Electrotècnia - Batxillerat - 2 Nuevo

DEPARTAMENT D'EDUCACIÓ
Electrotècnia - Batxillerat
Departament de Tecnologia
Generalitat de Catalunya
Recull d’apunts i exercicis de l’assignatura d’electrotècnia de 2n de batxillerat

Índex i temporització del curs

1r trimestre: Electricitat i magnetisme
Unitat 1: Conceptes i fenòmens elèctrics. 4

1.1. La llei de Coulomb i el camp elèctric. 5
1.2. Potencial elèctric. 6
1.3. Conductors, semiconductors i aïllants. 8
1.4. El circuit elèctric. Components. Corrent elèctric. 8
1.5. Aparells de mesura. 12
Activitats 12
Unitat 2: Lleis del circuit elèctric. 16
2.1. Llei d’Ohm. 16

2.2. Potència elèctrica i l’efecte Joule. 16
2.3. Associació de resistències. Sèrie, Paral·lel i Mixta. 17
2.4. Generadors de corrent continu. 19
2.5. Lleis de Kirchoff. 22
2.6. Principi de superposició. 25
2.7. Teoremes de Thévenin i Norton. 25
Activitats 27
Unitat 3: Magnetisme i electromagnetisme. 33

3.1. Els imants. 33
3.2. Propietats magnètiques de la matèria. 35
3.3. Camps magnètics creats per càrregues. 36
3.4. Intensitat magnètica. 38
3.5. La força magnètica. 39
3.6. Circuits magnètics. 41
3.7. Inducció electromagnètica. Llei de Faraday. 42
Activitats 44
Unitat 4: Components elèctrics passius. 47

4.1. Els resistors. 47
4.2. Els condensadors. 51
4.3. La bobina. 55
Activitats 57
1
2n trimestre: Circuits elèctrics i màquines elèctriques de CC
Unitat 5: Corrent altern. 60

5.1. El corrent altern. 60
5.2. Circuits de corrent altern. 63
5.3. Circuits RL, RC i RLC en sèrie. 65
5.4. Circuits amb receptors en paral·lel. 68
5.5. Potències, factor de potència i ressonància. 69
5.6. Corrents alterns trifàsics. 72
Activitats 77
Unitat 6: Electrònica analògica. 80

6.1. Els semiconductors. 80
6.2. El díode. 81
6.3. El transistor. 86
6.4. Circuits electrònics. 91
6.5. Dispositius de potència. 91
Activitats 92
Unitat 7: Electrònica digital. 96

7.1. El sistema binari. 96
7.2. L’àlgebra de Boole. 99
7.3. Circuits combinacionals. 104
7.4. Circuits seqüencials. 104
Activitats 106
Unitat 8: Motors de corrent continu. 107

8.1. Les màquines elèctriques. 107
8.2. Motors de CC. 108
8.3. Principi de funcionament dels motors de CC. 109
8.4. Classificació i altres aspectes dels motors de CC. 111
8.5. Corbes característiques dels motors de CC. 115
Activitats 117
Unitat 9: Els generadors de corrent continu. 119

9.1. Principi de funcionament dels generadors de CC. 119
9.2. La commutació dels generadors. 121
9.3. Classificació dels generadors i corbes característiques. 122
9.4. Altres aspectes dels generadors. 126
Activitats 127
2
3r trimestre: Màquines elèctriques de CA i instal·lacions elèctriques
Unitat 10: Transformadors. 129

10.1. Els transformadors. 129
10.2. Circuit equivalent d’un transformador. 131
Activitats 138
Unitat 11: Motors de corrent altern. 140

11.1. Les màquines elèctriques de CA. 140
11.2. Motors síncrons. 140
11.3. Motors asíncrons (inducció). 145
11.4. Motors monofàsics i especials. 148
Activitats 150
Unitat 12: Generadors de CA (Alternadors). 153

12.1. Introducció als generadors de CA. 153
12.2. Tensió generada per un alternador. 154
12.3. Funcionament en càrrega d’un alternador. 155
Activitats 158
Unitat 13: Generació, transport i distribució de l’electricitat. 159

13.1. Les centrals elèctriques. 159
13.2. La xarxa de transport i la xarxa de distribució. 162
Activitats 165
Unitat 14: Instal·lacions elèctriques. 166

14.1 La instal·lació d’enllaç. 166
14.2 La instal·lació interior als habitatges. 167
14.3 Potència total d’un habitatge. 168
14.4 Instal·lacions elèctriques comercials i industrials. 170
14.5 Seguretat i reglamentació. 170
Activitats 173
Avaluació:
Control durant l’avaluació (35 %)
Examen d’avaluació (65 %)
Podeu trobar material complementari de l’assignatura a:

http://www.inscanmas.cat/moodle
Camps d’aplicació de l’electrotècnia.

La il·luminació, Sistemes de fred i calor, Instal·lacions elèctriques,
Seguretat i protecció, Sistemes automàtics i regulació, Autòmats
programables, Domòtica, ...
3
Unitat 1: Conceptes i fenòmens elèctrics.
L’electrotècnia, és una part de la tècnica que tracta de l’aplicació pràctica del

fenòmens elèctrics i magnètics i de les relacions existents entre ells.
1.1. Electricitat, la llei de Coulomb i el camp elèctric.
Estructura dels àtoms
Un àtom és la mínima quantitat d'un element químic que presenta les mateixes
propietats de l'element. Tot i que la paraula àtom deriva del grec atomos, que vol
dir indivisible, els àtoms estan formats per partícules encara més petites, les
partícules subatòmiques.
En general, els àtoms estan compostos per tres tipus
de partícules subatòmiques. La relació entre
aquestes són les que confereixen a un àtom les
seves característiques:
Electrons, tenen càrrega elèctrica negativa i són les

més lleugeres.
Protons, tenen la mateixa càrrega elèctrica que els
electrons però positiva i són unes 1836 vegades més
pesants que els electrons.
Neutrons, no tenen càrrega elèctrica i pesen
aproximadament el mateix que els protons.
Als protons i neutrons, se'ls anomena nucleons, ja que es troben agrupats al

centre de l'àtom, formant el nucli atòmic, que és la part més pesant de l'àtom.
Orbitant al voltant d'aquest nucli, s'hi troben els electrons.
Els àtoms elèctricament neutres, tenen el mateix nombre de protons que

d'electrons. Així l'hidrogen (H) té un protó i un electró, i l'oxigen (O) té vuit protons
i vuit electrons. Quan arrenquem un o més electrons d'un àtom es forma un ió
positiu, o catió, per exemple a l'arrencar un electró de l'hidrogen es forma H+.
Quan es dóna el procés invers, i un àtom adquireix electrons, es forma un ió
negatiu o anió, per exemple quan un àtom d'oxigen captura dos electrons es
forma l'anió O2-.
Càrregues electrostàtiques
La càrrega elèctrica (Q) d’un cos depèn del nombre d’electrons que té de més o
de menys. Com que la càrrega de l’electró és molt petita, es defineix en el S.I. una
unitat de càrrega anomenada coulomb (C) que equival a 6,24·1018 electrons; es a
dir, un electró té una càrrega de -1,602·10-19 C.
Com que la unitat de càrrega és una unitat molt gran s’utilitzen els seus múltiples i
submúltiples:
1 mC = 10-3 C 1 μC = 10-6 C
1 nC = 10-9 C 1 pC = 10-12 C
4
Llei de Coulomb
La llei de Coulomb explica que la llei de força d’atracció

o de repulsió entre dues càrregues és directament
proporcional al producte de les seves càrregues (Q i Q’) i
inversament proporcional al quadrat de la distància que
les separa (r).
𝑄 · 𝑄′
𝐹⃗ = 𝐾 · 2 · 𝑢 ⃗⃗
𝑟
on:
F és la magnitud de la força exercida en Newtons [N],

Q és la càrrega a un cos en Coulombs [C],
Q’ és la càrrega a l'altre cos en Coulombs [C],
r és la distància entre els cossos en metres quadrats
[m2],
𝑢
⃗⃗ és el vector unitari en la direcció de la recta que uneix les dues càrregues.
1
I 𝐾 = 4·𝜋·∈ ≈ 9×109 N m2 C-2 és la constant elèctrica que depèn del medi que
0
envolta les càrregues, i ∈0 ≈ 8.854×10−12 C2 N-1 m-2 és la permitivitat al buit,
també anomenada constant dielèctrica del medi.
Exemple 1:
El Camp elèctric
El Camp elèctric degut a una càrrega

q o Q és la regió de l’espai al voltant
d’aquesta càrrega on es manifesten
les forces d’atracció o de repulsió
sobre altres càrregues elèctriques
situades en aquest espai.
El camp elèctric es representa per les

línies de força, que corresponen als
camins que seguiria una càrrega
elèctrica puntual positiva en ser atreta
o repel·lida per la càrrega elèctrica
que ha creat el camp (figura)
5
La intensitat de camp elèctric (𝐸⃗⃗ ) creada per una càrrega Q en un punt de

l’espai és la força elèctrica que actua sobre una unitat de càrrega situada en
aquest punt.
𝑄
𝐸⃗⃗ = 𝐾 · 2 · 𝑢
⃗⃗
𝑟
El vector unitari 𝑢
⃗⃗ té la direcció de la recta que va del punt considerat a la càrrega
Q i el seu sentit és de la càrrega al punt. De l’expressió anterior podem deduir que
la intensitat de camp en un punt és d’1 N/C quan, en col·locar una càrrega d’1 C
en aquest camp, rep una força d’1 N. Per tant, la força elèctrica a què està
sotmesa una càrrega Q’ en l’interior d’un camp elèctric és:
𝐹⃗ = 𝑄′ · 𝐸⃗⃗
El mòdul del vector intensitat de camp elèctric és determinat per la densitat de

línies de força. Si en lloc d’una càrrega puntual, la que crea el camp elèctric és
una distribució de càrregues, la intensitat del camp serà la suma vectorial de les
intensitats de camp que creen cadascuna de les càrregues. Això s’anomena
principi de superposició:
𝐸⃗⃗ = ⃗⃗⃗⃗⃗⃗
𝐸1 + ⃗⃗⃗⃗⃗⃗
𝐸2 + ⃗⃗⃗⃗⃗⃗
𝐸3 + ⋯ + ⃗⃗⃗⃗⃗⃗
𝐸𝑛
Exemple 2:
1.2. Potencial elèctric.
El potencial elèctric (V) en un punt és el treball (canviat de signe) que cal fer per
vèncer les forces del camp elèctric, per traslladar la unitat de càrrega positiva des
de l’infinit fins a aquest punt.
6
Això equival al quocient entre l’energia potencial elèctrica d’una càrrega Q’

col·locada en aquest punt i la càrrega Q’, és a dir, l’energia potencial elèctrica per
unitat de càrrega:
𝐸𝑃
𝑉𝐴 =
𝑄′
𝐸𝑃 𝑄 ′ · 𝐸 · 𝑟
𝑉𝐴 = = =𝐸·𝑟
𝑄′ 𝑄′
𝑉𝐴 = 𝐸 · 𝑟 [𝑉]
𝐽𝑜𝑢𝑙𝑒 [𝐽]
La unitat en el SI és el volt (V): 𝑣𝑜𝑙𝑡[𝑉] =
𝑐𝑜𝑢𝑙𝑜𝑚𝑏 [𝐶]
El signe del potencial és positiu o negatiu en funció del signe de la càrrega.
Exemple 3:
Definim la diferència de potencial elèctric com el treball (canviat de signe)

necessari per traslladar una càrrega entre dos punts del camp elèctric.
−∆𝑊
𝑉𝐴 − 𝑉𝐵 =
𝑄′
La diferència de potencial entre dos punt A i B és el treball (canviat de signe)

necessari per traslladar la unitat de càrrega positiva des de B fins a A.
1 1
𝑉𝐴 − 𝑉𝐵 = 𝐾 · 𝑄 · ( − )
𝑟𝐴 𝑟𝐵
Exemple 4:
7
1.3. Conductors, semiconductors i aïllants.
Tenint en compte certes propietats elèctriques, els cossos es poden classificar en

conductors, aïllants i semiconductors.
Conductors
En els metalls, els diferents àtoms estan disposats

en posicions fixes i ordenades i formen una
estructura geomètrica molt rígida. A més, els
àtoms metàl·lics tenen pocs electrons a l’ultima
capa electrònica, que està relativament allunyada
del nucli. És per aquesta raó que els electrons
més externs queden poc subjectes al nucli atòmic.
Aquests electrons recorren el metall de manera
lliure i desordenada i es denominen electrons lliures (figura).
Aquest conjunt de cations fixos i d’electrons lliures formen l’enllaç metàl·lic. Els
electrons lliures són la causa que els metalls siguin molt bons conductors de
l’electricitat i de la calor.
Aïllants (no conductors)
Aquestes substàncies, a diferència dels metalls, no disposen d’electrons lliures

perquè necessiten tots els seus electrons de valència per realitzar els seus
enllaços.
En determinades circumstàncies, algun d’aquests enllaços moleculars es pot
trencar, de tal manera que quedi algun electró lliure i faci que el material condueixi
molt poc l’electricitat
Semiconductors
Alguns elements, com ara el seleni, el silici i el germani, tenen 4 electrons de

valència i per formar la seva estructura
comparteixen aquests electrons amb electrons
d’àtoms propers (figura). Aquest tipus d’enllaç es
denomina enllaç covalent i proporciona forces
atractives molt fortes entre els diferents àtoms. En
augmentar la temperatura en aquests materials es
trenquen alguns d’aquests enllaços i queden
electrons lliures; per tant, es converteixen en
conductors en determinades circumstàncies. La
seva conductivitat dependrà del nombre
d’electrons lliures existents
1.4. El circuit elèctric. Components. Corrent elèctric.
Un circuit elèctric està format per un generador (pila o acumulador) que

proporciona l’energia necessària, el receptor (làmpada, motor, etc.) i els
conductors que uneixen els diferents components.
8
 Els generadors són els aparells que transformen

el treball o qualsevol altre tipus d’energia en
energia elèctrica.
 Els receptors elèctrics transformen l’energia
elèctrica en una altra forma d’energia qualsevol,
és a dir, realitzen la funció inversa de la dels
generadors.
 El conductor elèctric és qualsevol sistema
material que tingui les propietats següents: que no
ofereixi resistència apreciable al pas del corrent i
que no aparegui cap diferència de potencial entre
els seus extrems quan hi circuli un corrent elèctric.
Per poder governar els circuits fan falta uns elements anomenats aparells de
comandament, els més importants dels quals són els interruptors, els polsadors i
els commutadors.
El corrent elèctric. Intensitat
Si unim dos cossos a través d’un conductor, l’un carregat positivament i l’altre
negativament, hi haurà una circulació d’electrons fins que els dos cossos tinguin el
mateix potencial. Aquesta circulació d’electrons o
càrregues elèctriques es denomina corrent elèctric.
Sentit del corrent elèctric
El corrent elèctric és el moviment d’electrons per un

conductor, que sortiran
del pol negatiu (–) del
generador i es dirigiran,
per l’exterior, cap al pol
positiu (+), circulant en
sentit contrari a les línies
del camp elèctric. Però a
la pràctica s’utilitza el
sentit contrari, anomenat
sentit convencional, que és el que va escollir Michael
Faraday abans de conèixer que el corrent era el
moviment de càrregues elèctriques negatives. Amb això
no s’alteren els resultats finals i els esquemes lògics de
raonament a vegades són més senzills
Intensitat del corrent elèctric
La intensitat del corrent elèctric (I) és la quantitat de

càrrega elèctrica que passa per una secció transversal
d’un conductor en la unitat de temps. La seva unitat en el
sistema internacional és el amper (A)
𝑄
𝐼= .
𝑡
9
On:
Q: càrrega elèctrica en coulombs [C].
I: intensitat elèctrica en amperes [A].
t: temps en segons [s]
Exemple 5:
Generadors
El generador elèctric és un dispositiu que transforma una altra classe d’energia

en energia elèctrica mantenint la diferència de potencial.
La força electromotriu (fem) d’un generador és el treball realitzat sobre la unitat

de càrrega que el creua. La unitat en el SI de la fem és el volt (V)
𝑊
𝜀(𝑓𝑒𝑚) =
𝑄
Diferents formes de generar força electromotriu:
10
Receptors
La resistència elèctrica (R) és l’oposició que

presenten els diferents conductors al pas del
corrent elèctric. La seva unitat en el sistema
internacional és el ohm (W)
𝑙
𝑅=𝜌
𝑆
On:
R: resistència elèctrica [Ω].

ρ: resistivitat elèctrica del material conductor
[Ω·m2/m = Ω·m].
l: longitud del conductor [m].
S: secció del conductor [m2].
S’ha observat
experimentalment que la resistivitat d’un
material depèn de la temperatura. En els
conductors metàl·lics, la resistivitat augmenta
amb la temperatura; aquest increment depèn de
la naturalesa del conductor i és determinat
aproximadament per l’expressió
𝜌(𝑇) = 𝜌(20º𝐶) (1 + 𝛼(𝑇 − 20º𝐶))
On T és la temperatura en graus centígrads
La conductància (G) és a magnitud inversa a la

resistència, ja que defineix la facilitat que té un
conductor al pas del corrent elèctric. La seva unitat en el sistema internacional és
el siemens (S).
1
𝐺= [𝑆]
𝑅
Exemple 6:
11
1.5. Aparells de mesura.
Les magnituds elèctriques estudiades (intensitat elèctrica, voltatge o diferència de

potencial i resistència elèctrica) es poden mesurar amb els instruments de mesura
següents: l’amperímetre, el voltímetre i l’òhmmetre.
L’amperímetre és l’instrument que ens permet

mesurar la intensitat elèctrica. Aquest s’ha de
connectar en sèrie al circuit.
El voltímetre és l'instrument que ens permet

mesurar la diferència de potencial o el voltatge.
Aquest s'ha de connectar en paral·lel al circuit.
L’òhmmetre és l'instrument que ens permet

mesurar la resistència elèctrica d'un circuit. Aquest
s'ha de connectar en borns de la resistència sense
cap mena de generador elèctric.
Activitats. __________________________________________________
1. Si a un cos elèctricament neutre li arrenquem 2 electrons, en quin estat elèctric

queda?
2. Dues esferes amb igual càrrega situades en el buit, separades per una
distància de 0,1 m, es repel·leixen amb una força de 810 N. Calcula el valor de les
càrregues.
R: 30 μC
3. Una càrrega de 2 μC i una altra de –5 μC es troben en l’aire a una distància de

50 cm. Amb quina força actua l’una sobre l’altra?
R: 0,36 N
4. Quina és la intensitat de camp elèctric en un punt determinat si una càrrega de

2,5 μC situada en aquest punt està sotmesa a una força de 0,325 N?
R: 130·103 N/C
12
5. Una càrrega de 5 μC està situada en l’aire i es troba a una distància de 20 cm

d’un punt P. Calcula el mòdul de la intensitat de camp en aquest punt i dibuixa la
gràfica amb el vector resultant.
R: 1,13·106 N/C
6. Dues càrregues de 5 μC i 8 μC estan situades en el buit, en els punts que

indica la figura. Calcula el mòdul del vector intensitat de camp en el punt A i
dibuixa el vector resultant.
7. Calcula la càrrega elèctrica transportada per un corrent de 5 A durant 1 minut.
R: 300 C
8. Què significa que el corrent elèctric en un punt del circuit és de 2 A?
9. Calcula la resistència elèctrica que presenta una part d’una instal·lació

realitzada amb un conductor de coure d’1,5 mm 2 de secció i 28 m de longitud, si a
causa d’una sobrecàrrega elèctrica aquesta s’escalfa a una temperatura de 70 °C.
R: 0,38 Ω
10. Calcula la intensitat de corrent que circula per un circuit si en 4 h 30 min hi han
passat 48.600 C.
R: 3 A
11. Es vol construir, amb un fil de constantà de 0,1 mm 2 de secció, un resistor

d’1,5 Ω. Calcula la longitud necessària de fil per a la seva fabricació.
R: 0,306 m
13
12. Un resistor està fabricat amb fil de nicrom de 0,15 mm 2 enrotllat sobre un
cilindre de 0,4 mm de diàmetre. Calcula’n la resistència elèctrica si el resistor està
format per 30 voltes de fil.
R: 0,27 Ω
13. Si un cos té una càrrega negativa de 0,5 coulombs, quants electrons té?
R: 3,12 · 1018 e–
14. Dues càrregues puntuals estan situades a una distància de 2 m i s’atreuen

amb una força de 50 N. Si disminuïm la distància fins a 1 m, quant valdrà la nova
força d’atracció?
R: 200 N
15. Calcula la força d’atracció de dues càrregues situades en el buit de 23 μC i –

50 μC, separades per una distància de 50 cm.
R: –41,4 N
16.Dues càrregues de 5 μC i 8 μC estan situades en el buit, en els punts que

indica la figura. Calcula el valor de la intensitat de camp en el punt A.
R: 13.749,2 N/C
17. En un punt d’un camp elèctric hi ha una càrrega de 8 mC amb una energia
potencial de 40 joules. Quin és el potencial en aquest punt?
R: 5.000 V
14
18. Quin és el potencial elèctric d’un punt A situat en el buit i a 1 m d’una càrrega
positiva de 0,3 μC?
R: 2.700 V
19. Dues càrregues de –4 μC i 3 μC situades en el buit estan separades per una

distància de 2 m. Calcula la intensitat de camp i el potencial en un punt situat a
1,3 m de la primera càrrega i 0,7 m de la segona.
R: 76.403,8 N/C i 10.879,1 V
20. En els punts de coordenades (0, 2) m i (3, 0) m es troben dues càrregues

elèctriques puntuals de 20 μC i 30 μC respectivament. Calcula el potencial en
l’origen de coordenades i en el punt mitjà de la recta que les uneix si aquestes
estan situades en el buit.
R: 180.000 V; 250.000 V
21. Calcula la diferència de potencial entre dos punts situats a 2 m i 0,7 m,

respectivament, d’una càrrega de –20 μC.
R: 167.142,8 V
22. Quina quantitat de càrrega haurà de transportar un corrent de 10 A durant

mitja hora?
R: 18 000 C
23. Qui subministra l’energia que transporta el corrent elèctric?
24. Amb un fil de constantà de 0,1 mm de diàmetre es vol construir una

resistència de 200 Ω. Calcula la longitud que ha de tenir el fil.
R: 3,2 m
15
Unitat 2: Lleis del circuit elèctric.
2.1. Llei d’Ohm.
La Llei d'Ohm, diu que la intensitat del corrent

elèctric en un circuit és directament proporcional
a la diferència de potencial o voltatge aplicat i
inversament proporcional a la resistència entre
aquests dos punts del circuit.
𝑉
𝐼=
𝑅
2.2. Potència elèctrica i l’efecte Joule.
Potència elèctrica
En general, la potència es defineix com la quantitat d’energia que es transporta (o

treball que es consumeix) per unitat de temps.
𝑊 𝑉·𝐼·𝑡
𝑃= = =𝑉·𝐼
𝑡 𝑡
En una resistència o circuit resistiu, es calcula amb aquesta equació:
𝑉2
𝑃= = 𝑅 · 𝐼2
𝑅
Efecte tèrmic de l'electricitat (l’efecte Joule)
Tots els materials conductors presenten certa resistència, per petita que sigui, al
pas del corrent elèctric. Si el conductor té una petita resistència diferent de zero i
és travessat per un corrent elèctric, es produeix un consum de potència a causa
d’aquesta resistència:
𝑃 = 𝑅 · 𝐼2
I la potència consumida es tradueix en calor a dins del conductor (efecte Joule).
El pas del corrent a través de la resistència implícita del conductor produeix

l’anomenat efecte Joule, que es tradueix en un escalfament del material a causa
del xoc dels electrons amb els àtoms del material conductor en passar.
La relació entre unitat d’energia i unitat de calor és: 1 joule = 0,24 calories
16
2.3. Associació de resistències. Sèrie, Paral·lel i Mixta
Connexió de resistències en sèrie
La connexió en sèrie és una configuració en la qual tots els components són

travessats pel mateix corrent elèctric, és a dir, estan connectats de forma
seqüencial: el terminal de sortida de l’un està connectat al terminal d’entrada del
següent sense derivacions (vegeu la següent figura).
Dos o més components es

troben connectats en sèrie
quan els seus terminals
estan connectats de forma
seqüencial, de manera que
tots els components estan
travessats pel mateix
corrent elèctric.
𝐼 = 𝐼𝑅1 = 𝐼𝑅2 = 𝐼𝑅3
𝑉𝐴𝐵 = 𝑅1 · 𝐼
𝑉𝐵𝐶 = 𝑅2 · 𝐼
𝑉𝐶𝐷 = 𝑅3 · 𝐼
𝑉 = 𝑉𝐴𝐷 = 𝑉𝐴𝐵 + 𝑉𝐵𝐶 + 𝑉𝐶𝐷
𝑉 = 𝑅1 · 𝐼 + 𝑅2 · 𝐼 + 𝑅3 · 𝐼
𝑉 = (𝑅1 + 𝑅2 + 𝑅3 ) · 𝐼
Llavors es demostra que:
𝑅𝑇 = 𝑅1 + 𝑅2 + 𝑅3
I podem obtenir el circuit equivalent de la figura de la

dreta i establir que:
La resistència equivalent de dues o més resistències en sèrie, és la suma de les

resistències que estan connectades en sèrie.
En termes de potència tenim que:
𝑃𝑇 = 𝑉 · 𝐼 = 𝑉𝐴𝐷 · 𝐼 = (𝑉𝐴𝐵 + 𝑉𝐵𝐶 + 𝑉𝐶𝐷 ) · 𝐼
𝑃𝑅1 = 𝑉𝑅1 · 𝐼
𝑃𝑅2 = 𝑉𝑅2 · 𝐼
𝑃𝑅3 = 𝑉𝑅3 · 𝐼
𝑃𝑇 = 𝑃𝑅1 + 𝑃𝑅2 + 𝑃𝑅3
17
Connexió de resistències en paral·lel
La connexió en paral·lel és una configuració en la qual tots els components estan

sotmesos a la mateixa tensió. És a dir, estan connectats de tal manera que un
terminal de cada component va a un node comú i l’altre terminal de cada
component va a un altre node comú (vegeu la figura).
Dos o més components estan connectats en

paral·lel si els seus terminals estan connectats
de manera agrupada, cosa que fa que en tots
els components hi hagi la mateixa caiguda de
tensió.
𝑉 = 𝑉𝑅1 = 𝑉𝑅2 = 𝑉𝑅3 = 𝑉𝐴𝐵
𝑉
𝐼𝑅1 =
𝑅1
𝑉
𝐼𝑅2 =
𝑅2
𝑉
𝐼𝑅3 =
𝑅3
𝐼𝑇 = 𝐼𝑅1 + 𝐼𝑅2 + 𝐼𝑅3
𝑉 𝑉 𝑉
𝐼𝑇 = + +
𝑅1 𝑅2 𝑅3
1 1 1
𝐼𝑇 = 𝑉 · ( + + )
𝑅1 𝑅2 𝑅3
I com que:
𝑉
𝐼𝑇 =
𝑅
Llavors es demostra que:
1 1 1 1
= + +
𝑅𝑇 𝑅1 𝑅2 𝑅3
I podem obtenir el circuit equivalent de la figura de la
dreta i establir que:
La inversa de la resistència equivalent de dues o més resistències en paral·lel és

la suma de la inversa de les resistències que estan connectades en paral·lel.
En termes de potència tenim que també:
𝑃𝑇 = 𝑃𝑅1 + 𝑃𝑅2 + 𝑃𝑅3
18
Connexió de resistències mixta
Igual que és possible muntar resistències en sèrie i en paral·lel, es poden muntar

combinant totes dues configuracions. La figura següent mostra el muntatge
combinat sèrie - paral·lel. Es veu clarament que R2 i R3 estan en paral·lel i que el
conjunt està en sèrie amb R1.
Per resoldre aquest tipus de problemes
cal seguir els passos següents:
1. Veure quines resistències estan

clarament en un dels sistemes coneguts
(tant si són en sèrie com en paral·lel).
2. Redibuixar el circuit amb la reducció
corresponent.
3. Un cop reduït al màxim el circuit, cal
passar a calcular-ne els paràmetres necessaris.
Què cal fer per calcular un circuit mixt
Per exemple, en el circuit de la figura caldria, en primer lloc, fer la identificació: R2

i R3 estan en paral·lel. S’assumeix que són una sola resistència, el valor de la qual
és el següent:
1 1 1 𝑅2 · 𝑅3
= + → 𝑅𝑒𝑞1 =
𝑅𝑒𝑞1 𝑅2 𝑅3 𝑅2 + 𝑅3
R1 i Req1 estan en sèrie. S’assumeix que són un sola resistència que té el valor
següent:
𝑅𝑇 = 𝑅1 + 𝑅𝑒𝑞1
A partir d’aquí ja es pot continuar el càlcul:
𝑉
𝐼𝑇 =
𝑅𝑇
Conegut el valor de la intensitat tornarem enrere per conèixer el valor de les

tensions i corrents de cadascuna de les resistències.
Un cop conegudes totes les tensions i els corrents en el circuit, es pot passar a
calcular-hi les potències.
2.4. Generadors de corrent continu.
Resistència interna
Qualsevol dispositiu que aporti corrent a un circuit, en principi, pot ser modelat
com un generador o font de tensió en sèrie amb una resistència anomenada
resistència interna de la font, que matemàticament serveix per tenir en compte les
19
pèrdues que s’hi produeixen. La resistència interna (r), es una resistència que
apareix en els generadors deguts a la seva fabricació.
La resistència interna d’un generador

serveix per modelar globalment totes
les pèrdues que s’hi produeixen.
𝜀
𝐼=
𝑅+𝑟
La fem d’un generador en

funcionament és més gran que la ddp
entre els seus borns; això és degut a
la caiguda de tensió en la seva
resistència interna.
Si el circuit és obert, la fem del

generador coincideix amb la ddp.
Rendiment d’un generador
El rendiment o eficiència d’un dispositiu, en general, i d’un component o circuit

elèctric, en particular, és un número que expressa l’eficiència energètica del
dispositiu en qüestió. És a dir, es tracta de saber quina quantitat de l’energia
subministra es perd i quina quantitat no es perd.
El rendiment o eficiència, que es designa amb la lletra grega eta (η), d’un sistema
o dispositiu és el quocient entre l’energia obtinguda del seu funcionament a la
sortida (l’energia útil) i l’energia subministrada per al seu funcionament (l’energia
total).
El rendiment es calcula mitjançant aquesta equació matemàtica:
𝐸ú𝑡𝑖𝑙
η=
𝐸𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙
Definit així, sempre serà un número entre 0 i 1, de manera que el podem

expressar en forma de percentatge només multiplicant-lo per 100:
𝐸ú𝑡𝑖𝑙
η= · 100
𝐸𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙
En un generador el rendiment es calcula com:
𝑃ú𝑡𝑖𝑙 𝑉·𝐼
η= =
𝑃𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙 𝜀 · 𝐼
Es a dir:
𝑉
η=
𝜀
20
Associació en sèrie de generadors
Considerem n generadors amb units consecutivament, born negatiu amb el

positiu del següent.
Per a cadascun dels generadors:
Sumant totes les diferències de potencial:
Per tant els generadors seran equivalents a un de sol amb:
En una associació en sèrie, la força electromotriu total, serà la suma de tots el

generadors connectats al circuit.
Associació en paral·lel de generadors
Considerem 3 generadors iguals ( mateixa i ) de manera que unim a un punt

tots els borns positius i a un altre tots els negatius:
Entre els extrems de l'associació:
Com tots els generadors són iguals, la intensitat

que circula per cada branca serà la mateixa:
La intensitat que circularà per la branca exterior

serà:
Per tant els tres generadors seran equivalents a un de sol amb:
21
ja que:
En una associació en paral·lel, la força electromotriu total, serà igual a la de cada

generador independent. Suposem que tots el generador connectats són d'igual
característiques.
2.5. Lleis de Kirchoff
Les lleis de Kirchhoff es fan servir per resoldre circuits en què hi ha un o més
generadors i una o més càrregues, connectats entre ells amb connectors de
resistència negligible.
Node, branca i malla
Abans de continuar, cal tenir present el significat d’aquests conceptes, els qual
apareixen de manera recurrent:
 Un node és un punt del circuit en què conflueixen dos o més conductors

diferents. Si entre dos nodes no hi ha cap diferència de potencial, es
consideren el mateix node.
 Una branca és la part del circuit que viatja entre dos nodes.
 Una malla és un circuit tancat que es pot recórrer sense passar dos cops
pel mateix lloc.
La complexitat d’un circuit depèn del nombre de nodes i branques que té, no del
nombre de components.
En la figura següent es pot veure un circuit que està format per dos nodes, tres
branques i dues malles.
Les dues lleis que Kirchhoff va enunciar –la llei dels nodes i la llei de les malles o
tensions– faciliten la resolució sistemàtica de circuits i ho fan mitjançant la
conversió d’un problema elèctric en un problema algebraic, tot tenint en compte
les lleis de conservació de l’energia.
22
Llei dels nodes o dels corrents
La llei dels nodes o primera llei de Kirchhoff, una expressió de la conservació de

l’energia, indica que un node no genera electrons ni en consumeix, és a dir, que
tots els electrons que hi entren també n’han de sortir.
La suma dels corrents que entren en un node és igual a la suma dels corrents que
en surten o bé la suma algebraica de tots els corrents d’un node és igual a zero.
Per exemple, en un nus amb dos corrents que hi

entren i dos que en surten, com el de la figura de la
esquerra, l’expressió matemàtica seria d’aquesta
manera:
𝐼𝑒𝑛𝑡𝑟𝑎𝑑𝑎1 + 𝐼𝑒𝑛𝑡𝑟𝑎𝑑𝑎2 = 𝐼𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎1 + 𝐼𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎2
∑𝐼 = 0
Llei de les malles o de les tensions
La segona llei de Kirchhoff, que com la primera llei també és una expressió del
principi de la conservació de l’energia, indica que en una malla no es genera
tensió elèctrica espontàniament, és a dir, que totes les tensions que s’hi generen
també hi han de caure.
En un camí tancat del circuit o malla, la suma dels increments de tensió és igual
a la suma de les caigudes de tensió. Dit d’una altra manera, la suma algebraica
de totes les tensions al llarg d’una malla és igual a zero.
∑𝜀 = ∑𝑅 · 𝐼
Abans d’aplicar aquesta segona llei, convé establir unes regles per conèixer què
significa increment i caiguda de tensió, és a dir, establir les polaritats de cada
tensió. Això s’ha de fer per a tots els elements actius (generadors) i passius
(resistències).
Totes les resistències sempre es comporten de la mateixa manera: quan hi passa

un corrent es produeix una caiguda de tensió, de manera que el potencial del
terminal per on entra el corrent elèctric és superior al potencial del terminal per on
surt. En el sentit del recorregut del corrent elèctric es produeix una caiguda de
tensió.
Cal dibuixar un corrent per a cada branca amb un sentit arbitrari, que us indicarà
el signe de la caiguda de tensió en cada receptor.
Tot seguit es tria un sentit de recorregut de la malla (que pot ser el sentit en què
es mouen les busques del rellotge o bé el contrari) i es ressegueix tota la malla
dues vegades, una pels generadors i l’altra pels receptors (resistències), així es
completen els dos termes d’una equació.
23
Per escriure les equacions s’adopta el conveni de signes següent:
 En els generadors, les tensions es consideren positives si el recorregut

surt pel signe + de la font.
 En les resistències, el producte V·I es considera positiu si el sentit plantejat
del corrent és el mateix que el del recorregut.
Cinc regles per resoldre un circuit amb les lleis de Kirchhoff
En general, per resoldre un circuit amb les lleis de Kirchhoff, s’ha de seguir un
procediment que es pot sintetitzar amb els punts següents:
1. Comptar el nombre de nodes que conté el circuit i assignar una lletra a

cada node, en ordre alfabètic.
2. Comptar el nombre de branques. S’assigna un corrent amb una direcció
arbitrària i un nom a cada branca, tenint en compte que cada branca
només pot tenir un corrent. Cada corrent és una incògnita.
3. Aplicar les equacions de nodes. En general, si un circuit té n nodes, es
poden plantejar n-1 equacions.
4. Assignar un sentit de recorregut de les malles. Plantejar les equacions de
tensions, tantes com facin falta per completar el nombre d’incògnites. Si hi
ha m incògnites i hem fet n-1 equacions de nodes, hi haurà m-(n-1)
equacions de malla.
5. Es resol el sistema. Si els corrents donen valor positiu, vol dir que hem
encertat en el seu sentit. Si donen un valor negatiu, vol dir que van en
sentit contrari respecte al que s’havia plantejat prèviament.
Figura exemple de Circuit amb malles
24
2.6. Principi de superposició
El principi de superposició estableix que la tensió entre dues nodes d'un circuit
o el corrent que travessa una branca és igual a la suma de les tensions o de les
corrents produïdes per cada un dels generadors de tensió i dels generadors de
corrent del circuit.
En cada un dels càlculs parcials, es conserva un sol dels generadors i es

reemplacen els altres generadors de tensió per curtcircuits i els altres generadors
de corrent per circuits oberts.
•Font de tensió: curtcircuit (V=0 [V])

•Font de corrent: circuit obert (I=0[A])
En el cas de que s’especifiqui una resistència interna, caldrà substituir la font

pel seu valor.
2.7. Teoremes de Thévenin i Norton
El teorema de Thévenin per a circuits elèctrics

enuncia que qualsevol combinació de fonts de
voltatge fonts de corrent i resistències entre dos
terminals A-B és elèctricament equivalent a una
única font de voltatge VTH en sèrie amb una única
resistència RTH.
El circuit resultant consisteix en una font de

voltatge ideal en sèrie amb una resistència ideal.
Per a calcular el circuit equivalent:
1. Elimineu la càrrega del circuit entre A-B.
2. Calculeu el voltatge V entre A-B amb les

fonts d'alimentació original.
3. Ara canvieu les fonts de voltatge amb

curtcircuits i les fonts de corrent amb
circuits oberts.
4. Canvieu la càrrega del circuit amb un

òhmmetre imaginari i mesureu la
resistència total, R, mirant enrere cap al
circuit, sense fonts d'alimentació.
5. El circuit equivalent és la font de voltatge

amb un voltatge V en sèrie amb una
resistència R en sèrie amb la càrrega.
25
El voltatge equivalent de Thévenin és el voltatge en els terminals A-B del circuit

original. Quan es calcula el voltatge equivalent de Thévenin, sol ser útil el principi
del divisor de tensió, dient que un terminal serà V out i
l'altre estarà connectat a massa. En l'exemple,
La resistència equivalent de Thévenin és la resistència

mesurada entre els punts A i B "mirant cap enrere" al
circuit. És important primer canviar totes les fonts de voltatge
i corrent per les seves resistències internes. Per a una font
ideal de corrent, això significa canviar la font de corrent per
un circuit obert. La resistència pot ser aleshores calculada
entre els terminals utilitzant les fórmules per als circuits en
sèrie i en paral·lel. En el exemple,
El teorema de Norton enuncia que qualsevol conjunt de fonts de voltatge i

resistències entre dos terminals és elèctricament equivalent a una font de corrent
elèctric IN en paral·lel amb una única resistència RN.
Per a calcular el circuit equivalent:
1. Canvieu la càrrega del circuit per un curtcircuit.

2. Calculeu el corrent a través d’aquesta connexió,
I, amb les fonts d'alimentació originals.
3. Ara canvieu les fonts de voltatge per curtcircuits i
les fonts de corrent per circuits oberts.
4. Canvieu la càrrega del circuit per un òhmetre
imaginari i mesureu la resistència total, R, sense
fonts d'alimentació.
5. El circuit equivalent és una font de corrent amb un
corrent I en paral·lel amb una resistència R en
paral·lel amb la càrrega.
En el exemple, el corrent total Itotal ve donat per:
El corrent que travessa la càrrega és aleshores:
26
I, mirant de nou al circuit, la resistència equivalent és:
Per tant el circuit equivalent és una font de corrent de 3.75

mA en paral·lel ambuna resistència de 2 kΩ
Existeix una relació directe entre els teoremes de Thèvenin i Norton de manera
que es compleix que:
𝜀𝑇𝐻
𝐼𝑁 =
𝑅𝑇𝐻
I
𝑅𝑁 = 𝑅𝑇𝐻
Activitats. __________________________________________________
1. Disposem de 4 resistències de 100Ω, 220Ω, 270Ω i 10Ω. Si les connectem en

sèrie a una pila de 9 V, calcula:
a) la resistència equivalent al conjunt

b) el corrent que subministrarà la pila al circuit.
c) la caiguda de tensió als borns de cada component.
2. Una làmpada elèctrica de 60W està connectada a 230V. Calcula la intensitat

del corrent que circula, la resistència del filament i el seu consum en una hora.
R: 0,26 A; 881,6 Ω; 60 Wh
3. Sabent que 1 joule = 0,24 calories, calcula la calor generada per una estufa de
2000W connectada a 230V durant 3h.
R: 5,18·106 cal
4. Les característiques d’un motor elèctric són: 1.500W i 230V. Calcula la

intensitat que circula pel motor, el treball realitzat i l’energia consumida en una
hora si el seu rendiment és del 80%. Recorda que 1 Wh = 3.600 J.
R: 6,52 A; 5,4·106 J; 4,32·106 J
27
5. En una hora punta en un habitatge estan connectades sis làmpades de 60 W, 3

de 100 W i quatre radiadors elèctrics de 1500 W. Calcula la intensitat que
circularà per la instal·lació i l’energia que consumirà en una hora si estan
connectats a 230 V.
R: 28,96 A; 6,66 KWh
6. Calcula el corrent que circula per la resistència de 4Ω. Utilitza el principi de

superposició
7. Calcula la resistència equivalent de les agrupacions de resistències següents:
8. Si afegim als extrems de cada un dels circuits de l’exercici anterior un

generador de 6V. Calcula per tots ells, la intensitat total del circuit, i la caiguda de
tensió i potències consumides de cadascuna de les resistències.
28
9. Calcula l’equivalent de les agrupacions de piles a i b. Quin corrent passarà per

la resistència R? Quin corrent circula per cada pila?
10. Al circuit següent, aplica-hi les lleis de Kirchhoff per determinar la intensitat del
corrent per cada element, les tensions a cada resistència i la potència que
dissipen. Totes les fonts de tensió estan proporcionant corrent?
29
11. Al circuit següent, aplica-hi les lleis de Kirchhoff per determinar la intensitat del
corrent per cada element, les tensions a cada resistència i la potència que
dissipen.
V1 = 10 V
V2 = 20 V
R1 =1 kΩ
R2 =2 kΩ
R3 =3 kΩ
R3 =4 kΩ
12. Calcula el circuit equivalent de Thévenin als borns a i b del muntatge següent:
V1 = 24 V
R1 =2 kΩ
R2 =1 kΩ
R3 =3 kΩ
13. Calcula el circuit equivalent de thévenin als borns a i b del muntatge següent:
30
Qüestionari:
1.S’anomena corrent continu:

a) Tot corrent elèctric
b) Un corrent elèctric bidireccional
c) Un corrent elèctric unidireccional de valor constant
2.La llei d’Ohm relaciona:

a) Tensió, corrent i potència
b) Tensió, corrent i resistència
c) Potència, corrent i resistència
3.La llei de Joule relaciona:

a) Tensió, corrent i potència
b) Tensió, corrent i resistència
c) Potència, corrent i resistència
4. Si augmentem la resistència d’un component alimentat a una tensió constant:

a) Augmentarà el corrent que hi circula.
b) Disminuirà el corrent que hi circula.
c) Es mantindrà constant el corrent que hi circula.
5. Si augmentem la tensió d’alimentació d’una resistència de valor constant:

a) Augmentarà el corrent que hi circula.
b) Disminuirà el corrent que hi circula.
c) Es mantindrà constant el corrent que hi circula.
6.Per a una tensió determinada, per exemple 12 V, la resistència nominal d’una

làmpada d’incandescència:
a) Augmenta en augmentar la potència nominal de la làmpada.
b) Disminueix en augmentar la potència nominal de la làmpada.
c) És independent de la potència nominal de la làmpada.
7. Si associem resistències en sèrie, podem afirmar que:

a) La resistència total obtinguda serà superior a qualsevol de les
resistències connectades.
b) La resistència total obtinguda serà inferior a qualsevol de les resistències
connectades.
c) La resistència total obtinguda serà superior o inferior a qualsevol de les
resistències connectades,depenent del valor d’aquestes.
8.Si associem resistències en paral·lel, podem afirmar que:

a) La resistència total obtinguda serà superior a qualsevol de les
resistències connectades.
b) La resistència total obtinguda serà inferior a qualsevol de les resistències
connectades.
c) La resistència total obtinguda serà superior o inferior a qualsevol de les
resistències connectades, depenent del valor d’aquestes.
31
9.Si disposem de tres resistències de 10Ω, com podem obtenir una resistència
total de 15Ω?
a) Connectant-ne una en paral·lel amb les altres dues en sèrie.
b) Connectant-ne una en sèrie amb les altres dues en paral·lel.
c) No podem obtenir aquest valor de resistència.
10.Si associem condensadors en sèrie, podem afirmar que:

a) La capacitat total obtinguda serà superior a qualsevol de les capacitats
connectades.
b) La capacitat total obtinguda serà inferior a qualsevol de les capacitats
connectades.
c) La capacitat total obtinguda serà superior o inferior a qualsevol de les
capacitats connectades,depenent del valor d’aquestes.
11. Si associem condensadors en paral·lel, podem afirmar que:

a) La capacitat total obtinguda serà superior a qualsevol de les capacitats
connectades.
b) La capacitat total obtinguda serà inferior a qualsevol de les capacitats
connectades.
c) La capacitat total obtinguda serà superior o inferior a qualsevol de les
capacitats connectades, depenent del valor d’aquestes.
12.El teorema de Thévenin ens permet, respecte de dos terminals, trobar:

a) La resistència equivalent
b) La font de tensió equivalent
c) La resistència i la font de tensió equivalents
13. El principi de superposició s’aplica per:

a) Calcular la resistència equivalent, quan no es pot aplicar la simplificació
per associació de resistències.
b) Calcular la font de tensió equivalent, quan hi ha diverses fonts de tensió.
c) Resoldre de forma senzilla (des del punt de vista matemàtic) circuits amb
diverses fonts de tensió.
14.Les lleis de Kirchhoff s’apliquen:

a) Només a circuits de corrent continu
b) Només a circuits amb diverses fonts de tensió
c) A qualsevol circuit elèctric
15. Una bateria de 12 V subministra un corrent de 2 A i la tensió als seus borns és

d’11 V. Quin és el valor de la seva resistència interna?
a)2Ω
b)1Ω
c) 0,5Ω
16.Una bateria de 12 V subministra un corrent de 2 A i la tensió als seus borns és

d’11 V. Quin és el valor de la seva resistència de càrrega?
a) 11Ω
b)6Ω
c) 5,5Ω
32
Unitat 3: Magnetisme i electromagnetisme.
3.1. Els imants.
En la natura hi ha elements que tenen la propietat d’atraure certs materials, com

ara el ferro (Fe), el cobalt (Co) i el níquel (Ni). Aquesta propietat s’anomena
magnetisme i els elements que la tenen són els imants. Els elements que poden
ser atrets pels imants reben el nom de materials ferromagnètics i tenen
nombroses aplicacions en el món elèctric. Es fan servir en els transformadors, els
micròfons, els altaveus, els motors elèctrics, els relés i els contactors, entre altres.
Les característiques que defineixen el comportament d’un imant es poden resumir

en aquests conceptes:
 Pols. La brúixola és una aplicació pràctica de l’ús dels

imants. Consisteix en una agulla imantada que gira
lliurement al voltant del seu eix central. Un dels extrems
d’aquesta agulla s’orienta cap al pol nord terrestre i
l’altre, cap al pol sud. Per això es diu que un imant està
format per dos pols: el nord, que és el que s’orienta cap
al pol nord terrestre, i el sud, que és el que s’orienta cap al pol sud
terrestre.
 Impossibilitat de separació dels pols. No és possible separar els dos

pols d’un imant. És a dir, si el partim per la meitat, es tornen a generar dos
pols en cadascuna de les dues meitats. Si repetim aquesta divisió moltes
vegades, arribarem a l’estructura mínima, anomenada molècula magnètica.
Aquest efecte és
degut al fet que
un imant és
compost per
molècules
magnètiques
que tenen els
dos pols perfectament alineats (B), mentre que elements com el ferro tenen
totes les seves molècules desorientades (A), de manera que els efectes es
contraresten entre si .
 Forces d’atracció i de repulsió. Si apropem dos imants, observarem que

si ajuntem dos pols del mateix tipus es
genera una força de repulsió que tendeix
a separar-los. Contràriament, si apropem
dos pols de diferent tipus, es genera una
força d’atracció que tendeix a ajuntar-los.
 Poder magnètic d’un imant. El poder

magnètic més gran d’un imant es
concentra en els pols i disminueix a mesura que ens apropem al centre de
l’imant fins arribar a la línia neutra, en què no es perceben efectes
magnètics.
33
Camp magnètic produït per un imant
El camp magnètic és l’espai que envolta un imant en el qual s’aprecien els fenòmens
magnètics que el caracteritzen.
La terra crea un camp magnètic al seu voltant perquè es

comporta com si tingués un imant en l’interior. En aquest cas,
el pol sud magnètic s’apropa al pol nord geogràfic i el pol nord
magnètic, al pol sud geogràfic. Per això la brúixola sempre
apunta al nord geogràfic.
Una experiència que serveix per observar el fenomen del camp magnètic
consisteix a distribuir uniformement llimadures
de ferro sobre tota la superfície d’una làmina de
plàstic transparent. Si situem un imant sota la
làmina, veurem que les llimadures de ferro es
van orientant i, mentrestant, dibuixen la forma
del camp magnètic que es crea al voltant de
l’imant.
Si observem bé la distribució de les llimadures, veurem que s’alineen tot formant

línies tancades que van des d’un pol a l’altre. Aquestes
línies s’anomenen línies de força del camp magnètic.
Per convencionalisme, a aquestes línies s’assigna el
sentit que va des del pol nord al pol sud per l’exterior de
l’imant i del pol sud al pol nord per l’interior (vegeu la
figura). D’altra banda, comprovarem que les línies són
més concentrades com més s’apropen als pols i més
disperses com més se n’allunyen.
El recorregut de les línies de força rep el nom de circuit magnètic, i el nombre de

línies de força existents en un circuit magnètic s’anomena flux magnètic.
El flux magnètic el representem mitjançant la lletra grega Φ. La seva unitat en el

sistema internacional és el weber (Wb).
Per caracteritzar cada punt d’un camp magnètic definim una nova magnitud
vectorial, la inducció o densitat de flux magnètic (B), que es la quantitat de
línies de força que travessen la unitat de superfície.
La unitat de la inducció magnètica en el sistema internacional és el tesla (T).
En un camp magnètic uniforme, la densitat de flux que travessa una superfície

plana perpendicular a les línies de força valdrà.
Φ 1 𝑊𝑏
𝐵= → [1 𝑇 = ]
𝑆 1 𝑚2
34
Si la inducció és uniforme, però la secció no fos perpendicular a la superfície, el

flux magnètic equival al següent:
Φ = B·S·cos α
Aquí, B és la inducció magnètica, S és l’àrea en m2 i α és l’angle entre la

perpendicular de la superfície i les línies de camp magnètic.
3.2. Propietats magnètiques de la matèria.
Els imants es poden trobar en la natura en forma de mineral, com la magnetita,

però també se’n poden crear d’artificials a partir d’elements ferromagnètics. La
taula següent recull els tipus de comportaments principals de la matèria envers el
magnetisme.
Taula Tipus d’imants segons el comportament de la matèria envers el magnetisme (si anomenem
B0 a la inducció o densitat de flux en el buit i B a la inducció en l’interior del material, tenim)
Materials Característiques del camp magnètic
Paramagnètics B > B0 Concentren poc les línies d’inducció magnètica (aire, buit)
Diamagnètics B < B0 Separen les línies de força que els travessen
Materials amb una forta atracció de la intensitat de camp
Ferromagnètics B>>B0
magnètic (ferro, cobalt, níquel)
El quocient B/B0 representa la permeabilitat relativa (μr) del material respecte al

buit.
𝐵
𝜇𝑟 =
𝐵0
Aquesta també es pot expressar com:
𝜇
𝜇𝑟 =
𝜇0
On μr : permeabilitat relativa.
μ : permeabilitat absoluta del material.
μ0 : permeabilitat del buit.
En el buit aquesta constant val: μ0 = 4·π·10-7 Wb·m-1·A-1
Depenent del comportament de la matèria respecte del magnetisme, hi ha dues

classes d’imants:
35
• Imants permanents, com els que són d’acer, els quals una vegada han
quedat imantats mantenen les propietats durant un llarg període de temps
(els tornavisos imantats en són un exemple). Altres aliatges que es fan servir
en la construcció d’imants permanents són els següents: l’acer i tungstè,
l’acer i cobalt, el ferro i el níquel, el neodimi i el ferro (Nd2Fe14B).
• Imants temporals, com els de ferro, els quals només mantenen les
propietats quan se sotmeten a camps magnètics, però són molt útils en la
construcció d’electroimants i es poden fer servir per construir relés,
contactors, motors, generadors o transformadors.
3.3. Camps magnètics creats per càrregues.
L’experiència d’Oersted il·lustra l’existència d’un camp magnètic al voltant d’un

corrent elèctric. Si apropem una agulla imantada (com la d’una brúixola) a un fil o
una espira per on passa corrent, l’agulla es reorientarà i s’alienarà en la direcció
del camp magnètic. La figura següent presenta un muntatge que demostra aquest
fet: quan els borns de l’espira de la figura es connectin a una font d’alimentació,
l’agulla girarà fins a situar-se perpendicularment a l’espira.
Experiència d’Oersted
Hans Christian
Oersted (1777-1851)
Camp magnètic creat per un conductor rectilini
Si col·loquem un conjunt de llimadures de ferro en un

suport i en travessem el centre amb un conductor pel
qual passa un corrent elèctric, veurem que les
llimadures es disposen de manera concèntrica al
voltant del conductor i així formen les línies de força
que caracteritzen el camp magnètic generat. Per
determinar el sentit d’aquestes línies es fa servir la
regla del cargol, de la mà dreta, del llevataps o de
Maxwell, segons la qual el sentit de les línies de força
és el que s’obté en fer girar el llevataps o la rosca en
el mateix sentit del corrent elèctric
36
El valor del camp magnètic en un punt situat a una distància d del conductor el
determina la llei de Biot-Savart, segons la qual:
𝐼
𝐵 = 𝜇0 ·
2·𝜋·𝑑
On μ és la permeabilitat magnètica que en el buit val: μ0 = 4·π·10-7 Wb·m-1·A-1
Camp magnètic creat per una espira
El camp magnètic creat per un conductor rectilini és molt feble, però si col•loquem
el conductor en forma d’anell, el camp magnètic augmenta perquè les línies de
força del conductor se sumen en la part
central de l’anell. El sentit de les línies de
força es continua determinant a partir de la
llei del llevataps en cadascun dels punts
dels conductors. Això es mostra en la figura
de la esquerra.
La inducció magnètica en el centre de

l’espira la determina la llei d’Ampère:
𝜇·𝐼
𝐵=
2·𝑟
Aquí, r és el radi de l’espira o anell de

corrent.
Camp magnètic creat per un solenoide
Una bobina (solenoide) constitueix una sèrie de conductors en forma d’anell, l’un
disposat al darrera de l’altre. Per tant, el camp de cada espira se suma al de la
següent i es genera un camp uniforme i molt intens en l’eix central de la bobina. El
sentit de les línies d’inducció el continua determinant la regla del llevataps.
La inducció magnètica en un punt en l’interior de la bobina es determina amb

qualsevol de les dues opcions de
la fórmula següent:
𝑁·𝐼
𝐵=𝜇· =𝜇·𝑛·𝐼
𝑙
Aquí, N és el nombre d’espires

de la bobina i l és la longitud de
la bobina expressada en metres.
En la segona versió de la
fórmula, n és el nombre d’espires
per unitat de longitud.
37
3.4. Intensitat magnètica.
La intensitat de camp magnètic que és capaç de generar una bobina la determina

l’expressió següent:
𝑁·𝐼
𝐻=
𝑙
Aquí, N és el nombre d’espires de la bobina, I és el corrent en A i l és la longitud

de la bobina expressada en metres. El producte N·I és coneix com força
magnetomotriu (FMM) i s’expressa en A·v (Ampers-volta)
𝐹𝑀𝑀 = 𝑁 · 𝐼
El valor la de la intensitat magnètica (H) en cada punt s’anomena també excitació

magnètica i s’expressa en [ A / m ].
Reluctància
La reluctància va lligada a les característiques magnètiques del material que

travessa el camp magnètic i també al fet de si aquest material deixa establir les
línies de força en el seu interior en un major o menor grau. Així, el materials no
ferromagnètics posseeixen una reluctància molt elevada, mentre que els
ferromagnètics tenen una reluctància molt baixa.
En l’àmbit elèctric, l’equivalent seria la resistència que oposa un material al pas de

corrent. El valor de reluctància el determina la llei de Hopkinson, que estableix la
relació que hi ha entre el flux, la força magnetomotriu i la reluctància del material
(és una expressió anàloga a la llei d’Ohm):
𝐹𝑀𝑀
𝑅𝑒𝑙 =
Φ
Aquí, Rel és la reluctància del material, FMM la força magnetomotriu en amperes

volta (Av) i Φ el flux expressat en Wb. Una altra manera de definir-la és la
següent:
𝑙
𝑅𝑒𝑙 =
𝜇·𝑆
Aquí, l és la longitud del circuit magnètic en m i S, l’àrea de la secció del circuit

magnètic (del nucli magnètic) en m2.
Permeabilitat magnètica
La permeabilitat magnètica d’un material és la capacitat que té d’augmentar les

propietats magnètiques d’una bobina. Així, si una bobina genera un camp
magnètic B0 quan és a l’aire, si un material s’introdueix dins el nucli de la bobina,
generarà una camp magnètic que serà el següent:
𝐵 = 𝜇𝑟 · 𝐵0
38
Aquí, 𝜇 r és la permeabilitat relativa, que es defineix com la relació entre la

permeabilitat absoluta (𝜇) del material que s’insereix a l’interior de la bobina i la
permeabilitat del buit 𝜇0 .
𝜇
𝜇𝑟 =
𝜇0
La permeabilitat absoluta i la permeabilitat del buit es mesuren en H/m. En el cas

del buit,
𝐻
𝜇0 = 4 · 𝜋 · 10−7
𝑚
La permeabilitat relativa és adimensional, ja que és la relació entre la

permeabilitat absoluta del material i la permeabilitat absoluta de l’aire.
En termes purament físics, la permeabilitat absoluta d’un material relaciona la

intensitat de camp (H) que produeix una bobina amb el material del seu interior
amb el valor de la inducció magnètica (B):
𝐵
𝜇=
𝐻
3.5. La força magnètica.
L’experiència mostra que si a dins d’un camp magnètic circula un corrent elèctric,
sobre aquest corrent es generarà una força magnètica.
Si una partícula carregada amb una càrrega elèctrica +q es mou dins un camp
magnètic B a una velocitat v, es genera una força F (vegeu la figura de sota).
El mòdul de la força es calcula amb la llei de Lorentz:
𝐹 = 𝑞 · 𝑣 · 𝐵 · sin 𝜃
Aquí, F és la força generada expressada en N, q és la càrrega expressada en C,

v és la velocitat de la partícula expressada en metres per segon, B és el camp
magnètic expressat en T i θ és l’angle que formen el vector de camp magnètic i el
vector de velocitat (direcció i sentit del moviment de la partícula).
La direcció de la força és perpendicular al pla que formen el camp magnètic i el

moviment de la partícula. El sentit de la força es determina mitjançant la regla de
la mà esquerra (vegeu la figura anterior), segons la qual el sentit del camp B
39
s’indica amb el dit índex i el sentit del moviment de la partícula, amb el del mig. La
força resultant s’indica amb el polze. Si la càrrega és negativa, la força tindrà
sentit contrari.
D’acord amb aquesta expressió, la força és màxima quan l’angle entre el camp i el
moviment és de 90° i nul•la si l’angle és 0° o 180°.
Força sobre un conductor rectilini
Si se situa un conductor rectilini de longitud L pel qual circula un corrent elèctric I

dins d’un camp magnètic constant B, es genera una força F, tal com es mostra en
la següent figura:
El mòdul de la força el determina l’expressió següent:
𝐹 = 𝐼 · 𝐵 · 𝐿 · sin 𝜃
Aquí, F és la força generada expressada en N, I és el corrent expressat en A, B és

el camp magnètic expressat en T, L és la longitud del conductor expressada en
metres i θ és l’angle que formen el vector de camp magnètic i el vector de corrent
(direcció i sentit del corrent elèctric).
La direcció de la força serà perpendicular al pla que formen el camp magnètic i el

conductor. El sentit de la força es determina mitjançant la regla de la mà esquerra.
Força sobre una espira rectangular per la qual circula un corrent elèctric
Si es col·loca una espira que pugui girar al

voltant del seu eix en l’interior d’un camp
magnètic, a partir de l’estudi de la força que
es genera sobre un conductor rectilini i de
l’observació de la figura de la esquerra, es
comprova que les forces F2 tenen un valor
igual però un sentit contrari i, per tant,
s’anul·len, mentre que les forces F1 i –F1
generen el moviment circular de l’espira
sobre el seu eix.
Aquest fet es fonamental en l’estudi dels motors, ja

que es basen en aquest principi de funcionament.
40
L’expressió per calcular el mòdul de la força és la següent:
𝐹 = 𝐼 · 𝐵 · 𝑆 · sin 𝜃
Aquí, F és la força generada i expressada en N, I és el corrent expressat en A, B

és el camp magnètic expressat en T, S és l’àrea de l’espira expressada en m2 i 𝜃
és l’angle que formen el vector de camp magnètic i el vector perpendicular a
l’espira.
Si en lloc d’una espira es tracta d’un solenoide, o un conjunt d’espires molt
properes, tenim que el moment total que actua sobre el solenoide és la suma dels
moments de cada una de les espires. Per tant, en un solenoide de N voltes o
espires tindrem:
𝐹 = 𝑁 · 𝐼 · 𝐵 · 𝑆 · sin 𝜃
3.6. Circuits magnètics.
Un circuit magnètic és un sistema en què les línies de camp magnètic viatgen

canalitzades per un camí tancat. Els
circuits magnètics es basen en els
materials ferromagnètics, que en tenir
una permeabilitat molt alta fan que el
camp magnètic tendeixi a romandre dins
del material (vegeu la figura adjunta).
Si es crea una estructura ferromagnètica tancada es pot

generar un camí tancat per al flux magnètic. Això es fa,
per exemple, en dispositius amb nuclis toroïdals i
similars, com els transformadors (vegeu la figura de la
esquerra).
Corbes de magnetització
Quan un circuit magnètic en repòs se

sotmet a l’acció d’un camp magnètic
creixent (H), la inductància magnètica que
apareix sobre l’element (B) creix d’una
manera quasi lineal fins que arriba a un
punt b, en el qual deixa de créixer i el valor
de B s’estabilitza. Aquest punt rep el nom
de punt de saturació magnètica i a partir
d’aquí, per molt que s’incrementi el camp
magnètic, la inductància magnètica gairebé
no variarà. Aquesta corba s’anomena
corba de magnetització (vegeu la figura
de la dreta).
41
Un cop arribats al punt b, si es disminueix el valor de H, es veu que no retorna pel

mateix camí que va fer servir per pujar, sinó que retorna fins al punt c, en què no
hi ha intensitat de camp en la bobina, però sí que hi ha inducció magnètica. Si
canviem el sentit de la intensitat del camp magnètic, la inducció continua baixant
fins a un punt en què la inducció magnètica és igual a zero, i si la intensitat de
camp magnètic augmenta encara més en aquest sentit s’arriba al punt d o punt
de saturació en sentit negatiu.
Un cop situats en el punt d, si es disminueix el valor de H, el camí de tornada

passa pel punt e, en què es canvia el sentit del camp magnètic. Si el valor de H
augmenta en aquest sentit nou, s’arriba una altra vegada al punt b, tot passant
abans pel punt d’inducció magnètica zero.
La corba que mostra la figura anterior és la típica corba de magnetització dels

materials ferromagnètics i determina el comportament d’aquests materials
envers els canvis d’intensitat que es produeixen en el camp.
Les corbes que descriuen trajectòries com la que es pot veure en la figura reben
el nom de cicles d’histèresi. En el cas que ara ens ocupa, són les que marquen
si un material és magnetitzable de manera permanent (quan es treu el camp H,
queda una inducció romanent B, com passa en els punts c i e de la figura ).
3.7. Inducció electromagnètica. Llei de Faraday.
La força electromotriu (FEM), que també es designa amb la lletra grega èpsilon
(𝜀), la lletra E o la lletra grega ksi (𝜉), es defineix com tota causa capaç de
mantenir una diferència de potencial elèctric entre dos punts. Dit d’una altra
manera, és el que, per definició, fan els generadors elèctrics.
La força electromotriu és físicament el treball per unitat de càrrega que el

generador fa per moure internament les càrregues elèctriques d’un terminal a
l’altre.
Quan un camp magnètic travessa un circuit tancat, s’indueix una força

electromotriu en funció de la quantitat de flux magnètic que hi passa per unitat de
temps. D’aquesta manera, el flux magnètic queda perfectament relacionat amb la
generació de corrent elèctric.
Experiència de Faraday amb imants
Si es connecta un solenoide –una bobina–

sense nucli a un amperímetre i es col·loca
un imant en l’interior o a l’eix, es pot veure
què passa quan una cosa interacciona
amb l’altra (vegeu la figura).
La primera experiència de Faraday conclou

que les variacions de flux magnètic
produeixen corrent elèctric.
42
Quan l’imant està quiet, independentment de la posició, l’amperímetre marca el

valor zero. Però quan l’imant es mou longitudinalment al llarg de l’eix de la bobina,
hi apareix un corrent elèctric, tal com indica l’amperímetre. Aquest corrent serà
més gran com més potent sigui l’imant i com més espires contingui la bobina.
Experiència de Faraday amb corrents elèctrics
Si es connecta un solenoide –bobina– a una bateria i el nucli ferromagnètic de la

bobina es col·loca de manera que passi com a nucli d’una altra bobina
elèctricament aïllada, a la qual es connecta un amperímetre (vegeu la figura), es
pot veure què passa quan s’obre i es tanca l’interruptor del primer circuit.
La conclusió de la
segona experiència de
Faraday és que les
variacions de corrent
elèctric produeixen
flux magnètic.
Quan fa una estona que l’interruptor està tancat o obert, l’amperímetre assenyala
el valor zero. Però en el moment de tancar-lo o d’obrir-lo, evidentment es
produeix un increment (en tancar el circuit) o un decrement (en obrir-lo) del
corrent. Aquestes variacions del corrent fan aparèixer lectures diferents de zero
en l’amperímetre de l’altra bobina.
El fet que en la segona bobina, travessada per un flux magnètic, en aquest cas
conduït pel nucli ferromagnètic, es generi un corrent elèctric ja està previst per la
primera experiència de Faraday. Així, només queda pensar que aquest flux
magnètic ha estat induït pel corrent que passa per la primera bobina.
Llei de Faraday
La llei d’inducció magnètica de Faraday estableix que la tensió elèctrica induïda

en un circuit tancat és directament proporcional a la velocitat de variació del flux
magnètic que travessa l’àrea definida pel circuit.
Si el flux magnètic és constant, no s’indueix cap tensió en el circuit elèctric.
En el cas particular d’una bobina amb N espires, la tensió elèctrica induïda ve

donada pel següent:
𝑑Φ
𝜀=𝑁·
𝑑𝑡
𝑑Φ
Aquí, 𝜀 és la tensió electromagnètica induïda en V, N és el nombre d’espires i
𝑑𝑡
és la variació temporal del flux magnètic expressada en Wb/s.
43
Sentit de la força electromotriu induïda: llei de Lenz
Experiments posteriors als de Faraday, portats a terme per Heinrich Lenz, van
concloure que per acomplir el principi de la conservació de l’energia, el corrent
induït en un circuit per un flux magnètic té un sentit tal que sempre s’oposa al flux
que l’està induint, és a dir, que és com si el material conductor presentés una
mena d’inèrcia a la conducció induïda.
En definitiva, la inducció magnètica causa una força electromagnètica que força

un corrent elèctric. Aquest corrent elèctric, al seu torn, indueix un camp magnètic.
Doncs bé, el camp magnètic induït pel corrent s’oposa al camp que inicialment
va induir el corrent. Aquest és el motiu pel qual la llei de Faraday, també
anomenada llei de Faraday-Lenz, té el signe negatiu:
𝑑Φ
𝜀=−
𝑑𝑡
Activitat resolta:
Per un solenoide de 30 cm de llarg i 1,5 cm de diàmetre, amb 180 espires, circula

un corrent de 3 A. La permitivitat magnètica de l’aire és μ0 = 4 · π · 10-7 i la del
ferro és μFe = 6.000 · π · 10-7.
Calculeu:
a) La inducció magnètica al nucli, si és d’aire.

b) El flux magnètic en el nucli d’aire.
c) Canviant el nucli del solenoide per un de ferro, quina serà la inducció
magnètica en el nou nucli de ferro?
d) El flux magnètic en el nucli de ferro.
La inducció magnètica respon a l’expressió següent:
L’àrea transversal del nucli del solenoide és S = π · r2 = π · 0,00752 = 176,71 · 10-

6
m2. Així:
a)
b)
c)
d)
44
Activitats
1. Tenim un solenoide de 2.200 espires i 15 cm de llarg recorregut per un corrent

de 1,15 A. El nucli del solenoide és aire. La permitivitat magnètica de l’aire és μ 0 =
4 · π · 10-7 i la del ferro és μFe = 6.000 · π · 10-7.
Calculeu:
a) La intensitat de camp magnètic a l’interior del solenoide.

b) La intensitat de camp magnètic a l’interior del solenoide si canviem el nucli
d’aire per un nucli de ferro.
R: 16.133,33 A/m; 16.133,33 A/m;
2. La intensitat de camp magnètic a l’interior d’un solenoide de 1.800 espires i 25

cm de llarg és de 12.300 A/m. Calculeu:
a) La força magnetomotriu en A·v (amperes volta) al solenoide.

b) La intensitat de corrent que circula pel conductor del solenoide.
R: 3.075 A·v; 1,71 A
3. Un circuit magnètic té un flux de 100 μWb. En una secció perpendicular al camp

i de superfície 200 mm2, quina és la densitat de camp o inducció mitjana?
R: 0,5 T
4. Per una conductor recte i molt llarg circula un corrent de 30 A. Calcula el camp
magnètic en un punt situat a 20 cm de distància del centre conductor.
R: 3·10-5 T
5. Determina el camp magnètic que crea en el seu centre una espira de 15 cm de

radi, per la qual circula un corrent de 2 A.
R: 8,38·10-6 T
6. Calcula en camp magnètic que crea un solenoide de 100 voltes i de 10 cm de

longitud, en un punt del seu eix suficientment allunyat dels seus extrems, en
circular-hi un corrent de 5 A.
R: 3,14·10-3 T
7. Determina la permeabilitat d’un material ferromagnètic que té una permeabilitat

relativa de 100.
R: 1,25·10-4 Wb·m-1·A-1
45
8. Un conductor recte de 5 m de llarg per on circula un corrent d’1 A se situa a

l’interior d’un camp magnètic uniforme de 3 T. Calcula la força que actua sobre el
conductor, si:
a) La direcció del camp i el conductor formen un angle de 45º.

b) La direcció del camp i el conductor formen un angle de 70º.
R: 10,6 N; 14,1 N
9. En quina direcció es pot moure una càrrega elèctrica dins d’un camp magnètic
perquè no existeixi cap força sobre ella? Raona la teva resposta.
10. Com s’orienta una brúixola en situar-la a l’interior d’un solenoide per on circula
un corrent?
11. Un circuit magnètic està format per un nucli d’acer amb una permeabilitat de
0,008 Wb·m-1·A-1, i té una longitud de 20 cm i una superfície transversal de 9 cm2,
sobre el qual es troba enrotllada una bobina. Calcula la reluctància del circuit i la
força magnetomotriu que s’ha d’aplicar a la bobina per aconseguir una inducció
d’1 T.
R: 2,78·104 A·v/Wb ; 25 A·v
12. Una bobina de 300 espires i d’una longitud de 15 cm és recorreguda per un

corrent de 10 A. Si introduïm en el seu interior un nucli de xapa magnètica d’una
secció de 20 cm2, el flux resultant és de 2·10-3 Wb. Calcula la permeabilitat
relativa del material magnètic.
R: 39,78
13. Quina és la FEM induïda en una espira si el flux a través d’ella varia a raó
d’1,2 N·m/A·s?
R: -1,2 V
14. Quin és el moment parell màxim que s’exerceix sobre una bobina circular de
200 espires i de 3 cm de diàmetre, per la qual circula un corrent de 0,5 A i que
està situada perpendicularment a les línies de força d’un camp magnètic uniforme
de 0,8 T?
R: 5,65·10-2 N·m
46
Unitat 4: Components elèctrics passius
4.1. Els resistors
Una propietat dels materials és la seva resistència elèctrica, és a dir, l'oposició

que presenten al pas del corrent elèctric a través d'ells. En els circuits electrònics
s'utilitzen components que aprofiten aquesta propietat per aconseguir una
determinada caiguda de tensió o limitar la intensitat del corrent en un circuit.
Aquests elements s'anomenen de forma general resistències o resistors i n'hi ha
de diferents tipus. Una primera classificació està determinada per la seva resposta
a la relació entre tensió i intensitat, coneguda com la llei d’ohm:
𝑉
𝑅=
𝐼
R representa la resistència elèctrica; la seva unitat és l'ohm (Ω).

V representa la tensió elèctrica aplicada a la resistència; la seva unitat és el volt (V).
I representa la intensitat de corrent; la seva unitat és l'amper (A).
Si aquesta relació és constant,

és a dir, en representar-la en
una gràfic cartesià V = f(I) el
resultat és una línia recta, es
diu que el resistor és lineal, i si
no ho és, diem que el resistor
és no lineal.
De resistors lineals n'hi ha que són de valor fix i d'altres de valor variable entre
uns límits. Poden ser de dos terminals, anomenats reòstats o resistors variables,
o de tres terminals, anomenats potenciòmetres.
Resistor fix
Reòstat
Potenciòmetre
47
El valor d'una resistència pot arribar a ser molt elevat; per aquest motiu, és
habitual emprar múltiples per expressar-lo: el quiloohm (kΩ) i el megaohm (MΩ).
1 KΩ = 1.000 Ω = 103 Ω 1 MΩ = 1.000.000 Ω = 106 Ω
El codi de colors
Per indicar el valor de la resistència sobre el cos del resistor, es va optar per fer-
ho amb unes franges de color en lloc d'escriure-hi el valor numèric. Això permet
muntar el resistor en un circuit en qualsevol posició i sempre se'n pot desxifrar el
valor.
Exemple: Groc – Violeta – Vermell – Or = 4 7 00 ± 5 %

Valor nominal = 4.700 Ω ± 5 %
Les resistències de muntatge superficial (SMD) tenen una

codificació similar a les convencionals però amb la diferència
que utilitzen números directament per identificar les franges.
Per exemple, una resistència SMD de 22000 ohms tindria en el

seu encapsulat un 223 identificant el valor de la 1a i 2a xifra i el número de zeros.
Tolerància
En la fabricació d'una resistència no es pot aconseguir sempre el valor exacte, per

això, el fabricant indica la tolerància o percentatge de variació respecte del valor
nominal, de manera que com menor és la tolerància major és l'aproximació al
valor nominal.
En el cas de l'exemple, el valor real de la resistència estarà entre els valors

següents:
48
Valor màxim = 4.700 + [4.700 · (5/100)] = 4.700 (1 + 0,05) = 4.935 Ω

Valor mínim = 4.700 –[4700 · (5/100)] = 4.700 (1 - 0,05) = 4.465 Ω
Per tant: R = 4.700 Ω ± 5 % =(4.465 ~ 4.935) Ω
Els resistors transformen l'energia elèctrica que reben en energia calorífica;

aquest fenomen s’anomena efecte Joule. Una resistència en un circuit elèctric
s'escalfa i dissipa aquesta energia a l'aire en forma de calor. Si no pot transferir
aquesta energia ràpidament a l'aire augmenta la temperatura i es pot cremar. El
paràmetre elèctric que permet preveure aquesta situació és la potència màxima
que la resistència pot dissipar. De forma general, podem dir que com més
potència pot dissipar un resistor més gran és el seu volum.
La potència que un resistor dissiparà en una aplicació es pot calcular amb

aquestes expressions:
La potència es mesura en watt (W).
Resistències no lineals
Hi ha altres components electrònics resistius, anomenats genèricament resistors

no lineals, el valor de resistència dels quals és variable i depèn de les variacions
de determinades magnituds com la llum o la temperatura.
Resistor LDR
En aquest component, la resposta típica V = f (I) és una corba irregular i el seu

valor resistiu varia en funció de la il·luminació incident a la seva part sensible. El
valor resistiu de l'LDR disminueix en augmentar la il·luminació i augmenta el seu
valor en disminuir la intensitat de la llum.
Resistor sensible a la
llum LDR
49
Un resistor LDR (Light Dependant Resistor) és sensible a la intensitat de llum que

rep i, per tant, la seva resistència varia segons la llum
que hi incideix; com més llum, menor resistència.
Resistor NTC
Un resistor NTC, en canvi, varia amb la calor; té un coeficient de temperatura

negatiu, és a dir, quan augmenta la temperatura
disminueix la seva resistència.
Resistor PTC
El resistor PTC es comporta de manera contrària a un NTC, incrementa la seva

resistència en augmentar la temperatura.
50
Resistor VDR
La propietat que caracteritza aquesta resistència és

que disminueix el seu valor òhmic quan augmenta
bruscament la tensió. D'aquesta manera sota
impulsos de tensió es comporta gairebé com un
curtcircuit i quan cessa l'impuls posseeix una alta
resistivitat.
Les seves aplicacions

aprofiten aquesta propietat i
s'utilitzen bàsicament per protegir contactes mòbils de
contactors, relés, interruptors .., ja que la sobreintensitat
que es produeix en els accionaments dissipa la seva
energia al varistor que es troba en paral·lel amb ells, evitant
així el deteriorament d'aquests, a més, com a protecció contra sobretensions i
estabilització de tensions, adaptació a aparells de mesura ...
4.2. Els condensadors
Un condensador és un component elèctric utilitzat per emmagatzemar energia

elèctrica. Està format per dues plaques metàl·liques paral·leles, denominades
armadures, que es troben separades entre si per
un material aïllant anomenat dielèctric.La seva
funció és emmagatzemar la càrrega elèctrica per
donar-la quan es necessiti.
Per a que es descarregui s’han de posar en

contacte les armadures, per tant necessitem un
circuit extern.
La relació entre la càrrega elèctrica que agafen les armadures del condensador i
el voltatge aplicat es denomina capacitat:
q, càrrega elèctrica en Coulombs (c)

𝑄
𝐶= v, tensió aplicada en Volts (v)
𝑉𝐴 −𝑉𝐵
C, capacitat en Faradis (F)
Milifaradi mF 0,001 F=10-3 F

El faradi és una unitat de capacitat molt gran, per això Microfaradi µF 0,000001 F= 10-6 F
es solen utilitzar sempre divisors d’aquest tal i com
Nanofaradi nF 10-9 F
s’indica a la següent taula:
Picofaradi pF 10-12 F
51
Els condensadors més utilitzats són els que tenen armadures planes, en el qual la
capacitat depèn de la superfície de les armadures,
de la distància que hi ha entre les armadures i de la
permitivitat o constant dielèctrica del material
utilitzat com a dielèctric.
𝑆
𝐶=𝜀·
𝑑
On ε: permitivitat del dielèctric [F/m]
S: superfície de les armadures [m2]
d: distància entre les armadures [m]
C: Capacitat del condensador [F]
Bàsicament hi ha dos tipus de condensadors, els ceràmics i els electrolítics. Els

primers es caracteritzen perquè no tenen polaritat, i el segons
pel contrari.
Els condensadors solen dur la seva capacitat impresa en el

propi component, així com la tensió màxima que pot suportar.
Els condensadors es solen utilitzar en circuits temporitzadors, circuits oscil·lants,

circuits sintonitzadors i per rectificadors de corrent altern.
Associació de condensadors
De la mateixa manera que les resistències, és possible fer associacions de

condensadors.
• En sèrie
L'associació en sèrie de condensadors consisteix en connectar armadures de

diferent signe entre elles, segons s'indica a la figura, correlativament. El conjunt es
sotmet a una diferència de potencial V=VA-VB
coneguda.
El condensador equivalent d’una associació de

condensadors en sèrie presenta una capacitat, la
qual la seva inversa és igual a la suma de les
inverses de les capacitats de cada un d’ells.
1/CT = 1/C1 + 1/C2 + ... + 1/Cn
• En paral·lel
L'associació en paral·lel de condensadors consisteix en connectar a un mateix

punt A totes les armadures positives dels condensadors, i a un altre punt B totes
les armadures negatives.
52
El condensador equivalent d’una associació de

condensadors en paral·lel presenta una
capacitat igual a la suma de les capacitats de
cada un d’ells
CT = C1 + C2 + ... + Cn
Cal dir que el condensador en contínua i en règim permanent, una vegada

carregat del tot, es comporta com un circuit obert.
Càrrega i descàrrega del condensador.
Procés de càrrega
En el circuit de la figura, quan l'interruptor es mou a la posició A, el corrent Ic puja

bruscament (com un curtcircuit)
i té el valor I = Vcc / R amperes
(com si el condensador no
existís momentàniament en
aquest circuit sèrie RC), i poc a
poc aquest corrent va
disminuint fins a tenir un valor
de zero.
El voltatge en el condensador
no varia instantàniament i puja
des de 0 volts fins Vcc (Vcc és
el valor en volts de la font
d'alimentació).
El temps que es triga el voltatge en el condensador (Vc) en passar de 0 volts fins

al 63.2% del voltatge de la font Vcc ve donada per la fórmula:
𝜏 =𝑅·𝐶
Al valor de 𝜏 "tau" se l'anomena "Constant de temps". Si la R està en Ohms i la

capacitat C en milifarads, el resultat estarà en milisegons.
Després d’un temps 𝜏 el voltatge del condensador arriba fins al 63,21% del seu
valor final.
Després de 3 x 𝜏 (3 vegades 𝜏) el voltatge ha pujat fins a un 95 % del seu valor

final.
Després de 5 x 𝜏 (5 vegades 𝜏) el voltatge ha pujat fins a un 99.3 % del seu valor

final, considerem llavors, que el condensador es troba completament carregat.
53
Analitzant els dos gràfics es pot veure que estan dividits en una part transitòria i
una part estable. Els valors de Ic i Vc varien els seus valors a la part transitòria
(aproximadament 3 vegades la constant de temps 𝜏), però no així en la part
estable.
Els valors de Vc i Ic en qualsevol instant de temps t es poden obtenir amb les

següents fórmules:
𝑡
𝑉𝐶 (𝑡 ) = 𝑉𝐹 + (𝑉0 − 𝑉𝐹 ) · 𝑒 −(𝜏)
𝑡
(𝑉𝐹 − 𝑉0 ) · 𝑒 −(𝜏)
𝐼𝐶 (𝑡 ) =
𝑅
On V0 és el voltatge inicial del condensador (en molts casos és 0 Volts) i V F és en
voltatge final (Vcc), en aquest cas:
𝑡
𝑉𝐶 (𝑡 ) = 𝑉𝐶𝐶 + (0 − 𝑉𝐶𝐶 ) · 𝑒 −(𝜏)
per tant,
𝑡
𝑉𝐶 (𝑡 ) = 𝑉𝐶𝐶 · (1 − 𝑒 −(𝜏) )
i el corrent
𝑉𝐶𝐶 𝑡
𝐼𝐶 (𝑡 ) = ( ) · 𝑒 −(𝜏)
𝑅
Si volem calcular la diferencia de potencial (voltatge) a la resistència farem:

𝑡
𝑉𝑅 (𝑡 ) = 𝑉𝐶𝐶 · 𝑒 −(𝜏)
54
Procés de descàrrega
Quan l'interruptor està a la posició B, llavors el voltatge en el condensador Vc

començarà a baixar des Vo (voltatge inicial al condensador). El corrent tindrà un
valor inicial de Vo / R i disminuirà fins arribar a 0 (zero volts).Els valors de Vc i I en
qualsevol moment es poden obtenir amb les següents fórmules:
𝑡
𝑉𝐶 (𝑡 ) = 𝑉0 · 𝑒 −(𝜏)
𝑉0 𝑡
𝐼𝐶 (𝑡 ) = − ( ) · 𝑒 −(𝜏)
𝑅
On: 𝜏 = 𝑅 · 𝐶 , és la constant de temps i 𝑉0 el voltatge inicial
NOTA: Si el condensador havia estat prèviament carregat fins a un valor 𝑉𝐶𝐶 , cal
reemplaçar 𝑉0 en les fórmules amb 𝑉𝐶𝐶 .
4.3. La bobina.
Una bobina és un operador o component electrònic format per un nucli que pot ser
magnètic o aire i un conductor enrotllat sobre ell que sol ser fil de coure aïllat amb
esmalt.
Per tant, si enrotllem un fil de coure envernissat sobre una forma cilíndrica,
formarem una inductància o bobina. Es representa per L (coeficient
d’autoinducció o inductància) i el seu símbol és:
Autoinducció
En passar corrent elèctric per un conductor, es

crea un camp magnètic al seu voltant. Si el
corrent que circula és CC (corrent circulant
sempre en el mateix sentit), llavors el camp
magnètic també té sempre el mateix sentit
(circular), en canvi si el corrent elèctric varia(CA),
el camp magnètic també varia (canvia el seu
sentit) i apareix (s'indueix) en el conductor un Voltatge o força contraelectromotriu
(fcem).
𝑁∆Φ
𝜀=−
∆𝑡
La bobina en corrent continu es comporta com un curtcircuit, Si IL = constant,
llavors VL=0 v.
55
La bobina té la propietat d’emmagatzemar energia mitjançant la creació d’un

camp magnètic quan circula un corrent variable a través seu.
∆i
𝜀 = −𝐿
∆𝑡
El valor de la inductància d’una bobina té un valor constant i determinat que
depèn de les seves especificacions constructives.
𝜇 · 𝑁2 · 𝑆
𝐿=
𝑙
On: N: Nombre d’espires o voltes de la bobina
𝜇: permeabilitat magnètica del medi [Wb·m-1·A-1]
S: Superfície de cada espira [m2]
L: Longitud de la bobina [m]
La unitat de mesura del coeficient d’autoinducció de la bobina és l’henry [H].
𝑊𝑏
1𝐻 = 1
𝐴
Associació de bobines
Sèrie
La bobina equivalent d’una associació de bobines en sèrie presenta una

inductància igual a la suma de les inductàncies de cada una d’elles.
L1 L2
Paral·lel
La bobina equivalent d’una associació de bobines en paral·lel presenta una

inductància on l’inversa és igual a la suma de les inverses de les inductàncies de
cada una d’elles.
L1
L2
Càrrega i descàrrega de la bobina
En obrir o tancar un circuit elèctric on tenim una bobina, hi ha una variació de

corrent. En tancar l’interruptor el corrent passarà d’un valor 0 a un valor màxim, i
quan l’obrim, el corrent passarà d’un determinat valor a valer zero. Aquestes
variacions de corrent generaran una FEM d’autoinducció:
∆i
𝜀 = −𝐿
∆𝑡
56
Càrrega: Si connectem el circuit a la

posició R1 i aplicant les lleis de
kirchhoff al circuit obtenim que:
𝑡
𝜀 −( )
𝐼𝐿 (𝑡) = · (1 − 𝑒 𝜏 )
𝑅
On:
𝐿
𝜏=
𝑅1
Descàrrega: Si canviem la posició del

commutador a la posició R2, llavors el
valor de la intensitat respecte el
temps serà:
𝜀 −(𝑡 )
𝐼𝐿 (𝑡) = ·𝑒 𝜏
𝑅
On:
𝐿
𝜏=
𝑅2
El valor de l’energia emmagatzemada en una bobina es pot determinar per

integració i és igual a:
1
𝐸 = · 𝐿 · 𝑖2
2
Activitats
1. En un aparell electrònic hi ha un circuit sèrie format per tres resistències: R1,
R2 i R3. De les dues primeres coneixem les franges de color R1=vermell, lila,
negre i R2=marró, negre, negre; a la tercera no es veuen bé. Calculeu el valor
d'aquesta resistència sabent que la tensió d'alimentació és de 10 V i que la
caiguda de tensió a l'esmentada resistència és de 2,9 V. Calculeu, també, la
potència que dissipa.
2. Calculeu el valor nominal (en Ω i KΩ) i els valors límit entre els quals hi ha el
valor d'una resistència fixa amb els colors següents: marró, negre, vermell i or.
57
3. Calculeu el valor nominal i la potència que ha de tenir una resistència perquè

en posar-la en paral·lel amb una altra de 100 Ω connectada a una pila de 9 V, la
intensitat total en aquesta sigui de 0,18 A.
4. Determineu les franges de color i els valors límit d'una resistència de 3,9 KΩ i
una tolerància del ±10 %.
5. En un circuit sèrie compost per una pila de 9 V, una resistència (R1) de 68 Ω i

un reòstat (R2) de 100 Ω , calculeu a quin valor s'ha d'ajustar el reòstat per obtenir
al resistor una caiguda de tensió de 5,5 V.
6. En el circuit de la figura, sabent que V0=12v, R=10KΩ i C=470µF=470·10-6 F, i

que el condensador es troba inicialment descarregat, determineu:
a. El valor de tau.
b. El temps de càrrega del condensador ( 5· 𝜏 ) des del
tancament de l’interruptor.
c. el valor de Vc passats 3 segons.
d. Dibuixeu la gràfica de càrrega.
7. Dos condensadors de 10 μF es connecten en paral·lel. Si la seva tolerància de

fabricació és del ± 10%, entre quins valors es trobarà la seva capacitat
equivalent?
R: 18 μF ≤ CT ≤ 22 μF
8. Determina la capacitat d’un condensador pla format per dues armadures planes
d’1 cm2, separades una distància de 0,3 mm per un dielèctric de mica. Permitivitat
𝐹
del dielèctric de mica 𝜀 = 35 · 10−12 [𝑚].
R: 11,66 pF
58
9. Calcula la capacitat d’un condensador pla que emmagatzema una càrrega de

0,5 μC quan es connecta a una diferència de potencial de 100 V.
R: 5 nF
10. Determina el temps que triga un condensador de 500 μF, connectat en sèrie
amb una resistència d’1 KΩ a carregar-se. Si la tensió aplicada al conjunt és de
12 V, calcula la diferència de potencial existent als extrems del condensador
després de 0,5 segons d’haver connectat el circuit.
R: 2,5 s ; 7,58 V
11. Calcula la capacitat de dos condensadors si en muntar-se en sèrie la capacitat

del conjunt és de 0,5 μF i en paral·lel, de 2 μF.
R: 1 μF
12. Determina el valor de la inductància d’una bobina de 200 espires, d’una

longitud de 4 cm i una secció d’1,5 cm2.
R: 188,5 μH
13. Calcula el valor de la FEM induïda en una inductància de 100 mH, connectada
a un circuit en el qual augmenta el corrent de 0 a 1 A, uniformement, en un temps
de 20 ms.
R: -5 V
14. Determina la constant de temps i el temps que triga una bobina de 57 mH

perquè hi circuli la intensitat màxima, si sabem que es troba en sèrie amb una
resistència de 100 Ω.
R: 5,7·10-4 s; 2,85 ms
15. Una inductància de 200 mH està connectada en sèrie amb una resistència de
100 Ω, Pel conjunt circula un corrent variable que augmenta de 0 a 5 A,
uniformement, en un temps de 2 s. Determina el valor de la FEM autoinduïda.
R: -0,5 V
59
Unitat 5: Corrent altern.
5.1. El corrent altern sinusoïdal.
El corrent altern és el corrent que es caracteritza pel canvi periòdic de valor i sentit
de les magnituds principals que el defineixen.
Ateses les propietats de les ones periòdiques sinusoïdals, tota la generació i la

distribució d’energia elèctrica es fa en forma de tensió sinusoïdal. Les magnituds
que defineixen un senyal sinusoïdal són les següents:
 Amplitud: és el valor màxim que pot assolir el senyal.

 Freqüència: és la velocitat de variació del senyal.
 Desfasament: és l’avançament (o retard) que un senyal té envers un altre.
Evidentment, només es pot definir respecte a una referència coneguda.
En la figura següent podem veure com es genera una ona sinusoïdal. En cada
instant, el valor de la funció equival al valor de la projecció del vector R sobre l’eix
Y.
L’expressió matemàtica
d’una ona sinusoïdal és la
següent:
𝑣(𝑡) = 𝑉𝑚à𝑥 · sin(𝜔 · 𝑡)
𝑖(𝑡) = 𝑖𝑚à𝑥 · sin(𝜔 · 𝑡)
Aquí, v(t) és el valor de la

funció en l’instant t i Vmàx és
el valor màxim de la funció.
ω és la pulsació o velocitat
angular del radi r
expressada en radians per segon, és a dir, l’angle recorregut per unitat de temps.
Si quan es dóna una volta sencera (2 · 𝜋) es tarda un temps T (període), la

velocitat angular serà la següent:
2·𝜋
𝜔= =2·𝜋·𝑓
𝑇
Aquí, T és el període de temps expressat en segons i f la freqüència expressada

en hertz [Hz] (cicles per segon).
Com es pot veure, el producte dóna un angle expressat en radians. La

correspondència entre graus i radians és la següent:
(2 · 𝜋) 𝑟𝑎𝑑 = 360°
60
Paràmetres del corrent altern
Atès que el valor de la tensió varia constantment, hi ha prop de sis valors d’una
ona sinusoïdal característics d’aquesta tensió
Un cicle és la part mínima d’una ona
que es repeteix indefinidament.
Com a exemple de cada apartat, es

farà servir la funció de tensió següent:
𝑣(𝑡) = 400 · sin(314 · 𝑡)
Aquí, v(t) és el valor instantani, és a

dir, el valor de la tensió en cada
instant de temps t. Per exemple, per a
t = 4 ms = 4·10-3 s, la tensió té el valor
següent:
𝑣(0,004) = 400 · sin(314 · 0,004) = 380,34 𝑉
Vmàx és el valor màxim, és a dir, el valor més gran de tots els instantanis, que
indica la cresta de l’ona. En el nostre cas, Vmàx = 400 V.
Vef o Veff és el valor eficaç, és a dir, el valor de corrent continu que produeix el
mateix efecte Joule (escalfament) que el corrent altern considerat. Normalment
una ona es dóna amb el seu valor eficaç. En el cas d’ones sinusoïdals, es dóna la
relació següent:
𝑉𝑚à𝑥
𝑉𝑒𝑓 =
√2
En el nostre exemple,
400
𝑉𝑒𝑓 = = 282,84 𝑉
√2
Vmitjà és el valor mitjà. En un cicle sencer d’una funció sinusoïdal, com que la
meitat dels valors són positius i l’altra meitat són negatius, el valor mitjà és 0.
f és la freqüència, és a dir, el nombre de vegades que es repeteix un cicle en un

segon. Per exemple, com que se sap que
𝜔 = 2·𝜋·𝑓
es té que
𝜔 314
𝑓= = = 50 𝐻𝑧
2·𝜋 2·𝜋
T és el període, és a dir, el temps que dura un cicle i coincideix amb la inversa de

la freqüència. En el nostre cas:
1 1
𝑇= = = 0,020 𝑠 = 20 𝑚𝑠
𝑓 50
61
Coordenades d’un vector. Coordenades polars i rectangulars
Un vector es pot donar amb coordenades

rectangulars (a + bj) o amb coordenades
polars r |α
On: a és la coordenada X
b és la coordenada Y
r és el mòdul del vector

α és el argument (º respecte l’eix X)
62
5.2. Circuits de corrent altern.
Circuit amb resistència òhmica
Quan el circuit només té resistència es diu que és un resistiu òhmic pur (vegeu la
figura següent). Si aquesta resistència es connecta a una font de tensió de
corrent altern, s’estableix una intensitat també alterna, de la mateixa freqüència i
en fase amb la tensió.
Una resistència es
comporta igual en
corrent continu que en
corrent altern.
Una tensió alterna

sinusoïdal de freqüència
f aplicada sobre una
resistència pura fa
passar una intensitat de valor:
𝑉
𝐼= [𝐴]
𝑅
en fase amb la tensió, i consumeix una potència donada per:
𝑃 = 𝑉 · 𝐼 [𝑊]
O bé:
𝑃 = 𝑅 · 𝐼 2 [𝑊]
Aquí, V i I són els valors eficaços de tensió

i intensitat.
En la figura de la dreta es mostra el

diagrama vectorial que representa la
tensió, la resistència i la intensitat d’un
circuit òhmic pur.
Circuit amb bobina
El valor d’una bobina es dóna en henrys (H). Com que és una unitat molt gran, es
fan servir submúltiples. El més emprat és el mil·lihenry, mH = 10-3 H.
Una bobina ofereix una dificultat al pas del corrent elèctric altern que depèn de la
freqüència de la tensió aplicada. A més a més, produeix un desfasament de 90°
entre la tensió aplicada i el corrent absorbit. Per això rep el nom de reactància
inductiva (XL) (figura).
Circuit inductiu pur i la

representació cartesiana
de la tensió i la intensitat
endarrerida 90°
63
La reactància inductiva d’una bobina depèn de la freqüència de la tensió aplicada i

té l’expressió següent: 𝑋𝐿 = 𝐿 · 2 · 𝜋 · 𝑓 = 𝐿 · 𝜔. Es mesura en Ω.
En la figura següent es mostren els valor

de la reactància inductiva, la tensió i el
corrent elèctric en un circuit inductiu pur en
forma vectorial.
Una bobina produeix un endarreriment de

90° del corrent respecte de la tensió. Això
vol dir que la reactància inductiva és un
vector que està avançat 90° respecte de
l’eix X (és a dir, és sobre la part positiva de l’eix Y ).
Una bobina, en corrent altern, té una reactància inductiva 𝑋𝐿 = 𝐿 · 2 · 𝜋 · 𝑓 = 𝐿 · 𝜔

avançada 90° (sobre l’eix Y positiu), endarrereix el corrent 90° respecte de la
tensió, consumeix potència reactiva i, en canvi, no consumeix potència activa.
Potència en un circuit inductiu
En la figura es mostra la tensió aplicada a la bobina i la intensitat que hi passa

(endarrerida 90º respecte de la
tensió).
Observeu que la potència és

positiva quan V i I són positives o
negatives al mateix temps. En
canvi, el signe de la potència es
torna negatiu quan la tensió i la
intensitat tenen signes diferents
(l’una és positiva i l’altra
negativa).
Llavors el valor mitjà de la potència que absorbeix una bobina de la xarxa és 0.

Aquest resultat es pot obtenir igualment emprant la fórmula donada per trobar les
potències.
Circuit amb condensador
Un condensador ofereix una dificultat al pas del corrent elèctric que depèn de la
freqüència de la tensió aplicada. A més a més, produeix un desfasament de 90°
entre la tensió aplicada
i el corrent absorbit. Per
això rep el nom de
reactància capacitiva
(XC).
El valor d’un condensador
s’expressa en farads (F), però
atès que és una unitat molt
gran, se’n fan servir els
submúltiples.
64
En la figura anterior es mostra un circuit capacitiu i la representació cartesiana de

la tensió i la intensitat avançada 90°.
En la figura de la dreta es mostren els

mateixos valors però de forma vectorial. Si
es posa la tensió a 0°, la XC està a -90° i
la intensitat avança 90° respecte de la
tensió.
La reactància capacitiva d’un condensador

depèn de la freqüència de la tensió aplicada i té l’expressió següent:
1 1
𝑋𝐶 = =
𝐶·2·𝜋·𝑓 𝐶·𝜔
Un condensador produeix un avançament de 90° del corrent respecte de la tensió.

Això vol dir que la reactància capacitiva és un vector que està endarrerit 90°
respecte de l’eix X (és a dir, és sobre la part negativa de l’eix Y ).
5.3. Circuits RL, RC i RLC en sèrie.
Si es combinen els tres elements passius per excel·lència, les resistències, els
condensadors i els inductors, es poden dissenyar les tres estructures habituals de
tipus RLC, que són les següents:
• Circuits RL
• Circuits RC
• Circuits RLC
Circuits RL
Si es connecta un generador de corrent altern a un circuit RL, hi passa una

intensitat i hi ha unes caigudes de tensió en cada component, i també potències
activa, reactiva i
aparent consumides.
Resoldre aquest circuit

és trobar totes aquestes
intensitats, caigudes de
tensió i potències.
En la figura es mostra
un circuit RL i les formes d’ona de la tensió i la intensitat que hi passa. Com que el
circuit té una resistència i una bobina, la impedància total té un angle positiu, però
inferior a 90º i, per tant, la intensitat està endarrerida respecte de la tensió aquest
mateix angle.
65
Per a la representació per mitjà de vectors:
Una resistència es representa amb un

vector sobre l’eix X, que té de mòdul el
valor de la R i l’angle 0 (𝑅∠0).
Una reactància inductiva es representa

com un vector sobre l’eix Y positiu, que té
de mòdul el valor de la XL i un angle de
+90° (𝑋𝐿 ∠90).
Com que totes dues components estan en

sèrie, cal sumar els dos vectors. La
composició en sèrie o en paral·lel de resistències i reactàncies rep el nom
d’impedància (Z).
En el cas d’una reactància

inductiva i una resistència en
sèrie, la impedància total val el
que es pot observar en la figura.
En forma rectangular:
𝑍 = 𝑅 + 𝑋𝐿 · 𝑗
En forma polar, el mòdul de Z:
𝑍 = √(𝑅 2 + 𝑋𝐿 2 )
i l’angle de Z:
𝑋𝐿
𝛼 = arctan ( )
𝑅
Amb la qual cosa es pot posar que, en forma polar:
𝑍 = 𝑍∠𝛼
Les tensions prenen valors calculables. Segons la figura següent, on es mostra el

diagrama o triangle de potències, les potències valen el següent.
Potència aparent:
S = V · I [VA]
Potència activa:
P = V · I · cos α [W]
Potència reactiva:
Q = V · I · sin α [VAr]
66
Circuits RC
En la figura següent es pot veure un circuit d’un condensador i una resistència en

sèrie. Es pot apreciar com la intensitat està avançada respecte de la tensió un
angle inferior a 90°.
Per a la representació
amb vectors:
Una resistència es
representa amb un
vector sobre l’eix X
(valor, R i angle 0°).
Una reactància capacitiva es representa amb un vector sobre l’eix Y negatiu

(valor, el de la XC i angle de -90°).
Com que totes dues components estan en sèrie, hem de sumar els dos vectors
per calcular la impedància. En el cas d’una reactància capacitiva i una resistència
en sèrie, la impedància total val, en forma rectangular:
𝑍 = 𝑅 − 𝑋𝐶 · 𝑗
En forma polar, el mòdul de Z:
𝑍 = √(𝑅 2 + 𝑋𝐶 2 )
I l’angle de Z:
−𝑋𝐶
𝛼 = arctan ( )
𝑅
Aleshores, es pot escriure que, en forma polar:
𝑍 = 𝑍∠𝛼
Resoldre aquest circuit és trobar totes les intensitats, les caigudes de tensió i les
potències consumides, com es pot
observar en la figura de la esquerra.
Observem que ara, en ser ZC negativa,

l’angle és negatiu. Veiem també que el
corrent està avançat un angle igual al de la
impedància.
Les tensions tenen el valor que

s’indica en la figura de la dreta.
67
I les potències:
• Potència aparent:
S = V · I [VA]
• Potència activa:
P = V · I · cos α [W]
• Potència reactiva:
Q = V · I · sin α [VAr]
Diagrama de potències d’un circuit RC .
Circuits RLC
En un circuit RLC sèrie hi ha connectats una resistència, un condensador i una

bobina en sèrie. Anàlogament en els circuits RC i RL, la resolució mitjançant
vectors és la millor eina. En aquest cas, en dibuixar els vectors de les reactàncies
us adonareu que, com que tenen la mateixa direcció i sentits oposats, l’un
anul·larà l’altre, de manera que nomes hi quedarà la component predominant.
En un circuit RLC, la reactància total és la diferència de reactàncies:
𝑋𝑇 = (𝑋𝐿 − 𝑋𝐶 )
i la impedància total, en forma rectangular, serà
𝑍𝑇 = 𝑅 + (𝑋𝐿 − 𝑋𝐶 ) · 𝑗
5.4. Circuits amb receptors en paral·lel.
La característica fonamental en els sistemes als quals es connecten els receptors

en paral·lel és que aquests estan alimentats a la mateixa tensió. La figura mostra
un circuit en què s’ha
connectat una branca
RC en paral·lel a una
branca RL.
Per resoldre aquest

circuit, el diagrama
vectorial agafa com a
referència la tensió V,
que es la mateixa per a
totes dues branques, i
es calculen per separat
les intensitats I1 i I2. La
intensitat total serà la
suma (vectorial) de totes dues. Podem observar el diagrama vectorial en la figura
següent:
68
La resolució d’aquest tipus de

circuits es complica molt més
quan s’hi interconnecten
receptors de forma mixta, per
aquesta raó s’utilitzen els
nombres complexos, en aquest
cas:
𝑉
𝐼1 =
𝑍1
𝑉
𝐼2 =
𝑍2
5.5. Potències, factor de potència i ressonància.
Potències
En general, en termes vectorials, si es té una tensió V amb un angle α (Vα ) i un

corrent I amb un angle β (Iβ), es defineix una potència aparent S com el producte
vectorial:
S = V · I*
Aquí, I* és el vector conjugat del corrent (angle β canviat de signe).

Operativament, es pot calcular així:
𝑆 = 𝑉𝑅𝑀𝑆 · 𝐼𝑅𝑀𝑆 (∠𝛼 − ∠𝛽)
És a dir, el valor eficaç de la tensió, amb el seu angle, multiplicat pel valor eficaç
del corrent amb l’angle canviat de signe.
Aquesta potència es diu aparent perquè no és la potència realment consumida,

però és un valor important perquè és la potència que circula per la línia elèctrica
(part de la potència S es consumeix i part torna a la línia).
Com es pot veure en la figura següent, la potència té una freqüència doble

respecte de la tensió i el corrent.
Hi ha una part de la potència que
és negativa (que es retorna a la
xarxa) i una part que és positiva
(que es consumeix realment).
El valor mitjà de la potència

consumida és superior a 0, si és
diferent de 90°. Això passa
sempre si en el circuit hi ha
alguna resistència.
Observem que la potència aparent és un vector que pot estar donat per les
seves coordenades polars o rectangulars. En cas que estigui donat per les
coordenades polars (Sα-β = Sφ), S representa el valor de la potència aparent i
69
l’angle α-β, el factor de potència. Si està donat per les coordenades rectangulars
(S = P + Qj), S representa igualment la potència aparent, P la potència activa
consumida i Q la potència reactiva.
Si representem la potència (Sα-β = Sφ) en

un sistema X-Y, veurem el significat de les
seves components rectangulars.
Per completar la figura, en la taula

següent s’especifiquen la denominació i
les unitats de cada potència.
Taula. Potències vectorials
Símbol Denominació Significat Unitats
Potència Potència que circula Voltampers

S
Aparent per la línia. (VA)
Potència consumida
Potència Watts
P que consumeix el
Activa (W)
circuit.
Potència Potència absorbida i Voltampers reactius

Q
Reactiva entregada a la xarxa. (VAr)
Factor de potència
El factor de potència d’un circuit de corrent altern és la relació entre la potència

activa (P) i la potència aparent (S). També es pot definir com el cosinus de
l’angle que formen els fasors de la intensitat i la tensió.
El factor de potència es calcula així:

𝑃
cos 𝜑 =
𝑆
Cal tenir en compte les conclusions següents, que són importants:
• Un factor de potència baix comparat amb un altre d’alt origina, per a una
mateixa potència, una demanda d’intensitat més gran, la qual cosa implica la
necessitat d’utilitzar cables amb una secció més gran.
• La potència aparent és més gran com més baix és el factor de potència, la qual
cosa origina una major dimensió dels generadors.
Totes dues conclusions condueixen a una instal·lació alimentadora de cost més

elevat, fet que no resulta pràctic a les companyies elèctriques, ja que la despesa
és més gran per a un factor de potència baix. Per questa raó, les companyies
subministradores penalitzen l’existència d’un factor de potència baix i obliguen a
millorar-lo o imposen costos addicionals. Aquesta pràctica és coneguda com a
millora o correcció del factor de potència i es fa mitjançant la connexió per
70
mitjà de commutadors, en general automàtics, de bancs de condensadors o

d’inductors.
Per exemple, l’efecte inductiu de les càrregues de motors es pot corregir

localment mitjançant la connexió de condensadors. De vegades es poden
instal·lar motors síncrons, mitjançant els quals es pot injectar potència capacitiva
o reactiva i només variar el corrent d’excitació del motor.
Les pèrdues d’energia en les línies de transport d’energia elèctrica augmenten a

mesura que creix la intensitat. Tal com s’ha comprovat, com més baix és el factor
de potència d’una càrrega, més corrent fa falta per aconseguir la mateixa quantitat
d’energia útil. Per tant, les companyies subministradores d’electricitat, per
aconseguir una major eficiència de la seva xarxa, requereixen que els usuaris,
especialment els que utilitzen grans potències, mantinguin els factors de potència
de les seves respectives càrregues dins d’uns límits especificats. En cas contrari,
estan obligades a abonar pagaments addicionals per l’energia reactiva.
La millora del factor de potència s’ha de fer d’una manera acurada a fi de

mantenir-lo al més alt possible. Per aquesta raó, en casos de grans variacions en
la composició de la càrrega és preferible que la correcció es faci per mitjans
automàtics.
Si el factor de potència s’apropa a la unitat s’obtindrà una reducció

considerable del corrent i també de les potències aparent i reactiva.
Ressonància
Un cas especial del circuit RLC es dóna quan la impedància de la bobina és

idèntica a la del condensador (XL = XC).
Com que aquestes impedàncies són de sentit contrari, s’anul·len entre elles i
l’única limitació al corrent que passa pel circuit és la resistència en sèrie. És un
cas especial que cal estudiar, perquè en aquestes condicions es poden produir
intensitats i tensions molt grans, les quals poden sobrepassar els valors nominals
d’alguns components del circuit.
Això pot ocórrer, per exemple, quan es posen bateries de condensadors per
compensar la potència reactiva en consums elevats, normalment industrials. En
aquest cas tenim els condensadors de les bateries en sèrie amb la resistència i la
reactància inductiva de la línia d’alimentació
La condició de ressonància és la següent:
XL = XC
I on la freqüència de ressonància es calcula com:
1
𝑓=
2 · 𝜋 · √𝐿 · 𝐶
71
5.6. Corrents alterns trifàsics.
En la generació i el transport de l’energia elèctrica es fa servir el corrent altern

trifàsic, mentre que en el consum el corrent és monofàsic i trifàsic.
Els avantatges principals respecte un monofàsic són els següents:
 La potència d’un motor trifàsic és un 150% més gran que la d’un motor
monofàsic del mateix pes.
 Per transmetre potència amb un sistema monofàsic es necessiten dos fils.
Un sistema trifàsic no en fa servir sis (dos per a cada fase), sinó tres o, en
certs casos, quatre.
 En un sistema trifàsic equilibrat, el pes dels conductors per transportar la
mateixa potència és el 75% del pes dels conductors en un sistema
monofàsic.
 La potència que proporciona un sistema trifàsic sempre és constant.
Recordeu que en un sistema monofàsic, la potència és una funció variable,
amb un valor mitjà superior a 0 W si el circuit té una resistència.
El sistema trifàsic està compost per tres corrents desfasats un angle de 120º.
Generació de corrent altern trifàsic
Un generador trifàsic genera tres tensions monofàsiques desfasades 120°. Quan

aquestes tensions generades es vinculen entre elles
(es connecten), formen un sistema trifàsic (figura de la
esquerra).
Un sistema trifàsic és el que està format per tres

tensions alternes de la mateixa amplitud i freqüència,
desfasades un angle de 120° i connectades en estrella
o en triangle.
La figura següent mostra la representació cartesiana i

vectorial d’un sistema trifàsic. En totes dues
representacions es poden veure les tres tensions desfasades 120º.
Les tres tensions generades es poden expressar matemàticament de la manera

següent:
𝑉1 = 𝑉𝑚à𝑥 · sin(𝜔 · 𝑡)
𝑉2 = 𝑉𝑚à𝑥 · sin(𝜔 · 𝑡 − 120°)
𝑉3 = 𝑉𝑚à𝑥 · sin(𝜔 · 𝑡 − 240°)
Hi ha un desfasament
de 120º d’una tensió
respecte de l’altre.
72
Independentment de com estiguin connectades, es pot demostrar que, en cada

moment, la suma de tres magnituds iguals, desfasades 120°, és 0:
V1 + V 2 + V 3 = 0
Aquest efecte és important, perquè si fem retornar els tres corrents del sistema
trifàsic per un únic conductor (que rep el nom de neutre), atès que la suma total
dels tres corrents és 0 A, en principi no circularà corrent per aquest conductor i en
certs casos es podrà anul·lar.
Connexió de generadors trifàsics en estrella
Hi ha dues maneres de connexió: en estrella i en triangle.
Els extrems finals de cada bobinatge s’uneixen en un punt comú que es denomina
neutre i es treuen els altres extrems dels bobinatges a la sortida de les 3 línies
trifàsiques.
En la figura podeu veure aquest tipus de connexió, amb el diagrama vectorial de

les tensions de
cada fase (VF)
i la tensió entre
dues fases
(VL). També hi
podeu veure
les sis tensions
disponibles en
la connexió
estrella.
La tensió que
hi ha entre una línia de sortida (per exemple, L1) i el neutre rep el nom de tensió
de fase o simple. D’altra banda, la tensió que hi ha entre dues línies de sortida
com, per exemple, L1 i L2, rep el nom de tensió de línia o composta.
Com podeu observar en la figura, hi ha quatre conductors a la sortida per

permetre diferents connexions als receptors. En el cas de receptors monofàsics,
es poden connectar entre fase i neutre o entre dues fases, segons quina sigui la
tensió nominal de funcionament.
En un sistema trifàsic, la tensió i el corrent en cada bobinatge s’anomenen tensió

de fase (VF) i corrent de fase (IF), respectivament. La tensió entre les línies de
transmissió rep el nom de tensió de línia (VL) i el corrent en cada línia de
transmissió rep el nom de corrent de línia (IL).
Les relacions fonamentals en la connexió en estrella entre les magnituds de línia i

fase són les següents:
•Tensions: 𝑉𝐿 = √3 · 𝑉𝐹
• Corrents: 𝐼𝐿 = 𝐼𝐹
73
El corrent de fase és
igual al de línia i la
tensió de línia és 3
vegades la tensió de
fase.
El corrent que passa

per l’interior de cada
generador rep el nom
de corrent de fase i el
corrent que passa per
la línia de sortida, com,
per exemple, L1,
s’anomena corrent de
línia.
Connexió de generadors trifàsics en triangle
En les connexions de tipus triangle, les tres fases del generador es connecten
l’una darrera l’altra. D’aquesta manera, formen un circuit tancat i es treuen les
tensions dels tres punts de connexió entre els generadors, com es mostra en la
figura següent:
En la connexió
en triangle, es
connecta el
final d’un
generador amb
el principi de
l’altre fins que
el circuit es
tanca.
Si els generadors estan connectats en triangle, a la línia surten 3 fils, és a dir,

que només hi ha un tipus de tensió disponible (la de línia, que coincideix amb la
de fase en aquesta connexió). Ocorre el contrari en el cas de la connexió en
estrella, en què hi havia dues tensions diferents (tensió de fase i tensió de línia).
En la figura 1.7 es pot observar com la tensió en la línia coincideix amb la de

fase. El corrent de línia és 3 vegades el corrent de fase. Les relacions
fonamentals en la connexió en triangle
entre les magnituds de línia i fase són
les següents:
•Tensions: 𝑉𝐿 = 𝑉 𝐹
• Corrents: 𝐼𝐿 = √3 · 𝐼𝐹
74
Connexió de receptors trifàsics
En el transport d’energia elèctrica sempre hi ha tres connectors, independentment

de si els generadors estan connectats en estrella o en triangle, és a dir, que el
neutre no es posa, només hi ha les tres fases del trifàsic. En la distribució, a partir
del darrer transformador (que té el secundari en estrella) i fins als abonats,
l’energia elèctrica, en canvi, es distribueix amb 4 connectors: 3 fases i 1 neutre.
En el cas dels consums domèstics hi arriben 2 conductors, és a dir, una fase i el

neutre, de manera que a casa teniu la tensió de fase (230 V). Tots els receptors
han d’estar connectats a aquesta tensió.
En el cas de les indústries i els grans consumidors, hi arriben 4 conductors: 3

fases i 1 neutre. En aquest cas, els receptors es poden connectar entre fase i
neutre (230 V) o entre fases (400 V). El criteri a seguir per connectar el receptor a
una tensió o a una altra sempre és la tensió nominal del receptor i si és una
càrrega monofàsica o trifàsica. Per exemple, si teniu un receptor monofàsic de
tensió nominal VN = 230 V, l’haureu de connectar entre fase i neutre.
Receptors connectats a
una línia trifàsica: en la
figura, l’1, el 2 i el 3 són
les fases i el 0 és el
neutre
Càlcul de la potència en un sistema connectat en estrella
En el cas d’un generador, la potència total lliurada serà la suma de les potències
lliurades per les tres fases del sistema. Si, per exemple, es tracta d’un sistema
equilibrat, les tres potències són iguals:
φ és l’angle entre IF i VF
75
Càlcul de potència en triangle
En el cas d’un generador, la potència total lliurada serà la suma de les potències
lliurades per les tres fases del sistema. Amb el benentès que sigui un sistema
equilibrat, les tres potències són iguals:
φ és l’angle entre IF i VF
Correcció del factor de potència
De la mateixa manera que es pot millorar el factor de potència (cos φ) monofàsic,

també és possible millorar el factor de
potència (cos φ ) en un sistema
trifàsic. Aquesta correcció es fa
mitjançant una bateria de
condensadors que, connectats en
estrella o en triangle, s’acoblen en
derivació a la xarxa elèctrica per
compensar (vegeu la figura).
La manera més habitual de compensar

l’energia reactiva és fer-ho mitjançant bateries automàtiques trifàsiques de
condensadors.
El procediment per calcular la

bateria de condensadors trifàsica
és pràcticament igual que el
procediment per calcular les
monofàsiques. En funció de si les
bateries estan connectades en
estrella o en triangle, algunes de
les seves característiques
canviaran.
76
Activitats
1. Sabent que la freqüència en la xarxa elèctrica americana és de 60 Hz, calcula’n
el període.
R: 16,7 ms
2. Una resistència de 100 Ω es troba connectada a una tensió alterna de 10 V i

100 Hz. Determina el valor del corrent que hi circula i la potència dissipada en la
resistència, i fes la representació gràfica sinusoïdal de les diferents magnituds que
hi intervenen.
3. Determina el valor de la capacitat d’un condensador a través del qual,

connectat a una tensió alterna de 230 V i una freqüència de 50 Hz, circula un
corrent de 0,8 A.
R: 11,07 μF
4. Una bobina amb un coeficient d’autoinducció d’1 Hz està connectada a una

tensió de 230 V i una freqüència de 50 Hz.
a) Determina el valor eficaç de la intensitat de corrent que hi circula.

b) Fes el diagrama vectorial de la tensió i de la intensitat.
R: 0,73 A
5. un circuit RL sèrie format per una resistència de 68 Ω i una inductància de 100

mH es troba connectat a una tensió de 230 V i 50 Hz. Calcula’n:
a) La impedància total.
b) La intensitat de corrent.
c) La caiguda de tensió en cada component.
d) Realitza un diagrama vectorial i sinusoïdal de les tensions i del corrent total.
R: a) 74,9∠24,8° Ω b) 3,1∠ − 24,8° 𝐴 c) 209∠ − 24,8° 𝑉; 96,4∠65,2° 𝑉
6. Un circuit RC sèrie format per una R = 100 Ω i un C = 50 μF es connecta a una

tensió alterna de 24 V i 50 Hz. Determina’n.
a) El valor de corrent.
b) La tensió en R i C.
c) Realitza el diagrama sinusoïdal.
R: a) 202,5∠32,5° 𝑚𝐴 b) 20,25∠32,5° 𝑉; 12,9∠ − 57,5° 𝑉
77
7. Un circuit RLC sèrie format per una R=47 Ω, una L=47 mH i un C=100 μF es
connecta a una tensió alterna de 12 V i 50 Hz. Determina’n:
a) El valor de la intensitat de corrent.

b) La tensió en R,L i C.
c) Realitza el diagrama sinusoïdal.
R: a) 0,24∠20° 𝐴 b) 11,3∠20° 𝑉 a) 7,6∠ − 70° 𝑉
8. Calcula la freqüència de ressonància del circuit de l’activitat anterior.
R: 73,4 Hz
9. Una bobina presenta una inductància de 60 mH i una resistència òhmica de

10Ω, i es troba en sèrie amb un condensador de 100 μF. Determina la caiguda de
tensió en cada component si el conjunt es troba connectat a 125 V i 60 Hz.
R: 288∠87,5° 𝑉; 309∠ − 68,6° 𝐴
10. Una resistència d’1 KΩ es troba en paral·lel amb una condensador de 5 μF; el
conjunt està connectat a una tensió de 12 V i 50 Hz. Quin és el valor de les
intensitats parcials i total del circuit?
R: ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝑅 = 0,012 𝐴; ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝐶 = 0,019 𝑗 𝐴; 𝐼⃗⃗⃗⃗
𝑇 = 0,022∠57,5° 𝐴
11. Un circuit paral·lel RLC format per una resistència d’1 KΩ, un condensador de
2μF i una bobina amb una autoinducció de 500 mH es troba connectat a un
generador amb una força electromotriu de 12 V i 50 Hz.
a) Determina el valor de les intensitats parcials i totals del circuit.

b) Realitza’n els diagrames vectorial i sinusoïdal.
R: ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝑅 = 0,012∠0° 𝐴; ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝐿 = 0,076∠ − 90° 𝐴; ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝐶 = 0,007∠90° 𝐴; ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝑇 = 0,069∠ − 80,1° 𝐴
12. Determina la potència activa, reactiva i aparent en un circuit sèrie RL. Dades:
V=230 V; 50 Hz; R=20Ω i XL= 15Ω.
78
13. La potència activa d’una instal·lació és de 5 KW quan està connectada a una

tensió de 230 V i 50 Hz. Si el factor de potència és de 0,7, calcula’m la potència
reactiva i l’aparent.
14. Per un motor elèctric circula un corrent elèctric de 5 A quan es connecta a 230
V. Si la seva potència nominal és de 1.000 W, calcula’n el factor de potència.
15. determina el valor de la tensió de línia que correspon a un sistema trifàsic amb
una tensió de fase de 127 V.
16. Es connecten en triangle tres bobines iguals amb una resistència òhmica de
10 Ω i una resistència inductiva de 20 Ω a una xarxa trifàsica de 400 V. Calcula la
potència activa, reactiva i aparent consumida pel conjunt.
17. Determina el valor de la intensitat elèctrica que absorbirà de la línia, i la

potència reactiva i aparent, que consumeix un motor trifàsic d’una potència de 15
kW i un cosφ = 0,8 que es troba connectat en estrella a una xarxa trifàsica amb
una tensió entre línies de 400 V.
18. Calcula la freqüència de ressonància d’un circuit RLC sèrie format per
R=200Ω, C=10μF i L=38mH. Quan val la impedància total del circuit per a la
freqüència de ressonància?
R: 258,18 Hz; 200 Ω
19. Es connecten en sèrie un condensador de 100nF amb una resistència de

10KΩ a una tensió de 230 V i 50 Hz. Calcula el valor de ZT, I, VR, VC i φ.
R: 33,3kΩ; 6,9mA; 69V; 219,42V; -72,5º
20. Un circuit RLC paral·lel format per una resistència de 100Ω, un condensador
de 25μF i una bobina amb una autoinducció de 58mH es troba connectat a una
tensió de 15V i 50 Hz. Determina el valor de les intensitats parcials i la intensitat
total del circuit, i realitza’n els diagrames vectorial i sinusoïdal.
R: ⃗⃗⃗⃗⃗
𝐼𝑅 = 0,15∠0° 𝐴; ⃗𝐼⃗⃗𝐿 = 0,823∠ − 90° 𝐴; ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝐶 = 0,118∠90° 𝐴; ⃗⃗⃗⃗
𝐼𝑇 = 0,72∠ − 78° 𝐴
79
Unitat 6: Electrònica analògica.
6.1. Els semiconductors
En el camp de l’electrònica, els materials semiconductors són fonamentals, ja que

aquests ens permeten controlar la seva estructura interna i així controlar la seva
conductivitat. Els semiconductors per excel·lència són el germani (Ge) i el Silici
(Si).
Quan els electrons d’aquests materials són excitats des de la banda de valència a
la de conducció, ambdues bandes contribueixen a la conducció, perquè les dues
queden incompletes. Els electrons que constitueixen el corrent elèctric
s'anomenen "electrons lliures", però se'ls coneix simplement com a "electrons" si
el context ho permet. Els estats d'energia lliures que queden a la capa de valència
es coneixen com a "forats". Es pot demostrar que els forats es comporten quasi
com a càrregues positives oposades als electrons, i es tracten sovint com si
realment tingueren existència física.
Dopatge de tipus P
El dopatge de tipus P consisteix a augmentar la densitat de forats a un

semiconductor intrínsec provocant-ne un excés.
Per fer això s'afegeix un cert nombre d'àtoms amb
pocs electrons al semiconductor.
En l'exemple del silici, un àtom amb tres electrons

de valència com el bor (B) és introduït a la seva
xarxa cristal·lina. El resultat és que falta un electró
en un dels quatre enllaços covalents. Per a
enllaçar-se covalentment, l'àtom pot acceptar un
electró de la capa de valència, i per tant apareix un
forat. Aquests dopants es coneixen amb el nom de
"receptors". Quan se n'afegeixen molts, el forats
sobrepassen el nombre d'electrons excitats. Així doncs, als semiconductors del
tipus P, els forats són els portadors majoritaris, mentre que els electrons són els
minoritaris,
Dopatge tipus N
El propòsit del dopatge de tipus N és el d'aconseguir augmentar la densitat

d'electrons a un semiconductor intrínsec. Per fer això s'afegeix un cert nombre
d'àtoms rics en electrons al semiconductor amb el que s'aconsegueix produir una
abundància d'electrons portadors de càrrega al material. Aquests electrons
estaran molt dèbilment lligat a l'àtom i podran ser fàcilment excitat vers la banda
de conducció. Com que l'excitació d'aquests electrons no implica la formació d'un
forat, el nombre d'electrons és major que el de forats a un semiconductor del tipus
N. En aquest cas els electrons són els portadors majoritaris de càrrega.
80
6.2. El díode
El díode bipolar és un component fabricat amb materials semiconductors que

funciona com una vàlvula unidireccional: deixa passar el corrent en un sentit i no
en el contrari. Aquesta característica té moltes aplicacions en
circuits electrònics. Esta constituït per una unió P-N.
El seu símbol és:
Té forma de punta de fletxa, la qual indica el sentit que el díode permet el pas del
corrent. Té dos terminals, anomenats ànode “A” (zona P) i càtode “K” (zona N). Si
es connecta el born positiu d’una pila o font d’alimentació a l’ànode i el negatiu al
càtode, el díode condueix (estat de conducció) i permet el pas del corrent a través
seu.
El díode té dos estats possibles de treball: conducció o

polarització directe i blocatge o polarització inversa:
L'estat de conducció es produeix quan el díode deixa
passar el corrent a través seu, és a dir, hi ha un flux de
corrent de l'ànode al càtode.
El díode està en conducció si el sentit del corrent que pot proporcionar el

generador coincideix amb el sentit de pas que permet el díode.
Aleshores, es diu que el díode té polarització directa. En aquesta situació podem

dir que el díode es comporta com un interruptor tancat, simbòlicament es pot
representar:
Per tant, idealment la tensió del díode VD és de 0 volts però a la realitat,

l'acumulació de càrregues indueix una diferència de tensió (V) que actua sobre els
electrons amb una determinada força de desplaçament que s'oposa a la difusió de
buits i al corrent d'electrons i acaba detenint-los. Aquesta diferència de tensió
d'equilibri (VD) és de 0.7 V en el cas del silici (la majoria) i 0.3 V si els cristalls són
de germani.
La caiguda de tensió entre l'ànode i el càtode V D és molt petita, té un valor

aproximat a 0,7 V, però se li pot assignar un valor igual a zero.
81
L'estat de blocatge és quan el díode no deixa passar el corrent a través seu, és a

dir, no hi ha flux de corrent. En aquesta situació el díode bloqueja el pas del
corrent si el sentit del corrent que pot proporcionar el generador no coincideix amb
el de pas del díode. Aleshores, es diu que el díode té polarització inversa. En
aquesta situació podem dir que el díode es comporta com un interruptor obert,
simbòlicament es pot
representar:
Els díodes són molt

utilitzats en fonts
d’alimentació com a
rectificadors, és a dir,
per convertir en corrent
continu el corrent altern
de la xarxa elèctrica.
També s’utilitzen en
circuits limitadors, en funcions lògiques i com a elements de protecció.
En el díode cal destacar dos valors límits

importants que és convenient respectar per Díode IFmàx V AKr
no fer-lo malbé: el màxim corrent directe
(IFmàx), que és la màxima intensitat que pot 1N4004 1A 400 V
suportar el díode en polarització directa, i la
tensió màxima inversa (V AKr), que és la 1N4007 1A 1000 V
màxima tensió que pot suportar el díode quan
es troba en polarització inversa i no condueix. BY90 4A 650 V
Aquests valors estan indicats en els manuals
de característiques. A títol d’exemple, hem posat a la taula de la dreta els
valors d’uns díodes d’ús corrent.
Els díodes poden presentar, bàsicament, dos tipus d’avaries: el curt circuit,
que succeeix quan el díode condueix en ambdós sentits, i l’obertura, que es
dóna quan el díode no condueix en cap dels dos sentits.
Corba característica del díode
Tensió llindar, de colze o de partida (Vd): La

tensió llindar de polarització directa coincideix en
valor amb la tensió de la zona de càrrega espacial
del díode no polaritzat. Al polaritzar directament el
díode, la barrera de potencial inicial es va reduint,
incrementant el corrent lleugerament, al voltant de
l'1% del nominal. Tanmateix, quan la tensió
externa supera la tensió llindar, la barrera de
potencial desapareix, de forma que per a petits
increments de tensió es produeixen grans
variacions de la intensitat.
82
Corrent màxim (Imàx ): És la intensitat de corrent màxima que pot conduir el díode
sense cremar-se per l'efecte Joule. Atès que és funció de la quantitat de calor que
pot dissipar el díode, depèn sobretot del seu disseny.
Corrent invers de saturació (Is): És el petit corrent que s'estableix al polaritzar

inversament el díode per la formació de parells electró-forat. És funció de la
temperatura del material, admetent que es duplica per cada increment de 10 °C
en la temperatura.
Tensió de ruptura (Vr): Teòricament, al polaritzar inversament el díode, el díode

conduirà el corrent invers de saturació; en la realitat, a partir d'un determinat valor
de la tensió Vr, el díode comença a conduir també en polarització inversa. En un
díode zener aquesta tensió es petita i s’anomena tensió de zener o V z.
El díode LED
El díode LED és un díode emissor de llum (de

l'anglès: Light Emitting Diode). Es tracta d'un díode
de semiconductor que, a efectes elèctrics, té un
comportament idèntic als díodes bipolars, però amb
la característica d'emetre llum quan està en
conducció. Transforma l'energia elèctrica en energia
lluminosa.
El LED és un component electrònic que emet llum

quan és travessat per un corrent elèctric.
El seu símbol és:
L'emissió de llum es produeix quan el díode és en estat de conducció. En estat de

conducció, la caiguda de tensió entre ànode i càtode és sempre aproximadament
VD = VAK = 1,6 V
La intensitat lluminosa que genera depèn del corrent que el travessa. Els LED
més usuals funcionen amb intensitats compreses entre 10 i 30 mA.
Es poden connectar a qualsevol tensió, sempre que no se sobrepassi el màxim

corrent directe i la màxima tensió inversa que poden suportar. És per això que
sempre es connecten amb un resistor en sèrie
que té la funció de limitar la intensitat de corrent
que travessa el LED. El circuit d'aplicació típic és el
següent:
El resistor té la funció de limitar la intensitat del

corrent (normalment entre 10 i 30 mA) que travessi
el LED, i adequar-la a la lluminositat requerida. Per
defecte, si no coneixem el corrent, per un LED
agafarem sempre un valor If de 20mA.
83
Considerant que els LED tenen una caiguda de tensió, entre ànode i càtode,
d’aproximadament 1,6 volts, el valor en ohms del resistor limitador per a una
intensitat de 20 mA (0,020A) es calcula de la manera següent:
El valor d'R serà en Ω, si les tensions són en V i la intensitat en A.
Hi ha una gran varietat de LED

en diversos colors (vermell,
groc, verd, blau, blanc...) i amb
formes diferents (rodons,
rectangulars, triangulars...).
També s’utilitzen per construir
indicadors numèrics, com els
anomenats indicadors de set
segments, que s’apliquen àmpliament en dispositius i instruments electrònics.
LED terminals. Els LED tenen múltiples aplicacions. Són molt emprats en aparells
diversos (televisors, vídeos, ordinadors, equips de música, rentadores, càmeres
fotogràfiques, carregadors de bateries, etc.) per indicar l’estat de funcionament.
També s’utilitzen en semàfors, rètols lluminosos, pantalles de gran format, i en
comandaments a distància que serveixen per emetre llum de freqüència no visible
i raigs làser en lectors òptics de CD i DVD.
Per facilitar la identificació dels terminals d’un díode LED, el fabricant sol indicar el
càtode amb una osca o zona plana en l’encapsulat i fent-ne el terminal més curt.
Altres tipus de díodes
També podem destacar el díode varactor, també

conegut com a díode varicap, és un tipus de Allau Zener
díode que s'utilitza com un condensador controlat
per voltatge i no per la seva funció de díode que és
secundària. Es connecta amb polarització inversa
per tal que el corrent no el travessi, de manera que
s'acumula càrrega elèctrica a les dues bandes de Schottky Díode túnel
la zona de la junció PN, de manera que el díode es
comporta com si tingués un petit condensador
connectat en paral·lel.
LED Fotodíode
O el díode zener que utilitza la zona de ruptura
per estabilitzar la tensió en polarització inversa.
Els fotodíodes presenten unions P-N amples i

accessibles a la llum. Els fotons poden empentar
Varactor Tiristor
electrons cap a la unió, fent que passi el corrent.
84
Rectificadors
La rectificació consisteix en l’obtenció d’un senyal continu a partir d’un senyal

altern sinusoïdal generalment obtingut a la sortida d’un transformador. Això
s’aconsegueix amb un circuit fet amb díodes.
Transformador rectificador
Hi ha dos tipus de rectificadors: de mitja ona i d’ona completa o doble ona.
Rectificadors de mitja ona
Considerem el circuit de la figura que és un rectificador de mitja ona. Podem

rectificar la tensió a la sortida del transformador (baixa tensió alterna) connectant
un diode tal i com s'indica:
Diode
Transformador Senyal de sortida
Per la resistència de l’esquema anterior només circularà intensitat en un

semiperíode, i per tant la caiguda de tensió serà la representada a la sortida del
circuit. Cal observar que a la tensió de sortida es perd el semiperíode en el qual el
diode és polaritzat a la inversa, i per tant no condueix. El rendiment del rectificador
és, per tant, baix.
Rectificadors d’ona completa o doble ona
Per augmentar el rendiment del sistema anterior s’utilitza l’anomenada rectificació

d’ona completa mitjançant la utilització d’un pont de díodes (anomenat pont de
Graezt), tal com s’esquematitza en el circuit de la figura següent:
en el qual, sigui quina sigui la polaritat a l'entrada, la polaritat de la intensitat a la

resistència no canvia i no es perd cap etapa de l’oscil·lació. La tensió (o corrent)
obtinguda és, però, polsant, i si interessa obtenir uns valors més estables, cal fer
85
un tractament posterior. Podem connectar un filtre RC, tal com s’esquematitza a la

figura següent:
Si la constant de temps del filtre és elevada, en el condensador es produeix una

tensió contínua (que pot tenir un lleuger arrissat).
6.3. El transistor.
El transistor és un component electrònic actiu molt utilitzat en sistemes analògics,

en sistemes digitals i una bona part d'automatismes. És un component format per
tres parts de semiconductor, que s'anomenen col·lector, base i emissor.
Físicament, la base sempre està entre l'emissor i el col·lector.
La combinació de tipus de semiconductor dóna lloc a dos tipus de transistor:
Transistor NPN
La distribució de les capes de semiconductor i el seu símbol:
Transistor PNP
La distribució de les capes de semiconductor i el seu símbol:
El transistor pot funcionar de dues formes que permeten aplicacions diferents:
- Mode lineal
- Mode no lineal o de commutació
El segon mode és el que s'empra en aplicacions basades en dos estats estables o

binaris, en els sistemes digitals i una bona part d'automatismes.
86
El transistor en mode lineal
En un transistor, si considerem que la intensitat de base IB actua com a corrent

d’entrada i la intensitat de col·lector IC com a corrent de sortida, podem establir
una relació entre aquestes dues intensitats:
IC = I B · β
on el paràmetre multiplicador β (beta), anomenat guany de corrent, ens indica la

capacitat d’amplificació de corrent del transistor per un determinat punt de
treball. En alguns manuals, el guany de corrent s’anomena hFE.
El mode lineal del transistor es caracteritza perquè les intensitats i tensions de

sortida (de col·lector-emissor) són funció de les intensitats i tensions d’entrada (de
base-emissor), les quals poden adoptar múltiples valors i punts de treballs. Per
tant, aquest mode de treball del transistor permet, per exemple, regular
gradualment la lluminositat d’una bombeta, la velocitat d’un motor de CC o el
volum d’un amplificador.
És un sistema encara molt utilitzat, especialment en sistemes analògics (no

digitals), com ara amplificadors, aparells de mesura analògics, reguladors,
aparells de ràdio i televisió, etc.
El transistor en commutació
(Avís: per simplificar la complexitat del model del transistor, el reduïm a contactes
oberts i tancats sense resistència i sense caigudes de tensió.)
El mode de treball del transistor en commutació és similar al funcionament d'un

interruptor, té dues situacions o estats definits:
-Estat obert o de no conducció (OFF). Presenta una resistència infinita.

-Estat tancat o de conducció (ON). Presenta una resistència zero.
El control de l'estat de sortida del transistor, format pels terminals de col·lector-

emissor, s'efectua a través del terminal de base.
Per analitzar aquest fenomen en detall, fixem-nos primer en els sentits dels
corrents al transistor. Els sentits varien segons el tipus de transistor, si és NPN o
PNP. L'emissor, que en el símbol està representat amb una punta de fletxa per
diferenciar-lo del col·lector, indica el sentit que pot seguir el corrent en aquest
terminal.
Al transistor NPN:
-El corrent d'emissor (Ie) surt de l'interior a l'exterior.

-El corrent de col·lector (Ic) entra al transistor.
-El corrent de base (Ib) entra al transistor.
87
Les intensitats del transistor segueixen una relació numèrica que

s'acompleix en els dos modes de funcionament i en els dos tipus de
transistor. El valor de la intensitat d'emissor és la suma dels valors de les
intensitats de base i de col·lector:
Ie = Ib + Ic
El transistor, a efectes del corrent, es comporta com un nus d'on entren o surten
dos corrents (Ib i Ic) i un altre corrent que va a l'inrevés dels altres (Ie).
La intensitat de base, que és la que controla l'estat del transistor, és molt petita en
relació a les altres dues, Ie i Ic. Aleshores, per aproximació, es pot dir que les
intensitats de col·lector i emissor pràcticament tenen el mateix valor.
Ie ≈ Ic
Pel que fa a les diferències de potencial entre els terminals, també segueixen una
relació sempre que s'usin els seus valors absoluts:
Vce = Vcb + Vbe
La tensió entre base i emissor, Vbe, en estat de conducció, val aproximadament

0,7 V. Tenint present que aquests valors normalment són molt petits en relació a
la tensió d'alimentació, els podem considerar de valor zero i això constitueix una
simplificació: Vbe = 0 Vce = 0
Sintetitzant, en estat de conducció, el transistor es comporta com un interruptor

tancat controlat per un petit corrent a la base, el corrent commutat pel transistor
passa entre col·lector i emissor (NPN), la tensió entre col·lector i emissor és zero.
En estat de blocatge, la situació del transistor canvia, no hi ha corrent a la base,

per tant, la conducció no existeix entre col·lector i emissor (NPN): no és possible
que hi hagi corrent, aleshores, el transistor es comporta com un interruptor obert.
88
Vegem un exemple: com es pot usar un transistor per encendre i apagar una
bombeta. El circuit per controlar una bombeta amb un interruptor consta de tres
elements:
- La bombeta
- La font d'alimentació
- L'interruptor
Per controlar aquest circuit amb un transistor, s'ha de substituir l'interruptor per un
transistor. Vegeu aquest procés gràficament amb els esquemes següents:
El corrent que passa a través de la bombeta és el que s'ha de controlar a través

del transistor, i aquest ho fa entre els terminals de col·lector i emissor (transistor
NPN), els quals substitueixen els terminals de l'interruptor. El terminal de base i
emissor permeten efectuar el control del transistor, i per tant, de l'estat de la
bombeta.
Si el terminal de base rep corrent en el sentit d'entrada, provocarà l'estat de

conducció del transistor (ON), i
els terminals de col•lector-
emissor permetran el pas del
corrent a través del circuit, i
s'encendrà la bombeta. Vegeu
l'esquema:
La intensitat de corrent del

col·lector vindrà donada per la
bombeta i la tensió del generador. Així, si Vg = 12 V i la bombeta té un valor
nominal de 12 V / 0,1 A, el corrent de col·lector quan el transistor és en conducció
serà de 0,1 A.
Per aconseguir l'estat de blocatge (OFF), s'ha d'eliminar el corrent de base. Això
es pot fer de dues maneres:
- Desconnectant el resistor de
polarització de base (Rb), i
deixant-lo a l'aire (connexió
flotant). Això presenta el
problema que és molt sensible
als paràsits i aquests poden
crear un estat d'inestabilitat en
el transistor, i aleshores, la
bombeta pot no quedar totalment apagada.
89
- Connectant el resistor de
polarització de base (Rb) al
terminal negatiu de la font
d'alimentació. Amb aquesta
connexió s'elimina el problema
de la sensibilitat als paràsits
del circuit anterior.
Corba característica del transistor
Mitjançant la gràfica d'entrada del transistor es poden deduir les expressions

analítiques que permeten analitzar
matemàticament el funcionament
d'aquest. Així, hi ha diferents
expressions per a les diferents
zones de funcionament.
Zona de tall:
Quan IB=0. Llavors:
IB = IC = IE = 0
Zona activa o lineal:
Quan 0,2V < VCE < VCEmàx., llavors:
IC = IB·β VBE ≈ 0,7 V
Zona de saturació:
IC ≤ IB·β VCE ≤ 0,2 V
El transistor pot funcionar sobre qualsevol punt situat en aquestes corbes. Aquest
punt s’anomena punt de treball Q.
Recta de càrrega
El punt de treball Q es troba

sempre a sobre de l’anomenada
recta de càrrega. Els extrems de
funcionament són el de tall per a
IC≈0 i el de saturació per a VCE≈0.
Així doncs, aquests punts són els
que defineixen la recta de càrrega.
90
6.4. Circuits electrònics.
Fins ara, hem vist el que podríem considerar coneixements bàsics de l’electrònica
analògica, però existeixen altres aplicacions molt importants com per exemple.
Fonts d’alimentació
Una font d’alimentació és l’encarregada de transformar el corrent altern en

continu. Està formada per un transformador, que adapta el valor de la xarxa al
valor desitjat, un circuit rectificador, un filtre i un estabilitzador.
Ex: Estabilitzadors amb diode zener, reguladors de la sèrie 78XX, LM338.
Multivibradors
Direm Multivibrador a un circuit tipus bàscula que genera un senyal de sortida

amb forma rectangular.
Ex: Multivibrador astable amb transistors i amb A.O.
Temporitzadors
Quan volen retardar l’acció d’un senyal utilitzarem els temporitzadors. Aquest
poden ésser tant senzills com un circuit R-C, un circuit amb transistors, zeners i
condensador, o un circuit integrat. Un de molt utilitzat és genèricament
denominats 555.
Oscil·ladors
Un oscil·lador serà un dispositiu actiu que ens donarà a la seva sortida un senyal
sinusoïdal sense haver-hi senyal d’entrada.
Ex: Oscil·ladors de Colpitts, Hartley, Miller i de pont de Wien.
Generadors de senyal
Són circuit utilitzats per generar senyals rectangulars, triangulars i sinusoïdals.

Avui en dia existeixen molts circuits integrats que es poden fer anar com
generadors de senyals, com per exemple el ICL8038 de la casa INTELSIL.
Ex: Circuit integrat ICL8038.
6.5. Dispositius de potència.
Els dispositius de potència electrònics més utilitzats són:
 Díodes i transistors: Per a rectificacions i conversions no controlades, ...

 SCR i RTC: Per a rectificacions i conversions controlades d’alta potència, forns
industrials, motors,...
 GTO i SITH: Trens d’alta velocitat, sistemes d’alimentació ininterrompuda d’alta
potència, control de motors, ...
 TRIACS: Rentadores, rentaplats, control lumínic de làmpades, carregadors bat., ...
 LASCR: Control de potència activats per nivell lluminós, ...
 FET-CTH,MCT: Per a robòtica, automoció, fonts d’alim. commutades, dvd’s, ...
91
Activitats. __________________________________________________
1. Fixeu-vos en el circuit amb transistor i analitzeu la seva estructura. Contesteu:
a) En la posició que es troba l'interruptor S, quin és l'estat del transistor?

Quin valor tenen Ib i Ic?
b) Si tanquem l'interruptor S, quin serà l'estat del transistor? Quin valor
tindran Ib i Ic.
c) En quin estat del transistor el LED estarà encès?
d) Serà suficient la intensitat del col·lector per encendre el LED?
β=100
2. Fixeu-vos en el circuit amb transistor i analitzeu la seva estructura. Contesteu:
a) En la posició que es troba l'interruptor S, quin és l'estat del transistor? quin

valor tenen Ib i Ic?
b) Si tanquem l'interruptor S, quin serà l'estat del transistor? Quin valor

tindran Ib i Ic.
c) Quina diferència de funcionament hi ha respecte l'exercici anterior.
92
3. Fixeu-vos en el circuit amb transistor i LDR. Analitzeu la seva estructura.

Contesteu:
a) En quin estat estarà el transistor i el LED quan la LDR estigui
completament il·luminada? Raoneu la resposta.
b) Quin serà l'estat del transistor i del LED quan la LDR estigui totalment a
les fosques? Raoneu la resposta.
c) Calculeu Rb (suma de Rb1 i Rb2) perquè quan el transistor estigui en
conducció proporcioni a la base una intensitat de corrent de 8 mA (0,008 A)
d) Calculeu el valor d'Rc per obtenir una intensitat de corrent en el LED de
30 mA (0,030 A).
4. Calculeu els valor de Ib, Ic i Vce segons el valor de Rb i digueu l’estat en què
es troba el transistor en el circuit següent:
Rb Íb Ic Vce Estat
300 KΩ
200 KΩ
100 KΩ
50 KΩ
20 KΩ
10 KΩ
1 KΩ
500 Ω
93
5. Troba la recta de càrrega del circuit de la figura i situa-hi el punt de treball.
RB = 1MΩ
RC = 2K2
RE = 0Ω
V1 = 20V
β = 100
Vcc = 20V
R: Q(15,7 V; 1,93 mA)
6. Troba el punt de treball del circuit de la figura.
RB = 1MΩ
RC = 4K7
RE = 470Ω
V1 = 25V
β = 100
Vcc = 25V
R: VCE = 7,68 V; IB = 22,4 μA; IC = 2,32 mA
94
7. Calcula la potència que dissipa un díode pel qual circula una intensitat d’1,6 A i
té una caiguda de tensió de 0,63 V.
R: 1W
8. Calcula el corrent màxim que pot suportar un díode Zener de 500 mW i 12V.
R: 41,7 mA
9. Disposem d’una tensió rectificada i filtrada de 12V ± 10% per alimentar un

càrrega de 50 Ω i d’una potència de 500 mW. Dissenya el circuit estabilitzador.
Pots considerar IZmin. = 10mA.
R: 5V – 0,1W; 47Ω
10. Si la tensió umbral del díode és de 0,7V, determina si el díode del circuit
següent condueix o no.
95
Unitat 7: Electrònica digital.
Els sistemes digitals són els que treballen amb senyals discontinus o digitals.
Si bé és cert que qualsevol senyal que tingui variacions discontínues es pot
considerar digital, a la pràctica, en els circuits elèctrics i electrònics, s’utilitzen els
que només treballen en dos estats o nivells, els senyals binaris.
Definim senyal binari com una variable que només pot tenir, dos
valors, que corresponen a dos estats distints i exclusius.
Exemples de senyals binaris són: Làmpada encesa o apagada; Motor aturat o en
marxa; ...
Conversió analògica i digital
Una senyal analògica pot tenir infinits
valors, positius i/o negatius.
La senyal digital només pot tenir dos
valors 1 o 0.
La gran avantatja es que la senyal
digital es més fiable en la transmissió
de dades.
En la figura, es representa la
conversió d’un senyal analògic en un
senyal digital, el senyal digital pren el
valor 1 quan l’analògic supera el valor
a, i pren el valor 0 quan baixa per sota del valor b. Quan la senyal es troba entre
els valors a y b, es manté amb el valor anterior. La franja entre a i b s’anomena
cicle d’histèresi.
7.1. El sistema binari
La necessitat d’expressar-se i operar amb quantitats ha fet que, des de fa milers

d’anys, s’hagin fet servir diferents símbols gràfics per representar xifres; aquesta
simbologia s’anomena sistema de numeració.
La característica distintiva de qualsevol sistema de numeració és la seva base.
El sistema decimal és de base 10, de manera que utilitza deu símbols anomenats
xifres o dígits (0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9) . És un sistema de numeració posicional,
és a dir, que el valor de cada dígit depèn de la seva posició relativa dins de la
quantitat a la qual pertany: unitats, desenes, centenes, unitats de milers, desenes
de milers...
Un número es representa en funció de les potències de la base, d’acord amb la

posició que ocupen els seus dígits respectius. Així, una quantitat com 3056 es pot
expressar de la manera següent:
3056 = 3x103 + 0x102 + 5x101 + 6x100
ja que: 3 x 103 = 3 x 1000 = 3000

0 x 102 = 0 x 100 = 0
5 x 101 = 5 x 10 = 50
6 x 100 = 6x1 = 6
Total 3056
96
i si es tracta d’una quantitat fraccionària, per exemple 27,35:

27,35 = 2x101 + 7x100 + 3x10-1 + 5x10-2
ja que: 2 x 101 = 2 x 10 = 20,00

7 x 100 = 7x1 = 7,00
3 x 10-1 = 3 x 0,1 = 0,30
5 x 10-2 = 3 x 0,01 = 0,05
Total 27,35
Si bé, per comptar, el sistema decimal és pràcticament universal, per operar amb
variables binàries o digitals es fa servir el sistema binari.
El sistema binari és un sistema de numeració de base 2; per tant, utilitza dos

dígits, 0 i 1, anomenats bits. El bit és la unitat d’informació en la transmissió de
dades digitals i també la utilitzada en Internet.
El bit, de l’expressió anglesa binary digit, és la unitat d’informació bàsica.
Conversions dels sistemes de numeració
Conversió de Binari a Decimal: (Descomposició polinòmica)

Per convertir un número del sistema binari al decimal, es multiplica cada bit pel
pes que té associat, i se sumen els resultats parcials, tal com es mostra en
l’exemple següent:
El número 11010,11 en base 2 es:
1x24 +1x23 + 0x22 + 1x21 + 0x20 + 1x2-1 + 1x2-2 = 16+8+0+2+0+0,5+0,25 = 26,75
El número 26,75 en base decimal
Conversió de Decimal a Binari: (Divisions successives)
El número 37 en base decimal es:
Per convertir un número decimal en
binari es divideix el decimal entre 2, el
resultat es torna a dividir entre 2, i així
successivament. Per obtenir el
resultat s’agafa l’últim quocient i totes
les restes de les divisions en ordre
invers, tal com es mostra en l’exemple
37 en base 10 = 100101 en base binaria
Conversió de Hexadecimal a Decimal: (Descomposició polinòmica)

El número 3A1 en base 16 es:
3x162 + (A)10x161 + 1x160 = 768 + 160 + 1 = 929
97
El número 929 en base decimal

Conversió de Decimal a Hexadecimal: (Divisions successives)
El número 3571 en base decimal es:
A l’igual que per convertir un número
decimal en binari es divideix el decimal
entre la base del sistema de numeració
(16) que volem convertir, el resultat es
torna a dividir entre la base, i així
successivament. Per obtenir el resultat
s’agafa l’últim quocient i totes les restes
de les divisions en ordre invers, tal com
es mostra en l’exemple
3571 en base 10 = DF3 en base hexadecimal
Taula de conversions:
Hexadecimal Octal Decimal Binari

0 0 0 0000
1 1 1 0001
2 2 2 0010
3 3 3 0011
4 4 4 0100
5 5 5 0101
6 6 6 0110
7 7 7 0111
8 10 8 1000
9 11 9 1001
A 12 10 1010
B 13 11 1011
C 14 12 1100
D 15 13 1101
E 16 14 1110
F 17 15 1111
Conversió de Hexadecimal a Binari: (Agrupacions de 4 bits)

El número 15E8 en base 16 es:
15E8 = 0001, 0101, 1110, 1000 = 0001010111101000 en base binaria
Conversió de Binari a Hexadecimal: (Agrupacions de 4 bits)
El número 11011010110110 en base binaria es:
11, 0110, 1011, 0110 = 36B6 en base hexadecimal
98
7.2. L’àlgebra de Boole.
L’àlgebra de Boole té com a objectiu una sèrie de símbols per representar

objectes o fenòmens que donin lloc a expressions matemàtiques més complexes
anomenades funcions. Aquestes funcions, no operen amb relacions quantitatives,
sinó que ho fan amb relacions lògiques.
Funcions lògiques o booleanes
Una funció lògica és aquella que té n variables (representades per lletres), les
quals només poden tenir dos valors (1 i 0), i estan relacionades mitjançant les
operacions bàsiques: suma, producte i complementació o negació.
Operació Representació Postulats bàsics

0+0=0
𝑎+0=𝑎 𝑎+𝑎 =𝑎
Suma o unió 𝐹 = 𝑎+𝑏 0+1=1
𝑎+1=1 𝑎+𝑎 =1
1+1=1
0·0=0
𝑎·0=0 𝑎·𝑎 =𝑎
Producte o
𝐹 =𝑎·𝑏 0·1=0
intersecció
𝑎·1=𝑎 𝑎·𝑎=0
1·1=1
Inversió.
Complementació 𝐹=𝑎 0=1 1=0 𝑎=𝑎
o negació
Lectura d’una funció lògica
Un funció lògica 𝐹 = 𝑓(𝑎, 𝑏, 𝑐), es llegeix com que F és una funció de a,b i c, on la
variable binaria dependent és la F i les variables independents són les variables
binaries a,b i c. Com per exemple 𝐹 = 𝑓(𝑎, 𝑏, 𝑐) = 𝑎 · 𝑏 · 𝑐̅ + 𝑎 · 𝑏
La taula de la veritat d’una funció lògica
Tots els valors possibles de les funcions lògiques es

poden representar gràficament amb les taules de la a b c F
veritat. 0 0 0 0
El nombre de combinacions possible serà de 2n, on n 0 0 1 0

és el nombre de variables independents. 0 1 0 0
En el exemple de la dreta esta representada la 0 1 1 0

taula de la veritat de la funció lògica: 1 0 0 0
1 0 1 0
1 1 0 1
F = a·b
1 1 1 1
99
Propietats bàsiques de l’àlgebra de Boole
Lleis Forma bàsica Forma dual

Commutativa a+ b = b + a a·b=b·a
Associativa a + b + c = (a + b ) + c a·b·c=(a·b)·c
Distributiva a +(b · c ) = (a + b ) · (a + c ) a · (b + c ) = a b + a c
Element
a+0=a a·1=a
neutre
D’absorció a+a·b=a a · (a + b) = a
Teorema de
Morgan 𝑎+𝑏+𝑐 =𝑎·𝑏·𝑐 𝑎·𝑏·𝑐 =𝑎+𝑏+𝑐
𝑎 · 𝑏 + 𝑎 · 𝑐 = (𝑎 + 𝑐) · (𝑎 + 𝑏) (𝑎 + 𝑏) · (𝑎 + 𝑐) = 𝑎 · 𝑐 + 𝑎 · 𝑏
De
transposició
𝑎 · 𝑏 + 𝑎 · 𝑏 = (𝑎 + 𝑏) · (𝑎 + 𝑏) (𝑎 + 𝑏) · (𝑎 + 𝑏) = 𝑎 · 𝑏 + 𝑎 · 𝑏
𝑎+𝑎·𝑏 =𝑎+𝑏 𝑎 · (𝑎 + 𝑏) = 𝑎 · 𝑏
𝑎+𝑎𝑏 = 𝑎+𝑏 𝑎 · (𝑎 + 𝑏) = 𝑎 · 𝑏
𝑎·𝑏+𝑎·𝑏·𝑐 =𝑎·𝑏+𝑎·𝑐 (𝑎 + 𝑏)(𝑎 + 𝑏 + 𝑐) = (𝑎 + 𝑏)(𝑎 + 𝑐)

Altres Lleis
𝑎·𝑏+𝑎·𝑐+𝑏·𝑐 =𝑎·𝑏+𝑎·𝑐 (𝑎 + 𝑏)(𝑎 + 𝑐)(𝑏 + 𝑐) = (𝑎 + 𝑏)(𝑎 + 𝑐)
𝑎·𝑏+𝑎·𝑏 =𝑎 (𝑎 + 𝑏) · (𝑎 + 𝑏) = 𝑎
𝑎 · 𝑏 + 𝑎 · 𝑐 = 𝑎 · (𝑏 + 𝑐) (𝑎 + 𝑏) · (𝑎 + 𝑐) = 𝑎 + (𝑏 · 𝑐)
Forma canònica d’una funció lògica
Una funció canònica és una funció on tots els termes de la equació han de
contenir totes les variables de la funció.
Podem trobar-nos amb dos tipus de funcions canòniques, la estructura de suma

de productes o minterm i la estructura de productes de sumes o maxterm:
𝐹 = 𝑓(𝑎, 𝑏, 𝑐) = 𝑎 · 𝑏 · 𝑐̅ + 𝑎 · 𝑏 · 𝑐 = ∑ (6,7) = ∑ (6,7)

3 (𝑎,𝑏,𝑐)
Exemple de funció canònica minterm (S’obté agafant els termes de la taula de la

veritat que fan que la sortida valgui 1)(es neguen el 0’s)
𝐹 = 𝑓(𝑎, 𝑏, 𝑐) = (𝑎 + 𝑏̅ + 𝑐) · (𝑎 + 𝑏̅ + 𝑐̅) = ∏ (2,3) = ∏ (2,3)

3 (𝑎,𝑏,𝑐)
Exemple de funció canònica maxterm (S’obté agafant els termes de la taula de la

veritat que fan que la sortida valgui 0) (es neguen el 1’s)
Es preferible obtenir el tipus de forma canònica que tingui menys termes.
100
Mètodes de simplificació
Simplificar una funció lògica és trobar-ne una altra d’equivalent en la qual hi hagi
el menor nombre de termes amb el menor nombre de variables possible.
Es poden simplificar funcions booleanes a partir de l’àlgebra de Boole aplicant el

conjunt de propietats i postulats o a partir de mètodes tabulars que permeten una
simplificació més sistemàtica i eficaç. Els més usuals són el mètode de
Karnaugh per a funcions de fins a cinc variables i el mètode de Quine
McCluskey quan el nombre de variables es superior.
Simplificació mitjançant mapes de Karnaugh
Es tracta d’una taula a on es col·loquen les variables de forma que la intersecció

d’aquestes pren el valor de la funció per aquestes variables. A més, la distribució
es tal que sempre les combinacions adjacents (juntes) s’han de diferenciar només
en un bit.
El mapa de dos, tres i quatre variables quedaria així:
Per obtenir l’expressió simplificada d’una funció amb aquest sistema, es procedeix
de la forma següent:
• Una vegada seleccionat el mapa en funció del número de variables, a partir de la

taula de la veritat es situen els “1” i “0” en la cel·la corresponent. En el cas en que
existeixin termes indefinits (X) es prendran com a “1” o “0” com més ens
convingui.
• Formarem grups d'uns, amb el següent criteri:
a) S’intentarà fer grups tan grans com sigui possible per cobrir els 1 amb el
nombre mínim de grups.
101
b) Els grups han de contenir vuit, quatre, dos o un quadres (potències de

2).
c) Els quadres encerclats han de ser adjacents, no poden ser diagonals.
d) Un 1 pot formar part de diversos grups, tenint en compte el primer criteri.
e) No es pot deixar cap 1 sense agrupar.
f) Cada grup d'uns ha de formar una figura de quatre costats tenint en
compte que el mapa es tanca pels extrems laterals, superior i inferior (taula
adimensional).
 Un cop establerts els grups s'obté l'expressió de sortida S simplificada.

Aquesta serà una suma de tants termes com a grups diferents d’uns hi
hagi.
 Per a cada un dels grups:
o Si una variable pren el valor "0" a una part de les caselles afectades
per l’agrupació i "1" en l'altra part, aquesta variable no apareixerà en
el terme.
o si pren el valor "1" en totes les caselles del grup apareixerà deforma
directa;
o i si pren el valor "0", apareixerà de forma inversa.
Implementació de funcions booleanes
Les portes lògiques són els circuits electrònics integrats, capaços d’operar
segons les operacions i funcions algebraiques definides per l’àlgebra de Boole.
Funcions lògiques Taula de la veritat Símbol DIN Símbol ASA
OR OR
AND AND
NOT NOT
102
Funcions lògiques Taula de la veritat Símbol DIN Símbol ASA
NOR NOR
NAND NAND
EXOR EXOR
Circuits integrats per contruir circuits digitals, sèrie TTL (1 lògic [Vcc]: +5V ; 0 lògic [Massa]: 0V)
S = a +b
– S = a b S = a ⊕b
103
7.3. Circuits combinacionals.
La representació gràfica d’un circuit digital utilitzant els símbols de les portes
lògiques s’anomena circuit lògic combinacional, o simplement logigrama. Per
obtenir el logigrama d’una funció lògica a partir de la seva expressió booleana
només cal utilitzar la porta corresponent a l’operació lògica que es vol efectuar.
La sortida del circuit depèn únicament del valor en que es troben les seves
entrades i de la funció lògica o circuit que presenta.
El procés de disseny d’un circuit combinacional és:
 Enunciar les condicions de funcionament.

 Establir les variables d’entrada i de sortides
 Realitzar la taula de la veritat amb els seus valors lògics
 Obtenir la expressió algebraica i simplificar-la
 Dibuixar el circuit lògic i muntar-lo.
Com que la majoria d’aquests circuits digitals es realitzen implementant la seva

funció lògica i s’utilitzen molt en electrònica, podem trobar circuits integrats
comercials com ara codificadors i descodificadors, multiplexors i desmultiplexors,
comparadors, sumadors i restadors.
7.4. Circuits seqüencials.
Un circuit lògic seqüencial és aquell en el qual la seva sortida depèn del valor de
les entrades i del valor de la mateixa sortida en l’instant justament anterior.
Biestables
Els circuits seqüencials bàsics són els biestables, també anomenats bàscules o
flip-flops.
Un biestable o flip-flop, és un circuit
electrònic multivibrador que pot
romandre en un estat determinat o
el contrari durant un temps indefinit
fins que no rebi un impuls extern
que l'obligui a canviar-lo, és a
dir, no pot canviar per si mateix.
És a dir, pot emmagatzemar un
bit de memòria.
El pas d'un estat a un altre es realitza variant les

seves entrades. Depenent del tipus d'entrades, els biestables es divideixen en:
Asíncrons: només tenen entrades de control. El més emprat és el biestable RS.

Síncrons: a més de les entrades de control, té una entrada de sincronisme o de
rellotge. Si les entrades de control depenen de la de sincronisme, es denominen
síncrones i en cas contrari asíncrones. En general, les entrades de control
asíncrones prevalen sobre les síncrones.
104
L’activació es pot donar nivell o per flanc de pujada o de baixada del senyal de
sincronisme.
Segons la seva constitució els biestables poden ser R-S, J-K, tipus T o tipus D
entre altres.
Comptadors
Un comptador és un dispositiu fet per biestables que té com a finalitat comptar en

codi binari el nombre de polsos que rep del senyal de rellotge. Aquests també
poden ser síncrons o asíncrons.
Registres de desplaçament
Els registres de desplaçament poden emmagatzemar una paraula en codi binari,

amb tant bits com biestables tingui.
sortida
entrada
Clock
105
Activitats
1. Fes les conversions del sistema numèric següents:
a) El número binari 1110 a base vuit.

b) El número binari 100101 a base vuit
c) El número octal 16 al sistema decimal.
d) El número octal 45 a base deu.
e) El número decimal 110 a sistema hexadecimal.
f) El número 25 hexadecimal a sistema decimal.
g) El número 25,86 decimal a sistema hexadecimal.
R: a) 16, b) 45, c) 14, d) 37, e) 6E, f) 37, g)19,DC2
2. Expressa la funció AND de tres variables en forma de minterms.
R: 𝐹 = ∑3 (7)
3. Expressa la funció EXOR de dues variables en forma de minterms.
R: 𝐹 = ∑2 (1,2)
4. Donada la funció següent 𝐹 = ∑3 (0,2,5) , expressa-la en forma de taula de la

veritat i escriu la seva expressió algebraica.
5. Simplifica mitjançant el mètode de Karnaugh les funcions següents:
a) 𝐹 = ∑2 (0,3)
a) 𝐹 = ∑3 (2,5,7)
a) 𝐹 = ∑3 (1,2,4,5,7)
a) 𝐹 = ∑4 (0,2,3,4,5,7,10,13,14,15)
6. Un brunzidor s’activarà quan es compleixin les condicions següents. Obtén-ne

el circuit lògic.
a b c d F
0 0 1 0 1
1 0 0 1 1
1 1 0 0 1
1 1 1 0 1
1 1 1 1 1
106
Unitat 8: Motors de corrent continu.
8.1. Les màquines elèctriques.
Es denomina generador elèctric tota màquina que converteix energia mecànica

en energia elèctrica, i motor elèctric tota
màquina que converteix energia elèctrica
en energia mecànica.
Dins de la definició de màquina elèctrica,

s’inclouen les màquines que transformen
l’energia elèctrica en una altra energia
elèctrica però amb característiques
diferents (tensió, intensitat, ...). Aquestes
màquines reben el nom de
transformadors.
Les màquines elèctriques es poden classificar a partir de dos criteris diferents:
Segons el tipus de corrent de funcionament: Poden ser de corrent continu o de

corrent altern. També existeixen màquines que intercanvien aquests tipus de
corrents. Els convertidors transformen el corrent altern en corrent continu, en
canvi, els inversors transformen el corrent continu en corrent altern.
Segons si tenen parts mòbils o no: Les màquines rotatives són aquelles que
tenen una part que gira sobre si mateixa (motors i generadors). En canvi, les
màquines estàtiques no tenen cap part mòbil (transformadors, convertidors e
inversors).
Constitució general
Totes les màquines elèctriques rotatives tenen una estructura bàsicament igual,
una part que es mou, anomenada rotor i una part fixa anomenada estator.
Règim de funcionament
L’energia desenvolupada d’una màquina rotativa depèn del circuit exterior al qual
età connectat i pot tenir diferents valors.
Diem que la màquina treballa en buit quan no està connectada a cap circuit
exterior. Treballa en règim nominal quan ho fa en la situació per a la qual va ser
construïda i, per tant, no hi ha perill que s’escalfi no que es facin malbé els
materials aïllants que la formen.
Quan una màquina treballa exactament al seu valor nominal diem que està a
plena càrrega. També és possible que treballi a una potència superior al seu
nominal i aleshores funciona en sobrecàrrega.
107
Tipus de pèrdues i rendiment
En totes les màquines elèctriques, la potència de sortida que ofereixen es menor

que la potència d’alimentació. La diferencia de potència són les pèrdues per
funcionament. Les pèrdues poden ser de tres tipus diferents:
 Pèrdues mecàniques o de fricció i ventilació, causades pel fregament

entre les peces mòbils i la circulació d’aire per refrigerar la màquina.
 Pèrdues elèctriques o pèrdues en el coure, degudes a l’efecte Joule

(pèrdues en forma de calor a conseqüència del corrent que travessa els
conductors).
 Pèrdues magnètiques o pèrdues en el ferro, que depenen de les

variacions i freqüència dels camps magnètics.
El concepte de rendiment (η), és la relació entre l’energia total que consumeix

una màquina i el treball útil que produeix.
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. − 𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠

𝜂= =
𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. 𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚.
Parell motor
Si tenim un parell de forces aplicades de forma que provoquin la

rotació en un disc o roda, el moment (𝜏) d’aquest sistema es
defineix com el producte de la força pel diàmetre del disc.
Aquest és el cas que es produeix a l’eix d’una màquina elèctrica i

que es coneix com a parell motor o moment de rotació:
𝜏 = 2 · 𝐹 · 𝑟 = 𝐹 · 𝐷 [𝑁 · 𝑚]
La potència útil o de sortida d’un motor és:
𝑃𝑚 = 𝜏 · 𝜔 [𝑊]
𝑟𝑎𝑑
On: 𝜏: 𝑝𝑎𝑟𝑒𝑙𝑙 𝑚𝑜𝑡𝑜𝑟 [𝑁 · 𝑚] 𝑖 𝜔: 𝑣𝑒𝑙𝑜𝑐𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑑𝑒 𝑙 ′ 𝑒𝑖𝑥 𝑑𝑒 𝑟𝑜𝑡𝑎𝑐𝑖ó [ ]
𝑠
8.2. Motors de CC.
Una màquina elèctrica de corrent continu és un convertidor electromagnètic rotatiu

que, en virtut dels fenòmens d’inducció i de parell electromagnètic, transforma
l’energia mecànica en energia elèctrica o a l’inrevés:
• Generadors de corrent continu, també anomenat dinamos, si transformen

energia mecànica en elèctrica.
• Motors de corrent continu, si transformen energia elèctrica en energia

mecànica.
108
Les màquines elèctriques són reversibles, de manera que poden actuar com a
generador i com a motor, depenent com les connectem.
Estructura del motor de CC
Un primer element constitutiu de la màquina de

corrent continu és l’estator, que també rep el nom
de circuit inductor (vegeu la figura).
L’estator està format per un circuit magnètic, que

consta de pols acabats en extremitats polars, i per
una culata, la qual uneix aquests pols i dóna forma
cilíndrica a la màquina.
En altres ocasions, sobretot en el cas de màquines
de corrent continu de potència petita (inferior a 5 kW), es fan servir els imants
permanents o les ferrites. En aquest cas, l’estator de la màquina està compost
per un circuit magnètic ja imantat fins a la seva saturació, amb la qual cosa el
bobinatge d’excitació o bobinatge inductor queda anul·lat.
El rotor és l’altra part del circuit magnètic. El rotor, també anomenat l’induït, està
format per una planxa magnètica apilada de tal manera que forma una sola peça
amb ranures axials. En aquestes ranures s’allotgen les espires que s’encarreguen
de generar, en el cas de la dinamo, la tensió de sortida. En el cas del motor,
s’aplica a les espires la tensió necessària per
crear un camp magnètic que, en interaccionar
amb l’estator, genera el moviment del rotor sobre
el seu eix. També en aquest cas, per tal d’aïllar
elèctricament el debanat de la ranura, es fa servir
un material separador –en general, un paper
aïllant–, amb el qual es recobreix la bobina de
l’induït (vegeu la figura de la esquerra).
En el col·lector es produeix el
contacte de les escombretes, que
genera la transmissió de corrent des
de l’interior de la màquina (induït) cap
a l’exterior, en el cas d’una màquina
com la dinamo, i a l’inrevés, en el cas
d’un motor. El col·lector és l’element
més delicat de la màquina de corrent
continu a causa de la complexitat de
la seva estructura (vegeu la figura).
8.3. Principi de funcionament dels motors de CC.
El principi de funcionament dels motors elèctrics de CC es basa en la interacció

de dos camps magnètics: el del rotor i el de l’estator.
109
El corrent d’alimentació I entra en la màquina pel col·lector o commutador i

circula pel bobinatge del rotor o induït, que es troba enrotllat al nucli d’aquest.
El corrent d’excitació Ie és el que circula pel bobinatge de l’estator o inductor, i

pot ser igual o diferent al corrent d’alimentació.
El corrent d’excitació Ie crea un camp magnètic a

les bobines de l’estator. El camp magnètic creat
té un valor de densitat magnètica B que val:
𝑁
𝐵 = 𝜇0 · 𝐼 ·
2·𝑟
𝑊𝑏
On: 𝐵: 𝑑𝑒𝑛𝑠𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑑𝑒𝑙 𝑓𝑢𝑥 𝑚𝑎𝑔𝑛è𝑡𝑖𝑐 [𝑇 = ].
𝑚2
𝜇0 : 𝑝𝑒𝑟𝑚𝑒𝑎𝑏𝑖𝑙𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑚𝑎𝑔𝑛è𝑡𝑖𝑐𝑎 𝑑𝑒𝑙 𝑏𝑢𝑖𝑡, é𝑠 𝑢𝑛𝑎 𝑐𝑜𝑛𝑠𝑡𝑎𝑛𝑡 𝑑𝑒 𝑣𝑎𝑙𝑜𝑟 4 · 𝜋 · 10−7 [𝐻/𝑚]
𝐼 ∶ 𝐼𝑛𝑡𝑒𝑛𝑠𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑑𝑒𝑙 𝑐𝑜𝑟𝑟𝑒𝑛𝑡 [𝐴]
𝑁: 𝑛𝑜𝑚𝑏𝑟𝑒 𝑑′ 𝑒𝑠𝑝𝑖𝑟𝑒𝑠 𝑑𝑒 𝑙𝑎 𝑏𝑜𝑏𝑖𝑛𝑎.
𝑟: 𝑟𝑎𝑑𝑖 𝑑𝑒 𝑙𝑒𝑠 𝑒𝑠𝑝𝑖𝑟𝑒𝑠 [𝑚]
En el rotor, la interacció entre el camp magnètic B creat

i el corrent d’alimentació I genera una força F que ve
donada per l’expressió:
𝐹⃗ = 𝐼 · ( 𝑙⃗⃗𝑥 𝐵
⃗⃗ )
On:
𝐼: 𝑐𝑜𝑟𝑟𝑒𝑛𝑡 𝑞𝑢𝑒 𝑐𝑖𝑟𝑐𝑢𝑙𝑎 𝑝𝑒𝑙 𝑐𝑜𝑛𝑑𝑢𝑐𝑡𝑜𝑟 [𝐴]
𝑙: 𝑙𝑜𝑛𝑔𝑖𝑡𝑢𝑑 𝑑𝑒𝑙 𝑐𝑜𝑛𝑑𝑢𝑐𝑡𝑜𝑟, 𝑒𝑛 𝑒𝑙 𝑠𝑒𝑛𝑡𝑖𝑡 𝑑𝑒𝑙 𝑐𝑜𝑟𝑟𝑒𝑛𝑡 𝐼 [𝑚]
𝑤𝑏 𝑁
𝐵: 𝑑𝑒𝑛𝑠𝑖𝑡𝑎𝑡 𝑑𝑒𝑙 𝑓𝑙𝑢𝑥 𝑚𝑎𝑔𝑛è𝑡𝑖𝑐 [𝑇 = 𝑚2 = 𝐴·𝑚]
El valor del seu mòdul és:
𝐹 = 𝐼 · 𝑙 · 𝐵 · sin 𝜑
On 𝜑 és l’angle entre el conductor i la direcció del camp magnètic.
En els motors, la força electromagnètica en l’induït de la màquina apareix com

una reacció del camp magnètic d’acoblament sobre el sistema elèctric, i actua, per
tant, en sentit oposat al sentit del corrent que pren el circuit induït de la xarxa. Per
aquesta raó rep el nom de força contraelectromotriu (fcem).
4·𝑝·𝑛·Φ
𝑓𝑐𝑒𝑚 = 𝜀 = =𝐾·𝑛·Φ
60
On:
p és el nombre de parells de pols a l’estator.
n és la velocitat angular expressada en rpm.
Φ és el flux del camp magnètic en Wb.
fcem o ε és la força contraelectromotriu en volts.
K és una constant que depèn de les característiques físiques del motor.
110
8.4. Classificació i altres aspectes dels motors de CC.
El camp magnètic inductor o d’excitació dels motors de corrent continu es

produeix amb debanats disposats en les peces polars que generen un camp
magnètic en circular-hi un corrent elèctric.
Depenent de la manera com es connectin els debanats d’excitació respecte de

l’induït o rotor, s’aconsegueixen diversos tipus de motors:
• Motor d’excitació independent

• Motor d’excitació en sèrie
• Motor d’excitació en derivació (shunt)
• Motor d’excitació composta (compound)
Motor d’excitació independent
Per representar una màquina sovint es dibuixa el

seu circuit elèctric, on les bobines del rotor i de
l’estator es representen com a dues resistències,
Re i Ri connectades entre elles. Els corrents de
l’induït i d’excitació s’anomenen Ii i Ie
respectivament.
En la excitació independent, les tensions que
originen els corrents d’excitació Ie i d’induït Ii són
totalment independents. Les bobines d’excitació i
d’induït formen part de dos circuits totalment
independents.
El corrent d’excitació genera el flux d’excitació del circuit que en alguns circuits ve
donat per imants permanents.
Motor d’excitació en sèrie
En aquest tipus de motors, el debanat inductor (Re) està

connectat en sèrie amb l’induït del motor (Ri), tal com es
mostra en la figura, per tant:
𝐼 = 𝐼𝑒 = 𝐼𝑖
La potència elèctrica subministrada al motor vindrà

donada per:
𝑃𝑒 = 𝑉 · 𝐼 [𝑊]
On V és la tensió d’alimentació del motor.
De les pèrdues d’energia que es produeixen en el motor, les més importants són
les produïdes per efecte Joule, que corresponen a :
𝑃𝑒𝑓𝑒𝑐𝑡𝑒 𝑗𝑜𝑢𝑙𝑒 = (𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼 2 [𝑊]
111
La potència de sortida a l’eix del motor és, per tant:
𝑃𝑚 = 𝜀 · 𝐼 = 𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. − 𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠 = 𝑉 · 𝐼 − [(𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼 2 ] [𝑊]
Si dividim tots els termes per I obtenim un valor de tensió, de sentit contrari al
corrent que s’anomena força contraelectromotriu (fcem) :
𝜀 = 𝑉 − [(𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼] [𝑉]
Motor d’excitació en derivació (shunt)
Els motors d’excitació en derivació, i també els motors d’imants permanents, són
similars perquè en els primers el circuit d’excitació del motor queda sotmès a una
tensió constant. D’aquesta manera, el corrent
d’excitació i el flux d’excitació (flux principal)
que el corrent provoca roman constant en tot
l’estudi si també hi roman la tensió d’excitació.
En els motors d’imants permanents, per
definició, aquest flux és constant.
En la figura de la dreta es mostra la

representació de la connexió del motor
d’excitació en derivació. Si analitzem el circuit
del motor, el valor del corrent d’excitació és:
𝑉
𝐼𝑒 = [𝐴]
𝑅𝑒
Les pèrdues són la suma de les pèrdues de cada bobinatge
𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠 = 𝐼𝑒 2 · 𝑅𝑒 + 𝐼𝑖 2 · 𝑅𝑖 [𝑊]
El corrent d’alimentació:
𝐼 = 𝐼𝑒 + 𝐼𝑖
I la potència mecànica de sortida:
𝑃𝑚 = 𝜀 · 𝐼 = 𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. − 𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠 = 𝑉 · 𝐼 − (𝐼𝑒 2 · 𝑅𝑒 + 𝐼𝑖 2 · 𝑅𝑖 ) = 𝑉 · 𝐼 − 𝑉 · 𝐼𝑒 − 𝐼𝑖 2 · 𝑅𝑖 [𝑊]
𝑃𝑚 = 𝑉 · 𝐼𝑖 − 𝐼𝑖 2 · 𝑅𝑖 [𝑊]
Per tant la força contraelectromotriu en aquets motors val:
𝜀 = 𝑉 − 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 [𝑉]
Motor d’excitació composta (compound)
En aquest cas la bobina excitadora es divideix en dues parts, una part es

connecta en sèrie amb la bobina induïda i l’altra en paral·lel a aquesta.
La resistència d’excitació es:

𝑅𝑒 = 𝑅𝑒𝑑 + 𝑅𝑒𝑠 [Ω]
112
Segons la connexió, aquestes màquines es poden subclassificar en màquines

amb derivació composta curta o llarga, segons la figures següents:
Altres aspectes dels motors de CC
Parell motor
Com ja em vist les forces mecàniques de l’interior del motor de CC, són:
𝐹 = 𝐼 · 𝑙 · 𝐵 · sin 𝜑 𝐹 é𝑠 𝑚à𝑥𝑖𝑚𝑎 𝑞𝑢𝑎𝑛 sin 𝜑 = 1
Si substituïm F a la equació del parell motor tenim:
𝜏 = 𝐾 · Φ · 𝐼𝑖 [𝑁 · 𝑚]
Com que el corrent que genera el camp magnètic és I e, també és cert que entre Φ
i Ie hi ha proporcionalitat. La potència útil o de sortida es pot expressar com:
𝑃𝑚 = 𝜏 · 𝜔 = 𝜏 · 𝐾 · Φ · 𝐼𝑖 [𝑊]
Velocitat de gir dels motors
La velocitat de gir d’un motor de CC es:

𝜀
𝑛=𝐾· [𝑟𝑝𝑚 𝑜 𝑚𝑖𝑛−1 ]
Φ
On Φ és el flux per a cada pol en Wb i K és una constant que depén de cada màquina.
Recordeu que:
𝜀 = 𝑉 − [(𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼] [𝑉] (𝑒𝑥𝑐𝑖𝑡𝑎𝑐𝑖ó 𝑒𝑛 𝑠è𝑟𝑖𝑒)
𝜀 = 𝑉 − 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 [𝑉] (𝑒𝑥𝑐𝑖𝑡𝑎𝑐𝑖ó 𝑒𝑛 𝑝𝑎𝑟𝑎𝑙 · 𝑙𝑒𝑙)
113
Balanç energètic dels motors
El rendiment d’un motor, també anomenat eficiència, és:
𝑃𝑚 𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. − 𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠
𝜂= =
𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. 𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚.
Les pèrdues totals d’un motor és la suma de les pèrdues magnètiques, les
pèrdues elèctriques i les pèrdues mecàniques.
Potència subministrada al motor (V·I) ... [100 %]
Potència subministrada a l’excitació (V·Ie) ... [2 %]
Potència subministrada a l’induït (V·Ii) ... [98 %]
Pèrdues per efecte Joule (Ri ·Ii2) ... [6 %]
Potència elèctrica transformada en mecànica (ε·Ii) ... [92 %]
Pèrdues en el ferro ... [2 %]
Pèrdues per fregament mecànic ... [4 %]
Potència mecànica de sortida a l’eix del motor ... [86 %]

Inversió de gir dels motors
Per canviar el sentit de gir dels motors de CC, es pot fer de dues maneres:
 Canviant la polaritat dels terminals del bobinatge de l’induït.

 Canviant la polaritat dels terminals del bobinatge inductor.
Només s’ha de canviar la polaritat d’un dels bobinatges, ja que si es fa de tots

dos, el motor continuarà girant en el mateix sentit en què ho feia.
Arrencada dels motors de CC
En l’operació d’arrencada d’un motor de CC, al trobar-se en repòs inicialment, no

existeix parell i per tant la fcem és nul·la. Llavors el corrent per l’induït és molt
elevat.
114
Durant l’acceleració del motor aquest corrent va disminuint fins arribar a l’estat de
funcionament normal.
La solució és inserir una resistència variable, R, en sèrie amb l’induït, que es va

reduint a mesura que augmenta la velocitat de gir del motor. Una vegada arrencat
la resistència d’arrencada es retira totalment. Aquesta acció es pot portar a terme
accionant un mecanisme manual o automàtic.
8.5. Corbes característiques dels motors de CC.
Corbes característiques dels motors de CC amb excitació independent o

en derivació.
Aquest dos tipus de motors tenen les seves equacions de parell i de velocitat
idèntics ja que el flux d’excitació en
tots dos es constant:
𝑀 = 𝜏 = 𝐾 · Φ · 𝐼𝑖
𝜀 𝑉 − 𝐼𝑖 · 𝑅𝑖
𝑛 = 𝐾′ · = 𝐾′ ·
Φ Φ
Es compleix que:
𝑛 = 𝐾 ′′ · 𝜀 la velocitat de gir es
proporcional a la fcem.
𝑀 = 𝜏 = 𝐾 ′′′ · 𝐼𝑖 El parell és proporcional

al corrent de l’induït.
𝑛 = 𝐾 ′′ · (𝑉 − 𝐼𝑖 · 𝑅𝑖 ) = 𝑐𝑡 − 𝑐𝑡 ′ · 𝐼𝑖 Quan el valor de 𝐼𝑖 augmenta, la velocitat de gir n

disminueix.
Control de velocitat en un motor amb

excitació en paral·lel:
Es possible regular la velocitat de gir

d’un motor amb excitació en paral·lel i
es pot fer de dues formes
La primera és intercalant una

resistència variable r en sèrie amb la
resistència d’excitació Re, fent que Ie
disminueixi i per tant també el Φ, amb la qual cosa la velocitat augmentarà.
𝑉 − 𝐼𝑖 · 𝑅𝑖
𝑛 = 𝐾′ ·
Φ
La segona consisteix en posar una resistència variable r a l’induït amb el que es
disminueix la tensió aplicada a l’induït, fet que disminueix la velocitat de gir de
l’eix.
𝑉 − 𝐼𝑖 · (𝑅𝑖 + 𝑟)
𝑛 = 𝐾′ ·
Φ
115
Corbes característiques dels motors de CC amb excitació en sèrie
En aquest cas les expressions

de parell i velocitat són:
𝑀 = 𝜏 = 𝐾 · Φ · 𝐼𝑖
𝜀 𝑉 − 𝐼𝑖 · (𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 )
𝑛 = 𝐾′ · = 𝐾′ ·
Φ Φ
A causa de la seva estructura

interna, en els motors de CC en
sèrie el Φ és proporcional al
corrent de l’induït, llavors:
𝑀 = 𝜏 = 𝐾 · 𝑐𝑡 · 𝐼𝑖 · 𝐼𝑖 = 𝐾 ′′ · 𝐼𝑖 2
El parell és directament
proporcional al quadrat de 𝐼𝑖 ;
quan 𝐼𝑖 creix, 𝜏 també creix, i quan
𝐼𝑖 disminueix, 𝜏 també disminueix:
𝑉 − 𝐼𝑖 · (𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 )
𝑛 = 𝐾′ · =⋯
Φ
𝑐𝑡
= − 𝑐𝑡′
𝐼𝑖
Quan el valor de Ii augmenta, la

velocitat de gir disminueix.
Existeix també la relació de quan augmenta el parell 𝜏 disminueix la velocitat de

rotació n.
Per variar la velocitat de gir d’un motor de CC amb excitació en sèrie només hi ha
la possibilitat de variar la tensió d’alimentació V. Si augmenta V també
augmentarà el valor de n segons l’expressió matemàtica de la velocitat de gir.
Corbes característiques dels motors de CC amb excitació composta
Els motors d’excitació composta són una combinació de motors d’excitació en

sèrie i en paral·lel, es per això que presenten un comportament que barreja els
dos tipus de motors vist amb anterioritat.
Si els comparem amb els primers, els motors amb excitació composta ofereixen
un parell més gran que els motors amb excitació en paral·lel. Respecte amb la
comparativa amb els motors amb excitació en sèrie, no presenten perill
d’acceleració incontrolada quan treballen en buit, ja que la seva velocitat de gir n
té un límit.
116
Activitats
1. Un motor de CC treballa a 1800 min-1 i està alimentat per una tensió de 400 V,
a 24 A. Si el seu rendiment és del 78 %, determina el parell motor aplicat. Si l’eix
és de 4,5 cm de diàmetre, quin parell de forces s’estan aplicant?
R: 39,75 N·m; 883,22 N
2. Determina les pèrdues totals d’un motor que té un rendiment del 80 % i

s’alimenta amb un corrent continu de 400 V i 16 A.
R: 1.280 W
3. Determina el rendiment d’un motor que té unes pèrdues mecàniques de 800 W,

les pèrdues magnètiques equivalen a un 2% de la potència absorbida i les
pèrdues elèctriques són de 1.200 W. El motor està connectat a 405 V i necessita
70 A.
R: 90,9 %
4. Un motor de CC amb excitació en sèrie s’alimenta amb 230 V i 18 A. La

resistència del bobinatge inductor és de 0,28 Ω i la del bobinatge induït és de 0,42
Ω. Determina:
a) El valor del corrent que circula per l’induït.

b) El valor de la força contraelectromotriu.
c) El valor de les pèrdues elèctriques.
R: a) 18 A; b) 217,4 V; c) 226,8 W
5. Un motor de CC d’excitació independent constant arrossega una càrrega de

parell constant. La tensió interna del motor (fem) és de 250 V per a una velocitat
de gir de 1.500 min-1. La resistència del debanat és Ri=1,2 Ω
a) Determina la constant de proporcionalitat entre la força electromotriu i la

velocitat de gir.
b) Si el motor treballa connectat a una xarxa de 200 V i absorbeix un corrent de 10
A, determina la velocitat a la qual gira i el rendiment del motor.
R: a) 0,1667 V/min-1 ; b) 1.128 min-1 ; 94 %
6. Un motor d’excitació derivació té una resistència de derivació de 600 Ω una

resistència total de debanats i induïts de 0,1 Ω i una caiguda de tensió a les
escombretes de 2,5 V. A la placa de característiques hi diu: 600 V, 73.600 W, 138
A, 1.200 rpm. Per a aquests valors nominals (plena càrrega), calculeu:
a) Rendiment
b) Intensitat de corrent a l’induït
c) Valor de la f.c.e.m
d) Parell motor
R: a) 88,89 %; b) 137 A; c) 581,3 V; d) 585,69 N·m
117
7. Un motor sèrie de 18.400 W, 250 V, 600 rpm, 85 A, té una resistència total dels
debanats i induïts de 0,15 Ω. Si considerem una caiguda de tensió a les
escombretes de 1,5 V, calculeu quan el motor funcioni a plena càrrega:
a) Valor de la f.c.e.m.
b) Intensitat d’arrencada directa (sense reòstat).
c) Resistència del reòstat d’arrencada que s’hauria de posar per tal que la
intensitat d’arrencada no excedeixi el doble del corrent nominal.
d) Potència absorbida (total).
e) Rendiment del motor.
R: a) 234,25 V ; b) 1646,67 A ; c) 1; 3 Ω ; d) 21,250W ; e) 86,59%
8. Es mesuren les resistències d’un motor de CC, en derivació i s’obtenen els

valors de Ri = 0,5 Ω i Re = 200 Ω. Determina la potència de sortida i el rendiment
quan el motor treballa carregat a 450 V i absorbint un corrent de 45 A.
R: 18,3 kW; 90,48 %
9. Un motor de CC amb excitació en sèrie i resistències d’inductor i d’induït de

0,14 Ω i 1,3 Ω, respectivament, es connecta a 200 V. Amb la càrrega que
arrossega, la màquina absorbeix un corrent de 9 A i gira a 625 min -1. A
continuació, la tensió aplicada s’incrementa fins a 230 V, però sense variar la
càrrega, de manera que el corrent absorbit es manté constant. En aquest nou
estat, a quina velocitat gira el motor?
R: 725,2 min-1
10. Un motor de CC amb excitació en sèrie treballa a plena càrrega fent girar el
seu eix a 1350 min-1, connectat a 400 V i sol·licitant 20 A. A continuació es
descarrega a un 25% de la carrega inicial, sense modificar el valor de la tensió
aplicada als seus borns, per la qual cosa absorbeix menys corrent. Calcula a
quina velocitat girarà una vegada descarregat (Ri=2,4 Ω, Re=0,17 Ω).
R: 2899 min-1
11. Dibuixa el diagrama de flux energètic d’un motor d’excitació sèrie i calcula el
seu rendiment amb les dades següents:
Potència nominal: 15 CV Intensitat nominal: 46 A

V alimentació: 230 V Pèrdues magnètiques: 2% de la potència
n nominal: 1200 min-1 d’alimentació
Re = 0,04 Ω Ri = 0,4 Ω Pèrdues mecàniques: 420 W
12. La placa de característiques d’un motor de CC d’excitació independent, amb

imants permanents és la següent:
UN=200 V; PN=400 W; IN=2,5 A; nN=1600 min-1
La caiguda de tensió a les escombretes i les pèrdues mecàniques es poden
considerar negligibles. Si el motor treballa en el seu punt nominal, determina el
rendiment, el parell desenvolupat, la fem i el valor de la resistència d’induït.
118
Unitat 9: Els generadors de corrent continu.
Es denomina generador elèctric tota màquina que converteix energia mecànica en

energia elèctrica, si aquesta darrera es de corrent continu, llavors se l’anomena
també, dinamo.
9.1. Principi de funcionament dels generadors de CC.
Pel que fa al principi de funcionament de la màquina de corrent continu, d’entrada

cal recordar que la missió primordial del debanat inductor (l’estator), quan està
excitat, consisteix a generar un camp magnètic, les línies de força del qual
travessen l’entreferro de la màquina, de manera que la variació d’aquesta
inducció al llarg de la circumferència de gir del rotor presenta tantes alternances
com pols té la màquina.
L’induït té un nombre d’espires (N) en les quals, en fer girar la màquina per mitjà
de l’eix, es generarà la força electromotriu. Aquesta força electromotriu quedarà
comunicada elèctricament amb el circuit exterior mitjançant el contacte de les
escombretes amb el col·lector.
El camp magnètic o l’ona d’inducció (B) provocat pel bobinatge d’excitació té

valor 0 quan es troba sota les línies neutres geomètriques i té un valor màxim just
quan es troba sota els pols amb la seva corresponent polaritat.
El valor de la força electromotriu generada en el bobinatge induït depèn del
següent:
𝜀 =𝐵·𝑙·𝑣
A on:
 ε és el valor instantani de la força electromotriu generada per un conductor
de l’induït expressat en V
 B és el valor del camp magnètic instantani en l’entreferro de la màquina
expressat en T [Wb/m2]
 l és la longitud útil de tall de línies de força del conductor de l’induït
expressada en m
 v és el component de la velocitat del conductor que és perpendicular a les
línies de força del camp magnètic en l’entreferro expressat en m/s
La força electromotriu generada en un conductor és directament proporcional a la
variació del flux en el temps del camp magnètic en general, a la qual està sotmès.
119
Per calcular la força electromotriu generada en una espira, cal aplicar la fórmula
Següent, també coneguda com a llei de Faraday:
∆Φ
𝜀=−
Δ𝑡
El flux Φ que talla la espira en cada moment depèn de l’angle φ:

Φ = 𝑆 · 𝐵 · cos 𝜑
On S és la superfície de la espira i φ és l’angle entre la direcció perpendicular al
pla de la espira i B.
Si
∆Φ ∆(𝑆 · 𝐵 · cos 𝜑)
𝜀=− =− = 𝑆 · 𝐵 · sin 𝜑
Δ𝑡 Δ𝑡
Es conclou que la tensió generada és una funció sinusoïdal i, per tant, el seu valor
varia amb el temps.
Relació entre la fem generada i la velocitat de funcionament
En l’estudi dels motors de CC ja es veure com la seva velocitat de gir es

proporcional a la tensió aplicada a l’induït i inversament proporcional al flux per pol
del conductor:
𝜀
𝑛=𝐾·
Φ
En els generadors es compleix la mateixa relació, la fem generada llavors es:
𝜀 =𝐾·Φ·𝑛
On:
 ε és la força electromotriu generada [V]

 n és la velocitat de rotació [min]
 Φ és el flux magnètic per pol expressat en [Wb]
 K és la constant pròpia de cada generador.
Si el generador gira a una velocitat constant llavors el flux es l’única variable i per
tant:
𝜀1 Φ1
=
𝜀2 Φ2
Si en canvi, el generador treballa amb una intensitat de corrent d’excitació I e

constant llavors el flux Φ es constant i:
𝜀1 n1
=
𝜀2 n2
120
9.2. La commutació dels generadors.
La commutació és la transformació d’un senyal altern en un senyal continu.
Sovint es parla de
rectificació del senyal.
La commutació es
realitza muntant un
col·lector amb dues
lamel·les, de manera
que quan la tensió
canvia de signe les
escombretes canvien el contacte d’una lamel·la a una altre.
A mesura que la màquina tingui un

nombre més gran de parells de
pols (i al mateix temps una
quantitat més gran de lamel·les
que componen el col·lector), les
fluctuacions de tensió en els borns
de la màquina (vegeu la figura
superior) s’aniran superposant,
amb la qual cosa s’obtindrà una
ona de tensió pràcticament
constant en valor (vegeu la figura
de la dreta) i sempre amb la
mateixa polaritat, és a dir, una ona
no alterna.
Els problemes de la commutació
En el bobinatge de l’induït a causa del corrent Ii que el travessa es produeixen dos

fenòmens no desitjats:
 Una caiguda de tensió interna deguda a les resistències dels bobinatges.

 Una reacció a l’induït degut al camp magnètic (de reacció) creat per la
pròpia espira de l’induït, veure la figura:
El flux magnètic real llavors a

l’interior de la màquina és la
suma dels dos camps
magnètics.
Aquest efecte provoca un

desplaçament del pla neutre
magnètic del generador que pot
causar que en determinats
moments es posin en curtcircuit
121
segments del col·lector provocant espurnes i un deteriorament de la màquina.

Solucions als problemes de la commutació
Per tal de disminuir els efectes de la reacció de l’induït durant la commutació,

s’han desenvolupat tres possibles solucions:
Desplaçament de les escombretes: En màquines petites sobretot, es fan coincidir

la posició de les escombretes a la posició nova del pla neutre magnètic. Es
complicat en màquines grans ja que el pla varia en funció de la càrrega.
S’acostuma a posar-ho en una posició 2/3 del pla neutre a plena càrrega, de
forma que espurneja quan treballa en buit i només una mica a plena càrrega.
Pols de commutació auxiliars: Aquests pols s’exciten amb un corrent igual o

proporcional al corrent que alimenta la càrrega, i es fabrica de manera que el flux
generat compensi el flux que generen les espires per on circula el corrent.
Bobines de compensació: Si els generadors són de potència elevada es possible

que el mètode dels pols auxiliars no sigui suficientment efectiu. Aleshores
s’instal·len bobines de compensació, que consisteixen en barres conductores,
situades en ranures fetes als pols principals de l’estator i paral·leles als
conductors del rotor.
Els motors de CC tenen el mateixos problemes de commutació i s’hi apliquen les

mateixes solucions ja que físicament parlem de la mateixa màquina.
9.3. Classificació dels generadors i corbes característiques.
El criteri de classificació és igual a l’utilitzat als motors de CC. Si I e és subministrat

per una altra màquina, el generador rep una excitació independent; si es
subministrat per la mateixa màquina, llavors és autoexcitat. En aquest últim cas,
poden ser segons la seva connexió en sèrie, en derivació (paral·lel o shunt) i
composta (mixta o compound).
Generadors de CC amb excitació independent
En aquestes màquines se’ls ha de subministrar un treball mecànic i un corrent

elèctric perquè generin una tensió V
de sortida.
El corrent de sortida és igual al

corrent de l’induït:Ii = I
La potència lliurada a la càrrega és:

P=V·I [W]
A l’interior de l’induït s’ha generat

una potència lleugerament més gran
degut a les pèrdues:
𝑃𝑖𝑛𝑑 = 𝑃 + 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 2 = 𝑉 · 𝐼𝑖 + 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 2 → 𝑃𝑖𝑛𝑑 = 𝜀 · 𝐼𝑖
122
Si es divideixen tots els termes per I llavors:
𝜀 = 𝑉 + 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖
El terme ε és diu força electromotriu (fem) i te el mateix sentit que la tensió de

sortida V.
Característica externa dels generadors de CC amb excitació independent
La tensió de sortida que ofereix aquest

tipus de generador es:
𝑉 = 𝜀 − 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖
Quan la càrrega augmenta, el corrent de

sortida també ho fa i per tant Ii puja, fet
que produeix que les pèrdues a l’induït
es facin més grans i la tensió de sortida
llavors baixa.
Es pot arribar a controlar el valor de V

controlant el valor de la ε. Com que la
fem és proporcional al flux magnètic Φ i
la velocitat de rotació de la màquina segons:
𝜀 =𝐾·Φ·𝑛
Llavors es pot controlar ε de dues formes diferents, la primera variant la velocitat

de rotació n i la segona variant el corrent d’excitació Ie fent variar la resistència Re.
Generadors de CC amb excitació en sèrie
En aquest cas el corrent d’excitació que necessita l’inductor és el mateix corrent

que circula per l’induït:
𝐼𝑒 = 𝐼𝑖 = 𝐼
La tensió subministrada a la càrrega:
𝑉 = 𝜀 − (𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼
La potència desenvolupada a l’induït:
𝑃𝑖𝑛𝑑 = 𝜀 · 𝐼
La potència lliurada pel generador a la càrrega:
𝑃 =𝑉·𝐼
La força electromotriu és:
𝜀 = 𝑉 + (𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼
123
Característica externa dels generadors de CC amb excitació en sèrie
La tensió de sortida d’aquests tipus de

generadors és:
𝑉 = 𝜀 − (𝑅𝑒 + 𝑅𝑖 ) · 𝐼
Quan augmenta la tensió V també

augmenta el corrent I proporcionalment
fins que arriba al seu valor màxim i
llavors comença a disminuir.
No són bones màquines per generar

tensions constants, però si en casos
específics, com per exemple en la
soldadura en arc.
Generadors de CC amb excitació en paral·lel
A la figura veiem el circuit equivalent d’aquest tipus de generador. Els debanats

de l’inductor a l’estator i de l’induït al rotor estan connectats en paral·lel i el corrent
d’excitació s’obté connectant directament l’inductor als borns de sortida.
La intensitat de corrent a l’inductor:

𝑉
𝐼𝑒 =
𝑅𝑒
La intensitat de corrent a l’induït:
𝐼𝑖 = 𝐼𝑒 + 𝐼
La tensió subministrada a la càrrega:
La potència desenvolupada a l’induït:
𝑃𝑖𝑛𝑑 = 𝜀 · 𝐼𝑖
La potència lliurada pel generador a la càrrega:
𝑃 =𝑉·𝐼
La força electromotriu és:
𝜀 = 𝑉 + 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖
Característica externa dels generadors de CC amb excitació en paral·lel
La tensió de sortida d’aquests generadors és:
124
Aquesta relació és similar a la dels

generadors independents i tampoc no
són bones fonts de tensió constant.
Quan s’incrementa el valor de la

càrrega, augmenta el valor de Ii, això fa
augmentar les pèrdues a l’induït 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 2
i també la reacció a l’induït, el camp
magnètic es debilita i disminueix ε, amb
lo qual també V.
Quan el valor de corrent a la càrrega

supera el valor nominal de la màquina, els dos efectes anteriors provoquen una
disminució del corrent de l’induït Ii es per aquest motiu que la corba retorna.
Com als motors d’excitació independent i han dos maneres de controlar la tensió
de sortida:
 Variar la velocitat n de l’eix de rotació.

 Variar el corrent d’excitació Ie mitjançant la resistència de l’inductor Re. El
qual és el mètode més utilitzat.
Generadors de CC amb excitació composta
Com en el cas del motors amb excitació composta,si ens fixem en el circuits
equivalents de les figures següents, veurem que el primer es tracta d’un
generador amb connexió compound curta i el segon d’un compound llarga:
Compound curta:
𝑉 + 𝑅𝑒𝑠 · 𝐼𝑒𝑠
𝐼𝑒𝑠 = 𝐼 𝐼𝑒𝑝 = 𝐼𝑖 = 𝐼𝑒𝑝 + 𝐼𝑒𝑠
𝑅𝑒𝑝
𝑉 = 𝜀 − 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 − 𝑅𝑒𝑠 · 𝐼𝑒𝑠
𝑃 =𝑉·𝐼
Compound llarga:
𝑉
𝐼𝑒𝑝 = 𝐼𝑖 = 𝐼𝑒𝑠 = 𝐼 + 𝐼𝑒𝑝
𝑅𝑒𝑝
𝑉 = 𝜀 − 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 − 𝑅𝑒𝑠 · 𝐼𝑒𝑠 = 𝜀 − 𝐼𝑖 (𝑅𝑖 + 𝑅𝑒𝑠 )
𝑃 =𝑉·𝐼
125
Característica externa dels generadors de CC amb excitació composta
Aquests generadors combinen les

característiques dels generadors
connectats en sèrie i en paral·lel.
En funció de com estiguin connectats

els debanats del generador, la corba
característica pot tenir diferents
formes.
Les formes més habituals són com les

que es mostren a la figura de la dreta.
9.4. Altres aspectes dels generadors de CC.
La regulació del voltatge (RV)
La relació de regulació de voltatge (RV) és una mesura aproximada de la

característica externa V-I d’un generador que val:
𝑉𝑜 − 𝑉𝑝𝑐
𝑅𝑉 = · 100 (%)
𝑉𝑝𝑐
On Vo és la tensió de sortida del generador en buit, sense càrrega [V]
Vpc és la tensió de sortida del generador a plena càrrega [V]
Quan aquesta relació és positiva, la característica del generador mostra una

caiguda de voltatge V quan augmenta el corrent I. Quan RV és negatiu la màquina
mostra una elevació de la tensió V de sortida quan augmenta el corrent I.
Balanç energètic d’un generador de CC
El rendiment o eficiència d’un generador és:
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎
𝜂= =
𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. 𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 + 𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠
On:
Palim. Potència mecànica que s’aplica a l’eix del generador:
𝑃𝑎𝑙𝑖𝑚. = 𝐹 · 𝑣 [𝑊]
Psortida Potència elèctrica de sortida que alimenta la càrrega:
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 = 𝑉 · 𝐼 [𝑊]
Les pèrdues totals d’un generador és la suma de les pèrdues magnètiques, les
pèrdues elèctriques i les pèrdues mecàniques.
126
Palim.
Pèrdues diverses
Pèrdues mecàniques
Pèrdues magnètiques
Pèrdues elèctriques (R·I2)
Psortida V·I
Activitats
1. Quina tensió genera una dinamo que treballa a 630 min -1 si a la seva velocitat
de 1350 min-1 la FEM generada és de 800 V?
R: 373,3 V
2. Una dinamo té una velocitat nominal de 790 min-1 i genera una tensió de 185
V. Determina la tensió generada quan:
a) El flux magnètic es manté constant i la velocitat augmenta fins a 1125 min -1.
b) La velocitat de gir es manté constant i el flux magnètic, que era de 0,009 Wb,
augmenta fins a 0,013 Wb.
R: a) 263,45 V ; b) 267,22 V
3. Un generador de CC amb excitació en sèrie treballa a 780 min -1 i lliura 8 kW de

potència i fem de 210 V. Si se’l fa girar a 1000 min-1, tot mantenint constant el
corrent d’excitació, quina serà la tensió als borns de sortida? Les resistències de
l’inductor i de l’induït sumen 0,42 Ω.
R: 253,2 V
4. Una dinamo amb excitació en derivació alimenta una càrrega de 30 Ω amb 300
V de tensió. La resistència de l’induït és de 0,15 Ω i la de excitació, de 190 Ω.
Determina el corrent que circula per l’induït i la FEM generada al seu interior.
R: 11,57 A; 301,73 V
127
5. Una dinamo amb excitació independent dóna 230 V de tensió a una càrrega de
25 Ω. Si té una resistència de l’induït de 0,15 Ω i es produeix una caiguda de
tensió d’1 V a cadascun dels dos contactes escombreta/col·lector:
a) Quin és el valor del corrent que circula per l’induït?

b) Quina tensió interna es genera per l’induït?
R: a) 9,2 A; b) 233,38 V
6. Determina la regulació del voltatge d’un dinamo amb excitació en derivació de

Re=92 Ω i Ri=0,05 Ω, que quan treballa en règim nominal dóna una potència de
sortida de 50 kW, a una tensió de 260 V. Quan es realitza l’assaig de buit, la FEM
que genera internament és de 230 V.
R: -14,7 %
7. Determina el rendiment d’un generador de CC que dóna a la càrrega que té

connectada una tensió de 600 V a 75 A. El seu eix és mogut per un parell motor
de 1400 N·m, que el fa girar a 800 min-1.
R: 38,4 %
8. Quin valor té la potència elèctrica produïda per un generador que subministra a

una càrrega externa una tensió de 325 V amb una intensitat de corrent de 24 A?
Quina potència mecànica li han subministrat, si té un rendiment del 67%? Quin
valor té el parell motor, si el rotor gira a 1600 min-1?
R: 7,8 kW; 11,64 kW; 69,5 N·m
9. Un generador de CC amb excitació en sèrie alimenta una càrrega amb 336 V i

24 A. Es modifiquen les condicions de treball perquè s’incrementa el valor de la
càrrega, que aleshores requereix del generador un corrent superior, de 32 A, però
la màquina continua treballant a la zona lineal de la seva corba característica
externa:
a) Quin valor de tensió als borns de sortida ofereix a la nova càrrega?

b) Què passarà si el valor de la càrrega es fa molt més gran? Per que?
R: a) 448 V
10. Quina tensió subministra en buit una dinamo que gira a 1200 min-1 si les
seves condicions de treball nominal són 2000 V a 1000 min-1.
R: 2400 V
11. Per la càrrega connectada a un generador de CC amb excitació sèrie circula

un corrent de 10 A. El generador té una resistència del bobinatge inductor de 4 Ω i
de l’induït de 2,1 Ω, i dóna en borns de sortida una tensió de 230 V, determina el
valor de la càrrega i la FEM induïda a l’interior del rotor.
R: 23 Ω; 291 V
128
Unitat 10: Transformadors.
10.1. Els transformadors.
Podríem definir el transformador com una màquina elèctrica estàtica d’inducció

electromagnètica alterna, destinada a transmetre l’energia elèctrica d’un sistema
amb una determinada tensió i intensitat a un altre sistema amb la tensió i la
intensitat desitjades. Generalment, aquestes magnituds són de diferent valor i
sempre ha de ser de corrent altern.
Els transformadors es poden classificar segons diversos criteris. Per exemple,

segons el tipus de tensions utilitzat o tipus de transformació en els grups
següents:
 Monofàsics, que s’utilitzen per a petites potències (menors de 10 kVA) o

bé formen part de transformadors trifàsics.
 Trifàsics, que són els més utilitzats per a qualsevol tipus de potència,
normalment a partir de 10 kVA.
Segons la relació de transformació, es classifiquen en tres grups:
 Transformador elevador de tensió (n1 < n2).

 Transformador reductor de tensió (n1 > n2).
 Transformador separador o d’aïllament (n1 = n2), que serveix perquè
l’aparició d’algunes avaries no afecti altres zones de la instal·lació.
Segons l’ús o aplicació es pot distingir entre tres tipus de transformadors:
 Transformadors de potència, que estan destinats a transformar potències

de certa consideració, i que estan alimentats en tensió i freqüència fixes.
 Transformadors de comunicació, que estan proveïts per treballar en
sistemes de comunicació, en què hi ha tensions i freqüències variables.
 Transformadors de mesura, que adeqüen o faciliten la connexió d’aparells
de mesura i protecció (tensió, corrent).
Estructura Interna
Els transformadors estan formats per dues parts fonamentals, el nucli

ferromagnètic i els bobinatges.
El nucli ferromagnètic es tracta d’un bloc metàl·lic format per múltiples xapes de
metall ferromagnètic aïllades entre elles per reduir les pèrdues per corrents
paràsits.
N’hi han dos tipus de bobinatges en un transformador, la bobina primària on es

connecta la tensió d’entrada i la bobina secundària en la qual es connecta la
càrrega. Totes dues estan fabricades de fil de coure envernissat, de manera que
les espires que formen estan aïllades elèctricament entre elles i el nucli magnètic.
129
Principi de funcionament
El funcionament del transformador es basa en el principi de la interacció

electromagnètica de dos o més circuits fixos entre si. La figura correspon a
l’esquema del circuit d’un transformador monofàsic de dos debanats. Si s’aplica
una tensió alterna
sinusoïdal en el debanat
de l’esquerra Vp,
anomenat també
primari, el corrent Ip
produeix en el nucli
magnètic un flux Φdp
variable, també de
caràcter sinusoïdal.
Aquest flux magnètic
variable circula per tot el
nucli magnètic i
travessa el segon debanat (Φds), anomenat secundari, de manera que s’hi
estableix una força electromotriu alterna Vs, tant en el primari com en el secundari,
que dependrà del nombre d’espires que tinguin. La força electromagnètica
generada en el secundari crearà un corrent elèctric Is sempre que es connecti una
càrrega (Zs) a la sortida del secundari del transformador. (En la figura, ‘1’ és
primari i ‘2’ és secundari).
La transferència d’energia elèctrica es fa per mitjà del camp magnètic variable que
apareix en el nucli del transformador. El primari converteix l’energia elèctrica en
energia magnètica. El secundari es comporta com generador i transforma el camp
variable en energia elèctrica.
Un transformador no funciona amb tensió contínua, ja que per tal que un

transformador pugui transferir energia elèctrica, del primari al secundari, es
necessita que el flux magnètic generat pel debanat del primari sigui variable. Això
és el que fa que s’indueixi en el secundari una força electromagnètica. Si s’aplica
al primari un corrent continu, només s’aconsegueix magnetitzar permanentment el
nucli.
Relació de transformació
Un dels paràmetres més importants que caracteritzen un transformador és

l’anomenada relació de transformació (rt), que expressa la proporcionalitat que
hi ha entre les magnituds elèctriques a un costat i a l’altre del dispositiu.
𝑉𝑃 𝑁𝑃
𝑟𝑡 = =
𝑉𝑆 𝑁𝑆
On:
Vp = Tensió en el primari
Vs = Tensió en el secundari
Np = Número d’espires de la bobina del primari
Ns = Número d’espires de la bobina del secundari
130
Comportament d’un transformador amb càrrega
Quan es connecta una càrrega al secundari d’un transformador, hi circula un

corrent altern sinusoïdal Is.
També convé recordar que la força magnetomotriu és la força que impulsa el flux
magnètic i que es defineix com:
𝐹𝑀𝑀 = 𝑁 · 𝐼
Quan actua Is aquest provoca una variació en el flux magnètic comú que
travessen les dues bobines i això hauria de provocar una variació de la tensió
aplicada al primari Vp, com que aquesta es constant, en realitat el que passa es
que es modifica el valor del corrent al primari Ip, de manera que compensa l’efecte
de variació del flux magnètic, llavors:
𝐹𝑀𝑀 = 𝑁𝑃 · 𝐼𝑃 = 𝑁𝑠 · 𝐼𝑠
I per tant:
𝐼𝑆 𝑁𝑃
𝑟𝑡 = =
𝐼𝑃 𝑁𝑆
10.2. Circuit equivalent d’un transformador.
Un transformador real té pèrdues en el flux magnètic, pèrdues per histèresi,

pèrdues per corrents paràsits i pèrdues en el coure (R·I2).
Les pèrdues en el coure equivalen a considerar l’existència d’una resistència al
primari Rp i una altra al secundari Rs.
Les pèrdues per corrents paràsits es produeixen a causa de la resistència en el

nucli ferromagnètic. El valor del corrent perdut és proporcional a la tensió aplicada
al nucli, que està en fase amb la tensió del primari, de manera que equival a una
resistència Rc.
Les pèrdues per histèresi són provocades per la diferència en el recorregut de

les línies del camp magnètic quan circulen en diferent sentit cada mig cicle. El
corrent de magnetització és proporcional a la tensió aplicada al nucli però
retardada 90º, de manera que es pot representar com una bobina de reactància
inductiva Xm.
Les pèrdues a causa del fluxos magnètics de dispersió al primari i al secundari

provoquen una autoinductància a les bobines primàries i secundàries (Xp i Xs).
Circuit equivalent del transformador
131
Circuit equivalent simplificat
Com que el corrent que circula per les

branques d’excitació és molt petit
comparat amb el corrent de càrrega,
es pot suprimir la branca d’excitació,
amb lo que ens queda un circuit
simplificat com el de la figura de la
dreta.
Els càlculs realitzats mitjançant
aquesta simplificació no provoquen
cap error important.
Una altra simplificació consisteix en desplaçar les branques d’excitació a la banda

esquerra del circuit
simplificat amb la qual cosa
es poden sumar les
resistències i les
reactàncies inductives del
primari i del secundari, i per
tant, ens quedarà un model
simplificat del transformador
com el de la figura de la
esquerra.
La regulació de voltatge als transformadors
Segons el valor de la càrrega connectada al transformador fa variar el valor de la

tensió de sortida Vs, tot i que la tensió d’entrada Vp es manté constant. Per tal de
poder comparar aquesta característica entre els diferents transformadors, es
calcula la regulació del voltatge (RV), com a:
𝑉𝑆𝑂 − 𝑉𝑆𝑃𝐶
𝑅𝑉 = · 100 (%)
𝑉𝑆𝑃𝐶
On: Vso: Tensió al secundari quan el transformador està en buit [V]

Vspc: Tensió al secundari quan el transformador està a plena càrrega [V]
Assajos en buit i en curtcircuit del transformador
Aquest dos assajos pràctics del transformador permeten determinar les

característiques constructives i els paràmetres d’aquest.
Assaig en buit
Si no es connecta cap càrrega al secundari del transformador i s’aplica al primari

del transformador la tensió i la freqüència nominals, aleshores només circula el
corrent Ip i Is=0, i obtenim el seu circuit equivalent (figura següent).
132
Com que Rp i Xp són molt petites comparades amb Rc i Xm, la seva caiguda de
tensió és negligible, de forma que tota la tensió nominal V po està aplicada a les
branques d’excitació.
Mesurem la tensió d’alimentació Vpo, el corrent d’alimentació Ipo i la potència

d’entrada PP0. La mesura del wattímetre W1, ens donarà la potència consumida
en buit, PP0, que correspon a la suma de les pèrdues en el ferro P Fe (pèrdues
magnètiques) i en el coure PCu:
W1 = PP0 = PFe + PCu
Com que podem considerar que les pèrdues en el coure són menyspreables,
tenim que:
W1 = PP0 = PFe
Ipo és la intensitat activa (generada per pèrdues per efecte Joule, histèresi i
corrents paràsits de Foucault), que determina les pèrdues en el ferro (nucli).
Amb aquesta informació, podem determinar el factor de potència del primari

cosφp, el valor i l’angle de la impedància de les branques d’excitació.
Assaig en curtcircuit
Un curtcircuit és la unió dels terminals del secundari d’un transformador mitjançant

un conductor d’impedància zero, és a dir, la tensió en el secundari és forçada a
tenir un valor 0.
Un curtcircuit pot ser accidental i provocar un augment de la temperatura en els

bobinatges a causa del pas de corrents forts, molt superiors a la intensitat
nominal. En el cas límit es produirà la fusió de tots els debanats o d’una part,
inclòs l’aïllant.
El curtcircuit, tanmateix, pot ser provocat en un assaig, tal com es mostra en la

figura següent. Aquest assaig consisteix a curtcircuitar la sortida del secundari i
anar incrementant a poc a poc la tensió en el primari fins a obtenir la intensitat
nominal en el secundari. Aquest valor de tensió es denomina tensió de curtcircuit.
133
Com que la tensió aplicada al primari és tan baixa i la impedància de les branques
d’excitació tan elevada, el corrent que circula per Rc i Xm és negligible, i tota la
caiguda de tensió dins del transformador es produeix a causa dels elements
connectats en sèrie Rp, Xp, Rs i Xs. Amb els termes mesurats en aquest assaig
podem calcular la impedància total dels elements en sèrie.
Amb aquest assaig es determinaran aquestes magnituds:
• Tensió de curtcircuit (Vcc). Normalment es dóna en la placa de característiques

expressada en un percentatge (Ucc):
𝑉𝐶𝐶
𝑈𝐶𝐶 = · 100 (%)
𝑉𝑝
Aquí, Ucc és la tensió percentual de curtcircuit, Vcc és la tensió de curtcircuit
mesurada en l’assaig i Vp és la tensió nominal del primari.
• Potència consumida (Pcc) és la potència que dóna la lectura del wattímetre i

correspon a les pèrdues en els debanats, és a dir, les pèrdues en el coure P Cu:
Pcc = PCu = Ip · Vcc · cos φcc
Tots els valors, excepte cos φcc, són determinats per les mesures de l’assaig, de
manera que es pot determinar aquest valor a partir de la fórmula següent:
𝑃𝐶𝐶
cos 𝜑𝐶𝐶 =
𝑉𝐶𝐶 · 𝐼𝑃
• Impedància de curtcircuit (Zcc) és la impedància equivalent del transformador,
composta per una resistència Rcc, suma de la resistència dels debanats del
primari i el secundari, i una reactància Xcc,
corresponent també a les dels dos
debanats. Així, tenim el següent:
𝑉𝐶𝐶 𝑃𝐶𝐶
𝑍𝐶𝐶 = 𝑅𝐶𝐶 =
𝐼𝑃 𝐼𝑃 2
𝑋𝐶𝐶 = √𝑍𝐶𝐶 2 − 𝑅𝐶𝐶 2
En la figura de la dreta podem observar el

circuit equivalent en curtcircuit.
134
Rendiment
El rendiment o eficiència d’un transformador és la relació que hi ha entre la

potència útil lliurada pel secundari i la potència absorbida pel primari de la xarxa.
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎
𝜂=
𝑃𝑒𝑛𝑡𝑟𝑎𝑑𝑎
Per calcular el rendiment d’un transformador hi ha dos mètodes, el directe i
l’indirecte.
El mètode directe consisteix a col·locar dos wattímetres, l’un en el primari per

mesurar la potència absorbida i l’altre en el secundari per mesurar la potència útil.
L’inconvenient d’aquest mètode és l’error dels aparells de mesura: aquest error
podria ser més gran que la diferència de potències que volem mesurar, ja que la
potència absorbida i la potència útil són molt semblants perquè els transformadors
tenen un rendiment molt alt (acostuma a estar entre el 95 i 99,5%).
Un altre inconvenient del mètode directe són les potències elevades en

transformadors grans, perquè els valors de tensió i d’intensitat que es manipulen
compliquen el procés de mesura de la potència.
El mètode indirecte es basa a analitzar les pèrdues en el transformador i substituir

en la fórmula del rendiment la potència absorbida per la suma de la potència útil
més la potència perduda:
𝜂=
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 + 𝑝è𝑟𝑑𝑢𝑒𝑠
La potència perduda en un transformador és la suma de la potència perduda en el

coure més les pèrdues al nucli per histèresi i per corrents paràsits (ferro).
Així, tenim el següent:

𝜂=
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 + 𝑃𝐶𝑢 + 𝑃𝑛𝑢𝑐𝑙𝑖
On:
Psortida = Vs · Is · cos φs
Pentrada = Vp · Ip · cos φp
PCu = Rp · Ip2 + Rs · Is2
Pnucli : Pèrdues al nucli per histèresi i per corrents paràsits
La potència en el ferro es va trobar en l’assaig en el buit del transformador i la

potència en el coure en l’assaig en curtcircuit a la intensitat nominal, segons el
circuit equivalent del segon tenim que:
PCu = Req · Is2
El rendiment és màxim quan quan es compleix que les pèrdues magnètiques i en

el coure són iguals:
PCu = Pnucli
135
L’autotransformador
Un autotransformador és un transformador en el
qual els debanats primari i secundari tenen parts
comunes: solament hi ha un debanat per al primari i
el secundari (vegeu la figura). Igual que el
transformador, l’autotransformador també pot ser
elevador o reductor.
L’autotransformador està format per un nombre

d’espires n2, comunes al primari i al secundari,
connectades en sèrie a un nombre d’espires n S = n1
- n2 que pertanyen al primari.
Per simplificar l’estudi de l’autotransformador, es

menyspreen les caigudes de tensió internes i el corrent de buit, ja que en aquest
aparell són inferiors a les del transformador.
La relació de transformació de l’autotransformador és la següent:

𝑉1 𝑛1 𝑛2 − 𝑛𝑆 𝐼2
𝑚= = = =
𝑉2 𝑛2 𝑛2 𝐼1
Una raó que limita la utilització d’aquesta màquina és quan la relació de
transformació és superior a 2, perquè aleshores presenta més inconvenients que
avantatges. Per aquesta raó i altres inconvenients, han fet que l’aplicació
d’aquestes màquines quedi reduïda a interconnexions de xarxes d’alta tensió
quan la relació de transformació és propera a la unitat.
El transformador trifàsic
Els transformadors trifàsics són els més utilitzats en el transport i la distribució

d’energia elèctrica d’alta i mitjana tensió. Aquests transformadors són una
evolució dels transformadors monofàsics i, per tant, a l’hora de desenvolupar els
conceptes relatius a aquest tipus de transformadors, ens serviran tots els
conceptes que hem après en el cas dels transformadors monofàsics.
Els transformadors trifàsics es poden construir de dues maneres diferents:
• Mitjançant un banc de
tres transformadors
monofàsics connectats a
una xarxa trifàsica (vegeu
la figura de la dreta).
Per crear un sistema de

transformació trifàsic amb
transformadors
monofàsics, tots tres
136
transformadors han de tenir les mateixes característiques: han de tenir una

potència aparent (kVA) igual i les mateixes tensions, tant en alta com en baixa
tensió. Si es connecten els tres debanats primaris dels transformadors (en estrella
o en triangle), es constitueix el primari del transformador trifàsic, mentre que si es
connecten els tres debanats secundaris dels transformadors (en estrella o en
triangle), es constitueix el secundari del transformador trifàsic.
• L’altre forma és fabricant un

transformador amb jocs de
debanats desfasats sobre un
mateix nucli (vegeu la figura
de la dreta).
Els transformadors trifàsics

d’un sol nucli disposen els
debanats primaris i
secundaris de cada fase en
una columna diferent del
nucli. Hi ha diferents tipus de
muntatge del nucli, tot i que el
més utilitzat és el transformador amb culates en estrella (vegeu la figuraa). També
s’utilitza el transformador amb culates en triangle (vegeu la figura b).
El diagrama vectorial de tensions i fluxos del sistema

correspon al diagrama que es mostra en la figura de
la esquerra.
Com que el flux resultant és nul, per la columna

central no circula flux i, per tant, es pot eliminar
aquesta columna. Aquesta estructura de
transformador és la que més es fa servir per a la
construcció de transformadors trifàsics.
Els tres primaris i secundaris poden estar connectats entre ells en estrella (Y) o en
triangle (Δ), de manera que hi ha quatre possibilitats de connexió. En els
transformadors trifàsics s’anomena relació de transformació composta el quocient
entre les tensions de línia del primari i les del secundari quan treballa en buit.
Y-Y Y-Δ Δ-Y Δ- Δ
𝑉𝐿𝑃 √3·𝑉𝑃 𝑉 𝑉𝑃
𝑟𝑡𝑐 = 𝑉𝐿𝑆
= 𝑉𝑆
= √3 · 𝑟𝑡 𝑟𝑡𝑐 = 𝑉𝐿𝑃 = 𝑉𝑆
= 𝑟𝑡
𝐿𝑆
𝑉𝐿𝑃 √3·𝑉𝑃 𝑉𝐿𝑃 𝑉𝑃 𝑟𝑡

𝑟𝑡𝑐 = = = 𝑟𝑡 𝑟𝑡𝑐 = = =
𝑉𝐿𝑆 √3·𝑉𝑆 𝑉𝐿𝑆 3·𝑉
√ 𝑆 √3
137
Activitats
1. Un transformador té 1240 espires al bobinatge primari i 845 al secundari. Es
connecta a una xarxa de 230 V i 50 Hz. Determina:
a) La relació de transformació
b) La força electromotriu induïda al secundari.
R: a) 1,46; b) 157,53 V
2. Un transformador té una resistència al primari de 0,2 Ω i al secundari de 0,04 Ω.

La seva relació és de 0,5. Si les pèrdues per l’efecte Joule al primari són de 75 W,
determina les pèrdues per l’efecte Joule al secundari.
R: 3,74 W
3. Un transformador monofàsic té una relació de transformació de 100. Quan

treballa a plena càrrega la tensió al primari és de 10.000 V i el corrent, d’1 A. Si
les resistències al primari i al secundari són de 75 Ω i 0,007 Ω respectivament,
demostra que les caigudes de tensió en aquestes resistències són negligibles
respecte de les tensions corresponents.
4. Un transformador de 84 kVA té connectada una càrrega de cos φ = 0,8. Els

assaigs de buit i de curtcircuit han consumit 1.600 W i 1.474 W, respectivament.
Determina el rendiment del transformador.
R: 95,4 %
5.Determina la FEM induïda al bobinatge secundari d’un transformador monofàsic

de 1.000/500 V, 8 kVA, Rs=0,22 Ω i Xs=0,1 Ω, quan li connectem una càrrega amb
un factor de potència unitat.
R: 503,5 V
6. A un transformador monofàsic de 100 kVA, 50 Hz i 5.630 espires al primari i

118 espires al secundari, amb una relació entre tensions de 10.000/230 V, li fem
l’assaig en buit. A l’assaig fem les lectures de 0,19 A, 10.000 V i 1.600 W, al
primari, i de 235 V al secundari. Determina:
a) El factor de potència al primari cos φp.

b) La seva regulació de voltatge.
c) On es consumeixen els 1.600 W de l’assaig de buit?
R: a) 0,84; b) 2,17 %
7. Determina les relacions de voltatge d’un transformador que té dues derivacions

del 2,2 %. La seva placa de característiques assenyala: 60 kVA, 20.000/230V.
R: 20.440/230 V i 19.560/230 V
138
8. Un autotransformador té un bobinatge comú de 350 espires i el bobinatge en

sèrie és de 50 espires. La tensió en el costat de baixa és de 280 V. Determina la
tensió del costat d’alta si el corrent d’alta és de 18 A. Quin és el corrent del costat
de baixa?
R: 320 V; 20,5 A
9. Determina la relació entre el nombre d’espires dels bobinatges d’un

autotransformador que té una tensió d’alta de 240 V i una tensió de baixa de 230
V.
R: 23
10. Un transformador monofàsic de 50 kVA i 2.000/230 V és sotmès a un assaig

de curtcircuit. Les lectures fetes són: 100 V, 25 A i 7 kW. A continuació es realitza
l’assaig de buit al secundari; s’apliquen 2.000 V al primari i es consumeixen 0,9
kW de potència. Determina el rendiment quan treball a plena càrrega, amb una
inductiva de factor de potència 0,8.
R: 80,25 %
11. Un transformador trifàsic estrella-triangle de 400/230 V té 1,8 kVA de potència

aparent. Determina:
a) La intensitat de línia i la intensitat de fase al secundari, a plena càrrega.

b) La intensitat de línia i la intensitat de fase al primari, a plena càrrega.
c) La relació de transformació composta de la màquina.
R: a) ILS=4,51 A; IFS=2,6 A; b) ILP=2,59 A; IFP=2,59 A c) 3
12. Un transformador trifàsic triangle-estrella de 4.000/400 V i 25 kVA es connecta

a una càrrega trifàsica equilibrada, inductiva i amb cos φ = 0,7. Determina:
a) La intensitat del corrent de línia al secundari i la potència activa que

subministra.
b) El mateix, quan la càrrega té un factor de potència unitat.
R: a) 36,08 A; 17,5 kW; b) 36,08 A; 25 kW
139
Unitat 11: Motors de corrent altern.
Es pot dir que una màquina de corrent

altern és un artefacte que genera o utilitza
corrent altern per funcionar o per crear-ne.
Els motors de CA, aprofiten un corrent

altern per generar un moviment rotatori.
L’ús d’aquestes màquines és molt extens i
abasta molts camps de la vida quotidiana i
industrial, igual que els motors de corrent
continu. Tanmateix, les aplicacions de
més alta potència les acaparen els sistemes de corrent altern.
El motor d’un ascensor o d’unes escales mecàniques és un motor de C.A. trifàsic.

Els motors de les aspiradores, ventiladors, o d’un frigorífic, són també exemples
de motors de C.A.
11.1. Les màquines elèctriques de CA.
Entre les màquines de corrent altern, s’ha de diferenciar entre les màquines
síncrones i les màquines asíncrones o màquines d’inducció. D’una banda, les
màquines síncrones es fan servir com a motors i com a alternadors, i són les que
giren a una velocitat constant anomenada velocitat de sincronisme. D’altra
banda, les màquines asíncrones es fan servir principalment com a motors i
presenten una diferència entre la velocitat del camp i la velocitat física de la
màquina.
Totes les màquines elèctriques rotatives responen a una constitució molt semblant
que es diferencia més aviat per la naturalesa del corrent elèctric generat o utilitzat
i per la seva excitació.
Les diferències fonamentals entre les màquines de CC i de CA són:
Màquines CC Màquines CA
Motors i generadors Motors i generadors
Motors i generadors
síncrons d’inducció
Inductor Estator Rotor Estator
Induït Rotor Estator Rotor
11.2. Motors de CA síncrons.
Estructura interna
Els motors de CA síncrons, igual que les màquines de CC, estan formats per una
part fixa (estator) i una part mòbil (rotor).
L’estator el formen les planxes de material magnètic d’uns 0,5 mm de gruix en

forma de corona. Tanmateix, quan els motors són de poca potència, de vegades
140
l’estator es construeix de nucli massís, tot i que això fa que les pèrdues
magnètiques augmentin. Està format per una carcassa exterior i una peça interior
en forma de corona on hi ha tallades unes ranures. A les ranures de l’estator
dels motors síncrons s’instal·len tantes bobines com fases.
El bobinatge de l’estator està format

per bobines amb un nombre determinat
d’espires que, en el cas del motor
trifàsic, són tres bobines o grups de
bobines connectades en paral·lel.
Aquestes bobines o grups de bobines
estan repartides en la circumferència
de la corona estatòrica a 120° les unes
de les altres a fi de provocar els efectes
del camp magnètic giratori. Quan les
bobines es divideixen en grups de dues
o més bobines també s’han de col·locar
les unes respecte de les altres amb els 120° de decalatge en la corona.
El rotor és totalment diferent als dels motors de CC. Està format per un nucli de
xapes magnètiques en forma cilíndrica que, al seu torn, també crea una sèrie de
ranures longitudinals a la màquina, a les quals s’acoblen els debanats rotòrics.
Disposa de dues parts: les bobines i els anell de fregament.
L’estructura del bobinatge del rotor o bobinatge rotòric és diferent en el cas

d’un motor trifàsic síncron o en el cas d’un motor trifàsic asíncron. Els bobinatges
rotòrics en un motor síncron es classifiquen en dos grups:
• Màquines de rotor de pols sortints: aquesta

disposició constructiva és pròpia de màquines de
velocitat baixa i mitjana (1.000 rpm) en potències
grans (vegeu la figura de la dreta).
• Màquina de rotor cilíndric: aquesta disposició

constructiva és emprada exclusivament en
màquines d’alta velocitat i elevada. Quan la
màquina actua com a generador, aquesta
disposició, acoblada directament a turbines de
vapor, rep el nom de turboalternador.
L’entreferro és l’espai que queda entre l’estator i el rotor, i permet el gir lliure
d’aquest últim. Té un valor constant en tota la circumferència. La longitud de
l’entreferro varia en funció del tipus de motor i de la potència que tingui, encara
que sempre és de prop de mil·límetres.
A banda dels tres elements exposats, hi ha els elements que reben el nom
d’inactius, que comprenen tots els elements mecànics i auxiliars: la carcassa, els
coixinets, el ventilador, l’eix, la caixa de borns i els ancoratges que fan que el
motor sigui una peça compacta i ben protegida.
141
Per fer funcionar el motors de CA síncrons, necessitem un CC que circuli pels

bobinatges del rotor (inductor) i un CA que circuli pels bobinatges de l’estator
(induït). Aquests corrents creen uns camps magnètics i la interacció entre ells,
provoquen el moviment giratori del rotor.
En el rotor, la circulació del corrent continu pels seus enrotllament provoca la

creació d’un camp magnètic Br. Aquest camp té un valor constant perquè és creat
per un CC, i la seva direcció i sentit es determina seguint la regla de la mà dreta.
En l’estator, un bobinatge bifàsic o trifàsic crea un camp magnètic giratori.
Aquests camps magnètics si estan a prop tracten d’alinear-se de la mateixa
manera que farien dos imants, però com que el camp de l’estator està girant, el
camp magnètic del rotor i el propi rotor tracten d’atrapar-lo.
En les màquines bifàsiques (tenen dues bobines a l’estator) connectades

cadascuna a una fase diferent i
separades 90º elèctrics entre elles, els
corrents que circulen son alterns i
desfasats entre ells 90º.
Les línies de camp magnètic fabricades

amb els corrents I1 i I2 corresponents a
un pol N i a un pol S, ja que les línies de
camp magnètic van de N a S. Es tracta
llavors d’un electroimant. Aquests pols
van canviant de posició girant en sentit
contrari a les agulles del rellotge.
Aquest camp magnètic giratori és de
valor constant i val:
𝜇0 · 𝑁
⃗⃗𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙 | =
|𝐵 ·𝐼
2 · 𝑟 𝑚à𝑥.
On: B: Densitat de flux del camp magnètic [ T = Wb/m2 ]

μ0: Permeabilitat magnètica del buit, constant de valor 4·π·10-7 [ H/m ]
N: Nombre d’espires de la bobina
r: Radi de les espires de la bobina [ m ]
Imàx. Intensitat màxima del corrent [ A ]
En les màquines trifàsiques, en canvi, tenen tres bobines a l’estator, aïllades

entre ells i separades entre elles 120º elèctrics.
142
Amb el mateix anàlisi que el del cas

bifàsic es defineix el desplaçament o
gir del camp magnètic resultant a
l’estator segons la posició dels pols N i
S generats pels corrents sinusoïdals I1,
I2 i I3.
a) I1=Imàx. b) I1=1/2·Imàx.
I2=-1/2·Imàx. I2=1/2·Imàx.
I3=-1/2·Imàx. I3=-Imàx.
c) I1=-1/2·Imàx. d) I1=-Imàx.
I2=Imàx. I2=1/2·Imàx.
I3=-1/2·Imàx. I3=1/2·Imàx.
Velocitat de rotació del camp magnètic giratori o velocitat de sincronisme
En l’estudi anterior, em vist que per cada cicle elèctric del corrent el rotor dona
una volta sencera sobre l’estator, per tant:
𝜔𝑚𝑒𝑐à𝑛𝑖𝑐𝑎 = 𝜔𝑒𝑙è𝑐𝑡𝑟𝑖𝑐𝑎
On:
ωmecànica : Velocitat de gir del camp magnètic Bs de l’estator [rad/s]
ωelèctrica : Velocitat del cicle del corrent elèctric [rad/s]
La velocitat del cicle del corrent també és la freqüència f, però està expressada en
Hz. Per expressar-la en rad/s:
𝑟𝑎𝑑
𝜔𝑒𝑙è𝑐𝑡𝑟𝑖𝑐𝑎 = 2 · 𝜋 · 𝑓 [ ]
𝑠
A l’apartat anterior s’estudia la màquina amb dos pols N i S anomenada màquina
bipolar (p=1) on p indica el nombre de parell de pols magnètics creats a
l’estator de les màquines. Però les màquines reals tenen les seves bobines
estatòriques distribuïdes en una mena de trenat degut a la manca d’espai. Amb
aquesta distribució es poden crear màquines quadripolars (p=2), es a dir, per a
que el rotor doni una volta sencera (360º elèctrics), els pols de l’estator han de
girar mitja volta (180º mecànics). En aquests casos, l’expressió general per al
càlcul de velocitat del camp magnètic és:
𝜔𝑒𝑙è𝑐𝑡𝑟𝑖𝑐𝑎 = 𝑝 · 𝜔𝑚𝑒𝑐à𝑛𝑖𝑐𝑎
Si a l’expressió anterior es substitueix els termes de velocitat en rad/s per min-1 :
143
2·𝜋
𝜔=𝑛·
60
Aleshores es pot demostrar que l’expressió per a la velocitat de rotació o
velocitat de sincronisme n queda:
60
𝑛=𝑓· [𝑚𝑖𝑛−1 ]
𝑝
Això implica que els motors de CA treballen a velocitat constant ja que són
alimentats a freqüència constant, la velocitat de rotació es determina
independentment de la potència mecànica total.
Inversió del sentit de gir

Per a fer que un motor síncron giri en sentit contrari, n’hi ha prou amb intercanviar
la connexió de les fases entre dues de les bobines de l’estator.
Valor del parell del motor
El moment que s’aplica al rotor i l’obliga a gira, rep el nom de moment torsor o
parell motor.
𝜏 = 𝐹 · 2 · 𝑟 = 2 · 𝑟 · 𝐼𝑒 · 𝑙 · 𝐵𝑆 [𝑁 · 𝑚]
Com que els termes són valors constants, el parell motor també ho és quan la
màquina treballa en règim permanent.
Corba característica dels motors síncrons

La corba característica dels motors síncrons relacionen el moment torsor i la
velocitat 𝜏 − 𝑛 .
La regulació de velocitat d’aquests motors
és nul ja que no hi ha variació de velocitat
quan varia el valor de la càrrega. Si
augmenta la càrrega en el motor, també
augmentarà el moment torsor. En aquesta
situació, per mantenir la velocitat constant,
el motor necessita més potència
d’alimentació, és a dir que P=3·Vf·If·cos φ
de cada fase a de créixer.
Com que Vf i If es mantenen constants, és el factor de potència cos φ el que ha
de créixer.
Quan la càrrega que s’aplica al motors síncrons és excessiva, el rotor no és capaç
de seguir enganxat al camp magnètic giratori de l’estator i llisca cap enrere i es
frena. Aquesta pèrdua de sincronisme rep el nom de pols lliscans.
Arrencada dels motors síncrons

Els motors síncrons no poden arrencar tot sols, ja que el rotor inicialment quiet, no
pot agafar la velocitat del camp magnètic giratori de l’estator, comença a vibrar i
s’escalfa sense arribar a arrencar. Existeixen tres mètodes possibles per arrencar
un motor síncron:
144
1. Reduir la velocitat n del camp magnètic de l’estator i augmentar-la

progressivament. Això requereix un circuit elèctric independent que faci variar
la freqüència f.
2. Utilitzar un motor extern petit per accelerar el rotor, sense càrrega, fins a la
velocitat de sincronisme.
3. Utilització de bobinatges esmorteïdors. És el sistema més utilitzat i
consisteix a muntar unes barres a les cares del rotor, i connectar-les entre elles
en curtcircuit. A l’excitar l’estator es crea un camp magnètic giratori Bs, com que
es variable, genera un corrent continu sobre aquestes barres que generen un
altre camp magnètic Bw, la interacció entre aquest dos camps magnètics, crea
un moment de torsió sempre de sentit antihorari amb el que el rotor s’accelera.
Aquesta acceleració continua fins arribar a una velocitat propera a la velocitat
de sincronisme, ja que si fos igual, no es generaria el camp magnètic variable
necessari per generar la força electromotriu induïda. Es llavors quan es
connecta el corrent continu Ie del rotor per passar a velocitat de sincronisme i
treballar en règim.
Els motors amb bobinatges esmorteïdors, a més d’arrencar tot sols, mantenen
més estable la velocitat de sincronisme provocat per efectes transitoris no
desitjats.
Balanç energètic dels motors síncrons

Les pèrdues existents als motors síncrons són les mateixes que es van veure
durant l’estudi de les màquines de CC i és el mateix que el de qualsevol tipus de
motor de C.A. trifàsic:
𝑃𝑒𝑛𝑡𝑟𝑎𝑑𝑎 = √3 · 𝑉𝐿 · 𝐼𝐿 · cos 𝜑
Les pèrdues elèctriques:
Pèrdues elèctriques (R·I2)
2 2
𝑃𝑒𝑙è𝑐𝑡. = 𝑅𝑟 · 𝐼𝑒 + 𝑅𝑠 · 𝐼𝑓
Pèrdues magnètiques
On:
Rr: Resistència del rotor [Ω]

Rs: Resistència de l’estator [Ω]
Ie: Corrent de CC aplicada al Pèrdues mecàniques
Rotor [A]
If: Corrent de CA que circula
per cadascuna de les bobines
de l’estator. [A]
Pèrdues adiccionals
𝜂= · 100 (%)
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 = 𝜏 · 𝜔
11.3. Motors de CA asíncrons (inducció).
Durant l’estudi dels motors síncrons s’ha vist com l’existència dels bobinatges
esmorteïdors els permetia crear un moment de torsió d’engegada sense
necessitat de subministrar un corrent al rotor.
145
Una màquina que només té bobinatges esmorteïdors rep el nom de màquina

asíncrona o màquina d’inducció. Per tant, els motors d’inducció no necessiten
corrent d’excitació al rotor per posar-se en funcionament.
Per tal que el motor asíncron funcioni correctament, cal que el bobinatge rotòric
estigui curtcircuitat. Depenent de la connexió, hi pot haver un rotor de gàbia
d’esquirol o un rotor d’anells o bobinat.
En el motor amb rotor de gàbia d’esquirol o

en curtcircuit, els bobinatges del rotor ja es
curtcircuiten durant el procés de fabricació i no
s’hi pot accedir des de l’exterior. Realment són
unes varetes de coure o d’alumini fos que tenen
els extrems units per un anell o cercle del
mateix material, de manera que constitueixen
un receptacle amb forma de gàbia (vegeu la
figura de la dreta 1). Tot el conjunt es munta
sobre les xapes magnètiques que
constitueixen el circuit magnètic rotòric, de
manera que el conjunt forma el rotor o el
sistema induït. Sobre aquest conjunt es munta
solidari l’eix del motor. 1 2
En el cas del motor

amb rotor d’anells o
rotor bobinat, (figura 2)
els conductors que
formen el bobinatge
rotòric són bobines
allotjades en les planxes
magnètiques, de
manera similar al cas de
l’estator.
Els extrems inicials

d’aquestes bobines es
curtcircuiten en el procés de fabricació, mentre que els extrems finals queden
connectats a tres anells sobre els quals, quan el motor gira, freguen unes
escombretes connectades a la caixa de borns del motor mitjançant uns
conductors. Aquests tipus de motors amb rotor d’anells tenen l’avantatge que
permeten fer assajos per conèixer magnituds rotòriques (tensió de fase i de línia,
intensitat de fase i de línia i freqüència) que en el cas dels motors amb rotor de
gàbia són impossibles de conèixer. A més a més, en els motors amb rotor d’anells
es poden intercalar resistències externes en sèrie amb el bobinatge rotòric per tal
de limitar la intensitat rotòrica en processos d’arrencada del motor.
Com que es pot accedir al rotor del motor és possible manipular qualsevol de les
magnituds esmentades anteriorment. Això permet regular la velocitat del motor a
partir de la intercalació de resistències o bé a partir de mitjans electrònics de
potència.
146
A un motor d’inducció se li apliquen un conjunt de corrents trifàsics a l’estator, de

manera que creen el camp magnètic Bs de velocitat de gir:
60
𝑛=𝑓· [𝑚𝑖𝑛−1 ]
𝑝
Aquest camp magnètic passa per sobre de les barres del rotor i indueix un
voltatge:
𝜀 = 𝐵𝑆 · 𝑙 · 𝑣 [𝑉]
Aquest voltatge crea un corrent que circula per les barres del rotor i creen un
camp magnètic Bw. La interacció entre els camps Bs i Bw, generen el moment
torsor necessari per moure el rotor en el mateix sentit que el camp generat a
l’estator.
Concepte de lliscament als motors d’inducció
S’anomena velocitat de lliscament la diferència entre la velocitat de sincronisme n

i la velocitat del rotor del motor d’inducció nr.
𝑛𝑙𝑙𝑖𝑠𝑐𝑎𝑚𝑒𝑛𝑡 = 𝑛 − 𝑛𝑟 [𝑚𝑖𝑛−1 ]
Es defineix el lliscament com la velocitat relativa entre el camp giratori i el rotor
que el segueix, expressada en %:
𝑛𝑙𝑙𝑖𝑠𝑐𝑎𝑚𝑒𝑛𝑡 𝑛 − 𝑛𝑟
𝑆= · 100 = · 100 [%]
𝑛 𝑛
Una altra expressió molt útil és la velocitat del motor en funció del lliscament:
(1 − 𝑠) · 60 · 𝑓
𝑛𝑟 = (1 − 𝑆) · 𝑛 = [𝑚𝑖𝑛−1 ]
𝑝
Freqüència elèctrica al rotor
La freqüència dels corrents induïts al rotor d’un motor d’inducció no és igual a la

freqüència dels corrents que circulen per l’estator (freqüència de la xarxa
elèctrica).
Si nr = 0, aleshores S=1 i frotor = festator
Si nr = n, aleshores S=0 i frotor = 0
La fórmula general és:
𝑓𝑟𝑜𝑡𝑜𝑟 = 𝑆 · 𝑓𝑒𝑠𝑡𝑎𝑡𝑜𝑟 [𝐻𝑧]
Corba característica dels motors d’inducció
La corba característica relaciona el moment torsor a l’eix respecte de la velocitat

de gir de l’eix nr.
147
A la corba es poden distingir tres zones de comportament diferent:
Zona A: En augmentar la càrrega, la

velocitat disminueix d’una manera lineal
amb l’increment de càrrega. És la zona
de funcionament normal del motor.
Zona B: És una zona de transició on la

velocitat de rotació té una disminució
moderada i el motor perd el
comportament lineal.
Zona C: En aquesta zona el moment

torsor disminueix en augmentar la càrrega.
El parell d’arrencada d’un motor d’inducció és un 150 % del parell nominal a plena
càrrega; per aquesta raó el motor el motor d’inducció pot arrencar a plena
càrrega.
El parell màxim és del voltant del 200 al 250% del parell nominal a plena càrrega
del motor.
Arrencada dels motors d’inducció
Aquest motors, sovint és possible engegar-los connectant-los directament a la

xarxa, però és perillós perquè l’absorció del corrent que necessiten pot provocar
una caiguda de tensió a la xarxa.
Si el motor és de rotor de gàbia d’esquirol, el corrent d’arrencada pot tenir valors

molt alts, llavors existeixen diferents mètodes d’engegada:
 Connexió directa a la xarxa. Si el motor té poca potència.
 Connexió de resistències en sèrie amb el circuit estatòric. Un cop accelerat

el rotor es desconnecten les resistències.
 Autotransformadors. Es connecta l’estator a la xarxa mitjançant un

autotransformador. El motor s’alimenta llavors amb un 60 % de la tensió de
línia i augmenta progressivament fins al 100%.
 Arrencada estrella - triangle. Si es connecten les bobines de l’estator

inicialment en estrella, cada bobina rep una tensió igual a la de línia dividida per
√3. Una vegada arrencat es canvia la connexió a triangle amb el que les
bobines s’alimenten amb la tensió de línia de la xarxa elèctrica.
11.4. Motors monofàsics i especials.
A les llars i petits negocis és habitual no disposar de potència elèctrica trifàsica,

per la qual cosa fa necessari l’ús de motors monofàsics. Els més importants són
els motors universals i els motors d’inducció monofàsics, tot i que hi ha d’altres.
148
Motor universal
Rep el nom de motor universal aquell que és capaç de treballar alimentat tant amb
corrent continu com amb corrent altern monofàsic.
Es tracta d’un motor de CC amb excitació en sèrie al qual s’han realitzat algunes
modificacions. No són adequats per treballar amb tensions constants, però són
màquines de petites dimensions amb parell elevats. Aquest tipus de motors els
trobem a les aspiradores, trepants portàtils, batedores, ventiladors, assecadors, ...
Motor d’inducció monofàsic
El motor d’inducció monofàsics és com un motor d’inducció, amb un rotor similar

però amb una única bobina a l’estator.
Els motors d’inducció monofàsics no tenen parell d’arrencada i per tant no poden
engegar-se tot sols. En funció del cost i del parell d’arrencada podem trobar
diferents solucions:
Bobinatge de fase de partida. En el motor d’inducció es munta la bobina de

l’estator en dues parts, una
principal i l’altre auxiliar,
desfasades 90º elèctrics, de
manera que la bobina auxiliar
ofereixi més resistència elèctrica
(fil de coure més prim). Això fa
avançar el corrent de la bobina
auxiliar front la principal.
Motor amb condensador. La bobina de l’estator està igualment dividida en una

principal i l’auxiliar. En sèrie amb
la bobina auxiliar es connecta un
condensador electrolític que
avança el corrent de la bobina
auxiliar 90º respecte la bobina
principal. Com que les bobines
estan desplaçades 90º mecànics,
el desfasament produeix un
camp magnètic de rotació
uniforme i es comporta com si
s’engegués amb una connexió
trifàsica. Són més cars que els anteriors però s’utilitzen quan es necessita un
parell d’arrencada elevat. S’utilitza en compressors, bombes,...
149
Motor pas a pas
El motor pas a pas és un tipus de motor síncron

sense escombretes dissenyat per girar un nombre
determinat de graus (α), d’acord amb el nombre de
pulsacions elèctriques que se li apliquen. Pot dividir
una rotació sencera en un gran nombre de passos,
per exemple, 200 passos. Així el motor es pot fer
girar un angle precís.
El nombre de pulsacions per minut que rep el motor s’anomena freqüència de pas
(fp), de manera que la velocitat de gir d’un motor pas a
pas té l’expressió següent:
𝛼 · 𝑓𝑝
𝑛= [𝑚𝑖𝑛−1 ]
360𝑜
Els motors pas a pas controlats per ordinador són una

de les formes més versàtils dels sistemes de
posicionament, especialment quan són controlats
digitalment com a part d'un servosistema (control CNC).
Els motors pas a pas s'utilitzen en disqueteres,
escàners, impressores, traçadors i molts altres mecanismes. Els discs durs ja no
utilitzen motors pas a pas per als capçals de lectura/escriptura, en canvi utilitzen
una bobina mòbil i realimentació servo per al posicionament.
Els motors pas a pas també es poden utilitzar per al posicionament dels estats de
vàlvules pilot, per a sistemes de control de fluids.
Activitats
1. Quina és la velocitat de sincronisme d’un motor de 4 pols alimentat amb un
corrent de 60 Hz de freqüència? Com es pot canviar el valor d’aquesta velocitat.
R: 1.800 min-1
2. Respon les preguntes següents:
a) A quina velocitat gira un motor síncron de 8 pols amb freqüència de 50 Hz?

b) Si aquest motor s’exporta a un país on la freqüència sigui diferent (60 Hz, per
exemple), funcionarà a la mateixa velocitat? En cas negatiu, a quina?
R: 750 min-1; 900 min-1ç
3. Una instal·lació té una potència activa de 6,3 kW, i està connectada a 230 V,
50 Hz i cos φ = 0,6. Determina la potència reactiva que subministra un motor
síncron que es connecta al sistema per tal d’elevar el factor de potència fins a
0,95.
R: 6329 Var
150
4. A la placa de característiques d’un motor síncron trifàsic es llegeix:2500 kW,

5000 V, 60 Hz i 36 pols. Determina:
a) La velocitat de sincronisme del motor.

b) El parell motor que aplica.
c) Si el rendiment és del 80 % i cos φ = 0,85, quina intensitat té el corrent de línia?
R: 200 min-1; 119388,7 N·m; 424,52 A
5. La placa de característiques d’un motor d’inducció és:
UN = 400/230 V PN = 5 kW IN = 10/17,3 A
fN = 50 Hz cos φN = 0,82 nN = 1450 min-1
Si està connectat a una xarxa de 400 V i 50 Hz i treballa en condicions nominals,

determina:
a) El corrent de línia que absorbeix.

b) El nombre de parells de pols.
c) La potència activa que absorbeix de la xarxa.
d) El rendiment.
e) El parell que desenvolupa.
R: 10 A; 2 parells; 5681 W; 88 %; 32,93 N·m
6. La placa de característiques d’un motor d’inducció trifàsic és la següent:
UN = 400/230 V PN = 50 kW IN = 90/160 A
fN = 50 Hz cos φN = 0,85 nN = 970 min-1
Si treballa en condicions nominals, connectat a una xarxa de 400 V, determina:
a) El nombre de parells de pols.

b) El rendiment.
c) El parell desenvolupat.
R: 3 parells; 92,3 %; 492,23 N·m
7. A partir de la corba característica dels motors d’inducció, raona com varia el

lliscament del motor quan s’incrementa el valor de la càrrega que arrossega.
8. Per què en un motor d’inducció el parell motor és nul quan aquest arriba a girar
a la velocitat de sincronisme?
9. Indica a quins tipus de motor de CA fan referència les afirmacions següents:
a) El rotor és l’inductor i l’estator, l’induït.

b) Poden engegar-se tots sols.
c) Giren a velocitat constant.
d) No tenen col·lector a commutador.
151
e) Necessiten un corrent d’excitació al rotor.

f) Tenen una regulació de velocitat del 0 %.
g) Si s’incrementa la càrrega mantenen la mateixa velocitat de gir.
h) Giren a una velocitat inferior que la de sincronisme.
i) Necessiten algun sistema d’engegada.
j) Tenen anells de fregament.
k) Tenen rotor de gàbia d’esquirol.
l) S’utilitzen per modificar el valor del factor de potència.
m) Giren a velocitat de sincronisme.
n) Tenen el seu rotor connectat en curtcircuit.
10. Un motor pas a pas té una freqüència de pulsació de 30 pulsacions per minut i
gira a 3 min-1. Determina l’angle que gira amb cada pulsació.
11. Un motor tetrapolar alimentat amb una tensió de 50 Hz gira a 1400 min-1.
Determina:
a) El lliscament.
b) La freqüència de la tensió induïda al rotor.
R: 6,6 %; 3,3 Hz
12. Determina la potència aparent d’un motor síncron que treballa en buit i eleva
el factor de potència d’un sistema que consumeix 400 kW amb factor de potència
de 0,5 amb retard, a un factor de potència de 0,85 amb retard.
R: 598 kVA
13. Un motor síncron de 6 pols i rendiment del 95% absorbeix de la xarxa 40 kW.
Determina el parell motor que és capaç d’aplicar a la càrrega que té connectada
en aquestes condicions.
R: 363 N·m
14. Una instal·lació consumeix 600 kW amb un factor de potència de 0,4 retardat.
Es vol elevar aquest factor fins a 0,9 tot utilitzant un motor síncron. Determina:
a) La potència reactiva que subministra el motor.

b) La potència aparent del motor, si la potència activa és de 6,5 kW.
R: 1083,4 kVAr; 1283,4 kVA
15. Un motor d’inducció gira a una velocitat de 960 min-1, amb una freqüència de
50 Hz. Determina:
a) El nombre de pols
b) El lliscament
R: 6 pols; 4%
152
Unitat 12: Generadors de CA (Alternadors).
12.1. Introducció als generadors de CA.
Els generadors de CA o alternadors són màquines que

transformen energia mecànica, que reben pel seu eix, en
energia elèctrica en forma de corrent altern, que ofereixen pels
seus borns de sortida.
Els alternadors són màquines síncrones, és a dir, el corrent

d’excitació que cal subministrar al bobinatge inductor és un corrent
continu; per aquest motiu també són anomenats generadors
síncrons.
Estructura interna dels generadors de CA
L’estructura interna dels alternadors és similar a la dels motors síncrons de CA:

Un estator on s’ubica el bobinatge induït i un rotor on es troben el bobinatge
inductor i els anells de fregament que fan arribar el CC d’excitació. No hi ha
connexió elèctrica entre l’estator i el rotor.
Avui en dia gairebé tots els alternadors són trifàsics, ja que tenen un rendiment
molt més alt que els monofàsics.
L’alternador és una màquina a la qual se subministra una energia mecànica per

fer-ne girar l’eix i un corrent continu
d’excitació Ie que travessa el bobinatge del
rotor (inductor), de manera que genera un
corrent elèctric altern a l’estator, on es
troba l’enrotllament induït.
Una força mecànica fa girar el rotor de l’alternador, com que el rotor es travessat
per un corrent continu Ie, es crea un camp magnètic Br, la direcció i sentit del qual
es determina per la regla de la mà dreta. Aquest camp magnètic giratori és
generat a l’eix, no a l’estator com en el cas dels motors de CA.
Aquest camp magnètic rotatiu indueix a l’estator una diferència de tensió en les
bobines induïdes ja que existeix un moviment relatiu entre el camp magnètic i els
153
conductors. Si el bobinatge de l’estator és trifàsic les tensions generades també

ho són.
12.2. Tensió generada per un alternador.
La figura de sota mostra la representació cartesiana i vectorial d’un sistema

trifàsic. En totes dues representacions es poden veure les tres tensions
desfasades 120°.
La tensió que subministra un alternador en borns de sortida (V) té un valor diferent

que la FEM que s’ha generat al seu interior (εint.) per inducció magnètica, de fet
serà inferior degut a les pèrdues.
En funció de les espires N de les bobines, tindrem que:
𝜀𝑖𝑛𝑡. = 𝑁 · Φ · 𝜔 · cos 𝜔𝑡 [𝑉]

S’acostuma a posar:
𝜀𝑖𝑛𝑡. = 𝑘 · Φ · 𝜔 · cos 𝜔𝑡 [𝑉]
Es a dir, que εint. depèn de la màquina (K), del flux magnètic (per tant de Ie) i de la
velocitat de rotació mecànica. El seu valor màxim és:
𝜀𝑖𝑛𝑡. = 𝑘 · Φ · 𝜔 [𝑉]
La tensió generada ε en cada un dels tres bobinatges induïts trifàsics de l’estator

és la mateixa però desfasades 120º entre elles.
𝜀1 (𝑡) = 𝑘 · Φ · 𝜔 · sin(𝜔𝑡) [𝑉]
154
𝜀2 (𝑡) = 𝑘 · Φ · 𝜔 · sin(𝜔𝑡 − 120𝑜 ) [𝑉]

𝜀3 (𝑡) = 𝑘 · Φ · 𝜔 · sin(𝜔𝑡 − 240𝑜 ) [𝑉]
Valor eficaç de la tensió interna generada εef.
En un senyal sinusoïdal el valor eficaç de l’ona és:

𝜀𝑚à𝑥.
𝜀𝑒𝑓. = [𝑉]
√2
Com que 𝜀𝑚à𝑥. = 𝑘 · Φ · 𝜔 = 𝑘 · Φ · 2 · 𝜋 · 𝑓 ,

Aleshores:
𝜀𝑒𝑓. = √2 · 𝜋 · 𝑘 · Φ · 𝑓 = 𝑐𝑡𝑒 · Φ · 𝑓 [𝑉
Freqüència del corrent altern generat
Com a màquina síncrona, la velocitat de rotació del seu eix i freqüència elèctrica
que generen estan relacionades, segons la relació ja coneguda:
𝑛·𝑝
𝑓= [𝐻𝑧]
60
n: velocitat de gir del rotor, igual de velocitat de gir del camp magnètic [min -1]
p: nombre de parells de pols magnètics.
Corba característica d’un generador de CA
S’anomena corba de buit d’un alternador la gràfica que relaciona la FEM en el

borns de sortida quan no hi ha cap càrrega
connectada, i el corrent continu d’excitació del
rotor Ie quan funciona a velocitat de rotació ω
constant o, el que és el mateix, generant un
corrent a freqüència constant.
Com ja vam veure: 𝜀 = 𝑘 · Φ · 𝜔 [𝑉] i depèn de ω

i de Ie.
Si els bobinatges induïts de l’estator estan

connectats en triangle, la tensió de fase és:
𝑉𝑓 = 𝜀𝑒𝑓. = √2 · 𝜋 · 𝑘 · Φ · 𝑓 [𝑉]
Si les bobines estan connectades en estrella:
𝑉𝑓 = √3 · 𝜀𝑒𝑓. = √6 · 𝜋 · 𝑘 · Φ · 𝑓 [𝑉]
155
12.3. Funcionament en càrrega d’un alternador.
Quan l’alternador funciona en càrrega es tanca un circuit elèctric exterior i

aleshores es creen corrents induïts Ii que circulen pels bobinatges de l’estator. La
presència d’aquests corrents provoca diferents efectes:
 Una caiguda de tensió als bobinatges induïts.

 L’efecte de reacció de l’induït
 L’efecte de dispersió del flux magnètic.
Tots aquests efectes provoquen finalment una caiguda de tensió en borns de

sortida del generador, és a dir, l’alternador dóna una tensió a la seva sortida
diferent a la que ha generat en el seu interior.
Circuit equivalent d’una màquina síncrona
Una màquina elèctrica té un

comportament elèctric igual al
d’un determinat circuit. Aquest
circuit és una simulació del que és
la màquina i s’anomena circuit
equivalent:
El circuit equivalent del rotor

reflecteix els efectes de la
resistència variable utilitzada per
regular el corrent continu
d’excitació Ie, la resistència pròpia
del bobinatge inductor Re i
l’autoinducció d’aquest mateix
bobinatge (j Xe).
L’expressió de V en l’estator es:
𝑉 = 𝜀 − 𝑗𝑋𝑖 · 𝐼𝑖 − 𝑅𝑖 · 𝐼𝑖 [𝑉]
Com que les tres fases del

generador són idèntiques en tot,
excepte en l’angle de fase,
normalment s’utilitza el circuit
equivalent per fase.
La regulació de voltatge
En els generadors de CA la RV mostra el tipus de càrrega del circuit exterior:
Amb càrrega resistiva RV és positiva i petita.

Amb càrrega inductiva RV és positiva i bastant gran.
Amb càrrega capacitiva RV és negativa.
156
Així doncs:
𝑉0 − 𝑉𝑃𝐶
𝑅𝑉 = · 100 [%]
𝑉𝑃𝐶
On: V0 és la tensió de sortida en el buit, sense càrrega [V]

VPC és la tensió de sortida del generador a plena càrrega [V]
La regulació de la tensió de sortida és fa variant la Ie mitjançant la resistència del
bobinatge inductor del rotor:
𝑆𝑖 𝑅𝑟𝑜𝑡𝑜𝑟 𝑑𝑖𝑠𝑚𝑖𝑛𝑢𝑒𝑖𝑥 → 𝐼𝑒 𝑐𝑟𝑒𝑖𝑥 → Φ 𝑐𝑟𝑒𝑖𝑥 → 𝜀 𝑐𝑟𝑒𝑖𝑥 → 𝑉 𝑐𝑟𝑒𝑖𝑥
Balanç energètic dels generadors de CA

𝑃𝑒𝑛𝑡𝑟𝑎𝑑𝑎 = 𝜏 · 𝜔 [𝑊]
La potència convertida
internament de mecànica Pèrdues diverses
a elèctrica és:
𝑃𝑐𝑜𝑛𝑣 = 3 · 𝜀 · 𝐼𝑖 ·cos 𝛿
Pèrdues fregament
On:
ε: FEM induïda en cada

Pèrdues del nucli
bobinatge de l’estator [V]
Ii: Intensitat de corrent que Pconv
circula per cada bobina
de l’estator [A] Pèrdues del coure
δ: angle que formen Ii i ε [º]
𝜂= · 100 (%)
𝑃𝑠𝑜𝑟𝑡𝑖𝑑𝑎 = √3 · 𝑉𝐿 · 𝐼𝐿 · cos 𝜑 = 3 · 𝑉𝑓 · 𝐼𝑓 · cos 𝜑 [𝑊]
157
Activitats
1. Amb un alternador de 16 pols es vol generar corrent altern a una freqüència de

60 Hz. A quina velocitat s’haurà de fer girar la màquina.
R: 450 min-1
2. Quin tipus de càrrega està alimentant un alternador amb regulació de voltatge

de: a) RV = -8,75%; b) RV = 2,1%; c) RV = 9,54%
3. Un alternador indica a la seva placa de característiques 230 V / 65 kVA / 60 Hz.

Té una reactància síncrona Xi de 0,02 Ω i una resistència de l’induït de Ri de 0,08
Ω. Determina la FEM generada al seu interior si li és connectada una càrrega amb
un factor de potència d’1, i dibuixa’n el diagrama de tensions.
R: 252,66 V
4. Un alternador trifàsic amb l’induït connectat en estrella dóna 400 V a 50 Hz en

buit. El seu circuit equivalent té uns valors de Xi = 0,15 Ω i de Ri = 0,015 Ω. Li és
connectada una càrrega resistiva que consumeix 1500 W por fase. Determina:
a) La intensitat del corrent a l’induït Ii.

b) Dibuixa el diagrama de tensions.
c) El corrent d’excitació necessari per mantenir en borns 400 V.
R: a) 2,16 A; c) 1,9 A
5. Determina la força electromotriu d’un màquina. La constant de la màquina val

600, el flux magnètic per pol és de 0,2 Wb i treballa a una velocitat de gir de 950
min-1.
R: 11.931,6 V
6. Un alternador trifàsic, amb l’induït connectat en estrella, subministra una

potència de 9000 kW amb una tensió de línia de 18 kW i un corrent de línia de
350 A. Determina:
a) La potència aparent de la màquina.

b) El factor de potència de la càrrega (inductiva)
c) La força electromotriu per fase, si la reactància síncrona per fase és d’1 Ω i la
resistència de l’induït és negligible.
R: a) 10.911,92 kVA; b) 0,82; c) 10.596,4 V
158
Unitat 13: Generació, transport i distribució de l’electricitat.
13.1. Les centrals elèctriques.
Definició de central elèctrica
Una central elèctrica és una

instal·lació capaç de convertir
l’energia mecànica en energia
elèctrica. Les principals fonts que fa
servir per a generar energia són
l’aigua, el gas, l’urani, el vent i
l’energia solar. Aquestes fonts
d’energia primària es fan servir per
a moure els àleps d'una turbina, que
al seu torn està connectada a un
generador elèctric.
Hi ha alguna excepció en què la transformació d’energia mecànica a electricitat no

es produeix com per exemple, a les centrals fotovoltaiques, on l’electricitat s’obté
de la transformació directa de la radiació solar o, en el cas de les piles de
combustible o bateries, on l’electricitat s’obté directament a partir de l’energia
química.
Tipus de centrals elèctriques
Una bona manera de classificar les centrals elèctriques és fer-ho en funció de la

font d’energia primària que facin servir per a produir l’energia mecànica
necessària per a generar electricitat:
 Centrals hidroelèctriques. L’aigua d’un corrent natural o artificial, per l’efecte

d’un desnivell, actua sobre les pales d’una turbina hidràulica.
159
 Centrals tèrmiques convencionals. El combustible fòssil (carbó, fueloil o gas)

es crema en una caldera per a generar energia calorífica, la qual s’aprofita per
a generar vapor. Aquest vapor d’aigua a alta pressió acciona les pales d’una
turbina de vapor, transformant l’energia calorífica en energia mecànica.
 Centrals tèrmiques de cicle combinat. Combina dos cicles termodinàmics. Al

primer es produeix la combustió de gas natural en una turbina de gas, i al
segon, s’aprofita el calor residual dels gasos per a generar vapor i expandir-lo
en una turbina de vapor.
 Centrals nuclears. La fissió dels àtoms d’urani allibera una gran quantitat
d’energia que es servir per a obtenir vapor que, al seu tron, s’utilitza en un grup
turbina-alternador per a produir electricitat.
160
 Centrals eòliques.
L’energia cinètica del
vento es transforma
directament en
energia mecànica
rotatòria mitjançant un
aerogenerador.
 Centrals termoelèctriques solars. L’energia del Sol escalfa un fluid que

transforma en vapor
un altre segon fluid, el
qual acciona la
turbina-alternador que
aconsegueix el
moviment rotatori i,
així, genera
electricitat.
 Centrals de biomassa o de residus sòlids urbans (RSU). Fan servir el

mateix esquema de generació elèctrica que una central tèrmica convencional
amb l’única diferència del combustible utilitzat a la caldera, el qual prové dels
nostres residus.
161
13.2. La xarxa de transport i la xarxa de distribució
El sistema de subministrament elèctric
Dins d'aquest sistema elèctric es poden diferenciar tres activitats: la generació,

que produeix l'energia necessària per a satisfer el consum; el transport, que
permet transferir l'energia produïda fins als centres distribuïdors; i la distribució,
que finalment fa possible que l'energia arribi als clients.
L'energia elèctrica no es pot emmagatzemar, per la qual cosa s'ha d'assolir un

equilibri constant entre la producció i el consum. El transport d'electricitat es fa a
través de cables conductors (aeris, subterranis o submarins) a tensions elevades;
juntament amb les subestacions, formen la xarxa de transport. La xarxa de
distribució està formada pel conjunt de cables subterranis i pels centres de
transformació que permeten portar l'energia fins al client.
Què és la xarxa elèctrica?
La xarxa elèctrica uneix tots els

centres generadors d'energia elèctrica
amb els punts de consum i d'aquesta
manera s'aconsegueix un equilibri
entre la quantitat d'energia consumida i
la produïda per les centrals
elèctriques.
La xarxa de transport d'energia

elèctrica està formada pels elements
que porten l'electricitat des dels
centres de generació fins als punts en
què es distribueix. Per a poder transportar l'electricitat perdent el mínim d'energia
elèctrica possible, se n'ha d'elevar el nivell de tensió. Les línies de transport, o
línies d'alta tensió, estan constituïdes per un element conductor (coure o alumini) i
pels elements de suport (torres d'alta tensió). La xarxa de distribució és la part
del sistema de subministrament elèctric responsabilitat de les companyies
distribuïdores d'electricitat, que la fan arribar als consumidors finals.
Les línies de transport o d’alta tensió són línies aèries elèctriques de corrent
altern trifàsic a 50 Hz de freqüència, amb una tensió nominal eficaç entre fases
igual o superior a 1 kV.
Bàsicament estan constituïdes per conductors muntats en estructures que el

suporten. Per tant, es componen de conductors, aïlladors, pals i creuetes.
La normativa i característiques del transport d’energia elèctrica estan regulades

pel Reglament Electrotècnic d’Alta Tensió.
Per a més informació:

http://www.endesaeduca.com/Endesa_educa_Catalan/recursos-
interactivos/produccion-de-electricidad/
162
Què és una subestació?
Les subestacions elèctriques són les instal·lacions encarregades de fer les

transformacions de la tensió, de la freqüència, del nombre de fases o la connexió
de dos o més circuits. Es poden trobar a l'interior o a l'exterior dels edificis.
Actualment, a les ciutats, les subestacions són a l'interior dels edificis per a
estalviar espai i contaminació. En canvi, les instal·lacions a l'aire lliure se situen
fora de la ciutat.
Les subestacions poden ser de dos tipus:
 Subestacions de transformació: són les encarregades de transformar

l'energia elèctrica mitjançant un o més transformadors. Aquestes subestacions
poden ser elevadores o reductores de tensió.
 Subestacions de maniobra: són les encarregades de connectar dos o més

circuits i fer les seves maniobres. Per tant, en aquesta mena de subestacions
no es transforma la tensió.
Subestacions transformadores elevadores (ET I)
Eleven la tensió generada de mitjana a

alta o molt alta per a poder-la
transportar. Es troben a l'aire lliure i
estan situades al costat de les centrals
generadores d'electricitat.
La tensió primària dels transformadors

sol estar entre 3 i 36 kV, mentre que la
tensió secundària dels transformadors
està condicionada per la tensió de la
línia de transport o d'interconnexió (66, 110, 220 o 380 kV).
Subestacions transformadores reductores (ET II)
Són subestacions amb la funció de reduir l'alta tensió o la tensió molt alta a
mitjana tensió, a fi de poder-la distribuir posteriorment. La tensió primària dels
transformadors depèn de la tensió de la línia de transport (66, 110, 220 o 380 kV),
mentre que la tensió secundària dels transformadors està condicionada per la
tensió de les línies de distribució (entre 6 i 30 kV).
Pèrdues a la xarxa de transport
La tensió obtinguda a les centrals és relativament baixa (3-36 kV). Amb aquesta
tensió i per potències grans, la intensitat també o és i per tant les pèrdues per
efecte Joule (R·I2) molt elevades o bé hauríem d’augmentar la secció dels
conductors (molt car). Una solució passa per elevar el voltatge de l’ordre de 110-
400 kV; d’aquesta manera s’augmenta la capacitat de transport i es minimitzen les
pèrdues.
163
Com ja sabem, la potència elèctrica en un sistema trifàsic és:
𝑃 = √3 · 𝑉 · 𝐼 · cos 𝜑 [𝑊]
Les pèrdues per efecte Joule en línia per unitat de temps seran:
𝑝 = 3 · 𝑅 · 𝐼 2 [𝑊]
Si aïllem el valor de la I de la primera equació i el substituïm a la segona obtenim:
𝑅 · 𝑃2
𝑝= [𝑊]
𝑉 2 · 𝑐𝑜𝑠 2 𝜑
Podem observar que augmentar la tensió implica disminuir les pèrdues de

potència.
També podem comprovar que la secció dels conductors serà més petita si la
tensió augmenta.
La resistència d’un conductor recordem que és:
𝜌·𝑙
𝑅= [Ω]
𝑆
Si la substituïm en la fórmula anterior tenim:
𝜌 · 𝑙 · 𝑃2
𝑝= [𝑊]
𝑆 · 𝑉 2 · 𝑐𝑜𝑠 2 𝜑
On deduirem que:
𝜌 · 𝑙 · 𝑃2
𝑆= [𝑚2 ]
𝑝 · 𝑉 2 · 𝑐𝑜𝑠 2 𝜑
Per calcular la secció dels conductors en les línies de distribució i BT aplicarem la

fórmula:
𝑙·𝑃 √3 · 𝑙 · 𝐼 · cos 𝜑
𝑆= = [𝑚2 ]
𝜎·𝑒·𝑉 𝜎·𝑒
On:
l: Longitud de la línia
P: Potència [W]
σ: Conductivitat ( 56·106 1/(Ω·m) per al coure i 35·106 1/(Ω·m) per a l’alumini )
e: Caiguda de tensió en el tram de longitud l [V]
I: Intensitat [A]
Aquesta serveix per línies aèries i soterrades. Si les línies són soterrades, llavors
els conductors han d’estar aïllats amb materials plàstics o elastòmers adequats.
En les línies aèries poden també ser nus. Normalment són d’alumini en línies
d’alta i molt alta tensió i d’alumini o coure en línies de distribució.
164
Activitats
1. Tenim una línia d’alta tensió amb 0,011 Ω de resistència, per cada metre de
línia que transporta 380 kW. Quines pèrdues de potència per metre lineal tindrem,
si hi ha la possibilitat de fer-ho amb tensions de 30 kV i 45 k? Considera el factor
de potència igual a 1.
R: 1,76 W; 0,78 W
2. Quina secció necessitarem si la línia és de 220 kV, subministra 1,5 MW i té una

longitud de 5 km i el conductor a emprar és de coure? Considera el factor de
potència igual a 1.
R: 3,9·10-3 m2
3. Tenim una línia d’alta tensió amb 0,89 Ω de resistència, per cada metre de línia,
que transporta 720 kW. Quina pèrdua de potència per metre lineal es produirà, si
té una tensió de 66 kV? Considera el factor de potència igual a 0,99.
R: 108 W
4. Calcula la secció necessària d’una línia trifàsica de BT que ha de transportar 50

kW a una distància de 300 m. Considera que la tensió entre fases és de 400 V, el
factor de potència igual a 1 i la caiguda de tensió permesa és del 5 %.
R: 33,48 mm2 (coure); 53,57 mm2 (alumini)
5. Calcula la secció d’una línia de BT que ha de transportar 100 kW a 200 m de

distància amb conductors de coure. Considera que la tensió entre fases és de 400
V, cos φ = 1 i la caiguda de tensió és del 3 %.
R: 70 mm2
165
Unitat 14: Instal·lacions elèctriques
Una instal·lació elèctrica és el conjunt d’aparells i de circuits associats, en

previsió d’una finalitat particular: producció, conversió, transformació, distribució o
utilització de l’energia elèctrica.
En el REBT (Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió) s’indiquen les normes

bàsiques de caràcter mes general que han de satisfer les instal·lacions. Les ITC-
BT (Instruccions Tècniques Complementaries) desenvolupen el REBT, donant les
normes especifiques per a cada tipus d’instal·lació, adaptant-se a les millores
tecnològiques, quant a materials i equips, que es vagin produint.
S’entén per instal·lació elèctrica de baixa tensió, el conjunt d’aparells i circuits

associats amb l’objectiu de produir, convertir, transformar, transmetre, distribuir o
utilitzar l’energia elèctrica amb tensions nominals U ≤ 1 000 V en CA i U ≤ 1500 V
en CC.
14.1 La instal·lació d’enllaç.
Rep el nom d’instal·lació d’enllaç la que uneix la xarxa de distribució amb les
instal·lacions interiors.
La instal·lació d’enllaç uneix la xarxa de distribució pública amb la instal·lació

interior de cada habitatge. Es compon dels següents elements:
 L’escomesa o connexió general. És la part de la instal·lació compresa entre

la xarxa de distribució i la caixa general de protecció.
 La caixa general de protecció. És la caixa que conté els fusibles destinats a

protegir la línia repartidora. Es col·loca a l’exterior de l’edifici.
 La línia repartidora. Uneix la caixa general de protecció amb la centralització

de comptadors.
 La centralització de comptadors. És el conjunt de comptadors i els elements

de protecció i connexió de les derivacions individuals.
166
 El comptador elèctric és l’aparell que mesura l’energia elèctrica, en quilowatts

hora (kWh), consumida per cada abonat. Un kWh equival a l’energia consumida
per un aparell d’1 kW de potència durant una hora, o la d’un aparell de 0,5 kW
durant dues hores, ja que l’energia elèctrica (W) és igual a la potència (P)
multiplicada pel temps (t).
W=P·t
En els edificis d’habitatges els comptadors, encara que es poden instal·lar de

forma individual, acostumen a instal·lar-se agrupats en un recinte de
característiques adequades, situat, generalment, a la planta baixa. En aquest
recinte hi ha el born de connexió a terra que uneix la presa de terra amb els
conductors de protecció de cada derivació individual; la presa de terra està en
contacte amb el subsòl de l’edifici.
Aquests elements constitueixen una part fonamental del circuit de protecció contra
els contactes indirectes i també descàrregues d’origen atmosfèric (llampecs) que
poden afectar la seguretat tant dels usuaris com de la instal·lació.
14.2 La instal·lació interior als habitatges.
El quadre de protecció i comandament
El quadre de comandament i protecció és el conjunt d’elements destinats a la

seguretat, la protecció i el control de la instal·lació interior. Els elements que conté
aquest quadre són els següents:
 L’interruptor de control de potència màxima (ICPM), que limita la potència

de funcionament a la potència contractada.
 L’interruptor general automàtic (IGA), interruptor general que té la funció de

protegir contra sobrecàrregues i curtcircuits.
 L’interruptor diferencial (ID), que protegeix les persones del perill

d’electrocució per descàrregues elèctriques.
167
 Els petits interruptors automàtics (PIA), que tenen la funció de protegir

cadascun dels circuits de sobrecàrregues i curtcircuits.
 El born de terra o de protecció, que té la funció de connectar la presa de terra

amb el circuit de connexió a terra de la instal·lació interior.
Els circuits d’alimentació
Cada circuit interior té l’origen en un PIA i està format per dos conductors,
normalment fase i neutre. Els diferents circuits, juntament amb el de connexió a
terra, dintre d’un tub de protecció encastat a la paret i a través de les caixes de
derivació, es van distribuint per tot l’habitatge, a fi d’alimentar, a través dels
diferents aparells de comandament i connexió, els receptors instal·lats a cada
habitació.
El nombre de circuits mínims a instal·lar ve determinat pel REBT, en funció de la

superfície de l’habitatge i de la potència que es contracti, que determina el grau
d’electrificació de l’habitatge.
L’actual REBT, vigent des de setembre de 2003, determina dos nivells o graus
d’electrificació per als habitatges:
Electrificació bàsica. Disposa d’un mínim de cinc circuits, per a la utilització dels
aparells d’ús comú (enllumenat, frigorífic, rentadora, rentavaixelles, termosifó,
cuina i forn elèctric). Permet el funcionament simultani d’una potència total no
inferior a 5750 W a 230 V.
Electrificació elevada. Disposa de més de cinc circuits que permeten el

funcionament simultani d’una potència total no inferior a 9 200 W a 230 V.
Seran d’electrificació elevada els habitatges de més de 160 m2 de superfície útil, i

els que disposin de sistema de calefacció elèctric o de condicionament d’aire. La
potència a contractar per l’usuari dependrà de la utilització que faci de la
instal·lació elèctrica.
14.3 Potència total d’un habitatge.
En un edifici d’habitatges, entenem com a potència total la carrega màxima que

haurà de suportar simultàniament la instal·lació.
Aquesta potència total (PT) és la suma de les potències parcial de:
 Potència total prevista per als habitatges (PTH).

 Potència total prevista per als serveis generals (PSG).
 Potència total prevista per als locals comercials i/o d’oficines (PLCO).
 Potència total prevista per al garatge (PG).
PT=PTH+PSG+PLCO+PG
168
Potència total prevista per als habitatges (PTH).
La potència total prevista per als habitatges es determina pel nombre d’habitatges,
el grau d’electrificació i el coeficient de simultaneïtat.
El coeficient de simultaneïtat en funció del nombre d’habitatges (n) ens permet

rebaixar la potència màxima prevista segons la taula següent:
Coeficient de Per a 𝑛 ≥ 21 s’aplica:

n
simultaneïtat
1 1
2 2
3 3 Exemple:
4 3,8
Quina potència total s’haurà de preveure per un edifici amb
5 4,6
12 habitatges de 100 m2 i 4 habitatges de 160 m2?
6 5,4
7 6,2
Resolució:
8 7
9 7,8 Als habitatges de 100 m2 els correspon una electrificació
10 8,5 bàsica, és a dir, de 5750 W cadascun. Als habitatges de 160
11 9,2 m2 els correspon una electrificació elevada, és a dir, de 9200
12 9,9 W cadascun. Per saber la potència total haurem d’obtenir la
13 10,6 mitjana aritmètica de la potència de tots els habitatges i
14 11,3 multiplicar el resultat pel coeficient de simultaneïtat (vegeu la
15 11,9 taula):
16 12,5 (12 ℎ𝑎𝑏 · 5750 𝑊) + (4 ℎ𝑎𝑏 · 9200 𝑊)
17 13,1 𝑃𝑇𝐻 = · 12,5
16 ℎ𝑎𝑏
18 13,7
19 14,3 𝑃𝑇𝐻 = 82656,25 𝑊 = 82,66 𝑘𝑊
20 14,8
Potència total prevista per als serveis generals (PSG).
Són aquells serveis de l’edifici que li són comuns. En el cas de l’ascensor

s’apliquen les normes ITA del Ministeri d’Indústria. En el altres casos cal aplicar
les normes de la taula següent:
Serveis generals Potència necessària

Enllumenat zones comunes: vestíbul, Incandescència 15 W/m2
escala i trasters. Fluorescència 4 W/m2
Directa 15 W/m2
Calefacció (quan és central a l’edifici)
Indirecta 4 W/m2
Aire condicionat (quan és central a
Directe 80 W/m2
l’edifici)
Depuració piscines 8 W/m2
169
Potència total prevista per als locals comercials i/o d’oficines (PLCO).
És la potència que necessiten els locals comercials i/o d’oficines de l’edifici. En

absència de dades reals hem de preveure 100 W per metre quadrat i planta amb
un mínim de 3450 W per a cada local comercial a 230 V i un coeficient de
simultaneïtat de 1.
Potència total prevista per al garatge (PG).
Aquesta potència s’obté considerant 10W per metre quadrat i planta quan el
garatge té ventilació natural. Quan calgui un sistema de ventilació forçáda,
considerarem 20 W per metre quadrat. La potència mínima que cal considerar
serà de 3450 W a 230 V i un coeficient de simultaneïtat de 1.
14.4 Instal·lacions elèctriques comercials i industrials.
Determinar la potència corresponent a un edifici comercial o industrial
La potència total d’un edifici comercial o industrial es determina d’acord amb la

potència dels receptors que s’hi hagin d’instal·lar. Però sovint no es coneixen
aquestes dades; aleshores ens haurem de basar en el que ens diu el REBT.
 Per als edificis comercials i d’oficines s’han de preveure 100 W per metre
quadrat i per planta, amb un mínim per abonat de 3450 W a 230 V i un
coeficient de simultaneïtat d’1.
 Per als edificis destinats a concentració d’indústries caldran 125 W per metre
quadrat i per planta, amb un mínim per local de 10350 W a 230 V i un coeficient
de simultaneïtat d’1.
14.5 Seguretat i reglamentació.
Principals tipus d'avaries i sistemes de protecció
Cal disposar de sistemes de protecció a les diverses instal·lacions elèctriques.

Les avaries més freqüents que es produeixen als circuits elèctrics són:
 Curtcircuit: és la connexió voluntària o accidental de dos punts d'un circuit

entre els quals hi ha una diferència de potencial. Aquestes avaries s'han de
resoldre en un temps inferior a 5 segons. Els sistemes de protecció que es fan
servir són: els fusibles, els seccionadors i els interruptors electromagnètics.
 Sobreintensitat: és una intensitat superior a la nominal i pot produir en un

moment donat una sobrecàrrega o un curtcircuit. Per sobrecàrrega s'entén un
augment de corrent que sobrepassa el corrent nominal. Els sistemes de
protecció que es fan servir són: els fusibles i els interruptors electromagnètics i
els magnetotèrmics.
170
 Contacte directe: és el contacte entre persones i parts actives de la

instal·lació. Els sistemes de protecció que es fan servir són: aïllar les parts
actives de la instal·lació i habilitar una distància de seguretat mitjançant
obstacles.
 Contacte indirecte: contacte de persones amb masses que accidentalment

estan en tensió, com sol passar, per exemple, amb les carcasses de les
màquines elèctriques. La protecció contra contactes indirectes més utilitzada és
la que combina l'interruptor diferencial amb les masses de terra.
 Sobretensions: tensions superiors al valor màxim que hi pot haver entre dos
punts d'una instal·lació elèctrica. Per a evitar les sobretensions es fan servir
relès de protecció contra sobretensions.
 Subtensions: tensió inferior a la tensió nominal de funcionament del circuit.

Per a evitar les subtensions s'instal·len relès de protecció contra subtensions.
Sistemes de protecció
 Tallacircuits fusibles: Són dispositius destinats a tallar automàticament el

circuit elèctric quan el corrent elèctric que els travessa és molt alt. El fusible és
la part d'un curtcircuit que es fon si passa d'una intensitat superior a la intensitat
per a la qual es va construir. El fusible només és
una làmina o fil conductor destinat a fondre's i,
per tant, a tallar el circuit, mentre que el
tallacircuit fusible comprèn, a més, la carcassa,
els materials de suport, etc.
 Relè tèrmic: Dispositiu de protecció que té la

capacitat de detectar les intensitats no
admissibles. Per si sol no pot eliminar l'avaria i li
cal un altre element que faci la desconnexió dels
receptors. Se sol utilitzar una làmpada de
senyalització en tancar el circuit per a indicar
que el relè tèrmic ha actuat com a conseqüència
d'una sobreintensitat no admissible.
 Interruptor magnetotèrmic: Dispositiu electromecànic amb capacitat per a

tallar, tot sol, les sobreintensitats no admissibles i els curtcircuits que es puguin
arribar a produir.
 Desconnexió per curtcircuit: Actua per principi de funcionament magnètic.

Una bobina magnètica crea una força que, per mitjà d'un sistema de palanques,
s'encarrega d'obrir el contacte mòbil (entrada de corrent). Si el corrent elèctric
que travessa l'interruptor automàtic supera la intensitat nominal diverses
vegades, l'obertura té lloc a un temps inferior a 5 minuts.
 Desconnexió per sobrecàrrega: En aquest cas actua per principi de

funcionament tèrmic. Un bimetall es corba quan és travessat per una
sobreintensitat no admissible i origina una força que es transmet per mitjà de
171
palanques i desconnecta el contacte mòbil. El temps d'actuació el determina la

intensitat que el travessa: com més intensitat menys temps tarda a actuar.
 Interruptor diferencial: Dispositiu de protecció

que detecta i elimina els defectes d'aïllament.
Aquest dispositiu té molta importància en les
instal·lacions elèctriques i necessita estar
protegit de les sobreintensitats i curtcircuits,
col·locant-hi un interruptor magnetotèrmic al
davant.
Durant el funcionament d'aquest dispositiu en

situacions de normalitat, el corrent que entra
en un receptor té el mateix valor que el que en
surt. Malgrat tot, en el cas que hi hagi un
defecte d'aïllament, es produirà un desequilibri
entre el corrent d'entrada i el de sortida, i la variació de corrent no serà nul·la.
L'interruptor diferencial actua obrint el circuit quan detecta que aquesta variació
de corrent és nul·la. Malgrat tot, en el cas que hi hagi un defecte d'aïllament, es
produirà un desequilibri entre el corrent d'entrada i el de sortida, i la variació de
corrent no serà nul·la. L'interruptor diferencial actua obrint el circuit quan
detecta que aquesta variació de corrent no és nul·la.
 Interruptor o relè electromagnètic: Protegeix les instal·lacions elèctriques

sotmeses a pics de corrent forts (per exemple, quan s'arrenquen motors en
aparells d'elevació) contra les sobrecàrregues importants.
 Seccionadors: Dispositiu mecànic de connexió i desconnexió que permet

canviar les connexions del circuit per a aïllar un element de la xarxa elèctrica o
una part de la resta de la xarxa. Abans de poder utilitzar el seccionador s'ha de
tallar el corrent del circuit
Reglamentació
Les actuacions principals que cal seguir estan recollides a l’REBT i a les ITC-MIE-
BT, sense oblidar la normativa de la comunitat autònoma i de l’ajuntament on es
realitzi la instal·lació.
Les mesures de proteccions contra els contactes directes i indirectes estan

recollides al ITC-BT-24.
Instal·lacions al bany ITC-BT-27
Sistemes domòtics (gestió tècnica i de seguretat) ITC-BT-51.
Els dispositius de protecció han de complir amb la norma UNE 20460-4-41
En sistemes de protecció contra incendis caldrà aplicar la norma bàsica

d’edificació NBE-CPI-96.
172
Activitats
1. Tenim un edifici amb 10 habitatges de 85 m 2, 10 de 120 m2 i 10 de 150 m2;

l’ascensor té una potència de 10,5 kW; hi ha 4 locals comercials de 150 m 2
cadascun; 2 oficines de 300 m2 cadascuna; l’escala , el vestíbul i els trasters
sumen 150 m2, i tenim un garatge amb ventilació natural de 600 m 2. El grup de
pressió és de 1250 W i les portes automàtiques de l’aparcament, de 750 W.
Determina la previsió de càrrega total de l’edifici.
R: 252,95 kW
2. Calcula la potència que cal preveure per a un edifici destinat a una concentració
d’oficines amb 11 abonats i amb les superfícies següents per a cada abonat: 3
abonats amb 400 m2, 6 abonats amb 200 m2 i 2 abonats amb 40 m2.
R: 248 kW
3. En la realització de les instal·lacions elèctriques domèstiques el compliment de

les normes del REBT:
a. És aconsellable.
b. És obligatori.
c. No és obligatori perquè el REBT només es refereix a les instal·lacions
industrials.
d. No és obligatori ni aconsellable perquè encareix molt la instal·lació.
4. La línia general d’alimentació de la instal·lació d’enllaç d’un edifici:
a. És la que uneix la caixa general de protecció amb la centralització de

comptadors.
b. És la que alimenta cada planta de l’edifici.
c. Està connectada directament a la xarxa de distribució de la companyia
subministradora.
d. És la mateixa xarxa de distribució.
5. L’ID del quadre de comandament i protecció de la instal·lació interior d’un

habitatge té la funció de desconnectar la instal·lació:
a. Per protegir els usuaris de descàrregues elèctriques.

b. En cas de sobreintensitats.
c. Quan detecta una diferència entre la potència contractada i la potència
consumida.
d. Quan hi ha una sobretensió.
6. Per a què serveix la presa de terra d’una instal·lació elèctrica?
7. Quina diferència hi ha entre el terme de potència i el terme d’energia en la

factura del subministrament elèctric?
173

Electrotècnia - Batxillerat - 2 Nuevo

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Electrotècnia - Batxillerat - 2 Nuevo

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

DEPARTAMENT D'EDUCACIÓ

Recull d’apunts i exercicis de l’assignatura d’electrotècnia de 2n de batxillerat

Índex i temporització del curs

Unitat 1: Conceptes i fenòmens elèctrics. 4

Unitat 2: Lleis del circuit elèctric. 16

2.1. Llei d’Ohm. 16

Unitat 3: Magnetisme i electromagnetisme. 33

Unitat 4: Components elèctrics passius. 47

2n trimestre: Circuits elèctrics i màquines elèctriques de CC

Unitat 5: Corrent altern. 60

Unitat 6: Electrònica analògica. 80

Unitat 7: Electrònica digital. 96

Unitat 8: Motors de corrent continu. 107

Unitat 9: Els generadors de corrent continu. 119

3r trimestre: Màquines elèctriques de CA i instal·lacions elèctriques

Unitat 10: Transformadors. 129

Unitat 11: Motors de corrent altern. 140

Unitat 12: Generadors de CA (Alternadors). 153

Unitat 13: Generació, transport i distribució de l’electricitat. 159

Unitat 14: Instal·lacions elèctriques. 166

Podeu trobar material complementari de l’assignatura a:

Camps d’aplicació de l’electrotècnia.

Unitat 1: Conceptes i fenòmens elèctrics.

L’electrotècnia, és una part de la tècnica que tracta de l’aplicació pràctica del

1.1. Electricitat, la llei de Coulomb i el camp elèctric.

Estructura dels àtoms

Electrons, tenen càrrega elèctrica negativa i són les

Als protons i neutrons, se'ls anomena nucleons, ja que es troben agrupats al

Els àtoms elèctricament neutres, tenen el mateix nombre de protons que

La llei de Coulomb explica que la llei de força d’atracció

F és la magnitud de la força exercida en Newtons [N],

El Camp elèctric degut a una càrrega

El camp elèctric es representa per les

La intensitat de camp elèctric (𝐸⃗⃗ ) creada per una càrrega Q en un punt de

El mòdul del vector intensitat de camp elèctric és determinat per la densitat de

1.2. Potencial elèctric.

Això equival al quocient entre l’energia potencial elèctrica d’una càrrega Q’

Definim la diferència de potencial elèctric com el treball (canviat de signe)

La diferència de potencial entre dos punt A i B és el treball (canviat de signe)

1.3. Conductors, semiconductors i aïllants.

Tenint en compte certes propietats elèctriques, els cossos es poden classificar en

En els metalls, els diferents àtoms estan disposats

Aïllants (no conductors)

Aquestes substàncies, a diferència dels metalls, no disposen d’electrons lliures

Alguns elements, com ara el seleni, el silici i el germani, tenen 4 electrons de

1.4. El circuit elèctric. Components. Corrent elèctric.

Un circuit elèctric està format per un generador (pila o acumulador) que

 Els generadors són els aparells que transformen

El corrent elèctric. Intensitat

Sentit del corrent elèctric

El corrent elèctric és el moviment d’electrons per un

Intensitat del corrent elèctric

La intensitat del corrent elèctric (I) és la quantitat de

El generador elèctric és un dispositiu que transforma una altra classe d’energia

La força electromotriu (fem) d’un generador és el treball realitzat sobre la unitat

Diferents formes de generar força electromotriu:

La resistència elèctrica (R) és l’oposició que

R: resistència elèctrica [Ω].

𝜌(𝑇) = 𝜌(20º𝐶) (1 + 𝛼(𝑇 − 20º𝐶))

On T és la temperatura en graus centígrads

La conductància (G) és a magnitud inversa a la

1.5. Aparells de mesura.

Les magnituds elèctriques estudiades (intensitat elèctrica, voltatge o diferència de