Fluids I Distribució de Pressions en Un Fluid

Mòdul 3.
Fluids i distribució de pressions en un

fluid
Mecànica de Fluids
Miquel Caballeria Suriñach

miquel.caballeria@uvic.cat
Joaquim Pla Brunet
joaquim.pla@uvic.cat
19-febrer-2019
Enginyeria
Universitat de Vic – Facultat de Ciències i Tecnologia Enginyeria
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquests apunts, ni el tractament informàtic, ni la

transmissió per cap forma o per qualsevol mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o
altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del Copyright.
DRETS RESERVATS  2019

UNIVERSITAT DE VIC
Sagrada Família, 7
08500 Vic (Barcelona)
 Autors del mòdul: Miquel Caballeria Suriñach / Joaquim Pla Brunet

Universitat de Vic
Mecànica de Fluids 2 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

Sumari del mòdul
Objectius 5
Mòdul 3. Fluids i distribució de pressions en un fluid 6
3.1. Introducció als fluids 6
3.1.1. Conceptes previs 6

3.1.2. El fluid com a medi continu 8
3.1.3. Dimensions i unitats 9
3.1.4. Propietats termodinàmiques d’un fluid 11
3.2. Viscositat 15
3.3. Altres magnituds físiques 20
3.3.1. Conductivitat tèrmica 20

3.3.2. Tensió superficial i energia superficial en els líquids 20
3.3.3. Pressió de vapor i cavitació 23
3.3.4. Velocitat del so 24
3.4. Anàlisi del flux 26
3.5. Pressió hidrostàtica 29
3.6. Força hidrostàtica sobre una superfície 37
3.6.1. Força hidrostàtica sobre una superfície plana 41

3.6.2. Força hidrostàtica sobre una superfície corba submergida 45
3.6.3. Principi d’Arquimedes 46
Qüestions 53
Problemes 54

Introducció
La Mecànica de Fluids té aplicacions en una gran part de l’activitat humana. Ciències

com la Meteorologia, la Oceanografia o la Hidrologia estudien fenòmens (vent,
corrents, onades, ones, etc.) que es poden explicar a partir de la Mecànica de Fluids. El
transport en general està relacionat amb el moviment dels fluids a través de
l’aerodinàmica dels cotxes, avions i coets, o de la hidrodinàmica de vaixells i
submarins. Gairebé la totalitat de l’energia elèctrica procedeix de turbines hidràuliques
o de vapor. Tots els problemes de combustió inclouen moviment de fluids, així com
també en depenen les tècniques de regadiu, el control de les inundacions, el
subministrament d’aigua, el tractament d’aigües residuals, el moviment dels projectils i
el transport de petroli o de gas pels oleoductes. La finalitat d’aquest mòdul és introduir
els fluids i estudiar les distribucions de pressions dels fluids en repòs.

Objectius
1. Presentar els conceptes fonamentals per caracteritzar els fluids.
2. Estudiar els fluids en equilibri hidrostàtic.
3. Estudiar distribucions de pressions en hidrostàtica.

Mòdul 3. Fluids i distribució de pressions en un fluid
3.1. Introducció als fluids
3.1.1. Conceptes previs
Forces aplicades a un cos en funció de la seva orientació respecte a la superfície. Quan

s’aplica un força a un cos, segons l’orientació que tingui respecte a la superfície del cos on
s’aplica es distingeixen tres tipus de forces: forces de tracció, forces de compressió i forces de
cisallament (o forces tallants).
Forces de tracció: són forces aplicades perpendicularment a la superfície d’un cos i orientades
cap a l’exterior. Aquestes forces tendeixen a augmentar les dimensions del cos, a allargar
alguna dimensió.
Forces de compressió: són forces aplicades perpendicularment a la superfície d’un cos i

orientades cap a l’interior. Aquestes forces tendeixen a disminuir les dimensions del cos, a
disminuir alguna dimensió.
Forces de cisallament: són forces aplicades tangencialment a la superfície d’un cos. Aquestes
forces tendeixen a deformar el cos de manera que canviï la seva figura geomètrica. Les forces
de cisallament també s’anomenen forces tallants.
Exemples de forces de tracció i de cisallament:
Forces de tracció Força de cisallament

Origen de les il·lustracions: TIPLER (1999)
Tensions o esforços: són les forces per unitat de superfície.
  F/S (3.1)
La distinció entre sòlid i fluid ve donada per la diferent resposta dels dos estats d’agregació de
la matèria quan el material es sotmet a un esforç tallant o de cisallament. Un sòlid sotmès a un
esforç tallant experimenta una deformació estàtica que genera una força recuperadora que

equilibra l’esforç tallant. Els sòlids poden compensar els esforços tallants. En el cas d’un fluid,
en canvi, per petit que sigui l’esforç tallant el fluid no té mecanismes per compensar l’esforç i es
genera un moviment del fluid. A conseqüència d’aquest comportament, un fluid en repòs ha de
trobar-se en un estat on tots els esforços tallants són nuls. En anàlisis estructural a aquest
estat se l’anomena condició hidrostàtica d’esforços.
Fluid: fluid és l’estat d’agregació (la fase) d’una substància en què qualsevol força de
cisallament que se li apliqui, per petita que sigui, origina un desplaçament de la massa de la
substància. Un fluid és una substància que adopta la forma del recipient que la conté. D’altra
banda, un fluid té la capacitat d’escolar-se, és a dir, de fluir a través de qualsevol obertura del
recipient que el contingui.
Tipus de fluids: només es consideren dos tipus de fluids: líquids i gasos.
Líquid: és un fluid les molècules del qual es poden moure lliurement entre elles sense tendir a
separar-se les unes de les altres. Cada molècula està lligada al conjunt que forma el líquid, i
l’existència de forces cohesives intenses entre molècules veïnes determina que els líquids
tinguin un volum propi, tot i que s’adapten a la forma del recipient que els conté, i que formin
una superfície lliure. Els líquids són molt poc compressibles, de fet, se solen tractar com si
fossin incompressibles.
Gas: és un fluid les molècules del qual estan molt separades les unes de les altres i en què les
forces cohesives entre molècules són gairebé negligibles, la qual cosa determina que els gasos
no tinguin volum propi i que tendeixin a ocupar tot l’espai que se’ls deixa lliure. Els gasos són
compressibles.
Fluid ideal: Són els fluids totalment lliures de forces de fricció internes. Els fluids ideals no
poden exercir esforços tallants i, en conseqüència, la força que exerceix una part del fluid sobre
una altra ha de ser perpendicular a la superfície de contacte. En un fluid ideal, el fluid només pot
actuar a través de forces de compressió.
Fluid incompressible: Són els fluids que tenen una densitat constant (   const. ),
independentment de les forces a què estan sotmesos.
Compte: Fluid ideal no és equivalent a fluid incompressible. En el context d’aquest

mòdul, només els líquids (i en algun cas particular amb gasos) es consideraran fluids
que tenen les dues característiques: ideals i incompressibles.
Estàtica de fluids: és la part de la mecànica de fluids que estudia els fluids en estat d’equilibri
mecànic estàtic, és a dir, en un estat en el qual no hi ha moviment relatiu entre les partícules que
formen el fluid. En un fluid en equilibri estàtic les forces de cisallament són nul·les (condició
hidrostàtica d’esforços). Només hi actuen les forces de compressió.
Pressió: en un fluid en equilibri estàtic la pressió, p, en un punt es defineix com la força de

compressió per unitat de superfície que actua sobre qualsevol superfície que passi pel punt
considerat. Formalment: p  dF / dS .
La majoria dels problemes de Mecànica de Fluids consideren materials que corresponen

clarament a sòlids, líquids o gasos. En aquest sentit, en el interval de temperatures i pressions
normals, els líquids més comuns utilitzats són l’aigua, l’oli, el mercuri, la gasolina i l’alcohol.
Els gasos més comuns són l’aire, l’heli, el hidrogen i el vapor d’aigua. Més enllà d’aquests
casos clars de líquids i sòlids, existeixen substàncies amb comportaments més complexes:
L’asfalt i el grafit, per exemple, són aparentment substàncies “sòlides”, perquè resisteixen

esforços tallants durant períodes de temps breus, però es deformen i acaben presenten un
comportament de fluids en períodes de temps llargs. Algunes altres substàncies, particularment
els col·loides i les mescles espesses, resisteixen petits esforços tallants, però es trenquen i
flueixen com fluids quan els esforços són més grans. La Reologia es dedica a l’estudi general de
la deformació i el flux d’aquests fluids.
3.1.2. El fluid com a medi continu
Els fluids són agregacions de molècules que estan molt separades entre elles en els gasos i més
properes en els líquids. Com que les molècules no estan fixes en una xarxa, sinó que es mouen
lliurament, la densitat pot fluctuar quan es prenen volums prou petits, quan els volums tenen
unes dimensions comparables al lliure recorregut mig de les molècules. Existeix un volum límit,
δV*, per sota del qual la variació en el nombre de molècules provocada per les entrades i
sortides de molècules, i per la localització concreta de les molècules respecte del volum
considerat, genera fluctuacions del valor de la densitat (incertesa a escala microscòpica). En
l’estudi dels fluids a escala macroscòpica, la densitat del fluid es defineix com
m
  lim * (3.2)
V V V
on δm és la massa continguda en el volum δV. Per a tots els líquids i gasos a pressió
atmosfèrica, el volum δV* és inferior a 10-9 mm3 (aquest volum d’aire conté unes
3 107 molècules). Quan les dimensions del fluid considerat són molt més grans que δV*, es pot
considerar que la densitat del fluid és una funció de punt, i les magnituds físiques que serveixen
per caracteritzar l’estat del fluid es poden representar a través variables contínues en l’espai (la
distribució a l’espai dels valors de la magnitud física s’obté a través d’una funció contínua de
les coordenades de posició). En aquestes condicions es diu que el fluid és un medi continu i les
variacions de les seves propietats són tan suaus que es pot utilitzar el càlcul diferencial per
analitzar-les. La hipòtesi de medi continu no exclou la possibilitat de salts discontinus en les
magnituds físiques a les superfícies lliures i a les ones de xoc en fluids compressibles. Els
càlculs en l’anàlisi del flux dels fluids han de permetre treballar també amb condicions de
contorn discontínues.
A diferència de la Mecànica aplicada a sòlids, on sovint estem interessats a seguir la trajectòria

de les partícules individuals o del sistema de partícules, a Mecànica de Fluids molt poques
vegades es segueix la trajectòria de les partícules fluides, sinó que es fa èmfasi en la distribució
espai temporal de les magnituds físiques que caracteritzen l’estat del fluid. La determinació
experimental o teòrica dels valors de les magnituds en funció de la posició i del temps és la

descripció euleriana de les magnituds. En aquesta descripció, la pressió, p, i la velocitat, v , del
fluid es representen a través de les funcions
p( x, y, z, t ) (3.3)

v ( x, y, z, t )  u( x, y, z, t )iˆ  v( x, y, z, t ) ˆj  w( x, y, z, t )kˆ (3.4)
on x, y, z són les coordenades cartesianes que determinen el punt de l’espai on s’especifica la

propietat del fluid, i t és l’instant de temps considerat. Els vectors unitaris en les direccions de
les coordenades cartesianes x, y, z són, respectivament, iˆ , ĵ , k̂ . Per tradició, en el context de la
hidrodinàmica es representa a les tres components de la velocitat a través de u, v i w en lloc de
vx, vy i vz, que serien la notació natural.
Quan en l’anàlisi dels fenòmens es segueix a les partícules materials de fluid en el seu
moviment i s’especifica com canvia la posició i la velocitat de les partícules en funció del temps

es dóna la descripció lagrangiana del fluid. Aquest mètode, molt apropiat en Mecànica del
Sòlid Rígid, s’utilitzarà molt poc en aquest mòdul. De fet, les operacions de mesura a Mecànica
de Fluids estan molt adaptades a la descripció euleriana. La mesura de pressió en un fluid a
través d’una sonda emplaçada en un punt fix, P, caracteritzat per les coordenades (xP, yP, zP),
determina la pressió en aquest punt en funció del temps, p(xP, yP, zP, t). Aquesta pressió no és la
pressió p(t) a la que està sotmès un element material del fluid en el seu moviment. Per efectuar
la mesura d’una magnitud física de l’element material de fluid, mesura lagrangiana, la sonda
s’hauria de moure aigües avall amb el fluid per mesurar sempre la magnitud física del mateix
element de fluid. Aquest tipus de mesures es practiquen algunes vegades en oceanografia,
deixant els aparells de mesura a la deriva per a que siguin transportats pels corrents, i efectuïn
les mesures sobre el mateix element material de fluid.
3.1.3. Dimensions i unitats
El 1872, en una trobada internacional celebrada a França es va proposar el tractat conegut com
la Convenció Mètrica, que fou signat el 1875 per 17 estats, entre ells España. Aquest conveni
imposa la utilització de la base 10 en la relació entre les unitats d’una mateixa magnitud, i va
suposar una considerable millora en la manipulació d’equacions i utilització d’unitats en
comparació al sistema britànic, British Gravitacional (BG). La Convenció Mètrica evita la
introducció de constants de proporcionalitat en algunes equacions i redueix el canvi d’unitats a
la utilització de prefixes que representen potències de 10. Finalment, la Conferència General de
Peses i Mesures de 1960 va uniformar el sistema mètric proposant el Sistema Internacional
d’Unitats (SI), que és el que s’utilitza en aquest mòdul.
A Mecànica de Fluids només hi ha quatre magnituds o dimensions primàries, en el Sistema

Internacional es pren com a dimensions primàries: massa, [M], longitud, [L], temps, [T], i
temperatura, [θ]. Totes les altres magnituds són magnituds o dimensions derivades de les quatre
primàries que s’expressen com una funció de [M], [L], [T], i [θ].
Dimensió primària Unitat SI Unitat britànica Factor de conversió
Massa [M] Kilogram (kg) Slug (slug) 1 slug = 14,5939 kg
Longitud [L] Metre (m) Peu (ft) 1 ft = 0,3048 m
Temps [T] Segon (s) Segon (s)
Temperatura [θ] Kelvin (K) Rankine (⁰R) 1K = 1,8 ⁰R
Taula 3.1 Dimensions primàries en el Sistema Internacional. Unitats en SI i en el sistema britànic GB.
A partir de les definicions de cada magnitud o de les relacions establertes per les equacions que
governen la Mecànica s’obtenen les relacions funcionals entre les magnituds derivades i les
 
fonamentals. Així, en el cas de la magnitud força, a partir de la segona llei de Newton, F  m a ,
   
i de les definicions de velocitat, v  dr / dt , i d’acceleració, a  dv / dt , s’obtenen les
expressions de les magnituds derivades velocitat, [v], acceleració, [a], i força, [F], en funció de
les magnituds fonamentals.
v  LT 1 a  LT 2 F   M LT 2

A la Taula 3.2 s’hi pot trobar les dimensions (la dependència en les magnituds primàries)
d’algunes de les magnituds secundàries més importants de Mecànica de Fluids i les
corresponents unitats en el sistema internacional.
Magnitud secundària Unitats SI Magnitud secundària Unitat SI
Superfície [L]2 m2 Pressió o esforç [M][L]-1[T]-2 Pa = N/m2
Volum [L]3 m3 Energia, treball, calor [M][L]2[T]-2 J = N·m
Velocitat [L][T]-1 m/s Potència [M][L]2[T]-3 W = J/s
Acceleració [L][T]-2 m/s2 Densitat [M][L]-3 kg/m3
Velocitat angular [T]-1 s-1 Viscositat [M][L]-1[T]-1 kg/(m·s)
Força [M][L][T]-2 N = kg m/s2 Calor específica [L]2[T]-2[θ]-1 J/(kg·K)
Taula 3.2. Dimensions i unitats de magnituds secundàries de Mecànica de Fluids
Així, les unitats de força en els sistemes internacional i britànic són, respectivament
m
SI Newton (N) N  kg
s2
ft
BG Lliura força (lbf) lbf  slug
s2
Utilitzant els factors de conversió de la Taula 3.1 s’obté el factor de conversió

1 lbf  4,4482 N .
A continuació es relacionen els valors estàndard, a la temperatura   20C  68F i a la

pressió p  1 atm , de la densitat i el pes específic de l’aigua i l’aire. En la determinació del pes
específic    g (on ρ és la densitat i g l’acceleració de la gravetat), s’utilitza el valor
estàndard g  9,807 m / s 2 en SI, i g  32,174 ft / s 2 en SG.
Aigua   998 kg / m 3  1,937 slug / ft 3   9790 N / m 3  62,32 lbf / ft 3
Aire   1,205 kg / m 3  2,34103 slug / ft 3   11,8 N / m 3  7,52 lbf / ft 3
Totes les equacions que s’utilitzen a Ciències i Enginyeria han de ser dimensionalment
homogènies; és a dir, els dos membres de l’equació i tots els sumands de cada membre han de
tenir les mateixes dimensions. Si es pren, per exemple, l’equació de Bernoulli (que s’estudiarà
més endavant)
1 2
p  v   g z  cnt
2
on p és pressió, ρ és densitat, v és velocitat, g és l’acceleració de la gravetat i z és la coordenada

cartesiana en direcció vertical, es pot comprovar que els tres termes del primer membre tenen
tots ells dimensions de pressió, [M][L]-1[T]-2.

3.1.4. Propietats termodinàmiques d’un fluid
A Mecànica de Fluids el camp de velocitats interactua amb les propietats termodinàmiques del
fluid. L’estat termodinàmic d’una substància que es presenti en una sola fase (per exemple:
aigua en fase líquida, oxigen en fase gas) queda caracteritzat a través dels valors de dues
variables termodinàmiques (en un sistema simple només hi ha dues variables termodinàmiques
independents). Si prenem com a variables termodinàmiques independents la pressió, p, i la
temperatura, θ, totes les altres magnituds termodinàmiques que es puguin necessitar queden
determinades en funció d’aquestes dues: Densitat    ( p,  ) ; energia interna específica
~ ~
u~  u~( p,  ) ; entalpia específica h  h ( p,  ) ; entropia específica s  s( p,  ) ; calors
específiques a pressió i a volum constant c p  c p ( p,  ) , cv  cv ( p,  ) ; els coeficient de
transport de la viscositat    ( p,  ) i la conductivitat tèrmica k  k ( p,  ) .
Les variables termodinàmiques descriuen l’estat d’equilibri termodinàmic d’un sistema, d’una
porció de matèria que està interaccionant amb la resta de l’univers (el medi). En la majoria dels
casos considerats a Mecànica de Fluids, el sistema és un petit element de volum de fluid que es
troba en moviment i que canvia els valors de les magnituds termodinàmiques de forma
continuada. Encara que aquest fluid en moviment està fora de l’equilibri, les magnituds
termodinàmiques dins de cada element de volum de fluid segueixen tenint sentit des d’un punt
de vista estadístic. En els gasos a pressions normals (i encara més en els líquids), en un element
de fluid amb un volum de 10-9 mm3 (un cub d'aresta igual a 1 μm), hi ha un nombre tan gran de
molècules que té sentit l’aproximació macroscòpica de la Termodinàmica, i es produeix un
nombre tan gran de col·lisions entre les molècules, que es pot considerar que en cada element de
fluid les variables termodinàmiques canvien ajustant-se gairebé instantàniament a les noves
condicions d’equilibri termodinàmic. D’aquesta manera, en el fluid en moviment totes les
magnituds termodinàmiques són també una funció de punt (cada punt és un d’aquests elements
de volum de fluid tan petits) i del temps, que compleixen les relacions termodinàmiques dels
estats d’equilibri termodinàmic. Hi ha, naturalment, situacions de flux de fluid en processos
molt ràpids (reaccions químiques i nuclears per exemple) on no es pot seguir mantenint que els
elements de fluid estiguin en equilibri termodinàmic, però aquestes situacions no s’estudien en
aquesta introducció a la Mecànica de Fluids.
Energies cinètica i potencial: L’energia interna d’un sistema és la suma de l’energia cinètica
associada al moviment a escala microscòpica (associada a l’agitació tèrmica; energia cinètica
associada al moviment relatiu respecte al centre de massa) i l’energia potencial associada a les
interaccions entre les partícules del sistema (fonamentalment energia associada als enllaços
químics). L’energia interna específica es representa com u~ . L’energia cinètica associada al
moviment d’un element de fluid (el moviment visible a escala macroscòpica) de massa dm que

es mou amb velocitat v és v2dm/2. L’energia potencial gravitatòria d’aquest element de fluid
dins el camp gravitatori de la Terra és g z dm , on g és l’acceleració de la gravetat i z la altura de
l’element de fluid respecte a un cert nivell de referència (el nivell on es col·loca l’origen de
coordenades). Tenint en compte el conjunt d’aquestes contribucions, l’energia total per unitat de
massa (l’energia total específica) considerada a Mecànica de Fluids és
1
e  u~  v 2  g z (3.5)
2
Les propietats termodinàmiques es relacionen entre elles a través de les equacions d’estat de
cada substància. En els sistemes simples que s’estudien en aquest mòdul, es consideren
substàncies pures en una sola fase. Els fluids utilitzats més freqüentment són l’aigua líquida i
l’aire. En el cas de l’aire, encara que es tracta d’una barreja de gasos, com que les proporcions
de la barreja es mantenen gairebé constants entre les temperatures de 160 i 2200 K, en aquest
interval es pot considerar com una substància pura.

Equació d’estat pels gasos: Tots els gasos a temperatures grans i pressions petites en
comparació amb les que corresponen al seu punt crític es comporten com gasos ideals. En un
gas ideal l’energia interna específica depèn només de la temperatura u~  u~   i l’equació
d’estat és
~
p   R (3.6)
~ R
R (3.7)
M gas
on R  8,3145 J /(mol  K ) és la constant universal dels gasos, Mgas és la massa molecular del
~ ~
gas i R és la constant del gas particular considerat. La constant del gas R té dimensions de
calor específica i compleix l’equació de Mayer
~
R  c p  cv (3.8)
~
En el cas particular de l’aire, M aire  28,97  103 kg / mol i R  287,0 J /(kg  K ) .
Que l’energia interna dels gasos ideals depengui només de la temperatura comporta que la calor
específica també depengui només de la temperatura. Efectivament, tal com es desprèn de forma
immediata del que s’ha vist a Termodinàmica,
 u~ 
cv     cv   (3.9)
   
du~  cv  d (3.10)
~
De la mateixa manera, l’entalpia específica h i la calor específica cp d’un gas ideal depenen
només de la temperatura:
h  u~   u~   R   h  
~ p ~ ~

~
 h 
c p     c p  
 (3.11)
   p
dh  c p   d
~
(3.12)
La relació entre les calors específiques d’un gas ideal és un paràmetre adimensional k
(l’exponent adiabàtic) molt important en l’anàlisi del flux compressible
cp
k  k    1 (3.13)
cv
En el cas de l’aire, i en primera aproximació, es sol prendre

~ ~
R J kR J
k  1,4 cv   718 cp   1005 (3.14)
k 1 kg K k 1 kg K

A la pràctica, les calors específiques cp i cv augmenten gradualment amb la temperatura, mentre

que la constant k decreix amb la temperatura.
Equació d’estat pels líquids: No hi ha una “llei de líquids perfectes” comparable amb la llei
dels gasos ideals. Els líquids són força incompressibles i tenen una calor específica pràcticament
constant. Per això l’equació d’estat idealitzada per un líquid és
~
  cnt c p  cv  cnt dh  c p d (3.15)
Per un líquid incompressible, com que la distància mitjana entre les molècules es manté,
l’energia potencial associada a les forces de cohesió entre les molècules no canvia i l’energia
interna només canviarà si canvia l’energia cinètica mitjana. En aquest cas, l’energia interna
torna a ser funció de només la temperatura (tal com passava en els gasos ideals).
En el cas de l’aigua es sol prendre una densitat i una calor específica:

  998 kg / m3 c p  4210 J /(kg  K ) (3.16)
La densitat d’un líquid decreix lleugerament amb la temperatura i augmenta moderadament amb
la pressió. Negligint els efectes de la temperatura, una relació pressió – densitat empírica pels
líquids és
n
  
 B  1   B
p
(3.17)
pa  a 
on B i n són paràmetres adimensionals que varien lleugerament amb la temperatura. pa i ρa són,
respectivament, la pressió atmosfèrica i la densitat del líquid a la pressió atmosfèrica. En el cas
de l’aigua (tant aigua dolça com aigua de mar): B  3000 i n  7 .
L’aigua de mar és una mescla d’aigua i sal, i en conseqüència necessita de tres variables
termodinàmiques per caracteritzar el seu estat. Habitualment es pren pressió, p, temperatura, θ, i
~
salinitat S . La salinitat es defineix com el quocient entre la massa de sal dissolta, ms, i la massa
total de la dissolució, m  ms  ma , on ma és la massa d’aigua.
~ ms
S (3.18)
ms  ma
~
Per l’aigua de mar, les mitjanes de la salinitat, S mar , i la densitat,  mar , són
~
Smar  0,035  mar  1030 kg / m3
Exemple 3.1.
La pressió a la zona més profunda dels oceans és aproximadament p  1100 atm . Calculeu la
densitat de l’aigua de mar a aquesta fondària.
Resolució
A la superfície lliure del mar la pressió i la densitat de l’aigua són pa  1 atm i

 a  1030 kg / m3 . Utilitzant la relació empírica (3.17) s’obté
  
7
 3000 1
1100
  3000
1  1030

  
7
4100
  
 1030 3001
1
 4100 7
  1030   1077 kg / m
3
 3001
L’augment relatiu de la densitat és només del 4,6%. Com que fins i tot a aquestes pressions tan
grans la densitat de l’aigua es modifica en menys del 5% queda justificat que es pugui
considerar l’aigua com un fluid incompressible.

3.2. Viscositat
La viscositat és l’oposició dels fluids al moviment a través d’una força de fricció interna que fa
possible la transmissió d’esforços tallants dins del fluid. Els fluids reals tenen viscositat i, en
conseqüència, es comporten com un fluid que pot transmetre amb més o menys facilitat
(depenent dels valors de la viscositat) els esforços tallants.
Considerem el flux en direcció X i sentit positiu d’un fluid viscós sobre una superfície
horitzontal en el pla y  0 (Figura 3.1a). Experimentalment s’observa que les partícules de fluid
en contacte amb la superfície queden aturades per l’acció d’una força tangent exercida per la
superfície sobre el fluid. En el contacte entre un fluid viscós i una paret, independentment de
quina sigui la orientació de la paret, la velocitat relativa de les partícules de fluid en contacte
amb la paret respecte a la paret s’anul·la. Aquesta condició de contorn pels fluids viscosos és
la condició de no lliscament.
En el cas considerat, la força exercida sobre el fluid en contacte amb la superfície horitzontal
comporta l’actuació d’un esforç tallant τ0 que atura el moviment del fluid a y  0 . Gràcies a la
viscositat, l’esforç tallant aplicat a y  0 es transmet a la resta del fluid condicionant la
distribució de velocitats, i generant un perfil u ( y) en forma de cisalla (Figura 3.1a). Aquest
perfil compleix la condició de no lliscament, u(0)  0 i, a una distància prou gran de la paret, la
velocitat assoleix un valor pràcticament constant. Les capes de fluid amb velocitat afectada
per la presència de la paret constitueix la capa límit.
y
u(y) u1 + du du · dt
y = y1 + dy
y = y1 u1 = u(y1) dy
dφ dφ
θ
y = y1 τ1 u1
y=0 u(0) = 0
τ0
x
(a) (b)
Figura 3.1. Esforç tallant que produeix una deformació continuada en el fluid a un ritme dφ/dt i un perfil
de velocitats u(y): (a) perfil de velocitats en les proximitats d’una paret; (b) deformació de la capa de fluid
de gruix dy que està situada al nivell y = y1 en el interval de temps dt.
Considerem la capa de fluid de gruix dy entre els nivells y  y1 i y  y1  dy , que està sotmesa
a un esforç tallant   1 (veure Figura 1b), i que es mou amb una velocitat u  u1 a la
superfície inferior i amb una velocitat u  u1  du a la superfície superior. A conseqüència de la
diferència de velocitats du entre les superfícies superior i inferior, la capa de fluid es deforma
contínuament. En el interval de temps dt, la superfície superior es desplaça respecte a la
superfície inferior una distància du  dt , que comporta que les parets laterals de la capa de fluid
s’inclinin un angle dφ. El quocient dφ /dt indica la velocitat de deformació de la capa. En el cas
de fluids comuns com per exemple l’aigua, l’oli i l’aire, s’observa experimentalment que
l’esforç tallant aplicat i la velocitat de deformació resultant són proporcionals
d
 (3.19)
dt

A la Figura 3.1b, en el triangle format pel gruix de la capa de fluid, dy, el desplaçament de la
superfície superior respecte a la inferior, du·dt, i la paret lateral inclinada tenim
du  dt
tand  
dy
En un interval de temps infinitesimal dt, l’angle dφ té un valor infinitesimal, la tangent i l’angle

són infinitèsims equivalents, tand   d , de manera que la velocitat de deformació, dφ/dt,
resulta ser igual al gradient de velocitat
d du
 (3.20)
dt dy
La proporcionalitat entre l’esforç tallant aplicat i la velocitat de deformació de l’equació (3.19)

comporta proporcionalitat entre l’esforç tallant i el gradient de velocitat. Es defineix la viscositat
μ com la constant de proporcionalitat entre l’esforç tallant i el gradient de velocitat
du
  (3.21)
dy
La unitat de viscositat en el sistema internacional és el Poiseuille, PI. Segons l’equació (3.21), la

viscositat μ té dimensions de [M]/([L][T]). Per tant, en el sistema internacional la viscositat es
mesura en kilograms per metre i segon, kg/(m·s) = Pa·s. En el sistema c.g.s. (que té com unitats
fonamentals el centímetre, cm, el gram, g, i el segon, s), la unitat de viscositat és el poise, P.
g kg
P 1PI  1  10 P
cm  s ms
La unitat en el sistema britànic és: slug per peu i segon, slug/(ft·s).
Els fluids en els quals l’esforç tallant és proporcional al gradient de velocitat s’anomenen fluids
newtonians i compleixen l’equació (3.21).
En els fluids newtonians l’esforç tallant és màxim sobre les parets, tal com es pot veure a la
Figura 3.1.a, perquè a la superfície y  0 és on el gradient de velocitat, du/dy, és més gran.
El paràmetre adimensional que caracteritza el comportament del fluid des del punt de vista de la
viscositat, i mesura la importància relativa del terme d’inèrcia en l’equació del moviment del
fluid en comparació amb el terme de viscositat, és el nombre de Reynolds, Re.
V L V L
Re   (3.22)
 
on, V i L representen, respectivament, les escales de velocitat i de longitud característiques del
flux de fluid considerat. El quocient entre la viscositat i la densitat, μ/ρ, és una variable molt útil
que apareix també en altres expressions i que s’anomena viscositat cinemàtica, ν.

 (3.23)

La viscositat cinemàtica té dimensions de [L]2/[T] i en el sistema internacional es mesura en
metres quadrats per segon, m2/s. En el sistema cegesimal (c.g.s.), la unitat de viscositat és el
stokes, St.
cm2 m2
St  1  104 St
s s

A la Taula 3.3 s’hi relacionen les viscositats i la densitat d’alguns dels fluids més utilitzats en
les condicions estàndard de p = 1 atm i θ = 20⁰C.
Fluid μ kg/(m·s) ρ kg/m3 ν m2/s
Hidrogen 9,0·10-6 0,084 1,05·10-4
Aire 1,8·10-6 1,2 1,50·10-5
Gasolina 2,9·10-4 680 4,22·10-7
Aigua 1,0·10-3 998 1,01·10-6
Alcohol etílic 1,2·10-3 789 1,52·10-6
Mercuri 1,5·10-3 13.550 1,16·10-7
Oli SAE 30 0,29 891 3,25·10-4
Glicerina 1,5 1.260 1,18·10-3
Taula 3.3. Viscositat, densitat i viscositat cinemàtica de fluids comuns a p = 1 atm i θ = 20⁰C.
Els fluxos dels fluids tenen comportaments diferents en funció del valor del nombre de
Reynolds, Re. Els moviments lents dels fluids viscosos, on els efectes de la inèrcia són
negligibles en comparació amb els de la viscositat, el nombre de Reynolds, Re, pren valors molt
petits. Els valors moderats de Re corresponen al flux laminar, caracteritzat per velocitats petites
i variacions suaus en el camp de velocitats. En el flux laminar apareixen capes de fluid movent-
se en paral·lel amb velocitats diferents. Els valors grans de Re estan associats al flux turbulent,
que està caracteritzat per la presència de remolins que desfan l’estructura de capes del flux
laminar i que generen turbulència. La turbulència està associada a fortes fluctuacions aleatòries
d’alta freqüència en el camp de velocitats superposades a un flux mig que també presenta
variacions suaus en el temps.
La viscositat en els fluids newtonians és una magnitud termodinàmica que varia amb la
temperatura i la pressió, μ(p, θ). En general, la viscositat dels fluids augmenta lleugerament amb
la pressió. En el cas de l’aire, per exemple, quan la pressió varia des de 1 a 50 atm, la viscositat
augmenta només en un 10%. En la majoria de les aplicacions d’enginyeria es negligeix la
dependència de la viscositat en la pressió. L’efecte de la temperatura, en canvi, és molt més
gran. En els gasos la viscositat augmenta amb la temperatura. Per descriure aquesta variació
s’utilitza l’aproximació de la llei potencial
n
 
  0   (3.24)
 0 
o la llei de Sutherland
3/ 2
 
  0  S 

  0  0  (3.25)
 S
En les dues aproximacions μ0 és la viscositat a una temperatura de referència θ0 (habitualment
273 K) i θ és la temperatura absoluta per a la qual s’avalua la viscositat μ. Els paràmetres n i S
s’ajusten a partir de dades experimentals. En el cas de l’aire n  0,7 i S  110 K .
La viscositat en els líquids, en canvi, disminueix amb la temperatura de forma gairebé

exponencial.

     
2
ln   a  b 0   c 0  (3.26)
 0     
En el cas de l’aigua, prenent 0  0,001792kg / m  s  a 0  273,16 K , els valors dels

paràmetres adimensionals són a  1,94 , b  4,80 i c  6,74 .
Flux entre plaques paral·leles en règim estacionari
A la Figura 3.2 s’hi representa el flux d’un fluid newtonià entre dues plaques paral·leles i
separades per una distància h en moviment relatiu. La placa inferior està en repòs i la superior es
mou en sentit positiu de l’eix X amb una velocitat V.
Considerant que les plaques són prou llargues, el flux assoleix un règim estacionari amb un
perfil de velocitats u(y) i amb v = w = 0. En aquestes condicions, l’acceleració del fluid és
zero en tots els punts i les forces s’equilibren en les dues direccions X i Y.
Suposant que la pressió no varia en la direcció X, el gradient de pressió està orientat en direcció
vertical i s’equilibra amb el pes del fluid.
Per analitzar les forces en direcció horitzontal considerem una capa de fluid de gruix dy situada
al nivell y = y1. En les superfícies de contacte amb les capes situades per sobre i per sota actuen
uns esforços tallants empenyent, a favor del corrent en la cara superior, i en contra del corrent
en la cara inferior. Les forces que acompanyen aquestes tensions es compensen mútuament.
Efectivament, si les tensions fossin diferents a les dues cares de la capa de fluid, la força
resultant seria dFx  S  d , on S és l’àrea de la superfície de contacte entre les capes de
diferent velocitat, i la capa de fluid acceleraria (no estaria en règim estacionari). Per tant,
l’esforç tallant entre les diferents capes de fluid és el mateix en tot el fluid.
y
V
y=h
u(h) = V u1 + du
y = y1 + dy τ1 dτ
u(y)
θ dy
y = y1 u1 = u(y1)
y = y1 τ1 u1
y=0 u(0) = 0
x
(a) (b)
Figura 3.2. Flux viscós induït pel moviment relatiu entre dues plaques paral·leles separades per una
distància h: (a) perfil de velocitats entre les dues plaques; (b) esforços tallants a les superfícies superior i
inferior d’una capa de fluid de gruix infinitesimal dy que està situada al nivell y = y1.
Com que en un fluid newtonià l’esforç tallant i el gradient de velocitat es relacionen segons
l’equació (3.21), que l’esforç tallant sigui constant en tot el fluid comporta que el gradient de
velocitat sigui constant i, per tant, el perfil de velocitats és una recta
du  du u V
  cnt tan    
dy  dy y h

El perfil de velocitats u(y) resulta ser
u y   V
y
(3.27)
h
En el conjunt de tota la capa de límit, les forces que actuen en contra del corrent a y = 0 i a favor
del corrent a y = h es compensen. Com que la resultant de les forces és zero, totes les capes de
fluid mantenen la seva velocitat i tot el fluid es manté en estat estacionari.
 0   h  F 0  S  0  S  h  F h

3.3. Altres magnituds físiques
3.3.1. Conductivitat tèrmica
Llei de Fourier de la conducció de la calor: S’observa experimentalment en fluids i sòlids que

1 dQ
el flux de calor per unitat de superfície Q S  (dQ és la calor que travessa en el interval
dS dt
de temps dt una superfície dS orientada en perpendicular al flux) és proporcional al gradient de
temperatura,  , a través d’una constant de proporcionalitat k que anomenem conductivitat
tèrmica.

Q S  k  (3.28)
  
Q S x  k Q S y  k Q S z  k (3.29)
x y z
El signe menys indica que el flux de calor flueix en el sentit contrari al del gradient de
temperatura (des de la regió a la temperatura més alta cap a la regió a la temperatura més baixa).
La conductivitat tèrmica té dimensions de potència dividit per longitud i temperatura
( k   M LT 3  1 ). Així, en el sistema internacional la unitat és W/(m·K). La conductivitat
tèrmica és una magnitud termodinàmica que varia amb la temperatura i la pressió de forma
anàloga a la viscositat.
3.3.2. Tensió superficial i energia superficial en els líquids
Les molècules dels líquids interactuen entre elles a través de forces d’atracció. Aquestes forces
d’atracció són més intenses entre les molècules més properes, i a partir d’un cert radi d’acció
molecular ra, de l’ordre de 10-9 m, es fan pràcticament inapreciables. Les molècules situades a
l’interior del líquid, i a una distància de la superfície externa superior a ra, estan sotmeses a
forces d’atracció intermoleculars iguals en totes les direccions (veure la Figura 3.3a). En
conseqüència, la força intermolecular resultant sobre aquestes molècules és zero. Les molècules
situades a la superfície lliure, en canvi, com que només experimenten forces d’atracció del
costat del líquid, queden sotmeses a una força resultant, Fa, perpendicular a la superfície lliure
que apunta cap a l’interior del líquid.
ra
dS
L S
dx Fx
Fa
F
(a) (b)
Figura 3.3. Forces d’atracció intermoleculars en un líquid: (a) Força resultant, Fa, a la superfície lliure del
líquid; (b) Força tangent a la superfície lliure, Fx, que actua sobre una vora de longitud L; La tensió
superficial del líquid és la força tangencial per unitat de longitud Fx/L.

Per a que una molècula passi d’una posició a l’interior del líquid (sotmesa a una força
intermolecular resultant zero) a la superfície lliure (sotmesa a una força intermolecular resultant
que apunta en el sentit contrari del seu desplaçament) ha de fer un treball contra les forces
d’atracció intermoleculars. Com que les forces intermoleculars són forces conservatives, quan
les molècules passen des de l’interior a la superfície lliure guanyen energia potencial, i quan
retornen a l’interior del líquid perden aquesta energia potencial. L’energia potencial associada a
les forces intermoleculars del conjunt de molècules de la superfície lliure del líquid s’anomena
energia superficial, ES. Les forces intermoleculars tendeixen a reduir la superfície lliure del
líquid i, en conseqüència, la seva acció comporta la reducció de l’energia superficial. El resultat
d’aquesta tendència és que la superfície lliure dels líquids es comporta com una membrana
elàstica tensa. A les vores de la superfície lliure hi actua una força tangencial que tendeix a
reduir l’extensió de la superfície.
Tensió superficial: La tensió superficial, σ, és la força tangent a superfície lliure del líquid que
actua sobre la vora de la superfície per unitat de longitud
Fx
 (3.30)
L
La tensió superficial té dimensions de força per unitat de longitud    F /L  M T 2 . Es
important remarcar que, contràriament al que pugui fer pensar la denominació de tensió, la
tensió superficial no és una força per unitat de superfície sinó que és una força per unitat de
longitud. En el sistema internacional la unitat de tensió superficial és el N/m.
La tensió superficial coincideix amb l’energia superficial per unitat de superfície.

Efectivament, tal com es veu en la Figura 3.3b quan estirant en un desplaçament dx la vora de
longitud L, s’augmenta l’extensió de la superfície lliure del líquid en un dS = L·dx, l’augment en
l’energia superficial, dES, coincideix amb el treball efectuat contra la força tangent, Fx.
dES  Fx  dx  cos180  Fx  dx    L  dx    dS
dES
 (3.31)
dS
La tensió superficial depèn de la naturalesa del líquid, disminueix amb la temperatura, s’anul·la
en el punt crític, i és extraordinàriament sensible a les impureses de la superfície lliure dels
líquids. A la Taula 3.4 s’adjunten els valors de la tensió superficial d’alguns líquids en la
interfase líquid – aire.
Líquid σ(N/m) Líquid σ(N/m)
Mercuri 0,500 Dissolució sabonosa 0,030
Aigua 0,073 Benzè 0,029
Oli d’oliva 0,030 Alcohol etílic 0,022
Taula 3.4. Tensió superficial σ a la interfase líquid – aire de líquids comuns a θ = 20⁰C.

Pressió capil·lar: La resultant de les forces intermoleculars a les superfícies lliures corbades
genera una sobrepressió a la banda del centre de curvatura de la superfície que s’anomena
pressió capil·lar.
Així, a l’interior d’una gota de líquid esfèrica de radi r, la tensió superficial σ genera una pressió
capil·lar (una sobrepressió dins de la gota), p  2 / r , que es pot avaluar fent el següent
balanç d’energia:
Quan el radi de la gota augmenta en un dr, la superfície de la gota S  4 r 2 augmenta en

4
un valor dS  8 r dr , i el volum V   r 3 augmenta un dV  4 r 2 dr . L’augment de
3
l’energia superficial dES   dS ha de ser igual al treball efectuat contra la pressió
capil·lar dW  p dV , per tant
dES  dW   dS  p dV   8 r dr  p 4 r 2 dr
2
p  (3.32)
r
Segons l’equació (3.32) la pressió capil·lar disminueix quan augmenta el radi de curvatura. En
una superfície lliure totalment plana, r   , i la pressió capil·lar s’anul·la totalment, p  0 .
En general, per una superfície lliure corbada arbitràriament amb radis principals de curvatura r1
i r2 (que vol dir que la superfície lliure té un radi de curvatura màxim, r1 = rmax, en un pla normal
a la superfície, i un radi de curvatura mínim, r2 = rmin, en el pla normal a la superfície i
perpendicular a l’anterior], es pot demostrar fent un balanç d’energia que la pressió capil·lar en
aquesta superfície lliure és
1 1
p      (3.33)
 r1 r2 
FP FP
FL
FL
R
R 
(a) (b)
Figura 3.4. Angle de contacte  entre la superfície lliure d’un líquid i una paret solida i les forces
d’atracció intermoleculars entre molècules del líquid i molècules de la paret, FP, i entre molècules del
líquid, FL: (a) líquid que mulla la paret; (b) líquid que no mulla la paret.
Angle de contacte entre la superfície lliure i una paret sòlida: En el contacte amb una paret
sòlida la superfície lliure dels líquids deixa de ser horitzontal. Si les forces intermoleculars
d’atracció entre molècules del líquid i molècules de la paret, FP, són més grans que les forces
entre molècules del líquid, FL, la superfície lliure del líquid es fa còncava i es diu que el líquid

mulla la paret (veure Figura 3.4a). En cas contrari, FP < FL, la superfície lliure es fa convexa i
el líquid no mulla la paret (Figura 3.4b). L’angle φ que forma la superfície lliure amb la paret
s’anomena angle de contacte.
Els líquids que mullen la paret presenten angles de contacte menors de 90° i els que no mullen
presenten angles de contacte de més de 90°. En el cas d’aigua pura amb una paret de vidre ben
neta, l’angle de contacte és gairebé zero.
A les Figures 3.4a i 3.4b es representen les forces intermoleculars que actuen sobre les
molècules de líquid situades en el punt de contacte entre la paret i la superfície lliure del líquid.
  
Tant si el líquid mulla la paret com si no la mulla, la resultant R  FP  FL és perpendicular a la
superfície lliure (condició d’equilibri a la superfície lliure en estàtica de fluids; en el líquid en
repòs els esforços tallants han de ser nuls).
Ascens i descens capil·lar en un tub: En un tub de radi interior petit, rt, submergit verticalment
en un líquid que mulla les parets del tub i que té una tensió superficial σ, la superfície lliure del
líquid és còncava amb un angle de contacte  < 90°.

La força deguda a la tensió superficial, F , que estira cap amunt la superfície lliure fa que el

líquid ascendeix una altura h dins del tub. El component vertical, Fz, de la força F es compensa
amb el pes de la columna de fluid que s’ha elevat per sobre del nivell de la superfície lliure del
recipient.
Fz  F cos    2 rt cos (3.34)
Igualant el pes amb Fz s’obté l’altura h que s’eleva el fluid dins del tub.
Ft  m g   rt2 h  g
2 cos
h (3.35)
rt  g

Fz F
rt 
 r
Figura 3.5. Ascens capil·lar
3.3.3. Pressió de vapor i cavitació

Si es col·loca una substància líquida a l’interior d’un recipient buit i hermèticament tancat, es
produeix un procés d’evaporació d’una certa quantitat de líquid. Si hi ha prou líquid, aquest
procés d’evaporació s’atura quan s’equilibra el flux de molècules que s’escapen del líquid per
convertir-se en vapor amb el flux de molècules de vapor que retornen al líquid. En aquesta

situació d’equilibri dinàmic, s’anomena pressió de vapor, pv, a la pressió del vapor en
equilibri amb el líquid. Naturalment el valor de la pressió de vapor canvia amb la temperatura:
com més alta és la temperatura, més gran és el flux de molècules que s’escapen del líquid, i més
gran ha de ser la pressió de vapor per equilibrar aquest flux. Si no hi ha prou líquid per fer
possible que la pressió de la substància en fase vapor arribi al valor de la pressió de vapor,
s’evaporarà tot el líquid, i quedarà tota la substància en fase vapor.
L’equació de l’energia en un fluid (que s’estudiarà més endavant), permet veure que quan la
velocitat del fluid augmenta es produeix una caiguda de pressió en el fluid (si s’accelera l’aigua
des del repòs fins a una velocitat d’uns 15 m/s, la pressió baixa aproximadament 1 atm). Quan
en el flux d’un líquid la pressió baixa per sota de la pressió de vapor del líquid es
comencen a formar bombolles de vapor dins el líquid en un fenomen que s’anomena
cavitació. El paràmetre adimensional que caracteritza el comportament del fluid en relació a la
cavitació és el nombre de cavitació:
pa  pv
Ca  (3.36)
1
V 2
2
on pa és la pressió ambient, pv és la pressió de vapor del líquid, ρ és la densitat i V la velocitat

característica del fluid. El flux d’un líquid té associat un valor crític del nombre de cavitació
(que depèn de la geometria del flux) per sota del qual es produeix la cavitació. A la Figura 3.6a
es poden veure les bombolles de cavitació associades als remolins de punta de pala en l’hèlice
d’un vaixell. Quan aquestes bombolles penetren en regions a pressió més elevada, col·lapsen de
forma implosiva. El col·lapse de les bombolles de cavitació pot danyar o erosionar les
superfícies metàl·liques fins arribar a destruir-les (Figura 3.6b).
(a) (b)
Figura 3.6. Cavitació en el flux d’un líquid: (a) Formació de bombolles per cavitació a la punta de pala
d’una hèlice; (b) Erosió de la superfície d’una hèlice per la implosió de bombolles de cavitació.
3.3.4. Velocitat del so
En el flux d’un gas s’ha de valorar en quines condicions té efectes significatius la

compressibilitat del gas (es produeixen canvis significatius en la densitat del gas a conseqüència
dels canvis de pressió). Es defineix el mòdul de compressibilitat, K, d’un gas com la constant
de proporcionalitat entre la variació relativa de volum, dV/V, experimentada pel gas i la variació
de pressió aplicada, dp.

dp
K  (3.37)
dV / V
Tenint en compte la relació entre densitat i volum
 mV 1  d  m 1V  2 dV  
m m dV dV
  
V V V V
d  dV

 V
El mòdul de compressibilitat es pot obtenir també a partir de la relació entre pressió i densitat.
dp dp
K   (3.38)
dV / V d
Les pertorbacions de la pressió en un gas viatgen pel gas a la velocitat del so, que és una ona de
pressió. Es pot veure utilitzant arguments mecànics i termodinàmics que la velocitat del so, a, es
relaciona amb el mòdul de compressibilitat isentròpic del gas Ks a través de l’equació.
 p  K
a 2     s (3.39)
   s 
En el cas particular d’un gas ideal
 p 
K s      ka p (3.40)
   s p /  k a  cnt
on ka = cp/cv és l’exponent adiabàtic del gas. Així, la velocitat de propagació del so resulta ser
Ks ka p ~
a   ka R 
 
~
a  ka R  (3.41)
~
on R és la constant del gas i θ és la temperatura absoluta.
El paràmetre adimensional que caracteritza al fluid des del punt de vista de la compressibilitat
és el nombre de Mach, Ma.
V
Ma  (3.42)
a
on V és la velocitat característica del fluid. Quan la velocitat característica del fluid assoleix un
valor comparable a la velocitat del so, Ma  0,3 , s’ha de tenir en compte la compressibilitat
(l’aproximació de fluid incompressible funciona malament per Ma  0,3 ).

3.4. Anàlisi del flux
La manera bàsica de visualitzar el flux d’un fluid és a través de les trajectòries de les partícules
de fluid, les línies de corrent i les línies de traça.
Trajectòria: La trajectòria d’una partícula de fluid P en el interval de temps que va des de t = t0


fins a t = t1 és el camí seguit per la partícula rP t  per t0  t  t1 . A partir de l’acceleració que
actua sobre cada partícula de fluid (segona llei de Newton aplicada a la partícula de fluid) i les
  
condicions inicials rP 0 , VP 0 es pot determinar la trajectòria rP t  .
Línia de corrent: Les línies de corrent del flux en un instant de temps t = t1 són les línies
 
tangents en cada punt r  x, y, z  a la velocitat del fluid V x, y, z, t1  en aquest punt en
l’instant t = t1. Si en l’instant t = t1 es coneixen les components de la velocitat en funció de les
coordenades de posició

V x, y, z, t1   ux, y, z, t1 iˆ  vx, y, z, t1  ˆj  wx, y, z, t1 kˆ
Les línies de corrent en l’instant t = t1 es poden obtenir a partir de les equacions diferencials
dx dy dz
  (3.43)
u x, y, z, t1  vx, y, z, t1  wx, y, z, t1 
Línia de traça: Les línies de traça són les línies que s’obtenen quan s’injecta de manera
contínua en un punt fix de l’espai fum o tinta (per exemple: la línia que es forma a partir del fum

que surt d’una xemeneia). Així, la línia de traça a través del punt fix Q, rQ  ( xQ , yQ , zQ ) ,
generada en el interval de temps que va des de t = t0 fins a t = t1, està determinada per les
posicions del conjunt de partícules del fluid que han passat pel punt Q en els instants de temps
t0  t  t1 .
Cal notar que, mentre les línies de corrent estan definides per un instant de temps concret, les
trajectòries i les línies de traça corresponen a un interval de temps.
Flux estacionari: El flux d’un fluid és estacionari si en tots els punts de l’espai la velocitat del
fluid es manté constant en el temps. En aquest cas el camp de velocitats del fluid es caracteritza
a través d’una funció que només depèn de les coordenades de posició.

V  
 0  V  V  x, y , z  (3.44)
t

V x, y, z   ux, y, z iˆ  vx, y, z  ˆj  wx, y, z  kˆ (3.45)
En un flux estacionari les trajectòries, les línies de corrent i les línies de traça coincideixen.

Exemple 3.2.
Donada la distribució de velocitats bidimensional i estacionària:

uKx v  K y w0 (3.46)
on K és una constant positiva. Determineu les equacions de les línies de corrent especificant el
sentit del flux.
Resolució
Com que w  0 a tot l’espai, el moviment està confinat en el pla XY. Les línies de corrent
s’obtenen a partir de l’equació (3.43)
dx dy

Kx K y
ln x   ln y  C1  ln x  ln y  C1  lnx y   C1
xy C (3.47)
on C1 i C  eC1 són constants. Els diferents valors de C condueixen a diferents línies de corrent.
Tenint en compte que l’equació de les línies de corrent que busquem (3.47) és una relació entre
les variables x i y, F ( x, y)  0 , una manera alternativa i sistemàtica de resoldre l’equació
diferencial que defineix les línies de corrent és
dx dy 
  y dx  x dy  0

x y  F F
 y x
F F x y
F ( x, y )  0  dF  dx  dy  0
x y 
F
F ( x, y)   x   y x  yx  f ( y)
x
F ( x, y )  df  y  
 xy  f  y   x 
y y dy  df  y 
  0  f y  C2
F ( x, y )  dy
x
y 
F ( x, y)  xy  f  y   xy  C 2
F ( x, y)  0  xy  C 2  C
Segons l’equació (3.47), les línies de corrent són hipèrboles que es poden veure representades a
la Figura 3.7. Els diferents valors de la constant C condueix a diferents línies de corrent. Per
determinar el sentit del flux, la orientació de la línia de corrent, s’ha de controlar el signe de les
components de la velocitat que es pot obtenir de les equacions (3.46). Així, tenint en compte

que K > 0, en els punts del primer quadrant (x > 0, y > 0) els signes de les components de la
velocitat són u > 0 i v < 0, tal com s’especifica en l’orientació de les línies de corrent.
Figura 3.7. Línies de corrent del camp de velocitats
Aquestes línies de corrent poden representar situacions diferents: El conjunt de les línies pot
representar el flux de dues corrents oposades que provenen dels dos extrems de l’eix Y. Les
línies dels dos primers quadrants (y > 0) poden representar la incidència normal d’un corrent
sobre una paret plana. Les línies del primer quadrant (x > 0 i y > 0) poden representar el flux en
la cantonada entre dues parets planes i perpendiculars.

3.5. Pressió hidrostàtica
En l’apartat anterior s’ha vist que un fluid en repòs no pot compensar esforços tallants (ni
esforços de tracció). Consegüentment, en un fluid en repòs només actuen esforços normals de
compressió caracteritzats per un únic valor que s’anomena la pressió hidrostàtica del fluid
i que es representa a través d’un escalar, p. La pressió en un punt d’un fluid en equilibri mecànic
estàtic té el mateix valor en totes les direccions, és a dir, és independent de l’orientació de la
superfície situada en el punt.
Per justificar el caràcter isòtrop de la pressió en un fluid en equilibri estàtic, considerarem un

element de fluid en forma de tascó, com es mostra a la Figura 3.8.
Δz
p3
p2
X
Δy
Z Δx α
p1
Figura 3.8. Distribució de pressions sobre un element de fluid en forma de tascó.
Per definició, en un fluid en equilibri estàtic no hi pot haver forces de cisallament. Per tant,
sobre l’element de fluid només hi ha forces de compressió, perpendiculars a les superfícies, i la
força de la gravetat exercida sobre la massa del fluid, el pes del fluid, en la direcció Y. Llavors,
si  és la densitat del fluid i g l’acceleració de la gravetat, la condició d’equilibri estàtic implica
les relacions següents:
 Fx  0  p2 y  z   p3  z  x 2  y 2  sin   p2 y  z   p3 z  y   0

 
 Fy  0  p1 x  z   p3  z  x 2  y 2  cos  1 g x  y  z   0

  2
On es pot observar que  x 2  y 2  sin   y , i que  x 2  y 2  cos  x .
   
Aleshores, de la primera d’aquestes dues equacions es dedueix que p2  p3 , mentre que la
segona esdevé:
p1 x  z   p3 z  x   g x  y  z   0  p1  p3  g z   0

1 1
2 2
En el pas al límit de considerar que l’element de fluid tendeix a un punt, z  0 , la massa

acumulada en el tascó es fa zero i, per tant, p1  p3. La conclusió és que la pressió en qualsevol
punt d’un fluid en equilibri estàtic té el mateix valor en totes les direccions. És a dir, per a la
pressió hidrostàtica es compleix:

p1  p2  p3  p (3.48)
Pressió hidrostàtica en un punt d’un fluid. En un fluid en equilibri estàtic la distribució de

pressions i el pes del fluid s’han d’equilibrar en cada element de fluid. Aquest equilibri de
forces comporta una relació entre la pressió hidrostàtica, p, la densitat  del fluid i la fondària,
h, on està situat l’element de fluid.
Si el fluid està en equilibri estàtic, qualsevol element de fluid també ho ha d’estar. Llavors,
sobre un element de fluid en forma de paral·lelepípede d’alçada dz (z és la coordenada en
direcció vertical, i h especifica la fondària) i amb una secció horitzontal d’àrea S, la pressió
hidrostàtica exerceix una força en direcció z i sentit negatiu,  ( p  dp)S , sobre la cara superior;
i una força en direcció z i sentit positiu, p S , sobre la cara inferior, tal com es mostra en la
Figura 3.9. Es considera que z i h tenen definit l’origen de coordenades en el nivell de la
superfície lliure del fluid.
z superfície lliure
p + dp
dh
h  dV g
Figura 3.9. Distribució de pressions sobre un element de fluid en forma de paral·lelepípede d’alçada dh i
amb una base de superfície S situat a un fondària h respecte a la superfície lliure.
Les forces que la pressió hidrostàtica exerceix sobre les quatre cares restants de l’element de
volum s’equilibren mútuament a conseqüència de la simetria. Per tant, com que el pes de
l’element de fluid, de volum dV  Sdz i de massa dm   dV , és g dm  g ( dV )  g (Sdz) , la
condició d’equilibri estàtic de l’element de fluid implica les relacions següents:
 Fz  0  p S  ( p  dp) S  g  S dz  0 .
La relació entre la variació de la pressió hidrostàtica i la variació de la distància vertical resulta

ser:
dh  dz
dp    g dz   g dh (3.49)
El signe menys d’aquesta equació indica que en augmentar la coordenada z disminueix la

pressió hidrostàtica. És a dir, els elements de fluid situats més amunt estan sotmesos a una

menor pressió hidrostàtica. De forma equivalent: en augmentar la fondària h en el fluid

augmenta la pressió.
En el cas d’un fluid líquid, la densitat  es pot considerar constant pel fet que la compressibilitat
dels líquids és gairebé nul·la, i si p1 és la pressió que correspon al nivell z1 i p2 és la pressió al
nivell z2, integrant l’equació (7.1) s’obté:
p2 z2
 p1
dp   g  dz 
z1
p2  p1   g ( z2  z1 )  g (h2  h1 ) (3.50)
L’equació (3.50) dóna la diferència de pressió hidrostàtica, p2  p1, entre dos punts d’un fluid
separats per una distància vertical z2  z1. Però és més habitual d’expressar la pressió
hidrostàtica en un punt d’un líquid en funció de la fondària del punt respecte a la superfície
lliure del líquid. Si considerem que el punt 1 es troba a la superfície lliure del fluid ( z1  0 ,
h1  0 i p1  p0 ) i que el punt 2 es troba a una fondària h ( z2  h ) i p2  p , la pressió p a la
fondària h s’expressa com:
p  p0   g h (3.51)
L’equació (3.51) indica que si la pressió p0 sobre la superfície lliure del líquid augmenta en una
certa quantitat, aleshores la pressió p en qualsevol punt del líquid augmentarà en la mateixa
quantitat. El pensador i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662), cap a l’any 1653, va
reconèixer aquesta propietat, i en honor seu ara es coneix com a Principi de Pascal.
Principi de Pascal: Una pressió aplicada a un fluid tancat en un recipient es transmet

íntegrament en totes direccions.
Com que la pressió hidrostàtica en un punt d’un líquid és directament proporcional a la fondària
on es troba el punt, la pressió hidrostàtica en un líquid té el mateix valor en tots els punts
situats a una mateixa fondària respecte a la superfície lliure del líquid, independentment de
la forma del recipient que conté el líquid i independentment de la quantitat de líquid que
contingui el recipient. Per tant, en la Figura 3.10, on el recipient conté aigua a tot arreu excepte
a la part inferior del dipòsit de la dreta, que conté mercuri, es compleixen les relacions següents:
Superficie lliure del líquid
h1 h1 Aigua h1 h1
h2 d
a b
c
Hg
e f g h
Figura 3.10. Pressions hidrostàtiques segons la fondària en un recipient de forma arbitrària.
Els punts a, b, c, d estan en el mateix líquid i a la mateixa fondària h1: pa  pb  pc  pd .
Els punts e, f, g estan en el mateix líquid i a la mateixa fondària h2: pe  p f  pg .

Els punts a, b, c, e, f i g estan en el mateix líquid però, mentre els punts a, b i c estan a la
fondària h1, els punts e, f i g estan a la fondària h2 > h1: pe  pa ; p f  pb ; p g  pc .
Encara que el punt h està a la mateixa fondària que els punts e, f i g, com que part del líquid
sobre h és mercuri, que és més dens que l’aigua: ph  pe  p f  pg .
Forces degudes a la pressió sobre un element de fluid: Per una distribució de pressions dins

el fluid que variï de forma arbitrària en l’espai i el temps, px, y, z, t  , la força resultant, dF ,
deguda a les diferències de pressió sobre les cares d’un element de fluid en forma de
paral·lelepípede de costats dx, dy i dz és

dF  dFx iˆ  dFy ˆj  dFz kˆ
 p  p
dFx  p dy dz   p  dx  dy dz   dx dy dz
 x  x
p p
dFy   dx dy dz dFz   dx dy dz
y z
  p p ˆ p ˆ 
dF   iˆ  j  k  dx dy dz  p dx dy dz
 x y z 
La força resultant de les pressions està orientada en la mateixa direcció i en el sentit contrari al
 
gradient de pressió, p . La força neta per unitat de volum, f pres  dF / dV , resulta ser:

f pres  p (3.52)
Quan el fluid no està en equilibri estàtic el conjunt de les forces que actuen sobre cada element
de volum determinen l’acceleració que actua sobre la massa de fluid continguda en l’element de
volum. En el cas general, a més de les forces de superfície degudes a la distribució de pressions

poden actuar forces de superfície degudes als esforços viscosos, f visc , i les forces per unitat de

volum degudes a l’acció de camps externs com el gravitatori, f grav , i a vegades també els camps

electromagnètics, f elmg . La segona llei de Newton aplicada a cada element de fluid condueix a
l’expressió
    
f pres  f visc  f grav  f elmg   a (3.53)
on, la resultant de les forces per unitat de volum queda igualada amb el producte de massa per

unitat de volum, la densitat ρ, per l’acceleració a que experimenta l’element de volum del
fluid.

Retornant a la hidrostàtica, en els fluids en repòs l’acceleració a  0 (els elements de volum

mantenen una velocitat nul·la), i f visc  0 perquè no hi ha moviment relatiu del fluid respecte a
cap paret, ni d’una part de fluid respecte a una altra part. En absència de forces

electromagnètiques, f elmg  0 , les forces degudes a la distribució de pressions i les forces
gravitatòries s’han de compensar entre elles. Tenint en compte que la força gravitatòria per
unitat de volum és

 
f grav   g (3.54)
L’equació (3.53) es redueix a

 
f pres  f grav  0

p   g (3.55)
Aquesta equació especifica la distribució hidrostàtica de pressions. En el cas d’un camp


gravitatori uniforme orientat en direcció vertical, g   g kˆ , el gradient de pressió només té
component en direcció vertical, i l’equació (3.55) es converteix en l’equació (3.49).
Pressió hidrostàtica en gasos: Per trobar la distribució de pressions d’un gas en la direcció
vertical s’ha d’integrar l’equació (3.55). Els gasos són fluids compressibles amb una densitat
que canvia quan varia la pressió. Amb la hipòtesis de gas ideal, l’equació d’estat (3.6) permet
expressar la densitat del gas, ρ, en funció de la pressió, p, i la temperatura, θ.
dp p
  g   ~ g
dz R
Separant variables i integrant entre els nivells 1 i 2, s’obté:
2 dp g 2 dz
1 p
 ~
R 1 
(3.56)
La integral respecte a z requereix conèixer la variació de la temperatura amb l’alçada θ(z). Una
aproximació molt comú és considerar atmosfera isoterma, amb    0 . Així, s’obté:
g  z 2  z1 
 ~
R 0
p2  p1 e (3.57)
L’equació (3.57) és una bona aproximació per altures petites en l’atmosfera terrestre. En realitat,
però, la temperatura atmosfèrica mitjana disminueix gairebé linealment amb l’altura z en la
troposfera. (la troposfera és la part inferior de l’atmosfera on es produeixen els fenòmens
meteorològics i que va des de 0 fins a uns 11 km d’altura).
  0  B z (3.58)
on  0 és la temperatura absoluta al nivell del mar i B és el gradient tèrmic. Tant  0 com B

poden variar d’un dia a un altre. Per acord internacional es defineix atmosfera estàndard com
l’atmosfera que presenta una distribució de temperatures amb l’alçada donada per l’equació
(3.58) amb els valors estàndard dels paràmetres:
 0  288,15 K  15 C ; B  0,00650 K / m
Considerant atmosfera estàndard, la integració de l’equació (3.56) entre el nivell del mar
z1  z0  0 i z 2  z condueix a una distribució de pressions.
g
 B z RB
~
p  p0 1   (3.58)
 0 

~
on p0 és la pressió al nivell del mar ( z0  0 ) i g /( R B) és un paràmetre adimensional que té el
valor estàndard
g
~  5,26 (3.59)
RB
Pressió absoluta i pressió relativa: Normalment, sobre la superfície lliure d’un líquid hi actua
la pressió atmosfèrica. Per tant, en calcular la pressió en un fluid, a més de la contribució
deguda al pes del fluid s’ha de tenir en compte la pressió atmosfèrica. Aquest fet determina que
es faci la distinció entre pressió absoluta i pressió relativa. La pressió relativa també es coneix
com a pressió manomètrica.
Pressió absoluta: és la suma de la pressió hidrostàtica i de la pressió atmosfèrica.
Pressió relativa (o pressió manomètrica): és la contribució en la pressió deguda al pes del

fluid. Per tant, la pressió relativa o manomètrica no és sinó la pressió hidrostàtica. És a dir, si
Patm és la pressió atmosfèrica, P   g h és la pressió hidrostàtica, i Pa és la pressió absoluta,
aquestes tres pressions estan relacionades per l’expressió:
Pa  Patm  P (3.60)
Molt sovint, però, pel fet que la pressió atmosfèrica és sempre present, i si no és diu
explícitament el contrari, en fer càlculs de pressió se sol fer referència a la pressió relativa o
pressió manomètrica. Una pressió manomètrica negativa indica que la pressió absoluta és
inferior a la pressió atmosfèrica.
Sistemes de mesura de la pressió: D’acord amb l’equació (3.50), una variació de fondària en
un líquid implica una variació de pressió hidrostàtica, segons la relació:
p2  p1  g ( z 2  z1 )  g (h2  h1 )
Per tant, es poden mesurar les diferències de pressió entre dos punts d’un líquid mesurant les
diferències d’altura/profunditat que presenten columnes estàtiques de diferents líquids. Per
mesurar diferències de pressió s’utilitzen uns instruments que es basen en aquesta propietat: els
manòmetres.
Els manòmetres mesuren pressions relatives, raó per la qual la pressió relativa és sinònim de
pressió manomètrica. Hi ha diversos tipus de manòmetres, com ara el de tub piezomètric, el
manòmetre d’aire lliure, el manòmetre diferencial i el manòmetre metàl·lic i elèctric.
Manòmetre de tub obert. És el manòmetre més simple, però permet mesurar la pressió d’un
fluid tancat en un recipient. La Figura 3.11 és un exemple de manòmetre de tub obert, amb el
qual la pressió p del fluid tancat, de densitat 1, es pot calcular en funció de l’altura h i de la
densitat 2 del líquid que hi ha en el tub obert, el qual té la superfície lliure en contacte amb
l’atmosfera.

Exemple de càlcul d’una pressió desconeguda amb un manòmetre de tub obert

A partir de l’esquema del manòmetre de tub obert de la Figura 3.11, primer demostrarem que en
els punts situats a un mateix nivell z1 respecte el nivell de referència, z0  0, de les branques del
tub en què el fluid té continuïtat, la pressió hidrostàtica té el mateix valor.
Dit d’una altra manera, demostrarem que la pressió p1e en un punt de la branca esquerra del tub
situat a una altura z1 és igual a la pressió p1d en un punt de la branca dreta situat a la mateixa
altura z1, p1e  p1d. Després calcularem el valor de la pressió p desconeguda que té el fluid tancat
en el recipient.
1
p, z z2, p2
2
z1, p1e z1, p1d
z0  0, pf
Figura 3.11. Manòmetre de tub obert. Origen de la il·lustració: TIPLER (1999)
Si el fluid està en equilibri hidrostàtic, la pressió hidrostàtica en el fons de la branca esquerra ha

de ser igual a la pressió en el fons de la branca dreta. Per tant, si pf és la pressió en el fons del
tub de la branca esquerra del tub, d’acord amb l’expressió (3.51) s’ha de complir:
p f  p1e   2 gz1 .
De manera equivalent, si es calcula la pressió pf en el fons de la branca dreta s’obté:
p f  p1d   2 gz1 .
Aleshores, la continuïtat entre el fluid de la branca esquerra i el de la branca dreta, que el fluid
tingui la mateixa densitat 2 en totes dues branques, implica que p1e  p1d, com es volia
demostrar.
Aquesta propietat del fluids incompressibles és un bon recurs per resoldre molts problemes de
mesura de pressions manomètriques en què intervenen diverses branques i diversos líquids. De
fet, aquesta propietat no és res més que una forma alternativa d’expressar el principi de Pascal,
que es pot enunciar com:
En dos punts qualssevol units per una massa contínua d’un mateix fluid en equilibri hidrostàtic
i situats a una mateixa distància vertical hi ha la mateixa pressió hidrostàtica.

Càlcul de la pressió p del fluid tancat en el recipient i connectat al manòmetre de tub: Pel
fet que p1e  p1d, , com s’acaba de demostrar, es poden escriure les relacions:
p1e  p1d  p  1 g ( z  z1 )  patm   2 g ( z 2  z1 )

 p  patm  1 g ( z  z1 )   2 gh
Mesura de la pressió atmosfèrica amb un baròmetre de tub en U: La Figura 3.12 correspon

a un baròmetre de mercuri amb un tub en forma d’U, en el qual el descens de mercuri en la part
superior de la branca dreta ha creat una zona de buit en què es pot considerar que la pressió és
zero. Sobre la superfície lliure del mercuri de la branca esquerra hi actua la pressió atmosfèrica
que es vol mesurar.
(Hg)
Figura 3.12. Baròmetre de mercuri de tub en forma d’U. Origen de la il·lustració: TIPLER (1999)
En equilibri hidrostàtic, la pressió atmosfèrica exercida sobre la superfície lliure del mercuri de
la branca esquerra ha de ser igual a la pressió hidrostàtica de la columna de mercuri d’altura h
de la branca dreta.
patm  ( Hg ) gh (3.61)

3.6. Força hidrostàtica sobre una superfície

Força exercida per la pressió sobre la paret d’una presa
Com a exemple de la força exercida per la pressió hidrostàtica sobre una superfície, calcularem
la força exercida sobre una paret vertical d’una presa que té una amplada L i suporta una altura
H d’aigua embassada en repòs. La Figura 3.13 de l’esquerra mostra un esquema de la presa, i el
dibuix de la dreta és una representació gràfica de la distribució de pressió creixent que actua
sobre la paret.
Si es divideix la superfície de la paret de la presa en tires horitzontals elementals d’amplada L i
d’altura infinitesimal dh, es pot considerar que en tots els punts de cadascuna de les tires la
pressió hidrostàtica és constant, pel fet que la variació d’altura en els punts d’una tira és una
quantitat infinitesimal.
Superfície lliure de l’aigua
Figura 3.13. Presa d’un embassament i distribució de pressions. Origen de la il·lustració: TIPLER (1999).
Llavors, en els punts d’una tira de superfície elemental dS  L dh situada a una fondària h
respecte a la superfície lliure del líquid la pressió hidrostàtica té un valor p  gh. Per tant, la
força elemental, dF, exercida per la pressió hidrostàtica sobre una tira elemental és dF  pdS 
(gh)(Ldh) i la força total exercida sobre la paret és:
H 1
F   g L  h dh   g LH2 (3,62)
0 2
Aquest resultat indica que la força resultant sobre la paret d’una presa és directament
proporcional a l’amplada i al quadrat de l’altura del nivell d’aigua, però és independent de la
quantitat d’aigua que contingui la presa.
Abans d’estudiar la força hidrostàtica resultant sobre una superfície plana orientada
arbitràriament dins d’un fluid, convé recordar els conceptes auxiliars de centre de massa, CM, i
centre de gravetat d’una distribució de massa.
Centre de massa d’un sistema discret de partícules: Donat un sistema discret de n masses
  
puntuals m1 , m2 ,, mn , situades en els punts determinats pels vectors de posició r1 , r2 , , rn ,

es defineix el Centre de Massa, CM, com el centre geomètric de la distribució de massa. La

posició del centre de massa ve donada pel vector posició
  
 m r  m2 r2    mn rn 1 n

rCM  1 1
m1  m2    mn

M
 mi ri (3.63)
i 1
on M  m1  m2    mn és la massa total del sistema. Les components cartesianes del centre

de massa són:
xCM 
 mi xi ; yCM 
 mi yi ; zCM 
 mi zi . (3.64)
 mi  mi  mi
Centre de massa d’una distribució contínua de massa: En el cas d’un medi continu, el
sistema es pot dividir en unitats elementals, de massa dm i de volum dV, de manera que si  és
la densitat de l’element de volum, dm   dV . Les coordenades cartesianes del CM són:
xCM 
 x dV yCM 
 y dV zCM 
 z dV (3.65)
 dV  dV  dV
En el cas particular de medi continu i homogeni, és a dir que la densitat  sigui constant, llavors
les relacions (3.65) esdevenen:
xCM 
 x dV yCM 
 y dV zCM 
 z dV (3.66)
V V V
En aquest cas el centre de massa només depèn de la geometria del cos i coincideix exactament
amb el centre geomètric de la figura, que s’anomena centroide.
Si el medi continu homogeni és una figura plana d’àrea total S, com que les masses de cada
element de superfície, dS, de la figura són proporcionals a l’àrea de l’element de superfície
resulta que
xCM 
 x dS yCM 
 y dS zCM 
 z dS (3.67)
S S S
Centre de gravetat d’un objecte: El centre de gravetat d’un objecte és el punt d’aplicació de
la resultant de les forces d’atracció gravitatòria exercides sobre les masses de les partícules que
constitueixen l’objecte. És a dir, el centre de gravetat és el punt on s’aplica el pes de tot
l’objecte.

Considerant que l’acceleració de la gravetat, g , té la mateixa intensitat i està orientada en
direccions paral·leles en tots els punts dels sistema material estudiat, el centre de massa i el
centre de gravetat coincideixen exactament. Això és el que habitualment passa en els problemes
de Mecànica de Fluids que es consideren en aquest mòdul.

Centre de pressions sobre una superfície plana
Si sobre una superfície plana d’àrea S hi actua una distribució superficial de forces orientades
en perpendicular a la superfície tal com s’indica a la Figura 3.14, la força resultant F   dF
S
té un punt d’aplicació, CF, determinat per les coordenades xCF i yCF.


En estàtica del sòlid rígid es veu que el moment de la força resultant F respecte a l’origen de
coordenades ha de ser igual al moment resultant de la distribució superficial de forces.
En conseqüència, les coordenades del punt d’aplicació de la resultant són:
xCF 
 S x dF ; yCF 
 S y dF .
F F
Els subíndex S indica que la integral s’estén a tota la superfície sobre la qual actua la
distribució de forces.
Z
F
y yCF
dF Y
xCF
x CF
dS S
Figura 3.14. Punt d’aplicació, CF, de la força resultant sobre una superfície plana d’una distribució
superficial de forces orientades en perpendicular a la superfície. La superfície plana S està en el pla XY i
la força dF que actuen sobre cada element de superfície dS està orientada en la direcció Z.
Les forces degudes a la pressió hidrostàtica que actuen sobre una superfície plana constitueixen
una distribució superficial de forces del tipus anterior. El punt d’aplicació de la força resultant
en aquest cas és el centre de pressió (CP), que estarà localitzat en el punt determinat per les
coordenades:
 S x dF  S y dF
xCP  xCF  ; y CP  y CF  . (3.68)
F F
En l’exemple de càlcul de la força hidrostàtica exercida sobre una paret vertical d’una presa
d’amplada L que suporta una altura H d’aigua embassada en repòs (Figura 3.15), hem trobat
que la força resultant és 1
2
 g L H 2 . Calcularem ara el punt d’aplicació d’aquesta força, és a dir
calcularem el centre de pressió (CP).

Com que la pressió hidrostàtica en un líquid només varia en la direcció de la fondària, la

coordenada xCP del centre de pressió estarà en el punt mig de l’amplada de la presa. Per tant,
xCP  12 L
Per calcular la coordenada yCP, només cal observar que la força elemental dF de la pressió
hidrostàtica exercida sobre un element de superfície dS  L dy situat a una distància y de la
base de la paret és dF   g ( H  y) L dy , com es mostra a la Figura 3.15.
El càlcul de la coordenda yCP és:
H
 S y dF  g L
0
y ( H  y ) dy
y CP  
F 1
2
 gLH2
H H
 y2   y3 
H H    3 2 3
0 y ( H  y ) dy
 0  0
2 3 6
H
H
y CP  2
 2
 2

1 1 1 3
2
H 2
H 2
H
Y
Superficie lliure de l’aigua
H y
dF
y CG H H
CP
1/2 L
1/2 H
1/3 H
O
X
L
Figura 3.15. Diagrama de les forces distribuïdes sobre una paret vertical d’una presa i posició del CP
Es pot comprovar que es compleix que la força exercida per la pressió hidrostàtica és igual al
producte de la pressió hidrostàtica en el centre geomètric de la superfície per l’àrea de la
superfície. Efectivament,
F  12  g L H 2 pCG   g hCG hCG  12 H S  LH
F  12  g L H 2   g  12 H  L H   g  hCG  S  pCG  S

3.6.1. Força hidrostàtica sobre una superfície plana

Per determinar la força que la pressió hidrostàtica exerceix sobre una superfície plana
submergida en un líquid de densitat , considerarem una placa de forma arbitraria i d’àrea S
completament submergida en el líquid, de manera que el pla que conté la placa forma un angle
 amb la superfície lliure del líquid. Es prenen elements de superfície en la placa en forma de
franges horitzontals que tenen tots els seus punts a una mateixa profunditat dins del líquid. Per
determinar la posició d’un punt de la placa es consideren els eixos de coordenades X i Y en el
pla de la placa tal com es mostren en l’esquema de la Figura 3.16. La fondària de cada element
de superfície de la placa varia en la direcció longitudinal, Y, de manera que els punts de la placa
amb la mateixa coordenada y es troben a la mateixa fondària.
Les coordenades del centre geomètric de la figura, CG, són.
 S x dS  S y dS
xCG  ; y CG  (3.69)
S S
La pressió hidrostàtica en el centre geomètric de la superfície és
pCG   g hCG (3.70)
Superfície lliure del líquid O


Densitat del líquid 
h
hCG
Força resultant hCP
yCP
y
Vista lateral de
la superfície yCG
xCG X
xCP
Y
CG
dS
CP
CP Vista en planta
de la superfície
Figura 3.16. Forces hidrostàtiques i centre de pressions CP. Esquema d’una placa submergida en un líquid
i inclinada un angle α respecte a la superfície lliure. Els eixos de coordenades X, Y estan en el pla de la
placa: X en direcció horitzontal (a profunditat constant) i Y inclinat un angle α respecte el pla horitzontal.
L’origen de coordenades O es troba a la superfície lliure i O’ coincideix amb el centroide CG.
Si un element de superfície d’àrea dS es troba a una fondària h, la pressió hidrostàtica del líquid
exerceix una força sobre l’element de superfície de valor
dF  p dS   g h dS (3.71)

Tal com s’ha pres el sistema de coordenades
h  y sin  (3.72)
i la força resultant sobre la placa és
F   p dS    g h dS   g sin   y dS   g sin  yCG S   g hCG S  pCG S
F  pCG S (3.73)
La força exercida per la pressió hidrostàtica sobre una superfície plana qualsevol submergida en
un líquid de densitat constant és igual al producte de la pressió hidrostàtica en el centre
geomètric de la superfície per l’àrea de la superfície, independentment de la forma geomètrica
de la superfície i de l’angle d’inclinació respecte a la superfície lliure.
Centre de pressió en funció dels moments d’inèrcia geomètrics
La coordenada xCP del centre de pressió donada per l’equació (3.68) és:
1  g sin  I xy
xCP 
F  S x dF  pCG S  S xy dS   g sin  pCG S . (3.74)
I xy   xy dS (3.75)
S
on I xy és el producte d’inèrcia de la superfície S respecte als eixos X i Y.
Procedint de la mateixa manera per la coordenada yCP, s’obté:
1  g sin  I xx
yCP   S y dF  S y dS   g sin 
2
(3.76)
F pCG S pCG S
I xx   y 2 dS (3.77)
S
on I xx és el moment d’inèrcia de la superfície S respecte a l’eix X .
 El moment d’inèrcia d’un sòlid rígid de massa M respecte a un eix arbitrari e és:
I e   r 2 dm (3.78)
M
on r és la distància de l’element de massa, dm, a l’eix e, i el subíndex M indica que la

integral s’estén a tota la massa del sòlid rígid. El moment d’inèrcia del sòlid rígid respecte a
l’eix e és una mesura de l’oposició que presenta el cos a canviar el seu estat de moviment de
rotació al voltant d’aquest eix (inèrcia de rotació). Les dimensions del moment d’inèrcia són
[M][L]2 i, en el sistema internacional les unitats són kgm2.

 Si el sòlid rígid considerat fos una superfície S plana i homogènia (amb densitat superficial
de massa constant, σ), el moment d’inèrcia del sòlid rígid respecte a l’eix de coordenades X,
Ix, i el moment d’inèrcia de la superfície S respecte a l’eix de coordenades X, Ixx, serien
proporcionals: Ix = σ· Ixx. El moment d’inèrcia d’una superfície és un concepte geomètric
que té dimensions de [L]4. Les unitats del moment d’inèrcia d’una superfície en el sistema
internacional són els m4.
La determinació dels moments d’inèrcia i dels productes d’inèrcia d’una superfície que presenti
algun tipus de simetria es simplifica quan el sistema de coordenades està centrat en el centre
geomètric de la superfície. Prendrem uns nous eixos de coordenades X’ i Y’ paral·lels a X i Y, i
centrats en el centre geomètric de la superfície (O’ = CG) tal com s’indica a la Figura 3.17.
L’eix Y’ està orientat en sentit contrari a l’eix Y per a que el sentit positiu de l’eix apunti cap
amunt (en augmentar la coordenada y’ es redueix la fondària).
Les relacions dels valors de les coordenades x, y amb les noves coordenades x’, y’ són
 x'  x  xCG
 (3.79)
 y '  yCG  y
 x  x' xCG
 (3.80)
 y  yCG  y '
xCG
Y’ X
X’
yCG
CG
S
Y
Figura 3.17. Sistemes de coordenades X,Y i X’,Y’ en el pla de la superfície S
Les coordenades del centre de pressions en els dos sistemes de referència estan relacionades a
través de les equacions
 xCP  x'CP  xCG

 (3.81)
 yCP  yCG  y 'CP
Com que el sistema de coordenades X’, Y’ està centrat en el centre geomètric de la superfície
x'CG  0   S x' dS  0 (3.82)

y'CG  0  S y' dS  0 (3.83)
El producte d’inèrcia I xy i el moment d’inèrcia I xx de la superfície són
I xy   xy dS  
S S
x' xCG  y CG  y' dS  y CG  S x' dS  xCG y CG S   S x' y' dS  xCG  S y' dS


 


0 0
 x CG y CG S   x' y ' dS  x CG y CG S  I x ' y '

S
I xy  xCG yCG S  I x ' y ' (3.84)
I xx   y 2 dS  
S S
 y CG  y'2 dS  y CG
2
S  2 y CG  y ' dS   y ' 2 dS
S S



0
 2
y CG S   y ' dS 
2 2
y CG S  I x'x'
S
I xx  yCG
2
S  I x'x' (3.85)
Tenint en compte que la pressió en el centre geomètric ve donat per l’equació (3.70) i que
segons l’equació (3.72) hCG  y CG sin  , les coordenades del centre de pressió CP en funció de
I x ' y ' i I x 'x ' són
I xy xCG yCG S  I x ' y ' sin  I x ' y '

xCP   g sin    g sin   xCG 
pCG S  g hCG S hCG S
sin  I x ' y '

xCP  xCG  (3.86)
hCG S
I xx y 2 S  I x'x' sin  I x ' x '

yCP   g sin    g sin  CG  yCG 
pCG S  g hCG S hCG S
sin  I x ' x '

yCP  yCG  (3.87)
hCG S
Finalment, comparant amb les equacions (3.81) resulta que la posició del centre de pressions
respecte al sistema centrat en el centre geomètric és
I x ' y ' sin 

x'CP   (3.88)
hCG S
I x ' x ' sin 

y 'CP   (3.89)
hCG S

Moments d’inèrcia i productes d’inèrcia de les superfícies més habituals
Per facilitar la determinació dels centres de pressió, a la Figura 3.18 es relacionen: la posició del
centre geomètric (centroide), CG, del rectangle, del triangle, del cercle i del semicercle en
funció de les dimensions de la base, b, l’altura, L, i el radi, R de cada superfície. També es
relacionen els moments d’inèrcia i els productes d’inèrcia respecte dels eixos de coordenades
X’, Y’ centrats en el centre geomètric i el valor de l’àrea A de cada figura geomètrica.
Figura 3.18. Posició del centre geomètric CG, moments d’inèrcia Ix’x’ i productes d’inèrcia Ix’y’ de les
superfícies planes: (a) rectangle; (b) cercle; (c) triangle; (d) semicercle. L’origen de coordenades està
situat en el centre geomètric CG.
3.6.2. Força hidrostàtica sobre una superfície corba submergida
En el cas d’una superfície corba submergida en un líquid com la que es mostra a la Figura 3.19,
la resultant, F, de les forces exercides per la pressió hidrostàtica sobre la superfície es pot
descompondre en una component horitzontal, FH, i en un component vertical, FV.
La component horitzontal, FH, de la força hidrostàtica exercida sobre una superfície corba és
igual a la força hidrostàtica que actuaria sobre la superfície plana determinada per la projecció
de la superfície corba sobre un pla vertical. (Veure la Figura 3.20)

La component vertical, FV, de la força hidrostàtica exercida sobre una superfície corba és igual
al pes de la columna de fluid situat sobre la superfície. (Veure la Figura 3.20). Representarem el
pes de les diferents regions de fluid a considerar amb lletres majúscules, P, per tal de no
confondre el pes amb la pressió, que representem amb lletres minúscules, p.
Superfície lliure del líquid Superfície lliure del líquid
FH
F
FV
Figura 3.19. Forces distribuïdes sobre una superfície corba
El component vertical de la força hidrostàtica exercida sobre la superfície corba és:
FV  Paire  P1 (líquid) P2 (líquid). (3.90)
Superfície lliure del líquid Paire Superfície lliure del líquid
P1(líquid)
P2(líquid)
Projecció
vertical
Figura 3.20. Representació de la projecció vertical de la superfície corba (figura de l’esquerra) i de les
regions de líquid i aire a considerar (figura de la dreta) per avaluar la component vertical de la força
deguda a la pressió hidrostàtica. La superfície corba, la superfície lliure del líquid i les línies discontínues
delimiten les tres regions a considerar: columna d’aire de pes Paire i columnes de líquid de pesos P1 i P2.
Quan el fluid està situat per sota la superfície, la força vertical és igual al pes del fluid que
podria estar sobre la superfície i en equilibri amb el fluid que està situat a sota.
3.6.3. Principi d’Arquimedes


Un objecte submergit en un fluid experimenta una força ascensional cap amunt, Fa , a causa de
la diferència de pressió hidrostàtica entre la cara superior i la inferior de valor igual al pes del
fluid desplaçat.
Si el volum de la part submergida de l’objecte és Vs , la força ascensional és

 
Fa     Vs  g (3.91)

on, ρ és la densitat del fluid i g és l’acceleració de la gravetat.

Fa
Superfície lliure
Vs

m g
Els objectes amb densitat més gran que la del fluid on estan submergits experimenten una força
resultant cap avall, el pes aparent, igual a la diferència entre el pes real i la força ascensional.
Sota l’acció del pes aparent tenen la tendència a enfonsar-se dins del fluid. El pes aparent és
més petit que el pes real.
En canvi, els objectes amb densitat menor que la del fluid, quan estant totalment submergits
experimenten una força resultant cap amunt que els porta a surar, i a assolir un estat d’equilibri
sobresortint de la superfície lliure del fluid. L’objecte queda en equilibri quan el volum de la
part submergida és tal que el valor de la força ascensional és exactament igual al pes.
Exemple 2: La densitat del gel d’un iceberg és ρg = 920 kg/m3 i la de l’aigua de mar
on flota és ρ = 1.025 kg/m3. Calculeu: a) Fracció del volum del iceberg que queda
submergit; b) Quocient entre el volum de l’aigua líquida que s’obté quan el iceberg es
fon totalment i el volum del iceberg.
a) Com que el iceberg flota, el pes i la força ascensional estan equilibrades

 Vs  g  m  g   g V  g
Vs  g 920
   0,897
V  1.025
b) Com que la massa d’aigua en estat gel o en estat líquid ha de ser la mateixa,
m   g  V    Vliq
Els volums del iceberg, V, i el de l’aigua líquida que queda després de la fusió del
gel, Vliq, estan en la relació:
Vliq g 920
   0,897
V  1.025
Aquest quocient coincideix amb la fracció del volum del iceberg que queda submergit.
Per tant, el volum de l’aigua líquida que s’obté amb la fusió coincideix exactament amb
el volum de la part submergida del iceberg.






Qüestions
En cadascuna de les qüestions només hi ha una resposta correcta.
1. La viscositat absoluta μ d’un fluid és fonamentalment funció de la

(a) Densitat (b) Temperatura (c) Pressió (d) Velocitat (e) Tensió superficial
2. Un cos sòlid pesa 50 N dins l’aire i 30 N dins l’aigua, la densitat relativa mitjana del sòlid és
(a) 1,5 (b) 1,67 (c) 2,5 (d) 3,0 (e) 5,0
3. Una bombolla de sabó de 3 mm de diàmetre esta formada per una capa d’aigua amb sabó de
tensió superficial 0,072 N/m. La sobrepressió a l’interior de la bombolla respecte a la pressió
atmosfèrica és
(a) -24 Pa (b) +48 Pa (c) +96 Pa (d) +192 Pa (e) -192 Pa
4. L’únic nombre adimensional que es pot formar amb el producte de potències de les escales de
velocitat V, longitud L, densitat del fluid ρ, i tensió superficial σ és
(a) L / V (b) VL2 /  (c) V 2 / L (d) LV 2 /  (e) LV 2 / 
5. Dues plaques paral·leles una en repòs i l’altre movent-se a 4 m/s estan separades per una
pel·lícula d’oli de 5 mm de gruix. La densitat relativa de l’oli 0,80 i la seva viscositat
cinemàtica és 1,25×10-4 m2/s. L’esforç tallant mig dins l’oli és
(a) 80 Pa (b) 100 Pa (c) 125 Pa (d) 160 Pa (e) 200 Pa
6. Es pot considerar el diòxid de carboni com un gas ideal amb exponent adiabàtic de 1,30 i una
constant del gas de 189 J/(kg·K). Si la seva temperatura s’incrementa des de 20 °C a 40 °C,
l’energia interna específica del gas augmenta en
(a) 12,6 kJ/kg (b) 15,8 kJ/kg (c) 17,6 kJ/kg (d) 20,5 kJ/kg (e) 25,1 kJ/kg
7. En un flux d’aigua a 20 °C es comencen a formar bombolles a partir d’un nombre de cavitació

crític de 0,25. Si la pressió atmosfèrica és 1 atm i la pressió absoluta del vapor d’aigua a 20 °C
és 2300 Pa, les bombolles es començaran a formar quan la velocitat de l’aigua és
(a) 5 m/s (b) 12 m/s (c) 16 m/s (d) 25 m/s (e) 28 m/s
8. Una esfera sòlida de 1 m de diàmetre flota a la superfície de contacte entre aigua de densitat
relativa 1,0 i mercuri de densitat relativa 13,56. Si el 40% de l’esfera està dins l’aigua, la
densitat relativa de l’esfera és
(a) 6,02 (b) 7,28 (c) 7,78 (d) 8,54 (e) 12,56
9. Un globus de 5 m de diàmetre conté heli a 125 kPa de pressió absoluta i 15 °C es troba dins
una atmosfera estàndard al nivell del mar. Si la constant del gas heli és 2077 J/(kg·K) i el pes
del material del globus és negligible, la força de flotació neta del globus és
(a) 67 N (b) 134 N (c) 522 N (d) 652 N (e) 786 N
10. Una barra de fusta de secció quadrada de 5 cm d’aresta i de longitud 10 m té una densitat
relativa 0,6 i flota en aigua a 20 °C. S’enganxa en un extrem de la barra un objecte d’acer de
massa 6 kg i densitat relativa 7,84 i el conjunt queda flotant amb la barra orientada en direcció
vertical. L’extrem de la barra que queda fora de l’aigua es troba a una altura per sobre de la
superfície lliure de l’aigua de
(a) 0,6 m (b) 1,6 m (c) 1,9 m (d) 2,4 m (e) 4,0 m

Problemes
1. L’equació de Stokes-Oseen que determina la resistència F que actua sobre una esfera de
diàmetre D en el flux de baixa velocitat V d’un fluid de densitat ρ i viscositat μ és
9
F  3  D V   V 2 D2
16
Especifiqueu les dimensions de tots els termes de l’equació i digueu si l’equació és
dimensionalment homogènia.
Resp.: Tots els termes són [M][L]/[T]2. Sí.
2. En el flux estacionari laminar de baixa velocitat a través d’un conducte circular de radi r0, la
velocitat u varia amb el radi segons l’expressió
uB

p 2
r0  r 2  
on μ és la viscositat del fluid i Δp és la caiguda de pressió entre l’entrada i la sortida.
Determineu les dimensions de la constant B.
Resp.: [B] = [L]-1
3. A la Figura 3.2a, si el fluid fos glicerina a 20 °C i la separació entre les plaques fos de 6 mm,
calculeu:
a. l’esforç tallant que es necessita per moure la placa superior a una velocitat de 5,5
m/s.
b. Nombre de Reynolds prenent com a longitud característica la distància de separació
entre plaques.
Resp.: (a)   1.380 Pa (b) Re  28
4. La taula següent relaciona valors experimentals de la viscositat de l’heli a la pressió de 1 atm
Θ(K) 200 400 600 800 1000 1200

μ(10-5 kg/(m·s)) 1,50 2,43 3,20 3,88 4,50 5,08
Ajusteu una llei potencial prenent com a temperatura de referència  0  200 K .
 
0, 68
5 
Resp.:   1,50 10   ( S .I .)
 200 
5. La cinta de la figura es mou estacionàriament amb velocitat V  2,5 m / s i està lubricada per
sota a través d’una capa d’oli SAE 30 W de viscositat   0,29 kg /(m  s) . Suposant un perfil
de velocitats lineal en l’oli determineu la potència per moure la cinta. La longitud de la cinta és
L  2m , l’amplada és b  60cm i el gruix de la capa d’oli és h  3cm .
Resp.: P  73 W

6. Les bombolles d’hidrogen utilitzades per visualitzar perfils de velocitat tenen un diàmetre molt
petit, D  0,01 mm. Si la interfase hidrogen-aigua és comparable a la interfase aire-aigua i la
temperatura és de 30 °C, estimeu la sobrepressió a l’interior de les bombolles.
Resp.: Δp = 28.500 Pa
7. Un ruixador envia a l’aire un raig cilíndric d’aigua a 20 °C. La pressió a l’interior del raig és
aproximadament de 200 Pa per sobre del valor de la pressió atmosfèrica. Estimeu el valor del
diàmetre del raig.
Resp.: D = 0,73 mm
8. Determineu l’ascens capil·lar h d’un fluid de

tensió superficial σ i angle de contacte θ
entre dues plaques paral·leles verticals
separades una distància W, tal com es veu a
la figura. Calculeu h en el cas particular
d’aigua a 20 °C si la separació entre plaques
és W = 0,5 mm.
2 cos
Resp.: h 
 gW
9. Un camp de velocitats bidimensional i estacionari ve donat per les equacions

u  x2  y2 v  2 x y
Determineu l’expressió de les línies de corrent d’aquest flux.
y3
Resp.: x 2 y   cnt
3
10. Un camp de velocitats ve donat per les equacions u  V cos , v  V sin  , w  0 , on V i 

són dues constants. Determineu l’expressió de les línies de corrent d’aquest flux.
Resp.: y  x tan  cnt
11. Determineu la pressió de l’aire que hi ha

sobre el nivell d’oli en el dipòsit de la figura,
considerant que l’oli del dipòsit té una
densitat de valor Oli  750 kg / m3 . 2m
Aire
Resp.: PAire  1,160105 Pa

Oli 1m

12. Calculeu la pressió en el punt P a la sortida

del baló ple d’aigua, on hi ha connectat un
manòmetre d’aire lliure. Considereu que 0,2 m
l’aigua té una densitat de valor P
 Aigua  103 kg / m3 i que la densitat del H2O
mercuri té un valor de
OO
 Hg  1,35810 kg / m3 .
4 0,5 m
Resp.: PP  1,896105 Pa
Hg
13. Determineu la diferència de pressions entre els

punts A i B indicats en el dibuix adjunt, B
considerant els casos següents.
(a) Tant en el dipòsit de A com en el dipòsit de B 1m
O
hi ha aigua, considerant que l’aigua té una
O
densitat de valor  Aigua  103 kg / m3 . A
(b) En el dipòsit A hi ha aigua i en el dipòsit B hi O
ha un oli que té una densitat de valor 2m O
Oli  850 kg / m . 3
Densitat del mercuri
 Hg  1,358104 kg / m3
Resp.: (a) PA  PB  4,68 104 Pa 0,3 m
(b) PA  PB  4,24 104 Pa Hg
14. En el sistema del dibuix adjunt hi ha

cinc líquids diferents no miscibles, els
quals tenen densitats diferents, de A
valors indicats per 1  103 kg / m3 ;
O
 2  13,6 103 kg / m3 ;
O
3  1,20 103 kg / m3 ; B
1
 4  1,60 103 kg / m3 ; 3
1,2 m
5  800 kg / m . 3
5
O
0,6 m
O
Si la pressió en el punt A del dipòsit 0,3 m

de l’esquerra té un valor 0,4 m
0,3 m
PA  1,2 bar , calculeu el valor de la
pressió en el punt B del dipòsit de la
dreta.
2 4
Resp.: PB  0,741bar

15. El dibuix representa la secció un dipòsit cilíndric obert ple

d’un líquid incompressible de pes específic . El dipòsit té h2
A B C D
una base de diàmetre d1 i una obertura també cilíndrica de
diàmetre d2.
h1
(a) Dibuixeu el diagrama de pressions relatives sobre la
base inferior, sobre la base superior i sobre les parets del
dipòsit. Calculeu la pressió del líquid sobre la base inferior E d2 F
del dipòsit, la base circular de diàmetre d1.
(b) Calculeu la força exercida pel líquid sobre la base
inferior del dipòsit.
(c) Calculeu la força exercida pel líquid sobre la base
superior del dipòsit, la base en forma de corona circular
delimitada pels punts ABCD.
(d) Calculeu la força exercida pel dipòsit sobre la superfície
circular de diàmetre d1 del terra sobre el qual reposa el
d1
dipòsit, considerant negligible el pes del dipòsit respecte al
pes del líquid que conté.
 d12
Resp.: (a) PEF  Patm   h1  h2  ; (b) FEF  Patm   h1  h2 
4
(c) FABCD 

 d12  d 2 2 P
atm   h2  (d) F 

h d 1 1
2
 h2 d 2
2

4 4
16. La força hidrostàtica sobre els fons iguals dels tres

dipòsits de la figura és la mateixa, encara que el pes del
líquid que s’hi recolzen és diferent en els tres dipòsits
(paradoxa hidrostàtica). Expliqueu com es reconcilien
els fets de tenir la mateixa pressió al fons, però carregar
amb diferents pesos del líquid (cada recipient conté una
quantitat diferent de líquid).
17. La comporta AB de la figura té una

amplada a  5 ft . Si el suport en el punt
B es trenca quan la força que ha de fer
supera el valor de 9200 lbf, calculeu a
partir de quina profunditat h es produeix
el trencament.
Resp.: h  16,08 ft

18. La comporta ABC de la Figura P18 està articulada en el punt B i té una amplada de 2m. La
comporta s’obrirà en el punt A si la profunditat h és prou gran. Calculeu el valor de la
profunditat h per a que la comporta comenci a obrir-se.
Resp.: h  1,35 m
Figura P18 Figura P19
19. La presa ABC de la Figura P19 té 30 m d’ample en la direcció perpendicular a la secció de

la figura. Calculeu la força hidrostàtica resultant, F, sobre la superfície AB i el moment
resultant respecte al punt C, MC.
Resp.: F  1,18109 N ; M C  3,13109 N m
20. La comporta BC de la Figura P20 té forma circular. Calculeu:

a. Força hidrostàtica de l’aigua sobre la comporta
b. Posició del centre de pressions
c. Moment resultant de les forces hidrostàtiques respecte al punt B
Resp.: (a) F  2,39105 N (c) M B  3,88105 N m
Figura P20 Figura P21
21. La comporta BC en forma de quadrant d’un cilindre de la Figura P21 està articulada en el punt
C. Si l’amplada de la comporta és a = 3 m, determineu la força horitzontal P necessària per
mantenir la comporta en equilibri.
Resp.: P  59 kN

Fluids I Distribució de Pressions en Un Fluid

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Fluids I Distribució de Pressions en Un Fluid

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Mòdul 3.

Fluids i distribució de pressions en un

Miquel Caballeria Suriñach

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquests apunts, ni el tractament informàtic, ni la

DRETS RESERVATS  2019

 Autors del mòdul: Miquel Caballeria Suriñach / Joaquim Pla Brunet

Mecànica de Fluids 2 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

Sumari del mòdul

Mòdul 3. Fluids i distribució de pressions en un fluid 6

3.1. Introducció als fluids 6

3.1.1. Conceptes previs 6

3.3. Altres magnituds físiques 20

3.3.1. Conductivitat tèrmica 20

3.4. Anàlisi del flux 26

3.5. Pressió hidrostàtica 29

3.6. Força hidrostàtica sobre una superfície 37

3.6.1. Força hidrostàtica sobre una superfície plana 41

Mecànica de Fluids 3 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

La Mecànica de Fluids té aplicacions en una gran part de l’activitat humana. Ciències

Mecànica de Fluids 4 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

1. Presentar els conceptes fonamentals per caracteritzar els fluids.

2. Estudiar els fluids en equilibri hidrostàtic.

3. Estudiar distribucions de pressions en hidrostàtica.

Mecànica de Fluids 5 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

Mòdul 3. Fluids i distribució de pressions en un fluid

3.1. Introducció als fluids

3.1.1. Conceptes previs

Forces aplicades a un cos en funció de la seva orientació respecte a la superfície. Quan

Forces de compressió: són forces aplicades perpendicularment a la superfície d’un cos i

Exemples de forces de tracció i de cisallament:

Forces de tracció Força de cisallament

Tensions o esforços: són les forces per unitat de superfície.

Mecànica de Fluids 6 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

Tipus de fluids: només es consideren dos tipus de fluids: líquids i gasos.

Compte: Fluid ideal no és equivalent a fluid incompressible. En el context d’aquest

Pressió: en un fluid en equilibri estàtic la pressió, p, en un punt es defineix com la força de

La majoria dels problemes de Mecànica de Fluids consideren materials que corresponen

Mecànica de Fluids 7 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

3.1.2. El fluid com a medi continu

A diferència de la Mecànica aplicada a sòlids, on sovint estem interessats a seguir la trajectòria

on x, y, z són les coordenades cartesianes que determinen el punt de l’espai on s’especifica la

Mecànica de Fluids 8 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

3.1.3. Dimensions i unitats

A Mecànica de Fluids només hi ha quatre magnituds o dimensions primàries, en el Sistema

Dimensió primària Unitat SI Unitat britànica Factor de conversió

Massa [M] Kilogram (kg) Slug (slug) 1 slug = 14,5939 kg

Longitud [L] Metre (m) Peu (ft) 1 ft = 0,3048 m

Temps [T] Segon (s) Segon (s)

Temperatura [θ] Kelvin (K) Rankine (⁰R) 1K = 1,8 ⁰R

v  LT 1 a  LT 2 F   M LT 2

Mecànica de Fluids 9 Mòdul 3 – Fluids i distribució de pressions en un fluid

Magnitud secundària Unitats SI Magnitud secundària Unitat SI

Superfície [L]2 m2 Pressió o esforç [M][L]-1[T]-2 Pa = N/m2

Volum [L]3 m3 Energia, treball, calor [M][L]2[T]-2 J = N·m

Velocitat [L][T]-1 m/s Potència [M][L]2[T]-3 W = J/s

Acceleració [L][T]-2 m/s2 Densitat [M][L]-3 kg/m3

Velocitat angular [T]-1 s-1 Viscositat [M][L]-1[T]-1 kg/(m·s)

Força [M][L][T]-2 N = kg m/s2 Calor específica [L]2[T]-2[θ]-1 J/(kg·K)

Taula 3.2. Dimensions i unitats de magnituds secundàries de Mecànica de Fluids

Utilitzant els factors de conversió de la Taula 3.1 s’obté el factor de conversió

A continuació es relacionen els valors estàndard, a la temperatura   20C  68F i a la

Aigua   998 kg / m 3  1,937 slug / ft 3   9790 N / m 3  62,32 lbf / ft 3

Aire   1,205 kg / m 3  2,34103 slug / ft 3   11,8 N / m 3  7,52 lbf / ft 3