Apunts de Fonaments D'electromagnetisme I Òptica (UB) PDF

FONAMENTS
D’ELECTROMAGNETISME
I ÒPTICA
José-Luis Morenza
Manuel Varela
Professors de la
Universitat de Barcelona
na
rc elo
Ba
ÍNDEX
de
CAPÍTOL 1 CAMP ELÈCTRIC ...................................................................................... 1
itat
1.1 Càrrega elèctrica
1.2 Llei de Coulomb
ers
1.3 Camp elèctric
1.4 Representació d’un camp vectorial: línies del camp elèctric
niv
1.5 Distribucions contínues de càrrega
.U
1.6 Camp elèctric de distribucions contínues de càrrega
1.7 Dipol elèctric
tica
1.8 Flux d’un camp vectorial
1.9 Flux del camp elèctric: llei de Gauss
Òp
1.10 Càlcul del camp elèctric a partir de la llei de Gauss
1.11 Circulació d’un camp vectorial
ai
1.12 Circulació del camp elèctric
d
lica
CAPÍTOL 2 POTENCIAL ELÈCTRIC .......................................................................... 23
2.1 Treball i energia potencial
Ap
2.2 Energia potencial elèctrica

2.3 Diferència de potencial elèctric i potencial elèctric
ica
2.4 Potencial creat per càrregues puntuals

2.5 Potencial creat per distribucions contínues de càrrega
Fís
2.6 Gradient d’un camp escalar

2.7 Gradient del potencial i camp elèctric
ent
2.8 Superfícies equipotencials i línies de camp

tam
2.9 Potencial i camp

2.10 Energia d’un sistema de càrregues en un camp: energia d’un dipol
par
2.11 Energia de formació d’un sistema de càrregues

De
CAPÍTOL 3 CONDUCTORS ............................................................................................ 37

3.1 Conductor a l’equilibri electrostàtic
la.
3.2 Conductor amb una cavitat

are
3.3 Camp elèctric prop de la superfície d’un conductor

3.4 Capacitat d’un conductor
.V
3.5 Conductor en un camp elèctric: influència electrostàtica

3.6 Condensador: capacitat
,M
3.7 Capacitat d’un condensador pla

nza
3.8 Condensador amb dielèctric: polarització i permitivitat

3.9 Associació de condensadors
3.10 Energia d’un conductor i d’un condensador
ore
3.11 Energia del camp elèctric

.M
J.L
na
rc elo
Ba
CAPÍTOL 4 CORRENT ELÈCTRIC .............................................................................. 53
4.1 Corrent elèctric: densitat i intensitat
de
4.2 Equació de continuïtat. Corrents estacionaris
4.3 Corrents de conducció: llei d’Ohm
itat
4.4 Associació de resistències
4.5 Energia i potència d’un corrent: efecte Joule
ers
4.6 Generadors: força electromotriu
niv
4.7 Llei d’Ohm a través d’un generador i balanç energètic
4.8 Anàlisi de circuits: regles de Kirchhoff
.U
CAPÍTOL 5 CAMP MAGNÈTIC .................................................................................... 69
tica
5.1 Magnetisme
5.2 Forces d’interacció de corrents estacionaris
Òp
5.3 Camp magnètic: lleis de Biot-Savart i de Laplace
5.4 Camp magnètic creat per corrents filiformes
5.5
5.6 Flux del camp magnètic
d ai
Interacció de corrents rectilinis i paral•lels: definició d’ampere
lica
5.7 Circulació del camp magnètic: llei d’Ampère
5.8 Càlcul del camp magnètic a partir de la llei d’Ampère
Ap
5.9 Força d’un camp magnètic sobre una càrrega: força de Lorentz
5.10 Moviment d’una càrrega en un camp magnètic
ica
5.11 Acció d’un camp magnètic sobre una espira: moment magnètic
Fís
5.12 Corrent elemental i dipol magnètic

5.13 Solenoide amb un medi material: imantació i permeabilitat
ent
5.14 Imants: analogia amb els solenoides

tam
CAPÍTOL 6 INDUCCIÓ ELECTROMAGNÈTICA ..................................................... 91

6.1 Inducció electromagnètica: llei de Faraday
par
6.2 Origen de la força electromotriu d’inducció: camp d’inducció

6.3 Autoinducció
De
6.4 Inductància d’un solenoide

la.
6.5 Inducció mútua

6.6 Energia magnètica d’un corrent
are
6.7 Energia d’un solenoide: energia del camp magnètic

.V
6.8 Circuit R-L

,M
CAPÍTOL 7 CORRENT ALTERN ................................................................................ 101

7.1 Corrent altern
nza
7.2 Corrent altern en una resistència: potència mitjana i valors eficaços

7.3 Corrent altern en una inductància: reactància i potència
ore
7.4 Corrent altern en un condensador: reactància i potència

7.5 Representació vectorial de les magnituds sinusoïdals
.M
J.L
na
rc elo
7.6 Representació complexa de les magnituds sinusoïdals
Ba
7.7 Corrent altern a R, L i C: amplituds complexes
7.8 Circuit RLC sèrie : llei d’Ohm i impedància
de
7.9 Associació d’impedàncies
7.10 Potència d’un corrent altern
itat
7.11 Ressonància
7.12 Transformador
ers
niv
CAPÍTOL 8 EQUACIONS DE MAXWELL I ONES ELECTROMAGNÈTIQUES..119
8.1 Corrent de desplaçament
.U
8.2 Equacions de Maxwell
8.3 Ones electromagnètiques
tica
8.4 Energia d’una ona electromagnètica
8.5 Polarització
Òp
8.6 Espectre electromagnètic
9.1 Naturalesa de la llum

d ai
CAPÍTOL 9 REFLEXIÓ I REFRACCIÓ DE LA LLUM ........................................... 131
lica
9.2 Propagació de la llum: principis de Huygens i de Fermat
9.3 Índex de refracció
Ap
9.4 Reflexió i refracció: lleis de Snell

9.5 Reflexió total i miratges
ica
9.6 Dispersió
Fís
CAPÍTOL 10 MIRALLS, DIOPTRES I LENTS .......................................................... 139

ent
10.1 Formació d’imatges

10.2 Miralls plans
tam
10.3 Miralls esfèrics

10.4 Dioptres
par
10.5 Lents primes

10.6 Associació de lents
De
10.7 Sistemes de múltiples elements òptics

la.
10.8 Aberracions
are
CAPÍTOL 11 INSTRUMENTS ÒPTICS ....................................................................... 159

.V
11.1 Càmera fotogràfica

11.2 Ull
,M
11.3 Lent d’augment

11.4 Microscopi
nza
11.5 Telescopi
ore
.M
J.L
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
1
elo
Capítol 1: Camp elèctric
rc
CAPÍTOL 1 CAMP ELÈCTRIC
Ba
1.1 Càrrega elèctrica
de
1.2 Llei de Coulomb
1.3 Camp elèctric
itat
1.4 Representació d’un camp vectorial: línies del camp elèctric
ers
1.5 Distribucions contínues de càrrega
1.6 Camp elèctric de distribucions contínues de càrrega
niv
1.7 Dipol elèctric
1.8 Flux d’un camp vectorial
.U
1.9 Flux del camp elèctric: llei de Gauss
tica
1.10 Càlcul del camp elèctric a partir de la llei de Gauss
1.11 Circulació d’un camp vectorial
Òp
1.12 Circulació del camp elèctric
ai
Aquest capítol és el primer dels tres dedicats a la part de l’electromagnetisme denominada
d
lica
electrostàtica i que tracta sobre la interacció de les càrregues elèctriques en repòs. Les forces
entre les càrregues s’estudien introduint el concepte de camp elèctric, camp que és anomenat
Ap
electrostàtic quan en un context general es vol precisar que correspon a càrregues en repòs.
ica
1.1 CÀRREGA ELÈCTRICA

La matèria està constituïda per àtoms, i aquests per electrons, protons i neutrons. Aquestes
Fís
partícules s'exerceixen forces atractives degudes a la interacció gravitatòria que s'atribueix a la

nt
seva massa. A més, els electrons i els protons s'exerceixen forces molt més intenses que
me
corresponen a l'anomenada interacció electromagnètica i que s'atribueix a la seva càrrega

elèctrica. Les forces entre electrons i entre protons són repulsives. Les forces entre un electró i
rta
un protó són atractives. A l'electró se li atribueix una càrrega de signe negatiu i al protó una
epa
càrrega de signe positiu. El neutró no interactua, no té càrrega, es diu que és neutre. Les forces
entre dos electrons, dos protons o un electró i un protó tenen la mateixa intensitat. D'això es
a. D
dedueix que les càrregues de l'electró i del protó són iguals, només difereixen en el signe.
S'escriuen respectivament -e, +e, sent e>0 l'anomenada càrrega elemental. És remarcable
rel
aquesta igualtat si es té en compte que, en canvi, les masses de les dues partícules són molt
Va
diferents.
Un objecte material té un nombre molt gran d'àtoms, i per tant d'electrons i de protons. Si
M.
té igual nombre d'electrons que de protons, la seva càrrega total, dita també la seva càrrega neta
o simplement la seva càrrega, és nul·la. Si estan a més uniformement repartits,
,
nza
macroscòpicament els efectes d'ambdós es compensen i l'objecte es comporta com si no tingués

càrregues, l'objecte és neutre. Ara bé, si té més electrons que protons, predomina l'efecte dels
ore
electrons, i l'objecte té una càrrega negativa que correspon a la de l'excés d'electrons. En el cas
oposat, té una càrrega positiva que correspon a la de l'excés de protons.
.M
J.L
na
2
rc elo
En certs materials, com els metalls, part dels electrons es poden moure lliurement, són els
Ba
materials conductors. En altres materials, com el vidre, els electrons estan lligats als àtoms i no
es poden moure lliurement, són els materials aïllants o dielèctrics.
de
Propietats de la càrrega elèctrica:
- La càrrega elèctrica és un atribut de les partícules, és quelcom intrínsec, no quelcom que
itat
se’ls hi pugui posar o treure.
ers
- Existeixen dos tipus de càrregues elèctriques, positives i negatives. Les càrregues del mateix
signe s’exerceixen forces repulsives i les càrregues de signe diferent s’exerceixen forces
niv
atractives.
.U
- La càrrega elèctrica està quantitzada. Els valors de la càrrega elèctrica són múltiples de la
càrrega elemental e.
tica
- La càrrega elèctrica es conserva. En tot sistema tancat la suma algebraica de les càrregues
positives i negatives es manté constant.
Òp
Al Sistema Internacional (SI) la unitat de càrrega elèctrica és el coulomb* i el seu símbol és
C. El coulomb és una unitat derivada de l’ampere, A (unitat d’intensitat de corrent elèctric que
ai
serà definida al capítol 5), i 1 C = 1 A·s. Una càrrega de 1 C és molt gran, per això s’utilitzen
d
lica
sovint els submúltiples µC, nC i pC. A més e = 1,602·10-19 C.
Als experiments típics d’electrostàtica es treballa amb càrregues de l’ordre de pC-nC molt
Ap
superiors a la càrrega elemental. Per això, macroscòpicament la quantització de la càrrega no

resulta observable.
ica
1.2 LLEI DE COULOMB

Fís
Si es tenen dues càrregues puntuals† en repòs i al buit, experimentalment s’observa que

nt
sobre cada càrrega actua una força

me
- dirigida segons la recta que uneix las càrregues,

- repulsiva si les càrregues són del mateix signe i atractiva si són de signe diferent,
rta
- proporcional al valor de les càrregues, i

epa
- inversament proporcional al quadrat de la distància entre les càrregues.

Aquest enunciat constitueix la llei de Coulomb i es pot expressar matemàticament
a. D
mitjançant
 qq
F12 = k 1 2 2 r̂12
rel
r12

Va
on F12 és la força que la càrrega q1 exerceix sobre la càrrega q2, r̂12 és el vector unitari
 
corresponent al vector r12 que va de la posició de q1 a la posició de q2 ( r̂12  r12 / r12 ), i k una
M.
constant de proporcionalitat, k=8,99·109 Nm2C-2. Al SI k s’escriu com k=1/(4πεo), sent εo=

,
8.845x10-12 N-1m-2C2‡, amb la qual cosa

nza
ore
* En honor a Charles-Augustin de Coulomb (1736-1806).

† Càrregues d’objectes de dimensions molt petites comparades amb la distància que els separa.
.M
‡ En comptes de N-1m-2C2 habitualment s’escriu F/m, sent F el símbol de farad, unitat que es definirà al capítol 3.
J.L
na
3
elo
rc
 1 q1 q 2
F12 = r̂12
Ba
4 0 r122
 
La càrrega q2 exerceix sobre la càrrega q1 una força F21  F12 , i per tant es compleix la
de
tercera llei de Newton (principi d’acció i reacció).
itat
En el cas d’un sistema de N càrregues puntuals, la força sobre la càrrega qj és igual a la
suma de les forces que cadascuna de les altres càrregues qi (i=1,2,….,N , i≠j) exerciria sobre
ers
ella sense la presència de les altres càrregues, és a dir es compleix el principi de superposició
niv
de les forces. La força és doncs
 1 N qi q j
.U
Fj = 
4 0 i =1,i  j rij2
r̂ij
tica
sent r̂ij el vector unitari amb origen a la càrrega qi i final a la càrrega qj, i rij la distància entre
Òp
les càrregues qi i qj.
Exemple 1.1 Càlcul de les forces que actuen sobre quatre càrregues puntuals iguals q
col·locades als vèrtexs d’un quadrat de costat a
 
d ai 
lica
La força que actua sobre la càrrega q1 (Figura 1.1) és F1  F21  F31  F41 . Com que
q1=q2=q3=q4=q, és
Ap
  â x  â y 
2 2 2
1 q 1 q 1 q
F21 = â , F = , F = â x ,
4 o a 2 4  o ( 2 a ) 2 4  o a 2
y 31 41
ica
2
i sumant les tres forces s’obté
Fís
 1 2 q
2
F1 = (1  ) 2 (â x  â y)
4  o
nt
4 a
me
rta
epa
a. D
rel
Va
, M.
nza
ore
Figura 1.1
.M
J.L
na
4
elo
rc
Per a les altres càrregues, procedint anàlogament, o bé considerant la simetria, resulta:
Ba
 1 2 q
2  1 2 q
2
F2 = (1  ) 2 (â x  â y) , F3 = (1  ) 2 ( â x  â y)
4 o 4 a 4  o 4 a
de
 1 2 q
2
1 1 q
2
F4 = (1  ) 2 ( â x  â y) , F1  F2  F3  F4 = ( 2 ) 2
itat
4  o 4 a 4  o 2 a
ers
1.3 CAMP ELÈCTRIC
niv
La interacció entre dues càrregues puntuals q1 i q2 pot ser considerada des de dos punts de
.U
vista:
tica
a) Acció directa a distància
La força sobre la càrrega q2 és deguda directament a la càrrega q1.
Òp
 1 q1 q 2
F12 = r̂12
4 0 r122
b) Creació i acció del camp d ai
lica
- La càrrega q1 causa una modificació a l’espai que l’envolta, i es diu que crea un camp.
- El camp creat per la càrrega q1 actua sobre la càrrega q2 i causa la força sobre ella.
Ap
Llavors, si la llei de Coulomb s’escriu

 1 q1
ica
F12 = ( r̂12 ) q 2
4 0 r122
Fís
el terme entre parèntesi només depèn de la càrrega q1 i de la posició de la càrrega q2 respecte a

ella, no del seu valor, i la força sobre q2 és proporcional a q2. Per això, aquest terme podria
nt
representar l’efecte de creació del camp, i s’identificarà amb la intensitat del camp elèctric, o
me

simplement camp elèctric, E12 .
rta
En el cas de dues càrregues puntuals, la càrrega q1 crea doncs el camp elèctric

epa
 1 q1
E12 = r̂12
4 0 r122
a. D

i el camp elèctric E12 actua sobre la càrrega q2 produint la força (Figura 1.2)
  1 q1 q2
rel
F12 = q 2 E12 = r̂12

4 0 r122
Va
Es considera que el camp que crea una càrrega existeix independentment de que hi hagi o

M.
no una altra càrrega al seu entorn. Així, el camp elèctric E que una càrrega q situada al punt M
crea al punt P és
,

nza
1 q
E= r̂
4 0 r 2
ore
 
sent r̂  r / r , i r el vector de posició de P respecte de M. Tanmateix, l’única forma de verificar
.M
que existeix el camp elèctric és col·locar una càrrega i veure que sobre ella actua una força.
J.L
na
5
elo
rc
Per altra banda, si en un punt P en què existeix un camp elèctric E es col·loca una càrrega
 
Ba
q, sobre la càrrega actua una força F  q E .
de
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 1.2
Observeu que el camp elèctric en cada punt de l’espai es pot obtenir col·locant en cada punt

ai
una càrrega q i mesurant la força F que actua sobre ella. El camp elèctric és simplement

d
lica
 F
E
q
Ap
i aquesta és l’expressió que defineix en general per a qualsevol sistema de càrregues el camp
elèctric. El camp elèctric en un punt de l’espai és la força que per unitat de càrrega actua sobre
ica
una càrrega de prova suficientment petita (en valor i dimensions) col·locada en el punt. Aquesta
Fís
càrrega ha de tenir un valor petit per tal que al col·locar-la al punt no s’alteri el sistema i per
tant el camp elèctric que es vol mesurar.
nt
Quan en cada punt de l’espai hi ha definit el valor d’una magnitud vectorial, es té un camp
me
vectorial, i el camp elèctric és un exemple de camp vectorial.

rta
El camp elèctric és molt útil per descriure com interacciona un sistema de càrregues. Si es
coneix el camp elèctric que crea en una regió de l’espai, resulta fàcil saber quina serà l’acció
epa
sobre una càrrega o càrregues col·locades en aquesta regió, sense necessitat de conèixer ni les
posicions ni els valors de les càrregues del sistema.
a. D
En el cas d’un sistema de càrregues puntuals val el principi de superposició dels camps
elèctrics, que és una conseqüència del principi de superposició de les forces elèctriques. En
rel
efecte, si hi ha N càrregues qi (i=1,2,...,N) als punts Mi i al punt P es col·loca una càrrega q, la

Va

força sobre aquesta càrrega, en termes dels vectors ri que tenen origen a Mi i final a P, serà
 1 N qi q
M.
F=  r̂i
4 0 i=1 ri2
 
,
i com que E  F / q , resulta

nza
 1 N qi
E=  r̂i
4 0 i=1 ri2
ore
i per tant
.M
J.L
na
6
rc elo
 N   1 qi
E =  Ei , sent E i = r̂i
Ba
i =1 4 0 ri2
Al SI la unitat de camp elèctric és N/C, o bé V/m , sent V el símbol de volt, unitat que es
de
definirà al capítol 2.
itat
1.4 REPRESENTACIÓ D’UN CAMP VECTORIAL: LÍNIES DEL CAMP ELÈCTRIC
ers
Un camp vectorial es pot representar dibuixant en determinats punts vectors indicadors del
valor del camp. També s’utilitzen les línies de camp. Una línia de camp és una línia traçada de
niv
manera que la seva direcció en qualsevol punt (la direcció de la seva tangent) és igual a la del
.U
camp en aquest punt. Per representar el camp es dibuixen només algunes línies i s'adopta el
següent criteri: la densitat de línies en l'entorn d'un punt és proporcional al mòdul del camp en
tica
el punt. És a dir, si en un punt es considera un element de superfície perpendicular al camp, el
nombre de línies que el travessen dividit per la seva àrea és proporcional al mòdul del camp en
Òp
el punt. D'aquesta manera les línies, a més d'indicar la direcció del camp (i el seu sentit si
ai
s'afegeix una fletxa), donen informació sobre el mòdul: en les zones on les línies estan més
[menys] separades el camp és menys [més] intens. d
lica
Exemple 1.2 Línies del camp elèctric degut a: a) una càrrega puntual, b) dues càrregues
Ap
puntuals iguals, c) dues càrregues puntuals de valors oposats, d) dues càrregues puntuals de
signes diferents
ica
Fís
nt
me
rta
(a) (b) (c) (d)

epa
Figura 1.3
a. D
Una propietat general de les línies d'un camp vectorial és que dues línies no es poden tallar,
perquè si es tallessin, en el punt de tall el camp tindria dos valors diferents, cosa que no és
rel
possible.
Va
Les propietats particulars de les línies del camp elèctric creat per un sistema de càrregues
estacionari (que no varia amb el temps) són:
M.
 Les línies comencen a les càrregues positives i van a les càrregues negatives o l'infinit.
 Les línies acaben a les càrregues negatives i vénen de les càrregues positives o de l'infinit.
,
nza
 El nombre de línies que comencen a una càrrega positiva, o acaben a una càrrega negativa,
és proporcional al valor de la càrrega.
ore
 A les proximitats d'una càrrega les línies tenen una configuració radial.
.M
J.L
na
7
elo
rc
 Als punts molt allunyats d'un sistema de càrregues, les línies tenen una configuració radial
Ba
si la càrrega total del sistema és no nul·la.
 Les línies no són mai tancades.
de
Aquestes propietats es poden justificar tenint en compte les propietats del camp elèctric
itat
que seran estudiades als apartats 1.9 i 1.12 d'aquest capítol.
ers
1.5 DISTRIBUCIONS CONTÍNUES DE CÀRREGA
Encara que a nivell microscòpic la càrrega es distribueix de forma discreta, a nivell
niv
macroscòpic la càrrega es pot considerar distribuïda de forma contínua, i l'estat de càrrega d'un
.U
cos es caracteritza mitjançant la densitat volúmica de càrrega ρ (càrrega per unitat de volum)
que en general varia d'un punt a un altre de la distribució. Si a la distribució es considera un
tica
punt, i al seu entorn un volum Δv, aquest conté una càrrega (càrrega neta) Δq. Si Δv és prou
petit a escala macroscòpica però encara molt gran a escala microscòpica, la densitat volúmica
Òp
de càrrega ρ en el punt és
Δq dq
ai
ρ = lim
=
Δv0 Δv dv d
lica
La càrrega total Q de la distribució es calcula integrant dq = ρ dv en tot el volum v de la
distribució
Ap
Q =   dv
v
ica
Les distribucions en què ρ és constant es denominen uniformes o homogènies, i en elles

Q
Q =   dv =  dv   v ,  
Fís
v v
v
sent v el volum de la distribució de càrrega*.
nt
me
Exemple 1.3 Càlcul de la càrrega Q d’una esfera de radi a que té una densitat volúmica de
càrrega uniforme ρ .
rta
epa
4
Si ρ és constant, Q    dv   v , i com que v   a 3 , resulta
v
3
a. D
4
Q   a 3
3
rel
Exemple 1.4 Càlcul de la càrrega Q d’una esfera de radi a que té una densitat volúmica de
càrrega ρ  C r , sent C una constant i r la distància al centre de l’esfera
Va
Q    dv   C r dv  C  r dv
M.
v v v
Per calcular aquesta integral convé descompondre l’esfera en elements de volum per als
,
nza
quals r sigui constant. Aquests elements són capes esfèriques concèntriques de radi r i gruix dr
* Noteu que “volum” i “v” s’utilitzen per designar dos conceptes diferents. Quan es diu distribució de càrrega en
ore
un volum, o es posa v sota del signe integral, el volum es refereix a la regió de l’espai on es troba la distribució.
En canvi, el dv de la integral o la v que apareix a l’última fórmula es refereixen al volum com magnitud física (i
.M
per tant mesurable) que indica l’extensió d’un volum (regió de l’espai).
J.L
na
8
rc elo
(Figura 1.4). El volum d’una d’aquestes capes és dv  4 π r 2 dr , i per tant la càrrega de l’esfera
Ba
serà
a a a
r4
Q  C  r dv  C  r 4  r dr  4  C  r dr  4  C
2 3
  C a4
de
v 0 0
40
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 1.4
Òp
En general, un cos carregat es pot tractar com una distribució volúmica de càrrega de
densitat ρ. No obstant això, certes distribucions, depenent de les seves dimensions i les
ai
distàncies als punts on s'observen els seus efectes, es poden tractar com distribucions
d
superficials, distribucions lineals o elements puntuals. Es poden considerar com a càrregues
lica
puntuals aquelles distribucions de càrrega en què les seves dimensions són molt petites en
comparació amb la distància des d'on s'observen els seus efectes. En canvi, si el cos carregat té
Ap
una dimensió molt menor que les altres dues, es pot assimilar a una superfície S amb una
distribució superficial de càrrega. Aquesta estarà caracteritzada per la densitat superficial de
ica
càrrega σ (càrrega per unitat d'àrea) definida per

Fís
dq
=
dS
nt
sent dq la càrrega corresponent a un element de superfície d’àrea dS*. La càrrega de la

me
distribució serà llavors

Q =   dS
rta
S
epa
Si el cos carregat té dues dimensions molt més petites que l’altra, pot ser assimilat a una línia
L amb una distribució lineal de càrrega, caracteritzada per la densitat lineal de càrrega λ
a. D
(càrrega per unitat de longitud) definida per

dq
=
rel
d
sent dq la càrrega corresponent a un element de línia de longitud d . La càrrega de la distribució
Va
serà llavors
Q =   d
M.
L
,
nza
ore
* Noteu que amb la lletra S es designarà tant la superfície (regió de l’espai) com la seva àrea (magnitud física).
.M
J.L
na
9
elo
rc
1.6 CAMP ELÈCTRIC DE DISTRIBUCIONS CONTÍNUES DE CÀRREGA
Ba
a) Distribucions volúmiques
Sigui una distribució volúmica de càrrega de densitat ρ en un volum v. Per calcular el camp
de
elèctric que crea en un punt P (Figura 1.5), es pot descompondre el volum en elements
itat
infinitesimals de volum dv amb càrrega dq=ρdv, i considerar cada element com una càrrega
puntual. El camp elèctric creat per un element serà
ers
 1 dq 1  r̂
dE = r̂ = dv
niv
4 0 r 2
4 0 r2
 
i aplicant el principi de superposició, el camp creat per tota la distribució, E =  dE , resulta
.U
v
 1  r̂

tica
E= dv
4  0 v r 2
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Figura 1.5
Fís
b) Distribucions superficials i lineals

nt
De manera anàloga es pot procedir per obtenir el camp creat en un punt P per una distribució
me
superficial de càrrega de densitat σ en una superfície S (Figura 1.6),

  r̂
rta
1
E= 
4  0 S r 2
dS
epa
a. D
rel
Va
M.
Figura 1.6
,
nza
o bé per obtenir el camp creat en un punt P per una distribució lineal de càrrega de densitat λ
ore
en una línia L (Figura 1.7)

.M
J.L
na
10
elo
  r̂
rc
1
E= 
4  0 L r 2
d
Ba
de
itat
ers
niv
Figura 1.7
.U
tica
Exemple 1.5 Càlcul del camp elèctric que un anell de radi a i càrrega Q distribuïda
uniformement crea en un punt del seu eix
Òp
Els vectors dels camps elementals que creen en un punt de l’eix els diversos elements de
longitud de l’anell formen un con. Per tant, la suma de les components perpendiculars a l’eix
ai
serà nul·la i caldrà considerar només les components dels camps en la direcció de l’eix (Figura
1.8)
d
lica
Ap
ica
Fís
nt
me
rta
epa
Figura 1.8
 
La component dE z del camp dE creat per l’element de longitud d  és dE z  dE cos  sent
a. D
dq λ d Q
dE   i λ . Per tant
4πε 0 r 2
4πε 0 r 2
2πa
rel
 d cos 
dE z 
4 0 r 2
Va
Per a tots els punts de l’anell l’angle α i la distància r són constants. El camp total serà
M.
doncs
 2a cos  Qcos 
E   dE z â z  â z 
,
â z
nza
L 4 0 r 2
4 0 r 2
z z
ore
i tenint en compte que r  a 2  z 2 i cos    , resulta

r a 2  z2
.M
J.L
na
11
elo
rc
1 Qz
E= â z
4  0
Ba
(a 2 + z2 )3
de
1.7 DIPOL ELÈCTRIC
itat
Un dipol elèctric és un sistema de dues càrregues de diferent signe i igual valor absolut. Es
consideraran càrregues puntuals q1<0 i q2>0, amb q1 = -q2 = -q (q>0), i distants  .
ers
a) Acció d’un camp elèctric sobre un dipol

niv
Quan un dipol es troba en un camp elèctric uniforme E , sobre les càrregues actuen sengles
     
forces F1  q1E i F2  q 2 E , tals que F1  F2 . Aquestes forces donen una força resultant nul·la
.U
   
F  F1  F2  0 , i un moment resultant  no nul si les forces, tot i sent paral·leles, no estan
tica
dirigides sobre la mateixa recta. Els moments corresponents a cada força, prenent un punt de
referència arbitrari O, seran (Figura 1.9)
       
Òp
1  r1  F1 , 2  r2  F2   r2  F1
i el moment resultant
       
ai
  1  2  ( r1  r2 )  q1E  q   E
que es pot escriure com d
  
lica
pE
sent
 
Ap
pq
l'anomenat moment del dipol. Aquest és un vector que va de la càrrega negativa a la positiva i
ica
només depèn de paràmetres propis del dipol (càrrega i separació de les càrregues).
Fís
nt
me
rta
epa
a. D
Figura 1.9
rel
El moment del parell de forces que actua sobre el dipol és un vector perpendicular al

moment del dipol i al camp elèctric. Per l’acció de  el dipol tendeix a girar per posar el seu
Va
 
moment p en la direcció i sentit del camp E .
M.
Noteu que per determinar l'acció que el camp elèctric uniforme exerceix sobre el dipol és
suficient conèixer el moment del dipol, i no cal conèixer els valors particulars de les càrregues
,
nza
i de la seva separació.
Si el camp elèctric no és uniforme, les forces sobre les dues càrregues del dipol ja no
ore
 
verifiquen que F1  F2 , i llavors actua una força resultant i un moment resultant. En aquest
.M
J.L
na
12
rc elo
cas, el moment tendeix a orientar el dipol en la direcció i sentit del camp, i un cop orientat, la
Ba
força resultant el traslladarà cap a la regió on el camp és més intens. (Comproveu aquest resultat
considerant un camp amb línies convergents i un camp amb línies divergents).
de
b) Configuració del camp elèctric creat per un dipol
itat
La determinació de l'expressió analítica del camp elèctric creat pel dipol en qualsevol punt,
suma dels camps deguts a les dues càrregues, no és senzilla. Per això, aquí es considerarà només
ers
la configuració del camp elèctric que s'obté i que ha estat indicada a la Figura 1.3c. Les línies
niv
surten de la càrrega positiva i van a parar a la càrrega negativa formant dos lòbuls simètrics.
Per a punts prou allunyats del dipol la configuració del camp elèctric que crea depèn només del
.U
moment del dipol, no dels valors particulars de les càrregues i de la seva separació. Observeu,
tica
a més, que per als punts allunyats del dipol les línies de camp no mostren una configuració
radial. Per a aquests punts el camp presenta en cada direcció una dependència amb la distància
Òp
r al dipol segons r-3. El camp disminueix doncs més ràpidament que en el cas d’una sola càrrega.
L'estudi del dipol elèctric té interès perquè algunes molècules es comporten com dipols, i
ai
també tots els àtoms i molècules en presència d'un camp elèctric.
d
lica
1.8 FLUX D’UN CAMP VECTORIAL
a) Camp uniforme i superfície plana perpendicular al camp
Ap

El flux d’un camp vectorial uniforme  , de mòdul Λ, a través d’una superfície plana
ica
perpendicular d’àrea S, és per definició

   S
Fís
i val el signe + quan la superfície es travessa en el mateix sentit que el del camp, i val el signe
– quan es travessa en sentit oposat. La Figura 1.10 il·lustra els signes del flux i en ella les fletxes
nt
curtes indiquen el sentit en què es travessa la superfície*.

me
rta
epa
a. D
rel
Figura 1.10
Va
El flux d’un camp es pot relacionar amb les línies del camp. Recordeu que a l’apartat 1.4
M.
s’ha indicat que les línies del camp es dibuixen de manera que el seu nombre a través d’una
superfície d’àrea unitat perpendicular al camp sigui proporcional al valor del camp. És a dir
,
N/S = k Λ, per tant Λ S = N / k i    N / k . El flux del camp a través de la superfície és doncs

nza
ore
* El flux d’un camp vectorial no s’ha de confondre amb el que s’utilitza a la física en els fenòmens de transport i
que es refereix a la quantitat de la magnitud (massa, calor, energia) que travessa una superfície per unitat d’àrea i
.M
de temps.
J.L
na
13
elo
rc
proporcional al nombre de línies que travessen la superfície, i si es pren k=1, llavors el valor
Ba
absolut del flux és igual al nombre de línies que travessen la superfície.
b) Camp uniforme i superfície plana no perpendicular al camp
de
Si en aquest cas se segueix considerant que el flux a través de la superfície coincideix amb
itat
el nombre de línies del camp que la travessen, el flux a través de la superfície S (Figura 1.11)
coincidirà amb el flux a través de la superfície S’ projecció de S en la direcció perpendicular al
ers
camp
niv
   S'   S cos 

.U
A la superfície plana se li pot associar el vector superfície S que té direcció perpendicular
a la superfície, mòdul l’àrea S de la superfície, i com sentit, el sentit en què es travessa la
tica
superfície. El vector superfície se sol expressar en termes del vector unitari n̂ de manera que

S  S n̂ . Llavors el flux es pot escriure
Òp
  
  ·S  · n̂ S
ai
i per tant coincideix amb el producte de la component (projecció) del camp en la direcció
perpendicular a la superfície per l’àrea. d
lica
Ap
ica
Fís
nt
Figura 1.11
me
c) Camp no uniforme i superfície no plana

rta
En aquest cas es pot descompondre la superfície en elements de superfície d’àrea dS, amb
 
un vector associat dS  n̂ dS , per tal que  pugui considerar-se uniforme sobre ella (Figura
epa
 
1.12). El flux de  a través de dS serà
a. D
  
d  · dS  · n̂ dS
El flux a través de la superfície S s’obtindrà sumant (integrant) els fluxos corresponents a tots
rel
els elements dS, és a dir

  
Va
   · dS   · n̂ dS
S S
M.
Si la superfície S és tancada, la integral anterior s’escriu

  
   · dS   · n̂ dS
,
nza
S S
i en aquest cas el sentit en què es travessa la superfície, i per tant el del vector superfície, es
ore
pren sempre per conveni cap a l’exterior del volum delimitat per la superfície.
.M
J.L
na
14
rcelo
Ba
de
itat
ers
niv
Figura 1.12
.U
Exemple 1.6 Flux del camp de velocitats en un fluid
tica
En un fluid (líquid o gas) en moviment les velocitats de les partícules del fluid als diferents

punts constitueixen un camp vectorial, l’anomenat camp de velocitats. Si la velocitat v del
Òp
fluid és uniforme, el flux a través d’una superfície plana perpendicular a la velocitat i d’àrea
S, travessada en el sentit de la velocitat, és
ai
 
   v·dS   v dS  v  ds  v S
d
lica
S S S
Aquest flux es pot relacionar amb el volum de fluid que travessa la superfície. En efecte, en un
interval de temps Δt les partícules que travessen la superfície S són les contingudes en un
Ap
cilindre de base S i altura vΔt, el volum del qual és ΔV=SvΔt. Per tant vS=ΔV/Δt i Φ=ΔV/Δt.
ica
El flux del camp de velocitats a través de la superfície és doncs el cabal (volum de fluid que
per unitat de temps travessa la superfície).
Fís
1.9 FLUX DEL CAMP ELÈCTRIC: LLEI DE GAUSS

nt
El flux del camp elèctric d’una càrrega puntual q a través d’una superfície esfèrica S de radi
me
R amb centre O en la posició de la càrrega (Figura 1.13), com que r̂  n̂ , és

 
rta
q q q q
   E·dS   n̂·n̂dS  2 
dS  4R 2 
4 o R 2
4 o R S 4 o R 2
o
epa
S S
a. D
rel
Va
,M.
nza
Figura 1.13
ore
Considereu ara el flux que la mateixa càrrega q crea a través d’una superfície S tancada de
.M
J.L
na
15
elo
rc
forma arbitrària. Si la càrrega és a dins del volum delimitat per S, totes les línies del camp
Ba
elèctric que travessen S també travessen la superfície S’ d’una esfera amb centre a la posició
de la càrrega i continguda dins del volum delimitat per S (Figura 1.14). Consegüentment el flux
de
del camp a través de S coincideix amb el flux del camp a través de S’, i per tant
    q
itat
   E·dS   E·dS 
S S
o
ers
En canvi, si la càrrega q és a fora del volum delimitat per S (Figura 1.15), les línies del
camp que travessen la superfície S, en una part d’ella ho fan cap a l’interior del volum delimitat
niv
per S, i a l’altra part ho fan cap a l’exterior del volum. Els fluxos a través de les dues parts de
.U
la superfície són doncs iguals i de signes oposats, i el flux total és nul.
 
   E·dS 0
tica
S
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Fís
Figura 1.14 Figura 1.15
En el cas general d’un sistema de càrregues i una superfície tancada, unes càrregues estaran
nt
me
a l'interior del volum delimitat per la superfície i altres estaran a l'exterior. Llavors el flux del
camp elèctric creat pel sistema de càrregues a través de la superfície S és la suma dels fluxos
rta
creats per cadascuna de les càrregues, i una càrrega qj dins del volum delimitat per S contribuirà
epa
al flux amb qj/εo , mentre que una càrrega fora del volum donarà una contribució nul·la. Per
tant
a. D
  Q
   E·dS  i
S
o
rel
sent Qi la càrrega total de l'interior del volum delimitat per S, que pot correspondre tant a
Va
càrregues puntuals com a distribucions contínues de càrrega. És a dir, el flux del camp elèctric
creat per un sistema de càrregues a través d'una superfície tancada S coincideix amb el quocient
M.
de la càrrega total dins del volum delimitat per S i la permitivitat del buit, i això constitueix la
llei de Gauss*. La superfície tancada a la qual s’aplica la llei de Gauss se sol dir que és una
,
nza
superfície gaussiana.
ore
.M
* Carl Friedrich Gauss (1777-1855).

J.L
na
16
rcelo
Noteu que encara que el camp és el creat per totes les càrregues del sistema, el flux del camp
Ba
a través de la superfície tancada depèn només de la càrrega total de l'interior, sense que
influeixin en el flux (però sí en el camp) les càrregues de l’exterior.
de
La llei de Gauss és una conseqüència de la llei de Coulomb, i en particular del fet que la
força entre dues càrregues depengui del quadrat de la distància. Observeu que la primera
itat
expressió del flux que s’ha calculat no resultaria tan simple si la dependència amb la distància
ers
fos segons un exponent diferent de menys dos.
niv
1.10 CÀLCUL DEL CAMP ELÈCTRIC A PARTIR DE LA LLEI DE GAUSS
.U
La llei de Gauss permet calcular de forma senzilla el camp elèctric creat per distribucions de
càrrega que presenten suficient simetria. Per a això cal procedir de la manera següent:
tica
 Determineu si la distribució de càrrega presenta suficient simetria. Cal que la densitat sigui
només funció de la distància a un punt (simetria esfèrica), o bé a un eix (simetria cilíndrica),
Òp
o bé a un pla (simetria plana).
 Determineu la direcció del camp elèctric a partir de consideracions de simetria.
ai
 Considereu com a superfície gaussiana una superfície tancada que passi pel punt en el qual
d
lica
es vol determinar el camp, i que en tots els seus punts el camp sigui perpendicular a la
superfície i tingui el mateix mòdul, o bé que compleixi aquesta condició en una part de la
Ap
superfície i en la part restant el camp sigui tangent a la superfície.

 Calculeu el flux del camp elèctric a través de la superfície gaussiana.
ica
 Calculeu la càrrega continguda dins del volum delimitat per la superfície gaussiana.
Fís
 Apliqueu la llei de Gauss a la superfície gaussiana i deduïu el valor del camp elèctric.
Les superfícies gaussianes per calcular el camp elèctric en el cas de sistemes de càrregues
nt
amb simetria esfèrica són superfícies esfèriques, i en el cas de sistemes amb simetria cilíndrica
me
o plana són superfícies de cilindres.

rta
Exemple 1.7 Càlcul del camp elèctric creat per una esfera de radi a carregada uniformement
epa
amb densitat volúmica 

La distribució de càrrega té simetria esfèrica i es podrà doncs aplicar la llei de Gauss per
a. D
calcular el camp elèctric que crea. El camp tindrà direcció radial com s’indica a la Figura
1.16 que mostra la composició dels camps creats per les parelles d’elements de volum simètrics.
rel
L’única component del camp, Er, només dependrà de la distància r al centre de l’esfera, i serà

Va
E  E r (r) â r , sent â r el vector unitari en la direcció radial.

La superfície gaussiana, S, per calcular el camp elèctric en un punt situat a la distància r
M.
 
del centre, serà una superfície esfèrica concèntrica de radi r. Sobre S, E i dS  â r dS són
 
,
nza
paral·lels i per tant E·dS  E r dS . El flux del camp elèctric a través de S, tenint en compte que
Er és constant a S, serà
ore
 
   E· dS   E r ds  E r  ds E r 4r 2
.M
S S S
J.L
na
17
elo
rc
Ba
de
itat
ers
niv
.U
Figura 1.16
tica
Llavors es pot aplicar la llei de Gauss, Φ=Qi/εo , a la superfície gaussiana S considerant
per separat el cas en què el punt és exterior a l’esfera, r>a, i el cas en què és interior, r<a.
Òp
Qi 1   4 3
Si r > a :    dv   dv  a
0 0 v 0 vi
0 3
E r 4r 
2 4a 3
3 o
, Er 
 a3
3 o r 2
,
  a3
E 
3 o r 2
d
â r
ai
,

E 
Q
4 o r 2
â r
lica
Qi 1   4 3
Si r < a :    dv   dv  r
Ap
0 0 vi
0 vi
0 3
4r 3 r  r 
ica
Qr
E r 4r 2  , Er  , E â r , E  â r
3 o 3 o 3 o 4 o a 3
Fís
Les expressions del camp elèctric s’han escrit també en termes de la càrrega total de
l’esfera Q=4πa3ρ/3 per posar de manifest que el camp és igual al que crearia una càrrega
nt
puntual al centre de l’esfera de valor igual al de la càrrega continguda dins del volum delimitat
me
per la superfície gaussiana.

rta
A la Figura 1.17 es mostra la representació gràfica del mòdul del camp en funció de la
distància al centre de l’esfera. Remarqueu que el camp és màxim a la superfície de l’esfera.
epa
a. D
rel
Va
, M.
Figura 1.17
nza
Exemple 1.8 Càlcul del camp elèctric creat per una distribució de càrrega uniforme de
ore
densitat σ en un pla molt extens

.M
J.L
na
18
rcelo
El problema presenta simetria plana i es podrà doncs calcular el camp elèctric aplicant
Ba
la llei de Gauss.
Si considereu un punt P1 situat a la distància a del pla, les contribucions al camp de tots
de
els anells concèntrics en que es pot descompondre el pla (Figura 1.18a) tenen direcció

itat
perpendicular al pla (Exemple1.5), i el camp total E1 serà perpendicular al pla. Per altra
  
banda, el camp E 2 al punt P2 simètric del punt P1 respecte del pla, serà E 2  E1 . A més, els
ers
punts situats en un costat del pla i a la mateixa distància del pla són equivalents, i en ells el
niv
camp elèctric tindrà el mateix valor.
La superfície gaussiana Sg per calcular el camp pot ser llavors la d’un cilindre amb una
.U
base circular S1 centrada al punt P1, l’altra base S2 centrada al punt P2 simètric de P1 respecte
tica
del pla i la superfície lateral cilíndrica Sℓ (Figura 1.18b). El flux a través de la superfície Sg
serà
Òp
       
 E
Sg
 dS   E
S1
 dS1   E
S2
 dS 2 
S
  dS
E

dai
A Sℓ el camp elèctric és tangent a la superfície i per tant el flux és nul. Com que als punts de S1

lica
el camp és E1 i perpendicular a S1, i als punts de S2 és E 2 i perpendicular a S2 , resulta
 
 E· dS   E1dS1   E 2dS2  E1S  E 2S  2ES
Ap
Sg S1 S2
sent S l’àrea de les bases, E=E1=E2 i havent considerat que σ>0.

ica
Fís
nt
me
rta
epa
a. D
Figura 1.18
Per altra banda, la càrrega continguda dins del cilindre és Qi = σS . Aplicant la llei de
rel
σS σ σ
Va
Gauss s’obté 2ES  , E i, independentment del signe de σ, és E  .

εo 2ε o 2ε o
M.
El camp no depèn doncs de la distància al pla, és perpendicular al pla, en cada semiespai

és uniforme i dirigit cap al pla si la càrrega és negativa, i en sentit oposat si és positiva. Si es
,
nza
considera un eix z en la direcció perpendicular al pla i origen al pla, el camp es pot posar
  z
E â z
ore
2 o z
.M
J.L
na
19
elo
rc
A la Figura 1.19 es mostra la dependència de la component del camp en la direcció z
Ba
perpendicular a la superfície quan σ>0. Observeu la discontinuïtat del camp quan es travessa
la superfície.
de
itat
ers
niv
.U
Figura 1.19
tica
1.11 CIRCULACIÓ D’UN CAMP VECTORIAL
Òp

La circulació Γ d’un camp vectorial uniforme  al llarg d’una línia recta de longitud ℓ en
ai
la direcció del camp, té com valor absolut el producte del mòdul del camp Λ per la longitud ℓ,
i és positiva o negativa segons que la recta es recorri en el sentit del vector camp, o en sentit
d
lica
contrari. Per tant Γ=  Λℓ.
Si la direcció del camp forma un angle α amb la recta, llavors la circulació és el producte
Ap
de la longitud de la recta ℓ per la component del camp en la direcció de la recta Λcosα, és a dir
Γ=Λℓcosα. Si en la direcció de la recta i el sentit de recorregut es considera un vector unitari ̂
ica
 
, llavors    cos   · , sent    ˆ .

Fís
En el cas general d’un camp no uniforme  i una línia no recta L (Figura 1.20), es pot
descompondre la línia en petits elements (segments) de longitud dℓ, associar a cadascun el
nt

vector tangent d   ˆ d , i considerar la circulació elemental
me
  
d  ·d   · ˆ d
rta
que coincideix doncs amb el producte de la component (projecció) del camp en la direcció de
epa
l’element de línia per la longitud de l’element. Llavors la circulació del camp al llarg de la línia
(anomenada també camí) L serà
a. D
  
   ·d    · ˆ d
L L
rel
Va
,M.
nza
Figura 1.20
Quan la circulació s’estableix al llarg d’una línia tancada L, s’escriu
ore
 
   ·d    · ˆ d
.M
L L
J.L
na
20
elo
rc
Observeu que el signe de la circulació depèn del sentit en què es recorre la línia.
Ba
Exemple 1.9 Circulació d’un camp de forces
 
de
Si el camp vectorial és un camp de forces F , la circulació de F al llarg d’una línia L és
 
Γ   F· d  , i coincideix amb el treball realitzat per la força actuant al llarg de la línia.
itat
L
ers
1.12 CIRCULACIÓ DEL CAMP ELÈCTRIC
niv
 
El treball que realitza la força F que un camp elèctric E fa sobre una càrrega puntual q
.U
quan aquesta es mou entre dos punts seguint una línia (o un camí) L és
 
W   F·d 
tica
L
 
i com que F  qE resulta
Òp
    W
W  q  E·d   q Γ , Γ   E·d  
q
ai
L L
És a dir la circulació del camp elèctric al llarg de L coincideix amb el treball que realitza la
d
força que el camp fa sobre una càrrega unitat quan aquesta es mou al llarg de L. Això confereix
lica
a la circulació del camp elèctric un clar significat físic. A continuació s’estudien les seves
propietats.
Ap
La circulació del camp elèctric creat per una càrrega puntual q en el punt O, al llarg d’una
ica
línia L amb inici al punt A i final al punt B (Figura 1.21), serà


  q â r · d 
   E·d  
4 0 L r 2
Fís
L

i com que â r · d   dr , resulta
nt
q 1 1
rB r
 1
me
B
q dr q

4 0 r r 2  4 0  r   4  r  r 
rA 0  A B 
rta
A
epa
a. D
rel
Va
M.
Figura 1.21
,
nza
La circulació del camp elèctric només depèn doncs de la posició dels punts inicial i final, i no
de la línia L. Per tant, serà igual per a qualsevol línia que uneixi els dos punts.
ore
Si la línia és tancada, el punt inicial i el punt final coincideixen, i la circulació és nul·la.

.M
J.L
na
21
elo
 
rc
   E ·d  0
Ba
L
Aquests resultats s'han obtingut per al camp elèctric creat per una càrrega puntual, però
de
aplicant el principi de superposició es poden generalitzar per al camp creat per una distribució
estacionària de càrrega qualsevol. Per tant, la circulació del camp elèctric entre dos punts només
itat
depèn de la posició dels punts, no del camí, i si el camí és tancat la circulació és sempre nul·la.
D'això es dedueix que les línies del camp elèctric no poden ser tancades, perquè si ho fossin la
ers
circulació seria no nul·la. De forma anàloga, el treball realitzat per la força que el camp elèctric
niv
exerceix sobre una càrrega quan aquesta es mou entre dos punts, també dependrà només de la
posició dels punts, no del camí, i si el camí és tancat, serà nul. La força és doncs conservativa.
.U
Els camps vectorials que com el camp elèctric tenen circulació nul·la al llarg de qualsevol
tica
línia tancada, es diu que són conservatius, i també irrotacionals*.
En el càlcul anterior, la integral de línia corresponent a la circulació ha deixat de dependre
Òp
 
de la línia L per passar a ser una integral definida simple gràcies a considerar que a r · d   dr .
D’això es dedueix que el caràcter conservatiu del camp elèctric és conseqüència directa del
ai
caràcter central† de la força elèctrica expressada per la llei de Coulomb.
d
lica
Resumint, les propietats fonamentals del camp elèctric creat per càrregues estacionàries
(camp electrostàtic) són:
Ap
  Qi
S  dS   0 (Llei de Gauss)
E
ica
 
 E  d   0 (Camp conservatiu)
Fís
Aquestes propietats són anàlogues a les del camp gravitatori i al proper capítol s’estudiaran les
nt
conseqüències derivades del caràcter conservatiu del camp.

me
rta
epa
a. D
rel
Va
, M.
nza
* Al capítol 6 es veurà que hi ha camps elèctrics, no originats per distribucions estacionàries de càrrega, que no
ore
són conservatius.
† Una força que s’exerceix des d’un punt és central si té la direcció radial i el seu mòdul només depèn de la
.M
distància, independentment del tipus de dependència amb la distància.

J.L
22
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
23
elo
Capítol 2 Potencial elèctric
rc
CAPÍTOL 2 POTENCIAL ELÈCTRIC
Ba
2.1 Treball i energia potencial
de
2.2 Energia potencial elèctrica
2.3 Diferència de potencial elèctric i potencial elèctric
itat
2.4 Potencial creat per càrregues puntuals
ers
2.5 Potencial creat per distribucions contínues de càrrega
2.6 Gradient d’un camp escalar
niv
2.7 Gradient del potencial i camp elèctric
.U
2.8 Superfícies equipotencials i línies de camp
tica
2.9 Potencial i camp
2.10 Energia d’un sistema de càrregues en un camp: energia d’un dipol
Òp
2.11 Energia de formació d’un sistema de càrregues
d ai
Al final de l’anterior capítol s’ha vist que les forces entre càrregues estacionàries (forces
lica
electrostàtiques) i el camp elèctric que creen (camp electrostàtic) són conservatius. La
conseqüència directa d’aquesta propietat és l’existència d’una energia potencial elèctrica i d’un
Ap
potencial elèctric que seran l’objecte d’estudi d’aquest capítol, i que a vegades són qualificats
explícitament d’electrostàtics.
ica
Fís
2.1 TREBALL I ENERGIA POTENCIAL

ent
Considereu el sistema constituït per la Terra i un objecte puntual. La Terra origina el camp

gravitatori i sobre l’objecte, degut a la seva massa, actua una força Fcamp que és el seu pes. Si
tam

sobre l’objecte actua a més una força externa Fex , la força total sobre l’objecte serà
par
  
Ftot  Fcamp  Fex . Si l’objecte es mou, el treball realitzat per la força total en un desplaçament,
De
Wtot , suma del treball de la força del camp, Wcamp , i del treball de la força externa, Wex ,
Wtot = Wcamp+ Wex
la.
serà igual a la variació de l’energia cinètica de l’objecte (teorema del treball - energia cinètica,
are
conseqüència de la segona llei de Newton),

Wtot = ΔEc = Ec final − Ec inicial
.V
sent Ec=½mv2 (m és la massa de l’objecte i v la seva velocitat).

,M
Com que la força del camp gravitatori és conservativa, el treball que realitza es pot posar
en termes de la variació de l’energia potencial, sent
nza
Wcamp = −ΔU = Uinicial − Ufinal

ore

La variació d’una magnitud A és la diferència entre el seu valor a l’estat final i el seu valor a l’estat inicial, i
.M
s’indica mitjançant ΔA.

J.L
na
24
rc elo
El treball realitzat per la força del camp és doncs l’oposat de la variació de l’energia potencial.
Ba
Llavors de les tres relacions anteriors resulta que
Wex = ΔEc + ΔU = Δ(Ec+U) = ΔEmecànica
de
El treball realitzat per la força externa és doncs igual a la variació de la suma de l’energia
cinètica i de l’energia potencial, és a dir a la variació de l’energia mecànica (Emecànica= Ec+U).
itat
Casos particulars:
ers

(a) Si no hi ha aplicada cap força externa, Fex  0 , serà Wex = 0, i per tant en aquest cas
niv
Wcamp = ΔEc = −ΔU
El treball realitzat per la força del camp coincideix amb la variació de l’energia cinètica i és
.U
l’oposat de la variació de l’energia potencial. Si el treball és positiu, l’energia cinètica augmenta
tica
i l’energia potencial disminueix. Si el treball és negatiu, l’energia cinètica disminueix i l’energia
potencial augmenta.
Òp
Exemple 2.1 Moviment lliure d’un objecte al camp gravitatori terrestre
d ai
Si es deixa caure lliurement un objecte, mentre cau, la força del camp gravitatori té la
mateixa direcció i sentit del moviment, per tant realitza un treball positiu, la velocitat creix i
lica
també doncs la seva energia cinètica, i en acostar-se a terra la seva energia potencial decreix
(va disminuint la capacitat de realitzar treball). En canvi, si es llança l’objecte cap amunt,
Ap
mentre puja, la força del camp gravitatori fa un treball negatiu, la seva energia cinètica
ica
disminueix i la seva energia potencial augmenta.

Fís
(b) Si s’aplica una força externa que contraresti en cada instant la força del camp,
  
Fex  Fcamp , serà Ftot  0 , ΔEc= 0, i per tant en aquest cas
ent
Wex = −Wcamp = ΔU
tam
El treball realitzat per la força externa és doncs igual a la variació de l’energia potencial. Si el
treball Wex és positiu [negatiu] l’energia potencial augmenta [disminueix]. En canvi, el treball
par
realitzat per la força del camp és l’oposat de la variació de l’energia potencial. Si el treball
De
Wcamp és positiu [negatiu] l’energia potencial disminueix [augmenta].

Cal remarcar que en aquest cas, sent nul·la la força total sobre l’objecte, el desplaçament
la.
serà a velocitat constant, i si parteix del repòs caldrà considerar que arriba al punt final, en
are
repòs, gràcies a un desplaçament molt lent sense incrementar la velocitat.

.V
Exemple 2.2 Desplaçament d’un objecte dins del camp gravitatori terrestre gràcies a
l’aplicació d’una força externa
,M
Si teniu un objecte en una posició, i aplicant una força (externa) oposada a la força
nza
gravitatòria (el pes) el pugeu molt lentament fins una altra posició, la força externa realitza un
treball positiu i l’energia potencial de l’objecte augmenta. En canvi, si el baixeu, el treball de
ore
la força externa és negatiu i l’energia potencial disminueix.

.M
J.L
na
25
elo
rc
2.2 ENERGIA POTENCIAL ELÈCTRICA
Ba
Si es considera ara que en comptes de la Terra, es té un sistema de càrregues estacionàries,
i que l’objecte té una determinada càrrega, llavors en comptes del camp gravitatori es tindrà un
de

camp elèctric estacionari, i com que la corresponent força elèctrica, Fel , sobre la càrrega també
itat
és conservativa (Apartat 1.13), el treball de la força elèctrica, Wel, també es podrà relacionar
amb una energia potencial elèctrica, U. Llavors les relacions de l’apartat anterior entre els
ers
treballs i les energies també seran vàlides si es refereixen al treball de la força elèctrica, en
niv
comptes de al treball de la força gravitatòria, i a l’energia potencial elèctrica, en comptes de a
l’energia potencial gravitatòria*. Per tant:
.U

Si Fex  0 , és Wel = ΔEc = −ΔU
tica
 
Si Fex  Fel , és ΔEc = 0 i Wex = −Wel = ΔU

Òp
Si es considera doncs un desplaçament infinitesimal, d  , de la càrrega, q, dins del camp

elèctric, E , la variació de l’energia potencial elèctrica de la càrrega, dU, es relaciona amb el
treball realitzat per la força del camp elèctric, dWel, mitjançant
 
d
dU = −dWel , dU  q E  d 
ai
lica
i per tant la variació de l’energia potencial elèctrica de la càrrega al passar d’un punt A a un
Ap
punt B, o sigui, la diferència d’energia potencial de la càrrega en el punt B i en el punt A serà

B  A 
U(B)  U(A)  WelBA  q  E  d   q  E  d 
ica
A B
La integral és una integral de línia que no depèn del camí i per això només s’especifiquen els
Fís
punts inicial, A, i final, B.

Per atribuir a la càrrega q una energia potencial elèctrica U en cada punt P del camp, cal
ent
fixar en un punt de referència Po l’origen d’energia, U(Po) = 0. Llavors

tam
Po  
U(P)  WelPoP  q  E  d  , sent Po tal que U(Po) = 0
P
par
El punt Po pot ser fixat de forma arbitrària, però habitualment es pren molt allunyat de les
distribucions de càrrega, matemàticament a l’infinit†. En aquest cas, l’energia potencial
De
elèctrica d’una càrrega en un punt serà el treball que realitza la força del camp elèctric quan la
càrrega va del punt fins a l’infinit. També és el treball que realitza una força externa oposada a
la.
 
la força del camp elèctric, Fex  Fel , quan la càrrega va de l’infinit (fora del camp) fins al punt
are
(dins del camp). Aquest treball pot ser positiu o negatiu, segons que la força externa tingui el
.V
sentit del desplaçament o el sentit oposat.

,M
*
Tot i la completa analogia formal, cal tenir però en compte que les forces gravitatòries són sempre atractives (la
massa només té un signe) i en canvi les forces elèctriques són atractives o repulsives (la càrrega té dos signes).
nza
†
En els problemes relatius al camp gravitatori molt a prop de la Terra se sol prendre com origen d’energia potencial
la superfície de la Terra en comptes de l’infinit. Això origina una paradoxa: un cos a l’aire atret per la Terra té
llavors una energia potencial gravitatòria positiva, en canvi una càrrega atreta per una esfera carregada té una
ore
energia potencial elèctrica negativa. Tanmateix quan el cos s’acosta a la Terra o la càrrega s’acosta a l’esfera les
variacions de les seves energies potencials tenen el mateix signe (negatiu).
.M
J.L
na
26
elo
 
rc
U(P)  WelP  q  E  d 
Ba
P
P    
U(P)  WexP    Fex  d  , sent Fex  Fel  q E

de
itat
2.3 DIFERÈNCIA DE POTENCIAL ELÈCTRIC I POTENCIAL ELÈCTRIC
Com que la diferència d’energia potencial elèctrica dU d’una càrrega q entre dos punts molt
ers
 
propers d’un camp elèctric, dU  q E  d  , és proporcional a q, resulta interessant considerar
niv
el quocient dU/q, que per definició és l’anomenada diferència de potencial elèctric, dV, entre
els dos punts del camp
.U
dU
dV 
tica
q
Si els dos punts no són molt propers, la diferència de potencial elèctric és
Òp
U U(B)  U(A)
V  , V(B)  V(A) 
q q
De l’expressió de dU es dedueix que
 
dV  E  d 
d ai
lica
B  A  
V(B)  V(A)   E  d    E  d 
Ap
A B
La diferència de potencial elèctric entre els punts B i A és doncs igual a l’oposat de la circulació
ica
del camp elèctric des de A fins a B, o bé a la circulació des de B fins a A.

Si es vol assignar a cada punt del camp un potencial, es pot integrar l’equació dV=dU/q i
Fís
resulta V=U/q + k , sent k una constant. Si l’origen del potencial es pren en el mateix punt de
l’origen de l’energia potencial, la constant k serà nul·la i es tindrà
ent
U
V , UqV
tam
q
El potencial elèctric en un punt és doncs l’energia potencial elèctrica que té la unitat de càrrega
par
positiva col·locada en el punt (o energia potencial elèctrica per unitat de càrrega en el punt). I
l’energia potencial elèctrica que té una càrrega en un punt és el producte de la càrrega pel
De
potencial elèctric en el punt.

la.
Si l’origen del potencial elèctric es pren a l’infinit,

W   
are
V(P)  el P   E  d 
q P
.V
WexP  1 P     
V( P)    Fex  d  , sent Fex  Fel  q E
,M
q q 
El potencial elèctric en un punt és la circulació del camp elèctric des del punt fins a l’infinit.
nza
Físicament és el treball que realitza la força del camp elèctric quan una càrrega unitat va del
punt a l’infinit, o també el treball que realitza una força externa oposada a la força del camp
ore
elèctric quan una càrrega unitat va de l’infinit (fora del camp) al punt (dins del camp).
.M
J.L
na
27
elo
rc
El potencial elèctric en un punt es pot calcular doncs si es coneix el camp elèctric, però no
Ba
és suficient coneixe’l en el punt, cal coneixe’l en una regió de l’espai, com a mínim en una línia
que vagi del punt fins a l’infinit.
de
Noteu que quan es fa referència a l’energia potencial elèctrica, s’especifica que és pròpia
d’una càrrega en un punt del camp elèctric, en canvi el potencial elèctric és propi del punt del
itat
camp elèctric, independentment de que al punt hi hagi o no una càrrega.
ers
Quan en cada punt de l’espai hi ha definit el valor d’una magnitud escalar, es té un camp
escalar, i el potencial elèctric és doncs un camp escalar.
niv
La unitat de potencial elèctric del SI és el volt*, té per símbol V, i 1 V = 1 J/C. En un punt
.U
d’un camp el potencial és d’un volt, quan per moure una càrrega de 1 C des del punt fins a
l’infinit, la força del camp realitza un treball de 1 J. La unitat del camp elèctric, atesa la relació
tica
entre camp i potencial, es pot posar com V/m. A la física microscòpica s’utilitza sovint com
unitat d’energia l’electró-volt, eV, que no és unitat SI, i 1 eV = 1,602·10-19 J.
Òp
Exemple 2.3 Càlcul del potencial elèctric creat per una esfera de radi a carregada
uniformement amb densitat volúmica  d ai
lica
El camp elèctric que crea l’esfera carregada en funció de la distància r al centre de l’esfera
s’ha calculat a l’exemple 1.7, i és
Ap
  a3  r
r>a: E  â , r<a: E  â r
3 o r 2 3 o
r
ica
El potencial serà doncs

Fís
r     ρa 3  dr ρa 3 ρa 3
r  a: V(r )  V()    E  d    E  â r dr 
3ε o r r 2 3ε o r
 , V 
 r 3ε o r
ent
a   r  a  a 2  a
r  a: V( r )  V()    E  d    E  d   V(a )   E  â r dr    rdr
tam
 a r 3o 3o r
a 2  2 2 ρ
V( r )   (a  r ) , V (3a 2  r 2 )
par
3 o 6 o 6ε o
Els resultats en termes de la càrrega de l’esfera Q=4πa3ρ/3 són
De
Q
r  a: V 
la.
4πε o r
are
Q(3a 2  r 2 )
r  a: V 
8πε o a 3
.V
Observeu que per als punts exteriors el potencial és igual al que crearia una càrrega
,M
puntual Q al centre de l’esfera. En canvi, per als punts interiors el potencial no correspon al
d’una càrrega puntual. La figura 2.1 mostra la variació del potencial amb la distància al centre
nza
de l’esfera.
ore
.M
*
En honor a Alessandro Volta (1745-1827).
J.L
na
28
rc elo
Ba
de
itat
ers
niv
Figura 2.1
.U
2.4 POTENCIAL CREAT PER CÀRREGUES PUNTUALS
tica
a) Diferència de potencial i potencial creats per una càrrega puntual
La diferència de potencial entre dos punts A i B situats a les distàncies rA i rB d’una càrrega
Òp
puntual q és
ai

q 1 1
B   B q r̂  d  r r
q B dr q  1 B
V(A)  V(B)   E  d            
4 o  r  rA 4 o  rA rB 

4 o r 2
d
4 o rA r 2
lica
A A
Aquest càlcul reprodueix el de la circulació del camp fet al final del capítol anterior.
Ap
Si es pren l’origen de potencial a l’infinit, de l’anterior expressió de la diferència de

potencial es dedueix que el potencial que una càrrega puntual q crea en un punt situat a la
ica
distància r és
Fís
1 q
V
4 0 r
ent
b) Potencial creat per un sistema de càrregues puntuals

tam
Un sistema de càrregues puntuals crea un potencial que compleix el principi de

superposició, conseqüència directa del principi de superposició dels camps elèctrics. Per tant,
par
si un sistema té N càrregues qi als punts Mi (i=1,2,.....,N), el potencial V que crea en un punt P

serà la suma dels potencials Vi que cada càrrega qi crearia en el punt P en absència de totes les
De
altres càrregues, V = ∑ Vi . Amb l’origen del potencial a l’infinit és

la.
1 N qi
V 
4 0 i1 ri
are
sent ri la distància de Mi a P.
.V
Exemple 2.4 Càlcul del camp elèctric i del potencial al centre d’un quadrat de costat a que
,M
té a cada vèrtex una càrrega q

nza
Les distàncies de les càrregues al centre del quadrat són iguals, i en aquest punt el camp
elèctric, suma (vectorial) dels camps deguts a les quatre càrregues, és nul.
ore
Els quatre potencials creats per les càrregues al centre del quadrat són iguals, i com que
la distància de cada càrrega al centre és ri  a / 2 , el potencial total serà:
.M
J.L
na
29
elo
rc
1 q 2q
V  4 Vi  4 
Ba
4πε 0 a πε 0 a
2
de
2.5 POTENCIAL CREAT PER DISTRIBUCIONS CONTÍNUES DE CÀRREGA
itat
a) Distribucions volúmiques
ers
En una distribució volúmica de càrrega de densitat  en un volum v, la càrrega dq d’un
element de volum dv crea en un punt P un potencial dV que si es pren l’origen a l’infinit és
niv
(Figura 2.2)
.U
1 dq 1 ρ dv
dV   ,
4πε 0 r 4πε 0 r
tica
i aplicant el principi de superposició serà
Òp
1 ρ
V 
4πε 0 v r
dv
dai
lica
Ap
ica
Fís
Figura 2.2
ent
b) Distribucions superficials i lineals

Procedint de forma anàloga (Figura 2.3), per a les distribucions superficials resulta
tam
1 σ
V 
4πε 0 S r
dS
par
i per a les distribucions lineals

De
1 λ
V 
4πε 0 L r
d
la.
are
.V
,M
nza
Figura 2.3
ore
El potencial elèctric creat per distribucions contínues de càrrega, volúmiques, superficials

o lineals, és sempre continu, és a dir no presenta discontinuïtats.
.M
J.L
na
30
elo
rc
Exemple 2.5 Càlcul del potencial en un punt de l’eix d’un anell de radi a que té una càrrega
Ba
Q distribuïda uniformement
El potencial al punt P creat per la càrrega dq d’un element de línia d (Figura 2.4) és
de
1 dq
dV  . Com que les càrregues de tots els elements de línia estan a la mateixa distància
itat
4πε 0 r
1 dq 1 Q
r, el potencial total és V    , i com que r  a 2  z 2 , resulta
ers
4πε 0 L r 4πε 0 r
niv
1 Q
V( z) 
4πε 0 a 2  z2
.U
expressió que és vàlida per a -∞<z<+∞ .
tica
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Figura 2.4
Fís
2.6 GRADIENT D’UN CAMP ESCALAR

Al camp escalar d’una magnitud φ se li pot associar un camp vectorial anomenat gradient
ent

de l’escalar i que es representa mitjançant gr ad  . Per definir-lo es considera com varia en un
tam
punt P la magnitud φ segons les diferents direccions que passen per P. Llavors el vector gradient
de la magnitud φ al punt P té:
par
- direcció: la de la màxima variació de φ.

- sentit: el dels valors creixents de φ.
De
- mòdul: el valor absolut de la derivada de φ en la direcció de la màxima variació.

la.
Si en la direcció de la màxima variació es pren un eix amb coordenada m i vector unitari âm en

el sentit dels valors creixents, serà
are
 d
gr ad   â m
.V
dm
 d
,M
En particular, si φ només depèn de x: gr ad   â x

dx
 d
nza
I si φ només depèn de r: gr ad   â r
dr
ore
En el cas que sigui φ=φ(x,y,z) , serà

.M
J.L
na
31
elo
d d d
rc

gr ad   ( ) y, z  ct â x  ( ) x , z  ct â y  ( ) x , y  ct â z
Ba
dx dy dz
   
gr ad   â x  â y 
de
â z
x y z
    
itat

gr ad    , sent   â x  â y  â z
x y z
ers

La variació de la magnitud dφ en un desplaçament d  entre dos punts molt propers es pot

niv
relacionar amb el gradient de la magnitud. En efecte, com que d   dx â x  dy â y  dz â z , i
  
.U
d  dx  dy  dz , resulta que
x y z
tica
 
d  gr ad   d 
Òp
2.7 GRADIENT DEL POTENCIAL I CAMP ELÈCTRIC
ai
Com que el potencial elèctric és un camp escalar, es pot determinar el seu gradient. A
 
l’apartat 2.3 s’ha vist que dV  E  d  , i segons l’última expressió de l’apartat anterior és
d
lica
 
dV  gr ad V  d  . Per tant, comparant aquestes dues expressions resulta
   
E  gr ad V , o bé E   V
Ap
El camp elèctric és doncs l’oposat del gradient del potencial, i el signe menys indica que el
ica
sentit del camp és cap als potencials decreixents. Si es coneix el potencial es pot calcular
fàcilment el camp elèctric mitjançant
Fís
 V V V
E  ( â x  â y  â z )
x y z
ent
 dV
E
tam
Si V=V(x): â x
dx
 dV
E
par
Si V=V(r): âr
dr
De
Noteu que per determinar el camp elèctric en un punt, no és suficient conèixer el potencial en
el punt, perquè cal calcular la derivada o derivades del potencial en el punt, i això només és
la.
possible si es coneix el potencial en un entorn del punt.

are
Exemple 2.6 Càlcul del camp elèctric en un punt de l’eix d’un anell de radi a que té una
.V
càrrega Q distribuïda uniformement

El camp elèctric es pot calcular directament utilitzant l’expressió del camp creat per una
,M
distribució lineal de càrrega. Ara bé, com que a l’exemple 2.5 s’ha obtingut el potencial creat
nza
a l’eix d’un anell carregat, es pot utilitzar aquest potencial per determinar a l’eix la component
del camp elèctric en la direcció de l’eix. Però no es podran determinar les components
ore
perpendiculars a l’eix, perquè en aquestes direccions no es coneix com varia el potencial.

.M
J.L
na
32
elo
rc
Tanmateix, per consideracions de simetria és fàcil veure que les components del camp

Ba
perpendiculars a l’eix són nul·les, i per tant E  E z â z .
El potencial als punts de l’eix de l’anell definits per la coordenada z és
de
1 Q
V( z)  . Per tant a l’eix z, la component z del camp elèctric és
itat
4πε 0 a  z2
2
dV Q z  Q z
ers
Ez    , i el camp elèctric E  â z .
dz 4πε o (a  z )
2 2 3/ 2
4πε o (a  z 2 ) 3 / 2
2
niv
2.8 SUPERFÍCIES EQUIPOTENCIALS I LÍNIES DE CAMP
.U
El camp escalar d’una magnitud es representa en tres dimensions mitjançant isosuperfícies
tica
o equisuperfícies que són superfícies en les quals la magnitud té un valor constant. En el cas de
dues dimensions la representació es fa de forma anàloga amb isolínies o equilínies. En són
Òp
exemples les isòbares o les isotermes dels mapes del temps i les corbes de nivell dels mapes
topogràfics.
ai
El potencial elèctric es representa amb les superfícies (o línies en dues dimensions)
d
equipotencials, que són superfícies (o línies) en les quals el potencial és constant.
lica
Les línies de camp són perpendiculars a les superfícies equipotencials. En efecte, considereu

un punt d’una superfície equipotencial en el qual el camp elèctric val E i un punt molt proper
Ap

sobre la mateixa superfície. Llavors si d  és el vector amb origen i final als dos punts, com que
 
ica
la diferència de potencial entre els dos punts és nul·la, resulta que dV  E  d   0 , i per tant
  
E  d  , però com que d  pot tenir qualsevol direcció sobre la superfície, el camp elèctric serà
Fís
perpendicular a la superfície. El camp elèctric en un punt és doncs perpendicular a la superfície

ent
equipotencial que passa pel punt.

A les regions on les superfícies equipotencials estan més juntes, major és el gradient del
tam
potencial i major és el camp elèctric.

par
Exemple 2.7 Superfícies equipotencials del camp elèctric creat per una càrrega puntual
De
Com que tots els punts situats a la mateixa distància d’una càrrega puntual tenen el mateix
potencial, les superfícies equipotencials són superfícies esfèriques centrades en la posició de
la.
la càrrega (Figura 2.5). Les línies del camp elèctric són radials, i perpendiculars doncs a les
are
superfícies equipotencials.
.V
,M
nza
ore
Figura 2.5
.M
J.L
na
33
elo
rc
2.9 POTENCIAL I CAMP
Ba
Quan una càrrega és dins d’un camp elèctric interessa conèixer la força que actua sobre
ella i també la seva energia. La força ve determinada pel vector camp elèctric i l’energia pel
de
potencial elèctric. El coneixement del camp i del potencial és doncs fonamental. El càlcul del
itat
camp és senzill en el cas de distribucions de càrrega amb simetria perquè es pot utilitzar la llei
de Gauss. Llavors el potencial es calcula a partir del camp. Ara bé, en el cas general de sistemes
ers
sense simetria el càlcul del camp no és senzill. Llavors en comptes de calcular les tres
niv
components del camp, resulta més còmode calcular el potencial, que és un escalar, i obtenir el
camp calculant el gradient del potencial. El potencial es pot calcular a partir de les expressions
.U
dels apartats 2.4 i 2.5, i també de les equacions diferencials que verifica. Aquestes s’estudien
en textos més avançats i per a elles s’han desenvolupat mètodes matemàtics de solució
tica
específics.
Òp
El coneixement del camp elèctric que crea un sistema de càrregues és suficient per
determinar l’acció que provocarà sobre una altra càrrega o sistema de càrregues. Però també ho
ai
és, alternativament, el coneixement del potencial perquè llavors es pot calcular fàcilment el
camp. El potencial elèctric té doncs un doble interès: es relaciona directament amb l’energia, i
d
lica
a partir d’ell, en general, el càlcul del camp resulta més senzill.
Ap
2.10 ENERGIA D’UN SISTEMA DE CÀRREGUES EN UN CAMP: ENERGIA D’UN

DIPOL
ica
L’energia d’un sistema de càrregues en un camp elèctric aliè és la que correspon a l’acció
Fís
del camp sobre el sistema. És el treball que una força externa ha de fer, oposant-se a la força
del camp, per portar el sistema de càrregues, ja format, des de l’infinit fins a la seva posició
ent
dins del camp. Quan el sistema surt del camp i retorna a l’infinit, l’energia es transforma en
treball de la força del camp elèctric.
tam
En el cas d’una càrrega puntual, l’energia és simplement el producte de la càrrega pel

potencial elèctric del camp en el punt de la càrrega, U = qV.
par
En particular, si el potencial és el creat per una càrrega puntual q’, distant r de la càrrega q,
De
l’energia és:
1 qq'
U
la.
4 o r

are
En el cas de N càrregues qi (i=1,2,...,N) en un camp elèctric E , l’energia serà

.V
N
U   q i Vi
i1
,M

sent Vi els potencials corresponents al camp E en els punts on hi ha les càrregues.
 
Si el sistema de càrregues és un dipol de moment p  q  , l’energia és
nza
U = −qV-+qV+ = q(V+−V-)
ore

sent V+ i V- els potencials corresponents al camp E en les posicions de les càrregues positiva i
.M
J.L
na
34
elo
   
rc
negativa del dipol. Si el camp elèctric és uniforme, V  V  E   , i resulta U  q   E .
Ba
L’energia del dipol és doncs
 
U  p  E
de
Quan el camp elèctric no és uniforme, l’anterior expressió és una bona aproximació si la
itat
distància entre les càrregues del dipol és suficientment petita per tal que la variació del camp
elèctric entre les posicions de les càrregues es pugui considerar negligible.
ers
Noteu que el dipol té la mínima energia dins del camp elèctric i quan el seu moment té la
niv
mateixa direcció i sentit que el camp. En el cas d’un camp no uniforme i un dipol lliure, el dipol
s’orienta segons el camp, i llavors es mou cap a la regió on el camp és més intens, assolint així
.U
la mínima energia.
tica
2.11 ENERGIA DE FORMACIÓ D’UN SISTEMA DE CÀRREGUES
Òp
L’energia de formació, o simplement energia, d’un sistema de càrregues és la que correspon
a la interacció entre les càrregues del sistema. És una energia interna del sistema. És el treball
ai
que les forces externes han de fer per formar el sistema, és a dir portar les càrregues des de
d
l’infinit, on estan completament separades, fins a la seva posició al sistema. Quan les càrregues
lica
se separen i el sistema es desfà, la seva energia es transforma en treball de les forces del camp
elèctric. Llavors si l’energia és positiva i no actuen forces externes, aquest treball és converteix
Ap
en energia cinètica de les càrregues.

ica
(a) Sistema de dues càrregues puntuals

Quan es trasllada la primera càrrega q1 fins a la seva posició, no hi ha camp elèctric i no
Fís
cal realitzar cap treball, W1=0. Quan es trasllada la segona càrrega q2, hi ha el camp que crea la
ent
primera, i la força externa ha de realitzar el treball W2=V12 q2, sent V12 el potencial que existeix
al punt on es col·loca la càrrega q2 degut a la càrrega q1. El treball total i per tant l’energia és
tam
doncs:
U=W1+W2 , U=V12 q2
par
I si la distància entre les càrregues és r12 , serà també:

De
1 q1q 2
U
4 o r12
la.
En el cas d’un dipol, q1 = −q2 = −q , r12=  :

are
1  q2
U
4 o 
.V
L’energia és negativa i no està determinada pel moment del dipol.

,M
L’energia d’un sistema de dues càrregues puntuals coincideix òbviament amb l’energia que
té una de les càrregues pel fet d’estar dins del camp elèctric creat per l’altra càrrega.
nza
(b) Sistema de tres càrregues puntuals

ore
Després de traslladar les dues primeres càrregues, caldrà traslladar la tercera càrrega q3
aplicant una força externa que contraresti la força elèctrica del camp creat per les dues
.M
J.L
na
35
elo
rc
càrregues. El treball de la força externa serà llavors W3=V13q3 + V23q3, sent V13 i V23 els
Ba
potencials creats per les càrregues q1 i q2 al punt on es col·loca la càrrega q3. Si r13 i r23 són les
distàncies de les càrregues q1 i q2 a la càrrega q3, serà
de
1 q1q 3 1 q 2q 3
W3   , U=W1+W2+W3
4 o r13 4 o r23
itat
1 1 3 qiq j
U = V12q2 + V13q3 + V23q3 , U  
ers
2 4 o i , j1 rij
i j
niv
El coeficient ½ en aquesta expressió és degut a que el sumatori té sis termes i tres estan
.U
duplicats.
(c) Sistema de N càrregues puntuals
tica
L’expressió anterior es pot generalitzar al cas de N càrregues puntuals, i resulta:
Òp
1 1 N qiq j
U 
2 4 o i , j1 rij
i j
O també: U
1 N
 Vi q i , sent Vi 
d 1 ai N
r
qj
4 o
lica
2 i1 j1 ij
ji
el potencial que totes les càrregues qj (j=1,2,...,N) menys la càrrega qi creen al punt de la càrrega
Ap
qi.
ica
(d) Distribució contínua de càrrega

Una distribució contínua de càrrega de densitat  en un volum v es pot considerar formada
Fís
per petits elements de volum dv amb càrrega dq=dv. Si per formar la distribució es considera
ent
el trasllat successiu dels elements de càrrega dq dispersats a l’infinit fins a les seves posicions,
el procés és anàleg al descrit abans per a les càrregues puntuals, i el treball realitzat és
tam
1 1
U
2v Vdq   Vρdv
2v
par
sent V el potencial en cada punt de la distribució.

De
Anàlogament, per a una distribució de càrrega de densitat  en una superfície S serà*

1 1
U  Vdq   VσdS
la.
2S 2S
are
Exemple 2.7 Càlcul de l’energia d’una distribució volúmica de càrrega de densitat ρ

.V
uniforme en una esfera de radi a

,M
Sent ρ constant dins de l’esfera, l’expressió de l’energia en termes del potencial serà
nza
*
L’energia calculada per a un sistema de càrregues puntuals no inclou el treball necessari per formar les càrregues,
ore
és a dir l’anomenada energia pròpia de les càrregues. En canvi, en el cas de les distribucions contínues, s’ha
considerat que inicialment la càrrega estava completament diluïda, i per tant l’energia calculada correspon a tota
.M
l’energia del sistema.

J.L
na
36
elo
rc
1 1
U  Vρdv  ρ  Vdv , i com que el potencial dins de l’esfera en funció de la distància al
Ba
2 v 2 v
 2
centre r (Exemple 2.3) és V  (3a 2  r 2 ) , serà U   (3a  r 2 ) dv
2
de
6 o 12 o v
itat
Per calcular aquesta integral convé descompondre l’esfera en elements de volum per als quals
r sigui constant (Exemple 1.4). Aquests elements seran capes esfèriques concèntriques de radi
ers
r i gruix dr. El volum d’una d’aquestes capes és dv  4 π r 2 dr , per tant
niv
a
ρ2 a πρ 2 a πρ 2  2 3 r5 
U 0  π  0   a r  5 
2 2 2 2 2 4
(3a r ) 4 r dr (3a r r ) dr
12ε o 3ε o 3ε o  0
.U
4πρ 2a 5
U
tica
15ε o
Òp
4 3
L’expressió de l’energia en termes de la càrrega de l’esfera, Q  πa ρ , és
3
ai
3Q 2
U
20πε o a
d
lica
i per tant l’energia d’una càrrega esfèrica Q és inversament proporcional al seu radi.
Ap
.
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
na
37
elo
Capítol 3 Conductors
rc
CAPÍTOL 3 CONDUCTORS
Ba
3.1 Conductor a l’equilibri electrostàtic
de
3.2 Conductor amb una cavitat
3.3 Camp elèctric prop de la superfície d’un conductor
itat
3.4 Capacitat d’un conductor
ers
3.5 Conductor en un camp elèctric: influència electrostàtica
3.6 Condensador: capacitat
niv
3.7 Capacitat d’un condensador pla
.U
3.8 Condensador amb dielèctric: polarització i permitivitat
3.9 Associació de condensadors
tica
3.10 Energia d’un conductor i d’un condensador
3.11 Energia del camp elèctric
Òp
3.1 CONDUCTOR A L’EQUILIBRI ELECTROSTÀTIC: PROPIETATS d ai
Segons com responen a un camp elèctric, els materials es classifiquen en conductors i
lica
aïlladors o dielèctrics. Els conductors tenen càrregues lliures que quan se sotmeten a l’acció
d’un camp es poden moure lliurement. Els dielèctrics no tenen càrregues lliures, les seves
Ap
càrregues quan se sotmeten a un camp només poden fer petits desplaçaments entorn de la seva
ica
posició d’equilibri. Els metalls tenen electrons lliures i són conductors. En tot aquest capítol
s’estudien els conductors a l’equilibri electrostàtic, és a dir, amb les càrregues en repòs, i en el
Fís
proper capítol s’estudiaran els conductors amb les càrregues en moviment.

Un conductor té per tot arreu càrregues lliures i a l’equilibri electrostàtic han d’estar totes
ent
en repòs. Per tant la força sobre elles ha de ser nul·la. Si sobre una càrrega lliure actués un camp
tam
elèctric, la força deguda al camp la posaria en moviment. Consegüentment, a l’equilibri el camp

elèctric a l’interior del conductor ha de ser nul, E=0.
par
Si a l’interior del conductor el camp elèctric és nul, el gradient del potencial serà nul i el
potencial serà constant a l’interior, V=ct. En particular, el potencial serà constant a la superfície,
De
que serà doncs una equipotencial.

la.
Considereu ara dins del conductor un punt i una superfície esfèrica S’ que l’envolti. Si
  Q
are
s’aplica a S’ la llei de Gauss,  E  dS  i , com que el camp elèctric és nul, el flux del camp a
S'
ε0
.V
través de S’ serà zero i també ho serà la càrrega continguda dins del volum delimitat per S’.
Com que la superfície S’ es pot prendre tan petita com es vulgui, la densitat volúmica de càrrega
,M
 en el punt ha de ser nul·la. Dins del conductor és doncs =0, i si el conductor té càrrega Q,
nza
aquesta càrrega estarà a la superfície formant una distribució superficial de densitat , de forma
que Q   σdS . La càrrega del conductor, a l’equilibri, es distribueix sobre la superfície de
ore
S
.M
J.L
na
38
elo
rc
forma que crea un camp elèctric nul en tots els punts de l’interior del conductor*. La distribució
Ba
és en general no uniforme i la densitat de càrrega és més gran en les zones de major curvatura,
com són les puntes (Figura 3.1).
de
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 3.1
Òp
3.2 CONDUCTOR AMB UNA CAVITAT
d ai
Si un conductor carregat a l’equilibri té al seu interior una cavitat buida (sense cap càrrega),
la càrrega podria trobar-se tant a la superfície externa del conductor com a la interna (o de la
lica
cavitat). Tanmateix, si es considera una superfície tancada S’ dins del conductor que envolti la
Ap
cavitat (Figura 3.2), en tots els punts d’aquesta superfície el camp és nul i per tant és nul el flux
del camp a través de la superfície. Si s’aplica llavors la llei de Gauss, la càrrega interior ha de
ica
ser nul·la, i nul·la doncs la càrrega de la superfície de la cavitat. Però, podria tenir aquesta
superfície una distribució superficial amb càrregues positives i negatives?
Fís
ent
tam
par
De
Figura 3.2
la.
A l’interior de la cavitat buida el camp elèctric també és nul, perquè si en un punt no ho fos,
are
pel punt passaria una línia del camp que no podria sortir de la cavitat, ni tampoc podria ser una
línea tancada, hauria doncs de començar i acabar en sengles punts de la superfície de la cavitat.
.V
Llavors la circulació del camp al llarg d’aquesta línia seria no nul·la, i també ho seria doncs la
,M
diferència de potencial entre els dos punts, però això no és possible perquè al conductor tots els
punts tenen el mateix potencial. Dins de la cavitat el camp és nul i el potencial és constant amb
nza
el mateix valor que dins del conductor. A més, per respondre a l’anterior pregunta, si el camp
ore
*
Es pot demostrar que amb aquesta configuració el conductor té la mínima energia.
.M
J.L
na
39
elo
rc
és nul dins del conductor i també dins de la cavitat, sobre la superfície de la cavitat no hi pot
Ba
haver cap distribució de càrrega.
En un conductor amb una cavitat buida la càrrega és a la superfície externa i no hi ha
de
càrregues a la superfície de la cavitat. Aquesta propietat és conseqüència de la llei de Gauss i
es pot utilitzar per demostrar experimentalment amb gran precisió la validesa de la llei, i per
itat
tant també la dependència segons r-2 de la llei de Coulomb.
ers
El fet que dins de la cavitat del conductor a l’equilibri el camp elèctric sigui sempre nul
constitueix el principi en què es basen les pantalles electrostàtiques.
niv
3.3 CAMP ELÈCTRIC PROP DE LA SUPERFÍCIE D’UN CONDUCTOR
.U
Considereu dos punts molt propers situats sobre la normal a la superfície d’un conductor
tica
carregat, un situat a fora del conductor i l’altre a dins. Amb centre en aquests punts considereu
dos petits discs, Se i Si , paral·lels i d’àrea ΔS. A la Figura 3.3 es representa només una part de
Òp
la superfície S del conductor. Els discs constitueixen les bases d’un cilindre, a la superfície Sg
del qual es pot aplicar la llei de Gauss,
   
ai
 E  dS  E ex  n̂ ΔS  E in  (n̂) ΔS  flux a través superfície lateral del cilindre
d
lica
Sg
El camp al punt exterior és perpendicular a la superfície, perquè aquesta és una equipotencial,

Ap
i al punt interior és nul. Si els dos punts molt propers es fan tendir cap a la superfície, el flux
lateral tendeix a zero, i serà
  
ica
  dS  Eex  n̂ ΔS
E
Fís
Sg
Igualant el flux al quocient de la càrrega interior, Qi=ΔS, i de εo resulta

ent
   σ
E ex  n̂  , En  , En  E 
o o εo
tam
Sent En la component normal del camp elèctric just a l’exterior de la superfície, que en valor
absolut coincideix amb el mòdul del camp, i és positiva o negativa segons sigui  positiva o
par
negativa. Als punts on la curvatura del conductor és més gran, σ és més gran i el camp és més
De
intens tal com mostra la Figura 3.1

la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 3.3
.M
J.L
na
40
rc elo
3.4 CAPACITAT D’UN CONDUCTOR
Ba
Quan a un conductor que està sol s’apliquen diferents potencials i es mesuren les
corresponents càrregues, s’observa que els quocients càrrega/potencial tenen un valor constant.
de
Entre la càrrega Q i el potencial V del conductor hi ha doncs una relació de proporcionalitat i
itat
la constant de proporcionalitat C és l’anomenada capacitat del conductor,
Q
C
, Q  CV
ers
V
La capacitat d’un conductor en el buit només depèn de la forma del conductor.
niv
Si s’aplica a dos conductors el mateix potencial, el conductor que té més capacitat té més
.U
càrrega. La capacitat fa referència doncs a la capacitat d’emmagatzemar càrrega.
Per aplicar un determinat potencial a un conductor s’utilitza un generador (per exemple
tica
una pila) que estableix una diferència de potencial entre el conductor connectat a un pol, i
l’origen de potencial (habitualment la superfície de la Terra) connectat a l’altre pol.
Òp
Al SI la unitat de capacitat és el farad*, F. Un conductor té una capacitat d’un farad quan
ai
aplicant-li un potencial d’un volt té una càrrega d’un coulomb, F = C/V.
d
Exemple 3.1 Càlcul de la capacitat d’un conductor esfèric
lica
Sigui un conductor esfèric de radi a. Per calcular la seva capacitat, es considera que té
Ap
una càrrega Q i es determina el seu potencial V. El camp elèctric en un punt exterior al

 Q
conductor distant r del centre és E(r ) 
ica
â r , i per tant el potencial del conductor serà

4πε 0 r 2
Fís
 
   Q   Q Q  1 Q
V  V(a)   E  d l   â  d l  
2 r
dr   r   4πε a
4πε 0 r 4πε 0 r 2
4πε 0 a 0
ent
a a a
La capacitat del conductor, C = Q/V, és doncs

tam
C  4πε 0a †
par
3.5 CONDUCTOR EN UN CAMP: INFLUÈNCIA ELECTROSTÀTICA


De
Quan un conductor es veu sotmès al camp elèctric E o creat per un sistema de càrregues
aliè al conductor, es diu que el conductor està influenciat. Dins del conductor el camp elèctric
la.
actua sobre les càrregues lliures i aquestes es mouen. Per assolir l’equilibri es forma una

are
distribució de càrrega  a la superfície del conductor, tal que crea un camp E1 que a l’interior
  
.V
del conductor contraresta el camp E 0 , E1  E 0 , i així és nul el camp a l’interior del conductor.
 
A l’exterior del conductor el camp és la suma dels camps E o i E 1 . A la Figura 3.4 es mostra el
,M
cas corresponent a una càrrega puntual q i un conductor esfèric descarregat. Degut a la presència
nza
*
En honor a Michael Faraday (1791-1867).
ore
†
D’aquesta expressió de la capacitat es dedueix que εo té dimensions de capacitat dividit per longitud, i per tant al
SI s’expressa en F/m.
.M
J.L
na
41
elo
rc
de la càrrega q>0 el conductor adquireix un potencial positiu atesa la circulació positiva del
Ba
camp elèctric des de l’esfera fins a l’infinit seguint una línea del camp. Les forces sobre la
càrrega i l’esfera són atractives, i la influència fa que també ho siguin quan l’esfera té una
de
càrrega del mateix signe que la càrrega puntual si les dues són prou properes.
Un cas complex d’influència electrostàtica és el d’un sistema de conductors carregats. A
itat
l’equilibri el camp elèctric a l’interior de tots els conductors ha de ser nul, i per aconseguir-ho
ers
els conductors han de crear a la seva superfície distribucions de càrrega adients.
niv
.U
tica
Òp
d
Figura 3.4 ai
lica
Un cas especial d’influència es dóna quan un conductor té una cavitat i dins de la cavitat
Ap
hi ha un altre conductor carregat. Llavors totes les línies de camp que comencen [acaben] en el
conductor interior acaben [comencen] en el conductor exterior, i en aquest cas es diu que hi ha
ica
influència total. Segons l’estat del conductor exterior, es poden considerar diversos casos:
Fís
(a) Conductor interior amb càrrega Q1 i conductor exterior amb càrrega Q2

Per assolir l’equilibri, els conductors formen distribucions superficials de càrrega, amb
ent
càrregues Q2’ i Q2’’ (Q2’+Q2’’=Q2) a les superfícies interna i externa del conductor exterior.
Aquestes distribucions anul·len el camp a l’interior dels conductors. Si es considera una
tam
superfície tancada S dins del conductor exterior que envolti completament la seva superfície
interna (Figura 3.5), i a aquesta superfície s’aplica la llei de Gauss, com que el camp és nul, el
par
flux del camp és nul, i és doncs nul·la la càrrega interior, per tant Q1+Q2’= 0, i
De
Q2’= −Q1 , Q2’’= Q1+Q2

La càrrega de la superfície interna del conductor exterior és igual i de signe oposat a la càrrega
la.
del conductor interior.

are
.V
,M
nza
ore
Figura 3.5
.M
J.L
na
42
rcelo
(b) Conductor interior amb càrrega Q1 i conductor exterior amb potencial V2=0
Ba
La superfície interna del conductor exterior tindrà, com en el cas anterior, una càrrega Q2’=
−Q1. A més a la superfície externa la càrrega serà Q2’’= 0, perquè si el potencial del conductor
de
és zero i a fora no hi ha càrregues, a fora el potencial és zero, és zero el camp i també doncs la
itat
densitat de càrrega a la superfície del conductor.
(c) Conductor interior amb càrrega Q1 i conductor exterior amb potencial V2
ers
A la superfície interna del conductor exterior la càrrega serà Q2’= −Q1 i a la superfície
niv
externa Q2’’= C2V2, sent C2 la capacitat del conductor exterior.
Noteu que en tots els casos les càrregues del conductor interior i de la superfície interna
.U
del conductor exterior són oposades, Q2’= −Q1. Una situació similar es presenta també quan
tica
dins de la cavitat del conductor hi ha en general una càrrega Q1.
Òp
Exemple 3.2 Càrrega d’un conductor per influència
Considereu un conductor que està connectat a potencial nul. A la pràctica això
ai
s’aconsegueix connectant-lo a terra. La Terra actua com un conductor de capacitat
d
infinitament gran i es pren com origen de potencial. Si el conductor està sol V  0  Q  0 , i
lica
el conductor està descarregat (Figura 3.6a). Si s’acosta al conductor una càrrega q, el
potencial del conductor deixaria de ser nul, però llavors la Terra subministra al conductor la
Ap
càrrega necessària per tal que el potencial del conductor es mantingui nul (Figura 3.6b). Si a
ica
continuació el conductor es desconnecta de terra, la seva distribució de càrrega no es modifica

(Figura 3.6c). Si finalment s’allunya la càrrega, el conductor queda amb una càrrega de signe
Fís
diferent del de la càrrega q i el seu potencial deixa de ser nul.

ent
tam
par
De
la.
are
.V
Figura 3.6
,M
3.6 CONDENSADOR
nza
Un condensador és un sistema de dos conductors amb influència total que normalment es

carrega transferint càrrega d’un conductor a l’altre, amb la qual cosa els conductors tenen
ore
càrregues iguals i de signe oposat. Existeix influència total quan un conductor envolta a l’altre,
.M
J.L
na
43
elo
rc
o de forma aproximada quan els conductors tenen una part important de les seves superfícies
Ba
encarades i molt properes.
Per carregar un condensador es connecten els dos conductors, anomenats plaques o
de
armadures, als pols d’un generador (pot ser per exemple una pila o una bateria). El generador
estableix una diferència de potencial entre el conductor connectat al pol positiu i el conductor
itat
connectat al pol negatiu, ΔV>0, i transfereix una càrrega Q>0 del segon al primer, quedant els
ers
conductors amb càrregues Q1=Q i Q2=−Q que se situen sobre les superfícies enfrontades. La
càrrega Q>0 es diu que és la càrrega del condensador. A la Figura 3.7 es mostren els esquemes
niv
de dos tipus de condensador connectat a un generador i la seva representació simbòlica: dos
.U
segments paral·lels iguals per al condensador i dos segments paral·lels desiguals per al
generador.
tica
Òp
d ai
lica
Ap
Figura 3.7
En un condensador la càrrega Q està relacionada amb la diferència de potencial ΔV, i la

ica
relació és de proporcionalitat de forma que Q/ΔV és una constant característica del

Fís
condensador* que només depèn de la seva geometria si els conductors estan al buit. Aquesta
constant és l’anomenada capacitat del condensador, C, i expressa la capacitat d’emmagatzemar
ent
càrrega.
tam
Q
C, Q  C ΔV
ΔV
par
Les dimensions de la capacitat d’un condensador són les mateixes que les de la capacitat
d’un conductor. Per tant, al SI la unitat de capacitat d’un condensador és el farad. Un
De
condensador té una capacitat d’un farad quan a l’aplicar-li una diferència de potencial d’un volt
adquireix una càrrega d’un coulomb.
la.
La capacitat d’un condensador C és sempre més gran que la capacitat C’ d’un dels seus
are
conductors considerat tot sol. En efecte, si la càrrega del condensador és Q i es considera que
.V
el conductor interior té potencial V1>0 i el conductor exterior té potencial V2=0, quan mantenint
fixos ambdós potencials s’allunya el conductor exterior, el gradient del potencial entre els
,M
conductors disminueix, disminueix el camp i també doncs la densitat superficial i la càrrega del
conductor interior. Al límit, quan el conductor exterior és a l’infinit, el conductor interior queda
nza
sol amb una càrrega Q’< Q. Però, Q = CV1 i Q’= C’V1, per tant C > C’.
ore
*
En el cas de dos conductors sense influència total també es verifica aquesta propietat si no hi ha càrregues o
.M
camps aliens als dos conductors. Però si n’hi ha, la propietat només es verifica si hi ha influència total.
J.L
na
44
rcelo
Si els conductors del condensador es connecten als pols d‘una pila que crea una diferència
Ba
de potencial ΔV, el condensador té una càrrega Q=CΔV. Si es deixa sol el conductor interior i
es connecten els pols de la pila al conductor i a l’origen del potencial, la càrrega del conductor
de
Q’=C’ΔV és menor. Amb una pila s’aconsegueix doncs introduir més càrrega en un conductor
quan està acompanyat que quan està sol, i és aquesta propietat la que dóna nom al condensador.
itat
En un condensador real, per obtenir una alta capacitat els dos conductors són molt propers,
ers
llavors la càrrega que es pot emmagatzemar és molt més gran que en un sol conductor.
niv
3.7 CAPACITAT D’UN CONDENSADOR PLA
.U
Un condensador pla està constituït per dues plaques conductores planes, paral·leles i molt
properes, de forma que es poden considerar indefinides. Els paràmetres que caracteritzen el
tica
condensador són l’àrea de les plaques S i la seva separació a.
Per determinar la capacitat es pot considerar que té una càrrega Q i calcular quan val llavors
Òp
la diferència de potencial ΔV entre les plaques. Per anular el camp dins de les plaques, aquestes
formen a les cares enfrontades sengles distribucions superficials uniformes de densitats  i −
ai
(=Q/S) i els camps elèctrics que creen (Figura 3.8) són perpendiculars a les plaques i tenen
d
lica
mòduls iguals, E1=E2=/(2εo) (Exemple 1.8). A l’espai comprés entre les plaques els dos camps
tenen el mateix sentit i la seva suma dóna E=/εo. En canvi, dins de les plaques i a l’espai
Ap
exterior els dos camps tenen sentits oposats i el camp és nul. Entre les plaques el camp és
perpendicular a les plaques, uniforme i de mòdul
ica
σ
E
Fís
εo
La diferència de potencial serà ΔV=Ea=a/εo=Qa/(εoS), i com que C = Q/ΔV resulta
ent
 oS
C
tam
a
La capacitat d’un condensador pla és proporcional a l’àrea de les plaques i inversament
par
proporcional a la seva separació. L’expressió de la capacitat del condensador pla és una bona
aproximació en el cas de plaques no planes, paral·leles i separades per una petita distància.
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 3.8
.M
J.L
na
45
elo
rc
Exemple 3.3 Capacitat d’un condensador esfèric
Ba
Per determinar la capacitat d’un condensador esfèric de radis a i b es pot considerar que
té càrrega Q i calcular quan val la diferència de potencial entre les plaques ΔV=Va‒Vb (Figura
de
3.9). El camp elèctric entre les plaques es pot calcular aplicant la llei de Gauss a una superfície
itat
gaussiana esfèrica de radi r, a<r<b. Resulta
 Q
E
ers
â r
4 0 r 2
niv
La diferència de potencial ΔV és la circulació del camp des d’una placa a l’altra placa:
  b
b
Q  Q dr
b
Q  1 1  Q( b  a )
.U
V  Va - Vb   E  d l   â  d l      
a a
4 0 r 2 r
4 0 a r 2
4 0  a b  4 0ab
tica
La capacitat és doncs:
Q 4 0ab
C

Òp
V ba
Observeu que quan la separació entre les plaques d=b-a és petita comparada amb els radis
d ai
(d<<a), és b≈a i al numerador el producte 4πa2 representa l’àrea S de la superfície esfèrica de
radi a. Llavors C=εoS/d , que és l’expressió de la capacitat d’un condensador pla d’àrea S i
lica
separació entre les plaques d.

Ap
ica
Fís
ent
Figura 3.9
tam
3.8 CONDENSADOR AMB DIELÈCTRIC

par
Si l’espai entre les plaques d’un condensador de capacitat Co s’omple amb un material
De
dielèctric, la relació entre la càrrega i la diferència de potencial és també constant per a molts
materials (són els anomenats dielèctrics lineals), i la capacitat del condensador C és llavors més
la.
gran, C>Co. Si el dielèctric és lineal i homogeni, sigui quina sigui la forma del condensador,
are
C/Co és una constant característica del material. Aquesta constant s’escriu εr i és l’anomenada
permitivitat relativa del dielèctric*, sent εr≥1 (el signe igual val en el cas del buit)†. La capacitat
.V
és doncs C = εr Co, i per a un condensador pla amb plaques d’àrea S i separació a, resulta
,M
o  rS S
C , C
a a
nza
ore
*
A la literatura anglesa s’anomena constant dielèctrica k.
†
Quan el dielèctric és l’aire, com que la seva permitivitat relativa difereix molt poc de la unitat, a la pràctica es
.M
poden utilitzar les expressions corresponents al buit.

J.L
na
46
rc elo
sent ε=εoεr l’anomenada permitivitat absoluta del dielèctric que, com que εr no té dimensions,
Ba
té les mateixes dimensions que εo*.
Si les plaques del condensador pla estan aïllades mentre s’introdueix el dielèctric, la càrrega
de
del condensador es manté constant, Q=Qo. Llavors si la capacitat augmenta és perquè la
itat
diferència de potencial disminueix, V=Vo/r , i per tant el camp elèctric entre les plaques
disminueix en el mateix factor,

ers
 Eo
E
niv
εr
 
El camp E o és el camp creat per les càrregues de les plaques, per tant si el camp E amb el
.U

dielèctric és menor que el camp E o sense el dielèctric, caldrà atribuir al dielèctric la creació
tica
    
d’un camp E 1 de sentit oposat al del camp E o , de forma que E  Eo  E1 i E<Eo. Però un
Òp
material dielèctric en principi no crea camp elèctric, caldrà concloure doncs que el material
dielèctric pel fet de trobar-se dins del camp elèctric creat per les càrregues de les plaques esdevé
un creador de camp elèctric.
d ai
La creació de camp elèctric per part d’un dielèctric quan és dins d’un camp elèctric és
lica
deguda al fenomen de la polarització elèctrica: per l’acció del camp, al dielèctric apareix una
distribució de dipols que és la que crea el camp elèctric.
Ap
Un dielèctric amb una distribució contínua de dipols es caracteritza mitjançant el vector


ica
intensitat de polarització, o simplement polarització, P , definit en cada punt de la distribució


pel quocient entre el moment dipolar dp d’un element de volum† i l’element de volum dv,
Fís
 dp
P
ent
dv
Una representació esquemàtica de la polarització del dielèctric entre les plaques del
tam
 
condensador es mostra a la Figura 3.10. El vector P té la direcció i sentit del camp E o . El

par
camp E1 que creen els dipols ordenats del dielèctric es pot demostrar que és equivalent al de
sengles distribucions de càrrega de densitats -P i P (P>0) a les superfícies del dielèctric
De
pròximes a les distribucions  i - (>0) de les plaques, sent P=P. Aquestes distribucions
equivalents a la polarització del dielèctric són les anomenades distribucions de càrrega de
la.

polarització. El camp elèctric que creen dins del dielèctric, de sentit oposat al del camp E o
are
 
creat per les distribucions de les plaques, és E1=P/εo i E1   P / o . Per tant
.V
         
E  Eo  P / o , E  r E  P / o , P  o (r  1) E , P  oe E
,M
nza
*
Quan un dielèctric se sotmet a un camp suficientment intens passa a ser conductor. El camp màxim que pot
suportar un dielèctric sense perdre la seva qualitat aïlladora és l’anomenada rigidesa dielèctrica (dielectric
strength). Aquest paràmetre determina la màxima diferència de potencial que es pot aplicar a un condensador.
ore
†
El moment dipolar de l’element de volum és la suma dels moments dels dipols continguts dins de l’element de
volum.
.M
J.L
na
47
elo
rc
sent χe=εr-1 l’anomenada susceptibilitat elèctrica del material, χe≥0. Si el dielèctric és lineal, en
Ba
cada punt el vector polarització i el camp elèctric total, creat per les càrregues i pels dipols, són
doncs proporcionals.
de
El fenomen de la polarització elèctrica permet explicar l’experiment de la vareta de plàstic
que es carrega fregant-la amb una peça de llana i atrau trossets de paper neutre. La càrrega
itat
negativa de la vareta crea un camp elèctric que origina una distribució de dipols en el paper
ers
dielèctric. Els dipols estan orientats de forma que en ells la càrrega positiva és més a prop de la
vareta que la càrrega negativa, amb la qual cosa la força sobre el paper és atractiva. Això
niv
reflecteix el fet que els dipols tendeixen a anar cap on el camp és més intens (apartats 1.7 i
.U
2.10).
tica
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Figura 3.10
Fís
Mecanismes de polarització
Els efectes de l’acció del camp elèctric sobre un dielèctric són diferents en funció del tipus
ent
de material, i hi ha diversos mecanismes de polarització.

tam
(a) Polarització electrònica

Els àtoms d’un material quan no hi ha camp aplicat són simètrics. En cada àtom, el centre
par
de les càrregues negatives (electrons) coincideix amb el de les càrregues positives (protons) i
De
la.
are
.V
,M
Figura 3.11
nza
l’àtom no és un dipol, el seu moment dipolar és nul (Figura 3.11). Quan s’aplica un camp, els
electrons es desplacen en sentit oposat al camp i els protons en el sentit del camp, els centres
ore
Figura
de càrrega no coincideixen i l’àtom esdevé 3.10amb moment dipolar no nul. Es diu que és
un dipol
un dipol induït pel camp. Els desplaçaments són molt petits (més importants els dels electrons
.M
J.L
na
48
rcelo
que tenen menys massa), però globalment els efectes són perceptibles. La polarització
Ba
electrònica es produeix per deformació dels àtoms. Quan se suprimeix el camp, l’àtom recupera
la seva forma i desapareix el moment dipolar.
de
(b) Polarització atòmica
itat
Una molècula simètrica com la del CO2 (Figura 3.12) té un moment dipolar nul, és una
molècula no polar. Si se li aplica un camp elèctric, els àtoms negatius es desplacen en sentit
ers
oposat al camp i l’àtom positiu en el mateix sentit. La molècula experimenta una deformació,
niv
deixa de ser simètrica i adquireix un moment dipolar, esdevé un dipol induït pel camp. Quan se
suprimeix el camp la molècula recupera la seva forma i desapareix el moment dipolar.
.U
tica
Òp
Figura 3.12
d ai
lica
(c) Polarització dipolar
Les molècules no simètriques com HCl i H2O sense camp aplicat ja són dipols, tenen un
Ap
moment dipolar permanent, són molècules polars. Però els moments dipolars de les molècules
estan orientats a l’atzar i globalment des del punt de vista macroscòpic el material no presenta
ica
una distribució de moment dipolar (Figura 3.13). Quan s’aplica un camp, tots els dipols es
Fís
veuen sotmesos a un parell de forces que tendeix a orientar els dipols en la direcció i sentit del
camp. A temperatura ambient l’orientació és molt petita degut a l’agitació tèrmica però
ent
globalment perceptible, i al dielèctric apareix una distribució de moment dipolar. La

polarització dipolar es produeix per orientació i és un procés que depèn fortament de la
tam
temperatura. Quan se suprimeix el camp elèctric, els moments dels dipols es desordenen
completament i desapareix la distribució de moment dipolar.
par
De
la.
are
.V
,M
Figura 3.13
nza
Un cas especial de polarització dipolar és el dels sòlids ferroelèctrics que sense tenir un
camp elèctric aplicat presenten una polarització permanent i creen camp elèctric de forma
ore
similar a com els imants creen camp magnètic.

.M
J.L
na
49
elo
rc
Polaritzabilitat elèctrica
Ba
En el cas d’un material dielèctric de molècules no polars (o àtoms) els moments dels dipols

induïts p són proporcionals al camp elèctric que actua sobre elles. Aquest és l’anomenat camp
de
 
elèctric local, E loc , que en general difereix del camp elèctric macroscòpic en el material, E .
itat
 
Per tant, p  Eloc sent α l’anomenada polaritzabilitat elèctrica de la molècula. Si el dielèctric
  
ers
té n molècules per unitat de volum, la polarització serà P  np  nEloc i com que també és
     
niv
P  oe E , resulta nEloc oe E . Hi ha models que permeten relacionar E loc amb E , en els
 
gasos és simplement Eloc E . En aquest cas és, amb bona aproximació, nα=εoχe , α=εoχe/n i
.U
α=εo(εr-1)/n , expressió que permet determinar la polaritzabilitat (paràmetre microscòpic de la
tica
molècula) a partir de la mesura de la permitivitat (paràmetre macroscòpic del material).
Òp
3.9 ASSOCIACIÓ DE CONDENSADORS
(a) Associació en sèrie
d ai
Quan es connecten tres condensadors descarregats en sèrie de capacitats C1, C2 i C3 (Figura
3.14) i s’aplica al conjunt una diferència de potencial V, les plaques en contacte amb el
lica
generador adquireixen càrregues Q i –Q, i per influència les altres quatre plaques càrregues
Ap
alternades –Q i Q. Els tres condensadors tenen doncs la mateixa càrrega Q. Llavors les
diferències de potencial entre les plaques de cada condensador són V1=Q/C1 , V2=Q/C2 i
ica
V3=Q/C3 , i és
V=V1+V2+V3=Q(1/C1+1/C2+1/C3) , V/Q=1/C1+1/C2+1/C3
Fís
Com que V/Q és l’invers de la capacitat C del condensador equivalent al conjunt, resulta
ent
1 1 1 1
  
C C1 C2 C3
tam
En el cas de N condensadors de capacitats Ci (i=1, 2, ....., N), la capacitat C serà

N
1 1

par
C i1 Ci
De
La capacitat del condensador equivalent a l’associació és doncs més petita que cadascuna de
les capacitats dels condensadors.
la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 3.14
.M
J.L
na
50
elo
rc
(a) Associació en paral·lel
Ba
Quan es connecten tres condensadors de capacitats C1, C2 i C3 en paral·lel (Figura 3.15) i
s’aplica al conjunt una diferència de potencial V, el tres condensadors tenen la mateixa
de
diferència de potencial. Les seves càrregues són Q1=C1V, Q2=C2V i Q3=C3V, i la càrrega total
Q serà
itat
Q=Q1+Q2+Q3=C1V+C2V+C3V=(C1+C2+C3)V , Q/V= C1+C2+C3
ers
i com que Q/V és la capacitat C del condensador equivalent, resulta
C = C1+C2+C3
niv
En el cas de N condensadors de capacitats Ci (i=1, 2, ....., N), la capacitat C serà
.U
N
C   Ci
tica
i 1
La capacitat del condensador equivalent a l’associació és doncs més gran que cadascuna de les
Òp
capacitats dels condensadors.
d ai
lica
Ap
Figura 3.15
ica
3.10 ENERGIA D’UN CONDUCTOR I D’UN CONDENSADOR

L’energia que té un conductor carregat correspon al treball que ha de fer un agent extern
Fís
per carregar el conductor. Com que el conductor a l’equilibri té la càrrega Q distribuïda sobre
ent
la seva superfície S amb densitat , si el potencial del conductor és V, segons l’expressió

deduïda a l’apartat 2.11, l’energia serà
tam
1 1 1
U
2S VdS  V  dS  VQ
2 S 2
par
Però com que Q=CV, sent C la capacitat del conductor, resulta

De
1 1 1 Q2
U VQ  CV 2 
2 2 2 C
la.
En el cas d’un condensador amb càrrega Q i potencials V1 i V2, les càrregues estan sobre
are
les superfícies S1 i S2 de les plaques amb densitats 1 i 2. L’energia serà doncs
1 1 1 1 1
.V
U 
2 S1
V11dS1   V22dS2  V1Q  V2 (Q)  (V1  V2 )Q
2 S2 2 2 2
,M
Si el condensador té capacitat C, posant V1−V2=V i tenint en compte que Q=CV, resulta

1 Q2
nza
1 1
U VQ  CV 2 
2 2 2 C
ore
Observeu que per a una determinada diferència de potencial entre les plaques, l’energia
que emmagatzema un condensador és proporcional a la seva capacitat. La capacitat expressa
.M
J.L
na
51
elo
rc
doncs, no solament la capacitat d’emmagatzemar càrrega, sinó també d’emmagatzemar
Ba
energia*.
de
3.11 ENERGIA DEL CAMP ELÈCTRIC
Les expressions deduïdes per calcular l’energia d’un conductor o d’un condensador estan
itat
en termes de les càrregues i dels potencials, però també es poden posar en termes del camp
ers
elèctric. En efecte, considereu el cas senzill d’un condensador pla que té plaques d’àrea S
separades una distància a i que s’ha carregat a una diferència de potencial V. El camp elèctric
niv
entre les plaques és uniforme i val E=V/a. L’energia serà
1 oS 2 1
.U
1 1
U
CV2  V  oSE 2a  o E2
2 2 a 2 2
tica
sent ʋ=Sa el volum de l’espai comprés entre les plaques del condensador. Del resultat es
dedueix que l’energia del condensador és com si estigués repartida per l’espai on existeix el
Òp
1
camp elèctric amb una densitat d’energia volúmica u   o E 2 , de manera que l’energia seria
2
ai
U   u d , sent ʋ la regió entre les plaques del condensador. Com que fora d’aquesta regió el
d
lica

camp és nul, la integral es pot estendre a tot l’espai, ʋ, i escriure doncs
Ap
1
U   u d , u  o E 2

2
ica
Es pot demostrar que aquestes expressions són també vàlides en el cas general d’un sistema de
Fís
conductors o de càrregues arbitraris. Si a més hi ha dielèctrics lineals, les expressions són

1
U   u d , u   E2
ent

2
sent ε=εoεr la permitivitat absoluta en cada punt de l’espai.
tam
L’expressió de l’energia d’un sistema de càrrega en termes del camp elèctric suggereix la
interpretació de que l’energia pot associar-se al camp elèctric creat pel sistema. Llavors, es pot
par
considerar que l’energia elèctrica és l’energia del camp elèctric. Així, a un camp elèctric se li
De
atribueix una densitat d’energia i una energia donada per les anteriors expressions. Remarqueu
que aquesta energia no és una energia diferent de la considerada anteriorment com l’energia de
la.
formació o energia pròpia d’un sistema de càrregues†.

are
.V
*
Si es donés al condensador una determinada càrrega, l’energia emmagatzemada seria inversament proporcional
,M
a la capacitat. Tanmateix, un condensador es carrega habitualment connectant-lo als pols d’un generador que
estableix una determinada diferència de potencial, i la càrrega és la que resulta en funció de la capacitat del
condensador.
nza
†
Quan es calcula l’energia del camp elèctric creat per un sistema de càrregues puntuals, resulta que l’energia és
infinita. En canvi, l’energia d’un sistema de càrregues puntuals calculada mitjançant les expressions del capítol
anterior és finita. La diferència és deguda al fet que en aquest càlcul no s’inclou l’energia de formació de les
ore
pròpies càrregues puntuals que és infinita. Quan es consideren distribucions contínues de càrrega, aquesta
diferència no existeix i l’energia és finita. Quan es tracta l’energia de formació d’una càrrega no es pot doncs
.M
considerar la idealització de que és puntual, cal atribuir-li dimensions finites.

J.L
52
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
53
elo
Capítol 4 Corrent elèctric
rc
CAPÍTOL 4 CORRENT ELÈCTRIC
Ba
4.1 Corrent elèctric: densitat i intensitat
de
4.2 Equació de continuïtat. Corrents estacionaris
4.3 Corrents de conducció: llei d’Ohm
itat
4.4 Associació de resistències
ers
4.5 Energia i potència d’un corrent: efecte Joule
4.6 Generadors: força electromotriu
niv
4.7 Llei d’Ohm a través d’un generador i balanç energètic
.U
4.8 Anàlisi de circuits: regles de Kirchhoff
tica
Òp
4.1 CORRENT ELÈCTRIC: DENSITAT I INTENSITAT
ai
Un sistema de càrregues elèctriques en moviment constitueix un corrent elèctric. Hi ha
diversos tipus de corrents: d
lica
 Corrents de conducció: les càrregues es mouen en un medi degut a la presència d’un camp
elèctric.
Ap
 Corrents de difusió: les càrregues es mouen en un medi degut a gradients de concentració.

 Corrents de convecció: les càrregues es mouen degut al moviment del medi que les conté.
ica
 Corrents en el buit: les càrregues es mouen en el buit.

Fís
La magnitud bàsica que caracteritza un corrent elèctric és la densitat de corrent. És un


vector, j , que en cada punt té:
ent
 direcció, la del moviment de les càrregues,

tam
 sentit, el del moviment de les càrregues si són positives, o l’oposat si són negatives,
 mòdul definit d’aquesta manera: si en el punt es considera un element de superfície
par
perpendicular a la direcció del corrent i d’àrea dS (Figura 4.1), en un interval de temps dt,

travessa la superfície una càrrega dQ. Llavors el mòdul de j és
De
dQ
j
la.
dS dt
are
i representa la càrrega que travessa una superfície perpendicular al corrent per unitat d’àrea
i de temps.
.V
,M
nza
ore
Figura 4.1
.M
J.L
na
54
elo

rc
La densitat de corrent j es pot expressar en termes de la velocitat i la densitat de les

Ba
càrregues mòbils. En efecte, si la velocitat de les càrregues en un punt és v , considereu entorn

del punt una superfície elemental d’àrea dS perpendicular a v (Figura 4.2). En un interval de
de
temps dt , la càrrega dQ que travessa la superfície és la situada a una distància inferior a
itat
d  v dt , és a dir, és la càrrega continguda dins del volum v dt dS . Si la densitat de càrrega
mòbil és ρ , la càrrega dins del volum és dQ  ρv dt dS , i el mòdul de la densitat de corrent en
ers
el punt serà
niv
dQ ρ v dt dS
j  ρ v
dS dt dS dt
.U

Per tant, tenint en compte la direcció i sentit de j , és

tica

j ρ v
Considerant que ρ  n q , on q és la càrrega de les càrregues mòbils i n la seva densitat (nombre
Òp
de càrregues mòbils per unitat de volum), resulta:
 
ai
jnqv
d 
Si a cada punt del corrent s’assigna el vector densitat de corrent j es té un camp vectorial,
lica
i com a tal, es pot representar mitjançant les línies de camp, anomenades en aquest cas línies de
Ap
corrent.
ica
Fís
ent
tam
Figura 4.2
par
La intensitat d’un corrent a través d’una superfície S és el quocient de la càrrega dQ que la

De
travessa durant un temps dt, i el temps dt. És a dir, és la càrrega que la travessa en la unitat de
temps,
la.
dQ
I
are
dt
En el cas d’un element de superfície perpendicular al corrent i d’àrea dS, si es té en compte
.V
la definició de la densitat de corrent, la intensitat dI del corrent que la travessa és*

,M
dQ
dI   j dS
dt
nza
*
El dQ que apareix a l’expressió de dI i a la de la definició de j és un infinitèsim de segon ordre, correspon a una
ore
càrrega molt petita perquè són molt petits tant el temps com l’àrea. En canvi el dQ de l’expressió de la intensitat I
és un infinitèsim de primer ordre, correspon a una càrrega molt petita perquè només el temps és molt petit, l’àrea
.M
S no ho és.
J.L
na
55
elo
rc
Si l’element de superfície no és perpendicular al corrent, considereu la seva projecció sobre
Ba
el pla perpendicular al corrent (Figura 4.3a). S’observa que la càrrega que travessa l’element de
superfície és la mateixa que travessa la seva projecció, és a dir
  
de
dI  j dS'  j dS cos α  j  n̂ dS  j  dS
itat
En el cas d’una superfície finita S, la superfície es pot descompondre en petits elements

(Figura 4.3b) i la intensitat I serà la suma dels dI corresponents a cada element dS . Per tant
ers
 
I   j  dS
niv
S
La intensitat d’un corrent a través d’una superfície és doncs el flux del vector densitat de corrent
.U
a través de la superfície.
 
tica
Si el corrent és uniforme i la superfície és perpendicular al corrent, com que j i dS són

paral·lels, i j és constant, serà
Òp
  I
I   j  dS    j dS   j  dS , I   j S , j 
ai
S S S
S
d
Al SI la unitat d’intensitat és l’ampere, amb símbol A, i la de densitat de corrent l’ampere
lica
dividit per metre quadrat, A/m2. L’ampere serà definit al capítol 5.
Ap
ica
Fís
ent
Figura 4.3
tam
4.2 EQUACIÓ DE CONTINUÏTAT. CORRENTS ESTACIONARIS

par

Considereu un corrent de densitat j i en el seu si una superfície tancada S (Figura 4.4). La
De
 
càrrega que travessa la superfície per unitat de temps serà I   j  dS . Si passa càrrega a través
S
la.
de la superfície, variarà la càrrega Q continguda al volum v que delimita S. La variació de Q es

are
pot expressar en termes de ρ mitjançant

dQ d  
.V
    dv 
dt dt  v 
,M
Com que la càrrega elèctrica es conserva, la càrrega que travessa la superfície per unitat de
temps, I, ha de ser igual a l’oposat de la variació de la càrrega dins del volum per unitat de
nza
temps, −dQ/dt, i per tant

ore
  d 
S j  dS   dt  v ρ dv 
.M
J.L
na
56
rc elo
Aquesta és l’anomenada equació de continuïtat que expressa matemàticament el principi de
Ba
conservació de la càrrega elèctrica. En ella, el signe – és degut a que si, per exemple, surt càrrega
positiva de v, com que la normal a la superfície S es pren cap a fora de v, I és positiva. En canvi,
de
com que la càrrega de v disminueix, dQ/dt és negativa.
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 4.4
Òp
En el cas de situacions estacionàries, en les quals res no depèn del temps, dQ/dt és nul, i
per tant l’equació de continuïtat s’escriu
 
 j  dS  0
S
d ai
lica
En un corrent estacionari, dit també continu, el flux del vector densitat de corrent a través d’una
superfície tancada és sempre nul. Per tant, el camp vectorial de la densitat de corrent és un camp
Ap
de flux conservatiu. En aquest cas, el nombre de línies de corrent que entren al volum delimitat
per la superfície és igual al de línies que hi surten. Això equival a dir que la càrrega que per
ica
unitat de temps entra per una part de la superfície ha de sortir per una altra part de la superfície.
Fís
Aquesta propietat implica que en un conductor recorregut per un corrent estacionari la intensitat
en les diverses seccions del conductor té el mateix valor. En efecte, si considereu dues seccions
ent
transversals del conductor S1 i S2 (Figura 4.5), la càrrega per unitat de temps que travessa S1 ,
tam
o sigui I1, ha de ser igual a la càrrega per unitat de temps que travessa S2, o sigui I2, perquè en
cas contrari variaria amb el temps la càrrega del conductor comprés entre les dues superfícies,
par
la qual cosa no és possible en condicions estacionàries.

De
la.
are
.V
Figura 4.5
,M
Una altra propietat important dels corrents estacionaris és que les seves línies de corrent
nza
són tancades. En efecte, si en un punt comencés o acabés una línia de corrent, en el punt hi
hauria disminució o augment de càrrega i no es tindria una situació estacionària.
ore
.M
J.L
na
57
elo
rc
4.3 CORRENTS DE CONDUCCIÓ: LLEI D’OHM
Ba
A partir d’aquí es consideraran únicament corrents estacionaris de conducció. En ells el
moviment de les càrregues és degut a un camp elèctric. Però, pot ser que en un conductor sotmès
de
a un camp elèctric hi circuli un corrent estacionari? Si el camp actua contínuament sobre les
itat
càrregues lliures, les accelera, i si les càrregues augmenten la velocitat, augmenta la densitat de
corrent i el corrent no serà doncs estacionari. Cal dir però que si es considera, per exemple el
ers
cas d’un metall, sense camp aplicat els electrons lliures es mouen aleatòriament a gran velocitat
i la seva velocitat mitjana és nul·la. Quan s’aplica el camp, a aquest moviment aleatori se’n
niv
superposa un altre i els electrons lliures són inicialment accelerats, però degut a les col·lisions
.U
que experimenten amb els ions fixos perden energia i velocitat, i després d’un breu règim
transitori, s’arriba a un règim permanent en el qual els electrons són arrossegats pel camp amb
tica
una velocitat mitjana constant anomenada velocitat d’arrossegament*, que dóna lloc doncs a
una densitat de corrent també constant. L’efecte de les col·lisions resulta equivalent al d’una
Òp
força de fricció que s’oposa a la força del camp elèctric. A més, l’energia cinètica que perden
ai
els electrons en les col·lisions es transforma en calor i el conductor s’escalfa. Els conductors
recorreguts per corrents s’escalfen, és l’anomenat efecte Joule†.
d
lica
Si el corrent és degut al camp elèctric, es pot esperar que en cada punt del conductor hi
hagi una relació entre el vector densitat de corrent i el camp. En molts medis materials
Ap
conductors la relació és de proporcionalitat,

 
jγE
ica
a on γ és una constant (amb relació a E) positiva que pot variar d’un punt a un altre del medi.
Fís
Aquests medis és diu que són lineals o òhmics, i la relació anterior expressa l’anomenada llei
d’Ohm‡ en forma local. El paràmetre γ és la conductivitat del medi, i el seu invers és la
ent
resistivitat del medi ρ = 1/γ. Tant γ com ρ són paràmetres característics del medi material i no
tam
depenen de la geometria del conductor.

Quan s’aplica als extrems 1 i 2 d’un cable conductor d’un material òhmic una diferència
par
de potencial V1-V2=V>0, circula pel cable un corrent d’1 a 2 d’intensitat I, i I és proporcional

a V, I = G V. Habitualment en comptes de G es posa R = 1/G amb la qual cosa resulta
De
I = V/R , V = R I
la.
sent tant G com R constants (amb relació a V i a I) característiques de la geometria del cable i
del medi conductor. Les anteriors relacions expressen la llei d’Ohm en forma integral. R és la
are
resistència del cable i G la seva conductància.

.V
La llei d’Ohm en forma integral és una conseqüència directa de la llei d’Ohm en forma
local. Això és senzill de verificar en un cable rectilini de secció uniforme d’àrea S, de material
,M

homogeni de conductivitat γ i recorregut per un corrent uniforme de densitat j (Figura 4.6). Si
nza
ore
*
Velocitat de l’ordre de 10-4 m/s per a un corrent de 106 A/m2. La velocitat aleatòria és de l’ordre de 106 m/s.
†
James Prescott Joule (1818-1889).
.M
‡
Georg Simon Ohm (1789-1854)
J.L
na
58
elo
rc
la longitud del cable és ℓ, la diferència de potencial V entre les seccions 1 i 2 serà

Ba
2   2 j  2 j 2 2
I d I 
V  V1  V2   E  d     d    d     d  I
γ γ γ S γ S γ S
de
1 1 1 1 1
Com que γ, S i  són constants, la diferència de potencial V és proporcional a la intensitat I, i
itat
viceversa. La constant de proporcionalitat és la resistència R del cable, que s’expressa doncs
 
R , R 
ers
S S
niv
La unitat SI de resistència és l’ohm amb símbol Ω, 1 Ω = 1 V/A, i la de conductància és el
siemens* amb símbol S, 1 S = 1 A/V = 1 Ω-1. Per tant la unitat de resistivitat és el Ω.m i la de
.U
conductivitat el S.m-1. Un conductor de resistència R es representa com indica la Figura 4.6.
tica
Òp
d ai
lica
Figura 4.6
Ap
La conductivitat és un paràmetre que varia en un ample interval, és de l’ordre de 10 7 S.m-1

en els metalls i molt baixa en els aïlladors, de fins a 10-16 S.m-1. Disminueix a l’augmentar la
ica
temperatura en els metalls i augmenta en canvi en els semiconductors.

Hi ha conductors que per a altes densitats de corrent deixen de verificar la llei d’Ohm
Fís
(materials no òhmics o no lineals). En ells la conductivitat és una funció de la densitat de corrent

ent
i la resistència ho és de la intensitat. En els superconductors la resistivitat és nul·la, hi pot

circular un corrent sense tenir aplicat un camp elèctric.
tam
4.4 ASSOCIACIÓ DE RESISTÈNCIES

par
a) Associació en sèrie
De
Considereu un conjunt de resistències R1,…Ri,…RN connectades en sèrie (Figura 4.7). Si

s’aplica una diferència de potencial entre A i B, serà VA  VB  V1  ....  Vi  ....  VN , on Vi
la.
representa la diferència de potencial en la resistència i-èsima. Aplicant la llei d’Ohm a cada

are
resistència, com que la intensitat és la mateixa per a totes, resulta

N
VA  VB  IR1  ....  IR i  ....  IR N  I R i
.V
i 1
,M
El sistema de N resistències en sèrie és doncs equivalent a una resistència R, sent

N
R   Ri
nza
i 1
ore
*
En honor a Ernst Werner Siemens (1816-1892).
.M
J.L
na
59
elo
rc
La resistència equivalent és més gran que qualsevol de les resistències.
Ba
de
itat
Figura 4.7
ers
b) Associació en paral·lel
niv
Considereu un conjunt de N resistències connectades en paral·lel (Figura 4.8). Si s’aplica
.U
una diferència de potencial entre A i B, la diferència de potencial en cada resistència és la
mateixa, i la intensitat total és la suma de les intensitats de cada resistència, és a dir
tica
I  I1  ....  Ii  ....  I N . Aplicant la llei d’Ohm a cada resistència, és
Òp
VA  VB V  VB V  VB N
 VA  VB  
1
I  ....  A  ....  A
R1 Ri RN i 1 R i
ai
El sistema de N resistències en paral·lel és doncs equivalent a una resistència R, sent
1 N
1
d

lica
R i1 R i
Ap
La resistència equivalent és més petita que qualsevol de les resistències.

ica
Fís
ent
Figura 4.8
.
tam
Exemple 4.1 Resistència equivalent a una xarxa de resistències

par
La Figura 4.9 mostra una xarxa de resistències i com es determina la resistència equivalent
entre els punts A i B a partir de considerar successivament la composició de resistències en
De
sèrie i en paral·lel fins arribar a una única resistència.

la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
na
60
rcelo
Ba
de
itat
ers
niv
.U
Figura 4.9
tica
4.5 ENERGIA I POTÈNCIA D’UN CORRENT: EFECTE JOULE
En un conductor pel que circula un corrent estacionari d’intensitat I, considereu la part
Òp
compresa entre dues seccions en les quals els potencials són V1 i V2 (V1>V2). En un interval de
ai
temps dt una càrrega dQ = I dt travessa ambdues seccions. Vist globalment és com si
simplement la càrrega dQ hagués anat des de la primera fins a la segona secció. El treball que
d
lica
realitza la força del camp elèctric durant el temps dt per fer circular el corrent entre les dues
seccions equival doncs al que ha de fer per portar la càrrega dQ = Idt des de la primera secció
Ap
fins a la segona, i per tant dW = (V1-V2) dQ = (V1-V2) I dt . Aquest treball correspon a la

disminució de l’energia potencial de les càrregues al passar del potencial V1 al potencial V2. El
ica
treball es converteix en una altra forma d’energia i la potència donada pel corrent entre les dues
Fís
seccions serà
dW
P  (V1  V2 ) I
ent
dt
Aquesta expressió té una validesa general, val fins i tot quan entre les dues seccions hi ha
tam
generadors o receptors. En particular, si entre les dues seccions del circuit només hi ha un simple
conductor (sense generadors ni receptors), l’energia del corrent es transforma íntegrament en
par
calor per efecte Joule. En aquest cas si la resistència entre les dues seccions del conductor és R,
De
com que V1-V2=RI, la potència dissipada per efecte Joule és

(V1  V2 ) 2
PJ  (V1  V2 ) I  R I 2 
la.
R
are
4.6 GENERADORS: FORÇA ELECTROMOTRIU

.V
Els conductors recorreguts per un corrent s’escalfen. Per mantenir un corrent estacionari
dissipant contínuament energia cal que algú aporti l’energia necessària. Per altra banda, les
,M
 
línies de corrent en un corrent estacionari són tancades. Llavors, com que j  E , les línies del
nza
camp elèctric també són línies de corrent, i sent aquestes tancades també ho haurien de ser les
del camp elèctric. Però les línies del camp electrostàtic són obertes, no tancades. El camp
ore
elèctric no pot ser doncs simplement un camp electrostàtic conservatiu. Com a conclusió, per
.M
J.L
na
61
elo
rc
mantenir un corrent estacionari en un conductor cal un generador. El generador transforma
Ba
energia química, mecànica, tèrmica o solar en energia elèctrica i a més aporta un camp elèctric
no conservatiu, l’anomenat camp electromotor.
de
Un circuit elèctric bàsic està constituït per un generador amb dos extrems, o pols, units
mitjançant un conductor (Figura 4.10). Les línies de corrent del conductor es tanquen a través
itat

del generador. Dins del generador existeix el camp electromotor E ' , que és un camp elèctric no
ers
electrostàtic (no creat per càrregues estàtiques). Aquest camp mou els electrons lliures del
niv
generador i origina als pols distribucions de càrrega negativa (pol negatiu) i de càrrega positiva

(pol positiu). Aquestes distribucions creen un camp electrostàtic E dins del generador de sentit
.U
oposat al camp electromotor, i originen el camp electrostàtic que dins del conductor fa moure
tica
els electrons del pol negatiu fins al pol positiu, constituint un corrent que, segons la convenció
adoptada, va del pol positiu al pol negatiu. Els electrons en arribar al pol positiu experimenten

Òp
la força del camp electromotor E ' que els porta al pol negatiu vencent l’oposició del camp

electrostàtic E creat per les distribucions de càrrega dels pols. Aquest procés es repeteix
ai

contínuament i així es manté el corrent tancat estacionari j en el circuit.
d
lica
La magnitud que caracteritza el comportament d’un generador és, a més del camp
electromotor, l’anomenada força electromotriu del generador (f.e.m.), denominació impròpia

Ap
perquè no és una força. La f.e.m., E, es defineix com el treball que fa la força F' del camp
  
electromotor del generador E ' per moure al llarg del circuit una càrrega q ( F'  qE' ), dividit
ica
per la càrrega q, o simplement per moure la unitat de càrrega entre els pols del generador atesa
Fís

la nul·litat de E fora del generador. La f.e.m. és doncs la circulació del camp electromotor
entre els pols del generador.
ent
1    
P P
E   F'd l   E'd l
tam
qN N
Com que la f.e.m. representa un treball per unitat de càrrega, té les mateixes dimensions que la
par
diferència de potencial, i la seva unitat al SI és doncs el volt.

De
la.
are
.V
,M
Figura 4.10
nza
ore
.M
J.L
na
62
rc elo
Si el generador de f.e.m. E estableix al circuit un corrent d’intensitat I, en un temps dt
Ba
circula una càrrega dQ=Idt i el treball que fa el generador és dW= EdQ= EIdt. La potència que
desenvolupa el generador és doncs
de
dW P
P EI, E 
itat
dt I
d’on es dedueix una altra definició de la f.e.m: la f.e.m. d’un generador és la potència que ha
ers
de desenvolupar el generador per fer circular un corrent d’intensitat unitat.
Quan el generador està en circuit obert, és a dir no té cap conductor connectat als seus pols,
niv
les distribucions de càrrega dels pols creen un camp elèctric que contraresta el camp
.U
electromotor, i sent nul el camp a l’interior del generador, el generador està en equilibri. En
 
tica
circuit obert, dins del generador és E = - E ' , i per tant
P   P 
VP  VN    E  d l   E   d l  E
Òp
N N
La diferència de potencial entre els pols d’un generador en circuit obert coincideix doncs amb
la f.e.m. del generador. dai
lica
4.7 LLEI D’OHM A TRAVÉS D’UN GENERADOR I BALANÇ ENERGÈTIC
Quan un generador està en un circuit tancat i el corrent circula pel seu interior del pol negatiu
Ap
al pol positiu, la diferència de potencial entre els pols no coincideix amb la f.e.m. del generador.
ica
La diferència de potencial entre els pols disminueix linealment quan augmenta la intensitat
(Figura 4.11) i es pot escriure
Fís
VP  VN  E - r I
VN  VP
ent
sent E la f.e.m. del generador, I la intensitat del corrent i r una constant. Si E = 0, r 

I
tam
, per tant r és la resistència interna del generador. Llavors, VP-VN = E quan I = 0, i també en un
generador ideal amb resistència interna nul·la.
par
El comportament d’un generador queda determinat per la seva f.e.m. E i la seva resistència
r, i el circuit equivalent d’un generador real consisteix en un generador ideal de f.e.m. E i una
De
resistència r connectats en sèrie (Figura 4.11).

la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 4.11
.M
J.L
na
63
elo
rc
Un cas particular és quan entre els pols del generador hi ha connectada una simple
Ba
resistència R. Llavors la diferència de potencial VP  VN  E - r I ha de ser també VP-VN = RI,
i igualant, RI = E–rI, la intensitat del corrent resulta
de
E
I
itat
Rr
Tornant al cas general, si a l’equació VP  VN  E - r I es multipliquen els dos membres
ers
per Idt i es reordena, s’obté
niv
E I dt  (VP  VN ) I dt  r I 2 dt
Aquesta igualtat expressa el balanç energètic: en un interval de temps dt, l’energia que
.U
desenvolupa el generador és igual a l’energia del corrent al circuit exterior al generador més
tica
l’energia dissipada a l’interior del generador per efecte Joule.
El corrent que circula per l’interior del generador també pot anar del pol positiu al pol
Òp
negatiu. Llavors la diferència de potencial entre els pols serà
VP  VN  E  r I
ai
Aquest és, per exemple, el cas quan es carrega una bateria connectant els seus pols positiu i
d
lica
negatiu, als pols positiu i negatiu, respectivament, d’un generador de f.e.m. major que la de la
bateria.
Ap
Multiplicant els dos membres de l’anterior equació per Idt s’obté

(VP  VN ) I dt  E I dt  r I 2 dt
ica
El balanç energètic és ara: en un interval de temps dt l’energia del corrent dins de la bateria
Fís
(donada pel generador extern) s’inverteix en l’energia que emmagatzema la bateria més
l’energia que es dissipa dins de la bateria per efecte Joule. En aquest cas la bateria actua com
ent
receptor d’energia*.
Tenint en compte les anteriors expressions de la diferència de potencial entre els pols d’un
tam
generador, es pot escriure que la diferència de potencial V1-V2 entre dos punts d’un circuit pel
par
qual circula un corrent d’intensitat I, i que inclou un generador de f.e.m. E i una resistència total
R (inclosa la del generador) és
De
V1  V2  R I  E
amb el següent criteri de signes: I>0 [I<0] si el sentit del corrent és de 1 a 2 [de 2 a 1], E>0
la.
[E<0] si a l’anar de 1 a 2 es passa del pol N al pol P [del pol P al pol N]. Aquesta expressió
are
constitueix l’anomenada llei d’Ohm generalitzada.

.V
Exemple 4.2 Associació de generadors

,M
(a) Associació en sèrie

Si n generadors de f.e.m.’s Ei i resistències internes ri (i=1,2,...,n) es connecten en sèrie
nza
unint el pol positiu d’un amb el pol negatiu del següent, i l’associació dels generadors es
ore
*
També són receptors els motors. Als receptors el camp electromotor té sentit contrari al del corrent i és anomenat
.M
camp contraelectromotor. La corresponent força electromotriu s’anomena força contraelectromotriu.

J.L
na
64
elo
rc
connecta a una resistència R (Figura 4.12), circularà un corrent d’intensitat I. Com que al
Ba
llarg de tot el circuit la suma de les diferències de potencial corresponents a cada element és
nul·la, serà
de
n n n
 (r I  E )  RI  0 ,
i i I (R   ri )   Ei
itat
i 1 i 1 i 1
Aquesta expressió és similar a la que correspon a la intensitat I que circula per un
ers
generador de f.e.m. E i resistència interna r connectat a una resistència R. En aquest cas
I (R  r )  E
niv
Per tant, comparant les dues expressions, atès que la resistència R pot tenir qualsevol
.U
valor, es conclou que l’associació dels n generadors en sèrie és equivalent a un únic generador
de f.e.m. E i resistència interna r donades per
tica
n n
E   Ei , r   ri
Òp
i 1 i 1
Si tots els generadors són iguals i tenen f.e.m. E1 i resistència r1 resulta
(b) Associació en paral·lel

E  n E1 ,
ai
r  n r1
d
lica
Si n generadors de f.e.m.’s Ei i resistències internes ri (i=1,2,...,n) es connecten en paral·lel

Ap
amb els pols positius units a un punt i els pols negatius units a un altre punt, i l’associació dels
generadors es connecta a una resistència R (Figura 4.12), per cada generador circula un
ica
corrent d’intensitat Ii i per la resistència un corrent d’intensitat I suma de les intensitats Ii. La
diferència de potencial entre els pols de cada generador és
Fís
VP  VN  Ei  ri I i  R I ( i  1,2,..., n)
ent
Ei  RI n n
E  RI n
E n
1 n
1 n
E
i per tant I i  , I   Ii   i   i  RI , I(1  R  )   i
ri i 1 i 1 ri i 1 ri i 1 ri i 1 ri i 1 ri
tam
R E
Aquesta expressió és similar a la I(1 
) que es dedueix de la I (R  r )  E que
par
r r
correspondria a un únic generador, i com que R pot tenir qualsevol valor, es conclou que
De
l’associació dels n generadors en paral·lel és equivalent a un únic generador amb f.e.m. E i

resistència interna r donades per
la.
1 n 1 E n
E n
Ei n
1
 ,  i , E r
are
r i 1 ri r i 1 ri i 1 ri i 1 i
Si tots els generadors són iguals i tenen f.e.m. E1 i resistència r1 resulta

.V
E  E1 , r  r1 n
,M
nza
ore
.M
J.L
na
65
elo
rc
Ba
de
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 4.12
Si es disposa de n generadors iguals de f.e.m. E1 i resistència r1 , i s’associen en sèrie o en
E1 n E
ai
paral·lel, la intensitat del corrent que donen a una resistència R és, respectivament:
d
E
lica
I  1 , I 1
R  n r1 R  r R 1
r
1
Ap
n n
Comparant les dues expressions es veu que la connexió en sèrie és adient quan R>r1, i la
ica
connexió en paral·lel ho és quan R<r1. Habitualment les resistències de les piles i bateries són
més petites que les resistències dels circuits que alimenten, i per tant es connecten en sèrie
Fís
obtenint f.e.m.’s superiors a les d’una sola unitat. Per exemple, amb tres piles de 1,5 V es forma
una pila de 4,5 V i amb 6 bateries de 2 V es forma una bateria de 12 V.
ent
tam
4.8 ANÀLISI DE CIRCUITS: REGLES DE KIRCHHOFF

Una xarxa és un sistema de conductors formats per resistències i generadors que formen
par
camins conductors tancats. Un nus és un punt de la xarxa en el qual concorren tres o més
conductors. El conductor que uneix dos nusos és una branca. Un camí conductor tancat format
De
per branques s’anomena malla.

La Figura 4.13 presenta un circuit senzill format per tres branques. S’hi identifiquen dos
la.
nusos (els punts A i B) i tres malles (els camins BCAB, BADB i BCADB). Les anomenades
are
regles de Kirchhoff * es refereixen una als nusos i una a les malles.

.V
,M
nza
ore
.M
*
Gustav Robert Kirchhoff (1824-1887).
J.L
na
66
rc elo
Ba
de
itat
ers
niv
.U
Figura 4.13
tica
Regla dels nusos: En un nus la suma de les intensitats dels corrents de les branques que hi
concorren és zero, considerant amb un signe les dels corrents que hi entren i amb el signe
Òp
contrari les dels corrents que hi surten.
N
I
ai
i 0
i 1 d
lica
És una conseqüència directa del principi de conservació de la càrrega elèctrica.
Regla de les malles: En una malla la suma de les caigudes de potencial a les resistències és
Ap
igual a la suma de las forces electromotrius dels generadors, considerant el criteri de signes
adient per a les intensitats i les forces electromotrius.
ica
N N
 R i I i   Ei
Fís
i 1 i 1
És una conseqüència de l’aplicació de la llei d’Ohm generalitzada al circuit tancat de la malla.

ent
En efecte, per exemple, en una malla ABCA de tres branques AB, BC i CA amb resistències
R1, R2 i R3, i forces electromotrius E1, E2 i E3, per les quals circulen corrents d’intensitats I1, I2
tam
i I3, serà:
VA-VB= R1I1 - E1
par
VB-VC= R2I2 - E2
De
VC-VA= R3I3 - E3 , i sumant membre a membre les tres equacions resulta

3 3
0   R i I i   Ei , que es pot generalitzar al cas d’una malla amb N branques.
la.
i 1 i 1
are
Quant al criteri de signes, si en una malla es pren arbitràriament un sentit de circulació, la

intensitat d’un corrent és positiva si el corrent té el sentit de circulació, i és negativa si té el
.V
sentit oposat. A més, la força electromotriu d’un generador és positiva si seguint el sentit de
,M
circulació de la malla es va del pol negatiu al pol positiu, o equivalentment si, sense haver-hi
cap altre generador, establiria un corrent a la malla amb el sentit de circulació de la malla. És
nza
negativa en el cas contrari.

Les regles de Kirchhoff s’utilitzen per resoldre el problema que habitualment es planteja en
ore
una xarxa: conegudes les resistències i les forces electromotrius de la xarxa, determinar les
.M
J.L
na
67
elo
rc
intensitats que circulen per les branques de la xarxa. En el cas d’una xarxa de N branques, les
Ba
incògnites són les N intensitats de les branques i caldrà aplicar les regles de Kirchhoff per
escriure un sistema de N equacions linealment independents, la resolució del qual donarà les
de
intensitats. Per aplicar les regles de Kirchhoff cal conèixer els signes de les intensitats
determinats pels sentits dels corrents que són desconeguts. Això no és un problema perquè els
itat
sentits es fixen arbitràriament, i al final si la intensitat obtinguda és positiva el sentit atribuït al
ers
corrent és correcte, i si és negativa el sentit és l’oposat.
niv
Exemple 4.3 Aplicació de les regles de Kirchhoff
.U
En el cas de la xarxa de la Figura 4.13, prenent els sentits dels corrents que s’hi indiquen,
les regles de Kirchhoff permeten escriure:
tica
- Nus B: I1 + I2 + I3 = 0
- Malla BCAB (prenent el sentit horari de circulació): − R1I1 + R2I2 = E1
Òp
- Malla BADB (prenent el sentit horari de circulació): − R2I2 + R3I3 = − E3
L’equació corresponent al nus A és idèntica a la del nus B, i l’equació de la malla BCADB és
ai
igual a la suma membre a membre de les equacions establertes per a les altres dues malles. La
d
lica
resolució del sistema de les tres equacions permet trobar les tres intensitats.
Abans de posar valors numèrics a les magnituds, penseu que en aquest circuit serà sempre
Ap
I1<0 i I3<0? Poseu, per exemple, R1=R2=R3=1 Ω, E1=12 V i E3=3 V, resoleu el sistema i tindreu
la resposta.
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
68
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
69
elo
Capítol 5 Camp magnètic
rc
CAPÍTOL 5 CAMP MAGNÈTIC
Ba
5.1 Magnetisme
de
5.2 Forces d’interacció de corrents estacionaris
5.3 Camp magnètic: lleis de Biot-Savart i de Laplace
itat
5.4 Camp magnètic creat per corrents filiformes
ers
5.5 Interacció de corrents rectilinis i paral·lels: definició d’ampere
5.6 Flux del camp magnètic
niv
5.7 Circulació del camp magnètic: llei d’Ampère
.U
5.8 Càlcul del camp magnètic a partir de la llei d’Ampère
5.9 Força d’un camp magnètic sobre una càrrega: força de Lorentz
tica
5.10 Moviment d’una càrrega en un camp magnètic
5.11 Acció d’un camp magnètic sobre una espira: moment magnètic
Òp
5.12 Corrent elemental i dipol magnètic
5.13 Solenoide amb un medi material: imantació i permeabilitat
5.14 Imants: analogia amb els solenoides d ai
lica
Ap
5.1 MAGNETISME
ica
A l’electrostàtica s’ha estudiat la interacció de les càrregues elèctriques en repòs. Al

magnetisme s’estudia la interacció de les càrregues elèctriques en moviment, i particularment
Fís
dels corrents elèctrics i dels imants, i també les interaccions entre ells. La interacció s’estudia
ent
com a l’electrostàtica introduint un camp, el camp magnètic, i en aquest capítol, limitat a la

magnetostàtica, es considerarà només el camp magnètic estacionari (independent del temps).
tam
En el capítol següent s’estudiaran els camps magnètics no estacionaris.

par
5.2 FORCES D’INTERACCIÓ DE CORRENTS ESTACIONARIS

De
Quan dos fils conductors C1 i C2 en el buit estan recorreguts per corrents estacionaris
 
d’intensitats I1 i I2 , sobre els fils actuen sengles forces F1 i F2 , les forces magnètiques, que
la.
s’expressen mitjançant (Figura 5.1)

 
 
are
 d 2  d 1  r̂12  
F2  k I1 I 2   , F1 = - F2
r122
.V
C2 C1
 
sent d1 i d2 vectors elements de línia sobre els fils que tenen els sentits dels corrents,
,M
   
r̂12  r12 / r12 , i r12 el vector que va de d1 a d2 . Aquestes expressions són una generalització de
nza
les determinades experimentalment per Ampère* en 1820 mesurant les forces entre dos corrents
rectilinis i paral·lels.
ore
.M
*
André-Marie Ampère (1775-1836)
J.L
na
70
elo
rc
Les forces magnètiques entre corrents compleixen el principi de l’acció i la reacció, i
Ba
també el principi de superposició.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 5.1
Òp
Al SI la constant k s’escriu k=μo/4π i a μo, anomenada permeabilitat del buit, s’acordà
donar-li el valor μo=4π·10-7 N/A2. (El quocient N/A2 se substitueix habitualment per H/m, sent
ai
H el símbol de henry, una unitat que serà introduïda al capítol següent).
 d
L’anterior expressió de F2 es podria substituir per una que considerés la força entre els
lica
elements de corrent
 
 
Ap
 d 2  d 1  r̂12  
dF2  k I1 I 2
r122
, sent llavors F 2  C2 C1 2
dF
ica
Tanmateix cal advertir que l’expressió de la força entre elements de corrent té només una
Fís
significació matemàtica perquè físicament no és possible aïllar elements de corrents

estacionaris, els corrents estacionaris són sempre tancats. A més, es pot comprovar que les
ent
hipotètiques forces entre dos elements de corrent no verifiquen el principi de l’acció i la reacció,
 
dF1  dF2 .
tam
Finalment, se suggereix comparar les expressions de les forces magnètiques entre corrents
amb les de les forces elèctriques entre càrregues per veure’n les analogies i les diferències.
par
De
5.3 CAMP MAGNÈTIC: LLEIS DE BIOT-SAVART I DE LAPLACE

La interacció magnètica entre corrents es pot descriure introduint el concepte de camp
la.
magnètic de forma anàloga a la interacció elèctrica entre càrregues descrita en termes del camp
are
elèctric. En efecte, es pot posar


  μo d 1  r̂12
.V
F2 = I 2  d  2 
4π C1 r122
I1
C2
,M
i a partir d’aquesta expressió es pot escriure


    μo d 1  r̂12
nza
F2 = I 2  d  2  B1 , B1 =
4π C1 r122
I1
C2
ore
.M
J.L
na
71
elo
 
rc
Llavors es pot interpretar que el corrent I1 del circuit C1 crea el camp magnètic B1 , i el camp B1
Ba

actua sobre el corrent I2 del circuit C2 i causa la força F2 . Es considera que el corrent crea el
camp magnètic en tots els punts de l’espai, encara que no hi hagi un altre corrent, i el camp es
de
posa de manifest quan es col·loca en presència del corrent un altre corrent i sobre aquest actua
itat
una força.
Un corrent d’intensitat I en un circuit C crea en tots els punts de l’espai un camp magnètic
ers

B donat per (Figura 5.2)
niv

 μo d   r̂
B= I (llei de Biot-Savart*)
.U
4π C r 2

 μ o d   r̂   
I 2 i B   dB , encara que dB no tingui validesa
tica
També es pot considerar que dB =
4π r C
física, perquè no es pot mesurar el camp magnètic que crea només una part d’un corrent tancat,
Òp
 
però resulta útil per calcular el camp magnètic B creat per un corrent. El camp dB no és radial

ai
com el camp elèctric, és perpendicular a d  i a r̂ .
d
lica
Ap
ica
Fís
ent


Sobre un element de longitud d  d’un circuit C recorregut per un corrent d’intensitat I en
tam
   
un camp magnètic B (Figura 5.3) actua una força dF perpendicular a d  i a B
  
par
dF = I d   B (força de Laplace, llei de Laplace†)

 
Aquesta força es pot mesurar, i la força total sobre el circuit C és F   dF ,
De
C
  
F = I  d  B
la.
C
‡
La unitat SI de camp magnètic és el tesla amb símbol T, i 1 T = 1 kg·A-1·s-2. Una altra
are
unitat és el gauss§ amb símbol G, i 1 G = 10-4 T.

.V
Al camp magnètic també se l’ha anomenat inducció magnètica i densitat de flux magnètic.

,M
A més, cal advertir que amb camp magnètic es designa tant la magnitud física B com la regió

de l’espai en la qual existeix B .
nza
*
Jean-Baptiste Biot (1774-1862), Félix Savart (1791-1841)
ore
†
Pierre-Simon de Laplace (1749-1827)
‡
En honor a Nikola Tesla (1856-1943)
.M
§
En honor a Carl Friedrich Gauss (1777-1855)
J.L
na
72
rcelo
5.4 CAMP MAGNÈTIC CREAT PER CORRENTS FILIFORMES
Ba
(a) Corrent rectilini molt llarg

El camp magnètic creat per un element de longitud d  d’un fil molt llarg recorregut per
de

  0 d   r̂ '
un corrent d’intensitat I en un punt distant r del fil (Figura 5.4) és dB  . Si es
itat
I
4 r'2

considera un sistema de coordenades cilíndriques amb l’eix z en la direcció del fil, dB té la
ers
  
direcció de l’eix azimutal â φ i dB  dBφ â φ . Els dB creats per tots els d  tenen la mateixa
niv
  
direcció i sentit, per tant el camp B   dB serà B  B φ â φ i el seu mòdul B   dB . Com que
.U
μ 0 d sinα
dB = I , tenint en compte les relacions geomètriques
tica
4π r' 2
r r dz d
sin α = cos β , r' = , d = dz , z = r tan  , dz = dβ , 2 
Òp
cos β cos β
2
r' r
resulta
ai
/2
 I  I  I
B  0  cos  d  0 sin  / 2  0
d/2
4r  / 2 4r 2r

lica
  I
El camp magnètic és doncs B  0 â 
Ap
2r
  I
B   0 â 
ica
Si el corrent té el sentit oposat resulta

2r
Fís
En aquestes dues expressions la intensitat és positiva com ho és també a les lleis de Biot-Savart

i de Laplace, perquè en elles l’efecte del sentit del corrent ve donat pel sentit dels vectors d  .
ent
Ara bé, les dues expressions poden resumir-se en una única, la primera, si es considera la
tam
intensitat positiva en el primer cas i negativa en el segon.

par
De
la.
are
.V
,M
Figura 5.4
nza
Les línies del camp són circumferències centrades en el fil (Figura 5.5). Són línies tancades
ore
i encerclen el corrent. El seu sentit és el que dóna la regla del tirabuixó (el sentit de les línies
del camp és el de gir del tirabuixó que avança en el sentit del corrent) o la regla de la ma dreta
.M
J.L
na
73
elo
rc
(amb la ma dreta tancada i el polze estès senyalant la direcció i sentit del corrent, els altres dits
Ba
senyalen el sentit de les línies del camp).
de
itat
ers
niv
.U
Figura 5.5
tica
(b) Corrent circular
Òp
El càlcul a partir de la llei de Biot-Savart del camp magnètic creat per un corrent circular
s’ha de fer utilitzant mètodes numèrics. La representació del camp que s’obté es mostra a la
ai
Figura 5.6a. Només als punts de l’eix de l’espira és possible obtenir una expressió matemàtica
d
senzilla del camp. En efecte, el camp creat pel corrent d’intensitat I corresponent a un element
lica

de longitud d  (Figura 5.6b) és

 μ 0 I d   r̂
Ap
dB 
4π r 2
  
d  i r̂ són perpendiculars, i dB és perpendicular a d  i a r̂ , i forma un angle α amb l’eix z de
ica
 
l’espira. Per cada element de longitud d1 n’hi ha un altre simètric d 2 de forma que els camps
Fís
 
que creen dB1 i dB 2 són coplanaris amb l’eix i hi formen el mateix angle α. Les components
ent
perpendiculars a l’eix donen doncs una resultant nul·la i només cal considerar les components
en la direcció de l’eix. Per tant,
tam
μ 0 I d
dB  dBz  dB cosα
4π r 2
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
(a) (b)
Figura 5.6
.M
J.L
na
74
rcelo
Si el radi de l’espira és a, tenint en compte que per a tots els d , r i α tenen els mateixos valors,
Ba
serà
μ 0 I d μ I cosα μ I cosα μ I a cosα
B z   dB z   cosα  0 2 
d  0 2πa  0
de
C
4π C r 2
4π r C 4π r 2
2 r2
itat
a a
I posant r i cosα en funció de z i a ( r  z 2  a 2 ; cos α   ) resulta:
r z2  a 2
ers
μoI a 2
Bz =
niv
2(z 2 + a 2 ) 3/2
Per tant, per a z>0 el camp magnètic als punts de l’eix és
.U
 μoI a 2
B= â z
tica
2(z 2 + a 2 ) 3/2
Per a z<0 el camp té igual sentit i val la mateixa expressió. Al centre de l’espira és
Òp
 μ I
B = o â z
2a
ai
En aquestes expressions el signe de la intensitat és positiu [negatiu] si el corrent gira en el sentit
d
corresponent a l’avançament del tirabuixó en el sentit positiu [negatiu] de l’eix z. A un punt de
lica
l’eix, el camp magnètic té la direcció de l’eix i el sentit donat per la regla del tirabuixó (el sentit
del camp magnètic és el d’avançament del tirabuixó que gira en el sentit del corrent) o per la
Ap
regla de la ma dreta (el sentit del camp magnètic és el que senyala el polze estès de la ma dreta
quan els altres dits de la ma tancada senyalen el sentit del corrent).
ica
(c) Corrent en un solenoide

Fís
Un solenoide és un fil conductor que té la forma d’una hèlice. Típicament l’hèlice té un

ent
pas molt petit i es pot considerar formada per la superposició d’espires circulars molt properes.
Per calcular el camp magnètic que crea el corrent d’un solenoide cal recórrer a mètodes
tam
numèrics. La representació del camp que s’obté es mostra a la Figura 5.7a. Si el solenoide és
molt llarg és fàcil obtenir l’expressió del camp als punts de l’eix del solenoide considerant la
par
superposició dels camps que creen les seves espires. En efecte, sigui un solenoide recte de N
De
espires, longitud L i radi a recorregut per un corrent d’intensitat I. Si el solenoide és molt llarg
(L>>a), se sol considerar el nombre de espires per unitat de longitud n=N/L (Figura 5.7b).
la.
Si es descompon el solenoide en llesques de gruix molt petit dz>0, en cadascuna el nombre

are
d’espires serà dN = ndz . Cada llesca es pot considerar com una espira única amb una intensitat
dI = IdN = Indz . Llavors en un punt de l’eix, que es prendrà com origen de coordenades, el
.V
camp magnètic que crea una llesca de coordenada z serà d’acord amb el resultat obtingut per a
,M
un corrent circular
 0dI a 2 0 n I a 2 dz
dB  â  â
2z 2  a 2  2z 2  a 2 
nza
3/ 2 z 3/ 2 z
i el camp creat per tot el solenoide

ore
.M
J.L
na
75
elo
rc
 
   n I a2 dz  n I a2 z
B   dB  0  z â z  0 â z  0 n I â z
 a2 
Ba
3/ 2
2 
2 2 a2 z2  a2 

B  0n I â z
de
A l’eix del solenoide el camp magnètic és uniforme, té la direcció de l’eix i el sentit donat per
itat
la regla del tirabuixó o la de la ma dreta.
ers
A l’exemple 5.4 es justificarà que a l’interior del solenoide el camp té el mateix valor que
a l’eix, és doncs uniforme, i que a l’exterior el camp és nul.
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
(a) (b)
Figura 5.7
Ap
Exemple 5.1 Camp magnètic creat per dos corrents rectilinis i paral·lels als punts del pla
ica
equidistant dels corrents.

Fís
Siguin dos corrents rectilinis paral·lels d’intensitat I que amb relació a uns eixos x,y,z estan
sobre el pla z=0 i tenen les direccions de l’eix x i sentit positiu, sent y=-a , y=a (a>0) (Figura
ent

5.8). El camp magnètic B als punts del pla y=0 equidistant dels corrents serà la suma dels
 
tam
camps B1 i B 2 creats pels dos corrents, sent

par
De
la.
are
.V
,M
Figura 5.8
nza
μoI z μoI z
B1  B 2  , B  2 B1 cos α , cosα  , B
ore
2π a  z
2 2
a z
2 2 π (a 2  z 2 )
.M
J.L
na
76
rc elo
  μoI z
B â y
Ba
π (a 2  z 2 )
de
5.5 INTERACCIÓ DE CORRENTS RECTILINIS I PARAL·LELS: DEFINICIÓ
D’AMPERE
itat
Per determinar la interacció de corrents, el cas més simple és el de dos corrents en fils
ers
rectilinis molt llargs i paral·lels. Siguin per exemple dos corrents de sentits oposats que disten
a (Figura 5.9). El corrent d’intensitat I1 crea un camp magnètic que als punts del corrent
niv
d’intensitat I2 té la direcció perpendicular al pla dels dos corrents, sentit donat per la regla del
.U
μ o I1
tirabuixó i mòdul B1 = . La força que el camp magnètic exerceix sobre cada element de
2πa
tica
  
longitud de l’altre corrent serà dF2  I2 d 2  B1 , la qual té la direcció perpendicular als dos
Òp
corrents i és repulsiva. Sent I2 i B1 constants al llarg de tot el corrent, la força sobre una longitud
 del fil serà
ai
μ o I1I 2
F2  d 
2πa
lica
Si els corrents tenen el mateix sentit és fàcil veure que la força és atractiva.
Si es consideren dos corrents de la mateixa intensitat de 1 A i distant 1 m, la força que actua
Ap
sobre 1 m de cada corrent és doncs 2·10-7 N. D’això es dedueix la definició d’ampere: un corrent
té la intensitat de 1 ampere quan circulant per dos fils rectilinis, paral·lels, molt llargs, distant
ica
1 m i en el buit, actua sobre 1 m dels fils una força de 2·10-7 N. Noteu que la definició d’ampere
Fís
és una conseqüència directa de l’acord adoptat al SI per fixar el valor de la constant μo (apartat
5.2).
ent
tam
par
De
la.
are
Figura 5.9
.V
,M
5.6 FLUX DEL CAMP MAGNÈTIC

Es pot demostrar, fent el càlcul, que el flux del camp magnètic a través d’una superfície
nza
tancada és sempre nul. El camp magnètic és doncs un camp de flux conservatiu. Aquesta
propietat constitueix l’anomenada llei de Gauss del magnetisme:
ore
.M
J.L
na
77
elo
 
rc
  dS  0
B
Ba
S
Per tant, si es considera una superfície tancada que delimita un volum, el nombre de línies
de
del camp que travessen la superfície i entren al volum és igual al nombre de línies que travessen
la superfície i surten del volum.
itat
Les línies del camp magnètic no són com les del camp elèctric, no surten d’un punt ni van
ers
a parar a un punt, són sempre línies tancades. Es pot comprovar la validesa de la propietat en el
cas particular del camp magnètic creat pel corrent rectilini perpendicular al pla del paper i la
niv
superfície representats a la Figura 5.10.
.U
El fet que el flux del camp magnètic (dit també flux magnètic) a través d’una superfície
tancada sigui nul implica que els fluxos a través de les superfícies que tenen el mateix contorn
tica
C són iguals. Així, al proper capítol es parlarà del flux magnètic a través d’un circuit C sense
especificar la superfície, entenent per tal el flux a través de qualsevol superfície que tingui per
Òp
contorn C.
La unitat SI de flux magnètic és el weber* amb símbol Wb, i 1 Wb = 1 T·m2.
dai
lica
Ap
ica
Fís
Figura 5.10
ent
5.7 CIRCULACIÓ DEL CAMP MAGNÈTIC: LLEI D’AMPÈRE

tam
El càlcul de la circulació del camp magnètic al llarg d’una línia tancada no és simple. Per
par
això, aquí es considerarà només el cas particular del camp magnètic creat per un corrent rectilini
molt llarg d’intensitat I i una línia tancada C sobre un pla perpendicular al corrent.
De
A la Figura 5.11 s’esquematitza el cas en què la línia C encercla el corrent. La circulació al


llarg de la línia C del camp magnètic creat per I, tenint en compte que â φ  d   r dφ , serà
la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
*
En honor a Wilhelm Eduard Weber (1804-1891)
J.L
na
78
elo
rc
Ba
de
itat
ers
niv
Figura 5.11
  μ0I 1  μ 0 I 2π 1 μ 0 I 2π
.U
C B  d  
2π C r
â φ  d  
2π 0 r
r dφ 
2π 0
dφ  μ 0 I
tica
La circulació del camp magnètic és igual a μ 0 per la intensitat I.
A la Figura 5.12 s’esquematitza el cas en què la línia tancada C no encercla el corrent. Les
Òp
 
circulacions del camp magnètic al llarg de les parelles d’elements de línia d1 i d 2 són iguals
ai
i de signe oposat perquè les components d’aquests vectors en la direcció del camp magnètic, -
d
r1dφ i r2dφ, són proporcionals a la distància al corrent i el camp magnètic és inversament
lica
proporcional a aquesta distància. En efecte,
   I  I    I  I
Ap
B1  d 1   o r1d   o d , B2  d 2  o r2 d  o d
2r1 2 2r2 2
ica
Per tant la circulació al llarg de tota la línia tancada C serà nul·la.

 
  dl  0
B
Fís
C
ent
tam
par
De
la.
Figura 5.12
are
Els anteriors resultats de la circulació del camp magnètic tenen una validesa completament
.V
general pel que fa a la forma tant del corrent com de la línia tancada. Si es considera ara la
circulació del camp magnètic creat per un sistema de diversos corrents, atès el principi de
,M
superposició del camp magnètic, es pot concloure que la circulació al llarg d’una línia tancada
C del camp magnètic creat per un sistema de corrents estacionaris és igual al producte de μo per
nza
la suma algebraica Ii de les intensitats dels corrents que travessen qualsevol superfície S
ore
delimitada per la línia C, o en altres paraules, dels corrents encerclats per C. Es prenen positives
les intensitats dels corrents que travessen S en el sentit d’avenç del tirabuixó que gira en el sentit
.M
J.L
na
79
elo
rc
de la circulació, i es prenen negatives les que travessen en el sentit oposat.
 
Ba
 B  d l  μ 0 Ii
C
de
Aquesta expressió de la circulació del camp magnètic constitueix la llei d’Ampère. Observeu
que tot i que el camp magnètic és creat per tots els corrents, tant els que travessen la superfície
itat
S que té per contorn C, com els que no la travessen, la circulació del camp al llarg de C només
ers
depèn dels corrents que travessen S, o en altres paraules, dels corrents encerclats per C.
El camp magnètic és doncs un camp no conservatiu, i la llei d’Ampère juga un paper a la
niv
magnetostàtica anàleg al de la llei de Gauss a l’electrostàtica: la primera relaciona la circulació
.U
del camp magnètic amb les intensitats dels corrents i la segona relaciona el flux del camp
elèctric amb les càrregues.
tica
Les línies tancades a les quals s’aplica la llei d’Ampère poden ser anomenades línies
amperianes per analogia amb les superfícies gaussianes de la llei de Gauss, però aquesta
Òp
denominació no és habitual.
5.8 CÀLCUL DEL CAMP MAGNÈTIC A PARTIR DE LA LLEI D’AMPÈRE

d ai
La llei d’Ampère permet calcular de forma senzilla el camp magnètic creat per distribucions
lica
de corrent que presenten suficient simetria. Cal procedir de la forma següent:

Ap
- Verifiqueu si la distribució de corrent presenta suficient simetria. És a dir, si el vector densitat

de corrent és funció només de la distància a un eix (simetria cilíndrica), o a un pla (simetria
ica
plana), i a més té la direcció paral·lela a l’eix, o al pla, respectivament.

Fís
- Determineu la direcció del camp magnètic a partir de consideracions de simetria.

- Considereu com a línia amperiana una línia tancada que passi pel punt en què es vol
ent
determinar el camp magnètic, i que en tots els seus punts el camp sigui tangent a la línia i
tam
tingui el mateix mòdul, o bé que acompleixi aquesta condició en una part de la línia i en la
part restant el camp sigui perpendicular a la línia.
par
- Calculeu la circulació del camp magnètic al llarg de la línia amperiana.

- Calculeu la intensitat del corrent encerclat per la línia amperiana.
De
- Apliqueu la llei d’Ampère a la línia amperiana i deduïu el valor del camp magnètic.
la.
Les línies amperianes per calcular el camp magnètic en el cas de corrents amb simetria
are
cilíndrica són circumferències que coincideixen amb les línies del camp, i en el cas de corrents
amb simetria plana són rectangles que hi coincideixen només parcialment.
.V
Exemple 5.2 Càlcul del camp magnètic creat per un cilindre molt llarg de radi a recorregut
,M
per un corrent uniforme d’intensitat I

nza
La distribució de corrent presenta simetria entorn de l’eix del cilindre i per tant l’aplicació
de la llei d’Ampère permetrà calcular el camp magnètic.
ore
.M
J.L
na
80
elo
rc
Atesa la simetria cilíndrica de la distribució, el camp magnètic tindrà la direcció azimutal

Ba
B = B (r) â φ . En efecte, si es considera la descomposició del corrent en molts fils de corrent
paral·lels d’intensitats dI, el camp en un punt és la suma dels camps creats pels fils, i per cada
de
fil n’hi ha un altre simètric de forma que la suma dels camps que els dos creen té la direcció
itat
azimutal (Figura 5.13a. Vegi’s l’Exemple 5.1). Les línies amperianes per calcular el camp
seran doncs circumferències C centrades a l’eix del cilindre i coincidents amb les línies del
ers
camp (Figura 5.13b).
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
(a) (b)
Ap
Figura 5.13
ica
Per als punts exteriors al corrent (r  a), la circulació del camp al llarg de la circum-

Fís
ferència C de radi r, com que d   â  d , és

 
  d    B (r ) â ·â  d  B (r ) d  B (r) 2r
ent
B
C C C
 
tam
Observeu que la integral s’ha pogut calcular fàcilment perquè B és paral·lel a d  i Bφ(r) és
constant al llarg de C. Una línia C en la qual el camp presenta aquestes característiques
par
existeix gràcies a la simetria cilíndrica del corrent.

La intensitat del corrent encerclat per la línia C és I, i aplicant la llei d’Ampère a C resulta
De
B ( r )2r   o I , i per tant

la.
 μI
r  a : B  0 â φ
are
2πr
Per als punts interiors (r  a), la circulació del camp al llarg de C té la mateixa expressió
.V
que per als punts exteriors, i la intensitat del corrent encerclat per C és
,M
I Ir 2
Ii  πr 2

πa 2 a2
nza
Ir 2
Aplicant la llei d’Ampère a C resulta B ( r )2r   0 , i per tant
a2
ore
 μ Ir
r  a : B  0 2 â φ
.M
2πa
J.L
na
81
elo
rc
El camp magnètic que crea el conductor cilíndric en un punt coincideix amb el que crea un
Ba
corrent filiforme situat a l’eix del cilindre i d’intensitat la del corrent encerclat per la línia del
camp que passa pel punt.
de
A la Figura 5.14 es mostra la representació gràfica del mòdul del camp magnètic en funció
de la distància a l’eix del cilindre.
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 5.14
ai
Exemple 5.3 Càlcul del camp magnètic creat per una placa plana molt extensa recorreguda
d
lica
per un corrent uniforme
A la Figura 5.15a es mostra la secció d’una placa plana molt extensa de gruix a i amplada
Ap
L (a<<L) que respecte uns eixos x,y,z és perpendicular a l’eix z. Per la placa circula un corrent
uniforme d’intensitat I en la direcció de l’eix x i sentit positiu. El camp magnètic que crea
ica
només depèn de z i té la direcció de l’eix y amb sentits oposats als dos semiespais d’acord amb
Fís
la regla de la ma dreta. En efecte, si es considera la descomposició del corrent en molts fils de

corrent paral·lels, el camp en un punt és la suma dels camps creats pels fils, i per cada fil n’hi
ent
ha un altre simètric de forma que la suma dels camps que els dos creen té la direcció de l’eix
y (vegeu l’Exemple 5.1). El camp en un punt simètric respecte al pla z=0 té el mateix mòdul i
tam
sentit oposat, B+=B-=B. Les línies amperianes per calcular el camp fora i dins de la placa
aplicant la llei d’Ampère són els rectangles C1 i C2 mostrats a la Figura 5.15b.
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 5.15
.M
J.L
na
82
rc elo
  a μ I  μ I z
Si a/2 ≤ ‫׀‬z‫<< ׀‬L:  B  d  μ I , 2B  μ o I , B o , B o â y
Ba
o i
C aL 2L 2L z
  2z μoI z  μ Iz
de
Si ‫׀‬z‫ ≤ ׀‬a/2<<L: CB  d   μ I
o i , 2B  μ o I
aL
, B 
aL
, B   o â y
aL
itat
Remarqueu que en cada semiespai fora de la placa el camp magnètic és uniforme. A la
Figura 5.16 es mostra la component y i el mòdul del camp en funció de z.
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 5.16
Exemple 5.4 Càlcul del camp magnètic creat per un solenoide

d ai
lica
Un solenoide rectilini molt llarg de n espires per unitat de longitud recorregut per un
corrent d’intensitat I no presenta prou simetria per poder calcular el camp magnètic que crea
Ap
aplicant la llei d’Ampère segons el procediment indicat a l’apartat 5.8. Tanmateix, a l’apartat

ica
5.4c s’ha determinat que el camp magnètic als punts de l’eix és Bo  μ o n I â z . Llavors el camp
fora de l’eix es pot calcular a partir del camp a l’eix aplicant la llei d’Ampère, en efecte:
Fís
Per simetria el camp magnètic només pot dependre de la distància r a l’eix (Figura 5.17).
ent
A més, si es considera un punt fora de l’eix, per cada espira del solenoide n’hi ha una altra
simètrica de tal manera que els camps que creen (vegeu Figura 5.6a) tenen components radials
tam

oposades i per tant el camp resultant és paral·lel a l’eix. El camp serà doncs B  B z (r ) â z .
par
De
la.
are
.V
Figura 5.17
,M
Per calcular el camp en un punt de l’interior del solenoide es pot aplicar la llei d’Ampère
nza
a la línia rectangular C1. La circulació del camp al llarg de C1 és Bo   Bz ( r ) i el corrent

ore
encerclat per C1 és nul. Per tant, Bo   Bz ( r )  0 , Bz ( r )  Bo i el camp és uniforme a

.M
l’interior del solenoide.

J.L
na
83
elo
rc
Per calcular el camp en un punt de l’exterior es pot considerar la línia rectangular C2. La
Ba
circulació del camp al llarg de C2 és Bo   Bz ( r ) i la suma de les intensitats dels corrents
encerclats per C2 és n  I . Per tant, Bo   Bz (r )   o n  I i com que Bo  μ o n I , resulta
de
Bz ( r )  0 . El camp creat pel solenoide és doncs:
itat
 
r  a : B  μ o n I â z , r a: B0
ers
5.9 FORÇA D’UN CAMP MAGNÈTIC SOBRE UNA CÀRREGA: FORÇA DE
niv
LORENTZ
 
.U
Sobre una càrrega puntual q que es mou amb velocitat v dins d’un camp magnètic B , actua
una força
tica
  
F  q vB
Òp
que és perpendicular a la velocitat i al camp magnètic. És l’anomenada força magnètica de
Lorentz*. Aquesta força actua sobre una càrrega que es mou, i en particular, actuant sobre les
el conductor.
d ai
càrregues mòbils d’un corrent en un conductor, és la que dóna lloc a la força de Laplace sobre
lica
L’expressió de la força magnètica sobre una càrrega és consistent amb l’expressió de la força
de Laplace sobre un element de corrent. En efecte, considereu un fil prim de secció S recorregut
Ap

per un corrent d’intensitat I en un camp magnètic B . La força sobre l’element de corrent de
   
ica
longitud d  és dF  I d   B , però com que

    
I d   j S d   j S d  ρ v dυ  v dq
Fís
sent dυ el volum de l’element de corrent i dq la seva càrrega, la força es pot expressar

  
ent
mitjançant dF  dq v  B , que concorda amb l’expressió de la força sobre una càrrega puntual.

tam
Si addicionalment existeix un camp elèctric E , sobre la càrrega actua a més la força elèctrica
 
Fe  qE i la força total és
par
 
   
F  q E  vB
De
que és l’anomenada força de Lorentz.

la.
5.10 MOVIMENT D’UNA CÀRREGA EN UN CAMP MAGNÈTIC


are

Quan una càrrega puntual q es mou amb velocitat v en un camp magnètic B , la força
  
magnètica sobre la càrrega, F  q v  B , és perpendicular a la velocitat. Per tant el treball de
.V
la força de Lorentz és nul i el camp magnètic no pot canviar l’energia cinètica de la càrrega.
,M

Quan una càrrega q que es mou lliurement amb velocitat v entra en un camp magnètic
     
nza
uniforme B perpendicular a v , es veu sotmesa a la força F = q v × B que és perpendicular a v

ore
*
Hendrik Antoon Lorentz (1853-1928). Premi Nobel de Física (1902)
.M
J.L
na
84
elo
 
rc
i a B . La força modifica la direcció de la velocitat, que es manté perpendicular a B , però no
Ba
modifica el seu mòdul. El mòdul de la força F = qvB es manté constant i la càrrega realitza un
moviment circular uniforme de radi r (Figura 5.18). Igualant la força qvB al producte de la
de
massa m de la càrrega per l’acceleració centrípeta v2/r, es dedueix que
itat
mv
r
qB
ers
Llavors la velocitat angular , el període T i la freqüència f del moviment són
niv
v qB 2π 2πm 1 qB
ω= = , T= = , f= =
r m ω qB T 2πm
.U
T i f són anomenats període ciclotró i freqüència ciclotró. Remarqueu que depenen del quocient
tica
q/m i no depenen ni de v ni de r.
 
Si la càrrega que es mou amb velocitat v entra en un camp magnètic uniforme B no
Òp
 
perpendicular a v , la component de la velocitat paral·lela a B no es veu afectada pel camp i la
càrrega descriu una trajectòria helicoïdal.
d ai
lica
Ap
ica
Fís
Figura 5.18
ent
5.11 ACCIÓ D’UN CAMP MAGNÈTIC SOBRE UNA ESPIRA: MOMENT

tam
MAGNÈTIC
Quan un conductor recorregut per un corrent està en un camp magnètic, sobre cada element
par
de corrent actua una força, i la composició de totes les forces dóna una força resultant i un
moment resultant.
De

Considereu un camp magnètic B uniforme i horitzontal, i una espira plana rectangular de
la.
costats verticals a i horitzontals b recorreguda per un corrent d’intensitat I. El vector normal al

pla de l’espira n̂ (amb sentit determinat pel sentit del corrent aplicant la regla de la ma dreta)
are

forma un angle θ amb el camp B (Figura 5.19).
.V
 
Sobre els costats verticals actuen forces F1 i F2 horitzontals, paral·leles, de sentits oposats
 
,M
i mòduls F1 = F2 = IaB. Sobre els costats horitzontals actuen forces F3 i F4 verticals, en la

mateixa direcció, de sentits oposats i mòduls F3 = F4 = IbB cosθ. Aquestes quatre forces donen
nza
una força resultant nul·la:

ore
 4 
F   Fi  0
i1
.M
J.L
na
85
elo
rc
Quant al moment resultant, les forces verticals donen una contribució nul·la. Les forces
 
Ba
horitzontals constitueixen un parell de forces (F2  F1 ) i donen una contribució no nul·la. El
moment del parell de forces és
de
 
 b  -b   
τ   F1   F2  b  F1 , τ  b F1 sin θ , τ  bIaBsin θ  ISB sin θ
itat
2 2
 
sent S=ab l’àrea de l’espira. Com que τ és perpendicular a n̂ i a B , es pot escriure
ers
 
τ  ISn̂  B
niv
Remarqueu que per determinar el moment és suficient conèixer el vector ISn̂ (no cal conèixer

.U
per separat I i S de l’espira). Aquest vector s’anomena moment magnètic, m , del corrent de
l’espira. El moment que actua sobre l’espira és llavors:
tica
   
τ  m  B , m  ISn̂
Òp
dai
lica
Ap
ica
Fís
Figura 5.19
El moment magnètic del corrent de l’espira és perpendicular al pla de l’espira i té el sentit

ent
donat per la regla de la ma dreta. El moment que actua sobre l’espira és perpendicular al moment
 
tam
magnètic i al camp. Per l’acció de  l’espira tendeix a girar per posar el seu moment m en la

direcció i sentit del camp B .
par
L’expressió del moment magnètic ha estat deduïda per a una espira rectangular però és
De
vàlida per a qualsevol espira plana.

Si en comptes d’una única espira es té una bobina amb N espires, el moment magnètic de

la.
la bobina és m  NISn̂ .
are
En el cas en què el camp magnètic no és uniforme, sobre l’espira actua un moment resultant
i una força resultant.
.V
5.12 CORRENTS ELEMENTALS I DIPOLS MAGNÈTICS

,M
A la pràctica es presenten situacions en les quals es tenen petits corrents assimilables a

nza
espires d’àrea elemental. Pensi’s per exemple en els àtoms amb electrons que giren entorn del
nucli i que constitueixen petits corrents elèctrics. Quan un corrent elemental de moment
ore
    
magnètic m es troba dins d’un camp magnètic B , es veu sotmès a un moment, τ  m  B , que
.M
tendeix a girar el moment magnètic per posar-lo en la direcció i sentit del camp. Si el camp és
J.L
na
86
rcelo
no uniforme, actua a més una força que, un cop orientat el moment magnètic, tendeix a portar
Ba
el corrent cap a la regió on el camp magnètic és més intens. A la Figura 5.20 s’esquematitzen
les forces elementals que actuen sobre una espira circular orientada en un camp uniforme i en
de
dos camps no uniformes.
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 5.20
Òp
D’una banda, l’expressió del moment que actua sobre el corrent elemental en un camp
ai
magnètic és similar a la del moment que actua sobre un dipol elèctric en un camp elèctric. El
d
moment magnètic del corrent elemental fa el mateix paper que el moment del dipol elèctric. Per
lica
altra banda, la configuració de les línies del camp magnètic creat per un corrent elemental lluny
del corrent (vegeu la Figura 5.6a) és similar a la configuració de les línies del camp elèctric
Ap
creat per un dipol lluny del dipol. Com a conclusió, el comportament d’un corrent elemental
tant pel camp magnètic que crea com per l’acció que experimenta en un camp magnètic, és
ica
similar al comportament d’un dipol elèctric amb referència al camp elèctric. Per aquest motiu,
Fís
els corrents elementals són també anomenats dipols magnètics.

 
Així com l’energia que té un dipol elèctric de moment p dins d’un camp elèctric E és
ent
 
U   p  E , es pot demostrar que l’energia que té un corrent elemental (dipol magnètic) de
tam
 
moment magnètic m dins d’un camp magnètic B és
 
U   mB
par
 
L’energia del corrent en un punt del camp és mínima quan m i B tenen la mateixa direcció
De
i sentit, i aquesta energia mínima és més petita als punts on el camp magnètic és més intens.
Per això, l’acció del camp magnètic sobre un corrent elemental és un moment que tendeix a
la.
orientar el corrent i una força que, un cop orientat, el mou cap on el camp és més intens,
are
disminuint així la seva energia.

.V
Exemple 5.5 Moment magnètic orbital d’un electró en un àtom

,M
Si un electró en un àtom descriu una òrbita circular de radi r amb velocitat angular ω, pot
ser considerat com un corrent circular d’intensitat I. Com que la càrrega de l’electró travessa
nza
una secció del circuit f=ω/(2π) vegades en cada unitat de temps, la intensitat és I = ef = eω/(2π)
. El moment magnètic orbital corresponent a la rotació de l’electró en la seva òrbita és doncs m
ore
= IS = eωr2/2.
.M
J.L
na
87
elo
rc
Tenint en compte que el moment angular orbital de l’electró és L=mevr=mer2ω, sent me la
Ba
massa de l’electró, resulta que m = eL/(2me), i vectorialment
 e 
m L
de
2m e
expressió que relaciona directament el moment magnètic orbital de l’electró amb el seu moment
itat
angular orbital.
ers
5.13 CAMP MAGNÈTIC EN UN SOLENOIDE AMB MEDI MATERIAL:
niv
IMANTACIO I PERMEABILITAT
.U
En un solenoide molt llarg de n espires per unitat de longitud, recorregut per un corrent
d’intensitat I i en el buit, el camp magnètic al seu interior és gairebé uniforme, té la direcció de
tica
l’eix i el seu mòdul és Bo=μonI. A l’exterior el camp magnètic és gairebé nul. Si a l’interior del
solenoide hi ha un medi material homogeni, anomenat nucli del solenoide, el camp magnètic és
Òp
diferent i val B=Boμr , sent μr un valor característic del material del nucli que representa el
ai
quocient entre els camps magnètics mesurats amb nucli i amb sense nucli.
B d
μr =
lica
Bo
μr és l’anomenada permeabilitat relativa del material, no té dimensions i és independent de la
Ap
intensitat, i per tant de Bo, en molts materials, dits materials lineals. En termes de μr el camp
magnètic dins del nucli del solenoide serà B = μoμrnI, que també s’escriu B = μnI, sent μ = μoμr
ica
l’anomenada permeabilitat absoluta del material, la qual té les dimensions de μo. Al buit μr=1
i a l’aire μr=1,0000004. La diferència entre el camp magnètic creat per un corrent al buit o a
Fís
l’aire és doncs a la pràctica insignificant.

ent
Si el camp magnètic dins del solenoide és diferent amb i sense nucli, deu ser perquè el nucli
 
crea un camp magnètic B1 que se superposa al camp Bo creat pel corrent I del solenoide, amb
tam
  
la qual cosa el camp magnètic dins del nucli és B = Bo + B1 . Però, com crea el material del nucli
par
un camp magnètic? La resposta és que quan el material se sotmet al camp magnètic hi apareix
una distribució de corrents elementals (moments magnètics) que és la que crea el camp
De
magnètic addicional. Aquesta explicació ja fou avançada per Ampère tot i ser desconeguda al
seu temps l’estructura de l’àtom. El procés de creació de la distribució de moments magnètics
la.
en un material quan se sotmet a un camp magnètic s’anomena imantació o magnetització. En

are
l’estudi macroscòpic es considera que la distribució de corrents elementals és contínua, i es


.V
caracteritza mitjançant la densitat volúmica de moment magnètic M en cada punt,

 dm 
,M
M
dv

nza
sent dm la suma dels moments magnètics dels corrents elementals que conté un element de
volum dv. M representa la intensitat de la imantació i s’utilitza simplement imantació o
ore
magnetització per designar-la. El mots imantació i magnetització poden referir-se doncs tant al
procés de creació de la distribució de moments magnètics com a la magnitud física que
.M
J.L
na
88
rcelo
caracteritza la distribució.
Ba
Tipus de comportaments magnètics
El valor del camp magnètic que crea la imantació d’un material i el de μr resultant, depenen
de
del tipus de material:
 
itat
Als materials diamagnètics el camp B1 té sentit oposat al camp Bo i és petit. Per tant μr<1
  
ers
i proper a 1. Quan se suprimeix el camp Bo , desapareix el camp B1 i per tant la imantació M

niv
que el crea. La imantació és petita, té sentit oposat a Bo i no és permanent.
  
Als materials paramagnètics B1 i M tenen el mateix sentit que Bo . Per tant μr>1. Quan se
.U
 
suprimeix el camp Bo , desapareix el camp B1 i la imantació. La imantació no és permanent.
tica
  
Als materials ferromagnètics B1 i M tenen el mateix sentit que Bo i són molt grans. Per
Òp
 
tant μr>>1. Quan se suprimeix el camp Bo , el camp B1 no desapareix, roman doncs una
ai
imantació permanent. Aquests materials quan se sotmeten a un camp magnètic i després se
suprimeix el camp, poden mantenir la distribució de moment magnètic i seguir creant camp
d
lica
magnètic, esdevenint així imants. Els materials ferromagnètics tenen importants aplicacions,
tant pel fet de tenir una molt alta permeabilitat com pel de formar imants. Quan s’escalfen per
Ap
sobre d’una temperatura característica (temperatura de Curie) es converteixen en

paramagnètics.
ica
Als materials diamagnètics i paramagnètics la permeabilitat no depèn normalment del camp

Fís
Bo, són materials lineals, en canvi als materials ferromagnètics la permeabilitat és una funció
de Bo, són materials no lineals, i a més presenten fenòmens d’histèresi.
ent
Mecanismes de la imantació
Els mecanismes pels quals els materials adquireixen una distribució de moment magnètic
tam
quan se’ls aplica un camp magnètic són diversos:

par
Els materials diamagnètics estan constituïts per àtoms que tenen un moment magnètic nul
(la suma dels moments magnètics de totes les partícules és nul·la). Quan se’ls aplica el camp
De
magnètic cada àtom es transforma i adquireix un moment magnètic en la direcció i sentit oposat
del camp. La imantació resultant té sentit oposat al camp aplicat, i el camp magnètic que crea
la.
també té sentit oposat. Quan se suprimeix el camp aplicat la transformació desapareix i

are
desapareix la imantació.
Els materials paramagnètics estan constituïts per àtoms que tenen un moment magnètic no
.V
nul. Sense camp aplicat els moments magnètics dels àtoms estan orientats aleatòriament degut
,M
a l’agitació tèrmica i la imantació resultant és nul·la. Quan s’aplica el camp magnètic els
moments magnètics tendeixen a orientar-se en la direcció i sentit del camp. Tot i que queden
nza
lluny d’assolir la total orientació, globalment en cada element de volum apareix un moment
magnètic, i la imantació resultant té la direcció i sentit del camp, i depèn fortament de la
ore
temperatura. Quan se suprimeix el camp els moments magnètics tornen al desordre total i
.M
J.L
na
89
elo
rc
desapareix la imantació.
Ba
Els materials ferromagnètics estan constituïts per àtoms que tenen un moment magnètic no
nul. En ells, la interacció entre els moments magnètics és molt forta per sota de la temperatura
de
de Curie i fa que, sense camp aplicat, estiguin ja alineats dins de petites zones anomenades
dominis. Les orientacions dels moments magnètics no són iguals en tots els dominis i la
itat
imantació resultant sense camp aplicat pot ser nul·la o no nul·la, i assolir valors molt més grans
ers
que en els dos casos anteriors.
Quan un material diamagnètic es col·loca dins d’un camp magnètic els moments magnètics
niv
que adquireixen els seus àtoms tenen sentit oposat al del camp i tendeixen a anar cap on el camp
.U
és més feble perquè allí la seva energia (positiva) és mínima. Així, un material diamagnètic és
repel·lit quan s’apropa a un imant, però la força de repulsió és feble i poc perceptible. En canvi,
tica
en el cas d’un material paramagnètic o ferromagnètic els moments magnètics tendeixen a
orientar-se en la direcció i sentit del camp, i a anar cap on el camp és més intens perquè allí la
Òp
seva energia (negativa) és mínima. Així, aquests materials són atrets quan s’apropen a un imant,
i la força d’atracció és feble si el material és paramagnètic, i forta i perceptible si és
ai
ferromagnètic, com per exemple si és ferro encara que no sigui un imant.
d
lica
5.14 IMANTS: ANALOGIA AMB ELS SOLENOIDES

Ap
Un imant és una peça de material ferromagnètic que presenta una imantació permanent, és
a dir, una distribució de corrents elementals, i de moment magnètic, sense tenir un camp
ica
magnètic aplicat. Tanmateix, l’estudi tradicional del magnetisme dels imants s’ha basat en
atribuir l’origen dels moments magnètics a dipols magnètics constituïts per unes càrregues (o
Fís
masses) magnètiques, de forma que l’imant té llavors dos pols, nord i sud, amb un tractament,
ent
anàleg al de l’electrostàtica, en el qual els pols juguen el paper de les càrregues elèctriques, com
si fossin unes càrregues (o masses) magnètiques. I això tant pel que fa al camp magnètic creat
tam
pels pols, com a l’acció del camp magnètic sobre els pols. Tanmateix cal tenir en compte que
si es parteix un imant per separar els seus pols, s’obté un nou imant amb dos pols, i no s’ha
par
aconseguit mai separar un pol, per la qual cosa els pols no existeixen realment. Tot i que les
propietats magnètiques d’un imant són atribuïbles a la seva distribució de corrents elementals*,
De
per resoldre problemes relacionats amb els imants pot resultar més còmode considerar els pols
la.
que els corrents, perquè llavors els procediments de càlcul són similars als utilitzats en la solució
de problemes d’electrostàtica.
are
La configuració del camp magnètic que crea una barra cilíndrica llarga imantada en la
.V
direcció del seu eix, amb línies del camp tancades que van del pol nord al pol sud per fora de
l’imant i del pol sud al pol nord per dins de l’imant, és similar a la d’un solenoide de
,M
dimensiones anàlogues recorregut per un corrent (Figura 5.21). Aquesta similitud no és una
nza
ore
*
En un àtom els electrons girant en òrbites entorn del nucli són corrents elementals i tenen un moment magnètic
dit orbital. Els electrons presenten a més un moment magnètic de spin, sent l’spin una propietat considerada a la
.M
mecànica quàntica i que no té correspondència a la física clàssica.

J.L
na
90
elo

rc
simple coincidència de l’atzar. En efecte, la imantació M de l’imant equival a una distribució
Ba
de corrents elementals amb els seus moments magnètics orientats en la direcció de l’eix. Si es
de
itat
ers
niv
.U
Figura 5.21
tica
considera una secció recta de la barra, a la Figura 5.22 es mostren els corrents elementals tal
Òp
com es veuen mirant la cara nord o la cara sud. Es veu que els corrents tocant a la superfície
lateral de la barra donen com a resultant un corrent circular al llarg del contorn de la barra,
ai
mentre que els corrents de l’interior tenen tots al seu costat un corrent de sentit oposat i els seus
efectes es compensen. El resultat és doncs que la distribució de corrents elementals de la barra,
d
lica
als efectes del camp magnètic que crea, és equivalent a una sèrie de corrents circulars sobre la
superfície lateral de la barra, anàloga als corrents de les espires d’un solenoide. L’imant és
Ap
doncs equivalent a un solenoide i com a tal pot ser tractat.

ica
Fís
ent
tam
Figura 5.22
par
Per il·lustrar l’anterior equivalència es poden considerar les forces atractives [repulsives]
De
que s’exerceixen dos imants alineats quan s’enfronten pols de diferent [del mateix] tipus.
Observeu que llavors els solenoides equivalents als imants tenen corrents del mateix [de
la.
diferent] sentit i les forces són doncs efectivament atractives [repulsives].

are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
na
91
elo
Capítol 6: Inducció electromagnètica
rc
Capítol 6 INDUCCIÓ ELECTROMAGNÈTICA
Ba
6.1 Inducció electromagnètica: llei de Faraday
de
6.2 Origen de la força electromotriu d’inducció: camp d’inducció
itat
6.3 Autoinducció
6.4 Inductància d’un solenoide
ers
6.5 Inducció mútua
niv
6.6 Energia magnètica d’un corrent
6.7 Energia d’un solenoide: energia del camp magnètic
.U
6.8 Circuit R-L
tica
Òp
6.1 INDUCCIÓ ELECTROMAGNÈTICA: LLEI DE FARADAY
ai
Diversos experiments mostren que quan el flux magnètic a través d’un circuit* varia amb el
temps, al circuit apareix un corrent elèctric. El fenomen s’anomena inducció electromagnètica
d
lica
i el corrent es diu que és un corrent induït. En uns experiments el camp magnètic és estacionari,
produït per un corrent fix o un imant fix, i el flux a través del circuit varia perquè el circuit es
Ap
mou. En uns altres experiments el circuit és fix i el camp magnètic és no estacionari, produït
per un imant mòbil, o un circuit mòbil o un circuit fix recorregut per un corrent variable amb el
ica
temps. El corrent induït només existeix mentre el flux magnètic a través del circuit varia i és
Fís
nul quan el flux és constant. La inducció electromagnètica fou descoberta i estudiada

experimentalment per Faraday† i Henry‡ a l’entorn de 1830.
ent
El corrent induït es tal que crea un camp magnètic i un flux addicional a través del circuit
que tendeix a contrarestar la variació del flux que origina el corrent. L’efecte (el corrent induït)
tam
s’oposa a la causa que el provoca (la variació del flux). Això constitueix l’anomenada llei de
Lenz§, l’aplicació de la qual permet determinar fàcilment el sentit del corrent induït.
par
Si al circuit hi ha un corrent induït, al circuit hi ha d’haver una força electromotriu

De
d’inducció, i aquesta és igual** a l’oposat de la derivada del flux magnètic a través del circuit
respecte del temps,
la.
dΦ
E=
are
dt
expressió que constitueix la llei de Faraday, i que també es pot escriure
.V
d  
E =   B  dS
,M
dt S
nza
*
A l’apartat 5.6 es va justificar perquè es pot parlar de flux magnètic a través d’un circuit sense especificar una
superfície.
†
Michael Faraday (1791-1867)
ore
‡
Joseph Henry (1797-1878)
§
Heinrich Lenz (1804-1865).
.M
**
La f.e.m. d’inducció és proporcional a la derivada del flux i al SI la constant de proporcionalitat és la unitat.
J.L
na
92
rc elo
sent S qualsevol superfície que tingui per contorn el circuit. El criteri de signes és el següent: si
Ba
per determinar el flux es travessa la superfície S en un sentit, la força electromotriu i la intensitat
del corrent induït són positives si el tirabuixó que gira en el sentit del corrent avança en el sentit
de
en què s’ha travessat S, i són negatives en el cas contrari. A la Figura 6.1 s’indica en un exemple
el sentit del corrent induït, que es pot determinar mitjançant l’aplicació de la llei de Faraday
itat
amb aquest criteri o bé de la llei de Lenz.
ers
niv
.U
tica
Figura 6.1
Òp
Si el circuit té resistència R el corrent induït és
ai
E 1 dΦ
I  d
R R dt
lica
Exemple 6.1 Espira dins d’un camp magnètic variable amb el temps
Ap
Considereu una espira quadrada conductora d’àrea S al si d’un camp magnètic uniforme
perpendicular al seu pla i de mòdul que varia amb el temps t segons B = kt , sent k una constant
ica
positiva.
 
Fís
El flux del camp magnètic a través de l’espira és Φ   B  dS  B S  k S t , i per tant la f.e.m.

S
induïda és
ent
dΦ
E  kS
tam
dt
Si l’espira té resistència R la intensitat és
par
E kS
I 
R R
De
i la llei de Lenz permet determinar el sentit del corrent induït que mostra la Figura 6.2.
la.
are
.V
,M
Figura 6.2
nza
Exemple 6.2 Espira que gira dins d’un camp magnètic constant
Una espira quadrada vertical d’àrea S gira entorn d’un eix amb velocitat angular ω
ore

constant dins d’un camp magnètic B horitzontal, uniforme i estacionari (Figura 6.3).
.M
J.L
na
93
elo
rc
Si l’angle que el vector n̂ perpendicular a la superfície de l’espira forma amb B és α, el
Ba
flux del camp magnètic a través de l’espira serà
 
Φ   B  dS   B dS cosα  B S cos α  B S cos (ωt  α o )
de
S S
itat
El flux magnètic varia amb el temps i origina una f.e.m induïda
dΦ
E  ω B S sin (ωt  α 0 )
ers
dt
niv
.U
tica
Òp
ai
Figura 6.3
d
La f.e.m. induïda varia sinusoïdalment amb el temps, és una f.e.m. alterna i a l’espira
lica
s’induirà un corrent altern. El sistema constitueix un generador de corrent altern. Els

Ap
alternadors de les centrals elèctriques tenen un principi de funcionament similar al d’aquest

exemple.
ica
A la Figura 6.4 es representa la variació de la f.e.m. en funció de t si α 0  0 .

Fís
ent
tam
par
De
Figura 6.4
la.
6.2 ORIGEN DE LA FORÇA ELECTROMOTRIU D’INDUCCIÓ: CAMP

are
D’INDUCCIÓ
A l’apartat 4.6 es va veure que la força electromotriu d’un generador estava associada al
.V
 
camp electromotor, i era la circulació del camp electromotor al llarg del circuit, E   E  d l .
,M
La pregunta que sorgeix ara és quin és el camp electromotor que posa en moviment les
nza
càrregues i origina el corrent induït.

Quan la variació del flux magnètic a través del circuit és deguda al moviment o deformació
ore
del circuit es parla d’inducció electromagnètica de moviment. En aquest cas, en moure’s el

circuit les seves càrregues lliures es mouen i estant dins del camp magnètic es veuen sotmeses
.M
J.L
na
94
elo
  
rc
a la força magnètica F = qv × B . El camp electromotor, força que actua sobre cada càrrega per

Ba
 F  
unitat de càrrega, és E   v  B . El camp electromotor no és doncs un camp elèctric (no fa
q
de
cap força sobre una càrrega en repòs), és el resultat de l’acció de la força magnètica.
itat
Quan la variació del flux magnètic a través del circuit és deguda a la variació amb el temps
del camp magnètic, sent fix el circuit, no hi ha càrregues en moviment, no hi ha força magnètica,
ers
i per tant cal concloure que el camp electromotor deu ser un camp elèctric produït pel camp

niv
magnètic variable amb el temps. Aquest camp elèctric és l’anomenat camp d’inducció, E in , i
 
E'  Ein . El camp d’inducció existeix sempre que hi ha un camp magnètic variable amb el
.U
temps, i es posa de manifest quan al seu si es col·loca un circuit i hi origina un corrent induït, o
tica
bé una càrrega elèctrica en repòs i li produeix una força.
Com que el camp d’inducció és el camp electromotor, la circulació del camp d’inducció al
Òp
llarg del circuit (tancat) és la f.e.m. d’inducció, la qual no és nul·la. Per tant, el camp d’inducció
ai
és un camp elèctric no conservatiu, ben diferent doncs del camp elèctric creat per càrregues en
repòs que es va estudiar al capítol 1. d
 
lica
En general un camp elèctric E pot tenir una part deguda a les càrregues en repòs E es (camp
electrostàtic conservatiu) i una altra part deguda als camps magnètics variables amb el temps
Ap
   
E in (camp d’inducció no conservatiu), E  E es  Ein . Per tant
ica
   d  
C  E  d l  E
C
 d l  E    B  dS
in
dt S
Fís
  d  
C  d l   dt SB  dS
E
ent
Que és també l’expressió de la llei de Faraday de la inducció electromagnètica relacionant la

tam
circulació del camp elèctric amb la variació del flux del camp magnètic.
par
6.3 AUTOINDUCCIÓ.
Quan un corrent d’intensitat I circula per un circuit C crea a tot l’espai un camp magnètic
De
que determina un flux magnètic Ф a través del propi circuit. Si el circuit és al buit (o a l’aire)
el camp magnètic, i també doncs el flux, són proporcionals a la intensitat i per tant
la.
ΦLI
are
sent L l’anomenat coeficient d’autoinducció, o també autoinductància o simplement

.V
inductància del circuit, que per a un circuit al buit només depèn de la geometria del circuit. Al
SI la unitat d’inductància és l’henry* amb símbol H, i 1 H = 1 Wb/A.
,M
Si el flux magnètic a través d’un circuit originat pel corrent que hi circula varia, perquè
varia la intensitat del corrent o/i la forma del circuit, al circuit hi ha una f.e.m. d’inducció. El
nza
fenomen s’anomena llavors autoinducció, i la f.e.m. d’autoinducció és

ore
.M
*
En honor a Joseph Henry (1797-1878).
J.L
na
95
elo
rc
d
E (LI)
Ba
dt
Si L és constant, resulta
de
dI
E  L
dt
itat
El coeficient d’autoinducció o inductància del circuit és llavors la constant que relaciona la
ers
f.e.m. d’autoinducció amb la derivada de la intensitat del corrent.
niv
6.4 INDUCTÀNCIA D’UN SOLENOIDE
En un solenoide rectilini molt llarg de N espires, secció S, longitud l i recorregut per un
.U
N
corrent d’intensitat I, el camp magnètic a l’interior és B  μ 0
tica
I . El flux del camp a través de

la superfície d’una espira del solenoide és
Òp
  N
Φ'   B  dS  μ 0 I S

ai
S
i el flux a través de les superfícies de totes les espires és

d
lica
N2
Φ  N Φ'  μ 0 SI

Ap
La inductància del solenoide és doncs

Φ N2
L   μ0 S , o també L  μ o n 2S
ica
I 
Fís
sent n el nombre d’espires per unitat de longitud del solenoide.

En l’expressió de la inductància del solenoide s’observa que les dimensions de μo són les
ent
de la inductància dividides per la longitud. Per això al SI les unitats de μo s’escriuen H/m.
Si el solenoide té al seu interior un material de permeabilitat relativa μr, el camp magnètic
tam
al seu interior és B   n I  0r n I , i la inductància serà doncs

par
L  0r n 2S 
Com que als materials ferromagnètics μr té valors molt alts, les bobines amb nucli de ferro tenen
De
inductàncies molt grans.

la.
6.5 INDUCCIÓ MÚTUA

are
Si dos circuits C1 i C2 estan recorreguts per corrents d’intensitats I1 i I2., el flux magnètic a

.V
través del circuit C1, Φ1, serà degut al camp magnètic B1 creat pel corrent de C1 i al camp

,M
magnètic B2 creat pel corrent de C2,

Φ1  Φ11  Φ12
nza
   
sent Φ11   B1  dS , Φ12   B2  dS i S1 una superfície que tingui per contorn C1.
ore
S1 S1
El flux del camp que crea I1 a través de C1 és Φ11  L1 I1 , sent L1 la inductància de C1. El flux
.M
J.L
na
96
rc elo
del camp que crea I2 a través de C1 és proporcional a I2 , i s’escriu Φ12  M12 I 2 . El flux
Ba
magnètic a través del circuit C1 serà doncs
Φ1  L1 I1  M12 I2
de
De forma anàloga, el flux magnètic a través del circuit C2 serà Φ2  Φ22  Φ21 , i
itat
Φ2  L2 I2  M21 I1
Es pot demostrar que M12 i M21 són iguals, i per tant s’escriuen simplement M ,
ers
M12  M21  M
niv
sent M l’anomenada inductància mútua (o coeficient d’inducció mútua) dels dos circuits. Si els
.U
circuits estan al buit, M només depèn de la geometria del sistema (forma dels circuits i posició
relativa).
tica
La inductància mútua M té les mateixes dimensions que la inductància L i la seva unitat és
també l’henry.
Òp
Si el flux Ф12 a través de C1 degut al corrent del circuit C2 varia amb el temps, originarà a
C1 una f.e.m. d’inducció E12, en general variable amb el temps,
E12  
dΦ12

dai
d(MI2 )
lica
dt dt
dI 2
i si M és constant, E12  M
Ap
dt
Llavors el corrent del circuit C1, variable amb el temps, crearà en el circuit C2 un flux Ф21
ica
variable amb el temps que originarà a C2 una f.e.m. d’inducció E21

dΦ 21
Fís
d(MI1 )
E21   
dt dt
ent
dI1
i si M és constant: E21  M
dt
tam
El fenomen pel qual en cada circuit existeix la f.e.m. d’inducció originada per la variació del
flux magnètic provinent de l’altre circuit s’anomena inducció mútua, i es diu que E12 i E21 són
par
forces electromotrius d’inducció mútua.

De
Noteu llavors que la inductància mútua de dos circuits relaciona la f.e.m. d’inducció mútua
d’un circuit amb la derivada de la intensitat de l’altre circuit respecte del temps.
la.
Als dos circuits es produirà també el fenomen de l’autoinducció. Per tant les f.e.m.
are
d’inducció que tindran seran

d(L1I1 ) d(MI2 ) d(L 2 I 2 ) d(MI1 )
E1    , E2   
.V
dt dt dt dt
,M
Exemple 6.3 Inductància mútua de dos solenoides coaxials

nza
Sigui un solenoide molt llarg de n1 espires per unitat de longitud, secció S1 i longitud l
sobre el qual es bobina un altre solenoide de n2 espires per unitat de longitud, secció S2 i
ore
longitud l (Figura 6.5).

.M
J.L
na
97
elo
rc
Si pel primer solenoide circula un corrent d’intensitat I1, crea un camp magnètic al seu
Ba
interior B1=μon1I1 , i el flux a través de les n2l espires del segon solenoide és Ф21=B1n2lS1
=μon1n2lS1I1 , i com que Ф21=MI1 , resulta
de
M = μon1n2S1l
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 6.5
Òp
Si pel segon solenoide circula un corrent d’intensitat I2, crea un camp magnètic al seu
interior B2=μon2I2, i el flux a través de les n1l espires del primer solenoide és Ф12=B2n1lS1
ai
=μon2n1lS1I2 , i com que Ф12=MI2 , resulta igualment M = μon1n2S1l .
d
lica
6.6 ENERGIA MAGNÈTICA D’UN CORRENT
Ap
Si al circuit de la Figura 6.6 es tanca l’interruptor, degut a la inducció electromagnètica el

corrent no passarà instantàniament del valor inicial nul al valor E/R (R resistència total del
ica
circuit) corresponent a l’estat estacionari, perquè en quant comenci a créixer la intensitat variarà
el flux del camp magnètic Ф a través del circuit i la f.e.m. que hi haurà al circuit no serà només
Fís
la del generador E, caldrà afegir la f.e.m. d’autoinducció −dФ/dt . Mentre variï la intensitat del
ent
corrent, serà doncs

dΦ
E
 RI
tam
dt
El resultat és que la intensitat creix gradualment des del valor inicial nul fins el valor
par
corresponent a l’estat estacionari I = E/R (l’evolució s’estudiarà a l’apartat 6.8).

De
la.
are
.V
Figura 6.6
,M
Si es multipliquen els dos membres de l’anterior equació per Idt i es reordena, resulta
nza
E I dt = R I2 dt + I dФ
Aquesta expressió indica que quan la intensitat creixent té el valor I, l’energia que
ore
subministra el generador durant l’interval de temps dt és igual a l’energia dissipada a la

.M
J.L
na
98
rc elo
resistència del circuit per efecte Joule durant dt més un terme que cal interpretar com una
Ba
energia dU que s’emmagatzema al circuit durant dt mentre el flux magnètic varia dФ,
dU  I d
de
Si la inductància del circuit és L, Ф=LI i dU=Id(LI), i si L és constant*, dU=LIdI . Per tant
l’energia emmagatzemada al circuit des de l’inici, quan la intensitat és nul·la, fins quan la
itat
intensitat ha assolit el valor I és
ers
1 2 I
U  L IdI 
LI
0 2
niv
Aquesta energia és l’energia de formació del corrent i es diu que és l’energia magnètica del
.U
corrent. Es pot determinar mitjançant
1 2 1 Φ2 1
tica
U
LI   ΦI
2 2 L 2
L’energia magnètica del corrent és l’energia que subministra el generador per establir el
Òp
corrent al circuit i que queda emmagatzemada al circuit. Un cop el corrent assoleix el valor
ai
estacionari l’energia magnètica es manté constant i el generador només ha de subministrar
l’energia que es dissipa per efecte Joule. Observeu que l’energia magnètica corresponent a un
d
lica
corrent d’una determinada intensitat és proporcional a la inductància del circuit. En el cas de
bobines amb nuclis de ferro, com que la inductància és gran, l’energia magnètica
Ap
emmagatzemada és gran.
ica
6.7 ENERGIA D’UN SOLENOIDE: ENERGIA DEL CAMP MAGNÈTIC

Considereu un solenoide molt llarg de N espires, secció S i longitud l en el buit (o aire)
Fís
recorregut per un corrent d’intensitat I. L’energia magnètica del corrent es pot expressar en
ent
termes de la intensitat
1 2 μ o N 2S 2
tam
U
LI  I
2 2
Aquesta expressió es pot transformar per posar l’energia en termes del camp magnètic dins
par
μ o NI B
del solenoide. En efecte, com que B  , és I  , i per tant
De
 μo N
1 μ o N 2S B2 2 1 B2 1 B2
U  
la.
S υ
2  μ o2 N 2 2 μ o 2 μo
are
sent υ  S el volum del solenoide. L’energia magnètica del corrent del solenoide és doncs
proporcional al quadrat del camp magnètic a l’interior de solenoide i al volum del solenoide.
.V
L’energia corresponent a la unitat de volum del solenoide, u = U/ υ , serà

,M
1 B2
u , i l’energia magnètica del corrent U   u dυ
2 μo υ
nza
ore
*
Si el circuit és una bobina amb nucli d’un material ferromagnètic no lineal, L no és constant, depèn de la intensitat
.M
del corrent.
J.L
na
99
elo
rc
on el domini d’integració s’ha estès a tot l’espai, υ∞ , atès que el camp magnètic fora del
Ba
solenoide és nul.
L’energia magnètica del corrent és doncs com si estigués distribuïda per tot l’espai amb una
de
densitat que és proporcional al quadrat del camp magnètic. Aquest resultat, deduït per al cas
particular del solenoide, té una validesa general independentment de la geometria del circuit.
itat
L’expressió de l’energia magnètica del corrent en termes del camp magnètic suggereix la
ers
interpretació de que l’energia està associada al camp magnètic que es genera alhora que
s’estableix el corrent al circuit. Llavors, es pot considerar que l’energia magnètica del corrent
niv
és l’energia del camp magnètic. Així, de forma general, a un camp magnètic en el buit se li
.U
atribueix una densitat d’energia magnètica donada per l’expressió
dU 1 B2
tica
u 
dυ 2 μ o
Òp
i l’energia del camp magnètic és U   u dυ .
υ
En el cas d’un camp magnètic en un material magnètic lineal de permeabilitat relativa μr ,

la densitat d’energia magnètica és d ai
lica
dU 1 B2
u 
d 2 o r
Ap
6.8 CIRCUIT R-L

ica
Considereu de nou el circuit de la Figura 6.6 que s’ha tornat a dibuixar a la Figura 6.7 posant
Fís
explícitament la resistència R i la inductància L del circuit representades pels seus símbols.

ent
tam
par
De
Figura 6.7
la.
Quan es tanca l’interruptor comença a circular un corrent, i si R i L són constants, a partir

de l’equació establerta a l’apartat 6.6 es pot determinar l’evolució de la intensitat. En efecte:
are
dΦ dI dI R E dI dI R
E  RI , E  L  RI ,  I ,  dt ,   dt
.V
dt dt dt L L E R E L
 I I
L L R
,M
 E  E E
R
R R  t
d ln( I  )  d( t ) , ln( I  )   t  k , I  k e L

 R 
nza
L R L R
Per determinar la constant k’ cal tenir en compte que si es tanca l’interruptor a l’instant t=0,
ore
llavors la intensitat és I=0. Serà doncs k’= −E/R , i per tant

.M
J.L
na
100
rcelo
R t
E  t E 
I (1  e L ) , I  (1  e  )
Ba
R R
L
sent τ 
de
l’anomenada constant de temps del circuit.
R
itat
La intensitat del corrent (Figura 6.8a) augmenta exponencialment des del valor inicial nul
fins al valor final I=E/R corresponent a l’estat estacionari. La rapidesa amb què creix la
ers
intensitat ve determinada per la constant de temps τ que és proporcional a L i inversament
niv
proporcional a R. Si L és petita l’autoinducció és poc important i la intensitat creix ràpidament,
en canvi si L és gran l’autoinducció és molt important i la intensitat creix lentament. Aquest és
.U
el cas de les bobines amb nucli de ferro que tenen una inductància elevada.
Considereu ara que estant circulant el corrent I = E/R, s’anul·la la f.e.m. del circuit. Llavors
tica
la intensitat del corrent evolucionarà d’acord amb l’equació
Òp
dI R
 I0
dt L
ai
i considerant que per a t = 0 és I = E/R, resulta
E τ
t
d
I
lica
e
R
La intensitat disminueix exponencialment amb la mateixa constant de temps τ fins anul·lar-se
Ap
(Figura 6.8b). Es pot comprovar que l’energia que el corrent dissipa per efecte Joule al circuit
després de ser anul·lada la f.e.m. del generador coincideix amb l’energia magnètica que el
ica
corrent tenia inicialment emmagatzemada.

Fís
ent
tam
par
De
(a) (b)
la.
Figura 6.8
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
na
101
elo
Capítol 7 Corrent altern
rc
Capítol 7 CORRENT ALTERN
Ba
7.1 Corrent altern
de
7.2 Corrent altern en una resistència: potència mitjana i valors eficaços
7.3 Corrent altern en una inductància: reactància i potència
itat
7.4 Corrent altern en un condensador: reactància i potència
ers
7.5 Representació vectorial de les magnituds sinusoïdals
7.6 Representació complexa de les magnituds sinusoïdals
niv
7.7 Corrent altern a R, L i C: amplituds complexes
.U
7.8 Circuit RLC sèrie : llei d’Ohm i impedància
7.9 Associació d’impedàncies
tica
7.10 Potència d’un corrent altern
7.11 Ressonància
Òp
7.12 Transformador
7.1.....CORRENT ALTERN
dai
lica
Un corrent és altern quan les seves magnituds, com la intensitat i la diferència de potencial,
Ap
canvien de signe periòdicament amb el temps de forma que el seus valors mitjans són nuls. Els
corrents alterns són generats per f.e.m. alternes que són habitualment sinusoïdals*. Les f.e.m.
ica
sinusoïdals donen lloc a diferències de potencial, dites també tensions, que són de la forma
7.12 Antiressonància
v(t )  V0 cos (ωt  α)
Fís
on V0 és el valor màxim de v, o amplitud, α és la fase inicial i ω és la pulsació relacionada amb

ent
el període T i la freqüència f mitjançant

2π
tam
ω
, ω  2πf
T
Es consideraran aquí només els corrents alterns de baixa freqüència, com són els de la xarxa
par
d’utilització domèstica que tenen freqüències de 50 Hz a Europa i de 60 Hz als EUA†.

De
7.2 CORRENT ALTERN EN UNA RESISTÈNCIA: POTÈNCIA I VALORS EFICAÇOS

la.
Si s’aplica a una resistència R una tensió d’amplitud V0 i pulsació ω (Figura 7.1),

v(t )  V0 cos ωt
are
la intensitat del corrent que circula per la resistència és

.V
v(t) V0 V
i( t )   cos t  I0 cos t , sent I 0  0
R R R
,M
nza
*
A l’exemple 6.2 s’ha exposat el principi de funcionament d’un generador de corrent altern.
ore
†
L’estudi dels corrents alterns de baixa freqüència es fa dins del que s’anomena l’aproximació dels règims
lentament variables o quasiestacionaris.
.M
J.L
na
102
rc elo
Ba
de
itat
ers
Figura 7.1
niv
A la Figura 7.2 s’ha representat la variació temporal de la tensió v(t) i de la intensitat i(t).
La intensitat i la tensió estan en fase (s’anul·len i assoleixen els valors màxims simultàniament).
.U
tica
Òp
d ai
lica
Figura 7.2
Ap
La potència instantània que es desenvolupa a la resistència és p = v i = R i2 ,

p  RI 02 cos 2 t
ica
i la potència mitjana
Fís
2
 I 
T
1 1
P  p  RI  cos 2 t dt  RI 02  R  0   RI 2
2
0
 2
ent
T0 2
I0
tam
sent I
2
l’anomenat valor eficaç* de la intensitat. Correspon a la intensitat que tindria un corrent continu
par
estacionari que dissipés la mateixa potència mitjana a la resistència. De forma anàloga, tenint
De
en compte que la potència també és p = v2/R, resulta

V2 V
P , sent V  0
la.
R 2
are
el valor eficaç de la tensió.

.V
Els valors eficaços de la intensitat i de la tensió són proporcionals a les corresponents

amplituds, i són els que habitualment s’utilitzen per especificar una magnitud alterna. Així,
,M
quan és diu que una tensió és de 220 V, és que la tensió eficaç és de 220 V.
nza
*
El valor eficaç d’una magnitud periòdica a(t) de període T és el valor quadràtic mitjà (rms: root mean square) i
en el cas dels corrents alterns es representa habitualment amb la lletra majúscula, A, de la magnitud.
ore
T
1 2
T 0
A ef  A rms  A  a ( t ) dt
.M
J.L
na
103
elo
rc
Els valors eficaços de la tensió aplicada a una resistència R i de la intensitat del corrent que
Ba
hi circula verifiquen doncs
V
I
de
R
itat
7.3 CORRENT ALTERN EN UNA INDUCTÀNCIA: REACTÀNCIA I POTÈNCIA
ers
Si s’aplica a una inductància L una tensió alterna
niv
hi circularà un corrent d’intensitat i(t) (Figura 7.3). Llavors
.U
tica
Òp
d ai
lica
Figura 7.3
Ap
di
V0 cos ω t  L
dt
ica
di V0
 cos ω t
Fís
dt L
V0 V π
i integrant i( t )  sin ω t  0 cos (ω t - )
ent
Lω Lω 2
π
i( t )  I0 cos (ω t - )
tam
2
V0 V
par
sent I0 
, I
Lω Lω
De
El producte Lω és l’anomenada reactància de la inductància XL (reactància inductiva), i és

V0 V
X L  Lω , I 0  , I
la.
XL XL
are
La intensitat no varia en fase amb la tensió, va endarrerida π/2 respecte la tensió, es diu que
la intensitat i la tensió estan en quadratura. A la Figura 7.4 s’ha representat la variació temporal
.V
de la tensió v(t) i de la intensitat i(t). La intensitat assoleix el valor màxim un quart de període
,M
més tard que la tensió.

La potència instantània del corrent a la inductància és
nza
V2 V2 V2
p  vi  0 cos t sin t  0 sin 2t  sin 2t
L 2L XL
ore
i la potencia mitjana P  p  0 . La inductància emmagatzema i allibera alternativament

.M
energia i la potència mitjana és nul·la. La inductància no consumeix energia.

J.L
na
104
rcelo
Ba
de
itat
ers
niv
Figura 7.4
.U
tica
7.4 CORRENT ALTERN EN UN CONDENSADOR: REACTÀNCIA I POTÈNCIA
Si s’aplica a un condensador de capacitat C una tensió alterna
Òp
ai
circularà un corrent d’intensitat i(t) (Figura 7.5) corresponent al procés alternatiu de càrrega i
descàrrega de les plaques. Llavors si la càrrega del condensador és q(t), serà
d
lica
q
V0 cos ω t 
C
Ap
ica
Fís
ent
tam
Figura 7.5
par
dq
Però com que i  , derivant l’anterior equació resulta
dt
De
1 dq
 ωV0 sin ω t
C dt
la.
π
i( t )  CωV0 sin ω t  CωV0 cos (ω t  )
are
2
.V
π
i( t )  I0 cos (ω t  )
2
,M
sent I0  CωV0 , I  CωV

nza
1
El terme és l’anomenada reactància del condensador XC (reactància capacitiva), i és
Cω
ore
1 V V
XC  , I0  0 , I 
Cω XC XC
.M
J.L
na
105
elo
rc
Al condensador la intensitat va avançada π/2 respecte la tensió. La intensitat i la tensió
Ba
estan en quadratura. A la Figura 7.6 s’ha representat la variació temporal de la tensió v(t) i de
la intensitat i(t). La intensitat assoleix el valor màxim un quart de període abans que la tensió.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 7.6
Òp
La potència instantània del corrent al condensador és
V 2 C V2
ai
p  vi  V02 C cos t sin t   0 sin 2t   sin 2t
2
d XC
i la potencia mitjana P  p  0 . El condensador allibera i emmagatzema alternativament
lica
energia i la potència mitjana és nul·la. El condensador no consumeix energia.

Ap
7.5 REPRESENTACIÓ VECTORIAL DE LES MAGNITUDS SINUSOÏDALS

ica

A una magnitud sinusoïdal a(t) = A0 cos(ωt+φ) se li pot associar un vector a de mòdul A0,
que gira en un pla amb velocitat angular ω i que a l’instant inicial forma un angle φ amb una
Fís

direcció de referència. El valor de a en cada instant és llavors la projecció del vector a segons
ent
la direcció de referència (Figura 7.7).

tam
par
De
la.
are
.V

,M
Per sumar dues magnituds sinusoïdals de la mateixa freqüència a1(t) = A10cos(ωt+φ1) i a2(t)
 
= A20cos(ωt+φ2) se sumen els corresponents vectors a 1 i a 2 , i llavors la suma a = a1+a2 =
nza
  
A0cos(ωt+φ) és la projecció del vector a  a1  a 2 en la direcció de referència (Figura 7.8).
ore
Anàlogament, per multiplicar la magnitud a1(t) = A10cos(ωt+φ1) per un escalar λ, es multiplica

.M
J.L
na
106
elo
 
rc
el corresponent vector a 1 per λ , i llavors el producte a = λa1 és la projecció del vector λa1 en la
Ba
direcció de referència.
de
7.6 REPRESENTACIÓ COMPLEXA DE LES MAGNITUDS SINUSOÏDALS
A una magnitud sinusoïdal a(t)=A0cos(ωt+φ) se li pot associar una magnitud complexa
itat
a  A0e j( t )  A0 cos(t  )  j sin(t  ) sent j   1 la unitat imaginària. Llavors a és
ers
la part real de a , a  Rea  . La magnitud complexa es pot escriure a  A0e je jt o bé
niv
a  A e jωt , sent A  A 0e j
.U
A és l’anomenada amplitud complexa o fasor de la magnitud. Per a una determinada pulsació
ω, l’amplitud complexa A conté la informació necessària, A0 i φ, per determinar la magnitud
tica

real a. Conegut A és fàcil trobar a, a  Re A e jωt . 
Òp
La suma de dues magnituds sinusoïdals de la mateixa freqüència, a1 i a2 , és una magnitud
sinusoïdal de la mateixa freqüència, a, que serà
     
 
i com que a  Re A e jωt , resulta
d ai
a  a1  a 2  Re A1e jωt  Re A2e jωt  Re (A1  A2 )e jωt
lica
A  A1  A2
Ap
L’amplitud complexa de la suma de dues magnituds sinusoïdals de la mateixa freqüència és

igual a la suma de les amplituds complexes de les dues magnituds. En canvi, en general,
ica
A0  A10  A 20 .
Fís
El producte d’un escalar λ per una magnitud sinusoïdal a1 serà

  
a  λ a1  λ Re A1e jωt  Re λA1e jωt 
ent
i per tant A  λA1

tam
La amplitud complexa del producte d’un escalar per una magnitud sinusoïdal és igual al
producte de l’escalar per l’amplitud complexa de la magnitud.
par
Les operacions de suma i producte per un escalar de les magnituds sinusoïdals es realitzen
De
més còmodament en termes de les amplituds complexes i són aquestes les que habitualment
s’utilitzen.
la.
A la Figura 7.9 s’indica la posició de l’amplitud complexa d’una magnitud en el pla complex
i també la representació vectorial de la mateixa magnitud. El mòdul i l’argument de l’amplitud
are
complexa coincideixen amb el mòdul i l’angle amb la direcció de referència del vector, mostrant
.V
doncs l’analogia formal entre les dues representacions. L’amplitud complexa també es pot
,M
representar amb un vector que té per components les seves parts real i imaginària.
nza
ore
.M
J.L
na
107
elo
rc
Ba
de
itat
Figura 7.9
ers
niv
7.7 CORRENT ALTERN A R, L i C: AMPLITUDS COMPLEXES
Quan s’aplica una tensió v=V0cosωt, és a dir V  V0 , a una resistència, circula un corrent
.U
d’intensitat i=I0cosωt, és a dir I  I 0 , i tenint en compte que I0=V0/R , resulta
tica
V
I
R
Òp
Si s’aplica una tensió v=V0cosωt, és a dir V  V0 , a una inductància L, circula un corrent
ai
d’intensitat i=I0cos(ωt-π/2), és a dir I  I 0e  j / 2   j I 0 , i tenint en compte que
I0=V0/XL=V0/Lω , resulta
d
lica
V V V
I  j  j 
XL Lω jLω
Ap
Si s’aplica una tensió v=V0cosωt, és a dir V  V0 , a un condensador de capacitat C, circula

ica
un corrent d’intensitat i=I0cos(ωt+π/2), és a dir I  I 0e j / 2  j I 0 , i tenint en compte que

Fís
I0=V0/XC=V0Cω , resulta
V
I j  jCωV
ent
XC
tam
A la Figura 7.10 es mostren successivament els diagrames corresponents a R, L i C.

par
De
la.
are
Figura 7.10
.V
7.8 CIRCUIT RLC EN SÈRIE: LLEI D’OHM I IMPEDÀNCIA

,M
Quan s’aplica una tensió v=V0cosωt, és a dir V  V0 , al circuit format per una resistència
R, una inductància L i una capacitat C connectades en sèrie (Figura 7.11), circula un corrent
nza
d’intensitat i=I0cos(ωt+φ), és a dir I  I 0e j , del qual cal determinar I0 i φ. En efecte:

ore
L’amplitud complexa de la tensió aplicada serà la suma de les amplituds complexes de les
tensions a la resistència, a la inductància i a la capacitat.
.M
J.L
na
108
rc elo
V  VR  VL  VC
Ba
En canvi, en general, la amplitud [valor eficaç] de la tensió aplicada no és igual a la suma de
les amplituds [valors eficaços] de les tensions a la resistència, a la inductància i a la capacitat.
de
itat
ers
niv
.U
Figura 7.11
tica
Com que els elements del circuit estan en sèrie, la intensitat I serà la mateixa per a tots*.
Òp
Llavors
1
VR  RI , VL  jLωI , VC  -j
ai
I
d Cω
 1 
lica
V  R  j(Lω  ) I
 Cω 
Ap
V V
I , I
1 Z
R  j(Lω  )
Cω
ica
1
sent Z  R  jX la impedància (complexa) del circuit, i X  Lω 
Fís
la reactància del circuit

Cω
(X=XL-XC). La impedància es pot també escriure Z  Z e jθ , sent el mòdul Z  R 2  X 2 i
ent
X
l’argument θ  arctan . L’amplitud complexa de la intensitat és doncs igual al quocient de
tam
R
l’amplitud complexa de la tensió i la impedància (llei d’Ohm del corrent altern). La impedància
par
depèn de L, R i C, paràmetres propis del circuit, i també de ω.

La intensitat és doncs de la forma I  I 0e j , sent
De
V0 X
I0  , φ  θ   arctan
la.
Z R
are
V
i per als valors eficaços I
Z
.V
L’invers de la impedància Z és l’admitància Y , les parts real i imaginària de la qual són

,M
la conductància G i la susceptància B.
1 R X
Y  G  jB , sent G  2 i B 2
nza
Z R X 2
R  X2
ore
*
Tractant-se de règims no estacionaris això no hauria de ser necessàriament així, però per als corrents alterns de
.M
baixa freqüència és una molt bona aproximació (aproximació quasiestacionària).

J.L
na
109
elo
rc
A la Figura 7.12 es mostra el diagrama corresponent al circuit RLC sèrie en el cas en què
Ba
la reactància inductiva és superior a la reactància capacitiva i la intensitat va endarrerida
respecte la tensió.
de
itat
ers
niv
.U
Figura 7.12
tica
7.9 ASSOCIACIÓ D’IMPEDÀNCIES
a) Associació en sèrie
Òp
Si s’associen n impedàncies en sèrie (Figura 7.13) i s’aplica al conjunt una tensió V , ω , la
ai
intensitat I del corrent que circula és la mateixa per a totes les impedàncies. Les tensions a les
impedàncies són
d
lica
V1 = I Z1 , .... , Vi = I Zi , .... , Vn = I Zn
Ap
i la tensió total és
V =  Vk = I  Zk
ica
k k
Fís
ent
tam
Figura 7.13
par
Si la impedància equivalent al conjunt és Z

De
V=IZ
la.
i per tant Z =  Zk
are
La impedància (complexa) de l’associació és la suma de les impedàncies (complexes) dels

.V
diversos elements. En canvi, en general, Z   Zk .

k
,M
b) Associació en paral·lel
Si s’associen n impedàncies en paral·lel (Figura 7.14) i s’aplica al conjunt una tensió V , ω , totes
nza
les impedàncies tenen aplicada la mateixa tensió. Les intensitats a les impedàncies són
ore
1 1 1
I1 = V , .... , Ii = V , .... , In = V
Z1 Zi Zn
.M
J.L
na
110
rcelo
i la intensitat total
Ba
1
I =  Ik = V 
k k Zk
de
itat
ers
niv
.U
Figura 7.14
tica
Si la impedància equivalent és Z , serà
Òp
1
I=V
Z
ai
1 1
i per tant = , Y   Yk d
Z k Zk k
lica
L’invers de la impedància (complexa) de l’associació en paral·lel és igual a la suma dels
inversos de les impedàncies (complexes) dels diversos elements. O també, l’admitància de
Ap
l’associació en paral·lel és igual a la suma de les admitàncies dels diversos elements.

ica
, Y   Yk
1 1
En canvi, en general 
Z k Zk k
Fís
7.10 POTÈNCIA D’UN CORRENT ALTERN

ent
Quan un generador de corrent altern aplica a un circuit una tensió v=Vocosωt i hi circula un
tam
corrent d’intensitat i=Iocos(ωt+φ), la potència instantània del corrent en el circuit és

p = V0 I0 cos ω t cos (ω t  )
par
1
p= V0 I0 [cos  + cos (2 ω t  )]
2
De
la.
are
.V
,M
nza
Figura 7.15
ore
La potència té un terme constant positiu i un terme que varia sinusoïdalment amb el temps però
amb freqüència doble de la de la tensió i la intensitat. A la Figura 7.15 s’ha representat la
.M
J.L
na
111
elo
rc
potència en funció del temps. Quan la potència és positiva el circuit recull energia del generador
Ba
i quan la potència és negativa el circuit retorna energia al generador.
A la Figura 7.16 es considera el cas particular en què el circuit està constituït
de
exclusivament per resistències (φ=0) i el cas en què el circuit només té condensadors i
inductàncies (φ=±π/2). En el primer cas la potència sempre és positiva i en el segon cas és
itat
positiva durant mig cicle (un quart del període) quan els condensadors i les inductàncies
ers
emmagatzemen energia i és negativa durant mig cicle quan l’alliberen.
En el corrent altern no s’utilitza en general la potència instantània perquè resulta més útil
niv
la potència mitjana, que és el valor mitjà de la potència per a un període (o un gran nombre de
.U
períodes). La potència mitjana és
1
tica
P= V0 I 0 cos  , P = VI cos φ
2
sent cos φ l’anomenat factor de potència que depèn del desfasament entre la intensitat i la
Òp
tensió. La potència es transforma en calor per efecte Joule a les resistències i en un altre tipus
ai
d’energia si hi ha motors o receptors. Si només hi ha elements passius (resistències,
d
inductàncies, condensadors) la potència es transforma íntegrament en calor a les resistències.
lica
En efecte:
X R
tan φ = -  cos φ 
Ap
R Z
i per tant
ica
R
P = V I cos φ = V I = R I2
Fís
Z
ent
tam
par
De
la.
Figura 7.16
are
Correcció del factor de potència

.V
Els circuits d’utilització de la xarxa domèstica o industrial treballen amb una determinada
,M
tensió, i per absorbir una determinada potència el producte Icosφ ha de tenir un determinat
valor. Aquest es pot tenir amb cosφ=1 i el mínim valor de la intensitat o amb cosφ<1 i un valor
nza
més alt de la intensitat. En aquest cas les pèrdues per efecte Joule a la línia de distribució són
més elevades i per tant les empreses de distribució tenen interès en que les instal·lacions dels
ore
usuaris tinguin el factor de potència igual a 1. Un circuit amb només resistències té la intensitat
.M
en fase amb la tensió i cosφ=1. Però les instal·lacions domèstiques i industrials tenen motors i
J.L
na
112
rcelo
fluorescents amb reactàncies inductives i la intensitat està endarrerida respecte la tensió sent
Ba
cosφ<1. Per tal de posar la intensitat a la línia en fase amb la tensió es connecta en paral·lel
amb el circuit d’utilització un condensador amb la capacitat adequada per tal que la intensitat
de
que hi circuli compensi la component de la intensitat al circuit que està amb quadratura amb la
tensió. El condensador no altera les condicions del circuit d’utilització ni tampoc la potència
itat
consumida.
ers
Exemple 7.1 Correcció del factor de potència d’un llum fluorescent i d’un motor
niv
Els tubs fluorescents porten associada una bobina (reactància) que és necessària per al
.U
procés de l’encesa. Si la resistència i la inductància de la bobina són R i L, la capacitat C del
condensador que cal per corregir el factor de potència ha de ser tal que la reactància del conjunt
tica
sigui nul·la. La impedància de la bobina en paral·lel amb el condensador serà
1 1 1 1 1  LCω2  jCRω
Òp
   jCω  
ZT ZC ZRL R  jLω R  jLω
ai
R  jLω R Lω(1 - LCω2 )  R 2Cω
ZT   j
1  LCω2  jCRω (1  LCω2 ) 2  R 2C2ω2 (1  LCω2 ) 2  R 2C2ω2
d
lica
La reactància és la part imaginària de la impedància i perquè sigui nul·la ha de ser
L ω (1  LCω2 )  R 2Cω  0
Ap
L
C
R  L2ω2
2
ica
Una forma alternativa de resoldre el problema és a partir del diagrama vectorial de la

Fís
Figura 7.17. La intensitat que circula pel condensador IC ha de ser igual a la component de la
intensitat de la bobina IRL que està en quadratura amb la tensió. Llavors la intensitat total IT està
ent
en fase amb la tensió.

tam
V Lω
IC  I RL sin φ , VC ω 
R Lω
2 2 2
R  L2ω2
2
par
L
C
R  L2ω2
2
De
la.
are
.V
,M
nza
Figura 7.17
En el cas d’un motor de tensió V, potència P i factor de potència cos φ, la intensitat del
ore
corrent que circula pel motor està endarrerida respecte la tensió degut als elements inductius
del motor, i val
.M
J.L
na
113
elo
rc
P
IM 
Ba
V cos φ
Per corregir el factor de potencia del motor cal posar en paral·lel un condensador de capacitat
de
C tal que la intensitat del corrent que hi circuli, IC=VCω, compensi la component de la intensitat
del motor que està en quadratura amb la tensió, IMsinφ. Així la intensitat total a la línia estarà
itat
en fase amb la tensió i tindrà el valor mínim. Haurà de ser doncs VCω=IMsinφ , i per tant la
ers
capacitat del condensador serà
I M sin φ P tan φ
niv
C 
Vω V 2ω
.U
Observeu que en aquest cas també val el diagrama de la Figura 7.17 si es canvia IRL per IM.
tica
7.11 RESSONÀNCIA
a) Ressonància sèrie
Òp
En el circuit R-L-C sèrie de la Figura 7.11 la intensitat té un valor eficaç
ai
V
I=
2 2
d
R +X
lica
i un desfasament respecte la tensió
X
Ap
φ = - arctan
R
sent
ica
1
X= Lω-
Fís
Cω
Si mantenint constant la tensió es varia la pulsació (i per tant la freqüència), la intensitat i el
ent
desfasament varien com mostra la Figura 7.18. La intensitat és màxima quan la impedància és
mínima i això succeeix quan la reactància X és nul·la perquè R no depèn de ω. Llavors és també
tam
φ=0. En aquesta situació es diu que el circuit està en ressonància i la condició que s’ha de
par
complir és
1 1 1
L ωr - = 0 , ωr =
De
, fr =
C ωr LC 2π L C
ωr i fr són les anomenades pulsació i freqüència de ressonància.
la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 7.18
.M
J.L
na
114
rcelo
A la ressonància les reactàncies de la inductància i del condensador es compensen i el
Ba
circuit es comporta com si només tingués resistència.
V
I= , φ=0
de
R
itat
És interessant estudiar com varia la intensitat amb la pulsació perquè de cara a les
aplicacions convé que l’amplada del pic sigui molt petita. Ho és quan la resistència R del circuit
ers
és molt petita (Figura 7.19). En aquest cas, si al circuit s’apliquen tensions que són superposició
de diferents freqüències, la intensitat del corrent tindrà gairebé només una freqüència o un petit
niv
interval de freqüències. El circuit respondrà doncs selectivament a la freqüència dels senyals de
.U
tensió aplicats.
Per caracteritzar l’amplada del pic d’intensitat es defineix l’amplada de banda Δω com la
tica
diferència de les pulsacions de tall per a les quals la intensitat és igual a la intensitat màxima
dividit per √2, Δω=ωc2-ωc1 (Figura 7.20). El càlcul mostra que
Òp
R
Δω 
ai
L
L’amplada de banda és doncs proporcional a la resistència del circuit.
d
lica
L’anomenat factor de qualitat Q del circuit ressonant
ωr
Q
Ap
Δω
caracteritza l’estretor relativa del pic, i tenint en compte l’expressió de Δω resulta
ica
Lωr L
Q , Q
Fís
R R 2C
A la pràctica el circuit RLC està constituït per una bobina, que té una resistència i una
ent
inductància, i un condensador. Per tenir doncs un elevat factor de qualitat convé que el quocient
de la reactància i la resistència de la bobina sigui gran.
tam
par
De
la.
are
.V
,M

nza
En aquest cas es poden determinar les tensions a la bobina (circuit equivalent R i L en sèrie)
ore
V
i al condensador. Es verificarà que V  VB  VC , i com que I  serà
.M
R
J.L
na
115
elo
rc
Lω r
VB  Z B I  (R  jLω r ) I  (1  j ) V  (1  jQ) V , VB  1  Q 2  QV
Ba
R
1 1 Lω
VC  ZC I   j I  j V   j r V   jQV , VC  QV
de
Cω r RCω r R
itat
Les tensions a la bobina i al condensador seran doncs Q vegades més grans que la tensió
aplicada al circuit, i sent Q molt gran en un circuit ressonant, seran molt més grans. Es parla
ers
llavors de sobretensions i cal tenir-les en compte en el disseny dels circuits perquè poden
niv
provocar la destrucció dels seus elements. Les sobretensions no són un fenomen exclusiu dels
circuits ressonants però és en la ressonància quan són més importants.
.U
b) Ressonància paral·lel o antiressonància
tica
El circuit constituït per una bobina i un condensador en paral·lel, connectat a una tensió
alterna podrà ser descrit pel circuit de la Figura 7.21 si la bobina té una resistència negligible.
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Figura 7.21
Si per a una determinada tensió aplicada s’estudia com varia amb la pulsació la intensitat
Fís
I del corrent al circuit (Figura 7.22), resulta que la intensitat presenta un valor mínim nul quan
l’admitància és nul·la (la impedància és infinita)*. En aquesta situació es diu que el circuit està
ent
en antiressonància i la corresponent pulsació és la pulsació d’antiressonància. El circuit deixa

tam
circular corrents de totes les freqüències menys el d’una determinada freqüència o petit interval
de freqüències. Es diu que és un “circuit tap”. La condició per a l’antiressonància serà
par
1 1 1
I  VY, Y   jCω  j(Cω  ) , Cωar  0
jLω Lω Lωar
De
1
ωar 
la.
LC
are
Com que la intensitat del corrent al circuit és nul·la, les intensitats dels corrents a la
inductància i a la capacitat
.V
V C C
IL    j V , I C  jCω ar V  j V
,M
jLω ar L L
nza
ore
.M
*
Si la bobina té una resistència no negligible, la intensitat presenta un mínim no nul com mostra la Figura 7.23.
J.L
na
116
rcelo
són tals que I  IL  IC  0 , IL  IC . Les dues intensitats tenen el mateix valor eficaç i estan
Ba
desfasades 180º, els corrents són doncs de sentits oposats. Per tant pel circuit tancat que formen
L i C circula un corrent altern d’intensitat
de
C
I  I L  I C   j V
itat
L
i en canvi no circula corrent pel generador.
ers
Observi’s que en aquest cas les intensitats a la inductància i a la capacitat són més grans
niv
que la intensitat del circuit. Es produeix doncs el fenomen de les sobreintensitats.
.U
tica
Òp
d ai
lica

Ap
ica
7.12 TRANSFORMADOR
Fís
Un transformador és un sistema de dos circuits que presenten una elevada inductància

mútua. Està constituït per dues bobines, primari amb N1 espires i secundari amb N2 espires, que
ent
tenen un nucli comú d’un material ferromagnètic d’alta permeabilitat (Figura 7.24). Si pel
circuit primari circula un corrent, es crea un camp magnètic de forma que les línies del camp
tam
queden gairebé totes canalitzades dins del nucli i el flux magnètic al llarg del nucli tancat es
manté aproximadament constant. Si s’aplica al circuit primari una tensió alterna v1(t) hi circula
par
un corrent i1(t), i el flux magnètic variable amb el temps origina al circuit secundari una força
De
electromotriu d’inducció que determina entre els seus extrems una tensió v2(t).
En un transformador ideal el flux magnètic Φ(t) és igual a través de totes les espires.
la.
Llavors els fluxos corresponents al primari i al secundari seran Φ1(t)=N1Φ(t) i Φ2(t)=N2Φ(t), i

are
les tensions:
dΦ1 dΦ dΦ 2 dΦ
v1   N1 , v2   N2
.V
dt dt dt dt
,M
v1 N1 V1 N1
Per tant:  , 
v2 N2 V2 N 2
nza
Si N2 > N1, la tensió al secundari és major que al primari i es diu que el transformador és
elevador. Si N1 > N2, la tensió al secundari es menor que al primari i es diu que el transformador
ore
és reductor.
.M
Si el circuit secundari té connectada una resistència R (resistència de càrrega), hi circularà

J.L
na
117
elo
rc
un corrent d’intensitat i2(t) (Figura 7.25), i degut a la inducció mútua la intensitat i1(t) al circuit
Ba
primari serà ara diferent. Llavors en el cas d’un transformador ideal sense pèrdues, la potència
al primari i al secundari han de ser iguals, per tant
de
i 2 v1 N 1 I 2 N1
v1i1  v 2 i 2 ,   , 
itat
i1 v 2 N 2 I1 N 2
Les intensitats al primari i al secundari seran doncs inversament proporcionals als nombres
ers
d’espires.
niv
.U
tica
Òp
ai
d
lica
Una important aplicació dels transformadors és en el transport de l’energia elèctrica. Si
per portar una elevada potència elèctrica des de les centrals de generació als llocs de consum
Ap
s’utilitzés una baixa tensió, caldria una elevada intensitat que produiria elevades pèrdues per
efecte Joule a la línia de transport. Per aquest motiu el transport es realitza a una elevada tensió.
ica
A les centrals elèctriques els alternadors originen tensions d’alguns kV que són augmentades
Fís
gràcies a transformadors elevadors fins a centenars de kV per al transport a les línies d’alta
tensió. Per a la distribució a les àrees urbanes són disminuïdes en diverses etapes gràcies a
ent
transformadors reductors. La facilitat de l’elevació-reducció de la tensió en el corrent altern

tam
gràcies als transformadors va ser un factor determinant quan es va decidir la seva implantació
en l’àmbit domèstic i industrial davant de l’opció del corrent continu.
par
A la majoria d’aparells electrònics els circuits treballen amb tensions de només alguns
volts. Per això, quan es connecten a la xarxa de 220 V (o 125 V en alguns països), cal intercalar
De
un transformador reductor que és dins de l’aparell o d’un acoblador extern*.

la.
are
.V
,M
nza
ore
*
L’acoblador conté a més un element rectificador quan cal convertir la tensió alterna en una tensió contínua.
.M
J.L
118
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
119
elo
Capítol 8 Equacions de Maxwell i ones electromagnètiques
rc
CAPÍTOL 8 EQUACIONS DE MAXWELL I ONES ELECTROMAGNÈTIQUES
Ba
8.1 Corrent de desplaçament
de
8.2 Equacions de Maxwell
8.3 Ones electromagnètiques
itat
8.4 Energia d’una ona electromagnètica
ers
8.5 Polarització
8.6 Espectre electromagnètic
niv
.U
8.1 CORRENT DE DESPLAÇAMENT
tica
Al capítol 5 es va veure que la llei d’Ampère era una propietat fonamental del camp
magnètic creat per corrents estacionaris. Tanmateix, per a corrents no estacionaris la llei
Òp
d’Ampère no és vàlida. En efecte, considereu un corrent d’intensitat I(t) variable amb el temps
en un circuit que té intercalat un condensador (Figura 8.1). Si s’aplica la llei d’Ampère a la línia
tancada C serà
  d ai
 B  d l  μ 0 Ii
lica
C
sent Ii la intensitat que travessa qualsevol superfície que tingui per contorn C. Ara bé, si es
Ap
considera per exemple la superfície S1, és travessada pel corrent, i si en canvi es considera la
ica
superfície S2, no és travessada pel corrent perquè entre les plaques del condensador no circula
corrent*. Llavors per a la superfície S1 seria
Fís
 
  d l = μ 0 I(t)
B
C
ent
mentre que per a S2 seria

 
  dl = 0
tam
B
C
la qual cosa és impossible, i per tant llei d’Ampère no és vàlida per a corrents i camps magnètics
par
no estacionaris.
De
la.
are
.V
,M
nza
Figura 8.1
ore
*
Aquesta situació no podria donar-se en un corrent estacionari, perquè llavors el corrent hauria de ser tancat i no
.M
podria estar interromput per un condensador.

J.L
na
120
rc elo
Maxwell* va pensar que la llei d’Ampère podria aplicar-se també a corrents no estacionaris
Ba
considerant un corrent tancat d’intensitat Itot superposició del corrent d’intensitat I i de
l’anomenat corrent de desplaçament d’intensitat ID, Itot= I + ID , sent
de
dΦ E  
ID  ε o , amb Φ E   E  dS
dt
itat
S
el flux del camp elèctric a través d’una superfície S amb contorn C. Llavors la llei d’Ampère
ers
per a corrents no estacionaris s’escriuria
  dΦ
niv
C B  d   μ o (I  ε o dtE )
.U
D’aquesta manera, en el cas de la Figura 8.1, és fàcil veure que la intensitat Itot es manté constant
tica
al llarg del circuit perquè la intensitat del corrent de desplaçament ID entre les plaques del
condensador coincideix amb I, la intensitat fora de les plaques. En efecte, tenint en compte la
Òp
relació entre el camp elèctric entre les plaques d’un condensador pla i la densitat de càrrega de
les plaques (apartat 3.7), és
ai
dΦ E d   d σ dQ
ID  εo  ε o  E  dS  ε o  dS 
d I
dt dt S dt S ε o dt
lica
La llei d’Ampère generalitzada proposada per Maxwell implica que les variacions de flux
elèctric amb el temps contribueixen a la creació de camp magnètic tal i com ho fan els corrents.
Ap
Per això es parla de corrent de desplaçament tot i no ser un moviment de càrregues. Un camp
ica
elèctric variable amb el temps crea doncs un camp magnètic, de forma similar a com, segons
s’ha vist al capítol anterior, un camp magnètic variable amb el temps crea un camp elèctric. Les
Fís
fonts del camp magnètic serien llavors els corrents i els camps elèctrics variables. Si un camp
elèctric variable crea un camp magnètic, en general variable, i un camp magnètic variable crea
ent
un camp elèctric, en general variable, resulta que el camp elèctric i el camp magnètic variables
tam
són inseparables i formen un ens conjunt, el camp electromagnètic.

Maxwell va deduir que aquest camp electromagnètic s’havia de propagar mitjançant ones,
par
les ones electromagnètiques, i a més va trobar que la seva velocitat de propagació seria igual a
la de la llum, la qual cosa suggeria que la llum podria ser una ona electromagnètica.
De
Les consideracions teòriques sense base experimental de Maxwell van ser validades
després de la seva mort pels experiments de Hertz† de 1887 que van demostrar la propagació
la.
de les ones electromagnètiques, ratificant completament les prediccions de Maxwell i la

are
validesa de la seva hipòtesi del corrent de desplaçament. Els resultats de Hertz van obrir
.V
ràpidament el camí al desenvolupament de les telecomunicacions, activitat en la que destacaren

Tesla‡ i Marconi§.
,M
nza
*
James Clerk Maxwell (1831-1879)
†
Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894)
‡
Nikola Tesla (1856-1943).
ore
§
Guglielmo Marconi (1874-1937), premi Nobel de Física (1909) amb K.F Braun pel desenvolupament de la
telegrafia sense fils.
.M
J.L
na
121
elo
rc
8.2 EQUACIONS DE MAXWELL
Ba
Les equacions bàsiques del camp elèctric i del camp magnètic, referides al flux i a la
circulació, en el cas de càrregues i corrents en el buit, han estat establertes al llarg dels capítols
de
i apartat anteriors. Per a camps variables amb el temps són
  Qi
itat
S  dS  ε 0 (llei de Gauss)
E
ers
  d  
 E  d l   dt   B  dS  (llei de Faraday)
niv
C S
 
 B  dS  0 (llei de Gauss del magnetisme)
.U
S
tica
  d   
C B  d l  μ I
0 i  ε μ
0 0
dt  S
 E  dS  (llei de Maxwell-Ampère)


Òp
En el cas de règims estacionaris, el camp elèctric es relaciona només amb les càrregues, no
ai
amb el camp magnètic, i el camp magnètic només amb els corrents, no amb el camp elèctric.
d
Les fonts del camp elèctric són les càrregues i les fonts del camp magnètic són els corrents. Per
lica
això l’electrostàtica i la magnetostàtica es poden estudiar com dues parts ben diferenciades. En
el cas dels règims no estacionaris la situació és ben diferent: segons la llei de Faraday, també
Ap
són fonts del camp elèctric els camps magnètics variables, i segons la llei de Maxwell-Ampère,
també són fonts del camp magnètic els camps elèctrics variables. El camp elèctric i el camp
ica
magnètic estan estretament relacionats i constitueixen el camp electromagnètic descrit per les
Fís
quatre equacions anteriors, que són les anomenades equacions de Maxwell.

Les equacions de Maxwell es refereixen al camp electromagnètic, establint les relacions
ent
que permeten determinar-lo a partir de les càrregues i corrents mitjançant l’ús d’eines
matemàtiques avançades. Si es completen amb l’equació de Lorentz que indica com el camp
tam
electromagnètic actua sobre les càrregues,

   
par
F  q (E  v  B)
el conjunt de les cinc equacions constitueix una síntesi completa de la teoria electromagnètica,
De
i prenent-les com a punt de partida d’un camí invers al seguit en aquest text, es pot desenvolupar
tot l’electromagnetisme de les càrregues i corrents en el buit.
la.
are
8.3 ONES ELECTROMAGNÈTIQUES

.V
La resolució de les equacions de Maxwell en el cas de camps variables amb el temps en

regions de l’espai sense càrregues ni corrents i en el buit, es pot demostrar que condueix a les
,M
següents equacions
       
 2E  2E  2E  2E  2B  2B  2B  2B
nza
   ε 0μ 0 2  0 ,    ε 0μ 0 2  0
x 2 y 2 z 2 t x 2 y 2 z 2 t
 
ore
Les components dels camps E i B són doncs les solucions d’equacions del tipus
.M
J.L
na
122
rc elo
 2Ψ  2Ψ  2Ψ 1  2Ψ
   0
Ba
x 2 y 2 z 2 v 2 t 2
que és l’anomenada equació d’ona que verifiquen les magnituds que es propaguen en forma
de
d’ones, i on v representa la velocitat de propagació. La conclusió és doncs que el camp
itat
electromagnètic es propaga en forma d’ones, les ones electromagnètiques, i la velocitat de
propagació en el buit és*
ers
1
v
ε oμ o
niv
Quan Maxwell va substituir en aquesta expressió els valors numèrics de oi o , trobà que la
.U
velocitat coincidia amb la de la llum en el buit, c, la qual cosa era un indici de que les ones de
tica
la llum podien ser ones electromagnètiques.
Com que oo=1/c2, resulta que ooc2, expressió que al SI defineix el valor de oa
Òp
partir del valor fixat de μo i el valor mesurat de la velocitat de la llum en el buit.†
Les solucions més senzilles per a camps variables amb el temps són aquelles en què els
ai
   
camps només depenen d’una coordenada i del temps, E  E(z, t ) i B  B(z, t ) , és a dir
d
lica
solucions del tipus ona plana uniforme, en la qual els camps són constants sobre plans
perpendiculars a la direcció de propagació que és la de l’eix de la coordenada z. En aquest cas
Ap
les equacions d’ona són

   
 2E 1  2E  2B 1  2B
 0 ,  0
ica
z 2 v 2 t 2 z 2 v 2 t 2
Fís
i les solucions generals per a les components dels camps són del tipus
Ψ(z, t )  F1 (z  vt)  F2 (z  vt)
ent
sent F1 i F2 sengles funcions de z-vt i de z+vt, respectivament. Cadascuna d’aquestes funcions

representa una ona. En efecte, si es considera per exemple la funció F1, en un instant t1 en la
tam
posició z1, la funció té un valor F1o. En un instant posterior t2>t1 en la posició z2, la funció té el
mateix valor F1o si és z1-vt1=z2-vt2. Per tant z2-z1=v(t2-t1), i com que v>0, és z2-z1>0, que mostra
par
com el valor de la funció es repeteix a una distància que és el producte de v per l’interval de
De
temps transcorregut, amb la qual cosa v representa la velocitat de propagació de l’ona que
avança en el sentit positiu de l’eix z. Anàlogament es pot veure que la funció F2 representa una
la.
ona que avança amb velocitat v en el sentit negatiu de l’eix z.

are
De les possibles funcions solucions de l’equació d’ona, és interessant estudiar les

sinusoïdals, dites també harmòniques, perquè les solucions més complexes poden ser
.V
considerades com una superposició de funcions sinusoïdals.

 
,M
Els camps E i B han de ser solucions de les respectives equacions d’ona i a més han de
nza
*
En el cas de la propagació d’ones en un material lineal i homogeni amb paràmetres ε=εoεr i μ=μoμr, a l’equació
ore
d’ona apareixen ε i μ en comptes de εo i μo, amb la qual cosa la velocitat de propagació és v  1 / εμ , paràmetre
que és característic del material.
.M
†
Es dóna preferència a la mesura de c sobre la de εo perquè c es mesura amb major precisió.
J.L
na
123
elo
rc
verificar les equacions de Maxwell. Això imposa condicions restrictives a les possibles
 
Ba
solucions de les equacions d’ona. Així, es pot demostrar que els camps E i B no tenen
component en la direcció de propagació, i per tant les ones electromagnètiques són ones
de
transversals. Una solució harmònica per al camp elèctric pot ser per exemple
E x  E o cos kz  vt  , E y  0 , E z  0
itat
on k>0 és una constant i Eo>0 és el valor màxim o amplitud del camp. Posant kv=ω resulta
ers
E x  Eo cos kz  ωt  , E y  0 , E z  0
niv
ω
sent k
.U
v
La corresponent solució per al camp magnètic de l’ona electromagnètica és
tica
By  Bo cos (kz - ωt) , Bx  0 , Bz  0
sent Bo=Eo/v. Per tant, els mòduls dels camps verifiquen que
Òp
E
v
ai
B
d  
i oscil·len en fase (quan E és màxim, B és màxim; quan E és nul, B és nul). A més, E i B són
lica
perpendiculars i perpendiculars a la direcció de propagació.
Per a una coordenada z fixa (Figura 8.2), els camps varien periòdicament i de forma
Ap
sinusoïdal amb el temps t, i  és l’anomenada pulsació o freqüència angular, que es relaciona

amb el període temporal, dit simplement període, T, i amb la freqüència temporal, dita
ica
simplement freqüència, f, sent

Fís
2π 1
ω, ω  2πf , f 
T T
ent
Anàlogament, per a un instant de temps t fix (Figura 8.3), els camps varien periòdicament i de
forma sinusoïdal amb la coordenada z, i k és l’anomenada constant de fase o nombre d’ones
tam
angular, que es relaciona amb el període espacial, dit longitud d’ona, , i amb la freqüència
espacial, dita nombre d’ones, ν, sent
par
2π 1
k , k  2πν , ν 
De
λ λ
la.
are
.V
,M
nza

ore
De les anteriors relacions, com que k = /v, resulta

.M
J.L
na
124
rc elo
v
λ , λ  vT
Ba
f
Les unitats SI de ω, T i f són rad.s-1, s i Hz (hertz), respectivament, i les de k, λ i ν són
de
rad.m-1, m i m-1, respectivament.
A la Figura 8.4 s’esquematitza la propagació d’una ona sinusoïdal, mostrant per a diversos
itat
valors del temps dins d’un període la configuració del camp elèctric al llarg de la direcció de
ers
propagació.
 
A més de la indicada solució de les equacions d’ona de E i de B , i de les equacions de
niv
Maxwell, també és solució l’ona plana definida per
.U
E x  Eo cos(kz  ωt ) , E y  0 , E z  0
tica
By  Bo cos(kz  ωt ) , Bx  0 , Bz  0
Eo
sent Bo  
Òp
, que correspon a una ona que avança en el sentit negatiu de l’eix z.
v
Les ones sinusoïdals amb un valor determinat de , i per tant de la freqüència, com les que
d ai
aquí s’han considerat, són ones monocromàtiques. Es poden obtenir ones no sinusoïdals de
formes complexes per superposició d’ones de freqüències diferents.
lica
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
Figura 8.4
,M
8.4 ENERGIA D’UNA ONA ELECTROMAGNÈTICA: VECTOR DE POYNTING

nza
La densitat d’energia d’una ona electromagnètica en el buit serà la suma de la densitat

d’energia associada al camp elèctric (apartat 3.11)
ore
εo 2
ue  E
2
.M
J.L
na
125
elo
rc
i de la densitat d’energia associada al camp magnètic (apartat 6.7)
Ba
1 2
um  B
2 μo
de
E
Com que al buit B   ε oμ o E , um es pot posar en termes de E,
itat
c
1 2 1 E2 1 ε
um  B   ε oμ o E 2  o E 2
ers
2 μo 2 μo c 2
2 μo 2
niv
i resulta que les densitats d’energia associades al camp elèctric i al camp magnètic són iguals.
La densitat d’energia de l’ona electromagnètica serà doncs
.U
B2 E B
u  ue  u m  εo E2  
tica
μo cμ o
i el seu valor mig respecte del temps u , com que  E 2   Eo2 cos 2 (kz  ωt )  Eo2 / 2 , és
Òp
1 B2 EB
 u  ε o E o2  o  o o
2μ o 2cμ o
ai
2
La intensitat d’una ona electromagnètica és el valor mig respecte del temps del flux
d
lica
d’energia*, és a dir el valor mig de l’energia que travessa, per unitat de temps, la unitat de
superfície col·locada perpendicularment a la direcció de propagació de l’ona,
Ap
dU
I
dS dt
ica
Té dimensions de potència dividit per superfície. Al SI s’expressa en W/m2.

Fís
La intensitat es pot relacionar amb la densitat d’energia u i la velocitat de propagació c. En

efecte, considereu un element de superfície dS perpendicular a la direcció de propagació de
ent
l’ona. Durant un temps dt haurà travessat la superfície dS tota l’ona situada a una distància de
la superfície menor o igual a c dt . L’energia que ha travessat la superfície dS serà doncs la
tam
continguda en un paral·lelepípede de base dS, altura c dt i volum dv  dS c dt . Aquesta energia

és dU  udv  udS c dt , i el flux d’energia i la intensitat són
par
dU u dS c dt EB
De
 uc
dS dt dS dt μo
la.
dU EB E2 cB2
I   u c  o o  o  o
are
dS dt 2μ o 2μ oc 2μ o

.V
La intensitat es pot relacionar amb el vector de Poynting†, S , que és un vector que té per
mòdul el flux d’energia EB/μo , i per direcció i sentit els de la propagació de l’ona. És doncs
,M
nza
ore
*
Aquest flux és com el flux de massa o de calor que s’utilitza a la física en els fenòmens de transport i no s’ha de
  
confondre amb el flux d’un camp vectorial, com j , E o B , considerat en els capítols precedents.
.M
†
John Henry Poynting (1852-1914).
J.L
na
126
rcelo
 1  
S = EB
Ba
μ0
Llavors la intensitat de l’ona és el valor mig del mòdul del vector de Poynting.
de
I  S
itat
8.5 POLARITZACIÓ
ers
Les ones planes monocromàtiques que han estat considerades a l’apartat 8.3 tenen el camp
niv
elèctric oscil·lant en una mateixa direcció al llarg de la direcció de propagació, es diu que són
ones polaritzades linealment. El camp elèctric es manté sobre un pla, el pla x-z, que és
.U
l’anomenat pla de polarització.
En general quan les ones es generen, el camp elèctric canvia contínuament de direcció i les
tica
ones no estan polaritzades. Existeixen uns dispositius que quan les ones no polaritzades els
Òp
travessen només deixen passar les components del camp elèctric que tenen una determinada
direcció, són els polaritzadors.
ai
En una ona plana no polaritzada el camp elèctric presenta totes les direccions perpendiculars
a la direcció de propagació, i la intensitat és
d
lica
E o2
Io 
2μ o c
Ap
sent Eo l’amplitud del camp elèctric. Quan l’ona travessa un polaritzador, només són transmeses
ica
les components del camp elèctric paral·leles a la direcció de polarització del polaritzador
(Figura 8.5). Si la direcció d’un camp elèctric forma un angle  amb la direcció de polarització,
Fís
l’amplitud del camp elèctric transmès serà Eo cos  , i la intensitat de l’ona transmesa I1 serà
el valor mig corresponent a totes les direccions del camp elèctric.
ent
2
 Eo 
 
tam
π/2 2
1 2 Eo  2 I
I1   E o cos α dα    o
2 2
2μ o c π 0 4μ o c 2μ o c 2
par
De
la.
are
.V
,M
Figura 8.5
Si l’ona polaritzada travessa després un segon polaritzador, la direcció de polarització del qual
nza
forma un angle θ amb la direcció del primer polaritzador (Figura 8.6), la intensitat I2 de l’ona
ore
transmesa serà
.M
J.L
na
127
elo
rc
2
 Eo 
 cos θ 
Ba
  E o cos θ ,
2 2
I2  
2
I 2  I1 cos 2 θ
2μ o c 4μ o c
de
expressió que constitueix l’anomenada llei de Malus*.
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 8.6
ai
L’esquema anterior representa la configuració bàsica d’un polarímetre. Amb llum visible,
d
quan la direcció de polarització del segon polaritzador, dit analitzador, és perpendicular a la del
lica
primer polaritzador, cosθ=0 i no passa llum a través de l’analitzador. Si entre els dos
polaritzadors s’intercala llavors un material òpticament actiu, per exemple una dissolució de
Ap
molècules quirals com la sacarosa, es produeix una rotació de la direcció de polarització de la

ica
llum que és proporcional a la longitud del material i a la concentració de la dissolució. Per

determinar l’angle de rotació es fa girar l’analitzador fins aconseguir de nou la no transmissió
Fís
de llum. De la mesura de l’angle a l’escala graduada de l’analitzador es dedueix la concentració.

ent
8.6 ESPECTRE ELECTROMAGNÈTIC

L’espectre electromagnètic inclou les ones electromagnètiques de totes les possibles
tam
freqüències dins de l’interval 0 < f <1022 Hz, a les quals corresponen longituds d’ona en el buit
par
dins de l’interval   λ  1014 m. En les diferents regions de l’espectre les ones són generades
per processos diferents, i diferents són també les formes com interactuen amb la matèria i les
De
aplicacions que en resulten. Les propietats a les diverses regions són tan diferents que no
semblen que puguin correspondre a ones de la mateixa naturalesa.
la.
A l’espectre electromagnètic se solen distingir les següents regions (Figura 8.7):

are
 Radiofreqüències: Interval 0  f  109 Hz (   λ  30 cm ). Les ones són produïdes per

.V
corrents en circuits elèctrics. S’utilitzen en telefonia, ràdio i televisió.

 Microones: Interval 109  f  3x1011 Hz ( 30 cm  λ  1 mm ). Les ones es generen
,M
mitjançant circuits elèctrics i també en les transicions electròniques, vibracionals o

nza
rotacionals entre nivells propers de sistemes atòmics o moleculars. S’utilitzen en

ore
.M
*
Étienne-Louis Malus (1775-1812).
J.L
na
128
rcelo
comunicacions (ràdio d’ona curta, radar, Wi-Fi). També en els forns de microones gràcies a
Ba
la forta absorció de les microones per les molècules d’aigua.
 Infraroig: Interval 3x1011  f  4x1014 Hz ( 1 mm  λ  0.75 μm ). Les ones es generen per
de
agitació tèrmica i per transicions entre nivells vibracionals i rotacionals de molècules, o
itat
transicions electròniques de poca energia. Tenen aplicació en les làmpades infraroges, els
comandaments a distància i els sistemes de visió nocturna.
ers
 Visible: Interval 4x1014  f  7.5x1014 Hz ( 750 nm  λ  400 nm ). Constitueix la zona de
niv
l’espectre a la que és sensible l’ull humà. Les ones són produïdes per transicions
electròniques en àtoms, molècules o sòlids, i agitació tèrmica a molt alta temperatura.
.U
tica
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
Figura 8.7
are
.V
 Ultraviolat: Interval 7.5x1014  f  3x1017 Hz ( 400 nm  λ  1 nm ). Les ones són generades

per transicions electròniques, en la radiació sincrotró i en la radiació de frenat. S’utilitzen en
,M
el processament de materials i també en les làmpades de bronzejat.

 Raigs X: Interval 3x1017  f  5x1019 Hz ( 1 nm  λ  6 pm ). Són generats per les transicions
nza
electròniques entre nivells atòmics interns, en la radiació sincrotró i en la radiació de frenat.

ore
Les imatges de raigs X s’utilitzen en medicina, i els espectres de difracció de raigs X en la

caracterització de materials.
.M
J.L
na
129
elo
rc
 Raigs gamma: Interval 5x1019  f  1023 Hz ( 6 pm  λ  3 fm ). Són generats per les
Ba
transicions entre nivells dels nuclis atòmics i la interacció entre partícules elementals d’alta
energia. S’utilitzen en radioteràpia, tomografia PET i esterilització.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
ai
d
lica
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
130
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
131
elo
Capítol 9 Reflexió i refracció de la llum
rc
CAPÍTOL 9 REFLEXIÓ I REFRACCIÓ DE LA LLUM
Ba
9.1 Naturalesa de la llum
de
9.2 Propagació de la llum: principis de Huygens i de Fermat
itat
9.3 Índex de refracció
9.4 Reflexió i refracció: lleis de Snell
ers
9.5 Reflexió total i miratges
niv
9.6 Dispersió
.U
tica
9.1 NATURALESA DE LA LLUM
Durant molts segles es va creure que la llum consistia en corrents de corpuscles (partícules)
Òp
emesos per les fonts de llum. Al segle XVII van començar a trobar-se indicis de que la llum
podia tenia un caràcter ondulatori, però Newton* rebutjà aquesta idea. Degut al seu gran prestigi
ai
la idea corpuscular va persistir fins a 1800 quan un experiment de Young† demostrà la
d
interferència de la llum i per tant la seva naturalesa ondulatòria. La llum era una ona, però una
lica
ona de què, de quina magnitud física?. Maxwell apuntà la possibilitat de que la llum fos una
ona electromagnètica i l’experiment de Hertz de 1887 ho va confirmar (apartat 8.1). Ja en el
Ap
segle XX, l’efecte fotoelèctric posà de manifest un comportament corpuscular de la llum i

s’introduí el concepte de fotó com a partícula de llum. La mecànica quàntica establí llavors la
ica
dualitat partícula-ona per conciliar els aspectes ondulatoris i corpusculars de la llum. La

Fís
propagació de la llum es descriu adequadament considerant el seu aspecte ondulatori, però

l’emissió i l’absorció de la llum requereix considerar el seu aspecte corpuscular.
ent
Per descriure la propagació de les ones s’utilitza el concepte de front d’ona. El front d’ona
tam
és una superfície en els punts de la qual la magnitud de l’ona té la mateixa fase de vibració, és
a dir és màxima o mínima simultàniament en tots els punts. Per exemple, quan una petita font
par
radia llum, els fronts d’ona són superfícies esfèriques concèntriques amb la font. En canvi, per
a punts molt allunyats de la font, els radis de les esferes són tan grans que les superfícies poden
De
ser considerades planes, i les ones són llavors planes. La propagació de les ones pot ser també
descrita mitjançant raigs que indiquen la direcció de propagació i són perpendiculars als fronts
la.
d’ona (Figura 9.1). En la teoria corpuscular de la llum els raigs són les trajectòries de les
are
partícules i van ser utilitzats per descriure les propietats de la llum abans de que fou establert el
.V
seu caràcter ondulatori. En medis homogenis la propagació d’una ona entre dos punts es fa en
línia recta i els raigs són doncs línies rectes.
,M
Hi ha propietats de la llum (reflexió, refracció) que poden ser descrites adequadament

mitjançant la consideració dels raigs. El seu estudi constitueix l’òptica geomètrica. En canvi
nza
ore
*
Isaac Newton (1642-1727)
.M
†
Thomas Young (1773-1829)
J.L
na
132
rcelo
hi ha propietats (interferència, difracció) que no poden ser descrites mitjançant raigs,
Ba
requereixen la consideració explícita de les ones. El seu estudi constitueix l’òptica ondulatòria,
que quan incorpora les equacions de Maxwell és l’òptica electromagnètica. Les propietats
de
corresponents a l’emissió de la llum i la seva absorció pels materials són l’objecte de l’òptica
quàntica. En aquest capítol i en el proper s’estudiarà l’òptica geomètrica.
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 9.1
dai
9.2 PROPAGACIÓ DE LA LLUM: PRINCIPIS DE HUYGENS I DE FERMAT
El principi de Huygens* va ser formulat al 1678 en una època en la qual dominava la idea
lica
corpuscular de la llum. És un mètode geomètric senzill per construir a partir d’un front d’ona
Ap
el front d’ona en un instant posterior. Huygens va suposar que cada punt d’un front d’ona es
pot considerar l’emissor d’unes ones secundàries que es propaguen en totes les direccions i
ica
avancen amb la velocitat de propagació. El nou front d’ones es construeix considerant

l’envoltant de totes les ones secundàries (Figura 9.2).
Fís
ent
tam
par
De
la.
Figura 9.2
are
El principi de Fermat† estableix que els raigs de llum que viatgen entre dos punts, d’entre
.V
tots els possibles camins segueixen aquell per al qual el temps del recorregut és mínim. En el
cas en què els raigs viatgen en un medi homogeni, el temps mínim implica una distància
,M
mínima, i els raigs són doncs línies rectes.

nza
ore
*
Christiaan Huygens (1629-1695)
.M
†
Pierre de Fermat (1601-1665)
J.L
na
133
elo
rc
9.3 ÍNDEX DE REFRACCIÓ
Ba
El paràmetre que caracteritza la propagació de la llum en un medi és la velocitat de
propagació, però a l’òptica s’utilitza habitualment l’índex de refracció que és el quocient de la
de
velocitat de propagació de la llum en el buit, c, i la velocitat de propagació en el medi, v,
itat
c
n
v
ers
Com que v  c , és n  1 . A l’aire com que v  c es considera n=1.
Per a una ona d’una determinada freqüència, f, la longitud d’ona en un medi, λ, serà llavors
niv
v c λo
λ  
.U
f nf n
sent λo la longitud d’ona al buit o a l’aire*.
tica
Al capítol anterior s’ha vist que la velocitat de propagació de les ones electromagnètiques
Òp
està determinada per la permitivitat i la permeabilitat del medi,
1 1 c
v  
ai
εμ ε oμ o ε r μ r ε rμ r
d
i per tant: n  ε rμ r
lica
Com que la permitivitat i la permeabilitat són funcions de la freqüència, l’índex de refracció

Ap
varia en general amb la freqüència. L’efecte s’anomena dispersió i els materials que la
presenten es diu que són dispersius. Per a la llum visible l’índex de refracció augmenta amb la
ica
freqüència. En un vidre d’índex de refracció 1,50 en el roig, l’índex és 1,53 en el violat.†

El temps t que tarda la llum en recórrer una determinada distància a, en un medi d’índex
Fís
de refracció n, és
ent
a a n a op
 t  , sent a op  a n  c t
v c c
tam
Llavors, s’anomena camí òptic al producte de la distància per l’índex de refracció del medi, i
representa la distància que recorreria la llum a l’aire en el temps que tarda en recórrer la
par
distància.
De
9.4 REFLEXIÓ I REFRACCIÓ: LLEIS DE SNELL

la.
Quan una ona lluminosa que es propaga en un medi incideix sobre la superfície d’un altre
medi, part de l’ona (i de la seva energia) és reflectida i segueix propagant-se en el primer medi
are
amb la mateixa freqüència, i part de l’ona és transmesa, o refractada, i es propaga en el segon

.V
medi amb la mateixa freqüència.

Les ones incident, reflectida i transmesa poden ser representades mitjançant els
,M
corresponents raigs. Quan la superfície és perfectament llisa els raigs que incideixen paral·lels
nza
*
La freqüència d’una ona electromagnètica queda determinada per la forma com es genera. Llavors la longitud
d’ona, per a una determinada freqüència, depèn de la velocitat de propagació i per tant del medi material en què
ore
es propaga l’ona.
†
A l’òptica s’utilitza habitualment la longitud d’ona en comptes de la freqüència, i quan es donen les propietats
.M
d’un material en funció de la longitud d’ona, aquesta sol ser la longitud d’ona de la llum a l’aire, i no al material.
J.L
na
134
rc elo
són reflectits i surten paral·lels, es parla llavors de reflexió especular (com la dels miralls), però
Ba
quan la superfície és rugosa els raigs reflectits surten en direccions diferents i es parla de reflexió
difusa (Figura 9.3). En el text que segueix es considerarà sempre que la reflexió és especular.
de
itat
ers
niv
Figura 9.3
.U
Les relacions entre les direccions dels raigs incidents, reflectits i refractats constitueixen les
lleis de Snell* de la reflexió i refracció de la llum (Figura 9.4):
tica
 El raig incident, el raig reflectit, el raig transmès i la normal a la superfície de separació dels
Òp
dos medis són coplanaris.
 L’angle d’incidència (angle que forma el raig incident amb la normal a la superfície) i
ai
l’angle de reflexió (angle que forma el raig reflectit amb la normal a la superfície) són iguals.
1  1'
d
lica
 L’angle d’incidència i l’angle de refracció (angle que forma el raig transmès amb la normal
a la superfície) es relacionen mitjançant
Ap
n1 sin θ1  n 2 sin θ 2
ica
sent n1 i n2 els índexs de refracció del medis del raig incident i del raig transmès,
respectivament.
Fís
ent
tam
par
De
Figura 9.4
la.
A l’exemple de la Figura 9.4, n2>n1 i per tant 2<1. Quan la llum passa d’un medi de
are
menor índex de refracció a un de major índex, el raig transmès està més a prop de la normal a
la superfície que el raig incident. En canvi, si passa d’un medi de major índex de refracció a un
.V
de menor índex, el raig transmès està més lluny de la normal que el raig incident.
,M
Les lleis de la reflexió i refracció de la llum poden ser deduïdes aplicant el principi de
Huygens i també el principi de Fermat.
nza
Les relacions entre les intensitats de l’ona incident, l’ona reflectida i l’ona transmesa no
poden ser establertes en el marc de l’òptica geomètrica, per determinar-les cal recórrer a les
ore
.M
*
Willebrord Snell (1580-1626)
J.L
na
135
elo
rc
equacions de Maxwell. En el cas d’incidència normal des de l’aire sobre vidre (n=1,52), la
Ba
intensitat de l’ona reflectida és el 4,3% de la intensitat de l’ona incident, i augmenta quan
augmenta l’angle d’incidència.
de
9.5 REFLEXIÓ TOTAL I MIRATGES
itat
Quan la llum que es propaga en un medi d’índex de refracció n1 incideix sobre la superfície
ers
d’un altre medi que té un índex de refracció n2 sent n2<n1, existeix un angle d’incidència θc per
al qual l’angle de refracció és π/2 i el raig transmès és paral·lel a la superfície (Figura 9.5).
niv
Aquest angle d’incidència és l’anomenat angle crític i ve donat per
.U
n2
sin θ c 
n1
tica
Per als raigs que incideixen amb un angle superior a l’angle crític no hi ha raig transmès i tota
la llum és reflectida, es diu que hi ha reflexió total. En el cas del sistema vidre (n=1,52) – aire,
Òp
l’angle crític és 41,1º. Si la llum que es propaga al vidre incideix sobre la superfície de l’aire
ai
amb un angle superior a 41,1º, serà totalment reflectida i no sortirà del vidre.
d
lica
Ap
ica
Fís
Figura 9.5
ent
Les fibres òptiques són una importat aplicació de la reflexió total. Quan la llum entra per
un extrem d’un fil transparent d’índex de refracció superior al del material que l’envolta (Figura
tam
9.6), es reflecteix totalment a la superfície lateral si l’angle d’incidència és superior a l’angle

crític. Després de múltiples reflexions complint aquesta condició la llum pot sortir per l’altre
par
extrem sense pèrdua d’intensitat. El fil canalitza la llum i permet la transmissió, fins i tot quan
De
no és recte si presenta curvatures amb radis no massa petits. Les fibres òptiques s’utilitzen en
les comunicacions i en els endoscopis mèdics.
la.
are
.V
,M
Figura 9.6
nza
Una altra aplicació de la reflexió total són els prismes de Porro* utilitzats en els binoculars
i les càmeres rèflex. A la Figura 9.7 es mostren dos exemples de reflexió total en un prisma de
ore
.M
*
Ignazio Porro (1801-1875)
J.L
na
136
rc elo
45-45-90º de vidre d’índex de refracció n = 1.52, que a l’aire té un angle crític de 41,1º. En el
Ba
primer, considerant una secció transversal del prisma, el raig de llum incideix normalment a un
dels catets i és transmès sense desviar-se. L’angle d’incidència sobre la segona superfície és
de
45º, més gran que l’angle crític. Tota la llum és doncs reflectida i surt travessant l’altre catet
formant un angle de 90º amb la direcció del raig incident al prisma. En el segon exemple el raig
itat
de llum incideix normalment a la hipotenusa, experimenta dues vegades la reflexió total als
ers
catets i surt del prisma en la direcció i sentit oposat del raig incident al prisma.
niv
.U
tica
Òp
Figura 9.7
d ai
Quan la llum es propaga en un medi no homogeni en el qual l’índex de refracció varia al
llarg d’una coordenada (en capes o contínuament), els raigs no són rectes i presenten una
lica
curvatura com l’esquematitzada a la Figura 9.8a,b que correspon a la situació en què es
produeixen els miratges. En efecte, a l’estiu la superfície de la Terra és més calenta que l’aire
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
Figura 9.8
are
que té a sobre, i la densitat de l’aire proper a la superfície augmenta amb l’altura. Com que
l’índex de refracció de l’aire és proporcional a la densitat, l’índex augmenta també amb l’altura.
.V
Llavors si alguns dels raigs emesos des d’un punt assoleixen la curvatura que es mostra a la
,M
Figura 9.8c i arriben a un observador, com que ell considera que els raigs es propaguen en línia
recta, interpretarà que els raigs procedeixen d’un punt situat per sota de la superfície de la Terra.
nza
Si a més li arriben des del punt raigs directes rectilinis, percebrà una doble imatge, i creurà que
la superfície és un mirall i que té doncs aigua. Anàlogament, en cas que la superfície sigui més
ore
freda que l’aire, es pot produir el miratge en la forma que es mostra a la Figura 9.8d.
.M
J.L
na
137
elo
rc
9.6 DISPERSIÓ
Ba
Quan un raig de llum blanca com la del sol incideix sobre un prisma de vidre es produeix
la dispersió de la llum (Figura 9.9). Això posa de manifest que la llum blanca té múltiples
de
components amb longituds d’ona diferents. Com que l’índex de refracció del vidre és diferent
itat
per a cadascuna de les components, les refraccions que aquestes experimenten a les dues
superfícies del prisma són diferents, i el raig és descompon mostrant els colors de l’espectre
ers
que van del roig al violat. L’índex de refracció més gran és per al violat i el més petit per al
niv
roig. Per això el violat és el que més es desvia i el roig és el que menys es desvia.
.U
tica
Òp
ai
Figura 9.9
d
lica
L’efecte de la dispersió en una làmina de vidre de cares planes i paral·lels és molt petit i
no és fàcilment observable.
Ap
Un altre fenomen interessant conseqüència de la dispersió és l’arc de Sant Martí.

L’observem quan ens arriben els raigs de llum del sol després d’incidir sobre les gotes de pluja
ica
i experimentar en elles fenòmens de refracció, reflexió i dispersió.

Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L
138
J.L
.M
ore
nza
,M
.V
are
la.
De
par
tam
ent
Fís
ica
Ap
lica
dai
Òp
tica
.U
niv
ers
itat
de
Ba
rc elo
na
na
139
elo
Capítol 10 Miralls, dioptres i lents
rc
CAPÍTOL 10 MIRALLS, DIOPTRES I LENTS
Ba
10.1 Formació d’imatges
de
10.2 Miralls plans
10.3 Miralls esfèrics
itat
10.4 Dioptres
ers
10.5 Lents primes
niv
10.7 Sistemes de múltiples elements òptics
.U
10.8 Aberracions
tica
10.1 FORMACIÓ D’IMATGES
Òp
El nostre reflex en un mirall, la vista del fons d’una piscina, la vista d’una muntanya a
través d’uns binoculars i els múltiples dibuixos que es veuen en un calidoscopi són exemples
ai
d’imatges. En aquests casos l’objecte que mirem sembla estar en una posició diferent de la seva
d
lica
posició real. En tots ells, els raigs de llum que provenen d’un punt d’un objecte es desvien per
reflexió o per refracció, o una combinació d’ambdues, i, o convergeixen en un punt, o semblen
Ap
divergir d’un punt. Aquest punt es diu que és la imatge del punt objecte que forma l’element o
sistema òptic que origina la desviació, i els punts imatges dels punts d’un objecte constitueixen
ica
la imatge de l’objecte. En els anteriors exemples els elements o sistemes òptics són el mirall, el
Fís
dioptre aigua-aire de la piscina, les lents i miralls dels binoculars i els miralls del calidoscopi.
A la Figura 10.1 es mostra l’esquema corresponent a un punt lluminós i un mirall pla. Un
ent
observador veu el punt gràcies als raigs que sortint del punt arriben directament a l’ull. A l’ull
arriben també els raigs procedents del punt que són reflectits pel mirall. L’observador interpreta
tam
que aquests raigs divergents procedeixen del punt simètric del punt lluminós respecte del pla
del mirall. Aquest punt d’on semblen procedir els raigs és la imatge que el mirall forma del punt
par
lluminós objecte i que veu l’observador.

De
la.
are
.V
,M
nza
ore
Figura 10.1
.M
J.L
na
140
rcelo
A la Figura 10.2 es mostra l’esquema corresponent a un punt lluminós al fons d’una piscina.
Ba
Els raigs procedents del punt són refractats a la superfície de l’aigua i quan arriben a
l’observador, aquest creu que els raigs divergents procedeixen d’un punt situat per sobre del
de
punt lluminós. El punt d’on semblen procedir els raigs és la imatge del punt lluminós objecte.
L’observador veu aquesta imatge i creu que la profunditat de la piscina és inferior a la real.
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 10.2
d ai
lica
En els dos exemples anteriors els raigs reflectits i refractats divergeixen i les imatges
Ap
corresponen a les prolongacions dels raigs. En aquest cas es diu que les imatges són virtuals.
Posteriorment, es veuran casos en què els raigs procedents del punt objecte, un cop reflectits o
ica
refractats, convergeixen en el punt imatge, llavors es diu que les imatges són reals. Als punts
de les imatges reals hi ha llum, i aquestes imatges poden impressionar un sensor. En canvi als
Fís
punts de les imatges virtuals no hi ha llum i la impressió no és possible.

Perquè es formi una imatge cal que els raigs que surten d’un punt convergeixin en un altre
ent
punt (imatge real) o bé hi convergeixin les seves prolongacions (imatge virtual). A continuació
tam
s’estudiarà la formació d’imatges per reflexió en els miralls i la formació d’imatges per
refracció en els dioptres i les lents.
par
10.2 MIRALLS PLANS

De
Un mirall és una superfície reflectant de forma que gran part de l’energia de l’ona incident
la.
és reflectida. Normalment la superfície és la d’un metall que pot estar protegida per una làmina
transparent de vidre. El metall no és transparent i absorbeix la part de l’energia que li és
are
transmesa.
.V
Les imatges en un mirall pla es formen per reflexió com s’ha mostrat a la Figura 10.1. En
el cas d’un objecte extens, en la direcció perpendicular a la superfície la imatge està invertida,
,M
i es diu que hi ha inversió en profunditat. En canvi, en les direccions paral·leles a la superfície

nza
la imatge és dreta i no hi ha inversió (Figura 10.3).

ore
.M
J.L
na
141
elo
rc
Ba
de
itat
ers
niv
Figura 10.3
.U
Per dibuixar la imatge d’un objecte extens paral·lel al mirall és suficient considerar dos
raigs tal com s’indica a la Figura 10.4. Primer cal dibuixar des de la base de l’objecte la línia
tica
perpendicular al pla del mirall que constitueix l’eix òptic del sistema. El primer raig passa per
Òp
l’extrem de l’objecte i incideix perpendicularment al pla del mirall. El raig és reflectit en la
mateixa direcció i sentit oposat. El segon raig passa per l’extrem de l’objecte i el punt
ai
d’intersecció de l’eix amb el pla del mirall. El raig és reflectit en la direcció simètrica a la del
d
raig incident respecte l’eix. Els dos raigs divergeixen i el punt d’intersecció de les seves
lica
prolongacions és el punt imatge de l’extrem de l’objecte. Atesa la posició dels punts imatges
dels altres punts de l’objecte, projectant el punt d’intersecció sobre l’eix s’obté la imatge de
Ap
l’objecte. La imatge és virtual, dreta i d’igual altura.

ica
Fís
ent
tam
par
Figura 10.4
De
La distància de l’objecte al mirall, s, s’anomena distància objecte, i la distància de la imatge

al mirall, s’, distància imatge. L’altura de l’objecte es designa per y i l’altura de la imatge per
la.
y’. L’augment lateral, m, és el quocient entre l’altura de la imatge i l’altura de l’objecte, m =

are
y’/y. S’utilitza el següent criteri de signes:

 La distància objecte és positiva quan l’objecte és al costat del mirall on incideix la llum
.V
(llavors es diu que l’objecte és real), i és negativa si és a l’altre costat (llavors es diu que
,M
l’objecte és virtual*).
nza
*
En general quan només hi ha un element òptic (mirall, dioptre o lent) l’objecte és sempre real. La situació
ore
d’objecte virtual es dóna en el cas de dos o més elements òptics quan la imatge que forma un element, i que es
pren com a objecte de l’element següent, és al costat oposat al d’incidència de la llum sobre aquest element.
.M
J.L
na
142
elo
 La distància imatge és positiva quan la imatge és al costat del mirall on incideix la llum
rc
Ba
(llavors la imatge és real), i és negativa si és a l’altre costat (llavors la imatge és virtual).
 L’altura de l’objecte i l’altura de la imatge són positives si, respectivament, l’objecte i la
de
imatge són drets, i són negatives si són invertits.
En el cas d’un mirall pla (Figura 10.4), s>0, s’<0, y>0, y’>0 i es verifica que:
itat
y y' y' s'
 , 
ers
s s' y s
niv
y' s'
s = - s’ , y = y’ , m    1
y s
.U
10.3 MIRALLS ESFÈRICS
tica
Un mirall esfèric és una superfície reflectant esfèrica que normalment és la de la cara
interna d’un casquet esfèric (mirall còncau) o la de la cara externa (mirall convex). En el mirall
Òp
còncau de la Figura 10.5 si es considera un punt objecte sobre l’eix del casquet, que és l’eix del
mirall, els raigs que surten del punt són reflectits i no es tallen en un sol punt de l’eix. La imatge
ai
és una zona extensa borrosa, no un punt, i es diu que hi ha aberració esfèrica. En canvi, els
d
lica
raigs que formen un petit angle amb l’eix pràcticament convergeixen en un punt i formen doncs
una imatge puntual. Aquests raigs són els anomenats raigs paraxials. En endavant només es
Ap
consideraran raigs paraxials en el marc del que s’anomena l’aproximació paraxial. Per tal que
la imatge d’un objecte sigui nítida cal que l’àrea del mirall sigui relativament petita, d’aquesta
ica
manera els raigs que formin la imatge seran paraxials, però llavors aquests raigs seran només
una petita part dels que surten de l’objecte, i la imatge serà poc intensa.
Fís
ent
tam
par
De
la.
Figura 10.5
are
A la Figura 10.6 s’ha representat un mirall esfèric còncau. El centre de l’esfera C és

.V
l’anomenat centre de curvatura, i el radi de l’esfera R, és el radi de curvatura. L’eix del mirall
passa per C i pel centre del casquet V, anomenat pol o vèrtex del mirall. Del punt objecte P
,M
situat a l’eix, el mirall forma una imatge P’ per reflexió. Per demostrar-ho i determinar la posició
nza
de la imatge, considereu un raig que surt de P i un cop reflectit talla a l’eix al punt P’. De les
relacions entre els angles indicats a la figura,
ore
α  θ  ( π  β)  π  β  α  θ
β  θ  ( π  γ)  π  γ βθ
.M
J.L
na
143
elo
es dedueix que α  γ  2β
rc
Ba
En l’aproximació paraxial, com que els angles són petits, és
  
  sin   tan     sin   tan     sin   tan  
de
; ;
s s' R
i introduint aquestes expressions dels angles a la relació α  γ  2β resulta
itat
  2 1 1 2
    
ers
s s' R s s' R
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
Ap
Figura 10.6
Atès que s’ no depèn de l’angle α, tots els raigs paraxials que surten de P convergeixen a P’, i
ica
P’ és doncs efectivament la imatge de P. A més, aquesta equació permet determinar la posició

Fís
de la imatge, s’, a partir de la posició de l’objecte, s, i del radi de curvatura, R.

Si l’objecte és molt lluny del mirall, s→∞, resulta s’=R/2. El punt on es forma la imatge
ent
d’un objecte molt allunyat (a l’infinit es diu) és l’anomenat focus del mirall, F, i se situa a la
tam
distància R/2 del mirall. En aquest cas els raigs procedents del punt objecte arriben al mirall
pràcticament paral·lels a l’eix i un cop reflectits passen pel focus. Per tant quan un raig paral·lel
par
a l’eix (raig paral·lel) es reflecteix, passa pel focus. Consegüentment, atesa la reversibilitat dels
raigs, quan un raig que passa pel focus (raig focal) es reflecteix, surt paral·lel a l’eix.
De
La distància del focus al mirall s’anomena distància focal, o simplement focal, f, del mirall,
R
la.
f 
2
are
En termes de f l’equació per determinar la posició de la imatge s’escriu

.V
1 1 1
 
s s' f
,M
i és l’anomenada equació del mirall.

Per determinar l’augment lateral de la imatge d’un objecte extens no puntual considereu la
nza
Figura 10.7. De l’objecte PQ d’altura y, el mirall forma una imatge P’Q’ d’altura y’. Aquesta
s’ha determinat dibuixant dos raigs sortint de l’extrem de l’objecte: un raig incideix al vèrtex
ore
(raig central) i es reflecteix en la direcció simètrica respecte de l’eix, i l’altre passa pel centre
.M
J.L
na
144
rcelo
(raig radial) i es reflecteix en la mateixa direcció. La intersecció dels dos raigs determina Q’.
Ba
De la semblança dels triangles PQV i P’Q’V resulta
y  y' y' s'
 , m 
de
s s' y s
itat
Quan s→∞, m→0, i per tant quan l’objecte és molt lluny, la imatge al focus és un punt.
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 10.7
d ai
lica
L’equació del mirall i l’expressió de l’augment lateral són vàlides per a qualsevol posició
de l’objecte, i també per a un mirall convex, si es tenen en compte els següents criteris de
Ap
signes:
 La distància objecte, la distància imatge, la distància focal i el radi de curvatura són positius
ica
si, respectivament, l’objecte, la imatge, el focus i el centre de curvatura són al costat

Fís
d’incidència de la llum, i són negatius si són a l’altre costat.

ent

tam
El problema de determinar la imatge que el mirall forma d’un objecte es pot resoldre, dins
de l’aproximació paraxial, aplicant l’equació del mirall i l’expressió de l’augment lateral.
par
També es pot resoldre gràficament utilitzant els diagrames de raigs. Així a la Figura 10.8 s´han
dibuixat quatre raigs especials per als quals és fàcil dibuixar els raigs reflectits:
De
 El raig radial (RR) passa pel centre de curvatura. El raig reflectit passa pel centre de
la.
curvatura.
 El raig paral·lel (RP) és paral·lel a l’eix. El raig reflectit passa pel focus.
are
 El raig focal (RF) passa pel focus. El raig reflectit és paral·lel a l’eix.
.V
 El raig central (RC) incideix sobre el vèrtex. El raig reflectit és simètric del raig incident
respecte de l’eix.
,M
S’utilitzen habitualment els tres primers raigs (raigs principals) perquè es poden dibuixar
nza
amb un regle, en canvi el raig central requereix a més un compàs. Els quatre raigs parteixen de
l’extrem de l’objecte, es reflecteixen i convergeixen en l’extrem de la imatge. Dos raigs són
ore
però suficients per determinar la imatge.

.M
J.L
na
145
elo
rc
A les Figures 10.7 i 10.8 s’ha considerat el cas en què l’objecte està situat a una distància
Ba
del mirall superior al radi de curvatura. La imatge és llavors real, invertida i disminuïda. A la
Figura 10.9 es considera el cas en què l’objecte està situat entre el focus i el mirall. La imatge
de
és virtual, dreta i més gran. El lector determinarà les imatges corresponents a les altres posicions
de l’objecte (Annex 10.1).
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 10.8
d ai
lica
Ap
ica
Fís
Figura 10.9
En el cas d’un mirall convex (Figura 10.10), per a totes les posicions de l’objecte davant
ent
del mirall (objecte real) la imatge és virtual, dreta i disminuïda.

tam
par
De
la.
are
.V
Figura 10.10
,M
nza
10.4 DIOPTRES
Un dioptre és un sistema de dos medis transparents amb índexs de refracció diferents
ore
separats per una superfície. Si la superfície és esfèrica es tindrà un dioptre esfèric, si és plana
.M
J.L
na
146
rc elo
serà un dioptre pla. Els dioptres formen imatges per reflexió com els miralls i imatges per
Ba
refracció que són les que s’estudien en aquest apartat.
Considereu un dioptre esfèric de radi R i índexs de refracció n1 i n2. D’un punt objecte P,
de
el dioptre forma una imatge P’ per refracció (Figura 10.11). Per demostrar-ho i determinar la
posició de la imatge, considereu primer les relacions entre els angles indicats a aquesta figura.
itat
  (   1 )      1    
ers
  (   )   2        2
niv
Els angles d’incidència i refracció es relacionen mitjançant la llei de Snell,
n1 sin 1  n 2 sin 2
.U
que en l’aproximació paraxial, com que els angles són petits ( sin 1  1 , sin 2  2 ), és
tica
n11  n 2 2
n1
 (   )  n 2  n 2   n1  n1  (n 2  n1 )  n1  n 2 
Òp
Per tant,
n2
Els angles d’aquesta expressió es poden relacionar amb ℓ, R, s i s’,
  tan  

;
d
  tan   ; ai   tan  

lica
R s s'
i substituint resulta
Ap
n1 n 2 n 2  n1
 
s s' R
ica
que és l’anomenada equació del dioptre. Atès que s’ no depèn de l’angle α, tots els raigs
paraxials que surten de P convergeixen a P’, i P’ és doncs la imatge de P.
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
Figura 10.11
.V
Per determinar l’augment lateral de les imatges, considereu la Figura 10.12. Per a angles
,M
petits θ  sin θ  tan θ , i la llei de Snell de la refracció, n1 sin θ1  n 2 sin θ 2 , es pot posar
n1 tan θ1  n 2 tan θ 2
nza
Com que
ore
y y'
tan θ1  ; tan θ 2  
s s'
.M
J.L
na
147
elo
rc
substituint és
Ba
y  y'
n1  n2
s s'
de
d’on l’augment lateral resulta
y' n s'
itat
m  1
y n 2s
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 10.12
ai
Les equacions del dioptre i de l’augment lateral deduïdes per a un cas particular valen per a
d
lica
tots els casos dins de l’aproximació paraxial si s’apliquen el següents criteris de signes:
 La distància objecte és positiva si l’objecte és al costat d’incidència de la llum i és negativa
Ap
si és al costat de transmissió.
 La distància imatge és positiva si la imatge és al costat de transmissió de la llum i és negativa
ica
si és al costat d’incidència.
Fís
 El radi de curvatura és positiu si el centre de curvatura és al costat de transmissió de la llum

i és negatiu si és al costat d’incidència.
ent

tam
Un dioptre pla pot ser considerat un dioptre esfèric amb un radi de curvatura molt gran. Fent
R=∞ a l’equació del dioptre esfèric resulta
par
n1 n 2 n2
 0 , s'  - s
De
s s' n1
i introduint l’expressió de s’ a l’expressió de l’augment lateral, s’obté
la.
m=1
are
Exemple 10.1 Profunditat aparent d’un objecte submergit quan s’observa per sobre de
.V
l’aigua.
,M
Per a un observador situat sobre la vertical que passa per P (Figura 10.13), valdrà
l’aproximació paraxial i serà
nza
n2 s 3
s'  - s , s'    s
n1 1.33 4
ore
.M
J.L
na
148
rc elo
La imatge P’ és virtual i més propera a la superfície que l’objecte, és a dir l’objecte sembla
Ba
més proper a la superfície del que està realment.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 10.13
Òp
10.5 LENTS PRIMES
Una lent està constituïda per un material transparent limitat per dues superfícies corbes no
d ai
paral·leles o bé una corba i una plana. Les superfícies corbes són sovint esfèriques. De fet la
lent es pot considerar un sistema de dos dioptres: el primer constituït pel medi d’índex n 1 que
lica
envolta la lent i el medi d’índex n2 de la lent, i el segon pel medi de la lent i el medi d’índex n3
que l’envolta, sent normalment n3 = n1. La figura 10.14 mostra diverses formes de lents. Són
Ap
anomenades, d’esquerra a dreta, biconvexa, planoconvexa, menisc convergent, bicòncava,

ica
planocòncava i menisc divergent. Els raigs procedents d’un punt que incideixen en una cara de
la lent es refracten dues vegades i surten per l’altra cara convergint (lent convergent) o divergint
Fís
(lent divergent). Les tres primeres lents tenen la part central més gruixuda que les vores, les tres
darreres tenen la part central més estreta. Les primeres són lents convergents i les darreres lents
ent
divergents si l’índex de refracció de la lent és superior al del medi que l’envolta. Es consideraran
tam
només lents primes per a les quals el gruix de la part central és molt petit comparat amb els
radis de curvatura de les dues superfícies de la lent.
par
De
la.
are
.V
Figura 10.14
,M
La Figura 10.15 mostra una lent biconvexa amb el seu eix definit per la recta que uneix
els centres de les dues superfícies esfèriques. S’ha dibuixat la trajectòria d’un raig que sortint
nza
d’un punt P sobre l’eix i allunyat de la lent, es refracta a les dues superfícies de la lent i talla a
l’eix al punt P’. Un raig que surti de P en la direcció de l’eix travessa la lent sense canviar la
ore
.M
J.L
na
149
elo
rc
direcció. Per tant, el punt P1’ és la imatge de P que forma el primer dioptre i P’ és la imatge de
Ba
P1’ que forma el segon dioptre. P’ és doncs la imatge que la lent forma de P.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 10.15
Òp
Per determinar les equacions que relacionen les característiques de l’objecte amb les de la
imatge que forma la lent, es pot partir de les equacions corresponents als dos dioptres de la lent.
d
n1 n 2 n 2  n1
ai
Dins de l’aproximació paraxial, per al primer dioptre és (Figura 10.15)
lica
 
s s1 ' R1
Ap
i per al segon dioptre

n 2 n1 n1  n 2
 
ica
s 2 s' R2
Fís
Per a una lent prima, com que s2 = -s1’, aquesta equació s’escriu
n 2 n1 n1  n 2 n 2 n1 n1  n 2
    
ent
 s1 ' s' R2 s1 ' s' R2

A partir de les dues equacions corresponents als dioptres s’obté
tam
1 1  n 2  1 1 
    1  
s s'  n1  R1 R 2 
par
que és l’equació de la lent prima.

De
En el cas d’un objecte no puntual, els quocients entre les altures de les imatges i dels
la.
objectes corresponents als dos dioptres són

y1 ' ns' y' n s'
are
 1 1 ,  2
y n 2s y2 n1s 2
.V
i multiplicant-les membre a membre s’obté

y1 ' y' s1 ' s'
,M

y y2 s s2
nza
Com que s1’= - s2 i y1’= y2 , l’augment lateral de la lent és

y' s'
m 
ore
y s
.M
J.L
na
150
elo
Si l’objecte està molt lluny de la lent, la distància objecte s =  , i llavors y’= 0, la imatge
rc
Ba
és un punt i la distància imatge s’ és
1  n 2  1 1 
   1  
de
s'  n1  R1 R 2 
itat
En aquest cas els raigs procedents de l’objecte arriben a la lent pràcticament paral·lels a l’eix i
quan travessen la lent convergeixen en un punt si la lent és convergent, o divergeixen i les seves
ers
prolongacions passen per un punt si la lent és divergent. Aquest punt, imatge d’un objecte molt
niv
llunyà, és el focus imatge o focus secundari F’ de la lent. La distància del focus imatge a la lent
és la distància focal imatge, f’ (f’=s’ si s=∞),
.U
1  n 2  1 1 
   1  
f '  n1  R1 R 2 
tica
Anàlogament, el punt objecte que té la imatge a l’infinit (s’=∞), és a dir el punt d’on
Òp
procedeixen (lent convergent) o cap on es dirigeixen (lent divergent) els raigs incidents que són
transmesos paral·lels a l’eix, és el focus objecte o focus primari F de la lent. La distància del
ai
focus objecte a la lent és la distància focal objecte, f (f =s si s’=∞),
d
1  n 2  1 1 
lica
   1  
f  n1  R1 R 2 
Ap
Per tant, la distància focal objecte i la distància focal imatge són iguals, i parlarem doncs
simplement de distància focal o focal, f, sense més. Una lent té dos focus, però una única
ica
distància focal. Els plans focals són els dos plans que passen pels focus i són perpendiculars a
Fís
l’eix de la lent.
A la Figura 10.16 és mostren les posicions del focus objecte F i del focus imatge F’ en una
ent
lent convergent i en una lent divergent. Les lents estan representades pels seus símbols
habituals.
tam
par
De
la.
are
.V
Figura 10.16
,M
L’anterior expressió de l’invers de la distància focal és l’anomenada equació del fabricant

de lents perquè permet determinar quins han de ser els paràmetres d’una lent per tal que tingui
nza
una determinada distància focal. El criteri de signes per als radis és el que correspon als
dioptres: un radi és positiu si el corresponent centre de curvatura és al costat de transmissió de
ore
la lent, i és negatiu si el centre és al costat d’incidència. La distància focal és positiva en una

.M
J.L
na
151
elo
rc
lent convergent i és negativa en una lent divergent*. Per això, les lents convergents són també
Ba
anomenades lents positives, i les lents divergents lents negatives.
El segon membre de l’equació de la lent prima coincideix amb el segon membre de
de
l’equació del fabricant de lents, per tant l’equació de la lent prima es pot expressar en termes
de la distància focal,
itat
1 1 1
 
ers
s s' f
Les característiques de la imatge que una lent prima forma d’un objecte (en l’aproximació
niv
paraxial) venen doncs determinades per la distància focal de la lent, i coneguda aquesta, no cal
.U
conèixer els altres paràmetres de la lent.
Els criteris de signes per a l’aplicació de l’equació de la lent prima i l’expressió de
tica
l’augment lateral són conseqüència dels criteris dels dioptres:
 La distància objecte és positiva si l’objecte és al costat d’incidència de la llum i és negativa
Òp
si és al costat de transmissió.
 La distància imatge és positiva si la imatge és al costat de transmissió de la llum i és negativa
si és al costat d’incidència. d ai
lica
 La distància focal és positiva si la lent és convergent i és negativa si és divergent.
Ap

Per caracteritzar una lent, en comptes de donar la distància focal, sovint es dóna la potència,
ica
P , que és l’invers de la distància focal,

Fís
1
P
f
ent
La potència d’una lent s’expressa en diòptries (símbol D), i el nombre de diòptries d’una lent
és l’invers de la distància focal expressada en metres. La potència és positiva o negativa segons
tam
que la lent sigui convergent o divergent.

Per determinar les característiques de la imatge que una lent forma d’un objecte es poden
par
utilitzar les esmentades equacions de la lent i de l’augment lateral, però també és pot procedir
De
gràficament utilitzant els diagrames de raigs de forma anàloga a la indicada per als miralls
esfèrics. Per a les lents els raigs principals són:
la.
 Raig central, RC: El raig incideix sobre el centre de la lent i, sent prima, la travessa sense
are
desviar-se.
 Raig paral·lel, RP: El raig incideix sobre la lent en direcció paral·lela a l’eix òptic. El raig
.V
transmès si la lent és convergent, o la seva prolongació si la lent és divergent, passa pel focus
,M
imatge.
 Raig focal, RF: El raig incident si la lent és convergent, o la seva prolongació si la lent és
nza
divergent, passa pel focus objecte. El raig transmès surt paral·lel a l’eix òptic.
ore
*
La distància focal d’una lent, positiva o negativa, no s’ha de confondre amb la distància d’un dels focus a la lent
.M
que, com a distància, és sempre positiva.

J.L
na
152
elo
rc
A la Figura 10.17 es presenta el diagrama de raigs corresponent a un cas de formació de la
Ba
imatge d’un objecte per una lent convergent. La imatge és real, invertida i augmentada. El lector
determinarà les característiques de la imatge per a altres posicions de l’objecte (Annex 10.1).
de
A la Figura 10.18 es presenta el diagrama de raigs corresponent a la formació de la imatge
d’un objecte per una lent divergent. La imatge és virtual, dreta i més petita. El lector comprovarà
itat
que té aquestes característiques per a qualsevol posició de l’objecte mentre sigui un objecte
ers
real.
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
Figura 10.17
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
Figura 10.18
la.
10.6 ASSOCIACIÓ DE LENTS

are
Quan dues lents estan en contacte, la imatge que la primera lent forma d’un objecte és
objecte per a la segona lent, i d’aquest objecte la segona lent en forma una imatge. Aquesta
.V
imatge és la imatge de l’objecte que forma el conjunt de les dues lents. Les lents són equivalents
,M
a una única lent de potència suma de les potències de les dues lents i es diu que són una
1 1
associació de lents. En efecte, si les potències de les lents són P1  i P2  , per a la
nza
f1 f2
primera lent és (Figura 10.19)
ore
.M
J.L
na
153
elo
rc
1 1 1
 
Ba
s1 s1 ' f1
i per a la segona lent,
de
1 1 1
 
itat
s2 s2 ' f2
però com que d’acord amb el criteri de signes s 2   s1 ' , resulta*
ers
1 1 1
-  
niv
s1 ' s 2 ' f 2
Sumant les expressions corresponents a les dues lents i tenint en compte que les distàncies
.U
objecte i imatge de l’associació són s  s1 i s'  s 2 ' , s’obté
tica
1 1 1 1
  
s s' f1 f 2
Òp
Aquesta expressió és anàloga a l’equació de la lent. Per tant l’associació és equivalent a una
ai
única lent, i les seves distància focal, f , i potència, P, són:
1 1 1 d
  , P  P1  P2
lica
f f1 f 2
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
Figura 10.19
la.
are
10.7 SISTEMES DE MÚLTIPLES ELEMENTS ÒPTICS

.V
En un sistema de diversos elements òptics que tenen l’eix òptic sobre una mateixa recta, es
,M
poden aplicar dels equacions establertes als apartats anteriors per determinar la imatge que el
sistema forma d’un objecte. Es considerarà que la imatge que dóna el primer element òptic, és
nza
per al segon element l’objecte, del qual donarà una imatge que serà presa com objecte pel tercer
ore
*
En el cas de les dues lents de la Figura 10.19, s1’>0 i per a la segona lent l’objecte és al costat oposat al
d’incidència de la llum, és un objecte virtual, llavors s2<0. Si en canvi la primera lent fos divergent, s1’<0, per a la
.M
segona lent l’objecte seria real i llavors s2>0. En ambdós casos seria doncs s1’ = - s2.
J.L
na
154
rcelo
element, i així successivament. Caldrà tenir cura en cada etapa d’aplicar els corresponents
Ba
criteris de signes (Annex 10.2).
L’augment lateral del sistema és igual al producte dels augments laterals corresponents als
de
diversos elements. En efecte, sigui per exemple un sistema de dos elements, serà:
itat
y1 ' y ' y '
m1  , m 2  2 , m  2 , y1 '  y 2 , m  m1m 2
y1 y2 y1
ers
N
I per a N elements: m   mi
niv
i 1
En el cas d’un sistema simple de dues lents de focals f1 i f2 separades una distància d, la
.U
relació entre les posicions de l’objecte i de la imatge resulta ser de la forma
tica
1 1
  F(f1 , f 2 , d, s)
s s'
Òp
Com que la funció F no és independent de la posició s, aquesta expressió no és equiparable a
l’equació de la lent i per tant el sistema no és equivalent a una lent d’una definida focal. Per
ai
això en aquest cas es parla de sistema de lents, però no d’associació de lents.
Per obtenir la imatge que un sistema forma d’un objecte, també es pot procedir gràficament
d
lica
utilitzant els diagrames de raigs i considerant, com abans, que la imatge que dóna un element
és l’objecte per a l’element següent.
Ap
A la Figura 10.20 es mostra un exemple de sistema de dues lents convergents. D’un objecte,
la lent L1 forma la imatge darrera de la lent L1 i davant de la lent L2. La imatge de L1 és doncs
ica
real, i és un objecte real per a la lent L2. La imatge final és real, dreta i augmentada.
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
Figura 10.20
,M
La Figura 10.21 correspon al cas de dues lents convergents amb una separació inferior a la
nza
de l’exemple anterior. Es mostra primer com la primera lent L1 forma la imatge de l’objecte.
Després com la segona lent L2, prenent l’anterior imatge com objecte, forma la imatge.
ore
Finalment es presenten en un únic gràfic les dues etapes del procés per determinar la imatge,
mostrant només els raigs paral·lels i focals. La lent L1 forma la imatge darrera de la lent L1 i de
.M
J.L
na
155
elo
rc
la lent L2. La imatge de L1 és doncs real, i és un objecte virtual per a la lent L2. La imatge final
Ba
és real, invertida i augmentada.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
Figura 10.21
nza
La Figura 10.22 presenta la marxa de raigs corresponent a l’exemple anterior. És un

ore
diagrama amb les trajectòries dels raigs que sortint de l’extrem de l’objecte convergeixen en
l’extrem de la imatge. Per poder dibuixar aquest tipus de diagrama cal haver determinat
.M
J.L
na
156
rc elo
prèviament les imatges corresponents a cada element òptic. Es proposa al lector que ampliï el
Ba
diagrama dibuixant les trajectòries d’alguns raigs addicionals.
de
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
Figura 10.22
d ai
lica
La Figura 10.23 correspon al cas d’una lent convergent L i un mirall còncau M*. La lent
Ap
forma una imatge real situada davant del mirall. Aquesta imatge és un objecte real per al mirall.
ica
La imatge que en forma el mirall està entre el mirall i la lent, és doncs real i és un objecte real
per a la lent. La imatge final és real, invertida i augmentada.
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
Figura 10.23
nza
*
Per construir les imatges mitjançant els diagrames de raigs no cal que les escales en les dues direccions del pla
ore
siguin iguals. Així, en l’aproximació paraxial és convenient que l’escala en la direcció perpendicular a l’eix òptic
sigui més gran que en la direcció de l’eix. Consegüentment, per dibuixar els diagrames de raigs i construir les
.M
imatges, els miralls esfèrics es dibuixen gairebé plans o plans.

J.L
na
157
elo
rc
10.8 ABERRACIONS
Ba
Als apartats anteriors s’ha considerat el comportament dels miralls esfèrics, dels dioptres i
de les lents en l’aproximació paraxial. Però en general als elements òptics arriben i surten raigs
de
que no formen petits angles amb l’eix òptic. Aquests raigs no convergeixen en, o no divergeixen
itat
de, un únic punt i formen doncs imatges que no són nítides. Els fenòmens pels quals els elements
òptics no formen bones imatges dels objectes s’anomenen aberracions, i a l’apartat 10.3 ja es
ers
va descriure l’aberració esfèrica dels miralls esfèrics. Les lents amb cares esfèriques també
presenten aquest tipus d’aberració. Així a la Figura 10.24 es pot veure com els raigs que no són
niv
paraxials es tallen en punts diferents dels que ho són.
.U
La distància focal d’una lent depèn de l’índex de refracció de la lent, i per tant si el material
de la lent és dispersiu, la distància focal de la lent serà diferent per a les diferents longituds
tica
d’ona de la llum. Llavors amb llum blanca la lent no forma una única imatge, sinó imatges
Òp
diferents per a cadascun dels colors components de la llum (Figura 10.25). Aquest fenomen
constitueix l’anomenada aberració cromàtica. Els miralls no presenten aquesta aberració
ai
perquè formen les imatges per reflexió, i les direccions dels raigs reflectits no depenen de
l’índex de refracció.
d
lica
Ap
ica
Fís
ent
tam
Figura 10.24
par
De
la.
are
.V
,M
Figura 10.25
nza
ore
.M
J.L
na
158
elo
rc
ANNEX 10.1: FORMACIÓ D’IMATGES EN MIRALLS I LENTS
Ba
Característiques de la imatge d’un objecte real i d’un objecte virtual en el cas de miralls
esfèrics, còncaus i convexos, i de lents primes, convergents i divergents, per a les diferents
de
posicions de l’objecte.
itat
Posició de l’objecte
ers
|s|<|f| |s|=|f| |f|<|s|<|2f| |s|=|2f| |s|>|2f|
niv
Mirall còncau
∞
.U
VDG RIG RI= RIP
Lent convergent
Objecte real
tica
Mirall convex
VDP
Lent divergent
Òp
Mirall còncau
RDP
Lent convergent
ai
Objecte virtual
Mirall convex
Lent divergent
RDG d∞ VIG VI= VIP
lica
Ap
s: Distància objecte; f: Distància focal; R: Real; V: Virtual; D: Dreta; I: Invertida; G: Més

gran; P: Més petita; =: Igual; ∞: Imatge a l’infinit.
ica
Fís
ANNEX 10.2: CRITERIS DE SIGNES PER A MIRALLS, DIOPTRES I LENTS

 La distància objecte és positiva si l’objecte és al costat del mirall, dioptre o lent on incideix
ent
la llum (objecte real) i és negativa si l’objecte és a l’altre costat (objecte virtual).

tam
 La distància imatge és positiva si la imatge és al costat del mirall [del dioptre o de la lent]
on es propaga la llum reflectida [transmesa] (imatge real) i és negativa si la imatge és a l’altre
par
costat (imatge virtual).

De
 El radi de curvatura és positiu si el centre de curvatura del mirall [del dioptre o de la lent] és
al costat on es propaga la llum reflectida [transmesa], cas d’un mirall còncau [dioptre
la.
convex], i és negatiu si és a l’altre costat, cas d’un mirall convex [dioptre còncau].
are
 La distància focal és positiva si el focus [focus imatge] és al costat del mirall [de la lent] on
es propaga la llum reflectida [transmesa], cas d’un mirall còncau [d’una lent convergent], i
.V
és negativa si el focus és a l’altre costat, cas d’un mirall convex [d’una lent divergent].
,M

imatge del mirall, dioptre o lent són drets, i són negatives si són invertits.
nza
ore
.M
J.L
na
159
elo
Capítol 11 Instruments òptics
rc
CAPÍTOL 11 INSTRUMENTS ÒPTICS
Ba
11.1 Càmera fotogràfica
de
11.2 Ull
11.3 Lent d’augment
itat
11.4 Microscopi
ers
11.5 Telescopi
niv
11.1 CÀMERA FOTOGRÀFICA
.U
10.1
Una11.1
càmera fotogràfica bàsica està constituïda per una lent convergent, una cambra fosca,
10.2
una obertura, un obturador i un sensor d’imatges. Quan l’obturador està obert, la llum procedent
tica
10.3objectes
dels Mirallsésplans
focalitzada per la lent i forma una imatge real i invertida sobre el sensor
Òp
10.4 Miralls esfèricsDioptres
electrònic (CCD o CMOS) que s’enregistra en una memòria (Figura 11.1).
10.5 Lents primes
ai
10.7 Sistemes de múltiples elements òptics d
lica
10.8
Ap
ica
Fís
Figura 11.1
ent
Per obtenir una foto nítida cal que la imatge es formi sobre el sensor, per la qual cosa la
tam
distància de la lent al sensor ha de ser l’adient depenent de la posició de l’objecte. L’enfocament

s’aconsegueix movent la lent, apropant-la al sensor si l’objecte és llunyà i allunyant-la si és
par
proper. Quan s’enfoca un objecte també queden enfocats els objectes que, situats per davant i
per darrera, formen la imatge dins d’un petit interval de tolerància entorn de la posició del
De
sensor. La zona de les posicions dels objectes que compleixen aquesta condició defineix
l’anomenada profunditat de camp, l’extensió de la qual varia en funció de la posició de l’objecte
la.
enfocat.
are
L’obturador s’obre durant un petit interval de temps en el qual la llum arriba al sensor. Si
.V
s’utilitzen temps d’exposició curts es poden fotografiar objectes en moviment. Si s’utilitzen

temps llargs es poden fer fotos quan hi ha poca llum. Les anomenades velocitats d’obturació,
,M
que corresponen realment als temps d’exposició, són per exemple 1/30, 1/60, 1/125, 1/250 i
nza
1/500 s, en una progressió geomètrica de raó 1/2.

La majoria de les càmeres tenen a més una obertura de diàmetre D ajustable (diafragma)
ore
que limita l’àrea de la lent i permet així controlar la intensitat de la llum que arriba al sensor
(energia per unitat de temps i d’àrea). Aquesta és proporcional a l’àrea de l’obertura i per tant
.M
J.L
na
160
rcelo
a D2. Per altra banda, la intensitat és inversament proporcional a l’àrea de la imatge, i aquesta
Ba
és proporcional al quadrat de la distància de la imatge a la lent, s’ (recordeu que y’=-s’y/s).
Com que la distància dels objectes a la lent, s, és molt més gran que la distància focal, f, s’
de
difereix poc de f, i la intensitat resulta proporcional a D2/f2. Llavors com un indicador de la
lluminositat de la imatge s’utilitza l’anomenat nombre-f de la lent,
itat
f
nombre - f 
ers
D
Per exemple, una lent de 50 mm de focal i un diàmetre d’obertura de 25 mm té un nombre-f
niv
igual a 2, i s’indica d’aquesta manera: f/2. Les obertures regulables tenen valors de l’escala f/2,
.U
f/2,8, f/4, f/5,6, f/8, f/11, f/16, que estan en progressió geomètrica de raó √2. Com que la
intensitat de la imatge és inversament proporcional al quadrat del nombre-f, quan a l’anterior
tica
escala es passa d’un valor al següent, la intensitat es redueix a la meitat. Un valor petit del
nombre-f implica una àrea de la lent gran i no és fàcilment assolible a causa de les aberracions.
Òp
Un valor gran implica una àrea petita i llavors la intensitat de la llum és petita.
La quantitat de llum que arriba al sensor depèn tant de l’obertura, i per tant del nombre-f,
ai
com del temps d’exposició. Per exemple, les exposicions f/5,6 i 1/250 s, f/8 i 1/125 s, i f/11 i
d
lica
1/60 s són equivalents. L’elecció d’una obertura gran (nombre-f petit) permet un temps
d’exposició petit, necessari si l’objecte es mou, però implica una profunditat de camp petita.
Ap
Per obtenir una profunditat de camp més gran cal una obertura més petita, però llavors el temps
d’exposició ha de ser més gran. Quan es precisa una gran obertura cal utilitzar un sistema de
ica
lents per disminuir les aberracions que existirien amb una única lent.
La lent, o objectiu, d’una càmera es qualifica de normal, teleobjectiu o gran angular en
Fís
funció de la seva distància focal. Un objectiu normal té una focal intermèdia tal que la imatge
ent
que es forma sobre el sensor correspon a un camp de visió de 45º com el de la visió ordinària.
Com que per a objectes llunyans la grandària de les imatges és proporcional a la distància focal,
tam
un teleobjectiu amb una focal més gran forma imatges més grans amb un camp de visió més
reduït, i un objectiu gran angular amb una focal més petita forma imatges més petites amb un
par
camp de visió més gran. Els objectius zoom tenen un sistema de lents que permet variar la focal
De
de forma contínua, produint així l’efecte d’apropament o allunyament dels objectes. Com
exemple, a les especificacions de sengles càmeres digitals amb zoom òptic 3x i 12x (3 i 12
la.
augments) s’indica que la focal varia de 5,4 a 16,2 mm i de 6 a 72 mm, respectivament.

are
11.2 ULL
.V
L’ull té forma gairebé esfèrica amb un diàmetre de 2,5 cm i una estructura similar a la
d’una càmera fotogràfica (Figura 11.2). Seguint la trajectòria de la llum, es troben
,M
successivament la còrnia, l’humor aquós, l’iris amb la pupil·la, el cristal·lí amb els músculs
nza
ciliars, l’humor vitri i la retina amb el nervi òptic. La còrnia és la cobertura de protecció de
l’ull. Té un índex de refracció de 1,376 i en ella es produeix la principal refracció de la llum.
ore
L’humor aquós és un líquid que té un índex de 1,336 similar al de l’aigua. L’iris és un diafragma
que delimita una obertura, la pupil·la, que regula l’entrada de la llum. El seu nombre-f varia
.M
J.L
na
161
elo
rc
entre 2,8 i 16. El cristal·lí és una lent convergent amb un índex 1,437 en la qual la llum
Ba
experimenta una petita refracció. Sobre el cristal·lí actuen els músculs ciliars que pressionant-
lo, el deformen i modifiquen la distància focal. L’humor vitri és gelatinós i té també un índex
de
de 1,336. La retina recobreix el fons de l’ull i és el sensor d’imatges. Els seus cons i bastons
transformen la llum en senyals elèctrics que són enviats al cervell a través del nervi òptic. La
itat
fòvea és una petita zona a la part central de la retina amb una alta densitat de cons que permet
ers
captar imatges molt nítides.
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
Figura 11.2
Ap
La refracció de la llum que es produeix a la còrnia i al cristal·lí dóna lloc a la formació

d’una imatge real i invertida sobre la retina. L’ull enfoca un objecte llunyà amb els músculs
ica
ciliars relaxats (ull relaxat). Llavors el cristal·lí és prim i la imatge es forma al focus situat sobre
la retina. La focal del conjunt còrnia-cristal·lí és doncs gairebé igual a la longitud de l’ull (2,5
Fís
cm). Per enfocar un objecte no llunyà, els músculs ciliars es contrauen i bomben el cristal·lí de
forma que disminueix la focal. El focus se situa davant la retina per tal que la imatge es formi
ent
sobre la retina. Aquest procés d’enfocament s’anomena acomodació i és diferent del de la

tam
càmera fotogràfica.
La focal variable de l’ull té un valor mínim, i quan un objecte és molt proper la imatge es
par
forma fora de la retina i es veu desenfocada. El punt pròxim correspon a la posició més propera
d’un objecte que l’ull pot enfocar, és a dir formar la imatge sobre la retina. També es designa
De
amb punt pròxim la distància del punt pròxim a l’ull. El seu valor normal en un jove és 25 cm
i augmenta amb l’edat. Anàlogament, es designa amb punt remot la posició de l’objecte més
la.
allunyat que l’ull pot enfocar, i també la distància del punt remot a l’ull. El seu valor normal és
are
infinit.
.V
Els defectes més comuns de l’ull són la miopia, la hipermetropia, la presbícia i

l’astigmatisme.
,M
La miopia és deguda a un excés de convergència de l’ull. La imatge d’un punt allunyat es

nza
forma davant de la retina i per tant el punt remot és inferior a infinit. Els objectes llunyans es
veuen borrosos. Pot ser deguda a un globus ocular llarg o una còrnia amb una curvatura gran.
ore
Es corregeix col·locant davant de l’ull una lent divergent (Figura 11.3).

.M
J.L
na
162
rc elo
La hipermetropia és deguda a un dèficit de convergència de l’ull. La imatge d’un punt
Ba
allunyat es forma darrera de la retina i per tant el punt pròxim és superior a 25 cm. Els objectes
propers es veuen borrosos. Pot ser deguda a un globus ocular curt o una còrnia amb una
de
curvatura petita. Es corregeix amb una lent convergent (Figura 11.4).*
itat
ers
niv
.U
tica
Òp
d ai
lica
Ap
Figura 11.3
ica
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
Figura 11.4
,M
nza
ore
*
Observeu que els esquemes amb l’ull no estan fets a escala: l’ull té un diàmetre de 2,5 cm i la distància dels
.M
objectes a l’ull ha de ser superior al punt proper situat com a mínim a 25 cm.
J.L
na
163
elo
rc
La presbícia s’inicia a una edat mitjana. És l’anomenada “vista cansada”. Amb l’edat el
Ba
cristal·lí perd flexibilitat, disminueix la capacitat d’acomodació i el punt pròxim s’allunya
progressivament (40 cm als 50 anys). Es corregeix amb una lent convergent.
de
L’astigmatisme és degut a la no simetria de la còrnia o del cristal·lí. Sovint la còrnia és
el·lipsoïdal i la imatge d’un punt és un segment. Les imatges són borroses, i les línies es poden
itat
veure borroses en una direcció i nítides en la direcció perpendicular. Es corregeix llavors amb
ers
una lent cilíndrica.
La miopia, la hipermetropia i l’astigmatisme també es poden corregir amb cirurgia. En la
niv
tècnica LASIK es modifica la curvatura de la còrnia arrencant capes fines de zones de la seva
.U
superfície mitjançant la incidència d’un feix d’impulsos de llum UV d’un làser d’excímer.
La grandària aparent d’un objecte que percep l’ull està relacionada amb la grandària de la
tica
imatge que es forma a la retina, la qual depèn de l’angle subtendit per l’objecte. Per a un objecte
llunyà, l’angle és petit i la grandària és petita. Per a un objecte proper, l’angle i la grandària són
Òp
grans (Figura 11.5). La grandària de la imatge és màxima quan la distància de l’objecte és
mínima, per tant la visió és òptima quan l’objecte és al punt pròxim.
d ai
lica
Ap
ica
Fís
ent
tam
Figura 11.5
par
11.3 LENT D’AUGMENT

De
Si un objecte pogués ser observat per un ull a una distància inferior al punt pròxim, l’angle
subtendit per l’objecte seria més gran i també ho seria doncs la imatge a la retina. Aquest efecte
la.
es pot aconseguir posant una lent convergent entre l’objecte i l’ull, de manera que estant
are
l’objecte molt a prop del focus de la lent pel costat de l’ull (Figura 11.6), la imatge virtual
.V
augmentada que en formi la lent estigui al punt pròxim, o més lluny, i així pugui ser
correctament enfocada per l’ull. Una lent fent aquesta funció es diu que és una lent d’augment.
,M
S’utilitza sola, i llavors és una lupa, i als oculars dels microscopis i dels telescopis.
nza
ore
.M
J.L
na
164
rc elo
Per comparar l’angle subtendit per l’objecte quan situat al punt pròxim és observat sense
Ba
la lent, θ, i quan és observat a través de la lent situant-lo en la proximitat del focus, θ’, (Figura
11.6) es defineix l’augment angular* M,
de
θ
M
θ
itat
Per a un objecte d’altura y, situat a una distància de la lent, s, la qual no ha de superar la
ers
focal de la lent, f (s ≤ f), i un ull amb punt pròxim N, l’augment angular és
θ tan θ y / s N
niv
M   
θ tan θ y / N s
.U
Si l’objecte se situa al focus de la lent, s = f, la imatge estarà a l’infinit. Llavors els raigs
arribaran a l’ull paral·lels i l’observació es podrà fer amb l’ull relaxat. L’augment angular serà
tica
N
M
f
Òp
Si s < f, quan s disminueix, θ’ creix, M creix i la imatge s’acosta a la lent. Quan arriba al
punt pròxim (s’=-N), s té el mínim valor possible, smin , i l’augment angular assoleix el màxim
valor, Mmàx. En aquesta situació d ai
lica
1 1 1 fN
  , s min 
s min N f f N
Ap
i per tant:
θ'max y / s min N 1 1  N
ica
M max     N    1 
θ y / N s min f N f
Fís
El màxim augment difereix doncs en una unitat del mínim augment que resulta quan
l’observació es fa amb l’ull relaxat.
ent
tam
par
De
la.
are
.V
Figura 11.6
,M
nza
*
Aquest augment representa la relació entre la grandària de la imatge que l’ull forma d’un objecte quan l’observa
ore
a través de la lent, i la grandària màxima de la imatge que l’ull sense la lent podria formar de l’objecte. Cal no
confondre’l amb l’augment lateral considerat al capítol anterior: relació entre la grandària de la imatge que una
.M
lent forma d’un objecte i la grandària de l’objecte.

J.L
na
165
elo
rc
Amb una lent biconvexa els valors màxims de l’augment angular que s’assoleixen, 3x o
Ba
4x, són petits degut a l’aberració esfèrica. Si es corregeixen les aberracions utilitzant una o dues
lents addicionals es pot arribar a 20x.
de
11.4 MICROSCOPI
itat
El microscopi s’utilitza per observar objectes molt petits situats a distàncies curtes. És un
ers
sistema de dues lents convergents, la propera a l’objecte és l’objectiu i la propera a l’ull és
l’ocular (Figura 11.7). L’objectiu forma una imatge real, invertida i augmentada, de la qual
niv
l’ocular actuant com a lent d’augment forma una imatge virtual, invertida i augmentada, situada
.U
entre els punts pròxim i remot de l’ull. La focal de l’objectiu f1 és inferior a 1 cm, la focal de
l’ocular f2 és de pocs cm, i la separació de les lents L és molt més gran que f1 i f2, típicament és
tica
16 cm. La distància de l’objecte a l’objectiu, s1, és s1>f1, s1≈f1. La distància de la imatge
(formada per l’objectiu) a l’ocular, s2, és s2≤f2, s2≈f2.
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Figura 11.7
Fís
L’augment lateral que produeix l’objectiu si l’observació a l’ocular es fa amb l’ull relaxat
ent
(s2 = f2) és
y1' s1' L  s2 L  f2
m1      
tam
y1 s1 s1 s1
 my
par
y
L’augment angular del microscopi és M  , sent '  tan '  1 1 i   tan   1 .
 f2 N
De
N N
Substituint s’obté M  m1  m1M 2 , sent M 2  l’augment angular de l’ocular. Per tant:
f2 f2
la.
L  f2 N
M  m1M 2  
are
s1 f 2
.V
Com que f2 és bastant inferior a L, i s1≈f1 , resulta:

LN
,M
M
f1 f 2
nza
Per obtenir un gran augment angular cal que l’objectiu i l’ocular tinguin focals molt petites,
i per evitar les aberracions normalment són lents compostes. El microscopi disposa d’objectius
ore
muntats en un revòlver giratori i d’oculars de diferents focals que permeten tenir diversos
augments. A les especificacions s’indiquen habitualment els augments m1 i M2, i no 1es focals.
.M
J.L
na
166
rc elo
Per exemple, amb un objectiu 100x i un ocular 10x l’augment angular del microscopi seria
Ba
1000.
de
11.5 TELESCOPI
Els telescopis s’utilitzen per observar objectes grans situats molt lluny, ja sigui a la Terra
itat
(telescopis terrestres) o a l’espai exterior (telescopis astronòmics). Segons el seu principi de
ers
funcionament els telescopis poden ser de refracció (diòptrics), de reflexió (catòptrics) o de
refracció-reflexió (catadiòptrics).
niv
a) Telescopis astronòmics
.U
El telescopi de refracció de Kepler* té dues lents convergents: objectiu i ocular (Figura
11.8). L’objectiu forma una imatge real i invertida de l’objecte molt llunyà, de la qual l’ocular
tica
actuant com una lent d’augment forma una imatge virtual, invertida i augmentada. La focal de
l’objectiu, f1, és molt més gran que la focal de l’ocular, f2. La distància de la imatge a l’objectiu,
Òp
s1’, és s1’≥f1, s1’≈f1, i la distància d’aquesta imatge a l’ocular, s2, és s2≤f2, s2≈f2. La distància
ai
objectiu-ocular, L, és L ≤ f1+f2 , i val el signe igual si l’objecte és a l’infinit i l’observació es fa
amb l’ull relaxat. En aquest cas
d
lica
 y1'  y1' y1' y'
tan θ  , θ ; tan θ  , θ  1
f1 f1 f2 f2
Ap
i l’augment angular del telescopi és:

θ
ica
f
M  1
θ f2
Fís
Per obtenir un gran augment angular cal doncs que la focal de l’objectiu sigui gran i la focal de
l’ocular sigui petita.
ent
tam
par
De
la.
are
Figura 11.8
.V
Un telescopi astronòmic a part de tenir un gran augment cal que reculli suficient llum de
l’objecte llunyà, per això cal que l’objectiu tingui una gran àrea. Però no és fàcil fabricar lents
,M
grans sense aberracions, i a més cal subjectar-les per les vores. Una alternativa al telescopi de
nza
refracció és el telescopi de reflexió que utilitza com objectiu un mirall còncau. Aquest és més
lleuger, es pot subjectar per la cara posterior i no presenta aberració cromàtica. A més, es pot
ore
.M
*
Johannes Kepler (1571-1630).
J.L
na
167
elo
rc
evitar l’aberració esfèrica utilitzant un mirall parabòlic. A la Figura 11.9 es mostren els
esquemes corresponents a les configuracions de Newton*, Cassegrain† i Gregory‡, en les quals
Ba
els raigs reflectits pel mirall còncau són reflectits per un segon mirall pla, convex i còncau,
de
respectivament, i arriben a un ocular o a un sensor electrònic.
itat
ers
niv
.U
tica
Figura 11.9
Òp
b) Telescopis terrestres
d ai
El telescopi de Galileu§ va ser el primer utilitzat en les observacions astronòmiques abans
del proposat per Kepler. És un telescopi de refracció que té una lent convergent, l’objectiu, i
lica
una lent divergent, l’ocular (Figura 11.10). L’objectiu forma de l’objecte llunyà una imatge real
i invertida prop del focus de l’ocular, que per a l’ocular és un objecte virtual, del qual forma
Ap
una imatge virtual, dreta i augmentada. L’avantatge d’aquest telescopi sobre el de Kepler és
ica
que la imatge és dreta, la qual cosa el fa idoni per a les aplicacions terrestres, però té un camp
de visió reduït i l’augment és petit. S’utilitza en la ullera llargavistes.
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
Figura 11.10
.V
Un altre tipus d’ullera llargavistes es construeix amb un objectiu i un ocular convergents

entre els quals s’intercala una lent convergent per tal que la imatge de l’ocular sigui dreta.
,M
nza
*
Isaac Newton (1642-1727).
ore
†
Laurent Cassegrain (1629-1693).
‡
James Gregory (1638-1675).
.M
§
Galileo Galilei (1564-1642).
J.L
na
168
rc elo
Els instruments monoculars només permeten la visió bidimensional, en canvi els
Ba
instruments binoculars permeten la visió del relleu. Els més senzills són els binocles de teatre.
Tenen la configuració de Galileu en un tub curt, i com que la focal de l’objectiu no pot ser gran,
de
l’augment angular és petit. Més complexos són els binocles prismàtics (Figura 11.11). Tenen
la configuració de Kepler i entre l’objectiu i l’ocular, que no estan enfrontats, hi ha dos prismes
itat
de Porro amb una doble missió: permetre la utilització d’un objectiu de focal gran sense
ers
necessitar un tub llarg gràcies a l’allargada trajectòria dels raigs, i invertir la imatge de l’objectiu
per tal que la imatge de l’ocular sigui dreta. Un aparell bàsic portaria un indicatiu com 10x50
niv
que expressa que l’augment és 10 i el diàmetre de l’objectiu 50 mm (un binocle de teatre típic
.U
tindria 3x10).
tica
Òp
d ai
lica
Ap
ica
Figura 11.11
Fís
ent
tam
par
De
la.
are
.V
,M
nza
ore
.M
J.L

Apunts de Fonaments D'electromagnetisme I Òptica (UB) PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts de Fonaments D'electromagnetisme I Òptica (UB) PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

FONAMENTS

2.2 Energia potencial elèctrica

2.4 Potencial creat per càrregues puntuals

2.6 Gradient d’un camp escalar

2.8 Superfícies equipotencials i línies de camp

2.9 Potencial i camp

2.11 Energia de formació d’un sistema de càrregues

CAPÍTOL 3 CONDUCTORS ............................................................................................ 37

3.2 Conductor amb una cavitat

3.3 Camp elèctric prop de la superfície d’un conductor

3.5 Conductor en un camp elèctric: influència electrostàtica

3.7 Capacitat d’un condensador pla

3.8 Condensador amb dielèctric: polarització i permitivitat

3.11 Energia del camp elèctric

5.12 Corrent elemental i dipol magnètic

5.14 Imants: analogia amb els solenoides

CAPÍTOL 6 INDUCCIÓ ELECTROMAGNÈTICA ..................................................... 91

6.2 Origen de la força electromotriu d’inducció: camp d’inducció

6.4 Inductància d’un solenoide

6.5 Inducció mútua

6.7 Energia d’un solenoide: energia del camp magnètic

6.8 Circuit R-L

CAPÍTOL 7 CORRENT ALTERN ................................................................................ 101

7.2 Corrent altern en una resistència: potència mitjana i valors eficaços

7.4 Corrent altern en un condensador: reactància i potència

9.1 Naturalesa de la llum

9.4 Reflexió i refracció: lleis de Snell

CAPÍTOL 10 MIRALLS, DIOPTRES I LENTS .......................................................... 139

10.1 Formació d’imatges

10.3 Miralls esfèrics

10.5 Lents primes

10.7 Sistemes de múltiples elements òptics

CAPÍTOL 11 INSTRUMENTS ÒPTICS ....................................................................... 159

11.1 Càmera fotogràfica

11.3 Lent d’augment

1.1 CÀRREGA ELÈCTRICA

partícules s'exerceixen forces atractives degudes a la interacció gravitatòria que s'atribueix a la

corresponen a l'anomenada interacció electromagnètica i que s'atribueix a la seva càrrega

macroscòpicament els efectes d'ambdós es compensen i l'objecte es comporta com si no tingués

superiors a la càrrega elemental. Per això, macroscòpicament la quantització de la càrrega no

1.2 LLEI DE COULOMB

Si es tenen dues càrregues puntuals† en repòs i al buit, experimentalment s’observa que

sobre cada càrrega actua una força

- dirigida segons la recta que uneix las càrregues,

- proporcional al valor de les càrregues, i

- inversament proporcional al quadrat de la distància entre les càrregues.

constant de proporcionalitat, k=8,99·109 Nm2C-2. Al SI k s’escriu com k=1/(4πεo), sent εo=

8.845x10-12 N-1m-2C2‡, amb la qual cosa

* En honor a Charles-Augustin de Coulomb (1736-1806).

Llavors, si la llei de Coulomb s’escriu

el terme entre parèntesi només depèn de la càrrega q1 i de la posició de la càrrega q2 respecte a

En el cas de dues càrregues puntuals, la càrrega q1 crea doncs el camp elèctric

F12 = q 2 E12 = r̂12

vectorial, i el camp elèctric és un exemple de camp vectorial.

efecte, si hi ha N càrregues qi (i=1,2,...,N) als punts Mi i al punt P es col·loca una càrrega q, la

i com que E  F / q , resulta

(a) (b) (c) (d)

Les distribucions en què ρ és constant es denominen uniformes o homogènies, i en elles

càrrega σ (càrrega per unitat d'àrea) definida per

sent dq la càrrega corresponent a un element de superfície d’àrea dS*. La càrrega de la

distribució serà llavors

(càrrega per unitat de longitud) definida per

b) Distribucions superficials i lineals