipus i acabat
Mescladores senzilles
Monobloc
Monocomandament
Acabat cromat / lacat

3. Símptomes i lesions a observar

Pèrdues o fuites.
Ruptura de peces. 77
Mal estat d’ancoratges i fixacions.
Mal estat de segellaments i junts.
Corrosió d’elements metàl·lics.
Sorolls i vibracions.

4. Localització dels símptomes i lesions

Punts de subministrament i aixetes en general.
Canonades
Ancoratges i fixacions.
Colzes, reduccions.
Figura 5.7 Perdues o fuita en muntants d'aigua

5. Eficiència energètica, consum d’aigua i medi ambient

Presència de canonades de plom
No es disposa d’aïllament en les canonades
No es disposa de sistemes de reducció de consum d’aigua

Instal·lació de producció d’aigua calenta sanitària -ACS

1. Característiques
Individual
Col·lectiva
Amb acumulador de gasoil
Amb acumulador de gas
Amb acumulador solar
Amb acumulador elèctric
Escalfador instantani de gas
 Instal·lació de producció d’aigua calenta sanitària -ACS (Continuació)

2. Símptomes i lesions a observar

Pèrdues o fuites.
Ruptura de peces.
Mal estat d’ancoratges i fixacions.
Mal estat de segellaments i junts.
Corrosió d’elements metàl·lics.
Sorolls i vibracions.
Manca d’aïllament

3. Localització dels símptomes i lesions

Ancoratges i fixacions.
Colzes, reduccions...
Escalfador o acumulador.

Figura 5.8 Oxidació i corrosió en caldera

4. Eficiència energètica, consum d’aigua i medi ambient

Manca d’aïllament
Utilització d’energies renovables per generar aigua calenta

Instal·lació d’evacuació. Sanejament

78

1. Característiques
Figura 5.9 Manca d’aïllament de la porta d’un
escalfador de gas Xarxa horitzontal
Penjada del sostre
Enterrada en el subsol
Disposa de fossa sèptica
Disposa de cambra de bombeig
Xarxa vertical
Encastada
Vista
Aigües residuals
Baixants
Ceràmica vidriada
Fibrociment
PVC
Polipropilè
Fosa
Claveguerons
Fibrociment
Formigó
Fibra de vidre
PVC
Fosa
Polipropilè
Pericons vistos i registrables
D’obra
Fibrociment
Formigó
Fibra de vidre
PVC
Instal·lació d’evacuació. Sanejament (Continuació)

Fossa sèptica
Aigües pluvials
Baixants
Ceràmica vidriada
Fibrociment
PVC
Polipropilè
Fosa
Coure
Alumini Figura 5.10 Obturació en bunera

Canalons
Ceràmica vidriada
Fibrociment
PVC
Polipropilè
Fosa
Zinc
Coure

2. Símptomes i lesions a observar

Figura 5.11 Presencia de plantes
Pèrdues o fuites.
Ruptura de peces.
Mal estat d’ancoratges i fixacions.
Mal estat de segellaments i junts.
Presencia de fongs i/o plantes.
Sorolls i vibracions. 79
Obturació de la instal·lació

3. Localització dels símptomes i lesions

Pericons
Canalons
Baixants
Ancoratges i fixacions.
Colzes, reduccions.

Figura 5.12 Unió inadeqüada en baixant

4. Eficiència energètica, consum d’aigua i medi ambient

Presència d’amiant en baixants de fibrociment
No es disposa de sistemes d’aprofitament de l’aigua de pluja
i aigües grises
Disposa de baixants de PVC

Figura 5.13 Pèrdues en baixants

 Quadre 2. Full de camp

Instal·lacions que s'inspeccionen

Instal·lació de subministrament d’aigua

Instal·lació de distribució d’aigua

Instal·lació d’ACS

Instal·lació d’evacuació d’aigua

Instal·lació de subministrament d'aigua

Element Estat aparent correcte Funcionament correcte Existència de lesions

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

Instal·lació de distribució d'aigua

Element Estat aparent correcte Funcionament correcte Existència de lesions

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

Instal·lació d'aigua calenta sanitària

80
Element Estat aparent correcte Funcionament correcte Existència de lesions

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

Data Data
Tipus d’escalfador Ubicació Marca/model/referència
instal·lació inspecció

Instal·lació d'evacuació d'aigua

Element Estat aparent correcte Funcionament correcte Existència de lesions

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

SI NO SI NO SI NO

Observacions
5.3. Estudis previs
Quan sigui necessari un coneixement mes aprofundit de la instal·lacio per poder
emetre un diagnòstic, és necessari realitzar una ampliació de la informació
aconseguida en la prediagnosi.
Aquest estudi aprofundit pot comportar la necessitat de disposar d’un aixeca-
ment gràfic de la instal·lació perquè no es disposa o perquè el que es disposa
no reflecteix la realitat. En aquesta fase també acostuma a ser necessari la
realització de proves de servei, assaigs de laboratori, monitoratge i verificacions
amb aparells de diagnosi especialitzat que ens poden donar la informació que
manca per a prendre decisions.

5.3.1. Aixecament gràfic i coneixement de la instal·lació

Per a realitzar un diagnòstic precís és imprescindible conèixer el traçat, com-

ponents, dimensions, característiques de la instal·lació real de l’edifici i el
comportament del fluid que circula pel seu interior.
En general, aquesta informació s’ha de representar gràficament en algun docu-
ment per a poder exposar el seu estat i plantejar-ne la seva intervenció. Quan
no es disposa o quan el que es disposa no reflecteix la realitat actual, cal fer un
aixecament gràfic. Figura 5.14 Registres per a la inspecció i la
mantenibilitat
El procediment per a fer un aixecament gràfic és l’invers al de projectar un
edifici. En la redacció d’un projecte, l’autor esbossa les seves idees en un plànol
que després s’haurà de construir. En canvi, l’aixecament planimètric és el proce-
diment que té com a objectiu obtenir una representació gràfica, el més exacta i
objectiva possible de la instal·lació que realment s’ha executat.
Per a realitzar aquesta tasca s’han utilitzat tradicionalment instruments manuals
de mesurament i aixecament gràfic, no obstant això l’evolució tecnològica
ha fet que s’hagin incorporat a aquesta activitat noves eines i mitjans digitals
que faciliten i modifiquen la forma tradicional d’obtenir i representar les dades,
millorant-se la precisió, la rapidesa i l’estàndard de qualitat en la representació,
així com la possibilitat d’incorporar informació que després servirà per a la seva
gestió, com és la bimetització o la utilització de la tecnologia BIM.
Sigui quina sigui la tecnologia utilitzada, es necessita en tots els casos d’uns 81
instruments en bon estat, ben calibrats i d’unes òptimes condicions de treball
per a realitzar el treball de camp. En general, l’aixecament gràfic de les ins-
tal·lacions no presenta dificultats excessives, atès que els llocs que cal amidar,
generalment, presenten una bona accessibilitat; no obstat, en algunes ocasions
és necessari realitzar cales ja que la instal·lació està revestida o amagada en
un fals sostre o calaix. Per a realitzar l'axecament gràfic de components ocults
es pot utilitzar detectors de metalls i càmares termogràfiques. Quan aquests
mitjans no són suficients o quan l’accessibilitat no reuneix les condicions de
seguretat cal comunicar-ho al sol·licitant i preveure’n els mitjans o treballs Figura 5.15 Registre per a la inspecció i la
mantenibilitat
auxiliars que fan falta perquè la instal·lació pugui ser inspeccionada. En aquests
casos, és probable que es pugui plantejar que els mitjans d’accés i registres es
puguin incloure en l’edifici per a poder realitzar els treballs d’inspecció i manteni-
bilitat de la instal·lació.
La representació gràfica ha d’incloure els símbols que identifiquen cada element
de la instal·lació. En l’apèndix D del document bàsic -DB-HS4 Salubritat- s’esta-
bleix la simbologia que s’ha d’utilitzar en la representació gràfica d’aquest tipus
d’instal·lacions.

5.3.2. Anàlisi de la instal·lació

Per a conèixer el comportament de la instal·lació cal observar i reconèixer els

símptomes i lesions observades, prendre dades dels equips de mesura de la
instal·lació i quan aquests són insuficients cal realitzar proves de servei, moni-
torització i verificació del seu comportament amb els aparells i procediments de
laboratori que siguin necessaris.
L’existència d’equips de mesura de la instal·lació aporta informació molt valuosa
del seu funcionament, però en el cas de què aquests existeixin, cal comprovar-ne:
– Classe de l'equip de mesura i precisió de les dades aportades
– Calibració (data de la darrera calibració)
– Normativa que afecti a la qualitat de la mesura dels equips si és que aquesta
Figura 5.16 Cala d'inspecció amb bastida
existeix.
Quan les dades que aporta no són suficients i/o no són de la qualitat necessària
cal realitzar una amidament complementari. En una altre apartat d’aquest
 manual es mostren alguns d’aquests mesuraments de verificació més habituals
i que habitualment són els que mesuren la velocitat i cabal, la temperatura i la
pressió del fluid.
Aquestes feines d’amidament, presa de dades i registre, s’han de planificar amb
antelació i en alguns casos requeriran la realització d’un pla de mesuraments
que hauria d’incloure els següents apartats:
– Selecció de mesures necessàries per a la realització de la diagnosi
– Selecció dels paràmetres a calcular
– Determinació dels mitjans per mesurar els paràmetres: proves de servei, apa-
rells de mesura, assaigs de laboratori, etc...

5.4. Diagnòstic
Aquesta és la darrera fase del procés, en el qual l’anàlisi global de tots els
treballs anteriors, els criteris subjectius del tècnic i totes les circumstàncies
intrínseques i externes que poden influir en la presa de decisions, han de perme-
tre la redacció del document de diagnòstic final.
Aquesta fase de redacció és de vital importància i cal tenir-ne molta cura en la
seva elaboració. El document amb què s’emet el diagnòstic és el mitjà amb el
què es comunica per escrit l'objecte de l'encàrrec, i per tant, abans que res,
és una forma de comunicació. És per això, que ser un bon comunicador és
una condició essencial per al desenvolupament professional d’un tècnic que es
dediqui professionalment a emetre informes, dictàmens, peritatges i diagnòstics.
Són molts els documents emesos per grans experts que es malmeten en la fase
de redacció del document.
L’ordre, l’estil i el llenguatge utilitzat en la redacció és de vital importància. Pel
que fa a l’estructura del document final pot ser divers segons el cas, tot i que
pot tenir una estructura similar a la proposada en l’apartat de prediagnosi. No
obstant això, el gran bagatge de coneixements obtinguts en la fase d’estudis
previs ha de permetre ampliar de forma substancial els continguts i la precisió i
rotunditat de les apreciacions, valoracions i opinions que es facin, així com els
annexes que s’hi aportin, que també han de ser molt més interessants, amb
tota la documentació gràfica realitzada durant l’aixecament i els resultats de les
82
proves de servei i verificacions realitzats en la fase d’estudis previs.
En tot cas, el dictaminar suposa l’acceptació d’un risc difícil de valorar, que
es mou en l’àmbit de la incertesa que hi ha entre la teoria científica i la realitat
experimental. No sempre resulta fàcil ni coherent valorar el comportament de
la instal·lació existent recorrent als paràmetres preestablerts en la normativa de
nova construcció, tot i que aquesta solució permet cobrir la responsabilitat del
tècnic en molts casos. És per tot això que es recomana sempre raonar i justifi-
car les decisions que es prenen, permetent en aquests casos poder defensar la
proposta davant del client o davant d'un tercer.
També es important informar i recordar al client que el diagnòstic no és un
projecte d'intervenció en si mateix, sinó que és un estudi previ que es realitza
en una etapa inicial, la qual és fruit de l’experiència i grau d’especialització
de l’autor, el qual haurà de ser desenvolupat per l’autor del projecte en cas
d’intervenció o pel tècnic de capçalera en el cas de planificar i programar el
manteniment. Aquest mateix raonament cal fer-lo quan el diagnòstic incorpora
informació econòmica o d’amortitzacions d’inversió similar al que es fa en les
auditories energètiques. En aquests casos cal indicar que les propostes econò-
miques en aquesta fase de diagnosi es fan per comparació en intervencions de
similars característiques i/o per estudis comparatius (benchmarking), i serveixen
per a què el client tingui un ordre de magnitud del cost de la intervenció propo-
sada i que segons s'avanci en les etapes fins a arribar a la pròpia materialització
de la intervenció, va reduint les incerteses i per tant, s’ajusta més la precisió del
cost final de la intervenció.
De manera breu, es poden definir les següents etapes:
– Prediagnòstic: la valoració en aquesta fase sempre serà un ordre de magni-
tud aproximat estimat pel tècnic en comparació amb intervencions de similars
característiques i/o per estudis comparatius.
– Diagnòstic: aquesta fase és similar a la prediagnosi tot i que el major grau
d’avaluació de l’edifici permet analitzar millor les diverses opcions i les seves
alternatives.
– Avantprojecte: en aquest moment del procés, s’aconsegueix definir els
equips principals i els esquemes bàsics del procés de forma conjunta amb la
propietat permetent reduir les incerteses.
– Projecte executiu: En aquesta fase es defineix amb tot detall el projecte,
dispossant-se d'un amidament complet de les diferents partides que permet
encarregar un pressupost detallat als constractistes de l'obra.
– Construcció: en la fase d’execució només apareixeran els costos imprevistos
o sobrevinguts i que per tant no podien estar previstos prèviament.
– Recepció definitiva: aquest és el moment en què es coneixerà el cost final i
exacte de la intervenció realitzada.

% d'aproximació
30

25
20
15
10
10
7
5
3
0
0

-10

-20

-30
Prediagnosi Diagnosi Avantprojecte Projecte Execució Recepció Figura 5.17 Gràfic del percentatge d’aproximació
executiu definitiva

En cadascuna d'aquestes fases, es va avançant en la definició i per tant, en el

grau d'aproximació de la solució tant tècnica com econòmica, essent important
que aquest aspecte es transmeti al client per tal de no causar falses esperan-
ces, essent especialment important, si les propostes d’intervenció van lligades a 83
contractes d’amortitzacions d’inversió com es fa en els casos de propostes de
millores en eficiència energètica amb empreses de serveis energètics.

5.5. Bibliografia
Col·lecció de manuals de diagnosi i intervenció en edificis existents del
CAATTEEB.

Apèndix D. Simbologia

Cisterna de reserva

Alternador de funcionament de bombes

Bomba

Colze amb volta cap a dalt

Colze amb volta cap a baix

Col·lector
 Collarí de presa

Connector flexible

Comptador general

Comptador divisionari

Dipòsit acumulador

Dipòsit de pressió

Dispositiu antiariet

Dilatador en línia

Desguàs en pericó o armari

Filtre

Fluxor

Aixeta d’aigua freda

84
Aixeta d’aigua freda temporitzada

Aixeta hidromescladora manual

Aixeta hidromescladora automàtica

Aixeta electrònica

Aixeta de comprovació

Purgador

Termòmetre

Línia d’accionament elèctric o electrònica

Passatubs

Aixeta de pressa en carga

Aixeta de comporta

Aixeta de bola o d’accionament ràpid

Aixeta de pas amb desguàs o aixeta de buidat

Aixeta de seient de pas recto

Aixeta de seient de pas inclinat

Aixeta de pas amb aixeta de buidat i dispositiu antiretorn

Manòmetre

Manòmetre i pressòstat

Pressòstat

Tub de reserva per línia d’accionament elèctric o electrònic

Vàlvula reguladora de cabal

Vàlvula de seguretat d’escapament conduït

Vàlvula de seguretat d’escapament lliure

85
Vàlvula pilotada

Vàlvula antiretorn

Vàlvula de dues vies motoritzada

Vàlvula de tres vies motoritzada

Vàlvula limitadora de pressió

Vàlvula reguladora de pressió

Vàlvula de ventosa

Canonada d’anada o impulsió d’AF

Canonada d’anada o impulsió d’ACS

Canonada amb retorn o recirculació d’ACS

T amb sortida cap a dalt

T amb sortida cap avall

86
6. Verificació de la instal·lació
Marc Masó Varés
Enginyer industrial

La diagnosi en instal·lacions d'aigua és imprescindible per a poder detectar

i proposar millores en aquestes instal·lacions. Aquestes millores poden ser
tant per a solucionar problemes o per a optimitzar els recursos actuals com
per a reduir el consum i/o cost energètic.
En els següents apartats explicarem com es realitza una verificació de les
instal·lacions d'aigua, des de les mesures experimentals, presa de dades i
càlculs a realitzar.

6.1. Conceptes previs

6.1.1. Paràmetres fonamentals

Per a l'estudi d'una instal·lació d'aigua, ja sigui per consum sanitari com per
climatització, és necessari conèixer diferents paràmetres:
– Velocitat i cabal
– Temperatura
– Pressió
Aquestes característiques s'han explicat detalladament en el capítol 2, tot i així
farem un petit resum abans d'entrar a explicar els instruments de mesura, ja que
aquests es basen en aquests conceptes pel seu funcionament.
87
a) Velocitat i cabal
El cabal és el volum d'aigua que passa a través d'una secció transversal al flux,
per unitat de temps

Volum (m3)
Cabal (m3/h) =
∆ t (h)

Alguns cabalímetres, que veurem més endavant, basen la seva metodologia per
calcular el cabal en utilitzar la velocitat del flux i la secció de l'àrea on volem fer
la diagnosi.

Velocitat
Cabal (m3/h) = (m/s)
Àrea (m2) Figura. 6.1 Diferència velocitat vs àrea

Per un líquid a cabal constant, si reduïm l'àrea de pas, la velocitat augmenta

com succeeix en les mànega al modificar l'àrea de sortida.

b) Temperatura
Ens fixarem en la temperatura de l'aigua tant en instal·lacions de calefacció o
refrigeració, com en instal·lacions d'aigua calenta sanitària. La temperatura de
l'aigua ha de ser suficient per a l'aplicació desitjada i si tenim dipòsits d'acumu-
lació tindrem cura d'escollir la temperatura òptima.
Un altre punt important és la temperatura d'entrada de xarxa de l'aigua freda.
Si aquesta aigua s'ha d'escalfar a 50ºC o 70ºC, el salt tèrmic definirà el consum
energètic per a aquest escalfament.

c) Pressió
En una instal·lació d'aigua s’han de considerar les següents pressions:
– pressió estàtica: pressió en una instal·lació quan l’aigua no circula.
– pressió dinàmica: pressió en un punt de la xarxa quan hi ha consum.
 Aquestes pressions juntament amb les pèrdues de carrega de la instal·lació ens
marcarà com dimensionar o redefinir els sistemes de bombeig.

6.1.2. Equacions fonamentals

Per realitzar la diagnosi, interpretar els resultats i proposar les messures correc-
tores és necessari conèixer com es comporta el fluid que estem estudiant. Per
això, necessitem saber les equacions que governen el moviment d'aquest.

a) Tipus de fluxos
A aquest moviment del fluid se l'anomena "flux" i es pot classificar de la següent
manera:
a) Viscós o no viscós: els fluxos viscosos són aquells que presenten resis-
tència al seu moviment. Tots els fluids reals són viscosos. La viscositat de
l'aigua és molt baixa.
b) Incompressible i compressible: els fluxos amb la densitat pràcticament
constant són incompressibles. L'aigua té una compressibilitat molt baixa.
c) Laminar i turbulent: tal com hem vist en el capítol 2, en el flux laminar el
fluid es desplaça en làmines o capes paral·leles mentre en el turbulent es
mou en trajectòries irregulars.
En temes de mesures de cabal és important tenir present el perfil de velocitat
per evitar mesures errònies. Per exemple en fluxos laminars la velocitat al centre
pot ser el doble que la mitjana, mentre en el flux turbulent és pràcticament
constant.

Figura 6.2 D'esquerra a dreta: Turbulent, laminar i

velocitat mitjà.

88

b) Equació de continuïtat
Aquesta llei es refereix a la velocitat del volum del fluid que pasa per un punt
determinat de la canonada. La llei estableix que el cabal del fluid (Qv) que passa
per una secció transversal d'una canonada (A) per unitat de temps sempre és
constant, si la densitat és constant.

Figura 6.3 Equació de la continuïtat

Per exemple, en el cas anterior si tenim diferents seccions en el nostre recorre-

gut amb un cabal constant, el que varia és la velocitat al tenir una àrea menor.
El cabal es manté segons l'equació de continuïtat de fluids, com a expressió de
la llei de conservació de la massa.

Q v = A 1V 1 = A 2V 2

c) Equació de Bernouilli
Quan parlem d'aigua podem comparar l'equació de Bernouilli al principi de
conservació de l'energia que ens diu que l'energia total per unitat de volum per
un fluid ideal en moviment es manté constant.
Bernoulli ens diu que la pressió del fluid sobre les parets sumat a l'energia
cinètica per unitat de volum i energia potencial per unitat de volum es manté
constant.
 1 1
Constant = P1 + pv12 + pgh1 = P2 + pv22 + pgh2
2 2

On tenim que:
P = Pressió sobre les parets
1
pv2 = Energia cinètica
2
pgh = Energia potencial

Figura 6.4 Exemple de canonada

d) Conservació de la massa
Tal com ja hem explicat, la quantitat total de massa que transporta el cabal en
cada punt de la canonada no es crea ni es destrueix, ha de ser constant.

Qmàssic = A1p1v1 = A2p2v2

6.2. Com definir un cabalímetre?

En el següent apartat explicarem els diferents tipus de cabalímetres més usuals.
Abans però, enumerarem quins paràmetres hem de conèixer per escollir-lo
correctament.
– Rang de cabal
– Fluid a mesurar
– Geometria conducte/Canal
– Trams rectes/corbes
– Exactitud demanada
– Pressió
– Temperatura
– Comunicació: 4-20mA, bus, xarxa,... 89
Figura 6.5 Diferència velocitat vs area

6.3. Inspecció de reconeixement i mesuraments

6.3.1. Instruments de mesura de cabals

Mètode directe: agafar un determinat volum d'aigua conegut i mesurar el temps

que tardem a recollir-ho. Aquest mètode és complicat al ser un mètode que pot
ser lent, tècnicament difícil o fins i tot impossible segons el tipus de instal·lació
(Figura 6.5).
Mètode indirecte: per la dificultat de la medició directe van començar a
aparèixer els mesuradors volumètrics. En aquest apartat parlarem d'algunes de
les tecnologies existents: Figura 6.6 Tub de venturi (Font: Wika)

– Pressió diferencial
– Area variable
– Velocitat
– Tensió induïda

a) Cabalímetres de pressió diferencial

Són aquells cabalímetres basats en la mesura de la pressió diferencial causada per
una singularitat provocada en el sistema. Aquesta singularitat actua com un obsta-
cle al pas del fluid provocant un canvi en la velocitat i conseqüentment un canvi en
la pressió diferencial, segons les fórmules que hem vist en l'apartat anterior.
Per exemple, el tradicional tub de venturi és un típic cabalímetre de pressió
diferencial (Figura 6.6).
L'efecte Venturi es basa en el Principi de Bernoulli i el principi de continuïtat de
massa explicats anteriorment. Si el cabal d'un fluid és constant però la secció
disminueix, necessàriament la velocitat augmenta. Pel teorema de conservació
de l'energia, si l'energia cinètica augmenta, l'energia determinada pel valor de
la pressió disminueix forçosament. Per tant, mesurant la diferència de pressió Figura 6.7 Tub de venturi
podem trobar el cabal del fluid (Figura 6.7).
 La placa d'orifici consisteix en una placa perforada ubicada en l'interior de la
canonada. Existeixen dues preses de pressió, una abans i una després de la
placa, a les quals es connecta un manòmetre de pressió diferencial. Al restringir
el pas del fluid es produeix una caiguda de pressió estàtica que serà la que
mesurarem.

Presa
en angle Placa d'orifici
Presa a D

Presa a D/2

Figura 6.8 Placa Orifici

Plànol de la vena contreta

Presa en les brides

Un altre tipus de cabalímetre per pressió diferencial seria incorporar una tovera a
dins de la canonada. Les toveres són un bon instrument entre el tub de venturi
i les plaques d'orifici perquè combinen un disseny compacte amb unes pèrdues
baixes, ja que provoquen una pressió diferencial menor.

Presa de pressió anterior Presa de pressió posterior

90
D 1 d
2
Figura 6.9 Tovera

Tovera
D: Diàmetre intern de la tuberia
d: Diàmetre menor de la tovera

Aquests cabalímetres intrusius provoquen una pèrdua de càrrega addicional que

ha de guanyar el flux del fluid i per tant a tenir en compte a l'hora de dimensio-
nar el sistema de bombament. En la següent imatge vegem la comparativa entre
sistemes.

100

90

80
Plaques d'orifici
Pèrdua neta de pressió (%)

70

60

50
Toveres
40

30
Tubs Venturi
20 i Venturi-toveres
14-15º
10
5-7º
0
0 01 02 03 04 05 06 07
Figura 6.10 Comparativa cabalímetres de pressió
diferencial Diàmetre de l'orifici o coll (% respecte a D)
b) Cabalímetres mecànics
Una altra opció de cabalímetres serien els mecànics. La seva metodologia
consisteix en mesurar un volum d'aigua durant un interval de temps. Existeixen
diferents tipologies tals com:
– Turbines
– Desplaçament positiu
– Disc giratori
Per exemple, un cabalímetre de desplaçament positiu seria el de rodes ovalades,
com el de la següent figura, si sabem el nombre de revolucions de les rodes
sabrem quant temps tarda a emplenar el volum predefinit. Aquest cabalímetre és
molt adequat per a fluids viscosos que són difícils de mesurar amb un mesurador
de flux tipus turbina. Disponible per a una àmplia gamma de viscositats de fluid.

Fluxe

Figura 6.11 Metodologia del cabalímetre mecànic de rodes ovalades Figura 6.12 Cabalímetre de turbina
(font: http://www.caudalimetrosyautomatizacion.com/). (Font: Tecfluid)

En un mesurador tipus turbina, el fluid entra i fa girar el rotor a una velocitat

que es proporcional a la del fluid i per tant al cabal que volem mesurar. Aquesta
velocitat del rotor es mesura per connexió mecànica (nombre de voltes) o per
pulsos electrònics (Figura 6.12).
Els avantatges d'un cabalímetre mecànic és que són més econòmics i no
necessiten alimentació. Per altra part, generen grans pèrdues de carrega, són
sensibles a la brutícia i cabals superiors així poden provocar errors de mesura
per velocitat zero.

c) Cabalímetres d'àrea variable: 91

Aquest tipus de cabalímetres a diferència dels de pressió diferencial, funcionen
a base de mantenir la pressió constant permetent modificar l'àrea eficaç del flux
de cabal. Existeixen diferents tipus de cabalímetres d'àrea variables però el més
utilitzat és el rotatòmetre.
Aquest mesurador està format per un tub cònic d'eix vertical i un flotador. El
fluid circula en sentit ascendent pel tub desplaçant el flotador, el qual conté
unes ranures que fan que giri, fet que li provoca estabilitat i romandre centrat. Figura 6.13 Cabalímetre mecànic
Aquesta rotació li ha donat nom al mesurador. (Font: King Instruments Company)

La precisió que pot aconseguir aquest tipus de mesuradors sol ser baixa, pel
que no és aconsellable si es busca una precisió elevada.

d) Cabalímetre d'ultrasons
Els casos que hem vist fins ara són per mesures intrusives en la instal·lació,
o sigui col·loquem els mesuradors i els deixem instal·lats per anar mesurant
per cada període marcat. En algunes ocasions, per exemple en una auditoria
energètica, la mesura ha de ser puntual i amb equipament portàtil no intrusiu per
no interferir en la instal·lació actual, evitant un increment del cost.
Per aquest fi, existeixen una tipologia d'equips que permet mesurar el cabal
des de la part externa de la canonada. Un d'aquest, molt utilitzat en auditories
energètiques, és el cabalímetre d'ultrasons (Figura 6.14).
Aquests equips disposen de sensors per la cara exterior de la canonada i mitjançant
el que tarda la senyal des de l'emissor fins al receptor calculen el cabal del líquid.

Figura 6.14 Cabalímetre d'ultrasons

(Font: Flexim)

t0 t1 t2

Figura 6.15 Metodologia cabalímetre ultrasons (Font: Flexim)

 Si el cabal és nul, el temps que tarda la senyal a fer el trajecte d'anada i el de
tornada és el mateix. En canvi quan tenim un fluid en moviment existeix un
retard entre els dos trànsits que utilitzarem per calcular el cabal.

Q = K (t1 - t2) / (t1-t2)

t1: Temps de trànsit del senyal t1 (en el sentit del corrent)

t2: Temps de trànsit del senyal t2 (contra corrent)
K: Constant = f (longitud del camí acústic, raó entre les distàn-
cies radials i axials dels sensors, distribució de velocitats (perfil
de velocitats de flux), secció transversal)

Les dades a introduir en el cabalímetre abans de la mesura són les següents:

– Diàmetre de la canonada: necessitarem un peu de rei o una cinta per mesu-
rar-lo.
– Espessor de la canonada: necessari per calcular l'àrea interior de la cano-
nada a partir del diàmetre exterior .
– Material de la canonada: afectarà la velocitat de les ones i per tant al temps
de trànsit.
– Líquid: és necessari conèixer si és aigua sola, amb additiu o altres líquids, ja
que aquesta composició afectarà la velocitat de les ones i per tant al temps
de trànsit.
– Nombre de trajectes: definir les vegades que rebotarà les ones des de
l'emissor al receptor (Figura 6.16).
– Distància entre transductors: un cop entrades les dades anteriors, l'equip
ens dirà a quina distància hem de col·locar l'emissió del receptor. Amb una
regla mesurarem aquesta distància tal com s'observa en la següent imatge
(Figura 6.17).
– Elecció dels transductors: cada aplicació té uns transductors idonis en
funció del diàmetre de la canonada i el rang de temperatures. (Figura 6.18)
92
a a>0

Disposició de reflexió, nombre de trajectes Disposició diagonal, nombre de

del so: 2 trajectes del so: 1
a: Distància entre transductors a: Distància entre transductors

a a<0

Disposició diagonal, nombre de Disposició diagonal, nombre de

trajectes del so: 3 trajectes del so: 1, distància negativa
a: Distància entre transductors entre transductors.
a: Distància entre transductors

Figura 6.16 Possibles trajectòries de les ones en cabalímetre ultrason (Font: Flexim) Figura 6.17 Distància entre transductors (font: Proisotec Energia SL)
Codi de comanda dels transductors

FSG Recomanat 400 500 6.500

FSK Possible 400 200 3.600 6.500

FSM 400 100 2.000 3.400

FSP 25 50 200 600

FSQ 10 25 150 400

FSS 6 10 70

5 10 50 100 500 1.000 5.000

Figura 6.18 Taula selecció transductors Diàmetre interior del tub (mm)
(Font: Flexim)
Exemple aplicació
Un cop hem escollit els transductors idonis, introduït les dades al cabalímetre i
els hem muntat correctament, el cabalímetre començarà a llegir dades del cabal
per cada unitat de temps assignada (Figura 6.19).

e) Cabalímetre electromagnètics
Es basa en la llei de Faraday d'inducció electromagnètica que diu "el voltatge
induït en un conductor que es mou en un camp magnètic, és proporcional a la
velocitat del conductor, les dimensions i la força del camp magnètic".

Ue = B × L × V

Figura 6.20 Esquema de cabalímetre electromagnètic (font http://www.caudalimetrosyautomatizacion.com/)

La secció transversal de la canonada (A) és un paràmetre conegut, per tant el

cabal volumètric (Qv) es calcula directament a partir de l'expressió següent:

Ue
Qv = V × A = A
B×L

93

Figura 6.21 Exemple cabalímetre electromagnètic (Font: Krohne)

Aquests cabalímetres tenen molt baix manteniment ja que no tenen parts

mòbils, no provoquen pèrdua de càrrega, ni filtre d'entrada en el cas de fluids
bruts. A mès tenen una gran exactitud (0,2%-0,4%) i existeixen per una gran Figura 6.19 Resultats assaig cabalímetre ultrasons
varietat de diàmetres. (font: Proisotec Energia SL)

6.3.2. Instruments de mesura de temperatura

Probablement la temperatura sigui el paràmetre físic més comú que es mesura,

fins i tot en molts casos en què el paràmetre d’interès no és la temperatura,
aquesta s’ha de mesurar per incloure indirectament el seu efecte en altres
càlculs. La diversitat de les seves aplicacions ha condicionat igualment una gran
proliferació de dispositius.

a) Mesura de contacte
Termoresistències: és un sensor de temperatura basat en la presa de tempe-
ratura en un filferro que va lligat a una resistència elèctrica que canvia en funció
de la temperatura segons la corba característica del sensor. Un sensor molt
comú és el PT100 (RTD de platí amb R=100 Ω a 0ºC). Són lents en la presa de
temperatura però precisos.
 Termistors: Els termistors són similars als anteriors ja que també són resis-
tències que canvien amb la temperatura. La principal diferència és que els
termistors tenen un rang de temperatures més baix.
Els termistors poden classificar-se en dos tipus, en funció del coeficient de
temperatura. Els NTC tenen una resistència que disminueix quan la temperatura
augmenta, tot al contrari dels PTC, la qual augmenta quan la temperatura també
augmenta. Els termistors són molt més sensibles a canvis de temperatura. Tot i
això també són més sensibles als efectes del soroll.
Termoparells: es basen en un efecte termoelèctric, el efecte Seebeck. En la
unió doble de dos materials conductors de diferent composició metàl·lica per un
extrem. A l'aplicar temperatura a la unió es produeix un voltatge que va aug-
mentant amb la temperatura. A partir d'aquest increment de voltatge es mesura
la diferència de temperatures.

Tipus Rang de Temperatures Materials (M1+M2)

Termistor B 600 ºC a 1700 ºC (Pt + 30% Rh) + (Pt + 6% Rh)
E -167 ºC a 900 ºC (Ni/Cr) + (Cu/Ni)
RTD
J -40 ºC a 700 ºC Fe + (Cu/Ni)
K -200 ºC a 1200 ºC (Ni/Cr) + Ni
Termoparell
N -200 ºC a 1200 ºC (Ni/Cr/Si) + (Ni/Si)
R 600 ºC a 1600 ºC (Pt + 13% Rh) + Pt
Sortida

S 600 ºC a 1600 ºC (Pt + 10% Rh) + Pt

Temperatura
T -200 ºC a 350 ºC Cu + (Cu/Ni)

Figura 6.22 Comparativa de Corbes Figura 6.23 Principals tipus de termoparells estandarditzats en el mercat.
característiques

94 b) Mesura sense contacte

Piròmetre: és un dispositiu capaç de mesurar la temperatura d’un objecte a
distància. El seu funcionament es basa en el principi que qualsevol objecte amb
una temperatura superior als 0ºK, emet radiació tèrmica (Figura 6.24).
El mesurament per infrarojos és ideal per mesurar sobre parts en moviment,
productes esterilitzats o acabats de pintar, llocs d'accés difícil o perillós, peces
petites o amb massa baixa, etc.
Càmera termogràfica: permeten mesurar la temperatura superficial en forma
infraroja i visualitzar-la en un display. Això permet una clara identificació de la
distribució de la calor al llarg d'una superfície, i l'anàlisi simultània de la informa-
ció en la pantalla o posteriorment a l'ordinador.
En la següent figura vegem com hem mesurat la temperatura superficial d'un
Figura 6.24 Piròmetre
(Font: Fluke) dipòsit d'aigua on podem veure una discontinuïtat en l'aïllament. Això provocarà
pèrdues d'energia, la qual farà que haguem d'escalfar l'aigua més sovint amb el
conseqüent cost energètic associat.

Figura 6.25 Camara termogràfica (Font: Testo)

11,1 ºC

7,9

10,0

6,9

7,5
5,9

4,9 5,0

3,9
2,5

2,9

1,9
-0,9 ºC

Figura 6.26 Resultats d'un mesurament per càmera termogràfica en un dipòsit. (Font: Proisotec Energia SL)
6.4. Errors i incertesa en les mesures

a) Conceptes previs
– Valor real: el valor que es vol mesurar.
– Rang de mesura: és l'interval entre el valor màxim i el mínim que un instru-
ment és capaç de mesurar.
– Fons d'escala: és el valor màxim del rang de mesura.
– Exactitud: el proper que són les lectures de l'instrument d'un valor real.
Exactitud
– Precisió: és el límit de error comès pel instrument en condicions normals de
servei (Figura 6.27).
– Temps de resposta: és el temps que tarda un instrument a reaccionar a un
canvi del paràmetre a mesurar.

Densitat de probabilitat

Valor real
– Sensibilitat: és la variació mínima del paràmetre a mesurar a la què l'instru-
ment reaccionarà. Si una sensibilitat d'un termòmetre és de 0,5ºC, aquest no
detectarà canvis inferiors a aquest valor.
– Repetibilitat: és la capacitat d'un instrument a repetir el mateix valor al rea-
litzar idèntiques mesures en les mateixes condicions. La repetibilitat és un
sinònim de la precisió.
– Tolerància: és la precisió mínima que se li demana a un instrument segons Valor
Temperatura
normativa o especificació d'un projecte. Precisió
– Resolució: és la mínima variació del paràmetre a mesurar que l'instrument ens
indicarà. Si un termòmetre té una sensibilitat de 0,1ºC però una resolució de Figura 6.27 Precisió i exactitud mesures
1ºC, no aprofitaríem els decimals de la sensibilitat.
– Calibratge: els equips s'han de calibrar freqüentment per assegurar que les
mesures són correctes.

b) Qualitats dels parells de mesura

Cap dels aparell de mesura explicat en l'apartat anterior ofereixen una precisió al
100%, tot i que els d'última generació i més sofisticats poden acostar-se cada
cop més a aquest valor.
La precisió dels equips de mesura ens la dirà el mateix fabricant i haurà estat
calculada mitjançant uns assajos de laboratoris especificats en diferents
normatives. Vegem per exemple en la següent imatge de la fitxa tècnica del
95
cabalímetre Fluxus F601, com el fabricant ens especifica termes com la repetibi-
litat i l'exactitud.
Els fabricants ofereixen una classificació de la precisió que consisteix en una
fracció de la lectura actual o en una fracció de la lectura màxima de l'escala de
l'equip de mesura.
A més els valors mesurats pels equips de mesura van perdent precisió amb el
temps degut al desgast d'aquest. És imprescindible el calibratge periòdic de
tots els equips de mesura.

Dades tècniques
FLUXUS F601
disseny portàtil

mesurament
principi de mesurament
velocitat de flux
repetibilitat
fluid
compensació de la temperatura
exactitud1
Amb calibratge estàndard
Amb calibratge ampliada
Amb calibratge en camp2
principi de correlació de la diferència de temps de trànsit ultrasònic,commutació automàtica al Noise Trek per a
mesuraments amb un alt contingut en gasos o partícules sòlides
0.01...25 m/s
0.15 % de la lectura ±0.01 m/s
tots els líquids conductors del so amb un component gasós o en partícules sòlides <10% delvolum (principi de
la diferència del temps de trànsit
segons les recomanacions en ANSI/ASME MFC-5.1-2011
±1.6 % de la lectura ±0.01 m/s
±1.2 % de la lectura ±0.01 m/s
±0.5 % de la lectura ±0.01 m/s

Figura 6.28 Fitxa tècnica FLUXUS F601 (Font: Flexim)

 Escollir un equip idoni per les nostres mesures, on el valor a mesurar estigui
dintre el seu rang de mesura garantirà que les dades mesurades estaran dins de
uns límits de error coneguts i raonables.

b) Error de mesura
A part de l'error que pot provocar l'equip de mesura, com s'ha comentat
anteriorment, altres fonts poden provocar que la mesura sigui menys precisa.
Algunes poden ser les següents:
– La naturalesa de la magnitud que mesurem
– L'observador i els seus mals hàbits.
– Les condicions externes no conegudes.
– Efectes desconeguts de les condicions ambientals.
– Falta de calibratge
– Variació de la secció de la canonada (per exemple mesurar prop d'un colze)
En resum, totes les mesures experimentals contenen sempre errors de mesura,
mai cap mesura és exacta. Una mesura completa serà un conjunt del valor real
més una incertesa associada.
S'anomena error de mesura a la diferència entre el valor de veritat de la magni-
tud i el valor mesurat. Aquest error potser:
– Error accidental o aleatori: és aquell error fruit de l'atzar, per tant no es pot
controlar. Es considera que aquest tipus d'error es compensa entre diferents
mesures i tendeix a zero.
– Error sistemàtic: en aquest cas, l'error és una desviació constant de totes
les mesures amb una tendència concreta. Poden ser produïts per exemple
per una falta de calibratge de l'instrument de mesura. És un error que pot ser
controlat i eliminat.
Figura 6.29 Precisió vs exactitud
En la Figura 6.29 podem observar aquests dos tipus d'errors. El centre del
cercle seria el valor que es vol mesurar i les creus, valors obtinguts de dife-
rents mesures.
En la figura de dalt a la dreta, tenim el típic error sistemàtic, on les lectures són
molt precises (totes properes) però allunyades del valor real. Aquest error és
possible eliminar-lo buscant la seva font. En les dues figures de sota, l'error és
96 aleatori, no segueix cap patró ni s'observa una gran precisió en el conjunt de les
mesures. Tot i així, la figura de sota a la esquerra donaria un valor exacte al fer la
mitjana de les mesures, on l'error es compensaria.

c) Càlcul de l’error d’una mesura

L'error sistemàtic tindrà la següent fórmula, on la X és el valor real i les xi les
diferents mesures. Si fem la suma de tots el errors individuals de cada mesura i
el dividim pel nombre de mesures realitzades (n) tindrem el promig de l'error de
les mesures.
∞
Σ i = 1 (xi – X)
ξs =
n

Verdaderament per una mesura no podem saber l'error ja que no coneixem el

valor exacte de X. Per això s'utilitza l'estadística, per minimitzar l'error.
Suposant que hem realitzat n mesures de la variable (x1, x2,....Xn) tindrem que el
valor mig de les mesures serà:
n
Σ i = 1 xi
x=
n

Aquest valor promig serà un estimador del valor real que volem mesurar. Totes
les mesures seran diferents a aquest valor mig, fluctuant respecte ell. Aquestes
fluctuacions (suposant que hem pogut eliminar els error sistemàtics) seran
degudes a errors aleatoris i per estimar-los farem servir el paràmetre estadístic,
desviació típica:

n
Σ i = 1 (x – xi)
2

s=
(n – 1)
Finalment, l'estimació de la variable real la realitzarem amb un interval de
confiança.
s
X=x+
– t
√n

Per un valor típic de 90% de confiança, la constant t tindria un valor de 1,68.

S'ha de relacionar el paràmetre de la dispersió (desviació típica) amb la magni-
tud del valor mig, a major dispersió necessariament portarà una major incertesa.
Els errors aleatoris es tendeixen eliminar amb major nombres de mesures, ja que
al ser fruit de l'atzar al final uns compensen als altres. Per tant, si augmentem el
nombre de mostreig (n) tindrem millor aproximació del valor real.

d) Xifres significatives
Un altre punt a tenir en compte en les mesures i posteriors càlculs que realitzem Fig. 6.30 Analitzador de combustió. (Font:
amb els valors obtinguts d'aquestes són les xifres significatives de la mesura. Proisotec Energia SL)
Aquestes xifres són els dígits que se sap que no estan afectats per l'error. Les
xifres significatives sempre vindran donades per l'aparell amb la precisió més L'analitzador de combustió conte diferents sondes
baixa. que obtindran els valor de alguns paràmetres
obtinguts dels fums de sortida de la caldera. Veiem
Per exemple, estem intentant mesurar la potència tèrmica que produeix una en la següent imatge com col·loquem l'analitzador
caldera amb la medició del cabal que passa per la canonada amb un cabalíme- a la xemeneia de sortida fins obtenir els full de
resultats.
tre i la diferència de temperatura entre impulsió i retorn.

Cabal (l/s) × 60 min/hora × ∆t (ºC)

Potència (kW) =
860 kcalh/kW

Hem col·locat el cabalímetre i hem mesurat un valor de 313,25 m/s, mentre

amb un sonda de temperatura tenim el valor de temperatura de 5,4ºC. Si fem
el càlcul de la fórmula ens dona una potència entregada per la caldera de
118,08528 kW. 97
Quin serà el valor que posarem a l'informe? Dels dos valors inicials que hem
utilitzat per el càlcul de la potència un té 5 xifres significatives i l'altre en té 2. Per
tant, quan fem un producte entre números amb diferents xifres significatives, el
resultat tindrà les mateixes que el número amb menys xifres significatives. Per
tant, el valor del nostre informe serà de 120kW, un cop arrodonit.

6.5. Anàlisi de les instal·lacions d'ACS

En una instal·lació d'ACS tenim diferents elements que hi participen:
Fig. 6.31 Anàlisis de combustió (Font: Proisotec
– Generadors de calor: Energia SL)
Element que produeix l'aigua calenta (caldera, bomba de calor, termoelèctric ...)
– Distribució: canonades, bombes, aïllaments,...
– Emissors:
Elements que distribueix la calor si tenim una instal·lació mixta ACS i calefac-
ció (radiadors, fancoils,...)
– Acumulació:
Dipòsit de acumulació aigua calenta.
– Sistema de control:
termòstats, sondes,...
– Energia solar:
plaques solars com a suport de la producció d'ACS.
El fluid que s'utilitza com a fluid caloportador és l'aigua, excepte si tenim energia
solar, on en el circuit primari tenim glicol com anticongelant.
En aquestes instal·lacions, a part de la diagnosi que podem necessitar de
cabals d'aigua, ens interessarà saber el rendiment de la instal·lació. L'element
més important a diagnosticar serà el que produeix l'aigua calenta. En el cas
d'una caldera d'aigua calenta, el mes comú en habitatges, haurem de realitzar
una anàlisi de combustió de la caldera (Figures 6.30, 6.31 i 6.32).
Del full de resultats podem obtenir diferents valors per optimitzar el funcionament
de la caldera, com és l'excés aire o, %O2, CO entre d'altres, així com el rendiment Fig. 6.32 Resultats de l'anàlisi de combustió (Font:
de combustió, ηs. Aquest valor està calculat a partir d'altres valors mesurats. Proisotec Energia SL)
 Falta de aire Exceso de aire

Pérdidas en

Constituyentes de los gases de combustión

los gases de
combustión

funcionamiento óptimo
Mezcla
Anhídrido carbónico

de la instalación de
combustible
aire

combustión
Rango de
Oxígeno

Monóxido de carbono

Exceso de aire

Fig.6.33 Rang òptim de combustió (Font: TESTO)

Altres elements a inspeccionar seran els aïllaments que tinguem en la instal·la-

ció. Actualment, el reglament d'instal·lacions tèrmiques és la normativa que
regula el gruix de l'aïllament. Al següent quadre vegem el gruix mínim (mm) que
ha de tenir una instal·lació interior d'ACS

Diàmetre exterior Temperatura Temperatura del Temperatura del

del fluid entre fluid entre fluid entre
40-60 ºC 60-1000 ºC 100-180 ºC
D ≤ 35 mm 25 25 30
98 35 mm ≤ D ≤ 60 mm 30 30 40
60 mm ≤ D ≤ 90 mm 30 30 40
90 mm ≤ D ≤ 140 mm 30 40 50
140 mm ≤ D 35 40 50

En una instal·lació existent hem de repassar que l'aïllament estigui en bon estat
i no tinguem canonades d'aigua calenta per l'interior o per l'exterior de l'edifici
sense aïllament o en mal estat (Figura 6.34).

Fig. 6.34 Canonades no aïllades (Font: Proisotec Energia SL)

En instal·lacions d'energia solar haurem de comprovar que el sistema està
funcionant correctament i està ajudant a escalfar l'aigua del dipòsit. És impor-
tant comprovar que la regulació del sistema funciona correctament així com el
sistema de bombeig.

Bateries de col·lectors

RE IM Distribució d'ACS

200 L

Detector de flux Xarxa aigua freda

ACUMULACIÓ
SOLAR
100 V 200 L
Detall de connexió de caldera

99
RE Retorn
IM Impulsió

Impuls. calefac. Retorn calefac.

Sortida ACS Aigua precalentada

Fig. 6.35 Esquema energia solar tipus (Font: Proisotec Energia SL)
100
III Les tècniques
d'intervenció

101
102
7. Les millores d’intervenció
Albert Soriano Rull
Tècnic en instal·lacions hidrosanitàries, professor i cap d’estudis de l’Escola
Gremial d’Electricitat i Fontaneria de Barcelona

7.1. Mesures de millora de la seguretat per a les persones

En general, podríem afirmar que la qualitat de l’aigua que actualment es sub-
ministra per mitjà de les xarxes d’abastament públic als diferents municipis
del nostre país és en la majoria de casos, prou acceptable. No obstant, convé
diferenciar entre potabilitat i qualitat. L’aigua potable, a més de ser potable, per
ser de qualitat, no ha de presentar ni coloració, ni gust, ni olor i tampoc, ha de
ser tèrbola. Totes aquestes propietats, anomenades organolèptiques, no haurien
de ser en cap cas perceptibles pels usuaris de la xarxa i per tant, l’adquisició
d’aigua mineral embotellada com a aigua de consum de boca, hauria de
respondre en general a necessitats molt puntuals.
En els següents apartats mirarem d’explicar aquells efectes que per la
pròpia natura de l’aigua o bé per les característiques o estat de la xarxa de
distribució poden comprometre tant la qualitat de l’aigua mateixa, com la
degradació de la xarxa de subministrament, sigui aquesta exterior o interior a
les edificacions, fet que pot contribuir a l’empitjorament de les propietats de
l’aigua o fins i tot, a la contaminació de la mateixa, posant en risc la segure-
tat de les persones.

7.1.1. Característiques físiques de l’aigua

L’aigua, com ja s’ha comentat anteriorment, és un element de la natura que 103

podem trobar en els tres estats de la matèria. En estat sòlid (en forma d’aigua
congelada), en estat líquid (el més habitual pel cas que ens ocupa, el de les
instal·lacions sanitàries i energètiques) i en estat gasós (en forma de vapor).
Hem de tenir en compte però, que l’aigua de xarxa a temperatura ambient (10 ºC)
sotmesa a un escalfament continu i per tant convertida en aigua calenta sani-
tària (ACS) tindrà un comportament sensiblement diferent envers la instal·lació
de distribució. Per tant, i sense entrar en un altre tipus de raonaments, hem de
tenir en compte que els canvis d’estat de l’aigua, tot i que no siguin complets,
comporten una variació en els valors de certs paràmetres, que poden modificar
les reaccions d’aquesta envers la instal·lació, incrementant per exemple el risc
de proliferació de la legionel·la o la possibilitat de causar corrosió o incrustació.
En la següent taula es reflecteixen les principals característiques físiques de
l’aigua.

Propietats físiques de l’aigua

Estat físic Sòlida / liquida / gasosa

Color incolora

Sabor insípida

Olor inodora

Densitat 1 g./c.c . a 4 °C

Punt de congelació 0 ºC

Punt d’ebullició 100 ºC

Pressió critica 217,5 atm

 Paral·lelament, també podríem esmentar altres propietats físiques com són en
aquest cas.
– Conductivitat elèctrica
– Capil·laritat
– Capacitat osmòtica

7.1.2. Duresa de l’aigua

La duresa de l'aigua es deu al contingut d'ions de calci (Ca) i magnesi (Mg)

dissolts en l'aigua en combinació amb determinats anions, cosa que provoca
una disminució de la solubilitat i afavoreix la precipitació i/o la incrustació en les
conduccions i determinats elements en contacte.
Es distingeix bàsicament per les seves combinacions amb altres elements:
– Duresa total: correspon al conjunt de totes les sals de calci i magnesi que
conté l'aigua.
– Duresa temporal o carbonatada: combinació de magnesi i calci amb carbo-
nats i bicarbonats.
– Duresa permanent: combinació de magnesi i calci amb sofres, nitrats i clor
(anions).
– Duresa càlcica: sorgeix de la combinació del calci amb sofres, nitrats i clor
(anions).
– Duresa magnèsica: sorgeix de la combinació del magnesi amb sofres, nitrats i
clor (anions).

On distingirem:
DURESA TOTAL = duresa temporal + duresa permanent

Una de les principals diferències és que la duresa temporal es descompon amb

la calor, mentre que la permanent no.
La duresa es mesura en graus de duresa, mg/l. de carbonat càlcic (CO3Ca),
encara que la unitat més utilitzada és el grau francès, que equival a un contingut
de 10 mg/l. de carbonat càlcic.

104
Grau de duresa de l’aigua Duresa de l’aigua en graus francesos (ºf)

Molt tova 1a5

Tova 6 a 10

Escassament tova 11 a 15

Duresa mitja 16 a 29

Dura 30 a 45

Molt dura 46 a 80

Figura 6.2 Classificació de la duresa de l'aigua pel Extremadament dura Superior a 80

seu valor en graus francesos

Pel que fa als tractaments, la duresa temporal pot ser eliminada amb l'addició
de calci, mentre que la permanent s'haurà de resoldre, entre d'altres, amb un
sistema d'intercanvi iònic. Generalment, el seu tractament més habitual en
instal·lacions s'efectua mitjançant la instal·lació de descalcificadors, que dis-
minueixen la duresa mitjançant l'intercanvi amb ions de sodi (Na), popularment
anomenada sal.
A la Península Ibèrica, la naturalesa de l’aigua, pel que fa a la duresa és força
irregular i fins i tot dins un mateix territori pot presentar contrastos que caldrà
analitzar per estudiar-hi possibles tractaments i reduir-hi aquest efecte.

Aigües de pou peninsular:
Entre 30 i 150 ºHf
Inferior a 10 ºHf
Entre 10 i 15 ºHf
Entre 15 i 30 ºHf
Figura 7.1 Nivells de duresa de l'aigua en la
Més de 30 ºHf geografia espanyola

7.1.3. Materials

Actualment els materials emprats per a la realització d’instal·lacions de distribu-

ció i evacuació d’aigua són principalment:

Distribució interior d’aigua Evacuació d’aigua en edificació

sanitària en edificació

Acer galvanitzat Gres vitrificat 105

Acer inoxidable PVC

Coure Polipropilè homopolímer

Polietilè (només aigua freda sanitària)

Polietilè (en algunes aplicacions

concretes)

Polietilè reticulat (aigua freda i calenta

sanitària)

Polipropilè copolímer random

PVC (per a subministrament d’aigua

sanitària – pressió)

Polibutilè

Multicapa (polietilè reticulat + alumini

+ polietilè (ext.)) Figura 6.4 Materials emprats per a
subministrament i evacuació d’aigua en edificació

Com es pot veure a la taula, la varietat de materials en canonades per a submi-

nistrament d’aigua freda i calenta sanitària és molt mes extensa que en l’àmbit
de la evacuació, no obstant antigament s’havia fet servir, tant per a subminis-
trament d’aigua com per a l’evacuació de la mateixa el plom i el fibrociment,
materials que avui dia, per la seva composició, no ofereixen prous garanties
sanitàries perquè són susceptibles de perjudicar el medi ambient i la seguretat
de les persones que manipulen aquests materials.
Ens fixarem en el cas de les canonades de plom i fibrociment com a materials
que ja no es permeten en instal·lacions d’obra nova i que per moltes raons és
aconsellable substituir per altres materials més segurs i més resistents
 7.1.3.1. El plom
El plom és un metall amb una composició química que pot arribar a esdevenir
tòxic, al ser ingerit en determinades proporcions en dissolució a l’aigua, espe-
cialment en grups de risc com en dones embarassades, nadons i nens petits, a
més, presenta un mal comportament i una notable fragilitat amb les pressions
actuals de les xarxes i també amb l’aigua calenta.
Segons el Real Decret 140/2003 del 7 de febrer a partir del 1 de gener de 2014
la quantitat màxima de plom a l’aigua no pot sobrepassar un valor superior a
10 µg/l. (mil·ligrams per litre) i des de 2012 s’hauran d’haver fet les reformes
i adaptacions necessàries en les instal·lacions interiors i xarxes públiques de
distribució respecte als materials que suposin un risc per a la salut, com és el
cas del plom.
Per tot això, podem afirmar que és un material a substituir com a component
de les instal·lacions sanitàries (canonades, aixetes que continguin plom en les
seves aleacions, accessoris, etc), en concret, en l’àmbit de les canonades,
per altres materials metàl·lics com el coure o l’acer inoxidable o pels diferents
materials plàstics esmentats, en funció de l’ús pel que s’hi destinin.

7.1.3.2. El fibrociment
El fibrociment està compost per una barreja de ciment, fibres minerals o sintè-
tiques (entre les quals s’hi incloïa l’asbest - amiant), sílice i aigua. El fibrociment
s'ha fet servir durant anys principalment per l’àmbit de l’abastament, dipòsits,
distribució general d’aigua i el sanejament, principalment en l’exterior d’edificis.
Com és sabut, les fibres d'amiant contingudes al fibrociment, s'utilitzaven per
Figura 7.2 Dipòsits de fibrociment augmentar la resistència mecànica del material, tot i que aquestes són alta-
ment perilloses per l’alt potencial cancerigen. A partir de 2002 queda prohibit
a Espanya l'ús i comercialització de tot tipus d'amiant i per tant en obres de
rehabilitació i reforma d’instal·lacions s’ha de procedir a la seva retirada i gestió
dels residus procedents del fibrociment.
És important incidir en la conveniència de pautar la retirada progressiva
d’aquests materials i fer-ho sota la normativa i regulació existent, per mitjà de les
empreses autoritzades per aquest tipus de treballs.
106
7.1.3.3. Les canonades metàl·liques

L’acer galvanitzat
Són canonades d’acer amb una capa interior i exterior de zinc, es fabrica en
barres rígides de 5 ó 6 metres de longitud, amb una gamma ben completa d’ac-
cessoris, igualment galvanitzats. Degut a la complexitat en la seva manipulació
i també als problemes d’incrustacions i corrosió que pot presentar amb l’aigua
calenta i en combinació amb d’altres materials metàl·lics cada cop és menys
emprat, i la seva utilització és molt puntual, com per exemple a les instal·lacions
contraincendis.
Es mesura en polzades i podem destacar la seva alta resistència a la temperatura.

L’acer inoxidable
Les canonades d’acer inoxidable són el resultat d’una aleació entre diferents
elements químics, es fabriquen en dues sèries, en funció del diferent percen-
tatge en els components que formen l’aleació, la sèrie AISI 304 i la sèrie AISI
316 L. La sèrie 316 augmenta el percentatge de níquel respecte a l’anterior,
incorporant a més un component anomenat molibdè (Mo), la missió d’aquest
component és elevar la resistència d’aquest tipus de canonada en ambients i
contacte amb aigües que afavoreixen la corrosió.
Es fabrica en barres rígides de 5 ó 6 metres de longitud i també compta amb
una complerta gamma d’accessoris igualment d’acer inoxidable. D’alguna
manera, tot i el seu preu, podríem dir que és el tipus de material metàl·lic que
avui dia ofereix més garanties enfront la temperatura, la corrosió o la combinació
amb d’altres materials de naturalesa metàl·lica. El procés d’unió de la canonada
s’acostuma a fer, entre d’altres procediments, amb accessoris premsats amb
premsa electromecànica.
Té un excel·lent comportament a la temperatura i una resistència notable al con-
tacte amb substàncies i components químics, fet que fa que sigui un material
molt utilitzat a la indústria.
El coure
Degut al seu preu, les seves prestacions i propietats, és un dels materials més
emprats per a instal·lacions interiors de subministrament d’aigua. Es fabrica en
format de barres rígides de 3 ó 4 m. de longitud per a tots els diàmetres dispo-
nibles i en format rotlle, fins a diàmetre de 22 mm, amb una completa gamma
d’accessoris que poden ser habitualment per a soldadura tova (estany-plata),
forta, o fins i tot d’unió premsada.
Presenten una bona resistència a les pressions de treball habituals i també una
bona resistència a la temperatura.
De totes les canonades metàl·liques és la que s’utilitza amb més freqüència, en
algunes zones d’Europa i d’altres continents les canonades de coure tendeixen
a substituir-se per materials com el plàstic, per evitar percentatges excessius
de coure en dissolució amb l’aigua, fet que podria arribar a ser nociu per a la
salut, però com que aquest fet és molt controvertit, el cert és que a les nostres
latituds les instal·lacions amb aquest material són força habituals i la legislació
les contempla, sense limitacions.

7.1.3.4. Les canonades plàstiques

De totes les canonades plàstiques que s’han comentat anteriorment, haurem de
distingir aquelles que es poden fer servir per conducció d’aigua calenta sanitària
(ACS) i les que només estan fabricades per a conducció d’aigua freda (AFS). De
fet, l’única que presenta limitacions pel que fa a la temperatura, és el polietilè
simple (de baixa, mitja o alta densitat, especialment els tipus PE-80 i PE-100) ja
que no es pot fer servir en xarxes d’aigua calenta, atès que per sobre dels 30 ºC
presenta un comportament fràgil. Per tant, l’alternativa serà la util·lització d’altres
varietats de polietilè com el reticulat (PE-X) o el resistent a temperatura (PE-RT),
o altres tipus de material plàstic com el polipropilè (PP-R), el polibutilè (PB) o les
canonades multicapa (Pe-x/Alu/Pe).
Tot i les petites diferències entre tots aquests tipus de materials plàstics, podem
afirmar que tots aquests presenten un bon comportament, físic i químic a les
condicions i requeriments actuals de les instal·lacions (cabals, pressions, pèr-
dues de càrrega, etc.) i per tant, l’elecció d’un o altre respondrà a criteris tècnics
o necessitats específiques del tipus d’instal·lació a projectar, com ara el format
de la canonada (en barres semirígides o en rotlle, tipus d’unió: termo-fusionada, 107
premsada, de compressió, etc.) i fins i tot, el preu del material i la mà d’obra
necessària en funció del mètode d’instal·lació escollit.
En aquest sentit, convé fugir dels arguments interessats, alarmistes i/o compa-
ratius entre uns materials plàstics i altres, centrant-nos en què el material prescrit
compleixi amb tots els certificats de qualitat i les normes de sistema (AENOR o
d’altres), que regulen l’aptitud al funcionament per a cadascun dels sistemes,
entenent com a sistema, la combinació i plena compatibilitat entre el material de la
canonada, el material dels accessoris i el sistema d’unió i treball entre ells.

7.1.4. Desinfecció

Les instal·lacions interiors en les edificacions poden estar sotmeses, segons

el seu ús, a processos de contaminació, bé per agents bactericides, virus o
d’altres tipus d’atacs fisicoquímics, que afectin a la seguretat de les persones
i usuaris de la instal·lació. Les instal·lacions d’aigua, hauran de complir en
general amb la legislació vigent, tant a nivell tècnic i constructiu (RITE, HS4 i
HS5 del Codi Tècnic de l’Edificació-CTE) com a nivell de seguretat sanitària
(Real Decret 140/2003 - Criteris sanitaris de la qualitat de l'aigua de consum
humà i Real Decret 865/2003 - Criteris higienicosanitaris per a la prevenció i
control de la legionel·losi) a més de la legislació d’àmbit autonòmic i local que
correspongui.
En general, totes les instal·lacions de risc contemplades al Real Decret
865/2003 i la seva guia tècnica, hauran d’estar sotmeses a un control i a les
operacions de desinfecció que corresponguin en cada moment, especialment
si són instal·lacions que operen amb aigua de consum humà, aigua calenta sani-
tària, aigua procedent de torres de refrigeració i condensadors evaporatius, per
evitar entre d’altres efectes, la possible proliferació de la bactèria de la legionel·la
(Legionella pneumophila) i la seva dispersió a l’aire per mitjà de dispositius, en
forma d’aerosols.
La desinfecció per sí sola, no serà efectiva si no va acompanyada d'una neteja
exhaustiva. Les instal·lacions d'aigua freda de consum humà i d'aigua calenta
sanitària es netejaran i desinfectaran com a mínim, un cop l'any, principalment
en les circumstàncies següents:
 – Quan es posi en marxa la instal·lació per primera vegada, després d'una
parada superior a un mes, després d'una reparació o modificació estructural,
quan una revisió general ho aconselli o quan així ho determini l'autoritat sani-
tària.
– Per a la realització de la neteja i la desinfecció s'utilitzaran sistemes de tracta-
ment i productes aptes per a l'aigua de consum humà.
Actualment els mètodes de desinfecció d’una instal·lació interior en edificació, són:
– Desinfecció química
– Desinfecció tèrmica
La desinfecció de tipus químic és la que s’acostuma a fer per cloració o hiper-
cloració, dosificant clor o algun dels seus derivats (clor gas, hipoclorit de sodi)
a la instal·lació, per tal d’eliminar tot tipus de microorganismes i la desinfecció
tèrmica es realitza sotmetent la instal·lació a cicles d’elevació de temperatura,
per sobre dels 70ºC, fet que permet igualment l'eliminació de la majoria bacteris
residents en els circuits d’aigua.
Altres mètodes de desinfecció i tractament de l’aigua, menys controvertits que
la dosificació de clor (donat el risc de formació de compostos organoclorats,
com son els Trihalometans) són per exemple el tractament per ozó o la desin-
fecció per radiació ultraviolada, que consisteix a fer passar l’aigua a través de
làmpades que emeten radiació amb una freqüència de 254 nm.
En aquest sentit, destaquem l'obligació de què les persones responsables del
manteniment i control d’instal·lacions amb risc de proliferació de legionel·la,
acreditin la formació mínima exigida per les autoritats sanitàries de cada territori,
Figura 7.3 Legionel·la amb la realització dels cursos certificats pels centres i entitats autoritzades.

7.2. Mesures de millora de la seguretat de la instal·lació

Alguns dels efectes dels que s’ha parlat, com la duresa de l’aigua o la natu-
ralesa de les canonades i el risc de la seva degradació per envelliment o el
contacte amb aigües de determinades característiques, poden afectar a la
seguretat de la instal·lació, ja que poden contribuir a l’aparició de processos de
corrosió o incrustacions que minvaran a més, l’eficiència energètica de la ins-
108 tal·lació i la seva capacitat per a cobrir les necessitats funcionals de la mateixa
(cabal, pressió, etc).

7.2.1. Incrustacions

L'aparició d'incrustacions sobre els elements d'una instal·lació forma part d'un
procés progressiu d'adherència de determinades partícules i sals, en la qual la
composició de l'aigua de xarxa juga un paper important i que determina en gran
part la tipologia del tractament preventiu a efectuar. Aquestes incrustacions es
produeixen principalment en els punts o zones on l'aigua s'escalfa, o on pateix
agitacions o turbulències. Sota aquestes condicions, s'allibera el gas carbònic
que manté en dissolució les sals de calci i magnesi, principalment, que acaben
per precipitar-se, formant incrustacions (crostes) en les conduccions, accesso-
ris, així com en els aparells i equips d'una instal·lació interior d'aigua (aixetes,
calderes, escalfadors, acumuladors, bescanviadors de calor, rentadores,
rentavaixelles). Aquestes incrustacions a més, actuen com una barrera tèrmica,
impedint la correcta transmissió de la calor en instal·lacions d'aigua calenta
sanitària i calefacció, i es requereix un major temps i per tant major consum
d'aigua, perquè aquesta, arribi en les condicions requerides per l'usuari .
Per evitar aquestes incrustacions que inevitablement provocarien la reducció del
cabal d'aigua, a causa de la reducció del diàmetre de les conduccions i dificul-
taran la transmissió de calor i energia dels dispositius a la resta de la instal·lació
s'hauran de conèixer les causes derivades de la precipitació d'aquestes sals,
coneixent aspectes com la duresa de l'aigua, comentada anteriorment i altres
característiques causants d'un funcionament ineficaç de la instal·lació, tant des
del punt de vista funcional com també energètic.
A continuació podrem observar una taula en la qual es reflecteix l'augment
d'emissions de CO2 en funció dels mm. d'incrustacions calcàries dipositades
en els sistemes d'intercanvi de calor per a una determinada instal·lació amb
subministrament d'ACS mitjançant caldera de gas natural i un gràfic en què
s'observa l'increment del consum energètic en funció de l'augment de gruix a la
capa d'incrustació calcària.
 Augment de la incrustació (mm.)
Increment en emisions CO2
(Kh/any)
0 mm 1 mm 2 mm 3 mm 4 mm 5 mm
Generador tèrmic: caldera
0 767 1.380 1.917 2.454 2.915
de gas natural

60
% Increment consum energètic

50

40

30

20

10

0
0 1 2 3 4 5 6 7 8 9

mm d'incrustació

Figura 6.5 Relació entre l’augment d’incrustacions i l’increment del consum energètic (Font: Aqua España) Figura 7.4 Canonades i accessoris d’acer amb
incrustacions calcàries

Com pot apreciar-se la conseqüència de les incrustacions calcàries en una

instal·lació no afecta només al consum d'aigua, també afecta el contingut
d'emissions de CO2 i l'increment del consum energètic d'una instal·lació,
d'aquí la importància de detectar a temps aquest efecte i evitar-ho, amb els Sistema de control
automàtic
tractaments preventius i correctius adequats. Habitualment els problemes
d'incrustació es donen en instal·lacions de circuit obert, com les instal·lacions
d'aigua freda i calenta sanitària.
Alhora, aquestes incrustacions solen afavorir-se quan les instal·lacions es
realitzen amb materials metàl·lics (ferro, coure, acer) que per la seva naturalesa, Bombona
tendeixen a guanyar rugositat a l'interior de les seves parets, facilitant l'adherèn- amb resines
109
cia de les partícules de calç i magnesi, així com d'altres partícules precipitades. Dipòsit de sal
Tot i això, no es pot afirmar que en les conduccions plàstiques (polietilè,
polipropilè, etc) no poden aparèixer incrustacions, aquestes es poden formar
igualment, depenent de les condicions de l'aigua (velocitat, temperatura, etc.)
amb temps d'adherència majors als quals es donen amb materials metàl·lics,
però amb els mateixos resultats i conseqüències per al conjunt de la instal·lació.

7.2.2. Descalcificació

S’entén com a descalcificació el procés per a l’eliminació de sals de calç i

magnesi a l’aigua, amb aquest objectiu s’utilitzen equips de tractament, entre
d’altres, com els descalcificadors.
Un equip de descalcificació és aquell capaç d'eliminar o reduir substancialment
la calç continguda en l'aigua d'una instal·lació. Els descalcificadors tradicionals,
eliminen la calç de l'aigua a través d'una resina d'intercanvi iònic que es rege-
nera periòdica i automàticament amb sal.
Estan compostos bàsicament pels següents elements:
– Tanc de resines d'intercanvi
– Sistema de control i regulació
– Dipòsit de sal/salmorra
Quan l'aigua de la xarxa travessa les resines contingudes en el tanc principal,
s'intercanvien els ions de calci i magnesi (residents a l'aigua d'origen) per l'iò de
sodi contingut en les resines de l'interior del tanc, de tal manera que els primers
queden retinguts en la resina i aquest últim s'incorpora a l'aigua. Aquest procés
continua fins que tots els ions de sodi han estat intercanviats pels de calci i
magnesi, pel que en aquest moment es procedirà a la regeneració mitjançant la
sal del segon tanc, per iniciar de nou el cicle.
La regeneració es realitza en diverses etapes, com són les següents:
– Rentat a contracorrent.
– Aspiració de salmorra (producte que reactiva les resines amb ions de sodi).
– Rentat lent.
Figura 7.5 Detall dels components i
– Rentat ràpid. funcionament d'un descalcificador (dreta) - Equips
– Ompliment del dipòsit de sal amb aigua. descalcificadors
 Tot i això els equips i tractament emprats per a descalcificar l’aigua total o par-
cialment no es basen només en els descalcificadors d’intercanvi iònic descrits,
també existeixen altres equips com són els equips inhibidors d’incrustacions o
els dosificadors electrònics i electromecànics.
En general se seguiran els criteris de disseny, muntatge, manteniment i dimen-
sionat assenyalats en els següents documents:
– Document Bàsic HS4 del Codi Tècnic de l'Edificació
– Norma UNE 149.101: 2015 - Equip de condicionament d'aigua a l'interior
dels edificis. Criteris bàsics d'aptitud d'equips i components utilitzats en el
tractament de l'aigua de consum humà a l'interior d'edificis.

7.2.3. Corrosions

S'entén per corrosió qualsevol canvi en la superfície metàl·lica d'una cano-

nada, dipòsit o element d'una instal·lació, causat per reaccions químiques o
electroquímiques entre l'aigua i el metall, que acaba per deteriorar i degradar el
material conductiu. Tot i que la corrosió no és un fenomen que afecti directa-
ment al consum d'aigua d'una instal·lació, tret que provoqui ruptures i fuites a
causa de perforacions en les canonades, sí que constitueix un greu problema
per als circuits, que com s'ha dit, acaben degradant-lo prematurament. Per
això en aquest apartat, encara que de forma menys extensa, es parlarà de les
causes de la corrosió i alguns dels equips i mesures per evitar-ho.
Un dels factors clau per determinar el risc de corrosivitat d'una aigua és
conèixer el grau d'acidesa de la mateixa. L'acidesa es mesura pel valor pH,
que és un indicador de l’acidesa o alcalinitat d’un aigua. També juga un paper
important la conductivitat de l'aigua, que ens permetrà saber la potencialitat per
afavorir fenòmens de corrosió així com determinar el contingut de sals dissoltes.

7.2.3.1. El pH del aigua

El pH de l'aigua pot variar entre 0 i 14. Quan el pH és major de 7, parlem d'una
substància bàsica o alcalina. Quan el pH d'una substància està per sota de 7, es
considera com a substància àcida, i per tant, un pH de 7 tindria la consideració
d'aigua neutra. Per no entrar en exposicions pròpies de la química de l'aigua, hau-
110 ríem d'entendre que aigües considerades com a àcides (amb pH baixos, inferiors
a 7) tenen tendència a provocar corrosió i aigües considerades com a bàsiques
(amb pH alts, superiors a 7) tendeixen a afavorir les incrustacions.

3 5,5 6 6,5 7 7,5 8 8,5 9

Figura 7.6 Valors de acidesa de l’aigua - pH Medi àcid-tendència corrosiva Neutra Medi bàsic-tendència incrustant
(Font: Aqua España)

7.2.3.2. Causes i tipus de corrosió més freqüents

Els tipus de corrosió més freqüents en les instal·lacions són, principalment:
– Corrosió uniforme.
– Corrosió per picadura.
– Corrosió per aireació diferencial.
– Corrosió galvànica o electroquímica.
– Corrosió per corrents vagabunds.
Un dels tipus de corrosió més comuna en edificació és la corrosió galvànica o
electroquímica, que es produeix per efecte de la combinació entre dos materials
metàl·lics de diferent potencial electroquímic, com passa amb les canonades
de coure quan s’uneixen amb canonades d’acer. En posar-se en contacte dos
metalls de diferent càrrega electroquímica, bé per contacte directe exterior
o bé per la comunicació dels dos metalls a través de l'aigua (que actua com
a electròlit), succeirà que el metall amb càrrega més electronegativa (ànode)
serà progressivament corroït pel metall amb càrrega menys electronegativa o
directament amb càrrega electropositiva. Aquest efecte s'accentuarà si l'aigua
que circula d'un metall a un altre (en forma d'electròlit) ho fa en el sentit del
metall amb potencial electroquímic positiu al negatiu, ja que en el seu recorregut
l'aigua va desprenent partícules que, per arrossegament, passen d'un metall a
un altre.

7.2.3.3. Tecnologies i tractaments per evitar la corrosió

Els principals tractaments per evitar la corrosió en les instal·lacions d'aigua dels
edificis, es classifiquen principalment en:
– Filtració
– Correcció i modificació de les característiques de l'aigua
– Utilització d'inhibidors de corrosió
– Protecció catòdica
– Filtració
S'ha de considerar però, que mitjançant la filtració de partícules sòlides en
suspensió s’hi pot posar remei també a fenòmens de corrosió, en evitar el Figura 7.7 Exemple de corrosió electroquímica
contacte entre partícules metàl·liques i la mateixa paret interior metàl·lica de les
canonades i/o accessoris de la instal·lació. Per això són vàlids els filtres cola-
dors en escomeses i línies generals de distribució d'aigua i els filtres de cartutx
intercanviables per a les instal·lacions interiors dels usuaris.

Correcció i modificació de les característiques de l'aigua

Mitjançant la utilització de determinades substàncies provocaríem la neutralit- Potencial electroquímic
zació de l'aigua disminuint, per exemple, la seva acidesa original o eliminant
aquells components que puguin afavorir determinats fenòmens de corrosió. Or (Au) +1,50 V
111
Utilització d'inhibidors de la corrosió Plata (Ag) +0,80 V
Igual que passa amb els tractaments per evitar incrustacions, la dosificació
controlada de determinats productes pot evitar l'aparició de corrosió, en general Coure (Cu) +0.35 V
s'utilitzen per a aquest fi: monofosfats, silicats i silicofosfats.
Plom (Pb) -0,13 V
Protecció catòdica
Níquel -0,23 V
La protecció catòdica consisteix a convertir en càtode tota la superfície
metàl·lica a protegir, aconseguint que per tota ella penetri un corrent continu.
Aquestes tècniques es basen en tractar d'evitar la corrosió utilitzant, entre altres Ferro (Fe2+) -0,44 V
sistemes, ànodes de sacrifici, que actuen com a metall vulnerable, que assumirà
en primer lloc la corrosió, per les seves característiques electroquímiques, Zinc (Zn2+) -0,74 V
tal com passa amb el magnesi, per exemple. D'aquesta manera, la corrosió
apareix sempre sobre el metall més feble provocant la protecció de l'estructura
metàl·lica de l'element a protegir (canonades, dipòsits acumuladors, etc). Figura 7.8 Potencials electroquímics d’alguns
S'utilitzen també tècniques de protecció catòdica, subministrant corrent elèctric metalls
contínua, de forma externa (corrent impresa) sobre els punts sensibles de la

Pas metàlic

Càtode Ànode

Corrent aplicada de la
Electròlit protecció catòdica

Ànode de protecció catòdica Figura 7.9 Esquema del tractament de protecció

catòdica en una canonada metàl·lica soterrada
 instal·lació a protegir, provocant així el control i la protecció sobre l'atac electro-
químic dels metalls corrosibles de la instal·lació. Aquesta tècnica de tractament
o millor dit de protecció, és especialment aplicada als dipòsits i acumuladors
metàl·lics, d'acer galvanitzat i fins i tot inoxidable.

7.3. Mesures de millora de la seguretat del subministrament

Des del punt de vista de la seguretat del subministrament, s’haurà de procurar
garantir principalment unes condicions mínimes de cabal i pressió a la xarxa
i per tant, aquest fet determinarà la possible instal·lació de dipòsits, o bé la
connexió a equips de pressurització, en el cas de manca de pressió.

7.3.1. Instal·lació de dipòsits d’acumulació d’aigua sanitària

Pel que fa als dipòsits d’acumulació d’aigua, s’hauran de garantir en tot moment
les propietats de l’aigua i garantir-ne la potabilitat de la mateixa, i per aquesta
raó convindrà establir un protocol de neteja, desinfecció i renovació de l’aigua
en els moments en què aquesta no es faci servir i es tingui disponibilitat d’aigua
a la xarxa. Hem de tenir en compte que l’aigua emmagatzemada, sense trac-
tament, s’ha de renovar cada 24 hores per evitar la degradació de la mateixa
i per tant, s’establirà el sistema de buidatge i renovació de l’aigua o el sistema
de tractament i desinfecció que correspongui. Per altra banda, sempre serà
preceptiva l’autorització de l’empresa que gestiona el servei de subministra-
ment d’aigua (companyia d’aigua) donat que aquestes són les responsables,
també a nivell sanitari, del subministrament d’aquest servei als usuaris i per
aquesta raó, la instal·lació a la xarxa interior de dipòsits d’acumulació d’aigua
connectats o no, a un equip de pressió, requereix de la seva autorització. De
fet moltes d’aquestes empreses, no són partidàries de la instal·lació de dipòsits
acumuladors donat el risc sanitari que comportaria un manteniment deficient i
directament en prohibeixen la seva connexió.
Tanmateix i en el cas que per garantir el subministrament s’hi autoritzi la
instal·lació de dipòsits s’haurà de respectar la normativa vigent (HS4-CTE /
R.D-140-2003 / R.D-865-2003 / i d’altres d’aplicació preceptiva), establint en
112 tot moment els protocols de manteniment corresponents.

7.3.2. Instal·lació d’equips de pressurització

La instal·lació d’equips de pressió es justifica sempre sota la necessitat de

garantir unes condicions òptimes de pressió a la xarxa, hem de recordar que
l’apartat HS4 del Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) ens limita les pressions
màximes i mínimes als punts de consum, als següents valors:
– Pressió (dinàmica) màxima en qualsevol punt de consum – 500 kPa / 5 bar
(punts de consum habituals)
– Pressió (dinàmica) mínima en qualsevol punt de consum – 100 kPa / 1 bar ó
150 kPa / 1,5 bar (per a punts de consum amb més requeriments de pressió,
com fluxors i certs tipus d’escalfadors i aparells)
Vist això, haurem de dissenyar la instal·lació d’aquests equips de pressió,
en el moment en que no puguem garantir aquest valors en les instal·lacions
interiors dels usuaris i valorar la conveniència d’instal·lar-hi un equip per a tots
els usuaris, si realment la pressió a la xarxa ja és suficient com per a cobrir les
necessitats de pressió d’una part d’aquests mateixos usuaris, donat que en un
mateix edifici ens podem trobar amb diferents casuístiques.
– Pressió suficient per a tots els usuaris (instal·lació d’un grup de pressió en cas
d’emergències puntuals i per màxima seguretat en el subministrament, tot i
que no sigui necessari)
– Pressió insuficient per a tots els usuaris (instal·lació obligatòria d’un grup de
pressió)
– Pressió insuficient per una part dels usuaris (instal·lació d’un grup de pressió
als usuaris que habitualment ocupen plantes a major alçada)
En aquest sentit s’ha de dir que les empreses responsables del servei de
subministrament per xarxa habitualment estan obligades a garantir el servei en
condicions adequades fins a un màxim de pressió, depenent de les caracte-
rístiques de la xarxa i que aquests valors, es podran consultar als reglaments
propis de cada municipi o conjunt de municipis dels que depengui l’àmbit del
subministrament d’una mateixa empresa o companyia d’aigües.
Donat que segons la normativa la incorporació d’un grup de pressió pot venir
precedida de la instal·lació d’un dipòsit previ d’acumulació (dipòsit nodrissa)
s’haurà de verificar, com abans s’ha comentat, l’acceptació del mateix per part
de l’empresa responsable del subministrament, ja que en alguns casos s’auto-
ritza a que el grup de pressió prengui l’aigua directament de la xarxa, amb els
dispositius de seguretat pertinents per a no perjudicar a la resta d’abonats a la
mateixa.
Recordem que els equips de pressió estan formats habitualment per:
– Dipòsit d’acumulació previ (en funció de les especificacions concretes de
l’empresa responsable del subministrament)
– Conjunt de bombes (dos bombes com a mínim)
– Dipòsit/s de pressió hidropneumàtics o calderí
– Sistema de control elèctric o bé electrònic (amb variadors de freqüència/
velocitat)

Figura 7.10 Subministrament d’aigua a tot un

edifici mitjançant grup de pressió convencional.
1 Tuberia de connexió de servei exterior; 2
Clau de pas general (exterior); 3 Arqueta clau de
pas (interior); 4 Equip de tractament de l'aigua;
5 Comptador equip de tratament de l'aigua;
6 Dipòsit auxiliar d'alimentació; 7 Conjunt
de bombes hidràuliques; 8 Quadre elèctric de
maniobra i control; 9 Dipòsit de membrana;
10 Vàlvula de retenció general; 11 Bateria de
comptadors divisionaris.

7.4. Mesures de millora de l’eficiència energètica

Actualment un dels factors més importants a tenir en compte tant per l’estalvi 113
econòmic que suposa pels usuaris, com per la reducció d’emissions conta-
minants (CO2, etc), és l’ implementació de mesures que millorin l’eficiència
energètica de les instal·lacions, és a dir la reducció del consum energètic. Tot
i que al nostre país el preu de l’aigua no està al mateix nivell que tenen altres
països i que la cultura de l’aigua i la consciència sobre l’estalvi de la mateixa
encara s’ha de consolidar entre una gran part de la població, el paper dels tèc-
nics i responsables de les instal·lacions i projectes d’instal·lació, juga un paper
fonamental per aconseguir aquesta fita i fer que aquest recurs tant important i
escàs sigui realment sostenible.

7.4.1. Intervenció de millora en instal·lacions existents

En les instal·lacions noves, ja s’imposen des d’un inici els equipaments i mesu-
res per respectar les normatives que obliguen a procurar l’eficiència energètica
de les diferents instal·lacions, per tant, el repte i la responsabilitat es a imple-
mentar-ho en aquelles instal·lacions existents que necessitin alguna mena
d’intervenció (per petita que sigui), reforma o rehabilitació integral o parcial. En
aquest sentit, son molts els document i legislació que ens permetran aconseguir
els criteris necessaris per a la millora de l’eficiència energètica en les instal·la-
cions d’aigua, entre d’altres citem:
– Normatives vigents (HS4 i HS5 del CTE, RITE - Reglament d’instal·lacions
tèrmiques en edificis)
– Documents i guies tècniques editats per l’IDAE (Instituto para la diversifica-
ción i ahorro de energía)
– Documents i guies tècniques editats per Aqua España
– Altres documents i bibliografia diversa (Companyies d’aigua, ACA – Agència
Catalana de l’Aigua, ICAEN, Col·legis Professionals i d’altres documents de
reconeguda rigorositat, tant a nivell autonòmic com a nivell estatal)

7.4.2. Millora de l’eficiència de les calderes

En les instal·lacions noves, ja s’imposa la instal·lació de calderes i grups tèr-

mics de condensació, deixant de banda els equips atmosfèrics i fins i tot les
anomenades calderes estanques (fins a fi d’existències), donat que els equips
 de condensació aconsegueixen millors rendiments i un impacte medi ambiental
mínim. Fins fa poc però, s’atribuïa la tecnologia de la condensació només a
calderes amb alimentació per gas natural, aquest fet està canviant i avui dia
existeixen també calderes de condensació amb gas-oil.
També fem referència a les calderes i grups tèrmics amb funcionament a baixa
temperatura són calderes de gas-oil de baix consum, ja que aconsegueixen
aprofitar al màxim l'energia i estalviar entre un 20% i un 40% de combustible.
Aquest tipus de calderes de baixa temperatura s’adapten perfectament a
cada estat de consum, donat que regulen l'aportació de calor al cabal d'aigua
sol·licitat i de la temperatura exterior, evitant en tot moment les engegades i
aturades constants, presentant un elevat rendiment energètic, una reducció de
les pèrdues tèrmiques i de l’emissió de gasos contaminants.
Posseeixen un rendiment estacionari proper al 95%, amb el qual s'aconsegueix
un estalvi energètic i econòmic que oscil·la entre el 20 i el 30% en comparació
amb una caldera convencional.
Independentment al tipus de caldera o grup tèrmic per tal d’optimitzar el
rendiment i l’eficiència d’aquests elements serà essencial, especialment en
instal·lacions de cert volum i consum, el dissenyar un sistema rigorós de
monitorització i control, que garanteixi un anàlisi de tots els paràmetres i les
prestacions de l’equip respecte les demandes de consum, segons les diferents
franges horàries i simultaneïtat d’ús dels usuaris. Per altra banda, la millora
de l’eficiència en calderes existents passa inevitablement per un manteniment
acurat en el qual s’executin totes les operacions pautades a l’apartat de mante-
niment del Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en Edificis – RITE, entre d’altres
– Mesura de nivells de CO2
– Neteja del cremador de la caldera
– Comprovació i neteja del conducte i circuit de fums de la caldera
– Revisió del vas d’expansió
– Verificació i ajust de cabals i pressions
– Verificació i ajust del tarat dels dispositius de seguretat
– Verificació i ajust de bombes, ventiladors i sistema d’extracció de fums
– Neteja de filtres

114 7.4.3. Variadors de freqüència en grups de pressió i d’altres disposi-

tius

Per variació de velocitat en grups de pressió, s'entén la regulació de les

revolucions de gir en l'eix del motor d'una bomba o ventilador, en funció de
la demanda de cabal o aire en el cas dels ventiladors; mantenint sempre una
pressió constant. En aquests grups, les pressions són recollides mitjançant un
transductor col·locat al costat del quadre elèctric de control, que recull el valor
de la pressió del col·lector d'impulsió mitjançant la connexió d'un cable flexible.
En el cas dels equips de pressió si a causa d'una demanda de cabal, la pressió
disminueix, el sistema actua augmentant les revolucions de la bomba, mit-
jançant el convertidor de freqüència, a fi que aquesta augmenti el cabal lliurat i
es mantingui la pressió constant. Si per contra la demanda de cabal disminueix,
la bomba automàticament disminueix les revolucions fins que s'adapta al valor
programat per mantenir la pressió desitjada. El principal avantatge dels grups
amb variació de velocitat és que en tot moment es bomba el cabal requerit per
la instal·lació, a una pressió constant, sense variacions ni oscil·lacions brusques
entre bombament i demanda. A més, s'aconsegueix un gran estalvi energètic,
que pot arribar al 50 % en alguns casos, en no provocar una despesa energè-
tica addicional, com succeeix en els grups convencionals amb funcionament per
pressòstats i dipòsits de pressió.
Altres avantatges que fan aconsellable l'ús de grups amb variador de velocitat o
freqüència, són:
– Reducció de l'espai necessari per a la ubicació del grup de pressió, en
eliminar els acumuladors. En tot cas, els equips amb variador de velocitat
únicament necessiten d'una petita acumulació de 25 a 50lts .
Figura 7.11 Equip de pressió, format per dues
– Supressió dels cops d'ariet ja que es redueix l'esforç dinàmic derivat de les
bombes, amb variadors de freqüència de tipus intermitències pròpies dels cicles engegada-aturada dels pressòstats. Així,
motxilla s'eviten els cops d'ariet que suporten les canonades i altres components de
la instal·lació en produir-se una arrencada o aturada sobtada de la bomba.
– Reducció de les puntes de consum elèctric, donat que les bombes es posen
un funcionament de manera gradual i al mateix ritme que es produeix la
demanda de cabal per part dels usuaris. També es redueixen les tensions
estàtiques, ja que el sistema no està forçat a operar amb pressions més altes
que les nominals de treball.
– Millora del rendiment de la instal·lació, en reduir el nombre de maniobres,
allargant la vida dels motors.
En aquest sentit podem dir que els equips de pressió amb funcionament per
variadors de velocitat/freqüència aporten com s’ha vist innombrables avantatges
respecte els equips convencionals amb dipòsits de pressió i funcionament
mitjançant pressòstats.
Caldrà tenir en compte les prescripcions de la normativa vigent, així com d’altres
documents de referència com són:
– Document Bàsic HS4 del Codi Tècnic de l’Edificació – CTE
– Norma UNE 149.202-2013 : Equips de Pressió en Instal·lacions Interiors d'Ai-
gua - AENOR

7.4.4. Aïllament de conductes, canonades i dipòsits

Tot i que una de les primeres mesures que ens hem de plantejar en una ins-
tal·lació és el muntatge de canonades ó dipòsits amb una baixa pèrdua tèrmica,
l’aïllament tèrmic d’aquests elements és una mesura que se’ns dubte contribuirà
a la millora de l’eficiència energètica del conjunt de la instal·lació.
En general, cada instal·lació pot requerir unes característiques d'aïllament
concretes, pel que fa a la composició interna i/o externa de la camisa aïllant,
per això la millora en el rendiment global de la instal·lació, dependrà també
del tipus de camisa aïllant assignada a la instal·lació i de l'adequat muntatge
de la mateixa, ja que un muntatge deficient provocarà pèrdues tèrmiques o
condensacions perjudicials per a la instal·lació i els seus usuaris. Respecte a
l’aïllament tèrmic de canonades, se seguiran les prescripcions del Reglament
d’Instal·lacions Tèrmiques en Edificis - RITE, en especial les taules d’aïllament
mínim segons les condicions interiors, exteriors, diàmetre de la canonada a aïllar
i la temperatura de l’aigua a l’interior de la canonada, així com les fórmules per
al càlcul del gruix de l’aïllament en determinats casos.

Espesors mínims d'aïllament (mm) de tuberies i accesoris Espesors mínims d'aïllament (mm) de tuberies i accesoris
que transporten fluids calents que circulen per l'interior que transporten fluids calents que circulen per l'exterior 115
dels dificis dels dificis

Temperatura màxima del fluid (ºC) Temperatura màxima del fluid (ºC)
Diàmetre Diàmetre
exterior (mm) exterior (mm)
40..60 > 60..100 > 100..180 40..60 > 60..100 > 100..180

D ≤ 35 25 25 30 D ≤ 35 35 35 40

35 < D ≤ 60 30 30 40 35 < D ≤ 60 40 40 50

60 < D ≤ 90 30 30 40 60 < D ≤ 90 40 40 50

90 < D ≤ 140 35 40 50 90 < D ≤ 140 40 50 60

140 < D 35 40 50 140 < D 45 50 60

Espesors mínims d'aïllament (mm) de tuberies i accesoris Espesors mínims d'aïllament (mm) de tuberies i accesoris
que transporten fluids freds que circulen per l'interior que transporten fluids freds que circulen per l'exterior
dels dificis dels dificis

Temperatura màxima del fluid (ºC) Temperatura màxima del fluid (ºC)
Diàmetre Diàmetre
exterior (mm) exterior (mm)
40..60 > 60..100 > 100..180 40..60 > 60..100 > 100..180

D ≤ 35 30 20 20 D ≤ 35 50 40 40

35 < D ≤ 60 40 30 20 35 < D ≤ 60 60 50 40

60 < D ≤ 90 40 30 30 60 < D ≤ 90 60 50 50

90 < D ≤ 140 50 40 30 90 < D ≤ 140 70 60 50

140 < D 50 40 30 140 < D 70 60 50

 Segons la seva composició, els materials utilitzats com aïllament es classifiquen en:
Materials inorgànics:
– Llanes minerals: formats per fibres de petit diàmetre distribuïdes aleatòria-
ment. Hi ha dos tipus:
a. Llana de vidre: procedent de vidre reciclat o minerals.
b. Llana de roca: procedent de roca volcànica.
– Vidre Cel·lular: aïllant de cèl·lula tancada que s'obté a partir del vidre.
Materials orgànics:
– Poliestirens: material derivat del petroli.
– Poliuretans: el més conegut és l'escuma rígida.
– Escuma Fenòlica: plàstic sintètic basat en fenols i formaldehids.
– Escuma de polietilè: termoplàstics de baixa i alta densitat, cèl·lula tancada
amb excel·lents propietats mecàniques. Resistent a la humitat i substàncies
químiques.
– Escumes elastomèriques: provenen del cautxú, natural i sintètic. Contenen
altres polímers i substàncies químiques.
Hi ha dos tipus:
a. NBR: cautxú nitril. T ª fins 105ºC.
b. EPDM: etilè propilè. T ª fins a 150ºC (175ºC).
En el cas dels dipòsits acumuladors d’aigua calenta i especialment en instal·la-
cions grans (poliesportius, hotels i edificis de cert volum i en conseqüència
consum d’aigua calenta sanitària) serà de gran importància revisar o bé procedir
a l’aïllament dels dipòsits d’aigua calenta, donat que és una de les primeres
intervencions que ens pot generar una reducció de les pèrdues tèrmiques i per
tant, una millora de l’eficiència energètica de la instal·lació.
Els acumuladors i interacumuladors fins a 500 litres, que pertanyen als siste-
mes de petita acumulació, així com els termoacumuladors a gas o elèctrics,
es subministren habitualment de fàbrica, amb l'aïllament incorporat. Tots ells
es fabriquen amb doble paret. L'aïllament que, normalment, fan servir és una
escuma de poliuretà ecològic expandit (sense CFC) d'alta densitat injectada a
l'interior de la càmera. Els dipòsits de gran acumulació s'aïllen in situ utilitzant
planxes d'escuma elastomèrica o algun altre material aïllant. Els gruixos d’aï-
116 llament s’hauran de calcular, entre d’altres paràmetres, segons la superfície de
pèrdua, d’aquesta manera s’obtenen gruixos d’aïllament compresos entre els 30
mm. i els 50 mm.

Figura 7.12 Camisa aïllant tèrmica i tub de coure

encamisat

7.4.5. Reducció de la temperatura d’acumulació

Respecte al dipòsits acumuladors d’ACS hem de tenir en compte que principal-

ment trobarem al mercat:
– Acumuladors – instal·lacions de mig i gran volum d’’acumulació
– Interacumuladors (si incorporen al seu interior el bescanviador) – instal·lacions
de petit volum d’acumulació
Segons l’apartat HS4, HE4 i el RITE la temperatura d’acumulació ha de ser de
com a mínim de 60ºC, fet que ha de permetre evitar la possible proliferació de
la legionel·la, considerant que la temperatura d’us en el punts de consum més
allunyats pugui ser de 50ºC. Independentment a vigilar les pèrdues tèrmiques
que puguin donar-se a través de les parets dels propis acumuladors i que
evitarem amb una bona selecció del acumulador i amb el seu aïllament, podrem
reduir la temperatura d’acumulació
Els sistemes d'acumulació han de ser dissenyats de manera que es tingui en
compte el fenomen de la estratificació de la temperatura de l'aigua, per tal de
subministrar aigua calenta sanitària a una temperatura constant. L'aigua calenta
en un dipòsit que es consumeix ve reemplaçada per aigua freda que normal-
ment entra per la part baixa del dipòsit i fa que la seva temperatura mitjana
disminueixi. L'aigua a temperatura més elevada, per convecció, s'acumula a
la part superior del dipòsit, sent ocupada la part inferior del mateix per l'aigua
freda d'alimentació. Això genera una zona d'aigua barrejada temperada a la
part intermèdia, que convé reduir, per tal d'impedir un ambient propici per a la
proliferació de legionel·la.
De tot això es desprèn la necessitat de dissenyar dipòsits acumuladors de
petit diàmetre i gran alçada i instal·lar-los en posició vertical. En el cas que es
projectin dos o més dipòsits, aquests s'han de connectar en sèrie sobre el
circuit d'aigua calenta, ja que d'aquesta manera la zona d'aigua barrejada a
menor temperatura afectarà principalment al primer dipòsit. La reducció de la
temperatura d’acumulació als dipòsits d’ACS permet a més reduir el risc de pre-
cipitació de sals dissoltes a l’aigua i per tant de facilitar fenòmens d’incrustació i
corrosió, per aquesta raó serà important l’estudi de la naturalesa de l’aigua freda
d’entrada al dipòsits, per tal de procedir ni es considera necessari al tractament
corresponent.

117

Figura 7.13 Connexió de dipòsits acumuladors d’’ACS verticals en sèrie Figura 7.14 Vàlvula d’equilibrat tèrmic

Per altre banda, també podrem recórrer a d’altres dispositius que ens permetran
una reducció en la temperatura d’acumulació con són per exemple les vàlvules
d’equilibrat hidràulic i equilibrat tèrmic, aquest elements actuen sobre el cabal,
la pressió, la pèrdua de càrrega de la instal·lació o bé el diferencial de tempera-
tura per tal de garantir en tots el circuits d’impulsió o només de retorn d’ACS,
segons el tipus de vàlvula, una temperatura prèviament assignada, suprimint
a més les sobrecàrregues de cabal i efectuant una millora de la dotació de la
quantitat d’aigua a impulsar en els punts i línies de distribució més desafavorits,
habitualment les més allunyades respecte els acumuladors o el generador tèrmic
(caldera).

7.4.6. Reductors i limitadors de cabal

Els filtres reductors i limitadors de cabal, també anomenats airejadors, eco-

nomitzadors o perlitzadors, són dispositius que, situats a la boca de sortida,
normalment de les aixetes monocomandament o bicomandament, barregen
aigua i aire de manera que amb menys quantitat d'aigua s'aconsegueix el
mateix efecte i servei de confort per a l'usuari.
Aquests petits dispositius barregen en una cambra d'homogeneïtzació interna,
l'aigua i l'aire gràcies a l’anomena’t efecte venturi. S'obté un raig suau tipus
esprai ( el cabal mínim d'aire a injectar ha de ser d’uns deu litres per hora
(10 l/h- UNE - EN 246 ). Estan constituïts per un casquet metàl·lic cilíndric, a
l'interior es disposa un cartutx amb obertures per a l'aire que conté una sèrie

Filtre 6 l/m per a lavabos, bidets i /o aigüeres
Filtre 8 l/m per a lavabos, bidets i /o aigüeres
118
Limitador + antiretrorn 9 o 10 l/m per a dutxes
Filtre de 8 o 10 l/m per a banyeres,
safaretjos, abocadors
Figura 7.15 Diferents tipus de filtres reductors de
cabal per a aixetes
de reixetes, al passar l'aigua a través d'aquestes reixetes es barreja amb l'aire,
aconseguint a més :
– Reduir els sorolls de sortida de l'aigua.
– Evitar els sorolls del doll de l'aigua a l'impactar amb l'aparell sanitari.
– Evitar les esquitxades .
Aquests elements econòmics aporten cabals compresos entre els 5 i els 10 l/min,
segons el tipus d'aparell a què quedin connectats i la disposició del propi filtre.
La seva aparença externa és molt similar però convé assessorar-se bé, ja que
l'estalvi d'aigua que es pot aconseguir variarà d'uns filtres a uns altres. L'estalvi
que proporciona un d'aquests elements pot ser proper al 50 % de l'aigua que
aporten les aixetes originals sense aquest element.
També podem trobar aquest tipus de filtres a la connexió de sortida d’una aixeta
de dutxa, fet que reduirà el cabal d’aigua pel propi ruixador. De fet, avui dia
molts capçals ruixadors de dutxa, ja incorporen sistemes interns de reducció de
cabal, sense provocar en cap cas una reducció de la sensació de confort en el
servei. També alguns models d’aixetes incorporen anelles i dispositius reductors
de consum i darrerament s’han incorporat a les aixetes monocomandament el
sistema d’obertura limitat, que fa que la maneta de la mateixa aixeta tingui un
topall a l'aixecar-la amb la ma per permetre només oferir el 50% del cabal dis-
ponible, vencent aquet topall, és a dir forçant (aixecant) la maneta fins el màxim,
l’aixeta oferirà el 100% de cabal disponible. Sistemes similars els trobarem
també en aixetes de banyera i dutxa.
Val a dir que d’altres aparells com calderes, escalfadors, rentadores de roba,
rentavaixelles, etc, poden incorporar també dispositius limitadors de cabal,
tot i que sempre s’haurà de verificar que s’aporta el cabal mínim necessari
que permeti garantir la plena funcionalitat dels punts de consum respecte les
necessitats de l’usuari.
7.4.7. Implantació d’un circuit de retorn
L’objectiu d’un circuit de retorn en instal·lacions d’aigua calenta sanitària es
ajudar a mantenir la temperatura de l'aigua circulant més calenta en tornar
al dipòsit acumulador en cada cicle, d’aquesta manera millora el confort dels
usuaris perquè disposen més ràpidament de l'aigua i suposa un estalvi energètic
i de consum d'aigua important ja que evita el rebuig de l’aigua que s’escalfa
prèviament. Segons l’apartat HS4 del CTE les xarxes d'ACS han de disposar
de retorn quan la longitud de la canonada fins al punt de consum més allunyat
sigui igual o més gran de 15 m, donat que es considera que a partir d’aquesta
distància convé garantir l’eficiència en el servei, tant des del punt de vista del
confort de l’usuari, per evitar esperes innecessàries, com des de la perspectiva
de l’estalvi energètic. Tot i això, s’ha de dir que aquesta prescripció només serà
viable en instal·lacions amb dipòsit acumulador o bé calderes amb bescanviador
per la connexió d’un circuit de retorn
Així mateix, el circuit de retorn evita estancaments de l'aigua dins les cano-
nades, tot i que no s'utilitzin els elements terminals (punts de consum). Per
considerar el cabal que circularà pel circuit de retorn, s'estimarà que en el punt
de consum més allunyat, la pèrdua de temperatura sigui com a màxim de 3ºC
des de la sortida de l'acumulador o bescanviador si escau.
Amb el doble objectiu de garantir la màxima eficiència energètica i alhora
acomplir amb la normativa vigent es procedirà a l’aïllament tèrmic dels circuits
d’aigua calenta, tant d’anada com de retorn, amb els gruixos assenyalats per la
normativa. A més de respectar l’apartat HS4 del CTE es prendran en considera-
ció les instruccions del Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques en Edificis – RITE
També s’haurà de considerar.
Cabal de
Diàmetre de canonada en polzades (1” = 25,4 mm) recirculació (l/h)
1/2" = *15 mm *(depenent del tipus de canonada) 140
3/4" = *20 mm *(depenent del tipus de canonada) 300
1” = *25 mm *(depenent del tipus de canonada) 600
1 ¼” = *32 mm *(depenent del tipus de canonada) 1.100
1 ½” = *40 mm *(depenent del tipus de canonada) 1.800
2” = *50 mm *(depenent del tipus de canonada) 3.300
 119

7.4.8. Integració de les energies renovables i d’altres equips energè- Figura 7.16 Relació entre diàmetre de canonada (en
polzades) i cabal recirculat d'ACS, segons apartat
tics alternatius 4.4.2 del HS4 del CTE.
1 Grup tèrmic. Caldera; 2 Dipòsit d'acer
Avui dia, és pràcticament inevitable el disseny d’una instal·lació per a la pro- inoxidable de 200 l, 300 l, > 500 l ; 3 Circulador
ducció centralitzada d’aigua calenta sanitària sense la integració d’equips circuit primari; 4 Vàlvula de seguretat; 5 Circulador
amb energies renovables, i no parlem només de l’energia solar tèrmica, dintre de recirculació A.C.S.; 6 Consum A.C.S.; 7
Entrada d’aigua de xarxa; 8 Recirculació A.C.S.;
d’aquest concepte hi englobaríem també els equips d’alta eficiència energètica 9 Termòstat comandament recirculació; 10
amb fonts d’energia sostenibles, tals com generadors tèrmics (calderes) amb Ompliment aigua instal·lació; 11 Embut vàlvula de
biomassa, equips de geotèrmia i equips d’aerotèrmia, de forma que es poden seguretat; 12 Válv. Seguretat tarada a 7 bar; 13 Válv.
reduir costos i provocar una reducció pràcticament del 100% de les emissions d'esfera d'1 ¼; 14 Válv. d'esfera de ¾; 15 Válv. de
de CO2, obtenint la màxima certificació energètica. retenció de ¾; 16 Dipòsit d'expansió tancat; 17
Filtre; 18 Separador d'aire; 19 Válv . de desguàs; 20
L’apartat HE-4 del Codi Tècnic de l'Edificació – CTE, estableix que l'energia Termohidrómetre; 21 Dipòsit d'expansió A.C.S.; V1
solar tèrmica pot ser substituïda per altres fonts d'energia renovables, amb una Sòcol; V2 Buidatge instal·lació.
condició: que les emissions de CO2 i el consum d'energia primària no renovable
de la instal·lació alternativa siguin iguals o inferiors als produïts per la instal·lació
solar tèrmica i el sistema de referència auxiliar de suport. Per tant, podem
recórrer a altre tipus d’equips energètics alternatius.
En aquest sentit, la tendència actual del sector es centra a potenciar la utilització
dels anomenats equips d’aerotèrmia, donades les múltiples avantatges de les ins-
tal·lacions amb aquesta tecnologia, com són principalment: la reducció de costos
respecte els equips d’energia solar tèrmica, l’alliberament d’espais en cobertes, la
facilitat d’instal·lació com a generador tèrmic individual (ocupa el mateix espai que
un electrodomèstic de gamma blanca). Aquests equips a més, permeten la confi-
guració d’instal·lacions híbrides tant en combinació amb d’altres equips d’energia
solar tèrmica, geotèrmica com també amb equips solars fotovoltaics.

7.4.8.1. Energia solar tèrmica.

Actualment i seguint les prescripcions de diverses ordenances municipals, així
com de les diferents normatives relatives a la producció d'ACS, com el DB HE
4 del CTE, s’estableix el requisit d'una contribució solar mínima en la producció
de l'aigua calenta sanitària per a edificis nous o rehabilitats on la quantia depèn
principalment de la zona climàtica, de la demanda total i del tipus d'energia no
 renovable utilitzada com a suport. Aquesta cobertura solar mínima oscil·la entre
un 30% per a la zona climàtica I, i un 70% per a la zona climàtica V. Aquestes
instal·lacions en definitiva, presenten l'avantatge de produir un estalvi energètic
més gran i un impacte mediambiental menor.
Els equips d’energia solar tèrmica aprofiten per a l'escalfament l'energia gratuïta
que proporciona la radiació solar. La radiació solar és variable al llarg d'una
jornada, aconseguint el seu màxim valor al migdia. Per això, l'orientació òptima
del col·lector solar serà, a la nostra latitud, sempre al sud. En el DB HE 4 del
CTE s'estableixen els objectius bàsics que ha de complir tota instal·lació amb
producció d'ACS mitjançant energia solar tèrmica.
El funcionament d'un sistema solar és molt simple: consisteix a fer circular un
fluid (generalment aigua amb anticongelant) per l'interior d'una graella – serpentí,
de tubs allotjats a l'interior del captador, on aquest fluid s'escalfa per efecte de
la radiació solar incident. El fluid és transportat, per circulació natural o bé mit-
jançant una bomba, fins a un intercanviador de calor per tal que escalfi l'aigua
acumulada en un dipòsit. Després, el fluid retorna al captador per ser escalfat de
nou, l'aigua de consum es mantindrà emmagatzemada a l'interior d’un acumula-
dor o interacumulador, fins al moment de la seva utilització.
La instal·lació ha de comptar amb un equip de suport que garanteixi la dis-
ponibilitat d'aigua calenta, fins i tot en els moments en què les condicions

120

Figura 7.17 Esquema producció d’aigua calenta

sanitària amb intervenció d’energia solar tèrmica

Figura 7.18 Esquema bàsic d’una instal·lació

d’energia solar tèrmica
meteorològiques no són adequades per a la captació solar o quan el consum
d'aigua és molt elevat, per aquesta raó habitualment aquests equips es combi-
nen amb d’altres, com calderes de suport per a la producció d’ACS, que entren
en funcionament quan el volum d’acumulació o la temperatura de l’aigua no es
suficient per a cobrir la demanda.
Per al correcte disseny, dimensionat i execució d'aquestes instal·lacions a més
de les instruccions assenyalades per les normatives locals (ordenances munici-
pals) en cas d’existir-hi, s'hauran de considerar els següents apartats:
– DB HE 4 "Contribució solar mínima d'aigua calenta sanitària" del CTE.
– DB HS 4 "Subministrament d'aigua" del CTE.
– Reglament d'Instal·lacions Tèrmiques en Edificis (RITE) .
– Normes UNE o altres documents vinculants d'obligada referència i consulta.
Les instal·lacions solars tèrmiques estan formades principalment per un conjunt
de captadors, un circuit anomenat primari, un circuit secundari que connecta
directament amb els punts de consum d’ACS per mitjà dels acumuladors i un
sistema de regulació, control i monitorització, que ens ha de permetre obtenir el
màxim nivell d’eficiència a la instal·lació.
(Consultar – Col·lecció Quadern pràctic número 3 – Energia solar tèrmica – Generalitat de
Catalunya - Institut Català de d’Energia – Dipòsit legal: B-43.682-2009)

121

Figura 7.19 Producció de ACS mitjançant energia solar amb dipòsit acumulador i suport caldera de gas o gasoil

7.5. Bibliografia
Real Decreto 1027/2007, de 20 de julio, por el que se aprueba el Reglamento
de Instalaciones Térmicas en los Edificios (i modificacions).
Manual de tuberías plásticas en edificación. AENOR / AseTUB.
ISBN: 9788481437002011.
Norma UNE 149.202 / 2013 - Equips de Pressió en Instal·lacions Interiors
d'Aigua. AENOR.
Marcó Jorge. Tratamiento del agua y prevención de daños en edificios. Col·legi
d’Arquitectes Tècnics de Tarragona. ISBN: 8495624133.
Quadern pràctic numero 3 –Energia solar tèrmica–. Generalitat de Catalunya -
Institut Català de d’Energia. Dipòsit legal: B-43.682-2009.
Guía técnica para la Prevención y Control de la Legionelosis en instalaciones.
Guía técnica para el diseño y cálculo del aislamiento térmico de conducciones,
aparatos y equipos. IDAE.
122
IV Annex
Empreses especialitzades

123

A COMAP GROUP COMPANY
Fundada en 1975, Standard Hidráulica,
S.A.U. es reconocida como uno de los
principales fabricantes de productos y
sistemas de fontanería, gas y climatización.
Todos los sistemas de calefacción requieren
determinados componentes para poder
realizar la función de transferencia y
distribución de calor desde el acumulador
central hasta las unidades terminales.
Cada componente desempeña un papel
importante para conseguir que esto
suceda de forma óptima y con una elevada
eficiencia energética. Standard Hidráulica
aporta soluciones inteligentes para la
gestión de la energía en instalaciones de
calefacción.
Debido a que cada vez es más
importante el ahorro energético, la
medición del consumo energético es
un aspecto esencial para cualquier
proveedor o usuario final de calefacción.
Los datos del consumo posibilitan un
sistema de facturación transparente
tanto para los proveedores como para
los usuarios finales.
El contador de caudal de chorro único
STHeat 1000 ha sido diseñado para
las necesidades de consumo de calor
domésticas, disponible para caudales
qp= 1,5 y 2,5 m³/h, PN 16 bar y con
un rango dinámico qi / qp = 1:25. La
dirección de flujo, ida o retorno, es
ajustable in situ.
La temperatura se mide con simetría a
través de sensores Pt1000. Estos valores
se transfieren a la cápsula aritmética, que
está conectada a la unidad electrónica de
medida del volumen.
STANDARD HIDRÁULICA S.A.U
Avinguda la Ferrería, 73-75
(P.I. La Ferrería)
Tel. 934545639
www.standardhidraulica.com
El contador STHeat 3000 incorpora
la tecnología de ultrasonidos que
garantiza una medición precisa y fiable.
El caudal se mide utilizando ultrasonidos
bidireccionales basado en el método
de tiempo de tránsito, con demostrada
precisión.
Se puede utilizar para la medición de
calor, frío o sistemas combinados de
calor y frío, en circuitos de agua, donde
el rango de temperatura esté entre 5 ºC
y 150 ºC. La gama comprende caudales
nominales (qp) desde 1,5 a 6,0 m³/h, con
una presión máxima de servicio de 16 bar
y con un rango dinámico qi / qp = 1:125.
Ambas series disponen de certificación
según MID 2004/22/CE clase 2 según
DIN EN 1434.
La transmisión por cable o por radio
(OMS) posibilita una gestión sencilla
de los datos de consumo. En las dos
series, están disponibles los interfaces
de comunicación: Inalámbrico M-Bus
(868 MHz), Inalámbrico M-Bus + 3
entradas de impulsos, M-Bus, M-Bus +
3 entradas de impulsos y 2 salidas de
impulsos.
 ESPA Oficinas Centrales
Ctra de Mieres, s/n. 17820 Banyoles
Tel. +34 972 588 000
Fax +34 972 588 021
http://global.espa.com/es_es/

El 1962 ESPA inicia una trajectòria especialitzada en la fabricació de

productes i equipaments de bombeig per la gestió eficient de l’aigua,
desenvolupant solucions al servei dels professionals, instal·ladors i
magatzemistes. Amb seu central a Banyoles, actualment ESPA compta
amb 13 filials.
El portafolis de productes ofereix les solucions adequades a les
necessitats del mercat:
— Bombes submergibles
— Bombes i motors submergibles multicel·lulars per a la captació d’aigües en pous
Bombes de drenatge i aigües residuals
— Bombes submergibles i estacions de drenatge d’aigües clares i residuals.
— Bombes de superfícies horitzontals i verticals
— Bombes de superfície horitzontals i verticals per al bombeig i pressurització en
sectors domèstic, civil, industrial i agrícola.
— Bombes de piscina, spas i hidromassatge
— Bombes i equips per a la filtració i altres aplicacions de piscina, spa i hidromassatge.
— Equips de pressurització
— Sistemes de pressurització amb una o vàries bombes a velocitat fixa o variable
equipats amb variadors de freqüència Speedrive V2.
— Equips contraincendis

Grup de pressurització doble CKE2 — Sistemes contraincendis fabricats segons la norma UNE 23500:2012 i d’altres normes
amb variadors Speedrive V2 aplicables segons especificacions del client.