Química 2BTX

2.La transformacio química

Guillem Blancafort
Índex
1. AÏLLAMENT I IDENTIFICACIÓ DE LES SUBSTÀNCIES .......................................................................... 2
TÈCNIQUES DE SEPARACIÓ DE MESCLES (2) ........................................................................................... 3
TÈCNIQUES DE SEPARACIÓ DE MESCLES (1) .......................................................................................... 3
2. ELEMENTS I COMPOSTOS ........................................................................................................................ 4
3. QUANTITATS EN CANVIS QUÍMICS. LLEIS PONDERALS ..................................................................... 4
3.1 LLEI DE LAVOISIER O DE CONSERVACIÓ DE LA MASSA .................................................................................. 4
3.2 LLEI DE PROUST O DE LES PROPORCIONS CONSTANTS ................................................................................ 5
3.3 LLEI DE LES PROPORCIONS EQUIVALENTS O DE RICHTER ............................................................................. 6
3.4 LLEI DE DALTON O DE LES PROPORCIONS MÚLTIPLES .................................................................................. 6
3.5 TEORIA ATÒMICA DE JOHN DALTON SOBRE LA MATÈRIA ............................................................................... 7
4. LES LLEIS DELS GASOS ........................................................................................................................... 8
4.1 LLEI DE BOYLE (1676) I MARIOTTE (1679) ................................................................................................ 8
4.2 LLEI DE CHARLES I GAY-LUSSAC (1780) .................................................................................................. 10
4.3 LLEI D’AVOGADRO ................................................................................................................................... 12
4.4 LLEI GENERAL D’UN GAS IDEAL O PERFECTE .............................................................................................. 12
4.5 LLEI DE GRAHAM (1829) ......................................................................................................................... 14
4.6 LLEI DE DALTON DE LES PRESSIONS PARCIALS (1801) .............................................................................. 15
4.7 LLEI D’AMAGAT DELS VOLUMS PARCIALS (1893) ....................................................................................... 18
5. TEORIA CINÈTICA-MOLECULAR DELS GASOS ................................................................................... 20
5.1 POSTULATS BÀSICS DE LA TEORIA CINÈTICA-MOLECULAR .......................................................................... 20
5.2 FONAMENTS DELS POSTULATSMENTS DELS POSTULATS ............................................................................ 21
5.3 EQUACIÓ QUE RELACIONA LES VARIABLES D’UN GAS A PARTIR DE LA TEORIA CINÈTICA ................................ 22
5.4 VELOCITAT MITJANA DE LES MOLÈCULES D’UN GAS IDEAL .......................................................................... 23
5.5 DISTRIBUCIÓ DE VELOCITATS MOLECULARS .............................................................................................. 25
5.6 GASOS REALS. FORCES INTERMOLECULARS ............................................................................................. 26
5.7 CROMATOGRAFIA DE GASOS .................................................................................................................... 29
6. ESTEQUIOMETRIA ................................................................................................................................... 30
6.1 ESTEQUIOMETRIA D’UNA REACCIÓ ............................................................................................................ 30
6.1.1 Equació química ........................................................................................................................... 30
6.1.2 Ajustatge o igualació d’equacions químiques ............................................................................... 34
6.1.3 Medi de reacció ............................................................................................................................. 37
6.2 PROBLEMES D’ESTEQUIOMETRIA .............................................................................................................. 39
6.2.1 Problemes pràctics (pràctiques magistrals) .................................................................................. 39
6.2.2 Problemes teòrics. Exercicis ......................................................................................................... 43
6.3 EXERCICIS .............................................................................................................................................. 46
6.4 DIAGRAMA DE FASES. EQUILIBRI DE FASES ............................................................................................... 65
6.5 PROPIETATS COL·LIGATIVES DE LES DISSOLUCIONS .................................................................................. 70
6.6 PRÀCTICA ............................................................................................................................................... 75

1
1. Aïllament i identificació de les substàncies
El món és una mescla de substàncies que es troben en estats físics diferents: sòlid, líquid,
gas i plasma.
Els gasos omplen el recipient que ocupen, es contrauen i s’expandeixen fàcilment. Els
líquids són compactes però prou fluids per a adaptar-se a la forma del recipient fins al
volum que ocupen. Els sòlids són cossos rígids que mantenen volum i forma definida. A
elevades temperatures, quan la matèria es troba descomposta en les seves partícules
fonamentals (electrons i nucleons), es converteix en plasma.
Per afrontar l’estudi del món material, se’n considera una part aïllada i s’anomena
sistema.
En un sistema, la matèria pot existir en fases. Una fase és un sistema material físicament
i químicament uniforme. Si hom troba la matèria formada per una sola fase, se la
considera homogènia. Les fases es veuen separades amb claredat entre sòlids diferents,
entre líquid i sòlid, entre líquid i gas, entre sòlid i gas, i entre líquids immiscibles . Si la
matèria la formen dues o més fases direm que és heterogènia.
Es parla de substància pura si és homogènia, té composició constant respecte a la seva
constitució i propietats físiques definides i invariables. Hom anomena dissolució o
solució una mescla homogènia d’almenys dos components. En una solució, les
proporcions dels components són variables.
Sovint, físics i químics parlen de l’estat d’un sistema. Per conèixer l’estat d’un sistema
gasós hem d’especificar-ne la quantitat de matèria, la temperatura, la pressió i el volum, si
es tracte d’una solució és rellevant saber la concentració de la mateixa, la composició i la
densitat.
Les substàncies acostumen a trobar-se formant mescles o dissolucions i per separar-les
hi ha diferents mètodes. D’una mescla, podem separar-ne un component volàtil escalfant-
la; per solubilitat podem separar una substància insoluble d’altres de solubles en un
dissolvent determinat; per reacció química separarem una substància activa amb un
reactiu que és inactiu per a les altres substàncies. D’una dissolució de líquids podem
aïllar-ne un dels altres per destil·lació fraccionada o per cristal·lització. Si la dissolució és
de sòlid en líquid, els podem aïllar per destil·lació simple. Podem destriar els sòlids
metàl·lics per fusió per zones. Podem resoldre una dissolució quan no podem aplicar cap
de les tècniques més senzilles, per cromatografia.
La cromatografia utilitza la propietat que té un dissolvent per separar sobre una placa o
en una columna diferents soluts molt similars. A la cromatografia de capa fina o la de
paper el solvent (o dissolvent) puja per una placa porosa, p.ex. un paper similar al paper
de filtre o una placa de vidre impregnada amb sílice-gel, igual com ho fa el cafè sobre un
“turronet” de sucre, i arrossega la mescla cap amunt de la placa. En funció de la polaritat
de cada component de la mateixa, un component es mourà més ràpidament o més
lentament que els altres, i així aconseguim la separació. En el cas de la cromatografia de
columna aquesta consta d’una fase estacionària que omple la columna, p.ex. sílica-gel un
sòlid a on hi afegim la mescla, i posem un solvent (fase mòbil) per arrossegar-la avall més
ràpid o més lentament en funció de la polaritat de cada component. La cromatografia de
gasos (CG) utilitza un aparell sofisticat, el cromatògraf, a on la mostra de la mescla es
volatilitza i s’injecta a una columna, allà un gas inert (no reactiu) com ara heli o nitrogen
arrossega més o menys ràpidament els diversos components. Un detector i/o un
espectròmetre de masses permeten la identificació dels mateixos.(veure pàgina 26).

2
 Tècniques de separació de mescles (1)

Il·lustració 1: Filtració, destil·lació fraccionada i decantació líquid-líquid

Tècniques de separació de mescles (2)

Il·lustració 2: cromatografia de columna, cromatografia de gasos (GC) i de paper

3
2. Elements i compostos
En l’anàlisi del món material que estem fent, hem arribat al concepte de substància pura i
les substàncies pures poden estar formades per altres substàncies elementals. Els
primers intents per definir el concepte d’element per part dels alquimistes es varen veure
influïts per la idea dels filòsofs grecs que consideraven elements últims el foc, l’aigua,
l’aire i la terra. La primera definició operacional d’element la donà Robert Boyle a “El
tractat del químic escèptic” (1661): “Un element és una substància que guanya pes en un
canvi químic”.
Avui entenem per element, X, aquella substància pura que té tots els seus àtoms del
mateix tipus, és a dir, que tenen el mateix nombre de protons al nucli. Dels 118 elements
coneguts, tots menys 28 tenen propietats metàl·liques. Els elements He, Ne, Ar, Kr i Xe
foren descoberts en l’aire i anomenats gasos nobles o inerts per la seva ifalta de
reactivitat química. El 1962 s’obtingué un compost de Xe amb F. Els altres no metalls
químicament actius o són gasos o sòlids cristal·lins trencadissos. Només un element no
metàl·lic és líquid, el Br.
Els compostos, AxBy, són substàncies pures formades per dos o més elements químics i
que poden descompondre’s, per mètodes químics adequats, en àtoms diferents, A i B, en
proporcions invariables. Els tipus de compostos més coneguts i familiars són les sals, els
àcids i les bases. Les sals estan formades per combinacions de metalls i no metalls (KCl,
CaSO4, CaCl2...), els àcids són normalment combinacions d’hidrogen i altres no metalls
(H2SO4, HNO3, HCl...), les bases es formen en combinació d’un òxid metàl·lic amb l’aigua
(NaOH, Ca(OH)2, Fe(OH)3...). Els no metalls formen compostos entre ells i amb els
metalls. El carboni és l’element més versàtil dels no metalls, és constituent principal de la
matèria orgànica dels éssers vius, amb milions de compostos diferents. En general,
podem dir que les combinacions de no metalls, entre ells, donen compostos líquids,
volàtils, sòlids fàcilment liquables o gasos. Les sals són dures i cristal·lines, amb punts de
fusió elevats i, foses, condueixen el corrent elèctric.

3. Quantitats en canvis químics. Lleis ponderals

En tota ciència experimental com és la Química, hom necessita conèixer les quantitats
concretes dels elements i compostos que intervenen en un sistema. La massa
(resistència d’un cos a canviar el seu estat de repòs o moviment) és la propietat de la
matèria que utilitzarem per a analitzar les quantitats d’un element o compost. En química
s’utilitza com a unitats de massa el gram, i com a unitat de quantitat de matèria el mol.

3.1 Llei de Lavoisier o de conservació de la massa

La primera de les lleis ponderals l’establí Antoine Laurent de Lavoisier
l’any 1789 en el seu Traité Élémentaire de la Chimie, desprès
d’observar que les balances continuaven equilibrades desprès
d’acabades les reccions químiques:
“En tot canvi químic ordinari no té lloc augment ni pèrdua de massa.”
Avui sabem que aquesta llei no s’acompleix exactament, però en
aquell temps i també ara el canvi de massa en una reacció química no
resulta apreciable ni amb el grau de precisió de les balances més Il·lustració 3: Balances
de Lavoisier
sofisticades.

4
 Exemple: l’alumini s’oxida amb oxigen segons la reacció següent:
Reactius Productes
3
2 Al + O2 → Al2O3 H R = −13669 J = −1394238 J
2 g mol

3
2 · 27g + · 32g 102g
2
Si es pren com a referència un mol de Al2O3 obtingut, podem fer el càlcul següent:
Segons l’expressió d’Einstein que transforma massa en repòs en energia: E=mc2,
E
m= en la reacció es desprenen –1394238 J/mol i la massa que li correspon és
c2
1394238 J
m= = 1,549 · 10 −11 Kg
(300.000.000 m ) 2
s
Així doncs, seria millor parlar de la llei de conservació de la massa-energia, encara que
veiem que la pèrdua de massa és inapreciable, fins i tot amb les millors balances.

3.2 Llei de Proust o de les proporcions constants

Després dels treballs de Lavoisier, els científics van començar un intens estudi de les
quantitats en els canvis químics. S’encetà una polèmica entre els que pensaven que en
els compostos les proporcions dels elements que els formen són fixos, i els que creien
possible una variació contínua. El prestigiós químic francès Claude Louis Berthollet (1748-
1822) defensava la proporció variable i Joseph Louis Proust (des de Madrid), la
composició fixa. Proust tenia raó, però alguns compostos estranys que són excepció
(Fe1.1S, FeS1.1), anomenats bertòlids, i el gran prestigi de Berthollet, varen fer que la llei
de Proust no s’acceptés en el seu moment. Els compostos que la seguien es deien
daltònids en honor a Dalton.
Llei de Proust. “Sempre que dos elements s’uneixen per donar lloc a un compost
determinat, ho fan en la mateixa proporció fixa i determinada de pes.”
Exemple: En el compost H2O sempre trobem 11,2% de H2, 88,8% de O2 en pes, i en el
compost CaCO2, 40% de Ca, 12% de C i 48% de O2.

Il·lustració 4: J.L. Proust i A.L. Lavoisier: llei de proporcions fixes de pes i conservació de la massa

5
3.3 Llei de les proporcions equivalents o de Richter
Entre 1792 i 1802, un químic alemany anomenat Jeremias Benjamin Richter observà una
propietat que resumí així:
“Les mateixes quantitats relatives de dos elements que es combinen entre elles es
combinen, també, amb un tercer element si la reacció és possible.”
Exemple:
1 g d’hidrogen es combina amb 3 g de carboni per formar metà.
1 g d’hidrogen es combina amb 8 g d’oxigen per formar aigua.
1 g d’hidrogen es combina amb 35,5 g de clor per donar clorur d’hidrogen.
Segons la llei de Richter, 3 g de carboni s’han de combinar amb 8 g d’oxigen. Així es
produeix en el compost CO2 (diòxid de carboni): 8 g d’oxigen reaccionen amb 3 g de
carboni.
En quines proporcions es combinaran carboni i clor en el tetraclorur de carboni?
En aquest moment es definí el pes de combinació d’un element com la quantitat d’aquest
element que es combina amb un gram d’hidrogen. Si l’element en qüestió no es combina
amb l’hidrogen, el pes de combinació és la quantitat d’element que reacciona amb un pes
de combinació d’un altre que dóna un compost amb hidrogen.
La llei de Richter té el desavantatge que el compost que s’obté entre els dos elements en
proporcions possibles de predir no és l’únic. Així, 3 g de carboni es combinen amb 8 g
d’oxigen per donar CO2, diòxid de carboni, però es també pot obtenir CO (monòxid de
carboni) que no manté la proporció.

3.4 Llei de Dalton o de les proporcions múltiples

El 1803 John Dalton establí la llei de les proporcions múltiples que es formula de la
manera següent:
“Quan dos elements s’uneixen per formar més d’un compost, a una massa fixa del primer
element li corresponen masses del segon element, que quan es divideixen entre una
fracció de nombres enters .
Exemple: El coure i l’oxigen reaccionen per donar dos òxids:
Compost Element Relació
O Cu O/Cu Cu/O
Òxid de coure (A) 20,10 79,90 0,2515 3,9751 (Cu1O1)
Òxid de coure (B) 11,17 88,83 0,1257 7,9525 (Cu2O1)
% Cu per òxid de coure A 0,2515 2
= = =2
% Cu per òxid de coure B 0,1257 1

I la llei s’acompleix, perquè la proporció és de 2 a 1 per a l’òxid A respecte del B. Les lleis
de la estequiometria en general, i aquesta darrera en particular, feren pensa a Dalton que
cada element era constituït per diminutes partícules que retornant a les idees de Demòcrit
batejà com a “àtoms”, Establí la primera teoria atòmica moderna.

6
3.5 Teoria atòmica de John Dalton sobre la matèria
La importància de les lleis de les combinacions químiques és que varen permetre a John
Dalton elaborar una teoria o model sobre la matèria que suposava que aquesta estava
formada per àtoms.
Dalton establí una teoria per a l’organització de la matèria que justificà les lleis ponderals
abans exposades. La teoria fou publicada el 1805 en la “Literary and Philosophical Society
of Manchester” i diu:
1. Els elements estan formats per àtoms, partícules bàsiques de la matèria, indivisibles i
que no es poden crear ni destruir. Els àtoms els suposava molt petits, esfèrics i
massissos.
2. Els àtoms d’un element són idèntics, amb el mateix pes i les mateixes propietats
químiques.
3. Els àtoms d’elements diferents tenen pesos diferents i propietats químiques diferents.
4. Els àtoms d’elements diferents poden combinar-se en relació de nombres enters
senzills per formar compostos.
5. Quan hom descompon un compost, els àtoms recuperats estan sense modificar i poden
formar el mateix compost o bé compostos nous.
Dalton també establí un simbolisme per representar els àtoms dels elements coneguts:

Il·lustració 5: Símbols d'elements proposats per Dalton, John Dalton (1756-1844)

7
4. Les lleis dels gasos
Comencem l’estudi dels gasos veient les seves lleis, és a
dir, informant de les respostes que donen en variar les
condicions a què els tenim sotmesos.

4.1 Llei de Boyle (1676) i Mariotte (1679)

Robert Boyle (1627-1691), que ja va donar la definició
operacional d’un element, treballant en una bomba de buit
per extraure aire dels recipients, descobrí una propietat que Il·lustració 6: Boyle i Mariotte
es pot formular així per a pressions no gaire altes (com per
exemple 1 atmosfera) i temperatures no gaire baixes:
“El volum d’una massa determinada de qualsevol gas varia en raó inversa a la pressió si
la temperatura és constant.”
El químic francès Edme Mariotte (1620-1684) va arribar a França i de forma independent
als mateixos resultats que Boyle.
L’equació que relaciona, doncs, la pressió i el volum d’un gas sota les condicions
exposades és:
1
V=K o bé PV = K
P
Boyle va obtenir aquesta equació a partir de l’anàlisi d’aquests gràfics:
estat 1 (gas) canvi a estat 2 (gas) llavors:
P1, V1 T = constant P2, V2 P1V1 = P2V2 a T = constant

Il·lustració 7: Llei de Boyle-Mariotte (gràfica pressió/volum) i esquema experimental

8
Exemple 1. Quin seria el volum ocupat per 100 cm3 de N2 si la pressió passa de 50 mm
de Hg a 100 mm Hg?
Solució. Suposem T = constant ; n= constant (n = mols de gas)
Com que PV = constant P1V1 = K = P2V2
P1V1 = P2V2 i per tant
50 mm · 100 cm3 = 100 mm · V cm3
V cm3 = 50 cm3

Exercici 1. Considerem la bureta de gasos del dibuix. En principi, h és 380 mm. Si

baixem el dipòsit de mercuri fins que h sigui 190 mm, quin percentatge ha augmentat el
volum de gas tancat a la bureta?
Solució. 20%.

9
4.2 Llei de Charles i Gay-Lussac (1780)
Aproximadament cent anys després de la determinació de la llei de Boyle, els francesos
Jacques Charles (1746-1823) i Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850) van estudiar els
efectes que produïa la variació de la temperatura en un volum d’aire.
La llei es dedueix de l’estudi del gràfic per a una determinada massa de gas a P constant.

gas 1
Volum
Volum gas 1 (mL) gas 2
(mL) gas 2 4
4
gas 3
gas 3 3
3

2
2

1
1

–200 –100 0 100 200 300 ... ºC

0 –273,16
Temperatura en escala Kelvin (K) Temperatura en escala centígrada (ºC)

Il·lustració 8: Gràfiques a) volum gas / temperatura (k) i b) volum de gas / temperatura (ºC)

En l’escala Celsius la llei s’expressa En l’escala Kelvin la llei s’expressa

y = ax + b V = at + V0 y = ax V = aT
V és el volum de la mostra gasosa, t la T és la temperatura en Kelvins.
temperatura centígrada i a una constant de
proporcionalitat.

Un temps més tard, Lord Kelvin (1824-1907) suggerí que el punt d’intersecció situat a
-273,16ºC representava un mínim absolut de temperatura que no es podia ultrapassar, i el
mateix Kelvin donà nom a l’escala de temperatura absoluta en què no hi ha temperatures
negatives i que el 0K coincideix amb –273,16ºC. En aquesta escala, les divisions són
iguals a la centígrada i per tant el 0ºC correspon a 273,16K. En l’escala Kelvin, la llei de
Charles queda enunciada de la forma següent:
V = a (t + 273,16) ; V = aT amb T = temperatura absoluta t (ºC)+ 273,16 = T(K)
Així, amb la temperatura absoluta, a pressions no gaire altes i temperatures no gaire
baixes, la primera llei de Charles i Gay-Lussac diu:
“El volum d’una massa donada de gas és directament proporcional a la temperatura
absoluta (expressada en kèlvins) si la pressió es manté constant.”
estat 1 (gas) canvi a estat 2 (gas) Llavors, a P = constant
V1 V2
V1, T1 P = ct V2, T2 = (T en K)
T1 T2

10
Hi ha una llei idèntica per a la pressió (segona llei de Charles i Gay-Lussac):
“La pressió d’una massa donada de gas és directament proporcional a la temperatura
absoluta (expressada en kèlvins) si el volum es manté constant.”
estat 1 (gas) canvi a estat 2 (gas) Llavors, a V = constant
P1 P2
P1, T1 V = ct P2, T2 = (T en K)
T1 T2

Exemple 2. Quin serà el volum ocupat per 2 litres d’oxigen si l’escalfem de 0ºC a 35ºC a
pressió constant?
Solució. Com que per la llei de Charles tenim: V = aT, obtenim la relació següent:
V1 V 2L V
=a= 2 → (T1 = 273K , T2 = 273 + 35K ) → = ; V = 2,25L
T1 T2 273K 308K

Exercici 2. Considerem l’aparell de la figura. Si la temperatura de l’oli passa de 60ºC a

136ºC, en quina proporció augmenta el volum de l’aire tancat en el tub capil·lar? La
pressió varia tan poc que podem suposar que es manté constant.
Solució. 22,8%.

11
4.3 Llei d’Avogadro
La llei correspon a l’observació d’Amadeo Avogadro.
“A temperatura i pressió determinades, el nombre de molècules de qualsevol gas és
proporcional al volum que ocupa.”
Així, si dos gasos ocupen el mateix volum a la mateixa pressió i
temperatura, vol dir que ambdós contenen el mateix nombre de
molècules. I també un mol de qualsevol gas conté 6,023 · 10 23
molècules. Aquest valor és conegut com a nombre d’Avogadro.
L = NA = 6,023 1023 mol–1
Per a qualsevol gas, un mol en condicions normals (0ºC i 1 atmosfera)
ocupa 22,4 L. Així, 2 mols ocuparan 44,8 L i mig mol ocuparà 11,2 L
Il·lustració 9: Avogadro
4.4 Llei general d’un gas ideal o perfecte
Les tres lleis que hem vist fins ara referents als gasos es poden resumir en una de més
general.
Per la llei d’ Avogadro V α n (P, T constants)
Per la llei de Boyle V α 1/P (T, n constants)
Per la llei de Charles V α T (P, n constants)
Això vol dir que el volum ha de ser proporcional al producte de les tres magnituds
T
Vn
P
Podeu comprovar fàcilment que aquesta expressió compleix les tres lleis per separat.
La constant de proporcionalitat coneguda com a constant universal dels gasos és R.
R val 8,31 J/K·mol, o bé 0,082 atm·L/K·mol o 8,31·10–2 bar·L·K–1mol–1 . Així doncs, la
llei general s’expressa amb la següent equació d’estat dels gasos ideals:
P·V=n·R·T
Quan n és constant, aquesta llei s’expressa amb la següent equació general de les
transformacions o canvis dels gasos ideals:
V V1 V
P· =K i, per tant, P1 = P2 2 = K
T T1 T2

que relaciona la variació de pressió, volum i temperatura per a una massa donada de gas.
Exemple 3. Una certa quantitat de gas és sotmesa a una pressió de 65 cm de Hg en un
volum de 500 mL a 0ºC. Quina pressió farà la mateixa quantitat de gas en un volum de
700 mL a 100ºC?

Solució. La massa de gas és constant. Per tant, l’equació PV = nRT queda PV = KT

i podem utilitzar
V1 V 500mL 700mL
P1 = P2 2 65cm· = P2 · P = 63,4 cm Hg
T1 T2 273K 373K

12
Exercici 3. Quina és la densitat del SO2 gas a 47ºC i 62,4 cm de Hg de pressió?
Solució. 2 g/L.

A partir de l’equació d’estat PV = nRT podem escriure

on a = grams de gas que tenim

M = massa molecular del gas.

D’aquí, (densitat del gas)

4.4.1 Condicions normals i condicions estàndard

És convenient d’adoptar una situació de referència per als gasos de manera que puguem
comparar-hi totes les altres. Aquestes condicions poden ser tres diferents, com a mínim.
Segons el tipus de treball que estem fent, en convenen unes més que altres.
Entenem per condicions normals (C.N) una atmosfera de pressió i 273 K o 0ºC. No
s’han de confondre amb condicions ideals, que vol dir a pressions pròximes a 0 atm.
També hi ha condicions estàndard, que vol dir a una atmosfera i 25ºC o 298K, que són
les que farem servir usualment a la química.
Recorda que en el SI, la unitat de pressió és el pascal (Pa) i, així, 1 atm = 101.300 Pa, tot
i que a vegades s’usa el bar. 1 bar = 105 Pa i, per tant, 1 atm  1 bar (més exactament, 1
bar = 0,987 atm).
Exemple 4. En un experiment, 300 cm3 de vapor d’aigua són a 1 atm de pressió 150ºC.
Quin és el volum a condicions normals?
Solució.
Vcn V1 273K
= Vcn = 300cm3· = 194cm3
Tcn T1 423K

13
Exercici 4. Calculeu el volum d’un mol de qualsevol gas a 0º i 1 bar de pressió.
Solució. 22,68 L

4.5 Llei de Graham (1829)

Llei formulada pel químic escocès Thomas Graham (1805-1869):
“Si diversos gasos es difonen per una paret porosa a la mateixa temperatura i a la mateixa
pressió, les velocitats de difusió són inversament proporcionals a les arrels quadrades de
les seves densitats.”
El procés pel qual les molècules d’un gas es dispersen gradualment entre les molècules
d’un altre gas s’anomena difusió.
Quan els gasos s’escapen a través dels petits orificis o porus d’una placa porosa o
membrana cap al buit, el procés se’n diu efusió.

Il·lustració10: a) les molècules de H2 en ser més lleugeres que les de O2 difonen més ràpid.
b) intercanvi aire exterior i interior d'una casa

14
Il·lustració 11: Efusió de gasos i Thomas Graham

La velocitat de difusió d’un cas és inversament proporcional a l’arrel quadrada de la seva

massa molecular.
Conegudes les densitats de dos gasos a igual P i T, hom pot calcular la velocitat relativa
de difusió d’un gas respecte de l’aire.
v1 d2
=
v2 d1

on d1, d2: densitats del gas 1 i del gas 2

v1, v2: velocitats del gas 1 i del gas 2.
Aquesta llei s’acostuma a utilitzar amb una
formulació una mica diferent. La veurem amb
més detall més endavant.
P·M 2
v1 R·T
= Si tenim la mateixa
v2 P·M 1
Il·lustració 12: HCl més lentes i NH3 més ràpides
R·T
P i T per als dos gasos, llavors tindrem:
v1 M2
= on M1, M2: massa
v2 M1
molecular del gas 1 i del gas 2.

4.6 Llei de Dalton de les pressions parcials (1801)

Fins ara, les lleis que hem anat veient les referíem a un sol
gas, però aquesta llei fa referència al comportament de cada
un dels gasos que formen una mescla comparant-los amb els
valors globals observables. Il·lustració13: Mescla de gasos
El terme pressió parcial vol dir la pressió que faria el gas en
qüestió, suposant que ell sol ocupés tot el volum del recipient
on és la mescla. Es representa per Pi (pressió parcial del gas “i” en una mescla de “n”
gasos).

15
La llei diu:
“Quan diversos gasos són mesclats en un recipient de volum V a temperatura T, fan una
pressió total observable P igual a la suma de les pressions parcials de cada component
de la mescla.”

P1 + P2 = i =1 Pi = P
n
És a dir, matemàticament:

De la definició de pressió parcial en deduïm una relació més: Pi és la pressió del gas i (ni
mols) i ocupa el volum total V a la temperatura T. Això vol dir que per al gas i és possible
escriure l’equació general així:
Pi V = ni R T
Si considerem que per tota la mescla de gas l’equació és
PV=nRT (P = pressió total; n = mols totals)
que juntament amb l’anterior permet de deduir la quarta relació important en una mescla:
Pi V niRT
=
PV nRT
Dividint terme a terme queda
Pi ni
=
P n
ni
i com que = X i (fracció molar del gas i) queda Pi = Xi P.
n
Exemple 5. A 100ºC i 600 tor (600 mm Hg), una mescla gasosa té 50% d’heli en pes i la
resta de xenó, quines són les pressions parcials de l’heli i el xenó?
Solució. Si la massa de la mescla té 50% d’heli i 50% de xenó, vol dir que per una massa
M M
M hi ha d’heli i de xenó.
2 2
La fracció molar de cada un serà
M
g
2 1
4g·mol −1He 4 0,25
XHe = = = = 0,97
M M 1
+ 131,3 0,25 + 0,00761
1
g g 4
2 + 2
4g·mol −1He 131,3mol −1Xe

XXe = 1 – XHe = 1 – 0,97 = 0,03

i per la relació de la llei de Dalton que diu Pi = Xi P tindrem
PHe = 0,97 · 600 torr = 582 torr
Per l’expressió P = Σ Pi quedarà, en aquest cas,
P = PHe + PXe ; 600 torr = 582 torr + PXe
1atm
PXe = 18 torr ; PXe = 18 mmHg = 0,0237atm
760mmHg

16
Exercici 5. En un experiment en què hom produeix oxigen, el recollim a 25ºC en una
ampolla capgirada en una cubeta plena d’aigua com la de la figura. Quan el nivell d’aigua
de l’ampolla ha baixat fins al de la cubeta, el volum del gas recollit és 1750 mℓ. Quants
mols d’oxigen s’han recollit? Dada: a 25ºC, la pressió de vapor d’aigua és de 23,8 torr.
Solució. 0,0694 mols de O2.

17
4.7 Llei d’Amagat dels volums parcials (1893)
Émilie Hilaire Amagat (1841-1915) fou un físic francès que investigà fluids. Una de les
seves troballes fou aquesta llei que porta el seu nom.
“El volum total d’una mescla de gasos a una pressió i temperatura donades, és la suma
dels volums que tindrien els gasos per separat a aquesta mateixa pressió i temperatura.”
Aquesta llei condueix a les relacions següents, molt similars a les de la llei de Dalton, però
enlloc de referir-se a les pressions parcials ho fa als volums:


n
i =1
Vi = VT ; PT Vi = ni R T

Hi ha una relació entre el percentatge en volum i la fracció molar que cal tenir present.
Per a tota la mescla PT VT = n T R T
Per al gas a PT Va = n a R T
Dividint membre per membre,
Va na
= = X a ; Va = Xa V
VT nT

Així doncs, sempre que en una mescla de gas tinguem el percentatge en volum d’un gas,
tenim la fracció molar d’aquest si el passem a tant per u.

Exercici 6. Un recipient de vidre té 1 mol d’hidrogen i 2 mols d’oxigen a la temperatura i

pressió normals, és a dir, 273 K i 1 atmosfera. Calculeu la pressió parcial de cada gas i
expresseu la composició de la mescla en tant per cent en volum i en massa.
Solució. PH2 = 1 atm. PO 2 = 2 atm. 33,33% H2 . 66,6% O2 . 3% H2 . 97% O2 .
3 3

18
Exemple 6. Un gas natural té la composició següent expressada en tant per cent en
volum: Metà 83,5%, età 12,5% i nitrogen 4,0%.
Calculeu la composició percentual molar i percentual en pes.
Solució.
mols de gas i V
A) % molar = ·100 ; Això és el % en volum ja que i = Xi
mols totals VT

83,5% molar de CH4; 12,5% molar de C2H6; 4,0% molar de N2.

B) La fracció molar d’un component es pot interpretar com els mols d’aquest component
per mol de mescla.
mols CH4
XCH 4 = 0,835
mols de mescla

mols C2H6
XC 2H6 = 0,125
mols de mescla

mols N2
XN2 = 0,835
mols de mescla

transformant els mols a grams, dividint pels grams de mescla i multiplicant per cent,
tindrem el % en pes.
0,835 mols CH4 16 g CH4
·
mols mescla mols CH4
% CH4 en pes = ...
mols CH4 16 g CH4 mols C2H6 30 g C2H6
0,835 · + 0,125 · +
mols mescla mols CH4 mols mescla mols C2H6

... 13,36 g CH4

... · 100 g de mescla = · 100 g mescla =
mols N2 28 g N2 18,23 g mescla
+ 0,04 ·
mols mescla mol N2

= 73% de CH4.
El percentatge del C2H6 el calculem de la mateixa manera però prescindim de les
unitats puix que ja sabem com van.
0,125 · 30
% CH4 en pes = ·100 = 20% de C2H6
0,125 · 30 + 0,835 · 16 + 0,04 · 28

El percentatge de N2 el podem calcular restant els altres de cent.

% N2 en pes = 100 – 73 – 20 = 7% de N2.

19
5. Teoria cinètica-molecular dels gasos
Els primers intents per a explicar les propietats dels gasos i justificar teòricament les lleis
es deuen a Daniel Bernoulli (1700-1772). El 1738, Bernoulli va explicar algunes de les lleis
dels gasos, com ara la llei de Boyle, pressuposant que els gasos eren formats per
partícules que es movien lliurement i topaven entre elles i amb les parets del recipient.
Després, les seves idees foren desenvolupades per Waterston, Krönig i Clausius (1857) i
les perfilaren en forma matemàtica precisa Maxwell (1860) i Boltzmann (1868), els quals
van enunciar la teoria cinètica molecular dels gasos, explicació basada en el moviment de
les molècules.

5.1 Postulats bàsics de la teoria cinètica-molecular

1. Els gasos estan constituïts per partícules extremadament petites anomenades
molècules, en ràpid i incessant moviment.
2. Les molècules es mouen en ziga-zaga a velocitats individuals compreses entre 0 i ,
sense direccions privilegiades, és a dir, caòticament, amb moviment rectilini
uniforme, en el seu moviment les molècules xoquen entre elles freqüentment.
3. La pressió que fa el gas contra les parets del recipient que el conté és conseqüència
dels xocs de les molècules contra aquestes parets.
4. Els xocs de les molècules entre elles i amb les parets del recipient són perfectament
elàstics.
5. Les forces d’atracció entre molècules en els gasos ideals són nul·les, puix que les
molècules es troben a distàncies molt grans en relació a les seves masses.
m·m'
F= : d2  m·m' → F = 0
d2
6. El volum ocupat per la massa de gas és negligible comparat amb el volum del
recipient. Això vol dir que el volum que tindrien les molècules de gas si les ajuntéssim
fins a tocar-se, seria tan petit que el podem negligir enfront del volum del recipient que
conté el gas.

7. L’energia calorífica del gas és l’energia mecànica (cinètica) de les seves molècules.
8. L’energia cinètica mitjana de translació de les molècules és directament
proporcional a la temperatura absoluta. És la mateixa per a tots els gasos si són a la
mateixa temperatura. Ec = 12 m v 2 . Si T = 0 K → Ec = 0 → v = 0.
Com més ràpid es mouen les molècules, més alta és la temperatura del gas. Segons
aquest postulat, al zero absolut 0 K, la matèria no té energia cinètica.

20
5.2 Fonaments dels postulats

Il·lustració 13: a) Moviment caòtic de les molècules c) volumen molar negligible respecte recipient
ments dels
b) (al mig) postulats
pressió del gas (xoc contra parets) i xocs elàstics entre molècules

Tot seguit veurem algunes raons que portaren als anteriors postulats.
Cal admetre que els xocs són elàstics perquè la matèria del gas no se sedimenta, cosa
que passaria si perdés velocitat a causa de xocs inelàstics, perdria energia i es tornaria
líquid.
Cal admetre que el volum ocupat pel gas és negligible respecte al volum del recipient,
perquè el gas és extraordinàriament compressible.
Cal admetre que les forces de cohesió són molt petites, perquè el gas es pot expansionar
indefinidament.

Il·lustració 14: a) Moviment molecular dels gasos b) James Clerk Maxwell i c) Ludwig Boltzmann

21
5.3 Equació que relaciona les variables d’un gas a partir de la teoria
cinètica
La hipòtesi cinètica-molecular, per esdevenir teoria, ha d’explicar el comportament dels
gasos ideals tant qualitativament com quantitativament. Tot seguit deduirem una
expressió matemàtica que ha de coincidir amb les lleis experimentals en imposar-li les
condicions en què les lleis fores descobertes.
Considerem un recipient que suposarem cúbic per fer més senzill el càlcul. La longitud de
l’aresta és I; suposarem que el recipient té una sola molècula de massa m que es mou
amb velocitat v de components vx, vy, vz paral·leles a les arestes de la caixa x, y, z.

Il·lustració 15: moviment molecular i components de la velocitat: vx, vy i vz

Examinem primer què passa quan la molècula rebota en xocar contra la paret yz,
perpendicular a l’eix x. En aquesta direcció, les components de la velocitat en y i z no
varien. Per tant, podem considerar només vx. La pressió, P, és força per unitat d’àrea:
F x Fx
Px = = 2 on L: longitud de l’aresta del cub.
S L
Una manera d’obtenir la força que fa l’impacte de la molècula és conèixer la variació de la
quantitat de moviment (p) de la molècula en el temps. Recordem:
dp p
F= o bé F =
dt t
on p: quantitat de moviment. Per tant, en la direcció x, tindrem: px = m · vx.
p x
En el nostre cas, F = .
t
Si la molècula xoca contra la paret yz amb velocitat –vx, surt amb velocitat vx puix que el
xoc és elàstic. Això significa que la quantitat de moviment varia 2mvx ja que:
px = pxf – pxi = m vx – [m (–vx)] = 2 m vx
Aquesta variació de quantitat de moviment es produeix cada cop que la molècula torna i
xoca després de rebotar a l’altra paret. Tenint en compte que la velocitat sempre és vx i
que el xoc és instantani, el temps que tarda a produir la variació de px el podem obtenir
per l’equació e = v·t. En el nostre cas, 2L = vx·t.

22
 2L
L’espai és dues vegades l’aresta de la caixa, anar i tornar, el temps serà: t =
Vx
Fx quedarà doncs
p x 2mv x mv 2
Fx = = =
t 2L L
vx
i la pressió, P, sobre la paret yz:
mv 2
F F mv 2 mv x2
Px = x = 2x = L2 = 3x = mvx2/V Px =
S L L L V
on V: volum del recipient.
Per a cada paret zx, yz podem fer el raonament similar i obtindrem
mv y2 mv z2
Py = i Pz =
V V
Si la caixa té N molècules, tindrem:
mv~x2 mv~y2 mv~z2
Px = N Py = N Pz = N
V V V
on ~
v 2x, ~
v 2y, ~
v z2 : mitjanes dels quadrats de les components de la velocitat. Això es fa per
assignar a les molècules del gas que es mouen amb velocitats molt diferents unes
d’altres una velocitat mitjana per a totes igual.
Si el moviment de les molècules individuals és a l’atzar i sense relació d’un amb altres, el
valor mitjà de les velocitats en cada direcció ha de coincidir; doncs no hi ha direccions
privilegiades.
1 2
~
v 2x = ~
v 2y = ~
v z2 , i com que ~
v2 = ~
v 2x + ~ v z2 , llavors ~
v 2y + ~ v 2x = ~
v 2y = ~
v z2 = ~v
3
La primera conseqüència serà que la pressió ha de ser la mateixa en cada paret, cosa
que és certa fins i tot en gasos reals.
Podem escriure Px, Py, Pz en funció de v2:
N mv~ 2 N mv~ 2 N mv~ 2
Px = Py = Pz =
3 V 3 V 3 V
N mv~ 2 N
i Px = Py = Pz = = P o també PV = mv~ 2 , que és l’equació que volíem obtenir.
3 V 3

5.4 Velocitat mitjana de les molècules d’un gas ideal

El càlcul de la velocitat mitjana el farem per a un mol de gas. Així, N és el nombre
d’Avogadro i NA· m és el pes molecular del gas (M), ja que és la massa d’una molècula
(m) pel nombre d’Avogadro en molècules (L=NA = 6,023 1023).

23
Per altra banda, segons l’equació dels gasos ideals i per a un mol de gas, tenim que
P· V = R · T (observa que n=1mol)
Considerant les dues equacions a la vegada,
P·V = RT i
1
P·V = Mv~ 2
3
Obtenim l’expressió de la velocitat:
1 3RT
P·V = Mv~ 2 = RT → v~ 2 =
3 M
3RT
v~ =
M
J Kg
Cal utilitzar unitats del SI així: R serà: R = 8,31 ; T vindrà en K ; i M en .
mol·K mol
La velocitat molecular mitjana és directament proporcional a l’arrel quadrada de la
temperatura i inversament proporcional a l’arrel quadrada del pes molecular i no depèn de
la pressió del gas. Cal tenir en compte que aquesta velocitat és mitjana i que tota fase
gasos té un ampli rang de velocitats moleculars.

Exemple 7. Calculeu la velocitat mitjana de les molècules d’oxigen i de les d’hidrogen a

25ºC. Compareu aquestes velocitats.
Solució per a l’oxigen:
~ 3(8,314 Kg m 2 s −2 mol −1 K −1 ) · (298 K )
v O2( 25 º C ) = = 2,32 · 10 5 m 2 s −2 = 482 ms −1
0,0320 Kg mol −1

Cal recordar que R = 8,314 J·mol–1 K–1 = 8,314 Kg m2 s–2 mol–1 K–1
Solució per a l’hidrogen
~ 3(8,314 Kg m 2 s −2 mol −1 K −1 ) · (298 K )
v H2( 25 º C ) = = 1,92 · 10 3 ms −1
2,02 · 10 −3 Kg mol −1
~
v H2( 25 ºC ) 1,92 · 10 3 ms −1
~ = = 3,98
v O2 ( 25 º C ) 482ms −1
~
v H2  4~
v O2 . Les molècules d’hidrogen es mouen aproximadament 4 cops més ràpides que
les d’oxigen.

24
5.5 Distribució de velocitats moleculars
3RT
L’equació v~ = ens permet calcular la velocitat molecular mitjana, però les velocitats
M
de les molècules d’un gas presenten un ampli ventall de valors.
Quan es representa la distribució de velocitats moleculars obtenim una corba per aquesta
funció, calculada teòricament per primera vegada el 1860 pel científic escocès James
Clerk Maxwell (1831-1879) i posteriorment el 1868 pel físic austríac Ludwig Boltzmann
(1844-1906), el qual es pot considerar el pare de la termodinàmica estadística. En honor a
ells, la funció es coneix com a distribució de Maxwell-Boltzmann.
Vegem els gràfics següents:

Il·lustració 16: a) Distribució v moleculars de dos gasos A (més M) i B (menys pesant) a mateixa T.
b) distribució velocitats pel gas més pesant, A, a diferents T

A la figura a veiem que els gasos amb més massa molecular (B) presenten distribucions
de velocitat més amples que els més lleugers (A).
A la figura b veiem que a baixes temperatures hi ha menys dispersió; les velocitats són
més pròximes a la velocitat mitjana. A altes temperatures la corba s’aplana.
La temperatura és una mesura del moviment molecular, de l’energia cinètica mitjana que
tenen les molècules.

Així, si disposem de dos gasos, un a 200K i l’altre a

400K, el doble l’energia cinètica mitjana del primer
gas serà la meitat de la del segon.

25
Il·lustració 17: distrib veloc pels gasos nobles
Exercici 7. A 0ºC i 105 Pa = 1bar de pressió, els volums molars de diferents gasos no és
el valor 22,7 L/mol. Calculeu amb l’equació d’estat P·V=1RT, tot i que podem considerar
22,7 L/mol una aproximació raonable per a molts gasos.

5.6 Gasos reals. Forces intermoleculars

Les dades experimentals de les pressions, els volums i les temperatures dels gasos
indiquen que la llei dels gasos ideals no es compleix mai amb exactitud. Les desviacions
són més significatives a mesura que la pressió s’ eleva (P altes) i a mesura que les
temperatures disminueixen (T baixes)

Il·lustració 18: a) gas a T baixa i a T alta (perill de liqüar si baixem molt la T) i

b) gas a P baixa i alta (perill de liqüar si pujem molt la P)

• A pressions elevades deixa de ser cert el

postulat 6 de la teoria cinètica; les molècules es
troben molt a prop les unes de les altres i el seu
volum passa a ser una part significativa del volum
del recipient. Les molècules no tenen tot el volum
del recipient per moure’s.
• A temperatures baixes les forces intermoleculars
no es poden negligir com hem fet al postulat 5 de
la teoria cinètica. Hi ha forces de tipus gravitatori i
forces de tipus electrostàtic que encara són més
importants (les estudiarem al tema d’enllaç). Quan
una molècula és a prop de la paret, les forces Il·lustració 19: a P altes el V lliure
pel gas es redueix
26
 d’atracció exercides per les molècules veïnes no
s’equilibren i tendeixen a allunyar-la de la paret. Això
fa que l’impacte sigui menor de l’esperat per a un gas
ideal. El gas fa menys pressió de l’esperada
teòricament.
Tenint en compte aquestes dues desviacions es
construeixen equacions com la de Johannes Van der Waals
(1873) amb una millor aproximació experimental per a gasos
reals:
n2a
( P + 2 )(V − nb) = nRT
v
Les lletres a, b representen constants que depenen de cada
gas. Les altres lletres representen el mateix que a l’equació
dels gasos ideals. A la taula següent podeu trobar alguns
valors d’aquestes constants en unitats S I.
Il·lustració 20: efecte de les F
Gas a /L·bar·mol–2 b /L· mol–1 d'atracció intermoleculars sobre la
He 0,0344 0,0234 P del gas. La molècula que
s'apropa a la paret és frenada per
H2 0,247 0,0266 l'atracció de les veïnes, xoca amb
O2 1,378 0,0318 menys F i per tant fa menys P
N2 1,408 0,0391
CH4 2,283 0,0428
CO2 3,640 0,0427
H2O 5,536 0,0305

Exercici 8. Un recipient de 200 litres conté O2 i Ar. La densitat de la mescla de gasos

ideals és 1,6 mg/cm3 a 1 atmosfera i 0ºC. Trobeu el nombre de mols i la pressió parcial de
cada gas. Si el recipient té un forat, justifiqueu si variarà la composició de la mescla.
Solució. 4,65 mols O2; 4,28 mols Ar. PO2=0,52 atm; PAr=0,48 atm. Augmenta l’Ar.

27
Exercici 9: Quan es mesura experimentalment el volum que ocupa un mol de gas, en
determinades condicions de pressió i temperatura, s’obtenen les següents dades:
Volum molar de gasos reals, a 0 ºC i 1,00·105 Pa

a) Quin seria el volum molar d’un gas ideal, a 0 oC i 1,00 ·105 Pa? En quines condicions
de pressió i temperatura, el comportament dels gasos reals és molt semblant al dels
gasos ideals? Justifiqueu la resposta a partir de la teoria cinètica-molecular dels gasos.
b) Perquè creus que l’amoníac es desvia més del comportament ideal que l’hidrogen?
Dades. R = 8,31 J · K-1 · mol-1 (PAU, 2010, nous continguts)

28
5.7 Cromatografia de gasos
La cromatografia de gasos (GC) és una tècnica de separació de mescles de productes
volàtils o semivolàtils. Molts de cops la mescla a separar és orgànica.
La mescla s’introdueix en el punt d’injecció del cromatògraf on es volatilitza gràcies a un
pirolitzador, i els vapors formats són arrossegats per un gas inert i termoestable
usualment N2, Ar, He, H2, mai ni oxigen ni aigua a una columna cromatogràfica. El diferent
grau d’interacció dels diversos components de la mescla amb la fase estacionària de la
columna líquida, en funció de la polaritat i la massa molecular, en permet la separació.
Finalment, els components separats poden ser detectats, caracteritzats i quantificats
emprant diversos detectors.
Aquesta tècnica que té una gran quantitat d’aplicacions en multitud de camps, sovint va
acompanyada de l’espectrometria de masses (EM). Així, la GC+EM permet separar els
components d’una mescla i després analitzar cada component amb l’espectròmetre de
masses.
Així sabrem: quants components té la mescla i en quina proporció cadascun (GC), i
quines substàncies són cadascun dels components gràcies al programari que ens permet
identificar els fragments moleculars de cada compost (EM). Veurem amb detall
l’espectrometria de masses en el tema de l’estructura atòmica.

Il·lustració 21: a) Cromatògraf de Gasos b) Espectròmetre de masses (EM) c) GC+ME

Cromatògraf de Gasos
Espectròmetre de masses
29
6. Estequiometria
Després d’aquesta anàlisi històrica de la Química estem en condicions de resoldre alguns
problemes pràctics que trobem en considerar quantitats en fórmules i canvis químics.
La paraula estequiometria fa referència als diferents components d’una substància i a les
relacions quantitatives que existeixen entre ells. Hom pot emprar en dos sentits aquest
mot. En primer lloc es parla de composició estequiomètrica fent referència a les
proporcions en què es troben els elements que formen un compost. En segon lloc, hom
parla de l’estequiometria d’una reacció quan es fa referència a les proporcions en què
reaccionen els elements o compostos i les quantitats de productes que es formen.
Es calcula la composició estequiomètrica d’un compost a partir de la fórmula, i
l’estequiometria d’una reacció a partir de l’equació química ajustada.

6.1 Estequiometria d’una reacció

Aquest apartat ens permetrà de resoldre problemes d’estequiometria en el segon sentit en
què s’empra el mot, però abans parlarem una mica de les reaccions, de com les hem
d’ajustar i del mitjà en què tenen lloc.

6.1.1 Equació química

L’equació química constitueix el llenguatge bàsic de la química. Qualitativament, ens diu
el que succeeix quan es mesclen dos o més reactius químics. Quantitativament, quina
quantitat de reactiu combina amb l’altre i quines quantitats de productes s’obtenen.
En una primera aproximació, classificarem les equacions químiques en quatre grups,
d’acord amb el tipus de reaccions que representen.
1. Síntesi o formació de compostos a partir d’elements.
Fe + Cl2 → FeCl2
2. Descomposició.
CaCO3 → CaO + CO2
3.a) Metàtesi o intercanvi de compostos.
Na2CO3 + Ca(NO3)2 → CaCO3(s) + NaNO3
3.b) Neutralització o reacció d’àcid-base (transferència de protons).
H2SO4 + 2K(OH) → K2SO4 + 2H2O
4.a) Redox o transferència d’electrons
K2SO3 + 1/2O2 → K2SO4
4.b) Combustió (redox)
CH4 + 2O2 → CO2 + 2H2O
Cal tenir en compte que hi ha reaccions que corresponen a més d’una de les categories
anomenades o que resulten difícils de classificar.

30
Hem de diferenciar entre dues formes d’escriure les equacions. La forma molecular i la
forma iònica. En la primera, totes les espècies que intervenen en la reacció es
representen com a molècules neutres, prescindint de la seva estructura real. Per exemple,
N2(g) + 3H2(g) → 2NH3(g)
En l’anterior equació, tots els compostos participants són molècules. Ara bé, en moltes
reaccions hi intervenen compostos iònics en dissolució, per exemple:
2KMnO4(aq) + 10FeSO4(aq) + 8H2SO4(aq) →
→ 2MnSO4(aq) + 5Fe(SO4)3(aq) + 8H2O(ℓ) + 1K2SO4(aq)
En aquests casos, és molt millor, i més correcte, d’incloure, només, en l’equació aquells
ions que participen realment en la reacció.
MnO4−( aq ) + Fe(+aq2 ) + 2 H (+aq ) → Mn(+aq ) + Fe(+aq3 ) + H 2 O(  )

Els ions com ara el K+ que acompanya el permanganat MnO4- s’anomenen ions
espectadors.
Aquestes equacions així obtingudes s’anomenen iòniques. Cal tenir en compte que totes
les sals en dissolució es consideren totalment ionitzades. Molts compostos iònics tenen un
metall ionitzat (Na+, K+, Ca2+, Li+...) i un anió derivat d’un àcid ( Cl− , SO24− , NO3− , ClO−4 ... ).
Tot seguit intercalem una taula de ions positius i negatius més corrents que cal manejar.
Anions (ions negatius)
anió fórmula àcid d’origen fórmula òxid no metall fórmula
( = anhídrid )

Hidrur H- Hidrogen H2
Òxid O2– Aigua H2O
Hidròxid OH– Aigua H2O
Peròxid O22– Peròxid H2O2
d’hidrogen
Fluorur F– Fluorhídric HF
Clorur Cl– Clorhídric HCl
Bromur Br– Bromhídric HBr
Iodur I– Iodhídric HI
Nitrat NO3– Nítric HNO3 Òxid de nitrogen(V) N2O5
Nitrit NO2– Nitrós HNO2 Òxid de nitrogen(III) N2O3
Nitrur N3– Amoníac NH3
Sulfat SO42– Sulfúric H2SO4 Triòxid de sofre SO3
Sulfit SO32– Sulfurós H2SO3 Diòxid de sofre SO2
Sulfur S2– Sulfhídric H2S
Carbonat CO32– Carbònic H2CO3 Diòxid de carboni CO2
Acetat CH3COO– Acètic CH3COOH
Oxalat C2O42– Oxàlic H2C2O4
Cianur CN– Cianhídric HCN
Fosfat PO43– Fosfòric H3PO4 Òxid de fósfor(V) P2O5
Cromat CrO42– Cròmic H2CrO4 Òxid de crom(VI) CrO3
Dicromat Cr2O72– Dicròmic H2CrO7
Permanganat MnO4– Permangànic HMnO4 Òxid de manganès(VII) Mn2O7

31
Cations (ions positius)
element ió o ions usuals
nom símbol nom símbol
Hidrogen H Ió hidrogen H+
Ió hidroni H3O+
Ió amoni NH4+
Liti Li Ió liti Li+
Sodi Na Ió sodi Na+
Potassi K Ió potassi K+
Magnesi Mg Ió magnesi Mg+2
Calci Ca Ió calci Ca+2
Estronci Sr Ió estronci Sr+2
Bari Ba Ió bari Ba+2
Zinc Zn Ió zinc Zn+2
Alumini Al Ió alumini Al+3
Crom Cr Crom(III) Cr+3
Manganès Mn Manganès(II) Mn+2
Ferro Fe Ferro(II) Fe+2
Ferro(III) Fe+3
Cobalt Co Cobalt(II) Co+2
Níquel Ni Níquel(II) Ni+2
Coure Cu Coure(I) Cu+
Coure(II) Cu+2
Plata Ag Plata(I) Ag+
Estany Sn Estany(II) Sn+2
Estany(IV) Sn+4
Mercuri Hg Mercuri(I) Hg2+2
Mercuri(II) Hg+2
Plom Pb Plom(II) Pb+2
Or Au Or (I) Au+
Or (III) Au+3

En moltes sals de sodi i de potassi, els ions Na+ i K+ només tenen la utilitat d’equilibrar
ions negatius dels que estudiem a la química. Quan hom ha dissolt una sal en aigua i
queden en llibertat ions podem oblidar, generalment, els ions Na + i K+ (ions espectadors).
Tot seguit escriurem en forma iònica les equacions de la pàg. 30.
3.a) L’equació molecular era
Na2CO3 + Ca(NO3)2 → CaCO3(s) + NaNO3
L’equació iònica serà
CO32– + Ca2+ → CaCO3(s)
No inclourem els ions Na+ ni NO3– doncs no experimenten cap reacció.
3.b) L’equació molecular era
H2SO4 + 2K(OH) → K2SO4 + 2H2O

32
 L’equació iònica serà
2H+ + 2(OH–) → 2H2O
Els ions SO42– i K+ tampoc no sofreixen cap transformació.
4.a) L’equació molecular era
K2SO3 + ½O2 → K2SO4
L’equació iònica serà
SO32– + ½O2 → SO42–
El K+ no experimenta cap reacció.
Exemple 8. Escriviu en forma iònica les equacions moleculars següents suposant que
reactius i productes estan en dissolució si hom no indica el contrari.
a) AgNO3 + KCl → AgCl(s) + KNO3
b) Ca(OH)2(s) + 2HNO3 → Ca(NO3)2 + 2H2O
c) 2KMnO4 + 16HCl → 2KCl + 2MnCl2 + 5Cl2(g) + 8H2O
Solució.

Escriurem les fórmules de totes les substàncies iòniques en forma de ions i després
eliminarem de cada banda de l’equació tots aquells ions inalterats.
a) Ag+ + NO3– + K+ + Cl– → AgCl(s) + K+ + NO3–
i queda:
Ag+ + Cl– → AgCl(s)
b) Ca(OH)2(s) + 2H+ + 2NO3– → Ca2+ + 2NO3– + 2H2O
i la reacció iònica serà:
Ca(OH)2 + 2H+ → Ca2+ + 2H2O
c) 2K+ + 2MnO4– + 16H+ + 16Cl– → 2K+ + 2Cl– + 2Mn2+ + 4Cl– + 5Cl2 + 8H2O
i queda:
2MnO4– + 16H+ + 10Cl– → 2Mn2+ + 5Cl2(g) + 8H2O

Cal tenir en compte alguns aspectes relacionats amb aquests problemes.

1. Encara que alguns sòlids com el clorur d’argent, AgCl, i l’hidròxid de calci, Ca(OH) 2,
tenen ions, en escriure les equacions iòniques hom no els separa en aquests ions
perquè resten fortament units en el sòlid. Es tracta de compostos molt insolubles en
aigua. Només s’escriuen com a ions aquelles espècies que hom troba en dissolució
totalment ionitzades.
2. Si bé els àcids minerals forts com l’àcid clorhídric, HCl, l’àcid nítric, HNO 3, i l’àcid
sulfúric, H2SO4, poden existir com a molècules covalents, considerarem que en
dissolució es troben totalment ionitzades. (Això significa una simplificació per a H 2SO4,
ja que si bé el primer H+ ho està totalment de dissociat, només una part de les
molècules de H2SO4, tenen el segon H+ trencat en aigua.)

33
3. Moltes vegades hom comet l’error de separar un compost en dues o més parts que no
corresponen a l’espècie original. Així, en l’equació anterior podríem escriure MnCl2
sense adonar-nos de la falta de compensació de la càrrega. El correcte és Mn +2 + 2Cl–.
Evitareu aquest error familiaritzant-vos amb les fórmules dels ions més corrents i no
oblidant-vos que la divisió d’una sal o d’un compost neutre ha de proporcionar igual
quantitat de càrregues positives que de negatives.

6.1.2 Ajustatge o igualació d’equacions químiques

Dels quatre tipus d’equacions que hem vist, es poden ajustar les equacions corresponents
als tres primers, emprant el sentit comú, prenent les quantitats adequades de reactius per
una quantitat determinada de productes.
Exemple 9
a) Si + Cl2 → Si2Cl6
b) As + S → As2S3
c) PCl5 + H2O → H3PO4 + HCl
d) Ag2SO4 + BaCl2 → AgCl(s) + BaSO4(s)
e) Ca(OH)2(s) + H3PO4 → Ca3(PO4)2 + H2O (neutralització àcid-base)
f) NH3 + H2SO4 → (NH4)2SO4
Solució.

a) Si + Cl2 → Si2Cl6
b) As + S → As2S3
c) El P ja el tenim ajustat. Per ajustar el clor hem de posar un 5 davant de HCl i queda
l’hidrogen que s’ajusta amb 4 molècules d’aigua.
L’oxigen s’ajusta sol i serveix per a veure si ho hem fet bé.
PCl5 + 4H2O → H3PO4 + 5HCl
d) El Ba, el S i el O estan ajustats. Per ajustar la plata Ag, hem de posar un 2 davant
de AgCl i el Cl queda ajustat.
Ag2SO4 + BaCl2 → 2AgCl(s) + BaSO4(s)
e) Aquí no en tenim cap d’ajustat. Comencem pel Ca i posem un 3 davant de
Ca(OH)2(s) i continuem amb el grup fosfat PO43– que porta un 2. Per tant, posem 2
davant H3PO4. Llavors ajustem l’hidrogen posant 6 davant l’aigua i l’oxigen queda
ajustat. La clau de la neutralització àcid-base és fer coincidir el nombre de H+ de
l’àcid amb el nombre de OH– de la base. Un cop equilibrats serà el mateix nombre
d’aigües a l’altre costat. 6OH– + 6H+ → 6H2O.
3Ca(OH)2(s) + 2H3PO4 → Ca3(PO4)2 + 6H2O
f) 2NH3 + H2SO4 → (NH4)2SO4
Posant un 2 davant l’amoníac queda ajustada l’equació.

34
El problema de l’ajustatge d’equacions se’ns planteja amb les redox. Farem l’estudi
d’aquestes reaccions en un tema a part, però podem trobar un mètode per ajustar-ne les
equacions. Hi ha dos mètodes per ajustar equacions redox. L’un és útil en aquells
processos que no tenen lloc en dissolució; s’anomena mètode del nombre d’oxidació.
L’altre és el mètode del ió-electró i és útil en reaccions iòniques en dissolució. Ens
centrarem només a repassar el mètode del ió-electró.

Mètode del “ió-electró”

L’oxidació i la reducció es presenten com si tinguessin lloc per separat i després es sumen
les dues semireaccions. El mètode presenta petites variacions segons el medi de reacció.
En medi àcid ajustem l’oxigen amb H+ i H2O, mentre que en medi bàsic utilitzem OH– i
H2O.
Medi àcid
Exemple 10 Ajustatge de l’oxidació del iodur amb dicromat en presència d’àcid perclòric:
K2Cr2O7 + HI + HClO4 → I2 + Cr(ClO4)3 + KClO4 + H2O
Ionitzem l’equació, eliminem els ions espectadors i identifiquem l’oxidant i el reductor.
2K+ Cr2O7-2 + H+ I– + H+ ClO4– → I2 + Cr+3 3ClO4– + K+ ClO4– + H2O
Cr2O7-2 → Cr+3 (reducció)
oxidant
2 I– → I2 (oxidació)
reductor
Ajustem les semireaccions d’oxidació i de reducció: ajustem l’oxidant i el reductor,
ajustem l’oxigen amb H+ i H2O, completem la càrrega de cada semireacció amb
electrons, multipliquem cada semireacció pel nombre que iguali els electrons cedits
pel reductor a l’oxidant i sumem les dues semireaccions per obtenir l’equació iònica
ajustada.
Reducció: Oxidació:
Cr2O7–2 → 2Cr+3 2I– → I2
Cr2O7–2 → 2Cr+3 + 7H2O 2I– → I2 + 2e–
Cr2O7–2 + 14H+ → 2Cr+3 + 7H2O
Cr2O7–2 + 14H+ + 6e– → 2Cr+3 + 7H2O
Cr2O7–2 + 14H+ + 6e– → 2Cr+3 + 7H2O
3 (2I– → I2 + 2e–)
Cr2O7–2 + 14H+ + 6I– → 2Cr+3 + 7H2O + 3I2

Completem l’equació iònica amb els ions espectadors per obtenir l’equació molecular
ajustada.

1K2Cr2O7 + 6HI + 8HClO4 → 3I2 + 2Cr(ClO4)3 + 2KClO4 + 7H2O

14–6, falten 8H+ a ull

35
Exercici 10. Ajusta la reacció en medi àcid pel mètode del ió-electró.
FeSO4 + KMnO4 + H2SO4 → Fe2(SO4)3 + MnSO4 + K2SO4 + H2O
Solució. reactius 10, 2, 8; productes 5, 2, 1, 8.

36
6.1.3 Medi de reacció
Moltes reaccions tenen lloc en dissolució i d’aquestes la majoria en dissolució aquosa. Per
resoldre els problemes d’estequiometria cal repassar les formes d’expressar les
concentracions de les dissolucions. Resoldrem alguns problemes de molaritat, molalitat,
% en massa, fracció molar i, també, de pH i pOH.
Exemple. Hom dissol 10 g de sulfat de coure(II) en 100 cc d’aigua. La dissolució té una
densitat de 1,35 g/cc. Busqueu a) la molaritat, b) el % en pes, c) la molalitat i d) la fracció
molar.

a) Molaritat
10g de CuSO 4 1,35g dissolució 1000cc 1mol CuSO 4
· · · = 0,76M
110g dissolució 1cc dissolució 1 159,5g CuSO 4

b) % en pes
10g de CuSO 4
· 100g dissolució = 9,09%
110g dissolució

c) molalitat
10g de CuSO 4 1 mol CuSO 4 1000g dissolvent
· · = 0,62m
100g dissolvent 159,5g CuSO 4 1Kg dissolvent

d) fracció molar
1 mol CuSO 4
Mols de solut: 10g de CuSO 4 · = 0,062mols
159,5g CuSO 4

1mol H 2 O
Mols de dissolvent: 100g H 2 O · = 5,55mols
18g H 2 O

0,062 mols de solut

Xs = = 0,011
0,062 mols de solut + 5,55 mols de dissolvent

La fracció molar del dissolvent serà Xd =1 – 0,011 = 0,989

37
Exercici 11. Disposem d’una dissolució d’àcid clorhídric en aigua del 30% en pes i de
densitat 1,15 g/cm3. Determineu:
a) La molaritat, la molalitat i la fracció molar de l’àcid.
b) el pH i el pOH de la dissolució.
Solució. a) 9,45 mols/L 11,74 mols/Kg; XHCl = 0,17
b) pH = –0,97; pOH = 14,97

38
6.2 Problemes d’estequiometria
Tot seguit veurem alguns dels problemes típics d’estequiometria de les reaccions.

6.2.1 Problemes pràctics (pràctiques magistrals)

1. Preparació de dissolucions. Pràctica a partir d’un sòlid.
Preparació de 500 cm3 de dissolució 0,1M de Na(OH) en aigua, a partir d’un hidròxid
sòlid del 96% de puresa. Càlcul i procediment. Fes un esquema.
Solució. 2,08 g.

39
2. Preparació de dissolucions. Pràctica a partir d’una solució concentrada.
Preparació de 100 cm3 d’una dissolució de 0,1 M d’àcid acètic a partir d’un vinagre que
porta 60 g d’àcid acètic per cada litre. Càlculs i procediment. Fes un esquema.
Solució. 10 cm3.

40
3. Valoracions àcid-base. Pràctica de volumetria de neutralització.
Per neutralitzar 25 cm3 d’una dissolució problema de HCl necessitem 18,7 mL d’una
dissolució 0,11M de K(OH). Determineu la concentració de la dissolució problema.
Càlculs i procediment. Fes un esquema.
Solució. 0,082 M.

41
4. Valoració redox. Pràctica.
Tenim 10 cm3 d’una dissolució de sulfat de ferro(II) hepta-hidratat en aigua:
FeSO4 · 7H2O, necessiten 8 cm3 d’una dissolució de permanganat de potassi 0,01 M
per oxidar el ferro(II) a ferro(III) en presència d’àcid sulfúric. Expliqueu el procediment
experimental i determineu la concentració de la dissolució de sulfat de ferro en g/L. Fes
un esquema.
Solució. 11,12 g/L (igualació reacció redox, exercici 10, pàgina 36)

42
6.2.2 Problemes teòrics. Exercicis
1. Reactiu limitant i reactiu en excés.
Moltes reaccions tenen lloc entre reactius presents en proporció no estequiomètrica. El
reactiu present en menor quantitat limita l’extensió de la reacció, d’acord amb la relació
de combinació. El concepte d’unitat estequiomètrica és molt útil per resoldre aquests
problemes. Utilitzarem aquesta idea a l’exercici següent.
El fòsfor reacciona amb el brom per donar tribromur de fòsfor. Fem reaccionar 50 g de
P amb 200 g de Br2. Dades: P = 31; Br = 80.
a) Quina quantitat de PBr3 obtindrem?
b) Quina substància quedarà sense reaccionar, i en quina quantitat?
Solució. a) 225,28 g; b) 24,12 g P.

43
2. Determinació de la composició de mescles i aliatges.
a) Tenim una mescla de clorur de sodi i clorur de potassi purs. Per tal de determinar-ne
la composició pesem 1,18 g, els dissolem en aigua i els fem reaccionar amb una
dissolució de nitrat de plata, de la qual cosa obtenim 2,45 g de clorur de plata
precipitat. Determineu els tants per cent de clorur de sodi i de potassi de la mescla.
Dades: Na = 23; K = 39,1; Cl = 35,5; Ag = 107,9; N = 14; O = 16.
Solució. 31% NaCl; 69% KCl.

b) Tenim un aliatge d’alumini i zenc. Fem reaccionar 1,00 g de l’aliatge amb HCl i
s’obtenen els clorurs dels metalls i H2 gas. El H2 mesurat a 300 K i 1 atmosfera
ocupa un volum d’1,2 ℓ. Calculeu la composició de l’aliatge.
Dades: Al = 27; Zn = 65,4; R = 8,31 J/K·mol.
Solució. 81% Al; 19% Zn.

44
c) Un recipient de 20,0 dm3 a 300 K de temperatura, conté inicialment 3,20 g de metà,
1,30 g d’acetilè i 19,20 g d’oxigen. S’hi fa saltar una guspira elèctrica i es produeix la
combustió. Calculeu la pressió dins del recipient després de la reacció si la
temperatura s’eleva a 450 K. Dades:. C= 12; H= 1; O= 16; R = 0,082 atm·L/K·mol.
Solució. 1,52 atmosferes.

45
6.3 Exercicis
Gasos
1. En un recipient de 10 L a la temperatura de 300 K hi ha: 0,2 mols d’oxigen, 0,2 grams
d’hidrogen i 0,2 grams d’heli.
a) Calculeu la pressió parcial de l’oxigen.
b) Quin dels tres gasos té més energia cinètica mitjana?
c) Determineu la fracció molar de l’heli.
d) Compareu les velocitats moleculars mitjanes de l’heli i de l’hidrogen.
Tots els resultats en S I. Massa atòmica: H = 1; He = 4; O = 16.
Solució. a) P =0,492 atm; b) la mateixa; c) 0,142; d) ~
v He · 2 = ~
v H2

46
2. Els cilindres d’un motor tenen un volum de 500 cm 3. S’omplen d’aire a 60ºC i a 1 atm.
Calculeu els grams de gasolina que s’han d’introduir perquè aquesta es cremi
totalment en acabar la fase de compressió. Dades:
• Gasolina: C8H18
• L’aire conté un 20% de mols d’oxigen.
• Constant dels gasos: R = 0,082 atm·L·K–1·mol–1.
• Masses atòmiques: H =1; C = 12.
Solució. 0,033 g C8H18

3. La reacció de l’amoníac amb oxigen donant monòxid de nitrogen i aigua, té lloc a l’estat
gasos. Si hom parteix d’una mescla de 10 L d’oxigen i 3 L d’amoníac, mesurats a
iguals condicions de pressió i temperatura, calculeu el volum de la mescla gasosa
després de la reacció, a les mateixes condicions de pressió i de temperatura, Raoneu
la resposta.
Reacció: 4NH3(g) + 5O2(g) → 4NO(g) + 6H2O(g)
Solució. 13,75 L.

47
4. Un recipient tancat de 6 dm3 conté una mescla de 1 gram de metà, 1 gram d’età i 10
grams d’oxigen. En saltar la guspira elèctrica els gasos reaccionen i produeixen diòxid
de carboni i vapor d’aigua. Calculeu la pressió final a l’interior del recipient si la
temperatura s’eleva fins a 250ºC.
Solució. 3 atmosferes.

48
Mescles i aliatges
5. Una mescla de magnesi i zinc pesa 2,448 grams i en reaccionar amb l’àcid diluït dóna
1,248 dm3 d’hidrogen, mesurats a 20ºC i 9,76·104 Pa. Calculeu el tant per cent de zinc
de la mescla. Dades:
Masses atòmiques: Mg = 24,3; Zn = 65,4
Constant dels gasos: R = 8,31 J·K–1·mol–1.
Solució. 80,15 % Zn

49
6. Per combustió d’1 Kg d’una mescla de metà i nitrogen s’obté 1 m 3 de diòxid de carboni
mesurat a la pressió d’1,01·105 Pa i a temperatura de 27ºC. Calculeu el tant per cent
de metà present a la mescla inicial. Dades:
Masses atòmiques: H = 1,008; C = 12,01; O = 16,00.
Constant dels gasos: R = 8,31 J·K–1·mol–1.
Solució. 65% de metà.

50
7. Una mostra de 0,560 g d’una mescla de bromur de sodi i bromur de potassi es dissol en
aigua. En afegir-hi una dissolució de nitrat de plata s’obté un precipitat de 0,970 g de
bromur de plata. Calculeu la quantitat de bromur de potassi que hi havia a la mescla
inicial. Expresseu el resultat en grams.
Dades: masses atòmiques: Na = 23; K = 39; Br = 80; Ag = 108.
Solució. 0,2124 g KBr

51
Dissolucions
8. Es disposa d’un hidròxid de sodi impurificat amb hidròxid de calci, una mostra de 0,77
g d’aquesta mescla es dissolen en aigua fins a obtenir 100 cm 3 de dissolució. Si 10,0
cm3 d’aquesta dissolució necessiten 20,0 cm3 d’àcid clorhídric, 0,1 mol·dm–3 per a
neutralitzar-se, calculeu el tant per cent en pes d’hidròxid de sodi a la mostra.
Dades: H = 1; O = 16; Na = 23; Ca = 40.
Solució. 51,9 % NaOH

52
Oxidació – Reducció
9. Igualeu les reaccions següents pel mètode del ió-electró (medi àcid).
a) Ag(s) + HNO3(aq) → AgNO3(aq) + NO(g) + H2O(I)
b) NH3(g) + O2(g) → NO(g) + H2O(g)
Solució. a) reactius 3 : 4 productes 3 : 1 : 2
b) reactius 4 : 5 productes 4 : 6

53
10. Per a obtenir diclor, Cl2, en el laboratori, podem pensar en l’oxidació del clorur en medi
àcid. Els oxidants més utilitzats són el permanganat de potassi, el diòxid de manganès
i el dicromat de potassi. Escriu les semireaccions redox de cada procés i iguala la
reacció si suposem que el ió clorur procedeix del NaCl i el medi àcid del H2SO4.

11. Escriu i iguala l’oxidació de l’aigua oxigenada per l’acció del permanganat de potassi
en medi àcid (àcid clorhídric).

54
12. Quan el iodur de crom(III) reacciona amb el clor gasós en presència d’hidròxid de
potassi, es produeix un procés redox del qual s’obté cromat de potassi, clorur de
potassi i aigua. (atenció medi bàsic!)
a) Indica l’equació d’aquest procés.
b) Escriu les dues semireaccions d’oxidació i la de reducció.
c) Iguala la reacció global.

55
13. En solució aquosa i medi àcid, el ió permanganat oxida el peròxid d’hidrogen i s’obté
ió manganès(II), oxigen i aigua.
a) Igualeu, pel mètode del ió-electró, l’equació iònica que correspon al procés indicat.
b) Completeu l’equació en el cas que reaccionin permanganat de potassi, peròxid
d’hidrogen i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
c) Calculeu el volum d’oxigen, a condicions normals (0ºC i 1 atm), que s’obtindrà si
una solució aquosa que conté 3,4 g de peròxid d’hidrogen i 10 g d’àcid sulfúric se li
afegeixen 50 cm3 d’una solució de permanganat de potassi 0,5 M. Quina massa de
cada un dels dos reactius en excés queda sense reaccionar?
Dades: H = 1; O = 16; S = 32.
Solució.
a) 6H+ + 2MnO4– + 5H2O2 → 2Mn+2 + 5O2 + 8H2O
b) 3H2SO4 + 2KMnO4 + 5H2O2 → 2MnSO4 + 5O2 + 8H2O + K2SO4
c) 1,4 L O2. Queden sense reaccionar: 6,3 g H2SO4 i 1,275 g H2O2.

56
14. En solució aquosa i medi àcid, el ions ferro(II) reaccionen amb els ions permanganat i
s’obtenen ions manganès(II), ions ferro(III) i aigua.
a) Igualeu, pel mètode del ió-electró, l’equació iònica que correspon al procés indicat.
b) Completeu l’equació en el cas que reaccionin permanganat de potassi, sulfat de
ferro(II) i l’àcid emprat sigui el sulfúric.
c) 10 cm3 d’una solució àcida de sulfat de ferro(II), es valoren amb una solució de
permanganat de potassi 0,1 M que assoleix el punt d’equivalència quan han
reaccionat 11,5 cm3 de la solució de permanganat de potassi. Calculeu la
concentració de la solució de sulfat de ferro(II).
Solució.
a) 8H+ + MnO4– + 5Fe+2 → 5Fe+3 + Mn+2 + 4H2O
b) 4H2SO4 + KMnO4 + 5FeSO4 → 5/2 Fe2(SO4)3 + MnSO4 + 4H2O + ½K2SO4
c) 0,575 M en FeSO4

57
Dissolucions d’àcids i bases
15. Disposem d’una dissolució d’hidròxid de calci en aigua 7,4 g de Ca(OH)2 en 1 L de
dissolució. Si 5 cm3 d’aquesta dissolució neutralitzen exactament 10 cm 3 d’una
dissolució problema d’àcid clorhídric,
a) Formuleu l’equació d’ionització de l’àcid i la base.
b) Formuleu la reacció de neutralització de l’àcid amb la base.
c) Determineu [H+] i [OH–] de la dissolució de Ca(OH)2
d) Determineu la concentració molar de la dissolució problema (M).
Dades: Ca= 40, O= 16, H= 1. KW= 10-14
Solució.
c) [H+] = 5 · 10–14 M; [OH–] = 0,2 M d) 0,1 M

58
16. Determineu el pH de les solucions següents:
a) Mg(OH)2 0,1 M
b) Àcid nítric 0,5 M
Solució. a) 13,31; b) 0,30

17. El pH d’una dissolució aquosa de sosa càustica, Na(OH) és 12. Si la densitat és 1,2
g/cm3, determineu el % en pes.
Solució. 0,033 %

18 Determineu el pH d’una dissolució del 10% en pes d’àcid sulfúric en aigua i densitat =
1,14 g/cm3
Solució. –0,36

59
19. En un àcid clorhídric concentrat de densitat 1.175 Kg·m–3, el 35,2% del pes és de HCl.
Sabent això,
a) Calculeu el volum de solució d’aquest àcid concentrat que és necessari per
preparar 500 cm3 de solució diluïda d’àcid clorhídric de 0,10 M.
b) Expliqueu com prepararíeu aquesta dissolució al laboratori.
Dades: pesos atòmics, H = 1; Cl = 35,3.
Solució. 4,4 cm3

20. Calculeu el volum d’àcid clorhídric de densitat igual a 1,14 g·cm –3 i d’un 28% en pes
de HCl, necessari per neutralitzar una dissolució que conté 125 g d’hidròxid de sodi.
Dades: pesos atòmics, H = 1,008; O= 16,00; Na = 23; Cl = 35,5.
Solució. 357,35 cm3

60
21. Un àcid sulfúric concentrat de densitat 1.813 Kg·m–3 té un 91,3% en pes de H2SO4.
a) Calculeu la molaritat de la solució sulfúrica concentrada
b) Determineu el volum d’àcid concentrat necessari per obtenir 0,5 dm3 de solució
diluïda de concentració 0,1 M.
c) A 500 cm3 de la solució àcida diluïda s’hi afegeixen 5,6 g d’hidròxid de potassi i 4,0
g d’hidròxid de sodi. Calculeu el PH de la solució resultant.
Suposa que el volum de la mescla no augmenta pràcticament per l’addició de la base
Dades: H = 1; O = 16; S = 32; Na = 23; K = 39.
Solució. a) 16,89 M b)3 cm3 de H2SO4 16,89 M; c) pH = 13,31

61
22. El carbur de calci sòlid reacciona amb l’aigua segons l’equació següent:
CaC2(s) + 2H2O(I) → Ca(OH)2(s) + C2H2(g)
a) Calculeu la massa d’hidròxid de calci formada i el volum d’acetilè que s’allibera en
condicions normals (0ºC i 1 atmosfera), a partir de 0,8 g d’un carbur de calci amb
un 90% de puresa.
b) Si el Ca(OH)2 format es dissol en aigua fins a ½ L de solució, calculeu el pH.
Solució. a) 0,252 L de C2H2 (a 0ºCi 1 atm) b) pH = 12,65.

62
23. Calculeu
a) El volum d’amoníac al 20% en massa i una densitat de 0,92 g·cm –3 necessari per a
reaccionar amb 10 cm3 d’àcid sulfúric al 96% en massa i 1,8 g·cm–3 de densitat.
b) El rendiment de la reacció si s’obtenen 14 g de sulfat d’amoni.
Dades: H = 1; S = 32; O = 16; N = 14.
Solució. a) 32,58 cm3 de solució de NH3
b) 23,30 g de (NH4)2SO4 hauríem d’obtenir14 grams representen un 60% de rendiment

63
24. Exercici exemple de les PAU
En presència d’àcid sulfúric, el peròxid d’hidrogen
(H2O2) reacciona amb el permanganat de potassi i
dóna sulfat de manganès(II), sulfat de potassi,
oxigen i aigua. De fet, aquesta reacció es fa servir
per a determinar la concentració de peròxid
d’hidrogen en una aigua oxigenada comercial.
a). Igualeu pel mètode del ió-electró la reacció
entre el peròxid d’hidrogen i el permanganat de
potassi. [0,6 punts]
b). Per a determinar la concentració de peròxid
d’hidrogen en una aigua oxigenada comercial es
prenen exactament 25 mL de l’aigua oxigenada, s’acidifiquen amb la quantitat
suficient d’àcid sulfúric, i el conjunt es dilueix fins a 250 mL amb aigua destil·lada.
Expliqueu, indicant l’utillatge i el procediment escaients, com prepararíeu de
manera precisa al laboratori aquesta solució diluïda de l’aigua oxigenada comercial.
[0,8 punts]

c). Considerant que 10,0 mL de la solució diluïda de l’aigua oxigenada així preparada
reaccionen de manera estequiomètrica amb 22,0 mL d’una solució de permanganat
de potassi 0,020 M, determineu la molaritat d’aquesta solució diluïda. [0,6 punts]

64
6.4 Diagrama de fases. Equilibri de fases
El diagrama de fases mostra les condicions de temperatura i pressió en les quals
existeixen les fases sòlida, líquida i gasosa d’una substància. La figura mostra el diagrama
de fases per l’aigua. Hi ha tres zones, que corresponen al gel, a l’aigua líquida i al vapor .

Pressió (atm)
fluid
supercrític

temperatura ( ºC)
Il·lustració 22: Diagrama de fases de l'aigua Font: QUÍMICA Oxigen 2. Ed. TEIDE 2010

Les línies que separen zones són els límits de fase i els seus punts corresponen a les
condicions en què coexisteixen dues fases en equilibri.
• Les línies AT, TC i TB delimiten les fases: sòlid (S), líquid (L) i vapor(V).
• La línia AT mostra la variació de la pressió de vapor del gel amb la temperatura.
• La línia TC mostra la variació de la pressió de vapor del líquid amb la temperatura.
• La línia TB indica la relació entre la pressió externa i la temperatura de fusió del
gel.
• El punt F és el punt de fusió del gel a 1 atmosfera de pressió (Tc).
• El punt E és el punt d’ebullició de l’aigua a 1 atmosfera de pressió (Te).
• El punt C correspon a la temperatura i pressió crítiques. La temperatura crítica
(Tc) és aquella temperatura per sobre de la qual és impossible liquar el gas per
molt que augmentem la pressió. La pressió crítica (Pc) és la màxima pressió de
vapor que pot tenir un líquid. Així doncs la corba TC acaba en aquest punt.
• El punt T és el punt triple. En el punt triple les tres fases estan en equilibri i això
vol dir que les tres coexisteixen en equilibri.
65
Per sobre del punt C, punt crític, deixa d’existir la distinció entre el líquid i el gas. Així
doncs, la pressió crítica és la màxima pressió de vapor que pot tenir un líquid. En el cas
de l’aigua, la temperatura crítica és de 374ºC i la pressió, 218 atmosferes. Què tenim
aleshores?: un fluid, no ben bé líquid ni gas, no hi ha línia divisòria o ratlla entre fase
líquida i gasosa, i aquest s’anomena fluid supercrític.
El punt triple T representa que la pressió de vapor del sòlid i del líquid són iguals. Com
que el vapor està en equilibri amb el líquid i el sòlid a la vegada, es dedueix que les tres
fases estan en equilibri entre si. En aquest punt, que rep el nom de punt triple,
coexisteixen les tres fases. Per aconseguir-ho, hem de tenir un recipient tancat on
prèviament s’ha efectuat el buit. En el nostre cas cal posar-hi aigua pura i mantenir-lo a
una temperatura de 0,01ºC (273,16 K) i a una pressió de vapor de 0,006 atmosferes.
Liquació de gasos
Sempre i quan un gas no estigui per sobre de la seva temperatura crítica, podem
aconseguir passar-lo a l’estat líquid de dues maneres possibles:
• O bé refredant el gas. A baixes temperatures les molècules del gas tenen menys
energia cinètica, es desplacen més lentament. Això fa que les molècules d’un gas
real puguin notar més intensament l’atracció molecular entre elles, i fer que quedin
atrapades formant una fase condensada, líquida, on es mantenen unides per les
forces de cohesió. A pressió atmosfèrica normal, 1 atm, si reduïm la temperatura
fins a la temperatura d’ebullició, Teb, el gas liqüarà.
• O bé augmentant la pressió. Si augmentem la pressió a la que es troba sotmès
un gas, per ex., posant un pes a sobre d’un èmbol amb una tapa mòbil, es reduirà
el volum, les molècules estan més juntes i noten més l’atracció intermolecular.
Podrem liquar-lo quan la seva pressió es fa igual la pressió de vapor d’equilibri a la
temperatura que es troba el gas. Mentre dura el procés de liquació (o
condensació) la P es manté constant.

Il·lustració 23: Liquació de gasos. Font: QUÍMICA Oxigen 2. Ed. TEIDE 2010

66
Bombones de gas a pressió i condicions crítiques
Molts gasos es transporten i s’utilitzen en bombones d’acer a
pressió elevada. El comportament del gas dins el cilindre depèn de
si està per sobre o per sota de la seva Tcrítica. A sota tens una
taula amb les T i P crítiques de diversos gasos:

Il·lustració 24: bombona de

Com que la Tcrítica del propà és de 97ºC, a temperatura ambient propà. FONT: QUÍMICA
20 a 25ºC es troba per sota de TC (96,9ºC), A la pressió de vapor Oxigen 2 TEIDE 2010
de propà en aquestes bombones és igual a la pressió de vapor del
propà a aquesta temperatura, a 20ºC val 9,53 atm, així dins de la bombona hi ha una
mescla de líquid i vapor. A mesura que es consumeix el propà vapor, per l’ús, es va
evaporant el propà líquid i la P es manté constant i igual a 9,53 atm. Quan s’ha evaporat
tot el líquid, la bombona es nota pràcticament buida, llavors va sortint gas i la pressió
interior va disminuint de 9,53 atm fins a 1 atm.
Molt diferent seria el cas d’una bombona d’oxigen. A T ambient, 20ºC, l’oxigen està molt
per sobre de la seva TC (-119ºC), llavors dins de la bombona plena d’oxigen hi tindrem un
fluid uniforme (fluid supercrític), en lloc d’una mescla equilibrada líquid-vapor. A mesura
que consumim l’oxigen la pressió anirà disminuint gradualment fins a 1 atm, , aleshores ja
no sortirà més oxigen de la bombona.
Exercici 1. El gas clor, molt tòxic es comercialitza usualment en cilindres de 40 a 70Kg.
En un tanc d’acer a pressió de 3 105 Pa, a temperatura ambient de 20ºC. a) En aquestes
condicions el clor és un vapor o un líquid? b) Què passarà a l’interior a mesura que l’anem
utilitzant? Dades: Tcrítica = 416K, Pcrítica=76,1 atm Pvapor (clor líquid) a 20ºC =6,69 105 Pa

67
Exercici 2. La figura següent mostra el diagrama de fases del diòxid de carboni (CO2).
Analitzeu la gràfica detingudament i contesteu les preguntes formulades a sota.

a) Temperatura de sublimació del CO2 a la pressió atmosfèrica.

b) El punt triple del CO2.
c) La temperatura i la pressió crítiques del CO2.
d) Compareu la variació de la temperatura de fusió amb l’augment de la pressió als
diagrames del CO2 i de l’aigua.

68
Exercici 3. A partir de la figura, on es mostra el diagrama de fases de l’aigua, contesteu
raonadament les qüestions:
a) Quin és el significat del punt triple? A quina temperatura congela l’aigua a pressió 1
atm? Si augmentem la pressió, la temperatura de congelació serà més gran o més petita?
[1 punt]
b) En quines condicions de pressió sublima l’aigua sòlida? A quina temperatura bull
l’aigua a pressió 1 atm? Si augmentem la pressió, la temperatura d’ebullició serà més
gran o més petita? [1 punt] PAU 2010

69
6.5 Propietats col·ligatives de les dissolucions
En una solució binària (un solut en un solvent),el solut modifica les propietats del
dissolvent. Les propietats s’anomenen col·ligatives quan els seus valors no depenen de la
naturalesa del solut sinó de la seva concentració. Entre aquestes propietats hi ha la
pressió de vapor, les temperatures d’ebullició i congelació i la pressió osmòtica.
Reben el nom de propietats col·ligatives perquè estan estretament
relacionades entre si.
a) Pressió de vapor. Llei de Raoult
François Marie Raoult (1830-1901) va descobrir experimentalment el
1887 que l’addició d’un solut no volàtil a un dissolvent líquid produeix
una disminució de la pressió de vapor del dissolvent relacionada amb la
fracció molar.
“El descens relatiu de la pressió de vapor d’un dissolvent en agregar-li
un solut no volàtil i no iònic és igual a la fracció molar del solut en la Il·lustració 25: Raoult
dissolució.”
(P0–P)/P0 = Xs i, tenint en compte que Xs = 1 – Xd, també P = P0·Xd
on P0 = pressió de vapor del dissolvent pur
P = pressió de vapor de la dissolució
Xs = fracció molar del solut
Xd = fracció molar del dissolvent.
Exercici 1. Una dissolució de naftalè (compost molecular no volàtil, C10H8) en benzè té
una pressió de vapor de 738 mmHg a 80ºC (temperatura d’ebullició del benzè pur).
Calculeu la fracció molar del naftalè en aquesta dissolució.
Solució. X = 0,03

Explicació teòrica d’aquesta propietat Il·lustració 26: P vapor

La pressió de vapor d’un líquid és la pressió del gas vapor en
equilibri amb el líquid en un recipient tancat. Aquesta pressió a una T
(ºC) determinada no varia perquè s’igualen la velocitat d’evaporació
de les molècules de la fase líquida (A) amb la velocitat de
condensació de les molècules de la fase gasosa (B). Com més volàtil
és un líquid, més gran és la seva pressió de vapor a una T (ºC)
determinada.

70
Quan augmenta la temperatura, augmenta l’energia cinètica mitjana de les molècules del
líquid. Hi ha més molècules a la superfície del líquid amb energia suficient per vèncer
l’atracció de les molècules veïnes i passar a l’estat vapor.
Quan la pressió de vapor d’un líquid es fa igual a la pressió atmosfèrica, ara en el cas d’un
recipient obert, el líquid bull i aquesta temperatura s’anomena T ebullició. Així doncs, l’aigua
bull a 100ºC sota pressió atmosfèrica normal, 1 atmosfera. Si la pressió atmosfèrica baixa,
la Tebullició serà més baixa, i si puja serà més alta.
La pressió de vapor d’un dissolvent P0 es redueix per efecte de l’addició d’un solut no
volàtil. La raó és que les molècules del solut bloquegen, en part, la superfície i, per tant,
disminueixen la velocitat a què les molècules del dissolvent abandonen la dissolució. En
canvi, el solut no exerceix cap efecte sobre la velocitat a la qual retornen les molècules de
la fase vapor a la dissolució.

Les partícules negres representen el solut

Il·lustració 8: Disminució P vapor a causa del solut present. FONT: QUÍMICA Oxigen 2 TEIDE (2010)
les partícules negres representen el solut no
b) Descens crioscòpic i augment ebulloscòpic
El mateix Raoult formulà la llei que relaciona les variacions de temperatura del canvi
d’estat amb la concentració del solut.
“L’addició d’un solut no iònic a un dissolvent provoca un augment de la temperatura
d’ebullició (Te) i un descens de la temperatura de congelació (Tc) que són proporcionals
a la concentració molal del solut i depenen de la naturalesa del dissolvent determinada
per les constants Ke i Kc.”
Te = m·Ke Tc = m·Kc
on Tc = descens crioscòpic
Te = augment ebulloscòpic
Ke = constant crioscòpica (0,52ºC·Kg/mol aigua) (en el cas de l’aigua)
Kc = constant ebulloscòpica (1,86ºC ·Kg/mol aigua)
m = molalitat (mols de solut / Kg de dissolvent)

71
Explicació teòrica d’aquesta propietat
Una conseqüència directa del descens de la pressió de vapor d’un dissolvent quan hi hem
dissolt un solut no volàtil és l’augment de la temperatura d’ebullició respecte del dissolvent
pur. Com que disminueix la pvapor cal una temperatura més alta per arribar a igualar la
pressió atmosfèrica i provocar l’ebullició.

Il·lustració 29: a) Ascens ebulloscòpic del solvent a causa del solut b) Descens crioscòpic.
FONT: QUÍMICA Oxigen 2 TEIDE (2010)

Exercici 2. Quina massa de glicerina (CH2OH-CHOH-CH2OH) s’ha d’afegir a l’aigua del

radiador d’un cotxe de 4,5 litres si es vol que suporti temperatures de fins a –10ºC?
Solució. 2,225 Kg.

c) Pressió osmòtica. Equació de Van’t Hoff

Una membrana semipermeable deixa passar a través seu partícules de dissolvent, però
no de solut (osmosi). En el cas que aquesta membrana separi una dissolució del
dissolvent pur, s’anomena pressió osmòtica a la pressió que cal exercir sobre la dissolució
per evitar l’osmosi, i es simbolitza amb la lletra grega π.
Jacobus Henrius van’t Hoff fou un químic holandès que va obtenir una expressió per a la
pressió osmòtica semblant a la del gas ideal. π·V = n·R·T
on π = pressió osmòtica
V = volum de la dissolució
n = mols de solut
R = constant dels gasos
T = temperatura absoluta

72
Exercici 3. La pressió osmòtica de la sang és 7,52 atmosferes. Calculeu la quantitat
màxima de glucosa per litre d’una dissolució per a alimentació intravenosa. T = 36,5ºC.
Solució. 53,33 g

d) Propietats col·ligatives de les dissolucions d’electròlits

Els electròlits són substàncies que condueixen l’electricitat en dissolució aquosa a causa
de l’existència de ions. Els electròlits són les sals, les bases i els àcids forts Les
substàncies que són electròlits presenten variacions a les propietats col·ligatives que
depenen del nombre de ions que hi ha a la dissolució. Van’t Hoff va introduir un factor i en
les equacions de les propietats col·ligatives per tal de tenir en compte aquest fet.
Quan posem per exemple sal a l’aigua, en realitat el nombre de partícules no és el
nombre teòric de molècules de sal, NaCl, sinó que per cada NaCl podem tenir dissolts a
l’aigua un Na+ i un Cl- , per tant hi ha més partícules dificultant p. Ex. L’evaporació de
molècules d’aigua, i això fa que l’augment ebulloscòpic i el descens crioscòpic siguin més
elevats, que els calculats a la pàgina 71. Per tant les noves fórmules a aplicar són;
Te = i·m·Ke Tc = i·m·Kc π·V = i·n·R·T
El valor de i s’acosta al nombre de ions en què es dissocia un electròlit fort. Per exemple,
s’acosta a 2 en el KCl (K+Cl–) i a 3 en el CaCl2 (Ca2+2Cl–). Però en el cas d’un electròlit
feble com l’àcid acètic (CH3COO– H+) el factor és únicament 1,04 perquè la dissociació de
les molècules és molt petita. Això ens indica que el factor i corregeix la concentració m
quan el solut es separa en ions.

73
Exercici 4. Calculeu la concentració en mols per litre que ha de tenir una dissolució de
NaCl que sigui isotònica (de la mateixa pressió osmòtica) amb el sèrum sanguini a
36,5ºC, tenint en compte que la pressió osmòtica de la sant és 7,52 atmosfera i que el
valor del factor i és 2.
Solució. 0,148 mols / L.

Exercici 5. Calculeu quants grams de NaCl s’han d’afegir a 1 L d’aigua per fer baixar el
punt de congelació 6ºC. Dades: i = 2; Kc = 1,86ºC·mol·Kg–1; Na = 23; Cl = 35,5.
Solució. 94,1 g de NaCl.

74
6.6 Pràctica
Les valoracions àcid-base són tècniques que permeten determinar la concentració
desconeguda d’una dissolució problema a partir del volum consumit d’una altra dissolució
de concentració coneguda (dissolució patró), en la reacció àcid-base.
El punt d’equivalència de la valoració s’assoleix quan els mols d’àcid (o base) de la
dissolució problema han reaccionat amb la base (o amb l’àcid) de la dissolució de
concentració coneguda. Per determinar el punt d’equivalència s’utilitza una substància
anomenada indicador que canvia de color al voltant del punt d’equivalència. Un cop assolit
el punt d’equivalència, la gota que afegim a continuació provoca un canvi sobtat del pH de
la dissolució que fa canviar de color l’indicador.
El volum de la dissolució problema a valorar es col·loca en un erlenmeyer amb l’ajuda
d’una pipeta o proveta, juntament amb unes gotes de l’indicador escollit que canviarà de
color quan arribem al punt d’equivalència. La dissolució patró que utilitzem per valorar la
dissolució problema es col·loca en una bureta. Durant el procés de la valoració, amb una
mà a l’aixeta de la bureta regulem la caiguda de la dissolució patró i amb l’altra agitem
l’erlenmeyer. Quan l’indicador canvia de color arribem al punt final de la valoració. Si
l’indicador escollit és l’adequat, el punt final coincideix pràcticament amb el punt
d’equivalència. La fenolftaleïna és un bon indicador per valorar àcids forts o febles amb
bases fortes i el verd de bromocresol va bé per valorar bases febles amb àcids forts (quan
estudiem l’equilibri àcid-base analitzarem el funcionament dels indicadors).

La bureta conté la
dissolució de
concentració
coneguda

L’erlenmeyer conté
la dissolució
problema i l’indicador

Il·lustració 10: Esquema de la volumetria àcid-base. Fotografia d'una valoració real al laboratori

A partir del volum consumit de dissolució patró que llegim a la bureta i del volum de
dissolució problema que hem posat a l’erlenmeyer, podem calcular la concentració de la
dissolució problema.
75
Exemple. Valoració d’una dissolució problema des sosa càustica en igua, Na(OH).
Posem un volum inicial d’uns 50 mL d’aigua a l’erlenmeyer per veure bé el canvi de color
quan arribem al punt final de la valoració. A continuació, mesurem 10 mL de dissolució
problema de Na(OH) amb una pipeta aforada i els afegim a l’erlenmeyer juntament amb
dues o tres gotes de fenolftaleïna. Omplim la bureta amb solució patró d’àcid clorhídric,
HCl 1M i comencem la valoració. Inicialment, la dissolució bàsica de Na(OH) amb
fenolftaleïna és rosa. Observem que quan hem afegit 10 mL de solució de HCl, la solució
de l’erlenmeyer canvia sobtadament a incolor. Hem arribat al punt final de la valoració.

El càlcul de la concentració de la dissolució problema de Na(OH) serà:

1 1mol HCl 1mol Na(OH )
10m( HCl)· · ·
1000m 1 1mol HCl
= 1M ( Na(OH ))
1
10m Na(OH )·
1000m
El punt de partida del càlcul és el volum de la dissolució patró que hem gastat. A partir
d’aquest volum busquem els mols de l’àcid consumit per arribar al punt d’equivalència i,
amb l’estequiometria de la reacció de neutralització, determinem els mols de base que hi
ha en els 10 mℓ que hem utilitzat de dissolució problema. Per determinar la concentració
només cal dividir pels 10 mℓ de Na(OH) passats a litres.

76
Exercici pràctic. Determinació de l’acidesa del vinagre
L’etiqueta d’un vinagre comercial indica que l’acidesa és del 6% en massa d’àcid acètic en
aigua.
Dissenyem un procediment experimental per determinar si l’especificació és correcta.

Dades:
1. Determinem la densitat del vinagre. Un volum de 10 cm 3 té una
massa de 10,3 g. La densitat és 1,03 g/cm3.
2. 6% en massa i densitat 1,03 g/cm3 indica que la dissolució és 1M
aproximadament. Agafarem una mostra de vinagre concentrat i la
diluirem.

Part pràctica:
3. Prepareu 100 cm3 d’una dissolució de vinagre 0,1M a partir del vinagre comercial 1M
(veure preparació de dissolucions exercici pràctic 2, pàgina 40).
4. Valorarem el vinagre diluït amb una dissolució d’hidròxid de sodi per determinar el
vinagre real que tenim.
5. Valoreu 10 cm3 de la dissolució de vinagre diluït (dissolució problema) a partir d’una
solució patró de Na(OH) 0.1M (veure exercici pràctic 3 valoració àcid-base pàgina 41
6. Calculeu la concentració de la dissolució diluïda d’àcid acètic a partir del volum
consumit de base.
7. Calculeu el % d’àcid acètic que hi ha al vinagre comercial a partir de la dissolució
diluïda. Tingueu en compte que 100 cm3 de la dissolució diluïda equivalen a 10 cm 3 de
vinagre comercial (apartat 3).
8. Presenteu l’informe de la pràctica en el Mahara seguint l’estructura especificada pel
professor.

77