Tema 2: Classificació de la matèria

Matèria homogènia i heterogènia

La matèria es pot classificar segons diferents criteris.
 Les substàncies poden ser pures o mescles. Les substàncies pures estan formades per un sol component, mentre que
les mescles estan formades per més d’un component.
Dins de les substàncies pures, tenim:
Els elements: aquests tenen només un tipus d’àtom. (Ex. H2)
Compostos: estan formades per més d’un tipus

Una substància pura té una composició invariable, i una

mescla homogènia pot variar, té una composició variable

La matèria formada per una o més substàncies, segons l’aspecte es classifica en:
MATÈRIA HOMOGÈNIA: És la que té la mateixa composició i les mateixes propietats en qualsevol punt. No es
pot distingir parts diferenciades ni a ull ni amb l’ajuda del microcopi.

MATÈRIA HETEROGÈNIA: És la que presenta propietats diferents en les diferents parts del sistema. Es poden
distingir parts diferenciades, a ull nu o bé amb un microscopi.
Segons la grandària de les partícules disperses en l’altre component, les mescles heterogènies s’anomenen:
o Mescles heterogènies (0,1 mm)
o Suspensions (>10-4 mm)
o Col·loides (entre 10-6 i 10-4mm)
Substàncies pures

Les substàncies pures tenen una composició fixa i propietats característiques (temperatures de canvi d’estat, pressió de
vapor, densitat, capacitat calorífica, etc.). Les substàncies pures no es poden
separar en d’altres més simples per mètodes físics de separació.
Amb la corba d’escalfament es pot determinar si una substància és pura o no ho
és.
Corba d’escalfament d’una
substància NO PURA
En una substància pura, quan es produeix el canvi d’estat, la
temperatura es manté constant, això es veu a la gràfica perquè podem observar un
tram pla on a mesura que passa el temps la Tª és la mateixa fins que tota la
substància a canviat d’estat.

Si la substància no és pura, la temperatura varia durant el procès, i no trobem cap

tram pla, això ens indica que hi han diverses substàncies que fa
Corba d’escalfament que el canvi d’estat tingui lloc en un determinat interval de
d’una substància PURA
temperatures.

Les substàncies pures es divideixen en:

Elements
Compostos
 Elements

Són substàncies pures que no es poden descompondre en altres substàncies més senzilles. Tots els elements estan
ordenats a la taula periòdica, es representen mitjançant uns símbols. Aquests elements poden unir-se i donar lloc a
substàncies pures més complexes anomenades compostos.
Actualment es coneixen 118 elements i s’ordenen segons el nombre atòmic a la taula periòdica. Els elements estan
agrupats en columnes anomenades grups o famílies. En cada columna es troben els elements que presenten certes similituds.
Hi ha 18 grups i s’anomenen:
Grup 1: Alcalins
Grup 2: Alcalinoterris
Grup 3 –Grup 12: Metalls de transició
Grup 13: Terris
Grup 14: Carbonoides
Grup 15: Nitrogenats
Grup 16: Calcògens
Grup 17:Halògens
Grup 18: Gasos nobles
El símbol d’un element es pot expressar amb quatre índex situats al seu voltant:

nombre màssic càrrega iònica ( n+ o n-)

nombre atòmic
E nombre d 'àtoms
 A la taula periòdica els elements es troben sense ionitzar.
A més a més, els elements també es poden classificar, segons el nombre d’àtoms que contenen en la seva molècula:
Monoatòmics: a la molècula només hi trobem un sol àtom, i per tant, el símbol coincideix amb la fòrmula. Ex: He.
Diatòmics: molècules formades per dos àtoms. Ex: H2, N2, Cl2
Poliatòmics:molècules formades per més de dos àtoms. Ex: O 3
També es pot fer una altra classificació dels elements:
Metàl·lics: tendeixen a perdre e- per aconseguir una estabilitat similar a la del gas noble.
No metàl·lics: tendeixen a guanyar e- per aconseguir una estabilitat similar a la del gas noble.

Ions

Un ió és un àtom o molècula que no té una càrrega elèctrica neutra. Hi han dos tipus d’ions:
Cations: ió amb càrrega elèctrica positiva. Aquest ha perdut un o més e- i per això té càrrega positiva.
Ex: Na+, Cu2+, K+, Fe2+, Fe3+...
Anió: ió amb càrrega elèctrica negativa. Aquest ha guanyat un o més e - i per això té càrrega negativa.
Ex: F-, Cl-, S2-...

Compostos
Els compostos són substàncies que es formen quan s’uneixen àtoms de diferents elements. Així, els compostos no
contenen només un sol tipus d’àtoms, sinó més d’un, i units entre ells. La gran majoria de substàncies que coneixem són
compostos.
 Quan els àtoms s’uneixen per a formar compostos, ho poden fer de dues formes bàsiques:
Formant xarxes 3D, com és el cas del NaCl (clorur de sodi) la sal comuna.
Formant grups definits anomenats molècules, com l’aigua i el metanol

Molècula de NaCl
Xarxa 3D

Molècula de metanol
CH3OH

Sigui com sigui, cada compost té una fórmula, que ens indica quants elements i quants àtoms de cada element hi ha al
compost.
 Els subíndexs ens indiquen:
• En el cas de les molècules, ens indiquen el nombre d’àtoms de cada element que formen la molècula.
• En el cas de les estructures cristal·lines gegants, estructures 3D, ens indiquen la relació del nombre d’àtoms que
cada element aporta a la substància.

DESCOMPOSICIÓ DELS COMPOSTOS

La descomposició química és la separació d’un compost químic en elements o compostos més simples. Moltes vegades
és l’oposat de la síntesi química. La descomposició moltes vegades és una reacció que succeeix, però que no ha estat
desitjada. A vegades el terme descomposició inclou la degradació d’una fase en dues o més fases.
L’estabilitat d’un compost depèn de molts factors com ara:
La temperatura
La radiació
L’acidesa d’un medi
La descomposició de les substàncies, pot donar com a resultat els seus constituents, o es pot descompondre en altres
molècules. Per exemple:
Descomposició de l’aigua

2H 2O ® 2H 2 + O2
Descomposició de l’aigua oxigenada

2H 2O2 ® 2H 2O +O2
Descomposició de l’àcid carbònic

H 2CO3 ® H 2O + CO2
 Les propietats físiques i químiques d’un compost són diferents de les propietatas dels elements o molècules en les que
es descomposen. Per exemple, l’aigua es descomposa en oxigen (gas molt comburent) i hidrogen (gas molt combustible i
explosiu) o la sal comuna, que consumim habitualment a les nostres llars, NaCl, es descomposa en sodi (metall molt reactiu)
i en clor (gas molt tòxic).

Mescles

Una mescla o barreja és una substància formada per dos o més components no combinats químicament de tal forma
que no ocorre una reacció química i cadascun dels seus components manté la seva identitat i les seves propietats químiques.

Diferències fonamentals entre compost i mescla

Compost Mescla
- Composició dels elements definida o invariable - Composició de les substàncies pures variable.
- No es conserven les propietats de les substàncies - Es conserven les propietats de les substàncies
d’origen d’origen.
- Separació dels seus components per mètodes - Separació dels seus components.
químics.
 1.- MESCLA HOMOGÈNIA I DISSOLUCIÓ
Està formada per diferents components, encara que la seva distribució sigui uniforme. En funció de l’estat físic de la
mescla, les dissolucions poden ser gasoses, líquides o sòlides.

o Dissolucions gasoses: formades per un conjunt de gasos com és el cas de l’atmosfera que està feta d’un 71% de
nitrogen, un 21% d’oxigen i un 1% d’altres gasos.
o Dissolucions sòlides o aliatges: als aliatges es troben mesclats en diferents proporcions dos o més metalls. La
preparació d’aquests aliatges es duu a terme fonent els metalls. Després es barrejen en la proporció adequada i es
deixen solidificar. Tipus d’aliatges:
Bronze: el bronze és conegut des de la prehistòria. Es tracta d’una mescla de coure amb estany. A l’antiguitat
s’utilitzaba per fabricar objectes domestics, armes i escultures.
Llautó: aquest aliatge és una mescla de coure amb zinc. S’utilitza en objectes de decoració. Té una gran
resistència a la corrosió.
Acer: aliatge de gran utilització actualment. És una mescla de ferro amb una petita proporció de carboni.
S’utilitzen a tot tipus de maquinària i instruments (turbines, carrosseries, coberteries, etc). Un tipus d’acer molt
conegut és l’inoxidable, als quals se’ls afegeix a més de ferro i carboni, crom i níquel. Un altre tipus d’aliatge de
ferro i carboni és el ferro colat, amb una major proporció de carboni. El ferro colat s’utilitza per fer peces de
disseny complicat.
o Dissolucions líquides: les més conegudes són les que mesclen aigua, conegudes amb el nom de dissolucions aquoses

En les solucions, el component majoritari s’anomena solvent o dissolvent i a l’altre que s’hi troba dispers constitueix
el solut.
 Moltes vegades és necessària la intervenció del solvent, en els aspectes fisicoquímics, per dispersar les partícules de
solut i d’aquest fet se’n diu dissoldre. Per exemple, en dissoldre sucre en aigua l’energia de les molècules de l’aigua fa que
les de sucre vagin desprenent-se del cristall. El resultat és una dissolució de sucre en aigua on l’aigua és el dissolvent.

SOLUBILITAT: és una mesura de la capacitat d’una determinada substància per a dissoldre’s en un líquid. La
solubilitat d’una substància depèn de la naturalesa del dissolvent i del solut, així com de la temperatura
(generalment, quan augmenta la Tª, augmenta la solubilitat) i la pressió del sistema. Al procés d’interacció entre
les molècules del dissolvent i les partícules del solut per a formar agregats, és a dir, per a que cada ió o molècula
de solut quedi envoltat per un cert nombre de molècules orientades de dissolvent, se li anomena solvatació i si
el dissolvent és aigua, hidratació.

Les dissolucions poden ser, segons la quantitat de solut dissolt, de diversos tipus:
Diluïdes: contenen poca concentració de solut.
Concentrades: contenen molta proporció de solut.
No saturades: si encara admet més quantitat de solut.
Saturada: el dissolvent no admet més quantitat de solut a una determinada Tª. Per tant, queda solut sense
dissoldre.
Sobresaturada: conté més solut dissolt del corresponent a la saturació, i en conseqüència, es troben en una
situació molt inestable.
 Les corbes de solubilitat, són unes gràfiques que reflecteixen la quantitat
de solut que es pot dissoldre en una determinada quantitat de solut que es
pot dissoldre en una determinada quantitat de dissolvent en funció de la
Tª.
Si ens fixem a la gràfica, moltes substàncies augmenten la seva solubilitat
amb la Tª, però això no succeeix amb totes les substàncies.

Mètodes de separació per mescles homogènies

A la Natura es fa molt difícil trobar substàncies pures ja que tant la matèria orgànica com la inorgànica es troben molt
mesclades. Tanmateix, l’indústria necessita treballar amb substàncies pures. Per obtenir-les cal separar els components que
formen una mescla. En funció dels components d’una mescla homogènia que vulguem separar hi ha diferents tècniques:

o Evaporació: Aquest mètode permet separar un sòlid d'un líquid. Això s'aconsegueix gràcies al fet que mitjançant
la calor en el cas de la vaporització, la part líquida, que té una temperatura d'evaporació més baixa que el sòlid,
permet, que canviï d'estat i que així, solament deixi el sòlid dins del recipient. Això serveix per obtenir uns cristalls més
 petits, que quan es fa per cristal·lització, que consisteix en que el sòlid, es vagi dipositant lentament sobre la superfície
del recipient i que així quedin uns cristalls més grans.
Generalment s’aprofita el concentrat, no el líquid evaporat. La vaporització es
pot aconseguir per:
Evaporació a pressió atmosfèrica: es fa a Tª ambient o moderada. Per
exemple, permet separar, l'aigua de la sal. Amb aquesta tècnica es
separa la sal de l’aigua a les salines: es deixa evaporar aigua en unes
grans piscines i després es recull la sal que ha cristalitzat. A les salines,
l’aigua s’evapora per acció de l’aire i del sol, i la sal queda dipositada en
el fons. Desprès a la indústria s’eliminen les impureses i es ven.
Ebullicio en buit parcial: es fa el buit perquè la solució s’evapori per ebullició a Tª més baixa que el punt d’ebullició
normal, aquest mètode s’utilitza per obtenir sosa càustica.

o Destil·lació: és un mètode de separació de substàncies químiques basat en les diferents volatilitats que

presenten cadascuna. Aquest procés s'utilitza sobretot per tal de separar o purificar els components d'una mescla
líquida.

La destil·lació s'inicia escalfant la mescla de substàncies, a l'entrar en ebullició la substància més volàtil s’evapora, es
condensa en un condensador i es recull en un altre recipient. Per tal de facilitar el procés es pot usar una bomba de buit
per a reduir la temperatura d’ebullició dels components de la mescla inicial i facilitar-ne la separació. Durant la
separació en la fase vapor, si la diferència de volatilitat entre compostos de la mescla és petita, no es produirà una
bona separació. A major diferència de volatilitat entre les substàncies a separar millor funcionarà la destil·lació.
Quines diferències hi ha entre evaporació i destil·lació?
En la destil·lació es recull tant el producte que hem vaporitzat com el que residu que queda en el matràs, mentre
que en l’evaporació només s’aprofita el residu o solut.
En l’evaporació normalment el solut acostuma a ser sòlid a Tª ambient i volem recuperar-lo o concentrar-lo,
mentre que en la destil·lació els components generalment són líquids i volem quedar-nos amb els dos.

Tipus de destil·lació:
Destil·lació simple: s’utilitza per quan en una mescla només hi ha un líquid volàtil o quan els líquids que volem
separar tenen punts d’ebullició molt separats.
Destil·lació fraccionada: s’utilitza per separar líquids amb punts d’ebullició molt propers.

DESTIL·LACIÓ SIMPLE
És el procediment clàssic per a destil·lar compostos amb punts
d’ebullició molt diversos. Un líquid bull quan la seva pressió de vapor
s’iguala a la pressió atmosfèrica, a una temperatura concreta. Per
tant, si tenim una mescla de dos líquids amb punts d’ebullició
diferents, en escalfar-los, podrem aconseguir que el líquid que té el
punt d’ebullició més baix es vaporitzi el primer, i després que es
vaporitzi el del punt d’ebullició més alt. Els vapors obtinguts són
conduïts a un refrigerant on condensen (es transformen en líquids) i
es recuperen separats.
En una destil·lació recollim tots els productes vaporitzats, ja que generalment ens interessarà aprofitar tant el
dissolvent com els soluts (tots dos solen ser líquids). El mètode de la destil·lació requereix una despesa energètica
important per fer la separació de components.

Antigament es feia servir per a l’obtenció de l’alcohol etílic del vi. Avui en dia, és més econòmic fabricar-lo a partir
d’altres productes químics.

Per fer la destil·lació també podem utilitzar un rotavapor, que és un aparell de destil·lació amb bomba de buit que ens
permet destil·lar a baixa Tª. A més a més, té un sistema de
rotació per homogeneïtzar la mescla.

DESTIL·LACIÓ FRACCIONADA
Aquesta també s’anomena destil·lació rectificada, és un procés
físic utilitzat en química per separar barreges (generalment
homogènies). S'empra principalment quan és necessari
separar compostos de substàncies amb punts d'ebullició
diferents però propers. Alguns dels exemples més comuns són
el petroli, i la producció d'etanol.

La principal diferència que té amb la destil·lació simple és l'ús

d'una columna de fraccionament o de rectificació. Aquesta
permet un major contacte entre els vapors que ascendeixen
amb el líquid condensat que descendeix, per la utilització de diferents "plats" (plaques). Això facilita l'intercanvi de calor
 entre els vapors (que cedeixen) i els líquids (que reben). Aquest intercanvi produeix un intercanvi de massa, on els
líquids amb menor punt d'ebullició es converteixen en vapor, i els vapors de substàncies amb major punt d'ebullició
passen a l'estat líquid.

La barreja es posa en l'aparell de destil·lació, que sol consistir en un matràs (o un altre recipient en general esfèric), a
la part inferior hi ha unes pedretes que impedeixen que el líquid bulli massa ràpid. A la boca del recipient, a la part
superior, hi ha una columna de fraccionament, consistent en un tub gruixut, amb unes plaques de vidre en posició
horitzontal. Mentre la barreja bull, el vapor produït puja per la columna, es va condensant en les successives plaques de
vidre i torna a caure cap al líquid, produint un reflux. La columna s'escalfa des de baix i, per tant, la placa de vidre més
calent és a la part inferior, i la més freda a la superior. En condicions estables, el vapor i el líquid de cada placa de vidre
estan en equilibri i, només els vapors més volàtils arriben a la part superior en estat gasós. Aquest vapor passa al
condensador, que ho refreda i el dirigeix cap a un altre recipient, on es liqua. S'aconsegueix una destil·lació més pura
com més plaques de vidre hi hagi a la columna.

o Extracció líquid-líquid: En totes les operacions d’aquest tipus, la dissolució de la qual s’extraurà el solut
s’anomena alimentació i el líquid amb el qual es posa en contacte l’alimentació per extraure-li el solut desitjat rep el
nom de dissolvent.

Tenim una mescla de dos components i volem extreure un d’ells. El que fem es ficar en contacte la nostra mescla, amb
un altre compost en el que el component que volem extraure de la mescla sigui soluble i l’altre component de la mescla
no sigui soluble.
Un exemple senzill indicarà el propòsit del mètode i alguna de les seves característiques. Suposem que tenim una
dissolució aquosa d’àcid acètic i volem extraure l’àcid acètic de l’aigua. Necessitaríem un dissolvent extractor que fos
insoluble en aigua i que tingués afinitat química per l’àcid acètic. Sabem que l’acetat d’etil és un dissolvent gairebé
insoluble en aigua i té afinitat per l’àcid acètic: ja tenim el dissolvent selectiu adequat.

Si posem en contacte l’alimentació (dissolució aquosa d’àcid acètic) amb el dissolvent (acetat d’etil) i agitem la nova
mescla, part del solut (l’àcid acètic) passarà de l’alimentació al dissolvent; així obtindrem un extracte (àcid acètic
dissolt en acetat d’etil) i un refinat (la dissolució d’àcid acètic menys concentrada, amb menys àcid acètic que al
principi). Com que l’extracte i el refinat tenen diferents densitats, es formaran dues fases ben diferenciades, una mescla
heterogènia, que podrem separar mitjançant una decantació. Podríem repetir el procés amb el refinat obtingut vàries
vegades per tal d’eliminar quasi totalment l’àcid acètic de l’aigua. Si volguéssim recuperar el dissolvent i separar-lo del
solut extret, segurament hauríem de fer una destil·lació.

L’extracció d’un component d’una mescla líquida mitjançant l’addició d’un dissolvent que hi sigui immiscible presenta,
en ocasions, avantatges respecte a efectuar la separació per destil·lació:
- L’extracció no consumeix energia calorífica.
- Les instal·lacions són mes senzilles.
- Hi ha la possibilitat de separar components sensibles a el calor, sense la necessitat de realitzar una
destil·lació al buit.
o Extracció sòlid-líquid: Aquesta operació́ rep el nom també de

lixiviació, percolació o rentat, segons les aplicacions a les que se li destini. Si

es pretén eliminar un component no desitjat d’un sòlid, se’n parla de rentat. Si el
component extret és el valuós se denomina lixiviació. La paraula percolació es
refereix més bé a la forma d’operar, abocar un líquid sobre un sòlid, que a
l’objectiu perseguit.

Un dels extractors més usats a escala laboratori és l’anomenat extractor Soxhlet.

Com exemple d’extracció sòlid–líquid poden citar-se l’extracció d’olis i greixos

animals i vegetals, la lixiviació de minerals, el rentat de precipitats, l’obtenció
d’extractes vegetals o animals, el procés de dissolució en l’obtenció del sucre de
remolatxa, etc.

A escala domèstica, es tenen exemples en la preparació de cafè, té i altres

infusions, o en el rentat de roba i vaixelles.

o Cristal·lització:

La cristal·lització és una operació que permet obtenir partícules solides cristal·lines en el sinus d’una fase homogènia, és
a dir, s’obté un sòlid (solut) dissolt en un líquid (dissolvent) a partir d’una dissolució (mescla homogènia). Amb la
repetició reiterada del procés s’obtenen cristalls de gran puresa.
 A partir de la solució líquida inicial, anomenada magma, s’obté la collita de cristalls. La resta de la dissolució, que rep el
nom d’aigües mares, o es recicla o es descarta.

La cristal·lització es basa en concentrar, mitjançant l’evaporació, la dissolució fins al punt en què aquesta resta
saturada. Si en aquest punt, refredem la dissolució, disminuirem la solubilitat del solut en el dissolvent i, aleshores, el
solut començarà a separar-se del dissolvent en forma de cristalls sòlids que precipitaran sobre el recipient que conté la
dissolució.

Si es tracta de cristal·litzar una substancia pura, la refredarem per sota el seu punt de fusió. Si tenim diferents soluts
dissolt en el mateix dissolvent, com que cada un tindrà una solubilitat diferent a una certa temperatura, podrem
separar cada solut en canviar la temperatura de la dissolució (amb l’ajut de la filtració). Aquesta tècnica rep el nom de
cristal·lització selectiva.

o Cromatografia: La cromatografia és un exemple peculiar d’una altra operació, anomenada adsorció. Està

basada en la diferent adsorció dels components d’una mescla sobre un sòlid adsorbent (fase estacionària) o un líquid
(fase mòbil) sostingut per un sòlid. Els components de la mescla a separar estaran retinguts amb major o menor
facilitat i l’addició d’un eluent permetrà recuperar per separat els diferents components de la mescla. La fase mòbil és la
que provoca el moviment, és a dir, arrossega els components per la fase estacionària, que proporciona un efecte de
retenció diferent per cada component, així cada component té un desplaçament diferent. Hi ha diversos tipus de
cromatografies: en columna, en paper, de gasos, líquida, etc.

Amb aquesta tècnica, al laboratori, es poden aïllar i analitzar substàncies, les mostres de les quals es troben en
quantitats molt petites. El grau de resolució és molt gran.
 2.- MESCLA HETEROGÈNIA
Les mescles heterogènies tenen un aspecte poc o gens uniforme, és a dir, els components poden ser distingits (a ull nu
o amb microscopi). Cada component o part homogènia d’aquestes mescles rep el nom de fase. Així, per exemple, en una
mescla d’aigua i oli, distingim dues parts homogènies que corresponen a l’oli i a l’aigua respectivament. Aquesta mescla té,
per tant dues fases. El component minoritari rep el nom de fase dispersa i el majoritari fase dispersant.

Mètodes de separació per mescles heterogènies

Per poder estudiar les substàncies les hem de tenir en estat de puresa, per tant és molt important la separació de les
substàncies. Per fer una separació correcta, hem de fer una separació total dels components. Per fer una correcta separació
dels components hem de conèixer les propietats dels seus components , així podrem
utilitzar un mètode físic o un altre.

o Filtració: Quan tenim una mescla heterogènia d'un sòlid i un líquid, podem

realitzar una filtració per separar els dos components. Aquest mètode de separació
es basa en el diàmetre diferent de les partícules, així es pot separar un sòlid d’un
líquid, mitjançant un filtre.
Els filtres són normalment uns papers amb uns porus (forats molt petits) d'una mida
determinada. D'aquesta manera, la fase líquida passa a través dels porus i la fase
sòlida, que té una mida més gran, no passa els porus i queda retinguda al filtre. Hi
han molt tipus de filtres, de diferents materials i diferents diàmetres
D'aquesta manera queda retinguda la fase sòlida al filtres i el líquid passa pels porus
d'aquest i el podem recuperar en un recipient.
 Per fer una filtració es necessita un embut, un filtre, un vas de
precipitats i la mescla heterogènia. Si treballem al laboratori,
la filtració es fa amb paper de filtre, amb embuts de porcellana
o amb llana de vidre. Si filtrem a Patmosfèrica ho fem mitjançant
un paper de filtre i un embut, i es filtra per gravetat. Mentre
que si ho fem amb el buit, utilitzem un embut Büchner i un
erlenmeyer Kitasato (es fa el buit mitjançant una trompa
especial per on fem passar aigua de l’aixeta).

Perquè no podem separar els components d'una mescles homogènies o dissolució amb una filtració?
Pensem en una dissolució de sal amb aigua. Si posem la sal sola no passa pel filtre, però quan posem al filtre la mescla,
no queda res al filtre (això es pot comprovar deixant assecar el filtre perquè s'evapori l'aigua i comprovar si queda la
sal).
La sal, al mesclar-se amb l'aigua es "separa" en partícules més petites (ions) que sí poden passar pel filtre. Per això, les
mescles homogènies no poden separar-se per filtració.

o Decantació: És una tècnica que permet separar un sòlid mesclat heterogèniament

amb un líquid en el qual és insoluble o bé dos líquids immiscibles de densitat diferent. La
substancia més densa anirà a reposar al fons, mentre que la menys densa quedarà a la
part superior. Un bon exemple es l'aigua i l'oli. Aquesta acció és provocada en funció de la
gravetat i el principi d'Arquímedes.
En sòlid: Si el sòlid és prou dens i gros, potser es dipositarà al fons del recipient. Així doncs, inclinat el recipient, es pot
separar el líquid o sobrenedant, vessant-lo en un altre recipient sense que caigui el sòlid o sediment.

Es produirà una decantació en vas si el que volem separar és un líquid d’un sòlid. En aquest cas el que farem serà
situar en un got de precipitats la barreja dels dos compostos. Ho deixem una estona sense tocar-ho per tal de que el
sòlid es situï a la part inferior del got i perquè es separi el màxim possible del líquid. Una vegada arribats a aquest punt,
vessem el líquid poc a poc en un altre vas de precipitats intentant que no caigui gens de sòlid. En aquest pas ens
podem ajudar d’una vareta de vidre per optimitzar el procés. Per tal d’obtenir una separació ben feta, repetirem la
decantació de manera continuada. Aquesta pràctica pot ser utilitzada per separar per exemple sorra i aigua.

En líquid: Es produirà una decantació en un embut de decantació si el

que volem separar són dos líquids immiscibles. Col·locarem els dos
líquids barrejats dins de l’embut de decantació (que es trobarà
aguantat per un mecanisme de suport) i deixarem reposar per tal de
que es separin els dos líquids quedant el de més densitat a la part
inferior de l’embut.

Aquest té una clau a la part més inferior de la seva estructura que

regula el pas o no del líquid que conté l’embut. Obrirem un mica la
clau per deixar passar el líquid situat a la part inferior. Quan arribi a la
part comuna on es troben en contacte els dos líquids, deixarem caure més poc a poc (gota a gota si cal) per tal de
precisar la separació d’una manera més estricte. Aquesta pràctica pot ser utilitzada per separar dos líquids com l’aigua i
l’oli.
o Sedimentació: és un mètode de separació per separar sòlids de líquids, en
base a la diferència de densitats.
Si volem separar una mescla de sorra i aigua per aquest procediment el que farem
es deixar en repòs la mescla d’aigua i sorra. Per efecte de la gravetat, la sorra es
dipositarà al fons del recipient (sedimentarà) i l’aigua quedarà a la part superior.
Acabada la sedimentació, anirem passant l’aigua a un altre dipòsit. La sorra ens
quedarà al dipòsit inicial.

o Centrifugació: La centrifugació és un mètode de separació de mescles heterogènies, amb el qual es poden

separar sòlids de líquids de diferent densitat. Es fa servir per separar sòlids en suspensió o flòculs que, en tenir poca
densitat, triguen molt a anar-se'n al fons.
A fi d'accelerar el procés es pot utilitzar una centrifugadora, la qual imprimeix
a la barreja un moviment rotatori amb una força major que la de la gravetat,
provocant la sedimentació dels sòlids o de les partícules de major densitat.
Aquesta fa girar la mescla a gran velocitat les partícules sòlides, més denses
que les del líquid, i s'aniran acumulant al fons del recipient, ja que els costa
més girar; d'aquesta manera aconseguim que sedimentin per ordre
decreixent de densitat i les podem separar per decantació.
 Tractament de les primeres matèries industrials

Les primeres matèries, han de rebre tractament abans de ser utilitzades. Aquests tractaments són diferents segons si
els materials són sòlids, líquids o gasosos.
MATERIALS SÒLIDS
Es molen abans de ser utilitzats com a reactius. La molta es fa amb dos tipus d’aparell: les matxucadores (per trencar blocs
grans) i els molins (per moldre grava més fina). Després de la molta ve el garbellament, que serveix per classificar el gra
segons la mida. El següent pas és la depuració que aprofita la diferència de densitats.
MATERIALS LÍQUIDS I SUSPENSIONS
La purificació i el acondicionament es duen a terme amb procediments diferents, segons la natura de la mescla.
• Filtració: si és una suspensió, es fa passar per una tela metàl·lica o plàstica de porus petits, que reté les partícules
sòlides.
• Decantació i centrifugació: es fa segons la diferent densitat de les partícules.
• Cristal·lització: s’utlitza sempre que es pugui cristal·litzar el solut fàcilment.
• Extracció
• Absorció, cromatografia
MATERIALS GASOSOS
Molts gasos emprats tenen partícules sòlides en suspensió. Que es separen mitjançant:
• Ciclons: les partícules sòlides sedimenten degut a la força centrífuga.
• Mànegues filtrants: són tubs porosos per on es fa passar el gas brut de pols i es filtra.
• Filtres electrostàtics: les partícules sòlides, amb càrrega, s’enganxen a unes varetes carregades.
Es separen per absorció (en medis sòlids o líquids) o per destil·lació (gasos liquats)