Quadern Pràctic ICAEN Energia Solar Fotovoltaica

Energia solar
fotovoltaica
Col·lecció Quadern Pràctic

Número 4
Energia solar
fotovoltaica
Col·lecció Quadern Pràctic

Número 4
Biblioteca de Catalunya - Dades CIP
Tudel, Marta
Energia solar fotovoltaica
(Col·lecció Quadern pràctic 4)
Bibliografia:
I. Masip, Guillem
II. Roca, Joan Francesc
III. Institut Català d'Energia
IV. Títol
V. Col·lecció: Col·lecció Quadern pràctic 4
1. Energia Solar Fotovoltaica
620.91
© Generalitat de Catalunya
Institut Català d’Energia
www.gencat.cat/icaen
2a edició: Barcelona, novembre de 2020

Contingut tècnic: Francesc Vidal
i Antoni Campañá. Institut Català d'Energia.
Joan Francesc Roca. Enernou.
Disseny i maquetació: Oxigen, comunicació gràfica
Aquesta obra està subjecte a una llicència de

CC Reconeixement-No comercial-Sense obres de
BY NC ND rivades 3.0 de Creative Commons.
Índex
Pròleg 13
1. Marc normatiu i classificació de les instal·lacions 15
1.1. Reglamentació aplicable 16
1.1.1. Qualificació professional 16
2. El sol com a recurs energètic 18
2.1. Radiació solar incident en la superfície de l’atmosfera 18
2.1.1. Constant solar 19
2.2. Radiació solar incident en la superfície de la Terra 20
2.2.1. Localització geogràfica 21
2.2.2. Factor estacional 22
2.2.3. Factor climatològic 22
2.2.4. Valor estàndard de referència “hora sol pic” (hsp) 23
2.3. Avaluació del recurs “radiació solar incident” 24
2.3.1. Paràmetres de la posició del Sol 25
2.3.2. Avaluació de la radiació incident 26
2.3.3. Taules de radiació 26
2.3.4. Radiació incident: “hora sol pic” (hsp) 28
3. Ubicació i ancoratge dels panells solars 30
3.1. Ubicació dels panells 30
3.1.1. La superfície disponible 30
3.1.2. Orientació i inclinació 30
3.2. Incidència d’ombres 31
3.2.1. Ombres properes 31
3.2.2. Ombres llunyanes 33
3.2.3. Separació entre fileres de panells 34
3.3. Estructura d’ancoratge dels panells 37
3.3.1. Característiques mecàniques de l’estructura 38
3.3.2. Càrrega estructural 39
3.3.3. Càrregues de vent 40
3.3.4. Criteris i normes per al muntatge bàsic d’estructures de suport 40
3.3.5. Estructures mòbils 42
4. El panell solar fotovoltaic 43
4.1. Característiques bàsiques de les cèl·lules fotovoltaiques 43
4.1.1. Efecte fotovoltaic 44
4.1.2. La cèl·lula fotovoltaica 46
4.1.3. Principi de funcionament de la cèl·lula 47
4.1.4. Corba I-V 48
4.1.5. Corrent de curtcircuit (Icc) 49
4.1.6. Voltatge de circuit obert (Vco) 49
4.1.7. Punt de màxima potència (pmp) 49
4.1.8. Variacions amb la radiació incident 50
4.1.9. Variacions amb la temperatura de la cèl·lula 51
4.2. Tipus de cèl·lules 52
4.2.1. Sistemes de concentració 53
4.3. Característiques bàsiques dels panells fotovoltaics 54
4.3.1. Parts d’un mòdul fotovoltaic 54
4.3.2. Característiques bàsiques d’un mòdul fotovoltaic 55
4.3.3. Altres característiques elèctriques que cal ressaltar 57
4.3.4. Connexions de mòduls 57
4.3.5. Connexions en sèrie de mòduls FV 59
4.3.6. Connexions en paral·lel de mòduls FV 59
4.3.7. Connexions mixtes de mòduls FV 60
5. Instal·lacions fotovoltaiques connectades a xarxa 61
5.1. Factors de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica
de connexió a xarxa 61
5.1.1. Superfície disponible (m2) 63
5.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la xarxa 64
5.2.1. Elements bàsics (A) 65
5.2.2. Proteccions elèctriques (B) 70
5.2.2.1 Proteccions en la part de CC 71
5.2.2.2. Proteccions en la part de CA 74
5.2.2.3. Presa de terra (C) 76
5.2.2.4. Opcionals per a les instal·lacions d’autoconsum (D) 78
6. Exemple de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica
connectada a la xarxa 81
6.1. Característiques inicials de la instal·lació 81
6.2. Selecció dels components bàsics de la instal·lació (inversor, panell
fotovoltaic i estructura de suport) 83
6.3. Configuració del camp de panells (generador fotovoltaic) 84
6.4 Selecció de les proteccions CC 85
6.5. Selecció de la línia CA 87
6.6. Selecció de les proteccions CA 88
6.7. Presa de terra 88
6.8. Estimació de la producció energètica 89
6.8.1. Radiació solar disponible 89
6.8.2. Pèrdues (PR) 91
6.9. Opció d’acumulació d’energia excedent 92
6.9.1. Bateria electroquímica de liti 93
6.9.2. Dipòsit d’inèrcia tèrmica amb resistència elèctrica 94
7. Instal·lacions fotovoltaiques aïllades 95
7.1. Factors inicials de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica aïllada 96
7.1.1. Demanda energètica 96
7.1.2. Necessitats que cal cobrir 97
7.1.3. Energia necessària 99
7.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques de connexió a xarxa 100
7.2.2. Proteccions elèctriques (B) 107
7.2.2.1. Proteccions a la part de CC 108
7.2.2.2. Proteccions en la part de CA 110
8. Exemple de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica aïllada 113
8.1. Energia necessària 113
8.2. Radiació solar disponible 113
8.3. Nombre de panells fotovoltaics necessaris en una instal·lació autònoma 115
8.4. Capacitat de l’acumulador 117
8.5. Selecció del regulador de càrrega 119
8.6. Dimensionament del convertidor CC/CA 119
8.7. Dimensionament del grup electrogen 120
8.8. Selecció de les proteccions CC zona panells 121
8.9. Selecció de les proteccions CC zona bateria 122
8.10. Selecció de la línia AC 124
8.11. Selecció de les proteccions AC 124
8.12. Pressa de terra 125
9.9. Instal·lacions fotovoltaiques de bombament directe 126
9.1. Factors inicials de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica
de bombament directe 126
9.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques de bombament directe 131
9.2.2. Proteccions en la part de CC 134
9.2.3. Proteccions en la part de CA 138
10. Exemple de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica
de bombament directe 141
10.1. Definició de la potència fotovoltaica 141
10.2. Selecció de les proteccions 142
Pròleg
La Llei 16/2017, de l’1 d’agost, de canvi climàtic, recull i consolida les bases aprova
des pel Govern per constituir el Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Ca
talunya. Aquesta transició energètica implica la transformació del model energètic
català actual (centralitzat i basat en energies d’origen fòssil i nuclear) en un model
totalment descarbonitzat i basat cent per cent en les energies renovables, en l’horit
zó de l’any 2050.
El maig del 2019, el Govern declara la situació d’emergència climàtica, que pretén
assolir els objectius en matèria de mitigació del canvi climàtic establerts a la Llei
16/2017.
En aquest marc, el Govern va aprovar el novembre de 2019 el Decret llei 16/2019,
de 26 de novembre, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les
energies renovables. El decret llei, que va ser ratificat pel Parlament el mes de desem
bre, elimina les barreres administratives per a la implantació d’energia eòlica i foto
voltaica a Catalunya i estableix un nou procediment de tramitació més àgil. També
modifica la Llei d’urbanisme per facilitar la instal·lació de sistemes d’autoproducció
i d’eficiència energètica en l’àmbit urbà i en l’espai públic de les ciutats, així com en
sòls no urbanitzables.
La Llei del canvi climàtic i el pacte van més enllà d’un model descarbonitzat i
renovable, també aposten de forma decidida per la generació distribuïda i autòctona
que garanteixi la democratització del sistema i la participació activa dels ciutadans,
no únicament com a consumidors d’energia, sinó també com a generadors i gestors.
En aquest context, per assolir aquests objectius, és clau el paper de l’energia solar
fotovoltaica. La davallada de costos dels panells fotovoltaics en els darrers anys, la
bona radiació solar disponible a Catalunya, la versatilitat d’aquestes instal·lacions i
la facilitat d’instal·lació i de manteniment estan provocant l’eclosió d’aquest sector
a Catalunya.
Durant anys, l’Institut Català d’Energia ha donat suport a la formació dels pro
fessionals del sector de les energies renovables, col·laborant en diverses accions
formatives i elaborant i editant publicacions orientades a millorar i actualitzar els
coneixements tècnics dels professionals del sector.
En aquest sentit s’emmarca aquest Quadern Pràctic Energia Solar Fotovoltai
ca, que està adreçat sobretot als professionals del sector fotovoltaic. El contingut
d’aquest quadern ha estat revisat i actualitzat, introduint-hi tant els canvis tecno
lògics dels darrers anys com les noves tipologies d’instal·lacions d’autoconsum, que
han agafat especial rellevància sobretot arran dels darrers canvis normatius realit
zats a l’Estat espanyol i que van en la línia del que estipula la Directiva 2018/2001
del Parlament Europeu, relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts reno
vables.
12/13 Energia solar fotovoltaica

1. Marc normatiu
i classificació de les instal·lacions
Les instal·lacions solars fotovoltaiques com a instal·lacions generadores d’electri

citat en baixa tensió estan subjectes al Reglament electrotècnic per a baixa tensió
(REBT) i més específicament a la instrucció tècnica ITC-BT-40, Instal·lacions genera
dores en baixa tensió, en la qual s’identifiquen les tipologies de generadors en baixa
tensió següents:
• Instal·lacions generadores aïllades de la xarxa elèctrica. Aquestes instal

lacions no presenten cap tipus de connexió amb la xarxa elèctrica i corresponen
a sistemes autònoms de generació d’electricitat.
• Instal·lacions generadores assistides. Aquesta configuració correspon a
equips de suport que actuen en cas de fallada de subministrament elèctric i/o
manca de potència elèctrica. En tot cas, no es permet que el generador elèctric
treballi en paral·lel amb la xarxa de distribució elèctrica.
• Instal·lacions generadores interconnexionades a la xarxa elèctrica. Són
instal·lacions que habitualment estan interconnectades amb la xarxa elèctrica
i hi treballen en paral·lel.
Les instal·lacions solars fotovoltaiques es poden classificar segons l’esquema de

la figura 1.1.
Figura 1.1. Esquema

de les instal·lacions
Fotovoltàica
solars fotovoltàiques.
Aïllada Inerconnectada a la xarxa
Autoconsum Producció elèctrica
Sense excedent Amb excedent Venda energia

1.1. Reglamentació aplicable
Les instal·lacions solars fotovoltaiques no presenten diferències significatives

respecte a les normes aplicables a la resta d’instal·lacions elèctriques i, en general,
estan subjectes al REBT. Tot i això, les instal·lacions fotovoltaiques d’una potència
superior a 100 kW i/o interconnectades a una xarxa de distribució amb una tensió
superior a 1 kV (xarxa d’AT) també estan subjectes al Reglament d’instal·lacions
elèctriques d’alta tensió (REAT).
Addicionalment, totes les instal·lacions fotovoltaiques estan referenciades a les
normes UNE-EN, en concret les AEN/CTN/206/GT82, elaborades pel Comitè Tècnic
de Normalització, en les quals es defineixen els paràmetres normalitzats exigibles als
equips i les instal·lacions fotovoltaiques.
Per una altra banda, pel que fa a les condicions de l’ancoratge dels panells
(l’estructura i les fixacions), estan sotmeses al compliment dels requeriments i la
metodologia de càlcul determinada pel Codi tècnic de l’edificació (CTE), en concret
l’apartat de seguretat estructural (DB SE), que defineix les regles i procediments que
permeten complir les exigències bàsiques de seguretat estructural.
Finalment, pel que fa estrictament al dimensionament d’instal·lacions, ens hem
de remetre al Codi tècnic de l’edificació, a l’apartat DB HE 5, que fa esment dels
paràmetres bàsics de dimensionament de les instal·lacions fotovoltaiques associades
a l’obligatorietat d’incorporar energia solar fotovoltaica als grans edificis de nova
construcció (hotels, hospitals, centres comercials, etc.). Fora d’aquest àmbit, no hi
ha cap norma que sigui d’obligat compliment per al dimensionament d’instal·lacions
i només ens podem referir al «Pliego de Condiciones Técnicas» publicat per l’IDAE
com a document guia normalitzat per al dimensionament de les instal·lacions
fotovoltaiques (aïllades i interconnectades), tot i que aquest document no és cap
norma, únicament és una guia tècnica de referència.
Complementàriament a tot això i referit únicament a les instal·lacions
fotovoltaiques de connexió a la xarxa, hi ha un seguit de reials decrets que regulen
les condicions tecnicoadministratives de la connexió a la xarxa. Addicionalment, les
companyies distribuïdores estableixen uns requisits tècnics particulars associats a la
interconnexió amb la xarxa elèctrica de la seva titularitat.
1.1.1. Qualificació professional
Segons la normativa vigent, els tècnics qualificats per executar les instal·lacions
fotovoltaiques són els instal·ladors/es elèctrics de baixa tensió amb categoria
d’especialista IBTE; a més, cal estar inscrit al RASIC (Registre d’Agents de la Seguretat
Industrial de Catalunya). Aquests són els únics requisits oficials necessaris per poder
dur a terme aquesta activitat professional a Catalunya.
En el supòsit que aquestes instal·lacions s’interconnectin a una línia o
transformador d’alta tensió, l’instal·lador/a, complementàriament al que s’ha indicat
anteriorment, ha d’estar habilitat per operar en instal·lacions d’alta tensió.
En el cas de les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la xarxa d’una potència
superior a 10 kW, cal la intervenció d’un enginyer per al disseny i seguiment de
l’execució de la instal·lació, que s’ha de certificar mitjançant un projecte executiu i el
document de final d’obra corresponent.
Normatives de referència per a les instal·lacions fotovoltaiques en general Taula 1.1. Recull de les
normes i recomanaci
ons tècniques aplica
• REBT (Reglament electrotècnic per a baixa tensió) bles a les instal·lacions
• REAT (Reglament d’instal·lacions elèctriques d’alta tensió)
fotovoltaiques.
Únicament les instal·lacions >100 kW o connectades a una xarxa d’AT.
• CTE (Codi tècnic de l’edificació), l’apartat DB SE (Document bàsic de seguretat estructural)

Referit a les fixacions i estructures dels panells.
• Norma UNE-EN (AEN/CTN/206/GT82)

Referida als paràmetres normalitzats exigibles als equips i les instal·lacions fotovoltaiques.
• Normes i/o ordenances municipals referides a la instal·lació d’elements sobreposats en façanes

o cobertes, així com a la instal·lació de sistemes fotovoltaics.
• Decret legislatiu 1/2010, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’urbanisme,
en què es regula el règim d’intervenció urbanística de les instal·lacions fotovoltaiques, tant en edificis
com en sòl no urbanitzable.
Normativa específica aplicable a les instal·lacions fotovoltaiques interconnectades
• Reial decret 1699/2011, de mesures urgents per a l'emergència climàtica i l'impuls a les energies renovables.
• Reial decret 244/2019, pel qual es regulen les condicions administratives, tècniques i econòmiques de l’auto
consum d’energia elèctrica.
• Decret llei 16/2019, pel qual es regula l’autorització de les instal·lacions d’energia solar fotovoltaica ubicades
sobre el terreny.
• CTE (Codi tècnic de l’edificació), l’apartat HE 5 (Estalvi energètic).

Defineix l’obligatorietat d’incorporar energia solar fotovoltaica als grans edificis de nova construcció
(hotels, hospitals, centres comercials, etc.).
• Requeriments tècnics de les distribuïdores. Normes específiques associades a la interconnexió

amb la xarxa elèctrica de titularitat de l’empresa distribuïdora.
Figura 1.2. Imatge de

mesura elèctrica en
baixa tensió.

2. El Sol com a recurs energètic
El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, cosa que signi
fica que és una mica més gran i calent que un estel mitjà. És una immensa bola de
plasma formada, majoritàriament, per hidrogen i per heli. Radia una gran quantitat
d’energia a l’espai mitjançant processos nuclears de fusió. Es va formar fa uns 4.500
milions d’anys, al mateix temps que el sistema solar, i arribarà al final de la seva vida
d’aquí a uns 5.000 milions d’anys més. Quan arribi aquest moment, es convertirà en
un gegant vermell i després en un nan blanc.
Per tant, el Sol és la principal font d’energia de la vida. També aporta l’energia que
manté en funcionament els processos climàtics.
2.1. Radiació solar incident en la superfície de l’atmosfera
L’energia solar arriba a la Terra en forma d’ones electromagnètiques que es desplacen

per l’espai en totes les direccions sense cap suport material. Aquest efecte és el que
anomenem radiació solar i fa referència a un fenomen físic vibratori que es representa
en forma d’ones.
Aproximadament, la meitat de la radiació solar incident en l’atmosfera terrestre
correspon a la banda de freqüències de la llum visible per a l’ull humà (de 0,38 μm
a 0,78 μm). La resta pertany a bandes que no capten els nostres ulls, principalment
l’infraroig (radiació associada a processos tèrmics i de longituds d’ona superiors a
0,78 μm) i un petit component de llum ultraviolada que presenta longituds d’ona
una mica més petites que la visible (inferiors a 0,38 μm).
Figura 2.1.
Imatge telescòpica
del Sol..
Banda Ultraviolat Visible Infraroig Taula 2.1. Distribució
espectral de radiació
Longitud d’ona (μm) 0,01 - 0,38 0,38 - 0,78 0,78 - 1.000 extraterrestre.
Percentatge energètic (%) 8% 46% 46%
Potència de radiació (W/m2) 109 629 629
Figura 2.2.
Representació gràfica
de la distribució en
termes de potència i de
percentatge de l’espec
tre electromagnètic.
8% Ultravioleta
109 W/m2
46% Visible 46% Infraroig
Energia de cada franja 629 W/m2 629 W/m2
TOTAL 1.367 W/m2
2.1.1. Constant solar
La potència de la radiació solar rebuda sobre una unitat de superfície (m2), sobre
un pla tangent a l’esfera imaginària formada per la capa externa de l’atmosfera,
s’anomena constant solar.
El valor d'aquesta constant és de: 1.353 W/m2.
Encara que aquest valor s’anomeni constant solar, no és un valor fix, sinó que
varia aproximadament ± 3% en funció de les variacions de la distància Sol-Terra
durant l’any.
L'òrbita terrestre
La Terra gira al voltant del Sol formant una el·líptica en la qual el Sol és el focus,
amb una separació màxima el 21 de juny (afeli) i una distància mínima el 21 de
desembre (periheli), mentre que la distància mitjana entre els dos astres (UA) és de
149.600.000 km.
D’altra banda, la Terra gira sobre un eix imaginari que està inclinat 23° 30’
respecte del pla de l’eclíptica (pla de l’òrbita terrestre al voltant del Sol), o sigui que
l’eix de la Terra no és perpendicular a la seva òrbita. La ruta aparent del Sol a través
del cel porta el nom d’eclíptica.

Figura 2.3. Represen
tació gràfica del despla Equinocci
çament de la Terra al de primavera
voltant del Sol.
Solstici d’hivern
(21 de desembre)
ica
el·lípt
ita
Òrb
U
A
1
8
0,98
SOL UA
UA
,017 1
UA 1
Equinocci
de tardor
Solstici d’estiu
(21 de juny)
2.2. Radiació solar incident en la superfície de la Terra
La radiació solar és força constant abans d’entrar a l’atmosfera; en canvi, un cop ha

travessat la franja d’aire que ens envolta, la radiació solar experimenta tot un seguit
de processos d’interacció amb la matèria (gasos, pols en suspensió, vapor d’aigua,
etc.) que forma l’atmosfera. En aquest procés, la radiació solar s’altera a causa dels
fenòmens físics següents:
1. Reflexió: una part de la radiació no penetra, sinó que es desvia cap a l’exterior
com si es tractés d’un mirall.
2. Transmissió: una part de la radiació travessa l’atmosfera terrestre, de manera
que aquesta radiació pot patir més o menys canvis de direcció i/o velocitat
(refracció).
3. Absorció: una part de la radiació és absorbida per l’atmosfera, cosa que
produeix un escalfament per l’impacte sobre els àtoms que componen
l’atmosfera terrestre.
A causa dels fenòmens descrits anteriorment, només una part de l’energia dispo
nible es pot aprofitar a nivell del mar. Aquest filtrat es dona no només en quantitat,
sinó també en composició: l’energia que incideix es distribueix al llarg de les dife
rents bandes de radiació, tal com podem observar en la figura 2.4.
Figura 2.4.
de la diferència de
l’energia incident en la
3 superfície de l’atmos
fera i la superfície de
la Terra.
Flux d’energia
0 0,4 0,8 1,2 1,6 2 2,4 2,8 3,2
Longitud d’ona
Cos negre a 6.000k
Radiació solar a l'exterior de l’atmosfera
Radiació solar a la superfície de la Terra
D’altra banda, la radiació solar incident en la superfície de la Terra està

condicionada pels factors que descriurem a continuació.
2.2.1. Localització geogràfica
La radiació incident variarà en funció de la localització geogràfica. Com més allunyats

de l’equador ens situem, menys nivell de radiació incident per unitat de superfície
(W/m2) tindrem.
Això és a causa, principalment, de l’angle d’incidència de la radiació sobre la Terra,
que és menys perpendicular al Sol i, alhora, la radiació solar ha de travessar més
atmosfera, més «massa d’aire», que actua de filtre de la radiació solar.
La radiació solar incident pot variar fins a un 30% per aquest concepte.
L’altitud respecte al nivell del mar és un altre dels factors que afecta directament la
quantitat de radiació incident. L’espessor d’atmosfera que ha de travessar la radiació
solar varia en funció de la distància que hi ha entre el punt d’ubicació i l’estratosfera.
Figura 2.5. Amb una

il·luminació obliqua,
s’ocupa més superfície
Llanterna en Llanterna en d’il·luminació, però
posició vertical posició obliqua incideix menys
llum per unitat de
superfície. Passa el
mateix amb la radiació
solar: com més ens
allunyem de l’equador,
menys perpendicular
és la radiació solar i,
per tant, hi ha menys
energia incident per
unitat de superfície.

Taula 2.2. Variació de Alçada sobre el nivell del mar (m) 0 900 1.500 2.250
la radiació en funció de
l’alçada sobre el nivell Intensitat màxima de radiació (W/m2) 950 1.050 1.100 1.150
del mar.
2.2.2. Factor estacional
Les estacions de l’any venen determinades per la declinació de la Terra respecte al

Sol, cosa que incideix directament sobre el temps d’exposició diària a la radiació
solar, tal com podem observar a la figura. Com a conseqüència d’aquesta inclinació,
a cada punt de l’òrbita terrestre varia la geometria de la situació d’un emplaçament
respecte del Sol.
Aquest fet fa variar l’angle d’incidència i el temps d’exposició a la radiació solar,
que dona pas a les estacions meteorològiques, que són oposades en dates entre els
dos hemisferis, perquè la radiació solar hi incideix amb angles diferents.
Figura 2.6.
de la declinació de la
Terra en funció de
l’estació de l’any. 23° 30´
Hivern Primavera Estiu

Tardor
Tardor
Estiu Primavera Hivern
2.2.3. Factor climatològic
De l’energia solar que travessa l’atmosfera i que incideix sobre l’escorça de la Terra,
una part principal arriba en forma directa, és a dir, no pateix canvis de dispersió en
la direcció. La resta d’energia arriba de manera difusa o dispersa. Aquesta última
correspon als raigs desviats per les gotes de vapor d’aigua en suspensió (núvols).
Com més ennuvolat és el dia, més important és la radiació difusa; en canvi, com
més clar, més participació hi ha de la radiació directa.
La climatologia específica de la localització establerta és el factor determinant
de la radiació solar incident, ja que els elements climatològics, com els núvols o les
boires, actuen com un intens filtre de la radiació solar que la redueix d’una manera
important.
Figura 2.7.
41° 29' 37" Nord, 2° 2' 19" Est, ciutat més propera: Rubí, Espanya global, cel clar Representació gràfica
Mes: gener, Inclin: 35 graus, Orient: 0 graus global, cel real de la diferència
d’intensitat de radiació
difusa, cel real
en funció de la
1100 climatologia.
1000
900
800
700
Irradiància (W/m2)
600
500
400
300
200
100
0 2 4 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24
Temps (hores)
Radiació global (W/m2) Percentatge de difusa (%) Taula 2.3. Influència

del factor climatològic.
Cel clar 750 - 1.000 10 - 20
Parcialment núvol 200 - 500 20 - 90
Tapat 50 - 150 90 - 100
2.2.4. Valor estàndard de referència “hora sol pic” (hsp)
A causa d’aquesta accentuada variabilitat pel que fa a possibles valors de la radiació

incident en un lloc i en un moment determinats sobre la Terra, la indústria ha fixat
un valor de referència per a la prova d’equips, etc.: l’anomenada hora sol pic (hsp).
Valor estàndard de referència: 1.000 W/m2.

2.3. Avaluació del recurs “radiació solar incident”
La Terra fa una rotació completa sobre si mateixa cada 24 hores (aproximadament 23

h 56 min 4 s). Aquest fet implica que, des de qualsevol emplaçament, un observador
té la sensació que ell està estàtic i que és l’univers el que gira al seu voltant.
Per tant, tot i que és la Terra la que gira, ens hem acostumat a associar el moviment
del sistema Sol-Terra només al Sol.
En aquest context, podem establir que l’alçada solar varia durant el dia. El Sol
surt molt baix i sobre l’horitzó, assoleix l’alçada màxima al migdia, i es torna a
amagar a la tarda. De la mateixa manera, cada dia de l’any el Sol arriba a una alçada
màxima diferent.
A Catalunya, el valor més alt és el del dia del solstici d’estiu, proper als 71°, i el
més baix, el del solstici d’hivern, proper als 25°.
Figura 2.8. Diagrama

representativa de les
trajectòries del Sol a NE E SE S SO O NO
Catalunya.
80
0h
70 -1 h 1h
21 de juny
60 -2 h 2h
H: Alçada solar (°)
21 d’abril
50 -3 h 3h
mitjana
40
-4 h 4h
30 21 de febrer
-5 h 5h
20 21 de desembre
-6 h 6h
10
-7 h 7h
-120 -100 -80 -60 -40 -20 0 20 40 60 80 100 120

A: Azimut (°)
Taula 2.4. Taula H Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Agost Set. Oct. Nov. Des.
representativa de les
trajectòries del Sol a A H A H A H A H A H A H A H A H A H A H A H A H
Catalunya.
0 0 27 0 35 0 46 0 58 0 67 0 71 0 70 0 62 0 51 0 39 0 29 0 25
1 16 26 18 33 21 44 26 55 33 64 38 68 36 66 29 59 23 49 19 37 16 28 15 23
2 30 21 34 29 39 38 48 48 57 56 63 59 60 58 52 52 43 42 36 32 31 23 29 19
3 43 15 48 21 55 30 64 39 73 46 78 48 76 47 68 42 58 34 50 25 44 17 42 13
4 54 6 60 12 67 20 76 29 85 35 89 37 87 36 80 32 71 24 62 15 56 8 53 4
5 71 2 78 9 87 18 95 23 99 26 97 25 91 20 82 13 73 5
6 97 6 104 12 108 15 106 14 101 9 92 2
7 114 2 117 5 116 4

2.3.1. Paràmetres de la posició del Sol
Azimut (A): és l’angle comprès entre la projecció dels raigs solars sobre el pla tangent a
la superfície terrestre i el sud geogràfic. L’azimut de 0° correspon al moment en què el
Sol es troba exactament sobre el sud geogràfic i indica el migdia: les 12:00 h, hora solar
Alçada solar (H): és l’angle que formen els raigs solars amb l’horitzontal quan
arriben a la superfície de la Terra.
Figura 2.9.
dels paràmetres
(Alçada solar) 21 de juny (Azimut) significatius de la
0h solar trajectòria solar.
Hivern
(120°)
O
21 de desembre Estiu
S N
0h solar (240°)
71°
E
25°
Coordenades terrestres N
Meridià de
Greenwich
Qualsevol punt de la Terra es pot localitzar per les
seves coordenades globals, denominades latitud ( ) i
longitud (L), corresponents al seu paral·lel i meridià,
respectivament. La latitud es mesura per la seva O latitud E
elevació en graus respecte a l’equador, considerant longitud
el pol nord com = 90º N. La longitud és l’angle que
forma el meridià del punt a observar amb el meridià Equador
0º de referència que passa per Greenwich (Londres). S

2.3.2. Avaluació de la radiació incident
Per mesurar la radiació total que una superfície rep en un determinat nombre de
dies (o mesos), s’utilitzen uns aparells anomenats piranòmetres, els quals detecten
la intensitat de la radiació incident en cada moment i que, acoblats a un ordinador,
acumulen aquestes dades en el decurs del temps de presa de mesures.
Un piranòmetre col·locat sobre una superfície perfectament horitzontal, lliure
d’obstacles al seu voltant, rep la radiació total (directa més difusa) de tota la volta
celeste, cosa que permet avaluar l’energia disponible a la zona on és ubicat.
Òbviament, les dades de radiació que s’obtenen a partir dels piranòmetres han
de ser de gran fiabilitat, ja que un cop recopilades durant anys i després d’un intens
procés matemàtic i estadístic s’incorporen a les anomenades taules de radiació solar.
Figura 2.10.
Piranòmetre.
2.3.3. Taules de radiació
Conèixer la radiació ens permet avaluar l’energia solar incident en la nostra instal·lació,
a quines hores funcionarà a màxima potència, com treure’n el millor profit, etc.
La radiació solar instantània (irradiància) és molt important a l’hora de poder
avaluar el que està passant en un moment determinat en una instal·lació que està
en funcionament. Però a l’hora de poder avaluar l’energia que produirà un sistema,
o quan hem de fer els càlculs per dimensionar-lo, el que necessitem és saber la
quantitat d’energia que aquesta radiació aporta durant un període de temps concret
o d’irradiació.
L’obtenció de la informació continguda a les taules de radiació és una tasca
laboriosa, ja que es necessiten mesures de qualitat durant molts anys (més de deu
anys) i un treball posterior de validació i de correlacions matemàtiques per tal de
poder extrapolar les dades al territori i a diferents orientacions i inclinacions.
Finalment, els resultats són els anomenats atles de radiació solar, com l’Atles de
radiació solar de Catalunya, edició 2000, elaborat per l’Institut Català d’Energia, que
permet obtenir dades de radiació global (directa +difusa + reflectida) de vuitanta
tres estacions de mesurament, distribuïdes arreu del territori català. A continuació,
presentem algunes taules d’aquest atles.
A la taula següent, tenim les dades obtingudes per l’estació de Barcelona i ens
indica els valors mitjans de la radiació global diària (MJ/m2·dia), és a dir, la suma
de tots els components de la radiació (directa, difusa i reflectida) que rebria una
superfície d’1 m2 que estigués orientada al sud (Azimut = 0) en funció de la seva
inclinació, per cadascun dels mesos de l’any i, finalment, a la columna de la dreta, el
valor mitjà anual.
Si observem els valors, podrem identificar amb claredat les variacions estacionals
i també algunes peculiaritats. i també algunes peculiaritats.
Taula 2.5. Radiació

Orientació: 0°
solar global diària
Incli- Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Anual sobre superfícies
nació inclinades (MJ/
m2·dia). Estació:
0° 6.80 9,65 13,88 18,54 22,25 24,03 23,37 20,42 16,05 11,40 7,73 6,04 15,04 Barcelona.
5° 7,70 10,56 14,72 19,15 22,58 24,21 23,63 20,93 16,85 12,32 8,66 6,94 15,71
10° 8,56 11,41 15,47 19,67 22,78 24,25 23,74 21,31 17,54 13,17 9,55 7,80 16,29
15° 9,37 12,19 16,14 20,07 22,84 24,13 23,70 21,59 18,13 13,95 10,38 8,61 16,78
20° 10,12 12,90 16,70 20,35 22,76 23,87 23,52 21,76 18,61 14,63 11,15 9,37 17,17
25° 10,81 13,52 17,17 20,51 22,60 23,48 23,24 21,80 18,98 15,23 11,85 10,07 17,46
30° 11,43 14,07 17,52 20,54 22,32 23,02 22,86 21,71 19,23 15,73 12,47 10,71 17,65
35° 11,97 14,52 17,77 20,45 21,90 22,43 22,34 21,48 19,36 16,13 13,01 11,28 17,73
40° 12,44 14,88 17,91 20,23 21,35 21,70 21,69 21,12 19,37 16,43 13,47 11,77 17,71
45° 12,83 15,15 17,94 19,98 20,67 20,84 20,90 20,63 19,26 16,63 13,85 12,19 17,58
50° 13,14 15,32 17,86 19,43 19,87 19,86 20,00 20,02 19,03 16,72 14,13 12,53 17,33
55° 13,36 15,40 17,67 18,85 18,95 18,77 18,97 19,29 18,68 16,71 14,32 12,78 16,98
60° 13,49 15,37 17,36 18,16 17,92 17,60 17,84 18,44 18,22 16,59 14,42 12,95 16,53
65° 13,53 15,25 16,95 17,36 16,83 16,41 16,71 17,48 17,65 16,36 14,42 13,04 16,00
70° 13,49 15,03 16,44 16,46 15,70 15,14 15,48 16,43 16,97 16,03 14,33 13,03 15,38
75° 13,35 14,72 15,83 15,47 14,48 13,78 14,18 15,35 16,19 15,60 14,14 12,94 14,67
80° 13,13 14,31 15,12 14,41 13,81 12,36 12,80 14,17 15,31 15,08 13,86 12,77 13,87
85° 12,82 13,81 14,32 13,29 11,82 10,93 11,35 12,93 14,34 14,45 13,50 12,51 13,00
90° 12,43 13,23 13,44 12,11 10,41 9,57 9,99 11,62 13,30 13,74 13,04 12,16 12,08

Per exemple:
• El mes de l’any amb menys radiació solar és, en termes generals, el desembre.
Però, si es tracta d’analitzar la radiació solar que rebrà una façana, veiem que el
pitjor mes de l’any és el juny, ja que el Sol està molt alt i, per tant, l’angle de visió
de la superfície és molt petit.
• El valor màxim d’irradiació global anual durant l’any es dona amb inclinació de
35° amb 17,73 MJ/m2·dia. Per tant, aquesta és la millor inclinació en sistemes
en què l’important és la producció anual i no hi ha cap època crítica a cobrir.
• Tot i que és a 65° que trobem la màxima insolació el mes de desembre, a 50°
aquesta continua essent de més del 95% i, en canvi, permet obtenir millor apro
fitament els mesos de primavera i tardor.
L’atles també ens presenta taules amb la irradiació per a superfícies desviades
del sud 30°, 60° i 90°, amb independència de si aquesta desviació és en direcció est o
oest (annex).
La unitat d’energia utilitzada a les taules de radiació és el megajoule (MJ),
múltiple de la unitat internacionalment reconeguda com a unitat d’energia, el joule.
1MJ = 0,27 kWh

1MJ = 240 kcal
Una altra dada que presenta l’Atles de radiació de Catalunya són els valors mitjans
de radiació global horària. Aquesta dada és útil per determinar el perfil de producció
d’energia durant el dia.
2.3.4. Radiació incident: “hora sol pic” (hsp)
Per calcular la radiació incident, farem servir les taules de radiació que ens determinen
la radiació incident segons el lloc d’ubicació de la instal·lació, la inclinació i l’orientació
dels mòduls que hem determinat.
Com que els fabricants dels panells fotovoltaics expressen la potència dels seus
productes en watt-pic en unes condicions de radiació solar de 1.000 W/m2, farem
un canvi d’unitats per passar els MJ/m2·dia de les taules de radiació a kWh/m2·dia,
multiplicant el valor de la taula de radiació per 0,27 kWh/MJ.
Un cop disposem de la radiació en kWh/m2·dia, la dividim pel valor de la radiació
estàndard (1 kW/m2) que es fa servir per calibrar els mòduls i obtenim el valor
d’hores pic equivalents (hsp), un valor que vindria a expressar les hores de llum solar
al dia amb una intensitat fixa de 1.000 W/m2 que produirien la mateixa energia que
el dia mitjà del dia escollit (tot i que sabem que, en realitat, el Sol varia d’intensitat
contínuament durant el dia).
hsp = radiació solar en kWh/m2·dia

A efectes de càlculs energètics, és el mateix suposar que el mòdul està rebent una
intensitat de radiació de 1.000 W/m2 durant un temps igual al nombre d’hsp que
la que rep en condicions normals durant tot el dia. És a dir, amb valors que varien
al llarg del dia, ja que coincideix el nombre d’hsp amb el nombre de kilowatts hora
d’energia incident durant tot el dia.
Podríem dir que si, per exemple, en un lloc reben en un mes determinat una
radiació mitjana diària de 12,7 MJ/m2·dia (equivalent a 3,527 kWh/m2·dia), el resultat
és el mateix que si hi incidís una intensitat de 1.000 W/m2·dia durant 3,527 hores i es
diu que les hsp d’aquest mes són 3,527 hsp.
Figura 2.10.
Distribució mitjana
de radiació solar a
Catalunya en hsp.
> 4,3 hsp

de 4,15 a 4,3 hsp
de 4 a 4,15 hsp
de 3,85 a 4 hsp
de 3,7 a 3,85 hsp

3. Ubicació i ancoratge
dels panells solars
Qualsevol implantació d’uns sistemes sostenibles porta implícita l’optimització dels

recursos que cal utilitzar. Aquesta és la base del disseny i del muntatge de les instal·lacions
solars.
Per aconseguir, de manera senzilla, l’aprofitament del Sol com a recurs energètic,
és imprescindible el coneixement de la trajectòria solar, el perfil de les necessitats
i dels condicionants de la ubicació. Tot això comporta determinar l’orientació i la
inclinació dels panells en instal·lacions fixes per tal d’aconseguir el mínim cost del
kilowatt hora solar.
3.1. Ubicació dels panells
Per qüestions d’adaptació arquitectònica, en els edificis els panells acostumen

a estar situats a les cobertes, encara que no sigui la zona més pròxima al sistema
d’acumulació o de connexió a la xarxa. A més, per motius de seguretat i d’integració
arquitectònica, es determina la coberta de les edificacions com a zona d’ubicació dels
panells fotovoltaics.
La coberta és un element estructural de l’edificació del qual hem de conèixer
bàsicament quatre paràmetres: la superfície disponible, l’orientació, la càrrega
estructural que pot suportar i la incidència d’ombres que pot tenir. Aquests
paràmetres condicionaran la disposició dels panells solars i dels sistemes d’ancoratge.
3.1.1. La superfície disponible
La superfície disponible es determina per l’espai de la coberta en què la propietat

decideixi ubicar els panells. Cal procurar que aquesta superfície sigui un espai de fàcil
accés per a les operacions de manteniment, alhora que ha d’estar protegit d’actes
vandàlics o de caiguda d’objectes. En cap cas, no es pot infringir cap normativa
urbanística del municipi i es requereix «l’acord de la comunitat de propietaris» en el
cas que la instal·lació dels panells es faci en una comunitat constituïda.
3.1.2. Orientació i inclinació
Per la latitud de Catalunya, l’orientació òptima dels panells és sud i la inclinació òp
tima per a instal·lacions de connexió a xarxa és equivalent a la latitud del lloc –10°,
amb aquesta disposició s’optimitza la relació entre producció i potència instal·lada,
tot i que, per qüestions de disponibilitat d’espai o costos d’implantació, poden selec
cionar-se altres disposicions. S'estableix com a regla general els valors representats
en la taula següent.
Aplicació Inclinació recomanada Inclinació recomanada a Catalu-
Taula 3.1. Relació
nya (latitud 40º nord) d’inclinacions de
panells en funció de
Instal·lacions d'ús d'hivern Latitud del lloc + 20º 60º la utilització.
Instal·lacions d'ús continuat tot l'any
Latitud del lloc + 15º 55º
sense grup electrogen de suport
Instal·lacions d'ús continuat tot l'any amb

Latitud del lloc + 10º 50º
grup electrogen de suport
Instal·lacions d'ús principal a l'estiu Latitud del lloc -10º 30º
Angle complementari a l'alçada

Instal·lacions d'ús estacional /
solar de l'època d'ús
Instal·lacions amb connexió a xarxa Latitud del lloc – 10º 30º
Tenint en compte que en alguna ocasió no és possible assolir les condicions

d’inclinació i d’orientació adequades, cal avaluar, en tot cas, les pèrdues de radiació
incident a causa dels condicionants d’ubicació.
3.2. Incidència d’ombres
Per assolir el màxim aprofitament d’un sistema d’energia solar, s’ha de tenir cura de
la incidència de possibles ombres sobre els panells, tant les ombres properes (objectes
que tapen momentàniament la radiació directa del Sol) com les llunyanes (elements
de l’orografia i/o paisatge que oculten el Sol de la zona on se situa la instal·lació
solar).
L’efecte de les ombres s’ha d’avaluar amb força cura a l’hora de determinar la
ubicació dels panells, ja que les ombres als panells produeixen una minva important de
la producció, sobretot si es produeixen a les hores centrals del dia (màxima insolació).
3.2.1. Ombres properes
Per tal d’avaluar la incidència d’ombres d’obstacles pròxims, cal observar l’entorn
pròxim comprès en la franja est-oest, en què no hi ha d’haver cap obstacle que pugui
produir ombres sobre els panells solars per un període mínim de quatre hores de sol
entorn del migdia del solstici d’hivern.
Per garantir-ho, els panells s’han d’instal·lar a una distància mínima dels obstacles
propers, determinada per l’expressió següent:
d = (h / tanH solar) · cos A solar

En què:
d, és la distància mínima entre l’obstacle i el panell.
h, és l’alçada de l’obstacle.
tan H solar, és la tangent de l’alçada solar en el mes més desfavorable (desembre)
a la nostra latitud.
cos A solar, és el cosinus de l’azimut solar en el mes més desfavorable (desembre)
a les 10 h solars.
Podem simplificar l’aplicació d’aquesta expressió amb el que s’anomena factor K i que
a Catalunya és igual a:
( 1/ tan 19º) · cos 29º = 2,54
El resultat de l’expressió anterior és:
K = 2,54
Si ens basem en això, establim que la distància (d) de l’obstacle ha de ser igual o
superior a la resultant de multiplicar 2,54 (a Catalunya) per l’alçada (h) de l’obstacle
que ens sobrepassi:
d=h·K
Figura 3.1.
dels paràmetres de H: Alçada solar
càlcul de l’ombra. A: Azimut solar
Ombra projectada per un objecte
d H
d = (h/tanH)· cosA
3.2.2. Ombres llunyanes
El fet de conèixer com pot afectar el relleu del paisatge una instal·lació solar pot ser
clau a l’hora de decidir aspectes tan importants com el muntatge o la inclinació dels
panells per tal d’aprofitar els mesos d’insolació directa o la mateixa ubicació en solars
amb diferents possibilitats.
Per tal de conèixer si durant l’any algun element de l’entorn més o menys llunyà
afectarà la insolació del camp de captació, cal conèixer l’evolució de les trajectòries
que descriu el Sol al llarg dels diferents mesos de l’any.
Aquestes trajectòries es poden consultar en diferents documents de referència.
També la majoria dels programes de càlcul d’energia solar basats en models de
simulació tenen eines de càlcul per dibuixar-les i/o representar-les.
El CTE facilita l’àbac, representat a la figura següent, per a l’estimació d’afectació
d’ombres llunyanes. En aquest àbac hi ha representades les alçades solars (expressades
com a angles d’elevació) en l’eix vertical i l’azimut en l’eix horitzontal.
Si observem el paisatge des de la futura ubicació dels panells, podem identificar
els elements més importants, determinar el seu azimut fent servir una brúixola i la
seva alçada fent servir un inclinòmetre com a/de teodolit.
La comparació del perfil d’obstacles amb el diagrama de trajectòries del Sol
permet calcular les pèrdues per ombres de la irradiació solar global que incideix
sobre la superfície dels panells en el decurs de l’any.
En el cas que se situï algun obstacle en aquesta franja, s’ha de fer un estudi
d’ombres i avaluar-ne la incidència sobre els panells.
Com es mostra a la figura següent, es pot utilitzar l’àbac inclòs al CTE per
superposar el perfil de l’horitzó sobre l’arc solar i, basant-se en això, determinar el
percentatge d’ombra anual.
Figura 3.2. Àbac
Elevació (°) representatiu de l’arc
solar, inclòs al CTE,
80
0h
HE 5.
-1 h 1h
D1 D2
-2 h
60 D3 D4 2h
C1 C2
-3 h D5 C3 C4 D6 3h
B1 B2
C5 C6
40 D7 B3 B4 D8
-4 h 4h
C7 B5 A1 A2 B6 C8
-5 h A3 A4
D9 D10 5h
B7 A5 A6 B8
20 C9 C10
-6 h D11 D12 6h
A7 A8
B9 B10
C11 C10
-7 h D13 A10 D14 7h
A9
B11 B12
0
-120 -90 -60 -30 0 30 60 90 120
Azimut (°)

Figura 3.3. Àbac de
l’arc solar amb la Elevació (°)
superposició del perfil
80
de l’horitzó. 0h
-1 h 1h
D1 D2
-2 h
60 D3 D4 2h
C1 C2
-3 h D5 C3 C4 D6 3h
B1 B2
C5 C6
40 D7 B3 B4 D8
-4 h 4h
C7 B5 A1 A2 B6 C8
-5 h A3 A4
D9 D10 5h
B7 A5 A6 B8
20 C9 C10
-6 h D11 D12 6h
A7 A8
B9 B10
C11 C10
-7 h D13 A10 D14 7h
A9
B11 B12
0
-120 -90 -60 -30 0 30 60 90 120
Azimut (°)
3.2.3. Separació entre fileres de panells
La separació entre fileres de panells ha de garantir la no-superposició d’ombres entre

les fileres de panells els mesos del solstici d’hivern/estiu.
Aquesta distància quedarà determinada per l’expressió següent, en el cas de pa
nells en disposició horitzontal (sobre un pla).
d = ( h / tan H) · cos A
En què:
d, és la distància mínima entre línies de panells.
h, és l’alçada de la línia de panells (en vertical, des del punt superior al terra).
tan H, és la tangent de l’alçada solar (angle) en el mes més desfavorable (desembre)
a la nostra latitud.
cos A, és el cosinus de l’azimut solar en el mes més desfavorable (desembre) a les
10 h solar.
Figura 3.4.
Radiació solar H: Alçada solar Representació gràfica
H: 21 desembre (25°) h: Alçada de l’objecte dels paràmetres de
d: Distància de l’objecte càlcul de la distància
entre línies de panells.
h
h
H
d d
d = ( h/ tanH ) · cosA
Inclinació 20° 25º 30º 35° 40° 45° 50° 55° Taula 3.2. Coeficient
K per a distància entre
Coeficient K 1,81 1,98 2,14 2,27 2,40 2,50 2,59 2,65 panells.
Aquest càlcul pot quedar simplificat amb l’aplicació del “factor K” per distància
entre panells.
L’operació d’establir la distància entre les bases dels panells queda reduïda a la
simple multiplicació de la longitud del panell (L) pel coeficient (K) corresponent, en
funció de la inclinació de panells utilitzada.
d=K·L
En què:
d és la distància entre la part davantera d’una filera i la part davantera de la
següent.
K és un factor adimensional que té una relació directa amb la inclinació dels
panells.
L és la longitud del panell.
En cas que la ubicació dels panells sigui sobre una superfície inclinada, per
determinar la longitud de l’ombra, s’ha de sumar l’angle d’inclinació de la coberta
amb el de l’alçada solar, tal com indiquem a la figura 3.5.
L’ombra sobre un pla vertical està determinada per l’alçada solar màxima, que,
en el cas de Catalunya, és la del solstici d’estiu, propera als 71°, per a una latitud de
41° N.
La distància mínima de l’obstacle queda determinada per la figura 3.6

Figura 3.5.
Representació gràfica Radiació solar H’: Alçada solar total
dels paràmetres de H: 21 desembre (25°) ϕ : Alçada solar
càlcul de la distància ω : Inc. respecte l’horitzontal
entre línies de panells d : Distància captadors
α : Inclinació total captadors
en una superfície. β : inclinació captadors
ϕ h
α
H’
h
ω β
d
H’= ( ϕ +)
(Ombra) d = h / Tg de H'
Figura 3.6.
dels paràmetres de
càlcul de la distància
entre línies de panells
en una superfície
vertical.
H
71° d=(h/tanH') · cosA
25° H
h
d=h · tanH
Podem simplificar l’aplicació d’aquesta expressió amb el que anomenem factor K

i que és igual a 1 x tan 71°.
K = 2,9
3.3. Estructura d’ancoratge dels panells
L’estructura d’ancoratge dels panells és un dels elements de la instal·lació que està

sotmès a esforços mecànics importants i a un alt grau d’agressió ambiental. Per això,
cal que aquests factors es considerin en el disseny i en el muntatge d’una instal·lació
solar fotovoltaica a fi de reduir la fatiga mecànica i la degradació de l’estructura.
A l’hora d’establir el tipus d’ancoratge dels panells, també cal avaluar els
condicionants imposats per la ubicació de la instal·lació. Aquest factor delimita les
característiques de l’estructura, especialment pel que fa a les condicions de fixació,
que pot ser a terra, en una coberta plana, en coberta inclinada o bé en una façana. En
aquest sentit, identifiquem com a opcions més significatives les següents:
• Estructures fixades a terra. Aquestes estructures tenen una disposició

elevada i es poden orientar en la posició adequada. Tot i això, requereixen una
fixació a terra per mitjà dels cargols adequats. Per aquest motiu, la disposició
d’aquest tipus d’estructures sobre la coberta d’un edifici requereix molta cura,
perquè hi ha el risc de produir desperfectes en una part sensible de l’edificació,
la coberta. En aquest cas, els forats necessaris per a la fixació s’han d’omplir
amb silicona, escuma de poliuretà, pintura impermeabilitzant o similar. Un cop
ancorada l’estructura, s’ha de segellar i cal impermeabilitzar cadascuna de les
fixacions. Figura 3.7.
• Estructures llastrades. En el cas d’instal·lacions amb estructures elevades

sobre cobertes planes d’edificis, una alternativa a la fixació sobre la coberta
poden ser les estructures llastrades amb peces de formigó prefabricat o
calaixos de plàstic que s’omplen de material pesant (runa, sorra, pedres, blocs
de ciment, etc.), que fan alhora d’ancoratge i contrapès. Aquestes peces donen
estabilitat a l’estructura únicament com a conseqüència del seu pes i, per tant,
no és necessari perforar la coberta. Figura 3.8.
La quantitat de contrapès depèn de l’angle i l’alçada del panell; per això,
aquesta solució s’utilitza habitualment en instal·lacions en les quals els panells
tenen una disposició horitzontal (poca alçada) i un baix angle d’inclinació.
• Estructures coplanars. Aquestes estructures s’utilitzen especialment en

cobertes inclinades en les quals la direcció (orientació/inclinació) de la coberta és
l’adequada, o bé en cobertes lleugeres com fibrociment (uralita) o metàl·liques,
que no admeten grans esforços mecànics. Són estructures autosuportants que
se subjecten en la mateixa coberta o sobre les bigues transversals de la coberta.
Figura 3.9.
La disposició d’aquestes estructures ha de garantir la lliure circulació d’aire
entre la coberta i el panell, deixant una distància mínima de 60 mm entre ells.
També s’ha de tenir en compte que el baix angle d’inclinació d’aquest tipus de
disposició representa una afectació més gran de la brutícia sobre els panells.

Figura 3.7. Imatge
d’estructura inclinada
amb fixació a terra
d’un dels edificis de
l’Ajuntament d’Igualada.
Figura 3.8.Estructura
llastrada amb
prefabricats de
formigó, situada sobre
una coberta plana de la
Biblioteca de Vallcarca
(Barcelona).
Figura 3.9. Estructura

coplanar sobre una
coberta inclinada de
teules a l’Ajuntament
d’Olost, a Osona.
3.3.1. Característiques mecàniques de l’estructura
L’estructura de suport és l’element mecànic encarregat de suportar els panells; aquest

element ha de complir com a mínim els requisits següents:
• Llarga vida útil sense manteniment i muntada a la intempèrie.

• Resistència mecànica als esforços provocats pel vent.
• Rapidesa i senzillesa de muntatge.
• Cost adequat.
Encara que la major part dels fabricants disposen dels suports adequats per als
seus panells i adaptables a diverses cobertes, a l’hora d’escollir una estructura de
suport s’ha de tenir en compte la Taula 3.3.
Sobre la base dels requeriments descrits anteriorment, les estructures poden estar
construïdes d’acer inoxidable, alumini, ferro galvanitzat amb una capa protectora
de com a mínim 80 micres, fusta tractada, etc. Però els cargols han de ser d’acer
inoxidable i complir la norma MV-106. En cas que l’estructura sigui galvanitzada,
s’admeten cargols galvanitzats, exceptuant els cargols per a la subjecció dels mòduls
a l’estructura mateixa, que han de ser d’acer inoxidable.
En el sistema d’unió de les estructures, s’ha de tenir en compte el problema dels
parells galvànics, que es presenta quan dos metalls de diferent potencial elèctric es
posen en contacte, cosa que se soluciona usant aïllants i volanderes de materials no
metàl·lics que evitin el contacte físic entre el marc del panell i l’estructura de suport.
Tot i això, les estructures fixades a edificis estan subjectes al compliment dels re
queriments establerts en el CTE SE, que garanteix la seguretat i resistència mecànica
Figura 3.10. Estructura
fixa corresponent a
la planta solar del
FÒRUM de Barcelona.
Característica Descripció Taula 3.3.
Resistència mecànica L’estructura de suport ha de ser capaç de suportar esforços mecànics de,
com a mínim, 2.000 N.
Robustesa Les estructures de suport s’han de fabricar amb materials resistents a la
intempèrie i que no necessitin manteniment.
Caragolam i accessoris robusts Els elements de caragolam i accessoris han de ser resistents a esforços
mecànics superiors a 2.500 N, inoxidables i han d’estar complementats amb
volanderes sintètiques que evitin possibles deterioraments per defectes
galvànics entre metalls.
Rapidesa de muntatge El muntatge d’una estructura ha de ser fàcil i àgil.
Adaptable Les estructures han de permetre diverses possibilitats de subjecció.
Cost reduït L’estructura de suport ha de representar un cost adequat per panell.
als esforços de vent i neu en funció del tipus de materials de l’estructura i el punt de
fixació en l’edifici. Per aquest motiu, és necessari sol·licitar al fabricant de l’estructu
ra el pertinent certificat de compliment del CTE, així com el detall de les instruccions
de fixació de l’estructura, per tal de garantir el compliment dels requeriments de
fixació de l’estructura a l’edifici o al terra.
3.3.2. Càrrega estructural
Els panells fotovoltaics instal·lats a les cobertes dels edificis provoquen uns esforços
degut al seu pes i a la força transmesa per l’efecte del vent. El projectista ha de
sol·licitar al fabricant de l’estructura les dades precises de pes i esforços de vent
transmesos per l’estructura a la coberta i, mitjançant l’informe tècnic corresponent,
notificar-les a l’arquitecte de l’edifici perquè procedeixi a verificar l’estructura, o a fer
un nou càlcul més acurat, en el cas que l’edifici estigui en la fase de projecte.
En els edificis ja construïts, cal avaluar o conèixer les condicions de sobrecàrrega de la
coberta de l’edifici.
En tots els casos, s’ha de complir la normativa urbanística del municipi i s’ha
d’acreditar el valor de resistència dels elements estructurals per assegurar-ne la
subjecció i garantir la seguretat de la instal·lació.

Taula 3.4. Paràmetres
a tenir en compte a Extracte de la taula 3.1 del DB SE – AE5 (CTE) Càrrega uniforme Càrrega concentrada
kn/m2 (kn/m2)
l'hora d'escollir una
estructura de suport. Cobertes transitables accessibles d’ús privat
F 1 2
Cobertes amb inclinació

1 2
inferior a 20º
G1
Cobertes accessibles Cobertes lleugeres sobre
G 0,4 1
solament per a conservació corretges (sense sostre)
Cobertes amb inclinació
G2 0 2
superior a 40º
Figura 3.11. Vista de

l’estructura vertical
situada en la façana de
la Biblioteca Pompeu
Fabra de Mataró.
Figura 3.12. Imatge

dels efectes de torsió
sobre una estructura
com a conseqüència
de la força del vent de
compressió.
3.3.3. Estructura de suport
Els ancoratges dels panells fotovoltaics han de ser capaços de suportar les forces que
actuïn sobre ells com a conseqüència de la pressió del vent. Aquesta pressió depèn
de la zona climàtica, l’orografia de l’entorn, l’alçada de l’edifici i la interacció del
vent amb la resta d’elements de l’edifici. Tot i això, els fabricants d’estructures han
d’acreditar i certificar la resistència de les estructures i fixacions per a unes condicions
extremes, superiors a les exigències necessàries en la major part d’emplaçaments,
considerant especialment l’esforç del vent del nord, ja que les forces de tracció sobre
les estructures sempre són més destructives que les forces de compressió. Tot i això,
també cal considerar aquestes últimes, ja que els esforços de compressió poden
generar deformacions en l’estructura si aquesta està mal dimensionada o no és prou
resistent.
3.3.4. Criteris i normes per al muntatge bàsic d’estructures de suport
A més del component estructural, la vida útil de la instal·lació i la seva seguretat

depenen del muntatge de la instal·lació. En aquest sentit, com a criteri general en
el muntatge de les estructures i panells, cal tenir en compte els elements següents.
1. El fabricant del panell ha de determinar el nombre de punts de fixació (habitu
alment 4) i la distància entre ells per tal de garantir la resistència mecànica del panell
respecte a les càrregues de vent o pes de neu. Figura 3.12.
2. La quantia i distància dels punts de fixació de l’estructura, així com el pes del
llast, en el cas de les estructures llastrades, cal que estiguin definits i certificats pel
fabricant de les estructures o, si no és possible, per un facultatiu acreditat a aquests
efectes.
3. El disseny i la construcció de l’estructura i el sistema de fixació dels panells han
de permetre les dilatacions tèrmiques necessàries, sense transmetre càrregues que
afectin la integritat dels panells o la coberta, seguint les indicacions del fabricant.
Figura 3.13.
4. L’estructura i els marcs metàl·lics dels captadors s’han de connectar a una pre
sa de terra i s’han d’ajustar al Reglament electrotècnic de baixa tensió (MI-BT-039).
A efectes estrictament de seguretat en el treball, cal considerar que, per al muntatge

de panells o estructures en alçada, és estrictament necessari:
1. Utilitzar dispositius de protecció anticaigudes, segons la norma DIN 18338;

si per motius tècnics no fos possible, és indispensable utilitzar arnès de seguretat.
2. En el cas d’utilitzar bastimentes, han de complir la norma DIN 18451 i utilit
zar-se d’acord amb aquesta norma.
3. Observar les normes i distàncies preceptives quan es treballi prop de línies
d’AT.
4. Utilitzar els EPI (equip de protecció individual) preceptius per a treballs mecà
nics (botes de seguretat, guants i ulleres). Figura 3.14.
Figura 3.12. Figura

indicativa de les zones
adequades o prohibides
per a la fixació del
panell (imatge cedida
per REC).
WW Figures 3.13.
Figura representativa
de la recomanació
sobre la distància entre
panells per minimitzar
els esforços com
a conseqüència
de dilatacions
(imatge cedida per
SOLARSTEM).
WW
Figura 3.14.
Iconografia de les
mesures preventives
subjectes al muntatge
dels panells.

3.3.5. Estructures mòbils
Les estructures mòbils amb accionament manual estan totalment desaconsellades,

perquè necessiten un seguiment intensiu per part de l’usuari, cosa que s’ha demostrat
del tot ineficaç.
D’altra banda, hi ha sistemes mòbils de suport d’accionament automàtic que permeten
el seguiment continu de la trajectòria solar mitjançant posicionadors electromecànics.
Aquests sistemes tenen una bona implantació en grans instal·lacions fotovoltaiques
de connexió a la xarxa, perquè poden augmentar la producció energètica fins a un 35%,
sempre que l’estructura i el mecanisme de seguiment garanteixin una bona solidesa
mecànica, siguin robustos i ofereixin fiabilitat.
Ara bé, en la implantació d’aquestes estructures, també cal avaluar altres factors
com l’augment del cost global de la instal·lació i l’augment d’ocupació d’espai. En
el cas de muntar diverses unitats, la projecció d’ombres d’aquests equips augmenta
entre un 30% i un 70% respecte a la projecció d’ombres de les estructures fixes.
Per aquest motiu, tot i que els sistemes de seguiment solar permeten un augment
de la producció, només són recomanables en les instal·lacions en què el balanç
econòmic entre cost-instal·lació-producció energètica és veritablement favorable als
sistemes amb seguiment, o en els casos en què el seguiment sigui un requisit del
tipus de panell que cal utilitzar.
Pel que fa a les tipologies de seguidors solars, podem diferenciar-ne bàsicament
els següents:
• Els seguidors d’un eix.
• Els seguidors de dos eixos.
La diferència principal d’aquests sistemes és que el seguidor d’un eix només permet
seguir la trajectòria del Sol en un angle, habitualment la posició azimutal (eix est-oest).
En aquest cas, els costos de la instal·lació augmenten respecte a una instal·lació
fixa aproximadament fins a un 10% i l’augment de la producció energètica mitjana
anual es fixa entorn del 18%.
Els seguidors de dos eixos són els que permeten fer un seguiment de la trajectòria
solar tant en l’angle d’alçada solar com en el de posició azimutal (eix est-oest).
Aquests seguidors optimitzen la producció solar dels panells fotovoltaics amb un
augment de la producció anual entorn del 30% més que les estructures fixes. Això
és així perquè aquest sistema de seguiment permet mantenir la perpendicularitat
dels panells amb el Sol al llarg de totes les hores de producció solar i durant tot l’any.
En contrapartida, l’augment dels costos de la instal·lació i del manteniment són
aproximadament d’un 18% en les instal·lacions grans.
En cas d’utilitzar estructures de suport que siguin mòbils, cal assegurar-se que
tots els seus components compleixen els requisits especificats anteriorment per a les
estructures de suport fixes. A més, necessiten un manteniment acurat que garanteixi
el correcte funcionament del sistema de seguiment. S, és la superfície de panells.
Figura 3.15.Imatges
de sistemes de se
guiment solar d’un
eix i de dos eixos.
4. El panell solar fotovoltaic
L’energia solar fotovoltaica és la forma d’obtenir energia solar a través de dispositius

semiconductors que, en rebre radiació solar, s’exciten, provoquen salts electrònics i
una petita diferència de potencial tipus díode en els seus extrems.
L’acoblament en sèrie de diversos d’aquests díodes òptics permet l’obtenció de
voltatges més grans en configuracions molt senzilles, i aptes per a petits dispositius
electrònics. A major escala, el corrent elèctric continu que proporcionen les plaques
fotovoltaiques es pot transformar en corrent altern i injectar en xarxa.
En entorns aïllats, on es necessita poc corrent elèctric i l’accés a la xarxa està
penalitzat econòmicament per la distància, com ara refugis de muntanya, estacions
meteorològiques o de comunicacions, s’empren les plaques fotovoltaiques com a
alternativa econòmicament viable.
4.1. Característiques bàsiques de les cèl·lules fotovoltaiques
El físic francès A.-E. Becquerel, l’any 1839, va descriure l’efecte fotovoltaic, tot i
que no va ser fins a l’any 1954 que Chapin, Fuller i Pearson, dels laboratoris Bell
Telephone, van desenvolupar la primera cèl·lula solar eficient.
Durant els anys vuitanta i principi dels noranta, aquestes cèl·lules es van fabricar
d’una manera força artesanal i van donar pas a la fabricació dels mòduls fotovoltaics
que han estat la base de l’electrificació de llocs aïllats. La plataforma d’adquisició de
l’experiència va permetre, en la segona part dels noranta, l’enlairament tecnològic i
la fabricació en massa amb l’abaratiment de costos i eficiències que poden superar el
20% de rendiment en els tests de laboratori.
Figura 4.1. Anunci de

l’any 1956 d’un dels
primers fabricants de
panells fotovoltaics
comercialitzats per
Bell Telephone.

4.1.1. Efecte fotovoltaic
Els materials semiconductors (com el silici) tenen la particularitat de presentar un

comportament diferent davant l’electricitat (conducció de càrregues) depenent de si
una font energètica externa, com la radiació solar incident, els excita o no
Quan un fotó (partícula de llum radiant) impacta contra un electró de la darrera
òrbita d’un àtom de silici (electró de valència), aquest rep l’energia amb què viatjava el
fotó.
Si l’energia que adquireix l’electró supera la força d’atracció del nucli (energia de
valència), aquest surt de la seva òrbita i queda lliure de l’àtom i, per tant, pot viatjar a
través del material. En aquest moment, diríem que el silici s’ha fet conductor (banda
de conducció) i, per a fer això, és necessari que la força d’impacte d’un fotó sigui, com a
mínim, d’1,2 eV.
Cada electró «alliberat» deixa enrere un forat, o espai lliure, fins que l’ocupi un electró
que ha saltat d’un altre àtom. Aquests moviments dels electrons alliberats o dels espais
que deixen enrere s’anomenen càrregues elèctriques.
Aquest corrent de càrregues pot assolir els contactes i sortir del material amb la
finalitat de realitzar un treball útil. Perquè això passi de manera constant i regular, fa
falta que hi hagi la presència d’un camp elèctric de polaritat constant. Aquest camp
polaritza les partícules i actua com una veritable bomba que impulsa els electrons en un
sentit i els forats, en l’oposada.
En les cèl·lules solars convencionals, el camp elèctric (0,5 V) es forma gràcies a una
unió P-N, és a dir, una zona del material té excés d’electrons (càrrega negativa), mentre
que l’altra en té mancança (càrrega positiva), de manera que, en ser alliberat, un electró
és impulsat a través del material fins als conductes de plata, de baixa resistivitat.
Figura 4.2.
de l’efecte fotovoltaic. Llum solar
Electrode negatiu
Semiconductor tipus n
Càrrega
Semiconductor tipus p elèctrica
Electrode positiu
Generació de portadors
Els fotons corresponents a longituds d’ona petites (radiació ultraviolada) són més
energètics (de 2 a 3 electronvolts) que els corresponents a longituds d’ona més grans
(radiació infraroja).
Cada material semiconductor té una energia mínima que permet alliberar elec
trons dels seus àtoms i, per tant, aquesta energia correspondrà a fotons d’una de
terminada banda de freqüències (gap) que anirà des dels associats a l’ultraviolat fins
als colors visibles, tret del vermell, que ja té una energia associada inferior a 1,2
electronvolts.
Figura 4.3. Franja de

màxim aprofitament
de la radiació solar a les
cèl·lules de silici.
3
Flux d’energia
0 0,4 0,8 1,2 1,6 2 2,4 2,8 3,2
Longitud d’ona
Cos negre a 6.000k
Radiació solar a l'exterior de l’atmosfera
Radiació solar a la superfície de la Terra
En la figura 4.4, s’hi poden observar les respostes espectrals de diferents materi
als semiconductors emprats en la fabricació de cèl·lules solars. S’hi pot observar com
el germani (Ge) reacciona davant de radiacions de menor freqüència i major longitud
d’ona (infraroig) i l’arsenur de gal·li (GaAs) requereix radiació ultraviolada i visible,
mentre que el silici (Si) té un comportament intermedi.
Encara que no tots els fotons aconsegueixen l’objectiu de separar electrons, això
es deu al fet que travessar el material implica sempre una certa pèrdua energètica i,
per tant, que en el moment de la col·lisió alguns fotons ja han quedat fora del llindar
requerit per desplaçar un electró. Aquestes pèrdues per no-absorció només depenen
de les propietats del material i són inevitables.
Alhora, hi ha un percentatge de fotons que arriben a travessar la làmina de
semiconductor sense topar amb cap electró i d’altres que il·luminen la superfície del
material i són reflectits (pèrdues per reflexió). Aquestes pèrdues es poden reduir a
través de tractaments antireflexius de la superfície de la cèl·lula.
Només s’aconsegueix la generació d’un parell electró-forat per cada fotó amb
energia cinètica superior a la mínima energia (gap) que aconsegueixi penetrar el
material i topi amb un electró de valència.

Figura 4.4.
Gràfic de la longitud GaAs Si Ge
d’ona aprofitable per a
diferents materials. 107
Coeficient d'absorció (m-1)

106
105
104
103
0,4 0,6 0,8 1,0 1,2 1,4 1,6 1,8
Longitud d'ona (μm)
4.1.2. La cèl·lula fotovoltaica
La cèl·lula solar més habitual és una làmina de silici cristal·lí d’un gruix aproximat de
0,3 mm. El procés d’elaboració és d’un nivell sofisticat i delicat per poder aconseguir
una homogeneïtat del material. El camp elèctric es genera a partir de la diferent
polarització de dues zones de la cèl·lula. Generalment, la part superior té un caràcter
negatiu i la resta el té positiu per tal de crear la unió p-n.
Així s’aconsegueix que una de les seves zones tingui:
•Defecte d’electrons, anomenada zona p o positiva, o ànode o receptor. Generalment,

s’aconsegueix afegint al silici pur una petita part de bor, que només té 3
electrons de valència.
• Excés d’electrons, anomenada n o negativa, o càtode o emissor. Generalment
formada per la difusió de fòsfor, que té 5 electrons en la darrera òrbita.
A causa d’aquesta diferència de càrrega elèctrica en el material, es produeix

el camp elèctric encarregat d’empènyer els electrons a sortir de la cèl·lula per la
superfície de la capa N, fet que implica l’establiment d’un corrent elèctric.
La cèl·lula està dotada d’uns contactes elèctrics per poder canalitzar l’energia que
produeix quan se la il·lumina. Aquests contactes estan dissenyats de forma ramificada
(en la cara assolellada). N’hi ha dos de principals i, a més, hi ha les ramificacions
que els uneixen per recaptar millor els electrons en tota la superfície de la cèl·lula.
L’objectiu és combinar alhora un bon contacte elèctric, de baixa resistivitat, i fer
l’ombra mínima per tal que els fotons arribin al material actiu de la cèl·lula.
En la cara posterior, els contactes solen formar una trama atapeïda o, fins i tot,
una làmina contínua que permet la reducció del valor de la resistència interna.
Figura 4.5.
Cèl·lula fotovoltaica
monocristal·lina.
Figura 4.6. Parts

bàsiques d’una cèl·lula
fotovoltaica.
Raigs
solars
Metall
Capa antireflectiva
Emissor Si n
Base Si p
Contacte posterior
4.1.3. Principi de funcionament de la cèl·lula
Quan una cèl·lula solar fotovoltaica es connecta a una càrrega o consum i, alhora, és
il·luminada pel Sol, genera una diferència de potencial entre els seus contactes que
provoca la circulació dels electrons a través de la càrrega.
En aquestes condicions, la cèl·lula funciona com un generador de corrent. A
continuació, descrivim amb una mica més de detall els diferents processos que ho
fan possible:
• Els fotons que assoleixen l’interior de la cèl·lula i que posseeixen una energia
cinètica igual o superior a l’energia de valència impacten en el material i generen
parells de portadors (electró-forat).
• El camp elèctric, o diferència de potencial, produït per la unió p-n separa els
portadors abans que es puguin donar recombinacions.
Podem dir que el corrent generat per una cèl·lula solar fotovoltaica il·luminada i
connectada a una càrrega és la resta entre la seva capacitat de producció bruta i les
pèrdues per recombinació entre electrons i fotons.

4.1.4. Corba I-V
Un cop analitzat el principi físic del perquè de la generació d’electricitat i de les seves
característiques, cal recordar el següent:
«La cèl·lula solar és un generador de corrent i no pas de voltatge.»
Aquest principi és molt important a l’hora d’entendre com es comporta la cèl·lula
davant les variacions dels principals paràmetres que l’afecten:
• Radiació solar incident.

• Voltatge de treball.
• Temperatura de treball.
L’expressió més habitual i clara de mostrar el comportament de la cèl·lula solar és

expressant el corrent que pot generar a una radiació solar determinada, generalment
1.000 W/m2, i en funció del voltatge al qual permeti treballar la càrrega, és a dir, en
funció de la impedància que hagi d’alimentar.
Aquesta corba ens permet descriure alguns punts característics per catalogar,
definir i comparar cèl·lules de diferents materials i/o fabricants
Figura 4.7.
Gràfic representatiu Circuit de prova
dels paràmetres
elèctrics d’una cèl·lula Amperímetre
fotovoltaica.
A
Llum
Cèl·lula solar RL V Voltímetre
Corba I-V
Isc
Punt operatiu RL1
Ip1 Pmax
Corrent
RL2
Ip2
Vp1 Vp2
0 Voc
Voltatge
Isc: corrent de curtcircuit Vp: voltatge operatiu

Voc: voltatge de circuit obert RL: resistència de càrrega
Ip: tensió operativa Pmax: màxima potència
4.1.5. Corrent de curtcircuit (Icc)
El curtcircuit, com és sabut, apareix en el moment en què entren en contacte elèctric

directe els dos pols d’un generador. Aleshores, la resistència es fa mínima i, aplicant
la llei d’Ohm, el corrent es fa màxim.
V
I=
R
En el cas de les cèl·lules fotovoltaiques, la cosa canvia, ja que són generadores de

corrent (portadors). Tot i que la unió p-n genera un potencial elèctric que permet la
circulació d’electrons, aquest potencial no és permanent i pot variar segons les con
dicions de la càrrega connectada.
En el cas del curtcircuit, el potencial de la cèl·lula cau a quasi 0 V; per tant, la
recombinació de portadors es fa mínima i el corrent generat s’aproxima al màxim
possible en funció de la radiació solar incident.
Aquesta intensitat és perfectament suportable tant per al material com per a les
connexions de la cèl·lula. Aquest valor correspon al tall de la corba I-V amb l’eix de les
ordenades, és a dir, la intensitat quan el voltatge és 0.
Aquest valor s’identifica normalment com Icc o Isc, de l’anglès short circuit.
4.1.6. Voltatge de circuit obert (Vco)
Si la cèl·lula queda en circuit obert, és a dir, sense cap consum o càrrega per alimentar,
aleshores no hi ha circulació de corrent cap a l’exterior d’aquesta cèl·lula.
Per tant
I=0A
Això implica que el valor de la intensitat d’obscuritat de la cèl·lula, referida a les

recombinacions de portadors, s’iguala al corrent total generat.
En resum: quan la cèl·lula solar no té cap càrrega connectada i roman il·luminada,
tots els portadors generats es recombinen a l’interior de la mateixa cèl·lula. Aquest
efecte fa que la zona de transició entre el material p i n s’eixampli i, en conseqüència,
el voltatge augmenti fins a un valor característic anomenat voltatge en circuit obert.
El valor de voltatge de circuit obert se simbolitza com Vco o Voc, de l’anglès open
circuit.
4.1.7. Punt de màxima potència (pmp)
Observant la corba I-V, de la figura 4.7 ens podem adonar fàcilment que a cada valor
de voltatge de treball li correspon una intensitat de sortida. Si tenim en compte que
treballem en corrent continu, aleshores podem definir la potència elèctrica lliurada
per la cèl·lula com:
P=V·I

Si expressem el voltatge en volts i la intensitat en amperes, aleshores el resultat
és donat en Watts [W].
Cada punt de la corba té un parell de valors I-V que li confereixen un valor diferent
de potència instantània.
Geomètricament, cada valor de potència representa la superfície del rectangle
format per les dimensions I-V. Entès això, és força senzill determinar que, dels
infinits rectangles que es poden traçar, n’hi ha un de superfície màxima. Aquest
correspon al punt de treball anomenat punt de potència màxima i és clau a l’hora
d’obtenir el màxim rendiment dels dispositius fotovoltaics.
Aquest punt també s’anomena potència pic quan fa referència a una radiació
incident de 1.000 W/m2. Aleshores, es diferencia indicant el valor i afegint a la unitat
el subíndex «p» [Wp].
El punt de màxima potència té, òbviament, associats uns valors d’intensitat i de
voltatge específics i que designem com a:
Ipmp, intensitat del punt de màxima potència.

Vpmp, voltatge del punt de màxima potència.
Wp, potència màxima o pic.
Aquest valor de potència, igual que la corba I-V, varia a mesura que ho fa la
radiació incident i la temperatura a la cèl·lula.
La potència lliurada màxima de la cèl·lula Wp té associats uns valors d’intensitat
i de voltatge únics i diferents als valors màxims absoluts, que són la intensitat de
curtcircuit i del voltatge en circuit obert.
4.1.8. Variacions amb la radiació incident
Per a un ampli rang de radiació solar, el corrent elèctric generat a les cèl·lules solars
és, a la pràctica, directament proporcional a la intensitat de la radiació incident.
Per tant, l’expressarem així:
IL = X · IL1
En què:
IL, és el valor de corrent generat a un valor de radiació solar.
X, és el nombre de vegades de radiació estàndard que hi ha en les condicions actuals.
IL1, és el corrent generat en les condicions estàndard (1 sol) o (1.000 W/m2).
En canvi, el voltatge de circuit obert varia d’acord amb el logaritme neperià de X;
per tant, es redueix lleugerament amb la radiació i augmenta també lleugerament
quan aquesta ho fa. Aquesta variació és tan petita que, a efectes pràctics, podem
ignorar-la.
Figura 4.8.
Gràfic representatiu
Característiques I-V i Pmax-V a 25º C i diverses radiacions dels paràmetres

elèctrics d’un panell
fotovoltaic en funció
8,5 1.000 W/m2 130 de la radiació incident.
8,0 120
7,5
7,0 110
800 W/m2
6,5 100
6,0 90
5,5
Potència (W)
600 W/m2 80
Corrent (A)
5,0
4,5 70
4,0 60
3,5 400 W/m2
50
3,0
2,5 40
2,0 200 W/m2 30
1,5 20
1,0
0,5 10
0 2 4 6 8 10 12 14 16 18 20 22 24
Voltatge (V)
4.1.9. Variacions amb la temperatura de la cèl·lula
La temperatura és la mesura de l’activitat o d’agitació molecular dels cossos: com més

temperatura, més mobilitat de partícules i, per tant, més facilitat d’alliberament dels
electrons.
Aquest fenomen físic es tradueix en una menor energia de valència i, per tant, en
una generació de portadors més gran quan augmenta la temperatura.
Aquesta excitació també afecta la zona d’unió o de transició del material p a la n.
Aquest eixamplament de l’amplada de la unió comporta, de fet, una dilució i fa
que el voltatge de circuit obert disminueixi proporcionalment a un ritme aproximat
de –2,3 mV/°C.
Aquesta caiguda del voltatge supera amb facilitat la recuperació d’intensitat i, per
tant, és lluny del que intuïtivament la majoria de les persones pensen. A temperatures
elevades, els mòduls fotovoltaics experimenten una forta caiguda del rendiment.
Aquest és un fenomen que cal tenir molt en compte a l’hora tant dels dissenys de
les cèl·lules com de la seva col·locació.

Figura 4.9.
Gràfic representatiu Característiques I-V a radiació de 1.000 W/m2 a diferents temperatures de cèl·lula
dels paràmetres
elèctrics d’un panell
fotovoltaic en funció
de la temperatura. 9
6
25ºC
Corrent (A)
5
40ºC
4
55ºC
3
2 70ºC
0 5 10 15 20
Voltatge (V)
4.2. Tipus de cèl·lules
Segons la naturalesa i les característiques dels materials usats, tenim diferents tipus
de cèl·lules. El tipus més comú és la cèl·lula de silici cristal·lí (Si). Aquest material es
talla en làmines molt fines en forma de disc, monocristal·lines o policristal·lines, en
funció del procés de fabricació de la barra de silici.
La primera cèl·lula cristal·lina que es va fabricar en l’àmbit industrial és la de silici
pur monocristal·lí. Aquestes cèl·lules presenten un bon rendiment energètic, però
tenen un cost superior a la resta de tipologies. Per aquest motiu, en l’actualitat tenen
un nivell d’implantació moderat.
Les cèl·lules monocristal·lines acostumen a presentar una forma quadrada, amb
les cantonades arrodonides. Antigament tenien forma circular. Això es deu al procés
de creixement del cristall de silici monocristal·lí que presenta una forma cilíndrica.
En el procés de fabricació del silici policristal·lí, el silici es deixa solidificar
lentament en un motlle rectangular i se n’obté un sòlid rectangular amb molts
cristalls, cosa que dona lloc a les cèl·lules policristal·lines. Aquest tipus de cèl·lules
tenen un rendiment inferior a les monocristal·lines, però actualment presenten una
forta implantació, perquè tenen un cost inferior a les monocristal·lines.
Amb menys implantació, podem trobar al mercat panells fotovoltaics anomenats
de capa fina. Aquests no es fabriquen amb cèl·lules individuals, sinó en forma de
bandes contínues en què és dipositada sobre un substrat apropiat (vidre o resines
sintètiques) una capa fina de silici amorf (a-Si), d’1 o 2 μm de gruix, fent un panell
continu que no necessita interconnexions interiors.
Una característica d’aquestes cèl·lules és que els fotons que no xoquen amb cap
electró les travessen gràcies al seu petit gruix, cosa que possibilita el disseny de
panells amb diferents capes superposades, que s’anomenen tàndem (dues capes) o
triple unió (tres capes).
Figura 4.10.Imatge
de cèl·lula de silici
monocristal·lí,
cèl·lula fotovoltaica
policristal·lina i panells
de capa fina.
Les cèl·lules amb silici amorf tenen un rendiment d’aproximadament la meitat

del de les cèl·lules cristal·lines; per això, en la fabricació de cèl·lules de capa fina s’està
començant a utilitzar altres tipus de semiconductors, essencialment el selenur de
coure i indi (CIS) o tel·lur de cadmi (CdTe).
Com a tecnologies innovadores en la fabricació de cèl·lules fotovoltaiques, podem
ressaltar:
• Les cèl·lules HIT (heterojunction with intrinsic thin layer). Aquest terme fa
referència a una tècnica basada en la superposició de capes de semiconductors de
diferent gap, com pot ser el silici amorf, combinades amb cèl·lules de silici cristal·lines
o tel·lur de cadmi, etc.
Això millora l’eficiència energètica de les cèl·lules i amplia l’espectre de radiació
solar aprofitable, ja que cada un dels semiconductors és especialment sensible a
alguna de les bandes de l’espectre electromagnètic.
• Les cèl·lules PERC (passivated emitter rear cell), que intercalen una làmina
addicional entre la capa intermèdia i la capa inferior de la cèl·lula. Aquesta capa extra
és reflectant, de manera que és capaç d’evitar que els electrons de llum infraroja
penetrin fins a la capa inferior, reflectint-los a les capes superiors, fet que comporta
la generació d’una major quantitat d’electricitat (potència) i millora l’eficàcia del
panell a les primeres hores del matí i les últimes de la tarda o en dies de cel ennuvolat.
4.2.1. Sistemes de concentració
Una altra de les línies d’innovació tecnològica desenvolupada en els últims anys és
l’anomenada tècnica de concentració solar.
Aquesta tecnologia es basa en la concentració de la radiació solar en una petita
superfície (la cèl·lula fotovoltaica) mitjançant un concentrador òptic. Per exemple, a
través d’una lent de Fresnel (efecte lupa) o un reflector, com un simple mirall, es pot
assolir un augment significatiu de la radiació solar incident i, en conseqüència, un
rendiment energètic més gran del sistema.

Figura 4.13.
Panells concentradors de
disc parabòlics.
De tota manera, els sistemes de concentració tenen l’inconvenient que aprofiten

quasi únicament la radiació solar directa. Per això, amb els panells de concentració és
imprescindible la utilització de sistemes precisos de seguiment.
Actualment, el mercat ofereix alguns panells fotovoltaics amb sistemes de
concentrador de Fresnel puntual i altres concentradors de disc parabòlics integrats
en el mateix panell, que poden arribar a augmentar la radiació incident en la cèl·lula
fins a 500 vegades, i així s’augmenta de manera important la producció energètica
per unitat de superfície de cèl·lula
4.3. Característiques bàsiques dels panells fotovoltaics
La cèl·lula solar només és capaç de generar una tensió d’unes dècimes de volt (+/-
0,5 nV) i una potència màxima d’1 o 2 watts. Per tant, és necessari connectar en
sèrie diverses cèl·lules (que es comporten com petits generadors de corrent) per
aconseguir tensions de 624 V, acceptades en moltes aplicacions.
El conjunt format per unes quantes cèl·lules, convenientment encaixat i protegit,
constitueix el mòdul fotovoltaic, element de la instal·lació solar fotovoltaica
encarregat de transformar d’una manera directa l’energia de la radiació solar en
electricitat, en forma de corrent continu
4.3.1. Parts d'un mòdul fotovoltaic
• Coberta exterior, protectora contra els agents atmosfèrics. Per la banda frontal
té un vidre trempat, ja que ofereix una bona protecció contra els impactes i a la
vegada és un excel·lent transmissor de la radiació de l’espectre solar.
• Capes encapsades, que són les encarregades d’envoltar les cèl·lules solars
i els seus contactes. El material més usat és l’etilè/acetat de vinil, que també
té excel·lents propietats per a la transmissió de la radiació solar i una nul·la
degradació davant les radiacions ultraviolades. A més, confereixen elasticitat
al conjunt.
• Protecció posterior, encarregada de la protecció contra agents atmosfèrics,
especialment la humitat. Formada per diferents capes de materials acrílics,
TEDLAR.
Figura 4.15. Parts d’un
panell fotovoltaic.
Tall transversal de l'efi
caç estructura modular
Perfil de goma
Vidre frontal
Mat. d'incrustació
Cèl·lula solar
Làmina posterior
Marc
• Marc de suport, és la part que dona robustesa mecànica al conjunt i facilita

poder-lo col·locar a l’estructura de suport. Normalment és d’alumini anoditzat
i està proveït dels forats necessaris per ancorar-lo a un bastidor, la qual cosa
evita haver-los de fer posteriorment.
Alguns mòduls fotovoltaics tenen una presa de terra, que s’ha de fer servir en
instal·lacions de potència elevada. A la part posterior del mòdul, s’hi col·loca una
caixa de connexions amb els terminals i se’ls identifica com a positiu (+) i negatiu (-).
En el procés de fabricació, una vegada muntades les connexions elèctriques,
es passa un control de qualitat molt estricte, ja que no podem oblidar que estan
exposats durant molts anys a la intempèrie en condicions des d’una calor extrema
fins a freds glacials, vent, humitat, etc.
4.3.2. Característiques bàsiques d’un mòdul fotovoltaic
Les característiques dels mòduls fotovoltaics venen determinades pel tipus de cèl
lula. En aquest sentit, podem establir les tres tipologies bàsiques descrites a la taula
representativa de les diferents solucions fotovoltaiques.
Les característiques elèctriques d’una cèl·lula, panell o generador fotovoltaic
s’estableixen a partir d’unes condicions universals de treball anomenades condicions
estàndard de mesura (CEM), concretades en els paràmetres següents:
• Irradiància solar: 1.000 W/m2.
• Distribució espectral: AM 1,5 G.
• Temperatura de la cèl·lula: 25ºC.
Mòdul Material Rendiment bàsic Taula 4.1.

Representativa del
Monocristal·lí Silici monocristal·lí 14 – 17% rendiment mitjà de les
diferents tipologies de
Policristal·lí Silici policristal·lí 10 –14%
cèl·lules estàndard.
Amorf Silici amorf 4 –8%

Basant-se en aquestes condicions de mesura, s’estableix la potència nominal o pic del
panell i es descriu la corba característica del mòdul Intensitat-Tensió (I-V), dades que
s’han de reflectir en l’etiqueta de característiques del panell.
• Potència nominal del mòdul (Pmax): la potència nominal del mòdul ve

determinada pel punt de màxima potència amb el valor estàndard per provar i
homologar els mòduls.
• Tensió de màxima potència (Vmax): és el valor de la tensió que pot donar
el mòdul quan les condicions de càrrega li permeten treballar a la màxima
potència.
• Intensitat de màxima potència (Imax): és el valor de la intensitat que pot
donar el mòdul quan les condicions de càrrega li permeten treballar a la màxima
potència.
• Intensitat de curtcircuit (Isc): és el corrent que produeix el mòdul quan és
forçat a treballar a un voltatge zero, és a dir, amb un curtcircuit en els seus
contactes elèctrics. A nivell experimental, es mesura amb un amperímetre
connectat a la sortida dels borns del mòdul. El valor varia proporcionalment
en funció de la radiació solar a la qual està exposat. És important saber que
aquesta mesura no és destructiva, ja que la intensitat resultant és la màxima
que poden produir les cèl·lules i per a la qual estan preparades.
• Tensió de circuit obert (Voc): és la tensió màxima que pot donar el mòdul,
obtinguda quan no hi ha cap càrrega connectada (circuit obert, corrent zero).
Aquest valor s’obté amb un voltímetre en els seus terminals quan no hi ha un altre
element connectat. El valor obtingut pot ser més gran que el valor de la tensió
nominal del mòdul i, per tant, cal usar una escala superior als 12-24 V.
Figura 4.16.
Taula de característiques
d’un panell fotovoltaic.
4.3.3. Altres característiques elèctriques que cal ressaltar
• Temperatura d’operació nominal de la cèl·lula (NOCT): definida com la

temperatura a la qual arriben les cèl·lules solars quan se sotmet el mòdul a una
irradiància de 800 W/m2 amb distribució espectral AM 1,5 G, la temperatura
ambient és de 20 °C i la velocitat del vent, d’1 m/s.
• Eficiència del mòdul: : és la relació entre la potència elèctrica que produeix el
mòdul i la potència de radiació incident en aquest mateix mòdul.
• Factor de forma del mòdul: és un concepte teòric, útil per mesurar la forma de
la corba del panell: FF = Pmax/(Isc · Voc) = Imax · Vmax /(Isc ·Voc).
És important remarcar que les corbes característiques d’un mòdul solar FV

depenen de la intensitat de radiació que reben i de la temperatura, de manera que
aquestes corbes varien si canvien aquests paràmetres, com es pot veure en les
corbes següents. En general, cal recordar que la potència del mòdul disminueix
aproximadament un 0,5% per cada grau que augmenta la temperatura de la cèl·lula
per sobre dels 25 °C.
Per evitar haver de calcular intensitats mitjanes de radiació, cal suposar en la
majoria dels casos que la temperatura mitjana de treball de les cèl·lules és 20 °C
superior a la de l’ambient, la qual cosa és una bona aproximació.
Els mòduls es poden classificar per la potència que poden produir. Van des de
valors d’1 o 2 W fins a 900 W. Quan parlem de la potència d’un mòdul, ens referim
a la seva potència nominal, és a dir, la que el fabricant assegura sota uns valors de
radiació i de temperatura. Així la potència nominal pic és la proporcionada amb una
radiació de 1.000 W/m2 a una temperatura de 25 °C. Normalment, la potència que
generarà sempre serà inferior a aquesta.
4.3.4. Connexions de mòduls
Tenint en compte que la potència d’un mòdul FV té un valor fix, quan es calcula
la potència d’una instal·lació, sovint cal fer servir un determinat nombre de mòduls
solars fotovoltaics per assolir la potència necessària. Les connexions d’aquests mòduls
segueixen les normes bàsiques de les connexions elèctriques: es poden connectar en
sèrie, en paral·lel i combinant les dues per tal d’aconseguir sumar la potència dels
mòduls connectats i adaptar el funcionament al voltatge del circuit de càrrega de
bateries.
Així, doncs, la connexió en sèrie de mòduls produeix una tensió igual a la suma
de les tensions dels mòduls connectats, mantenint constant la intensitat. En les
connexions en paral·lel, és la tensió la que no varia i la intensitat és la que se suma.
Els mòduls que s’interconnecten han de tenir les mateixes corbes I-V per evitar
descompensacions i pèrdues de rendiment del conjunt.
Si un grup de mòduls FV estan connectats en sèrie i un falla, ja sigui per avaria o
perquè li toca l’ombra, es converteix en una càrrega resistiva que dificulta el pas del
corrent generat pels altres mòduls de la sèrie. Tota la filera en sèrie quedaria fora de
servei o en baixa producció, cosa que perjudicaria el rendiment de la instal·lació en
consumir energia per l’efecte Joule.

Per preveure aquests casos, a les caixes de connexions dels mòduls es posa un
díode (bypass), connectat en paral·lel entre els seus borns. Aquest díode dona un pas
alternatiu al corrent generat pels mòduls connectats en sèrie en cas que un estigui
espatllat o li toqui l’ombra.
El càtode del díode es connecta al pol positiu del mòdul. Hi ha fabricants que el
posen dins la caixa de connexions i altres deixen uns terminals per facilitar-ne la
connexió.
Figura 4.17. Quan els

mòduls són il·luminats
pel Sol, el flux d’electrons
passa a través de les
cèl·lules que integren el
mòdul. Els electrons no
poden passar a través
del díode atès que la
+ - + - + -
seva polaritat és inversa,
ja que té l’ànode (+) a
un voltatge inferior al
càtode (-).
- + - + - +
- + - + - +
Figura 4.18. Quan

un grup de cèl·lules és Ombrejament parcial
cobert per una ombra del mòdul
severa (taca, neu,
etc.), el mòdul passa a Circulació d'intensitat
ser consumidor i, per
tant, resta voltatge en
comptes de sumar-ne.
+ - + - + -
Aleshores, el díode
queda correctament
polaritzat i serveix
de pont al pas dels
electrons.
- + - + - +
- + + - - +
4.3.5. Connexions en sèrie de mòduls FV
Es connecta el terminal positiu d’un mòdul al terminal negatiu del mòdul següent i
així successivament fins a acabar la sèrie completa. La sortida del conjunt és entre el
terminal positiu del darrer mòdul i el negatiu del primer.
Com hem vist, la intensitat de corrent d’aquesta connexió es manté constant i
igual a la d’un mòdul, de manera que l’augment de potència s’aconsegueix mantenint
la intensitat que pot donar un mòdul i augmentant la tensió. Aquesta és igual a la
suma de totes les tensions dels mòduls connectats.
Figura 4.19.
Connexió de quatre
+ mòduls en sèrie
Cal tenir en compte que treballar amb

voltatges superiors als 75V en corrent
continu equival a disposar d’un voltatge
- perillós per a les persones.
4.3.6. Connexions en paral·lel de mòduls FV
Es basa a connectar, d’una banda, els terminals positius de tots els mòduls i, de l’altra,
tots els terminals negatius. La sortida del conjunt és entre el terminal positiu i el
negatiu de qualsevol mòdul.
Figura 4.20.
Connexió de quatre
mòduls en paral·lel.
+

4.3.7. Connexions mixtes de mòduls FV
Sovint fem connexions mixtes sèrie-paral·lel, atès que hem de treballar en un voltatge
determinat i hem de tenir un nombre concret de mòduls. En aquest cas, connectem en
sèrie el nombre de mòduls que ens generi el voltatge de funcionament i connectem en
paral·lel el nombre de grups que faci falta per assolir la potència necessària.
Figura 4.21. Connexió

de quatre mòduls, en
connexió mixta.
+
-
5. Instal·lacions fotovoltaiques
connectades a xarxa
Originàriament, la concepció d’aquest tipus d’instal·lacions està dirigit a un

model de generació distribuïda, basat en un recurs energètic renovable, amb una
tecnologia que permet acostar la producció d’energia elèctrica al punt de consum,
fet que afavoreix l’eficiència energètica del sistema de producció amb un recurs local,
renovable i lliure d’emissions en la seva transformació.
Sobre la base d’aquest criteri, les primeres instal·lacions fotovoltaiques
connectades a la xarxa neixen com a petites centrals elèctriques, interconnectades a
la xarxa de distribució i associades a edificis en els quals es consumeix la major part
de l’energia generada. Tot i això, l’evolució natural d’aquesta tecnologia afavoreix
la implantació de grans centrals de producció solar fotovoltaica, en les quals
s’optimitzen els costos d’execució, cosa que millora la rendibilitat econòmica de la
inversió, però penalitza l’eficàcia energètica d’aquest tipus de solucions.
En aquest context, podem establir que, en termes generals, el dimensionament i
disseny d’aquest tipus d’instal·lacions està supeditat a l’optimització econòmica de la
instal·lació amb un disseny i execució eficaç que ha de permetre la màxima rendibilitat
de la inversió i, en conseqüència, el mínim període d’amortització possible.
5.1. Factors de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica de

connexió a xarxa
Com que les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la xarxa elèctrica no han

de garantir la demanda energètica de l’usuari, el dimensionament d’aquestes instal
lacions està condicionat per criteris essencialment econòmics.
Sota aquesta premissa, les instal·lacions de connexió a la xarxa estan categoritza
des en les variants següents:
• Instal·lacions fotovoltaiques de venda d’energia: tenen per objecte la venda

d’energia elèctrica al sector majorista d’electricitat. En aquest sentit, aquestes
instal·lacions estan concebudes com a centrals generadores d’electricitat
connectades a la xarxa de distribució i han de disposar dels dispositius i
mecanismes necessaris per a la interconnexió a la xarxa de distribució, així com
la facturació de l’energia generada.
• Instal·lacions fotovoltaiques d’autoconsum: tenen per objecte reduir la
factura elèctrica, per mitjà de l’autogeneració fotovoltaica d’electricitat
per a consum propi o compartit. Per aquest motiu, aquestes instal·lacions
majoritàriament estan connectades a la xarxa interior del consumidor i poden
exportar els excedents a la xarxa de distribució, en cas de tenir-ne.

A efectes pràctics, les dues opcions estan subjectes als mateixos criteris de disseny
elèctric, a excepció de detalls específics referits estrictament a la interconnexió amb
la xarxa elèctrica i/o els procediments tecnicoadministratius de legalització de la
instal·lació de generació fotovoltaica.
En aquest cas, com hem indicat anteriorment, hi ha dues categories funcionals
d’instal·lacions i, en cada una d’elles, s’han de considerar diferents criteris inicials de
dimensionament.
1. Criteri inicial de dimensionament de les instal·lacions fotovoltaiques de

venda d’energia. Aquestes instal·lacions tenen per objecte la venda d’energia
elèctrica a un preu supeditat a les condicions del mercat elèctric i subjectes a
l’oferta/demanda instantània de l’energia.
Així doncs, el criteri de partida per al dimensionament d’aquest tipus d’instal·lacions

és minimitzar el cos d’implantació amb l’objectiu de maximitzar la rendibilitat de la
instal·lació, amb un disseny i execució eficaços que han de permetre el mínim període
d’amortització possible i la màxima rendibilitat de la inversió.
2. Criteri inicial de dimensionament de les instal·lacions d’autoconsum.

Aquestes instal·lacions tenen per objectiu reduir la factura elèctrica per mitjà
de l’autogeneració d’electricitat de consum propi o compartit. En aquest cas,
l’amortització està supeditada, principalment, a l’estalvi directe com a con
seqüència de l’energia autogenerada i no comprada a la comercialitzadora. A
l’estalvi directe, també podrà afegir-s’hi el preu de compensació o venda de
l’energia excedent, en cas de tenir-ne. Per aquest motiu, en el dimensionament
de les instal·lacions d’autoconsum, és prioritari conèixer el perfil de consum
elèctric en les hores de radiació i intentar ajustar la generació instantània a
aquest perfil de consum per minimitzar l’excedent d’energia.
Tot i això, en les instal·lacions domèstiques, gran part dels consums energètics
estan desplaçats de les hores de radiació solar. En aquest cas, el fet d’incorporar-hi
un sistema d’emmagatzematge d’energia permetrà optimitzar l’aprofitament de
l’excedent d’energia de les hores de radiació solar.
Exemple
Quin serà l’estalvi econòmic anual generat per una instal·lació d’autoconsum de
2 kWp amb una producció estimada anual de 1.500 kWh/any kWp i un aprofitament
directe del 60% de l’energia autoproduïda, considerant que el preu de compra de
l’energia elèctrica és de 0,15 €/kWh i el preu de compensació de l’energia lliurada a
la xarxa és de 0,04 €/kWh?
Hestalvi (€) = Eestalvi (kWh/any) x Cpreu energia (€)
(1.500 kWh/any x 2 kWp x 60% x 0,15 €/kWh) + (1.500 kWh/any x 40% x 2 kWp
x 0,04 €/kWh)= 318 €/any
5.1.1. Superfície disponible (m2)
Com a punt de partida del dimensionament, s’ha de considerar la limitació de l’espai

disponible, tenint en compte que per a la ubicació dels panells és necessari disposar
d’una superfície lliure d’ombres i amb una incidència de radiació solar directa com
a mínim 5 hores al dia, en el mes més desfavorable.
Sota aquesta premissa, cal considerar que la tecnologia fotovoltaica de major
implantació en l’actualitat, el silici cristal·lí, presenta un rendiment mitjà de 175
Wp/m2 - 200 Wp/m2 en els mòduls monocristal·lins i d’entre 150 Wp/m2 - 180
Wp/m2 en els mòduls policristal·lins.
En aquest supòsit, l’ocupació efectiva de la superfície depèn de la disposició dels
panells:
• Disposició sobreposada en la coberta: l’ocupació mitjana efectiva podria ser

de 165 Wp/m2 per al monocristal·lí i de 150 Wp/m2 per al policristal·lí.
• Disposició distribuïda en bancades: l’ocupació mitjana efectiva podria ser de

83 Wp/m2 per al monocristal·lí i de 70 Wp/m2 per al policristal·lí.
Exemple
Quina potència de panells policristal·lins distribuïts en bancades podem instal·lar
en una coberta plana de 10 m2?
Ppanells (Wp) = Sdisponible (m2) x Rsolar (Wp/m2)
1.000 m2 x 83 Wp/m2 = 83.000 Wp
Cal afegir-hi altres aspectes limitants, com per exemple aspectes relacionats
específicament amb la capacitat de càrrega de la coberta en el cas de disposició en
edificis i/o limitacions de fixació de les estructures.
Potència elèctrica màxima instal·lable (kW)

Un factor limitant fa referència a la limitació de potència de les instal·lacions
fotovoltaiques connectades a la xarxa de distribució o instal·lacions d’autoconsum >
15 kW amb excedents d’energia.
En aquest cas, el límit de potència resta establert per la potència d’evacuació de
la línia de connexió a la xarxa, que és determinat per la companyia distribuïdora.
Potencial de producció elèctrica anual (kWh/any kWp)

La rendibilitat d’una instal·lació d’aquestes característiques està supeditada a la
potencialitat de generació elèctrica anual; en aquest cas, podem establir un factor de
generació fotovoltaica prevista per unitat de potència pic instal·lada, amb un període
de referència d’un any.

En aquest sentit i basant-nos en els seguiments empírics d’instal·lacions en
servei, podem establir com un valor realista de la producció estimada una mitjana
d’entre 1.150 kWh a 1.500 kWh anuals generats per cada kWp instal·lat a Catalunya,
totalment lliure d’ombres, amb una orientació sud i una inclinació de 35°.
Exemple
Quanta energia anual podem obtenir d’una instal·lació connectada a la xarxa
d’una potència pic de 2 kWp i una producció anual estimada de 1.500 kWh/any kWp.
Eanual (kWh/any) = Pgenerador (kWp) x Esolar (kWh/any kWp)
2 kWp x 1.500 kWh/any kWp = 3.000 kWh/any
5.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la

xarxa
Les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la xarxa són generadors d’electrici

tat constituïdes per tres elements bàsics. El generador fotovoltaic, ubicat habitu
alment sobre qualsevol terreny proper a la xarxa elèctrica o, també, sobre la teulada
d’un edifici o integrat en qualsevol element estructural del mateix edifici. L’ondula
dor, convertidor o inversor, que transforma l’energia en forma de corrent continu
dels panells fotovoltaics (generador fotovoltaic) en corrent altern d’igual tipus i valor
que la de la xarxa elèctrica. Finalment, el punt de connexió amb la xarxa elèctrica,
que està condicionat a la concepció funcional de la instal·lació (autoconsum o una
instal·lació de venda d’energia).
En les instal·lacions fotovoltaiques, el generador fotovoltaic produeix energia
elèctrica en funció de la radiació solar incident. Per tant, l’energia injectada a la xarxa
variarà segons l’hora del dia, l’època de l’any i la meteorologia. En aquest sentit, op
cionalment, les instal·lacions d’autoconsum poden disposar d’un sistema d’acumu
lació energètica, ja siguin bateries electroquímiques, acumuladors tèrmics o altres
solucions d’emmagatzematge, que permet emmagatzemar l’excedent d’energia pro
duïda durant les hores de radiació solar en les quals el consum d’energia instantània
és inferior a la producció solar, tot i que l’eficàcia d’aquesta solució està supeditada
a la utilització d’un sistema de gestió intel·ligent de la demanda que ha de permetre
autogestionar de forma modulant l’energia solar produïda/emmagatzemada.
Figura 5.1. Repre

sentació gràfica de
5000 5000
la comparativa de
consum - producció fo
tovoltaica amb equips
d’un habitatge amb 3750 3750
Potència en W
Potència en W
autoconsum directe
respecte d’un autocon
sum amb acumulació. 2500 2500
1250 1250
Consum de la xarxa Generació fotovoltàica Autoconsum Enmagatzematge en bateria Descàrrega de bateria

Figura 5.2 Esquema
genèric representatiu
A1
d’una instal·lació
fotovoltaica
connectada a xarxa.
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
Xarxa de distribució
En l’esquema es poden identificar els elements següents:
5.2.1. Elements bàsics (A)
Són els components essencials que formen part d’una instal·lació fotovoltaica
connectada a la xarxa (generador fotovoltaic, inversor i punt de connexió).
A1 - Generador fotovoltaic
Està format per un conjunt de panells fotovoltaics que transformen la radiació
solar directament en electricitat de corrent continu (CC). Els panells fotovoltaics
s’han d’agrupar en conjunts anomenats sèrie o string.
Cada sèrie ha de constar de la quantitat de panells que permeti:

1. Assolir un voltatge en el punt de màxima potència (Vmpp o Vmax) que estigui
dins el rang de tensions de funcionament del seguidor del punt de màxima potència
(MPPT, maximum power point tracker) de l’inversor.
2. El voltatge en circuit obert (Voc) de la sèrie (suma dels panells connectats en
sèrie) resta limitat al voltatge màxim admès per l’inversor.
3. La intensitat màxima (Icc) del conjunt (suma de les sèries connectades en
paral·lel) resta limitada a la màxima intensitat admissible en l’entrada MPPT de
l’inversor.

La composició de les sèries en cada entrada MPPT (maximum power point trac
ker) de l’inversor ha de disposar de la mateixa quantitat i característiques elèctriques
dels panells, de tal manera que, en cada entrada MPPT de l’inversor, totes les sèries
strings disposin dels mateixos valors de voltatge i intensitat.
Per optimitzar el rendiment de la instal·lació, la potència total del generador
fotovoltaic hauria de ser d’entre 1 i 1,2 vegades la potència nominal de l’inversor
[PGFV= (1 a 1,2) • Pinv] per tal que aquest pugui fer una transformació eficaç en
la totalitat de l’arc de radiació solar, amb una potència al més propera possible a la
potència nominal de l’inversor. Sovint, la limitació de l’espai disponible és el que
condiciona la potència del camp fotovoltaic. No obstant això, cal trobar l’inversor
que millor s’ajusti al generador seguint els criteris anteriors.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
A2 - Inversors de CC/CA per a instal·lacions connectades a xarxa

L’inversor de CC/CA és l’element encarregat de transformar el corrent continu
(CC) produït pels panells fotovoltaics en corrent altern (CA) de les mateixes
característiques de tensió i freqüència de la xarxa elèctrica de distribució a la qual
s’acobla: 3 x 400/230 V.
Per a instal·lacions amb potència nominal de l’inversor de fins a 15 kW (RD
244/2019), la seva connexió es pot realitzar a una línia monofàsica de 230 Vca. Per a
potències superiors, la connexió ha de ser a una línia trifàsica (3 x 400/230 V) i amb
un desequilibri màxim entre les fases de 5 kW.
En aquest segon cas, es pot utilitzar un inversor únic trifàsic (3 x 400/230 Vca)
o un conjunt d’inversors monofàsics connectats per grups del mateix nombre i
potència a les tres fases R-S-T-N de la línia de baixa tensió.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
Figura 5.3
Representació
gràfica de connexió
d’inversors monofàsics
en una configuració
trifàsica
L1 L2 L3 N

Figura 5.4.
d’un inversor trifàsic
en una xarxa trifàsica.
L1 L2 L3 N
Figura 5.5.
Imatge d’inversor
de connexió a xarxa
monofàsic.
L’inversor de connexió a xarxa ha de disposar d’un conjunt de proteccions obli

gatòries (RD 1699/2011) per poder acoblar-se a la xarxa elèctrica, com són les se
güents:
1. No funcionament en «illa»: l’inversor no pot estar generant quan no hi hagi
tensió a la xarxa de distribució a la qual està connectat.
2. Control de mínima i màxima tensió: l’inversor s’ha de desconnectar automàti
cament quan la tensió del sistema decaigui a partir del 85% de la tensió de referència
(mínima tensió Umin = 0,85 x U0), o quan la superi en un valor del 110% (màxima
tensió Umax = 1,10 x U0).
3. Control de freqüència: l’inversor s’ha de desconnectar automàticament quan la
freqüència de xarxa decaigui per sota de 49 Hz, o superi els 51 Hz
Aquestes proteccions, habitualment, estan incorporades en el mateix inversor i,

en la documentació de legalització de la instal·lació, s’ha d’aportar el document que
acredita que el fabricant té en compte i compleix les proteccions anteriors.
D’altra banda, tots els inversors de connexió a xarxa disposen d’un sistema de
control al costat CC que permet optimitzar el funcionament dels panells fotovoltaics.
Aquest control s’anomena seguiment del punt de màxima potència o MPPT.
El sistema busca el punt de màxima potència (Impp, Vmpp) del camp fotovoltaic
per tal que aquest generi la màxima potència disponible en cada moment, ja que
aquesta varia, principalment, en funció de la irradiància solar i, en segon terme, per
l’efecte de la temperatura ambient a les cèl·lules solars dels panells.
A4 - Punt de connexió
És el punt on s’interconnecta la instal·lació fotovoltaica amb la xarxa elèctrica; la
ubicació o característiques d’aquest punt de connexió depèn de la tipologia funcional
de la instal·lació. En general, en les instal·lacions d’autoconsum, el punt de connexió
se situa en la xarxa interior. Per contra, en les instal·lacions de venda d’energia, el punt
de connexió se situa en la xarxa de distribució o en la caixa general de l’abonat (CGP).
No obstant això, en aquests últims casos, la designació de les condicions tècniques
de connexió queden determinades per la companyia distribuïdora d’electricitat i això
implica que la petició d’aquest punt és un dels tràmits administratius que s’han de
fer prèviament a l’execució d’una instal·lació.
Específicament, les instal·lacions generadores de venda d’energia han
d’implementar un comptador d’energia injectada a la xarxa elèctrica. Aquest element
permet comptabilitzar l’energia generada per la instal·lació i la que consumeix.
El comptador ha d’estar homologat per la companyia distribuïdora i complir
amb el que estableix la normativa específica sobre els punts i equips de mesura, com
també ha d’estar situat dins el mòdul corresponent de doble aïllament amb la resta
d’elements de protecció general de la interconnexió. Aquest mòdul ha de poder ser
precintat per la companyia distribuïdora i s’ha d’ubicar al punt límit publicoprivat de
la propietat, amb accés per part de la companyia les 24 hores i els 365 dies de l’any.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum

5.2.2. Proteccions elèctriques (B)
Per a la connexió de la instal·lació fotovoltaica amb la xarxa de baixa tensió, és

obligatori complir amb les exigències que estableix el Reglament electrotècnic de
baixa tensió (REBT), a més, aquesta connexió està subjecta específicament a les
disposicions següents:
1 Protecció contra sobreintensitats (sobrecàrregues) ITC-BT-22.

2 Protecció contra sobreintensitats (curtcircuits) ITC-BT-22.
3 Protecció contra sobretensions ITC-BT-23.
4 Protecció contra contactes directes i indirectes ITC-BT-24.
5 Presa de terra ITC-BT-18, 19, 26.
Complementàriament, la instal·lació ha d’observar les mesures de protecció de

la salut i seguretat dels treballadors enfront del risc elèctric, d’acord amb el que
s’estableix en el Reial decret 614/2001, de 8 de juny, sobre disposicions mínimes per
a la protecció de la salut i seguretat dels treballadors enfront del risc elèctric.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
5.2.2.1 Proteccions en la part de CC
Els generadors fotovoltaics de les instal·lacions fotovoltaiques de connexió a la xar
xa, habitualment, operen a voltatges CC considerats perillosos (> 75 VCC); com a
conseqüència d’això, aquests circuits han d’estar protegits contra xocs elèctrics per
contactes directes i indirectes.
En aquest cas, com a regla general, en el generador elèctric s’han d’utilitzar bar
reres físiques per a la protecció contra contactes directes, com ara:
1. Cables unipolars de doble aïllament (classe II) en totes les conduccions elèc
triques del generador fotovoltaic per tal de minimitzar el risc de defecte a terra i de
curtcircuit.
2. La tensió CC del generador no ha de superar el 50% de la tensió nominal
assignada als cables per a aplicacions de CA.
3. Els cables utilitzats han de ser capaços de suportar durant la vida de la
instal·lació (de 20 a 25 anys) les condicions mediambientals (temperatura, radiacions
ultraviolada, etc.).
4. Totes les connexions i unions de línies s’han de fer amb terminals protegits
(per exemple, tipus Multi-Contact) per garantir la protecció contra contactes directes
involuntaris.
5. Senyalització del perill elèctric existent en les canalitzacions i/o caixes de
connexió.
Com a mesura de protecció de contactes indirectes, els inversors, habitualment,

incorporen un detector de fallada d’aïllament elèctric dels conductors i/o equips, el
qual analitza constantment l’aïllament elèctric entre els conductors del generador
fotovoltaic i la presa de terra. Quan el nivell d’aïllament decreix a valors perillosos,
el control desconnecta l’inversor del generador fotovoltaic fins que no es restableix
el nivell d’aïllament inicial; és a dir, fins que s’ha reparat el defecte de la instal·lació.
Aquest dispositiu integrat en l’inversor no elimina el perill; únicament avisa del
perill. Per fer desaparèixer el perill, cal la interrupció de les sèries per aconseguir
nivells de tensió segurs o curtcircuitar els conductors elèctrics del generador, fet que
comporta que la tensió del generador es redueixi a zero.
En cas que aquest dispositiu no estigui integrat en l’inversor, és preceptiu incor
porar un detector de defecte d’aïllament extern a l’inversor que garanteixi la protec
ció contra contactes indirectes.
Figura 5.6. Imatge de
cable unipolar específic
per a instal·lacions
solars i connectors
Multi-Contact (MC)
per a connexions
elèctriques en el
generador fotovoltaic

B1 - Proteccions contra sobretensions (varistors)
El protector de sobretensions (varistor) és un element de protecció que, en els
casos que ens ocupen, està destinat a protegir la instal·lació, principalment, contra
les sobretensions transitòries d’origen atmosfèric.
En termes generals, s’instal·la un element de protecció de sobretensions
transitòries tipus II per cada entrada MPPT de l’inversor. Aquesta qüestió està
supeditada al fet que els cables i les masses del camp fotovoltaic estiguin a una
distància suficientment separada de la xarxa del parallamps, si n’hi ha. En el cas
contrari, cal preveure la utilització de protectors de sobretensions tipus I seriats amb
protectors tipus II per a cada MPPT de l’inversor.
Les característiques d’aquests varistors han d’estar en consonància amb les
tensions i potències del generador fotovoltaic de connexió a xarxa, el nivell de
protecció que es vol assolir i la ubicació geogràfica de la instal·lació. Amb caràcter
general, el protector de sobretensions del camp fotovoltaic ha de complir les
característiques següents:
1. Tipus II
2. Tensió nominal de servei màxima Ve> 1,25 Voc string
3. Nivell de protecció Vp ≤ Vinversor
4. Intensitat nominal de descàrrega In ≥ 5 kA
No obstant això, cal seguir les recomanacions dels fabricants d’aquests equips i,
en especial, la ITC-BT-23 i la resta de normativa que calgui aplicar-hi.
B2 - Fusibles de la línia del generador fotovoltaic

Des del punt de vista de la protecció contra sobrecàrregues, no cal protegir els
cables de la línia de connexió de les sèries o strings si la capacitat de transport dels
cables no és inferior a la intensitat màxima que pot afectar-los.
Com a regla general, la intensitat màxima admissible del conductor ha de ser
superior a > 1,25 vegades la Icc del camp fotovoltaic associat [Imax= 1,25 · Icc camp
FV] per tal de garantir que aquest resistirà el corrent de curt circuit del camp i no
requerirà proteccions específiques per protegir el conductor contra sobrecàrregues.
Figura 5.7. Imatge

d'equip de protecció
contra sobretensions
transitòries i fusibles
per a la protecció dels
panells de les intensitats
inverses d’origen extern.
Pel que fa a la protecció de sobrecàrregues dels panells fotovoltaics, tot i que la
intensitat de curtcircuit (Icc) del generador fotovoltaic no resulti gaire elevada (Icc
= 1,08 Imppt), cal considerar la instal·lació de fusibles per a la protecció dels panells
de les intensitats inverses d’origen extern, com a conseqüència dels fets següents:
1. Inversió de polaritat en algun element del camp fotovoltaic.

2. Defecte a terra en els elements amb connexió de terra.
En aquest sentit, atès que els panells fotovoltaics són capaços de suportar un
corrent invers d’entre 2,5 i 3 Isc (IEC TS 62257-7-1), únicament cal protegir les sèries
(strings) al camp fotovoltaic quan hi hagi més de tres sèries de panells connectades
en paral·lel al mateix MPPT i/o inversor.
En aquest cas, s’ha de col·locar un fusible classe gPV per a cada conductor polar
(+/-) de cada sèrie de panells del generador. Aquests fusibles han de complir els
requisits següents:
1. Tensió nominal de servei màxima Vfusible > 1,2 Vco string

2. Intensitat nominal Ifusible ≥ 1,32 Icc string
B3 - Interruptor manual o automàtic

En cas que l’inversor no incorpori un element de seccionament, com a criteri
general, en cada inversor o agrupacions d’entrades MPPT és preceptiu instal·lar
un element de desconnexió en càrrega (interruptor), la funció principal del qual és
el seccionament amb càrrega de l’entrada CC de l’inversor, fet que ha de permetre
realitzar de manera segura les operacions de manteniment en aquests equips, tal com
exigeix el Reial decret 614/2001, en què es defineix que el personal de manteniment
de la instal·lació ha de tenir accés a elements d’aïllament i bloqueig dels elements
generadors i no n’hi ha prou amb la parada de l’inversor.
En aquest cas, cal destacar que els fusibles no poden actuar com a element
seccionador amb càrrega de cap equip de la instal·lació; és a dir, no es poden utilitzar
per desconnectar el generador fotovoltaic de l’inversor quan aquest està connectat i
injectant a xarxa, ja que aquesta acció provocaria un arc elèctric en el fusible amb el
perill de cremades i incendi.
Els interruptors de desconnexió en càrrega s’han d’instal·lar al final del circuit de
les sèries de panells en direcció a l’inversor. És a dir, en els quadres de distribució dels
subcamps o quadres de distribució dels inversors i, òbviament, aquests interruptors
han de ser compatibles per a l’ús amb CC i ajustats als requisits mínims següents:
Tensió nominal de servei màxima Vinterruptor > 1,2 Vco string

Intensitat nominal Iinterruptor ≥ 1,25 Icc string
Els detalls genèrics de dimensionament d’aquest element es realitza tal com

s’indica en la ITC-BT-22.

5.2.2.2. Proteccions en la part de CA
Com s’ha indicat anteriorment, aquestes instal·lacions estan subjectes a les exigèn
cies tècniques que estableix el Reglament electrotècnic de baixa tensió (REBT), com
també als requeriments específics del Reial decret 1699/2011, pel que fa a les qües
tions específiques de la interconnexió amb la xarxa elèctrica i la mesura de l’energia
injectada a la xarxa.
Preceptivament, la instal·lació també ha de complir les mesures de protecció de
la salut i seguretat dels treballadors enfront del risc elèctric, establerts en el Reial
decret 614/2001.
B4 - Quadre de connexió de l’inversor a la xarxa CA

Habitualment, els dispositius de protecció elèctrica protegeixen aigües avall del
generador. En aquest cas, en els moments de radiació solar, el generador és la instal
lació fotovoltaica i, per aquest motiu, els dispositius de protecció AC del generador
fotovoltaic s’han de situar al més a prop possible de l’inversor, en la línia elèctrica
específica de generació i ha de constar dels elements següents.
Interruptor automàtic de tall de la sortida CA de l’inversor

Aquest és un element de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits, encara
que, en aquest cas, la seva funció principal és el seccionament amb càrrega de la
sortida CA de l’inversor, fet que permet realitzar de manera segura les operacions de
manteniment d’aquests equips, tal com exigeix el Reial decret 614/2001, en el qual
es determina que el personal de manteniment de la instal·lació ha de tenir accés a
elements d’aïllament i bloqueig dels elements generadors i no n’hi ha prou amb la
parada de l’inversor.
En les instal·lacions de més d’un inversor, cada inversor ha de disposar de
l’interruptor automàtic d’una intensitat nominal Iinterruptor > 1,3 IAC inversor i, en qualsevol
cas, cal considerar els requeriments descrits en la ITC-BT-22.
Interruptor automàtic diferencial de tall de la sortida CA de l’inversor

Element de protecció contra contactes directes i indirectes. Aquest dispositiu
s’encarrega de detectar corrents derivats a terra per causa d’un defecte d’aïllament i
activa la desconnexió immediata del circuit per evitar contactes directes i indirectes
de persones.
En les instal·lacions d’autoconsum, els diferencials han de ser de tipus A i, en el
cas que les instal·lacions generadores siguin accessibles al públic general o estiguin
ubicades en zones residencials o anàlogues, la protecció diferencial dels circuits de
generació ha de ser de 30 mA, i, en qualsevol cas, cal observar els requeriments
descrits en la ITC-BT-24.
B5 - Punt de connexió AC
És el punt on s’interconnecta la instal·lació fotovoltaica amb la xarxa elèctrica;
la ubicació o característiques d’aquest punt de connexió depèn de la tipologia
d’instal·lació. En aquest sentit, podem concretar les variables següents.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
B5.1 Instal·lacions d’autoconsum

La connexió de la instal·lació d’autoconsum, habitualment, es realitza aigües
avall del comptador del consumidor en la caixa general de protecció de la qual
parteixen els consums. En els casos d’autoconsum col·lectiu en edificis, la instal·lació
de producció no pot connectar-se directament a la instal·lació interior de cap dels
consumidors associats a la instal·lació d’autoconsum col·lectiu i ha de realitzar-se
per mitjà d’una caixa general de protecció independent connectada en l’embarrat
general de la centralització de comptadors.
En termes generals, el punt de connexió d’un autoconsum s’ha de situar en la
xarxa interior de l’abonat i ha de disposar dels elements següents:
Interruptor seccionament amb càrrega de la línia de generació

La seva funció principal és el seccionament amb càrrega de la línia CA de la
instal·lació generadora, fet que permet realitzar de manera segura les operacions de
manteniment d’aquestes instal·lacions, tal com exigeix el Reial decret 614/2001, en
el qual es determina que el personal de manteniment de la instal·lació i/o el personal
d’emergències ha de tenir accés a elements d’aïllament i bloqueig del generador.
L’interruptor automàtic ha de tenir una intensitat nominal Iinterruptor ≥ 1,3 IAC
generador
FV i, en qualsevol cas, cal respectar els requeriments descrits en la ITC-BT-22.

B5.2 Instal·lacions de venda d’energia
La connexió de la instal·lació de venda es pot realitzar directament a la xarxa
de distribució o en la caixa general del consumidor (CGP). Per tant, a la instal·lació
fotovoltaica cal que s’incorpori un «quadre d’interconnexió» de la instal·lació
fotovoltaica, que s’ha d’ubicar al punt límit publicoprivat de la propietat, amb accés
per part de la distribuïdora les 24 hores i els 365 dies de l’any.
Interruptor general manual, que ha de ser un interruptor magnetotèrmic amb

intensitat de curtcircuit superior a la indicada per l’empresa distribuïdora en el punt
de connexió. Aquest interruptor ha d’estar accessible a l’empresa distribuïdora en tot
moment, amb l’objecte de poder fer les desconnexions manuals.
Interruptor automàtic diferencial, amb la finalitat de protegir les persones en

el cas de derivació d’algun element de la part contínua de la instal·lació. (Els circuits
de protecció han de constar d’un o diversos interruptors diferencials que garanteixin
la protecció contra contactes indirectes de tots els circuits.)
Comptador bidireccional d’energia injectada a la xarxa elèctrica. Aquest

element permet comptabilitzar l’energia generada per la instal·lació i la que
consumeix; per tant, aquest element realitza una lectura en dues direccions o
«bidireccional».
Fusible de la instal·lació CGP. Aquest fusible actua com a fusible de protecció

general de la instal·lació en el cas que, línies amunt de la instal·lació, hi hagi alguna
protecció defectuosa que no actuï o bé que s’hagi produït un curtcircuit accidental.
En aquesta situació, el fusible general protegeix la instal·lació.
El poder de tall (PdC) d’aquest fusible ha de ser superior al valor de la potència

de curtcircuit de la línia en el punt de connexió. Aquest valor ve determinat per la
companyia distribuïdora.
5.2.2.3. Presa de terra (C)

L’article 15 del Reial decret 1699/2011 estableix les condicions de connexió de
terra de les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la xarxa elèctrica de baixa
tensió.
Segons aquest article, les masses de la instal·lació fotovoltaica han d’estar con
nectades en una terra independent del neutre de l’empresa distribuïdora, així com de
les masses de la resta de subministraments.
C1 - Presa de terra de la instal·lació fotovoltaica
La instal·lació d’una terra independent per a les masses de la instal·lació
fotovoltaica implica que hi ha d’haver una distància mínima entre les piques de
terres de la instal·lació fotovoltaica i la de l’edifici per tal que no es creïn tensions
perilloses i pas de defectes d’una a l’altra. Sovint, aquesta condició és molt difícil
o gairebé impossible de complir, principalment en instal·lacions ubicades en les
cobertes d’edificis de zones urbanes.
En qualsevol cas i davant aquest tipus de dificultat, les solucions alternatives han
de ser proposades a la direcció general competent per trobar-hi una solució factible
i segura.
El dimensionament de les línies de terra es realitza d’acord amb el que s’especifica
al REBT ITC-BT-18, ITC-BT-19 i ITC-BT-26, així com en els punts més significatius
d’altres instruccions tècniques complementàries.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum

5.2.2.4. Opcionals per a les instal·lacions d’autoconsum (D)
Les instal·lacions d’autoconsum poden incloure un seguit de dispositius addicionals

per a la gestió dels excedents d’energia. En aquest cas, les solucions més habituals es
poden resumir en dispositius de no injecció d’energia que limiten la producció al
consum instantani, i, per tant, es pot categoritzar la instal·lació com un autoconsum
sense excedents, fet que permet simplificar el procés de legalització de la instal·lació,
o bé acumuladors elèctrics, que permeten optimitzar l’energia generada mitjançant
l’acumulació dels excedents.
D1 - Dispositius de no injecció d’energia

La instal·lació d’aquest dispositiu permet acreditar la instal·lació com un auto
consum sense excedents, fet que eximeix de la petició de punt d’accés a la distribuï
dora, i això redueix la tramitació administrativa d’aquest tipus d’instal·lacions. Tot i
que, si la instal·lació té una potència inferior a < 15 kW i està situada en sòl urbà, per
defecte està exempta d’aquesta tramitació, tal com defineix el Reial decret 244/2019.
Els dispositius antiexportació tenen un conjunt d’elements de mesura i comuni
cació que en combinació amb el/s inversor/s limiten la producció solar a la demanda
de consum instantani, fet que impedeix en tot moment l’exportació d’energia elèc
trica a la xarxa.
En concret, aquest sistema consta d’un analitzador d’energia (METER) muntat a
capçalera de la línia de consum que mesura el consum instantani. Aquesta informació
la transmet a l’inversor i l’inversor ajusta la producció solar a la demanda instantània
del moment, tot això amb un temps de resposta inferior a 2 segons; a més, en el
cas de pèrdua de comunicació entre l’inversor i el METER, la producció solar s’ha
d’aturar fins que es torni a establir la comunicació.
Un laboratori acreditat ha de certificar que el conjunt dels equips compleixen
els requeriments específics de funcionament definits en la norma ITC-BT-40 del
Reglament electrotècnic de baixa tensió
Figura 5.8. Imatge

d’un METER que
associat als inver
sors permet limitar
l’exportació d’energia a
la xarxa.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
D1 - Sistemes d’acumulació elèctrica

Opcionalment, les instal·lacions d’autoconsum poden disposar d’un sistema
d’acumulació energètica, ja siguin bateries electroquímiques, acumuladors tèrmics
o altres solucions d’emmagatzematge, que han de permetre aprofitar l’excedent
d’energia produïda durant les hores de radiació solar en les quals el consum d’energia
instantània és inferior a la producció solar.
En el cas de l’emmagatzematge electroquímic, les bateries de liti són les més
habituals en aplicacions d’autoconsum amb acumulació, ja que, en termes generals,
permeten càrregues/descàrregues intensives sense afectar significativament la seva
vida útil, a més, poden descarregar-se fins a un 90% de la seva capacitat nominal amb
un rendiment energètic de fins al 97%.
Bateria de liti (LiFePO4) Bateria de plom (OPZS)
Cicles de vida útil 4.500 cicles (descàrregues del 2.500 cicles (descàrregues del 70%)
70%)
Màxima profunditat de descàrrega 90% 60%

recomanada
Eficiència energètica (càrrega/ 97% 85%

descàrrega)

La incorporació de bateries electroquímiques en una instal·lació d’autoconsum
requereix un carregador/convertidor que carrega/descarrega les bateries en funció de
les circumstàncies de producció/consum instantànies. Aquest dispositiu, en algunes
ocasions, està integrat com una funció de l’inversor (com en l’esquema genèric), però
majoritàriament aquesta opció no està inclosa en l’inversor, per la qual cosa s’ha de
suplementar la instal·lació amb aquest dispositiu addicional a més de les bateries.
Pel que fa a solucions d’emmagatzematge tèrmic, aquesta opció està supeditada
a la utilització d’un sistema de gestió intel·ligent de la demanda, que s’ha d’integrar
amb el sistema de climatització o producció d’ACS i ha de permetre autogestionar
de forma modulant l’energia solar produïda, emmagatzemant tèrmicament els
excedents solars.
Figura 5.9.
Bateries de liti per a
aplicacions d’autocon
sum.
A1
B1
B2
D2
B3
A2
B4
B5
A3 D1
M
C1
Línea de consum
6. Exemple de dimensionament
d’una instal·lació fotovoltaica
connectada a la xarxa
Com a exemple de referència, establirem el dimensionament d’una instal·lació

fotovoltaica d’autoconsum instantani, situat a la ciutat de Barcelona i muntada
sobre la coberta inclinada d’un habitatge, amb les condicions de partida següents:
• Coberta de 40 m2 (4 x 10 m) lliure d’ombres, orientada al sud (= 0°) i una incli
nació de β = 15°.
• Contracte elèctric monofàsic tarifa 2.0 amb una potència contractada de 5,75
kW.
Aquest habitatge presenta un consum domèstic de 48 kWh/dia amb un perfil
mitjà diari com el que es mostra en el gràfic 6.1.
En la figura 6.1 podem observar que el consum mitjà en les hores de radiació
solar (de les 8 h a les 16 h) està comprés entre 2 kWh i 2,7 kWh de consum mitjà en
aquesta franja horària.
6.1. Característiques inicials de la instal·lació
Sota les condicions establertes, inicialment delimitarem les característiques

principals de la instal·lació proposada, en funció del perfil de demanda energètica i
la superfície disponible.
En primer terme, podem observar que en les hores de radiació solar el consum
energètic mitjà està comprés entre 2 kWh i 2,7 kWh. En aquest cas, per tal de
minimitzar l’excedent d’energia, la potència de la instal·lació fotovoltaica proposada
està dins d’aquest marge de consum, ja que com més ens allunyem per excés d’aquest
valor, més excedents hi haurà, i això penalitza la rendibilitat de la instal·lació.
Sota aquesta premissa, en la taula següent podem observar l’excedent previst
per a diverses potències fotovoltaiques (de kWp 2 a 5 kWp), sobreposat al perfil de
consum d’aquest cas.
Figura 6.1.
kWh
4,0
3,7
3,4
3,2
2,9
3,0
2,72 ,7
2,52 ,5
2,32 2,3 2,3 ,3
2,2
2,02 ,0
2,0 1,71 ,7
1,5
1,0 1,1
1,0 0,90 ,9 0,80 ,8
0,0
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 h

En la figura 6.2 podem observar que, amb una potència fotovoltaica superior
a 3 kWp, es comencen a generar excedents d’energia en les hores de radiació solar,
aquest excedent és proporcional a l’augment de la potència fotovoltaica, de manera
que la potència recomanada del camp de panells ha de ser ≤ 3.000 Wp, per tal de
minimitzar els excedents i optimitzar la rendibilitat de la inversió.
D’acord amb la potència de camp estimada, avaluarem si amb panells policristal:
Snecessària (m2) = Ppanells (Wp) / Rsolar/superfície (Wp/m2)
3.000 Wp/ 150 Wp/m2 = 20 m2
A partir de la potència del camp de panells, podem determinar la potència del

convertidor aplicant simplement el factor de relació indicat pels fabricants i que és
aproximadament el següent:
Pconvertidor (W) = Pcamp de panells (Wp) / 1,2
3.000 Wp/ 1,2 = 2.500 W
Aquesta relació és deguda al fet que el camp generador opera amb un rendiment
estimat del 80% per efectes de la brutícia, els desequilibris de producció entre mò
duls o la reflexió de llum per desviacions de la trajectòria del Sol.
Un cop determinada la potència de la instal·lació, s’ha de validar que la potència
d’aquesta és compatible amb la potència admissible de la instal·lació existent.
En cas que es prevegi injecció d’energia a la xarxa de distribució i la potència de la
instal·lació fotovoltaica sigui superior a 15 kW, la instal·lació requereix l’autorització
d’accés per part de la companyia distribuïdora.
Pinstal·lació FV (W) ≤ 15.000 W
2.500 W ins FV ≤ 15.000 W

Figura 6.2.
4,0
3,0
2,0
1,0
0,0
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24
Consum
Producció FV 3000 kWp Producció FV 4500 kWp
Producció FV 2000 Wp Producció FV 3500 kWp Producció FV 5000 kWp
Producció FV 2500 kWp Producció FV 4000 kWp
Taula 6.1. Potència FV 2.000 Wp 2.500 Wp 3.000 Wp 3.500 Wp 4.000 Wp 4.500 Wp 5.000 Wp
Excedent < 5% < 5% < 7% > 15% > 20% > 30% > 35%
6.2 Selecció dels components bàsics de la instal·lació (inversor, panell
fotovoltaic i estructura de suport)
Sobre la base de la caracterització inicial de la instal·lació, inicialment s’ha de

seleccionar el convertidor que ha de complir els requeriments de potència establerts
inicialment i una tensió d’operació AC d’igual tipus i valor del de la xarxa elèctrica.
El convertidor és l’element condicionant de la composició elèctrica i el nombre
de panells del generador fotovoltaic, considerant que el voltatge i la intensitat del
generador han d’estar dins el rang de funcionament admissible per l’inversor. També
l’estructura s’ha d’adaptar al nombre de panells resultants i a les condicions físiques
de fixació dels panells en la superfície prevista.
En aquest cas, els equips seleccionats presenten les característiques següents:
Panell
Potència pic 290 Wp
Tensió (MPPpp) 32,1 V
Intensitat (MPPpp) 9,02 A
Tensió circuit obert 38,8 V
Intensitat curt circuit 9,71 A
Intensitat màxima inversa 25 A
Tensió d’aïllament 1.000 V
Rendiment 17,4 %
Dimensions 1.660 x 999 x 38 mm
Convertidor
Tensió màxima d’entrada CC 600 V
Rang de voltatge CC (MPP) 175 V – - 500 V
Intensitat màxima entrada CC 15 A MPP
Número MPP 1
Interruptor CC SI
Detector de defecte d’aïllament SI
Potència aparent CA 2.500 VA
Tensió CA Monofàsic 230 V
Factor de potència 1
Intensitat màxima AC 11 A
Estructura
Material Alumini anoditzat
Cargols Inoxidable
Esforç mecànic admissible 3.950 Nm2
Velocitat de vent de succió 48,4 m/s 174 km/h

màxima.
Càrrega màxima. 4.000 Pa

6.3. Configuració del camp de panells (generador fotovoltaic)
En aquest punt del procés de dimensionament, en primer terme cal determinar el

nombre de panells, dividint la potència pic del camp establerta inicialment (3.000
Wp) entre la potència pic del tipus de panell seleccionat (290 Wp).
Pinstal·lació FV (Wp) / Ppanell (Wp)
2.500 Wpins FV / 290 Wppanell = 10,34 panells
Com a resultat d’aquesta operació, a efectes pràctics, consideraríem que la

instal·lació ha de disposar de 10 panells. Aquesta quantitat resta subjecta al fet
que no hi ha cap impediment físic per poder instal·lar aquest nombre de panells en
l’emplaçament establert.
Un cop concretat el nombre de panells, cal fer la configuració elèctrica del
generador fotovoltaic, és a dir, definir el nombre de mòduls fotovoltaics en sèrie
(això estableix els voltatges Voc i Vmpp d’entrada a l’inversor) i el nombre de sèries
en paral·lel (això estableix la intensitat Impp total del corrent elèctric del generador
fotovoltaic a l’entrada a l’inversor). Cal tenir cura que els valors d’aquests paràmetres
estiguin dins el rang de funcionament de l’inversor.
En el nostre exemple s’utilitza un convertidor comercial monofàsic de 2,5 kW de
potència en CA amb les característiques elèctriques d’entrada CC taula 6.2.
Amb la quantitat de panells fotovoltaics seleccionats (10 panells), la configuració
elèctrica del generador fotovoltaic queda determinada en una sèrie de 10 panells, tal
com es mostra a la figura 6.3. Com que els fabricants de mòduls fotovoltaics Com
Taula 6.2.
Característiques CC del convertidor
Tensió màxima d’entrada CC 600 V
Rang de voltatge CC (MPP) 175 V – - 500 V
Intensitat màxima d’entrada CC 15 A
Número MPP 1
Figura 6.3
10 mòduls m sèrie:
Pmpp:2900 Wp
Vmpp:321 V Immpp: 9,02 A

Voc: 388 V Icc: 9,71 A
- +
Aquesta configuració compleix els paràmetres de l’inversor en CC, tal com s’indica
a continuació:
388 Vco < 600 V (màx. tensió de l’inversor)

9,71 Icc l < 15 A (màx. intensitat de cada MPP de l’inversor)
175 V < 321 Vmpp < 500 V (rang de voltatge d’MPPT)
Una vegada definits els paràmetres de tensió i intensitat de cada sèrie de mòduls,
es procedeix a calcular la secció dels conductors elèctrics que connecten els panells
amb l’inversor. En aquest cas assumirem que, per a l’exemple de càlcul, la longitud del
tram simple, des del grup més llunyà de 10 mòduls fins a l’entrada de l’inversor, és de
25 metres. Aquest tram discorre per la façana lateral de l’habitatge fins a l’arribada a
l’inversor i, per tant, ha d’estar protegit amb tub plàstic de PVC o similar.
Aplicant les equacions de la secció de conductors per a corrent continu, en funció
de la intensitat Impp de la sèrie, tenim el resultat següent, taula 6.3.
A continuació, es fan els comentaris següents relacionats amb el resultats de la
taula 6.3.
• La secció calculada (S càlcul) és de 0,44 mm2 amb una cdt (caiguda de tensió) de
4,81 V i, no obstant això, s’hauria de triar la mínima secció normalitzada, que és
d’1,5 mm2. En canvi, s’ha triat una secció (S triada) de 4 mm2 per homogeneïtzar
la amb la secció dels dos cables conductors del panell fotovoltaic amb què venen
equipats de fàbrica. Aquesta secció té una cdt de 2 V, que és dins el rang establert.
• Amb aquesta secció triada (4mm2) de cable, s’ha de validar que la intensitat
de 9,71 A sigui inferior a la màxima intensitat assolible pel conductor segons el
REBT ITC-BT-19 (taula 1, fila B, columna 9) per a conductors unipolars protegits
amb tub i instal·lats en superfície. En aquest cas, compleix amb les condicions de
seguretat: 9,71 A < 34 A (taula 1 ICT-BT-19).
6.4. Selecció de les proteccions CC
Quant a la seguretat de les persones, en aquest exemple, la composició del circuit

CC contempla una tensió d’operació habitual superior als 75 V, per la qual cosa és
necessari utilitzar barreres físiques per a la protecció contra contacte directes, com
per exemple:
• Cables unipolars de doble aïllament (classe II) en totes les conduccions

elèctriques de generador fotovoltaic per tal de minimitzar el risc de defecte a
terra i de curtcircuit.
Taula 6.3.
Long (m) Impp (A) Vmpp (V) C.D.T (%) S càlcul (mm2) V càlcul (V) S triada (mm2) V triada (V)
25 9,02 321 1,5 0,44 4,81 4 2

• Totes les connexions i unions de línies s’han de realitzar amb terminals prote
gits (per exemple tipus Multi-Contact) per garantir la protecció contra contactes
directes involuntaris.
• Senyalització del perill elèctric existent en les canalitzacions i/o caixes de

connexió.
Com a mesura de protecció de contactes indirectes, l’inversor proposat en l’exemple

disposa d’un dispositiu de detecció de defecte que, en cas de defecte d’aïllament, avisa
d’aquesta fallada i perill, però no elimina el perill. Per fer desaparèixer aquest perill,
cal la interrupció de les sèries per aconseguir nivells de tensió segurs o curtcircuitar
els conductors elèctrics del generador, fet que comporta que la tensió del generador
es redueixi a zero.
Finalment, pel que fa a la protecció de les persones, l’inversor disposa d’un
interruptor en càrrega que actua en la part CC del circuit de l’inversor, fet que permet
realitzar de manera segura les operacions de manteniment en aquests equips, tal
com exigeix el Reial decret 614/2001. En aquest cas, no cal posar cap interruptor en
càrrega addicional, ja que l’inversor el porta integrat.
Per una altra banda, des del punt de vista de la protecció contra sobrecàrregues,
en aquesta instal·lació no cal protegir els cables de connexió de les sèries o strings,
com a conseqüència que la capacitat de transport dels cables (34 A) és 1,25 vegades
superior a la Icc (9,71 A) del camp fotovoltaic associat.
Icc...
Imax > 1,25 · Icccamp FV
34 A > 9,71 A
Pel que fa a la protecció dels panells fotovoltaics de les intensitats inverses

d’origen extern, atès que els panells fotovoltaics són capaços de suportar un corrent
invers de 25 A i la suma de la Icc per cada entrada MPP de l’inversor és de 9,71 A, no
cal posar fusibles classe gPV per a cada conductor polar (+/-) de cada sèrie de panells
del generador.
Així doncs, en aquest exemple, com a proteccions del circuit CC únicament són
necessaris els protectors contra sobretensions transitòries (d’origen atmosfèric),
que són dispositius que limiten les tensions atmosfèriques (descàrrega d’un llamp)
que poden afectar els equips electrònics de la instal·lació (inversors) perquè no se
sobrepassin uns valors màxims de seguretat (1,2 kV a 1,5 kV).
En l’exemple de dimensionament de la instal·lació fotovoltaica s’ha d’instal·lar,
com a mínim, un protector de classe II, o tipus II, ja que és el protector que cobreix
el ventall de riscos més ampli. Un protector d’aquesta categoria ha de complir els
requisits tècnics de protecció de la taula 6.4.
La tensió màxima de servei (Uc) del protector ha de ser superior a la màxima
tensió de circuit obert del generador fotovoltaic (Voc) en un dia fred d’hivern i a la
màxima radiació incident.
La ubicació d’aquest protector ha de ser dins el quadre de proteccions de CC de la
instal·lació i la seva missió és protegir l’inversor en el costat de CC.
En el cas que la nostra instal·lació estigués ubicada en una zona geogràfica rural,
aïllada o muntanyosa, o les línies elèctriques del generador fotovoltaic estiguessin
molt properes a la xarxa d’un parallamps, s’hauria d’implantar la protecció anterior
amb una nova protecció de capçalera, classe I, instal·lada a la sortida del camp
fotovoltaic. Aquesta protecció té la funció d’eliminar, derivant-los a terra, corrents
elèctrics elevats procedents de llamps amb forta intensitat i que superarien la
capacitat de protecció del dispositiu classe II.
6.5. Selecció de la línia CA
En aquest cas farem el supòsit que la longitud del tram simple des de l’inversor fins
al punt de connexió AC és de 10 metres. Aquest tram discorre per la zona interior i
ha d’anar protegit per tub o canal.
D’altra banda, la caiguda de tensió d’aquest tram ha de ser de, com a màxim,
l’1,5% i s’ha de dimensionar per al 125% de la màxima intensitat de l’inversor (ITC
BT-40).
Aplicant les equacions de la secció de conductors per a corrent continu, tenim el
resultat de la taula 6.5.
S’ha escollit una secció de 4 mm2 per a fer-la homogènia amb la secció del tram
que discorre des de les proteccions de connexió fins al mateix punt de connexió.
La Imax admissible del conductor de 4 mm2 per a instal·lació superficial i amb tub
protector i dos conductors unipolars és de 34 A (ITC-BT-19, taula 1, fila B). Per tant,
el conductor seleccionat compleix la intensitat de l’inversor. El tipus de conductor ha
de ser RZ 0,6/1 kV Cu, de doble aïllament.
Taula 6.4
Característiques del protector de sobretensions tipus II
Tensió màxima de servei Uc 600 V
Nivell de protecció Up ≤ <1,2 – - 1,5 kV
Corrent nominal de descàrrega In 20 kA (8/20)
Corrent màxima de descàrrega Imax 40 kA (8/20)
Taula 6.5.
S càlcul S triada
Long (m) Impp (A) Vmpp (V) C.D.T (%) V càlcul (V) V triada (V)
(mm2) (mm2)
10 20 25 230 1,5 2,81 4 0,22

6.6. Selecció de les proteccions CA
Preceptivament a la sortida de l’inversor i també en el punt de connexió de la xarxa

(caixa de protecció i comandament o escomesa) s’ha d’instal·lar un interruptor
automàtic de CA que ha de permetre el seccionament amb càrrega de l’inversor i,
alhora, protegir contra sobrecàrregues i curtcircuits la instal·lació.
En aquest cas, cal seleccionar interruptors automàtics magnetotèrmics, amb
una intensitat nominal (IN) igual a 25 A, que compleixen la primera condició de
protecció contra sobrecàrrega:
Imax inversor ≤ Inominal PIA ≤ Imax cable
22A ≤ 25A ≤ 39A
A continuació, es comprova la segona condició de protecció, que és que la

intensitat de protecció per curtcircuit estigui per sota de la intensitat màxima que
suporta el cable:
1,45 · Inominal PIA ≤ Imax cable
1,45 · 25 A = 36,25 A < 39 A
Per tant, l’interruptor seleccionat compleix les condicions de protecció de

sobrecàrregues del conductor.
El poder de tall de l’interruptor automàtic ha de ser de, com a mínim, la intensitat
màxima de curtcircuit en el punt de la instal·lació on s’ubica. En l’exemple de càlcul,
el dispositiu ha de tenir un poder de tall mínim de 6 kA.
Amb referència a la protecció contra els contactes directes i indirectes provocats
per defectes de la instal·lació de CA, s’ha d’instal·lar un diferencial, just a la sortida
de l’inversor, que ha de tenir una sensibilitat de IΔN = 30 mA com a màxim i una
intensitat nominal (IN) igual a 40 A o una intensitat superior a la màxima que circula
pel conductor.
La presa de terra de la instal·lació fotovoltaica ha de ser una terra diferent del
terra del neutre de la companyia distribuïdora, és a dir, una terra independent.
6.7 Presa de terra
Una vegada seleccionat el punt on s’ubica la javelina de terra, es fa la mesura de la

resistència. Aquesta ha de ser inferior a:
Rt= V
I
En què:
V equival a 24 V, la tensió de defecte en locals humits i terres conductores.
I és una intensitat del defecte equivalent a la d’actuació del dispositiu de protecció
diferencial (30 mA).
Rt = 24 V / 0,03 A = 833,33 Ω.
Cal aclarir que a la part CA de la instal·lació és on hi ha el dispositiu de protecció

diferencial (ID). A la part CC, és a dir, als mòduls fotovoltaics, la protecció de
defectes ha de ser mitjançant el vigilant del control d’aïllament, ja que els dispositius
diferencials utilitzats normalment a les instal·lacions de CA no funcionen per a
defectes de CC.
Per tal d’assegurar una bona terra de protecció, convé obtenir mesuraments
entorn de 7 a 10 ohms, ja que aquests valors poden variar –de fet ho fan– amb
el nivell d’humitat del terreny en èpoques de l’any diferents a l’època en què s’ha
realitzat el mesurament.
Cal, no obstant, tenir en compte el que s’estableix a les ITC-BT-18 i ITC-BT-40
del REBT.
6.8. Estimació de la producció energètica
La rendibilitat d’una instal·lació d’aquestes característiques està supeditada a la

potencialitat de generació elèctrica anual. En aquest cas podem establir els valors
d’exemple següents, referits a la producció energètica.
6.8.1. Radiació solar disponible
Les dades de radiació solar per als càlculs de qualsevol sistema solar fotovoltaic
s’han d’obtenir d’entitats o organismes acreditats. En el cas de Catalunya, s’ha de
consultar l’Atles de radiació solar de Catalunya, edició 2000, elaborat per l’Institut
Català d’Energia (ICAEN).
A partir d’aquest document, busquem una de les estacions de mesurament més
properes al lloc d’ubicació de la instal·lació i prenem les dades de la radiació solar
global diària. Una vegada s’ha determinat l’orientació i la inclinació del generador
fotovoltaic, escollim la taula que s’ajusti més a aquests valors. En la columna
«Inclinació» de la taula prenem la fila corresponent a la inclinació del generador i
obtenim els valors de radiació solar global diària a la inclinació escollida de cada mes
de l’any i la mitjana diària anual. Utilitzarem aquest últim valor, la mitjana diària
anual, per a la realització del càlcul energètic.
Iniciant l’exemple, si introduïm el valor de = 15° en la taula de radiació de Bar
celona amb orientació 0° ( = 0°), obtenim 16,78 MJ/m2 dia, tal com s’indica en la
taula 6.6.

Com que els fabricants de mòduls fotovoltaics expressen la potència de generació
dels seus productes en watts i, a més, en unes condicions estàndards de radiació de
1.000 W/m2 i temperatura de cèl·lula de 25 °C, cal fer un canvi d’unitats per passar
dels MJ/m2·dia de les taules de radiació, com en el cas de l’Atles de radiació solar de
Catalunya, a kWh/m2·dia, multiplicant el valor indicat a la taula per 0,27, un factor
de conversió que fixa la relació que hi ha entre aquestes dues unitats.
3,6 MJ = 1 kWh
Aplicant els factors de conversió pertinents, passant aquests valors a [kWh/

m2·dia], finalment, obtenim la radiació incident en una inclinació de 15° en kWh/
m2 dia.
16,78 MJ/m2 dia / 3,6 MJ/kWh = 4,66 kWh/m2 dia
I podem establir:
Ga = 4,66 kWh/m2 dia x 365 dies = 1.701,3 kWh/m2
Aquest valor correspon a la radiació mitjana anual en la superfície de la coberta,

que és la mateixa que en la superfície del generador fotovoltaic (energia incident).
Taula 6.6. Orientació: 0°

Incli Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Anual
nació
0° 6,80 9,65 13,88 18,54 22,25 24,03 23,37 20,42 16,05 11,40 7,73 6,04 15,04
5° 7,70 10,56 14,72 19,15 22,58 24,21 23,63 20,93 16,85 12,32 8,66 6,94 15,71
10° 8,56 11,41 15,47 19,67 22,78 24,25 23,74 21,31 17,54 13,17 9,55 7,80 16,29
15° 9,37 12,19 16,14 20,07 22,84 24,13 23,70 21,59 18,13 13,95 10,38 8,61 16,78
20° 10,12 12,90 16,70 20,35 22,76 23,87 23,52 21,76 18,61 14,63 11,15 9,37 17,17
25° 10,81 13,52 17,17 20,51 22,60 23,48 23,24 21,80 18,98 15,23 11,85 10,07 17,46
30° 11,43 14,07 17,52 20,54 22,32 23,02 22,86 21,71 19,23 15,73 12,47 10,71 17,65
35° 11,97 14,52 17,77 20,45 21,90 22,43 22,34 21,48 19,36 16,13 13,01 11,28 17,73
40° 12,44 14,88 17,91 20,23 21,35 21,70 21,69 21,12 19,37 16,43 13,47 11,77 17,71
45° 12,83 15,15 17,94 19,89 20,67 20,84 20,90 20,63 19,26 16,63 13,85 12,19 17,58
50° 13,14 15,32 17,86 19,43 19,87 19,86 20,00 20,02 19,03 16,72 14,13 12,53 17,33
55° 13,36 15,40 17,67 18,85 18,95 18,77 18,97 19,29 18,68 16,71 14,32 12,78 16,98
60° 13,49 15,37 17,36 18,16 17,92 17,60 17,84 18,44 18,22 16,59 14,42 12,95 16,53
65° 13,53 15,25 16,95 17,36 16,83 16,41 16,71 17,48 17,65 16,36 14,42 13,04 16,00
70° 13,49 15,03 16,44 16,46 15,70 15,14 15,48 16,43 16,97 16,03 14,33 13,03 15,38
75° 13,35 14,72 15,83 15,47 14,48 13,78 14,18 15,35 16,19 15,60 14,14 12,94 14,67
80° 13,13 14,31 15,12 14,41 13,18 12,36 12,80 14,17 15,31 15,08 13,86 12,77 13,87
85° 12,82 13,81 14,32 13,29 11,82 10,93 11,35 12,93 14,34 14,45 13,50 12,51 13,00
90° 12,43 13,23 13,44 12,11 10,41 9,57 9,99 11,62 13,30 13,74 13,04 12,16 12,08
6.8.2. Pèrdues (PR)
En aquest apartat detallarem les pèrdues globals imputables al global de la instal·lació

en la transformació de la radiació solar incident en energia elèctrica injectada a la
xarxa.
Generador fotovoltaic
Les pèrdues en els mòduls fotovoltaics, de manera resumida, són degudes als efectes
de la temperatura (a més temperatura, menys rendiment) i a la brutícia del vidre
(pols, etc.). Aquestes pèrdues poden adoptar un valor entorn del 9% (rendiment res
tant: 0,91).
Inversor
Tenint en compte la bona qualitat dels inversors fotovoltaics de connexió a xarxa
d’avui dia, amb uns rendiments que oscil·len del 92% fins al 98%, les pèrdues de
transformació en aquests equips les assumirem en un valor del 8% (rendiment: 0,92).
Cablejat i dispersió de paràmetres

En aquest cas és molt normal establir unes pèrdues del 5% (rendiment: 0,95).
Interrupcions de servei
Es refereix al coeficient de funcionament real de la instal·lació fotovoltaica, des
comptant les aturades del sistema per valors fora de rang o problemes a la xarxa, etc.
Aquest coeficient pot assumir un valor del 0,93 (és a dir que un 7% del temps teòric
de funcionament es perd).
La multiplicació dels coeficients definits determina, de manera aproximada, el

rendiment global de la instal·lació o PR (performance ratio), que és un paràmetre
determinant en el càlcul de la productivitat energètica d’una instal·lació fotovoltaica
connectada a xarxa.
PR = 0,91 x 0,92 x 0,95 x 0,93 = 0,74
Sobre la base dels valors exposats anteriorment, el càlcul de l’energia elèctrica

injectada a la xarxa en un any és conseqüència de l’aplicació de l’expressió següent:
EAC = PGFV · Gda · FS · PR
En què:
EAC és l’energia anual injectada a xarxa (kWh).
PGFV és la potència pic del generador fotovoltaic (kWp).

Gda és la radiació anual (kWh/m2).
FS és el factor d’ombres.
PR és el rendiment global de la instal·lació.

Continuant amb l’exemple, la fórmula anterior queda de la manera següent:
EAC = 2,9 kWp · 1.701,3 kWh/m2 · 1 · 0,74

EAC = 3.651 kWh/any
Cal aclarir alguns aspectes relacionats amb el resultat anterior, i són els següents:
En el cas d’haver-hi ombres sobre el generador fotovoltaic, aquestes s’han
d’avaluar pel mètode establert al CTE HE 5 i el percentatge anual de pèrdues (en
percentatge) s’afegeix a FS com a coeficient: 8% de pèrdues anuals d’ombres -> FS =
0,92.
Un segon aspecte important és la degradació del panell per envelliment, que és
d’aproximadament un 1% anual.
Finalment, si aquests valors d’energia es volen traduir a factors econòmics,
aquests estan supeditats a la fórmula retributiva/estalvi fixada sobre les condicions
funcionals de la instal·lació (autoconsum o venda d’energia).
6.9. Opció d’acumulació d’energia excedent
Opcionalment, les instal·lacions d’autoconsum poden disposar d’un sistema

d’acumulació energètica, ja siguin bateries electroquímiques, acumuladors tèrmics
o altres solucions d’emmagatzematge, que permet aprofitar l’excedent d’energia
produïda durant les hores de radiació solar en les quals el consum d’energia
instantània és inferior a la producció solar.
En l’exemple que ens ocupa, considerarem que, per terme mitjà, l’aprofitament
directe de l’energia autoproduïda és pràcticament total, però en cas que la instal·lació
fos del doble de la potència fotovoltaica, l’autoconsum directe no anirà més enllà del
50%; la resta podria ser emmagatzemada.
Sobre aquest supòsit, podem establir que l’energia que es pot emmagatzemar al
dia és la resultant de la fórmula següent:
Eem = PGFV · Gda · FE · PR
En què:
Eem és l’energia diària que es pot emmagatzemar (kWh/dia).
PGFV és la potència pic del generador fotovoltaic (kWp).
Gda és la radiació mitjana diària extreta de l’Atles de radiació solar (kWh/m2 dia);
en cas que l’excedent sigui estacional, s’ha d’utilitzar el valor corresponent de radia-
ció mitjana diària del període estacional representatiu.
FE és el factor percentual d’energia excedent diària, 50% d’excedents diaris
->FE = 0,50.
PR és el rendiment global de la instal·lació, 0,77.

Eem = 5,8 kWp · 4,66 kWh/m2 dia · 0,50 · 0,74
Eem = 10 kWh/dia
Sobre la base de la formulació anterior, podem determinar que el sistema
d’acumulació per a aquesta instal·lació ha de considerar una capacitat
d’emmagatzematge útil de 10 kWh/dia.
Per a aquest exemple, avaluarem l’emmagatzematge en les modalitats següents.
6.9.1. Bateria electroquímica de liti
Aquestes bateries són les més habituals en aplicacions d’autoconsum amb

acumulació, ja que, en termes generals, permeten càrregues/descàrregues intensives
sense afectar significativament la seva vida útil, i, a més, es poden descarregar fins a
un 90% de la seva capacitat nominal amb un rendiment energètic del 93%.
Aplicant la formulació següent, podem determinar la capacitat de la bateria per

cobrir la necessitat d’emmagatzematge diari de 10,40 kWh/dia:
Ebat = Eem · FE · DR
En què:
Ebat és la capacitat d’emmagatzematge de la bateria (kWh).
FE és el rendiment energètic de la bateria, 93% ->FE = 0,93.
DR és la profunditat de descàrrega o energia utilitzable de la bateria, 90% ->DR = 0,9.
Eem = 10,40 kWh / (0,93 · 0,9) = 12,16 kWh
Així doncs, per satisfer les necessitats d’emmagatzematge d’aquesta instal·lació,

cal una bateria de liti de 12,16 kWh, que ha d’incorporar un equip de càrrega/
descàrrega d’una potència equivalent a la del convertidor de la instal·lació fotovoltaica
(5 kW) i un dispositiu de gestió intel·ligent de la càrrega/descàrrega per adaptar-se a
les necessitats instantànies de cada moment.
Figura 6.4. Imatge d’un

sistema que integra en
un mateix encapsulat
un inversor/carrega
dor, una bateria de liti i
un gestor de càrregues.

6.9.2. Dipòsit d’inèrcia tèrmica amb resistència elèctrica
Una fórmula senzilla d’emmagatzematge energètic pot ser l’emmagatzematge de

calor en un fluid, com pot ser l’aigua. En aquest cas, considerem que per augmentar/
disminuir 1 °C un litre d’aigua es necessiten 0,001163 kWh.
A partir de l’energia que és necessària emmagatzemar (10,40 kWh) i el
gradient tèrmic (Δt diferència de temperatura) en el qual ha d’operar el sistema
d’emmagatzematge tèrmic, podem establir el volum d’aigua necessària per
emmagatzemar en forma de calor l’energia fotovoltaica excedentària.
En aquest cas, podem considerar com a sistema d’emmagatzematge un escalfador
elèctric d’aigua calenta sanitària, al qual augmentarem la consigna de temperatura
10 °C quan hi hagi excedent d’energia fotovoltaica, i així passarà de 50 °C a 60 °C la
temperatura d’emmagatzematge de l’aigua calenta.
Aplicant la fórmula següent, obtenim el volum d’acumulació d’aigua necessari

per emmagatzemar l’energia excedent que hem determinat.
Vter = Eem / (Ec · Δt · FR)
En què:
Vacs és el volum d’acumulació necessari (litres d’aigua).
Ec és l’energia necessària per augmentar un litre d’aigua un grau de temperatura
(0,001163 kWh).
«Δt és la diferència de temperatura sobre la qual haurà d’operar el sistema (10 °C).
«FR és el factor de rendiment tèrmic del sistema de conversió; en aquest cas,
considerem una resistència elèctrica amb un factor de 0,92.
Vacs = 10 kWh/dia / (0,001163 kWh · 10 °C · 0,92)

Eem = 1.000 l
En aquest cas, cal un dipòsit d’inèrcia de 1.000 litres, que ha d’incorporar una
resistència elèctrica d’una potència equivalent a la del convertidor de la instal·lació
fotovoltaica (5 kW) i un dispositiu de gestió intel·ligent per modular la potència
elèctrica de la resistència de forma proporcional a l’excedent solar instantani.
aïllades
El desenvolupament tecnològic del panell fotovoltaic està estretament lligat a la

necessitat de generar electricitat per a aplicacions aïllades de la xarxa, com poden
ser els satèl·lits artificials. En concret, l’inici de la cursa aeroespacial de meitat del
segle XX va propiciar el desenvolupament de la tecnologia fotovoltaica, que es va
concretar en el llançament l’any 1958 del satèl·lit nord-americà Vanguard 1 (avui dia
el satèl·lit més antic encara en òrbita), que va ser la primera nau espacial alimentada
amb panells fotovoltaics i que va significar un gran avenç en el desenvolupament
tecnològic de l’energia solar fotovoltaica i la tecnologia aeroespacial.
Més enllà de les aplicacions aeroespacials, fins a finals del segle XX, l’aplicabilitat
de l’energia solar fotovoltaica estava destinada, gairebé, exclusivament a cobrir les
necessitats energètiques en zones aïllades de les xarxes de distribució d’electricitat,
que, en general, acostumen a presentar una baixa densitat de població, una difícil
orografia i/o un interès paisatgístic, fet que comporta que l’energia solar fotovoltaica
sigui la forma més econòmica i viable de produir electricitat, amb una tecnologia
consolidada, que ja compta amb més de cinquanta anys d’implantació en tot el món.
Tot i això, cal considerar que els costos d’implantació i explotació d’una instal
lació solar fotovoltaica aïllada són superiors als d’una instal·lació connectada a la
xarxa. Per aquest motiu, la viabilitat econòmica d’aquest tipus d’instal·lacions úni
cament està justificada quan hi ha dificultats d’accessibilitat a la xarxa de distribució
elèctrica.
Les instal·lacions fotovoltaiques aïllades són generadors d’electricitat que no te-
nen cap connexió amb la xarxa de distribució elèctrica. Per aquest motiu, han de ser
autosuficients i garantir la generació de la totalitat de la demanda energètica previs
ta en les condicions més desfavorables de radiació solar, com també han de poder
subministrar la totalitat de la potència exigible en qualsevol circumstància de servei.
Per això, la base de disseny d’una instal·lació fotovoltaica aïllada és la demanda ener
gètica prevista i, en segon terme, la potència requerida.
Així doncs, podem establir que, en termes generals, el criteri principal per al
dimensionament i disseny d’aquest tipus d’instal·lacions és donar cobertura a les
necessitats energètiques previstes amb un disseny i execució eficaços que han de
permetre el màxim aprofitament de l’energia solar i, alhora, garantir el subministra
ment elèctric en les circumstàncies de radiació solar més desfavorables.

Figura 7.1. Imatge del
Vanguard I, primer
satèl·lit artificial
alimentat amb energia
solar fotovoltaica, i
d’un hospital a Uganda
alimentat amb energia
solar fotovoltaica.

aïllada
Com en tota instal·lació, un dimensionament correcte és fonamental, no tan sols

perquè la instal·lació funcioni correctament, sinó també, i molt important, perquè la
seva vida útil sigui llarga.
Sembla lògic pensar que els diferents elements de la instal·lació han de guardar
entre si una relació justa i equilibrada. Cada element ha de ser curosament calculat i
elegit en funció de les seves característiques, les seves prestacions i la seva idoneïtat
(funcional, econòmica, etc.) d’acord amb la instal·lació que s’està projectant.
El dimensionament ha de tenir sempre en compte els possibles perjudicis en cas
de paralització del funcionament de la instal·lació. Així doncs, no és el mateix, des
del punt de vista de les prioritats, que deixi de funcionar una estació de radioenllaç,
un quiròfan d’hospital, amb funcionament vital, que una instal·lació d’il·luminació
per a un habitatge, la qual es pot acceptar que deixi de funcionar en determinades
ocasions, sense menystenir la instal·lació ni els seus usuaris.
És normal que el tema del dimensionament es consideri abans de començar a
fer els càlculs de cada element, i que ho fem en funció de les necessitats raonables
de l’usuari, la seva capacitat econòmica i les preferències determinades. És molt
important recollir tota aquesta informació de l’usuari de la instal·lació perquè el
funcionament de la instal·lació satisfaci tots els requisits considerats i demanats i
també per evitar possibles futures despeses no previstes, que poden arribar a ser
considerables.
L’usuari ha de conèixer, abans que es comenci a fer el projecte, totes les possibilitats
i limitacions de la instal·lació i assumir-les perfectament.
En principi, una instal·lació solar fotovoltaica no té cap límit tècnic quant a
potència elèctrica a produir. Només motius econòmics i de rendibilitat poden acotar
el nombre de panells i d’acumuladors a instal·lar.
7.1.1. Demanda energètica
El primer pas en el dimensionament d’una instal·lació aïllada és conèixer i definir

els objectius de la instal·lació, atenent les necessitats dels futurs usuaris i les seves
demandes particulars.
Hi ha diferents mètodes per al dimensionament d’instal·lacions solars fotovoltai
ques. En aquest document desenvoluparem un procés de càlcul basat en l’avaluació
de la demanda d’energia diària.
En aquest procediment, tindrem en compte bàsicament els conceptes següents:
a) Dades d’entrada
• Característiques de les necessitats a cobrir
• Energia diària necessària
• Radiació solar incident
b) Dades a calcular
• Potència de mòduls necessaris
• Capacitat i voltatge de l’acumulador
• Secció de cable necessari
• Tipus d’equips auxiliars necessaris
En instal·lacions atípiques o molt especialitzades s’analitzen, a més d’aquestes

dades, altres variables com ara l’estacionalitat, el rendiment individualitzat de cada
component, les temperatures de funcionament dels equips, etc.
7.1.2. Necessitats que cal cobrir
Aquest és el punt de partida del dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica, ja

que és la base de tots els càlculs i criteris de disseny dels equips de la instal·lació.
Per tal que el càlcul de consums sigui el més precís possible, hem de determinar
les dades de partida següents:
1. Tipus d’utilització: caps de setmana/diària.

2. Estacionalitat de la utilització: estiu/hivern.
3. Nombre d’usuaris del sistema.
4. Instal·lació actual: producció i subministrament.
Un cop determinades aquestes dades, hem de fer una previsió elaborant una taula
de consums tenint en compte la potència i l’ús que es vol fer dels diferents equips o
càrregues que ha d’alimentar la instal·lació, segons el valor mitjà diari del consum
energètic.
Aquest càlcul pot ser previsible en aplicacions força caracteritzades, com poden
ser les instal·lacions de comunicació, tanques elèctriques o il·luminació pública
nocturna.
En el cas de l’electrificació rural, l’avaluació del consum energètic és més complexa,
perquè sovint es tracta d’habitatges que no disposaven prèviament d’electricitat i,
per tant, no hi ha coneixement del consum, sinó que cal treballar en funció d’una
hipòtesi d’hàbits de consum.

A continuació s’indica, mitjançant una taula, el valor més habitual de consum
d’alguns equips i electrodomèstics. Aquests valors són útils quan no es disposa
de la informació concreta a partir de la placa de característiques o del catàleg del
fabricant, i també és útil per fer previsions de consum quan encara no es disposa de
l’aparell concret. Aquesta taula està dividida en dues categories: aparells d’ús variable
i aparells d’ús continuat:
• Aparells d’ús variable. La seva utilització es realitza durant unes hores al dia
o la setmana, generalment a voluntat de l’usuari que el connecta i desconnecta
quan el fa servir. L’energia que consumeixen al dia és igual al producte de la seva
potència expressada en watts (W) pel temps estimat de funcionament al dia
expressat en hores (h). Taul 7.1.
• Aparells d’ús continuat. Funcionen durant tot el dia, o bé les dades de consum
disponibles es refereixen a cicles de funcionament, com és el cas de les neveres.
L’energia que consumeixen al dia ve donada directament pel fabricant a través
dels catàlegs. Taula 7.2,
A les instal·lacions fotovoltaiques no es recomana la utilització d’equips amb

escalfament elèctric com, per exemple, els forns elèctrics, els microones, els radiadors
elèctrics, les rentadores d’aigua calenta, les assecadores, els escalfadors d’aigua
elèctrics, etc. Aquests electrodomèstics tenen un elevat consum i hi ha possibilitats
de substitució per aplicacions tèrmiques amb millor eficiència energètica global.
D’altra banda, a les instal·lacions fotovoltaiques es recomana utilitzar
electrodomèstics de baix consum, ja que redueixen el consum i, per tant, reduirem la
dimensió i la inversió en l’equip fotovoltaic de generació.
Taula 7.1 Taula de Aparell Potència Aparell Potència
potència elèctrica
d’aparells. Bombeta LED 11 W Fregidora 1.400 – - 2.100 W
Televisor 50 - 180 W Extractor cuina/- bany 50 – - 70 W
Bomba d’aigua 150 W – - 500 W Planxa 800 – - 2.000 W
Assecador de cabell 600 – - 2.000 W Aspirador 300 – - 600 W
Ventilador 50 – - 100 W Ordinador 100 – - 250 W
Cuina elèctrica 1.500 – - 4.000 W Impressora 15 – - 50 W
Forn elèctric 1.500 – - 2.000 W Microones 500 – - 1.500 W
Taula 7.2. Aparell Energia [Wh/dia]

Ràdio telèfon 150
Rentadora en fred 400 / rentada
Rentadora 90º 5kg 1800 – 2500 / ren tada
Rentavaixelles 14 serveis 1300 – 1700 / rentada
Assecadora 5 kg 3200 – 3500 / assecat
Nevera normal combi de 300 l 1700 - 2500
Nevera baix consum combi 300 l 800 – 1200
Nevera de baix consum 300 l 100 – 200
7.1.3. Energia necessària
Al valor obtingut de la taula representada, el consum diari previst, hi hem d’aplicar un

factor global de rendiment de la instal·lació fotovoltaica que engloba els autoconsums
i rendiments particulars dels elements que la integren: el regulador, l’acumulador i
el convertidor CC/CA de manera que el resultat, que anomenem energia necessària,
és l’energia bruta que cal produir als mòduls per satisfer amb efectivitat els consums
nets previstos. Aquest valor ha de ser sempre superior a l’energia neta que es vol
subministrar als consums.
El rendiment global que emprarem en els nostres càlculs és de:
0,75 per a instal·lacions amb subministrament en CA.
0,80 per a instal·lacions amb subministrament en CC.
Dividint el valor d’energia requerida per als consums, segons la nostra taula de
consums, pel rendiment global, obtenim l’energia necessària que cal subministrar,
tal com mostra l’expressió següent:
Energia necessària = Consum diari/rendiment global
Enecessària = Cdia / Rglobal
Exemple
Quanta energia serà necessària generar amb fotovoltaica per cobrir la demanda
d’un habitatge aïllat que té un consum mitjà diari de 50 kWh/dia en CA.
Enecessària = Cdia / Rglobal
50 kWh/dia / 0,75 = 66,66 kWh/dia

7.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques de connexió a
xarxa
Les instal·lacions fotovoltaiques aïllades no tenen cap connexió amb la xarxa de

distribució elèctrica. Per aquest motiu, aquestes instal·lacions requereixen un
sistema d’acumulació elèctrica (bateria) que ha de permetre dissociar el moment de
consum d’energia del moment de producció energètica. En aquest sentit, les bateries
són el component clau d’una instal·lació fotovoltaica aïllada, que influeix de forma
determinant en el cost, vida útil i prestacions d’aquest tipus d’instal·lacions.
Aquestes instal·lacions estan compostes de cinc elements bàsics. El generador
fotovoltaic, format per panells fotovoltaics ubicats habitualment en un espai lliure
d’ombres, amb una disposició que ha de permetre optimitzar la producció solar
en els períodes menys favorables. L’acumulador (bateria), que actua de magatzem
d’energia i ha de guardar proporcionalitat amb la capacitat de generació del
generador solar. La bateria ha d’anar acompanyada del regulador de càrrega, element
indispensable per garantir la vida útil de les bateries, que limita l’excés de càrrega de
les bateries. El convertidor o inversor, que transforma l’energia en forma de corrent
continu provinent de la bateria en corrent altern equivalent a la subministrada
per la xarxa elèctrica. I, finalment, el grup generador auxiliar, que ha de garantir
el subministrament d’energia en situacions excepcionals en què no hi hagi estoc
d’energia en la bateria.
En l’esquema de la figura 7.2., es representa una instal·lació fotovoltaica aïllada i
s’identifiquen els seus elements principals.
Figura 7.2. Elements
principals d'una A1
instal.lació fotovoltaica
aïllada.
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5
G
Són els components essencials que formen part d’una instal·lació fotovoltaica aïllada
(generador fotovoltaic, regulador, bateria i inversor). Tots ells estan subjectes al
compliment del Reglament electrotècnic de baixa tensió (REBT).
El dimensionament del generador i la configuració depenen del perfil de consums
i la demanda energètica total que cal cobrir, així com el voltatge d’operació depèn de
la potència d’aquest generador fotovoltaic.
Els panells fotovoltaics del generador s’han d’agrupar en conjunts anomenats
sèries o strings, que estan compostos de panells fotovoltaics de les mateixes
característiques elèctriques. S’ha d’observar que totes les sèries (strings) disposin
dels mateixos valors de voltatge i una intensitat màxima (Icc) del conjunt (suma de
la intensitat de les sèries connectades en paral·lel) limitada a la màxima intensitat
admissible del regulador.
És important conèixer que, quan es connecta l’acumulador als mòduls FV, el
voltatge de l’acumulador determina el voltatge de funcionament dels mòduls.
Així doncs, la corba de funcionament dels mòduls té un punt de funcionament
condicionat per l’acumulador, i no a l’inrevés, de manera que el valor de la intensitat
que dona el mòdul s’ajusta en funció de la tensió de l’acumulador connectat.
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5

A2 - Reguladors de càrrega
El regulador de càrrega té la funció de protegir les bateries de sobrecàrregues,
utilitzant el valor del voltatge d’aquestes com a paràmetre de control per a la
limitació dinàmica del corrent provinent dels panells. Una altra funció intrínseca del
regulador és la de díode de bloqueig, que permet el pas de corrent en un sol sentit
des dels panells a la bateria i no en sentit contrari. Aquest díode és necessari quan la
radiació és baixa i la tensió de la bateria és superior a la dels panells, així s’evita que
la bateria es descarregui des dels panells.
En aquest sentit, podem concretar que el regulador detecta i mesura constantment
el voltatge de la bateria per determinar el seu estat de càrrega i, si aquest arriba
a un valor de consigna que correspongui al valor de tensió màxima admesa, actua
tallant el flux de corrent cap a la bateria, o bé deixa que en passi tan sols una part per
mantenir-la en estat de plena càrrega.
Finalment, si el regulador incorpora una sortida de consum CC, aquest ha de
limitar la sortida de consum en les situacions en què la bateria estigui descarregada,
interrompent així el consum CC, amb l’objecte que la bateria no quedi malmesa.
Aquestes són les funcions bàsiques del regulador, tot i que, generalment, solen oferir
un conjunt d’informació complementària que afavoreix el coneixement i seguiment
de la instal·lació.
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5
G
Hi ha diferents tipus de reguladors en funció del principi de funcionament que
tinguin:
• Reguladors tipus PWM

Aquest tipus de reguladors basen el seu funcionament en la interrupció progressiva
del corrent dirigit cap a la bateria, d’acord amb el voltatge d’aquesta, que ha de
ser proporcional a l’estat de càrrega (bulk, adsorció, flotació o equalització).
Aquest regulador actua, únicament, com un interruptor modulat, fet que
condiciona que la tensió MPPT del camp de panells tingui un valor proper a la
tensió de final de càrrega de la bateria; en cas contrari, la pèrdua d’aprofitament
del panell és proporcional a la diferència entre la tensió de bateria i la tensió
MPPT del panell.
• Reguladors amb seguiment de màxima potència (MPPT)

Aquest tipus de reguladors també basen el seu funcionament en la interrupció
progressiva del corrent dirigit cap a la bateria, però, a més a més, incorporen un
convertidor DC/DC d’alta freqüència que permet separar la tensió d’operació dels
panells de la tensió de bateria, i així s’aconsegueix que el panell treballi en el punt
de màxima potència, fet que augmenta el rendiment de la instal·lació entre un
10% i un 15%, respecte a les instal·lacions amb reguladors convencionals PWM.
A banda, aquesta solució també permet poder operar amb tensions superiors a
les de la bateria, en la zona de panells, fet que permet reduir les pèrdues per
caiguda de tensió en la línia de panells.
La disposició del regulador ha de ser en sèrie entre els panells i la bateria, en una
zona propera a la bateria, per tal que el sensor de temperatura intern del regula-
dor ajusti automàticament el valor de la tensió màxima de càrrega de la bateria
en funció de la temperatura d’aquesta.
El dimensionament del regulador està condicionat per la tensió escollida en les
bateries i la intensitat de càrrega del generador fotovoltaic o la intensitat màxi-
ma demandada pels consums, en cas que hi hagi consums en CC.
En instal·lacions de gran potència fotovoltaica o llargues distàncies entre els pa-
nells i la bateria, s’utilitza com a sistema de regulació de càrrega, la combinació
d’un convertidor de connexió a la xarxa i un carregador/inversor que moduli la
freqüència CA.
Figura 7.3. Figura. Imat-

ge d’un regulador del ti-
pus PWM i imatge d’un
regulador VICTRON del
tipus MPPT.

A3 - Acumuladors electroquímics
Aquest element és l’encarregat d’emmagatzemar l’energia elèctrica produïda pels
panells fotovoltaics per, posteriorment, poder subministrar-la quan sigui necessari,
per exemple, en absència de radiació (dies ennuvolats o a les nits), o en les situacions
en què la demanda de potència instantània en el consum sigui superior a la potència
de producció del camp fotovoltaic.
Actualment, coexisteixen diverses solucions d’acumulació per a aplicacions so-
lars fotovoltaiques, tal com es mostra en la figura 7.4.
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5
Figura 7.4. Imatge

descriptiva de les
diferents opcions OBERTA AGM GEL LITI
d’acumulació per a
instal·lacions solars.
Li
Bateria convencional Bateria amb vàlvula de Bateria amb vàlvula de Bateria amb tecnologia
de plom àcid amb recombinació (VRLA) recombinació (VRLA) en de ions de liti amb regu-
elèctrode líquid en la que l’electròlit la que l’electròlit està lació integrada per mitja
s’absorbeix d’una matriu gelificat d’un BMS
Ampli ranc de fibra de vidre (AGM)
d’aplicacions Excel·lent comportament Alta densitat energètica i
Excel·lent comportament en funcionament cíclic excel·lent comportament
Baix manteniment en corrents altes
d’operació Sense manteniment Alta densitat energètica i
de potència.
Sense manteniment
Excel·lent comportament
cíclic.
La major part d’aquestes opcions són bateries de plom àcid, que és una tecnologia
madura en totes les seves variants i té una forta implantació en aquest sector; tot i
això, la implantació de les bateries d’ió liti, amb un cost substancialment superior,
està creixent exponencialment com a conseqüència d’unes millors característiques
funcionals i menys requeriments de manteniment.
Els factors més significatius que cal considerar en les bateries són els següents:
• La capacitat (Ah), que és la quantitat d’electricitat que pot emmagatzemar. A

la pràctica, i per evitar danys irreversibles a la bateria, només pot proporcionar
una part de la capacitat total, que anomenem capacitat útil. La capacitat útil
depèn del tipus d’acumulador i la profunditat de descàrrega, que acostuma a ser
del 60% en les bateries de plom àcid i del 90% en les bateries d’ió liti.
La capacitat de la bateria s’expressa en amperes hora (Ah) amb l’anotació C5,
C25, C100, que representa el temps de descàrrega en hores, respectivament 5, 25
o 100 (C5 = descàrrega en 5 hores). Aquests valors ens donen el nombre d’hores
durant les quals, teòricament, podríem disposar d’una intensitat de corrent
determinada procedent de l’acumulador.
• Profunditat de descàrrega: és el tant per cent sobre la capacitat màxima

de l’acumulador que es pot extreure de la bateria en condicions normals. És un
terme molt variable que depèn molt del tipus d’acumulador i que influeix en la
seva vida útil.
• Vida útil: es mesura en cicles (més que en anys), de manera que un cicle és un
procés complet de càrrega-descàrrega (fins a arribar a la profunditat de descàrrega
recomanada). Si suposem un cicle mitjà d’un cicle per dia i un acumulador ben
mantingut, hauria de durar un mínim de 2.500 cicles (15 anys) en les bateries de
plom àcid i 4.500 cicles (18 anys) en les bateries d’ió liti.
• Rendiment energètic: fa referència al percentatge d’energia aprofitable,

descomptant les pèrdues d’energia en la transformació electroquímica en el
procés de càrrega-descàrrega, més les pèrdues per autodescàrrega. En aquest cas,
les bateries de plom àcid presenten un rendiment mitjà del 65%. Per contra, les
bateries d’ió liti presenten un rendiment mitjà del 90%.
Bateria de liti (LiFePO4) Bateria de plom (OPZS)
Cost kWh útil d’acumulació 1,2 €/kWh 0,25 €/kWh
Cicles de vida útil 4.500 cicles (descàrregues del 70%) 2.500 cicles (descàrregues del 70%)
Màxima profunditat de descàarrega 90 % 60%

recomanada
Eficiència energètica (càrrega/ 97% 85%

descàrrega)

La ubicació de les bateries ha de tenir en compte els requisits mínims de ventilació,
seguretat i il·luminació de l’espai descrits en la ICT-BT-30.
El dimensionament de la bateria es fa a partir de la demanda d’energia diària
(kWh/dia, Ah/dia), del tipus d’aplicació, dels dies d’autonomia establerts per al
sistema i de la profunditat de descàrrega màxima de l’acumulador.
El voltatge de treball escollit i la profunditat de descàrrega màxima dels
acumuladors depenen de les característiques, tipologia i tecnologia que tinguin.
Figura 7.5.
A4 - Inversors de CC/CA per a instal·lacions autònomes

L’inversor de CC/CA és l’element encarregat de transformar el corrent continu (CC)
en corrent altern (CA) monofàsic, amb una tensió normalitzada de 230 Vca, o trifàsic
amb tensió de 230/400 Vca. En ambdós casos, la freqüència del corrent altern és de
50 Hz.
En les instal·lacions fotovoltaiques autònomes, l’inversor es connecta directament
a l’embarrat general de les bateries, tal com es veu a l’esquema unifilar. Tots els
elements d’aquesta connexió (cables, terminals i cargols d’unió) s’han d’escollir
perquè garanteixin la seguretat davant les elevades intensitats del corrent elèctric
(CC) que extreu de l’inversor.
Cal tenir present que un inversor amb una potència P, en corrent altern, pot
consumir una intensitat de les bateries Ibat = 1,15 · (P/ Vbat). Si, per exemple, tenim
un inversor de 1.000 Wca a 12 Vcc, la Ibat pot assolir un valor de gairebé 96 amperes.
Aquesta intensitat de corrent continu la subministra, exclusivament, la bateria i
no pas el generador fotovoltaic, com es podria pensar.
La potència CA dels inversors depèn de la potència de les càrregues connectades,
corregida amb el corresponent coeficient de simultaneïtat que li pertoqui. D’altra
banda, cal tenir en compte els pics de consum en l’engegada d’equips, com ara motors
i bombes elèctriques, i que l’inversor ha de poder suportar. Aquests valors poden ser
de 4 a 5 vegades la intensitat nominal In de la càrrega (motor o bomba).
Una modalitat molt estesa en instal·lacions fotovoltaiques autònomes és la
utilització d’un inversor + carregador de bateries, de manera que en un mateix
aparell tenim les dues opcions: inversor i carregador. Figura 7.6.

vas de bateria estacionà-
ria de plom àcid obert i
bateria d’ió liti.

inversor + carregador
per a instal·lacions foto-
voltaiques aïllades.
A5 - Grup electrogen de suport
Aquest equip és un element preceptiu per a instal·lacions en què sigui necessari
garantir el 100% del subministrament elèctric en qualsevol situació.
El grup electrogen es connecta en una connexió pròpia que tenen els inversors
carregadors i entra en servei en situacions excepcionals. Figura 7.7
7.2.2. Proteccions elèctriques (B)
Les instal·lacions elèctriques, incloses les instal·lacions solars fotovoltaiques

autònomes i de connexió a xarxa, han de disposar de les proteccions següents:
• Protecció contra sobreintensitats (sobrecàrregues) ITC-BT-22.

• Protecció contra sobreintensitats (curtcircuits) ITC-BT-22.
• Protecció contra sobretensions ITC-BT-23.
• Protecció contra contactes directes ITC-BT-24.
• Protecció contra contactes indirectes ITC-BT-24.
• Presa de terra ITC-BT-18, 19, 26.
Figura 7.7.
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5

En les instal·lacions fotovoltaiques autònomes és necessari fer especial atenció a
la protecció elèctrica de la bateria, a causa del risc potencial de cremades o explosió
que presenta aquest element de la instal·lació.
En cas de rehabilitació d’instal·lacions, cal revisar i/o incorporar-hi els elements
de seguretat elèctrica preceptius que garanteixin la seguretat de les persones,
instal·lacions i equips.
7.2.2.1. Proteccions a la part de CC
A les instal·lacions autònomes, el voltatge de la instal·lació en CC acostuma a ser

inferior als 75 V, un valor dins el rang considerat com a molt baixa tensió (ITC-
BT-36), i, per tant, no presenta perill en cas de contactes directes o indirectes; en
aquest sentit, no és necessari instal·lar aquesta protecció.

El varistor és un element destinat a protegir la instal·lació de les sobretensions
transitòries d’origen atmosfèric (descàrregues directes del llamp o sobretensions que
pugui induir en els equips i/o línies elèctriques).
A fi de garantir l’eficàcia del sistema de protecció contra sobretensions, cal
instal·lar un varistor en el generador fotovoltaic, tal com s’indica en l’esquema
unifilar.
Figura 7.8.
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5
G
Les característiques d’aquests varistors han d’estar en consonància amb les
tensions i potències del generador fotovoltaic, el nivell de protecció que es vol
assolir i la ubicació geogràfica de la instal·lació. Amb caràcter general, el protector
de sobretensions del camp fotovoltaic ha de complir les característiques següents:
• Tipus II
• Tensió nominal de servei màxima Ve > 1,25 Voc string
• Nivell de protecció Vp ≤ Vinversor
• Intensitat nominal de descàrrega In ≥ 5 kA
No obstant això, cal seguir les recomanacions dels fabricants d’aquests equips
i, en especial, la ITC-BT-23, com també la resta de normativa que calgui aplicar-hi.
B2 - Fusibles de línia en el generador fotovoltaic

Són elements de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits. Encara que la
intensitat de curtcircuit del generador fotovoltaic (panells) no resulti gaire elevada
(Icc = 1,08 Impp), el fusible protegeix la línia elèctrica contra curtcircuits d’origen
extern.
Cal destacar que aquests elements no poden actuar com a seccionadors amb
càrrega de cap equip de la instal·lació. Per a aquesta funció, s’han d’utilitzar els
interruptors manuals o automàtics descrits més endavant.
Tal com es representa en l’esquema unifilar, s’ha de col·locar un fusible per a cada
conductor polar (+/-) de cada sèrie de mòduls (string) del generador fotovoltaic.
El dimensionament d’aquests fusibles es realitza d’acord amb la ITC-BT-22.
B3 - Fusibles de línia de l’acumulador

Aquest fusible actua com a fusible de protecció general de la bateria en cas que,
més amunt de la instal·lació, hi hagi alguna protecció defectuosa que no actuï, o bé
que s’hagi produït un curtcircuit accidental. En aquesta situació el fusible general
protegeix la instal·lació i la bateria.
Aquest fusible és l’equivalent al fusible de la caixa general de protecció (CGP)
que s’instal·la en la connexió general d’un subministrament elèctric a la companyia
distribuïdora. Cal puntualitzar que els acumuladors elèctrics o bateries poden
produir corrents de curtcircuit, en funció de la seva capacitat (Ah), de l’ordre de 6 a 8
kA (kiloamperes). Per tant, el «poder de tall» (PdC) d’aquest fusible ha de ser superior
a aquest valor per tal de garantir una protecció segura sense que es destrueixi.
Com en el cas dels dispositius fusibles anteriors, aquest no té la capacitat de
seccionar amb càrrega; per a aquesta funció, s’han d’utilitzar interruptors manuals
o automàtics.
Tal com es representa en l’esquema unifilar, s’ha de col·locar un fusible de línia en
la connexió a la bateria.
El dimensionament d’aquests fusibles es realitza d’acord amb la ITC-BT-22.

7.2.2.2. Proteccions en la part de CA
Aquestes instal·lacions han de comptar amb els elements de protecció preceptius

requerits en les instal·lacions de subministrament elèctric per a edificis.
B4 - Interruptor automàtic de tall de la sortida de CA de l’inversor

Aquest és un element de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits, enca-
ra que la seva funció principal és el seccionament amb càrrega de la sortida CA de
l’inversor, que permet realitzar de manera segura les operacions de manteniment
d’aquests equips. No és necessari en cas que l’inversor n’incorpori un.
En el cas de diversos inversors treballant en paral·lel en un sistema monofàsic
(230 Vca) o en un subministrament trifàsic (230/400 Vca), cada inversor ha de
disposar de l’interruptor automàtic corresponent. Figura 7.9.
El dimensionament d’aquest magnetotèrmic es realitza tal com s’indica en la
ITC-BT-22.
Figura 7.9.
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5
G
B5 - Quadre de proteccions de línia de subministrament
Aquest quadre s’ha d’instal·lar a la línia principal de subministrament de
l’inversor o conjunt d’inversors i ha de tenir, com a mínim, els elements següents:
• IGA (interruptor general automàtic)

Element de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits que, alhora, té la funció
de seccionar la línia per tal de realitzar operacions de manteniment, etc.
L’IGA s’ha de dimensionar d’acord amb la ITC-BT-22.
• Interruptor automàtic diferencial

Element de protecció contra contactes indirectes. Aquest dispositiu s’encarrega
de detectar corrents derivats a terra per causa d’un defecte d’aïllament i dur a
terme la desconnexió immediata del circuit per evitar contactes indirectes a les
persones. Generalment s’instal·len interruptors diferencials d’alta sensibilitat
(30 mA) i, en qualsevol cas, cal basar-se en la ITC-BT-24. Atès que l’interruptor
diferencial basa la seva protecció en la detecció dels corrents de defecte, cal que el
neutre del subministrament CA de l’inversor estigui connectat a terra perquè el
dispositiu diferencial actuï davant del primer defecte de la instal·lació i desconnecti
el subministrament. En cas que no sigui així, cal utilitzar un detector de defecte
d’aïllament per a la protecció de contactes indirectes.
• PIA (magnetotèrmic) per derivació dels diferents circuits

Elements de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits, implantats per
diversos interruptors magnetotèrmics. El dimensionament d’aquests equips es
realitza en funció de les càrregues associades a cada circuit, d’acord amb la ITC-BT-22.
C1 - Presa de terra
La presa de terra C1 de l’esquema s’anomena tècnicament terra de protecció,
ja que la seva funció és evitar que es generin tensions perilloses a les parts de la
instal·lació que entrin en tensió, de manera accidental, per algun defecte elèctric o
d’origen atmosfèric.
A la terra de protecció s’hi han de connectar les parts metàl·liques dels panells
fotovoltaics, les estructures de suport i la terra del xassís de l’inversor i del regulador
de càrrega.
La segona terra que apareix a l’esquema unifilar és la terra del conductor neutre
(CA) de l’inversor i, tècnicament, s’anomena terra de servei. És la que permet que
funcioni l’interruptor diferencial davant de qualsevol defecte en la línia CA entre
l’inversor mateix i els receptors de la instal·lació (habitatge, etc.). En aquest cas,
cal que les masses metàl·liques dels equips receptors de la instal·lació estiguin
connectades a una terra pròpia i diferent de la terra del neutre.
El dimensionament i muntatge de les preses de terra ha de complir les
especificacions tècniques establertes en el REBT, en les instruccions tècniques ITC-
BT-18, ITC-BT-19 i ITC-BT-26. Figura 7.10.

Figura 7.10..
A1
B1
B2
A4
B4
A2
B5
C1
B3
A3
A5
G
d’una instal·lació fotovoltaica
aïllada
Com a exemple, establirem l’electrificació d’una masia propera a la població
de Manresa, on viuen tres persones tot l’any, i a partir de parlar amb els usuaris
determinem la llista d’electrodomèstics que utilitzaran i el nivell d’ús de cadascun,
que ja reflectim directament sobre la taula 8.1 de consums.
8.1. Energia necessària
Hem de tenir en compte que el subministrament de corrent s’ha de fer a 220 Vca, i,
per tant, apliquem un rendiment global de la instal·lació de 0,75 per obtenir l’energia
necessària que cal produir:
E necessària = Cdia / Rglobal
2.383 Wh / 0,75 = 3.177 Wh
8.2. Radiació solar disponible
Les dades de radiació solar per als càlculs de qualsevol sistema solar fotovoltaic
s’han d’obtenir d’entitats o organismes acreditats. En el cas de Catalunya, s’ha de
consultar l’Atles de radiació solar de Catalunya, edició 2000, elaborat per l’Institut
Català d’Energia (ICAEN).
A partir d’aquest document busquem una de les estacions de mesurament més
properes al lloc d’ubicació de la instal·lació i prenem les dades de la radiació solar
global diària. Una vegada s’ha determinat l’orientació i la inclinació del generador
fotovoltaic, escollim la taula que s’ajusti més a aquests valors. En la columna «Incli-
nació» de la taula prenem la fila corresponent a la inclinació del generador i obtenim
els valors de radiació solar global diària a la inclinació escollida de cada mes de l’any i
la mitjana diària anual. Utilitzarem aquest últim valor, la mitjana diària anual, per a
la realització del càlcul energètic.
A partir de les dades de l’Atles de radiació solar de Catalunya, obtenim que la ra-
diació incident a Manresa és d’11,08 MJ/m2/dia, amb azimut 0 per a una inclinació
50°, corresponent a un ús de tot l’any, amb grup electrogen de suport.

Taula 8.1. Consums variables
Aparell Unitats Potència (W) Temps d’úus (h/dia) Energia Wh/dia
Il·luminació 1 4 11 5 220
Il·luminació 2 3 11 2 66
TV 1 75 5 450
Planxa 1 800 0,3 240
Ordinador 1 250 2 500
Rentadora en 1 74 0,5 37
fred
SUBTOTAL 1.513
Consums continuats
Aparell 450 Potència (W) Temps d’us (h/dia) Energia Wh/dia
Nevera 1 75 8 600
Congelador 1 45 6 270
SUBTOTAL 870
TOTAL 2.383
Taula 8.2. Orientació: 0°

Incli- Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Anual
nació
0° 6.34 9,35 13,78 18,64 22,48 24,29 23,56 20,44 15,86 11,02 7,22 5,50 14,90
5° 7,16 10,23 14,62 19,26 22,83 24,49 23,83 20,96 16,66 11,91 8,07 6,28 15,55
10° 7,95 11,06 15,38 19,79 23,05 24,53 23,95 21,36 17,35 12,73 8,89 7,02 16,11
15° 8,69 11,82 16,05 20,21 23,12 24,42 23,92 21,64 17,94 13,48 9,65 7,72 16,58
20° 9,37 12,50 16,62 20,50 23,05 24,17 23,75 21,82 18,43 14,15 10,35 8,38 16,94
25° 10,00 13,11 17,09 20,67 22,90 23,77 23,47 21,87 18,80 14,72 10,99 8,98 17,22
30° 10,57 13,64 17,46 20,71 22,62 23,32 23,09 21,79 19,05 15,21 11,56 9,53 17,40
35° 11,07 14,09 17,71 20,63 22,21 22,73 22,58 21,57 19,18 15,60 12,06 10,02 17,47
40° 11,50 14,44 17,86 20,42 21,66 22,00 21,93 21,22 19,20 15,89 12,48 10,44 17,43
45° 11,86 14,71 17,90 20,08 20,98 21,14 21,15 20,74 19,10 16,09 12,82 10,80 17,29
50° 12,13 14,88 17,82 19,62 20,18 20,15 20,24 20,13 18,88 16,18 13,04 11,08 17,04
55° 12,33 14,95 17,64 19,05 19,25 19,05 19,21 19,40 18,54 16,17 13,26 11,25 16,68
60° 12,45 14,93 17,34 18,36 18,21 17,86 18,07 18,56 18,09 16,06 13,34 11,43 16,23
65° 12,49 14,82 16,94 17,56 17,11 16,67 16,93 17,61 17,53 15,84 13,34 11,50 15,70
70° 12,45 14,61 16,43 16,66 15,97 15,38 15,70 16,55 16,87 15,53 13,26 11,49 15,07
75° 12,32 14,31 15,83 15,66 14,73 14,01 14,38 15,47 16,10 15,12 13,09 11,40 14,37
80° 12,12 13,92 15,13 14,59 13,42 12,57 12,99 14,30 15,24 14,61 12,83 11,24 13,57
85° 11,83 13,44 14,34 13,47 12,04 11,12 11,54 13,05 14,29 14,02 12,49 11,01 12,71
90° 11,47 12,87 13,46 12,28 10,61 9,74 10,15 11,74 13,25 13,34 12,07 10,71 11,80
Com que els fabricants de mòduls fotovoltaics expressen la potència de generació
dels seus productes en watts i, a més, en unes condicions estàndards de radiació de
1.000 W/m2 i temperatura de cèl·lula de 25 °C, cal fer un canvi d’unitats per passar
dels MJ/m2·dia de les taules de radiació, com en el cas de l’Atles de radiació solar de
Catalunya, a kWh/m2·dia, multiplicant el valor indicat a la taula per 0,27, un factor
de conversió que fixa la relació que hi ha entre aquestes dues unitats.
1 MJ = 0,27 kWh
Aplicant els factors de conversió pertinents, passant aquests valors a [kWh/

m2·dia], finalment, obtenim la radiació incident en una inclinació de 50° en kWh/
m2 dia.
11,08 MJ/m2 dia / 3,6 MJ/kWh = 2,99 kWh/m2 dia
I observem que el mes de l’any més desfavorable és el desembre, amb una radiació
solar de 2,99 kWh/m2 dia.
8.3. Nombre de panells fotovoltaics necessaris en una instal·lació

autònoma
El nombre de panells fotovoltaics necessaris és la dada més important que cal

calcular en una instal·lació, ja que generalment serveix com a referència a l’hora de
calcular altres components del sistema, fins i tot per saber aproximadament el cost
final de la instal·lació.
El càlcul dels panells necessaris en una instal·lació autònoma ve determinat per
l’expressió següent:
Instal·lacions d’ús diari:
Quantitat panells = Enecessària (Wh/dia) / (Ppanell (Wp) · ηcamp · Rsolar (kWh/m2 dia)
Instal·lacions d’ús de cap de setmana:
Quantitat panells = 3 · Enecessària (Wh/dia) / (Ppanell (Wp) · ηcamp · 7 · Rsolar (kWh/m2 dia)
En què:
Enecessària (Wh/dia): l’energia necessària correspon al consum diari previst
aplicant un factor global de rendiment de la instal·lació fotovoltaica que, en el cas
d’instal·lacions amb consums AC, és del 0,75. En el cas de les instal·lacions de cap
de setmana, el valor de l’energia necessària s’ha de multiplicar per 3 dies, que és
l’equivalent al consum global del cap de setmana.
ηcamp: el rendiment de camp té en compte les pèrdues degudes a la brutícia dels

mòduls i als efectes negatius que té el fet d’utilitzar panells que, inevitablement, a

causa dels processos de fabricació, no són exactament d’igual potència (la tolerància
o precisió de la mesura ve indicada pel fabricant). En instal·lacions autònomes,
aquest rendiment pren normalment valors de 0,70 a 0,80.
Rsolar (kWh/m2 dia): la radiació solar incident és la corresponent al mes de pitjor

relació entre irradiació i consum, que, generalment, és el mes de desembre, quan es
tracta d’electrificacions d’habitatges de residència habitual. En cas de calcular una
instal·lació de cap de setmana, aquest factor s’ha de multiplicar per 7 dies, ja que
la instal·lació disposa de 7 dies per generar l’energia consumida el cap de setmana.
Ppanell (Wp): la potència pic del panell ens la subministra el fabricant i és una dada
que acompanya la referència de model dels fabricants.
Sobre la base del que s’ha exposat anteriorment i considerant que el panell
seleccionat presenta les característiques de la taula 8.3.
Aplicant l’expressió anterior, obtenim:
Quantitat panells = Enecessària (Wh/dia) / (Ppanell (Wp) · ηcamp · Rsolar (HSP/dia)
3.177 Wh/dia / 120 Wp · 0,8 · 2,99 HSP = 11,06 panells
Arrodonint el resultat, obtindríem entre 10 i 12 panells, que són nombres parells

i ens permeten fer associacions de dos panells en sèrie, per tant, i poder treballar al
doble de voltatge, totalitzant entre 1.200 Wp i 1.440 Wp de potència de captació. En
aquest cas, per garantir el nivell de producció solar, seleccionarem l’opció més gran
(12 panells de 120 Wp) amb una configuració de 6 sèries de 2 panells cada una (36,1
Vmpp i 42,3 Impp).
Taula 8.3.
Panell
Potència pic 120 Wp
Tensió (MPP) 18,1 V
Intensitat (MPP) 7,05 A
Tensió circuit obert 21,8 V
Intensitat curt circuit 8,21 A
Intensitat màxima inversa 25 A
Tensió d’aïllament 1.000 V
Rendiment 17,4 %
Dimensions 1.260 x 999 x 42 mm
Taula 8.4 Long (m) Impp (A) Vmpp (V) C.D.T (%) S càlcul V càlcul (V) S triada V triada (V)
(mm2) (mm2)
15 42,3 36,6 1,5 20,95 1,01 25 0,9

Una vegada definits els paràmetres de tensió i intensitat de cada sèrie de mòduls,
es procedeix a calcular la secció dels conductors elèctrics que connecten els panells
amb el regulador. En aquest cas, assumirem que, per a l’exemple de càlcul, la longitud
del tram simple, des del grup més llunyà fins a l’entrada de regulador, és de 15 metres.
Aquest tram discorre per la façana lateral de l’habitatge fins a l’arribada al regulador
i, per tant, ha d’anar protegit amb tub plàstic de PVC o similar.
Aplicant les equacions de la secció de conductors per a corrent continu, en funció
de la intensitat Impp de la sèrie, tenim el resultat a la taula 8.4.
A continuació, es fan els comentaris següents relacionats amb el resultat anterior:
• La secció calculada (S càlcul) és de 20,95 mm2 amb una cdt (caiguda de tensió)
d’1,01 V i, no obstant això, s’hauria de triar la mínima secció normalitzada, que
és de 25 mm2.
• Amb aquesta secció triada (25 mm2) de cable, s’ha de validar que la intensitat
de 42,3 A sigui inferior a la màxima intensitat assolible pel conductor segons el
REBT, ITC-BT-19 (taula 1, fila B, columna 9), per a conductors unipolars protegits
amb tub i instal·lats en superfície. En aquest cas, compleix amb seguretat: 42,3 A
< 116 A (taula 1, ICT-BT-19).
8.4. Capacitat de l’acumulador
Al valor del consum diari previst, obtingut de la taula de consums, hi hem d’aplicar un
factor global de rendiment de la instal·lació fotovoltaica que engloba els autoconsums
i rendiments particulars dels elements que la integren: el regulador, l’acumulador i
el convertidor CC/CA, de manera que el resultat, que anomenem energia necessària,
és l’energia bruta que cal produir als mòduls per satisfer amb efectivitat els consums
nets previstos. Aquest valor ha de ser sempre superior a l’energia neta que es vol
subministrar als consums.
La bateria és el magatzem d’energia de la instal·lació fotovoltaica i, per tant,
la seva capacitat està determinada pel consum diari i pel nivell d’autonomia que
vulguem obtenir, variable en funció del tipus d’instal·lació.
En aquest sentit, podem calcular la capacitat de la bateria amb l’expressió següent:
Capacitat de la bateria = (Enecessària (Wh/dia) · dies d’autonomia) / (Vbateria (V) ·

Pdescàrrega)
En què:
Enecessària (Wh/dia): l’energia necessària correspon al consum diari previst aplicant
un factor global de rendiment de la instal·lació fotovoltaica, que en el cas d’instal·
lacions amb consums AC és de 0,75. En el cas de les instal·lacions de cap de setmana,
el valor de l’energia necessària s’ha de multiplicar per 3 dies, que és l’equivalent al
consum global del cap de setmana.
Dies d’autonomia: aquest valor depèn del tipus d’aplicació, però majoritàriament
es considera de 2 a 4 dies per a instal·lacions d’ús diari i de 2 a 3 dies per a utilitzaci-
ons de cap de setmana. Encara que el més habitual és plantejar 3 dies d’autonomia.

Vbateria (V): el voltatge de l’acumulador s’ha d’escollir de manera que sigui prou
elevat per obtenir uns corrents de càrrega/descàrrega raonables (I<60 A) així com
un correcte acoblament amb el voltatge del grup de panells fotovoltaics, amb uns
voltatges normalitzats de 12, 24 o 48 V.
Pdescàrrega: la profunditat de descàrrega mitjana d’una bateria depèn del tipus

emprat. En aquest cas, per a bateries estacionàries, la profunditat de descàrrega
recomanada està entre els valors 0,6 a 0,8 (60% a 80%), tot i que el més habitual és
aplicar una profunditat de descàrrega del 60% (0,6) per garantir una adequada vida
útil de les bateries.
Per calcular la capacitat de l’acumulador adient per a la instal·lació de la masia

de l’exemple anterior per a una autonomia de tres dies amb una profunditat de
descàrrega del 60%, utilitzem l’expressió següent:
Capacitat de la bateria = (Enecessària (Wh/dia) · dies d’autonomia) / (Vbateria (V) ·

Pdescàrrega)
Capacitat d’acumulació = (3.177 Wh/dia · 3 dies) / (24 V · 0,6) = 662 AhC100
El subíndex C100 indica que aquesta capacitat de bateria és la subministrada

en cicles de descàrrega de 100 hores de durada, que és el valor més emprat per a
instal·lacions d’electrificació rural.
Un cop definida la bateria, cal comprovar que el sistema de generació de corrent,

camp de captació, i el sistema d’acumulació (bateria) estan equilibrats per tal d’evitar
sulfatacions i envelliment accelerat de la bateria. Així doncs, cal comprovar que la
intensitat de càrrega que poden proporcionar els mòduls seleccionats és superior a
la mínima intensitat de càrrega suggerida pel fabricant i, per defecte, ha de ser com a
mínim el 5% de la capacitat total d’acumulació, tal com suggereixen diferents estudis
en laboratoris acreditats.
Per comprovar la compatibilitat entre bateria i generador fotovoltaic, cal
identificar que el corrent de càrrega que pot proporcionar el camp generador és igual
al producte del nombre de grups de mòduls connectats en paral·lel per la intensitat
màxima de cada mòdul en condicions estàndard.
Per tant,
Imax = 7,05 A/grup x 6 grups = 42,3 A
Aquesta intensitat de càrrega comporta un percentatge superior al 5% respecte

de la capacitat d’acumulació total:
Capacitat de recàrrega (%) = 100 x (Imax / C100)
Capacitat de recàrrega = 100 x (42,3 A / 662 Ah) = 6,38%
Com que el resultat és superior al límit aconsellat, donem per vàlida la bateria
tenint la tranquil·litat que, en cas de descàrrega important fruit de la baixa insolació,
la instal·lació té un bon poder de recàrrega en el moment que surti el Sol.
8.5. Selecció del regulador de càrrega
Els reguladors de càrrega es caracteritzen per la intensitat màxima que poden

suportar, així com pel voltatge nominal de treball. Podem definir com a valors
estàndards d’intensitat de control dels models al mercat els 8 A, 11 A, 15 A, 30 A i 50
A. I pel que fa a voltatges, 12 V, 24 V o 48 V.
El model de regulador necessari en cada instal·lació queda determinat per la
potència màxima del camp de panells, tenint en compte que aquesta intensitat ha de
ser igual a la suma d’intensitats de tots els panells connectats en paral·lel.
Imax del regulador > 1,10 x Intensitat màxima del camp de mòduls
En aquest cas, considerant la instal·lació de 10 panells de 120 W col·locats en sis

grups connectats en paral·lel i que cada mòdul té una intensitat màxima de treball de
7,05 A, segons les especificacions del fabricant, obtenim:
Imax del regulador > 1,10 x 6 grups en paral·lel de mòduls x 7,05 A/grup =
46,53 A
Per tant, hem de posar un regulador de 50 A 24 V o bé hem de fraccionar el camp en

dos subcamps de tres grups en paral·lel cada un i col·locar a cada subcamp un regulador
independent de 25 A o de 30 A en funció dels valors disponibles en el mercat.
8.6. Dimensionament del convertidor CC/CA
La potència nominal del convertidor adient és la resultant de la suma de totes les

potències nominals dels equips consumidors multiplicada per un coeficient de
simultaneïtat entre 0,5 a 0,75 en funció de la tipologia i quantitat de consums, ja
que, a la pràctica, mai no funcionen tots els equips de consum alhora.
(suma de la potència nominal de tots els aparells de consum) x 0,75 >

P convertidor <
(suma de la potència nominal de tots els aparells de consum) x 0,5
Aparell Unitats Potència (W) Potència total W Taula 8.5
Il·luminació 1 4 11 44
Il·luminació 2 3 11 33
TV 1 75 75
Pplanxa 1 800 800
Oordinador 1 250 250
Rentadora en fred 1 74 74
Nevera 1 75 75
Congelador 1 45 45
TOTAL 1.397

El resultat d’aquesta operació ens determina la potència nominal del convertidor,
amb l’excepció que la potència nominal d’algun dels aparells de consum sigui superior
a aquest valor, i, llavors, aquest aparell ens determinaria la potència mínima del
convertidor. En aquest sentit, cal tenir en compte que alguns electrodomèstics que
incorporen motor demanen puntes de potència d’arrencada superiors a les nominals
(fins a 4 vegades més). Per exemple, les neveres i també els televisors en color.
En aquest cas, podem determinar la potència del convertidor CC/CA adient
per a la instal·lació de la masia a partir del valor total de potència instal·lada en els
consums:
Potència del convertidor:
> (suma de la potència nominal de tots els aparells de consum) x 0,5

< (suma de la potència nominal de tots els aparells de consum) x 0,75
Potència del convertidor < 1.397 W x 0,75 = 1.047 W

Potència del convertidor > 1.397 W x 0,5 = 698 W
Per tant, hem de muntar un convertidor de 1.000 W o de 1.500 W en funció del

rang disponible en el mercat.
8.7. Dimensionament del grup electrogen
Per al dimensionament del grup electrogen s’han de tenir en compte els modes de
procedir següents:
Quan el grup electrogen alimenti exclusivament l’habitatge, la potència del grup
ha de ser, com a mínim, la potència total de l’habitatge. Aquest mode d’operació el
podem anomenar mode d’emergència.
Quan s’utilitza un inversor-carregador, la potència del grup electrogen ha
de ser la suma de potències dels consums més la del carregador de l’inversor. En
aquest mode de funcionament, l’inversor reparteix la potència que li arriba del
grup electrogen entre la fase de carregador de bateries i l’abastament dels consums,
realitzant aquesta operació de manera automàtica.
En cas d’utilitzar un carregador independent de bateries, el grup electrogen
alimenta el carregador i aquest carrega les bateries. Els consums queden coberts
per l’inversor que ha d’estar connectat. En aquest cas s’entén que l’inversor no
és carregador. La potència del grup ha de ser, com a mínim, la potència CA del
carregador.
Si s’utilitza la topologia anterior i es vol donar subministrament als consums,
llavors s’ha d’implantar un quadre de commutació extern que desconnecti la sortida
CA de l’inversor i connecti la derivació CA del grup electrogen als consums. En aquest
cas, la potència del grup ha de ser la suma de les potències CA del carregador i les
càrregues previstes.
En aquest cas, per escollir el generador per a la instal·lació de la masia, sobre la
base de la taula de consums, determinem el valor total de potència instal·lada en els
consums.
Potència del generador: 1.397 kVA

8.8. Selecció de les proteccions CC zona panells
El voltatge de la instal·lació en CC d’aquesta instal·lació és inferior als 75 V, un

valor dins el rang considerat com a molt baixa tensió (ITC-BT-36), i, per tant, no
presenta perill en cas de contactes directes o indirectes; així doncs, en aquest sentit,
no és necessari instal·lar aquesta protecció.
Per una altra banda, des del punt de vista de la protecció contra sobrecàrregues
de les línies, en aquesta instal·lació no cal protegir els cables de connexió de les sèries
o strings, com a conseqüència que la capacitat de transport dels cables seleccionats
de panells a regulador són d’una secció de 25 mm2 que admeten una intensitat de
116 A, que és 1,25 vegades superior a la Icc del camp fotovoltaic, que és de 42,3 A.
Imax > 1,25•Icccamp FV
116 A > 42,3 A
Pel que fa a la protecció dels panells fotovoltaics de les intensitats inverses

d’origen extern, atès que els panells fotovoltaics són capaços de suportar un corrent
invers de 25 A i la suma de la Icc per cada entrada del regulador és de 42,3 A, cal
posar-hi fusibles.
En aquest cas, els fusibles seleccionats han de complir la condició següent:
intensitat de la sèrie o string ≤ intensitat nominal del fusible seleccionat ≤

màxima intensitat inversa del panell
Iccsèrie FV ≤ Ifusible ≤ Iinversa panell FV
Els fusibles que cal utilitzar en aquestes aplicacions han de ser fusibles de classe
gPV i s’ha d’instal·lar un per a cada conductor polar (+/-) de cada sèrie de panells
del generador. Per aquest motiu, s’ha seleccionat un fusible tipus d’una intensitat
nominal de 10 A que compleix el requisit establert:
Iccsèrie FV ≤ Ifusible ≤ Iinversa panell FV -> 8,21 A ≤ 10 A ≤ 25 A
I garanteix la protecció, ja que aquests fusibles compleixen la condició:
I fusió ≤ 1,35 · I nominal -> If = 1,35 · 10 A = 13,5 A
En aquest cas, cal destacar que els fusibles no poden actuar com a element
seccionador amb càrrega de cap equip de la instal·lació, és a dir, no es poden utilitzar
per desconnectar el generador fotovoltaic del regulador quan aquest està connectat
i carregant bateries, ja que aquesta acció provocaria un arc elèctric en el fusible amb
el perill de cremades i incendi.
Per això, és necessari un interruptor de desconnexió en càrrega, la funció
principal del qual és el seccionament amb càrrega de la sortida CC del regulador, fet
que permet realitzar de manera segura les operacions de manteniment d’aquests
equips, tal com exigeix el Reial decret 614/2001, en el qual es determina que el

personal de manteniment de la instal·lació ha de tenir accés a elements d’aïllament i
bloqueig dels elements generadors.
En les instal·lacions de més d’un regulador, cada regulador ha de disposar de l’in-
terruptor automàtic d’una intensitat nominal I interruptor > 1,3 vegades superior
a la ICC del regulador (en cas d’utilitzar dispositius dissenyats per funcionar en AC,
aquests han de ser de com a mínim el doble de la intensitat calculada) i, en qualsevol
cas, cal observar els requeriments descrits en la ITC-BT-22.
Finalment, cal considerar els protectors contra sobretensions transitòries (d’ori-
gen atmosfèric), que són dispositius que limiten les tensions atmosfèriques (descàr-
rega d’un llamp) que poden afectar els equips electrònics de la instal·lació (inversors)
perquè no sobrepassin uns valors màxims de seguretat (1,2 kV a 1,5 kV).
requisits tècnics de protecció de la taula 8.6.
Aquest protector s’ha d’ubicar dins el quadre de proteccions de CC de la instal·lació
i la seva missió és protegir l’inversor en el costat de CC.
Com a conseqüència que la instal·lació està ubicada en un medi rural aïllat, en
aquest cas podríem considerar implantar la protecció anterior amb una protecció
addicional de capçalera, classe I, instal·lada a la sortida del camp fotovoltaic. Aquesta
protecció té la funció d’eliminar, derivant-los a terra, corrents elèctrics elevats
procedents de llamps amb forta intensitat i que superarien la capacitat de protecció
del dispositiu classe II.
8.9. Selecció de les proteccions CC zona bateria
Aquest fusible actua com a fusible de protecció general de la bateria en cas que,
més amunt de la instal·lació, hi hagi alguna protecció defectuosa que no actuï o bé
que s’hagi produït un curtcircuit accidental. En aquesta situació el fusible general
protegeix la instal·lació i la bateria.
en aquesta part de la instal·lació cal protegir els cables amb fusibles, considerant
la secció del cable de les bateries seleccionades tenint en compte que el cable ha
de suportar un corrent màxim exigit a la part CC per part de l’inversor a màxima
potència.
Taula 8.6 Característiques del protector de sobretensions tipus II
Corrent màxima de descàrrega Imàax 40 kA (8/20)

En aquest cas, la potència de l’inversor és de 1.500 W i, per tant, la intensitat
màxima d’aquest circuit és:
Imàxima = Pinversor/Vnominal bateria -> 1.500 W / 24 V = 62,5 A
Com que la longitud d’aquest conductor és baixa, el factor de selecció del cable
ha de correspondre a la màxima intensitat assolible pel conductor segons el REBT,
ITC-BT-19, en disposició de conductors unipolars amb doble aïllament i instal·lats
en superfície. En aquest cas, utilitzant la recomanació de la ITC-BT-19 (taula 1, fila
G, columna 9), el cable que cal utilitzar és cable unipolar d’una secció de 25 mm2 que
admet una intensitat màxima en aquestes condicions de 166 A, fet que garanteix la
protecció, ja que aquest cable compleix la condició:
Imax > 1,25 · Iccbat
116 A > 62,5 A · 1,25 = 78,12 A
En conseqüència, els fusibles que cal seleccionar per protegir la bateria han de ser
del tipus classe gG i cal instal·lar-ne un per a cada conductor polar (+/-); per tant, la
selecció del fusible ha de considerar la condició:
I cable ≤ 1,6 · I nominal
I el compliment de la condició de referència:
I cc bat ≤ I fusible ≤ I cable
Per aquest motiu, s’han de seleccionar fusibles normalitzats tipus gG d’una I

nominal de 50 A que ha de complir les dues condicions establertes anteriorment:
I cable ≤ 1,6 · I nominal -> 166 A ≤ 1,6 · 63 A = 100,8 A
I cc bat ≤ I fusible ≤ I cable -> 62,5 A ≤ 63 A ≤ 166 A
Figura 8.1.. Disposició

correcta dels varistors.
Equip
sensible
1 kV
1 2
1. Protector de capçalera: alt poder de descàrrega

2. Protector final: baix residual

Cal recordar que els fusibles no poden actuar com a element seccionador amb
càrrega de cap equip de la instal·lació. És a dir, no es poden utilitzar per desconnectar
les bateries de l’inversor quan aquest està subministrant energia, ja que aquesta
acció provocaria un arc elèctric en el fusible amb el perill de cremades i incendi.
8.10. Selecció de la línia AC
En aquest cas farem el supòsit que la longitud del tram simple des de l’inversor fins
al punt de connexió AC és de 10 metres. Aquest tram discorre per la zona interior i
va protegit per tub o canal.
D’altra banda, la caiguda de tensió d’aquest tram ha de ser, com a màxim, de
l’1,5% i s’ha de dimensionar per al 125% de la màxima intensitat de l’inversor (ITC-
BT-40).
Aplicant les equacions de la secció de conductors per a corrent continu, tenim el
resultat en la taula 8.7.
S’ha escollit una secció de 4 mm2 per fer-la homogènia amb la secció del tram que
discorre des de les proteccions de connexió fins al mateix punt de connexió.
La Imax admissible del conductor de 4 mm2 per a instal·lació superficial i amb tub
protector i dos conductors unipolars és de 34 A (ITC-BT-19, taula 1, fila B). Per tant,
el conductor seleccionat compleix la intensitat de l’inversor. El tipus de conductor és
RZ 0,6/1 kV Cu, de doble aïllament.
8.11. Selecció de les proteccions AC
Preceptivament, a la sortida de l’inversor i també en el punt de connexió de la xarxa

(caixa de protecció i comandament o escomesa) s’ha d’instal·lar un interruptor auto-
màtic de CA que ha de permetre el seccionament amb càrrega de l’inversor i, alhora,
protegir contra sobrecàrregues i curtcircuits la instal·lació.
En aquest cas, cal seleccionar interruptors automàtics magnetotèrmics amb una
intensitat nominal (In) igual a 25 A que compleixin la primera condició de protecció
contra sobrecàrrega:
Imax inversor ≤ Inominal PIA ≤ Imax cable
22 A ≤ 25 A ≤ 39 A
Taula 8.7
Long (m) I (A) I x 1,25 (A) CA (V) CDT (%) S càlcul S triada V triada (V)
(mm2) (mm2)
10 20 25 230 1,5 2,81 4 0,22

A continuació, es comprova la segona condició de protecció, que és que la
intensitat de protecció per curtcircuit estigui per sota de la intensitat màxima que
suporta el cable:
1,45 · Inominal PIA < Imax cable
1,45 · 25 A = 36,25 A < 39 A
Per tant, l’interruptor seleccionat compleix les condicions de protecció de

sobrecàrregues del conductor.
El poder de tall de l’interruptor automàtic ha de ser, com a mínim, de la intensitat
màxima de curtcircuit en el punt de la instal·lació on s’ubica. En l’exemple de càlcul,
el dispositiu té un poder de tall mínim de 6 kA.
Amb referència a la protecció contra els contactes directes i indirectes provocats
per defectes de la instal·lació de CA, s’ha d’instal·lar un diferencial, just a la sortida
de l’inversor, que ha de tenir una sensibilitat de IΔN = 30 mA com a màxim i una
intensitat nominal (In) igual a 40 A o superior a la màxima que circula pel conductor.
La presa de terra de la instal·lació fotovoltaica ha de ser una terra diferent de la
terra del neutre de la companyia distribuïdora, és a dir, una terra independent.
8.12. Presa de terra
Una vegada seleccionat el punt on s’ubica la javelina de terra, es fa la mesura de la

resistència. Aquesta ha de ser inferior a:
Rt = V / I
En què:
V equival a 24 V, la tensió de defecte en locals humits i terres conductores.
I és una intensitat del defecte equivalent a la d’actuació del dispositiu de protecció
diferencial (30 mA).
Rt = 24 V / 0,03 A = 833,33 Ω
Cal aclarir que a la part CA de la instal·lació és on hi ha el dispositiu de protecció

diferencial (ID). A la part CC, és a dir, als mòduls fotovoltaics, la protecció de defectes
és mitjançant el vigilant del control d’aïllament, ja que els dispositius diferencials
utilitzats normalment a les instal·lacions de CA no funcionen per a defectes de CC.
Per tal d’assegurar una bona terra de protecció, convé obtenir mesuraments
entorn de 7 a 10 ohms, ja que aquests valors poden variar –de fet ho fan– amb
el nivell d’humitat del terreny en èpoques de l’any diferents a l’època en què s’ha
realitzat el mesurament.
Cal, no obstant, tenir en compte el que s’estableix a les ITC-BT-18 i ITC-BT-40
del REBT.

de bombament directe
Una aplicació cada dia més important de l’energia solar fotovoltaica aïllada és la de
bombament d’aigua. És una aplicació apta especialment per a zones rurals amb un
índex d’insolació elevat en què es requereixi algun mecanisme per bombar l’aigua
des d’una diferència de cotes. Aquesta és una tecnologia compatible econòmicament
amb altres fonts d’energia.
Aquestes instal·lacions actuen de tal manera que, quan el generador fotovoltaic
comença a generar corrent, la bomba inicia l’extracció d’aigua, variant el cabal extret
en funció de la disponibilitat energètica al llarg del dia.

de bombament directe
Com s’ha indicat anteriorment, les instal·lacions fotovoltaiques de bombament directe

fotovoltaic en la major part dels casos requereixen un sistema d’emmagatzematge
que ha de permetre acumular l’aigua necessària més enllà de la necessitat hídrica
instantània.
D’acord amb aquest criteri, en el dimensionament inicial d’aquest tipus d’instal·
lacions s’han de considerar les característiques que defineixen el sistema de bomba-
ment, que es poden concretar en les següents:
Figura 9.1. Imatge

representativa d’un
sistema de bomba-
ment fotovoltaic
directe per a una
aplicació agrària."
• Necessitats diàries, mensuals o anuals d’aigua, generalment expressades en
metres cúbics.
• Alçada manomètrica total d’impulsió: fondària del pou, més elevació del dipòsit,
més pèrdues de càrrega de la canonada.
• Capacitat disponible de la perforació expressada en cabal extraïble, temps
d’esgotament i de reposició del nivell.
• Pressió del sistema en superfície, sobretot en sistemes de reg directe.
• Latitud. Zona geogràfica i insolació mitjana diària en les diferents èpoques
de l’any. El consum previst d’un sistema de bombament resulta generalment
d’aplicar ràtios estadístiques en funció de les aplicacions que cal cobrir: consum
domèstic, ramaderia o reg. Per exemple, en consum domèstic es poden aplicar
valors diaris de 90 a 150 litres per persona.
A les qüestions anteriors cal afegir-hi els factors subjectes al sistema hidràulic.
En concret, cal seleccionar una bomba amb capacitat per bombar prou cabal per ex-
treure el volum total de consum en un temps prudencial de funcionament, no supe-
rior a quatre hores. La potència nominal de la bomba multiplicada per les hores de
funcionament requerides dona com a resultat l’energia total que demana el sistema
de bombament.
Al consum requerit per al bombament hi hem d’aplicar el rendiment global de la

instal·lació:
• 0,75 (75%) per a instal·lacions amb subministrament en CA.
• 0,80 (80%) per a instal·lacions amb subministrament en CC.
Dividint el valor d’energia requerida pels consums (de la taula o àbac gràfic de
consums) pel rendiment global, obtenim l’energia necessària que cal subministrar
puntualment per al màxim rendiment de la bomba, tal com mostra l’expressió
següent:
Potència màxima necessària = Potència de la bomba / Factor de rendiment
Exemple
Calcular la generació i consum energètic diari per al dimensionament d’una
instal·lació solar fotovoltaica per al bombament indirecte d’aigua per a una família
de cinc membres que utilitzen una bomba en CC de 200 W de potència amb un cabal
d’extracció de 350 l/h a una fondària de 20 m.
El consum diari de la família, aplicant una ràtio de 125 l/persona, és de:
Vdiari = 5 persones x 125 l/persona = 625 l
A partir d’aquesta dada, trobem el temps de funcionament diari de la bomba

expressat en hores.
Tempsfuncionament = Volumdiari / Cabalbomba -> 625 (l/dia) / 350 (l/h) = 1,78 h

Coneguda la potència de la bomba i el temps de funcionament diari, podem cal-
cular l’energia diària consumida:
Econsumida = Pbomba x Tfuncionament -> 200 W x 1,78 h = 356 Wh
Si apliquem un rendiment de 0,80 al sistema de producció-emmagatzematge,

obtenim finalment que cal produir amb els mòduls una energia de:
Econsumida = Econsumida / η -> 350 Wh / 0,80 = 445 Wh/dia
Cal tenir en compte que, en el cas dels bombaments d’aigua indirectes,

generalment integrats en instal·lacions d’electrificació autònoma, és molt important
programar l’engegada de la bomba en horari d’incidència solar per tal de millorar
el rendiment del sistema, fet que evita que gran part de l’energia hagi de sortir de
la bateria i que l’energia que es produeix en el moment directament s’utilitzi en la
bomba.
En el cas dels bombaments directes, sense bateria, el càlcul de necessitats es
redueix a trobar el volum d’aigua a consumir i l’alçada total manomètrica, ja que els
fabricants d’aquests sistemes donen les dades de potència de bomba i de potència de
panells en forma d’àbacs gràfics.
D’altra banda, a l’hora de dimensionar un sistema de bombament fotovoltaic,
s’ha de tenir en compte un conjunt de paràmetres, que s’engloben en tres blocs:
a) Paràmetres o dades del volum d’aigua diari, mensual o anual que es necessita
en l’aplicació concreta (reg, abastaments a petits nuclis rurals aïllats, etc.).
b) Dades de radiació solar de l’emplaçament geogràfic de la instal·lació (kWh/m2).
c) Paràmetres o dades relacionades amb el pou i el dipòsit d’emmagatzematge.
Aquestes dades fan referència a la profunditat del pou, l’abastament del nivell
estàtic de l’aigua del pou, l’alçada del dipòsit respecte del nivell del pou i la longitud
total de la canonada que connecta la bomba amb la descàrrega del dipòsit.
En la figura 9.1 es mostren, de manera gràfica, els paràmetres anteriors:

Els sistemes de bombament directe fotovoltaic es dimensionen a partir de gràfics
o àbacs que subministra el fabricant del sistema i estan basats en l’experimentació de
condicions reals i/o simulacions complexes. Figura 9.2.
Els àbacs emprats, com el representat a la figura anterior, presenten les dades
següents:
• Q: cabal de bombament de la bomba seleccionada (m3/h).
• P1: potència elèctrica absorbida pel motor de la bomba (W).
• Línies d’alçada total de bombament HT, definida com la suma de les alçades ge-
omètriques del pou i el dipòsit i les pèrdues per fricció de canonades i accessoris
Hfricció.
Figura 9.1.
Representació
gràfica d’un perfil de
bombament.
Hdp
Hst
Hd
Hst - Nivell estàtic

Hd - Nivell dinamic “Abatimiento”
Hdp - Alçada dipòsit
Figura 9.2. Àbac tipus

SQF 1.2-2 per a la selecció d’equips
de bombament directe.
Q (m3/h)
1 0m
205m
1.20
25 m
1
30 m
m
m
m
m
40
50
1.10
60
m
70
0m
m
80
0m
90
0m
10
1.00
11
12
0.90
0.80
0.70
0.60
0.50
0.40
0.30
0.20
0.10
0
40 80 120 160 200 240 280 320 360 400 440 480 520 580 P1(W)

HT = (Hd + Hdp + Hfricció) · metres columna d’aigua (mca)
De manera complementària als àbacs dels fabricants, es necessita avaluar la

potència hidràulica de bombament (PH), la potència elèctrica del motor de la bomba
(P1) i la potència elèctrica del generador fotovoltaic (PEL).
PH = 2,725 x Q x HT
En què:
PH és la potència hidràulica de bombament (W).
Q és el cabal de bombament (m3/h).
HT és l’alçada total de bombament (mca).
La potència elèctrica de la bomba és:
P1= PHT / ηMB
En què:
ηMB és el rendiment del motor-bomba.
El rendiment del grup motor-bomba és funció particular de cada fabricant i

de les característiques constructives de l’equip. De l’àbac anterior es pot extreure
un rendiment aproximat del grup motor-bomba d’aquest fabricant que oscil·la
entre valors de 0,48 a 0,55. Prendrem el valor més conservador a l’efecte del
dimensionament: 0,48.
Finalment, la potència elèctrica del generador fotovoltaic (PEL) es pot avaluar de

la manera següent:
PEL = PNOM x (G/GREF) x η1 x η2
En què:
PEL és la potència elèctrica lliurada pel generador fotovoltaic (W).
PNOM és la potència nominal del generador fotovoltaic en condicions estàndard de
mesurament (CEM) (Wp).
G/GREF és la irradiància mitjana per als mesos de demanda d’aigua.
η1 és l’eficiència del generador fotovoltaic.
η2 és l’eficiència de l’inversor.
L’eficiència del generador fotovoltaic (η1) té en compte les pèrdues de

temperatura, pèrdues de cablejat, dispersió de paràmetres, etc., i, de manera general,
s’assumeix que té un valor de 0,86.
L’eficiència de l’inversor (η2) s’assumeix que és 0,90.
El rendiment global queda establert, de manera general, en: 0,88 x 0,98 = 0,77.
9.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques de bombament
directe
Les instal·lacions fotovoltaiques de bombament directe en la major part dels casos

requereixen un sistema d’emmagatzematge d’aigua que ha de permetre acumular
l’aigua necessària més enllà de la necessitat hídrica instantània.
Aquestes instal·lacions estan compostes de tres elements bàsics. El generador
fotovoltaic, format per panells fotovoltaics que estan ubicats habitualment en un
espai lliure d’ombres, amb una disposició que ha de permetre optimitzar la producció
solar en el període de bombament preferencial. Un variador de freqüència, que
transforma l’energia en forma de corrent continu provinent del generador fotovoltaic
en corrent altern adequat als valors de funcionament elèctric de la bomba i una
freqüència proporcional a l’energia solar disponible. Finalment, hi ha una bomba
adequada als requeriments de funcionament hidràulic del sistema i que ha de ser
capaç de subministrar el volum d’aigua estimat.
En l’esquema següent es representa una instal·lació fotovoltaica de bombament
directe i s’identifiquen els seus elements principals.
Figura 9.3.
A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3

En l’esquema es poden identificar els elements següents.
Són els components essencials que formen part d’una instal·lació fotovoltaica aïllada
(generador fotovoltaic, regulador, bateria i inversor). Tots ells estan subjectes al
compliment del Reglament electrotècnic de baixa tensió (REBT).
Format per associacions en sèrie i paral·lel de panells solars fotovoltaics per tal
d’assolir els voltatges i les intensitats dels adaptadors de potència amb la bomba. En
funció del tipus d’instal·lació de bombament (demanda d’aigua, profunditat del pou,
etc.), les tensions de treball de generador fotovoltaic oscil·len entre 24 - 48 Vcc per a
petites bombes i sondeigs i fins a 900 Vcc per a grans instal·lacions.
La qüestió de l’augment de voltatge en la configuració del generador fotovoltaic
té a veure amb la potència d’aquest per tal de mantenir un amperatge relativament
baix i evitar la utilització de conductors elèctrics de gran secció.
A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3
A2 - Variador de freqüència
Aquests equips transformen el corrent continu (CC) produït pels panells
fotovoltaics en corrent altern (CA) trifàsic. Amb l’objecte d’adaptar-se el millor
possible a les condicions de funcionament del generador fotovoltaic (variació de
la irradiància, temperatura de la cèl·lula, etc.), la gran majoria d’aquests equips
disposen del control de «seguiment del punt de màxima potència», o MPPT, de
manera idèntica que en els inversors de connexió a xarxa, i d’un control de variació
de la freqüència.
La instal·lació ha de seguir l’ordre que es mostra a l’esquema unifilar, amb l’entrada
connectada al generador fotovoltaic, mentre que la sortida ha d’estar connectada
al quadre de connexió de la bomba. En tot cas, s’ha de considerar l’adaptació d’un
sistema de control del nivell de pou i del dipòsit.
A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3
Figura 9.4. Imatge

de la bomba per a
aplicacions fotovoltai-
ques que integra un
variador de freqüència
que permet operar
directament connectat
als panells fotovolta-
ics amb potències que
poden anar dels 200 W
als 2.000 W.

A3 - Bomba per a aplicacions solars directes
Per a sistemes de bombament petits que treballin en tensió CC o CA monofàsica,
s’utilitzen bombes de petita potència, inferior a 1,5 kW, que habitualment disposen
d’un adaptador de potència integrat. Figura 9.4.
Per a sistemes de bombament de gran potència que treballin en CA, habitualment
s’utilitzen bombes centrífugues d’immersió que treballen amb tensions trifàsiques
de 3 x 230 Vca procedents de l’adaptador de potència amb variador de freqüència,
utilitzat per a aquestes aplicacions. Són bombes estàndard que es poden reparar o es
poden canviar els seus components, pràcticament, a qualsevol indret del món, i és
precisament això últim el que ofereix una gran rapidesa a l’hora de fer una reparació.
9.2.2. Proteccions en la part de CC
Els generadors fotovoltaics de les instal·lacions fotovoltaiques de connexió a la

xarxa, habitualment, operen a voltatges CC considerats perillosos (> 75 VCC) i, com
a conseqüència d’això, aquests circuits han d’estar protegits contra xocs elèctrics per
contactes directes i indirectes.
En aquest cas, com a regla general, en el generador elèctric s’han d’utilitzar bar-
reres físiques per a la protecció contra contacte directes, com ara:
• Cables unipolars de doble aïllament (classe II) en totes les conduccions

elèctriques del generador fotovoltaic per tal de minimitzar el risc de defecte a
terra i de curtcircuit.
• La tensió CC del generador no ha de superar el 50% de la tensió nominal
assignada als cables per a aplicacions de CA.
• Els cables utilitzats han de ser capaços de suportar durant la vida de la
instal·lació (de 20 a 25 anys) les condicions mediambientals (temperatura,
radiació ultraviolada, etc.).
• Totes les connexions i unions de línies s’han de fer amb terminals protegits (per
exemple, tipus Multi-Contact) per garantir la protecció contra contactes directes
involuntaris.
• Senyalització del perill elèctric existent en les canalitzacions i/o caixes de
connexió.
Com a mesura de protecció de contactes indirectes, és preceptiu incorporar-hi un

detector de defecte d’aïllament que garanteixi la protecció contra contactes indirec-
tes. Aquests equips analitzen constantment l’aïllament elèctric entre els conductors
del generador fotovoltaic i la presa de terra. Quan el nivell d’aïllament decreix a va-
lors perillosos, el control desconnecta el variador del generador fotovoltaic i indica
una fallada de funcionament fins que no es restableix el nivell d’aïllament inicial; és
a dir, fins que s’ha reparat el defecte de la instal·lació.
Aquest dispositiu integrat en l’inversor no elimina el perill, únicament avisa del
perill. Per fer desaparèixer el perill, cal la interrupció de les sèries per aconseguir
nivells de tensió segurs o curtcircuitar els conductors elèctrics del generador, fet que
comporta que la tensió del generador es redueixi a zero.
En aquestes instal·lacions, cal considerar els protectors contra sobretensions
transitòries (d’origen atmosfèric), que són dispositius que limiten les tensions at-
mosfèriques (descàrrega d’un llamp) que poden afectar els equips electrònics de la
instal·lació (inversors) perquè no sobrepassin uns valors màxims de seguretat (1,2
kV a 1,5 kV).
requisits tècnics de protecció següents:
A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3
Taula 9.1.
Característiques del protector de sobretensions tipus II
Corrent màxima de descàrrega Imax 40 kA (8/20)

Figura 9.5.. Disposició
correcta dels varistors.
Equip
sensible
1 kV
1 2
1. Protector de capçalera: alt poder de descàrrega

2. Protector final: baix residual

Aquest protector s’ha d’ubicar dins el quadre de proteccions de CC de la instal·lació
i la seva missió és protegir l’inversor en el costat de CC.
Com a conseqüència que la instal·lació està ubicada en un medi rural aïllat, en
aquest cas podríem considerar implantar la protecció anterior amb una protecció
addicional de capçalera, classe I, instal·lada a la sortida del camp fotovoltaic. Aquesta
protecció té la funció d’eliminar, derivant-los a terra, corrents elèctrics elevats
procedents de llamps amb forta intensitat i que superarien la capacitat de protecció
del dispositiu classe II.
B3 - Fusibles de la línia del generador fotovoltaic

Des del punt de vista de la protecció contra sobrecàrregues, no cal protegir els
cables de la línia de connexió de les sèries o strings si la capacitat de transport dels
cables no és inferior a la intensitat màxima que pot afectar-los.
Com a regla general, la intensitat màxima admissible del conductor ha de ser 1,25
vegades superior a la Icc del camp fotovoltaic associat [Imax = 1,25 • Icc camp FV], per
tal de garantir que aquest resistirà el corrent de curtcircuit del camp i no requerirà
proteccions específiques per protegir el conductor contra sobrecàrregues.
Pel que fa a la protecció de sobrecàrregues dels panells fotovoltaics, tot i que la
intensitat de curtcircuit (Icc) del generador fotovoltaic no resulti gaire elevada (Icc
= 1,08 Imppt), cal considerar la instal·lació de fusibles per a la protecció dels panells
de les intensitats inverses d’origen extern, com a conseqüència dels factors següents:
• Inversió de polaritat en algun element del camp de fotovoltaic.

• Defecte a terra en els elements amb connexió de terra.
En aquest sentit, atès que els panells fotovoltaics són capaços de suportar un
corrent invers d’entre 2,5 i 3 Isc (IEC TS 62257-7-1), únicament cal protegir les sèries
(strings) al camp fotovoltaic quan hi hagi més de tres sèries de panells connectades
en paral·lel al mateix MPPT i/o inversor.
En aquest cas, s’ha de col·locar un fusible classe gPV per a cada conductor polar
(+/-) de cada sèrie de panells del generador, i els fusibles han de complir els requisits
següents:
• Tensió nominal de servei màxima Vfusible > 1,2 Vco string

• Intensitat nominal Ifusible ≥ 1,32 Icc string
A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3

9.2.3. Proteccions en la part de CA
Aquestes instal·lacions han de comptar amb els elements de protecció preceptius

requerits en les instal·lacions de subministrament elèctric per a edificis.
B4 - Interruptor automàtic de tall de la sortida de CA de l’inversor

Aquest és un element de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits, encara
que la seva funció principal és el seccionament amb càrrega de la sortida CA de
l’inversor, fet que permet realitzar de manera segura les operacions de manteniment
d’aquests equips. No és necessari en cas que l’inversor n’incorpori un.
En el cas de diversos inversors treballant en paral·lel en un sistema monofàsic
(230 Vca) o en un subministrament trifàsic (230/400 Vca), cada inversor ha de
disposar de l’interruptor automàtic corresponent.
El dimensionament d’aquest magnetotèrmic es realitza tal com s’indica en la
ITC-BT- 22.
A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3
B5 - Quadre de proteccions de línia de subministrament
Aquest quadre s’ha d’instal·lar a la línia principal de subministrament de
l’inversor o conjunt d’inversors i ha de tenir, com a mínim, els elements següents:
• Interruptor automàtic diferencial

Element de protecció contra contactes indirectes. Aquest dispositiu s’encarrega
de detectar corrents derivats a terra per causa d’un defecte d’aïllament i dur a
terme la desconnexió immediata del circuit per evitar contactes indirectes a les
persones. Generalment s’instal·len interruptors diferencials d’alta sensibilitat
(30 mA) i, en qualsevol cas, cal basar-se en la ITC-BT-24. Atès que l’interruptor
diferencial basa la seva protecció en la detecció dels corrents de defecte, cal
que el neutre del subministrament CA de l’inversor estigui connectat a terra
perquè el dispositiu diferencial actuï davant del primer defecte de la instal·lació i
desconnecti el subministrament. En cas que no sigui així, cal utilitzar un detector
de defecte d’aïllament per a la protecció de contactes indirectes.
• PIA per derivació dels diferents circuits

Elements de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits, implantats per
diversos interruptors magnetotèrmics. El dimensionament d’aquests equips es
realitza en funció de les càrregues associades a cada circuit, d’acord amb la ITC-
BT-22.
C1 - Presa de terra
La presa de terra C1 de l’esquema s’anomena tècnicament terra de protecció, ja
que la seva funció és evitar que es generin tensions perilloses a les parts de la instal·
lació que entrin en tensió, de manera accidental, per algun defecte elèctric o d’origen
atmosfèric.
A la terra de protecció s’hi han de connectar les parts metàl·liques dels panells
fotovoltaics, les estructures de suport i la terra del xassís de l’inversor i del regulador
de càrrega.
La segona terra que apareix a l’esquema unifilar és la terra del conductor neutre
(CA) de l’inversor i, tècnicament, s’anomena terra de servei. És la que permet que
funcioni l’interruptor diferencial davant de qualsevol defecte en la línia CA entre l’in-
versor mateix i els receptors de la instal·lació (habitatge, etc.). En aquest cas, cal que
les masses metàl·liques dels equips receptors de la instal·lació estiguin connectades
a una terra pròpia i diferent de la terra del neutre.
El dimensionament i muntatge de les preses de terra ha de complir les especifi-
cacions tècniques establertes en el REBT, en les instruccions tècniques ITC-BT-18,
ITC-BT-19 i ITC-BT-26.

A1
B2
B1
A2
B3
C1
A3
3
d’una instal·lació fotovoltaica de
bombament directe
Com a exemple, establirem el dimensionament d’una instal·lació solar fotovoltaica

per al bombament directe amb unes necessitats durant els mesos d’estiu de 15 m3,
en una finca de Tarragona.
Dades de partida:
Demanda diària (Qd) mesos d’estiu: 15 m3/dia.

Hd = 30 m.
Hdp = 19 m.
Longitud de canonada diàmetre 25 mm = 100 m.
Inclinació dels mòduls fotovoltaics β = 25°.
Orientació α = 0°.
Radiació (0°, 25°) = 6,6 kWh/m2 dia.
10.1. Definició de la potència fotovoltaica
Com a inici, s’avalua el cabal aparent (QAP), que és un cabal mitjà al llarg del dia,
corresponent a la demanda diària. Una bona aproximació basada en l’anàlisi de casos
reals és la següent:
QAP = 0,047 x Qd
QAP = 0,047 x 15 m3/dia = 0,705 m3/h
Amb aquest cabal i una canonada de 25 mm de diàmetre interior, aquesta té unes

pèrdues per fricció de 0,9 m per 100 m de canonada.
L’alçada total (HT) és: 30 m + 19 m + 0,9 m = 49,9 m.
A l’àbac del fabricant de la bomba, es marca una línia horitzontal partint del valor
de 0,705 m3/h fins a tallar la corba de 50 m. A continuació, es traça una línia perpen-
dicular des d’aquest punt fins a l’eix de les potències elèctriques de la bomba (P1),
que dona un valor de 191 W aproximadament.
A l’àbac de la figura 10.1 es mostra aquest procediment.

Figura 10.1. Àbac tipus
per a la selecció d’equips SQF 1.2-2
de bombament directe.
Q (m3/h)
1 0m
205m
1.20
25 m
1
30 m
m
m
m
m
40
50
m
1.10
60
m
70
0m
m
80
0m
90
0m
10
1.00
11
12
0.90
0.80
0.70
0.60
0.50
0.40
0.30
0.20
0.10
0
40 80 120 160 200 240 280 320 360 400 440 480 520 580 P1(W)
Aquesta potència és la que ha d’aportar el generador fotovoltaic, tenint en compte

les pèrdues i el fet que la irradiància solar varia al llarg del dia.
Per tant, i aplicant l’expressió analítica definida anteriorment, queda determinada
la potència del grup de mòduls fotovoltaics:
PNOM = PEL / ( (G/GREF) x η1 x η2)

PNOM = 191 W / (0,733 x 0,77) = 339 Wp
En el cas d’utilitzar un mòdul de 100 Wp, la quantitat equivalent aproximada

necessària per produir la potència calculada anteriorment és de:
Nombre de mòduls = 339 Wp / 100 Wp = 3,39 ≈ 4 mòduls
10.2. Selecció de les proteccions
El voltatge de la instal·lació en CC d’aquesta instal·lació és inferior als 75 V, un valor

dins el rang considerat com a molt baixa tensió (ITC-BT-36), i, per tant, no presenta
perill en cas de contactes directes o indirectes, en aquest sentit no és necessari
instal·lar-hi aquesta protecció.
Quant a la secció del cable, considerant una intensitat de camp de 5,8 A i una
tensió d’operació de 72 V, podem establir els valors següents:
S càlcul S triada
Long (m) Impp (A) Vmpp (V) C.D.T (%) V càlcul (V) V triada (V)
(mm2) (mm2)
50 5,8 72 1,5 9,66 1,08 10 1,04

A continuació, es fan alguns comentaris relacionats amb el resultat anterior:
• La secció calculada (S càlcul) és de 9,66 mm2 amb una cdt (caiguda de tensió)
d’1,08 V i, no obstant això, s’ha de triar la mínima secció normalitzada, que és
de 10 mm2.
• Amb aquesta secció triada (10 mm2) de cable, s’ha de validar que la intensitat de
5,8 A sigui inferior a la màxima intensitat assolible pel conductor segons el REBT,
ITC-BT-19 (taula 1, fila B, columna 9) per a conductors unipolars protegits amb
tub i instal·lats en superfície. En aquest cas, compleix amb seguretat: 5,8 A < 68
A (taula 1, ICT-BT-19).
en aquesta instal·lació no cal protegir els cables de connexió de les sèries o strings,
com a conseqüència que la capacitat de transport dels cables seleccionats és de
10 mm2 que admeten fins a 68 A, que és 1,25 vegades superior a la Icc del camp
fotovoltaic (5,8 A).
Imax > 1,25 · Icccamp FV
68 A > 1,25 · 5,8 = 7,25 A
Pel que fa a la protecció dels panells fotovoltaics de les intensitats inverses d’ori-
gen extern, atès que els panells fotovoltaics són capaços de suportar un corrent in-
vers de 25 A i la suma de la Icc per cada entrada del regulador és de 5,8 A, no cal
posar-hi fusibles.
Tanmateix, és necessari instal·lar-hi un interruptor de desconnexió en càrrega,
la funció principal del qual és el seccionament amb càrrega de la sortida CC, fet que
permet realitzar de manera segura les operacions de manteniment d’aquests equips,
tal com exigeix el Reial decret 614/2001, en el qual es determina que el personal de
manteniment de la instal·lació ha de tenir accés a elements d’aïllament i bloqueig
dels elements generadors.
En les instal·lacions de més d’un regulador, cada un ha de disposar d’un interrup-
tor automàtic d’una intensitat nominal I interruptor superior a 1,3 vegades la inten-
sitat de curtcircuit del camp fotovoltaic (ICC). En cas d’utilitzar com a interruptor
dispositius dissenyats per funcionar en CA, aquests han de ser com a mínim el doble
de la intensitat calculada i, en qualsevol cas, cal observar els requeriments descrits
en la ITC-BT-22.
Finalment, cal considerar els protectors contra sobretensions transitòries (d’ori-
gen atmosfèric), que són dispositius que limiten les tensions atmosfèriques (descàr-
rega d’un llamp) que poden afectar els equips electrònics de la instal·lació (inversors)
perquè no sobrepassin uns valors màxims de seguretat (1,2 kV a 1,5 kV).
En l’exemple de dimensionament de la instal·lació fotovoltaica, s’ha d’instal·lar,
el ventall de riscos més ampli.

Quadern Pràctic ICAEN Energia Solar Fotovoltaica

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Quadern Pràctic ICAEN Energia Solar Fotovoltaica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Energia solar

Col·lecció Quadern Pràctic

Col·lecció Quadern Pràctic

2a edició: Barcelona, novembre de 2020

Aquesta obra està subjecte a una llicència de

1. Marc normatiu i classificació de les instal·lacions 15

1.1. Reglamentació aplicable 16

1.1.1. Qualificació professional 16

2. El sol com a recurs energètic 18

2.1. Radiació solar incident en la superfície de l’atmosfera 18

2.1.1. Constant solar 19

2.2. Radiació solar incident en la superfície de la Terra 20

2.2.1. Localització geogràfica 21

2.2.2. Factor estacional 22

2.2.3. Factor climatològic 22

2.2.4. Valor estàndard de referència “hora sol pic” (hsp) 23

2.3. Avaluació del recurs “radiació solar incident” 24

2.3.1. Paràmetres de la posició del Sol 25

2.3.2. Avaluació de la radiació incident 26

2.3.3. Taules de radiació 26

2.3.4. Radiació incident: “hora sol pic” (hsp) 28

3. Ubicació i ancoratge dels panells solars 30

3.1. Ubicació dels panells 30

3.1.1. La superfície disponible 30

3.1.2. Orientació i inclinació 30

3.2. Incidència d’ombres 31

3.2.1. Ombres properes 31

3.2.2. Ombres llunyanes 33

3.2.3. Separació entre fileres de panells 34

3.3. Estructura d’ancoratge dels panells 37

3.3.1. Característiques mecàniques de l’estructura 38

3.3.2. Càrrega estructural 39

3.3.3. Càrregues de vent 40

3.3.4. Criteris i normes per al muntatge bàsic d’estructures de suport 40

3.3.5. Estructures mòbils 42

4. El panell solar fotovoltaic 43

4.1. Característiques bàsiques de les cèl·lules fotovoltaiques 43

4.1.1. Efecte fotovoltaic 44

4.1.2. La cèl·lula fotovoltaica 46

4.1.3. Principi de funcionament de la cèl·lula 47

4.1.4. Corba I-V 48

4.1.5. Corrent de curtcircuit (Icc) 49

4.1.6. Voltatge de circuit obert (Vco) 49

4.1.7. Punt de màxima potència (pmp) 49

4.1.8. Variacions amb la radiació incident 50

4.1.9. Variacions amb la temperatura de la cèl·lula 51

4.2. Tipus de cèl·lules 52

4.2.1. Sistemes de concentració 53

4.3. Característiques bàsiques dels panells fotovoltaics 54

4.3.1. Parts d’un mòdul fotovoltaic 54

4.3.2. Característiques bàsiques d’un mòdul fotovoltaic 55

4.3.3. Altres característiques elèctriques que cal ressaltar 57

4.3.4. Connexions de mòduls 57

4.3.5. Connexions en sèrie de mòduls FV 59

4.3.6. Connexions en paral·lel de mòduls FV 59

4.3.7. Connexions mixtes de mòduls FV 60

5. Instal·lacions fotovoltaiques connectades a xarxa 61

5.1. Factors de dimensionament d’una instal·lació fotovoltaica

5.1.1. Superfície disponible (m2) 63

5.2. Components de les instal·lacions fotovoltaiques connectades a la xarxa 64

5.2.1. Elements bàsics (A) 65

5.2.2. Proteccions elèctriques (B) 70

5.2.2.1 Proteccions en la part de CC 71

5.2.2.2. Proteccions en la part de CA 74

Les instal·lacions solars fotovoltaiques com a instal·lacions generadores d’electri

• Instal·lacions generadores aïllades de la xarxa elèctrica. Aquestes instal